Enric Valor: el valor de les paraules - Biblioteca Virtual Joan Lluís ...

EXPOSICIÓ I CATÀLEG
Enric Valor. El valor de les paraules
València, Sala Thesaurus de la Nau, Centre Cultural de la Universitat de València
Del 23 de novembre del 2010 al 23 de gener del 2011
Alacant, Sala d’Exposicions de l’Aula de Cultura de la CAM
Del 28 de gener al 27 de març del 2011
Organitza
Acadèmia Valenciana de la Llengua
Comissió de l’Escriptor de l’Any
2010, Enric Valor
Presidenta:
Verònica Cantó Doménech
Secretària:
M. Soledat González Felip
Vocals:
Emili Casanova Herrero
Josep Lluís Doménech Zornoza
Joan Alfons Gil Albors
Honorat Ros i Pardo
Comissària
Verònica Cantó Doménech
Comissaris adjunts
Vicent Brotons Rico
Òscar Pérez Silvestre
Disseny gràfic
Pepe Gimeno – Proyecto Gráfico
Projecte expositiu
Espais d’Art – Vicent Carda
Fotografies
Arxiu de la família Valor Hernández
Arxiu d’Àngel Sàez Pedrero – Santi
Cortés
Biblioteca Valenciana
Emili Casanova
CEFIRE d’Elda
Centre Cultural Castallut
Josep Daniel Climent
Editorial Barcino
Editorial Moll
El País
Fundació Ferrer Pastor
Grup Cultural Exeo de Petrer
Levante-EMV
Maque Falgás
Revista Saó
Tàndem Edicions
Francesc Vera
Transport i assegurança d’obres
JM Trans
Muntatge expositiu
Espais d’Art – Vicent Carda
Audiovisual
Radiotelevisió Valenciana
Visites guiades
Fernado López Uhden
Lourdes Tamborero
4
Taller didàctic narratiu
Vicent Camps
Prestadors
Biblioteca de l’Acadèmia Valenciana
de la Llengua
Biblioteca Valenciana
Família Valor Hernández
Hemeroteca Municipal d’Alacant
Hemeroteca Municipal de València
Arxiu General de la Universitat
d’Alacant
Fons documental de l’Escola de
Comerç
Ernest Brotons Martínez
Vicent Brotons Rico
Òscar Pérez Silvestre
Rosa Serrano Llàcer
Textos de la introducció
Ascensió Figueres Górriz, presidenta
de l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua
Esteban Morcillo Sánchez, rector de
la Universitat de València
Josep Lluís Sirera, vicerector d’Arts,
Cultura i Patrimoni de la Universitat
de València
Verònica Cantó Doménech
Vicent Brotons Rico
Òscar Pérez Silvestre
Estudis
Jaume Albero Poveda
Joan Borja i Sanz
Vicent Brotons Rico
Verònica Cantó Doménech
Emili Casanova Herrero
Josep Daniel Climent
Jordi Colomina i Castanyer
Vicent Escrivà Peiró
Joaquim Espinós Felipe
Gemma Lluch Crespo
Francisco Moreno Sáez
Brauli Montoya Abat
Francesc Pérez Moragon
Manuel Pérez Saldanya
Òscar Pérez Silvestre
Abelard Saragossà Alba
Rosa Serrano Llàcer
Fitxes tècniques
Lluís Aguiló i Lúcia
Enric Balaguer Pasqual
Joan Borja i Sanz
Joan-Ramon Borràs Hernandis
Jordi Botella Miró
Vicent Brotons Rico
Verònica Cantó Doménech
Adrià Carbonell Roque
Josep Daniel Climent
Agustí Colomer Ferràndiz
Santi Cortés
Josep Lluís Doménech Zornoza
Dari Escandell Maestre
Diego Gómez Garcia
Víctor Gómez Labrado
Glòria Gómez Monllor
M. Soledat González Felip
Ramon Haro Esplugues
Gemma Lluch Crespo
Josep Martines Peres
Sandra Montserrat Buendia
Joan Pellicer
Òscar Pérez Silvestre
Honorat Ros i Pardo
Vicent Salvador
Vicent Santamaria
Núria Sendra
Rosa Serrano Llàcer
Santi Vallés Casanoves
Rafael Ventura Melià
Jordi Raül Verdú Pons
Alfons Vila Moreno
Revisió i correcció
Acadèmia Valenciana de la Llengua,
Unitat de Recursos Lingüisticotècnics
Impressió
Artes Gráficas Alcoy
Agraïments
Família Valor Hernández
Ajuntament de Castalla
Biblioteca Gabriel Miró d’Alacant
Biblioteca Pública Municipal de
Cocentaina
CEFIRE d’Elda
Centre Cultural Castallut
El País
Editorial Alambor
Editorial Barcino
Edicions del Bullent
Editorial Club Universitario
Editorial Denes
Editorial Moll
Família Sanchis Cavanilles
Fundació Carles Salvador
Fundació Coromines
Fundació Ferrer Pastor
Grup Cultural Exeo de Petrer
Institut de Cultura Juan Gil-Albert
IES Pare Vitòria d’Alcoi
Levante-EMV
Plaza & Janés
Publicacions de l’Abadia
de Montserrat
Revista Saó
Tàndem Edicions
Lluís Aguiló i Lúcia
Andreu Alfaro
Enric Banyuls
Francesc Beltran
Ernest Brotons Martínez
Emili Casanova
Josep Daniel Climent
Agustí Colomer Ferràndiz
Santi Cortés
Maque Falgás
María Falgás
Susanna Francés Tomàs
Pepe Gimeno
Manuel Granell
Josep Hortolà
Vicent Luna Sirera
Carmela Mayor
Òscar Pérez Silvestre
Emili Sáez Aranda
Rosa Serrano Llàcer
Alfons Vila Moreno
© de l’edició: Acadèmia Valenciana
de la Llengua
© dels textos: els autors
© de les imatges: els autors o els
propietaris
ISBN: 978-84-482-5444-5
Depòsit Legal: A-1032-2010
Amb la col·laboració de

_Índex
Enric Valor, Escriptor de l’Any 2010 7
Ascensió Figueres Górriz, Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
Esteban Morcillo Sánchez, Rector de la Universitat de València
Josep Lluís Sirera Turó, Vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni
Presentació 10
Verònica Cantó Doménech · Vicent Brotons Rico · Òscar Pérez Silvestre
Estudis 13
L’ambient polític, social i cultural de la joventut d’Enric Valor 14
Francisco Moreno Sáez
Enric Valor i la cultura en valencià en l’Alacant de la Segona República 29
Òscar Pérez Silvestre
L’obra rondallística: la literaturització dels relats tradicionals orals 46
Joan Borja i Sanz
Les lectures de les Rondalles d’Enric Valor 61
Gemma Lluch Crespo
Velles històries, biografies de la memòria: les rondalles valorianes a través dels seus personatges 71
Jaume Albero i Poveda
La novel·lística d’Enric Valor: el Cicle de Cassana 83
Vicent Escrivà Peiró
La narrativa de Valor: L’ambició d’Aleix, La idea de l’emigrant i els relats curts 98
Joaquim Espinós Felipe
Enric Valor des de la lingüística i des de la normativa 114
Abelard Saragossà Alba
La flexió verbal: un bestseller valencià 128
Manuel Pérez Saldanya
El valencià d’Enric Valor: una llengua oral viva i culta per al segle xxi 141
Brauli Montoya Abat
Enric Valor i el lèxic normatiu 152
Jordi Colomina i Castanyer
La contribució d’Enric Valor a la lexicografia catalanovalenciana 168
Emili Casanova Herrero
Ensenyar valencià durant el franquisme: els cursos de llengua d’Enric Valor en la premsa valenciana (1960-1965) 185
Josep Daniel Climent
Enric Valor i l’aventura editorial de Gorg 200
Francesc Pérez i Moragón
Enric Valor per a l’escola 208
Vicent Brotons Rico
Conéixer i publicar Enric Valor, un escrit des de la proximitat 224
Rosa Serrano Llàcer
El nostre homenatge a un valencià il·lustre: Enric Valor i Vives 234
Verònica Cantó Doménech
Bibliografia sobre Enric Valor 247
Òscar Pérez Silvestre
Obra lingüística i literària d’Enric Valor (1933-2010) 264
Òscar Pérez Silvestre
Fitxes tècniques 271

_Enric Valor, Escriptor de l’Any 2010
Ascensió Figueres Górriz
Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
Quan l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va elegir Enric Valor com a Escriptor de l’Any 2010 era plenament conscient del repte
que assumia la institució normativa del valencià al dedicar un homenatge a un dels grans narradors i intel·lectuals valencians del
segle xx, que va demostrar al llarg de la seua vida i de la seua obra l’estima per la seua terra, la cultura del seu poble i la fidelitat
a la llengua dels valencians.
Ara, coincidint amb el dècim aniversari de la seua mort i el centenari del naixement en 2011, l’AVL, en commemoració del Dia
de les Lletres Valencianes, inicia una sèrie d’actes, celebracions i edicions, una de les quals és el catàleg corresponent a l’exposició
monogràfica «Enric Valor, el valor de les paraules», que té el propòsit d’estudiar, analitzar i difondre a tots els nivells l’obra de
l’escriptor de Castalla i allò que representa per a la cultura del poble valencià.
De Valor admirem la seua dedicació incansable a la nostra llengua i a la creació literària, però també la seua vida, coherent amb
les seues idees, una vida que, a més, és l’expressió d’un amor profund per esta terra nostra. Conéixer Enric Valor és acostar-nos
a l’essència del nostre passat, ja que tot el treball que du a terme (la gramàtica normativa, la narrativa, el gènere rondallístic) té
significat valencià. Ell és el guardià de les paraules, el mestre de mestres.
Amb el catàleg, en el qual han participat més de trenta especialistes, estudiosos, investigadors i deixebles d’Enric Valor, l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua ha realitzat un notable esforç per presentar l’estudi més exhaustiu possible sobre la societat, l’època,
el territori, l’obra..., aspectes que marcaren la vida de l’escriptor de Castalla. Els treballs recollits en este catàleg que acompanya
l’exposició ajudaran molts valencians a aprofundir en la figura humana i intel·lectual de Valor.
Este és el catàleg d’una exposició, de la qual és comissària la secretària de l’AVL, Verònica Cantó, amb la col·laboració de Vicent
Brotons i Òscar Pérez, basada en cinc aspectes de Valor: el personal, el rondallístic, el novel·lístic, el lingüístic i, finalment, el
públic, com a capítol de reconeixements que l’escriptor va rebre d’institucions, universitats, ajuntaments i entitats culturals de
dins i de fora del territori valencià. Uns homenatges que feren justícia tant per la seua qualitat humana com per la seua vocació
literària en uns temps gens fàcils per a l’ús del valencià.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua també vol agrair la disposició i col·laboració de totes aquelles entitats, institucions, corporacions
i particulars, que, a més de la pròpia família del mestre, han donat suport a la nostra iniciativa perquè la figura de Valor i el
seu compromís amb la gent, la terra i la llengua, exemple de fidelitat i de fermesa, siguen recordats per sempre. Eixe és el nostre
reconeixement institucional, que fem extensiu al conjunt del poble valencià amb el nomenament d’Enric Valor com a Escriptor
de l’Any 2010.
Enric Valor. El valor de les paraules { 7

Esteban Morcillo Sánchez
Rector de la Universitat de València
Josep Lluís Sirera Turó
Vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni
Pocs escriptors valencians del darrer segle poden presentar una producció tan variada i rica com la d’Enric Valor (1911-2000).
Filòleg, novel·lista i autor d’un recull d’extraordinàries rondalles que són patrimoni de tots els valencians, la seua obra ha estat
essencial per al redreçament cultural del poble valencià i per a la normalització de la seua llengua. Així ho va reconéixer la nostra
institució amb la concessió del doctorat honoris causa l’any 1993.
Ara, als deu anys del seu traspàs, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb la seua designació com a Escriptor de l’Any, vol palesar
de bell nou el reconeixement del conjunt de la societat valenciana envers l’obra i la trajectòria biogràfica de l’escriptor nascut
a Castalla. Entre els actes organitzats amb aquest motiu hi ha l’exposició «Enric Valor. El valor de les paraules», amb la qual la
Universitat de València s’honora a col·laborar. Una col·laboració que, per a nosaltres, és molt més que la ratificació del guardó
damunt esmentat: és una ratificació també del nostre compromís amb la societat valenciana, amb la seua llengua, la seua cultura
i les seues institucions. Un compromís que volem, així mateix, que es projecte en el futur a través del desplegament de polítiques
lingüístiques que contribuïsquen a la normalització del valencià en les nostres aules i, en general, en totes les activitats (culturals,
investigadores...) que la Universitat de València desenvolupa diàriament.
És clar que una exposició com la que ací presentem és una eina particularment útil per a posar en relleu aquest compromís. En
primer lloc, perquè és conseqüència de la col·laboració amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; segonament, perquè ens ofereix
un recorregut sobre els aspectes cabdals de la biografia i l’obra d’Enric Valor, que contribuirà decisivament a difondre-les; en
tercer lloc, perquè l’acull el Centre Cultural La Nau, edifici emblemàtic de la nostra Universitat, situat al bell mig de la ciutat de
València, i finalment, perquè l’exposició la visitarà no solament una part notable de la comunitat universitària (i de la societat
valenciana en general) sinó també perquè, a través de l’organització de visites guiades i d’un taller d’escriptura, s’obrirà als estudiants
valencians, la qual cosa farà bo un dels objectius que com a institució educativa tenim marcats: estendre el coneixement
entre les noves generacions.
Sense oblidar, és clar, que amb la nostra col·laboració en aquesta exposició renovellem una vegada més el nostre agraïment envers
el nostre sempre admirat Enric Valor.
Enric Valor. El valor de les paraules { 9

_Presentació
Verònica Cantó Doménech
Vicent Brotons Rico
Òscar Pérez Silvestre
Si fem una recerca entre els títols que formen l’extensa bibliografia sobre Enric Valor i en els textos de la multitud d’homenatges
que se li han oferit, trobarem que sovint apareix una paraula que és un atribut d’agraïment: mestre, i completant-la hi haurà
expressions com de la paraula, del paisatge, per als mestres, entranyable i un llarg etcètera. La societat valenciana sap ben bé que
Enric Valor va entrar un dia en la seua vida i s’hi va quedar. Aquells infants que llegiren o escoltaren les Rondalles valencianes de
boca d’algun mestre o mestra, o d’algun professional de l’animació, incorporaren el nom d’Enric Valor en el seu bagatge literari i
cultural per sempre. Eren unes històries que els parlaven en la seua llengua —aquella llengua esplèndida en el passat però menystinguda
i arraconada a l’àmbit privat pels processos socials—; de personatges humans o fantàstics ubicats en pobles, muntanyes
i serres del seu territori; amb una riquesa expressiva que exhumava quasi de l’oblit les veus d’una societat que, ferrant ferrant,
perdia en molts casos la transmissió intergeneracional de la llengua, les maneres tradicionals i l’ofici de ser autènticament valencià.
Aquells xiquets i xiquetes van créixer, i el sistema escolar els exigia créixer també en interessos, en coneixements i en plaer. Era
l’hora d’aprendre bé la llengua i de gaudir d’una altra literatura. Era el moment de llegir aquells llibres que, potser, els seus pares
havien fet servir per a aprendre el valencià ja d’adults. Enric Valor era present en aquella biblioteca particular, al costat d’altres
títols de mestres i de companys seus: Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Ferrer i Pastor, Josep Giner...
Enric Valor vincula per art de meravella diverses generacions de valencians i valencianes conscients de la importància del seu idioma.
El llegat de les seues obres lingüístiques i gramaticals, de les rondalles, les novel·les i els contes agermanen tots els valencians,
no sols perquè ell les va fer per a tothom, sinó també perquè tots hem anat a beure als seus treballs per un motiu o altre. Enric
Valor és un patrimoni compartit pel poble valencià.
Per això, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no podia deixar passar una data tan important com el centenari del seu naixement
a la vila de Castalla el 1911, i alhora recordar que Enric Valor ens va deixar un plujós 13 de gener de l’any 2000. Conscients de la
rellevància social d’un homenot de lletres, com ell, que ha exercit el mestratge directe en milers i milers de valencianes i valencians
amb les seues aportacions a la llengua i a la literatura —en definitiva, a una part substancial de la nostra cultura—, la celebració
del centenari del seu natalici és una ocasió d’or per a retre-li homenatge i afegir nous punts de vista i balanços de la seua trajectòria.
Per a posar-lo, si pot ser, més pròxim a tothom i actualitzar-lo.
Així, partint del polifacetisme de l’escriptor castallut universal, hem estructurat els diversos productes de tribut públic que li ha
preparat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: l’exposició «Enric Valor: el valor de les paraules» i el catàleg que ara teniu a les
mans. En primer lloc, trobareu el bloc «El Valor personal», que ens parla dels seus orígens i dels espais que va viure intensament,
a més de les primeres accions valencianistes a les ciutats d’Alacant i València, just abans d’esclatar la Guerra Civil, amb els estudis
de Francisco Moreno Sáez i d’Òscar Pérez Silvestre.
10

El bloc següent, «El Valor rondallista», ens aproximarà a l’univers valorià que originen les seues recreacions dels relats populars,
potser l’aportació més difosa i estimada entre els lectors i, també, per la nostra escola gràcies a les adaptacions que s’han fet de
moltes de les 36 rondalles literaturitzades i nacionalitzades amb mites, paisatges i paisanatge. Diversos especialistes com Joan
Borja, Gemma Lluch i Jaume Albero, habituals de les bibliografies valorianes, ens proposen nous punts de vista des dels quals es
poden contemplar i entendre els treballs més coneguts i reconeguts de Valor.
Tot seguit, «El Valor novel·lista» ens endinsa en un altre univers: el de les novel·les que narren la seua terra, el migjorn valencià,
que tan profundament va conéixer i va viure. Vicent Escrivà i Joaquim Espinós ens posaran al davant la trilogia Cicle de Cassana,
les novel·les L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant i els relats curts aplegats en diversos reculls.
El quart apartat, més extens en estudis i que anomenem «El Valor lingüista», agrupa les aportacions d’Enric Valor a la lingüística
des de múltiples perspectives: la normativa, el model de llengua, que ell mateix practicà, la lexicografia, els cursos de llengua que
impartí durant el franquisme i els treballs de traducció i d’assessorament editorial. Els estudis van firmats per Abelard Saragossà,
Manuel Pérez Saldanya, Brauli Montoya, Jordi Colomina, Emili Casanova, Josep Daniel Climent i Francesc Pérez i Moragón.
Finalment, «El valor de Valor» dóna una bona idea de la rellevància social adquirida al llarg d’una trajectòria de compromís i de
treball constant des d’aquells anys inicials de la Segona República fins als darrers dies que ens acompanyà. El balanç s’ha concretat
en tres col·laboracions a càrrec de Vicent Brotons, Rosa Serrano i Verònica Cantó, que mostren com la labor docent s’ha nodrit
dels textos d’Enric Valor i com el seu mestratge s’ha posat en relleu en desenes d’homenatges públics sorgits dels col·lectius valencians
més diversos (universitats, escoles, sindicats, institucions públiques, associacions culturals, etc.).
El catàleg es clou amb una bibliografia exhaustiva sobre Enric Valor —més de 460 referències— i un recull complet de la seua
obra lingüística, literària i periodística, recopilades i ordenades per Òscar Pérez Silvestre. També hi trobareu una cinquantena de
fitxes bibliogràfiques preparades per un bon grup d’especialistes; d’una banda, hi ha les ressenyes sobre tots els treballs d’Enric
Valor publicats en les editorials o en la premsa; i de l’altra, els principals llibres i revistes com a homenatge puntual o com a resultat
de congressos i simposis dedicats a la seua figura.
Enric Valor és un exemple de fidelitat al poble valencià. Quan en temps de dificultats, de prohibicions i de censures —de «quaresma
cultural»— emprengué una gran part dels seus treballs, la nostra llengua patia el procés més ràpid de castellanització, d’ocultació
i de deserció conegut fins aleshores. Sens dubte, els seus granets d’arena van anar creant un pòsit juntament amb els dels
altres estudiosos que, en temps millors i d’oficialitat, ens han portat a disposar d’unes bases sòlides per a la difusió de la normativa
consolidada i per a la normalització social del valencià. No és agosarat afirmar que l’escola actual, per exemple, no seria igual
sense Enric Valor, ni l’ensenyament genèric de la llengua a tants àmbits com es fa hui en dia. És per això que el seu compromís
irrenunciable amb la llengua i la cultura ens ha de servir per a valorar com és d’important, en èpoques difícils, l’estima natural
però ferma d’allò que diem que dota de personalitat pròpia els valencians.
L’any 1966, escrivia el professor Manuel Sanchis Guarner en el «Pròleg per als valencians» que encapçalava el Curso de lengua
valenciana de l’autor de Castalla: «Enric Valor és un dels servidors de l’idioma més antics, més competents, més diligents i més
altruistes. [...] Això, i la seua intensa coneixença dels preceptes gramaticals, li permeten emprar en les seues novel·les i les rondalles
que transcriu, la prosa més sucosa, robusta, clara i acolorida de tots els escriptors valencians. Infatigable treballador de la llengua,
l’hem vist actuar a tots els llocs d’apostolat [...]. Si ara el valencianisme pot enorgullir-se de poder exhibir fruits literaris en plena
saó, aquesta collita deu molt a la faena callada i tenaç de gramàtics i lingüistes com Enric Valor». No hi ha millors paraules per a
descriure en unes poques línies —també sucoses— la trajectòria del valencià il·lustre elegit enguany per l’Acadèmia Valenciana
de la Llengua. Nosaltres —ho fem explícit per si hi ha cap dubte encara—, admiradors de la seua obra i humils deixebles de les
seues ensenyances, hem viscut amb intensitat la preparació del catàleg i de l’exposició que podran contemplar i fruir en totes les
contrades del territori valencià en l’Any de Valor, l’any del valor de les paraules.
Enric Valor. El valor de les paraules { 11

_estudis {...
Enric Valor. El valor de les paraules { 13

_L’ambient polític, social i cultural
de la joventut d’Enric Valor
Francisco Moreno Sáez
Una lenta transformació
Quan l’any 1911 Enric Valor naix a Castalla, les comarques
alacantines iniciaven un lent procés de creixement demogràfic
i econòmic, que s’accelera en els anys vint. En esta època,
van anar disminuint els índexs de natalitat i mortalitat —molt
distants encara dels que caracteritzen un cicle demogràfic modern—,
i van créixer les poblacions de més de cinc mil habitats;
es responia així al procés d’urbanització, conseqüència, en
definitiva, del retrocés del sector primari de l’economia i de
l’augment de la indústria i els servicis. A la Foia de Castalla, en
concret, la modernització encara va ser més lenta, ja que els
escassos rendiments d’una agricultura de secà, assolada per la
sequera i amb la propietat molt repartida, no van ser compensats
per un creixement de la indústria, i per això molts dels seus
habitants es van veure obligats a emigrar; en algun cas, cap als
camps de Castella i Aragó, per a ocupar-se de les faenes agrícoles.
1 Cal recordar que, en aquell moment, Alacant era la tercera
província espanyola en volum d’emigrants; eren bracers que es
dirigien als camps del Migdia francés o a les terres d’Algèria, en
les ciutats de la qual habitava una abundant colònia alacantina,
en especial a Orà, on hi havia fins i tot un teatre en què es
representaven obres en castellà i valencià.
L’agricultura tractava de recuperar-se de les conseqüències del
final del boom de la vinya, que a l’acabament del segle xix havia
proporcionat grans ingressos als productors vinícoles que
aprofitaven la presència de la fil·loxera en terres franceses per a
vendre tots el vins, per poc elaborats que foren. Gradualment
s’anaven introduint nous cultius, millorant els adobs i les prospeccions
per a captar les aigües subterrànies amb què s’aug-
14
mentaven els terrenys de regadiu. A més, algunes artesanies
tradicionals ja s’anaven transformant en indústries modernes,
tot i que encara molta de la mà d’obra que empraven treballava
a temps parcial en l’agricultura. Les espardenyes a Elx,
les estores a Crevillent, el calçat a Elda, el torró a Xixona, els
alcohols al Mitjà i Alt Vinalopó, la fabricació de nines a Onil
o de joguets a Ibi contribuïen a modernitzar estes localitats, fet
que les acostava a la capital —bàsicament mercantil, però on
es creaven noves indústries i més servicis— i a l’única ciutat
autènticament industrialitzada de la província, Alcoi.
Esta situació de l’economia alacantina va resultar molt afectada
per les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, que
foren diverses en el conjunt del País Valencià. Així, hi hagué
comarques —les que basaven la seua riquesa en l’exportació de
productes alimentaris, com ara la Marina Alta, on el comerç
de la pansa es va afonar— molt perjudicades pel conflicte bèllic,
però altres, com les Valls del Vinalopó o l’Alcoià-Comtat,
es van beneficiar per contractes per a subministrar roba i calçat
als exèrcits bel·ligerants, sobretot al francés. En general, per
tant, s’accelerà la vida econòmica alacantina augmentant l’exportació
—a pesar de les dificultats del bloqueig alemany— i
substituint molts dels productes importats.
A més, la guerra europea va dividir ideològicament els espanyols
en germanòfils i aliadòfils, segons les seues simpaties cap
als contendents. Enric Valor recordava les discussions que hi
havia entre els liberals, més prop dels aliats, i els conservadors,
que donaven suport als imperis centrals, en la seua ciutat natal
on els uns i els altres es reunien en els seus casinos respectius.
En restablir-se les condicions normals del comerç internacio-

nal, amb l’arribada de la pau, l’economia espanyola va entrar
en una crisi que patrons i treballadors tractaren de resoldre
a favor seu, i per això hi hagué un augment de la crisi so-
cial. Els anys bons no havien sigut aprofitats per a modernitzar
indústries i cultius, i el mercat interior, en realitat, encara
era insuficient. En este context creiem que caldria situar el fet
que la família d’Enric Valor, d’una posició acomodada i amb
un determinat nivell cultural, haguera d’anar venent terres i al
final emigrara des de Castalla cap a la pròxima Elda, el 1926. 2
A Elda, el jove Enric entra en contacte amb una altra realitat
social, la que representava un proletariat conscient, encara que
la Dictadura de Primo de Rivera posava tota classe d’obstacles
perquè no es desenvolupara. Poc abans, en l’anomenat trienni
bolxevic, la lluita de classes havia assolit una enorme virulència:
la CNT era l’organització hegemònica entre el proletariat
d’Elda, on va residir des del 1919 la direcció de la Federació
Provincial de la CNT i el seu Sindicat Únic del Ram de la Pell,
que comptava amb tres mil federats, als quals se n’uniren 350
més, que pertanyien al Sindicat d’Oficis i Professions Diverses,
xifra molt estimable, encara que molt allunyada de la que recordava
el mateix Enric Valor, que parlava de dotze mil afiliats
a la sindical llibertària d’Elda 3 . En els anys de la dictadura, a
més, els anarquistes i sindicalistes que componien la CNT van
veure impossibilitada la seua activitat per la pressió de les autoritats,
tot i que van poder continuar duent a terme una tasca
cultural d’alguna importància a través de publicacions, escoles
racionalistes, activitats teatrals i la propaganda del naturisme,
pel qual es va sentir atret Enric Valor.
Durant l’època que va passar a Elda i a Mallorca, on va ser
enviat per un breu període de temps per a organitzar la Secció
Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Calçat, Enric
Valor va començar a fer realitat les seues inquietuds polítiques
i culturals, participant en les tertúlies de l’associació Idella, 4 i
cal suposar que entrà en contacte amb el grup de republicans i
maçons que hi havia a Elda: per això va participar en els esdeveniments
que es van produir al desembre del 1930, quan els
capitans Galán i García Hernández es van sublevar a Jaca per
instaurar la República. En la província d’Alacant es van produir
vagues generals en diverses localitats, per exemple a Elda,
on dies abans s’havia produït una altra vaga general que va
paralitzar la ciutat i la veïna Petrer. Durant quatre dies, a partir
del 15 de desembre, a Elx, Villena, Elda, Alacant, Novelda,
Asp, Callosa de Segura i Oriola es va imposar una vaga general
revolucionària. Per a sufocar-la, el govern va recórrer a l’exèrcit
i una bandera de la Legió va intervindre durament a Asp, on
es van produir alguns morts entre la població civil. Enric Valor
recordava l’arribada d’un tren a l’estació d’Elda en què viatjaven
els soldats de la Legió, que van dissoldre, baioneta calada,
jóvens manifestants a favor de la República que haurien contemplat,
entre aclamacions, com un industrial, anomenat Gil,
proclamava la República en l’Ajuntament. 5
Alacant, en la República
L’any 1932, mesos després de la proclamació de la República,
la família d’Enric Valor es trasllada a Alacant i s’instal·la en un
xalet en les proximitats del castell de Sant Ferran. La família va
obrir un comerç en el popular carrer Castanys i el jove Enric
cursà estudis en l’Escola de Comerç. L’esperit republicà es vivia
llavors en ple apogeu en la ciutat, on la candidatura de republicans
i socialistes havia obtingut, a l’abril del 1931, el 81%
dels vots i vint-i-nou dels trenta-nou regidors de la corporació
municipal, que van elegir alcalde per unanimitat, amb només
la seua abstenció, Llorenç Carbonell Santacruz, destacat dirigent
del Partit Republicà Radical Socialista. En tots els comicis
que es van celebrar en la ciutat, l’esquerra va mantindre
sempre una clara supremacia, fins i tot en els que en 1933 van
representar el triomf de les dretes en el conjunt de l’Estat. Al
febrer del 1936, una altra vegada el 81% dels alacantins, i en
este cas, també les alacantines, van votar la candidatura del
Front Popular.
La proclamació de la República en la ciutat s’havia produït
després d’una campanya electoral en què la Conjunció Republicana
Socialista havia insistit molt en la consecució d’una
amnistia per als empresonats i represaliats de la revolució d’octubre
del 1934, i en el plantejament d’un plebiscit entre la
monarquia i la república, més enllà de programes municipals
concrets. Precisament la tradicional manifestació cívica que
la ciutat dedicava a recordar els Màrtirs de la Llibertat, es va
convertir, al març del 1931, en «una clamorosa manifestación
de fe republicana del pueblo alicantino». Després de les
eleccions, i en les primeres hores de la vesprada del 14 d’abril,
en el Cercle Republicà del carrer de Sant Ferran, on ja onejava
la bandera tricolor, es van reunir milers de persones que
van anar en manifestació a l’Ajuntament. Cap a les quatre de
la vesprada, Pascual Ors va hissar la bandera republicana des
del balcó del consistori, entre l’entusiasme de la multitud que
omplia la plaça. Després, grups de ciutadans exterioritzaven
la seua alegria per la ciutat. Segons Joaquín Collía, «fue un
extraño fenómeno: como por encanto todo el mundo lucía
1 Sobre la situació demogràfica,
econòmica, social i política en el
primer terç del segle xx en terres
alacantines, vegeu Francisco Moreno
Sáez: «La crisis del sistema político
de la Restauración (1900-1923)», i
Salvador Forner Muñoz (1985): «La
Dictadura y la II República», en
Historia de la provincia de Alicante,
diversos autors, Múrcia, Ediciones
Mediterráneo, pp. 13-116 i 117-242,
respectivament.
2 Rosa Serrano (1995): Enric Valor.
Converses amb un escriptor, València,
Tàndem, pp. 51-75. Seguirem
Rosa Serrano pel que fa als records
d’adolescència i joventut d’Enric Valor.
3 Salvador Forner (1985): «La Dictadura
y la Segunda República», en
Historia de la provincia de Alicante, ja
citat, p. 191, dóna la xifra de 1.050
afiliats al Sindicat Únic a Elda.
4 Rosa Serrano (1995), p. 28.
5 Segons Alberto Navarro Pastor
(1981): Historia de Elda, vol. 2, segle
xx, Alacant, Caixa d’Estalvis
Provincial, pp. 121-122, arribaren
a Elda 520 legionaris de la VI Bandera
del Terç el dia 18 i van prendre
militarment la ciutat; el 23 van ser
substituïts per tropes d’infanteria que
clausuraren els centres obrers i republicans
i detingueren alguns dels seus
dirigents.
Enric Valor. El valor de les paraules { 15

Proclamació de la Segona República a Alacant
Alcalá Zamora, entre Llorenç Carbonell i
Franklin Albricias, en la Diputació Provincial
d’Alacant, durant la seua visita oficial
16
por las calles emblemas republicanos, banderas, escarapelas en
los sombreros, cobertores en los balcones y hasta la pequeña
fuente luminosa que existía en la Avenida de Zorrilla, frente al
Gobierno Militar, lucía en sus chorros la enseña tricolor. Todos,
o cuanto menos la mayoría, nos sentíamos republicanos,
tanto los que habían luchado por la implantación del sistema,
como los indiferentes, e incluso los que carecían de la menor
formación política». 6 A la nit, hi hagué una revetla en l’Esplanada,
la Banda Municipal va interpretar La Marsellesa i Les
Fogueres de San chuan i es va resar un humorístic respons com
a colofó a l’«entierro de la monarquía», que va recórrer els carrers
alacantins. Van ser alliberats tots els presos polítics i socials.
El dia 15, declarat festa, continuaren les celebracions, i el 16 es
va constituir l’Ajuntament: el governador civil, l’alacantí Carles
Esplà, va donar possessió a l’alcalde elegit, Llorenç Carbonell,
que va manifestar: «La República, al venir a España traída
por los republicanos, con el sacrificio de nuestros muertos, no
es una República sólo para los republicanos, es una República
para todos los españoles».
En aquella època, la ciutat tenia 73.071 habitants; la nova corporació
va emprendre un ambiciós pla de reformes urbanes,
per a afrontar la desocupació i millorar les infraestructures de
la ciutat —desmunt de la Muntanyeta, remodelació de la zona
oest de la Rambla, projecte d’urbanització de la platja de Sant
Joan— així com el desenvolupament de la infraestructura educativa
existent, l’anomenat Pla de Construccions d’Escoles i
Ordenació Escolar d’Alacant, que preveia la construcció de 25
grups escolars amb 297 seccions i un cost aproximat de 10,5
milions de pessetes, que es finançarien amb la participació de
l’Estat. Segons la Memòria de l’Ajuntament del 1933, al final
del 1932 s’havien creat 23 escoles amb 39 seccions i s’havia
incrementat el pressupost d’educació en un 58,81%. En 1935
es va arribar a un augment del 214% sobre el del 1931. Al
febrer del 1936 van ser entregades les obres dels grups escolars
construïts en Carolines —iniciat al juny del 1931, amb
projecte de l’arquitecte Vidal Ramos—, Benalua, Sant Blai i
els Àngels. A més es va fer una meritòria tasca en cantines i
colònies escolars. 7
A més, al gener del 1932 s’hi havia produït la visita oficial de
Niceto Alcalá-Zamora, en el seu primer viatge oficial com a
president de la República. En la visita, va inaugurar el nou Palau
de la Diputació Provincial i també el Museu Arqueològic
que contenia. Hi hagué grans festejos, amb traques i castell
de focs —que acabaren amb una reproducció de les faccions
d’Alcalá-Zamora i la llegenda «Alicante a su Presidente»—,
correguda de jònecs, acrobàcies aèries, cavalcada, danses típiques,
regates, banquets, futbol, ball de societat i funció en el
Teatre Principal. La visita va ser considerada per la premsa com
«un premio para la abnegación republicana» de la ciutat.

L’Ateneu
Alcalá-Zamora també va visitar la principal entitat cultural de
la ciutat, l’Ateneu, al qual, sens dubte, encara que no en tenim
constància, aniria moltes vegades Enric Valor mentres va
viure a Alacant. L’Ateneu Científic, Literari i Artístic, inaugurat
l’any 1923, en un edifici situat dalt del Café Central, que
donava al carrer de Sant Ferran i al passeig dels Màrtirs de la
Llibertat, pretenia ser una «tribuna abierta a todas las ideas, un
cauce capaz de conducir las inquietudes morales y artísticas de
cuantos sienten fervientes deseos de una comunicación espiritual».
En l’Ateneu hi havia una sala de lectura «bien provista
de periódicos y revistas», una biblioteca per a la qual s’havien
sol·licitat llibres a diverses editorials, i «los servicios propios de
un café».
Durant la Dictadura de Primo de Rivera, l’Ateneu va representar
un espai de resistència cultural i va dur a terme una enorme
activitat, limitada a un reduït sector de la població, la burgesia
progressista de la ciutat. La presència en les seues directives de
persones de clara filiació progressista i republicana va despertar
els recels de les autoritats, que li van negar qualsevol subvenció.
La tasca de l’Ateneu va continuar durant la República, i en
esclatar la Guerra Civil, les instal·lacions es van traslladar a la
mansió dels marquesos del Bosch, en el carrer de la Vilavella.
Les seues activitats, molt més compromeses, van ser dirigides
per l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, que va elaborar el
programa cultural «Altavoz del Frente», per a mobilitzar a la
rereguarda en defensa de la República.
Entre els animadors de l’Ateneu van estar Josep Guardiola Ortiz,
Franklin Albricias, Àlvar Botella, Òscar Esplà, Eduard Irles,
Juan Vidal Ramos, Francesc Figueras Pacheco, Juli i Germà
Bernàcer, José Juan Pérez, Rodríguez Albert, Juan Guerrero
Ruiz, Àngel i Josefina Pascual Devesa, Eliseu Gómez Serrano,
Miguel López González, José Ramón Clemente, Antoni
Blanca, Rafael Millà. Tots eren destacats personatges de la vida
cultural, social i política alacantina en els anys trenta i alguns
d’ells companys d’Enric Valor en les seues iniciatives.
Molts d’estos intel·lectuals van donar conferències en l’Ateneu
sobre temes de la seua especialitat, i així s’hi van tractar qües-
tions d’una gran actualitat en aquells moments, com ara la teoria
de la relativitat, l’eutanàsia i l’eugenèsia, la teosofia, el feminisme
i el divorci, l’educació sexual, la influència de l’ambient
sobre el delinqüent, etc. A més, l’Ateneu va organitzar diversos
homenatges i cicles dedicats a Beethoven, Jacinto Benavente,
els germans Masover, Gabriel Miró, Òscar Esplà, Goya, etc.
Quan algun intel·lectual de reconegut prestigi visitava Alacant,
passava per l’Ateneu: així ho va fer unes quantes vegades
l’excel·lent actriu Margarita Xirgu, i també Miguel de Unamuno,
Rafael Alberti i M. Teresa de León, Miguel Hernández i
Ramón Sijé, Margarita Nelken, Luis Jiménez de Asua, Carmen
Conde, Augusto Barcia, Mariano Ruiz Funes, Hildegart Rodríguez,
el dirigent republicà Marcelino Domingo i el socialis-
A l’Ateneu
ta Rodolfo Llopis. Així mateix, van col·laborar constantment
amb l’Ateneu Rafael Altamira i Òscar Esplà que, amb Gabriel
Miró, eren els alacantins més destacats en el terreny cultural.
Precisament l’Ateneu va organitzar un emotiu homenatge a
Miró, a la seua mort, i s’acordà distribuir 250 exemplars de les
seues obres entre els xiquets «más inteligentes y aplicados de
las escuelas públicas» i els alumnes oficials destacats en ensenyança
secundària i professional, designats pels seus mestres i
professors.
En la sala d’exposicions de l’Ateneu, Emili Varela va anar
elaborant tota la seua trajectòria pictòrica, amb mostres quasi
anuals de la seua producció: retrats i autoretrats, paisatges
d’Aitana, de la Marina i la ciutat d’Alacant, de la seua visió del
barri antic, del port i del passeig dels Màrtirs de la Llibertat,
captats estos últims des de la terrassa del mateix Ateneu. A més
d’ell, van exposar en l’Ateneu pintors i escultors ja reconeguts,
com Lorenzo Aguirre, Heliodor Guillén, Adelardo Parrilla o
Ferran Cabrera, i altres artistes que començaven a despuntar
en l’ambient artístic alacantí: Gastón Castelló, Manuel Baeza,
González Santana, Adrià Carrillo, Melchor Aracil, José Pérez
Gil (Pérezgil) i el fotògraf Ángel Custodio.
L’activitat musical també hi va destacar molt. Per l’Ateneu
van passar els pianistes Rodríguez Albert, Rafael Casasempere
i Gonzalo Soriano, el violinista Telmo Vela, i també Joaquín
Rodrigo i Agapito Marazuela. Precisament en l’Ateneu va sorgir,
el 1927, l’Orquestra de Cambra d’Alacant que dirigia José
Juan Pérez i que va debutar l’any següent en el Teatre Principal.
Així mateix, s’hi va gestar el primer cineclub, impulsat per
Antoni Blanca i José Ramón Clemente, en què es van dedicar
sessions a Charles Chaplin i W.G. Pabst. A més, Clemente va
6 Citat per Juan Martínez Leal
(1990): «República y guerra civil»,
en Historia de la ciudad de Alicante.
Edad contemporánea, diversos autors,
Alacant, Ajuntament d’Alacant, p.
278.
7 Sobre l’«arreglo escolar» d’Alacant,
Mónica Moreno Seco (1995): Conflicto
educativo y secularización en
Alicante durante la II República
(1931-1936), Alacant, Institut Juan
Gil-Albert, pp. 105-108.
Enric Valor. El valor de les paraules { 17

odar la primera pel·lícula alacantina de ficció, El pescador que
pescó un sueño, que va protagonitzar Gastón Castelló.
Així mateix, en l’Ateneu es va instal·lar l’any 1925 una emissora
experimental de ràdio, impulsada per una associació que
volia «la instalación de una gran estación emisora en Alicante
que funcionará muy pronto», projecte que no seria realitat fins
als anys de la República, quan es funda Radio Alicante, en les
emissions de la qual va col·laborar Enric Valor que tenia un
programa titulat Parla ara, emés els dijous i els dissabtes, en
què parlava de la llengua dels valencians i de les activitats de
l’Agrupació Regionalista Valenciana. 8
Les discussions sobre l’Estatut valencià
Al maig del 1931, l’alcalde de València, Agustí Trigo, va proposar
que «con toda urgencia se invite a los Ayuntamientos
de Alicante y Castellón y a las Diputaciones valencianas
para que designen uno o varios representantes con el fin
de constituir una ponencia que proceda al estudio y confección
de un Estatuto de autonomía para la región valenciana».
9 Tot i això, durant el mes de juliol es va constituir
a València una comissió redactora d’un avantprojecte d’estatut,
només amb representants de les institucions polítiques i entitats
socials i culturals de la ciutat, que van decidir dirigir-se a
les autoritats provincials de Castelló i Alacant per a comunicarlos
la creació de la Comissió i garantir-los que «Valencia no
aspira en modo alguno a llevar a su seno, centralizándolo,
el problema regional. Su aspiración es la que, dentro de
la región, vivan todos los pueblos y cada uno de los que
la formen, con meridiana independencia, pero unidos
bajo un común ideario de prosperidad, como lo demandan
nuestros similares intereses, afinidad de costumbres,
consanguinidad y las comunes ansias de prosperar en todos
los aspectos de civilización y cultura exigidos hoy a
los pueblos». 10
Convocatòria a l’assemblea sobre
l’Estatut del 9 d’agost del 1931
18
Representants de la Comissió es van entrevistar, el 9 de juliol,
amb els republicans Franklin Albricias, president de la Diputació
d’Alacant, i Llorenç Carbonell, alcalde d’Alacant, als qui
van convidar «para que colaboren en la ponencia designada
para la redacción del Estatuto Regional». Segons la premsa
valenciana, 11 l’acollida «fue plenamente cordial», i un dels
membres, Llorenç Carbonell, va exposar «que las comarcas
alicantinas están sometidas a dos influencias, la nuestra y la
de Murcia y Albacete, por lo que entendió fuera conveniente
asociar a la obra de elaboración del Estatuto a representantes
de aquellas tierras». Els delegats van argumentar
«que, ante todo, era necesario reconstruir la unidad del
antiguo reino de Valencia, arbitrariamente escindido en
provincias, y que en el Estatuto se prevería el caso abriendo
cauces para la unión de comarcas limítrofes, que, por razones
de orden cultural o económico, pudieran incorporarse
a nuestra región». En la premsa alacantina, la informació
va ser un poc diferent, ja que el portaveu del Partit Radical 12
assenyalà que «han estado en Alicante los comisionados
valencianos […]. No se les ha hecho aquí ninguna cordial
acogida […], las autoridades alicantinas manifestaron a los
comisionados que bien podría dejarse para más adelante la
preocupación de este asunto, si bien de un marcado interés,
no de imperativa urgencia». També algun diari de Castelló
va mostrar de seguida el seu rebuig absolut al projecte. 13
Albricias va convocar una assemblea d’alcaldes perquè decidiren
sobre el projecte d’«Estatut de la Regió valenciana», enviat
als alacantins el 14 de juliol. La Cambra de Comerç d’Alacant
va emetre una nota advertint «que se trata de obra
algo compleja, que no se puede acometer sin mesura, ni
llevar a cabo con precipitación», perquè, al marge de consideracions
«sentimentales e históricas», era innegable que «no
se puede olvidar la existencia de intereses económicos y
sociales sobre los cuales hay que apoyarse, si se quiere
realizar algo viable y duradero» i, a més, «nuestra provincia,
por la variedad de su composición, ha vivido, más
quizás que ninguna otra, apartada de un sentimiento
regional común». 14 En el diari republicà El Luchador, Alfred
E. Badenas va donar suport explícitament a l’Estatut. Elogiava
el treball de la Comissió, lamentava una vegada més l’actitud
d’Alacant i exigia constituir un estat valencià «dentro siempre
de la gran federación de Estados Ibéricos». Segons Badenas,
a Alacant hi havia tres tendències en esta qüestió: «una que
pugna abiertamente por la incorporación a Murcia, otra
recelosa ante el Estatuto Valenciano y una minoría que es
partidaria del Estatuto de manera abierta». 15
El 26 de juliol es va reunir, en el Teatre d’Estiu d’Alacant,
l’assemblea d’alcaldes alacantins. Hi van assistir un terç dels
alcaldes i Albricias va relatar la visita dels comissionats valencians,
disculpant que no s’haguera repartit l’avantprojecte
d’Estatut per haver-lo rebut dos dies abans. El regidor
alacantí José Pérez García-Furió va censurar que el projecte
d’Estatut estiguera redactat només en valencià i va assenyalar
que el text era antidemocràtic i «algo que es más de derechas
que eminentemente popular y democrático». El representant
del Centre Republicà de la Vila Joiosa, Gaietà Aragonés,
va parlar en valencià, cosa que suscità les protestes d’alguns
dels assistents,16 i —com l’alcoià Ridaura— féu un elogi

del regionalisme, qualsevol que fóra l’orientació que seguira
Alacant i els altres pobles de la província. Els representants
d’Asp i Daia Nova, encara orgullosos de pertànyer al Regne
de València, van sol·licitar «que se consulte a Murcia para
que forme parte del Estado que se puede llamar Levantino
o Valenciano», tema que també va ser plantejat pel radical
Pérez-Águila. En canvi, un representant de l’Ateneu, Senent,
va donar suport vivament a l’Estatut. El secretari de la Diputació,
senyor Mingot Tallo, va desconfiar de València, «por
creer que absorbería a Alicante», cosa que van negar altres
assistents. «En vista de que faltaban numerosos representantes
de pueblos de la provincia y de que muchos desconocían
el proyecto de Estatuto, Albricias puso fin a la asamblea,
anunciando otra, previo el reparto del texto estatutario, “escrito
en los dos idiomas”». 17
La premsa alacantina va reaccionar de manera diferent davant
del tema. En El Luchador, Ferrándiz Torremocha assegurava
que en l’assemblea havia esclatat «el entusiasmo, vibraban
las pasiones y el regionalismo exaltado, gallardeó». Així
i tot, advertia del perill d’excitar, sense fonament, els recels
dels pobles de la província que no parlaven valencià, perquè
en el projecte d’Estatut només es deia que en l’escola primària
s’ensenyaria la llengua valenciana i «Daya Vieja, por ejemplo,
seguirá hablando castellano y San Vicente, valenciano,
siendo ambos parte del Estat Valencià». Ferrándiz
Torremocha acabava donant suport a la unitat amb Castelló i
València i, després, convidava Múrcia a unir-s’hi. 18
El Diario de Alicante s’estranyava que una qüestió tan
transcendental no haguera encara mobilitzat a «cuanto en
la provincia representan fuerzas sociales, económicas o
ideológicas», ja que «la provincia alicantina tiene empeñada
la continuidad de su significación política», i insistia en
la prioritat de «la autonomía verdadera y absoluta de los
municipios, la independencia económica y administrativa
de los mismos en cuanto la unidad nacional lo permita».
Proposava que la Diputació fera indagacions sobre l’actitud
de Múrcia en relació amb la seua incorporació al projecte i dibuixava,
amb «las cuatro provincias levantinas» una espècie
d’«emporio mediterráneo, como lo fue en la antigüedad
remota». 19
Per al setmanari republicà La Raza Íbera, el plantejament adequat
era constituir una regió llevantina, amb les actuals províncies
de Castelló, València, Alacant, Múrcia i Albacete, en
la qual «la enseñanza del valenciano no sería obligatoria,
sino voluntaria» i que tindria «una vida próspera y un porvenir
grandísimo». Esta seria l’única manera de resoldre una
sèrie de problemes heretats, ja que en la província d’Alacant
els pobles del nord, com ara Dènia (la Marina) o Alcoi, «sienten
predilección manifiesta» per València, i els de l’horta del
Baix Segura «sienten más atracción hacia Murcia». 20 Per la
seua part, Las Provincias lamentava que tant a Alacant com a
Castelló hagueren sorgit «los recelos de siempre». 21
El 3 d’agost l’Ajuntament i els delegats de diversos partits, i
els representants de diferents entitats econòmiques de Castelló
van rebutjar el text de l’Estatut, al qual, en canvi, va donar suport
l’Ajuntament d’Alcoi. 22 La Comissió redactora de l’avantprojecte
va lamentar, des de València, estes crítiques emeses a
Alacant i Castelló i va insistir en el fet que «en l’avant projecte
es partix de la base de la mes amplia autonomía
comarcal i municipal i es conserva inclús la personalitat
administrativa provincial, al mantindre les delegacions
en Alacant i Castelló». 23
La segona assemblea d’alcaldes alacantins va tindre lloc el 9
d’agost, però encara hi hagué menys assistència: de 142 pobles,
només en van estar representats 39. Amb Albricias, van
presidir els diputats a Corts Esplà, Llopis, Oarrichena, Cámara,
Gomariz i Rodríguez de Vera. Després de les intervencions
dels representants d’Alacant, Alcoi, Altea, Elda, la Vila Joiosa i
Torrevella, es va aprovar una moció que deia el següent:
La Asamblea de Municipios y entidades culturales de la provincia
de Alicante acuerda enviar un mensaje a las autoridades
populares de Valencia y Castellón haciendo patente el
sentimiento de solidaridad regional que existe en este pueblo
hermano.
Y declara que mientras se continúa el estudio para dar forma
orgánica a las aspiraciones de autonomía regional, debe
aplazarse un acuerdo concreto sobre el anteproyecto de Esta-
8 Sobre l’Ateneu, es poden consultar
el llibre de Vicente Ramos Pérez
(1992): Breve historia del Ateneo de
Alicante. Alacant: Ateneu Científic,
Literari i Artístic; el capítol de
Francisco Moreno Sáez (1990): «La
cultura en el siglo xx», en Historia
de la ciudad de Alicante, pp. 488-490,
ja citada, i l’article de Carlos Mateo
Martínez i Francisco Moreno Sáez
(2001): «Las exposiciones de arte
debidas a la iniciativa privada», en
Arte siglo XX en Alicante, diversos autors,
Alacant, Institut Juan Gil-albert
- Caixa d’Estalvis del Mediterrani, pp.
43-77.
9 Per a tot el procés de gestions amb
vista a confeccionar un estatut valencià,
Alfons Cucó (1971): El valencianisme
polític. 1874-1936, València,
pp. 200-270.
10 «De Valencia. Hacia el Estatuto
Regional», El Faro (Alcoi,
11.07.1935).
11 El Mercantil Valenciano
(10.07.1931).
12 Diario de Alicante (11.07.1931).
13 «El centralismo de Valencia se
cierne amenazador sobre nuestra
provincia para convertirla en uno de
sus arrabales» (Diario de Castellón, citat
per Vicente Ramos Pérez [1992]:
Historia parlamentaria, política y obrera
de la provincia de Alicante, iv, Ramos
Pérez, Vicente, Alacant, p. 536).
14 «El Estatuto Regional valenciano
y la Cámara de Comercio», El Luchador
(15.07.1931).
15 Alfredo E. Badenas: «A los diputados
alicantinos en las Constituyentes.
El Estatuto Regional», El
Luchador (17.07.1931). Vegeu també
el seu article «Hacia la República
Federal. El peligro del murcianismo»,
El Luchador (25.07.1931). Badenas ja
havia tractat abans altres temes relacionats
amb el nacionalisme valencià
(«Valencianisme. Alacant, el valencianisme
i el turisme», Diario de Alicante
(23.12.1930).
16 Entre els que van protestar es trobava
Francesc Figueras Pacheco, que
va demanar que es parlara en castellà
«aunque sólo sea por delicadeza». El
representant de la Vila Joiosa es va
negar a parlar en castellà, però va prometre
traduir les seues paraules, cosa
que no féu.
17 Diario de Alicante i El Defensor
de Alicante (28.07.1931), i El Faro
(01.07.1931).
18 J. Ferrándiz Torremocha: «España
federal. El Estatuto valenciano»,
El Luchador (27.07.1931).
19 «Una cuestión palpitante. Sobre
el Estatuto de la Región Valenciana»,
Diario de Alicante (29.07.1931).
20 Lorenzo Esquerdo Giner: «Consideraciones
políticas. ¿Región Valenciana?
¿Región Levantina?», La Raza
Íbera (01.08.1931).
21 Las Provincias (02.08.1931).
22 No obstant això, el diari catòlic
alcoià Gaceta de Levante («La locura
regionalista», 15.08.1931) criticava
l’epidèmia de «regionalitis» que travessava
Espanya, «que no dejará de
causar sus estragos, como todas las
epidemias» (citat per Vicente Ramos
Pérez [1992], p. 535).
23 Diario de Alicante (09.08.1931).
Enric Valor. El valor de les paraules { 19

20
tuto Valenciano, toda vez que la implantación del régimen
regional debe tener como único origen la voluntad espontánea
y libremente manifestada de los municipios autónomos,
y todavía se desconocen las normas generales que para la realización
de las aspiraciones regionales ha de trazar la nueva
Constitución del Estado Español.
La Asamblea de Municipios declara asimismo que el deber
más urgente es el de organizar y perfeccionar la República
Española. 24
Albricias va comunicar al doctor Trigo l’acord i la Comissió
nomenada —composta pels alcaldes d’Alcoi, Alacant, Torrevella,
Asp, la Vila Joiosa, Altea, Elda i Benifallim— «para dar
forma orgánica a las aspiraciones de autonomía regional».
En aquell temps, la Comissió proestatut designada per l’Ajuntament
de València va enviar una nota a la premsa de les tres
províncies25 en què s’insistia que s’havia presentat «un anticipo
de trabajo» com a «base de discusión» perquè s’efectura
«su estudio, crítica y mejora». La Comissió rebutjava l’acusació
que l’avantprojecte d’Estatut s’havia redactat d’una manera
que no era democràtica, i també les acusacions de «nuevo
centralismo» dirigides contra València, i demanava un debat
conjunt i seré del projecte «para que pueda convertirse en
venturosa realidad», ja que «si los valencianos todos no
aportan su decidido concurso, esta hora singularmente
favorable a la reconstrucción de la personalidad regional,
que tantos días de gloria dio a nuestro pueblo,
pasará sin que consigamos apartar de nosotros la visión
gris y provinciana de nuestra vida actual».
El mateix 9 d’agost, les autoritats de València organitzaren una
diada a Dénia, en la qual es va aprovar l’avantprojecte estatutari
i Josep Calafat, alcalde radical de la ciutat, va revelar que
el dia 8 l’Ajuntament va renunciar a assistir a l’assemblea del
dia 9 a Alacant, ja que «se declara resuelta y fervientemente
regionalista valenciano», criteri que el conduiria, si era el cas,
a «declararse esta Corporación partidaria de su anexión a
la provincia de Valencia». Els presents —polítics de València,
deniers i representants d’Ondara, Setla i Mira-rosa, Miraflor,
el Verger, Beniarbeig, Benimeli, Llíber, Senija, Pedreguer, Benidoleig,
Gata de Gorgos, Teulada, el Poble Nou de Benitatxell,
Benissa, Calp, Xàbia i Alcalalí— van exterioritzar el seu
convenciment que, quan es va implantar la República, «desapareció
automáticamente la virtualidad legal de la división
territorial en provincias», i van resoldre: «Por todo
ello y sin ánimo de expresar sino afecto y consideración
para el pueblo hermano de Alicante, los que suscriben
suplican a las Cortes Constituyentes de la República, bien
en las leyes orgánicas subsiguientes, sean incluidos Denia
y demás pueblos adheridos a este escrito en la demarcación
u organismo político-administrativo, al cual se asigne en
tales leyes la capitalidad de Valencia, pues todos desean
unir absoluta y solidariamente su suerte a la de Valencia,
cualquiera que ella sea, dentro de la unidad nacional española
o ibérica». 26
Al llarg del mes d’agost, hi hagué en la premsa alacantina i
valenciana una forta polèmica sobre l’Estatut valencià, que va
tractar, sobretot, de la qüestió de la llengua, de la possibilitat
d’elaborar un «Estatuto Alicantino», del caràcter reaccionari o
revolucionari dels regionalismes i nacionalismes, de la prioritat
de l’autonomia municipal, i de la conveniència d’incorporar
a l’Estatut valencià les províncies limítrofes, com ara Múrcia,
Terol, Albacete o Conca, configurant una «Región Levantina».
Un dels més decidits partidaris de l’Estatut i del reconeixement
de la llengua valenciana era Eliseu Gómez Serrano, regidor de
l’Ajuntament alacantí, que havia aconseguit que s’hi aprovara
una moció per a demanar l’ensenyança en llengua materna en
els municipis alacantins on es parlava valencià, atenent les dificultats
que tenien els xiquets valencianoparlants «para aprender
los conocimientos a que se refieren los programas escolares
por imposibilidad material de entender la lengua que el maestro
les habla y que ellos no suelen oír ni practicar en sus casas
ni en la calle». 27 Però, en la correspondència que mantenia
amb el seu germà Nicolau Primitiu Gómez, Serrà reconeixia
que a Alacant no hi havia sentiment regionalista «i tot lo que
de pròp o de lluny puga pareixer-ho despèrta el recél de tothòm,
i s’interpreta com à centralisme valencià... No extrayem,
doncs, qu’açí no tinga bòna acullida l’Estatut valencià. Per ara
no entusiasma a la gent l’idea de formar un Estat federal a l’us
de Catalunya, i molt menys la d’emplear el valencià como a
llengua oficial». En la seua resposta, Nicolau Primitiu assegurava
que el problema no sols estava a Alacant, sinó també a
Castelló i, fins i tot, a València: «Causa enuig veure i ouire com
el poble es preocupa i desbarra en questions que están lluny de
sí i que no entén i deixa de preocuparse de alló inmediat que li
pertoca, l’administración moral i material de la seua comarca,
del seu poble i fins del seu barri i carrer». Era un problema de
civisme que calia començar a resoldre de dalt a baix, ensenyant
al poble els seus deures i els seus drets. 28
A l’octubre del 1931 alguns Ajuntaments de la província
d’Alacant es van dirigir a les Corts i demanaren separar-se de
la província d’Alacant i incorporar-se a la de València. 29 En El
Luchador, un editorial reconeixia la responsabilitat en esta situació
d’«Alicante pretérita, la capital monárquica», que no
s’havia preocupat mai dels seus pobles, sobretot dels que s’hi
trobaven lluny, mentres que València havia millorat les seues
comunicacions amb estos pobles, hi feia arribar els seus diaris,
etc.; perquè «se creó una provincia totalmente hostil a la
capital. No valen subterfugios ni disimulos: estamos alejados
de nuestra provincia, que jamás tuvo otra obligación
con la capital que la puramente obligada por la oficialidad
de las autoridades». Per a rectificar esta tradició, El Luchador
recomanava, sobretot, millorar-ne les comunicacions. 30
El Tio Cuc
Este rebuig generalitzat, amb algunes excepcions, a l’Estatut
valencià en la ciutat d’Alacant coexistia amb una forta presència
de la llengua valenciana en la vida quotidiana, com demostra
el fet que el diari més llegit en la ciutat i en la província fóra
un setmanari satíric, El Tio Cuc, escrit habitualment en valencià.
En este setmanari va començar a col·laborar, així que va
arribar a Alacant, Enric Valor, que el recordava, idealitzant-lo,
com a «molt nacionalista, molt republicà» i el seu director com

a persona «de clars coneixements històrics sobre la catalanitat».
Creiem que la realitat era prou diferent. 31
El Tio Cuc va ser un setmanari satíric que tingué una enorme
popularitat en les comarques del sud del País Valencià entre
1914 i 1936. Però, encara que va arribar a aconseguir uns tiratges
de més de vint mil exemplars, no s’ha conservat cap
col·lecció completa. Des que el setmanari va aparéixer en plena
guerra europea es va subtitular Diputado por Rebolledo y
representante de la chusma y de la gente de tró. La seua primera
etapa degué acabar el 1918, amb l’arribada de la pau, i potser
també va ser el final de les subvencions que rebia el seu director,
Josep Coloma Pellicer, de l’ambaixada alemanya. Com tothom
sap, encara que Espanya es mantingué neutral en la contesa
europea, els espanyols es van dividir, com hem dit adés, en
aliadòfils i germanòfils, amb un clar predomini dels primers
a Alacant, a causa dels vincles comercials establits amb França.
Ara bé, els germanòfils van comptar en la ciutat d’Alacant amb
el suport de diversos periòdics, com ara el diari La Correspondencia
de Alicante i, des de mitjan 1917, El Tio Cuc, que sovint
va denunciar a través de les seues pàgines l’escassesa i la carestia
de les subsistències —que atribuïa a l’enviament de matèries
primeres i aliments a França— i va defendre constantment la
neutralitat d’Espanya en el conflicte bèl·lic.
El Tio Cuc va reaparéixer a l’agost del 1923 i, durant la Dictadura
de Primo de Rivera, va passar a subtitular-se ex-diputat a
Corts per el Rebolledo. Pressionat per la censura —va advertir
els seus corresponsals que tingueren en compte «que estém en
una época apretá y no se pot dir tot lo que uno vol»—, va
elogiar Primo de Rivera i el governador civil i militar d’Alacant,
Cristino Bermúdez de Castro, a qui després, quan la Dictadura
ja havia caigut, anomenaria «Don Cretino»; va atacar
els partits polítics, assegurant que «si el Directori militar no li
pega dos pataes als polítics, a estes hores se mos había menchat
la cangrena» i que «La limpiesa que ha fet en España | el
24 «El estatuto regional», El Defensor
de Alicante (11.08.1931) i El Luchador
(10.08.1931).
25 Només sabem que el text es va
publicar en La Gaceta de Levante (Alcoi,
12.08.1931).
26 Citat per Vicente Ramos Pérez
(1992), pp. 541-545. Per cert, El Tio
Cuc es va oposar a la pretensió de Dénia,
en defensa de la província.
27 Citat per Mónica Moreno Seco
(1995), p. 81.
28 Carta d’Eliseu Gómez Serrano
a Nicolau Primitiu Gómez Serrano
(16.07.1931) i l’esborrany de
la resposta de Nicolau Primitiu
(27.07.1931) citats en Eliseu Gómez
Serrano (2008): Diarios de la guerra
civil (1936-1939), Alacant: Edició
de Beatriz Bustos i Francisco Moreno
Sáez - Universitat d’Alacant, pp.
53-54.
29 Segons Alfons Cucó (1971), p.
205, els municipis de Dénia, Teulada,
Altea i la Vila Joiosa van manifestar
el seu propòsit d’abandonar
la província d’Alacant si l’Estatut
d’Autonomia no tirava avant.
30 «Los pueblos que no quieren
ser alicantinos», El Luchador
(05.11.1931).
31 Pel que fa a esta qüestió, es
poden consultar les fitxes d’este setmanari
en Francisco Moreno Sáez
(editor): La prensa en la ciudad de
Alicante durante la Dictadura de Primo
de Rivera (1923-1931), Alacant,
Institut Juan Gil-Albert, 1995, pp.
215-220, i també Francisco Moreno
Sáez La prensa en la provincia de
Alicante durante la Segunda República
(1931-1936), Alacant, Institut Juan
Gil-Albert, 1994, pp. 389-383, així
com les introduccions als volums del
mateix autor.
Extra d’El Tio Cuc
amb motiu de les Fogueres
de Sant Joan
Caricatures publicades en El Tio Cuc
durant la Segona República
Enric Valor. El valor de les paraules { 21

nou Directori | ha deixat la nasió més tranquila que una basa
d’oli». Fins i tot quan es van convocar les eleccions d’abril
del 1931, que instaurien la República, El Tio Cuc assegurava:
«Demá dumenche escomensará el período electoral. La grip
seguix fents estragos. Les calamitats sempre van emparellades».
Igualment, el setmanari es va oposar a les pretensions
de crear la Mancomunitat Valenciana des de posicions pròximes
a l’alacantinisme: «Una cosa molt bona pa que Valensia
prospere y engorde y mosatros siguen marranets de la humitat».
Durant la República, va començar atacant els nous republicans
i els que, acabat de nàixer el nou règim, li ho exigien tot
amb urgència, quan durant la Dictadura estaven callats. En
les seues pàgines són freqüents els insults al rei, a qui anomena
«Llapisera». Com que era furibundament anticlerical,
la presentació de clergues trabucaires i luxuriosos constituïa
un leitmotiv d’acudits i mofes. Ara bé, en altres aspectes es
mostrava clarament reaccionari, ja que s’oposava als avanços
del feminisme i criticava Victoria Kent i Clara Campoamor;
atacava els socialistes («don Paco el Largo») i els seus influents
amics, i els polítics en general, que només volen sucar en
el pressupost («Si todos los hombres que aspiran a gobernar
a España cambiaran sus aspiraciones por una pala o un pico,
en seis meses se podía hacer el túnel bajo el Estrecho»); presentava
els jueus com a avars; elogiava Lerroux pel fet que, finalment,
havia constituït «un govern de republicans», perquè
havia anat desencantant-se a poc a poc de l’aliança amb Gil
Robles i la CEDA, que amb la seua submissió al clero i «la
pudoreta a ciri» serà el botxí de la República; atacava sistemàticament
el Parlament —«el Llavador nacional»—, i insultava
Azaña, a qui anomenava «Manuel Azaña y Berruguete».
El populisme, per tant, portava El Tio Cuc a una línia de pensament
incoherent i poc clara. Al llarg de tota la seua trajectòria
—que es va truncar després de la mort del seu director
i propietari, en les primeres setmanes de la guerra civil— va
mantindre sempre unes seccions fixes i unes característiques
constants. Pel que fa a les primeres, la secció fonamental era
«Viatges del tio Cuc y el Cuquet en el globo», una espècie
d’editorial que constituïen els diàlegs del tio Cuc amb el seu
nebot Cuquet, els dos dalt d’un globus des del qual observaven
i criticaven les deficiències de la ciutat i dels ciutadans,
amb constants al·lusions a l’estat dels carrers, la brutícia del
mercat, l’abandó dels barris, la fam en els establiments benèfics,
el mal estat dels aliments, etc. 32 Una altra secció molt
popular d’El Tio Cuc era el conjunt de les notícies i comentaris
enviats per corresponsals anònims des de molts pobles
d’Alacant i València sobre determinats defectes o abusos que
hi havia en estes localitats. A més d’estes seccions, n’hi havia
unes altres titulades «El tio Cuc y el itàlià», les «Notes de
susietat» —paròdia de les notes de societat—, «Monsergues y
dotories», «Endevinalles», «Cuscanelles y pessics», «Peladilles
d’Alcoi, amargues y dolces», «Servisi per teléfono, telégrafo,
radio, peató y en burro», etc.
22
Les línies generals dels continguts d’El Tio Cuc eren molt
semblants a les de La Traca, que es va publicar a València
entre 1912 i 1936, amb el parèntesi de la dictadura, i que
se subtitulava Semanari festiu, órgano de las amas de llet, criaes,
cuineres, niños y soldados sin graduación. La primera línia
era l’atac indiscriminat que feia als polítics en general, tant
durant la monarquia, quan el setmanari «presentaba» els
seus propis candidats a diputats, uns personatges ficticis i
populars com Boles i Calamaro, acreditats devots de Bacus,
per a subratllar la falsedat i la manipulació de les eleccions,
com durant la República, quan alhora dirigia atacs i elogis
als mateixos polítics, i defenia i criticava les mateixes persones
amb la mateixa incoherència amb què sostenia diverses
opinions i les contràries. La segona línia que cal destacar era
l’actitud masclista i conservadora en relació amb la sexualitat,
amb atacs constants a l’homosexualitat i a les pretensions
de la dona de ser considerada alguna cosa més que un
objecte sexual —sempre disposada a fer l’amor i molt més
activa que els seus marits—, tot això reiteradament tractat
amb ocurrències i acudits procaços. També mostrava un tosc
anticlericalisme, amb la presentació setmanal d’una pila de
clergues trabucaires i luxuriosos... A més utilitzava sempre
un to demagògic molt del gust dels seus lectors.
La col·laboració d’Enric Valor en El Tio Cuc no arribà a modificar
substancialment estes característiques i es va centrar
en la millora del llenguatge utilitzat i en la defensa del nacionalisme
valencià. 33 Pel que fa al primer aspecte, ja hi havia
aparegut alguna opinió tendent a dignificar la llengua valenciana,
a la qual es considerava atacada pels que pensaven
que parlar en castellà era «más fino»: en 1923 va aparéixer
una carta en la redacció firmada per Quico Carratalá, que
demanava un esforç per a «contribuir a la conservació de la
parla valenciana purificantla de lo que podriem denominar
barbarismes». Temps després, El Tio Cuc va saludar l’aparició,
al setembre del 1930, d’Avant, setmanari republicà i valencianista
«que mos servirá de mestre per a deprendre a escriure
y a parlar la nostra llengua corrompuda per mals visis y pernicioses
contaminacions». Enric Valor va convéncer Josep Coloma
Pellicer, el director i propietari del setmanari, per a anar
adoptant el llenguatge utilitzat a les Normes de Castelló i per
a fer-ho va publicar unes lliçons amb el títol de «La llengua
dels valencians», que Valor adaptava de les lliçons publicades
per Carles Salvador en El Camí, a València, l’any anterior.
No obstant això, i segons el testimoni del mateix Valor, quan
es van aplicar les Normes, al febrer del 1934, la venda d’El
Tio Cuc va caure en picat i van ser tornats 18.000 exemplars
dels 20.000 que es tiraven, perquè els seus lectors deien que
no l’entenien. A poc a poc, però, es van anar recuperant les
vendes. En este mateix sentit d’anar normalitzant el deteriorat
valencià que s’escrivia a Alacant, Enric Valor va actuar
com a membre del jurat dels «llibrets» de les Fogueres.
Quant a la defensa del nacionalisme valencià, Valor va pu-

licar diversos articles en el setmanari i, potser, era el responsable
d’alguns texts anònims, entrefilets i requadros en què
s’animava els alacantins a recuperar les senyes d’identitat:
L’autonomia es governarse a si mateix. El País Valencià tè
dret a governarse.
Per dignitat devem parlar en la nostra llengua. La nostra
llengua es el valencià.
Els de fora mai governarán bé el País Valencià. Mentres els
nostres millons s’en van a Madrit podiem gastar-los en les
nostres necessitats.
¡Prou castellanisme en Alacant! ¡Ja es hora de ser valencians i
tindre dignitat.
Una República unitaria ès una monarquia sense rei. Espanya
ès federal perque ès variada», etc.
Pel que fa als articles que va escriure Valor —i que, probablement,
van ser més dels que s’han conservat—, defenien el
dret dels valencians a rebre la primera ensenyança en la seua
llengua («Per la nostra patria. L’analfabetisme»), propugnaven
el nacionalisme valencià («La veritable patria») i assimilaven el
centralisme de Madrid amb el feixisme («Feixisme i democracia.
¡Enlerta, alacantins»). Segons Valor, el problema d’Alacant
era que havia sigut invadida per una gent forana «que mai
podrá estimar les nostres coses» i que, a més, havien contagiat
«moltíssims fills de la nostra Alacant». Valor defenia al
llaurador alacantí, motiu de broma moltes vegades i «capaç
solament de fer riure amb les seues simplicitats». També
pensava que Alacant s’havia de retrobar amb «els pobles de
la seua contrada, tornant-se així a maridar amb el País Valencià»,
aprendre i respectar la seua llengua; comptat i debatut,
«fer les paus ambs els pobles que la volten». 34
Nou debat sobre l’Estatut i les relacions
entre Alacant i València
En la segona mitat del 1932 es va tornar a tractar amb profusió
el tema de les relacions entre Alacant i València, molt
condicionades per interessos econòmics contraposats, sobretot
en relació amb el comerç dels dos ports i la comunicació per
ferrocarril amb Madrid. 35 L’alcalde d’Alacant, Llorenç Carbonell,
va fer llavors unes declaracions a El Sol (Madrid) en què
expressava les seues opinions sobre l’Estatut regional valencià,
que, com assenyalava El Luchador, eren estrictament personals,
però «también interpretan el [criteri] de una gran masa
de opinión, de la que el señor Carbonell conoce el pensar».
Carbonell assegurava que «Alicante no siente impaciencias autonomistas»
i que s’estimava més esperar a veure quin resultat
donava este assaig en altres regions; considerava que Alacant
eixiria perjudicada si participava en un estatut valencià, la qual
cosa no era cap obstacle perquè hi haguera una gran cordia-
litat entre les tres províncies, sempre des de la «comprensión
de que cada una es libre e independiente de las otras»; rebutjava
obertament «sacar de su tumba el reino de Valencia», i
apostava, en tot cas, per un estatut que unira Alacant amb
Múrcia i Albacete, «con cuyas provincias tiene más relaciones
económicas y más ligaduras de intereses». Enrique Badenas,
que transcrivia l’entrevista, comentà que el parer de Carbonell
«no lo comparte la totalidad de la capital, y mucho menos la
provincia» i acusava l’alcalde d’«estar completamente ofuscado
por suponer que Valencia, al pretender el Estatuto, persigue
deseos no muy claros». 36
En els dies següents van intervindre en la qüestió el villener
Cristobal Amorós i el regidor republicà alacantí, nascut a València,
Manuel López. El primer de tres articles 37 relacionava
l’impuls autonomista amb «algunos sectores del más acentuado
derechismo»; assenyalava el perill de basar el nacionalisme
valencià en l’idioma, que podria provocar «el fraccionamiento
de nuestra provincia»; alertava del perill de sucumbir davant
del «sueño imperialista» dels separatistes catalans que aspiraven
a constituir la Gran Catalunya, incloent-hi a València, les
Balears i el Rosselló, i acabava elogiant Llorenç Carbonell per
la seua defensa de l’autonomia municipal, perquè ja hi hauria
temps «para decidir si nos convendrá pedir nuestras atribuciones
o si debe hacerlo la provincia de Alicante sola o unida
a Valencia o a las dos provincias murcianas». Per la seua part,
Manuel López González sustentava, com els seus altres correligionaris,
l’opinió que l’autonomisme valencià el movien «elementos
reaccionarios» i que el que feia falta era «convivir con
la mayor cordialidad posible y no pretender sembrar cizaña ni
concitar recelos y antipatías; pedir ante todo que los Municipios
recobren la autoridad y la riqueza que tuvieron antes». 38
La mateixa oposició al nacionalisme s’observava en algunes posicions
del PSOE. En el setmanari socialista alcoià Orientación
Social, un que firmava com a Artemio del Portal assegurava
que fins ara el poble «permanece desentendido de la cuestión»,
que es plantejava «artificiosamente», perquè «Valencia no tie-
32 Enric Valor recordava haver escrit
algunes vegades esta secció, per
encàrrec de Josep Coloma Pellicer.
33 Josep Daniel Climent Martínez
(2002): «Les activitats lingüístiques
d’Enric Valor i Vives anteriors a la
guerra civil: el setmanari El tío Cuc
d’Alacant», en Enric Valor, un home
de poble, diversos autors, València,
Denes, pp. 131-145. Sobre El tio Cuc
es pot consultar també l’article de
Joaquim González Caturla (1992):
«Premsa periòdica en català i consciència
nacional del País Valencià al
segle xx: el cas d’Alacant i els inicis
del nacionalisme», Revista de Catalunya,
67, Barcelona, pp 57-72.
34 Enric Valor Vives: «L’home
de les nostres terres», El Tio Cuc
(23.09.1933).
35 Sobre la competència entre els
ports de València i Alacant per a ser
«el puerto de Castilla», vegeu Juan de
Benalúa: «Un rato a Estatuto valencianista»,
El Luchador (14.10.1932).
36 Enrique Badenas: «El alcalde de
Alicante es opuesto a la posible unión
con Valencia. Entiende que con el
Estatuto resultaría perjudicada la provincia»,
El Luchador (19.10.1932).
37 Cristóbal Amorós: «Del momento.
El Estatuto Valenciano», El Luchador
(20, 24 i 28.10.1932).
38 M. López González: «Complaciendo
a unos amigos. El Estatuto valenciano»,
El Luchador (21.10.1932).
Enric Valor. El valor de les paraules { 23

ne problema regional, ni necesidad de pensar en su Estatuto».
El que hi havia era l’esforç personal d’«unos cuantos señores
que tratan de fabricar el problema» i que, encara que feren
ostentació d’esquerrans, eren persones que «quieren dividir y
subdividir a los pueblos en este siglo de las grandes unidades,
en que se tiende a la gran unidad Mundo y a la gran unidad
Humanidad». 39 A Elx, l’escriptor i polític socialista Ginés Ganga
Tremiño arribava, fins i tot, a demanar humorísticament un
estatut d’autonomia per a la partida de Torrellano. 40
Però, tant a Alcoi com a Elx i en altres localitats alacantines, el
tema de l’Estatut va trobar una millor acollida que a Alacant.
Al final del 1932 es va crear a Alcoi un centre valencianista,
que presidia Joaquín Aracil Aznar. Uns alcoians enviaren llavors
a Gaceta de Levante una carta per a comentar la contestació
de l’alcalde d’Alacant a la proposta sobre l’Estatut. Asseguraven
que no els havia estranyat el seu rebuig perquè sabien
que els pobles del sud del «glorioso Reino de Valencia» eren
més castellans que valencians i tenien una «glacial indiferencia»
respecte al valencianisme. Negaven que l’opinió de Carbonell
representara «la opinión general de los habitantes de la provincia»
i ni tan sols la de la capital. Després, feien una discutible
distinció entre els pobles faeners, que eren valencians, perquè
sabien que anomenar-se «valencià» era dir «trabajador, simpático
y bondadoso», i els que «no sabemos cómo y de qué viven»
eren alacantins. Afirmaven que l’Estatut no perjudicava gens
ni mica Alacant, mentres que no tindre’n era perjudicial per a
la província. Els firmants —que es definien «como alcoyanos
que somos y valencianos que queremos ser»— acabaven amb
un «Vixca l’Estatut Valenciá!». 41
Al setembre del 1932, el que ara firmava com a Jordi Valor,
reprenia la qüestió en El Far (Alcoi) i plantejava la posició
d’Alcoi pel que fa a l’autonomia regional: «Alcoi es valenciè
de soca i arrel, lo mateix que és profundament alcoià i espanyol».
Per això, així que es presentara l’Estatut, Alcoi el votaria
favorablement, però —advertia Valor— l’Estatut caldria fer-lo
«per a tots els valencians, no sols per als valencianistes de la
vora del Túria». En la qüestió de la llengua, encara que a Alcoi
tot el món «des del gran potentat fins al baix llançaire» parlava
valencià, si l’Estatut diguera que en l’escola només es podria
ensenyar en valencià, «els alcoians li girarien l’esquena», perquè
també «está ací molt arrelat el sentit espanyolista, o millor,
ibéric, i també el sentit universal de la llengua castellana». 42
El Tio Cuc també va intervindre en el debat estatutari dient
que: «El País Valencià també té dret a la seua autonomia, y es
de esperar que la República se la consedirá si sap demanarla en
la forma que desicha». Esta idea feia al·lusió a la campanya a
favor de l’Estatut valencià, represa pel setmanari El Camí, de
València: «Per nostra part no escatimarem ánimos a fi de que
les forçes vives de Alacant vachen a engrosar el grup de valensians
desidits que treballen en esta obra benefisiosa per a tots». 43
A Alacant i al final de novembre del 1932, Albricias, president
de la Diputació, va assenyalar que «si bien varios pueblos de
24
la Marina se manifestaron francamente dispuestos a unirse
a Valencia por afinidad de intereses, lenguaje, etc., otros, los
comprendidos en lo que podríamos llamar parte central de la
provincia, se mostraron indiferentes a toda clase de Estatutos.
En cambio, los pueblos de la zona del Segura, además de otros
muchos de habla castellana, propugnaron la creación de un
Estatuto de la región murciana, fundándose en lo similar de
sus intereses». 44
Al febrer del 1933, la Diputació Provincial d’Alacant va convidar
les diputacions de Castelló, València, Almeria i Múrcia
a assistir a una magna assemblea en què l’enginyer Pardo, en
presència del ministre d’Obres Públiques, explicaria el seu
projecte de regs de les cinc províncies de la costa llevantina.
L’Ajuntament i la Diputació de Múrcia van acordar no assistirhi,
i això va motivar que des d’El Ilicitano es criticara la pretensió
exposada per Llorenç Carbonell, alcalde d’Alacant, sobre
un possible estatut amb Múrcia, 45 assenyalant una clara postura
a favor de l’Estatut valencià: «La región murciana tiene
para nosotros, valencianos hasta la médula, todas las consideraciones
y todos los respectos debidos, pero no tiene nuestras
simpatías ni nuestra predisposición para que un Estatuto una
estrechamente nuestras relaciones con ella. En cambio, Valencia
y Castellón, esto es, toda la región valenciana disfruta de
nuestro afecto y de nuestra estimación más entusiástica». Per
això, «Estatuto, sí, pero con nuestras hermanas de siempre: Valencia
y Castellón de la Plana». 46
L’aparició de l’Agrupació Regionalista
Alacantina (ARA)
Al setembre del 1933 es va constituir a Alacant, en una reunió
celebrada en l’Associació de la Premsa, l’Agrupació Regionalista
Alacantina, «entidad de carácter apolítico, que ha de
encaminar sus actividades a la exaltación del País Valenciano»,
l’objectiu de les quals era «la reivindicación del regionalismo,
que, por serlo, ya es eminentemente español». Esta associació
es va impulsar des del setmanari El Tio Cuc i comptà amb
el suport d’altres centres valencianistes, com el de Xàtiva i
l’Agrupació Valencianista Republicana. La directiva la van
compondre: Àngel Pascual Devesa (president); Emili Costa
Tomàs (president segon); Enric Valor i Vives i Alfred Badenas
i Andrés (secretaris); Josep Coloma Pellicer (tresorer), i Rafel
Blasco García, Josep Estruch, César Oarrichena, Joan Nicolau
Balaguer, Rafel Anton Carratalà i Antoni Ramos Espinós
(vocals). Al mateix temps es va organitzar la Comissió de Propaganda,
que formaven Enric Valor i Vives, Alfred Badenas
i Andrés, Germinal Ros, Josep Ferrándiz Torremocha, Àngel
Pascual Devesa, Rafael Anton Carratalà, M. Boscà Luis i Josep
Guardiola Ortiz. 47 Segons Ferrándiz Torremocha, «blancos y
negros, rojos y grises —políticamente hablando— formamos
en esta cruzada de regionalismo alicantino [...]. Dos deseos
que son uno mismo: Regionalismo, Patriotismo, igual todo
ello a españolismo». 48

D’altra banda, al febrer del 1934 aparegué en El Luchador la
notícia que s’havia constituït l’Associació Protectora de l’Ensenyança
Valenciana, que era presidida per Francesc Tarín i Sales
i que tenia entre els seus dirigents Carles Salvador. 49 Al juny,
El Tio Cuc publicava una nota de l’Associació Protectora de
l’Ensenyança Valenciana en què s’informava del nomenament
d’Enric Valor i Vives —que ja era redactor d’El Tio Cuc— com
a delegat a Alacant i de l’inici d’un «curset d’ortografía valenciana
per correspondencia», a partir de lliçons i exercicis pràctics
elaborats per Carles Salvador, que serien corregits per Enric
Valor, quan es reberen en la delegació de l’Associació, situada
en l’avinguda de Gadea, 16. 50 En El Tio Cuc ja apareixia algun
article en què es reivindicava «la Valencia lliure y republicana»,
es criticava els que parlaven de «patria chica» en contraposició
amb la «Patria una e indivisible», i s’animava a treballar «per a
reconquerir les nostres llibertats perdudes». 51
El 9 de juny del 1934 es desplaçaren a Alacant alguns directius
del Centre d’Actuació Valencianista per organitzar, amb
l’Agrupació Regionalista Alacantina, la sessió de clausura de la
Tercera Setmana Cultural Valenciana, de manera que «Alacant
fará honor a la seua historia valencianíssima i apoiará amb la
seua simpatia el nostre Renaixer». 52 Es va acordar que l’Ajuntament,
la Diputació i altres entitats rebrien, amb banda de
música, els participants en la Setmana, que arribarien el 29 de
juliol del 1934 en un tren especial; després d’una recepció en
l’Ajuntament, se celebraria la sessió de clausura en l’Ateneu,
que seria radiada per EAJ 31 Radio Alicante. De vesprada hi
hauria un concert de música valenciana i excursions a Busot,
Elx i a la platja de Sant Joan. 53
Enric Valor, per mitjà d’algunes col·laboracions en el diari republicà
El Luchador, féu molta propaganda durant el mes de
la Tercera Setmana Cultural Valenciana, que preparava el Centre
d’Actuació Valencianista. A diferència del que havia passat
en les dos edicions anteriors, que es van centrar a València,
ara l’obertura de la Setmana es faria a Castelló i la clausura a
Alacant, que, d’esta manera, «proclama la seua unió espiritual
ambs els seus germans de sang i llengua». 54 Amb este acte, es
deixarien arrere «els odis absurds i els localismes primitivistes
per a pensar solament en la nostra Renaixença i en la fraternitat
de tots els qui parlen una mateixa llengua —el valencià gloriós
d’Ausias March— i tenim una mateixa sanc en les venes».
Els enfrontaments que fins ara havien hagut no servien més
que per a fer el joc a «l’esperit borbónic». 55
En l’acte d’obertura de la Setmana, a Castelló, va intervindre
Àngel Pascual Devesa, com a representant d’Alacant, que parlà
de la unitat indestructible del País Valencià, «encara que desconeguda
per molts», i va assegurar que en «l’ánima alacantina
viu sentimentalment encara que no per reflexió el valencianisme»,
al qual va definir com a «pensament europeu i d’amples
volades». 56 A la clausura van anar, en autobusos i cotxes particulars
(que aparcaren al costat de l’Associació de la Premsa),
representants de diversos centres valencianistes de València,
Xàtiva, Alcoi, Algemesí i Bocairent, i molts valencianistes a
títol particular, com ara Joaquim Reig Rodríguez, diputat a
Corts; Emili Cebrian, secretari del Centre d’Actuació Valencianista,
i Antoni Bru, Sanchis Zabala, Carles Salvador, Emili
Beüt i Enric Soler i Godes. 57 Els excursionistes, enarborant la
senyera, que també va onejar durant tota la jornada en el Palau
Consistorial, 58 van ser rebuts per Llorenç Carbonell i diversos
regidors en l’Ajuntament, mentres la Banda Municipal interpretava
l’himne regional. L’alcalde d’Alacant, que va parlar
en valencià, els va dir que en l’aspecte valencianista podrien
arribar a un mateix punt i que, si era necessari, discutirien i
raonarien posada la mirada en el mateix afany de fraternitat,
de convalidar el País Valencià.
La solemne clausura de la Setmana va tindre lloc en l’Ateneu,
i la va presidir Llorenç Carbonell. Es va llegir la memòria de
la Tercera Setmana i el president del Centre d’Actuació Valencianista,
Antoni Bru, va expressar la satisfacció de tots per trobar-se
a Alacant. Joaquim Reig també va insistir en la mateixa
idea, i assegurà que «sin la adhesión de Alicante no es posible
la consecución del País Valenciano»; a més va defendre l’ús de
l’idioma valencià «sin caer en traiciones de estúpida diferencia
social» i plantejà centrar l’actuació valencianista en el desenvolupament
de la sanitat, el turisme i la política hidràulica. L’alcalde
d’Alacant va clausurar l’acte, «abriendo al mismo tiempo
39 Artemio del Portal: «El Estatuto
Valenciano» i «Sobre el Estatuto
Valenciano. Antes de llegar al tema»,
Orientación Social (22 i 29.10.1932).
40 El Obrero (4.12.1932).
41 Un sector alcoià: «Alicante y
el Estatuto Valenciano. Saliendo al
paso», Gaceta de Levante (4.10.1932).
42 Jordi Valor: «Terres valensianes.
Alcoi voldría...», El Faro (10.09.1932).
L’article acabava demanant un estatut
que fera els alcoians «més germans de
la ciutat d’Alacant, tan divorciada de
la nostra en el temps de la passada
monarquía».
43 «El Estatut Valenciá», El Tio Cuc
(24.09.1932).
44 El Luchador (29.11.1932).
45 Quan es van produir les manifestacions,
des d’El Ilicitano es va replicar
recordant la falta de solidaritat
dels agricultors murcians amb els regants
de la zona baixa de Segura.
46 «Murcia no quiere nada con Alicante»,
El Ilicitano (26.02.1933).
47 «Regionalisme alacantí», El Tio
Cuc (23.09.1933).
48 El Luchador (26.09.1933). Enric
Valor, en les seues conversacions
amb Rosa Serrano, ja citades, diu que
ell va proposar a Coloma Pellicer la
formació d’una Agrupació Nacionalista
Valenciana, però el director d’El
Tio Cuc va imposar la denominació
d’Agrupació Regionalista, como la
Lliga de Cambó.
49 El Luchador (17.02.1934).
50 El tio Cuc (16.06.1934).
51 Gil i Serrano: «El concepte de Patria»,
El Tio Cuc (16.06.1934).
52 El Tio Cuc (16 i 21.06.1934).
53 El Luchador (7.07.1934).
54 Enric Valor: «La III Setmana
Cultural Valenciana», El Luchador
(06.07.1934).
55 Enric Valor: «III Setmana
Cultural Valenciana», El Luchador
(19.07.1934).
56 Centre d’Actuació Valencianista:
«III Setmana Cultural Valenciana», El
Luchador (26.07.1934).
57 Segons Enric Valor, va ser llavors
quan coneix estos destacats
intel·lectuals valencianistes, entre els
quals mencionava també Manuel
Sanchis Guarner.
58 No és molt conegut el fet que,
poc abans de l’arribada de la República,
en una sessió plenària celebrada
l’1 de març de 1931, la Diputació
Provincial havia acordat proclamar
la senyera com a bandera de la província,
i per això s’afegiria l’escut provincial
a la quadribarrada del Regne
d’Aragó (El Luchador, 20.02.1931).
Enric Valor. El valor de les paraules { 25

el surco donde ha de fructificar la semilla de la lucha por el
porvenir», i va assenyalar que «Alicante no envidia a nadie, ni
nada, que no sea su trabajo, apetece». Després de reafirmar
l’admiració dels alacantins per l’art de valencians universals,
va advertir, però, que «Alicante estaba dolido ante una inexplicable
oposición de ciertos diputados valencianos, cuando
se trataba en las Cortes de una obra pública beneficiosa para
nuestros intereses». 59 Finalment digué que «si este despertar del
valencianismo es deseo de sabernos gobernados dentro de toda
equidad y de justicia con nuestras propias libertades, donde
vaya Valencia y Castellón, iremos nosotros los alicantinos. Si
alguna duda había en vosotros con respecto a los alicantinos,
desechadla». 60
La plaça de Catalunya
En estos dies, el consistori acordà donar el nom de «Plaza de
Cataluña» a la que s’anomenava «Plaza de la Independencia».
La Comissió de Foment, reunida el 25 de juliol del 1934,
va decidir que es proposara el canvi de nom d’acord amb l’argumentació
següent:
26
Cataluña, baluarte de la República Española, está tan ligada
al alma alicantina por fuertes vínculos regionales y de
hondos sentimientos cívicos, que con esta iniciativa solo
tratamos de poner término a una omisión imperdonable de
Ayuntamientos anteriores. Cataluña es acreedora a este modesto
homenaje de nuestra ciudad y en el momento actual
estimamos patriótico y justo dedicar este sencilla ofrenda a
la región levantina de mayor prestigio y grandeza.
La corporació municipal va aprovar la proposta dos dies després
per «aclamación unánime». 61 Enric Valor, en les pàgines
d’El Luchador, 62 celebrava la decisió per dos motius: perquè el
nom d’«Independencia» era ambigu, ja que, si bé es va aconseguir
la independència en relació amb França, no va ser així
amb el centralisme madrileny i borbònic; i perquè el nom de
Catalunya responia «a la realitat del nostre origen, de la
nostra historia, de la nostra llengua». Valor apostava per
una gran Catalunya «des del Rosselló fins Oriola», composta
pel Principat, el País Valencià i Mallorca, en «la famosa
confederació catalano-valenciano-aragonesa». 63 Però, esta
decisió, tan carregada de simbolisme, va ser protestada per la
dreta, en concret per l’exalcalde monàrquic Gonzalo Mengual
i pel diari portaveu de la Dreta Regional Agrària, DRA, que
va criticar el regidor Mallol Alonso per haver recordat l’acord
i haver exigit que es posara en pràctica en un moment en què,
deia el diari cedista, «unos desgraciados pretenden separarse
de su Madre Patria y en el que llegan a proferir gritos
de ¡Muera España! y pisotean la bandera nacional». 64
Quan va tindre lloc la revolució d’octubre del 1934, el govern
acusà els ajuntaments d’esquerra d’haver-li donat suport i va
destituir molts dels que havien sigut elegits a l’abril del 1931.
A Alacant foren substituïts per una gestora, que el 19 de de-
Alacant, plaça de Catalunya
sembre va decidir tornar a la plaça de Catalunya el seu nom
anterior, plaça de la Independència, al·legant que ja hi havia en
la ciutat un carrer dedicat a Barcelona. Com un símbol de la
recuperació de les llibertats, la legítima corporació municipal
alacantina, quan va ser reposada, acordà, en la sessió del 29
d’abril del 1936, deixar sense efecte l’acord pres per la gestora
designada pel governador civil, al desembre del 1934, i tornar
a posar a la plaça el nom de plaça de Catalunya. L’acte formal
de posar-li este nom es va celebrar al juny, en plenes festes de
les Fogueres: per a El Lluchador, amb l’acord «Alicante, país
liberal, de acendrado liberalismo, sintió como propia la satisfacción
de Cataluña experimentada cuando consiguió su
Estatuto, la autonomía que la reconciliaba, que la devolvía
a sus libertades económicas y sociales» i per això havia volgut
donar el nom de Catalunya a «una de sus mejores plazas»,
precisament quan «empieza a delimitarse el País Valencià y a
sacudir ese estatismo que nos adormecía». 65 En la cerimònia
del descobriment de la làpida amb el nou nom de la plaça
Llorenç Carbonell, exalçà Catalunya i els seus hòmens més
prestigiosos, i al final, el públic va prorrompre en víctors a
Catalunya, Maciá, Companys, l’alcalde d’Alacant, el president
de la República, a la mateixa República i a Alacant. 66
La tensió política deixa en un segon pla
la qüestió nacionalista
Enric Valor se’n va anar d’Alacant al setembre del 1934, 67 i
començà a treballar en una cooperativa arrossera de Catarroja,
prop de València, on ja va col·laborar estretament amb el
nacionalisme valencià. A Alacant, durant l’any 1935, i en plena
reacció conservadora després de la revolució d’octubre del
1934, a penes es va discutir sobre l’Estatut valencià, encara que
va continuar l’obra de l’Associació Protectora de l’Ensenyança
Valenciana, sobretot en les pàgines d’El Tio Cuc, amb la publicació
d’una sèrie, a manera de catecisme, amb preguntes i respostes,
titulada «La llengua dels valencians». D’altra banda, la
societat Blanco y Negro d’Elx convocà, a l’estiu, un certamen
valencianista, en què va actuar com a mantenidor el president
de Lo Rat Penat, de València, que en el seu discurs va glossar
a «la encantadora ciutat de les palmeres». Va ser una vetlada

que va servir, segons El Tio Cuc, «per a refermar els llaços de
germanor en el País Valencià». 68
Com a reacció davant de l’actitud del Govern radical-cedista
entorn de l’autonomia de Catalunya, les esquerres començaren
—incloent-hi els partits obrers que fins ara s’havien mostrat
prou indiferents, si no hostils, a este plantejament— a
integrar les reivindicacions nacionalistes en els seus programes.
A l’agost del 1935 Alfred Badenas tornava a la càrrega amb els
seus arguments a favor del valencianisme. Segons la seua opinió,
era una vergonya que molts que defenien el valencianisme
no començaren «per valencianisarse ells mateix»: molts xiquets,
fills de pares valencianistes i nascuts a València, parlaven
una «llengua extranya», depresa en l’escola sense que els pares
oposaren cap resistència. A més, Badenas assenyalava que «las
niñas bien» només feien servir el castellà, i «prenen odi a la
nostra llengua». Per això, calia començar per valencianitzar-se
un mateix, és a dir, «parlar sempre valencià, escriure-lo, convencer
als amics que no ho son força. Després valencianisar els
nostres germans, pares i sobre todo i per damunt de tot, els fills.
Aixi fent de cada amic, germá o fill un valencianista cent per
cent, farem una cadena de valenciania que ningú podrá trencar
i el ajut al desenvolupament de la nostra Patria será práctic i no
pobre i sense trellat com ho es hui». 69
El triomf del Front Popular en les eleccions de febrer del 1936
semblà que donava noves ales al nacionalisme valencià. El 24
de maig el Front Popular alacantí, en una reunió celebrada en
la seu del PSOE i la UGT, va decidir adherir-se als treballs que
conduïen a possibilitar l’Estatut autonòmic del País Valencià.
Firmaren el comunicat Esquerra Republicana, Unió Republicana,
el Partit Sindicalista, el PSOE i el PCE, en una prova evident
del canvi d’actitud de les esquerres, i de manera especial
dels partits obrers, davant de la qüestió nacional. 70
Però la guerra tornà a interrompre el procés autonòmic. Al
gener del 1937 la CNT presenta un projecte de bases per a
un estatut que incloïa també a les províncies de Múrcia i Albacete,
i, lògicament, va suscitar l’oposició dels partits valencianistes.
Un mes després, Esquerra Valenciana presentava un
avantprojecte d’estatut de la Regió Valenciana. Però la majoria
de les forces polítiques considerava que les aspiracions autonòmiques
s’havien d’ajornar fins que s’aconseguira la victòria; a
pesar d’això, al març del 1937 va aparéixer en la premsa alacantina
la nota següent:
Se han reunido los representantes de Alicante, Castelló
y Valencia para tratar del proyectado Estatuto Valenciano.
Los reunidos acordaron, por unanimidad, comenzar
inmediatamente los trabajos de estructuración del Estatuto
y que mientras se lleve a efecto su aprobación, se
constituya la Mancomunidad Regional Valenciana. Su
reglamentación será redactada por el Consejo Provincial
de Valencia, autorizado por todos los asistentes. 71
59 Carbonell es referia al projecte
d’urbanització de la platja de Sant
Joan.
60 Àmplia ressenya d’este acte en El
Luchador (30.07.1934).
61 Arxiu Municipal d’Alacant, lligall
53/45.
62 Enric Valor: «La veritable Patria»,
El Luchador (17.08.1934).
63 En les conversacions amb Rosa
Serrano, a Enric Valor el traïa la memòria,
perquè deia que li havien donat
el nom de Rambla de Catalunya
a la de Méndez Núñez, encara que
també li’l posaren després a la plaça
de la Independència. Al·ludia també
a una manifestació promoguda per
l’ARA, de la qual no hem trobat cap
rastre.
64 «Una humillación para Alicante
y los alicantinos», DRA (20.09.1934).
Bibliografia
65 El Luchador (22.06.1936).
66 El Luchador (23.06.1932). També
va intervindre en esta cerimònia
Eliseu Gómez Serrano.
67 El Tio Cuc (15.09.1934) informa
que queden suspeses les lliçons
d’ortografia valenciana pel «cambio
de residencia» d’Enric Valor.
68 El Tio Cuc (8 i 22.06.1935).
69 Alfred Badenas i Andrés: «Per
propia dignitat. Valencianisem-se»,
El Tio Cuc (30.08.1935).
70 El comunicat va ser publicat en
El Mercantil Valenciano (05.07.1936),
encara que va ser redactat al maig i el
recull Alfons Cucó, El valencianisme
polític, ja citat, pp. 459-460.
71 Bandera Roja (25.03.1937).
Cucó, Alfons (1971): El valencianisme polític. 1874-1936, València.
Climent Martínez, Josep Daniel (2002): «Les activitats lingüístiques
d’Enric Valor i Vives anteriors a la guerra civil: el setmanari
El tio Cuc d’Alacant», en Enric Valor, un home de poble, diversos
autors, València, Denes, pp. 131-145.
Forner Muñoz, Salvador (1985): «La Dictadura y la II República»,
en Historia de la provincia de Alicante, diversos autors, Múrcia,
Ediciones Mediterráneo, 1985, pp. 117-242.
Gómez Serrà, Eliseu (200(8): Diarios de la guerra civil (1936-1939),
Alacant, Edició de Beatriz Bustos i Francisco Moreno Sáez - Universitat
d’Alacant.
González Caturla, Joaquim (1992): «Premsa periòdica en català i
consciència nacional del País Valencià al segle xx: el cas d’Alacant
i els inicis del nacionalisme», en Revista de Catalunya, 67, Barcelona,
pp. 57-72.
Martínez Leal Juan (1990): «República y guerra civil», en Historia
de la ciudad de Alicante. Edad contemporánea, diversos autors, Alacant,
Ajuntament d’Alacant, pp. 269-333.
Mateo Martínez, Carlos; Moreno Sáez, Francisco (2001): «Las
exposiciones de arte debidas a la iniciativa privada», en Arte siglo
XX en Alicante, diversos autors, Alacant, Institut Juan Gil-Albert -
Caixa d’Estalvis del Mediterrani, pp. 43-77.
Moreno Sáez, Francisco (1985): «La crisis del sistema político de la
Restauración (1900-1923)», en Historia de la provincia de Alicante,
diversos autors, Múrcia, Mediterrani, pp. 13-116 .
— (1990): « La cultura en el siglo xx», en Historia de la provincia de
Alicante, Edad contemporanea, diversos autors, Alacant, Ajuntament
d’Alacant, pp. 485-505.
— (ed.) (1994): La prensa en la provincia de Alicante durante la Segunda
República (1931-1936), Alacant, Institut Juan Gil-Albert.
— (1995): La prensa en la ciudad de Alicante durante la Dictadura de
Primo de Rivera (1923-1931), Alacant, Institut Juan Gil-Albert.
Enric Valor. El valor de les paraules { 27

Moreno Seco, Mónica (1995): Conflicto educativo y secularización
en Alicante durante la II República (1931-1936), Alacant, Institut
Juan Gil-Albert.
Navarro Pastor, Alberto (1981): Historia de Elda, vol. 2, segle xx,
Alacant, Caixa d’Estalvis Provincial.
Pérez Saldanya, Manuel (ed.) (1998): Paraula de la terra: escrits
seleccionats / Enric Valor, València, Universitat de València.
Ramos Pérez, Vicente (1992): Breve historia del Ateneo de Alicante,
Alacant, Ateneu Científic, Literari i Artístic.
— (1992): Historia parlamentaria, política y obrera de la provincia de
Alicante, iv, Alacant, Ramos Pérez, Vicente.
Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un escriptor, València,
Tàndem.
28

Les primeres actuacions públiques d’Enric Valor en el camp
cultural, polític i social es produeixen en l’Alacant dels anys
de la Segona República, quan des d’Elda —després d’haver
passat per la ciutat de Palma com a treballador de la Secció Jurídica
de la Unió Nacional de Fabricants de Calcer— el 1932
es trasllada amb la família a la capital de l’Alacantí. Aquell
jove, quan encara era estudiant de Comerç, havia viscut en
carn pròpia en aquella industriosa ciutat del Vinalopó Mitjà
l’aversió que alguns conciutadans no valencianoparlants
mostraven pel valencià. Tal com ell comenta, «aquest odi que
vaig rebre per part de molts valencians castellanoparlants em
va reafirmar en les meues conviccions i, així, vaig començar a
llegir bastant literatura en català». 1
Els anys alacantins posaren a l’abast de les seues inquietuds
culturals diverses possibilitats polítiques, associatives, periodístiques
i literàries en què participà durant el temps que hi
va residir. Tot i la modèstia d’aquelles accions iniciàtiques,
tenen el valor indiscutible de constituir els preàmbuls d’un
compromís social i cultural que no es perdria pel camí, ans
sobrevisqué als atzucacs a què abocava la guerra i la dictadura
consegüent i, més encara, es projectà amb coherència i fidelitat
fins a la fi de la seua vida.
En aquest estudi em propose de revisar la participació i
l’aportació d’Enric Valor entre els anys 1932-1934 al conreu
del valencià en una ciutat d’Alacant amb una degradació notable
pel que fa a la percepció de la llengua natural del país
i els usos socials. Un lapse de temps tan breu es pot concretar
en aquestes quatre aportacions que, a efectes il·lustratius,
_Enric Valor i la cultura en valencià
en l’Alacant de la Segona República
Òscar Pérez Silvestre
presente individualitzades, però que es conjuguen en aquell
temps previ al daltabaix de la guerra:
En primer lloc, la col·laboració amb el setmanari satíric El
Tio Cuc, amb escrits d’opinió —de vegades sense firmar—,
la correcció lingüística en aplicació efectiva de les Normes
de Castelló a partir de la darreria de 1933 i la publicació
d’unes lliçons bàsiques de lectura de les grafies valencianes i
de gramàtica, aquest darrer com a corresponsal de l’Associació
Protectora de l’Ensenyança Valenciana.
En segon lloc, la col·laboració en l’organització d’un collectiu
de reivindicació cultural i de l’autonomisme valencià,
l’Agrupació Regionalista Alacantina (ARA), procés per al
qual calia sumar també, des d’una pedagogia social adequada,
les voluntats encontrades que convivien al migjorn.
En tercer lloc, i molt relacionat amb l’anterior, la labor
d’agermanament del valencianisme alacantí amb les plataformes
culturals valencianistes que actuaven a les ciutats de
València i Castelló, culminada en els actes de la Tercera Setmana
Cultural Valenciana del juliol de 1934.
1 «Lliçó magistral del senyor Enric
Valor amb motiu de la seva investidura
com a Doctor Honoris Causa» per la
Universitat de les Illes Balears. Sobre
aquells anys, visiteu els treballs de R.
Serrano (1995): Converses amb un
senyor escriptor, col·l. «Tàndem de la
Memòria», 3, Tàndem, València; V.
Brotons (1998): «Enric Valor, Elda
i “L’experiment de Strolowickz”»,
Revista del Vinalopó, 1, Centre
d’Estudis Locals del Vinalopó, Petrer,
pp. 93-104; B. Montoya (2002b):
«La representació del conflicte
lingüístic en la literatura valenciana
contemporània (amb un esguard
especial a la narrativa valoriana)»,
Llengua & Literatura, 13, Barcelona,
pp. 59-92, i altres referències que
aniré esmentant.
Enric Valor. El valor de les paraules { 29

Sessió inaugural de la Tercera Setmana Cultural Valenciana
a Castelló (22 de juliol del 1934), amb la intervenció d’Àngel
Pascual i Devesa en representació de l’ARA
[Fotografia publicada en El Camí. Biblioteca de l’AVL]
Acte de cloenda de la Tercera Setmana Cultural Valenciana
a l’Ateneu d’Alacant (29 de juliol del 1934)
[Fotografia publicada en El Camí. Biblioteca de l’AVL]
30
Finalment, l’inici de les provatures de creació purament literària,
amb algunes narracions breus i la redacció d’una primera
novel·la perduda arran dels fets de la Guerra Civil.
L’atipisme d’El Tio Cuc
Enric Valor residia a Alacant quan pel desembre de 1932 s’esdevenia
a Castelló de la Plana el consens lingüístic. Ell ha dit
en diverses ocasions que aleshores era molt jove i, tot i que sentia
l’estima pel valencià des de ben menut i el llegia, encara no
s’hi dedicava. Això sí, va veure l’acte de signatura com un pas
necessari per a la normativització de la llengua al País Valencià,
com un «tràmit normal» per a la gent alacantina sensible a la
qüestió. Des d’aquesta fita fins al moment que inicia la seua activitat
política i cultural, no passaran més de sis mesos, i serà de
la maneta d’un personatge gens convencional: Josep Coloma. 2
Josep Coloma Pellicer (1874-1936), 3 a més de saineter, era el
fundador, director i alma mater del setmanari de més tiratge,
repartit no només a la ciutat d’Alacant, sinó en un bon grapat
de localitats de tot el país, incloent-hi València i alguns pobles
de l’Horta, segons sabem per les notes que hi apareixen i pels
exemplars —escassos, cal dir-ho— que s’han conservat en els
arxius d’Alacant i València. 4 Aquest setmanari de sàtira política
i de costums es publicava els dissabtes i era capaç de difondre
—segons ell mateix— uns 20.000 exemplars. 5 Entre els collaboradors
que firmen amb un nom recognoscible en aquesta
època trobem Bernat Ortín Benedito, Gil i Serrano, Eleuterio
Meseguer, Albert Alcantarilla Carbó, Manuel Peris, Estanislau
Alberola, Josep Ferrándiz Torremocha, 6 Alfred Badenas i Guillem
Renat i Ferrís, a més de Valor. El Tio Cuc comptava amb
un cos de corresponsals i contactes escampats per molts pobles
alacantins (Elx, Alcoi, la Marina...), i també a Ontinyent, la
Font d’en Carròs, Gandia, Xeresa, Bocairent, Montaverner,
Rafelcofer, Aielo de Malferit, etc., fet que en garantia la difusió.
L’agost de 1933, El Camí felicitava la redacció d’El Tio Cuc
per la publicació d’un article setmanal sobre l’autonomia i pels
treballs preparatoris de l’ARA, i els convidava a adoptar una
Josep Coloma Pellicer,
director d’El Tio Cuc
[Arxiu de l’autor]
Josep Ferrándiz Torremocha, escriptor
i propagandista de l’ARA
[Arxiu de l’autor]

ortografia que resultara més conforme a la parla alacantina. 7
Cap a finals d’aquell any, Enric Valor proposà a Josep Coloma
fer servir en el setmanari les bases ortogràfiques aprovades a
Castelló. Coloma, és clar, s’ho havia de mirar bé, ja que sabia
que la gran majoria dels lectors no entenien encara altres grafies
que les castellanes. 8 Davant d’un inicial fracàs que podem
situar entre el novembre i la primeria de desembre del 1933, 9
el tàndem Coloma-Valor decideixen publicar unes lliçons
bàsiques cada setmana —entre desembre de 1933 i juny de
1934— en què exposaran la pronúncia de les lletres, l’accen-
tuació gràfica i algunes instruccions per a l’escriptura del valencià.
La procedència d’aquells materials no podia ser una
altra, i ens adverteixen que «no fem més que exposar-li les coses
d’acord sempre amb les normes ortogràfiques d’En Carles
Salvador, acceptades per tothom». 10
Aquelles beceroles titulades «Idioma valencià» constaven de 12
lliçons, repetides dues setmanes consecutives, i s’estructuraren
així:
- Núm. 555 o 556 (23 o 30 de desembre de 1933, respectivament).
Lliçó 1 (no conservada o no trobada fins ara).
- Núm. 557 (06.01.1934) i 558 (13.01.1934). Lliçó 2: sobre
les vocals i/o.
- Núm. 559 (20.01.01934) i 560 (27.01.1934). Lliçó 3: sobre
la vocal u i l’accentuació.
- Núm. 560 [561] (03.02.1934) i 561 [562] (10.02.1934).
Lliçó 4: sobre l’accentuació. 11
- Núm. 562 [563] (17.02.1934) i 564 [565] (03.03.1934).
Lliçó 5: sobre l’accentuació.
- Núm. 566 [567] (17.03.1934). Lliçó 6: sobre les grafies g/j.
- Núm. 567 [568] (24.03.1934). Lliçó 7: sobre la grafia j.
- Núm. 569 [570] (07.04.1934) i 570 [571] (14.04.1934).
Lliçó 8: sobre la grafia c.
- Núm. 571 [572] (21.04.1934) i 572 [573] (28.04.1934).
Lliçó 9: sobre la grafia ç.
2 Així ho expressa Valor en el
«Discurs pronunciat per Enric
Valor i Vives amb motiu de la seua
investidura com a doctor honoris
causa per la Universitat d’Alacant»
(05.11.1999): «Quan es va esdevenir
el fet transcendent i tremendament
necessari de la unificació ortogràfica,
conegut com les “Normes de
Castelló” de 1932, el que us parla
vivia a la ciutat d’Alacant, on sols va
arribar la bona nova com un ressò
grandiós però llunyà. M’ocupava
aleshores activament en la fundació
de l’Agrupació Regionalista
Alacantina en unió de molts altres
joves i amb l’ajut eficaç d’homes
com el poeta Ferrandis Torremocha
i sobretot d’aquell gran patriota
alacantí, afecte a un valencianisme
fervorós i exemplar, que es deia Josep
Coloma Pellicer, home de gran talent
i influència en l’Alacant republicà,
llavors d’uns cinquanta-tants anys,
director de la revista satírica El Tio
Cuc, molt esquerrana, i president
de l’Associació de la Premsa». Sobre
aquest període, vegeu el treball de
J. Lorenzo (1984): «El Tio Cuc»,
Canelobre, 2, Institut de Cultura Juan
Gil-Albert, Diputació d’Alacant, pp.
9-16; T. Llopis (1985): «Entrevista
amb Enric Valor», L’Aiguadolç, 1,
Institut d’Estudis Comarcals de la
Marina Alta, Dénia (especialment
pp. 12-13); els dos de J. González
Caturla (1992): «Premsa periòdica en
català i consciència nacional al País
Valencià al segle xx: el cas d’Alacant
i els inicis del nacionalisme», Revista
de Catalunya, 67, Barcelona, pp. 57-
72, i (1993): «Un cas especial de
premsa satírica: El Tio Cuc d’Alacant»,
Quaderns de Migjorn, 1, Associació
Cívica per la Normalització del
Valencià, Alacant, pp. 125-134;
Ò. Pérez Silvestre (1997a): «Els
preàmbuls d’un compromís», Saó,
204, pp. 22-23, i de J. D. Climent
(2002b): «Les activitats lingüístiques
d’Enric Valor i Vives anteriors a la
Guerra Civil: el setmanari El Tio
Cuc d’Alacant», Enric Valor, un home
de poble, IEVA-Denes, Paiporta, pp.
131-146, i (2007a): Les Normes de
Castelló. L’interés per la llengua dels
valencians al segle XX, AVL, València,
pp. 389-411.
3 Segons la necrològica publicada
per l’escriptor i advocat alacantí
José Guardiola Ortiz (El Luchador,
10.11.1936), Coloma Pellicer «fue
aprendiz de encuadernador en el
taller de Casanova (...) Después no
fue más que periodista, periodista
de fino ingenio humorístico y
de acendrado republicanismo.
Escribió en numerosos periódicos:
El Pueblo, Heraldo de Alicante, El
Popular, El Luchador (...) «Pero
donde descollaban sus excepcionales
aptitudes fue en el cultivo de la sátira,
que iniciada en El Garbellet culminó
en El Tío Cuc. Cifró quizá el principal
empeño de su vida, en estos últimos
años, en lograr una compenetración
de nuestro espíritu con el de los
valencianos. Tenía talento». Cite
per la referència que dóna Enrique
Cerdán Tato en la secció «Gateras»
del diari Información (25-10-1996).
La millor elaboració biogràfica
que conec sobre el personatge està
continguda en el llibre de J. lloret i
esquerdo (1999): Cent anys de teatre
valencià a Alacant (1854-1962),
ICJGA, Alacant, pp. 235-239.
4 Les col·leccions que podem
consultar a l’Hemeroteca Municipal
de la plaça de Magúncia de València
provenen del Foment de Turisme,
editor de Valencia Atracción, ubicat
llavors al carrer Sang. A primeries
de 1933, la Societat Valenciana de
Foment del Turisme va iniciar una
sèrie d’excursions per aproximar
les dues ciutats. Vegeu l’article de
Ferrándiz Torremocha en El Camí, 50
(18.02.1933), i una nota anònima en
El Luchador, 6815, (08.02.1933). De
ben segur, es va establir un intercanvi
de publicacions que explica tal
coincidència i que s’hi haja conservat
una sèrie quasi completa d’El Tio Cuc
dels anys 1934-1935.
5 El Tio Cuc tingué la primera seu
al carrer de Pablo Iglesias, número
15, entresòl, i darrerament s’instal·là
al número 17 (primer pis) del mateix
carrer, també seu provisional de
l’ARA a efectes postals.
6 Alacant 1888-1965. És conegut
per les col·laboracions periodístiques
a Alacant i Madrid i per les novel·les.
També escrigué obres de teatre
costumista, algunes en valencià, i és
autor de la lletra de l’himne de les
Fogueres de Sant Joan. Fou president
de la Comissió Gestora de les
Fogueres el 1932. Per a una biografia
més completa, J. lloret i esquerdo
(1999): Cent anys de teatre valencià
a Alacant (1854-1962), ICJGA,
Alacant, pp. 230-235.
7 J. Mig: «Més pessics», El Camí, 75
(12.08.1933).
8 Valor ho explicava així el 1999 a
la Universitat d’Alacant: «Així, ens
resultava desagradable comprovar
que el gros de la nostra gent
popular, mancada de tota preparació
lingüística, hagués de llegir en
la revista El Tio Cuc escrita amb
un humor elegant i molt nostre
l’ortografia castellana aplicada al
nostre valencià, la qual els mateixos
lectors trobaven inadequada, però al
seu entendre indispensable. Alacant,
com tots sabem, no parlava ni parla
el subdialecte apitxat; el castís i
marítim subdialecte alacantí, amb els
seus aquí, tira volta avall, vinguen-sené
a casa, astò no cal, la corregua de
bous, la roa de la bicicleta, l’eixia de
l’estació... llavors encara era parlat per
una majoria del poble, i conservava
netament tots els sons de la llengua.
Per això, doncs, en casos de la
prepalatal africada sonora que apareix
en mots com germà, ginebre, passejar
o ajuda, veure’l representat per una
“ch” espanyola els estranyava, però no
imaginaven que es pogués fer d’una
altra manera; trobaven a mancar
així mateix la representació de la “s”
sonora, puix que tant aquesta com
la sorda eren ortografiades amb una
sola “s”, que en l’escola primària
havien après a pronunciar com una
essa sorda solament.
»Ingènuament, diversos neòfits em
deien que alguns sons del valencià
“no es podien escriure”; perquè a
ells, naturalment, els seus mestres
els havien inculcat com a veritat
inconcussa, que les lletres del nostre
alfabet representaven necessàriament
i únicament els sons que el castellà
els donava». «Discurs pronunciat per
Enric Valor i Vives amb motiu de la
seua investidura com a doctor honoris
causa per la Universitat d’Alacant»
(05.11.1999).
9 Això es desprén de l’article «Per
l’idioma valencià» (El Tio Cuc,
09.12.1933). L’article fou reproduït
en El Camí, 94 (23.12.1933).
10 Aquest aclariment es publicà al
final de la lliçó 5 (El Tio Cuc, 562
[563], 17.02.1934).
11 Entre claudàtors indique el
número de l’exemplar que considere
correcte, que de vegades és esmenat a
mà en les col·leccions, atés que en la
capçalera d’El Tio Cuc solien produirse
errors de numeració i fins i tot de
datació.
Enric Valor. El valor de les paraules { 31

32
Segona lliçó de llengua publicada
per Enric Valor en El Tio Cuc (6
de gener del 1934) [Hemeroteca
Municipal de València]
- Núm. 573 [574] (05.05.1934) i 574 [575] (12.05.1934).
Lliçó 10: sobre les grafies s/ss/z.
- Núm. 575 [576] (19.05.1934) i 576 [577] (26.05.1934).
Lliçó 11: sobre les grafies ig/tx/x.
- Núm. 578 [579] (09.06.1934). Lliçó darrera: sobre els dígrafs
ix/qu.
El 7 de febrer de 1934 tornava a crear-se a València l’Associació
Protectora de l’Ensenyança Valenciana, un intent inspirat
ja abans de la Dictadura de Primo de Rivera per Carles
Salvador i altres mestres afins, sobretot castellonencs. Aquesta
entitat, interessada a conscienciar de la necessitat de difondre
l’ensenyament del valencià per a la formació adequada i significativa
dels infants, comptava amb un grup de delegats a les
comarques que s’encarregaven de corregir els exercicis dels cursos
d’ortografia i morfologia dissenyats per Salvador. Per a la
ciutat d’Alacant, El Tio Cuc assumí la publicació de les lliçons
d’ortografia mentre Enric Valor se’n va poder fer càrrec abans
de traslladar-se a Catarroja per motius laborals i desvincularse’n;
això era entre el 30 de juny i el 8 de setembre de 1934. 12
En les pròximes setmanes, fins al gener de 1935, només s’hi
van publicar unes «Normes elementals per a pronunciar les
lletres» que s’havien introduït des del juliol de 1934 a tall de
recordatori per als lectors menys avesats. 13 L’absència d’Enric
Valor de la redacció d’El Tio Cuc, malgrat el buit notable que
deixava, fou suplida pel convenciment de Josep Coloma que
calia continuar aquella labor de normalització i de difusió de
les Normes de Castelló des d’Alacant en benefici de la nostra
cultura, i degué ser Josep Giner qui continuà oferint continguts
lingüístics amb les sèries «La llengua dels valencians.
Preguntes i respostes» i «Vocabulari castellà-valencià i lliçons
de gramàtica valenciana», publicades en la segona meitat de
1935. 14
A tot açò hem d’afegir la seua participació puntual en el diari
també alacantí El Luchador, portaveu del Partit Republicà Radical
Socialista, en el qual és dels escassos redactors que publica
en valencià. El treball realitzat per Valor en aquells dos anys el
converteix en el capdavanter de la normalització de la llengua
a les comarques meridionals, ajudat en bona mesura per l’atipisme
d’El Tio Cuc.
La constitució de l’Agrupació
Regionalista Alacantina
Pel que hem pogut resseguir en la premsa de l’època, el debat
públic relacionat amb la qüestió autonomista a Alacant durant
la Segona República es remunta als principis d’aquest període,
si bé adopta diverses formulacions que llasten la discussió serena
i favorable envers l’articulació de l’autonomia valenciana.
De bell antuvi, apareixen relacionats a les comarques alacantines
els noms de l’alcoià Jordi Valor, Alfred Badenas, l’alacantí
d’adopció Germinal Ros, M. Boscà i Luis, Josep Ferrándiz
Torremocha, en menor mesura el pegolí Carmel Giner Bolufer,

Gil i Serrano, les persones vinculades als Centres d’Actuació
Valencianista d’Alcoi i Cocentaina a partir de 1932, etc. El Tio
Cuc comença a ser esmentat per El Camí l’octubre de 1932
en tant que mitjà favorable al procés d’elaboració d’un estatut
d’autonomia per al País Valencià, i el nom d’Enric Valor hi
aguaita per primera volta pel setembre de 1933, quan des de
València es ressenya que ha publicat en El Tio Cuc l’article «El
desvetllament d’Alacant», que El Camí reprodueix. 15
Germinal Ros i Martí, periodista i propagandista de l’ARA
[Arxiu Municipal de Lloret de Mar]
L’esment més reculat que he pogut localitzar sobre la constitució
d’una agrupació a Alacant data de l’1 de juliol de 1933:
«Així seria breu realitat l’engrandiment d’un grup valencianista
que se projecta formar per entusiastes alacantins, sense distinció
de classes i partits, per a incorporar-se a tots els elements
autonomistes de València i Castelló. / ¡Tots junts, en llaç de
germanor, fins el conqueriment del gloriós pervindre que desitja
el poble valencià!». 16 La campanya d’El Tio Cuc captà les
adhesions de destacades personalitats del periodisme de signe
republicà, advocats, metges, mestres, comerciants i alguna figura
de la política local que s’hi implicava més. Dissortadament,
no s’han conservat tots els exemplars d’El Tio Cuc en
què anaven publicant les llistes d’adhesions personals, llevat
de la del 16 de setembre de 1933, en què consten Miguel Arques
Mayor (viatjant), Josep Montesinos Rubio (comerciant),
Antoni Ramos Espinós (advocat), Josep March (comerciant) i
Josep Monserrat (mestre). 17
De nou, per mitjà d’El Camí podem saber com fou vista l’acollida
pel grup d’El Tio Cuc, publicada en un número que no
està disponible:
Ens plau fer constar la nostra satisfacció per l’entusiasta acollida
que ha obtingut el projecte d’organisació de l’Agrupació
Regionalista Alacantina. És una realitat que hi ha en Alacant
elements amb suficient instint de conservació, que miren al
davant i veuen que la prosperitat i l’engrandiment de la Pàtria
Alacantina està en l’unificació i en l’autonomia del País
Valencià.
S’haurà vist en les relacions publicades en este setmanari dels
adherits a l’Agrupació Regionalista Alacantina, que tots ells
són elements de vàlua, ben capacitats i sabedors d’on van i la
finalitat de l’entitat que breument quedarà organisada en la
nostra ciutat i en tots els pobles de la nostra província.
Tenim la seguretat de que la nostra Agrupació constituirà
una força rònega, potent, que s’imposarà per la raó del seu
ideal patriòtic i humà.
Són molts els que han obert els ulls i veuen clar que el País
Valencià pot viure per si, sense necessitat de tuteles centralistes
que l’administren i la governen.
Valencians, castellonencs i alacantins; tots enllaçats en una
sola nacionalitat, sabrem adresar-nos, fent que els cabdals
que brollen de les nostres terres, de les nostres indústries,
dels nostres comerços, siguen per a l’engrandiment i l’esplendor
del País Valencià.
Dintre del present mes es celebrarà l’Assamblea per a constituir
l’Agrupació Regionalista Alacantina i nomenament del
Comité directiu. 18
12 En realitat, Enric Valor havia
estat nomenat delegat de l’APEV
a Alacant pel Consell Directiu del
27 de març, juntament amb altres
representants. Vegeu-ho en El Camí,
108 (31.03.1934). Se li havien
d’enviar els exercicis a l’apartat 246
d’Alacant, o bé a la redacció d’El Tio
Cuc, per a ser corregits i retornats.
13 A partir del número 625
(05.06.1935) s’inicia la sèrie
incompleta «La llengua dels
valencians» i en el 628 (29.06.1935)
unes lliçons de vocabulari castellàvalencià
i de gramàtica, segurament
a càrrec de Josep Giner i Marco
(Guillem Renat i Ferrís). Vegeu J.
D. Climent (2002b), pp. 139-140, i
(2007a) pp. 401-402.
14 Tot prologant l’interés de Valor
per l’ensenyament del valencià a la
població analfabeta en la seua llengua,
abans de la guerra va preparar El
llibre de l’infant, una mena de
beceroles destinades als xiquets que
presentà a un concurs convocat per
Gaetà Huguet i Carles Salvador i
que restà sense publicar. Vegeu-ne
l’edició d’Emili Casanova i Alfons
Vila (1995): «El llibre de l’infant:
unes beceroles inèdites d’Enric
Valor», Almaig, 10, La Nostra Terra,
Ontinyent, pp. 22-32.
15 El Camí, 79 (09.09.1933).
Segurament, Enric Valor ja havia
redactat abans algun article favorable
al reconeixement de l’autonomia
en El Tio Cuc, bé sense firmar
o que no s’ha conservat. Entre
altres notes, ETC va publicar els
articles, que no podem atribuir-li
per complet, «L’Estatut en Alacant»
(24-9-1932), «Alacant i l’Estatut»
(22.10.1932), «Per l’autonomia
valenciana» (01.07.1933), «Parlem
de regionalisme» (29,07.1933) i «El
nostre Estatut» (06.01.1934), signat
per El Tumba. La manca d’alguns
exemplars em porta a haver de citar
pels comentaris publicats en El Camí,
que se’n feia ressò.
16 «Per l’autonomia valenciana»,
El Tio Cuc (01.07.1933); cite pels
números d’El Camí, 71 (15.07.1933)
i 74 (05.08.1933).
17 El Tio Cuc, 541 (16.09.1933).
18 El Camí, 81 (23.09.1933).
Enric Valor. El valor de les paraules { 33

Efectivament, el diumenge 24 de setembre de 1933 tenia lloc
a les 7 de la vesprada la primera assemblea de l’ARA a la seu de
l’Associació de Premsa, situada en un edifici luxós de l’Esplanada.
19 Els periòdics El Luchador i Diario de Alicante s’afegiren
aquesta vegada al curt grup de mitjans escrits que publicitaren
tal reunió, atés que algunes persones cabdals de les seues redaccions
hi militaven.
Les seues cròniques recullen un detall que ens parla de l’estratègia
que havia de seguir l’ARA si volia arribar, com pretenia,
a constituir un grup «sense distinció de classes i partits» i amb
influència en la societat:
34
Los trabajos organizadores que nuestro compañero Pepe
Coloma Pellicer llevaba con todo interés para formar un entidad,
perfectamente apolítica, que aunase los deseos regionalistas
de Alicante y su provincia, en esa unión pro el País
valenciano que está latente ahora, han cristalizado [...] Inmediatament,
estos organismos directivos y propagandistas iniciarán
su labor, divulgando el cariño e interés que debemos
todos los que vivimos bajo el sol del País Valenciano, en pro
de la reivindicación del regionalismo, que por serlo, ya es
eminentemente español. El Luchador 7015 (25.09.1933) 20
Presidió el acto don José Coloma Pellicer, actuando como
secretario don Enrique Valor Vives, pronunciando ambos
sendos y elocuentes discursos en los que dieron cuenta de
los trabajos efectuados para la constitución de la «Agrupació
Regionalista Alacantina» y la orientación que ha de darse a
esta entidad de caràcter apolítico que ha de encaminar sus
actividades a la exaltación del País Valenciano, logrando
para él, dentro de las leyes de la República, todas las ventajas
a que tiene derecho por su historia, por su alto patriotismo y
por su laboriosidad bien probadas que lo hacen destacar con
personalidad y relieve destacados entre las demás comarcas
españolas. Diario de Alicante (26.09.1933) 21
A més d’aquestes cròniques, Ferrándiz Torremocha publicava
dos dies després de l’assemblea un article d’opinió ben eloqüent
i pedagògic en El Luchador que vull reproduir íntegre
per tal d’observar quin missatge social volia transmetre l’ARA:
Amar las costumbres de la región, intensificar, acariciar nuestra
lengua vernácula, es, dígase lo que se diga por los cobardes
de espíritu, franco patriotismo. Pero del grande, del
unitario, precisamente porque amando, reverenciando, ensalzando
la aldea donde nacimos, el pueblo que nos sirve de
alojamiento, la capital que nos presta su progreso y la región
que no cataloga, dentro de la nación, aquilatamos mejor la
intensidad del amor filial.
Un pueblo con otro forma un partido judicial —localizando
extremadamente, para abreviar— como varios partidos forman
una provincia, y ésta, con otras, una región. Y las regiones,
unidas por el mismo deseo de engrandecimiento, por
sus íntimos intereses económicos y políticos, aun distanciándolas
un tanto sus lenguas comunes, construyen la nación.
Suiza, con sus cantones federales, con perfecta autonomía,
con su libertad quinta-esenciada, si se quiere, constituye la
nación modelo del mundo. Amar con toda intensidad a la
madre, y al padre, y a los hermanos, no quiere decir que se
quiera menos a la familia entera, porque el fuego ardoroso
que se emplea en el cariño a un individuo de esa familia no
supone que mengüe el amor que se dedica a otro. Más bien,
un fuego anima al otro, y de esa comunidad de cariños nace,
exalta, sublimiza el amor familiar, precisamente porque el
amor en común es garantía de que el individual no se apagará
jamás.
He querido explicar con ello que si amamos con pasión
nuestro folklore, si deseamos que nuestra lengua nativa, la
regional, brille con su aurora más radiante, es, también,
para que las regiones se agrupen para obtener una nación
libre, rotunda y triunfante.
Cataluña ya ha conseguido su gran amor regional que acuna,
sin resquemores, sin reservas mentales, el amor a España,
porque sabe que no hay ningún interés en perjudicarla, ni
políticamente. Vivir la propia vida no quiere decir que se
desea la muerte de la madre ni de la hermana.
El sentido regionalista valencianista —del país valenciano
integrado por Alicante, Castellón y Valencia— está ahora en
marcha y acaba de cristalizar en Alicante. Se ha formado la
Agrupación Regionalista Alicantina —citada usando la ortografía
regional que tiene— para laborar por la exaltación
de nuestra personalidad regional, para unirnos en ese anhelo
personal que tendrá que fortalecer el concepto de la patria
española, porque antes afirmó la de las regiones autónomas.
Blancos y negros, cojos y grises —políticamente hablando—
formamos en esta cruzada de regionalismo alicantino. Antes
que nada, nuestra personalidad regional, porque queremos
una España moderna, liberada, prestigiada. Cuanto más se
aúpe un hijo —sea en el orden social que sea— más ascenderá
el nombre de los padres, de la familia que les dio la vida.
Si las regiones españolas se prestigian, se mejoran, se sublimizan
amándose a sí mismas, más grande será España, porque
el bienestar de sus hijas las regiones ha de repercutir en
el inmenso amor filiar que todos sentimos por la madre patria:
España.
Dos deseos, que son uno mismo: Regionalismo, Patriotismo,
igual todo ello a españolismo. 22
De fet, les dues personalitats convidades a l’assemblea constituent
—el doctor en Medicina Joan Pascual Leone 23 i el polifacètic
Josep Guardiola Ortiz 24 —, pararen l’esment en alguns
detalls que calia tindre en compte a l’hora de fer la pedagogia
de l’ARA. Per al primer, membre de l’Agrupació Valencianista
Republicana de València, calia desfer els prejudicis envers
el cap i casal per tal que no fóra vista com la substituta del
centralisme de Madrid; el segon féu «unas observaciones encaminadas
a desterrar del ideario de la nueva Agrupación aquellos
postulados que, mal comprendidos todavía por muchos,
pudieran apartar de ella a elementos que, de otro modo, la
prestarían su colaboración necesaria y utilísima». 25
La crònica publicada en El Tio Cuc —que coneixem indirec-

tament per El Camí, 83 (07.10.1933)— valora l’opinió de
Guardiola Ortiz amb la lacònica expressió «fent algunes observacions
des del seu punt de vista», però, en canvi, s’estén en
la lloa del discurs del metge Pascual Leone, invitat a parlar per
Josep Coloma.
Passem ara a descriure quina fou la composició d’aquells primers
òrgans de l’ARA derivats de l’assemblea, en la qual Enric
Valor actuà com a secretari provisional. El Comité Directiu
quedava integrat pel metge Àngel Pascual i Devesa 26 com a
president, ajudat per Emili Costa Tomás 27 com a president segon;
com a secretaris actuarien Enric Valor (estudiant) i Alfred
Badenas Andrés (escriptor); 28 la tresoreria era per a Josep Coloma
Pellicer, i les vocalies per a Rafael Blasco Garcia (advocat), 29
Josep Estruch Ripoll (odontòleg), César Oarrichena Genaro
(diputat de les Corts), 30 Joan Nicolau Balaguer (professor de
19 Des de les eleccions del 29 de
gener de 1933, ben significativament,
la Junta Directiva de l’Associació
de Premsa va quedar composta,
entre d’altres, per Álvaro Botella
Pérez (director d’El Luchador) com
a president, Emili Costa (director
del Diario de Alicante) com a
vicepresident i Josep Coloma Pellicer
(director d’El Tio Cuc) en qualitat de
tresorer. Altres personatges relacionats
eren Josep Ferrándiz Torremocha.
Francisco Moreno Sáez [ed.] (1994):
La prensa en la provincia de Alicante
durante la Segunda República (1931-
1936), Alacant, ICJGA, pp. 18-22.
El Luchador (25.09.1933) diu que
el local fou «galantemente cedido
al efecto». També és ben interessant
el treball de M. García Andreu i J.
M. Santacreu Soler (1995): «Prensa,
sociedad y política provinciana
(1902-1939): el caso de Alicante»,
Anales de Historia Contemporánea, 11,
Universitat de Múrcia, pp. 179-191.
20 La crònica d’El Luchador
no porta firma, però sabem que
d’aquest diari simpatitzaven amb la
causa diversos col·laboradors: Josep
Ferrándiz Torremocha, Rafel Blasco
Garcia, Josep Guardiola Ortiz, Alfred
Badenas, Germinal Ros i Josep
Estruch.
21 El text del Diario de Alicante
tampoc no va firmat. Els seus
col·laboradors relacionats amb l’ARA
eren Rafel Blasco Garcia, César
Oarrichena i Emili Costa.
22 El Luchador, 7016 (26-9-1933):
«Regionalismo».
23 Joan Baptista Pascual Leone
Forner (Vinaròs, 1893 - València,
1967). Llicenciat en Medicina per
la Universitat de València. Des de
1919 ocupava la plaça de metge
de la Beneficència Municipal, i
el 1926 organitzà la institució La
Gota de Llet, encarregada de posar
remei als problemes de desnutrició
infantil de les classes amb menys
possibilitats. Amb la proclamació de
la Segona República, formà part de
la Junta Provisional nomenada per
l’Ajuntament de València.
24 Josep Guardiola Ortiz (Alacant
1874-1946). Llicenciat en Dret per
la Universitat de València. Com a
advocat, entre altres càrrecs, fou
membre del Consell d’Administració
de la Caixa d’Estalvis d’Alacant
(1918), de la Societat Econòmica
d’Amics del País, acadèmic
corresponent de l’Acadèmia de
Belles Arts de Sant Carles, president
de l’Ateneu d’Alacant (1930),
comissari regi per a l’Ensenyament,
president de la Comissió Provincial
de Monuments i degà de la Junta del
Col·legi d’Advocats (1936). Com a
polític, l’abril de 1931 va ser elegit
regidor de l’Ajuntament d’Alacant
pel Partit Radical Socialista. A més
de periodista, és autor de la Biografía
íntima de Gabriel Miró (1935) i de
llibres de gastronomia.
25 Diario de Alicante (26.09.1933).
26 Àngel Pascual i Devesa
(Finestrat, 1890 - Alacant, 1950).
Fill d’un farmacèutic instal·lat a
Alacant, llicenciat en Medicina per la
Universitat de València i especialitzat
en puericultura a la Beneficència
Municipal. En el període 1932-
1935 era degà del Col·legi Oficial de
Metges, i el 1930 ocupava el càrrec de
vicepresident de l’Ateneu d’Alacant.
El mateix any formà part del grup
que adquirí Diario de Alicante i
col·laborava en altres rotatius (Letras
Levantinas, El Tio Cuc, Lucentum i El
Luchador). Políticament, fou militant
rellevant d’Acció Republicana, i
més tard, d’Izquierda Republicana.
Pertanyia a la lògia Constante Alona,
igual que l’alcalde Llorenç Carbonell,
César Oarrichena, Juan Botella
Asensi i Josep Ferrándiz Torremocha.
Altres maçons destacats relacionats
amb l’ARA, fins on sabem, foren
l’odontòleg Josep Estruch Ripoll
i els periodistes Germinal Ros i
Emili Costa (director del Diario de
Alicante). Vegeu V. Sampedro Ramo
(1997): La maçoneria valenciana i
les lògies accidentals durant la Guerra
Civil, Consell Valencià de Cultura,
València, pp. 21-29. Del mateix autor
(amb J. C. Usó Arnal (1987): «La
masonería en la ciudad de Alicante»,
Canelobre, 10, pp. 98-104.
27 Emili Costa Tomàs (Alacant,
1881 - Orleansville, Algèria, 1939).
Periodista i polític republicà vinculat
al Partit Radical. Va ser directiu
de l’Ateneo Científico y Literario
(1903), del Centro de Escritores y
Artistas (1908), membre de la Reial
Societat Econòmica d’Amics del País,
president del Cercle de Belles Arts
(1918) i vicepresident de l’Ateneu
(1930), a més d’ocupar diversos
càrrecs a l’Associació de la Premsa.
El 1907 fundà el Diario de Alicante,
que hagué d’abandonar el 1934, i al
setembre d’aquell any creà el Diario
de Levante.
28 Alfred Badenas Andrés era
escrivent de notaria i un articulista
ben productiu. Entre altres mitjans
va fundar Rebeldía amb Germinal
César Oarrichena, polític i membre
de l’ARA [Arxiu de l’autor]
Emilio Costa, director del Diario
de Alicante i vicepresident
de l’ARA [Arxiu de l’autor]
Ros (1931), escrigué en Lucha
(fundat per Ros el 1932), El Luchador,
El Tio Cuc i El Camí.
29 Rafel Blasco Garcia (Oriola, 1887
- Alacant, 1935). Advocat resident a
Alacant, on el 1930 era dirigent del
Partit Radical. Col·laborador d’El
Luchador, membre de la directiva de
l’Associació de la Premsa, president
del Rotary Club i un dels qui el
1930 va adquirir el Diario de Alicante.
L’any 1931 fou elegit regidor i exercí
el càrrec de tinent d’alcalde pel Partit
Radical, del qual va ser vicepresident.
30 César Oarrichena Genaro
(Alacant 1888?-1954). Agent
comercial, periodista i administrador
del Diario de Alicante. En aquests anys
fou elegit regidor de l’Ajuntament
d’Alacant pel Partit Radical i diputat
a Corts (1931). Com a secretari
general del Partit Republicà Radical,
refundà el setmanari El Radical quan
el Diario de Alicante passà a mans del
sector anomenat Grupo Republicano
Independiente (maig de 1934) de
Joaquín Chapaprieta.
El doctor Àngel Pascual i Devesa,
president de l’ARA [Arxiu de l’autor]
Enric Valor. El valor de les paraules { 35

Llorenç Carbonell Santacruz,
alcalde d’Alacant (1931-1934)
[Arxiu Municipal d’Alacant]
36
la Normal i farmacèutic), Rafael Anton Carratalà (advocat) i
Antoni Ramos Espinós (advocat). Per una altra banda, de la
Comissió de Propaganda se’n feien càrrec Àngel Pascual i Devesa,
Alfred Badenas Andrés, Germinal Ros i Martí, 31 Josep
Ferrándiz Torremocha, Josep Ferrándiz Pérez, M. Boscà i Luis
i Enric Valor. Com es pot comprovar, tots eren col·laboradors
de la premsa alacantina i alguns ja havien publicat escrits a València.
La seu provisional, com ja sabem, era al número 17 del
carrer de Pablo Iglesias, a la redacció d’El Tio Cuc, encara que
les reunions massives tenien lloc a l’Associació de la Premsa
Alacantina.
Com hem vist, algunes d’aquestes persones ocupaven llocs
destacats a l’Associació de la Premsa abans i, sobretot, des del
gener de 1933, plataforma a la qual cal sumar la novíssima
EAJ-31 Radio Alicante, inaugurada el 5 de febrer del mateix
any al número 33 del carrer de Pablo Iglesias, 32 és a dir, a la
vora d’El Tio Cuc. Des de l’emissora de ràdio, l’ARA tenia un
espai reservat per a difondre el seu ideari sobre la germanor
dels territoris valencians i l’autonomisme.
Mentre Enric Valor tractava de convéncer Josep Coloma de
la necessitat de millorar l’ortografia del setmanari satíric, continua
publicant les seues reflexions i enviant articles exclusius
per a El Camí, a més d’aparéixer reproduït en diverses ocasions
arran dels seus escrits impremtats en El Tio Cuc. 33 El
primer original en el setmanari de Joaquim Reig és «Record
d’hivern», publicat en el número 87 (04.11.1933), al qual seguiren
«Des d’Alacant» (número 107, del 24.03.1934), «La
marxa dels pobles» (núm. 115, del 26.05.1934) i la reproducció
de la narració «L’experiment de Strolovikchz» (núm. 133,
del 29.09.1934), de la qual parlarem més avall.
Tot i que Enric Valor havia anunciat per al 17 de desembre
de 1933 la convocatòria d’una assemblea general de l’ARA,
l’acte —en forma de Junta General Extraordinària— no es va
produir fins a dos mesos més tard, el 17 de febrer de 1934, de
nou a l’Associació de Premsa. En l’orde del dia hi havia dos
punts: l’aprovació del projecte de reglament orgànic —llegit
a la concurrència per Valor— i la renovació de càrrecs, que
introduïa alguns noms nous en el Comité Directiu i en desapareixien
altres:
Presidència: Àngel Pascual i Devesa i Emili Costa Tomás.
Secretaria: Enric Valor i Alfred Badenas.
Tresoreria: Francesc Alzamora.
Biblioteca: Josep Coloma.
Vocalies: Josep Ferrándiz Pérez, Salvador Asensio Polo, Germinal
Ros, Josep Basilio Bellver i Josep Ferrándiz Torremocha.
El Comité de Propaganda continuava de la mateixa manera,
integrat per Àngel Pascual i Devesa, Alfred Badenas, Germinal
Ros, Josep Ferrándiz Torremocha, Josep Ferrándiz Pérez, M.
Boscà i Luis i Enric Valor. 34
En poques setmanes, el jove Valor era nomenat delegat de

l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana a Alacant
pel Consell Directiu del 27 de març de 1934, reunit a València.
L’APEV s’havia refundat en l’Assemblea General del 7
de febrer de 1934 i tenia com a objectiu primer «el foment
de l’ensenyança valenciana en tots els seus aspectes». Aquest
esdeveniment va ser publicitat per alguns periòdics alacantins,
com ara El Luchador (17.02.1934) i El Tio Cuc (24.02.1934).
Tal càrrec de delegat no tingué obres concretes fins al mes de
juny de 1934, quan aquest setmanari començà a publicar les
lliçons del curs per correspondència de l’APEV creat per Carles
Salvador.
L’activitat subsegüent que dissenyà l’ARA fou una campanya
per a captar nous associats i quotes voluntàries pel mes de maig
de 1934. La «Crida» es va publicar almenys en El Luchador, i
paga la pena reproduir-la per la novetat documental que representa:
Alacantins: no és una il·lusió el nostre fet regional, no és
cap invenció com a arma política la necessitat de la nostra
autonomia. Quan la història i la Naturalesa dibuixen amb
traços vigorosos la fesomia d’un poble i ço es plasma en una
llengua pròpia, uns costums peculiars i característics, una
economia perfectament definitiva, aleshores eixe poble, lògicament
pensant, precisa d’una llei que s’adapte a les seues
inquietuts i als seus problemes, d’una ensenyança efectiva en
la llengua pròpia, que el traga sense esforços antinaturals del
marasme en què l’afona el mal més gran que pot patir un
poble: la ignorància. Precisa que siga protegida, estudiada i
fomentada d’una faiçó eficient la seua economia, i per atra
banda té el dret innegable i etern de poder figurar no com
un zero a l’esquerra entre els pobles que són els seus germans.
Això ens succeïx a nosatres els valencians. La Història gloriosa
de la nostra terra, la nostra llengua immortal, en la
qual s’expressaren els poetes divins Ausies March, els filòsofs
preclars com Llull, els màgics prosistes admirats pel món
sancer com En Roiç de Corella, Joanot Martorell, etc.; la
nostra economia poixant sense malifetes centristes; el nostre
caràcter del poble que es cria sota el sol i front al mar de
les nostres esperances... tot això junyit ens dibuixa amb una
claredat tan meridiana, d’una mena tan independent i subjectiva,
que el nostre fet diferencial s’acusa marcat i recalcat
entre la resta dels pobles ibèrics.
El nostre deure i la nostra amor a la Terra valenciana, a la
que pertanyem els castellonencs, valencians estrictes i alacantins,
ens obliguen a fer una crida a tots els hòmens de
bona voluntat (sense distincions de fortuna ni d’ideologia,
de dreta o d’esquerra) que hi són a Alacant, per a que ajuden
a esta Agrupació Regionalista en la seua croada per l’exaltació
de l’amor al País Valencià, pàtria nostra, i a la nostra llengua,
verb sagrat que ens dóna el nom gloriós de valencians.
Cridem als hòmens de bona voluntat: treballadors manuals,
intel·lectuals, artistes, literats, periodistes... a tots els fills
d’este País Valencià incomparable, per a que ens ajuden a la
recobració de lo que intenten llevar-nos en nom d’un espanyolisme
buit de sentit que no és més que un centralisme
esterilisant.
L’Agrupació regionalista xifra la felicitat de tots els valencians
en la conreació de la nostra personalitat (lingüística,
econòmica i política) fent chor als principis més elementals
d’unitat que proclamen la igualtat de tots els pobles davant
el món civilisat.
Per l’autonomia del País Valencià.
Per la nostra dignitat.
Per la nostra llengua gloriosa.
Per una estructuració justa i lògica de les terres de la República
Espanyola...
ADHERIU-VOS A L’AGRUPACIÓ REGIONALISTA
ALACANTINA, enviant tot seguit vostra proposta de soci
(quota voluntària), al nostre domicili provisional Pau Iglesias,
17, primer. 35
En diverses entrevistes que va oferir Enric Valor, esmenta que
l’ARA va provocar el canvi de nom d’algunes vies de la ciutat.
Siga com siga, el ben cert és que el Ple de l’Ajuntament acordà
el 27 de juliol de 1934 —dos dies abans de la gran celebració
valencianista de cloenda de la Tercera Setmana Cultural— la
modificació del nomenclàtor viari en aquests termes: la plaça
de la Independència s’anomenaria en endavant plaça de Catalunya,
i una part del carrer dedicat al Cid seria ara dedicada
a Federico Clemente, polític republicà. 36 L’ARA —integrada
com sabem per alguns regidors alacantins— s’alegrà de l’acord,
que sembla que obeïa a la solidaritat envers Catalunya pels
maltractaments que estava rebent el seu autogovern promulgat
en l’Estatut de Núria des de l’ascens de la CEDA en les elec-
cions generals de 1933. Per mitjà de la premsa es pot reconstruir
la seqüència d’aquells fets, com ara que el Ple presidit per
Llorenç Carbonell havia acordat el dia 14 de setembre que «a
31 Germinal Ros i Martí (Lloret de
Mar 1908-2006). Destinat al gener
de 1930 a Alacant com a representant
de productes farmacèutics del
laboratori Andrómaco de Barcelona,
va connectar de seguida amb la
premsa i amb la política de la ciutat.
Va invertir una part del seu patrimoni
en la fundació de periòdics alacantins
com Rebeldía (1931) i Lucha (1932-
1933). En els dos casos va comptar
amb la complicitat d’Alfred Badenas
i Jordi Valor des d’Alcoi. A més,
fou redactor d’El Faro d’Alcoi, El
Luchador i El Camí. Durant la
Guerra Civil va ser corresponsal de
guerra a Alacant, i des d’allà hagué
d’exiliar-se a l’Alger el 28 de març
de 1939 a bord de l’Stanbrook;
posteriorment féu cap a París. Va
ser regidor durant el primer mandat
municipal democràtic a Lloret de
Mar i fundador de l’Associació de
Cultura Popular de Lloret, on va
morir fa pocs anys.
32 Podeu consultar les cròniques
publicades en El Luchador, 6806
(28.01.1933) i 6815 (08.02.1933), i
Diario de Alicante (29.03.1933).
33 Són aquests, amb la indicació de
la data de comentari o còpia en El
Camí, en la secció «Llegint periòdics»:
«El recurs de l’universalisme» (EC
89 [18.11.1933]), «Per l’idioma
valencià» (EC 94 [23.12.1933]) i
«Els pobles que copien» (EC 106
[17.03.1934]).
34 El Camí 104 (03.03.1934) i
Diario de Alicante (07.03.1934). En
els dos casos, la nota és molt similar,
amb la diferència de la poca destresa
dels caixistes del Diario de Alicante a
l’hora de publicar textos en valencià,
gens usual en la seua pràctica
periodística. Deu tractar-se de la nota
oficial enviada per l’ARA als mitjans.
Per descomptat, també fou publicitat
en El Tio Cuc, 564 (24.02.1934).
35 Tot i que no va signat, per l’estil
i per les argumentacions podem
atribuir aquesta «Crida» a Enric
Valor, que en altres articles en El Tio
Cuc i El Camí empra idees similars.
He normalitzat algunes errates
atribuïbles a la impremta.
36 El Luchador, 7906 (28.07.1934).
Enric Valor. El valor de les paraules { 37

la solemnidad de rotular la Plaza Independencia con el nombre
de Plaza Cataluña se invite al presi [sic] de la Generalidad
Catalana para que personalmente o por delegación asista a
dicho acto. Y se acordó también dar el nombre de Francisco
Maciá a una calle de Alicante». 37
Així les coses, amb una agrupació organitzada i cohesionada,
integrada per personatges influents de la societat alacantina
de signes diversos dins la República, amb uns mitjans (ràdio
i premsa) que s’obrin a difondre l’ideal de l’ARA, el pròxim
pas era esperar que «els hòmens de bona voluntat» s’hi acostaren
i confiaren en el seu ideari. Una altra passa necessària era,
evidentment, anar posant en relació el valencianisme dispers
del país. D’això ens ocuparem en l’apartat que segueix. Poc o
molt, van aconseguir que, un temps abans de la precipitació
dels esdeveniments cap a la Guerra Civil, a Alacant es parlara
de valencianisme cultural i patriòtic des de l’òptica de diversos
matisos republicans.
La connexió d’Alacant i València
«Els contactes que teníem des d’Alacant no eren gaire freqüents
amb València», ens diu Valor en el discurs d’investidura a la
Universitat d’Alacant. 38 La distància i l’aïllament dels grups
valencianistes esparsos pel país es vencia, com en els anys 20,
amb la difusió més aviat limitada dels periòdics que arribaven
a Alacant, sobretot El Camí i Avant.
En la seua labor de difusió d’idees i reflexions compartides,
l’ARA no perd l’ocasió d’adherir-se als actes de reivindicació
que es generen en altres parts del país. Potser val la pena esmentar-ne
alguns, que es remunten als prolegòmens de l’organització
de l’Agrupació Regionalista Alacantina. Així, el
primer esment a la presència d’elements valencianistes d’Alacant
en actes fora de la ciutat —ja hem comentat adés les collaboracions
periodístiques— el trobem en la inauguració d’un
nou local de l’Agrupació Valencianista Republicana (AVR) a
València, a la plaça d’Emilio Castelar, a la qual assisteix Àngel
Pascual i Devesa i Josep Coloma en representació d’Alacant.
El doctor Pascual, per invitació d’Enric Navarro Borràs,
president de l’AVR, en presència del representant de Castelló
(Masip Penya, enviat en nom de Gaetà Huguet) i d’un gran
nombre de socis, dirigí unes paraules que El Camí resumeix
d’aquesta manera:
38
Recordà els seus anys de formació passats a València i explicà
les causes per les quals tot i sentir-se a Alacant els ideals
valencianistes, no s’ha manifestat d’una manera constant
en les seues activitats. Destacà com una nota característica
d’Alacant l’esquerranisme, afirmant que quan el valencianisme
porta aquella direcció, Alacant s’incorpora plenament.
Es referí després a les manifestacions valencianistes fetes per
una elevada personalitat alacantina en un acte oficial, de-
duint que estes opinions falagueres no eren purament personals,
sinó que les compartien atres hòmens alacantins. Acabà
excitant als elements de l’AVR per a què continuen la seua
labor, a fi de què cristalise en el fet de la confraternisació
d’Alacant, Castelló i València.
El senyor Pasqual Devesa, interromput vàries vegades, fon
llargament aplaudit al finalisar el seu parlament. 39
El següent acte en què trobem l’adhesió de l’ARA, ara en forma
de carta, és en les Jornades Patriòtiques organitzades a València
el 8 i 9 d’octubre de 1933 pel Centre d’Actuació Valencianista
en homenatge a Jaume I i Vinatea. 40 Un parell de mesos més
tard, el 10 de desembre tenia lloc també a València un dinar en
tribut a Joaquim Reig amb motiu d’haver estat elegit diputat
a les Corts. Enric Valor, com a secretari i propagandista de
l’ARA, hi envià una adhesió que fou reproduïda íntegra en El
Camí per l’interés que contenia. És aquesta, poc difosa fins ara:
Distingit company: Les notícies de premsa ja ens havien dit
el vostre triomf (que ho és també nostre), i tot seguit ens ho
confirma la lletra del primer jorn del present, assabentantnos
detalls del dinar organisat en la vostra honor i pregantnos
l’assistència.
Els valencianistes d’Alacant hem copsat des del primer moment
la importància que té per a la Pàtria Valenciana l’haver
estat vós elegit per a representar-la amb manca de disciplina
de partit que puguera entrebancar quelcom la vostra fecunda
labor. Per això hem subratllat tots la rebuda de la nova,
amb un fervorós visca València lliure! que ens ha sortit del
pit amb franc optimisme; doncs tots coneixem la vostra vàlua
i el vostre patriotisme i sabem ben bé que, ara com mai,
es sentirà a les Corts espanyoles l’autèntica veu de la Nació
Valenciana: la d’un bon fill que veu a la mare trepitjada i
sent l’ofensa, i aixeca la seua veu serenament irada contra els
tirans que volen escarnir-la.
Respecte a la festa, tenim el dolor de no poder assistir-hi, per
la manca d’espai i la sobra d’afers; el diumenge proper, precisament,
es celebrarà a esta ciutat l’Assamblea general d’esta
Agrupació Regionalista Alacantina, per a treball tan urgent
com és l’aprovació del seu Reglament orgànic. 41 Però, què hi
fa si sentim els vostres dalers, les vostres emocions de patriotes
als mateixos instants que vosatres? La presència física és
inferior a la moral. Les dues, en este cas, estarien el curumull
de la satisfacció, però ens hem de contentar esta vegada amb
la darrera.
Tots els membres d’esta Agrupació s’adherixen, doncs, a la
festa i al vostre goig, i vos envien una coral abraçada d’enhorabona,
així com la de l’addicte i lluitador setmanari El Tio
Cuc, que esta volta, com sempre, vol figurar en els primers
rengles d’aimadors de la Pàtria Valenciana. 42
Els contactes posteriors abracen un lapse de quatre mesos,
entre el març i el juliol de 1934. El sentiment compartit de
promoure els contactes entre les terres valencianes féu possible
que uns actes culturals que tenien lloc exclusivament a València
feren partícips les ciutats de Castelló i Alacant. Des de
1932, el Centre d’Actuació Valencianista celebrava els darrers
dies de juliol la Setmana Cultural Valenciana. El seus progra-

madors no havien tingut mai l’ocasió d’eixir del cap i casal,
però el 1934, atrets pels lligams establits amb altres comarques
i per l’activitat ja interessant de l’Agrupació Regionalista Alacantina,
s’engresquen a fer l’acte de cloenda a Alacant. Per a la
preparació de l’acte, el 25 de març i el 9 de juny d’aquest any,
una delegació del Consell Directiu del CAV visita els membres
de l’ARA, amb seu quasi fixa en l’Associació de Premsa
d’Alacant. 43 La relació completa dels visitants és aquesta: Emili
Cebrian Navarro (secretari del CAV), Emili Beüt i Belenguer
(president del Departament de Cultura), Antoni Tarín (president
de l’APEV), Vicent Rodríguez (president del Departament
de Propaganda del CAV i de l’Agrupació Valencianista
Escolar), Joaquim Rieta (arquitecte i tresorer) i Joan Calvete i
Bru (membre del Departament de Cultura). A més de conéixer-se
per primera vegada i d’intercanviar impressions sobre
el funcionament de les seues entitats respectives, es posaren
les bases per a l’organització de l’acte de cloenda de la Tercera
Setmana Cultural a Alacant. En una aclucada d’ull literària,
Vicent Rodríguez escrivia en la crònica del viatge publicada en
El Camí: «La neu, amic Valor, ha anat desfent-se», en referència
a l’article que Enric Valor havia enviat al mateix setmanari i
que li publicaren el dia 24 de març, just la vespra de la primera
visita a Alacant. 44
La segona visita ha quedat registrada amb alguns detalls d’interés
en els dos setmanaris agermanats. 45 En la reunió, també
a l’Associació de la Premsa, s’acordaren els detalls dels actes,
dels quals s’encarregaria l’ARA. Ja devia estar tot ben embastat
amb les institucions alacantines, perquè el programa es definia
37 El Luchador, 7947 (15.09.1934),
i El Camí, 132 (22.09.1934). El 17
d’agost de 1934, Enric Valor escrivia
en El Luchador un article titulat «La
veritable Pàtria» en què explicava
l’encert del canvi de nom davant
l’allau de crítiques a l’Ajuntament i
es mostrava defensor de la república
federal. L’article està reproduït en
Paraula de la terra..., pp. 98-99. L’any
1939 es canvià el nom de la plaça de
Catalunya per la denominació plaza
de los Luceros.
38 «Discurs pronunciat per Enric
Valor i Vives amb motiu de la seua
investidura com a doctor honoris
causa per la Universitat d’Alacant»
(05.11.1999).
39 El Camí, 66 (03.06.1933) i 67
(10.06.1933). L’AVR s’havia creat el
24 d’abril de 1930 «com a resultat
de la radicalització dels sectors
petitburgesos valencianistes». El seu
portaveu era el setmanari Avant, que
també aplegava a Alacant. A. Cucó
(1971): El valencianisme polític 1874-
1939. Cite per l’edició de 1999 d’Ed.
Afers, p. 191.
40 El Camí, 84 (14.10.1933).
41 Com hem vist més amunt,
l’Assemblea de l’ARA no va tindre
lloc el 17 de desembre de 1933 com
anunciava Enric Valor en l’adhesió,
sinó un poc més tard, el 17 de febrer
de 1934.
42 El Camí, 93 (16.12.1933).
43 Vegeu la crònica ben interessant
de la visita realitzada pel president
del Departament de Propaganda del
CAV de València, Vicent Rodríguez
i Martínez, titulada «Impressions
d’un viatge a Alacant» en El Camí,
108 (31.03.1934). A més, El Tio Cuc,
568 (31.03.1934) i El Camí, 109
(07.04.1934).
44 L’article de Valor començava
així: «La neu d’Aitana va anantse’n.
La primavera s’anuncia per mil
signes i mil baumes [...] Potser siga
un somni, potser siga ver... Lo cert és
que els nacionalistes d’Alacant estem
creent al miracle d’una coincidència i
notem allà dins, molt fons del nostre
poble del Sud Valencià, quelcom que
ens fa pensar si a l’ensems que el sol
mediterrani lluïx i fon la neu, el caliu
de l’ideal nacionalista va trencant
la gelor, i hui ací, demà enllà, el gel
va carpint-se i ens fa concebre el
fenomen moltes esperances...», El
Camí, 107 (24.03.1934).
45 El Tio Cuc, 579 (16.06.1934) i
El Camí, 118 (16.06.1934).
Dibuix d’Alacant publicat dins de la sèrie
«Paisatges valencians» d’El Camí, de Pasqual
Roch (1934) [Arxiu de l’autor]
Enric Valor. El valor de les paraules { 39

amb molta precisió: a l’arribada del tren especial, recepció amb
l’Ajuntament, Diputació, entitats i corporacions amenitzada
per la Banda Municipal de Música; posteriorment, trasllat a
l’Ajuntament per a la recepció oficial i celebració de la solemne
sessió de cloenda al saló d’actes de l’Ateneu, radiada per l’EAJ
Radio Alicante. De vesprada, concert de música d’autors valencians
i excursions a Busot, Elx i la platja de Sant Joan. El
secretari de l’Associació de Premsa, Miguel de Elizaicin y Orts,
els va oferir la màxima propaganda dels actes en tots els diaris
de la ciutat. 46 En finalitzar la visita, el secretari del CAV, Emili
Cebrian Navarro, «des de Ràdio Alacant adreçà una germanívola
a nostra ciutat i pobles valencianíssims que la volten, i
digué que confia en què Alacant, amb motiu de la Clausura
de la III Setmana Cultural, farà honor a la seua història valencianíssima
i apoiarà amb la seua simpatia el nostre Renàixer. /
Els demés de la Comissió, destacades personalitats del valencianisme,
tingueren agradoses frases per a nostra ciutat, que
digueren trobaven incomparable i en l’actuació valencianista
de la qual tenien les majors esperances per a bé de la Pàtria
Valenciana». 47
La infraestructura propagandística de la Tercera Setmana Cultural
es va activar, i en alguns mitjans que hem consultat trobem
diverses notes. 48 Deixant a banda El Camí i El Tio Cuc,
el diari El Luchador en va publicar articles i notícies els dies 6,
7 i 19 de juliol i la vespra de l’acte de cloenda, tots quatre en
valencià. La segona nota era la mateixa que havia publicat El
Camí (16.06.1934), i el primer era un article ideològic signat
per un Enric Valor entusiasmat amb el projecte:
40
El Centre d’Actuació Valencianista —pomell d’hòmens laboriosos,
assenyats i patriòtics al servei de la Pàtria Valenciana—
està portant a cap des dels pocs anys de la seua vida,
una gran tasca per la cultura i revalencianisació del nostre
poble. Publicacions, conferències, cursets de llengua, contes
per a infants, llibres escolars, ensenyament de la nostra història,
de la nostra geografia, etcètera, etc.
I per damunt de tot, la Setmana Cultural Valenciana, que
anyalment es celebra, esforç superb i d’afalagadors resultats
que ve fent-se des de l’any 1932, cada vegada amb èxit més
creixent, i que dóna una prova de la poixança del valencianisme
com a moviment de cultura.
Enguany se celebra la III Setmana Cultural. És una gaia festa.
Cada dia va dedicat a un ram interessant: dia de la Pàtria,
del Llibre, de l’Agricultura, de la Indústria, de la Confraternitat…
etc. L’any passat hi hagué dia de la Música, de
la Llengua, de la Pàtria, i d’atres, tot meravellosament i pedagògica
disposat i estudiat, per a que resulte exaltador de
l’amor a lo valencià, a lo culte, a lo artístic…
Cada jorn és un cicle de conferències, de visites a museus,
monuments, escoles; hi ha cursets de llengua valenciana; hi
ha excursions adients…
El primer any, ja fon memorable la Setmana que organitzà el
Centre. L’anyada 33 va comptar amb una selecta i nodridís-
sima assistència (més que el primer) de valencianistes, simpatisants,
amants de la cultura nostra simplement, i representants
de les entitats culturals i patriòtiques de Catalunya,
Bascònia, Galícia, que escoltaren les conferències, que són
pronunciades per personalitats del valencianisme i a l’ensems
de la literatura, la filosofia, les ciències… Es comptaren
per milers les adhesions rebudes i va ser, en fi, un esclat de
civilitat, de patriotisme i de progrés.
Però, enguany, té una volada més alta, si cap. Encara que
sempre ho ha procurat i prou aconseguit, la Setmana d’ara
farà donar-se la coral abraçada a València, Alacant i Castelló,
celebrant l’apertura a aquesta darrera capital, el transcurs de
la setmana a València, i la clausura a la nostra ciutat d’Alacant.
Gentilment, l’Ajuntament d’ací, posa baix el seu patronat la
celebració de la diada de clausura, que tindrà lloc el 29 de
juliol proper.
Alacant dóna, amb açò, la prova que no cobeja cap classe de
localisme primitivista, sinó que, ans al contrari, sent com el
primer tros del País Valencià l’emoció més sancera davant de
tot allò que siga de l’ànima nostra. És en apoiar esta manifestació
de la nostra cultura autèntica, que Alacant proclama
la seua unió espiritual amb els seus germans de sang i
llengua, sense fer mellat en la seua ànima gran les intrigues
i divisions creades i fomentades per una dinastia estrangera
que volgué partir per dominar.
Adheriu-vos a la III Setmana Cultural, per amor al País Valencià,
del que som un tros ben lluminós!! 49
El tercer era un altre article d’Enric Valor no exhumat fins ara,
amb idees molt similars a l’anterior i una invitació oberta a
l’acte patrocinat «per l’Ajuntament d’Alacant, que gustós i
assenyat s’oferix a nosatres sabent que tractem de desvetllar
l’ànima autèntica del nostre poble». 50 Finalment, el quart document
era un comunicat del CAV que recordava els actes
del dia —amb la indicació dels oradors convidats, com ara
Joaquim Reig, Emili Cebrian i l’alcalde de la ciutat, Llorenç
Carbonell— i convidant els alacantins a acudir «als esmentats
actes i pose el major interés en la renaixença de la nostra cultura
autòctona», per tal de «demostrar la germania que unix
Alacant amb els demés pobles de l’antic Regne de Valencià i
palesar la nostra hospitalitat». 51 A més del ressò en la premsa,
El Camí anuncià que diverses emissores de ràdio s’havien
prestat a radiar la Tercera Setmana; eren les de Castelló, Dénia,
Xàtiva, Alcoi, Gandia i Alacant. 52
Arribada la setmana entre el 22 i el 29 de juliol de 1934, l’acte
d’inauguració tingué lloc a Castelló de la Plana. El parlament
inaugural fou pronunciat per un alacantí que ja coneixem: el
reputat doctor Àngel Pascual i Devesa, president de l’ARA.
D’aquesta manera tan simbòlica es començava a assolir el
principal objectiu de la Tercera Setmana: l’aproximació dels
valencians de les diverses procedències, veure’ls «units sense
diferències de comarques i de partits». La transcendència de
l’acte fou tal que el CAV va rebre 7.325 adhesions entre per-

Àngel Pascual i Devesa, Eliseu Gómez Serrano, Carlos Carbonell, Hernández Catá, Rodríguez Albert, Félix Lorenzo i Pepe Juan a l’Ateneu d’Alacant
[Arxiu Municipal d’Alacant]
sonals, d’entitats culturals i polítiques de Catalunya, Mallorca,
Galícia, Euskadi i València i dels ajuntaments valencians.
Vist el fet amb distància, la intervenció de Pascual i Devesa
al saló de sessions de l’Ajuntament de Castelló tenia una significació
especial: els dos extrems del país, desvertebrat per la
provincialització i la provincianització, s’hi donaven la mà.
Potser no era la primera vegada, però l’ocasió era sentida com
a necessària. Les paraules d’Àngel Pascual, fervents i reposades
segons la crònica, foren molt aplaudides per la concurrència:
Amb el lèxic harmoniós i correctíssim de les terres del Sud
valencià, este senyor, president de l’Agrupació Regionalista
Alacantina, va pronunciar un eloqüent i sentit discurs.
Començà dient que es congratulava que fóra un humil representant
de les contrades d’Alacant el que demanar en el
primer acte de la III Setmana Cultural la unió de tots els
valencians, per creure que sols així es conseguiria el total redreçament
del País Valencià. Parla de la unitat indestructible
de la Pàtria Valenciana, que si hui és parcialment desconeguda,
és per la manca d’interés que per les nostres coses sentim
generalment els valencians, motivat moltes vegades per la carència
d’estudi de lo nostre. Cal, doncs, una obra de conreu
i difusió de les nostres característiques, per a què el Poble Valencià
es retrobe a si mateix, desvetllant als dormits, desterrant
als morts. A l’ànima alacantina vibra el sentiment de valenciania,
i així es manifesta en el folklore i en la psicologia
del poble genuïnament valencià. Però és precís manumitir
esta consciència popular, alliberant-la d’influències estranyes
destructores de la seua valenciania; per a d’esta creuada urgia
l’acció comú que no ha d’estar vinculada a un partit polític,
ni social ni religiós, perquè hi haurien divergències, sinó que
ha d’estar basada en el conreu de la cultura valenciana, en
què tots han de coincidir. Cal conquerir la llibertat del País
Valencià, desfent el militarisme desconeixedor de la realitat
peninsular, reaccionant contra el «madrilenyisme» i el pro-
46 Des de la darreria de 1933 hi
havia una nova junta directiva a
l’Associació de la Premsa, composta
per Emili Costa (president), Álvaro
Botella (vicepresident), Miguel de
Elizaicin (secretari), Josep Ferrándiz
Torremocha (vicesecretari), Antonio
Ruiz Belda (comptador), Vicente
Lillo (tresorer), Florentino de
Elizaicin (censor) i Josep Coloma i
Juan Martínez com a vocals. Moreno
Sáez, Francisco [ed.] (1994): La
prensa en la provincia de Alicante...,
p. 20.
47 El Tio Cuc, 579 (16.06.1934).
48 Hem consultat també les
col·leccions del Diario de Alicante
i El Dia, però no contenen ni notes
de propaganda ni cap crònica de la
Tercera Setmana Cultural. La nova
orientació del Diario de Alicante a
partir del 20.05.1934, amb el canvi
traumàtic del director Emili Costa
per José María Ruiz Pérez-Águila, va
fer perdre un mitjà de comunicació
afí fins aleshores a l’ARA. Pel que fa
a El Dia, sembla que no li interessà
el moviment valencianista per
la seua orientació marcadament
conservadora, catòlica i monàrquica.
49 El Luchador 7887 (6-7-1934).
Aquest i altres articles recuperats van
ser publicats en Pérez Saldanya,
M. i Pérez Silvestre, Ò. (1998):
Enric Valor. Paraula de la terra, col·l.
«Honoris Causa», Universitat de
València.
50 El Luchador, 7898 (19.07.1934).
51 El Luchador, 7906 (28.07.1934).
52 El Camí, 119 (23.06.1934).
Enric Valor. El valor de les paraules { 41

42
vincianisme de tipus colonial.
S’extengué en consideracions sobre la contraposició que suposa
el centralisar a Madrid totes les activitats dels pobles
peninsulars.
Les terres alacantines —va dir— en les que per la topografia
i dificultat de comunicacions ha produït millors fruits la
política d’allunyament i secessió que àdhuc hui es seguix es
de les esferes del Poder central, són sentimentalment valencianes,
però ademés cal que siguen per reflexió, per a lo qual
s’imposa una urgent propaganda de la nostra cultura i dels
nostres deutes i dels drets de la nostra Pàtria valenciana.
Després d’una entusiasta salutació a Castelló acabà el seu
discurs amb una exaltació de la personalitat valenciana.
La paraula fervent i reposada del senyor Àngel Pascual i Devesa
va provocar l’entusiasme dels presents, que l’interrompiren
repetides vegades amb els seus aplaudiments i l’ovacionaren
llargament al finir el seu brillant discurs.» 53
Com veiem, res de més acostat a les idees que Enric Valor defenia
en els seus escrits, dels quals hem transcrit una mostra dels
menys coneguts. En definitiva, era un llenguatge compartit
pel valencianisme de l’època, que bregava —i no sempre amb
èxit— per no encegar-se en cap visió encotillada de partit.
La Tercera Setmana Cultural Valenciana transcorria amb tots
els actes previstos a València per al «Dia de l’Arquitectura», el
«Dia de la Pàtria», el «Dia de la Confraternitat», el «Dia de
l’Agricultura», el «Dia del Llibre» i el «Dia de la Indústria». 54
El diumenge 29 de juliol era el dia gran d’Alacant. L’expedició
que eixia des del cap i casal, formada per més de 200 persones
de Castelló i València, es va reunir a l’entrada de la ciutat
amb els centres valencianistes de Xàtiva, Alcoi, Bocairent, Cocentaina
i Algemesí. La pròxima parada era l’Associació de la
Premsa, on foren rebuts pel president i pel secretari de l’ARA,
Àngel Pascual i Enric Valor, respectivament, a més de Josep
Coloma, Miguel de Elizaicin i altres periodistes d’Alacant i
d’Elx. Tot seguit, «reunits els diversos grups de valencianistes
de les distintes comarques del País Valencià amb els valencianistes
d’Alacant, es va formar una nutridíssima manifestació,
al front de la qual anava l’Ensenya Nacional dels valencianistes
d’Alcoi. El seu pas pels carrers d’Alacant fon acullit amb forts
aplaudiments i visques». La pròxima destinació era l’Ajuntament,
on es faria un acte breu de recepció oficial a càrrec de
l’alcalde Llorenç Carbonell i diversos regidors al saló d’actes.
Hi intervingueren l’alcalde, Antoni Bru com a president del
CAV i el regidor de València i diputat Joaquim Reig. Després
d’una visita a les dependències del palau consistorial amenitzada
amb la música de la Banda Municipal, la comitiva es traslladà
a l’Ateneu, on s’havia de celebrar l’acte de cloenda. Al
saló de festes, «ple de gom a gom [...] ocuparen la presidència
junt a l’alcalde d’Alacant, el president del Centre d’Actuació;
el senyor Reig, representant de l’Ajuntament de València; el
senyor Àngel Pascual i Devesa, president de l’Agrupació Re-
gionalista Alacantina; el senyor Eliseu Gómez Serrano, 55 de la
Junta de l’Ateneu d’Alacant; el senyor Josep J. Sanchis Zabalza,
“foguerer major” i president de la Casa Regional Valenciana de
Madrid; membres del Consell Directiu del Centre d’Actuació
Valencianista i regidors d’aquell Ajuntament».
Els discursos se succeïren entre grans aplaudiments del públic:
Emili Cebrian (secretari del CAV) va llegir la memòria de l’organització
i execució dels actes de la Tercera Setmana Cultural;
Antoni Bru exposà quina era la comesa del CAV i descatà la
festa de confraternitat valenciana que significaven aquells actes;
Joaquim Reig remarcà l’oportunitat de l’acte de cloenda a
Alacant i, entre altres idees, invocà l’autonomia conjunta de
tots els valencians i el treball encara a mig fer per a desterrar
la demagògia i el caciquisme per a la defensa dels interessos
comuns. L’alcalde de la ciutat, clogué l’acte, «però obrint el
surc on ha de fructificar la llavor de la lluita per al pervindre».
El discurs de Carbonell enardí la concurrència: els recels i les
reserves que es trobaven en les declaracions dels primers anys
de la Segona República s’havien esvaït uns anys més tard: «Si
algun dubte havia en vosatres respecte als alacantins, bandegeu-lo...
(La formidable ovació i els visques a les comarques
valencianes i a les llibertats de la Pàtria Valenciana, impedixen
oir la final del breu i patriòtic discurs de l’alcalde d’Alacant). /
Així, en mig d’eixe entusiasme, fon clausurada la III Setmana
Cultural Valenciana».
A l’hora del dinar, l’Associació de la Premsa va acollir els assembleistes
i els va oferir l’àpat. La Banda Municipal, de nou,
amenitzà la vesprada amb música valenciana abans de tornar
als seus llocs d’origen: «Digna jornada esta de la Clausura de la
III Setmana Cultural Valenciana». 56
Aquest important esdeveniment per a la vida cultural d’Alacant,
sens dubte, també ho fou per al jove Enric Valor: allí va
tindre l’oportunitat de conéixer personalment, entre d’altres,
Carles Salvador, Joaquim Reig, Adolf Pizcueta, Emili Beüt,
Enric Soler i Godes i Manuel Sanchis Guarner, amb els quals
des de 1935 va estar relacionat a València per molts anys.
Unes poques setmanes més tard, ja entrat el setembre, Valor
deixava Alacant i s’instal·lava a Catarroja amb el seu germà
Josep com a administradors d’una cooperativa d’arròs. La seua
destinació final, però, serà al cap de poc de temps la ciutat de
València; és el moment en què es casa amb Mercé Hernández
i naix el seu primer fill, Enric Lluís. Pel maig de 1935 havia
représ la publicació d’articles en un parell de revistes de València:
El País Valencià (1935-1936), òrgan d’Esquerra Valencianista,
amb quatre escrits d’orientació política i lingüística, i la
literària La República de les Lletres (1934-1936), amb diverses
recensions bibliogràfiques abans que desapareguera al cap de
nou números poc abans de l’esclat de la contesa bèl·lica. 57 I des
d’ací arribem a la guerra, la mala hora en què calgué congelar
totes aquelles il·lusions...

Enric Valor en 1935, any del casament amb Mercé Hernández
[Arxiu de la família Valor Hernández]
Els inicis del literat
L’educació cultivada que Enric Valor havia tingut a sa casa,
juntament amb les inquietuds de joventut alimentades a Elda,
on freqüentava la tertúlia literària de la revista Idella —«tota
de castellans, on adoraven Azorín i Gabriel Miró»—, 58 no van
tardar a oferir unes primeres provatures literàries. Deixant a
banda una infantívola i inacabada El secreto del castillo —«crec
que en vaig fer tres capítols i em vaig estacar, perquè vaig portar
alguns personatges a Itàlia i no sabia com tornar-los-en. Era
molt xiquet i ja hi tenia una il·lusió enorme»—, 59 per influència
de l’advocat i secretari de la Secció Jurídica del Calcer
d’Elda, Valor va publicar a Elx —en una revista fundada per
Azorín, segons que explica ell— la primera narració que se li
coneix, «L’experiment de Strolovikchz», en versió traduïda al
castellà; això era, probablement, el 1931, quan encara residia a
Elda. 60 Aquesta mateixa narració, en versió original valenciana,
fou presentada al «Concurs de contes, reportatges, cròniques
i articles literaris» que convocà El Camí de València el 9 de
desembre de 1933, del qual formaren part Nicolau Primitiu,
Francesc Caballero i Muñoz (Daniel Tossal) i Carles Salvador.
El veredicte, publicat en el número 108 d’El Camí, corresponent
al 31 de març de 1934, judicava com a «dignes de
publicació» i sense dotació econòmica diversos treballs, entre
els quals consta el d’Enric Valor, que fou estampat finalment
en el número 133 d’aquest setmanari valencianista, del 29 de
setembre de 1934. 61
En aquells primers anys de l’estudiant de Comerç, Alacant
posà a l’abast d’Enric Valor les novetats bibliogràfiques del
moment que es publicaven a València i a Catalunya. Son pare
mateix li les comprava, diu ell:
Alacant posseïa una llibreria excel·lent [Librería Gutenberg,
al número 4 del c/ Girona], propietat del qui fou alcalde
de la ciutat durant la República i durant la Guerra Civil, el
llibreter Llorenç Carbonell (...). 62 En tal llibreria hi havia
sempre una gran exposició de llibres en català procedents de
les més importants editores catalanes, com la Llibreria Catalònia,
l’Editorial Barcino (amb la seua magnífica col·lecció
«Els Nostres Clàssics»), l’Editorial Alpha que publicava la
«Col·lecció Bernat Metge» de clàssics grecs i llatins, i la benmereixent
editorial Proa que s’especialitzà en la publicació
de novel·les del país i en traduccions de les dels més eminents
autors europeus.
També hi figuraven els llibres de la llavors nova Editorial
L’Estel, de València, que publicà molt primerencament el
llibre de versos d’Almela i Vives L’espill a trossos, la novel·la
d’Artur Perucho Ícar o la impotència, Proses de viatge
d’Eduard López Chavarri i Contes per a infants de Joaquim
Reig, que els subtitulava «de la imaginació nòrdica». No cal
dir que tots quatre em van causar una gran impressió, pel seu
53 El Camí, 124 (28.07.1934).
54 Trobareu tots els detalls
de les conferències i activitats
complementàries a València (de
dilluns a dissabte) en El Camí, 124
(28.07.1934) i 125 (04.08.1934), en
unes cròniques que ocupen una gran
part del setmanari.
55 Eliseu Gómez Serrano (València,
1889 - Alacant, 1939). Des de
1915 estava relacionat amb la ciutat
d’Alacant, de primer com a professor
de Geografia i Història de l’Escola
Normal d’Alacant i posteriorment
com a catedràtic de la matèria i
director entre 1931-1934. Fou
vicepresident de l’Ateneu d’Alacant
(1930) i president l’any següent.
Com a militant d’Acció Republicana,
fou regidor de l’Ajuntament des
de 1931 i activà la construcció de
diverses escoles. El 1936 va ser elegit
diputat a Corts per Alacant en la
candidatura del Front Popular, i
en acabar la guerra fou sentenciat a
mort. Era germà de Nicolau Primitiu
Gómez Serrano.
56 Tots els detalls citats provenen
d’El Camí, 125 (04.08.1934). El
Luchador 7909 (30.07.1934) també
publicà una crònica extensa en castellà
situada estratègicament en primera
plana a tres columnes centrals. El
Tio Cuc, 584 (04.08.1934), també hi
dedicà un espai i destacà el discurs de
l’alcalde Carbonell.
57 Podeu trobar aquests textos
d’El País Valencià i La República de
les Lletres en el llibre d’homenatge,
ja esmentat, Paraula de la terra, pp.
100-106, 109-110 i 133-139.
58 «Lectio pronunciada pel Doctor
Enric Valor i Vives» amb motiu de
la investidura a la Universitat de
València (30.11.1993), dins Paraula
de la terra, p. 28.
59 T. Llopis (1985): «Entrevista
amb Enric Valor», p. 13. Vegeu
també R. Serrano (1995): Converses
amb un senyor escriptor, pp. 47-48.
60 V. Brotons (1998): «Enric
Valor, Elda i “L’experiment de
Strolowickz”», Revista del Vinalopó, 1,
Centre d’Estudis Locals del Vinalopó,
Petrer, pp. 93-104.
61 Com ha dit Enric Valor en
diverses ocasions, «L’experiment de
Strolovikchz» —que, per cert, ha
perdut una lletra pel camí— sempre
ha estat reeditat sense retocar l’aspecte
compositiu del text justament per
l’estima que hi sentia, per tal com
era el seu primer text publicat. Podeu
trobar les edicions més actuals en
els reculls Narracions intranscendents
(Obra literària completa, vol. iii,
1982) i Narracions perennes, Gregal
Llibres, 1988.
62 Llorenç Carbonell Santacruz
(Alacant 1883-1968) fou comerciant
i industrial de les arts gràfiques.
Després d’una llarga trajectòria
política, en els anys de la Segona
República va ser un dels fundadors
del Partit Republicà Radical Socialista
i es convertí en un dels alcaldes més
populars de la ciutat pel procés de
modernització emprés en l’urbanisme
local, la creació de diverses escoles
—amb l’ajuda inestimable d’Eliseu
Gómez Serrano— i l’impuls del
turisme. Com a cònsol de Mèxic va
facilitar l’eixida de molts republicans
a aquell país americà en finalitzar la
guerra.
Enric Valor. El valor de les paraules { 43

44
interès i sobretot per la dignitat amb què hi veia tractada la
nostra llengua en el nostre territori.
Els membres més actius i entusiastes de l’Agrupació Regionalista,
que abastà una acollença de públic important, freqüentàvem
la llibreria de Llorenç Carbonell i també anàvem
a una altra, situada al carrer Sagasta, però sols per adquirir
el setmanari El Camí, de València. El propietari d’aquesta
segona llibreria era completament contrari al desvetlament
cultural valencià, però, contradictòriament, difonia el setmanari
perquè —deia— estava molt ben presentat i escrit.
En la llibreria de Carbonell tinguérem ocasió de conèixer
i adquirir novel·les de Marià Vayreda, de Prudenci Bertrana,
de la seua filla Aurora (L’illa perduda), d’Eugeni d’Ors
(l’antinovel·la La Ben Plantada), de Puig i Ferrater i de Carles
Soldevila, del prolífic Miquel Llor, de Josep Mª de Segarra
i de Llorenç Villalonga, i traduccions de Josep Carner
i d’Andreu Nin... En fi, allò millor que es produïa llavors
en la nostra llengua. Tot plegat feia que la recta ortografia
de l’idioma tingués una bona difusió entre el jovent valencianista,
o simplement simpatitzant, de les terres del sud, bé
que juntament amb la morfologia barcelonina, si exceptuem
les obres de L’Estel, ben valencianes; però era un tret que no
ens inquietava puix que no afectava els fons d’unitat indiscutible
de la llengua que s’estenia i s’estén de Salses, enllà
el Pirineu, al nostre lluminós i extremadament meridional
Guardamar. 63
De fet, la premsa valencianista anunciava amb profusió les novetats
de L’Estel i d’altres institucions editores i algunes foren
ressenyades o anunciades en El Tio Cuc, com ara La literatura
valenciana de Francesc Almela i Vives (1934). Aquests fets ens
tornen a parlar de l’escàs convencionalisme d’aquell setmanari
satíric, convertit en el difusor de l’autonomisme alacantí entés
dins del destí dels altres territoris valencians, en el lligam cultural
i espiritual més meridional del territori, en una plataforma
d’expressió inusitada de tantes novetats per a l’època... Tant,
que no és gens senzill trobar cap altre mitjà escrit a Alacant
amb una orientació tan clara, oberta i sense reserves. No cal
parlar de la llengua en què està escrit, que només trobarem
puntualment en algun article publicat en El Luchador o en el
Diario de Alicante pels col·laboradors de l’ARA o amb motiu
de les festes de les Fogueres en alguna publicació d’habitud
poc preocupada per la cura ortogràfica.
Per tancar aquest apartat, deixarem parlar Enric Valor sobre
altres provatures ja conegudes de final incert:
He escrit moltes altres coses que s’han perdut: una obreta
que es deia Tanagra, publicada a Alacant; tot el que es va
publicar a Alacant, que no eren coses importants, es va perdre
perquè van entrar els nacionals i ho van cremar tot sistemàticament:
tota la premsa, una revista d’Elx, una revista
d’Alacant que es deia El Luchador on jo escrivia sobre catalanisme
totes les setmanes, tot s’ha perdut. I una novel·la que
s’intitulava El misteri del Canadian. Jo ja hi tenia experiència,
havia fet contes i novel·les curtes. La novel·la tenia unes
dues-centes pàgines i era mig policíaca i mig amorosa; la vaig
donar a en Miquel Duran i Tortajada que estava molt relacio-
nat amb Barcelona, no sé si em va parlar de Proa, i l’home
la hi va enviar. En acabar la guerra vaig anar a preguntar-li
com havia anat la cosa i em va dir: «La vaig enviar el dia 17
de juliol de 1936». Ni el tren va arribar a Barcelona. Vaig intentar
tornar-la a escriure, però jo, el 1939 era un home tan
diferent del de 1936, que no hi vaig poder. 64
Tot i que la narrativa i l’article periodístic —de tema lingüístic
o ideològic— són els gèneres més coneguts del Valor d’aquells
anys, en El Tio Cuc va posar en pràctica també la poesia. Parlant
de la redacció de Coloma Pellicer, diu: «últimament fins
i tot vaig escriure versos, versos horrorosos, il·legibles, i me’ls
publicava. No era poesia pura sinó descriptiva, versos sobre la
muntanya, sobre la neu...». 65 Només a tall d’exemple, transcrivim
unes estrofes de 1934 que ben poc tenen a veure amb la
sornegueria habitual d’aquest setmanari que no deixava canya
dreta:
Brum el vent a mitja nit
tronant en el ximenall;
la neu el mas ha reblit,
i al camp no es veu ni un flocall.
Però tenim un llenyer
de troncs d’olivera i pi,
bon pa de dacsa i bon vi.
Per això, vixca gener!
Hui fa fred i demà plou.
Tothom es fica a la llar.
El llaurador sempre es mou
i espart comença a picar.
Treball sempre se’n pot fer
i el mes aixina es fa ric.
Per això content n’estic
i cride, vixca gener!
Sempre el ventpluig cap avall
i els bancals empantanats;
mes, com un verdenc plomall,
van naixent tots els sembrats
entremig del ventisquer,
de l’aiguamoll entremig.
Per això tot-déu afig
ben content, vixca gener!
Cant al mes de gener
Els preàmbuls d’una trajectòria
Fa granissol sense por;
els sostres de valent bat
el vent d’hivern sense cor,
donant tothora combat.
I a una porta del carrer,
els seus festejos trenant,
els nuvis no es van gelant
i diuen, vixca gener!
De gom a gom dels rastells
cau l’aigua per la ciutat,
i es tanquen prompte els pastells
i tot sembla estar barrat.
Però l’orquestra el tercer
xotis va a tocar al ball,
dins del sorollós riall
que crida, vixca gener!
Gener poètic de neu;
gener poètic de balls;
gener poètic de vent
que trona en els ximenalls.
Al misteris dels carrers
del poble en tes llargues nits,
o al cabaret ben farcit,
o a la llar dels masovers
dins del mas de neu reblit,
hom crida VIXCA GENER! 66
En conclusió, podem dir que aquella estada d’Enric Valor a
Alacant —tot i que fou curta, de només un parell d’anys— el
va posar en contacte amb personatges clau de la ciutat. Polítics,
periodistes, metges, maçons... van treballar amb ell i li
oferiren la confiança que calia per fer que Alacant, la ciutat
més important del sud valencià, es descobrira com a part de
les terres valencianes i preparara el camí de l’autonomia. I amb

aquella consciència, Alacant retrobava també la dignitat de la
seua llengua i aprenia a escriure-la amb les modestes lliçons
que un setmanari satíric publicava a càrrec d’un jove vingut
de Castalla que vivia en un xalet a la vora del castell de Sant
Ferran i estudiava Comerç. Enric Valor devia ser el xiquet entre
tots aquells homenassos...
Ben mirat, aquelles petites dedicacions de Valor a Alacant posaren
totes les bases, totes, de les seues ocupacions futures com
a narrador, corrector lingüístic, difusor de la normativa i, també,
foren el fonament de les relacions culturals que trobarem
fermament establides després de la Guerra Civil fins als seus
últims anys amb els intel·lectuals valencians de primera fila,
tan influents i decisius per a la nostra llengua. Per tot això,
podem qualificar aquells dos anys d’activitats com a cabdals
dins de la seua biografia, el pòrtic a una vida cultural i cívica al
servei del poble valencià.
63 «Discurs pronunciat per Enric
Valor i Vives amb motiu de la seua
investidura com a doctor honoris
causa per la Universitat d’Alacant»
(05.11.1999).
64 Tomàs Llopis (1985): «Entrevista
amb Enric Valor», L’Aiguadolç, 1,
Institut d’Estudis Comarcals de la
Marina Alta, Dénia, p. 24. Entre
altres, vegeu també R. Serrano
(1995): Converses amb un senyor
escriptor, pp. 57-71.
65 T. Llopis (1985): «Entrevista
amb Enric Valor», p. 13.
66 El Tio Cuc, 558 (13.01.1934).
Poema datat a Alacant l’1 de gener
de 1934.
Enric Valor. El valor de les paraules { 45

_L’obra rondallística: la literaturització
dels relats tradicionals orals
Joan Borja i Sanz / Universitat d’Alacant
Enric Valor i Vives (Castalla, 1911 - València, 2000) va ser
—així ho recullen les enciclopèdies— novel·lista i gramàtic.
Com a autor de L’experiment de Strolowickz (1931), L’ambició
d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), La idea de
l’emigrant (1982), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó
(1991), ningú no en podria qüestionar ara com ara el notable
protagonisme, d’Enric Valor, en la normalització de la novel·la
valenciana contemporània; i, així mateix, la simple referència a
obres com Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge
(1971), Curso medio de gramática catalana referida especialmente
al País Valenciano (1973), Curs mitjà de gramàtica
catalana, referida especialment al País Valencià (1977), La flexió
verbal (1983), Temes de correcció lingüística (1983), Vocabulari
fonamental (1988), Vocabulari escolar de la llengua (1989) o
Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes (1993)
fa innecessari qualsevol tipus d’aclariment respecte de les decisives
aportacions que, al seu moment, el senyor Valor va fer a
l’estudi, la codificació, la divulgació i la regulació gramatical de
la llengua dels valencians.
Sovint tinc la sensació que Enric Valor, amb la seua obra polifacètica
i monumental, provava d’omplir amb un titànic esforç
personal els buits importants que, dins l’àmbit valencià,
s’evidenciaven en la tradició lingüística i literària. Així, l’escriptor
de Castalla va atendre tant la necessitat d’adaptar criteris
normatius a les especificitats lingüístiques valencianes com
també la necessitat paral·lela de divulgar una gramàtica on es
recolliren tals criteris normatius —ortogràfics, morfosintàctics
i lèxics— i, de més a més, la urgència de disposar, en narrativa,
d’un model de llengua literària digne i equilibrat: respectuós
amb els referits principis normatius i alhora còmplice amb
46
l’expressivitat espontània i la vivacitat dialectal de l’idioma a
les comarques valencianes. Si com a lingüista proposava i divulgava
criteris gramaticals, com a narrador s’implicava a configurar
un model de llengua concret, que acabaria sent decisiu
per als escriptors valencians posteriors. Per aquest cantó —el
de novel·lista—, l’admirable esforç creatiu d’Enric Valor contribuïa
a pal·liar el dèficit de tradició en un gènere clau per a
la normalització literària i cultural. Exposem-ho clar i sense
embuts: els valencians, amb una Renaixença com de mentidetes,
i sense un modernisme literari ni un noucentisme —de cap de
les maneres— homologables als de Catalunya, havien quedat
orfes de tradició novel·lística, i també d’institucions compromeses
i implicades en la normativització de la llengua. Vistes
les coses des de la distància, és com si Enric Valor, tot sol, i
partint d’una formació autodidacta, haguera assumit el doble
repte d’actualitzar i posar al dia per al cas valencià els treballs
lingüístics no fets i el corpus novel·lístic no disponible. Per
dir-ho ràpid i malament: Enric Valor esdevé, en la tradició cultural
valenciana, com una mena de Pompeu Fabra i, al mateix
temps, un Narcís Oller i una Víctor Català junts.
Amb tot i això, el vessant més remarcable en l’obra de Valor potser
no és ni l’un ni l’altre: ni el de lingüista ni el de novel·lista.
Perquè amb la perspectiva dels anys, fa l’efecte que l’escriptor
de Castalla és reconegut i recordat com a autor de L’ambició
d’Aleix i del Cicle de Cassana; com a artífex de La flexió verbal,
sí. Però sobretot —sobretot, sobretot, sobretot— com l’autor
de les Rondalles valencianes: la singularíssima literaturització
dels relats tradicionals que, prosseguint el joc d’equivalències
nominals, sembla suplir entre valencians l’absència d’un Antoni
M. Alcover o un Joan Amades.

Enric Valor. El valor de les paraules { 47
«[...] li eixia a l’encontre el fabulós drac dels set caps.» [dibuix d’Enric Banyuls]

Enric Valor, Rondalles valencianes (València: Torre, 1950-1958)
Resulta indiscutible: Enric Valor s’ha erigit en un referent ineludible
—segurament el més conegut i reputat— de l’etnopoètica
valenciana. Tanmateix —cal consignar-ho de seguida—
les trenta-sis Rondalles valencianes de Valor tenen un interés
que va molt més enllà d’una pura fixació del patrimoni oral o
el simple testimoni folklòric. Perquè l’escriptor de Castalla no
és ni se sent un folklorista: no un folklorista a la manera, per
exemple, d’un Francesc Martínez i Martínez ambicionant rescatar
i fixar en llibres tants elements de la cultura popular com
resultara possible. En Enric Valor —ho formularem així—
l’interés de les rondalles se centra principalment en la potencialitat
literària: com a matèria primera d’un projecte personal
en què l’arquitectura argumental dels relats populars aporta un
pretext (una base suggeridora i consistent) per a fer progressar
i desenvolupar l’instint narrador. I això, d’acord amb unes estratègies
discursives que faran, de les Rondalles valencianes, una
obra original sense equivalències fàcilment recognoscibles en
la literatura europea contemporània.
Cal consignar també, de primeres, que les circumstàncies del
context van tenir una certa importància —una importància
certa— en la singular configuració de les Rondalles valencianes.
No podem oblidar que el corpus rondallístic valorià es
va anar conformant en successives publicacions entre 1950 i
1976, quan les persecucions culturals del règim franquista condicionaven
i restringien les possibilitats de publicació a l’Enric
Valor novel·lista. Són sobradament coneguts, sense anar més
lluny, els problemes que l’escriptor va tenir amb la censura per
a publicar L’ambició d’Aleix. 1 I —poca broma— els vint-i-vuit
mesos de presidi patits a la Cárcel Modelo de València, tocant
Mislata, entre 1966 i 1968. En aquests mesos, precisament
—i l’anècdota transcendeix la simple curiositat—, Enric Valor
hauria redactat la meitat de les Rondalles valencianes, segons
explica en les Converses amb un senyor escriptor publicades per
Rosa Serrano:
48
Des del punt de vista del meu amor a la literatura, els vinti-vuit
mesos de sofriment que implica la pèrdua de llibertat,
la meua llarga estada a la Modelo em va permetre escriure
bastant. De les trenta-sis rondalles que he literaturitzat després
d’un llarg i interessant treball d’arreplega pel sud del
País Valencià, la meitat, la meitat, o siga divuit, foren redactades
per mi en aquella trista oportunitat, ja que les autoritats
d’aquella institució m’ho varen permetre. A tal efecte
van deixar que, de casa meua, em portassen les notes que jo
havia pres en les meues excursions de recerca per valls, foies
i muntanyes. Fins i tot vaig disposar-hi de la meua màquina
d’escriure, dels meus diccionaris i de tot el paper necessari.
(Serrano 1995: 115-116)
Representem-nos l’escena del senyor Enric Valor, amb uns 55
o 56 anys, literaturitzant rondalles —màquina d’escriure, anotacions,
paper, diccionaris— dins la Modelo de Mislata. 2 I la
força expressiva de la imatge no solament ens estalvia haver
d’insistir en la importància decisiva del context polític i social
per a l’obra de Valor: endemés, permet copsar els perfils d’un
projecte literari com aquest, que se situa als antípodes dels treballs
etnopoètics convencionals, centrats en eixides de camp i
expedicions de recerca directa. Si l’estudi del folklore pot tenir
l’objectiu de documentar i recollir textos orals —amb taquigràfica
fidelitat— just en el moment en què se’n produeix l’acte
etnopoètic, en el cas de Valor hem de parlar d’una recreació
literària feta en diferit, a partir d’anotacions disperses o del simple
record de les narracions escoltades anys enrere, en el temps
de la infantesa i tot. 3 L’èmfasi —per així expressar-ho— no és
etnopoètic, sinó essencialment literari.
Això a part —vull dir: consideracions filològiques al marge—,
no deixa d’entendrir, per humana, la confessió de Valor sobre
els efectes anímics i terapèutics que, durant els mesos de presidi,
va trobar en la recreació de les Rondalles:
Haig de fer constar que la redacció de les dívuit rondalles en
aquell ambient depressiu i amb tantes dubtoses incògnites
de futur, em va equilibrar moltíssim espiritualment i també
m’atenuava la forta nostàlgia que tenia pel territori meridional
valencià i la seua gent. (Serrano 1995: 116) 4
Siga com vulga, el cas és que les rondalles aportaven a l’escriptor
un material d’aparença innòcua que no presentava
problemes als ulls de la censura: els relats populars, tanmateix,
adquirien a les seues mans sucoses possibilitats expressives, i
brindaven l’oportunitat de promoure, des de l’incombustible
compromís cívic, una identitat valenciana decididament compromesa
amb la genuïnitat cultural del país; fet i fet, una identitat
valenciana que ja era intrínseca a les mateixes narracions
populars que havia de recrear. En les citades Converses d’Enric
Valor amb Rosa Serrano, l’escriptor reconeix sense embuts que
el projecte de les Rondalles va ser alimentat per les circumstàncies
del règim i els efectes coercitius de la censura; i testimonia,
igualment, l’ascendència decisiva de Manuel Sanchis Guarner

—manifasser impagable— perquè Enric Valor n’assumira el
repte: 5
Ací, dins l’Estat Espanyol, no minvava la rigidesa de la
censura de Madrid. Fou, tornant arrere en el temps, quan
Sanchis Guarner em va parlar de fer jo un extens corpus
rondallístic a partir de la prova que havia publicat a l’editorial
Torre. «Enric, no veus que no volen que els valencians
publiquem novel·les en vernacle? A més a més fa falta que
algú intente la feina de literaturitzar la tradició oral valenciana,
que en aquestes èpoques de ràdio i televisió pot perdre’s.»
Convençut, comencí la replega de temes folklòrics rondallístics
en persones generalment velles, pel meu conegudíssim
sud valencià. (Serrano 1995: 119)
Curiosament, anys després, quan el 1975 es publicaria el primer
volum de l’Obra literària completa d’Enric Valor a l’editorial
Gorg, el mateix Sanchis Guarner en faria el pròleg 6 i hi
encertaria en el centre de la diana amb algunes valoracions
sobre la positiva vàlua literària dels textos valorians, i sobre el
to popular —d’inspiració oral, aparença desencongida i sabor
col·loquialitzant— en el model de llengua. Així, per exemple,
parlant de les rondalles com a gènere folklòric, sosté que:
Exigeix que el rondallaire erudit sàpia narrar el conte tot i
conservant-ne el to i la llengua popular. Tasca ben difícil en
què el nostre escriptor ha reeixit plenament. Muntanyenc
que ha viscut molts anys en ambients lingüísticament purs,
novel·lista i gramàtic, Enric Valor és segurament el prosista
valencià actual més fresc, sucós, ric i acolorit, que contribueix
a l’esplendor de l’idioma amb una exuberant aportació
de les comarques meridionals, tan passives i menystingudes.
(Sanchis 1975: 12)
No menys punteria demostra Sanchis quan focalitza l’interés
del treball valorià atenent les circumstàncies històriques del
context valencià. En efecte, conscient de la importància dels
referents etnopoètics per a l’afirmació d’una identitat com la
valenciana, apel·la ja en les primeres paraules a les implicacions
que la cultura popular té amb «la consciència comunitària» o
«el patrimoni espiritual col·lectiu», i recorda tot seguit —carre-
1 El mateix any 1950 en què es publica
en la col·lecció «L’Espiga» de
l’editorial Torre el primer volum de
Rondalles valencianes, Enric Valor presenta
a la censura l’original de L’ambició
d’Aleix, però no serà sinó el 1960,
deu anys més tard, quan, després de
moltes gestions infructuoses, se’n
podrà imprimir una versió mutilada
i refeta.
2 Enric Valor agraeix aquests privilegis
a la consideració del director de
la presó. Com a dada anecdòtica podem
apuntar que, fins i tot, li van permetre
impartir classes de valencià als
interns, atenent el fet que, per raons
òbvies —i no exemptes de significació—,
hi havia un elevat percentatge
de reclusos que hi tenien un interés
positiu: «Cal dir que el director era
un senyor catalanoparlant, fill d’Eivissa
o de Menorca. Ja no ho recorde
bé. Va saber la meua passió per la
normalització lingüística a través de
les publicacions a Levante i Jornada
i em va dir: “Senyor Valor, si vol pot
donar, amb molta prudència, classes
de valencià als seus amics i als altres
interns que ho desitgen. Així, la gent
s’entreté, i com ara hi ha ací tants
nacionalistes!”» (Serrano 1995: 116).
A més de la literaturització de les
rondalles, Enric Valor va aprofitar el
temps a la presó per a fer progressar
el treball com a gramàtic: «En vista
d’aquella bona disposició, també en
la màquina d’escriure de l’escola, a
primeries i amb la meua després, vaig
redactar un Curso medio de gramática
catalana referida especialmente al Pais
valenciano, que es publicà més avant.
També vaig començar a ordenar centenars
de lliçons del Parlem bé de Jornada
per escriure el llibre Millorem el
llenguatge, que després publicà també
Joan Senent» (Serrano 1995: 116).
Precisament, en el tracte considerat
que Enric Valor va rebre a la presó,
degué tenir un pes o un altre el fet
que un home tan prestigiós i influent
en la societat valenciana com el Sr.
Joan Josep Senent Anaya el visitara
regularment, en qualitat d’advocat.
Com a última curiositat, podem consignar
que fruit de les «belles converses»
mantingudes entre tots dos a la
sala de lletrats de la Modelo va nàixer
el projecte de la futura revista Gorg,
que efectivament es publicaria entre
1969 i 1971 (cf. Serrano 1995: 94).
3 En aquest sentit, resulten ben significatives
les paraules testimonials
del mateix Valor quan evoca els anys
d’infantesa i les rondalles que sa mare
i la serventa li explicaven, uns relats
que anys a venir també acabarien sent
literaturitzats en les Rondalles valencianes:
«En el pla de les contarelles i
de les rondalles, també vaig gaudir.
Ma mare ens contava Abella, versió
rondallística del tema de la Bella i
la Bèstia. També ens contava coses
una serventa intel·ligent (en el futur
arribà a ser molt culta), que es deia
Antònia Bernabeu que va entrar de
catorze anys. Ella em va explicar la
història de Les velletes de la Penya Roja
que jo, molts anys després, vaig literaturitzar
amb gran interés [...]. Ella
i la meua mare ens contaren moltes
rondalles. De les que dic “arreplegades
a Castalla” generalment o és Tona,
Toneta (o siga Antònia Bernabeu), o
és ma mare qui me les ha contades»
(Serrano 1995: 41). «Les velletes i la
Penya Roja» ja apareix elaborada en el
primer volum de les Rondalles valencianes
de l’editorial Torre (1950: 36-
51) —i també adaptada en les Rondalles
gironines i valencianes, d’Edicions
Ariel, amb el títol «Les dues velles»
(1951: 88-104)—; «Abella», per la
seua part, va ser publicada per primera
volta en Meravelles i picardies,
vol. i, de L’Estel (1964: 169-204). A
més d’aquestes dues rondalles, són
«arreplegades a Castalla», segons Valor,
diverses rondalles en cadascun
dels volums publicats al llarg del
temps: «Joan Ratot» (1950: 5-11),
«La rabosa i el corb» (1950: 52-62),
«Comencilda, Secundina i Acabilda»
(1951: 49-62), «Joan Antoni i els
torpalls» (1958: 5-38), «Peret» (1964:
67-86), «El xiquet que va nàixer de
peus» (1964: 97-138), «Els tres plets
de Pasqua Granada» (1964: 139-
167), «El jugador de Petrer» (1970:
145-162), «L’envejós d’Alcalà» (1975:
168-184) i «Llegenda del palleter»
(1976: 211-219). De «Don Joan de la
Panarra» (1970, 163-204 ) diu que és
«arreplegada a Castalla i Callosa d’En
Sarrià». Finalment, tot i que d’«Els
guants de la felicitat» no se n’indica
procedència, en una entrevista posterior
Valor aclareix: «Me la va contar
Isabel Munllort, una camperola molt
llesta, cap de peça també. Va estar de
mitgera molts anys en Brossa. Un
mas de mil pomeres. Me la va contar
molt fragmentada» (Lluch i Serrano
1989: 37). Es tracta, sens dubte, de
la mateixa informant de Xixona que
Valor consigna per a «Esclafamuntanyes»
(Lluch i Serrano 1989: 38;
Albero 2005b: 225). Així doncs, del
conjunt de trenta-sis rondalles, tretze
són arreplegades a Castalla; nou a
Bèlgida; cinc a Penàguila; quatre a Xixona;
una a Muro del Comtat; una a
Biar; una a Benifallim; una a Castalla
i Callosa d’en Sarrià, i una a la Vall
de Tavernes.
4 Tal com podem observar, l’escriptor
insisteix a remarcar en la conversa
la xifra de «dívuit rondalles» —«la
meitat, la meitat, o siga divuit»— literaturitzades
a la presó. Efectivament,
en els anys del presidi (1966-1968),
Valor tenia encara pendents de publicar
divuit de les trenta-sis rondalles:
n’havia literaturitzat ja onze en
tres llibrets de l’editorial Torre, i set
en el primer volum de Meravelles i
picardies (1964); les divuit restants
apareixerien després de l’experiència
carcerària: quatre en el segon volum
de Meravelles i picardies (1970) i
catorze en els dos volums de l’Obra
literària completa (1975-1976). Tanmateix,
entre aquestes últimes catorze
rondalles, hi ha les nou recopilades a
Bèlgida («Nabet», «El ferrer de Bèlgida»,
«La mare dels peixos», «El castell
del Sol», «El darrer consell», «L’amor
de les tres taronges», «El pollastre de
festes», «El príncep desmemoriat» i
«La mestra i el manyà»), les quals haurien
estat elaborades posteriorment, a
partir de materials arreplegats a la primeria
dels setanta (cf. Joan A. Micó
2009). Així doncs, quines van ser les
divuit rondalles literaturitzades per
l’escriptor a la presó? Hi exagerava,
Valor? Cal pensar que les rondalles de
Bèlgida van prendre ja forma en els
anys de presidi? O és que simplement
hi comptava, entre «la meitat, la meitat,
o siga divuit», la revisió dels textos
anteriorment publicats?
5 Ja abans podíem documentar un
bell testimoni de l’escriptor en aquest
mateix sentit: «De miracle les vaig
fer. Això, en un país normal, no ho
haguera fet. Com que no es podia
fer novel·les, vaig fer rondalles. I jo
tenia una certa il·lusió de fer rondalles;
quan vaig començar em va agafar
l’agre de la terra» (Lluch i Serrano
1989: 33).
6 En aquest pròleg, Sanchis Guarner
reprodueix el que ja havia embastat
per al segon volum de Meravelles i
picardies en L’Estel (1970).
Enric Valor. El valor de les paraules { 49

gat de raó— el dolorós dèficit d’atenció històrica que, quant a
la recopilació i l’estudi de les rondalles, s’ha produït en l’àmbit
valencià des de la Renaixença:
50
Tampoc no dedicaren gaire atenció a les rondalles —i molt
poc al folklore— els intel·lectuals valencians de la Renaixença,
que no seguiren en això l’exemple dels seus col·legues del
Principat i Mallorca. Tal desatenció fou irreparable, car en
el segle xix, en l’època preindustrial, l’inventari del folklore
valencià hauria estat una tasca relativament fàcil, moltíssim
més que no ara. (Sanchis 1975: 10-11)
Un repàs als precedents d’Enric Valor porta Sanchis Guarner a
considerar els noms de Joaquim Martí Gadea, Francesc Martínez
i Martínez, Francesc Badenes i Dalmau i Josep Pasqual
Tirado: noms discrets que tot just suggereixen un oasi ací i
allà enmig del colossal desert. Calia, per tant, evidenciar-ne la
urgència davant els riscos del que actualment anomenaríem
globalització cultural. Per això, no s’està de contraposar, al buit
valencià, «les grans col·leccions estrangeres de contes populars
—de Grimm, de Perroult, d’Andersen, etc.—, molt belles i
prou completes, però que no són nostres» i el model envejable
d’Antoni Maria Alcover i el seu Aplec de rondaies mallorquines,
que ell tan bé devia conéixer durant els anys a Mallorca (1943-
1959): 7
Prop de nosaltres, Mallorca ha tingut la sort que Mn. Antoni
Mª Alcover recollís el seu monumental Aplec de Rondaies
mallorquines, una de les millors col·leccions rondallístiques
del món, i els mallorquins l’estimen i conreen. (Sanchis
1975: 11)
Enric Valor, Meravelles i picardies (València: L’Estel, 1964-1970)
En aquest sentit devien apuntar, ben probablement, les reflexions
de Sanchis Guarner a què Valor al·ludeix en les Converses
amb Rosa Serrano quan refereix la notable influència del filòleg
valencià en l’origen de les Rondalles:
En aquelles tertúlies vaig sentir parlar sobre diversos temes
literaris que els estudiosos coneixien molt millor que jo. I
entre aquests, el de la rondallística, de la qual va parlar molt
extensament Manuel Sanchis Guarner en diverses ocasions
quan venia de Mallorca. (Serrano 1995: 96)
«Aquelles tertúlies» eren, naturalment, les cèlebres reunions
literàries que, amb «regust romàntic d’una més o menys acusada
clandestinitat» —en paraules de Valor—, tenien lloc els
dimarts a la nit a casa de Miquel Adlert. 8 El fet és digne de ser
subratllat, perquè és precisament al caliu d’aquestes tertúlies i
de l’anomenat grup Torre que la literaturització de rondalles,
en Valor, comença a prendre una forma concreta: la publicació
de tres volumets de Rondalles valencianes, els anys 1950, 1951
i 1958, en la col·lecció «L’Espiga» de l’editorial Torre, dirigida
per Xavier Casp i Miquel Adlert:
Jo n’estic molt agraït, perquè a partir d’aquí vaig començar
a posar en pràctica la meua innata vocació: escriure prosa
seriosament. Aquelles notícies crítiques sobre la importància
i el valor de la literatura oral i tradicional dels pobles, em
va convèncer i il·lusionar per a literaturitzar un volumet de
rondalles recorrent a les que ja havia sentit contar d’infant.
Llavors, per iniciativa i consells de Sanchis i, davant la conformitat
de Casp i Adlert, vaig provar a redactar tres volumets
de rondalles d’unes 60 pàgines cadascun, que l’editorial
Torre va tenir la gentilesa de publicar-me a partir de 1950.
(Serrano 1995: 98)
Fet i fet, el corpus de les Rondalles valencianes de Valor pren
una base inequívoca en aquests inicials volums de rondalles.
Així, el 1950 9 veien ja la llum editorial, en una primera versió,
«Joan-Ratot», «Home roig, gos pelut i pedra redona», «Les
velletes de la Penya Roja» i «La rabosa i el corb»; i al juny de
l’any següent s’acabava d’imprimir el volum segon, amb «Història
d’un mig pollastre», «El castell d’Entorn i no Entorn» i
«Comencilda, Secundina i Acabilda». Uns anys més tard, el
1958, Torre donava a conéixer, en el tercer volum de Rondalles
valencianes, les literaturitzacions valorianes de «Joan-Antoni i
els torpalls», «I queixalets també», «Les animetes» i «La crida
de la rabosa».
Ja en la dècada dels seixanta, Valor prossegueix la publicació
de relats populars personalment literaturitzats a l’editorial
L’Estel —fundada per Adolf Pizcueta i dirigida des del 1962
per Sanchis Guarner—, amb dos nous volums intitulats Meravelles
i picardies. Rondalles valencianes. Així, en el primer volum
d’aquestes Meravelles i picardies el 1964 veien la llum «El
gegant del Romaní», «El patge Saguntí», «Peret», «El dimoni
fumador», «El xiquet que va nàixer de peus», «Els tres plets

de Pasqua Granada» i «Abella». I el 1970 es publicaven en el
segon volum les rondalles «Esclafamuntanyes», «L’albarder
de Cocentaina», «Joan-Antoni i els torpalls» (ja publicada el
1958), «El jugador de Petrer» i «Don Joan de la Panarra».
Per fi, el corpus de les Rondalles valencianes s’acaba de configurar,
tal com actualment el coneixem, en l’Obra literària completa
que l’editorial Gorg va publicar en dos volums, el 1975 i el
1976. Enric Valor afegeix ací, a les vint-i-dos rondalles que fins
al moment havien tingut aventura editorial, catorze noves narracions:
«El llenyater de Fortaleny», «La mare dels peixos», «El
castell del Sol», «Els guants de la felicitat», «L’envejós d’Alcalà»,
«El ferrer de Bèlgida», «El rei Astoret» i «La mestra i el manyà»
en el primer volum, de 1975; i «L’amor de les tres taronges»,
«El príncep desmemoriat», «Llegenda del palleter», «Nabet»,
«El darrer consell» i «El pollastre de festes» en el volum segon,
de 1976. 10
L’extensió de les literaturitzacions que Valor fa d’aquests relats
tradicionals és lògicament desigual, depenent —entre uns altres
factors— de la complexitat narrativa que la versió popular
suggereix: des de les 6 pàgines de «La rabosa i el corb», les 8 de
«I queixalets també!» o les 10 d’«El dimoni fumador», «Peret» i
«Joan Ratot», fins a les 42 d’«El xiquet que va nàixer de peus»,
les 48 d’«El castell del Sol» i «El rei Astoret», les 56 d’«Els
guants de la felicitat» o les 84 d’«Esclafamuntanyes», amb una
mitjana que supera les 27 pàgines i mitja. 11 Es tracta, en qualsevol
cas, d’una literaturització reposada, adelitada, meandriforme,
que sembla assaborir l’alquímia de les paraules —sense
presses ni esclavituds al servei de l’acció—, i que no dubta a
inserir ací i allà seqüències textuals descriptives, de magistral
factura, en pro d’un objectiu nuclear: la literaturització dels
paisatges, els paratges, la història, els hàbits i els costums del
país dels valencians.
I és que el lector model de les Rondalles no és necessàriament
una xiqueta o un xiquet àvid d’accions trepidants. La qüestió
mereix ser formulada categòricament: tal com van ser forjades,
no són les Rondalles valencianes d’Enric Valor relats pensats
per a l’entreteniment de les criatures. Tot el contrari: en les
rondalles de Valor la lenta progressió dels esdeveniments narrats
i la voluntat inequívoca de bastir un projecte literari amb
una certa envergadura pot arribar a avorrir el lector infantil
convencional, que potser tendeix a buscar models discursius
amb major accent en el dinamisme de les intrigues i els fets. El
lector model de les Rondalles valencianes respon, més aïna, al
perfil d’una persona adulta amb capacitat d’assaborir les exigències
d’una proposta literària que, construïda sobre marcs
referencials complexos i rics —val a dir que la prosa rondallística
de Valor apareix adesiara salpebrada de referents enciclopèdics—,
sap jugar el veritable joc de la literatura, que consisteix
a mirar el món, recrear-lo amb el color de les paraules i fer-lo
així créixer en colossal propina. 12
El mateix Enric Valor, quasi cinquanta anys després d’iniciarne
la publicació, reflexionava sobre quines n’havien estat les
prioritats i les estratègies a l’hora de literaturitzar les rondalles:
Tres designis o intencions van presidir la redacció literària
dels temes trobats en boca de muntanyesos i pobletans
d’aquelles belles terres: a) «nacionalitzar» les rondalles, les
7 Convé recordar la notable collaboració
de Manuel Sanchis Guarner
i Aina Moll i Marqués en l’elaboració
del Diccionari Alcover-Moll. També
Valor degué conéixer —potser de la
mà de Sanchis— l’Aplec de rondaies
mallorquines: resulta significatiu que
Valor arribara a fer-ne una adaptació
de «L’abat de la Valldigna», que Pere
Riutort més tard editaria en Els vents
del món. Llevant (1976: 23). Cf. Emili
Casanova (2002: 110-113).
8 En aquesta tertúlia Valor va tenir
l’oportunitat de tractar, entre molts
altres, escriptors i intel·lectuals com
Emili Beüt, Alfons Verdaguer, Joan
Fuster, Sanchis Guarner, Miquel Batllori,
Bernat Garcia, Carles Salvador,
Miquel Dolç, Josep Iborra, Josep
Maria López-Picó, Carles Riba, Francesc
de Paula Burguera, Josep Maria
de Casacuberta, Rafael Villar, Vicent
Andrés Estellés, Maria Beneyto, Jaume
Bru i Vidal, Francesc de Borja
Moll, etc.
9 El primer volum de Rondalles valencianes,
comercialitzat amb un preu
de «15 pessetes», va ser el tercer llibre
que l’editorial Torre va publicar en la
col·lecció «L’Espiga», després de Raïmet
de pastor de Josep Sanç (1949), i
d’Ales o mans de Joan Fuster (1949).
10 Així doncs, el corpus rondallístic
de Valor queda integrat per trenta-sis
rondalles: les onze de l’editorial Torre
(4 de 1950, 3 de 1951 i 4 de 1958),
onze més de les Meravelles i picardies
(7 de 1964 i 4 de 1970) i les catorze
noves de l’Obra literària completa
(8 de 1975 i 6 de 1976). Comptat
i debatut, les següents: «El llenyater
de Fortaleny», «Les velletes de la Penya
Roja», «La mare dels peixos», «El
patge Saguntí», «El castell del Sol»,
«I queixalets també!», «Els guants de
la felicitat», «El gegant del Romaní»,
«L’envejós d’Alcalà», «El xiquet
que va nàixer de peus», «El ferrer de
Bèlgida», «El rei Astoret», «El dimoni
fumador», «El castell d’Entorn i no
Entorn», «La mestra i el manyà», «Esclafamuntanyes»,
«Abella», «L’albarder
de Cocentaina», «L’amor de les
tres taronges», «El príncep desmemoriat»,
«El jugador de Petrer», «Joan-
Antoni i els torpalls», «Llegenda del
palleter», «Home roig, gos pelut i pedra
redona», «Les animetes», «Peret»,
«Els tres plets de Pasqua Granada»,
«El pollastre de festes», «Don Joan
de la Panarra», «Nabet», «El darrer
consell», «Joan Ratot», «La rabosa i el
corb», «Història d’un mig pollastre»,
«La crida de la rabosa» i «Comencilda,
Secundina i Acabilda». Són els relats
que queden definitivament fixats
l’Obra literària completa, vol. i i ii
(1975-1976), i en els vuit volums que
la Federació d’Entitats Culturals del
País Valencià va publicar entre 1984
i 1988 (i que Edicions del Bullent
ha représ fins a l’actualitat). Aquesta
edició en vuit volums fa desaparéixer
la classificació en «Rondalles de tema
meravellós», «Rondalles de tema
costumista» i «Rondalles d’animals
personificats» que, amb poc convenciment,
Enric Valor proposava en
l’Obra literària completa: «aquesta
divisió, per bé que útil com ha trobat
la casa editora, no es pot prendre
en un sentit absolutament rigorós»
(1975: 26). Per últim, quant a les edicions
de les Rondalles valencianes, cal
apuntar que el 1985 Gregal Llibres
va començar a editar una adaptació
de les rondalles feta per Rosa Serrano
amb la col·laboració del mateix Enric
Valor: aquesta versió abreujada és la
que, posteriorment, a partir de 1992,
han publicat les editorials Albatros i
Tàndem.
11 Aquest còmput pren com a referència
l’edició de Bullent, en què la
maquetació deixa, quant a extensió
de pagines, el resultat següent: «El
llenyater de Fortaleny», 32 pp.; «Les
velletes de la Penya Roja», 22 pp.; «La
mare dels peixos», 30 pp.; «El patge
Saguntí», 26 pp.; «El castell del Sol»,
48 pp.; «I queixalets també!», 8 pp.;
«Els guants de la felicitat», 56 pp.; «El
gegant del Romaní», 38 pp.; «L’envejós
d’Alcalà», 22 pp.; «El xiquet que
va nàixer de peus», 42 pp.; «El ferrer
de Bèlgida», 24 pp.; «El rei Astoret»,
48 pp.; «El dimoni fumador», 10 pp.;
«El castell d’Entorn i no Entorn», 38
pp.; «La mestra i el manyà», 32 pp.;
«Esclafamuntanyes», 84 pp.; «Abella»,
38 pp.; «L’albarder de Cocentaina»,
24 pp.; «L’amor de les tres taronges»,
36 p.; «El príncep desmemoriat»,
30 pp.; «El jugador de Petrer», 20
pp.; «Joan-Antoni i els torpalls», 30
pp.; «Llegenda del palleter», 14 pp.;
«Home roig; gos pelut i pedra redona»,
26 pp.; «Les animetes», 14 pp.;
«Peret» 10 pp.; «Els tres plets de Pasqua
Granada», 30 pp.; «El pollastre
de festes», 28 pp.; «Don Joan de la
Panarra», 38 pp.; «Nabet» 16 pp.; «El
darrer consell», 22 pp.; «Joan Ratot»,
10 pp.; «La rabosa i el corb», 14 pp.;
«Història d’un mig pollastre», 12 pp.;
«La crida de la rabosa», 6 pp., i «Comencilda;
Secundina i Acabilda», 16
pp.
12 «Quin tipus de lector proposen
les rondalles d’Enric Valor?» és, precisament,
el títol d’un treball en què
Gemma Lluch (1996) aporta un seguit
de reflexions sobre la qüestió.
Enric Valor. El valor de les paraules { 51

Enric Valor, Esclafamuntanyes
(València: Tàndem, 1995)
52
quals moltes vegades sense fixació de territori on s’esdevenen
les accions, em semblava que perdien realitat, i així les
he situades en muntanyes o costes conegudes pertanyents a
pobles de so i arrel valencians, a vegades solament indicats;
b) descriure els nostres paisatges, donar a conéixer bastants
plantes nostres i alguns arbres dels nostres boscos, posar
noms valencians, tot presentant-los amb el nostre humor
peculiar, als diversos personatges; i c) utilitzar un llenguatge
planer, popular però correcte, ric de vocabulari com és
el valencià que jo vaig aprendre en la meua infantesa i la
meua primera joventut: fer-ne literatura dins el gènere i no
folklore a seques. És a dir, fer una obra que, tot distraent —i
si era possible divertint—, procuràs alhora una mica d’ensenyament
del nostre català. També, no cal dir, fer paleses
moltes peculiaritats psicològiques i costumistes de la nostra
estimada gent de la muntanya i del pla. (Valor 1999: 23-24)
Aquesta reflexió d’Enric Valor, feta amb els 87 anys ja complits,
és del tot bona perquè —així ens ho sembla— para damunt la
taula alguns dels ingredients més significatius que caracteritzen
en última instància el gran projecte literari que són les Rondalles
valencianes. És a saber: l’ancoratge geogràfic 13 i temporal; 14
la voluntat de promoure la identitat i l’autoestima dels valencians
actualitzant-ne, cultivant-ne i dignificant-ne l’imaginari
col·lectiu; l’ambició de literaturitzar el país i retornar-lo als lectors
amb el plus d’una delectable percepció miticoliterària; 15
la recreació del ric patrimoni etnogràfic valencià; el bastiment
d’un model de llengua vàlid —«popular però correcte»— per a
la narrativa valenciana contemporània, i en últim terme, la seducció
(«tot distraent —i si era possible divertint») d’un públic
lector en valencià, en un moment en què el mercat editorial
a males penes albirava horitzons més enllà de la indigència.
Mentre Joan Fuster (1960, 78) propugnava que «La primera
obligació d’un escriptor és de fer-se llegir», l’escriptor castallut
semblava conscient que, per a aquesta obligació moral de «ferse
llegir», literaturitzar els relats tradicionals orals era un filó
d’enormes possibilitats: un filó que, de més a més, s’adeia als
afanys literaris del senyor Valor com el barret al cap. 16
«Fer-ne literatura dins el gènere i no folklore a seques»: heus-ne
ací, efectivament —ja hi hem insistit prou—, la pedra angular
de les Rondalles valencianes. 17 Tanmateix, a pesar de l’èmfasi en
la voluntat literària, els relats valorians tenen també un interés
extraordinari des de perspectives etnopoètiques. No li podem
regatejar raons a l’investigador Jaume Albero quan afirma que
«Malgrat la literaturització a què han estat sotmeses, les rondalles
de Valor continuen essent mereixedores de l’etiqueta
de conte popular, en tant que de literaris no ho són, i, a més,
són lluny del tractament que han donat al gènere altres autors
més clarament literaris com E. T. A. Hoffman, Oscar Wilde o
Hans Christian Andersen. De la mateixa manera que s’esdevé
amb Basile, Straparola o Alcover, en l’espectre narratiu que va
del folklore a la literatura, la col·lecció d’Enric Valor pot situar-
se en un punt intermedi» (Albero 2004a: 272). I també en
té, de raó, quan constata: «Malgrat que les rondalles d’Enric
Valor han estat manllevades a la tradició oral per ser difoses en

un mitjà escrit, no han perdut el seu caràcter de folklòriques»
(Albero 2006: 9). Precisament, la importantíssima tesi doctoral
d’aquest estudiós valorià resulta clarivident per a demostrar
que «Encara que Enric Valor ha usat les rondalles com a plataforma
per a novel·lar, cal insistir a dir que ha fet moltes concessions
a la tradició folklòrica» (Albero 2004a: 263). 18
13 Enric Valor traeix conscientment,
en les seues Rondalles, la indefinició
d’espai i de temps tan característica
dels relats populars. Així, les intrigues
es desenvolupen en llocs tan concrets
com Alcalà de la Jovada, les altes
penyes de Beniaia, la serra d’Aitana
i la Vall d’Alcalà («L’envejós d’Alcalà»);
la serra i la foia de Castalla, les
penyes de Montfort, les illes Balears,
el racó de l’Espartosa i la bassa dels
Ullals («El corb i la rabosa»); la serra
de Castalla i el barranc del Negre
(«Joan Ratot»); Banyeres, la serra de
Mariola, Alcoi, Ontinyent, València
i Catarroja («Abella»); el Carrascal de
Castalla i la Font de la Carrasca («Comencilda,
Secundina i Acabilda»);
Bèlgida («Nabet»); Petrer, Monòver i
Novelda («El jugador de Petrer»); la
Ribera de Xúquer i la serra de Corbera
(«El llenyater de Fortaleny»);
Biar («Les animetes»); Castalla i el
Puigcampana («Joan-Antoni i els
torpalls»); Alcoi i Castalla («Els tres
plets de Pasqua Granada»); Cocentaina
i la Canal d’Alcoi («L’albarder
de Cocentaina»); Bèlgida («El ferrer
de Bèlgida»); Dénia, el cap de Sant
Antoni, la badia de Xàbia, la cala de
la Granadella, la serra del Carrascal
d’Alcoi, el port de l’Aigüeta Amarga,
la foia de Castalla i Onil («La mare
dels peixos»); el camí d’Alacant i
Castalla («Llegenda del palleter»);
Penàguila («I queixalets també!»); Aitana,
el Benicadell, la serra de Mariola,
Benillup, les serres Gredoses («El
castell del Sol»); la foia de Castalla,
el port de Biar, el pantà de Tibi, les
serres de la Carrasqueta i de la Penya
Roja, Cocentaina i la Vall d’Albaida
(«El xiquet que va nàixer de peus»); la
serra de la Safra, Agullent, Ontinyent,
el port d’Albaida, la serra de Castalla
i la vall d’Elda («El rei Astoret»); la
Vall d’Albaida, Bèlgida, el Benicadell,
el barranc dels Molins, Albaida,
Montaverner, Benigànim, la plana
de Muro, la Vall d’Alcalà i Muro del
Comtat («El darrer consell»); Benifallim,
la serra de Rentonar, la Marina,
el Puigcampana, Aitana, el Carrascal,
l’Ull del Moro, la serra de Mariola, el
Benicadell, Teulada i Penàguila («El
gegant del Romaní»), la Penya Roja,
la foia de Castalla i Tibi («Les velletes
de la Penya Roja»); Castalla, l’Altet
de Todora, Mutxamel, Castalla, el
pas de la Penya Roja i la senda de
Tibi («Peret»); Penàguila («El dimoni
fumador»); Finestrat, el Regne de les
Girones, la serra de Bèrnia, el Puigcampana,
Villalonga i Ondara («Don
Joan de la Panarra»); Bèlgida, Albaida,
Benigànim, Carrícola, el Benicadell,
Bocairent, Agullent i Otos («El pollastre
de festes»), el Regne de la Terra
Blanca i els Vedats Alfafarencs («El
príncep desmemoriat»); Villena, Penella,
l’Alcúdia i Alcoleja («Els guants
de la felicitat»); Morvedre i el Puig de
Santa Maria («El patge Saguntí»); Penàguila,
el riu Frainós, la Casa Blanca,
Benillup, Aitana i la serra de Gorga
(«Home roig, gos pelut i pedra redona»);
Atzeneta d’Albaida («La mestra
i el manyà»); la serra de l’Escobella, la
serra dels Plans, el riu de la Sarga, el
Carrascal d’Alcoi, el port de la Carrasqueta,
la Torre de les Maçanes i els
alts de Gulatdar («El castell d’Entorn
i no Entorn»); Penàguila i Banyeres
de Mariola («Esclafamuntanyes»).
14 Podem ubicar amb relativa facilitat
«Don Joan de la Panarra» al voltant
de 1647: l’any en què la pesta va
colpir la Marina; «L’envejós d’Alcalà»
se situa per força entre el segle xiii i
1609, any de l’expulsió dels moriscos;
el context d’«Els guants de la felicitat»
apunta als anys en què Juan Pacheco
va ser marqués de Villena: 1444-
1467; l’inici d’«El llenyater de Fortaleny»
s’ambienta necessàriament l’any
313, quan «l’emperador Constantí
havia reconegut el cristianisme i havia
concedit llibertat als cristians per
a exercir lliurement i públicament el
seu culte»; i els personatges Mudjàhid
de Dénia, Hayran de Múrcia i Làbib
al-Amirí de Tortosa, que apareixen en
els inicis d’«El castell del Sol», remeten
sens dubte als emirs homònims
que, en la realitat històrica, van governar
—respectivament— els regnes
de taifes de Dénia (1011-1044), Almeria,
Múrcia i Lorca (1014-1028)
i Tortosa (1015-1035 i 1058-1061).
La concreció i la diversitat dels contextos
històrics (l’època romana, el
domini àrab, la tardor medieval,
l’edat moderna, etc.) fa pensar en una
voluntat didascàlica de les Rondalles
de Valor que, ultra la literaturització
de la geografia immediata, encara
també el repte de la popularització de
la pròpia història.
15 Val a dir que la literaturització
de paisatges, espais i racons en les
Rondalles de Valor és tan referencial
que fa pensar en la precisió d’una
memòria fotogràfica. Per bé que el
seu projecte se situa als antípodes del
folklore per a turistes, no deixa de ser
cert que, amb els textos de Valor a la
mà, la visita als llocs que s’hi literaturitzen
aporta al lector encuriosit
la sorpresa gratificant d’una fidelitat
sense fissures respecte de la realitat
que les paraules interpreten. I el di-
àleg entre l’una i l’altra realitat —la
dels sentits i la literària— configura,
per a qualsevol esperit permeable, un
revulsiu poderós en la instància de les
emocions.
16 En el text introductori a l’Obra
literària completa d’Enric Valor, Rafael
L. Ninyoles (1975: 18) observava:
«En la literatura folk —inspirada en
motius populars o documentada en
la tradició oral [...]— la intuïció de
l’escriptor, la seua capacitat de “compenetració
empàtica” amb l’element
és del tot essencial. Aquesta és, al
meu entendre, una de les característiques
acusades de l’obra d’Enric
Valor».
17 En una altra ocasió —en «conversa
sucosa i relaxada»—, aquest
«fer-ne literatura dins del gènere i no
folklore a seques» és expressat pel mateix
Valor amb les paraules següents:
«Com que no ens deixaven fer literatura...
Sí, a un amic li vaig dir com
feia les rondalles i em va dir: “Oh, un
desastre, has de ser un bon rondallai-
«[...] el teixó va eixir d’uns matolls al sentir clapir
els gossos i potejar els cavalls, i el rei Astoret
es llançà al seu darrere amb tan gran abrivament,
que prompte es perdé de la vista dels seus
companys.» [dibuix d’Enric Banyuls]
re científic i un bon folklorista i tal”, i
li vaig dir: “Xe, jo el que vull és fer literatura,
encara que siga de rondalla”.
“Ah, això serà un fracàs”. I a Barcelona
es diu això: “Va tenir una gran idea”
—diu—, “perquè són veritablement
les que han triomfat, perquè són literàries
i la gent no es cansa”» (Lluch i
Serrano 1989: 34).
18 La tesi doctoral d’Albero, Les rondalles
meravelloses i llegendes d’Enric
Valor: estudi de les fonts i hermenèutica
(882 pàgines en dos volums), va ser
llegida a la Universitat d’Alacant a
finals del 2002 i va meréixer el Premi
de la Fundació Mercè Rodoreda
2003. Ha estat l’origen de les monografies
següents d’aquest autor: La
fantasia infantil i Walt Disney (Premi
Batec a la Recerca i Innovació Educatives;
Lleida, Pagés Editors, 2004), El
simbolisme màgic en el conte popular
(XXII Premi de Divulgació Científica
Humbert Torres; Lleida, Pagés
Editor, 2005) i L’imaginari popular
en les rondalles d’Enric Valor (Alacant,
ECU, 2006).
Enric Valor. El valor de les paraules { 53

Efectivament, l’anàlisi atenta de les rondalles evidencia, per
un costat, la imbricació de les narracions valorianes en la rondallística
universal; 19 i, per l’altre, l’origen inconfusiblement
popular —procedent de l’imaginari col·lectiu valencià— que
tenen molts dels elements (principals i secundaris) en la trama
de les rondalles: tot un repertori de detalls que remeten a l’univers
simbòlic de què es nodreix, genuïnament, el patrimoni
narratiu oral conservat pels valencians. Tocant a la imbricació
dels relats valorians en la gran veta de la rondallística universal,
no descobrim res de nou si consignem ací que la majoria de les
Rondalles valencianes es corresponen amb motius i arguments
que poden ser documentats en uns altres països: en unes altres
llengües, uns altres contextos, unes altres cultures. Diversos
treballs recents, seguint l’anomenat mètode historicogeogràfic 20
han pogut indexar vint-i-vuit de les trenta-sis rondalles valo-
rianes d’acord amb la taula de la pàgina següent. 21
Tal com s’hi aprecia, només «El dimoni fumador», «El pollastre
de festes», «Els tres plets de Pasqua Granada», «I queixalets
també!», «Joan Ratot», «L’albarder de Cocentaina», «Llegenda
del palleter» i «Peret» —que figuren precisament entre les narracions
més breus del corpus valorià— tenen un caràcter local
i en defugen l’encasellament; tots els altres relats, per contra,
recreen motius de caràcter universal. De més a més, com que
una mateixa rondalla pot concretar més d’un tipus ATU, 22 observem
que en les Rondalles valencianes de Valor són recreats
un total de quaranta-un motius ATU diferents. És a dir, Enric
Valor arriba a literaturitzar —i, en conseqüència, a documentar—
les versions específicament valencianes de quaranta-una
rondalles universalment conegudes; 23 i rescata en l’onatge viu
del propi imaginari popular la fesomia més genuïnament valenciana
d’aquest singular patrimoni de la humanitat.
Lògicament, no és ací on pertoca comentar d’un a un els motius
que Valor literaturitza. Ni tampoc la idiosincràsia de les
vuit narracions que queden fora del sistema ATU. Tanmateix,
la consideració d’un cas concret potser servirà per a il·lustrar el
tipus d’inferències que el mètode historicogeogràfic permet assajar,
i —sobretot— el doble caràcter d’universalitat i particularitat
consubstancial a les Rondalles valencianes. 24 Fixem-nos,
per exemple, en una narració com «El gegant del Romaní»: es
correspon amb el tipus ATU 302, «The Ogre’s (Devil’s) Heart
in the Egg». 25 Això vol dir que ens trobem davant una rondalla
que participa, al costat d’altres, d’un motiu universal que, en
essència, es correspon amb l’estructura argumental següent:
For his good behaviour, the hero is given three marvellous objects:
a hat that makes him invisible, a ring that can take him
to far away places and a stick that will beat whoever he wants.
With the help of these objects and the animals he meets on
his travels (an eagle, a wolf and an ant), who give him the
power to turn himself into animals just like them, he comes to
a castle where a giant has imprisoned a princess. He gets hold
of three magic eggs that enable him to kill the giant who is
guarding her and finally he marries the princess. 26
54
La corresponent consulta al catàleg internacional ens permet
saber que en «El gegant del Romaní» Valor literaturitza en realitat
una forma particular —la versió valenciana, amb les seues
especificitats— d’un motiu disseminat per pràcticament tot
Europa; el sud del Caucas; entre els Tàrtars; l’Índia; el nord
d’Àfrica; el Sudan; les antigues colònies franceses, espanyoles
i portugueses d’Amèrica; i entre els indis d’Amèrica del Nord.
Podem esbrinar, igualment, que aquesta narració recrea la forma
valenciana d’un motiu que en el segle xix ja havia estat
recollit per Marià Aguiló en narracions com «L’àguila, el lleó
i la formiga» i «Lo lleó, l’àliga i la formiga» (Guiscafré 2008);
«Dues germanes i un Bernadet», «En Joanet i sa donzella de-
19 Per a una aproximació a les
Rondalles de Valor segons diferents
perspectives epistemològiques, vegeu
Lluch i Serrano (1989: 13-32): hi
ha, en clau introductòria, consideracions
del tot bones «Des de l’anàlisi
de l’estructura: Vladimir Propp» (pp.
13-17), «Des de la interpretació psicoanalítica:
Bruno Bettelheim» (pp.
18-21), «Des de la concepció ecològica
del llenguatge: Janer Manila» (pp.
21-26) i «Des de l’anàlisi ideològica»
(pp. 26-32). En aquest sentit, no podem
deixar de referenciar el treball
monogràfic que Gemma Lluch havia
publicat l’any anterior (1989) a partir
de la seua tesi de llicenciatura (Lluch
1984): a més d’una aproximació a «El
fet rondallístic» en general (pp. 19-
49) i d’unes propostes finals d’«Aprofitament
didàctic» (pp. 98-105),
Lluch hi construeix una proposta
capdavantera en l’estudi de «Les rondalles
meravelloses d’Enric Valor» (pp.
52-96), a partir de l’estructuralisme
de Propp (1928) —seguint les reformulacions
de Pilar Rubio Muntaner
(1982)—; i també des de les perspectives
comparativistes d’Antonio
Rodríguez Almodóvar (1982, 1983
i 1984), que acabava d’introduir i de
desenvolupar en l’àmbit hispànic una
nova metodologia de base semioticoestructural.
Anys més tard, la mateixa
Gemma Lluch i Antonio Rodríguez
Almodóvar (1999) farien l’aportació
conjunta «Enric Valor i la cultura
popular europea», en una interessant
actualització de les propostes que l’un
i l’altra havien elaborat en la dècada
dels vuitanta. El mateix Enric Valor,
agraït per l’inici d’una atenció crítica
envers la seua obra, afirmava a propòsit
de l’esforç analític de la professora
Lluch: «Jo, que no sóc qui per
a parlar de folklorisme científic que
mai no he intentat, tanmateix [...]
em permet qualificar, la De princeses
i herois, d’obra completa, rigorosament
científica i altament valorable
fins i tot des del punt de vista estètic i
pedagògic» (Lluch 1988: 11).
20 El mètode historicogeogràfic, incardinat
en l’anomenada Escola
Finesa, prova d’estudiar el folklore
des de premisses científiques. Pren
com a referència un sistema de classificació
que, a partir del Verzeichnis
der Märchentypen (Catàleg dels tipus
rondallístics) d’Antii Aarne (1910),
va ser revisat i completat per Stith
Thomson (1928), i va acabar anomenant-se
Aarne-Thompson (AaTh) en la
versió posterior, de 1968. Ja en temps
recents, Hans-Jörg Uther (2004) ha
revisat i actualitzat aquest sistema de
classificació, que ha passat a denominar-se
Aarne-Thompson-Uther o sistema
ATU. Els codis ATU s’organitzen
dins les seccions següents: 1-299,
rondalles d’animals; 300-749, rondalles
meravelloses; 750-849, rondalles
religioses; 850-999, rondalles no meravelloses;
1000-1199, rondalles de
gegants beneits, 1200-1999, rondalles
i contarelles de riure; 2000-2075,
rondalles formulístiques; 2200-2299,
rondalles sorpresa; 2300-2399, unes
altres rondalles formulístiques.
21 Quant a la catalogació de les
Rondalles valencianes cal subratllar,
a més de la tesi doctoral d’Albero
(2002), l’aportació admirable de Carme
Oriol i Josep M. Pujol (2003 i
2008) —també consultable en versió
digital, permanentment revisada i actualitzada,
en http://www.sre.urv.cat/
rondcat—, i el treball de documentació,
catalogació i estudi que Rafael
Beltran (2007) ha fet, en general, sobre
el patrimoni rondallístic valencià.
22 Efectivament, un relat pot ser
el resultat de la fusió de més d’una
rondalla tipus. Hi ha en les Rondalles
de Valor l’exemple de «La mare dels
peixos» (hibridació dels tipus ATU
303 i 300), «La rabosa i el corb» (57
i 225) i «El xiquet que va nàixer de
peus» (461 i 930), a més dels casos
paradigmàtics d’«Home roig, gos pelut
i pedra redona» (on es poden documentar
els ATU 1000, 1029, 1011,
1003, 1004 i 1563) i «Joan-Antoni
i els torpalls» (1384, 1245, 1651,
1281, 1210, 1250A, 1286 i 1202).
23 Carme Oriol i Josep M. Pujol
(2003) van arribar a catalogar, dins
l’àmbit valencià, un total de 170
motius diferents, i molt recentment
Rafael Beltran (2007) ha aconseguit
ampliar aquesta quantitat de tipus
documentats fins a 243. Així doncs,
els 43 tipus identificables en les Rondalles
valencianes de Valor són, en ter-

Rondalla Índex ATU Títol ATU
«Comencilda, Secundina i Acabilda» 15 The Theft of Food by Playing Godfather
«La rabosa i el corb» 57, 225 Raven with Cheese in His Mouth,
The Crane Teaches the Fox to Fly
«La crida de la rabosa» 62 Peace among the Animals - The Fox and the Rooster
«La mare dels peixos» 303, 300 The Twins or Blood-Brothers, The Dragon-Slayer
«Esclafamuntanyes» 301 The Three Stolen Princesses
«El gegant del Romaní» 302 The Ogre’s (Devil’s) Heart in the Egg
«El príncep desmemoriat» 313 The Magic Flight
«El castell del Sol» 313 The Magic Flight
«El ferrer de Bèlgida» 330 The Smith and the Devil
«El llenyater de Fortaleny» 330 The Smith and the Devil
«L’amor de les tres taronges» 408 The Three Oranges
«El rei Astoret» 425A The Smith and the Devil
«El castell d’Entorn i no Entorn» 425B Son of the Witch
«Abella» 425C Beauty and the Beast
«El xiquet que va nàixer de peus» 461, 930 Three Hairs from the Devil’s Beard, The Prophecy
«La mestra i el manyà» 480 The Kind and the Unkind Girls
«Les animetes» 501 The Three Old Spinning Women
«L’envejós d’Alcalà» 503 The Gifts of the Little People
«El patge Saguntí» 514** A Young Woman Disguised as a Man is Wooed by the Queen
«Nabet» 700 Thumbling
«Història d’un mig pollastre» 715 Demi-cock
«Les velletes de la Penya Roja» 877 The Old Woman Who Was Skinned
«Els guants de la felicitat» 891A The Princess of the Tower Recovers her Husband
«El darrer consell» 910B The Observance of the Master’s Precepts
«Home roig, gos pelut i pedra redona» 1000, 1003, Contest Not to Become Angry, Plowing, Hogs in the Mud;
1029, 1563 The Woman as Cuckoo in the Tree, “Both?”
«El jugador de Petrer» 1184 The Last Leaf
«Joan-Antoni i els torpalls» 1202, 1210, The Dangerous Sickle, The Cow (Other Domestic Animal)
1245, is Taken to the Roof to Graze, unlight Carried in a Bag (Basket, Sieve)
1250A, into the Windowless House, Hampers Piled Up to Measure Tower,
1281, 1286, Getting Rid of the Unknown Animal, Jumping into the Breeches,
1384, 1651 The Husband Hunts Three Persons as Stupid as His Wife, Whittington’s Cat
«Don Joan de la Panarra» 1640 The Brave Tailor
Taula 1. Classificació ATU de les Rondalles valencianes d’Enric Valor
mes relatius, una part important de
la diversitat rondallística valenciana.
24 Aquesta idea d’universalitat i alhora
particularitat en les Rondalles ja
quedava perfectament recollida en el
pròleg anteriorment citat de Sanchis
Guarner, que delata una clara impregnació
del filòleg valencià en els
principis del mètode historicogeogràfic:
«El folklore, segons és sabut,
presenta grans analogies en tots els
països, i per això la majoria dels contes
[...] són de patrimoni universal.
Variants de la mateixa rondalla han
estat transcrites a Mallorca, a Bretanya,
a Finlàndia, a Egipte, a l’Índia...,
en el “Decameró”, en els “Esops”, en
les “Mil i una nits”, en el “Panycatandra”...
La identificació del lloc d’origen
de cada conte i la determinació
de les rutes de la seua difusió, són envitricollats
problemes a l’esclariment
dels quals dediquen els seus afanys els
folkloristes, els estudis dels quals són
publicats en revistes especialitzades. /
Tal universalisme, però, no és obstacle
perquè les rondalles deixen de ser
una de les millors mostres d’autoctonia.
De fet, poques coses revelen millor
l’ànima d’un poble que les seues
rondalles, aquestes refoses nacionals
de contes universals, adés ampliats,
adés mutilats, reformats sempre en
la seua transmissió oral —i a vegades
intensament— per tal d’adaptar-los
a la manera de sentir i de pensar de
cada comunitat» (Sanchis 1975: 10).
En aquest sentit, resulta curiós constatar
que Neus Oliag, en el text introductori
al segon volum de l’Obra
literària completa de Valor, quan
al·ludeix explícitament al mètode
historicogeogràfic en relació amb les
rondalles de Valor, afirma: «L’important
de l’escola finesa és que arriba al
convenciment que a una investigació
adequada de les rondalles li cal una
visió universal» (1976: 11).
25 Tot i que la traducció literal
d’aquest títol seria «El cor de l’ogre (o
del diable) dins de l’ou», en el nostre
àmbit cultural ha estat traduït, sim-
plement, com «L’ou meravellós» (cf.
Oriol i Pujol 2003: 79).
26 «L’heroi rep pel seu bon comportament,
tres objectes meravellosos:
un barret que el fa invisible, un anell
que el du molt lluny i un bastó que
bastoneja qui ell vulga. Amb l’ajuda
d’aquests objectes i dels animals que
troba pel camí (una àguila, un llop i
una formiga), que li concedeixen el
do de poder adquirir el seu aspecte,
arriba al castell on un gegant té segrestada
una princesa, obté tres ous
meravellosos que li permeten matar
el gegant que la custodia i finalment
es casa amb la princesa» (Oriol i Pujol
2003: 79).
Enric Valor. El valor de les paraules { 55

Edició de les Rondalles valencianes
d’Enric Valor feta per la Federació
d’Entitats Culturals del País Valencià
(València, 1984-1987)
Edició de Gregal Llibres de les
Rondalles valencianes d’Enric Valor
(València, 1986-1987)
56
sencantada», «En Tià d’es forn d’en Mata-ronyes» i «Es fii des
pescador», d’Antoni M. Alcover (1914, 1931, 1930 i 1897);
«En Joanet del sol al front», de Joan Amades (1950: 207-209);
«Es falconet», del menorquí Andreu Ferrer i Ginard (1914: 15-
33); «Lo fill del pescador» i «Los tres prínceps», de Francesc
Maspons i Labrós (1871: 72-78, 1874: 164-173); «El pescador
de Barcelona», «El bruixot enamorat» o «La germana del gegant»,
de Valeri Serra i Boldú (1933/1936: 5-22; 1932: 7-30;
1933: 7-24). Així mateix, aquest motiu recreat per Valor resulta
ser el mateix que torna a aparéixer anys després en «La
chiqueta cativa de l’ogre», de Francesc Baldó i Vives (1999: 54-
58); «Les penyes d’Onofre», de Josep Bataller Calderon (2001:
25-29); «Pere el peixcador», de M. Àngels Diéguez et al. (1999:
41-46); «Joanet el pescador», de Joaquim González i Caturla
(1985: 35-41); «El pescador», d’Ester Limorti i Artur Quintana
(1998: 50-52); «En Pere pescador», de Sara Llorens (2006:
205-206); «Juanillo el pescador», d’Artur Quintana (1995: 76-
89), i «Pere el Pescador», de Lleonard Torres i Llorenç Giménez
(1994: 63-82).
Com en el cas d’«El gegant del Romaní», 27 les altres Rondalles
valencianes catalogades suggereixen, amb un grau major o menor
de productivitat, intricades xarxes de connexió que permeten
identificar paral·lelismes amb uns altres motius i relats
del nostre àmbit lingüístic i cultural, i també amb els d’unes
altres llengües i cultures. Així doncs, les possibilitats de recerca
s’hi intueixen amplíssimes. Tanmateix... Tanmateix, no és precisament
la quantitat dels motius espigolats ni tampoc les concomitàncies
d’aquests amb les recopilacions d’aquell o aquell
altre folklorista el que singularitza les Rondalles valencianes de
Valor: en termes quantitatius, les trenta-sis rondalles de Valor
són poca cosa al costat, per exemple, de la setantena llarga
de rondalles fixades per Francesc Martínez i Martínez (1912,
1920 i 1947) 28 o Joaquim Gonzàlez Caturla (1985, 1987), 29
de la norantena de contes arreplegats per les germanes Roig
Vila (1999) o els quasi dos-cents relats de Josep Bataller Calderon
(1981, 1997 i 2001).
És la literaturització —la manera de literaturitzar els relats— la
que imprimeix a les Rondalles de Valor una recognoscible marca
personal de distinció. En un altre lloc (Borja 1999), ja vaig
provar de mostrar, des de premisses epistemològiques pròpies
de l’anàlisi del discurs, que en les Rondalles valencianes Valor
sembla subscriure un compromís de fidelitat amb les fonts
orals de què en definitiva beu. I és que a pesar de la distància
evident entre el relat escoltat i la redacció literària, i a pesar
igualment dels enginys i els artificis estètics, els textos valorians
mai no acaben de trencar un cordó umbilical que n’evoca
l’univers oral de procedència. A mitjan camí entre els prototips
de l’oralitat i l’escriptura, les narracions de l’escriptor de Castalla
mantenen abundants marques inherents a la conversa. I
tant en els diàlegs com en les intervencions del narrador es fa
palesa la voluntat manifesta de bastir un model de llengua fidel
al requisit d’oralitat que, de manera intrínseca, acompanyava
originalment el gènere.

Dit altrament: Valor literaturitza els relats tradicionals amb
una tal habilitat que ni l’erudició, ni la vocació estètica, ni la
voluntat descriptiva, ni les referències cultes, ni l’assaboriment
de les paraules, ni les vel·leïtats de novel·lista mai no arriben a
desbaratar-hi una estratègia de conjunt: la que consisteix a presentar
els relats investits d’un cert aire col·loquialitzant, conversacional,
popular, còmplice, familiar, directe; una atmosfera
que, en definitiva, prova d’evocar els paràmetres comunicatius
de les velles històries explicades a la vora del foc. Així doncs, en
el pacte de lectura l’autor invita a reconciliar una elevada ambició
literària amb l’aparent simplicitat de les narracions orals.
I és precisament aquesta combinació —la mestria en tan difícil
equilibri— la que fa de les Rondalles valencianes una obra única
en el seu context.
Els gust pels girs i les locucions genuïnes —pels idiomatismes
en general— no solament accentua la capacitat diferencial i
idiosincràtica de la llengua per a la conceptualització, la simbolització,
la representació, la interpretació i la interiorització
de la realitat literaturitzada: resulta també decisiva a l’hora
d’acostar el discurs literari a les formes d’un bon recontador
de relats. 30 La densitat de nominalitzacions —de noms i sintagmes
nominals amb significats abstractes—, prototípica dels
discursos escrits, és esquivada en el discurs valorià en pro d’una
immediatesa expositiva: la preferència pels adjectius, els verbs
i els noms clarament referencials, de significació concreta i directa,
contribueix a alimentar un clima conversacional com el
de la comunicació boca-orella. 31 Els marcadors discursius, sovint
manllevats a l’esfera de l’oralitat, resulten en les rondalles
de Valor particularment rellevants per a la capacitat persuasiva
del text: els marcadors d’inici i d’acabament, tan prototípics de
la narració rondallística, són potser els que evidencien d’una
manera més clara la voluntat d’emular el relat tradicional; 32
tots els altres tendeixen, igualment, a extrapolar al discurs
escrit estratègies connectives —i de regulació d’inferències—
pròpies dels registres orals. Els deíctics personals, d’espai i de
temps són sovint activats amb finalitats anàlogues a les de la
narració directa —oral, presencial, confident— d’històries: els
canvis de pretèrit a present en les formes verbals, 33 la irrupció
de la primera persona del narrador en la superfície del discurs,
34 l’apel·lació directa al receptor en segona persona 35 o l’activació
d’adverbis de lloc com si concorregueren en la comunicació
emissor i receptor 36 són també argúcies narratives de Valor
que remeten a la seducció de l’oralitat. I hi hauria encara, en
el repertori de recursos orals que Valor fa servir en les rondalles,
la formulació de preguntes retòriques, 37 el gust per l’enumera-
27 Sobre «El gegant del Romaní»
podeu veure l’anàlisi i l’assaig interpretatiu
de Jaume Albero (2006: 95-
118).
28 Potser no s’ha insistit prou a remarcar
la importància que va tenir
Francesc Martínez i Martínez com a
precedent d’Enric Valor.
29 Curiosament, Gonzàlez Caturla
ja recrea, només en les Rondalles de
l’Alacantí, un total de trenta-sis contes.
30 Maria Conca, responsable de diversos
estudis sobre el fràsic d’Enric
Valor (1996, 2002, 2003), mostra
com de ric és, en el discurs valorià, el
repertori de locucions, col·locacions,
fórmules pròpies del relat oral, proverbis,
fraseologismes procedents
d’unes altres llengües, frases sentencioses,
apotegmes, eslògans i proverbis
aparents, etc. I no s’està d’afirmar,
atenent els estudis fets: «En tota
l’obra narrativa d’Enric valor, s’hi
observa una homogeneïtat estilística
quant als recursos verbals o marques
d’autor». A tall d’exemple o de simple
il·lustració podem apuntar —espigolades
en les rondalles— construccions
de l’estil de les següents: «La mestra
es deixà sa casa i se n’anà a viure,
amb la seua filla Elvireta, a cal manyà,
com és ben natural. I allò era una altra
vida! Cànter nou fa l’aigua fresca!
(Quina veritat més gran!)» (1975:
394); «el fiquen dins la cova, i, en un
bell en sec, des del turbant al calcer,
el deixen en conill sense cap mirament»
(1975: 181); «Perdé l’apetit a
cartes vistes» (1975: 302); «estic caneletes
acabant» (1975: 316); «Jo tinc
un fill només, però és de cap de peça»
(1975: 316); «Els vents no paren en
torreta» (1975: 318); «els de l’infern
no en volen fer ni un brot» (1975:
324); «es farà la guitza!» (1975: 335);
«ara sí que està tot fet de mi!» (1975:
367); «Aquell estiu va ser cap de caps.
La casa anava a orri» (1975: 396);
«Ho reconeixia tot... però, ell, tretze
són tretze!» (1975: 404); «Els dimonis
se l’enduien» (1975: 404); etc.
31 «Anaren fins al mas. Allà els lladraren
furiosos gossos, i els va eixir
una dona amb dos minyons de deu
o dotze anys» (1975: 136); «Se’n van
al dormitori de Muhammad acompanyats
de dos negres, hi truquen, hi
entren, i no hi veuen ningú. Les alforges
i el bastó de virolla eren en un
racó. Baixen corrents» (1975: 112).
32 «Això diuen que va ser i era...»
(1975: 31); «I van ser feliços, tingueren
molts fills i encara viurien si no
haguessen mort» (1976: 173).
33 «Hala! Havia costat un argue,
però ja tenim Esclafamuntanyes
vencedor» (1976: 83); L’endemà, el
finestró de la cambra obert, Muhammad,
a poc a poc, es va despertar de
la claredat de l’alba. S’alça, es vesteix,
agafa la cistella, va al menjador i hi
troba un criat» (1975: 105).
34 «Rosa Darrerida. ja sabem que,
en acabant del sorteig, se n’anà tocada
del cor al seu palau» (1976: 80).
35 «Què us en diré, amics meus? La
lluita fou llarga i espantosa» (1976:
53); «el cas és que eixia un drac de
set caps —ni un de més ni un de
menys— que es menjava les persones.
Calculeu com devia ser de gros i de
ferotge!» (1975: 63).
36 «Ja tenim ací una minyona que
podia ser quasi feliç [...]. ¡I allí, dinant,
estava Bernat!» (1975: 364).
37 «Carmeta feia la morta com si en
sa vida no hagués fet altra cosa més
que morir-se. Li alçaven un braç?
Pom, a terra! Li alçaven una cama?
Xop, a terra!» (1976: 289); «i tingué
lloc el xoc terrible. Cliiinc! / Què passà?
/ Que el pobre del duc fou llançat
fora de la sella com un palloc empés
per l’huracà» (1976: 83).
Enric Valor. El valor de les paraules { 57

ció, 38 la incursió de fórmules rimades (amb funció màgica o
reportadora d’informació important), 39 la segmentació del discurs
(amb frases entretallades, incompletes, de sintaxi irregular),
40 la inclusió de metàfores, comparacions i hipèrboles popularitzants,
41 l’abundància de polisíndetons, 42 la modalització
del discurs amb contínues exclamacions, 43 l’ús d’onomatopeies,
44 la repetició de paraules amb finalitat intensificadora, 45 etc.
Comptat i debatut, Valor basteix en les Rondalles un personal
discurs literari que, informat per l’oralitat, concilia la vivor de
la conversa espontània, una rica paleta de colors dialectals i la
contenció —l’ordre, la sistematicitat, el rigor; la disciplina, la
correcció, la dignitat— de la llengua normativa que ell mateix
va contribuir a fixar. Amb aquest discurs personal com a
carta guanyadora, l’escriptor encara el repte de literaturitzar
els relats tradicionals i hi juga mestrívolament el doble joc de
la universalitat i la particularitat en les formes de la fantasia.
El projecte, desenvolupat durant més de vint-i-cinc anys, va
proporcionar a l’escriptor castallut un fèrtil terreny per a la
creativitat on, amb l’etnopoètica —la veu, les imatges, la poètica
del poble— com a matèria primera, va anar forjant una
literaturització meravellosa (una meravellosa literaturització)
per al país dels valencians.
Amb tot el seu pòsit històric —que sovint es remunta als clàssics,
a la Bíblia, a mites remots, a atàviques pors, a antigues
religions—, participant conscientment d’una tradició universal,
i alhora amb arrels profundament infiltrades en la realitat
immediata, les Rondalles valorianes han fet possible la reconciliació
dels valencians amb l’imaginari propi. I han restituït
al mateix poble, que durant segles l’havia anat fantasiant, un
univers de donzelles bondadoses, germanastres envejoses, negres
gegantins; animals que parlen, espases màgiques, dracs
de set caps; peixos tricèfals de dues cues, bruixes, herois; impostors,
ludòpates, dimonis; velletes bondadoses, gegants temibles,
tresors; dames i cavallers encantats en forma de flors;
serps monstruoses, princeses encantades; joies, amulets prodigiosos,
prínceps desmemoriats; reis bellíssims, fades, regnes
somniats; astròlegs, mares dels vents, joves belles com el sol;
prínceps ben plantats, objectes fantàstics, majordomes geloses;
reines malignes, caixetes de les Caterinetes, cavalls salvatges;
lladres, animetes del purgatori, endevins i geperuts; sant Pere
i el Nostre Senyor, pollastres i galls; estudiants màgics, velletes
rejovenides, el pare sant Vicent; xiquets que naixen de peu,
matrimonis sense fills, assassins; albarders, marquesos i ducs,
gitanes i barques de l’infern.
A fi de comptes, l’obra de Valor ha estat decisiva per a la projecció
d’un prestigi creixent en la literatura popular dels valencians:
per a la dignificació i la reivindicació de les rondalles
com a objecte d’atenció, matèria d’estudi i patrimoni cultural.
Resulta per això difícil no constatar que, amb el seu treball
—que delimita un abans dessolat i un després efervescent en
l’etnopoètica valenciana recent—, Valor va inspirar i va encetar
tota una tradició de recopilacions, publicacions i anàlisis et-
58
nopoètiques que s’ha anat estenent i consolidant des dels anys
setanta fins a l’actualitat. 46 I així, doncs, com en un encanteri
del seu duc dels ulls redons, s’ha esdevingut que el novel·lista
i gramàtic inicial ha deixat com a llegat principal —com a herència
de Valor universal—, la literaturització dels relats tradicionals
orals: una canònica obra literària que, talment un bell,
savi, educat, diligent, enginyós, seductor príncep Bernat (llibre
d’or, vol de milers de mans, exèrcit d’ocells, safata de plata,
música de Caterinetes, amor triomfant), ofereix als valencians
l’oportunitat de reguanyar el país, la història, les paraules, els
costums, la màgia i la fantasia del propi imaginari popular.
38 «El camp del regne benillupí
causà a Míriam una meravellosa
impressió, sobretot per les seues mil
floretes, diminutes però flairosíssimes,
de camamirla, timó, aregala, rosella,
corretjola, pelosella... que campaven
per marges i erms» (1975: 117).
39 «Per les banyes de la cabra / i per
les barbes del boc, / per a passar per
la porta / formiga sóc!» (1975: 104);
«Cos de podadora, / mànegues d’estral:
/ a això que m’has encomanat,
/ l’aigua li ha fet mal» (1976: 240);
«Duc dels ulls redons: / ou les meues
oracions! / Tu que dorms de dia / i
vius de nit, / transforma tot el que
assenyale / amb el dit» (1975: 107).
40 «Pare, se m’ha aparegut un sant...
o... Bé, no sé quina classe de senyor
és. / [...] Arriba a casa, sopen, es gita
Elvireta, es fica el matrimoni en el
dormitori, i llavors fou quan va contar
Marçal a la dona el miracle de
la caseta del port. Mare la mestra!...
¡Tan bonica com era de cara, i no
podeu pensar-vos quines carotxes tan
horroroses sabé fer! Els dimonis se
l’enduien» (1975: 404).
41 «Allí feia calor de forn» (1975:
291); «tornaren al castell [...] fracassats
i més mustis que quatre lletugues
pansides» (1975: 306); «Allò de Míriam,
aquella bella fadrina d’enllà les
serres Gredoses, allò era el pur dimoni,
que solem dir!» (1975: 104); «com
les seues germanes, que eren un parell
d’albercocs» (1975: 104); «el rei Astoret
és un albercoc del pinyol dins»
(1975: 327); «I per dins li bullia la
ràbia, que no sé com no li n’eixia la
bromera pels queixos» (1975: 109);
«el rem se li havia apegat com una
llapassa» (1975: 299); «amb el cor en
un pessic [...] la van deixar emprendre
la senda camí del port d’Albaida».
(1975: 314); «destrià una garbera
d’altíssimes i blaves serralades, la vista
de les quals li va fer caure les ales
del cor» (1975: 314); «Argelagaina es
menjava les mans a mossos» (1975:
380); «la sentien com qui sent rajar
els canalons» (1975: 382).
42 «I arribaren al palau, i en els
seus campanarets voltejaven alegres
i rialleres dotzenes de campanetes
d’argent. I totes les portes i finestres
i balcons s’obrien a la joia, i per totes
bandes dames i cavallers i majordoms
i majordomes i criats de lliurea i luxosos
carruatges» (1976; 124-125); «No
tinc un clau, i no podré jugar ja mai
de la vida, i em podriré ací dins, en
aquest casalici silenciós, i un dia em
trobaran en el meu llit, ert de fam i
de misèria» (1976: 198).
43 «Allí no feia un alé de vent i, tanmateix,
no parava d’obrir-se i tancarse
amb estrèpit. Quin misteri!» (1975,
378); «a la quarta nit —mare de Déu
quin goig!—, se li presentà plena a
vessar de galania» (1975: 304).
44 «Agafà el segon xiulet i en pegà
un de penetrant. I ací vingué una
altra gran meravella! Xiu, xiu, pit,
pit, piripipit!» (1975: 368); «Dinguilindong,
ding-dong! Campanes,
músiques, festes... Allò va ser la fi del
món!» (1975: 283).
45 «[...] sempre en duia una de vellut
tornassolat que era d’allò bo bo»
(1976: 296); «tenia una vella serventa
—Francisqueta— molt fidel, molt
fidel...» (1976: 198); «I vinga, cus
que cosiràs, i arregla que arreglaràs el
plomissó dins els matalafs, i estova i
torna-li a estovar!» (1975: 369).
46 Pensem, per exemple, en Josep
Bataller a les comarques centrals; Joaquim
Gonzàlez i Caturla a l’Alacantí i
el Baix Vinalopó; Tomàs Escuder per
la part de Castelló; Pepa Guardiola
a la Marina Alta; Jordi Raül Verdú
a l’Alcoià; M. Àngels Diéguez, Maria
Llinares, Francesc-Xavier Llorca
i Rosa Montiel a la Marina Baixa;
les germanes Rosabel i Mari Roig
Vila també a la Marina Baixa; Ester
Limorti i Artur Quintana al Carxe;
Francesc Gascón a la Vall d’Albaida i
l’Alcoià; Josep V. Martínez a la Costera;
Vicente Cortés als Serrans; M. Isabel
Guardiola i Vicent Beltran a Bolulla;
M. Dolors Pellicer pels voltants
de la Marjal de Pego i Oliva; Alfred
Quirant a Sant Vicent del Raspeig;
Vicent-Josep Pérez a Crevillent, Isidre
Buades a l’Horta d’Alacant; Empar
Martínez a Picanya; Daniel Alfonso a
Otos, Francesc Baldó a Benimuslem,
Ramon Redó a Vinarós, etc.

Bibliografia
Aarne, Antii (1910): Verzeichnis der Märchentypen, Hèlsinki,
Suomalainen, Tiedeakatemia.
Aarne, Antii & Stith Thompson (1928): The Types of the folk-tale,
Hèlsinki, Suomalainen Tiedeakatemia.
— (1961): The Types of the Folktale: A Classification and Bibliography,
Hèlsinki, The Finnish Academy of Science and Letters.
Albero, Jaume (2004a): Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric
Valor, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
— (2004b): La fantasia infantil i Walt Disney, Lleida, Pagès Editors.
— (2005a): El simbolisme màgic en el conte popular, Lleida, Pagès Editor.
— (2005b): «Rondalla “El castell d’entorn i no entorn” d’Enric Valor.
Anàlisi hermenèutica i folklòrica», dins Miscel·lània Joan Veny, 7,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 225-250.
— (2006): L’imaginari popular en les rondalles d’Enric Valor, Alacant,
ECU.
Alcover, Antoni M. (1897): «Es fii des pescador», Aplec de rondaies
mallorquines d’En Jordi d’es Racó, vol. ii, pp. 219-253. [Reeditat
en Antoni M. Alcover (1996): Aplec de rondaies mallorquines
d’En Jordi d’es Racó, vol. i, Palma, Moll, pp. 307-330.]
— (1914): «Dues germanes i un Bernardet», La Aurora, 415 (5
d’abril de 1914). [Reeditat en Antoni M. Alcover (2006): Aplec
de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó, vol. iv, Palma, Moll,
pp. 381-394.]
— (1930): «En Tià d’es forn d’en Mata-ronyes », La Voz de Soller, 324
(15 de març de 1931). [Reeditat en Antoni M. Alcover (1996):
Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó, vol. i, Palma,
Moll, pp. 187-200.]
— (1931): «En Joanet i sa donzella desencantada», La Voz de Soller,
381-388 (del 18 d’abril al 6 de juny de 1931). [Reeditat en Antoni
M. Alcover (2001): Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi
d’es Racó, vol. iii, Palma, Moll, pp. 133-157.]
Amades, Joan (1959): Folklore de Catalunya: rondallística (rondallestradicions-llegendes),
Barcelona, Selecta.
Baldó i Vives, Francesc (1999): Contes i contalles de Miquel de Rosa.
Modismes, dits i comparances en la parla de Benimuslem, Alzira, Publicacions
de l’Ajuntament de Benimuslem.
Bataller Calderon, Josep (1981): Contalles populars valencianes,
València, Edicions Alfons el Magnànim.
— (1997): Rondalles i acudits valencians, Gandia, CEIC Alfons el Vell.
— (2001): Rondalles de les comarques centrals valencianes, Ontinyent,
Caixa d’Estalvis d’Ontinyent.
Beltran, Rafael (2007): Rondalles populars valencianes. Antologia,
catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, València, Publicacions
de la Universitat de València.
Borja, Joan (1999): «Oralitat i escriptura en les Rondalles valencianes
d’Enric Valor: unes reflexions didàctiques», dins Vicent Salvador
i Heike van Lawick (ed.), Valoriana. estudis sobre l’obra
d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat
Jaume I, pp. 255-266.
Casanova, Emili (2002): «Textos inèdits de Valor: fragments de traduccions
de Gabriel Miró, una adaptació de Jordi des Racó i El
llibre de l’infant», dins Emili Casanova, Ramon Mora i Josep
Sanchis (ed.), Enric Valor, un home de poble, Paiporta, Denes /
Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, pp. 101-130.
Conca, Maria (1996): «La riquesa fraseològica en la producció rondallística
d’Enric Valor», dins Simposi Estudi i Festa Enric Valor.
Actes, Alacant, Diputació d’Alacant, pp. 47-60.
— (2002): «De les rondalles a les novel·les: una anàlisi contrastiva en
l’obra d’Enric Valor», dins Emili Casanova, Ramon Mora i Josep
Sanchis (ed.), Enric Valor, un home de poble, Paiporta, Denes
/ Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, pp. 69-82.
— (2003): «L’estil literari en el Cicle de Cassana d’Enric Valor, a partir
de l’anàlisi fraseològica», dins Anna Maria Compagna et al. (ed.),
Momenti di cultura catalana in un millennio. Atti del VII Convegno
dell’AISC (Napoli 22-24 maggio 2000), vol. i, Nàpols, Liguori
Editore, pp. 121-138.
Diéguez, Mari Àngels et al. (1999): Rondalles de la Marina, Altea,
Caixaltea / Institut de Batxillerat d’Altea.
Ferrer i Ginard, Andreu (1914): «Es falconet», Rondaies de Menorca,
Ciutadella, pp. 15-33. [Reeditat en Rondaies de Menorca, vol.
i, Ciutadella, Nura, pp. 27-45.]
Fuster, Joan (1960): Judicis finals, Moll, Palma de Mallorca.
González i Caturla, Joaquim (1985): Rondalles de l’Alacantí: contes
populars, Alacant, Institut d’Estudis Juan Gil-Albert.
— (1987): Rondalles del Baix Vinalopó: contes populars, Alacant, Institut
d’Estudis Juan Gil-Albert.
Guiscafrè, Jaume (2008): El rondallari Aguiló. Transcripció, catalogació
i estudi introductori, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat.
Limorti, Ester & Artur Quintana (1998): El Carxe: recull de literatura
popular valenciana de Múrcia, Alacant, Institut d’Estudis
Juan Gil-Albert.
Llorens, Sara (2006): Rondallari de Pineda, Pineda de Mar, Ajuntament
de Pineda de Mar.
Lluch, Gemma (1988): De princeses i herois. La rondallística meravellosa
d’Enric Valor, València, Conselleria de Cultura i Ciència de
la Generalitat Valenciana.
— (1996): «Quin tipus de lector proposen les rondalles d’Enric Valor?»,
dins Simposi Estudi i Festa Enric Valor. Actes, Alacant, Diputació
d’Alacant, pp. 61-74.
Lluch, Gemma & Rosa Serrano (1989): Noves lectures de les rondalles
d’Enric Valor, València, Gregal Llibres.
Martínez i Martínez, Francesc (1912, 1920 i 1947): Còses de la
meua tèrra (la Marina), 3 vol., València, Autor Editor.
Maspons i Labrós, Francesc (1871): Lo rondallayre, vol. i, Barcelona,
Llibreria d’Àlvar Verdaguer.
— (1874): Lo rondallayre, vol. iii, Barcelona, Llibreria d’Àlvar Verdaguer.
Micó i Navarro, Joan A. (2009): Bèlgida: etnologia i rondalles, Bèlgida/València,
Denes / Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida.
Ninyoles, Rafael L. (1975): «Enric Valor: fons cultural i normalit-
Enric Valor. El valor de les paraules { 59

zació», dins Enric Valor, Obra literària completa, vol. i, València,
Gorg.
Oriol, Carme & Josep M. Pujol (2003): Índex tipològic de la rondalla
catalana, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat
de Catalunya.
— (2008): Index of Catalan Folktales, Hèlsinki, Academia Scientiarum
Fennica.
Propp, Vladimir (1928): Morfologija skazki, Leningrado, Akademia.
Quintana, Artur (1995): Lo Molinar: literatura popular catalana del
Matarranya i Mequinensa, vol. i, Calaceit, Instituto de Estudios
Turolenses / Associació Cultural del Matarranya.
Rodríguez Almodóvar, Antonio (1982): Cuentos maravillosos españoles,
Barcelona, Ed. Crítica.
— (1983): Cuentos al amor de la lumbre (I), Madrid, Anaya.
— (1984): Cuentos al amor de la lumbre (II), Madrid, Anaya.
Rodríguez Almodóvar, Antonio i Gemma Lluch (1999): «Enric
Valor i la cultura popular europea», dins Vicent Salvador i Heike
van Lawick (ed.), Valoriana. estudis sobre l’obra d’Enric Valor,
Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp.
191-202.
Roig Vila, Rosabel i Mari Roig Vila (1999): Contes i jocs populars
de les valls de Guadalest i de l’Algar, Alacant, Institut de Cultura
Juan Gil-Albert.
Rubio Muntaner, Pilar (1982): Estructura de los cuentos maravillosos
castellanos, Valladolid, Universidad de Valladolid.
Sanchis Guarner, Manuel (1975): «Pròleg» a Enric Valor, Obra
literària completa, vol. i, València, Gorg.
Serra Boldú, Valeri (1932): Rondalles populars, vol. xii, Barcelona,
Políglota.
— (1933): Rondalles populars, vol. xvi, Barcelona, Políglota.
— (1933/1936): El pescador de Barcelona i altres contes populars, Barcelona,
Edicions Fortuna.
Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor,
València, Tàndem.
Torres, Lleonard & Llorenç Giménez (1994): Rondalles meravelloses
de la Ribera, València, Camacuc.
Uther, Hans-Jörg (2004): The Types of International Folktales. A
Classification and Bibliography, 3 vol., Hèlsinki, Academia Scientiarum
Fennica.
Valor i Vives, Enric (1931): L’experiment de Strolowickz, València,
El Camí.
— (1950): Rondalles valencianes, vol. i, València, editorial Torre.
— (1951): Rondalles gironines i valencianes, Barcelona, editorial Ariel.
— (1951): Rondalles valencianes, vol. ii, València, editorial Torre.
— (1958): Rondalles valencianes, vol. iii, València, editorial Torre.
— (1960): L’ambició d’Aleix, València, Vives Mora.
— (1964): Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, vol. i, València,
editorial L’Estel.
60
— (1966): Curso de lengua valenciana, València, editorial Gorg.
— (1970): Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, vol. ii, València,
editorial L’Estel.
— (1971): Millorem el llenguatge, 2 vol., València, editorial Gorg.
[Reeditat en Enric Valor (1999): Millorem el llenguatge, València,
Tres i Quatre.]
— (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al
País Valenciano, València, Gorg.
— (1975): Obra literària completa, vol. i, València, Gorg.
— (1976): Obra literària completa, vol. ii, València, Gorg.
— (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al
País Valencià, València, Tres i Quatre.
— (1980): Sense la terra promesa, 2 vol., València, Prometeo.
— (1982): La idea de l’emigrant, València, Fernando Torres.
— (1983): La flexió verbal, València, Tres i Quatre.
— (1983): Temes de correcció lingüística, València, Tres i Quatre.
— (1983): Temps de batuda, València, Fernando Torres.
— (1984-1988): Rondalles valencianes, 8 vol., València, Edicions de la
Federació d’Entitats Culturals / Edicions del Bullent.
— (1986-1987): Rondalles valencianes, 36 vol., València, Gregal Llibres
[adaptació de Rosa Serrano].
— (1988): Vocabulari fonamental, Barcelona, editorial Plaza & Janés.
— (1989): Vocabulari escolar de la llengua, València, Carena Editors.
— (1991): Enllà de l’horitzó, València, Tàndem.
— (1992-1993): Rondalles valencianes, 8 vol., València, Tàndem
[adaptació de Rosa Serrano].
— (1999): «Lectio del Dr. Enric Valor», dins Vicent Salvador i Heike
van Lawick (ed.), Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor,
Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp.
19-24.
— & Rosa Serrano (1993): Expressions peculiars de la llengua: locucions
i frases fetes, València, Tàndem.

El 1950 Enric Valor acaba d’escriure L’ambició d’Aleix i, com
en aquell moment era prescriptiu, envia la novel·la a la censura
per poder publicar-la. Però el permís no va arribar, ja que
l’obra va ser considerada amoral per un adulteri que apareixia
en la trama. Com a conseqüència, naix l’obra més coneguda
d’Enric Valor, les Rondalles valencianes. L’autor sempre recorda
la conversa que va tenir amb Sanchis Guarner després que la
censura prohibira la novel·la: «Per què no escrius aquelles rondalles
que et contaven de menut a Castalla? Segur que passaran
la censura i podrem publicar-les».
Afortunadament per a nosaltres, Valor s’hi va animar. En el
pròleg a la primera edició, Sanchis afirma: «Els valencians actuals
no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País,
salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més
significatius, més bells i més desconeguts». Enric Valor recopila
un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i
narratiu que aparentment proposa dues lectures diferents però
complementàries: la primera va ser publicada en diferents edicions
(Valor 1951, 1952, 1964, 1975, 1976, 1984), la segona
és una adaptació de les anteriors realitzada pel mateix autor i
Rosa Serrano (Valor 1985 i 1992).
Tradicionalment, hem afirmat que ambdues versions s’adrecen
a lectors diferents: a l’adult, membre d’una cultura escrita, i al
nen que no havia tingut contacte amb el valencià escrit per la
prohibició d’aprendre’l fins a èpoques recents. Però els darrers
estudis i investigacions ens qüestionen aquesta afirmació: al
llarg d’aquestes pàgines ho revisarem i veurem com les lectures
que proposen les rondalles de Valor tenen més complexitat
que la derivada de l’edat del lector.
_Les lectures de les Rondalles d’Enric Valor
Gemma Lluch Crespo / Universitat de València
La lectura de rondalles en el marc
de la cultura popular
Les manifestacions orals de la cultura popular han arribat al
públic com «alguna cosa més» que la simple lectura d’un text.
La incorporació a l’escola a través de la lectura recomanada,
l’edició en col·leccions específiques o la consideració del text
com a reducte de paraules i expressions del passat les han situades
en un espai diferenciat alhora que han proposat «altres»
lectures. En aquesta primera part analitzem breument algunes
causes d’aquest tractament.
Sobre el concepte de cultura popular
Els estudis tradicionals consideren que les rondalles són manifestacions
orals de l’anomenada cultura del poble. Però ja fa
un temps que es posa en dubte alguns dels llocs comuns que
acompanyen la investigació d’aquest tipus de relat com, per
exemple, el concepte de poble, de tradicional, de manifestació
oral o de narració del passat.
Investigadors com Luis Díaz (1999) consideren que el concepte
«popular» és una invenció situada en el romanticisme quan
els il·lustrats comencen a mirar el poble com un lloc on buscar
elements que han de ser salvats, recollits, estudiats i valorats
com a populars. Però la consideració de «popular» l’estableix
l’investigador, no el camp d’estudi, i és una idea que el romanticisme
associa a una època utòpica, enyorada, en harmonia i
unitat perfecta; sempre des de les dicotomies de tradició enfront
de progrés, local enfront d’universal, popular enfront de
culte o passat enfront de futur.
Enric Valor. El valor de les paraules { 61

Dolors Llopart, Joan Prat i Llorenç Prats (1985: 9) parlen de
tres tipus d’investigacions. Primer, els investigadors que situen
l’eix explicatiu en polaritats temporals com passat/present, tradicional/modern,
abans/ara, i espacials com rural/urbà o camp/
ciutat. El segon tipus el formen els que identifiquen cultura
popular amb nacional i la consideren com la manera de pensar,
de sentir i d’actuar compartida per una col·lectivitat distintiva
a partir de dicotomies com ara estat únic/pluralitat de nacions,
cultura pròpia enfront d’estranya, cultura colonitzada enfront
de la cultura colonitzadora. Els autors d’aquesta línia de treball
utilitzen elements com història, territori, memòria col·lectiva,
patrimoni col·lectiu, etc. I el tercer tipus considera la cultura
popular com a cultura de classe, més concretament, la cultura
de les classes subalternes que ocupen espais marginals i de
subordinació respecte de les estructures dominants, hegemòniques
o burgeses.
És interessant la reflexió que fa Díaz (2005: 36) quan afirma
que el terme de cultura popular és «una etiqueta que se pone
a lo que parece sobrar, una definición por exclusión, un espacio
indefinido en que aparcar la cultura que queda fuera de la
Gran Cultura. Se denomina así, “folklore” a las expresiones
que quedarían al margen de la Cultura con mayúsculas, también
“alta”, “hegemónica” o “Gran Tradición”, la cultura de los
cultos, de las más excelsas obras de arte, de los grandes libros
y monumentos. La otra cultura que sería la de lo modesto, la
de las cosas y formas de vida que van sobrando, en parte la de
la gente corriente, también la de los miembros de una comunidad
concreta en cuanto a recipiendarios de lo que hacían y
sólo sabían hacer o decir sus padres».
Cultura popular i folklore
Associat al terme de cultura popular habitualment apareix el
de folklore per a designar tant una disciplina com l’objecte que
estudia. La professora Oriol i Carazo (2002: 17) recorda que
el terme és molt recent: va ser utilitzat per primera vegada per
l’anglés William J. Thoms en una carta al director de la revista
The Athenaeum publicada el 22 d’agost de 1846 on proposava
usar-lo per a referir-se a les maneres, els costums, les pràctiques,
les supersticions, les produccions literàries del temps passat.
Aquesta és la concepció tradicional del terme.
A continuació, resumim el recorregut que Carme Oriol (2002:
17-54) fa de l’àrea d’investigació destacant-ne els canvis profunds.
La investigadora diferencia dues tradicions: i) la que
entén el folklore en un sentit estricte és majoritàriament la dels
filòlegs i només considera la literatura produïda pel poble i no
corrompuda per la civilització; ii) la segona, la dels antropòlegs,
entén el folklore en un sentit ampli associat a cultura.
Alan Dundes de la Universitat d’Indiana és el modernitzador
del concepte en considerar-lo com el saber, no simplement de
la gent de camp, sinó d’un grup de persones que almenys té
una característica comuna. El canvi és molt important perquè
a partir d’aquesta proposta, assumida per les investigacions
62
posteriors, la disciplina incorporarà les produccions urbanes.
Però per a Oriol el canvi més decisiu el proposa Ben Amos
que, en la sessió anual de la Folklore Society (Toronto, 1967),
presenta una ponència on redefineix el terme de manera més
revolucionària: folklore és una forma de comunicació que es
produeix al si d’un grup petit. És a dir, ja no parla d’un text
sinó d’un acte comunicatiu, per tant, cada producció de folklore
serà única i estarà situada en un context irrepetible: el
canal i el codi comunicatiu ja no seran un criteri de distinció.
A partir de Ben Amos, el folklore té un caràcter eminentment
comunicatiu, produït per un grup de persones que estan en
contacte en un moment determinat i disposen d’un conjunt
de recursos per a resoldre determinades situacions comunicatives.
En l’actualitat, altres folkloristes van més enllà i proposen renunciar
al terme de tradicional. Així ho defensa Pujol (2002:
35): «no hi ha relats intrínsecament tradicionals o folklòrics en
oposició a uns altres que no ho són […]. Les històries només
es creen quan hi ha demanda social: davant de determinades
realitats problemàtiques que resulta delicat plantejar obertament
o respecte a les quals és difícil assolir el consens, i només
perduren mentre aquesta demanda subsisteix o mentre poden
continuar sent temes de conversa; mentre coincideixen amb
alguna zona ruïnosa de l’edifici social que necessita ser reforçada
o amb alguna fricció dels mecanismes de les relacions humanes
que convinga endolcir».
En resum, des de 1846 fins a l’actualitat, els investigadors del
folklore han canviat de paradigma de treball: de l’estudi restringit
del text, passen al de l’acte comunicatiu; de l’estudi dels
textos orals, amplien a qualsevol tipus de text, i dels considerats
tradicionals, als creats en qualsevol moment.
Situats en aquest paradigma, els folkloristes analitzen actes
comunicatius tan actuals com les llegendes urbanes perquè el
folklore (Díaz 2005: 39): «es también la manera en que los
grupos construyen y preservan una cultura que hacen suya
[…], el folklore no sólo se conserva, sino se perpetúa y se reinventa.
De su capacidad no sólo para sobrevivir desde el pasado,
sino para incorporarse al presente e incluso preludiar el futuro.
[…] Aquí se sitúan los rumores que causan pérdidas a las multinacionales,
contribuyen a articular una acción política, de las
leyendas urbanas sobre los peligros que nos acechan. […] Un
folklore que sigue sirviendo socialmente tanto de expresión de
tensiones profundas como de válvula de escape que ayude a
librarnos de ellas o, al menos, conjurarlas en el terreno de lo
poético». En aquest nou paradigma, Díaz situa i analitza els
correus electrònics que arribaven a Espanya sobre la catàstrofe
de l’enfonsament del vaixell de càrrega Prestige, la Guerra
d’Iraq o l’atemptat d’Atocha el 11-M de 2003 i els missatges
de mòbil fins al 14-M.

Folklore versus folklorisme
Més enllà de la producció oral, cal revisar també la relació que
la societat té i ha tingut amb aquestes manifestacions culturals.
És evident que determinats grups han sentit un interés especial
per la cultura tradicional; Martí (1996) utilitza el terme folklorisme
per a referir-se a l’interés que sent la societat actual per
la denominada cultura popular o tradicional, un interés que
es pot produir de manera passiva, com a espectador, o de manera
activa, amb accions o actituds que volen reproduir parts
del món tradicional fora del context original d’espai, temps i
funció.
Martí (1996), entre altres investigadors, considera que qualsevol
reproducció de la cultura tradicional implica una manipulació
que produeix confrontació entre el món tradicional (el
que convoquen les accions) i el món actual (el que produeix
l’al·lusió). De vegades, l’existència simultània de les dues realitats
pot resultar grotesca.
Per a interpretar la manifestació del folklorisme cal entendre
que es tracta d’un joc entre dues realitats diferents: la realitat
actual en la qual reproduïm una actitud o una acció i la del
moment històric en el qual l’acció o l’actitud eren una forma
de vida. Martí (1996) diferencia entre folklore, que és una vivència,
i folklorisme que és vivència d’una vivència perquè els
que el practiquen simplement imiten el que es feia en una altra
època. El folklorisme implica discontinuïtat perquè la cadena
ja s’ha trencat.
Díaz (1999: 17) és més rotund: «los profesionales del folklorismo
son profesionales de la cultura (de un tipo de cultura
inventada por ellos mismos), pero no profesionales del estudio
de la cultura […]. En esa actitud de defender lo propio y lo
de “antes”, el folklore se ha visto arrastrado por el folklorismo
hacia posiciones que no sólo potencian lo autóctono y lo
tradicional, sino que, implícitamente o a veces explícitamente,
pretenden excluir lo extraño y lo moderno. Y ha derivado, así,
hacia manipulaciones y reductos claramente reaccionarios».
Des d’aquesta concepció, apareix la vida rural i tradicional
com a més desitjable, més sana i veritable que la urbana: vida,
costums i manifestacions culturals que cal salvar de la desaparició.
Com hem dit al principi, són idees heretades del romanticisme
i traslladades a les noves generacions.
La lectura de l’obra de Valor en el marc
de la cultura popular
La descripció dels estudis anteriors permet revisar més que
l’obra de Valor, el tipus de lectura que proposen determinades
activitats didàctiques o textos programàtics. És a dir, reflexionar
sobre les propostes de lectura de les rondalles que van més
enllà del text; són propostes que parlen de preservar paraules
en procés de desaparició, d’aprendre parts de la història o de la
vida i d’admirar el paisatge valencià descrit en l’obra de Valor.
Gemma Lluch, De princeses i herois: la
rondallística meravellosa d’Enric Valor (València:
Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1988)
Gemma Lluch i Rosa Serrano,
Noves lectures de les Rondalles d’Enric
Valor (València: Gregal Llibres, 1989)
Enric Valor. El valor de les paraules { 63

A partir de les anàlisis descrites en els apartats anteriors, interpretem
que determinades propostes situen les rondalles en
l’enfrontament passat i present, rural i urbà, tradicional i modern;
associen el món possible creat per les rondalles a una
època utòpica, d’harmonia perfecta amb la terra, la paraula i la
mateixa història, en un moment on el patrimoni cultural encara
no era colonitzat. Determinades declaracions, propostes didàctiques
i estudis sobre l’obra rondallística la situen en aquest
paradigma romàntic: textos que són presentats a la comunitat
lectora com a reducte de paraules i expressions valorades i dignes
de ser salvades.
Però la cadena que unia l’autor amb els informants i amb
el context que genera cadascuna de les històries s’ha trencat.
Moltes de les paraules que hi apareixen designen contextos
que ni perviuen ni es necessiten; les formes de vida lentes i
pausades que s’associen a pobles com Penàguila, Ontinyent
o Castalla a nuclis familiars i allunyats són desconegudes per
al lector actual i la natura verge que presenta el món possible
creat per Valor a través de les paraules escollides ha quedat
soterrada sota el ciment.
Com a conseqüència, la lectura entesa com a corrector de tendències
relacionades, per exemple, amb les formes de vida o de
comunicació actuals és justament una forma de folklorisme
aliena a la intenció de l’autor. Paradoxalment, Valor s’allunya
d’aquesta orientació, en primer lloc, perquè l’autor reprodueix
literàriament el món que viu ell o els seus personatges, descriu
el paisatge que coneix com a caçador i utilitza el llenguatge
que empra; en segon lloc, perquè la seua actitud cap a les formes
de vida i les manifestacions culturals no tenen a veure
amb l’actitud romàntica explicada anteriorment, com veurem
al llarg d’aquestes pàgines.
La narració oral i escrita popular
La narració de transmissió oral (Ong 1987: 39) forma part
d’una societat que entén la paraula com un model d’acció i no
només com una contrasenya del pensament, és a dir, forma
part d’una societat que confereix a les paraules el poder de
fer coses i el poder sobre les coses. A més, és una societat que
desconeix la lletra impresa, el recurs potent de retenir en paper,
de reproduir gràficament per a poder recordar una narració
més enllà de la capacitat memorística del narrador. Per a resoldre
eficaçment el problema de la retenció i la recuperació del
pensament articulat, la societat dota les narracions de fórmules
que possibiliten la repetició oral; bàsicament, parlem de pautes
narratives equilibrades i intensament rítmiques, de repeticions,
antítesis, alteracions, assonàncies, etc. Són fórmules que tota
la comunitat coneix i mecanismes que l’ajuden a memoritzar i
retenir per a poder tornar a contar, a repetir a un altre auditori.
La narració perviu, torna a narrar-se i es manté com a part de
la tradició que la repeteix.
Aquest procés de comunicació és viu bàsicament fins al segle
64
xviii quan les narracions comencen a ser recollides i escrites
en paper. En aquests moments, moltes coses canvien perquè
l’acte de transcripció és alhora creatiu i destructiu. Les històries
que formaven part de l’oralitat i d’una cultura reduïda i
pròxima, entren a formar part de l’escriptura i, amb ella, d’una
literatura, d’una cultura i d’una civilització que havia crescut
paral·lelament, i sovint de manera aliena, a l’anterior. Dues
formes literàries d’entendre l’univers que encara que existien
en el mateix temps, sovint creixien ignorant-se, sense pràcticament
barrejar-se. A continuació, revisem les característiques
d’ambdues per analitzar de quina manera són presents en les
rondalles de Valor.
La narració oral popular
Si la narració ha sobreviscut al llarg dels segles ha estat fonamentalment
per una sèrie de característiques discursives que
ajuden a memoritzar-la. Les revisem a partir dels estudis de
Camarena (1995), Leino (1989), Moreno (2003), Ong (1982)
i Pisanty (1995).
Context comunicatiu i elements no verbals
La comunicació té lloc en un context on es dóna una participació
simultània de les persones que intervenen i que interactuen.
Aquesta presència és activa, construeix i negocia les característiques
de la narració que fixa els temes i les fórmules, el resultat
del procés depén de les característiques psicosocials del grup,
és a dir, del seu estatus o la seua imatge perquè la interacció en
viu interfereix dinàmicament en l’estabilitat verbal: les expectatives
del públic seran les que finalment fixen el text.
En aquest context, el narrador usa una àmplia gamma d’elements
no verbals com el moviment del cos o la qualitat de la
veu o l’organització de l’espai social per a crear un clímax determinat,
una relació amb l’auditori o per a substituir, canviar
o jugar irònicament amb determinats elements lingüístics del
relat. Per exemple, usa gestos per a assenyalar un fet que ha
tingut lloc en el passat o una persona del públic, per a completar
una descripció o restablir el contacte amb el públic a través
d’una carícia.
Mark Knapp (2001) agrupa els factors no verbals d’interés
per a l’estudi de la comunicació humana en set grups: els moviments
del cos, les característiques físiques com l’aspecte, la
conducta tàctil com la carícia, el parallenguatge com la qualitat
de la veu, l’espai social i personal, els artefactes com el
perfum o els factors de l’entorn com els mobles, la llum o els
sorolls.
Els més importants són els elements proxèmics, és a dir, la
manera de concebre l’espai, la forma d’apropiar-se del lloc
on es desenvolupa l’intercanvi comunicatiu, el valor que se
li atribueix i la distància que es manté entre el públic i el narrador.
Aspectes fonamentals en el resultat final de la narració.
O els elements cinètics, és a dir, els moviments corporals que

adquireixen significat intencionat quan es combinen amb les
estructures verbals i les paralingüístiques. Fernando Poyatos
(1994) destaca els moviments de les mans per a marcar fets
del futur o per acompanyar una descripció d’un personatge
amb la forma visual que creen els moviments de les mans o les
imitacions d’una manera de caminar, els moviments de la vista
com complicitat, etc.
S’utilitzen també uns altres elements situats en la frontera del
gest i de la paraula: els elements vocals però no lingüístics que
enriqueixen o estableixen significats. Per exemple, la qualitat,
la intensitat o el timbre d’una veu però també els sons com les
aspiracions, les xiulades o els plors i badalls. En l’altre extrem,
se situen els silencis en forma de pauses que poden adoptar
diferents tipus de significats. Per exemple, hi ha pauses que indiquen
una vacil·lació, altres s’utilitzen per a callar una paraula
i crear un espai d’intimitat amb el públic, altres pauses impliquen
autocontrol quan, per exemple, el narrador substitueix
un insult per un silenci acompanyat d’una mirada de complicitat.
Altres vegades, la pausa vol la retroalimentació per a
cercar o recordar la paraula o idea adequada. Parlem també de
pausa manipulativa quan el silenci vol aconseguir determinats
efectes en l’interlocutor o de pausa emocional provocada per
una reacció emocional, real o fictícia, que impedeix continuar
el fil narratiu. En definitiva, són silencis complexos amb una
càrrega comunicativa tan forta o més que algunes paraules.
Elements lingüístics
La tria del tipus de varietat dialectal (geogràfica o social) o fins
i tot de la llengua per al narrador i per als personatges té, de
vegades, una clara intencionalitat comunicativa. Per exemple,
hem observat com narradors monolingües en valencià fan parlar
en castellà els personatges màgics com el dimoni o Jesucrist
perquè com a llengua aliena, la fan màgica i distant, com els
personatges que la utilitzen.
Fonèticament, el narrador fa ús de l’entonació per a organitzar
la informació, marcar el focus temàtic o destacar determinats
elements estructurals. El ritme interpreta una determinada actitud
o ajuda a memoritzar fragments essencials en la narració.
Lèxicament, la narració oral conté un grau baix de densitat
lèxica i alt de redundància, és a dir, és habitual la presència de
repeticions, paràfrasis, comodins o díctics, solucions lèxiques
habituals en un discurs on emissor i receptor comparteixen un
mateix context.
Elements discursius
Ong (1982: 41) afirma que en una cultura oral «el pensa-
miento debe originarse según unas pautas equilibradas e intensamente
rítmicas, con repeticiones o antítesis, alteraciones
y asonancias, expresiones calificativas y de tipo formulario,
marcos temáticos comunes, proverbios que todo el mundo
escuche constantemente, de manera que vengan a la mente
con facilidad». Els elements que es repeteixen en els diferents
nivells discursius tenen la funció d’afavorir-ne la transmissió
perquè, recordem, en la cultura oral el coneixement que no es
repeteix en veu alta desapareix. Així, les manifestacions orals
heretades comparteixen característiques discursives que les han
salvades de l’oblit com, per exemple, ser pròximes al món vital
de la societat que les transmet o utilitzar emocions i sentiments
que provoquen la identificació amb el grup i la participació en
les trames que són agonístiques.
En un nivell formal, Pisanty (1995: 36) parla d’altres característiques
com l’absència de descripcions, l’ús de fórmules rígides
i repetides, la manca de caracterització dels personatges,
l’ús d’un narrador omniscient o la indeterminació espacial i
temporal.
Òbviament, com a conseqüència de la caracterització anterior,
el concepte d’originalitat és diferent en aquestes manifestacions
perquè l’originalitat no rau a inventar històries sinó a
adaptar-les, és a dir, aconseguir la reciprocitat particular amb
aquell públic i en aquell moment (Ong 1982: 42-48). Per tant,
la creació de material nou no significa introduir-hi nous elements
sinó adaptar els tradicionals a cada públic o situació
comunicativa. De fet, el text mai no queda fixat sinó que es
manté sempre obert per a les «noves» transformacions verbals
(que diferencien cada versió) i d’argument (que permeten variants
d’un mateix conte en funció de les circumstàncies histori-
cosocials de cada comunitat o de cada narrador).
Les estructures textuals i les lleis èpiques
El relat popular presenta una estructura narrativa hipercodificada
aconseguida per segles d’estabilitat i l’organització informativa
només varia en els subgèneres. Diferenciem entre
narracions amb una seqüència narrativa i amb estructures més
complexes. Les més conegudes són les rondalles meravelloses
estudiades per Vladimir Propp (1972) que les defineix com
uns petits drames integrats per set actants i trenta-una funcions
mediatitzades per les relacions causals i estètiques.
Axel Olrik (1992) estudia els elements que formaven els contes
i publica el 1909 en The Epic Laws of Folk Narrative els resultats
de les seues investigacions. Bàsicament, observa com les
narracions orals tenien tendència a seguir unes «lleis èpiques»
com la claredat de la narració, una dualitat escènica, l’esquematització
dels personatges i les accions, la caracterització per
l’acció, la simplicitat de la trama o el contrast entre els elements
simples (a Lluch 2007 resumim Olrik 1992: 41-53).
Les narracions amb una sola seqüència narrativa segueixen
l’esquema quinari que organitza els fets en cinc moments o
seqüències (Adam 1999) i les més senzilles segueixen una estructura
repetitiva compartida amb cançons populars (Cerrillo
2005: 134-136) creada per enumeració d’elements com personatges,
accions o llocs; per encadenament, en el qual el final
d’una oració apareix repetit al principi de la següent o el final
d’una acció que es reprodueix en l’inici de la següent, i estruc-
Enric Valor. El valor de les paraules { 65

66
tures binàries, bé a través de diàlegs amb preguntes i respostes
en les quals dues veus desenvolupen l’acció o bé per la repetició
de dues accions similars relacionades per causalitat.
Gèneres
La forta codificació del relat popular presenta algunes variacions
que permeten la diferenciació en subgèneres. A partir dels
treballs de Bassols (1990), Cerrillo (2000), Oriol (1996, 1997),
Pujol (1989) i Violant (1990) podem diferenciar els següents:
NARRACIONS D’ESTRUCTURA SIMPLE (una seqüència)
Nom Característiques
ACUDIT Forma sintètica i elaborada de narració on la importància rau en el desenllaç breu que dóna la nota d’humor.
ENDEVINALLA Composició lírica que conté elements (des)orientadors que fan referència a aspectes, qualitats,
conjectures o imatges d’allò que ha de ser descobert.
ANÈCDOTA Història divertida referida a una persona concreta del grup on es conta la història. Els personatges són
propers a la comunitat que la crea.
CONTE FORMULÍSTIC Nucli narratiu molt breu que conté una fórmula prefixada que es repeteix. La característica comuna no es dóna pel
tema o els personatges sinó per la repetició rígida de sons, estructures oracionals o d’organització textual caracteritzada.
Les diferències entre narracions orals i escrites d’una mateixa versió són mínimes
perquè es memoritza el producte final. Ritme paregut al d’una cançó provocat per la repetició de paraules que de
vegades s’acompanya de rima. Els personatges poden ser humans, animals, objectes o elements
de la natura personificats. Sovint, la repetició apareix en el diàleg.
CONTES RELIGIOSOS Els éssers humans es relacionen amb personatges característics del cristianisme amb una relació antagònica provocada
per la virtut.
CONTE HUMORÍSTIC Narració realista de temática ficcional i que sovint es presenta en clau humorística. La diferència la marca el tipus
de personatge: un personatge, conte de beneits, o tota una col·lectivitat, bertranada, ignoren les lleis més elementals
del funcionament de la realitat; dos personatges enfrontats per la beneiteria d’un que és aprofitada per l’altre.
CONTES DEL GEGANT L’heroi s’enfronta amb un gran i el supera gràcies a la seua astúcia i a la beneiteria del gegant.
FAULA Narració en vers que desenvolupa una lliçó de moral pràctica.
NARRACIONS D’ANIMALS Forma narrativa molt breu i en prosa que desenvolupa un nus argumental provocat per la fam i la necessitat
d’aconseguir menjar. No s’hi planteja la col·laboració entre els animals sinó l’engany i el profit del fort sobre
el feble. De fet, la narració acaba com s’inicia: un personatge té fam, aquell que té menys possibilitats
d’imposar-s’hi. Les bèsties que hi apareixen més sovint són la rabosa, el llop, el corb, etc.
TRADICIÓ No existeix com a forma narrativa específica. Podria aplicar-se a aquells elements mítics que s’atribueixen a determinats
fenòmens, a determinats llocs, sense que aquests elements s’hagen d’estructurar en forma narrativa.
NARRACIONS D’ESTRUCTURA COMPLEXA (més d’una seqüència)
Nom, característiques i tipus
NARRACIÓ ORAL GENERAL -Trama purament imaginària: narrador i públic són conscients que s’explica una història inventada.
-Té una doble funció: distraure i alliçonar.
-Utilitza fórmules fixes que inicien i tanquen el relat.
-Situades en un temps passat imprecís i en un lloc d’accés difícil entre boscos, coves i pobles llunyans.
-Segueix un ritme binari o ternari.
-Absència de la primera persona.
-El personatges són descrits de forma impersonal, ambigua; poques vegades s’explicita el nom o detalls
de la indumentària, i sovint són caracteritzats per la referència a l’edat (un xic), a l’ofici que exerceixen (el forner)
o als atributs físics (geperut).
Tipus
Rondalles meravelloses: les més complexes, ja que desenvolupen un tema central i tota una sèrie de motius
secundaris o funcions, entre les més importants el combat i la victòria.
Rondalles humanes: poden desenvolupar un tema central amb diferents seqüències narratives, de manera
semblant a les meravelloses; o bé desenvolupar un tema simple, reduït a una única seqüència narrativa.
Els personatges són habitualment gent de poble i no hi ha cap element fantàstic. Les trames versen sobre
qualitats o virtuts o defectes i vicis.

LLEGENDA -Els fets tenen lloc en el món real i són versemblants, és a dir, el relat crea una il·lusió de realitat. Aquesta base
real projecta les característiques socials, culturals, geogràfiques o religioses de l’entorn que les explica.
-Narren fets extraordinaris que s’insereixen en el sistema de creences d’una comunitat.
-Funció: donar pautes de conducta a les persones d’una determinada comunitat i expressar el temor al desconegut.
La narració oral escrita o l’escriptura
com a filtre ideològic
Tipus
Llegenda del passat: explica l’existència d’éssers relacionats amb les creences, donen lliçons d’acord amb
un sistema de valors i de creences preindustrials.
Llegenda etiològica: explica l’origen d’un element del món.
Llegenda urbana: l’informant és una persona jove, il·lustrada i urbana que dóna forma a les angoixes i tensions.
Els temes tenen a veure amb les pors provocades pel segrest de persones per a l’extracció d’òrgans, la manipulació
genètica, el medi ambient, la sida, les eixides nocturnes... Tenen aparença de versemblança i una voluntat de
realisme perquè crea fonts reals (un amic diu que li ha passat a un conegut).
Si el context oral es caracteritza per la diversitat descrita, el procés
de l’escriptura iniciat al segle xviii imposa la uniformitat i
com a resultat moltes narracions no passen a la lletra impresa.
En aquest context, escriptura i filtre ideològic funcionen com
a sinònims. Els motius són diferents, però les cites següents
són una bona mostra de la ideologia que compartien els transcriptors.
Un primer exemple el trobem en el pròleg de l’edició catalana
de Les mil i una nits (Cinta 1995: xviii): «Les polèmiques més
enceses en l’entorn de Les mil i una nits les ha provocat el contingut
eròtic d’algunes històries. Aquestes polèmiques s’han
aguditzat al llarg del nostre segle i l’existència i la proliferació
d’edicions censurades de l’obra ha estat fruit de l’opinió que
fa mancada expurgar els passatges més escabrosos». Un altre
en el treball de Bertran i Bros (Pujol 1989: lvi): «És cert que
Bertran, com a catòlic que era, es queixa de l’ús irreverent que
podia fer-se del folklore, però no és menys cert també —i és de
justícia reconéixer-ho— que admet que la “grosseria” té tot el
dret de veure’s recollida, i no nega aquest dret ni a la “brutícia”
ni àdhuc a la tan avorrida per ell “obscenitat”: l’única restricció
per a aquestes darreres és que cal publicar els materials “a colleccions
reservades exclusivament a la coneixença dels savis”».
Per contra, el folklorista Alcover que arreplega, estudia i classifica
la literatura popular de les Illes Balears opera de la manera
següent (Grimalt 1996: 15): «Hem vist que tenia per norma
arreplegar tot el material que poguera haver però amb una excepció
important: els materials que li semblaven indecents, escatològics,
irreverents o anticlericals eren en principi rebutjats.
La seua consciència li impedia arreplegar i divulgar allò que
trobava nociu […] quan li contaven una rondalla verdosa o
irreverent, ell ja no la considerava ni en els esborranys, segurament
per a eliminar tota possibilitat d’utilitzar-se públicament
aquells materials considerats pecaminosos».
En general, amb el pas al paper escrit, es formalitza una versió
que és la que coneix l’auditori i el tipus de comunicació
literària canvia radicalment perquè es produeix un pas a la
lectura privada i s’exclou el públic que no sabia llegir. Com a
conseqüència es produeix un canvi de classe social i un canvi
d’ideologia, de forma de veure el món, perquè els nombrosos
narradors són substituïts per escriptors amb una qualitat compartida:
ser adults, homes i d’una classe social diferent de la
que crea les rondalles en l’etapa oral.
No és estrany aquest fenomen de canvis, reducció i de reconversió
ideològica. És un fet habitual quan la cultura escrita,
l’acadèmica, es fixa en aquestes narracions. Dolors Llopart
(1985: 7-8) caracteritza la cultura europea com a monolítica,
homogènia, estandarditzada i excloent. Com a conseqüència,
no permet la presència d’altres formes de cultura perquè necessita
mantenir-se com l’única cultura. Per a aconseguir-ho,
Llopart es refereix a tres tipus de mecanismes que utilitza per
a excloure altres formes culturals. El primer és el mecanisme
de l’agressió, per exemple, l’agressió econòmica a través de la
penetració de l’economia capitalista que ha liquidat qualsevol
altre tipus d’estructura econòmica, l’agressió política a través
del control de tot tipus de procés o la social a través de la
dominació de classe. Però sovint el mecanisme de l’agressió és
substituït per un segon tipus de mecanisme més subtil, el de la
fagocitosi: pensem en la gran capacitat de la cultura dominant
per a assumir i assimilar els contramodels. Per exemple, la cultura
punk que en un inici es planteja com a contracultura de
clara oposició a la cultura dominant és assumida o assimilada
fins al punt que inspira les col·leccions de roba d’alta costura.
El tercer mecanisme és el de la censura que consisteix a silenciar,
desprestigiar o ridiculitzar altres formes culturals. Els tres
mecanismes s’han utilitzat per a relacionar-se amb la cultura
popular encara que el més rendible ha estat el de la fagocitosi
que s’ha usat quan, per exemple, transforma les narracions de
tradició en literatura infantil despullant-les de tot tipus d’elements
subversius i contraris a les normes de conducta dominant
que pogueren contenir.
L’elecció de Valor: una lectura literària
Enric Valor forma part de la cultura oral i de la il·lustrada: com
a nen de Castalla, d’una cultura oral en la qual Elionor i Isabel
Doménec, de Penàguila; Vicenta-Maria Soler Borredà, de
Enric Valor. El valor de les paraules { 67

Bèlgida; Pere Vidal Bravo, Antònia Bernabeu, Maria Sempere,
Toneta Xirivia, de Castalla; Eduard Escrihuela, de la Vall de
Tavernes, i sa mare, li contaren les rondalles que formaven part
d’una cultura popular compartida i caracteritzada pels trets
descrits en l’apartat anterior i que podem representar amb el
«circuit literari» següent (a partir de Leino 1989):
Marc de referència
de les comarques
alcoianes, etc.
Valencià oral
Intencions lúdiques,
didàctiques i
il·lustrades
Coneixement
del nen
i de l’adult
Interacció entre
informant i Valor
Alhora, com a intel·lectual, és membre important d’una cultura
impresa en la qual assumeix una responsabilitat. Valor
(Salvador i van Lawick 1999: 23) parla de tres intencions quan
escriu les rondalles: i) nacionalitzar-les, a través de la fixació
a la realitat, ii) descriure els paisatges per a donar a conéixer
plantes amb els noms valencians, iii) utilitzar un llenguatge
planer, però correcte i ric de vocabulari com el que va aprendre,
per fer-ne literatura i no folklore «a seques». En definitiva, «fer
una obra que, tot distraent —i si era possible divertint—, procuràs
alhora una mica d’ensenyament del nostre català. També,
no cal dir, fer paleses moltes particularitats psicològiques i costumistes
de la nostra estimada gent de la muntanya i del pla»
(Salvador i van Lawick 1999: 24).
Per tant, la seua escriptura manté característiques dels dos
mons. De la tradició oral conserva les estructures textuals utilitzades
en la resta del corpus europeu (com demostra l’estudi
comparatiu que realitzàrem a Lluch 1988), utilitza l’estructura
de Propp en les rondalles meravelloses i conserva les característiques
prototípiques dels subgèneres a les d’animals, les humanes
i a les contarelles.
Però les empremtes de l’oralitat van més enllà i moltes de les
característiques descrites anteriorment hi són presents. Els estudis
de Conca (2002) i de Peraire (1999) descriuen l’ús de
formes dialectals, locucions i frases fetes, aforismes i refranys
en el discurs del narrador; referències a espais físics i a indrets
concrets coneguts pel públic lector; ús d’expressions deíctiques,
dialogisme, apel·lacions directes al destinatari; inserció en el
relat d’expressions modalitzadores; pauses de creació d’expectativa,
onomatopeies i altres fenòmens fonètics que pretenen
68
Tradició
oral
de
l’Alcoià
Elionor,
Isabel,
Vicenta,
Pere,
Antònia,
Maria...
Esquelet narratiu
Oralització
Enric
Valor
Nen,
adult,
escriptor
reproduir sorolls, i aspectes paralingüístics, frases inacabades,
repetició de paraules, abundància de diminutius i augmentatius,
inserció de comparacions o l’ús del present d’indicatiu
com a temps de la narració.
Però com a proposta literària, Valor singularitza cada relat,
com conclou Comes (1999) després de l’anàlisi comparativa
de la rondalla de L’amor de les tres taronges amb onze versions
més: «les seues versions […] responen al més essencial plaer
de l’escriptura, són farciments en què els recursos purament
literaris vessen pels cantons de les frases i els paràgrafs. Són
adaptacions subversives dels relats que corren per la nostra oralitat»
(Comes 1999: 219).
Òbviament, el món literari des del qual proposa la lectura reclama
un nou context i finalitat. Per tant, Valor no té problema
a tractar el material discursiu de què disposa, no com a
empremtes d’una tradició oral intocable, sinó com a esquelets
narratius vius i factibles de ser canviats o treballats literàriament.
Un bon exemple apareix en una entrevista que li férem
Rosa Serrano i jo: «“El pollastre en festes” era un conte horrible
que em contaren i que es deia “L’agüela golosa” i era una
cosa vulgaríssima; a voltes faltava text i jo deia, per què no
contar-la a la meua manera? […] també n’hi havia una altra
que era brutíssima, que és “La mestra i el manyà”, era bruta i
horrible tal com la contaren […] coses grolleres del tot, en lloc
de tirar fum, no sé què feia, barbaritats […] algunes me les
he deixades perquè no he pogut estar-me de redimir-les, eren
massa escatològiques».
Així doncs, les rondalles de Valor es mantenen entre l’oralitat i
l’escriptura i les lectures que proposa guanyen en complexitat,
com resumim en el quadre següent:
Versió oral 1
Versió oral 2
Versió oral n
Diferents versions,
subgèneres, protagonisme
d’homes
i dones, propostes
ideològiques
diverses, característiques
pròpies
(veg. apartat 1).
Escriptura Enric Valor
Lectura «tradicional»
Escriptura Enric Valor
Lectura literària
- Intencionalitat
literària: tria
estètica que opta
per una densitat
lèxica forta, poca
redundància,
descripció de paisatges
coneguts i
caracterització dels
personatges.
- Intencionalitat
nacional:
inserir-les en
un context propi.
- Usos de recursos
lingüístics que
mantenen els elements
no verbals
i paraverbals i fan
present la figura
d’un narrador.
- Manté el caràcter
proper a la
comunitat, els
matisos agonístics
i empàtics.
- Conserva
l’estructura de la
rondalla oral.

La lectura per a infants que fagocita la tradició
Per a un públic no marcat resulta estranya l’afirmació que els
contes de Perrault i de Grimm no naixen com a narracions
infantils. És a partir del segle xix, quan una part de les narracions
que passen a paper escrit es transforma a l’instant en
literatura per a infants. I de tots el gèneres descrits anteriorment
és la rondalla meravellosa —amb el terme de contes de
fades— l’omnipresent. Contes com La Caputxeta Vermella, La
Cendrellosa o La Bella Dorment acompanyen els infants i configuren
el nostre univers familiar, de manera que la gran varietat
genèrica o temàtica que hem revisat es fagocita per a acabar en
unes poques històries i personatges.
És fàcil concloure amb una evidència: la narrativa de tradició
oral que ha passat a la literatura infantil presenta una reducció
de gèneres, de temàtiques, de versions i de propostes ideo-
lògiques on la responsabilitat de Disney no és menor (veg.
Lluch 2007, 2010). Amb paraules de Josep Maria Pujol (1985:
166): «la rondalla s’encamina també cap a la crisi. L’amenacen
el canvi en les relacions familiars, la guarderia, la destrucció
de la família extensa, la secularització (que també comporta
la desmagificació del món infantil), i la competència amb les
formes d’administració de l’oci de la societat de consum infantil.
Per contra, el seu prestigi com a valor cultural i literari pot
contribuir a salvar-la descontextualitzant-la (donant-li entrada
a l’escola) o immobilitzant-la: passant-la als mitjans de comunicació
de masses (llibre infantil, dibuixos animats); fent-li
perdre, en definitiva, el seu caràcter de folklore».
En aquest context, l’escriptura per a adults i per a infants de
Valor no es contagia de la pràctica dominant i manté característiques
similars en ambdues. La diferència de la lectura proposada
als infants és mínima, amb paraules de Rosa Serrano
(1999) adaptadora de l’obra: «Només vaig acurtar fragments
massa llargs i descriptius». Per tant, la lectura que es proposa a
l’adult i a l’infant és la mateixa, les diferències les donarà l’ús
que el context concret de cada escola propose.
Conclusions
Les rondalles valencianes escrites per Valor a partir de les històries
orals proposen diferents tipus de lectures, més enllà de
la dirigida als infants o als adults. Són escriptures que comparteixen
trets de la tradició oral i de la literària, del treball dels
folkoristes però també dels escriptors. A diferència d’altres iniciatives
similars, Enric Valor és un novel·lista que vol escriure
i utilitza uns esquemes argumentals tradicionals i una manera
de contar històries. Però, a més, el treball com a gramàtic, la
transcendència social i l’activisme polític del personatge activen
lectures diferents més enllà de la voluntat de l’escriptor o
de la pròpia obra.
Bibliografia citada
Adam, Jean-Michel i Lorda Clara-Ubaldina (1999): Lingüística de
los textos narrativos. Barcelona: Ariel Lingüística.
Bassol i Puig, Margarida (1990): Anàlisi pragmàtica de les endevinalles
catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Bono Palomar, Rut (1999): «Les edicions de les rondalles de Valor;
dos lectors, dues formes de narrar», dins Salvador, Vicent i Van
Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’EnricValor.
Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 221-232.
Camarena, Julio (1995): «El cuento popular», diversos autors: Literatura
popular. Conceptos, argumentos y temas. Anthropos 166/167
(maig-agost). Barcelona: Editorial Anthropos.
Cerrillo, Pedro C. (2000): Adivinanzas populares españolas (Estudio
y Antología). Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La
Mancha
Cinta, Dolors i Castells, Margarida (1995): «Nota preliminar a
Les mil i una nits». Les mil i una nits, Barcelona: Proa.
Comes, Rosa (1999): «Fixar una rondalla: La singularitat d’Enric
Valor», dins Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana.
Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de
la Universitat Jaume I, pp. 211-219.
Conca, Maria (2002): «De les rondalles a les novel·les: una anàlisi
contrastiva en l’obra de Valor», dins Casanova, Emili (ed.) Enric
Valor, un home de poble. València: Editorial Denes, pp. 69-82.
Díaz g. Viana, Luis (1999): Los guardianes de la tradición. Ensayos
sobre la «invención» de la cultura popular. Oiartzun: Sendoa Editorial.
— (2005): «Sobre el folklore en la actualidad y la pluralidad en la
lectura». Revista Ocnos 1, pp. 35-42.
Grimalt, Josep A. (1996): «Pròleg» dins Alcover, A. M. (1996):
Aplec des rondaies mallorquines d’En Jordi des Recó. Edició a cura de
Josep A. Grimalt amb la col·laboració de Jaume Guiscafré. Palma
de Mallorca: Editorial Moll, pp. 7-41.
Knapp, Mark L. (2001): La comunicación no verbal: el cuerpo y el
entorno. Barcelona: Paidós.
Leino, P. (1989): «The Interpretation of Tales in Folkloristics», dins
Siikala, Anna-Leena (ed.): «Studies in oral narrative», Studia Fennica.
Review of Finnish Linguistics and Ethnology 33. Helsinki, pp.
29-41.
Llopart, Dolors; Joan Prat i Llorenç Prats (1985): La cultura popular
a debat. Barcelona: Editorial Altafulla.
Lluch, Gemma (1988): De princeses i herois. València: Generalitat
Valenciana.
— (1995): «Quin tipus de lector proposen les rondalles d’Enric Valor?»,
Simposi d’estudi i festa. Enric Valor. Castalla.
— (2007): «De los narradores de cuentos folclóricos a Walt Disney:
un camino hacia la homogeneización», Invención de una tradición
literaria (De la narrativa oral a la literatura para niños). Cuenca:
Servicio de Publicaciones de la Universidad de Castilla-La Mancha,
pp. 17-52.
Lluch, Gemma (ed.); Gil Calvo, Enrique; Martín Barbero, Jesús;
Morduchowicz, Roxana; Arellano, Antonio i Cerrillo,
Enric Valor. El valor de les paraules { 69

Pedro (2010): Las lecturas de los jóvenes (un nuevo lector para un nuevo
siglo). Madrid: Anthropos.
Lluch, Gemma i Serrano, Rosa (1995): Noves lectures de les rondalles
d’Enric Valor. València: Editorial Albatros-Tàndem.
Martí, Josep (1996): El folklorismo. Uso y abuso de la tradición. Barcelona:
Editorial Ronsel.
Moreno verdulla, Antonio (2003): Las estructura del cuento folclórico:
nueva morfología. Cádiz: Universidad de Cádiz.
Olrik, Axel (1992): Principles for oral narrative research. Bloomington:
Indiana University Press.
Ong, Walter (1987): Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra.
Mexico: Fondo de Cultura Económica.
Oriol i Carazo, Carme (1996): «El model formalista en l’estudi de
textos rondallístics», Fernández, J. M. (coor.): Teoría de la literatura
y métodos de crítica. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili.
Oriol i Carazo, Carme (1997): Estudi del folclore andorrà en el seu
context. «La guerra d’Andorra amb els Estats Units» i altres mostres
de folclore. Barcelona: Editorial Altafulla.
Oriol i Carazo, Carme (2002): Introducció a l’etnopoètica. Teoria i
formes del folklore en la cultura catalana. Valls: Cossetània Edicions.
Peraire, Joan (1999): «Funcions discursives dels marcadors d’intergració
lineal en les “Rondalles” d’Enric Valor», dins Salvador,
Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra
d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, pp.
139-161.
Pisanty, Valentina (1995): Cómo se lee un cuento popular. Barcelona:
editorial Paidós.
Poyatos, Fernando (1994): La comunicación no verbal. Madrid: Istmo.
Pujol, Josep Maria (1985): «Literatura tradicional i etnopoètica:
blanç d’un folklorista», dins La cultura popular a debat. Barcelona:
Editorial Altafulla.
Pujol, Josep Maria (1989): «Estudi Bertran i Bros (1853-91), una
cruïlla del folclore català», dins Bertran i Bros, P. El rondallari
català. Barcelona: Altafulla, p. 275.
Pujol, Josep Maria (coord.) (2002): «Benvingut al club de la sida»
i altres rumors d’actualitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis
sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de la Universitat
Jaume I.
Violant, Rosa (1990): La rondalla i la llegenda. Barcelona: Altafulla.
Bibliografia de treball
Valor, Enric (1950): Rondalles valencianes, València, Editorial Torre
(3 volums), 1950-1958.
— (1951): Rondalles gironines i valencianes, Barcelona, Ariel.
— (1952): Narracions de la Foia de Castalla, Barcelona, Barcino.
— (1964): Meravelles i picardies, València, L’Estel (2 volums), 1964-
70.
70
— (1975): Obra literaria completa, (volum i), València, Editorial
Gorg.
— (1976): Obra literaria completa, (volum ii), València: Editorial
Gorg.
— (1984): Rondalles valencianes,València, Edicions de la Federació
d’Entitats Culturals, Editorial Bullent (8 volums), 1984-1988.
— (1985): Rondalles Valencianes, València, Gregal Llibres (Adaptació
de Rosa Serrano, 36 volums, 1985-1987.)
— (1992): Rondalles Valencianes, València, Tàndem Edicions (Adaptació
de Rosa Serrano, 8 volums, 1992-1995.).
— (1996): Llibret de contarelles, València, Tàndem Edicions, 1996.

Enric Valor va escriure les seues rondalles sobre la base del
reconeixement de la nostra identitat cultural i l’anàlisi de la
nostra història com a poble. A més, ha explorat les possibilitats
del gènere i ha emprat les narracions com a eina d’introspecció
psicològica dels herois, que estan presentats de manera pluridimensional
i evolucionen en el curs de les històries.
En la seua recollida, el nostre autor va privilegiar els relats on
el protagonista busca un company sexual. Aquests herois poden
tenir algun ingredient de sobrenaturalitat, com ara Nabet,
Bernadet o Jaumet i Joan Batiste, que van tenir un naixement
meravellós amb la intervenció d’ajudants màgics. O bé, atés
el gust de les rondalles per les situacions extremes, els herois
són figures marginals: el més petit de la família com Tonet en
«Home roig, gos pelut i pedra redona», el considerat més beneit
dels germans, com ara Rosella en «Les velletes de la Penya
Roja», el més gandul com Don Joan de la Panarra, etc.
En aquest article realitzem un recorregut transversal per les
rondalles de Valor a través d’alguns dels seus personatges i temes,
per tal de conéixer la configuració psicològica dels seus
herois, la manera com interactuen entre ells i com l’entorn
modela els seus caràcters.
L’arrelament a la terra: anatomia
de la subsistència
En les rondalles la natura apareix com a element catalitzador
dels diferents motius argumentals. La mirada de Valor sobre
l’entorn natural no és la mirada amable d’un paisatgista, d’un
esteta, sinó la d’una persona integrada en el medi. El títol d’al-
_Velles històries, biografies de la memòria:
les rondalles valorianes a través dels seus personatges
Jaume Albero i Poveda
gunes de les rondalles inclou un topònim, com a mostra de
la importància que el narrador atorga al territori. Així tenim
«El llenyater de Fortaleny», «El ferrer de Bèlgida», «El jugador
de Petrer», «El patge Saguntí», «Les velletes de la Penya
Roja», «L’envejós d’Alcalà» o «L’albarder de Cocentaina». Les
rondalles són plenes de toponímia ja quasi oblidada relativa a
algunes partides rurals, llocs de masos i cases de camp. Enric
Valor ha rescatat de l’oblit alguns noms que, lluny de la fredor
administrativa dels moderns, tenien un sentit per als qui els
empraven, i definien les relacions de les persones amb l’entorn.
En les diferents històries apreciem com el lloc on s’han criat
els personatges determina el seu tarannà. Així, el marqués de
Vilian d’«Els guants de la felicitat» tenia un «caràcter ferreny»,
propi de les terres castellanes, segons refereix el narrador; Teresa,
en «El castell d’Entorn i no Entorn», va donar mostra de
«la seua prudència de muntanyesa assenyada»; la ignorància del
medi muntanyenc del Nostre Senyor i sant Pere disfressats va
fer pensar al llenyater de Fortaleny que es tractava de «gent de
voramar», etc.
Enric Valor preferia les petites poblacions als grans nuclis urbans
a l’hora de buscar un espai per a ambientar les històries.
Les raons d’aquesta elecció són clares: als petits nuclis de població
és on millor s’han conservat les formes de vida tradicional
i on el progrés tècnic ha tardat més a entrar. També,
les accions dels personatges tenen més ressonància de la que
tindrien en nuclis urbans populosos. En aquest sentit, Enric
Valor, en Narracions de la Foia de Castalla, explica, a través
dels narradors, que a les muntanyes «les persones, amb els seus
defectes, virtuts i passions, eren menys gregàries, més indivi-
Enric Valor. El valor de les paraules { 71

El llenyater de Fortaleny, dibuix de Francesc
Santana per a la portada del primer volum
de l’edició de les Rondalles valencianes d’Enric
Valor feta per la Federació d’Entitats Culturals
del País Valencià (València, 1984-1987)
72
dualitzades que en altres bandes. En aquelles altes terres, la
personalitat humana es mostra amb tota la seua grandesa; allí
els sentiments de l’home, adés mesquins, adés enlairats, tenen
un marc a la vegada bucòlic i auster que els destaca amb major
relleu» (Valor 1953: 46- 47).
En els pobles hi ha la vida als masos i casetes de llaurador que
Valor descriu en rondalles i novel·les, i que són el centre que articula
treballs i formes de vida tradicionals. A més, en aquests
poblets l’autor troba un entorn molt poètic. Finalment, les comunitats
muntanyenques aïllades són més a prop de la natura
que tant delerava el nostre autor.
La integració dels personatges en l’entorn pobletà és tan important
que els qui viuen al marge de la comunitat són sovint
connotats negativament. Així, l’adjectiu forastera, aplicat a les
bruixes, es troba en els relats valorians en distribució complementària
amb estranya, que el narrador utilitza per a produir
un estranyament de la figura bruixil. La bruixa que encisa Silvana
en «L’amor de les tres taronges» no pot ser forastera, puix
que es troben a camp obert. Llavors serà estranya, com les bruixes
que apadrinen Vicenteta en «L’albarder de Cocentaina», les
bruixes amigues de Sanç i Bons en «L’envejós d’Alcalà». 1 També
la velleta amb poders màgics d’«El xiquet que va nàixer de
peus» és adjectivada d’aquesta manera.
Valor escriu des d’un gran coneixement de l’entorn natural on
ha viscut. Coneix la qualitat dels diversos tipus de terra i la
seua aptitud per a cada tipus de conreu. Sap, per exemple, quina
terra és bona per als esclata-sangs i en quines condicions es
crien bolets («El llenyater de Fortaleny»).
Aquesta afecció de l’home a la terra i a la seua productivitat és
un motor discursiu en diversos relats. Així, en «L’envejós d’Alcalà»,
l’esponerosa horteta d’Al-Favet és motiu d’enveja per
part d’Abd al-Maduix, qui tractarà de fer mal al seu company i
donarà lloc a les peripècies que conta el relat. En «El castell del
Sol», per posar un altre exemple, el conflicte de Muhammad
i Margarita de Bell-Puig amb els reietons veïns deriva del fet
que cobejaven la terra del reialme de Benillup. Aquest reialme
també era desitjat per l’Home del Sol, que vivia en latituds poc
afavoridores de la productivitat de la terra.
Per entendre l’arrelament dels personatges a la terra on viuen
cal recordar que les rondalles reflecteixen els temps en
què l’agricultura era la principal font d’ingressos, i que la
superació del nivell de subsistència en totes les capes socials
no ha estat una conquesta fins a l’arribada de la modernitat.
En temps preindustrials la malnutrició ha estat freqüent en
les classes socials més baixes. Les rondalles i llegendes reflecteixen
aquest desig popular de tenir cobertes les necessitats
alimentàries bàsiques. Així, els relats d’animals personificats
del recull valorià són, amb excepció de la «Història d’un mig
pollastre», variacions sobre el tema de la fam. Les rondalles
meravelloses, malgrat la seua temàtica sobrenatural, reflecteixen
aquesta activitat tan quotidiana i prosaica que és el

menjar. Durant segles, contaires i oients gaudirien de manera
delegada de les excel·lències culinàries en els contes orals.
Als seus països de xauxa trobem taules parades amb menjars
exquisits («Abella», «El gegant del Romaní»), paelles per a
bruixes famolenques («L’albarder de Cocentaina»), arbres esponerosos
carregats de fruita tot l’any («Esclafamuntanyes»,
«L’amor de les tres taronges»), etc. En «El ferrer de Bèlgida»
es gratifica amb un arròs el Nostre Senyor i sant Pere. En canvi,
en «El llenyater de Fortaleny» Paulus no vol compartir la
seua col amb aquestes figures celestials. La fam i la goluderia
són un motor discursiu en molts relats. En «El pollastre de
festes», particularment, ho és del cap a la fi.
Diverses rondalles valorianes descriuen àpats i com aquests
són ingerits pels protagonistes amb bon apetit. Aquest bon
apetit és un tret que caracteritza els herois i heroïnes valorians
que, d’aquesta manera, mostren la seua alegria de viure,
de gaudir l’instant i dels petits plaers de la vida. A vegades,
el narrador subratlla la bona disposició dels herois vers el
menjar amb expressions del tipus «se li fan ganes de berenar
i berena també amb gust i gana», la qual llegim aplicada a
Teresa en «El castell d’Entorn i no Entorn».
El menjar en les nostres rondalles apareix vinculat a la faena:
és la seua coronació. Míriam i Muhammad en «El castell del
Sol» van dinar tots dos plegats després de fer la primera tasca
imposada per l’Home del Sol; també va menjar «amb molt
apetit» Tonet després de la tasca imposada per l’home roig; el
sopar dels quatre germans després de la jornada de treball és
un episodi nuclear en «Esclafamuntanyes», etc. El menjar és
també una activitat col·lectiva en alguns relats. El menjar collectiu
culmina un èxit de l’heroi que beneficiarà la comunitat.
Els banquets celebren un esdeveniment social. La tendència
a l’abundància, que constitueix el fonament de la imatge del
banquet popular, s’oposa simbòlicament a la cobdícia i l’egoisme
individual dels adversaris vençuts pels nostres herois.
En les rondalles, Valor recull la tradició gastronòmica de les
terres interiors del sud del País Valencià. Es tracta sempre de
menjars senzills amb gran aportació calòrica, elaborats amb
productes de la terra. D’aquesta manera, l’astròleg Jeremies
va obsequiar el rei Astoret i Baltasar del Seny «amb una
sopa-berena elemental i gustosa: carn rostida, molt tendra,
vi negre de la terra, pa ullat i ametles i anous torrades». En
aquesta mateixa rondalla, Margarida va dinar en casa de la
vella Marieta «de la seua berena, però amb postres i aigua, és
clar, de la vella, que li donà uns albercocs del Patriarca molt
fins». Per a esmorzar, la vella Margarida de la Penya Roja
va oferir al príncep, que caçava per aquells indrets, anous,
ametles, pa, un apetitós formatge blanquet i uns gots de llet
calenta. A Girau, en «El príncep desmemoriat», la bruixa que
guardava el casalici del baronet de Soterroni «li va servir un
sopar excel·lent: bona carn rostida, bon pa de bona farina
blanca, bon vi vermell, i unes darreries compostes de pomes
i raïm». Per a sopar, l’Elvireta de «La mestra i el manyà», es
«rostí llonganisses, es fregí un parell d’ous, es llescà dues bones
tallades de pa, es pelà una poma i una taronja».
Paral·lelament al tema del menjar tenim el fet que els recursos
econòmics dels personatges determinen la seua progènie. De
fet, en el recull valorià els matrimonis poden ser englobats en
dos grups en funció de la descendència. D’una banda, hi ha les
parelles que no poden tenir fills. Aquestes famílies gaudeixen
d’una posició econòmica folgada. És el cas de Jaume i Jordina
en «La mare dels peixos», d’Adrià i Maria-Agres en «Nabet»,
de Bernat i Gerarda en «El xiquet que va nàixer de peus», que
tenien una filla, però no els arribava el fill, o de Joan «el ric» i
Basília en «Els tres plets de Pasqua Granada». El contrast amb
aquests matrimonis l’estableixen els qui sí que tenen fills, però
no els poden mantenir, com esdevé a Batiste Jeroni i la muller
en «El gegant del Romaní» o a Blai el Roig i Vicenta en «Els
tres plets de Pasqua Granada». Els fills són la riquesa dels pobres.
En una societat preindustrial dedicada a l’agricultura on
la principal força motriu és la muscular, tenir fills que ajuden
en els treballs del camp o en el petit negoci familiar representa
un capital. En algunes rondalles, la més representativa de les
quals és «La mare dels peixos», el naixement dels fills fa millorar
màgicament les condicions econòmiques de les famílies.
Així doncs, apreciem que l’esterilitat dels personatges adinerats
en contrast amb la fecunditat dels pobres, que és un motiu
característic de la ficció rondallística, esdevé un tema recurrent
en les històries valorianes. Aquí hi ha la influència temàtica
de la novel·la realista, que per influència dels postulats marxistes,
ha reflectit l’eixorquia de les classes benestants enfront
de la fertilitat de la classe treballadora. Recordem una novel·la
emblemàtica en aquest sentit com és Fortunata y Jacinta, on la
dona pobra i amb fills rep el nom de Fortunata, mentre que la
rica Jacinta és estèril. En la novel·lística de Valor trobem un cas
d’esterilitat exemplar en Sense la terra promesa, que comença
amb la mort de dona Berta, la dona més rica del poble, que
ha forjat la seua fortuna amb els patiments dels camperols. La
seua mort sense fills provocarà un conflicte hereditari. Així, la
seua vida i la seua mort han estat emocionalment eixorques.
En oposició a l’opulència estèril de dona Berta, al llarg d’aquest
cicle trobem reiteradament pares de condició humil que tenen
dificultat per mantenir la seua prole.
La fertilitat de les classes populars en oposició a l’eixorquesa de
les classes benestants és una concreció de la major adaptació al
medi i a la capacitat de subsistència de les primeres respecte a
les segones. Efectivament, la capacitat de la gent del poble de
ser moderadament feliç en la pobresa, i de transmetre alegria a
prínceps com el Dalmau de «L’amor de les tres taronges», que
tenint-ho tot (riquesa, joventut, bellesa, etc.) «no volia més
que quedar-se en el llit», accentua la decadència de la monarquia,
la qual haurà de dur sang nova d’un altre regne per a
1 En «El dimoni fumador»
s’aplica aquest adjectiu al Dimoni.
Enric Valor. El valor de les paraules { 73

enovar-se. El conjur de la velleta ve a expressar aquesta idea:
«Fill de rei nasqueres/i tu rei seràs.../Però l’Amor de les Tres Taronges/no
la sabràs». És a dir, tindràs poder i riquesa, però no
felicitat. En «El rei Astoret» retrobem la maledicció consistent
a ser ric, però infeliç, en l’episodi inicial on una bruixa va fer
que l’heroi titular s’enamorara d’una jove que veia en somnis.
Els prínceps valorians, que indefectiblement són orfes de pare,
de mare, o, en el cas del rei Astoret, d’ambdós, mostren una
dependència afectiva d’una figura femenina, que pot ser la
mare o bé una jove princesa amb més iniciativa i empenta vital
que ells. En canvi, els herois masculins de classe social més
baixa, criats en un entorn natural on han de lluitar diàriament
per la subsistència, desenvolupen un tarannà més optimista i
decidit. Els casos d’Adolfet en «El gegant del Romaní», Jaumet
en «La mare dels peixos», Bernadet en «El xiquet que va nàixer
de peus» o Esclafamuntanyes i Don Joan de la Panarra en les
rondalles homònimes, són ben representatius. Així, s’aprecia
que el diferent tractament de les figures masculines en les nostres
rondalles té a veure amb la classe social a la qual pertanyen.
Traspassant límits: la crítica social
i la contravenció de les normes
El de les rondalles valorianes és un paradís menys pur del que
a primera vista sembla. En elles trobem ingredients d’inconformisme
social, manca de patrons ètics en l’èxit dels herois i
comportaments sexuals llicenciosos. El nostre autor no ha defugit
ni la injustícia social ni la força de les passions humanes.
No solament no s’ha apartat de situacions conflictives, sinó
que en el rerefons d’algunes rondalles trobem que ha cercat els
moments de més efervescència social de la nostra història: el
moment de desintegració de l’Imperi romà a la Península («El
llenyater de Fortaleny»), la convivència amb la cultura àrab
anterior a l’expulsió dels moriscos («L’envejós d’Alcalà», «Els
guants de la felicitat»), la reconquista («Els guants de la felicitat»),
etc.
Enric Valor introdueix elements de crítica social en les rondalles.
Aquesta crítica va dirigida sovint contra la figura del
rei que governa en contra de la manera de sentir dels seus governats.
Així, en «Don Joan de la Panarra» els cortesans i el
rei Peroliant murmuraven i xafardejaven en contra del nostre
heroi, a qui volien veure mort per la serp. Mentrestant, la gent
rebia amb crits i avalots al de la Panarra. En «El xiquet que va
nàixer de peus» tota la guàrdia personal del rei, la mateixa reina
i els cortesans estaven farts del rei i s’havien afectat a Bernadet.
Quan el rei va voler castigar el jove, que s’havia casat amb la
seua fillastra en compte d’haver estat mort com ell havia disposat,
la gent del poble «començaren a avalotar-se i a venir amb
pics, picoles, garrots, travessanyes, fessos, falçs i ferros de tota
mena, i rodejaren el palau». Aquesta ruptura de l’harmonia
entre el rei i els seus súbdits és l’element de crítica social més
repetit en les rondalles, on el poble sovint apareix al final per
a celebrar el triomf de l’heroi, seguint la semàntica del conte
74
popular.
També és reiteratiu l’abús que les persones adinerades i poderoses
fan de les persones de condició humil. En «El castell
d’Entorn i no Entorn» es conta que Frejoan «havia estat castigat
feia molts anys per haver entrat sense permís a pasturar en
la propietat d’un gran senyor de la rodalia». En «Els tres plets
de Pasqua Granada», l’actitud de l’opulent Joan el de la Capa
Gran envers el seu germà pobre, Blai el Roig, és particularment
culpable. Malgrat aquests indicis de crítica, a diferència d’allò
que ocorre en altres reculls rondallístics, per exemple, en la
col·lecció dels germans Grimm, Valor posa més èmfasi en les
seues històries en els conflictes de família que en els de classe.
Altres ingredients de crítica social menys representatius els trobem
en la donació interessada del pare de Dalmau als pobres
per tal que el seu fill es recuperara de la malaltia que patia;
la presència de gent «del puntet» en «Esclafamuntanyes», o la
passivitat de Frederic de les Dues Aigües en «La mare dels peixos»,
que s’havia pres «amb molt digna flema» el sorteig de la
persona que havia de ser menjada pel drac, fins al moment que
va tocar el torn a la seua filla.
Si reis i prínceps no són modèlics en algunes rondalles, els herois
sovint són, per la seua banda, indisciplinats i desobedients.
La matemàtica del conte popular no condemna aquest
capteniment i sovint els herois són premiats, justament, per
no haver obeït les restriccions que se’ls ha imposat. Això s’esdevé
particularment amb les rondalles meravelloses, les quals
no tenen el caràcter admonitori que solen tenir les costumistes,
i són constructores de la personalitat individual. Així, en «La
mestra i el manyà» Beatriu va desobeir el consell patern de tancar
les finestres a la nit per tal que no entrara cap animal boscà.
El gat cerval que es va introduir en la caseta era el senyor del
Benicadell que li va atorgar dons a la jove. En «El gegant del
Romaní» la tossuderia de Batiste de tirar del romaní, malgrat
l’advertència del gegant, va provocar l’aparició d’aquest amb
les conseqüències positives que resulten al final del relat. També
en aquest relat Adolfet va trencar el tabú de mirar la seua
acompanyant nocturna.
En la moral del conte popular el robatori no està mal vist quan
el realitza l’heroi o quan allò que es furta és menjar. Es tracta
d’una estratègia de supervivència necessària en èpoques d’estretors
i fam. De vegades, són objecte de robatori els dimonis
i ogres. En «L’amor de les tres taronges» Dalmau roba els tres
cítrics a un negre gegantí. En «El xiquet que va nàixer de peus»
és el dimoni l’ésser a qui es furta. Si repassem el corpus valorià,
veurem que també és legítim robar als lladres, com fa el
personatge titular en «Nabet», o enganyar els querosos com fa
Jeroni amb Peret en la rondalla que du el títol d’aquest segon.
Quan el robatori es fa per menjar en «Comencilda, Secundina
i Acabilda» o «El llenyater de Fortaleny» la tolerància és molt
gran. Les excepcions que confirmen que hi ha una regla són
«La rabosa i el corb», on aquesta veurà penalitzats els seus estratagemes
per a furtar el menjar al corb, i «El pollastre de festes»,

on Rosa del Repic és també castigada per la seua golafreria.
Així doncs, no és certa l’afirmació que en els contes folklòrics
els personatges bons són premiats i els dolents castigats. És
veritat que els dolents acostumen a ser penalitzats, però hi ha
en els relats de Valor una galeria de personatges poc modèlics
i molt picardiosos que no reben cap càstig, sinó més aviat al
contrari: són premiats. En l’èxit dels herois picardiosos té més
a veure la sort i la confiança en si mateixos que el seu bon
cor. Pel que fa al càstig que mereixen els dolents, existeix una
tendència del nostre autor a suavitzar o, fins i tot, alçar després
d’un temps els càstigs als malvats que s’oposen a la tasca
civilitzadora de l’heroi. Mentre que en el conte folklòric sovint
queda inexplicat el que succeeix als personatges dolents després
que l’heroi haja ascendit a un estadi de felicitat superior,
en les seues rondalles Valor sempre explica el càstig rebut pels
malvats i la durada d’aquest.
Els personatges en persona: el camí envers
el desenvolupament personal
Alguns herois i heroïnes rondallístics inicien en els relats la recerca
de la seua identitat sexual. Quan hi ha una mort parental
acostuma a ser la del progenitor del mateix sexe del protagonista.
Aquest fet insinua un conflicte edípic que després pot
desenvolupar-se en el cos del relat.
A manera d’exemple del que acabem de dir, assenyalarem que
en «El castell del Sol» s’escenifica una ruptura afectiva de l’heroïna
amb els seus pares i, particularment, amb la seua mare,
que es mostra més violenta que el pare amb la parella que fuig.
Aquesta ira materna contra la filla revela el trencament d’un
lligam afectiu intens entre les dues dones. En les societats tradicionals,
les mares acostumen a prevenir les filles contra els
matrimonis exògams. Si a més de prendre un marit d’un entorn
cultural diferent, la nova parella s’instal·la lluny de la llar
materna on la novençana no pot rebre el suport afectiu de la
mare, la ruptura esdevé doblement traumàtica.
Les heroïnes no solament han de reafirmar-se davant els pares,
sinó sovint també davant els propis fadrins als que estimen. A
vegades les dones hauran de lluitar pel reconeixement de la
seua identitat, vist que els seus estimats no saben identificar-les.
La història del príncep desmemoriat és la més representativa.
La màgia que utilitzen les heroïnes en les aventures que condueixen
a la seua maduració personal i el reconeixement dels
altres de la seua identitat és una màgia essencialment defensiva
i, per tant, menys agressiva que la dels herois masculins quan
han de véncer qualsevol bèstia fabulosa o adversari humà per a
rescatar la princesa amb qui es casaran.
Encara que el nom de l’heroi masculí dóna títol a alguns dels
relats, en el desenvolupament argumental d’unes quantes històries,
des del moment en què apareix en escena, la protagonista
principal eclipsa l’heroi, que adoptarà un paper més passiu.
Així s’esdevé en relats com «L’amor de les tres taronges», «El
rei Astoret» o «El príncep desmemoriat». Aquestes històries,
i les que són protagonitzades per dones com «La mestra i el
manyà», «Abella» o la llegenda «I queixalets també!», són portadores
d’un discurs femení ben definit.
Hi ha en el corpus valorià dues rondalles que desenvolupen
una opinió molt popular, que no és la faena dura la que molt
sovint mena a l’èxit en la vida. Es tracta de «Les animetes» i
«Don Joan de la Panarra». L’esforç no és garantia d’èxit, sinó
que ben al contrari, treballar massa ens pot fer acabar com els
pares de Don Joan, que van agafar «la pesta de passar tantes
suades entre el forn i la fleca», o com les mateixes tres velles
animetes, que tenien el cos contrafet de tant de filar.
Per a promocionar, socialment, a la Marieta de «Les animetes»
li ha estat més útil la seua generositat i bon caràcter, demostrat
en l’episodi de la font amb Albert de Muntalt, que la demostració
real de les seues habilitats domèstiques. Encara més, el
treball dur del filat hauria pogut desfigurar el físic agraciat de la
protagonista i obstaculitzar l’èxit matrimonial de la jove. Com
explica Ruth B. Bottigheimer: «Els contes del filat vehiculen
un doble missatge. En l’argument els contes generalment
transmeten la moralitat convencional de la recompensa al treball
dur, mentre que a nivell lèxic i narratiu el mateix tema
d’aquests contes comunica la trista realitat de generacions de
fadrines filadores i de vides de dones» (Bottigheimer 1987:
122). D’aquesta manera, «Les animetes» és un relat que en una
lectura interpretativa revela la revolta de les dones contra el seu
paper social i les condicions d’accés al matrimoni.
Pel que fa a Don Joan de la Panarra, aquest és, pels seus orígens
tan poc exemplars, un dels herois més moderns de la rondallística
d’Enric Valor. Aquesta figura s’emparenta amb una tradició
que comença amb el realisme i que substitueix la figura de
l’heroi tràgic, sovint de noble o reial condició, per un personatge
d’extracció social més humil.
Aquest heroi és un personatge singular amb trets que el particularitzen.
La seua condició de fill únic i el fet de no tenir
amics el presenta aïllat en escena. A més, els seus pares van morir
quan Joanet va complir els vint anys, de manera que roman
més isolat en el nivell diegètic. La gent «digué que potser els
vells havien agafat la pesta de passar tantes suades entre el forn
i la fleca, ja que el fill no els aidava gens, ni en feia un brot ni
res que li semblàs». Només en «Esclafamuntanyes» retrobem
uns personatges amb una personalitat tan marcada des de la
infantesa que, si més no en opinió de la gent, provoquen la
mort dels pares de tanta força de caràcter com tenen. Recordem
que, en «Esclafamuntanyes», la mare de l’heroi titular va
morir «socarrada de feina, i el pare, a força de fer-li eixir els xics
els cabells verds».
Enric Valor. El valor de les paraules { 75

La matriu del destí: prínceps passius
i amor maternal
A més del fet que els nostres herois són adolescents, també ho
és el tipus de relacions personals que estableixen: intenses, però
breus. Com hem anticipat, els herois principescos valorians
són majoritàriament personatges immadurs i amb una gran
dependència de figures maternes o paternes. Aquesta dependència
es transferirà a la seua futura muller, que mostrarà més
seguretat personal i esperit d’iniciativa que el marit. Aquesta
és una característica apreciable en les figures de Dalmau en
«L’amor de les tres taronges», Carles de Mataplana en «Els
guants de la felicitat» o el rei Astoret en la rondalla homònima.
Tots tenen una personalitat immadura i caràcter sovint pusillànime
i tendent a la malenconia.
També el jove Muhammad d’«El castell del Sol» mostra una
gran dependència de les dones. Primer de sa mare, Margarita
de Bell-Puig, que governarà el petit reialme després de la mort
del marit i negociarà amb els reietons veïns. Més tard, al castell
del Sol, rebrà l’ajuda de Míriam, que prendrà en tot moment
la iniciativa. També al si de la parella demoníaca, l’Home del
Sol es deixa dur per la seua muller. Va ser aquesta qui va tenir
la iniciativa de matar el jove Muhammad. Quan el marit va
iniciar la seua persecució infructuosa, la Dona del Sol l’acuitava,
el bonegava, el tractava de bacorot i babau, i davant la
seua incompetència, el va rellevar i va ser ella en solitari qui
va perseguir la parella de fugitius. D’aquesta manera, són les
dones les qui manegen els fils argumentals d’aquesta història.
La passivitat de Muhammad després de conéixer Míriam troba
paral·lel en l’actitud semblant que adopten els prínceps Dalmau,
Girau, o el rei Astoret en «L’amor de les tres taronges»,
«El príncep desmemoriat» i «El rei Astoret» respectivament.
En general, els personatges masculins de les nostres rondalles
s’encartonen després del seu enamorament. Aquest és un tòpic
de la novel·la sentimental en l’Edat Mitjana: Amor roba als
enamorats la voluntat i llavors esdevenen titelles en mans de
l’estimada.
Els fadrins principescos viuen, de vegades, obsedits per l’activitat
de la cacera, que és una metàfora de la recerca de parella
viscuda com a conflictiva, com un combat entre el caçador i
la seua presa. També Don Pere Mestre, el jugador de Petrer,
va canviar aquesta activitat amatòria per la passió pel joc. El
príncep Dalmau en «L’amor de les tres taronges» és, en canvi,
un adolescent més passiu i s’abandona a la inactivitat en un
primer moment del relat. Però aviat veurem que es tracta d’un
replegament en el seu món interior propi de l’època de la pubertat
per a propulsar-se després cap a l’exterior.
Les personalitats ferrenyes
en l’àmbit domèstic
En l’entorn familiar descrit en les rondalles trobem dues figures
que sobresurten per la seua acusada personalitat. Ens
76
referim, d’una banda, al pare que no accepta que en les seues
filles haja despertat l’interés pels fadrins i que surten de la seua
tutela. D’altra banda, tenim la figura de l’esposa autoritària i
pragmàtica en extrem que té sotmés el seu marit.
El tema del pare que no deixa que les seues filles adolescents
es relacionen amb fadrins apareix recurrentment en l’obra del
nostre rondallaire, i podem dir que de la tradició rondallística
en general. D’aquesta manera, en la rondalla «Home roig, gos
pelut i pedra redona» l’home roig no vol ni tant sols que les
seues filles siguen vistes. Les tres fadrines, Alegria, Rosafina i
Margaridoia, es lamenten que son pare «per tal que no [les]
veja ningú, quasi no [les] deixa eixir al bancal...». De manera
semblant, el rei Peroliant de «Don Joan de la Panarra», el rei
d’«El xiquet que va nàixer de peus», el d’«El castell del Sol», el
d’«Esclafamuntanyes» i el baronet de Soterroni en «El príncep
desmemoriat» no volen que les seues respectives filles es casen
amb els joves herois de les respectives rondalles. En aquesta
mateixa línia, el gegant del Romaní, per evitar que Adolfet i
Enriqueta es coneguen, imposa la prohibició d’encendre cap
llum de nit.
Per altra part, és recurrent en la narrativa d’Enric Valor i en la
novel·la realista en general, la figura de l’esposa autoritària. Es
tracta d’una dona de caràcter fort, realista en extrem, rigorosa
administradora domèstica, i que imposa la seua voluntat a la
del marit. Segueixen aquest patró, entre altres, la Floràlia d’«El
llenyater de Fortaleny» o la Jordina de «La mare dels peixos».
El narrador dóna pinzellades que ens mostren l’excessiu seny
d’aquestes dones. Així, Jordina desperta el marit mentre aquest
somniava una aparició màgica i li censura que es creguera el
somni. Quan Jaume va arribar de nit a casa, de seguida li va
preguntar quant de peix portava. Un exemple suprem de dona
que té sotmés el marit és Roseta en «Abella», que parla a Jaumet
en aquests termes: «Jaumet, ix i veges pels teus ulls la tela
que Genís ha posat penjada com a mostra a la porta de la
botiga. [...] I tu, res, no portes cap novetat; ací no tenim més
que antigors i vellúries i tothom se’ns en anirà a cal dimoni de
Genís». Aquella mateixa nit «no li deixà cloure les parpelles [al
marit] fent-li plans per a defensar la parròquia. Allà cap a les
tres de la matinada, ja me l’havia embronquinat: res, a l’acte
s’havia de fer un viatge a València, a comprar teles de seda i de
vellut». Dona Irene en «La mestra i el manyà» manifesta un
tarannà semblant.
Si l’autoritarisme dels pares provoca en nombrosos relats la
fugida de les fadrines de la llar familiar per a construir una
vida en unió del seu estimat, la pressió claustrofòbica de les
esposes ferrenyes envers els seus marits es resol a vegades amb
Dibuixos elaborats per Francesc
Santana per a les portades de l’edició
de les Rondalles valencianes d’Enric
Valor feta per la Federació d’Entitats
Culturals del País Valencià
(València, 1984-1987).

Enric Valor. El valor de les paraules { 77

una fugida metafòrica d’aquests a un món interior. Un exemple
paradigmàtic és la rondalla «El llenyater de Fortaleny», la
qual reflecteix l’esforç de Paulus per crear un món propi sense
l’excessiu control de la muller. Efectivament, la bulímia de col
del llenyater s’insereix en aquest context de restriccions a la
llibertat masculina en l’àmbit domèstic. Sovint, en els contes
populars la fam dels protagonistes o de les bèsties antediluvianes
que devoren tota mena d’éssers vius és una metàfora d’un
apetit físic de tipus sexual. La preparació de la paella en el sàbat
de «L’albarder de Cocentaina» mentre tots ballen nus és una
metàfora de les relacions sexuals. Els àpats nocturns en el palau
de la rondalla «Abella» en companyia del negre gegantí també
tenen connotacions eròtiques. De manera semblant, l’apetit de
fadrines principesques que té el drac de «La mare dels peixos»,
d’ovelles, la serp d’«El gegant del Romaní», i d’eugues, la serp
de «Don Joan de la Panarra» és la representació d’una libido
masculina desbordada. Així doncs, el menjar pot substituir el
sexe. Segons opina Marina Warner, les gratificacions orals són
intercanviables a nivell psíquic: «Les besades poden ser descrites
com una forma inhibida del menjar i, inversament, com
proposava Freud, menjar pot representar una manera inhibida
de besar» (Warner 1998: 140). La psicoanàlisi ha interpretat
la ingestió d’aliments com un desplaçament cap endavant de
l’acte sexual. Sigmund Freud va demostrar que la goluderia
es troba lligada a la libido i que les coses relacionades amb la
boca són l’emblema de la regressió a la sexualitat. En l’anècdota
d’Eva mossegant una poma podem veure la relació freudiana
entre el ventre sexual i el digestiu (Durand 1982: 110). Així,
en l’episodi de les cols, el ventre sexual i el digestiu es troben en
una relació simbòlica. El motiu rondallístic T511 «Concepció
a causa d’haver menjat», que trobem en «La mare dels peixos»,
i la seua trentena llarga de submotius donen compte d’aquesta
interpretació psicoanalítica. En aquest sentit, recordem que en
el segle xiv l’Arcipreste de Hita relacionava el plaer sexual i
el gastronòmic en aquell famós poema que comença: «Como
dice Aristótiles, cosa es verdadera:/ el mundo por dos cosas
trabaja: la primera,/ por aver mantenençia; la otra cosa era/ por
aver juntamiento con fenbra plazentera». 2
Des d’una perspectiva dels trastorns alimentaris, la bulímia de
col del llenyater pot explicar-se com una compulsió a protegirse
d’una certa manca d’amor a casa seua. Existeix un refrany
que diu que «a l’home se’l conquereix per l’estómac». Aquest
paper nutritiu de les esposes no és acomplert per Floràlia, que
sotmet Paulus a una severa restricció alimentària. La frustració
repetida per tres vegades de menjar col emparenta el llenyater
amb la tia Rosa de Repic en «El pollastre de festes», on per
tres vegades va tractar de menjar dolços a casa dels fills sense
aconseguir-ho. En ambdós casos, la reacció davant el desig insatisfet
és irada.
La fam de cols del llenyater no correspon, doncs, a una necessitat
física, sinó psicològica. L’abstinència de cols a què Floràlia
té sotmés el marit simbolitza una restricció més àmplia dels
plaers carnals. De la mateixa manera que la vida ascètica im-
78
plica el dejú i l’abstinència sexual, Paulus viu la manca de cols
com una restricció més àmplia de la seua libido. El llenyater
no serà capaç en la seua vida terrenal de la contenció necessària
per a menar una vida virtuosa.
En definitiva, en l’episodi de les cols veiem un Paulus que busca
fora de casa les gratificacions que no troba en ella. Gràcies
als dons que li atorgà el Nostre Senyor, a Paulus ja no li faltaran
mai les cols, i tindrà consecutivament moltes esposes.
L’educació sentimental:
el poder socialitzador de la dona
En la societat de base agrària que descriuen els contes de fades,
l’home és qui realitza la faena fora de casa, mentre que la dona
és qui s’encarrega de les tasques de la llar. A banda de la seua
funció en l’estructura econòmica reflectida en les rondalles, les
dones tenen en aquestes una funció important com a socialitzadores
de l’home. En els relats trobem una àmplia gamma
de personatges masculins de caràcter ferreny a qui les seues
mullers o filles ablaneixen el cor en algun moment del relat:
Beatriu va convéncer son pare perquè es casara amb dona Irene
en «La mestra i el manyà»; en «Els guants de la felicitat», dona
Frederica va convéncer el marqués de Vilian perquè perdonara
la seua filla, consentís el matrimoni d’aquesta amb Carles de
Mataplana i posara en llibertat Roseta; la mare del Dimoni va
obtenir del seu fill la informació que Bernadet necessitava per
a ajudar els vilatans que va trobar de camí a l’Infern en «El
xiquet que va nàixer de peus»; en aquesta mateixa rondalla,
la dona i la fillastra del rei no van parar de porfidiejar per tal
que la ira del rei anara cedint poc a poc i perdonara la vida de
Bernadet; en «El rei Astoret», les mares dels Vents protegeixen
Margarida Blanca de la voracitat dels seus fills; Abella va demanar
al príncep que desfadara les seues germanes Girgolaina
i Murgulina, que havien estat convertides en estàtues; Llucina
va intercedir davant el duc en favor del cavaller enamorat de
la duquessa a fi que fos desterrat en compte d’executat; igualment,
a prec de Brunilda, es va commutar la pena de mort per
la d’exili a perpetuïtat a Armengol i Ricard en «Els guants de
la felicitat», etc.
Més enllà del mer poder de convicció de les dones sobre els
homes, un clar exemple del seu poder socialitzador el trobem
en «Esclafamuntanyes». L’heroi titular i els seus germans Arrancapins,
Plegallana i Passaponts apareixen representats al
començament de la narració com a fadrins d’una força excepcional
i un caràcter entremaliat. Tant és així que «Els pares
d’ells havien mort quan tots quatre encara eren minyons: la
mare, socarrada de feina, i el pare, a força de fer-li eixir els xics
els cabells verds». Els mateixos antropònims que porten donen
compte de la seua natura excepcional. Tombatossals, la història
de Josep Pasqual i Tirado que recrea molt lliurement aquest
conte de la tradició oral, insisteix d’un extrem a l’altre del relat
en el caràcter excepcional de les proeses dels herois.

En la versió de Valor, en canvi, els herois no aconsegueixen cap
dels seus propòsits mitjançant l’ús de la força muscular. Els
germans d’Esclafamuntanyes reben una pallissa del negre de
la Torre-Vella en el primer encontre que tenen amb aquesta
figura. Pel que fa al mateix heroi titular, serà només gràcies a
les indicacions de les princeses fadades que aconseguirà véncer
les feres prediluvianes que li van eixir en el submón paradisíac
i, finalment, aconseguirà casar-se amb Rosa Darrerina gràcies
a un ardit de la fadrina per enganyar son pare. A la fi del relat
tots els germans abandonen la vida aventurera i s’integren en
la vida palatina. També en la matèria de Bretanya dels segles
xv i xvi alguns herois que havien menat una existència salvatge
podien fer vida de cavallers una vegada hagueren modificat els
aspectes més insocials de la seua personalitat.
A més d’«Esclafamuntanyes», una rondalla del nostre corpus
que exemplifica el poder domesticador de la dona sobre l’home
salvatge és «El patge Saguntí». En aquesta rondalla trobem
una serp gegantina a qui Llucina aconsegueix fer parlar davant
tothom.
La figura de l’home salvatge
En les rondalles valorianes trobem una galeria de personatges
de diferent configuració que poden ser inclosos dintre
la categoria d’home salvatge. Així, en «El rei Astoret» i «El
xiquet que va nàixer de peus» els vents estan encarnats en
figures antropomòrfiques que denoten un alt grau de bestialitat.
A tots ells els repugna l’olor de carn humana. El vent
de Ponent en la rondalla del xiquet que va nàixer de peus es
furgava les dents amb una branca d’olivera i en dir bona nit
va fer tremolar tota la casa. Aquest mateix vent és descrit així
en la rondalla del rei Astoret: «El Ponent era grandíssim, més
gran que sa mare. Tenia la cara fosca, la barba morada, els
ulls d’un blau cel, clar i bonic. Però quines manotes, quina
força! Sa mare li posà dos cànters d’aigua en una gaveta, i
ell en va donar compte en més poc que canta un gall». En
«El gegant del Romaní» l’home salvatge pren la forma d’un
negre gegantí. Era un gegant de quatre braces alt que «es va
cruspir set llebres, un cabrit i dos parells de capons rossats,
com si no menjàs res del món». D’aspecte semblant és el negre
d’«Abella», que salvava a Jaumet més de quatre pams i era
gros i fornit, amb una veuota grossa de mardà. També té un
aspecte semblant el gegant de la Torre-Vella en «Esclafamuntanyes».
Aquest, nu de mig cos en amunt, amb una verga a
la mà, que feia temor, era negre i es reia de manera espantosa.
En «El príncep desmemoriat» trobem el baronet de Soterroni
que vivia al mig d’un bosc. Aquest personatge és descrit
com a «ample de muscles, ho semblava més encara per tenir
les curtes cames d’un nanet; vestia un gipó blau detonant,
unes calces grogues ridiculíssimes, i calçava uns borseguins
de punta endoblegada cap amunt que li donaven aspecte de
gnom». Un altre cas evident el trobem en «Don Joan de la
Panarra», on hi ha el nano de l’hostal que era horrorós: «Les
cames eren curtiues com les d’un xiquet de set anys; el cossot,
deforme, malforjat».
En l’Edat Mitjana l’estat salvatge d’aquestes figures de la imagineria
popular no era considerat irreversible, sinó que podia
ser esmenat gràcies a l’aculturació. Açò és el que s’esdevé en
dues rondalles del nostre corpus, a saber, el negre de la història
d’Abella i el d’«Esclafamuntanyes». En el primer cas, el
negre abandona la seua forma bestial gràcies a l’afecte de la
fadrina, que domestica aquest ésser ferotge que havia amenaçat
la vida del pare de la jove. En «Esclafamuntanyes» el
negre gegantí canvia interiorment i esdevé auxiliar de l’heroi
titular, però aquest canvi interior no va acompanyat d’una
transformació física, sinó que el gegant manté els atributs
que el fan un home salvatge. Aquí, en no operar la influència
socialitzadora de la dona sobre l’home, el canvi d’identitat
no és integral.
Una altra noció medieval sobre els homes salvatges és el fet
que tenien ascendència sobre els animals i que aquests els
obeïen. Aquesta idea molt difosa arreu d’Europa la podem
trobar repetidament en l’obra de Chrétien de Troyes. Són
dues les rondalles valorianes on trobem aquest motiu. Una
és «Esclafamuntanyes», on el negre de la Torre-Vella envia
una serp gegantina i un bou a lluitar contra el nostre heroi.
L’altra és «El castell del Sol», on l’eremita Jeremies, que vivia
enmig del desert en una ermita aïllada, va convocar a un
representant de cada espècie d’ocells per tal que informaren
Muhammad on es trobava el castell del Sol. La vida retirada
en un entorn natural facilita que l’home salvatge adquirisca
coneixements sobre el món natural que estan vedats a l’home
social.
L’hàbitat natural dels homes salvatges, segons la tradició, han
estat els boscos i, en general, els llocs remots i salvatges. Els
nostres salvatges apareixen també vinculats particularment a
un entorn muntanyós (recordem el gegant del Romaní i el
de la Torre-Vella i també la serp-sàtir d’«El patge Saguntí», els
vents personificats i el baronet de Soterroni). Però sovint la
muntanya i el bosc estan emparentats amb entorns palatins
paradisíacs. Aquest és el cas particular dels gegants, que sense
excepció tenen la seua residència en palaus o castells envoltats
d’una natura generosa que viu una eterna primavera. La funció
dels herois serà deslliurar aquest territori paradisíac i les persones
encantades que hi puguen habitar de la tirania del dimoni,
en les mans del qual han caigut. D’aquesta manera l’heroi
de rondalla realitza una tasca redemptora, una davallada als
inferns que, segons la tradició bíblica va realitzar Jesucrist després
de morir, i va ressuscitar després. En la mitologia clàssica
Teseu Orfeu, Enees i Virgili van aconseguir d’entrar a l’Hades,
2 Del poema «Aquí dize de cómo
segund natura los omes e las otras
animalias quieren aver conpañía con
las fenbras».
Enric Valor. El valor de les paraules { 79

als inferns, i sortir-ne de nou.
En la rondalla protagonitzada pel patge Saguntí l’home salvatge
(la serp antediluviana que parla) és vinculada a l’apetit
sexual. Aquesta associació forma part d’una tradició que relacio-
nava l’home salvatge amb el desig sexual no satisfet. Aquesta
figura representaria l’alliberament de l’instint sexual reprimit.
En l’episodi de la caixeta de les Caterinetes de la rondalla «El
castell d’Entorn i no Entorn» s’aprecia el caràcter organitzat
d’una mena d’homes salvatges: la comunitat de nanets. Aquests
nanets, o menairons, com preferim anomenar-los nosaltres,
van sortir de la caixeta de les Caterinetes i van començar a
tocar una finíssima musiqueta i, al mateix temps, a caminar al
voltant d’una font. Aquesta disposició organitzada de les figuretes,
i l’existència d’un elevat grau de coordinació, necessària
per a interpretar música a la manera d’una orquestra, revelen
que els menairons viuen en una estructura social organitzada.
Contràriament a aquest fet, eixos homes salvatges que són els
gegants necessiten la intimitat per a manifestar-se. L’episodi
al castell de la Torre-Vella és molt il·lustratiu en aquest sentit,
atés que el gegant només s’apareix consecutivament als quatre
germans quan aquests es troben sols al castell preparant el sopar,
mentre que els altres treballen en les feines del camp.
L’enveja i l’avarícia
L’enveja és una manera d’instal·lar-se en la vida, de la qual
participa almenys un personatge en la major part dels relats
rondallístics valorians. Sense ànim de ser exhaustius, esmentarem
com a envejoses Margarida en «Les velletes de la Penya
Roja», Elvireta i la seua mare Dona Irene en «La mestra i el manyà»,
Peret i el seu company Jeroni en «Peret», o els germans
d’Esclafamuntanyes en la rondalla homònima. S’observa que
en aquests casos que acabem de citar l’enveja es dóna entre
persones de la mateixa classe, sovint amb relacions de parentiu.
Aquest fet dóna suport a la idea que l’enveja es manifesta
entre persones semblants. Així, en les relacions de tipus vertical,
especialment entre estaments socials diferents, en compte
d’enveja existeix una relació conflictiva entre els reis caducs,
que no volen abandonar el poder i el jove que fa mèrits per a
esdevenir-ne el substitut.
En la lògica dels contes populars l’enveja es tradueix en voluntat
de matar o causar un greu mal físic a la persona envejada.
Margarida, Dona Irene, Jeroni o els germans d’Esclafamuntanyes
no dubten a posar en perill la vida dels nostres herois. La
distància que media en els contes de fades entre el desig i la
seua realització és mínima.
Igual que l’enveja, l’avarícia és un tret característic de molts
dolents valorians. En els contes populars, segons ha assenyalat
Luda Schnitzer (1995: 135), «la manca de generositat és
sobretot una manca d’intel·ligència». Probablement per aquesta
raó, els dolents valorians són sempre personatges fàcilment
80
enganyables. El rei d’«El xiquet que va nàixer de peus» o el
rei Perolià de «Don Joan de la Panarra» són paradigmàtics en
aquest sentit.
En la majoria de contes on els herois tenen germans, aquests
apareixen per evidenciar l’existència d’una rivalitat fraternal,
segons ja hem apuntat. La rivalitat esdevé en les rondalles un
mecanisme d’afirmació de la personalitat dels germans, de la
mateixa manera que la rivalitat entre poblacions veïnes contribueix
a la construcció identitària dels seus habitants. En
aquests casos d’antagonisme en els relats l’heroi és el més petit
de la casa. Aquesta és una característica pròpia del gènere rondallístic
en el qual el més petit dels germans és sovint el més
afortunat. Aquesta sort actua a manera de compensació per la
seua menor maduresa per a enfrontar-se a la vida. Des d’un
punt de vista narratiu es tracta d’un recurs eficaç perquè el més
petit pot captar amb més facilitat la simpatia del lector o oient.
La forma més extrema de rivalitat fraternal la trobem en «Les
velletes de la Penya Roja», on Margarida posa la seua germana
Rosella en un vectigal que podria haver-li costat la vida. L’altre
extrem de la rivalitat fraternal el trobem en la solidaritat entre
els dos germans de «La mare dels peixos» que, a més de ser
bessons, romanen lligats per un vincle màgic.
Enric Valor era un humanista i, a més, una persona que creia
en la naturalesa humana. Per aquesta raó, a més de suavitzar
els càstigs imposats als personatges envejosos i avariciosos de
les rondalles i llegendes, molt sovint escenifica el penediment
d’aquests per les seues males accions i la reforma dels seus costums.
Aquest és el cas de relats com «L’albarder de Cocentaina»,
«El patge Saguntí», «La mestra i el manyà», «Abella», «Els
guants de la felicitat», i també «L’envejós d’Alcalà». Malauradament,
en aquest darrer cas la redempció de l’heroi és impossible
en un plànol real, ja que l’enveja és crònica i incurable.
Una vegada més citem Castilla del Pino, que explica que aquell
que alguna vegada ha tingut l’experiència dolorosa de l’enveja,
està ja definitivament contaminat per ella.
En els relats valorians hi ha una relació entre el contingut de
l’acte culpable i la natura de la pena imposada, de manera que
els dolents en la falta tenen el càstig. Així, l’home roig de la
rondalla «Home roig, gos pelut i pedra redona» va ser víctima
de la seua pròpia estratègia per a enganyar els altres. Abd al-
Maduix volia que Sanç i Bons agreujara la gepa a Al-Favet. El
resultat va ser que les bruixes van fer més pronunciada la seua.
Armengol i el seu còmplice Bernat van ser tancats en el mateix
calabós on van fer que s’empresonara Brunilda. Els exemples
són múltiples. La idea sempre és que els dolents moren sota
els efectes del seu propi verí. Es tracta d’un càstig alliçonador:
per la seua forma podem reconéixer on ha estat la falta comesa.
El tema de l’empresonament
En una entrevista concedida en el mes de març de 1998 als
representants de l’ensenyament públic d’Alcoi, Valor es refe-

ia a les divuit rondalles escrites a la presó en aquests termes:
«són les més boniques perquè damunt pensava en els territoris
que jo anomene en les rondalles, perquè he fet moltes descripcions
de paisatges en la rondallística, i resulta que ho veia d’allà
estant tan trist, tan romàntic —es nota que a mi em passava
alguna cosa mentre estava escrivint les divuit rondalles» (Eines
núm. 17: 32). 3 Més que en les descripcions, que és cert que
són més abundants en les rondalles redactades en captivitat,
és en el to en què estan redactades i en la invenció d’aquest
tipus d’episodis de tancaments dels diferents personatges on
apreciem el baix estat anímic de l’autor. Escrivint a la presó,
Enric Valor va poder disposar de les notes que havia pres en la
seua recerca per valls, foies i muntanyes (Serrano 1995: 116).
Aquesta ajuda documental explicaria la precisió de moltes de
les descripcions que realitza l’autor d’un territori que, en el
moment d’escriure, havia forçosament d’imaginar.
En les rondalles de la primera època, les que Valor va recollir
a Castalla en l’entorn familiar, el paisatge és menys descrit
(Serrano 1995: 116). Quan l’arreplega dels contes va esdevenir
sistemàtica (les divuit històries escrites a la presó) el tractament
de l’espai narrat va ser més minuciós.
El tema de l’empresonament esdevé recurrent en algunes de
les rondalles escrites en captivitat de l’autor, com ara «El darrer
consell», «El gegant de Romaní», «El príncep desmemoriat» o
«Els guants de la felicitat». En algun moment d’aquests relats
el tractament del captiveri dels herois adquireix una transcendència
inhabitual en el gènere rondallístic. El narrador explica
en aquests termes el sentir del jove Andreu durant la seua
captivitat:
La seua vida era regular i tranquil·la, però el seu cor estava
tristíssim; ell no podia resistir l’enyorament de la seua dona i
de la seua terra belgidana. Escapar-se d’aquella vall encerclada
de torres i vígils no era més que un somni. [...] L’Andreu
no prengué muller, ple d’enyorament per la seua legítima esposa,
i [...] es tornà taciturn i no parlava amb ningú, llevat
els rònecs mots del treball. I en aquella ensopida vida, lluny
de la muller, passà vint anys. A l’amarguesa i desesperació
dels primers temps, succeí a poc a poc una melangiosa resignació.
(Pàgines 67 i 68)
Una altra mostra del to transcendent de l’empresonament el
trobem en «Els guants de la felicitat». En aquest relat hi ha una
successió d’episodis on diferents personatges pateixen algun
tipus d’aïllament. Així, en aquesta història la jove Brunilda, tot
contemplant el paisatge des del balcó de la cambra al palau on
son pare la tenia enclaustrada,
sentí brostar dins el seu pit una onada misteriosa de vida
nova i, al seu cervell, un tropoll de pensaments confusos i
meravellosos que li parlaven de coses delitoses i desconegudes.
Un matí, tanmateix, li agafaren unes ganes molt fortes
de plorar, d’ajaure’s al llit i de morir... o de batre unes invisibles,
esteses i suavíssimes ales i envolar-se ben lluny, des del
seu encisador balcó, per damunt dels camps verds i d’aquelles
serres fosques i pròximes del port. (Pàgina 65)
Brunilda, que pateix aquest tancament al començament de
la rondalla, es veurà novament reclosa al final de la història,
aquesta vegada entre les quatre parets d’un calabós. En aquesta
darrera ocasió el tancament és per ordre de l’home de qui
està enamorada, Carles de Mataplana, en un episodi presumiblement
inventat per l’autor. També van ser tancats al mateix
calabós Armengol i el seu còmplice Ricard, que havien tractat
d’enemistar els dos enamorats. A més, Roseta va ser tancada
com una presa a les seues habitacions del castell-palau diversos
anys, per haver ajudat a fugir Brunilda.
Encara que Enric Valor no menciona en l’entrevista «Anecdotari
rondallístic» el fet que va redactar aquesta rondalla en captivitat,
és necessari tenir en compte aquesta circumstància per
a poder entendre l’asseveració: «Va ser un moment important
per a mi escriure eixa rondalla. Em vaig emocionar» (Lluch
i Serrano 1995: 37). Probablement, la nostàlgia del moment
que vivia l’autor va influir en la tristor que el relat traspua en
molts moments.
«El príncep desmemoriat» va ser una altra de les divuit rondalles
que Valor va redactar en aquella trista oportunitat. Aquí
trobem l’episodi de tancament de Girau al casalici del Baronet
de Soterroni, narrat en un to malenconiós més propi de la narrativa
novel·lística que no de la rondallística. Una altra de les
històries escrites en captivitat del seu autor fou «El gegant del
Romaní», on podem llegir: «¡Que fúnebre i malencònic s’ho va
trobar tot el xicó! De mirar el castell i aquella solitud de l’illa
i aquell cel enfosquint-se, i de veure que anava a la seua presó,
l’ànima li va caure als peus».
També retrobem el tema de l’empresonament en «El darrer
consell», rondalla clarament costumista que nosaltres no analitzarem
en aquest treball, però de la qual tractarem breument
la captivitat per un període de vint anys d’Andreu a mans del
cabdill moro Guillem el Renegat.
«El darrer consell» és una variant del conte-tipus AaTh 910 B
«Els bons consells del criat». En la majoria de versions d’aquest
relat, quan l’heroi abandona «les sendes velles per les novelles»
és capturat per una partida de lladres. En la versió de Valor és
justament el seu segrestador, Guillem el Renegat, qui va donar
aquest consell a l’heroi de la rondalla. Però el que ens interessa
ara és que Enric Valor substitueix la captura de l’heroi a càrrec
d’uns lladres per una captivitat de quatre lustres a mans d’uns
senyors de religió contrària. Aquest confinament prolongat és
viscut per l’heroi amb una tristesa profunda, inhabitual en les
3 En una altra entrevista Valor va
dir: «Des d’allí [la presó], com veia
que no hi podia anar, encara ho vaig
vore més bonic i tot» (Pitarch 2002:
121).
Enric Valor. El valor de les paraules { 81

ondalles de transmissió oral, i que és infreqüent en el mateix
corpus valorià.
El tema de l’amarg empresonament ja no el trobem en el Cicle
de Cassana, el qual l’autor va començar a escriure gairebé huit
anys després de la sortida de la cárcel Modelo.
Una altra limitació espacial a la llibertat la trobem en els relats
on els pares tenen apartades de la vista pública les seues filles.
Així, en la rondalla «Home roig, gos pelut i pedra redona» trobem
el tema de l’home ferreny que no vol que les seues filles
siguen vistes per tal que no coneguen fadrins amb qui casar-se
i sortir de la tutela paterna. Les tres fadrines Alegria, Rosafina
i Margaridoia es lamenten que son pare «per tal que no [les]
veja ningú, quasi no [les] deixa eixir al bancal...». De manera
semblant, el rei Peroliant de «Don Joan de la Panarra», el rei
d’«El xiquet que va nàixer de peus», el d’«El castell del Sol», el
d’«Esclafamuntanyes» i el baronet de Soterroni en «El príncep
desmemoriat» no volen que les seues respectives filles es casen
amb els joves herois de les respectives rondalles. El gegant del
Romaní, per evitar que Adolfet i Enriqueta es coneguen, imposa
la prohibició de no encendre cap llum de nit. Com veiem,
la negativa dels pares o assimilats a consentir que les filles surten
de la seua tutela és una constant en el recull d’Enric Valor,
i de la tradició rondallística en general.
Per acabar, recordarem una altra forma de tancament, a saber,
la de l’ànima en pena que rondava a mitjanit per la torre d’Alcoleja
que habitava Dona Frederica, fins que Brunilda la va
deslliurar del seu vagarejar.
82
***
Aquest recorregut per alguns temes de les rondalles valorianes
ens mostra com l’autor ha combinat magistralment els
materials de la tradició folklòrica amb d’altres més autorials
i novel·lístics. Enric Valor va adoptar així una actitud pròpia
dels escriptors romàntics del segle xix quan davant el progrés
tecnològic i la crisi dels valors humans tradicionals va decidir
posar els ulls en l’Edat Mitjana per cercar una mitologia i uns
valors tradicionals. En aquesta Edat Mitjana és on la cultura
valenciana té el seu bressol. D’aquesta manera, l’escriptor de
Castalla segueix el model creatiu de l’escultor Antoni Gaudí
per a qui l’originalitat consisteix a tornar als orígens.
Bibliografia
Bottigheimer, Ruth B. (1987): Grimms’ Bad Girls and Bold Boys:
the Moral and Social Vision of the Tales, New Haven, Yale University
Press.
d. a. (1999): Eines. Revista de cultura i ensenyament. Dossier Enric
Valor, núm. 17, Alcoi.
Durand, Gilbert (1982): Las estructuras antropológicas de lo imaginario.
(Introducción a la arquetipología general), trad. de Mauro
Armiño, Madrid, Taurus.
Lluch, Gemma i Serrano, Rosa (1995): «Anecdotari rondallístic»
entrevista a Valor no publicada, realitzada durant el període que
treballaven en la redacció del llibre Enric Valor. Noves lectures de
les rondalles valencianes, València, Tàndem.
Pitarch, Vicent (2002): Converses amb J. Simon. E. Valor i R. Súria.
Homenatge a les Normes de Castelló 1932-2002, Benicarló,
Alambor.
Schnitzer, Luda (1995): Ce que disent les contes, Paris, Éditions du
Sorbier.
Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor,
València, Tàndem.
Valor, Enric (1953): Narracions de la Foia de Castalla, Barcelona,
Barcino.
Warner Marina (1998): No Go the Bogeyman, New York, Farrar,
Straus and Giroux.

Una aproximació general a l’obra literària d’Enric Valor, deu
anys després del seu traspàs, hauria de repassar la totalitat de
la seua producció. Però, ara, només indicarem que en altres
estudis publicats en revistes com L’Aiguadolç, El Temps, Serra
d’Or, i també en simposis, conferències, congressos, presentacions,
introduccions i pròlegs a L’ambició d’ Aleix, La idea
de l’emigrant, Narracions perennes, Un fonamentalista del Vinalopó,
i altres contarelles, i que ací només recordem, ja hem
analitzat l’obra novel·lística d’Enric Valor en tres àrees. És a
dir, la que descrivim com a novel·la de la Baixura, representada
per L’ambició d’Aleix; la de la novel·la de la Muntanya,
assumida per La idea de l’emigrant, i la del Cicle de Cassana,
d’un ambiciós alè mai no intentat anteriorment per cap dels
nostres escriptors contemporanis. Caldria avançar que, tot al
llarg d’aquestes pàgines, aportarem alguns breus comentaris
sobre les interrelacions comprovables de totes tres àrees.
Sense la terra promesa 1 és una novel·la riu signada per Enric
Valor l’any 1977 i publicada en 1980, tot i que en començà
la redacció l’any 1975; amb un pròleg de Josep Iborra signat
l’any 1978. Aquest procés l’hem analitzat com el llarg camí
entre l’època de producció dels textos i l’època de publicació
que sempre ha actuat adversament sobre la seua activitat
d’escriptor. Una presumible raó fóra que ell no concursava
als premis literaris, que se sàpiga. Una altra probablement és
el gruix del text. S’ha comentat que aquesta novel·la anava de
calaix en calaix en una editorial i que, després de publicada,
l’autor hagué de fer una distribució eficaç del propi producte.
Probablement tot eren les dificultats i les circumstàncies
adverses de l’època.
_La novel·lística d’Enric Valor:
el Cicle de Cassana
Vicent Escrivà Peiró / Universitat de València
A diferència de les novel·les anteriors, aquesta transcendeix el
conflicte personal de l’heroi valorià en el context del món reduït,
tant cultural com familiar, i es projecta a la totalitat del
conjunt de la societat ja efervescent de Cassana. Les anteriors
novel·les no implicaven el món social sinó de biaix.
Cassana com a fantàpolis literària, nom fictici d’un cosmos
real, amb geografia concreta, identificada i comprovable, es
troba immersa en una època conflictiva, en crisi evident tant
en l’àmbit local, global, com en el de nuclis familiars. I més
encara. A escala continental, europea, és una època dilatada
de problemes socials que acaben en un conflicte bèl·lic, tan
grossament generalitzat, que de «guerra europea» passarà a
ser descrit històricament com a «Primera Guerra Mundial».
Així doncs, aquesta obra, com tota gran novel·la, proposa el
salt definitiu del particular al general, del localisme tradicional,
com a col·lectiu vilatà concret, al genèric de la dinàmica
societat conflictiva que, en fase bèl·lica, ateny un estadi
d’aparent estabilització identificada històricament —culturalment
millor dit— com els mitificats happy twenties en què
evolucionava L’ambició d’Aleix. Aquesta fase històrica també
es correspon, en general, amb l’adolescència d’Enric Valor.
L’inici de la novel·la és trivial, aparentment quotidià. Cassana,
la vila adormida sota un sol agostenc implacable, perd,
amb el traspàs de dona Berta, la gran dama representant de
1 És la primera edició en 2 volums
com a números 2 i 3 de la Col·lecció
Malvarrosa / Sèrie contemporània,
València, Prometeo.
Enric Valor. El valor de les paraules { 83

la petita noblesa terratinent. Un frisós grup de presumptes
hereus, més o menys vinculats per vincles de sang a la illustre
senyora, espera silenciosament el fatal desenllaç per tal
de sobreviure els uns i d’augmentar el poder econòmic els
altres. La gran majoria esperen només «el duro de pobre» ja
tradicional en circumstàncies similars, i un grup molt més
reduït, les deixes en forma de sufragis perpetus per l’ànima
pecadora de la il·lustre difunta.
Així, el soterrar de dona Berta Mauri i Alemany, posa els lectors
en contacte i coneixença de tota la societat cassanenca,
de dalt a baix, i d’esquerra a dreta —les dimensions diametrals
del cercle/cosmos cassanenc— tots congregats, ara, en
l’acte solemne del luctuós ensebolliment. Una reunió de familiars
que, en tornar-se a repetir dies després en l’acte, no
menys solemne, de la lectura del testament definitiu, només
congriarà el grup restringit dels parents més pròxims a la
gran dama anomenats en el text testamentari, i que, a través
de la lectura ritual que d’aquest se’n fa, aniran ja modificant
la tensa situació entre ells.
A partir d’ací, el lector ja pot preveure que es formaran dos
grans blocs en sorda fricció constant i clarament nucleats al
voltant de dos personatges: don Albert Mauri de Rocafort,
nebot carnal de dona Berta, per una part, i un tal Rafael
Olcina i Rubert, un cacic local parent més llunyà, per l’altra.
Respecte a dona Berta, que els cohesionava aparentment a
través de la futura herència, cada un d’ells evoluciona, centrífug,
en sentit força oposat i amb una crispació més que latent.
La inefable centenària dona Berta representava monolíticament
el món més tradicional, aristocràtic. Don Albert Mauri,
amb Maria-Júlia, germana seua encara fadrina, simbolitza la
decadent aristocràcia que, amb sinuosa discreció, s’aproximarà
al poble pla i treballador, niu de la revolta i en camí de
la revolució no massa llunyana. Rafel Olcina és un exemplar
típic de l’aristocràcia oportunista, plenament aburgesada,
vinculada a l’església més tridentina, i detenidora del decimonònic
caciquisme local de les dècades inicials del proppassat
segle xx.
Així és com naix un conflicte que esdevé general i que s’expandirà
com en cercles concèntrics a través de tota la societat
cassanenca. Les friccions individuals, ampliades en problemes
tensos, inclouen cada vegada més elements, com són
els conflictes d’altres individus. La representació gràfica més
adient fóra, doncs, una sèrie de circumferències concèntriques
que en l’expansió s’entretallen d’una manera que esdevé
com el complex entreteixit de tota la gent de Cassana. Però
que, a força d’implicar tant els individus com els diferents
estaments socials, ocasiona que les tensions i els resultats
minven la presumpta virulència pel fet que tota la societat hi
resta involucrada, i l’equilibri entre els diversos nuclis contrincants
va marcant que tot es commou per tal que cap cosa
no canvie. Ressonàncies lampedusianes.
84
L’organització dels fets i les accions és bastant senzilla i amb
freqüents analepsis i prolepsis per tal d’arrodonir el fil argumental.
Els germans Mauri de Rocafort, Albert i Maria-Júlia
des de fa molts anys esperen que la seua venerable tia dona
Berta els deixe en herència tota o la major part d’una terra
que creuen «promesa». Però arribat l’òbit de la il·lustre, per
bé que una mica venjativa dama, i la posterior lectura del testament
s’esdevé que el parent més llunyà, Rafel Olcina, rep
tots els béns de la difunta. Tots dos germans resten sumits en
la més desoladora desesperança de poder deslliurar-se d’una
feixuga hipoteca que els ensorrarà en una temuda pobresa
definitiva.
A partir d’aquesta inesperada situació, don Albert Mauri de
Rocafort, l’aristòcrata intransigent i feroç guardià del seu heretat
lloc dins del món cassanenc, encarcarat, recorrerà un
camí que el desplaça des del centre més tancat cap a l’esquerra
més allunyada, però el fa a través d’un parent seu, Joan
Monlió i Cardona, home educat, socialista utòpic, fins a
arribar als contactes amb els anarquistes Banyuls i Cucart:
l’un, mestre rural, l’altre, propietari d’un maset. Aquesta maniobra
no arriba a bon port, ja que l’objectiu final, que era
destruir Olcina, no entra en els plantejaments revolucionaris.
En conseqüència, Albert Mauri s’encaminarà decididament
cap al camp dels republicans que, a sobre de demòcrates, respecten
sempre la propietat privada i, encara més, són cultes.
D’altra banda, don Rafel Olcina procura respectar i complir
escrupolosament les obligacions testamentàries exigides per
l’encaradissa dona Berta. I, a més, refermar l’estreta resistència
de la dreta més tancada, contra el poble revoltat i els
pretesos canvis que provoquen les diverses accions populars.
El lector observarà que l’acció de Mauri i la d’Olcina estan
força condicionades per les justes aspiracions del poble, però
tot és com un moviment que alena l’ambient de la Primera
Guerra Mundial amb tot el que això suposava d’esperança en
la victòria dels aliats i, òbviament, de la nova Europa que s’albirava
amb la recuperació de les democràcies dels anys vint.
Es tracta doncs d’una novel·la molt equilibrada. El nostre
autor proposa un món mestrívolament narrat on la dialèctica
de la iniciació dels conflictes, esclats de les passions humanes,
i la resolució de les forces desfermades alteren mínimament
l’esdevinença d’una societat on l’ineludible pes i llast del propi
passat històric entrebanca el canvi qualitatiu definitiu i
alhora definitori: la desitjada revolució de les estructures socials
i un endevinat nou món on les esperances esdevinguen
fets ben tangibles i realitats constatables. És una premonició
que travessarà tot el Cicle de Cassana fins a arribar a Enllà de
l’horitzó amb el desengany i la frustració.
D’aquesta manera, Enric Valor posa en marxa una narració
principal: l’evolució sociopolítica d’una comunitat en trànsit
des d’una tradicional economia agrarista fins a les noves
formes industrialitzades en una primera fase de presa de cons-

ciència i uns inicis de la lluita del proletariat camperol. Aquest
relat base va adobat amb una intensa sèrie de narracions menors
confluents. Així doncs, l’enxarciat implica els diversos
models de narracions amb un ampli ventall que abraçarà des
del més menut afer anecdòtic fins a aspectes que recorden
el tradicional quadre de costums, tot passant per «històries
d’aventures» (la de Jeroni Cucart), el popular fulletó (Alícia),
la interessant narració còmica (el Calvari). En aquest mosaic
el lector identificarà històries d’un agradable romanticisme
plenament acceptat (Baptista Estelrich, el coronel...).
Totes aquestes diverses maneres particulars al si de la narració
bàsica, general, s’adhereixen als aspectes biogràfics dels diferents
personatges, tant dels actants fonamentals, generadors
dels possibles canvis i de les reaccions adequades, com dels
nombrosos secundaris populars i, inclús, d’alguns d’ells més
episòdics.
En aquesta novel·la, Enric Valor posa en joc tota la seua pulcritud
narrativa precedent, ja experimentada amb èxit tant
en les seues versions rondallístiques com en les novel·les anteriors
al Cicle de Cassana, a fi de projectar un intens món
complet, vigorós i ben interrelacionat que es desplega entre
mitjan agost de 1916 (tercer any de la devastadora Primera
Guerra Mundial) i les darreries de juny de 1918.
L’estratègia narrativa d’una gran part de la novel·la es basa
en la mostració dels personatges en el moment actual del relat
(soterrar testament) amb extenses passejades cap arrere
(flash back o retrospectives) en un decidit afany omniscient
de proposar tota la història del personatge. Algunes d’aquestes
narracions tenen l’objectiu concret de posar en circulació
certes qüestions d’herència biològica —els coneguts plantejaments
del naturalisme del segle xix— que condicionen els
personatges en el seu comportament o capteniment actual.
Posteriorment, Enric Valor abandonarà les remarques de tipus
naturalista.
A partir de la meitat de la novel·la ja proposa els personatges
tal com es comporten, ara i ací, durant les àrees de la novellació
posterior a la lectura del testament. Aquesta tècnica era
la usada per alguns novel·listes catalans en la dècada dels setanta.
Pel que respecta a l’espai i el temps, en aquesta extensa novella,
no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. S’hi
usa el recurs de l’espai interior i el temps psicològic. El lector
identificarà una transgressió del temps real, puntual de l’acció
amb la tornada al passat més allunyat (Albert Mauri recorda
minuciosament un afer de joventut amb l’atractiva filla
dels masovers del mas familiar mentre espera pacientment
caçar a l’aigua) on la durada del temps real d’unes hores no
narrades ens trasllada a uns anys anteriors, els quals suposen
l’exposició de fets amb una temporalitat llarga: tot un estiu,
per exemple, transcorregut al mas familiar.
Portada del primer volum de la primera edició de Sense la terra promesa,
d’Enric Valor (València: Prometeo, 1980)
Enric Valor. El valor de les paraules { 85

Edició conjunta de les tres novel·les del
Cicle de Cassana a càrrec de l’editorial
Tàndem (València: 1991)
86
L’espai global unitari és Cassana amb la geografia, la ruralitat,
el pla i l’omnipresent muntanya; més la fotogràfica recreació
dels espais domèstics, les biblioteques familiars, el
casinet republicà, les ancestrals places, carrers, l’església, el
castell, el convent, la popular taverna de Justí i tants d’altres.
L’espai urbà va des del de la ciutat d’Alacant amb internats,
jutjats, presons, govern civil, teatres, fondes, etc., fins al de
València, Barcelona, les mines de marbre de Carrara. L’autor
superexplota en la present novel·la els espais proposats en
L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant, amb ambició totalitzadora,
absoluta i plena de matisacions. És com una festa
l’abundor de recursos descriptius i sucoses notícies sobre els
diversos i ara ja vells costums, estris, habitatges, mobles, llibres,
revistes, carruatges.
L’acció sempre sol anar compassada amb el temps estacional,
cosmològic, tècnica usual en Enric Valor. El narrador omniscient
sempre il·lustra el lector sobre els inesperats canvis
d’oratge, la climatologia, els diversos cultius adequats a cada
tipus de terrer i les operacions de sembradura, poda, verema,
vinificació, comercialització, operacions de venda, fluctuació
dels preus, redacció tècnica de documents comercials
i notarials, filosofia, art, història, moviments socials, crisi
econòmica i bèl·lica, plantejaments religiosos i morals, doctrines
i teories socials. És l’aspecte més característic, que ja
hem analitzat en diversos treballs com el krausisme valorià,
l’infatigable afany pedagògic i culturitzador de la seua narrativa.
La redempció pel saber no aliena el marxisme, tema
tan explotat per Enric Valor en altres novel·les (La idea de
l’emigrant).
Constatem un esforç titànic per tal de construir i de fer creïble,
real, aquest espai i temps que atorguen a la vila de Cassana
una consistència tangible, ben cohesionada, una entitat
real, voltada per altres viles com ara Ivarri i Tivarri amb

noms de fantàpolis imaginàries d’uns topònims reals com
Ibi i Tibi, que ja hem analitzat en algun estudi.
El Cicle de Cassana, doncs, l’entenem com la construcció
d’un món que, tot i partir d’una realitat immediata i quasi
identificable, esdevé representadora del gran cosmos de ficció
on atenyen versemblança els neguits dels grups socials
diversos i antagònics, les no tan sordes lluites pel poder tant
polític com religiós, distintes aliances, desafeccions, traïcions,
crims, delacions, intervenció de la força pública i de l’exèrcit,
la repressió, el desassossec social prou generalitzat.
El nostre novel·lista, per tal de fer plausible aquest món amb
tota la seua complexitat, opta per presentar les seues criatures
de ficció sense renunciar als mètodes naturalistes de la rigorosa
captació de l’ambient (milieu et couleur local) i els objectius
precedents familiars que condicionen els personatges.
Aquesta novel·la presenta un conjunt de més de cent vint
personatges dels quals alguns són nucleïtzadors d’altres en
raïm. La tècnica de presentació d’aquests actants és, en general,
la mateixa usada en novel·les anteriors. Però, ací, Enric
Valor els proposa en tres fases concretes. Un personatge
X apareix en un grup tot formant-ne part ocasionalment
i per una casualitat, o es troba en un lloc inusual on hom
va d’excursió o de forada, de visita, de passeig, de caça. Tot
seguit, en un capítol posterior el personatge en qüestió ens
és presentat en el moment actual del relat, ja individualitzat.
A continuació, el narrador el situarà al si del seu grup
familiar amb detallats precedents genealògics, educatius, so-
cials, econòmics, culturals. Breument: el personatge posseeix
una biografia i, sobretot, una història. Així el lector atent
coneixerà les diverses relacions que té amb els altres subjectes
formadors del cercle més normal de lligams d’amistat, dependència,
o senzillament de convivència en el grup social.
La tercera fase sempre és la presentació del personatge en les
seues relacions habituals però ja immers en la dinàmica de
l’acció, implicat en un afer bé siga puntual, bé anecdòtic, o
senzillament en el context d’una activitat que abraça diverses
zones de la narració bàsica.
D’aquesta forma, tot subjecte valorià adquireix tres dimensions:
la individualització que el projecte davant del lector, el
resum d’un complex historicofamiliar i la subsegüent projecció
dinamitzada al si de la novel·la Sense la terra promesa.
Normalment no són proposats com a éssers d’una peça, sinó
més aviat dubitatius, immersos en una lenta evolució tant
psíquica com social, amb daltabaixos, matisos, ascensos socials
i econòmics, fases d’estabilització, de quietud reposada
i ulteriors canvis ràpids, aparentment, però morosos en la
transició narrada. En aquesta novel·la, els personatges no són
tan paradigmàtics com en la narrativa valoriana anterior. El
lector els anirà coneixent des de dona Berta, que mor fadrina
i ben independent dels homes, tot un tret simbòlic. Els seus
poc estimats nebots don Albert, Maria-Júlia, el perit agrícola
Joan Monlió, Rafel Olcina, Gregori Monfort, Cucart, Banyuls,
Rabassa, Vidal, David, el rector, la joveneta Lutgarda
tan digna... El lector reposat se’n farà càrrec perquè l’actual
coneixença anirà més enllà de les dimensions de la present
novel·la riu. Hi haurà els fills...
Cal fer unes precisions sobre aquest text. Si la novel·la Sense
la terra promesa és proposada en xxvii capítols, tretze en el
primer volum i catorze en el segon, la durada cronològica de
la narració obté una distribució desigual constreta pel canvi
de narrador bàsic omniscient. S’hi pot comprovar que, per a
narrar uns cinc mesos de l’any 1916, el narrador usa vint-iun
capítols del total. Però, per a narrar catorze mesos de l’any
1917, n’emprarà només cinc amb canvi de narrador, tècnica
ja usada per Enric Valor en Contalles de la boira. I el pas més
sintetitzador: per a referir sis mesos de l’any 1918, només
usa un sol capítol, el xxvii, amb una rigorosa economia de
distints recursos narratius. Quan el narrador general bàsic
cedeix la veu a Joan Monlió en el seu dietari, emergeix una
gran economia narrativa caracteritzada per la introducció del
narrador homodiegètic (sintetisme narratiu; absència absoluta
de descripcions i, sobretot, de les dosis d’afinada ironia
que adobaven el relat;introducció de l’intimisme/confessió;
unes reflexions més sovintejades de tipus filosòfic i de matèria
sociopolítica, i diversos comentaris sobre el mateix text
del diari, és a dir, de contingut metaliterari). Més avall tornarem
sobre la gran troballa de l’ús de la tècnica del dietari que
serà potenciada al màxim en la darrera novel·la del Cicle de
Cassana. Però, tret d’aquests passatges, la novel·la està sempre
narrada en tercera persona, amb un narrador omniscient que
té al seu abast tots els atributs i recursos típics de la tradició
realista més depurada.
Temps de batuda 2 normalitza la producció valoriana. Acabada
l’any 1982, a Agullent, s’inicia amb el text «El revés de la trama»,
signat a Gandia, a l’agost del 82. Més avant, s’editaria
com el volum segon d’una trilogia denominada per V. Escrivà
el Cicle de Cassana, en l’edició de 1991. És la quarta de
les novel·les conegudes d’Enric Valor i la considerem novel·la
frontissa del Cicle perquè s’obri decididament al món exterior
a la vall de Cassana. També s’allibera de la tònica analitzada
fins ara: el feixuc desfasament que condicionava l’obra de
l’autor entre l’època de producció del text i l’època de publicació.
I un reconeixement: alhora que era publicada, Enric
Valor fou guardonat amb el Premi Manuel Sanchis Guarner.
La novel·la esdevé un esforç per tal de rescatar de l’oblit i
de reconstruir un món ancestral ja esborrat de la memòria
col·lectiva (el pairal amb l’agre de la terra), precisament en
2 Publicada l’any 1983, València,
Fernando Torres. En la pàgina 6
consta: «Aquesta edició ha estat subvencionada
per l’Excma. Diputació
Provincial de València».
Enric Valor. El valor de les paraules { 87

Imatge actual de Castalla,
la Cassana literària d’Enric Valor
[fotografia de Francesc Vera]
88

Enric Valor. El valor de les paraules { 89

unes coordenades històriques que li són fatalment adverses:
el mes de juliol de 1936 amb l’inici de la revolució del Front
Popular i la Guerra Civil entre la Segona República i l’exèrcit
rebel a la voluntat democràtica. Per tal de fer possible aquesta
maniobra historicista, Enric Valor proposa la narració de
la reinserció en la pròpia terra d’un personatge («el foraster
de l’Almussai») representant residual de la classe aristocràtica
local en decadència. En paraules del mateix autor: un heroi
«de fina nissaga».
S’adscriu al grup de novel·les que mostren el cosmos cassanenc
a través d’un subjecte nucleador consemblant de L’ambició
d’Aleix ( novel·la de la Baixura) i La idea de l’emigrant
(novel·la de la Muntanya). Hem vist que el nostre autor en la
primera novel·la oferia una societat conflictiva, premonitòria
dels fets revolucionaris del 36, però ara ens proposa un heroi
conflictiu amb la societat global (classe dominant i classe treballadora)
que protagonitza una intensa etapa revolucionària:
allò que no ocorregué al final de Sense la terra promesa.
El fet central i nucli de la novel·la és bastant senzill. Frederic
Genovard i Amorós, llicenciat en Filosofia i Lletres, professor
del «Centro de Estudios de Enseñanzas Medias y Carreras
Especiales», propietat del senyor Bonastre a la ciutat
de València, hereta inesperadament de sa tia Adriana el petit
mas de l’Almussai en el terme de Cassana. El curs acadèmic
acaba i Frederic amb la mare i la germana es desplacen allà
dalt. Però els luctuosos fets de juliol del 36 transformaran
les vacances del nou propietari en uns mesos de sovintejats
conflictes i de petites satisfaccions. Darrerament deixarà el
mas i tota la família s’instal·larà a la vila de Cassana, a la casa
expropiada al vicari de la parròquia. Ací residirà tota la família
en la tercera novel·la del Cicle: Enllà de l’horitzó.
Aquest procés genera quatre línies ben sòlides en la narrativa
d’Enric Valor. Succintament: a) la recuperació de l’agre de
la terra (tema modernista) a través de la contemplació esteticista
del paisatge, el coneixement sempre àvid de l’entorn
geogràfic però sempre vist amb ulls científics i ecològics: un
cosmos ordenat i immutable, grandiós, força ric en matisos
cromàtics, el contacte amb els muntanyesos i el seu treball
de sega, batuda de cereals —açò ens retrotrau al món tradicional
idíl·lic i encara sotmés als ancestrals senyors de fina
nissaga—; b) la identificació inesperada del protagonista
amb la classe dels propietaris més tradicionals (David, Llorenç,
etc.), que viuen del propi treball («la terra per a qui la
treballe») i que es veuran respectats pels revolucionaris cassanencs
de la CNT i de la UGT; c) el decidit apropament
del professor don Frederic a la classe treballadora sensatament
conformada amb les seues condicions de treball —els
estatgers Toni i Amèlia—, però amb legítimes aspiracions a
convertir-se en mitgers, un desitjat canvi que possibilitava el
pas tradicional a la propietat de la terra. D’altra banda, al coneixement
personal, directe dels treballadors desposseïts, que
únicament obtenen un baix salari a canvi de la seua força de
90
treball. Aquests darrers seran els més intransigents i revolucionaris
(Rafel, el socialista, i Llorencet, comunista, fills de
Llorenç, antic administrador i procurador de dona Adriana,
socialista i de la UGT, però propietari), i d) per la seua condició
historicobiogràfica, Frederic, anarquista que treballava
de jovenet a les fàbriques de calcer d’Elda, però ara posseïdor
d’un nivell cultural universitari, contactarà amb l’aparell del
govern local revolucionari, ja que coneix la teoria del socialisme
científic —Marx, Engels i Lenin—, i pel seu saber de les
tècniques de la comptabilitat mercantil, es convertirà en un
dinàmic gestor de la reformulació de la propietat col·lectiva
amb una detallada planificació de les col·lectivitats de treballadors
de la terra.
Enric Valor desplega aquest material en catorze àrees de
narració regides per un mestrívol esforç de síntesi, però que
relaten fets esdevinguts entre 1850 i 1936. Així, la novel·la
delimita aquest vast període històric en dues parts ben remarcades.
El període anterior a l’objecte de la novel·la amb els
precedents històrics de la família Genovard, i els antecedents
immediats que incideixen en la biografia del protagonista:
vida dels pares i la forçosa emigració a la industrial Elda. És
la narració de l’ensorrament econòmic de la família, emigració
conseqüent i, sobretot, la proletarització de l’adolescent
Frederic (desclassament) amb els inevitables conflictes com
a obrer especialitzat en fàbriques de calcer. Aquest aspecte
en concret defineix profundes divergències amb la resta dels
herois valorians tractats en la seua narrativa anterior.
La segona part se centra, al llarg dels 11 capítols restants, en
la narració de l’ascensió al mas de l’Almussai i la presa de
contacte, possessió plena, amb la propietat, els veïns, les diverses
feines agrícoles, els cultius, etc. I també el seu desig
d’anar a la ciutat de València l’obligarà inexcusablement a
contactar amb els caps i la gent del Comité local. Amb les noves
circumstàncies cal posseir documents, salconduits o guies
de viatge. És doncs el primer indici comprovable de la nova
situació en què viu immergida la societat republicana en la
dinàmica de la revolució. També serà la primera mostra de
la posterior activitat viatgera, amb els reiterats desplaçaments
per les terres del nostre país. També, és clar, de la insidiosa
persecució i denúncies a què es veurà constret el professor.
Amb la davallada familiar a la vila de Cassana, Frederic inicia-
rà el seu treball en la col·lectivitat a primeries d’octubre de
1936 i fins a març de 1937. Enric Valor va proposar aquest
darrer nucli en Enllà de l’horitzó.
Enric Valor situa la seua narrativa en el context històric i
socioeconòmic del primer terç de segle xx, condicionat per
les estructures socials i polítiques de la segona meitat del
segle xix amb la llarga crisi de l’Antic Règim. És doncs la
davallada imparable de l’aristocràcia tradicional i l’obtenció
inevitable del poder econòmic i polític per la burgesia al si
d’una monarquia espanyola desprestigiada i en una crisi so-
cial contínua. La industrialització emergent, l’aparició del

Castell de Castalla
[fotografia de Francesc Vera]
Enric Valor. El valor de les paraules { 91

proletariat urbà i l’ardorosa lluita del camperolat per l’obtenció
d’una millora inajornable, però cada volta més allunyada. És,
doncs, l’aparició dels ideals revolucionaris en una època marcada
pels fets de la revolució russa de 1917. Enric Valor ha
anat aportant tota aquesta vasta visió de conjunt a través de
l’anterior novel·la centrada en el període 1916-1918, L’ambició
d’Aleix, que abraça els anys de la dictadura de Primo de
Rivera entre 1923-1925, aproximadament i sense referències
a fets històrics concrets. La idea de l’emigrant, bastant posterior,
que transcorre des de la primeria del segle xx fins a
l’època de Primo de Rivera (1921-1927). I la present, pel seu
compte, que relliga l’època de 1916-1918 i 1920-1927 amb
l’accés als anys 1931-1936.
Tot això mostra en definitiva una interessant coincidència,
perquè el temps històric real seleccionat pel novel·lista es correspon
amb la pròpia infantesa i la joventut d’Enric Valor:
des de 1911 (naixement) fins a 1932 (servei militar), i 1936-
1937 (amb la seua mobilització personal). És ben raonable
pensar que aquesta novel·la recull molts detalls autobiogràfics
i una voluntat decidida, irrenunciable, de reprendre una
i altra vegada la reconstrucció del món de la seua infantesa
i fadrinesa per tal de fixar-lo en el temps històric. I amb el
recurs poderós, i ben d’agrair, del record i la tècnica minu-
ciosa i més eficaç novel·lísticament: la més experimentada del
realisme sòlid des de Richardson i Fielding, Balzac, Flaubert,
Tolstoi.
Enric Valor reprén el mateix espai geogràfic proposat en les
seues rondalles: la vall de Cassana, que té com a referent la
Foia de Castalla. La insistència, òbviament, en aquesta localització
sol produir una certa redundància descriptiva a tots
els nivells perquè és revisitada la mateixa naturalesa, per si
mateixa hieràtica i solemne. Els itineraris solen ser idèntics,
i és per això que pot haver-hi el risc d’usar uns mecanismes
retòrics ja gastats. Però el lector amb bon paladar literari ben
aviat s’adona que només es retorna als llocs que estimes, on
els ulls descobreixen sempre nous aspectes, noves perspectives,
oratge, assolellament, treballs, notícies. Tot i ser sempre
el mateix mai no és idèntic, idea heraclitiana.
Els espais menors com els casinos i centres d’oci detallats en
la primera obra del Cicle ara són absents. Només el lector avisat
hi trobarà el local del Comité, l’Ajuntament de Cassana
i el nou local d’oficines de la col·lectivitat —l’expalau dels
Cardona—. Ara, és clar, el poble treballador només treballarà
o farà la guerra als diversos fronts de batalla. Així doncs, no
hi ha pràcticament oci.
Pel que respecta a l’extens grup de personatges hi ha una
gamma interessant, ben representativa de les classes socials,
tal com ja hem indicat en la primera novel·la del Cicle, però
prou menor. Entre els més remarcats trobem don Frederic
Genovard de Sarrió, pare de Frederic, un il·lustrat element
de la petita aristocràcia que per raons econòmiques haurà
d’emigrar per manca de solidaritat de la seua classe o estrat
92
social, i Dona Blanca, muller seua, amb la filla, l’Ermínia.
Quan Frederic es relacione amb els pagesos i la gent treballadora,
entraran en escena David i Matilde, propietaris del veí
mas de Mascabrer, Ramon, Videt i Ireneta, fills del matrimoni.
Irene, la muntanyesa bonica, esdevé quasi un personatge
paral·lel al d’Adelina de Sense la terra promesa. S’hi insisteix
en la presentació de les quatre famílies bàsiques (la del mateix
Frederic, la dels estatgers, la de David de Mascabrer i la de
Llorenç), que obtindran un desenvolupament en la darrera
novel·la del Cicle. Les relacions marcaran una decidida integració
del nouvingut amb tot de preocupacions pels fills
que aniran al front de guerra, l’evolució política, els morts
en acció de guerra. És l’arrelament de Frederic i la definitiva
admissió en la societat de la classe més popular. Però el lector
també observarà que, de retruc, dona Blanca recuperarà
l’ancestral, i quasi oblidat, tractament de senyora en la més
pura tradició.
Cal recordar que en l’extensa narrativa d’Enric Valor no
podem perdre el control de tots aquests detalls. Les seues
novel·les funcionen com a autèntics mecanismes de rellotgeria.
El lector, a poc a poquet, va ensinistrant-se en la subtil
interdependència de l’enteixinat social. Tot detall aparegut
ací, allà, manté la seua funció en la marxa de la resta del relat.
Breument: una mala quimera d’un fill de Llorenç, per exemple,
es transformarà, molt més tard, en una denúncia contra
Frederic amb conseqüències angunioses en la tercera novel·la
Enllà de l’horitzó.
Com a novel·la frontissa, aspecte que ja hem comentat, el
lector d’aquest Temps de batuda haurà d’anar coneixent un
tercer grup de personatges més presencials. Els revolucionaris
com Josep Verdú, Toni Rabassa i altres. Tot el grup és
representant de la nova classe popular en el poder. Sorgits del
poble pla i criats ja en la lluita sindical i política, han patit la
repressió dels diversos governs monàrquics. I és amb aquesta
gent que se les haurà el pensatiu don Frederic amb gran èxit,
sabut com és que ell s’adscriu al grup per la seua biografia de
proletari i anarquista.
Enric Valor assaja en la present novel·la la dimensió del cronologisme
acompassat amb el temps històric real, documentat,
de la revolució i de la guerra. La batuda del blat s’esdevé
sincrònicament amb la batussa contra la dreta local més reac-
cionària de Cassana. Aquest experiment, amb indicacions
precises sobre els diversos fets ja històrics, obtindrà una versió
angoixosa en la següent novel·la. El nostre autor expansionarà
nuclis de relat condensats abans, per exemple, en el
diari de Joan Monlió en notes breus. Però el temps considerat
com a oratge i estacions de l’any sempre ateny la importància
exacta que per a Enric Valor té en les accions dels seus actants.
L’home es deu a la naturalesa. Però aquesta mai no perdona
els errors dels humans. I no caldrà insistir en el tractament
minuciós, obsessiu, del temps usual diari, quotidià, típic de
la seua narrativa. Les hores de llevar-se del llit, de dinar, de

fer la migjornada, de passejar, d’iniciar i acabar les operacions
agrícoles de sega, la batuda diària, i un llarg etcètera, sempre
acompassades al ritme de la posició del sol, la caiguda lenta
de la vesprada, la solemne posta del sol. Sempre és un temps
visualitzat, percebut per una pupil·la mironiana, ultrasensible
al trànsit temporal plasmat en la vívida coloració i les
tonalitats contrastades. És un temps ben matisat, una percepció
plàstica de l’instant fugisser. En el fons del fons recorda
Gabriel Miró, d’una obra del qual fou traductor, i sembla
una reminiscència bergsoniana. 3
En Temps de batuda Enric Valor insisteix en el tema de la
bellesa natural, de la bondat i l’autosuficiència del món rural,
idíl·lic, enfront del món urbà, sorollós, insolidari i despersonalitzador,
alienant. També reprén en aquesta novel·la el seu
benvolgut mite de la cultura redemptora, la bondat natural
del muntanyés, una espècie de ressò de la roussoniana bondat
originària de l’home, la fe absoluta en una naturalesa rica
i creadora de gran diversitat de productes.
I, com sempre, la llengua usada en Temps de batuda és la literària
culta que ha fet d’Enric Valor el novel·lista més conseqüent
amb l’ús d’un model lingüístic literari capaç de comunicar
qualsevol temàtica amb correcció i exquisida elegància.
Evita deliberadament el color local i els col·loquialismes, però
usa molt destrament dels sociolectes i registres adients amb
certs personatges per tal de situar-los en el context adequat.
Una qüestió com la interferència de llengües i el conflicte
lingüístic incipient encara no obté un tractament decidit en
aquesta novel·la. Però ja no l’obviarà en la que, tot seguit,
tractarem de comentar.
Els nou anys transcorreguts entre la publicació de Temps de
batuda i la d’Enllà de l´horitzó, 4 sembla que exigien a Enric
Valor una justificació davant d’un receptor potencial no
massa familiaritzat amb el món narratiu de Cassana. Es tracta
de la «Introducció» de cinc pàgines que actua de resum
connector entre la conclusió de Temps de batuda i la nova
obra de cinc-centes quaranta-una pàgines, tercera del Cicle
de Cassana.
Així doncs, Enric Valor proposa aquest tercer text com un
cos constituït per una introducció més xx capítols de desigual
entitat. Aquests ofereixen un ventall de diverses àrees
del món cassanenc, la vila de Cassana i el mas de l’Almussai,
una mena de paradís idealitzat, que nucleïtza el cosmos
ben moblat i més cohesionat de la novel·la; després, la ciutat
d’Alacant com a àmbit urbà, suport de la caserna de Benalua,
Gandia, València, Bétera; la segona línea de foc del front de
guerra de Terol, sector del Toro; Albaida i Alcoi, i novament
Alacant i el camí d’un exili des del port de Gandia.
Tot aquest cosmos primer recorregut i després recordat o recuperat,
textualitzat per Frederic Genovard en l’acte de l’escriptura
en un temps i en un lloc ignorats. Frederic opta per
la tècnica del narrador homodiegètic intradiegètic, autodiegètic.
El seu text s’adhereix al model narratiu, ja experimentat
en Temps de batuda, que considerem de tipus historicista
estricte. El narrador i actant del relat hi aporta dates i fets històrics
i puntuals comprovables que refermen la construcció
del discurs literari historicista ben distint del model narratiu
historistitzant força més tou i boirós amb el tractament del
temps i dels fets històrics.
La lectura d’Enllà de l’horitzó s’inscriu en la recuperació
d’una realitat històrica a hores d’ara molt actualitzada amb la
Llei de la memòria històrica i per la polèmica sorgida al voltant
del cas extraordinari de les actuacions del jutge Baltasar
Garzón. Els anys de referència són els duríssims i cruels de
l’horrorosa Guerra Civil Espanyola de 19361939.
En la «Introducció» Frederic proposa una síntesi de la situació
inicial durant l’estiu de 1936 de la seua família, mare i
germana, que tancava la novel·la Temps de batuda. Recupera
el fet de l’alçament militar i dretà contra la República, 18 de
juliol de 1936. Recorda la Irene, la muntanyesa del mas de
Mascabrer, «la dona sagrada», que «era producte de les múltiples
belleses del medi on havia sorgit». Frederic té relacions
de veïnat amb la família de la Irene —a qui sempre anomena
«Edelweis»—, de la qual tem enamorar-se. I en els darrers
mesos d’octubre, novembre i desembre del 36, ja instal·lat
a Cassana, iniciarà el muntatge de la col·lectivitat agrícola
mentre espera que el mobilitzen per quinta, tot i que no féu
la mili perquè era fill de mare vídua.
El primer capítol s’obri amb la referència dels exèrcits de
Franco assetjant Madrid amb la fugida general de milers de
persones. Darreries de l’hivern a Cassana i a mitjan matí arriba
a la vila un parell de centenars de refugiats madrilenys
entre els quals es produeix un fet inesperat: aquella gent
cassanenca parla una llengua estranya als acabats d’ arribar.
Apareix, doncs, el conflicte lingüístic etern entre la gent de
la meseta i les altres llengües peninsulars. Aquest tema reapareix
ací i allà tot al llarg de la novel·la, així com la crítica dels
morts a les carreteres.
Frederic, o el camarada Genovard, és força propens a manifestar
llargues reflexions sobre diversos aspectes de l’experiència
entre la seua realitat personal i quotidiana i la dels altres,
la societat en general, i la pròpia relació amb l’altra persona
humana, la parella femenina que l’atrau en diverses circumstàncies
amb més o menys desig d’íntima possessió.
En la primera àrea d’experiència Frederic es relaciona amb
els camarades del PCE, el Partit, el seu; amb els socialistes
històrics, amb els diversos sindicats UGT, CNT, FAI. Ell
és el teòric i redactor del «Projecte d’organització de la col-
3 Años y leguas. Vegeu Bibliografia.
4 Apareguda l’any 1991, València,
Tàndem. Una edició de 500 exem-
plars de luxe, numerats i signats per
l’autor, i una de posterior en cartoné,
editada l’any 1999.
Enric Valor. El valor de les paraules { 93

Castell de Castalla
[fotografia de Francesc Vera]
94

lectivitat de Cassana», al qual dedica tres pàgines i que llegirà
i comentarà amb calma a uns camarades.
També analitza en diverses etapes i àrees del relat la marxa
adversa de la guerra i els luctuosos fets de les repressions en la
reraguarda d’una i altra part de tots dos contrincants. Frederic
es dedicarà disciplinadament a les tasques d’instructor de
reclutes amb el grau de sergent, a l’acció bèl·lica en el front
com a soldat de metralladores, a les faenes d’oficina en un
centre de reclutament. I etcètera.
Pel que fa a les dones, el camarada Genovard reflexiona precisament
sobre les relacions de parella. En aquest aspecte,
Frederic aporta una teoria, tradicional des del segle xix i primeres
dècades del proppassat segle xx. L’amor pur, romàntic,
i l’amor fora del matrimoni: prostitució o amor clandestí. La
causa de totes les reflexions és la sèrie de dones que es troba
tot al llarg dels tres anys de guerra i dels diversos i sovintejats
desplaçaments i sojorns a les ciutats on el traslladen o a les
que va de permís.
La primera dona és la Irene, «l’atractiva muntanyesa» (Edelweis/flor
de neu). La Irene representa sempre l’amor pur, la
perfecció idealitzada, assequible amb efectiva plenitud només
al si del matrimoni. Una i altra vegada Frederic la retroba al
mas de Mascabrer, en fa la descripció acurada, la recorda en
diverses analepsis. Li declara el seu amor, la demana als seus
pares d’acord amb la tradició ancestral. Però només li donarà
una besada de «mig minut de duració».
D’altra part, el camarada Genovard, contrari a l’amor venal,
coneixerà altres dones adultes amb les quals mantindrà una
relació sentimental purament amatòria des de la més sostinguda
fins a la simplement ocasional: «amor carnal» en diu. Tres
són les dones d’aquest grup. La més impactant, absorbent i
amb una major i dilatada presència és la camarada comunista
Palmira Fernández, madrilenya refugiada, amb una durada de
devers set mesos. Càndida, la mestressa de la pensió d’Albaida,
exmonja, en poques avinenteses. I Mariu, dona ja vídua, amb
la qual Frederic coincideix en els llocs de treball i en diverses
ocasions a Cassana. Aquesta —ara ja pròxima als quaranta
anys—, companyona d’innocents jocs eròtics d’adolescents
durant un estiu al mas dels pares de Frederic, era filla dels estatgers.
Es retrobaran a Alcoi en una darrera ocasió, ell camí ja
de l’exili. Totes elles coincideixen en una mateixa actitud: solen
emprendre la iniciativa amorosa sexual. Vindrien a representar
un aspecte del vell paper del tradicional descans del guerrer.
Frederic, en les seues cavil·lacions, intenta sempre justificar el
seu comportament amb diversos arguments entre els quals reporta
la decisiva i inevitable influència de les circumstàncies
bèl·liques, de la inestabilitat social, els neguits i les pors. Però
sempre mantindrà un profund respecte a la Irene, que es perd
en la boira del temps de l’exili de Frederic.
Pel que respecta al conflicte lingüístic, esmentat més amunt
i només latent en les anteriors novel·les, adquireix dimen-
sions extraordinàries en aquesta tercera del Cicle de Cassana.
L’heroi no sols ho és de la seua història pròpia, sinó també
de la història global del poble en lluita contra la reacció conservadora
i feixista. És, podríem dir-ne, el pas solidari i militant
del jo al nosaltres, al col·lectiu convocat en defensa de la
democràcia republicana. En aquest sentit la vida de Frederic
ja no és la d’un professor, un teòric, que recupera inesperadament
una poqueta terra a la qual es vincula, sinó la dedicació
del militant comunista Genovard en dues activitats estrictes:
l’organització tècnica de la col·lectivitat UGT de Cassana i
la dedicació a la guerra com a mobilitzat i combatent. En
aquest context la llengua oficial, «d’ofici», entrebanca una
i cent vegades les relacions de Genovard amb companys de
tota mena, tant en les relacions polítiques com en les d’estricta
disciplina militar.
Però, com sempre, la definida posició del nostre novel·lista
a través del seu personatge és ferma i inequívoca: cal usar la
llengua pròpia a tots els nivells, el foraster ha d’adaptar-se a
les noves circumstàncies, als usos i costums del lloc on arriba.
Això és l’ideal teòric. Però l’ús oficial del castellà en els documents
escrits, i també en les comunicacions orals, mai no pot
ser amagat en la quotidianitat de l’Administració republicana.
I així consta reiteradament en la novel·la.
Els lectors identificaran dos elements bàsics en aquesta diàfana
novel·la: els canvis sovintejats del lloc, suport geogràfic de
la narració, i l’estricta, rígida temporalització, quasi obsessiva,
dels fets narrats adherits al transcurs dels mesos de les diverses
estacions de l’any astronòmic.
El primer aspecte esborra definitivament l’inexacte retret que
s’ha fet a la narrativa valoriana: no se centra en un concret
espai rural, sinó que, en aquesta novel·la, aporta una diversa
geografia totalitzadora, tant rural com urbana. Frederic es
mou, doncs, en l’espai netament urbà conflictiu, dinàmic,
alegre o desolat, sempre desplaçat i al compàs dels incontrolats
esdeveniments que l’empenyen a un infatigable anar
amunt i avall, fins a convertir-lo en involuntari testimoni
presencial de molts d’ells. D’aquesta manera s’evidencia el
gran salt qualitatiu respecte a la tècnica narrativa usada en
Sense la terra promesa (la ja comentada tercera persona i la
introducció d’un diari de Joan Monlió) i Temps de batuda en
primera persona, inici del narrador homodiegètic. Aquest és
el model definitiu que usa en la darrera del Cicle de Cassana,
en una mena de memòria biogràfica detallista, minuciosament
planificada.
Els lectors comprovaran que l’element temporalitzador arriba,
inclús, a presentar aspectes i matisos inusitats en Enric
Valor, com són narrar o descriure la durada d’una acció, un
bes, de mig minut, o una passejada de trenta minuts. O algunes
precisions exactes de ser «les onze i cinc minuts». Per tot
això el contrast esdevé impactant quan resol grans lapses de
temps en una sola línia. El nostre autor aporta amb meticulositat
exhaustiva la ritualització de les activitats quotidianes
Enric Valor. El valor de les paraules { 95

sotmeses a la rígida disciplina del rellotge: tot roda perioditzat,
l’entrada i l’eixida del treball, els permisos militars, les
hores del sopar, les de visita a amics i coneguts, fins i tot el
temps lliure per a fer l’amor amb Palmira. Els seus atrafegats
personatges viuen la seua existència com si oscil·lassen de la
busca d’un rellotge, en una lluita incessant per realitzar coses,
sempre dins d’una graella de límits rígids, de disciplina militar
o militaritzada. És la crua vivència asfixiant de la guerra
civil, el temor a les delacions, les intrigues i les sospites dels
tapats. És potser l’intemporal, per clàssic, carpe diem. Demà,
¿qui sap on ens trobarem, si per una d’aquelles encara vivim?
Genovard narra, com ja s’ha dit més amunt, presumiblement,
tota la seua experiència en un lloc desconegut i amb la voluntat
de comunicar-nos les seues memòries personals lligades
al destí del seu poble, del col·lectiu dels vençuts. Novel·la
historicista, hi identifiquem un excel·lent esforç i fam per documentar
tot el rerefons històric, ben contextualitzat. Aporta,
és clar, una profusió de dates, precisions, informes, comentaris,
notes, contrastació de notícies. Per descomptat que hi usa
l’inevitable recurs dels informadors quan el necessita, sempre,
un narrador actant en primera persona. A més dels ja coneguts
personatges de les precedents novel·les del Cicle, ací
descobrim entre d’altres, Pepa i Angelina. Ací, Enric Valor fa
un ús mestrívol d’aquesta tècnica, pròpia del realisme narratiu
tradicional més depurat, que administra adequadament
per tal de proposar-nos una completíssima informació del
cosmos narrat, fibra a fibra, seqüència a seqüència, en tota la
seua extensió, profunditat i palpitant actualització dels diversos
esdeveniments.
En aquesta darrera novel·la recuperem el plaer lector per un
text amidat, vellutat, clàssic, on narració, descripció i diàleg
obtenen una delicada compenetració equilibrada de la tècnica
descrita com a telling (narrar) i showing (mostrar). El nostre
novel·lista s’hi imposa una disciplina fèrria que els lectors
observaran, ara, després d’haver llegit les anteriors novel·les
del Cicle de Cassana.
Òbviament, en uns materials narratius tan extensos, globalitzadors,
com els presents, un bon receptor empíric hi trobarà
intertextualitats, retrospectives, aclariments, recuperació episòdica
de certs personatges significats de les dues anteriors
novel·les ara ja vells, però que sintonitzen amb Frederic pel
seu tarannà encara que no siguen tan decididament progressistes:
don Albert Mauri, el desheretat nebot de dona Berta,
Joan Monlió Cardona/Garibaldi, els Bernabeu i tants d’altres
que hem conegut en Sense la terra promesa i Temps de batuda.
Observem que la present novel·la supera, si fos possible,
encara, la llisor del llenguatge narratiu adobat amb l’exquisidesa
del lèxic més depurat, la precisió i l’elegància en les
imprescindibles descripcions de tot tipus, tant d’àmbits interiors
com dels exteriors: l’oratge, els espais geogràfics, plantes,
arbres, conreus i diversos treballs agrícoles, els estatges,
paisatges urbans, rurals, accions bèl·liques, documents, bom-
96
bardeigs, presentació dels personatges, descripció del cos de
la dona i de la roba, accessoris, automòbils, armes, menjars.
Tota una festa per als sentits. És, damunt del gust exquisit
per la narració pausada, la delectació en l’ús d’un llenguatge
sàviament administrat. Tot això, probablement, és la conseqüència
de la sospita del novel·lista: pensa, sempre, que el
presumible lector actual, lluny d’un lector model hipotètic,
desconeix aquell lapse temporal des de mitjan segle xix fins
als primers quaranta anys del segle xx, tot un cosmos moblat
d’estris i atifells, objectes, costums ancestrals, relacions força
pautades entre amos o senyorets i criats, entre superiors i inferiors,
entre empresaris i el proletariat en plena efervescència
i lluita de classes. Lògicament, un novel·lista com Enric Valor
posa tota la carn a oferir-nos plenament el món narrat. Més
enllà de modes i teories, va optar per una manera tècnica de
narrar i la va usar amb perfecció, com correspon a un gran
mestre des de Joan Roís de Corella.
El lector més destre en el rerefons ja tan històric del conflicte
civil entre la legítima República i els guanyadors antidemòcrates
tindrà ocasió de comprovar les desavinences entre les
forces del Front Popular, la necessitat d’una disciplina ferma
contra un element perillós com l’exèrcit alçat contra la
República, el desassossec omnipresent produït pels resistents
passius a tots els nivells tant civils com militars —la quinta
columna—, el boicot dels tapats al bon funcionament de
l’administració, la manca de coordinació entre els autèntics
demòcrates, la creixent por de la represàlia dels vencedors,
la brutalitat dels descontrolats, el pes d’una denúncia fosca,
l’esperança en un triomf democràtic que mai no arribava.
Des de sempre hem desitjat que l’obra literària d’Enric Valor
assolesca una àmplia difusió, normal i normalitzada, que arribe
a tots els àmbits geogràfics de la nostra llengua i que siga coneguda
per tota mena de públics lectors. Per descomptat, que
siga introduïda en els programes d’estudi de la nostra literatura
general com l’obra d’un autor imprescindible. Sobretot, que el
nom de Valor no vaja lligat únicament a una part de la seua
vasta producció, com és la seua inoblidable versió de rondalles
valencianes, ni que siga identificat, només, amb els seus vocabularis,
textos gramaticals, reflexions sobre aspectes concrets
de la llengua, o amb el seu magnífic llibre sobre la flexió verbal.
A hores d’ara, Enric Valor és tot això i molt més. La seua densa
producció literària, amb totes les circumstàncies adverses que
hagué de suportar, és allò que més hauria d’agrair el nostre
poble pel que suposa de recuperació històrica, de recepció de
la nostra memòria col·lectiva com a ciutadans, de les nostres
contradiccions i mancances. Ens agradaria moltíssim veure assumit
que la seua aportació a les nostres lletres és, senzillament,
impressionant a més d’imprescindible, que per a la societat valenciana
actual ell es va constituir literalment, i sense cap mena
d’exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística. Sense la
seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians actuals
perdríem tot un segle xix i, és clar, quatre dècades inicials
del proppassat segle xx. I que és un gran mestre.

És per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans
fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al
costat dels seus quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè
Rodoreda. I així s’esdevé que com qualsevol escriptor o estudiant
llig aquells autors, disciplinadament si vol obtenir una
plena cultura literària pròpia, els nostres més joves maquinadors
de mons de ficció s’haurien de familiaritzar en la lectura
de l’opus valorià. Si és que volen assolir el coneixement d’una
vessant literària que els farà cohereus de la resta de la tradició
literària total contemporània.
Enric Valor va declarar l’any 1995 en unes converses amb
l’editora Rosa Serrano: «Què em diu de la novel·la Habitatge
per a l’eternitat que estava preparant? — El cas és que estic
escrivint-la, però molt de tard en tard. El final està en mans
de l’Ordinador de les Galàxies». 5
Inesperadament, el nostre escriptor va traspassar el mes de
gener de l’any 2000. Sembla que també aquella obra se’n va
anar amb ell per sempre més.
5 Vegeu Bibliografia.
Bibliografia
Escrivà, Vicent (2002): «La dona en el Cicle de Cassana», dins
Enric Valor, un home de poble. Jornada d’estudi i homenatge a
Enric Valor, València, Denes.
Miró, Gabriel (2004): Anys i llegües, traducció d’Enric Valor de
Años y leguas, València, Denes
Serrano, Rosa (1995): Enric valor. Converses amb un senyor escriptor,
València, Tàndem.
Valor, Enric (1996): Simposi d’estudi i festa. Actes, Alacant, Diputació
d’Alacant.
— (1998): Paraula de la terra. Escrits seleccionats, València, Universitat
de València.
Enric Valor. El valor de les paraules { 97

_La narrativa de Valor: L’ambició d’Aleix,
La idea de l’emigrant i els relats curts
Joaquim Espinós Felipe / Universitat d’Alacant
Els orígens creadors: primers temptejos
i narracions perdudes
Enric Valor ha passat a la història de la cultura valenciana com
una figura clau en tres terrenys diferents: com a gramàtic, rondallaire
i narrador. I en tots va assolir uns resultats excel·lents.
Es tracta de camps conceptuals ben pròxims, en tant que els
tres beuen d’un insubornable amor a la llengua. Però d’aquesta
triple afecció, la que Valor estimava per damunt de tot és la
de creador d’una obra narrativa original. Sempre que tingué
ocasió ho digué ben clar. Així, per exemple, en l’entrevista
que concedí a Tomàs Llopis revelà que la seua tasca com a
gramàtic i rondallaire era subsidiària de l’estrictament creativa.
Pel que fa a la dedicació gramatical, hi confessà: «crec que si
he fet gramàtiques i Millorem el llenguatge és pel gran amor a
l’idioma que tenia i perquè m’havia preparat per conéixer-lo a
fons i poder escriure bé, escriure novel·les» (Llopis 1985: 14). 1
Respecte a la recreació de rondalles, afirma sense embuts: «No
ho hauria fet si hagués pogut escriure novel·les» (Llopis 1985:
17). Aquesta passió narrativa originària la retrobem en d’altres
entrevistes. Per exemple, en la que concedí a Rosa Serrano
(1995: 87): «Vaig començar a escriure per l’amor a la literatura.
L’amor a la narrativa i especialment a les novel·les no se m’havia
refredat a través de tan diverses circumstàncies com havien
afectat la meua vida. Em faig novel·lista llegint i admirant els
grans narradors que havia transitat». I quins són aquests grans
narradors que conformaren el seu estil? Tal com continua
manifestant en l’entrevista de Rosa Serrano (1995: 40), són
els grans clàssics de la novel·la europea del xix: Víctor Hugo,
Dumas pare, Balzac, Flaubert, Jules Verne, Charles Dickens,
Tolstoi, Dostoievski, que es trobaven a la biblioteca familiar,
98
així com alguna obra de novel·listes espanyols contemporanis,
com Pío Baroja, Blasco Ibáñez o Wenceslao Fernández Flores.
És en la seua infància, doncs, que es forja la passió novel·lesca
de l’escriptor de Castalla, i en un sentit estètic més concret, per
la gran tradició realista, amb una certa tirada per les seues derivacions
fulletonesques. Més endavant abordarem l’empremta
que aquesta hibridació entre realisme i fulletó deixa en la seua
tècnica narrativa.
Valor fou un escriptor precoç. Als nou anys son pare li comprà
una màquina d’escriure, i per tal d’estrenar-la escriví els tres
capítols d’una novel·la inacabada: El secreto del Castillo (Llopis
1985:13). Uns anys després continuarà assajant la seua vocació,
tal com ens conta el mateix Valor en el discurs que pronuncià
en ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de València
(Valor 1998: 28): «A dotze o tretze anys jo ja havia fet
provatures literàries: descripcions de paisatges —recorde que
vaig omplir unes quartilles sobre l’aspecte de la ciutat d’Alacant
de nit i després de ploure-hi —; també unes petites narracions».
2 Els títols d’aquestes narracions, tal com ens continua
relatant l’autor, eren «L’aventura de Franz Lietzen», «L’hereu
1 Malgrat aquestes afirmacions, que
demostren una certa manca de consideració
de l’autor pel gènere rondallístic,
són molts els estudiosos de
l’obra valoriana que pensen que caldria
considerar les rondalles com a
obra de creació pròpia, per l’intens
procés de literaturització a què les
sotmeté. Un cas ben significatiu seria
el de Vicent Escrivà (2002: 25)
que en un dels seus darrers articles
les qualifica de novel·les breus, tot
proposant-hi fins i tot una tipologia
genèrica que les dividiria en amoroses
i moralitzadores, quadres de costums,
gòtiques i històriques.
2 En les converses amb Rosa Serrano
(1995: 57) l’edat en què escriví
aquests primers contes és un poc posterior:
entre els setze i dèsset anys.

L’Aitana, marc espacial de L’ambició d’Aleix
[fotografia de Francesc Vera]
Enric Valor. El valor de les paraules { 99

de L. Brooverson» i «L’experiment de Strolowickz», de les
quals sols ens resta aquesta darrera. Li la publicaren traduïda al
castellà, i més tard, veuria la llum en l’original català en el setmanari
El Camí. «L’aventura de Franz Lietzen», segons l’autor,
es publicà després, però no recorda on, i «L’hereu de L. Brooverson»
es perdé durant la guerra. 3 Semblant destí corregué la
novel·la El misteri del Canadian, però amb un afegit altament
literari: el tren que duia l’original a Barcelona per a ser publicat
el 17 de juliol de 1936 no arribà mai al seu destí.
Així doncs, és tan sols a partir de «L’experiment de Strolowickz»,
datada el 1931, 4 que ens podem fer una idea
del model narratiu seguit per l’obra de preguerra d’Enric
Valor. Aquest conte, tal com observa Vicent Simbor
(2001: 22-24), és una recreació de la novel·la curta Avatar,
de Teophile Gautier, veritable clàssic de la literatura
fantàstica. Avatar narra la història de la transsubstanciació
de les ànimes entre els personatges protagonistes. Es
tracta d’un relat de filiació genuïnament romàntica, en
tant que el mòbil de l’acció és l’amor impossible que sent
Octave de Saville, un jove parisenc de bona família, per
la comtessa lituana Prascovie Labinska. A causa del rebuig
de la comtessa, Octave cau en una inguarible malenconia,
i a instàncies de sa mare, rep la visita del vell
Cherbonneau, un famós metge amb fama de taumaturg.
Aquest metge li proposa bescanviar la seua ànima amb la
del comte, per tal de veure així realitzats els seus desitjos.
L’experiment —l’avatar del títol— reïx, però la comtessa
descobreix l’engany. Octave demana invertir el procés,
però ara l’avatar fracassa, perquè si bé l’ànima del comte
retorna al seu cos, la d’Octave no ho aconsegueix. Aleshores
Charboneau aprofita l’ocasió per apropiar-se del cos
del jove exànime. L’adaptació que fa Enric Valor conserva
el tema bàsic de la transsubstanciació de les ànimes,
però prescindeix de la seua força tràgica. Ara el mòbil de
l’acció ja no és l’amor passió, sinó un simple joc entre
amics, tot i que acaba de manera dissortada per a un dels
protagonistes. També l’estil resulta molt diferent: el relat
original es demora molt més en l’ambientació, mentre
que el de Valor, de manera oposada al que serà la tònica
general en l’obra de postguerra, es resol de manera molt
més sintètica. Conserva, això sí, la inspiració parisenca i
mundana, en tant que els personatges pertanyen també a
l’alta societat. Simbor subratlla la inspiració llibresca del
relat i la seua desconnexió de la realitat pròxima, que en la
narrativa de postguerra serà substituïda pel descobriment
de la seua terra com a motiu literari. Aquesta desconnexió
de la realitat pròxima és fàcilment aplicable a un altre
relat, datat el 1952, «Danys mínims sobre coberta». 5
Cert que resulta problemàtic associar totes dues obres
100
per la distància temporal que les separa, però és també
evident que pertanyen a un mateix model literari, que
la seua publicació conjunta no fa sinó referendar. Si en
el cas de «L’experiment de Strolowickz» era el gènere de
misteri el triat, ara serà el melodramàtic. «Danys mínims
sobre coberta» narra una mena de triangle amorós entre
un aristòcrata anglés —lord Bridgeston—, la seua jove i
bella esposa Ellen, a qui conegué quan era ballarina del
Royal Theatre londinenc, i un jove i presumptuós galant,
agent de la Compagnie International du Caoutchouc,
que respon al nom de Charles James Smuts. Si la situació
és convencional, no ho és menys el marc ambiental triat:
el transatlàntic Hudson Bay, que cobreix el trajecte entre
Anglaterra i els Estats Units. Al llarg de la travessia s’esdevé
el previsible flirteig, que acaba de manera abrupta amb
la col·lisió del vaixell amb les restes d’un iceberg. L’ambientació
recorda, inevitablement, la d’una novel·la catalana
que Valor, encara que no ho esmenta explícitament,
potser coneixia: Valentina, de Carles Soldevila, publicada
el 1933, just en els inicis creadors de l’escriptor de Castalla.
Cert que el to dramàtic de Valentina no s’adiu gens
amb la lleugeresa vodevilesca del relat valorià, però hi
concorren interessants afinitats, com ara el fet de centrarse
en personatges de classe alta, o la vocació cosmopolita,
que s’evidencia en l’ús de paraules angleses o franceses
que, com s’esdevenia amb «L’experiment de Strolowickz»,
li confereixen una pàtina de modernitat a la narració, i
que en el cas de «Danys mínims sobre coberta» es reforça
per la procedència anglesa dels protagonistes. Aquesta
relació entre Valentina i el relat de Valor adquireix una
major significació si relacionem «Danys mínims sobre coberta»
amb «L’experiment Strolowickz». Totes dues obres,
seguint la tesi apuntada per Vicent Simbor, es podrien
vincular amb la voluntat modernitzadora que animava
una certa part de la narrativa catalana dels anys trenta,
que volia deixar enrere el model ruralista d’inicis de segle.
Voluntat modernitzadora que, com apunta Vicent Escrivà
(1987: 5), començava a despuntar als anys trenta en
terres valencianes amb els relats de Lluís Guarner, Artur
Perucho i Francesc Carreres, als quals caldria afegir algun
de Carles Salvador. Tots ells maldaven per superar la barreja
entre fulletonesca i costumista en què estava ancorada
la narrativa valenciana. L’arribada de la guerra, com és
ben sabut, estroncà aquest conat de recuperació.
Malgrat les coincidències temàtiques i genèriques observables
entre «L’experiment de Strolowickz» i «Danys
mínims sobre coberta», es poden constatar certes diferències
de tècnica narrativa entre totes dues que relacionen
aquesta darrera amb l’etapa de postguerra i, especialment,

amb la que li és més pròxima: L’ambició d’Aleix. Això resulta
especialment visible pel que fa als diferents procediments
d’anàlisi psicològica, molt més profusos en «Danys
mínims sobre coberta» que en la primera narració, centrada
més en la fantasiosa anècdota argumental. Així, per
exemple, les cavil·lacions d’Ellen després dels primers galantejos
amb el jove Charles se’ns narren amb una barreja
de discurs directe, indirecte i indirecte lliure, amb les inevitables
intromissions narratorials pròpies d’Enric Valor. 6
Els relats curts: Narracions de la Foia de Castalla,
Narracions intranscendents i Un fonamentalista
del Vinalopó
Després del primer volum de Rondalles valencianes, de 1951,
Valor publicarà, el 1953, el que és el seu primer llibre de relats
originals: Narracions de la Foia de Castalla. El volum consta
de quatre relats: «La foia de Castalla», «Contalles de la boira»,
«L’amic fidel» i «Contalla d’un orat». El pròleg de Joan Fuster
que l’encapçala ens forneix d’unes claus interpretatives força
interessants. L’assagista de Sueca hi destaca com «les zones altes
del sud valencià esperaven algú que les revelàs», que enriquira
l’imaginari valencià, massa circumscrit a l’horta i la barraca
(Fuster 1982: 317). Fuster destaca alguns aspectes de les Narracions
de la Foia de Castalla que, amb el temps, esdevindran
marca de la casa: «la morositat en el detall, la visió minuciosa
i exacta», fruit, totes dues, de l’amor de l’autor a la seua terra.
En efecte, el principal canvi que s’hi observa respecte de
la narrativa de preguerra és l’abandó del cosmopolitisme, de
la temàtica fantàstica i el decantament per l’ambientació en
espais pròxims a l’autor. Les causes d’aquest canvi han estat
convincentment apuntades per Vicent Escrivà (1985: 7). Una
de les principals és l’aprofundiment en el món de les rondalles.
3 A aquestes narracions perdudes
d’abans de la guerra n’hem d’afegir
dues més, «Tanagra», que l’autor esmenta
en l’entrevista a Tomàs Llopis
(1985: 24) i «La zebra», recordada a
la lectio d’investiment com a doctor
honoris causa (Valor 1998: 35).
4 Segons se’ns diu en el recull Narracions
intranscendents, de 1982, que
inclou també «Danys mínims sobre
coberta» i «Viatge de Nadal». Narracions
intranscendents fou publicat dins
el tercer volum de l’Obra literària
completa amb les Narracions de la Foia
de Castalla i les novel·les L’ambició
d’Aleix i La idea de l’emigrant.
5 Editat també en Narracions intranscendents.
Aquesta desconnexió
de la realitat immediata i autobiogràfica,
apuntada pel mateix Simbor
—i abans per Escrivà (1987: 5)— es
podria estendre, tot seguint els succints
comentaris que li dedica Valor,
en El misteri del Canadian, la novel·la
perduda el 1936, «era mig policiaca i
mig amorosa» li dirà a Rosa Serrano
(1985: 26). I més tard, en ser proclamant
doctor honoris causa, afegirà:
«encara era de tema cosmopolita, una
espècie de pudding d’amor, aventura i
misteri» (Valor 1998: 29).
6 «Pensava a pesar seu en Smuts.
Els defectes d’aquell home es difuminaven
a l’imaginar-lo, i, a poc a
poc, desapareixien; les seues qualitats
lluïen cada volta amb llum més
enlluernadora. “És molt agradable la
seua companyia”, es deia ella en silenci.
“Ell exerceix una gran impressió
sobre mi, Déu meu! Indubtablement,
és un perill del qual haig de procurar
fugir”. Però no en fugia. Amb fruïció
evocava morosament la seua figura, el
seu gest dominador, la seua veu ben
timbrada, dolça, profunda, que la
commovia irremeiablement. ¿Arribaria
el moment que no podria deixar
de seguir aquell delerós impuls? ¡Fugir,
calia fugir de Charles, costàs el
que costàs» (Valor 1975: 379).
Primera edició de L’ambició d’Aleix
(València: Successor de Vives Mora, 1960)
Edició del 1995 de L’ambició d’Aleix
(València: Tàndem)
Enric Valor. El valor de les paraules { 101

El mas de l’Arbre, en la serra d’Aitana [fotografia de Francesc Vera]
En la tasca recopilatòria Valor redescobriria «l’agre de la terra»,
i amb aquest, un retorn als paisatges de la infantesa, que
per contrast amb la realitat miserable de les ciutats se li presentaria
amb una aura d’idealització arcàdica. De fet, aquesta
mitificació del món rural contaminarà les obres coetànies a
la seua tasca com a folklorista. És el cas de L’ambició d’Aleix,
com veurem en el punt següent, i també de Narracions de la
Foia de Castalla.
El primer text del volum és precisament «La foia de Castalla».
I resulta ben significatiu que siga aquest el triat: és, de fet,
tota una declaració d’intencions de l’arrelament en el territori
de què parlàvem. Hi trobem, a més, alguns trets que esdevindran
constants en la seua narrativa posterior, que no deixen de
sobtar per la seua aparent oposició: l’objectivitat quasi documental,
d’una banda, i el lirisme, de l’altra. Així, la descripció
quasi científica de la localització, orografia, economia, conreus,
i climatologia, feta amb una precisió que no defuig l’ús de
tecnicismes, hi conviu amb una puntual adjectivació idealitzadora,
que el du a qualificar la serra de Castalla de «barbuda i
selvàtica», els ceps de raïm com a «exèrcits de mils de milenars
de soldadets immòbils», i, en fi, a cloure el text comparant el
cel de la foia natal amb el de l’antiga Grècia: «Un cel pur, com
el de l’Àtica, fa creure en la immortalitat...» (Valor 1982: 323).
102
Pel que fa a «L’amic fidel», es tracta d’una narració faceciosa,
molt pròxima a les rondalles de temàtica costumista, inspirades
en succeïts reals. També serà molt important la presència
de temes, recursos i cosmovisió rondallístics en els dos relats
restants, «Contalles de la boira»i «Contalla d’un orat». Ben
encertadament, Joan Oleza (1982:18) ha pogut dir: «Hi ha
un punt en el qual les rondalles i els contes literaris de matèria
rural o costumista són els bessons d’una mare ambigua,
a mitjan definir entre la tradicionalitat i la creació». Tant és
així que una narració d’aquest llibre, «Llegenda del palleter»,
fou incorporada posteriorment sense cap estridència a les
rondalles. I el mateix destí hauria pogut córrer-ne una altra,
«Contalla d’un orat», si se li haguera eliminat la localització
del narrador en el que sembla una residència de malalts mentals.
El relat de la vida del protagonista ens revela que va estar
dominada per un vici típic de la literatura popular: la gasiveria.
La tècnica narrativa i la temàtica són també clarament
rondallístiques en «Contalles de la boira», sens dubte la narració
més important del recull quant a extensió i a ambició,
i també en tant que aprofundeix en alguns aspectes temàtics
i paisatgístics de L’ambició d’Aleix i prefigura els personatges
i l’espai narratiu del Cicle de Cassana. El relat comença amb
l’ascensió de dos amics caçadors, Francesc Amorós i Eladi,
que exerceix de narrador. Del segon poca cosa en sabem, lle-

vat que va deixar Castalla de xicotet i va anar a viure a la
ciutat, cosa que el fa enyorar i idealitzar el paisatge muntanyenc,
fet que l’emparenta amb el protagonista de L’ambició
d’Aleix. 7 Pel que fa al primer, Francesc Amorós, es tracta d’un
«propietari de vella nissaga», i entre les seues propietats està
el mas de Planisses, on va de cacera amb Eladi. El cognom
Amorós adquirirà una gran importància en les dues darreres
novel·les del Cicle de Cassana —Temps de batuda i Enllà de
l’horitzó—, aquelles que hem anomenat de la Guerra Civil
(Espinós 2006: 189-198), de la mateixa manera que el mas
de Planisses, tot i que transformat en Almussai. 8 Així doncs,
els dos amics es disposen a passar uns dies de cacera al mas
muntanyenc, però les seues aspiracions es veuen truncades
per una espessa boira, que els obliga a recloure-s’hi. Durant
el temps que han de passar esperant que escampe, Pere, el
masover els contarà dues històries que constitueixen la part
principal de la narració. Abans de fer-ho, Eladi ens prepara
el terreny, tot lloant la facilitat verbal de Pere i d’aquelles
terres en general: «La conversa de Pere era fàcil i, dins la seua
rusticitat, interessant, sobretot quan es parlava de coses de la
muntanya. Hi ha en aquells indrets una certa tradició narrativa.
Els llargs hiverns i les fosques tardors, amb sos dies
grisos i les nits interminables i el conseqüent aplegament
de les famílies entorn de la llar, els han especialitzats en la
conversa i la contalla. Qui té dots naturals de narrador, els
desenvolupa en aquella vida propícia, i així aquelles muntanyes
tenen “oncles contadors” que s’han fet famosos» (Valor
1982: 330-331). Doncs bé, Pere n’era un. I ho demostrarà
amb dues contalles: la primera és una facècia que fa burla
de la bafaneria de l’oncle Paella, la segona, d’inspiració més
literària, narra una història d’amor romàntic entre dos muntanyencs.
L’oposició entre les bondats muntanyenques i les
maldats ciutadanes hi tenen un paper important, i, junt amb
el caràcter sentimental de la trama i l’ús simbòlic del paisatge
—la boira s’esvaneix amb el reencontre definitiu dels enamorats—,
vinculen aquesta contalla amb la que serà la primera
novel·la de Valor, L’ambició d’Aleix. El tema de l’herència de
Maria, d’altra banda, relaciona la narració amb Sense la terra
promesa. Com hem pogut observar, pel seu caràcter germinal,
anticipador de molts aspectes de l’obra de maduresa, «Contalles
de la boira» adquireix una gran importància en la narrativa
d’Enric Valor.
7 Així, per exemple, mentre contempla
la sembra del blat, farà la
següent observació: «Era una tasca
humil, senzilla en aparença, però no
em cansava de mirar-la. Allò era la veritat
de la mare terra; una tècnica que
es repetia amb èxit des dels romans
en aquells mateixos paratges» (Valor
1982: 337). O bé, en el comentari final
d’Eladi: «Un alè misteriós i tendre
d’humanitat semblava ara sadollar-les
i omplir-les d’una nova poesia. Allí
les persones, amb els seus defectes,
virtuts i passions, eren menys gre-
gàries, més individualitzades que en
altres bandes. En aquelles altes terres,
la personalitat humana es mostrava,
dins mateix d’una digna humilitat,
amb tota la seua grandesa» (Valor
1982: 349-350).
8 El protagonista de Temps de batuda
i Enllà de l’horitzó s’anomena, de
fet, Frederic Genovard i Amorós. El
topònim «Almussai» també apareix
ací, però vinculat a la «partida de
l’Almussai» , on van els dos amics a
veure la sembra i a estirar les cames
(Valor 1982:336).
Enric Valor, en una de
les seues últimes fotografies,
amb un exemplar de l’edició
de les seues Narracions
perennes (2000)
[Santi Carregui - Arxiu d’El País]
Enric Valor. El valor de les paraules { 103

Narracions de la Foia de Castalla,
d’Enric Valor (Barcelona: Barcino, 1953)
Portada de La idea de l’emigrant
(València: Tàndem, 1998)
Un fonamentalista del Vinalopó
i altres contarelles, d’Enric Valor
(València: Tàndem, 1996)
104
L’any 1982 surt el volum tercer de l’Obra Literària Completa
d’Enric Valor, que arreplegava tota la narrativa original
anterior a Sense la terra promesa, publicada dos anys abans.
L’autor aprofità l’ocasió per a arreplegar en Narracions intranscendents
les dues narracions d’ambientació cosmopolita
de què ja hem parlat anteriorment —«L’experiment de
Strolowickz»i «Danys mínims sobre coberta»— i afegir-hi
«Viatge de Nadal», sense un criteri estètic massa clar, perquè
aquesta darrera narració ben fàcilment hauria pogut córrer el
mateix destí de la «Llegenda del palleter»: veure’s inclosa en
les rondalles. Després de la clàssica descripció contextualitzadora
que presideix la majoria de les narracions valorianes,
la narració comença a la manera popular: «Per allà, en els
volts del mil nou-cents, tal com ho conten els vells de la vila,
muntaven un matí solejat del vint-i-quatre de desembre dos
carros atapeïts d’oloroses “unces” de xocolat». El que ve a
continuació és un molt ben resolt conte de nadal. És evident
que el caràcter tradicional d’aquest relat no encaixa amb la
tècnica, l’ambientació i la temàtica, de caire més renovador
dels altres dos que l’acompanyen.
Enric Valor encara publicarà dos reculls més de relats: Narracions
perennes, el 1988, i Un fonamentalista del Vinalopó i
altres contarelles, el 1996. Pel que fa al primer, és una espècie
de tria del dos llibres anteriors, que n’aprofita els contes més
reeixits o, si més no, més específicament literaris. Així de les
Narracions de la Foia de Castalla elimina el relat inicial, purament
descriptiu, i l’anecdòtic «L’amic fidel»; i manté els tres
contes de les Narracions intranscendents. Un fonamentalista
del Vinalopó, per la seua part, és un recull escrit totalment en
la vellesa, quan l’autor tenia 84 anys. Es tracta d’un seguit
de relats —vuit en total, més un prefaci explicatiu— que
suposen un aprofundiment en el seu univers narratiu, alhora
que inaugura algun nou registre. Els relats s’ambienten en
l’habitual geografia valoriana: les terres del Vinalopó mitjà i

de l’Alcoià-Comtat, i, tal com observa Vicent Escrivà en el
pròleg, tracten d’anècdotes, escoltades o inventades que se
situen majoritàriament en el món de la infantesa i la joventut
de l’autor. El nom de contarelles que acompanya el títol
resulta en aquest sentit molt significatiu, ja que destaca el
caràcter oral, de succeït popular, que desprén tot el volum.
Un caràcter que afecta també l’estil, on l’oralitat condiciona
fortament la veu narrativa. En alguns dels relats l’anècdota
va precedida d’una contextualització històrica. És el cas del
conte que dóna títol al llibre, «Un fonamentalista del Vinalopó»,
i dels dos següents, «Salut»i «Compañeros». Tots tres
estan ambientats a Monòver, el primer en els anys de la Segona
República, i els altres dos durant la Guerra Civil. Tal
com s’esdevé en bona part del volum, tenen un aire marcadament
humorístic, i aquest és, precisament, el registre nou
que avançàvem adés. Ho podem comprovar en tres contes,
protagonitzats per capellans que, a la manera de les rondalles
costumistes, són ridiculitzats per alguns dels seus vicis: la
golafreria en «Anant pels Sants Olis»i «Com cuinar un cert
conill», i la vanitat en «Mossèn Josep i l’Esperit Sant». Un
tractament a part mereixen les narracions «Caça major» i «El
remei de l’heretgia». El primer està ambientat en la postguerra
a Castalla. Comença amb una nova informació històrica
molt interessant, sobretot si considerem que és l’únic relat
valorià que en parla, donat que la trilogia de Cassana acabava,
precisament, amb la Guerra Civil. En aquesta introducció
Valor ens descriu sintèticament les morts que es produïren a
causa de la violència incontrolada dels revolucionaris durant
la guerra, el desfermament «de les forces temibles i venjadores
d’una sòlida dictadura» (Valor 1996:72) i la situació
social del seu poble després de la victòria franquista: al costat
dels vencedors i vençuts, el senyoriu rural continuava exercint
el seu secular poder, que els nouvinguts falangistes reconeixien
cedint-los l’alcaldia. Després d’aquesta contextualització
se’ns narra una història que exemplifica tant la misèria
de la postguerra com la brutalitat d’alguns camperols. Pel
que fa a la narració «El remei de l’heretgia», protagonitzada
de nou per un capellà, l’argument resulta inversemblant, i
combina la voluntat alliçonadora i la manca de profunditat
psicològica dels altres relats capellanescos —i en general, de
la resta del volum—, amb una certa càrrega intel·lectual, a
causa del caràcter teològic dels debats entre els personatges.
En definitiva, Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles
és una obra menor, però absolutament entranyable en
què Valor conjumina, en certa forma, l’univers rondallístic,
en la vessant costumista, amb l’univers de les novel·les de la
Guerra Civil.
Les novel·les: L’ambició d’Aleix
i La idea de l’emigrant
És a inicis dels anys quaranta que Enric Valor concep la que seria
la seua primera novel·la publicada: L’ambició d’Aleix. L’any
1948 ja la té escrita, tal com li conta a Tomàs Llopis (1985: 16).
Tanmateix, per problemes amb la censura, que s’encallà en una
innocent escena d’adulteri i per la seua voluntat que isca a València
en compte de fer-ho a Barcelona, no veurà la llum fins
al 1960. 9 El cas de Valor no és certament aïllat. La diferència
entre la data d’escriptura i de publicació és una constant en la
literatura de postguerra. I amb açò ens trobem amb un aspecte
fonamental de la trajectòria creadora de l’autor: les grans dificultats
que, com tots els escriptors de la seua generació —la de
la Guerra Civil, o «sacrificada»—, va haver de sofrir. La censura
franquista va prohibir, en els primers anys de la postguerra,
tota publicació en català. Fins a 1945 no van afluixar una mica
la corda, i encara, amb fortes restriccions genèriques i temàtiques.
En el cas valencià, la repressió de la dictadura ensorrà la
prometedora tasca duta a terme per la generació de 1930, que
tot just començava a donar els seus fruits. Junt amb el moviment
literari, fou arrasat també el valencianisme polític que
li donava suport. Com a conseqüència, l’obra d’Enric Valor,
com la de Fuster o Estellés, per citar els més il·lustres dels seus
companys de generació, va haver d’obrir-se pas enmig d’enormes
dificultats. Aquest fet impedí que es desenvolupara plenament.
D’aquesta manera ho confessà a Tomàs Llopis (1985:
14): «Jo supose que, bones o dolentes, hauria fet vint novel·les
o més, perquè tenia ganes i esperit de treballar, i molta imaginació».
Foren aquestes dificultats les que motivaren que es
dedicarà a la recreació rondallística durant els anys cinquanta,
amb els magnífics resultats que tots sabem.
Siga com siga, l’any 1950 llig un capítol de L’ambició d’Aleix en
la tertúlia de Miquel Adlert i Xavier Casp, vinculats a l’editorial
Torre. «Tenim un novel·lista nou al País Valencià» li digueren
(Llopis: 16). I el van encoratjar a publicar-la. Joan Fuster,
que aleshores freqüentava aquesta tertúlia, li dedicà una recensió
en el Levante, que titulà «Una novel·la normal», en què
destacava el seu caràcter pioner en la postguerra valenciana.
(Llopis: 16). En efecte, L’ambició d’Aleix era la primera novel·la
escrita després de la guerra, però no així en publicar-se. Seria el
mateix Adlert, el 1953, amb El salze en la sendera, qui ho duguera
a terme. L’ambició d’Aleix té un argument típic de novella
vuitcentista: la relació amorosa entre una dona infeliçment
casada, Pauleta, i el jove i sentimental Aleix. De nou, com a
«Danys mínims sobre coberta», un triangle amorós, però ara
tractat d’una manera molt més rigorosa, que desenvolupa tota
la profunditat psicològica que el tema comporta.
Tan important com l’aspecte argumental és l’element paisatgístic.
Després dels temptejos rondallístics i de les Narracions de
la Foia de Castalla, L’ambició d’Aleix arrela definitivament en
el propi territori: Callosa d’en Sarrià, la Vila Joiosa i, especialment,
el mas de l’Arbre, en plena serra Aitana, configuraran el
marc espacial de l’obra. La importància que dona al paisatge
9 Pel que fa al tema de l’adulteri, vist
a hores d’ara resulta ridícul, per tant
com està narrat en un estil poètic i
essencialment el·líptic, però els cen-
sors franquistes eren implacables amb
les vulneracions de la moral cristiana.
Vegeu també Serrano 1995: 103-104.
Enric Valor. El valor de les paraules { 105

L’Aitana, marc espacial de L’ambició d’Aleix
[fotografia de Francesc Vera]
106

Enric Valor. El valor de les paraules { 107

El mas de Planisses,
en la serra del Maigmó
[fotografia de Francesc Vera]
108
és tan gran que ha dut l’autor a afirmar que «L’Aitana és el
primer personatge de la novel·la» (Llopis: 16). L’afirmació ens
sembla encertada. Tant és així que en un article anterior (Espinós
1997) hem proposat el nom de «novel·les d’Aitana» per a
definir tant L’ambició d’Aleix com la novel·la següent, La idea
de l’emigrant. 10
Així, amb la seua primera novel·la Enric Valor estableix el que
serà una constant en la seua narrativa, tant la de creació pura
com la de rondallística: el protagonisme del paisatge. I és en
aquesta primera novel·la, com hem estudiat anteriorment (Espinós
1997: 146-150) on la presència de la naturalesa, tant a
un nivell real com simbòlic, resulta més determinant. La riquesa
estilística de Valor maldarà per descriure’ns la seua inabastable
bellesa des del capítol inicial: «Ja vora la font, tot sentint-ne
el parloteig confidencial, mirà al seu entorn una vegada més
el desolat, misteriosament bell paisatge. L’Aitana, l’enlairada i
majestàtica serra, forma allí una alta vall, llarga i estreta, oberta
per ponent i per llevant, desigual i rocosa, amb pocs conreus
i un sol mas en tota la rodalia, el de l’Arbre —nom evocador
de panoràmiques sobrietats i arideses—, que es troba arrupit
a la vora nord de la vall, en una gran altitud, i té al darrere,
prop, un arbre blanc gegantí que li empresta durant les hores
mortes, peresoses, de la solitud el bram o el remoreig del vent.
Barrant l’horitzó de migjorn a la vall eriçada i solitària, corre
interminable la carena suprema de la serra, lívida balena pètria
morta sobre un jaç de serres convulses i entrelligades, amples
com si anassen a ser infinites, que es resolen en la seua alta i
senzilla unitat» (Valor 1985: 31). És aquest un fragment força
significatiu, ja que hi podem resseguir dos aspectes que esdevindran
força importants pel que fa al tractament que Enric

Valor farà de la natura al llarg de la seua obra. D’una banda, la
voluntat d’explicar, amb profusió de detalls, els seus múltiples
aspectes; de l’altra, la presència esporàdica, dins el to realista
dominant, d’un cert lirisme, que recerca penetrar íntimament
el paisatge. Pel que fa al primer punt, cal remarcar que aquesta
voluntat d’assolir la màxima precisió descriptiva no resultarà
privativa del tractament paisatgístic, sinó que inclourà també
els aspectes socials, físics i psicològics de la trama. Renunciant
a d’altres vies que propugnaven una ruptura amb el models
decimonònics, Enric Valor s’insereix, amb aquesta tècnica
narrativa, dins la tradició realista. Aquest didactisme podríem
fer-lo extensible a la resta dels temes que aborda, així com a la
major part de la seua narrativa. El narrador valorià tendeix a
instruir en matèria d’idioma, geografia, història, fauna, flora,
agricultura, climatologia, política, etc. És, segurament, una herència
del krausisme que rebé en la seua joventut, i que ell metabolitzà
en forma d’una fe infrangible en el poder redemptor
de la cultura. 11 La informació que hi dóna sobre l’orientació i
característiques de la serra, en serien un bon exemple. Pel que
fa al tractament líric del paisatge, l’observem en l’exuberància
adjectival i en la poderosa imatge de la «pètria balena». És dins
aquests procediments poètics, propis de la novel·la simbolista,
que hauríem de situar la concepció de la natura com a metàfora
dels estats anímics dels personatges. Aquesta visió analògica
relacionaria el nostre autor, amb certes reserves, amb narradors
modernistes com ara Raimon Casellas o Victor Català, que
també feren de l’àmbit muntanyenc l’espai privilegiat de llurs
històries. Encara que no cal anar tan lluny, ja que l’ascendent
del seus paisans Gabriel Miró, i secundàriament Azorín, no
encara suficientment estudiat, resulta molt més probable. 12
Vegem tan sols alguns exemples d’aquesta humanització del
paisatge. El desengany adolescent d’Aleix s’emmiralla en el paisatge:
«Aleix, darrerament, sentia un desassossec molt gran. El
món, així, no li agradava. [...] Veia trencar-se aquella harmonia
clara del món. Callava. Mirà les muntanyes, violeta en aquella
hora del crepuscle. Les valls i barrancades, les afraus, les pregones
rieres, eren plenes d’una ombra creixent i brolladora que
guanyava de baix en amunt els vessants amb tristor gradual i
que s’emparava, a poc a poc, de tot el paisatge. El dia lluitava
inútilment per a agafar-se als cims, perquè del cel morat també
queien vels de fosca transparència, que ajudaven a l’avanç de
les tenebres» (Valor 1985:74). No és Aleix l’únic que és caracteritzat
simbòlicament en la seua relació amb la naturalesa.
També Pauleta. La intuïció del perill que la naixent passió per
Aleix representa per a la seua estabilitat vital farà que es projecte
en un arbrissó amenaçat per les tumultuoses aigües del desig:
«Vora el doll, pel punt per on s’estimbava, creixia arrapada a la
roca una alzina silvestre; la blanca escuma passava rabent vora
les seues ramulles suspeses sobre l’abisme, i el fort vent que
produïa li les feia brandar amb uns irregulars moviments de
vaivé. Pauleta ho va observar i li féu una estranya impressió.
Obscurament li semblava que podia trobar-se allà miraculosament
suspesa, precàriament sostinguda per aquelles branques
febles i bellugadisses» (Valor 1985: 84).
La muntanya adquirirà un nou sentit simbòlic en contraposar-se,
amb una clara manifestació de la dualitat natura-cultura,
a la ciutat. La primera serà símbol de puresa, d’autenticitat,
de bellesa, de salut, de felicitat; la segona, de falsedat,
de mentida, de malaltia, d’infelicitat. 13 Així, l’amor vertader
sols podia esdevenir-se als cims més enlairats. La puresa del
seu amor i la del paisatge es fonen en una mateixa abraçada:
«Arribaren al capdamunt i quedaren meravellats de la grandesa
del panorama que s’albirava des d’allí. Cap veu no els arribava;
una calma aclaparant semblava caure’ls al damunt des
d’un cel remot; era immensa la sensació de solitud d’aquell
indret. [...] Aleix mirà els ulls admirats de l’estimada; agafà
les seues mans amb un frenètic engrescament; sentí una
intensa exaltació del seu amor, travessada per alguna sorprenent
llampada de puresa. [...] Allí en la solitud, sota la puresa
del cel i sota l’influx de l’amorosa companyia, experimentà
llargament, delitosament aqueix complexíssim barreig de
sentiments de desig, de tendresa, d’adoració». (Valor 1985:
188-189). 14 La «sorollosa i formiguejant»València i l’antiga
núvia que la representa no encaixen en aquest món fabulós:
Lluïsa era incapaç d’estimar com ell «els racons i les foietes de
somni». La seua mirada ciutadana restava en «la trista, muda,
freda, física aparença, sense relligar-ho tot —el dispers— en
la unitat poètica i sentida del paisatge» (Valor 1985: 107).
Ens hem d’afanyar a dir que L’ambició d’Aleix fou reescrita
per Enric Valor durant els anys noranta i publicada el 1995.
És aquesta, doncs, la que hem de considerar-ne l’edició definitiva.
La principal aportació d’aquesta darrera versió és el
canvi en la veu narrativa, que passa del narrador extradiegètic
originari a un d’autodiegètic. Amb aquest canvi la novel·la
guanya en versemblança i en proximitat al lector, en tant que
les intromissions de la persona narrativa són eliminades en
favor de les del protagonista. En l’entrevista de Rosa Serrano
(1995: 104), però, Valor assenyala com a principal causa
de la reescriptura de la novel·la el fet que «la trobava massa
idealista i rosa». Volia, doncs, fer-la més realista. Potser és el
10 La meua classificació pretén integrar
les dues primeres novel·les, que
Vicent Escrivà (1991: xi-xii) concep
separadament —L’ambició d’Aleix com
a «novel·la de la Baixura», La idea de
l’emigrant com a «novel·la de la Muntanya»—,
en un sol bloc. Per a mi, totes
dues serien novel·les muntanyenques.
Tot i que resulta evident que en la segona
l’acció se centra quasi exclusivament
a la serra Aitana, també en L’ambició
d’Aleix el seu paper és absolutament
rellevant, bé com a marc espacial, bé
com a horitzó mític del protagonista.
Així, concep la novel·lística d’Enric Valor
dividida en dos blocs, «les novel·les
d’Aitana» i el Cicle de Cassana.
11 Enric Valor parla, en les seues converses
amb Rosa Serrano, de les lectures
krausistes de son pare, que no deixarien
d’influir-lo (Serrano 1995: 28).
12 El mateix autor parla de la influència
de Gabriel Miró i Azorín en les seues
converses amb Rosa Serrano (1995:
100). L’interés valorià per Gabriel Miró
el dugué, fins i tot, a traduir al català
Años y leguas (Valor 2004).
13 Aquests aspectes han estat estudiats
a bastament per Vicent Escrivà.
Vegeu, per exemple, el pròleg a
L’ambició d’Aleix (Escrivà 1985: 5-25).
14 Aquesta idealització del personatge
de Pauleta, que s’investirà de tot
l’imaginari sublimador de la muntanya,
es projectarà en les novel·les
de la Guerra Civil en el personatge
d’Irene, de la mateixa manera que el
somiador Aleix té la seua contrafigura
en Frederic Genovard.
Enric Valor. El valor de les paraules { 109

110
moment de parlar del model narratiu d’Enric Valor, del seu
realisme de base, i dels límits de la seua concepció del món.
El mateix Valor, en l’entrevista pionera que concedí a Tomàs
Llopis (1985:13), es declara realista, tot esmentant Balzac
i Flaubert; i alguns dels estudiosos de l’obra de Valor han
subratllat també la filiació realista del seu model literari, relacionant-lo
amb la variant russa (Oleza 1985; Iborra 1997).
Vicent Escriva (1987, 1991), per la seua part, ha destacat l’ascendència
naturalista de la seua producció, tot assenyalant el
determinisme que es pot observar en alguns personatges de
les primeres novel·les, en què el medi i l’herència biològica
tenen un important paper. Això resulta especialment remarcable,
com veurem, en La idea de l’emigrant, en què una naturalesa
hostil influeix negativament en els personatges i, fins
i tot, els força a fugir. Tanmateix, igual que s’esdevenia amb
Oller, podríem dir que el de Valor és un «talent entendrit»,
per dir-ho a la manera de Zola en el pròleg de la traducció
francesa de La papallona. Valor, per la seua herència krausista
idealitza tant la naturalesa com el poder redemptor de
la cultura, i tendeix a projectar-se en herois d’una bondat
que frega perillosament la ingenuïtat. 15 Així, no anava desencaminat
Valor quan parla del caràcter «massa idealista i
rosa» de L’ambició d’Aleix. Caràcter que no desaparegué amb
la reescriptura posterior en primera persona, i que, més encara,
romandrà present, en major o menor mesura, tant en
La idea de l’emigrant com en l’obra de maduresa. Un altra
limitació important que hem d’esmentar respecte al realisme
valorià és el caràcter anacrònic de la seua proposta, posat de
manifest per Vicent Simbor ((2001: 38-39), en tant que s’esdevé
en un moment en què els corrents psicologistes d’arrel
joyciana o els nous objectivismes del nouveau roman o de la
generació perduda nord-americana havien renovat la manera
de narrar arreu del món occidental. En descàrrec seu hem
d’adduir que, com ocorria en els relats de preguerra, el context
valencià també havia perdut el tren de la modernitat. I la
desconnexió amb el Principat tampoc hi ajudava. 16
La segona novel·la escrita per Valor és La idea de l’emigrant. 17
Editada el 1982 en el tercer volum de l’Obra literària completa
—i reeditada autònomament el 1987—, manté evidents
paral·lelismes argumentals amb L’ambició d’Aleix, com ara el
tema de l’adulteri, els estudis dels protagonistes a Alacant i
València o l’emigració a Amèrica —de Don Macià en L’ambició
d’Aleix, de Bernat en La idea de l’emigrant—.
La idea de l’emigrant és una novel·la de forts contrastos, ja que
si per una banda s’hi produeix un evident guany de realisme
pel que fa a la descripció gairebé naturalista de la vida dels
llauradors, que no n’evita els aspectes més miserables, i que
en alguns fragments, especialment els referits a la situació sociopolítica
d’Argentina, adopta una objectivitat informativa
que s’acosta a l’emprada en el Cicle de Cassana, per l’altra, s’hi
du a terme una textualització rondallística d’aquesta matèria
antropològica, tant en el tractament d’alguns personatges i
temes com en l’estil de determinats fragments. Pel que fa

al nivell realista de l’obra, l’argument girà al voltant de dos
germans que viuen en un mas a dalt d’Aitana. La presentació
de l’espai físic accentua la precisió geogràfica habitual en l’autor,
al mateix temps que l’estil esdevé més concís: «Era una
heretat bastant extensa, pobra per erma, situada al final d’un
pla que ultrapassava els mil metres d’altitud, tot enmig d’un
territori fragós, abrupte, quasi al peu del primer cim gloriós
d’Aitana» (Valor 1987: 17). Res a veure amb la descripció
poètica que de la serra Aitana se’ns fa a l’inici de L’ambició
d’Aleix. Tan sols l’adjectiu final «cim gloriós» trenca ací la
fredor enciclopèdica. Aquesta fidelitat descriptiva, quasi documental,
abraça també les feines agrícoles, la flora i la fauna
(Balaguer 1989). Sobre aquest espai físic es desenvoluparà la
història de Vicent i Bernat. El primer representarà l’immobilisme
opressor, la vessant negativa de la naturalesa; el segon,
la voluntat de canvi, de redempció per la cultura. Mentre
que Vicent roman tota la vida al mas, Bernat marxa fora i
aconsegueix que el seu fill estudie; s’allibera així de la misèria
material i espiritual d’una vida massa arrelada a la terra.
Aquesta voluntat de redempció per la cultura, de clara filiació
krausista, és la idea de l’emigrant a què al·ludeix el títol.
Però com hem esmentat adés, aquesta és l’obra d’Enric Valor
on més patent apareix l’empremta de la literatura popular, tal
com hem estudiat en un article anterior (Espinós 1997: 307-
319). Així, la peripècia vital de Bernat pot ser interpretada
com una reelaboració en clau realista de la típica rondalla
meravellosa de «recerca del tresor»: l’heroi, orfe, es troba en
una situació inicial de carència material i espiritual; Bernat
vol eixir del món tancat del mas, viure aventures, aprendre
a llegir... Però el seu germà Vicent s’hi oposa. Bernat rebrà
l’ajut del pastor, que l’iniciarà en el món de la cultura. La
seua aparença física —«vell d’estampa bíblica que sabia de
lletra»— en reforça el caràcter quasi màgic, de donant, o, si
més no, d’auxiliar. Més endavant Bernat emprén un viatge
que li proporcionarà un coneixement més ample del món, i
en tornar, haurà de superar l’obstacle que representa l’ardorosa
sexualitat de la seua cunyada: ho farà marxant i tornant-hi
casat. Després de la mort de la muller, que li havia donat un
fill, marxà per tercera vegada —número màgic— a l’Argentina,
des d’on, després de superar moltes penalitats, enviarà
els diners necessaris perquè el fill puga obrir-se pas en el món
de la cultura. Àngel, que viu una peripècia heroica paral·lela,
estudiarà a Alacant gràcies a l’ajut d’un altre iniciador que
coneixerà també en les altures: el catedràtic Alberola. Sense
oblidar, però, al pastor Florenci, representant de la saviesa
natural dels cims. 18 A la fi, Bernat retornarà a casa després
d’haver acomplert la seua missió en el fill: la sortida de la
situació de carència gràcies a l’adquisició de cultura. Alguns
personatges auxiliars reforcen aquest caràcter rondallístic,
com ara la bruixa Rosalia, a qui Basília, muller de Vicent,
visitarà per tal d’ocasionar la mort a Teresa, esposa de Bernat.
El caràcter gasiu de Vicent també és un tòpic de les rondalles
costumistes —ja aparegut abans en la «Contalla d’un orat»—.
La maldat de Basília, a més, es podria emparentar amb la de
les madrastres de rondalla. En general, els personatges de la
novel·la presenten la simplicitat arquetípica dels mites, llegendes
i rondalles, i el seu caràcter maniqueu.
Tal com s’esdevenia en L’ambició d’Aleix, en La idea de l’emigrant
la simbolització de la naturalesa adquireix de nou una
gran importància, tot carregant-se d’un sentit diferent. Ara
la idealització del paisatge muntayenc adquirirà una caracterització
negativa. Una de les explicacions possibles hauríem
de cercar-la en el fet que els protagonistes ja no són gent
benestant que hi resideix temporalment per motius de salut
o per gust, sinó llauradors que han de treballar durament per
a sobreviure en un medi hostil. La seua màxima expressió
la trobarem en la descripció de la tempesta que provocarà
la malaltia i posterior mort d’un dels personatges: «El caminoi,
com era normal en aquells paratges, era pedregós, difícil,
d’una hora de baixada i hora i mitja de pujada, a revolts en
un bosc espés, vora escleroles de bancals, grans queixals de
pedra viva, tarussos de gran fondària, sempre dins un barranc
imponent. De tornada amb una cistella i una petita saca al
coll, el cel per damunt de les altes pinedes es va enfosquir,
retronà la tempesta per afraus i abismes, s’ompliren d’aigües
encrespades i roncadores regalls i rambles i costeres i el fons
del barranc per un dels vessants del qual pujava penosament,
mentre que la pluja i el granís l’assotaven amb fúria.
Els llamps, en els turons que rodejaven el barranc, saltigaven
com esperits de l’infern. L’aire i la pluja olien a bafarades sulfuroses
quan esclataven les descàrregues, i s’omplia el cor de
Teresa d’abatiment i de por» (Valor 1987: 35-36). La naturalesa
ha mostrat, amb el to de rondalla fantàstica que subjau
a aquesta nouvelle, la seua cara terrible. Fins i tot quan la
muntanya es revela com un medi advers, Valor voldrà contrarestar
la seua negativitat insistint en la seua bellesa. Així,
en la pàgina inicial, citada més amunt, es mostra pobra i
abrupta, però gloriosa i mítica: plena d’«efluvis misteriosos» i
15 Així ho resumeix Joan Oleza
(1982: 22): «una proposta de novel·la
realista, com la de Valor, s’avé malament
amb una concepció del món
idealista. L’idealisme tendeix a esponjar
i estovar la matèria realista
amerant-la de bons sentiments, vagues
aspiracions a la virtut i, sobretot,
coartades (justificacions) ideologistes
als fets argumentals».
16 Vicent Simbor (2001: 32) hi
afegeix una altra justificació possible
de l’idealisme de L’Ambició d’Aleix: la
reacció contra el tremendisme castellà
coetani de Cela, Delibes i companyia.
El que una altre escriptor anacrònic
com Llorenç Villalonga anomenava
despectivament «escola excrementícia».
17 Tot i que va ser publicada després
de Sense la terra promesa, que és de
1980, es basa, segons Vicent Escrivà
(1987: 6), en un relat dels anys cin-
quanta, «L’estratagema», que fou desenvolupat
de manera apressada per a
ser incorporat en el tercer volum de
l’Obra literària completa. Siga com
siga, resulta evident que la seua factura
resulta menys elaborada que la
del Cicle de Cassana que Sense la terra
promesa inaugura.
18 Vicent Escrivà (1986: 395-407)
ha estudiat la importància que la figura
del narrador auxiliar té en les
novel·les d’Enric Valor. Es tracta de
personatges dipositaris del saber i
amb unes característiques recurrents
—persones grans, del poble pla, vinculats
a l’heroi—. L’acte de transmissió
del saber, a més, té lloc normalment
en les altures, com a metàfora
espacial de l’alta consideració que Valor
tenia per la cultura.
Enric Valor. El valor de les paraules { 111

de «forces misteriosament regeneradores». Hem passat de la
caracterització unívocament positiva de L’ambició d’Aleix a
l’ambivalència. En aquest sentit, els personatges que poblen
aquesta naturalesa, que en són fills, estaran marcats també
per la dualitat. D’una banda, tenim aquells que hi estan més
arrelats, i doncs n’heretaran les característiques dolentes. Així
Vicent i Basília, i llurs fills; el primer amb la seua abúlica gasiveria
i la segona amb la seua voraç sexualitat, romanen en un
nivell purament instintiu. De l’altra, el personatge de Bernat,
que gràcies a la seua curiositat intel·lectual, a la seua voluntat
d’elevar-se espiritualment —d’adquirir cultura i doncs
d’humanitzar-se— es redimirà de la seua condició animal i
facilitarà, al seu torn, l’alliberament final del seu fill: el seu
accés a la civilització, a la ciutat. L’altre personatge positiu,
el pastor, ho serà també per la seua vinculació al món de la
cultura; serà qui ensenyarà a Bernat les beceroles. Els termes
de l’oposició camp/ciutat han estat invertits. A diferència del
que s’esdevenia amb L’ambició d’Aleix, ara serà la ciutat la
considerada positivament, en tant que àmbit de civilització;
mentre que la muntanya representarà l’aspecte salvatge, baix,
de la condició humana, que sols des del distanciament i filtre
que proporciona l’adquisició de cultura podrà ser valorada
positivament.
A manera de conclusió.
L’aprenentatge de la realitat
El 1980, quan ja comptava seixanta-nou anys, Enric Valor
publicava Sense la terra promesa, novel·la d’una voluntat totalitzadora
i una ambició literària sense precedents en les
lletres valencianes contemporànies. Amb aquesta obra, i les
dues que la seguiran —Temps de batuda (1983) i Enllà de
l’horitzó (1991)—, completarà el que des de Vicent Escrivà
coneixem com el Cicle de Cassana, on reeixirà en la creació
d’un univers narratiu propi que reflecteix de manera creïble
i exhaustiva la història i la vida d’una ciutat valenciana del
sud en la primera meitat del segle xx. Així doncs, no resulta
difícil discernir en la seua creació narrativa original un abans
i un després d’aquesta obra que podem considerar de maduresa.
Vist des d’aquesta perspectiva, l’obra narrativa anterior,
rondalles incloses, pot ser contemplada com un aprenentatge
per a aquesta realització. En les pàgines anteriors, de fet,
hem anat anticipant els elements més importants, tant temàtics
com tècnics, que prefiguraven el Cicle de Cassana. Així,
hem observat el pas de la inspiració fantàstica i cosmopolita
dels relats de preguerra —amb «L’experiment de Strolowickz»
com a únic supervivent i «Danys mínims sobre coberta»
com a derivació— a la inspiració valenciana dels de postguerra,
tot passant per l’escola de les rondalles. En els relats
de postguerra, les Narracions de la Foia de Castalla marquen
un canvi vers aquest arrelament al propi territori, assenyalat
per la magnífica obertura descriptiva que és el text inicial i
per la narració «Contalles de la boira», on s’insinuen ja temes
i personatges de les novel·les posteriors, tot i que l’oralitat
112
de la narrativa tradicional condiciona excessivament el conjunt.
Entre les novel·les anteriors a l’obra de maduresa, no
hi ha dubte que la que adquir eix major rellevància estètica
és L’ambició d’Aleix, tot i que encara és massa deutora d’un
cert idealisme, pouat del món rondallístic i de la tradició romàntica
en què Valor es formà. La novel·la següent, La idea
de l’emigrant, confegida de manera circumstancial, evidencia
encara majors desequilibris pel que fa a la codificació realista
del món. Siga com siga, i malgrat les mancances que s’hi
puguen observar, aquestes obres prèvies al Cicle de Cassana
ens mostren un creador que de manera honesta i coherent ha
anat bastint una resposta narrativa al seu temps, tot contribuint
a crear una tradició de la qual els valencians estàvem
absolutament orfes.
Bibliografia
Balaguer, Enric (1989): «Mímesi i antropologia en La idea de l’emigrant»
d’Enric Valor, dins Actes del Congrés Alcoià-Comtat, Alacant,
Associació Cultural de l’Alcoià- Comtat - Institut Juan Gil-Albert
- Ajuntament d’Alcoi, pp. 355-362.
Escrivá, Vicent (1985): «La narrativa d’Enric Valor: una tradició inventada»,
pròleg a Enric Valor, L’ambició d’Aleix, València, Gregal,
pp. 5-25.
— (1986): «La circulació del saber en la narrativa d’Enric Valor», dins
Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, i,
Barcelona, PAM, pp. 395-407.
— (1987): «La novel·la de la muntanya»: el món possible», pròleg a
Enric Valor, La idea de l’emigrant, València, Gregal, pp. 5-14.
— (1991): «Enric Valor, un narrador perenne», pròleg a Enric Valor,
Sense la terra promesa, València, Tàndem, pp. ix-xxix.
— (1996): «L’anècdota com a memòria col·lectiva», pròleg a Un fonamentalista
del Vinalopó, València, Tàndem, pp. 5-18.
— (2002): «Les bases de la narrativa d’Enric Valor», dins Enric Valor,
un home de poble, a cura d’Emili Casanova, Ramon Mora i Josep
Sanchis, València, Denes, pp. 21-26.
Espinós Joaquim (1997): «Natura i cultura a les “novel·les d’Aitana”
d’Enric Valor», dins Canelobre, 37-38, pp. 146-150.
— (1999): «Elements rondallístics a la narrativa curta i les novel·les
d’Enric Valor», dins Valoriana, Castelló de la Plana, UJI, pp. 307-
319.
— (2006): «Campo de los almendros de Max Aub i Enllà de l’horitzó
d’Enric Valor. Dues visions del final de la guerra civil a Alacant»,
Escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939, Sevilla,
Renacimiento, pp. 189-198.
Iborra, Josep (1997): «Coordenades de l’obra d’Enric Valor», dins
Canelobre, 37-38, pp. 104-112.
Llopis, Tomàs (1985): «Entrevista a Enric Valor», L’Aiguadolç, pp.
11-26.
Oleza Joan (1982): «Pròleg a Enric Valor» Obra Literària Completa,
III, València, Fernando Torres Editor, pp. 9-25.
— (1997): «Història i ègloga en les novel·les de Cassana», dins Cane-

lobre, 37-38, pp. 152-156.
Serrano Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor,
València, Tàndem.
Simbor Vicent (2001): «Enric Valor, narrador a contrapèl», dins Enric
Valor (1911-2000). In memoriam, Barcelona, Institució de les
Lletres Catalanes, pp. 21-49. Inclòs després a Enric Valor, un home
de poble, a cura d’Emili Casanova, Ramon Mora i Josep Sanchis,
València. Denes, pp. 27-49.
Valor, Enric (1980): Sense la terra promesa, València, Prometeo.
— (1982): Obra Literària Completa, III. València, Fernando Torres
Editor.
— (1983): Temps de batuda, València, Fernando Torres Editor.
— (1985): L’ambició d’Aleix, València, Gregal.
— (1987) La idea de l’emigrant, València, Gregal.
— (1991): Enllà de l’horitzó, València, Tàndem.
— (1998): Paraula de la terra, València, Universitat de València, Collecció
Honoris Causa.
— (2004): Anys i llegües, traducció de Años y leguas, de Gabriel Miró,
València, Denes.
Enric Valor. El valor de les paraules { 113

_Enric Valor des de la lingüística
i des de la normativa
Abelard Saragossà Alba / Universitat de València
Introducció
La finalitat d’aquest article és mostrar la conveniència d’estudiar
l’obra gramatical i lingüística d’Enric Valor des de tres
punts de vista: el lingüístic (§ 2), el gramatical (§ 3) i el cívic
(§ 4). Quan una persona escriu una gramàtica i fa eixa faena
d’una manera reflexiva, no s’ha d’enfrontar només a les particularitats
del seu parlar, sinó al conjunt de l’estructura de la seua
llengua, incloses totes aquelles qüestions lingüístiques que, per
una raó o altra, poden fer que els parlants amb més formació
gramatical tinguen dubtes lingüístics. Com ara, qualsevol
parlant que use una llengua fresca i popular recorrerà de tant
en tant a la construcció uns quants (D’exercicis ja n’ha fet uns
quants). Tanmateix, sembla que no diem mai Has de portar
una quanta de farina. I bé, un gramàtic reflexiu s’ha d’enfrontar
a molts temes com l’esmentat, tal com fa Valor en eixe cas
(1977: § 123).
Estic segur que, el dia que tindrem anàlisis globals sobre els
treballs gramaticals de Valor, deduirem que va ser un autor
reflexiu i metòdic, que és un adjectiu que apareix sovint en els
estudis sobre el nostre autor. 1 Ací tenim l’opinió d’un lingüista
de Barcelona:
114
1. Opinió de Bonet (2000: 115) sobre Valor com a gramàtic
a. En relació amb la tradició manualística en sentit més genèric
caldria assenyalar que, sense proposar-se de trencar cap
motlle, Valor era capaç d’introduir variacions que podrien
molt bé interpretar-se com a símptomes d’una comprensió
superior a l’habitual: podríem aquí referir-nos, p.ex., a la definició
donada de substantiu com a «categoria variable que
serveix per a anomenar els éssers (persones, animals, coses,
és a dir, tot allò que pot pensar-se com una individualitat
(cf. § 79).
El nostre autor també era actiu i crític davant de la llengua
comuna (2a):
2. Valor i la normativa: dos opinions diferents
a. La vigilant actitud de l’autor [Valor] respecte dels injustificats
excessos, sovint inconscients però per això mateix
més perillosos, del centralisme barceloní (només un exemple
anecdòtic: Valor declarava literari colp i dialectal cop –cf. §§
40 i 168, 8a– fent una raonable inversió del tractament donat
a aquests mots en el DGLC). (Bonet 2000: 114)
b. Ben conscient dels seus propis límits, més aviat va lliurarse
a la tasca nobilíssima de divulgar l’obra fabriana. (Vicent
Pitarch 2001: 56).
No tots opinen de la mateixa manera (2b). En la secció següent,
intentaré mostrar que l’opinió adequada és la del lingüista de
Barcelona (2a). En concret, intentaré demostrar amb exemples
que Valor, a més de procurar tindre en compte els seus precedents,
també s’aventura per camps lingüístics vèrgens en algun
dels tres sentits següents:
3. Actituds crítiques de Valor
a. Tracta dades empíriques que els seus predecessors no havien
tingut en compte.
b. Fa distincions comunicatives noves, que proposa per a la

llengua comuna.
c. S’aparta de Fabra o de les solucions que predominen en
la llengua culta.
Naturalment, les gramàtiques del nostre autor intenten ser divulgatives,
exactament com qualsevol gramàtica que continga
una proposta de model de llengua, vist que el seu propòsit
és precisament fer arribar als lectors les característiques més
importants de la normativa lingüística. Però Valor no és ni un
mer divulgador de la normativa ni un repetidor mimètic de la
teoria lingüística, com comprovarem en § 2 i § 4.1, pel que
fa a la normativa lingüística, i en § 3.3, quant a la teoria lingüística.
Dades empíriques i valors comunicatius.
Uns quants exemples
Les gramàtiques (tant les de la nostra llengua com les altres)
diuen molt sovint que les comparacions de superioritat i d’inferioritat
s’expressen amb més i menys respectivament. Tanmateix,
eixa descripció no s’ajusta a la realitat, ja que la llengua
col·loquial sol expressar la inferioritat amb no tan(t) i més poc:
4. Comparació d’inferioritat amb no tan(t) i més poc
a. Hui no ha fet tant de fred com ahir
b. Encara hauries de treballar més poc
En la lingüística del nostre àmbit lingüístic, Moll (1952: §
262) havia posat tres formes al costat de menys: manco, menos
i més poc, operació que repetix en el superlatiu. Valor (1977:
110), tractant la comparació de l’adjectiu, avança en quantitat
i en qualitat, ja que, a més de col·locar no tan(t)… com al costat
de menys… que sense cap jerarquia («el comparatiu d’inferioritat
[…] s’estableix […] amb menys… que o no… tan… com»),
opina que, «en una expressió genuïna i espontània», la comparació
d’inferioritat «es resol», molt sovint, «per mitjà dels
conjunts no tant, no tan i més poc: No m’agrada tant, No era tan
interessant, Encara costa més poc». 2 Posteriorment, algun autor
ha arreplegat les dos aportacions anteriors, com ara López del
Castillo (1999: 77, 210, 297), Wheeler i altres (1999: 97, 98,
123, 235) i, sobretot, Jané (1977-1980: § 98 i § 278). 3
Encara dins de la comparació, el nostre gramàtic proposa un
valor comunicatiu nou. És sabut que, esporàdicament, podem
eliminar l’adjectiu tant de les comparacions: en compte de dir
Treballa tant com un negre, també podem recórrer a Treballa
com un negre: de sol a sol. I bé, Enric Valor (1977: 110) proposa
que hi hauria el contingut semàntic següent: «La fórmula
d’igualtat pot alterar-se amb la supressió de tan, però llavors
perd en exactitud i adquireix matís ponderatiu. Exemples:
Abans tenia el cabell ros com l’or; Fa un vent fred com el gel.» És
un detall que convindria estudiar.
La tercera aportació que comentarem és sobre els adjectius
multiplicatius. Les gramàtiques a voltes ni esmenten eixes paraules,
i quan ho fan solen donar-ne molt poques característiques.
Com ara, Sanchis (1950: 221) fa l’operació important
de definir i enumerar els adjectius multiplicatius. Valor (1977:
122-123) penetra més, ja que incorpora la dualitat sintàctica
que admeten eixes paraules, la que el nostre autor anomena
«qualificativa» (Ara hi ha doble gent que adés) i la «substantiva»
(Ara hi ha el doble de gent que adés).
El quart exemple que posaré és alhora empíric i teòric. Els manuals
tracten habitualment la combinació de l’adjectiu quantitatiu
tot amb els adjectius numerals: Ho han portat tots quatre.
En canvi, no solen dir res sobre la construcció col·loquial «article
+ numeral» (Ho han portat els quatre). El nostre gramàtic
s’encara a eixa dualitat i, ultra acceptar les dos construccions,
dóna un valor diferent per a cada una:
5. Distinció entre els quatre i tots quatre
a. Quan […] hi ha un numeral cardinal i cal reforçar la idea
de totalitat de coses o persones que el dit numeral indica, es
suprimeix l’article que hauria de precedir el numeral. Exemple:
Tots quatre amics l’abandonaren. És a dir, no un, o dos,
o tres amics, sinó els quatre en la seua totalitat. [...] En canvi,
quan no cal reforçar la idea de totalitat basta amb l’article:
Els dos amics anaven xarrant plàcidament pel carrer. (Valor
1977: 129)
Per tant, la diferència que hi hauria entre les construccions
que comentem és d’èmfasi, present en la construcció amb l’adjectiu
tot i absent en la popular, la qual esdevé la bàsica en no
tindre cap matís expressiu.
L’actuació que vorem ara té un significat múltiple, ja que s’oposa
a Fabra i, alhora, introduïx una construcció lingüística nova.
El gramàtic de Barcelona va incloure en les seues obres oracions
com ¡Que ha plogut!, ¡Que dones que eren!, on que significa
‘quantes’, (¡Quant que ha plogut!, ¡Quantes dones que eren!). Una
bona part dels nostres lingüistes ha seguit Fabra, però Sanchis
(1950) va ignorar la construcció amb que, i, posteriorment,
1 Ací tenim unes quantes mostres:
1. Se trata, en definitiva, de una
obra en que el rigor metodológico
dista mucho de ese rigor mortis
habitual en los textos del género,
para dejar decir lo que sólo un maestro
de la prosa [...] puede transmitirnos
de su mejor experiencia.
(Rafel Ninyoles, en el pròleg de la
gramàtica de Valor de 1973)
2. La primera qualitat que destaca
d’aquest llibre [Millorem el llenguatge]
és el mètode. (Solà 1977:
226).
3. Fa molts anys que tinc fixada
la imatge d’un Valor extraordinàriament
metòdic, que ha
suplert llacunes en la seua formació
intel·lectual […] mitjançant
l’esforç continu i l’afecció al rigor.
(Pitarch 1996: 186)
2 Solà (1977: § 123) comenta
que el Butlletí dels Seminaris
d’Ensenyament de Català conté un
article de gener de 1971 que ja conté
no… tant i més poc al costat de menys.
3 No he trobat referències a no
tant… com en Badia (1994), i més
poc… que apareix exclusivament com
a mal menor davant la forma castellana
(«Mentrestant, hi ha qui diu més
poc quan té consciència que, dient
menys, el seu interlocutor podria entendre
més», p. 523).
Enric Valor. El valor de les paraules { 115

Valor anà molt més lluny. En primer lloc, el nostre autor posa
una condició ben grossa per a l’ús de que: només s’ha d’usar
«en les [oracions] exclamatives i en sentit quantitatiu i no admiratiu»
(1977: 130 n.). En efecte, sembla ben difícil que hi
hagen oracions que puguen ser exclamatives i no admiratives
tot alhora. Damunt d’això, Valor opina que, quan es tracta de
«éssers tangibles», és preferible recórrer a quina de:
116
6. Que amb el valor de «quants»
a. Les expressions exclamatives amb que, quan es refereixen
a éssers tangibles, poden construir-se (ús preferible per la
seua precisió) amb quina seguit de la preposició de. Exemples:
Quina de neu queia aquella nit! Quina de cotxes s’ajuntaren
en el passeig!. (Valor 1977: 131; subratllat meu) 4
El gramàtic de Castalla també es va oposar a Fabra en la consideració
del pronom definit o personal si, el qual, més enllà
d’alguna frase feta (com ara tornar en si, «recuperar el coneixement»),
pràcticament ha desaparegut de la llengua viva. Per
raons que no cal explicar ací, el gramàtic de Barcelona va tindre
una actuació ambigua i vacil·lant davant d’eixe pronom,
que és un arcaisme romànic que només ha perdurat en castellà.
Com sol passar, una part dels lingüistes ha seguit Fabra, però
també n’hi han hagut que s’han separat. Moll (1952: § 269)
es limita a incloure si dins de l’inventari dels pronoms definits,
però en la part decisiva («sintaxi dels pronoms», § 467-§480)
no l’esmenta. D’una manera semblant actua en la gramàtica
de 1968, on el posa en l’inventari, però no el comenta. En
canvi, Valor (1977) és més radical, ja que exclou el pronom si
fins i tot de l’inventari, cosa que difícilment pot ser un error
i que l’estudi lingüístic de les seues novel·les i narracions ens
podria confirmar o refutar.
Les oposicions a Fabra no són escasses en les gramàtiques de
Valor. Així, en una llengua en què els adjectius quin, algun
i ningun formen una correlació amb els pronoms qui, algú i
ningú és predictible que, a l’adjectiu numeral un, corresponga
el pronom u, i més si tenim en compte que de l’adjectiu un
provenen algun i ningun. La forma predictible és la que apareix
en el valencià tradicional. En canvi, en la llengua comuna
pràcticament només apareixia la forma un en els setanta:
7. Correlació entre adjectius i pronoms
a. quin (¿Quin llibre vols?) / qui (¿Qui ve?)
b. algun (algun llibre) / algú (¿Ve algú?)
c. ningun (cap llibre, ningun llibre) / ningú (No ve ningú)
d. un (un llibre) / u (Ací hi ha u que pregunta per tu)
Valor (1977: 141) devia estar tan en contra de la forma un
com a pronom, que ni l’esmenta, actitud que, això no obstant,
ha tingut molt poca transcendència. 5 Per una altra banda,
el nostre autor també definix quina aportació concreta a la
comunicació fa la construcció impersonal amb el pronom u,
operació poc freqüent.
Seria fàcil continuar relacionant qüestions en què el nostre gramàtic
aporta dades empíriques o valors comunicatius. Com
ara, Valor (1977: 200) fa una matisació ben útil sobre el contingut
semàntic de la preposició devers. O després d’arreplegar
la dualitat Cal veure com de bonic s’ha quedat el jardí i Cal veure
com s’ha quedat de bonic el jardí, l’autor valencià afirma que la
segona opció «és la més usual en el País Valencià» (1977: 190).
Per una altra banda, és ben sabut que el gramàtic de Castalla
ha proposat que les construccions «en + infinitiu» i «al + infinitiu»
tindrien valors diferents:
8. Distinció entre «en + infinitiu» i «al + infinitiu»
a. Quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit
de la preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al
passat: A l’arribar, va veure que tots se n’anaven. Si es refereix
al futur, és preceptiu l’ús de la preposició en: En tornar el
pare, dinarem. [En una nota a la regla sobre en, Valor afegeix
el comentari següent: «Com s’ha fet des dels primers temps
de l’idioma i com es practica regularment a tot el País Valencià.
Modernament, la llengua literària usa quasi exclusivament
en en tots dos casos (pretèrit i futur), amb la qual cosa
es perd un matís molt genuí.»] (Valor 1977: § 218. b. 4)
Voldria tancar aquest mostrari d’aportacions de Valor a la nostra
lingüística notant que també ha solucionat algun dels interrogants
que hi han en l’estudi de l’evolució. Com ara, el nostre
autor ha trobat, observant l’actuació del valencià col·loquial,
quina utilitat comunicativa té el manteniment de la concordança
del participi. Després d’apuntar que, «el participi es fa
concordat si és precedit per el, la, o les, i invariable si és precedit
per els» afirma que «en castellà, l’ús invariable és correcte,
perquè no s’hi pot produir confusió: “le he visto, la he visto,
les he visto, las he visto”, etc. Però en català no tenim aquesta
justificació, almenys en el singular» (Valor 1977: 227 n. 6).
Això és, l’oposició de gènere el / la desapareix ni més ni menys
que en la mitat aproximadament de les formes de la flexió de
qualsevol verb (l’ha vist tant pot ser el+ha vist com la+ha vist) i,
davant d’eixe fet, els nostres pobles, temptejant i aprenent de
la comunicació, deuen haver decidit transformar una propietat
irregular i buida de valor comunicatiu (la concordança del
verb amb l’objecte directe) a fi que expressara el valor que les
formes pronominals el / la no podien indicar: si la forma l’he
vist tant podia representar el com la, la conservació de la forma
obsoleta l’he vista per al femení permetia conservar la distinció
que l’elisió vocàlica esborrava. 6
Les aportacions de Valor podrien tindre prou més importància
del que fa pensar l’exemplificació anterior, que es limita a la
part de la llengua que podríem anomenar gramatical, és a dir,
aquells constituents lingüístics que formen part d’estructures.
Les gramàtiques del nostre autor contenen moltes paraules
i molts exemples. Com ara, si mirem els circumstancials de

temps (§ 167) trobarem més de trenta paraules i més de cinquanta
construccions. Quant als exemples, en l’epígraf que he
posat com a mostrari (§ 167) hi ha més d’una pàgina sencera
d’exemples, dins dels quals apareixen dites per ací i per allà.
Finalment, Valor comenta una part de les paraules i construccions,
i en eixos comentaris hi ha més informació empírica,
com ara sobre la vitalitat o extensió o sobre la conveniència
d’usar-les o no usar-les en la llengua comuna.
Necessitat d’estudiar els conceptes gramaticals
Plantejament general
L’objectiu de clarificar com es va encarar el nostre autor a la
comprensió de la llengua exigix, certament, que tinguem en
compte totes les dades empíriques dels seus manuals i els conceptes
que va usar per a explicar constituents privatius de la
llengua dels valencians. Però, a més de tot això, també hem de
mirar la part teòrica universal, això és, quins són els conceptes
gramaticals bàsics a què va recórrer. Les gramàtiques de Valor
de 1973 i 1977 tenen al final una bibliografia bàsica, cosa que
planteja el repte de saber què va traure de cada referència bibliogràfica.
Com a gramàtic, ¿en qui confiava més Valor, en
Sanchis Guarner, en Badia o en Fabra? ¿O potser mirava més
cap a gramàtiques del castellà? ¿O bé no és certa cap de les dos
possibilitats anteriors i Valor, davant de les seues fonts teòriques,
adoptava una actitud racional (i per tant crítica)?
En la qüestió de la teoria lingüística, Pitarch (2001: 55-56)
afirma que «l’objectiu de les seves recerques mai no el situà en
la lingüística general i, doncs, restà fora dels seus càlculs la possibilitat
de fer cap aportació teòrica a les ciències del llenguatge».
7 És a dir, Valor seria un simple transmissor. En canvi, ja
hem vist que Bonet (2000: 115) no és d’eixe parer (§ 1, 1). Des
de la perspectiva de la pedagogia, també en divergix Brotons
(1999), que anomena Valor com a «lingüista» repetidament (p.
267, 268, etc.) i que, en companyia d’un equip de mestres, va
proposar en 1995 l’objectiu següent: els alumnes valencians
de l’ensenyament secundari haurien «en tot moment de lligar
la descoberta de la faceta gramatical en la biografia del nostre
escriptor», procés que (segons Brotons) desembocaria en l’objectiu
de mostrar com funciona la comunicació lingüística en
la vida quotidiana (p. 269). 8 Per la meua banda, les incursions
que he fet per les nostres gramàtiques em fan pensar que Valor
no adoptà una actitud crítica només en la normativa lingüística,
sinó també en la teoria lingüística. Dos apartats més avant,
posaré exemples concrets que avalen la sospita que acabe de
formular, i ara haurem d’apuntar que, si és cert que el nostre
autor va ser crític i racional davant de la teoria lingüística, ens
hauríem de preguntar quin origen tenen les seues definicions:
quan poa d’algú; a qui s’oposa; en quins casos proposa definicions
que deuen ser producte de la seua reflexió.
En definitiva, les indagacions formulades són necessàries si volem
acabar de dignificar l’estudi de l’obra gramatical de Valor.
Evitant el localisme provincià, en la secció anterior hem posat
a Valor en el marc que li correspon: en l’àmbit de la lingüística.
Ara, seguint per eixe camí hem de fer una passa més per
a situar el nostre autor en la teoria gramatical, és a dir, en els
fonaments de la teoria lingüística.
Però, abans de posar uns quants exemples dels valors teòrics
positius que troben els lectors del nostre gramàtic (§ 3.3), convé
que dediquem un apartat a acostar-nos a una qüestió prèvia:
quines són les fonts de Valor i quines són les influències que ha
rebut (i, encara, quins autors han assimilat i practicat propostes
del nostre gramàtic).
Fonts i influències de Valor
En les notes a peu de pàgina, l’autor que Valor cita més és
Badia (com ara en les pp. 176, 190, 205, 224, etc.), però una
anàlisi de la teoria gramatical del lingüista valencià potser no
corroboraria que la seua font teòrica bàsica és la gramàtica de
Badia de 1962. Com ara, el lingüista barceloní dividix en quatre
parts l’estudi de la formació de paraules: l’habilitació, la derivació,
la composició i la parasíntesi. En canvi, Fabra (1956)
havia fet una divisió binària: la derivació i la composició. Davant
d’eixa dualitat, el lingüista valencià no seguix ni el camí
de l’un ni el de l’altre, com comprovarem tot seguit.
Després de tractar la derivació, Valor fa referència en una nota
a la parasíntesi, però per a separar-se de la concepció de Badia
(autor que no cita), ja que, a més de considerar que la para-
4 En nota a peu de pàgina, Valor
afirma que «la fórmula qué de» del
castellà (¿Qué de nieve...!) és «totalment
aliena a la nostra solució».
5 Han seguit el camí de Valor Barberà
i altres (1979 II: 45).
6 Els lectors que vullguen comprovar
la importància que té eixa aportació
de Valor a la nostra normativa,
poden consultar un article que he
dedicat a la concordança del participi
(Saragossà 2002).
7 La separació que Pitarch veu entre
Enric Valor i la teoria lingüística
és la causa per què també creu que
el gramàtic i narrador de Castalla era
un mer divulgador de la normativa
lingüística:
L’objectiu de les seves recerques mai
no el situà en la lingüística general i,
doncs, restà fora dels seus càlculs la
possibilitat de fer cap aportació teòrica
a les ciències del llenguatge. Ben
conscient dels seus propis límits, més
aviat va lliurar-se a la tasca nobilíssima
de divulgar l’obra fabriana, una
feina que el gratificava a bastament.
(Pitarch 2001: 55-56)
8 Brotons expressa la noció «com
funciona la comunicació lingüística»
amb unes paraules d’un decret curricular
de la Generalitat Valenciana:
«Reflexionar sobre els elements formals
i els mecanismes de la llengua
en els plans fonològic, morfosintàctic,
lexicosemàntic i textual i, també,
sobre les condicions de producció i
recepció dels missatges en contextos
socials de comunicació, amb la finalitat
de desenvolupar la capacitat
per a regular les pròpies produccions
lingüístiques» (p. 269). Pel que fa al
coneixement de Valor que els escolars
valencians haurien de tindre, Brotons,
sincer i objectiu, constata que
l’ensenyament mitjà no solament no
ha assolit eixa meta, sinó que, «és
més, sovint aquest “gramàtic” passa
desapercebut per als alumnes» (p.
269). Ben mirat, el resultat a què
ha arribat l’ensenyament valencià
no és gens fortuït: si els lingüistes
encara no hem explicat quina era la
visió general que Enric Valor tenia
sobre la comunicació lingüística i
quines nocions gramaticals ha aportat
a la nostra lingüística, malament
podran aconseguir els docents de
l’ensenyament mitjà que els alumnes
valencians coneguen el Valor
gramàtic. Al capdavall, són moltes
les qüestions en què l’ensenyament
elemental i mitjà de la llengua només
es pot fer bé si prèviament els professors
universitaris han exposat mitjans
clars als futurs docents de les escoles
i dels instituts.
Enric Valor. El valor de les paraules { 117

118
Portada del Curso medio de
gramática catalana referida
especialmente al País Valenciano
(València: Gorg, 1973)
Enric Valor, Curs mitjà de gramàtica
catalana referida especialment
al País Valencià (València:
Eliseu Climent, 1977)
síntesi no és un grup autònom de la formació de paraules, la
separa de la composició i la inclou en la derivació. Ací tenim
la nota de Valor:
1. Formació de paraules. Abast de la derivació
a. Cas semblant, que pot incloure’s en aquesta divisió [la
dels noms derivats], és el dels mots parasintètics, formats per
un prefix (o vocable que faça el seu paper) i un sufix, entre
els quals hi ha una paraula o la seua arrel. Exemples: apesarat,
entaulament (a-pesar-at, en-taula-ment). (Valor 1977:
89)
Per una altra banda, el nostre gramàtic no deu seguir ací el
camí de Fabra, per tal com eixe autor va incloure en la composició
els derivats formats per prefixació (com ara avergonyir o
entaular, 1956: § 153).
La bibliografia bàsica que cita Valor és molt reduïda: cinc diccio-
naris i cinc gramàtiques. L’ordenament de la bibliografia podria
ser significatiu, ja que no és alfabètic ni cronològic. En els
diccionaris (que apareixen primer), el nostre autor posa al capdamunt
el diccionari de Ferrer Pastor i Giner, cosa que dóna a
entendre que l’autoritat lèxica màxima per a Valor és Giner, no
debades va ser el seu mestre (Pitarch 1996: 184). En segon lloc,
el nostre gramàtic posa el diccionari etimològic de Coromines
del castellà, potser per la informació abundosa que conté sobre
el català i per la relació tan forta que Giner va tindre amb Coromines.
En tercer lloc, ve el DCVB. I, finalment, Valor posa
el diccionari de Fabra i el de la RAE.
En les gramàtiques, els lectors veuen primer que res la gramàtica
pòstuma de Fabra. Val la pena remarcar que Valor no
esmenta la gramàtica de 1918, potser perquè eixe manual no
conté teoria lingüística, diversament de la gramàtica de 1956,
que és el manual més teòric que Fabra va escriure. En segon
lloc, hi ha la gramàtica de Badia de 1962, seguida per la gramàtica
històrica de Moll. En arribar ací, ens podem preguntar
com és que Valor no cita la gramàtica de Moll de 1968, que
probablement és l’obra que va inspirar al nostre gramàtic el
títol de les seues gramàtiques de 1973 i 1977: Gramàtica catalana
referida especialment a les Illes Balears. La causa d’eixa
absència tan cridanera podria ser el fet que les gramàtiques de
Moll de 1937 i 1968 contenen molt poca teoria lingüística.
En canvi, Valor va preferir la gramàtica històrica de Moll a la
de Badia, potser perquè la del lingüista menorquí és prou més
completa, ja que conté sintaxi i formació de paraules.
En quart lloc, apareix la gramàtica de Sanchis Guarner. Com
que Valor tenia molt en compte les opinions de Sanchis Guarner
sobre la normativa lingüística, podríem seguir aplicant la
hipòtesi de treball que hem formulat (és a dir, l’ordenament de
les gramàtiques dependria del valor teòric que el nostre autor
voria en cada una). Per tant, hi hauria la possibilitat que Valor
beguera poc en la teoria lingüística de Sanchis i que, a causa
d’això, la situaria cap al final. Si eixa hipòtesi de treball fóra

certa, em pense que hi hauria una opinió injusta, per tal com
la gramàtica del lingüista valentí té més valor teòric del que
pareix, al revés que uns altres manuals. 9
Pel que fa al manual sobre el castellà, Valor no actua com en
el diccionari, ja que no posa ara la gramàtica de la RAE que
hi havia aleshores en circulació (de 1973), potser perquè és
una obra amb una teoria lingüística sovint innecessàriament
complicada i separada de la tradició europea. El manual que
el nostre gramàtic va triar és una obra molt influent sobre els
autors de la seua edat, la de Gili Gaya. 10
L’estudi del gramàtic de Castalla no ha de tractar només les seues
fonts i les seues aportacions, sinó encara sobre qui ha influït.
Des del punt de vista de la normativa lingüística, d’entrada
u està temptat de pensar que deu haver sigut molta repercussió.
Com ara, Montoya (1999: 350) exposa, seguint paraules de
Valor, que una comissió de la Generalitat per a l’ensenyament
va triar com a model lingüístic el de les seues novel·les. Per una
altra banda, el nostre personatge deu ser el valencià que ha
rebut més reconeixements del valencianisme. Tanmateix, eixe
panorama tan afalagador no demostra que el treball del gramàtic
i escriptor haja influït realment, i més si tenim en compte
que tendim a crear mites que, en realitat, coneixen ben pocs.
Així, de tots els qui han lloat a Fabra, deuen ser ben pocs els
qui han demostrat en treballs les aportacions concretes de les
Converses Filològiques o de les seues gramàtiques.
¿Quina ha sigut, per tant, la influència real de l’escriptor de
Castalla? Lozano (1999: 337) ha opinat que les publicacions
literàries de Valor dels 50 no degueren influir massa en els seus
coetanis. El novel·lista de la Ribera confessa que la generació
dels 70 venerava a Joan Fuster i a Vicent Andrés Estellés, però
que veien amb prevenció els altres autors, de tal manera que
(segons Lozano), Valor no degué ser un model decisiu per a
cap membre de la seua generació (p. 338). Siga com siga, l’escriptor
de la Ribera admira la llengua del de Castalla i ha treballat
les seues obres gramaticals (p. 339 i 340).
En el camp gramatical, hauríem de demostrar amb dades en
la mà que les propostes normatives i les gramaticals han sigut
seguides. Un autor que és segur que ha treballat el manual de
Valor de 1977 és Josep Ruaix, el qual, en l’edició de 1979 de El
català en fitxes / 2, incorpora la gramàtica dita a la bibliografia
(p. 5) i probablement el seguix en diverses qüestions. Tot seguit
en posaré tres exemples.
He mirat de demostrar en Saragossà (2002: § 4.1) que, després
de posar el manual de Valor en la bibliografia, Ruaix canvia el
tractament de la concordança, ja que inclou la proposta del
nostre autor per a explicar el manteniment de la concordança
en femení (Eixa pel·lícula ja l’he vista) però no en masculí
plural (Eixos films ja els he vist). En l’exposició dels adjectius
multiplicatius, Ruaix també deu haver tingut en compte el
tractament de Valor. Com ja hem comentat, el primer desplegament
de la sintaxi dels adjectius multiplicatius és obra del
nostre gramàtic (Valor 1977: 122-123) i, en acabant, Ruaix
(1985: 49) i Lacreu (1990: 134) el deuen haver seguit. 11 El
tercer exemple que posaré d’influències de Valor sobre Ruaix
correspon al tractament de la paraula un. Molts manuals diuen
que eixe adjectiu pot ser un numeral i un article indefinit (o
indeterminat). En canvi, Valor (1977: 128) passa a tres aplicacions
(les anteriors i «adjectiu indefinit»), les quals també
apareixen en Ruaix (1985: 51 n. 11).
Uns quants conceptes gramaticals de Valor
Treballant gramàtiques, a voltes he tingut la sensació que la
teoria lingüística és com una espècie d’embolcall molest per
als seus autors. Potser hi recorren perquè altrament no sabrien
com enfrontar-se a la llengua, però realment deuen vore ben
poca utilitat en la teoria gramatical. En eixos casos, la teoria
lingüística exposada sol ser tan escassa com inaplicada a la llengua
que l’autor estudia. Ara bé, una teoria que no s’aplica a
dades empíriques per a explicar-les és, simplement, una pèrdua
de temps per als lectors. La faena teòrica del gramàtic s’hauria
de trobar delimitada pels dos principis següents: en primer lloc,
l’autor ha d’explicar als lectors els conceptes gramaticals que
usa i, en segon lloc, ha de recórrer exclusivament a aquelles
nocions que permeten explicar dades empíriques concretes de
la llengua que el gramàtic ha de descriure als lectors.
He de confessar, satisfet, que eixa sensació de molèstia davant
de la teoria gramatical no l’he tinguda mai treballant el manual
de Valor de 1977. De fet, en eixa gramàtica hi ha una realitat
que és inaudita en unes altres: la presència de temes purament
teòrics, és a dir, temes en què l’autor tracta nocions tan generals,
que encara no s’apliquen a dades empíriques concretes.
Això s’esdevé al principi de les parts dedicades a la flexió i a la
sintaxi. En realitat, el mateix Valor ha remarcat la seua dedicació
a la gramàtica i a les «estructures sintàctiques»:
2. He tingut molta afició a la gramàtica; he sigut molt meticulós;
he tingut sensibilitat especial envers les estructures
sintàctiques. (dins Pitarch 1996: 188).
Conseqüent amb eixa vocació gramatical, Valor definix sovint
els conceptes que incorpora. Les propostes seran més o
9 La gramàtica de Sanchis té
l’aparença de ser simple, cosa que
potser l’ha perjudicada. La veritat és
que no són més teòriques les obres
que no comprenem, sinó aquelles
explicacions que, de tan clares i coherents
que són, fan la impressió que no
tenim davant un desplegament teòric.
10 Emili Casanova m’ha comunicat
que Enric Valor coneixia gramàtiques
del francés, les quals, tanmateix, no
apareixen en la bibliografia de les seues
gramàtiques. En una monografia
sobre Valor, convindria saber quines
varen ser les seues fonts concretes del
francés a fi de deduir quines nocions
va importar. En § 4.1, trobarem una
referència del nostre autor al francés,
per bé que no serà teòrica, sinó
empírica (la construcció bonne chose,
idèntica a la nostra bona cosa de). Per
una altra banda, Pitarch (1996: 184)
parla d’una nota de Valor publicada
en Gorg en què esmenta deu lingüistes
europeus.
11 En l’assimilació del camí de Valor
no hi ha homogeneïtat, qüestió que
no cal explicar ací.
Enric Valor. El valor de les paraules { 119

menys coherents o pertinents, però la qüestió important és
que el nostre autor es compromet amb la teoria i, per tant,
mira d’evitar l’anomalia d’introduir conceptes lingüístics sense
caracteritzar-los (que és la pitjor actuació teòrica en què pot
incórrer un autor).
Ben mirat, Enric Valor deu ser un dels darrers representants
de la gramàtica tradicional. A més, actuava com el novel·lista:
amb molta confiança en la raó, de manera que mira d’acostar-se
a l’explicació de les coses practicant l’orde i la sistematicitat.
El dia que algun estudiant farà una tesi doctoral
sobre l’obra gramatical del nostre autor, tindrem sorpreses
molt agradables sobre les seues definicions. De fet, quan algun
alumne em demana que li recomane una gramàtica, solc
proposar el trio que formen el manual de Par (1923), la gramàtica
pòstuma de Fabra (1956) i el darrer manual de Valor
(i sovint afig que la recomanació de la tercera obra és independent
del fet que el seu autor siga valencià). Tal com he
actuat en la secció anterior, posaré uns quants exemples per a
demostrar que les opinions que dic sobre el nostre gramàtic
tenen suport empíric.
La darrera gramàtica de Valor té una novetat importat: la
incorporació d’un «diccionari de termes filològics». Encara
que l’actuació coherent és definir cada concepte en el lloc
de la gramàtica on l’usem per primera vegada, la veritat és
que, en una gramàtica tradicional, eixe instrument és útil
per diverses raons. Com ara, les gramàtiques no solen definir
els conceptes més bàsics (cf. què vol dir sintaxi o funció). El
nostre autor no definix tampoc eixes nocions en la gramàtica,
però usa el seu diccionari per a reduir el defecte. Així, hi intenta
aclarir quin és l’objecte d’estudi de cada part de la teoria
lingüística. Posarem com a exemple la flexió o morfologia.
La morfologia no té com a unitat cap hipotètic morfema
(que és un concepte inexistent en la tradició europea), sinó
la paraula, com ens diu Valor: la morfologia és la part de la
gramàtica que tracta la forma dels mots (p. 12). Si volem saber
quins són els factors bàsics que fan variar la forma de les
paraules, hem de consultar les entrades flexió i concordança.
En el primer cas, Valor ens diu que la flexió és la «modificació
que experimenta un mot pels accidents gramaticals» (p. 11).
Si Valor haguera inclòs l’entrada accident gramatical, hauria
mostrat quin abast tan reduït té: el gènere i el nombre en els
noms (i el cas en les llengües que en tenen), i el temps en els
verbs. Pel que fa a la concordança, la definix d’una manera
quasi perfecta: «relació d’un mot amb un altre mot del qual
segueix les variacions pel gènere, nombre, persona i cas» (p.
10). Això és, la concordança consistix en dos processos: el
nom passa als adjectius les terminacions de gènere i de nombre,
i el subjecte fa que el verb adquirisca les terminacions de
persona i nombre. 12
Dins de la gramàtica, Valor també s’enfronta a conceptes fonamentals,
com ara categoria sintàctica i funció sintàctica. En el
primer tema de sintaxi (el 72), el nostre autor ens diu que l’ora-
120
ció està composta per dos «membres» el subjecte i la predicació
i cada «membre» està format per «elements», que s’anomenen
«categories» (nom, adjectiu, etc.). Per tant, les categories sintàctiques
són els «elements» o constituents mínims amb què
formem les construccions sintàctiques. Pel que fa al concepte
funció, els lectors veuen en el tercer tema de sintaxi (el 74, titulat
«sintaxi de les categories») que és inseparable de les categories.
Entendre què és sintàcticament el nom o qualsevol altra
categoria sintàctica equival a comprendre quines «funcions» fa
en les construccions sintàctiques. En conseqüència, definir una
categoria sintàctica no és res més que explicar de quina manera
funciona quan les persones elaborem construccions sintàctiques
a l’hora de formar els nostres pensaments. La concepció
del nostre gramàtic és la de la tradició europea, però té el mèrit
d’explicitar unes idees que poques voltes s’expliciten.
A partir de les caracteritzacions anteriors, els lectors de Valor
poden deduir quin és l’objecte d’estudi de la sintaxi: la sintaxi
estudia com funcionen les categories sintàctiques en la formació
de construccions, i eixe funcionament sempre consistix en
relacionar una categoria amb una altra, cosa que explica que
els térmens funció i relació són sinònims en la teoria sintàctica.
Si miràrem com definix Valor conceptes gramaticals bàsics
com ara semàntica, mot, derivació o composició, podríem seguir
deduint conceptes bàsics de la lingüística; però em pense que,
amb els exemples anteriors, ja n’hi ha prou per a l’objectiu
d’aquest apartat (que és purament exemplificador).
Per una altra banda, l’estudi detallat de la gramàtica també trobaria
conceptes més concrets amb propostes positives (o amb
factors positius). Com ara, Valor definix els adjectius demostratius
d’una manera tan concisa com clara:
3. Indiquen la situació de l’ésser de què es parla respecte a
qui parla. Són: de proximitat immediata (corresponent a
jo); de proximitat mediata (corresponent a tu); de llunyania
(corresponent a ell, ella). (Valor 1977: 113)
He mirat un parell de manuals moderns i no hi he trobat definicions
dels adjectius demostratius. El DGLC fa una proposta
més vaga («que serveix per a designar quelcom com signantho»).
Mirem un altre exemple de bona actuació teòrica davant de
conceptes no bàsics. El nostre gramàtic qüestiona la concepció
del pronom, com podem comprovar en l’oració adversativa
següent:
4. En realitat, ocasionalment, tots els adjectius quantitatius
poden usar-se com a pronoms, excepte que; bé que, moltes
vegades, com en el cas dels adjectius indefinits citats, es tracta
certament de l’omissió de substantius sobreentesos. (Valor,
1977: 139; subratllats meus)
a. Jo ho portaré a deu comarques, i (b) tu, a huit

És a dir, en l’oració de (4b) hi ha omés el nom comarques, i
justament per això el sobreentenem. Ara bé, eixa argumentació
implica que la paraula huit és, en (4b), un adjectiu normal i
corrent, i no un hipotètic pronom. 13
Podríem cloure les observacions sobre concepcions gramaticals
de Valor constatant que el nostre autor ha evolucionat teòricament,
exactament com qualsevol autor crític i reflexiu. Així,
encara que les gramàtiques de 1973 i 1977 només es lleven
quatre anys, resulta que, tal com ja vaig comentar en Saragossà
(1997b: §6.1.1), tenen una estructuració general prou diferent:
5. Canvi de l’estructura de les gramàtiques de 1973 i 1977
a. Las letras y su pronunciación, Elementos de Sintaxis,
Morfología i Usos de las letras (1973)
b. Fonologia, Ortografia, Morfologia i Sintaxi (1977)
A més, el contingut varia notablement en el cas de la Sintaxi.
Tanmateix, l’escassa consideració que hi ha hagut fins ara del
vessant teòric d’Enric Valor deu ser el factor que explique
que hom haja presentat sovint la gramàtica de 1977 com
una mera traducció de la de 1973, a pesar que una mirada
a l’índex ja mostra que hi han diferències importants. 14 Tornant
a l’evolució teòrica del nostre autor, convé observar que
la gramàtica de 1977 no és la més important per a nosaltres
perquè estiga en valencià, sinó perquè és la darrera versió que
el nostre autor va exposar de la seua concepció gramatical.
La darrera i la definitiva, atés que ja no la va canviar durant
les reedicions dels 80 i els 90. En eixe camp, hi ha un treball
particular a fer, que té tres vessants:
6. Objectius en la comparació de les gramàtiques de Valor
a. Estudiar quines variacions teòriques hi han entre els manuals
del nostre autor (sobretot entre les gramàtiques de
1973 i 1977).
b. Esbrinar per quines raons degué canviar unes certes nocions
gramaticals.
c. Mirar si les variacions perfeccionen realment la teoria lingüística.
Cap a una admiració racional d’Enric Valor
L’estudi de l’obra gramatical de Valor no hauria d’amagar les
deficiències, tant en la teoria com en les dades empíriques. En
els treballs sobre les normatives lingüístiques, abunden els
12 La concepció que hem exposat
de la flexió justifica que a cap autor
tradicional se li ocorrerà posar-hi la
formació de paraules per derivació i
per composició, contràriament al que
fa algun autor modern.
13 He tractat eixa qüestió (i en gene-
ral el concepte pronom) en Saragossà
(1996).
14 Un exemple de l’actitud descrita
es troba en Pitarch (2001: 56): «El
Curso medio […], que reedità, en català,
quatre anys més tard».
Enric Valor, Millorem el llenguatge
(València: Gorg, 1971)
Enric Valor, Temes de correcció lingüística
(València: Eliseu Climent, 1983)
Enric Valor. El valor de les paraules { 121

dogmes, els quals s’oposen a l’argumentació i al diàleg i, en
canvi, possibiliten la dominació. Encara que el nostre autor
és habitualment una persona racional, hi ha per ací i per allà
alguna afirmació sense fonament. Com ara, parlant de llur Valor
(1977: 117) assegura que, en la literatura, «la seua utilitat
és evident»; però no demostra l’afirmació, absència que també
apareix en l’asseveració que llur és «pràcticament indispensable
en la prosa científica».
Segarra (1999) ja ha practicat el camí crític, i l’hauríem de
seguir, perquè obtindríem un bon benefici. Com que d’errors
en fem tots, si en l’estudi de l’obra d’una persona apareixen els
encerts i els errors guanyem per partida doble: d’una banda,
perquè serà possible assimilar i practicar els encerts; de l’altra,
perquè podrem mirar d’evitar les actuacions inadequades.
Metodologia i ideologia en la defensa
de la valencianitat
La dignificació del valencià col·loquial
En les reflexions que estem fent sobre la conveniència d’estudiar
l’obra gramatical de Valor i quins són els vessants que
convindria desplegar, hem d’aturar-nos en un objectiu cívic
que va plantejar Josep Giner en el pròleg a la primera edició
de Millorem el llenguatge: fer que el poble valencià no desconfie
tant de la seua llengua pròpia. Encara que eixe sentiment
és una conseqüència de la mateixa marginació social de la
llengua, també és veritat que una mala actuació dels lingüistes
el pot agreujar. Així, hi ha qui usa un vocabulari ideològic
molt negatiu (com ara quan hom parla de barbarismes i corrupcions).
Eixe embolcall ideològic augmenta el sentiment de
parlar molt malament. En canvi, enfront d’un tal panorama
els valencians que lligen les gramàtiques de Valor (o Millorem
el llenguatge) senten per ací i per allà orgull de ser valencians.
He de confessar que, això, més que saber-ho ho he sentit,
ja que en les meues beceroles nacionals, després d’estudiar
el manual de Carles Salvador en el Rat Penat vaig tindre la
sort de treballar amb calma la gramàtica de Valor de 1973 (i,
prèviament, havia aprés a llegir en valencià —gràcies a Josep
Pitarch— en les rondalles del nostre escriptor).
En vista d’eixe contrast entre no pocs treballs de la normativa
i l’actuació d’Enric Valor, haurem d’estudiar quins mitjans
metodològics i ideològics usa el de Castalla per a aconseguir
un objectiu cívic tan important com és fonamentar i augmentar
la consciència i la voluntat de ser valencians. Eixos
mitjans depenen de la visió que Valor tenia de la societat
valenciana, i potser són els més poc perceptibles (encara que,
socialment, són els més importants). Al llarg d’aquesta secció,
arribarem a tres mitjans, que podríem presentar així:
122
1. Enric Valor i el sentiment de valencianitat
a. Per a augmentar la identificació com a valencians, el nos-
tre gramàtic recorre a la dignificació del valencià col·loquial,
al principi ètic de ser constructiu i a l’ús d’un lèxic sa i animador.
Ultra la defensa del valencià popular que és genuí, un mitjà
molt recurrent del nostre autor és informar sobre actuacions
del valencià col·loquial que o bé són perfectes, o bé el nostre
lingüista troba que són més adequades per a la llengua comuna
que les actuacions d’uns altres parlars, sobretot el barceloní per
una raó ben simple: perquè hi ha un cert complex d’inferioritat
en una part del valencianisme davant de Catalunya i, en
particular, davant de Barcelona. És molt fàcil trobar exemples
d’eixa actitud del nostre gramàtic, com ara els sis que exposaré
ara. Però, primer, comentaré l’afirmació (molt repetida) que
Valor va ser un gramàtic de pura obediència fabrista.
Em pense que l’estudi global dels seus manuals demostrarà el
que ja hem mostrat ací en § 2: l’escriptor de Castalla va ser un
gramàtic críticament fabrista, tal com exposa la nota editorial
de Millorem el llenguatge en l’edició de 1979:
2. Enric Valor i el fabrisme segons l’editor de Millorem el
llenguatge
a. Enric Valor (Castalla, 1911) és un home perfectament
respectuós amb la gramàtica establerta i general, però també
està autoritzat, per la seua experiència i pels seus estudis, a
mantenir criteris propis, i sovint justificats, sobre una o altra
solució gramatical. El seu coneixement minuciós de la
nostra variant del català, és a dir, del valencià parlat a moltes
de les nostres comarques, l’estimula i el garanteix per a
actuar en aquest sentit. I ell ho fa, d’una manera sempre
raonada, meditada i serena, quan creu que convé.
En realitat, la propietat que comentem és predictible. Si Jordi
Colomina, Emili Casanova o Joaquim Rafel han demostrat
que el nostre autor era crític davant del lèxic del diccionari de
Fabra (DGLC), ¿per què no hauria de ser-ho pel que fa a les
seues gramàtiques? 15 Al capdavall, tots els lingüistes valencians
competents i arrelats (com Josep Giner i Sanchis Guarner) han
sigut crítics amb el fabrisme, no debades l’actitud crítica és,
simplement, el resultat d’aplicar una característica tan inherent
de la ciència (i de l’ésser humà) com és la racionalitat.
A voltes, Valor parla a favor de tot el valencià, com ara quan
es complau, per ací i per allà, afirmant que el valencià és hereu
de la llengua clàssica. N’hi ha un exemple en aquest fragment:
3. El valencià, hereu de la llengua clàssica
a. En l’estat actual de la llengua, […] no podem llançar-nos
a la producció literària […] sense cercar en la llengua dels
clàssics […] les estructures sintàctiques més elegants i adequades,
que (tindrem en això alguna grata sorpresa) es mantenen
vives en la parla de moltes de les nostres comarques.
(Valor 1983: 10)

El nostre gramàtic també defén parlars valencians concrets. Hi
han autors que pareix que només esmenten el parlar de la ciutat
de València i de l’Horta per a assenyalar-ne defectes (quan
no són prejudicis). No cal dir que una tal manera d’actuar és
ben negativa, ja que qualsevol valencià, siga quin siga el seu
parlar, ha de tindre confiança en la seua llengua espontània.
Valor, en canvi, té una actuació respectuosa davant de la ciutat
de València. Així, parlant sobre l’ús de la preposició de entre
els adjectius quantitatius indefinits i el nucli nominal (molt de
formatge), el nostre lingüista dóna una informació de l’Horta
que és molt positiva:
4. La ciutat de València en l’obra de Valor. Un exemple
a. Aquest ús [el de molt de formatge] és el preferit en la llengua
literària, i també el general en la llengua parlada de les
contrades de llengua més incontaminada, com és el cas de
les Balears. En el País Valencià, quan aquests quantitatius
s’empren en singular, és normal l’ús prepositiu, especialment
en la ciutat de València i la seua comarca, on es diu sempre,
per exemple, molt de negoci, prou de pa, etc. (Valor 1977:
125 n. 3) 16
En valencià, és molt popular l’expressió quantitativa bona cosa
de. El nostre gramàtic l’arreplega i explica el seu contingut semàntic:
«afegeix al significat de “molt” un matís ponderatiu
afectiu (és a dir, de sobreestimació subjectiva)». I, per si amb
això no n’hi havia prou per a animar els seus lectors a usar bona
cosa en la llengua viva (siga la col·loquial o siga la culta), Valor
recorre al francés: la construcció bona cosa «té el seu paral·lel en
el francés bonne chose» (p. 126).
Passem al tercer exemple. En Saragossà (2000: § 4.3), he mirat
de demostrar que la forma endavant és irregular, i mentres preparava
el primer treball sobre Valor (Saragossà 2002c) m’adoní
que l’origen de la meua prevenció era Enric Valor:
5. Valor davant de avant i endavant
a. Endavant i endarrere són pràcticament desconeguts en la
llengua antiga i clàssica, i llurs orígens (vegeu aquests adverbis
en el Diccionari Català-Valencià-Balear) són més aviat
dialectals. En conseqüència, si no és per alguna raó estilística,
trobem que els escriptors valencians no tenen per què
abandonar l’ús de avant i arrere o enrere, que són els clàssics
i alhora els vius d’una manera general en tot el nostre País.
(Valor 1977: 174 n. 3)
Quan el lingüista de Castalla s’enfronta amb la paraula composta
pertot, no solament informa que és viva en valencià i
inexistent a Barcelona, sinó que emfatitza eixa informació amb
les paraules exclusivament i absolutament, de tal manera que
la situació lingüística en què es troben les dos capitals és la
contrària:
6. Contrast entre el valencià i el barceloní: un exemple
a. Pertot té un ús exclusivament literari a Barcelona (vegeu
Badia 1962 II: 10-11), però en el País Valencià és absolutament
popular: Plovia pertot; En trobaràs pertot, etc. (Valor
1977: 125)
L’exemple cinqué consistix en el potenciament de la paraula
temporal adés, objectiu per al qual Valor pren quatre mesures.
En primer lloc, en la llista de circumstancials temporals
posa adés per davant del sinònim suara (p. 178). En segon
lloc, només exemplifica adés (p. 179), sense fer cap esment de
suara. Convé dir que el gramàtic de Castalla exemplifica sovint
més d’una forma si creu que totes les opcions són de la llengua
comuna (o dignes de ser-ho). Mirem-ne un exemple de la
mateixa pàgina que comentem: «Torna’m prompte el llibre (o
Torna’m prest el llibre, o Torna’m aviat el llibre)». En tercer lloc,
el nostre autor informa que adés també pot remetre a un temps
posterior, però objecta que eixe contingut semàntic no existix
en el valencià oral, a on, tanmateix, el valor de passat recent no
és només viu, sinó encara «molt arrelat» (p. 180). En quart lloc,
el gramàtic valencià acaba d’arraconar suara comunicant que
eixa paraula és completament morta, ja que «és d’ús exclusivament
literari» (p. 181). El fons de la qüestió és defendre, d’una
manera extraordinària, el valencià popular.
En el cas de despús-ahir i despús-demà, Valor fa tres argumentacions:
d’una banda, diu que són les formes predominants de la
llengua actual; de l’altra, comunica que també són les formes
clàssiques, i, en tercer lloc, observa que les altres coincidixen
amb les del castellà:
7. Una altra mostra de defendre el valencià popular
a. Despús-ahir i despús-demà són formes molt clàssiques i alhora
molt vives en tot el País Valencià i gran part de la resta
del domini lingüístic, 17 i, naturalment, molt recomanables
en la llengua literària. Abans-d’ahir i demà-passat, per bé que
tenen ja un gran arrelament en literatura com a conseqüència
de ser d’ús general al barceloní, presenten tot l’aspecte de
calcs del castellà antes de ayer i pasado mañana. (Valor 1977:
182)
El darrer exemple que posaré de dignificació del valencià colloquial
és sobre les combinacions pronominals. A l’Edat Mitjana,
teníem alguna combinació pronominal no predictible. En
15 Una anècdota que em pense que
il·lustra prou bé quina era l’actitud de
Valor davant de Fabra és el títol que
posà a l’estudi que va fer, als 37 anys,
sobre el diccionari d’eixe autor: «Vocabulari
castellut o Llista de paraules
del Fabra que caldrà esmenar». Vegeu
Casanova (1996: 147), i també el comentari
que Giner va escriure per a
Coromines: «El títol de Valor és massa
pretenciós, però dóna idea del seu
pensament i la intenció amb què està
fet» (p. 157 de Casanova).
16 En una monografia, convindria
fer diverses precisions, així com incorporar
la informació que dóna Gimeno
(1997: mapes 547-549) sobre
el valencià del nord i el tortosí.
17 En una nota, informa que, segons
el DCVB, també són formes
populars del Rosselló, l’Empordà, la
Plana de Vic, el Penedés, el Camp de
Tarragona, les Illes Balears i moltes
ciutats occidentals, des d’Andorra
fins a Tortosa passant per Pons, Balaguer
o Lleida.
Enric Valor. El valor de les paraules { 123

concret, mentres que donar una carta a algú es podia dir com
a donar-la a algú o donar-li la carta, resulta que la suma de les
dos opcions no era donar-li-la, sinó donar-la-hi (8a-c):
124
8. Una regularització sintàctica del valencià
a. Objecte directe: donar una carta a algú: donar-la a algú
b. Objecte indirecte: donar una carta a algú: donar-li la carta
c. Suma de les dos construccions: donar-li-la
d. En canvi, inicialment hi havia la construcció irregular donar-la-hi,
que han mantingut els parlars balears i els catalans
Com ha estudiat Casanova (1989), el valencià va regularitzar
la situació cap al segle xvii, però la resta de la llengua s’ha
mantingut en l’opció irregular (8d). Davant d’eixe panorama,
Valor descriu la situació de les Illes Balears i de Catalunya recorrent
a les formes valencianes com a bàsiques (9a):
9. El valencià: punt de partida de la descripció (a). Construcció
preferible: la valenciana, qualificada com a «normal»
(Valor 1977: 225)
a. S’empra [el pronom hi] com a substitut de li en les següents
combinacions exemplificades: Li’l torne, li la torne,
li’ls… Amb «hi»: l’hi torne, la hi torne, li’ls…
b. Sempre és preferible «l’ús actual valencià de la construcció
normal».
Després d’informar sobre la història i sobre la distribució dels
nostres dies, l’escriptor de Castalla conclou amb les paraules de
(9b). En eixe comportament, hi ha una part que és justificable.
En la mesura que les formes amb hi no sabem com explicar-les,
no hi ha més remei que recórrer a les regulars. En canvi, l’adjectiu
normal costa més d’entendre: si la construcció li’l torne és
«normal», és senyal que l’altra és anormal. Trobe que l’ús dels
adjectius regular (li’l torne) i irregular (la hi torne) hauria sigut
objectiu i neutral. 18
Les dades sobre Enric Valor i el valencià col·loquial que hem
vist ací i en § 2 fan pensar que, per a ell, el factor de la vitalitat
popular té una importància enorme. No és que la llengua parlada
ho siga tot, ja que aleshores desembocaríem en el resultat
que no faria modificacions cap parlar i, per tant, cada u aniria
a la seua, cosa ben poc recomanable. La qüestió no és la de
l’individualisme antisocial, sinó estar constantment preocupat
per prendre el pols a la llengua viva, de tal manera que la llengua
culta n’arreplegue les característiques bàsiques. Eixa formulació
general no és gens fàcil de reduir a principis concrets
i tangibles; però voldria opinar que els bons normativitzadors
no perden mai de vista la llengua del carrer. I, qui diu els bons
normativitzadors, diu els bons escriptors.
En el marc en què ens trobem, convé esmentar un tema particular:
els dubtes que Valor ha tingut sobre qüestions concre-
tes de la normativa al llarg de la seua vida. Jo faria dependre
eixa qüestió de tres factors. D’una banda, hi ha el fet que els
lingüistes ignorem moltes coses sobre qualsevol llengua i, per
tant, és inevitable que tinguem vacil·lacions. En segon lloc, hi
ha l’evolució del valencianisme i de la societat valenciana: des
de les expectatives dels 60 fins a la realitat dels 80. Un bon
normativitzador no és mai impermeable a les interaccions que
hi han entre els moviments socials i la normativa lingüística,
sinó tot al contrari, no debades l’assimilació d’una normativa
és un procés social. De fet, eixe factor podria ser el fonamental
a l’hora d’explicar els dubtes i els canvis de la flexió (que són les
variacions que ha tingut en compte Segarra 1999). També podríem
mirar si les diferències tan importants que hi han entre
l’edició de L’ambició d’Aleix de 1960 i la de 1982 (panteixant
/ pantaixant, llençar / llançar, arrodonir / arredonir, desvetllar /
desvetlar, anessin / anassen, establert / establit, etc., etc., Colomina
1995: 184-186) s’expliquen pel factor dit (els canvis socials
i els obstacles amb què va topar el valencianisme durant la
transició a la democràcia parlamentària des de la dictadura de
Franco). Naturalment, també pot influir en eixes variacions la
maduració humana, que experimentem tots al llarg de la vida.
Clouré l’apartat sobre la dignificació del valencià col·loquial
opinant que, en els nostres dies, hauríem de completar l’actuació
de Valor informant als lectors sobre com de profundament
diferent és la llengua que parlem i el castellà, sobretot en el
lèxic bàsic, en la fonètica i en la flexió, encara que les diferències
que hi han en la sintaxi, en la derivació i en la composició
no són menyspreables. Actualment, em pense que fins i tot els
alumnes de la Facultat de Filologia són molt poc conscients
d’eixes diferències, cosa que facilita la castellanització: si el valencià
i el castellà són si fa no fa iguals, no passa res si desapareix
el valencià. En canvi, la consciència de tindre un idioma
ben diferenciat ajuda a valorar més la llengua col·loquial, a
augmentar la identificació com a valencians i a mantindre les
diferències. 19
Resumim. Per a intentar que els valencians no desconfiem tant
de la llengua que parlem, dos dels mitjans que Enric Valor usava
són defendre el valencià tradicional sempre que siga escaent,
i fer comentaris per a aconseguir que els valencians siguem
conscients del valor enorme que hi ha en molts dels constituents
lingüístics que diem a tota hora.
El principi metodològic (i ètic) de ser constructiu o edificant
El segon recurs que exposarem (que és metodològic) ja l’ha
formulat Joan Solà d’una manera molt sintètica:
10. En compte de reprimir, cal ser constructiu
a. En la seva exposició es preocupa més d’informar el lector
i de destacar els aspectes positius que de reprimir les corrupcions.
(Solà 1995: 61)

Per a comprendre (i justificar) l’opinió de Solà, recordarem
que les bones gramàtiques sempre intenten explicar per què el
llenguatge humà és com és i, com a conseqüència, no cauen en
l’error de reduir-se a una mala fi de constituents lingüístics que
els parlants haurien de rectificar (els barbarismes). Realment,
si un lingüista té la pretensió sana de descriure una llengua i
d’explicar per què és com és, és segur que tractarà molts constituents
lingüístics en què no hi ha cap discrepància entre la llengua
popular i la normativa lingüística. Eixe camí tan simple és
el que hem vist en l’apartat anterior: per a donar confiança als
seus lectors en el valencià, els informa, entre altres coses, que
tal constituent lingüístic s’usa perfectament en la llengua del
carrer.
El mitjà que comentem té una conseqüència metodològica
molt important: centrar-se en les possibilitats productives de
la llengua, de tal manera que queda en un apèndix marginal
i fragmentari l’actuació contrària, la que Solà anomena (usant
un vocabulari ideològic doblement negatiu) «reprimir les corrupcions».
Posem-ne un exemple. Si un gramàtic descriu una
necessitat comunicativa i explica com funciona un constituent
lingüístic concret per a assolir eixa finalitat comunicativa, haurem
de convindre que té una actuació perfecta, ja que explica
com funciona la llengua, com usem l’idioma. Imaginem-nos
que hem explicat la comparació i que l’exemplifiquem amb
diverses oracions, com ara la de (11a):
11. Una manifestació d’una construcció tan habitual com
perfecta (a)
a. No saps tu com m’agrada a mi això
b. No saps tu lo que m’agrada a mi això
Contràriament, si algú afirma que no podem dir el lo de (11b),
però no explica quina utilitat comunicativa tindria l’anomenat
«lo neutre» en castellà ni analitza com tracten les gramàtiques
del castellà eixa qüestió, estarà actuant d’una manera molt poc
constructiva, i això tant des del punt de vista individual com
des de la perspectiva social. Individualment, produirà inseguretat
en els parlants, ja que tendiran a desconfiar de la seua
manera espontània de parlar i, des del punt de vista social, l’actuació
anterior fa creure que el castellà té més possibilitats que
la nostra llengua i, per tant, el fet de parlar en castellà donaria
més riquesa i més llibertat que el fet de parlar en valencià.
El principi metodològic que acabem de presentar té unes implicacions
molt importants en les investigacions sobre els temes
de la normativa, qüestió que ja se n’ix de l’objecte d’estudi
de l’article. Però com a mínim voldria observar que hem arribat
a un exemple de convergència entre la metodologia de la
ciència i l’ètica: la manera de fer treballs sobre la normativa té
repercussions sobre la salut psíquica dels parlants i dels pobles.
Diguem-ho clarament: la normativa lingüística i l’ètica no són
dos disciplines estanques, sinó ben relacionades.
Transmissió d’una ideologia sana i animadora
El darrer recurs de Valor que tractarem ja s’ha manifestat en
diversos fragments previs (§ 4.1 i § 4.2): el vocabulari que
un autor selecciona per a qualificar els constituents lingüístics
i per a descriure els objectius sociolingüístics que pretén
aconseguir. Els tractaments de les llengües tenen sovint molts
factors ideològics, els quals no solen manifestar-se d’una manera
clara i oberta, sinó tot al contrari. Quan un autor té una
ideologia social sana, produïx indirectament efectes positius en
els seus lectors, de la mateixa manera que la realitat contrària
causa l’efecte oposat. Habitualment, els lectors no s’adonen
quins són els factors concrets que van conformant una lectura
edificant o, al contrari, una lectura frustrant. Eixa inconsciència
s’explica perquè, en una lectura, estem atents a les idees
fonamentals, i habitualment no tenim temps per a reflexionar
sobre les implicacions que té el fet d’usar una paraula o una
altra descrivint un fenomen lingüístic concret.
En una monografia sobre Valor, caldria investigar eixa qüestió,
i ací em limitaré a posar-ne un exemple molt clar. El nostre
autor va publicar durant els anys sixanta uns escrits en la premsa
que encapçalava amb l’expressió Parlem bé! (Segarra 1999:
29). Eixe títol ja era preexistent, perquè correspon a un llibre
de l’infatigable Carles Salvador. Naturalment, si busquem
l’objectiu de parlar bé és senyal que considerem que parlem
malament. El nostre gramàtic va evitar eixa conseqüència ideològica
negativa a l’hora de transformar els articles de premsa en
un llibre: si afirmem que volem millorar el llenguatge, no donem
a entendre que parlem malament, sinó simplement que
la nostra manera de parlar és perfeccionable, exactament com
qualsevol altra realitat humana.
Conclusions
Ha arribat l’hora de traure conclusions. A primera vista, l’objecte
d’estudi d’aquest article és tan simple, que pareix una
obvietat: demostrar que és important que algú (especialment
un doctorand) estudie, amb paciència i en profunditat, l’obra
gramatical d’Enric Valor. A causa d’eixa proximitat a l’obvietat,
he comés l’anomalia metodològica de no justificar, al principi
del treball, per què l’he fet. Tanmateix, espere que aquestes
pàgines (que han intentat presentar un programa per a l’estudi
de l’obra gramatical de Valor) contribuïsquen a demostrar que
les qüestions a investigar són més àmplies i més suggestives
de com faria pensar una mirada precipitada. En concret, he
intentat demostrar que les gramàtiques d’Enric Valor tenen
18 El fet de proposar les combinacions
pronominals valencianes per a
tota la llengua deu vindre de Josep
Giner, que també va influir sobre Ferrer
Pastor en eixa qüestió (Saragossà
2002b: § 1.3).
19 La manera d’actuar que acabem
de descriure la practicava el mestre
d’Enric Valor, Josep Giner. També
mostrava que la nostra normativa a
voltes coincidix amb la de l’italià, el
francés, l’anglés o el portugués, mentres
que discrepava de la del castellà.
Vegeu Saragossà (2002b: § 2).
Enric Valor. El valor de les paraules { 125

importància des del punt de vista de la teoria gramatical (§
3.3), tema que enllaça amb tres més: de qui pren Valor conceptes
lingüístics, quins aporta i sobre qui influïx (§ 3.2). Per una
altra banda, he apuntat que el nostre autor no té importància
només des del punt de vista de la formació del valencià comú
contemporani (com a narrador i com a gramàtic). A més d’eixes
facetes, Enric Valor també és important des del punt de
vista de la mateixa investigació lingüística, ja que ha eixamplat
la descripció de camps lingüístics (§ 2), ha definit conceptes
d’una manera positiva (§ 3.3) i fins i tot ha resolt problemes
sobre alguna evolució (§ 2).
Les qüestions anteriors em pense que no són gens ni miqueta
menors. Però el darrer tema que hem tractat és al capdamunt
de tots, no debades apunta directament al desig més gran
d’Enric Valor i de qualsevol valencià que s’estime el seu poble:
la recuperació dels valencians com a poble (§ 4). En l’obra gramatical
del nostre autor, hi han no pocs factors que convé que
l’escola valenciana assimile i practique (i qui diu l’escola diu
la universitat). Per tant, podem concloure dient que l’estudi
del gramàtic de Castalla apunta cap al nostre futur. Ben mirat,
eixe resultat és una de les garanties més bones que la investigació
que fem sobre el passat va ben encaminada, per tal com la
finalitat d’estudiar el passat sempre ha d’estar, a la fi, en el futur.
Per una altra banda, la perspectiva d’unir el passat amb el futur
no és satisfactòria només des del punt de vista social, sinó
també des de la perspectiva de la persona que homenatja
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Realment, si el gramàtic
i narrador de Castalla es trobara ara entre nosaltres és poc
arriscat afirmar que l’opció que més s’estimaria és vore que
les aïnes que ell va elaborar per a incidir positivament en la
conscienciació del nostre poble seguixen sent útils i, sobretot,
conegudes, valorades i usades pel valencianisme dels nostres
dies. Adaptant les paraules que vaig escriure en un llibre sobre
Fabra (Saragossà 1997: § 2.0), diria que l’homenatge més bo
que podem fer a Enric Valor és usar pensaments i accions seues
en la solució de problemes i vacil·lacions actuals, cosa que
equival a projectar el gramàtic i escriptor valencià, viu i eficaç,
cap al nostre futur.
Bibliografia
Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana, Madrid,
Gredos.
– (1994): Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa,
diatòpica, diastràtica, Barcelona, Enciclopèdia Catalana.
Barberà, Jeremies, i al. (1979-80): Curs de gramàtica normativa. Per
a ús dels valencians, València, ICE, 3 vols.
Bonet, Sebastià (2000): Gramàtiques del País Valencià i de les Illes,
València, Universitat de València.
Brotons Rico, Vicent (1999): «L’Enric Valor gramàtic a l’ensenyament
secundari», dins Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric
Valor (Salvador i Lawick ed.), Castelló de la Plana, Universitat
126
Jaume I, pp. 267-280.
Casanova, Emili (1989): «Aproximació a una gramàtica contrastiva
dels dialectes catalans al segle xviii: la combinació binària de
pronoms personals febles de 3a persona», Actes del Vuitè Colloqui
Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tolosa de
Llenguadoc, 12-17 de setembre de 1988. (A. Badia i M. Camprubí,
ed.), vol. ii, pp. 57-80.
— (1996): «Una obreta inèdita de Manuel Sanchis Guarner de
1949: una llista de variants valencianes al diccionari Fabra de
1932», Almaig 12, pp. 97-101.
— (1996b): «Aportacions d’Enric Valor a la lexicografia catalana: el
Vocabulari Castellut de 1948, d’Enric Valor i Josep Giner», dins
Simposi d’estudi i festa Enric Valor. Actes, Diputació d’Alacant,
pp. 148-180.
Colomina i Castanyer, Jordi (1995): Els valencians i la llengua normativa.
Alacant, Institut de Cultura «Juan Gil-Albert».
— (1996): «El lèxic valencià a l’obra d’Enric Valor», dins Simposi
d’estudi i festa Enric Valor. Actes, Diputació d’Alacant, p. 223-
238.
Alcover, A. M i Moll F.B. (1926-68): Diccionari Català-Valencià-
Balear (DCVB), Palma de Mallorca, Ed. Moll, 10 vols.
Fabra, Pompeu (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana
(DGLC), Barcelona, Edhasa. Use l’edició de 1968.
Fabra, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana, Barcelona,
L’Avenç.
— (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de
1981.
— (1956): Gramàtica Catalana. Barcelona, Teide.
Ferrando, Antoni (1998): « Estudi preliminar» a Giner (1998), pp.
xi-lxxviii.
Gimeno Betí, Lluís (1997): Atles lingüístic de la diòcesi de Tortosa,
Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.
Giner, Josep (1998): Obra filològica (1931-1991). Estudi preliminar,
edició crítica a cura d’Antoni Ferrando, amb la col.laboració de
Santi Cortés, València, Editorial Denes.
Lacreu, Josep (1990): Manual d’ús de l’estàndard oral, València, Universitat
de València. Use l’edició de 1992.
Lozano, Josep (1999): «Incidència de l’obra d’Enric Valor en la
generació dels 70», dins Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric
Valor, (Salvador i Lawick eds.), Castelló de la Plana, Universitat
Jaume I, pp.337-340.
Moll, Francesc de B. (1937): Rudiments de gramàtica preceptiva per
a ús dels escriptors baleàrics, Palma, Ed. Moll.
— (1952): Gramática histórica catalana, Use la versió catalana de F.
Fabregat, València, 1991.
— (1968): Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears,
Palma, Ed. Moll.
Monferrer, Joan R. (1999): «Enric Valor, referit especialment al
País Valencià», dins Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor
(Salvador i Lawick eds.), Castelló de la Plana, Universitat Jaume
I, pp. 53-74.
Montoya, Brauli (1996): «La normativa fonètica del gramàtic Enric

Valor», dins Simposi d’estudi i festa Enric Valor. Actes, Diputació
d’Alacant, pp. 195-222.
— (1999): «La contribució d’Enric Valor a la llengua i la literatura
del País Valencià», dins Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric
Valor, (Salvador i Lawick eds.), Castelló de la Plana, Universitat
Jaume I, pp. 347-356.
Par, Anfós (1923): Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat
Metge, Halle, Max Niemeyer Verlag.
Pitarch, Vicent (1996): «Enric Valor, la noble causa de la llengua»,
dins Simposi d’estudi i festa Enric Valor. Actes, Diputació d’Alacant,
pp. 181-194.
— (2001): «Enric Valor, la percepció de la llengua», dins Enric Valor
(1911-2000) in memoriam, Universitat Autònoma de Barcelona,
pp. 51-59.
Rafel, Joaquim (1999): «Valor i el lèxic català», dins Valoriana. Estudis
sobre l’obra d’Enric Valor (Salvador i Lawick eds.), Castelló
de la Plana, Universitat Jaume I, pp. 75-104.
Real Academia Española (Comisión de Gramática) (1973): Esbozo
de una nueva gramática de la lengua española. Madrid, Espasa
Calpe.
Rico, Albert / Solà, Joan (1995): Gramàtica i lexicografia catalanes:
síntesi històrica, València, Universitat de València.
Ruaix i Vinyet, Josep (1985): El català / 2. Morfologia i sintaxi. Moià.
Use l’edició de 1993.
Salvador, Vicent / Heike van Lawick (eds.) (1999): Valoriana. Estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Universitat
Jaume I.
Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana, València,
Torres. N’hi ha una reedició facsímil a cura d’A. Ferrando, Barcelona,
Alta Fulla, 1993.
Saragossà, Abelard (1996): «Una introducció al concepte «pronom»,
Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes, Frankfurt am Main, 18-25 de setembre de 1994,
(A. Schönberger i T. D. Stegmann, eds.), vol. iii, pp. 409-439.
— (1997): Criteris de la normativa. L’ortografia contemporània. Uns
quants problemes actuals, València, Editorial Saó i Diputació de
Tarragona, 1997.
— (1997b): «Una caracterització dels conceptes sintàctics més fonamentals.
Estudi de les nocions “sintaxi”, “categoria” i “funció”
en les gramàtiques tradicionals catalanes del segle xx, i aplicació
a l’organització general de la futura Gramàtica catalana de l’Institut
d’Estudis Catalans», Boletín de la Sociedad Castellonense de
Cultura, vol. lxxiii, I (gener-març), pp. 107-143.
— (1998): «Teoria, evolució i normativa. Sobre la necessitat de la
teoria lingüística i de l’estudi de l’evolució en la comprensió del
català i en l’actualització de la normativa», Boletín de la Sociedad
Castellonense de Cultura, vol. lxxiv, I (gener-març), pp. 3-29.
— (2000): El valencià del futur. Una contribució ideològica. Benicarló
Ed. Alambor.
— (2002): «La normativa sintàctica i la sintaxi col·loquial: el cas
de la concordança del participi amb els pronoms febles objectius
(Aquesta pel·lícula ja l’he vista). Problemes de descripció i de
comprensió, amb una proposta per a la normativa», IV Simposi
de Filologia Valenciana. En honor de Joan Veny, (València, 9-11
de maig de 2000).
— (2002b.): «La Gramàtica valenciana de Francesc Ferrer Pastor
i de Josep Giner dins el futur: sociolingüística i normativa»,
Miscel·lània Francesc Ferrer Pastor, València, Editorial Denes.
— (2002c): «Introducció a les aportacions gramaticals d’Enric Valor»,
Enric Valor, un home de poble. Jornada d’Estudi i Homenatge
a Enric Valor i la seua obra, Agullent, 30 de setembre del 2000
(E. Casanova, R. Mora i J. Sanchis, ed.), Paiporta, Editorial Denes,
pp. 147-173
Segarra, Mila (1999): «Enric Valor i la llengua normativa», dins
Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor, (Salvador i Lawick
eds.), Castelló de la Plana, Universitat Jaume I, pp. 27-52.
Solà, Joan (1977): Del català incorrecte al català correcte. Història dels
criteris de correcció lingüística, Barcelona, Ed. 62.
— (1995): vegeu Rico-Solà (1995).
Valor, Enric (1971): Millorem el llenguatge, 2 volums, València,
Gorg.
— (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente
al País Valenciano, València, Editorial Gorg.
— (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al
País Valencià, València, 3i4.
— (1983): Temes de correcció lingüística, València, 3i4.
Enric Valor. El valor de les paraules { 127

_La flexió verbal:
un bestseller valencià
Manuel Pérez Saldanya / AVL · IEC · Universitat de València
La gestació d’un bestseller
Ningú no es sorprén si una novel·la històrica o una novel·la de
misteri o fins i tot un llibre d’autoajuda es converteix en un
autèntic èxit de vendes. Més sorprenent resulta que una gramàtica,
un diccionari o una flexió verbal se situen en la llista
dels llibres més venuts. I això, tanmateix, és el que ha passat en
La flexió verbal d’Enric Valor: un autèntic bestseller del nostre
panorama editorial, en paraules de Mila Segarra (1999: 30).
Les raons que expliquen aquest èxit de vendes són clares si
s’analitzen les característiques de l’obra i el moment en què va
aparéixer. Es tracta d’un llibre útil, de maneig fàcil, amb una
orientació pràctica i, sobretot, es tracta d’un llibre necessari en
el moment en què es va publicar. Efectivament, l’any de publicació,
el 1983, els valencians no disposàvem de cap obra concreta,
pensada en clau valenciana, on aparegués d’una manera
sistemàtica la conjugació de tots els models verbals. Certament
hi havia altres conjugacions verbals i, per la seua rellevància,
cal esmentar les obres de Folch i Capdevila (1933) i sobretot
la de Xuriguera (1972). Però aquestes obres no recollien les
variants valencianes usades en la llengua literària, que el mateix
Fabra sí que havia inclòs en la gramàtica del 1918, ni resolien
molts dels dubtes que es podien plantejar a un usuari valencià.
Les llengües romàniques són llengües flexives: llengües que
expressen diferents propietats gramaticals per mitjà de variacions
en les terminacions de certes classes de mots. La flexió
de noms i adjectius no planteja massa problemes, ja que presenten
paradigmes amb un grup reduït de formes. Un nom
només té dues formes flexives: una per al singular i una altra
per al plural (casa i cases, per exemple); i un adjectiu en té qua-
128
tre, ja que a més del singular i el plural distingeix el masculí del
femení (alt, alta, alts i altes, per exemple). Un verb, en canvi,
presenta 59 formes diferents, si comptem únicament les formes
simples (parle, parles, parla...), i fins a 127, si hi afegim les
formes compostes amb l’auxiliar de perfet haver (he parlat, has
parlat, ha parlat...) i les perifràstiques amb l’auxiliar de passat
va (vaig parlar, vas parlar, va parlar...). 1 Si a la complexitat
intrínseca dels paradigmes verbals s’afegeix el fet que en la llengua
oral espontània s’han produït canvis analògics importants
i s’han creat variants no sempre coincidents entre els parlars,
s’entendrà fàcilment la necessitat i la utilitat d’una obra com
aquesta en el moment en què va aparéixer: un moment en
què la llengua assolia nous espais públics i educatius que feien
necessaris eines que orientaren els usuaris en el seu ús formal.
La flexió verbal (Flexió d’ara en avant) va cobrir una necessitat
peremptòria en el moment que calia i ho va fer amb una proposta
equilibrada i molt ben elaborada, i és per això que es va
convertir en un dels llibres valencians més venuts i en un dels
llibres que més ha influït en l’establiment i la consolidació de
la llengua formal dels valencians.
L’objectiu d’aquest treball és analitzar les principals característiques
de la Flexió, que justifiquen el ressò i la transcendència
que ha tingut aquesta obra. Una part de l’anàlisi se centrarà
en les opcions adoptades per Valor en diferents casos en què
hi ha variació formal. Per la importància que té el tema dins la
morfologia verbal i per les reflexions que va dedicar-hi Valor,
s’analitzarà amb una mica més de detall un aspecte concret: la
classe dels anomenats verbs velaritzats i la variació existent al
voltant d’aquest tipus de verbs.

La flexió verbal d’Enric Valor (València: Eliseu Climent, 1983), un autèntic
bestseller del nostre panorama editorial
Una obra pràctica i útil
Com s’ha apuntat, la Flexió és una obra útil i pràctica, pensada
en valencià i per als valencians. Aquestes característiques es
poden constatar en molts aspectes de l’obra. En comentaré uns
quants dels més significatius.
a) L’autor es planteja com a objectiu ser tan exhaustiu com
siga possible i analitzar tots els verbs d’ús normal en la llengua
viva o literària i, per això, estableix la llista de verbs a partir
del Diccionari Català-Valencià-Balear, «vertader inventari de
la llengua» (p. 5), i només exclou aquells que són «extremadament
dialectals o absolutament locals i no documentats» o
bé els que tenen un caràcter «totalment obsolet» (p. 6). És així,
com recull més de 8.000 verbs i estableix 102 models verbals.
b) El caràcter útil i pràctic es constata també en el fet que els
models verbals donen compte no sols de les diferències estrictament
morfològiques sinó també de les de caràcter fonètic o
ortogràfic. El verbs desfer, refer i contrafer són derivats de fer
i es conjuguen exactament igual que aquest, però presenten
diferències relacionades amb l’accentuació gràfica pel fet que
aquells tenen una o dues síl·labes més que no aquest. Les formes
fes, fas i fa del verb fer no duen accent perquè només tenen
una síl·laba però sí les paral·leles desfés / desfàs / desfà, refés /
refàs / refà i contrafés / contrafàs / contrafà i és aquesta diferència
gràfica la que explica que hi haja un model dedicat a fer (núm.
47) i un altre dedicat als seus derivats (el model de desfer, núm.
35), encara que la variació siga purament ortogràfica i, per tant,
previsible a partir de les regles d’accentuació.
c) Coneixedor de les dificultats que pot tenir per als valencians
el verb perdre, Valor opta per incloure’l dins els verbs models,
encara que estrictament no és necessari, ja que es conjuga com
batre, que és el que se sol usar com a model. El verb perdre, diu
explícitament, «en la llengua viva ha sofert diverses deformacions
que no poden corregir-se fàcilment amb la sola comparació
amb el model núm. 11 [el de batre]» (p. 80). Aquestes
deformacions són, d’una banda, l’emmudiment de la r del
radical en les formes que contenen una altra r en les desinències
(perdre, perdré, perdria, etc. pronunciats sense la primera
r, igual que ocorre en arbre o prendre) i l’adopció de formes
velaritzades del tipus perc, perga, etc.
d) Per tal de facilitar la consulta i fer-la més clara, Valor no es
limita a posar la llista ordenada de les 6 formes de cada temps
(parle / parles / parla / parlem / parleu / parlen) o a afegir-hi al
davant el número que fa referència a la persona que designa
(1 parle / 2 parles / 3 parla...) sinó que conjuga les formes junt
amb el pronom personal (jo parle / tu parles / ell parla...) i dóna
un model de flexió independent per als verbs pronominals (el
model núm. 2 dedicat al verb abstenir-se: jo m’abstinc / tu t’abstens...).
e) El mateix criteri de facilitar la consulta explica que done
el paradigma verbal complet de tots els verbs incloent-hi tant
les formes simples com les anomenades compostes (les conjugades
amb l’auxiliar haver més participi) i perifràstiques (les
conjugades amb va més infinitiu). Una altra possibilitat hauria
estat donar només el paradigma de les formes simples i remetre
a un o a uns verbs models per a les compostes i perifràstiques.
Aquesta opció hauria estalviat espai i pàgines però no
hauria contribuït a l’objectiu de facilitar la consulta i el maneig
de l’obra.
f) Una última mostra dels objectius amb què està concebuda
l’obra es constata en la riquesa i la varietat de les notes que
acompanyen certs verbs models i que tracten d’orientar els
aprenents de la llengua o aclarir aspectes que poden resultar
dubtosos. Analitzarem tot seguit amb una mica més de detall
aquest tema.
1 Pel que fa a les formes simples, hi
ha 7 temps verbals (un dels quals,
l’imperfet de subjuntiu, té formes
dobles) de 6 persones, un mode
(l’imperatiu) amb 5 persones, i tres
formes no personals (una de les quals,
el participi, amb variants de gènere
i nombre). Hi ha, a més, dos temps
formats amb l’auxiliar va més infinitiu
(el passat perifràstic d’indicatiu
i de subjuntiu). Finalment, per a
cada forma simple i per al passat perifràstic
d’indicatiu hi ha una forma
composta paral·lela amb haver, excepte
per a l’imperatiu i el participi.
Això fa un total de 127 formes. Sobre
l’estructura i l’organització dels
paradigmes verbals, vegeu Mascaró
(1985: 103-122).
Enric Valor. El valor de les paraules { 129

130

Una obra rica en informació pertinent
El paradigma de cada verb model apareix en una pàgina independent
i la distribució tipogràfica dels paradigmes deixa
un requadre buit en la part inferior dreta que és aprofitat per
a incloure notes utilíssimes centrades en aspectes de naturalesa
diferent.
Conscient de la importància que té en la llengua la distinció
entre les vocals obertes i tancades, moltes notes inclouen informació
relacionada amb aquest tema i ho fan d’una manera
senzilla i intuïtiva: remetent a la pronunciació d’un substantiu
pròxim i usual. És així com s’indica que, si l’accent cau
en la o o la e del radical, aquesta vocal es pronuncia oberta
«com la de roda» (en verbs com acomboiar, doldre o moldre),
«com la de bou» (en verbs com cloure, coure) o «com la de cel»
(en verbs com cerndre). En altres casos la informació és una
mica més detallada pel fet que la pronúncia pot plantejar més
dubtes als usuaris. És el que ocorre, per exemple, amb el verb
seure (i els derivats o composts asseure, asseure’s i sobreseure).
El fet que en valencià aquests verbs hagen perdut vitalitat
en la llengua espontània explica que els parlants no tinguen
intuïció sobre el caràcter obert o tancat de la e del radical en
posició tònica i que siga habitual la pronuncia tancada (tot
i el caràcter obert de la e del substantiu seu “catedral”, clarament
relacionat amb el verb) i, per això, després de constatar
aquest fet Valor insisteix en la conveniència «que es conjuguen
pronunciant-ne oberta com la de cel la e del radical» (p.
95). Una cosa semblant es pot dir de verbs com compondre i
confondre. Com a bon coneixedor de la llengua i de l’ús que
en fan els parlants, Valor sap que un usuari pot establir un
paral·lelisme entre els dos verbs i pronunciar amb o oberta el
segon imitant la pronúncia del primer, i per això remarca la
diferència existent entre tots dos verbs (pp. 21 i 23).
També fan referència a aspectes fònics o ortogràfics les anotacions
referides al fet que la i dels verbs amb infinitiu acabat
en -iar, com canviar, «no forma diftong amb la vocal
següent» (p. 26), que un verb com evacuar, a diferència de
adequar, «té quatre síl·labes: e-va-cu-ar» i en «tots els temps
la u no forma diftong amb la vocal següent» (p. 44), o que la
ü de argüir, «excepcionalment quant a les regles generals de
diftongació, es manté plena i roman en hiat al llarg de tota la
conjugació» (p. 20)
A més de les notes relacionades amb aspectes fonètics i ortogràfics,
també n’hi ha unes quantes que tenen a veure amb aspectes
morfològics, sobretot amb les restriccions semàntiques
o sintàctiques que presenten determinades variants formals.
Per exemple, el fet que la forma haig de haver «es reserva
per a quan va seguida de la preposició de» o que l’imperatiu
d’aquest mateix verb «[p]ràcticament no té ús» (p. 61). O bé
la distinció semàntica existent entre els dos participis de cou-
Model de conjugació del verb eixir
en La flexió verbal d’Enric Valor
re (pp. 40-41): cuit (reservat per al significat de “cocció d’una
substància”) i cogut (per al de “produir coentor”).
Les variants formals
1. Històricament els paradigmes verbals s’han vist sotmesos
a diferents canvis no sempre coincidents en els parlars i en
alguns verbs irregulars es produeix una certa variació de formes
segons els territoris i, fins i tot, dins d’una mateix territori.
Com a exemple d’aquesta situació, basta consultar la varietat
de formes arreplegades per Alcover dins el conjunt de l’àmbit
lingüístic (Alcover i Moll 1929-1932, Perea 1999), que
serviren de base per a l’elaboració dels paradigmes verbals del
DCVB (Alcover i Moll 1930-1962). El fenomen es dóna en
totes les llengües romàniques i està motivat per la complexitat
dels paradigmes verbals a què s’ha fet referència al començament
d’aquest treball. I, per això, en paraules d’Emili Casanova,
«totes les llengües han buscat acurtar la distància entre l’ús
col·loquial i l’ús estàndard o literari de la morfologia verbal,
mitjançant la fixació de models verbals regulars i irregulars. I
totes les llengües, amb les lògiques vacil·lacions ho han aconseguit.
I és que sense models verbals fixats no hi ha llengües de
cultura» (Casanova 1996: 39).
En el nostre cas la situació sociolingüística i la necessitat de
referents precisos feien imprescindibles obres adreçades al gran
públic que delimitaren d’una manera clara i senzilla les formes
més adequades en aquells casos en què hi ha variació.
Com no podia ser d’altra manera, Valor s’insereix plenament
en la tradició gramatical iniciada per Fabra en la seua gramàtica
del 1918 2 i continuada per Francesc de Borja Moll a les
Illes (Moll 1968) i per Carles Salvador, Josep Giner i Manuel
Sanchis Guarner, entre altres, en terres valencianes (Salvador
1959, Giner 1933, Sanchis Guarner 1950). Però Valor no es
limita a reproduir l’obra de Fabra o els seus coetanis sinó que
matisa o corregeix diversos punts des del seu bon coneixement
de la llengua viva i els usos literaris. 3
L’objectiu de la Flexió és establir les formes de referència aptes
per a la llengua formal i, dins d’aquest objectiu, limita tant
com és possible el poliformisme i en els casos de variació, es-
2 La situació anterior a Fabra era
realment caòtica i per això, en la
gramàtica del 1918 dedica un extens
apartat (el capítol V de 30 pàgines)
a fixar les formes adequades per a la
llengua literària (cf. Pérez Saldanya,
Rigau i Solà 2010: § 3.2.6).
3 Certament Valor és va dedicar
a «la tasca nobilíssima de divulgar
l’obra fabriana», per dir-ho en paraules
de Pitarch (2002: 247), però no es
va limitar a aquesta tasca i va enriquir
i matisar diferents aspectes (del lèxic,
la morfologia, la sintaxi) buscant «el
difícil però necessari equilibri entre
les tendències unitaristes i les particularistes
[...] [combinant] una gran
fidelitat a la norma fabriana i un treball
per arribar a una llengua al més
unitària possible, amb una admirable
tasca de recuperació de la llengua de
la terra», segons Colomina (1999:
165). En aquesta línia argumentativa,
vegeu el treball ja citat de Colomina
i el de Casanova (2002), pel que fa a
les aportacions lèxiques, i el de Bonet
(2000: 115) i Saragossà (2002),
pel que fa a les aportacions gramaticals.
Un bon estat de la qüestió sobre
aquest tema es troba en Climent
(2002).
Enric Valor. El valor de les paraules { 131

tableix una clara gradació entre elles indicant que «les que
figuren en primer lloc en tots els verbs models, són les més
recomanables per ser les de la llengua literària i en general les
que usaven els nostres clàssics» (p. 7).
Ja el mateix Fabra incloïa en la seua gramàtica del 1918 variants
formals per tal de recollir no sols les formes del català
central sinó també aquelles formes de la llengua clàssica que
havien caigut en desuetud en aquest parlar però eren emprades
pels escriptors valencians i baleàrics (Fabra 1918 [1933]: 69).
És per això que en aquesta gramàtica apareix com a primera
persona del present d’indicatiu la forma porto (dels parlars del
Principat i del valencià més septentrional) però també les formes
porte (del valencià general) i port (del baleàric i l’alguerés).
Remarquem que el criteri en què es basava la selecció d’aquestes
formes secundàries era doble en la mesura que només es
recollien les variants de la llengua clàssica que, a més, eren avalades
per l’ús literari actual.
Tenint en compte el que s’ha dit fins ara, es poden delimitar
tres criteris bàsics usats per Valor a l’hora de plantejar les seues
propostes:
a) limitar tant com siga possible la variació formal i incloure
com a màxim dues formes en els paradigmes (i molt excepcionalment
una tercera en nota);
b) donar com a opcions úniques les variants del valencià general
avalades per la llengua clàssica; i
c) prioritzar les variants de la llengua clàssica que es mantenien
en els altres parlars i considerar com a secundàries (o no acceptar)
les variants modernes no convergents.
En el moment de plantejar-se la confecció de l’obra, Valor va
considerar altres possibilitats que afecten els punts (b) i (c):
d’una banda, la inclusió de formes, poc o gens usades en valencià
però avalades per l’ús literari d’altres parlars; de l’altra,
la inclusió de variants populars arrelades. Respecte a les primeres,
és significatiu que no inclogués en la Flexió formes que
sí que apareixien com a secundàries en el Curs mitjà (Valor
1977), com ara les primeres persones del present d’indicatiu
en -o, pròpies del valencià més septentrional i dels parlars del
Principat (parlo), o bé els subjuntius en -i, pròpies de parlars
diferents dels valencià (parli, parlis...; parlessis, parléssim...).
Respecte a les segones, és conegut que Valor es va plantejar en
diferents moments la possibilitat d’atorgar un estatus literari a
formes pròpies de l’evolució oral, com ara les formes velaritzades
de verbs de la tercera conjugació pura del tipus cosir (cusc,
cusga... en lloc de cus, cusa...). En l’exclusió de tots dos tipus
de formes va fer un paper fonamental Sanchis Guarner, com
el mateix Valor reconeixerà anys després en unes entrevistes
enregistrades i transcrites per Montoya (1999: 355):
132
Algunes coses, jo les volia fer molt més acostades a la llengua
viva. Però de totes les maneres, Sanchis, que va ser un
professor magnífic, una cosa extraordinària, em va dir: «No,
Enric, de moment; a poc a poc ja inclourem tota l’evolució
oral de la llengua». Bé, ho vam fer així. També em va dir que
les formes que penetren en el nord de Castelló, molt avall,
del tortosí, que no les posara perquè no confongueren. En
fi, li estic molt agraït al Sanchis, per tanta cosa que ha fet per
mi. I després em va dir: «No les toques, esperem, el dia de
demà». I li vaig parlar d’unes modificacions que faria: «però,
deixa que passen uns anys». Diu: «Tu ja saps que estic enamorat
de la llengua viva. I l’evolució de la llengua jo voldria
que més avant...» Però ja no m’ha pogut tornar a aconsellar
perquè va morir molt prompte. [Gener 1998, cinta de vídeo,
22’ 47’’ – 25’ 53’’]
2. Per tal d’exemplificar els criteris emprats per Valor, comentarem
tot seguit alguns dels casos més significatius relacionats
amb el polimorfisme verbal i amb les opcions que va adoptar;
concretament ens centrarem en els verbs incoatius, en l’imperfet
de subjuntiu, en les formes del gerundi i les persones 4 i 5
del present d’indicatiu de verbs del tipus creure o traure, en els
participis de verbs com sofrir i complir, i, d’una manera més detallada,
en els verbs amb formes velaritzades. 4 En l’anàlisi de les
formes es tindran en compte dades de caràcter històric, ja que,
com s’ha apuntat, el recurs a la llengua clàssica és un element
recurrent en l’obra de Valor a l’hora de justificar o bandejar
determinades formes. 5 Per avaluar millor les propostes de Valor
es compararan, quan siga pertinent, amb les d’altres gramàtics
anteriors o coetanis. 6
a) Un dels casos més complexos de la flexió verbal és, sens
dubte, el que plantegen els verbs incoatius de la tercera conjugació;
això és, els verbs que tenen un increment del radical
(o una extensió temàtica) en les formes del tema de present en
què l’accent no cau en les desinències. 7 Històricament, aquest
increment prové de l’afix incoatiu llatí -sc-, que es palatalitzà
seguit de vocal palatal (1a) però es mantingué sense canvis fònics
en la resta de casos (1b): 8
(1) a. -ēscit > -eix (serveix)
b. -ēscō > -esc (servesc), -ēscat > -esca (servesca)
Per altra banda, la e que precedia l’afix es convertí en i en
nord-occidental i valencià per un procés d’anivellament paradigmàtic
que ja es documenta esporàdicament en algun text
lleidatà del xiv (Veny 1971) i valencià de final del xv (Cantavella
1984). 9 En el fragment lleidatà de (2), per exemple, es pot
observar com s’usen les dues formes: els incoatius en -i en el
verb més popular (podrir) i els incoatius en -e en el més culte
(enseguir-se).
(2) ans la terra ho la aygua ho l’àer qui·s podrix és un
cors compost de quatre elements en lo qual seynnorege ·I·
d’aquells. // Vist e declarat com a diversitat de complecxió
e de putrefacció en l’àer s’ensegueix diversitat de proprietats
(Agramunt, Regiment: 54a [1388])

En valencià, a més, cap al final de l’edat mitjana es produí
una palatalització de la s per analogia a les formes amb palatal
(serveixes, serveix, serveixen), de manera que junt amb els etimològics
servesc-servesca aparegueren les variants analògiques
serveixc-serveixca. 10 D’acord amb el que s’acaba d’assenyalar, en
aquests verbs calia optar entre les formes amb la vocal i o e (servix
o serveix), i les formes amb palatalització o no de la s (servixc
enfront de servisc o servesca). Fabra (1918 [1933]: 91), partint
dels criteris apuntats més amunt, adoptà en el paradigma les
variants servesc-serveix, però afegí una nota més descriptiva que
no prescriptiva per a donar compte de les formes servixc-servix
normals en els escriptors valencians de l’època. Aquestes darreres
formes es mantenen com a úniques en la Gramàtica valenciana
de Sanchis Guarner (1950: 155-156), però la situació
comença a canviar a partir de l’edició de 1959 de la Gramàtica
valenciana de Carles Salvador. 11 Aquesta gramàtica ja no recull
les formes amb palatalització de la s, encara que manté com a
bàsiques les formes en i (servisc-servix). La situació s’inverteix
en l’obra de Valor, que dóna com a primàries les formes amb e
(pel fet que eren les més generals en la llengua clàssica i les més
convergents amb la resta de l’àmbit lingüístic) i com a secundàries
les formes amb i, en tots dos casos sense palatalització de
la s (pels mateixos criteris).
b) També presenta dificultat l’imperfet de subjuntiu. Amb l’excepció
del valencià més septentrional, en la resta de parlars
valencians l’imperfet de subjuntiu en -s ha estat desplaçat per
formes en -ra. En la llengua antiga aquestes darreres funcionaven
com a condicionals i s’usaven amb un valor modal que
encara es manté en certs usos de l’auxiliar haver (Jo també ho
haguera fet això “jo també ho hauria fet”) o en expressions com
També fóra cas que... (“també seria cas que...”). En la major part
de la llengua, les formes en -ra comencen a entrar en decadència
a partir del s. xvi. En valencià, en canvi, es produeix una
evolució paral·lela i en part influenciada pel castellà, i aquestes
formes es converteixen en imperfet de subjuntiu i comencen
a desplaçar l’imperfet de subjuntiu en -s en un procés que es
va expandint des de la ciutat de València cap a la perifèria sense
arribar, però, als parlars més septentrionals. Les dificultats
no acaben, però, amb l’existència de formes en -ra i en -s, ja
que en aquestes darreres es planteja encara el problema d’haver
d’elegir entre les formes amb la vocal temàtica a o e en
els verbs de la primera conjugació (parlàs / parlés), totes dues
vives en el valencià més septentrional. Les primeres eren les
clàssiques i les que mantenia el baleàric; les segones, les usades
al Principat i les que responien al canvi de a en e que també
havia experimentat el valencià en les persones 4 i 5 del present
d’indicatiu (parlam >> parlem, parlau >> parleu). Davant del
polimorfisme, Valor opta per acceptar tant els imperfets en -s
com els imperfets en -ra, però considera bàsics els primers (pel
fet que eren els clàssics i eviten el sincretisme que presentava
l’imperfet en -ra amb el perfet simple en les persones 2, 4, 5 i
6). 12 Quant als verbs de la primera conjugació, únicament reconeix
les formes amb la vocal temàtica a (de nou perquè eren
les clàssiques i, potser també, les més acostades a les formes en
-ra): parlàs / parlara. 13
c) Per raons històriques, els verbs de la segona conjugació acabats
en -ure perderen la consonant final del radical en les persones
4 i 5 del present d’indicatiu i en el gerundi, cosa que
provocà l’aparició d’un hiat entre la vocal del radical i la de la
desinència: creem, creeu, creient. En el cas dels verbs en -eure
i la majoria dels verbs en -aure, aquestes formes pròpies de
la llengua clàssica s’han mantingut en una part del valencià
però en general s’han vist modificades per tal d’evitar el hiat
entre les dues vocals i la possibilitat d’assimilació de les vocals
en contacte. Així, en la major part dels parlars s’ha generat
una i antihiàtica (creiem, creieu, creient), mentre que en els parlars
valencians que no mantenen les formes clàssiques s’hi ha
interposat la consonant velar o palatal que apareix en altres
formes del paradigma provocant la igualació de l’indicatiu i
el subjuntiu en les persones 4 i 5 (creguem, cregueu, creguent;
4 La majoria d’aquests aspectes i
d’altres que no es tenen en compte
ací ja van ser analitzats magistralment
per Segarra (1999). L’anàlisi que ara
presentem és en bona mesura deutora
de la realitzada per aquesta autora.
5 La informació històrica d’aquest
apartat s’inscriu en el marc del projecte
d’investigació FFI2009-13065
del Ministerio de Educación y Ciencia.
Els exemples dels textos antics
s’han obtingut a partir de Corpus Textual
del Català Antic (CICA) [http://
lexicon.uab.cat/cica].
6 Per a una comparació de les propostes
de Valor amb altres propostes
posteriors, vegeu Monferrer (1999).
7 Això és, en les persones 1, 2, 3 i
6 del present d’indicatiu i subjuntiu
i les persones 2, 3 i 6 de l’imperatiu.
8 En els casos en què s’indica
l’evolució històrica d’una forma,
usem “>” per als canvis fònics i “>>”
per als analògics (o morfològics).
9 Veny (1971: 130 i ss.), en canvi,
considera que la variació dialectal
existent entre les formes amb e (de
l’oriental) i les formes amb i (de
l’occidental) s’explica per una diferenciació
dialectal existent dins la
Romània que es remuntaria al llatí
tardà i que es basa en la documentació
de formes vulgars calisco (en
lloc de calesco). Aquesta hipòtesi,
amb tot, no explica per què les formes
amb i sols comencen a documentar-se
tardanament. Una explicació
més d’acord amb la documentació
és que són formes que naixen en
nord-occidental per una confluència
de factors: a) la pressió analògica de
les formes amb la vocal temàtica i
(servir, servim...); b) la tendència de
l’occidental a convertir la seqüència
eix (amb la semivocal [j], inexistent
en oriental) en ix (Giner 1933: 246,
Casanova, 1992: 297 i ss.); i c) la
presència durant el s. xiv de contingents
llenguadocians (que havien
desenvolupat formes en i) en territori
nord-occidental.
10 Per a la primera persona del present
d’indicatiu hem comptabilitzat
en el Tirant tretze formes acabades en
-esc enfront de quatre en -e(i)xc.
11 La tercera edició va ser revisada
per Vicent Ferrís, que s’encarregà de
l’antologia de textos, Francesc Ferrer
Pastor, que repassà la morfologia i
Enric Valor, que repassà l’ortografia,
tot i que els tres actuaren conjuntament
i d’acord amb els suggeriments
que els donà Carles Salvador, ja malalt,
abans de morir (Simbor 1983:
95, 105).
12 Efectivament, el passat simple i
l’imperfet de subjuntiu en -ra tenen
les mateixes formes en les persones 2
(cantares), 4 (parlàrem), 5 (parlàreu) i
6 (parlaren). Notem, encara, que Valor
no consigna les formes en -ra en
el paradigma del plusquamperfet de
subjuntiu. Per a un verb com absoldre,
per exemple, trobem en l’imperfet de
subjuntiu jo absolgués-era / tu absolguesses-eres...,
però en el plusquamperfet
de subjuntiu jo hagués absolt /
tu haguesses absolt...
13 Valor no introdueix cap innovació
acceptant totes dues formes de
subjuntiu però se separa de la tradició
anterior quan dóna prioritat a les formes
en -s (Salvador 1959: 123, Sanchis
Guarner 1950: 152, Giner 1933:
220). Respecte a la vocal temàtica
segueix el criteri majoritari i se separa
de Giner (1933: 220), que opta per
les formes en e perquè «essent igualment
estranyes al valencià parlat d’ara
les formes en -as (cantàs, etc.), que les
formes en -és (cantés, etc.), aquestes
són les de l’actual llengua literària».
Enric Valor. El valor de les paraules { 133

vegem, vegeu, vegent). Contràriament al que es podria esperar,
en aquest punt Valor s’aparta de la resta de gramàtics coetanis,
que optaven per les formes clàssiques amb hiat, i considera
primàries les formes amb i antihiàtica i secundàries les formes
sense hiat. Les raons que justifiquen aquesta opció tenen a veure,
segurament, amb les dificultats de les formes amb hiat 14 i
amb el perill que es generalitzaren les formes amb consonant
velar o palatal, com ja havia fet col·loquialment una part del
valencià.
d) En el conjunt de la llengua els verbs obrir i cobrir presenten
un participi irregular en -ert (obert i cobert). A més d’aquests
verbs n’hi ha uns altres que també adopten aquest participi
irregular en central i nord-occidental, però que presenten un
participi regular en -it en valencià i balear. Es tracta dels verbs
complir, establir, oferir, reblir, sofrir, suplir i els seus derivats:
complert / complit, establert / establit, etc. La llengua clàssica no
permet avalar cap de les dues solucions en el seu conjunt, ja
que en uns casos són etimològics els participis en -ert (ofert i
sofert) i en uns altres els participis en -it (la resta), com mostren
els exemples antics següents:
134
(3) a. lo qual dit alberch és stat ofert a nós (Gandia: 21
[1485])
b. Primerament, / en mon jovent, / essent libert, / què he
sofert / recitaré. (Roig, Espill: 759-763 [1490])
c. Complit tot lo desús dit, feren reverència al rey e a la reyna
(Martorell, Tirant: 288 [1490])
d. no prena ne pendre faça dels dits presonés sinó lo carcellatge
establit per fur de València (Manual: 167 [1311])
e. suplida la sua absència, etc., li asignaren per casa citatòria
les portes de la cort dels dits honorables jurats (Gandia: 285
[1486])
Tots els dialectes, per tant, han introduït innovacions respecte
a les formes de la llengua clàssica: els uns potenciant les formes
regulars, i els altres vinculant els participis en -ert a verbs de la
tercera conjugació amb un radical acabat en consonant labial
(b, p, f) seguida en alguns casos de l o (e)r. Tenint en compte
aquesta situació no és estrany que en les gramàtiques valencianes
anteriors a la Flexió s’admeten les dues formes de partici-
pi: complit / complert, establit / establert, etc. (Sanchis Guarner
1950: § 194, Salvador 1959: 119). Valor, en canvi, seguint el
criteri defensat per Giner (1933: 247) proposa d’usar en cada
cas una única forma: les clàssiques i coincidents en la majoria
de casos amb les variants valencianes.
El tractament dels verbs velaritzats
formes dir escriure saber
1. Un dels trets més definidors de la flexió verbal és l’existència
d’un grup de verbs de la segona conjugació que presenten
una consonant velar (c o g, segons el context) entre el radical
pròpiament dit i les desinències en diferents formes del paradigma.
El verb beure, per exemple, té la consonant velar en
formes com bec, beguem o begut però no en beu, bevem o bevia.
A més de beure, formen part d’aquesta classe de verbs altres
com ara coure, deure, dir, dur, moldre, tenir (o tindre), vendre,
venir (o vindre), etc. En la majoria de verbs, la consonant velar
apareix en la persona 1 del present d’indicatiu, en el present de
subjuntiu, en les persones 3, 4 i 6 de l’imperatiu, en el passat
simple, en l’imperfet de subjuntiu i en el participi (si és regular
i acaba en -ut). En la taula 1 s’exemplifiquen aquestes formes,
reproduint només la persona 3, si velaritza tot el temps, i la 4,
en el cas de l’imperatiu.
formes beure moldre
1 present indicatiu bec molc
present subjuntiu bega -gui molga -gui
3, 4 i 6 imperatiu beguem molguem
passat simple begué molgué
imperfet subjuntiu begués -era molgués -era
participi begut mòlt
Taula 1. Verbs amb distribució regular de les formes velaritzades
Només esporàdicament alguns verbs molt irregulars s’aparten
de la distribució anterior i presenten altres formes velaritzades
(les persones 2 i 5 de l’imperatiu) o bé no en presenten
en certes formes. Com a exemple del primer cas, pot servir
el verb dir; la segona possibilitat es pot exemplificar amb el
verb escriure, que tradicionalment només presentava velar en
1 present indicatiu dic escric sé
present subjuntiu diga i escriga i sàpia / sàpiga
3, 4 i 6 imperatiu diguem escriguem sapiem / sapiguem
2 i 5 imperatiu digues15 escriu,
sàpies / sàpigues,
digueu
escriviu
sapieu / sapigueu
passat simple digué escriví / escrigué sabé
imperfet subjuntiu digués -era escrivís era / escrigués -era sabés era
participi dit escrit sabut
Taula 2. Verbs amb distribució irregular de formes velaritzades

les formes de present i en les persones 3, 4 i 6 de l’imperatiu
(encara que en l’actualitat tendeix a generalitzar aquestes formes
als altres contextos), i el verb saber, que tradicionalment
no presentava velar però que en alguns parlars s’ha generalitzat
al subjuntiu i les persones 2 i 5 de l’imperatiu. (Taula 2)
2. A més de la classe de verbs velaritzats analitzats en l’apartat
anterior, n’hi ha una altra classe que també tenen formes acabades
en velar, però que es realitza sempre com a sorda i apareix
precedida d’una s (pronunciada com a palatal en valencià
general). Es tracta dels anomenats incoatius de radical; això és,
verbs en què l’afix incoatiu llatí -sc- s’han integrat plenament
en el radical (cresc-cresca, nasc-nasca, visc-visca). A aquesta classe
es pot assimilar també el verb eixir, que pertany a la tercera
conjugació però en aquest punt es comporta com els de la
segona velaritzats.
formes viure créixer eixir
1 present indicatiu visc cresc isc
present subjuntiu visca cresca isca
3, 4 i 6 imperatiu visquem cresquem isquem
passat simple visqué cresqué isqué
imperfet subjuntiu visqués -era cresqués -era isqués -era
participi viscut crescut eixit
Taula 3. Verbs amb velar sorda
Aquesta classe s’ha mantingut estable en valencià i baleàric. En
els altres parlars, en canvi, el verb eixir, poc o gens usual, ha
anivellat el paradigma a partir de les formes en -x (ixo, ixi, eixí,
eixís). La mateixa tendència es dóna en els verbs amb infinitiu
acabat en -xer, però en aquest cas s’ha mantingut la forma velar
del participi i, en alternança amb la no velar, les formes amb
accent en les desinències (creixo, creixi, creixí / cresqué, creixés /
cresqués, crescut). Apuntem, encara, que el mateix canvi també
s’ha produït en els verbs amb infinitiu acabat en -nyer (pertànyer,
plànyer, etc.) que inicialment es comporten com beure i
han mantingut les formes velars en valencià i baleàric (pertanc,
pertanga...) però no en els altres parlars on es comporten com
a regulars, llevat en el participi que pot presentar forma velar o
no (pertangut o pertanyut).
3. El fort arrelament i extensió de la velarització cal atribuir-lo
a raons històriques: tant de caràcter fònic (lleis fonètiques regulars)
com de caràcter morfològics (canvis analògics produïts
en els paradigmes). En la llengua més antiga les formes velaritzades
tenien una distribució diferent, que responia a l’evolució
fonètica regular. En verbs del tipus dir, la velar només
apareixia inicialment en les formes de present (la persona 1 del
present d’indicatiu, el present de subjuntiu i la 4 de l’imperatiu)
com a manteniment de la consonant final del radical de
l’ètim llatí (dīCō). 16 En verbs del tipus deure, en canvi, només
apareixia en les formes de passat (excepte en el participi) per
evolució de l’afix -u- del tema de perfet (dēbUit). 17 En la taula
4 s’exemplifiquen les formes més antigues de les dues classes de
verbs indicant els ètims llatins. (Taula 4)
4. Aquestes formes, però, començaren a ser substituïdes per
les modernes en un procés que s’inicia al s. xiv i que ja era
general, o molt general, al xv. El canvi s’explica per la confluència
d’una sèrie de factors. El més important té a veure
amb la tendència a la regularitat i a la distribució uniforme
de les formes velaritzades dins els paradigmes d’aquestes
classes de verbs. D’acord amb aquesta tendència, els verbs
del tipus dir generalitzaren analògicament la velar en el tema
de passat seguint el model dels verbs de tipus deure; i al contrari,
aquests generalitzaren les formes velaritzades al tema
de present per analogia a aquells. 18 Al mateix temps, la velar
14 Això almenys és el que sembla
deduir-se quan afirma en el Curs mitjà
que «la llengua literària prefereix les
formes amb i antihiàtica per la seua
comoditat de pronúncia» (Valor 1977:
254, n.6).
15 En valencià, també s’usa dis en
els usos pronominals: Dis-li que vinga
(vegeu més avall § 5.7d).
16 La velar final es mantenia en les
formes esmentades perquè estava seguida
d’una vocal no palatal, però veia
alterat el punt i el mode d’articulació
en les altres formes en què estava seguida
de vocal palatal. Per exemple:
(i) dīcit > [>[>[
>[>[>[
(ii) dīcimus >[>[
tema forma dir deure
Taula 4. Formes antigues dels verbs velaritzats
>[>[>[
17 Aquesta semivocal velar (la wau,
en la terminologia de gramàtica històrica)
tingué una evolució particular
ja que primer es reforçà amb una g i
després fou assimilada per aquesta
consonant. Per exemple:
(iii) dēbuit > [>[
>[>[>[>[
18 A més de l’analogia exercida per
les dues subclasses de verbs, també degué
influir el fet que els incoatius de
radical analitzats en el § 5.2, presentaven
formes velaritzades tant en el tema
de present com en el de perfet. En el
cas de viure, per exemple, les formes
antigues eren: visc, visca, viscam, visc
(“visqué”), visqués, visquera, viscut.
Enric Valor. El valor de les paraules { 135

permeté també evitar el hiat en aquells participis que el presentaven
inicialment. (Taula 5)
A més d’aquest factor general, n’hi ha d’altres de més particulars
i que tenen a veure amb el tema de present. En uns casos,
la velarització permeté evitar el sincretisme existent entre les
persones 1 i 3 del present d’indicatiu, totes dues originàriament
sense desinència:
136
tema forma dir deure
present 1 present indicatiu dic deig > dec
present subjuntiu diga deja > dega
4 imperatiu digam (>> diguem) dejam > degam (>> deguem)
passat passat simple dix >> digué dec >> degué
imperfet subjuntiu dixés >> digués degués
condicional en -ra dixera >> diguera degra >> deguera
participi dit deüt >> degut
Taula 5. Formes velaritzades després dels canvis analògics
(4) a. 1 crēdō > creu >> crec
3 crēdit > creu
b. 1 molō > mol >> molc
3 molit > molt
c. 1 prendō > pren >> prenc
3 prendit > pren
En uns altres, evità formes amb un radical acabat en palatal o
sibilant i generalitzà el patró velaritzat:
(5) a. dēbeō > deig >> dec
b. valeō > vall >> valc
c. placeō > plaç >> plac
En uns altres encara, evità el hiat que es produïa en el present
de subjuntiu de verbs com ser i estar (generals) o córrer (que
només ha mantingut la velar del tema de present en valencià)
(6) a. siat > sia >> siga
b. *stiat > estia >> estiga
c. *curriat > córrea >> córrega
Per analogia amb aquestes darreres formes, la velarització també
s’ha generalitzat a altres verbs, encara que amb diferències
entre parlars; concretament, a saber i cabre, que no velaritzen
en valencià (7a i b), i als verbs de la tercera conjugació omplir i
obrir (7c i d), que només velaritzen en valencià.
(7) a. sàpia >> sàpiga
b. càpia >> sàpiga
c. òbria >> òbriga
d. òmplia >> òmpliga
5. El fort arrelament de la velarització explica també la tendència
a generalitzar analògicament les formes velaritzades a una
sèrie de contextos en què no apareixien inicialment. En alguns
casos la tendència es constata col·loquialment en el conjunt
de la llengua però en uns altres es tracta de fenòmens que se
circumscriuen a parlars concrets i, fins i tot, purament locals.
Sense ànim de ser exhaustiu, es poden diferenciar tres tipus de
tendències: a) la velarització de noves formes del paradigma
dels verbs velaritzats; b) la conversió de la consonant velar (o
d’un constituent que conté aquesta consonant) en marca de
persona o de temps, i c) l’aparició de nous verbs amb formes
velaritzades.
a) El primer fenomen té a veure amb la tendència a generalitzar
la consonant velar a aquelles formes dels verbs velaritzats
que tenen una e tònica en les desinències, seguint l’analogia
amb totes aquelles en què la velar apareix seguida de e tònica
(Wheeler 2007: 130-132). 19 El fenomen més general consisteix
en la velarització del gerundi (beguent en lloc de bevent) i
la persona 5 de l’imperatiu (begueu en lloc de beveu). Amb un
caràcter més dialectal es pot citar també l’ús d’infinitius del
tipus capiguer, sapiguer o volguer (en lloc de cabre, saber o voler),
en parlars centrals i nord-occidentals, o de formes d’indicatiu
igualades a les del subjuntiu en casos com diguem i digueu (en
lloc de diem i dieu), en certs parlars valencians.
b) El segon fenomen s’explica per la tendència a convertir en
marques amb una funció específica segments que apareixen
associats típicament a determinades formes. A partir de formes
de subjuntiu com les de (6) i (7), el constituent -iga o -ega s’ha
interpretat com a marca de subjuntiu i ha donat lloc a formes
pròpies de certs parlars baleàrics i nord-occidentals com bàtega
o bàtiga (de batre), séntiga (de sentir) i, en menor mesura,
càntega o càntiga (de cantar). 20 Molt més esporàdica és la interpretació
de la consonant velar com a marca de 1 persona del
present d’indicatiu, constatable en formes del verb cantar com
càntoc o càntic, de certes localitats del septentrional, o càntec,
de certes localitats valencianes.

c) L’últim cas té a veure amb la velarització de verbs que no
formen part de la classe. Trobem aquest fenomen en el cas del
verb donar, que en diferents parlars orientals i nord-occidentals
ha adoptat formes col·loquials com donc, dongui, dongués...
(per dono, doni, donés) segurament per analogia amb prendre
amb el qual presenta un clar paral·lelisme semàntic (“donar”
i “prendre” són accions interrelacionades) i formal (tots dos
tenen un radical acabat en n). En valencià el fenomen té una
mica més d’extensió, ja que afecta col·loquialment el verb perdre
(amb formes com perc, perga, perguera... en lloc de perd,
perda, perdera...) i els verbs purs de la tercera (en el cas de cosir,
per exemple, amb formes com cusc, cusga... en lloc de cus,
cusa...). En aquest cas el canvi de model de conjugació permet
evitar el sincretisme de les persones 1 i 3 del present d’indicatiu
de manera semblant al que s’esdevé amb els verbs de (4): jo
perc, jo cusc enfront de ell perd, ell cus.
6. Els fenòmens descrits en l’apartat anterior són tardans, però
ja en trobem alguns exemples escadussers en textos antics.
Molt esporàdicament es documenta algun cas de gerundi en
-guent en la segona meitat del XV (8a i b) i amb més freqüència
en el XVII (8c-e).
(8) a. si porta letres, prenguent-les per les ferradures de les
portes (Mostassaf de Mallorca: 307 [1453])
b. anaren, romanguent lo Mateu allí ab ella (Lleida: 182
[1486])
c. disapte y diumenge següent ploguent (Porcar, Dietari:
325v [princ. XVII])
d. ting[u]ent ell, confessant, haver-lo nafrat (Albalat: 125
[1643])
També disposem alguna documentació referida al verb donar:
(9) E en quant mane que en sa pròpia figura dongue en
poder del protonotari (Lleida: 202 [1512])
Quant a la velarització de verbs de la tercera conjugació, la
situació és una mica més complexa. Alguns dels verbs afectats
pel fenomen ja presenten a vegades formes velaritzades des
d’antic i en parlars diferents del valencià.
(10) a. En l’ort, que està molt bé, en especial [d]espuys que
yo yc són, ha moltes roses, que tots matins ne cúllech yo ·I·
gran paner (Lletres: 30 [f. XIV])
b. Item que tot hom qui culegués erba a nagun campt sembrat
e ab la dita erba segaven o manquaven del blat o del
forment que seria en lo dit campt que pagaria ·III· solls (Empúries:
426 [XIV-XV])
c. –Séyer, vet que·l déus meu, quant te vesé venir mantinent
fusc [‘fugí’]. On con eu li dix: “Per què fuygs?” (Vides: 157
[XIII-XIV)
d. E portam les crous, e sonam les esqueles per so que·ls de-
monis espaorditz, fusquen. (Vides: 471 [XIII-XIV])
e. de vui a avant nengun texidor que tischa flaçades en la ciutat
no gós fer ne fer fer nenguna flaçada en què aja menys de
·IX· liures per cascuna flaçada (Manual: 90 [1308])
f. E puys, quant la ceba serà asosenguada, que un poch cruscha,
mit-la ab la salsa com bullirà (Sent Soví: 73 [princ. XV])
Aquestes formes, tanmateix, no semblen relacionades amb
les que ara ens ocupen i segurament s’expliquen pel fet que
aquests verbs pertanyien inicialment a la segona conjugació i
presentaven, a vegades, formes velaritzades paral·leles als verbs
velaritzats de la segona conjugació. És el cas, per exemple, dels
antics cúller, fúger, tíxer o tínyer (convertits més tard en collir,
fugir, tenyir i tenyir). Aquestes formes velaritzades, de fet, no
han tingut continuïtat en el cas de collir i de fugir però sí en
el del teixir i cruixir, segurament pel fet que s’assimilaven al
verb eixir.
Les formes relacionades amb les actuals són més tardanes i
la velarització no és homogènia, ja que depén de la major o
menor dificultat d’aparéixer en posició de coda seguida de la
consonant final del radical. En tot cas, es pot considerar que el
fenomen es degué iniciar a la fi del xv i durant el xvi amb verbs
com acollir, collir o llegir, que fàcilment admetien la velar:
(11) a. lo delit que ma carn sentir spera, solament l’acullch
(Corella, Proses: 221 [final XV])
b. Mane vostra santedat si vol que sa il·lustre senyoria cullga
o faça cullir dits fruits (Borja: 172 [1494])
c. Enaprés, volem que les Constitucions del nostre Orde sovintment
se lligguen en lo capítol (Constitucions: 66 [mitjan
xvi])
La velarització, amb tot, no s’ha consumat o no ho ha fet totalment
en el cas dels verbs amb un radical acabat en oclusiva
oral com ara sentir, rostir, vestir, mentir, ajupir, pudir (Fullana
1915: 135, Giner 1933: 251).
7. Després d’aquest repàs històric i dialectal, centrem-nos ara
en la selecció de formes que realitza Valor en aquells casos en
què hi ha polimorfisme:
a) D’acord amb els altres gramàtics valencians, només dóna
les formes amb velars de casos com córrer, créixer o pertànyer,
pel fet de ser les clàssiques (cf. §§ 5.2 i 5.4) i les pròpies del
valencià general: córrec-córrega, etc.
b) Per les mateixes raons, també presenta com a formes úniques
les variants no velaritzades del present de subjuntiu de
19 Concretament, en les persones 4 i
5 del present de subjuntiu (beguem, begueu),
en totes les persones del passat
simple excepte en la 1 (begueres, begué,
beguérem...) i en l’imperfet de subjuntiu
(begués -era, beguesses -era...).
20 Sobre aquest punt, vegeu Wheeler
(2007: 47-52, 132-136) i Pérez
Saldanya (1998: 83-84).
Enric Valor. El valor de les paraules { 137

saber i cabre: sàpia i càpia (cf. § 5.4). Amb aquesta opció, Valor
manté el criteri adoptat per Giner (1933: 223) i Salvador
(1949: 135) però és més restrictiu que Sanchis Guarner (1950:
160), que considera que les formes velars de cabre (càpiga) eren
«admissibles en la llengua literària».
c) En el cas del verb escriure (cf. § 5.1), admet tant les formes
velaritzades (d’acord amb l’ús valencià) i les no velaritzades
(d’acord amb l’ús clàssic mantingut en certs parlars) del perfet
simple i l’imperfet de subjuntiu, però amb una formulació una
mica sorprenent, ja que prioritza les formes no velaritzades en
el perfet simple (escriví-gué) i les velaritzades en l’imperfet de
subjuntiu (escrigués-era i només en nota escrivís).
d) D’acord amb l’ús valencià, dóna com a preferible la forma
no velaritzada de les persones 2 i 4 de l’imperatiu de estar quan
s’usa com a pronominal: {estigues / estigueu} quiets però {està-te
/ esteu-vos} quiets. No adopta, tanmateix, el mateix criteri en el
cas del verb dir que també presenta en valencià una alternança
semblant en la persona 2: Digues, què vols? però Dis-li la veritat
(Segarra 1999: 39).
e) D’acord també amb l’ús valencià, accepta les formes velaritzades,
en general com a opció única, en els verbs de la
tercera conjugació eixir, obrir i omplir: en tots tres en la primera
persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu
(isc-isca, òbric-òbriga, òmplic-òmpliga) i en el primer també en
l’imperfet de subjuntiu (isqués -era) i el perfet simple (però ara
en alternança amb la forma no velaritzada: isqué/eixí). En el
reconeixement d’aquestes formes velaritzades segueix el mateix
criteri que Salvador (1949: 136) i Sanchis Guarner (1950:
173), encara que aquests incloïen alguna forma més no acceptada
per Valor. 21
f) D’acord amb la tradició gramatical posterior a la codificació
fabriana, no accepta cap de les variants velaritzades delimitades
en el § 5.5 (els gerundis velaritzats tipus beguent, les persones
4 i 5 d’indicatiu igualades a les de subjuntiu tipus beguem, begueu,
etc.). Tot i amb això, en algun moment es plantejà la
possibilitat de modificar aquest criteri en relació als verbs purs
de la tercera conjugació del tipus cosir, com ja apuntà Casanova
(1996: 41).
Pel que fa a aquest darrer aspecte, Valor considerà la possibilitat
d’acceptar les formes velaritzades en els verbs que l’admetien
sense alterar la forma del radical. 22 Quines raons expliquen
el rebuig inicial d’aquestes formes i el replantejament posterior
del seu estatus? El rebuig inicial, ja ho hem comentat, s’ha
d’inscriure en la tradició gramatical posterior a la codificació
fabriana, que no admet com a literàries les formes innovadores
consignades en el § 5.5. En el cas concret que estem analitzant,
les raons que poden justificar aquesta concepció són diverses.
En primer lloc, el fet que es tracta d’un fenomen circumscrit
a un únic parlar i que introdueix formes allunyades de les més
generals. En segon lloc, el fet que converteix en irregulars verbs
que són regulars o que tenen un comportament regular pel
138
que fa a la consonant final del radical. En tercer lloc, el fet que
les solucions no sempre són unitàries (i conviuen formes del
tipus lligga amb velar sonora i llixca amb velar sorda) ni s’ha
consumat en tots els verbs. Per contra, les raons que pogueren
dur Valor a replantejar-se el tema segurament estan relacionades
amb el fet que es tracta d’un fenomen intern de la llengua,
que té una forta extensió en valencià i evita el sincretisme entre
les persones 1 i 3 del present d’indicatiu, factor ja adduït per
Giner (1933: 249-252).
Conclusions
L’obra gramatical i lexicogràfica d’Enric Valor ha tingut una
incidència cabdal en el procés de difusió i consolidació de la
norma en terres valencianes, i dins del corpus de Valor, la Flexió
ocupa un lloc privilegiat. La Flexió es va publicar en un
moment en què la llengua es generalitzava en l’ensenyament
i assolia nous espais públics que feien imprescindibles obres
com aquesta. L’oportunitat del moment en què va aparéixer
explica, en part, que es convertís en un èxit de vendes. Però
aquesta oportunitat no és l’únic factor que va contribuir a la
seua difusió. També va ser decisiu el fet que siga una obra útil
i pràctica, fàcil de manejar, que tracta de resoldre els dubtes
dels usuaris valencians oferint solucions equilibrades: solu-
cions que combinen la fidelitat a la normativa fabriana amb
el coneixement profund de la realitat lingüística valenciana i
que s’avaluen a la llum dels grans autors clàssics. Aquestes, de
fet, són les tres bases sobre les quals es basteix tota l’obra gramatical
de l’escriptor castallut i a partir de les quals s’expliquen
les opcions que va adoptar i que va promoure en La flexió verbal.
En l’actualitat, s’ha produït, en algun punt concret, una
inversió de les opcions proposades inicialment per Valor. Ens
referim, concretament, als imperfets de subjuntiu en -ra (majoritaris
en l’actualitat respecte a les formes en -s) i als incoatius
en -isc (també majoritaris respecte als paral·lels en -esc). En la
resta de casos, les seues opcions continuen mantenint plena
vigència i vitalitat, perquè les bases de què parteixen continuen
sent igualment vigents i vàlides: la convergència amb la
resta de la llengua, sobretot amb el model formal de referència
fabrià, basant-se en solucions valencianes, però decantant-se
per les formes més integradores avalades pels autors valencians
clàssics.
21 En el cas de Sanchis Guarner
(1950: 179-181), oigc-oigca (de oir),
primàries respecte a oig-oja, i morcmorga
(de morir), secundàries respecte
a muir-muira. En el cas de Salvador
(1950: 137), només la secundària morc.
22 D’acord amb això, quedarien exclosos
verbs com ajupir, mentir, sentir,
sortir o vestir i, per a un verb com
cosir, afectaria les formes següents: jo
cusc; jo cusga, tu cusgues, ell(a) cusga,
ell(e)s cusguen.21 En el cas de Sanchis
Guarner (1950: 179-181), oigc-oigca
(de oir), primàries respecte a oig-oja, i
morc-morga (de morir), secundàries respecte
a muir-muira. En el cas de Salvador
(1950: 137), només la secundària
morc.

Bibliografia
Alcover, Antoni Maria - Borja Moll, Francesc de (1929-1933):
«La flexió verbal en els dialectes catalans», Anuari de l’Oficina Romànica
de Lingüística i Literatura 2 (1929), pp. 73-184; 3 (1930),
pp. 73-168; 4 (1932), pp. 9-104; 5 (1933), pp. 9-72.
— Borja Moll, Francesc de (1930-1962): Diccionari Català-Valencià-Balear,
Palma de Mallorca, Editorial Moll, 10 vols.
Bonet, Sebastià (2000): Les gramàtiques normatives valencianes i
balears del segle XX, València, Publicacions de la Universitat de
València.
Cantavella, Rosanna (1984): «Els incoatius a l’Espill», Miscel·lània
Sanchis Guarner, vol. i, València, Publicacions de la Universitat
de València, pp. 59-63.
Casanova, Emili (1992): «El català dins la Romània: a propòsit del
doblet incoatiu esc/isc», dins Actas do XIX Congreso Internacional
de Lingüística e Filoloxia Románicas, A Coruña, pp. 293-315.
— (1996): «Una proposta inèdita de Flexió Verbal de Josep Giner i
dels escriptors valencians de 1984», Alba: revista d’estudis comarcals
de la Vall d’Albaida 19, pp. 39-56.
— (2002): «Enric Valor, lexicògraf, salvador de lèxic i etimòleg», dins
Casanova, Emili, Ramon Mora i Josep Sanchis (eds.) (2002),
pp. 189-224.
— (2002): Mora, Ramon – Sanchis, Josep (eds.) (2002): Enric Valor,
un home de poble, València, Denes.
Climent Martínez, Daniel (2002): «Enric Valor i la llengua literària»,
dins Casanova, Emili, Ramon Mora i Josep Sanchis
(eds.) (2002), pp. 51-62.
Colomina, Jordi (1999): «El valencià popular i col·loquial en l’obra
narrativa d’Enric Valor», dins Salvador, Vicent i Lawick, Heike
van (eds.) (1999), pp. 165-177.
Fabra, Pompeu (1918): Gramàtica catalana, Barcelona, Institut
d’Estudis catalans. [Citem per l’edició 7ª de 1933, que conté
esmenes importants respecte a la 1ª.]
Fullana, Lluís (1915): Gramàtica elemental de la llengua valenciana,
València. Establiment tipogràfic Doménech.
Giner, Josep (1933): La conjugació dels verbs en valencià, Castelló,
Societat Castellonenca de Cultura. [Citem per l’edició de
Ferrando, Antoni i Santi Cortés (1998): Josep Giner i Marco,
Obra filològica (1931-1991). Denes. València.]
Mascaró, Joan (1985): Morfologia, Barcelona, Enciclopèdia catalana.
Monferrer, Joan R. (1999): «Enric Valor, referit especialment al
País Valencià», dins Salvador, Vicent i Lawick, Heike van (eds.)
(1999), pp. 53-71.
Montoya Abat, Brauli (1999): “La contribució d’Enric Valor a la
llengua i la literatura del País Valencià”, dins Salvador, Vicent i
Heike van Lawick (eds.) (1999), pp. 347-356.
Perea, Maria Pilar (1999): La flexió verbal en els dialectes catalans
d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. Compleció i ordenació, Barcelona,
Institut d’Estudis Catalans, 2 vol.
Pérez Saldanya, Manuel (1998): Del llatí al català. Morfosintaxi
verbal històrica, València, Publicacions de la Universitat de València.
— Rigau, Gemma – Solà, Joan (2010): «La gramàtica de Pompeu
Fabra de 1918/1933», Pompeu Fabra, Obres completes, vol. vi,
Barcelona, Edicions 62, pp. 13-133.
Pitarch, Vicent (2002): «Enric Valor: la percepció de la llengua»,
dins Casanova, Emili, Mora, Ramon i Sanchis, Josep (eds.)
(2002), pp. 243-250.
Salvador, Carles (1959): Gramàtica valenciana, València, Lo Rat-
Penat.
Salvador, Vicent – Lawick, Heike van (eds.) (1999): Valoriana. Estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló, Publicacions de la Universitat
de Castelló.
Sanchis Guarner, Manuel (1950) Gramàtica Valenciana. València.
Editorial Torre. [Citem per l’edició d’Antoni Ferrando (1993).
Barcelona. Altafulla.]
Saragossà. Abelard (2002): «Introducció a l’aportació gramatical
d’Enric Valor», dins Casanova, Emili, Mora, Ramon i Sanchis,
Josep (eds.) (2002), pp. 147-173.
Segarra. Mila (1999): «Enric Valor i la llengua normativa», dins
Salvador, Vicent - Lawick, Heike van (eds.) (1999), pp. 27-51.
Simbor. Vicent (1983): Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva,
València, Diputació Provincial de València.
Valor, Enric (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment
al País Valencià, Valencia, Eliseu Climent.
— (1983): La flexió verbal, València, Eliseu Climent.
Wheeler, Max W. (2007): Morfologia i fonologia catalana i romànica:
estudis diacrònics, València / Barcelona, Institut Interuniversitari
de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Corpus
Agramont, Regiment: Jacme d’Agramont, Regiment de Preservació de
la Pestilència. A cura de Joan Veny. Lleida. Universitat de Lleida
/ Enciclopèdia Catalana, 1998.
Albalat: Rafael Fresquet Fayos, Vint processos criminals d’Albalat de
la Ribera (1611-1666). Albalat de la Ribera. Ajuntament d’Albalat
de la Ribera, 1997.
Corella, Proses: Josep Lluís Martos, Les proses mitològiques de Joan
Roís de Corella. València / Barcelona. Institut Interuniversitari de
Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
2001.
Constitucions: Les Constitucions del convent de Sant Josep de València
(segle XVI). A cura de Joan Fuster. València. Publicacions de la
Universitat de València.
Empúries: Philip Rassico, «Les ordinacions de Bans del Comtat
d’Empúries», El català antic. Girona. CCG edicions, 2006, pp.
422-430.
Gandia: El Manual de Consells de Gandia a la fi del segle XV. A cura
de Vicent Olaso. València. Publicacions de la Universitat de
València.
Lleida: Josep Lladosa i Pujol, L’estudi General de Lleida del 1430 al
1524. Barcelona. Institut d’Estudis Catalans, 1970.
Lletres: Elies Serra i Ràfols, «Cinc lletres privades catalanes del segle
Enric Valor. El valor de les paraules { 139

xiv», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Barcelona.
Institut d’Estudis Catalans, 1952, pp. 25-31.
Manual: El primer manual de consells de la ciutat de València (1306-
1326). A cura de Vicent Anyó Garcia. València. Ajuntament
de València, 2001.
Martorell, Tirant: Joanot Martorell, Tirant lo Blanch. A cura d’Albert
Hauf. València. Tirant lo Blanch, 2005.
Metge, Somni: Bernat Metge, Lo somni. A cura de Stefano Maria
Cingolani. Barcelona. Barcino, 2006.
Mostassaf de Mallorca: Antonio Pons, Libre del Mostassaf de Mallorca.
Mallorca. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1949.
Porcar, Dietari: Josep Lozano Lerma, El dietari de Mossén Porcar
(1585-1629). Estudi i edició. Universitat de València. Tesi doctoral,
2008.
Roig, Spill: Jaume Roig, Spill, vol. ii. A cura d’Anna Isabel Peirats.
València. Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2010.
Sent Soví: Llibre de Sent Soví, Llibre de totes maneres de potatges
de menjar, Llibre de totes maneres de confits. A cura de Rudolf
Grewe, amb la revisió per Amadeu-J. Soberanas i Joan Santanach
(Llibre de Sent Soví, Llibre de totes maneres de potatges de
menjar), i de Joan Santanach (Llibre de totes maneres de confits).
Barcelona. Barcino, 2004.
Vides: Vides de Sants Rosselloneses, vol. ii. A cura de Charlotte S. Maneikis
Kniazzeh i Edward J. Neugaard. Barcelona. Fundació
Salvador Vives Casajuana, 1977.
140

El valencià d’Enric Valor representa un model de llengua cada
volta més minoritari al País Valencià. Als deu anys de la mort
d’Enric Valor trobem a faltar aquell valencià arrelat a la terra i
sense intromissions castellanes amb què ens regalava les oïdes
l’escriptor i gramàtic de Castalla. Personalment, vaig tenir la
sort de conéixer-lo, sentir-lo parlar i, allò més important per
als qui venim darrere d’ell, enregistrar-li la veu. 1 Aquesta base
sonora (estudiada en treballs anteriors al present) 2 constituïx
el fonament que justifica les recomanacions de normativa
fonètica contingudes en les gramàtiques valorianes, les quals
s’erigiran en punt de partida de les línies que seguiran.
No és la primera volta que escric sobre aquest tema (Montoya
1996; 1997; 1999: 353-355; 2002), motiu pel qual el lector
ja disposa d’una informació prèvia sobre la manera com el
nostre autor aboca la genuïnitat de la seua parla autòctona
damunt les seues obres gramaticals. En els meus treballs anteriors
també es poden contrastar les propostes d’estàndard fonè-
tic que fa Valor amb les dels gramàtics valencians que, com
ell, publiquen els seus tractats durant la segona meitat del segle
xx. Atés, però, que els estudis valorians de qui signa aquestes
ratlles es troben dispersos en diferents publicacions i que
el propòsit del present volum és que el lector puga disposar
d’un accés còmode a tot allò que s’ha investigat i sabem sobre
Enric Valor, he seleccionat els continguts de més interès i els
he completat amb les obres normatives valencianes aparegudes
en el primer decenni del segle xxi (Guia d’usos lingüístics
2002; DOPV 2006; GNV 2006; Saborit 2009). Això ens permetrà
fer una projecció del model de llengua que proposava
el gramàtic Valor cap al present i adonar-nos fins a quin punt
es manté vigent en la normativa lingüística valenciana actual.
_El valencià d’Enric Valor: una llengua oral
viva i culta per al segle XXI
Brauli Montoya Abat / Universitat d’Alacant · IEC
Com he insinuat adés, el punt de partida d’Enric Valor era
una pronúncia incontaminada, mamada del bo i millor de
la geografia valenciana: sa mare havia nascut a Dénia (la
Marina Alta), son pare, a Penàguila (l’Alcoià), i ell s’havia
criat a Castalla, a la mateixa comarca presidida per Alcoi. A
això cal afegir els anys passats pel pare estudiant a Barcelona,
on la seua llengua col·loquial es va impregnar dels usos
cultes que no es trobaven al País Valencià. Les classes del
deixeble valencià de Pompeu Fabra, Josep Giner, acabarien
d’arredonir el model de llengua valorià, que s’enfortiria amb
els ensenyaments i els consells de lingüistes com Manuel
Sanchis Guarner o Francesc Ferrer Pastor. A partir d’ací, el
caràcter altament disciplinat de Valor faria la resta, i en pocs
anys, produiria un corpus gramatical consistent que va assolir
una gran difusió per als paràmetres de l’època. Així, entre
el 1966 i el 1973, en què es publiquen les seues tres primeres
obres gramaticals, es pot dir que Valor forma tota una generació
de valencians en el conreu d’una llengua culta i viva
que els aprenents, al seu torn, s’encarregarien de difondre
més tard, quan l’ensenyament de la llengua esdevé, primer,
1 L’enregistrament, d’una hora de
durada, el vaig fer el 5 de juliol de
1993, al seu despatx de València, al
carrer Martínez Aloy. (La gravació
està digitalitzada i dipositada a la Biblioteca
Enric Valor d’Alacant, igual
que d’altres arxius de so i vídeo corresponents
al nostre homenatjat, que
també he utilitzat per aquest treball.)
Un any i mig després, el 10 de gener
de 1995, el vaig tornar a visitar, però
em vaig limitar a prendre notes de la
seua parla. L’última volta que vaig
anar a veure’l va ser el 2 d’abril de
1998, a ca son fill (Enric Valor Hernández),
i encara que li va tremolar
la mà a l’hora de dedicar-me La idea
de l’emigrant i Paraula de la terra, la
seua veu es va mostrar ben ferma
amb el mateix valencià, viu i culte,
d’anteriors ocasions.
2 Montoya (1996; 1997).
Enric Valor. El valor de les paraules { 141

Enric Valor, Curso de lengua valenciana
(València: Fermar, 1966)
Enric Valor, Millorem el llenguatge
(València: Gorg, 1971)
Portada del Curso medio de gramática catalana
referida especialmente al País Valenciano
(València: Gorg, 1973)
142

permés, i després, oficial. Vegem quines són aquestes obres
fonamentals:
Curso de lengua valenciana (1966)
Millorem el llenguatge (1971)
Curso medio de gramática catalana referida
especialmente al País Valenciano (1973)
Cadascun d’aquests treballs representa una etapa en el progrés
de Valor com a gramàtic normativista, però també una
evolució, com es pot observar pels títols, en la percepció del
moviment valencianista sobre els noms de la llengua. En realitat,
la dedicació de Valor a la llengua normativa es prolonga
després del període assenyalat perquè aquestes tres primeres
obres coneixen diverses reedicions, una traducció (Curs mitjà
de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià,
1977) 3 i, finalment, el que podem considerar el seu best seller,
La flexió verbal (1983), encara ara en procés de reimpressió.
La culminació de l’obra gramatical de Valor vindrà simbolitzada
pel seu nomenament com a membre corresponent de
la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 1986.
Passem, doncs, a analitzar els punts principals de la pronúncia
normativa valenciana segons Valor, que pren com a base
el seu parlar nadiu i l’aprenentatge culte de la llengua que rep,
i contrastem-los amb el tractament que els donen els altres
gramàtics.
Les vocals mitjanes obertes ( - -)
El nostre gramàtic és ben conscient que la castellanització
pot fer minvar i aplegar a esvair la diferència d’obertura, inexistent
en castellà, entre les vocals mitjanes del valencià. Per
això ell ens recorda sempre en els seus tractats gramaticals
quines sèries lèxiques s’han d’articular amb una mena i l’altra
de vocals, així com els parells mínims que es produïxen per
aquesta raó. Valor procura aportar exemples, sobretot, dels
mots que poden resultar dubtosos perquè han patit la intromissió
culta del castellà.
En el cas de l’oposició al si de les vocals anteriors
erm, cérvol o repte, amb [ que contrastarien,
amb altres com zero, terç o verb, amb [. En
el cas de les vocals posteriors, pou,
fórmula o mot, amb [, i com a oposició, aporta exemples
com ara doncs, veloç o xarop, amb . Quant als parells mínims,
els exemplifica en el cas de les vocals posteriors, 4 amb
ros, pronunciada amb [ quan es referix al color del cabell,
i ros, 5 amb , quan significa rosada. L’exemplificació més
detallada es fa present en el Curs mitjà... (Valor 1977) i en
la Flexió verbal (Valor 1983), el nostre autor no s’oblida mai
de concretar si són obertes o tancades les vocals rizotòniques.
Convé no oblidar que els escassos diccionaris que inclouen
la pronúncia en notació fonètica, només transcriuen els infinitius
de cada verb i aquests, fora dels que tenen accentuació
plana en la segona conjugació, per mor de la regla de reducció
vocàlica, no ens il·lustren sobre la vocal rizotònica. 6
En les gramàtiques anteriors i coetànies de les de Valor no
notem aquesta preocupació per l’ensenyament de la diferència
fonològica entre les vocals mitjanes tancades i obertes. En
canvi, en els tractats normatius posteriors hom creu sempre
necessari dir als valencians que cal distingir clarament aquestes
parelles vocàliques (Ferrando 1990: 53; Mollà 1990: 87).
En aquest sentit, són útils les tipologies que presenta Lacreu
(1990: 28-31) de mots amb[, semblantment a la manera
en què ho trobem als llibres de Valor. Aquesta presència
seria simptomàtica del grau de castellanització que patix el
valencià actualment i, concretament, en aquest apartat de la
pronunciació, en què afecta el subsistema vocàlic tònic, base
de la regla de reducció vocàlica, característica de tot el català.
La preocupació que véiem en el nostre gramàtic per determinar
sempre el grau d’obertura de les vocals mitjanes en
els seus tractats gramaticals (des del 1966) devia respondre
a una detecció primerenca d’aquest canvi a les grans àrees
urbanes valencianes, on Enric Valor s’havia traslladat a viure
des de la seua Castalla natal, cosa que li hauria permés el
contrast de les pronunciacions rurals i urbanes.
Com podem comprovar hui, aquesta reducció en l’inventari
fonològic prové dels grups de valencians descendents de pares
catalanoparlants que, havent estat pujats en castellà, actualitzen
amb restriccions una llengua molt escoltada, però
molt poc parlada. No es pot negar l’origen geogràfic del fenomen
a les ciutats de València i Alacant (Montoya 2000) i
l’expansió posterior a tot el País, incloent-hi ja sectors de la
població amb el valencià com a primera llengua, que podrien
neutralitzar les vocals mitjanes obertes i tancades d’una manera
variable en alguns sectors del vocabulari.
Les observacions dels estudis normatius més recents seguixen
en aquesta línia. L’obra emblemàtica de l’Institut Interuniversitari
de Filologia Valenciana, la Guia (2002), després
d’exemplificar les vocals obertes (hivern, cel, sentència; dona,
porta, arròs), mostra la consciència entre els gramàtics actuals
del perill de pèrdua de la distinció:
la majoria dels parlants perceben la distinció entre la […]
oberta […] i la tancada […] un tret clarament definidor de
la llengua. Un parlant […] si no estableix una clara distin-
3 A diferència de l’original castellà,
aquesta traducció ha conegut set edicions
fins a l’any 1999.
4 En valencià, el membre obert de
la parella de vocals posteriors ([]) té
més freqüència que el mateix membre
de la parella de vocals anteriors ([])
(Montoya 1998: 77).
5 Potser caldria recomanar la inclusió
d’un accent diacrític per a distingir
gràficament aquest parell.
6 El Diccionari ortogràfic i de pronúncia
del valencià (DOPV: 2006) sí
que inclou la transcripció d’aquestes
vocals.
Enric Valor. El valor de les paraules { 143

144
Acadèmia Valenciana de la Llengua,
Gramàtica normativa valenciana
(València, 2006)
Portada del Diccionari ortogràfic
i de pronunciació del valencià
de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
(València, 2006)
ció […] el seu parlar sonarà poc genuí […] dificultat en els
nous aprenents de la llengua […] pèrdua de l’oposició […]
sectors urbans […] i […] entre els parlants més joves (Guia
2002: 37).
Amb l’objectiu de corregir aquesta tendència, la Guia (pp.
38-39) hi dedica un quadre a doble plana molt complet per
a orientar-ne l’ús.
L’altra obra emblemàtica del corpus que manegem, la Gramàtica
normativa valenciana, de l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua (GNV), 7 comença també per l’exemplificació de les
vocals obertes (mel, rètol; cor, òbila), tot seguit inclou també
unes orientacions per a un ús correcte i, per últim, afig una
observació similar a la de la Guia, això sí, d’una manera més
escarida:
l’oposició entre les vocals obertes [ i les tancades
[és un tret distintiu que permet diferenciar el significat
d’algunes paraules: dona […] dóna […] [que] és una
característica general de la nostra llengua [per tant] és convenient
donar unes orientacions (GNV: 21-23).
L’únic estudi normatiu (i el més recent) dedicat monogràficament
al nivell fonètic és el de Saborit (2009) 8 . Aquest autor
afirma: «El repartiment dels fonemes [ és una de les
característiques més peculiars de la nostra llengua» (p. 31). Per
això considera:
totalment inadmissible el tancament de /, [que atribuïx
a] persones que no tenen el valencià com a llengua materna
o jóvens que estan fortament influïts pel castellà […]
[perquè es tracta d’un] acostament indiscriminat cap a la fonètica
castellana. (p. 39).
Saborit (2009: 41-42) acaba donant instruccions similars als
dos anteriors treballs per a garantir una producció articulatòria
ben diferenciada de les dues vocals.
Aquests tres estudis més recents que acabem d’examinar
no s’ocupen només de la diferència en el grau d’obertura
de les vocals mitjanes, sinó que també toquen altres temes
connexos, cosa que no havia fet Valor, però sí els tractats
gramaticals posteriors, que aborden dos temes nous: l’acceptabilitat
normativa de les harmonies vocàliques (verda:
[;sogra:) i la regulació dels accents gràfics
sobre les e tancades. 9 Quant al primer tema, Lacreu (1990) i
Mollà (1990: 92) condemnen l’harmonia:
Cal reservar […] a nivells informals les assimilacions fonètiques
de la a final (Lacreu 1990: 33).
Convé evitar l’articulació de la vocal final segons el timbre
de la vocal tònica (Mollà 1990: 92).

La Guia (2002: 42) diu que «és preferible la pronúncia sense
harmonia vocàlica» i l’exclou dels «registres més formals», i la
GNV (2006: 25) la reclou als «àmbits territorials en què són
pròpies». Saborit (2009), encara que comença mostrant-se favorable
a fomentar tant les harmonies com les oscil·lacions vocàliques
que presenta la /-a/ final en algunes comarques —atés
que el contrari significaria castellanització (p. 36)— acaba també
excloent aquests dos fenòmens de l’estàndard oral (p. 38).
Pel que fa a l’accent gràfic agut (´) sobre les e tancades del
valencià que en l’ortografia fabriana es dictamina que ha de
ser greu (alè, francès, comprès, etc.), ja no hi ha la mateixa unanimitat.
La Guia (2002: 38-41) recomana l’accent agut per
a l’ensenyament escolar (amb les excepcions de què, perquè i
València, habituals en la tradició gràfica valenciana) i l’accent
greu per als «textos que s’adrecen al conjunt del domini lingüís-
tic» (la Guia no explica en quin moment caldrà ensenyar als
jóvens que els accents aguts no aprofiten per a elaborar textos
que no siguen estrictament valencians). La GNV (2006:
47-48) dóna prioritat a l’accentuació aguda —amb la mateixa
excepcionalitat que assenyala la Guia— i admet, secundàriament,
l’ús dels accents greus d’acord amb la norma fabriana.
Enfront d’aquestes posicions contemporitzadores amb una i
altra norma d’accentuació gràfica, Saborit (2009: 40) es mostra
totalment contrari a «l’accentuació oriental» perquè «no
afavorix gens l’assimilació de la distinció de les vocals obertes
i tancades». També enfront, però a l’extrem contrari, es troben
els Criteris lingüístics per als usos institucionals de les universitats
valencianes (2005: 19-21), que es decanten pel «sistema
d’accentuació general», que s’exemplifica, d’una manera prou
exhaustiva, amb casos com «anglès, francès, permès, compromès,
cortès. […] cinquè […] cafè […] aprèn […] conèixer […] fèiem
[…]», etc.
Les consonants oclusives
Del fonema /b/, Valor (1977) proposa l’articulació del seu allòfon
oclusiu, [], entre vocals, tal com és propi del valencià
tradicional (cabàs: [], abella: [], etc.) i en perjudici
de l’al·lòfon aproximant, [], generalitzat arreu del català:
«En el llenguatge culte s’ha de pronunciar sempre totalment
oclusiva» (p. 21). Darrere d’aquesta proposta hi ha el desig
d’ajudar a mantenir la distància entre el fonema /v/, labiodental,
en mots com vi, i el fonema /b/, bilabial, en mots com
bo, «per més arrelada que estiga la seua confusió» (p. 24). La
gramàtica de Sanchis Guarner (1950: 83) també propugna
la conservació d’aquesta distinció en «la pronunciació culta
valenciana», però no implica en aquesta proposta l’ús de l’allòfon
[] en posició intervocàlica. Igualment fa la Guia (2002:
48), que troba:
preferible mantenir la distinció entre les dues consonants
d’acord amb la pronunciació tradicional i majoritària en
parlars valencians i baleàrics.
Mollà (1990: 95) també és partidari de la distinció, sempre
que als qui no la fan de natural, no els resulte «artificiosa i afectada».
La GNV (2006: 48) defensa com a «pròpia» la pronúncia
[b] de la /b/ intervocàlica, que permet marcar la distància
amb la /v/, però considera «acceptable en els àmbits territorials
en què els és pròpia» la no distinció. Saborit (2009: 60-65)
també es mostra totalment partidari de recuperar la distinció
b/v, però sense recomanar el manteniment de [b] en posició
intervocàlica i acceptant que es faça amb [].
Valor no entra en la qüestió de l’articulació o no del segon
element dels aplecs consonàntics en què hi ha una oclusiva
final (camp, molt, pont, fang, etc.); segurament no ho fa perquè,
globalment en català, és més habitual l’elisió que la pronunciació
completa, i també pel fet que, dins el mateix valencià
—especialment en el meridional interior, com és l’autòcton de
Valor— també s’elidix la segona consonant. Conseqüentment
amb aquesta idea, Mollà (1990: 94) dóna igualitàriament la
doble opció: pronunciació dels dos elements o elisió del segon.
En canvi, Lacreu (1990: 40) apunta com a preferent la
pronunciació completa dels aplecs finals i relega l’elisió de la
segona consonant a la categoria d’admissible. Així mateix es
manifesten els tractats més recents, que recomanen la pronúncia
d’ambdues consonants, «tal com es fa en la major part de
parlars valencians i baleàrics» (Guia 2002: 48), o mostren alguna
condescendència en considerar «acceptable [l’emmudiment
de la segona consonant] en els àmbits territorials que els és
propi» (GNV 2006: 28), però:
En l’estàndard oral valencià és molt recomanable el manteniment
de les oclusives sordes (Guia: 54).
No és recomanable en el valencià estàndard l’elisió de la -t
en posició final de certes paraules en contacte amb la vocal
inicial de la paraula següent: quant és, vint hòmens, sant Antoni
(GNV: 32).
Les consonants sibilants (alveolars i palatals)
Aquesta mena de consonants agrupen els dos tipus en què el
valencià ha produït el canvi fonètic més important de la seua
història, el que és conegut com a apitxat, i que consistix en
l’ensordiment de dos sons sibilants sonors: el de l’alveolar fricatiu
[], que es realitza [], i el del palatal africat [], que
té lloc com a []. Curiosament, les gramàtiques normatives
7 El DOPV i la GNV repetixen punt
per punt el mateix apartat ortològic
introductori. Utilitzaré el de la GNV,
que és lleugerament posterior (setembre
de 2006).
8 És curiós que Josep Saborit, a pesar
d’haver manllevat el títol del seu
llibre, Millorem la pronúncia, d’una de
les obres més conegudes d’Enric Valor,
Millorem el llenguatge, no esmenta mai
l’autor que homenatgem en el present
volum.
9 Valor (1977: 33, n. 2) es mostra
partidari d’usar l’accentuació gràfica
fabriana a través d’una norma que
dóna de passada i dels exemples que hi
veiem: cinquè, aprèn, conèixer, etc.
Enric Valor. El valor de les paraules { 145

valencianes hi dediquen poc espai i ho fan, sobretot, per a condemnar
aquests ensordiments. Així és com actua Valor, qui, a
més, dóna una major importància a l’ensordiment de [] que
de []: del primer s’ocupa en el cos del text i el caracteritza
en dos contextos, el de l’interior de les unitats lèxiques (camisa,
pésol) i el dels enllaços intervocàlics en frontera de mot (dos
amics, tres hores); del segon ensordiment, en canvi, es limita a
assenyalar en nota a peu de pàgina (Valor 1966: 23):
146
La g […]. El ensordecimiento que practica el habla popular
de Valencia y su comarca es dialectal y debe evitarse.
Realment, els efectes de la desaparició del so [] 10 en català
són molt més pertorbadors sobre el sistema fonètic que no els
que puga causar [] perquè la freqüència del primer és molt
major que la del segon. Sobre un text oral pronunciat per un
parlant valencià no apitxat (reproduït a Montoya 1989: 73-
76), [] assolix el 4% de les ocurrències entre totes les consonants,
mentre que les voltes que apareix [] es reduïxen a un
imperceptible 0,4%. Cal tenir en compte, com mostra Valor
a través de l’exemplificació que fa servir, que [] compareix
no sols en mots individuals (camisa, pésol), on, al capdavall,
un parlant no apitxat pot reconstruir, a partir de la resta de la
unitat lèxica que ha sentit a un apitxat ([], []), la
paraula que ell diria ([], []), sinó que el so []
fa acte de presència també en els enllaços entre unes paraules
i altres en el context del discurs (dos amics, tres hores), on la
reconstrucció és més difícil perquè el parlant no apitxat no
disposa d’un repertori de seqüències fòniques resultat del contacte
entre mots amb una [] com a element que en marca la
frontera ([], []).
De la mateixa manera que el tractament que fa Valor, en una
gramàtica normativa de dimensions reduïdes, Mira (1974) dedica
unes ratlles breus a advertir els seus lectors de la confusió
entre la s sorda i la s sonora:
A les comarques centrals del País Valencià [on] no fan aquesta
diferència i, per tant, llur pronúncia en aquest punt és incorrecta
(p. 28).
Tanmateix, Mira (1974) no esmenta cap ensordiment quan
parla de les grafies g/j i tg/tj (pp. 30-31). En canvi, Sanchis
Guarner (1950) sí que dedica un espai equivalent a parlar de
tots dos ensordiments, primer per a descriure’n l’extensió sobre
el mapa i després per a desaconsellar-los als seus lectors:
Convindria molt, però, que en la pronunciació valenciana
culta, procuren els nadius de totes eixes comarques avesar-se
a practicar regularment la distinció entre s (s) sorda i s sonora
(z) (p. 85).
Cal bandejar de la pronunciació culta est empobriment de
la fonètica valenciana i esforçar-se a mantenir la distinció en-
tre x i tx sordes i j i tj sonores (94-95).
En conseqüència amb aquesta presentació, tant la Guia com
la GNV dediquen un espai equivalent per a un ensordiment
i l’altre, per bé que amb una exemplificació més ajustada a la
realitat lingüística per part de la Guia:
En el parlar de les comarques centrals valencianes […] es
pronuncien amb [] mots com ara metge i pluja, amb []
mots com ara dotze i atzucac, i amb [] mots com ara casa i
zero […] Aquest tipus d’ensordiment […] no és recomanable
en l’estàndard oral (Guia 2002: 53).
No són recomanables en el valencià estàndard […] l’ensordiment
del so [z]: posar […] zero […] onze […] i l’ensordiment
del so []: gelat […] jugar […] fetge […] platja.
(GNV 2006: 29).
En canvi, altres gramàtics donen més importància a l’ensordiment
palatal que a l’alveolar. Són els casos de Lacreu (1990: 40,
42) i Mollà (1990: 95, 97), que prevenen d’una manera més
explícita els seus lectors davant l’ensordiment de les palatals que
del de les alveolars. I Saborit (2009), fins i tot, inclou l’apartat
que dedica al «valencià central […] o apitxat», que ocupa
deu pàgines (pp. 79-88), després d’haver estudiat «l’evolució
històrica del fonema //» (pp. 77-79), mentre que la referència
a l’ensordiment de // ocupa quatre línies de la pàgina 66.
Probablement, haja influït en aquests autors el fet que el terme
que s’usa per a designar aquesta fenomenologia, apitxat, prové
de l’ensordiment de la consonant [] del mot pitjar. 11 L’ús
d’aquest terme té un origen popular, com a prova potser que
els parlants perceben més aquest ensordiment ([]) que no pas
l’altre, tot i ser més freqüent aquest últim ([]), com hem vist. 12
Siga com siga, tant si destaquen més un ensordiment com l’altre,
absolutament tots els analistes del fenomen el consideren
reprovable des del punt de vista de la preceptiva lingüística.
Fins i tot en el cas de Saborit (2009), que, a pesar de dir primer
que no hem de menysprear el parlar apitxat (p. 84), acaba desaconsellant
els trets de l’apitxat:
No són recomanables els fenòmens següents: […] el parlar
apitxat o ensordiment de les sibilants sonores. (p. 106).
En la secció de les sibilants hi ha altres característiques de què
s’ocupen Valor i els altres gramàtics valencians. El sufix -itzar,
com en civilitzar, és pronunciat normalment [],
això és, amb [], però Valor considera que normativament cal
pronunciar []: []. Malgrat això, Sanchis Guarner
(1950: 116), Lacreu (1990: 41) i la Guia (2002: 51) troben
tan acceptable la pronúncia africada ([]) com la fricativa
([]). La resta de tractats gramaticals valencians recents, fan
una passa més en sentit contrari al de Valor, i opten només per
la variant amb [z]. Així, Mollà (1990: 96) desaconsella la que

és la forma preferent de la normativa catalana: 13
El dígraf tz del sufix -itzar s’ha de pronunciar sempre [z]
[…] [] i no [].
La GNV (2006: 29) dóna com a exclusiva del «valencià estàndard
[…] la pronunciació fricativa ([z]) del grup tz […] [analizár]»
sense ni tan sols fer cap esment a [dz]. Saborit (2009:
115-116) va encara més lluny:
la pronúncia valenciana normal del sufix -itzar és [z]. Les
pronúncies amb [dz] són estranyes. […] La pronúncia africada
[dz] […] no és desaconsellable, però cal no censurar en
cap cas l’articulació normal del valencià.
Pel que fa a l’elisió de la [] intervocàlica que practica el valencià
des d’antic en el sufix -esa (pobrea, bellea, etc.) i que
Sanchis Guarner (1950: 86) ja havia dit que podia acceptarse,
en temps de Valor ni es pren en consideració l’elisió i
es propugnen les formes generals catalanes (pobresa, bellesa,
etc.). Això no obstant, actualment, hom ha tornat a prendre
el fenomen en consideració. La Guia (2002: 51), però, ho fa
amb cura i establint-hi dos nivells:
És acceptable la pronúncia [] de vellesa […] [però] en els
registres formals […] convé evitar la caiguda de la s, que en
cap cas no ha de tenir repercussió gràfica.
En canvi, la GNV (2006: 29) fa una passa més cap a la recuperació
del sufix tradicional valencià (-ea) en igualar no sols els dos
nivells de registre oral que proposa la Guia sinó també la grafia:
Són pròpies […] la pronunciació o l’emmudiment de la s de
la terminació -esa: grandesa. […] Algunes d’estes paraules també
es poden representar gràficament amb la terminació -ea.
Quant a les sibilants palatals no incloses en la fenomenologia
de l’apitxat, hi ha un capítol on observem una discrepància
10 Naturalment, aquest so no desapareix
absolutament del sistema
dels parlants apitxats perquè aquests
el produïxen insconscientment com
un al·lòfon de // quan precedix una
consonant sonora (“És [] de foc”).
11 Del seu significat ‘prémer’, referit
a la major tensió dels òrgans articulatoris
per a pronunciar el correlat sord
de [], ço és, [] (Sanchis Guarner
1936: 45).
12 A pesar d’això, quan comença
a estendre’s el fenomen, entre els segles
xvi i xvii, segons Sanchis Guarner
(1936), els cronistes valencians
que deduïm que en fan referències,
al·ludixen a l’abundància de s del
«valencià», que sovint contrasta amb
el «català». Vegeu en l’antologia de
Climent (2003), els textos de Pere A.
Beuter (1546: 76), Gaspar Escolano
(1610: 92) o Joan Baptista Ballester
(1667: 88). És a dir, la percepció dels
primers anys de l’apitxat podia ser sobre
l’ensordiment de [], que devien
aplicar erròniament a tot el valencià, i
no sobre el de [], potser més tardà.
13 L’Institut d’Estudis Catalans,
encara que dóna com a forma normativa
[], admet per als parlars valencians
l’articulació amb [] (vegeu
Proposta 1990: 16).
Enric Valor, Curs mitjà de gramàtica
catalana referida especialment
al País Valencià (València: Eliseu
Climent, 1977)
Edició del 1999
de Millorem el llenguatge
(València: Eliseu Climent)
Portada del llibre de Josep Saborit
Millorem la pronúncia (València:
Publicacions de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua, 2009)
Portada de la Guia d’usos lingüístics.
Aspectes gramaticals de l’Institut
Interuniversitari de Filologia
Valenciana (València, 2002)
Enric Valor. El valor de les paraules { 147

fonamental entre les propostes normatives de Valor i la resta.
Per al gramàtic de Castalla la grafia i- que precedix la -x (corresponent
al so []) en exemples com cuixa o dibuix és millor
que no sone:
148
A Catalunya Oriental, les Balears i la part meridional del
País Valencià, la i del dígraf és muda. Tal pronúncia és la
clàssica i actualment la normal en la llengua literària. Tanmateix
és admissible la lleu sonància de la i que es practica a
Lleida, Tortosa, València, etc. (Valor 1971: 20).
En canvi, Sanchis Guarner (1950) afavorix la pronúncia amb
l’element semivocàlic previ (reixa [], fluix []) —que
utilitza sempre en les transcripcions fonètiques que considera
representatives de (tot) el valencià— mentre que l’articulació
monofonemàtica (sense semivocal) la relega a l’apartat de les
concessions amb aquestes paraules: «no es pot dir que la pronúncia
amb tal omissió siga incorrecta» (p. 93).
Cada posició davant aquest cas s’identifica, respectivament,
amb les pronúncies habituals de cada un dels dos gramàtics:
Enric Valor pronunciava, com correspon a la seua àrea geolectal,
[], i Sanchis Guarner, també d’acord amb el seu parlar
nadiu, feia []. A això se sumava la mentalitat més global de
tota la llengua que subjau a les gramàtiques valorianes i la més
estrictament valenciana de Sanchis Guarner. En aquest sentit,
Valor tenia en compte l’extensió dels trets lingüístics a tot el
domini lingüístic, mentre que Sanchis solia cenyir-se als trets
predominants al País Valencià. En el cas que ens ocupa [] predomina
en el conjunt del català, mentre que [j] és més present
a les terres valencianes.
Les posicions sobre aquest punt en les gramàtiques posteriors
a les de Valor i Sanchis Guarner, són més «provalencianes». Els
matisos van des de Mollà (1990: 97), la Guia (2002: 51) i Saborit
(2009: 68), que, sense valorar una norma més que l’altra,
descriuen primer la que predomina en valencià, amb semivocal
([]), i després, la més general en català i minoritària
en valencià ([]). Aquesta seria la postura que podríem dir
«neutra però des d’una perspectiva valenciana». En un punt
central hi hauria el parer de la GNV (2006: 25), que dóna
a entendre, sense dir-ho, que la forma normativa valenciana
consistix a pronunciar la semivocal, perquè considera com a
«acceptables» (tolerables):
en els àmbits territorials en què són pròpies [entre d’altres
realitzacions fonètiques] […] l’emmudiment de la i del grup
ix: caixa, conéixer, dibuixar.
Finalment, Lacreu (1990: 43) representaria la posició més allunyada
de la de Valor en considerar «preferible» l’articulació de
la semivocal [] abans del so [] i acceptar, només subsidiàriament,
l’emmudiment de la semivocal. 14
Les consonants laterals
Valor no es preocupa de la pronunciació de les consonant laterals;
segurament ell no percebia que la pronúncia tradicional
d’aquestes consonants correguera perill de castellanització. En
contrast amb això, els altres gramàtics sí que mostren preocupació
pel tema, especialment els que han publicat els seus
treballs els darrers anys, que és quan deduïm que han començat
a generalitzar-se els canvis castellanitzadors sobre aquestes
consonants. El primer a fer-ho és Lacreu (1990: 44), que remarca
la ressonància velar que caracteritza el nostre fonema //,
el qual ha de ser articulat [], especialment en final de síl·laba.
Per tant, Lacreu aconsella: «Cal procurar una pronúncia genuïna
d’aquest fonema lateral». Sobre la pronúncia geminada
d’aquesta mateixa consonant, Lacreu recomana als valencians
fer-la en situacions de formalitat però, alhora, procurar evitarla
si no els ha de resultar natural. Finalment, sobre el fonema
lateral palatal, //, propugna evitar-ne la confusió amb [],
això és, el ieisme, que també prové del castellà.
La Guia (2002: 53-54) també aconsella mantenir la ressonància
velar de [] (sol, pla): «No és recomanable la pronúncia sense
ressonància velar, coincident amb la castellana». Sobre la geminació,
recorda l’obligatorietat de fer-la en casos tradicionals
en valencià, com els de motle o vetlar, en què «es pronuncia l
doble o geminada». En canvi, la Guia es mostra més permissiva
en el cas de les geminades que ens han vingut per via culta:
És acceptable la pronunciació no geminada de la grafia l·l
[…] novel·la, il·lusió […] [però] és preferible la geminació.
Per últim, quan s’acosta a la lateral palatal, el manual de l’Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana és més estricte:
No és recomanable la pronunciació de la [] com a [j], que
es produeix per influència forana […] llum […] paella […]
coll […].
La GNV (2006: 30) mostra una gran permissivitat en l’apartat
de les laterals. Així, no diu res de la ressonància velar del fonema
/l/, que transcriu sempre [l], admet la pronunciació simple
del grup l·l en mots d’ascendència culta i dóna l’alternativa de
fer una pronunciació geminada o simple del grup tl (ametla,
guatla) «si bé és preferible la pronunciació geminada». Emperò,
no permet l’accés a la normativa del ieisme acastellanat de //:
llop, falla, etc.
Saborit (2009: 95) torna a reinvindicar la ressonància velar de
les l:
En un bon parlar valencià és absolutament normal i necessari
que la /l/ esdevinga velar []; la seua desvelarització és un
tret castellanitzant.

Saborit (2009: 115) recomana també les geminacions, especialment
en els casos tradicionals del valencià:
En el cas de tl convé fomentar l’ús de la [l:] geminada, però
podem admetre també la seua simplificació […] En el cas
dels cultismes que escrivim l·l per tradició etimològica, és
perfectament admissible el resultat històric amb [l] simple.
Si bé la pronúncia geminada de l·l no és desaconsellable […]
la dita geminada no existix ni ha existit mai, en la parla espontània
dels valencians […] [per tant] la seua introducció
té poques possibilitats d’èxit.
Quant al ieisme, Saborit (2009: 90-92) hi dedica uns quants
paràgrafs, atés que el considera:
un dels fenòmens fonètics més destacables del valencià actual
[…] és un fenomen greu, i no sols perquè s’emmarca
dins dels empobriments fònics causats pel castellà, sinó també
per les conseqüències pertorbadores que la innovació pot
desencadenar a curt termini.
La -r final
Valor (1977: 79), parlant de l’ortografia de la -r final, dóna
com a bona, normativament, la no articulació d’aquesta consonant
(s’entén que al costat de l’articulació):
Tots els infinitius no acabats en -re portaran -r final, fins i tot
quan tinguen adjunt un o més pronoms febles. Exemples:
anar, haver, fregir, córrer (encara que es pronuncien, legítimament
per ser ja una tradició molt antiga i viva en la major
part del domini idiomàtic nostrat, «anâ», «havê», «fregî»,
«corre») i anar-se’n, endur-se, endur-se’l, haver-la, fregir-lo, etc.
L’adverbi legítimament sembla una reivindicació valoriana davant
propostes normatives anteriors, com la de Sanchis Guarner
(1950: 88-89):
Convé conservar la -r final de paraula, que és un dels trets
característics de la pronúncia valenciana, puix que es conserva
en quasi tota la Regió, si bé desapareix a la Vall de Novelda
i a les viles d’Ibi i Pedreguer com també al Maestrat i
Morella, igual que ocorre al Principat de Catalunya i a les
Illes Balears.
Valor també devia estar pensant en Salvador (1951: 183, 190),
que valorava el tractament d’aquesta elisió al mateix nivell que
l’apitxament del centre del País Valencià i els qualificava, ambdós
trets, com a «pronúncies defectuoses»; sobretot, destacava
la incorrecció de suprimir la -r dels infinitius davant d’un pronom
clític: agafà-la, donà-te’ls, etc.
Amb l’única excepció de Pitarch (1977: 40), els gramàtics posteriors
a Valor també es decanten per fixar la norma valenciana
en la pronunciació. Mollà (1990: 98) i Lacreu (1990: 45) la
donen com a obligatòria, i només el segon matisa:
Amb tot, és acceptable l’emmudiment en aquells parlants
que no la pronuncien espontàniament. 15
En general, aquesta línia de major moderació serà la que caracteritzarà
els tractats subsegüents, com la Guia o la GNV. La
primera fa:
Són igualment acceptables tant la pronunciació com l’emmudiment
d’aquesta r, però en el valencià general és preferible
la pronunciació, ja que és la solució majoritària. […] No
és recomanable l’emmudiment de la r de l’infinitiu en contextos
en què està seguit d’un pronom feble, fenomen que es
produeix en alguns parlars: contà-li per contar-li (Guia 2002:
54-55).
Quant a la GNV, establix restriccions territorials per a poder
articular la -r:
És acceptable en els àmbits territorials en què els és propi
l’emmudiment de la r en posició final de paraula: cantá,
posá, treballá. [És recomanable] l’emmudiment de la r final
de l’infinitiu quan precedix un pronom feble: portáli (GNV
2006: 31).
Per últim, qui més espai dedica al tema, Saborit (2009: 102-
103), fa aquestes reflexions:
Si tenim en compte la totalitat del domini lingüístic […] el
més lògic és considerar igualment vàlid l’emmudiment com
el manteniment de la -r final en la llengua culta […]. Nosaltres
creem que l’estàndard oral dels valencians pot admetre
totes les variants geogràfiques que existixen en els parlars valencians,
especialment en els àmbits comarcals o locals de realització.
Dit açò, en la locució dirigida al conjunt de la socie-
tat valenciana, de manera especial en la locució llegida dels
noticiaris o en les veus en off, és menester que l’estàndard
oral definisca un patró més uniforme i més acostat al parlar
de la majoria dels valencians, una actuació semblant a la dels
mitjans de comunicació catalans i illencs. […] Nosaltres creem
que en el tipus de locució descrit adés és convenient que
els valencians mantinguen l’articulació de -r, atés que eixa és
la solució més estesa entre la població valenciana.
Fixem-nos que Saborit (2009) es referix explícitament als mitjans
de comunicació, als quals recomana exigir un «patró més
uniforme», tal com diu que fan «catalans i illencs». Imaginem
que Saborit deu pensar en els models de llengua dels mitjans
de comunicació públics de Catalunya i les Illes Balears, respec-
14 Lacreu manté aquesta opinió en
la 8a edició de la seua obra (2008).
15 Lacreu no ha variat el seu parer
en l’última i huitena edició de la seua
obra (2008).
Enric Valor. El valor de les paraules { 149

tivament. Ara bé —almenys en el cas de Catalunya, que és més
conegut— el criteri és que els locutors utilitzen la seua pròpia
varietat, com en el cas dels catalans de Lleida i Tortosa, sense
intentar imitar la varietat barcelonina, que és la predominant
en la ràdio i la televisió catalanes. En canvi, en el cas de les
emissores públiques valencianes, els locutors que no articulen
les -r finals en els seus parlars de procedència, són obligats a
pronunciar-les. 16
Articulació dels plurals dels mots
acabats en -ig,-st,-xt,-sc i -sp
Aquesta és una de les poques recomanacions normatives de
Valor que contrasten amb la seua tendència a proposar normes
més generals del català sobre les particulars del valencià. És a
dir, ací Valor opta per una solució considerada més valenciana.
Es tracta de la formació del plural dels noms que acaben en
una consonant palatal africada o en un grup consonàntic, com
ara desig, trist, refresc, etc., ens ha portat, en la llengua moderna,
a estendre l’ús d’un infix -o-, que permet l’articulació de
totes les consonants del radical i deixa clara la marca de plural:
desitjos, tristos, refrescos, etc. Ara bé, Valor dóna preferència a la
solució més antiga, que no contempla la inclusió de la vocal
epentètica; així, parlant dels finals en [], diu «sona sempre si
aquestes dues consonants són s: basts, trists, composts» (Valor
1977: 25). Però això dificulta l’articulació completa de l’aplec
consonàntic resultant. 17
Sanchis Guarner (1950: 202-203), abans que Valor, havia
adoptat una opció més realista d’acord amb les possibilitats
de pronunciar els aplecs consonàntics que es formen i per
això proposava un major ús de l’infix -o-, solució coincident,
com hem avançat, amb la més general a tota la llengua. Lacreu
(1990: 82-83) també es decanta pels plurals en -os, que
compatibilitza amb el manteniment dels plurals en -s, que diu
que són propis de les comarques centrals valencianes. La Guia
(2002: 72) i la GNV (2006: 103) donen les dues possibilitats
com a igualment acceptables, amb doblets com discs/discos,
gusts/gustos, foscs/foscos, desigs/desitjos, roigs/rojos, etc. L’únic
contrast des de l’àmbit valencià el posen els Criteris (2005: 24)
de les universitats, que proposen l’ús exclusiu dels finals en -os
amb la sola excepció de aquests.
Conclusions
Com hem tingut ocasió d’apreciar, Enric Valor defensava una
sèrie de criteris per a un model de valencià viu i culte que
s’acostava, per una banda, al dels valencians no centrals (que
era el seu originari), i per una altra (i també per això mateix) al
més general de tot el territori de la llengua. Així, Valor defensa
la vigència de les vocals mitjanes obertes; no entra a considerar,
com fan altres gramàtics per a censurar, les oscil·lacions
valencianes de la /-/ final, que ens recorden a voltes la neu-
150
tralització vocàlica del català oriental; empra sense excepcions
el sistema fabrià dels accents gràfics sobre les -è; no prohibix
l’elisió de l’última consonant en les gleves consonàntiques, que
altres tractats gramaticals valencians obliguen a fer; considera
més greu l’apitxament de les [] que el de [; opta per la pronunciació
plena del sufix -itz enfront de la resta de tractadistes,
que tendixen a recomanar-ne la reducció a -iz; no admet el
sufix clàssic valencià -ea en compte del més general en català
(-esa); es decanta més per la pronúncia sense la semivocal [j]
que precedix la []; no s’ocupa de la castellanització de les laterals,
segurament perquè en el seu parlar nadiu no constituïen
un problema, i accepta tant la pronunciació de les -r com la
seua elisió. Contrasta amb tot això l’opció que adopta Valor
pels plurals sense infix en -o- en els casos de difícil articulació
que sembla que ha mantingut el valencià central, a diferència
de la solució més general en tot el català i en el mateix valencià,
que ha introduït l’infix esmentat abans de la -s de plural.
Ara més que mai necessitaríem que el llegat de Valor es revifara
en el jovent actual que puja, mancat d’un model de llengua
oral lligat a la terra, com el que exhibia Valor, i exposat tant a
la castellanització, més aclaparadora que mai, com a un model
escrit a partir del qual pretenen desenvolupar una oralitat sense
base autòctona. Així ho confirmen també les investigacions
més recents sobre el model de llengua dels nostres estudiants:
En el subsistema fonètic, els jóvens han empobrit considerablement
la qualitat de la seua pronúncia […], sembla que
la manca de contacte amb el model de llengua tradicional
ha potenciat unes tendències clares en dos sentits: a) cap a
l’empobriment fonètic que segueix el model de la fonètica
de la llengua dominant: betacisme, ieisme, tancament de les
vocals obertes, ensordiment de la essa sonora [z], etc.; b) cap
a la introducció d’innovacions que són paral·leles als usos
escrits: pronunciació amb [e] inicial de mots com escola, embut,
encendre, etc., reintroducció d’emmudiments tradicionals
no normatius en mots com mocador, agulla, etc. De fet,
aquelles tendències fonètiques que es difonen amb major
força en l’actualitat són les que tenen el suport de la llengua
escrita (pronúncies ortogràfiques) i les que són coincidents
amb la llengua dominant (Baldaquí 2009: 163).
16 D’acord amb Mollà (1990), que
és realment el llibre d’estil de la Radiotelevisió
Valenciana. En aquest
volumet, com anem veient en aquest
treball, es contenen altres recomanacions
normatives que restringixen
l’accés d’altres trets, considerats no
normatius, a l’ús en els mitjans de
comunicació públics (per exemple, el
de les harmonies vocàliques, p. 92).
Així els parlants meridionals valencians,
contràriament als catalans occidentals,
no podrien usar unes característiques
que són fonamentals del
propi parlar (i no són castellanismes),
en la ràdio i la televisió públiques valencianes.
Això no és una possibilitat
teòrica que deduïm del llibre d’estil
de Mollà, sinó la informació directa
que ens ha arribat de casos concrets
de locutors de Ràdio 9 i de Canal 9.
17 Per aquest motiu, les parles
orientals que han mantingut casos de
plurals sense vocal epentètica, elidixen
una de les consonants del radical
per a permetre la percepció del plural:
aquests [] (català central), trists
[] (balear).

Bibliografia
Baldaquí, Josep M. (2009): «L’estandardització i el model de llengua
de l’ensenyament», dins Actes del I Simposi Ensenyament de la
llengua: currículum, metodologia i planificació lingüística, Alacant,
Universitat d’Alacant, pp. 159-169.
Climent, Josep Daniel (2003): L’interès per la llengua dels valencians
(segles XV-XIX), València, Consell Valencià de Cultura.
Criteris lingüístics per als usos institucionals de les universitats valencianes
(2005), Alacant, Universitat d’Alacant.
Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (2006), València,
Acadèmia Valenciana de la Llengua (Col·lecció Textos Normatius
1).
Ferrando, Antoni (1990): «Elements per a una proposta fonètica»,
La llengua als mitjans de comunicació, València, Institut de Filologia
Valenciana / Universitat de València, pp. 51-64.
Gramàtica normativa valenciana (2006), València, Acadèmia Valenciana
de la Llengua (Col·lecció Textos Normatius 2).
Guia d’usos lingüístics. Aspectes gramaticals (2002), Alacant, Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana.
Lacreu, Josep (1990): Manual d’ús de l’estàndard oral València, Universitat
de València, 1992 [20088a ].
Mira, Joan Francesc (1974): Som. Llengua i literatura, València, Tres
i Quatre.
Mollà, Toni (1990): La llengua dels mitjans de comunicació, Alzira,
Bromera.
Montoya, Brauli (1990): La interferència lingüística al sud valencià,
València, Generalitat Valenciana.
— (1996): «La normativa fonètica del gramàtic Enric Valor», Simposi
d’estudi i festa Enric Valor. Actes, Alacant, Diputació Provincial
d’Alacant, pp. 195-222.
— (1997): «El model de pronúncia valenciana d’Enric Valor», Canelobre
37/38, pp. 165-176.
— (1998): «Mesures estadístiques i acústiques del canvi fonològic en
el vocalisme balear», A Sol Post, revista de llengua i literatura, 4,
pp. 75-91.
— (1999): «La contribució d’Enric Valor a la llengua i la literatura
del País Valencià», Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor,
Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp.
347-356.
— (2000): Els alacantins catalanoparlants: una generació interrompuda,
Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.
— (2002): «El model de llengua oral d’Enric Valor en la gramàtica
normativa valenciana», E. Casanova et al. (eds.), Enric Valor, un
home de poble, València, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida /
Denes Editorial, pp. 175-188.
Pitarch, Vicent (1977): Curs de llengua catalana, València, Tres i
Quatre.
Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I. Fonètica,
Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1990.
Saborit, Josep (2009): Millorem la pronúncia, València, Acadèmia
Valenciana de la Llengua.
Salvador, Carles (1951): Gramàtica valenciana, València, Eliseu
Climent, editor, 1978.
Sanchis Guarner, Manuel (1936). «Extensión y vitalidad del dialecto
valenciano ‘apitxat’», Revista de Filología Española, xxiii, pp.
45-62.
Sanchis Guarner, Manuel (1950). Gramàtica Valenciana, Barcelona,
Altafulla, 1993.
Valor, Enric (1966): Curso de lengua valenciana, València, Fermar.
— (1971): Millorem el llenguatge, València, Eliseu Climent editor,
1999.
— (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente
al País Valenciano, València, Gorg.
— (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment
al País Valencià, València, Eliseu Climent, editor, 1979 [setena
edició: 1999, BEV].
— (1983): La flexió verbal, València, Eliseu Climent, editor, 1992.
Enric Valor. El valor de les paraules { 151

_Enric Valor i el lèxic normatiu
Jordi Colomina i Castanyer / AVL · Universitat d’Alacant
Com a contribució a l’homenatge de la nostra institució al
mestre Enric Valor presente l’estudi de mig centenar d’unitats
lèxiques, conflictives pel que fa a la normativa, usades pel nostre
autor en la seua obra literària. Es tracta de paraules relacionades
amb l’accent (1), el vocalisme tònic (2-3), el vocalisme
àton (4-14), el consonantisme (15-26), l’oposició cultisme
versus evolució popular (27-29), la prefixació (30-36), l’aglutinació
de l’article (37-38), la infixació (39-40), la sufixació
(41-46) i la variació lèxica (47-50).
Opta per l’ús de la forma castic (1’), amb l’accentuació primitiva,
ben documentada en la poesia antiga (1) i mantinguda en
valencià modern.
152
(1)
a. segle xiii: «aquell és bo e gran Amich / en qui en res hom
no·s fadich, / e qui vol pendre done castich» (Llull, Obres
rimades, ap. DCVB)
b. 1398: «vulles pendre un bos castich: / no faces brega ab
hom rich; / si tu est pobre e menich, / lo plet perdries» (Turmeda,
Llibre de bons amonestaments, ed. Olivar, p. 153)
c. 1460: «fora la porta / del mur antich, / per fer castich /
d’un òrreu cas [...] hac mal inici» (Jaume Roig, Spill, ed. Peirats,
vv. 7308-7317)
d. segle xv: «d’assò·s deu fer un scarment y tal castich / qual
lo testament Antich / y Sant Tresor / de Nabugodonosor /
rey nos declara» (Col·loqui de dames, ed. Miquel i Planas, vv.
830-835)
(1’)
a. «¿Era un castic, un avís? Ningú no en sabia res en clar»
(Meravelles, i, p. 57)
b. «sense saber com ni com no, ni si era cosa del cel —un
castic— o de l’infern» (Obra, i, p. 63)
c. «Socors, socors! !Baixeu, per Déu, i deslliureu-me
d’aquest castic!» (Obra, ii, p. 190)
Manté el vocalisme primitiu en arpa (2’), modernament alterat
en urpa 1 per influència de ungla. Els exemples més antics
de arpa presenten el sentit d’instrument proveït de ganxos’. El
sentit modern d’’ungla aguda i corbada com les dels felins i de
les aus’ no el trobem fins al segle xvi (2).
(2)
a. segle xiv: «e manà les lurs carns ab arpes de ferre pessejar»
(Vides de sants rosselloneses, ed. Maneikis & Neugaard, ii, p. 259)
b. segle xv: «e veé que·l diable ab una arpa ab tres ganxos
de ferre calents li arranchava l’ànima dels cors» (Ajustaments,
ap. DBalari)
b. 1550: «una velocíssima àguila, prenent ab les sues crudelíssimes
arpes un rich caragol, no·l se podia menjar perquè·s
posava dins la closca» (Les faules d’Isop, ed. Miquel i Planes,
p. 76)
(2’)
a. «el fabulós drac dels set caps. Jaumet el va entreveure [...]
amb aquell cos fortíssim, escatós i musculat i les potes de da-

vant acabades en potentíssimes arpes» (Obra, i, p. 65)
b. «era una mica negrer i espletava molt el pobre que queia a
les seues arpes» (Batuda, p. 337)
c. «homes [...] que havien escanyat tots els pobres [...] que
havien caigut en les seues arpes» (Promesa, p. 347)
d. «sempre que puguem traure’ls de les arpes dels sàdics que
s’han infiltrat en l’honrada classe treballadora» (Batuda, 2a
ed., p. 127)
e. «un economat que els impedia caure en les arpes dels
botiguers de poble, sovint explotadors del bracer» (Enllà, p.
109)
Preferix la variant unflar (3’), a les hores d’ara molt estesa en
terres valencianes i que ja es troba documentada en texts trescentistes
rossellonesos i en autors valencians des de la darreria
del segle xv (3).
(3)
a. segle xiv: «havia les cames unflades, en manera que semblaven
botz, e avia lo ventre umflat ayxí con si fos preyn, e la
cara mot horibla» (Vides de sants rosselloneses, ed. Maneikis &
Neugaard, ii, p. 444)
b. 1497: «agudament fa sedejar als hòmens la glòria mundana,
unflant aquells de vanitat e misèria» (sor Isabel de Villena,
Vita Christi, ed. Miquel i Planas, i, p. 193)
c. 1510: «Axí li fon damnós aquell delitós beure, que li unflà
tan granment lo ventre» (Miquel Peres, La vida de sant
Vicent, e. Ferrando, p. 117)
d. 1557: «unflen contra mi la sua boca y vergonyosament
baten la mia» (Jeroni Conques, Llibre de Job, ed. Ventura,
p. 58)
e c. 1900: «ben unflada i ben grossa», «lo Francolí, unflat
i gros» (Teodor Llorente, Poesia valenciana completa, ed.
Guarner, pp. 172, 364)
(3’)
a. «la notícia [...] creixia com la mar en llevantada, s’unflava
com una ona» (Meravelles, ii, p. 170)
b. «Vidal sofria per la seua manca d’habitud de navegar. Tot
eren rialletes. Vidal anava unfant-se» (Promesa, p. 489)
c. «els núvols violacis s’unflaren més i més i arribaren a cobrir
el cel» (Promesa, p. 667)
d. «el seu pit s’unflava de desigs inconcrets» (Obra, iii, p.
218)
e. «i si tens la banca jugant al monte? Hi ha qui sen’unfla»
(Fonamentalista, p. 112)
És una llei fonètica bàsica de la nostra llengua la reducció de les
aa postòniques internes a ee. Des dels primers documents coneguts,
paraules com dona, amb a postònica lliure, esdevenen
dones en plural, amb e com a resultat de la a postònica travada.
El mateix succeïa en paraules esdrúixoles com cantharus o
asparagus que esdevenien cànter o espàrrec. 2 Enric Valor, bon
coneixedor de la història de la llengua i dels parlars valencians,
que conserven habitualment les formes antigues, és partidari
d’usar formes com ara bàlsem i el derivat embalsemar, Bàrbera,
i estómec (4’-7’), ben documentades des dels orígens de
la llengua (4-7).
(4)
a. segle xiv: «ítem legim alguns sants florir axí com a liri
e gitar de sí odor de bàlsem», «on respira odor suau de cinamomo
e de bàlsem» (A.Canals, Scala de Contemplació, ed.
Roig, p. 165)
b. 1497: «la sua carn e sanch mesclada inseparablement
ab lo divinal bàlsem» (sor Isabel de Villena, Vita Christi, ed.
Miquel i Planas, ii, p. 238)
c. 1515: «hi·ls plors seran la mirra, fent-li’n present, qu·ell
ho pendrà per bàlsem» (Obres en loors de la Sacratíssima Creu,
V., 1515, f. D Iv)
d. 1640: «les ampolletes del bàlsem» (P. J. Morlà, Poesies i
col·loquis, ed. Ferrando, p. 228)
e. 1885: «no poregoses vos amagueu; vingau rialleres; porteu
la bota que ab bàlsem omplin Quart o Turís» (Teodor
Llorente, Llibret de versos, p. 156)
(4’)
a. «La veu de Roseta amerava la seua ànima d’un bàlsem novell
i tebi; les tristors i els neguits vells s’arraconaven» (Aleix,
p. 6)
b. «Maria-Júlia, com cada any, després d’un bons assaigs
que li serviren molt de bàlsem i esbargiment, tornà a cantar
en el chor a les Flors de Maig» (Promesa, p. 182)
c. «Enmig d’aquella agradable tranquil·litat que actuava
com un bàlsem sobre el sistema nerviós, quina llàstima!,
s’amagaven perills poc coneguts» (Batuda, p. 74)
d. «¡Pobres persones, després dels atzars que han passat a
Madrid, allò els serà un bàlsem!» (Enllà, p. 32)
e. «Aquest encara va demanar a Giliberto que tornàs a llegir
[...] les paraules de comiat que trobava tan bones com un
bàlsem en desitjar-li salut i comunisme llibertari» (Fonamentalista,
p. 37)
1 La variant urpa no es documenta
fins al segle xix (Labèrnia [1839-40],
Verdaguer [1877]) i és aliena al valencià.
Arpa encara és ben viva en la comarca
de la Marina.
2 Em vaig ocupar de les repercussions
ortogràfiques d’esta llei fonètica
en el capítol segon d’Els valencians i
la llengua normativa, Alacant, 1995,
pp. 35-66.
Enric Valor. El valor de les paraules { 153

154
(5)
a. 1460: «devotament, lo cos lliguat e·nbalsemat lo soterrà,
e cimentà la porta, closa ab molt gran llosa» (Jaume Roig,
Spill, ed. Peirats, vv. 14128-14134)
b. 1490: «Prech-vos lo meu cors sia embalsemat e fet portar
en Bretanya als bons cavallers (Joanot Martorell, Tirant lo
Blanch, ed. Hauf, cap. 291)
c. 1497: «hagueren gran quantitat de ungüens preciosos
[...] per untar e embalsemar aquell sanctíssim cors [...] comprar
engüents singulars e de molt preciosa olor per embalsemar
lo vostre real cors» (sor Isabel de Villena, Vita Christi,
ed. Miquel i Planas, iii, pp. 80, 182)
d. 1740: «los ulls, lo cervell, la moca / rebé·l pàrrocho, a qui
toca, / y·l cos restà embalsemat» (F. Tagell, Relació de la mort
de Climent XII, ed. Mascaró, p. 36)
(5’)
a. «la xica mirava alguna volta cap a ell i, de banda a banda
del carrer, corria el fluid misteriós que lligava llurs ànimes,
com una aura pura i embalsemada de les llunyanes muntanyes
del poble d’Aleix» (Aleix, p. 74)
b. «Tothom passa i repassa per davant del cap de la serp [...],
i, després de contemplar-lo el rei, aquest el mana embalsemar
per conservar-lo de record» (Meravelles, ii, p. 184)
c. «el bosc pròxim exhalava un vapor aquós ben visible que
embalsemava l’aire» (Batuda, p. 181)
d. «Vam fumar per fi unes cigarretes tot maculant l’aire pur
i lleugerament embalsemat i lleu que ens voltava» (Enllà, p.
118)
(6)
a. c. 1425: «E donchs, en paradís, quiny plaer serà, quan
tu te tindràs ab Senta Caterina, filla de rey bella, ab Santa
Agnès, ab Santa Bàrbera» (sant Vicent Ferrer, Sermons, iv, p.
193)
b. 1542: «dia de Sancta Bàrbera» (Libre de Antiquitats, ed.
Martí, p. 121)
c. 1692: «per la paret que ha fet en la hermita de Santa
Bàrbera» (Els Llibres de Claveria de Monòver, ed. Poveda, pp.
219)
d. 1750: «sou per vostra santitat / contra els trons la protectora;
/ siau nostra defensora, / Bàrbera, en la tempestat» (C.
Ros, Goigs a Santa Bàrbera, ed. Almarche, Goigs valencians,
p. 186)
(6’)
a. «la dona encengué també un parell de ciris davant una estampa
de santa Bàrbera, damunt la calaixera de la cambra de
matrimoni, i ella i els fills es posaren a recitar al davant una
vella oració [...] Santa Bàrbera passa pel camp [...] Santa Bàrbera
donzella» (Obra, iii, p. 236)
b. «l’apotecari, que l’han trobat mort d’un tir a la soca de
l’orella molt lluny d’ací, al pas de Santa Bàrbera, en la carretera
d’Alacant a Madrid» (Batuda, p. 337)
(7)
a. segle xiii: «com es feta la digestio en l’estomech» (Llull,
Fèlix, ap. DAg)
b. 1300: «e no·s poden ben coure d’estiu en l’estomech» (Arnau
de Vilanova, ap. DCor, s. v. baf, nota 8)
c. 1413: «si havets gran set, e metets aygua en la boqua e no
entra en lo stomech, no sadolla» (sant Vicent Ferrer, Quaresma,
ed. Sanchis Sivera, p. 161)
d. 1847: «no cal carregar masa el estòmec [...] tan descarregat
está el estòmec» (El Tabalet, p. 41)
1929: «als llavis quiets, s’ha adormit una ganyota que ha
pujat de l’estòmec; les puntes dels peus s’han separat buscant
la terra» (Carles Salvador, Elogi del xiprer, p. 21)
e. 1965: «me pegaria mal, caent com un verí en l’estòmec»
(M. Gonzàlez Martí, Contes del pla i de la muntanya. De la
València del segle XIX, p. 168)
(7’)
a. «Descansaren, refrescaren; Joan de Repic prengué una
tasseta de camamirla perquè li feia una mica de molèstia
l’estómec, i després preguntaren on era la festa» (Obra, ii, p.
402)
b. «Vaig sentir una ànsia lletja a l’estómec» (Batuda, p. 274)
c. «Confesse que quan es van desplegar els milicians, m’agafà
una certa ànsia en l’estómec i el cor se’m va accelerar» (Batuda,
p. 364)
d. «Però a poc a poc, la fam estrenyia ja molts estómechs de
la vall o almenys sofrien una defectuosa alimentació» (Enllà,
p. 292)
En el cas de l’italianisme màsquera, opta pel vocalisme originari
(8’), ben documentat des del segle xvi i mantingut en el
valencià actual (8). 3
(8)
a. 1520: «que no sie algú [...] que·s gos desfressar ni portar
màsquera o careta alguna de qualsevol manera» (J. Lladonosa,
L’Estudi General de Lleida del 1430 al 1524, p. 216)
b. 1558: «Aquest diumenge de Carnestoltes no·s permeté
juglàs ni màsqueres per rahó de la temporada de peste» (Manual
de Novell Ardits del Consell de Cent barceloní, iv, p.
332)
c. 1612: «companyia de soldats ab banderes y màsqueres,
que era cosa de gran admiració» (Libre de Antiquitats, ed. S.
Sivera, p. 266)
d. c. 1750: «també combide a Bocasa, que quant la màix-

quera fa, la partera o la comare, molta gent lo està escoltant»
(Carles Ros, Romanç nou, curiós y entretengut, hon es referixen
els jochs [...], p. 2).
e. 1846: «de tons vestits no se’n parle, que fan bastant alusió
o a espantall de melonar, o a màixquera poc garbós» (Un
pillo y els chichs educats en la casa de Benefisència, p. 65)
f. 1926: «este tio vestit de màsquera» (V. Pla-Mompó, Cuentos
per’a els meus chiquets, 164)
g. 1972: «¡Al dimoni les màixqueres! ¡I els xiquets oftalmològics!»
(Martí Dominguez, Els horts, ed. Sanchis Guarner,
p. 172)
(8’)
a. «ella no vol que la coneguen. Per això porta màsquera»
(Rondalles, iii, p. 28)
b. «Un mateix sentiment els lligava; una mateixa decisió els
havia llevat per fi llurs inútils màsqueres» (Aleix, p. 119)
c. «la seua màsquera professional era tanmateix cortesa, impassible,
impenetrable» (Promesa, p. 27)
d. «També notava que ell procurava celar el seu natural interès
d’home encara jove, amb una màsquera d’indiferència
que podria durar tota la vida» (Promesa, p. 554)
Opta així mateix per la forma nàufreg (9’), usada des del segle
xix (9) en substitució de la forma primitiva naufragant.
3 La variant vocàlica màscara, castellanisme
innecessari, és contrària a
la nostra fonètica històrica.
L’ambició d’Aleix
(València: Tàndem, 1995)
Un fonamentalista del Vinalopó i
altres contarelles
(València: Tàndem, 1996)
Enllà de l’horitzó
(València: Tàndem, 1991)
Enric Valor. El valor de les paraules { 155

156
(9)
a. 1877: «surt a rebre al náufrech», «dant far als pobres náufrechs»,
«entra·l náufrech al místich oratori», «ell de náufrech
tresor umplint ta popa», «a les vores d’eix náufrech realme»,
«vora llur náufrech bressol» (J. Verdaguer, L’Atlàntida, ed. Junyent
& Riquer, pp. 13, 16, 18, 24, 73 i 122)
b. 1911: «la lluminosa estrela que a tots els pobres nàufrechs
els encamina al port» (Teodor Llorente, Poesies valencianes,
ed. Balmes, 1936, p. 327)
c. 1968: «des de la mar són nàufregs de la pau» (B. Artola,
Obres Completes, ed. Meseguer, i, p. 378)
(9’)
a. «tots tres, dins aquell estiu turbulent de la jove i combatuda
República, havíem aparegut a l’Almussai com uns nàufregs
llançats a la platja per un colp de la ressaca» (Batuda, p.
78)
b. «quant a mi, amb la jaca fina al braç, crec que era el més
autèntic nàufreg» (Batuda, p. 79)
És partidari d’usar paraules acabades en -o com ara capritxo,
desterro, erro, modo i quadro (10’-14’), documentades des
dels segles xv-xvii (10-14).
(10)
a. 1626: «fonch gran tonteria y caprigio de frare fer semblant
cosa» (Joan Porcar, Dietari, ed. Castañeda, f. 518 r)
b. 1930: «en l’habitació immediata havia una dona despullant-se
per a oferir-se nueta al capritxo dels meus ulls» (Carles
Salvador, Barbaflorida professor, p. 31)
c. «la dona que, segons ell, per un fútil capritxo d’enamorada
s’havia despullat davant d’un home» (Carles Salvador,
Barbaflorida professor, p. 36)
(10’)
a. «us donaré l’ànima [...] però no podreu venir per ella més
que quan no hi haurà garrofes en els garrofers. —I quin capritxo?
—somrigué el diable» (Rondalles, 6, p. 79)
b. «té ametlers, com vostès, per capritxo; però quasi sempre
es gelen les ametles» (Batuda, 2a ed., p. 98)
c. «ací l’ametler no pot rendir mai; és sols un capritxo» (Enllà,
p. 38)
d. «tanmateix, l’atzar dels temps ens havia impedit gaudir
d’aquest petit capritxo» (Enllà, p. 302)
(11)
a. 1535: «a més d’un mes que Lloÿset entrà en la cambra de
S’Altesa, que tantost li alsà lo desterro, que folga molt ab ell»
(Estefania de Requesens a sa mare, ed. Ahumada, p. 240)
b. 1584: «tals alcavots [...] encórregan [...] si serà dona en
pena de córrer la vila y de desterro» (Edicte mallorquí publicat
per J. Miralles en Antologia de textos de les Illes Balears, i,
p. 436)
c. 1603: «lo señor patriarcha virey donà sentèntia de desterro
a molta gent» (Joan Porcar, Dietari, ed. Castañeda, f. 67 r)
d. 1883: «entre es desterro y s’afronta | no ha tengut temps
d’escohir» (Marian Aguiló, Poesies, ap. DCVB)
(11’)
a. «a voltes recordava amb gran malenconia la tornada de
son pare del desterro» (Promesa, p. 115)
(12)
a. 1486: «que tot lo dia ell consumia en fer pesar un millanar
de cagaferros, terribles erros, mercadejar y vizitar tot juntament
la pobra gent» (Gaspar Guerau de Montmajor, Breu
descripció dels mestres de València, ed. Casanova, ap. CICA)
b. 1938-1952: «perdonar totes les errades en les que el món
és possible que caiga; i quant gran la capacitat de la humanitat
per als erros!» (Carles Salvador, ‘El banc dels intel·lectuals’,
reprod. en Narrativa, ed. Simbor, p. 180)
(12’)
a. «en això està el vostre erro» (Rondalles, 2, p. 8)
b. «una falsa denúncia, un erro, i t’enviaven a l’altre món!»
(Batuda, 292)
(13)
a. 1429: «pensà aquells cometre a moltes persones, e a totes
trobà modo» (traducció del Decameron de G. Boccaccio, ed.
ENC, i, 69)
b. 1489: «no tenint modo ni regla ni orde ni discreció en
son despendre» (Francesc de Santcliment, Flors de virtut, ed.
Cornagliotti, p. 99)
c. 1490: «ab papafigos d’altra color molt ben brodats de
groses perles, ab capells fets a modo de Turquia» (Joanot
Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Hauf, cap. 71 bis)
d. 1493: «aprés ixqueren [...] moltes mores en orde e abillades,
a son modo, d’or e perles» (Jaume Serra a Alexandre VI,
Cartes triades dels Borges, ed. Batllori, carta 15)
e. 1497: «ha mostrat la incomparable saviesa sua en lo modo
tan prudent e tan amorós que ha tengut en la reconciliació
vostra» (sor Isabel de Villena, Vita Christi, ed. Miquel i Planas,
iii, p. 177)
(13’)
a. «pel seu estrany i indefinit modo de vestir, ningú no ho
sabia de cert [d’on era]» (Rondalles, 2, p. 70)
b. «ja ho arbitraríem d’un modo o altre —vaig fer-ho pla»
(Batuda, p. 215)
c. «això de “la patronal” era un modo de dir: la patronal,

com a tal organització, no existia» (Promesa, 2a ed., p. 278)
d. «allò de conservar en cert modo les unitats antigues, com
pensaren alguns, no tingué la més mínima realitat» (Enllà,
p. 169)
(14)
a. 1557: «allí les armes de Nàpols en lo quadro de les armes
de Aragó les trobareu» (J. Despuig, Los col·loquis de la insigne
ciutat de Tortosa, ed. Duran, p. 97)
c. 1616: «posaren un cadafal de dotse pams de llargària en
quadro, y dos pams de altària, y una tomba enmig, y tot cubert
de vayeta» (Joan Porcar, Dietari, ed. Castañeda, f. 244 r)
d. 1877: «digué, y, sols per no veure lo quadro funerari, d’espatlles
s’hi mig gira» (Jacint Verdaguer, L’Atlàntida, ed. Junyent
& Riquer, p. 42)
(14’)
a. «uns duien a rossegons rebedors de most, dos que en posaren
en un costat i dos en l’altre, formant quadro» (Meravelles,
ii, p. 107)
b. «serps d’aquelles amb què certs quadros tenebristes representaven
els vòmits dels condemnats» (Obra, iii, p. 219)
c. «avellat i maligne com sortit d’un quadro de la fornal de
Vulcà» (Batuda, 2a ed., p. 41)
d. «una cambra rebedor amb quadros per les parets» (Enllà,
p. 40)
Preferix la variant matalaf (15’), ben documentada des del
segle xiii (15). 4
(15)
a. 1282:«Ítem I·matalaf ab borra e I·capsal plen de palla»
(Clams i crims en la València medieval, ed. Diéguez, p. 85)
b. segle xiii: «car hom no podia smar quant valien les còceres,
e los matalafs» (Bernat Desclot, Crònica, ed. Coll i Alentorn,
v, p. 132)
c. 1490: «aprés vingué vostre pare y en lo petit retret amagàs-me
entre los matalafs» (Joanot Martorell, Tirant lo
Blanch, ed. Hauf, cap. 189)
(15’)
a. «cauen travats sobre el matalaf del fenc olorós, polsós i
aromat» (Obra, iii, p. 221)
b. «Don Joan es va gitar en la cambra d’honor, en un llit
amb tres matalafs, ample com una era» (Rondalles, 8, p. 18)
c. «ma mare comprovà, sens dubte remordint-li la consciència,
els matalafs, les flassades» (Batuda, 2a ed., p. 370)
Usa la forma revivar (16’), ben documentada des del segle xii
(16). 5
(16)
a. segle xii: «d’on me pot leu mort revivar» (Bernart de Ventadorn,
Cant 42: Can lo boschatges és floritz, quarta estrofa,
www.trobar.org)
b. 1497: «d’aquestes olives, feta faixadura, gens vós no dubteu
que fa revivar: que, ab medicina axí singular, lo vell bé
porà llimar la clausura» (Procés de les olives, ed. Miquel i Planas,
ll. 57-60)
c. 1877: «morint, al troch de l’arbre se nua y caragola, a
cada revivalla fent-lo cruixir d’arrel» (Jacint Verdaguer, L’Atlàntida,
ed. Junyent & Riquer, p. 42)
d. 1926: «tan hermoses se presenten [...], que al vore-les,
si no estiguérem cadàvers, havia p’a revivar i escomençar a
mossos en elles» (Pepe Àngeles, Al treballador, faena, p. 21)
e. 1933; «i és açò al que aspira l’AMV, a revalencianitzar, a
fer tornar a la vida moltes coses mortes, a fer comprendre als
incomprensius, fer vore als orbs, oir als sords, revivar el passat»
(Enric Soler i Godes, L’escola i la cultura, ed. Meseguer,
p. 160)
(16’)
a. «Alberteta veia revivat el seu fill de llet, puix que per mort
el donava, i llàgrimes de felicitat li pujaven als bondadosos
ulls» (Rondalles, 2, p. 103)
b. «una olleta de fesols de la bogeta que revivaria un mort»
(Rondalles, 5, p. 18)
c. «misteriosament havia desaparegut. Se l’havia emportada
el negre? ¿Havia revivat?» (Rondalles, 5, p. 35)
d. «va fer un arròs capaç de revivar un difunt» (Rondalles, 7,
p. 51)
e. «mig minbut de bufar-li el nas i Carmeta comença a revivar»
(Rondalles, 7, p. 58)
Enric Valor alterna l’ús de gemegar 6 amb gemecar (17’), documentat
en el segle xv (17) i predominant en valencià.
(17)
a. 1493: «sovint la fortuna les coses capgira; / sovint lo
qui·s riu, gemeca y sospira» (Lo Passi en cobles, ed. Martí
Grajales, p. 34)
b. 1497: «e hoynt los seus piadosos gemechs no fos forsat
4 La variant matalàs és moderna i originada
per una simplificació del plural
matalafs; la variant matalap és també
moderna i originada per un procés de
desdentalització.
5 La variant revifar apareix en el segle
xix com a resultat d’un encreuament
entre revivar i el francés rebiffer (DCor).
6 «Entremig de la fressa que feia
el vent en les branques despullades,
sentia gemegar un infant» (Obra, i, p.
204)
Enric Valor. El valor de les paraules { 157

158
de gemecar», «ahon dona no·y ha, plora e gemecha lo malalt»
(sor Isabel de Villena, Vita Christi, ed. Miquel i Planas, ii,
pp. 180 i 359)
c. 1885: «tu, quant la nit venia, d’ombra y de dol coberta,
en los castells tenies una finestra oberta al gemecant llahut»
(Teodor Llorente, Llibret de versos, p. 54)
(17’)
a. «el malson el feia gemecar i patir» (Meravelles, II, p. 32)
Alterna l’ús de nugar (18’) 7 i nuc (19), documentades des del
segle xviii (18), amb la forma clàssica nuu. 8
(18)
a. 1740: «proseguint en baixar la pedra picada, hagué descuit
en asegurar y nugar la gúmena; per tant, caigué la pedra
ben gran de lo més alt y se n’emportà violentament la corda»
» (Josep Esplugues, Memòries d’un capellà del segle XVIII, ed.
Casanova, p. 101)
b. 1930: «era una dona recta de cames, ampla de costats,
recta d’espatles; el cabell nugat al tòs; la pell blanquíssima»
(Carles Salvador, Barbaflorida professor, p. 32)
c. 1931: «Unes dones [...] li nuguen uns llacets blaus» (À.
Sànchez Gozalbo, Bolangera de dimonis, p. 18)
(18’)
a. «¡feu una garbera de llenya en la plaça, me’l nugueu damunt
i me’l cremeu viu!» (Obra, ii, p. 433)
(19)
a. «el nuc que havien fet a l’animalet per lligar-lo del coll»
(Meravelles, ii, p. 130)
Usa la forma xàrcia (20’), ben documentada des del segle xiv
(20). 9
(20)
a. segle xiv: «leny qui sia noliejat a quintalades, si li falrà
xàrcia» (Llibre del Consolat de mar, ed. Colón, i, p. 168)
b. segle xiv: «com sien alguns de la present ciutat, los quals
vullen fer xàrcia per pescar dit peix [...]» (Llibre del mustassaf
de Mallorca, ed. Pons, p. 322)
c. 1497: «Curau de la xàrcia o de la brogina, tenint arreglats
los vostres sargans» (Lo Procés de les olives, ed. Miquel i Planas,
vv. 541-542)
d. 1953: «Creix silvestre en els pals, entre les xàrcies» (Joan
Fuster, Terra en la boca, p. 38)
(20’)
a. «després de ser emmenat violentament per aquells energúmens
d’agutzils per una xàrcia de carrers i carrereus, va
anar a parar en un fosc calabós» (Rondalles, 7, p. 86)
Opta per la forma bacallar (21’), la primitiva en la nostra llengua,
ben documentada des del segle xvi (21), 10 fruit d’un encreuament
entre baquillau, metàtesi del gascó cabilhau i l’antic
bacallar ‘home vil’ (DCor).
(21)
a. 1569: «aselli quinta species vel molua: en Castilla abadejo,
en Valencia bacallar» (Lorenzo Palmireno, «Segundo
abecedario del Vocabulario del humanista, que trata de peces,
conchas y veneras, que en Valencia llaman pechinas»)
b. 1575: «bacallar o abadejo: molua, ae» (Onofre Pou, Thesaurus
puerilis, p. 64)
c. 1640: «trenta y sis pesses de bacallàs de alba, que i ha
vuytanta y sis bacallàs, que a raho de dotse sous bacallà valen
43 ducats 12 reals» (ap. DCVB)
d. 1764: «bacallar: Véase abadejo» (Carles Ros, Diccionario
valenciano-castellano)
(21’)
a. «no tenim ni bacallar ni bonítol, i ja saps que ens agraden
molt» (Rondalles, i, p. 6)
b. «als deu anys deia ja molt clar ‘pablanc’, ‘bacallar’, ‘no
vull fer res’» (Meravelles, ii, p. 166)
c. «els seus avorrits berenars de pa i bacallar davall d’un garrofer»
(Meravelles, ii, p. 179)
Alterna l’ús de la forma antiga camamil·la11 amb la dissimilada
camamirla (22’), ja documentada en el segle xv (22) i general
en el valencià modern.
(22)
a. 1490: «caldejant ab saquets fets de camamirla», «ab oli de
camamirla sia fet faxament» (Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu
e curatiu de pestilència, ed. Ferrando, p. 163)
(22’)
a. «floretes, diminutes però flairosíssimes, de camamirla,
timó, argelaga, rosella, corretjola, pelosella» (Obra, i, p. 117;
Rondalles, 2, p. 50)
b. «Descansaren, refrescaren; Joan de Repic prengué una
tasseta de camamirla» (Obra, ii, p. 402; Rondalles, 7, p. 114)
c. «una boirina tenuíssima que, fora, es barrejava amb les
fragàncies primitives de les matetes del timó i la camamirla»
(Promesa, p. 169)
Valor usa estrela (23’’) i el derivat estrelat (24’), alteracions,
per repercussió de líquida, dels primitius estela (23) i estelat
(24), documentats des del segle xvii (23’). 12

(23)
a. 1325: «aquell Senyor Rey qui guià los tres reys e·ls tramès
la stela ab què·ls guiaven, (Ramon Muntaner, Crònica, ed.
Casacuberta, cap. 95)
b. c. 1420: «aquella palma ere axí com hun bastó vert, e los
rams axí com a raygs de la stela de l’alba» (sant Vicent Ferrer,
Sermons, ed. Schib, iii, p. 117)
(23’)
a. 1687: «que penetrà les estreles» (Domingo Montalt,
Quintilles valencianes, ap. DHIVAM)
b. 1885: «la llum és estrela al fons del cel blau!», «¡que totes
puguen vore, quant vinguen, eixa estrela que encens per
adressar-les al quiet y anyorat port!» (Teodor Llorente, Llibret
de versos, pp. 37 i 42)
(23’’)
a. «m’agafà una torba i tanquí els ulls, i les estreles lluïen dins
de mi» (Narracions, p. 60)
b. «ara les esteles s’esvaïen a poc a poc en el cel de l’albada»
(Promesa, 2a ed., p. 115)
c. «el cel era preciós —lluna plena i un joier d’estreles» (Fonamentalista,
p. 42)
(24)
a. c. 1420: «quan ve que és de nit e veu hom lo cel tot estelat»
(sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. Sanchis Sivera, i, p.
175)
(24’)
a. «un vel blanquinós i a borrallons començava a enllosar la
volta estrelada» (Obra, III, p. 396)
b. «i aquest altre, que sembla el cel estrelat de la mitjanit?»
(Rondalles, 5, p. 95)
7 De l’antic nuar es formà, amb
velar antihiàtica, nugar, del qual
s’extragué la forma nuc; la variant
nus és resultat d’una interpretació de
l’antic plural nuus com a singular.
8 «Vestia tern gris fosc molt discret i
elegant, coll tes i gros nuu de corbata
postissa» (Promesa, p, 646); «nuu ferroviari
de segona categoria» (Batuda,
p. 295).
9 Més habitual en la llengua antiga
era la forma eixàrcia; la variant xarxa,
amb palatalització per assimilació no
es documenta fins al segle xix; en
valencià també és habitual la variant
despalatalitzada sàrcia.
10 La variant bacallà, documentada
setanta anys després que ba-
callar, és evidentment resultat de
l’emmudiment de la -r final, com
demostra el plural bacallàs del mateix
document (21c). Posteriorment, per
analogia amb les paraules agudes acabades
en -à (germà/germans) es creà
el plural bacallans, com també de
pila(r) es forma el vulgar pilans. Enric
Valor usa una vegada esta variant: «el
popularíssim bacallà, les sardines en
bóta” (Promesa, 2a ed., p. 39).
11 També usada per E. Valor:
«camamil·la diurètica» (Obra, iii, p.
253); «les fragàncies primitives de
les matetes del timó i la camamil·la»
(Promesa, 2a ed., p. 126).
12 La variant estrella s’ha de considerar
com a un castellanisme, com
reconeix el DCor.
Narracions de la Foia de Castalla
(Barcelona: Barcino, 1953)
Enric Valor. El valor de les paraules { 159

Usa palissa (25’), adaptació del castellà paliza, 13 documentada
des del segle xix (25).
160
(25)
a. 1860: «—arrima-li una palisa. —Per a això duc el gayato.»
(Rafel Vives Aspiroz, Les marors d’una fadrina, p. 19)
b. 1881: «és que yo ací no me quede si tu te’n vas: me mataba
ton pare en una palisa» (Joan B. Burguet, La carrera de
la dona, p. 6)
c. 1892: «deixa dinés al sisanta per sent y li arrima ca palisa
a la dona que la deixa boba» (El Blua, 3, p. 1)
(25’)
a. «si estàs content, cobraràs cinc duros al mes, a banda de
la governa, i si no ho estàs, et pegaré una palissa» (Rondalles,
7, p. 14)
b. «al bo i millor, encara tinc de ser jo el que li pegue, a vosté,
la palissa» (Rondalles, 7, p. 20)
c. «fermat a la porta, li pegava una palissa darrere d’altra»
(Narracions, p. 58)
Alterna l’ús de la forma clàssica rotle 14 amb la dissimilada rogle
(26’), documentada des del segle xvi (26) i única viva en
valencià modern.
(26 )
a. c. 1550: «circuint lo llit de dita defuncta en modo de un
rogle» (Constitucions del Convent de Sant Josep, ed. Fuster, p.
107)
b. 1557: «no gosen tràurer lo peu de son rogle o de la garlocha»
(Cristòfol Despuig, Los Col·loquis de la insigne ciutat
de Tortosa, ed. Duran, p. 126
c. segle xviii: «mes, senyores, deixant fora de rogle los trics i
tracs [...] els contaré sols un cuento» («Col·loqui de la mossa
de Peiró», en Col·loquis eròticoburlescos, ed. de Martí Mestre,
p. 160)
d. 1914: «rogles formant, la gent de l’horta la missa d’alba
espera allí» (Teodor Llorente, Llibres de versos, p. 38)
(26’)
a. «gitat, veia passar els esvaïts cirrus, que feien al voltant
del sol un rogle, com una àuria diadema» (Aleix, 3a ed., 7)
b. «cantaven els infants, en rogles bellugadissos, les velles i
sempre tendres cançons» (Aleix, 3a ed., 49)
c. «Rafel Olcina ocupava l’esquerra del rogle dels oients,
com qui diu un lloc secundari» (Promesa, 2a ed., p. 8)
d. «esclatà al final una descarada riallada en tot el rogle»
(Promesa, 2a ed., p. 303)
Alterna l’ús de les formes populars juí, perjuí (27’) i servei, 15
amb les cultes judici, prejudici 16 i servici (28’). Tant les opcions
preferides pel valencià modern, els populars juí, perjuí i prejuí
i el cultisme servici, com les seues alternatives estan ben documentats
des del segle xiv (27-28).
(27)
a. 1329: «jasia ço que aquella confessió no serà feta en juhí
ne denant jutge, mas fora juhí» (Furs de València, ed. López
Elum, r. 101, f. 3)
b. 1392: «faent juhí e donant sentència contra·I·ermità»
(Epistolari de la València medieval, ed. Rubio, i, segona ed.,
carta 101, ll. 5-9)
c. 1460: «Déu ho permés, a mon juhí, pel prejuhí, hun tant
desorde fet contra l’orde» (Jaume Roig, Spill, ed. Peirats, vv.
4960-4966)
d. 1490: «desig de fer honor al soldà, no en perjuhí de
aquell pròsper e benaventurat mon senyor lo emperador»
(Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Hauf, cap. 137)
e. 1490: «per ço que los entenents no pensen sia tolt lo ver
juhí per lo qual vos condamnau, que teniu causa de sospita»
(Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Hauf, cap. 146)
f. 1877: «espignet de la trompa que als mons, en sa agonia,
cridarà a l’espantable juhí del Criador» (Jacint Verdaguer,
L’Atlàntida, ed. Junyent & Riquer, p. 56)
g. 1920: «la desilusió fon tan gran i violenta que, mústic, no
acertava a fer prejuïns sobre els resultats de la separació» (Carles
Salvador, Les memòries del frare Godoffred, p. 9)
h. 1978: «contribuir a fer que el poble s’allibere dels prejuïns
i de les supersticions» (Joan Fuster, El Suecà, reprod. en Elogi
del meu poble, p. 297)
i. 1984: «la veritat és que tampoc no hem de fer juïns temeraris»
(Joan Fuster, «Sobre Bernat i Baldoví», Sueca. Festes
Majors, reprod. en Elogi del meu poble, p. 356)
(27’)
a. «Monfort li hi va arreglar tot, fins la cosa dels diners.
Guerau va declarar en el juí com havia de declarar, i als dos
mesos vivia a València» (Promesa, 2a ed., p. 311)
b. «¡Ai, Mare de Déu —va comentar la dona—; això són els
juís de Pasqua Granada!» (Rondalles, 7, p. 74)
c. «i després el toc: drang!, que, en el silenci de la nit, va
ressonar com la trompeta del Juí Final» (Promesa, 2a ed., p.
101)
d. «una veu li ressonà en l’orella com la trompeta del Juí
Final» (Rondalles, 7, p. 87)
e. «després del Juí Final es produiria una altra unitat radical
de la persona humana» (Fonamentalista, p. 114)

f. «tornarien sobre el tema si la relació entre preus i salaris
continuava degradant-se en perjuí dels treballadors» (Promesa,
2a ed., p. 282)
(28)
a. 1329: «enaxí que puscats d’aqueles regar e pendre aygües
sens alcuna servitut e servici e tribut» (Furs de València, ed.
López Elum, r. 48, f. 16)
b. 1343: «pregà·ns que li dixéssem qual servici seria aquel»
(Llibre dels fets del rei en Jaume, ed. Bruguera, f. 94 v)
c. 1420: «per ço que exoblida lo servici de son sposat Jesuchrist,
és dita exoblidada» (sant Vicent Ferrer, Sermons, ed.
Sanchis Sivera, ii, p. 232)
d. 1460: «com a lleona ella·m mirava; no m’oblidava lo
benefici. Feya servici he gran honor al prom major» (Jaume
Roig, Spill, ed Peirats, vv. 1946-1952)
e. 1490: E yo bé conech, capità senyor, que jamés bastaria
a premiar-te lo gran servici que m’has fet» (Joanot Martorell,
Tirant lo Blanch, ed. Hauf, cap. 322)
f. 1930: «la matèria ha passat per mi com passa l’aigua per
la canonada del servici domèstic» (Carles Salvador, Barbaflorida
professor, p. 16)
(28’)
a. « tot just aparéixer la viuda, Carles li presentà l’antiga minyona
de servici» (Rondalles, 2, p. 115)
b. «sí que necessite encara un altre servici de tu. Es tracta
d’anar a dur un bon regal als masovers» (Rondalles, 5, p. 58)
c. «l’he mobilitzat fa dies al meu servici —digué tot deseixit
el Senyalat—. M’aidarà durant un mes a l’Acantonament de
Cocentaina» (Enllà, p. 389)
Enric Valor, com el seu mestre Josep Giner i el seu company
F. Ferrer Pastor, opta per la forma popular divorç (29’), documentada
dels del segle xviii (29) i única viva en valencià
actual. 17
(29)
a. 1764: «divorç, con la o aguda, divorcio» (Carles Ros, Diccionario
valenciano-castellano)
b. 1847: «produí la desunió dels matrimonis, y com qui no
diu res, un divors formal entre personaches alts y visibles»
(El Tabalet, p. 101)
c. 1877: «vach a entaular el divors y a dir que·m dónes mal
tracte» (Francesc de P. Arnal, L’agüelo del colomet, p. 15)
d. 1928: «la sert que tens tu és que no vullc pendre les coses
en tràchic, que si no..., esta nit era la del divors» (F. Puig-
Espert, Pantomina, p. 47)
e. 1956-1985: «divorç m. Dissolució legal del matrimoni; di-
vorci m. Divorç» (F. Ferrer-Pastor & Josep Giner, Diccionari
de la rima; Diccionari general)
(29’)
a. «no fóra probable que Charles prengués a pit fer que
Ellen demanàs el divorç i renunciàs a la posició social i econòmica
que tant li havia costat d’aconseguir» (Obra, iii, p.
380)
b. 1988: «divorç m. Divorcio; divorci m. reg[ional]. Divorcio»
(Vocabulari fonamental)
Com a verbs derivats per prefixació de borró i de por Enric Valor
opta per les variants amb a- aborronar i aporegar (30’-31),
documentades des del segle xix (30). 18
(30)
a. 1883: «entrar yo ahí dins...? De pensar-ho m’aborrone y
me se fa la carn de gallina» (Joaquim Balader, Acertar errant,
p. 12)
b. 1892: «si tu hagueres vist els treballs y la fam que·n aquell
entonses pasàvem tots así... n’hi ha p’a aborronar-se un home
sols de pensar-o» (J. Martí i Gadea, Caps y centeners, p. 19)
(30’)
a. «ni pensar-ho! —s’aborronava la mare dels Vents» (Rondalles,
3, p. 81)
(31)
a. «pegant uns crits que vertaderament aporegaven el més arriscat»
(Obra, ii, p. 252)
b. «va! M’aporegue de no res!» (Obra, iii, p. 397)
c. ·»els revolucionaris que tu dius, no es dedicaran a molestar
o aporegar persones innocents i pacífiques» (Batuda, p.
89)
d. «emposí a repassar les noves que sabia de la meua mare
i de la meua germana, que restaren aporegades per la meua
marxa a l’exèrcit» (Enllà, p. 59)
13 L’adaptació del castellanisme com
a pallissa és també del segle xix i aliena
al valencià, on pallissa s’usa només
com a ‘lloc per a guardar la palla’.
14 Exemples de rotle en l’obra valoriana:
«no tardà gaire a fer-se rotle»,
«era dels qui feien rotle a la plaça»,
«s’acostà en un rotle» (Rondalles, 3, p.
89; 5, p. 129; 6, p. 97); «ens havíem
assegut vora la llar encesa, fent rotle»
(Enllà, p. 431).
15 «Una fadrina de servei» (Promesa,
2a ed., p. 107); «ja no em va pertocar
fer cap dels altres serveis com correus,
conducció, neteja, etcètera» (Enllà, p.
393).
16 Enric Valor usa juí en el sentit de
‘procés judicial’ (27’a-e) i reserva judici
per al sentit d’‘opinió’: «era intel·ligent,
certera en els judicis» (Enllà, p. 358);
«li foren transmesos forts prejudicis
que li enterboliren per molts anys un
judici clar sobre la societat que el voltava»
(Promesa, 2a ed., p. 105).
17 El cas de divorç/divorci és paral·lel
al de comerç/comerci. Fins als segle xv
predominaren els cultismes comerci
divorci, però a partir dels segles xviixviii
van anar imposant-se les variants
populars comerç/divorç.
18 Del mateix segle daten les variants
amb prefix es- esborronar i esporuguir.
Enric Valor. El valor de les paraules { 161

Rondalles valencianes (València: Torre, 1950-1958)
En el cas del verbs derivats per prefixació de conhort, remull i
vellut, Valor opta per les variants amb a- aconhortar, arremullar
i avellutar (32’-33’-34), el primer documentat des dels
orígens (32). 19
162
(32)
a. segle xiv; «molt fortment se clamà lo bou de son senyor
e’l cauall lo aconortaua aytant com podia» (R. Llull, Fèlix, ap.
DCVB)
b. segle xiv: «quant Sent Joan vesé que·l seu nebot era aconortat
de la sua tristor, él li besà los pitz (Vides de sants rosselloneses,
ed. Maneikis & Neugaard, ii, p. 199)
c. 1460: «yo, com a·bsent del món vivint, aquell jaquint
aconortat, d’ell apartat dant-hi del peu» (Jaume Roig, Spill,
ed. Peirats, vv. 160-165)
d. 1490: «la princessa, no prou aconortada de la perduda
honestat, no volgué satisfer a les folles paraules de la reyna,
ans callà» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Hauf,
cap. 438)
e. 1885: «sols en lo mal que·ls apura, són per Vós aconhortat»
(Teodor Llorente, Llibret de versos, p. 179)
(32’)
a. «content de sentir-la una mica aconhortada» (Rondalles, 4,
p. 116)
(33)
a. 1918: «tu sabràs molt bé lo qu·és un cànter de vi en aigua;
l’atre lo qu·és una arroba de carbó arremullat y en pedres»
(V. Marco Rivas, La Tasa dels ous, p. 16)
a. 1921: «les copes van arremullant la coca» (J. Pascual Tirado,
Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, II, p. 152)
(33’)
a. «un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia
vist en aquell regne arremullat» (Rondalles¸8, p. 115)
b. «la boira cernia i nosaltres ja dúiem de bell nou els cabells
arremullats» (Batuda, 2a ed., p. 146)
(34)

a. «la veu de la noia, avellutada, lleument tremolosa, commovia
fibres molt recòndites del xicot» (Promesa, p. 183)
En el cas del verb derivat de sec Valor opta per la forma
clàssica secar (35-35’). 20
(35)
a. 1329: «pusque collir e levar arena, grava e draps secar e
lavar, e terra pendre» (Furs de València, ed. López Elum, r. 2,
f. 9)
b. c. 1420: «a mi, scriptor, contengué que se’m feu quell
mal; a dos dies lo hagí fet secar ab la creu e ab lo nom
de Jesús solament» (sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. Schib,
iii, p. 304
c. 1460: «si van per l’ort los arbres sequen; maten, entequen
erbes, si·n cullen; hi l’espill sullen, e com llops miren» (Jaume
Roig, Spill, ed. Peirats, vv. 9692-9697)
(35’)
a. «els peus quasi li sagnaven, la boca se li secava i no vevia
font propera ni li quedava berena» (Rondalles, 4, p. 30)
El substantiu deport, per bé que en la llengua antiga tenia
sobretot el sentit de ‘diversió, recreació’, a sovint adoptava matisos
que l’acostaven al sentit actual (36). Valor usa deport (36’)
en un sentit figurat molt pròxim al dels exemples antics. 21
(36 )
a. segle xiii: «cascun jorn exien defors per fer mescles e
torneys ab aquels de la host [...] e aquest deport tenien iii·o
iiii·vegades lo jorn» (Bernat Declot, Crònica, ed. Coll i Alentorn,
ii, pp. 146-147)
b. 1460: «per exercici / de ma persona, / alguna stona / yo
cave·n l’hort, / per mon deport, / aprés passeje / fins que fameje»
(Jaume Roig, Spill, ed. Peirats, vv. 15680-15684)
c. 1490: «los dos amants stigueren tota la nit en aquell benaventurat
deport que solen fer los enamorats» (Tirant lo
Blanch, ed. Hauf, cap. 437)
(36’)
a. «per al muntanyès, rodar l’esguard de falcó per les amples
baixures i els tremolosos horitzons era quasi una cerimònia i
sobretot un engrescador deport, segons es va explicar» (Batuda,
2a ed., p. 126)
b. «va mirar significativament la cara seriosa i quasi imperiosa
del jovençol del seu amo, i es mostrà satisfet. El treball
eficaç, el compliment del deure, eren el deport de Roc» (Promesa,
2a ed., p. 113)
Preferix les variants amb aglutinació de l’article anou i asséver
(< la nou, àrab as-síbar) (37’-38’), documentades des dels segles
xv-xvi (37-38).
(37)
a. 1538: «experimentaren la virtut de les magranes, rahims,
pomes, peres, avellanes, castanyes, anous y moltes altres fruytes»
(Pere A. Beuter, Primera part de la història de València,
ed. Escartí, p. 66)
b. 1625: «gales fregides ab oli y després seques, y corfes de
anous verdes, picades y cuytes» (Joan Porcar, Dietari, ed. J.
Lozano, ap. CICA)
c. 1902: «en mitj de la borrasca, ¿qué és eixa nau? No res;
corfa d’anou, hon caben dos tripulants o tres» (Teodor Llorente,
Nou llibret de versos, p. 290)
d. 1930: «la fusta d’aquells mobles era d’una noguera diguem-ne
autèntica amb olor d’anous i tot» (Carles Salvador,
Barbaflorida professor, p. 30)
(37’)
a. «Margarida [...] de l’escudeller de l’armari de la cuina,
s’ocupà a traure’ls anous, ametles, pa [...] i uns gots de llet
calenta» (Rondalles, 1, p. 46)
b. «menjà una bona penca de tassall amb pa i un grapat
d’anous» (Rondalles, 2, p. 21)
c. «vi negre de la terra, pa ullat i ametles i anous torrades»
(Rondalles, 4, p. 16)
d. «li llampeguen uns ulls grossos com a anous» (Rondalles,
5, p. 103)
e. «cerca per l’habitació unes anous de ballesta, d’ivor esgroguit
i dur» (Rondalles, 6, p. 9)
f. «Albert li encarregà que els amanís olives del cuquello, gallons
d’ametla, unes quantes anous pelades, aiguardent anisat
i els plats i copes necessaris» (Promesa, p. 229)
(38)
a. 1460: «lo desmamar partex l’amor de l’amarguor d’acéver
groch, qual en lo broch de llus mamelles se posen elles
quant los desmamen» (Jaume Roig, Spill, ed. Peirats, vv.
9830-9837)
b. 1497: «car lo que·ll pensa esser mel, és bon acéver que·m
par que sia d’Almudéver en lo jutjar» (Lo somni de Johan Johan,
ed. Miquel i Planas, vv. 1214-1217)
c. 1490: «qui continuarà pendre acéver per dies continus,
no veurà en lo seu cors e membres malaltia que no sia fàcil
de guarir» (Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu e curatiu de
la pestilència, ed. Ferrando, p. 157)
19 De les variants sense prefix, conhortar
es documenta també des del
segle xiv, remullar i vellutat des del xv
(DCVB, CICA).
20 La variant assecar no es documenta
fins al segle xix (en el diccionari
de Belvitges-Esteve-Juglà [1803]
com a forma secundària; Verdaguer
[1877]) i és aliena al valencià.
21 La variant esport és un anglicisme
modern. L’anglés sport és alteració de
l’antic disport, manllevat del francés
antic desport, variant de deport. (Bloch-Wartburg,
Dictionnaire étymologique
de la langue française, París, 1964).
Enric Valor. El valor de les paraules { 163

Meravelles i picardies
(València: L’Estel, 1964-1970)
164
(38’)
a. «Se n’hagué d’anar, caent-li llàgrimes amargues com l’asséver,
al seu niu de l’alt de l’Espenyador22 a contar la malventura
a la família corbera» (Rondalles, 8, p. 96)
En la nostra llengua no hi ha pròpiament infixos: es tracta de
sufixos que han esdevingut interns a l’experimentar una nova
sufixació. Així, de bosc, amb el sufix -er obtenim el derivat
bosquer, i d’este, mitjançant una nova derivació, amb el sufix
-ol, bosquerol 23 . Això és el que ha ocorregut en paraules com el
substantiu flamerada i l’adjectiu llarguerut, usades per Enric
Valor (37’’-38’’) i documentades des del segle xix (39’-40’),
derivats de flamera (39c) i llarguer (40), i estos, de flama i llarg.
(39)
a. 1922-1930: «els ulls encesos com a brases [...] li retrucà
flamerosa...» (J. Pascual Tirado, BSCC iii, p. 335; Tombatosals,
p. 39);
b. 1935: «ara tot és greu i enflamerat de febra» (Bernat Artola,
Obres Completes, ed. Meseguer, i, pp. 54 i 71).
c. 1968: «Falla és mort, diu el foc d’ondulant cabellera, amb
un ritme barroc d’esperit i flamera» (Bernat Artola, Obres
completes, ed. Meseguer, i, p. 416)
(39’)
a. 1820: «rocha y encesa de una flamerada que li pujà a la
cara» (Lluís Galiana, Rondalla de Rondalles, p. 34)
b. 1902: «quant l’alba apunta de la pàtria història, ja espanta
al món, com la millor victòria, la flamerada immensa de
Sagunt» (Teodor Llorente, Nou llibret de versos, p. 163)
c. 1931: «les roges flamerades que dóna el bon menjar i el
millor dormir» (A. Sànchez Gozalbo, Bolangera de dimonis,
p. 142)
d. 1986: «desaparegueren a l’abisme, amb una gran flamerada
i una forta ferum de sofre» (Pep Coll, Quan Judes era
fadrí i sa mare festejava, p. 106)
(39’’)
a. «un esclat de tons de flamerada, grocs i rojosos, vermells i
moradencs» (Aleix, p. 34)
b. «es va sentir un tro terrible, i una gran flamerada de sofre
omplí tot aquell celler» (Rondalles, 5, p. 145)
c. «i, més prompte encara, s’encén tota la cuina d’una flamerada
blavíssima» (Obra, i, p. 407)
d. «la seua era una bellesa de femella sana i instintiva, abrandada
de les darreres flamerades d’una joventut que havia estat
esplendorosa» (Promesa, p. 97)
e. «em pujà una flamerada a la cara» (Enllà, p. 520)
(40)
a. 1490: «e Tirant, a consell de dos mariners que de sa terra
havia portats, qui amaven molt la honor sua, com veren lo
vent larguer e bo, en la nit donaren vela» (Joanot Martorell,
Tirant lo Blanch, cap. 104)
b. 1523: «lo bon cauall [...] deu haver més avant gran pas e
larguer per camí, e per ciutat curt» (M. Dieç, Menescalia, ap.
DCVB)
(40’)
c. 1840: «alguns estufaors prou grosos y molt llargueruts»
(El Mole, p. 40)
d. 1912: «amb ràpida volada y en esbart llarguerut» (Lluís
Salvador, Somnis d’estiu ran de mar, reed. Selecta, p. 62)
e. 1916: «este llarguerut [...] se guanyaba la vida plegant
fem pels carrers de Castelló» (E. Ribés i Sangüesa, Cuadros
de costums castellonenchs, p. 200)
f. 1936: «troç de fusta o de metal llarguerut» (Enric Bayerri,
Refraner català de la comarca de Tortosa, i, p. 194)
(40’’)
a. «a poqueta nit féu cap al peu de la Lloma Llarga, on clarament
és destriava la casa llargueruda del Vent de Tramuntana»
(Obra, i, p. 319)

. «el mas [...] arreplegava abans que moltes altres partides
el vent fresc de la marinada pel buit de la llargueruda despressió»
(Batuda, p. 18)
c. «un home llarguerut, de mentó llarg i corb, d’ulls astorats»
(Batuda, p. 331)
d. «i jo me l’imaginava, el comandant comunista, negre,
llarguerut» (Enllà, p. 190)
e. «tant l’oncle Joan com el seu fill, eren molt típics d’aquelles
terres assedegades: alts i llargueruts, lleugers de moviments
i de bon tracte i simpatia» (Fonamentalista, p. 63)
Alterna l’ús de la variant etimològica romaní 24 amb la més evolucionada
romer (41’), ja documentada des del segle xiv (41) i
general en valencià modern.
(41)
a. 1348: «que hom face foch en la cambra de sarments
ben seques ho de romer ho de ginebre ho d’oliver» (Jaume
d’Agramont, Regiment preservatiu de pestilència, ed. Veny, p.
76)
b. 1490: «ab còmoda habitació e encara alterada ab fum de
romer, ginebre, ambre, xiloàloes, ciper, estorachs e aquestes
coses semblants» (Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu e curatiu
de la pestilència, ed. Ferrando, p. 147)
c. 1557: «de sàlvia de husia, de aufràsia, de romer, de alfàbega,
de borraynes» (Cristòfol Despuig, Los Col·loquis de la
insigne ciutat de Tortosa, ed. Duran, p. 192)
d. 1914: «enramada ab romer y sarjolida» (Teodor Llorente,
Llibres de versos, p. 101)
(41’)
a. «es va posar a arrabassar romers i argelages i estepes i coscolls
[...] va ataüllar un romer ufanós» (Meravelles, i, p. 10)
b. «tota la vesprada vaig per serres, arrancant aromes de romer
i de timó» (Meravelles, i, p. 114)
c. «amb els intersticis tapats amb brots de romer i d’argelaga»
(Promesa, p. 202-203)
Preferix els substantius amb el sufix -etat en casos com falsetat,
fluixetat i sequetat (42’-43-44’), documentades des del segle
xiv (42-44). 25
(42)
a. segle xiv: «lo qual fals sperit sol moltes coses veres dir ans
que venguen, per tal que a la fin pusca la ànima en alcuna
falsetat enlaçar» (Diàlegs de sant Gregori, ed. Alegre, ff. 86r-
87v)
b. segle xiv: «començà enamistat, desleyaltat, injúria, falsetat;
e per aysò fo error e torbament en lo poble (Ramon
Llull, Llibre de l’orde de cavalleria, ed. Soler, p. 167)
d. segle xiv: «e aquells qui·ls van ab falsetats e ab maestries
confon e abat» (Ramon Muntaner, Crònica, ed. Aguilar, ap.
CICA)
(42’)
a. «hi ha haver un embolic en les urnes: grapats, falsetats,
garrotades» (Promesa, 2a ed., p. 69)
b. «t’estàs perjudicant molt amb les teues falsetats!» (Promesa,
2a ed., p. 309)
c. «així que ni n’és el president ni membre ni pot signar una
denúncia ni cap altra cosa. Una falsetat! Això ha fet» (Enllà,
p. 195)
(43)
a. «això que dieu ací en el món remordiments i que nosaltres
anomenem fluixetats de cor» (Rondalles, 6, p. 78)
b. «això és fluixetat. Vinga, taste aquest vi negre!» (Promesa,
2a ed., p. 449)
c. «això deu ser fluixetat —diagnosticà tot convençut el
llaurador» (Promesa, 2a ed., p. 489)
d. «a causa de la meua fluixetat, aquell exordi em va produir
una sobtada inquietud» (Enllà, p. 187)
(44)
a. segle xiv: «deya que en la pluja havia major sequetat que
humiditat» (Ramon Llull, Llibre de Meravelles, ed. Galmés,
ii, p. 23)
b. 1424: «de molt gran temps ençà ha nostres peccats e delictes
punits e castigats, entre les altres plagues e batiments,
per sequetats e fretures de pluges celestials (Epistolari de la
València medieval, ed. Rubio, ii, carta 86, ll. 12-14)
c. 1938: «la sequetat del riu contrastava amb la ufana vegetació
del passeig tranquil» (Carles Salvador, ‘Flames que gelen’,
reprod. en Narrativa, ed. Simbor, p. 259)
(44’)
a. «inconvenients [...]: la sequetat, l’excessiva impermeabilitat
de la capa laborable [...]» (Batuda, 2a ed., p. 11)
Usa els substantius saladura (45’) i el derivat saladurer (46’),
22 Supose que per errada, en les tres
edicions de la rondalla (La rabosa i el
corb [1950, 1976 i 1984]) apareix
com a «alt de l’Empenyador».
23 Em vaig ocupar de les repercussions
ortogràfiques d’este procés
morfològic en el capítol tercer de Els
valencians i la llengua mormativa, Alacant,
1995, pp. 67-95.
24 Variant que dóna nom a la co-
neguda contalla El gegant del Romaní:
després d’usar dos voltes la forma romer
(«es va posar a arrabassar romers
i argelages i estepes i coscolls [...] va
ataüllar un romer ufanós»), escriu:
«deixà el fes, s’agafà al romaní» (Meravelles,
i, p. 10).
25 Les variants amb el sufix més
evolucionat -edat ja es documenten
en el segle xiv (sequedat, falsedat) i el
xvi (fluixedat) (DCVB, CICA).
Enric Valor. El valor de les paraules { 165

ja documentats en el segle xiv (45) i ben vius en valencià modern.
26
166
(45)
a. segle xiv: «peys, emperò, complidament salatz, e majorment
si per la saladura tornen secs, no són covinentz als ditz
corses» (Arnau de Vilanova, Obres, ed. Batllori, ii, p. 177)
b. segle xv: «en les vesprades, sovint enpren les torrades y
saladures» (Col·loqui de dames, ed. Miquel i Planas, vv. 207-
209)
c. 1617: «axí mateix que se abstinga de tot mejar agre, com
també de totes les saladures, salmorra, y de totes coses qu espíran
a all, cebes, y altres semblants» (Miquel Agustí, Llibre
dels secrets d’agricultura, casa rústica y pastoril, f. 186v)
(45’)
a. «—Saps què et dic? Que tot puja! —Estem perdudes...
La saladura sobretot, ¡el consol dels pobres!» (Promesa, 2a
ed., p. 298)
(46’)
a. «un matí van oir pregó que havia arribat al mercat el millor
saladurer de la Vila» (Rondalles, 8, p. 83)
Al costat de asseure’s, usa el verb assentar-se (47’) i el derivat
assentada (48’), ben documentats des del segle xiv (47).
(47)
a. segle xiv: «com vench l’endemà, lo senyor en taula se assentà»,
«la dona bon maytí se levà, en la péra se assentà» (Llibre
dels set savis de Roma, ed. Mussafia, vv. 1099 i 2725)
b. 1398: «en cadira assentar mi fan, per llur corteria, prop
la cadira reyal [...] en la qual viu assentada una dona molt
plasent» (Anselm Turmeda, Cobles de la divisió del Regne de
Mallorca, ed. Olivar, p. 111)
c. c. 1420: «Senyor, veus ací escrit lo meu nom en esta cadira.
—Ah, mon fill, assenta’t ací», «pren-la per la mà e assenta-la
en sa cadira», «e l’ànima isqué de infern e entrà en
lo cors, e lo cors assentà’s e·l llit», «et resedit: diu que s’assentà;
bé sabeu que la persona que és cansada se siu ab pantaix»,
«tots aquests estaran assentats en cadires» (sant Vicent Ferrer,
Sermons, ed. Sanchis Sivera, i, p. 34; ed. Schib, iii, p. 13; iv,
pp. 27, i 33; vi, p. 274)
c. 1902: «baix la porxada, sobre palla seca, assentades en rogle
vos veig ja», «assentat a la porta de la blanca alqueria, veig
les naus que a la vora tornen, al caure el dia» (Teodor Llorente,
Nou llibret de versos, pp. 282 i 295)
d. 1930: «ni pel nom ni per les traces vos recorde; però assenteu-vos»
(Carles Salvador, Barbaflorida professor, p. 4)
(47’)
a. «honoreu aquesta vostra casa, senyor: assenteu-vos» (Rondalles,
1, p. 46)
b. «m’assenta don Joan al seu costat, li posa la mà damunt
un genoll i li diu: [...]» (Rondalles, 8, p. 19)
c. «s’incorporà a mitges i els donà la mà, cosa llavors poc
usada. —Assenteu-vos —va convidar» (Promesa, 2a ed., p.
172)
d. «passen, passen, bones velletes i prenguen cadira —els digué
ella» (Rondalles, 7, p. 42)
(48’)
a. «s’assegué en un margenet, els peus dins l’herbassar sucós,
i en una assentada es va menjar la berena de tot el dia» (Meravelles,
i, p. 149)
Usa l’adverbi aïna ‘fàcilment, prompte’ (49’) i l’adjectiu roín
(50’), documentats des dels segles xv-xvi (49-50).
(49)
a. c. 1500: «tota dona y la gallina que va massa, pert-se aÿna:
reposar-se molt més val» (Consells a una casada, ed. Miquel i
Planas, vv. 83-85),
b. c. 1500: «ni tanpoc pasa ço que menja tan aÿna com solia»
(Llibre d’animals de caçar, ap. DCVB);
c. 1515: «y perquè el poguessen premsar pus ahina d’açots
li donaren tan greu disciplina que tot lo Pretori s’omplí de la
sanch» (Obres en loors de la Sacratíssima Creu, f. c ivr).
d. 1769: «no m’enganyarà ningú tan fàcilment ni tan ahina»
(Lluís Galiana, Rondalla de rondalles, p. 44)
e. 1878: «si algun racó tinguera, o més ahina contara en alguna
finca...» (E. Escalante, Les Criades, Obres completes, ed.
1922, ii, p. 605)
f. 1926: «no faltant-li sinó més aïna sobrant-li igual si de
cuèns se tractava com d’atres coses» (V. Pla-Mompó, Cuentos
per’a els meus chiquets, p. 97)
g. 1962: «ell havia elegit una víctima més aïnes que una esposa»
(Maria Ibars, Vides planes, p. 164)
(49’)
a. «els diners, com hem dit, no entraven tan aïna en aquella
casa (Obra, ii, p. 392)
b. «l’embolic de les Colònies no s’acabava tan aïna» (Obra,
iii, p. 213)
c. «no acabaren tan aïna les tribulacions de Toni Bernabeu»
(Promesa, p. 747)
(50)
a. 1460: «Huna vil osta, roýn, disposta a puteria, llavòs tenia
en sa posada una berguada de pelegrins» (Jaume Roig,
Spill, ed. Peirats, vv. 3279-3285)
b. 1489: «pert per la pràtica de la roïna compayia; e lo roín

ve a ésser bo per la pràtica del bo» (Francesc de Santcliment,
Flors de virtut, ed. Cornagliotti, p. 69)
c. 1494: «lo que m’ha entristit més del que poria dir, per
veure que reports de civils e roïns persones ab vostra beatitud
hagen de tenir tanta força, que a ells haja de donar fe» (Jofre
de Borja a Alexandre VI, Cartes privades dels Borges, ed. Batllori,
carta 41)
d. 1490: «o senyora, qui en totes les coses del món vol molt
subtilment mirar, moltes voltes li esdevé que elegeix la més
rohín, e en special en les amors honestes e lícites» (Joanot
Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Huaf, cap. 100)
e. 1497: «se pot bé conéxer ab justa rahó que deu tenir l’oli
escàs hí a mida, o és de la metcha roín lo cotó» (Lo procés de
les olives, ed. Miquel i Planas, vv. 438-440)
(50’)
a. «no cal pensar res roí del nostre estimat majordom» (Rondalles,
1, p. 109)
b. «a males penes si podien fer una roïna collita de sègol o
d’ordi» (Rondalles, 2, p. 22)
c. «és molt roín aquest dimoni del gegant» (Rondalles, 3, p.
41)
d. «un mig somiar despert com aquest, li feia oblidar el carro
i les agulles i els hostals roïns» (Rondalles, 6, p. 124-125)
e. «un dia lleig i rebolicat, propi dels darrers dies de l’hivern,
que solen ser els més roïns» (Rondalles, 8, p. 128)
De les cinquanta paraules usades per Enric Valor i estudiades
en el present treball (aborronar, aconhortar, aïna, anou, aporegar,
arpa, arremullar, assentada, assentar-se, asséver, avellutar,
bacallar, bàlsem, Bàrbera, camamirla, capritxo, castic, deport,
desterro, divorç, embalsemar, erro, estómec, estrela, estrelat, falsetat,
flamerada, fluixetat, gemecar, juí-perjuí-prejuí, llarguerut,
màsquera, matalaf, modo, nàufreg, nuc, nugar, palissa, quadro,
revivar, rogle, roín, romer, saladura, saladurer, secar, sequetat,
servici, unflar i xàrcia) Pompeu Fabra, en el seu Diccionari
general de la llengua catalana (1932) n’arreplegava sis (arpa,
deport, juí-perjuí, palissa, roí i saladura [un dotze per cent]).
Setanta-cinc anys després, el Diccionari de la Llengua Catalana
(2007) de l’Institut d’Estudis Catalans n’arreplega vint
(a les sis de Fabra afig aborronar, aporegat, castic, erro, estrela,
flamerada, llarguerut, matalaf, nuc, nugar, quadro, rogle, romer,
servici i unflar; però elimina palissa [un quaranta per cent]).
En el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (2006)
de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua figuren quaranta-nou
de les cinquanta paraules estudiades (totes menys sequetat [un
noranta-huit per cent]). Esperem que la fredor de les dades
no amague massa la calidesa del nostre modest homenatge al
mestre Enric Valor...
Obres esmentades d’Enric Valor
Aleix: L’ambició d’Aleix, València, Vives Mora, 1960; 2a ed., en Obra
literària completa iii, pp. 29-204; 3a ed., València, Tàndem, 2000.
Batuda: Temps de batuda, València, F. Torres, 1983; 2a ed., València,
Tàndem, 1991.
Enllà: Enllà de l’horitzó, València, Tàndem, 1991.
Fonamentalista: Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles,
València, Tàndem, 1996.
Meravelles, i-ii: Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, València,
L’Estel, 1964, 1970.
Narracions: Narracions de la Foia de Castalla, Barcelona, Barcino,
1953.
Obra, i-ii: Obra literària completa, i-ii, València, Gorg, 1975, 1976.
Obra, iii: Obra literària completa, iii, València, F. Torres, 1982.
Promesa: Sense la terra promesa, València, Prometeo, 1980; 2a ed, València,
Tàndem, 1991.
Rondalles, i-iii: Rondalles valencianes, i-iii, València, Torre, 1950,
1951 i 1958.
Rondalles, 1-7: Rondalles valencianes, 1-7, València, El Bullent, 1984.
Altres obres citades abreujadament
CICA: J. Torruella, M. P. Saldanya & J. Martines, Corpus informatitzat
del català antic, http://lexicon.uab.cat/cica.
DBalari: J. Balari i Jovany, Diccionario Balari. Inventario lexicográfico
de la lengua catalana, Universitat de Barcelona, Facultat de Filosofia
i Lletres, huit fascicles, A-G, sense any.
DCor: J. Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua
catalana, Barcelona, Curial, deu volums, 1980-2001.
DCVB: A. M. Alcover, F. de B. Moll & M. Sanchis Guarner, Diccionari
català-valencià-balear, Palma de Mallorca, Moll, deu volums,
1926-1968.
DHIVAM: R. Garcia Moya, Diccionari històric de l’idioma valencià
modern, València, dos volums, 2006-2009.
26 El castellà salazón va ser adaptat
per Josep Escrig (1851) com a salaçó
i per Pompeu Fabra (1932) com a sa-
laó: adaptacions ben innecessàries al
costat del genuí saladura.
Enric Valor. El valor de les paraules { 167

_La contribució d’Enric Valor
a la lexicografia catalanovalenciana
Emili Casanova Herrero / AVL · Universitat de València
Enric Valor, gramàtic, lexicògraf, rondalliste i novel·liste, ha
sigut l’autor que ha posat en el centre de la llengua, que ha
elevat a la llengua literària, les creacions lèxiques i fraseològiques
més característiques dels valencians. En efecte, Enric
Valor, una mina lèxica sense fons, que coneixia tots els parlars
perquè va trepitjar i xafar gran part dels pobles i comarques valencianes:
nascut a l’Alcoià, habitant de l’Alacantí i de l’Horta,
caçador i excursioniste per la Mariola i l’Aitana, comerciant
i caçador al Maestrat i als Ports de Morella, habitant i recollector
de rondalles de la Vall d’Albaida i observador del parlar
de la seua època, va ser l’encarregat de revalorar i reviscolar el
lèxic valencià, gràcies al fet que unes vivències com les seues
en una època de vitalitat del món rural, on la gent vivia totalment
en valencià, el van amerar de llengua i el feren heretar un
pou de coneixements lingüístics, i en especial lèxics, que el van
portar a estimar i voler les paraules apreses en el si i de la boca
del poble i a fer-li comprendre que la recuperació del valencià
havia d’anar acompanyada de l’inventari i reciclament literari
de tots els vocables i locucions vives i genuïnes, absents o no
dels diccionaris de l’època. Com ell deia ja des de Gorg (15,
1971, p. 7): «els valencians tenim grans reserves de vocabulari,
que a Barcelona, per exemple, sols es coneixen per la lectura
dels clàssics; posseïm un tresor d’expressions magnífiques creades
a través dels segles per gent de la ciutat i de les nostres
comarques; conservem girs sintàctics d’una gran puresa [...].
I el nostre deure és preservar-ho, fer-ho valdre, i en una paraula
aportar-ho a la llengua general».
Esperonat pels ensenyaments dels seus mestres, Valor «l’escriptor
valencià que posseeix naturalment més llengua viva nadiua,
usual, popular, instintivament ben usada, natural, espontània,
168
i per altra part és rigorós, curós, purista, culte com un bon escriptor
d’ofici», en paraules de Josep Giner, pròleg a Millorem
el llenguatge (València, Gorg, 1971, p. v), va ser coherent i dedicà
la seua vida a salvar-nos els mots, a vehicular-los en les seues
gramàtiques, rondalles, novel·les i diccionaris, no defugint
mai la paraula que ell considerava associada a la idea transmesa,
estiguera o no en els diccionaris o en obres literàries anteriors.
Amb el seu exemple obrí un camí que hui transiten tots els escriptors
valencians, de Josep Piera a Josep Lozano, passant per
escriptors del sud com González Caturla i del nord com Joan
Andrés Sorribes i, naturalment, de les comarques centrals com
Joan Olivares, Francesc Mompó, Francesc Bodí, Toni Cucarella
i Jesús Moncho, i que ha arribat a la nostra lexicografia
—gràcies també a l’obra de Francesc Ferrer Pastor— siga a la
de l’Institut d’Estudis Catalans, que ha introduït més de 400
mots usats o arreplegats per Valor com tendur, en el seu DIEC
(1995), siga la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que
en el seu Diccionari normatiu (en preparació) el té com a font
d’autoritat, siga la d’altres obres com les de Josep Lacreu en els
diccionaris Bromera o Vicent Pasqual, i en el Tabarca.
Però, a més, seguint l’exemple dels seues mestres, de Francesc
de Borja Moll i de Pompeu Fabra va cultivar i demostrar el
punt dolç del policentrisme convergent, barrejant en un mateix
text la llengua normativa i literària amb la viva, elevada
a categoria literària per ell, l’única via vàlida per a la nostra
llengua compartida entre catalans, baleàrics i valencians. Una
idea tant interioritzada i sentida com la seua el va fer usar en la
seua obra un ric lèxic, propi de tot el valencià, però en especial
de les comarques meridionals, sense deixar-se enlluernar per
les formes de parlar d’altres zones i renovellant el lèxic literari

i normatiu sense por de trencar cap unitat lingüística. Des del
mateix moment que arribà a València ciutat els seus contertulis
van quedar impressionats pel seu vocabulari, de manera que
Josep Giner, el seu primer mestre de valencià, ja li va encomanar
l’any 1948 que posara el sinònim valencià del seu parlar
nadiu de Castalla al costat de cada mot particular del Diccionari
de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, fruit del qual va ser
un vocabulari de 1.019 mots, 1 aprofitat per Joan Coromines
com a base del lèxic valencià del Diccionari etimològic i complementari
de la llengua catalana (1980, 10 vols.). Després, l’altre
mestre, Sanchis Guarner, li va encomanar que literaturitzara
les rondalles valencianes on devia usar el seu cabal lèxic sense
complexos, exactament com farà en les seues novel·les 2 i en els
exemples de les seues gramàtiques, i fins i tot en els seus vocabularis
bàsics per a ús dels escolars valencians. 3 El buidatge de
tots estos materials ens proporcionen un corpus lèxic abundós
que ara estudiarem des del punt de vista lexicogràfic, és a dir,
des del punt de vista de l’acollida que ha tingut o hauria de
tindre en els nostres diccionaris normatius o prescriptius. 4
Les aportacions valorianes del Diccionari bàsic
i de la traducció d’Anys i llegües, de Gabriel Miró 5
He centrat el present estudi en les úniques dos obres de Valor
que no s’han buidat o estudiat fins ara: el lèxic del Diccionari
bàsic (DB), inèdit, en vies de publicació per l’editorial Denes, i
la traducció d’Anys i llegües, editada per mi, però no estudiada
fins ara. D’esta manera complementem altres estudis meus o
d’altres aportacions com les de Joaquim Rafel o les dels glossaris
als huit volums de Les rondalles valencianes, publicades per
Edicions del Bullent (Picanya, 1991), i els extensos vocabularis
del llibre de Rosa LLuch i Rosa Serrano, Noves lectures de les
Rondalles Valencianes (València, Tàndem-Albatros, 1995).
El treball ha consistit en una anàlisi contrastiva entre les més
de 22.000 paraules del Diccionari bàsic de Valor i la segona
edició del DIEC (2007) per a veure les novetats valorianes no
registrades pel DIEC, siguen lexemes, variants formals, accepcions
o fraseologismes. I el mateix hem fet amb l’acarament del
lèxic usat en Anys i llegües i el DIEC (2007).
1. Vegeu E. Casanova (1996): «Aportacions
d’Enric Valor a la lexicografia
catalana: el Vocabulari Castellut de
1948, d’Enric Valor i Josep Giner», en
Actes del Simposi Enric Valor, Alacant,
Diputació, pp. 157-180.
2. Consulteu el magnífic article de
Joaquim Rafel (1999): «Valor i el lèxic
català», en Valoriana-Estudis sobre
l’obra d’Enric Valor, Castelló, Universitat
Jaume I, pp. 75-104.
3. Vegeu E. Casanova, (2002) «Enric
Valor, lexicògraf, salvador de lèxic i
etimòleg», en Enric Valor, un home de
poble, València, Denes, pp. 189-224, on
s’estudia, entre altres, el Vocabulari fona-
mental, Barcelona, Plaza y Janés, 1988.
4. Deixe per a una altra ocasió l’estudi
del lèxic de la novel·lística valoriana,
per dos raons: per l’abundància de lexemes
i frases fetes buidades i perquè
la tipologia lèxica emprada és com la
de les dos obres inventariades ací.
5. La traducció d’Años y leguas, de
Miró, es pot considerar una obra
pròpia de Valor, ja que hi aboca el seu
esperit i usa el lèxic més arrelat a la
zona on transcorrre l’acció. El Diccionari
bàsic és la darrera obra de la seua
vida. És una obra d’autor destinada als
jóvens valencians. L’estudiarem pròximament.
Publicació de l’editorial Denes
de la traducció feta per Enric Valor
de la novel·la de Gabriel Miró Anys
i llegües (València, 2004)
Enric Valor. El valor de les paraules { 169

De l’anàlisi podem avançar que s’obtenen els mateixos resultats
que de l’anàlisi de la resta d’obres estudiades, i és que Valor
és un home que es va formar un corpus lèxic que usa repetidament
en tot tipus d’obra si el context, sentit o intenció literària
li ho demanen, és a dir, a grans trets hi trobem el mateix
vocabulari que en la resta d’obres, encara que la tipologia del
diccionari fa que hi manquen bona cosa de vocables usats en
la seua narrativa.
Aportacions lèxiques d’Anys i llegües
no registrades en el DIEC (2007) 6
abrasit: «En un revolt de la carretera, treballa un peó de camins,
un homenet abrasit i sec, quasi tot vegetal i mineral, de
crostes de llegües» (p. 53).
acatxapar-se: «Ja poden acatxapar-s’hi els mals desigs i el dolor
dels homes; el llogaret ens semblarà clar i descuidat en la
seua innocència» (p. 223).
acevar: «Dóna també aigua, aigua molt quieta, fina, nua, i
es queden acevant el parany des d’un fondal de ginebres» (p.
240).
albadoc: «Els fronts nus de les muntanyes, rojos i morats,
esculpits al cel; i al confí, el penyal de Calp, tot d’albadoc,
amb grossos plecs» (p. 52).
alcavó: «Del fred de l’alcavó, en la fosca olorosa de les nogueres,
ve callada l’aigua i cau en un crit corbat a la bassa que en
rompre el dia la soltarà per fer rodar el molí» (p. 88).
apeonar: «Els guilopos apeonen botejant per les tàpies com
mestresses que s’arromanguen el faldellí per a les seues albíxeres
i carantoines» (p. 94).
aprimoradament: «En el corral, de tàpies de terraplé, un
mastí vell udolava des de la seua cadena al gat de la majordoma,
que devorava aprimoradament un llangardaix de ruïnes»
(p. 229).
arborcer: «—És un arborcer! En el fullatge atapeït i dur, feien
llum els arboços, de tan rojos. Olia com una cistella de
maduixes» (p. 219).
arguenell: «Omplen els cànters; els carreguen en els arguenells
dels ases i muls, que s’han quedat immòbils mirant-se
estremits en la llum blava de la font» (p. 140).
arrecessar: «Tot el caseriu s’arrecessa per un pujol, i munta
triangularment. Les conques de les finestreues i de les golfes,
els llavis dels finestrons, totes les cases, es fixen en Sigüenza»
(p. 57).
arreedoladís: «Jo bé sé que tot en aquest món, fins el que
sembla arredoladís, allò més recent, afona la seua arrel en
edats molt velles» (p. 190).
assagador: «Senyals de rècules tragineres, de peungles de ra-
170
mats; camí de ferradura i assagador, com aleshores» (p. 147).
(DIEC: assegador.)
aüssar: «Revestit de sobrepellís, amb estola i drap de muscles,
i ja en les seues mans la vella capseta de les formes, aüssaren el
senyor vicari al damunt de l’haveria» (p. 87).
averiguar: «Llaurador i pastor, tots dos germanets no es preocupen,
com Caïm i Abel, d’averiguar qui és més agradable a
Déu, i s’estimen» (p. 240).
barra-sec: «Perquè s’hi adobe el foraster barra-sec i desganat,
han de condescendir els veïns» (p. 138).
batoll: «Dins les calmes i el batoll pregon de la mar, se submergeixen,
s’estenen, es torcen, es dobleguen i encullen els colors
rosa, els colors granat» (p. 186).
borrelló: «Té el coll partit a dentades; i els fins borrellons se
li omplen d’escorces de sang dura i de baves grosses» (p. 114).
bosseua: «Li penja en el si una bosseua tesa. Gasparo li la pren»
(p. 96).
bracillada: «De cada visatge i bracillada eixia una maledicció
contra Sigüenza. Es bandejaren mirant-lo, mirant-lo, i es perderen
enmig d’una pols i un baf de canyet» (p. 80).
brumerol: «Per tal que no se li plegue la seua joia, es posa a
mirar les vespes, els brumerols, els escaravats que vénen a les
parres» (p. 59).
cabriolet: «Anaven en un cotxe groc, de dues rodes fines, filades,
com dues aranyes; un calessó o cabriolet que rebotava pel
trot d’una egua blanca» (p. 133).
calessó: «Anaven en un cotxe groc, de dues rodes fines, filades,
com dues aranyes; un calessó o cabriolet que rebotava pel trot
d’una egua blanca» (p. 133).
carantoines: «Els guilopos apeonen botejant per les tàpies
com mestresses que s’arromanguen el faldellí per a les seues
albíxeres i carantoines» (p. 94).
carotxa: «A la faç tapiada, s’endureix una carotxa d’avidesa,
com la dels torts i sordmuts» (p. 69).
cascarra (en ~): «Anava en cascarra; era ros i el sol li encenia
els cabells, rebolicats pel vent que entrava de la mar» (p. 165).
catalana: «—Aquest temps ja no és de nosaltres! —i alça la
catalana, i des de dalt li cau, doblegant-se, el raig que li fa glocgloc
al ganyot» (p. 120).
catxa (a barra ~): «El saludador riu a barra catxa» (p. 119).
cavallet de serp: «Soroll; clamors de botzina; polseguera illuminada
de fars d’acetilé i, a l’entorn, el vol de brumerols, de
cavallets-de-serp i de llagostins» (p. 91).
codissa: «Després de beure, corrent per les codisses i guals, trobaria
l’arbocer, i ja estava» (p. 222).

corna: «Les cabres es van aturant, voltant-lo, i alcen els ulls
blancs i la corna cap al Destralet» (p. 123).
cornial: «Callosa d’En Sarrià, torrada, grossa, madura; cada
carrer, cada cornial, cada teula...; la cúpula de la parròquia»
(p. 199).
eixerreït: «Així no hi haurà concepte vell i eixerreït» (p. 202).
embronquinar: «Tots li ho pregaven amb tendresa; i, per embronquinar-lo,
el van passar al dormitori i li mostraren el llit»
(p. 127).
emponnar: «Als travessanys de la quadra s’emponnen les gallines;
en les ànimes d’algeps descansen els coloms; per la paret
esportellada passen les estreles» (p. 111).
encollir-se: «Fins a l’últim del camí no feia sinó mirar Déu,
encollir-se en el mantell recamat i mirar el moribund» (p. 88).
endrapir: «Se li banyaren els ulls de vidre polsós que s’endrapeix
del ros, i aqueixos ulls se li paraven al costat com si estigués
el pare, allí dret» (p. 54).
escalerola: «Atzavares, gira-sols, geranis, cloent la redonesa de
la sènia; escaleroles de vinya; vellut de pinedes; el penya-segat
muntanyenc» (p. 51).
esclafunyat: «Eixirien a passejar per les hortes, amb les seues
millors robes, les mateixes robes ja esclafunyades darrere aqueixes
làpides» (p. 101).
esgallament: «Damunt la mar, enfront dels penyalars de porpra,
a la proximitat de l’esgallament del barranc del Mascarat,
no vol les exaltacions invocadores» (p. 194).
esgarranyada: «Cada dia apareixen les figueres amb més figues
madures, de pell esgarranyada, eixint-se’ls-en almívar» (p. 197).
esllavasar: «És tan seu, que els llogarencs volen parlar amb
el foraster en castellà, traduit rígidament, per no esllavassar i
desvaloritzar la seua llengua» (p. 154).
esmenugar: «Però el seu polze i el seu índex no semblava que
comptaven o arreplegaven diners, sinó que els amollaven o esmenugaven
pa a un cabrit» (p. 177).
espenjollar: «Galeries que corren per roques verticals, on s’espenjollen
els cactus, els garrofers» (p. 227).
finestreua: «Les conques de les finestreues i de les golfes, els
llavis dels finestrons, totes les cases» (p. 57).
foia: «Devallen del calessó a les foies d’arenys i salines. Camí
bla d’aiguamorts, damunt l’aigua» (p. 53). (No recollit en el
DIEC [1995], sí en el DIEC [2007].)
foracó: «En un foracó del Penyó de l’Endeví tenien el seu niu
dues àguiles» (p. 91).
fregitori: «Les altres coses les paguen a escot: vi i fregitori de
pebreres i ventre de cavalla salprés» (p. 117).
gaiat: «Però també rematava un monstre, com un David, amb
gaiat i sense fona, com un Sant Miquel, com un Sant Jordi...»
(p. 125).
gamballut: «La filla malalta estava prostrada en una sellonera
llarga, de reixeta, gamballuda com una llagosta descomunal»
(p. 168).
gesmí: «Les roses, els gesmins, els nards, sense ningú. Unes
palmeres que han crescut al claustre de garrotxa» (p. 227).
gojar: «—A gojar de l’aigua! No n’hi ha de millor en el món»
(p. 51).
golfo: «Gasparo s’aparta xafant una geologia de vèrtebres, de
costellams guerxos, de golfos, de nucs i cabeces de calç» (p.
100).
grandàs: «Flacs i grandassos folgaven en un rotle de rialles de
boqueres greixinoses» (p. 245).
guaretó: «La seua plana de guaretons, d’hortes tendres, de pineda
jove; els regalls, les garrigues dels aiguavessants» (p. 66).
mantinença: «Tot en el seu bacó ha de ser molt saborós, perquè,
a més de la seua legítima mantinença, li ve de raça» (p.
61).
menescal: «Sempre es detura el vell a la font, per veure la filla
del menescal rentar i omplir els cànters» (p. 122).
moragada: «El veu agraç, i la moragada i la maduració aniran
amidant-li el temps de la seua partença» (p. 59).
muntanyola: «Per aquell camí de Xirles; i avui, en mirar-la
ell, es va despendre la pobra pedra, tot i canviant la faç de la
muntanyola» (p. 124).
musclar: «I sobre els musclars de Sigüenza una veu pregona li
diu: [...].» (p. 65). (En l’edició vaig transcriure muscle, perquè
l’original presenta esta correcció.)
palmineta: «La criatura feia palminetes i obria els bracets demanant-la:
“Bah..., bah..., bah..., bah!”» (p. 210).
pantaix: «Arribaren amb pantaix» (p. 67).
pantaixar: «Ixen al ras de les eres per mirar l’automòbil que
pantaixa enfonsant-se» (p. 148).
pegar a fugir: «Aquells anys que, de sobte, peguen a fugir darrere
els cims.» (p. 129).
peroliat: «Mitjana és l’únic aventurer que mor al seu llit, peroliat
i tranquil, entre les llums del combregar» (p. 122).
peüll: «El peüll és seu, i en aquells anys ben bé valdria nou mil
reals» (p. 122).
6. Cite per la meua edició d’Anys i
llegües (València: Denes, 2004). La
traducció feta en 1967 arreplega un
ric lèxic meridional.
Enric Valor. El valor de les paraules { 171

picut: «Des del balconatge, va veure el poble amuntegat, negre,
picut; i, a la vora del campanar, la banya groga de la lluna» (p.
56).
pitam: «A l’amor dels arbres blancs, que semblen tot just eixits
de les farines fresques, en l’aigua més adormida, els ànecs dupliquen
els seus pitams redons» (p. 188).
portó: «I un portó amb xarxa metàl·lica que deixava passar
l’oreig sense mosques» (p. 77).
puntellada: «Isqué al pati i des d’allí va venir espentant a puntellades
una massa empedreïda i gelada que rebotava d’una
manera ossuda» (p. 179).
ramalera: «Res de franciscanismes, sinó jurament i estirades
de la ramalera. I la mula ha d’obeir» (p. 212).
reballador: «Als armaris del portal, s’ofereix la merceria i quincalleria:
didals, agulles de cap, troques i canonets de vidre; sorpreses,
figuretes d’alfenic, canellons de regalíssia, reballadores
de colors, que brumen» (p. 80).
rebolicat: «Anava en cascarra; era ros i el sol li encenia els cabells,
rebolicats pel vent que entrava de la mar» (p. 165).
edreguera: «Els pàmpols, les branques, la soca, s’omplen de
redregueres de bacores esqueixades; tot s’impregna d’una olor
de confitura tèbia i agra» (p. 94).
refreny: «Va arribar el Baldat, un vell refreny i encorbat, cabrer
i saludador» (p. 118). (Podria ser un error per ferreny.)
regallador: «Venia la figureta saltant pels regalladors. Tota
d’os; únicament d’os» (p. 214).
regallar: «on rebrota, cada dia, el sol nou, vermell, fresc regallant
de mar; i les de ponent, davall del puig de Ponoig» (p. 69).
regruny: «I es trenca l’urna diàfana, badant-la fins lluny de la
ferida el regruny candent, roig i retorçut d’un ramat de garrins
enfurits» (p. 61).
rescaldades (de ~): «Una tremolor de parpelles blavoses, una
profunditat d’ulls amargs i apassionats, galtes ossudes, enceses
de rescaldades» (p. 168).
revolta: «En una revolta apareix un hostal amb màsquera i
rètol de bar» (p. 134).
roquerar: «Davant, la convulsió ja extàtica del roquerar etern,
la vall fonda, fresca i cremada de colors; la inquietud de la
sensibilitat d’ara en la creació sempre inèdita per a cada home»
(p. 228).
sanador: «Però aquest home se’n riu, perquè és el sanador, el
castrador de bacons» (p. 65).
serrada: «Campanar són les serrades de coloms, d’oronetes, de
falcies, des de les cases a la carena de la cúpula, i fins i tot els
teuladins de tàpies i erals» (p. 194).
172
sevina: «Als costats, les mates d’arbocer, de sevines, d’argelagues
i ginebres; la sàlvia, el cepell, el romaní, el pinar de pinatells,
encara tenen el seu verd intacte» (p. 147).
soflamada: «Fluïdesa, una mobilitat de realços dels conreus,
de les arideses, de pell rosada de botges; la Serra de Tàrbena,
de colors madurs; el Xortà, gros i pelat; la crestellera soflamada
de la Serrella» (p. 66).
soriguer: «parpellejà l’aire pel vol candent d’un soriguer que,
rebotant a la blavor, traspongué per damunt els cims de l’Aitana»
(p. 241).
sorolla: «Duia pantalons de pana de color de sorolla, apedaçats
de negre en les anques, tirants verds i espardenyes. La vespra
de Sant Jaume va complir sis anys» (p. 218).
tannara: «Té tannara la lluna! —criden els xiquets que tornen
pel llaurat de l’oliverar» (p. 112).
taperal: «Ara la nuvolada s’engrosseix, s’esquinça i camina caesnt;
té costeres i abismes, blancors de farina de blat, bronzes,
taperals, teles» (p. 64).
tassall: «Omplint a caramull els seus gerrons de tassall reblit
d’ensunya fosa que els manté tendres» (p. 150).
topetar: «Brumen les mosques grosses i blaves; corren les gallinetes
del cel topetant esparverades» (p. 67).
transparentejar: «Dins l’aire de Calp es transparenteja la glòria
de l’Ifac com una sang antiga. Poble callat» (p. 67).
trencallós: «La seua pell, d’una blancor de flors fràgils. Bellesa
trencallosa; el cabell de sol trenat» (p. 173).
vorella: «Passava el camí per la plaça del poble, i era barrat.
Cada cantó era una vorella de cós» (p. 156).
xaler: «Calp, sense colònia d’estiuejants xalers i orfeònics. Gràcies
a Déu, sense turisme!, (p. 189).
xara: «El poble viu de cremar la seua xara olorosa» (p. 77).
xiconeta: «I ella i dues xiconetes s’escaparen al cementeri, on
eren els lladres estesos damunt l’herba mullada, amb els ulls
oberts a la lluna» (p. 72).
xingló: «Si en va prendre un xingló del blanc, abans d’acabarse’l,
tornaren els seus dits a pessigar-ne del negre» (p. 58).
zagal: «Els zagals corren acantalejant-los des de les tombes»
(p. 95).
La composició del lèxic innovador de Valor és el mateix que en
les altres ocasions ja estudiades, és a dir, hi trobem:
a) Mots populars valencians com: emponnar, esmenugar, espenjollar,
foia, fregitori, gojar, palmineta, pantaix, regallar, sorolla,
tannara, tassall, xara i zagal.
b) Castellanismes ben arrelats com averiguar, carantoines, eslla-

vassar i sanador.
c) Variants formals com arguenell, borrelló, gaiat (goiato), gesmí,
menescal i soriguer.
d) Derivats com bosseua, bracillada, grandàs.
Formes i sentits del Diccionari bàsic (DB)
absents del DIEC (2007)
abrillantar tr. vid. Enlluentir | Tallar en facetes com es fa en
un brillant.
acarrellar tr. Col·locar (coses) en forma de carrell.
agoniar tr. Donar o fer agonia. | rfl. Sentir opressió de l’esperit.
aïna (o eina) f. Es diu de qualsevol instrument manual de treball
d’un ofici o professió. Les eines del nostre ofici són el martell,
la serra, el ribot...
aixingló m. [dial.] Cabrerot.
aixopluig m. Aixopluc.
albergina f. Fruit de l’alberginera. Presenta diverses formes i
colors segons varietats.
alberginera f. Planta de les olanàcies, conreada a les hortes
pels seus fruits carnosos i comestibles.
alfàbega f. BOT. Planta anual, de la família de les labiades
(Ocimum basilicum), herbàcia, molt olorosa, de fulles enteres i
flors blanques o rosades.
allobir tr. Fer crits semblants a udols de llop, udolar. | per ext.
Perseguir amb insistència. El gos allobia frenèticament el foraster.
| Escridassar algú amb udols com a queixa, reprensió o manifestació
d’estranyesa.
andola f. Paratge apartat, de difícil accés, fora de camí. | Embotit
de cotnes de cansalada i un poc de magre. | Vagar, anar
d’ací d’allà. Córrer l’andola.
anou (o nou) f. Fruit de la noguera. | Nom donat al fruit de
certs arbres que té una certa semblança amb el de la noguera.
La nou del xiprer.
aprear tr. Apreciar, avaluar, dilucidar quin grau ateny el mèrit,
la bondat o els avantatges, d’una persona o d’una cosa. | Posar
preu (a una cosa), apreciar.
arrecessar (o arrecerar) tr. Posar a recer o a recés, en un lloc on
no arriben les molèsties de la intempèrie o d’alguna altra cosa.
Bufava una tramuntana tan forta, que ens vam haver d’arrecerar
en un marge. | rfl. Posar-se en un lloc on no hi haja perill. Arrecera’t,
que s’acosta un cotxe a gran velocitat.
arredonir tr. Fer tornar-se redona (una cosa). | rfl. Tornar-se
redona (una cosa). | [fig.] Fer més complet. Ha arredonit el seu
capital.
arregussar tr. Arromangar. | Doblegar l’extrem inferior d’una
mànega, d’un vestit, d’un davantal, etc. | Fer replegar una cosa
damunt ella mateixa.
arruixada (o ruixada) f. Acció de ruixar o arruixar. L’han ben
ruixat (o arruixat) i ara és tot xop. | Ruixat. Ha fet una bona
ruixada (o arruixada).
artiste -a m. i f. i adj. [reg.] Artista.
assentar tr. Situar una cosa en cert lloc i d’una manera estable.
Col·locaren les pedres en el lloc convenient per bastir un edifici. |
rfl. Fer-se més estable, pervenir, una cosa que fa moviment,
a un estat de repòs, d’immobilitat. Assentar-se una volta, una
paret, etc. | rfl. Tornar-se assenyat. Assentar-se-li a algú l’enteniment.
| Assentar-se bé o malament els aliments. | tr. Anotar,
registrar. Assentar una partida en el llibre Diari. | Asseure
atifell m. Vaixell casolà, especialment d’ús culinari. | per ext.
Estri, utensili.
atropell m. Atropellament.
atrotinat -ada adj. Que procedeix irreflexivament en els seus
actes. | Que fa dolenteries, turbulent. | per ext. Espatlat, fet
malbé, per l’ús. Anava en un cotxe atrotinat.
bàlsem m. Substància aromàtica i medicinal que s’extrau de
certes plantes d’Amèrica. Bàlsem de Tolú. | [fig.] Cosa que
consola.
bambolla (o bombolla) f. Glòbul ple d’aire o de gas que es
forma en l’interior dels líquids.
banyiste -a m. i f. [reg.] Banyista.
barrejat m. Beguda feta de diversos licors, còctel [angl.].
bascoll m. La part posterior del coll de l’home i de certs animals.
bascollada f. Colp al bascoll fet amb la mà.
batoll m. Acte de batollar.
becada f. Menjar que un ocell porta en el bec per a alimentar
els seus petits. | Ocell (Scolopax rusticola) de plomatge gris amb
taques negres, ulls grossos i bec llarg i molt sensible. | Becaina.
bitlo-bitlo vid. Comptat (al), 2a accepció.
bol·la (o bola) f. Cos esfèric i massís de qualsevol matèria. |
[fig.] Mentida propagada. | per anal. Qualsevol objecte de forma
esfèrica
bolleta (o butlleta) f. Papereta o cèdula en què hom dóna
algun permís, certificació, autorització.
botó m. Disgust que es manifesta en la cara o en paraules.
Com que no l’han deixat anar al cine, ha agafat un botó que no
hi ha qui li parle.
Enric Valor. El valor de les paraules { 173

174
Enric Valor, Vocabulari fonamental
(Barcelona: Plaza & Janés, 1988)
bracillada f. Moviment ràpid del braç. El petit es va tirar per
terra i començà a plorar i pegar bracillades.
butjaca (o butxaca) f. Cadascuna de les bossetes o saquets
que van cosits a obertures fetes al vestit, destinades a portar-hi
diners i objectes d’ús freqüent.
caixa de canvis f. Canvi de marxes.
camamirla f. [dial.] vid. Camamil·la.
cambra f. Habitació, peça d’una casa. | Habitació destinada a
dormir o per a ús d’una o diverses persones. Una cambra amb
un llit. La cambra dels xiquets. | Sala utilitzada com a lloc on
hom es reuneix per deliberar. També es dóna aquest nom als
qui es reuneixen per deliberar. La Cambra de Comerç. La Cambra
de Diputats. | Aparell destinat a impressionar o reproduir
imatges. Cambra fotogràfica. Cambra cinematogràfica. | Departament
de la casa en el qual es té emmagatzemat gran fruita o
altres collites
canvi de marxes m. Dispositiu de què disposen els vehicles de
turisme i els de transport, situat entre el motor i la transmissió
del moviment a les rodes, amb el qual i per mitjà d’una palanca
o un altre procediment es pot regular la marxa del vehicle a
distintes velocitats.
capritx (o capritxo) m. Propòsit, desig vingut a algú de sobte
sense raó aparent. Aquella persona obrava per capritx. És una
nena molt capritxosa. | Amor sobtat i passager. | Composició
instrumental o vocal de forma lliure i de fantasia.
carril m. Rail. | Ferrocarril. | [ant.] Camí de carros.
cavallet de serp m. Nom dels insectes (gèneres Aeschna i Anax)
caracteritzats pel fet de presentar un cos gros i robust, l’abdomen
llarg i prim, els ulls grossos i quatre ales llargues i estretes.
Són freqüents a les vores de l’aigua dolça (basses, rius, llacs,
etc.). Es diuen així mateix espiadimonis i parot.
cellard -a adj. Que té una banda fina de pèl clar com una cella.
Es diu d’una mena de rates i d’una mena de tords: rata cellarda,
tord cellard o ala-roig.
cércol m. Peça de ferro, fusta, etc., en forma circular. El cércol
d’una bota. | Peça de fusta o de metall, de forma circular, amb
què juguen els infants fent-la córrer.
cercolet m. Cércol petit. | Cércol petit de vergallina de ferro
amb què jugaven els xics pel carrer tot fent-lo córrer com una
roda. | fer passar (algú) per cercolet: Fer-lo patir.
cerda f. Cerra.
cinqueta f. Pedreta llisa i amb el cantell arredonit i sense aspreses.
| Cadascuna de les cinc pedretes amb què es juga «a cinquetes»
a Lleida i el País Valencià. (Es tracta d’un joc infantil).
| [fig.] Colp pegat a una persona amb el puny tancat, punyada.
clevill vid. Clivell.

cobertís (pl. -issos) m. Espai petit, cobert d’una teulada o d’alguna
altra cosa, que serveix per a posar-se a cobert de la pluja,
persones, animals o eines. | vid. Cobert, 1a accepció.
codissa f. Pedra que ha estat arredonida pel fregament continu
en anar redolant emportada per un corrent d’aigua. Es sol anomenar
també palet de riera. | Qualsevol altra pedra llisa
coiolt (o coiot) m. Mamífer carnívor (Canis latrans) semblant
al llop però més petit; té el pelatge abundant i espés, de color
gris a l’hivern i més clar a l’estiu.
col·leccioniste, -ista m. i f. [reg.] Col·leccionista.
col-i-flor vid. Florcol o flor-i-col
conclava m. Lloc on els cardenals es reuneixen i es tanquen
per elegir Papa. | L’assemblea de cardenals reunits per a fer la
dita elecció. | Cóp.
coriste -a m. i f. [reg.] vid. Corista.
cotilla f. [cast.] Faixa ampla de tela reforçada amb barnilles,
que serveix per a sostenir el pit i dibuixar el cossatge de les
dones. | Cosset [reg.].
cotó en pèl m. El cotó tal com ix de la capsa de la planta,
abans de sofrir cap operació de filatura.
crestellera (o crestallera) f. vid. Cresta, 2a accepció | esp. El
rastre de teules posades sobre l’aresta on s’ajunten els dos aiguavessants
d’una teulada.
crim m. i (f.) Pèls aspres i llargs que alguns animals tenen al
bascoll i a la cua.
cursa [gal·l.] vid. Correguda.
deixalles f. pl. Allò que es deixa per inútil, inservible o inaprofitable.
Donaren les deixalles del dinar al captaire.
desembutjacar (o desembutxacar) tr. Traure alguna cosa de
la butxaca. | Pagar, algú, una quantitat de diners de la seua
butxaca.
desempelegar-se rfl. Deseixir-se, alliberar-se, d’una persona (o
d’una cosa) que constitueix un impediment. Tenim un veí molt
feixuc, i no sabem com desempelegar-nos-en. No podia desempelegar-me
d’aquell compromís.
desllepissar-se (o desenllepissar-se) rfl. Deseixir-se d’una
cosa o d’una persona, desempelegar-se.
destralejar tr. Tallar amb la destral. Tota la setmana està destralejant
alzines. | intr. Pegar colps de destral. El Jeroni es passa
el dia destralejant en el pinar. | intr. [fig.] Parlar molt i irritadament.
Aquest bon home es passa tot el dia destralejant sense aturar.
detallista (reg. detalliste -a) m. i f. Afectat de detallisme, minuciós.
| Que ven al detall.
devanit, -ida adj. Orgullós i satisfet (d’ell mateix, d’algú altre
o d’alguna cosa). Frederic passejava amb la seua bellíssima filla
molt devanit. Estic devanit del dibuix que he fet.
divorç m. Dissolució legal del matrimoni amb la separació
dels cònjugues. | [fig.] Ruptura del lligam entre dues coses.
electriciste, -ista m. i f. [reg.] Electricista.
encisam m. Amanida. | per ext. Lletuga.
endrapir tr. Entelar.
entreval m. Interval. | [fig.] Obstacle, dificultat, cosa que impedeix.
enza f. Ocell (vertader o figurat) que serveix com a reclam en
la caça. | m. per ext. Provocador, persona o cosa que incita a fer
alguna cosa. És un provocador, un enza. | [fig.] Persona mancada
d’iniciativa, d’enteniment.
esblanquir (o esblanqueir) tr. Fer més blanc, descolorir. Els
anys han esblanquit (o esblanqueït) els meus cabells. | rfl. Esdevenir
blanc, empal·lidir. La cara d’aquell jove es va esblanquir
(o esblanqueir).
escaravat m. Insecte de diferents gèneres, de cos ovalat i de
color negre fosc, del qual algunes espècies s’alimenten d’excrements
i altres de vegetals.
escorfa f. vid. Escorça.
esgroguir-se (o esgrogueir-se) rfl. Prendre un color groguenc,
fer-se groc, descolorir-se. Aquesta tela s’ha esgroguit en quatre
dies.
esgruna (o engruna) f. Trosset molt petit d’alguna cosa, especialment
del pa. Les esgrunes del pa. | [fig.] Quantitat molt
petita d’una cosa. Caritat, no en té una esgruna.
espantall m. Ninot que es planta en un camp o en un hort per
espantar els ocells. | Persona estranya que fa por o espant.
especialiste -a adj. [reg.] Especialista.
espenyar tr. i rfl. Fer caure (algú o alguna cosa) per un espenyador
o timba. | rfl. Tonet es va espenyar caçant. | vid estimbar
espeuar-se (o espear-se) rfl. Fatigar-se els peus caminant.
espigó m. Barrusca. | Espiga de fusta ferro, etc., piu. | Construcció,
generalment de pedra, que es fa a la vora de la mar,
d’un llac, d’un riu, per a embarcador o desembocador, defensa
d’un corrent i d’altres utilitats semblants.
esporguí (o esporguim) m. Rama tallada esporgant.
espuntar-se rfl. Trencar-se, esmussar-se, la punta d’una cosa.
| Llançar-se com en picat un ocell de rapinya. El falcó es va
espuntar i en un instant agafà el tord enlaire.
estómec m. [reg.] Estómac.
estropejar tr. i rfl. Posar alguna cosa en mal estat, fer malbé. |
Enric Valor. El valor de les paraules { 175

fl. i [fig.] Decaure una persona físicament.
estrossa f. [reg]. Destrossa.
estrossar tr. i rfl. [reg] Destrossar.
esvarida (d’) loc. adv. No de ple, obliquament. La pedra va
colpejar el vidre d’esvarida i no el va trencar. Recolzar, apuntalar,
d’esvarida; apuntalar-se, d’esvarida, etc.
farcidura f. Matèries alimentàries amb què es farceixen les botifarres
i altres embotits. | vid. Pilota, 2a accepció.
farcit, -ida adj. Ple fins a la sacietat o a l’atapeïment. Estic
farcit de menjar. Aquesta carn està farcida de cucs.
feixugueria f. Feixuguesa. | Cosa enutjosa. Quina feixugueria
haver d’eixir amb aquest mal oratge!
fényer tr. Acabar de treballar la pasta damunt una post per tal
que prenga consistència abans de donar-li la forma (de pa o
de coca).
fiçotada f. Picada o colp de fiçó.
figa-flor f. Figa primerenca que certes varietats de figuera fan
devers el juny i juliol, vid. Bacora.
filada f. Conjunt de coses col·locades en fila, una al costat de
l’altra, i especialment conjunt de rajoles, pedres, juxtaposades
horitzontalment que, per superposició de conjunts semblants,
forma part d’una paret, d’una obra. | Cadascun dels grups que
prenen part en els combats ficticis de moros i cristians en la
festa patronal d’Alcoi, Biar, Cocentaina, Ontinyent i altres poblacions
de la part meridional del País Valencià.
filferrada f. Reixat de fil de ferro amb pues utilitzat en les
guerres per a dificultar el pas de l’enemic en el camp de batalla,
o per a fer-ne tanques en els camps de presoners.
fil de ferro (o filferro) m. Fil d’acer dolç molt flexible i tenaç.
firer -a (o firaire) m. i f. El qui freqüenta les fires per vendre
o comprar.
flautiste -a m. i f. [reg.] Flautista.
florcol (o flor-i-col) f. Varietat de col (Brassica claracea brotytis),
la part comestible de la qual és la inflorescència gruixuda
i tendra. vid. Bròquil.
fluixetat (o fluixedat) f. Qualitat de fluix. Quina fluixetat (o
fluixedat) de cames que tinc!
folre (o forro) m. Allò amb què es folra una cosa. El folre del
vestit és de seda.
fontaner -a m. i f. El qui té cura de les fonts i de la distribució
de l’aigua. | Artesà que apanya les aixetes i les canonades de
l’aigua o n’instal·la.
foradat -ada adj. Que té un forat o forats. | [fig.] parlar fora-
176
dat: Parlar fora de raó, sense to ni so. | tenir les mans foradades:
Ser un malgastador.
forrar (o folrar) tr. Cobrir alguna cosa, especialment per la
seua part inferior, a fi de protegir-la, fer-la més resistent. Folrar
un capell. Folrar un llibre. | [fig.] Guanyar molt i de pressa.
Amb aqueix negoci, en Pere s’ha forrat.
foscantet m. Entre dues llums, quan ja no es veuen bé les coses
en el crepuscle vespertí.
fregadís, -issa adj. Que es pot fregar. | m. Fregament continuat
o reiterat de dues coses en moviment, o bé que una passa
lliscant sobre l’altra.| En general, acció de fregar.
fregitori m. Conjunt de verdures com la tomaca, la pebrera
o pebrot, la ceba, etc. que es frig amb oli i es serveix sense
llevar-li’l.
furgue m. Persona que es posa en les coses d’altri; que es fica
allí on no el demanen.
fustatge (o fustam) m. Conjunt de les bigues, portes, finestres,
passaments d’un edifici, d’un habitatge, de les varengues, carena,
orla, etc. de fusta d’una embarcació.
futboliste -a m. i f. [reg.] vid. Futbolista.
gàrguera f. (usat generalment en plural) Acte de gargaritzar.
gemecar (o gemegar) intr. Fer gemecs. Gemega per les injúries
que li han fet. | Fer un soroll planyívol semblant a un gemec.
La tempesta gemegava al fumeral. | [fig.] El poble gemega sota la
tirania.
Germània f. Nom de la planície de l’Europa Central des del
Rin al Vístula, ocupada per pobles indoeuropeus.
gesmí m. Planta llenyosa i enfiladissa (espècie Jasminum officinale),
de tronc feble, flors blanques i olorores. vid. Gessamí. |
La flor del gesminer: duia dos gesmins al cabell.
gesminer m. Gesmí (planta).
gesmir m. Gesmí.
góndola (o gòndola) f. Embarcació llarga, estreta i de poc
fons usada per a navegar en els canals de Venècia.
goteig m. El fet de gotejar (una cosa).
gots (els) pl. Antic poble germànic que envaí part de l’Imperi
Romà.
gronyir (o grunyir) intr. Fer crits o xicles el porc. | per anal.
Fer crits roncs d’irritació el gos o d’altres animals semblants.
| Rondinar o mormolar una persona amb veu baixa i entre
dents. | Grinyolar un objecte inanimat; deixar-se sentir un soroll
llunyà o apagat. Les palanques de les embarcacions grunyien
el moviment de les ones. Com et grunyen els budells!
guitarriste -a m. i f. [reg.] vid. Guitarrista.

hivernació f. Estat de letargia en què viuen alguns animals
durant l’hivern.
horada (a hora) loc. adv. En el darrer moment, amb el temps
just, quasi fent tard. No vingueu a hora horada.
humaniste -a m. i f. [reg.] Humanista.
Ibèria f. Nom que els grecs donaren al territori dels ibers. |
Nom emprat com a sinònim d’Espanya o de la Península Ibèrica.
| Antic regne en la regió del Caucas.
il·lusioniste -a adj. i m. i f. [reg.] Il·lusionista.
immobiliste -a adj. i m. i f. Immobilista.
in albis loc. adv. En blanc. | Quedar-se sense saber res. No sé
res, estic en blanc.
inclòs -osa adj. Contingut (dins una cosa). Aquesta carta porta
inclosa la teua llicència de caça. | Comprés (en un conjunt, en
una pluralitat, etc.). Tu ets inclòs en la primera expedició.
incommovible adj. Incapaç de commoure’s. | Impossible de
commoure.
innocents (els sants) m. pl. Segons l’Evangeli de sant Mateu,
Herodes, en veure’s enganyat pels reis mags, féu matar els infants
de la rodalia de Betlem.
insignificància f. Qualitat d’insignificant; cosa insignificant.
junc malai m. Embarcació de fusta, de quilla plana i amb veles
quadrades reforçades amb canyes, pròpia de les mars d’Orient.
jupetí m. Peça de vestir que cobreix el pit i l’esquena, generalment
sense mànegues, que es porta davall la jaqueta o americana.
kan (o ka) m. Alt dignatari entre els tàrtars.
libel·lúlida m. pl. Família d’insectes que comprén individus
de dimensions mitjanes amb colors no metàl·lics. | sing. Individu
de la família dels libel·lúlids.
llacor f. Llot, especialment apegalós. | Sediment fi i dens que
dipositen les aigües en repòs. | [fig.] Manca d’energia vital en
una persona, especialment en sentit moral. En aqueixa ocasió
no has sabut defensar-te; tens molt poca llacor.
llavanera f. Dona que té per ofici llavar roba d’altri, bugadera.
llebrató m. Llebre petita o el petit de la llebre.
llimba f. sing. Lloc on estaven detingudes les ànimes dels justs
esperant la redempció del gènere humà, i lloc on van les ànimes
dels morts sense baptisme.
llomell (o llomello) m. Llom de porc.
lloretó m. Ocell semblant al papagai però molt més petit, de
l’espècie Melopsittacus undulatus, de colors vius, bec corbat i
llarga cua. Viu bé en captivitat i aprén d’imitar la veu humana.
llumener m. Qualsevol tipus d’estri que serveix per a fer llum.
| [pop.] Encarregat de la llum elèctrica en un poble. | [fig.] Persona
insigne. | per ext. Qualsevol astre que brilla al cel.
macat m. Macadura.
malfaener -a (o malfeiner -a) adj. Gandul, que fuig de feina.
maltracte m. El fet de maltractar. Vaig rebre un maltracte per
part d’aquell personatge.
màndria m. Home pusil·lànime, mancat de ganes de treballar.
mascarada f. Taca de mascara. | Colla de màsqueres i festa que
mouen. | [fig.] Acte o acció grotescs o enganyosos, especialment
de moltes persones juntes. La reunió fou una mascarada.
màsquera f. Careta de cuiro o fusta folrada de metall, que en
temps antics es posaven els actors per representar. | Figura de
cartó, que imita la cara, amb forats per als ulls i la boca, amb
la qual hom es cobreix el rostre.
materialiste -a adj.i m. i f. [reg.] Materialista.
maulit m. Miol.
medievaliste -a m. i f. [reg.] Medievalista.
mena f. Classe, espècie. Al llarg dels anys he conegut gent de
tota mena. Aquesta fusta és d’una mena poc corrent. En aquell
lloc hi havia tortugues de tota mena. Voldria encomanar aquesta
mena de vanitat a molts. | de mena loc. adv. Per naturalesa. No
sóc de mena jugador. | Lloc, en un terreny, on s’extrau un mineral
o espècie de metall.
menescal -a m. i f. El qui té per professió curar o guarir les
malalties dels animals.
menjadora f. Recipient on es posa el menjar per als animals. |
vid. Pessebre.
mesurat -ada adj. Subjecte a mesura. He mesurat les llentilles
per al dinar. | Que no arriba a extrems, moderats. Ha fet un
discurs mesurat.
migjorn m. Migdia o hora de migdia. Després, a migjorn,
amb l’embolcall de la boira, tornaria a casa. | Vent del sud. | La
part meridional d’un país, nació, continent.
mig-riure intr. Somriure, riure d’una manera incompleta. La
teua mare es mig-reia sentint-nos discutir.
mins o minso -a adj. De poc gruix, de poca consistència. Carrer
avall anava tocant una minsa campaneta. De la Font Vella
queia un raget d’aigua molt minso.
minyonet m. Diminutiu de minyó, nen.
mitjan adj i adv. La meitat d’una cosa, d’un espai de temps, el
mig. Som a mitjan camí del mas. Vindré a mitjan setmana. No
ens pagaran fins a mitjan setembre. El van detenir a mitjan dinar.
Tornaré a mitjan vesprada. Sembla un ninot de mitjan quaresma.
Enric Valor. El valor de les paraules { 177

178
Enric Valor, Vocabulari escolar de la
llengua (València: Carena, 1989)
modo (o mode) m. Forma particular de ser, de fer, d’obrar un
ésser; manera de ser variable d’un ésser. D’aquest mode m’ha
parlat. El mode actual de fer el periòdic m’agrada. Com t’arrossegues
d’aquest modo, home! | pl. Maneres externes de tractar els
altres, modals. Ella té modos que agraden. Ell li parlà amb modes
(o modos). | Cadascuna de les distintes maneres en què es manifesta
l’acció del verb. Mode Indicatiu. | Disposició dels sons
que formen una escala musical. Mode major. Mode menor. | En
lògica, la forma en què el predicat s’uneix al subjecte.
modós -osa adj. Que té bons modos (o modes); fet amb cortesia
i educació. A un prec modós del metge, tots ens vam retirar de
la cambra. La mestressa era una dona modosa i senzilla.
moma f. Figura simbòlica que representa la gràcia divina i que
ix en la processó del Corpus, a València. | Allò que hom dóna
o rep per damunt del que pertoca segons llei. | per ext. Càrrec
que concedeixen a algú, especialment per influència, i que li fa
guanyar molt amb poc esforç.
monoteiste, a adj. i m. i f. [reg.] Monoteista.
moraliste -a adj. i m. i f. [reg.] Moralista.
mordinyada f. Acte i efecte de mordinyar. El gos tirà unes
quantes mordinyades a una mosca.
mordinyar tr. Mossegar lleugerament o sovint, sense arribar
a agafar bé.
mòssa f. Buit que es fa en el tall d’un instrument. El ganivet
té una mòssa. | Buit fet en una cosa per encaixar-n’hi una altra.
mosset m. Mos petit. Menjaré un mosset de qualsevol cosa abans
de ficar-me al llit.
naixença f. Acte de nàixer, de venir al món. Ell és alcoià de
naixença. Avui és el dia de la seua naixença. | Moment, lloc, en
què una cosa comença. | de naixença Es diu dels caràcters i especialment
dels defectes, congènits. Era sord i mut de naixença.
Josep és esparpellat de naixença.
nano m. Nan.
naùfreg adj. i m. i f. Persona que anava en un vaixell que ha
naufragat.
nevarsejar intr. Nevar de manera lleugera. Tothora va estar caent
bruixó i nevarsejant.
novel·liste -a m. i f. [reg.] Novel·lista.
nyespla f. Nespla. | [fig.] Colp pegat amb violència. No abuses,
que encara t’enduràs una nyespla.
obrer -a m. i f. El qui treballa en un ofici manual, treballador.
| per ext. El qui treballa a sou d’un altre. | esp. Treballador del
ram de la construcció, dit també obrer de la vila. El meu veí
és un bon obrer (o obrer de vila). | adj. Pertanyent o relatiu als
obrers en general. El món obrer. La classe obrera.

oculiste -a m. i f. [reg.] Oculista.
oficiniste -a m. i f. [reg.] Oficinista.
oït m. Oïda.
oloreta f. Olor agradable. Deixa anar una oloreta d’aigua de
roses. | Irònicament, olor desagradable. Pergamins antics que
fan oloreta de polsim.
optimiste -a adj. i m. i f. [reg.] Optimista.
ordenat -ada adj. Fet amb ordre. Una habitació molt ben ordenada.
| Que té l’hàbit de l’ordre. Un home actiu i ordenat. | Que
ha rebut les ordes sagrades.
orfenet -a adj. i m. i f. Diminutiu d’orfe.
orí ( pl. orins ) m. Orina.
pacifiste -a adj. m. i f. Pacifista.
padou m. Pa de farina de blat amb sucre, canyella, ou i llimó,
que es fa a certes festes i també en pastisseries en tot temps per
al desdejuni.
palal f. Eina formada per una làmina de fusta o de ferro, de
forma generalment rectangular, adaptada a un mànec. Pala de
forner. Pala de cavar. Pala dels fems.
palanca f. Eina simple formada per una barra rígida mòbil
al voltant d’un punt de suport, que serveix per a alçar coses
pesants, véncer una resistència, etc. | Passera de taulons feta
entre un vaixell i el moll, per a passar un petit canal, un rec. |
fer palanca. Forçar quelcom amb una cosa a tall de palanca.
palissa f. Acte de pegar a una persona o animal, batussa.
palpentes (a les) loc. adv. Sense veure-hi, a les fosques, ajudar-se
de les mans per evitar caure, errar el camí, topar. Vam
arribar al fons d’aquella llarga cova a les palpentes.
panader -a m. i f. [cast.] Flequer, forner.
panou m. [vulg.] Padou.
pantaix m. Respiració fatigosa.
paracaigudiste -a m. i f. [reg.] Paracaigudista.
paradeta f. Tendeta o quiosc a l’aire lliure.
paraigües m. pl (o paraigua m. sing.). Instrument per a protegir
de la pluja, que consisteix en una peça de tela cosida a
unes varetes d’acer articulades a l’extrem d’un bastó, les quals
permeten d’estendre-la o de plegar-la.
parallamp m. Artefacte consistent en una barra metàl·lica acabada
en punta, que col·locada en un punt elevat d’una construcció
i connectada a terra mitjançant un cable, serveix per a
atraure els llamps i facilitar-los el pas directe a terra.
pardalet m. Pardal petit (o ocell petit). | cap ple de pardalets.
Cap ple d’il·lusions o d’idees superficials. | [vulg.] Membre viril
petit.
paretota f. Paret grossa o dolenta. Volem tombar aquella paretota
del costat de l’església.
pàssia f. Malaltia epidèrmica.
pataca f. [reg.] Creïlla.
pedralla f. Conjunt de pedra picada a trossos no gaire petits,
que serveix per a reblir camins o carreteres.
pelfat adj. Que té pèls com la pelfa.
pelleranca f. Tros de pell que es desprén del cos d’una persona
o animal o d’una fruita.
pengerolla f. Cosa que penja. Han col·locat unes pengerolles
d’adornament en la plaça Major.
pensioniste -a m. i f. [reg.] Pensionista.
periodista m. i f. Qui es dedica a escriure per als periòdics.
periodiste -a m. i f. [reg.] Periodista.
pessimiste -a adj. i m. i f. [reg.] Pessimista.
peüll m. Ramat petit, especialment d’ovelles o cabres.
picaport m. Peça de ferro penjada a una porta per la seua part
superior, que, alçant-la i deixant-la caure, serveix per a trucar.
pinatell (o pimpoll) m. Pi jove.
pinces f. pl. Instrument de metall o d’una altra matèria, que
consisteix en dos braços articulats o soldats per un de llurs extrems,
o bé units per un moll que permeten agafar i subjectar
coses petites. | Instrument de fusta o de plàstic que té els dos
braços units per un moll metàl·lic i que en fer-hi pressió per un
extrem permeten de subjectar la roba estesa.
pintarrejar tr. Pintar sense art.
pitet m. Tros de tela que cobreix la part superior del pit. | esp.
Peça de roba que es posa penjant davant el pit d’un infant per
evitar que s’embrute amb el menjar.
pitral m. Peça d’indumentària que cobreix el pit. | La part exterior
del pit d’una persona. | per ext. Bossa que es forma entre
el pit i la camisa o altra peça que el cobreix. Posa’t al pitral les
prunes i no te les veuran.
placeta f. Plaça petita. El carrer eixia en una placeta.
plagar tr. [ant.] Ferir. L’amor plaga els amants. | Omplir d’una
cosa nociva. La comarca és plagada d’insectes.
plantat -ada adj. Aturat a peu dret. Es va quedar plantat mirant
el que feia l’amo.
plovitejar intr.Ploure de forma lleugera i a gotes petites. La nit
era molt fosca i, a més, plovitejava.
Enric Valor. El valor de les paraules { 179

poalada f. Líquid contingut en una poal ple.
polit -ida adj. Net, pulcre, que no té imperfeccions, refinat.
Uns versos polits. Va sempre polit en el vestit. | Bell, bonic. Quina
xica més polida! | [fam.] Persona ben plantada, robusta.
porca f. Bacona, truja. | [fig.] Dona bruta, en sentit físic o
moral.
porega m. i f. Persona poregosa. No confieu en Toni; és un porega.
pressós -osa adj. Que té pressa o manifesta pressa. La seua veu
era pressosa i poc velada.
proboscidis m. pl. Ordre de mamífers ungulars al qual pertanyen
els elefants.
progressiste -a adj. i m. i f. [reg.] Progressista.
promés -esa m. i f. Home i dona que s’han donat mútuament
promesa de matrimoni. | f. Acció i efecte de prometre, prometença.
propens -a adj. Que té propensió. És propens a fer broma.
prosiste -a m. i f. [reg.] Prosista.
proteccioniste -a adj. i m. i f. [reg.] Proteccionista.
provença f. Vent del nord-est, gregal.
puntellada f. Puntada de peu.
quallat -ada adj. Coagulat. | [fig.] Arribat a la creixença total.
En aquella colla hi havia un xicot ja quallat.
quebrassa f. Clivell produït a la pell o a la terra pel fred o per
un agent patològic.
quera f. Corc. | Pols que fa el corc. | [fig.] Defecte greu i amagat.
Quina quera tindrà aqueix cor d’aparença tan amable?. | adj. Avar,
que té ànsia de guardar diners. | [fig.] adj. i m. i f. Persona que
mai no calla, que es queixa sempre. Vejam si callaràs, quera del
dimoni! | [fam.] Ambició. Té una quera, que mai no està satisfet.
querós -osa adj. Avariciós, ambiciós. | [fam.] Que té ànsia de
menjar molt, golafre.
quilivat m. Unitat de potència elèctrica equivalent a mil vats.
rajolar m. Fàbrica, obrador, de rajoles.
ramaleres f. pl. Regnes.
rapafuig (de) adv. De pressa, sense detenir-se, a corre-cuita.
M’ha visitat el metge, però de rapafuig.
recaptera f. Recipient semblant a una casserola sense mànec,
amb tapadora, per a dur o guardar recapte comestible. Generalment
és de porcellana.
reclòs -osa adj. Tancat, apartat dels altres. Romania llargues
hores reclòs a la seua cambra.
180
recolp m. Clot en el camí,en la carretera, etc. on sotraguegen
els vehicles. | Sotragrada.
rècua f. Conjunt d’animals de càrrega lligats un darrere l’altre
per traginar. | Conjunt de persones o coses que van una darrere
de l’altra (en sentit despectiu).
redonenc -a adj. Aproximadament redó. Una pedra redonenca.
redòs (pl. -ossos) m. Recer o recés, 1a accepció.
reemplaç m. [cast.] Reemplaçament. | Renovació parcial dels
soldats de l’exèrcit. Soldat de reemplaç.
refinat -ada adj. Extremadament fi, depurat. És un esperit refinat.
És una persona refinada i sentimental.
reflectit -ida adj. Que ha experimentat una reflexió. Una
imatge reflectida.
refugir tr. Procurar evitar. Refugir una promesa. Refugir la conversa.
regallador m. Excavació llarga que caven les aigües de pluja en
els vessants de les muntanyes. | per ext. Barranquet en terreny
molt inclinat.
regallar intr. Fer regalls. | Regalimar.
regallar tr. Deixar córrer un cos per la seua superfície o deixar
caure a gotes o a raigs un líquid que se’n desprén. Tota la paret
regallava aigua com si l’acabassen d’arruixar. La botija regalla aigua;
per això fa l’aigua fresca. | Córrer un líquid per una superfície
cap avall. Una suor freda li regalla per les parpelles i pel nas.
reixiu m. Humitat nocturna de l’atmosfera condensada en
forma de gotes a la superfície dels cossos freds, rosada. vid. Aiguatge.
rellamp (o rellàmpec) m. Llampec.
rellampec (o llampec) m. Resplendor viva i breu que es produeix
per una descàrrega elèctrica (en l’atmosfera) o en caure
un llamp. | per anal. Llum viva que dura un instant. Sobre la
fisonomia de la jove, hi bellugà un llampec de picardia. | per ext.
Cosa que dura un instant. Un llampec de felicitat.
rellampegar intr.Llampegar.
rellampegar (o llampegar) intr. Fer llampecs. | Lluir amb una
claror viva i instantània. Li llampegaven els ulls: com els raigs de
sol ferint un espill.
remarca f. [gal·l.] Acte i efecte de remarcar. | Observació, nota.
renyó m. Cadascun dels dos òrgans glandulars situats a la regió
lumbar interna del cos de l’home, els quals produeixen i segreguen
l’orina. | costar un renyó. Costar (molts diners) l’adquisició
d’una cosa.
resolt -a adj. Exempt de dubte o vacil·lació, que ha pres un
determini. | Deseixit que obra amb rapidesa i seguretat. Li va

dir que estava resolt a ser un bon estudiant. Ella se li va repenjar,
tota resolta, del braç.
resoltament adv. D’una manera resolta.
resquit m. Acte de resquitar-se.
retorçut -uda adj. Torçut amb voltes repetides. | [fig.] Retort,
2a accepció.
revivar (o revifar) tr. Donar nova vida, nou vigor o vitalitat.
Revifarem el ble de la llanterna. Revifar el foc. | rfl. Adquirir nou
vigor. La nostra joveneta es revifava respirant a plens pulmons els
aires de la muntanya. L’incendi es va revifar. | intr. Tornar a la
vida, ressuscitar.
revolta f. Canvi de direcció, girada, desviació de la línia recta,
volta repetida. Caminàrem fins a la revolta del riu. Pujaven per
un camí ple de voltes i revoltes. | Alçament contra l’autoritat
establida, sedició amb desordre i avalot.
ric-ric m. Onomatopeia amb què s’expressa el sorollet que
emeten els grills. | per ext. Qualsevol sorollet que sembla al que
fan els grills.
ring m. Onomatopeia del so d’un timbre. | m. [angl.] Plataforma
quadrada de paviment tou, voltada de puntals de ferro i
cordes, on es celebren combats de boxa o de lluita.
romanç m. Llengua romànica (per oposició a llatí, àrab, etc.). |
Narració, en vers o en prosa, de les aventures d’un heroi. | [fig.]
pl. Conversa, assumpte, qüestió, etc. que no interessen, impertinents,
enutjosos. Me’n vaig a dormir no estic per més romanços.
rostidora f. Recipient pla, de vores baixes, de forma allargada,
que serveix per a rostir-hi carn dins el forn. | El guis que s’hi fa.
Avui hem menjat rostidora.
ruscada f. Bugada.
ruscadera f. Bugadera.
saure -a adj. Pertanyent o relatiu als saures. | m. pl. Ordre de
rèptils de quatre potes, de cos allargat cobert amb escates, al
qual pertanyen els llargandaixos, sargantanes, cocodrils, dragons,
etc.
sènia (o sénia) f. Màquina per a elevar aigua de pous poc profunds,
que consisteix en una roda horitzontal, moguda per un
animal que pega voltes lligat a l’extrem d’un pal horitzontal
unit al seu eix. Aquest engrana amb una altra roda vertical que
en rodar mou una sèries de cadufs, col·locats en una cadena
sense fi, la part inferior de la qual va submergida dins l’aigua
del pou.
serrada f. Estol nombrós d’animals (o de persones). Una serrada
de perdius. Una serrada de xicots que portaven fusells. | vid.
Vol, 3a accepció.
sindicaliste -a m. i f. [reg.] Sindicalista.
singlot (o xinglot) m. Sèrie de moviments d’inspiració espasmòdics
que es repeteixen a intervals més o menys llargs, degut
a una contracció sobtosa del diafragma acompanyats d’un soroll
de l’aire en forçar el seu pas per la glotis tancada.
siti m. Lloc o objecte destinat a seure-hi. La senyora Antònia
prengué siti a l’altra part de la taula. | Lloc o objecte sobre el
qual basteix o descansa una cosa, base, i especialment solar per
a edificar-hi. El siti d’una columna. Al costat de la meua casa hi
ha un magnífic siti per edificar. | Setge militar. | Lloc que una
persona o cosa ocupa. La seua posició i siti és el lloc més alt. |
Terreny per a edificar-hi. El siti on hi ha l’estació del ferrocarril
té avui un valor incalculable.
socialitzar tr. Transferir a l’Estat o a un altre òrgan col·lectiu,
les indústries, les propietats, etc. dels particulars.
soliguer (o xoriguer) m. Ocell de presa (espècie Falco tinnunculus)
d’uns 34 cm, que té la part superior del cos de color castany
rogenc amb taques negres, groguenc amb taques terroses
a la part inferior, el bec blavós i les potes grogues.
solixent m. Vid Sol, 4a i 5a accepcions.
solsir intr. Desprendre’s i caure una massa de terra, pedres, etc.,
és a dir, esdevenir-se una solsida. | Fer bullir peix o carn fins
que l’aigua s’ha evaporat. | esp. Coure amb poc de suc i amb
una salsa, tot fent una mena d’estofat.
soneguera f. Gana forta de dormir. Els xiquets ja s’han gitat:
tenien una soneguera!
suavejar tr. Suavitzar. | esp. Fer menys dur, menys aspre, menys
rude (en sentit material). Aquest xarop suaveja molt la gola.
suorós -osa adj. Humit de suor. El Vicent va entrar en la casa
tot suorós i amb la camisa descordada.
suspés -esa adj. Que es manté en suspensió (en l’aire, en un
líquid) com si estigués penjat. A Bilbao hi ha un pont suspés. |
Que no ha aprovat un examen. Els alumnes suspesos el dia 15
per la seua facultat. | m. i f. Enguany han estat molts els suspesos.
sustent m. Aliment. El pa és el seu sustent principal.
tacada f. Conjunt de tacs. | En el joc de billar, un colp de tac.
tallaruca f. Tros que queda separat d’una cosa tallada, i especialment
tros petit que queda separat d’una peça de roba tallada.
Una tallaruca de drap.
tapussar tr. Tapar algú embolicant-lo amb roba. Es va vestir i
van eixir al carrer tapussats amb mantes.
tararot m. Beneit, curt d’enteniment que sol parlar a crits.
tareta f. (usat generalment en plural) Bocins o peces més o
menys petits de viandes, cuinades o no (marisc, carn, embotit,
peix, etc.). Que hom serveix en tavernes, bars, etc., sovint
acompanyades de vi, cervesa, etc.
Enric Valor. El valor de les paraules { 181

tarquimar f. Lloc on hi ha molt de tarquim.
tassall m. Tallada de carn, especialment quan és salada i curada
com el cuixot o pernil.
terroriste -a adj. i m. i f. [reg.] Terrorista.
tirera f. Tira, filera. Cal que us poseu en tirera.
tisores f. pl. Estisora (generalment usada en plural).
tocatoni (a) loc. adv. Comptat, 2a accepció.
todó m. Ocell (espècie Columba palumbus) de 40 cm de llarg,
de color gris blavós, amb les parts inferiors i amb reflexos verdosos
al coll. De costums poc sociables, habita gairebé sempre
dins dels boscos.
toquem i toquem loc. adv. Al comptat.
torpall m. [reg.] Persona que pateix de torpor mental, curt
d’enteniment.
torrelló m. Torre petita adherida a un mur, del qual ix només
una part de la secció circular o quadrangular de la torre. | Núvol
gros i aïllat, que amenaça pluja.
torroner m. i f. Qui fabrica o ven torrons.
tradicionaliste -ista adj. i m. i f. [reg.] Tradicionalista.
tragallada f. Porció de líquid que s’engoleix d’una volta i d’una
manera precipitada.
traguet m. Tirada curta d’aigua, de vi o d’una altra beguda.
trall m. Tronc d’arbre recte, apte per a la indústria, fusta.
transpondre intr. Perdre’s de vista (una persona, un animal,
una cosa), per menar-los la seua trajectòria fora del camp visual.
| Els guàrdies perseguien el bandit, que va transpondre rere
una lloma.
trasposta (a) loc. adv. Fora del camp visual.
trencallós -osa adj. Trencadís. El Pere anava menjant un pastís
de pasta de fulla molt trencallós. | [fig.] Fàcil a la irritació, esquerp.
Jo sóc de la Fòia de Castalla i d’un geni molt trencallós,
que no puc aguantar puces.
tresullat -ada adj. Ullerós. Tornà a casa tresullat i blanc com
un paper.
trinxet m. Petit ganivet de fulla corba. | [fig.] Trenc al cap.
triumf m. [ant.] Triomf.
tropoll m. Tropell, moviment impacient i desordenat. Aqueixa
gent mou massa tropoll i rebombori.
tufar intr. Fer tuf. | rfl. Enutjar-se, irritar-se.
turiste -a m. i f. [reg.] Turista.
ullot m. Ull gros. | Peix (espècie Scorpaena) de cap gros, amb
182
una aleta a l’esquena proveïda d’espines que pot fer unes punxades
doloroses.
unflor f. Qualitat d’unflar. | Els teixits unflats.
vaguiste -a m. i f. [reg.] Vaguista.
vaqueta f. Vaca petita. | esp. Pell de bou o de vaca. Els nens
jugaven amb una pilota de vaqueta. | Caragol gros, de closca
blanca i molt saborós; xona.
vat m. Unitat de potència emprada especialment en electricitat.
verdina f. [reg.] Herba menuda i espessa, molt verda, que cobreix
el sòl de terra, gespa.
vergallina f. Vara prima de ferro.
vímen (o vime) m. Branca de plantes del gènere Salix, que és
molt flexible i serveix de material per a fer-ne cistelles i certs
mobles lleugers.
violiniste -a m. i f. [reg.] Violinista.
vulgus m. Conjunt de persones comunes, no selectes, gent
vulgar.
wàter m. [angl.] Comuna proveïda d’un dipòsit d’aigua amb
un mecanisme que permet soltar-ne una càrrega sobre el receptacle
on es fan les deposicions.
xara f. Bosc d’arbust o mates.
ximenera f. Fumeral.
xingló (o singló) m. Part d’un raïm que conté alguns grans. |
Raïm petit, no madur, que resta sense collir quan fan la verema.
xocolat m. (o xocolata f.) Substància alimentosa feta amb cacau
i sucre, i ordinàriament afegint-hi canella. | Beguda feta
dissolent i bullint la dita substància.
Buidatge del lèxic valorià del Diccionari bàsic
absent del DIEC (2007)
El buidatge ens mostra el panorama següent:
a) Vocabulari recollit en el DB present al DIEC (2007) i al
DIEC (1995), en gran part no arreplegat pel Diccionari Fabra,
base del DIEC, que aquests registren a partir, entre altres, del
lèxic usat en l’obra de Valor 7 . Per exemple:
afonar (sí al DF)
agarrar (sí al DF)
agrunsar-se
albelló
aliacrà ‘escorpí’
‘icterícia’
amprar
atabuixar
bac
bigot
blaüra
bonegó
botija
botinflar-se
cabrerot
caduquejar
càfila
caguerri

calbot
calcetí
caldo
calfar
cànter
cartó
carxot
clòtxina
colombaire
cop
cordell
corfa
correguda (de bous)
creïlla
cresol
dacsa
de gaidó
despús-ahir
desullar-se
entropessar
escotiflat
esguell
espenta
espentar
est ‘este’
estrela
esvarada
esvarar-se
faena (sí al DF, reg.)
fardatxo
fiçó
formiguer ‘boic’
fraula
guardaespatles
hui
juí
junc
llarguerut
llibrell
mareny
murta
nuc
nugar
oi
oratge
pallola
paloma
panderola
panxell
parot
pastanaga
perjuí
polp
preguntat
prejuí
rabera
rabosa
raïl
rampell
rascar
reballar
rebolcons
recer
regiró
rent
replanell
rogle
romer
sabut
servici
sinagües
solsida
sopols
sutja
timó
titot
tossal
visc
vitet
voler ‘amor’
xato
b) Noves variants formals usades per Valor que contrasten amb
les del DIEC. N’hi ha de diversos tipus: pròpies del valencià i
del català occidental com la terminació en -iste (artiste); pròpies
de la pronúncia del valencià meridional com escaravat, bol·la,
bolva, butjaca; genuïnes del català medieval com alfàbega —
amb diferent accentuació com atenés, cércol—; ús en singular
com atifell; no etimològiques com bascoll; no adaptades com
capritxo; mots presentats en variatio com espeuar-se o espear-se;
eliminació de la -o final, suspecte de castellanisme, com llomell.
aïna
aixingló
albergina
alberginera
alfàbega
anou
arrecessar
arredonir
arruixada
atenés
atifell
bascoll
bàlsem
bambolla
bol·la
bolleta
butjaca
camamirla
capritxo
cércol
col·leccioniste
deixalla
desembutjacar
desllepissar-se
entreval
enza
esblanquir
escaravat
esgroguir-se
esgruna
especialiste
espeuar-se
esporguí
espuntar-se
estrossa
estrossar
7. Vegeu E. Casanova (2002) «El lèxic
valencià en el Diccionari Fabra de
figa-flor (sí figaflor)
fil de ferro
floricol
fluixetat
forrar
gesminer
gesmir
gòndola
gronyir
guitarriste
humaniste
il·lusioniste
immobiliste
llebrató
llomell
malfaener
màsquera
menescal
mins ‘minso’
modo
monosteiste
moraliste
nyespla
c) Noves accepcions a les ja existents en el DIEC:
andola
arregussar
atrotinat
becada
cambra
carril
crestallera o crestellera
crim
destralejar
devanit
encisam
espantall
espigó
filada
fontaner
forro
jupetí
llacor
oculiste
oficiniste
optimiste
orí
paraigües
parallamp
periodiste
picaport
pinça
promés
renyó
revivar
sénia
sindicaliste
soliguer
suspés
tradicionaliste
triumf
turiste
violiniste
xingló
xinglot
xocolat
llavanera
llumener
mascarada
menjadora
migjorn
moma
mòssa
obrer
palanca
1932», en Catalan Review, xvi, 1-2,
pp. 51-70.
Enric Valor. El valor de les paraules { 183

d) Noves locucions:
e) Lexemes nous, de distints tipus:
-Probables castellanismes: abrillantar, agoniar, atropell, cerda,
cotilla, estropejar, gàrguera, oït, quebrassa, reixiu.
-Derivats: batoll, cotó en pèl, desempelegar-se, farcidura, feixugueria,
màndria, mordinyar, pedralla, pitet, pitral, poalada, porega,
puntellada, rellàmpec, verdina.
-Generals en el valencià meridional: allobir, botó, bracillada,
cellard, divorç, espantall, estómec, firer, fregitori, nàufreg, padou,
pantaix, pàssia, peüll, provença, recaptera, recolp, regallar, resquit,
soneguera, tallaruca, tapussar, tassall, torpall, trencallós, tresullat,
unflor, xara, ximenera.
f) Alguns casos de lexemes usats per Valor en les seues obres
literàries que no arreplega en el Diccionari bàsic:
g) Variatio sinonímica: Com en totes les obres d’ell, Valor usa
la variatio sinonímia intentant que l’usuari conega el vocable
valencià i el normatiu, literari o geosinònim. En posaré 10
exemples:
O defineix amb el mot que creu millor per als destinataris del
seu diccionari:
184
pinatell
polit
quera
revolta
romanç
foradat, parlar
horada (a hora)
arropir
basquet
butoni
cacau (de molí)
clim (usa crim)
càstig o castic
còdol o cudol
esquitar o esquitxar
furó o fura
llimó o llimona
rostidora
serrada
siti
solsir
tacada
mena, de
naixença (de)
eixem
enforfoguir
estall
garsar
hedra
tararot
torrelló
trinxet
vaqueta
rapafuig (de)
tocatoni (a)
recialla
roder
taboll
tendur
verdader 8
ouater o ouataire
quadre o quadro
tomata o tomàquet
venir o vindre
xufa o xufla
clotell vid. bascoll
engronsar vid agrunsar
manescal, m. menescal
Conclusions
natalàs m. matalaf
mitjó m. Calcetí
a) Valor tenia una gran fe en el seu parlar i sempre pensava
que la forma d’ell era la bona o almenys tant bona com la
canònica procedent d’altres territoris. Això el porta fins i tot
a introduir noves variants formals (bascoll) i noves pronúncies
(com bol·la). És l’únic punt revisable de la seua aportació, juntament
amb alguns castellanismes (averiguar) i alguns dubtes
en mots acabats en -o, com cuquello/cuquelló i gaiato/gaiat).
b) Pràcticament tot el lèxic nou de les dues obres estudiades,
el DB i Anys i llegües es troba també arreu de la seua obra,
especialment en les rondalles.
c) Valor és el símbol de la recuperació del valencià popular,
elevat a categoria literària i, a més, integrat i combinat amb
el vocabulari de la resta del domini lingüístic.
d) Ara les oficines lexicogràfiques de les institucions normatives
de la nostra llengua tenen la paraula estudiant les innovacions
de Valor i dictaminant quines formes s’accepten
i quines no.
8. No cal que diga que podríem
acréixer en centenars de mots les
aportacions de Valor a la lexicografia
catalanovalenciana. Ho deixaré per a
alcig
atibacar
baquinada
cascarra
cinqueta
corruixes
edro
embelcar-se
encamallar
entremetent
esbarrallar
escampiar
espercudida
espoltir
una altra ocasió, però en transcriure
ací un grapadet tret de les rondalles.
Per exemple:
fotracada
fussar
garballigar
gramàntol
jama
milanta
mineta
motroll
passarulles
reguiny
revolantigar
sangoleig
sitara

Introducció
El mes d’abril de 1932, mesos abans de l’aprovació de les Normes
de Castelló, Carles Salvador va iniciar la publicació d’unes
notes gramaticals en el setmanari El Camí. En publicà un total
de 44 fins al 24 de febrer de 1934, de temàtica variada, però
amb un predomini per les qüestions ortogràfiques i la voluntat
d’eliminar els castellanismes que s’havien introduït en el valencià.
Paral·lelament, el 4 de març de 1933, poc després d’aprovades
i signades les Normes de Castelló, el mestre de Benassal
iniciava també en El Camí d’un curs d’ortografia valenciana
per correspondència, que presentava un mecanisme de funcionament
bastant senzill: els cursetistes feien els exercicis corresponents
a cada lliçó que trametien a les oficines de València i
Castelló perquè els corregiren i, posteriorment els feien arribar
als estudiants. El curs s’allargà fins al 2 de setembre de 1933,
després de publicar 26 lliçons. L’any següent, concretament el
3 de març de 1934, i una altra vegada en el setmanari El Camí,
s’iniciava el Curs de morfologia valenciana per correspondència,
del qual aparegueren 23 lliçons fins al 8 de setembre de
1934. 1
Aquests cursos publicats en la premsa valenciana dels anys
trenta seran els primers d’una llarga llista d’iniciatives semblants
dutes a terme per Carles Salvador i altres estudiosos
de la llengua durant el període republicà. Efectivament, amb
aquests cursos s’iniciava una certa tradició d’utilització de la
premsa escrita com a instrument per a ensenyar la seua llengua
als valencians i valencianes. Aquesta pràctica va ser seguida en
els anys anteriors a la Guerra del 36 per altres autors com Josep
Giner que va publicar nombroses notes lingüístiques en els set-
_Ensenyar valencià durant el franquisme: els cursos
de llengua d’Enric Valor en la premsa valenciana (1960-1965)
Josep Daniel Climent
manaris Acció, El Camí o Timó, 2 Daniel Tossal, pseudònim de
Francesc Caballero Muñoz, que elaborava la secció lexicogràfica
«Parlem bé» d’El Camí o Enric Valor que s’encarregava de la
secció «Idioma valencià» en el setmanari El Tio Cuc d’Alacant.
De fet, Vicent Pitarch (1994: 42) ha arribat a parlar de l’existència
entre els valencianistes dels anys trenta d’una dèria pels
cursos, «una autèntica fascinació davant la destresa de saber
llegir i escriure en català, fascinació comprensible pels índexs
d’analfabetisme crònics en aquesta societat». L’explicació, però,
és ben senzilla. Per una part hi havia la rotunda negativa del
govern republicà de Madrid a la introducció del valencià en
l’ensenyament, fins i tot després de l’aprovació del decret de bilingüisme
que només s’aplicà a Catalunya; i per altra, els valencianistes
eren conscients de la importància de la llengua com
a element definitori de la identitat valenciana i, per tant, imprescindible
en una futura configuració nacional. És per això
que l’única alternativa viable per tal de pal·liar el dèficit crònic
que arrossegaven els valencians pel que feia al coneixement de
la llengua pròpia era l’organització, de forma voluntària, de
cursos de llengua, bé presencials o bé a través dels mitjans de
comunicació.
Com bé sabem, durant el franquisme, la situació de l’ensenyament
del valencià no féu més que empitjorar. Haurem d’es-
1 Sobre l’aportació de Carles Salvador
a la divulgació de les Normes de
Castelló vegeu Climent (2007a: 257-
287) i (2008: 289-317).
2 Sobre Josep Giner, vegeu la seua
Obra filològica (1931-1991), editada
per Antoni Ferrando i Santi Cortés
(1998). Per la nostra part, també ens
hem ocupat de Les col·laboracions
periodístiques de Josep Giner (1931-
1936) Climent (2007b).
Enric Valor. El valor de les paraules { 185

186

perar el mes de febrer de 1949, per veure com s’iniciava el
primer curs de valencià presencial, impartit per Enric Valor
gràcies a la iniciativa de Carles Salvador d’organitzar-los en
Lo Rat Penat. Anys més tard, fou Josep Giner i Marco que
va reprendre la tasca d’ensenyar llengua des de la premsa, en
aquesta ocasió des de la revista Sicània Mensual, impulsada per
Nicolau Primitiu Gómez, on publicà la secció «Qüestions de
llengua literària i llengua popular», de la qual van aparéixer
set articles entre 1958 i 1959, i posteriorment des de la revista
Valencia Cultural, dirigida per Vicent Badia Marín, que en
publicà cinc més, des de gener fins a juliol de 1961. Altrament,
el maig de 1960, Enric Valor havia iniciat la publicació d’unes
notes breus sobre llengua en el suplement Valencia del periòdic
Levante que portaven per títol «Cuestiones lexicográficas
valencianas», i el novembre de 1962 inicià la publicació de
«Lecciones de valenciano. Parlem bé», que continuaren amb les
sèries «Gramàtica elemental per a valencians» i «Vocabularios»,
sens dubte la iniciativa més significativa d’ensenyament de la
llengua en la premsa valenciana durant el franquisme, tant per
la quantitat com per la qualitat dels temes tractats, i que finalitzà
el setembre de 1965.
Totes aquestes iniciatives i moltes altres que sorgiren arreu de
les terres valencianes, tant en l’època anterior a la Guerra Civil
com a partir dels anys seixanta, tenien la finalitat d’alfabetitzar
els valencians i valencianes en la llengua pròpia, però, al mateix
temps, posen de manifest la situació d’anormalitat en la qual
hem estat instal·lats els valencians al llarg de la major part del
segle xx pel que fa a la qüestió de l’ensenyament de la llengua.
Havia de ser la societat civil, la iniciativa d’un grapat de persones
i d’entitats privades que s’havia d’encarregar d’una funció
tan bàsica com era instruir els valencians en la llengua parlada
majoritàriament en la nostra societat.
Per altra banda, a nivell escolar, l’ensenyament de la llengua als
xiquets i les xiquetes valencians sempre havia estat una vella
reivindicació del moviment valencianista des de principis del
segle xx. Personatges com Carles Salvador, Nicolau Primitiu
Gómez, Enric Soler i Godes i molts altres van demanar insistentment
la introducció de l’estudi del i en valencià en l’ensenyament
en el període anterior a la Guerra Civil. 3
Com a fites especialment significatives hem d’assenyalar que
el 1918, l’alcalde de València, Faustí Valentí, va aprovar l’ensenyament
obligatori del valencià en les escoles municipals, tot
i que la mesura mai va arribar a instaurar-se per les pressions
polítiques del partit blasquista PURA. 4 Anys mes tard, el 1934
es va crear l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana
que tenia entre altres objectius la introducció del valencià
en l’ensenyament. Durant el franquisme, a més dels cursos
de llengua publicats per Enric Valor en Jornada en els anys
Lliçó 11a del curs «Idioma valencià»,
publicat per Enric Valor en El Tio Cuc
(19 de maig del 1934)
60, hem d’assenyalar pel seu significat el curs «Els xiquets i la
llengua» aparegut des de gener de 1975 fins a maig de 1976
en el diari Las Provincias, dirigit pel professor Vicent Escrivà i
supervisat per Manuel Sanchis Guarner. 5 Efectivament, fou a
les acaballes d’un règim franquista impotent i agonitzant, i en
un context d’anormalitat civil i democràtica, que Lluc Morant
—Vicent Escrivà en realitat— decideix elaborar uns materials
per a l’ensenyament de la llengua que foren publicats setmanalment
i que es convertí en la darrera de les iniciatives en
emprar la premsa escrita per alfabetitzar els valencians durant
el franquisme. Afortunadament, pocs anys després el valencià
podia ser ensenyat amb una certa normalitat en tots els centres
d’ensenyament d’arreu del País Valencià.
En definitiva, amb aquestes actuacions el que es posa de manifest
és que els valencians hem sabut superar, de manera ben
enginyosa, els entrebancs que des del poder s’han posat al llarg
de molts anys a un dret bàsic i fonamental dels nostres ciutadans,
l’ús de la llengua pròpia i la necessitat de transmetre-la
a les noves generacions com un element essencial de la nostra
supervivència com a poble.
Els cursos de llengua d’Enric Valor en el setmanari
El Tio Cuc d’Alacant durant la II República
El setmanari satíric El Tio Cuc es va publicar a Alacant entre
1914 i 1936, sota la direcció de Josep Coloma i Pellicer.
D’ideologia republicana, d’esquerres i anticlerical, publicava
cada setmana milers d’exemplars que arribaven arreu de les
comarques del sud del País Valencià. Ara bé, pel que feia a la
llengua, aquesta revista presentava unes característiques molt
semblants a la resta de publicacions populistes valencianes,
amb un model lingüístic molt dialectalitzat i amb una abundant
presència de castellanismes. No hem d’oblidar que aques-
3 Sobre aquest tema vegeu Pellicer
Borràs, Joan E. L’ensenyament de
la llengua catalana al País Valencià
(1238-1939), tesi doctoral dirigida
per Josep Ballester, València, Universitat
de València, 2003, i el resum publicat
en Història d’un desig insatisfet:
l’ensenyament del valencià fins a 1939,
Catarroja, Perifèric, 2006.
4 Faustí Valentín va presentar el
9 d’agost de 1918, una moció en
l’Ajuntament, que va ser aprovada
per unanimitat, en la qual s’acordava
la implantació de l’ensenyament en
valencià en totes les escoles municipals.
Sobre aquesta qüestió podem
veure Cucó (1971: 137-138). Aquesta
moció de l’alcalde va desencadenar
una veritable convulsió política atés
que els dirigents del partit blasquista
Unión Republicana (PURA.), al
qual pertanyia Faustí Valentín, es
van oposar radicalment a aquesta
proposta, arribant a dir que: «instituir
como obligación pedagógica y
cultural la enseñanza del dialecto que
no nos sirve más que para ir por casa
en mangas de camisa, es una idea que
merece un diploma extendido por la
Lliga Regionalista de Cataluña y sendos
telegramas de Ventosa y Cambó»
(Cucó 1971: 137). De fet, la pressió
sobre Valentín va ser tan forta que va
haver de dimitir el 12 d’agost, encara
que es va reintegrar en el càrrec el 4
de setembre. La contrapartida va ser
la no posada en pràctica de l’arriscada
proposta que Valentín havia fet i que
hauria suposat la introducció del
valencià en l’ensenyament de manera
oficial per primera vegada. Sobre
aquesta qüestió, la Joventut Valencianista
de Barcelona va publicar un fascicle
el 16 de setembre de 1918, La
llengua valenciana i l’Ajuntament de
València, on reuneix els aspectes més
destacats de la polèmica i un interessant
recull de premsa sobre el tema.
5 El 2003 l’Editorial Denes ha publicat
la totalitat del curs dins de la
Col·lecció Bàsica, en edició d’Emili
Casanova.
Enric Valor. El valor de les paraules { 187

tes revistes es dirigien a un públic analfabet en la seua pròpia
llengua i tenien uns objectius bàsicament polítics, de defensa
de les classes més populars de la societat.
Només arribar a Alacant el 1932, Enric Valor va entrar en contacte
amb Josep Coloma que es convertí en el seu mestre en
qüestions periodístiques. Aquesta relació derivà en complicitat
política, amb la fundació de l’Agrupació Regionalista Alacantina,
i en magnífiques relacions personals, almenys fins que
Valor se n’hagué d’anar a València el 1934.
La presència i la col·laboració d’Enric Valor en el setmanari
va introduir canvis significatius en la seua orientació política
i lingüística. En l’àmbit polític es concretà en l’aparició d’un
major nombre de notícies oferint informació del moviment
valencianista, normalment de la ciutat de València, en la publicació
d’articles d’opinió, alguns d’ells signats per Valor, i en
la creació de seccions de clara orientació nacionalista com ara
Fent camí. En l’àmbit lingüístic l’acció d’Enric Valor s’encaminà
des de finals de 1933 a descastellanitzar l’ortografia de
la publicació adequant-la a les recentment aprovades Normes
de Castelló, per a la qual cosa va publicar la secció «Idioma
valencià» amb la finalitat de donar-les a conéixer.
De fet, el tema de la llengua fou una de les màximes preocupacions
del jove Valor des de 1933, bé per la seua consideració
com a element essencial de la personalitat valenciana, bé per
la necessitat de garantir el seu ensenyament a les noves generacions,
o bé per la necessitat d’emprar-la correctament. Efectiva-
ment, aquest darrer aspecte marcarà l’actuació més immediata
d’Enric Valor: calia divulgar les Normes de Castelló en les comarques
del sud del País Valencià. El mitjà elegit, perquè era
l’únic que tenia al seu abast, fou el setmanari El Tio Cuc que,
tot i ser una publicació satírica i populista, acollí en les seues
pàgines articles ben seriosos de Valor i d’altres autors valencianistes,
unes bàsiques lliçons gramaticals i un curs elemental
d’ortografia. Però sobretot cal destacar la fita que significà
l’adequació de la seua ortografia a la vigent des de 1932.
De fet, serà a partir de la col·laboració en la confecció d’El Tio
Cuc que naixerà en el jove castallut la necessitat de disposar
d’un model de llengua apte per poder expressar les seues idees,
la qual cosa el portava a intervenir primer que res en el tema
de l’ortografia del setmanari satíric, atés que aquest model ortogràfic
ja havia estat adoptat per la quasi totalitat de publicacions
en valencià més prestigioses d’aquells anys. Aquesta tasca
de construcció i d’aplicació d’un estàndard lingüístic s’ha d’entendre,
tal com ha assenyalat Xavier Ferré (2001: 29), com de
«complementarietat de la tasca política», atés que per a Valor, i
per a la resta de nacionalistes valencians de l’època, la llengua
era «la base de la realitat nacional».
Segons sembla aquesta modernització ortogràfica es produí a
finals de novembre o principis de desembre de 1933 amb resultats
desiguals. Dissortadament no podem consultar aquests
exemplars del setmanari per estudiar els canvis introduïts, 6
188
però el ben cert és que els responsables de la publicació s’hagueren
de replantejar la iniciativa, ja que segons afirmacions
de Valor la primera setmana es produí la devolució de 18.000
dels 22.000 exemplars que habitualment publicaven, tot i que
la xifra ens sembla bastant exagerada.
En tot cas, el que estava clar és que l’estratègia havia de ser
una altra. Tant Coloma com Valor havien comprovat que si
de colp i volta canviaven l’ortografia del setmanari, els resultats
eren desastrosos. Per aquest motiu, sembla que Coloma va
suggerir a Valor que preparara una sèrie de lliçons de valencià
per a publicar en El Tio Cuc cada setmana.
Així fou com a partir del número 556, corresponent al 30 de
desembre de 1933, Enric Valor començà la publicació d’unes
lliçons ortogràfiques per divulgar les normes que pròximament
s’utilitzarien en la publicació. Aquesta secció sobre llengua
s’anomenava «Idioma valencià» i s’inicià amb unes reflexions
sobre la necessitat d’emprar correctament i adequadament la
llengua: «El parlar mal no té cap justificació [afirmava Valor].
Per a que el nostre idioma valencià siga respectat com tots desitgem
i com mereix tota llengua, és necessari que el parlem
amb tota perfecció i, sobre tot, amb tota puresa [...] Devem,
puix, ensenyar-nos, tots els valencians, el valencià perfecte,
única forma de remarcar la nostra personalitat històrica i ètnica
i de què ens consideren com un poble ben organisat».
En total es publicaren 12 lliçons, des del 30 de desembre de
1933 fins al 9 de juny de 1934, amb l’objectiu de donar a conéixer,
primerament, la normativa d’aquells aspectes ortogràfics
més bàsics i problemàtics, atesa la urgència existent davant
la imminent normalització ortogràfica de la publicació satírica,
i, per aquest motiu, revisarà les qüestions ortogràfiques sobre
l’accentuació i les consonants alveolars i palatals, les quals suposadament
havien de presentar més dificultats per al lectors
no habituats. El que feia en aquestes lliçons Enric Valor era
divulgar la normativa ortogràfica seguint els treballs publicats
per Carles Salvador en El Camí.
Quan només hi havia cinc lliçons publicades, gràcies a la insistència
d’Enric Valor i al coratge de l’editor Josep Coloma,
decidiren fer un pas endavant i es procedí, per segona vegada,
a normalitzar l’ortografia d’El Tio Cuc d’acord amb les Normes
de Castelló, fet que es va produir a partir del número 563
(17 de febrer de 1934) i que ha estat considerat per Gonzàlez
Caturla (1993: 132) com una «passa de gegant» i una fita significativa
per a la difusió de la llengua a Alacant.
Tan bon punt acabades aquestes lliçons, s’informava de la constitució
a València de l’Associació Protectora de l’Ensenyança
Valenciana i de l’organització en el setmanari satíric d’un curs
d’ortografia valenciana per correspondència. 7 Es tractava del
mateix curs que Carles Salvador havia publicat anteriorment,
des de març fins a setembre de 1933, en les pàgines d’El Camí
i que ara es reproduiria en aquest setmanari. Enric Valor se
n’havia d’encarregar de la correcció dels exercicis.

La publicació del Curs d’ortografia per correspondència s’inicià
al número 580 (30 de juny de 1934) d’El Tio Cuc, i es
publicaren un total de set lliçons, fins al número 590 (15 de
setembre de 1934) que aparegué una nota en el setmanari on
s’informava sobre la suspensió de la publicació del curs «per
haver canviat de residència nostre col·laborador N’Enric Valor
i Vives, delegat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança
Valenciana».
La idea era que algú altre se’n fera càrrec, però dissortadament,
el curs per correspondència ja no es va reprendre. En tot cas,
aquest fet és una mostra de la debilitat del moviment valencianista
d’aquests anys en la ciutat d’Alacant i de l’escassa infraestructura
existent: el trasllat de residència d’Enric Valor per
qüestions laborals a Catarroja posava fi a la iniciativa de difusió
de les Normes de Castelló que s’havia organitzat a Alacant.
En definitiva, però, aquest fou el primer curs de llengua publicat
per Enric Valor en un mitjà de comunicació i per tant el
precedent més directe dels que publicà posteriorment durant
l’època franquista.
Els cursos de llengua d’Enric Valor durant
el franquisme (1960-1965)
Després d’anys de silenci forçat a causa de la llarga postguerra,
Enric Valor tornarà a participar en la premsa valenciana durant
la dècada dels 60. L’ocasió es presentà de la mà de Francesc
Soriano Bueso (Vinalesa 1908-València 1986) que ocupava el
càrrec d’administrador dels periòdics del Movimento Nacional
a València, que integrava els mitjans de comunicació que
estaven en mans de l’aparell estatal, el Levante i Jornada. A més
a més, Soriano, que també era propietari de la impremta Successor
de Vives Mora, havia sigut un destacat dirigent durant
la II República d’Acció Nacionalista Valenciana, juntament
amb Xavier Casp, Miquel Adlert o Robert Moròder. 8 Després
de les eleccions de febrer del 1936 fou empresonat en la Model
de València, acusat de convivència amb els feixistes en la
preparació d’una «militarada» contra el govern republicà, però
a meitat de 1937 fou alliberat sense càrrecs, i el juliol d’aquell
any s’incorporà en l’exèrcit republicà a Ciudad Real.
Durant la postguerra mantingué importants vincles amb sectors
democratacristians de Catalunya i del País Basc, concretament
amb Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Nacionalista
Basc, partits amb els quals havia col·laborat durant la
República. 9 A més a més, la seua magnífica relació amb Ignasi
Villalonga i Joaquim Reig, antics dirigents d’Unió Valencianista,
facilità la seua perfecta integració en el nou règim franquista.
En aquests difícils anys actuà en nombroses ocasions com a
mecenes de diverses activitats valencianistes, sobretot dels cursos
de llengua de Lo Rat Penat o de les campanyes a favor de
l’ús del valencià en l’església. De fet, Valor afirma que «fou una
de les peces clau del nacionalisme cultural i privadament polític
del País Valencià» durant la postguerra (Serrano 1995: 109).
Una de les iniciatives més interessants que possibilità la influència
de Francesc Soriano fou la publicació del suplement
Valencia en les pàgines del periòdic Levante des de 1955, en
el qual col·laboraren destacats valencianistes com Manuel
Sanchis Guarner, Joan Fuster i Ortells, Enric Soler i Godes o
Emili Beüt i Belenguer, amb la publicació de centenars d’articles
de temàtica valenciana.
Per altra banda, no menys meritòria fou la tasca que Soriano
dugué a terme en el periòdic Jornada, on publicà la secció en
valencià «Del carrer al paper», dedicada a tractar qüestions
valencianes. A més a més, permeté la incorporació d’un grup
de jóvens universitaris valencians en la premsa diària, entre
ells Alfons Cucó, Manuel Ardit o Valerià Miralles, juntament
amb la col·laboració d’altres estudiosos com Emili Beüt i Belenguer.
Enric Valor conegué Soriano abans de la guerra, però la seua
relació s’enfortí durant la postguerra a través del germà de
l’escriptor castallut, Josep, que exercia de secretari particular
de l’administrador del Levante. Gràcies a aquest tracte i a
l’afinitat amb el seu pensament valencianista, Valor inicià el
13 de maig de 1960, la publicació d’unes notes breus sobre
llengua en el suplement Valencia del periòdic Levante que
portaven per títol «Cuestiones lexicográficas valencianas».
Posteriorment, però ara en el periòdic vespertí Jornada, dirigit
des de 1951 per José Barberá Armelles, Enric Valor inicià
l’1 de novembre de 1961 una secció amb el títol «Parlem
bé», que posteriorment tingué continuïtat amb altres sèries
d’articles.
Els cursos de llengua en el periòdic Jornada els hem de veure
com una mostra més del compromís d’Enric Valor amb la
llengua dels valencians. De fet, la seua actuació es donà en
un moment clau, quan es produí una tímida obertura del
règim franquista que permeté una mínima expressió pública
en valencià. Per altra banda, a principis de la dècada dels
60, Enric Valor era l’única persona amb els coneixements i
la capacitat necessaris per dur endavant una tasca d’aquestes
característiques. Com diu Vicent Pitarch (2002b: 248), «Valor
agafà la torxa de mestre dins el vast camp de la divulgació
gramatical que llavors s’obria davant la societat valenciana»;
i ho fa després de la desaparició el 1955 de Carles Salvador,
dels problemes personals de Josep Giner, l’especialització
universitària de Sanchis Guarner i del seu allunyament dels
cursos de llengua de Lo Rat Penat.
6 A hores d’ara no ha estat possible
consultar els exemplars d’El Tio Cuc
corresponents als anys 1932 i 1933,
atés que s’han conservat escassos
exemplars en les biblioteques i hemeroteques
d’Alacant. En canvi, dels
anys 1934, 1935 i 1936 s’ha conservat
la major part dels exemplars en
l’Hemeroteca Municipal de València.
7 Vegeu El Tio Cuc, núm. 579, 16
de juny de 1934.
8 Sobre aquest partit i el setmanari
que publicaren, Acció, vegeu Agustí
Colomer (2007).
9 Sobre les relacions de Francesc
Soriano amb Josep M. Casacuberta
durant la postguerra, vegeu Xavier
Ferré (2000).
Enric Valor. El valor de les paraules { 189

La secció «Cuestiones lexicográficas valencianas»
del periòdic Levante (1960)
Enric Valor va iniciar la secció «Cuestiones lexicográficas valencianas»
en el periòdic Levante, concretament en el número
254 de Valencia. Suplemento dedicado a sus hombres, a su
historia y a su tierra, el dia 13 de maig de 1960. La secció era
responsabilitat de Valor, tot i que no anava signada. El plantejament
que es feia era el següent:
190
Desde hace tiempo, se ha despertado en Valencia un saludable
interés por sus tradiciones culturales, y llegan continuamente
a nuestra redacción cartas de lectores consultando
cuestiones lexicográficas valencianas, tales como significados,
vitalidad, formas correctas y etimológicas de nuestro vocabulario.
Con objeto de contestar concienzuda y documentalmente
tales consultas, se instituye con carácter permanente este
consultorio, al cual podrán dirigirse, sin limitación, todas las
preguntas que a este tema de lexicografía valenciana puedan
referirse.
La idea era que els lectors havien de preguntar sobre qüestions
lexicogràfiques incorrectes i molt arrelades en la parla
oral, i Enric Valor havia de respondre als dubtes plantejats
amb un llenguatge planer. A tall d’exemple, observem que
la primera qüestió que es plantejà fou si «Es correcta la palabra
“raere”?». Valor aclaria que aquesta forma dialectal procedia
de l’adverbi darrere, explicava l’ètim llatí d’on derivava i
l’evolució que havia tingut.
Pel que sembla, la secció no degué tenir massa èxit atés que tan
sols aparegué des del mes de maig fins a juliol de 1960. Concretament
les qüestions que es plantejaren foren les següents:
1.- «¿Es correcta la forma “raere”?», Valencia, 254, 13 de maig
de 1960.
2.- «¿Que forma es más correcta, si “ganivet o gavinet”? ¿Es
correcta la paraula “caira”?», Valencia, 255, 20 de maig de 1960.
3.- «Pregunta sobre la paraula “gavina”», Valencia, 256, 27 de
maig de 1960.
4.- «Cuándo se usa ‘hi ha’ y cuándo ‘n’hi ha’?», Valencia, 259,
17 de juny de 1960.
5.- «Pregunta sobre la palabra “càstig” o “castíg”», Valencia,
261, 1 de juliol de 1960.
6.- «Pregunta sobre la palabra “fenoll” o “fonoll”», Valencia,
262, 8 de juliol de 1960.
Els cursos de llengua del periòdic Jornada
(1962-1965)
Si bé la iniciativa encetada en el Levante no arribà a quallar
per no sabem quines raons, dos anys més tard Enric Valor
mamprenia una nova empresa, ara molt més meditada i ambiciosa.
Es tractava de publicar tot un curs de llengua en les
pàgines del periòdic Jornada amb el títol de Lecciones de Valenciano
i amb subtítol de «Parlem bé».
L’antecedent més immediat l’hem de buscar en les «Notes
gramaticals» que Carles Salvador publicà en El Camí l’any
1933 i que posteriorment Valor reproduí i adaptà per a El Tio
Cuc un any després. Des d’aquella llunyana època no hi havia
hagut una iniciativa tan ambiciosa en la premsa valenciana,
i serà el 1962, any en què un tímid moviment nacionalista
valencià començava a despertar-se amb la publicació de Nosaltres
els valencians de Joan Fuster o amb l’aparició de músics
com Raimon que somovia les consciències amb la lletra i els
compassos de la seua cançó Al vent, que Enric Valor iniciava
la tasca de divulgar popularment les normes gramaticals valencianes.
De fet, Xavier Ferré (2001: 30) ha qualificat el treball
dut a terme pel gramàtic de Castalla des del diari Jornada
com una «tasca de socialització d’aprenentatge del valencià».
Enric Valor s’ha referit posteriorment al que considerava com
una veritable «campanya de normalització lingüística», que
Francesc Soriano li encarregà expressament:
Paco Soriano treballà molt [...] fent d’arriscat i subtil coordinador
nacionalista [...] per mitjà de la publicació d’un suplement
setmanal de Levante en la nostra llengua i la campanya
de normalització lingüística que m’encarregà a mi. Aquesta
campanya es feu possible publicant molts articles a Jornada.
Així arribaven al públic de gran part del nostre país, molts
articles en correcte valencià, signats per mi i per altres escriptors
valencians de renom i prestigi. Jo, concretament,
vaig fer una llarga sèrie d’estudis o lliçons durant molt de
temps —uns anys— titulada Parlem bé! [...] Amb aquests
treballs intentava oposar-me, fermament, a totes les desviacions
o corrupcions que anaven degradant la llengua. Després,
aquella sèrie fou seguida per vocabularis i notes diverses dirigides
al gran públic valenciano-parlant, en defensa de la
puresa i enriquiment del lèxic nostrat. Aquest esforç es donà,
pràcticament, en bona part de la dècada de 1960 (Serrano
1995: 109-110).
Certament, la implicació de Francesc Soriano en aquesta iniciativa
està fora de dubte. De fet, tan bon punt havien començar
a publicar-se les lliçons, lliurà una mostra a Josep M.
Casacuberta alhora que li anunciava que: «fa uns dies hem
iniciat al diari Jornada la publicació d’una nova secció titulada
PARLEM BÉ a cura d’Enric Valor de la qual li envie les
primeres insercions. Ho fem així per tal de facilitar al lector
la col·lecció d’aquestes qüestions de llenguatge». 10

Veritablement, la tasca duta a terme per Enric Valor des de
novembre de 1962 fins a setembre de 1965 fou, senzillament,
espectacular. Al llarg d’aquests anys, el gramàtic castallut
publicà en les pàgines de Jornada tres sèries d’articles sobre
llengua, «Parlem bé», «Gramàtica elemental per a valencians»
i «Vocabularios», i que són la base i el germen de les seues
obres gramaticals posteriors.
Parlem bé
Les «Lecciones de valenciano. Parlem bé» començaren a publicar-se
en les pàgines de Jornada l’11 de novembre de 1962 i
finalitzaren el 9 de gener de 1964. En total s’hi publicaren 175
fitxes, redactades totalment en valencià; la primera de totes
anava encapçalada per unes paraules inicials elaborades per la
direcció del periòdic, a mode de justificació de tan atrevida
iniciativa, emmarcant-la amb un to oficialista, de treball sobre
el «acervo cultural de España», amb la idea de fer front a
qualsevol crítica que pogueren rebre, no tant dels lectors del
periòdic com de les mateixes autoritats del règim franquista:
JORNADA aspira a contribuir, en la medida de sus posibilidades,
tanto a la divulgación como a la depuración de
nuestra lengua vernácula. Los valencianos debemos hablar
más en nuestra lengua. Y debemos asimismo aplicarnos en
hablar mejor, con un mayor rigor filológico, pues de lo contrario
el idioma del país valenciano corre el peligro de perder
su prestancia y su propia personalidad. JORNADA aporta
a esta empresa una serie de lecciones —hoy publicamos la
primera— que explica con amenidad y sencillez el ilustre
gramático Enric Valor, bajo el título de «Parlem bé». Enriquecer
nuestra lengua vernácula y divulgar su conocimiento
es tanto como cuidar uno de los más bellos filones del acervo
cultural de España. Esta idea es la que ha venido a inspirarnos
la publicación de estas lecciones.
La temàtica de les lliçons és molt variada; de fet, es barregen
les dedicades a l’ortografia amb les de morfologia, sintaxi o
de contingut lèxic. Segurament Enric Valor ja les tenia mig
enllestides quan planificà el curs, i la idea inicial era preparar
unes lliçons bàsicament de correcció lèxica, però també és cert
que a l’hora de publicar-les no s’atengué a cap criteri sistemàtic.
Mentre que les tres primeres feien referència a qüestions
lèxiques «“sombrero”, capell i barret», «Comanda, encàrrec i
raó», «“Alquiler” i lloguer», en la quarta, «Normes elementals
de lectura», hi ha un canvi de plantejament que justifica afirmant
que: «accedint ben gustosos a la petició que ens han fet
nombrosos lectors de la secció, donarem d’ara en avant i alternant
amb les de Vocabulari, algunes lliçons que resolguen, per
10 Carta de Francesc Soriano Bueso
a Josep M. Casacuberta, 9 de novembre
de 1962. Reproduïda en Cucó-
Cortés (1997: 193). Segurament es
refereix al format i presentació de les
lliçons que s’assemblaven a una fitxa
i que normalment sempre apareixien
en la part inferior esquerra de la pàgina
2 del diari, la qual cosa facilitava
que foren retallades i col·leccionades.
Fitxa núm. 152 del curs
de llengua «Parlem bé»,
publicat en el periòdic Jornada
(7 de novembre del 1963)
Enric Valor. El valor de les paraules { 191

als no habituats a la lectura de la nostra llengua, els dubtes de
pronunciació que puguen tenir». Aquesta varietat de temes fa
que anys més tard Josep Giner (1971: vii) les considere com
unes «notes volanderes periodístiques». Pel que sembla, la realitat
d’una societat valenciana analfabeta en la seua pròpia llengua
s’imposava als desitjos de depuració lèxica del gramàtic
castallut. Així, la fitxa 9 s’hagué de dedicar a «La s sonora», la
13 a «Les lletres J i G» i la 22 i la 23 a «Els valors de la X», amb
la voluntat de solucionar els problemes de pronúncia de les
consonants que presentaven més dificultats.
Per altra banda, que els lectors s’adreçaren a l’autor amb peticions
més o menys concretes ens demostra que l’acollida
d’aquestes «Lecciones de valenciano» fou ben positiva. De
fet, el 21 de novembre de 1962 aparegué una carta signada
per un lector, Alejandro García Planas, en la secció del diari
que portava per títol «Pido la palabra» per manifestar que «leo
—y muy gratamente— las lecciones del señor Valor», per interessar-se
per diverses qüestions terminològiques referides a
paraules sinònimes i per demanar-li que explicara com es va
gestar l’ortografia del 1932. Enric Valor contestà les diverses
qüestions en la mateixa secció amb aquestes paraules:
192
Donem les gràcies al señor García Planas per les seues encoratjadores
paraules, així com per les suggerències que ens fa
per a temes de PARLEM BÉ.
Ja pot haver vist el nostre comunicant que la qüestió dels
sinònims ha estat encetada en la lliçó dedicada a «escaló» i
«graó». Algun dia tractarem de «servici» i «servei» (que tots
dos són correctes), així com de la duplicitat de formes dels
possessius.
Ens cal tenir en compte que PARLEM BÉ és una secció dedicada
al gran públic i no als especialistes, i per tant, alguns
temes no s’hi poden tractar amb la profunditat que en altres
llocs es faria. De tota manera procurarem sempre complaure
els nostres comunicants en aquelles qüestions que ajuden al
nostre objectiu: promoure l’amor al nostre magnífic idioma,
la seua depuració i l’enriquiment del migrat vocabulari de la
nostra ciutat.
Respecte a la seua al·lusió a la unificació ortogràfica, ens
plau de comunicar-li que abans de formular-se oficialment
en 1932, ja s’havia pràcticament aconseguit. Totes les gramàtiques
del nostre idioma, com ara són les de Fabra, Moll,
Sanchis Guarner, Jeroni Marvà i tantes altres i tots els Diccionaris
–el Català-Valencià-Balear, el Valencià de la Rima,
el Pal·las, el General de Fabra, etc., practiquen una absoluta
uniformitat ortogràfica. I igual esdevé en la copiosa literatura
actual de les tres regions de la nostra parla.
Una altra cosa és que es mantinguen en l’ensenyament i en
la llengua literària determinades formes morfològiques —a
semblança de l’italià— que responen a realitats regionals i
que, de cap manera, signifiquen falta d’unitat sinó riquesa
de matisos i d’expressió de la llengua.
Al llarg de la totalitat de les lliçons publicades, Enric Valor
no esmenta que consultés cap manual gramatical llevat de la
Gramàtica Valenciana (1950) de Manuel Sanchis Guarner. Altrament,
ben sovint apareixien exemples extrets del Diccionari
Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, que anomenava habitualment
tant pel seu nom com amb les sigles DCVB. Una
altra obra de referència era el «Diccionari General de la nostra
llengua, obra rigorosament científica» (fitxa 75), eufemisme
que emprava per referir-se al Diccionari General de la Llengua
Catalana (1932) de Pompeu Fabra. En altres ocasions, ja avançat
el curs, Valor no té problemes per referir-se directament
a la totalitat de les terres on es parla «la nostra llengua». Així,
en la fitxa 132, dedicada a «El raïm i la verema», es refereix a
aquesta darrera forma per dir que «és general en el País Valencià
i encara en totes les altres terres on es parla la nostra llengua.
El Diccionari Català-Valencià-Balear la registra (amb R) en el
Rosselló i en totes les altres comarques catalanes de l’altra banda
dels Pirineus, en tot el Principat de Catalunya, a les Illes
Balears i en diversos punts del País Valencià».
Pel que fa al nom de la llengua, Enric Valor empra habitualment
el de valencià per a les varietats valencianes i el compost
català-valencià-balear o el catalano-valencià per a referir-se al
conjunt de la llengua catalana. En aquest sentit, Valor segurament
estigué condicionat en gran manera per la polèmica
generada en la ciutat de València arran de la publicació el 1962
de les obres de Joan Fuster El País Valenciano i Nosaltres els
valencians. Tal vegada pensava que emprar el nom de llengua
catalana directament no seria ben acceptat pels lectors del Jornada
que, no oblidem, era el portaveu vespertí del règim franquista
a València.
Tot i que la majoria de les fitxes només presenten les normes
gramaticals amb els corresponents exemples, en alguna d’elles
Enric Valor aporta les seues reflexions al voltant del fenomen
que estudia. En la fitxa 20, «Sobre la incorrecció “entonses”»,
i després d’indicar que les formes adequades que calia emprar
eren llavors i aleshores, adverbis ben vius a Catalunya i les Balears
«que sempre s’han distingit per la seua tendència conservadora
i de ferm amor a la nostra llengua», afirmava que en el
País Valencià també era present en les comarques menys castellanitzades,
així com també en la ciutat de València «d’ençà
de la Renaixença» entre les persones que «escriuen, estudien o
simplement lligen el nostre idioma»:
Avui en dia, homes de lletres, professors, conferenciants,
universitaris, estudiants dels Cursos de Valencià, han bandejat
per complet l’ús del barbarisme «entonses», sobretot en
els actes culturals i en les relacions no familiars; darrerament,
inclús en aquestes, com a conseqüència del saludable hàbit
adquirit. Tot bon valencià deu esforçar-se a imitar-los, a
«desdialectalitzar» la llengua parlada.
En la fitxa 24 fa referència a «Els modismes», l’ús dels quals
el preocupava especialment, tal com havia demostrat amb
la publicació de l’article del mateix títol en la revista Esclat. 11

En aquesta ocasió manifestarà el seu propòsit: «a les presents
lliçons, haurem de parar esment en l’ensenyament dels modismes,
puix tanta o major importància que les de vocabulari
tenen les qüestions d’estructura de la llengua». Per a Valor, la
importància dels modismes ve donada perquè «cada idioma té
la seua manera peculiar de crear frases fetes, locucions, girs, i
en elles el geni de la llengua s’hi manifesta tant o més encara
que en la seua morfologia o en la sintaxi».
En aquesta mateixa línia, en la fitxa 171 Valor es refereix a
«Les comparacions», recurs que considera general de totes les
llengües però que «cada poble, cada país, hi ha posat el seu
segell peculiar, el seu geni, la seua manera d’entendre les substàncies,
les qualitats, les relacions ...». En el cas dels valencians,
afirma Valor, «el nostre poble, tan viu d’imaginació, d’esperit
tan apassionat, tan observador alhora i tan fàcil en l’expressió
espurnejant i adequada ha creat una gamma de locucions
comparatives, plenes de justesa moltes, d’altres claríssimament
gràfiques i quasi bé totes, sadollades de gràcia popular autèntica».
D’entre totes les fitxes publicades Enric Valor dedica dues, la
92 i 93, a parlar sobre les «Raons científiques de l’ortografia
actual». En la primera explica les divergències existents en
totes les llengües entre els sons i la seua representació gràfica,
i és per això que afirma que «el conjunt de preceptes
que regeixen aquest darrer i comú sistema de representació
convencional es diu ortografia, i en la nostra llengua es basa
en l’etimologia dels mots i en la tradició gràfica». Per altra
banda, Valor continua explicant els orígens llatins de la nostra
llengua i de la fragmentació produïda arran de la caiguda
de l’imperi romà, i puntualitzant que en la fixació ortogràfica
dels mots s’havia seguit com a criteri general «mantenir
dins de certs límits la “fisonomia” llatina de les paraules, tot i
fent-la compatible amb el resultat final de l’evolució fonètica
de cada llengua romànica». En la següent fitxa, Enric Valor
tirà mà d’una cita de la Gramàtica Valenciana de Sanchis
Guarner per refermar la seua idea sobre la necessitat de mantenir
la tradició gràfica d’una llengua, atés que aquesta és «el
vehicle amb què es transmet i perpetua l’obra cultural d’un
poble», tot i que reconeixia que «només ens podem permetre
modificar prudentment certes grafies per a una major sistematització»,
tal com havien fet altres llengües com el francés,
el castellà o l’italià. En el cas valencià, Valor remarca que els
textos dels nostres autors clàssics no presenten una ortografia
sistemàtica, com l’entenem actualment, però, sí que hi trobem
unes mateixes solucions als problemes de representació
gràfica; en paraules de Sanchis Guarner, «hi ha la persistència
de pràctiques», les quals han estat recollides en l’ortografia
actual per «acadèmics, escriptors, filòlegs i gramàtics», i han
estat la base de les normes ortogràfiques actuals, les quals van
ser fixades definitivament pel «Centre de Cultura Valenciana,
Rat Penat, Societat Castellonenca de Cultura, Obra del
Diccionari, de Mallorca, en col·laboració amb l’Institut d’Estudis
Catalans i altres institucions culturals de totes les regi-
ons de la nostra parla, foren solemnement acceptades com
a oficials per al País Valencià en l’assemblea que es celebrà a
Castelló de la Plana l’any 1932». 12
Finalment, la sèrie de lliçons que amb el títol de Parlem bé
publicà Enric Valor durant més d’un any arribà a la seua fi, i
el 9 de gener de 1964 aparegué un «Advertiment» en el qual
es feia un balanç de la tasca duta a terme i s’anunciava l’inici
d’una segona època amb la publicació d’una altra sèrie de lliçons
amb el títol de «Gramàtica elementals per a valencians»:
Advertiment
Donem compte als nostres cars lectors que, amb la publicació
de la lliçó 175 el darrer dimarts, posem punt i final a la
«primera època».
Com s’ha vist, hi hem donat correcció de vocabulari, esporàdiques
nocions de sintaxi, notícia d’expressions castisses i
una idea general de l’origen etimològic, extensió i vitalitat
del nostre idioma. Tanmateix, no creem, naturalment, que
en tinguen prou els lectors amants del verb secular de València.
Però estimem que, en aquests aspectes tractats, té el
lector un punt de recolzament des d’on poder passar a ensenyaments
més sistematitzats [...]
Ara, només donar les gràcies a tots aquells que s’hagen interessat
en les seues modestes explicacions, fetes, certament,
amb el cor i el pensament posats en la major grandesa de
València.
Enric Valor
Per altra banda, Enric Valor també divulgà les seues lliçons
gramaticals a través de la ràdio. No hi ha dubte que fou una experiència
pionera en l’ensenyament del valencià, molt anterior
al programa fundat per Vicent Pitarch a Vila-real, Nosaltres els
valencians, el 1969, i al mític De dalt a baix, dirigit per Amadeu
Fabregat el 1974, i que recorda la protagonitzada per Valor
mateix a Alacant durant la II República. En aquest cas podem
parlar de dues experiències pioneres.
La primera col·laboració radiofònica fou propiciada per la seua
amistat amb Joan Alfons Gil Albors, director del quadre escènic
i redactor de La Voz de Levante, a la vegada que responsable
del programa cultural Atenea. La relació entre Enric Valor i J.
Alfons Gil Albors venia ja de lluny, dels contactes de l’autor
teatral amb destacats valencianistes arrecerats en l’Ateneu Mercantil
de València com ara Manuel Sanchis Guarner, Robert
Moroder o Joaquim Maldonado, que presidia l’entitat. Foren
Valor i Sanchis Guarner els que més insistiren a Gil Albors
perquè escrigués en valencià les seues produccions teatrals, tot
11 L’article «Els modismes» aparegué
en el número 3 de la revista Esclat
(1948) editada pel Grup Torre,
al front del qual es trobaven Xavier
Casp i Miquel Adlert.
12 Sobre les Normes de Castelló, vegeu
Climent (2007a).
Enric Valor. El valor de les paraules { 193

Fitxa núm. 1 del curs de llengua del periòdic
Jornada «Gramàtica elemental per a valencians»
(16 de gener del 1964)
Fitxa núm. 1 del curs de llengua
del periòdic Jornada «Vocabularios»
(22 d’octubre del 1964)
194

i que aquest al·legava el seu desconeixement escrit de la llengua,
tot i ser originari d’Alcoi. Segurament per això Valor revisà la
primera obra escrita en valencià per Gil Albors, El tòtem en
l’arena, abans de ser presentada el 1959 a la censura, que la va
prohibir: «El projecte de la seua estrena no va arribar a bona
fi. Després de diverses gestions, la idea de posar en escena
una obra on la ‘mala’ era una dona conservadora, el ‘bo’ un
pilot d’un país de l’est d’Europa i a més en llengua valenciana,
va tindre un resultat negatiu» (Gil 2007: 31). En vista
dels problemes existents i aconsellat per diversos amics que
intuïen que el problema podia estar en la llengua emprada,
Gil Albors la tornà a lliurar a la censura en castellà i així fou
autoritzada. Finalment l’obra s’estrenà en castellà el 12 de
novembre de 1960, en l’Ateneu Mercantil.
Anys després, amb Gil Albors com directiu de l’emissora La
Voz de Levante i director de la revista cultural Atenea, Enric
Valor col·laborà en aquest programa radiofònic amb una
secció de llengua que portava el mateix títol que les lliçons
de Jornada, Parlem bé. La seua col·laboració s’inicià el 23 de
maig de 1963, i s’allargà durant uns mesos, segurament fins
a finals d’aquell any, al llarg dels quals cada dijous intervenia
amb la lectura de diverses fitxes gramaticals per orientar els
oients en l’ús correcte de la llengua. 13 Així ho explicava Valor
a Joan Fuster:
Des de fa tres setmanes, cada dijous llegesc una lliçó en l’espai
Atenea de La Voz de Levante, a les onze de la nit. Això ho
dirigeix Gil Albors, amb qui estic lligant una bona amistat.
Sembla que s’hi podrien fer més coses. La secció meua hi
segueix titulant-se «Parlem bé». Més val això que res!
No sé si podràs sentir-ne alguna algun dijous, de tanta feina
com deus tenir sempre. De tota manera, si ho poguesses
escoltar i ho aconsseguisses sentir clar, ja em diràs que te’n
sembla. 14
L’altra oportunitat d’Enric Valor de donar a conéixer les seues
lliçons de gramàtica es produí a través del programa Un
lloc per a València, que s’emetia des de Ràdio Popular de Catarroja
i era patrocinat per Lo Rat Penat. 15 L’encarregat era
Emili M. Boïls i Rafael Llorens Romaní, i pretenien cercar
«la unitat de tots els valencians en defensa de la cultura pròpia,
base de la nostra personalitat com a poble». El programa
combinava la difusió musical amb la lectura de textos, habitualment
extrets de La llengua dels valencians de Manuel
Sanchis Guarner. Enric Valor inicià les seues col·laboracions
el novembre de 1963, amb la lectura de les fitxes corresponents
a la sèrie Parlem bé, i suposem que la seua participació
s’allargaria durant uns mesos.
Amb total seguretat, les lliçons de gramàtica publicades en el
periòdic Jornada per Enric Valor tingueren una bona acceptació
per part dels lectors, i també una excel·lent efectivitat
en la societat valenciana, com bé podem comprovar en la
carta que José J. Viñals Guimerá, director gerent de la Caixa
d’Estalvis de València, envià a Enric Valor sobre una de les
fitxes de Parlem bé, la referida a la paraula «estalvi»:
Muy distinguido Sr. mío:
Leo muy complacido su Lección de valenciano número 70,
en la cual dedica tan acertado estudio a la palabra AHOR-
RO que con toda impropiedad se viene utilizando, por desgracia,
en lugar de ESTALVI en toda nuestra región [...]
Me ha sorprendido gratísimamente su citada lección y me
he apresurado a ordenar se difunda entre todos nuestros
empleados para que conozcan cuanto se refiere a la palabra
ESTALVI y a la propiedad con que deben usarla, ya que yo
mismo, en cuantas ocasiones he tenido que hablar en público
en nuestra lengua valenciana, he tratado, muy modestamente,
de difundir el término de ESTALVI en lugar del de
AHORRO que tan amplia como impropiamente se utiliza. 16
Gramàtica elemental per a valencians
Aquesta sèrie aparegué des del 16 de gener de 1964 fins al
20 d’octubre del mateix any. Es van publicar un total de 113
fitxes totalment redactades en valencià, que corresponien a
61 lliçons gramaticals, per tant hi havia lliçons que constaven
de més d’una fitxa. 17 Normalment s’iniciaven amb una breu
explicació teòrica del tema d’estudi que es complementava
amb nombrosos exemples.
En l’«Advertiment» aparegut en la darrera fitxa de Parlem bé
ja s’avançava l’estructuració d’aquesta obra, la qual podem
considerar veritablement com una gramàtica completa:
La que podríem dir «segona època» [de Lecciones de Valenciano],
que començarem tot seguit, es titularà Gramàtica elemental
per a valencians, i consistirà en 40 lliçons repartides
en 3 capítols d’aquesta important matèria, on es tractaran,
per sistema i en un to clar i resumit, tots aquells temes que
es pertanyen a aquesta disciplina. Darrere de cada capítol, hi
va un Glossari d’aquelles paraules que s’han utilitzat en les
explicacions i en els exemples i hem cregut que presenten
alguna dificultat al lector estudiós. Al final de l’obra s’hi donarà
una «Taula de verbs irregulars», on hi haurà models per
13 Joan Alfons Gil Albors calcula
que Enric Valor participà al llarg de
sis mesos en el programa i que el format
de la seua intervenció era com
una mena d’entrevista, amb preguntes
i respostes, sobre les qüestions que
el gramàtic preparava. Entrevista personal
amb J. A. Gil Albors realitzada
el 30 d’abril de 2010.
14 Carta d’Enric Valor a Joan Fuster,
8 de juny de 1963. Arxiu personal de
Joan Fuster.
15 Sobre aquest programa, vegeu
Xavier Ferré (2000: 222-224), on
s’afirma que la participació de Valor
s’inicià el novembre de 1962 amb
l’emissió de la lliçó 59. Segurament la
data exacta és l’any 1963, atés que la
fitxa 59 de «Parlem bé» s’havia publicat
en Jornada el 21 de març de 1963.
16 Carta de José J. Viñals Guimerá
a Enric Valor, 17 d’abril de 1963. Arxiu
de la Biblioteca Enric Valor, Institut
d’estudis Catalans, Alacant.
17 Realment se’n publicaren 114,
atés que n’aparegueren dues amb el
número 50, segurament per una errada.
Enric Valor. El valor de les paraules { 195

196
a tota la conjugació irregular del nostre idioma. També hi
figurarà un «Breu resum de Normes Ortogràfiques», que resulta
així mateix imprescindible.
La Gramàtica elemental per a valencians estava estructurada
en quatre capítols. El primer, de set lliçons, incloïa unes
«nocions preliminars» sobre la llengua, que tractaven, entre
altres qüestions, sobre l’alfabet, les vocals obertes i les tancades,
l’accent gràfic, la dièresi, l’apòstrof i el guió. El segon,
«Elements de sintaxi», de quatre lliçons, s’hi referia a l’oració,
les oracions completes i incompletes, les transitives, intransitives,
atributives i, finalment, als complements. El tercer,
s’ocupava de la «Morfologia», i era el més extens, amb 29
lliçons dedicades a l’estudi dels articles, adjectius, pronoms,
morfologia verbal, adverbis, preposicions i conjuncions. El
quart capítol, de 20 lliçons, es detenia en «Ús de les lletres»,
especialment en les fricatives alveolars i palatals, els grups
africats palatals o la ela geminada. A més a més, els tres primers
capítols incloïen un «Glossari» de termes que podien
Número fitxa Título Títol
presentar dificultats i una «Taula de verbs irregulars» en les
fitxes finals.
Vocabularios
Aquesta sèrie aparegué des del 22 d’octubre de 1964 fins al 21
de setembre de 1965. Es van publicar un total de 134 fitxes
distribuïdes de la següent manera: de la 1 a la 52 corresponen
a reculls lèxics per temes, tal com veurem a continuació; de
la 53 fins a la 73 tractaven sobre «Verbs d’ús corrent», que
presenten una àmplia relació de verbs en castellà amb la corresponent
traducció al valencià, i amb la inclusió d’alguna
remarca sobre les diferències entre les formes valencianes i
castellanes; 18 finalment, des de la 74 fins a la 134 s’ocupaven
dels «Qualificatius d’ús corrent», on s’oferia un llistat alfabètic
d’adjectius qualificatius en castellà amb la corresponent traducció
al valencià i amb comentaris i exemples del seu ús.
En aquest cas presentem l’índex de les fitxes de contingut
lexicogràfic:
1 El cuerpo humano El cos humà
2 La cabeza. Los brazos, las piernas El cap. Els braços, les cames
3 El tronco. Los vestidos El tronc. Els vestits
4 El colegio El col·legi
5 La clase. La construcción La classe. La construcció
6 La casa. Las habitaciones La casa. Les habitacions
7 Los muebles Els mobles
8 La puerta, la escalera La porta, l’escala
9 Los colores. La cama, la silla Els colors. El llit, la cadira
10 La ciudad La ciutat
11 El tráfico, la calle El trànsit, el carrer
12 La familia La família
13 La familia. El tiempo La família. El temps
14 El tiempo El temps
15 Los alimentos. Las legumbres, las verduras Els aliments. Els llegums, les verdures
16 Las comidas y los manjares Les menjades i els menjars
17 Las horas Les hores
18 La cocina La cuina
19 La fruta La fruita
20 Servicio de mesa El parament de taula
21 Los oficios Els oficis
22 Las profesiones Les professions
23 Los deportes Els esports
24 Los sentidos, los defectos físicos Els sentits, els defectes físics
25 El mundo moral El món moral
26 Los sentimientos Els sentiments

27 La cocina La cuina
28 Las virtudes y las cualidades Les virtuts i les qualitats
29 Las enfermedades Les malalties
30 Los defectos morales Els defectes morals
31 El firmamento El firmament
32 La tierra, el mundo La terra, el món
33 La organización política L’organització política
34 El mar El mar
35 La montaña La muntanya
36 El campo El camp
37 El campo (II) El camp (II)
38 El campo (III) El camp (III)
39 Los fenómenos meteorológicos Els fenòmens meteorològics
40 Los minerales y los metales Els minerals i els metalls
41 Los árboles. Plantas útiles y de adorno Els arbres. Plantes i útils d’adornament
42 El ganado El ramat
43 Los pájaros. Los animales salvajes Els moixons. Els animals salvatges
44 Las aves Els ocells
45 Los peces y los mariscos Els peixos i els mariscs
46 Los insectos Els insectes
47 Nombres geográficos Els noms geogràfics
48 Nombres geográficos (II) Els noms geogràfics (II)
49 Nombres geográficos (III) Els noms geogràfics (III)
50 Nombres geográficos (IV) Els noms geogràfics (IV)
51 Gentilicios Gentilicis
52 Gentilicios Gentilicis
Col·laboracions literàries d’Enric Valor
en el periòdic Jornada (1962-1965)
A més de la publicació de manera continuada durant aquests
anys dels tres cursos de llengua, Enric Valor també col·laborà
en el periòdic Jornada amb la publicació de diverses narracions
curtes, alguna inèdita, i amb l’elaboració de ressenyes
de diversos llibres.
Efectivament, entre finals de 1962 i l’abril de 1964, publicà
les narracions curtes Viatge a Nadal, 19 Contalla d’un orat, 20
L’amic fidel, Els drets il·lusoris i La prioritat és nostra.
Per altra banda, Valor també publicà ressenyes de diverses
obres: Os Lusíadas del poeta Luís de Camões, la qual havia
estat traduïda al català pels poetes mallorquins Miquel Dolç
i Guillem Colom per a l’Editorial Alpha de Barcelona; Dos
contes per a infants, de l’Editorial Estela; El gat i la lluna i El
cabridet va al mercat, d’Annie Butel; Alguns homònims falsos
que cal evitar, València, 1965, obra de Josep Albero Garcia,
que meresqué encomiables elogis del gramàtic castallut,
i L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla, de Vicent
Miquel i Diego, publicat per l’editorial L’Estel, dirigida per
Manuel Sanchis Guarner, amb un pròleg de mossén Josep
Espasa i Signes. 21
Millorem el llenguatge en el butlletí
Gorg (1969-1970)
El juny de 1969 apareixia Gorg. Boletín bibliogràfico, publicació
dirigida per Joan Josep Senent i Anaya, amb la collaboració
d’Enric Valor, amb l’objectiu d’editar, com indicava
el seu nom, un butlletí d’informació bibliogràfica, i per
tant adreçat a un públic interessat pel món del llibre i qual-
18 Per exemple: «Collir se usa cuando
el castellano “coger” tiene el sentido
de recolectar. Ejemplos: “Coger
flores”, “Coger fruta de los árboles” =
Collir flors, collir fruita» (fitxa 57).
19 Sobre aquesta narració vegeu Vi-
cent Escrivà (1988: 5-16).
20 Sobre aquesta narració vegeu Vicent
Escrivà (1988: 5-16).
21 Sobre aquesta obra, vegeu l’estudi
d’Agustí Colomer (1996: 39-48).
Enric Valor. El valor de les paraules { 197

sevol altra manifestació artística. En total s’hi publicaren 29
números, fins a l’abril de 1972, i el que és més important,
aconseguiren la col·laboració de bona part dels escriptors,
polítics i professors nacionalistes de la dècada dels seixanta
i setanta com Gonçal Castelló, Rafael Esteve-Casanova, Vicent
Escrivà, Amadeu Fabregat, Joan Fuster, Tomàs Llorens,
Rafael Ll. Ninyoles, Vicent Ventura, Josep Vicent Marqués,
Manuel Sanchis Guarner, Rodolf Sirera, Vicent Soler o Valerià
Miralles.
El paper d’Enric Valor en la publicació fou ben significatiu.
En una ocasió, Valor recordava que «jo hi vaig treballar com
un negre» (Pitarch 2002a: 128). I sembla que així fou, atés
el volum i la intensitat de la seua participació que podem
dividir en tres aspectes. El primer, la tasca de coordinador i
director de facto de la revista; el segon, el de corrector, traductor
i de responsable dels aspectes lingüístics i el tercer, com
autor d’articles.
És en aquesta darrera faceta d’autor que Valor aprofità el
nou mitjà de comunicació que tenia a la seua disposició per
divulgar determinats aspectes gramaticals i lexicogràfics del
valencià. Efectivament, des del número 2 fins al 14 del butlletí
Gorg aparegué la secció «Millorem el llenguatge», amb
el mateix títol de l’obra de Valor que estava a punt d’eixir
al mercat. No hi ha dubte que tant l’autor com l’editorial
Gorg aprofitaren aquesta magnífica plataforma publicitària
per promocionar aquest llibre, del qual oferien, fins i tot, un
descompte «del 25% als subscriptors que el demanen durant
els mesos de juliol, agost o setembre actuals» sobre el preu
final de 200 pessetes. A més l’anunciaven d’aquesta manera:
198
Aquest llibre, que oferim als nostres lectors i subscriptors en
pre-publicació, és una obra indispensable als qui, no podent
fer per diverses raons estudis profunds de l’idioma, tenen
tanmateix la necessitat de parlar-lo amb pulcritud, soltesa
i facilitat. Es dirigeix especialment a corregir les faltes més
freqüents que es solen cometre parlant o escrivint la nostra
llengua, a precisar el significat i correcte ús de molts termes
que emprem correntment sense una absoluta seguretat, i
també a augmentar el nostre lèxic (ampliació de vocabulari);
per fi, ens ajuda a depurar l’idioma bandejant- ne els mots
mal dits o mal pronunciats i substituint els barbarismes per
paraules pròpies i plenament significatives, amb la qual depuració
restablim l’harmonia de sons i impedim que la nostra
manera d’expressar-nos siga inadequada, deficient o vulgar
(Gorg, 2, p. 43).
És així que en la secció «Millorem el llenguatge» es publicaren
una o dues lliçons del llibre en cada número durant tretze setmanes,
de les 162 que constava en total. La secció va desaparéixer
en el número 14 de Gorg perquè l’obra «ja està en curs
d’impressió per l’Editorial GORG i ben prompte es posarà a
la venda». 22
La relació completa d’articles publicats és aquesta:
- «El pronom “Ho”» i «Raons científiques de l’ortografia
actual», Gorg 2, pp. 44-47.
- «El gènere de certs substantius» i «Els perfets simple i perifràstic»,
Gorg 3, pp. 36-37.
- «Usos del verb fer» i «El trànsit», Gorg 4, p. 35-36.
- «Deformacions d’algunes paraules» i «Sobre el barbarisme
“aclaració”», Gorg 5, pp. 41-42.
- «Els sinònims de prompte», Gorg 6, pp. 35.
- «La preposició composta “cap a”», Gorg 7, pp. 40.
- «La veu obligativa dels verbs», Gorg 8, p. 28.
- «L’adjectiu “quin”», Gorg 9, p. 17.
- «Penedir-se o repenedir-se», Gorg 10, p. 25.
- «“Res” i “gens” en les oracions negatives», Gorg 11, p. 23.
- «Medi, mig i mitjà», Gorg 12, p. 20.
- «Recolzar, refermar», Gorg 13, p. 19.
- «Sobre “oir” i “sentir”», Gorg 14, p. 16.
Una vegada més, Enric Valor no deixava passar l’ocasió de divulgar
la normativa del valencià a través de la premsa, d’acord
amb el seu desig de millorar la competència lingüística dels
valencians i de respondre a les necessitats d’alfabetització que
es feien cada vegada més patents a finals dels anys seixanta,
atés l’augment tan significatiu de llibres i revistes en català que
s’estava produint.
A tall de conclusió
A partir del que hem vist podem constatar que Enric Valor ha
sigut l’estudiós del valencià que més ha emprat els mitjans de
comunicació, concretament la premsa escrita i la ràdio, per a
divulgar uns coneixements mínims sobre el valencià als seus
conciutadans. Primer a Alacant durant el període republicà,
els anys 1933-34, després a València, en els anys seixanta en
els periòdics Levante i Jornada, en diverses emissores radiofòniques
i, posteriorment a la revista Gorg.
Valor actuava amb intel·ligència i perícia, perquè davant de la
prohibició de l’ensenyament del valencià en les escoles durant
la República i el període franquista, com una continuació
més de la repressió lingüística que hem patit els valencians
al llarg de la nostra història més recent, calia dur endavant
iniciatives enginyoses que permeteren la transmissió intergeneracional
de la llengua tant de manera oral com escrita amb
uns mínims de dignitat.
Primer fou Carles Salvador que publicà diversos cursos de
llengua en la premsa valenciana en la dècada dels anys 30, i

després fou Enric Valor que continuà la seua tasca i fins i tot
la millorà amb la incorporació de nous plantejaments lingüístics
i didàctics.
De la mateixa manera que els cursos del mestre de Benassal
es transformaren en diversos manuals gramaticals, Ortografia
Valenciana amb exercicis pràctics (1934), Morfologia Valenciana
amb exercicis pràctics (1935) i la Gramàtica Valenciana
(1951), en el cas del gramàtic castallut, els cursos de llengua
publicats en el periòdic Jornada es convertiren també
en diverses obres gramaticals; la primera el Curso de lengua
valenciana (1966), després Millorem el llenguatge (1971) i,
posteriorment, el Curso medio de gramatica catalana referida
especialmente al Pais Valenciano (1973), que fou traduït al valencià
el 1977 amb una significativa millora dels continguts
amb el títol Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment
al País Valencià.
Gràcies a aquests cursos i aquestes obres s’aconseguí des dels
anys 60 del segle xx formar milers de valencians en els coneixements
bàsics de la seua llengua i preparar el camí per
encetar tímidament un procés de normalització lingüística
de la societat valenciana a l’acabament del règim franquista,
recuperant per a la llengua pròpia dels valencians els àmbits
d’ús que la repressió política ens havia negat durant segles.
Evidentment, sense la ferma i decidida actuació d’Enric Valor,
i d’altres estudiosos del valencià, en l’ensenyament i difusió
de la llengua a través d’aquests cursos i la publicació de diversos
manuals gramaticals, res d’això s’haguera produït, amb
els conseqüents efectes negatius per a la societat valenciana.
22 S’ha de dir que en el número
26 aparegué una ressenya d’Amadeu
Bibliografia
Fabregat: «Millorem el llenguatge
d’Enric Valor», p. 24.
Climent Martínez, Josep Daniel (2007a): Les Normes de Castelló.
L’interés per la llengua dels valencians al segle XX, València, Acadèmia
Valenciana de la Llengua.
— (2007b): «Les col·laboracions periodístiques de Josep Giner
(1931-1936)», Ontinyent, Almaig xxiii, pp.105-115.
— (2008): «Carles Salvador i la divulgació de les normes de Castelló»,
dins Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià
en temps de globalització, València, Universitat de València, pp.
289-317.
Colomer Ferràndiz, Agustí (1996): Retrobar la tradició. El valencianisme
d’inspiració cristiana de la postguerra a la transició, València,
Editorial Saó, Col·lecció «Paraules i vides, 2».
— (2007): Temps d’Acció. Acció Nacionalista Valenciana (1933-
1936), Paiporta, Editorial Denes.
Cucó, Alfons (1971): El valencianisme polític, 1874-1936, València,
Col·lecció «Garbí 2».
Cucó, Alfons - Cortés, Santi (1997): Llengua i política, cultura i
nació. Un epistolari valencià durant el franquisme, València, Tres
i Quatre.
Escrivà Peiró, Vicent (1988): «Aproximació als orígens narratius
d’Enric Valor», pròleg a Narracions perennes, València, Gregal
Llibres.
— (2003): Els xiquets i la llengua, Paiporta, Editorial Denes.
Ferrando, Antoni - Cortés, Santi (1998): Estudi preliminar i edició
crítica a GINER, Josep: Obra filològica (1931-1991), València,
Institut de Filologia Valenciana / Editorial Denes.
Ferré, Xavier (2000): No tot era Levante feliz. Nacionalistes valencians
(1950-1960), Benicarló, Edicions Alambor.
— (2001): «Sobre Enric Valor», Revista de Catalunya, Barcelona,
núm. 158, pp. 24-34.
Gil, Alfonso (2007): «Introducció» dins Juan Alfonso Gil Albors
Obra completa en valencià 2, València, Institució Alfons el Magnànim.
Giner i Marco, Josep (1971): «Pròleg», a Millorem el llenguatge
d’Enric Valor, València, Editorial Gorg, pp. v-viii.
— (1998): Obra filològica (1931-1991), Estudi preliminar, edició
crítica i índex a cura d’Antoni Ferrando i Santi Cortés, València,
Editorial Denes.
González i Caturla, Joaquim (1993): «Un cas especial de premsa
satírica: El Tio Cuc d’Alacant», Quaderns de Migjorn, núm. 1,
pp. 125-134.
Pellicer i Borràs, Joan Enric (2003): L’ensenyament de la llengua
catalana al País Valencià (1238-1939), tesi doctoral dirigida per
Josep Ballester, València, Universitat de València.
— (2006): Història d’un desig insatisfet: l’ensenyament del valencià
fins a 1939, Catarroja, Perifèric.
Pitarch i Almela, Vicent (1994): «Carles Salvador, autoritat gramatical»,
Caplletra, núm. 16, pp. 33-48.
— (2002a): Converses amb Joan Simón, Enric Valor i Rafael Súria: homenatge
a les Normes de Castelló, Benicarló, Edicions Alambor.
— (2002b): «Enric Valor: la percepció de la llengua», dins Enric
Valor, un home de poble, Paiporta, Institut d’Estudis de la Vall
d’Albaida (IEVA), pp. 243-250.
Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor,
València, Tàndem Edicions.
Enric Valor. El valor de les paraules { 199

_Enric Valor i l’aventura editorial de Gorg 1
Francesc Pérez i Moragón / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
Per als qui el vam conéixer, i també per als qui repassen els
treballs que s’han escrit sobre ell, per exemple en aquest catàleg,
no hi ha cap dubte que Enric Valor va ser una persona
constantment disposada a treballar en allò que li demanassen,
sempre que s’ajustés, si més no, a un dels propòsits que foren
centrals en la seua vida: la defensa de la llengua. A aquesta voluntat
afegia uns coneixements lingüístics extraordinaris, que
deixà plasmats en obres gramaticals i lèxiques, comentaris de
premsa, opinions en entrevistes, informacions per a obres alienes
—algunes de les grans empreses lexicogràfiques de Joan
Coromines, posem per cas, o el Diccionari català-valencià-balear,
d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll— i altres textos.
Tot plegat el portà a esdevenir un assessor lingüístic d’especial
rellevància, en un temps en què, ací, ni es pensava que pogués
arribar a existir una figura laboral amb aquestes funcions. I ho
fou en un doble sentit: en el que ara mateix es dóna a aquest
terme i també en un de més especialitzat, com a informant
particularment fiable, sobretot en qüestions lèxiques, però
també en d’altres, referides en particular a la parla dels territoris
valencians que millor coneixia per una experiència directa
i viscuda.
De manera eventual o més continuada, Valor va assessorar, així,
les editorials valencianes aparegudes en la dècada de 1960, plataformes
orientades per joves, mancades d’estructura i fins i tot
d’autorització legal per a funcionar com a editorials amb nom
propi. És el cas, per exemple, de les publicacions de Garbí,
iniciativa vinculada a la llibreria Concret, de Valerià Miralles,
Alfons Cucó i Tomàs Llorens, o de les que portaren la denominació
de Tres i Quatre, a partir de la llibreria homònima. Totes
200
dues iniciatives hagueren d’emprar, la primera fins que va desaparéixer
i la segona durant uns quants anys, el nom d’editorials
valencianes o barcelonines que havien tingut la sort de
ser autoritzades per les instàncies pertinents de l’Administració
franquista. En tots aquests casos, i en molts d’altres probablement,
Valor va intervenir com a corrector o com a traductor,
sense que el seu nom, fins on jo sé o recorde, aparegués enlloc.
Molt més continuada i estable va ser la seua vinculació amb
l’editorial Gorg, que era propietat de l’empresari i mecenes
Joan Senent i Anaya, on Valor va actuar com a corrector de
textos ben autoritzat. Tanmateix, va ser en una revista llançada
per Senent, com a aventura de mecenatge empresarial individual,
on, probablement, Valor va deixar una empremta més
forta i més continuada.
Gorg, una empresa arriscada
La revista Gorg, amb els seus vint-i-nou números apareguts
entre juny de 1969 i abril de 1972, va ser una resposta parcial
—i no per culpa del seu editor ni dels responsables de la publicació—
a una necessitat informativa, cultural i lingüística
—en definitiva, política— que no trobava, ni podia trobar, una
resposta adequada, en el marc de la manca de llibertats civils
arbitrat pel franquisme, ni tan sols després de les mesures de
reforma en el sistema de censura definides per l’anomenada
llei de premsa i impremta (1966), promulgada quan Manuel
1 En aquesta nota utilitze el meu text
«Gorg, una possibilitat decapitada»,
introducció a Gorg 2006 (veg.
Referències bibliogràfiques al final
d’aquesta nota).

Portada del número 8 de la
revista Gorg (maig del 1970)
Portada de L’ingenu de Voltaire,
traduït per Enric Valor, aparegut
dins de la col·lecció Els Quaderns
de l’editorial Gorg
Enric Valor. El valor de les paraules { 201

Fraga Iribarne era ministre d’Informació i Turisme, en uns moments
en què la dictadura mirava de maquillar-se amb més o
menys voluntat i encert.
Malgrat els retocs circumstancials, les estrictes limitacions imposades
pel franquisme a la lliure circulació, en castellà, de
notícies i opinions en els periòdics i la ràdio, barreres vigents
arreu de l’Estat després de la derrota de la República, se sumava
una especial barrera de prohibicions i obstacles que afectava
les llengües peninsulars distintes de l’oficial.
En el cas valencià, si en els primers anys de la dècada de 1930,
abans de la sublevació de juliol del 1936, havien pogut aparéixer
amb més o menys dificultats revistes i butlletins, en alguns
dels quals havia col·laborat Enric Valor, més de trenta anys després
de la victòria franquista, tota mena de coercions impedien
la posada en marxa de projectes semblants amb unes mínimes
expectatives d’èxit. I val a dir que les publicacions anteriors
al 1939 havien representat una pluralitat ideològica que anava
de la dreta a l’esquerra —en algun cas, amb una coloració
confessional catòlica evident i proclamada en cada número—.
Ara, estaven escrites en la llengua del país i això, per al Régimen,
representava, i representà fins al final, una opció automàticament
sospitosa de dissidència que calia evitar, amb un sistema
de prohibicions més o menys explícit.
A banda de les col·laboracions en valencià, quasi rituals, que
permetien alguns diaris, fins i tot del Movimiento, o el permís
que anualment es concedia sense massa problemes a algunes
publicacions festives, entorn de les Falles o les representacions
escèniques i hagiogràfiques dels Altars de Sant Vicent, a València,
només dues publicacions van poder sobreviure algun
temps, Sicània (1958-1959; n’hi ha una edició facsímil, publicada
per la Universitat de València el 2001), fundada per
Nicolau Primitiu Gómez Serrano, i, amb molta col·laboració
en castellà, Valencia Cultural (1960-1964), dirigida per Vicent
Badia Marín, que tracta de continuar el sentit emprés
per aquell antecedent. L’intent d’Esclat (1948, tres números
bimensuals), dirigit per Xavier Casp i Miquel Adlert Noguerol
no havia pogut prosperar, perquè la censura ja s’havia encarregat
d’impedir-ho.
I, tanmateix, hi havia una consciència clara de la necessitat de
tenir una publicació periòdica en valencià, si més no al mateix
nivell i amb el mateix ressò, reduït, però creixent i significatiu,
que s’havia anat aconseguint amb la publicació de llibres.
Gorg tractà d’aprofitar, tot posant-la en relleu, aquesta contradicció
de la política franquista, funcionaris de la qual havien
acabat concedint autorització per a l’edició, amb la creença
probable que el nou butlletí havia de tenir una difusió molt
minsa. Joan Senent, propietari de la revista, i Enric Valor,
home de la seua total confiança en aquella empresa, comprenien,
però, que la continuïtat periòdica d’una publicació hauria
de tenir uns efectes de fidelització de públic, de difusió d’idees
i d’entrada en escena de noves promocions d’escriptors molt
202
superior a la de qualsevol col·lecció de llibres.
Això, deixant de banda el fet que, exclòs el valencià també de
l’escola i de tot l’àmbit docent, la capacitat d’una revista com a
eina «alfabetitzadora» hauria estat també molt més efectiva. La
lògica fundacional de Gorg feia palés, per tant, fins a quin punt
semblava irracional, per a qui no compartís els raonaments de
l’aparell franquista, que fóra possible editar llibres però no parlar-ne
des d’una revista especialitzada. En qualsevol cas, aviat
es veuria que el que estava sota vigilància era el fet mateix de
parlar.
La voluntat de tenir una publicació periòdica apareixia manifestada
de manera recurrent en els cercles més conscients de
la necessitat de conquistar espais de normalització en l’ús públic
de la llengua. Bona mostra d’això són nombroses referències
de Joan Fuster en la seua correspondència epistolar amb
diverses persones. D’altra banda, s’estaven consolidant, en la
mateixa Universitat i en altres àmbits, noves fornades de joves,
que unien als seus pressupòsits polítics reivindicacions molt
precises pel que fa als drets culturals, lingüístics i nacionals. I
aquestes generacions que renovaven el panorama social, i en
bona part ideològic del país, no podien expressar-se de manera
regular en mitjans de comunicació, ni tan sols amb circumloquis,
sinó que havien de fer-ho molt sovint a través de butlletins
ciclostilats clandestins o semiclandestins.
La situació es presentava encara més difícil si es té en compte
que algunes de les personalitats que apareixien com a referents
ideològics més clars d’aquestes noves promocions havien estat
apartades de la col·laboració en els diaris de València. És
el cas del mateix Fuster, des del 1963, arran de la campanya
governativa muntada en aparéixer El País Valenciano (1962), o
del periodista Vicent Ventura, exiliat a París i després desterrat
un temps fora de València —a Dénia, acollit pel canonge
Josep Espasa— i bandejat de quasi tota la premsa local, com a
represàlia per la seua participació en la reunió del Moviment
Europeu a la capital de Baviera, que el franquisme batejà com
«el Contubernio de Munich» (1962).
En aquelles condicions, obtenir el permís ministerial per a
publicar una revista en valencià era pràcticament impossible.
Qui ho va aconseguir va ser l’empresari i advocat Joan Senent
Anaya (1916-1975), que era fill de Joan Valentí Senent Ibáñez
(1888-1965), un empresari que havia tingut l’encert de muntar
una de les primeres autoescoles de València i que hi havia
fet una bona fortuna.
Senent Anaya ja havia donat un suport econòmic sempre generós
a diversos joves que volien difondre el llibre en català.
Els locals de les primeres llibreries, que a València tingueren
aquest objectiu, a partir de la dècada de 1960 (Can Boïls,
Concret, Tres i Quatre) eren propietat de Senent, que en cedia
l’ús en condicions enormement favorables i que, a més, havia
començat a publicar alguns llibres. Amb una deixa del seu
pare, impulsà també un premi literari des de la Caixa d’Estal-

vis i Mont de Pietat de València, que guardonà obres d’interés,
entre d’altres una novel·la de Maria Beneyto, La dona forta
(1967), en la correcció de la qual, molt probablement, degué
intervenir Enric Valor.
Pel que se sap, la idea de publicar la revista va nàixer en les
entrevistes que Senent, valent-se del seu títol d’advocat, mantenia
amb Enric Valor a la presó de València, quan l’escriptor
hi estava tancat a causa d’una sentència per motius econòmics
que l’havien deixat sense recursos per al moment en què aconseguís
la llibertat. Sembla que Senent va voler amb la revista
donar al seu amic uns ingressos regulars. En qualsevol cas,
aquell projecte aniria molt més lluny probablement del que els
seus autors pensaven.
Senent va sol·licitar autorització per a publicar la revista el 25
de setembre de 1968; el 5 de desembre, la petició aparegué en
el Boletín Oficial del Estado i el 19 de desembre del mateix mes,
el ministre d’Informació i Turisme —en aquell moment Fraga
Iribarne— signava l’ordre d’autorització.
Del primer número es féu un gran tiratge i, malgrat que la resposta
dels lectors no va ser massa abundant —només s’aconseguiren
seixanta-dues subscripcions en aquell moment inicial—,
de seguida es va veure que el «mercat» hi responia amb una
certa facilitat. D’altra banda, la generosa, i entre nosaltres del
tot inusual, inversió econòmica de Senent, la migradesa —re-
lativa, no cal dir-ho— de les despeses —la redacció estava situada
als despatxos professionals del fundador— i els ingressos
per publicitat, que d’altra banda mai no foren massa notables,
permeteren que la publicació anàs consolidant un espai propi,
que se’ns dubte s’hauria pogut anar ampliant amb el pas del
temps, si li n’haguessen donat.
El número inicial de Gorg s’obria amb un text editorial, molt
probablement obra d’Enric Valor per l’estil i per les funcions
que llavors exercia l’escriptor en la nova publicació. Aquell article
editorial definia a grans trets els propòsits que mantenia el
promotor i on es deia, entre altres coses:
La present publicació, com qualsevol altra de moderna en
aquesta especialitat, té per objecte informar els seus lectors
sobre llibres editats o per editar i altres publicacions unitàries
(incloent-hi les musicals: cançons, discs, partitures, etc.)
que puguen interessar-los per a la coneixença, com més
completa millor, dels corrents de cultura de les societats actuals,
així com dels esdeveniments, problemes i progressos
del nostre temps.
Amb tal finalitat, inserirem, a més dels comentaris, amplis
fragments de cadascuna de les obres comentades en aquest
Butlletí, de forma que siga possible donar idea detallada dels
temes que s’hi aborden, ja siguen narratius (contes, narracions,
novel·les), ja d’assaig (filosòfics, històrics, econòmics,
sociològics), ja resoltament científics. Amb això, anticipem
interessants lectures, que presten a la informació una satisfactòria
amenitat.
De certes obres, a judici de la Redacció, poden oferir-se resums;
d’altres (a part dels fragments), acabats estudis proporcionats
per una crítica solvent. De l’art no literari, comentaris
i informacions especialment.
També donarem, sovint, notícia sobre la personalitat dels autors,
si tals dades revesteixen interès indubtable per al millor
coneixement del panorama literari i cultural en general; així
com de les novetats relatives a la literatura i a l’art (concursos
i llurs convocatòries, premis i llurs realitzadors i triomfadors,
obres en preparació, imminència de publicacions,
etc.); és a dir, tota mena d’informacions que es referesquen
a la comunicació del pensament per mitjà de la paraula, o a
la creació artística per qualsevol sistema adient d’expressió,
sempre, però, insistim, en publicacions de caràcter unitari.
Una secció de «Cartes al Director» sobre el temari del Butlletí,
completarà els nostres suggestius sumaris.
Pretenem, especialment, interessar tothom en el contingut
dels llibres, a fi d’estimular-los a llur adquisició, i en les manifestacions
del sentiment artístic dels nostres dies —expressió
d’una nova sensibilitat—; tot, esforçadament, dirigit a
elevar el nivell cultural del nostre poble.
Com es pot veure, el model que es proposava no era gens usual.
Si de cas, se me n’ocorre un, que potser van tenir present Joan
Senent i els qui van col·laborar amb ell en el llançament de la
idea. Em referesc a Selecciones del Reader’s Digest, una revista
fundada el 1922 i que, des de l’anglés originari, passà a ser
coneguda arreu del món en diverses llengües i nombroses edicions.
Estava present en el mercat en espanyol des de feia anys
i tenia un notable èxit entre un determinat públic que pretenia
disposar d’un accés més o menys ràpid i fàcil a un conjunt de
temes culturals i d’actualitat.
El model elegit, ja des del començament, semblava oferir la
garantia, valuosíssima en aquell temps, que no entraria fàcilment
en conflicte amb els sempre capritxosos trencacolls de
la censura. Ben mirat, es tractava de referir-se en bona part
només a llibres que ja havien esquivat aquests esculls. Era una
habilitat enginyosa que, tanmateix, no protegiria massa temps
la vida de la publicació.
D’acord amb els propòsits exposats als hipotètics lectors, els
primers números de Gorg estaven fets sobretot amb reproduccions
de fragments d’alguns llibres de temàtica diversa —des
de la divulgació lingüística fins a l’assaig històric o sociològic,
passant per alguna novel·la—, acompanyats per breus comentaris
sobre els autors.
La concepció de Gorg defugia, des del principi, la temptació
del localisme. Així calgué aclarir-ho en una nota editorial ja
apareguda en el número 3, en resposta a un lector que sens
dubte reclamava que l’atenció se circumscrivís als temes del
país. En la nota s’afirmava: «el Butlletí Gorg, dins el context
històric i cultural on s’insereix, es pren especialment com a
missió la d’introduir el lector en la profunda coneixença de
les nostres coses: tant en l’estudi de les nostres realitats com en
Enric Valor. El valor de les paraules { 203

204
Joan Josep Senent i Anaya,
amic d’Enric Valor i impulsor
de l’editorial i revista Gorg
el gaudi de les pròpies belleses literàries, artístiques i naturals.
Però no pot desconèixer la consideració acurada, des del nostre
punt de vista, dels esdeveniments, progressos i problemes del
nostre món i del nostre temps en general».
Aquest és un altre dels grans mèrits de Gorg i, probablement,
un dels seus flancs més dèbils enfront de la vigilància dels censors,
sempre a l’aguait per a evitar desviacions incòmodes per
al Régimen.
En qualsevol cas, anar més enllà del «valencianismo bien entendido»,
pensar que en la llengua del país es podien tractar
segons quins temes, era temptar l’enemic. I, en aquest context,
convé recordar que, precisament, una de les maniobres més
ben trobades del franquisme contra la vitalitat de la llengua
catalana va ser, durant molts anys, impedir la publicació de
traduccions. Era una altra manera de condemnar-la al localisme.
I, enfront d’això, Gorg aprofitava les escletxes per a fer
veure als lectors que «podia» no haver-hi limitacions, que les
barreres eren artificials, que en la seua llengua, condemnada a
la domesticitat, hi havia tots els mecanismes necessaris per a
expressar tota mena d’idees i sentiments.
L’atenció que Gorg dedicava a publicitar obres traduïdes de
l’anglés, el francés, l’italià o l’alemany era una prova irrefutable
d’aquestes possibilitats que, per a una part de la ciutadania,
semblaven impensables i que els vigilants de l’ortodòxia franquista
havien tingut bona cura d’amagar fins on n’eren capaços.
Cal recordar, parlant de drets amagats, i ja que és un tema
recurrent en la revista, que, en el clima produït pel Concili
Vaticà II, a favor de l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia
catòlica, al País Valencià s’havia arribat a l’extrem de declarar
per qui posseïa ací la màxima jerarquia eclesiàstica, l’arquebisbe
Marcelino Olaechea Loizaga, que el vernacle local era
el castellà.
D’altra banda, l’existència de la revista coincidia amb un reviscolament
espectacular de l’interés de les noves generacions
pel marxisme, al País Valencià com a la resta del món, una
orientació ideològica que tingué la seua correspondència en
l’aparició a les llibreries de traduccions d’algunes obres clàssiques
d’aquest pensament, si més no durant un breu període,
fins que la censura es tancà novament. I també Gorg es feia
ressò d’aquesta novetat bibliogràfica —i no sols bibliogràfica,
és clar—, com un signe de la seua obertura als corrents del seu
temps.
Anys després, Valor recordaria «la profusió de comentaris de
tota mena que es pogueren fer amb una gran habilitat dels
redactors» i com en la revista es «parlà de moltíssims aspectes
de la cultura i fins i tot, amb precaució, de tota mena de temes
que afectaven el nostre País i la nostra societat» (Serrano 1995:
95), i citava, a tall d’exemple, alguna obra de Friedrich Engels,
o algun treball sobre la Inquisició —l’estudi de Manuel Ardit
sobre l’acció del Tribunal a València, que va provocar desme-

surades sospites de la censura, que es va creure al·ludida pel
titular que en parlava—.
Tot i que l’elecció de títols i d’autors —en la qual intervindria
de manera molt directa Enric Valor— tractava d’abraçar un
ventall bastant ampli, de seguida es va fer evident per a l’editor,
poc després d’aparéixer els primers números de la revista, que
la fórmula adequada per a fer-la funcionar amb puntualitat i
d’acord amb exigències tècniques i professionals adequades al
seu propòsit d’inserir Gorg en les tendències del moment no
era exactament la que inicialment s’havia escollit.
Al principi, Valor féu de director anònim de la revista, tot i
que, com ell mateix diria molt més tard a Vicent Pitarch, ell
no havia portat mai una revista, però li «va tocar» dirigir aquella
(Pitarch 2002: 125). Enric Valor, que era un narrador ben
notable i que havia fet una enorme tasca en la replega i la confecció
de versions de rondalles populars, a més d’haver començat
ja a contribuir amb aportacions meritòries en la difusió de
la normativa gramatical i en les tasques lexicogràfiques —en
relació amb Carles Salvador, Josep Giner i Joan Coromines—,
no era un periodista experimentat ni probablement connectava
del tot amb les expectatives dels lectors d’una publicació
d’aquesta mena, encara que en la preguerra havia col·laborat
en algunes publicacions valencianistes i, després del conflicte,
també en algun diari, gràcies a l’amistat de Francesc Soriano
Bueso, que fou administrador de la premsa del Movimiento a
València —en els diaris Levante i Jornada—.
Senent va comprendre, doncs, que li calia introduir un periodista
en el mecanisme. Llavors, va demanar consell a Vicent
Ventura, que compaginava les seues responsabilitats en una
agència de publicitat amb les col·laboracions amb el setmanari
Valencia-fruits i amb periòdics d’altres ciutats, llevat de València,
tasques que li permetien tenir una visió més realista de les
possibilitats del nou producte.
Ventura li proposà que posàs al front de la revista un jove llicenciat
en dret, que havia cursat els estudis a l’Escola de Periodisme
de l’Església, a València. Era Josep Maria Soriano Bessó
(Alaquàs 1944), que havia obtingut el títol de periodista per
l’Escuela de Periodismo de la Iglesia, de Madrid, que després
va convalidar amb l’oficial. Era un home lligat a plataformes
de catolicisme social (Pérez Silvestre 1998: 138 i ss.), clarament
antifranquista i, de seguida, vinculat a la difusió del cooperativisme
inspirat en aquestes doctrines mentre seria corresponsal
d’algunes publicacions del Principat. La condició fóra que
el nom de Soriano no apareixeria enlloc. Amb el compromís
de dedicar-hi algunes hores, Soriano introduí modificacions
substancials en la revista, gràcies a una visió professional que
en un cas com aquell era insubstituïble i, cal pensar-ho també,
al fet que per l’edat estava més capacitat per a copsar els signes
dels temps que Enric Valor, el qual, de tota manera, continuà
ocupant-se de tasques imprescindibles per a la bona marxa de
la publicació.
Soriano recorda que, quan va atendre la sol·licitud de Senent,
va ser probablement a partir del número 10 o 11 i, com un
dels fruits de la seua intervenció, «el canvi paulatí que vaig
introduir en el montatge de la revista: desaparició dels textos a
una columna, cartes al director crec recordar que a tres columnes,
capçaleres de secció, etc. Aní canviant a poc a poc per a no
ferir el senyor Valor i també perquè els caixistes de la impremta
eren molt tradicionals».
Hi hagué altres millores. D’una banda, doncs, s’insistí en la
modernització del disseny, per bé que les cobertes inicials amb
fotografies de paisatges en color s’havien abandonat de seguida
per a adoptar imatges més acostades a l’estètica del grafisme
coetani.
Des d’aquest punt de vista, la col·lecció de la revista és un
exemple prou ben resolt —els recursos de les impremtes eren
els que eren— de renovació gràfica. Durant un temps, les
cobertes van ser de l’Equip Crònica, que llavors començava;
després, de l’equip artístic de Publipress —l’empresa de publicitat
dirigida per Vicent Ventura—, en el qual participava el
fotògraf Francesc Jarque, i per altres grafistes.
D’altra banda, i això també revela la intervenció d’un periodista,
hi hagué una organització i una distribució temàtica
de continguts en seccions, intervingueren nous col·laboradors,
amb signatura, i es va començar a donar un espai rellevant a
les opinions.
L’índex elaborat pels responsables de l’edició digital conté una
nòmina completa dels autors i dels articles. Aquesta relació
permet comprovar que Gorg va ser, entre moltes altres coses,
un magnífic banc de proves per a molta gent que llavors començava
a donar-se a conéixer en les lletres del país. I, per
això mateix, un element de modernització cultural d’especial
rellevància, malgrat la breu durada de l’experiment.
Les idees que aquells nous escriptors aportaven, les tendències
estètiques de què eren vehicle, no es podien trobar en cap altre
mitjà de comunicació valencià, ancorats en el conservadorisme
o portaveus d’un Movimiento burocratitzat fins a la medul·la
i, en qualsevol cas, incapaços d’imaginar que es podien anar
buscant espais més lliures per a la informació i l’opinió. Convé
recordar que havien fracassat, no feia molt de temps, intents
de renovació —com ara el diari Al Día— en aquell escenari
periodístic sinistre, tan revelador de la veritable identitat social
del País Valencià originada per la derrota de la República i que,
d’altra banda, es perpetuaria molt més enllà de la desaparició
física del dictador.
Els noms d’alguns col·laboradors destacats de la revista, sense
que la tria supose cap preferència, prova de manera suficient
aquest impuls renovador que Gorg suposava pel sol fet d’existir,
però també perquè aquest era el propòsit implícit dels qui en
feien possible la publicació.
És el cas de Rafael L. Ninyoles, embarcat en aquell temps en la
Enric Valor. El valor de les paraules { 205

teoria sociolingüística; de Tomàs Llorens o de Trinidad Simó,
que llavors començaven les seues trajectòries respectives d’especialistes
en l’estudi de les arts plàstiques i de l’arquitectura;
de Rodolf Sirera, que estava fent les passes inicials com a autor
i director d’obres escèniques; de Carme Miquel, ja dedicada a
la renovació pedagògica; o d’Amadeu Fabregat, que encara no
havia publicat, ni probablement escrit, la seua primera i única
novel·la coneguda, però que ja s’estava acreditant dins la modestíssima
estructura de Gorg, per la seua capacitat de maniobra;
de Rafael Esteve Casanova, crític de música popular; de
Vicent Soler, estudiant encara d’Econòmiques; de Xavier Ribera,
després especialitzat en periodisme econòmic; de Josep V.
Marqués, joveníssim sociòleg; de Ricard Pérez Casado, economista
incipient; de Rafael Ventura Melià, que encetava la seua
carrera professional; de Gonçal Castelló, i de molts d’altres.
L’entrada de tots aquests col·laboradors regulars va significar
paral·lelament una ampliació dels continguts cap a noves
qüestions, moltes de les quals estaven directament relacionades
amb l’actualitat i, en determinats casos, amb la denúncia
implícita de situacions incòmodes per a les autoritats que, en
teoria, tenien la missió de corregir-les o impedir-les.
Un aspecte destacable de Gorg és la qualitat lingüística general,
una mica sorprenent si es té en compte que la majoria dels collaboradors
tenien una formació no gens completa en aquest
sentit. No hi ha dubte que el cordialíssim Enric Valor hi degué
esmerçar moltes hores, refent i en alguns casos, així cal suposar-ho,
traduint textos del castellà. A més, la revista va ser una
oportunitat excel·lent perquè el narrador i lingüista de Castalla
establís una bona relació amb les noves lleves d’escriptors en
valencià, de la mateixa manera que, abans, havia pogut fer-ho
amb autors de preguerra i de la immediata postguerra.
En qualsevol cas, a favor de l’actiu generat per Gorg cal anotar,
gràcies a la tasca duta a terme per Enric Valor, amb un caràcter
molt positiu, la seua funció com a lliçó regular de llengua
permanent per al lector i, d’altra banda, el fet que el model general
escollit constituïa una renovació ben remarcable respecte
del que havien fet, o pogut fer, altres plataformes precedents.
Tot plegat no es degué produir sense alguna topada més o
menys sorollosa, sense alguna dificultat de comprensió interpersonal.
En un retrat literari sobre Josep Maria Soriano, Xavier
Serra anota que aquest li «va referir que la convivència amb
Valor, del qual reconeix que aprengué molt, en la redacció de
Gorg, fou per a ell una prova. Soriano escrivia un valencià intuïtiu
i, davant d’un dubte gramatical, el resolia tirant al dret.
Enric Valor era un home lent, meticulós, que creia sobretot
en la puresa de la gramàtica. Quan Soriano li deixava damunt
la taula qualsevol paper que havia escrit, Valor li deia: “Vinga.
Vinga ací, Josep. Mire, en aquesta frase, no s’ha d’escriure en,
s’ha d’escriure a. I en aquesta altra d’ací no és per, sinó que cal
escriure per tal de”».
Soriano, diu Serra, «adoptava davant les lliçons de gramàtica
206
un posat angelical, però interiorment la pressa el rosegava. La
tensió entre les dues forces —l’atenció pacient, concentrada,
d’una banda, i la pressa, de l’altra banda— li provocava la
impressió que, d’un moment a l’altre, tindria l’infart» (Serra
2009: 104).
Pel que fa a la seua experiència en la revista, Valor contà a
Rosa Serrano que Senent i ell havien parlat sobre la possibilitat
d’aquella publicació «en les belles converses que celebràvem
molts dijous a la sala de lletrats de la Cárcel Modelo», on Senent
el visitava com a advocat i com a amic. El projecte, deia
Valor, «per a mi fou un gran estímul i, no cal dir-ho, una efusiva
consolació per aquella situació estranya [d’estar empresonat]».
Després, Senent instal·là l’organització i la redacció de la
revista «en una part del seu despatx del carrer Colom, 50» i es
va «encarregar, naturalment, d’anar a la Delegació Provincial
del Ministeri d’Informació per aconseguir l’oportuna autorització».
I, encara, Valor recordava que en la revista «feia molts
editorials, i algun altre article de normalització lingüística i de
notes sobre la història de la llengua» (Serrano 1995: 94).
Efectivament, d’acord amb la descripció bibliogràfica de la
revista que van establir Alfonso Moreira i Lola Miñarro per
a l’edició digitalitzada (Gorg 2006), Valor hi va publicar uns
comentaris i fragments de la seua obra Meravelles i picardies
(núm. 1, pp. 19-21), la sèrie Millorem el llenguatge, a partir del
número 2, i fins al 14, 2 a més d’una altra titulada El nom dels
pobles, que incloïa els d’Alzira, Alacant, Dénia, Agost, Monòver,
Agres, Crevillent i algun altre; ressenyes de llibres (El català
sense lo neutre, de Pacià Garriga, núm. 19, p. 35; Joc de xocs,
de Vicenç Riera Llorca, núm. 15, p. 33; Un estiu a la Marina
Alta, de Carme Miquel, núm. 16, p. 24; La terra es belluga, de
Jordi Bordas, núm. 17. p. 30; Taronja i caos econòmic, de Lluís
Font de Mora, núm. 24, pp. 23-24), o articles com L’aportació
valenciana a la llengua literària (núm. 15, p. 9) i El nom de les
muntanyes: La Serra Perenxisa (núm. 15, p. 9), que semblava
iniciar una nova sèrie, just quan la revista va ser decapitada.
Tot aquell esforç, però, va topar amb la intransigència del Règim,
ben servit en aquesta ocasió per un delegat ministerial,
Adrián Sancho Borja, particularment actiu en la tasca d’impedir
la recuperació de les llibertats democràtiques perdudes.
«Els Quaderns» de Gorg
Desapareguda la revista, Senent va tenir la idea d’establir-hi
una mena de continuïtat a través d’una col·lecció, «Els Quaderns»,
en què van aparéixer llibres o miscel·lànies monogràfiques.
En va encarregar la direcció a l’advocat i escriptor Gonçal
Castelló (Gandia 1912 - Barcelona 2003), a qui Senent havia
publicat el recull de textos Viure a Madrid (1973).
En el llibre Memòries d’un gandià. Amics, coneguts i saludats, ara
en curs d’edició pel CEIC Alfons el Vell, de Gandia, a càrrec
d’Àngel Velasco, Gonçal Castelló escriu que, mentre feia de
procurador de Tribunals per a Joan Senent en el recurs conten-

ciós administratiu, que aquest havia plantejat per la suspensió
de Gorg, va proposar «a l’amic Senent de continuar la revista
sota un altre aspecte. Donat que tenia l’autorització de la inscripció
“d’Editorial Gorg”, podíem fer eixir llibres de contingut
divers sota el mateix format de la revista, en una col·lecció
titulada “Els quaderns de Gorg”, de manera que els mots “editorial”
i “Quaderns” figuressin en lletra menuda i el de Gorg
del mateix tamany que abans i així donava una continuïtat als
subscriptors tot esperant de [sic] la resolució del recurs elevat».
Tanmateix, diu Castelló, «Senent estava decebut i cansat d’esmerçar
més diners i em va pregar de fer-me càrrec de la nova
idea i de seguir econòmicament amb la publicació de Gorg
sota la nova faceta. Vaig acceptar l’aventura i a pit descobert
sense cap ajuda monetària de ningú, vaig engegar la publicació
d’“Els Quaderns” de Gorg, ajudat en l’orientació literària pels
amics Sanchis Guarner i Ricard Blasco, i amb la col·laboració
inestimable del company Enric Valor, sempre procliu a qualsevol
aventura voluntarista».
Valor, doncs, participaria plenament en la nova aventura editorial.
Com a assessor lingüístic permanent i anònim i com a
traductor, no sols d’un relat de Voltaire, sinó probablement
d’algunes col·laboracions que devien estar fetes en castellà.
El primer quadern, que, com tota la col·lecció, mantenia el
format de la revista desapareguda, portava el títol Estimem la
nostra llengua, i estava compost per dos textos, un del periodista
i polític mallorquí Josep Melià, i un altre del lingüista
Manuel Sanchis Guarner. Estava datat el 1973, any en què
encara apareixerien la segona edició del Cançoneret valencià de
Nadal, també de Sanchis Guarner, i un recull d’escrits de l’escriptor
Carles Salvador, 4 elogis i 4 cues, amb una introducció
del periodista i poeta Vicent Andrés Estellés.
L’any següent i últim de la publicació van eixir vuit números: un
recull d’articles del periodista i polític Francesc de Paula Burguera,
De cara al país; un altre sota el títol Falles 1974 —amb
col·laboracions de Sanchis Guarner, Pere Riutort, Alfons
Cucó, Fuster, Blasco, Guillem de la Plana (pseudònim potser
de Vicent Ventura), Josep-Lluís Fos, Rafael Ventura Melià, Josep
V. Marqués, R. Pérez Casado, Burguera, Rodolf Sirera, A.
Fabregat i d’altres—; un Homenatge a la impremta valenciana,
a cura de l’erudit Ricard Blasco, quan se celebrava el centenari
de la primera edició de les Obres e trobes en lahors de la Verge
Maria (1474); la versió feta per Enric Valor de L’ingenu, de
Voltaire; una col·lecció de Goigs valencians, del mateix Blasco
—bon amic de G. Castelló i com ell resident a Madrid des de
la postguerra—; l’obra escènica de Maria Aurèlia Capmany
L’ombra de l’escorpí; una nova edició de La germania dels menestrals
de València, del notari Miquel Garcia i, finalment, Nova
frontera econòmica (País Valencià 1974), amb textos de Joan
Fuster, Màrius Garcia Bonafé, Lluís Font de Mora i Vicent
Ventura.
Com es pot veure, el contingut de la col·lecció era, voluntàriament,
ben heterogeni, perquè responia a una voluntat innega-
ble de captar públics ben diversos. El recurs a les falles o a la
religiositat popular dels goigs, per exemple, s’hi combinaven
amb les qüestions econòmiques, just quan estava començant a
aparéixer amb regularitat una literatura solvent sobre l’economia
del País Valencià. Tot comptat era el resultat d’un esforç
de bona voluntat per part dels promotors d’«Els Quaderns» i
dels qui hi col·laboraven, ben probablement sense retribució,
en uns anys en què ja s’estaven percebent les darreres alenades
del franquisme.
2 El 1971, la mateixa Editorial
Gog publicaria en volum Millorem
el llenguatge, obra de consulta que
tindria un gran èxit des de llavors.
Com Valor diria a Vicent Pitarch,
tot s’havia iniciat en uns articles
Bibliografia
publicats en Jornada, i estava inspirat
en Parleu bé! Notes lingüístiques
(València, 1957, Sicània) de Carles
Salvador, obra pòstuma confegida
per la filla de l’autor, Sofia Salvador i
Monferrer (Pitarch 2002: 113).
Gorg (2006): Gorg. Revista bibliogràfica. Números 1-29. València,
1969-1972, ed. d’Alfonso Moreira i Lola Miñarro, València, Faximil
Edicions Digitals.
Pérez Silvestre, Ò. (1998): Una veu en el camp valencià. Aproximació
a la història de la JARC (1957-1981), València, Saó Edicions.
Pitarch, V. (2002): Converses amb Joan Simon, Enric Valor i Rafael
Súria, Benicarló, Alambor.
Serra, X. (2009): Biografies parcials. Els 70 al País Valencià, Catarroja-Barcelona-Palma,
Afers.
Serrano, R. (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor,
València, Tàndem.
Enric Valor. El valor de les paraules { 207

_Enric Valor per a l’escola
Vicent Brotons Rico / Universitat d’Alacant
La vocació de mestre d’Enric Valor
Quan ens acostem a la múltiple personalitat d’Enric Valor destaquem
sovint l’obra literària i rondallística, l’enorme treball
gramatical i lexicogràfic i la seua ferma trajectòria de compromís
cívic amb la gent, la terra i la llengua. Tot això és més
que suficient per a parlar del Senyor Valor, amb majúscules,
com va destacar en un extraordinari article Joan Francesc Mira.
Efectivament, Enric Valor fou un homenot valencià indiscutible.
Alguns també parlem del Mestre Valor —amb majúscula—, i
ho fem en el doble sentit, el d’exemple i referent i en el d’home
que ens ha ensenyat, format, instruït i, per què no, educat. Hi
ha, però, també un Valor pregonament preocupat pel fet educatiu,
per l’ensenyament, per la transmissió dels referents cívics
i patriòtics, pel paper de l’escola en la difusió d’una llengua de
qualitat, culta, i de l’amor per aquesta. L’escriptor, sense exercir,
ni de lluny, l’ofici d’ensenyant en el sistema educatiu reglat, va
ser sempre un mestre, un pedagog i un didacta. La trajectòria
escriptora, professional i personal així ho posa de manifest.
Ja de ben menut, a Castalla, va viure en un ambient on l’educació,
l’escola, les lectures i l’escriptura ocupaven un espai
central. No es pot dir el mateix de la immensa majoria dels
infants d’aquells inicis del segle xx que vivien en ambients illetrats,
no anaven a escola o l’abandonaven al cap de pocs anys
d’encetar-la. I molt més als medis rurals. L’anecdotari personal
d’Enric Valor està ple de referents educatius tant familiars com
escolars: 1
208
Activitats escolars al voltant
de la figura d’Enric Valor (Riba-roja, 2000)
[Alberto Saiz - Arxiu Levante-EMV]
El meu pare es veu que ja ens va ensenyar de tot. Pense que
vaig llegir molt aviat. Quan ens va portar a l’escola, el director
don Josep Martínez, li va dir: «Però que vaig a ensenyarlos
jo , si ja saben molt?». I simultanejàvem el castellà amb el
català que ell ens ensenyava a llegir en L’Esquella de la Torratxa.
O siga el català d’abans de Fabra. 2
L’ambient familiar també va facilitar a l’escriptor l’amor per
la lectura i les narracions orals, fonamentalment a través de
sa mare, gran lectora i bona contadora de rondalles populars i,
fins i tot, de literatura culta.
L’escola de les primeres lletres l’abandona als 11 anys per a continuar
altres estudis. Tot un privilegi en aquells temps: 3
Quan vam deixar l’escola de xics, unitària, és clar!, anàrem
a una acadèmia que van posar al poble. Allí ens preparaven
per a fer la carrera de comerç.
El púber Valor, però, com a conseqüència de les estretors
econòmiques familiars, abandona els estudis de professorat
comercial al cap de pocs mesos de residir a Elda on, paradoxalment,
son pare munta una escola —Escuela particular San
Nicolás— com a mode de guanyar-se la vida aprofitant els estudis
de Filosofia i Lletres, que havia realitzat a Barcelona. Des
de llavors, la formació de l’escriptor eixirà dels cercles educatius
formals i farà camí per l’autodidactisme, les bones lectures
i les relacions personals i amistats.
Tot i la seua àmplia i sòlida formació, Enric Valor sempre va
sentir un cert regust amarg per no haver pogut completar es-

tudis universitaris. Ho veiem en les projeccions literàries que
realitza del seu propi jo en el personatge Frederic Genovard,
que en Temps de batuda és un jove universitari, i ho veiem, així
mateix, en la temàtica de La idea de l’emigrant, on Bernat es
planteja la necessitat d’emigrar a l’Amèrica pel futur del seu
fill Àngel: 4
D’allà estant, ell procurarà que no li falte res: vestirà bé,
menjarà bé, estudiarà tot allò que ell no ha pogut estudiar,
tot allò que donarà la intel·ligència del xiconet, que ell bé
troba que deu ser molta.
És en aquesta mateixa novel·la curta on trobem un admirable
capítol, el x, en què Valor narra amb una poeticitat de mestre
d’escola el màgic i poderós procés de la descoberta de la lectura
i l’escriptura. Paga la pena reportar-ne alguns fragments. 5
El conjunt de l’abecedari va fer una gran impressió a l’Àngel.
Eren com un vol d’estornells d’aquells que a vegades
veia passar alts pel mig del cel, destacant-ne com una bella
constel·lació de signes d’impremta contra el firmament blau
de la hivernada.
Gitat damunt l’herbei al peu dels cingles de la cara nord del
Frontó d’Aitana, veia Àngel passar les gralles. I així, gitat, va
traure’s les beceroles del si i tornà a contemplar aquells signes
misteriosos. No hi podia entendre res; però sentia una
alegre emoció, perquè algun dia aquell misteri li seria revelat.
[...]
—Mire què tinc!
—Vejam, vejam —digué bondadosament Florenci, puix sentia
un fort grat pel xicó, que ell trobava dolç i mansoi com
un dels seus anyells.
—Li agrada?
—Boniques són aquestes beceroles, la veritat —simulà una
gran admiració el pastor, ell seriós, la cara afaitada, la gorra
estacada fins a les orelles, el seu pantaló de pana fregant la
cantera rasposa on anava a seure.
I començà a recitar assenyalant cada signe amb el seu dit revingut
i ferm, de bona clau de mà:
—A, è, i, ò, u.
Quin miracle! Angelet, dret, guaitava per damunt el muscle
del pastor. Per fi tenia vida, per fi parlaven aquelles belles
negrors!
—Ja veus, la a sembla... no sé —cercava Florenci— ...una
dona vella asseguda en terra i amb el cap cot?
—Sí, sí —va fer palminetes el noi.
1 R. Serrano (1995): Enric Valor.
Converses amb un senyor escriptor, València,
Tàndem edicions (p. 44).
2 L’Esquella de la Torratxa fou un
setmanari satíric, republicà i anticlerical
que es publicà a Barcelona des
de 1872 fins a 1939. El pare d’Enric
Valor adquirí diversos exemplars
durant la seua època d’estudiant a la
Universitat de Barcelona, a primeries
del segle xx.
3 R. Serrano (1995), op. cit. supra
(p. 46).
4 E. Valor (1982): La idea de l’emigrant,
dins Obra literària completa-III,
València, Fernando Torres Editor (p.
234).
5 E. Valor (1982), op. cit. supra (pp.
249-251).
Enric Valor. El valor de les paraules { 209

Enric Valor impartint una classe en la seu de Lo Rat Penat durant el curs 1953-1954
210
Ja sabia la a. La e (Florenci la pronunciava com cal, una è)
era la mà esquerra a punt de tancar-se, el polze a la part de
baix ben corbat i els quatre de dalt, com si fossen un, corbats
també. Enmig, una ratlleta. La i, un homenet amb cap
i tot; la o la redoneta, igual, igual com feia la boca quan la
deien.
—Mira: oooo!
—I la punta d’un canut —descobrí el minyó.
—Tu ho has dit: la o la boca del canut, i la u dins el mateix
canut. Veus? Canuuuuut —exagerà la pronúncia fent broma
Florenci.
Llavors, resseguint-les amb el ditet, féu sonorament el pastoret
de la Til·lera:
—A, è, i, ò, u.
—Molt bé; ara del revés.
Una nova lectura.
—Ara saltigades.
Ho féu Àngel.
—Bo! Demà, que també vinc, passarem a l’altra ratlla. Aqueixa
és una mica més dificultosa.
—diga-me-la ara!
—No, no; demà. Ara vegem les cabres i les ovelles, que les
tenim abandonades.
El literat i gramàtic és evident que sentí la vocació de mestre,
d’home que ensenya amb amor pel saber i pel que aprén. No
ens ha d’estranyar, per tant, que Enric Valor sempre es manifestarà
obert a qualsevol mena de proposta difusora o divulgadora
d’un bon model normatiu, que expressara les seues preocupacions
i esperances per l’escola com a referent idiomàtic i
cívic i que l’escola, les escoles, l’Escola Valenciana el tinguera
—el tinga— com un amic, un aliat, un símbol o, senzillament,
l’inoblidable i imprescindible Mestre Valor. Sempre tingué dipositada
tota la seua esperança en l’escola. 6
—¿Un dels motius per a l’esperança pot ser la presència del valencià
a l’escola?
—Indubtablement. El valencià a l’escola ha produït una veritable
revulsió mental als pobles. El balanç d’escoles valencianes
comarca per comarca és bastant optimista. Per altra
banda, els qui n’han estat en contra en són ben poquets, el
que passa és que fan molt de soroll a la premsa. Allò que
compta realment són les més de tres-centes escoles on s’ensenya
en valencià.

Demostrades, com han quedat, la seua estima per l’escola, pel
mateix fet d’aprendre i ensenyar i pel profund i significatiu
sentit que l’escriptor atorga al fet educatiu, cal esbrinar en la
trajectòria de l’Enric Valor mestre, i més concretament, mestre
de llengua.
Als vint anys, el jove escriptor viu a Alacant finalitzant els estudis
de professorat mercantil i, sobretot, es lliura en cos i ànima
a una important tasca d’agitador cultural i polític valencianista.
Assisteix a tertúlies, reunions; col·labora en diversos mitjans
escrits, radiofònics i viu intensament immers en l’activitat cívica
d’aquell Alacant republicà dels anys trenta. Col·laborador
assidu del setmanari satíric El Tio Cuc i difusor entusiasta des
d’un primer moment de les Normes de Castelló de 1932, ben
prompte rep l’encàrrec, que assumeix gustosament, de publicar
totes les setmanes senzilles lliçons de valencià normatiu,
segons l’ampli acord d’escriptors, intel·lectuals, gramàtics i
entitats pres a Castelló de la Plana. En El Tio Cuc apareix una
nota sobre l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana
relacionada amb un «Curset d’Ortografia Valenciana per Correspondència»
del mestre Carles Salvador i amb la participació
del mateix Valor. 7 El jove valencianista, com diu la nota, ja
havia encetat la tasca de «professor de llengua a distància» un
mesos abans.
Tot seguit reproduïm i comentem succintament una de les lliçons
d’Enric Valor aparegudes en El Tio Cuc el 1934: 8
IDIOMA VALENCIÀ
NORMES ELEMENTALS PER
A PRONUNCIAR LES LLETRES
La C davant de les vocals e, i, es pronuncia com la s castellana
(Cènia, cistella, cent cigró).
La J davant a, o, u sona com una ch castellana; però molt
més suau i refermant l’extrem de la llengua en les dents superiors
(Jagant, joventut).
La G davant e, i, té la mateixa sonoritat que la J (Germà,
gitat).
La combinació ig es pronuncia com una ch castellana (Vaig,
veig, roig, puig).
La S entre vocals és molt més suau i xiulant que la castellana
(Cosa, casa, posa).
Les dos ss que formen una consonant composta, sonen com
una s forta, o castellana. (Massa, possible, passar).
La Z darrere de consonant sona com una s entre vocals, és a
dir, xiulant i suau (Dotze, galze, setze).
La Ç sona com ss.
La ny com ñ castellana.
La Q en el diftong qua sona com la c davant a, o, u, és a dir,
cuà.
La X en principi de paraula sona exactament com la ch castellana.
Per excepció, de vegades, té el sonit xiulant de ix,
com en Xàbia, Xàtiva. Lo natural és que sone forta, com xic,
xica, xe, xiular i tots els derivats. [sic]
El jove Valor, amb 23 anys, desplega els seus coneixements
ortogràfics i mostra una capacitat didàctica admirable, tant
en els exemples com en les explicacions. En unes quinze ratlles
dóna un seguit de regles senzilles per a abordar la lectura i
oralització de les alveolars fricatives (c, s, ss, z); les prepalatals
fricatives (j, g, ig, x), i la grafia q i el dígraf ny, força entenedores
per a un públic poc avesat en conceptes normatius i
alfabetitzat bàsicament només en castellà. Malgrat la barreja
de «qüestions ortogràfiques», el professor Valor apunta didàcticament
recursos explicatius que no per acientífics deixen
de ser aclaridors —«La J davant a, o, u sona com una ch
castellana; però molt més suau i refermant l’extrem de la llengua
en les dents superiors (Jagant, joventut)»— per a l’aprenent.
Defineix com a «natural» i amb so «fort» la prepalatal
africada sorda (xic, xica, xiular...) i com a «sonit xiulat» [sic]
la prepalatal fricativa sorda (Xàbia, Xàtiva). En definitiva, la
intuïció del mestre que vol fer-se entendre per damunt de tot
prima ja en aquests primers anys d’estudiós i divulgador de
la norma i del valencià literari o estàndard.
Aquest afany divulgador i docent no l’abandonarà mai. Així,
en acabar la Guerra d’Espanya s’incorpora com a professor de
llengua a la Secció filològica de Lo Rat Penat, ja a la ciutat
de València. Enric Valor, però, continua aprenent dels seus
mestres als qui, com a humil deixeble enamorat del mateix fet
6 V. Brotons (1991): «Tot conversant
amb Enric Valor. “Petrer, per a
mi, era com Castalla: un poble valencianíssim”»,
Festa 91, Petrer, Ajuntament
de Petrer (s. p.).
7 «Assabentem als nostres lectors
que ha estat nomenat Delegat de la
nostra Ciutat, de l’Associació Protectora
de l’Ensenyança Valenciana, el
nostre col·laborador i estimat amic
N’Enric Valor i Vives.
Amb la fi de donar-li més eficàcia a
l’ensenyament de la nostra llengua
(labor que ha estat iniciada amb lliçons
del senyor Valor i que nosaltres
havem publicat amb gust), l’Associació
Protectora de l’Ensenyança
Valenciana organitza i patrocina un
curs d’Ortografia Valenciana per correspondència
per mig d’«El Tio Cuc»;
subjecte a les normes ortogràfiques
aprovades per tots els escriptors valencians,
ordenades en lliçons i exer-
cicis pràctics pel Mestre En Carles
Salvador i estant la correcció a càrrec
del senyor Valor i Vives.
Des del proper número publicarem
les lliçons i exercicis corresponents
per a que els nostres lectors puguen
fer-los i els envien a les nostres oficines
o a les de l’A.P. de l’E.V. (Avinguda
de Gadea, 16) per a la seua
correcció.
Els que no vullguen dur-los personalment
poden enviarlos per correu en
sobre obert, com «Papers de negocis»
franquejats amb segell de 0´10 pessetes
(Reglament de Correus).
Una vegada corregits i qualificats seran
tornats als respectius interessats
per a lo que cal que posen al peu llur
nom i adreça.» (El Tio Cuc, núm. 579,
Alacant, 1934).
8 El Tio Cuc, núm. 580, Alacant,
1934.
Enric Valor. El valor de les paraules { 211

d’ensenyar i aprendre, no deixà de professar admiració: 9
212
[Josep] Giner es va preocupar, durant anys, de donar-me
classes de filologia catalana, d’ensenyar-me llatí vulgar i gramàtica
històrica. [...] Carles Salvador era qui dirigia i organitzava
els Cursos del Rat i qui presidia la Secció Filològica.
[...] Joan Coromines és per a mi el millor filòleg del món.
Cada paraula del seu immens diccionari és una novel·la.
Les classes del «Rat», així com els articles divulgatius entorn a
la llengua i el seu ús digne i normatiu que publicà en Levante
i Jornada el duran a configurar una obra gramatical que quasi
sense voler s’esdevindrà fonamental per a l’ensenyament de la
nostra llengua al País Valencià a partir dels anys seixanta. Curs
mitjà de Gramàtica Catalana referida especialment al País Valencià,
Millorem el llenguatge, La flexió verbal, Temes de correcció
lingüística i Diccionari escolar són cinc obres normatives d’Enric
Valor que han contribuït decididament a la formació dels
primers mestres i, posteriorment, a la conformació de diversos
materials escolars absolutament deutors de les encertades orien-
tacions i prescripcions valorianes per al bon ús de l’idioma.
Després d’aquestes incursions en la divulgació normativa, el
nostre escriptor abandona significativament el seu treball de
mestre de llengua als principis dels vuitanta perquè entén que
una nova generació àmpliàment formada donarà continuïtat
i millorarà substancialment tot el que ell ha aportat i perquè
se centrarà molt més en l’obra narrativa. Posteriorment a l’any
1982, en què apareix Temes de correcció lingüística, Enric Valor
només publicarà, sempre en col·laboració, Llengua i literatura
BUP-2 (València, Gregal, 1986), Vocabulari fonamental (bilingüe)
(Barcelona, Plaça & Janés Editors, 1988), Vocabulari
escolar de la llengua (Xiva, Carena Editors, 1989) i Expressions
peculiars de la llengua: locucions i frases fetes (València, Tàndem
edicions, 1993).
L’obra gramatical i lexicogràfica a l’ensenyament
Ja ho hem dit adés, Enric Valor no participarà gaire en la producció
de materials escolars d’estricta i directa aplicació escolar.
Excepcionalment, ho feu entre mitjans anys vuitanta i principis
dels noranta del segle xx amb els dos vocabularis, el llibre
de text per a segon de Batxillerat Unificat i Polivalent (BUP)
i el quadern d’expressions peculiars de la llengua. Tot i això,
cap mestre o mestra, professor o professora que haja ensenyat
o ensenye llengua difícilment s’haurà pogut estar de consultar
la gramàtica de Valor, la «bestselleriana» Flexió verbal o altres
obres com Millorem el llenguatge i l’opuscle Temes de correcció
verbal, tan breu com útil.
Els materials didàctics —dossiers, monogràfics, quaderns autocorrectius,
primers programes per aprendre llengua als PC,
llibres de text, etc.— són en bona mesura deutors de l’obra
gramatical i lexicogràfica del mestre Valor. Obra que ha estat
consultada i usada tant pel rigor que té com per la quantitat de
solucions genuïnament valencianes que hi aporta. El corpus
divulgador normativista de Valor ha servit en bona mesura per
a confegir tant els primers com molts dels actuals materials
didàctics per a l’ensenyament de la llengua i la literatura entre
xiquets, xiquetes, jóvens i adults. No hem d’oblidar, així
mateix, la significativa presència de textos literaris —adaptats
o no, fragmentaris— en les propostes lectores per a escolars i
estudiants. Textos que s’usen com a model de llengua literària
força arrelada popularment, com veurem més avant.
Aquesta important contribució valoriana en dotar d’eines l’escola
per a bastir sòlids materials curriculars per a ensenyar la
llengua va ser el que ens va dur a proposar un tòpic didàctic
gens habitual en l’ensenyament/aprenentatge de les llengües
a les aules. Es tractava d’aproximar reflexivament els escolars
als diversos aspectes normatius a través d’un estudi dirigit de
l’obra gramatical d’Enric Valor. Aquest proposta, dissortadament
poc difosa pels avatars de distribució d’on va ser publicada
—Enric Valor o l’amor per la llengua (Alacant-Castalla, Diputació
d’Alacant, 1996)—, un complet monogràfic escolar
coordinat admirablement per Susanna Francés i Vicent Luna,
es configura de la següent manera.
Es pretenia fer una iniciació a l’estudi i coneixement de l’obra
lingüisticogramatical de Valor per part dels alumnes de Secundària
(el nivell específic i la gradació temàtica ja ho decideixen
els mateixos professors i professores basant-se en les condicions
sociolingüístiques de l’entorn o el programa educatiu plurilingüe
que s’hi aplique). Cal dir que tractàrem en tot moment
de lligar la descoberta de la faceta gramatical en la biografia
del nostres escriptor —tot tenint en compte les connexions
històriques, socials, cíviques, culturals i intel·lectuals que això
comporta— amb els objectius curriculars següents:
Fer reflexionar l’alumnat sobre els elements formals i els mecanismes
de la llengua en els plans fonològic, morfosintàctic,
lexicosemàntic i textual i també, sobre les condicions de
producció i recepció dels missatges en contextos socials de
comunicació, amb la finalitat de desenvolupar la capacitat
per a regular les pròpies produccions lingüístiques.
I que...
L’alumnat siga capaç de dominar i utilitzar la normativa gramatical
i la reflexió lingüística en benefici d’una plena comunicació
i com a mitjà de referència en l’aprenentatge d’altres
llengües.
Freqüentment l’alumnat de Secundària és posat en situació de
«reflexió gramatical» a partir de:
a. Les normes que plantegen els manuals escolars o les gramàtiques.
b. Les explicacions que, amb més o menys traça didacticope-

dagògica, desenvolupem els professors i professores.
c. Els exercicis que realitzen i que corregeixen de manera collectiva,
individual o mitjançant mecanismes autocorrectius.
d. Textos reals proposats pel professor o elaborats pels mateixos
alumnes.
Tot i això, la «reflexió» no sol dur-se habitualment a l’àmbit
de la pròpia evolució i treball de l’escriptor o autor de gramàtiques
o altres obres normatives. Més aïna, sovint, aquest
«gramàtic» passa desapercebut per als alumnes. Nosaltres, en
canvi, vam voler que la «biografia» de Valor acabara per ser el
fil conductor d’algunes «reflexions lingüístiques», més o menys
circumstancials, que dugueren els estudiants a plantejar-se la
pròpia necessitat d’una normativa coherent i científica per tal
de fer possible una llengua apta per a tota mena d’usos i socialment
viable. Dit d’altra manera, hem pretés que els alumnes
prengueren consciència de la importància que Enric Valor, i
tant altres com ell en aquesta faceta, ha tingut per a fixar unes
convencions normatives que, tot arrancant de principis de segle
amb Pompeu Fabra i el Primer Congrés Internacional de la
Llengua Catalana, prenent carta de naturalesa al País Valencià
a partir de les Normes de Castelló de 1932 i la ingent tasca que
des de llavors, i en condicions força adverses la major part del
temps, han realitzat el lingüistes, els gramàtics, els mestres i els
escriptors per fer-les extensives a tota la societat. Convindrem
doncs que l’oportunitat d’un treball escolar així és bastant òbvia.
Estem convençuts que acostar-se a la normativa a través
de les inquietuds i preocupacions d’aquells que la posaren o
la posen al nostre abast, i a l’abast també dels nostres alumnes,
és una alternativa més que, sense invalidar les altres, pot
ser ben útil, no tant per a generar aprenentatges ortogràfics i
gramaticals concrets, sinó per a provocar l’interés per aquests
coneixements aparentment poc gratificants per a molts estudiants
de llengua.
El mateix Enric Valor era conscient de les dificultats i l’aridesa
que comportava l’estudi de la normativa: 10
Ja sé que són molts els qui menyspreen olímpicament la gramàtica;
molts el qui troben feixuc transitar-la sovint; i jo sé
que tenen una certa raó —humana, podríem dir—. És aspre
i treballós l’estudi de la normativa gramatical, de la seua
interminable casuística... almenys per als qui no han nascut
amb una inclinació decidida per a aquests estudis. Més amè,
sens dubte, resulta llegir bones obres [...]. Però tot això no
supleix el coneixement indispensable de la normativa gramatical.
Per això és més important encara trobar diverses estratègies i
enfocaments per a oferir-lo als estudiants com a vies motivadores
cap al coneixement ortogràfic, morfològic i sintàctic.
Nosaltres plantejàvem una aproximació a diversos aspectes de
la normativa, no de la forma que sol ser habitual a classe (explicacions
magistrals del professor, activitats inductivodeductives
dels alumnes, exercicis i correccions col·lectives, individuals
o activitats autocorrectives...), sinó seguint la trajectòria del
mateix Valor pel que fa al contacte amb la llengua escrita, les
seues preocupacions normativitzadores, l’entorn historicocultural
que el va influir i les obres que ens ha llegat per tal de
facilitar l’accés a un model normatiu adequat per a resoldre els
usos formals de l’idioma, tan oral com escrit.
En el conjunt del tòpic abordàrem els següents objectius i continguts:
Objectius
- Donar a conéixer l’obra gramatical de l’autor.
- Destacar i reconéixer el seu paper de difusor del fabrisme
aplicat a la realitat valenciana concreta i de les Normes de
Castelló de 1932 des de bon començament.
- Proporcionar elements per a la reflexió sobre la importància
d’una normativa unificada per a aconseguir una llengua comuna
útil i dignificada.
- Avesar l’alumnat en el maneig de les diverses obres prescriptives
i normatives pròpies d’una llengua que ha assolit la
seua plena normativització (gramàtiques, ortografies, diccionaris,
flexions verbals, monografies, etc.).
- Valorar la importància cívica i intel·lectual de la tasca difusora
d’Enric Valor pel que fa a la seua obra com a lingüista.
- Comparar diversos textos normativitzats amb altres escrits
assentats en criteris acientífics.
Continguts
1. Els primers escrits normatius d’Enric Valor en El Tio Cuc
d’Alacant.
2. Aspectes normatius i no normatius dins el mateix periòdic.
Una anàlisi comparativa.
3. De les «lliçons» d’El Tio Cuc al Curs mitjà de gramàtica
catalana referida especialment al País Valencià.
4. Millorem el llenguatge, obra imprescindible per a usar la
llengua amb genuïnitat, correcció i ductilitat.
5. La dificultat de la conjugació verbal: una aportació imprescindible
de Valor, La flexió verbal.
Després d’elaborar el «pla de treball» a partir dels «primers
coneixements» o idees prèvies dels alumnes entorn a aquesta
vessant de la tasca valoriana, se’ls proporciona un dossier bàsic
9 R. Serrano (1995), op. cit. supra
(pp. 77-78).
10 E. Valor (1984): Temes de correcció
lingüística, València, Editorial 3 i
4, 1984 (p. 11).
Enric Valor. El valor de les paraules { 213

214

de treball que consta de diversos documents de treball: 11 articles
de Joan Fuster, Pérez i Moragon, i Vicent Simbor sobre la
normativització lingüística des del 1932 fins ençà; un article
enciclopèdic sobre la figura de Pompeu Fabra; fitxes explicatives
d’El Tio Cuc; articles i fragment en valencià anteriors a les
Normes del 32 transcrits d’El Tio Cuc; Taula i pròleg de Curs
mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià,
d’Enric Valor; algunes normes de l’esmentat llibre; taula i
nota editorial de Millorem el llenguatge (volum i); reproducció
d’algun tema del llibre citat, i reproducció del pròleg i d’alguns
verbs de La flexió verbal.
Amb aquest dossier de materials documentals desenvoluparem
un conjunt d’activitats pràctiques que ens conduiran a elaborar
unes reflexions i conclusions finals entorn de la necessitat de
la normativa, en general, i la pertinença i oportunitat de l’obra
gramatical de Valor, en particular. En relacionem algunes:
1. Pompeu Fabra, les Normes de Castelló de 1932, el gramàtics
i lingüistes de la nostra llengua, les lliçons d’El Tio Cuc.
2. La tasca gramatical d’Enric Valor a partir de Curs mitjà de
Gramàtica Catalana referida especialment al País Valencià i les
«lliçons» d’El Tio Cuc: una comparació.
3. L’aportació normativa de Millorem el llenguatge.
4. El text de consulta imprescindible, La flexió verbal. Exercicis
per al maneig de l’esmentat manual de consulta morfològica.
Aquest conjunt d’ítems es tancaria de manera arredonidora
mitjançant la realització d’unes activitats (per grups o individualment)
que consistirien en la redacció d’una ressenya
sobre alguna de les obres normatives de Valor, una petita «lliçó»
de gramàtica a l’estil de les d’El Tio Cuc, alguns exercicis
de llengua per a resoldre mitjançant la consulta de les obres
esmentades, la correcció d’algun text redactat sense criteris
normatius... Els materials produïts, una vegada comentats
individualment i col·lectivament, formarien part d’una revista
escolar o un dossier sobre «Enric Valor, el professor de
llengua».
En conclusió, tractàrem d’oferir en síntesi una forma de treballar
la reflexió normativa amb els alumnes de Secundària
que els duguera a descobrir no només les regles que regulen
el bon ús de la llengua, sinó també els esforços intel·lectuals
que les han fetes possible, tot singularitzant-ho en la figura
de l’escriptor castallut. Un enfocament que tant de bo contribuesca
a reduir entre els nostres jóvens estudiants el nombre
dels «qui menyspreen olímpicament la gramàtica», a qui es
Auca publicada per l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua amb motiu
del nomenament d’Enric Valor com
a Escriptor de l’Any 2010
refereix Valor en la cita de Temes de correcció lingüística que
hem reproduït unes ratlles més amunt.
Esquema del tòpic didàctic relacionat amb l’estudi de l’obra
gramatical i normativa d’Enric Valor en relació a la seua trajectòria
vital:
IDEES PRÈVIES
- Títols dels llibres de gramàtica d’Enric Valor
- Les Normes de Castelló de 1932
- El diccionari, la gramàtica, l’ortografia per a què serveixen?
Són necessaris?
- ...
LES PREOCUPACIONS NORMATIVES D’ENRIC VALOR
- En El Tio Cuc publicava un curs per difondre les Normes del 32
- Fou un estudiós de la gramàtica
- Va impartir cursos de valencià en Lo Rat Penat
amb Carles Salvador
POMPEU FABRA I LES NORMES DE CASTELLÓ DE 1932
- Valor, un fabrià convençut de bon començament:
estudiós, adaptador i difusor
- Vinculat a la difusió de les Normes del 32 des de
la mateixa signatura
LES LLIÇONS EN EL TIO CUC D’ALACANT
- Difon les Normes de Castelló amb articles i lliçons
al setmanari alacantí El Tio Cuc
ELS CURSOS DE LO RAT PENAT
- A final dels anys quaranta comença a impartir cursos
de llengua per a adults en Lo Rat Penat de València
L’OBRA GRAMATICAL D’ENRIC VALOR
al País Valencià
Potencialitats didàctiques de les rondalles
En les línies que segueixen no tractarem d’explicar en profunditat
la gènesi de les Rondalles valencianes i el significat etnopoètic,
literari i cívic que tenen i han tingut per a la cultura
valenciana. Ens limitarem a la modesta tasca d’analitzar-les des
de la perspectiva escolar i educativa. Si des que aparegueren al
mercat del llibre, especialment en els formats més abastables i
11 D. A. (1996): Enric Valor o
l’amor per la llengua. Annexos 1r. i 2n.
cicle d’Educació Secundària, Castalla,
Diputació d’Alacant (pp. 3-37).
Enric Valor. El valor de les paraules { 215

coincidint amb la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià —primers
anys vuitanta del segle passat—, enumeràrem el nombre
i les característiques de les activitats relacionades amb l’educació
i l’ensenyament que han propiciat arreu de la geografia
valenciana, necessitaríem centenars de planes. Les rondalles
de valor han format part tant d’activitats globals —setmanes
culturals i lectores, falles i fogueres escolars, festivals de teatre—
com d’usos puntuals mínims —fragments de lectures, més o
menys adaptades, propis d’alguna unitat didàctica que configura
un llibre de text, per exemple—. Els hòmens i dones que
es dediquen a l’animació sociocultural i lectora les han usades
a bastament en les seues activitats de contacontes i dramatitzacions,
els mestres, professores i professors les han treballades
per un o altre motiu.
Davant aquest panorama d’àmplia presència socioeducativa
de les Rondalles valencianes d’Enric Valor observem, però, un
important àmbit que no els ha prestat el més mínim interés de
manera inexplicable. Ens referim als mitjans de comunicació
i especialment a la radiotelevisió valenciana. Amb gairebé un
quart de segle d’existència l’ent autonòmic audiovisual ha estat
incapaç d’oferir una adaptació amb el format que siga —dramatització,
dibuixos animats, ficció fílmica, etc— d’aquestes
joies de la nostra literatura popular. I és que l’absència de les
Rondalles valencianes de Canal 9 és un altre dels clamorosos
símptomes d’anormalitat i dèficit cultural d’aquest ent de comunicació
creat per a difondre, entre altres coses, la llengua i
la cultura dels valencians. Una digna adaptació televisiva de
les rondalles valencianes també tindria una important funció
educadora social i especialment adequada als nostres infants i
jóvens. Qui pot dubtar-ho?
Centrem-nos en les potencialitats escolars reals. Les que han
donat i continuen donant els seus fruits formatius. Convé
aclarir prèviament algunes qüestions que els mestres i educadors
que usen les rondalles com a material escolar fa temps
que coneixen:
1. Les Rondalles valencianes originals d’Enric Valor en les seues
primeres versions no són aptes per a ús lector escolar. Les 36
rondalles, escrites i publicades entre 1950 i 1976 foren elaborades
com un extraordinari exercici de literaturització de senzills
nuclis argumentals de l’imaginari col·lectiu valencià, tot
recreant-los amb localitzacions temporals mitificades, espais
geogràfics ben precisos i admirablement descrits i perfectament
adobades amb un llenguatge d’alta elaboració literària
força enriquit amb fraseologia popular genuïna. És a dir, unes
rondalles per a un públic format, fortament motivat per a la
lectura i essencialment adult.
2. Tot i l’esforç d’adaptació lingüística i reducció de l’extensió
fet en la versió de 1986 pel mateix Enric Valor i Rosa
Serrano, cosa que va permetre una edició de les 36 rondalles
en volums singularitzats, il·lustrats amb profusió de color, 12
i que hui dia circulen agrupades en vuit volums en la collecció
«Rondalles Valencianes d’Enric Valor» de Tàndem edi-
216
cions 13 , encara no podríem afirmar que són textos de lectura
simplificada per a escolars de Primària i, segons en quins casos,
Secundària, car l’elaboració lingüística, prou alleugerida
en aquesta edició, continua estant per damunt de la mitjana
de les obres infantils que sovintegen a llibreries, biblioteques
i aules en els nostres dies.
3. Les dificultats lingüístiques —o l’exigent riquesa, segons
com es mire— és perfectament compensable mitjançant diversos
recursos, entre els quals cal destacar les adaptacions per
a Educació Infantil i els primers nivells de Primària; les lectures
dirigides i explicades per als últims anys de l’etapa Primària
i el primers d’ESO, o les guies de lectura per a l’ESO i fins
i tot Batxillerat, si optem per la lectura de les magnífiques
versions íntegres.
4. Les rondalles són també un bon material de lectura per al
professorat i de posterior transformació a l’oralitat per arribar
als més menuts. Seria exactament el procés invers seguit pel
mestre Valor.
5. Per altra banda, cal considerar les rondalles una a una, en
la seua singularitat, complexitat, llargària i força motivadora
(bé per la temàtica, la localització, els personatges, etc.)
En relació a l’esforç adaptador fet per la mestra, escriptora
i editora Rosa M. Serrano, que col·laborà directament amb
el mateix Enric Valor, voldríem aclarir que en cap cas és una
suavització idiomàtica —Valor sempre va ser partidari d’ensenyar
a l’escola i des de ben menuts un llenguatge literari
digne i intel·lectualment exigent—, sinó que es tracta d’una
reducció d’elements descriptius i d’altres que entretallen el
ritme narratiu, que sol ser el que des del punt de vista lector
més motiva a infants i adolescents. Vegem-ne un exemple
comparatiu a partir de l’inici de la rondalla «El jugador de
Petrer»:
Versió íntegra original
«Açò va passar en aquells temps antics que hi havia dimonis
ben abillats, els quals solien visitar els camps i les viles quan
algú se’ls encomanava.
Era en el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina graciosament
en un enlairat tossal, entre les dues grans muntanyes
del Cavall i de la Cilla, i té a les seues envistes, com qui
diu als seus peus, l’arredonida vall d’Elda, tan delitosa, i allà
més lluny, cap a migjorn, la senyorívola població de Monòver,
amb les seues hortes, els seus pujols empolsegats, les
seues amples rambles i la serra de la Safra, pinosa i solitària.
En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com
un convent, vivia tot sol, per haver mort ja sos pares, un hereu,
fadrinot de mena, d’una quarantena d’anys poc més
que menys, que li deien don Pere Mestre.
Aquest senyor tenia una bona colla d’amics, molt decantats
tots a moure tabola, i sovint anaven de roll, fent serenates a
les fadrines garrides, organitzant soparots —algunes vegades

en el menjador sumptuós i sever de sa casa—, i sempre, per
unes coses o altres, retirant-se a altes hores de la nit fos estiu
o fos hivern. Don Pere també tenia un altre vici: el de jugarse
els diners, i com sol esdevenir a tots els jugadors que hi ha
hagut en el món, a la llarga perdia les orelles.» 14
Versió abreujada escolar
«Açò va passar en aquells temps antics que hi havia dimonis
ben abillats els quals solien visitar els camps i les viles quan
algú se’ls encomanava. [...]
En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com
un convent, vivia tot sol [...] un fadrinot [...] d’uns quaranta
anys, [...] que li deien don Pere Mestre.
Aquell senyor tenia una bona colla d’amics, molt inclinats
tots a moure tabola, [...] organitzar soparots [...] i passar-se
les nits entre saraus i festes. Don Pere també tenia una altre
vici: el de jugar-se els diners, i com sol esdevenir a tots els jugadors
que hi ha hagut al món, a la llarga perdia les orelles.» 15
A primera vista veiem com el primer fragment, el de la versió
íntegra original, té més text, més paraules que la, diguem-ne,
escolar: 235 paraules front a 110. Els claudàtors amb tres
puntets marquen les el·lipsis o omissions. Hi comprovem
que desapareix tot un paràgraf dedicat a descriure Petrer i la
Vall del Vinalopó; la referència a la mort dels pares i a la condició
d’hereu (paraula no habitual); l’expressió «de mena»;
l’innecessari «poc més que menys»; s’omet la referència al
«roll», a les «serenates», al menjador «sumptuós i sever» i al
gust per retirar-se «a altes hores de la nit». Unes reduccions
que no altera el nucli argumental de la presentació —a Petrer
viu un home de quaranta anys fadrí, fester i que té el vici del
joc—, així mateix, l’única modificació lèxica no és significativa
(l’hem destacada en negreta): d’«uns quaranta anys» per
«una quarantena d’anys». En cap cas canvia expressions que
percebem poc comunes en el vocabulari bàsic infantil com
són «abillats», «encomanava», «fadrinot», «tabola», «saraus»,
o la frase feta «perdia les orelles». Com hom pot veure l’adaptació
suposadament escolar és, com ja indicàvem, molt més
d’eliminació d’àmplies descripcions que alenteixen l’evolució
argumental de la història que no pas lingüística, que continua
sent molt exigent des del punt de vista comprensiu.
Plantejades aquestes qüestions prèvies sobre les dues versions
escrites i les possibilitats de versionar-les per a usos escolars
educatius, tant oralment com per escrit, establirem un seguit
de consideracions entorn a les possibilitats reals de treball.
En aquest sentit, Gemma Lluch i Rosa Serrano, professores
especialistes en l’obra d’Enric Valor, elaboraren l’any 1989 el
llibre Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor 16 (NLREV).
NLREV conté un conjunt de treballs, propostes, materials,
fitxes, glossaris, etc. ben útil per al treball escolar de les
Rondalles valencianes, tot instrumentalitzant-les com a eina
didàctica per a aproximar-se a les narracions i als diversos
coneixements curriculars prenent com a eix vertebrador el
gust lector, la llengua i la literatura.
Les autores ens acosten el significat de les rondalles populars
des de diverses perspectives —l’estructuralista, de Vladimir
Propp; la psicoanalítica, de Bruno Bettelheim; l’ecològica, de
Janer Manila; i la de l’anàlisi ideològica— i de totes extrauen
conclusions d’aplicabilitat escolar: les funcions de Propp; el
sentit educador dels sentiments i el desenvolupament psicològic,
segons Bettelheim; la funció conciliatòria i harmonitzadora
amb el medi, propugnada per Gabriel Janer des de
l’ecologia del llenguatge, i les eines per a analitzar críticament
les trampes ideològiques alienadores de les rondalles.
En les «Propostes d’aprofundiment didàctic» s’ofereixen orientacions
per a explotar com a recurs curricular el corpus
rondallístic: formes de narració oral amb suggerències per a
l’escola; idees bàsiques entorn a una bona oralització lectora;
a més, el treball seqüencial de les narracions és tractat
sistemàticament (lectures col·lectives i compartides, senzills
muntatges radiofònics; els dibuixos il·lustratius, les auques,
el còmic, les diapositives, etc.).
Setanta-sis pàgines formen un interessant apartat dedicat a
les «Fitxes de les rondalles: claus d’interpretació». Una valuosa
tasca classificatòria de caràcter esquemàtic de tots els contes.
Una informació que permet seleccionar les rondalles més
adequades per a oferir a la lectura d’infants i jóvens en funció
dels diversos interessos curriculars i formatius. Cada fitxa
ens ofereix el títol; la classificació (meravellosa, costumista o
d’animals); la recopilació (el lloc on ho va ser); el tema o idea
central; l’argument; els personatges; la ubicació; els contes
semblants; el vocabulari; la vinculació curricular amb àrees
o assignatures; l’aprofitament didàctic, i altres informacions
útils. Un total de tretze apartats que ens proporcionen un
ampli espectre de possibilitats didàctiques. El llibre continua
amb un ampli Glossari: personatges màgics que apareixen en
les rondalles; fórmules de començament i acabament, i més
de tres-centes locucions, comparacions, frases fetes i refranys.
NLREV conté una bibliografia comentada amb els més importants
reculls contístics del nostres àmbit cultural i d’altres
obres destinades a l’anàlisi d’aquests reculls com a l’aprofita-
12 E. Valor (1986): Rondalles valencianes
(36 volums amb adaptació de
Rosa M. Serrano), València, Gregal
llibres.
13 E. Valor (1992): Rondalles valencianes
(8 volums amb adaptació de
Rosa M. Serrano), València, Tàndem
edicions.
14 E. Valor (1986): «El jugador de
Petrer», dins Rondalles valencianes
(volum 6), València, Edic. FECPV
(p. 73).
15 E. Valor (1993): «El jugador de
Petrer», dins Rondalles valencianes
(volum 5, adaptat per Rosa M Serrano),
València, Tàndem edicions (p.
67).
16 G. Lluch i R. Serrano (1993):
Noves lectures de les rondalles d’Enric
Valor, València, Tàndem edicions.
Enric Valor. El valor de les paraules { 217

ment didàctic de la rondalla a l’escola. Es tracta, en definitiva,
d’una eina tan útil com important que ens mostra els múltiples
camins d’explotació didàctica escolar de les Rondalles
valencianes d’Enric Valor.
Des que el valencià arribà a l’escola per la Llei d’Ús i Ensenyament
del Valencià, i encara abans en molts centres capdavanters
i experiències pilot, l’obra rondallística d’Enric Valor,
així com la d’altres recopiladors o literaturitzadors de contes
populars, ha format part de les classes de llengua. El corpus
valorià ha estat instrumentalitzat de diverses maneres. Sense
ànim d’exhaustivitat, cosa que seria gairebé impossible, ens
referirem als diversos usos escolars de les Rondalles valencianes:
218
1. L’ús de fragments o adaptacions com a lectura de partida
del treball de comprensió lectora, coneixement del sistema
lingüístic (ortografia, gramàtica, lèxic i semàntica, textualització...)
i producció escrita posterior.
2. Les rondalles formant part de les lectures obligatòries del
curs —de 3r de Primària a 2n les versions de Valor & Serrano,
normalment, i de 4t d’ESO al Batxillerat les versions
íntegres originals, encara que no sempre—. Aquestes lectures
es treballem mitjançant fitxes, dins el pla lectors, tertúlies
literàries, control lectors, etc.
3. L’ús d’una o més rondalles com a eix vertebrador d’unes
jornades d’animació lectora, que es realitza tant als centres
escolars com a centres culturals, d’esplai o biblioteques públiques.
La selecció de les rondalles, o les seues adaptacions,
sol fer-se en funció de la localització —les que se situen a
la comarca—, la temàtica, el personatges —reals, fantàstics,
animals—, les possibilitats de connectar-les amb temàtiques
transversals (educació per a la salut, la pau, la por, la interculturalitat,
la defensa del medi ambient...). Sovint, aquesta
manera d’instrumentalitzar les rondalles la duen a terme
professionals de l’animació lectora i els tallers de creació literària
que col·laboren amb les escoles.
4. Les rondalles són un material força susceptible per a ser
adaptat a altres gèneres de la literatura popular com el còmic
o les tradicionals auques.
5. Les rondalles solen usar-se també per a fer dramatitzacions
mitjançant adaptacions més o menys senzilles. Quan els
que les adapten són grups professionals ho fan amb major
complexitat. En canvi, als centres educatius, està en funció
del nivell de l’alumnat i la implicació del professorat.
6. Les lectures de certes rondalles poden donar lloc a l’aprofitament
de personatges i situacions que servesquen per a
muntar festes i celebracions com, per exemple, carnestoltes,
fogueres i falles, desfilades de personatges, festes de final de
curs, etc.
7. En determinats centres, bé perquè duen el nom de l’escriptor
o bé per qualsevol altre motiu especialment vinculant
a la figura d’Enric Valor, les rondalles solen formar part
central de les activitats que es poden realitzar en homenatge
a l’autor castallut. Des dels anys vuitanta aquest tipus d’homenatges
han sovintejat arreu de les terres valencianes, i cal
suposar que 2010 i 2011 seran dos anys força intensos en
aquest sentit.
8. La ben definida localització de les rondalles ben bé pot
propiciar l’organització d’itineraris rondallístics, una de les
maneres més eficaces de motivar-ne la lectura.
9. No hi ha dubte que la tasca literaturitzadora d’Enric
Valor en relació als contes populars valencians no sols va
comportar un notable desplegament de recursos lingüístics
i descriptius, sinó que l’autor va fer ús de tota la seua «enciclopèdia
popular» particular per a oferir-nos, mitjançant les
rondalles, informacions històriques, gastronòmiques, costumistes,
agrícoles, geogràfiques, botàniques, zoològiques, artístiques,
etc. Tot aquest desplegament enciclopèdic pot ser
perfectament aprofitat per a connectar el treball de les Rondalles
valencianes amb altres àrees o assignatures, fent possible
una mena de treball globalitzador i interdisciplinar
10. Finalment, les rondalles poden ser una perfecta font
d’inspiració per a desenvolupar diversos tallers d’escriptura
i creació literària. El ventall és amplíssim: reescriure les rondalles
amb altres finals, introduir nous personatges, situar-les
en paratges pròxims i coneguts, tot incloent-hi les descripcions,
actualitzar-les, escriure noves històries amb els personatges
o barrejar personatges de distintes rondalles.
11. Aplicar a les rondalles les tecnologies de la informació
i la comunicació i fer-ne vídeos, històries audiovisual amb
senzills programes informàtics i compartir-los en les xarxes
socials
Comptat i debatut, tant la lectura i aplicació profitosa d’obres
com Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor i altres materials
que ens poden orientar didàcticament, com els centenars de
bones pràctiques que curs darrere curs es porten a terme en
molts col·legis i instituts valencians, demostren que les rondalles
d’Enric Valor, meravellosament recreades per l’autor a
partir de senzills i màgics nuclis argumentals que circulàvem
de boca a orella pels nostres pobles, poden tornar —retornar—
a arrelar-se popularment a través del bon treball que esmercen
els mestres, professores i professors a l’escola. Tan de bo, algun
dia, la contumaç evidència de les bondats lingüístiques, culturals
i educatives del mots i les històries que ens salvà el mestre
Valor tinguen ressò en una entitat comunicativa que tant
podria fer per la personalitat col·lectiva valenciana i que tan
poc fa, la nostra televisió autonòmica. Si això passara alguna
vegada, els resultats de les bones pràctiques escolars entorn a
la joia patrimonial col·lectiva que són les Rondalles valencianes
d’Enric Valor es multiplicarien per mil, sens dubte.
L’obra narrativa no rondallística
i els estudiants de Secundària
Quan preguntem als jóvens entre 16 i 20 anys què sabem de
l’obra d’Enric Valor, són molts els que responen «és l’autor
de les Rondalles valencianes», altres s’hi refereixen amb denominacions
més o menys pintoresques i aproximatives a la

Flexió verbal. Alguns arriben a recordar-ne títols —«La mare
dels peixos», «I queixalets també», «El rei Astoret», «El castell
del sol», «El jugador de Petrer», «La rabosa i el corb»— i, fins
i tot, n’apunten alguna pinzellada argumental.
A la pregunta següent, per regla general, segueix el silenci
més absolut, quan no l’estupor: «Coneixes més obres narratives
d’Enric Valor?», «...!», «Ah, però que Valor va escriure altres
llibres?». Aquest estat de coses és gairebé generalitzat, per
això ens agradaria des d’aquestes pàgines oferir una reflexió
sobre les potencialitats lectores i motivadores de la narrativa
valoriana no rondallística.
Començarem pel nucli dur, és a dir, les tres novel·les del Cicle
de Cassana. És cert que a primera vista no és la lectura més
recomanable per a l’ESO. Tres novel·les d’unes cinc-cents
pàgines cada una, escrites amb un llenguatge literari força
elaborat, tractant una temàtica allunyada —si més no a primera
vista— dels interessos juvenils, farcides de personatges
que s’entrecreuen, plenes de referències històriques de finals
del xix i primera meitat del xx, etc. no són, des d’un punt
de vista didàctic, un bon camí per a crear lectors i lectores
motivats i que vagen creixent en els seus gustos literaris.
En relació a aquestes novel·les, només podem atrevir-nos a
fer una prudent recomanació que, per què no, té molt d’experimental:
proposar com a lectura voluntària en el Batxillerat
una de les tres —potser Temps de batuda— i sempre des
de la convicció i la implicació apassionada del professor o
professora. Per què no facilitar la lectura de la novel·lística
de Valor als nostres jóvens si altres, a la seua mateixa edat, ha-
víem llegit amb delit Rodoreda, Proust, Cela, Delibes o Víctor
Català? Deixem la suggerència en forma de repte educatiu
per al professorat de l’ensenyament mitjà no obligatori.
Hi ha, però, altre segment literari d’Enric Valor que se situa
entre les rondalles i Cassana. Ens referim a la novel·la curta i
a les narracions breus L’ambició d’Aleix, La idea de l’emigrant
i els volums de relats Narracions perennes i Un fonamentalista
del Vinalopó i altres contarelles. Aquests quatre llibres ofereixen
un grapat de posssiblitats lectores absolutament pertinents
per a l’alumnat dels últims anys d’ESO i el Batxillerat.
Molts dels textos narratius que trobem en aquests llibres
no sobrepassen les trenta pàgines, es construeixen a partir
d’arguments senzills, entretinguts —humorístics, fins i tot,
en alguns casos—, poden servir per ampliar la visió que es
té de l’univers literari valorià —hi ha alumnes que pensen
que Enric Valor només va escriure rondalles i que, a més,
quan arriben al 16 o 17 anys duen gairebé deu anys llegint
només rondalles de Valor i això, si ens permeteu l’expressió,
produeix una certa saturació— i és una plataforma que, en
alguns casos, encara que siguen minoritaris, permetrà el bot
als grans textos narratius del Cicle de Cassana.
La nostra experiència amb un d’aquests textos, per acabar,
apunta en un sentit positiu cap a la possibilitat de treballar
amb èxit, bons resultats i assoliment d’objectius curriculars.
Des de fa sis cursos, alguns instituts de les comarques meridionals
han posat en marxa l’experiència lectora que titulem
genèricament «Un passeig per Planisses amb Enric Valor». Es
tracta de llegir i treballar a classe el recull de relats Narracions
perennes, centrant-se especialment en el relat de 40 pàgines
«Contalles de la boira». Al llarg del procés lector —abans, durant
i després— el professorat, a més d’aclarir paraules i expressions,
de comentar i animar els comentaris de les diverses
situacions i de demanar per la impressió lectora dels estudiants,
els llança el suggeriment de poder conéixer in situ el lloc
dels fets i comparar-lo amb les perfectes descripcions, entre
geogràfiques i literàries, que Enric Valor li dedica en la breu
narració. L’interés per la lectura i per vivenciar-la creix exponencialment.
Uns dies després d’acabar el treball, l’alumnat i
el professorat es desplacen a Planisses (paratge ortodoxament
valorià de la Foia de Castalla situat a més de mil metres d’altitud)
i mitjançant una senzilla excursió guiada pels textos
descriptius de l’autor van descobrint detalladament cada un
dels escenaris de «Contalles de la boira»: 17
Gaudírem i experimentàrem aquest tret literari tan valorià,
l’afany descriptiu geogràfic, l’obsessió per situar-nos les seues
obres en espais concrets com a forma de nacionalitzar tellúricament
les seues narracions. Un paisatge llegit i imaginat
pels alumnes d’ESO, feia unes setmanes; llegit i viscut, en
aquell precís moment.
Arguments i explicació succinta de l’experiència no pretenien
altra cosa, ja ho he dit adés, que compartir una reflexió sobre
les potencialitats formativoliterària que l’obra de creació narrativa
de Valor té per a l’ensenyament secundari. Ja sabem que, al
contrari que les rondalles, l’ús d’aquests textos a les aules ha estat
gairebé inèdit. Potser siga ara, en el centenari del naixement
de l’escriptor, el moment de plantejar-nos amb propostes imaginatives
com l’experiència exposada, amb prudència, sí, però
sense prejudicis, que l’Enric Valor novel·lista i narrador —el
que el mateix autor reivindicava constantment— també pot
entrar de manera generosa a les aules dels instituts.
Uns materials imprescindibles
És evident que l’obra d’Enric Valor, especialment les rondalles,
fa anys que és objecte de propostes i materials didàctics pensats
per a facilitar el treball escolar. Moltes han funcionat, i funcionen,
per a l’ús intern de les escoles —aprofitem per animar
els seus creadors perquè les difonguen—, altres formen part de
llibres de text i altres materials curriculars. Hi ha, però, algu-
17 V. Brotons (2007): «Un passeig
per Planisses», dins Investigar el cambio
curricular en el espacio europeo
d’Educación Superior (R. Roig, dir.),
Alcoi, Edit. Marfil.
Enric Valor. El valor de les paraules { 219

Auca d’Enric Valor amb textos
de Susanna Francés i Vicent Luna
i dibuixos de Toni Durà publicada
l’any 1997 dins del dossier Enric
Valor o l’amor per la llengua
Unitat didàctica Enric Valor
o l’amor per la llengua
220
nes nascudes expressament per treballar la vida i obra, o algun
aspecte significatiu de l’autor. Ja ens hi hem referit a l’utilíssim
com breu Noves lectures de les rondalles valencianes d’Enric Valor,
de Gemma Lluch i Rosa Serrano. Tot seguit aproximarem a
dos propostes didàctiques entorn a Valor i la seua obra tan distintes
entre elles com imprescindibles per a l’escola: un dossier
didàctic, Enric Valor o l’amor per la llengua, coordinat per Susanna
Francés i Vicent Luna, i Sendes i carenes. El món d’Enric
Valor, DVD interactiu coordinat per Víctor Labrado.
El dossier Enric Valor o l’amor per la llengua:
Elaborat i editat sota la cobertura del Simposi d’Estudi i Festa
Enric Valor, celebrat a Castalla el 1995, aquest dossier didàctic
aparegut el 1996 fou coordinat per Susanna Francés i Vicent
Luna, assessora i assessor del CEP de l’Alcoià i el Comtat, i
compta amb la participació de 15 mestres, professores i professors
com a autors. Es tracta d’una carpeta amb sis quaderns i
una auca sobre Enric Valor. Més de 300 pàgines amb propostes
didàctiques concretes (objectius, continguts, orientacions
metodològiques, materials per a reproduir, guies per al mestre,
mapes conceptuals, etc.) que ofereixen una extraordinària
bateria de possibilitats per a treballar els diversos aspectes de
la vida i obra de Valor des de l’etapa d’Infantil fins a la de
Secundària.
El dossier, elaborat amb una clara orientació constructivista,
ofereix un ampli ventall de possibilitats didàctiques: des de la
selecció concreta i puntual d’una determinada activitat entorn
a les rondalles, la normativa o la biografia de Valor, fins a la
planificació cíclica d’un treball sistemàtic, curs darrere curs,
que arrancant des de l’etapa d’Infantil es pot perllongar fins
a la de Secundària. És cert que algunes activitats se centren
excessivament en la comarca nadiua de l’autor, però això no és
cap obstacle, car permet inferir activitats semblants per a altres
pobles i comarques o dissenyar amb precisió visites i estades escolars
en les terres de l’Alcoià i la Foia de Castalla. El seu sentit
globalitzador i interdisciplinar; les fitxes amb retallables, pintables,
trencaclosques, jocs; la diversitat documental per als cursos
superiors, i la varietat de mapes conceptuals que permeten
a l’ensenyant tenir sempre una visió global sobre què treballa
i amb quins objectius, fan del dossier Enric Valor o l’amor per
la llengua una autèntica enciclopèdia escolar interactiva que
ofereix al públic escolar una visió totalitzadora, comprensible i
amable de l’obra i la trajectòria personal del mestre Enric Valor.
No voldria acabar sense referir-me a l’«Auca d’Enric Valor»,
que arredoneix el complet dossier. Ideada i escrita per Vicent
Luna i Susanna Francés —dos bons especialistes en aquest recurs
didàctic—, i il·lustrada per Toni Durà, és una font inesgotable
de treball motivador entorn dels diversos aspectes de la
personalitat literària, gramatical, cívica i humana de l’escriptor
castallut. Un recurs d’aula ple de potencialitats didàctiques.
Les reflexives paraules de la professora de la Universitat d’Alacant,
M. Antònia Cano, mestra de mestres, sintetitzen admi-

ablement el sentit d’aquest tremend, com li agradava dir al
mestre, producte didàctic i escolar bastit en honor i per a la
memòria d’Enric Valor o l’amor per la llengua: 18
Ens hem de congratular del resultat tan profitós i fecund
que ens ofereixen els autors, seriosos professionals de l’ensenyament
i amants de la nostra cultura, que demostren a
bastament la capacitat, l’oportunitat i l’eficàcia del seu treball.
No gens menys important és l’encertada utilització
d’una metodologia de caire constructivista que és present en
el projecte. La podem percebre a través de la proposta en
si, no es proposen «exercicis» per a aprendre unes habilitats,
uns continguts i després aplicar-los. És precisament buscant
la manera més adient de realitzar el projecte, la realització
d’una revista, com s’aprén a fer-ho i a més ampliem el coneixement
sobre el llenguatge, sobre les habilitats lingüístiques,
mitjançant la interrelació amb la nostra cultura, en la nostra
llengua.
El DVD interactiu Sendes i carenes.
El món d’Enric Valor:
L’any 2007, Escola Valenciana - Federació d’Associacions per
la Llengua (EV-FAV), entitat cívica que viu, com qui diu, en
perpetu homenatge a l’escriptor Enric Valor, va elaborar una
magnífica exposició sobre Enric Valor, la seua obra rondallística
i els seus paisatges —«Sendes i carenes. El món d’Enric
Valor»—. Es tractava d’un conjunt de panells amb mapes del
territori valorià —de la Vall d’Albaida a les Valls del Vinalopó—
amb els regnes imaginaris, propis del món valorià, de la
Terra Blanca, Benillup, Bucària, Penella i el Ducat de les Dues
Aigües, i uns altres panells amb belles fotos paisatgístiques dels
espais agrests i rurals de les rondalles d’Enric Valor.
L’exposició, encara activa, va ser vista en escoles, instituts, centres
culturals de molts pobles i ciutats valencianes. Aquesta original
mostra que lligava rondalles, territori i un profund reconeixement
a l’autor, va ser possible gràcies a la col·laboració de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat d’Alacant
i els ajuntaments de Cocentaina, Muro i Penàguila.
Partint de la base i el disseny de l’exposició, i dins la col·lecció
«L’àlbum, recursos audiovisuals», també d’EV-FAV, els creadors
de l’exposició —Víctor Labrado i Francesc Vera— amb
la participació de Vicent Broch i un important grup d’artistes
i professionals tècnics crearen el DVD audiovisual que du el
mateix títol que l’exposició, «Sendes i carenes. El món d’Enric
Valor».
Es tracta d’una proposta escolar, perfectament utilitzable en
tots els nivells, d’acord amb els criteris i la capacitat d’adaptació
del professorat, que conjuga originalitat, rigor i senzillesa.
El caràcter interactiu del material permet els escolars moure’s
entre els personatges i els mites —la llavanera, la bruixa Safranera,
el drac de set caps...—, els paisatges —l’alt de Biscoi,
la serra de l’Escobella, Benifallim...— i les rondalles d’Enric
Valor adaptades a unes magnífiques narracions orals. Els avan-
tatges d’aquest material audiovisual es troben en el fet que,
sense caure en l’excessiu ritme dels dibuixos animats habituals,
ofereixen un suport visual i dinàmic a la força de la veu del
contador o contadora per a incorporar els escolars a la màgia
de la paraula. Aquest DVD, usat tant individualment com
col·lectivament, permetrà a mestres i professors introduir els
alumnes en el món valorià de la serenor i la màgia rondallística.
Un material creat per a l’escola, no tant per a instruir en coneixements
pragmàtics i suposadament imprescindibles sinó per
a educar en el gust per la paraula, l’entorn i els mites que conformen
el nostre tantes voltes malmés imaginari col·lectiu. El
DVD Sendes i carenes. El món d’Enric Valor és una eina escolar
adient als temps tecnològics que corren i posada al servei de la
paraula com diu la introducció escrita: 19
[Del] salvament apassionat de la llengua i de la tradició cultural
nostres, un recorregut admirat sobre la terra pròpia, el
llegat d’un home savi, seré, amable i optimista malgrat els
temps difícils.
Temps de rondalles, temps de paisatges, temps d’Enric Valor,
temps de les TIC, temps d’escola, temps d’infants i jóvens,
temps de màgia i imaginació: tot es conjuga admirablement
en aquest excel·lent producte de policarbonat aluminitzat conegut
com a DVD.
Per tant...
18 M. A. Cano (1996): «Pròleg»,
dins Enric Valor o l’amor per la llengua,
Alacant/Castalla, Diputació
d’Alacant.
19 D. A. (2007): Sendes i Carenes.
El món d’Enric Valor. València, Escola
Valenciana-FAV.
Caràtula del DVD interactiu Sendes i carenes. El món d’Enric Valor,
editat per Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua
Enric Valor. El valor de les paraules { 221

Portada de la guia didàctica Enric Valor.
El valor de les paraules, de Víctor Labrado
(València: Acadèmia Valenciana de
la Llengua, 2010)
222
Enric Valor ha estat i és imprescindible per a l’escola. Ell sempre
va creure en la força alliberadora de l’educació, la cultura
i la institució escolar. El seu sentit pedagògic, les seues habilitats
didàctiques van ser un fet. Des de ben jove es va preocupar
per ensenyar la llengua, un model digne de llengua;
no es va desencantar davant el que representava difondre els
valor culturals i cívics del nacionalisme en un context tan
advers com l’Alacant dels anys trenta; va viure preocupat per
aprendre dels grans mestres, als qui sempre professa admiració
i respecte. Valor va estar sempre disposat a formar als seus
conciutadans mitjançant cursos, lliçons a la premsa, gramàtiques
d’urgència —revisades i millorades fins a la perfecció—,
laboriosos i sistemàtics repertoris de lèxic i de verbs —quants
milers de consultes hem fet a l’impagable Flexió verbal. I els
mestres, la bona gent que es dedica a aquest noble ofici, el
tinguérem —l’hem tingut— sempre en compte: per a aprendre
nosaltres, per a ensenyar als altres, per a elaborar exercicis,
per a fer múltiples consultes en confegir materials didàctics
de tota mena.
La paraula del mestre de Castalla ha estat una perfecta aliada
en la descoberta de l’enorme imaginari col·lectiu que ens cohesiona
com a éssers humans que pertanyem a una terra i a
una col·lectivitat ben concreta. Les Rondalles valencianes fan
eixa funció d’ordenar la matèria dels somnis i la nostra particular
«gramàtica de la fantasia» de manera admirable. Una
llarga generació d’infants i jóvens n’han pogut gaudir.
La seua obra de creació estricta —la novel·lística i la de narrativa
curta— potser haja estat les més allunyada dels estudis
no universitaris. S’entén, fins a cert punt, per la complexitat
lingüística, temàtica i argumental i perquè, en algun sentit,
es troba distant dels interessos dels jóvens. Estem convençuts,
però, que el professorat sabrà trobar el camí perquè els nostres
estudiants acaben sent seduïts per aquesta bona literatura.
El centenari del naixement d’Enric Valor hi és una bona
oportunitat.
Amb tot, ens rendim a l’evidència: la nostra escola —l’Escola
Valenciana—, arrelada al medi, democràtica, universal, intercultural,
vertebrada entorn a la llengua pròpia, desacomplexadament
plurilingüe i compromesa en el redreçament
cultural del país és feliçment valoriana. L’Escola Valenciana
és l’escola d’Enric Valor i Vives, l’escriptor, el mestre.
Bibliografia
Brotons, Vicent (1991): «Tot conversant amb Enric Valor. Petrer
per a mi era com Castalla: un poble valencianíssim», dins Festa
91, Petrer, Ajuntament de Petrer.
— (1999): «L’Enric Valor gramàtic a l’Ensenyament Secundari», dins
Salvador, Vicent i Lawick, Heike van (eds.): Valoriana. Estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la
Universitat Jaume I (pp. 267-279).
— (2000): «Enric Valor, el mestre. Enric Valor per als mestres», dins

Casanova, Emili i altres (ed.): Enric Valor, un home de poble, Agullent-València,
Denes (pp. 225-241).
— (2007): «Un passeig per Planisses», dins Roig, Rosabel (dir.): Investigar
el Cambio Curricular en el Espacio Europeo de Educación
Superior, Alcoi, Marfil (pp. 561 i 562).
d. a. (1995): Simposi Enric Valor, Alacant, Diputació d’Alacant.
d. a. (2007): Sendes i carenes. El món d’Enric Valor, València, Escola
Valenciana.
Francés, Susanna i Luna, Vicent, coord. (1996): Enric Valor o
l’amor per la llengua, Alacant/Castalla, Diputació d’Alacant.
Lluch, Gemma (1988): De prínceps i herois. La rondallística meravellosa
d’Enric Valor, València, Generalitat Valenciana.
Lluch, Gemma i SERRANO, Rosa (1993): Noves lectures de les rondalles
d’Enric Valor, València, Tàndem.
Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor,
València, Tàndem.
Valor, Enric (1982): «La idea de l’emigrant», dins Obra literària
completa, vol. iii, València, Fernando Torres Editor.
— (1986): «El jugador de Petrer», dins Rondalles valencianes, vol. vi,
València, edic. Fed. d’Entitats Culturals del P. V. (pp. 71-89)
— 1993: «El jugador de Petrer», dins Rondalles valencianes, vol. v,
València, Tàndem.
— (2000): «Contalles de la boira», dins Narracions perennes, València,
Tàndem (pp. 7-44).
Enric Valor. El valor de les paraules { 223

_Conéixer i publicar Enric Valor,
un escrit des de la proximitat
Rosa Serrano Llàcer (editora)
Vaig conéixer Enric Valor a través de la lectura de la seua
obra. Castellanoparlant per efecte de la diglòssia familiar,
tan estesa durant el franquisme, quan vaig decidir canviar de
llengua i recuperar la pròpia, em vaig abocar a llegir compulsivament
l’escriptor de Castalla.
Si les seues obres gramaticals, sobretot Millorem el llenguatge i
La flexió verbal, em serviren personalment i professionalment
com a tantíssims ensenyants, fou en l’obra narrativa i, en especial,
en les Rondalles valencianes on vaig gaudir, on vaig
viure la lectura com a descobriment: «El gegant del Romaní»,
«Abella», «Història d’un mig pollastre»...
Així em vaig deixar atrapar per la màgia d’aquelles 36 rondalles
que Enric Valor ens havia salvat d’un oblit progressiu
i segur. Així vaig anar valorant el treball sistemàtic i personalíssim
que ens ha permés, als valencians, disposar d’una part
important del nostre patrimoni cultural en peu d’igualtat
amb altres ciutadans del món. Cal reconéixer que el senyor
Valor amb el seu treball ens va evitar un dèficit més. Ja n’hem
carrejat massa sobre les nostres esquenes, al llarg de la història.
L’any 1975 un equip de mestres i pedagogs posàrem en marxa
un projecte educatiu cooperatiu, nacionalista i engrescador.
L’escola Gavina. Sabíem el que sabíem de llengua. Uns eren
valencianoparlants. D’altres teníem la voluntat i el compromís
de ser-ho. I de ser-ho com més prompte millor. Ensenyàvem
i apreníem alhora, i això és una bona manera d’ensenyar.
Els meus llibres de capçalera en aquells temps de recuperació
militant eren els volums de pell verda de l’editorial Gorg on
vaig poder llegir, per primera vegada, les rondalles d’Enric
224
Valor amb pròlegs sucosos de Manuel Sanchis Guarner, Rafael
Ninyoles i Neus Oliag. Vaig quedar-ne esbalaïda.
La curiositat i l’interés per la rondallística estava engegat.
Així vaig saber que l’escriptor va començar el seu treball l’any
1950 i vaig anar descobrint que el seu corpus no era molt extens.
Menys encara sobretot si el comparem amb el de mossén
Alcover o el d’Afanàsiev.
«En aquell miler de pàgines», com ell precisava després amb
orgull de creador, vaig copsar com disposava d’una sensibilitat
lingüística i literària molt especial. !Quin privilegi haver
comptat amb un narrador que ens oferia la densitat i l’eficàcia
simbòlica del conte popular amb un registre lingüístic
d’una riquesa impressionant!
De la seua mà vaig descobrir el treball de mossén Alcover i
vaig rellegir amb un aprofitament nou els contes dels germans
Grimm: tots quatre havien compaginat el seu treball
de lingüistes amb el de rondallaires. Tots quatre havien bastit
una obra immensa, impagable. Però amb el temps constataria
amb recança la diferència entre ells, quant a la difusió, el
reconeixement, el traspàs de fronteres. Com vaig escriure en
algun altre article, si intentem dibuixar un paral·lelisme entre
els germans Grimm i Enric Valor trobem unes semblances
significatives:
- El germanisme dels Grimm i el valencianisme de Valor.
- La transhumància laboral de tots tres. Si els germans alemanys
realitzaren treballs diversos, Enric Valor tampoc no
se’n va quedar curt.

- La passió per la literatura oral.
- La fascinació i la dedicació a les paraules i als diccionaris.
- La capacitat d’estudiar i l’afany investigador.
- L’adhesió al romanticisme com a moviment.
I un altra en el terreny biogràfic:
- L’existència d’un mentor que els impulsà a fer el que feren:
Goethe, en el cas dels germans Grimm, i el professor
Sanchis Guarner, en el de Valor.
Com a gran diferència, que ens dol a moltes persones, en destacaria
una pel que té de denúncia i de reacció mobilitzadora:
la fama i la transcendència dels escriptors alemanys, coneguts
arreu del món i l’escassa difusió de l’escriptor de Castalla. I no
podem caure en la simplificació d’atribuir-ho tot a la factoria
Disney. El poble valencià no és un poble agraït i no sap posar
en valor el que de meritori, en àmbits diferents de la cultura
i de la vida, han fet al llarg dels anys alguns dels seus homes i
dones més rellevants.
L’interés creixent per l’obra de l’escriptor em va fer desitjar conéixer
l’ésser humà, la persona que hi havia darrere. I com a
mestra, m’hi vaig acostar. El pretext, invitar-lo a participar en
una taula redona de la Primera Escola d’Estiu del País Valencià.
En aquella primera conversa telefònica em va sorprendre
la seua humilitat. No sabia, em va dir, què podia explicar ell als
mestres. No era conscient del paper de closses que representaven
les seues obres gramaticals en l’escassa formació lingüística
del professorat d’aleshores. Finalment va accedir-hi, i aquella
vesprada de juliol, tots vàrem gaudir, nosaltres i també ell, de la
seua capacitat de narrador, de la seua facilitat empàtica, d’aquella
vinculació estreta i natural entre vida i obra. Respirava literatura,
conviccions nacionalistes, passió pel paisatge i per la
llengua. Per a molts ensenyants fou una experiència llampant.
Per a mi, un escaló més en la vinculació afectiva amb el mestre.
I com anava a deixar els meus xiquets i xiquetes sense poder
llegir les rondalles? El segon assalt, doncs, va consistir a proposar-li
que fera una adaptació d’aquelles bellíssimes històries,
adreçada als infants. Ho va rebutjar a l’acte. La tossuderia era
el segon tret que descobria de la seua personalitat. I de forma
viscuda. Els meus xiquets i xiquetes hagueren d’esperar uns
quants anys perquè sempre he pensat que les rondalles d’Enric
Valor són per a ser llegides més que per a ser contades. En
l’escriptura, acurada i enriquidora, rau la seua major bellesa.
Adaptar les rondalles :
un treball de conte, mai millor dit
Un dia, temps després, vaig rebre la telefonada d’un editor valencià.
Havien anat a demanar permís al senyor Valor per a fer
una col·lecció en volums independents de les 36 rondalles amb
els textos un poc més curts. Comptat i debatut, una col·lecció
per a l’escola. I el senyor Valor, que era tossut, però intel·ligent,
Portada del llibre de Rosa Serrano Enric Valor:
converses amb un senyor escriptor
(València: Tàndem, 1995)
es va rendir davant l’evidència de la necessitat. I va recordar la
meua proposta. Sempre tingué una memòria salvatge! Com li
va agradar que la definira així en algun article en la premsa...!
Certament era frondosa i salvatge. Va acceptar la iniciativa editorial
tot demanant que jo m’encarregara de l’adaptació, perquè
havia estat la primera a demanar-li-ho, perquè era mestra i
perquè sabia que em tenien «esbalaïda». Aquest adjectiu havia
estat tota una descoberta per a mi. Encara conserve les petites
llibretes on anava anotant les paraules noves, mai escoltades
al meu poble i que Enric Valor utilitzava amb una naturalitat
sorprenent perquè sí que pertanyien a la seua infantesa. Per
descomptat, vaig acceptar l’encàrrec amb emoció i respecte.
Després de la telefonada vingué una conversa llarga i agraïda
amb el senyor Valor. Li vaig explicar com entenia l’adaptació:
tan sols pretenia escurçar les rondalles per a fer més accessible
als infants la meravella del relat. Tan sols podaria les llargues
descripcions de paisatges, de paraments de taula, de pinzellades
històriques sobreres per als menuts, d’observacions meteorològiques...,
sense tocar l’estructura narrativa, sense modificar
ni un mot, devanida com estava davant el seu cabal lèxic. Ell
va estar-hi d’acord.
Quan els divendres, en acabar la setmana escolar, pujava «l’es-
Enric Valor. El valor de les paraules { 225

Portada del número 6 de la col·lecció Pràctiques de Llengua:
Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes,
d’Enric Valor i Rosa Serrano (València: Tàndem, 1993)
226
caleta de Dickens» per a reunir-me amb ell i llegir-li la rondalla
adaptada, sempre repetia el mateix «Estan quedant molt guapetes,
de veritat!» I el recorde dient-ho, mentre es tocava els
llavis en un gest molt seu o feia la seua rialleta de conill. Mercè,
la seua muller, discreta sempre, no s’estava d’obrir la porta
de la saleta on treballàvem quan sentia els seus comentaris de
satisfacció.
Durant aquells mesos, mentre vivia immersa en el seu univers
de corbs i raboses, de reis amb fills malaltosos, de prínceps
transformats, d’àvies consentidores que pacten amb les
animetes del purgatori, de fadrines com Brunilda «animoses
i despertes», vaig anar estudiant diversos llibres sobre contes i
rondallística. I vaig anar comprenent els perquès i els com del
seu treball de literaturització.
La seua infantesa, sense ràdio ni televisió i amb una mare que
ell considerava «la seua porta cap a la literatura», va estar assadollada
d’històries orals. Una bona biblioteca, un ambient
familiar d’un cert nivell cultural, una imaginació desbordant,
una propensió precoç a observar, escoltar i imaginar el varen
abocar a la creació literària. El fet de topetar amb la censura
franquista amb la novel·la L’ambició d’Aleix i l’impuls de don
Manuel Sanchis Guarner el feren assumir, amb entusiasme vital,
la tasca de recollir el que continuava viu en l’imaginari collectiu
de la seua comarca. Vet aquí l’explicació sobre la llargària
inusual de les rondalles valencianes: la seua voluntat era fer
literatura. No tenia en compte el lector. Literaturitzava des de
la seua qualitat de narrador florit, detallista, infatigable. Defugia
així conscientment una de les característiques del gènere.
Recollia esquemes dels informants, sense una voluntat de folklorista
pur, es posava a escriure per a salvar l’idioma i el patrimoni
de literatura oral més al seu abast, la Foia de Castalla i
les comarques veïnes. I les va valencianitzar perquè aquesta era
també la seua voluntat i el seu compromís. Enric Valor sabia,
com ens explica Luda Schnitzer, que «el conte és nòmada per
naturalesa i s’adapta a l’estètica i l’ètica d’aquells que l’acullen».
Ell els havia acollit. Els havia escoltat en la versió oral i ara
ens els fixava amb el seu llenguatge de narrador. De narrador
valencià.
Els investigadors han constatat que els recopiladors no han estat
gairebé mai fidels al que els han explicat els informants.
En el cas d’Enric Valor, emprén la literaturització del relat
oral amb una tècnica de sastreria creativa: segons el que ell ha
explicat sempre, agafava l’esquema argumental i hi ajuntava
elements, els entrellaçava, els allargava amb afegits del seu imaginari,
de la seua voluntat de descriure. I tot amb una voluntat
inconscient —ni el terme existia aleshores— de fer ecologia
del llenguatge.
Les serres, els barrancs, els accidents geogràfics tenien noms
propis: serra del Carrascal, barranc del Negre, penyes de Beniaia,
riu Frainós. Els pobles eren un cas a part. No tan sols
els anomenava com calia defugint l’anonimat, el genèric, sinó

que en el cas de cinc rondalles els feia aparéixer en el títol: «El
llenyater de Fortaleny», «L’envejós d’Alcalà», «El ferrer de Bèlgida»,
«El jugador de Petrer», «L’albarder de Cocentaina». I els
seus carrers i placetes, els seus paisatges particulars, es convertien
en l’escenari de les accions més decidides, de la superació
dels obstacles per part dels protagonistes, de la resolució dels
conflictes... Quin honor per aquests pobles perpetuar la seua
memòria en aquestes històries...! Els noms dels personatges
també mereixerien un capítol a banda.
Publicar la seua obra, un altre vincle
Enric Valor celebrà l’aparició de Tàndem edicions i ens encoratjà
des del primer moment. Era l’any 1990 i l’havíem
posada en marxa un grup d’amics i amigues amants dels bons
llibres. Teníem uns objectius clars, però el nostre nivell de teorització
no ens havia fet descobrir encara la funció social de
l’editor. Això ho vaig descobrir l’any passat, a Barcelona, tot
escoltant, a l’edifici de La Pedrera, una conferència d’Antoine
Compagnon, editor francés presentat per Jaume Vallcorba,
tots dos, referents de l’edició de qualitat.
En Tàndem el que volíem era fer bons llibres per a infants
i joves, preparar materials rigorosos per a l’ensenyament de
la llengua als centres educatius. És a dir, seguir contribuint
a la necessària i sempre repetida normalització lingüística i
cultural del País Valencià.
En honor a la veritat, reunir l’obra esparsa d’Enric Valor no
fou una iniciativa de Tàndem edicions, sinó un oferiment,
una demanda del mateix escriptor.
A la tardor d’aquell 1990 em cità en un bar. El bar Pegaso.
Ho recorde amb emoció, però sense idealitzacions. No era el
café Flore de París, sinó un bar valencià, a Guillem de Castro,
enfront del carrer de l’Hospital. Un escenari més a la nostra
mida. L’espai no importava. El que comptà fou la confiança
del gest: l’autor que tant admiràvem ens oferia Enllà de l’horitzó,
la novel·la inèdita que clouria la trilogia Cicle de Cassana.
Supose que em quedaria sense paraules. Però passada
la sorpresa del primer moment, i tot i que acabava d’encetar
el nou ofici d’editora, vaig acceptar el repte. Tanta era la fe
en l’entusiasme i la voluntat de l’equip de Tàndem, tanta la
professionalitat dels col·laboradors externs, l’estudi de Paco
Bascuñan, per exemple. Paco Bascuñan entenia els encàrrecs
a la primera. Tres novel·les d’Enric Valor. Més de 1500 pàgines
de narrativa intensa i reveladora. Calia treballar en la línia
de l’elegància, de la discreció. Calia un disseny excel·lent. I
així ho va fer. La impremta Soler també s’hi va abocar amb la
seua llarga professionalitat.
I l’autor em va sorprendre per la seua capacitat infatigable
de revisar, de corregir, d’oferir consells, per la disponibilitat
total: «Siga l’hora que siga, si em necessites, telefona’m», em
repetia. Per la constant predisposició a col·laborar en tot,
abans d’exigir.
Així, el 1991 publicàrem la trilogia Cicle de Cassana, enquadernada
en tela. Cada volum, d’un color. Sense la terra promesa,
amb un pròleg magnífic de Vicent Escrivà, granat; Temps
de batuda, verd, i Enllà de l’horitzó, blau. Cada volum amb
una sobrecoberta. I en la sobrecoberta la primera lletra de
l’alfabet—no debades era la primera peça de l’Obra literària
completa d’Enric Valor en Tàndem edicions— en una tipografia
diferent. Si la literatura era la passió de l’escriptor, la
tipografia era la del dissenyador gràfic: «D’aquesta edició del
Cicle de Cassana, impresa sobre paper offset editorial color
d’os i enquadernació en tela, dins d’un estoig, s’han numerat,
de l’1 al 500 els cinc-cents exemplars signats a mà per l’autor».
La iniciativa va ser molt ben acollida i l’autor que era
generós i agraït em va dedicar el primer de tots que conserve
com un tresor autèntic.
La presentació de la trilogia a la Universitat de València fou
impressionant: l’Aula Magna, plena de gom a gom. Silenci
expectant i meravellat escoltant la primera pàgina de Sense
la terra promesa amb les veus del periodista Toni Mestre i
l’actriu Teresa Lozano:
El mes d’agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida,
una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard
en tard. Dona Berta Mauri i Alemany havia mort a migjorn,
en l’hora aturada i calorosa del poble llaurador, lliurat a la
batuda dels cereals.
L’autor emocionadíssim. El barret i el bastó sobre la taula. El
rector Ramon Lapiedra, presidia l’acte. Sense dubtes, algun
dels assistents s’adonaria en algun moment de la paradoxa:
l’home, l’escriptor, el gramàtic que tots lloàvem en aquell
acte no havia estudiat mai a la Universitat. I tanmateix, la
Universitat el va rebre sempre amb els braços oberts...!
N’havíem fet una primera edició de luxe. Com es mereixia el
senyor Valor i al cap de poc de temps li vingueren les cabòries
socials. «Sí. Has fet uns llibres elegants i meravellosos, però
són cars. Com els podran comprar els universitaris, la gent
sense massa mitjans?» em va dir un dia, necessitant compartir
el neguit. Deixàrem passar algun temps i l’any 1999 publicàrem
o més precisament li férem una nova edició de la trilogia,
en rústica. Per fer-lo content. Adaptada a totes les economies
i també amb un estoig. Dissenyada per Paco Bascuñan com
tot el que ha eixit de Tàndem edicions, fins a la sobtada mort
de l’artista.
Vist amb perspectiva el ritme em dóna vertigen. Però fou
així.
L’any 1992 Albatros, l’editorial de la família dels impressors
Soler i Tàndem edicions publicàrem una nova col·lecció de
les rondalles valencianes d’Enric Valor. Les versions aquelles
publicades per Gregal quan jo no hauria imaginat mai que
algun dia seria editora. La iniciativa, una vegada més, vingué
de l’autor.
Enric Valor. El valor de les paraules { 227

L’any següent, el 1993, encetada una nova col·lecció que responia
a un dels objectius fundacionals de l’editorial: subministrar
bons materials per a l’aprenentatge de l’idioma, invitem
Enric Valor a participar-hi. Ara sí, la idea és nostra. La
col·lecció «Pràctiques de Llengua» ja comptava amb 4 títols:
Pronoms febles, Ortografia I, Ortografia II i Morfologia verbal
tots quatre de les professores Montse Ferrer i Gemma Lluch.
Per a preparar-ne un altre titulat Expressions peculiars de la
llengua: locucions i frases fetes pensàrem de seguida en Enric
Valor. I, en fer-li la proposta, com sempre, em va sorprendre.
Era un home que coneixia i reconeixia perfectament els seus
punts forts, però també els febles. D’altra banda, tenia l’habilitat
de valorar les competències o habilitats dels altres, de
vegades fins i tot de manera exagerada com en aquest cas. La
qüestió és que va acceptar l’encàrrec, però amb una condició:
«Jo sé un fum de locucions i frases fetes, és cert, però fa temps
que no em dedique a l’ensenyament i tu hi tens la mà trencada.
Fem el llibre junts i cadascú que hi aporte el que sap»,
em va dir. I de paraula, signàrem el contracte. No calia més.
Treballar junts en aquell «volumet» fou molt important per
als dos. Jo ja tenia ordinador a casa i ara era ell qui agafava
l’autobús i se’n venia, carregat de folis i carpetes que li feien
creure, amb quimèrica nostàlgia, que era un universitari
anant a preparar un examen amb una amiga. Ho va repetir
moltes vegades, amb un deix d’entremaliadura. El projecte li
va fer il·lusió. Ell feia llistes i llistes de modismes. Les portava
agrupades amb criteris clars i intentava ser exhaustiu excepte
en els cas de les frases fetes al voltant del verb «fer»: «Suprimirem
les de caire sexual. Ja n’hi ha massa gent que utilitza
el nostre idioma només per a dir bajanades o grolleries». I
arribava a enfadar-se una miqueta. Quin caràcter! Una vesprada
li mostrava jo uns quants enunciats per a aprendre i
utilitzar de manera escaient algunes locucions conjuntives (a
mesura que, segons com, segons que...), entre els quals n’hi havia
un que deia: «Aquestes frases podrien formar part del recull
de consells d’un cap d’estudis enrotllat. Continua tu la sèrie
començant sempre amb com menys». En sentir o llegir l’adjectiu
«enrotllat» es va encendre. Jo li argumentava que buscava
un llenguatge de complicitat amb els joves, que aquest era
un adjectiu molt utilitzat i «modern», però Enric Valor no
baixava del burro i em cantava la canya sobre una progressiva
degradació de la llengua en la qual ell, per descomptat, no
pensava contribuir. Mai no l’havia vist tan enfadat. Es veu
que aquell dia no anava fi. Jo, després de suprimir-lo, vaig
oblidar-me del maleït adjectiu. Però ell no. Passaren quatre
o cinc dies, i una nit que jo ja llegia a la meua habitació, va
sonar el telèfon molt tard. Eren les dotze passades. Quan el
meu fill Arnau em digué que era el senyor Valor em vaig esglaiar.
Encara més en saber-ne el motiu. Amb tota la naturalitat
del món em digué que necessitava demanar-me disculpes.
Acabava de descobrir que l’adjectiu «enrotllat» era correctíssim
tal com jo l’havia utilitzat. L’havia trobat en no sé quin
diccionari: l’última accepció. El podíem afegir-hi, em va dir,
228
i que el perdonara. Em vaig quedar d’una peça. Ell, el savi,
el gramàtic, «el guardià de les paraules» com li dèiem alguns,
demanant disculpes a una aprenent...! Tot un exemple a no
oblidar.
Al llarg de l’any 1995 en Tàndem edicions ens centràrem
en seguir publicant obres d’Enric Valor i sobre Enric Valor.
En primer lloc L’ambició d’Aleix, la novel·la censurada que el
féu dedicar-se a la tasca rondallística. La novel·la que sempre
anomenava l’escriptor com a origen del seu treball narratiu, la
novel·la apareguda en editorials diferents, Vives Mora, Gorg i
Gregal, reescrita de nou per l’autor en primera persona, ara ja,
com a versió definitiva.
En segon lloc, L’esclafamuntanyes, un àlbum il·lustrat de manera
esplèndida per Paco Santana amb imatges d’una bellesa espectacular.
Tan impressionants com la mirada del protagonista
en la primera pàgina del llibre amb un peu, que amb intenció
de dedicatòria, explicita la voluntat del volum: «Amb aquest
llibre il·lustrat a tot color, felicitem els teus 84 anys Enric Valor,
com tu volies».
En tercer lloc, la publicació Enric Valor. Converses amb un senyor
escriptor en la col·lecció «Tàndem de la Memòria». En
començar la col·lecció ja pensàvem en ell. Abans, però, havíem
publicat Joan Fuster. Converses inacabades entre l’assagista
de Sueca i Antoni Mollà i Vicent Ventura. Converses amb un
periodista, on Ventura raonava intel·ligentment amb Adolf
Beltran. El títol del llibre dedicat a l’escriptor de Castalla no
podia ser-ne un altre: Enric Valor Converses amb un senyor escriptor.
El tractament definia el seu aspecte, el seu tarannà, la
seua escriptura precisa i elegant. Foren llarguíssimes les hores
esmerçades: l’índex que recorria la seua biografia, les preguntes
que havien de motivar la comunicació plaent de l’entrevistat,
suggestives i alhora discretes. Les sessions enregistrades una
darrera l’altra, sempre a sa casa i després transcrites a la meua.
El treball de correcció que ell allargava i allargava amb el seu
perfeccionisme habitual. En aquestes converses hi varen haver
moments solemnes, d’altres intimíssims, d’altres presidits per
l’entusiasme comunicatiu de l’escriptor, del nacionalista combatiu,
del treballador de l’idioma. Una vegada més el treball de
Paco Bascuñan afig mèrit al llibre. Cadascun dels volums de la
col·lecció amb un disseny d’interiors diferent. Efectiu sempre.
La vida, la trajectòria vital i professional, el posicionament ètic
i ideològic d’Enric Valor es conserva intacte en les 141 pàgines.
Ell, en tenir el primer exemplar a la mà, es va mostrar devanit.
Jo, satisfeta pel treball i per haver contribuït a la memòria. Joan
Triadú en una ressenya gratificant publicada en la revista Serra
d’Or destaca aquestes frases de Valor que són com un manifest:
«L’amor a la llengua primer. Després l’amor a la narrativa. Tot
això junt m’havia d’obligar a estudiar per a poder escriure bé i
que la llengua sobrevisqués i no es perdés cap mot. Jo necessitava
estudiar català per a continuar sent tan valencià com sóc
i per a desenvolupar la meua professió o millor la meua passió
vital. I tant de treballar m’ha donat satisfaccions. Des d’aquest

punt de vista em moriré tranquil. Quant dec als meus pares en
la qüestió lingüística! I a Castalla! La nacionalitat és la llengua:
això ho he mamat al meu poble». I acaba l’article dient (perdoneu-me
la immodèstia): «En aquest bell àlbum d’excel·lent
documentació gràfica, Rosa Serrano ens dóna més Enric Valor
que no hauríem gosat esperar. Amb intel·ligència, tacte i molt
afecte, n’extreu tot el que l’estimació que porta al País Valencià
ha dut a dir i a fer al senyor Valor».
Aquest és un llibre que els dos estimàvem. Contenia moltes
hores de relació. Molta memòria. Molt de escorcollar el passat
per a il·luminar el futur. Una voluntat ferma de treballar amb
els cinc sentits per estar després satisfets del resultat. De vegades,
els lectors no són o no som conscients de tots els professionals
que participen en la producció d’un llibre. Adés ja he
anomenat Paco Bascuñan. Ara em vénen al cap els impressors.
El seu paper és també fonamental. Com va implicar-se la família
Matoses en aquest llibre! Ells recordaran amb admiració,
com jo, aquella última nit, a les seues instal·lacions del carrer
Perfecto, 7, de València, fent-ne la darrera revisió, suprimint
algunes frases per ajustar bé les dos o tres pàgines que no ens
acabaven d’agradar. Asseguts davant l’ordinador, Pepe Matoses,
jo mateixa, feta un manoll de nervis, i Enric Valor mirant
fixament la pantalla a la recerca del «donyet de l’errata», admirant
els canvis en el camp de la maquetació, meravellat davant
les potencialitats de les noves tecnologies. Tenia 84 anys i eren
quasi les onze de la nit. Però el moment era important i tots
l’assaboríem sense presses. Ara que ho pense, el senyor Valor
mai no ha tingut presses per a anar-se’n d’enlloc...
L’any 1996 apareix per primera vegada Un fonamentalista del
Vinalopó, i altres contarelles, un llibre que, si no recorde malament,
va sorgir quan, en un acte a Canals alguna persona del
públic va preguntar a l’autor si li quedava algun títol guardat
al calaix i ell va parlar d’un «grapadet» de relats o contarelles,
basats en succeïts. El professor i especialista en l’obra valoriana
Vicent Escrivà intitula així el seu pròleg: «L’anecdotari com a
memòria col·lectiva». Algunes de les contarelles fan somriure
el lector com si foren un acudit.
Finalment, l’any 1998 publiquen La idea de l’emigrant amb
pròleg també de Vicent Escrivà.
Tenir aixoplugat sota un mateix segell editorial, per primera
vegada, les trenta-sis rondalles valencianes, per a ser fruïdes
pels lectors infantils, la trilogia Cicle de Cassana, obra magna
de l’autor, tres novel·les més, un àlbum il·lustrat a tot color,
un quadern gramatical i un llibre de converses amb ell, per a
combatre la desmemòria, no està gens malament. Suposava,
ara que ho mire amb la perspectiva dels anys transcorreguts,
una passa més cap a la normalitat. Cap a la difusió de la seua
obra. En Tàndem edicions ho sabíem, era el nostre compromís
i no hi regatejàrem esforços.
Tot el que ve després de la publicació
Una editorial no tan sols publica llibres. Després, ha de donarlos
a conéixer, difondre’ls. Acostar-los als lectors. I propiciar
eixes trobades, meravelloses algunes vegades, entre l’autor i el
públic, o amb grups de persones interessades per la seua obra i,
en el cas d’Enric Valor, per tota la seua trajectòria vital. I així va
començar una altra etapa en la relació entre l’autor i l’editora.
Ara trobe a faltar no haver elaborat una relació sistemàtica de
tots aquells actes i reunions. Però en foren tants i tan sucosos!
Viatjar amb Enric Valor, acudir a escoles, instituts, cases de
cultura, trobades amb col·lectius i associacions culturals va ser
també, com els ha ocorregut a altres persones, una font d’experiència
i de complicitats. Conversador infatigable, una vegada
fixat el cinturó de seguretat, esdevenia un copilot comunicatiu
i amé: la descripció del paisatge que coneixia amb precisió, les
associacions d’idees i records, els detalls sobre la vegetació, els
ocells i la seua afecció per la cacera, les peripècies i els tràngols
professionals, l’estima pels pobles i les comarques, la passió pel
país que contagiava, tot esdevenia matèria narrativa del seu
monòleg... De tant en tant, semblava que s’havia perdut, però
era tan sols una marrada i tornava a l’assumpte anterior. Ho
recorde tot i encara desitjaria recordar-ho millor... També la
meua preocupació quan el tornava a casa dels fills a altes hores
de la nit, carregat de regals dels amfitrions, obsequis que ell
havia rebut emocionat. Sí, li encantava trobar-se amb la gent.
Sempre repetia que els viatges acceleren el pensament i estrenyen
els lligams. Un altre pensament savi.
Va ser precisament en un viatge quan començàrem a parlar-nos
de tu. L’havia organitzat Acció Cultural. Anàvem en autobús al
Monestir de Poblet, a un acte emmarcat en el Congrés de Cultura
Catalana. No em ve al cap l’any. El senyor Valor i jo seiem
l’un al costat de l’altre. Ell, com sempre, parlava sense parar.
De sobte, va dir amb un to d’una certa solemnitat: «Serrano,
he pensat que vosté i jo ja ens podríem tutejar». Quan aquella
situació em ve al cap se’m dispara un somriure. Realment, el
nostre escriptor era un personatge del segle xix! Però el cas és
que al cap d’un parell de mesos jo ja em movia bé tutejant-lo.
Ell, en baixar de l’autobús, ja em tutejava a mi.
Acompanyant-lo a rebre homenatges i guardons
Aquesta va ser una altra etapa important en la nostra relació,
que òbviament ens va aproximar encara més. Acompanyarlo,
sola o amb altres persones a aquests actes, ens va permetre
moments d’una complicitat extraordinària. N’esmentaré tan
sols alguns.
L’any 1993 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu
Sant Jordi. Si no m’equivoque va rebre una telefonada de
l’aleshores president Pujol, en què li ho anunciava. Ell n’estava
honradíssim. I preocupat també perquè no veia la manera
d’anar-hi. Finalment l’acompanyàrem Gemma Lluch i jo. Els
familiars dels altres guardonats ens preguntaven si n’érem les
Enric Valor. El valor de les paraules { 229

filles. A mi m’omplia d’orgull dir que era la seua editora. Ell
sempre em presentava així, i ho feia content. L’acte fou d’una
dignitat colpidora. Escoltar els mèrits que havien justificat la
Creu Sant Jordi per als guardonats i per a Enric Valor en particular,
vinculats a la seua contribució a la llengua, la cultura
i la identitat, ens va commoure. Ell estava com un xiquet
amb sabates noves. De segur que aquella nit va dormir ben
poc. L’endemà durant tot el viatge de tornada cap a casa ens
va acompanyar un pluja pertinaç. Parlàvem i parlàvem sense
parar, és clar. En un moment determinat jo li vaig dir que
em sabia greu que els fills s’ho hagueren perdut i quan ens
va respondre que tenien molta feina, la professora Lluch i jo
mateixa que portava el volant a les mans, vàrem botar com
dos lluquets. Ell no era conscient del treball i les obligacions
familiars que havíem hagut d’aparcar per acompanyar-lo. Ens
havia valgut moltíssim la pena fer-ho, això sí, però no li vàrem
passar aquella apreciació errònia i injusta.
El 1995 va rebre el Porrot d’Honor de Silla i a Castalla va
ser el centre medul·lar del Simposi Enric Valor. Estudi i Festa,
que va ser tot un èxit. Per la densitat de les intervencions, per
l’enorme assistència de públic interessat i per la seua satisfacció
en veure’s ell envoltat de tants amics i amigues. Com i quant
estimava el seu poble! Sempre el portava al pensament, conscient
del pes que havia jugat en la seua construcció identitària.
Així m’ho va dir en aquelles converses:
230
Des del balcó del cadamunt es veien «les quatre serres» que
encerclen la Foia de Castalla: una vista en carta manera
grandiosa i atractiva i sobretot diferent a qualsevol altra panoràmica
del món: per a mi el meu món d’infant, i embrió,
junt amb molts altres elements com la gent, els costums i la
llengua, de la meua pàtria.
L’any 1998, l’Ajuntament de Gandia, amb motiu dels Premis
Literaris Ciutat de Gandia li va retre un homenatge emocionant
i, amb la col·laboració de Tàndem edicions, va editar un
opuscle que preparàrem entre Gemma Lluch i jo mateixa. L’he
rellegit, mentre intente confegir aquestes pàgines, envoltada
de llibres, retalls de premsa, carpetes amb documents, articles
sobre Enric Valor i no m’he pogut estar de rescatar un fragment
que vaig escriure aleshores i que encara conserva el sentit.
L’única diferència rau en l’ús del temps verbal. Ara ja parlem
d’ell en passat, en aquells moments encara gaudíem de la seua
presència.
Enric Valor és un home de sòlides conviccions. Conviccions
ètiques, polítiques, econòmiques i nacionals que ha proclamat
sempre amb un estil propi entre la fermesa i la prudència.
Les va conrear en la ja llunyaníssima adolescència i amb
les lògiques adequacions, que no renúncies, les ha anat fent
créixer amb ell, a mesura que madurava. Per això hem dit,
més d’una vegada, que el senyor Valor és un antídot contra
el cansament, la perplexitat o la claudicació. En molts moments,
el seu coratge és contagiós i nutritiu per aquells qui
l’envolten. I el seu mestratge és sempre eficaç perquè és honest
i coherent.
L’afany de perfectibilitat del nostre autor parteix de la consciència
de la limitació humana i també d’una humilitat
extrema que l’ha portat a ratificar sempre els seus coneixements
fent-los així més sòlids. Cal fer esment també del seu
rigor intel·lectual exercit sempre amb tenacitat i constància
mitjançant la recerca i el treball incansables. Amanit també
de plaer. Perquè Enric Valor gaudeix de tot allò que fa
amb un entusiasme adolescent. Així, la seua vida de treball
es mou en un cercle lluminós que va del plaer de la motivació
al gaudi del resultat. Vuitanta-set anys esmerçats en una
obra de la qual ja se sent, ara sí, ben orgullós. Tota una vida
fidel a una vocació que li cremava des de ben infant les vores
de l’ànima: estudiar l’idioma, fer literatura de qualitat pastada
amb la llengua pròpia, en aquest català meridional, en
aquest valencià que ell s’ha entossudit en salvar de l’empobriment
i la despersonalització.
Hi ha una faceta que destaca també en la composició de l’ésser
polièdric que és el senyor Valor. És el seu sentit patriòtic
que entendrem millor de la mà de Joan Francesc Mira qui,
en la presentació del seu llibre La nació dels valencians, ens
diu: «Ningú no tria el seu país de naixement, però sí que pot
triar diferents formes de presència o d’absència personal, de
distanciament o d’adhesió; i molts valencians, en aquesta segona
meitat del segle xx, ens hem vist abocats a respondre a
una situació històrica «d’emergència nacional», que convertia
l’elecció positiva, la fidelitat activa al propi poble i país,
en una qüestió de compromís moral».
Exactament és això el que va fer el nostre gran escriptor,
però ho va fer des d’abans. El fet d’haver nascut el 1911 el
va comprometre més d’hora. Així podem parlar de l’Enric
Valor nacionalista. De l’Enric Valor adolescent i nacionalista.
Del Valor madur i encara més nacionalista. Del senyor
Valor octogenari i irreductiblement nacionalista. La seua
consciència nacional és indestriable del seu sentit de dignitat
humana. Del seu saber-se ésser racional. Capaç també de
sentiments i passions. Del seu sentit de solidaritat entre els
pobles. També en aquest sentit, els valencians i les valencianes
que estimem el nostre origen i els nostres vincles d’identitat
i creiem que el patriotisme és sobretot consciència i
compromís, hem de prendre’l com a referent. I sentir envers
ell una profunda gratitud i admiració.
A l’abril de 1997 per a celebrar el seu 87é aniversari i difondre
més entre el gran públic la seua obra rondallística, a la Fundació
Bancaixa, al cor de la ciutat de València, es va inaugurar
una exposició amb el títol «Les Rondalles d’Enric Valor:
Un tresor de paraules i fidelitats». Moltes persones varen participar-hi
en el seu disseny i muntatge, des d’Albert Dasí a
Paco Bascuñan. L’exposició tenia sis espais concrets. Recorde
emocionada el racó titulat Enric Valor: pregoner de paraules,
on l’escriptor i lexicògraf, des d’una pantalla, ens parlava d’un
grapat de paraules que apareixen abundosament en els seus relats:
ser cap de peça, esbalaït... En un altre racó s’agrupaven els
objectes màgics que ajudaven els protagonistes de les rondalles
valencianes a superar els entrebancs o els paranys que els paraven
els antagonistes. En un altre, trobàvem elements de la

seua vida quotidiana: el barret, el bastó, la vella màquina d’escriure,
proves corregides a mà, primeríssimes edicions, llibres
conservats de la seua desapareguda biblioteca, etc. Entre les
veus acreditades que ens parlaren de rondallística i de rondallística
comparada esmentaré Caterina Valriu, de la Universitat
de Mallorca i Antonio Rodríguez Almodóvar. Durant el sopar
posterior a la Conferència inaugural de Rodríguez Almodóvar,
el gran especialista andalús en literatura popular explicità davant
l’escriptor de Castalla una de les diferències entre els seus
Cuentos al amor de la lumbre i les Rondalles valencianes que a
ell el sorprenia més: «En sus historias, señor Valor, no hay peditos
ni exabruptos. Y el pueblo sí que contaba así sus relatos».
M’imagine que el nostre rondallaire es va ruboritzar.
Poc després, a les aules de l’Associació de Mestres Rosa Sensat
de Barcelona i amb la col·laboració valuosíssima de Teresa Duran
vàrem parlar d’Enric Valor i la seua rondalla «Les velletes
de la Penya Roja» establint un diàleg entre vida i obra. Aquesta
era també una tasca a fer: donar a conéixer l’obra del senyor
Valor més enllà del Sènia i, fins i tot, fora del nostre àmbit lingüístic.
Per això, a la tardor de 1998, al Congreso de Literatura
Infantil y Juvenil a Cáceres vaig presentar una comunicació
amb el títol «Enric Valor: un escritor valenciano a descubrir».
Era la primera vegada que parlava d’ell en castellà. I vaig poder
constatar que ningú no el coneixia, a excepció dels valencians
que hi assistíem. Això m’implicà encara més en la tasca de divulgar
la seua obra. Calia que entre tots combatérem els efectes
de l’aïllament d’una llengua minoritzada com la nostra.
En la desena Trobada d’Escoles en valencià també li retérem, a
Benetússer, un homenatge emocionat. La lectura de les rondalles
va omplir les aules de moltíssimes escoles.
Inoblidable fou també l’homenatge d’Acció Cultural a la plaça
de Bous de Valencia, durant la celebració del 25 d’abril
de 1998, ell ja amb el collar ortopèdic posat; o el del Dia 23
d’abril de 1999. Alboraia al costat d’Enric Valor. Encara conserve
la carta de Joan Barrés i Paulo, alcalde-president de la
corporació municipal. Cite les frases finals: «Alboraia es manifestarà
a favor de la literatura i al costat d’Enric Valor, retrà així
el millor homenatge a un gran escriptor el Dia de Sant Jordi-
Dia del Llibre. Les rondalles d’Enric Valor ressonaran per tot
el poble». I així va ser.
Enric Valor va ser nomenat doctor honoris causa de totes les
universitats valencianes més la de les Illes Balears. Precisament,
la recepció d’aquest preuat guardó a la Universitat Politècnica
de València el 22 de desembre de 1999, va ser l’últim acte públic
al qual va poder assistir. L’arquitectura física de l’escriptor
començava a enfonsar-se: cadira de rodes, collar ortopèdic...
La fidelitat i la passió es mantenien intactes. L’acte fou d’una
gran calidesa humana. Enric Valor va ser capaç de copsar el
respecte i l’estima profunda que les persones que omplien el
saló d’actes sentíem per ell. Ell i la família, emocionadíssims.
Quantes escoles i instituts porten el seu nom! Quants carrers
Enric Valor, Esclafamuntanyes
(València: Tàndem, 1995)
Enric Valor. El valor de les paraules { 231

Edició conjunta de les tres novel·les del Cicle
de Cassana a càrrec de Tàndem Edicions (València: 1991)
i places el recorden. Quantes biblioteques a ell dedicades ens
inviten a la lectura! I així i tot, encara haurien d’haver-ne més.
Moltes més.
El somriure de conill se li anava apagant a poc a poc, però als
ulls mantenia una vivacitat resistent. I recordava imatges de
la seua vida i de la passió per la llengua i la cultura del País
Valencià. I repetia els records recurrents, les cabòries que el
neguitejaven. «Coses de vell», deia ell, però seguia deixant que
li fluïren del cor i del cap.
I el 13 de gener del 2000, havent dinat, el sorprengué la mort.
Ho vaig saber en arribar a Tàndem. Ens havia avisat el seu fill
Enric. I vaig acudir al seu costat. Al cap de poc arribà Pere
Major i des de la seua experiència d’home polític començà a
fer gestions per a preparar la capella ardent. La família, com és
lògic, estabornida pel colp. Tot va anar de pressa i abans de les
nou de la nit, amb la major discreció possible, el patriarca de
les lletres valencianes trobava l’aixopluc últim al Paranimf de la
Universitat de València. L’ordinador de les galàxies havia decidit
no renovar-li el carnet d’identitat com temia que li passaria
algun dia. I varen ser moltíssims, a banda dels familiars, els qui
vàrem sentir de nou la urpada de l’orfandat.
L’endemà, en un degoteig continu durant tot el dia, moltes
dones i homes que estimaven la seua trajectòria i la seua coherència
passaren a dir-li l’últim adéu. Persones representatives
de la política, de la cultura, de l’ensenyament. Ciutadans
del carrer. A la vesprada enmig d’un temps rúfol la Universitat
presidida pel rector Pedro Ruiz Torres, el va acomiadar amb els
honors deguts a un doctor honoris causa. Plovia a bots i barrals
i el fèretre cobert per la senyera i a muscles de doctors togats
va fer les quatre voltes preceptives al claustre de la vella universitat.
Sonava la Moixeranga. El silenci era complet. Després
vingueren unes paraules solemníssimes del magnífic rector, la
lectura brevíssima d’una pàgina de Sense la terra promesa per
Toni Mestre i aquelles frases memorables del gran escriptor:
232
L’amor a la llengua primer, després l’amor a la narrativa.
Quan dec als meus pares en la qüestió lingüística! I a Castalla.
La nacionalitat és la llengua: això ho he mamat al meu
poble. I com deia l’assagista Ramiro de Maeztu, «tots els pobles
on es parla la llengua del meu poble són la meua pàtria.
Frases llegides per mi que no podia deixar de plorar. No era
l’única. Al meu costat, ho he vist després en una imatge del
programa Dossiers de Salvador Caudeli en Canal 9, plorava
Joan Francesc Mira. Ell també l’admirava i l’estimava. Com
m’ha impressionat tornar a llegir el seu article «El senyor
Valor» publicat, per segona vegada, en el número 814 de la
revista El Temps: «Ser senyor és també resultat d’una impertorbable
fidelitat a si mateix, que en el cas d’Enric Valor ha
significat més de mig segle de fidelitat activa al seu país, a la
seua gent, a la seua llengua. Modestament i orgullosament,
pertinaçment, en els moments pitjors i en els no tan dolents,
reconegut o no reconegut, oblidat o distingit amb els premis
més alts. És anar ben dret i no abaixar el cap, somriure, saludar,
ser obstinat, fidel, amable. Ser un exemple. En tenim
massa pocs per poder permetre’ns de negligir-los.»
Després de la seua mort varen ser moltíssims els pobles valencians,
de totes les comarques, que volgueren retre-li el seu
homenatge particular. Moltíssims dels que tinc informació
o als quals vaig assistir. Moltíssims més, els que coneixen o
organitzaren altres amics i amigues de l’estimat escriptor i
patriota de totes les comarques.
El 24 de març de 2000 Cocentaina va reconéixer Enric Valor
i li atorgà la Medalla d’Or de la Ciutat. Fou un acte ple
de contingut i agraïment i el record del mestre surant per
aquells carrers plens d’història. Molts especialistes en l’obra
valoriana varen intervindre en diverses taules redones. El programa
d’activitats va ser molt dens i variat, com justifica la
personalitat polièdrica de l’homenatjat. Per exemple, l’enyorat
naturalista Joan Pellicer, que sentia passió per Valor, fou el
mestre que ens guià en una excursió on es llegiren rondalles i
es contemplaren les plantes que tots dos sabien distingir amb
els noms propis.
I quina fantàstica passejada literària per Penàguila un dissabte
al matí, tot llegint la rondalla «I queixalets també» mentre
observàvem els escenaris reals de la història. Va ser com una
processó lúdica, commemorativa, agraïda: els músics, les autoritats,
l’historiador il·lustre Marc Baldó, la gent que coneixia
Enric Valor i la història.
Això va anar i era un cas que va passar a la vila de Penàguila.
Un cas gros i esgarrifós, per cert, tant que mai no s’ha oblidat
per aquella contrada.
A Enric Valor tampoc no l’han oblidat, això ho vaig poder
comprovar aquell dia. I el seu record ens va resultar nutritiu i
mobilitzador.
El 4 de juny de 2000 vaig assistir també a l’homenatge a Enric
Valor al Centre Cultural Palau del Vivel de Nules. A partir
d’un guió originalíssim del Bloc de Progrés Jaume I, havien
preparat un muntatge excepcional, d’una bellesa impactant i
d’una efectivitat extraordinària: feia esclafir en la nit el poten-

cial narratiu de l’escriptor. Ens eriçonava la pell amb la força de
la paraula d’Enric Valor. Ens els feia sentir present.
Hi han hagut centenars d’actes meravellosos com aquell de Benifaió,
a la Casa de la Cultura que porta el seu nom. Centenars
d’escrits de to més científic, de to més personal com aquell de
Paco Santana en la revista L’Om de Picassent. Paco Santana,
l’il·lustrador corpulent que ha sabut dibuixar amb l’ànima els
gegants d’Enric Valor. O aquell de Xavier Ferré, aparegut en la
Revista del Centre de Lectura de Reus titulat «El món de vida
d’Enric Valor» on parla de la biografia «oralitzada», referint-se
al llibre Converses que li ha permés conéixer «un senyor de les
terres del sud». Realment el senyoriu natural del nostre escriptor
era reconegut per tots.
Memorable també la iniciativa de la Federació Escola Valenciana
que, amb motiu del seu vuité congrés, va coordinar
l’exposició «Sendes i carenes» sobre les rondalles valencianes
d’Enric Valor. El comissari de l’exposició fou Víctor Gómez
Labrado. L’exposició que de segur és ressenyada a bastament
en les pàgines d’aquest catàleg, ha tingut i continua tenint un
caràcter itinerant i ha contribuït, sense dubtes, a l’objectiu de
difondre i fer estimar l’obra del mestre Valor.
Enguany hem recordat Enric Valor en el desé aniversari de la
seua mort. I ja preparem la celebració del seu centenari. És just
que aplaudim l’assumpció d’aquest esdeveniment per part de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que, amb totes les iniciatives
posades en marxa, contribuirà d’una manera eficaç a ajudar
la societat valenciana a descobrir o a recuperar la memòria
del gran escriptor i patriota. Del narrador vigent i perdurable.
Tenim el deure de mantenir viu en el record el fabulador virtuós.
L’home que fins als 88 anys ens va encomanar sempre illusió,
vitalitat i compromís amb l’ofici i amb la pàtria. Ho vaig
dir el 24 de març del 2000 a Concentaina. Ho repetisc ara, deu
anys després, de tot cor.
Enric Valor ens va deixar una gran obra. Un tresor a llegir i
a compartir a casa, a les escoles, a les universitats, a les biblioteques.
Un pou d’elements simbòlics i imaginaris, un cabal
de paraules precises i sonores. Obrir els llibres d’Enric Valor
és sempre un antídot contra el desànim o la claudicació, un
reconfortant de les nostres conviccions valencianistes. Llegir
i difondre l’obra d’Enric Valor és l’única manera que tenim
de mantenir viva la seu memòria, d’aprofitar el seu mestratge
avui. De convertir-lo no en un mite, però sí en un referent ètic,
intel·lectual i cívic, que bona falta ens fa.
Enric Valor. El valor de les paraules { 233

_El nostre homenatge
a un valencià il·lustre: Enric Valor i Vives
Verònica Cantó Doménech / AVL
Els reconeixements públics expressen l’admiració i el respecte
que sentim per aquelles persones a qui distingim. Generalment
solem testimoniar el nostre reconeixement i retre homenatge
a una persona pels mèrits assolits al llarg de la seua vida personal
o professional. I, sens dubte, quan el Ple de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua va acordar designar Enric Valor per a
ser homenatjat com a Escriptor de l’Any 2010, commemorant
el desé aniversari del seu traspàs i celebrant alhora el centenari
del seu naixement, pretenia reconéixer el llegat de l’il·lustre
valencià de Castalla que tant va contribuir a la recuperació de
la nostra llengua i de la nostra cultura.
L’article que ara teniu a les mans, estimat lector, pretén ser el
recull de totes aquelles distincions, guardons, premis i homenatges
de què ha estat objecte el recordat i benvolgut mestre
Enric Valor. Si, tal com podria esdevindre’s en una de les seues
rondalles meravelloses, fóra possible que el nostre escriptor
escoltara les paraules sinceres que ací s’expressen, sens dubte
sentiria un gran orgull en veure l’estima i l’admiració que li
professa la seua gent i la seua terra. I possiblement les seues
paraules d’agraïment serien semblants a aquelles que va pronunciar
en la lliçó magistral amb motiu de la seua investidura
com a doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears
quan es referia als seus dos grans objectius com a estudiós de la
llengua (salvar-la de la desaparició i escriure literatura en una
llengua correcta), i deia: «Els dos objectius, sense grans èxits,
però els dos, els he portats endavant amb tota la bona voluntat
que he tingut. I encara que no he fet res importantíssim, el
poble valencià m’ha demostrat des de fa —sobretot— dos o
tres anys que té molt més patriotisme del que pensàvem perquè
l’afecte que demostra solament respon a un patriotisme.
234
Donar les gràcies a un home modest com sóc jo, que no ha fet
res extraordinari, però que ha demostrat tota la vida que tenia
un gran interès a ésser valencià i que durant segles continuaren
moltes persones essent valencianes, com ho som nosaltres». 1
Unes paraules que demostren la senzillesa d’un gran home,
d’una bonhomia natural, sense cap tipus d’artificiositat.
Iniciarem la relació dels reconeixements amb els càrrecs
acadèmics que assumí en un exercici de responsabilitat i de
compromís envers la llengua i la cultura del seu poble. I, així,
fou membre de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana
des de la seua fundació en l’any 1978, i posteriorment a partir
de l’any 1987 membre del seu Consell Assessor. Igualment
exercí de membre corresponent de la Secció Filològica de
l’Institut d’Estudis Catalans des del 24 d’octubre del 1986, en
què ingressà amb el número 118 per a col·laborar en tasques
científiques de la institució.
Pel que fa als homenatges, guardons i distincions amb què Enric
Valor ha sigut reconegut, tot seguit n’oferim la relació de
manera cronològica:
- 1983: Premi Sanchis Guarner de la Diputació de València,
destinat a valorar la millor obra completa d’autors ja consagrats.
El lliurament del guardó va tindre lloc el 7 de febrer al
despatx oficial del president de la Diputació de València, Manuel
Girona, al palau de la Batlia, i l’escriptor, que va parlar en
nom de tots els premiats, va agrair l’esforç polític i econòmic
de la Diputació per promoure l’ensenyament i la difusió del
1 www.uib.es/honoris/evalor/defensa.html

Lliurament a Enric Valor del Premi de les
Lletres Valencianes concedit per l’Ajuntament
de València l’any 1985
[Manuel Molines - Arxiu Levante-EMV]
Enric Valor. El valor de les paraules { 235

Lliurament de la Creu de Sant Jordi per part
del president de la Generalitat de Catalunya,
Jordi Pujol, el 27 d’abril del 1993
[Arxiu Família Valor Hernández]
236

valencià i manifestà la seua confiança a superar els entrebancs
que encara dificulten l’ensenyament de la llengua. 2
- 1985: Premi de les Lletres Valencianes de l’Ajuntament de
València. El lliurament va tindre lloc el divendres 25 de gener
en un acte celebrat en el Saló del Consolat del Mar de la Llotja
de València, i el va rebre de mans de l’alcalde Ricard Pérez
Casado, en reconeixement a la seua tasca en l’àmbit de la cultura
i per les seues aportacions a la lexicografia i a la gramàtica
valencianes.
- 1987: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, convocat per
Òmnium Cultural i lliurat pel president de la Generalitat de
Catalunya, Jordi Pujol, el dijous 7 de maig a Barcelona. Enric
Valor, que va rebre la notícia quan es trobava signant exemplars
a la Fira del Llibre de Castelló, sorprés i emocionat, declarava
al diari Levante-EMV: «Es el premio más importante que he
recibido. Ya obtuve el año pasado el de Les Lletres Valencianes,
pero éste es que tiene unos antecedentes muy sonados. Soy el
cuarto valenciano al que se lo dan, ya sabes que antes lo recibió
Fuster, Sanchis Guarner y Estellés... La noticia me ha pillado
por sorpresa, dado mi carácter despistado, y es que no sabía
que estaba propuesto. [...] El Premi de les Lletres Catalanes
significa mucho. Y que recaiga sobre un valenciano, sobre mí
en este caso, significa que se acuerdan de nosotros, que estamos
presentes en la cultura viva. El premio, además, es como
un símbolo, es el reconocimiento de los esfuerzos que todos
hacemos por normalizar nuestra cultura. Un paso más en
nuestra normalización». 3
- 1992: Premi Turia per la seua contribució literària, atorgat per
la Cartelera Turia i lliurat el divendres 7 de febrer en un acte
que comptà amb la presència del president de la Generalitat,
Joan Lerma.
- 1993: El 27 d’abril va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi
de la Generalitat de Catalunya. La distinció, creada l’any 1981,
és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona
per part de la Generalitat de Catalunya. Enric Valor relata com
va rebre la comunicació del guardó: «Respecte a la Creu, haig
de dir que la raó me la va fer l’honorable conseller Joan Guitart
i va ser molt bonica: “El Sr. Enric Valor?” “Sí, jo mateix.” “Sóc
Joan Guitart.” “Ah, molt bé!” “Mire, Sr. Valor, el president i el
Govern de la Generalitat de Catalunya han decidit concedir-li
la Creu de Sant Jordi pel gran esforç literari que ha fet, o siga
que el necessitem a la porta del Palau de la Generalitat, el dia
27 d’abril, a tres quarts de set del vespre”. “Doncs mire: aquell
dia i hora, mort o viu, allí seré.” I ell em va contestar: “Però
tinga en compte que el necessitem viu”». 4
- 1993: Premi Cavaller Tirant lo Blanc, atorgat pel Gremi de
Llibrers de València amb motiu de la XXIV Fira del Llibre i
lliurat el divendres 7 de maig a Enric Valor per la seua disposició
a ajudar a la difusió i promoció de la lectura, a més
de la seua trajectòria reconeguda com a escriptor. L’acte de
lliurament comptà amb la presència del conseller de Cultura,
Educació i Ciència, Andreu López.
- 1994: Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes de Silla. El
divendres 7 d’octubre, en el marc de la cinquena Setmana
de les Lletres Valencianes, l’escriptor de Castalla va rebre el
guardó en un homenatge en el qual actuà com a oradora la
professora de la Universitat de València i especialista en l’obra
valoriana Gemma Lluch.
- 1996: Homenatge de l’Associació d’Escriptors en Llengua
Catalana, de la qual era soci d’honor des de l’any 1987. El divendres
17 de maig els escriptors reteren un homenatge a Enric
Valor, al qual no va poder assistir per motius de salut, però
en el seu discurs afirmava que un reconeixement que ve dels
escriptors és especial perquè implica la consideració d’aquells
que compartixen la tasca de crear situacions i personatges.
- 1996: Miquelet d’Or de la Societat Coral El Micalet de València,
que es lliurà el dissabte 30 de novembre. A propòsit de
rebre l’esmentat guardó, l’escriptor deia al diari Levante-EMV:
«Valencia ha tenido y tiene una literatura valiosísima que hay
que poner a la altura que se merece. Hemos avanzado muchísimo,
hemos conseguido conservar una lengua que ha estado a
punto de extinguirse. Pero aun así hemos conseguido preservar
nuestra gran riqueza léxica. [...] Lo que debemos hacer, a lo
que debemos animar, es a que se estudie y se respete el idioma
y se lean los clásicos. Y a construir nuestra lengua, porque la
unidad parte de la diversidad.» 5
- 1996: Premi Importante corresponent al mes de desembre del
1995, atorgat per Levante-EMV, a fi de reconéixer la trajectòria
exemplar del gramàtic i lexicògraf valencià, així com la seua
contribució a la recuperació i a la normalització lingüística. El
guardó es va lliurar el dissabte 20 de gener i simbolitzà, segons
el director del Levante-EMV, Ferran Belda, l’homenatge de la
societat civil que mancava a Enric Valor.
- 1997: Premi Botànic Cavanilles de l’Institut Valencià
d’Excursionisme i Natura, que va rebre Enric Valor el dijous
16 de gener, a l’Hotel Reina Victoria de València, en reconeixement
al seu esforç per impulsar l’excursionisme, la natura
i la cultura valenciana, especialment per la seua aportació a
l’estima dels paisatges muntanyencs valencians.
- 1998: Premi Valencià de l’Any 1997, atorgat per la Fundació
Huguet de Castelló. Enric Valor va rebre el guardó, en la seua
XXVII edició, el dia 11 de juliol.
- 1997: Socarrat Major, concedit per l’Associació Cultural Socarrats
de Vila-real en la IV edició del premi.
2 Levante - El Mercantil Valenciano,
dimarts 8 de febrer del 1983.
3 Levante - El Mercantil Valenciano,
dimarts 5 de maig del 1987.
4 Serrano, Rosa (1995): Enric Valor.
Converses amb un senyor escriptor,
València, Tàndem Edicions, p.136
5 Levante - El Mercantil Valenciano,
dimarts 28 de novembre del 1996.
Enric Valor. El valor de les paraules { 237

Acte d’investidura d’Enric Valor
com a doctor honoris causa
per la Universitat de València
(30 de novembre del 1993)
[Arxiu Família Valor Hernández]
238

- 2000: Trobades d’Escoles en Valencià dedicades a Enric Valor.
La Federació Escola Valenciana va decidir recordar la tasca del
mestre Valor en cada una de les catorze trobades que es van
celebrar en totes les comarques valencianes. En paraules del
president, Vicent Romans, «[...] haver pogut conviure amb el
mestre Valor és una immensa sort. Mestre perquè va saber escoltar
les parles, les persones, va saber escoltar qui abans d’ell ja
havia escrit i escoltat els altres, perquè des de ben petit el feren
estimar la seua llengua i aquesta estima el va fer estimar-la i
sobretot fer-la estimar. [...] I per això, entre tantes altres coses,
li reconeixem el seu mestratge. [...] Les generacions actuals i les
futures tenim al mestre Valor com una persona per a prendrela
com a model, no tan sols per la seua producció literària i
gramatical, que ja és, sinó, especialment, pel seu compromís
cívic». 6
- 2000: El 10 de maig la Universitat Autònoma de Barcelona,
la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut d’Estudis
Catalans reconeixien la figura de l’escriptor i lingüista de
Castalla en un homenatge públic que es va reflectir en l’obra
titulada Enric Valor (1911-2000) in memoriam, que recull les
intervencions de Xavier Luna-Batlle, Gemma Lluch, Vicent
Simbor, Vicent Pitarch i una entrevista a l’escriptor signada
per Enric Larreula.
- 2000: Durant la tardor d’aquell any, l’Ajuntament de Petrer,
presidit per José Antonio Hidalgo López, amb la unanimitat
de tots els grups polítics, li atorgà la Medalla d’Or de la Vila,
que fou recollida pel seu fill, Enric Valor i Hernández, en un
acte molt emotiu, glossat pel petrerí i professor de la Universitat
d’Alacant, Vicent Brotons Rico.
- 2001: Concessió de la Medalla d’Or de la Diputació d’Alacant
a Enric Valor. La Corporació Provincial, sota la presidència
de Julio de España, a títol pòstum i per unanimitat, va
atorgar a Enric Valor el preuat guardó. El 15 d’octubre el Ple
de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar remetre
un escrit a la Diputació d’Alacant signat per la presidència
en els termes següents: «En contestació a la carta de 14 de
setembre de 2001, en la qual es convidava l’Acadèmia Valenciana
de la Llengua a adherir-se a la concessió de la Medalla
d’Or de la província a Enric Valor i Vives, li comunique que
esta Acadèmia considera lloable el reconeixement que els pobles
valencians, a través de les seues institucions, fan dels nostres
escriptors. Per tant, valorem positivament la iniciativa
que en este sentit ha impulsat la Excel·lentíssima Diputació
d’Alacant. Atentament. Ascensió Figueres Górriz». 7
Un tractament a banda, per la importància acadèmica i científica,
mereix la concessió a Enric Valor del títol doctor honoris
causa per les universitats valencianes i per la Universitat
de les Illes Balears.
La Universitat de València va reconéixer públicament
l’extraordinària tasca intel·lectual, creativa i cívica d’Enric
Valor investint-lo doctor honoris causa el 30 de novembre del
1993. L’acte es va celebrar al paranimf de la Universitat, i
en la taula presidencial figuraven el rector, Ramon Lapiedra;
el director general de Política Lingüística, Jesús Huguet; Vicent
Soler; Enric Giralt; Celestino Suárez, i Antonio Rico.
Els doctors Manuel Pérez Saldanya i Vicent Escrivà van apadrinar
Enric Valor, i el doctor Escrivà va ser l’encarregat de
pronunciar la laudatio acadèmica. En el seu discurs, a més
de referir-se a Enric Valor com a «gramàtic rigorós, purista i
culte», 8 i «magnífic inventor d’un món de ficció configurat
pacientment per la seua voluntat literària universalitzadora», 9
va destacar que «és un valencià que aporta, en la seua obra, el
millor bagatge de la tradició oral de la seua contrada nadiua
com és la llengua depurada de les comarques del nostre sud
i la riquesa heretada de la seua mare amb els records, les rondalles,
els versos, i un inesgotable vocabulari ancestral, hereu
de la tradició medieval connectora del nostre present amb el
passat històric». 10
Enric Valor en el seu parlament es va referir a la seua formació
lingüística, a la tasca com a creador narratiu i a la seua
prolífica obra, al paper dels escriptors, a l’estàndard lingüístic
basat en el policentrisme convergent perquè «una gran
llengua com la nostra necessita la col·laboració lingüística
de tots», 11 per a concloure que «tota la meua modesta obra
literària, rere les dubitacions inicials, ha estat realitzada amb
l’estàndard proposat i recomanat per les nostres millors institucions
culturals i pels millors lingüistes nostres». 12
Com a conclusió de l’acte solemne d’investidura, el rector
de la Universitat de València, Ramon Lapiedra i Civera, en
el seu discurs es va referir a Enric Valor com «el creador literari,
el gramàtic expert, escrupolós i l’home cívic dedicat
tota una vida a la recuperació i l’enaltiment de la cultura
i la llengua del seu poble. Com altres valencians il·lustres
de la seua generació, el nostre escriptor i gramàtic ha hagut
d’elaborar la seua obra en unes condicions polítiques, socials
i culturals particularment adverses, i malgrat això ha estat capaç
de lliurar-nos sense estridències, humilment, serenament,
una herència impagable, de la qual els valencians estàvem tan
necessitats». 13
Manuel Pérez Saldanya, en els «Mots preliminars» de l’obra
Paraula de la terra, obra editada amb motiu de la investidura,
destaca que «Enric Valor, gramàtic, lexicògraf, folklorista, narrador
i activista cultural en el sentit més ample del terme, ha
estat un incansable servidor de la llengua, i tota la seua obra,
6 Levante - El Mercantil Valenciano,
suplement AULA, dimecres 23 de
febrer del 2000.
7 Acta de la reunió del Ple de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua,
celebrada el 15 d’octubre del 2001,
punt 9 de l’orde del dia.
8 Valor, Enric (1998): Paraula de
la terra. Escrits seleccionats, València,
Universitat de València, p.20.
9 Op. cit., p. 22.
10 Op. cit., p. 20.
11 Op. cit., p. 54.
12 Op. cit., p. 54.
13 Op. cit., p. 57.
Enric Valor. El valor de les paraules { 239

Acte de concessió
del títol pòstum d’Enric Valor
com a Fill Adoptiu de València
per part de l’alcaldessa
Rita Barberà
(6 d’octubre del 2000)
[Arxiu Família Valor Hernández]
240

sota l’aparent diversitat que la caracteritza, té un claríssim fil
conductor: el compromís amb el poble valencià a través de la
paraula». 14
La Universitat de les Illes Balears va agafar el testimoni precedent
i li va atorgar el títol de doctor honoris causa el 8 de juny
del 1998, en un acte solemne que va tindre lloc al Col·legi
Major Rector Pesset de la Universitat de València, on es va
desplaçar una gran part del claustre illenc a causa de la feblesa
de salut d’Enric Valor. A l’acte d’investidura assistiren
els rectors de les universitats de València, Alacant i Jaume I
de Castelló. El professor Brauli Montoya, que va exercir de
padrí, en la seua laudatio es referia a Valor com «el primer
rondallista valencià» i afirmava «venim des de Mallorca perquè
la Universitat de les Illes Balears tenia un deute, en nom
de la comunitat que representa, amb un dels intel·lectuals
que més ha fet per la normalització de la llengua que parlem
als dos costats d’aquesta Mediterrània que ens ha d’unir més
que separar». 15 Cal recordar que al campus universitari illenc
es va plantar una carrasca, oferida pel poble de Petrer, per a
commemorar la investidura de Valor amb el màxim honor
acadèmic.
Enric Valor en la seua llicó magistral ens parla «d’algunes
circumstàncies de la meva vida que, sens dubte, van contribuir
a fer-me prendre consciència profunda dels grans perills
que el domini del castellà significava per a l’existència del
nostre bell idioma», 16 i així relata la seua vida personal a les
comarques del sud, a Alacant, la seua tasca en el Tio Cuc, la
preocupació per constituir un partit nacionalista alacantí, les
ensenyances de Carles Salvador i Sanchis Guarner, el trencament
que significà la Guerra Civil i la postguerra immediata,
la represa del contacte amb els amics nacionalistes a
les tertúlies literàries i patriòtiques a casa del jutge Miquel
Adlert i Noguerol, els cursos de valencià a Lo Rat Penat, la
continuïtat en el treball lingüístic, en el domini de la llengua
per a satisfer la seua gran passió: la creació literària.
Finalment, el rector de la Universitat de les Illes Balears,
Llorenç Huguet, en el seu discurs agraïa a Enric Valor el fet
d’haver tingut molt sovint com a exemple per a emprendre
la seua obra la contribució insular de Mossén Alcover i Francesc
de Borja Moll, qualificava el nostre escriptor com un
vertader home de lletres i una autoritat en el sentit més noble
de la paraula, i finalitzava el seu parlament dient: «La solidesa
intel·lectual de la vostra obra, estimat Enric Valor, és fora de
tot dubte: la vostra obra gramatical i lexicogràfica, la vostra
novel·lística i l’enorme aportació que significa per a tots els
catalanoparlants el corpus de rondalles valencianes, són mèrits
suficients perquè siguem ara aquí, des de la Universitat
de les Illes Balears, acollits a la Universitat de València en el
marc de l’Institut Joan Lluís Vives, a la vostra investidura
com a doctor honoris causa i per acollir-vos afectuosament
com a membre de la nostra comunitat universitària». 17
Per la seua part, la Universitat Jaume I de Castelló va decidir
atorgar la màxima distinció a Enric Valor en la sessió ordinària
de la Junta de Govern, tal com consta en l’acta de nomenament
que reproduïm tot seguit: «A la ciutat de Castelló de
la Plana, a les 9.30 hores del dia 4 de novembre de 1998, al
Campus de la Penyeta Roja de la Universitat Jaume I, sota
la presidència de l’Excel·lentíssim i Magnífic Senyor Rector
Fernando Romero Subirón, es va constituir en sessió ordinària
la Junta de Govern per a deliberar, entre altres assumptes,
sobre la proposta de nomenament com a doctor honoris
causa per la Universitat Jaume I del professor Enric Valor i
Vives, d’acord amb el que preveu l’article 5 dels Estatuts de
la Universitat Jaume I, aprovats pel Decret 5/1997, de 28 de
gener, del Govern Valencià. La Junta de Govern, a proposta
del Departament de Filologia Anglesa i Romànica acorda per
unanimitat la concessió del grau de doctor honoris causa per
la Universitat Jaume I al professor Enric Valor i Vives, a la
vista de la memòria justificativa que acompanya la proposta,
en la qual s’indiquen els mèrits rellevants que concorren en
la persona de l’il·lustre lingüista i els importants treballs i
estudis que han sorgit a partir de la seua obra. Així mateix
acorda que el solemne acte acadèmic la investidura d’aquest
grau honorífic se celebre amb el protocol previst el dia 26 de
febrer de 1999, festa de la Universitat». 18
En el solemne acte d’investidura al qual no va poder assistir
Enric Valor, que va estar representat pel seu fill, exercí de
padrí Vicent Salvador Liern, que es referí a l’escriptor com
«una de les figures clau de la història valenciana contemporània:
la d’Enric Valor i Vives, valencià de Castalla, novel·lista,
recuperador de la nostra rondallística i dels nostres parlars,
gramàtic, lexicògraf, didacta il·lusionat, enamorat d’una
llengua i d’un país als quals ha dedicat les energies de vora
vuitanta-nou anys de joventut». 19 El professor Vicent Salvador
centrà la laudatio en reflexions sobre aspectes concrets de
l’obra valoriana, de manera especial en la passió de Valor per
contar i per ensenyar, això és, per difondre el coneixement
del país i de la llengua, i lamentà el desfasament cronològic
entre el procés de creació literària i el de la publicació de les
novel·les de Valor, perquè «aquesta circumstància féu minvar
la influència que, en una situació normal, Valor podria haver
exercit sobre els joves escriptors d’aleshores, tot i que, sens
dubte, la prosa dúctil de les rondalles sí que va representar un
referent lingüístic cabdal per a molts escriptors valencians de
diverses generacions i, més en general, per a l’ensenyament
i la difusió de la llengua escrita». 20 La laudatio del professor
Salvador incidí en el fet que «les virtuts més vistents de refle-
14 Op. cit., p. 11.
15 www.uib.es/honoris/evalor/
defensa.html.
16 www.uib.es/honoris/evalor/
defensa.html.
17 www.uib.es/honoris/evalor/
defensa.html.
18 www.uji.es/bin/infoinst/actes/
honoris/llibre/9.pdf.
19 www.uji.es/bin/infoinst/actes/
honoris/llibre/9.pdf.
20 www.uji.es/bin/infoinst/actes/
honoris/llibre/9.pdf.
Enric Valor. El valor de les paraules { 241

xió lingüística de Valor són segurament, com en la seua pràctica
de l’escriptura, la precisió i l’equilibri. L’afany de precisió
el mena al matís, a la distinció subtil i aclaridora, a la netedat
de perfils. El sentit de l’equilibri el fa conciliar la dimensió més
unitària i disciplinadament normativa —fabriana, en última
instància— amb un olfacte de caçador i excursionista, atent a
les espècies més vives de la variació dialectal», 21 per a concloure
que «sempre, al capdamunt de les reflexions gramaticals de
Valor, hi trobarem una concepció funcional de la llengua en
la societat, una il·lusió i un compromís, una teleologia realista
del seu escorcoll filològic», 22 posant com a paradigma de totes
estes virtuts l’obra Millorem el llenguatge.
La lectio d’Enric Valor, que va llegir el seu fill Enric Valor i
Hernández, s’estructurava en tres parts. En la primera titulada
La nostra llengua ahir i avui, on l’escriptor i gramàtic
repassa la nostra història literària, des de l’esplendorós segle
xv, passant per l’obscuritat de la nostra literatura en el període
conegut com a Decadència, fins arribar a la democràcia,
en què l’estudi de la llengua s’instaura a l’ensenyament amb
una oficialitat compartida amb el castellà, torna a conrear-se
literàriament en tots els gèneres i apareix, encara que de forma
minoritària, en els mitjans de comunicació audiovisuals.
Valor inicia la primera part del seu parlament dient: «som
un poble, el poble valencià, establit secularment en un bell
país, vora el Mediterrani, i que parla una llengua pròpia que
ja fa temps que anomenem valencià. Es tracta d’un idioma
romànic que compartim amb el Principat de Catalunya, el
Rosselló, les Illes Balears, la Franja de Ponent (a l’Aragó) i la
ciutat de l’Alguer a Sardenya. (És tracta, doncs, de la llengua
coneguda científicament com a catalana.) Té un vocabulari
ric, una estructura pròpia i molt perfecta gramaticalment
parlant, és a dir, un idioma normal com qualsevol altre —el
francés, el portugués, el castellà, l’italià, etc.—, apte per a
la literatura, la jurisprudència, les ciències... una llengua de
civilització», 23 per a acabar afirmant que «tots els valencians
estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el
respecte i la difusió del nostre català, el valencià, la dignitat
col·lectiva i personal; i encara que els estudis d’altres llengües
puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural
i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària
d’un altre idioma. Com bé deia un dels nostres millors
filòlegs, Manuel Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma
propi significa la mort cultural d’una pàtria», 24 [...] perquè
«la llengua pròpia és la manifestació més autèntica i inintercanviable
de la seua personalitat». 25
En la segona part de la lliçó magistral, titulada Una pinzellada
nacionalista, Enric Valor repassa la seua biografia personal
emfatitzant el seu contacte primerenc amb la llengua escrita
de la mà del seu pare a través de L’esquella de la Torratxa;
la fundació de l’Agrupació Regionalista Alacantina i les collaboracions
amb El Tio Cuc, El Luchador i El Camí; i la seua
participació, a València ja estant, a les tertúlies nacionalistes
del Cercle de Belles Arts, presidida per Adolf Pizcueta; la del
242
poeta Almela i Vives, i la més important de la dècada dels
quaranta, la de Miquel Adlert i Xavier Casp amb la creació
de l’Editorial Torre.
En el darrer capítol de la lectio, Notes sobre les meues rondalles,
Enric Valor assenyala les tres intencions que van presidir
la redacció de les trenta-sis rondalles que els vells contaven
a la vora de la llar en els pobles valencians meridionals de
muntanya, «a) «nacionalitzar» les rondalles, les quals moltes
vegades sense fixació del territori on s’esdevenen les accions,
em semblava que perdien realitat, i així les he situades en
muntanyes o costes conegudes pertanyents a pobles de so i
arrel valencians, a vegades solament indicats; b) descriure els
nostres paisatges, donar a conéixer bastants plantes nostres
i alguns arbres dels nostres boscos, posar noms valencians,
tot presentant-los amb el nostre humor peculiar, als diversos
personatges, i c) utilitzar un llenguatge planer, popular
però correcte, ric de vocabulari com és el valencià que jo vaig
aprendre en la meua infantesa i la meua primera joventut:
fer-ne literatura dins el gènere i no folklore a seques». 26
Finalment, el rector de la Universitat Jaume I de Castelló,
Fernando Romero Subirón, en la seua intervenció destacava
que la proposta del títol honorífic havia sorgit a petició dels
estudiants universitaris; recordava el recentment celebrat II
Simposi Internacional sobre l’Obra Valoriana, i posava de
relleu la tasca lingüística, lexicogràfica, literària i cívica de
Valor, «un home que ha dedicat la seua vida a la noble causa
de la llengua», que «encara conserva el tarannà del narrador
que sempre ha sigut, que segueix contant les seues històries,
unes històries que representen la memòria d’un poble, unes
històries a què ningú com ell, un gran conversador i mestre
de la paraula, ha sabut donar forma». 27
És el torn de la Universitat d’Alacant, que també va atorgar
la seua màxima distinció a Enric Valor el 5 de novembre
de 1999 en un acte solemne presidit pel rector, Andrés Pedreño,
i apadrinat pel professor Jordi Colomina i Castanyer.
L’escriptor de Castalla, que no va poder acudir a l’acte per
motius de salut, va estar representat pel seu fill, Enric Valor
i Hernández.
La laudatio pronunciada pel catedràtic universitari Jordi Colomina
s’honorava a integrar en el claustre universitari «una
de les figures clau de la història valenciana contemporània:
la d’Enric Valor i Vives, valencià de Castalla, novel·lista,
recuperador de la nostra rondallística i dels nostres parlars,
gramàtic, lexicògraf, enamorat d’una llengua i d’un país als
quals ha dedicat totes les seues energies al llarg de més de
huitanta-huit anys de vida fecunda»; 28 i afirmava que «tota
l’obra de Valor, narrador per vocació i gramàtic i lexicògraf
per convicció cívica, per davall de la seua aparent diversitat,
té un eix bàsic evidentíssim: el compromís amb el poble valencià
a través de la paraula». 29
El professor Colomina, en el seu discurs, comenta cada un

dels vessants que ha conreat el mestre Valor, i si com a rondallista
li manifesta gratitud pel fet de recuperar l’imaginari
col·lectiu valencià afirmant que amb les rondalles «aconsegueix
una prosa dúctil, popular i genuïna i alhora plenament
correcta», 30 en un valencià que esdevindrà el model lingüístic
que adoptaran els escriptors, els ensenyants i els mitjans de
comunicació audiovisuals; com a creador literari, Colomina
destaca la creació d’un univers narratiu propi d’abast global,
bastit sobre una riquesa lèxica, un tresor lèxic i fraseològic,
recuperat per Valor per als valencians de totes les generacions.
Pel que fa a la vessant filològica, com a gramàtic i lexicògraf,
Colomina destaca la passió de Valor per ensenyar, voluntat
didàctica que es palesa en la combinació del rigor i la precisió
lingüístics amb la claredat de l’exposició conceptual, assolint
l’obra gramatical valoriana «un equilibri perfecte entre l’adhesió
disciplinada a la normativa unitària i la defensa de les
peculiaritats de la nostra bella modalitat, peculiaritats ben
legítimes perquè es remunten als segles gloriosos d’esplendor
medieval. Podem afirmar que en tota la seua producció, gramatical
o narrativa, sap trobar el punt dolç entre la parla real,
viva i espontània del poble valencià, i el model de llengua
convergent amb la resta de varietats del nostre idioma». 31
En el discurs llegit pel seu fill amb el títol Les Normes unificadores
del nostre idioma, també anomenades: Les Normes de
Castelló de 1932, Enric Valor dissertà sobre els precedents, el
desenvolupament i les conseqüències de les Normes, per a
concloure que «les Normes de Castelló han creat una gran i
saludable inèrcia de lectors i escriptors. L’idioma s’ha consolidat
i es consolida més a més segons el seu ensenyament va
ampliant-se, i així ha pogut i pot resistir els embats absurds, i
inimaginables que sofreix, perquè una nodrida colla de bons
valencians han petjat terra ferma en el seu treball renovador».
32
La darrera universitat valenciana a adherir-se als homenatges
i reconeixements a la figura del mestre Valor atorgant-li la
més alta distinció acadèmica fou la Universitat Politècnica
de València, en un acte solemne que s’esdevingué el 22 de
desembre de l’any 1999, presidit pel rector, Justo Nieto.
El professor de l’Escola Universitària d’Informàtica, Robert
Fuster, actuà de padrí i en la seua laudatio afirma que «Enric
Valor, per als valencians en particular, i en narrativa concretament,
és l’única tradició viable i moderna que ens omple un
buit de segles», 33 i després de repassar la producció lingüística
i lierària valoriana conclou amb l’afirmació «Enric Valor és
el nostre millor novel·lista. Si amb les seues rondalles ens ha
recuperat definitivament la tradició popular, amb el Cicle de
Cassana ha fixat la nostra memòria col·lectiva del passat més
recent. És un profund coneixedor del nostre idioma valencià,
que —convençut com està que el dels valencians és el més
bell català del món— s’ha entestat a no permetre’ns que el
degradem, que el contaminem, que el perdem». 34 Cal fer una
especial menció que en el discurs del professor Robert Fuster
apareix la referència de la candidatura d’Enric Valor al Premi
Nobel de Literatura promoguda, entre d’altres, per Esquerra
Unida i els ajuntaments d’Alcoi, Alzira, Sueca i Xixona.
Després de la investidura com a doctor honoris causa, Enric
Valor, en el seu discurs titulat Un breu apunt sobre la meua
obra literària, aprofundí en la seua vocació d’escriptor i en
les vicissituds que marcaren la seua vida personal i professional
i afirmà, pocs mesos abans de la seua mort, que «tots
els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el
conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i
encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no
podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre
poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idioma.
Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de
l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria». 5
Com a cloenda, el rector Justo Nieto en el seu parlament afirmava
que «gaudir de la pròpia identitat, i de l’idioma com a
tret diferencial, és un dret dels homes i dels pobles. Sentir-se
orgullós d’aquesta manera de ser i expressar-se és una manifestació
de respecte a la història i a les cultures dels qui ens
van precedir. Mantenir-la, difondre-la i llegar-la a les generacions
venidores és una exigència ètica per a tots els ciutadans.
Estimular el compliment de tots aquests drets i deures cap a
la nostra identitat cultural forma part de l’essència universitària.
Des d’aquesta convicció, la Universitat Politècnica de
València incorpora avui al seu elenc de doctors, pels seus mèrits,
Enric Valor. Un valencià que ha dedicat la seua vida a la
investigació de la cultura del seu poble, a través fonamentalment
del llenguatge, instrument bàsic de la comunicació». 36
Per tancar el capítol de distincions, cal fer menció explícita
a la concessió del títol de Fill Adoptiu de València per part
de l’Ajuntament del Cap i Casal el 6 d’octubre del 2000 a
petició de tots els grups polítics amb representació en el consistori,
tal com figura en el document següent:
21 www.uji.es/bin/infoinst/actes/
honoris/llibre/9.pdf.
22 www.uji.es/bin/infoinst/actes/
honoris/llibre/9.pdf.
23 www.uji.es/bin/infoinst/actes/
honoris/llibre/9.pdf.
24 www.uji.es/bin/infoinst/actes/
honoris/llibre/9.pdf.
25 www.uji.es/bin/infoinst/actes/
honoris/llibre/9.pdf.
26 www.uji.es/bin/infoinst/actes/
honoris/llibre/9.pdf.
27 www.uji.es/bin/infoinst/actes/
honoris/llibre/9.pdf.
28 www.ua.es/va/.../doctores/valor/
index.html.
29 www.ua.es/va/.../doctores/valor/
index.html.
30 www.ua.es/va/.../doctores/valor/
index.html.
31 www.ua.es/va/.../doctores/valor/
index.html.
32 www.ua.es/va/.../doctores/valor/
index.html.
33 www.upv.es/organizacion/
conoce-upv/honoris-causa/enricvalor/laudatio-es.html.
34 www.upv.es/organizacion/
conoce-upv/honoris-causa/enricvalor/laudatio-es.html.
35 www.upv.es/organizacion/
conoce-upv/honoris-causa/enricvalor/laudatio-es.html.
36 www.upv.es/organizacion/
conoce-upv/honoris-causa/enricvalor/laudatio-es.html.
Enric Valor. El valor de les paraules { 243

244
MOCIÓ QUE PRESENTEN ELS PORTAVEUS DELS
GRUPS POPULAR, SOCIALISTA-PROGRESSISTA I
ESQUERRA UNIDA AL PLE DE L’AJUNTAMENT
El passat dia 13 de gener va morir a València l’escriptor Enric
Valor, per a qui l’orgull d’haver nascut al poble de Castalla
(l’Alcoià) no va ser obstacle per a adoptar la ciutat de
València com a seua pròpia.
La passió per la història, la llengua i la cultura dels valencians
el va portar a donar-la a conéixer i a defensar-la allà on
fóra, i eixa tasca, així com el compromís cívic ha segut reconegut
per tot arreu.
L’any 1985 l’Ajuntament de València li va concedir el Premi
de les Lletres Valencianes. Aquests dies totes les institucions
valencianes, la Generalitat Valenciana, la Diputació de València
i les Corts Valencianes, s’han desfet en elogis a Enric
Valor, com a persona i gran escriptor valencià i en valencià, a
qui devem la recuperació de la memòria popular de la nostra
terra —en forma de Rondalles—, sense la qual no es port
entendre el present cultural com a poble amb identitat pròpia.
Són nombrosos els reconeixements acadèmics que Enric Valor
va rebre en vida: doctor honoris causa per les Universitats
de Castelló, Alacant, i les dos de València, per circumscriure’ns
tan sols al nostre espai territorial.
Pensem que a més de tots els reconeixements literaris i acadèmics,
Enric Valor mereix que la ciutat que ell va triar com
a seua, fóra objecte algun dia d’una rondalla que diguera:
...fa anys, molts anys, el Ple de l’Ajuntament de València va
prendre la següent
PROPOSTA D’ACORD
1. Iniciar l’expedient per a concedir la distinció de fill adoptiu,
a títol pòstum, a l’escriptor, lexicògraf i home de bé Enric
Valor i Vives.
2. Retolar un carrer de la nostra ciutat amb el nom d’Enric
Valor i Vives, escriptor.
València, 28 de gener de 2000.
Sgt. Alfonso Grau Alonso
Sgt. Ana Noguera Montagud Sgt. Antonio Montalban Gámez
El títol pòstum de Fill Adoptiu de València a Enric Valor, el
va rebre la família de l’escriptor de mans de l’alcaldessa Rita
Barberà, que va destacar la contribució de Valor al coneixement
de la història, les tradicions, la gramàtica, les llegendes
valencianes, així com la seua senzillesa i el llegat cultural que
ens ha deixat als valencians.
Finalment, cal assenyalar que Castalla el va nomenar Fill Predilecte
a títol pòstum el 13 de juny del 2000; la població de
Penàguila li va atorgar la distinció de Fill Adoptiu el 9 d’abril
del mateix any, i el poble d’Alboraia el va nomenar Fill Adoptiu
el mes de març de l’any 2001.
Els reconeixements a Enric Valor, però, també els trobem en
altres manifestacions, com ara els simposis, jornades d’estudi
o congressos dedicats a estudiar la figura i la seua contribució
a la nostra cultura a través de les seues aportacions literàries
i lingüístiques. Ens referim al Simposi celebrat a Castalla el
1995, o a Agullent en la Jornada d’homenatge a Enric Valor i la
seua obra celebrada a la tardor del 2000 i organitzada per l’Institut
d’Estudis de la Vall d’Albaida, en la qual els escriptors i
filòlegs allí reunits destacaren la tasca valoriana de recuperació
del patrimoni lexicogràfic i gramatical, i reivindicaren la concessió
a títol pòstum a Enric Valor de la Medalla al Mèrit Cultural
que atorga el Consell de la Generalitat, una distinció que
al nostre parer honoraria els nostres governants en atorgar-la
l’any que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució
de la Generalitat, ret homenatge a Enric Valor i Vives com a
Escriptor de l’Any 2010 pel seu llegat lingüístic i literari, i per
la seua valuosa aportació a la dignificació de la cultura i de la
llengua dels valencians.
També contribuïm a honrar la memòria del mestre Valor
amb els premis literaris que porten el seu nom com els Premi
de Narrativa Enric Valor dins dels Premis Literaris Foia de
Castalla, instaurat l’any 1980; el Premi Enric Valor de narrativa
juvenil de Picanya, organitzat per Edicions del Bullent
des del 1980; el Premi Enric Valor de narrativa de la Diputació
d’Alacant, que s’atorga any rere any des del 1995, o el Certamen
de Relat Breu Enric Valor «Vall de Guadalest» impulsat
per la població de Castell de Guadalest en l’any 2008.
Una altra manera de retre homenatge al nostre escriptor per
part de la societat valenciana ha sigut la decisió encertada
dels ajuntaments de les nostres comarques de dedicar a Enric
Valor el nom de biblioteques, instituts de secundària, centres
d’educació infantil i primària, carrers, places, avingudes i glorietes.
Tot seguit n’oferim una relació i demanem disculpes en
cas d’oblit involuntari. 37
1. Biblioteques
Biblioteca Enric Valor a la Seu Universitària
de la ciutat d’Alacant
Biblioteca Municipal Enric Valor de Barxeta
Biblioteca Enric Valor de l’IES Castalla de Castalla
Biblioteca Pública Municipal Enric Valor de Catarroja
Biblioteca Municipal Enric Valor de Crevillent
Agència de Lectura Municipal Enric Valor de Dénia
Biblioteca Municipal Enric Valor d’Elx
Biblioteca Municipal Enric Valor de Manises
Biblioteca Infantil Enric Valor de Novelda
Biblioteca Publica Municipal Enric Valor d’Ondara
Biblioteca Municipal Enric Valor dels Poblets
Casa de la Cultura - Biblioteca Pública Municipal Enric

Valor de Quart de Poblet
Biblioteca d’Informàtica i Documentació Enric Valor de la
Universitat Politècnica de València
2. Centres culturals
Centre Cultural Enric Valor de Benifaió
3. Centres d’Educació Infantil i Primària
Col·legi Públic Enric Valor d’Alacant
Col·legi Educació Especial Comarcal Enric Valor de Gandia
Col·legi Públic Enric Valor de Manises
4. Instituts d’Educació Secundària
IES Enric Valor de Benifaió
IES Enric Valor del Campello
IES Enric Valor de Monòver
IES Enric Valor de Pego
IES Enric Valor de Picanya
IES Enric Valor de Silla
5. Centres de Formació de Persones Adultes
FPA Enric Valor d’Aielo de Malferit
FPA Enric Valor d’Alaquàs
FPA Enric Valor de l’Alcúdia
FPA Enric Valor d’Alzira
FPA Enric Valor de Xirivella
6. Federacions d’associacions de pares i mares
FAPA Enric Valor d’Alacant
7. Carrers dedicats a Agullent, Alacant, Alboraia, Alcàsser,
l’Alcúdia, Aldaia, Almassora, Almoines, Alqueria de la
Comtessa, les Alqueries, Benicàssim, Bétera, Bonrepòs
i Mirambell, Burjassot, Callosa d’en Sarrià, Canet d’en
Berenguer, Cocentaina, Corbera, la Font d’en Carròs,
Mislata, Monòver, Montaverner, Montcada, Montserrat,
Muro d’Alcoi, Novetlè, Onda, Ondara, Ontinyent, Paterna,
Picanya, Sagra, Sagunt, Sant Joan d’Alacant, Sant Vicent
del Raspeig, Torreblanca, Torrent, València, Vilamarxant,
Vila-real, Xàbia.
8. Places amb el nom d’Enric Valor a Algemesí, Alginet,
Banyeres de Mariola, Carcaixent, Cullera, Petrer, Puçol.
9. Avingudes dedicades a Enric Valor a Meliana, Museros,
la Vila Joiosa i Vinalesa.
10. Glorieta Escriptor Enric Valor a Castalla i Penàguila.
11. Passeig Enric Valor al Puig.
12. Parc Enric Valor a Bèlgida.
13. Entitats
Club d’Escacs Enric Valor d’Alacant
El reconeixement a l’escriptor també s’ha palesat en els estudis
de què ha sigut objecte Enric Valor i la seua aportació en el
triple vessant de rondallista, narrador i lingüista, i que tot seguit
oferim com a petita mostra bibliogràfica, ometent ací els
nombrosos articles publicats sobre la seua obra i la bibliografia
completa i exhaustiva, que es recull en un capítol ad hoc del
present catàleg, atés l’interés i la seua importància:
AA.DD. (1996): Actes Simposi Estudi i Festa: Enric Valor,
Alacant, Diputació d’Alacant.
AA.DD. (1997): Enric Valor, 86 anys. Canelobre, 37/38, Alacant,
Diputació Provincial.
Alberó, Jaume (2004): Les rondalles meravelloses i llegendes
d’Enric Valor, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat i Ajuntament de Bellpuig, Biblioteca Valeri
Serra i Boldú de Cultura Popular, núm. 15.
— (2006): L’imaginari popular en les rondalles d’Enric Valor,
València, Editorial Club Universitari.
Casanova, Emili - Mora, Ramon; Sanchis, Josep (2002):
Enric Valor, un home de poble: jornada d’estudi i homenatge
a Enric Valor i la seua obra, Paiporta, Denes.
Escrivà Peiró, Vicent (1986): L’obra literària d’Enric Valor,
València, Universitat de València, tesi doctoral dirigida
per Jaume Pérez Muntaner, Universitat de València.
Francés, Susanna - Luna, Vicent (1996): Enric Valor o
l’amor per la llengua, Alacant, Diputació d’Alacant.
Lluch, Gemma (1984): Les rondalles meravelloses d’Enric Valor:
anàlisi estructural i comparativa, tesi de llicenciatura
dirigida per Antoni Tordera Sáez, Universitat de València.
— (1988): De princeses i herois: la rondallística meravellosa
d’Enric Valor, València, Generalitat Valenciana, Conselleria
de Cultura.
Lluch, Gemma - Simbor, Vicent - Pitarch, Vicent (2001):
Enric Valor (1911-2000) in memoriam: homenatge acadèmic
des de la Universitat Autònoma de Barcelona: creació
literària i compromís lingüístic, Barcelona, Institució de
les Lletres Catalanes.
Pérez Saldanya, Manuel (ed.) (1998): Paraula de la terra.
Escrits seleccionats, València, Universitat de València.
Salvador, Vicent - Lawick, Heike van (eds.) (1999): Valoriana:
estudis sobre l’obre d’Enric Valor, Castelló, Universitat
Jaume I.
Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor
escriptor, València, Tàndem Edicions.
37 Vull expressar la meua gratitud a
Marisol Navalon Jorque per la seua
valuosa i eficaç col·laboració en la
recerca pel món virtual.
Enric Valor. El valor de les paraules { 245

Arribats ací, tan sols ens queda posar el punt i final a un article
la pretensió del qual ha sigut testimoniar la nostra admiració
i el nostre respecte a un valencià il·lustre, a un patriarca de
les lletres valencianes; com també ho ha sigut demostrar la
nostra estima envers un home savi, un lletraferit en el sentit
estricte de la paraula, un home de poble, elegant, de barret i
bastó, de mirada còmplice i riallera, de somriure amable, que
per damunt de tot estimava la seua terra, la seua gent i la seua
llengua, exemple de fidelitat i de fermesa, a qui no oblidem i
amb qui compartim el compromís de dignificar el nostre llegat
lingüístic i cultural.
El millor homenatge que podem fer al senyor Enric Valor és
gaudir permanentment de la seua magnífica obra i fer-ne partícips
a les generacions futures, agafant el testimoni del seu
mestratge i esdevenint deixebles del seu exemple generós i cívic.
De ben segur que, si això fóra possible, ell ens ho escriuria
a l’Ordinador de les Galàxies.
246

Acció Cultural del País Valencià (2010): L’auca d’Enric
Valor. 10 anys sense el mestre, València.
Aguado i Medina, Cristòfor (1988): ressenya del llibre De
princeses i herois. La rondallística meravellosa d’Enric Valor,
de Gemma Lluch (Conselleria de Cultura, 1988), Saó, 112,
València, p. 44.
Adell, Marc Vicent (1994): «Entrevista a Francesc Ferrer Pastor»,
Saó, 170, València, pp. 25-27.
— (1999): Rodant, rodant, València, Carena Editors, pp. 53-
55.
Albero i Poveda, Jaume (2004): Les rondalles meravelloses i
llegendes d’Enric Valor, Barcelona, Publicacions de l’Abadia
de Montserrat.
— (2005): «Rondalla “El castell d’Entorn i no Entorn” d’Enric
Valor. Anàlisi hermenèutica i folklòrica», Miscel·lània
Joan Veny, VII, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp.
225-250.
— (2006a): L’imaginari popular en les rondalles d’Enric Valor,
Alacant, Editorial Club Universitario.
— (2006b): «Identitat personal i col·lectiva en les Rondalles
valencianes d’Enric Valor», La narrativa oral: rondalles i llegendes
en l’imaginari col·lectiu contemporani (Joan Borja i
Sanz, ed.), Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana, pp. 105-119.
— (2007): «Anàlisi folklòrica i interpretativa de la rondalla
“El jugador de Petrer” d’Enric Valor», Revista d’Etnologia
_Bibliografia sobre Enric Valor
Òscar Pérez Silvestre
de Catalunya, 30, Generalitat de Catalunya, pp. 129-141.
Alberola, Miquel (1992): «“Sempre he estat un foraster”.
Entrevista a Enric Valor», El Temps, 396 (20.01.1992), pp.
56-59.
Alberola, Miquel i Bataller, Alexandre (1985): «Una conversa
amb Lluís Guarner, Adolf Pizcueta, Àngel Sànchez
Gozalbo, Enric Soler i Godes, i Enric Valor», Llir entre
Cards, 4, València, Associació Cultural de Filologia, pp.
170-191.
Alcaraz Ramos, Manuel (1988): «La Renaixença impossible»,
L’Aiguadolç, 6, Dénia, Institut d’Estudis Comarcals de la
Marina Alta, pp. 35-39.
Alpera i Leiva, Lluís (1990): «Enric Valor», dins el capítol
«Breu repertori dels escriptors del Migjorn valencià», en
Sobre poetes valencians i altres escrits, I, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, pp. 89-125.
— (1991): «La recreació de la tradició oral: la rondallística
d’Enric Valor», Serra d’Or, 377, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, pp. 30-31. (Monogràfic Enric
Valor, vuitanta anys: perspectiva d’una creació literària.)
— (1996): «Escriure a Alacant. Literatura i societat», Quaderns
de Migjorn 3, Alacant, Associació Cívica per la Normalització
del Valencià, pp. 71-77. Reproduït en el seu recull Des
de l’Aitana al Canigó. Papers crítics, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 1998, pp. 7-18.
— (1997a): «Alacant amb Enric Valor», Canelobre, 37-38,
Enric Valor. El valor de les paraules { 247

248
Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 5-9. Reproduït
en el seu recull Sobre poetes valencians i altres escrits,
ii, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
2001, pp. 109-111.
— (1997b): «El Sr. Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut
de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 37-40. Reproduït en el seu
recull Sobre poetes valencians i altres escrits II, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 2001, pp. 105-107.
Archilés, Ferran (2006): «Acords i desacords. Valencianisme
polític i identitat valenciana contemporània», Afers, 55,
Catarroja, pp. 481-510.
Artigues, Antoni i Calafat, Rosa (2003): «Nació, comunitat
lingüística i mitjans de comunicació», V Encontre d’Historiadors
de la Comunicació. Aportacions de la comunicació a
la comprensió i construcció de la història del segle XX, Palma,
Universitat de les Illes Balears, pp. 67-89 (especialment la
pàgina 83).
Associació d’Editors del País Valencià (2000): Homenatge
Enric Valor, València (fullet bibliogràfic de 26 pàgines).
Balaguer, Enric (1989): «Mímesi i antropologia en La idea de
l’emigrant d’Enric Valor», Actes del Congrés Alcoià-Comtat,
Alacant, Associació Cultural de l’Alcoià-Comtat, Institut
de Cultura Juan Gil-Albert i Ajuntament d’Alcoi, pp. 355-
362.
— (1991): «Per una literatura amb arrels pròpies: esquema
d’un debat pendent», Saó, 143, València, pp. 34-36.
— (1999a): «La literatura a les comarques alacantines», L’Avenç.
Plecs d’història local, 240, Barcelona, pp. 53-54.
— (1999b): «D’Aitana i Cassana», Información (suplement
Arte y Letras, 04.11.1999), Alacant, p. 3.
Ballester, Josep (1992a): Temps de quarantena (1939-1959),
València, Eliseu Climent Editor, pp. 76, 82, 83, 84, 85, 86,
111, 115, 120, 175, 177 i 178. Segona edició en Publicacions
de la Universitat de València (2006), pp. 74, 76, 79,
80, 81, 82, 83, 107, 166, 168, 169 i 172.
— (1992b): «Entre Laip i Èdip: a propòsit de l’enfrontament
generacional en la postguerra al País Valencià», Miscel·lània
Manuel Sanchis Guarner, Barcelona, Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, pp. 225-239.
— (1998): «Això era i no era...», Levante-EMV (suplement Posdata,
02.10.1998), València, p. 3.
— (2000): «Tot un senyor escriptor», Levante-EMV
(14.01.2000), València.
Ballester Añón, Rafael (2003): La generación valenciana del
36. Antología, València, Institució Alfons el Magnànim, pp.
375-388.
Barberà, Frederic (2004): «Años y leguas en el context de la influència
catalana en Gabriel Miró», estudi a l’edició d’Anys
i llegües de Gabriel Miró (trad. d’Enric Valor), Paiporta, Ed.
Denes, pp. 15-26.
Bataller Calderon, Josep (1999): Les rondalles valencianes,
CEIC Alfons el Vell, Gandia (especialment les pàgines 42-
50).
Beltran, Adolf (1983): «Entre la gramàtica i la literatura», Generalitat,
València, p. 35.
Beltran, Guillem (2003): «Protagonistes de les Normes de
Castelló», Serra d’Or, 520, Barcelona, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, p. 107. (Ressenya del llibre de V.
Pitarch Converses amb Joan Simon, Enric Valor i Rafael Súria,
Edicions Alambor, 2002.)
Beltran Llavador, Rafael (2001a): «Literatura i tradició oral
a la Vall d’Albaida», Almaig, (Estudis i documents), 17, Ontinyent,
La Nostra Terra, pp. 120-123.
— (2001b): «Notes per a un catàleg tipològic de les rondalles
valencianes, ii: rondalles de la Vall d’Albaida i l’Alcoià», Almaig
(Estudis i documents), 17, Ontinyent, La Nostra Terra,
pp. 124-133.
— (2003a): «Notes per a un catàleg tipològic de les rondalles
valencianes, iv: rondalles del Baix Vinalopó», Homenaje a
Luis Quirante, Cuadernos de Filología, Anejo L, vol. ii., Estudios
filológicos, Universitat de València, pp. 431-456.
— (2003b): «Notes per a un catàleg tipològic de les rondalles
de l’Alacantí», Zeitschrift für Katalanistik, 16, Friburg, Universitat
Albert Ludwigs, pp. 111-144.
— (2007): Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i
estudi dins la tradició folklòrica universal, Publicacions de la
Universitat de València.
— (2010): «El cuento tradicional y la (re)construcción de una
memoria nacional: recopilación tardía y consolidación de
identidades en el País Valenciano». Conferència llegida el
10.05.2010 en el col·loqui «Memória e Cidadania na Literatura
Tradicional Peninsular» de la Universitat de l’Algarve
(en premsa).
Benavent, Rafael (2000): «La una! Rondalla popular. Recordant
n’Enric Valor», Almaig, 15, Ontinyent, La Nostra Terra,
pp. 106-108.
Berenguer, Vicent (2000): «El fons cultural de les rondalles»,
Barcella, 10, Banyeres de Mariola, Institut d’Estudis de la
Vall de Mariola.
Berenguer Revert, Neus (2009): «Abella contra Disney»,
Barcella, 39, Banyeres de Mariola, Institut d’Estudis de la
Vall de Mariola.
Bernabeu Rico, Josep Lluís (1997): «Paisatge i paisanatge

en les rondalles d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant,
Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 56-62.
Bernat, Francesc i Favà, Xavier (1992): «La Llista de la RTVV
(1990): estudi lexicogràfic», dins Solà, J. (ed.) Sobre lexicografia
catalana actual, Barcelona, Empúries, pp. 75-121.
Blasco, Ricard (1992): «Carles Salvador i la infraestructura
cultural valencianista», Caplletra, 12, València, Institut de
Filologia Valenciana, pp. 83-92.
Bonet, Sebastià (2000): Les gramàtiques normatives valencianes
i balears del segle XX, València, Publicacions de la Universitat
de València.
Bono Palomar, Ruth (1999): «Les edicions de les rondalles
de Valor: dos lectors, dues formes de narrar», Valoriana:
estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions
de la Universitat Jaume I, pp. 221-232.
Borja i Sanz, Joan (1999a): «Oralitat i escriptura en les Rondalles
valencianes d’Enric Valor: unes reflexions didàctiques»,
Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la
Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 255-266.
— (1999b): «Enric Valor, doctor honoris causa», Información
(suplement Arte y Letras, 04.11.1999), Alacant, pp. 1-2.
Borràs, Marc (1996): «El Valor del paisatge», El Temps, 610
(26.02.1996), pp. 82-83. (Ressenya del llibre Converses
amb un senyor escriptor, Tàndem Edicions, 1995.)
Boscà Perelló, Vicent (1990): «Si Escalante alçara el cap...
Pep Cortés dirigeix La Cassola amb textos d’Enric Valor»,
Saó, 135, València, p. 61.
Brines, Rosa (1992): «Entrevista a Enric Valor», Diario 16
(05.07.1992), pp. 10-11.
Broch i Huesa, Àlex [dir.] (2008): Diccionari de la literatura
catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 1033-
1034.
Brotons Rico, Vicent (1982): «La rondalla “El jugador de
Petrer” en l’obra d’Enric Valor», Festa 82, Ajuntament de
Petrer.
— (1987): «Enric Valor, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes»,
Festa 87, Ajuntament de Petrer, pp. 37-38.
— (1991): «Tot conversant amb Enric Valor. “Petrer, per a mi,
era com Castalla: un poble valencianíssim», Festa 91, Ajuntament
de Petrer, pp. 43-46.
–– (1997): «Enric Valor, un senyor escriptor», Diari de les Balears,
Palma de Mallorca.
— (1998): «Enric Valor, Elda i “L’experiment de Strolowickz”»,
Revista del Vinalopó, 1, Petrer, Centre d’Estudis Locals
del Vinalopó, pp. 93-104.
— (1999a): «L’Enric Valor gramàtic a l’ensenyament secundari»,
Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de
la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 267-
280.
— (1999b): «La vocació de mestre i l’escola valenciana», Información
(suplement Arte y Letras, 04.11.1999), Alacant,
p. 2.
— (2000): «Les terres del Vinalopó a l’obra d’Enric Valor»,
Revista del Vinalopó, 3, Petrer, Centre d’Estudis Locals del
Vinalopó, pp. 105-118.
–– (2001): «Lletra personal a Enric Valor», Festa 2001, Ajuntament
de Petrer, pp. 47-51.
— (2002): «Enric Valor, el mestre. Enric Valor per als mestres»,
Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes,
pp. 225-241.
— (2006): «El paisatge d’Enric Valor: les comarques meridionals
valencianes». Conferència pronunciada al Campus
d’Alcoi de la UPV (Alcoi, 27.09.2006).
— (2007a): «Paisatge, gent i costums en les Rondalles valencianes
d’Enric Valor», Folklore i Romanticisme: els estudis
etnopoètics de la Renaixença (a cura de Joan Borja i Joan
Armangué), Barcelona-l’Alguer, IEC - Arxiu de Tradicions
de l’Alguer, pp. 33-47.
— (2007b): «Entre Valls i Valors: una Mariola literària», Eines,
22, Alcoi, IES Pare Vitòria, pp. 92-101. Consultable en
línia: http://cat.bloctum.com/vicent/2007/08/17/entrevalls-i-valors-una-mariola-literaria/.
— (2008): «El paisatge toponímic d’Enric Valor», XXXII Colloqui
de la Societat d’Onomàstica d’Algemesí, Paiporta, Ed.
Denes, pp. 67-82.
–– (2009): «Moros i negres a les Rondalles Valencianes d’Enric
Valor», La Comunitat morisca en el Vinalopó. IV Centenari
de l’Expulsió (1609-2009). III Congrés d’Estudis del Vinalopó,
Petrer, Centre d’Estudis del Vinalopó, pp. 327-343.
— (2010a): «Enric Valor: el dret a la pau i al gaudi de la vida»,
Levante-EMV (13.01.2010), València, p. 27.
— (2010b): «En el centenari d’Enric Valor: dues lletres, dos
personatges», Festa 2010, Petrer, Ajuntament de Petrer, pp.
160-163.
— (2010c): «Les Rondalles Valencianes, d’Enric Valor, i els Moros
i Cristians», Revista de Festes de Moros i Cristians de Beneixama,
Ajuntament de Beneixama, pp. 71-75.
— (2010d): «L’edat mitjana i les Rondalles Valencianes d’Enric
Valor», Festes Majors. Moros i Cristians, Ajuntament del
Camp de Mirra, pp. 87-92.
Buj Alfara, Àngela (2007): «100 anys de l’Institut d’Estudis
Enric Valor. El valor de les paraules { 249

250
Catalans en el 75 aniversari de les Normes de Castelló»,
L’Ebre (14.12.2007), Tortosa. Reproduït en Les Normes de
Castelló fan 75 anys (a cura de Vicent Pitarch), Castelló de
la Plana, UJI - IEC, 2008, pp. 55-57.
Calders, Pere (1987): «Una salutació», Serra d’Or, 336, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 23.
Campillo, Maria i Castellanos, Jordi (1988): «La novel·la al
País Valencià. Enric Valor», Història de la Literatura Catalana,
vol. xi, Barcelona, Ariel, pp. 115-116.
Capilla, Juli (2000): «La coherència del pensament», El Temps,
814 (18.01.2000), pp. 60-61.
Carbó, Ferran (1991): «Notes sobre poesia de postguerra.
Una relectura de Xavier Casp», Caplletra, 10, València, Institut
de Filologia Valenciana, pp. 13-28.
Carbó, Ferran i Simbor, Vicent (1993): La recuperació literària
en la postguerra valenciana (1939-1972), València-Barcelona,
Institut Universitari de Filologia Valenciana - Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, pp. 22-23, 31, 33-34,
37-38, 40, 48, 52, 110, 118-121, 133, 162 i 177.
Casanova i Herrero, Emili (1996): «Aportacions d’Enric
Valor a la lexicografia catalana: el Vocabulari castellut de
1948, d’Enric Valor i Josep Giner», Actes del Simposi d’Estudi
i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 147-180.
— (1997): «Sicània (1958-1959): el procés de fer una revista
valencianista, a través de la correspondència de Josep Giner
i Nicolau Primitiu», Comunicación y Estudios Universitarios,
7, Montcada, Fundación Universitaria San Pablo CEU, pp.
165-187.
— (1998a): «El lèxic valencià en les gramàtiques d’Enric Valor»,
Tramuntana, 4, pp. 18-19.
— (1998b): «El valencià i Enric Valor», Diari de Balears (Balear
Cultural, 15.02.1998), Palma.
— (2000): «L’exemple lèxic. Dignificació del vocabulari popular
valencià», Quadern d’El País (20.01.2000), València.
— (2001a): «Homenatge a Enric Valor i la seua obra (Agullent,
30 de setembre de 2000)», Estudis Romànics, vol. xxiii,
Barcelona, IEC, pp. 371-372.
— (2001b): «Enric Valor i Vives (1911-2000)», Estudis Romànics,
vol. xxiii, Barcelona, IEC, pp. 424-433.
— (2002a): «Textos inèdits d’Enric Valor: fragments de traduccions
de Gabriel Miró, una adaptació de Jordi des Racó
i El Llibre de l’Infant», Enric Valor, un home de poble, Paiporta,
IEVA - Ed. Denes, pp. 101-130.
— (2002b): «Enric Valor, lexicògraf, salvador de lèxic i etimòleg»,
Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed.
Denes, pp. 189-224.
— (2003): «La traducció d’Enric Valor», estudi a l’edició de
L’ingenu (trad. d’Enric Valor), Paiporta, Ed. Denes, pp. 15-
32.
— (2004): «La traducció d’Enric Valor», estudi a l’edició
d’Anys i llegües de Gabriel Miró (trad. d’Enric Valor), Paiporta,
Ed. Denes, pp. 41-45.
Casanova, Emili i Vila, Alfons (1995): «El llibre de l’infant:
unes beceroles inèdites d’Enric Valor», Almaig, 10, Ontinyent,
La Nostra Terra, pp. 22-32.
Casanova, Emili i Benavent, Elisa (1999): «Els inicis del
moviment nacionalista valencià a través de les “Cartes al
director” de la revista Gorg», Comunicación y Estudios Universitarios
9, Montcada, Fundación Universitaria San Pablo
CEU, pp. 159-170.
Casanova, Emili; Mora, Ramon i Sanchis, Josep (2002):
Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes.
Casp, Xavier (1951): «Rondalles valencianes d’Enric Valor», Ínsula,
64, Madrid.
Castelló, Gonçal (1990): «La peripècia a l’altiplà d’en Ricard
Blasco», L’Aiguadolç, 11, Dénia, Institut d’Estudis Comarcals
de la Marina Alta, pp. 23-28.
— (1997): «El meu amic Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant,
Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 21-22.
Centre Cultural Castallut (1995): La vida als masos de
la Foia de Castalla, Castalla (vídeo elaborat amb motiu del
Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor).
Cerdán Tato, Enrique (1997): «Una biografía a dentelladas»,
Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-
Albert, pp. 17-20.
— (2000): «Endavant amb perplexitat», L’Avenç, 251, Barcelona,
pp. 59-64.
Cervera, Alfons (1994): «Entrevista a Enric Valor», Saó, 172,
València, pp. 40-43.
Climent, Eliseu (1997): «Enric Valor escriptor i patriota»,
Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-
Albert, pp. 23-24.
— (2007): «Les Normes de Castelló: balanç, perspectives i, sobretot,
propostes de futur», Les Normes de Castelló (1932),
a favor de l’ús social del valencià. En el 75 aniversari, homenatge
a tots els valencians que les varen fer possible, UGT-PV.
Climent Martínez, Josep Daniel (2002a): «Enric Valor i la
llengua literària», Enric Valor, un home de poble, Paiporta,
IEVA - Ed. Denes, pp. 51-62.
— (2002b): «Les activitats lingüístiques d’Enric Valor i Vives
anteriors a la Guerra Civil: el setmanari El Tio Cuc d’Alacant»,
Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed.

Denes, pp. 131-146.
— (2004): «Josep Giner i Marco i els cursos de llengua de Lo
Rat Penat», Almaig, 20, Ontinyent, La Nostra Terra, pp.
122-132.
— (2007a): Les Normes de Castelló. L’interés per la llengua dels
valencians al segle XX, València, Acadèmia Valenciana de la
Llengua (especialment les pàgines 389-411).
— (2007b): «El naixement de les Normes de Castelló», Levante-EMV
(suplement Posdata, 23.11.2007), València, pp.
1-2. Reproduït en Les Normes de Castelló fan 75 anys (a cura
de Vicent Pitarch), Castelló de la Plana, UJI - IEC, 2008,
pp. 45-49.
— (2007c): «75 aniversari de les Normes de Castelló», Notícies
Musicals. Butlletí de la Unió Musical L’Horta de Sant Marcellí,
30, p. 23. Reproduït en Les Normes de Castelló fan 75
anys (a cura de Vicent Pitarch), Castelló de la Plana, UJI
- IEC, 2008, pp. 159-161.
— (2008): «Carles Salvador i la divulgació de les Normes de
Castelló», Vida amunt i nacions amunt. pensar el País Valencià
en temps de globalització, Universitat de València, pp.
289-317.
— (2009): «Valencià a l’escola, 75 anys de reivindicacions»,
Levante-EMV (suplement Posdata, 05.06.2009), València,
pp. 1-2.
— (2010a): «El darrer adéu», Información (13.01.2010), Alacant.
Reproduït també en la publicació digital Pàgina26.
— (2010b): «Enric Valor, en el record», Levante-EMV (suplement
Posdata, 15.01.2010), València, pp. 1-2.
— (2010c): «In memoriam. En record d’Enric Valor», Avui
Cultura (21.01.2010), Barcelona, p. 7. Reproduït el mateix
mes de gener amb altres títols en les publicacions digitals
Pica’m, L’Informatiu i Portal de Xàtiva.
— (2010d): Enric Valor. Estudi i compromís per la llengua, València,
Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Colomer Ferràndiz, Agustí (1996): Retrobar la tradició.
El valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la
transició, València, Saó Edicions, pp. 27, 59, 88, 89, 96 i
134-139.
Colomina i Castanyer, Jordi (1991): «L’aportació d’Enric
Valor a la formació de la llengua literària moderna», Serra
d’Or, 377, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
pp. 33-34. (Monogràfic Enric Valor, vuitanta anys:
perspectiva d’una creació literària.)
— (1994): «Un tast dels vocabularis bilingües valencians actuals»,
Caplletra, 17, València, Institut de Filologia Valenciana,
pp. 157-178.
— (1995): «Enric Valor i la llengua normativa», Els valencians
i la llengua normativa, Alacant, Institut de Cultura Juan
Gil-Albert, pp. 173-188.
— (1996): «El lèxic valencià en l’obra d’Enric Valor», Actes del
Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant,
pp. 223-237. Reproduït en Els valencians i la llengua normativa,
Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp.
173-188.
— (1997): «L’aportació d’Enric Valor a la formació del valencià
modern», Saó, 204, València, pp. 30-31.
— (1999a): «El valencià popular i col·loquial en l’obra narrativa
d’Enric Valor», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric
Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat
Jaume I, pp. 165-177.
— (1999b): «Laudatio pronunciada en el solemne acte d’investidura
com a doctor honoris causa per la Universitat
d’Alacant del senyor Enric Valor i Vives». Consultable en
línia: http://www.ua.es/es/presentacion/doctores/valor/
laudatio.htm. Reproduïda també en Tarannà, 19, El Guaret-Garbera
Cultural de Cocentaina, pp. 5-8.
— (1999c): Dialectologia catalana. Introducció i guia bibliogràfica,
Universitat d’Alacant, pp. 94, 110, 175, 262, 263,
265, 268 i 281.
— (1999d): «Des de la Renaixença», Información (suplement
Arte y Letras, 04.11.1999), Alacant, p. 3.
— (2000): «Enric Valor. Un castallut universal», Barcella, 10,
Banyeres de Mariola, Institut d’Estudis de la Vall de Mariola.
Colón, Germà i Soberanas, Amadeu J. (1985): Panorama de
la lexicografia catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana.
Comes Casas, Rosa (1999): «Fixar una rondalla: la singularitat
d’Enric Valor», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric
Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat
Jaume I, pp. 211-202.
Conca, Maria (1996): «La riquesa fraseològica en la producció
rondallística d’Enric Valor», Actes del Simposi d’Estudi i
Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 47-60.
— (1997): «La riquesa fraseològica en la producció rondallística
d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de
Cultura Juan Gil-Albert, pp. 178-192.
— (2002): «De les rondalles a les novel·les: una anàlisi contrastiva
de l’obra d’Enric Valor», Enric Valor, un home de poble,
Paiporta, IEVA - Ed. Denes, pp. 69-82.
— (2003): «L’estil literari en el “Cicle de Cassana” d’Enric
Valor, a partir de l’anàlisi fraseològica», dins Compagna,
Anna Maria et alii (ed.): Momenti di cultura catalana in un
millennio. Atti del VII Convegno dell’AISC (Nàpols, 22-24
Enric Valor. El valor de les paraules { 251

252
de maig de 2000), Nàpols, Liguori Editore, pp. 121-138.
— (2006): ressenya del llibre de Jaume Albero i Poveda Les
rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor (Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 2004), Estudis Romànics, vol.
xxviii, Barcelona, IEC, pp. 513-516.
Cortés, Santi (1990): «L’aportació valenciana a les revistes literàries
clandestines de postguerra: “Esclat”», Miscel·lània
Joan Bastardas III, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, pp. 189-201.
— (1991): «Premsa literària de postguerra: el cas de l’Almanaque
de Las Provincias (1940-1951)», Caplletra, 10, València,
IUFV, pp. 51-81.
— (1995): València sota el règim franquista (1939-1951),
València-Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 26,
242, 243, 249, 252, 279, 298, 328, 337, 338 i 343.
— (2002): Manuel Sanchis Guarner (1911-1981): una vida
per al diàleg, València-Barcelona, Institut Interuniversitari
de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
pp. 100, 101, 129-131, 176, 179, 192, 193, 228,
245, 251, 262, 264, 271, 339, 357 i 389.
— (2005): Manuel Sanchis Guarner. Lletres de resistència
(1939-1981), Catarroja, Editorial Afers, pp. 81, 86, 91,
96-98, 112, 190, 193, 208, 217, 218, 220, 287, 305, 312-
314, 334-336 i 377.
— (2006): Ensenyament i resistència cultural. Els Cursos de
Llengua de Lo Rat Penat (1949-1975), Paiporta, Ed. Denes.
Cubedo i Capella, Joanvi, i altres (2010): Enric Tàrrega.
L’amant de la ciutat somniada. Converses, Publicacions de la
Universitat de València, pp. 24-27, 55, 101, 133, 145-146
i 164.
Cucarella, Toni (1998): «La novel·lística d’Enric Valor»,
conferència llegida a l’IES Josep de Ribera de Xàtiva. Consultable
en línia: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/
id/156364.
Cucó, Alfons (1971): El valencianisme polític (1874-1939).
[2a edició revisada i ampliada , 1999, Catarroja, Afers, p.
239]
Diversos autors (1996): Enric Valor o l’amor per la llengua,
Diputació d’Alacant (materials didàctics per a infants).
Diversos autors (1998): El paisatge i la gent de les terres alacantines
a través dels testimonis literaris, Alacant, Institut de
Cultura Juan Gil-Albert.
Diversos autors (1999): Acte solemne d’investidura com a
Doctor Honoris Causa del Sr. Enric Valor i Vives, Universitat
d’Alacant (5 de novembre de 1999).
Diversos autors (2001): II Antologia Literària de la Marina
Alta. Homenatge a Enric Valor, Ajuntament de Pedreguer.
Diversos autors (2006): Manuel Sanchis Guarner. Un humanista
valencià del segle XX, València, Acadèmia Valenciana
de la Llengua.
Enguix i Ribelles, Rafael (2000): «Cicle de Cassana: paisatge,
toponímia, fauna i altres herbes», Tarannà, 19, El Guaret-
Garbera Cultural de Cocentaina, pp. 9-17.
Escandell, Dari (2010): «Enric Valor: ans, ara i sempre», Caràcters,
51, Universitat de València, p. 14.
Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la
Llengua (2007): Sendes i carenes. El món d’Enric Valor
(DVD interactiu), València.
Escrivà Peiró, Vicent (1971): «Un article de l’escriptor i gramàtic
Enric Valor», Serra d’Or, 139, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, pp. 1 i 3.
— (1985a): «La narrativa d’Enric Valor: una tradició inventada»,
pròleg a L’ambició d’Aleix (3a ed.), València, Gregal
Llibres, pp. 5-25. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la
terra, Publicacions de la Universitat de València, pp. 216-
231.
— (1985b): «Enric Valor: vint-i-cinc anys de novel·la valenciana»,
L’Aiguadolç, 1, Dénia, Institut d’Estudis Comarcals de
la Marina Alta, pp. 27-35.
— (1985c): «Bibliografia sobre Enric Valor», L’Aiguadolç, 1,
Dénia, Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, pp.
34-35.
— (1985d): «La novel·la com a fixació d’un món oblidat», Encontre
d’Escriptors del Mediterrani, 1, València, pp. 34-36.
— (1986a): L’obra narrativa d’Enric Valor, tesi doctoral, Universitat
de València.
— (1986b): «La circulació del saber en la narrativa d’Enric Valor»,
Estudis de Literatura catalana en honor de Josep Romeu
i Figueras, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
pp. 395-407.
— (1987): «Novel·la de la Muntanya: el món possible», pròleg
a La idea de l’emigrant (2a ed.), València, Gregal Llibres, pp.
5-14. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions
de la Universitat de València, pp. 232-239.
— (1988): «Aproximació als orígens narratius d’Enric Valor»,
pròleg a Narracions perennes, València, Gregal Llibres, pp.
5-16. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions
de la Universitat de València, pp. 240-248.
— (1991a): «Enric Valor: un narrador perenne», pròleg a Cicle
de Cassana, dins Sense la terra promesa, València, Tàndem
Edicions, pp. ix-xxix. Reproduït el 1997 en Canelobre, 37-

38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 118-
128; i en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions de la
Universitat de València, pp. 249-264.
— (1991b): «Enric Valor: el nucli narratiu inicial del Cicle
de Cassana», Serra d’Or, 377, Barcelona, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, pp. 28-29. (Monogràfic Enric Valor,
vuitanta anys: perspectiva d’una creació literària.)
— (1993): «La competència pluridisciplinar», El Temps, 495
(13.12.1993), València, p. 19.
— (1996a): «L’amor en la narrativa d’Enric Valor», Actes del
Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant,
pp. 137-146.
— (1996b): «L’anècdota com a memòria col·lectiva», pròleg a
Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles, València,
Tàndem Edicions, pp. 3-18. Reproduït en Enric Valor. Paraula
de la terra, Publicacions de la Universitat de València,
pp. 265-273.
— (1997): «Les ambicions d’Aleix», Saó, 204, València, pp.
28-29.
— (1998): «Laudatio acadèmica del Doctor Enric Valor a càrrec
del Doctor Vicent Escrivà», Enric Valor. Paraula de la
terra, Universitat de València, pp. 19-24.
— (1999): «La novel·lística d’Enric Valor», Valoriana: estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions
de la Universitat Jaume I, pp. 297-306.
— (2002a): «Les bases de la narrativa d’Enric Valor», Enric
Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, pp.
21-26.
— (2002b): «La dona en el Cicle de Cassana», Enric Valor, un
home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, pp. 83-99.
— (2002c): «Les fantàpolis valencianes», Congrés Internacional
de Toponímia i Onomàstica Catalanes, Universitat de València,
pp. 579-589.
— (2004): «Enric Valor, traductor de Gabriel Miró», estudi
a l’edició d’Anys i llegües de Gabriel Miró (trad. d’Enric
Valor), Paiporta, Ed. Denes, pp. 27-40.
— (2008): «Enric Valor: la dona adolescent narrada en les rondalles»,
Almaig, 24, Ontinyent, La Nostra Terra, pp. 161-
168.
— (2010): L’obra literària d’Enric Valor, Paiporta, Ed. Denes.
Espinós i Felipe, Joaquim (1997): «Natura i cultura en “Les
novel·les d’Aitana” d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant,
Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 146-150.
— (1999a): «Elements rondallístics a la narrativa curta i les
novel·les d’Enric Valor», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric
Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universi-
tat Jaume I, pp. 307-319.
— (1999b): «La recuperació de la literatura popular», Información
(suplement Arte y Letras, 04.11.1999), Alacant, p. 3.
— (2006): «Campo de los almendros de Max Aub i Enllà de
l’horitzó d’Enric Valor: dues visions del final de la Guerra
Civil», Escritores, editoriales y revistas del exilio republicano
de 1939 (M. Aznar Soler, coord.), Sevilla, Editorial Renacimiento,
pp. 189-197.
Fabregat, Amadeu (1971): ressenya a Millorem el llenguatge,
Gorg, 26, p. 24. (Ressenya a la 1a. edició.)
Ferrando Francés, Antoni (1987a): «La passió de la llengua,
a través de la literatura», Serra d’Or, 336, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, pp. 17-20.
— (1987b): «Enric Valor o la passió per la llengua a través de
la literatura», Papeles de Campanar, València, Conselleria
de Cultura, Educació i Ciència, pp. 19-24.
— (1992a): «La Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis
Guarner», Caplletra, 12, València, Institut de Filologia Valenciana,
pp. 59-121.
— (1992b): «Enric Valor, novel·lista», Escola Catalana, 287,
Barcelona, pp. 18-20 i 26-27. (Ressenya al Cicle de Cassana,
Tàndem Edicions, 1991)
— (1997): «Enric Valor i Vives: la passió de la llengua, a través
de la literatura», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de
Cultura Juan Gil-Albert, pp. 11-14.
— (1998): «Quatre veus i un país», Caràcters, 4, Universitat de
València, pp. 17-18.
— (2000): «L’herència d’un home de lletres. Una vida i una
obra arrelades a un país», Quadern d’El País (20.01.2000),
València.
Ferrando Francés, Antoni i Cortés, Santi (2007): Manuel
Sanchis Guarner: context, paraula, record, Publicacions de la
Universitat de València.
Fernàndez Carrasco, Francesc (1989): «Gorg (1969-1972)»,
L’Aiguadolç, 9-10, Dénia, Institut d’Estudis Comarcals de
la Marina Alta, pp. 9-14.
Ferré, Xavier (1997): «El món de vida d’Enric Valor», Revista
del Centre de Lectura de Reus, 32, p. 17.
— (1997): ressenya del llibre Converses amb un senyor escriptor
(Tàndem Edicions, 1995), Revista de Catalunya, 118, Barcelona,
pp. 130-132.
— (2000): No tot era ‘Levante Feliz’. Nacionalistes valencians
(1950-1960), Benicarló, Alambor.
— (2001): «Sobre Enric Valor», Revista de Catalunya, 158,
Barcelona, pp. 24-34.
Enric Valor. El valor de les paraules { 253

Ferrer Díez, Luisa (2000): «Anys difícils», Història de Lo Rat
Penat, València, Lo Rat Penat, pp. 237-238.
Ferrer i Perales, Antoni (1984): «Entrevista amb n’Enric
Valor», Saó, 73, València, pp. 20-24.
— (1999): «Enric Valor», Saó, 234, València, p. 48.
Ferrer Ripollés, Montserrat (1999): «L’obra d’Enric Valor i
la integració dels aprenentatges lingüístics i literaris», Valoriana:
estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana,
Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 281-293.
Ferrer Solivares, Enric (1981): Literatura i societat. País Valencià,
segle XX, València, Tres i Quatre, pp. 77, 83, 89, 110,
112 i 166.
Fluixà, Josep Antoni (2008): «Valor com a exemple», Caràcters,
43, Universitat de València, p. 46.
Fundació Bancaixa (1997): El guardià de les paraules (audiovisual
de l’exposició «Enric Valor, un tresor de paraules i de
fidelitats», València).
Fuset Gàlvez, Pilar (1996): «Enric Valor i Vives, 85 anys de
lluita per la llengua» (entrevista), Notícies del Bloc. Butlletí
intern del Bloc de Progrés Jaume I de Sollana, 1, pp. 17-18.
Fuster i Ortells, Joan (1953): «Pròleg» a Narracions de la
Foia de Castalla, Barcelona, Barcino, pp. 5-7. Reproduït en
Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions de la Universitat
de València, pp. 177-178.
— (1960): «Una novela valenciana», Levante (25.01.1960),
València. Reproduït el 1997 en Canelobre, 37-38, Alacant,
Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 114-116.
— (1997): Correspondència Joan Fuster I. Carner, Manent,
Riba, Pla, Espriu, Villalonga (a cura de Francesc Pérez i Moragón),
València, Tres i Quatre, pp. 19 i 125.
— (1998): Correspondència Joan Fuster II. Agustí Bartra i altres
noms de l’exili americà (a cura de Santi Cortés), València,
Tres i Quatre, pp. 84 i 305.
— (2000): Correspondència Joan Fuster IV. Manuel Sanchis
Guarner, Josep Giner, Germà Colón (a cura d’Antoni Ferrando),
València, Tres i Quatre, pp. 15, 39, 44, 100, 110, 119,
120, 161, 195, 201, 291, 292, 303, 305, 314, 336, 398,
399, 437, 448-449, 460-463, 467, 468, 470, 475 i 543.
— (2004): Correspondència Joan Fuster VII. Joaquim Maluquer
i Sostres, 1a part (a cura de Xavier Ferré i Trill), València,
Tres i Quatre, pp. 90, 94, 288 i 401.
— (2006): Correspondència Joan Fuster IX. Xavier Casp, Miquel
Adlert, Santiago Bru i Vidal, 1a part (a cura de Josep
Ballester), València, Tres i Quatre, pp. 16, 33, 34, 40, 45,
60, 67, 152, 156, 190, 215, 238, 271, 316, 320, 333, 345,
346, 351, 352, 360, 370 i 374.
254
— (2006): Correspondència Joan Fuster X. Xavier Casp, Miquel
Adlert, Santiago Bru i Vidal, 2a part (a cura de Josep Ballester),
València, Tres i Quatre, pp. 48, 55, 83, 101, 125, 216,
344-345, 351, 353 i 355.
— (2010): Correspondència Joan Fuster XII. Rafael Tasis, Joan
Triadú, Antoni Comas, Albert Manent i Joaquim Molas, 2a
part (a cura de Josep-Vicent Garcia i Raffi), València, Tres
i Quatre, pp. 355, 473 i 493.
Fuster, Robert (1999): «Investidura com a doctor honoris causa
del senyor Enric Valor i Vives. Laudatio», dins l’opuscle
Solemne acte acadèmic amb motiu de la investidura com a
doctor honoris causa de l’Excm. Sr. Enric Valor i Vives, Universitat
Politècnica de València.
García-Aguayo, Gonzalo (2004): «El paisatge cruel de Gabriel
Miró», estudi a l’edició d’Anys i llegües de Gabriel Miró
(trad. d’Enric Valor), Paiporta, Ed. Denes, pp. 7-14.
García Ferrón, Eva (1997): El teatro en Alicante entre 1966
i 1993, Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant,
pp. 305 i 489.
Garcia Grau, Manel (1999): «El Valor del compromís social
i literari», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló
de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp.
341-343.
— (1999): «Enric Valor: el valor dels mots esdevinguts pàtria»,
Les suspicàcies metòdiques, Barcelona, Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, pp. 25-28.
Garcia Sempere, Marinela (1997): «Maneres de contar històries
en L’ambició d’Aleix», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut
de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 130-136.
García del Toro, Cristina i García Izquierdo, Isabel
(1999): «La traducció de L’ambició d’Aleix a l’espanyol:
anàlisi dels fraseologismes», Valoriana: estudis sobre l’obra
d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat
Jaume I, pp. 121-137.
Gascón Pelegrí, Vicente (1978): Prohombres valencianos en
los últimos cien años (1878-1978), Caixa d’Estalvis de València.
Gea i Valor, Maria Dolors (1992): «Les rondalles valencianes
d’Enric Valor: una aproximació als secrets de la seua antroponímia
i toponímia (en 13 rondalles de tema meravellós»,
Alba, 7, Ajuntament d’Ontinyent, pp. 105-122.
Giménez, Salvador (2000): «Això era i no era Enric Valor», El
Temps, 814 (18.01.2000), pp. 53-58.
Giner i Marco, Josep (1971): «Pròleg» a la primera edició de
Millorem el llenguatge, València, Gorg, pp. v-viii. Reproduït
en Obra filològica (1931-1991), pp. 415-417; i en Enric
Valor. Paraula de la terra, pp. 163-166.

— (1998): Obra filològica (1931-1991), edició a cura d’Antoni
Ferrando i Santi Cortés, Valenciana-Paiporta, Institut
Interuniversitari de Filologia - Ed. Denes, pp. 43, 366 i
415-417.
Gómez Labrado, Víctor (2010c): Enric Valor. Unitat didàctica,
Acadèmia Valenciana de la Llengua.
— (2002): «Escariano en la tradició fabulosa dels gegants negres,
guardians de coves, jardins i castells», Enric Valor, un
home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, pp. 63-67.
— (1993): «“Sendes i carenes” d’Enric Valor», Biblioteca Valenciana,
14, València, Direcció General del Llibre i Biblioteques,
Generalitat Valenciana, pp. 19. (Ressenya de
l’exposició d’Escola Valenciana titulada «Sendes i carenes»)
Gonzàlez Caturla, Joaquim (1992): «Premsa periòdica en
català i consciència nacional al País Valencià al segle xx: el
cas d’Alacant i els inicis del nacionalisme», Revista de Catalunya,
67, Barcelona, pp. 57-72.
— (1993): «Un cas especial de premsa satírica: El Tio Cuc
d’Alacant», Quaderns de Migjorn, 1, Alacant, Associació
Cívica per la Normalització del Valencià, pp. 125-134.
— (1996): «Del text oral al text escrit. Algunes especificitats
de les rondalles meridionals», Actes del Simposi d’Estudi i
Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 27-34.
— (1997): «Les rondalles d’Enric Valor», Canelobre, 37-38,
Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 42-48.
— (1998): «La literatura oral a les comarques del sud: les rondalles»,
Quaderns de Migjorn, 3, Alacant, Associació Cívica
per la Normalització del Valencià, pp. 79-84.
Gorgues i Zamora, Vicent (2009): Literatura valenciana,
Madrid, Cultiva Comunicación, pp. 233, 242-243, 274 i
278.
Grau, Daniel. P. (1992): «Una novel·la que esclata: el (re)naixement
de la novel·la catalana al País Valencià», El Temps,
410 (27.04.1992), pp. 62-67.
Gumilla, Maria Isabel i Comeche, Rafael (1999): «De pollets
i monedes: una rondalla d’Enric Valor», Valoriana: estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions
de la Universitat Jaume I, pp. 203-210.
Haro Esplugues, Ramon (2002): «En recordança d’Enric Valor
i Vives», Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA
- Ed. Denes, pp. 13-19.
Huguet Enguita, Jesús (2010a): L’auca d’Enric Valor, Acadèmia
Valenciana de la Llengua.
— (2010b): Enric Valor (còmic), Acadèmia Valenciana de la
Llengua.
Huguet Pascual, Jesús (2000): «Literatura es pronuncia Va-
lor», Levante-EMV (14.01.2000), València.
Iborra, Josep (1980): «Pròleg» a Sense la terra promesa, Prometeo,
València, pp. 9-17. Reproduït en Enric Valor. Paraula
de la terra, Publicacions de la Universitat de València, pp.
197-202.
— (1983): «Enric Valor, un escriptor del poble», Noticias al
Día (26.07.1983), València, pp. 10.
— (1990): «Literatura i postguerra al País Valencià», Homenatge
a Santiago Bru i Vidal, Fundació Municipal de Cultura,
Ajuntament de Sagunt, pp. 67-90.
— (1991): «Pròleg» a Sense la terra promesa. Obra Completa,
vol. i, València, Tàndem Edicions, pp. xxxiii-xl.
— (1995a): «Enric Valor: novel·la i societat», Confluències.
Una mirada sobre la literatura valenciana actual, Institució
Alfons el Magnànim, València, pp. 61-67.
— (1995b): La trinxera literària (1974-1990), València-Barcelona,
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 66, 102 i 146.
— (1997): «Coordenades de l’obra d’Enric Valor», Canelobre,
37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp.
106-112.
Igual i Úbeda, Antonio (1959): Historia de Lo Rat Penat,
Ajuntament de València.
InfoTV (2010): Enric Valor en la memòria (audiovisual elaborat
per InfoTV per a Tàndem Edicions), València.
Iturraspe Bellver, Amaia (2005): ressenya del llibre Enric
Valor, un home de poble (IEVA - Ed. Denes, 2002). Zeitschrift
für Katalanistik, 18, Friburg, Universitat Albert Ludwigs,
pp. 243-247.
Jaén i Urban, Gaspar (2000): «Al vostre parlar bellíssim»,
Avui Cultura (necrològica, 03.02.2000), Barcelona, p. 6.
Janer, Maria de la Pau (1999): «L’ordre i la prohibició als contes
meravellosos», Actes de l’XI Col·loqui Internacional de
Llengua i Literatura Catalanes, vol. ii, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, pp. 413-433.
Janer Manila, Gabriel (1996): «Contar històries: conjugar la
vida en imperfet», Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric
Valor, Diputació d’Alacant, pp. 35-45.
Joan-Mompó, Joaquim (1995): «Hem parlat amb Enric Valor»
(entrevista), Torsimany, 6, Benifaió, pp. 5-8.
— (1999): «Sempre és bon moment de millorar el llenguatge»,
Saó, 232, València, p. 49.
Lacreu, Josep (1993): «Enric Valor: una fita de normalitat»,
Dise, 44 (quadern especial), Universitat de València, pp.
6-7.
Enric Valor. El valor de les paraules { 255

Lanuza, Empar (1990): «La literatura infantil al País Valencià»,
dins C. Garcia i G. Lluch (ed.) Teoria i pràctica al
voltant de la literatura per a infants i joves, València, Conselleria
de Cultura, Educació i Ciència, pp. 61-79.
Larreula, Enric (2001): «Enric Valor i Vives entrevistat per
Enric Larreula el 1997», Enric Valor (1911-2000) in memoriam,
Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, pp.
61-70.
Llopis, Tomàs (1985): «Entrevista amb Enric Valor», L’Aiguadolç,
1, Dénia, Institut d’Estudis Comarcals de la Marina
Alta, pp. 11-26.
— (1987): «Notes per a una lectura del “Cicle de Cassana”»,
Serra d’Or, 336, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, pp. 20-21.
— (1996): «Sense la terra promesa, una base antropològica»,
Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació
d’Alacant, pp. 103-126.
— (1997): «La focalització en Temps de batuda», Canelobre,
37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp.
158-164.
Llorenç, Alfons (1987): «Entrevista amb Enric Valor. Premi
d’Honor de les Lletres Catalanes», Europa de les Nacions, 1,
Barcelona, CIEMEN, pp. 5-8.
Lluch, Gemma (1984): Les rondalles meravelloses d’Enric Valor:
anàlisi estructural i comparativa, , Universitat de València.
— (1988): De princeses i herois: la rondallística meravellosa
d’Enric Valor, València, Conselleria de Cultura.
— (1993a): «Enric Valor, la memoria del pueblo valenciano»,
CLIJ 48, Barcelona, Editorial Torre de Papel, pp. 50-54.
— (1993b): «Enric Valor: novel·lista», Dise, 44 (quadern especial),
Universitat de València, pp. 8.
— (1996): «Quin tipus de lector proposen les rondalles d’Enric
Valor», Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació
d’Alacant, pp. 61-73.
— (1997): «Les contarelles d’Enric Valor», Canelobre, 37-38,
Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 50-54.
— (1999a): «Enric Valor, escriptor de rondalles», Avui
(30.12.1999), Barcelona.
— (2000a): «Un rondallista universal», Levante-EMV
(14.01.2000), València.
— (2000b): «Enric Valor, un símbol al País Valencià», Serra
d’Or, 486, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
pp. 50-52.
— (2001): «Les rondalles d’Enric Valor, un text de culte al País
Valencià», Enric Valor (1911-2000) in memoriam, Barcelo-
256
na, Institució de les Lletres Catalanes, pp. 13-19.
Lluch, Gemma i Salvador, Vicent (1999): «Factors sociocognitius
en la figura de la Ventafocs: de la tradició secular
a les adaptacions actuals del relat», Actes de l’XI Col·loqui
Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. ii, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 507-
529.
Lluch, Gemma i Serrano, Rosa (1989): Enric Valor, noves
lectures de les Rondalles Valencianes, València, Gregal Llibres.
[2a edició en Tàndem Edicions, 1995]
— (1997): «Les rondalles d’Enric Valor o la memòria del poble
valencià», Saó, 204, València, pp. 26-27.
— (1998): Homenatge a Enric Valor, Ajuntament de Gandia -
Tàndem Edicions.
Lorenzo, Jaime (1984): «El Tio Cuc», Canelobre, 2, Institut
de Cultura Juan Gil-Albert, Diputació d’Alacant, pp. 9-16.
Lozano, Josep (1999): «Incidència de l’obra d’Enric Valor en
la generació dels 70», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric
Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat
Jaume I, pp. 337-340.
Luna, Vicent (2000): «Enric Valor, un escriptor de Castalla»,
Barcella, 10, Banyeres de Mariola, Institut d’Estudis de la
Vall de Mariola.
Luna-Batlle, Xavier [coord.] (2001): Enric Valor (1911-
2000) in memoriam, Barcelona, Institució de les Lletres
Catalanes.
Maestre Brotons, Antoni (2004): «De les narracions de
cada dia a les narracions literàries: l’anècdota», Miscel·lània
Joan Veny VI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp.
235-256.
Marí, Rafael (1984): «Enric Valor, autor de Rondalles Valencianes»,
Noticias al Día (13.05.1984), València.
Marín i Soriano, Emili (1996): «Enric Valor i l’Alcúdia», Saó,
202, València, pp. 44-45.
Martí, Pere (1992): «Fidels a Fuster: XXIV Escola Catalana
d’Estiu», El Temps, 428 (31.08.1992), València, pp. 15-17.
Martines, Josep (2000): El valencià del segle XIX. Estudi lingüístic
del Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa, València-
Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
- Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 54, 82,
102, 105, 122, 144, 153, 168, 191, 206, 213, 222, 239,
240, 267, 274 i 275.
Martines, Vicent (1996): «Literatura i literaturització: de
Maria de França a Enric Valor», Actes del Simposi d’Estudi i
Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 75-101.
— (1997): «Literatura i literaturització: de Maria de França (s.

xii) a Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de
Cultura Juan Gil-Albert, pp. 74-80.
Mas, Josep; Mínguez, Xavier i Romero, Francesc (1999):
«Per a una lectura “políticament correcta” de les Rondalles
valencianes», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor,
Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume
I, pp. 241-254.
Massot i Muntaner, Josep (1980): «Enric Valor i el llenguatge»,
Serra d’Or, 245, Barcelona, Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, p. 54. Comentari a la reedició de Millorem
el llenguatge (Tres i Quatre, 1979).
— (2003): ressenya del llibre Enric Valor: un home de poble
(IEVA - Ed. Denes, 2002), Estudis Romànics, vol. xxv, Barcelona,
IEC, p. 427.
Melià, J. (2007): «De les Normes de Castelló al tancament
de repetidors d’Alacant», Diari de Balears (20.11.2007), p.
25. Reproduït en Les Normes de Castelló fan 75 anys (a cura
de Vicent Pitarch), Castelló de la Plana, UJI - IEC, 2008,
pp. 73-75.
Mestre, Toni (1980): Contes valencians per a xiquets (enregistrament
sonor), Madrid, Dial DL (conté, entre altres,
«Història d’un mig pollastre»).
— (2000a): Toni Mestre conta... La rabosa i el corb (enregistrament
sonor), Picanya, Edicions del Bullent - PM Produccions.
(N’hi ha versió en castellà.)
— (2000b): Toni Mestre conta... Comencilda, Secundina i Acabilda
(enregistrament sonor), Picanya, Edicions del Bullent
- PM Produccions.
— (2000c): Toni Mestre conta... La mare dels peixos (enregistrament
sonor), Picanya, Edicions del Bullent - PM Produccions.
Micó i Navarro, Joan Antoni (2008): «Enric Valor i la Vall
d’Albaida: el seu vincle familiar amb Bèlgida», II Congrés
d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, Institució Alfons el
Magnànim, pp. 821-866.
— (2009): «Introducció» a Bèlgida: estudi etnològic i rondalles,
Paiporta, Ed. Denes, pp. 9-11.
Mínguez, Xavier (1992): «El Sud es mou», El Temps, 412
(11.05.1992), p. 62.
Miquel i Diego, Carme (1997): «Enric Valor vivenciat a l’escola»,
Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan
Gil-Albert, pp. 25-28.
Mir, Jordi (1972): ressenya de Millorem el llenguatge (1971),
Serra d’Or, 152, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, pp. 41-42.
Mira, Joan Francesc (1991): «El senyor Valor», El Temps, 383
(21.10.1991), p. 9. Reproduït també en El Temps, 814
(18.01.2000), p. 82.
Miró, Antoni (1984): Setmana d’homenatge a Enric Valor (material
gràfic), Ajuntament de Castalla.
Miró, Ramon (2005): Ressenya del llibre de Jaume Albero
i Poveda Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor
(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004), Barcelona,
Llengua & Literatura 16, pp. 476-478.
Molins, Manuel (2010): Els valents de Valor, col·l. «Micalet
Teatre», 35, Alzira, Ed. Bromera.
Moll, Francesc de Borja (1975): Els altres quaranta anys
(1935-1974), Palma, Ed. Moll.
Monferrer Daudí, Joan Ramon (1999): «Enric Valor, referit
especialment al País Valencià», Valoriana: estudis sobre
l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la
Universitat Jaume I, pp. 53-74.
Montesinos, Anna I. (1999): «El lèxic de l’arquitectura i la
construcció en el Vocabulari fonamental d’Enric Valor»,
Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la
Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 105-120.
Montoya Abat, Brauli (1996a): Alacant: la llengua interrompuda,
Paiporta, Ed. Denes, pp. 49-51.
— (1996b): «La normativa fonètica del gramàtic Enric Valor»,
Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació
d’Alacant, pp. 195-222.
— (1997): «El model de pronúncia valenciana d’Enric Valor»,
Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-
Albert, pp. 166-176.
— (1998): «Laudatio pronunciada en l’acte d’investidura del
senyor Enric Valor i Vives com a doctor honoris causa per
la Universitat de les Illes Balears». Consultable en línia:
http://www.uib.es/honoris/.
— (1999): «La contribució d’Enric Valor a la llengua i la literatura
del País Valencià», Valoriana: estudis sobre l’obra
d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat
Jaume I, pp. 347-356.
— (2002a): «El model de llengua oral d’Enric Valor en la gramàtica
normativa valenciana», Enric Valor, un home de poble,
Paiporta, IEVA - Ed. Denes, pp. 175-188.
— (2002b): «La representació del conflicte lingüístic en la literatura
valenciana contemporània (amb un esguard especial
a la narrativa valoriana)», Llengua & Literatura, 13, Barcelona,
pp. 59-92.
— (2002c): «La denúncia de la substitució lingüística en els
escriptors valencians», Treballs de Sociolingüística Catalana,
16, Universitat d’Alacant, pp. 21-45.
Enric Valor. El valor de les paraules { 257

— (2004): «Presentació» al volum Homenatge als nostres pobles
i a la seua gent. Primer cicle de conferències al sud del País Valencià
i «Presentació» del capítol «Homenatge a Enric Valor,
escriptor, folklorista i gramàtic» (Castalla, 1911 - València,
2000), Barcelona, IEC, pp. 9-15 i 19-20.
Moreira, Alfonso i Miñarro, Lola (2005): «Índexs de La
República de les Lletres (1934-1936)», dins l’edició digital
completa de La República de les Lletres, València, Faximil
Edicions Digitals.
— (2006): «Índexs de Gorg (1969-1972)», dins l’edició digital
completa de Gorg. Revista bibliogràfica, València, Faximil
Edicions Digitals.
Moreno i Moreno, Juli (2000): «Els cursos de llengua i cultura
valencianes», Història de Lo Rat Penat, València, Lo
Rat Penat, pp. 685-745.
Moreno Sáez, Francisco [ed.] (1994): La prensa en la provincia
de Alicante durante la Segunda República (1931-1936),
Alacant, ICJGA.
Murillo i Ribes, Adolf (2006): Sonant a Enric Valor: creació
d’una banda sonora a partir d’una rondalla d’Enric Valor,
Castelló de la Ribera (autoedició: quadern i DVD).
Neugaard, Edward J. (1994): «La figura del moro en la rondalla»,
Miscel·lània Germà Colón, i, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, pp. 45-53.
Nicolàs, Fúlvia (1984): «Enric Valor o l’amor per l’idioma»,
El Temps, 26, pp. 38-40.
Nicolàs, Miquel (1998): «El gramàtic obstinat», Levante-
EMV (suplement Posdata, 02.10.1998), València, p. 2.
Ninyoles, Rafael Lluís (1973): «Prólogo» a Curso medio de
gramática catalana, València, Gorg, pp. v-viii. Reproduït
en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions de la Universitat
de València, pp. 167-170.
— (1975): «Enric Valor: fons cultural i normalització», introducció
a Obra literària completa, vol. i, València, Gorg, pp.
15-20. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions
de la Universitat de València, pp. 182-186.
Obiol, María José (1991): «Entrevista a Enric Valor», El País
(14.10.1991).
Oleaque, Joan M. (2000): «Josep Valor: “Estic molt orgullós
del meu avi”», El Temps, 814 (18.01.2000), pp. 64-65.
Oleza, Joan (1981): «La situació actual de la narrativa: entre
l’autofàgia i la passió de contar», Trellat, 4, València, Eliseu
Climent Editor, pp. 26-35.
— (1982): «Pròleg» a Obra literària completa, vol. iii, València,
Fernando Torres Editor, pp. 9-21. Reproduït en Enric
Valor. Paraula de la terra, Publicacions de la Universitat de
258
València, pp. 203-215.
— (1997): «Història i ègloga en les novel·les de Cassana», Canelobre,
37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert,
pp. 152-156.
— (1998): «El profeta i el present», Levante-EMV (suplement
Posdata, 02.10.1998), València, p. 8.
Oliag, Neus (1976): «Transcripció, intervenció, transformació
(a propòsit de les rondalles d’Enric Valor)». Estudi a
Obra literària completa, vol. ii, València, Gorg, pp. 9-21.
Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions
de la Universitat de València, pp. 187-196.
— (1977): «Rondalles valencianes», Serra d’Or, 214, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 37.
Ordinyana Bataller, Joan Esteve (1999): «Anàlisi comparativa
de dos mons possibles en la novel·lística d’Enric Valor:
la novel·la de baixura i la novel·la d’altura», Valoriana: estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions
de la Universitat Jaume I, pp. 321-335.
Ortega, Joan Carles (2007): «Comentari ràpid sobre la novella
L’ambició d’Aleix d’Enric Valor». Disponible en línia:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/68458.
Palomero i Almela, Josep (1994): La novel·la i la narració
durant la segona meitat del segle XX, València, Tabarca Edicions.
Peraire, Joan (1999): «Funcions discursives dels marcadors
d’integració lineal en les Rondalles d’Enric Valor», Valoriana:
estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana,
Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 139-161.
Pérez Montaner, Jaume (1991): «L’evolució del realisme
d’Enric Valor en les Narracions intranscendents», Serra d’Or,
377, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
pp. 25-27. (Monogràfic Enric Valor, vuitanta anys: perspectiva
d’una creació literària.)
— (1996): «L’evolució del realisme en la narrativa curta d’Enric
Valor», Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació
d’Alacant, pp. 127-136.
— (2000): «Paraules per a Enric Valor», Revista de Catalunya,
148, Barcelona, pp. 3-5.
Pérez i Moragón, Francesc (1982): «Literatura infantil al
País Valencià (1930-1982)», L’Espill, 16, València, pp. 45-
56.
— (1982): «Pervivència de les Normes», Les Normes de Castelló,
València, Eliseu Climent editor, pp. 112-115.
— (1985): «La consolidació de la normativització», Llir entre
Cards 4, València, Associació Cultural de Filologia, pp.
147-153.

— (1993): «Continuïtat de les ‘Normes de Castelló’. Apunts
sobre normativa (1932-1992)», Jornades de la Secció Filològica
de l’IEC a Castelló, Barcelona-Castelló, IEC - UJI, pp.
21-28.
— (1993b): Les Normes de Castelló. Una reflexió col·lectiva seixanta
anys després (a cura de Francesc Pérez i Moragón i
Joan Andreu i Bellés), Diputació de Castelló - Universitat
Jaume I.
— (1997): «En la postguerra inacabable», Saó, 204, València,
pp. 24-25.
— (2006): «Gorg, una possibilitat decapitada». Estudi a l’edició
digital completa de Gorg (1969-1972), València, Faximil
Edicions Digitals.
Pérez Saldanya, Manel (1998): Enric Valor. Paraula de la terra,
col·l. «Honoris Causa», 14, Publicacions de la Universitat
de València.
Pérez Silvestre, Òscar (1996): «El Valor de l’anècdota», Saó,
202, València, p. 49.
— (1997a): «Els preàmbuls d’un compromís», Saó, 204, València,
pp. 22-23.
— (1997b): «Enric Valor i els infants», Saó, 205, València, p.
45.
— (2000): «Gràcies, senyor Valor», Saó, 236, València, p. 36.
— (2008): «Més que un món per als infants», Saó, 331, València,
p. 45.
— (2010): «“El patge Saguntí” d’Enric Valor: història i illustracions»,
Sagunt, AC Falla El Mocador (exposició en
preparació).
— (2011a): «La rondalla “El patge Saguntí” d’Enric Valor:
història i fonts», Llibre 2011 de l’AC Falla El Mocador, Sagunt
(en premsa).
— (2011b): «Alfabetitzar el poble valencià des de la premsa
satírica: El Tio Cuc», Llibre 2011 de l’AC Falla El Mocador,
Sagunt (en premsa).
— (2011c): «“El patge Saguntí”: anàlisi folklòrica i hermenèutica
de la rondalla d’Enric Valor», Braçal, Sagunt, Centre
d’Estudis del Camp de Morvedre (en premsa).
Pérez Silvestre, Òscar i Roca Ricart, Rafael (1996): «Entrevista
a Enric Valor: “Els pobles tenen set vides, com els
gats”», Saó, 192, València, pp. 18-19.
Peris, Cristina (1997): «Xerrant amb Enric Valor», Veus Alternatives,
7, Barcelona-València-Palma, Associació Cultural
Miquel Grau i Centre d’Estudis i Promocions d’Activitats
Socials Alternatives, pp. 34-38.
Peris Sanz, Núria (1984): Les rondalles meravelloses d’Enric
Valor: estructures i estil, tesi de llicenciatura, Universitat de
València.
Pi de Cabanyes i Almirall, Oriol (1991): «Enric Valor i Vives»,
Qui és qui, Barcelona, Generalitat de Catalunya, p.
274.
Piera, Josep (1987): «Enric Valor: un clàssic, finalment», Noticiari
de l’AELC 2, Barcelona, p. 3.
Pitarch, Josep Lluís (2009): «Enric Valor i Vives, Valencià
de l’Any 1997» Valencians singulars. 40 anys de Valencià de
l’Any, (Vicent Pitarch, ed.), Fundació Huguet - Ajuntament
de Castelló de la Plana, pp. 64-66.
Pitarch i Almela, Vicent (1977): «Pròleg» a Curs mitjà de
gramàtica catalana, València, Tres i Quatre. Reproduït en
Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions de la Universitat
de València, pp. 171-172.
— (1996): «Enric Valor, la noble causa de la llengua», Actes del
Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant,
pp. 181-194.
— (1998): «Enric Valor, un empelt mallorquí», Diari de Balears
(Balear Cultural, 15.02.1998), Palma.
— (2000a): «Enric Valor, model proscrit», Serra d’Or, 482,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 26-
27.
— (2000b): «El valor de la llengua», La Vanguardia
(28.01.2000), Barcelona. Reproduït en Llenguatge: articles
de La Vanguardia (1999-2002), a cura de Francesc Vallverdú,
Barcelona, IEC, 2006.
— (2001a): «Enric Valor i Vives» (necrològica), Institut d’Estudis
Catalans: Memòria del curs 1999-2000, Barcelona, IEC,
pp. 51-59.
— (2001b): «Enric Valor: la percepció de la llengua», Enric
Valor (1911-2000) in memoriam, Barcelona, Institució de
les Lletres Catalanes, pp. 51-59. Reproduït en Enric Valor,
un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, 2002, pp.
243-250.
— (2002a): Converses amb Joan Simon, Enric Valor i Rafael
Súria, Benicarló, Alambor, pp. 67-136.
— (2002b): «Presentació» a Les Normes de Castelló. Textos i
contextos, Ajuntament de Castelló de la Plana, pp. 7-41.
Pizcueta, Adolf (1990): Memòries fragmentàries, València, Acció
Cultural del País Valencià - Fundació Gaietà Huguet.
Pradilla Cardona, Miquel Àngel (2007): «El policentrisme
normatiu: una nova conjuntura estandarditzadora per a la llengua
catalana?», Entorn i vigència de l’obra de Fabra. Actes del II
Col·loqui Internacional «La Lingüística de Pompeu Fabra», Valls,
Cossetània Edicions, pp. 133-153 (especialment la pàgina 143).
Enric Valor. El valor de les paraules { 259

Pujol, Enric (2002): «Joan Fuster, símbol de la represa nacionalitzadora
dels anys cinquanta», Afers, 42-43, Catarroja,
Editorial Afers, pp. 347-360.
Rafel, Joaquim (1999): «Valor i el lèxic català», Valoriana: estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions
de la Universitat Jaume I, pp. 75-104.
Ramiro, Enric (1996): ressenya al llibre Noves lectures de les
rondalles valencianes de Gemma Lluch i Rosa Serrano
(Tàndem Edicions, 1995), Escola Catalana, 328, Barcelona,
p. 39.
Recio, Carles (1991): «Enric Valor, lexicògraf», Saó, 138, València,
p. 58.
Redacció revista Saó (1987): «Enric Valor, Premi d’Honor
de les Lletres Catalanes», Saó, 97, València, p. 30.
— (1997): «Enric Valor», Saó, 204, València, p. 21.
— (1998): «Tots som Enric Valor i Ovidi Montllor», Saó, 222,
València, p. 4.
Reig, Eugeni (1999): Valencià en perill d’extinció, autoedició.
[2a edició revisada i augmentada, 2005]
— (2008): Les nostres paraules, col·l. «Recerca», 7, València,
Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Ripoll Domènech, Faust (2002): «El món cultural valencianista
a la València dels primers anys de la postguerra», Afers,
42-43, Catarroja, Editorial Afers, pp. 319-346.
— (2006): «Valencianisme cultural i polític a la ciutat d’Alacant,
1874-1939», Afers, 55, Catarroja, Editorial Afers, pp.
457-573.
— (2010): Valencianistes en la postguerra. Estratègies de resistència
i de reproducció cultural (1939-1951), Catarroja, Editorial
Afers, pp. 47, 83, 98, 101, 107, 113, 130, 152, 154 i
233.
Roca Ricart, Rafael i Pérez Silvestre, Òscar (1996): «Entrevista
a Enric Valor: “Els pobles tenen set vides, com els
gats”», Saó, 192, València, pp. 18-19.
Roda, Lluís (1996): «Conflicte entre dos mons», Avui Cultura
(27.06.1996), Barcelona, p. 4. (Ressenya sobre la versió reescrita
de L’ambició d’Aleix, Tàndem Edicions, 1995)
— (1997): «La perdició d’Aleix. Una interpretació psicològica,
sociològica, ideològica i simbòlica», Canelobre, 37-38,
Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 138-144.
Rodríguez Almodóvar, Antonio i Lluch, Gemma (1999):
«Enric Valor i la cultura popular europea», Valoriana: estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions
de la Universitat Jaume I, pp. 191-202.
260
— (2000): «La verdad de Enric Valor», CLIJ, 125, Barcelona,
Editorial Torre de Papel, pp. 15-17.
Rodríguez-Bernabeu, Emili (1994): Alacant contra València,
Barcelona, Curial, 2a ed. (2005), Publicacions de la Universitat
de València, pp. 131-148, 167-170 i 188-190.
— (1997): «Enric Valor i la meua generació», Canelobre, 37-
38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 29-32.
Rodríguez-Castelló, Manel (1994): Això diu que era... L’envejós
d’Alcalà, València, Tàndem Edicions.
— (1996): «Això diu que era: una proposta dramàtica sobre
dues rondalles d’Enric Valor», Actes del Simposi d’Estudi i
Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 21-26.
Roig, Rosa (2007): «75 anys de les Normes que van obrir el
camí», Allioli. Quaderns d’Ensenyament del País Valencià,
209, Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País
Valencià, València, p. 11. Reproduït en Les Normes de Castelló
fan 75 anys (a cura de Vicent Pitarch), Castelló de la
Plana, UJI - IEC, 2008, pp. 149-150.
Roig i Vila, Rosabel i Roig i Vila, Maria E. (1997): «Les rondalles
de la Vall del Guadalest i de l’Algar», Canelobre, 37-
38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 64-72.
— (1999): Contes i jocs populars de les valls de Guadalest i de
l’Algar, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp.
9-48.
Ruiz, Pedro (2000): «El món de les paraules», Levante-EMV
(14.07.2000), València, p. 78.
Sales, Joan (1951): «Pròleg» a Rondalles gironines i valencianes,
Barcelona, Ariel, pp. 7-9.
Salom, Josep (2002): «Un homenatge a Enric Valor», Llengua
& Literatura, 13, Barcelona, pp. 404-408. (Ressenya del
llibre Enric Valor (1911-2000) in memoriam, Institució de
les Lletres Catalanes, 2001.)
Salvador, Vicent (1999a): «Laudatio acadèmica a càrrec del
Dr. Vicent Salvador», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric
Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat
Jaume I, pp. 15-18.
— (1999b): «La llengua, i el barret, del Sr. Valor», Avui
(30.12.1999), Barcelona.
— (2001): Els arxius del discurs. Episodis valencians d’història
social de la llengua i la literatura, València-Barcelona, Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, pp. 176, 182-183, 208, 209 i
233-234.
Salvador, Vicent i Piquer, Adolf (1992): Vint anys de novel·la
catalana al País Valencià, València, Tres i Quatre, pp. 9, 10,
16, 17, 18, 19, 25, 84, 85, 91, 295, 296, 302, 307, 311 i 313.

Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike [eds.] (1999): Valoriana:
estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana,
Publicacions de la Universitat Jaume I.
San Abdon, Josep Manuel (2003): «Converses sobre un temps
i un país», Avui Cultura (9.01.2003), Barcelona. (Ressenya
del llibre de V. Pitarch Converses amb Joan Simon, Enric
Valor i Rafael Súria, Edicions Alambor, 2002.)
Sánchez-Pantoja, Albert (2008): «Importància de les Normes
de Castelló», Plaça Major, 36, Castelló de la Plana, pp.
8-9. Reproduït en Les Normes de Castelló fan 75 anys (a
cura de Vicent Pitarch), Castelló de la Plana, UJI - IEC,
2008, pp. 65-68.
Sanchis Guarner, Manuel (1966): «Pròleg per als valencians»
en Curso de lengua valenciana, València, Impremta Fermar,
pp. 5-7. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions
de la Universitat de València, pp. 161-162; i en
Ferrando Francés, Antoni i Cortés, Santi (2007): Manuel
Sanchis Guarner: context, paraula, record, Publicacions
de la Universitat de València, pp. 252-253.
— (1970): «Pròleg» a Meravelles i picardies. Rondalles valencianes,
vol. ii, València, L’Estel, pp. 7-10. Reeditat amb pocs
canvis en Obra literària completa, vol. i, València, Gorg,
1975, pp. 9-13. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra,
Publicacions de la Universitat de València, pp. 179-181.
— (1975): «Pròleg» a Obra literària completa, vol. i, València,
Gorg, pp. 9-13. Reproduït en Ferrando Francés, Antoni
i Cortés, Santi (2007): Manuel Sanchis Guarner: context,
paraula, record, Publicacions de la Universitat de València,
pp. 263-265.
Sansano, Gabriel [dir.] (2001): Diccionari de la literatura valenciana
(1968-2000), Alacant, Institut de Cultura Juan
Gil-Albert, pp. 272-274.
Santamaria i Picó, Vicent J. (1996): «Cosmos i simbologia
en L’ambició d’Aleix. (Una aproximació interpretativa a la
narrativa d’Enric Valor)», Actes del Simposi d’Estudi i Festa
Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 239-254.
— (2000): «Una altra manera de llegir Enric Valor. La simbologia
de L’ambició d’Aleix», Tarannà, 19, El Guaret-Garbera
Cultural de Cocentaina, pp. 18-20.
Saragossà, Abelard (1997): Criteris de la normativa. L’ortografia
contemporània. Uns quants problemes actuals, València,
Saó Edicions, pp. 19, 20, 30, 32, 79, 132, 144, 188, 221,
230, 243 i 282.
— (1997): «Una caracterització dels conceptes sintàctics més
fonamentals. Estudi de les nocions “sintaxi”, “categoria” i
“funció” en les gramàtiques tradicionals catalanes del segle
xx, i aplicació a l’organització general de la futura Gramàtica
catalana de l’Institut d’Estudis Catalans», Boletín de la
Sociedad Castellonense de Cultura, vol. lxxiii, pp. 107-143.
— (1998): Passat, present i futur de les Normes Ortogràfiques
de Castelló (1932), València, Saó Edicions, pp. 22, 89, 108,
121, 147, 160, 161 i 164.
— (2002): «Introducció a l’aportació gramatical d’Enric Valor»,
Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed.
Denes, pp. 147-173.
— (2007): Reivindicació del valencià: una contribució, València,
Tabarca Llibres.
Sarsanedas, Jordi (1971): «No tant, no tant», Serra d’Or, 140,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 1-2.
Saval i Gregori, Josep (1992): «Enric Valor: la Callosa
d’Aleix», La Plaça (revista), Col·lectiu Nacionalista Valencià
de Callosa d’en Sarrià, pp. 10-11. (Transcripció d’una
xarrada d’Enric Valor a la Casa Municipal de Cultura de
Callosa d’en Sarrià, en la presentació del Cicle de Cassana.)
Segarra, Mila (1999): «Enric Valor i la llengua normativa»,
Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la
Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 27-51.
Seguí i Francés, Romà (2005): «Un somni trencat del nacionalisme
valencià: La República de les Lletres», estudi a l’edició
digital completa de La República de les Lletres (1934-
1936), València, Faximil Edicions Digitals.
Senent Anaya, Joan J. (1976): En defensa del regionalismo.
Proceso a la revista Gorg, València, Gorg. Reproduït dins
l’edició digital completa de Gorg. Revista bibliogràfica, València,
Faximil Edicions Digitals (2006).
Sense autor (1993): «Enric Valor a la Universitat», Caràcters,
6, Universitat de València.
Sense autor (1997): «Entrevistem a... Enric Valor», Allioli.
Quaderns d’Ensenyament del País Valencià, 120, València,
Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià.
Sense autor (2000): «Adéu al mestre Valor», Allioli. Quaderns
d’Ensenyament del País Valencià, 145, València, Sindicat de
Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, p. 16.
Sense autor (2000): «Els últims anys d’Enric Valor», El Temps,
814 (18.01.2000), p. 59.
Sense autor (2000): «Enric Valor» (editorial), El Temps, 814
(18.01.2000), p. 5.
Sense autor (2002): «Pilars de la llengua», El Periódico de
Catalunya (05.07.2002), Barcelona, p. 27.
Sense autor (2002): Dues contarelles. Enric Valor, Petrer, Collectiu
Revolta de les Valls del Vinalopó.
Sense autor (2010): «L’any Enric Valor», Lletres, 43, Barcelona,
Grup del Llibre, p. 6.
Enric Valor. El valor de les paraules { 261

Serra, Xavier (2009): Biografies parcials. Els 70 al País Valencià,
Catarroja-Barcelona-Palma, Editorial Afers, pp. 101-105.
Serrano, Rosa (1991): «Més coses sobre el Sr. Valor», Saó,
145, València, p. 10.
— (1995): Converses amb un senyor escriptor. Enric Valor, col·l.
«Tàndem de la Memòria», 3, València, Tàndem Edicions.
— (1996): «Rondalles valencianes de Enric Valor», CLIJ, 89,
Barcelona, Editorial Torre de Papel, pp. 54-56.
— (1997): «Enric Valor: home de paraules, mestre entranyable»,
Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan
Gil-Albert, pp. 33-36.
— (1998): «Els verbs que m’apropen a Enric Valor», Levante-
EMV (suplement Posdata, 02.10.1998), València, p. 1.
— (1999a): «Les rondalles d’Enric Valor i l’escola: una reflexió
personal», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor,
Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume
I, pp. 235-239.
— (1999b): «Enric Valor, un escriptor i una obra a descobrir»,
Avui (30.12.1999), Barcelona.
— (2000a): «Amb Enric Valor en el record», Barcella, 10, Banyeres
de Mariola, Institut d’Estudis de la Vall de Mariola.
— (2000b): «Enric Valor, un rondallaire que val per dos», Tarannà,
19, El Guaret-Garbera Cultural de Cocentaina, pp.
3-4.
— (2004): «Pròleg» a l’edició de Rondalles valencianes, Madrid,
MDS Books/Mediasat, pp. 5-11. [1 volum promocional
amb el diari El Mundo, seleccionat i adaptat per Rosa Serrano]
Simbor Roig, Vicent (1988): Els fonaments de la literatura
contemporània al País Valencià (1900-1939), Valenciana-
Barcelona, Institut Universitari de Filologia - Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, pp. 126 i 162.
— (1991): «La novel·la de postguerra al País Valencià (1939-
1972): entre la problemàtica llengua literària i el desfasament
estètic», Caplletra, 10, València, IUFV, pp. 51-81.
— (1992): «La normativització de la llengua al llarg del segle»,
Saó, 149, València, pp. 32-34.
— (1998): «La novel·la actual al País Valencià i breu notícia
de la literatura autobiogràfica», Serra d’Or, 457, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 24-28
— (2000): «Enric Valor, senyor de la paraula», Serra d’Or, 485,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 21-
25.
— (2001): «Enric Valor, narrador a contrapèl», Enric Valor
(1911-2000) in memoriam, Barcelona, Institució de les
262
Lletres Catalanes, pp. 21-49. Reproduït en Enric Valor, un
home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, 2002, pp. 27-
49.
Simó, Joan Carles (2001): Els cinc desitjos. Rondalla musical
amb un pròleg i tres actes per a xiquets i xiquetes de totes les
edats, basada en «El llenyater de Fortaleny», València, Tàndem
Edicions.
Sirera, Josep Lluís (1990): «Sobre fades, bruixes i prínceps
encantats», El Temps (5.11.1990), p. 89.
— (1995): Història de la literatura valenciana, València, Institució
Alfons el Magnànim, pp. 519-589.
Sirera, Rodolf (1987): Peret o els miracles de l’astúcia, dins Tres
farses populars sobre l’astúcia, València, Tres i Quatre. Adaptació
teatral de la rondalla «Peret», d’Enric Valor.
— (1998): «Les dificultats d’una literatura normalitzada», Levante-EMV
(suplement Posdata, 02.10.1998), València, p.
2.
Solà, Enric (1977): Del català incorrecte al català correcte: història
dels criteris de correcció lingüística, Barcelona, Edicions
62.
— (1992): Sobre lexicografia catalana actual, Barcelona, Empúries.
— (1994): Sintaxi normativa: estat de la qüestió, Barcelona,
Empúries, pp. 65, 186 i 204.
— (1995): «Gramàtica», dins Gramàtica i lexicografia catalanes:
síntesi històrica, Universitat de València, pp. 17-85
Soler Pascual, Emilio (2004): «Enric Valor y el anarquismo
monovero de los años treinta», Información (14.11.2004),
Alacant.
— (2007): «Ricardo Muñoz Suay, dissident i seductor», Quaderns
de Cine, 1, Universitat d’Alacant, pp. 133-139.
Tarín, Sergi, i altres (1998): «Enric Valor i Vives. Entrevista»,
Tramuntana Universitària, 4, Entesa d’Estudiants Valencians
i Universitat de València, pp. 14-16.
Temporal, Josep (1998): Galàxia Propp. Aspectes literaris i filosòfics
de la rondalla meravellosa, «Biblioteca de Cultura Popular
Valeri Serra i Boldú», Barcelona, Ajuntament de Bellpuig
- Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 48-49.
Torres, Estanislau (1961): «L’ambició d’Aleix d’Enric Valor i
Vives», Serra d’Or, 4, Barcelona, Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, pp. 15-16.
Triadú, Joan (1992): «Cicle de Cassana: Sense la terra promesa.
Temps de batuda. Més enllà de l’horitzó», Serra d’Or, 386,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 52-
53.

— (1996): ressenya del llibre Converses amb un senyor escriptor,
de Rosa Serrano (Tàndem Edicions, 1995). Serra d’Or,
441, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.
70.
Trigo, Xulio Ricardo (1991): «Enric Valor: el plaer de narrar»,
El Temps, 390 (09.12.1991), p. 91. (Ressenya al Cicle de
Cassana, Tàndem Edicions, 1991)
Triviño, Ricard (1989): «Enric Valor: “Li donarem una lliçó
de llengua a Barcelona”», Hoja del Lunes (entrevista,
25.09.1989), p. 30.
UGT Plana Alta (2000): I Congrés de Societat, Treball i Llengua
en homenatge a Enric Valor, Castelló. Edició digital de
les ponències en http://www.ugt.es/pvalenciano/almacen/
cult/e_v_ponencies.pdf
Universitat Jaume I (2000): Deu anys d’honoris causa (1991-
2001), Castelló de la Plana, Servei de Comunicació i Publicacions
del Vicerectorat de Coordinació, Comunicació i
Política Lingüística de la Universitat Jaume I, pp. 251-270.
Vallés, Santi (2000): Converses amb l’home subterrani. Josep
Lluís Bausset, col·l. «Tàndem de la Memòria», 7, València,
Tàndem Edicions, pp. 9, 140, 167, 207, 216-217 i 234.
Valor i Gadea, Josep (2000): El mas de Planisses, Alzira, 7 i
Mig Edicions.
Valor i Serra, Jordi (1980): «Treballar, persistir, esperar», Valencia
Semanal, 105 (20.01.1980), València, pp. 32-33.
Van Lawick, Heike (1993): «Enric Valor, mestre de la paraula»,
Dise, 44 (quadern especial), Universitat de València, pp.
1-5.
— (1999): «Les petges dels parlars en les Rondalles de Valor»,
Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la
Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 179-187.
Valriu i Llinàs, Caterina (1994): Història de la literatura infantil
i juvenil catalana, Barcelona, Pirene Educació, p. 97.
Ventura Melià, Rafael (1984): «Enric Valor» (entrevista), Papers
d’Educació i Cultura, 1, Conselleria de Cultura, València,
p. 26.
— (2003): «Ingenus, sota l’envelat del circ, perplexos», pròleg
a l’edició de L’ingenu (trad. d’Enric Valor), Paiporta, Ed.
Denes, pp. 5-13.
Ventura, Vicent (1997): «Enric Valor, un amic admirat», Canelobre,
37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert,
pp. 15-16.
Vidal, Agnès (2008): «Enric Valor i el món de les rondalles»,
Lletres, 35, Grup del Llibre, Barcelona, pp. 26-27.
Zabala, Fernanda (2003): «Enric Valor», 125 valencianos en la
historia, València, Carena Editors, pp. 245-247.
Zaragozà, Antoni (2003): «Enric Valor i Vives: “Els valencians
hem mantingut la llengua més clàssica”. La privilegiada
memòria d’un home elegant», Gent d’ací, Paiporta, Ed.
Denes, pp. 49-67.
Enric Valor. El valor de les paraules { 263

_Obra lingüística i literària
d’Enric Valor (1933-2010)
Òscar Pérez Silvestre
Obres gramaticals i lexicogràfiques
— (1934): Llibre de l’infant. Llibre de beceroles, recuperat del
Fons Beüt Belenguer i publicat per Emili Casanova i Alfons
Vila en la revista Almaig, 10, Ontinyent, La Nostra
Terra, 1995, pp. 22-32.
— (1948): Vocabulari castellut (amb Josep Giner). Inèdit fins
al 1996, amb un estudi d’Emili Casanova, publicat en les
Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació
d’Alacant, pp. 147-180.
— (1966a): Lea valenciano en diez días (Breve método de pronunciación
del catalán-valenciano-balear), València, Impremta
Fermar.
— (1966b): Curso de lengua valenciana, València, Impremta
Fermar.
— (1971): Millorem el llenguatge, València, Gorg.
— 2a edició en dos volums, València, Eliseu Climent Ed.,
1979.
— 3a edició en un volum, València, Eliseu Climent Ed.,
1999.
— (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente
al País Valenciano, València, Gorg.
— (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment
al País Valencià, València, Eliseu Climent Ed. [7 reedicions]
— (1983a): La flexió verbal, València, Eliseu Climent Ed. [27
264
edicions i diverses reimpressions, amb revisions]
— (1983b): Temes de correcció lingüística, València, Eliseu Climent
Ed.
— 2a. edició, València, Eliseu Climent Ed., 1984.
— (1988): Vocabulari fonamental, Plaza & Janés, Barcelona.
— (1989): Vocabulari escolar de la llengua, València, Carena
Ed. [1 reimpressió]
— (1993): Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases
fetes, València, Tàndem Edicions, en col·laboració amb
Rosa Serrano. [5 reimpressions]
Obres literàries
Rondalles
— (1950): Rondalles valencianes, València, Ed. Torre, vol. i,
1950; vol. ii, 1951; vol. iii, 1958. [11 rondalles en total]
— (1951): Rondalles gironines i valencianes, pròleg, tria, adaptació
i vocabulari per Joan Sales, il·lustracions d’Elvira
Elias, Barcelona, Ariel. (Les cinc rondalles que hi aporta
Enric Valor, adaptades de l’edició de Torre, es troben en les
pàgines 65-144. Les rondalles gironines són de Mn. Lluís
Constanç.)
— (1959): Un món per a infants (primer llibre de lectura),
València, Successor de Vives Mora, pp. 42-50. Selecció i
adaptació de Joan Fuster; il·lustracions d’Andreu Alfaro. [2
reedicions facsimilars de 1988 i 2007]

— (1964): Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, València,
L’Estel, vol. i, 1964; vol. ii, 1970. [12 rondalles en
total]
— (1975): Rondalles valencianes, dins Obra literària completa,
vol. i, València, Gorg, 1975; i vol. ii, València, Gorg, 1976.
[Primera edició completa de les 36 rondalles]
— 2a edició, València, Federació d’Entitats Culturals del País
Valencià, 1984-1987 (8 volums). Dibuixos de Francesc
Santana. [Diverses reedicions]
— 3a edició, València, Gregal Llibres, 1985-1987 (36 volums,
adaptació de Rosa Serrano supervisada per Enric Valor).
Il·lustrats per diversos artistes.
— 4a edició, Picanya, Edicions del Bullent, 1988-1989 (8 volums).
Dibuixos de Francesc Santana. [Diverses reedicions]
— 5a edició, València, Tàndem-Albatros, 1992-1993 (8 volums,
adaptació de Rosa Serrano supervisada per Enric Valor).
[Diverses reedicions]
— 6a edició de les Corts Valencianes - Ed. del Bullent, València,
2000. [2 volums institucionals, en valencià i en castellà]
— 7a edició, MDS Books/Mediasat, Madrid, 2004. [1 volum
promocional amb el diari El Mundo, seleccionat i adaptat
per Rosa Serrano]
— 8a edició, Picanya, Edicions del Bullent, 2007... [Àlbums
de luxe en projecte, dels quals se n’han publicat cinc en
valencià (amb CD inclòs) i dos en castellà fins al 2010].
Dibuixos de Dani Cruz, Anna Seguí Pizarro i Antoni Laveda,
segons àlbums.
Contes
— (1953): Narracions de la Foia de Castalla, Barcelona, Barcino.
— 2a ed. dins Obra Literària Completa, vol. iii, València, Fernando
Torres-Ed., 1982, pp. 315-361.
— (1982): Narracions intranscendents, dins Obra Literària
Completa, vol. iii, València, Fernando Torres-Ed., pp. 363-
415.
— 2a. edició amb el títol Narracions perennes, València, Gregal
Llibres, 1988.
— 3a. edició amb el títol Narracions perennes, València, Tàndem
Edicions, 2000.
— (1996): Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles,
València, Tàndem Edicions.
Novel·les
— (1960): L’ambició d’Aleix, Vives Mora, València.
— 2a edició dins Obra Literària Completa, vol. iii, València,
Fernando Torres-Ed., 1982, pp. 27-205.
— 3a edició, València, Gregal Llibres, 1985.
— 4a i 5a. edicions, València, Gregal Llibres, 1986.
— 6a edició, València, Gregal Llibres, 1987.
— La ambición de Aleix, Barcelona, Plaza & Janés, 1987 (traducció
de l’autor al castellà).
— 7a edició, reescrita, en Tàndem Edicions, 1995. [5 reimpressions]
(1980): Sense la terra promesa (2 volums), València, Ed. Prometeo.
2a edició dins el Cicle de Cassana, vol. i, València, Tàndem
Edicions, 1991. [1 reimpressió]
— (1982): La idea de l’emigrant, dins Obra Literària Completa,
vol. iii, València, Fernando Torres-Ed., pp. 207-314.
— 2a edició, València, Gregal Llibres, 1987. [1 reimpressió]
— 3a edició, València, Tàndem Edicions, 1997. [1 reimpressió]
(1983): Temps de batuda, València, Fernando Torres-Editor.
— 2a. edició dins el Cicle de Cassana, vol. ii, Tàndem Edicions,
1991. [1 reimpressió]
(1991): Enllà de l’horitzó, dins el Cicle de Cassana, vol. iii, València,
Tàndem Edicions. [1 reimpressió]
Prefacis a la seua obra
— (1953): «La Foia de Castalla», prefaci a Narracions de la
Foia de Castalla, Barcino, Barcelona, pp. 180-182.
— (1966): «El nombre de la lengua», nota preliminar a Curso
de lengua valenciana, València, Impremta Fermar, pp. 9-14.
Reproduïda amb pocs canvis en Curso medio de gramática
catalana referida especialmente al País Valenciano, València,
Gorg, 1973.
— (1975): «Les vetlades pairals», prefaci a Obra literària completa,
vol. i, València, Gorg, pp. 21-27.
— (1983): «El revés de la trama», introducció a Temps de batuda,
València, Fernando Torres-Editor, pp. 1-3. Reproduïda
en Obra completa, vol. ii, València, Tàndem Edicions,
1991, pp. 1-3.
Enric Valor. El valor de les paraules { 265

Obra esparsa en la premsa
1. El Tio Cuc (Alacant)
Articles
— «El desvetlament d’Alacant», núm. 538 (26.08.1933).
— «L’home de les nostres terres», núm. 542 (23.09.1933).
— «Per l’idioma valencià», núm. 553 (09.12.1933).
— «Cant al mes de gener» (poema), núm. 558 (13.01.1934).
— «Patriotisme valencià», núm. 561 [2] (10.02.1934). 1
— «Els pobles que copien», núm. 565 (10.03.1934).
— «¡Enlerta, alacantins!», núm. 571 [2] (21.04.1934).
— «L’analfabetisme», núm. 573 [4] (05.05.1934).
Obra lingüística
— Publicació de la sèrie «Idioma valencià», entre el 23 de desembre
de 1933 i el 9 de juny de 1934, aproximadament.
Curs bàsic de llengua en 12 lliçons.
— Responsable de la publicació de la sèrie «Curs d’ortografia
valenciana» de Carles Salvador (APEV i El Camí), entre
el 30 de juny de 1934 i el 8 de setembre de 1934. Sèrie
inacabada (7 lliçons).
— Publicació de l’apartat «Normes elementals per a pronunciar
les lletres», entre el juliol de 1934 i el gener de 1935.
2. El Camí (València)
— «El desvetlament d’Alacant», núm. 79 (09.09.1933). Reproduït
d’El Tio Cuc.
— «L’home de les nostres terres», núm. 85 (21.10.1934). Reproduït
d’El Tio Cuc.
— «Record d’hivern», núm. 87 (04.11.1933).
— «El recurs de l’universalisme», núm. 89 (18.11.1933). Reproduït
d’El Tio Cuc.
— «Per l’idioma valencià», núm. 94 (23.12.1933). Reproduït
d’El Tio Cuc.
— «Els pobles que copien», núm. 106 (17.03.1934). Reproduït
d’El Tio Cuc.
— «Des d’Alacant», núm. 107 (24.03.1934).
— «La marxa dels pobles», núm. 115 (26.05.1934).
— «L’experiment de Strolovikchz» (conte), núm. 133
(29.09.1934).
3. El Luchador (Alacant)
— «La III Setmana Cultural Valenciana», núm. 7887
266
(06.07.1934).
— «La III Setmana Cultural Valenciana», núm. 7888
(07.07.1934).
— «La III Setmana Cultural Valenciana», núm. 7898
(19.07.1934).
— «La veritable pàtria», núm. 7923 (17.08.1934).
4. El País Valencià (València)
— «El centralisme», núm. 1 (18.05.1935), p. 8.
— «El federalisme», núm. 2 (25.05.1935), p. 3.
— «Decadència i renaixença», núm. 6 (22.06.1935), p. 8.
— «La importància de l’idioma», núm. 11 (27.07.1935), pp.
2-3.
5. La República de les Lletres (València)
— Ressenya de L’illa perduda (Prudenci i Aurora Bertrana),
núm. 5 (juliol-setembre 1935), p. 30.
— Ressenya de La nacionalitat catalana (Enric Prat de la
Riba), núm. 6 (octubre-desembre 1935), p. 31.
— Recensions bibliogràfiques de Visions de Catalunya (Joan
Santamaria), Del present i del pròxim avenir. Blancs, negres i
grocs (Joaquim Casas-Arbó), «El cant al Sol» de sant Francesc
d’Assís (Joaquim Casas-Arbó), Set odes (Joaquim Casas-
Arbó), Pompeu Fabra (Doménec Guansé), Teodor Llorente
(Miquel Duran de València) i Stil de la Governatio (Arnau
Joan). Publicades totes en el núm. 8 (abril-juny 1936), pp.
30-31.
6. Esclat (València)
— «Els modismes», núm. 3 (setembre-octubre 1948), p. 36.
7. Almanaque de Las Provincias para 1951 (València)
— Recensió a Introducción a la historia lingüística de Valencia,
de Manuel Sanchis Guarner, 1950, pp. 313-314.
8. Pont Blau (revista de l’exili, Mèxic)
— Reproducció del seu prefaci «La Foia de Castalla», procedent
de Narracions de la Foia de Castalla (Barcino, 1953),
en el número 20 (juny 1954), pp. 180-182.
9. Levante (València)
— Publicació de la sèrie «Cuestiones lexicográficas valencianas»,
entre el 13 de maig i el 8 de juliol de 1960, en el
suplement Valencia. Suplemento dedicado a sus hombres, a
su historia y a su tierra.
10. Jornada (València)
— Sèrie de 175 fitxes gramaticals titulades «Lecciones de valenciano.
Parlem bé», publicades entre l’11 de novembre de

1962 i el 9 de gener de 1964.
— «Viatge a Nadal» (20.12.1962). Conte
— «Contalla d’un orat» (15.10.1963). Conte
— «L’amic fidel» (14.11.1963). Conte
— Sèrie de 113 fitxes titulades «Gramàtica elemental per a
valencians», entre el 16 de gener i el 20 d’octubre de 1964.
— «Els drets il·lusoris. La prioritat és nostra» (3.04.1964).
Conte
— Ressenya de la traducció al català del llibre Os Lusíadas, de
Luís Vaz de Camões (01.07.1964).
— Sèrie de 134 fitxes amb el nom «Vocabularios», publicades
entre el 22 d’octubre de 1964 i el 21 de setembre de 1965.
— Ressenya dels contes El gat i la lluna i El cabridet va al
mercat, d’Annie Butel (19.12.1964).
— Ressenya del llibre Alguns homònims falsos que cal evitar, de
Josep Albero Garcia (23.02.1965).
— Ressenya del llibre L’Església valentina i l’ús de la llengua
vernacla, de Vicent Miquel i Diego (09.06.1965).
11. Gorg. Revista bibliogràfica (València)
1969
— «Meravelles i picardies», núm. 1, pp. 18-20.
— «Millorem el llenguatge», núm. 2, pp. 43-46.
— «Millorem el llenguatge», núm. 3, pp. 35-36.
— «Millorem el llenguatge», núm. 4, pp. 34-35.
1970
— «Millorem el llenguatge», núm. 5, pp. 40-41.
— «Millorem el llenguatge», núm. 6, p. 35.
— «Entrevista amb l’autor teatral Rafael Villar», núm. 6, pp.
44-45 (signada com a V. Vives).
— «El jugador de Petrer », núm. 7, pp. 8-14.
«Millorem el llenguatge», núm. 7, p. 38.
«Entrevista amb l’escriptor Rafael Ll. Ninyoles», núm. 7, pp.
43-44 (signada com a V. Vives).
— «Millorem el llenguatge», núm. 8, p. 26.
— «Entrevista amb el lexicògraf F. Ferrer Pastor», núm. 8, pp.
34-36 (signada com a V. Vives).
— «Millorem el llenguatge», núm. 9, p. 15.
— «Entrevista amb el professor Sanchis Guarner», núm. 9,
pp. 27-28 (signada com a V. Vives).
— «Sobre la unitat de la llengua literària», núm. 10, p. 6 (editorial,
sense signatura).
— «Millorem el llenguatge», núm. 10, p. 23.
— «Millorem el llenguatge», núm. 11, p. 21.
— «Millorem el llenguatge», núm. 12, p. 18.
— «Millorem el llenguatge», núm. 13, p. 17.
— «El nom dels pobles: Alzira», núm. 13, p. 44.
— «La unitat idiomàtica del Principat, el País Valencià i les
Illes Balears en la “Real Academia de la Lengua”», núm.
14, p. 7.
— «Millorem el llenguatge», núm. 14, p. 14.
— «El nom de les ciutats: Alacant», núm. 14, p. 39.
1971
— «L’aportació valenciana a la llengua literària», núm. 15, p.
7.
— «Joc de xocs, de Vicenç Riera Llorca», núm. 15, p. 31.
— «El nom de les ciutats: Dénia», núm. 15, p. 41.
— «Un estiu a la Marina Alta, de Carme Miquel», núm. 16,
p. 22.
— «El nom dels pobles: Agost», núm. 16, pp. 47-48.
— «Puntualitzacions», núm. 17, pp. 16-18.
— «La terra es belluga, de Jordi Bordas», núm. 17, p. 28.
— «El nom dels pobles: Les dues Quatretondes», núm. 17,
pp. 42-43.
— «Encara el nom de Dénia», núm. 18, p. 5.
— «Divulgació lingüística», núm. 18, p. 43.
— «El nom dels pobles: Monòver», núm. 18, p. 43.
— «El català sense lo neutre, de Pacià Garriga», núm. 19, p.
33.
— «El nom dels pobles: Crevillent», núm. 19, pp. 42-43.
— «El nom dels pobles: Agres», núm. 20, p. 43.
— «Taronja i caos econòmic de Lluís Font de Mora i Montesinos»,
núm. 24, pp. 21-22.
— «El nom de les muntanyes: la Serra Perenxisa», núm. 24, p. 37.
1 Entre claudàtors indiquem
el número de l’exemplar que
considerem correcte i correlatiu, atés
que en la capçalera d’El Tio Cuc
solien produir-se errors de numeració
i de datació.
Enric Valor. El valor de les paraules { 267

Traduccions
Miró, Gabriel (1967): Anys i llegües [Años y leguas], Paiporta,
Editorial Denes. (Traduïda el 1967 i inèdita fins al 2004.)
Garcia, Sebastià (1968): Els fonaments del País Valencià modern
[Los cimientos del País Valenciano moderno], València,
Lavínia, 1968.
Voltaire (1974): L’ingenu, per Voltaire. (Història vertadera treta
dels manuscrits del Pare Quesnel). Sèrie «Els Quaderns.
La Ploma» núm. 1, València, Gorg. (N’hi ha edició del
2003 en Ed. Denes, preparada per Emili Casanova i
Rafael Ventura Melià.)
Modernitzacions ortogràfiques
— (1974): Goigs valencians: segles XIV al XX, selecció, pròleg i
notes de Ricard Blasco, sèrie «Els Quaderns» núm. 6-7,
València, Gorg.
— (1974): La Germania dels menestrals de València, ordenada
per Miquel Garcia. Modernització ortogràfica, notes lingüístiques
i glossari d’Enric Valor; pròleg de Gonçal Castelló.
Sèrie «Els Quaderns. El Molinell» núm. 8, València, Gorg.
Altres treballs esparsos escrits per Enric Valor
— (1960): «La llengua dels valencians», Información
(8.12.1960), Alacant. Ressenya del llibre de Sanchis Guarner.)
— (1970): «Diàleg», Gorg, 9, València, pp. 27-28. Reproduït
en Manuel Sanchis Guarner, el compromís cívic d’un filòleg
(edició a cura d’Antoni Ferrando i Francesc Pérez i Moragón),
Universitat de València, pp. 219-222.]
— (1982): «Per la normalització lingüística», Saó, 50, València,
p. 44.
— (1984): «Manuel Sanchis Guarner, amic», dins A. Ferrando
[ed.] (1992): Miscel·lània Sanchis Guarner, vol. i,
Quaderns de Filologia, lxi-lxiii. Reproduït en Miscellània
Sanchis Guarner I, Barcelona, PAM - Departament
de Filologia Catalana de la Universitat de València, 1992,
pp. 135-144.]
— (1985): «Obra i influència de Sanchis Guarner», Homenatge
a Sanchis Guarner, Direcció General de Cultura de
la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València,
pp. 74-79.
— (1987a): «Evocació», dins Festa 87, Ajuntament de Petrer,
p. 39.
— (1987b): «El jugador de Petrer» (amb il·lustracions de Marieta
Pijoan), Festa 87, Ajuntament de Petrer, pp. 40-44.
— (1990): «Joan Valls Jordà, l’home», Canelobre, 17-18, Ala-
268
cant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1990, pp. 59-
60.
— (1992a): «Pròleg» al llibre de Bernat Capó On ets Gigí?,
Diputació d’Alacant. Llibre ressenyat en El Temps, 434
(12.10.1992), p. 93. I també en L’Aiguadolç, 21 (1995),
pp. 121-122.
— (1992b): «Fuster i jo», Levante (30.06.01992), València,
pp. 26.
— (1992c): «Sobre les Normes de Castelló», Mediterráneo
(28.11.1992) i Levante (01.12.1992). Reproduït en el recull
Les Normes de Castelló. Una reflexió col·lectiva seixanta
anys després, Diputació de Castelló - UJI, pp. 89-91.
— (1993a): «Record de Carles Salvador», Saó, 166, València,
p. 38.
— (1993b): «Lectio pronunciada pel Dr. Enric Valor amb
motiu de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa
a la Universitat de València» (30.11.1993), Paraula de la
terra (1998), Universitat de València, pp. 27-54.
— (1998a): «Recordança de Manuel Sanchis Guarner», Manuel
Sanchis Guarner, el compromís cívic d’un filòleg (edició
a cura d’Antoni Ferrando i Francesc Pérez i Moragón),
Universitat de València, pp. 156-158.
— (1998b): «Lliçó magistral del senyor Enric Valor amb motiu
de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa a la
Universitat de les Illes Balears» (08.06.1998). Consultable
en línia: http://www.uib.es/honoris/
— (1999a): «Lectio pronunciada pel Dr. Enric Valor amb motiu
de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa a la
Universitat Jaume I de Castelló» (26.02.1999), Valoriana:
estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions
de la Universitat Jaume I, pp. 19-24.
— (1999b): Les normes unificadores del nostre idioma, també
anomenades les Normes de Castelló de 1932. Discurs pronunciat
per Enric Valor i Vives amb motiu de la seua
investidura com a doctor honoris causa per la Universitat
d’Alacant (05.11.1999). Disponible en línia: http://www.
ua.es/es/presentacion/doctores/valor/discurso.htm
— (1999c): Un breu apunt sobre la meua obra literària. Discurs
pronunciat per Enric Valor i Vives amb motiu de la
seua investidura com a doctor honoris causa per la Universitat
Politècnica de València (22.12.1999). Disponible en
línia: http://www.upv.es/organizacion/conoce-upv/honoris-causa/enric-valor/discurso-va.html.
Reproduït també
en El Temps, 814 (18.01.2000), València, pp. 62-63.

Enric Valor. El valor de les paraules { 269

_ fitxes tècniques {...
Enric Valor. El valor de les paraules { 271

272

El setmanari satíric i anticlerical El Tio Cuc (diputat a Corts pel
Rebolledo i defensor de la xusma i de la gent de tro) és un cas ben
particular dins de les publicacions de caire humorístic. Tot i
seguir de prop l’estil i les finalitats socials de La Traca que es
publicava a València, des del setembre del 1932 El Tio Cuc
adopta en les planes uns objectius que no se solen trobar en
les publicacions d’aquesta orientació. A partir de l’entrada en
escena d’Enric Valor —uns mesos després d’haver arribat la
família a Alacant des d’Elda—, i en connivència amb el fundador
i director Josep Coloma Pellicer, es posen en circulació
els primers textos evidents de reivindicació autonomista
i es planteja la normalització lingüística de la publicació. Dit
d’una altra manera, es tracta de la difusió efectiva a Alacant
de les Normes de Castelló, el ressò de les quals només havia
aplegat tímidament en uns cercles reduïts gràcies a la premsa
valencianista que arribava a la ciutat, per exemple Avant i El
Camí, aparegut aquest últim el 5 de març del 1932, difusor
màxim de la gestació del consens ortogràfic i transmissor àgil
de les lliçons i notes lingüístiques de l’autoritat del moment,
Carles Salvador.
Cap dels dos mèrits a què al·ludim no tenien el camí preparat
a la capital de l’Alacantí. Els recels inicials dels polítics més
representatius de la ciutat envers allò tan indefinit com l’autonomia
de les terres valencianes no creà precisament un ambient
de diàleg seré per a la confluència i xoc de concepcions
sentimentals diverses: el murcianisme, l’alacantinisme i el valencianisme.
El suport d’El Tio Cuc, en aquest sentit, fou just
això: una ajuda a la difusió de l’ideari valencianista convergent
de les terres del País Valencià, unes idees materialitzades a partir
del 24 de setembre del 1933 amb la creació en assemblea
_El Tio Cuc. Setmanari satíric. Alacant
1914-1918 (primera època) i 1923-1936 (segona època)
Òscar Pérez Silvestre
de l’Agrupació Regionalista Alacantina. A l’ARA s’afegiren
una part dels personatges més rellevants i influents de la ciutat,
la majoria periodistes i directors reunits en l’Associació de la
Premsa Alacantina, i també alguns metges, advocats, mestres i
altres professionals. D’aquesta manera, el valencianisme es feia
present i es convertia en un tema a tindre en compte en els
argumentaris dels polítics.
El Tio Cuc no podia fer tot sol aquesta labor, per això les comissions
de propaganda de l’ARA estaven integrades per periodistes
de raça amb seccions fixes en altres mitjans, bàsicament
El Luchador —més fidel amb el temps— i Diario de Alicante.
El setmanari de Coloma feia seguida des del 1932, com hem
dit, amb la publicació d’articles breus de tema valencianista,
signats de vegades amb pseudònim. Entre els col·laboradors
reals i coneguts que trobem entre el 1932-1936 hi ha Bernat
Ortín Benedito, Eleuterio Meseguer, Manuel Peris, Estanislau
Alberola, Josep Ferrándiz Torremocha, Alfred Badenas, Albert
Alcantarilla Carbó (des de València), Gil i Serrano, Guillem
Renat i Ferrís i el tàndem Coloma-Valor. En l’estudi que publiquem
en aquest catàleg són esmentats i en reproduïm alguns
fragments significatius.
Pel que fa a les col·laboracions d’Enric Valor en El Tio Cuc,
comença a aparéixer el seu nom a partir del número corresponent
al 26 d’agost del 1933 en l’article «El desvetllament
d’Alacant». Tal fet fou comentat per El Camí que l’elogia «no
sols per la intenció que revela, sinó inclús per la netedat i puresa
amb què escriu la nostra llengua». Segurament, Enric Valor
havia redactat ja abans algun article a favor del reconeixement
de l’autonomia en El Tio Cuc, bé sense firmar o que no s’ha
Enric Valor. El valor de les paraules { 273

274

conservat. Entre altres notes, El Tio Cuc va publicar aquests
articles, que no podem atribuir-li per complet: «L’Estatut en
Alacant» (24.09.1932), «Alacant i l’Estatut» (22.10.1932),
«Per l’autonomia valenciana» (01.07.1933), «Parlem de regionalisme»
(29.07.1933) i «El nostre Estatut» (06.01.1934) signat
per «El Tumba». La incompletesa de les col·leccions disponibles,
però, no ens permet d’assegurar-ne l’autoria, i menys
encara en un mitjà en què l’anonimat o l’ús de pseudònims
és tan elevat.
L’altra dedicació de pes en aquest setmanari fou la publicació
de diverses sèries de lliçons senzilles de llengua, orientades a
alfabetitzar els lectors per tal que, de rebot, fóra factible la normalització
ortogràfica de la revista i l’expansió de la normativa
del 32. De fet, fou la millor eixida a la cabuderia d’un jove
Valor convençut de tal missió, després d’haver-ne intentat la
dignificació lingüística i haver fracassat en la temptativa amb
el retorn d’una bona part de l’edició. La primera lliçó, dins de
la secció anomenada «Idioma valencià», degué publicar-la cap
a les darreres setmanes del 1933 i no hi tenim accés ara com
ara. Les 12 lliçons d’aquest conjunt —de vegades repetides al
llarg de dues setmanes consecutives— finalitzaren el 9 de juny
del 1934. Tres setmanes més tard, s’hi encetava la sèrie del curs
per correspondència en 26 lliçons de l’Associació Protectora
de l’Ensenyança Valenciana dissenyat per Carles Salvador que
ja havia estat llançat des d’El Camí l’any 1933. Enric Valor
era el delegat a Alacant encarregat de la correcció dels exercicis,
però la seua partença de la ciutat d’Alacant a la primeria
de setembre del 1934 va interrompre aquest curs en la lliçó
número 7 i no es va continuar. Un poc en compensació, quasi
totes les setmanes apareixia un quadret molt senzill anomenat
«Normes elementals per a pronunciar les lletres», que era com
un resum d’aquell primer curset.
El Tio Cuc desaparegué amb la mort del seu fundador i ànima,
Josep Coloma, esdevinguda el 8 de novembre del 1936. La
publicació havia arribat al número 688 just la vespra de l’òbit.
Enric Valor. El valor de les paraules { 275

276

El setmanari valencianista El Camí publicà 133 números entre
el 5 de març de 1932 i el 29 de setembre de 1934. Amb un
format de diari (48 x 33 cm) i una extensió de 6 a 8 pàgines,
representa el referent informatiu en valencià més important
de l’etapa republicana. Sota la direcció de Joaquim Reig i amb
Adolf Pizcueta de cap de redacció, s’hi aplegaven els noms més
significatius del valencianisme: Emili Gómez Nadal, Pasqual
Asins, Francesc Caballero, Carles Salvador, Nicolau Primitiu,
Gaetà Huguet, Enric Navarro, Eduard i Ernest Martínez
Ferrando, Robert Moròder, Enric Soler i Godes, Jordi Valor,
Salvador Ferrandis Luna, Manuel Sanchis Guarner, Antoni Senent,
Maximilià Thous Llorens, Miquel Duran, Angelí Castanyer,
Enric Valor... La línia editorial reflectia els plantejaments
polítics del director, l’advocat Joaquim Reig, líder de la Unió
Valencianista Regional, regidor a l’Ajuntament de València
(1931-1933), diputat al Congrés per la Lliga Regionalista de
Cambó (1933-1936) i president del Centre d’Actuació Valencianista
durant el període 1933-1934. La seua proposta de valencianisme
totalitari —açò és, integral— reflectida en l’opuscle
Concepte doctrinal de valencianisme (1932), fou un referent
ideològic important en el pensament nacionalista valencià republicà.
Les planes d’El Camí restaren sempre obertes a totes
les sensibilitats polítiques valencianistes, des de l’Agrupació
Valencianista Republicana, de caràcter esquerrà, fins als democratacristians
d’Acció Nacionalista Valenciana, els liberals de la
Unió Valencianista Regional, l’Agrupació Regionalista Alacantina
o la castellonenca Esquerra Republicana del País Valencià.
El naixement d’El Camí representà un avanç significatiu en la
història de la premsa en valencià, que tenia una trajectòria centenària
iniciada per la revista satírica El Mole, fundada en 1837
_El Camí
Agustí Colomer Ferràndiz
per Josep Maria Bonilla. Si en un primer moment predominaven
les publicacions de caràcter satíric, poc a poc anà ampliantse
la temàtica amb l’aparició de revistes literàries significatives
—com el Calendari Llemosí de Constantí Llombart, referent
de la Renaixença, o la revista Taula de Lletres Valencianes, en la
dècada dels trenta del segle xx— i la irrupció de la premsa política
valencianista amb capçaleres com València Nova, El Crit
de la Muntanya, El Poble Valencià, Acció Valenciana o Avant.
En eixa mateixa línia s’inscriu El Camí, que suposà un canvi
qualitatiu respecte als citats anteriorment.
En efecte, a més dels aspecte quantitatius —com ara els 133
números de la revista que la situen com a la principal publicació
valencianista d’abans de la Guerra o els nombrosos subscriptors
distribuïts al llarg del País Valencià—, l’aportació més
destacada d’El Camí és la seua voluntat normalitzadora, tant
pel que fa a l’ús i a la dignificació de la llengua —que resulta
cabdal a l’hora de difondre les Normes de Castelló— com
pel que fa a la pluralitat de continguts i al tractament dels
temes. Ens trobem davant d’una publicació feta per nacionalistes
que parla de la vida dels partits i de les organitzacions
valencianistes, de les polèmiques al voltant de la qüestió nacional,
de la campanya a favor de l’Estatut d’Autonomia..., però
que també parla d’art, cinema, teatre, pedagogia, història... I el
tractament dels temes més explícitament polítics es fa sempre
amb un esperit que, sense deixar de ser reivindicatiu, mostra
un tarannà obert, constructiu i conciliador, amb voluntat de
sumar adeptes a la causa valencianista. La revista, a més, compagina
una sensibilitat valenciana amb un interés per tot allò
que s’esdevé al món. El Camí testimonia la dimensió cosmopolita
del valencianisme republicà. Un valencianisme que, per
Enric Valor. El valor de les paraules { 277

exemple, es condol per la mort del polític europeista francés
Aristide Briand, s’inquieta davant la victòria electoral de Hitler
a Alemanya, o es felicita pel triomf dels republicans irlandesos
liderats per De Valera.
A finals de setembre de 1934 El Camí es deixà de publicar. El
clima cordial que havia presidit les relacions entre valencianistes
a principis de la República s’havia anat enrarint en el
marc de polarització general entre dretes i esquerres. El fracàs
de l’intent d’unió de tots els valencianistes en un sol partit,
278
la substitució de Joaquim Reig al front de la presidència del
Centre d’Actuació Valencianista i la subsegüent esquerranització
de l’entitat —que acabarà dissolent-se al si del Partit Valencianista
d’Esquerra en 1935— són factors que, sumats a
la crisi derivada pels fets d’octubre de 1934, determinaren la
desaparició d’El Camí. La revista Acció dels democratacristians
d’Acció Nacionalista Valenciana, publicada el 13 de maig de
1934, esdevindrà aleshores l’únic setmanari valencianista fins a
la seua desaparició el 18 de juliol de 1936.

Heus ací un parell de diaris alacantins que es van fer ressò
—amb intensitats molt diferents— de les activitats que realitzà
l’Agrupació Regionalista Alacantina (ARA) en els anys 1933-
1934, període en què va estar activa. En un altre lloc he dit que
El Tio Cuc no podia fer tot sol la labor de conscienciació i de
difusió de les idees valencianistes en un ambient amb visions
del fet alacantí tan dispars. Per això, les dues comissions de
propaganda de l’ARA resultants de les assemblees de 1933 i
1934 estaven integrades per periodistes de raça amb seccions
fixes en altres mitjans, bàsicament El Luchador —més fidel
amb el temps— i Diario de Alicante.
El Luchador, diari republicà renovador fundat per José Alonso
Mallol i Juan Botella Pérez el 1913 i dirigit des de 1928 pel seu
germà Álvaro, era l’òrgan oficial del Partit Republicà Radical
Socialista. Segons Pedro Díaz Marín i José Antonio Fernández
Cabello, representava unes capes importants de la classe mitjana
urbana alacantina, liberal i progressista. Entre el seu estol
de redactors trobem diversos col·laboradors actius i simpatitzants
de l’ARA com Àngel Pascual Devesa, Josep Ferrándiz
Torremocha, Germinal Ros i Martí, Eleuterio Meseguer, Josep
Coloma Pellicer, Jordi Valor, Àlvar Pascual Leone, Alfred Badenas
i Josep Estruch Ripoll. Encara més, el Partit Republicà
Radical Socialista hi aportava uns altres avals que facilitaren
l’accés de les informacions valencianistes a les pàgines d’aquest
diari: Josep Guardiola Ortiz, l’alcalde Llorenç Carbonell Santacruz,
Rafael Blasco Garcia, César Oarrichena o Emili Costa,
al costat del director Álvaro Botella, també militant del PRRS.
El jove Enric Valor hi publicà uns pocs articles l’any 1934
—recuperats en el recull Paraula de la terra—, amb el mèrit
afegit que és dels escassos redactors que hi escriu en valencià.
_El Luchador (1913-1937)
i Diario de Alicante (1907-1936)
Òscar Pérez Silvestre
Enric Valor. El valor de les paraules { 279

280

Concretament, hi estampa un escrit preparatori de la Tercera
Setmana Cultural Valenciana (06.07.1934) i l’article «La veritable
pàtria» (17.08.1934), just unes setmanes abans de canviar
el lloc de residència d’Alacant a Catarroja.
Per la seua banda, Diario de Alicante s’havia convertit en el
portaveu del Partit Radical des del 1931. Fundat i dirigit el
1907 per Emilio Costa Tomás, a qui hem trobat com a collaborador
d’El Luchador i vicepresident de l’ARA, segons Encarnación
Fernández García era un periòdic modern i atractiu
per al lector de l’època. Entre els valencianistes que hi publiquen
a partir de 1931 trobem Àngel Pascual i Devesa, Alfred E.
Badenas, Nicolau Primitiu o l’alcoià Jordi Valor. Tot i el suport
que va prestar inicialment a la cultura valenciana i al debat sobre
l’estatut d’autonomia que es va promoure des dels primers
anys de la Segona República, va perdre qualsevol sensibilitat
pel valencianisme en ser adquirit al maig de 1934 pel sector de
Joaquín Chapaprieta Torregrosa (Torrevella, 1871 - Madrid,
1951), l’anomenat Grupo Republicano Independente, com-
post per antics radicals allunyats de Lerroux i Martínez Barrios.
Aquest gir ideològic cap a posicions més dretanes suplantà el
director Emili Costa i altres col·laboradors afins a l’ARA com
César Oarrichena, que n’era l’administrador fins al 1931. Així,
El Tio Cuc i El Luchador es quedaven sols en la difusió dels actes
de l’Agrupació Regionalista, i fins i tot el Diario de Alicante
es mostrà en contra del canvi de nom de la plaça de la Independència
per plaça de Catalunya, acordada pel Ple de l’Ajuntament
d’Alacant el 27 de juliol de 1934. Això era dos dies
abans de la cloenda de la Tercera Setmana Cultural Valenciana,
organitzada per l’ARA amb tota la col·laboració de l’Ajuntament,
l’Ateneu i l’Associació de la Premsa de la ciutat. Aquesta
polèmica fou alimentada amb alguna carta al director del Diario
de Alicante (31.07.1934), i Enric Valor hi responia el 17
d’agost des d’El Luchador amb l’article «La veritable pàtria»,
que hem esmentat adés, en el qual criticava l’ambigüitat de la
denominació antiga i donava arguments a favor del canvi per
la significació històrica i cultural que contenia l’acord plenari.
Enric Valor. El valor de les paraules { 281

282

Després de Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), la revista
La República de les Lletres representa la segona de les
experiències més reeixides de l’avantguarda cultural i intellectual
més destacada del valencianisme de preguerra. Entre
juliol de 1934 i abril de 1936, La República de les Lletres
trau al carrer un total de vuit números. Amb un format
de 283 x 220 mm i vora quaranta pàgines, la revista es
presenta maquetada a dues columnes, amb cobertes i amb
el segell personal d’unes portades per a les quals compta
amb la col·laboració d’artistes tan destacats com ara Josep
Renau. A pesar de ser de caràcter trimestral i de traure pocs
números, aquesta revista es va convertir, després de la desaparició
d’El Camí (ocorreguda al setembre de 1934), en
el referent indiscutible de les publicacions valencianistes de
l’etapa republicana. Tal com indicava simbòlicament el seu
subtítol Quaderns de literatura, art i política, la pretensió
de la publicació era vincular la reflexió cultural i literària a
l’àmbit del valencianisme polític.
Promoguda per Miquel Duran i Tortajada i dirigida per Enric
Navarro Borràs, aquesta publicació comptà amb el concurs
dels qui al seu dia havien sigut els principals artífexs de
Taula i d’El Camí (com ara Adolf Pizcueta, Emili Gómez
Nadal, Carles Salvador, Ernest Martínez Ferrando, Francesc
Almela i Vives o els mateixos Miquel Duran i Navarro
Borràs). Entre la seua nòmina de col·laboradors també figuren
escriptors destacats com Lluís Guarner, Jordi Valor,
Bernat Artola o Enric Valor; investigadors com Doménec
Fletcher, i polítics com Francesc Bosch Morata, aleshores
un dels referents més destacats del valencianisme d’esquerra.
Completen aquest cartell de col·laboracions algunes de
_La República de les Lletres
(juliol 1934-juny 1936)
Santi Vallés Casanoves
les firmes d’intel·lectuals de més prestigi de Catalunya i de
Mallorca com ara Joaquim Cases-Carbó, Manuel Folguera
Duran o Gabriel Alomar.
De totes les aspiracions de la publicació, n’hi ha tres de
fonamentals: l’afermament de la unitat idiomàtica de totes
les terres del domini lingüístic en una «República Literària
Federativa de la Llengua Catalana», el reconeixement
del dret de la resta de nacionalitats de la península Ibèrica
a exercir polítiques culturals pròpies dins d’una futurible
«Confederació de Repúbliques Federatives d’Ibèria» i l’exigència
d’un estatut d’autonomia a l’altura de les demandes
més ambicioses del valencianisme del moment.
A més d’un espai per a la reflexió intel·lectual, les pàgines
de La República de les Lletres eren també una invitació a la
reflexió sobre les propostes literàries més capdavanteres i
les novetats editorials. Amb un total de deu ressenyes Enric
Valor va ser el principal col·laborador de la secció «Paradisos
de paper», juntament amb Eduard Martínez Ferrando,
Enric Navarro Borràs i Carles Salvador.
Es tracta de ressenyes d’obres d’assaig polític, biografies,
edicions crítiques o obres de creació literària com ara La nacionalitat
catalana, d’Enric Prat de la Riba; Pompeu Fabra,
de Doménec Guansé; Teodor Llorente, de Miquel Duran
i Tortajada, o L’illa perduda, de Prudenci Bertrana. Llevat
de tres d’aquestes ressenyes, publicades una en el número
1 (juliol-setembre de 1935) i les altres dos en el número
6 (octubre-desembre de 1936), la resta van ser publicades
totes en l’últim número de La República de les Lletres, en el
número 8 (abril-juny de 1936).
Enric Valor. El valor de les paraules { 283

El llegat i la transcendència del paper que representà La
República de les Lletres ha quedat ben palés en les últimes
dècades amb la publicació de diverses reedicions de la revista.
En 1984, fou l’Ajuntament de València el que n’edità
una, amb pròleg de qui en va tindre una coneixença directa,
284
el poeta Lluís Guarner. Recentment (l’any 2005), i amb
un estudi introductori de Romà Seguí, l’editorial Faximil
Edicions ha anat més enllà i n’ha fet una edició electrònica,
amb la incorporació de tres útils índexs dels continguts de
la publicació per número, secció i autor.

Com una continuació de la tasca iniciada al seu dia pel setmanari
Avant (1930-1931), el setmanari El País Valencià apareix
per primera vegada el 18 de maig de 1935. Amb l’il·lustratiu
subtítol de Periòdic d’esquerra valencianista amb què es presenta,
aquesta publicació tracta d’articular el valencianisme
d’esquerres arran de la incapacitat d’El Camí d’aglutinar totes
les tendències del valencianisme en un mateix mitjà d’expressió.
Dirigit per Josep Castanyer i Fons, la major part dels
col·laboradors d’El País Valencià procedien o bé de les files de
l’Agrupació Valencianista Republicana (AVR), com ara Antoni
Igual Úbeda, Thous Llorens, Francesc Bosch Morata o Ismael
Rosselló Zurriaga, o bé de l’àmbit del Centre d’Actuació
Valencianista (CAV), com ara Josep Mascarell Gosp, Antoni
Llorens Marzal, Eduard Martínez Ferrando o el mateix Castanyer
Fons, que havia arribat a ser president del CAV.
Amb un format de diari de 480 x 340, aquest setmanari va
traure al carrer un total de 21 números al preu de quinze cèntims
el número solt, dels quals els vuit primers foren de vuit
pàgines i la resta de quatre. Fet a València, però impremtat
a Xàtiva, la redacció i l’administració del setmanari va patir
diversos canvis durant la curta vida del periòdic. Malgrat la
seua aspiració de convertir-se algun dia en una publicació diària,
les convulses circumstàncies polítiques o probablement
econòmiques frustraren les pretensions d’un periòdic amb una
vida fragmentada en dos etapes, separades per un interval de
set mesos sense eixir al carrer.
En la primera etapa, que va del 18 de maig al 7 de setembre
de 1935, El País Valencià s’erigeix en portaveu de totes les sensibilitats
del valencianisme progressista; és l’etapa més fecunda,
_El País Valencià
(maig 1935-abril 1936)
Santi Vallés Casanoves
amb un total de 17 números publicats, i una major regularitat
quant a les seues pretensions com a publicació. En el segon
període, que abraça del 28 de març al 18 d’abril de 1936, és
quan el periòdic acaba de decantar definitivament el seu caràcter
de publicació orgànica al servei del Partit Valencianista
d’Esquerra (PVE), fundat al desembre de 1935 com a resultat
de la fusió de l’AVR, el CAV i el Centre d’Actuació Valencianista
de Xàtiva. Aquesta represa del setmanari, després d’un
llarg interval de temps sense publicar-se, està condicionada
per les perspectives electorals d’aquest partit arran dels bons
resultats en les eleccions de febrer de 1936, en les quals són
elegits com a regidors a l’Ajuntament de València alguns dels
col·laboradors més destacats del PVE com ara Josep Castanyer
Fons o Josep Rodríguez Tortajada.
Si La República de les Lletres s’ocupa de pensar el País, El País
Valencià aposta per vertebrar-lo des del punt de vista de l’acció
política i l’actuació cívica a la manera dels postulats de Rovira
i Virgili i del diari La Humanitat de Barcelona, del qual arriben
a reproduir diversos articles. Convertit en emblema de les
aspiracions més ambicioses del seu ideari, aquesta publicació
pren com a model a seguir el moviment de reivindicació identitària
que a Catalunya havia portat, primer, a la consecució de
l’Estatut i, més tard, a l’intent del president Lluís Companys
de constituir l’Estat Català dins d’una República Federal Espanyola
el 6 d’octubre de 1934.
Com a home compromés amb aquest ideari federalista i republicà,
Enric Valor va participar en aquest setmanari amb un
total de quatre col·laboracions, publicades totes en la primera
etapa de la publicació: «El centralisme» (EPV, núm. 1, p. 8,
Enric Valor. El valor de les paraules { 285

286

18 de maig de 1935), on denuncia l’imperialisme uniformador
de Castella; «El federalisme» (EPV, núm. 2, p. 3, 25 de
maig de 1935), on advoca per la implantació d’un estat federal
com a solució a eixe poder centralitzador; «Decadència i Renaixença»
(EPV, núm. 6, p. 8, 22 de juny de 1935), on fa una
radiografia de l’anihilament de la personalitat valenciana i dels
mecanismes per a recuperar-la, i per últim, «La importància
de l’idioma» (EPV, núm. 11, p. 2, 27 de juliol de 1935), on fa
una invitació a contrarestar la política assimilista de l’Estat per
mitjà de la dignificació del valencià com a primer pas per a la
recuperació de la consciència col·lectiva.
Enric Valor. El valor de les paraules { 287

_Enric Valor i el grup Torre
Santi Cortés
Enric Valor no formà part de Torre: el grup literari nacionalista
de postguerra dirigit per Xavier Casp i Miquel Adlert, però
assistí a les tertúlies organitzades per aquests; col·laborà en la
fugaç revista Esclat, l’òrgan d’expressió del grup, i publicà dins
l’editorial que havien fundat tres dels seus nombrosos reculls
de rondalles. Per contra, no va participar en l’homenatge de
1949 que la intel·lectualitat dels països de llengua catalana va
dedicar a Xavier Casp en reconeixement a les aportacions a la
cultura comuna.
La tertúlia va possibilitar que Enric Valor continués la seua
activitat lingüística i literària. Segons el nostre autor aquelles
reunions eren «una cosa magnífica; es tractava del nostre idioma
i de la nostra literatura i resultava una activitat estimulant
al davant de la fortíssima dictadura que havíem començat a
suportar» (Rosa Serrano, 1995: 95). Allí escoltà idees interessants,
tingué converses molt cultes, reprengué les relacions
amb Manuel Sanchis Guarner, conegué intel·lectuals catalans i
mallorquins compromesos amb la resistència cultural antifranquista
i tot plegat féu que es lliurés a la docència del valencià 1 i
a la compilació, recreació i invenció de rondalles. Ell mateix ha
explicat que en escoltar una conferència de Sanchis Guarner
sobre rondallística es va convéncer de la necessitat de rescatar
aquestes narracions populars: «Aquelles notícies crítiques
—comentava Enric Valor (op. cit. 98)— sobre la importància i
el valor de la literatura oral i tradicional dels pobles, em va convèncer
i il·lusionar per a literaturitzar un volumet de rondalles
recorrent a les que ja havia sentit contar d’infant». Siga com
vulga i malgrat les discussions continuades amb Miquel Adlert,
d’aquesta tertúlia va guardar sempre un record entranyable:
«considerant les il·lusions que en mi va fer nàixer, els amics que
288
hi trobí i tots els avanços culturals i d’orientació de la meua
vida i del meu treball que em va proporcionar, la recorde amb
agraïment i emoció» (op. cit. 100).
La participació en la revista semiclandestina Esclat (1948)
fou més escadussera, en part perquè es tractava d’una publicació
fonamentalment literària i en part perquè tingué una
existència efímera, només n’aparegueren tres números. En
aquest paper, per bé que els poemes, la prosa poètica, les
traduccions de poesia estrangera i les recensions sobre les
lectures de versos programades per la mateixa casa editora
hi ocupen un espai destacat, també van incloure-hi treballs
lingüístics, d’informació lexicogràfica i gramatical sobretot,
la finalitat principal dels quals consistí a encoratjar els gramàtics
perquè fessen llur tasca amb professionalitat i per a
conscienciar els escriptors sobre la necessitat de dignificar la
llengua literària. Enric Valor, ensems amb Sanchis Guarner
i Josep Giner, foren els lingüistes participants. L’escrit del
primer constitueix un toc d’atenció sobre els modismes, la
creativitat valenciana envers aquestes construccions i la necessitat
de reintroduir-les en la nostra comunicació habitual
i en la literatura. El paràgraf amb què tanca el text n’és ben
aclaridor: «Cal, doncs, —afirma— que els nostres escriptors
traguen de la inexhaurible pedrera popular eixes petites joies
que són els modismes i els usen amb propietat». Enric Valor
1 Vegeu en aquest mateix volum la
fitxa «Enric Valor, professor dels Cursos
de Llengua de Lo Rat Penat» o bé
la «Lliçó magistral del senyor Enric
Coberta de la revista Esclat,
en què va col·laborar Enric Valor (1948)
[Arxiu de Santi Cortés]
Valor amb motiu de la seva investidura
com a doctor honoris causa» (stepv.
intersindical.org/enxarxats/celebritats/discursEValor.pdf).

Enric Valor. El valor de les paraules { 289

Reunió dels membres del Grup Torre a la platja
de Llevant de València en un dinar commemoratiu
dels deu anys de la creació de l’editorial (26 de
maig de 1960). A més d’Enric Valor, hi trobem,
entre altres, Manuel Sanchis Guarner, Francesc
Ferrer Pastor, Xavier Casp, Miquel Adlert, Joan Valls,
Josep Lluís Codonyer, Enric Tàrrega
i Beatriu Civera. [Arxiu de Santi Cortés]
290

es trobava aleshores en plena tasca de recerca de contalles i
s’havia adonat de l’enorme riquesa fraseològica i lèxica que
contenien.
Finalment, dins l’editorial va publicar els volums de rondalles
corresponents als números 3 (1950), 7 (1951) i 37 (1958)
de la col·lecció «L’Espiga». Repassant l’inventari de Torre, on
es publicaren llibres de poesia, teatre, excursionisme, història,
etc., aquests d’Enric Valor, lligats a la narrativa tradicional valenciana,
enriquiren i diversificaren el catàleg i foren l’inici al
País Valencià d’una experiència que a Mallorca ja havia efectuat
mossén Alcover. Miquel Adlert va expressar-se satisfactòriament:
«Aquestes rondalles valencianes, transcrites amb aquesta
llengua tan castissa de la Mariola que usa Valor, ocuparien
uns quants volums de la col·lecció i creiem que seran un èxit
en tots els aspectes». 2 En total foren 11 els contes publicats, on
s’entrebarregen els de tema meravellós amb els costumistes i
els d’animals personificats.
2 Carta de Miquel Adlert a Joan
Fuster (València, 3-v-1949) dins
Joan Fuster (2005: i, 352).2 Car-
ta de Miquel Adlert a Joan Fuster
(València, 3-v-1949) dins Joan Fuster
(2005: i, 352).
Bibliografia
cortés, Santi: L’obra literària de Xavier Casp de l’època de Torre
(1943-1966) vista pels seus coetanis, Acadèmia Valenciana de la
Llengua (inèdit).
Fuster, Joan: Correspondència, 9. Xavier Casp, Miquel Adlert, Santiago
Bru Vidal, València: PUV, 2005, 1a part.
Serrano, Rosa : Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, València,
Tàndem.
Enric Valor. El valor de les paraules { 291

_ Jornada (1962-1965)
Josep Daniel Climent
Des de la col·laboració en els setmanaris valencianistes El País
Valencià o La República de les Lletres abans de la Guerra Civil,
Enric Valor no havia intervingut en cap altre mitjà de comunicació.
Després d’aquest silenci, l’escriptor castallut tornarà
a participar en la premsa valenciana durant la dècada dels 60,
gràcies a la iniciativa de Francesc Soriano Bueso, administrador
dels periòdics del Movimento Nacional a València, el Levante
i Jornada.
L’actuació de Soriano, «fent d’arriscat i subtil coordinador
nacionalista», en paraules de Valor, permeté la publicació de
centenars d’articles de temàtica valenciana als dos periòdics
del Movimiento i la incorporació d’autors com Joan Fuster,
Manuel Sanchis Guarner i Emili Beüt a la premsa diària des
dels inicis dels anys cinquanta i, fins i tot, de jóvens universitaris,
com Alfons Cucó, Manuel Ardit o Valerià Miralles, des de
principis dels seixanta.
Enric Valor inicià, el 13 de maig de 1960, la publicació d’unes
notes breus sobre llengua al suplement Valencia del periòdic
Levante que portaven per títol «Cuestiones lexicográficas valencianas».
Posteriorment, al periòdic vespertí Jornada, dirigit
per José Barberá Armelles, inicià el novembre de 1961 una
secció amb el títol «Parlem bé».
L’aparició d’aquests articles sobre llengua es produí en un moment
clau, aprofitant les escletxes d’obertura a l’exterior del
règim franquista i unes mínimes llibertats de premsa. A més a
més, l’augment de la producció escrita en valencià creava la necessitat
d’un millor domini de la llengua, que en aquells anys
únicament podia ser apresa a través dels cursos de llengua de
Lo Rat Penat. Valor, conscient d’aquesta carència, sabé cobrir
292
el buit deixat per la sobtada desaparició de Carles Salvador el
1955, i es convertí en un magnífic divulgador de la normativa
gramatical valenciana a través de les sèries d’articles següents.
«Parlem bé»
Les «Lecciones de valenciano. Parlem bé» començaren a publicar-se
a les pàgines del periòdic Jornada l’11 de novembre de
1962 i finalitzaren el 9 de gener de 1964. En total aparegueren
175 fitxes, redactades en valencià, de temàtica molt variada; de
fet, s’hi barregen les dedicades a l’ortografia amb les de morfologia,
sintaxi o de contingut lèxic. Aquesta varietat de temes
fa que Josep Giner (1971: VII) les considere com unes «notes
volanderes periodístiques».
Tot i que Enric Valor no esmenta que consultara cap manual
gramatical llevat de la Gramàtica Valenciana (1950) de Sanchis
Guarner, ben sovint apareixien exemples extrets del Diccionari
Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, o del «Diccionari General
de la nostra llengua, obra rigorosament científica» (fitxa
75), eufemisme que emprava per a referir-se al Diccionari General
de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra.
Pel que fa al nom de la llengua, Enric Valor empra habitualment
el de valencià per a referir-se a les varietats valencianes i
el compost català-valencià-balear o catalano-valencià per referir-se
al conjunt de la llengua catalana. En aquest sentit, Valor
segurament estigué condicionat en gran manera per la polèmica
generada a la ciutat de València arran de la publicació, el
1962, de les obres de Joan Fuster El País Valenciano i Nosaltres
els valencians.

Enric Valor. El valor de les paraules { 293

294

«Gramàtica elemental per a valencians»
Aquesta sèrie aparegué des del 16 de gener de 1964 fins al
20 d’octubre del mateix any. Es van publicar un total de 113
fitxes totalment redactades en valencià que corresponien a 61
lliçons gramaticals. Normalment en cada fitxa hi havia una
breu explicació teòrica del tema d’estudi, acompanyada de
nombrosos exemples.
La «Gramàtica elemental per a valencians» estava estructurada
en quatre capítols. El primer, de set lliçons, incloïa unes nocions
preliminars sobre la llengua com ara l’alfabet, l’accent
gràfic, l’apòstrof i el guió. El segon, «Elements de sintaxi», de
quatre lliçons, estudiava els diferents tipus d’oracions. El tercer,
s’ocupava de la «Morfologia», i era el més extens, amb 29
lliçons dedicades a l’estudi dels articles, els adjectius, els pronoms,
la morfologia verbal, els adverbis, les preposicions i les
conjuncions. El quart, de 20 lliçons, es detenia en l’«Ús de les
lletres», especialment en les fricatives alveolars i palatals i els
grups africats palatals. A més a més, els tres primers capítols incloïen
un «Glossari» de termes que podien presentar dificultats
i finalment una «Taula de verbs irregulars».
«Vocabularios»
Aquesta sèrie aparegué des del 22 d’octubre de 1964 fins al 21
de setembre de 1965. Es van publicar un total de 134 fitxes
distribuïdes de la manera següent: de la 1 a la 53 corresponen
a reculls lèxics per temes, en castellà i valencià, com ara
el cos humà, el col·legi, o els minerals i els metalls; de la 54
fins a la 73 tractaven sobre «Verbs d’ús corrent», en les quals
presenta una àmplia relació de verbs en castellà amb la corresponent
traducció al valencià; finalment, des de la 74 fins
a la 134 s’ocupaven dels «Qualificatius d’ús corrent», en què
s’oferia un llistat alfabètic d’adjectius qualificatius en castellà,
amb la corresponent traducció al valencià i amb comentaris i
exemples del seu ús.
Aquests articles publicats a Jornada es convertiren anys a venir
en diverses obres gramaticals. La primera el Curso de lengua
valenciana (1966), després Millorem el llenguatge (1971) i, posteriorment,
el Curso medio de gramatica catalana referida especialmente
al Pais Valenciano (1973).
Les col·laboracions literàries
A més dels articles de llengua, Valor també publicà diverses
narracions curtes. Així, entre finals de 1962 i l’abril de 1964
aparegueren «Viatge a Nadal», «Contalla d’un orat», «L’amic
fidel» i «Els drets il·lusoris. La prioritat és nostra».
Per altra banda, Valor també elaborà diverses ressenyes: Os Lusíadas
de Camões, traduïda al català per Miquel Dolç; «Dos
contes per a infants, El gat i la lluna i El cabridet va al mercat»,
d’Annie Butel; Alguns homònims falsos que cal evitar (València,
1965), de Josep Albero Garcia, i L’Església valentina i l’ús de la
llengua vernacla, de Vicent Miquel i Diego.
Enric Valor. El valor de les paraules { 295

_Enric Valor, professor dels cursos
de llengua de Lo Rat Penat
Santi Cortés
Enric Valor formà part del grup de valencianistes que engegaren
l’any 1949, en plena dictadura franquista, els Cursos de
Llengua de Lo Rat Penat. L’impulsor fou Carles Salvador, que
tingué el suport no sols de la seua colla d’amics (Enric Soler
i Godes, Josep Giner, Ismael Rosselló, Enric Matalí, Ricard
Santmartí, Adolf Pizcueta, Enric Valor) i d’altres més joves que
s’hi afegiren de seguida (Francesc Ferrer Pastor, mossén Vicent
Sorribes i Vicent Ferrís), sinó també del president de l’entitat
(Manuel González Martí) i dels representants més conspicus
del ratpenatisme d’aquell moment (Teodor Llorente Falcó, Nicolau
Primitiu, Martí Domínguez Barberà). Gràcies a aquests
fou possible la inserció de l’envellida Secció de Filologia de Lo
Rat Penat en un centre d’estudi al servei de la dignificació i
l’ensenyament de la llengua dels valencians.
Les classes s’encetaren el 15 de febrer del 1949. L’anunci fou
publicat en lletra menuda, quasi amb la intenció de passar desapercebut,
però aquesta data ha esdevingut històrica perquè
va marcar l’inici del procés d’ensenyament de la nostra llengua
en el context d’una postguerra caracteritzada per la instrumentalització
idiomàtica i nacional. N’estigué encarregat Enric Valor,
que té l’honor de ser el primer professor que impartí classes
de valencià sota el franquisme, i es convertí així, davant les
receloses i suspicaces autoritats d’aleshores, en un dels nacionalistes
irredempts. Segons ell mateix, l’assistència a les tertúlies
del grup Torre i a les de Carles Salvador, així com l’oportunitat
de conversar amb intel·lectuals de tant de relleu com Manuel
Sanchis Guarner, Josep Maria de Casacuberta, Miquel Dolç,
Francesc de B. Moll i el pare Miquel Batllori el van estimular
per a dedicar-se a la docència del valencià: «Tot allò (tertúlies i
converses) em va preparar —deia— per a una etapa interessant
296
de professor dels cursos de valencià i de membre de la secció de
literatura i filologia de Lo Rat Penat». 1
Va tenir al seu càrrec el curs oral, on va ensenyar nocions elementals
de fonètica a alumnes lligats a l’àmbit de la literatura
fallera i vicentina, a patriotes desitjosos de millorar el seu domini
de l’idioma i a escriptors de poesia i narrativa autòctona.
Recordem que el valencià d’Enric Valor, natural de Castalla,
era un parlar impecable, ric fonèticament i lexicalment. El 20
de març del 1949, en acabar aquell primer curset, escrivia a
Carles Salvador:
Molt Sr. meu: D’acord amb la nostra conversació del divendres
passat, he parlat amb el Sr. Giner, el qual m’ha dit que
no pot encarregar-se del curset del Rat Penat, perquè d’ara
endavant té noves hores de treball que li ho impedixen.
Creu ell que podria vosté donar-lo. Siga vosté o un altre senyor
el qui ho faça, ha de tenir en compte que jo he explicat
tota la fonètica elemental, amb breus normes ortogràfiques.
Per tant, queda l’ortografia i la morfologia. Si ocorreguera
que alguna de les coses que s’expliquen ja havia estat explicada,
no va mal, perquè, de tot el que jo he els he ensenyat, hi
haurà moltes matèries sobre les quals encara tindran dubtes i
altres que hauran oblidat. 2
1 «Lliçó magistral del senyor Enric
Valor amb motiu de la seva investidura
com a doctor Honoris Causa», consultada
en .
2 Dec a l’amabilitat de Lydia Tena
Puig, directora de la Fundació Carles
Salvador, la reproducció d’aquest
fragment epistolar.

Enric Valor i els alumnes del curs oral 1953-1954
[Arxiu d’Àngel Sàez Pedrero – Santi Cortés]
Enric Valor. El valor de les paraules { 297

298
Full de propaganda dels cursos
[Arxiu d’Àngel Sàez
Pedrero – Santi Cortés]
Sobre on els alumnes del curs per
correspondència incloïen els exercicis
per a la seua correcció posterior [Arxiu
d’Àngel Sàez Pedrero – Santi Cortés]

Com a professor —han assenyalat alguns dels deixebles—
mostrava una gran capacitat didàctica: sabia ensenyar, resolia
amb habilitat els dubtes plantejats, contagiava als assistents el
seu gran esperit patriota i l’amor a la llengua. 3 Tant fou així que
en finalitzar el curs 1953-1954 rebé dels cursetistes de la modalitat
oral un exemplar de luxe del Tirant lo Blanc: «obsequio
que por sus dotes de maestro y amigo ha sabido merecer». 4
El curs següent desaparegué del claustre de professors. I no hi
va tornar fins que el 5 de desembre del 1958, el president de Lo
Rat Penat, Nicolau Primitiu Gómez, va signar una carta en què
comunicava a Enric Valor la seua designació com a president
de la Secció de Llengua d’aquesta entitat. La Junta de Govern
havia pres l’acord per unanimitat, tot atenent els «reconeguts
mèrits» del candidat i esperant-ne «la més ampla col·laboració
per a millor profit de la societat i de la cultura valenciana». 5
Prengué possessió a primeries de gener de l’any següent i el 27
d’aquest mateix mes comunicava a Sanchis Guarner: «Des de
primers d’any sóc president de la Secció de Llengua de Lo Rat
Penat. Els joves m’hi han decidit, i jo prove per tal de veure si hi
puc fer alguna cosa de profit. Tu, si tens alguna idea sobre l’assumpte,
fes el favor de dir-me-la i te n’estaré reconegut. L’altre
dia es va parlar en junta del discurs de Clausura dels Cursos de
Llengua i jo vaig proposar que ho feres tu, cosa que va semblar
molt bé a tots, com era natural». Tanmateix, no hi va durar gaire,
les causes de la dimissió, renúncia o abandonament no estan
clares, potser perquè li imposaren restriccions que no estigué
disposat a assumir.
Finalment, deixaríem incompleta aquesta fitxa si no reportem,
ara i ací, que les classes de Lo Rat Penat serviren per a afermar
la seua dedicació a la normativa gramatical i a la depuració i
millora de la fraseologia i el lèxic, així com per a elaborar manuals
per a l’aprenentatge del valencià: «Quan feia jo les classes
en Lo Rat Penat, ja em deia Carles Salvador que, a part de la
seua gramàtica valenciana redactada en català, fóra interessant
publicar algun text de tema gramatical en castellà, per a un
amplíssim sector de valencians de parla pròpia, però que no
podien còmodament millorar els seus coneixements de lingüís-
tica valenciana si no els estudiaven com ho havien estudiat tot:
en castellà».
3 Entrevista amb Àngel Sáez Pedrero,
Antoni Bargues, els germans Francesc,
Josep Lluís Codonyer i Enric Tàrrega
(València, El Micalet, 06.07.2005).
4 «Entrega de premios y diplomas»
(Las Provincias, 23.06.1954).
5 Agraesc a l’historiador i professor
de la Universitat de València Joan
Micó la coneixença d’aquesta carta.
Enric Valor. El valor de les paraules { 299

_Més de 20.000 valencians, seguint les directrius del Concili Vaticà II,
demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos
Impremta Fermar, 1965
Agustí Colomer Ferràndiz
Les esperances suscitades per la celebració del Concili Vaticà
II (1962-1965) ultrapassaven els àmbits estrictament clericals
i incidien directament en l’esfera de la societat civil. L’ús
de les llengües vernacles en la litúrgia constituí una novetat
en el culte catòlic, que fins aleshores feia servir exclusivament
el llatí. El moviment valencianista estava ben atent a l’aggiornamento
de l’Església i mostrava la seua simpatia pel Concili.
És ben significatiu, per exemple, el tractament informatiu
que va meréixer l’esdeveniment en les planes de la revista
Valencia Cultural (1960-1964) editada per Josep Marí Montañana
i dirigida per Vicent Badia i Marín.
En eixe context receptiu al missatge eclesial, els valencianistes
iniciaren una campanya adreçada a fer present el valencià en
la vida de l’Església. L’impacte de la iniciativa fou ben notable,
ja que s’assoliren més de vint mil signatures de suport entre
un elenc de personalitats representatives de quasi tota la
societat. En efecte, entre els signants figuraven polítics, com
l’exalcalde de València i marqués del Túria, Tomàs Trénor, o
el president de la Diputació de Castelló, Josep Ferrer; artistes
com Joaquim Rodrigo, Josep Segrelles o Andreu Alfaro;
catedràtics d’universitat com Manuel Broseta, Miquel Tarradell
o Joan Reglà; comunitats religioses com els franciscans
de Cocentaina, els carmelites d’Onda o el comanador del
monestir del Puig, Fèlix Ramajo... Tot un conjunt de noms
significatius, entre els quals es trobaven les personalitats més
significatives del valencianisme: Martí Domínguez, Manuel
Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Robert Moròder, Nicolau
Primitiu, Joan Segura de Lago, Francesc Soriano Bueso,
Francesc de Paula Burguera, Jesús Ernest Martínez Ferrando,
Emili Beüt, Jordi Valor, Joan Valls, Joaquim Maldonado, Jo-
300
sep Lluís Bausset, Raimon, Santiago Bru o Enric Valor. L’escriptor
de Castalla, figura en el cartell de propaganda com a
«gramàtic i escriptor», i per un error tipogràfic li atribuïxen
erròniament Castelló com a localitat de naixement.
El cartell que reproduïm fou editat per la impremta Fermar
l’any 1965, i du per títol «Més de 20.000 valencians, seguint
les directrius del Concili Vaticà II, demanen l’ús de la seua
llengua als actes religiosos». Amb un missatge senzill i directe
s’expliciten els objectius de la iniciativa: fer servir el valencià
en els actes litúrgics, en la catequesi i en la predicació. En el
marc d’esta campanya, l’editorial L’Estel, dirigida per Manuel
Sanchis Guarner, publicà el llibre L’Església valentina i
l’ús de la llengua vernacla, obra de Vicent Miquel i Diego,
un jove advocat que aleshores impulsava la fundació en la
clandestinitat del partit nacionalista i democratacristià, Unió
Democràtica del País Valencià. Enric Valor es féu ressò d’este
llibre, que anava presidit d’un pròleg del canonge Josep Espasa,
i li dedicà una crítica elogiosa en el diari Jornada del 9
de juny de 1965.
A pesar dels esforços per incorporar el valencià en l’Església,
encara haurien de passar uns quants anys perquè s’aprovaren
els primers textos litúrgics oficials. El 12 de novembre de
1973 es constituí la Comissió Interdiocesana per als Textos
en Llengua Vernacla, integrada per dihuit membres. Enric
Valor fou una de les persones escollides per a formar-ne part,
al costat d’altres noms significatius de la nostra cultura com
Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Xavier Casp, Miquel Adlert,
Francesc de Borja Moll, o els preveres Vicent Sorribes i Pere
Riutort, president de la Comissió. Amb estos dos últims, En-

Enric Valor. El valor de les paraules { 301

ic Valor mantingué una especial relació d’amistat. Mossén
Sorribes, pioner de la litúrgia en valencià, compartí amb Valor
la condició de professor dels cursos de llengua de Lo Rat
Penat. Amb Pere Riutort col·laborà estretament en els materials
didàctics per a l’ensenyament en valencià «Els vents del
món» i rebé d’ell en els seus últim dies assistència espiritual.
Els treballs de la Comissió finalitzaren amb l’aprovació dels
bisbes en dues sessions ad hoc celebrades el 17 de juliol i el
9 d’octubre de 1974. Els textos foren publicats un any més
tard per l’editorial Gorg dins del Llibre del Poble de Déu en
una edició curosament preparada pel pare Pere Riutort. S’hi
fa constar que compten «amb aprovació eclesiàstica dels bisbes
del País Valencià» i que es tracta d’una «edició declarada
apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions
cultuals valencianes». Les edicions cultuals, també conegudes
com a llibres d’altar, són aquelles fetes amb format i lletra
302
gran, materials decorosos i que estan dedicades al culte públic.
El Llibre del Poble de Déu és una edició manual destinada
per a l’ús dels fidels, però que s’autoritza també per als
actes litúrgics. Des de la publicació dels textos l’any 1975,
encara no han vist la llum les edicions cultuals valencianes.
Per tant, continua sent plenament vàlid el Llibre del Poble de
Déu, encara que moltes de les modificacions litúrgiques —especialment
importants a partir de la tercera edició del Missal
romà aprovada l’any 2000—, resten sense la corresponent
versió oficial. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha facilitat
als bisbes la traducció valenciana per a la seua aprovació
canònica, atenent l’encàrrec que va fer al seu dia l’arquebisbe
metropolità de València, monsenyor Agustí Garcia Gascó, a
mossén Ramon Arnau, aleshores degà de la Seu de València i
president de la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL.

Aquest fou el primer opuscle d’Enric Valor sobre qüestions
lingüístiques i responia a la necessitat d’oferir unes normes
de lectura per a aquelles persones que volien acostar-se, d’una
manera ràpida, al valencià, tant valencians castellanoparlants
com població de procedència forana que feia turisme a les nostres
terres. Segons ha contat el mateix Valor, la seua elaboració
es va realitzar seguint els models dels manuals d’ús pràctic de
l’alemany o l’anglés, i comptà amb la participació de Francesc
Ferrer Pastor, que l’imprimí en la seua impremta.
Es tracta d’un opuscle de 19 pàgines, que s’inicia amb un mapa
del «Dominio lingüístico catalán-valenciano-balear», una breu
«Nota preliminar», on recorda el valor convencional dels signes,
i un total de 22 lliçons dedicades a donar instruccions
sobre com s’han de pronunciar, entre altres, les vocals obertes
i tancades, la s sorda i la sonora o els diferents dígrafs existents.
L’opuscle acaba amb un «Vocabulario de voces empleadas en
los ejemplos» en què s’ofereix la traducció castellana de les paraules
emprades en cadascuna de les lliçons.
_Lea valenciano en diez días
(Breve método de pronunciación del catalán-valenciano-balear)
València: Fermar, 1966. 19 pp.; 19 cm
Josep Daniel Climent
Enric Valor. El valor de les paraules { 303

_Curso de lengua valenciana
València: Fermar, 1966. 19 pp.; 19 cm
Josep Daniel Climent
Es tracta de la primera obra gramatical d’Enric Valor, que fou
editada gràcies al finançament de Joan Josep Senent. Tingué el
seu origen en el suggeriment fet per Manuel Sanchis Guarner
a Valor perquè compilara en un volum els articles publicats
en el periòdic Jornada, amb la idea d’elaborar una obra que
ampliara i completara la gramàtica de Carles Salvador.
El mateix Sanchis Guarner confeccionà el pròleg de l’obra, en
el qual pretenia justificar la publicació d’una gramàtica valenciana
en castellà, amb l’argument que responia a la realitat
social i cultural d’aquells moments, amb un model educatiu
castellanitzat que havia provocat un analfabetisme generalitzat
entre valencians i valencianes en la pròpia llengua.
Podem dir que es tractava d’una qüestió estratègica per a arribar
més fàcilment als sectors valencianistes que s’havien adonat
del «pecat d’infidelitat al país que és no parlar valencià», però
que «els deté la dificultat d’haver de donar-hi les primeres passes
emprant una llengua que a penes no dominen, una llengua
que els interessa com a finalitat, però que els resulta de difícil
maneig si han d’emprar-la també com a instrument de treball».
A més a més, Sanchis Guarner recordava els precedents
d’autors il·lustres que havien redactat manuals gramaticals catalans
en castellà, com Pompeu Fabra (Gramática de la lengua
catalana, 1912) o Badia i Margarit (Gramática catalana, 1962)
i, fins i tot, esmentarà les obres de Josep Nebot i Pérez escrites
també en castellà.
Per altra banda, Sanchis Guarner dedica unes paraules a l’autor,
«un dels servidors de l’idioma més antics, més competents,
més diligents i més altruistes», i recordava com el va conéixer
a Alacant feia trenta-cinc anys. Altrament, també considera-
304
va que era «un infatigable treballador de la llengua [atés que]
l’hem vist actuar en tots els llocs d’apostolat: com a professor
dels cursos de Lo Rat Penat, com a divulgador de la gramàtica
valenciana al suplement Valencia del diari Levante, com a corrector
d’originals, etc.».
Abans d’iniciar la gramàtica, Enric Valor incloïa una «Nota
preliminar», amb la idea de tractar la qüestió del nom de la
llengua i de justificar l’adopció del títol de l’obra —Curso de
lengua valenciana—, tot i que «por razones culturales, demográficas,
geográficas e históricas, este idioma es conocido y estudiado
universalmente como “lengua catalana”. No obstante,
—afirmava— hemos adoptado para este Curso el sinónimo de
“lengua valenciana” respondiendo a una larga y fuerte tradición
del País Valenciano». Seguidament, s’hi referirà a l’«Amplitud
del área lingüística. Orígenes e importancia histórica», en què
delimitava l’extensió del domini lingüístic de la llengua catalana,
que era reproduïda en la coberta amb un mapa de la divisió
occidental i oriental.
La gramàtica està dividida en quatre capítols i 70 lliçons. El
primer, de 9 lliçons, dedicat a la «Prosòdia»; el segon, de 6, en
què treballava els «Elementos de sintaxis»; el tercer, el més extens,
amb 32 lliçons, estudiava la «Morfologia», i el quart, amb
23, referides al «Uso de las letras». A més a més, s’afegia una
«Tabla de verbos irregulares» i una «Agrupación de verbos irregulares».
La gramàtica encara incloïa uns «Vocabularios» bàsics,
concretament 53 fitxes temàtiques, amb l’entrada en valencià i
la traducció castellana corresponent.
L’índex de les lliçons es correspon bàsicament amb les fitxes
de la sèrie «Gramàtica elemental per a valencians» del periòdic

Jornada, tot i que el seu contingut havia estat reelaborat, ampliat
i, sobretot, traduït del valencià al castellà. Per altra banda,
l’apartat «Vocabularios» s’ajustava a la sèrie del mateix nom,
també publicada a Jornada, exceptuant que l’entrada és ara
valencià-castellà, mentre que al periòdic era castellà-valencià.
Finalment, hem de dir que el 1973 l’Editorial Gorg reedità
l’obra amb una reorganització dels temes de morfologia amb
el títol Curso medio de gramática catalana referida especialmente
al País Valenciano.
Enric Valor. El valor de les paraules { 305

_Gorg, de butlletí a revista.
Un camí avortat
Rafael Ventura-Melià
Gorg, butlletí bibliogràfic va nàixer en juny del 1969, Els quaderns
foren una iniciativa posterior. L’editorial Gorg va ser
un projecte de Joan Senent Anaya —pertanyent a una família
de patricis, burgesos, terratinents, però preocupats pels
temes culturals i polítics, com ara Nicolau Primitiu Gómez
Serrano, Gómez Nadal, i altres—, i la seua activitat incloïa
un premi literari des dels anys cinquanta a l’edició de l’Obra
Completa d’Enric Valor el 1975. 1 Tot açò va poder desenvolupar-se
malgrat un ambient de dificultats legals, de manca
de normalitat en una societat en canvi sociològic des dels 60,
que posava en perill no sols l’ús, ans l’existència de la llengua
dels valencians.
El director en fou J. M. Soriano Bessó, però testimonis de
l’època diuen que les decisions de cada setmana les prenien
Joan Senent i Enric Valor, i sols en ocasions extraordinàries
pogueren aconsellar-los o fer-los recomanacions Vicent Ventura
o Eliseu Climent, amb resistència de l’editor. 2 També
mossén Sorribes primer i després el pare Riutort. Valor no
era sols el corrector de les proves, tasca que feia amb devoció,
fins i tot amb cert purisme, ans també redactava solts, articles
sobre la llengua, i decidia quin llibre destacar o quin treball.
Fet i fet, el seu paper fou fonamental per a canviar l’eix de la
publicació en donar entrada a gent més jove, com Amadeu
Fabregat, Josep Piera, Josep Vicent Marqués, Rafael Lluís Ninyoles,
Rodolf Sirera i jo mateix, que vaig fer sense voler de
pont inicial, malgrat que Vicent Soler, Rafael Esteve-Casanova
i altres ja hi col·laboraven.
No sols això va aportar altres punts de vista, altres temàtiques,
ampliant l’abast, regularitzant seccions de crítica, entrevistes,
306
reportatges, sinó que obrigué les planes a polèmiques, i a un
disseny més acurat i modern (amb la intervenció de Rafa
Gassent, llavors a Publipress, amb Andreu Alfaro). Com diu
Sanchis Guarner, canviant continguts.
La Llei Fraga ho feia possible, però significava també molts
entrebancs i el dipòsit de la revista feia sorgir tensions, amenaces,
recomanacions i perills per a cada número. 3 El que
així s’arribara a desitjar obtenir un canvi del permís per a
poder convertir-la en una revista de informació general és
lògic, però la resistència de l’administració franquista a les
acaballes del la dictadura era molt gran. Les exigències, també
econòmiques, d’una apertura eren sentides per la majoria
dels col·laboradors que es reuniren i decidiren una línia que
Senent va trobar seriosa i fonamentada. 4 Valor havia, doncs,
conduït la publicació sense pretensions des de la modèstia
inicial a una ambició intel·lectual i política que casava amb
els temps. 5
Ens trobàvem en una punt d’inflexió molt interessant, potser
en una cruïlla generacional i per això demanàvem més autonomia,
i en aquest punt el director es va involucrar menys
1 Inclou publicacions com Els xiquets
i la circulació, el premi Joan
Senent del 1957, anterior doncs a la
revista Gorg i llibres com Curso de la
lengua valenciana i Millorem el llenguatge
de Valor.
2 Una discussió sobre com reorientar-la
va obtenir el suport de Senent
contra aquests assessors.
3 Enric Valor es mostrava sovint angoixat,
esperant la nova, mala o bona.
4 Els nous col·laboradors volien una
publicació oberta i no beata, d’ estricta
observància.
5 L’estètica era part del marketing,
tenia un efecte sobre el públic potencial.

Enric Valor. El valor de les paraules { 307

que Valor o Senent. Costa ara creure que els joves polemitzaren
contra Vicent Andrés Estellés, que publicava El llibre
de meravelles. 6
El responsable de la censura d’aquell moment, Adrián Sancho
Borja, molt polit ell, era un enemic declarat de la revista, i
jo vaig mantenir alguna conversa digna d’una faula oriental
amb aquest personatge de la burocràcia franquista, decidit a
acabar amb la revista, com va fer a la fi. I més tard amb altres
iniciatives com De dalt a baix.
Tot això cal inserir-ho en un context en el qual sorgien noves
activitats culturals i polítiques en l’oposició encara il·legal, i
per tant la reacció també creixia, perquè el franquisme veia
contestat i amenaçat per les noves generacions. 7 I arribàrem
així al darrer número del 29 abril del 1972, «pel dany al franquisme»,
8 que passà a la impremta però no va eixir al carrer i
no sé si algú té un exemplar, jo no, i em dol, perquè anava en
la coberta una entrevista meua a Joan Fuster, que a aquest no
li va agradar gaire o això em van dir. Chi lo sa?
Ens quedàrem orfes de la revista i contraatacàrem amb Els
quaderns, dels quals puc recordar entre altres l’extra sobre
308
falles amb coberta de Josep Renau, un número amb una
peça de teatre de Maria Aurèlia Capmany, un amb textos
de Carles Salvador i les dues narracions de Voltaire i Balzac
traduïdes per Valor. 9
I aquesta gernació es va expandir passant a Las Provincias
en bona part, a La Verdad, a La Marina, a Información i a
Levante després, a Radio Peninsular i Radio Cadena i tenia
gran influència en la Universitat de València. No havien estat
treballs d’amor perduts. Però això seria la història de la
Transició. 10
6 Piera, Franch i Fabregat movien
fitxa, estava des del 1972 a punt Carn
Fresca (Ed. L’Estel).
7 Melià Ventura, Rafa (1977);
Que València conteste, València, Gorg.
8 Sanchis Guarner, manuel; pròleg
dins el llibre de Joan senent
anaya; En defensa del regionalismo
(1976), València, Gorg.
9 Valor, enric (1974-1975); L’Ingenu
i El coronel Chabert, València,
Gorg
10 Hi ha dues tesis doctorals sobre
el periodisme al llarg d’aquest període,
però no han estat publicades
encara.

Millorem el llenguatge (València, Gorg, 1971) aplega un grapat
d’articles de caràcter divulgatiu que de bell principi havia
publicat Enric Valor en la premsa. Va aparèixer amb un pròleg
d’un altre important lingüista valencià, Josep Giner i Marco.
Permeteu-me d’amprar a Josep Giner unes ratlles d’aquell pròleg
que defineixen l’esperit de l’obra gramatical i literària de
Valor:
La posició d’Enric Valor és decididament en favor de la unitat
de la llengua: és un dels valencians que millor coneixen el
fet de la unitat de la llengua catalana del Principat, del País
Valencià i de les Illes Balears, en totes les seus particularitats
regionals, comarcals o locals. (Giner 1971: p. 6)
Millorem el llenguatge s’encabeix dins un gènere que ha tingut
conreadors molt notables a casa nostra. Pensem en les
Converses filològiques de Pompeu Fabra a L’Avenç o en les collaboracions
quotidianes d’Albert Jané o de Joan Solà en diversos
diaris. L’objectiu és fer arribar al ciutadà la preocupació i la
reflexió sobre l’idioma. Generar un petit espai per a pensar en
el sentit de les paraules, en l’ortografia, en la pronúncia o en
la gramàtica; i fer-ho amb un estil senzill, elegant i entenedor
i amb la voluntat d’encomanar al lector una mica d’aquella
passió per la llengua.
Enric Valor coneixia amb profunditat l’expressió col·loquial i
els textos dels grans escriptors antics i contemporanis, i s’havia
amerat de l’alè que, des de primeries del segle xx, animava el
moviment per la normalització de l’idioma: aquella voluntat
de construir un model de llengua útil i reconegut per la societat,
convergent amb les diverses varietats territorials i que
_Millorem el llenguatge
Enric Valor, 1971
Josep Martines
connectés amb la tradició popular i antiga. I tot això a fi que
aqueixa llengua, massa temps arraconada, tornés a ser vehicle
d’expressió corrent i quotidià, i també, solemne i formal. El
lector trobava i troba encara en Millorem el llenguatge orientacions
davant els dubtes sobre la pronúncia ([s] o [z]; j, g, x,
tx, ig; e i o obertes o tancades; el pronom ho); reflexions sobre
les bases de l’ortografia; observacions sobre aspectes controvertits
de la morfologia (molts encara ben controvertits!), que
fonamenta amb dades de l’ús popular de fora i de dins del País
Valencià i en textos antics.
Com també ocorria en un altre llibre seu, més petit i de molta
utilitat (Temes de correcció lingüística, 1983), el coneixement
de les dificultats que podia plantejar el model normatiu als
valencians va servir a Valor com a punt de partença per a una
sèrie de notes, variada i deliciosa, sobre qüestions lèxiques i
gramaticals: des dels dubtes a l’entorn dels pronoms febles hi o
en, fins a les diferències entre prompte i enjorn, entre gerró, gerro
i pitxer, la sinonímia de vegada, volta i cop (mot poc estimat per
Valor!)... Un usuari actual hi trobarà informació plenament
útil en aquestes observacions; com veiem, per ventura, ho són
d’una manera especial les que tracten el lèxic i la semàntica, un
dels vessants de l’idioma més afectat per la interferència. Hi ha
espai per als mots que col·lideixen amb el castellà: caixa i capsa,
calaix i caixó, tràfic i trànsit, o medi, mig i mitjà. La pressió
d’aqueixa llengua és al davall dels articles dedicats a turmell i
llavi, a sostre, trespol i coberta, a canell, muscle i espatla...: en són
responsables els castellanismes tobillo, labio, techo, muñeca o
hombro, més o menys adaptats i estesos per més d’una comarca.
El mateix s’esdevé als articles dedicats a camps semàntics
bàsics: Valor hi para atenció, fina i didàctica, sobre els mesos,
Enric Valor. El valor de les paraules { 309

310

les estacions o les festes de l’any, sobre fenòmens meteorològics,
sobre cereals, etc., els noms dels quals han estat interferits. Hi
ha, a més, tota una sèrie d’articles dedicats a la correcció explícita
de barbarismes corrents: alquiler, ahorro, algo, hasta, etc.
Els usos populars tradicionals, els autors de llenguatge més
genuí i els clàssics li serveixen per a fonamentar les recomanacions.
Sovint són instruments per a desfer prejudicis que pesaven
i, segons com, encara pesen sobre mots que alguns veien
com a aliens als valencians. Aquest és el cas de vermell davant
roig. Vermell era mot que devia conéixer del seu parlar meridional
i que, com fa notar, és dels grans clàssics (Jaume Roig
i l’Espill). Aquest cas ens pot aprofitar també per a il·lustrar
un altre objectiu que degué fonamentar el llibre: una llengua
normalitzada i apta per a l’expressió formal havia de permetre
la precisió; vegeu els comentaris sobre la diferència entre roig,
vermell i ros, entre fred i gelat, entre raó, comanda i encàrrec o
entre llac, estany i llacuna.
La correcció de variants més pròpies dels registres col·loquials
té un espai específic a l’obra. Valor recomana darrere, cadira,
ganivet o olor per damunt de raere, caira, gavinet o aulor.
No podem oblidar els capítols adreçats als modismes, una
parcel·la de la llengua de molt d’interés i que demana molta
atenció, potser ara més que llavors. La fraseologia és, sense exagerar,
un oceà dins el gran oceà de tot idioma; sistematitzar-la
i difondre-la exigeix un esforç molt gran, que cal fer. Això és
més necessari en situacions de contacte de llengües i de minorització
com la nostra. Millorem el llenguatge inclou, en aquest
àmbit, veritables perles que ara només podem esmentar. Quin
equivalent donaria el lector a dites castellanes corrents com ara
les següents? Merecer la pena (algo); Estar en ascuas; Tomar las
de Villadiego; No salir de su asombro, etc. Millorem el llenguatge
diu: Valdre-s’ho o Valdre la pena; Estar en punxes; Pegar a fugir
i No saber-se’n avenir. Lúcidament, Valor s’havia adonat que hi
ha comparacions fixades, diferents d’una llengua a una altra
i hi dedica un espai: Fer-se vermell com un titot, Groc com la
paret o com un ciri, Sord com una rella, Dormir com l’algeps o
Encendre’s com un lluquet.
No és aquesta una obra menor del gramàtic, lexicògraf i escriptor
de Castalla; com ja va dir Joan Solà (1985 2 : 226): «Vet aquí
un llibre que no vacil·lo a qualificar d’extraordinari i de modèlic».
Cal encoratjar els lectors i els parlants actuals a llegir-lo i
a aplicar en la seua pràctica quotidiana la saviesa i l’estima pel
país i per la llengua que l’amera.
Bibliografia
Giner, Josep (1971): «Pròleg», dins Enric Valor (1971). [Reeditat
per Antoni Ferrando, Obra filològica (1931-1991). Josep Giner i
Marco, València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
& Denes Editorial, 1998, pp. 415-417.]
Solà, Joan (19852 [1977]): Del català incorrecte al català correcte.
Història dels criteris de correcció lingüística, Barcelona, Edicions
62.
Valor, Enric (1971): Millorem el llenguatge, València, Gorg. [N’hi
ha edicions posteriors: València, Eliseu Climent, 1979 (2 vols.),
1999 (1 vol.).]
Valor, Enric (1983): Temes de correcció lingüística, València, Eliseu
Climent.
Enric Valor. El valor de les paraules { 311

_Curso medio de gramática catalana,
referida especialmente al País Valenciano
València, Editorial Gorg (1973)
Sandra Montserrat i Buendia
Valga una dada per a il·lustrar la dimensió justa del compromís
d’Enric Valor amb la llengua i el país. Les dues primeres
obres gramaticals de l’autor, el Curso de lengua valenciana
(1966) i aquest Curso medio de gramática catalana, referida especialmente
al País Valenciano (1973), es publiquen en plena
dictadura i són, en realitat, tota una declaració d’intencions,
sobretot, aquesta darrera.
El Curso medio de gramática catalana, referida especialmente al
País Valenciano (1973) és el resultat natural de la trajectòria
de l’homenot de Castalla. La seua tasca com a professor de
català i les seues opinions escampades en nombrosos articles
ja anunciaven quin era el pal major a què s’aferrava el seu
projecte: per articular i cohesionar nacionalment el país calia,
per damunt de tot, dignificar la llengua, i això significava
crear, difondre i usar l’estàndard lingüístic.
L’elaboració de la norma culta fou tasca de Pompeu Fabra i
havia sigut secundada pels signants de les Normes de Castelló,
entre aquests, Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner.
Enric Valor, seguint els passos dels mestres, pren el relleu en
una missió amb més entrebancs: fer arribar la norma al parlant
i aconseguir que la senta com a pròpia. Per això, Rafael
Lluís Ninyoles (Valor 1973: v) no exagera pas quan, en el
pròleg a l’edició, diu: «La publicación de esta Gramática catalana,
de Enric Valor, es un paso certero en la difícil y urgente
tarea de la normalización lingüística en nuestro país. [...] Era
un libro necesario e inevitable».
El Curso es divideix en quatre capítols (dos dels quals es dediquen
a les grafies) i un annex: «I. Las letras y su pronunciación»,
«II. Elementos de sintaxis», «III. Morfologia», «IV. Uso
312
de las letras» i «Apéndice», en què s’inclouen taules de verbs
irregulars i una arreplega exhaustiva de vocabulari bàsic dels
camps semàntics del cos humà, la casa, la ciutat, la família, el
temps, la fruita, els animals, etc. Cada capítol se subdivideix
en fitxes breus explicatives de cada component: «el nombre
sustantivo», «el artículo», «el adjetivo», «el adverbio», etc. 1
Encapçala aquesta estructura de gramàtica tradicional una
«Nota preliminar» de sis pàgines, concisa, clara i elaborada:
una bona mostra de l’expressió lingüística riquíssima —també
en la llengua forana— del gramàtic i escriptor i que recorre
tot el tractat gramatical. És d’agrair que no abandone
la musa en aquest tipus de textos, com tantes vegades passa.
Aquesta nota preliminar és tot un manifest de defensa de la
unitat lingüística. I és que no ens pot passar per alt, com diu
Pitarch (Lluc et al. 2001), que per primera vegada en la trajectòria
editorial valenciana una gramàtica és intitulada catalana.
En paraules de Valor (1973: 2): «Superando ya, pues,
las antiguas vacilaciones, fruto de largos años de decadencia
y muchas veces fundadas en razones pedagógicas, y teniendo
en cuenta la mayor formación lingüística que en los últimos
decenios han adquirido los valencianos cultos, creemos llegado
el momento de usar [...] de acuerdo con la ciencia filológica,
el nombre de catalán o lengua catalana».
Tanmateix, Enric Valor no contraposa la unitat a la particularitat,
ans al contrari. Com diu també el títol, la gramàtica
està referida especialmente al País Valenciano i en això segueix
fil per randa el que havia encomanat Fabra als escriptors valencians.
En paraules de Jordi Colomina (2000: 7): «En la
seua obra, aconsegueix un equilibri perfecte entre l’adhesió

disciplinada a la normativa unitària i la defensa de les peculiaritats
de la nostra bella modalitat, peculiaritats ben legítimes
perquè es remunten als segles gloriosos d’esplendor medieval».
I així, mitjançant un coneixement lingüístic ampli
i amb un rigor metodològic indiscutible, ens convida a l’ús
dels possessius meua, teua, seua o del plural etimològic jóvens
o vèrgens, prioritza la combinació de pronoms com li’l torne
en lloc de la principatina l’hi torne, etc. No s’atreveix encara,
però, a recomanar l’incoatiu -ix i, com a bon fabrià, cau en
la defensa fèrria de llur, ben en desús ja en la parla habitual.
Enric Valor dirigeix aquesta obra a dos tipus de públic. D’una
banda, el castellanoparlant, a qui anima a estudiar la llengua
(«[...] y pocas más [palabras] que, para los no catalanófonos,
son fáciles de aprender por la pràctica del idioma», p. 26),
els proporciona activitats al final de cada lliçó, els fa fixar-se
constantment en la fonètica —costum que malauradament
hem perdut—, sempre tenint en compte la llengua de partida
(«Groc y bo tienen o abierta», p. 83, nota a peu 1).
Subtilment, com a bon mestre, manifesta també al lector que
la dificultat en l’aprenentatge de les grafies és una normalitat
en totes les llengües, també en el castellà («El alumno [...]
podrá observar que en la representación del sonido de s sorda
consiste la principal dificultad del idioma por cuanto hace
a su ortografía. Problemas semejantes tiene el francés, y el
castellano no carece de ellos —la ll y la y, la b y la v, la s y la x,
etc.», p. 260), i aprofita per fer gala de la riquesa de l’idioma
—només cal fullejar l’arreplega de locucions.
L’altre tipus de públic és el valencianoparlant, aquells adults
que no saben llegir ni escriure la llengua pròpia, que no han
tingut l’oportunitat d’acostar-se al valencià a nivell culte,
precisament perquè aquest espai era ocupat pel castellà. A
aquests sembla que van dirigides les observacions sobre les
incorreccions típiques dels valencianoparlants («Las formas
“dillunsos”, “dimatsos” y “dijoussos” son incorrectas», p. 74),
així com també les clucades d’ull a la genuïnitat del valencià
(«debades és adverbio de uso popular en el País Valenciano, y
sólo literario en Barcelona», p. 108, nota 2).
Fet i debatut, El Curso medio de gramática catalana, referida
especialmente al País Valenciano (1973) és una obra completíssima,
extremadament rigorosa, amb notes subtilíssimes,
esparses ací i allà, sobre la realitat dels usos valencians. A partir
d’aquesta obra la carrera del gramàtic prendrà embranzida
i arribarà el best-seller La flexió verbal (1983), sempre
amb un únic objectiu clar, escampar el model formal a través
de l’escola: «Ara, crec que si el poble valencià esguarda amb
amor la seua pròpia identitat, manté la llengua tot i que siga
en la situació actual i n’incrementa el seu ús com a llengua de
1 No debades, és una arreplega millorada
de fitxes gramaticals que havia
escrit periòdicament en el periòdic
Jornada (cf. Climent 2010: 1).
comunicació, la pervivència del valencià quedarà assegurada.
Jo sempre he confiat també en els mestres. El paper de l’escola
valenciana és fonalmental» (Serrano 1995: 141).
Bibliografia
Climent, Josep Daniel (2010): «Enric Valor, en el record», Levante-
El mercantil Valenciano, Posdata, 15 de gener.
Colomina, Jordi (2000): «Un castallut universal», Laudatio pronunciada
pel Dr. Jordi Colomina i Castanyer en el solemne acte
d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat
d’Alacant d’Enric Valor i Vives el 5 de novembre de 1999, Barcella
10, pp. 7-8.
Lluch, Gemma; Vicent Pitarch, i Vicent Simbor (2001): Enric
Valor (1911-2001) in memoriam, Barcelona, Institució de Lletres
Catalanes, Generalitat de Catalunya.
Montoya Abat, Brauli (2002): «El model de llengua oral d’Enric
Valor en la gramàtica normativa valenciana» dins Casanova, Emili
et al. (eds.): Enric Valor, un home de poble, València, Institut
d’Estudis de la Vall d’Albaida / Denes Editorial, pp. 175-188.
Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor,
València, Tàndem.
Enric Valor. El valor de les paraules { 313

_Curs mitjà de gramàtica catalana,
referida especialment al País Valencià
València, Eliseu Climent Editor (1977)
Sandra Montserrat i Buendia
El treball gramatical fou una de les passions d’Enric Valor.
Aconseguí dur-la a terme, ben aviat, com a professor, en els
Cursos de Lo Rat Penat dirigits pel seu mestre Carles Salvador;
després, com a gramàtic, amb els diversos tractats sobre llengua.
Recordem ací els primerencs Curso de lengua valenciana
(1966), Curso medio de gramática catalana (1973) o els excellents
Millorem el llenguatge (1971), La flexió verbal (1983) i
Temes de correcció lingüística (1983). I en aquesta faena de lingüista
Valor superà el mestre. Al parer de Joan Solà (Rico &
Solà 1995: 60), Enric Valor vingué a ocupar el lloc deixat per
Carles Salvador, però amb molta més altura i elegància intellectual
i amb un mètode i un esperit molt diferents.
Fet i fet, tots aquests manuals són una bona mostra d’una intuï-
ció lingüística extraordinària, així com d’una precisió valuosa
per a la recerca lingüística, sense deixar de banda —per descomptat!—
una capacitat didàctica indiscutible. També són
l’espill d’una època en què el compromís pel País passava, sí
o sí, pel compromís amb la normalització lingüística. Vicent
Pitarch (Valor 1977: 7) ho explica clar i ras en la introducció a
l’obra que ressenyem ací, Curs mitjà de gramàtica catalana, referida
especialment al País Valencià: «Analitzar la llengua, exposar-ne
els mecanismes interns, fer propostes metodològiques
per accedir al seu domini acadèmic, ací esdevenen, d’entrada,
ocupacions que necessàriament ultrapassen els estrictes llindars
de la tècnica lingüística o pedagògica. Breu: fer lingüística
és, entre nosaltres, prendre opció política, com ho és, així
mateix, cada volta que un valencià es planteja el maneig culte
del seu idioma». Aquestes paraules són ara vigents igualment.
El Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País
314
Valencià (1977) és en realitat una reedició en català de l’obra
anterior Curso medio de gramática catalana, referida especialmente
al País Valenciano (1973) i, fins fa ben poc, ha sigut un
dels manuals fonamentals d’aprenentatge de català per a valencianoparlants.
Com en l’obra anterior, Valor segueix el camí
iniciat per Fabra del «policentrisme convergent», i per tant,
promociona les variants valencianes, sempre sota el paraigua
de la unitat de la llengua. Tanmateix, hi ha algunes diferències
destacables.
En primer lloc, el rigor lingüístic augmenta en aquest tractat
gramatical. D’una banda, l’obra es divideix en quatre parts
atenent els components bàsics de la llengua, de manera més
ordenada: «I. Fonologia», «II. Ortografia», «III. Morfologia» i
«IV. Sintaxi». I tot i que hi ha un apartat d’ortografia, aquest es
vincula constantment a la fonètica («Per excepció, la s, davant
de la r, no es pronuncia com a s sonora, puix sofreix l’assimilació
a aquesta darrera consonant. Així, com ara, desraó [...] es
pronuncien ‘derr-raó’», p. 53, nota 1). De l’altra, s’hi observa
un interés creixent per l’ús precís i inequívoc de la terminologia
lingüística. Així, encapçala l’obra el Diccionari de termes
filològics, molt útil per a l’aprenent. En aquest sentit, cal destacar
que l’anàlisi de la llengua és més precisa. Com a mostra
d’això, l’anotació sobre la diferència d’ús entre al+inf i en+inf:
«quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit de la
preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al passat: A
l’arribar, va veure que tots se n’anaven. Si es refereix al futur, és
preceptiu l’ús de la preposició en: En tornar el pare, dinarem»
(p. 226). Les notes a peu de pàgina estan també més elaborades
i serveixen al gramàtic per a citar arguments d’autoritat i
corroborar així les afirmacions. Hi ha, per exemple, cites de la

Gramática catalana d’Antoni Badia i Margarit (p. 131) o de
la Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner (p. 193).
En segon lloc, aquest Curs mijtà de gramàtica és encara més
didàctic. D’una part, podem observar anotacions dirigides als
docents («Hi ha, com fàcilment en podem deduir, moltes altres
paraules que enclouen el fonema alveolar fricatiu sonor,
bé intervocàlic o bé inicial de mot o síl·laba. Per la major part
del nostre domini lingüístic, sols amb la guia de la pronúncia
es pot arribar a unes grafies correctes; però en les comarques
on s’ha ensordit aquest fonema, hi cal insistir en la pràctica
del vocabulari», p. 60). De l’altra, augmenta la referència a la
Romània per a la comprensió d’un fenomen («En català, com
en totes les altres llengües romàniques, es van perdre els casos,
marcats en llatí per desinències en els substantius i adjectius i
en els pronoms, i les distintes funcions d’aquestes categories
les expressem per llur col·locació dins l’oració o per llur enllaç
mitjançant preposicions. Solament queden reminiscències
dels casos llatins en el pronom personal, com veurem en la
Sintaxi.», p. 86).
Finalment, la resta de diferències es poden atribuir en part
al canvi de lector de l’obra. Ara, l’aprenent ja és segurament
valencianoparlant. Per això, es permet ampliar la informació
referida als diversos parlars («La parla popular de València i la
seua comarca ha substituït modernament aquest fonema genuí
de l’idioma per una sibilància interdental molt particular
[...]. Això no obstant, la major part del País Valencià [...] conserva
perfectament els fonemes s sonora i tz, com la resta del
domini lingüístic català.», p. 29), i fa anotacions més concretes
sobre l’ús incorrecte d’algunes formes, com quan condemna
este i eixe: «Ara bé: les formes “este” i “eixe” que s’ouen en el
País Valencià davant de consonant, i, allò que és pitjor, fins
davant de vocal, són fruit de la pressió castellanitzant (de “este”
i “eixe”) i, per tant, totalment rebutjables.», p. 114).
En definitiva, aquest Curs mitjà de gramàtica catalana, referida
especialment al País Valencià (1977) forma part del llegat més
compromés d’Enric Valor, perquè en els manuals l’autor s’hi
juga molt: prestigiar la llengua i fer que els parlants la consideren
vàlida en tots els àmbits d’ús. Encara hui és una faena
fonamental.
Bibliografia
Rico, Albert i Joan Solà (1995): Gramàtica i Lexicografia catalanes:
síntesi històrica, València, Universitat de València.
Enric Valor. El valor de les paraules { 315

_La flexió verbal, d’Enric Valor
Joan E. Pellicer
No és agosarat pensar que la Flexió Verbal d’Enric Valor és el
llibre més editat del País Valencià. De fet, Mila Segarra (Segarra
1999: 30) en diu que és «un autèntic best-seller». Fins
ara se n’han fet vint-i-set edicions i set reimpressions, és a dir,
34 impressions en 26 anys!
Si bé és veritat que la gran aportació de Valor a les nostres lletres
és la seua producció narrativa, novel·les i rondalles, som
de l’opinió que la popularitat del personatge, a nivell social,
descansa en la seua vessant com a didacta de la llengua. I en
aquest sentit, el llibre que comentem ha estat cabdal en el
coneixement de la norma lingüística en allò que fa referència
a la conjugació verbal.
Quan Valor va editar aquest manual no n’hi havia cap altre
d’específic referit a la normativa verbal. Bé és veritat que havia
hagut dos treballs previs en aquest sentit. D’una banda,
Josep Giner havia confegit, però no publicat, La Conjugació
dels verbs en els escriptors valencians. 1 De l’altra, Carles Salvador
havia elaborat La flexió verbal literària (Simbor 1983:
112 i 113) obra que tampoc no arribà a veure la llum.
La Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner, publicada
l’any 1950, presentava un panorama detallat del verb
valencià, amb la indicació de la distribució de les formes en
les diverses comarques valencianes. 2 La Gramàtica Valenciana
de Carles Salvador, adreçada sobretot a l’ensenyament de la
llengua, 3 va ser publicada l’any 1951, just un any després de
la de Sanchis; això no obstant, pel que fa a la conjugació verbal,
ja divergia en algunes formes de les propostes de Sanchis.
Uns anys més tard, el 1966, veia la llum el Curso de lengua
316

valenciana d’Enric Valor, 4 en què apareixen divergències respecte
dels altres dos. Així, en l’imperfet de subjuntiu presenta,
com aquells, les dues formes, però n’inverteix l’ordre, de
manera que col·loca com a primera forma la solució amb s:
jo cantàs o cantara, tu cantassses o cantares, etc.
L’any 1973, Valor publica el Curso medio de gramática catalana,
referida especialmente al País Valenciano. 5 Tal vegada
d’acord amb la proposta de Fuster, segueix el model del català
oriental i en modifica les desinències: 1 parlàs o parlés,
2 parlasses o parlessis, ... és a dir, que hi fa desaparéixer les
formes en –ara. Aquest és el mateix model que ofereix en la
versió valenciana de 1977. 6 A manera d’exemple, oferim un
quadre on, amb la unificació dels verbs que usen els autors,
es presenten les diverses solucions proposades per a les mateixes
formes verbals.
I un resultat semblant trobaríem si férem (o féssem) un acarament
de les solucions del verb «haver», de l’imperatiu, etc.
Com assenyala Climent, 7 «l’obra emprada pels escriptors i
estudiosos de la llengua en aquests moments per a realitzar
les consultes gramaticals sobre verbs, era la de Joan Baptista
Xurriguera Els verbs catalans conjugats, pel model del qual, segons
Ferrando (1987: 107), 8 va optar Valor per al seu manual
sobre verbs».
Montoya Abat (1999: 355) ens reporta un text en què Valor
explica quins van ser els seus plantejaments a l’hora de compondre
el manual i com va seguir les orientacions de Sanchis
Guarner:
Feia falta La flexió verbal. Jo no me vaig atrevir a fer-la per a
mi, sinó que vaig cridar Sanchis Guarner i em va dir: «Conforme».
Em va donar les instruccions precises, la vaig fer per
complet. Algunes coses, jo les volia fer molt més acostades a
la llengua viva. Però de totes les maneres, Sanchis, que va ser
un professor magnífic, una cosa extraordinària, em va dir:
«No, Enric, de moment; a poc a poc ja inclourem tota l’evolució
oral de la llengua». Bé, ho vam fer així. També em va
dir que les formes que penetren en el nord de Castelló, molt
avall, del tortosí, que no les posara perquè no confongueren.
En fi, li estic molt agraït al Sanchis, per tanta cosa que ha
fet per mi. I després em va dir: «No les toques, esperem, el
dia de demà». I li vaig parlar d’unes modificacions que faria:
«però, deixa que passen uns anys». Diu: «Tu ja saps que
estic enamorat de la llengua viva. I l’evolució de la llengua
jo voldria que més avant…» Però ja no m’ha pogut tornar a
aconsellar perquè va morir molt prompte.
L’any 1966 es va publicar, sota el patrocini de la Generalitat
Valenciana i l’Institut Interunivesitari de Filologia Valenciana,
el manual Els verbs valencians, que, en certa manera, era el model
a seguir. Llavors, l’editor va considerar que calia una revisió
de La flexió verbal. Nosaltres vam ser el encarregats de fer-la.
La nostra intervenció va afectar, bàsicament, el tractament dels
incoatius i la inversió de les formes de l’imperfet de subjuntiu.
Amb tot, ens vam decantar per les formes en –às (parlàs), forma
usada pels clàssics, mentre que les formes en –és no tenen
cap tradició a la nostra àrea lingüística. 9
1 Aquest manuscrit ha estat editat
per Emili Casanova (1996: 39-46).
2 N’hi ha una edició a cura d’Antoni
Ferrando publicada per Editorial
Altafulla, Documents de Filologia
Catalana, (Barcelona, 1963). El volum
es compon d’un Estudi preliminar
molt complet, un ampli Apèndix
documental, el Facsímil de la Gramàtica
valenciana, pròpiament dita, i
unes Esmenes i addiccions.
3 V. Simbor en diu: “Aquesta és
l’obra cimera de Carles Salvador i
el text en què han aprés a escriure el
valencià totes les generacions de Postguerra”.
L’obra, efectivament, la va
preparar específicament per als Cursos
de Llengua i Literatura Valencianes
que l’any 1951 va promoure en
Lo Rat Penat.
4 E. Valor: Curso de lengua valenciana,
Imprenta Fermar, Valencia.
5 Enric Valor (1973) Editorial Gorg.
6 Enric Valor (1977): Curs mitjà de
gramàtica catalana, referida especialment
al País Valencià, Eliseu Climent.
7 Climent, Josep Daniel (2010):
Enric Valor, estudi i compromís per la
llengua., València, Acadèmia Valenciana
de la Llengua, en premsa. He
d’agrair a aquest estudiós que m’haja
permés conéixer el fragment on parla
de La Flexió verbal, abans d’editar el
llibre.
8 ferrando francés, Antoni
(1987): “La passió per la llengua a
través de la literatura”, Papeles de
Campanar, València, Conselleria
de Cultura, Educació i Ciència, pp.
107-110.
9 Pel que fa a les formes en -e, Fuster
diu: «Una altra qüestió era la forma
en -e del pretèrit imperfet de subjuntiu
(cantés, cantesses), que és la proposada
per Giner i que a mi, no sé
perquè, no em fa gens de gràcia [...].
Crec que hauria estat millor adoptar
la terminació en -a tònica, que és la
clàssica [...] i la més acostada a la forma
viva en -ra». (Ferrando 1993: xl).
Sanchis Salvador Valor Valor
1950 1951 1966 1973
Present indicatiu Primera conjugació cante cante cante cante o canto
Segona conjugació bat bat bat bat o bato
Tercera conjugació (pura) sent sent bent sent o sento
Tercera conjugació (incoativa) servixc servisc servesc o servisc servesc o servisc
Present subjuntiu Primera conjugació cante porte cante cante o canti
Segona conjugació bata bata bata bata o bati
Tercera conjugació (pura) senta senta senta senta o senti
Tercera conjugació (incoativa) servixca servisca servesca o servisca servesc o serveixi
Imperfet Subjuntiu Segona persona (tu) cantares o cantasses bateres o batesses servisses o servires servisses o servissis
Enric Valor. El valor de les paraules { 317

Bibliografia
Climent, Josep Daniel (2010): Enric Valor, estudi i compromís per la
llengua, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, en premsa.
He d’agrair a aquest estudiós que m’haja permés conéixer el
fragment on parla de La Flexió verbal, de Valor, abans d’editar el
llibre.
Casanova, Emili (1996): «Una proposta inèdita de Flexió Verbal de
Josep Giner i dels escriptors valencians de 1984» Alba 19, Ontinyent.
Ferrando Francés, Antoni (1987): «La passió per la llengua a través
de la literatura”, Papeles de Campanar, València, Conselleria
de Cultura, Educació i Ciència, pp. 107-110.
Montoya Abat, Brauli (1999): «La contribució d’Enric Valor a la
llengua i la literatura del País Valencià», dins Valoriana. Estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Col·lecció d’Estudis
Filològics 1, Universitat Jaume I, p. 355.
Salvador, Carles: Gramàtica valenciana (1951), Lo Rat Penat, València.
318
Sanchis Guarner, Manuel: Gramàtica valenciana. Edició a cura de
Toni Ferrando. (1993), Alta Fulla, Barcelona. El volum es compon
d’un estudi preliminar molt complet, un ampli apèndix documental,
el facsímil de la Gramàtica valenciana, pròpiament dita,
i unes esmenes i addiccions.
Segarra, Mila (1999): «Enric Valor i la llengua normativa», dins
Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana,
Col·lecció d’Estudis 1, Universitat Jaume I, pp. 27-51.
Simbor, Vicent: Carles Salvador i Gimeno. Una obra decisiva (1983),
Diputació Provincial de València.
Valor, E (1966): Curso de lengua valenciana, Imprenta Fermar, Valencia.
— (1973): Curso medio de gramàtica catalana referida especialmente al
País valenciano, Editorial Gorc.
— (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al
País Valencià. Eliseu Climent.

L’any 1983, Enric Valor publicava en Tres i Quatre un opuscle
d’una setantena de pàgines en la col·lecció «Quaderns 3 i
4», en què proscrivia un seguit d’usos gramaticals incorrectes
alhora que prescrivia les solucions correctes i genuïnes de la
nostra llengua.
No debades, poc de temps abans s’havia posat en marxa
l’ensenyament del valencià en els nostres centres educatius i
s’encetava un boom en el terreny de les publicacions escolars
en forma de llibres de text, narrativa juvenil, reedicions dels
nostres clàssics més o menys adaptats o actualitzats, i un llarg
etcètera.
I és ací on adquireix una certa rellevància la figura del corrector
d’originals, ateses les mancances lingüístiques d’una
nova generació d’escriptors que no havien estudiat la nostra
llengua en les escoles, els instituts o la universitat i que amb
molta voluntat, autoformació i aquells cursos de «Lingüística
valenciana i la seua didàctica» dels ICE de les universitats
valencianes (contribució impagable de Manuel Sanchis Guarner
a la recuperació idiomàtica, amb el suport incansable de
Josep Iborra) es llançaven a la tasca de produir textos per als
escolars incipients en valencià.
El mateix Valor, en el pròleg d’aquest opuscle, admet que a
partir de la pràctica de revisió de textos narratius originals
«hem arribat a conèixer les principals ocasions en què solen
produir-se errades importants originades sobretot en la gran
pressió castellanitzant dels mitjans de comunicació, on només
tenim irrisoris accessos i on bé podem dir que som “la
llengua del silenci”».
_Temes de correcció lingüística, d’Enric Valor:
una vigència malaurada
Joan Ramon Borràs Hernandis
Enric Valor. El valor de les paraules { 319

Una ullada a l’índex ens remet a la selecció de temes que Valor
tracta: els verbs ser i estar, les perífrasis d’obligació i de
probabilitat, les perífrasis de futur incorrectes, el gerundi de
posterioritat, les preposicions en el complement directe, les
construccions temporals en infinitiu, el canvi i caiguda de
preposicions, els pronoms del complement indirecte, els pronoms
febles ho i en, els relatius i, finalment, la concordança
del participi passat.
Aquesta mirada ràpida ja ens deixa entreveure que els temes
seleccionats per Valor pertanyen tots a l’àmbit morfosintàctic,
allò que tradicionalment s’ha anomenat gramàtica. No
és injustificat. Efectivament, si dividim la llengua en tres
grans blocs (ortografia i prosòdia, morfosintaxi i lèxic), podem
observar que els primers, els que ens descriuen els sons
i ens prescriuen la manera com els hem de representar gràficament,
gairebé no tenen influències d’altres llengües en la
pronunciació (i si n’hi ha, el parlant les detecta fàcilment),
i l’ortografia són faves comptades. Pel que fa al lèxic, l’ajut
d’un bon diccionari ens pot fer veure els castellanismes que
fem servir i ens en dóna la paraula genuïna; però la morfosintaxi,
això ja són figues d’un altre paner: al parlant li
costa detectar-hi la influència del castellà, ha de consultar
una gramàtica i saber trobar-hi el que busca; no debades, els
calcs sintàctics són una via de penetració del castellà lenta
però inexorable.
320
Tornem als Temes de correcció lingüística. En cada un dels
apartats, i de manera ordenada, didàctica i planera —sense
defugir per això el rigor—, Valor ens presenta succintament
la qüestió, enumera les incorreccions que se solen cometre
en aquest punt (i amb la referència al castellà com a origen
del calc sintàctic) i ens proposa les solucions correctes.
Hem al·ludit en el títol d’aquestes ratlles a «una vigència malaurada».
Efectivament, per dissort, al cap de més d’un quart
de segle, la major part dels temes conflictius que Valor ens
convidava a corregir continuen igual o de vegades més estesos
i més punyents. És difícil detectar-ne el perquè. Potser no
n’hi ha un de sol. Continuem sense uns mitjans de comunicació
dignes quant a la presència del valencià. Ja a l’inici del
segle passat, el lingüista danés Otto Jespersen intuïa que la
recent (aleshores) invenció de la radiodifusió faria molt per
cohesionar i fixar les llengües. També Valor afirmava en el
pròleg que «cal tenir la ràdio i la televisió, i cal que els nostres
periodistes i escriptors prenguen part decidida en la normalització
de l’idioma i en la lluita contra la seua degradació i
disgregació». Mentre això arriba, faríem bé de rellegir aquest
opuscle i posar-lo en pràctica. Seria, sens dubte, el millor
reconeixement a l’obra d’Enric Valor.

Es tracta d’un recull de 22.000 mots entrada traduïts del castellà
al valencià i del valencià al castellà.
El llibre aparegué editat l’any 1988 per Plaza & Janés, especialment
dedicat als jóvens valencians. Dóna preferència al
lèxic usat en la modalitat valenciana.
En el seu temps va tindre un gran ressò en el món escolar en
què es necessitaven materials didàctics en valencià i encara
hui en dia és d’utilitat en les nostres escoles. Enric Valor va
col·laborar en este recull.
L’autor va complir els seus objectius. No tenia més pretensions
que fer el que va dur a terme: un vocabulari bàsic o
fonamental.
_Vocabulari fonamental
Enric Valor i Vives
Josep Lluís Doménech Zornoza
Enric Valor. El valor de les paraules { 321

_Vocabulari escolar de la llengua
Enric Valor i Vives
Josep Lluís Doménech Zornoza
Amb la mirada posada en el món escolar d’Educació Primària
i Secundària, esta obra es va editar el 1989 per Carena
Editors, amb una presentació de Rosa Serrano en la qual destaca
el gran domini de les paraules per part de l’autor, i significa
un pas endavant per a defensar el coneixement del nostre
idioma des d’una postura ecològica, intel·lectual i patriòtica,
i així ha sigut.
És més complet que el seu Vocabulari fonamental. Té unes
pretensions majors i, per això, en certa manera resulta de
més utilitat en el món de la docència en valencià. Cal tindre
en compte que a més de ser un vocabulari castellà-valencià i
valencià-castellà, presenta uns annexos molt oportuns i ben
construïts sobre temes com ara els antònims més freqüents,
les frases i expressions habituals, les hores, els noms dels
vents, la rosa dels vents, els dies de la setmana, els mesos de
l’any, les estacions de l’any i un diccionari ideològic, amb
vocabularis corresponents a alguns temes bàsics en el món de
l’ensenyament (la casa, els colors, la ciutat, el trànsit, la família,
el temps, els aliments, la fruita, els oficis i les professions,
les menjades, els esports, les virtuts, les bones qualitats i els
defectes morals, la terra i el cel, l’organització política i eclesiàstica,
el mar, la muntanya, el camp, els fenòmens meteorològics,
els minerals i els metalls, els arbres i les plantes, el món
ànima...). Estos annexos faciliten en gran manera el procés
d’ensenyament-aprenentatge i mostren que Enric Valor era
un home molt meticulós i gran coneixedor del lèxic valencià.
322

Editat per Tàndem edicions el 1993, és un llibre pràctic que
va adreçat a l’aprenentatge de locucions i frases fetes i alterna
les explicacions amb les activitats. Al final del llibre apareixen
les solucions als exercicis per tal de facilitar-ne l’autoaprenentatge.
A més a més, els autors fan una llista de les locucions
i frases fetes més utilitzades. Eixe repertori apareix classificat
en els apartats següents: locucions adverbials, locucions
conjuntives, locucions prepositives, locucions adjectives, locucions
interjectives i frases fetes, classificació que obeïx a
la diferència que els autors establixen entre locució, que en
molts casos equival a categoria oracional, i frase feta, que
conté un verb.
_Pràctiques de llengua 6
Enric Valor · Rosa Serrano
Josep Lluís Doménech Zornoza
Enric Valor. El valor de les paraules { 323

_Rondalles valencianes
vol i, Editorial Torre, València, 1950.
vol ii, Editorial Torre, València, 1951.
vol iii, Editorial Torre, València, 1958.
Gemma Lluch Crespo
Rondalles valencianes d’Enric Valor va ser publicada en la collecció
l’«Espiga» dirigida per Xavier Casp i per Miquel Adlert
Noquerol en tres volums. El primer, el 1950, amb el número
3; el segon volum un any després amb el número 7 i el tercer,
el 1958, amb el 37.
El primer recull, les rondalles «Joan-Ratot», recollida a la
Foia de Castalla (pp. 5-11); «Home roig, gos pelut i pedra
redona», replegada a Penàguila (pp. 12-35), i «Les velletes de
la Penya Roja» (pp. 36-51) i «La rabosa i el corb», ambdues
replegades a la Foia de Castalla (pp. 52-62).
El segon recull, les rondalles «Història d’un mig pollastre»
(pp. 5-14) i «El castell d’Entorn i no Entorn», ambdues replegades
a Xixona (pp. 15-48), i «Comencilda, Secundina i
Acabilda», replegada a la Foia de Castalla (pp. 49-62).
I el tercer, les rondalles «Joan-Antoni i el torpalls», arreplegada
a Castalla (pp. 5-38); «I queixalets també», arreplegada
a Penàguila (pp. 39-43); «Les animetes» (pp. 44-57), arreplegada
a Biar, i «La crida de bosc», arreplegada a Penàguila
(pp. 58-60).
Els tres volums es tanquen amb una pàgina final que conté
l’índex i les dades del llibre i tenen una mida de 12,30 per
17, la coberta del primer i segon volum és color crema, i
la del tercer, en verd. En les tres apareix el títol genèric del
volum, Rondalles valencianes, el nom de l’autor, l’editorial, el
lloc i l’any d’edició. S’il·lustren amb una vinyeta original de
Francesc Navarro Navarro, fotogravats de Vicent Añón. El
primer amb colors blau i verd; el segon i el tercer en roig
i gris. L’interior no conté cap il·lustració, només els textos
324
sense notes a peu de pàgina. Els volums i i ii són impresos als
tallers tipogràfics de Vicent Cortell de la ciutat de València
mentre que el tercer ho és als tallers Vídua de Miquel Zamit
de Meliana.
Aquesta és la primera edició de les rondalles valorianes i els
primers llibres dedicats exclusivament a les rondalles valencianes.
Aquesta contribució al patrimoni cultural valencià és
considerada la tasca d’un escriptor que a partir de les històries
que ha sentit, i li tornen a contar, escriu uns relats literaris
curts. En aquestes històries, hi són presents tant els temes
tradicionals de les rondalles valencianes com les tècniques
narratives del conte literari del xix.

Enric Valor. El valor de les paraules { 325

326

A l’octubre de 1951, Edicions Ariel publicava, amb el títol
Rondalles gironines i valencianes, el tercer volum de la col·lecció
«Rondalles», que seguia les Rondalles de Ramon Llull, Mistral
i Verdaguer (1949), i les Rondalles escollides de Guimerà, Caseponce
i Alcover (1950). La col·lecció, il·lustrada per Elvira Elias
en aquests tres volums primers, 1 responia a una iniciativa de
Joan Sales, que s’hi va involucrar fins a l’extrem de responsabilitzar-se
personalment de la tria i l’adaptació dels textos, així
com també de la confecció d’uns vocabularis finals amb una
clara vocació didascàlica. I val a dir que aquest treball sovint
oblidat de l’autor d’Incerta glòria ha esdevingut amb el temps
un referent d’interés en la curiosa història —també sovint oblidada—
de la literatura catalana infantil i juvenil de postguerra.
A l’inici del breu pròleg que fa les funcions de presentació, el
mateix Sales justifica la mescla sorprenent —quant a procedència
geogràfica— d’aquestes Rondalles gironines i valencianes:
«Amb els dos primers volums havien quedat representades
moltes de les nostres variades regions: les Illes Balears amb
Ramon Llull i Antoni Maria Alcover, la regió central o barcelonina
amb Verdeguer, les terres de Provença i de la Catalunya
francesa amb Mistral i Esteve Caseponce, la Catalunya Nova
(o sigui la que s’estén al sudoest del Llobregat) amb Guimerà
[...]. En planejar el volum de rondalles populars, hem buscat
que fossin de regions encara no representades en els anteriors,
i entre elles hem escollit l’extrem nord i l’extrem sud del nostre
territori idiòmatic a la Península, o sigui el bisbat de Girona
i comarques circumdants d’una banda, i el sud del País
Valencià d’una altra; ben segurs que aquest agermanament del
nord i del sud dins un mateix recull seria prou discretament
simbòlic» (p. 7).
_Rondalles gironines i valencianes (1951)
Joan Borja i Sanz
Així doncs, les Rondalles populars valencianes d’Enric Valor,
adaptades per Sales, adquireixen ací una significació simbòlica
de representació territorial. I tal reconeixement es produeix
quan Valor tot just acaba d’iniciar el projecte de les
Rondalles valencianes. En efecte, al maig de 1950 s’acabava
d’estampar als tallers tipogràfics de Vicent Cortell, a València,
el primer volumet de les Rondalles valencianes de l’Editorial
Torre (amb les narracions «Joan-Ratot», «Home roig,
gos pelut i pedra redona», «Les velletes de la Penya Roja» i
«La rabosa i el corb»), i a finals de juny de 1951 —«la vigília
de la festivitat de Sant Pere i Sant Pau»— s’acaba d’estampar
el volum segon (amb «Història d’un mig pollastre», «El
castell d’Entorn i no Entorn» i «Comencilda, Secundina i
Acabilda»). Molt de prop devia seguir Joan Sales l’activitat
d’Enric Valor en l’Editorial Torre, a València, perquè el permís
eclesiàstic per a la impressió de les Rondalles gironines
i valencianes data del 2 d’octubre d’aquell mateix 1951, 2 a
penes tres mesos després de l’estampació del segon volum
de Rondalles valencianes: l’adaptació de Joan Sales per a Ariel
és, així doncs, immediata —si no anterior o paral·lela— a
l’edició de les versions originals en Torre.
L’aposta de Joan Sales per donar cabuda en un mateix volum
a «l’extrem nord i l’extrem sud del nostre territori idiomàtic
a la Península» comporta, lògicament, una estructura en
dues parts estanques diferenciades per a les Rondalles giro-
1 El següent volum de la col·lecció,
Rondalles d’ahir i avui (1952), ja va ser
il·lustrat per Montserrat Casanova.
2 També el pròleg de Joan Sales és
datat a «Barcelona, octubre de 1951».
I la impressió, finalment, es va fer el 31
d’octubre de 1951.
Enric Valor. El valor de les paraules { 327

nines i valencianes: les Rondalles populars gironines, per un
costat (pp. 11-64), i les Rondalles populars valencianes (pp.
65-144) per l’altre. Les primeres són versions «adaptades i
refoses lliurement amb la seua autorització» (p. 11) de motius
recollits —bàsicament— per mossén Lluís G. Constans:
«El drac de Banyoles», «La bóta de Sant ferriol», «El rector
del Mallol», 3 «El difunt convidat», «La mà marcada», 4 «La
missa de Sant Ximplí», «El pla de les Bruixes», 5 «Les tres comandes»,
«Les aloges de les Tunes», «El cavaller del Clot de
l’Infern» i «La serp del brillant». Les segones són les «Replegades
per Enric Valor i Vives, i adaptades sota la seva revisió
i amb la seva autorització i la d’Editorial Torre, de València»
(p. 65). I inclouen les versions —adobades per Sales— 6
d’«Home roig, gos pelut i pedra redona» (rebatejada ací com
«L’home de pèl roig»), «Les velletes de la Penya Roja» (amb
el títol «Les dues velles») i «La rabosa i el corb», 7 així com
també «Història d’un mig pollastre» i «El castell d’Entorn i
No-Entorn» (sic). 8
Joan Sales, conscient de la potencialitat de les Rondalles valencianes
en tant que «lectures amenes», «de regions encara
no representades» i amb un valor «prou discretament simbòlic»,
aposta estratègicament per fer propi i donar a conéixer
en el mercat editorial de Catalunya el treball literari
d’Enric Valor, a pesar que aquest encara es troba en la fase
inicial. I no s’està de promocionar l’escriptor valencià en termes
d’«un dels joves prestigis de l’actual promoció literària
d’aquelles terres».
Tractant-se de les Rondalles de Valor, i atenent la «clara vocació
didascàlia» de Sales a què adés ens referíem (com també
la contrastada intuïció que l’editor català va acabar exhibint
com a estrateg cultural), devia ser difícil reprimir una declaració
d’intencions com la següent, referida a la vivacitat dialectal
dels textos valorians: «hem procurat conservar alguns
trets característics dels respectius parlars comarcals, sobretot
en els diàlegs, perquè no s’esbravés el perfum del terrer d’on
aquestes rondalles són filles. En el vocabulari que va al final
del volum trobarà el lector l’explicació d’aquells modismes
o paraules que difereixen dels usats en el parlar central o
barceloní. Creiem que una prudent iniciació a la nostra rica
varietat dialectal no pot fer més que bé; seria malsà recloure
un idioma dins l’àmbit estret d’una sola ciutat i la seva rodalia»
(pp. 8-9).
Consideracions diatòpiques al marge, 9 al capdavall l’adaptació
de Sales (més o menys revisada i autoritzada per Enric
Valor) consistia en bona mesura a escurçar el relat, abaixant
a la mínima expressió la densitat de seqüències textuals descriptives:
extirpant els passatges més reposats i retallant la
volada literària del discurs al servei d’un major dinamisme
narratiu en l’acció. Considerem, per exemple, un passatge
com aquest d’«Home roig, gos pelut i pedra redona» (en la
versió de les Rondalles valencianes de Torre):
328
—No sé per què mon pare em fa tanta recomanació. Com si
jo no sabera ja tant com ell!
I no en féu ni cas de l’advertència.
Apressava el pas i un sol de tardor el nimbava i l’escalfava
dolçament. Pujols i més pujols, cims carregats de pins i carrasques,
pelades codines de penya blavosa, barrancs i rieres
aromats de romaní: tot ho anava deixant darrere, al compàs
d’una tonada penaguilenca que xiulava alegrement.
Ja es devia trobar molt lluny del mas, quan es va assentar al
peu d’un ginebre i es va posar a esmorzar.
Quin bell i grandiós paisatge es veia des d’allí! Serres i més
serres amb qualque banderola de neu fugissera dalt dels pics;
valls i rieres plenes de masos i alqueries... Per onsevol, remors
de fonts misterioses i xiscles de pardals i cogullades.
—Que és bonic el món —es deia encantat Josep—. I veges
mon pare, quina de pors! Què m’ha de passar en esta terra
meravellosa?
[...] 10
Al final d’una llarga costa avall voretada de bledanes hortes,
va trobar el riu Frainós, que duia roncant tota l’aigua que
sortia de les neus derretides de l’Aitana. En duia massa per
passar-lo per dins del corrent, puix és ben cert que se l’haguera
endut l’aigua riu avall, i així va anar cercant la manera
de creuar-lo a l’altra banda. Seguint la vora, va trobar darrerament
la passera de pedres grosses del mas de la Carrasca.
S’adonà que, com a grosses codisses, eren redones, i somrigué
despectiu:
—Ara volguera jo que mon pare vera quant benefactores són
les pedres redones, puix, de no ser per elles, ¿com haguera
passat el riu per cercar-me la fortuna? (pp. 13-15)
Doncs bé: en la versió de Sales per a les Rondalles gironines i
valencianes, aquest mateix episodi és ventilat així:
—No sé per què mon pare em fa tanta recomanació; com si
jo no sabera ja tant com ell!
A migdia es va asseure per reposar i menjar, i poc abans de
mitja tarda arribava al riu Frainós. Com que era principi de
primavera el riu duia roncant totes les neus foses de l’Aitana.
Veu per allí prop una passera de pedres rodones, que era la
passera del mas de la Carrasca.
—Ara volguera jo —va dir-se el fatxenda— que mon pare
veiera si en són de benefactores les pedres redones. De no ser
per elles, ¿com haguera pogut passar el riu i buscar fortuna?
(pp. 67-68)
Més enllà de la pura curiositat, i al marge de l’interés filològic
que pot arribar a suscitar aquesta manipulació primerenca de
les Rondalles valencianes a càrrec de Joan Sales, el volum Rondalles
gironines i valencianes resulta significatiu per tal com

dóna bon compte, en un moment encara embrionari: a) dels
contactes —i el prestigi precoç— d’Enric Valor en el mercat
editorial de Catalunya; b) de l’interés de les Rondalles per a la
seducció d’un nou públic lector; c) de les possibilitats didàctiques
que enclouen; d) de la versatilitat per al públic infantil
i juvenil; e) de la representativitat territorial, més encara atenent
el context literàriament desèrtic en què s’originen; f) de
la riquesa lèxica, fraseològica, dialectal —i lingüística, en general—
que des del principi es testimonia en l’obra de Valor;
g) de l’anomenat policentrisme convergent (la normativa fabriana
conciliada amb l’exquisida fidelitat i l’hàbil aprofitament
del parlar valencià) que Enric Valor propugna i practica, i
que queda en evidència amb les adaptacions lingüístiques de
Sales; h) del filó que les rondalles aportaven com a estratègia
per a construir un imaginari compartit de referència per al
conjunt del domini lingüístic; i) de l’aprofitable permissivitat
que la censura franquista concedia als projectes editorials
connotats de folklore, i j) de la singularitat d’Enric Valor en
la manera de literaturitzar els relats populars tradicionals.
3 D’aquest relat se’ns diu: «Adaptació
molt lliure d’una tradició recollida per
Cels Gomis i publicada en el Butlletí
del centre excursionista de Catalunya,
sota el títol L’Esperitada dels Hostalets
(volum vii, any 1897)» (p. 19).
4 «Refundició molt lliure d’una contalla
publicada fa uns trenta anys per
La Tradició Catalana, d’Olot, sense
nom de recol·lector i amb el títol La
mà del dimoni», en paraules de Joan
Sales (p. 23).
5 «Adaptació i refundició molt lliures
d’una llegenda publicada en castellà
en el Butlletí de Santa Maria del Collell,
signada amb el pseudònim El Rector
del Ventatjol» (p. 34).
6 En el pròleg, Sales aclareix que les
rondalles d’aquest volum «han estat
objecte d’una refundició amb vistes
al caràcter de la nostra col·lecció, en
la qual l’interés merament erudit o
folklòric passa molt a segon terme, ja
que per damunt de tot es proposa ser
una sèrie de lectures amenes per a lec-
tors joves —sense perdre de vista els
qui no ho són tant» (p. 8).
7 Aquests tres relats, procedents del
volum primer de Rondalles valencianes
—publicat l’any anterior (1950)
en Torre.
8 Les dues últimes narracions, acabades
de publicar en versió original
—a penes tres o quatre mesos abans—,
dins del segon volum de Rondalles valencianes
en Torre (1951).
9 L’adaptació de Sales comporta
una evident orientalització del lèxic,
l’ortografia i la morfosintaxi del text.
Amb tot, tal orientalització —evidentíssima
en la veu del narrador omniscient—
sembla reprimir-se una mica
en el discurs directe dels diàlegs.
10 Ací estalviem encara tot un episodi
de més d’una pàgina (pp. 14-15)
en què el personatge conversa amb un
colom blanc i discuteix després amb
un «corb endolat», etc.
Enric Valor. El valor de les paraules { 329

_Narracions de la Foia de Castalla
Glòria Gómez Monllor
Enric Valor va publicar Narracions de la Foia de Castalla l’any
1953 en l’editorial Barcino, en una col·lecció anomenada «Publicacions
de La Revista ». L’obra va eixir amb un tiratge de 25
exemplars en paper de fil signats per l’autor i 200 exemplars
en paper corrent. Aquesta obra de joventut és un conjunt de
proses i relats que tenen en comú l’escenari natural i el paisanatge
de la Foia de Castalla. Està prologada per Joan Fuster,
el qual remarca que la intenció principal d’Enric Valor en escriure
aquesta obra era doble: d’una banda, descobrir al lector
la bellesa dels paisatges del seu món pairal i, de l’altra, literaturitzar
aquesta comarca del sud que escapa dels tradicionals
i repetits tòpics literaris sobre el País Valencià. En la matèria
literària d’aquest compendi de narracions, nascuda en part de
les vivències personals de l’escriptor, estan compresos, de forma
embrionària, aspectes de l’obra narrativa de la maduresa de
l’autor, especialment del cicle novel·lístic de Cassana. L’obra,
escrita durant el període en què l’autor va recopilar i literaturitzar
les Rondalles valencianes, presenta també, en algunes
narracions, l’atmosfera i l’esperit d’aquestes.
Aquest recull està format per cinc textos que apareixen en
l’ordre següent: «La Foia de Castalla», «Contalles de la boira»,
«L’amic fidel», «La contalla d’un orat» i «La llegenda del
palleter». El primer es podria definir com un exercici de prosa
descriptiva, i els quatre següents són narracions o contes breus,
cadascun amb les seues particularitats.
El primer text d’aquest recull titulat «La Foia de Castalla» és
un exercici a cavall entre el llibre de viatges i el pur exercici descriptiu.
Sense trama narrativa, l’autor situa aquest escrit com a
capçalera d’un llibre de narracions sobre el paisatge de la seua
330
infantesa. Com en els grans westerns del cinema clàssic nordamericà,
on els grans plans generals ens situen en la immensitat
dels paisatges de l’oest, aquest recull s’obri amb un text que té
com a objectiu principal la descripció d’un marc natural grandiós
en la seua austeritat i, com remarca Joan Fuster al pròleg,
desconegut per a molts valencians. En aquest recorregut per les
terres de la Foia, l’autor, amb ulls de coneixedor expert i mirada
idealitzada, ens passeja pels pobles, per les terres de conreu i
els cims muntanyencs. A més, ens fa sentir la cruesa de l’oratge
a l’hivern i la tebiesa dels capvespres estiuencs; ens ensenya la
vida, encara agrícola, d’un món que ja no existeix. De forma
ordenada el passeig comença amb una descripció orogràfica
del relleu muntanyenc que delimita la Foia, continua amb la
situació geogràfica dels quatre pobles (Onil, Ibi, Tibi i Castalla),
la impressió general del territori i la vida dels seus habitants
i, per últim, ens ofereix una instantània paisatgística de la
comarca en cadascuna de les quatre estacions de l’any, amb un
llenguatge caracteritzat per la precisió i el realisme.
Després d’aquesta prosa descriptiva trobem la primera de les
narracions: «Contalles de la boira». En aquest relat Enric Valor
recorre a la primera persona narrativa per a contar l’experiència
del protagonista al mas de Planisses, propietat d’un amic,
veí de Castalla, que representa la classe benestant o burgesia
terratinent d’aquestes terres del sud. La boira, persistent i espessa,
impedeix els protagonistes eixir a caçar, per la qual cosa
es veuen obligats a romandre reclosos al caliu de la llar del mas,
conversant i escoltant històries properes a l’entorn i els seus
habitants. Aquest aspecte argumental condiciona l’estructura
narrativa del relat: per una banda, el recurs a les narracions
contades pels personatges com a forma d’entreteniment trenca

l’estructura lineal argumental i ens endinsa en una estructura
de relat dins del relat; de l’altra, ens remet a la literatura popular
de transmissió oral com a font d’inspiració i de matèria narrativa,
en una mena de referència còmplice a la tasca literària
de recopilació rondallística que l’autor realitza, i com a lligam
a la tradició contista universal en el recurs temàtic de la reunió
social com a excusa per a contar històries.
El paisatge de les muntanyes de la Foia, majestuós i imponent,
comparteix protagonisme amb els seus habitants, masovers i
pastors. El mas esdevé el nucli o microcosmos al voltant del
qual gira la vida a escala humana, una vida marcada per la
duresa de les condicions climatològiques i del treball en les
tasques agrícoles, però que l’autor ens presenta com a harmònica
i com a font de felicitat per als seus inquilins. La idealització
d’aquest món rural es percep també en la descripció dels
trets físics dels protagonistes, a un dels quals atribueix fins i tot
una fesomia hel·lènica. Paral·lelament a aquesta visió de locus
amoenus, l’autor ens mostra també un paisatge muntanyenc
feréstec i misteriós, que ens situa en una perspectiva més èpica
i romàntica. Aquest relat, el de major entitat i pes del conjunt,
resulta paradigmàtic pel que fa a la producció novel·lística posterior
en l’ús de la primera persona narrativa, les narracions internes,
l’exaltació del cosmos muntanyenc, el mas com a nucli
espacial...
Enric Valor. El valor de les paraules { 331

«L’amic fidel» és el segon relat i apareix subtitulat com a «Record
d’infantesa». A l’igual que l’anterior, la veu narrativa en
primera persona ens remet irremeiablement a la figura externa
de l’autor i als seus records de menut. En aquest, la muntanya
cedeix el protagonisme a la casa pairal al poble de Castalla on,
amb to costumista i nostàlgic, narra una anècdota simpàtica
protagonitzada per dos infants golafres: el seu germà i un amiguet
del poble. Argumentalment, la relació d’amistat fidel i
afectuosa dels dos protagonistes i el retrat de la vida familiar
de l’escriptor desplaça el protagonisme anterior dels paisatges.
«La contalla d’un orat», tercer relat del recull, és, com avança
el títol, la narració que un vellet, desequilibrat mentalment,
transmet al narrador en primera persona. El personatge protagonista,
malalt de gasiveria, perd la cordura assetjat pels mals
esperits. En aquest exercici que fusiona elements costumistes i
de rondalla meravellosa, la presència d’elements de caràcter sobrenatural
avança l’atmosfera màgica de l’univers literari que
Enric Valor recrearà en les rondalles, tot presentant un tipus
humà reprovable d’acord amb l’ètica i la moral dels habitants
d’aquestes contrades.
«La llegenda del palleter» tanca aquest recull de relats que presenta
una veu narrativa diferent als anteriors. Desapareguda la
332
primera persona que unificava el conjunt, aquest darrer text
escrit en tercera persona omniscient, és un relat fantasiós que
s’allunya del caràcter més costumista dels anteriors i, presenta
també, com ens avança el títol, un to de llegenda o rondalla.
El personatge protagonista, un venedor ambulant de palletes
de sofre per a encendre el foc, es troba amb la possibilitat de
millorar la seua vida amb l’ajuda màgica d’un follet, però la
por i la falta d’ambició li fan perdre aquesta oportunitat d’eixir
de la misèria. L’alternança d’estil directe i d’estil indirecte lliure
incrementa l’eficàcia de l’omnisciència narrativa del relat, ja
que ens endinsa en el patiment vital del protagonista.
Amb aquest conte de final trist i de moral pragmàtica —la sort
se l’ha de buscar cadascú cada dia que passa— es tanca aquest
llibre primerenc de l’escriptor de Castalla. Com ja hem dit,
presenta de forma embrionària gran part dels temes i de les
característiques que han definit l’obra narrativa posterior, amb
un estil definit per descripcions magistrals i un cabal lèxic vast
i precís que permet al lector gojar dels perfils del paisatge i dels
perfums de la terra i intuir les retallades serres que tanquen
l’horitzó del territori de la Foia.

Un món per a infants (1959) és un dels llibres amb intenció
didàctica més acurats de l’època. La selecció i adaptació
d’«una eina d’un fabulós regne de poesia», realitzada per Joan
Fuster, era un encàrrec de la senyoreta Empar Soriano Pina,
filla de Francesc Soriano Bueso i regina dels Jocs Florals de
València del 1958, quan s’acomplien els 75 anys de la restauració
de la gaia festa. Un món per a infants, exemplar hui tan
exòtic com simbòlic i entranyable, fou més que un simple
llibre de lectura infantil, encara que l’objectiu primer fóra
aquest. Sens dubte, prosseguia la costosa tradició anterior i
posterior a la guerra, quan preparar uns materials d’aquestes
característiques era molt més que omplir un buit.
La regina Empar Soriano, molt sensible a la qüestió, obsequià
l’edició completa a Lo Rat Penat, concretament als Cursos
de Llengua Valenciana, en l’acte de cloenda del curs 1958-
1959 celebrat el 21 de juny, un gest que li agraí el president
Nicolau Primitiu Gómez Serrano en el discurs. «Una exemplar
actuació, model per a futures regines», o «un estimable
precedent», en diuen les cròniques coetànies. De fet, en el
cartell dels Jocs Florals de 1959 oferí un premi extraordinari
(el número xiv) al millor llibre de lectura infantil de segon
grau, amb la intenció d’arredonir la seua col·laboració. Un
món per a infants, del qual es publicaren 1.000 exemplars en
paper corrent, 50 en paper registre numerats i signats i 50
més numerats i signats per la regina en obsequi als autors,
exercí funcions múltiples per la pluralitat de destinataris a
qui podia resultar útil. Els motius eren evidents: l’analfabetisme
forçat dels valencians en el seu idioma no es quedava
tan sols en les generacions més joves. Per això, fou un llibre
complementari dels cursos de llengua de Lo Rat Penat dels
_Un món per a infants. Primer llibre de lectura
Diversos autors (1959), Successor de Vives Mora, València, 88 pàgines
Selecció i adaptació de Joan Fuster, il·lustracions d’Andreu Alfaro
2a edició, facsímil (1988), Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València
3a edició, facsímil (2007), Adonay, València
Òscar Pérez Silvestre
anys 60 ençà, i va contribuir a sufragar-los fins a la desfeta i
l’inici de la seua trajectòria erràtica.
Aquest Primer llibre de lectura —com resa el subtítol— és
ple d’evocacions i de suggestives invitacions a gaudir de la
literatura dels autors contemporanis i, encara, d’alguns clàssics
propis i universals com Ramon Llull, sant Vicent Ferrer,
Goethe i Rabindranath Tagore. La tria més extensa i pròxima,
cronològicament parlant, correspon a Joan Maragall, Josep
Maria de Sagarra, Carles Salvador, Ricard Sanmartín, Enric
Valor, Guillem Viladot Puig, Bernat Bono i Barber, Jaume
Bru i Vidal, Joan Fuster, Mn. Vicent Sorribes, Francesc Almela
i Vives, Ernest Martínez Ferrando, Josep Lluís Bausset,
Josep l’Escrivà, Josep Palàcios i un no explicitat Joaquim Reig
que hi publica una narració nòrdica del seu recull de 1930.
En conjunt, vint-i-cinc narracions i poemes que continuen
captivant i ensenyant valors bàsics als nostres infants, i encara
als adults. Com a curiositat, Joan Fuster —que no es prodigà
en els gèneres infantils— hi aporta dues narracions («El
pas de l’any» i «El caragol»), i el 1969 encara assajaria una
breu narració didàctica anomenada «Abans que el sol no creme»
sobre el conreu de l’arròs, enregistrada el 1980 en el disc
Contes valencians per a xiquets juntament amb «El conte del
xiulet», de Maria Isabel Negre, «Història d’un mig pollastre»,
d’Enric Valor, i la faula «El corb i la rabosa», de La Fontaine,
versionada per Eulàlia Valeri (Dial Discos, València).
El simbolisme intrínsec a què al·ludim creix si tenim en
compte la transcendència que tingué aquella anyada. Segons
la revista Sicània, el curs 58-59 havia marcat un gran avanç
en tots els aspectes: «matrícula de vora 300 alumnes; resultats
Enric Valor. El valor de les paraules { 333

334

magnífics d’aprofitament i tres cursetistes que, aprovats els
exercicis corresponents, han obtingut el Títol de Professor».
També remarcable fou la presència del primer català que
pronunciava la darrera lliçó del curs, l’historiador i dirigent
democratacristià Miquel Coll i Alentorn, que versà sobre «El
cronista Desclot i el Regne de València», a més d’anunciar-se
la pròxima aparició de la tercera edició de la Gramàtica valenciana
de Carles Salvador. Tot un símptoma de normalitat
cultural entre les parets de la seu de la plaça de Manises de
València, ja que dos anys més tard la lliçó aniria a càrrec del
mallorquí Francesc de Borja Moll, amb el tema «Mossén Alcover
i el País Valencià». L’any recollia altres efemèrides, com
la celebració del cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March
i el centenari dels Jocs Florals organitzats el 1859 per Marià
Aguiló a València, precedent dels de Lo Rat Penat de 1879.
L’aportació d’Enric Valor a aquest volum és doble. D’una
banda, hi publica la rondalla arreplegada a Xixona «Història
d’un mig pollastre» amb algunes adaptacions per fer-la
més entenedora i amena a la xicalla (pp. 42-50). De l’altra,
gràcies al colofó sabem que es féu càrrec de l’anotació dels
textos, és a dir, va elaborar el glossari que apareix en les pàgines
85-88, sense marques de crida dins el text. L’explicació
dels 112 mots es fa amb definicions molt breus i senzilles o
per sinonímia.
Aquesta obra ha estat reeditada en facsímil dues vegades: el
1988 a càrrec de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència
i de les tres diputacions valencianes dins la col·lecció «Biblioteca
Infantil» (núm. 18). La darrera, elaborada per l’editorial
Adonay l’any 2007 per invitació dels hereus de Joan
Fuster, conté una breu nota preliminar de Francesc Pérez i
Moragón que en situa els orígens i destaca l’actualitat del
recull cinquanta anys després de la primera edició. A més, el
1974 (segona edició del 1976 en Tres i Quatre) havia estat
utilitzada en part per a la confecció del llibre Veles i vents
pel pedagog Ferran Zurriaga —magnífiques les il·lustracions
de Manuel Boix!— amb propostes didàctiques adaptades als
primers xiquets i xiquetes valencians que, tants anys i panys
més tard, podien aprendre la seua llengua a l’escola.
Enric Valor. El valor de les paraules { 335

_L’ambició d’Aleix (1960)
Vicent Santamaria Picó
Introducció
Aquesta novel·la és la primera narració llarga d’Enric
Valor. Tot i que està escrita al voltant de 1950, la censura
franquista la va retardar deu anys, perquè hi té
lloc un adulteri, i es va haver de publicar, mutilada, en
1960.
Tanmateix, no és una obra de joventut, perquè en el
moment de la publicació el nostre autor ja té quarantanou
anys. En aquest temps, Valor es dedicà, sobretot, a
recopilar i editar el nostre ric patrimoni col·lectiu que
representen les rondalles, obra cabdal, ja que recupera
una part important del patrimoni narratiu oral valencià
amb una riquesa lèxica i expressiva excel·lent.
És per això que L’ambició d’Aleix significa un pas endavant,
una il·lusió que tenia el nostre autor d’elaborar
una rondalla diferent, més llarga i més ambiciosa,
d’endinsar-se, en definitiva, en l’aventura de la narrativa.
I ho aconsegueix amb aquesta novel·la de dimensions
usuals, amb vora 200 pàgines d’extensió. No obstant
això, la petjada de les rondalles és una constant en
aquesta narrativa inicial de Valor, que s’observa, per
exemple, en el maniqueisme ingenu propi del món
rondallístic.
Per tant, cal situar L’ambició d’Aleix en un moment
encara prematur, en el qual l’anàlisi psicològica dels
personatges es troba poc desenvolupada i en què la fi-
336
gura del narrador adopta una perspectiva omniscient i
totalitària, de manera que suplanta també els possibles
diàlegs. Perquè Enric Valor, en la dicotomia que implica
contar o representar, tria sempre el primer terme.
Argument
La història gira al voltant de les vivències d’un jove davant
les primeres urgències de l’amor, dins d’un context
social tancat en un poble de les comarques del sud
del País Valencià, en els feliços anys vint del nostre segle.
La novel·la ens explica la història d’Aleix, un jove
de Callosa d’en Sarrià, descendent, per part de pare,
d’una llarga nissaga de mariners, mentre que, per part
de mare, la seua sang és muntanyenca, de Confrides,
un poblet de «terres endins, de serres amunt».
Aleix es debat entre l’amor de dues dones: el de Lluïsa,
la seua promesa de València, ciutat on el jove fa
estudis de dret, i el de Pauleta, la dona de don Macià,
l’administrador dels béns de la mare d’Aleix, amb qui
intima al mas de l’Arbre, a la serra d’Aitana, dins del
terme de Confrides, en el període en què Aleix es troba
recuperant-se d’unes febres. L’ambició d’Aleix serà
aconseguir la felicitat amb Pauleta, que serà la base de
tota la novel·la. La història acabarà amb la fugida dels
dos amants, Aleix i Pauleta, amb un carruatge que els
portarà a Perpinyà.

Edicions
Amb tot, L’ambició d’Aleix ha sigut una de les novel·les
que més vegades s’ha reeditat i, fins i tot, l’única en
tota la narrativa d’Enric Valor que s’ha traduït al castellà.
Així, la primera edició, que es va publicar a València
i no a Barcelona, com era el desig de l’autor, la va
estampar Successor de Vives Mora en 1960. La segona
edició és de 1982 i se n’encarregà l’editor Fernando Torres.
Tant de la tercera com de les edicions successives
(1985, 1886 i 1987) es va fer càrrec Gregal Llibres, fins
a la setena, de 1995, en què Tàndem Edicions publica
una impressió que sembla la primera, ja que suprimeix
un capítol, introdueix el narrador en primera persona
i fa canvis en el tractament dels demostratius, dels possessius,
dels adverbis i del lèxic en general. Quant a la
traducció, de l’any 1987, va aparéixer amb el títol de
La ambición de Aleix a Barcelona, en l’editorial Plaza
& Janés, i va estar realitzada pel mateix autor, que fins
i tot va adaptar la fraseologia al castellà.
Interpretació
Tota la novel·la admet una lectura simbòlica: camp/
ciutat, mar/muntanya, progrés/passat... Móns diferents
i oposats. D’una banda, el món rural; de l’altra,
el món urbà, el primer en recessió i el segon en expansió.
Els dos entren en contacte, bàsicament, mitjançant
la figura d’Aleix, que ha de decidir i decideix
perquè s’estimarà més la muntanya que la civilització.
De la mateixa manera, tendeix a la divisió maniqueista
dels personatges en positius i negatius, basada en una
distinció dualista entre el principi del bé i el del mal.
Al capdavall, Enric Valor té el mèrit d’haver restituït
la tradició novel·lística valenciana en una època difícil,
de manera que va assentar les bases per a futurs desenvolupaments
per part d’altres autors de la dècada de
1980, de 1990 i, fins i tot, del 2000.
Conclusió
En definitiva, la història plantejada per Enric Valor
en L’ambició d’Aleix està exempta de tota malícia. Tot
transcorre en un ambient d’absoluta tranquil·litat, no
hi ha drama ni crispació, ben al contrari, tot se soluciona
feliçment, en un món idíl·lic, vist des d’una
perspectiva en què les ànimes arriben a una satisfacció
ideal. I no podia ser d’una altra manera, perquè
l’objectiu de Valor no és plantejar conflictes commovedors
que facen trasbalsar el lector, sinó que la veritable
motivació de l’autor l’hem de buscar en el seu
profund i apassionat amor per la terra, pels costums i
les tradicions i, és clar, per la llengua. Sens dubte, els
llocs on millor es poden conservar tots aquests aspectes
són aquells que encara no han estat colonitzats per
la indiscriminada corrupció urbana. Però sols uns ulls
com els d’Aleix, amb una compensada dosi de cultura,
són capaços de veure la bellesa en tots els racons d’un
paisatge, de trobar admirable la història d’uns personatges
antics, com més antics millor, i sobretot, de
comprovar que el valencià encara és una llengua ben
viva, parlada amb espontaneïtat i genuïnament, de la
mateixa manera que ho feren, segle rere segle, els nostres
avantpassats.
Bibliografia
Escrivà, Vicent (1985): «La narrativa d’Enric Valor: Una tradició
inventada» pròleg a E. Valor, L’ambició d’Aleix, (3a ed.), València,
Gregal.
— (1997): «Enric Valor, un narrador perenne», Canelobre, 37-38,
Alacant, Diputació d’Alacant.
Enric Valor. El valor de les paraules { 337

Espinós, Joaquim (1997): «Natura i cultura en les novel·les d’Aitana
d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Diputació d’Alacant.
Piquer, Adolf (1994): Aproximació a la narrativa valenciana, València,
Universitat de València.
Roda, Lluís (1997): «La perdició d’Aleix. Una interpretació psicològica,
sociològica, ideològica i simbòlica», Canelobre, 37-38, Alacant,
Diputació d’Alacant.
Salvador, Vicent / van Lawick, Heike (1999): Valoriana: estudis
sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I.
338
Santamaria Picó, Vicent Josep (1996): «Cosmos i simbologia en
L’ambició d’Aleix. Una aproximació interpretativa a la narrativa
d’Enric Valor», dins Actes del Simposi d’estudi i festa Enric Valor,
Alacant, Diputació d’Alacant.
Serrano, Rosa (1995): E. Valor: Converses amb un senyor escriptor,
València, Tàndem.
Valor, Enric / Pérez Saldanya, Manuel (1998): Paraula de la terra.
València, Universitat de València.
Valor, Enric (1995): L’ambició d’Aleix, València, Tàndem

Meravelles i picardies és un recull de rondalles valencianes arreplegades
fonamentalment a les comarques de l’Alcoià i del
Comtat, la majoria d’elles a Castalla, lloc de naixement del seu
autor, Enric Valor.
Set són els títols que formen part del primer volum de rondallística
publicat l’any 1964: «El gegant del romaní», «El patge
saguntí», «Peret», «El dimoni fumador», «El xiquet que va nàixer
de peus», «Els tres plets de Pasqua Granada» i «Abella».
Pel que fa al segon llibre, Rondalles valencianes II, editat l’any
1970, consta, en canvi, de cinc narracions: «Esclafamuntanyes»,
«L’albarder de Cocentaina», «Joan-Antoni i els torpalls»,
«El jugador de Petrer» i «Don Joan de la Panarra».
L’autor «literaturitza» els relats de transmissió oral que arreplega
als pobles de Penàguila, Biar i Castalla, polint els castellanismes
i barbarismes que l’oralitat del llenguatge comporta;
enriqueix el seu lèxic i descriu minuciosament els paratges per
on passen els personatges.
Les muntanyes, els pobles, la flora, la fauna i la toponímia
—que l’autor evoca constantment— tenen un protagonisme
ferm en les seues rondalles i deixen palesa la seua estima i coneixement
d’un entorn, que és també el seu. Açò li permet no
només recrear-se en una realitat que li és quotidiana i coneguda,
sinó també fer-ho d’una manera detallada i tan realista
com fantàstica.
Unes històries, totes elles, que llueixen una realitat llòbrega, reflex
d’una societat decadent governada en moltes ocasions pels
més cruels, rics i dolents, que acaben sucumbint precisament
_Meravelles i picardies
i Rondalles valencianes II
Jordi Raül Verdú Pons
als més dèbils, que posseeixen unes qualitats i actituds que estan
vetades a tots aquells que fan del mal el seu estendard.
Valor no només arreplega la narració directament del contista,
sinó que l’eleva a la categoria literària i, enaltint el seu contingut,
valoritza el seu vocabulari i dóna força als personatges,
que es recreen en un escenari perfectament ambientat en l’època.
La descripció d’alguns dels seus paratges sorprén, perquè
resulten fàcils de reconéixer, fins i tot hui en dia. Aquest és el
cas, per exemple, de: «Els tres plets de Pasqua Granada», en
què el centre de la ciutat d’Alcoi amb el seu campanar i la seua
plaça són l’escenari del protagonista principal en un moment
determinat.
La paremiologia juga també un paper important a l’hora d’expressar
les situacions, els pensaments o simplement la manera
plana i directa de parlar d’un temps passat on era més comuna
aquesta forma tan aclaridora i espontània de fer-se entendre.
L’ús de refranys i frases fetes dóna un to més còmic i suggeridor
a la lectura, la qual cosa fa que el llenguatge resulte més atractiu
i engrescador per al lector.
La majoria dels éssers amb poders sobrenaturals, com ara: el
gegant d’«El gegant del romaní», el negre d’«Abella» o el dimoni
d’«El xiquet que va nàixer de peus» són ben lletjos, forçuts
i extremadament temuts, per no eixir-se’n dels tòpics. No tenen
cap altra obsessió que empresonar les seues víctimes, amb
la intenció d’acabar amb elles si no s’avenen als seus desitjos.
Gràcies als poders d’algun que altre sant —com Sant Vicent
Ferrer— en «El patge saguntí» o la valentia, la tenacitat i l’astúcia
de tots els personatges que s’enfronten als perills més temuts
de tots, fan que el bé vença sempre el mal.
Enric Valor. El valor de les paraules { 339

340

Els prínceps i les princeses, els reis i les reines —com no—
també fiquen cullerada ací, encisant la resta dels mortals,
—tots ells més pobres que les rates i amb més fam que un sereno—
que desitgen sempre viure a la vora dels monarques. El
poble es deixa seduir pels palaus i les riqueses dels governants,
que sempre acaben cedint als encants i al coratge d’algun que
altre valerós i pobre desgraciat, que acaba casant-se amb la filla
del rei, per molt tort que li pegue al monarca, com ocorre en
«El xiquet que va nàixer de peus».
Els personatges més menyspreats i temuts per tots, els dimonis,
malgrat la seua crueltat i maldat, sucumbeixen a la sagacitat de
les seues víctimes, que normalment s’escapen o se n’ixen amb
la seua i deixen els banyuts amb un pam de nassos, com passa
amb «El dimoni fumador», «El xiquet que va nàixer de peus»
o en «El jugador de Petrer».
Masovers, moliners, botiguers, comerciants, forners, mestresses,
albarders..., s’enfronten a un entorn ple de misèria, que
vencen amb l’esforç del treball, amb la seua intrepidesa o la
dels seus fills. Tots ells viuen una realitat plena de perills i reptes,
en què l’enveja és vençuda per l’honradesa i la humilitat, i
la perseverança i la gosadia tenen com a recompensa aconseguir
fer els somnis realitat.
La ignorància, les ganes de veure món, l’inconformisme, la
necessitat o l’impuls de la joventut fan, en ocasions, que els
personatges vulguen buscar fora de la llar la panacea de la seua
felicitat. La realitat amb què es troben acaba remetent-los de
tornada al punt de partida, com ocorre a «Joan-Antoni i els
torpalls» i a «Don Joan de la Panarra».
Sants i rectors, serps i gegants, dimonis i bruixes, reis i princeses,
espavilats i panolis..., tots ells estan immersos en una realitat
on hi ha llops que udolen, la gent es fa llum amb cresols,
s’arreplega l’aigua de les fonts en cànters i es beu en botijons,
la majoria dels habitants no saben llegir ni escriure i s’utilitza
la lliura com a moneda de canvi.
Tallamans, Llucina, Jirònia, l’oncle Porra o Girgolaina, en
companyia de soriguers, gats servals, gripaus, brúfols o brumerols,
es passegen per la bassa dels Ullals, la penya Roja, la
serra de Mariola, l’horta de València o el pla del Cirer. El romaní,
les argelagues, els baladres, les cadiretes de pastor o les
alzines donen colorit i flaires serrans a la narració, que sempre
va acompanyada d’un lèxic abundós i variat (cadafals, garjols,
clofolls, bufs, atzembles, taboles...).
L’encís de qualsevol lector està garantit, i més el d’aquell àvid
de nostàlgia de la seua infantesa, desitjós d’enriquir la llengua
materna de l’autor (tan plena i rica del parlar d’abans, a l’estil
més genuí) o simplement ansiós de donar solta a la seua imaginació
i deixar-la que brolle lliurement fins que es quede ben
tipa i satisfeta.
Els elements màgics (graneres voladores de bruixes, poders
que atorguen dimonis o genis), la innocència de la gent (que
sol ser un element comú en una societat rural i un ambient
campestre), l’astúcia i valentia d’uns pocs (que s’enfronten al
perill i acaben passant tres proves), l’avarícia dels rics (que els
diners els fa malvats i esclaus de la seua pròpia cobdícia) i les
ganes de guanyar prestigi i eixir de la misèria dels més pocasoltes
o agosarats (que solen acabar venjant-se o casant-se amb
la filla del rei), configuren un món fabulós que durant segles
i segles ha estat capaç d’encisar menuts i grans, a la vora del
foc i a la serena, durant llargues vetlades hivernals i jornades
estiuenques, i que componen un dels principals capítols de la
literatura popular tradicional de cada poble.
Aquestes rondalles són, sobretot, una mostra d’autoctonisme
—com apuntava M. Sanchis Guarner—, que revela l’ànima
d’un poble.
Enric Valor. El valor de les paraules { 341

_Un ingenu a l’abast
Rafael Ventura-Melià
El 1974 «Els Quaderns» de Gorg, una secció dins l’editorial
Gorg de Joan Senent, però amb el suport de Gonçal Castelló
i amb autonomia per a desenvolupar projectes propis, va
publicar la traducció de l’obra de Voltaire, L’Ingenu, a cura
d’Enric Valor 1 . Per a aquesta traducció em van encarregar un
pròleg, potser perquè ell ho va demanar 2 .
El jove Valor, quan col·laborava en El Tio Cuc, a Alacant, no
semblava un devot del segle xviii, era més aviat un lector de
H. G. Wells i de les fantasies futuristes i progressistes que
incloïen un contingut de crítica social o política, i per tant
era una mena de literatura que procurava «el deleitar aprovechado»
recomanat pel clàssic. I aquesta fórmula és la que
havia guiat Voltaire en els seus contes filosòfics en els quals
va excel·lir: Candide, Micromegas i Zadig.
La proposta fou del mateix Valor, com la del posterior Balzac,
que també va veure la llum en «Els Quaderns». No recorde,
però, en les reunions que férem amb Gonçal Castelló o el
pare Riutort, que l’escriptor donara cap raó d’aquesta tria;
així doncs hem de treure les nostres conclusions del marc de
la seua obra i del seu tarannà.
En el fons alguna cosa lliga aquest ingenu amb els seus personatges
de les primeres Narracions de la Foia de Castilla i
de Meravelles i picardies que a la fi va arreplegar en un llibre 3 .
Potser és el fons insubornable de la fantasia, del tema rural,
de la pretesa simplicitat dels personatges i les envitricollades
situacions i altres colps que sols el folklore popular és capaç
de crear o d’afegir sense explicitar la finalitat. Es tracta d’un
bon xicot que es fica en un embolic legal i que quasi li costa
la vida. En les circumstàncies personals de Valor, que havia
342
eixit de la presó, aquesta narració havia de tenir un encís
especial per a ell.
No sé si els estudiosos han pogut establir què hi ha en L’Ingenu
que puga portar-nos enrere a L’ambició d’Aleix, escrita
molts anys abans 4 . Fet i fet, hauria convingut més alguna
cosa com els dubtes o les indecisions per a presentar Aleix. I
aquests dubtes els té l’iroqués, però els resol millor, des de
la seua lògica natural o primitiva. «La Raison est de tous les
climats», deia La Bruyère. En aquest cas Voltaire s’apropa ni
que siga un poc a la teoria de Rousseau del bon sauvage amb
una certa dosi d’escepticisme. Val a dir que tots els homes
naixen innocents i que en les cultures més allunyades hom
pot trobar un dipòsit natural de coneixement o d’inclinacions,
que a posteriori de Freud, diríem que són els instints elementals
no reprimits, però Freud postula que la cultura naix
de la repressió 6 . Valor es decanta a favor de Margared Mead
en els seus estudis sobre la sexualitat a les illes del Pacífic 7 .
Seguint la línia marcada pel mateix Voltaire i a bon segur
que això, la crítica dels costums, de la moral, dels preceptes
religiosos sobre el sexe, el va portar a triar aquesta narració
(és clar, era més curta que altres, i encabia bé per publicar
dins d’«Els Quaderns». Aquest bon salvatge és una antesala
del racisme, com apunta Hannah Arendt. 7
Un huró a Bretanya o a la França de finals del segle xvii, posa
en contradicció els fonaments de la societat o, si més no, la
façana que s’ha donat d’aquesta societat que és la més civilitzada
del món o d’Europa. Aquest truc és el que va emprar
Montesquieu a Les lettres persannes, i un observador de fora,
un estrany, sempre veu el que els personatges que formen la

societat no poden veure o no poden destriar, val a dir, les
contradiccions entre el discurs i les obres o la conducta. Tot
són convencions, tot és relatiu: lleis, costums, valors, creences.
Aquesta feina de Valor com a traductor, a més de la de corrector
que va conrear al llarg dels anys, i la de recerca o la
de compilació, poden considerar-se complementàries. I en
aquest cas li va produir (a mi també) alguna satisfacció en
veure que Llorenç Villalonga apreciava la tasca que havíem
fet. Un gran volterià, un connaisseur, ens donava la benedicció
8 . I això llavors era una font de satisfacció, perquè era un
moment en el qual la tasca intel·lectual no estava pagada ni
tan sols com a ofici. Però bé està allò que bé acaba. Com el
conte.
1 Voltaire (1974):;L’Ingenu, València,
Gorg.
2 R. Ventura i Melià (1974): Enginy
i seny de Voltaire, València, Gorg.
3 Enric Valor (1975): Obra literaria
completa, 2 volums, València, Gorg.
4 Enric Valor (1957): L’Ambició
d’Aleix, València, Vives Mora.
5 Sigmund freud (1970): El malestar
en la cultura, Madrid, Alianza.
6 Margaret Mead (1995): Adolescencia
y cultura en Samoa, Barcelona,
Paidos Ibérica.
7 Hannah Arendt (1981): Los orígenes
del totalitarismo 2.Imperialismo,
Madrid. Alianza.
8 Llorenç Villalonga (1974): «El ingenuo
de Voltaire», Diari de Mallorca,
Palma de Mallorca.
Enric Valor. El valor de les paraules { 343

_L’actuació d’Enric Valor
en els quaderns de Gorg
Alfons Vila Moreno
En abril de 1972 els entrebancs administratius posaven el punt
i final a l’aventura editorial —29 entregues— del butlletí revista
Gorg, però l’editorial del mateix nom buscà la continuïtat de
la tasca valencianitzadora mampresa encetant una nova línia
divulgativa: «El nostre deler és que “Els Quaderns” òmpliguen
el buit que hi ha al País Valencià i la nostra decisió persistir
per defensar la difusió de la llengua nostra, base de la pròpia
personalitat», i de la mà d’Enric Valor, nasqué la col·lecció «Els
Quaderns» que s’inicià amb el que van preparar Josep Melià i
Sanchis Guarner: Estimem la nostra llengua, que es va acabar
d’imprimir en els tallers de Setmana Gràfica en una data tan
adient com el 9 d’octubre del 1973. Justament un mes després,
però ara en el taller Fermar de Francesc Ferrer Pastor, s’enllestia
el segon llibret, que recollia diversos treballs de Carles
Salvador amb la denominació 4 Elogis i 4 Cues.
Estos quaderns anaven, inicialment, dedicats als decebuts
subscriptors del butlletí i comptaven també amb una edició
de tiratge limitat, de generalment 100 exemplars numerats, en
paper registre i amb un preu de 200 pts. (el de tiratge normal
costava, inicialment, 30 pts.). Si algun dels antics subscriptors
s’havia fet el desentés rebia una circular, datada en «desembre
del 1973», moment en què s’acabava d’imprimir el recull de
Sanchis Guarner Cançoneret valencià de Nadal.
Recorde amb claretat i bona dosi de nostàlgia la meua visita a
la seu de l’editorial en el carrer anomenat aleshores Calvo Sotelo,
núm. 10 (després la instal·larien en el despatx de la gestoria
Senent, en el carrer Colom) i l’adjudicació del núm. 21 dels
exemplars de «bibliòfil», que conserve amb una enquadernació
de luxe; però no és moment de records, sinó d’intentar esbrinar
344
quin paper va tindre Enric Valor en la correcció d’alguns quaderns,
concretament l’extra dedicat als Goigs Valencians (núm.
6-7) i el següent, que transcriu la crònica que va escriure el
notari Miquel Garcia, La Germania dels menestrals de València.
Segons s’advertix de bestreta, la recopilació i la selecció dels
gojos estan fetes per Ricard Blasco, que pareix interessat en el
tema i arriba a considerar «l’eventual possibilitat de fer, d’ací
un temps, una segona edició d’aquesta col·lecció de goigs valencians»,
i per això demana la col·laboració dels lectors a fi
d’engrossir-la. També és seu el treball documentat, precís i actualitzat,
que fa servir de pròleg, però l’encàrrec d’unificar i
modernitzar l’ortografia quedà en mans d’Enric Valor.
No es fàcil quantificar i, per tant, qualificar les mesures i l’abast
d’esta tasca, ja que la selecció de Ricard Blasco no està feta —
llevat de casos puntuals per raons cronològiques— sobre els
exemplars autèntics dels segles xiv i els següents, sinó aprofitant
l’estudi pioner de Francesc Almarche (València, 1917),
que ja va modificar, en alguns casos, els texts originals (per
altra banda tampoc uniformes).
La modernització ortogràfica estarà, per tant, condicionada pel
lèxic, la saviesa del tipògraf i, en última instància, la disponibilitat
gràfica en cada cas. I si esta resulta fàcilment detectable en
els exemplars més antics, a penes és perceptible en els enllestits
a les darreries del segle xix i primers anys del xx i arriba a
ser nul·la en l’últim —cronològicament— dels seleccionats, el
dedicat a Sant Jaume, obra de Xavier Casp i datat l’any 1946.
Com que en esta ocasió Enric Valor no dóna a conéixer els
trets bàsics de la seua labor, detall que sí que tindrà en compte

en el quadern següent, i deixant de banda les formes, ens hem
centrat en comparar les versions d’Almarche i la recollida en
el present quadern. Ja en una primera ullada resulta evident
una modernització dels texts sense fer un trencament cridaner
centrat en l’ús normalitzat dels signes ortogràfics i les majúscules
(manté formes com lo i ab; però rebutja el dígraf ch i la s
líquida). És a dir, es limita a «usar-hi l’ortografia moderna tot i
respectant-hi estrictament la morfologia de l’època»: l’apòstrof,
el guió, dígrafs, geminades, ús correcte de b/v i c/q, etc.
En canvi, resulta més problemàtica l’adequació lèxica i s’arriba
inclús a la ultracorrecció: l’expressió Jesús Ver Divinal la
convertix en Jesús Verb Divinal, la forma retret (de retraure) la
convertix en retrat, l’expressió ofrenantvos del text no pareix
igual que us ofrena, la forma Amparaunos no té per què passar
a ser Empareu-nos, etc.
El procés de «modernització ortogràfica» de la crònica de Miquel
Peris (que, a més a més, va acompanyat d’unes notes lingüístiques
i un glossari al final del treball) és diferent. En esta
ocasió, no es coneix el text original i els estudis que utilitzen
la coneguda crònica del notari mascarat s’han fet sobre còpies,
la més coneguda és la de Josep Osset i Merlé de 1923, que es
conserva en la Biblioteca Valenciana. No conec cap impressió
d’esta abans de 1974 i encara que Gonçal Castelló, autor del
pròleg, pareix al·ludir a una versió en «esplèndid català» original
(segons les meues notícies la primera transcripció publicada
és la d’Eulàlia Durán en 1984), tot pareix indicar que té
com a referència els estudis de Ricardo García Cárcel i Ciscar
Pallarés i l’assaig de Fuster, i que realment estem davant d’una
transcripció correcta però no tècnica del manuscrit més consultable
conegut a València, o siga, el de J. Osset, que posseïa
Nicolau Primitiu.
En este cas sí que tenim almenys una aproximació al treball
elaborat per Enric Valor i explicat per ell mateix en les Notes
lingüístiques de la pàgina 59 del quadern. No es tracta, òbviament,
dels criteris seguits en la transcripció, sinó d’un estudi
lingüístic del text. Tanmateix, la síntesi que hem fet dels diversos
punts considerats ens pot ajudar a conéixer en què va
consistir este treball de modernització i normalització:
- Sistematització dels topònims i antropònims a partir de l’eliminació
de les diverses variants i de l’adequació ortogràfica segons
els criteris actuals.
- En el cas dels verbs, es limita a fer una unificació ortogràfica
moderna «tot i respectant-hi estrictament la morfologia de
l’època».
- En els articles, pronoms i preposicions diu que «no hem alterat
gens aquests usos per mantenir el caràcter de llengua clàssica».
- Finalment, en el cas de la «S líquida inicial» s’ha conservat la
grafia del text per «considerar-ho un tret molt característic que
calia respectar».
Enric Valor. El valor de les paraules { 345

_Açò va anar i era... les Rondalles a Bullent
Núria Sendra Marco
Açò va anar i era... No fa tants anys el nostre país vivia
en una època de gran foscor. La nostra llengua, que havia
viscut anys d’esplendor, es trobava desprestigiada, allunyada
dels centres culturals mundials que havia encapçalat
en altres temps.
Però, com passa a sovint, no tot estava perdut. Hi havia
la gent del poble que no deixà perdre les paraules que
han acompanyat els seus ancestres en el seu caminar per
la vida ni en les pitjors condicions. Gent que es reunia
a la vora del foc a l’hivern o vetlava a la serena a l’estiu i
posaven en comú aquelles contalles que havien fet gaudir
tantes generacions, cantant aquelles cançons que duien
l’essència del que eren, més encara que un codi genètic
que desconeixien que existira.
I també hi havia persones, gent culta i formada, que dedicaven
els seus esforços per a retornar aquell codi lingüístic que
els corria per les venes als llocs d’on no hauria d’haver estat
expulsat mai: dels llibres, de les universitats, de les escoles...
No ho feien com a activitat principal, no era possible. Ho
feien quan i com podien amb una gran companyonia entre
ells. Enric Valor era una d’aquelles persones il·lustres, i també
Manuel Sanchis Guarner, qui diuen que li suggerí que
recollira les rondalles valencianes, les que havien alimentat el
foc de la llar i la lluna de Sant Joan.
Però també n’hi havia d’altres i no per ser menys coneguts
deixen de ser importants. Perquè Enric Valor arre-
346
plegà aquells contes populars que eren els mateixos que
rodaven per tota la vora de la mediterrània, per tot el
món antic. Però els abillà de les descripcions dels paisatges
i de les terres valencianes que el tenien enamorat i
trià les belles paraules de la llengua, escollint-les una per
una fins a formar l’obra que coneixem ara. I un cop feta,
calia editar-la i això ho feu Joan Josep Senent Anaya,
editor de Gorg, en dos volums. Una altra persona que
posava el seu granet d’arena per pur compromís. Eren
els anys 1975 i 1976.
Arribà el moment que s’exhaurí aquella primera edició
en dos volums. Enric Valor, arran d’aquella primera edició,
havia entrat en contacte amb Gabriel Sendra, qui
havia començat a donar els primers passos com a editor
d’Edicions del Bullent. Enric Valor era un cavaller de la
llengua, alhora que un home accessible i treballador pel
seu país, tenien moltes inquietuds en comú i de seguida
establiren una amistat que perduraria al llarg de molts
i molts anys. Tanmateix, en aquell moment Bullent tenia
poc temps de recorregut i acordaren que començarien
a reeditar les rondalles amb la Federació d’Entitats
Culturals del País Valencià. El mateix Gabriel Sendra i
Manuel Tarín signaren el contracte a primeries d’abril
de l’any 1984.
Però ho farien de la mateixa forma? Sendra i Valor dedicaren
moltes vesprades a aquella qüestió. Sendra era del
parer que calia adaptar-les per a les criatures. Els seus

fills érem menuts en aquell moment i tenia molt present
les dificultats que hi havia perquè visquérem i llegírem
en valencià. Però Valor havia distribuït les paraules en la
seua obra com qui para taula per a la seua estimada, no
podia prescindir de cap detall. Més endavant, accediria
a retallar-les amb l’editorial Gregal, però mai deixaria
que li tocaren una paraula. Finalment, decidiren que
les farien en vuit volums en lloc de dos i que serien més
accessibles per al jovent, però amb tota la seua riquesa
íntegra.
Al cap de quasi quatre anys la FECPV va tancar, i Edicions
del Bullent va seguir amb la tasca que havien començat
fins a l’actualitat. Les Rondalles valencianes d’Enric Valor,
sota el segell d’Edicions del Bullent, canviaren lleugerament
el disseny i han anat acompanyant milers de valencians
pels regnes de la fantasia més nostrada.
L’any 2007 les Rondalles valencianes a Bullent feren un
pas més. Es publicaren quatre rondalles per separat en
format d’àlbum i també en una versió en castellà, que
havia traduït el mateix Enric Valor. Les acompanyava
un CD-ROM amb la rondalla dramatitzada per veus incomparables
com la de Toni Mestre, arranjada per músics
valencians d’altíssima qualitat com Enric Murillo,
de la mà de la producció de Paco Muñoz.
El recorrregut de les Rondalles d’Enric Valor en Edicions
del Bullent encara no ha acabat, perquè les obres que la
gent s’estima creixen i canvien amb els lectors, i qui sap,
potser Enric Valor s’alegrarà, allà on siga, de la reinterpretació
que els joves facen de la versió que escrigué de
les històries dels vells.
Enric Valor. El valor de les paraules { 347

_Les rondalles valencianes d’Enric Valor,
un honor per a Tàndem Edicions
Rosa Serrano Llàcer
Les rondalles valencianes d’Enric Valor, abans de ser publicades
a Tàndem edicions, varen recórrer un itinerari llarg amb diverses
edicions.
Entre 1950 i 1958, Enric Valor publicà tres «volumets» (com
a ell li agradava anomenar-los) de Rondalles valencianes a l’Editorial
Torre. El 1951 publicà «L’home de pèl roig», «Les dues
velles», «La rabosa i el corb», «Història d’un mig pollastre» i «El
castell d’Entorn i No-Entorn» al llibre intitulat Rondalles gironines
i valencianes de l’editorial Ariel. Després d’un llarg parèntesi,
l’any 1964 l’editorial L’Estel, fundada per Adolf Pizcueta
i dirigida des de 1962 per Sanchis Guarner, publicà el primer
volum de Meravelles i picardies amb set rondalles inèdites, i
l’any 1970, el segon, amb quatre rondalles més.
L’any 1975, l’editorial Gorg de Senent, «un valencianista de
cap a peus», com solia anomenar-lo Enric Valor, encetà l’obra
literària completa de l’escriptor en tres volums. En el primer
varen aparéixer 15 rondalles de tema meravellós, i les altres
ho feren en el segon volum, així l’any 1976 quedà tancat ja el
corpus valorià amb 36 rondalles. A partir d’aquest moment, ja
no n’escriurà ni en publicarà, òbviament, cap de nova.
Podem considerar que la segona edició de les 36 rondalles és la
que va publicar la FECPV (Federació d’Entitats Culturals del
País Valencià) en vuit volums l’any 1984. Les il·lustracions de
Paco Santana en blanc i negre en cada volum afigen un valor
notable a la col·lecció, enriquida també per un glossari amb
paraules i expressions pròpies de l’univers lèxic d’Enric Valor.
Tot un incert! Aquesta col·lecció és represa després per Edicions
del Bullent i continua reimprimint-se any rere any.
348
Les rondalles, literaturitzades per Enric Valor amb l’objectiu
clar de salvar el que quedava viu de la literatura oral i de la riquesa
lèxica a la seua comarca, eren narracions extraordinàries,
però molt extenses. Inusualment extenses en relació al que havien
fet els rondallaires d’altres països. Literatura en estat pur,
cert!, però de difícil accés per als lectors infantils.
Així, entre els anys 1986 i 1987, l’editorial Gregal va publicar
una tercera edició del corpus rondallístic de Valor en 36 volums
i en una versió adaptada per als xiquets i xiquetes. L’adaptació,
consensuada amb l’autor, la va fer Rosa Serrano des del
respecte més profund a l’estructura narrativa i al cabal lèxic del
senyor Valor. La col·lecció, il·lustrada a tot color i amb un resultat
irregular, va aconseguir un nivell de vendes extraordinari.
Passaren els anys, i el 1991, després de l’èxit aconseguit en la
versió adaptada per a infants i desapareguda ja Gregal del panorama
editorial, Enric Valor va proposar a Tàndem edicions,
que ja havia encetat l’edició de l’obra literària completa amb
la trilogia Cicle de Cassana, una nova edició de les Rondalles
per a continuar reunint tota la seua producció sota el mateix
segell. La professora Gemma Lluch i jo mateixa, que ja les
coneixíem a bastament, començàrem a preparar la col·lecció.
Primerament, definírem els criteris:
1. Agrupar les 36 rondalles en 8 volums, segons la tipologia
més estesa: rondalles de tema meravellós, rondalles d’animals
personificats i rondalles costumistes.
2. Editar-les il·lustrades amb la màxima professionalitat, bellesa
i rigor. L’elecció dels il·lustradors va ser encertada a jutjar
pels resultats: l’enyorat Enric Solbes i Paco Santana. Ja les co-

Enric Valor. El valor de les paraules { 349

neixien i saberen traduir-les al seu llenguatge plàstic. Amb el
seu treball, tots dos varen demostrar l’eficàcia expressiva del
llapis i de l’elegància del blanc i negre.
3. Periodificar-ne la publicació en tres anys i en col·laboració
amb una impremta i editorial molt vinculada també a Enric
Valor: Albatros.
Així, l’any 1992 vam publicar dos volums. El primer, de tema
meravellós, amb les rondalles: «El gegant del romaní», «La
mare dels peixos», «La llegenda del palleter», «Les velletes de
la Penya Roja», i el segon, d’animals personificats, que agrupava
les cinc rondalles d’Enric Valor que pertanyen a aquesta
classificació i, indubtablement, les que poden ser assaborides
pels més menuts: «Història d’un mig pollastre, «Comencilda
Segundina i Acabilda, «El corb i la rabosa» i «Joan-Ratot».
Quanta saviesa hi ha a les pàgines d’«El gegant del romaní»!
Quanta emoció a l’hora de descriure les serres i els paratges
valencians! Quanta perspicàcia psicològica esmerçada en dibuixar
els personatges! Quin domini del llenguatge! Com he
vist gaudir les criatures llegint coralment les aventures del
mig pollastre, que, igual com «Abella», és una rondalla que
pertany al cicle de l’espós transformat i ens demostra que
l’amor cal buscar-lo més enllà de l’aspecte físic o les aparences...!
L’any 1993 seguírem publicant 4 volums, i l’any 1995 vam
cloure la col·lecció amb la publicació dels volums 7 i 8.
Aquell any, vaig aprofitar l’avinentesa per a reelaborar i ampliar,
amb la professora Gemma Lluch, Noves lectures de les
Rondalles valencianes d’Enric Valor, una mena de guia sistemàtica
per a facilitar als mestres l’aprofitament de la lectura a
les aules, per a donar-los pautes i claus que els permeteren un
gaudi més complet i la descoberta de la quantitat immensa
d’aprenentatges sobre costums, botànica, recursos lingüístics
i narratius que contenen.
Enric Valor estimava els lectors infantils que el rebien emocionats
pel seu aspecte «venerable». Encara recorde un viatge
350
a Banyeres de Mariola. Quan hi arribàrem, membres de la
corporació municipal l’esperaven en la porta de la Casa de la
Cultura, a vessar de criatures. Ell els explicà alguna rondalla,
qui li l’havia contada, quina s’estimava més («La mestra i el
manyà») i altres històries que ens deixaren embadalits. Després
es posà a signar amb la seua lletra tremolosa els exemplars.
A l’eixida, i l’anècdota encara em fa riure, el xofer que
ens havia portat fins allí volia signar també algun llibre «per
a ajudar un poc el pobre senyor Valor que deu estar esgotat»
ens va dir.
Sí, les Rondalles valencianes són un capítol important de
l’obra narrativa d’Enric Valor. I sens dubte, tant en la versió
íntegra com en l’adaptada, el capítol més conegut. Però
no suficientment. Encara són moltíssims els ensenyants, els
infants i els joves que no han descobert la capacitat de lluita
perseverant davant les dificultats de la vida dels personatges
valorians ni el sentit profund d’aquestes històries d’abast universal
sobre la recerca de la felicitat i l’harmonia personal.
Si preguntem encara qui és l’«Esclafamuntanyes» o qui és «El
patge saguntí», si intentem que ens expliquen alguna cosa
sobre «La mestra i el manyà» o«Les velletes de la Penya-Roja»,
encara ens pesa el silenci com a resposta. Enric Valor va treballar
tant com els germans Grimm, cert! Ho hem repetit
moltes vegades, però encara és necessari que les persones que
li agraïm l’esforç, la perseverança i el regal immens de les
36 rondalles continuem contagiant, grans i menuts, amb el
nostre entusiasme davant la bellesa, les troballes lingüístiques
i la fe en els valors dels contes populars que constitueixen el
moll de les Rondalles.
La col·lecció que encetàrem aquell 1992 Albatros-Tàndem
edicions continua viva, vivíssima. Ara, li hem canviat les tapes
i a la contraportada donem informació sobre els títols
que conté. Tot, per seguir sentint pròxima l’ombra creativa
i militant del senyor Valor, del gran escriptor de Castalla. I
tornar-li, així, un poc del que ens va donar.

Aquests tres volums publicats per l’editorial Gorg al llarg de
tres lliuraments responen a un doble objectiu: presentar al
gran públic l’obra literària d’Enric Valor i alhora avalar-la per
un seguit d’assagistes i erudits que reforçaran des de diferents
òptiques la seua aportació.
D’entrada sorprén l’ambició de la mampresa pel que fa al recull
narratiu i pel que fa a l’elecció dels estudiosos que participen
en l’anàlisi de l’obra d’Enric Valor.
El primer volum, dedicat a quinze «Rondalles de tema meravellós»,
compta amb un pròleg de Manuel Sanchís Guarner on,
després de diagnosticar l’error valencià d’identificar la cultura
popular amb una visió «només humorística [...] obscena», traça
un repàs des de la Il·lustració fins al segle xx i acaba denunciant
el perill que aquesta cultura acabe essent «absorbida per
la civilització cosmopolita» o bé dissolta davant la projecció
d’autors com Grimm, Perrault, Andersen..., «però que no són
nostres». Per això subratlla la necessitat que un «rondallaire
erudit sàpia narrar el conte tot i conservant-ne el to i la llengua
popular».
A continuació, Rafael Ll. Ninyoles en el text «Enric Valor: fons
cultural i normalització» reivindica una «literatura folklòrica»
entesa com una «reivindicació de l’idioma [...] recerca d’una
legitimació històrica [...] redescobriment del grup i formació
de la seua autoconsciència [...] reconstrucció social i de dignificació
cultural», tan normalitzada com el fet de «contemplar el
televisor al costat d’una bona estufa», ja que «haurà de confiarse
als nous mitjans tècnics [...] la difusió radiada, la imatge, el
disc».
_Obra literària completa
Vol. i, 1975; vol. ii, 1976; vol. iii, 1982
Jordi Botella Miró
Per últim, el mateix autor elabora un prefaci amb diferents
epígrafs —«Les vetlades pairals», «Tasca i orientació», «La recerca»,
«El treball de transcripció literària», «Els informadors»
«El present volum»— on explicarà quines han estat les pautes
que han guiat el seu treball.
En el segon volum completaran la sèrie iniciada en el llibre
anterior set «Rondalles de tema meravellós», a les quals s’afegiran
nou «Rondalles de tema costumista» i deu «Rondalles
d’animals preciosos». Precedirà aquesta compilació un estudi
de Neus Oliag, «Transcripció, intervenció, transformació (A
propòsit de les rondalles d’Enric Valor )». Aquesta autora, després
de manifestar que considera «inapropiat el mètode materialista-històric»
—ja que «el conte meravellós [...] respon a
modes de producció anterior [...] al mode de producció feudal
[i] no es troba en connexió directa amb la base econòmica»—,
enfoca la seua aproximació a l’obra d’Enric Valor dins d’una
perspectiva estructuralista. Per a copsar aquest objectiu, fa un
repàs de l’aplicació d’aquesta metodologia a la narració popular
des dels treballs de Vladimir Propp fins a les troballes
de Greimas, Barthes, Todorov i Lévi-Straus. En aquest sentit
adaptarà les «seqüències» de Claude Brémond en «El jugador
de Petrer» i concretarà el «contingut semàntic» en les tres seccions
—«Rondalles de tema meravellós», «Rondalles de tema
costumista», «Rondalles d’animals personificats»— que ocupen
aquest segon lliurament de l’obra literària completa.
El tercer volum està encapçalat per un pròleg de Joan Oleza a
les novel·les L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant. En aquest
estudi es valora, en primer lloc, el paper fonamental de Valor
al servei de l’idioma; després l’ubica en el context narratiu
Enric Valor. El valor de les paraules { 351

d’una postguerra que el professor Oleza qualifica com a «etapa
d’estricta subsistència» i on «la llengua autòctona ha estat
reduïda [...] a uns gèneres molt especialitzats: la narració costumista,
el llibre de viatges, la rondalla i el conte local» fins a
concloure que «la literatura en valencià, al País, o és literatura
casolana o no és», víctima d’un «aïllament» respecte als coetanis
del Principat.
Dins d’aquest àmbit complex, la figura de Valor emergeix
com el producte d’una «concepció territorial del relat», coherent
amb «les tendències que recorren la seua producció,
la narració curta i de gènere tradicional per un costat, la
novel·la realista i de tema rural per l’altre». Pel que fa a la primera,
Joan Oleza considera que «les rondalles d’Enric Valor
no tenen, doncs, cap relació amb el moviment mundial de
recuperació científica» perquè «a ell, el que l’interessa és la
rondalla com a manifestació cultural del territori». Respecte
a aquest aspecte, subratlla «la reutilització literària» de Valor,
més interessat a fer de «la rondalla un conte escrit i no oral,
una peça literària i no tradicional».
352
Pel que fa a les tres novel·les llargues, Joan Oleza hi troba
a faltar la utilització «del llenguatge col·loquial, dels diàlegs
populars en directe»; també remarca «el seu marc rural i de
conflictivitat progressivament social» per més que «l’idealisme
[...] concepció idíl·lica del món o, millor dit, del País
Valencià» suavitze l’enfrontament.
Cap a la meitat d’aquest tercer volum trobem un pròleg de
Joan Fuster, previ a les Narracions de la Foia de Castalla, on
destaca la importància de Valor a l’hora de «reivindicar un
altre folklore o un altre pintoresc distints dels de l’horta» a
favor de «les zones altes del Sud valencià [...] petit món ingenu
i amagat». Finalment Fuster conclou: «Valor ha sabut
escoltar la veu primària de la seua terra».

L’any 1975 Enric Valor inicia la redacció de l’obra Sense la terra
promesa, novel·la que enceta l’anomenat Cicle de Cassana, i que
seria publicada per primera vegada per l’Editorial Prometeo
en 1980.
La història comença amb la mort de Dona Berta, aristòcrata ja
major de Cassana, nom d’un poble imaginari del sud valencià.
El contingut del testament de la senyora serà el punt de partida
de l’argument de l’obra, en la qual un calidoscopi de personatges,
retratats amb mestratge i autenticitat, desplegaran
una minuciosa i sorprenent trama, i convertiran Sense la terra
promesa en una de les novel·les més importants —també més
desconegudes—que ha donat la literatura europea del segle xx.
Els fets que, de manera magistral, narra Valor en esta primera
entrega de la trilogia, se situen al voltant de l’any 1916, en
plena Primera Guerra Mundial, en què centra l’univers novellístic
en el protagonisme d’una aristocràcia caciquil, ben acomodada,
enfrontada a una classe social treballadora i pobra,
a la quals se li imposen unes dures condicions laborals. Esta
trama principal dóna lloc, en ocasions, a unes altres històries
secundàries, que ajuden el lector a conéixer millor la societat
d’una Cassana rural, de profunda arrel religiosa, que, gràcies
al nostre autor, entra a formar part dels millors arquetips de la
literatura universal.
A Sense la terra promesa seguiran, dins la cèlebre trilogia de
Cassana, Temps de batuda, publicada per primera vegada en
1983 per Fernando Torres editor i, finalment, Enllà de l’horitzó,
que tanca el cicle, publicada en 1991 per Tàndem Edicions,
editorial que va reeditar eixe mateix any les dos anteriors.
Precisament, en el pròleg a l’edició completa de la trilogia, el
_La memòria i la paraula d’un poble
M. Soledat González Felip
professor Vicent Escrivà afirma sobre l’obra narrativa d’Enric
Valor el següent: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions,
en tota la nostra tradició novel·lística. Sense la seua
gran obra, vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem
tot un segle xix. És per això que sempre situarem Enric
Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i
Narcís Oller, i al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga
i Mercè Rodoreda».
Gràcies a les tres novel·les que integren este cicle, els valencians
recuperem per a la memòria els darrers anys del segle xix i els
anys del segle xx que precedixen l’esclat de la Guerra Civil.
L’obra de Valor ens ha fixat la nostra memòria col·lectiva més
recent i constituïx hui per hui l’única tradició narrativa moderna
que ompli un buit de segles en la història de la nostra
literatura.
Sense la terra promesa, magníficament escrita lingüísticament
i literàriament parlant, és la crònica d’una gran crisi. En la
vida tancada entre muntanyes de la mítica Cassana sorgixen
els conflictes de classe, que passen a ser el punt de mira de
la novel·la en un moment en què determinats plantejaments
socials tradicionals comencen a desfer-se a trossos. Sobre el
fons de la Primera Guerra Europea, el conflicte marroquí i les
recessions econòmiques de l’època, la gent de Cassana pren
posicions i esclata la revolta. Els diferents personatges es mouran
en funció d’este enfrontament entre explotadors i explotats.
No tots reaccionaran de la mateixa manera davant la seua
situació. Valor dibuixa en la seua prosa un variat panorama
social, que inclou tots els llocs de la vila com a marc dels fets:
la casa senyorial i l’habitacle humil, la botiga i el mas, el casino
Enric Valor. El valor de les paraules { 353

354

dels rics i la Casa del Poble, la taverna i l’església... així, deixa
testimoni d’un món que s’estingix i d’un present que s’agita
inevitablement.
Dona Berta, amb la mort de la qual comença la novel·la, és ja
l’últim vestigi de l’aristocràcia del poble. Els pobres que van al
seu soterrar encara portaran a la butxaca el «duro» tradicional
d’acomiadament. És el darrer acte de tot el ritual que abans
regulava les relacions entre els senyors i els criats. Però eixe
món s’ha acabat. L’hereu de la dama és un cacic mogut per
uns altres ideals i uns altres valors de nou encuny: l’ambició de
riquesa i de poder, l’esperit d’empresa, la manca d’humanitat...
Calculador i maquiavèl·lic, aconseguirà desplaçar els dos hereus
legítims deixant-los «sense la terra promesa» i consumarà
així la desfeta d’un llinatge i d’una tradició.
Altres personatges interessants que caldria destacar entre els
nombrosíssims amb què compta la novel·la són, per exemple,
Joan Monlió, que actua com una mena de mediador entre cacics
i pobres. És un personatge curiós que pertany a la petita
burgesia i que, enfrontat a la pròpia desfeta social, enceta una
profunda reflexió sobre el seu món en procés d’extinció. És
un personatge atrapat en les seues contradiccions, però humà,
que ocupa un paper central en la narració. En contrast amb
este personatge, hi ha altres com Jeroni Cucart, que viu aparentment
en una solitud total, i que es pren la justícia pel seu
compte impulsivament i en secret. Hi ha també Mansgrosses,
un tipus que contrasta amb l’anterior, un pastor primitiu, que
també es pren la justícia pel seu compte, però que acaba entregant-se
a la Guàrdia Civil. També cal anomenar el so Pep, el
botiguer consentidor que no reacciona davant l’adulteri de la
seua dona. És un càndid o és un Cucart amb una altra estratègia?
L’autor ho deixa a la (lliure) interpretació del lector.
Completen el puzzle de l’univers creat per Valor en esta novella
altres personatges, també summament interessants, com ara:
el notari espiritista, el coronel jubilat, els dos capellans enfrontats
per la seua manera d’entendre la religió, els amos de la
taverna, ...
I la natura que, com en altres obres de Valor, adquirix el rang
de personatge. Ens la presenta bàsicament com un escenari en
el qual es produïxen els fets. Els fragments descriptius d’esta
són introduïts en la narració per a marcar el curs de les estacions
al llarg de l’acció, per a presentar els treballs dels camperols
o escenes de caça.
La mirada de l’autor cap a esta natura sempre és una mirada
realista. La natura pot resultar favorable o adversa per a l’home,
esta és part de les seues vides. Els personatges s’estimen i es
devoren seguint la pròpia llei d’esta.
Com ha destacat Josep Iborra, el món de Valor no deixa de
ser una versió mediterrània de les novel·les produïdes sota
el corrent del realisme rus: el món del camp, la verema, les
collites, les inclemències de l’oratge, els personatges a imatge
i semblança del medi natural... És precisament per açò que
l’exemple de Valor és únic en tota la història de la narrativa
valenciana.
I per damunt de tots estos valors literaris, summament importants,
Sense la terra promesa, les altres dos obres que completen
el Cicle de Cassana i, en conjunt, tota la narrativa de Valor
constituïx un monument a la llengua. El riquíssim registre
literari que fa servir l’autor, on inclou un ventall amplíssim
de recursos expressius, de lèxic evocador i autèntic, fa que el
seu llegat siga doble: una obra literària sense precedents per a
retornar-nos la memòria, però també una lliçó excepcional de
fidelitat a la llengua, de recuperació i fixació de la nostra senya
d’identitat més important.
Enric Valor. El valor de les paraules { 355

_La idea de l’emigrant (1980)
Enric Balaguer Pascual
Amb divuit capítols curts, La idea de l’emigrant és una de les
novel·les breus que Enric Valor data el 1980, segons apareix en
el volum iii de l’Obra Literària Completa (1982). L’acció transcorre
en un mas de la serra Aitana, la Til·lera. Es tracta d’una
«heretat bastant extensa, pobra per erma, situada al final d’un
pla que ultrapassava els mil metres d’altitud, tot enmig d’un
territori fragós, abrupte, quasi al peu del primer cim gloriós de
l’Aitana». I pel que fa al temps se situa en els darrers decennis
del segle xix i primers del segle xx.
La idea de l’emigrant ens presenta dos germans: Vicent i Bernat
amb dos caràcters molt diferents. Vicent no té cap altra aspiració
que treballar les terres del mas i aconseguir una bona producció.
Bernat, en canvi, desitja alfabetitzar-se i trencar amb
la dependència material de la terra. Amb tal finalitat, aprén a
llegir amb l’ajut d’un pastor. El servei militar li permet, a més
a més, conéixer un poc del món enllà de la muntanya. Mentrestant,
Vicent es casa amb Basília (la qual mantindrà una relació
amorosa amb Bernat, en tornar aquest del servei militar).
La mala consciència de l’affaire empenyerà Bernat a anar-se’n
lluny de la Til·lera. Hi tornarà, al cap d’un temps, casat amb
Teresa, una dona feble que morirà poc després de donar-li un
fill: Àngel. El fet que hi haja una mala collita impulsa Bernat
a emigrar a l’Argentina. Des d’Amèrica va trametent diners
perquè Àngel estudie i així ho fa el xiquet. Després d’uns anys
sense notícies, Bernat torna de l’Argentina i dóna a conéixer
les peripècies penoses que ha viscut. Allí comprovarà que el seu
fill ha decidit continuar estudiant i sembla que amb l’economia
de la Til·lera serà possible assolir l’objectiu.
L’obra destaca la divergent actitud humana dels dos personat-
356
ges principals. El primer,Vicent, palesa el seu tarannà marcat
per l’avidesa i la manca d’aspiracions que no siguen materials;
el segon, Bernat, es manifesta generós, obert, amb una gran
curiositat vital. Si Vicent esdevé una mena de fil continuador
de les generacions lligades a la terra, Bernat aspira a conèixer
món.
Els personatges de l’obra, capitanejats pels dos germans, o bé
s’arrengleren al costat de Vicent, o bé al costat de Bernat. Entre
els primers tenim Basília, la dona de Vicent, caracteritzada
per un comportament primari. Hi trobem, també, personatges
com ara el cacic del poble i una dona que fa de bruixa.
En el costat de Bernat, en canvi, tenim Teresa, una delicada i
feble dona, plena de tendresa. I un ancià que ensenya a llegir
Bernat, un vell «d’estampa bíblica que sabia de lletra i li féu de
mestre amb tremolors de barba blanca i llarga, els dies esparsos
que podien» —una figura d’inspiració rousseauniana, savi i bo.
Aquest personatge sense nom tindrà una mena de continuació
en Florenci, un pastor «amb llargs coneixements de la serra:
de les herbes, de l’oratge, de les cabres i els cabrits i les ovelles
i els anyells i els bous...» i fins i tot de coses més elevades, «el
cel, la lluna, les estrelles». Així, mentre uns semblen disposats
a extraure àvidament coses de la terra, d’altres hi mantenen un
lligam harmoniós, de compenetració, tot buscant la manera
de desxifrar els signes que emet.
Els dos germans representen dues visions sobre la terra: la de la
pura i simple vàlua econòmica (Vicent) i la que observa amb
curiositat i complaença el paisatge (Bernat). Però serà Àngel, el
fill de Bernat, qui encarnarà un estadi més avançat per tal com
a través de la cultura aconsegueix expressar els seus sentiments

i prendre consciència de l’empremta tel·lúrica: «La muntanya
havia penetrat en la seua ànima d’infant, que ell encara li pertanyia,
potser més que s’imaginava». Gràcies a la cultura es
produeix l’emancipació: aquest és, sens dubte, un dels principals
missatges de l’obra. Un missatge regeneracionista. Però el
saber no sols prové de l’estudi, hi ha també un saber ancestral
acumulat al llarg del temps, com el que ostenta el pastor en la
novel·la i que trasllada en moments i llocs espacials, com ara
els cims de les muntanyes.
L’estudiós de l’obra de Valor, Vicent Escrivà, a «La circulació
del saber en la narrativa d’Enric Valor», descriu precisament
aquest ritual de manera minuciosa. Altrament, l’obra recull el
simbolisme de les muntanyes, els cims de les quals han estat
llocs de veneració i de culte (l’Olimp, el Parnàs...). En la literatura
catalana modernista i en obres com Solitud la utilització
d’aquests espais simbòlics és força reiterada.
Bibliografia
Balaguer, Enric (1989): «Mímesi i antropologia en La idea de l’emigrant
d’Enric Valor», Congrés d’Estudis de l’Alcoià- Comtat (primavera
1985), Ajuntament d’Alcoi, Associació Cultural Alcoià-
Comtat, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp.355-362.
Escrivà, Vicent (1986): «La circulació del saber en la narrativa d’Enric
Valor», Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i
Figueras, vol. i, Barcelona, PAM.
—(1987): «La novel·la de la muntanya: el món possible», pròleg a E.
Valor, La idea de l’emigrant, València, Gregal.
Enric Valor. El valor de les paraules { 357

_Narracions intranscendents
i Narracions perennes
Vicent Brotons Rico
L’any 1982 veié la llum a València un volum de narracions
breus d’Enric Valor intitulat Narracions intranscendents en Fernando
Torres-Editor. Contenia tres històries: «Danys mínims
sobre coberta», «Viatge de Nadal» i «L’experiment de Strolowickz».
Sis anys després apareixen les tres ficcions breus en un volum
que duia per títol genèric Narracions perennes (València, Editorial
Gregal, 1988). Contindrà, però, dos textos més: «Contalles
de la boira» i «Contalles d’un orat». Aquest llibre de petit
format tornarà a ser reeditat dotze anys després de manera
definitiva i amb una nota editorial per Tàndem edicions, de
València.
El camí recorregut de les cinc narracions que el configuren exigeix
una certa explicació en detall. Començarem per dir que
cap de les cinc era inèdita quan van aparéixer en l’edició de
1988. «L’experiment de Strolowickz» la trobem per primera
vegada en una publicació azoriniana d’Elx el 1928 i escrita
en castellà —«El experimento de Strolowickz»—. Valor, llavors,
tenia només díhuit anys. Després, ja en valencià, el 1934
al periòdic El Camí de València. Mes avant, recollida en un
volum amb altres títols de l’autor, apareix en Narracions de la
Foia de Castalla (Barcelona, Editorial Barcino, 1953). De nou
la trobem a l’Obra literària completa. Volum III, sota l’epígraf
—de nou usat per Valor— de «Narracions intranscendents»,
en Fernando Torres-Editor (València, 1982).
«Contalles de la boira» i «Contalla d’un orat» veieren la llum
impresa, junt amb «L’amic fidel», «Contalla d’un orat» i «Llegenda
del palleter», en el volum de 1953, citat adés, Narracions
de la Foia de Castalla. Quasi trenta anys després apareixeran
358
també a l’Obra literària completa. Volum III (1982) i, finalment,
a Narracions perennes (1988). És precisament en aquest últim
volum on s’incorpora per primer vegada «Viatge de Nadal».
El corpus narratiu del llibre va ser escrit entre 1931 —«L’experiment
de Strolowickz», datat a Elda eixe any, però escrit
l’any 1928 o abans— i el 1962. Quatre de les cinc narracions
que conformen el volum de Narracions perennes estan datades
i escrites a València: «L’experiment de Strolowickz» (1931),
«Danys mínims sobre coberta» (1951), «Contalla d’un orat»
(1952) i «Viatge de Nadal» (1962). L’única sense data és «Contalles
de la boira», que tot fa suposar que va ser redactada també
pels primers anys cinquanta, car ja apareix publicada el 1953.
La diversitat d’ambientació espacial i temàtica de les cinc
narracions és força àmplia. Pel que fa a l’ambient, podem fer
una classificació entre els contes de localització cosmopolita
i els que se situen al migjorn valencià, microcosmos valorià
per excel·lència. Les cosmopolites són «Danys mínims sobre
coberta» i «L’experiment de Strolowickz». La primera s’esdevé
cronològicament entreguerres a bord del transatlàntic Hudson
Bay, que salpa de Londres, amb un passatge de britànics, nordamericans
i altres ciutadans d’Europa; la història de «L’experiment
de Strolowickz», al París d’inicis del segle xx, és a dir,
l’urbs universal per definició d’aquells moments històrics.
Les altres tres —les contalles— són inequívocament del territori
valorià més precís, on se situa tota la resta de la seua obra.
Exactament en dues comarques: la Foia de Castalla («Contalles
de la boira» i «Contalla d’un orat») i la Marina Baixa («Viatge
de Nadal»).

La força actant —de personatge amb ànima pròpia— del paisatge
o dels fenòmens meteorològics, la fantasia desbordada,
les teories pseudocientífiques, un cert cosmopolitisme quasi
ingenu, etc., configuren un cosmos narratiu ric i que apunta
cap a les novel·les valorianes, tant les curtes com les que conformen
la trilogia de Cassana.
Contarelles, contalles i narracions breus no són un punt i a
part en relació al conjunt de l’obra narrativa d’Enric Valor. Ans
al contrari, caldria considerar-les com una complementarietat
narrativa força explícita. En primer lloc, per l’espai, que és
bàsicament el mateix territori on se situen la major part de
les Rondalles valencianes, el Cicle de Cassana i les dues novelles:
les comarques meridionals valencianes que van des la Vall
d’Albaida fins a les Valls del Vinalopó. En segon lloc, el temps:
evidentment no el temps de les rondalles, però sí el de la trilogia
cassanenca, ço és, de finals del xix a mitjans del xx, és a
dir, la postguerra. Un tercer aspecte seria el dels personatges:
arquetips de totes les classes socials del món agrícola, manufacturer,
religiós i cultural d’aquell temps anterior a mitjans
del segle xx, hui absolutament periclitats (capellans, criats i
criades, llauradors, pastors, sabaters, caçadors, propietaris
agraris, masers, carreters, enamorats i enamorades, personatges
religiosos, aristòcrates, burgesos, bojos, militants polítics
idealistes, actants naturals com la neu, la boira o les muntanyes
amb tota la força tel·lúrica determinista…). I en quart lloc,
les temàtiques recurrents valorianes: l’amor no correspost, els
presumptuosos, les relacions entre classes socials, els fets inexplicables
—miracles, màgia—, l’idealisme revolucionari, els
vicis o pecats humans, l’anticlericalisme popular, etc. Algunes
de les narracions breus apunten indirectament envers molts
dels elements que, àmpliament desenvolupats, trobarem a la
trilogia de Cassana i les dues novel·les curtes. Així ho expressa
amb precisió el professor Vicent Escrivà al pròleg en relació a
«Contalles de la boira», però que ben bé podria servir, amb les
oportunes matisacions, per a altres textos breus:
Aquesta narració tot i la seua brevetat, cal considerar-la paradigmàtica
pel que respecta a tota la producció valoriana
posterior que explotarà certs aspectes practicats d’una faisó
sistemàtica. Tals són l’ús del narrador en primera persona
(homodiegètic); la narració d’un viatge des de la vila de
Castalla a un mas de les altes muntanyes; les narracions o,
millors, les contalles que el masover narrà allí als viatgersexcursionistes-visitadors;
l’exaltació del cosmos de muntanya
en contraposició, negativa, del món pobletà i, més concretament,
urbà. Quatre característiques que s’afigen al descriptivisme
de tipus geogràfic.
I conclou sintetitzant de manera admirable:
«Contalles de la boira» és un text narratiu fonamental en
l’obra de Valor per tal com proposa, molt concentrats, quasi
tots el tòpics o temes que el novel·lista desenvoluparà en la
seua obra posterior.
Finalitzem insistint en una idea: llegir la narrativa breu de
creació d’Enric Valor no és cap exercici prescindible de lectura
d’obra menor, de circumstàncies o immaduresa de l’autor. Ans
al contrari, embrancar-se en la lectura d’aquestes planes té un
evident sentit inciàtic per a l’absolutament recomanable aventura
literària de llegir un dels més grans narradors del segle xx.
Enric Valor. El valor de les paraules { 359

_Temps de batuda, 1983
Vicent Brotons Rico
Hem de suposar, tant pels comentaris del mateix Enric Valor
com per la complexitat de l’obra, que només acabar o aparéixer
editada el 1980 Sense la terra promesa, l’autor s’endinsà en la
preparació del segon volum del denominat Cicle de Cassana.
Les notes, fitxes, descripcions de personatges, records personals,
les reflexions i decisions sobre la tècnica narrativa, etc.
ocuparien moltes estones de l’escriptor.
La cosa certa, però, és que, durant aquest període posterior
al 80, es van editar dos llibres: el recull de relats Narracions
intranscendents i la novel·la curta La idea de l’emigrant. Totes
dues el 1982 i per Fernando Torres Editor. Serà en eixe mateix
i fecund any quan comence i acabe la segona novel·la de la
trilogia, Temps de batuda. Enric Valor, data el pròleg del llibre
—«Els revés de la trama»— a l’agost de 1982, a Gandia. En
la mateixa edició, i en l’última pàgina, llegim el lloc i l’any de
finalització: «Agullent (la Vall d’Albaida), 1982». Sense continuar
la línia especulativa, podem concloure que la novel·la té
un clar any de factura, el 82. Va ser publicada l’any 83, també
en Fernando Torres Editor, a València. El text de 431 pàgines
naix clarament lligat a un ferm projecte de trilogia (E. Valor
1983: p. 7). 1 Anys més tard (1991), comprovarem que es tractava
d’una terna novel·lística, que endinsant-se en la segona
meitat del xix arriba mínimament als inicis dels anys 40 del segle
passat, és a dir, cinquanta anys enrere de quan Valor escriví
els últims paràgraf d’Enllà de l’horitzó (1990).
L’escriptor, en el pròleg, fa un exercici de teoria i crítica literària
—autocrítica, per a ser més exactes— i defineix el seu text
com una «crònica-novel·la», un «exemple de novel·la impura»,
on es barreja ficció de fets i personatges amb «traces autobio-
360
gràfiques», tot i que, després de confessar aquest joc narratiu,
no explica què pertany a un camp i què a l’altre, per a, finalment,
demanar del lector o lectora la complicitat perquè tot
açò «quede dins el secret que es mereix tota sincera confidència»
(E. Valor 1983: p. 10). Un pròleg que, com la invenció de
la fantàpolis «Cassana» —i d’altres com «Ibarri» i «Tibarri»—,
li permetrà un dels jocs creatius més productius de tot el cicle:
recrear, imaginar, somiar, explicar… la realitat filtrada per la
seua «memòria salvatge», la seua «peculiar» ideologia, els seus
pensaments més íntims i la seua imaginació.
Narrada en primera persona pel protagonista, Frederic Genovard,
Temps de batuda fa un «bot en el temps» de sis anys —de
1918 a 1924—en relació a Sense la terra promesa, tot i que la
introducció 2 i part del capítol ii, fins a la pàgina 40, expliquen
intensivament el sorgiment a Cassana dels llinatges Genovard
Sarrió —avis del protagonista— i Genovard Amorós —pare i
mare respectivament de Frederic—, així com la desfeta econòmica
i l’inevitable desarrelament del territori cassanenc d’aquella
família de petits propietaris rurals:
1 «En el pla […] entrava fer una
trilogia: tres obres de ficció que em
permetessen interpretar i oferir als
lectors tres moments de les terres i
els homes de les muntanyes i foies
del País Valencià meridionals, compresos
cronològicamet entre 1916
i un temps més o menys pròxim a
l’actual».
2 En realitat hauríem de dir el capítol
i de la introducció (numeració
que no apareix en l’edició de 1983
però sí en la de 1991 d’Edicions Tàndem),
què és, si fa no fa, una primera
part de caràcter introductori, tot i
que hem observat que és perfectament
subdividible en dos moments
cronològics: abans de 1924 i des de
1924 fins a l’estiu del 36, quan comença
la segona part de la novel·la.

Enric Valor. El valor de les paraules { 361

La veritat és que, l’arrelament dels Genovard a Cassana, fou
més aïnes efímer i transitori. Com sol ocórrer als pobles tancats
sobre si mateixos, no hi figuràrem mai com uns autèntics cassanencs
de llarga tradició, i passàvem una mica desapercebuts. 3
Al llarg d’aquesta vintena de pàgines, els lectors i lectores assistim
sintèticament a una història familiar que tindrà com a
escenari general fets, arguments, personatges i ambients ben
identificables en el primer volum de la trilogia, Sense la terra
promesa. Aquesta connexió narrativa es mantindrà al llarg de
les restants quatre-centes pàgines, per bé que no amb tanta
intensitat recurrent. De fet, bona part de la segona meitat del
segle xix, amb l’arribada de l’avi Joaquim Genovard a Cassana,
cercant esposa, fins a la crisi de la fil·loxera, passa resumidament
per davant del nostres ulls d’àvids lectors i lectores a una
velocitat inusitada.
La segona part de la novel·la s’enceta en la pàgina 41 —«Ara
venia l’etapa de l’autobús»—, quan el protagonista, narrador
homodiegètic, i la seua família emigren cap a Elda. La vida i
patiments personals i familiars en aquesta ciutat industrial i
castellana del Vinalopó Mitjà completaran la introducció de la
novel·la formada per tres capítols.
La segona part recull, al llarg d’onze capítols i més de trescentes
seixanta pàgines, el retorn a Cassana dels Genovard
Amorós. Un retorn situat a l’estiu de 1936, al punt d’encetarse
la Guerra d’Espanya. El pare ha mort a Elda; Frederic, el
protagonista, és un jove professor llicenciat en filosofia i lletres;
la família ha heretat la masada de la valleta de l’Almussai, i
mare, germana i fill passaran l’estiu en aquella heretat de la
serra castalluda. L’autor aprofita l’espai agrest per a dibuixar
un fresc d’aquells temps de crisi, perplexitat, canvis, revolució i
violència. El món quasi paradisíac del muntanyam on se situa
l’Almussai i les tasques agrícoles i ramaderes —entre les quals
ocupa un lloc central la batuda— és envaït constantment pel
conflicte social, polític i bèl·lic que s’està desencadenant a Es-
362
panya, a València —Frederic Genovard viatja a la ciutat on
ja vivia la família— i, sobretot, a Cassana i les comarques del
voltant.
És aquest intens contrast entre el món periclitat de la petita
propietat rural muntanyenca —símbol bucòlic d’un món antic
que s’acaba— i la defensa de l’ordre democràtic, la lluita de
classes, la guerra, els assassinats, les persecucions, les injustícies
seculars… el que marcarà el fil conductor de la història coral
dels hòmens i dones que circulen per la novel·la. Una història
col·lectiva tamisada pels pensaments i accions del mateix Frederic
Genovard. Aquest contrast és el que dota de força dramàtica
i, fins i tot, poètica la novel·la. En el capítol sis llegim
aquesta frase del protagonista: «Començà també amb veu molt
bona una cançó de batre… Els homes morien, però la vida
seguia tan implacable com la mort» (E. Valor 1983: p. 278).
És, potser, una idea força representativa del to narratiu i argumental
de tota la novel·la Temps de batuda.
Amb els inicis de la tardor del 36 es tanca la novel·la. En un
dels moments més incerts de la nostra història com a poble.
En un temps en què més intensament s’ha viscut la tragèdia
humana personal al segle xx. Vuit anys després, Enric Valor,
donarà continuïtat a aquesta història —a aquestes històries—
en la tercera i definitiva novel·la de la trilogia, Enllà de l’horitzó.
Ja al 82, però, amb Temps de batuda, l’escriptor assentava les
sòlides bases de la que és una de les més importants sagues
narratives de la nostra literatura nacional: el Cicle de Cassana.
3 E. Valor 1983 (p. 25).
Bibliografia
Valor, Enric (1983): Temps de batuda, València, Fernando Torres
Editor.

Enllà de l’horitzó, novel·la publicada el 1991, és la que tanca
la trilogia o Cicle de Cassana. Des del punt de vista temàtic i
cronològic, té una relació molt clara amb la segona del mateix
cicle, Temps de batuda, de la qual és una continuació en tots
els sentits. Reprén l’acció on la deixa aquesta, ja començada
la Guerra Civil, i descriu el conflicte bèl·lic i polític tal com el
viu Frederic Genovard, el protagonista compartit per les dues
novel·les. En canvi, els personatges de Sense la terra promesa, la
primera del cicle, hi tenen aparicions esporàdiques i marginals.
Genovard, procedent d’una família de senyors arruïnada i esdevingut
un assalariat, s’ha adherit a la causa dels desheretats —
de la classe en què, més o menys, ha ingressat forçadament—,
però si políticament ha pres partit, no pot deixar de mirar-s’ho
des de les dues bandes, perquè també estima les formes de vida
i l’herència cultural pròpies de la microaristocràcia, dins les
quals s’ha educat.
De cara enfora, la posició de Frederic Genovart pot semblar
ambigua, perillosament sospitosa per als activistes revolucionaris
del seu entorn: pocs anys després d’haver-se arruïnat, la
família acaba d’heretar, d’una tia remota, un mas molt modest,
l’Almussai, de renda tan curta que ha millorat ben poc la seua
economia, però que ha permés Genovard fer de senyoret durant
el temps de la sega i la batuda al mas.
Les circumstàncies especials, fruit de la història familiar i personal
en què ha de viure la guerra i la revolució, individuen el
protagonista, li donen un punt de vista particular, relacionat
tant amb la biografia de l’autor, Enric Valor, com amb la visió
realista que vol donar d’una societat i d’un temps que va viure.
_Enllà de l’horitzó
Víctor Labrado
Així, dedicat a la gestió de la col·lectivització agrícola de Cassana,
una empresa generosa i civilitzadora, Frederic Genovard
sent la tensió entre, d’una banda, l’ideal polític i social, l’aspiració
a un món més just que ja ha començat a construir-se, i
d’altra banda, les atrocitats de la reraguarda republicana, potser
innecessàries o evitables, però no evitades, el tètric caràcter de
les quals, a més a més, ve remarcat pel fet que el mateix protagonista
en podria ser víctima per les raons ja exposades.
El fet que el protagonista es trobe en edat militar i que siga,
efectivament, mobilitzat per a integrar-se en l’exèrcit, permet
estendre la mirada de l’autor i dels lectors també al front i
aconseguir així un retaule més complet de la Guerra Civil, és
a dir, del fet històric que Enric Valor s’havia proposat novellar.
L’acció, sempre seguint la trajectòria de Frederic Genovard,
discorre pel mas de l’Almussai, la vila de Cassana, les ciutats
d’Alacant i València i el front des del campament d’instrucció
fins a la primera línia de foc.
Cadascun dels espais permet una manera diferent de viure la
guerra o l’amor. En el mas, un món aïllat, sense temps, estable,
on la propietat de la terra té una dimensió més sensual que
econòmica, la guerra hi arriba com un ressò molt dèbil, com
una amenaça només remota. En la vila i en la ciutat, en canvi,
es torna un remolí frenètic del millor i del pitjor: al costat de
l’esforç generós, modestament heroic, es dóna la lenta tramitació
de la denúncia, o la devastació dels bombardejos sobre
la població civil. No és l’única diferència, evidentment. Si en
el mas l’amor és festeig, un ritual fet de contenció, de costum,
de promeses confiades al futur; en el front l’amor és només
present, encontre fortuït i urgència.
Enric Valor. El valor de les paraules { 363

364
Certament, la novel·la es basa en fets i situacions viscuts per
l’autor durant la guerra. Parlant-ne en la llarga entrevista que
li va fer Rosa Serrano a Enric Valor, Converses amb un senyor
escriptor, declarava: «Vaig complir fidelment en tot allò que em
manaren i vaig passar per moltes experiències, sobretot en la
defensa de la costa; però no vaig estar mai en primera línia de
foc, per bé que, tanmateix, la meua llarga permanència en files
em va permetre conéixer detalladament el tema de la guerra
per a poder escriure la meua exensa novel·la Enllà de l’horitzó.»
(p. 76)
El fet que Frederic Genovart, de totes les possibles accions de
guerra, només assistisca al front de Terol, al metrallament d’un
avió, fet sens dubte freqüent en la defensa de costes, pot donar
idea de fins a quin punt l’autor es va voler cenyir a l’experiència
personal quan redactava la novel·la.

El Cicle de Cassana, nom donat a la trilogia integrada per les
novel·les Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983)
i Enllà de l’horitzó (1991), és sens dubte el projecte literari més
ambiciós d’Enric Valor, una empresa literària monumental,
més encara si es compara amb l’extensió de les obres d’altres
narradors valencians, precedents o escrites simultàniament.
Un seguit de factors el condicionaren o el feren possible.
El primer de tots, una apassionada vocació de novel·lista llargament
frustrada. Les peripècies editorials de l’única novel·la
anterior d’Enric Valor, L’ambició d’Aleix (retinguda per la censura
entre 1950 i 1960, sense una segona edició fins al 1982)
explicarien prou bé que no se sentira temptat a noves incursions
en la novel·lística fins que no es produïra un canvi de les
circumstàncies.
El canvi es va donar a mitjans dels anys 70, i aquest seria el
segon dels factors. Llavors, per diverses raons, es va formar
un públic de lectors valencians de literatura culta en la pròpia
llengua com no n’hi havia hagut mai. Uns quants narradors
s’hi van fer un cert lloc: Joan Francesc Mira, Carmelina
Sànchez-Cutillas, Isa Tròlec, Josep Lozano. Era un fet que havia
d’induir a l’optimisme, el mínim necessari per a dur avant
un projecte com el Cicle de Cassana, difícil d’imaginar sense
unes previsions de públic lector que, als anys 60 i a primeries
dels 70, simplement no es donaven. I confirmant l’optimisme
previ, als anys 80, mentre s’escrivia i s’editava el Cicle de
Cassana, es donava alhora l’èxit de lectors, tant per a nous narradors
valencians (Ferran Torrent en fou el més notable) com
per a les Rondalles del mateix Valor, i un reconeixement públic
creixent dels seus mèrits literaris.
_El Cicle de Cassana
Víctor Labrado
Un altre factor que va pesar en la concepció del cicle narratiu,
davant el vertiginós temps de canvis socials i econòmics que
Enric Valor va conéixer al llarg de sa vida, va ser la voluntat
de rescatar de l’oblit tot un món desaparegut, engolit per
l’evolució històrica accelerada que ha caracteritzat el segle xx.
Així, els masos que Valor ens presenta com encara va conéixer
ell, plens de vida, com a peces actives de l’economia tradicional,
quan escrivia Sense la terra promesa, ja es trobaven
deserts, amb les terres ermes, en un moment de ruïna irreversible.
I no sols els masos, tan importants al Cicle de Cassana, a
L’ambició d’Aleix i a La idea de l’emigrant. La societat en què
els masos eren possibles també havia desaparegut: passions,
ideals, ambicions, formes de vida, i Valor, justament, al Cicle
de Cassana s’ocuparà d’aquelles realitats: la microaristocràcia
rural, de propietaris modestos o mitjans, dins la qual ell va
nàixer, una manera de posseir i sentir la terra, que ell mateix
compartia; però al costat d’això també les febleses, les
mancances, les injustícies d’aquell mecanisme social. Perquè
Valor estima, potser enyora aquell món antic desaparegut per
sempre, que va ser el seu, però no l’idealitza i, quan el recrea
literàriament, ho fa amb sentit crític, des de l’òptica de l’home
d’esquerres que ell va ser.
L’autobiografia hi té un pes important. El Cicle de Cassana
cronològicament abasta des de la Guerra Europea (1914-
1918) fins a la Guerra Civil (1936-1939). Sense la terra promesa
se centra en la primera, mentre que Temps de batuda i
Enllà de l’horitzó ho fan en la segona. Els fets i les circumstàncies
narrats en Sense la terra promesa, lògicament, Enric Valor
no els va viure directament amb plena consciència, perquè
havia nascut el 1911. En canvi, les altres dues novel·les recre-
Enric Valor. El valor de les paraules { 365

en un temps que ell sí queva viure plenament, i això li facilita
la creació d’un alter ego, el protagonista Frederic Genovard,
absent en la primera.
Els tres títols suggereixen una trajectòria històrica. El primer
evoca la despossessió (d’una classe privilegiada que s’arruïnarà,
però també d’una classe baixa que mai no ha tingut res).
El segon evoca doblement la guerra i la revolució: si, d’una
366
banda, la guerra va començar en juliol, al final de la sega en
les terres altes, de collites tardanes; d’altra banda, la batuda fa
alhora de metàfora: la separació del gra de la palla, o almenys
l’intent de fer-ho, i per procediments no precisament indolors.
A Enllà de l’horitzó només hi ha l’imprevisible, el futur
a què aboca la derrota política i militar, la fallida de tots els
projectes i desitjos dels vençuts.

Amb el títol genèric d’Un fonamentalista del Vinalopó i altres
contarelles (1996), pres d’una de les narracions que hi conté,
va aparéixer publicada en Edicions Tàndem, de València,
una part de l’obra narrativa breu d’Enric Valor. Es tracta de
tretze relats que l’autor aplega sota l’epígraf de «Contarelles».
La denominació d’aquests textos narratius no són una mera
casualitat. Responen a distints punts de vista sobre el concepte
temàtic que té l’escriptor de les històries que explica. Les
contarelles, dites també contaralles o contarel·les, són, segons
el Diccionari valencià, rondalles, és a dir, «narracions breus, populars,
orals, tant reals com fantàstiques». Valor les distingeix
de les contalles, que són històries de fets apòcrifs barrejats amb
uns altres de vertaders, segons el mateix diccionari. Foren escrites
a mitjans dels anys 90 del segle xx i, segons explica el seu
fill Enric Valor Hernández, li les va dictar gairebé directament,
sense quasi notes, perquè ell les mecanografiara.
Un dels estudiosos de major rigor de l’obra narrativa d’Enric
Valor, Vicent Escrivà, arriba a la conclusió següent sobre l’ús
que fa l’escriptor d’aquests dos termes propis dels gèneres narratius.
Així ho llegim al pròleg d’Un fonamentalista del Vinalopó
i altres contarelles:
Les contalles presenten certs aspectes entre misteriosos, màgics,
inexplicables o, si voleu «inefables» [...] Mentre que en
aquestes [les contarelles] els fets o les anècdotes són esdeveniments
reals, succeïts o esdevinguts històricament però reduïts
a termes mínims en la memòria del poble o del nostre
autor.
_Un fonamentalista del Vinalopó (1996)
Vicent Brotons Rico
Per tant, tant les contalles com les contarelles —més les segones
que no les primeres— s’aproximen a una certa idea de
literaturització escrita de les facècies, succeïts o passadetes (passaetes),
nom amb què són conegudes popularment entre els
valencians i valencianes aquestes narracions orals.
Comptat i debatut, Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles
recull en les seues 121 pàgines un magnífic pròleg de
Vicent Escrivà —«L’anècdota col·lectiva»— de 14 pàgines i, és
clar, les huit contarelles:
-«Un fonamentalista del Vinalopó»
-«Prefaci per a dues contarelles» (breu text introductori i explicatiu
del mateix autor per a contextualitzar les contarelles
«Salut! » i «Compañeros»).
-«Salut!»
-«Compañeros»
-«Caça major»
-«Anant pel Sants Olis»
-«Mossèn Josep i l’Esperit Sant»
-«Com cuinar un cert conill»
- i «El remei de l’heretgia»
La diversitat d’ambientació espacial i temàtica de les huit narracions
se situa en la geografia literària de Valor per definició,
és a dir, entre el Comtat i les Valls del Vinalopó. Exactament
en quatre comarques: l’Alcoià (i, amb major precisió, a la co-
Enric Valor. El valor de les paraules { 367

368

marca natural de la Foia de Castalla), el Comtat, la Marina
Baixa i les Valls del Vinalopó. Concretament, dues a la Foia de
Castalla («Caça major» i «El remei de l’heretgia»); dues més al
Comtat —Alcoleja, Cocentaina...— («Anant pel Sants Olis»i
«Mossèn Josep i l’Esperit Sant»); tres a les Valls del Vinalopó,
més concretament a Monòver («Un fonamentalista del Vinalopó»,
«Salut!» i «Compañeros»). I, finalment, n’hi ha una última
localitzada en una comarca poc sovintejada literàriament
per Valor, els Serrans, i en un poble indeterminat: es tracta de
«Com cuinar un cert conill».
La temàtica és àmplia i diversa, car la naturalesa d’inventor i recreador
d’històries de l’autor es mostra en aquests breus textos
en tota les seues potencialitats, que no en són poques. Enric
Valor crea, i sobretot reelabora amb l’anècdota més despullada
i prosaica, la matèria dels somnis, la ironia, l’humor, la història
amb majúscules, les microhistòries locals, els tics propis del tarannà
col·lectiu valencià, la fantasia desbordada, els malentesos
del nostre secular conflicte lingüisticocultural, l’anticlericalisme
popular, etc. Un conjunt de petites narracions tan diverses
com suggeridores.
Si a tot això afegim les ja conegudes constants de l’obra d’Enric
Valor —la precisió i la riquesa del llenguatge, l’admirable
combinació de formes cultes i localismes ben castissos i genuïns,
una abundant exhibició de fraseologia, l’inevitable i encantador
didactisme, les descripcions d’espais i personatges tan
obligadament sintètiques com acurades, etc.—, ben bé podem
dir que l’escriptor castallut se’ns mostra com un mestre del
relat breu, desimbolt, fresc i directe. Unes vegades ens remet
a elaborades formes literàries, i d’altres, gràcies a la varietat de
recursos adaptats admirablement dels narradors orals que tan
bé coneixia i tan sovintejava, a la xarrada de casino de poble, la
foraca hivernal o la fresqueta de la nit estiuenca.
Enric Valor. El valor de les paraules { 369

_Anys i llegües, de Gabriel Miró
Enric Balaguer Pascual
El 2004 va aparéixer Anys i llegües, de Gabriel Miró, traduïda
per Enric Valor. L’obra s’havia publicat el 1927, amb el títol
Años y leguas. A través d’una mena d’alter ego de Miró, Sigüenza,
ens parlarà de les valls de Guadalest i de Tàrbena i d’altres
indrets de la Marina Baixa i l’Alta. Sigüenza hi torna vint anys
després d’haver conegut aquestes terres. I el reencontre és un
pretext per a presentar-nos els llocs, la gent i el paisatge. L’autor
ho fa amb una mena d’adhesió sentimental i d’admiració estètica,
tot i que, de vegades, hi trobem una mirada que fa dels
natius —i d’allò autòcton— una mostra de raresa i d’exotisme.
A estones —només a estones— Miró sembla un Livingstone
que s’apropa al Kilimanjaro. Allò que hi veu no sols és d’una
bellesa intensa que en alguns casos s’acosta al sublim, sinó també
un decorat prou cru i primitiu, on fan acte de presència la
mort i la crueltat.
Com els grans relats orientals de pelegrinatge religiós, Años y
Leguas gira al voltant d’una muntanya: l’Aitana. Escenes, personatges,
digressions, tenen un moment àlgid en el darrer capítol
d’ascensió al cim. La serra esdevé una mena de tòtem, els
atributs de la qual s’identifiquen amb l’anhel de perennitat, de
bellesa, d’immobilitat. Una sacralitat difusa ho amara tot.
Una de les singularitats del text de Miró es troba en la llengua
que usa. Per un costat, es tracta d’una prosa atapeïda de
reclams emotius i sensitius (amb una propensió a emprar ingredients
d’intensitat, com ara superlatius). L’escriptor fa servir
frases llargues en què incrusta una gran munió de metàfores i
de símils. La lectura esdevé fatigosa i amena. El lèxic de Miró
té una abundància de catalanismes. Hi escriu: «empapusar»,
«blancor», «foscura», «tralla», «escombra», «llenca», «cimal»...
370
Es tracta d’un element ben peculiar de l’obra que potser busca,
a través de la llengua, expressar un mimetisme amb la terra i
la gent autòctona.
Joan Fuster deia que escrivint en castellà, Blasco, Azorín i Miró
són valencians; en canvi, Miguel Hernández, no. El que trobem
en aquesta prosa de Miró, però, és tot un excés que exotitza
el castellà de manera especial acostant-lo al català. Al català
que parlen els habitants del paisatge que descriu.
La traducció que fa Enric Valor del text de Miró és de 1967 i,
segons escriu Emili Casanova al pròleg, deuria fer-la durant la
seua estada a la presó Model de València. La tria de l’obra s’explica
fàcilment, atés l’interés que l’escriptor de Castalla tenia
pel paisatge i la natura de les nostres comarques. Especialment
per la serra d’Aitana i els seus voltants: les valls de Guadalest
i la del barranc de L’Arc. Recordem que la serra d’Aitana és
l’escenari d’obres com L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant.
Un espai que Valor coneixia a fons.
Aqueixa coincidència d’escenaris pot explicar l’interés de Valor
per sentir allò que la prosa de Miró descrivia amb un punt
d’exotisme i, a través de la nostra llengua, transformar-ho en
una descripció més directa i pròxima. Per a Fuster, Miró, més
que fer el retrat del paisatge, el que feia era escriure «decoracions».
Una manera de combatre aquesta propensió a l’encarcarament
era, sens dubte, traduir-lo. En efecte, la versió de Valor
és un altre llibre. Un llibre que ens parla d’un món més pròxim
i no tan exòtic —és clar!, per a un lector catalanoparlant—
com el que dibuixa Miró. Valor li dóna, doncs, la palpitació en
l’accent natural. Però, certament, l’esperit de Miró i de Valor
resulten difícils de concordar. Josep Pla, en una aproximació

magistral a Retrats de passaport, ha deixat constància de la impressió
que li va causar Gabriel Miró i els seus escrits. «En la
literatura de Miró —escrivia Pla—les coses tenen una realitat
que sembla màgica perquè ve embolicada amb una vaguetat
en certa manera musical [...] Més que vistes, [les coses] són
entrevistes, perquè s’hi interposa una imprecisió que no prové
de cap pesant realitat objectiva [...] sinó d’un ressò musical que
hi flota damunt —un ressò lànguid i aturat». I conclou: «La
languidesa de la literatura de Miró és perfectament inseparable
de la languidesa de la seva naturalesa humana». Aquesta màgia,
vaguetat descriptiva, languidesa d’esperit, no casen gens, però,
amb el tarannà de l’autor de les obres de Cassana, d’una propensió
animosa, realista i fins i tot documentalista.
Bibliografia
Casanova, Emili, (2004): «La traducció d’Enric Valor» a Gabriel
Miró, Anys i llegües, València, Denes, pp.41-45.
Pla, Josep, (1982, 2na): Retrats de passaport, Obra Completa, 17,
Barcelona, Destino, pp.171-172.
Enric Valor. El valor de les paraules { 371

_Serra d’Or
Núm. 336, octubre 1987
Edita: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Verònica Cantó Doménech
Dins de l’apartat «Cultura i vida», des de la pàgina 17 fins a
la 23, i amb el títol Enric Valor i Vives, Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes, la revista dedica un suplement especial amb
les col·laboracions d’Antoni Ferrando Francés, Tomàs Llopis
Guardiola i Pere Calders.
Cal destacar la portada de la revista que és un fragment de la
infanta Donya Margarita, vii, 1986, de l’artista valencià Manolo
Valdés.
«La passió per la llengua, a través de la literatura» recull les paraules
pronunciades per Antoni Ferrando a la seu d’Òmnium
Cultural de Barcelona el 7 de maig del 1987, amb motiu del
lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Enric
Valor. En la presidència de l’acte figuren el mateix Ferrando,
Maria-Aurèlia Capmany, Enric Valor, Arcadi Calzada i Josep
Millàs.
En la seua intervenció, Ferrando destaca que «Valor ha desenvolupat
una extraordinària sensibilitat per a captar els diversos
colors de la llengua genuïna de la terra i, des de ben jove, ha
intentat transmetre-la a les generacions joves». Una llengua
que en les seues mans esdevé «pulcra, precisa, plena i que ell
voldria veure recuperada en tots els àmbits d’ús». Afirma que
per a Valor «la llengua comuna ideal hauria d’integrar, en el
pla lèxic, tots aquells elements de la llengua clàssica que són
d’ús corrent a zones extenses del domini lingüístic altres que
la central i puguen enriquir les possibilitats expressives de la
llengua actual». Ferrando es referix també a la seua tasca dins
del camp de la lexicografia esmenant moltes de les definicions
del Diccionari Fabra a partir de la constatació directa dels usos
valencians, o amb l’enviament de fitxes lexicogràfiques a Joan
372
Coromines, que sovint incorporava literalment les observa-
cions i definicions que Valor li proposava. Després d’incidir en
el compromís cívic de valor envers la dignificació de la llengua
i de la seua consciència lingüística, Ferrando se centra en la
seua vessant literària i afirma que «Valor ha sabut crear una
riquíssima llengua literària que avui en dia és punt de referència
obligada per als escriptors més exigents i per als ensenyants
més conscienciats». Del Valor rondallista considera que
la seua tasca supera la mera funció recol·lectora convertint les
rondalles en vertaderes peces narratives. Igualment, del Valor
novel·lista opina que presenta moltes semblances i complementarietats
amb la narrativa de Llorenç Villalonga i Mercè
Rodoreda, n’assegura les influències de Zola i de la novel·lística
russa hereva de Gógol, afirmant que en el món valorià subjau
la convicció krausista de la humanització de l’home a través
de la cultura.
Tomàs Llopis Guardiola en «Notes per a una lectura del Cicle
de Cassana», després de qualificar Valor com a filòleg, divulgador,
rondallista i novel·lista excepcional, lamenta que la seua
tasca haja estat exempta de reconeixements públics excepte el
Premi Sanchis Guarner (1982) i el Premi de les Lletres Valencianes
(1985). Tomàs Llopis dissecciona les novel·les Sense la
terra promesa i Temps de Batuda analitzant els paral·lelismes
com ara el paisatge, els llocs comuns, la història, l’herència
com a detonant de l’acció; i establint-ne les diferències com el
pas del narrador omniscient al narrador en primera persona.
Finalment, Pere Calders en «Una salutació» diu d’Enric Valor
que «ens ha salvat paraules i actituds, dos guanys mereixedors
de plena reconeixença».

Enric Valor. El valor de les paraules { 373

_Serra d’Or
Núm. 377, 1991
Edita: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Verònica Cantó Doménech
Amb el títol Enric Valor, vuitanta anys. Perspectiva d’una
creació literària, la revista Serra d’Or publicà un dossier per
a commemorar el huitanta aniversari de l’escriptor valencià,
que comptà amb les col·laboracions de Jaume Pérez Muntaner,
Vicent Escrivà, Lluís Alpera i Jordi Colomina i Castanyer.
En «L’evolució del realisme d’Enric Valor en les Narracions
intranscendents», Pérez Muntaner, després de definir la narrativa
valoriana com una obra escrita a contracorrent, se centra
en les Narracions intranscendents que qualifica com una
mostra de l’aprofundiment progressiu en el realisme per part
de Valor. Pérez Muntaner afirma que la voluntat realista, el
«reflex del fet viscut», porta Valor a la terra nadiua, a la literaturització
del paisatge propi i de la pròpia gent, passant d’un
realisme aprés, convencional i cosmopolita, a un realisme
viscut i sentit, plenament lligat a una realitat física i humana.
Vicent Escrivà, en l’article titulat «Enric Valor: el nucli narratiu
inicial del Cicle de Cassana», afirma que «el Cicle de
Cassana és la proposta narrativa més disciplinada d’una
construcció novel·lística dels darrers quatre-cents anys en
la narrativa produïda per cap escriptor nascut al sud de la
Sénia [...] i de les més importants entre les publicades més
enllà de la ratlla de Tortosa». L’article se centra en la narració
Contalles de la boira, publicada l’any 1952, perquè
Escrivà considera que es tracta d’una obra paradigmàtica
respecte a la producció valoriana posterior, ja que proposa
molt concentrats els temes i els tòpics que el novellista
desenvoluparà en la seua creació narrativa posterior.
374
En «La recreació de la tradició oral: la rondallística d’Enric
Valor», Lluís Alpera afirma que allò que interessa a Valor «és
la rondalla com a manifestació cultural del territori».
Finalment, Jordi Colomina i Castanyer en «L’aportació d’Enric
Valor a la formació de la llengua literària moderna», qualifica
l’escriptor de Castalla com el millor coneixedor dels
parlars meridionals valencians «que ha contribuït a la noble
tasca de salvar-nos els mots, de fer possible que les noves
generacions puguem avançar en la recuperació de la dignitat
de la nostra cultura i de la nostra terra».

Enric Valor. El valor de les paraules { 375

376

El quadern dedicat a Enric Valor ocupa les pàgines 21 a 32 i
consta d’una introducció, on es parla de Valor com un personatge
polifacètic, i de cinc col·laboracions signades per Òscar
Pérez Silvestre, Francesc Pérez i Moragon, Gemma Lluch
i Rosa Serrano, Vicent Escrivà i Jordi Colomina i Castanyer.
En el primer article titulat «Els preàmbuls d’un compromís
(1933-1936)», Òscar Pérez ens ubica en el moment en què
Enric Valor viu a Alacant i esdevé l’ànima del nacionalisme
en eixa ciutat a través de l’Agrupació Regionalista Alacantina,
i destaca la tasca valoriana en publicacions com El Tio Cuc,
El Camí i El Luchador, que situen el nostre escriptor com el
capdavanter de la normalització lingüística en les comarques
meridionals valencianes.
«En la postguerra inacabable» Francesc Pérez Moragon destaca
la tasca de Valor entre 1939 i l’aparició de la revista Gorg en
1969 en tres direccions: el recull i la publicació de rondalles
populars, la consolidació de l’obra narrativa i l’estudi de la
gramàtica. Igualment es referix a la presència de dos pols contraposats
amb els quals Valor col·laborà: d’una banda, el grup
Torre, orientat per Miquel Adlert i Xavier Casp; i de l’altra,
el que tenia com a figura principal Carles Salvador i Lo Rat
Penat.
Gemma Lluch i Rosa Serrano en «Les rondalles d’Enric Valor
o la memòria del poble valencià» conten com naix la faceta
més coneguda de l’escriptor a partir de la invitació del professor
Manuel Sanchis Guarner, que considerava peremptori
«l’arreplega de les restes de la literatura tradicional valenciana».
Les dues autores també aporten una classificació de les trentasis
rondalles valorianes en tres eixos temàtics: de tema merave-
_Saó
Any xxii
Núm. 204, febrer 1997
Editorial Saó
Verònica Cantó Doménech
llós, de tema costumista i d’animals. Finalment destaquen la
tasca de literaturització a què va sotmetre Valor cada història
contada, i la riquesa i precisió lèxica, així com la gran quantitat
d’informació que apareix en les rondalles, emfasitzant la gran
passió valoriana pel territori i per la llengua.
Vicent Escrivà en «Les ambicions d’Aleix» compara els canvis
entre la primera edició de l’obra (1960) a càrrec de Successors
de Vives Mora, i la segona (1982) i tercera edició (1985) per
part de Fernando Torres i Gregal respectivament. Uns canvis
que afecten fonamentalment al passatge de l’adulteri entre
Aleix i Pauleta, i al final de l’obra, que en la primera edició es
presenta obert, i en la segona/tercera de manera planificada
amb la fugida dels amants a Perpinyà.
En «L’aportació d’Enric Valor a la formació del valencià
modern», Jordi Colomina i Castanyer analitza, d’una banda,
l’obra gramatical de Valor destacant que és seguidora de
la més estricta ortodòxia fabriana en la recerca d’una norma
comuna que pretén orientar els valencians cap a les formes
unitàries, però també acostar els catalans orientals a les formes
occidentals i valencianes; i de l’altra, el lèxic en l’obra valoriana
afirmant que Valor és la persona que més ha contribuït a la
recuperació del lèxic genuí valencià com a «col·leccionista dels
vells mots de la terra».
El quadern de la revista Saó finalitza amb una bibliografia que
recull l’obra completa d’Enric Valor, tant la literària com la
gramatical i lexicogràfica, i un recull bibliogràfic bàsic sobre
Enric Valor.
Enric Valor. El valor de les paraules { 377

_Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor,
de Gemma Lluch i Rosa Serrano
Vicent Brotons Rico
L’any 1986 apareixien per primera vegada, en 36 volums singularitzats,
les Rondalles Valencianes d’Enric Valor. Es tractava
de l’adaptació de les rondalles originals, feta per l’escriptora i
mestra Rosa Serrano amb la revisió directa del mateix Valor.
L’edició pretenia, entre altres objectius, acostar-se a un públic
ampli i molt especialment als escolars.
Com que les rondalles valorianes havien assolit una significativa
popularitat social i, sobretot, escolar, calia una guia
didàctica que ajudara els ensenyants i animadors lectors a
explotar-les com a un valuós recurs escolar, font de diversos
aprenentatges curriculars i per al foment del gaudi i del gust
per la lectura. Des d’aquest punt de vista, Gemma Lluch i
Rosa Serrano —dues mestres, escriptores, amb una àmplia
formació en didàctica, en llengua i literatura, i pregones coneixedores
de l’obra d’Enric Valor— elaboraren Noves lectures
de les rondalles d’Enric Valor (NLREV), publicat per primera
vegada el 1989 per Gregal Llibres i reeditat el 1995, amb
successives reimpressions, per Tàndem Edicions.
NLREV conté, en poc més de 170 pàgines, un compendi
de treballs, propostes, materials, fitxes, glossaris, etc., que
contribueixen directament a fer una «lectura escolar» de les
Rondalles Valencianes, tot instrumentalitzant-les com a eina
didàctica per a aproximar-se a les narracions i als diversos
coneixements curriculars, prenent com a eix vertebrador el
gust lector, la llengua i la literatura. En la introducció, les autores
expliciten clarament les intencions del llibre: «Ara que
ja han estat escurçades i han recuperat així la viabilitat d’una
narració oral o una lectura infantil, les Rondalles Valencianes
d’Enric Valor esdevenen un material extraordinari per a alimentar
“l’imaginari” dels nostres infants.»
378
Lluch i Serrano defineixen i precisen el concepte de rondalla.
S’hi acosten des de diverses perspectives —l’estructuralista,
de Vladimir Propp; la psicoanalítica, de Bruno Bettelheim;
l’ecològica, de Janer Manila, i la de l’anàlisi ideològica— i de
totes extrauen conclusions d’aplicabilitat escolar: les funcions
de Propp; el sentit educador dels sentiments i el desenvolupament
psicològic segons Bettelheim; la funció conciliatòria
i harmonitzadora amb el medi cultural i natural, propugnada
per Gabriel Janer des de l’ecologia del llenguatge, i les eines
per a analitzar críticament les trampes ideològiques alienadores
de certes tradicions, o manipulacions modernes, de les
rondalles.
En l’«Anecdotari rondallístic» podem llegir una breu però
sucosa entrevista que Lluch i Serrano mantenen amb Enric
Valor entorn a la creació —o recreació— de les rondalles.
Tota una «enciclopèdia valoriana» feta de sabers científics i
populars que omplin de cultura, sentit i calidesa les estructures
narratives.
Tot seguit, al capítol 4 —«Propostes d’aprofundiment didàctic»—
es desplega de manera admirable i sintètica un seguit
d’orientacions i suggerències per a explotar com a recurs
d’ensenyament/aprenentatge el corpus rondallístic: formes
de narració contística oral amb suggeriments per a l’escola,
idees bàsiques entorn a una bona oralització lectora —«llegir
en veu alta algunes rondalles valencianes és posar a l’abast
de l’auditori infantil pàgines de literatura que, pouades de
la tradició oral, han estat literaturitzades amb una extraordinària
bellesa formal per un gran escriptor»—, el treball seqüencial
de les narracions és tractat sistemàticament (lectures
col·lectives i compartides, senzills muntatges radiofònics, el

franel·lògraf, els dibuixos il·lustratius, les auques, el còmic,
les diapositves, etc.). NLREV avui dia podria ser completat
amb propostes adaptables a les TIC. De fet, ja coneixem
moltes experiències escolars en aquesta línia.
La projecció de les tècniques creatives de Gianni Rodari, a
partir del seu magnífic Gramàtica de la fantasia, és tot un
encert, que, òbviament, no s’esgota en l’apunt que Lluch i
Serrano ens ofereixen: «Les rondalles serveixen per a les matemàtiques
tant com les matemàtiques serveixen per a les
rondalles. Serveixen per a la poesia, per a la música, per a
la utopia, per al compromís polític: en resum, per a l’home
complet i no només per al fantasiejador. I serveixen, justament,
perquè en aparença no serveixen per a res», i que cita el
mateix Rodari. Un apartat més formal però imprescindible,
«Vinculació curricular», tanca el capítol didàctic per excellència.
Les 76 pàgines següents del capítol 5 són les «Fitxes de les
rondalles: claus d’interpretació». Una valuosa i impagable
tasca classificatòria de caràcter esquemàtic de tots els contes.
Una informació que permet seleccionar les rondalles més
adequades per a oferir a la lectura d’infants i jóvens en funció
dels diversos interessos curriculars i formatius. Cada fitxa,
distribuïda en dues pàgines, ens ofereix el títol, la classificació
(meravellosa, costumista o d’animals), la recopilació (el
lloc on es va produir), el tema o idea central, l’argument, els
personatges, la ubicació, els contes semblants, el vocabulari,
la vinculació curricular amb àrees o assignatures, l’aprofitament
didàctic i altres informacions útils. Un total de tretze
apartats que ens proporcionen un ventall de treball escolar i
d’animació lectora enorme. El llibre continua amb un «Glossari»
amb més de set-centes paraules, personatges màgics que
apareixen en les rondalles, fórmules de començament i acabament
i més de tres-centes locucions, comparacions, frases
fetes i refranys.
NLREV finalitza amb una bibliografia comentada que conté
els reculls contístics més importants del nostre àmbit cultural
i d’altres obres destinades a l’anàlisi d’aquests reculls com
l’aprofitament didàctic de la rondalla a l’escola.
Aquesta és una breu obra entorn al corpus rondallístic valorià
que hauria de formar part de totes les biblioteques professionals
—tant les particulars com les dels centres escolars—, no
només per a consultar-la a l’hora de treballar-les, sinó també
quan es vullguen aprofitar escolarment obres de narrativa popular
d’altres reculls. Lluch i Serrano ens proporcionen amb
aquest llibre una excel·lent ferramenta didàctica i de coneixement
d’aquestes valuoses joies literàries que són les 36 Rondallles
Valencianes d’Enric Valor.
Enric Valor. El valor de les paraules { 379

_Converses amb un senyor escriptor
Tàndem Edicions, 1995
Josep Doménech Zornoza
Llibre publicat el 1995 en la col·lecció Tàndem de la Memòria,
dedicada a recollir les converses que manté un autor amb el
personatge entrevistat en cada cas, a partir d’unes preguntes
clau.
En esta obra en concret, Rosa Serrano entrevista Enric Valor.
El llibre, a banda de la introducció pertinent, arreplega
les parts següents: «Infantesa» (1911-1923), «Adolescència i
joventut» (1924-1935), «La guerra i la primera postguerra»
(1936-1945), «L’escriptor i gramàtic» (1946-1974) i «Temps
de collita» (1975-1994).
En la primera part, «Introducció», es comenta que l’escriptor
entrevistat, Enric Valor, no està molt entusiasmat davant de
la idea de fer un llibre amb el contingut de les converses que
manté amb Rosa Serrano. El motiu no era un altre que el fet
que Valor no concedia a l’oralitat cap mèrit literari: ell, el que
volia fer, era literatura. Tot i això, accepta la proposta, encara
que segurament coneixia l’objectiu del llibre: atrapar la immensa
memòria d’Enric Valor i compartir-la amb tots els possibles
lectors.
El segon capítol, «Infantesa», parla dels seus primers anys, de
les cases on va viure durant eixe temps, dels seus jocs en ple
hort, de com Castalla era semifeudal en aquell moment (uns
pocs senyorets eren els amos de tot el terme), de l’ambient
familiar tan equilibrat que va conéixer, de les semblances i diferències
entre els Valor i els Vives, dels seus pares, de com es
va viure la Primera Guerra Mundial, dels bons records i dels
dolents, dels primers mestres i de les primeres escoles, del primer
conte que va escriure als 9 anys (El secret del castell) i de la
seua primera màquina d’escriure, tot un privilegi a eixa edat.
380
En «Adolescència i joventut», es fa referència al primer amor
i a l’aparició del cinema en la seua vida, fet que li causa el
temor que poguera desbancar la novel·la. En esta època, viu
durant un temps a Elda, on augmenta el seu interés per la
pràctica de la caça. Després, el 1932, es trasllada a Alacant
on escriu en El Tio Cuc, participa en l’activitat política i du a
terme moltes activitats i temptatives literàries. Ja a València
manté relacions estretes amb molts valencianistes de l’època,
alguns d’ells firmants de les Normes de Castelló.
El tercer capítol, «La guerra i la primera postguerra», parla
d’un període convuls, que va viure amb molta intensitat. Segons
conta en el llibre, Valor va ser mobilitzat per l’exèrcit
republicà fins al 31 de març del 1939. També ens diu que
comença a fer classes de valencià en Lo Rat Penat i es dedica
a activitats molt diverses, com ara estudiar llengua i escriure.
En el capítol següent, «L’escriptor i gramàtic», confessa que
va començar a escriure per l’amor a la literatura. Durant esta
època viu a València, si bé continua mantenint relacions amb
Castalla, on la seua família conservava algunes propietats.
També naix la seua afició a portar un barret, amb el qual tant
se l’ha identificat. A més continua relacionant-se amb molts
valencianistes, i escriu i fa classes en valencià.
La darrera etapa que apareix en les Converses, anomenada
«Temps de collita», és una època en la qual Valor fa una recapitulació
del que ha significat la seua vida literària i les seues
aportacions filològiques. També expressa molta preocupació
pels resultats electorals d’aquell temps. A més, és el moment
en què Valor obté diversos premis: el Premi de les Lletres Valencianes,
el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu

de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el nomenament
com a doctor Honoris Causa per la Universitat de València...
En resum, el llibre és un reflex fidedigne de la vida i l’obra
d’Enric Valor i Vives, i s’ha convertit amb el pas del temps
en una de les principals fonts documentals per a conéixer i
reconéixer l’escriptor de Castalla.
Enric Valor. El valor de les paraules { 381

_Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor (1996)
Adrià J. Carbonell i Roque
Les Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor (1996) 1 constitueixen
la memòria final que tancava les activitats del Simposi
que, en honor a Enric Valor, es va celebrar a Castalla
durant el mes de març de 1995.
La «Introducció» de les Actes és la presentació del Simposi,
acompanyada del programa d’activitats realitzades: acte inaugural,
exposicions —fotografia i còmics—, sessions de vídeo,
representacions teatrals, contacontes, actuacions musicals,
ponències...; mal comptades més de 70 activitats desenvolupades
en el transcurs del mes.
La lliçó inaugural, una anàlisi sobre les complexitats del fet
nacional i esquerrà al nostre país, va ser impartida pel doctor
i exrector de la Universitat de València Ramon Lapiedra amb
el títol «Nacionalisme i Esquerra: El cas valencià».
Les tretze ponències presentades, agrupades en el triple vessant
en què es van estructurar les jornades —rondallística,
narrativa i lingüística—, constitueixen tretze visions distintes
d’aproximació a l’obra del nostre castallut universal; i són,
alhora, propostes diferents i suggestives d’aprofitament de la
seua obra.
Manuel Rodríguez Castelló amb una ponència que duia per
títol: «Això diu que era: una proposta dramàtica sobre dues
rondalles d’Enric Valor», ens va explicar el procés de creació
d’un nou text literari: «es tractava no tant d’adaptar per al
teatre rondalles d’Enric Valor [...], sinó de concebre un text
dramàtic autònom, unitari [...], la meua tasca consistia a traduir
un món narratiu a un de dramàtic» (p. 22).
382
Joaquim González Caturla en la seua ponència «Del text oral
al text escrit. Algunes especificitats de les rondalles meridionals»,
ens va submergir en la pràctica del recopilador de rondalles,
i en el que ell anomena especifitats rondallístiques meridionals,
comunes en Valor i en les arreplegades pel mateix
autor: «la presència dels moros, la rivalitat home-dona i [...]
la constatació de la frontera lingüística» (p. 32).
Gabriel Janer Manila en «Contar històries: conjugar la vida
en imperfet» engruna els misteris i els codis de la transmissió
de les rondalles: encantament, poeticitat, oralitat, retoricisme...
Recreació literària que, en definitiva, es du a terme cada
vegada que hom narra una història.
Maria Conca exposa en el seu treball «La riquesa fraseològica
en la producció rondallística d’Enric Valor» l’adequació del
llenguatge valorià a l’exigència del món de ficció de la rondalla.
En «Quin tipus de lector proposen les rondalles d’Enric Valor?»,
Gemma Lluch conclou que les rondalles de Valor són
idònies tant per al lector de cultura oral com per al de cultura
impresa i per al lector escolar.
Vicent Martines en «Literatura i literaturització: De Maria de
França a Enric Valor» estableix connexions entre la narrativa
de Valor i «alguns dels autors clàssics de la literatura romànica»
(p. 75): Maria de França, Chrétien de Troyes, la Vulgata...
«Sense la terra promesa una base antropològica» de Tomàs
Llopis i Guardiola és un magnífic i detallat estudi dels personatges
d’aquesta novel·la de Valor. Estudi que comprén els

denominats poders fàctics, actituds i moralitat dels personatges,
prototipus...
Jaume Pérez Montaner en «L’evolució del realisme en la narrativa
d’Enric Valor» realitza una anàlisi de l’obra narrativa i
del «domini progressiu de les tècniques narratives del realisme»
(p. 133), emprades per Valor.
La ponència «L’amor en la narrativa d‘Enric Valor» de Vicent
Escrivà ens mostra la riquesa de matisos que posseeix en general
la narrativa d’Enric Valor, i més en particular el caràcter
polifacètic del tema amorós.
Emili Casanova Herrero amb «Aportacions d’Enric Valor a la
lexicografia catalana: el Vocabulari castellut de 1948, d’Enric
Valor i Josep Giner», va enriquir el Simposi amb un veritable
tresor, el Vocabulari castellut o Llista de paraules del Fabra que
caldrà esmenar, obra d’Enric Valor de l’any 1948, acompanyada
d’un estudi del Vocabulari realitzat per Casanova.
Amb «Enric Valor, la noble causa de la llengua», Vicent Pitarch
va centrar la seua atenció en la «vessant sociolingüística
de l’obra de l’homenot de Castalla» (p. 181), on destaca «la
tenacitat noucentista» (p. 186), «el combat per la llengua» (p.
190), i «l’objectiu inequívoc [...] de la normalització lingüística
del país» (p. 191), del mestre Valor.
«La normativa fonètica del gramàtic Enric Valor» de Brauli
Montoya centra l’estudi en el model de llengua oral d’Enric
Valor i en les propostes fonètiques que se’n deriven.
Jordi Colomina Castanyer, en el seu treball «El lèxic valencià
en l’obra d’Enric Valor», posa en relleu les aportacions que
ha fet al corpus lèxic general de la llengua catalana el mestre
Valor.
Clou el volum de les actes del Simposi la ponència «Cosmos
i simbologia en L’ambició d’Aleix» de Vicent Josep Santamaria
i Picó, treball guardonat amb el Premi modalitat Valor
narrador..
1 Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric
Valor, Diputació Provincial D’Alacant,
Alacant, 1996, 254 pàgines. Els
números que acompanyen les cites
corresponen a la pàgina d’aquesta
obra.
Enric Valor. El valor de les paraules { 383

_Enric Valor o l’amor per la llengua
Susanna Francés i Vicent Luna, entre altres. 1 Alacant, 1996
Honorat Ros i Pardo
El Centre Cultural Castallut, amb motiu del Simposi d’Estudi
i Festa Enric Valor 1995, va proposar a les assessories de Medi
i Llengües d’Educació Primària del Centre del Professorat de
l’Alcoià-Comtat la creació d’un seminari de treball Enric Valor
per a elaborar uns materials curriculars i així «apropar-se una
mica més a Enric Valor [...] i gaudir de la lectura de la seua
obra».
L’obra, que va ser editada l’any 1996 per la Diputació d’Alacant,
està constituïda per sis quaderns: índex i consideracions
metodològiques, quatre unitats didàctiques 2 i un d’annexos. A
més, inclou una auca de la biografia de Valor, plànols de Castalla
i mapes de la Foia de Castella.
L’objectiu global del llibre és «honorar Enric Valor, un literat,
un lingüista, un treballador entusiasta pel reconeixement de la
nostra llengua i de la nostra cultura». A més, pretén servir de
plataforma tant «per a donar a conèixer i difondre alguns trets
de la seua personalitat i la seua obra» com «per a gaudir de la
seus lectura» i «aprofundir en l’ús de la llengua».
El conjunt d’activitats pretén aconseguir progressivament, entre
altres, els següents objectius: conéixer els trets més rellevants
de la seua vida, introduir l’alumnat en el món meravellós
de la cultura popular a partir de les rondalles i «valorar el seu
compromís social i d’amor a la llengua», així com «desenvolupar
una actitud d’interés i compromís envers la recuperació de
la nostra llengua».
A més, s’intenta que l’aprenentatge es desenvolupe atenent la
teoria constructivista, que considera l’alumnat com a protagonista
del seu procés d’ensenyament. Així, es partix dels seus
384
interessos i motivacions, s’especifiquen els continguts que més
els interessa treballar, i es fixen les activitats d’anàlisi, reflexió,
investigació i recerca d’informació.
Les quatre unitats didàctiques inclouen: un mapa organitzatiu,
un mapa conceptual, el fil conductor i les intencions educatives
de les activitats i el pla de treball. Pel que fa al mapa organitzatiu,
és bàsicament el mateix en totes les unitats. Quant a
les unitats seguixen una mateixa estructura metodològica al
voltant de sis preguntes: Què sabem? (idees prèvies, continguts
arrelats al medi), Què volem saber? (interessos de l’alumnat),
Què podem fer? (propostes de treball: activitats d’anàlisi, reflexió,
investigació i recerca d’informació), Què sabem ara? i Què
hem aprés? (avaluació i reconducció del pla de treball, aprenentatges
significatius), i finalment On i com ho presentem?
(revista escolar sobre Enric Valor).
Com a primeres idees, cada unitat té un punt de partida diferent.
Les tres unitats que fan referència a l’ensenyament primari,
en un context d’animació lectora, comencen amb una rondalla,
Història d’un mig pollastre, El corb i la rabosa i El xiquet
que va nàixer de peus, respectivament. Pel que fa a la unitat de
l’ensenyament secundari, l’activitat s’enceta amb texts autobiogràfics
d’Enric Valor.
A més, cada unitat disposa d’un pla conceptual específic. En
les tres que estan destinades a l’Educació Infantil i Primària, el
pla se centra en treballar la rondalla i, a partir dels seus continguts,
en estudiar globalment les diferents àrees al voltant, respectivament,
de la família; Castalla, on Enric Valor va nàixer
(espai físic, passat i present); la Foia de Castalla (toponímia i
relleu, comunicacions i trets comuns dels municipis que la in-

tegren); la biografia de l’autor; l’aprofundiment en els estudis
anteriors; el coneixement de la rondalla com a gènere literari,
i les rondalles de Valor. En la unitat d’Educació Secundària el
pla de treball se centra en la biografia d’Enric Valor: orígens;
Segona República; Guerra Civil i derrota; etapa com a rondallaire,
novel·lista, lingüista, i compromís amb la llengua i la
societat.
Per a dur a terme el pla de treball cada unitat conté fitxes, mapes
i annexos informatius imprescindibles. Entre ells té una
rellevància especial la recopilació de documents en el quadern
«Annexos», 3 que forma part de la unitat didàctica dels cicles
d’Educació Secundària, perquè situa sociolingüísticament la
vida i obra d’Enric Valor.
En definitiva, la finalitat de l’activitat educativa és aconseguir
que l’alumnat, en conéixer la vida, la dedicació i el compromís
cívic d’Enric Valor per la llengua, l’estime, la utilitze i es comprometa
en la seua defensa.
1 En són autors: Vicent Brotons,
Josep Castells, Josep Domènech , Susanna
Francés, M. Assumpció Garcia,
Juan Gómez, Jesús Ramón Insa, Teresa
Leal, Natividad Lillo, Vicent Luna,
M. Dolores Molina, Teresa Querol,
Francesca Rico, Francesc Verdú i
Carme Vidal.
2 Unitats didàctiques: Educació
Infantil i Primer Cicle de Primària;
Segon Cicle d’Educació Primària;
Tercer Cicle d’Educació Primària i
Primer i Segon Cicle d’Educació Secundaria.
3 Hi ha un total de 20 annexos,
amb els documents complementaris
següents: Les Normes del 32; articles
biogràfics de la Gran Enciclopèdia
Catalana sobre Pompeu Fabra, Carles
Salvador, Sanchis Guarner, Badia
i Margarit i Francesc de B. Moll; informe
sobre el setmanari El Tio Cuc;
mostra del contingut de diferents
obres d’Enric Valor: Curs mitjà de
gramàtica catalana referida especialment
al País Valencià, Millorem el
llenguatge i La flexió verbal; mapa del
domini lingüístic; les universitats i el
nom de la llengua; resolucions del
Primer Congrés de l’Escola Valenciana;
Manifest per la TVV i TV3;
campanyes per l’ús del valencià; Manifest
del món cultural pel valencià i,
finalment, una carta d’Enric Valor.
Enric Valor. El valor de les paraules { 385

_Enric Valor: 86 anys. Canelobre,
37-38 (estiu-tardor 1997)
Dari Escandell
Enric Valor: 86 anys. Aquest desllavassat títol —ateses les pretensions
més aïnes contigües a retre-li homenatge que no a
commemorar l’efemèride— encapçala el número monogràfic
de Canelobre, revista de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert
de la Diputació Provincial d’Alacant, dedicat a la figura de l’illustre
escriptor de Castalla (núm. 37-38, estiu-tardor de 1997).
De fet, des del pròleg, Lluís Alpera (coordinador del volum)
vindica que, amb aquesta publicació, es pal·lia —si més no, en
part— el deute històric contret per Alacant, «la ciutat [...] que
va tastar les primeres inquietuds culturals d’Enric Valor» (p. 5).
Amb una vintena llarga d’articles que fan un total de 195 pàgines,
el monogràfic s’estructura a partir de quatre grans blocs
temàtics: els testimoniatges entorn la seua persona i les anàlisis
de les rondalles, de les novel·les i de la llengua de l’escriptor. A
més a més, el volum incorpora en la part final un llistat amb
les referències bibliogràfiques de tota l’obra valoriana, així com
una completa —tot i que desfasada avui dia— correlació de
bibliografia crítica sobre l’autor.
En suma, les col·laboracions —vora una quarantena— són diverses,
heterogènies tant per la matèria com pel perfil de l’autoria:
al costat d’intel·lectuals i artistes valencians com ara dibuixants
i pintors, escriptors i lingüistes analitzen —amb detall
i des de diferents vessants— bona part del corpus valorià. El
monogràfic, però, s’enceta amb dos testimonis recents de l’autor:
un fragment d’entrevista extret del llibre de Rosa Serrano:
Enric Valor, converses amb un senyor escriptor, i una colpidora
carta manuscrita del mateix Valor adreçada a Lluís Alpera amb
motiu de la confecció del present compendi. Aquests dos testimonis
donen pas a un primer bloc: «Semblances i testimoniat-
386
ges», apartat que inclou textos sobre el seu vessant més íntim i
humà. Com a primer tast, es recupera el text llegit per Antoni
Ferrando en l’acte d’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes a Enric Valor (1987), publicat aquell mateix any
a Serra d’Or. El text que versa sobre un tema: «la praxi literària
en favor d’un model de llengua nacional i integrador» (p. 12),
esdevindrà sovint centre de reflexió al llarg del monogràfic.
Del segon article, obra de Vicent Ventura, val la pena recuperar
un fragment ben definidor de la figura de Valor: «Hem
tingut i tenim bons lingüistes. També bons narradors. I també
personatges civils infatigables compromesos amb el país. Ara,
no em sembla que ningú haja reunit com ell totes aquestes
característiques d’una manera tan admirable» (p. 16). Aquest
primer gran bloc el completa un text de Gonçal Castelló, el
qual desgrana vivències compartides durant l’etapa en la revista
Gorg, i les col·laboracions de Vicent Ventura, Enrique Cerdán
Tato, Emili Rodríguez Bernabeu, Eliseu Climent, Rosa
Serrano i el mateix Alpera, que incideixen a donar un relleu especial
al compromís cívic del mestre Valor. Entre tots aquests,
el text de Rosa Serrano, farcit de records i anècdotes personals
comunes, és el que sens dubte ens reporta la visió més humana
i propera de l’escriptor.
Tanmateix, una de les aportacions més interessants al nostre
parer és la de Carme Miquel: «Enric Valor vivenciat a l’escola»,
en què es planteja un projecte didàctic a partir de la seua figura
i obra centrat en les rondalles valencianes com a «material didàctic
excepcional: [...] Les rondalles són elements de cultura
popular que aporten informacions diverses sobre el passat i el
present d’un poble. Sobre el passat perquè hi reflecteixen la

manera de viure pròpia d’altres temps. Sobre el present perquè
aporten elements permanents d’un entorn pròxim, com els geo-
gràfics, o elements canviants però encara vigents com certes
creences, certs treballs i sobretot una parla» (p. 26). I és que,
com bé argumenta Miquel, «treballar aquests aspectes constitueix
un mitjà d’estudi interdisciplinar vàlid i motivador que,
alhora, contribuirà a conéixer millor el nostre entorn» (p. 26).
El segon gran bloc té com a títol «Les rondalles». D’ençà, el
monogràfic pren un aire més academicista, amb estudis programàtics
sobre aspectes puntuals de l’obra rondallística de
Valor. El bloc l’encapçala un article de caire més genèric, a
càrrec de Joaquim G. Caturla, en què es destaca els aspectes
que el fan genuí com a narrador i l’allunyen de la figura del
rondallaire (el goig per les descripcions i el pes del parallenguatge,
bàsicament). Tot seguit, en un altre dels articles més
sòlids, Gemma Lluch sotmet a anàlisi el cas particular de les
contarelles; en essència, remarca matisos i trets diferencials entre
rondalla i contarella a partir de la qual al capdavall seria la
darrera publicació valoriana: Un fonamentalista del Vinalopó i
altres contarelles. Altres articles de caire acadèmic també giren
al voltant d’aspectes puntuals, com ara el de Josep Lluís Bernabeu
Rico, entorn del paisatge i els espais; el de Rosabel i Maria
E. Roig i Vila, sobre les rondalles emplaçades a les valls del
Guadalest i de l’Algar, o la panoràmica diacrònica de Vicent
Martines, relativa a l’evolució de la narrativa popular des de
l’edat mitjana.
I arribats a aquest punt, un parèntesi peculiar, ja que les pàgines
centrals del monogràfic inclouen una «Carpeta homenatge
a Enric Valor» a tot color, amb fotografies d’obres i de quadres
Enric Valor. El valor de les paraules { 387

pictòrics signats per Andreu Alfaro, Antoni Miró, Arcadi Blasco,
Rafael Armengol, Llorenç Pizà i un llarg etcètera d’artistes
que hi cediren una obra plàstica seua a partir de la mediació
del pintor alacantí Josep Díaz Azorín, responsable de la compilació
i autor, alhora, del gravat de la portada: «Les mans d’Enric
Valor», il·lustració elaborada expressament amb motiu del
present volum.
Fet el parèntesi, és Josep Iborra qui, amb una panoràmica sobre
el Cicle de Cassana, enceta el tercer gran eix del monogràfic:
«Les novel·les». L’article d’Iborra, que incideix especialment en
la visió materialista de la vida i la lluita de classe com a nuclis
centrals de la novel·lística valoriana, desgrana també amb
minúcia les condicions històriques que feren possible l’obra
de Valor. Tot seguit, podem observar un article en castellà de
Joan Fuster: «Una novela valenciana», aparegut al diari Levante
el 25 de novembre de 1960 amb motiu de la publicació de
L’ambició d’Aleix.
El monogràfic, barreja de textos originals elaborats per a l’ocasió
i textos editats anteriorment en altres publicacions, recupera
també la introducció feta per Vicent Escrivà per al primer
volum del Cicle de Cassana en l’edició de Tàndem (1991), i
dóna pas, al seu torn, a una correlació d’estudis que se centren
—amb una redundància que frega l’enfitament— en l’obra
L’ambició d’Aleix. En aquest sentit, Marinela Garcia aprofundeix
en l’estil narratiu; Lluís Roda fa una singular interpretació
psicològica, sociològica i ideològica dels dubtes i conflictes del
388
protagonista i en vindica una lectura en clau simbòlica; Joaquim
Espinós incideix també en el pes simbòlic de les novel·les
que tenen Aitana com a espai focalitzat; Joan Oleza sintetitza
els punts en comú de les novel·les de Cassana (Sense la terra
promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó) en un text inèdit
recuperat d’un antic parlament amb motiu de la trilogia, i
Tomàs Llopis, que focalitza el seu article en Temps de batuda,
reivindica tant el contrast que comporta el canvi de veu narrativa
com la lectura independent de les tres peces de la trilogia.
El monogràfic clou amb dos estudis a càrrec dels lingüistes
Brauli Montoya i Maria Conca, que hi conformen el darrer
apartat: «La llengua». Montoya, que es deté en el model de
pronúncia valenciana d’Enric Valor, centra l’anàlisi del discurs
a través del llenguatge col·loquial d’alguns personatges. Per la
seua banda, Conca aprofundeix en l’estudi de la riquesa fraseològica,
peça cabdal de la fèrtil cohesió lèxica valoriana. En
suma, un singular passeig fraseològic per les rondalles valencianes,
en què els personatges, que parlen d’acord amb la seua
condició, reporten una riquesa lèxica exaltada com a decisiva
pels especialistes.
Fet i fet, el pretext del merescut homenatge fa d’aquest número
monogràfic de Canelobre, malgrat els redundants solapaments
que esdevenen inevitables en l’apartat relatiu a les novel·les, un
document que ens reporta una visió exhaustiva i detallada de
la vida i obra d’Enric Valor. Un document a l’altura que tot un
senyor de les lletres com Valor mereix.

El 30 de novembre de 1993, la Universitat de València-Estudi
General investia doctor honoris causa el senyor Enric Valor i
Vives, una vida de «compromís amb el poble valencià a través
de la paraula», en expressió de Manuel Pérez Saldanya, curador
del volum. Era la investidura que obria una llarga llista de
reconeixements per part de les universitats de tota la nostra
àrea lingüística. Aquest llibre d’homenatge —presentat el dia
23 d’abril de 1998 en la Fira del Llibre de València juntament
amb altres publicacions de la Universitat dedicades a Manuel
Sanchis Guarner, Vicent Ventura i Francesc de Paula Burguera—
era el resultat de diverses col·laboracions coordinades des
del Departament de Filologia Catalana i es plantejava com
una oportunitat magnífica per a posar a la disposició del gran
públic un conjunt de documents bàsics ja publicats però, per
motius diversos, d’accés complicat pel pas dels anys.
Així, es féu una labor sistemàtica de buidatge de tots els pròlegs
i estudis que encapçalen les seues obres narratives i gramaticals,
a més dels pòrtics que Valor escrivia per als seus llibres.
En aquest sentit, desfilen per les pàgines de Paraula de la terra
una sèrie de noms il·lustres imprescindibles: Joan Fuster (pròleg
a Narracions de la Foia de Castalla, 1953), Manuel Sanchis
Guarner (pròlegs a Curso de lengua valenciana del 1966 i a Meravelles
i picardies. Rondalles valencianes de 1970), Josep Giner
i Marco (pròleg a Millorem el llenguatge, 1971), Rafael Lluís
Ninyoles (introduccions a l’Obra literària completa de 1975 i
al Curso medio de gramática catalana referida especialmente al
País Valenciano, 1977), Vicent Pitarch (pròleg a Curs mitjà de
gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, 1977),
Neus Oliag (estudi introductori del volum ii de l’Obra literària
completa, 1976), Josep Iborra (pròleg a Sense la terra prome-
_Enric Valor. Paraula de la terra
Edició a cura de Manuel Pérez Saldanya
Col·lecció «Honoris Causa» 14, Universitat de València, 1998, 273 pàgines.
Òscar Pérez Silvestre
sa, 1980), Joan Oleza (estudi al volum iii de l’Obra literària
completa, 1982) i l’estudiós que més temps li ha dedicat, Vicent
Escrivà, amb pròlegs a les edicions de Gregal de L’ambició
d’Aleix (1985), La idea de l’emigrant (1987) i l’aplec Narracions
perennes (1988), més les introduccions als treballs publicats per
Tàndem, és a dir, el Cicle de Cassana (1991) i Un fonamentalista
del Vinalopó (1996).
Per una altra banda —i potser aquesta és la part més original
del recull—, a partir de les entrevistes ja publicades en aquell
moment i també amb noves indagacions fetes directament
amb Enric Valor, es va realitzar un buidatge de la premsa en
què havia col·laborat. Sens dubte, la més esparsa i fragmentària
era la de preguerra, en què Valor publicava alguns articles de
caire valencianista —polític i cultural— o les lliçons de llengua
per entregues. Estem parlant dels periòdics alacantins El
Tio Cuc (1933-1934) i El Luchador (1934), i dels valentins
El Camí (1932-1934), El País Valencià (1935) i La República
de les Lletres (1934-1936), que de vegades eren col·laboracions
ocasionals. La revista bibliogràfica Gorg (1970-1971), en la
qual Valor exercí funcions diverses, hi aporta una bona selecció
de textos de divulgació lingüística. Tot en conjunt, aquest
apartat reprodueix cronològicament els textos classificats en
tres apartats: «Valencianisme en la República» (12 articles),
«Estudis i divulgació lingüística» (9 articles de premsa i una
nota preliminar) i «Notes de lectura» (9 ressenyes i 3 prefacis).
Pel que fa a aquest darrer gènere, la recessió bibliogràfica, Enric
Valor contemplava des de la vellesa el seu agosarament de fer
de crític literari, «cosa que no m’atreviria a fer ara», comentava
l’any 1985 a Tomàs Llopis.
Enric Valor. El valor de les paraules { 389

390
Sense voler, hem comentat els grans blocs del llibre des del
final cap a l’inici. La primera part —composta pels parlaments
de la investidura, és a dir, la Laudatio del Dr. Vicent Escrivà, la
Lectio pronunciada per Enric Valor i la intervenció del rector
Ramon Lapiedra—, la comentarà el doctor i acadèmic Antoni
Ferrando, qui en l’acte de presentació del 1998 deia: «Acostumats
al Valor literat o gramàtic, les pàgines inicials del llibre
ens ofereixen un aspecte inèdit de la seua escriptura: unes confessions
molt personals sobre els seus anys jovenívols, les seues
lectures predilectes, les seues fonts d’inspiració literària, la seua
manera de veure el món, el sentit de la seua novel·lística, el seu
concepte de llengua estàndard, que tot plegat les converteixen
en un document inestimable per a comprendre l’home i l’obra.
Una acurada bibliografia a cura de Gemma Lluch, Rosa Serrano
i Òscar Pérez arredoneixen aquesta primera part del llibre,
que a primer colp d’ull permet copsar la trajectòria humana i
intel·lectual d’aquest extraordinari i exemplar ciutadà valencià
que és Enric Valor». Al seu parer, «un llibre, que no dubte a
qualificar d’imprescindible per a l’investigador i de deliciós per
al lector interessat a aprofundir en la coneixença de la llengua i
la literatura actuals del País Valencià».

Obra de 109 pàgines, editada per la Conselleria de Cultura,
Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana l’any 1998,
que va ser impresa als obradors d’Arts Gràfiques Soler, SA.
El llibre s’inicia amb unes paraules de regraciament signades
per Enric Valor que qualifica l’obra de «completa, rigorosament
científica i altament valorable fins i tot des del punt de
vista estètic i pedagògic».
L’autora de l’estudi expressa en la introducció que «la nostra
història és obrir incògnites dins el món de les rondalles [...]
meravelloses d’Enric Valor», i les incògnites a les quals tracta
de donar resposta són la definició de la rondalla, les seues
característiques més importants, els recursos emprats més interessants,
l’estructura de les rondalles meravelloses valorianes,
els punts d’encontre d’Enric Valor amb la rondallística europea
i l’aprofitament didàctic de les rondalles.
Gemma Lluch afirma que la rondalla és «un relat que pertany
al fons patrimonial d’un poble i que té un argument, uns personatges,
un espai, i un començament i acabament fixats».
De la mà de l’autora ens endinsem en un panorama general de
l’anàlisi de les característiques més rellevants de les rondalles
com ara el marc de la narració, constituït per una fórmula
fixa de començament, emprada per cridar l’atenció de l’oient,
i una altra, també fixa, d’acabament, que sol aparéixer en vers;
els personatges, i el lloc de l’acció.
Potser un dels elements més destacables de l’obra apareix en el
capítol i: «El fet rondallístic en l’aportació sobre els estudis de
la cultura popular en llengua pròpia». L’autora, després d’as-
_De princeses i herois.
La rondallística meravellosa d’Enric Valor
Gemma Lluch
Verònica Cantó Doménech
senyalar que el folklore es dóna arreu d’Europa arran del Romanticisme
i la seua vindicació dels parlars autòctons, afirma
que «el folklore a Catalunya naix íntimament relacionat amb
[...] la Renaixença, que significa el retrobament per part de
les èlites intel·lectuals, dels valors autòctons i de l’estudi de la
cultura popular». Després d’esmentar els autors que s’hi dedicaren
i on figuren, entre d’altres, Milà i Fontanals, Valeri Serra
i Boldú i Joan Amades a Catalunya, mossén Alcover a Mallorca,
afirma que a terres valencianes les figures de la Renaixença
dedicaren una atenció escassa al folklore. Alguns autors que se
n’ocupen són Joaquim Martí Gadea a finals del segle xix, amb
una intenció costumista, i el folklorista Francesc Martínez i
Martínez que recull aspectes de la vida i costums de la Marina.
L’autora assenyala que no serà fins a Enric Valor que podem
començar a parlar de rondalles pròpiament dites per la seua
fidelitat a les fonts i per la seua capacitat de literaturització.
En el segon capítol de l’obra dedicat a analitzar les rondalles
meravelloses d’Enric Valor, Gemma Lluch aplica el mètode estructural
de Vladimir Propp a les rondalles valorianes de tema
meravellós, i en la segona part, realitza un estudi comparatiu
amb altres rondallístiques europees, concretament amb les
rondalles catalanes d’Amades i Serra i Boldú, les alemanyes
dels germans Grimm, les franceses de Perrault, les castellanes
de Rodríguez Almodóvar, les russes d’Afanasiev i les valencianes
de Josep Palacions i de Tomàs Escuder; i realitza l’estudi
basant-se en la proposta metodològica d’Antonio Rodríguez
Almodóvar i incorporant a cada cicle proposat per l’investigador
les rondalles valorianes corresponents.
Finalment, en l’apartat dedicat a l’aprofitament didàctic de les
Enric Valor. El valor de les paraules { 391

ondalles de Valor, l’autora relata l’experiència duta a terme
amb estudiants de BUP i COU de l’Institut Lluís Vives de
València, amb l’objectiu bàsic de treballar la llengua des d’una
vessant creativa a partir del context propiciat per les rondalles.
392

El llibre Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor va ser
publicat per la Universitat Jaume I arran del nomenament
d’Enric Valor com a doctor honoris causa per aquesta universitat
aquell mateix any. El volum aplega els textos de la
laudatio acadèmica pronunciada per Vicent Salvador en
l’acte d’investidura i de la lectio escrita per Enric Valor per
a l’ocasió, juntament amb vint-i-tres estudis sobre l’obra
valoriana distribuïts en sis seccions. Una cloenda de Brauli
Montoya arrodoneix el conjunt amb una perspectiva global
sobre l’aportació de l’escriptor a la llengua i la literatura dels
valencians. Bona part dels capítols tenen el seu origen en les
contribucions al simposi sobre l’autor que es va organitzar
l’any 1998 a la Universitat Jaume I i on van participar destacats
filòlegs i també nous investigadors que van aplicar-se
a l’anàlisi dels diversos aspectes de la figura de l’escriptor de
Castalla.
La primera secció es dedica a la faceta de Valor com a gramàtic
i s’obre amb un estudi de Mila Segarra (UAB) sobre les
aportacions de Valor a la normativa lingüística en les seues
obres d’estudi gramatical. La segona secció se centra en els
temes relacionats amb el lèxic i la fraseologia i s’inicia amb
un treball de Joaquim Rafel (UB) on s’analitzen alguns usos
lèxics de l’escriptor a partir de l’extensa mostra de les seues
obres de creació que es recull en el CTILC (Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana). Un tercer bloc temàtic,
encapçalat per un text de Jordi Colomina (UA), esbrina
les vies per les quals Valor va recollir nombroses i substancioses
particularitats dels parlars valencians que passen així de la
tradició oral a la fixació en l’escriptura culta.
_Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor
Vicent Salvador / Heike van Lawick (eds.), Castelló,
Universitat Jaume I (Col·lecció «Estudis Filològics»), 1999
Vicent Salvador
El següent aplec de capítols examina la contribució de Valor a
la recopilació i l’estudi de la cultura popular i s’obre amb un
estudi de l’investigador folklorista Antonio Rodríguez Almodóvar
i de Gemma Lluch (UV), que situen la tasca de Valor
en el conjunt dels estudis produïts arreu d’Europa sobre el
folktale i altres aspectes de la cultura popular. El cinqué bloc,
que s’obre amb un text de la pedagoga i editora Rosa Serrano,
elabora diverses reflexions sobre l’aprofitament dels escrits
valorians, i molt especialment les seues rondalles valencianes,
en l’àmbit de la didàctica de la llengua, de la literatura i de
la cultura popular en diversos nivells del curriculum escolar.
Finalment la secció sisena s’ocupa de la creació literària, particularment
en el camp de la narrativa, amb uns treballs que
s’inicien amb el capítol de Vicent Escrivà (UV), autor d’una
tesi sobre la novel·lística d’Enric Valor.
La publicació d’aquest llibre, un poc posterior al volum que
la Universitat de València li va dedicar per l’atorgament del
corresponent doctorat honoris causa, constitueix una mostra
més de l’interés que l’obra d’aquest escriptor polifacètic
ha despertat i desperta en el món acadèmic. L’articulació en
blocs que ofereix el recull de Salvador i Van Lawick respon,
com hem vist, a l’intent de sistematitzar les àrees en què
l’obra valoriana mereix un estudi aprofundit.
Per una banda, és indiscutible el pes del seu treball lingüístic:
tant en la descripció gramatical i lexicogràfica com en la
seua elaboració pràctica d’una llengua rica, arrelada en les
varietats valencianes però sempre disciplinada i convergent
des del punt de vista normatiu. Per una altra banda, hi ha la
seua vessant d’escriptor literari, manifesta en la recopilació i
Enric Valor. El valor de les paraules { 393

ecreació de les rondalles valencianes que estaven abocades
a perdre’s, i a més, d’una manera molt intensa en els darrers
anys de la seua vida, la tasca de compondre un retaule novellístic
de gran vigoria narrativa, on configura la seua visió de
la intrahistòria de la societat rural valenciana en l’època contemporània.
De la mà de la vintena molt llarga d’autors que
hi participen, provinents de tot arreu del domini lingüístic,
el volum que ací ressenyem avalua tota aquesta tasca i, a més,
explora les seues possibilitats d’aplicació en l’àmbit de l’ensenyament,
tot encoratjant la societat valenciana a continuar
l’estudi i l’aprofitament del llegat de Valor.
394

Revista editada per l’Institut de la Marina Alta, el consell de
redacció de la qual estava format per Vicent Balaguer, Lluís
Fornés, Tomàs Llopis, Carles Mulet i Antoni Prats.
El dossier, dedicat a Enric Valor, ocupa les pàgines 11 a 32. Consta
d’una extensa entrevista a l’escriptor realitzada per Tomàs Llopis
i Guardiola i de dos articles signats per Vicent Escrivà, el primer
sota el títol «Enric Valor: vint-i-cinc anys de novel·la valenciana»;
i el segon, un recull bibliogràfic sobre l’escriptor de Castalla.
En la profunda i densa entrevista de Tomàs Llopis, l’entrevistador
destaca d’Enric Valor que és un «home extraordinàriament
bonhomiós, gran conversador i disposat a parlar detalladament
de totes les coses». A partir de la primera resposta ens endinsem
en la història personal i professional de l’escriptor, recorda
les primeres incursions en El Tio Cuc, l’època de Gorg, amb
Joan Senent al capdavant, parla de les edicions de les rondalles
i de les novel·les, d’amics i coneguts, de la narrativa actual, de
la qüestió lingüística, de la seua tasca en Lo Rat Penat, de la
desfeta que va suposar la Guerra Civil i la posterior dictadura
franquista, de les seues influències literàries marcades per la
novel·lística russa, tot i que remarca que la diferència rau en el
sentiment mediterrani de la seua obra. En definitiva, una llarga
conversa on Enric Valor no defuig parlar de res i fa un passeig
per tota la seua vida, que ens permet descobrir un home que ha
estat un exemple de fidelitat a la seua llengua i al seu país.
Per la seua banda, Vicent Escrivà realitza un repàs exhaustiu
per la narrativa valoriana i afirma que «ell i la seua obra narrativa
són tota la tradició novel·lística valenciana interrompuda
amb la gran novel·la Spill de Jaume Roig», alhora que assenyala
el desfasament entre el moment de la creació i de l’escriptura
_L’Aiguadolç
Revista de Literatura
Núm. 1, Dossier: Enric Valor
Marina Alta, tardor 1985
Verònica Cantó Doménech
i el de la publicació, amb l’aportació d’un quadre cronològic
força didàctic que permet al lector una ubicació precisa de
l’aportació d’Enric Valor a la nostra literatura.
Enric Valor. El valor de les paraules { 395

_El Tempir d’Elx
Associació Cívica per la Normalització del Valencià
Any vii, núm. 17
Juliol 1999 - Març 2000
Verònica Cantó Doménech
La revista El Tempir d’Elx dedica les pàgines 6 a 11 a retre
homenatge a Enric Valor i Vives amb motiu del seu traspàs el
13 de gener del 2000. Després d’una emotiva carta de comiat
signada per Gaspar Jaen i Urban, Joan Antoni Esclapez i Agulló
en l’article titulat «La projecció cívica d’Enric Valor», comença
amb una crònica emocionada de l’acomiadament que
molts valencians, sobretot de l’àmbit acadèmic i cultural, van
oferir a l’escriptor el dia del seu soterrar, per a continuar amb
la narració de la seua biografia i la descripció de la seua obra;
els homenatges rebuts per les institucions acadèmiques i culturals,
així com també diverses iniciatives per al reconeixement
de la figura d’Enric Valor, com ara la candidatura al Premi
Nobel de Literatura, proposta no exempta de controvèrsies i
polèmiques de caire polític. Finalment, l’autor tanca l’article
amb una bibliografia cronològica de l’escriptor i amb la gratitud
a l’escriptor perquè «ens ha tornat la dignitat de ser i de
sentir-nos valencians i valencianes» convidant-nos a «recollir
la petjada desinteressada i esplèndida que ens ha deixat aquest
gran valencià».
396

El dossier dedicat a Enric Valor (pp. 13-38) pren com a punt
de partida l’homenatge que l’ensenyament públic d’Alcoi va
retre a l’escriptor i gramàtic de Castalla l’any 1989 com a
conseqüència de la negativa del govern valencià a dedicar-li
el nom de l’institut del poble que el va veure nàixer.
Consta de sis col·laboracions que inicia Enric Ripoll Mira
amb una intervenció que inaugura l’homenatge a Valor de
l’ensenyament públic alcoià en la qual glossa la figura de l’escriptor
destacant els guardons i les distincions de reconeixement
a la persona i a l’obra.
Amb el títol, «L’estil fraseològic de les rondalles d’Enric Valor»,
Maria Conca analitza l’estil literari de l’escriptor a partir
dels recursos lingüístics que fa servir amb la finalitat d’adequar-se
a les distintes situacions discursives amb la conclusió
que «l’estil literari de les rondalles es caracteritza per la mestria
amb què Valor ha utilitzat els recursos fraseològics de la
llengua popular i els ha unit a altres solucions literàries més
creatives. La conjunció d’unes i altres donen com a resultat
un llenguatge fresc i acolorit, respectuós amb les exigències
del relat oral popular, però que el sobrepassen per convertir-se
en un sòlid monument al català viu de les contrades
meridionals».
Toni Cucarella en «La novel·lística d’Enric Valor» realitza un
estudi de les novel·les valorianes i afirma que el Cicle de Cassana
representa «un exercici de recuperació de la memòria
col·lectiva». Cucarella considera Enric Valor com «el novellista
que ompli el gran buit de la novel·la catalana contemporània
al País Valencià fins l’esclat de la generació dels setanta».
_Eines
Revista de cultura i ensenyament
Núm. 17, any 1990
Edita: IES Pare Eduard Vitòria d’Alcoi
Dossier: Enric Valor
Verònica Cantó Doménech
Enric Valor. El valor de les paraules { 397

Continua el dossier amb una versió de Víctor Gómez amb
il·lustracions de Sento de la rondalla «El lleó de Benicadell».
«Enric Valor i l’amor a la paraula» és una transcripció i selecció
de Jesús Pons d’una conversa mantinguda entre Enric Valor
i representants de l’ensenyament públic d’Alcoi en març de
1998, en la qual Valor parla del passat, del present i d’un futur
amb llums i ombres respecte a la qüestió lingüística i nacional.
398
Finalment, la regidora d’educació, Consol Payà Ramos, elogia
la figura de l’escriptor per la tasca duta a terme com a
rondallaire, gramàtic, lingüista i novel·lista, i per la fermesa
de les seues conviccions i de la seua valencianitat en el discurs
de cloenda de les jornades sobre Enric Valor.

Amb el títol global de Cocentaina reconeix Enric Valor, s’apleguen
quatre col·laboracions dedicades a glossar la figura de l’escriptor i
a estudiar aspectes diferents de la seua obra.
Així, Rosa Serrano en «Enric Valor, un rondallaire que val per
dos» fa un paral·lelisme vital i professional entre Enric Valor i els
germans Wilhelm i Jacob Grimm basant-se en el valor nacional,
la transhumància laboral, la passió per la literatura oral, la dedicació
a les paraules i als diccionaris, la capacitat d’estudiar i el rigor
investigador, lamentant l’escassa difusió d’un respecte dels altres,
i reivindicant convertir Enric Valor no en un mite sinó en un
referent ètic, intel·lectual i cívic
La laudatio, pronunciada el 5 de novembre del 1999 pel Dr. Jordi
Colomina i Castanyer en el solemne acte d’investidura com a
doctor honoria causa per la Universitat d’Alacant a Enric Valor,
destaca que l’obra valoriana té com a eix bàsic el compromís amb
el poble valencià a través de les paraules i que en la seua producció
Valor ha sabut trobar el punt dolç entre la parla real, viva i
espontània, i el model convergent amb la resta de varietats del
nostre idioma.
Rafael Enguix i Pubelles en «Cicle de Cassana: paisatge, toponímia
i fauna», posa en relleu el valor del paisatge en l’obra literària
de Valor, de tal manera que esdevé un personatge més que interactua
amb els altres i embolcalla l’acció donant-li força i un marc
concret.
Finalment, Vicent Santamaria analitza el món simbòlic de l’obra
narrativa valoriana en «Una altra manera de llegir Enric Valor. La
simbologia de L’ambició d’Aleix». Entre d’altres es destaquen els
símbols de la neu, del color blau que connota la idea d’eternitat,
i la identificació entre l’Aitana i Déu. Per a Santamaria, el simbolisme
emprat per Valor representa una manera subtil i molt significativa
d’expressar la seua estima per les coses de la terra mare.
_Tarannà
Butlletí cultural de Cocentaina
Núm. 19, maig 2000
5é any. Època ii
Edita: Garbera Cultural El Guaret i Biblioteca Pública Pare Arques
Verònica Cantó Doménech
Enric Valor. El valor de les paraules { 399

400

Tot just al dia següent de la mort d’Enric Valor, el grup parlamentari
d’Esquerra Unida del País Valencià va presentar el 14
de gener del 2000 (RE núm. 7.004), una proposició no de llei
amb la proposta de resolució «d’editar un llibre monogràfic sobre
les Rondalles d’Enric Valor per a la seua difusió entre totes
i tots els visitants de les Corts Valencianes».
Les Corts Valencianes mantingueren sempre una relació peculiar
amb l’escriptor. El primer president de les Corts, Antoni
Garcia Miralles, era natural de Castalla i coneixia i admirava
l’autor de les Rondalles. Casualitats de la vida, el seu nebot, Josep
Valor Gadea, era i fou durant molts anys director de l’àrea
econòmica de les Corts.
Seguint la tramitació parlamentària corresponent, la Junta de
Síndics, en la reunió del 7 de febrer del 2000 (acta de la Junta
de Síndics 24/V), va decidir oposar-se a la tramitació de
la proposició no de llei, després d’un debat sobre la qüestió
en el qual el Grup Parlamentari Popular va considerar que les
proposicions no de llei no són la via adequada per a este tipus
de propostes i que estes decisions corresponen a la Mesa de
les Corts com a «òrgan rector de la cambra». Efectivament, la
funció bàsica d’una proposició no de llei és instar el Consell a
realitzar una actuació política determinada.
Per això, en la Junta de Síndics següent del 10 de febrer (acta de
la Junta de Síndics 25/V), s’acordà per unanimitat elevar una
proposta final a la Mesa sobre l’edició del llibre. Efectivament,
en la reunió del 3 de març (acta de la Junta de Síndics 27/V),
el portaveu adjunt del grup parlamentari d’Esquerra Unida del
País Valencià anuncià que els tres grups parlamentaris havien
firmat un escrit dirigit a la Mesa perquè es publicaren per les
_Edició de les Rondalles d’Enric Valor
per les Corts Valencianes
Lluís Aguiló i Lúcia
Corts les Rondalles d’Enric Valor. Amb este acord s’aconseguia
l’objectiu que se cercava: que les Corts manifestaren el seu suport
i admiració a un dels escriptors valencians més importants
del segle xx.
El 27 de març del 2000, en la reunió de la Mesa (acta de la
Mesa de les Corts 38/V), es va tramitar l’escrit RE núm. 8.333,
de 3 de març, presentat pels portaveus adjunts dels grups parlamentaris
Esquerra Unida del País Valencià, el Socialista Progressistes
i el Síndic del Grup Parlamentari Popular, en què se
sol·licitava «l’edició d’un llibre monogràfic sobre les Rondalles
d’Enric Valor». La Mesa així ho va acordar (acord de la Mesa
de les Corts 530/V) i va encomanar al servei de publicacions
de les Corts que realitzara una avaluació econòmica de l’edició
proposada i als serveis jurídics que prepararen l’estudi corresponent
sobre la propietat intel·lectual de l’obra.
En la reunió de la Mesa de 3 de juliol (acta de la Mesa de les
Corts 52/V), es coneix l’informe del cap de publicacions amb
la proposta d’acord amb Edicions del Bullent (propietaris dels
drets d’edició de l’obra) i s’acorda l’edició de l’obra tant en valencià
com en castellà (acord de la Mesa de les Corts 818/V),
amb un tiratge de 750 exemplars en cada llengua.
El 6 de novembre es va signar el contracte amb Edicions del
Bullent i, una vegada publicada l’obra, es va presentar en les
Corts el dia 23 de febrer del 2001 amb la presència del fill de
l’escriptor, Enric Valor Hernàndez, i d’altres membres de la
família. A l’acte assistiren la Mesa i la Junta de Síndics de les
Corts, encapçalades per la seua presidenta, Marcela Miró, i un
gran nombre de diputats i diputades.
Enric Valor. El valor de les paraules { 401

_Enric Valor (1911-2000) in memoriam.
Homenatge acadèmic des de la Universitat
Autònoma de Barcelona:
creació literària i compromís lingüístic
Diversos autors
Verònica Cantó Doménech
Obra de 70 pàgines, editada per la Institució de les Lletres
Catalanes de la Generalitat de Catalunya, que recull les intervencions
que van tindre lloc el 10 de maig de l’any 2000 amb
motiu d’un homenatge a l’escriptor i lingüista valencià.
El sumari consta d’una presentació del volum homenatge a
càrrec de Xavier Luna-Batlle de la UAB i de tres intervencions.
En la primera aportació signada per Gemma Lluch i titulada
«Les rondalles d’Enric Valor, un text de culte al País Valencià»,
l’autora afirma que les rondalles valorianes són el símbol de
recuperació de la cultura popular d’un poble, malgrat que Enric
Valor no «és folklorista, ni pretén ser-ho». Quant a les característiques
de les rondalles, Lluch assenyala un caràcter poc
violent, la importància de l’ús de l’enginy, el perdó a l’agressor,
la presència de la dona presentada com un heroi, personatges
quotidians i coneixedors de la realitat que els envolta, i com a
tret més definitori, el llenguatge arrelat a la terra, a una manera
de pensar, de sentir i de viure; un llenguatge que l’autora fixa
«d’exemple d’un discurs pont entre l’oralitat i l’escriptura [...],
un valencià farcit d’expressions genuïnes encara vives». Finalment,
Lluch parla del valor de la tasca d’un ésser enamorat del
seu país, d’«un ciutadà valencià que s’ha sentit orgullós de serho»,
i afirma que les Rondalles valencianes «són molt més que
un text narratiu, s’han transformat en un text de culte, un símbol
de la volguda recuperació nacional d’alguns valencians».
En la segona intervenció sota el títol «Enric Valor, narrador a
contrapèl», Vicent Simbor analitza la producció narrativa valoriana
(contes i novel·les) en relació amb el context en què va
nàixer i la classifica en tres blocs: de preguerra, de postguerra i
l’actual. Igualment, Vicent Simbor aporta una visió interessant
402
de la posició d’Enric Valor en relació amb els models estètics i
narratius coetanis. Simbor qualifica la narrativa de Valor com
una de les aportacions valencianes més singulars a la història
de la novel·la i del conte catalans contemporanis pel «desencaixament
estètic respecte als models dominants». En la narrativa
de preguerra, trobem un escriptor en procés d’aprenentatge
les obres del qual el mateix Valor qualifica de «filles estranyes
cosmopolites». Es tracta de contes situats en la segona meitat
dels anys 30. Entre les característiques de la narrativa de
postguerra, Simbor assenyala l’arrelament en el món propi de
l’escriptor, els temes meridionals valencians, és a dir, el realisme.
Es tracta d’una narrativa ajustada a un model tradicional.
Finalment, l’auge de Valor com a narrador arriba a la vellesa,
en la dècada dels huitanta, fonamentalment amb la trilogia del
Cicle de Cassana, de la qual Simbor destaca les característiques
següents: la substitució de l’heroi individual pel protagonisme
de la col·lectivitat, un poble i uns nuclis familiars analitzats a
través del pas del temps; l’aparició d’una nova estructura narrativa;
els pressupòsits del realisme al servei de la crònica d’un
període històric; la caracterització psicològica i sociològica dels
personatges; un filtre subjectiu i idealista, i la continuació de
la relació dialèctica entre la natura-muntanya versus la culturaciutat.
Vicent Simbor afirma que la novel·la de factura tradicional
seguida per Valor era «una illa enmig d’un mar literari
en ebullició dels narradors valencians de l’època» com ara Joan
Francesc Mira, Josep Lozano, Josep Franco o Ferran Cremades.
En la intervenció titulada «Enric Valor: la percepció de la
llengua», Vicent Pitarch repassa el conjunt d’obres gramaticals
escrites per l’escriptor de Castalla i assenyala que entre els
factors que van condicionar la ideologia lingüística valoriana

se situen el conflicte lingüístic valencià, la procedència i la seducció
d’un món senyorial i la condició d’autodidacta. Pitarch
qualifica Valor d’home fabrista i afirma que «l’obra gramatical
d’Enric Valor perdurarà com un dels monuments sòlids que
ha bastit la cultura catalana del segle xx al País Valencià».
L’escrit que clou el volum és una entrevista a Enric Valor realitzada
el 1997 per Enric Larreula, quan el nostre escriptor tenia
85 anys. Es tracta d’una conversa de caire intimista en la qual
Valor parla de la joventut, dels records de la infantesa, de la història
familiar, de la seua posició davant la llengua, de política...
amb expressions de gran bellesa i d’una sinceritat aclaparadora.
Enric Valor. El valor de les paraules { 403

404

La vila d’Agullent, immediatament després de la mort del
mestre Enric Valor, gràcies a l’interés i a la iniciativa d’Emili
Casanova, el va homenatjar, amb una jornada d’estudi, que
va tenir ressò i una bona resposta de cap a cap de les comarques
centrals, i més enllà, sobretot a la Vall d’Albaida, i de
la qual ha quedat memòria en el llibre: Enric Valor, un home
de poble (Denes Edicions, València, 2002). El llibre aplega
els apartats «Pròleg», «Justificació», «En recordança d’Enric
Valor i Vives» i 13 ponències sobre la vida i l’obra del mestre
Enric Valor; que tot seguit ressenyem:
En la ponència «Les bases de la narrativa d’Enric Valor», Escrivà,
reflexionant sobre el títol del cos literari Meravelles i
picardies, classifica les rondalles de la manera següent: les de
tema «meravellós tradicional», les de tema «costumista», més
realista, i les de temàtica amb un animal o un dimoni de
protagonista. Les rondalles, des d’un nucli narratiu oral més
o menys extens, eren transformades en uns contes cultes, en
unes novel·les curtes, diferents del que és una rondalla immemorial.
En l’altra ponència, «La dona en el Cicle de Cassana»,
Escrivà, atenent el determinant natural de la dona, quant al
color dels cabells, ulls i pell, en fa quatre grups, amb les corresponents
característiques físiques, psicològiques i culturals,
els antropònims, els comportaments socials… La dona de
Cassana és una mena d’objecte decoratiu que, sense patrimoni,
no és res.
V. Simbor en «Enric valor narrador a contrapèl» proposa tres
etapes en l’obra narrativa valoriana. La de preguerra, entre
les obres de la qual es troba L’experiment de Strolowickz. Estes
obres són qualificades de «cosmopolites», i d’una espècie de
_Enric Valor, un home de poble
Ramón Haro Esplugues
púding d’amor, aventura i misteri. La de postguerra, que divideix
en dos blocs: els contes, la novel·la i novel·la curta. Els
contes, creats a banda del model realista, i la novel·la, realista
i naturalista, arrelada en el món mediterrani valencià, meridional
i rural, sobretot en L’ambició d’Aleix, i urbà en La idea
de l’emigrant. I l’etapa actual, que és, sobretot, la de l’aparició
de la trilogia del Cicle de Cassana, que és la crònica d’una
època, d’un període històric, sense renunciar al realisme, on
el protagonista és, sobretot, el poble.
Josep D. Climent en la ponència «Enric Valor i la llengua literària»
diu que Valor parteix del model proposat per P. Fabra,
de tan bona acceptació entre els valencians, amb les Normes
de Castellò, el 1932. És l’aportació de les peculiaritats valencianes
a la llengua comuna, a través del mestratge i l’obra
de Valor: la gramatical, la literària, la dels textos teòrics i la
de l’obra literària, on aplica, en la pràctica, les propostes defensades
en les seues gramàtiques. En l’altra ponència, «Les
activitats lingüístiques d’Enric Valor i Vives anteriors a la
Guerra Civil: el setmanari El Tio Cuc d’Alacant», ens conta la
participació intensa de Valor en la vida social i cultural, tant
a Alacant com a València. Valor publicava lliçons de gramàtica
en el setmanari popular El tio Cuc, en el qual va canviar,
normativitzar i normalitzar l’ortografia, i a més, hi publicava
articles reivindicatius i de conscienciació lingüística i nacional,
com ara «Valencià a l’Escola». Participava en l’Agrupació
Regionalista Alacantina, de caràcter republicà, autonomista i
d’esquerres; era el seu propagador en el programa radiofònic,
Parla Ara, de Radio Alicante, i també publicava articles patriòtics,
com «Patriotisme Valencià, Alerta alacantins!»…
Enric Valor. El valor de les paraules { 405

En «Escariano en la tradició fabulosa dels gegants negres,
guardians de coves, jardins i castells», Víctor G. Labrado
ens dóna a conèixer n’Escariano, que apareix en el Tirant lo
Blanc, un «home fortíssim, tot negre e de desmesurada figura,
segons los altres hòmens», tradició que recullen tres de les
rondalles de Valor: «Esclafamuntanyes», on el gegant negre
té les princeses encadenades al castell; «Abella», on Jaumet
s’atreveix a collir una de les roses del jardí encantat, guardat
per un negre alt i fornit, i «L’amor de les tres taronges», on el
negre gegantí fa guàrdia a l’hort per evitar collir-ne.
Maria Conca en «De les rondalles a les novel·les: una anàlisi
contrastiva en l’obra d’Enric Valor» analitza i compara les
locucions; col·locacions; proverbis; fórmules pròpies del relat
oral i marcadors discursius; fraseologismes procedents d’altres
llengües; frases sentencioses i apotegmes, eslògans i proverbis
aparents; expressions onomatopeiques i repetició de
mots; estilemes configurats per parelles de mots coordinats;
sintagmes formats per lexemes característics; comparances
i metàfores. Com veiem, una llengua riquíssima que, entre
popular i culta, resulta bella, precisa, senzilla, elegant, harmoniosa
i rítmica. Un model per aprendre’n.
Emili Casanova en «Textos inèdits d’Enric Valor: fragments
de traduccions de G. Miró, una adaptació de Jordi des Racó i
El llibre de l’Infant» ens fa saber que Valor tradueix al valencià
per simpatia envers l’obra de G. Miró, i perquè en esta llengua
estava sentida i pensada l’obra mironiana. Hi transcriu
fidelment: 1. Els leprosos de Parcent, de G. Miró. 2. L’adaptació
d’una rondalla de Jordi des Racó: «L’abat de la Valldigna».
3. El llibre de l’Infant, un manuscrit que atribueix, sens dubte,
a Valor i que consta de 40 pàgines i 61 lliçons, per aprendre a
llegir i escriure els xiquets en la llengua autòctona, on registra
més de 1.000 mots i formes verbals, amb vocabulari bàsic,
ric, representatiu dels lexemes variants. En l’altra ponència,
«Enric Valor lexicògraf, salvador de lèxic i etimòleg», fa una
recollida, selecció, ús i incorporació de llistes de lèxic genuí
valencià viu i clàssic de les gramàtiques i diccionaris de Valor
en el DIEC, per incorporar-lo dins el sistema policèntric
convergent. Quant a mots i variants bàsics, aplicació de lleis
fonètiques, lexemes de vocabulari fonamental, n’hi ha de variants
formals valencianes, creacions amb mecanismes derivatius,
accepcions desconegudes, locucions i mots composts,
neologismes, arcaismes, mots amb -o final, variants fonètiques
diferents de les del DIEC, vocabulari científic, marques
d’ús. Pel que fa al Valor etimòleg, és partidari que l’ortografia
s’ha de basar en la de la variant més pròxima a l’etimologia
llatina, com és el cas del valencià, en certs casos.
En la ponència «Introducció a l’aportació gramatical d’Enric
Valor», Abelard Saragossà ens diu que Valor és un gramàtic
reflexiu, metòdic, disciplinat, però crític; no és un mer divulgador
de la normativa i la teoria lingüística, sinó que, com
a estudiós i investigador, hi fa aportacions empíriques en les
comparacions de superioritat i inferioritat; en les comuni-
406
catives; en el manteniment de la concordança del participi
singular i plural; en el tractament de certes paraules: un, lo,
adés…; en l’ús de la preposició de entre els adjectius quantitatius
indefinits i el nucli nominal; en les combinacions pronominals:
Li’l, li la… Tot això perquè per a Valor és molt important
i convenient que els valencians estimem i prenguem
consciència de la riquesa i valor de la nostra llengua, per tal
de poder recuperar-nos com a poble.
Brauli Montoya en «El model de llengua d’Enric Valor en
la gramàtica normativa valenciana» assenyala que el model
parteix de la seua llengua familiar. En les seues gramàtiques,
Valor dóna un relleu especial al vocalisme: a destriar les vocals
obertes de les tancades; dels diftongs formats per la /u/ i
la /i/ en recomana la pronúncia decreixent. Pel que fa al consonantisme,
s’ha de diferenciar entre el fonema /b/ i el /v/;
pronunciar geminats mots com formatge, ametla; no s’han
d’ensordir els sons [gz] i [z] en mots com examen, casa…;
dels plurals en -os, dóna preferència a les formes antigues: textos/texts,
foscos/foscs. En resum: acostar-se a la llengua comuna
des de les variants valencianes més pures i incontaminades.
En «Enric Valor, el mestre. Enric Valor per als mestres», Vicent
Brotons ens mostra, en la biografia creixent de Valor, el
seu amor per la llengua: a set o vuit anys, aprenentatge de la
lectura en català amb son pare; en l’època d’estudiant a l’Escola
de Comerç, interés per les llengües romàniques: castellà,
anglés, francés. Du a terme una recol·lecció de lèxic en el
Vocabulari castellut (1948), Millorem el llenguatge, Vocabulari
fonamental, Vocabulari escolar. És mestre de llengua: Curset
de valencià correcte, en el setmanari El Tio Cuc, Cursos de Lo
Rat Penat. Es publica la seua obra gramatical: Curs mitjà de
gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, La
flexió verbal, Temes de correcció lingüística. Totes estes obres
són una important aportació del valencià popular i clàssic al
cabal lèxic de la llengua comuna. Per a Valor, doncs, estimar
el valencià era sinònim d’estudiar-lo, usar-lo i ensenyar-lo
amb correcció.
V. Pitarch en «Enric Valor: la percepció de la llengua» ens
presenta un Valor no per parts, sinó tot d’una, formant un
tot: un valencià, un ciutadà, que, dotat de moltes qualitats
i valors, va saber, mitjançant la lectura, l’estudi personal i la
relació i el contacte directe amb mestres competents, formarse
i poder «bastir una obra prestigiosa al servei de la llengua
catalana». Un E. Valor que, davant la realitat sociopolítica i
sociolingüística, no podia restar neutral, i que ha fet de la
llengua pròpia una vivència i un compromís cívic per la seua
supervivència. Pitarch destaca la seua tasca i obra de gramàtic
plena de seny, de sensibilitat, sobre dialectologia, lexicologia,
sobretot en morfosintaxi, com també els seus treballs gramaticals,
senzills i didàctics (Curso de lengua valenciana [1966]
i Curso medio de gramática catalana, referido especialmente al
País Valenciano [1973], Millorem el llenguatge [1971], La flexió
verbal [1983]…)

Totes les ponències, així com els tres escrits introductoris del
llibre («Pròleg», de G. Lluch, «Justificació», d’E. Casanova, i
« En recordança d’Enric Valor i Vives », de R. Haro) qualifiquen
Enric Valor, com un home, un valencià, de gran valor.
Un valencià que ama la seua terra i l’esperit de la seua terra, la
seua llengua: dos amors inseparables i necessaris, a conrear, a
defensar, a fer viure. A qui li podem aplicar aquests versos del
poeta: «hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos
el nom de cada cosa».
Enric Valor. El valor de les paraules { 407

_Converses amb Joan Simon, Enric Valor i Rafael Súria
Edició a cura de Vicent Pitarch
Col·lecció «Els Àmbits de la Memòria», 1
Edicions Alambor, Benicarló, 2002, 154 pàgines
Òscar Pérez Silvestre
Amb motiu de la commemoració i celebració dels setanta
anys del consens lingüístic materialitzat a Castelló de la Plana
l’any 1932, Edicions Alambor de Benicarló —empresa
destacada en bones publicacions de llengua i literatura que
naix a partir de l’Associació Cultural Alambor, que tan bons
fruits culturals ha aportat al poble valencià— va preparar
una edició de tres entrevistes, realitzades entre el 1995 i el
2001, a Joan Simon i Matutano (Castelló, 1911), Rafael Súria
i Albinyana (Manises, 1911-1996) i Enric Valor (1911-
2000) pel professor Vicent Pitarch i Almela. Tots tres, com
es pot comprovar, coincideixen en l’any de naixença, amb
la diferència que els dos primers van participar in situ en la
signatura, bé en nom propi o en representació d’un col·lectiu.
El cas d’Enric Valor és diferent: ja sabem que no consta en
la nòmina oficial de signataris per motiu de jovenesa i de
distància a la ciutat de la Plana, però fou l’impulsor més decidit
de la difusió de les Normes de Castelló a les comarques
meridionals des de la darreria de 1933 per mitjà de la dignificació
lingüística del setmanari satíric El Tio Cuc, dirigit
per Josep Coloma Pellicer, i la cofundació d’un col·lectiu de
rescabalament cultural, l’Agrupació Regionalista Alacantina,
activa entre 1933 i 1934. De la capital de l’Alacantí, les signà
el cronista de la ciutat Francisco Figueras Pacheco a tall
simbòlic. Tal dignificació en El Tio Cuc es concreta en alguns
escrits de tema valencianista, la correcció lingüística en aplicació
efectiva de les Normes de Castelló a partir del desembre
de 1933 —en comunió amb el setmanari valentí El Camí i el
Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura— i la publicació
d’unes lliçons bàsiques de lectura de les grafies valencianes
i de gramàtica, aquest darrer com a corresponsal de l’As-
408
sociació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, refundada a
València el 7 de febrer de 1934. Per tant, una actitud única
—per edat, per distància i per espenta— que no trobem en
cap personatge més del moment; unes dedicacions que posaren
totes les bases de les seues ocupacions futures com a
narrador, corrector lingüístic, difusor de la normativa i, també,
foren el fonament d’unes relacions culturals fermament
establides després de la Guerra Civil fins als seus últims anys
amb els intel·lectuals valencians de primera fila, tan influents
i decisius per a la nostra llengua, el pòrtic a una vida cultural
i cívica al servei del poble valencià. Ho diu Pitarch amb altres
paraules que justifiquen la inclusió en el volum d’aquest homenot
ferit per les lletres: «al costat de Joan Simon —que no
ha deixat producció literària— i de R. Súria —amb una obra
de dimensions exigües, en volum i projecció—, la biografia i
la producció lingüística i narrativa de Valor emergeixen com
una de les mostres —de les confirmacions— més sòlides de
la dinàmica de regeneració social —a nivell de maduresa cultural
i, doncs, amb les corresponents repercussions damunt
el grau de convivència— que representaven les Normes de
Castelló. En aquest sentit, la personalitat de Valor figura ací
com el complement adequat de tot allò que representen per
a nosaltres Simon i Súria» (p. 13).
L’entrevista a Enric Valor —realitzada al seu domicili del
carrer de Martínez Aloy de València el dia 20 de gener de
1995, amb una durada de 150 minuts enregistrats— ocupa
les pàgines 67-136. Sens dubte, és la més extensa del conjunt,
sabedors com som de la capacitat de conversa del castallut
universal. En aquella trobada, Vicent Pitarch anava acompanyat
per Antoni Porcar, que intervé molt puntualment en

una xarrada dissenyada per Pitarch que Valor dirigeix al seu
gust i comoditat cap a les peripècies de la seua vida; un fet
que, segons l’entrevistador, «hi aporta l’interès suplementari
que els seus relats tot sovint ens acosten al món meravellós
de les rondalles que amb tanta gràcia va saber recrear-nos»
(p. 29).
De tota manera, aquesta extensa entrevista completa alguns
aspectes tractats en l’excel·lent llibre de Rosa Serrano Converses
amb un senyor escriptor (Tàndem, 1995), màxim exponent
de la memòria històrica, lingüística, literària i social d’un Enric
Valor profundament valencià que treballà per la dignitat
del seu poble.
Enric Valor. El valor de les paraules { 409

_Les rondalles meravelloses
i llegendes d’Enric Valor
Jaume Albero i Poveda
Joan Borja i Sanz
Amb Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor, Jaume
Albero i Poveda va guanyar el xv Premi de Cultura Popular
Valeri Serra i Boldú, convocat per l’Ajuntament de Bellpuig
l’any 2003. Aquest premi —ja se sap— és un dels més prestigiosos
dins de l’àmbit de l’etnopoètica catalana. I porta vinculada
l’edició en la col·lecció «Biblioteca de Cultura Popular
Valeri Serra i Boldú», de l’editorial Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, en què —efectivament— el llibre de Jaume
Albero va veure la llum, amb un pròleg de la reputada etnopoetòloga
Carme Oriol, al març de 2004.
Aquest llibre de Jaume Albero és, sens dubte, un dels treballs
monogràfics més consistents —de referència absolutament ineludible—
en l’estudi de les Rondalles valencianes d’Enric Valor.
Fet i fet, les aportacions fetes ací per Albero són un extracte
—mínimament revisat i reelaborat— de la seua admirable
tesi doctoral (dos volums, 882 pàgines), que, amb títol quasi
homònim (Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor:
estudi de les fonts i hermenèutica), va ser llegida en la Universitat
d’Alacant a finals de 2002.
En la seua tesi, el doctor Albero, al marge d’unes altres valuoses
aportacions (sobre diversos enfocaments epistemològics
en l’estudi de la narrativa popular, l’interés pedagògic de les
Rondalles valencianes, les convergències i divergències entre
l’univers narratiu valorià i el de Walt Disney, o el pes de la
tradició literària en el projecte de l’escriptor de Castalla), analitzava
hermenèuticament les rondalles meravelloses «Abella»,
«La mare dels peixos», «El jugador de Petrer», «El Gegant del
Romaní», «Esclafamuntanyes», «El Castell del Sol», «El príncep
desmemoriat», «El rei Astoret», «El castell d’Entorn i no
410
Entorn», «Don Joan de la Panarra», «Les animetes», «L’envejós
d’Alcalà», «La mestra i el manyà», «L’amor de les tres taronges»,
«El ferrer de Bèlgida», «El llenyater de Fortaleny», «Les velletes
de la Penya Roja», «El patge Saguntí», «El xiquet que va nàixer
de peus» i «Els guants de la felicitat», així com les llegendes
—que és com són catalogades aquestes narracions— «L’albarder
de Cocentaina» i «I queixalets també!». En la publicació de
la Biblioteca de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú es manté
l’estudi de les dues llegendes («L’albarder de Cocentaina» i «I
queixalets també!»), però, en canvi, l’estudi de les rondalles
meravelloses queda reduït a les narracions de l’«Esclafamuntanyes»
i «La mare dels peixos», les quals adquireixen, d’aquesta
manera, un doble valor emblemàtic: en relació amb el conjunt
dels contes meravellosos que Enric Valor va recrear i, alhora,
en la proposta d’estudi que Jaume Albero fa en la seua particular
aproximació al corpus rondallístic de l’escriptor castallut.
S’entén que les dimensions d’un llibre convencional condicionaven,
per força, la necessitat de garbellar continguts. Però si la
llàstima gran són els magnífics estudis d’Albero que s’han perdut
pel camí entre la tesi doctoral i el text premiat, l’encert principal
rau en l’oportunitat dels materials seleccionats. 1 Després d’una
introducció que posa l’accent en les qüestions metodològiques
de l’estudi i la interpretació dels contes populars, Albero entra
en matèria amb l’examen detingut de l’«Esclafamuntanyes» i
«La mare dels peixos»: rondalles sucoses que permeten a l’autor
exhibir generoses dosis d’erudició —d’amenitat, de curiositat,
de pura seducció intel·lectual—, no solament en l’establiment
sistemàtic d’una «Seqüenciació episòdica i identificació dels
motius», 2 en la «Classificació tipològica i variants catalanes» 3 o
en la «Biografia de la rondalla» 4 sinó també —i sobretot— en

1 A partir de l’estudi encetat en la
tesi doctoral —que va meréixer, per
cert, el Premi de la Fundació Mercè
Rodoreda 2003—, Jaume Albero ha
publicat, a més, La fantasia infantil
i Walt Disney (Premi Batec a la Recerca
i Innovació Educatives; Lleida,
Pagés Editors, 2004), El simbolisme
màgic en el conte popular (XXII Premi
de Divulgació Científica Humbert
Torres; Lleida, Pagés Editor, 2005)
i L’imaginari popular en les rondalles
d’Enric Valor (Alacant, ECU, 2006).
A més a més, al desembre de 2004
Jaume Albero va presentar i va defendre
en la Universitat d’Alacant una
segona tesi doctoral, en anglés, sobre
The Imaginery in J. R. R. Tolkien’s
Fantasy of Middle-earth, a partir de la
qual ha elaborat el volum El universo
imaginario de J. R. R. Tolkien (Premio
Ensayo Becerro de Bengoa 2004; Àlaba,
Servei de Publicacions de la Diputació
Foral d’Àlaba, 2005).
2 Cfr. p. 33-35 i 79-82, respectivament.
L’argúcia d’encetar l’estudi
de les rondalles amb la seqüenciació
episòdica i l’anàlisi del motius facilita,
a més a més, que el lector actualitze
immediatament el referent de la rondalla
que s’hi tracta, de manera que
pot seguir el fil de les exposicions i
els arguments d’Albero sense haver
llegit o rellegit necessàriament el relat
valorià.
3 Cfr. p. 35-37 i 82-85, respectivament.
En aquest apartat, Albero
estableix el tipus de rondalla segons
la classificació d’Antii Aarne i Stith
Thomson (l’índex AaTh), i també
quina ha estat la tradició de la rondalla
en les recopilacions folklorístiques
del nostre àmbit cultural i arreu del
món. D’aquesta manera, per exemple,
ens assabentem que el conte tipus
l’«Esclafamuntanyes» (AaTh 301) és
un dels més divulgats del món, i que
se’l coneix especialment als països
bàltics i a Rússia; és molt popular a
la península Ibèrica i a França, i ha
estat portat des d’Europa a Amèrica:
al nord d’aquest continent ha estat
adoptat per les tribus índies i és narrat
en la part francòfona del Canadà i
a Missouri. Igualment, entenem que
«La mare dels peixos» és un curiós
híbrid d’AaTh 303 «Els germans bessons
o germans de sang» i AaTh 300
«El vencedor del drac»: relats documentables
en recopilacions fetes per
Maspons i Labrós (1871), Jacint Verdaguer
(1905), Bertran i Bros (1909),
Serra i Boldú (1933) i Joan Amades
(1949) a Catalunya; per Antoni M.
Alcover (1896) a Mallorca, i per Pier
Enea Guarneiro (1886) i Pasqual Scanu
(1927) a l’Alguer.
4 Cfr. p. 37-41 i 85-89, respectivament.
No deixa de ser curiós el fet
que alguns dels episodis de l’«Esclafamuntanyes»
es puguen trobar ja en
L’Odissea, en la literatura hindú (la
Kathâ-Sarit-Sâgara, del s. xii) o en
l’epopeia anglesa Beowulf (s. viii). Per
la seua part, els elements de «La mare
dels peixos» tenen relació amb el mite
clàssic de Perseu i Andròmeda i apareixen
en la saga de Bjarki (s. xiv), en
Le piacevoli notti de Straparola (1550)
i en Basile (s. xvii).
Enric Valor. El valor de les paraules { 411

les reflexions agudes, els comentaris doctes i les observacions
de viva curiositat que, amerades de saviesa enciclopèdica i un
impagable repertori anecdòtic, articulen el discurs d’Albero en
la part nuclear del treball: la investigació sobre cadascun dels
episodis i els motius que integren les dues rondalles focalitzades.
D’aquesta manera, Albero ens invita a indagar el riquíssim
univers de ressonàncies i referències que, en el cas de «Tombatossals»,
s’amaguen en «El nom de l’heroi, la seua condició
de Benjamí i la rivalitat fraternal», «L’episodi del castell de la
Torre-Vella», «La visita de l’heroi al submón», «De camí a Bucària:
l’episodi transitori», «El gegant com a donant i el vol a
Bucària» i, finalment, «L’heroi a Bucària». I no menys fèrtil
és l’univers que Albero explora en «La mare dels peixos»: una
narració que propicia reflexions, comentaris i observacions sobre
«El naixement dual i la figura dels bessons». Relació amb el
mite indoeuropeu dels bessons divins», «La llegenda de Perseu
i la rondalla dels bessons», «El vencedor del drac i la llegenda
de sant Jordi», «El conte egipci dels dos germans», «El naixement
dels bessons», «El drac i el combat de Jaumet amb
aquest», «La petrificació de l’heroi per encantament bruixil»,
«La visita de Joan Batiste al palau ducal» i «Joan Batiste en el
casalici de la bruixa». Al capdavall, una proposta interpretativa
que ens permet entendre «La mare dels peixos» com una rondalla
que «parla de la construcció d’una identitat personal» i
reflecteix «la complexitat de les relacions de les persones amb la
seua part corporal, i el sentiment de vulnerabilitat en un medi
viscut com a perillós».
Quant a la part referida a les llegendes, després d’un breu
capítol sobre «El gènere narratiu de la llegenda i l’estudi del
corpus valorià», 5 Albero ens ofereix un completíssim estudi
de «L’albarder de Cocentaina», de més d’una vuitantena de
pàgines. 6 Trobem ací una suggeridora aproximació a la figura
de les bruixes —en la història real i en la ficció llegendària—
«com a encarnació de les pors masculines envers la feminitat»;
l’anàlisi de l’estructura del relat i de la biografia de la llegenda;
la incorporació dels motius al cos argumental i les variants de
l’aprenent de bruixot, i un consistent assaig interpretatiu sobre
diferents aspectes de la narració: la coneixença i el prometatge
dels protagonistes, les esposalles, la vida conjugal, la revolta
contra la domesticitat, el moment que Ciril descobreix Vicenteta,
l’episodi de l’albarda, el ritual de preparació al vol, l’eixida
pel fumeral, els paral·lelismes entre el motiu de l’aprenent de
412
bruixot i el conte de La Ventafocs, el tema del matrimoni entre
fada i mortal en el nostre folklore (i en referents cultes com
«Tannhäuser» i «El llac dels cignes»), les concomitàncies amb
el mite de Melusina, la possible interpretació de «L’albarder de
Cocentaina» com una relectura del mite d’Eros i Psique, etc.
Tot seguit, en l’estudi de la narració penaguilenca «I queixalets
també!», Albero posa la seua saviesa enciclopèdica al servei
d’una anàlisi en detall del cicle de «la mala fortuna» en el folklore
valencià i català, amb una atenció complementària a les
connexions bretones, irlandeses i asturianes que aquest motiu
presenta. I, així mateix, repassa, amb una admirable capacitat
per a suggerir adesiara vincles amb els més diversos referents
culturals —una habilitat marca de la casa—, l’arquitectura argumental
del relat, el cicle de l’ésser diabòlic trobat, el motiu
del xiquet canviat, la biografia de la llegenda, els elements amb
una significació especial en la narració (com la font o les dents),
l’espai discontinu on es desenvolupa l’acció, etc.
Un «Epíleg» sobre la figura d’Enric Valor davant la pròpia obra
rondallística, i sobre «Enric Valor i la tradició folklòrica catalana»
clouen el llibre d’Albero. Aquestes són les paraules finals:
Finalment, indicarem que en el recull valorià apareix una
galeria de personatges, una variabilitat argumental i un ventall
de temes molt ampli que difícilment trobarem en l’obra
dels autors literaris. En les rondalles queda reflectida la nostra
psicologia gràcies a la relació amb els mites, que són essencialment
polisèmics. Aquesta visió polièdrica de l’ànima
humana, difícilment ens la pot oferir l’obra d’un únic autor
(p. 273).
Les Rondalles valencianes de Valor, com a projecte literari admirable
i singularíssim —més encara atenent les circumstàncies
del context—, assoleixen efectivament «aquesta visió polièdrica
de l’ànima humana». I Jaume Albero, en Les rondalles meravelloses
i llegendes d’Enric Valor, ho posa magistralment de
manifest.
5 Cfr. p. 127-140. En aquest capítol
Albero examina, seguint diversos
autors, «la frontera sempre vacil·lant»
entre rondalles i llegendes, i acaba
discutint-ne l’adscripció genèrica
dels relats valorians «L’albarder de
Cocentaina» i «I queixalets també!»,
els quals, al seu parer, «han de ser
considerats llegendes».
6 Cfr. p. 141-222.

Les possibilitats didàctiques dels relats populars —actualitzats,
modificats i adaptats a les necessitats pedagògiques, és clar—
són tan evidents com la llarguíssima llista d’exemples que entre
tots podríem elaborar de les pràctiques que han fet les nostres
escoles a partir de les Rondalles d’Enric Valor, uns textos que
ell escrivia amb unes altres finalitats primeres, de recuperar-les
i recrear-les, que no l’aplicació directa com a lectura o com a
eina per al procés educatiu dels infants. No era possible això en
el temps en què les escrivia.
Dels anys huitanta ençà, però —i amb poca posterioritat a les
edicions un tant serioses (per a lectors més aviat adults) de L’Estel
(Meravelles i picardies, 1964 i 1970) i dels dos volumots
de lletra purament de Gorg (1975 i 1976)—, amb l’extensió
de l’ensenyament en valencià en els primers nivells educatius,
les Rondalles valencianes es van convertir en un recurs didàctic
d’ús necessari i implícitament obligatori, sobretot davant
uns buits tan notables d’una literatura en valencià per a infants
gens normalitzada aleshores. Fou amb l’aparició de les
edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià
(1984-1988), Gregal Llibres (1986-1987, ja més aproximades
al públic infantil per Rosa Serrano i Enric Valor) i les posteriors
edicions heretades per Bullent i Tàndem, que les Rondalles van
començar a desplegar les no poques potencialitats didàctiques
que el nostre cos de mestres hi han pogut trobar. Les primeres
generacions que tinguérem el valencià com a assignatura les
recordem com a animació lectora o formant part dels primers
llibres de text que circularen.
Tals oportunitats, per derivació natural, havien de passar al
món del teatre com a forma d’expressió total ben útil al món
_Les teatralitzacions
de les Rondalles valorianes
Diversos adaptadors
Òscar Pérez Silvestre
escolar com a entreteniment, per a gaudi de la literatura i transmissió
de valors, a més d’actualitzar relats tradicionals de base
argumental universal. Deixant de banda la infinitat d’activitats
teatrals que no han conegut l’edició per la modèstia amb què
treballen els ensenyants i altres artistes de l’animació, sí que hi
ha diversos productes editorials que són els que comentarem
ací.
Abans, però, deixeu-me deixar constància d’alguns muntatges
significatius com el pioner de la companyia Teatre Buffo que
encapçala la puçolenca Empar Claramunt, que al setembre de
1986 posà en escena al Puig de Santa Maria l’espectacle de
titelles El jugador de Petrer, acompanyat d’una exposició i de
taller didàctic. El muntatge, que ha recorregut des d’aleshores
tot el país, continua formant part del seu repertori actual. Cal
comentar també la representació L’envejós d’Alcalà de la companyia
Papallona Teatre, estrenada el 2001 al Teatre Arniches
d’Alacant i dirigida per Rosa Fraj i Pla. Al seu torn, la rondalla
«El patge Saguntí» compta amb una composició coral de Josep
R. Gil-Tàrrega, director de la formació Victoria Musicae. Actualment,
el grup Pot de Plom porta en dansa la història dels
quatre germans de Penàguila, Esclafamuntanyes, amb direcció
de Xavi Castillo.
Pel que fa a les adaptacions que sí que han passat al suport del
paper, la primera és del 1994, Això diu que era... L’envejós d’Alcalà
(Tàndem), composta per l’escriptor Manel Rodríguez-
Castelló. Aquesta recreació adapta les rondalles «El rei Astoret»
(recollida a Bèlgida) i «L’envejós d’Alcalà» (Castalla). L’edició
de Tàndem, il·lustrada per Carmela Mayor, inclou al final del
text dramàtic un repertori d’activitats a partir de la representa-
Enric Valor. El valor de les paraules { 413

ció i de comprensió del fet teatral. Tocant a la primera posada
en escena, va ser estrenada a la Sala Escalante de València el 8
d’octubre de 1990, a càrrec de la companyia La Cassola dirigida
per Pep Cortés.
La segona reformulació, del 2001, correspon a Joan Carles
Simó i fou publicada també per Tàndem Edicions. El títol Els
cinc desitjos amaga una versió que ens anuncia el subtítol suggeridor
Rondalla musical amb un pròleg i tres actes per a xiquets
i xiquetes de totes les edats, basada en «El llenyater de Fortaleny».
Aquest argument fou recollit per Valor a la Vall de Tavernes i
publicat per primera vegada el 1975 dins el primer volum de
l’Obra literària completa de Gorg. El treball de Simó, com a
mèrit afegit, fou guardonat amb el I Premi de Teatre Vila de
Paterna, convocat per la Regidoria de Promoció Lingüística de
l’Ajuntament.
Finalment, l’any 2010 ha aparegut en Edicions Bromera un
treball del dramaturg Manuel Molins, Els valents de Valor, que
retorna a l’escena cinc rondalles en una història plena d’acció i
d’aventures. La veu de l’escriptor, convertit en personatge amb
una clara voluntat de Molins de retre-li homenatge, ens retroba
amb uns caràcters actualitzats que no perden l’esperit patrimonial
i costumista amb què els recollí i els plasmà l’autor de Castalla.
En paraules recents de Manuel Molins, «no es tracta de
recuperar res, sinó d’acostar als espectadors un món ric, plural,
ple de suggeriments imaginaris, de valors i de formes d’expressió
que poden ampliar-los la imaginació i obrir-los els coneixements
a unes altres visions del món. Unes visions del món que
ens configuren com a poble, ja que són històries transmeses
oralment pels nostres avantpassats». La companyia Rodolant
Teatre, que dirigeix Vicent Genovés, va estrenar aquesta obra
al mes de febrer de 2010, a la Sala Círculo de València.
Deixem per a aquest punt una altra obra que no podem encabir
en el teatre infantil, tot i que es basa també en una rondalla
literaturitzada per Enric Valor. De les recreacions dels dramaturgs
nostrats, és la més reculada de totes (1972), però va
destinada a un públic adult. Es tracta de Peret o els miracles de
l’astúcia, escrita per Rodolf Sirera en un acte i dotze escenes a
partir de la narració «Peret» (recopilada a Castalla) i publicada
juntament amb «La farsa de Misser Pere Pathélin» i «El nas
tallat» dins el volum Tres farses populars sobre l’astúcia, en la
col·lecció de Tres i Quatre que dirigia Antoni Tordera (1987).
Havia estat estrenada a València al març de 1973 per la companyia
El Rogle.
No calen més comentaris per a lloar el magnífic treball d’Enric
Valor de recollida i recreació d’un corpus de 36 rondalles sentides
o demanades a la seua gent. Qui ha vingut darrere d’ell
i l’ha llegit, ha descobert que allò no eren fòssils més o menys
embellits per la ploma valoriana, sinó un compendi de saviesa
popular plena de valors que traspassen i sobreviuen al temps, a
les fronteres i als canvis culturals i socials.
414

Enric Valor. El valor de les paraules { 415

_«Sendes i carenes d’Enric Valor»
Diego Gómez
Els objectius de l’exposició són:
Fer un homenatge a Enric Valor.
Divulgar les seues rondalles i promoure’n la lectura.
Fer conéixer els paisatges i la geografia que el van inspirar.
Característiques:
Consta de 15 panells de 2,05 m per 1,20 m en cartó ploma i
emmarcats en alumini.
Tots els panells, llevat del 2 i del 15, contenen textos de Valor
i fotografies.
Els textos, molt breus, són citacions literals extretes d’una
rondalla i fan referència als paisatges, a les accions o als personatges
que hi apareixen. Al costat dels textos apareixen les
fotografies on Valor va situar i recrear la mateixa rondalla d’on
s’han extret aquests.
Panells
Els dos primers panells fan d’introducció general a la geografia
fantàstica d’Enric Valor: el núm. 1, al Regne de Benillup (en
el triangle Benicadell-Aitana-Banyeres), i el núm. 2, a altres
territoris igualment fabulosos. A banda del mateix Regne de
Benillup, també trobem el de la Terra Blanca, Bucària, el Ducat
de les Dues Aigües, el Regne de Penella, el castell d’Entorn
i no Entorn, el de la Serra dels Plans, del rei Astoret, etc.
Cadascun dels 12 panells següents va dedicat als paisatges on
Valor va situar l’acció d’alguna o de diverses rondalles, així:
416
- núm. 3: el Benicadell.
- núm. 4: la Covalta (Agullent).
- núm. 5: Bocairent.
- núm. 6: la Mariola i el Carrascal.
- núm. 7: el Rontonar (Benifallim).
- núm. 8: el pla dels Dubots (Benilloba).
- núm. 9: Penàguila.
- núm. 10: el Gulatdar (Sella-Finestrat).
- núm. 11: la foia de Castalla.
- núm. 12: l’alt de Biscoi (Onil-Banyeres).
- núm. 13: el Maigmó.
- núm. 14: la serra de la Safra (Monòver-el Pinós).
El darrer panell, el núm. 15, es pronuncia sobre el valor i el
significat de l’obra rondallística llegada per Enric Valor.
Text final de l’exposició
Enric Valor va publicar 36 rondalles entre 1950 i 1976. Van ser
els pitjors anys en la història de la nostra llengua: prohibida o
silenciada en tota manifestació culta, es desarrelaven les grans
ciutats valencianes, on s’interrompia la transmissió de pares a
fills i s’estenia el monolingüisme en castellà.
En aquell temps advers, quan tot convidava a desistir, Valor va
escriure en principi per a molt pocs lectors. Sens dubte, confiat
en un futur millor, va fer una feina callada i tenaç, pensada per
als valencians que encara havien de nàixer i de la qual va rebre
ben poc a canvi, llevat de la satisfacció íntima de la seua dignitat.

Enric Valor. El valor de les paraules { 417

El seu esforç només s’explica per una convicció en la utilitat de
la pròpia obra: en les generacions futures de valencians i valencianes
adults —nosaltres—que el llegiríem en les rondalles i les
transmetríem als nostres infants.
Les Rondalles de Valor són alhora un salvament apassionat de
la llengua i de la tradició cultural nostra, un recorregut admirat
sobre la terra pròpia, el llegat d’un home savi, seré, amable i
optimista malgrat els temps difícils.
418

Es tracta de la unitat didàctica corresponent a l’Escriptor de
l’Any 2010, Enric Valor. Correspon al número 7 de la collecció
«Didàctica» de les Publicacions de l’Acadèmia Valenciana
de la Llengua.
L’autor ha dividit, molt encertadament, el que és el material
del professorat del que correspon a l’alumnat. Tant en un cas
com en l’altre els destinataris són els mateixos: els professors
i els alumnes que formen part dels cicles d’Educació Secundària
i de Batxillerat dels nostres centres educatius. Hi ha, de
qualsevol manera, tres apartats: a) Primer Cicle d’Educació
Secundària Obligatòria, b) Segon Cicle d’Educació Secundària
Obligatòria i c) Batxillerat.
En el llibre apareixen unes pàgines de consulta, com són la
cronologia i la biografia, que són comunes per a tots, mentres
que les activitats i el plantejament de la unitat en cada
nivell o etapa educativa és diferent i específic en cada cas.
També hi apareixen les solucions a les activitats plantejades.
Es treballa a partir de textos d’Enric Valor o d’alguns autors
que parlen de l’escriptor de Castalla. A partir d’esta selecció
textual es formulen diverses activitats que l’alumnat ha de
respondre. Gràcies a la consulta del solucionari es pot treballar
autònomament. Tot i això, recomanem que, si és possible,
els treballs es realitzen amb la intervenció del professorat.
Les activitats formulades són molt diverses i diferents. En el
cas de l’Educació Secundària Obligatòria, com no podia ser
d’una altra manera, presenten menys dificultat que en Batxillerat
i, fins i tot, apareixen alguns jocs lingüístics com ara
sopes de lletres i encreuats, que poden resultar fàcils i lúdics.
_Material didàctic Enric Valor. El valor de les paraules,
de Víctor Labrado
Josep LluíDoménech Zornoza
Enric Valor. El valor de les paraules { 419

L’autor de l’obra és Víctor Labrado, però en el cas de les fotografies
ha tingut el concurs de Francesc Vera, mentres que
els dibuixos són obra d’Enric Banyuls. Tant en el cas de les
fotografies com dels dibuixos, cal dir que resulten un bon
complement a la part textual. El conjunt resulta molt complet
per a les pretensions que es tenien: facilitar un bon material
didàctic sobre l’escriptor Enric Valor.
En alguns casos també s’ha comptat amb la col·laboració de
persones i entitats que han facilitat material gràfic de gran
420
valor i que ha sigut reproduït en el llibre, sobretot en els
casos de les necessàries il·lustracions que arrepleguen treballs
o situacions d’unes altres èpoques. Ha sigut el cas de la Biblioteca
Valenciana i del Museu d’Etnologia de València.
Finalment, considerem que el resultat és un llibre molt complet,
flexible i orientador que complix les expectatives que,
en este programa, s’havia traçat la Comissió de l’Escriptor de
l’Any i la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Interessant auca de 16 vinyetes on s’arreplega la vida d’Enric
Valor i Vives des del seu naixement fins a l’hora de la seua
mort. Este pertanyia a una família benestant de l’aristocràcia
rural de Castalla i prompte comença a entrar en contacte amb
l’estudi del valencià i col·labora en revistes com El Tio Cuc.
La seua vida activa de tipus polític també s’esmenta en l’auca.
Alguna vinyeta es referix a l’esclat de la Guerra Civil i al silenci
que es produix després d’esta, i de com este silenci continua
relacionat amb els valencianistes de l’època que tenen molt
d’interés per l’escriptura en valencià i per estendre la cultura
valenciana. Al mateix temps, este període comporta problemes
amb la censura i passa un temps en la presó. Posteriorment, ve
una època en què diverses institucions li reten homenatges i li
reconeixen la seua llarga tasca. Valor veu en el recull que fa de
les rondalles valencianes una forma de transmetre les nostres
tradicions i de millorar la llengua escrita.
Els dibuixos de l’auca resulten extraordinàriament impactants,
amb uns colors molt cridaners. Comença amb un dibuix d’Enric
acabat de nàixer i finalitza amb el dibuix d’un barret, objecte
que va anar sempre molt unit a la seua vida. Molta gent li
deia l’escriptor del barret.
Està editada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb motiu
de la celebració de l’Escriptor de l’Any 2010, Enric Valor.
_L’auca d’Enric Valor,
de Jesús Huguet Enguita
Josep Lluís Doménech Zornoza
Enric Valor. El valor de les paraules { 421

_Còmic Enric Valor,
de Jesús Huguet Enguita
Josep Lluís Doménech Zornoza
Es tracta d’un còmic de 20 pàgines, editat per l’Acadèmia Valenciana
de la Llengua, amb motiu de la celebració de l’Escriptor
de l’Any 2010, Enric Valor, del qual és autor l’il·lustrador
Jesús Huguet Enguita. Forma part de la col·lecció «Gràfica»,
sèrie «Còmics», de les Publicacions de l’Acadèmia Valenciana
de la Llengua.
L’autor relata, amb molts diàlegs, diverses escenes de la vida
de l’escriptor de Castalla des dels primers moments de la seua
vida. Resulta una historieta gràfica molt completa, que s’ha fet
per a donar a conéixer la figura de Valor a tots els públics, si bé
principalment s’adreça al públic infantil d’Educació Primària
de les escoles valencianes, que poden gaudir d’una lectura senzilla
en poc de temps. No s’ha pretés fer un còmic més extens,
ja que s’ha considerat que el nombre de pàgines que té són
suficients per a l’objectiu que es pretenia.
En este apareixen totes les vessants d’Enric Valor, fins i tot el
detall d’arreplegar la seua afició a la caça i la seua admiració pel
paisatge de les terres valencianes. Es tracta, per tant, d’una condensació
en poques pàgines en les quals, sense la possibilitat
d’aprofundir excessivament en alguns aspectes donat el tipus
de treball que és, queda palés l’esforç que ha fet l’il·lustrador en
este treball de síntesi.
Com pot comprovar-se amb la seua lectura, és un còmic molt
didàctic que, fins i tot, es pot recomanar a un públic de més
edat i, sobretot, a aquell que no coneix la tasca duta a terme
per l’escriptor.
422

Enric Valor. El valor de les paraules { 423

El present llibre
Enric Valor. El valor de les paraules
es va acabar d’imprimir en els obradors de Gráficas Alcoy
el Dia de les Lletres Valencianes del 2010,
any en què commemorem el desé aniversari del traspàs
de l’il·lustre escriptor i lingüista de Castalla
Enric Valor i Vives