Descarrega PDF (16 MB) - Revista Alella

318
agost-octubre 2012
any 52 alellaNúm.
3,50 €
Oportunitat
històrica
Entrevista amb Marc Almendro,
regidor de Joventut, Esport i Medi Ambient

01 Coberta
El cel blau i els núvols van contribuir
a abellir la imatge de Can
Lleonart amb l’estelada el mateix
dia que la hi van hissar.
07 Cartes
al director
09 Del poble
• El poble enarbora l’Estelada.
• Serafí Puig obsequia l’alcalde
amb un retrat.
• Les primeres pluges de tardor
neguen alguns locals.
• Es constitueix Alella per la
Independència-ANC.
• El Cercle Filatèl·lic Bíblic exposa
a Can Lleonart.
• La Fundació Santa Clara cerca
voluntaris.
• Més flors que mai a l’ofrena
de la Diada.
• Cal Duch serà un hotel de luxe.
• Una setmana per fomentar
la mobilitat sostenible.
• Nou curs, nou camí escolar.
Del ple
Alella ja és territori català lliure
• Es tanca l’exercici 2011 amb un
balanç econòmic positiu.
• Suport a l’ampliació de l’EIN de
La Conreria-Sant Mateu-Céllecs.
• Pressió per preservar la Torre
del Governador.
• Clam contra la violència de
gènere.
13 Actualitat
Entrevista amb Marc Almendro,
regidor de Joventut, Esport i
Medi Ambient.
17 Què fa
Què fa… Mireia Pujol-Busquets?
18 Cultura
• La VI Trobada d’entitats
de recerca local i comarcal
del Maresme fa parada a Alella.
• Imatges de la Festa Major.
• Imatges de la Festa de la
Verema.
• Petits artistes alellencs.
26 Personatge
Andreu Ventejo, jardiner,
geganter, fundador d’ERC Alella.
31 Dossier
Oportunitat històrica
• Alella encén el foc de la
independència.
• Quatre autocars per la
independència.
• Herois 1714 Alella:
un homenatge històric.
• Catalunya i jo.
• La imposició de l’absolutisme
borbònic als municipis:
el decret de Nova Planta
(1716).
43 Magazín
52 Esports
• Futbol. Un any més a Tercera
Catalana.
• Motor. 24 hores sobre rodes.
• EIE. L’Escola d’Iniciació Esportiva
es posa en marxa carregada
d’activitats.
• Atletisme. Clàssiques d’estiu.
• Rugbi. Bona arrencada a la lliga...
però el futur serà millor?
• Futbol sala. El Club Alella Futbol
Sala creix.
• Bàsquet. Inici de temporada
sense massa canvis.
• Taekwondo. El taekwondo a
Alella més viu que mai.
EDITORIAL
Oportunitat històrica
Començaré aquest editorial d’una forma tal vegada
políticament incorrecta. M’agradaria confessar que
les exhibicions patriòtiques i de banderes tenen un
punt que mai no m’ha acabat d’agradar. No cal dir,
però, que si hi ha una bandera que sento com a
pròpia aquesta és la senyera. Segurament, en major
o menor grau, entre els ciutadans que vam assistir
a la manifestació de l’11 de setembre hi deuria
haver alguna persona més que pensava de manera
semblant. No voldria pas pontificar, no és el meu
tarannà. Però crec que no m’equivoco gaire si dic
que molts del centenars de milers de catalans que
vam sortir als carrers de Barcelona durant aquesta
Diada, compartíem el sentiment que ens han
acorralat, que ja estem tips de topar amb un mur
d‘incomprensió, de cercar i presentar propostes de
progrés i d’entesa i de rebre com a única resposta
el rebuig, la intolerància i l’insult.
Un dels trets que sempre destaco quan tinc
ocasió de parlar de la revista Alella, és com a través
de les seves pàgines, a més de poder seguir-hi
l’evolució del nostre poble dels darrers cinquanta-dos
anys, també hi podem veure reflectida
l’evolució del nostre país. No només d’una forma
al·legòrica, sinó amb referències concretes a les
grans fites que han anat marcant aquestes dècades.
La tornada d’en Tarradellas, la restitució de la Generalitat,
la nova cançó o els Jocs Olímpics en podrien
ser exemples; o el dossier dedicat a l’enfonsament
del Prestige i al moviment Nunca Mais en podria
ser un altre. Doncs bé, una de les intencionalitats
d’aquest número que teniu a les mans, a més de
fer-se ressò de l’actualitat, és la de restar com a
testimoni de com, una vegada més, el pols del nostre
poble batega en sintonia amb el de tot el país.
Per a la portada i l’encapçalament d’aquest editorial
he proposat el titular d’Oportunitat històrica
amb una doble intencionalitat. La primera, és una
obvietat que els darrers esdeveniments i la convocatòria
d’eleccions al Parlament de Catalunya són
un oportunitat històrica.
Permeteu-me, abans de referir-me a la segona
motivació, recordar que els catalans, quan desenvolupem
una tasca amb convenciment i dedicació,
som capaços d’assolir fites tant destacables com
els Jocs Olímpics del 92 o el Barça de Guardiola
(excuseu que no hagi pogut evitar el símil futbolístic).
És per tot això que no només desitjo que els
catalans assolim un estat propi, ja què si ens limitem
a substituir Madrid per Barcelona, i el nou estat ha
de tenir tots els vells vicis dels estats com Espanya,
aleshores ens haurem quedat a mig camí. Els catalans
som capaços d’innovar, d’anar un pas més
enllà. Tenim doncs l’oportunitat històrica de poder
aspirar a un estat més obert, modern, just, solidari
i integrador. Aquesta ha de ser la nostra fita.
Ramon Ruiz
Director
PRIMERA PLANA
5

6
Vols estar assabentat de tot el que passa a Alella?
Subscriu-te!
Per només 16€ a l’any rebràs la revista Alella a casa teva
Escriu-nos a revista.alella@gmail.com o truca’ns al 608 88 47 99 (tardes)
alella Núm.
315
23 abril 2012
any 52
ESPECIAL SANT JORDI
Llibres i roses
en honor al patró
de Catalunya
revistaalella
Revista independent d’informació local
alella Núm.
Esplai
Guaita’l,
10 anys
Entrevista amb
Ana Fernández,
Mobilitat i Serveis
Urbans
regidora d’Habitatge,
316
abril-maig 2012
any 52
3,50 €

alella
Revista independent d’informació local
Edita
ASSOCIACIÓ CULTURAL REVISTA ALELLA
Presidenta
Maria Möller
Adreça
Apartat de Correus 401 - 08328 Alella
revista.alella@gmail.com
Tel. 608 88 47 99 - Fax 93 540 07 28
Director
Ramon Ruiz Bruy
Sots-director
Eudald Serra
Redactor en cap
Òscar Pallarès
Redactors
Albert Alabau, Jordi Albaladejo, Agnès Céspedes,
Nuara Cusó, Sigrid Guillem, David Roman
i Laura Ruiz
Col·laboradors
Carme Blasco, Salvador Bonada, Mar Cantarell,
Priscila Dergarabedian, Jordi Farrús,
Alex Fraguas, Mercè Galbany, Quico Lluch,
Jordi Ribas, Eudald Serra, Jordi Serrano,
Aureli Taboada i Xavi Tarafa
Publicitat: Òscar Pallarès (Tel. 654 40 40 43)
Subscripcions: Maria Möller (Tel. 93 555 18 68)
Correcció: Aïda Estrada
Disseny gràfic i maquetació: Josep Puig
Producció: RRB
Impressió: Comgràfic
Dipòsit legal: B-24.950-62
Col·laboració: 3,50 euros
Amb el suport de:
Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa comarcal.
Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i Güell.
Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de 1989 a 1994.
La revista Alella no es responsabilitza necessàriament
de les opinions que continguin els articles signats.
TIRA CÒSMICA Alex FoGo
Cartes al director
L’EDUCACIÓ QUE NO TÉ L’AMO
El dia 26 d’agost, en plena festa major d’Alella,
on resideixo, amb la meva família ens varem
disposar a baixar a la fira. Després de fer un
passeig pel poble i gaudir una bona estona de
les atraccions amb el meu fill i el meu marit,
varem decidir anar a sopar al Frankfurt que hi
ha davant del Sorli.
No vull dir el seu nom per no fer-li publicitat,
bé, millor el diré a veure si d’una vegada li
baixen els fums al “jefe” i tracta millor els seus
clients: es tracta del Frankfurt de Maria.
Varem arribar aviat, al voltant de les 8 del
vespre, per tal que ens donés temps a gaudir
d’una nit de festa amb el Correfoc, el ball, etc.
La terrassa ja estava plena. Hi havia diverses
persones fent cua i varem decidir sopar dintre
perquè hi havia menys gent. Dintre només hi
havia tres taules ocupades i, en una d’elles, hi
havia un grup de 12 joves d’edats compreses
entre els 15 i els 17 anys, amics de l’institut de
la meva filla.
Anaven passant els minuts i, amb molta
educació, tant nosaltres com el grup de joves
varem demanar repetides vegades als cambrers
que ens prenguessin nota o, com a mínim, ens
portessin alguna cosa per beure.
La resposta dels cambrers era: “Sí, ara mateix!!
Un moment!!”
I d’aquesta manera varem estar més de 40
minuts de rellotge. Mentre que les altres dues
taules que acabaven de ser ocupades ja tenien
la beguda a sobre de la taula i el sopar
demanat.
Fins que va arribar el cap.
“Perdoni” li vaig dir jo. Resposta del cap: “Un
moment!”, de males maneres
“Perdoni, ens podria prendre nota?” Varem
demanar els joves.
Resposta del cap: “Doncs, no, i s’haureu
d’esperar un mínim de mitja hora més perquè
tinc molta feina i no vaig a servir-vos res”
Feina sí, molta, i en plena festa major, però
els que treballaven eren els empleats, que, per
CARTES
Les cartes al director han de ser com a més breus millor i han d’anar signades i amb número
de DNI. La revista Alella es reserva el dret d’extractar-ne el contingut per motius
d’espai. A més de fer ús del correu ordinari, també podeu fer-nos arribar els vostres
escrits a la següent adreça de correu electrònic: revista.alella@gmail.com
cert, n’hi havia 6 sense comptar els de la cuina.
El “jefe” s’estava a la porta mirant i, quan
entrava, era per posar pressa als treballadors
de la cuina.
Em vaig quedar blanca com la llet i varem
decidir, la meva família i el grup de joves, marxar
d’allà. El cap va tornar cap a la porta i no
ens va dir res, i això que érem 15 persones que
marxàvem davant seu.
Malauradament, aquesta situació l’he viscuda
dues vegades en aquest mateix Frankfurt: la
primera vegada, vaig callar i em vaig esperar; la
segona vegada, l’acabo d’explicar; i la tercera
me l’estalviaré perquè no penso anar-hi més.
Les contestacions i el tracte que varem rebre
per part del cap em semblen vergonyoses i,
encara més quan varen ser cap a un grup de
joves molt ben educats i amb una paciència
admirable.
Només espero i desitjo que, a partir d’ara,
tothom que vagi a sopar allí sigui tractat com a
persona i com a client, i que aquest cap tingui
més educació que, pel que es veu, en té ben
poca, per no dir que no en té gens.
Al final varem decidir anar a sopar al Bar “El
Azahar”, darrere del Garden d’Alella, on ens
varen tractar de meravella, varem sopar molt
bé i, després, varem poder gaudir de la festa,
tot i que ens varem perdre el Correfoc.
Lourdes Elena Pineda
AGRAÏMENT
Ens plau comunicar que, com cada any, coincidint
amb les Festes de la Verema, l’Agrupació
local de la Creu Roja ha celebrat la tradicional
“Diada de la bandereta”, aconseguint recaptar
la summa de 1.298,46 euros.
Volem donar les més sinceres gràcies a tots
els alellencs i visitants de la nostra població per
les seves aportacions.
Rebeu tot el nostre afecte de part del Comitè
local de la Creu Roja del Masnou, Alella i Teià.
Carol Laurenti de Roura
i Mariví Pascual de Gallo
7

8
Manteniment i disseny de jardins
Neteja de parcel·les, podes, desforestació, etc.
Reparació i instal·lació de regs
Control de plagues
Manteniment i construcció de piscines
Telèfon: 636 446 822 E-mail: rimolimarcos@hotmail.es

El poble enarbora l’Estelada
Des del passat 30 de setembre l’Estelada oneja ferma a Alella a l’era
de Can Lleonart. En acompliment de l’acord de ple de tres dies abans,
en el qual el consistori es va declarar en suport a la lluita per la independència
i es proclamà “territori català lliure”, es va hissar la bandera
estelada com a símbol de la voluntat de llibertat amb l’objectiu de
mantenir-la fins al dia que es restitueixi l’Estat català. El fet que s’hagi
enarborat a Can Lleonart ha estat perquè aquest és el bressol, la casa
pairal, d’uns germans que el 1714 van lluitar a ultrança per les llibertats
i constitucions de Catalunya. L’acte institucional que es va celebrar
a tal efecte va comptar amb un nombrós públic, que va acollir amb
entusiasme les paraules de l’alcalde Andreu Francisco, que en el manifest
al qual va donar lectura va afirmar que “som una societat prou
madura com per decidir per nosaltres mateixos, democràticament.
I volem construir entre tots un país més just socialment, més obert,
més respectuós, més tolerant i més competitiu, que parli de tu a tu a
la resta de nacions del món, orgullós de ser”.
Serafí Puig obsequia l’alcalde
amb un retrat
El divendres 28 de setembre en un acte senzill, però carregat d’illusió,
l’artista alellenc Serafí Puig va obsequiar Andreu Francisco
amb un retrat. Prèviament li va adreçar aquestes paraules:
Sóc un pagès molt alellenc. Tinc 87 anys. Tota la vida he
tingut l’afició del puntillisme, una tècnica amb la qual li he fet
un retrat. L’he fet amb il·lusió i espero que li agradi. Segur que,
a l’Ajuntament, un lloc li sabrà trobar. I desitjo que quan el vegi
pensi: ha estat un regal molt adient.
Serafí Puig
L’alcalde, visiblement emocionat agrair molt efusivament
aquesta regal tant inesperat.
Les primeres pluges de tardor
neguen alguns locals
Després d’un estiu càlid i sec, les primeres pluges de tardor han fet
aparició a Catalunya de forma força abundant. En el cas d’Alella,
les precipitacions dels dies 28, 29 i 30 de setembre, van marcar
uns registres de pluviometria que van fregar els 100 mm en molts
punts. Aquest fet va provocar que la Riera baixés força plena per
primer cop en força temps i que alguns locals i cases patissin lleus
inundacions.
RAMON RUIZ
Es constitueix Alella per la
Independència-ANC
DEL POBLE
Alella ja compta amb la seva pròpia assemblea territorial de l’Assemblea
Nacional Catalana, que des del poble treballarà per assolir el màxim
objectiu d’aquesta organització cívica i ciutadana: Recuperar la independència
política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret,
democràtic i social. Amb el nom d’Alella per la Independència, la nova
entitat es va constituir el passat 17 d’octubre, i té per objectiu la conscienciació
i mobilització dels veïns alellencs per a la consecució d’aquest
fi. Per aquest motiu, al llarg dels propers mesos organitzarà activitats
i xerrades per informar i resoldre dubtes sobre els motius pels quals es
considera que Catalunya ha de ser un Estat propi.
Com a president d’Alella per la Independència va ser escollit
Jordi Pujolràs, en reconeixement per haver estat l’impulsor d’aquest
moviment al poble. Laia Rúbies i Elisabet Vilaró en seran la secretària
i la tresorera, respectivament. L’entitat parteix amb més de 30 socis
de ple dret, a més de diversos simpatitzants, i es reunirà quinzenalment
a Can Lleonart.
El Cercle Filatèl·lic Bíblic exposa
a Can Lleonart
El Cercle Filatèl·lic Bíblic va oferir sota el títol de La Bíblia i la Filatèlia,
una interessant exposició a Can Lleonart en la qual es van
poder veure diverses col·leccions amb més de 160 fulls amb segells,
sobres de primer dia i altres signes postals, sempre relacionats amb
les Sagrades Escriptures. La mostra, que fou programada entre el
25 d’agost i l’1 de setembre, també va exposar un recull de Bíblies
antigues d’entre els segles XVI i XX, entre les quals destacava una
reimpressió de Leipzig del tom VIII de la Bíblia Políglota d’Amberes,
editada al segle XVI. Cal destacar que a l’acte de clausura, en el qual
es va oferir una conferència sobre la història de la Bíblia a Espanya a
càrrec de Pere Pagès, hi van assistir prop de 250 persones, superant
totes les expectatives. Amb motiu d’aquesta exposició, el Cercle
Filatèl·lic Bíblic va editar dos segells, un en honor de Can Lleonart
i l’altre amb la composició insígnia de l’exposició. I a més, es va
confeccionar el primer matasegells commemoratiu de la vila d’Alella,
amb un disseny especial relatiu a l’exposició.
9
AGNÈS CÉSPEDES

DEL POBLE
La Fundació Santa Clara cerca
voluntaris
La Fundació Tutelar Santa Clara va organitzar el passat 14 de setembre
una festa per donar a conèixer el seu nou Projecte de voluntariat,
amb el qual esperen despertar la solidaritat de veïns i veïnes
d’Alella animant-los a participar en l’objectiu d’ajudar i recolzar a les
persones més fràgils i desprotegides de la nostra societat, mitjançant
acompanyaments i visites. La festa, que va comptar amb la collaboració
de l’ajuntament i diferents entitats i empreses del poble,
va consistir en un berenar i una fideuada popular amb amenització
musical.
La Fundació Privada Tutelar Santa Clara és una entitat privada
d’iniciativa social i sense afany de lucre que té l’objectiu de vetllar
pels drets de les persones grans amb un grau de deteriorament
cognitiu invalidant i persones amb disminució psíquica i/o física
incapacitades, potenciant les seves capacitats en tots els àmbits a fi
d’aconseguir el màxim de qualitat de vida per a la persona tutelada.
A més del programa de voluntariat, la Fundació vol crear la figura
del col·laborador, que en paraules de la seva coordinadora, Mireia
Arch, “es tractaria de les persones que des dels seus negocis ajuden
l’entitat mitjançant donatius en espècie, descomptes i millors preus a
l’hora de contractar els seus serveis, etc…”, com ha estat el cas del
bar i el forn que van oferir el berenar de la festa.
Des de la Fundació Tutelar Santa Clara animen a la gent que
vulgui més informació sobre la institució, els seus serveis, o el
programa de voluntariat, que els visitin al c/Del Mig, 32 o es posin
en contacte via e-mail (info@fundaciosantaclara.cat) o per telèfon al
935 409 242.
Treballadors i voluntaris de la Fundació durant l’acte.
Més flors que mai a l’ofrena
de la Diada
Enguany més de vint entitats i associacions d’Alella van participar
a l’ofrena floral que cada 11 de Setembre es fa a la plaça dels
Germans Lleonart d’Alella per commemorar la Diada Nacional de
Catalunya. Totes elles van anar oferint el seu particular homenatge a
la Senyera i l’Estelada que aquest cop l’acompanyava, en una Diada
més significada que cap altre any, en la qual la voluntat d’independència
de Catalunya es va fer més palesa que mai. Després dels
parlaments, l’acte es va cloure amb la interpretació d’Els Segadors
a càrrec de la Coral Polifònica d’Alella i els Timbalers del Most, a la
qual s’hi van afegir els nombrosos presents.
10
MARCOS AGÜERO
Cal Duch serà un hotel de luxe
El grup Mercer Hoteles, propietaris de l’antiga masia de Cal Duch,
anuncia la futura obertura d’un hotel de cinc estrelles a aquesta
finca ubicada a l’Avinguda Jaume Rius i Fabra, al costat de la Torre
del Governador. Malgrat que encara no s’hi han fet obres i que
l’hotel és només un projecte, l’empresa ja l’anuncia a la seva pàgina
web, sota la llegenda de “propera obertura” oferint-ne fins i tot una
descripció de com serà. Segons aquesta informació i les imatges que
hi apareixen, la rehabilitació d’aquesta casa senyorial del segle XIX
la faran els arquitectes Cruz i Ortiz, i s’hi construirà un edifici adjunt
de caràcter modern. Com a principal atractiu del futur hotel, Mercer
destaca el fet que estigui envoltat de jardins i vinyes.
Una setmana per fomentar
la mobilitat sostenible
Un any més, i ja en són set, l’Ajuntament d’Alella s’ha sumat al programa
d’activitats de la Setmana per a la Mobilitat Sostenible, que es va
dur a terme del 22 al 29 de setembre. Sota el lema unitari de la campanya
Mou-te en la direcció correcta, es va organitzar una caminada
i una pedalada popular pels carrers del poble, a més de muntar un
taller d’inspecció tècnica de bicicletes. Així mateix, es va prendre part
a la Cursa de Transports, una activitat que consisteix en comparar les
repercussions dels diversos mitjans de transport (econòmiques, ambientals,
temporals,...) en un trajecte tancat entre la porta de cada Ajuntament
participant i un punt concret de Barcelona. L’objectiu d’aquesta
campanya és fer veure que hi ha formes de mobilitat molt diverses
més enllà del cotxe particular, i ens permeten utilitzar un transport més
sostenible i saludable. Així, per exemple, agafar el transport públic collectiu
per anar a la feina, moure’s en bicicleta o caminar és beneficiós
ja no només per al medi ambient, sinó també per a la pròpia salut.
Nou curs, nou camí escolar
Amb l’inici del nou curs 2012-2013, s’ha estrenat el primer camí escolar
senyalitzat per a fer més fàcil, i segur, el trajecte cap a l’escola de les
desenes d’infants alellencs que hi van a peu. L’itinerari transcorre entre
el centre del poble, concretament el carrer del Mig cantonada amb
el Torrent Vallbona, i la zona escolar del Bosquet, i ho fa passant per
diferents carrers del barri del Rost fins a l’Escola Fabra. El recorregut ha
estat dissenyat després d’un procés participatiu en el qual ha pres part
tota la comunitat alellenca, des dels propis alumnes i les seves famílies,
els mestres i professors, fins a comerciants, entitats ciutadanes, voluntaris,
Policia Local, i representants de l’Administració municipal.
Aquest primer camí escolar està pensat perquè els infants d’educació
primària, a partir dels sis anys, puguin fer a peu el trajecte fins a
l’Escola Fabra, sense necessitat de ser acompanyats per cap familiar, i
és que a part de ser un camí segur i ben indicat, a partir de les 8.40h
del matí els infants el fan acompanyats de voluntaris i voluntàries i
agents de la Policia Local que els guien fins al centre escolar.
ÒSCAR PALLARÈS

DEL PLE
Alella ja és territori
català lliure
L’Ajuntament va declarar Alella “territori català
lliure” en el plenari municipal de setembre,
en aprovar per majoria simple una moció
presentada per ERC-SxA i CiU, en la qual
es dóna suport als anhels d’independència
de Catalunya, expressats pel poble català
durant la multitudinària manifestació de Barcelona
celebrada per la Diada, i a la resolució
del Parlament per la qual s’insta a la celebració
d’una consulta popular sobre aquesta
qüestió. La moció expressa el recolzament
del municipi a l’ímpetu sobiranista adoptant
una sèrie d’acords, com són la citada declaració,
la hissada d’una bandera estelada a Can
Lleonart, i també el fet d’instar el govern de
la Generalitat a fer una consulta dins la propera
legislatura, demanar al Parlament de
Catalunya que si l’Estat espanyol impedeix
la celebració d’aquesta consulta, sotmeti a
votació la declaració unilateral de sobirania
nacional de Catalunya i que enceti i ordeni la
transició cap a la constitució formal de l’Estat
català en el marc de la Unió Europea. Així
mateix s’acorda donar suport a l’Assemblea
Nacional Catalana en les diferents accions i
estratègies per a la consecució de la llibertat
de Catalunya i apel·lar a l’esperit democràtic
de la Unió Europea, tot comunicant-ho a les
administracions pertinents.
Cal dir que la moció va ser aprovada amb
els vots a favor ERC-SxA i CiU, que afirmaven
així “aportar el seu petit gra d’arena a la consecució
de la independència”, l’abstenció de
Gd’A que espera “saber on ens estem ficant”
i els vots en contra de PSC perquè defensen
un model d’Estat “federal”, i el PP. Al final,
com a anècdota, cal dir que va ser el regidor
del PP qui va animar al Ple i al nombrós públic
assistent a aixecar-se i cantar plegats Els
Segadors.
ÒSCAR PALLARÈS
Es tanca l’exercici 2011 amb
un balanç econòmic positiu
El ple de setembre va servir per aprovar definitivament
els comptes generals corresponents a
l’Exercici econòmic de 2011. L’alcalde, Andreu
Francisco, va explicar que el balanç resultant
d’aquest exercici ha estat de 444.000€ positius
i que ha deixat un romanent de Tresoreria de
794.000€. En el torn d’intervencions, Benjamí
Izquierdo, en nom de CiU, proposa que cal treballar
bé el pressupost per a l’any 2013, i demana
al govern municipal que el consensuï amb tots els
grups municipals. Izquierdo considera que no es
pot fer simplement basant-se amb el pressupost
de l’any 2012, sinó que cal pensar-lo bé, i vetllar
per la contenció d’algunes despeses com són les
hores extres. Per la seva banda, Mercè Marzo,
de Gd’A, i Javier Berzosa, del PP, van mostrar-se
crítics en la poca transparència a l’hora de fer
aquests números i reclamen el fet que aquests
no es posessin a disposició de l’oposició.
Suport a l’ampliació de
l’EIN de La Conreria-Sant
Mateu-Céllecs
El mes de juliol, el plenari municipal va aprovar,
a proposta d’Alcaldia, un acord per manifestar
la voluntat municipal a l’ampliació de l’Espai
d’Interès Natural de La Conreria-Sant Mateu
Céllecs, i afavorir així l’aprovació inicial per part
de la Generalitat del projecte per fer un 60%
més gran el Parc Serralada Litoral, protegint
així una àrea de 7.400ha, 2.700ha més que les
que s’hi emparen actualment. En el cas d’Alella,
aquest increment suposa passar de 229 a
524ha de superfície protegida, en àrees compreses
principalment a Font de Cera, la Vall de
Rials –arribant fins a tocar de l’autopista- i el
costat de Tiana-Montgat. D’aquesta manera, si
aquesta ampliació fos definitivament aprovada,
Alella comptaria amb un 55% del seu terme
municipal protegit per aquest EIN. Hi van votar
a favor ERC+SxA-AM, CiU, PSC i PP, mentre que
es va abstenir Gd’A.
ÒSCAR PALLARÈS
DEL POBLE
Pressió per preservar
la Torre del Governador
El conjunt de grups municipals van presentar
al setembre una moció per exigir als actuals
propietaris de la Torre del Governador i Can
Xeco Monnar –l’empresa Quabit- l’acompliment
de les seves obligacions de manteniment
i conservació dels diferents edificis i
jardins, així com posar les mesures de seguretat
necessàries per protegir el patrimoni.
L’acord unànime del consistori també suposa
l’organització, el proper 15 de novembre
d’una sessió informativa oberta a tota la
ciutadania, per donar a conèixer els avenços
i acords de la comissió de treball municipal
entorn aquesta finca. A tal efecte s’habilitarà
prèviament una exposició a Can Lleonart,
i després es convidarà la ciutadania a prendre
part en un procés d’aportació d’idees al
voltant d’aquest espai emblemàtic de la vila,
valorant la possibilitat de crear una xarxa de
treball.
Clam contra la violència
de gènere
Al plenari de juliol es va modificar, amb el vot
de tots els grups municipals, una moció aprovada
al gener de condemna a la violència de
gènere. El nou redactat d’aquesta moció convoca
la ciutadania d’Alella a guardar un minut
de silenci davant de l’Ajuntament, l’últim
dijous de cada mes a les 19 hores 45 minuts,
com a mostra de rebuig i condemna pels assassinats
de les dones víctimes de la violència
masclista.
ÒSCAR PALLARÈS
11

El gat d’en Marc es diu
Vinet. El van batejar així
perquè el van trobar al
carrer per la Festa de la
Verema. Hem aprofitat
la visita d’aquest al
veterinari per fer les
fotos del regidor.
Entrevista amb el regidor de Joventut, Esport i Medi Ambient
ACTUALITAT
Marc Almendro:
“La coalició amb el PSC no
impedeix que pengem l’estelada
a Can Lleonart”
Aquesta vegada l’entrevista és peculiar, hem quedat a les cinc en punt davant de l’ordinador.
La fem mitjançant Skype. Marc Almendro és el regidor més jove del consistori i té
molta energia i ganes de fer política. De seguida parlem dels moment que estem vivint, es
nota que està il·lusionat: “Tot està anant molt de pressa. Sóc independentista, però també
socialista; en el projecte que milito la independència és una estació però no el destí.”
13

ACTUALITAT
LAURA RUIZ / FOTOS: ÒSCAR PALLARÈS
Vas entrar a l’Ajuntament amb 21 anys…
això et suposa algun avantatge
o inconvenient?
Suposo que com ens passa a molts joves
quan comencem, sovint tinc la sensació que
haig de demostrar prèviament que sóc vàlid.
No m’agrada, però ja sabia que em passaria,
des del primer dia ho he tingut clar. En reunions,
a vegades em diuen: “Ah, ets tu el
regidor?” Però després de cinc minuts de
conversa, quan veuen que m’he informat bé
sobre el tema, que tinc uns objectius clars,
ja no hi ha cap problema.
Com és que vas decidir anar a les llistes?
De fet, a les eleccions de 2007 ja havia format
part de la llista d’ERC+LG, anava de número
set i, per pocs vots, ERC+LG va estar a punt
de treure un setè regidor. Com ha explicat
l’Andreu alguna vegada, el meu primer contacte
amb ell va ser arran de la meva parti-
“M’interessa la gestió
pública, que és per allò
de que ‘la política o la fas
tu o te la fan’”
cipació com a representant dels estudiants
al consell escolar de l’institut. Em van fer
una entrevista a la revista de l’AMPA on explicava
perquè m’interessa la gestió pública,
que és per allò de que ‘la política o la fas tu o
te la fan’ i, després de parlar amb l’Andreu,
vaig començar a col·laborar amb ERC i la
JERC. A casa, però, no volien que milités en
un partit polític i per això vaig esperar als
divuit anys per fer-ho oficial.
A les darreres eleccions anaves cinquè
a la llista d’ERC, pensaves que entraries?
Jo tenia clar que sortiria perquè hi havia tota
una gestió d’abans que sabia que es valoraria.
Objectivament, com a ciutadà, sabia
que les coses s’havien fet bé i estava segur
que el programa d’ERC i la gent que ens presentàvem
érem vàlids. Podria haver passat
qualsevol cosa, però jo confiava en que sí
que sortiria.
Des del principi t’encarregues de
Joventut i Esport. Per què?
Encara que sembli mentida, fins després de
les eleccions no m’ho vaig plantejar. Una vegada
vaig saber que seria regidor, em vaig
plantejar en quines àrees creia que podia
aportar més. La de Joventut la tenia claríssima:
tenia moltes idees i ganes d’entomar-la.
Després, una altra regidoria on vaig veure
que s’hi podien aportar energies noves és a
la d’Esports.
14
Des de fa uns mesos també t’encarregues
de Medi ambient. Quina de les tres
regidories et duu més feina? Com et
reparteixes el temps?
Sovint m’ho pregunten... És complicat organitzar-se
perquè a les tres regidories cal
sumar-hi els projectes conjunts de tot el
govern. Pressupostàriament Medi Ambient
és molt més gran que les altres dues, però
“No entenc que hi hagi
persones que diuen
que governarien sense
remuneració”
intento repartir-me el temps entre les tres
proporcionalment. Cadascuna té les seves
particularitats i hi ha setmanes que estic
més per Medi Ambient perquè surten les ajudes
medi ambientals o per Joventut perquè
estic tirant endavant el pla local de joventut.
Encara tens dedicació parcial?
Sí. Sóc dels que defensa que els càrrecs públics
s’han de cobrar, perquè si realment et
creus la política, has de permetre que qualsevol
persona hi tingui accés. No entenc que
hi hagi persones que diuen que governarien
sense remuneració. O són irresponsables
o coneixen molt poc la responsabilitat que
assumeixes sent electe. Ara, tinc dedicació
parcial perquè tampoc pretenc fer-me ric.
Amb el meu nivell de vida em puc permetre
sobreviure amb aquesta dedicació.
Des que t’ocupes de la regidoria s’ha
anat avançant en el nou Pla Local de
Joventut...
Sí, des del començament tenia clar que era
una de les prioritats. És una molt bona oportunitat
per definir quines són les necessitats
dels joves alellencs. Fins ara hem fet una radiografia
de l’estat actual, ara estem començant
la segona fase, centrada en les propostes.
Durant el procés hem parlat amb molta
gent, des de la directora de l’institut fins a
la metgessa del cap, passant pels tècnics
de la regidoria. També hem descobert que
falta comunicació. Per exemple, una de les
demandes principals dels joves és una sala
d’estudi i ja en tenim una a Can Lleonart!
Enguany s’ha celebrat per primera vegada
el cap de setmana jove. Com va anar?
El primer any de regidor, a banda d’analitzar
la situació, he procurat dur a terme les idees
que feia temps que tenia. I el cap de setmana
jove és una d’aquestes, a Alella ens feia falta
tenir-ne un! No pensant en oferir oci i res
més, sinó perquè, igual que hi ha les jornades
de la gent gran, n’hi hagués una pels joves
que toqués diverses vessants. Des de la sexo-
logia fins a l’esport, amb concursos de fotografia,
de literatura... Algunes activitats no
van acabar d’arrencar ,però per ser el primer
any, va anar molt bé. Sobretot per les ganes
de l’equip i la complicitat de les entitats. Ara
hem de treballar per consolidar-lo.
Dues de les coses que més preocupen
als joves és l’accés a l’habitatge i l’atur.
Què hi podeu fer des de l’Ajuntament?
Amb aquesta primera anàlisi que hem fet
amb el pla jove, hi ha moltes dades sobre
la taula i en el cas de l’habitatge són demolidores.
Només l’1 per cent dels habitatges
d’Alella són de lloguer. No és culpa del govern
actual ni dels anteriors, sinó que és una
acumulació de realitats. Sociològicament és
un problema del model de poble que tenim.
S’hi han dedicat molts esforços, però és un
dels problemes més greus. Amb el POUM
nou esperem millorar-ho. Pel que fa a l’atur,
Alella és una excepció, però si s’analitzen
les dades amb cura no ho és pas tant... Els
índexs de contractes temporals són altíssims.
Per això estem apostant pels cursos
de formació i d’ajuda per buscar feina.
Hi ha prevista alguna inversió important
en infraestructures esportives?
[irònic] Hi ha prevista cap inversió? Aquesta
és la pregunta que els vaig fer a la Diputació.
És difícil que es tiri endavant una inversió
només des de l’Ajuntament.
En fa falta cap?
Abans o després de l’aprovació provisional
del POUM, hem de fer un MIEM, un mapa
d’instal·lacions esportives municipals, per
saber quines mancances hi ha. Sigui com
sigui, a l’aprovació inicial del POUM ja es
preveia la creació d’una nova àrea d’equipaments
esportius al costat de la Creu de
Pedra. Per tant, a llarg termini, es preveu
que Alella es doti de millors equipaments.
Per exemple, una de les coses que caldria
impulsar és una bona pista d’atletisme.
“Només l’1 per cent
dels habitatges d’Alella
són de lloguer”
Què hi ha de la pista mancomunada?
Aquest era el compromís d’abans... De moment,
tenim converses per millorar l’actual.
Hem d’aprofitar el fet que entre Badalona
i Mataró som dels pocs pobles que tenim
unes pistes d’entrenament, encara que no
compleixen tots els requisits.
La crisi ha afectat la pràctica d’esport
a Alella?
Sí, sense anar més lluny, la recent pujada de

l’iva del vuit al vint-i-u per cent de les activitats
esportives ha sigut esgarrifosa per al
sector. De fet, fa poc va tancar el gimnàswellness
del costat de l’institut. Pel que fa
al complex esportiu municipal, que ofereix
un servei diferent, va haver-hi un moment
que gairebé s’havia arribat al límit d’usuaris,
que són tres mil. Ara, en canvi, totes
aquelles persones que hi estaven apuntades,
però no hi anaven sovint segurament és una
de les despeses que han decidit retallar. Les
dades diuen, però, que els que hi van són
grans usuaris, hi van sovint i l’aprofiten
molt. A nivell de clubs, en canvi, la majoria
han augmentat l’activitat aquest curs. Des
del futbol gran, que té més equips, al bàsquet
que es manté i el futbol sala i el vòlei
que han crescut força.
També t’encarregues de la gestió de
la pista d’skate?
Sí, fa poc vam aprovar per primera vegada
una ordenança municipal reguladora de l’ús
de les instal·lacions esportives municipals
i la pista d’skate hi és inclosa. Des de Joventut
hi organitzem activitats, per exemple
un curs d’skate per a noies. La competició
gran que organitzem també funciona molt
bé, quan treballes amb els skaters t’adones
que tenen uns valors molt potents.
Tens algun objectiu important de
mandat com a regidor d’esport?
Tinc molt clar que la regidoria d’esports ha
d’estar en contacte amb tots el clubs i equipaments.
Vull procurar que hi hagi dinàmiques
positives entre els clubs, que sorgeixin
espais de col·laboració. També m’agradaria
que creixés la qualitat, per exemple aquest
any l’escola d’iniciació esportiva té molts
usuaris i hi ha algunes activitats que es fan
a l’escola Fabra.
Fa pocs mesos vas passar a
encarregar-te també de Medi Ambient,
com és?
Després de les eleccions, quan parlàvem de
l’organització del govern en converses amb
l’Alcalde, és una regidoria que ja ens vam
plantejar que entomés. Vam valorar que era
millor que primer m’encarregués de Joventut
i Esports perquè tenia idees i perquè agafés
experiència. Més endavant, quan l’Alcalde
tenia molta feina i jo ja estava més preparat,
vaig passar a encarregar-me’n. No va ser cap
sorpresa, feia temps que ho havíem parlat.
“M’agradaria que Can
Magarola es convertís
finalment en la seu
del Parc de la Serralada
Litoral”
Continuaràs amb la filosofia iniciada
per la Garnatxa?
Tinc clar que es va fer molt bona feina i la
meva voluntat és mantenir el nivell de la regidoria,
que és molt alt. Quan vaig assumir
el càrrec, vaig parlar amb l’Àlex Asensio
perquè m’expliqués el què calia saber. De
seguida vaig notar que les coses s’havien fet
molt bé i comparteixo plenament el sentit
de la regidoria.
Què pots aportar en aquesta àrea?
Ara volem crear una comissió de Medi Ambient
amb entitats i individuals per poder
recollir l’opinió de tothom. La regidoria toca
molts àmbits que sovint des de fora no es coneixen.
D’altra banda, m’agradaria que Can
Magarola es convertís finalment en la seu
del Parc de la Serralada Litoral.
La independència de Catalunya és al
centre del debat públic. L’Ajuntament
d’Alella ha votat diverses mocions
seguint els passos d’Arenys de Munt,
de Vic... És important l’aportació
del nivell municipal?
Jo crec que sí. Tots els projectes han de
tenir una punta de llança, però també una
rereguarda. I els Auntaments són el nivell
15

ACTUALITAT
que està més a prop de la ciutadania i és
important que s’hi reflecteixi la voluntat
del poble.
Fa molt poc el ple va declarar Alella territori
català lliure.
Sí, la sala de plens estava molt plena, una de
les vegades que més plena l’he vista. Les entitats
que van organitzar la marxa de torxes
van convocar la ciutadania.
Com valores la feina de les entitats
que, darrerament, estan molt actives,
com l’Ateneu, la Garnatxa i la CAL?
Jo, a part de ser regidor, sóc persona i collaboro
en tantes entitats com puc. Per a mi
és importantíssim que les entitats s’expressin
i mostrin la seva voluntat i que donin
suport a l’Ajuntament quan avança en el
sentit que creuen adequat. Un projecte és
imparable quan el poble, les entitats i les
institucions van de la mà.
“Un projecte és imparable
quan el poble, les entitats
i les institucions van de
la mà”
Com valores la primera marxa de torxes?
A nivell personal, hi ha moments en aquestes
últimes setmanes en què m’emociono i
aquest va ser un d’ells. Veure el pati de Can
Lleonart ple... amb tothom expressant-se
lliurement i de manera respectuosa, va ser
emocionant. El dia abans de l’onze de setembre
també estava molt nerviós.
I es van organitzar quatre autocars per
anar a la manifestació...
Sí, sí. Se n’havien organitzat dos i les places
es van esgotar de seguida. En vam organitzar
un tercer i un quart que es van omplir
igual de ràpid. Viure això no té preu. És clar
que alguna cosa ha canviat.
Governeu en coalició amb la Glòria Mans
del PSC que sempre vota en contra de
totes les mocions independentistes.
Crec que el respecte és bàsic, i és evident que
amb el programa amb el que més coincideix
ERC és amb el del PSC. Després, pel que fa
a les actituds, per les maneres de fer que tenim,
crec que és amb qui millor ens entenem.
Si l’opció de la regidora Mans és el federalisme,
em sembla molt bé que ho expressi
com va fer en el darrer ple. Ho respecto plenament
i això no vol dir que no puguem treballar
plegats. Ara, aquesta coalició tampoc
impedirà que ens sumem a l’Associació de
Municipis per la Independència (AMI), que
declarem Alella territori català lliure o que
16
PERFIL
Marc Almendro...
· Va néixer a Barcelona l’any 1989.
· Va venir a Alella durant el seu primer
any de vida, els seus pares van decidir
venir-hi a viure.
· Tots els seus primers records són a Alella.
· D’Alella li agrada el sentiment de poble,
amb tot el que té de bo i el que té de
dolent.
· No li agrada que els joves d’Alella hagin
de marxar d’Alella.
· Políticament es defineix com a independentista,
republicà i d’esquerres.
· No té referents polítics, però creu que
l’Andreu Francisco i l’Àlex Asensio són els
millors exemples de la política real que li
agrada.
· És agnòstic.
· Si ha d’escollir un vi de la DO triaria un
blanc semisec, però assegura que encara
n’ha d’aprendre molt.
· El seu racó preferit del poble és Can Gaza
perquè representa el model d’Alella que
li agrada.
· Diu que té una relació d’amor-odi amb
les xarxes socials tot i que és molt receptor.
pengem l’estelada a Can Lleonart. No s’ha de
confondre una cosa amb l’altra.
I tot això no us incomoda pel que fa
a les relacions de govern?
Hi ha confiança, som un equip. Les coses les
parlem amb normalitat. Per exemple, quan
ens vam sumar a l’AMI, li vam explicar a la
regidora Mans i la vam intentar convèncer,
com sempre fem. De moment, però, no hem
aconseguit que se sumi a cap proposta...
“A nivell personal, volen
sumar, però a nivell polític,
penso que s’equivoquen
totalment”
L’Andreu Francisco és el president de
la regió metropolitana d’ERC. Anirà
a la llista de les eleccions?
Home, jo crec que sí, ja va formar-ne part
a les darreres. Ara, no sé en quina posició
anirà. Cal que ell expressi quina és la seva
voluntat i que els militants ho decideixin
assembleàriament.
Et semblaria bé que fos diputat al
Parlament i Alcalde alhora?
No m’ho havia plantejat... De casos així n’hi
ha molts. Per al poble seria positiu perquè
tenir una veu al Parlament ajuda de cara a
aconseguir subvencions. En tot cas, estic
convençut que si ho fa serà plenament conscient
de les conseqüències que pot tenir i en cap
cas fallarà a Alella. Ja ho ha demostrat amb
la compatibilitat amb altres càrrecs. Si creu
que és el moment per fer-ho, em semblarà bé.
Com us plantegeu des d’ERC i les JERC
les eleccions del 25 de novembre?
Farem com sempre: sortirem al carrer a
encartellar, anirem a xerrades i parlarem
amb la gent. Pel que fa a Junqueras, se m’ha
rebel·lat una gran persona i un gran líder.
Abans que es convoquessin les eleccions he
assistit a diverses xerrades seves i recomano
escoltar-lo. Per la seva experiència com
Acalde, com a eurodiputat i com a persona
independent fins fa poc... És molt bo.
Tornant al poble. Quina relació tens
amb els regidors de l’oposició?
A nivell personal, volen sumar, però a nivell
polític, penso que s’equivoquen totalment.
Són demagogs i no ajuden a construir. Només
una regidora va venir fa poc a parlar
amb mi arran dels pressupostos, però mai
més m’han fet cap proposta. Fins i tot els hi
vaig demanar que em donessin noms de les
seves formacions pel pla local de joventut i
no he obtingut cap resposta. Poques vegades
els veig per l’Ajuntament... No m’agraden les
seves maneres.
Al ple d’octubre tots els grups vareu
presentar una moció sobre els Escolapis.
Per què?
Vam acordar continuar pressionant la propietat
perquè faci alguna cosa per evitar
aquest desastre i es farà una exposició pública
perquè els alellencs hi puguin dir la seva i
aportar idees. Sentim impotència perquè no
podem fer-hi res... És una propietat privada.
Amb la moció volem deixar clar que no ho
deixarem córrer.
Com t’imagines quan s’acabi el mandat?
Tens ganes de continuar fent política
municipal?
Encara que sembli mentida, la feina del dia
a dia fa que no em plantegi gens què passarà
el maig de 2015. Ara, quan em vaig presentar
a les llistes tenia claríssim que volia posar
el meu granet de sorra al poble, però tenia
més present, i encara ho mantinc, que no
vull viure de la política. La meva voluntat
és opositar per a ser secretari d’Ajuntament.
Tot i que també vull dedicar una part de la
meva vida al meu poble i al meu país. Ara per
ara, totes les energies se centren en les tres
regidories que porto i en la feina de govern.
Del demà ja en parlem demà. Com ja vaig
dir a la revista Alella el juny de l’any passat,
espero acabar el mandat amb la mateixa dignitat
amb la que el vaig començar.

Què fa… Mireia Pujol-Busquets?
ALBERT ALABAU
La seva història resulta força curiosa,
doncs, tot i que de ben petita ja
participava a les veremes que feien
al celler de casa (Alta Alella), la Mireia
no podia pensar aleshores que
el seu futur professional pogués estar
vinculat al món del vi. En certa
manera, confessa que, fins i tot, se
sentia una mica “anti” tot aquest
món: “quan amb 14 anys els meus
amics sortien a jugar durant el mes
d’agost, jo els deia que no podia sortir
perquè havia de veremar... no et
sembla una mica friki?”
Cercant el camí
La Mireia es va plantar als 17 anys
sense tenir del tot clar cap a on enfocar
els seus estudis universitaris,
si cap a Química o cap a Biologia.
Finalment va triar la segona opció,
enfocant-se en l’especialitat vegetal
després d’un flirteig inicial amb
l’animal. Ben aviat es va anar interessant
pel món de la cooperació
internacional, i va arribar a formar
part del grup de cooperació de la
fundació Autònoma Solidària de la UAB, interès
creixent que finalment la va portar a la
seu de l’ONU a Bangkok (Tailàndia) amb una
beca d’un any. Aquesta experiència, tot i que
li va ajudar a entendre millor el vincle entre
el món universitari i el de l’empresa, així com
a apreciar la importància de la disciplina a
l’hora de treballar, també li va fer veure que
la cooperació internacional no era al que volia
dedicar-se.
A la tornada, va decidir complementar la
seva formació amb un màster en Agricultura
Ecològica i, de forma inconscient, es va adonar
que tot el que anava fent es podia enfocar al
que tenia a casa: el cultiu de la vinya ecològica.
Això va animar la Mireia a començar a
col·laborar amb el seu pare, tot i que encara
es mostrava reticent a pensar que el seu futur
la portaria a acabar treballant amb ell. “En el
fons, crec que ell sempre ha volgut que em dediqués
a això, si bé jo el que tenia clar era que no
volia fer-ho...”, dispara entre rialles la Mireia.
I com que el màster requeria fer un projecte
final, va decidir marxar cap a Suïssa per a
Mireia Pujol-Busquets, a Alta Alella.
treballar al FIBL (Centre de Recerca d’Agricultura
Ecològica, l’organisme europeu més
important i reputat en la matèria), on va passar
dos mesos concentrada en l’estudi d’una
finca de Pinot Noir.
Posant les idees al seu lloc
A la seva tornada a Alella, es va apuntar a un
curs d’enologia de l’INCAVI dirigit a professionals
del món del vi que no són enòlegs. I allà
va començar el clic al seu cap... “semblava
que totes les idees s’estaven començant a
posar al seu lloc!”, comenta amb entusiasme
la Mireia.
Però aquesta futura enòloga de cul inquiet
va tornar a fer les maletes, aquest cop per
enfilar cap als EUA, concretament a l’estat
vinícola per excel·lència: Califòrnia (Napa
Valley). Allà va treballar durant quatre mesos
a la Quintessa Winery, fent de “matxaca”
durant 15 hores al dia, 6 dies a la setmana.
“Mai no m’ho havia passat tant bé pencant
tant dur, ni havia après tant en tant poc de
temps. Allà vaig aprendre una altra manera
d’entendre el món del vi: a banda de
ser super-professionals, allà cuiden
la vinya, el procés, el producte... tot
d’una manera tant delicada!”
I ja tenim el clic complert: “al
tornar de Quintessa havia fet un
canvi de xip total. Ara tot quadrava,
sabia què volia fer, sabia a què
volia dedicar la meva vida. De fet,
entenia que era l’única manera que
m’encaixava, ja que això és una
forma d’entendre i de viure la vida”,
comenta com aquell que acaba de
veure la llum, reflexiva però somrient
a l’hora, la Mireia.
Després de quatre mesos fent
la seva als EUA, ara li costava treballar
de nou aquí. Fins i tot es va
plantejar tornar a fer les maletes
per enfilar cap a les antípodes, però
el seny la va fer repensar-s’ho i acceptar
la proposta de dirigir la collita
del 2012 del celler Mas Igneus,
DO Priorat, on des de principis
d’any s’ha encarregat per primera
vegada de gestionar-ho tot, des de
tractar amb els proveïdors fins a
dirigir totalment la campanya de
verema. “Després d’aquesta dura experiència
em sento més preparada i amb més bon
criteri dins del món vitivinícola”, diu amb
posat feixuc, però satisfet, la Mireia després
de comentar com d’interessant i a l’hora dura
ha estat l’experiència.
CEDIDA
QUÈ FA?
Tímidament al principi i d’una forma cada cop més decidida
després, Mireia Pujol-Busquets va descobrint i introduint-se en
l’apassionant univers del vi.
Nous projectes
Tot i que diu estar desitjant que arribi la
propera verema, té clar quins són els seus
projectes més immediats, doncs actualment
cursa un màster en Direcció d’Empreses Vitivinícoles,
mentre ja prepara amb el seu pare
un nou petit celler part d’Alta Alella per començar
a elaborar vins naturals sense sulfits.
“De cara al futur m’agradaria viure una verema
a Austràlia i començar a introduir la biodinàmica
(nova tendència a nivell mundial
que consisteix en el cultiu de la vinya tenint
en compte el cosmos i els astres a l’hora de
podar, fertilitzar, etc.) a la nostra manera
de fer vi”.
Tenim bon vi, això és un fet, però amb
aquest jovent el que tenim és un gran futur.
17

CULTURA
La VI Trobada d’entitats
de recerca local i comarcal
del Maresme fa parada a Alella
La jornada va girar al voltant de la temàtica masies, urbanisme i poblament,
amb una quinzena de comunicacions presentades
RAMON ANGLADA
De la mà del Centre de Recerca Històrica,
Cerquem les Arrels, Alella es convertia el
passat 20 d’octubre en el punt de trobada
dels diferents centres d’estudis de la
comarca dins del marc de la VI Trobada
d’entitats de recerca local i comarcal del
Maresme. Una mena de petit congrés on
aquest tipus d’entitats locals presenten els
seus treballs d’investigació històrica.
Després de la seva primera participació,
presentant dues comunicacions centrades
en el període de la Guerra Civil Espanyola,
els membres de Cerquem les Arrels acceptaren
el repte d’organitzar l’edició de 2012
centrada en l’àmbit temàtic de les masies,
l’urbanisme i el poblament. Tal com destaca
el programa oficial l’àmbit d’estudi triat
“vol estimular la recerca sobre aspectes
patrimonials, urbanístics i de poblament
del Maresme des d’un plantejament cronològic
i temàtic ampli. Les jornades aspiren
a estimular l’intercanvi de coneixements i
vertebrar el territori”.
A més de la selecció del tema de la trobada,
les diferents tasques de coordinació
i la publicació dels diferents treballs presentats,
les aportacions dels representants
del Centre de Recerca Històrica d’Alella
foren destacades. La jornada s’obria amb
la ponència inaugural, titulada Llogarret,
terme, parròquia: la consolidació d’un municipi
baixmaresmenc al segle X, a càrrec
de Cristina Armengol. Les comunicacions
El procés d’incautació i d’inventari de Can
Calderó (1936-1939) i Cases de Senyors (i
d’Església)… Cases de mort, dels historiadors
i redactors d’aquesta publicació, Jordi
Albaladejo i Ramon Anglada foren d’altres
aportacions de l’entitat alellenca. Així
doncs, cinc han estat els treballs centrats
en Alella ja que l’arquitecta Mireia Barnadas,
en representació de l’Associació Cultural
Revista Alella, presentava La masia
com a instrument de colonització del ter-
18
El cartell de la trobada.
ritori i Jordi Montlló presentava El modelat
vinícola del paisatge d’Alella vist a través
del seu patrimoni etnològic.
Una desena llarga de comunicacions,
amb un temps d’exposició màxim de 10
minuts, que conformaren el gruix de la trobada
i que donaren pas a la participació del
UNA DESENA LLARGA
DE COMUNICACIONS VAREN
CONFORMAR EL GRUIX DE
LA TROBADA
públic assistent. Enguany, dins de l’espai
dedicat a la presentació de noves entitats,
es feren també visibles els resultats de la
primera beca de recerca històrica convo-
cada per l’Ajuntament d’Alella amb una
dotació de 3.000 euros. D’aquesta manera
l’historiador mataroní Joaquim Graupera
presentava el seu treball Els Desplà com a
promotors d’art davant d’un públic avesat
a la matèria.
Tal com ha passat en edicions anteriors
la trobada es tancava amb una activitat
sobre el terreny. Enguany un itinerari
guiat pel centre urbà d’Alella a càrrec de
Cerquem les Arrels. Una breu passejada pel
poble amb l’objectiu d’analitzar l’evolució
de l’estructura urbana i conèixer millor cases
emplaçades al llarg d’aquest recorregut
com Can Bragulat o Cal Barquer.
Els valor dels centres de recerca locals
Grups vinculats a museus com el Museu
Arxiu de Vilassar de Dalt o el de l’Estampació
de Premià de Mar, Centres d’estudis
i de recerca com el Centre d’Estudis Argentonins,
el Vilassarenc o el de Sant Cebrià
i grups especialitzats com el Grup de
Búnquers d’Arenys han estat alguns dels
participants d’aquesta edició. Centres que
han presentat comunicacions ben diverses
com per exemple les interessants De
masies a museus: nous usos del patrimoni
arquitectònic a càrrec de Dangla, Prevosti
i Egozcue o Can Bellsolell de la Torre. Una
aproximació als seus espais interiors per
mitjà dels inventaris postmortem, de la
historiadora Alexandra Capdevila.
La tasca d’aquestes entitats és indispensable
per tal de recuperar i fer conèixer la
història i el patrimoni cultural local. Una
feina molt valuosa, realitzada gràcies a la
feina de caràcter voluntari dels seus membres,
i que malauradament massa sovint
és considerada com a banal. En aquest cas
voluntarietat no significa manca de rigor
científic ja que la majoria d’investigacions
estan encapçalades per historiadors, documentalistes,
arxivers, arquitectes i d’altres
professionals.

Mireia Barnadas durant la seva intervenció a Can Lleonart.
,
Cristina Armengol va fer una visita guiada pel casc antic d Alella.
La ponència inaugural i quatre comunicacions
amb Alella de protagonista
A més del rigorós treball presentat per
Cristina Armengol en la conferència inaugural,
i que mereix un article en profunditat,
tres foren els treballs centrats en el
nostre poble.
L’historiador Jordi Albaladejo presentava
un exhaustiu treball analitzant el procés
d’incautació de Can Calderó després de la
fugida del seu propietari, Miguel Bosch
de Calderó, a inicis de la Guerra Civil. A
requeriment del Servei d’Ordre Públic de
Catalunya les autoritats locals realitzaren
un inventari dels béns i de les terres
d’aquesta finca. Un llistat que permetia conèixer
a través de descripcions minucioses
els objectes de la llar, artístics, litúrgics,
mobiliari i de treball de la terra d’aquesta
propietat. A tall d’exemple podem destacar
la descripció detallada del contingut del
mobiliari de la Sala y alcoba del teléfono
on es localitzen “dos cómodas de cinco cajones
cada una conteniendo la segunda en
el tercer cajón ropa interior y en el cuarto
cajón varios ornamentos de capilla con
cortinajes”. L’autor analitza tot el procés
oficialitzat d’incautació i l’actuació del jutge
popular local, els consellers municipals
implicats i els sindicats CNT i UGT per tal
d’autoritzar l’ús de la finca i la seves terres
a l’antic masover i d’altres llauradors.
L’historiador Ramon Anglada defensava
a la seva comunicació l’estreta relació
entre dues cases senyorials de la població,
les Quatre Torres i la Torre del Governa-
QUICO LLUCH
QUICO LLUCH
dor, i les sentències a mort d’Antoni Pujades,
Antoni Vidal, Joan Galvany i Melcior
Perich. La incautació d’aquestes finques i
molt especialment la col·lectivització de
les seves terres de conreu marcà un destí
tràgic per tots ells. El rabassaire Antoni
Vidal Ventura era condemnat a mort com a
coordinador de les feines de conreu de les
Quatre Torres. L’Antoni Pujades, Alcalde
d’Alella, fou sentenciat com a responsable
final de tots els processos d’incautació del
poble, especialment pel de la finca dels
Fabra, tot i que aquests fets es produïren
quan ell era només conseller municipal.
Joan Galvany i Melcior Perich, identificats
al llarg del judici sumaríssim com a revolucionaris,
republicans i anticlericals, foren
condemnats pels fets ocorreguts a la Torre
del Governador. El fet que l’imponent
propietat fos la seu d’una escola religiosa,
on s’educaven els nens de la població i els
novicis escolapis de tot Catalunya, incrementà
la gravetat dels càrrecs. Galvany
com a protagonista del saqueig i destrucció
de diferents espais de l’immens edifici dels
Padres i Perich pel seu paper com a Conseller
d’hisenda municipal i membre destacat
del comitè de vendes de la incautació de
les Escoles Pies.
A MÉS DE LA CONFERÈNCIA
INAUGURAL, VAN SER TRES
ELS TREBALLS CENTRATS EN
EL NOSTRE POBLE
A més d’aquestes dues comunicacions
de la mà de Cerquem les Arrels, l’arquitecta
Mireia Barnadas exposava el seu treball
centrat en la masia i la colonització
del territori. Aquest destacava que amb el
pas dels segles el territori alellenc ha estat
ocupat per l’home amb la masia com a eina
principal d’aquesta colonització. L’autora
explicà que coneixent l’antiguitat i la disposició
d’aquests petits nuclis habitats es pot
deduir que la seva situació sobre el terreny
ha marcat la fisonomia urbanística d’Alella.
Barnadas ens dibuixà un interessant camí
al llarg dels segles des de les primeres masies
fortificades i protegides de la costa fins
a les masies ubicades ja a les planes més
fèrtils. Aquestes finques primigènies s’anaren
subdividint amb el pas els anys fins a
consolidar el peculiar parcel·lari actual.
Finalment Jordi Montlló presentava l’última
comunicació centrada en l’inventari
d’arquitectura rural i popular d’Alella realitzat
per encàrrec municipal. Un treball
centrat en diferents elements de caràcter
arquitectònic com els relacionats amb l’aigua
o amb la contenció de terres.
19

CULTURA
IMATGES
DE LA FESTA
MAJOR
FOTOS: QUICO LLUCH
20

Pàgina esquerra, de dalt a baix:
- Els trabucaires ja no falten mai a cap acte.
- El correfoc sempre marca l’inici de la festa.
Pàgina dreta, de dalt a baix:
- Grans i menuts a la Guerra Guarra.
- La canalla ho passa d’allò més bé al concurs de pintura ràpida.
- Una acolorida andròmina recorre la baixada de La Serreta.
- El sopar dels idiotes va omplir a vessar tres dies el Casal.
- La tibada de llibant ja s’ha convertit en un dels nous grans
atractius de la festa.
- Una de les novetats de la Festa Major 2012, la cercavila
nocturna.
- El cercatasques va omplir de festa i música els carrers i bars
del poble.
21

CULTURA
IMATGES DE LA FESTA
DE LA VEREMA
FOTOS: QUICO LLUCH
22

Pàgina esquerra, d’esquerra a dreta i de dalt a baix:
- Sopar a la fresca, el gran esdeveniment social de tota Festa
de la Verema.
- Dues pubilles mostren al fotògraf el raïm tallat a la vinya
testimonial.
- Locals i visitants passegen a tothora per les paradetes.
- Els Trabucaires del Vi d’Alella en formació.
Pàgina dreta, d’esquerra a dreta i de dalt a baix:
- Ballant al so de l’orquestra Metropol.
- Montse Serra, de l’equip de Papers de vi, va dirigir el tast
popular de vins de la DO Alella.
- Els Cep’s en plena preparació de la seva paella.
- Jesús Ruiz, president del Casal, mostra el porró de col·leció
d’enguany.
- El jove enòleg David Lluch va presentar els vins de la DO
Alella als més joves.
- A la Verema, el divendres vol dir Salseta. I molta festa!
23

Petits artistes alellencs
Un bon reguitzell de nens i nenes d’entre 3 i 13 anys van prendre part en la 16a edició
del Concurs de Dibuix Infantil que organitza, any rere any, l’Associació de Dones
Montserrat Roig d’Alella. El total de 105 participants suposen una nova fita per
aquest acte que ja ha esdevingut una tradició dins la Festa Major de Sant Feliu. Sota
el tema Alella i la seva Festa Major es van presentar molts dibuixos, amb visions
infantils ben curioses i dignes de menció totes elles, d’entre les quals el jurat format
per Sònia Palma –llicenciada en Belles Arts– i Joan Marquès –llicenciat en Belles
Arts, dissenyador gràfic i il·lustrador–, en van destacar els següents, mereixedors
dels diversos premis.
CULTURA
El concurs de dibuix de l’Associació de Dones Montserrat Roig reuneix 105 participants
CATEGORIA A
1r premi: Abril Bernocco
CATEGORIA B
1r premi: Laia Peñaranda
CATEGORIA C
1r premi: Arnau Arenas
2n premi: Pau Tarrado
2n premi: Arnau Falguera
2n premi: Estalin Pulsara
PREMI ESPECIAL: Beth Villanueva
3r premi: Christian Meijs
3r premi: Abril Bardallo
3r premi: Carlota Gómez
25

PERSONATGE
Andreu Ventejo
Jardiner, geganter, fundador d’ERC Alella
SIGRID GUILLEM / FOTO: JORDI FARRÚS
Andreu Ventejo (Alella, 1947) –“Bantèju”, em rectifica– em rep somrient,
amb ulls grans i desperts i posat proper. Calçat amb espardenyes,
de cos corpulent i faccions treballades al llarg d’anys dedicats a l’ofici
de jardiner, l’Andreu en viu avui retirat al poble veí del Masnou amb
la seva dona Carmeta, amb qui té dos fills, el Pere i el Josep. Amical
i obert, l’Andreu sempre ha pres part a la vida social i cultural del
poble; participa a les festes populars i forma part de la Colla de Gegants,
Capgrossos, Grallers i Timbalers d’Alella d’ençà que es va crear.
També es va implicar en política, sent membre fundacional d’Esquerra
Republicana Alella.
L’Andreu neix en una Alella eminentment agrícola en què el dia
a dia transcorria amb un ritme pausat, marcat pel pes feixuc de la
postguerra. Aquest fill de pares pagesos va tenir una infància vinculada
al camp que molt probablement condicionaria que de gran
s’acabés dedicant a la jardineria, “a mi m‘agradava el camp i estar a
l’aire lliure”, comenta. Ja de molt jovenet, “sortia del col·legi i passava
per casa a recollir el dinar pel pare i li duia a la vinya que tenia a Can
Teixidó. Sovint prenia dues garrafes de vi seu i anàvem junts a Montgat
a portar-les-hi a un amic peixeter qui a canvi li donava un cove de peix
fresc ple fins dalt... A vegades també ens hi quedàvem a menjar peix.
Hi havia l’esperit de l’intercanvi”.
L’Andreu va viure al Barri del Rost d’Ale-
lla fins als quinze anys, quan la família es va
traslladar a la casa del carrer Sant Isidre, on
ha viscut i format família amb la Carmeta
fins a l’actualitat. Precisament en aquest carrer
van néixer els Gegants d’Alella a principis
dels vuitanta, una iniciativa d’una colla de
veins que van prendre com a model de matrimoni
de pagesos una fotografia dels pares de
l’Andreu: “s’hi van inspirar: la meva mare era
petita i grosseta i el pare alt i prim, i d’aquí en
va sortir la caricatura dels pagesos d’Alella,
la Madrona i el Felip”, ens explica divertit.
Tota la família de l’Andreu ha estat sempre vinculada a la colla
gegantera; tant ell com els seus fills Pere i Josep han fet de portadors
dels gegants, “la Carmeta i la meva consogra Isabel van renovar el
vestuari de la Madrona, la meva jove Montse també portava un capgròs
i el meu nét Pau de dos anys –l’hereu!– també ens acompanya”
comenta amb un gran somriure.
Els records de joventut de l’Andreu evoquen un fons de paisatge
sensorial, tenyit de tons terrosos, dels verds i blancs de les vinyes
i els garrofers, de la flor dels pèsols, de les clavellines...; una Alella
rural en què “el sentit del temps i les distàncies eren diferents” d’ara,
apunta, i es refereix també al so i als silencis de l’entorn, al sentiment
de calma. Per la verema “se sentien els picarols dels carros a la riera
que portaven el raïm als cellers...”, reviu.
“A Alella es començava a tallar el raïm per la Mercè i s’acabava a
mitjans d’octubre. Llavors tothom tenia vi i en canvi no s’havia fet cap
festa de la verema!” –esmena amb una rialla. “Acabada la verema venia
la temporada de conreu de pèsols; des de mar es veia tot el paisatge
blanc florit dels pèsols... Els camions d’en Diego Culla, d’en Rafa i
l’Homs sempre en sortien plens cap al mercat del Born. I on avui hi
ha l’autopista, tot eren camps de cultiu de clavells.”
A l’edat de dotze anys l’Andreu va deixar els estudis a les Escoles
Fabra d’Alella per anar a treballar al forn de la Riera d’en Jordi Ribas,
“de dotze de la nit a les dotze del migdia, quan el pa es cuinava al moment
i al forn. I d’allà anava a dinar a casa i després a ajudar al pare”.
Andreu Ventejo és la veu de l’alellenc
de casa, el veí bonàs, amical
i xerraire; és l’home de pagès
que estima la terra i la seva gent;
l’home del carrer que se sap amb
orgull d’una cultura i un poble i
se’ls fa seus.
Però ja de petit, “amb set o vuit anys, anava a Ca la Miquela, a Can
Lenti o a la “Comprativa” a recollir els encàrrecs que havien fet els
senyors estiuejants i els hi duia a casa amb la bicicleta per treure’m
uns diners: cinc o deu cèntims per pegadolça a Can Jana”.
L’Andreu veu un fort contrast entre la seva etapa de creixement i
la que viuen els nens d’avui, als quals considera que sovint es sobreprotegeix
massa: “És bo que s’embrutin i facin entremaliadures (...).
(Nosaltres) Ja creixíem amb una voluntat per treballar i érem molt més
espavilats. La joventut s’havia d’espavilar per força... (...)”.
Aquest esperit de l’esforç i el fet de començar a treballar de molt
joves també promovia l’autoaprenentatge i el coneixement d’un ofici
mitjançant la praxi professional: “Vaig començar de jardiner amb l’Antonet
Pijoan qui em va ensenyar la professió fins que em vaig posar pel
meu compte. Abans era un ofici molt més manual que ara, que requeria
un aprenentatge”. I segueix: “Avui ha millorat molt l’ensenyament,
l’accés a la universitat; i els joves aprenen molta teòrica però poca
pràctica en l’àmbit professional”.
Molt han canviat també els jocs. “Ens fèiem nosaltres els joguets”,
diu l’Andreu engrescat. “Amb una roda de bicicleta vella feies una rutlla
i amb una caixa de fusta i un coixinet, un patinet. Baixàvem des de Font
de Cera riera avall fins al poble... com que abans no hi havia cotxes! I
amb les cortines de gafets fèiem tiraxines...
També jugàvem a pilota a la riera o a la plaça,
que per sort es conserva de sorra!”.
I a les distraccions també hi havia cabuda
per les entremaliadures: “Les dones anaven
els dissabtes a rentar la roba als safareigs
públics. El dilluns es buidaven els safareigs
i l’aigua baixava riera avall. Llavors anàvem
“a fer basses”, jugàvem a veure qui la feia més
grossa amb l’aigua!”.
Una de les aficions de l’Andreu eren les
caramelles i de jovenet formava part de l’avui
desaparegut Cor Clavé: “assajàvem a les escoles
amb el mestre Roqueta. Anàvem a cantar
a l’església, a les Escoles Pies on es celebrava la festa de la vellesa
i a les diferents cases senyorials. I per la segona Pasqua anàvem a fer
una excursió amb l’autocar de Cal Xic”.
L’Andreu va fer el servei militar a Sant Climent, i després el van
destinar a Ripollet, on va coincidir amb altres alellencs, en Jesús Barnadas
i el Vicenç Badia. “A tots els que érem pagesos del Maresme –al
nostre DNI s’indicava “labrador”- ens van dur a la Granja Militar de
Ripollet. Hi havia bestiar, camps de blat, vinyes. Els caps de setmana
tornàvem a casa”.
A l’Andreu sempre li ha agradat molt el futbol, i l’afició compartida
entre amics envers aquest esport va fer que formessin l’equip de futbol
sala Alella Marfil, amb el cap visible de Josep Bassas com a promotor.
“Vam començar fent un torneig que anava de Sant Joan fins a l’1
d’Agost, per la Festa Major”.
Junt amb els també alellencs Joan Font i Joan Figueres, van constituir
entre els anys 1977 i 1978 el partit d’Esquerra Republicana a
Alella, el qual van denominar “Secció local Pere Pons” en honor al
primer alcalde republicà que hi va haver al poble. A tall d’anècdota,
l’Andreu recorda que havien d’anar d’amagat a primera hora del matí
a dur l’ofrena floral de l’11 de setembre. Avui li brillen els ulls i es
mostra emocionat pel recent posicionament d’Alella com a territori
català lliure. Creu en la independència de Catalunya, “la qual depèn
de tots” i se’n mostra esperançat i caut, preocupat també per la crisi
econòmica del país.
27

Subscriu-te!
Des de fa un parell d’anys,
la revista Alella publica tota la
informació del món del vi a la
nova capçalera Papers de vi. Per
tant, si vols estar assabentat de
tot el que passa al món de la DO
Alella, subscriu-te a Papers de
vi. Per tan sols 9 euros a l'any
rebràs sis revistes a casa teva
i, amb el primer número, una
ampolla de vi DO Alella de regal!
Envia'ns les teves dades (nom,
cognoms, adreça, telèfon i número
de compte per domiciliar el pagament)
a redaccio@papersdevi.cat
28
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
www.papersdevi.cat

Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
Núm. 11 · Estiu 2011
Manel, el brindis de l’estiu
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
Núm. 17 · Estiu 2012
La Mostra Gastronòmica de Cabrils
celebra el seu 25è aniversari
Patates xips, cruixents protagonistes
de tots els aperitius
Els Antònia Font
fan sonar la seva
música entre vinyes
Mostra Gastronòmica
de Cabrils: a l’estiu, àpats
i vi DO Alella a la fresca
Alta Alella inaugura
el centre de recepció
de visitants
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
Núm. 16 · Primavera 2012
Xuriguera i Faixedas
brinden amb vi DO Alella
El Tast Tiana camina cap a la consolidació
Un vi i dos sommeliers de la DO Alella,
a la final del concurs Nas d’Or
Paperss
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA TURA
Núm. 18 · Verema 2012
La complexitat i
noblesa dels blancs
criats en fusta
Altaveu pels “Alella”
Arriba el moment que els prescriptors
posin en valor els vins de la DO
Els vins de la DO
Alella sota la mirada
dels professionals
PANSA BLANCA
SAULÓ SA SSAULÓ SAUL ULÓ
PAISATGE
Ramon Parellada
i les set generacions
de la Fonda Europa
TRADICIÓ TRADIC
SALINITAT
Jeroni Martorell,
arquitecte d’Alella
Vinícola
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
Núm. 14 · Nadal 2011
Brindem pel
2012 amb caves
i escumosos
DO Alella
Entrevista amb Jordi Bort,
Director General de l’Incavi
Alella torna a brillar a la Guia
de vins de Catalunya
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
Núm. 19 · Tardor 2012
Regala
una
subscripció
a Papers
de vi!
La Setmana del Vi DO Alella
es consolida
La Mostra Gastronòmica
de Cabrils i la Festa
de la Verema d’Alella, cites
DO Alella ineludibles de l’estiu
La mongeta del ganxet,
el fesol amb ganxo
29

DOSSIER
Alella participa de l’onada
independentista que
recorre tot el país
31

DOSSIER
Alella encén el foc
de la independència
400 persones participen en la primera Marxa de torxes
per la independència en una jornada històrica
32

Ramon anglada / FoToS: QUICo lUCH
80 torxes venudes en poc menys de 5 minuts, un rebombori considerable
a les xarxes socials de la mà de les quatre entitats convocants,
els carrers del recorregut guarnits amb més senyeres i
estelades que mai i una participació propera a les 400 persones
són proves evidents de l’èxit de la primera Marxa de torxes per
la independència celebrada a Alella.
La vigília de l’11 de setembre de 2012, per primera vegada,
es celebrava a la població una manifestació clarament independentista
amb una gran participació. Fet que va superar de llarg
les previsions més optimistes dels organitzadors. 400 veïns i
veïnes no és una xifra exagerada si tenim en compte que 80 participants
duien torxes i aquests eren una clara minoria respecte
els que caminaven sense. Les entitats alellenques responsables
de la marxa consideren que es pot parlar de la presència de “5
persones per cadascuna de les 80 torxes venudes”. Cal tenir en
compte també que, al llarg del recorregut, anava incorporant-se
més gent al mateix temps que d’altres participants no varen fer
tot el camí complet.
Participants de totes les edats en una marxa encapçalada per
una gran estelada portada per nens i nenes del poble. Un recorregut
pels carrers del centre urbà a favor de la independència de
DOSSIER
Catalunya que es va portar a terme amb un absolut civisme. Al
llarg de tot el trajecte, que va durar aproximadament 1 hora, no
es va sentir ni un sol crit contra l’Estat Espanyol.
El nucli local de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua
(CAL), l’Ateneu Alellenc, la Garnatxa i Cerquem les Arrels,
centre de recerca històrica d’Alella, han estat les entitats responsables
que aquesta marxa fos una realitat. Un treball en equip
que ha estat valorat de forma molt satisfactòria pels mateixos
implicats i que, amb tota seguretat, es repetirà en l’organització
de la propera edició del Correllengua.
Independència i memòria:
La marxa alellenca, que encapçalava el llistat de les marxes de
torxes de Catalunya, va presentar, però, un tret diferencial respecte
d’altres. Va ser un clam ben clar a favor de la independència,
però al mateix temps perseguia l’objectiu d’honorar aquells
alellencs que varen perdre la vida en defensa de les llibertats
nacionals i en la lluita per un ordre social més just. De fet, el
recorregut de la marxa va ser traçat per tal de poder realitzar
parades davant dels antics domicilis dels represaliats, on es varen
llegir uns breus textos en la seva memòria centrats en dos
moments crítics per Catalunya: 1714 amb Felip V i 1939 amb la
33

DOSSIER
dictadura criminal de Franco. Una marxa que es va aturar en 5
ocasions per recordar els repressaliats pel franquisme: Antoni
Pujades i Nirell, alcalde d’Alella; Joan Galvany Oliveres, tercer
conseller municipal; Antoni Vidal Ventura, membre del sindicat
agrícola d’Alella; Melcior Perich Guàrdia, conseller de finances
municipal; Artur Suñé Macià, jutge municipal; i Frederic Xifré
Masferrer, alcalde de Badalona al llarg de 1936. També va
ser especial l’homenatge a la figura de Josep Antoni de Mata i
Copons, Comte de la Torre de la Mata i Senyor de les Quatre
Torres. Membre del Braç Militar de Catalunya que va lluitar al
costat del Conseller en Cap Rafael Casanova i Comes l’11 de
setembre de 1714 i va morir a Alella el 1728 desposseït de tots
els seus béns.
Entre els assistents, dos nets d’Antoni Vidal Ventura que
varen venir expressament des de diferents indrets de Catalunya
per participar en aquest humil reconeixement de la figura del
seu avi. Un d’ells, Pere Castellví Vidal, agraïa amb emoció l’acte
i destacava “que ja era hora que a Alella algú parlés de l’avi”. De
fet, a excepció de l’alcalde Pujades, aquesta ha estat la primera
vegada que es recorda amb certa profunditat les figures dels altres
alellencs assassinats o condemnats a dures penes de presó
per la justícia militar del bàndol Nacional.
34
Un manifest amb dues demandes ben clares:
A la Plaça de l’Ajuntament es tancava la marxa amb la lectura
del manifest unitari a càrrec del periodista Albert Manyà. Aquest
destacava la voluntat “de tornar a ser lliures” i de “fer evident
als nostres representants i institucions que hem pres una decisió
com a poble i que ara ells han d’estar a l’alçada que requereix el
seu càrrec o deixar pas a qui estigui disposat a escoltar la veu
d’aquest poble que ja s’ha alçat i camina”. Un manifest que formulava
dues peticions ben clares als representants municipals:
hissar una estelada de forma permanent a Can Lleonart, “a la
casa d’aquells que varen lluitar a ultrança per les llibertats i
constitucions de la nostra Catalunya” fins el dia que s’assoleixi la
independència i que, sense cap més dilació, l’Ajuntament d’Alella
insti al Parlament de Catalunya a iniciar “els passos necessaris
per a tornar la sobirania a la Nació Catalana, per tornar a ser
un Estat”. Tant el grup municipal d’Esquerra Republicana de
Catalunya-Sumem per Alella, encapçalat per l’Alcalde Andreu
Francisco, com el de Convergència i Unió, de la mà de Cristina
Xatart, varen participar de forma activa en la marxa i varen
donar el seu suport al manifest. Tot sembla indicar, doncs, que
l’èxit de la moció que es presentarà en el proper ple municipal
per tal d’aconseguir aquests dos objectius està garantit.

Les parades de la Marxa
DOSSIER
A continuació us reproduïm els textos que es varen llegir al llarg del recorregut
Parada 1. Carrer Comas, 4
Antoni Pujades i Nirell, alcalde d’Alella i president del Partit Socialista
Unificat de Catalunya al nostre poble. Va ser sentenciat a mort l’onze
d’abril de 1939 als 49 anys, després de patir un procés sumaríssim ple
d’irregularitats.
Condemnat per rebel·lió militar i propagandista de les idees marxistes,
se’l va considerar responsable final de totes les detencions, registres,
ocupacions i col·lectivitzacions de finques realitzades a Alella durant el
període republicà.
La gran majoria de processos d’incautació de finques i col·lectivització
de terres es varen realitzar quan l’Antoni Pujades era només conseller
municipal i no alcalde.
El fet que la seu del Partit Socialista Unificat de Catalunya s’ubiqués
al seu mateix domicili, just davant d’on som ara, el va acabar d’identificar
com a “altamente desafecto al Movimiento Nacional”.
En Pujadetes, alcalde d’Alella des d’abril del 1938, va evitar les detencions
de veïns d’Alella a mans de comitès revolucionaris de pobles veïns i va
salvar la vida de diferents religiosos donant l’avís d’una imminent detenció.
Parada 2. Carrer Ferran, 5
Joan Galvany Oliveres va ser detingut el 7 de març de 1939 després d’un
minuciós escorcoll al seu domicili situat al número 5 d’aquest mateix
carrer, un petit habitatge avui inexistent.
L’11 de maig de 1939 era afusellat al Camp de la Bota de Barcelona.
Aquest membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i antic tercer
conseller municipal va ser assassinat amb només 30 anys. Condemnat
per rebel·lió militar. Va ser acusat del saqueig de finques com les Quatre
Torres i especialment de la defensa pública de l’Estat Català, proclamat
pel President Lluís Companys el 6 d’octubre de 1934.
En el cas de Joan Galvany, l’element religiós va cobrar importància
en la seva condemna. Va ser acusat del robatori d’objectes religiosos de
particulars i de la destrucció a cops de destral del Sant Crist de l’Església
d’Alella, després de recuperar-lo d’un domicili particular on l’amagaven.
Parada 3. Plaça de Trinitat Fabra - Quatre Torres
Josep Antoni de Mata i Copons, Comte de la Torre de la Mata i Senyor
de les Quatre Torres.
Fill del noble Joan Baptista de Mata i Soler, capità general de l’artilleria
d’Aragó i cavaller de l’ordre militar de Montesa, es va casar amb la pubilla
Caterina de Copons i d’Armengol que li va aportar diverses senyories.
Va ser capità de la coronela des del setge francès de Barcelona de
l’any 1697. Destacat partidari de Carles d’Àustria va ser dels primers a
reconèixer l’Arxiduc d’Àustria com a Comte de Barcelona. Aquest el va
nomenar Comte de la Torre de la Mata el 1707.
Membre del Braç Militar de Catalunya, va tenir una notable intervenció
durant el setge franco-castellà de 1713-1714, on va resultat ferit dos
cops, com a Capità de la 5ena companyia del 6è batalló.
Durant la Batalla de l’11 de Setembre, va lluitar en el contraatac del
Conseller en Cap Rafael Casanova i Comes seguint el Penó de Santa
Eulàlia, situat al capdamunt del terraplè de la muralla entre Junqueras i
el Portal Nou.
Li varen ser confiscats tots els seus bens i va morir el 1728 a Alella.
Parada 4. Carrer Sant Isidre, 3
El 8 de març de 1939 al número 3 d’aquest mateix carrer era detingut per
la Guàrdia Civil Antoni Vidal Ventura. Vocal del sindicat agrícola d’Alella,
membre de la Unió de rabassaires de Catalunya i coordinador de les
feines agrícoles de les terres col·lectivitzades de les Quatre Torres.
Va ser afusellat el 24 de maig de 1939 acusat d’un delicte de rebel·lió
militar. Tenia 47 anys.
El seu paper en el procés col·lectivitzador de les Quatre Torres marcaria
la seva vida. Va cometre el delicte de fer produir unes terres en una
període d’extrema carestia alimentària. També va ser acusat de la tala
d’arbres de la riera d’Alella i de diferents cases de la població.
La seva participació en els Tribunals Populars barcelonins i en patrulles
armades per la població varen ser altres càrrecs de pes en la seva
condemna. Cap dels testimonis que el varen inculpar havien presenciat
personalment els anteriors fets.
Va patir un judici sumaríssim carregat de contradiccions. Per a certs testimonis,
va ser un revolucionari perillós, mentre d’altres afirmaven que “no
pueden precisar actividad delictiva del encartado en el pueblo de Alella”.
Parada 5. Riera Coma Fosca - Can Sans
No podem oblidar a Melcior Perich Guàrdia, pagès de can Pufarré,
membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i conseller de finances
municipal.
Va ser condemnat a mort per rebel·lió militar el 13 d’abril de 1939 i
afusellat a inicis de maig. Tenia 52 anys.
Com a principals acusacions destaquen la seva participació en “la
revolución separatista de octubre de 1934” i la defensa de l’Estat Català.
El judici militar va concedir qualitat de prova a converses escoltades
pels carrers d’Alella on s’afirmava que Perich assistia regularment als afusellaments
realitzats pels republicans al Camp de la Bota. En la mateixa
línia, un article publicat al diari La Publicitat, on es lloava la seva figura
com exemple de les doctrines revolucionàries, republicanes i anticlericals,
es va utilitzar també per enfortir la sentència de mort.
Amb diferent intensitat també va patir la repressió feixista Artur Suñé
Macià. Condemnat per ser el jutge municipal durant bona part del període
republicà i per la manca de protecció de l’església local que estava al
seu càrrec i que va patir danys menors. El 7 de maig de 1939 s’iniciava la
seva condemna de dotze anys i un dia de reclusió temporal.
Finalment, cal recordar també la figura de l’industrial Frederic Xifré
Masferrer, alcalde de Badalona al llarg de 1936. Des d’inicis de 1938
va ser un veí més de la població instal·lat a can Sans, tot fugint de les
amenaces dels grups armats de la FAI badalonina. Xifré va ser detingut
a Alella el 23 de març de 1939 per “Fuerzas de investigación y vigilancia
de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS”. Va ser assassinat
el 15 de febrer de 1940 per haver estat alcalde de la seva ciutat tot i haver
defensat la vida i propietats de nombrosos religiosos i de ciutadans
badalonins considerats “gente de orden”.
35

DOSSIER
Quatre autocars
per la independència
Crònica d’una manifestació històrica
ALBERT MANYÀ / FOTOS: QUICO LUCH
L’èxit s’olorava en la prèvia. Feia dies que les invitacions per anar
en autocar corrien pel Facebook i la xifra d’alellencs apuntats
anava creixent. Inicialment havia de ser un sol vehicle i al final
en van ser 4, però més n’haguessin pactat més n’haurien omplert.
No només a Alella, sinó a tot el país. Això va forçar els organitzadors
(ERC) a avançar dues hores la sortida per evitar problemes
d’aparcament a Barcelona. En la vigília, durant la Marxa de les
Torxes pels carrers del poble, es palpaven les “ganes de manifestació”.
I el matí de l’Onze, en l’acte popular, també. Algunes
converses giraven sobre això. Després del refrigeri –víctima de
les retallades–, molts ja van marxar ràpid cap a casa amb un
“fins ara!”, indicatiu del retrobament immediat. Cert és que molts
alellencs van optar per baixar a la capital pels seus mitjans, ja
sigui vehicle propi o en tren. Però molts també vam optar per
anar en els autobusos.
I allà hi eren, a les 3 del migdia, davant de Can Lleonart, els
4 autocars i un munt de gent amb estelades, gorres i samarretes
adients amb la jornada, i molta alegria. És important remarcar
l’alegria, perquè és el sentiment que va predominar en la marxa.
Progressivament es van anar omplint i van començar a desfilar
a Barcelona. En el trajecte, es van cobrar els 3 euros que valia
mentre la gent conversava animada o els més petits comptaven
les senyeres als balcons.
36
En arribar a Barcelona i endinsar-nos per l’Eixample Dret, ens
vam adonar de la mobilització massiva de Catalunya. Autobusos
vinguts d’arreu aparcaven en els carrils bus dels carrers
que anàvem creuant fins a trobar el nostre espai. Abans de les
4 ja caminàvem cap al Passeig de Gràcia, fent fotos i disseminant-nos
cadascú amb el seu grup, la seva família, cap al lloc
on volíem situar-nos. Els carrers eren un anar i venir. De camí,
vam trobar l’estelada gegant que cobria la façana de l’edifici on
hi ha el Bulevard Rosa. I ben d’hora ja ens vam col·locar a prop
de la teòrica capçalera.
Multitud heterogènia
Passaven els minuts i l’espai propi s’anava encongint, l’ambient
festiu s’anava estenent. Catalans de naixement o nouvinguts,
fins i tot alguna mascota, feien part de la multitud, d’una multitud
heterogènia: no es pot dir que hi havia molts joves, o molts
adults, o molts avis; hi havia molts de tots. I tots entonaven periòdicament
els crits d’In-inde-independència!, enmig d’un mar
d’estelades –i alguna senyera–. La nota exòtica la posaven les
estelades blaugranes, les que tenien el triangle verd ecologista
o el negre del canvi social. També era distret mirar cartells enginyosos
de l’estil “L’autonomia que ens cal és la de Portugal” o un
rètol immobiliari que posava “ Es ven Espanya per 0,00000001 ”,
un altre que recordava el programa APM (Algun País Més?”), o

“Catalunya al costat d’Espanya, no a dins”... Possiblement la que
més somriures va arrencar –i la que més va coure als espanyols-
és la que deia “Ambaixada espanyola” col·locada a l’entrada de la
Delegació del govern espanyol a Catalunya. Alguns músics, amb
les gralles i els timbals, els gegants vestits d’independentistes i
les colles castelleres contribuïen a animar l’escena amb actuacions
improvisades, molt celebrades per tothom. Els helicòpters
que ens sobrevolaven –fossin de la policia o de TV3– també excitaven
el personal, que agitava les banderes perquè des del cel
es veiés una bona estampa.
Com si d’un partit de futbol es tractés, els participants pensàvem
que a les 6 –hora d’inici– la marxa començaria a rodar.
Ni molt menys! Els que érem més o menys davant la Borsa de
Barcelona, fins ben bé a tres quarts de 7 no ens vam moure,
tot i que només va ser per recórrer uns 5 o 10 metres. I passarien
mooolts minuts, molts, abans no poguéssim avançar uns
altres 5 metres. Això sí, cada passa era rebuda amb eufòria per
tothom. Cap crit en negatiu, cap insult a l’estat espanyol, totes
les reivindicacions van ser en positiu, d’afirmació nacional. Ni
pacte fiscal, ni federalisme asimètric, ni reforma constitucional:
el lema era molt clar “Catalunya, nou estat d’Europa” i així es va
expressar la ciutadania.
Pendents de la ràdio
Sense cobertura per mòbils a causa de la gernació, la manera de
saber què passava més endavant va ser la ràdio, que informava
que tot el recorregut estava ple, amb prou feines podia avançar
una mica la pancarta de la capçalera. Als més petits se’ls començava
a fer avorrit i era el moment de pensar en jocs per a ells,
en bromes, en aconseguir globus, treure galetes i aigua, etc. De
totes maneres, les hores anaven passant i molta gent entenia que
arribar al final era una quimera. Això sí que ho era! (ja m’entenen).
Amb bon humor, alguns van començar a marxar: “Ja ens
han comptat, oi? Doncs hem fet el que tocava!”.
Els que vivien a Barcelona, però, els esperava un metro ple
de gent i una ciutat amb un centre tallat per la manifestació.
Els que veníem de comarques teníem la cita amb els autocars
a dos quarts de 10 del vespre. Per tant, encara que estiguéssim
cansats, encara que volguéssim
abandonar abans d’hora,
no teníem altra opció que esperar.
Quan ja començava a
fer-se fosc i els fanals ja s’encenien,
alguns van anar a fer
temps al costat de l’autocar,
mentre altres vam agafar
dreceres per veure l’ambient
de més endavant. Així va ser
com vam arribar a dalt de tot
de la Via Laietana: la postal
no diferia molt del que s’havia
vist al Passeig de Gràcia,
però l’espectacularitat
de veure aquest carrer tan
llarg ple de gom a gom amb
estelades i bon ambient era
emocionant. És de les imatges
que no s’obliden.
Única, cívica, nítida
La reivindicació era única,
cívica, nítida, impossible que
no s’entengués, increïble que
es minimitzés. Òbviament,
DOSSIER
TV3 en va fer una cobertura comme il faut. Ho vam comprovar
en els televisors dels bars que hi havia de tornada a l’autocar: l’informatiu
de Televisió de Catalunya hi va dedicar la major part del
temps. En les hores posteriors també vam saber que la premsa internacional
n’informava amb tots els ets i uts, la BBC obria l’edició
amb aquesta notícia, el Wall Street Journal hi dedicava la foto del
dia, i altres diaris i cadenes (Al Jazeera, Guardian, Le Monde, Liberation,
New York Times, Washington Post, Clarín, per citar-ne
només alguns) en feien un seguiment important. Només ho van
intentar amagar alguns mitjans espanyols destacats, com la televisió
pública, que al Telediario 2 –líder d’audiència a l’estat espanyol
en la franja del vespre– ho va explicar 21 minuts després d’haver
començat. Aquesta actitud els va costar la reprimenda posterior
de Le Monde, que va denunciar l’ocultació de la notícia per part
de la premsa de Madrid, i ho va qualificar de provocació. L’editora
d’aquest programa, Cristina Almandós, ja ha renunciat al càrrec.
Tornant al fet que ens ocupa, tot va transcórrer perfecte. Cert
és que per alguns va ser una llàstima no poder arribar al final,
a l’entrada del Parc de la Ciutadella, i escoltar el manifest, però
en definitiva, la causa d’això va ser un senyal positiu. La gent del
nostre autocar es va presentar a l’hora i hi vam pujar contents
i cansats, potser a parts iguals. Després de passar llista, com a
les escoles, el xofer –amb cara de pocs amics– va engegar. Els
carrers continuaven mostrant el trànsit humà cap als vehicles
corresponents. Si a l’anada ja ens havia impressionat veure el
Passeig de Sant Joan amb autocars en doble fila, ara vèiem el
carrer Aragó amb tres files ocupades. Però és que fins a la sortida
de Barcelona, a tocar de la Plaça de les Glòries, hi havia
autocars aparcats. Sens dubte, una imatge de la magnitud de
l’esdeveniment, una demostració que aquest poble està doctorat
en macromanifestacions.
No sé si vam ser 2 milions, com van dir els organitzadors,
l’Assemblea Nacional Catalana, 1,5 com va dir la Guàrdia Urbana
o 600 mil, com va comptar el govern espanyol, però tots vam
ser conscients que havíem aportat el nostre granet de sorra
per fer història i que aquesta sacsejada canviava per sempre
el curs del país. D’entrada, els esdeveniments posteriors així
ho avalen.
37

DOSSIER
Herois 1714 Alella:
un homenatge històric
L’Ateneu Alellenc engega un ambiciós projecte de caràcter anual que pretén recuperar
la memòria dels fets que donen peu a la Diada nacional a través d’aquells
convilatans que van participar-hi
AGNÈS CÉSPEDES
En vigílies del passat 11 de setembre, l’Ateneu Alellenc va donar
inici a un programa d’activitats culturals i de recerca històrica
que, al llarg de tot un any, buscaran restaurar la memòria dels fets
de 1714 que es commemoren per la Diada Nacional de Catalunya.
I ho farà mitjançant la figura de cinc alellencs que hi varen participar
activament: Salvador Lleonart, Francesc Lleonart, Jaume
Lleonart, Marianna de Copons i Josep Antoni Mata Copons.
En una primera etapa d’aquestes activitats, des del dia 6 de
setembre i fins la mateixa Diada, es va mostrar una interessant
exposició sobre les Constitucions de Catalunya, cedida per a
l’ocasió pel Memorial 1714, en la qual també s’hi va poder veure
una col·lecció de miniatures de soldats amb els uniformes de les
Companyies de la Invicta Coronela de Barcelona, defensora de
la Ciutat Comtal en el setge.
Després, el dia 8, des de Patriotes per la Devolució, es va
oferir una conferència que amb el títol Catalunya: Llibertats i
Constitucions. 1714- Defensa a Ultrança. 2012- Devolució, en
la qual es va fer un repàs de la història i la realitat del país i per
què es necessita, es vol i es lluita per a què Catalunya torni a ser
un Estat lliure i sobirà. Posteriorment, es va convidar a socis i
no socis de l’Ateneu a participar d’un sopar que va comptar amb
més de 50 assistents.
El diumenge 9 de setembre es va presentar el llibre Viurem
lliures o morirem, de Jaume Clotet, una biografia del Coronel
de Fusellers Ermengol Amill, que va treballar a les ordres del
Marquès de Poal, i la història dels quals està lligada a Salvador
Lleonart i Marianna de Copons.
Finalment, ja el dilluns 10, es va organitzar una xerrada per
redescobrir la figura de Ramon de Vilana Perles, uns dels protagonistes
dels esdeveniments de la Guerra de la Successió, a
continuació de la qual els membres i simpatitzants de l’Ateneu
es van sumar a la Marxa de Torxes que es va organitzar pels
carrers del poble.
38
QUICO LLUCH
Un projecte viu
Aquesta ha estat una primera fase d’Herois 1714, ja que la intenció
és anar programant noves activitats fins la Diada Nacional de
2013, commemorant així els 300 anys d’uns fets tan transcendentals
per al país. “No és un projecte tancat, sinó un projecte viu
amb el qual busquem la implicació de més gent. La intenció és
anar treballant, polint les informacions i dades històriques i fer-lo
créixer”, explica Salvador Bonada, president de l’Ateneu Alellenc.
Així, es preveu oferir noves conferències i actes divulgatius per
donar més informació al voltant dels cinc alellencs considerats
herois d’aquella lluita per les llibertats de Catalunya, de qui Bonada
assegura que “demanarem que els facin fills predilectes
del poble”.
Es tracta d’un procés de recuperació històrica en el qual a
través d’aquests cinc veïns del poble es vol anar desgranant la
veritat d’una història sovint oculta o tergiversada, amb l’objectiu
d’entendre què va succeir realment i per què, i evitar que mai
torni a passar, a l’hora que han d’ajudar a entendre el present i
permetre configurar un futur.
Aquest és el projecte més ambiciós de l’Ateneu Alellenc, que
compta ja amb 25 socis, i que en dos anys i mig des de la seva
fundació ja ha aconseguit consolidar un programa periòdic
d’activitats culturals i de recerca històrica de reivindicació
nacional.
ELS HEROIS
Salvador Lleonart, cap dels serveis d’espionatge i intel·ligència
de l’exèrcit català. La seva biografia ajuda a conèixer les relacions
diplomàtiques i internacionals del conflicte i el perquè del fets que
succeïren.
Francesc Lleonart, capità agregat de la Invicta Coronela. A través
d’ell es descobreixen els aspectes i fets de la defensa de Barcelona
durant el seu setge, així com de la Invicta Coronela com a milícia
ciutadana reglada.
Jaume Lleonart, tinent de cavalleria del Regiment Pere Bricfeus
de l’exèrcit exterior, comandat pel Marqués de Poal. Permet conèixer
el que va ser l’exèrcit de Catalunya, les seves tàctiques, unitats,
campanyes, etc.
Marianna de Copons, destacada espia. La seva figura facilita el
coneixement de la societat civil catalana, la seva puixança i dinamisme,
i el paper que va tenir la dona austriacista.
Josep Antoni Mata Copons, noble i diputat del braç militar de
Catalunya, a més de capità de la Invicta Coronela. Ajuda a dilucidar
com era l’organització de l’Estat, les seves lleis i Constitucions,
administracions, organismes i pràctiques en l’exercici de les seves
funcions de govern.

Catalunya i jo
SALVADOR BONADA
Sempre m’he sentit català, però no com una reivindicació i una
lluita, sinó com una cosa certa, inqüestionable, natural. Ni tan sols
ho dubtava, viure en un entorn espanyol i conviure amb el castellà
ho vivia com a natural, sense qüestionar-ho, i no és natural. Potser
va ser el canvi de mil·lenni, no ho sé, el cert és que sempre m’ha
agradat la història i vaig començar a aprofundir en la de Catalunya.
No en sabia gaire, tenia la idea que anava parella amb la d’Espanya.
El cert és que en sabia molt més que la mitjana, però en volia
saber més, i això ho he d’agrair en gran mesura a l’escola, una
escola religiosa, sí, però en la que sempre hi havia parlat en català
normalment i on m’havien ensenyat a estimar Catalunya i a ser català
com una cosa natural, no reivindicativa. Vaig anar descobrint
les fal·làcies del relat interessat que
ens han inculcat de la nostra història.
Vaig anar descobrint els intents
d’enterrar-la, de desposseir-nos-en,
d’apropiar-se’n gran part, i va anar
creixent en mi una sensació incòmoda,
una rancúnia i un antagonisme
que no havia sentit abans.
No la sentia com a natural aquesta
sensació, era una sensació conscient,
però dintre meu alguna cosa
em deia que no era la correcta, que
no era la natural, que el desig de llibertat
i de deslliurar-me no era fruit
d’aquesta rancúnia que conscient i
justificadament vivia.
Vaig seguir aprofundint en la
nostra història, i mentre aquesta
rancúnia havia deixat de créixer,
anava sorgint una altra sensació,
molt més agradable, un orgull que
ha anat creixent fent fora la ràbia
justificada d’aquell que descobreix
la voluntat ferma i decidida d’un Estat
per anorrear la meva identitat, el
meu poble, la meva Nació, la meva
Pàtria. El convenciment d’aquest
Estat invasor que som propietat
seva, que pot fer el que li plagui, que
ha d’eliminar com sigui la nostra
identitat i sentiment de Nació perquè
si no ho fa, el seu discurs nacional, el que ha creat per justificar
la dominació de molts pobles subjectes al seu poder, s’esfondra.
Es desfà com un castell de sorra davant les onades.
Una història diferent
Vaig anar descobrint una història diferent. La història que coneixem
de tot el món es basa principalment en el relat dels fets
d’uns “Estats” centrats en les figures dels seus reis i governants
diversos, en les elits dominants, en el seu poder absolut i els seus
èxits militars davant altres estats encarnats en altres reis i altres
DOSSIER
Salvador Bonada, membre de Patriotes per la Devolució, reflexiona sobre el camí
que hauríem de seguir els catalans a partir d’ara.
Constitucions de 1702 de les Corts de Felip IV.
elits dominants. Vaig descobrir que encara que també tinguéssim
nobles que manaven, elits i reis que ens governaven, la nostra història
l’havia escrit la nació al costat del seu rei i senyor. Espereu,
no era rei i senyor, era comte, mai van tenir la necessitat d’intitular-se
rei, sempre va ser comte de Barcelona, i no va ser senyor
nostre, va ser governant, i ho feia al costat i del braç de la nació.
Les dues veus, la del comte i la del poble estaven parelles, cap era
més que l’altra. És per això que no era sobirà de Catalunya per ser
rei, comte, duc o emperador, ho era com a príncep dels Catalans
(Princeps Cataloniae) un primer o principal entre iguals. No era
un títol nobiliari, era un càrrec de l’Estat, acceptat i reconegut per
la Nació en tant que jurés, acatés i defensés les lleis i llibertats de
Catalunya. Totes les conquestes i expansions catalanes no van ser
d’assimilació i annexió de territoris
i pobles, va ser creació de nous regnes,
respecte als pobles i territoris
conquerits, exceptuant les accions
de guerra per causes evidents, creació
de nous estats a imatge i semblança
del principat de Catalunya,
a voltes millorant l’original, com el
cas de València.
Entre aquests estats, i d’altres
sota l’àrea d’influència catalana, hi
havia un gran intercanvi comercial,
de riquesa; al ser tots autònoms en
el seu govern generaven riquesa per
ells mateixos. I aquest intercanvi
de mercaderies i comercial portava
aparellat un moviment lliure de
persones, un intercanvi de coneixements,
de cultura, de costums,
de vida. Trobem tradicions comunes
en tots aquests llocs, costums,
cuina, llegendes, contes, de tot.
Ens trobem amb un espai de lliure
comerç, d’intercanvi, de cultura
comuna, de floriment de les arts, de
les ciències, etc. En ple segle XIII,
XIV, XV, hi ha a la Mediterrània un
autèntic mercat comú, un espai de
lliure circulació i intercanvi, un espai
que abasta la Catalunya Tota:
Principat de Catalunya, València,
Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols, etc. A més de territoris
veïns, França, la resta d’Itàlia, incloent els Estats Pontificis
amb papes també catalans, Nord d’Àfrica. Fins i tot Bizanci, amb
qui hi teníem una estreta relació, L’últim baluard de la muralla de
Constantinoble, que va seguir resistint un cop ocupada la ciutat,
era defensat per tropes catalanes sota comandament català. En
aquest espai no és estrany que es produís un renaixement de la
cultura occidental. L’intercanvi aporta coneixement; el respecte,
complicitat; i el creixement econòmic, recursos i temps per al creixement
cultural i intel·lectual.
39

DOSSIER
Llavors, si no vam dominar i sotmetre
aquests nous territoris sota el control,
més ben dit, sota la influència del
Principat de Catalunya, què és el que
hi vam aportar?
Legislació
La resposta és aclaparadora. Legislació,
unes lleis que generaven un
ordre, unes regles del joc justes que
permetien el desplegament de totes
les capacitats dels pobles que emparaven.
Sistemes legals complerts que
garantien el comerç, el llibre del Consolat
de Mar, i garantien la llibertat
de les persones i les protegien dels
abusos dels poders, tant feudals com
econòmics, les Constitucions de Catalunya.
Certament a ulls d’avui poden
ser millorables, o potser no tant. Seria
necessari adaptar la lletra de les lleis,
però no els seus principis, que des del
segle XIII proclamen que: tot home és
lliure per dret Natural, i el que és
natural és immutable, una declaració
de la llibertat de tots els homes
quatre segles abans de la Revolució Corts de Ferran II.
Francesa. Faci lo rei la llei a la Cort,
amb la Cort, el rei no pot decretar lleis, las ha de proposar a les
Corts i les Corts de la Nació les aproven i decideixen. Poc valdria
fer lleis i constitucions si no eren per nos e per nostres
oficials observades, el Procediment d’Observança, que fa a tots
els homes iguals davant la llei i el seu compliment. La llei no és
dret, sinó una assenyada expressió del dret, per això les lleis
s’adaptaven a la seva utilitat en garantir el dret, i la principal
font de dret era l’ús, l’usatge, no eren lleis per dominar uns pobles
i uns territoris, sinó per permetre’n el desenvolupament. A
Catalunya, el rei, per ell sol, no pot legislar, legisla el rei i poble,
juntament, les lleis obliguen al rei. Tot això sorgeix d’un concepte
com a nació que tots portem a dins,
encara que no sapiguem verbalitzar:
El príncep té potestat en tant que el
poble li atorga. Aquesta és la manera
en què volem governar-nos, la manera
en què ho hem fet sempre i per la qual
vam ser la Catalunya Gran: Les lleis
a Catalunya, eren de Pacte.
Ens sabem membres de la Nació
catalana, nosaltres la formem. Ens
sabem part de la Pàtria Catalana, sorgeix
de l’interior de cada un de nosaltres,
de la voluntat i la certesa de
ser una comunitat forjada en la llibertat
individual i la iniciativa privada,
aquesta voluntat i decisió de teixir la
comunitat és el que configura i dóna
vida a la nostra Pàtria. No volem un
estat que ens cuidi, ens domini, ens Apoteosi heràldica.
dirigeixi i ens protegeixi de nosaltres
mateixos, com ens té acostumat l’estat castellà. Tots i cadascun
dels catalans som Estat, tots el conformem, tots en participem
i tots el defensem i el protegim. Nosaltres ens organitzem i bastirem
unes estructures d’estat participatives, basades en el respecte
i la llibertat, basades en les necessitats de la nació, no en
40
el seu domini, que s’adaptaran al seu
creixement i al seu canvi, perquè som
una nació lliure i viva, amb una salut
de ferro malgrat tots els intents i esforços
en fer-nos emmalaltir. Perquè
som homes i dones lliures i volem una
Pàtria lliure, i la tindrem. Ja ho hem
fet en el passat, vam ser Catalunya, i
tornarem a ser.
A diferència d’altres pobles que
lluiten per la seva llibertat i per ser un
nou Estat, nosaltres ja ho hem sigut,
ja hem estat lliures. Tenim l’herència
d’aquell estat lliure, tenim el llegat de
la Catalunya Sobirana, el tenim escrit
per la veu i la voluntat de tota la Nació
Catalana. Tenim les Constitucions de
Catalunya. Només ens les hem de tornar,
i dic ens les hem i no ens les han.
Les Constitucions de Catalunya, com
ja he dit, emanaven de la sobirania
de la Nació, no de la d’un rei ni d’un
estat dominador. Per tant és la Nació
que ha de proclamar la seva vigència,
i com a dipositari de la sobirania de
la Nació és el nostre Parlament el que
ha de fer la Devolució de les Constitucions
de Catalunya a la ciutadania,
proclamar la seva vigència tornant així la sobirania a la Nació
Catalana.
“No sóc pas boig”
I ara no penseu que sóc boig per voler recuperar una legislació
de fa 300 anys. Les pròpies Constitucions disposaven del
mecanisme d’adaptació. En cada inici de legislatura (quant accedia
un nou príncep) les Corts Catalanes acceptaven el seu
jurament i el reconeixien com a cap d’estat, el que avui entenem
com president de la República. Llavors s’obria un període que
podem anomenar constituent on es revisaven les Constitucions,
es renovaven les antiquades i se’n proclamaven
de noves per adaptar-les a
la realitat d’una societat, d’una Nació
que canviava amb els temps, que
evolucionava. Eren lleis evolutives, no
estàtiques com l’actual “Constitución
Española”. A més, el Dret Civil Català
ha continuat sempre vigent, i el tenim
pràcticament actualitzat. Tenim
el camí, tenim el full de ruta, només
cal aplicar-lo. Ja ho vam fer en temps
molt més difícils, ho estem tornant a
fer ara.
Per això, com ja he dit, no hi ha
en el meu interior rancúnia, odi ni
ressentiment. Sols un immens orgull
que tot ho ocupa i no deixa lloc a res
més, orgull de ser català, orgull del
que som, del que hem fet, del que fem
i del que farem. Per aquests motius i
raons no caldria especificar que serem un estat lliure, social, de
benestar, d’igualtat i europeu. Totes aquestes coses són intrínseques
a ser català, formen part de la nostra personalitat com a
Nació. Ser català és ser lliure i corresponsable en la creació, el
govern i la defensa de la Nació, de la Pàtria, de l’Estat Català.

DOSSIER
La imposició de l’absolutisme
borbònic als municipis: el decret
de Nova Planta (1716)
L’assignació dels representants civils va perdre el seu caràcter electiu i popular per
passar a ser nomenats per les autoritats superiors sovint militars
Dovella central de la porta principal de l’Ajuntament d’Alella, datada
de l’any 1591.
JORDI ALBALADEJO
“En la ciudad de Barcelona ha de haber veinte y quatro Regidores,
y en las demás ocho, cuya nominación me reservo;
y en los demás lugares se nombrarán por la Audiencia, en el
número que pareciere, y se me dará cuenta; y los que nombrare
la Audiencia durarán un año” […] “Todos los demás
oficios que había antes en el Principado […] no expresados
en este mi Real Decreto, quedan suprimidos y extintos” disposicions
aquestes que formen part del Reial Decret de 16 de
gener de 1716, conegut com decret de Nova Planta, promulgat
pel rei Felip V.
Quedava fixada així, després del triomf dels Borbó en la Guerra
de Successió, la imposició d’un nou règim polític amb unes
noves normes de govern a Catalunya que posaven fi a la seva
anterior etapa d’autogovern.
Tanmateix, com explica l’historiador especialista en el període,
Josep M Torras i Ribé (en la línia de l’estudi pioner de
Joan Mercader, Felip V i Catalunya, de 1968), podem aprofundir
més sobre la situació coercitiva i la institucionalització del règim
borbònic, que va experimentar-se a Catalunya en aquella època.
ÒSCAR PALLARÈS
Al llibre Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió
sistemàtica (1713-1715), explica com l’any 1716 “el mal ja estava
fet” a partir de fer avinent amb diferents fets històrics que, des
de deu anys abans, el 1706, “la repressió exercida contra els
catalans des d’aquella data va ser molt més contundent i sistemàtica
del que podíem imaginar”.
D’altra banda, al seu treball Los mecanismes de poder. Los
ayuntamientos catalanes durante el siglo XVIII, assenyala que
la part del Decret de Nova Planta corresponent a l’organització
municipal no va ser regulada definitivament fins el 13 d’octubre
de 1718 mitjançant la Real Cédula Instructoria para el gobierno
económico de los regimientos de la Ciudad de Barcelona, y
demás Cabeza de Corregimiento del Principado de Cataluña.
Els municipis catalans van viure doncs, almenys entre 1713
(quan van ser ocupats militarment la majoria) i 1718, en una incertesa
orgànica dependent sobretot de la vigilància dels seus
habitants per part de les autoritats absolutistes.
Es trencava així la connexió directa del govern local de la Casa
del comú i els càrrecs representatius que el formaven –que varen
passar ara a ser nomenats “des de dalt” a partir de la fidelitat i els informes
favorables– i la realitat social catalana que, fins el moment,
es dirigia pels consells del Comú, convocats al so de la campana de
l’església com era el cas d’Alella. Com veurem a continuació, van
produir-se importants canvis legals en la forma dels nomenaments
municipals, la representació, les atribucions i l’autonomia local.
Les disposicions de la nova planta a Alella
L’erudit local, Salvador Artés, a l’estudi La construcció de la
Casa del Comú d’Alella ara fa quatre-cents anys. 400 anys de
vida municipal (1591-1991), ens explica les modificacions de
l’estructura de govern dels municipis. Precisament, el seu treball
comença amb l’escut d’Alella amb data de 1591 que es troba al
portal de l’Ajuntament d’Alella (curiosament es troba al revés),
fet que indica que els alellencs estaven organitzats d’una manera
comunal i disposaven d’un primer edifici municipal.
Artés, respecte als canvis després de la derrota militar catalana
de 1714, assenyala primer que “s’acabaren els consells del
Comú al so de la campana”. El govern municipal, fins al moment,
estava lligat a la Parròquia on s’hi convocaven les reunions del
Comú i es guardaven les “actes del Comú de la Universitat de
Sant Feliu d’Alella”.
L’encapçalament d’un acta del consell deia: “Consell de homens
y prohomens en lo lloc acostumat dins la Iglesia per estar
impedida la casa del organista hont se acostuma de tenir los
consells generals ya tractar negocis així tocans a la Iglesia com
per lo bé y util de dita Universitat de Alella, en lo qual consell
41

DOSSIER
foren presents...”. El govern estava format
pels Jurats; els Oïdors de comptes; el Clavari,
dipositari dels béns del Comú; el Capità
del Sacramental, cap del sometent del poble
i l’autoritat que convocava els consells els
quals presidia i exercia el poder judicial. Les
eleccions per als càrrecs comunals d’acord
amb el caràcter estamental i els privilegis de
l’època de les classes dominants, no tenien
data fixa, però solien celebrar-se coincidint
amb la festivitat de Sant Joan, el 24 de juny.
S’organitzaven així consells del Comú i
es nomenaven Síndics encarregats de dur a
terme gestions en representació de la Universitat.
Les principals tasques eren les econòmiques,
sobretot l’arrendament dels béns
o els monopolis del Comú principalment:
“carnisseria, fleca i taverna, aiguardent, neu
i ferreria”.
Com recollíem inicialment, els consells
varen ser eliminats com tota assemblea
i dret de vot directe o indirecte. Es varen
introduir dues noves paraules a Catalunya:
‘regidors’ i ‘Ajuntament’ en substitució dels
Jurats i del Comú.
Va configurar-se el càrrec de batlle, en
substitució del Capità del Sacramental i
passava a ser nomenat directament per la
Real Audiencia a proposta del Corregidor
(al capdavant dels Corregimientos que venien a substituir les
unitats territorials de les vegueries i sotsvegueries), nou càrrec
d’arrel castellana i perfil militar. En el cas d’Alella depenia del
Corregidor de Mataró qui era, a la vegada, Alcalde Mayor de la
població.
El funcionament de l’administració municipal
Qualsevol reunió i decisió municipal requeria del permís del
Corregidor, raó per la qual els plens municipals, indica Artés,
“començaren a escassejar cada vegada més fins a desaparèixer
del tot”.
Aquesta anomalia va tenir efectes perniciosos per Alella: “les
resolucions de les coses del terme passaren a mans d’una minoria
de regidors, els quals, en lloc de vetllar pels interessos del
Comú –ara Ajuntament– en contra de l’autoritat, havien d’imposar
els designis d’aquesta a la població”. No varen faltar, però,
homes disposats a assumir els càrrecs al servei del nou règim.
L’historiador Jaume Sobrequés, al pròleg del primer llibre citat
anteriorment de Torras i Ribé, assaja una comparació de les
realitats viscudes a Catalunya després de 1714 i de 1939 (any del
triomf franquista) i observa que “el paral·lelisme és colpidor:
l’objectiu, el 1714 i el 1939, el mateix: posar fi al que restava de
la independència o de l’autonomia de Catalunya i dissoldre
el país en el magma únic de Castella i d’Espanya; el nom no
fa la cosa”.
Sobrequés posa com exemples el fet que Catalunya en ambdós
períodes “va haver de patir llistes negres de desafectes, represàlies
a familiars d’exiliats, deportacions i empresonaments
fora de Catalunya, creació d’un clima de pànic entre la població
civil, mesures policíaques de control de sospitosos, pèrdues de
béns per part dels vençuts i dels dissidents polítics, delacions
que portaven a la mort [...] destitucions de càrrecs, depuracions
de responsabilitats polítiques, persecució de la llengua i la
cultura catalanes... abolició de les Constitucions el 1714, i de les
lleis aprovades pel Parlament de Catalunya el 1939”.
42
Com hem pogut observar en aquest
article divulgatiu, el desenllaç de la
Guerra de Successió va comportar
importants canvis polítics i administratius
uniformitzadors en una societat
que es trobava emmarcada dins
les característiques tradicionals de
poder estamentals, de privilegis i de
concentració de la propietat pròpies
de l’Antic Règim.
Respecte al funcionament administratiu
municipal, en els 100 anys
següents fins després de la Guerra del
Francès van haver-hi pocs canvis. Podem
esmentar-ne dos, el primer a les
principals ciutats i el segon, un precedent
dels nous temps polítics: les reformes
administratives del rei Carles III,
el 5 de maig de 1766, varen introduir
una petita representativitat popular
amb la creació dels nous càrrecs de
diputats del comú i de síndic personer.
Els diputats, d’elecció popular, assistien
a les sessions de l’Ajuntament
amb veu i vot en les qüestions relacionades
amb els proveïments. El síndic personer,
també triat per sufragi popular,
tenia la missió de vetllar pels interessos
dels veïns de la població.
I, durant el curt període que va tenir vigència la Constitució
de 1812 i la legislació liberal de les Corts de Cadis, als ajuntaments
van haver-hi eleccions locals per sufragi general, fita per
a temps posteriors en el marc del nou règim liberal.
El decret de Nova Planta es publica al gener
de 1716 al Principat de Catalunya i és un nou
sistema administratiu i polític d’arrel absolutista.
Museu de l’Almodí, a Xàtiva. Retrat de Felip V cap per avall per haver
ordenat incendiar la ciutat.
CEDIDA

TASQUES DIPLOMÀTIQUES
El perquè de tot plegat
Eudald Serra
Pocs podíem arribar a pensar que la multitudinària
expressió pels carrers de Barcelona
del passat 11 de setembre desencadenaria,
en tant pocs dies, els esdeveniments en que
ara mateix ens trobem immersos. Sí que s’intuïa
que la manifestació seria de les grosses,
que probablement superaria en nombre de
persones la de 1977 o la de 2010, però segurament
no ens esperàvem que ens conduiria
de forma tan ràpida i directa a situar el
debat d’un futur Estat propi per a Catalunya
al centre de l’actualitat informativa del país,
d’Espanya i d’una bona part del món.
Ens trobem, en aquest sentit, enmig d’una
època apassionant i
probablement transcendental,
però
també, és lògic, carregada
de dubtes,
de complicacions,
d’incerteses i, a la
vegada, d’il·lusions i
esperances per al futur
d’aquesta terra.
Ni els partidaris
de la independència
més optimistes
s’esperaven aquesta
acceleració dels
fets, ni els defensors
d’una Espanya unitària
s’haurien arribat
mai a pensar que
ens trobaríem, ara
mateix, en aquest
escenari.
D’entrada, no
hem arribat fins
aquesta cruïlla perquè
sí, de cop i volta.
Les coses es poden
precipitar en un moment determinat per
diversos factors, però sempre venen acompanyades
d’un procés, que normalment ve
de fa anys i, en alguns casos, de fa segles.
En el cas de Catalunya podríem remuntar-nos
a fets històrics de fa tres cents anys,
o fins i tot més, per entendre l’arrel de tot
l’afer. Tot té uns orígens. Però no cal anar
tant lluny. Tirem només trenta-cinc anys enrere.
Repassem moltes de les coses que han
anat passant des que es va acabar el règim
franquista fins ara i, segurament, en trobarem
el perquè de tot plegat.
D’independentistes a Catalunya n’hi ha
hagut sempre, per bé que fins fa poc temps
amb prou feines podien representar un deu
per cent de la població. ¿Com hem arribat,
doncs, fins al punt que la majoria d’enquestes
parlen que més d’un cinquanta per cent
dels catalans estaríem ara mateix per crear
un estat propi? En primer lloc, hi ha l’independentista
que ho és per sentiment, simplement
perquè no se sent espanyol, i que
és igual de lícit i vàlid com qualsevol altre
argument. La gent s’ha de sentir el que vol
i d’on vol, no el que diuen que hem de ser.
I això s’hauria d’aplicar per a qualsevol nacionalisme.
Aquest, podríem dir, és l’independentista
de sempre. En segon lloc, hi ha l’independentista
que se sent català, però que
fins ara sempre havia pensat que el millor
era trobar un encaix amb l’Estat espanyol. Bé
sigui pels lligams afectius i econòmics que en
pugui tenir o perquè simplement creia que
era possible formar part d’una Espanya on és
respectés la pluralitat de tots els seus pobles,
i que no es fes passar per l’adreçador tot el
que fos diferent a la cultura i manera de fer
castellana, que és la que s’ha imposat des de
fa molt de temps.
I en tercer lloc, ens trobem l’independentista
que se sent tant català com espanyol,
però que més enllà dels sentiments, el que
vol és viure en la màxima prosperitat econòmica
i social, amb igualtat de condicions amb
la resta de ciutadans espanyols, i que amb
els pas dels anys se n’adona que això no ha
anat ben bé així. És cert que aquí hi tenim el
component afegit de l’actual crisi econòmica i
MAGAZÍN
que, segurament, sense aquesta greu situació
molts d’aquests partidaris de la independència
potser no ho serien. No hem d’oblidar,
però, que la gent condiciona el seu vot o la
seva manera de pensar, en bona part, per
tots aquests factors. Si no fos així, sempre
governarien els mateixos partits i els canvis de
dinàmica política i social no existirien.
Sigui com sigui, uns perquè ja ho veien
de fa temps, d’altres perquè se’n van adonar
fa un parell d’anys amb el revés del Tribunal
Constitucional cap a l’Estatut, i una altra
bona part perquè ho han vist ara amb les
balances fiscals o amb la gran predisposició
del govern espanyol a parlar d’un possible
concert econòmic,
Catalunya fa
l’efecte que s’encamina
cap una
majoria social que
pensa que Espanya
ens ha anat
tancant totes les
portes a trobar un
possible encaix i
que, si no fem el
camí pel nostre
compte i com a
bons veïns, el panorama
serà molt
més negre del que
ja ho és ara.
I no serà perquè
no hi ha hagut
avisos els últims
anys. ¿Quant de
temps fa que parlem
de desafecció,
de distanciament,
de pagar i callar,
de ser l’ase dels
cops o el recurs
fàcil per aconseguir una bona bossa de vots
a la resta d’Espanya?
Ara, però, la situació política i social ha
canviat. S’obre un nou període on cap de
nosaltres sap amb certesa cap a on ens conduirà.
Segurament hi haurà un augment dels
discursos de la por, de les acusacions xenòfobes,
de ruptura i de les amenaces. No es podia
esperar menys. Però també és veritat que
això només es pot respondre amb tolerància,
amb respecte i, sobretot, amb la il·lusió que
si el poble elegeix lliurement fer el nostre
propi camí se’ns sigui respectat, com hem
fet els que fa anys que no entenem Espanya
ni els seus governs, però que en canvi hem
acceptat democràticament el que ha volgut
la majoria.
PRISCILA DERGARABEDIAN
43

LES CASES DE LA RIERA
Can Cossialls (Cal Metge)
Jordi Ribas
Els Gurri anaven trossejant el seu patrimoni i
sembla ser que en varen vendre la part final a un
tal Joan Garriga. L’any 1844, en Josep Cosialls es
va casar amb la Teresa Gorchs Masriera i, molt
probablement, amb
els diners de la dot de
la seva dona, parenta
dels Gorchs de Can
Pareras, va comprar
al mencionat Joan
Garriga la casa de la
riera i també la pròpia
casa pairal dels Gurri.
D’aquesta manera, en
Josep Cosialls, que era
metge, (heus aquí el
perquè del nom antic
de la casa, tot i que no
exercia a Alella) es va
convertir en propietari
de tota l’illa de cases
de la riera i la pairal
dels Gurri.
Del matrimoni
Cosialls-Gorchs varen
néixer dos fills: la Joaquima
i en Pere, que
va morir sense descendència.
La Joaquima
va ser l’hereva i, en
casar-se amb Manuel
Miquel, varen tenir
dues filles: la Pepita i la Teresa. La Pepita
va morir soltera i la Teresa es va casar
amb l’Antoni Biosca. D’aquest matrimoni
va néixer la Mª Teresa Biosca Miquel
que es va casar, ja bastant gran, amb
Manuel Canals Gibert, fill de Torredembarra.
En no tenir fills, suposem que
l’hereu va ser en Jordi Vilaseca, nebot
d’en Canals i, creiem, l’actual propietari.
La bonica façana de la casa, (la millor
de la Riera) la va fer construir l’esmentat
Josep Cosialls l’any 1851.
Res a veure amb el que hi ha al
darrere ja que, qualificat suaument,
l’edifici és un autèntic caos. Fa molts
anys, cap al 170?, la primera edificació
que trobem, a diferència d’altres, es-
Can Cossialls avui.
tava orientada cap al mar, cosa que era el més
natural i correcte.
Amb uns quatre metres de fons, no era una
gran casa i la paret del darrere era mitgera amb
la propietat de can Pallissó, actualment propi-
Treball fet amb punt de creu per Anna Ribas que
representa Can Cossialls.
etat de l’Angel Puigmal. Davant de la casa hi
havia un pati o hort, que donava al carrer Gurri,
que llavors no era més que un camí. Més endavant,
en aquest pati de la casa, hi va haver una
sínia on s’enganxava l’animal i, com totes, fent
voltes bombava aigua
d’un pou que tenien
enmig.
Respecte a la ubicació
de la sínia, no en
coneixem cap més cas
al bell mig del poble.
Aquesta casa antiga
quedava per la part de
ponent a uns quinze o
vint metres de la riera.
A través del anys,
va sofrir tants canvis i
tantes variacions que,
quan la va comprar en
Cosialls, ja estava totalment
desfigurada i el
que queda d’aquesta
casa primera, només
es pot imaginar si se’n
té un coneixement
profund, com és cas
de qui això escriu. Diguem
que en Cosialls
va maquillar aquella
gran disbauxa de despropòsits
l’any 1851
fent construir la façana
actual que, com totes les cases de
la riera, també va acabar mirant cap a
ponent, deixant un pati interior, que era
compartit amb els llogaters. La sínia va
desaparèixer cap els anys seixanta del
segle passat.
A través dels anys, la família Cosialls
i els seus descendents varen cedir
en lloguer diversos espais de la seva illa
de cases de la riera a molts llogaters, les
vivències dels quals, per la seva importància,
anirem comentant per separat.
Com es va veient, la part de la Riera
que dona a ponent va ser, i potser
encara en bona part ho és, el cor vital
més important de la vida transcendent
del poble.
ÒSCAR PALLARÈS
MAGAZÍN
Nota aclaridora
En el número 317, en l’escrit sobre la Fonda, va ser observat per en Josep Gomis i els seus companys de la “Moncloa” alellenca, que la Fonda mai no va
ser anomenada Fonda Covisa. És cert, mai es va anomenar així. En tot cas se’n deia la Fonda de la Pepeta o bé, en els anuncis del programa de la Festa
Major, Fonda El Porvenir. El que això escriu, agraint sincerament l’observació, que ajuda força, només vol assenyalar que la paraula Covisa està entre
parèntesi, justament per diferenciar-la de la paraula central, sense treure-li per això la importància que per a la Fonda va tenir aquest cognom
45

MAGAZÍN
46
AVUI TASTEM...
Marquès d’Alella Allier 2008
Elaboració: Elaborat amb raïm de les vinyes més antigues de la varietat
Chardonnay, de molt baixa producció, però d’excel·lent qualitat. La verema
es realitza manualment i és una característica peculiar la fermentació
i posterior criança en barriques noves de roure francès Allier, així com el
desenvolupament de la fermentació malolàctica. Després d’una criança
sobre mares fines, fins al moment en que l’anàlisi i la degustació indiquen
el final de la seva evolució en fusta, és afinat en ampolla abans de la seva
presentació al mercat.
Notes de tast: Groc palla amb reflexos daurats, molt lluminós. Aroma
neta, fusta cremosa i certs matisos de mares fines, amb un fons encara
vegetal. Boca d’excel·lent entrada amb el toc elegant, cremós i fumat de
la varietat i el roure.
LA PARRÒQUIA AVUI
Mar Cantarell
D’actualitat
Amb el nou inici de curs, aprofitem per fer
arribar al poble d’Alella el ventall d’activitats
que la Parròquia de Sant Feliu d’Alella, els
seguidors de Jesús, celebrem per alimentar
la nostra fe cristiana: hi celebrem el Baptisme;
la catequesis d’infants i de joves; ens
apleguem en assemblea tots els diumenge
per celebrar l’Eucaristia, per tal d’escoltar la
paraula de Déu i celebrar el misteri pasqual
de Jesús, la seva mort i la seva triomfant
resurrecció; preparem les parelles que volen
casar-se i celebrem el sagrament del Matrimoni;
visitem els malalts i els ancians que no
poden anar a les celebracions de l’Església;
i preguem pels germans difunts.
Catequesi: iniciant els infants en la fe, amb
ganes, energia i il·lusió, els voluntaris fan arribar
les ensenyances de Jesús als més joves
Litúrgia: vetllant per les celebracions, fent
que la pregària sigui el més acurada possible
i, en certa manera, engrescadora per
a tots els fidels
Càritas: en aquest temps en que la necessitat
és tan a prop, el grup de Càritas atén
més de trenta famílies que ho necessiten
amb roba, aliments, etc.
Visitadors de malalts: acompanyant els malats
i els ancians que troben consol en la
companyia de voluntaris que els fan la vida
una mica més agradable.
Acollidors de promesos: preparant les parelles
que es volen casar a la nostra Església.
Vida Creixent: moviment cristià de jubilats
i gent gran.
Joves (grup de cantaires): animant les celebracions
amb els seus cants i la seva energia.
Segur que en algun racó de l’Església de
Sant Feliu d’Alella hi ha lloc per a tu… Vine
i participa!
Sabies que…
El gran arquitecte Antoni Gaudí té una presència
destacada a la nostra església? Es
va trobar un planell per a realitzar l’altar
de la capella del Santíssim i, malgrat que el
projecte no es va realitzar, el planell és una
joia en si mateix; i com a curiositat podem
dir que una de les seves característiques és
assenyalar que les lletres “Sanctus” tenen
el mateix format que les que trobem a les
torres de la Sagrada Família de Barcelona.
La creu que podem observar situada junt a
l’altar a la nau central, presidint el presbiteri,
va ser dibuixada per Gaudí.
Si voleu contactar amb nosaltres, ho
podeu fer a través dels següents mitjans:
93 555 23 91, www.esglesiadalella.org,
despatx@esglesiadalella.org,
catequesi.alella@gmail.com.
LLIBRES
No t’amago res
Sylvia Day
Columna, 2012
Òscar Pallarès
Quan totes les meves amigues
semblen estar llegint o
acabant de llegir la trilogia de
les ombres d’en Grey, i quan
m’han venut que és un llibre “eròtic per a nenes”,
m’arriba a les mans “No t’amago res”, que se suposa
que també és “eròtic i per a nenes”. Doncs...
eròtic? Jo diria que és més aviat pornogràfic. Però
la redacció està tan treballada i la història dels seus
protagonistes és tan intensa i té tanta força, que
ha aconseguit el que feia molt que cap autor no
aconseguia en la meva lectura nocturna: fer-me
lluitar contra la son per seguir devorant pàgines.
Si no és que tens una moralitat que no et deixa ni
viure, siguis “nen” o “nena”, gaudiràs llegint-lo tant
com en Gideon i l’Eva gaudeixen al llit.
Llocs que no
surten als mapes
Berta Noy
Columna, 2012
Carme Blasco
Aquesta és una novel·la ben
narrada i amb uns personatges
ben definits, agradable de llegir, però amb
un argument massa previsible. Escrita en primera
persona, ens explica una història d’amor en dos
temps, quan la protagonista és adolescent i al cap
de vint anys. En la narració, la música hi és molt
present ja que els esdeveniments que se succeeixen
estan molt relacionats. Es nota que aquest és un
element molt important per a l’autora.
DISC
Prats
Pla B
BCore, 2012
Albert Alabau
Nou gran disc fet a casa
per vells coneguts de l’escena indie catalana, integrants
entre d’altres de Madee, Mishima o The
New Raemon. Produït per Ricky Falkner, el Rick
Rubin català, no és d’estranyar el so orgànic i espectacular
d’aquest conjunt de composicions de
gran calibre que agraden a la primera escolta i
enamoren a l’enèsima. Conté perles per a matinar
i cantar a la dutxa, com “Pla delirant”, i també petites
i sofisticades joies com “A flor de pell”. Proposta
de maridatge: a la nit, a la vora de la llar de foc,
amb un gin tònic. Deliciós!

ALELLA PARADA I FONDA
La Nòria
Ramon Ruiz
Des de 1979 a la riera d’Alella, a l’alçada del
carrer del Canonge, a l’altra banda de la Miralda
i fent front amb la llera de la riera, hi podem
trobar el restaurant la Nòria. L’establiment porta
aquest nom perquè el matrimoni que el va
fundar, Francisco Ortiz i Antònia Novelsa, van
portar una sínia que tenien a un mas d’Almeria
i la van instal·lar en una de les parets laterals de
l’edifici. Malauradament
el pas del temps la va fer
tant malbé que Alfonso
Cano, l’actual propietari
del negoci, no va tenir
més remei que treure-la
abans que es convertís en
un perill.
Tal com fem en aquesta
nova època d’Alella,
parada i fonda, hem anat
a dinar a la Nòria i, a l’hora
del cafè, ens hem entaulat
amb l’Alfonso perquè ens
expliqui el funcionament
del restaurant. I hem de
deixar constància que es
tracta d’una persona molt
agradable que ens ha fet
passar una molt bona estona
mentre ens explicava
les seves vivències.
L’Alfonso va néixer al
barri de Sants, a Barcelona,
però quan tenia deu
anys, la seva família es va
traslladar al barri del Besòs,
on a la Rambla Prim
va regentar durant molts
anys un bar restaurant.
L’Alfonso parla amb nostàlgia
d’aquella època, al
barri tothom es coneixia i
encara que hi havia molts
bars a la vora els uns dels
altres, hi havia molt bona
sintonia entre tots i no
dubtaven en col·laborar
entre ells, sobre tot quan
arribaven les festes. Ara,
ens explica, als pisos només
hi queden persones
soles, sobretot vídues i,
a mida que arriben nous
veïns, provinents d’arreu
del món, de mica en mica
ja no va quedant res de tot aquell caliu veïnal
que tant enyora.
Ara ja fa vuit anys que l’Alfonso i el seu
equip regenten la Nòria, aquest està format
pel seu gendre, en Carlos, que te cura de la cui-
na; la Marta, la seva filla; i en Paco, el cambrer
de tota la vida, herència d’etapes anteriors de
l’establiment.
La Nòria es dedica fonamentalment a servir
esmorzars i dinars per a treballadors, això és
entrepans pel matí, i un menú de 9 euros al
migdia. Pel que fa a aquest hem de dir que és
molt ampli: més d’una dotzena de plats tant de
primer com de segon. L’Alfonso i en Carlos no
tenen inconvenient en mostrar-nos la cuina de
la qual el que crida més l’atenció és el forn de
carbó. Efectivament, cada dia, només obrir, una
de les primeres tasques consisteix en encendre
aquest forn pel qual acaben passant una bona
MAGAZÍN
part dels plats que se serveixen a la Nòria, des
de les carns a la brasa fins a les suculentes paelles
que són un dels plats de més èxit.
L’Alfonso ens explica que, per què negar-ho,
les coses s’han posat més difícils. Una cosa que
en temps de bonança gairebé havia desaparegut,
ara torna a ser freqüent, i és que els clients
s’atansin al bar amb el seu propi entrepà o carmanyola
i només demanin la beguda.
Preguntat per quina
repercussió ha tingut el
fet que gairebé al costat
hagin obert un altre
restaurant, l’Alfonso ens
contesta que no ha tingut
cap incidència en la
seva clientela perquè es
dediquen a un segment
del públic diferent i que
entre ells no es fan pas
la competència; però
explica que el que sí
que els fa molt de mal a
tots dos restaurants és
la manca d’aparcament:
“Estic tip de veure com
una furgoneta amb tres
o quatre possibles clients
ÒSCAR PALLARÈS
ÒSCAR PALLARÈS
fa un parell de voltes per
poder aparcar, i fa molta
ràbia quan veus que
acaben marxant per no
trobar aparcament, no
només perds quatre menús
aquell dia, sinó que
potser ja no tornen més
i et perds els treballadors
d’alguna obra que potser
dura unes quantes setmanes”.
L’Alfonso ens pregunta
si som de l’Ajuntament
i, evidentment, li contestem
que no; aleshores
ens demana que, si tenim
manera de fer-ho,
fem arribar a aquest que,
en aquell nucli, a més
dels dos restaurants, hi
ha uns quants negocis
més als quals els seria de
gran impuls que, al igual
que passa en altres trams
més amunt de la riera, es
pogués habilitar alguna
zona més d’aparcament. Tant a la part de sobre
com a la de sota del pas que uneix la carretera
amb el barri, hi ha dues zones desaprofitades,
ara més aviat deixades i que, ben habilitades,
contribuïren a donar vida a aquest barri.
47

48
Venta de tota la gama Apple (ex. iPhone)
Instal.lació i posta en marxa dels equips
Assessoria informàtica
Servei tècnic (Hard and Soft)
Actualitzacions i ampliacions
Còpies de seguretat Tot per al teu mac
C.E.N.T. Parc Tecnològ ic del Vallès - 08290 Cerdanyola del Vallès (Barcelona)
Telèfon 93 582 43 60 - Fax 93 582 43 61 - snap@snap.cat - www.snap.cat

NATURA
La canya
FITXA TÈCNICA
Subclasse: Monocotiledònies
Família: Gramínies (Poaceae)
Nom científic: Arundo donax L.
Nom vulgar: canya (cat.), caña, cañavera
(cast.), canaveira, cana (gal.), kanabera
(eusk.).
Descripció: Planta perenne de fins a uns 6m
d’alçada, amb un rizoma subterrani gruixut
i molt ramificat, que produeix nombroses
tiges –canyes– llenyoses, amb els entrenusos
buits. Fulles allargades, de color verd
i a vegades amb un lleuger tint blavós o
blanquinós. Floreixen el segon any, durant
l’estiu i la tardor, produint un plomall blanquinós
o rosat.
Mercè Galbany
La família de les Gramínies consta d’unes 12.000
espècies escampades per tot el món, i poden
habitar des dels ambients més freds, com l’Antàrtida,
fins els ambients més càlids i secs, com
els deserts. Les Gramínies han tingut un indiscutible
èxit evolutiu i, actualment, tenen una
gran importància paisatgística arreu del món,
essent alguns dels seus membres dominants en
diverses comunitats vegetals com són les estepes,
sabanes, prats de muntanya i canyissars.
Moltes espècies estan adaptades a l’herbivoria
i a la gestió que en fa l’home, i poden rebrotar
fàcilment després de la crema, la sega o la pastura.
A més de la seva importància ecològica
i paisatgística, les Gramínies tenen també una
gran importància econòmica, ja que constitueixen
la base de l’alimentació humana en gran
part del món. Tots els cereals de la nostra dieta
pertanyen a aquesta família botànica, com per
exemple l’arròs, l’ordi, el blat, el blat de moro, la
civada i el sègol, entre d’altres. De tots aquests,
principalment se n’aprofiten els fruits (el gra) pel
seu alt contingut en hidrats de carboni. Altres
espècies s’aprofiten també per a l’alimentació de
maneres ben diferents, com la canya de sucre,
o bé com a matèria primera per a la construcció
de cases, cistelles i altres estris.
La canya és originària del centre i sud d’Àsia
i va ser introduïda a la Mediterrània des de molt
antic, on ha estat àmpliament cultivada i també
escampada espontàniament. Es tracta d’una
planta perenne. Té un rizoma subterrani que
produeix nombroses tiges llenyoses -les canyes-,
normalment no ramificades, que creixen densament,
tenen els entrenusos buits, i poden arribar
a 6m d’alçada. Les fulles són llargues i amples,
sobretot a la base, que forma una beina que
abraça la tija, i són verdes, tot i que a vegades
poden adquirir un to blavenc o blanquinós. Les
canyes floreixen el seu segon any de vida, i les
inflorescències tenen la forma d’un gran plomall
terminal blanc o rosat.
Les canyes viuen en sòls humits, que tinguin
el nivell freàtic alt i, per tant, acostumen a créixer
a les vores de torrents, rieres i canals, i també
prop d’antics horts de regadiu, on els pagesos les
plantaven per tenir-les a mà per a diverses utilitats.
D’altra banda, les seves soques contribuïen
a fer estables els talussos i a evitar-ne l’erosió.
Als horts s’utilitzen per construir entramats
amb els quals sostenir diverses plantes de conreu
de tiges poc rígides, com les mongeteres, les
tomaqueres, les pesoleres i els clavells. Les canyes
també s’han utilitzat sovint com a element
de construcció, especialment en l’elaboració de
construccions poc duradores com barraques,
tanques i coberts. També s’han aprofitat per
elaborar escombres, cistelles i altres estris.
Les persones que, com jo, hagin passat llargues
estones de la seva infantesa jugant al carrer,
sabran que les canyes poden ser també una
inesgotable font de diversió. Molts nens i nenes
d’Alella les han sabut trobar en descampats i
torrents, i transformar en instruments musicals
com flautes -aprofitant que la canya és buida
per dins- o trompetes -utilitzant els brots i fulles
tendres-; també han estat protagonistes i
indispensables en l’elaboració d’estels, canyes de
pescar, cabanes i altres elements imaginatius que
han contribuït a l’entreteniment de tants infants.
MAGAZÍN
En medicina popular es coneixen també alguns
usos del rizoma, per exemple com a diürètic,
i també s’ha dit que pot servir per deslletar
els infants, ja que atura la producció de llet de
la mare. Per últim, s’utilitzen diverses varietats
de canyes de colors com a plantes ornamentals
en jardineria.
Totes aquestes utilitats tan diverses han fet
que la canya s’hagi cultivat àmpliament, tot i
que gran part de les poblacions que observem
actualment a la natura són escapades dels conreus
i naturalitzades. S’escampen amb força,
multiplicant-se a partir dels rizomes subterranis,
que són molt resistents i gairebé indestructibles.
Les canyes formen poblacions tan denses
i atapeïdes que alteren i posen en perill la vegetació
natural, especialment la d’aiguamolls,
vores de cursos d’aigua i rieres intermitents, on
s’han de realitzar actuacions periòdiques per
mirar d’eliminar-les, però que sovint resulten
infructuoses per la persistència i resistència del
rizoma. De la mateixa manera poden afectar
construccions i zones urbanes quan apareixen
insistentment de rebrot des dels rizomes, tot i
haver-les tallat repetidament. Tot i els intents
que s’han fet per eliminar-les d’alguns llocs, a
Alella en podem trobar en diversos torrents
com el del Sistres, el de can Comulada, el de
can Colomer o el de Rials, i també a la riera
Principal.
49
MERCÈ GALBANY

COL·LECCIONISTES
Pablo Moreno.
Col·lecció de
bicicletes dels
anys 80 i 90
FITXA
Col·lecció: bicicletes dels anys 80 i 90
Nº de peces: 13
Any d’inici: 2012
1a peça: totes van ser adquirides
al mateix temps.
Peça més valuosa: Rabasa Panther
fosforescent amb suspensió posterior
i fre de disc.
També col·lecciona: rellotges
de la marca Swatch.
David Roman
No és estrany que la col·lecció d’en Pablo Moreno
la formin 13 llampants bicicletes dels anys 80 i 90,
perquè la vinculació d’aquest alellenc de 28 anys
amb les dues rodes ve de molt lluny: als 14 anys
ja en feia un grapat que pedalava, i va començar
a competir en curses de descens i, posteriorment,
de Dirt Jump. La relació amb les dues rodes el va
dur a col·laborar amb diverses publicacions del ram
i a muntar una empresa d’organització d’esdeveniments,
MBA Parks & Events. Junt a l’Albert, el seu
soci, ha obert una botiga a Sta. Ma. De Palautordera
fa dos mesos: The bike village. Allí és on, arrenglerada
a banda i banda de l’entrada, descansa la seva
curiosa col·lecció de bicicletes: models variats que
van des d’una petita Rabasa BMX amb rodetes, a
una imponent Panther Mach II vermella. “Molta
gent entra a la botiga per contemplar-les. De vegades
hi ha qui creu que estan a la venda”, explica
en Pablo. És lògic, perquè totes les unitats de la
Moreno a la seva botiga sobre una de les
peces de la seva col·leció.
col·lecció, tot i rondar els trenta anys, estan noves
per estrenar. La història d’aquests nous-vells bicicles
és curiosa: “En un taller de Vilassar havia quedat
emmagatzemat un petit estoc de bicicletes dels anys
80. Suposo que l’eclosió de les mountain bikes va
fer que es quedessin sense vendre, i van passar de
noves a clàssiques sense moure’s del lloc”, explica
en Pablo. “Quan el taller va tancar per jubilació, vaig
tenir l’oportunitat de fer-me amb les 13 bicicletes
que estaven complertes, totes per estrenar i algunes
encara dins de la caixa”. Un cop de sort: en un dia
va obtenir una col·lecció que fa molta patxoca, i que
compta amb algunes de les marques més populars
del moment: BH, Orbea, Derbi i Rabasa. “Ara només
em cal trobar una Torrot, em faria molta il·lusió”,
puntualitza el ciclista alellenc.
Quan en Pablo parla de bicicletes té corda per
estona, per motius professionals i esportius està
al dia de tot i l’ús de paraules com truc, rider,
MAGAZINE
Dos clàssics dels 80: frens Olimpic
i pneumàtics Cobra.
Una mítica (i pesada) Panther Mach II. BH California, la bici de tota una generació.
ÒSCAR PALLARÈS
back-flip, old school o Dirt és continu. Una terminologia
rabiosament actual que evidencia l’evolució
del món de les dues rodes, molt allunyada
dels 80, quan les bieles de ferro, les llandes de
plàstic, els punys i les pintures fluorescents, i els
frens Olímpic Balón estaven a l’ordre del dia, com
demostren les bicis d’en Pablo. Ha plogut molt
des de llavors, però aquestes simples màquines a
pedals segueixen evocant inoblidables aventures
de cap de setmana amb els amics i, tot i l’estructura
arcaica i emprar una tècnica simplíssima, avui
causen tanta admiració o més que les sofisticades
bicicletes modernes.
La pregunta és inevitable. De tota la col·lecció,
quina és la bici que més t’agrada? Aquí els sentiments
passen per davant de l’eficàcia d’un o altre
model. En Pablo tria la Rabasa Panther BMX, per
un motiu de pes: “era el model pel que sospirava
quan era petit”.
Ets col·leccionista?
Vols ensenyar-nos la teva col·lecció de sobres de sucre, de sotacopes, de nines Barbie, de llaunes de cervesa o de qualsevol altra cosa?
Posa’t en contacte amb nosaltres a revista.alella@gmail.com o al 608 88 47 99 (tardes).
ÒSCAR PALLARÈS
51
ÒSCAR PALLARÈS
ÒSCAR PALLARÈS

ESPORTS
FUTBOL
Un any més a Tercera Catalana
AURELI TABOADA
Un any més, l’Alella ha iniciat la
temporada amb totes les esperances
dipositades en els 14 equips
que participen en les diferents
categories del club. Aquest any,
l’Alella ha augmentat en quatre
els equips del futbol base i compta
amb més d’un centenar de jugadors,
a més dels jugadors del
primer equip, l’amateur i el femení.
El club està integrat per dos
equips prebenjamins, dos benjamins,
tres alevins, un infantil, dos
cadets i un equip juvenil.
A tot això, hem d’afegir un
equip no federat, només formatiu,
MOTOR
24 hores sobre rodes
NUARA CUSÓ
El motor va ser el gran protagonista
els passats dies 1 i 2 de setembre
a Lliçà de Munt. Un any
més, es van celebrar les 24 hores
de resistència en ciclomotors de
la Vall del Tenes, que enguany celebrava
la seva XXXIII edició. La
cursa va comptar amb corredors
de gran nivell i renom, com ara
Aleix Espargaró i Javier García
Vico. L’edició d’enguany va permetre
veure ciclomotors molt resistents,
fet que va propiciar que
NUARA CUSÓ
El Setembre és un mes que es
caracteritza per la tornada a tota
mena d’activitats. Les vacances
arriben a la seva fi i és hora que les
escoles i els llocs de treball tornin
a gaudir d’una frenètica activitat.
El mateix passa a l’escola d’Iniciació
Esportiva on, aquest nou curs
es tornen a emprendre les mateixes
activitats que l’any passat. Els
nens i nenes del poble d’Alella poden
escollir la pràctica d’activitats
esportives ben diverses: atletisme,
fit kid, futbol sala, gimnàstica rít-
52
que prepara jugadors de futur pel
futbol base: l’escola.
Com hem indicat, també disposen
d’un equip femení, l’amateur
i el primer equip.
Aquest any, després de consolidar-se
a Tercera Catalana,
el principal objectiu del primer
equip del CF Alella per aquesta
temporada, és mirar d’aconseguir
acabar entre el grup dels equips
capdavanters del Grup 4, tot i que
hi ha conjunts molt forts i amb
molta experiència a la categoria.
Per això, s’han realitzat una sèrie
d’incorporacions respecte al grup
de l’any passat. Es tracta de juga-
Oriol Brutau en plena cursa.
mica, judo, multiesport, patinatge,
preesport, i taekwondo. La novetat
és que, fruit de la col·laboració
amb l’escola Fabra, les activitats de
fit Kid, gimnàstica rítmica, preesport
i multiesport es duen a terme
a les instal·lacions esportives de
l’escola, donant així un espai més
ampli i adequat per a la seva realització
i desenvolupament, sobre
tot de les dues primeres activitats.
Tanmateix i gràcies al treball
transversal que s’ha dut a terme
entre les regidories d’educació i
esports, juntament amb les en-
CEDIDA
dors amb experiència i amb una
gran qualitat tècnica.
Per altra banda, el futbol base
de l’Alella, té com a principal objectiu
continuar augmentant el
nombre de jugadors i equips i, el
més important, que aquets jugadors
puguin gaudir jugant a futbol,
alhora que milloren.
Desprès de quatre jornades disputades,
l’Alella Club de Futbol es
troba situat en vuitena posició del
grup IV de Tercera Catalana i, tot
i que és molt aviat per treure cap
conclusió, estem convençuts que
no patiran i que aconseguiran la
fita que s’han marcat per aquesta
es retiressin pocs equips i que
fos molt complicat avançar de
posició, a menys que algú patís
algun entrebanc o caiguda.
La XXXIII edició de les 24
hores de resistència en ciclomotors
Vall de Tenes, va oferir
un gran espectacle en totes les
categories que hi participaven:
Grup aire o 2, Grup aigua o 3
i Grup canvi de marxes o Promocup.
La cursa va estar molt disputada
i l’equip guanyador va
titats esportives, clubs i centres
educatius d’Alella, s’ha elaborat
una Guia d’Activitats Extraescolars,
on es relaciona totes les activitats
extraescolars que es duen
a terme a Alella, en la qual l’oferta
esportiva recull també les activitats
de bàsquet, futbol, natació,
rugbi, tennis i voleibol. L’esmentada
Guia ha estat repartida per
tot el poble juntament amb el Full
i les famílies hi poden trobar, no
només el recull d’activitats, sinó
també on es realitza i la forma de
contactar-hi.
temporada. Amb un partit guanyat,
dos empatats i un de perdut, vuit
gols a favor i dotze en contra, es troben
a set punts del líder, un Bufalà
que ha començat amb molta força,
guanyant tots els seus partits.
Pel que fa al futbol base, cal
destacar, que aquest proper cap de
setmana s’inicien totes les lligues
a totes les categories i, de ben segur,
els nostres nois ens donaran
moltes alegries.
Aquest any, hi ha una sèrie
d’equips que per potencial i experiència
a ben segur que lluitaran
per mirar d’ascendir de categoria
com l’aleví A i el Benjamí A.
ser el Sis de Sis Racing, que va
batre el rècord de voltes al circuit,
amb un total de 497, i que va
ser el primer a passar per sota de
la bandera de quadrets amb un
avantatge ajustadíssim de només
42” sobre el segon classificat.
Com ja és habitual, un bon
nombre de pilots d’Alella van
prendre part a la cursa. Xavi
Amatriain, Oriol Brutau, Joanda
Fontcuberta, César Abad o Imma
Oliveras van passejar el nom
d’Alella per la Vall del Tenes.
EIE
L’Escola d’Iniciació Esportiva es posa en marxa carregada d’activitats
Pel que fa al Poliesportiu,
anunciem que amb motiu de la
consolidació del C Futbol sala
Alella i el C Vòlei Alella, s’ha
vist obligat a ajustar els horaris
i espais de pista interior per
al seu entrenament, per la qual
cosa l’horari de tancament de la
instal·lació es farà més tard en
relació al curs passat, és a dir a
les 00:30h. També, com a conseqüència,
els partits a realitzar
mantindran ocupat el pavelló
tot el dissabte i el diumenge al
mati.

ATLETISME
Clàssiques d’estiu
XAVI TARAFA
UL’estiu és temporada baixa
per a la majoria d’atletes del
club. Arriben les vacances, i és
el moment desitjat per molts per
afluixar el ritme d’entrenaments
i practicar altres esports. Tanmateix,
hi ha algunes curses
clàssiques que estan marcades
al calendari, i molts dels atletes
no se les volen perdre. Especialment
al setembre, moment per
comprovar com ha provat l’estiu
i si les cerveses, vins i coca-coles
de més han passat excessiva
factura a la forma física.
Si hi ha dues curses que són
clàssiques d’aquest mes, aquestes
són els 10km de Ronda43 a
Mataró l’onze de setembre i els
10km de la cursa de la Mercè a
Barcelona.
L’onze de setembre és una
cursa especial. És la diada i, a
més, alguns atletes del club la
correm crono en mà... per fer
bona marca? No, per arribar
a temps a l’ofrena floral a Can
Lleonart a Alella. A nivell atlètic,
es va poder constatar que en
ISRAEL FUENTES
L’inici de la competició oficial de
Segona Catalana ha estat positiu
per a l’equip alellenc que, en la primera
jornada, disputada a Olot,
s’ha imposat al Garrotxa Rugby
Club per 10 punts de diferència,
12 a 22. Del partit, a més de l’obtenció
dels quatre primers punts
contra un rival que en les darreres
temporades ha estat directe,
cal destacar com s’ha guanyat:
amb molta concentració i intensitat,
especialment en tasques defensives,
amb conceptes tècnics
ben assimilats i ben treballats, i
amb una elevada dosi de motivació,
com ho demostra el fet que
essent el d’Olot un dels desplaçaments
més llargs de la lliga, els
entrenadors han hagut de deixar
a la graderia tres jugadors.
Sembla, per tant, que comença a
donar els seus fruits tot l’esforç
dut a terme des de principis de setembre,
amb entrenaments durs,
Màbel Vila a l’Extrema de Belchite.
Jordi Simeon no ha estat aturat
a l’estiu, com ho mostra la seva
marca: 40’08’’, i l’Enric Torres es
tant tàcticament com en la preparació
física i mental, aspectes que
ja van començar a despuntar en
el partit amistós jugat a Terrassa
contra els Carboners, que els
d’Alella també van guanyar amb
esforç i tenacitat.
Així, sembla que s’ha canviat
el paradigma dels últims anys,
com a mínim pel nivell de joc i
l’ambició mostrats en aquest primer
enfrontament. Caldrà treballar
per mantenir-los durant tot
el campionat, per aconseguir
complir el somni de no haver de
patir per salvar la categoria o
potser, fins i tot, aspirar als primers
llocs.
La lliga, com la temporada
passada, enfrontarà els alellencs
contra nou equips: per una banda,
Reus, Parets, Tarragona,
Garrotxa i Enginyers, amb qui
l’Alella ja es va trobar l’any passat
a Segona; Martorell, Santa
Coloma i Vilanova, que han as-
va acomiadar de les curses de
fons abans no fer el salt previst
aquest any a la pista.
Cinc dies després, en Jordi
Simeon confirmava el seu bon
estat de forma amb una marca
de 39’51’’ a la cursa de la Mercè.
Cursa, on dos atletes més
del club van trencar la barrera
dels 40’: l’Edgar Olivares, al seu
retorn a la competició després
d’una llarga lesió, amb 39’21’’;
i Marc Arànega, amb una gran
marca de 38’19’’, que promet al
seu primer inici de temporada.
Espectacular Màbel Vila
Però per a resultat espectacular,
el de Màbel Vila, que va acumular
fins a cinc premis a l’Extrema
Belchite, prova de dues
etapes que es va disputar als
Monegros dissabte 1 i diumenge
2 de setembre. La Màbel va quedar
2a de la general femenina de
dissabte sobre una distància de
9,5km, 3a la prova de diumenge
sobre una distància de 19km,
1a de la general combinada dels
dos dies i 1a el diumenge i 1a ve-
RUGBI
Bona arrencada a la lliga... però el futur serà millor?
CEDIDA
cendit enguany de Tercera; i el
Castelldefels, l’únic que ha baixat
de Primera i contra el qual
els alellencs tenen el proper partit.
Serà una molt bona oportunitat
per mesurar forces davant
d’un rival de nivell i veure si són
reals i duradores les bones vibracions
mostrades fins ara.
El problema de sempre...
Però no tot són flors i violes, hi
ha diversos temes que preocupen
seriosament el club, i potser
el més important i d’on sorgeixen
els altres, és la manca d’un camp
propi per entrenar, jugar i fer escola.
Això fa que l’Alella, encara
que sigui l’equip de rugbi de la
comarca amb més història i que
competeix més amunt, està condicionat
per la poca flexibilitat i
disponibilitat d’ús de les installacions
municipals del Camp
d’Esports, sense horaris de tarda
per a la promoció infantil i juve-
ESPORTS
terana de la combinada. Un resultat
fantàstic en una prova on
no només hi va competir la Màbel
Vila sinó també el seu company
Toni Cros. Però la parella
més viatgera del club no només
va anar a Belchite, també va
competir, en plenes vacances, a
l’altra banda de l’Atlàntic, on van
prendre part de la mitja marató
de San Francisco.
I després de l’aturada estival,
ara ja ens trobem a inicis
d’octubre, amb tots els atletes
preparant la nova temporada
que començarà oficialment al
novembre, i tots treballant per
obtenir els millors resultats atlètics
possibles cada un adaptat
a les seves possibilitats. S’amplia
la base de joves que probablement
competeixin en pista, i
atletes de ruta que l’any passat
van estar mig aturats per motius
professionals o lesions com el
Marc Arànega o l’Edgar Olivares,
tornen amb força tal com
s’ha vist en el resultat a la cursa
de la Mercè. A veure que depara
la resta de la temporada!
nil, i amb horaris intempestius
d’entrenament per a l’equip sènior
(entre les 22 i les 24 hores).
Els partits com a local, a més,
els ha de continuar disputant a
les pistes d’atletisme Paco Àguila
de Badalona, com en les darreres
temporades, fet que contribueix
encara més a fer pràcticament
invisible el Club i el rugbi al conjunt
de la població d’Alella. Si no
es veu, no existeix. I entrenant a
les deu de la nit i sense poder fer
escola de rugbi en condicions, la
visibilitat és nul·la i el futur és
gris –per no dir negre-. Sort que,
de tant en tant, hi ha algun bri
d’esperança: fa pocs dies han
començat diverses activitats
de promoció del rugbi a l’escola
Ferrer i Guàrdia del Masnou per
part de l’Alella... Caldrà estar
amatents a les properes converses
amb la regidoria d’Esports, a
veure si les condicions milloren
en un futur proper.
53

FUTBOL DE SALA
El Club Alella Futbol Sala creix
NUARA CUSÓ
Havent passat tot just un any
des que un grup d’amics tornés
a construir un club de futbol
sala a Alella, activitat que havia
deixat de practicar-se a nivell
competitiu des de feia anys, el
Club Alella Futbol Sala no només
ha tingut continuïtat, sinó
que també ha crescut. Aquesta
nova temporada, el club ja
compta amb 4 equips, dos més
que l’any passat. Les categories
que competeixen aquest curs
2012-2013 són el juvenil A, juvenil
B, sènior masculí i sènior
femení. Com és lògic, aquest
augment de categories ha propiciat
l’increment de jugadors
al club, sent aquest any, més del
doble que l’any passat. A més, el
BÀSQUET
Inici de temporada sense massa canvis
NUARA CUSÓ
Aquesta nova temporada s’inicia
sense massa canvis al club: segueixen
havent 11 equips a més
de l’exitosa Escola de Bàsquet.
Aquest any, Joan Costa s’encarregarà
també d’entrenar el grup
sènior, una tasca que l’entrenador
encara amb moltes ganes i
il·lusió.
Pel que fa als partits de pretemporada,
destaquem els dos enfrontaments
amistosos que el
NUARA CUSÓ
La modalitat de taekwondo de
l’Escola d’Iniciació Esportiva
gaudeix d’una activitat frenètica
des d’inicis d’aquest nou curs
2012/2013.
El passat dia 7 d’Octubre, l’escola
de taekwondo d’Alella va ser
convidada per la FAMC (Federació
d’Arts Marcials de Catalunya)
per a participar en una jornada
sots-21 masculí va disputar contra
el Club de Bàsquet Vilassar de
Dalt i contra el Premià de Dalt.
D’altra banda, els dies 8 i 9 de
setembre va tenir lloc el tradicional
Torneig de la Verema que va
enfrontar en un quadrangular el
sènior del Club de Bàsquet Alella
amb tres equips més. El dissabte
dia 8, el Club de Bàsquet ciutat
vella es va enfrontar al Cabrils
i el CB Alella va jugar contra l’
A Fuster, dels dos partits dispu-
TAEKWONDO
El taekwondo a Alella més viu que mai
d’entrenament a portes obertes al
CAR de Sant Cugat. Edgar Cortés,
Adrià Sánchez i Albert Sánchez,
van ser els escollits per viure una
experiència única en la qual van
tenir el privilegi d’entrenar amb
campions de Catalunya i d’Espanya
en la modalitat de taekwondo.
Classe d’exhibició de Muay Thai
D’altra banda, el 26 d’octubre va
tats en van resultar vencedors el
Ciutat Vella i l’Alella, els quals es
van enfrontar el dia següent en
un emocionant partit on, finalment,
es va alçar com a guanyador
el CB Ciutat Vella.
Ensopegada inicial
Pel que fa a la lliga 2012-2013,
podem anunciar que els “grans”
del Basquet Alella comencen la
temporada amb no massa èxit.
Les categories sènior i sots 21
tenir lloc una classe d’exhibició
de Muay Thai a càrrec de Juanma
Chacón, campió del món de
la WKL (World Kickboxing League).
L’esdeveniment, que ja s’havia
celebrat en altres ocasions,
va gaudir novament d’una gran
expectació.
Dins del marc de l’Escola
d’Iniciació Esportiva, està previst
que l’equip de taekwondo
QUICO LLUCH
ESPORTS
club acaba d’estrenar espai web
(www.alellafs.es).
A nivell competitiu, els 4
equips es van tornar a posar en
marxa el passat mes de setembre,
fent la pretemporada i jugant
partits amistosos. Els dos equips
juvenils, així com també la categoria
femenina, inicien la temporada
el 24 d’octubre. Pel que fa
als sènior masculí, van iniciar la
lliga a mitjans de setembre amb
una derrota a casa per 0-3 davant
el FS Pradenc. Els alellencs, tot
i dominar el partit, no van poder
materialitzar cap de les diverses
ocasions que van tenir, fet que el
Pradenc va saber aprofitar amb
una molt bona defensa i sortint a
la contra per acabar enduent-se
el partit.
van iniciar la lliga a finals del mes
de setembre amb dues derrotes
dels dos partits disputats fins a la
data de tancament de la revista.
La resta d’equips comencen la
nova lliga l’últim cap de setmana
del mes.
Esperem que aquesta dificultosa
arrancada només sigui un
incentiu per motivar totes les
categories del club i poder gaudir
d’una espectacular temporada de
bàsquet a Alella.
pugui participar als propers campionats
de Catalunya que se celebren
a finals del mes d’octubre.
Com a última novetat, i no
menys rellevant, destaquem que
la Federació d’Arts Marcials de
Catalunya, dins del departament
de taekwondo, ha atorgat al poble
d’Alella el Campionat de lluita
infantil de Catalunya, que se celebrarà
el proper mes de febrer.
55