28.04.2013 Views

Moscow's Style Moderne El Style Moderne ... - art nouveau news

Moscow's Style Moderne El Style Moderne ... - art nouveau news

Moscow's Style Moderne El Style Moderne ... - art nouveau news

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

Moscow’s <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong><br />

<strong>El</strong> <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong> moscovita<br />

Margaret Macdonald, Out of the Shadows<br />

Margaret Macdonald, emergint de les ombres<br />

A Garden in Glass: The Cerdanyola Stained-Glass Windows<br />

Un jardí de vidre: els vitralls de Cerdanyola<br />

15<br />

2010


F. O. Shekhtel, 1903-1904. Yaroslavsky Rail Terminal<br />

F. O. Xèkhtel, 1903-1904. Estació de tren de Iaroslavsk<br />

© Moscow Heritage Committee<br />

© Moscow Heritage Committee<br />

the route<br />

A Stroll Through Moscow’s <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong><br />

Yuriy B. Biryukov<br />

Art historian, Moscow Cultural Heritage Committee<br />

moorik@mail.ru<br />

<strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong> in Moscow, the second largest city<br />

in Russia during the period, was a mature and<br />

unequivocal expression of two of the country’s<br />

main ambitions during the Silver Century. On<br />

the one hand, the style reflected a desire to be in<br />

step with Western European <strong>art</strong>, and on the other,<br />

it grew out of an urge to develop Russia’s own<br />

national character. Architecture became the principal means for<br />

realizing both aspirations, through structures of great <strong>art</strong>istic value<br />

that made use of innovations in the applied and decorative <strong>art</strong>s.<br />

The visitor who arrives by train at Komsomolskaya Square (Three<br />

Stations Square) soon notices the fine style of the Yaroslavsky Rail<br />

Terminal, echoing the form of a terem, or great house with towers. Built in<br />

1904 by the architect F. O. Shekhtel, the terminal recalls northern Russia,<br />

the destination of the Yaroslavsky line. The decoration features majolica<br />

from the Abramtsevo Colony and panels of sculptural relief representing<br />

the walls of monasteries in the north, polar bears, strawberries, pine<br />

branches, inhabitants of the shores of the White Sea, and starfish. Nordic<br />

exoticism is also evident in the minimalist interiors, where canvases by<br />

Konstantin Korovin depict the life of the peoples of the tundra, engaged in<br />

such activities as herding reindeer, fishing and whale hunting.<br />

Passengers arriving from the east come into Kazan Station. Begun<br />

in 1913 by Alexey Viktorovich Shchusev, this building is considered to<br />

bring the period of <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong> to a close. The architect mixed motifs<br />

from Kazan, capital of the T<strong>art</strong>ars, and the Baroque style of Moscow,<br />

along with certain elements taken from Western European architecture.<br />

One feels that the central tower — very similar to the Siuiumbeki Tower<br />

in Kazan — has been lifted from its place there and brought to Moscow<br />

by train along with the passengers. The smaller tower, with clock<br />

The Silver Century aspired<br />

to be in harmony with<br />

Western European <strong>art</strong><br />

while developing Russia's<br />

own national character<br />

and bell, imitates Venetian<br />

structures, suggesting journeys<br />

to far away places.<br />

The traveller who leaves<br />

the station and heads for the<br />

Metropol Hotel will find there<br />

a key example of Moscow’s<br />

<strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong>, the product<br />

of the contributions of many architects and <strong>art</strong>ists. Savva Mamontov<br />

was the promoter of this huge, multi-faceted construction in the he<strong>art</strong><br />

of the city. A talented singer, “Savva the Magnificent” dreamed of<br />

locating the new Private Russian Opera there. Building began in 1899<br />

according to plans by Lev Kekushev, but Mamontov soon decided<br />

Period postcard depicting Yaroslavsky Rail Terminal / Postal d’època de l'estació de tren de Iaroslavsk<br />

3


la ruta<br />

Un passeig pel <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong> moscovita<br />

Yuriy B. Biryukov<br />

Historiador de l’Art, Comitè del Patrimoni Cultural de Moscou<br />

moorik@mail.ru<br />

<strong>El</strong> <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong> es manifestà a l’aleshores segona capital<br />

de Rússia expressant de manera completa i clara les dues<br />

ambicions principals del Segle d’Argent rus: l’aspiració a<br />

una integració <strong>art</strong>ística amb l’<strong>art</strong> de l’Europa occidental i<br />

el desenvolupament d’una personalitat pròpia. Aquests dos<br />

aspectes es van materialitzar especialment en les obres<br />

arquitectòniques, que van assolir una gran qualitat <strong>art</strong>ística<br />

en la síntesi amb les innovacions de les <strong>art</strong>s decoratives aplicades.<br />

Tot aquell qui arriba en tren a Moscou per la plaça de les Tres Estacions,<br />

s’adona de l’estilització dels tèrems (cases amb forma de torre) de l’estació<br />

de Iaroslavsk dels anys 1902-1904, obra de l’arquitecte F. O. Xèkhtel i que<br />

recorda la Rússia septentrional, a on conduïa el ferrocarril de Iaroslavsk. A<br />

les parets dels monestirs del nord, hi trobem representats amb majòlica<br />

d’Abràmtsevo i panells escultòrics óssos blancs, maduixes, branques de<br />

pi, habitants del mar Blanc i estrelles de mar. L’exotisme “nòrdic” es va<br />

manifestar també en interiors lacònics, decorats amb monumentals llenços<br />

de Konstantín Korovin, en els quals s’hi representa la vida dels pobles de la<br />

tundra: la pastura dels rens, la pesca i la caça de la balena.<br />

<strong>El</strong>s passatgers que entren per l’est arriben a l’estació de Kazan, que<br />

A. V. Xússev va començar a construir l’any 1913 i que es considera l’edifici<br />

que conclou l’època del Modernisme. L’arquitecte va sintetitzar en la imatge<br />

de l’estació els motius <strong>art</strong>ístics de la capital tàrtara i el decorativisme del<br />

barroc moscovita amb elements de<br />

l’arquitectura europea. Fa la sensació<br />

com si la torre central de l’estació,<br />

molt semblant a la Torre Siuiumbeki,<br />

hagués estat traslladada des de<br />

Kazan fins a Moscou juntament amb<br />

els passatgers. La petita torre amb<br />

el rellotge i la campana, que imita<br />

el model venecià, evoca viatges<br />

llunyans.<br />

Des de l’estació, el viatger<br />

es dirigeix cap a l’Hotel Metropol,<br />

monument clau del <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong><br />

moscovita, experiment del nou estil<br />

creat gràcies al treball de molts<br />

arquitectes i <strong>art</strong>istes. L’impulsor<br />

d’aquest edifici gegantesc de<br />

múltiples perfils al centre de la<br />

ciutat fou Savva Màmontov, “Savva<br />

el Magnífic”, un cantant de talent<br />

que volia ubicar-hi el seu somni,<br />

la nova Òpera Privada Russa. La<br />

construcció es va iniciar el 1899<br />

segons el projecte de Lev Kèkuixev.<br />

Però ben aviat Màmontov decidí<br />

canviar completament les façanes<br />

del Metropol per convertir-les en un<br />

reclam de la seva fàbrica de terrissa<br />

Abràmtsevo. <strong>El</strong> nou projecte, de 1901, fou obra del jove arquitecte anglès<br />

nascut a Odessa, William Walcot. Sobre les teulades de Moscou es van<br />

alçar uns panells de majòlica de Mikhaïl Bruvel i Alexandr Golovin, que<br />

brillaven amb colors frescos, enlluernadors gerros de ceràmica, i un fris de<br />

majòlica amb una cita de Nietzsche: “De nou una antiga veritat: quan et<br />

construeixis una casa t’adonaràs que has après quelcom.” Tot completat<br />

per les figures humanes nues que trobem en el fris escultòric de Nikolai<br />

Andréiev, <strong>El</strong>s temps de l’any.<br />

L’edifici d’habitatges Pertsov va ser considerat un autèntic<br />

esdeveniment. Construït al número 1 del carrer Kursovoi els anys 1906-<br />

1910, fou obra del dissenyador S. V. Maliutin i l’enginyer N. K. Jukov. La<br />

construcció segueix els<br />

principis del cubisme en la<br />

modelació de les formes<br />

arquitectòniques i recorda<br />

una petita ciutat de conte<br />

amb les seves nombroses<br />

volades, balcons, nínxols,<br />

torretes i teules esgaiades. P. N. Pertsov, constructor de ferrocarrils i gran<br />

amant de l’<strong>art</strong> rus, organitzà un concurs per escollir un projecte que<br />

respongués a “l’esperit i tradicions de Moscou, i alhora a les demandes<br />

de la modernitat”. L’elecció va recaure en els dissenys de S. Maliutin, que<br />

dibuixà tots el elements decoratius<br />

de la façana i decorà els pisos<br />

del propietari seguint l’estil rus.<br />

L’esperit de conte de l’edifici queda<br />

reflectit en els nombrosos panells de<br />

majòlica sobre temes del folklore rus,<br />

realitzats per la terrisseria Muravà,<br />

així com en les escultures voladisses<br />

de dracs i les pinyes gegants.<br />

La casa senyorial de l’arquitecte<br />

Lev Kèkuixev, situada al carrer<br />

Glàzovski, 8, sol considerar-se la<br />

primera manifestació modernista a<br />

Moscou. Construïda els anys 1898-<br />

1899, es va convertir en una singular<br />

declaració d’una nova arquitectura,<br />

que emprava la combinació de<br />

la pedra no treballada amb la<br />

treballada esculturalment, així com<br />

el revestiment ceràmic, elements<br />

metàl·lics forjats i laminats, i dibuixos<br />

de complexa factura en els travessers<br />

de roure dels amplis finestrals.<br />

Al damunt de l’entrada, la<br />

mirada se sent atreta per un mosaic<br />

–atribuït per alguns a William Walcot–<br />

on s’hi representen habitants del<br />

fons marí, com peixos i llagostes.<br />

the route<br />

4 5<br />

<strong>El</strong> Segle d'Argent aspirava<br />

a integrar l'<strong>art</strong> de l'Europa<br />

occidental tot desenvolupant<br />

una personalitat pròpia<br />

Pertsov ap<strong>art</strong>ment building, 1906-1910, by engineer N.K. Zhukov and designer<br />

S.V. Maliutin<br />

Edifici d’habitatges Pertsov, 1906-1910, obra de l’enginyer N. K. Jukov i el dissenyador<br />

S. V. Maliutin<br />

© Moscow Heritage Committee<br />

Metropol Hotel, 1899-1907, by architects Lev Kekushev and W. Walcot, with<br />

ceramics by M. Vruvel and A. Golovin<br />

Hotel Metropol, 1899-1907, obra dels arquitectes L. Kèkuixev i W. Walcot amb ceràmiques<br />

de M. Bruvel i A. Golovin<br />

to completely alter the design of the exterior in order to make it a<br />

showcase for ceramics from his factory at the Abramtsevo Colony.<br />

Accordingly, new plans were drawn up in 1901 by the young Odessaborn<br />

English architect William Walcot. The majolica panels by Mikhail<br />

Vruvel and Alexander Golovin that rose above Moscow’s rooftops<br />

were alive with bright colours and urns filled with flowers. One tile<br />

frieze spells out a phrase from Nietzsche: “Once again, an old truth—<br />

having built a house you realize you’ve learned something along the<br />

way.” The ceramic decoration also includes the nude figures in relief<br />

on the frieze of The Four Seasons by Nikolai Andreyev.<br />

The Pertsov ap<strong>art</strong>ment building (1906-1910), designed by<br />

S. V. Maliutin with the engineer N. K. Zhukov and built at 1 Kursovoy<br />

Lane, was considered a remarkable accomplishment. Cubist principles<br />

were applied to create architectonic forms that recall a small storybook<br />

town with numerous projections, balconies, niches, towers and a<br />

dizzying array of pitched roofs. P. N. Pertsov, a railroad magnate and<br />

renowned patron of Russian <strong>art</strong>, sponsored a competition for the<br />

design of a building that would express “the spirit and traditions of<br />

Moscow, while also responding to modern requirements”. The winner<br />

was Maliutin, who drew all the ornamental details on the outside<br />

and decorated the ap<strong>art</strong>ments in the Russian style. The fairy-tale<br />

atmosphere is also reflected in numerous majolica panels, executed<br />

at the Murava ceramics factory and depicting themes from Russian<br />

folklore. Dragons in relief and giant pineapples contribute to the effect.<br />

The first building in the <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong> in Moscow is usually<br />

said to be the large home of the architect Lev Kekushev at 8 Glazovsky<br />

Lane. Constructed in 1898-1899, this house made a remarkable<br />

statement in favour of a new type of architecture combining plain and<br />

sculpted stone with ceramic or metal cladding and additional metal<br />

elements. Oak cross bars trace complex lines across the large windows.<br />

The eye is drawn to a mosaic over the main entrance: attributed to<br />

William Walcot, it depicts fish, lobsters and other creatures of the sea.<br />

© Moscow Heritage Committee<br />

© Moscow Heritage Committee<br />

Lev Kekushev, 1898-1899. Balcony of the architect’s home<br />

Lev Kèkuixev, 1898-1899. Balcó de la casa de l’arquitecte<br />

Tile mosaic by W. Walcot above the entrance to Kekushev’s home<br />

Ceràmica de W. Walcot al damunt de l’entrada de la casa del mateix Kèkuixev<br />

The most celebrated house in this style, however, was<br />

commissioned by the extravagant millionaire Stepan Pavlovich<br />

Ryabushinsky. Built at 6/2 Malaya Nikitskaya Street, this most original<br />

of the city’s <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong> houses was the inspiration of an avid<br />

collector of medieval embroidery and icons, who planned to use it for<br />

his private collection of medieval Russian <strong>art</strong>. Constructed in 1902<br />

by the renowned architect F. O. Shekhtel, the simple elegance of this<br />

building, which is encircled at the top by a mosaic frieze of enormous<br />

orchids, was fascinating to contemporary observers, accustomed as they<br />

were to stolid, stuccoed façades. The spaces and the fittings throughout<br />

the house are adorned with forms from nature in prominent positions: a<br />

wave on the main staircase, fantastic tree branches forming the tracery<br />

on windows, floral umbrellas on the ceiling and over the doors of the<br />

drawing-room, stained-glass windows in the form of butterfly wings.<br />

And there is more: a garden gate in the stylized form of an owl, a lamp<br />

© Moscow Heritage Committee


6<br />

F. O. Shekhtel, 1901. Derozhinskaya House<br />

F. O. Xèkhtel, 1901. Casa Derojinski<br />

la ruta<br />

© Moscow Heritage Committee<br />

F. O. Shekhtel, 1902. Ryabushinsky House<br />

F. O. Xèkhtel, 1902. Casa Riabuixinski<br />

Però la casa modernista més famosa de Moscou, situada al número 6/2<br />

del carrer Màlaia Nikítskaia, fou iniciativa de l’extravagant milionari Stepan<br />

Pàvlovitx Riabuixinski. És interessant que aquest apassionat col·leccionista<br />

de brodats i icones medievals esdevingués l’inspirador de la casa més<br />

innovadora del Modernisme moscovita, on precisament volia ubicar el seu<br />

museu privat d’<strong>art</strong> rus medieval. Construïda l’any 1902 pel famós arquitecte<br />

F. O. Xèkhtel, l’elegant senzillesa de la casa, envoltada en la p<strong>art</strong> superior per<br />

un fris de vistós mosaic amb dibuixos d’enormes orquídies, deixava fascinada<br />

la gent d’aquell temps, acostumada a l’estuc massís i estàtic de les façanes.<br />

Tots els espais i detalls de l’acabat d’aquesta casa estan impregnats d’una<br />

vida biològica ben visible: una onada del mar en l’escala principal, fantàstics<br />

arbres en els travessers de les finestres, paraigües de flors en el sostre i les<br />

portes de la sala d’estar, vidrieres de colors amb forma d’ales de papallona...<br />

Una òliba estilitzada forma la tanca del jardí, una medusa sobre la cresta<br />

d’una onada és una làmpada, les manetes de les portes són branques de<br />

guinder, un cargol enorme observa amb interès els hostes de la casa des del<br />

sostre, i salamandres musculoses reposen còmodament entre els nenúfars al<br />

capitell de la columna del segon pis. Tot en aquesta casa crea la sensació de<br />

trobar-se en un regne animal màgic.<br />

<strong>El</strong> nostre passeig pel Modernisme moscovita seria incomplet sense<br />

la visita a la Casa Derojinski que, juntament amb la Casa Riabuixinski,<br />

constitueix una de les obres d’estil modernista més famoses de F. O. Xèkhtel.<br />

Demostren la singular integritat i perfecció de l’acabat els interiors de<br />

l’edifici, el material decoratiu principal dels quals va ser la fusta de matisos<br />

lluminosos i càlids. Impressiona especialment el disseny en fusta de l’escala<br />

principal i la biblioteca amb les seves petites galeries amb lleixes per als<br />

llibres. La barana imita les estilitzades capçades dels arbres, els troncs dels<br />

quals formen els pilars que sostenen les galeries.<br />

Si cap a finals de la primera dècada de 1900 la construcció en estil<br />

modernista europeu occidental va començar a minvar en la pràctica i<br />

amb l’inici de la Primera Guerra Mundial va desaparèixer completament,<br />

les obres de tendència neorussa van continuar explorant nous temes<br />

arquitectònics de la Rússia medieval, i les capelles i temples van adquirir<br />

una especial vigència.<br />

© Moscow Heritage Committee<br />

F. O. Shekhtel, 1902. Ryabushinsky House. Lamp, main stairwell<br />

F. O. Xèkhtel, 1902. Casa Riabuixinski. Làmpada de l’escala principal<br />

© Moscow Heritage Committee


la ruta the route<br />

8 9<br />

L’exemple més perfecte d’un temple moscovita en estil modernista<br />

neorus el tenim en l’església Pokrovski, construïda els anys 1908-1912 al<br />

Convent de la Misericòrdia de M<strong>art</strong>a i Maria. <strong>El</strong> convent va ser fundat per la<br />

gran duquessa <strong>El</strong>izaveta Fiódorovna, germana de l’emperadriu Alexandra,<br />

després de l’assassinat a mans dels terroristes del seu marit, el general i<br />

governador de Moscou, el gran duc Serguei Alexàndrovitx. En el projecte,<br />

l’arquitecte Xússev va emprar àmpliament els mètodes de l’arquitectura<br />

de Nóvgorod i Pskov dels segles XII-XIV, però va conferir als antics motius<br />

una nova tonalitat de conte i llegenda. És per això que el temple té forma<br />

rabassuda, amb una cúpula enorme en forma de casc, i finestres baixes i<br />

estretes. En les parets blanques i llises amb exigua decoració de maó, hi<br />

van muntats els fragments d’esplèndida pedra tallada, obra de l’escultor<br />

S. T. Koniònkov. Destaca l’entrada principal del temple: entre dos campanars<br />

F.O. Shekhtel, 1901. Derozhinskaya House / F. O. Xèkhtel, 1901. Casa Derojinski<br />

amb petites i expressives cúpules bulboses, sota un profund ràfec perfilat<br />

i envoltat d’elegant pedra tallada, trobem un mosaic amb la Santa Faç,<br />

obra de Mikhaïl Nésterov, que fascina pels trets d’aquest bell i espiritual<br />

rostre. L’interior del temple és senzill i efectista, lliure d’ornaments<br />

recarregats i abundants daurats. Sobre la superfície llisa i blanca de les<br />

parets trobem quadres amb escenes de la vida de la Mare de Déu, obra de<br />

Mikhaïl Nésterov en col·laboració amb els germans Korin, un dels millors<br />

exemples de la pintura religiosa modernista.<br />

En aquest mateix estil modernista, amb reminiscències de models<br />

occidentals i orientals de diversos temps, podem trobar altres tipus de<br />

construccions: teatres, clubs, tendes, fàbriques, ponts, escoles, cases de<br />

bany, hospitals i capelles de cementiris. Tot això i més ens espera en<br />

properes passejades pel Moscou de principis del segle XX.<br />

www.moscow.ru<br />

© Moscow Heritage Committee<br />

that is an octopus riding the crest of a wave, door handles imitating<br />

the branches of a cherry tree. An enormous snail looks down from the<br />

ceiling and hefty salamanders rest comfortably among the water lilies<br />

on the capital of a second-floor column. The entire house makes us<br />

feel we are in a magical animal kingdom.<br />

Our tour of <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong> in Moscow would be incomplete<br />

without a visit to Fiódor Shekhtel’s second well-known work, the<br />

Derozhinskaya house. The interior fittings of this building, like those<br />

of the architect’s Ryabushinsky house, demonstrate a rare integrity<br />

and perfection in the use of wood, conferring warmth and subtle<br />

differences of light. Especially memorable is the woodwork on the<br />

main staircase and in the library, where the shelving is arranged on<br />

small balconies: the railings imitate the canopies of trees, whose<br />

trunks form the pillars supporting the balconies.<br />

Art Nouveau architecture began to decline in Western Europe<br />

towards the end of the first decade of the twentieth century, and<br />

by the st<strong>art</strong> of World War I new construction in this style had<br />

ended. However, a Neo-Russian style continued to explore new<br />

architectural themes that evoked medieval Russia. Chapels and<br />

churches became p<strong>art</strong>icularly important.<br />

The best example of a Moscow church in the Neo-Russian <strong>Style</strong><br />

<strong>Moderne</strong> is the Pokrovskaya Church, constructed between 1908 and<br />

1912 at the M<strong>art</strong>ha and Mary Convent of Mercy, founded by the Grand<br />

Duchess <strong>El</strong>isabeth Fyodorovna, sister of Empress Alexandra, after her<br />

husband, Grand Duke Sergei Alexandrovitch, general and governor<br />

of Moscow, had been assassinated at the hands of revolutionaries.<br />

The architect Shchusev borrowed heavily from twelfth- to fourteenthcentury<br />

architecture (the works of Novgorod and Pskov), but conferred<br />

a new sense of storytelling and legend on the older motifs. This is why<br />

the church has a squat form, a large onion dome and low, narrow<br />

windows. Splendid sculpted stonework by S. T. Konenkov adorns<br />

the plain white walls, otherwise decorated with minimal brickwork.<br />

The main entrance stands out in p<strong>art</strong>icular, as it is placed below and<br />

between two bell towers crowned with smaller onion domes. The door,<br />

surrounded by elegant stone sculpture, is under a deep gable. The<br />

visitor is transfixed by a mosaic just beneath the gable depicting the<br />

beautiful, spiritual countenance of Christ. This is the work of Mikhail<br />

Nesterov. Inside, the church is simple but pleasing, free of complicated<br />

ornamentation and over-gilding. On the plain white stone walls are<br />

paintings depicting the life of Our Lady. Also by Nesterov, this time in<br />

collaboration with the Korin brothers, these canvases are among the<br />

finest Art Nouveau religious paintings known.<br />

Visitors to Moscow will find many more examples of <strong>Style</strong><br />

<strong>Moderne</strong> evoking Western and Eastern influences from various periods.<br />

The style is present in theatres, clubs, shops, factories, bridges, schools,<br />

banks, hospitals, chapels and cemeteries. These and more invite us to<br />

stroll further through early twentieth-century Moscow.<br />

www.moscow.ru<br />

Alexey Viktorovich Shchusev, 1908-1912. Pokrovskaya Church / Alexei Viktorovich Xússev, 1908-1912. Església Pokrovski<br />

© Moscow Heritage Committee


Published by - Edita<br />

Institut del Paisatge Urbà<br />

i la Qualitat de Vida<br />

Ajuntament de Barcelona<br />

Av. Drassanes, 6-8, planta 21<br />

08001 Barcelona<br />

President<br />

Ramon García-Bragado i Acín<br />

City Council delegate -<br />

Conseller delegat<br />

Antoni Sorolla i Edo<br />

Manager - Gerent<br />

Ricard Barrera i Viladot<br />

COUP DE FOUET<br />

The Art Nouveau European<br />

Route magazine<br />

La revista de la Ruta Europea<br />

del Modernisme<br />

Nº 15. 2010<br />

ISSN 2013-1712<br />

Dipòsit legal: B-3982-2003<br />

www.coupDefouet.eu<br />

coupDefouet@coupDefouet.eu<br />

Tel. +34 932 562 509<br />

Fax. +34 933 178 750<br />

Editor - Director<br />

Lluís Bosch<br />

Staff Senior- Redactora en cap<br />

Inma Pascual<br />

Editorial Staff - Equip editorial<br />

Armando González<br />

Jordi París<br />

Sònia Turon<br />

Pep Ferré<br />

Contributing to this issue:<br />

Han col·laborat en aquest número:<br />

Rogelio Araújo Gil<br />

Orlando Barrial<br />

Yuriy B. Biryukov<br />

Damien Boyer<br />

Patrice Bure<br />

Maria Teresa Canals<br />

Benoit Carpeaux<br />

Rossend Casanova<br />

Andrew Cusack<br />

Sebastien Charlier<br />

Mireia Freixa<br />

Hiltrud Hoelzinger<br />

Ed Jones<br />

Andrew Lee<br />

Antònia Maria Miró Crespí<br />

Xavi Padrós<br />

Jérôme Perrin<br />

Gabriel Pinós<br />

György Polyák<br />

Jólan Ràcz<br />

Sam Roberts<br />

Pamela Robertson<br />

Txema Romero<br />

M<strong>art</strong>a Saliné<br />

Nestan Tatarashvili<br />

Metta Tiemon<br />

Peter Trowles<br />

Michael Wurstbauer<br />

Translation and proofreading<br />

Traducció i correcció<br />

Mary <strong>El</strong>len Kerans<br />

Maria Lucchetti<br />

Joanna M<strong>art</strong>inez<br />

Design and layout<br />

Disseny i maquetació<br />

PLAY [creatividad]<br />

Printed by - Impressió<br />

Vanguard Gràfic SA<br />

Contents Sumari<br />

THE ROUTE • LA RUTA<br />

A Stroll Through Moscow’s <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong><br />

Un passeig pel <strong>Style</strong> <strong>Moderne</strong> moscovita ......................................................................................... 2-9<br />

POINT OF VIEW • PUNT DE VISTA<br />

The Mackintosh Legacy: Celebrations and Challenges<br />

<strong>El</strong> llegat de Mackintosh: celebracions i reptes ............................................................................. 13-17<br />

SINGULAR<br />

A Garden in Glass: The Stained-Glass Windows in Cerdanyola<br />

Un jardí de vidre: els vitralls de Cerdanyola ................................................................................ 18-23<br />

IN DEPTH • A FONS<br />

Art Nouveau Wallpaper: The Triumph of an Aesthetic Concept in Interior Decoration<br />

Papers pintats Art Nouveau. <strong>El</strong> triomf d’una estètica en la decoració d’interiors ............ 24-31<br />

WORLDWIDE • ARREU<br />

The Goerke House in Lüderitz<br />

La Casa Goerke de Lüderitz ............................................................................................................... 32-35<br />

LIMELIGHT • PROTAGONISTES<br />

Paul Jaspar: From Eclecticism to Art Nouveau<br />

Paul Jaspar, de l’eclecticisme a l’Art Nouveau ............................................................................. 36-41<br />

JUBILEE • ANIVERSARI<br />

Masia Freixa, Terrassa<br />

La Masia Freixa de Terrassa ............................................................................................................. 42-45<br />

HERSTORY • FEMINAL<br />

Out of the Shadows: Margaret Macdonald Mackintosh<br />

Emergint de les ombres. Margaret Macdonald Mackintosh .................................................... 46-51<br />

ENDEAVOURS • INICIATIVES ................................................................................................................ 52-61<br />

AGENDA .................................................................................................................................................... 62-63<br />

Glasgow<br />

Nancy<br />

Liège - Luik<br />

Cerdanyola<br />

del Vallès<br />

Terrassa<br />

Barcelona<br />

Esplugues de Llobregat Sóller<br />

Bad Nauheim<br />

Budapest<br />

Moscow<br />

Tbilisi<br />

editorial<br />

Herois<br />

pel patrimoni<br />

La tasca per la conservació del patrimoni modernista −<br />

principal objectiu de la Ruta Europea del Modernisme i<br />

d’aquesta revista− pren de vegades dimensions èpiques. En<br />

els anys seixanta, quan es desvetllava la consciència de la<br />

importància del Modernisme, foren <strong>art</strong>istes i intel·lectuals els<br />

qui van publicar manifestos perquè es preservessin els edificis<br />

de valor. Potser el cas més conegut fou el de la lluita per<br />

salvar la Maison du Peuple de Victor Horta, demolida el 1965 malgrat la<br />

campanya internacional en la seva defensa liderada per arquitectes de<br />

renom com Alto, Gropius o Van der Rohe.<br />

En els anys setanta, però, nous aires de canvi van comportar<br />

un major activisme de la ciutadania, que va començar a considerar<br />

l’arquitectura local com a p<strong>art</strong> de la pròpia identitat. Per tot Europa<br />

occidental, estudiants i veïns<br />

organitzaven accions per<br />

salvar edificis amenaçats i<br />

preservar així el patrimoni<br />

comú. A Nancy, la protesta<br />

popular contra l’enderroc<br />

de la Vil·la Fournier-Default<br />

el 1974 es va fer famosa<br />

gràcies als c<strong>art</strong>ells dels<br />

estudiants de l’Escola de<br />

Belles Arts. <strong>El</strong> 1973, la<br />

premsa noruega va fer-se<br />

ressò de l’ocupació de la<br />

Vil·la Rennenberg d’Ålesund,<br />

però no es va poder salvar la<br />

casa ni el seu entorn natural.<br />

Altres campanyes van tenir<br />

més èxit, com la lluita de<br />

l’Associació de Veïns per<br />

salvar la Casa Golferichs de<br />

Barcelona, que va iniciar-se<br />

a principis dels anys setanta<br />

sota el règim feixista i va durar més de deu anys fins que l’edifici va<br />

esdevenir un Centre Cívic. Però fins i tot en els casos en què van fracassar,<br />

aquestes campanyes van representar un punt d’inflexió pel que fa a la<br />

consciència ciutadana vers el valor del Modernisme i van contribuir a que<br />

les autoritats fossin més curoses en plantejar-se el futur d’altres edificis.<br />

En aquest número estem contents d’anunciar la bona nova de<br />

la restauració del Teatre Apollo de Tbilisi, després que acadèmics i<br />

veïns l’hagin exigida durant molt de temps. Però també ens dol haver<br />

d’informar-vos que el passat mes de març l’Ajuntament de València va<br />

iniciar la demolició dels captivadors edificis modernistes del barri del<br />

Cabanyal, al qual vam dedicar la secció “A fons” del darrer número de<br />

coupDefouet. La catalogació del conjunt com a Bé d’Interès Cultural<br />

no va ser tinguda en compte i les autoritats locals van decidir tirar<br />

endavant la destrucció amb la policia dispersant per la força els<br />

veïns indignats que impedien el pas dels buldòzers en un intent per<br />

preservar el seu patrimoni centenari: una imatge que més aviat ens<br />

recordava l’Espanya predemocràtica dels anys setanta. Va caler arribar<br />

fins al Tribunal Constitucional espanyol, que el dia 14 d’abril suspenia<br />

cautelarment els treballs de demolició.<br />

Police in Valencia trying to clear the way for the bulldozers by prising out the residents of<br />

<strong>El</strong> Cabanyal, who cling on to their heritage<br />

Heroes<br />

for Heritage<br />

The quest for the preservation of our Art Nouveau<br />

heritage — the main founding aim of the Art<br />

Nouveau European Route and of this magazine —<br />

sometimes takes on epic proportions. In the 1960s,<br />

when awareness of the importance of Art Nouveau<br />

was only awakening, it was mainly <strong>art</strong>ists and<br />

intellectuals who signed manifestoes and drew up<br />

petitions for valuable buildings to be preserved. The best known of<br />

these is perhaps the fight to save Victor Horta’s Maison du Peuple,<br />

which was torn down in 1965 despite the international campaign<br />

headed by famous architects like Alto, Gropius and Van der Rohe.<br />

In the 1970s, however, new winds of change brought greater<br />

activism by ordinary people, who began to see local architecture as<br />

p<strong>art</strong> of their identity. All over<br />

Western Europe, students and<br />

La policia municipal de València intenta obrir pas a les excavadores, arrencant als veïns del Cabanyal<br />

que s’aferren al seu patrimoni<br />

residents were organizing<br />

activities to save threatened<br />

buildings and to preserve their<br />

common heritage. In Nancy, the<br />

protest against the demolition<br />

of the Villa Fournier-Defaut in<br />

1974 was made famous by the<br />

posters published by students<br />

of its Fine Arts School. The<br />

occupation of the Rennenberg<br />

Villa in Alesund in 1973<br />

managed to hit the headlines of<br />

the Norwegian national press<br />

but failed to save the house or<br />

its grounds. Other campaigns<br />

were more successful, like the<br />

struggle by local residents to<br />

save the Casa Golferichs in<br />

Barcelona, which began in the<br />

early 1970s during the fascist<br />

regime and lasted for more than a decade until the house was preserved<br />

to become a municipal Civic Centre. But even when such campaigns<br />

were not successful they did represent a turning-point in people’s<br />

awareness of the value of Art Nouveau and contributed to greater care<br />

by the authorities when considering the future of other buildings.<br />

In this issue we are glad to bring the good <strong>news</strong> of the restoration<br />

of the Apollo Cinema in Tbilisi — a decision long demanded by specialists<br />

and local residents. But we are also sad to report that in the district of<br />

<strong>El</strong> Cabanyal in Valencia — which featured in the “In Depth” section<br />

of coupDefouet 14 — demolition of the charming though modest Art<br />

Nouveau buildings began last March. Despite the fact that the district<br />

had been declared a Cultural Heritage Site by the Spanish Government,<br />

the Valencia City authorities decided to go ahead with the destruction<br />

plans, with police forcibly dispersing the angry neighbours who stood in<br />

the way of the bulldozers in an attempt to preserve their 100-year-old<br />

heritage. An image, it must be said, that rather reminded us of the predemocratic<br />

1970s Spain. As a last resort, the Government turned to the<br />

Spanish Constitutional Court, which on 14 April provisionally stopped<br />

the demolition works while the case is examined.<br />

© Agència EFE<br />

11


William Morris.<br />

Tulip fabric, 1885<br />

William Morris. Tela<br />

Tulipa, 1885<br />

contact<br />

Concurs de coberta Cover Contest<br />

<strong>El</strong> concurs de la coberta del coupDefouet núm. 14, tot i que la fotografia<br />

no ha estat publicada a la revista, ha tingut un gran nombre de<br />

p<strong>art</strong>icipants i d’encertants. <strong>El</strong>s guanyadors del concurs són: M<strong>art</strong>ej<br />

Niksic (1r premi, dues nits per a dues persones en un hotel de<br />

Barcelona), Natasa Savic (2n premi, un lot de llibres d’<strong>art</strong> modernista i<br />

una subscripció vitalícia a la nostra revista) i Vesna Vulič (3r premi, un<br />

lot de llibres d’<strong>art</strong> modernista).<br />

En aquesta ocasió el sorteig s’ha realitzat durant la calçotada que cada any<br />

organitzen els companys de l’IMPUQV i l’encarregat d’extreure els noms dels<br />

guanyadors ha estat Aleix París, el més jove de la colla i fill d’un company.<br />

Endevineu la nostra coberta!<br />

En aquest número tornem a convocar el mateix concurs: quina és la<br />

imatge de la coberta? La dotació del primer premi és possible gràcies<br />

al generós patrocini del Gremi d’Hotels de Barcelona!<br />

1r premi: dues nits per a dues persones en un hotel de Barcelona<br />

2n premi: un lot de llibres d’<strong>art</strong> modernista i una subscripció<br />

vitalícia a la nostra revista<br />

3r premi: un lot de llibres d’<strong>art</strong> modernista<br />

(<strong>El</strong>s premis es poden enviar com a regal a qui esculli el/la guanyador/a)<br />

En el vostre missatge, heu d’identificar l’obra que surt a la foto de la coberta i<br />

el seu autor. Recordeu d’incloure el vostre nom, adreça postal i un telèfon de<br />

contacte. Data límit per enviar la vostra resposta: 15 de juliol de 2010.<br />

Special Thanks to<br />

Agraïments especials<br />

Françoise Aubry<br />

Morag Bain<br />

Jérémie Cerman<br />

Carme Comas<br />

Alexandra Laudo<br />

Anna Mata<br />

Graham Nisbet<br />

M. Àngels Rodulfo<br />

Margarita Skop<br />

© Nordenfjeldske Kunstindustriemuseum, Trondheim<br />

coupDefouet@coupDefouet.eu<br />

The cover competition in coupDefouet 14 produced a large number of<br />

entries and correct answers, even though the photograph has never been<br />

published in the magazine. The winners are M<strong>art</strong>ej Niksic (1st prize: 2 nights<br />

for 2 people in a Barcelona hotel); Natasa Savic (2nd prize: a collection of<br />

books on Art Nouveau and a life subscription to our magazine); and Vesna<br />

Vulič (3rd prize: a selection of books on Art Nouveau).<br />

On this occasion, the draw took place during a calçotada, a traditional<br />

country-style meal of onions grilled on an open fire, organised by<br />

the staff of IMPUQV. Aleix París, son of one of our colleagues and the<br />

youngest member of the group, drew the winning names.<br />

Guess Our Cover!<br />

Once again we challenge you to guess the photo on the cover.<br />

First prize courtesy of the Gremi d’Hotels de Barcelona.<br />

1st prize: two nights for two people at a Barcelona hotel<br />

2nd prize: a selection of books on Art Nouveau and a life<br />

subscription to coupDefouet<br />

3rd prize: a selection of books on Art Nouveau<br />

(Prizes can be sent as a gift to whomever the winner chooses)<br />

Name the work of <strong>art</strong> illustrated on the cover and its author. Entries by<br />

e-mail. Please include your name, postal address and telephone number.<br />

Deadline for entries: 15 July 2010.<br />

Point of View<br />

The Mackintosh Legacy:<br />

Celebrations and Challenges<br />

12 13<br />

Ajuntament de Terrassa<br />

Annan<br />

Arxiu Jordi Freixa<br />

C.R.M.S.F.<br />

Fundació Antoni Tàpies<br />

Fundació Tren de l’Art<br />

Hunterian Museum & Art<br />

Gallery, University of Glasgow<br />

D. des papiers peints. Musée<br />

des Arts Décoratifs, Paris<br />

Disseny HUB Barcelona (DHUB)<br />

The Glasgow School of Art<br />

The Lighthouse<br />

Musée de l’École de Nancy<br />

Museu del Modernisme Català<br />

Moscow Heritage Committee<br />

On page 55 of the last edition of<br />

coupDefouet, in the <strong>art</strong>icle “Sant Pau<br />

Returns to Its Roots”, the name of<br />

the sculptor in the caption to this<br />

photograph was incorrect. The sculptor<br />

is in fact Eusebi Arnau.<br />

A la pàgina 55 del darrer coupDefouet, en<br />

l’<strong>art</strong>icle “Sant Pau, retorn als orígens”, va<br />

sortir publicat un peu de foto que indicava<br />

de forma errònia l’autor de l’estàtua que<br />

reproduïm aquí. <strong>El</strong> nom correcte de l’autor<br />

és: Eusebi Arnau.<br />

Aleix París drawing out the winning names<br />

Aleix París en el moment d’extreure els noms dels<br />

guanyadors del concurs<br />

Peter Trowles<br />

Mackintosh Curator at the Glasgow School of Art<br />

and President of the Réseau Art Nouveau Network<br />

P.Trowles@gsa.ac.uk<br />

On 20 December 2009, the Glasgow School<br />

of Art celebrated the centenary of its world<br />

famous Mackintosh building (as designed<br />

by Charles Rennie Mackintosh) with a series<br />

of high profile public events. This was the<br />

culmination of the Mackintosh 100 programme<br />

of activities that had engaged various <strong>art</strong>istic<br />

and cultural p<strong>art</strong>ners across Glasgow, and beyond, to help<br />

recognise this important date in the school’s illustrious history.<br />

There were exhibitions, educational programmes, special tours<br />

and lectures, and a major television documentary. Meanwhile, in<br />

London, a special blue commemorative plaque was unveiled in<br />

recognition of Mackintosh’s time spent working in the English<br />

capital, towards the end of his career, between 1915 and 1923.<br />

The Mackintosh 100 programme was co-ordinated by<br />

the Mackintosh Heritage Group (representing all of Glasgow’s<br />

Mackintosh visitor attractions), with the support of other<br />

agencies with a commitment to culture and tourism, including<br />

EventScotland, VisitScotland and the Glasgow City Marketing<br />

Bureau. As a year-long festival, Mackintosh 100 was also p<strong>art</strong><br />

of Homecoming Scotland — a Scottish Government initiative to<br />

motivate people of Scottish descent, as well as those who simply<br />

love Scotland, to come “home to Scotland" and join in a national<br />

celebration of Scottish culture and heritage.<br />

Mackintosh 100 also formed p<strong>art</strong> of a Mackintosh 5-year<br />

Development Plan (2008-13), which was drafted to maximise the<br />

The recent promotion of<br />

Glasgow’s built heritage<br />

has been central to the<br />

city being considered a<br />

“must see" destination<br />

legacy of Glasgow’s greatest<br />

architectural and design<br />

icon. In doing so, it hoped to<br />

attract additional visitors to<br />

the city, thereby increasing<br />

Mackintosh-related tourism.<br />

The Mackintosh Heritage Group<br />

received €30,000 in funding<br />

from the VisitScotland Growth Fund — money available for well<br />

researched, new and collaborative marketing projects from groups<br />

The new Mackintosh Furniture Gallery at the Glasgow School of Art / Nova galeria de mobiliari de Mackintosh, a la Glasgow School of Art<br />

© Andrew Lee


Punt de Vista Point of View<br />

14 15<br />

Peter Trowles<br />

Curador Mackintosh a la Glasgow School of Art,<br />

president del Réseau Art Nouveau Network<br />

P.Trowles@gsa.ac.uk<br />

<strong>El</strong> 20 de desembre de 2009, la Glasgow School of Art va celebrar<br />

el centenari del mundialment famós Edifici Mackintosh<br />

(dissenyat per Charles Rennie Mackintosh), amb un seguit<br />

d’actes públics. Fou la culminació del programa d’activitats<br />

Mackintosh 100, que amb la p<strong>art</strong>icipació de nombrosos<br />

col·laboradors de l’àmbit <strong>art</strong>ístic i cultural de Glasgow i de més<br />

enllà, ha volgut contribuir al reconeixement d’aquesta data<br />

memorable en la il·lustre història de l’escola. S’han fet exposicions, programes<br />

educatius, conferències i un reportatge televisiu. A Londres s’ha col·locat<br />

una placa commemorativa en reconeixement del temps que Mackintosh va<br />

treballar a la capital anglesa, cap al final de la seva carrera, entre 1915 i 1923.<br />

<strong>El</strong> Mackintosh Heritage Group (Grup del Patrimoni Mackintosh, que<br />

representa tots els espais Mackintosh d’interès de Glasgow) va coordinar<br />

el programa Mackintosh 100 amb el suport d’altres entitats compromeses<br />

amb la cultura i el turisme, com EventScotland, VisitScotland i l’Oficina<br />

de Màrqueting de Glasgow. <strong>El</strong> festival s’ha desenvolupat al llarg de tot un<br />

any i ha format p<strong>art</strong> també de Homecoming Scotland, una iniciativa del<br />

Govern escocès per animar les persones d’origen escocès, així com també<br />

altres enamorats d’aquest país, a “retornar a Escòcia” i unir-se a una<br />

celebració nacional de la cultura i el patrimoni escocesos.<br />

Mackintosh 100 formava p<strong>art</strong> també d’un Pla de Desenvolupament<br />

Mackintosh quinquennal (2008-2013), dissenyat per maximitzar el llegat de<br />

la figura més important de l’arquitectura i el disseny de Glasgow. L’objectiu<br />

era atraure més visitants a la ciutat, incrementant així el turisme interessat<br />

en Mackintosh. <strong>El</strong> Mackintosh Heritage Group va rebre una aportació<br />

econòmica de 30.000 €<br />

La promoció que s’ha fet<br />

darrerament del patrimoni<br />

de Glasgow ha fet que la<br />

ciutat sigui vista com un<br />

destí imprescindible<br />

<strong>El</strong> llegat de Mackintosh:<br />

celebracions i reptes<br />

del VisitScotland Growth<br />

Fund (Fons de creixement<br />

VisitScotland), uns diners<br />

destinats a nous projectes<br />

conjunts de màrqueting i amb<br />

una recerca rigorosa de grups<br />

d’empreses turístiques que<br />

operen en l’àmbit local, regional o nacional. Un estudi de VisitScotland va<br />

mostrar que “el 70 % dels turistes que visiten Escòcia consideren la cultura<br />

i la tradició com un motiu important o molt important per visitar-la, mentre<br />

que el 87 % consideren que hi ha un ventall de coses per veure i per fer tant<br />

o més importants” (VisitScotland visitor survey, desembre de 2008).<br />

Està clar que la promoció que s’ha fet darrerament del patrimoni<br />

arquitectònic de Glasgow ha estat fonamental perquè la ciutat sigui vista<br />

com un destí imprescindible, i el 2009 la guia de viatges Lonely Planet<br />

situava Glasgow com “...una de les 10 principals ciutats del món per visitar,<br />

a l’altura de Chicago, Lisboa i Mèxic”.<br />

Les primeres prediccions han suggerit que el programa Mackintosh<br />

100 impulsaria l’economia local en més de 300.000 €, atrauria 3.500 visitants<br />

més a Glasgow, i ajudaria a vendre més de 2.000 nits addicionals als hotels<br />

de la ciutat. Al llarg del 2010 es publicarà un informe d’avaluació detallat.<br />

Amb tot, l’augment de visitants i de l’ocupació hotelera no sempre<br />

implica l’èxit de tot el sector patrimonial d’una ciutat. Quan els visitants<br />

© Andrew Lee<br />

Exterior of The Lighthouse<br />

Exterior de The Lighthouse<br />

Glasgow School of Art. The new Mackintosh Shop and Interpretation Centre<br />

La Glasgow School of Art, nova botiga i centre d’interpretació Mackintosh<br />

© Michael Wurstbauer<br />

The Mackintosh Church (Queen’s Cross) during the Kimono-Mackintosh event / L’Església Mackintosh (Queen’s Cross) durant l'activitat “Kimono-Mackintosh”<br />

of tourism businesses with a strong consumer focus that operate<br />

at local, regional or national levels. A VisitScotland survey found<br />

that “70% of tourists to Scotland rated culture and tradition as an<br />

important or a very important reason for visiting, while 87% rated<br />

having a variety of things to see and do as important or higher”<br />

(VisitScotland visitor survey, December 2008).<br />

Certainly the recent promotion of Glasgow’s built heritage<br />

has been central to the city being considered a “must see"<br />

destination, and in 2009 the Lonely Planet travel guide cited<br />

Glasgow as being “one of the world’s top 10 cities for visitors — on<br />

a par with Chicago, Lisbon and Mexico City".<br />

Early predictions have suggested that the Mackintosh 100<br />

programme would boost the local economy by over €300,000,<br />

bring in an additional 3,500 visitors to Glasgow, and help sell over<br />

2,000 extra nights in the city’s hotels. A detailed evaluation report<br />

is to be published later in 2010.<br />

However, increased visitor numbers and busier hotels does<br />

not always equate to significant success across the whole of a city’s<br />

heritage sector. Faced with an excess of “things to do" in a city, many<br />

visitors, and p<strong>art</strong>icularly those staying for just a day or two, may well<br />

simply decide to focus on one-off “blockbuster" events at the expense of<br />

“normal" visitor attractions that could always be visited on a return trip.<br />

So how easy is it for festival events such as Mackintosh 100<br />

to have a positive impact on everyone? Maybe not as easy as one<br />

would at first think. A larger, more established venue or attraction<br />

is likely to be able to maximise the associated media and marketing<br />

hype to a much greater extent than a smaller venue with far fewer<br />

resources to hand that might only see a notional increase in visitor<br />

numbers and business activity. So the gulf between small and large<br />

attractions might actually increase!<br />

And it is not always about simply getting people through the<br />

door. An attraction that is either free to enter, or charges little in<br />

the way of a ticket price, usually has to generate substantial income<br />

from elsewhere; and, in times of financial crisis and world recession,<br />

running a heritage attraction can suddenly become ten times more<br />

onerous. Sponsorship becomes difficult if not impossible, plunging<br />

interest rates deliver minimal returns on endowments and other<br />

investment policies, whilst the average tourist or visitor may well<br />

have less money to spend than in previous years.<br />

These external factors are likely to be amongst a number<br />

of other complex reasons why The Lighthouse — Scotland’s<br />

Centre for Architecture, Design and the City, based in the former<br />

Glasgow Herald <strong>news</strong>paper office, designed by Mackintosh and a<br />

key visitor attraction since it opened to the public in 1999 — went<br />

into administration in 2009. The good <strong>news</strong>, however, is that The<br />

Lighthouse itself has remained open ever since. It has recently been<br />

handed back to Glasgow City Council with one floor level now p<strong>art</strong><br />

of Architecture and Design Scotland, a public body funded by the<br />

Scottish Government to promote architecture, design and planning<br />

in the built environment.<br />

© Ed Jones


Punt de Vista Point of View<br />

16 17<br />

© Sam Roberts Photography<br />

es troben amb un “excés” d’oferta d’activitats, és possible que molts d’ells,<br />

i sobretot aquells que hi passen només un o dos dies, decideixin p<strong>art</strong>icipar<br />

en algun esdeveniment puntual especial en lloc de visitar les atraccions<br />

turístiques “normals”, que sempre podran veure en una altra ocasió.<br />

Així doncs, fins a quin punt pot un festival com Mackintosh<br />

100 tenir un impacte positiu per a tothom? Potser no és tan fàcil com<br />

d’entrada podríem pensar! Segurament un espai o una atracció més<br />

gran, més consolidada, pugui maximitzar el desplegament de mitjans i<br />

de màrqueting molt més que un espai petit amb molts menys recursos,<br />

que només experimentarà un increment hipotètic de visitants i de negoci.<br />

De manera que l’abisme entre les petites atraccions i les grans pot, en<br />

realitat, fer-se encara més pregon!<br />

I no sempre es tracta només d’aconseguir tenir més visites.<br />

Una atracció gratuïta o barata, normalment ha de generar ingressos<br />

d’alguna altra manera, i en un moment de crisi i de recessió mundial,<br />

gestionar una atracció patrimonial pot esdevenir deu vegades més<br />

onerós. Aconseguir patrocinis es fa difícil, quan no impossible, els<br />

baixos tipus d’interès reporten uns beneficis mínims a les donacions<br />

i altres polítiques d’inversió, alhora que el turista mitjà segurament té<br />

menys diners per gastar que en anys anteriors.<br />

Probablement aquests factors externs es compten entre el ventall<br />

de raons complexes que expliquen per què The Lighthouse (Centre Escocès<br />

per a l’Arquitectura, el Disseny i la Ciutat), amb seu a l’antiga oficina del<br />

diari Glasgow Herald, dissenyada per Mackintosh i una atracció turística<br />

clau des que va obrir les portes al públic el 1999, va passar a ser gestionat<br />

per l’Estat el 2009. Les bones notícies, però, són que The Lighthouse ha<br />

seguit obert des d’aleshores. Recentment ha estat retornat a l’Ajuntament<br />

de Glasgow amb una planta que ara pertany a Architecture and Design<br />

Scotland, una entitat pública finançada pel Govern escocès per promoure<br />

l’arquitectura, el disseny i la planificació en l’entorn urbà.<br />

Fins i tot la Societat Charles Rennie Mackintosh, amb seu a<br />

Glasgow i amb més de 1.500 membres, ha admès que les quotes dels<br />

socis no bastaran mai per afrontar les substancials despeses de gestionar<br />

la seu de la Societat, l’Església Mackintosh (antigament coneguda com<br />

l’Església de Queen’s Cross), dissenyada per l’arquitecte el 1897. <strong>El</strong> nou<br />

pla econòmic de la Societat reflecteix la necessitat de diversificar les fonts<br />

d’ingressos i generar-ne de noves aconseguint més públic, i els primers<br />

indicadors suggereixen que és perfectament factible. Malgrat aquests<br />

reptes financers, el 2009 l’Església Mackintosh va celebrar el seu 110è<br />

aniversari i, com la Glasgow School of Art, afronta ja els propers cent anys.<br />

Sens dubte apareixeran encara nous reptes. Una gran exposició<br />

sobre Mackintosh que s’havia de fer a Barcelona els anys 2011-2012<br />

ha hagut de ser ajornada. Estava previst que fos l’esdeveniment més<br />

important d’aquest tipus des que els Museus de Glasgow van presentar<br />

la seva gran exposició a les Galeries McLellan de la ciutat el 1996; una<br />

exposició que va rebre més de 200.000 visitants. <strong>El</strong> projecte de Barcelona<br />

havia de ser finançat per una important entitat financera catalana, però<br />

un dels primers àmbits que ha patit les conseqüències de la crisi bancària<br />

mundial de 2008 i 2009 ha estat el patrocini de les <strong>art</strong>s i la cultura.<br />

L’exposició s’acabarà fent, però el calendari dependrà en última instància<br />

d’unes persones i unes organitzacions globals, algunes de les quals molt<br />

allunyades del món de l’<strong>art</strong>, el patrimoni i el turisme cultural.<br />

Actualment, Charles Rennie Mackintosh pot ser una “marca” cultural<br />

d’atractiu mundial, però per a aquells que tenen la tasca de preservar el seu<br />

patrimoni, les forces del mercat seran decisives. Segur que d’aquí a cent anys,<br />

Glasgow celebrarà el 200 aniversari tant de l’Edifici Mackintosh de la Glasgow<br />

School of Art com de l’Església Mackintosh, sens dubte, en col·laboració amb<br />

The Lighthouse. L’única cosa que podem dir amb certesa és que en els propers<br />

Exhibition opening at The Lighthouse / Inauguració d’una exposició a The Lighthouse<br />

cent anys probablement haurem d’afrontar tants reptes com en els darrers. Even the Glasgow-based Charles Rennie Mackintosh Society there is “boom" or “bust" will be critical. Around the turn of the<br />

www.crmsociety.com<br />

with over 1,500 loyal members has accepted that membership next century, Glasgow will no doubt be celebrating the 200th<br />

fees alone will never be enough to meet the substantial costs of anniversaries of both the Mackintosh Church and the Mackintosh<br />

running the Society’s home in the Mackintosh Church (formerly Building at the Glasgow School of Art , undoubtedly in p<strong>art</strong>nership<br />

known as Queen’s Cross Church), designed by Mackintosh in<br />

with The Lighthouse. All one can say in confidence is that the next<br />

1897. The Society’s new business plan reflects the need to<br />

100 years are likely to be as challenging as the last.<br />

diversify its income stream and generate new monies through<br />

new audiences, and early indications suggest this is perfectly<br />

feasible. Despite these financial challenges, the Mackintosh<br />

Church celebrated its 110th anniversary in 2009 and, like the<br />

Glasgow School of Art, is looking forward to the next 100 years.<br />

Inevitably there will more challenges to face. A major<br />

Mackintosh exhibition planned for Barcelona in 2011-12 has<br />

had to be deferred. It was scheduled to be the largest such event<br />

since Glasgow Museums' 1996 blockbuster exhibition in the city's<br />

McLellan Galleries, which was visited by over 200,000 people.<br />

Funding for the Barcelona project was to have been provided by a<br />

major Catalan financial institution, but with the worldwide banking<br />

industry in crisis during 2008 and 2009, sponsorship of <strong>art</strong>s and<br />

cultural events was one of the first sectors to suffer. The exhibition<br />

will eventually take place but the timing will ultimately rest with<br />

individuals and global organisations, some far removed from the<br />

business of <strong>art</strong>s, heritage and cultural tourism.<br />

Today, Charles Rennie Mackintosh may be a cultural<br />

“brand" with worldwide appeal but for those who are tasked with<br />

preserving his heritage, the market forces that dictate whether<br />

www.crmsociety.com<br />

Unveiling of the Mackintosh plaque in London, 10 December 2009 / Descoberta de la placa Mackintosh a Londres, 10 de desembre de 2009 Children displaying their Mackintosh-inspired cakes at the Willow Tea Rooms<br />

Uns infants preparen la presentació de pastissos inspirats en Mackintosh a les Willow Tea Rooms<br />

© The Lighthouse<br />

© Peter Trowles


singular<br />

A Garden in Glass:<br />

The Stained-Glass Windows in Cerdanyola<br />

Txema Romero M<strong>art</strong>ínez<br />

Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès<br />

RomeroMJM@cerdanyola.cat<br />

The Cerdanyola Art Museum houses some of the<br />

most impressive stained-glass windows in the<br />

Modernista style. They were installed when the<br />

old Teatre Casino was refurbished and converted<br />

into a summer residence for Evarist López, a<br />

wealthy merchant with interests in the Philippines.<br />

The architect was Eduard Maria Balcells Buïgas,<br />

who had qualified in 1905 and was the municipal architect for<br />

Cerdanyola. All the windows were preserved in the building until<br />

1961, when it was acquired by the Domènech pharmaceutical<br />

laboratory. Some of them were removed at this point, but the most<br />

spectacular ones, known as The Ladies of Cerdanyola triptych,<br />

remained in place. In 1982, Joan Vila Grau and Francesc Rodon<br />

included them in their book <strong>El</strong>s vitrallers de la Barcelona modernista<br />

and in 1984 they formed p<strong>art</strong> of the “Modernista Stained-Glass"<br />

exhibition at the Joan Miró Foundation in Barcelona. Meanwhile,<br />

the building was sold and the windows were never returned to<br />

it. Cerdanyola Town Council then took over the house and, after<br />

discarding the initial idea of demolishing it, declared it to be of<br />

architectural interest and in 2006 began a complete restoration<br />

aimed at turning it into an <strong>art</strong> museum. Contact was made with the<br />

Domènech family, resulting in the recovery of most of the stainedglass<br />

windows from the house, which were finally restored to their<br />

original positions in August 2009.<br />

The stained-glass can be divided into different groups. Most<br />

of the doors and windows follow the sketches produced by Balcells.<br />

The designs are based on geometrical lines and plant motifs, with<br />

large flowers and stems forming whiplash curves. The front door<br />

is decorated with fuchsias in cathedral glass and flashed glass on a<br />

mosaic of Florentine printed glass. P<strong>art</strong> of the sliding door into the<br />

gallery at the back is in acid-etched glass and p<strong>art</strong> in leaded panes<br />

of lilies. The side windows of the rear gallery and the entrance hall<br />

The identity of the<br />

creator of these ladies<br />

is still uncertain<br />

are decorated with large flashedglass<br />

roses on a lattice of acidetched<br />

undulating tulip stems. The<br />

arched windows in the kitchen<br />

area, also designed by Balcells,<br />

depict two peacocks pecking at fruit on a rose-bush, in a reference<br />

to the oriental concept of paradise and in a style reminiscent of the<br />

Art Nouveau of Central Europe and the Glasgow School. Another<br />

window is a triptych in a more naturalist vein, possibly inspired by<br />

a popular song and depicting a cat, a parrot, a mouse and a cricket.<br />

It is made in cathedral glass and American glass, very much along<br />

the lines of the windows in the Carnisseria Georges meat stall in<br />

the Mercat de Sant Antoni in Barcelona, designed by Balcells in<br />

1909. The architect was very familiar with these techniques since<br />

he and his brother had a stained glass workshop called Simil<br />

Vitraux Balcells Hermanos.<br />

Above: The Ladies of Cerdanyola triptych, attributed to Ludwig Dietrich von Bearn (1905-1912), seen from the inside. Opposite: The Ladies of the Swing.<br />

Overleaf: The Ladies of the Lake (left) and The Ladies with Tulips (right)<br />

A dalt, vista general del tríptic Les dames de Cerdanyola, atribuït a Ludwig Dietrich von Bearn (1905-1912), vist des de l’interior. A la pàgina oposada, el vitrall Les dames del gronxador.<br />

A les dues pàgines següents, Les dames del llac (esquerra) i Les dames de les tulipes (dreta)<br />

19<br />

Jordi Puig © Dipòsit del CUCD de Cerdanyola del Vallès


singular<br />

Un jardí de vidre:<br />

els vitralls de Cerdanyola<br />

singular<br />

22 23<br />

Txema Romero M<strong>art</strong>ínez<br />

Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès<br />

RomeroMJM@cerdanyola.cat<br />

<strong>El</strong> Museu d’Art de Cerdanyola té uns dels vitralls més<br />

espectaculars del Modernisme català. Van ser instal·lats durant<br />

la reforma de l’antic Teatre Casino convertit en torre d’estiueig<br />

d’Evarist López, un ric comerciant amb interessos a les Filipines.<br />

<strong>El</strong> responsable va ser l’arquitecte Eduard Maria Balcells Buïgas,<br />

amb títol l’any 1905, i arquitecte municipal de Cerdanyola. La<br />

totalitat de les vidrieres es va conservar a l’edifici fins a l’any<br />

1961, quan va ser transformat en el laboratori farmacèutic Domènech. Llavors<br />

es van retirar alguns vitralls, però van restar els més excepcionals, el tríptic<br />

conegut com Les dames de Cerdanyola. L’any 1982 Joan Vila-Grau i Francesc<br />

Rodon els van incloure al llibre <strong>El</strong>s vitrallers de la Barcelona modernista i el<br />

Detail of The Ladies of the Swing<br />

Detall del vitrall Les dames del gronxador<br />

Jordi Puig © Dipòsit del CUCD de Cerdanyola del Vallès<br />

1984 van p<strong>art</strong>icipar a l’exposició “<strong>El</strong> vitrall modernista”, celebrada a la<br />

Fundació Miró. Mentrestant, l’immoble va ser posat en venda i els vitralls ja<br />

no van retornar al seu emplaçament. L’Ajuntament de Cerdanyola va adquirir<br />

l’edifici i, després de desestimar la idea inicial d’enderrocar-lo, el va catalogar<br />

i, l’any 2006, va iniciar una restauració integral per convertir-lo en Museu<br />

d’Art. Es van reprendre els contactes amb la Família Domènech i es van<br />

poder recuperar la major p<strong>art</strong> dels vitralls de la casa, que van tornar al seu<br />

emplaçament original el 5 d’agost de 2009.<br />

<strong>El</strong>s vitralls formen diversos conjunts. Per una banda, la major<br />

p<strong>art</strong> de les portes i finestrals segueixen esbossos del mateix Balcells.<br />

Són de línies geomètriques i motius vegetals amb grans flors i tiges<br />

en coup de fouet. La porta principal està ornada amb fúcsies de vidre<br />

catedral i plaquette sobre un trencadís de vidre imprès florentine. La<br />

porta corredissa de la galeria posterior té una p<strong>art</strong> amb vidre gravat a<br />

l’àcid i una altra amb vitralls emplomats de lliris. Les finestres laterals<br />

de la galeria posterior i del vestíbul contenen grans roses de vidre<br />

L’autoria del disseny<br />

de les dames continua<br />

sent un misteri<br />

plaquette sobre una xarxa de tiges<br />

ondulants amb tulipes a l’àcid.<br />

<strong>El</strong>s vitralls de la zona de la cuina,<br />

igualment dissenyats per Balcells,<br />

estan formats per un arc amb dos<br />

paons que mengen fruits d’un roser, en al·lusió al tema oriental del<br />

paradís, amb un estil proper als modernismes centreeuropeus i també de<br />

l’Escola de Glasgow. També hi ha un tríptic, més naturalista, que podria<br />

estar inspirat en una cançó popular amb un gat, un lloro, un ratolí i<br />

una llagosta, realitzat amb vidre catedral i vidre americà, molt en la<br />

línia dels vitralls de la Carnisseria Georges, al Mercat de Sant Antoni,<br />

realitzada per Balcells l’any 1909. L’arquitecte coneixia bé la tècnica<br />

del vitrall atès que tenia, amb un germà seu, un taller de confecció de<br />

vitralls anomenat Simil Vitraux Balcells Hermanos.<br />

L’estrella de l’edifici, però, és el tríptic de Les dames de Cerdanyola,<br />

instal·lat de nou a l’antic saló. Està format per tres plafons de grans<br />

dimensions (235 x 195 cm) i representen tres escenes diferents: Les dames<br />

del gronxador, Les dames del llac o dels cignes i Les dames de les tulipes. Han<br />

estat atribuïts al vitraller alsacià Ludwig Dietrich von Bearn, que va tenir taller<br />

a Barcelona i va excel·lir en la tècnica de la grisalla, tot i que no es poden<br />

desc<strong>art</strong>ar altres autories. La concepció original podria correspondre al mateix<br />

Balcells, de qui s’ha pogut localitzar l’esbós d’una dama recollint flors. Estan<br />

elaborats amb vidre catedral i vidre plaquette i són una obra mestra de la<br />

tècnica de la grisalla, amb una utilització subtil palesa a les cares de les dames.<br />

Iconogràficament destaca la constant presència de flors que podrien tenir<br />

una lectura simbòlica, que arribaria al zenit a l’escena del llac, on les dames<br />

alimenten cignes amb peònies, la rosa sense espines, en una imatge literària<br />

que remet a la consumació de l’amor i al mite de Leda i el cigne. Destaquen<br />

la riquesa dels vestits i les joies inspirades en el món medieval i que mostren<br />

la influencia d’Alphonse Mucha. Les dames ballant o en un jardí són una<br />

constant de l’època; apareixen en altres vitralls i en moltes marqueteries de<br />

Gaspar Homar dibuixades per Josep Pey. L’autoria del disseny de les dames<br />

continua sent un misteri, i fins i tot es podria relacionar amb Alexandre de<br />

Riquer, que freqüentava Cerdanyola als temps del Modernisme.<br />

www.coupdefouet.eu<br />

Jordi Puig © Dipòsit del CUCD de Cerdanyola del Vallès<br />

The star piece in the building, however, is The Ladies of<br />

Cerdanyola triptych, which has been reinstalled in the former drawing<br />

room. It consists of three large panels (each 235 × 195 cm) and shows<br />

three different scenes: The Ladies of the Swing, The Ladies of the Lake<br />

(also known as The Ladies with Swans) and The Ladies with Tulips.<br />

The triptych has been attributed to the Alsatian glassmaker Ludwig<br />

Dietrich von Bearn, who had a workshop in Barcelona and excelled in<br />

the grisaille technique, although other authors cannot be discounted.<br />

The original idea might have come from Balcells himself, since a<br />

sketch by him of a lady picking flowers has been preserved. The three<br />

windows are made of cathedral glass and flashed glass and are an<br />

exceptional example of the grisaille technique, which is used with<br />

great subtlety on the women’s faces. From an iconographic viewpoint,<br />

the pervading presence of flowers could have a symbolic meaning;<br />

it reaches its apogee in the lake scene, where the women are feeding<br />

the swans with peonies — the thornless rose — in a literary allusion<br />

to the consummation of love and the legend of Leda and the Swan.<br />

The richness of their garments and of their mediaeval-style jewellery<br />

is exceptional and denotes the influence of Alphonse Mucha. Women<br />

in a garden or dancing were a recurring theme of the period: they<br />

appear in other stained-glass windows and in much of Gaspar Homar’s<br />

marquetry work designed by Josep Pey. The identity of the creator of<br />

these ladies is still uncertain and he might even be connected with<br />

Alexandre de Riquer, who often visited Cerdanyola at that time.<br />

www.coupdefouet.eu<br />

The Peacocks, in what was formerly the kitchen / <strong>El</strong> vitrall <strong>El</strong>s paons, ubicat a l’antiga cuina de la casa<br />

Jordi Puig © Dipòsit del CUCD de Cerdanyola del Vallès<br />

The entrance hall with the original stained-glass windows re-installed<br />

Vestíbul d’entrada de la casa, amb els vitralls originals reposats


a fons<br />

Papers pintats Art Nouveau<br />

<strong>El</strong> triomf d’una estètica en la decoració d’interiors<br />

M. Teresa Canals Aromí<br />

Directora<br />

Museu de l’Estampació de Premià de Mar (Barcelona)<br />

canalsat@premiademar.cat<br />

Si estem d’acord que l’arribada i la consolidació de<br />

l’estil <strong>art</strong>ístic denominat Art Nouveau va permetre la<br />

p<strong>art</strong>icipació total d’<strong>art</strong>esans, dibuixants, decoradors,<br />

etc., a més dels arquitectes, que van posar el seu enginy<br />

a disposició d’aquell període modernista, no ens ha<br />

d’estranyar pas si dins aquest ap<strong>art</strong>at de les decoracions<br />

murals −integrat en les <strong>art</strong>s decoratives− trobem<br />

aportacions de les més reeixides en els dissenys de l’època.<br />

Efectivament, els papers pintats han estat uns suports privilegiats<br />

de la decoració abans i després de la producció industrial en sèrie. D’una<br />

banda, ens ho mostren els rotlles de paper pintat que formen p<strong>art</strong> de les<br />

col·leccions de museus, és a dir, que ja són objectes museïtzats. D’altra<br />

banda, encara es conserven decoracions i conjunts ornamentals amb<br />

aquest material, bé reals, bé a través de fotografies o representacions<br />

pictòriques, que ens aporten proves fefaents del seu protagonisme durant<br />

els anys de l’Art Nouveau i, en conseqüència, la seva integració dins la<br />

història de l’<strong>art</strong>. Representen testimonis del tot interessants que ens<br />

ofereixen, a més de la p<strong>art</strong> <strong>art</strong>ística, dades tècniques de la seva fabricació.<br />

Sense anar a buscar els ancestres, ja en el segle XVIII s’estampaven<br />

fulls de paper de forma totalment <strong>art</strong>esanal per ornamentar determinats<br />

espais a l’interior dels habitatges (sobreportes, sanefes, etc.) amb els<br />

Rossend Casanova<br />

Tècnic de col·leccions<br />

Disseny Hub Barcelona (Barcelona)<br />

rcasanova@bcn.cat<br />

dibuixos característics d’aquell període. Va ser, però, al llarg del segle XIX<br />

que es va anar consolidant aquest tipus de revestiment mural fins que<br />

va tenir una denominació pròpia i va conquerir prestigi internacional<br />

gràcies als fabricants, que van apostar per aquest material que requeria<br />

tècniques i mètodes similars als de l’estampació tèxtil. I si bé és cert<br />

que els dibuixos es poden copiar i adaptar a les necessitats tècniques<br />

de l’estampació, també ho és que la p<strong>art</strong>icipació d’<strong>art</strong>istes reconeguts<br />

aportava −i aporta− un plus de qualitat a les obres.<br />

Tot i que podríem oferir una bona llista amb els noms d’aquells <strong>art</strong>ífexs,<br />

anomenem només, i a tall d’exemple, algunes de les realitzacions més<br />

conegudes, com la de Henry<br />

van de Velde per a la sala de<br />

música de la seva casa d’Ukkle<br />

(Brussel·les) l’any 1895; les<br />

sanefes de Walter Crane; els<br />

dissenys dels components de<br />

la Secession de Munic o els<br />

fantàstics arrambadors florals<br />

procedents de Silver Studio (Regne Unit), a més dels àlbums o catàlegs<br />

d’Alphonse M. Mucha, M. P. Verneuil o Eugène Grasset, que incorporaven tot<br />

el món fantàstic d’insectes voladors, fons marins o cascades de plantes florals,<br />

in depth<br />

Art Nouveau Wallpaper: the Triumph<br />

of an Aesthetic Concept in Interior Decoration<br />

24 25<br />

© Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona<br />

La casa es convertí en un<br />

símbol del nivell social,<br />

i la burgesia esdevingué<br />

una veritable consumidora<br />

d'<strong>art</strong>icles per a la llar<br />

Postcard advertising the Crown model by Remien & Kuhnert Co., Chicago, 1909 / Postal publicitària del model Crown de Remien & Kuhnert Co., Chicago, 1909<br />

© Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona<br />

M. Teresa Canals Aromí<br />

Director<br />

Museu de l’Estampació de Premià de Mar, Barcelona<br />

canalsat@premiademar.cat<br />

We agree that the style we call<br />

Art Nouveau fully emerged and<br />

matured through the unconditional<br />

creative collaboration of <strong>art</strong>esans,<br />

draughtsmen and draughtswomen,<br />

decorators and others working<br />

alongside architects — all of them<br />

placing their talents at the service of the styles of the era. It<br />

should not surprise us, then, that wall decoration contributed one<br />

of the most successful design innovations of the time.<br />

Paper wall coverings were valued decorative resources<br />

before the arrival of industrial processes, and wallpaper has<br />

continued to enjoy a privileged position since then, as can be<br />

seen by the acquisition of rolls for museum collections. Complete<br />

decorative applications and ornamental compositions with<br />

paper are also preserved, in situ and through photographs or<br />

illustrations. Such conservation bears witness to the significance<br />

of wallpaper in Art Nouveau and therefore in <strong>art</strong> history. Beyond<br />

what museum collections teach us about the <strong>art</strong>istic merits of this<br />

resource, however, they also reveal highly interesting technical<br />

details about the manufacture of wallpaper.<br />

Invoice from Maison Barbedienne, wallpaper manufacturers in Paris, 1898<br />

Factura de la fàbrica de papers pintats Maison Barbedienne de París, 1898<br />

Xavi Padrós © DHUB – Museu de les Arts Decoratives de Barcelona<br />

Xavi Padrós © DHUB – Museu de les Arts Decoratives de Barcelona<br />

Rossend Casanova<br />

Collections assistant<br />

Disseny Hub Barcelona<br />

rcasanova@bcn.cat<br />

Washable paper frieze, blue tints. Ref MADB 137.204<br />

Fris rentable en paper tintat de color blau. Ref. MADB 137.204<br />

Frieze, six-colour printing, probably manufactured in England at the end of the<br />

19th century. Ref. MADB 137.162<br />

Fris a sis colors, probablement produït a Anglaterra a finals del segle XIX.<br />

Ref. MADB 137.162


© DHUB – Centre de Documentació<br />

Gustave Serrurier-Bovy, c.1898. Sideboard and wallpaper. Illustration from Innen-Dekoration—Revue Mensuelle Illustrée, Paris, February 1902<br />

Gustave Serrurier-Bovy, ca. 1898. Bufet i paper pintat. Reproduïts a Innen-Dekoration. Revue Mensuelle Illustrée, París (febrer, 1902)<br />

© Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona<br />

in depth<br />

Without reaching too far back in history, we can find<br />

examples of entirely hand-printed eighteenth-century paper<br />

sheets decorating certain interior spaces — over doors, for<br />

example — or creating borders based on motifs typical of<br />

the period. It was in the<br />

The middle classes<br />

became prodigious<br />

consumers of furnishings<br />

as the home became a<br />

symbol of social status<br />

nineteenth century, however,<br />

that wallpaper came into<br />

its own, acquiring a name<br />

and distinctive attributes.<br />

International esteem was<br />

earned thanks to paper<br />

manufacturers who developed<br />

the necessary new technology and processes, similar to those<br />

used for printing textiles. And while it is true that manufacturers<br />

ingeniously copied and adapted designs for printing on paper,<br />

the work of well established <strong>art</strong>ists must also be credited, for the<br />

designers added quality and continue to do so today.<br />

We could list many names of <strong>art</strong>esans and their works but<br />

will highlight only a few of the best known. One who deserves<br />

mention is Henry van de Velde, p<strong>art</strong>icularly for his designs used<br />

Postcard advertising a pattern by Maxwell & Co., 1909<br />

Postal publicitària de l’empresa Maxwell & Co., 1909<br />

© Cortesia del Dr. Jérémie Cerman, Paris<br />

Henry van de Velde: composition shown at the 1899 Munich Secession Exhibition.<br />

Illustration from Deutsche Kunst un Dekoration, October 1899<br />

Henry van de Velde, conjunt presentat a l'Exposició de la Secession de Munic el 1899.<br />

Reproduït a Deutsche Kunst und Dekoration (octubre, 1899)<br />

in the music room of his home in Ikkle, Brussels, in 1895. Other<br />

creations worthy of note are the paper borders of Walter Crane, the<br />

design components of the Munich Secession movement and the<br />

wonderful floral balustrades from the Silver Studio in Britain. The<br />

catalogues, or albums, of Alphonse Maria Mucha, M. P. Verneuil<br />

and Eugène Grasset must also be listed. The fantastic worlds of<br />

flying insects, seabeds and cascading flowers in these design<br />

collections have given them a leading role in decoration, not only<br />

influencing the <strong>art</strong>ists’ contemporaries but also inspiring large<br />

numbers of students who followed them.<br />

As is true for many other industrial <strong>art</strong>s, new machinery<br />

(engraved wooden or metal rotary cylinders for printing) was<br />

introduced slowly and unevenly across Europe and North America.<br />

Even in the twentieth century, therefore, it is possible to find handprinted<br />

wallpapers, with the design stamped from blocks or plates<br />

on mechanically produced paper. Also important to remember is<br />

that certain <strong>art</strong>ists followed the philosophy of the Arts & Crafts<br />

movement, producing their own pochoir printing stencils, as Otto<br />

Eckmann did in creating his stylised flowers.<br />

When <strong>art</strong> and industry combine their resources, fact and<br />

fiction are often confused, whether as a result of commercial<br />

interests or for aesthetic purposes, and this is also the case for<br />

wallpaper. For example, consider the illusion created by some<br />

wallpapers that form p<strong>art</strong> of coordinated compositions applying the<br />

same themes on textiles used for curtains or upholstery. Consider<br />

also the technical perfection achieved by embossing processes,<br />

in which the design is pressed into thick paper passed between<br />

27


a fons<br />

que reclamaven el seu protagonisme<br />

i que serviren d’inspiració a bona p<strong>art</strong><br />

dels alumnes de les escoles d’<strong>art</strong>, així<br />

com als mateixos <strong>art</strong>istes de l’època.<br />

Com en molts altres camps<br />

de la indústria, la implantació de<br />

les màquines (rotatives de cilindres<br />

gravats en fusta o metall) va ser<br />

lenta i desigual en els diferents<br />

països europeus i nord-americans<br />

i, en conseqüència, es troben<br />

papers pintats dels primers anys<br />

del segle XX elaborats, encara, de<br />

manera totalment <strong>art</strong>esanal, és a<br />

dir, estampats manualment amb<br />

motlles o planxes damunt de paper<br />

mecànic. I a més, cal tenir present<br />

que determinats dissenyadors<br />

seguien les pautes de les Arts & Crafs i elaboraven els seus propis models<br />

amb la tècnica del pochoir (per exemple, Otto Eckmann per aconseguir les<br />

seves flors estilitzades).<br />

Com en altres camps en què intervenen l’<strong>art</strong> i la indústria, sovint<br />

ficció i realitat es confonen, bé per interessos comercials, bé per l’estètica<br />

aconseguida. Ens estem referint a l’aspecte il·lusori que en ocasions<br />

produeixen els papers pintats, com és el cas dels conjunts coordinats amb<br />

els mateixos dibuixos de teixits<br />

per a cortines o sofàs i l’entapissat<br />

de paper en els murs. O encara la<br />

perfecció aconseguida tècnicament<br />

per fer els anomenats “cuirs<br />

repussats” a base de c<strong>art</strong>ó i gravats<br />

amb cilindres metàl·lics per obtenir<br />

un relleu i tacte similars als de la<br />

pell tractada que, anteriorment,<br />

esdevingueren els preuats<br />

guadamassils. No casualment, a<br />

l’Exposició d’Indústries Artístiques<br />

de Barcelona de 1892 s’anunciaven<br />

plegats: “Guadamacilería, cueros<br />

y papeles pintados". A més, la<br />

incorporació del vernís va permetre<br />

la durabilitat i el rentat de les peces.<br />

Des de finals del segle XIX,<br />

el paper pintat agafà embranzida<br />

gràcies a tot un conjunt de<br />

factors, com ho foren la millora<br />

dels procediments tècnics i el<br />

consegüent abaratiment del<br />

producte. En aquell segle de<br />

grans canvis la burgesia guanyà<br />

pes i esdevingué una veritable<br />

consumidora d’<strong>art</strong>icles per a la<br />

llar, atès que la casa es convertí,<br />

més que mai, en un símbol<br />

del nivell social assolit per les<br />

famílies benestants.<br />

<strong>El</strong>s habitatges varen viure<br />

una veritable revolució, tant<br />

estructural com estètica. <strong>El</strong> nou segle aportà noves formes, nous<br />

volums i nous acabats, i en aquest marc, el paper pintat resultà un<br />

excel·lent embelliment per a una societat desitjosa d’uns interiors<br />

molt ben decorats. I si bé la pintura de paret es mantingué en els<br />

espais públics, com l’entrada de veïns o l’escala, el paper pintat revestí<br />

les zones privades, com els salons o els menjadors, així com les més<br />

íntimes, com els dormitoris o els despatxos, i fins i tot els espais de<br />

comunicació, com els passadissos<br />

o els rebedors. I no només<br />

a les cases, sinó que recobrí<br />

les estances d’hotels, salons,<br />

cafès i infinitat de comerços i<br />

establiments públics.<br />

L’estil en els dissenys dels<br />

papers pintats ha seguit les<br />

modes que imperaren en cada<br />

època i, en el cas que ens ocupa,<br />

des de la darrera dècada del<br />

segle XIX fins a la primera del<br />

XX, s’observa com els dissenys<br />

de William Morris deixaren pas a<br />

formats encara més lliures on el<br />

in depth<br />

28 29<br />

Xavi Padrós © DHUB – Museu de les Arts Decoratives de Barcelona – Gabinet de les Arts Gràfiques de Barcelona<br />

From left to right: Frieze, Ref MADB 135.956 / The fir cone frieze, Britain, 1900-1925. Ref. GAGB 627 / Wallpaper border, eight-colour printing, Britain, 1900-1925. Ref. GAGB 506<br />

D'esquerra a dreta: Fris. Ref. MADB 135.956 / Fris (1900-1925) La pinya, Regne Unit. Ref. GAGB 627 / Paper pintat amb sanefa a vuit colors (1900-1925), Regne Unit. Ref. GAGB 506<br />

© Gabinet de les Arts Gràfiques de Barcelona<br />

Xavi Padrós © DHUB – Museu de les Arts Decoratives de Barcelona<br />

Frieze The Runemede, Britain, 1900-1925. Ref. GAGB 576<br />

Fris The Runemede, Regne Unit (1900-1925). Ref. GAGB 576<br />

Washable frieze, Britain, 1900-1925. Ref. MADB 137.225<br />

Fris rentable, Regne Unit (1900-1925). Ref. MADB 137.225<br />

© Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas<br />

Frieze. Ref. MADB 137.006 / Wallpaper border, industrial printing, probably British, 1900-1925. Ref. MADB 137.202/ Washable frieze, Britain, 1900-1925. Ref. GAGB 584<br />

Fris. Ref. MADB 137.006 / Sanefa d’impressió mecànica (1900-1925), probablement del Regne Unit. Ref. MADB 137.202 / Fris rentable (1900-1925), Regne Unit. Ref. GAGB 584<br />

metal cylinders to produce a relief pattern that mimics the older craft<br />

of fine leather tooling. Not surprisingly, the Exhibition of Industrial<br />

Arts in Barcelona in 1892 featured tooled leather, leather goods and<br />

wallpapers together in the same show. Varnish was also applied to<br />

wallpaper at this time, improving durability and rendering it washable.<br />

By the end of the nineteenth century, wallpaper was poised for<br />

success thanks to a combination of factors that included improved<br />

manufacturing processes and the consequent lowering of prices for the<br />

end user. In that century of great change, the middle classes had gained<br />

ground, becoming prodigious consumers of furnishings as the home<br />

became more than ever a symbol of a family’s acquired social status.<br />

Homes underwent dramatic transformation, both in terms of<br />

structure and decoration. The new century also introduced new shapes,<br />

volumes and finishes, creating a context in which a society that<br />

valued well decorated interiors would see wallpaper as an excellent<br />

enhancement. While painted walls could still be found in public areas,<br />

such as the foyer of an ap<strong>art</strong>ment building or up the staircase of a<br />

building, wallpaper became the rule in the living and dining areas of<br />

private flats, in more intimate spaces such as bedrooms and offices,<br />

and even in the passageways, halls and entrances to homes. Paper<br />

was also used on the walls of hotels, meeting rooms, cafés and a great<br />

variety of commercial and other establishments open to the public.<br />

Wallpaper styles have followed evolving fashions. At the<br />

end of the nineteenth and beginning of the twentieth centuries,<br />

the designs of William Morris made way for freer patterns<br />

in which the whiplash line was a common device. Geometric<br />

forms incorporated sinuous curves, pastel colours and tonal<br />

gradations, creating exuberant wallpapers that expressed joy,<br />

Interior, Poliorama Cinema in Barcelona, designed by Miquel Alarma i Ric<strong>art</strong> and Salvador Alarma i Tastàs, 1906. The decoration was lost when the cinema became a theatre in 1932<br />

Interior del Cinema Poliorama de Barcelona, a càrrec de Miquel Alarma i Ric<strong>art</strong> i Salvador Alarma i Tastàs, 1906. Decoració perduda en convertir-se en teatre el 1932


a fons<br />

coup de fouet és ben present. Formes geomètriques amb el predomini de<br />

la corba sinuosa, colors pastel i gradacions de tonalitats són constants<br />

en uns papers pintats exuberants, plens de joia i que transmeten, en<br />

gran p<strong>art</strong>, alegria i benestar. És freqüent trobar-hi daurats, el color del<br />

metall preuat que dóna a la peça una major importància i que resulta<br />

agradable a la vista gràcies al seu p<strong>art</strong>icular efecte reflex.<br />

<strong>El</strong>s motius representats eren eminentment florals, i hi<br />

predominaven les poncelles i, sobretot, els pètals ben oberts i<br />

expressius, amb la tija sovint ondulada i acompanyada per fulles.<br />

Algunes flors són fàcilment identificables, com la de lotus o<br />

la de castanyer, roses de diferents varietats, margarides, lliris,<br />

tulipes o hortènsies, entre moltes altres, malgrat que també n’hi<br />

havia d’inventades, amb formes que no es troben a la natura.<br />

Majoritàriament, els elements florals destaquen sobre un fons<br />

monocrom que els fa contrastar i alhora reforça el color de la planta.<br />

I tot i que hi ha força dissenys ostentosos i llampants, també en<br />

trobem de més discrets i subtils.<br />

American advertising postcard from 1909<br />

Postal publicitària nord-americana de 1909<br />

Cal afegir que els papers pintats presenten motius i elements<br />

propis de la zona geogràfica d’on procedeixen, responent així al gust<br />

de la clientela del país de producció. A més, els trobem en les diverses<br />

possibilitats que ofereixen, tant per revestir parets com per aparentar un<br />

arrambador, decorar un fris, delimitar amb sanefes o cantoneres, decorar<br />

sobreportes i, fins i tot, cobrir els sostres. Disponibles en rotlles, alguns<br />

es fabricaren amb relleus gofrats o estaven preparats amb trepats per<br />

retallar-ne el motiu. I d’entre totes aquestes possibilitats cal destacar els<br />

conjunts, peces d’un trencaclosques que permetien empaperar una paret<br />

amb arrambadors, sanefes, frisos, columnes i altres possibilitats, sempre<br />

amb un mateix motiu que es repetia, adaptat a les diferents peces, com<br />

un leitmotiv p<strong>art</strong>icular.<br />

<strong>El</strong>s papers pintats Art Nouveau es convertiren en una veritable pell<br />

per a les parets i es mudaven amb una certa regularitat. Una temporalitat<br />

que els va fer desaparèixer amb el pas del temps i els canvis de les modes<br />

però que ens ha deixat, encara avui, diversos testimonis evocadors d’una<br />

estètica que triomfà arreu.<br />

www.dhub-bcn.cat<br />

in depth<br />

30 31<br />

Rolls of wallpaper<br />

Rotlles de paper pintat<br />

Xavi Padrós © DHUB – Museu de les Arts Decoratives de Barcelona<br />

© Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona<br />

© Dép<strong>art</strong>ement des papiers peints. Musée des Arts décoratifs. Paris<br />

© Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona<br />

Advertisement for the Tapetenfabrik Europa, located in Hainichen, Germany<br />

Publicitat de la fàbrica Tapetenfabrik Europa, situada a Hainichen, Alemanya<br />

cheerfulness and well-being. Gold, as the colour of the precious<br />

metal, was often present because it added distinction but also<br />

because its lustre was agreeable to the eye.<br />

Flowers —many still in bud— were everywhere, their open petals<br />

suggestive, their stems undulating, their leaves surrounding them. Some<br />

flowers are easy to identify. We see a lotus blossom or the flowers of<br />

a chestnut tree, roses of all types, daisies, lilies, tulips and hydrangeas,<br />

among many others. But there are also invented forms not found in<br />

nature. Floral patterns are usually arranged against a monochrome<br />

background for contrast, reinforcing the colours of the plant itself. Some<br />

designs are vivid and showy, while others are delicate and subtle.<br />

Naturalistic shapes and elements that were native to the<br />

geographic areas where a wallpaper was manufactured were also<br />

incorporated, in response to customers’ preferences. Each country<br />

offered the full range of types of paper, manufacturing products<br />

to cover walls, imitate a balustrade, decorate a frieze, provide a<br />

border, mark a corner or even cover a ceiling. Available in rolls,<br />

some wallpapers were embossed or provided with perforations for<br />

cutting out the design. In the context of this range of possibilities,<br />

it is important to stress the role of coordinated papers, as pieces of<br />

puzzles that allowed a decorator to cover walls with balustrades,<br />

borders, friezes, pillars and many other elements with a recurring<br />

theme, making use of a p<strong>art</strong>icular leitmotif for a room.<br />

Art Nouveau wallpapers would provide a skin for walls<br />

in this period, one that could be shed and replaced regularly.<br />

Their use eventually declined with changing fashions, but they<br />

have nonetheless left us with evidence of a p<strong>art</strong>icular, evocative<br />

aesthetic that enjoyed universal success at the time.<br />

www.dhub-bcn.cat<br />

Lluís Domènech i Montaner, 1903. Lounge of the Gran Hotel, Palma, Majorca. Now the CaixaForum cultural centre<br />

Lluís Domènech i Montaner, 1903. Sala d’estar del Gran Hotel de Palma de Mallorca, ara centre cultural CaixaForum


arreu<br />

La Casa Goerke de Lüderitz<br />

Andrew Cusack<br />

Periodista i historiador, Nova York<br />

andrewcusack@yahoo.com<br />

WORLDWIDE<br />

The Goerke House in Lüderitz<br />

32 33<br />

La ciutat namíbia de Lüderitz es troba encaixada entre les terres<br />

ermes del desert de Namíbia i l’aigua salada de l’Atlàntic Sud:<br />

és l’únic país on es recicla el 100% de l’aigua potable. La vida<br />

en aquest quasi agradable assentament colonial alemany<br />

de la costa més inhòspita del món no ha estat mai exempta<br />

de dificultats, però l’encant dels diamants l’ha fet si més no<br />

rendible. Hans Goerke fou un dels aventurers que va arribar<br />

de lluny i va fer fortuna en aquest límit remot dels dominis teutònics.<br />

Goerke havia nascut a Alemanya el 1874 i el 1904 va arribar a<br />

l’Àfrica Sud-occidental Alemanya (nom que rebia aleshores Namíbia)<br />

amb la Schutztruppe, l’exèrcit colonial alemany. <strong>El</strong> 1907 era inspector de<br />

provisions per a les forces alemanyes i quan es va descobrir l’existència<br />

de diamants a Kolmannskuppe (ara Kolmanskop), va abandonar l’exèrcit<br />

per buscar fortuna amb aquesta pedra preciosa. Se’n va sortir prou bé i va<br />

acabar treballant per a tres empreses diamanteres. Va decidir utilitzar la<br />

seva fortuna per fer-se construir la casa més bonica de tot Lüderitz.<br />

Goerke va triar un emplaçament fantàstic al final del carrer Zeppelin,<br />

a Diamentberg, amb unes vistes esplèndides sobre la ciutat i la badia.<br />

Les obres van començar l’octubre de 1909 i van finalitzar el setembre<br />

de l’any següent. <strong>El</strong> disseny s’atribueix a Otto Ertl, un arquitecte força<br />

actiu a la colònia, autor de molts dels edificis més notables de Lüderitz i<br />

Swakopmund. La Casa Goerke destaca per un ús generalitzat de dissenys i<br />

motius Jugendstil. Si bé la visió del Modernisme que tenia l’arquitecte era<br />

clarament alemanya, integrava lliurement motius africans per destacar la<br />

ubicació de l’edifici.<br />

Although the Goerke House is clearly German Jugendstil, it freely incorporated African themes to mark the building’s location. Main staircase and entrance hall<br />

Tot i que la Casa Goerke s’inscriu clarament dins el Jugendstil alemany, també incorporava lliurement temes africans per subratllar la seva ubicació. Escala principal i vestíbul<br />

Andrew Cusack<br />

Journalist and historian, New York<br />

andrewcusack@yahoo.com<br />

The town of Lüderitz in Namibia is wedged<br />

between the dry sands of the Namib desert and<br />

the salt waters of the South Atlantic: this is<br />

the only country whose drinking water is 100%<br />

recycled. Life in this almost-pleasant German<br />

colonial outpost on the most inhospitable<br />

coast in the world has always been difficult,<br />

but the allure of diamonds has at least made it profitable. One<br />

adventurer who came from afar and made his fortune in this<br />

outer limit of the Teutonic domains was Hans Goerke.<br />

Goerke was born in Germany in 1874 and came to<br />

Deutsche-Südwestafrika or German South-West Africa (as<br />

Namibia was then called) in 1904 with the Schutztruppe, the<br />

German colonial fighting force. By 1907 he was provisions<br />

inspector for the German forces, and after the discovery of<br />

diamonds at Kolmannskuppe (now Kolmanskop) he resigned<br />

from the army and sought his fortune in diamond prospecting.<br />

Goerke was very successful, ultimately working for three<br />

different mining concerns, and, to put his wealth to use, he<br />

decided to build the loveliest house in all of Lüderitz.<br />

Goerke chose a splendid site at the end of Zeppelinstrasse<br />

on Diamentberg, with a magnificent view of the town and<br />

the bay. Work on the house began in October 1909 and was<br />

completed by September of the following year. The design is<br />

believed to be the work of Otto Ertl, an architect who was fairly<br />

active in the colony and was responsible for many of the most<br />

prominent buildings in Lüderitz and Swakopmund. The Goerke<br />

House is noted for its widespread use of Jugendstil designs and<br />

motifs. While the architect’s take on Art Nouveau was obviously<br />

German, it freely integrated African themes to take account of<br />

the building’s location.<br />

Somewhat sadly, Hans Goerke only inhabited his house for<br />

two years, since he left Africa in 1912. Three years later, during<br />

the First World War, the South African generals Smuts and Botha<br />

invaded German South-West Africa and permanently ended<br />

Germany’s colonisation of the land. The 1919 Treaty of Versailles<br />

declared it to be a League of Nations mandate territory of the<br />

Union of South Africa, which from then until the independence<br />

of Namibia in 1990 controlled it under the name of Suidwes-<br />

Afrika or South-West Africa (SWA).<br />

The Goerke House perched on the hill that commands a view over Lüderitz / La Casa Goerke, al capdamunt d’un pujol, gaudeix d'una esplèndida vista de Lüderitz


arreu WORLDWIDE<br />

34 35<br />

The entrance hall has some delightful detailing on the vaulted ceiling. The inscription on the wall reads, “Those who mean well, enter to be loved and welcomed here”<br />

Les voltes del vestíbul mostren uns detalls decoratius deliciosos. A la inscripció de la paret hi llegim: "Si veniu per bé, entreu i sereu estimats i benvinguts”<br />

The rounded arches of the neo-Romanesque Rundbogenstil often survived in<br />

German Jugendstil<br />

<strong>El</strong>s arcs de mig punt del Rundbogenstil neoromànic van sobreviure en el Jugendstil alemany<br />

Malauradament, Hans Goerke només va viure a la casa un parell<br />

d’anys, atès que va deixar Àfrica el 1912. Al cap de tres anys, durant<br />

la Primera Guerra Mundial, els generals sud-africans Smuts i Botha van<br />

envair l’Àfrica Sud-occidental Alemanya i van acabar per sempre amb<br />

la colonització alemanya d’aquelles terres. <strong>El</strong> 1919, amb el Tractat de<br />

Versalles el territori quedà sota el mandat de la Societat de Nacions a<br />

càrrec de la Unió Sud-africana, que va controlar-lo des d’aleshores i fins<br />

a la independència de Namíbia el 1990. En aquells anys va rebre el nom<br />

de Suidwes-Afrika o Àfrica del Sud-oest.<br />

<strong>El</strong> 1920 l’empresa Consolidated Diamond Mines (CDM) va comprar<br />

la casa i el 1944 la va vendre al govern de l’Àfrica del Sud-oest. Fou la<br />

residència oficial del landdrost, o magistrat, coneguda en conseqüència<br />

com la Drostdy. <strong>El</strong> 1981 l’índex de criminalitat de la petita Lüderitz era tan<br />

baix que el govern va decidir traslladar el landdrost a Keetmanshoop, a<br />

uns 400 km de distància, i CDM va tornar a comprar l’edifici per utilitzarlo<br />

com a edifici residencial corporatiu.<br />

Des d’aleshores, CDM ha passat a ser Namdeb, un consorci format<br />

per l’Estat de Namíbia i l’empresa De Beers. Namdeb ha restaurat la casa<br />

per retornar-li la seva aparença original en la mesura del possible. La<br />

major p<strong>art</strong> del mobiliari original ha desaparegut, però la casa ha estat<br />

moblada de nou amb peces contemporànies prou adequades i, gràcies<br />

a l’abundància de fotografies dels primers temps, l’empresa ha pogut<br />

retornar a la Casa Goerke la seva antiga glòria.<br />

www.andrewcusack.com<br />

The inscription in the entrance hall is the first p<strong>art</strong> of a German saying that could<br />

be translated as “Saying hello brings happiness”<br />

La inscripció de la porta d’entrada és la primera p<strong>art</strong> d’un refrany alemany, que es podria<br />

traduir per “Dir bon dia fa entrar la felicitat”<br />

In 1920 the house was purchased by Consolidated Diamond<br />

Mines (CDM), which sold it on to the government of SWA in 1944.<br />

It became the official residence of the landdrost, or magistrate, and<br />

so was known as the Drostdy. In 1981, there was so little crime in<br />

Lüderitz that the government decided to remove the landdrost to<br />

Keetmanshoop, some 400 km away, and CDM brought the building<br />

back into use as a corporate guest house.<br />

Since then, CDM has become Namdeb, a joint operation<br />

of the Namibian government and the De Beers corporation, and<br />

Namdeb has done its best to restore the house to its original<br />

appearance. Most of the original furniture is gone, but appropriate<br />

contemporary items have been placed around the house, and the<br />

company has made use of the many photographs from the early<br />

days to bring the Goerke House back to its former glory.<br />

www.andrewcusack.com<br />

Pink flamingoes are the African motif on the stained-glass window on the staircase<br />

<strong>El</strong>s flamencs rosats són el motiu africà del vitrall de l’escala<br />

Pure Jugendstil motifs decorate the bathroom wall / Motius del més pur Jugendstil en la decoració mural de la cambra de bany


protagonistes<br />

Paul Jaspar, de l’eclecticisme a l’Art Nouveau<br />

Sebastien Charlier<br />

Historiador, Universitat de Lieja<br />

scharlier@ulg.ac.be<br />

Fill de Joseph Jaspar (1823-1899), inventor i industrial, Paul<br />

Jaspar va créixer en el si d’una família burgesa i progressista.<br />

De seguida es va allunyar del camí que li havia traçat el seu<br />

pare per endinsar-se en el món de l’arquitectura. Als disset<br />

anys comença a formar-se com a arquitecte a l’Acadèmia<br />

de Belles Arts de Lieja (1876-1878), on es relaciona amb<br />

Gustave Serrurier-Bovy, i després a la de Brussel·les (1878-<br />

1883). En aquests anys, freqüenta també el taller d’Henri Beyaert, on<br />

coneix els principals actors de l’arquitectura moderna belga, com Jules<br />

Brunfaut (1852-1942) i especialment Paul Hankar (1859-1901), que es<br />

convertirà en el seu amic i, aviat, en el seu cunyat.<br />

<strong>El</strong> 1884, després d’un viatge de cinc mesos per Itàlia, Jaspar<br />

torna a Lieja per construir-hi una primera vil·la. D’estil eclèctic, la Vil·la<br />

Clochereux s’inscriu directament en els ensenyaments d’Henri Beyaert. De<br />

1886 a 1895, l’arquitecte inicia una producció que beu de l’eclecticisme.<br />

Les façanes de les cases Libert (1886), Dery (1887) i Lechanteur (1893)<br />

presenten diversos elements decoratius d’inspiració històrica. Des de<br />

l’inici de la seva carrera, l’arquitecte gaudeix de nombrosos encàrrecs<br />

d’un grup de clients acabalats. <strong>El</strong> 1889, es fa construir una gran casa al<br />

bulevard de la Sauvenière. L’edifici mostra les primeres tendències d’una<br />

modernitat que privilegia la llegibilitat del pla a la façana. L’<strong>art</strong>iculació<br />

lògica dels finestrals indica clarament la posició central de l’escala.<br />

<strong>El</strong> 1895 es produeix un moment de transició en el discurs de<br />

Jaspar. Investit en els cercles de l’avantguarda de Lieja, rep l’encàrrec de<br />

l’impressor Auguste Bénard de construir-li un habitatge al costat dels<br />

seus tallers. Jaspar hi desenvolupa una arquitectura molt influenciada<br />

per la Casa Hankar, construïda el 1893. La tribuna que culmina al dessota<br />

de la cornisa o el porxo que hi ha al damunt de la porta són referències<br />

al vocabulari d’Hankar. L’arc apuntat de ferradura que emmarca la porta<br />

cotxera és una interpretació personal que Jaspar reproduirà regularment<br />

en les seves creacions posteriors.<br />

limelight<br />

Paul Jaspar, From Eclecticism to Art Nouveau<br />

36 37<br />

© C.R.M.S.F. et © IRPA-KIK<br />

Interior design of the home of Gédéon Michel, built in 1899<br />

Disseny de l’interior de la casa de M. Gédéon Michel, construïda el 1899<br />

Van der Schrick House, 1906, Liège. Period photograph<br />

Casa Van der Schrick, 1906, Lieja. Fotografia d’època<br />

“Massa semblança crea monotonia.<br />

Massa contrast impedeix la comparació.”<br />

Paul Jaspar, 1926<br />

© C.R.M.S.F.<br />

Sebastien Charlier<br />

Historian, University of Liège<br />

scharlier@ulg.ac.be<br />

Son of the inventor and industrialist Joseph<br />

Jaspar (1823-1899), Paul Jaspar grew up<br />

in a liberal, middle-class family. He soon<br />

abandoned the path envisaged for him by his<br />

father and turned to architecture. At the age<br />

of 17, he began his architectural studies at<br />

the Fine Arts Academy of Liège (1876-1878),<br />

where he came into contact with Gustave Serrurier-Bovy, then<br />

continued his studies at the academy in Brussels (1878-1883).<br />

At the same time, he attended Henri Beyaert's studio (1878-<br />

1883), where he met such key exponents of modern Belgian<br />

architecture as Jules Brunfaut (1852-1942) and, above all,<br />

Paul Hankar (1859-1901), who would become his friend and,<br />

shortly, brother-in-law.<br />

In 1884, after a five-month visit to Italy, Jaspar returned to<br />

Liège to build his first villa, the eclectic-style Villa Clochereux,<br />

which was clearly inspired by the teachings of Beyaert. From<br />

1886 to 1895, the architect's work tended towards Eclecticism. The<br />

Jaspar hovered between<br />

modernity and tradition<br />

façades of the Libert (1886),<br />

Dery (1887) and Lechanteur<br />

(1893) houses bear historically<br />

inspired decorative elements.<br />

From the st<strong>art</strong> of his career, the architect received numerous<br />

commissions from a circle of wealthy clients. In 1889, he built a<br />

large house for himself on Boulevard de la Sauvenière. It reveals<br />

the first hints of a modernity that favoured a readable façade. The<br />

logical placement of the windows clearly emphasises the central<br />

position of the stairway.<br />

The year 1895 marked a transition in Jaspar's thinking.<br />

Caught up in avant-garde circles in Liège, he was commissioned<br />

by Auguste Bénard to build a residence next to his printing<br />

“Too much similarity leads to monotony.<br />

Too much contrast impedes comparison.”<br />

Paul Jaspar, 1926<br />

Jaspar House, 1889, Liège<br />

Casa Jaspar, 1889, Lieja<br />

Paul Jaspar in 1937<br />

Retrat de Paul Jaspar, 1937<br />

© Benoit Carpeaux<br />

© Centre d’archives et de documentation de la C.R.M.S.F.


Lovens House, 1899, Liège<br />

Casa Lovens, 1899, Lieja<br />

© Benoit Carpeaux<br />

© Liège, Fonds de la Ville de Liège, Centre d’archives et de documentation de la C.R.M.S.F. et © IRPA-KIK<br />

© C.R.M.S.F.<br />

limelight<br />

Façade designs for homes of the bourgeoisie, November 1883 / Dissenys de façanes de cases per a la burgesia, novembre de 1883<br />

establishment. Jaspar employed an architectural style here that was<br />

heavily influenced by the Hankar House, built in 1893. The oriel<br />

window beneath the cornice and the canopy above the door are<br />

among the references to Hankar's language. The pointed horseshoe<br />

arch used for the carriage entrance was a personal touch that<br />

Jaspar would employ time and again in his later projects.<br />

Paul and Émile Jaspar. Société Métallurgique de Prayon. Detail of the<br />

conservatory. Liège<br />

Paul i Émile Jaspar. Société Métallurgique de Prayon, detall de l’hivernacle, Lieja<br />

From 1895 to 1900, Jaspar hovered between modernity<br />

and tradition. The bulk of his projects at this time were a mix<br />

of historical Eclecticism and Art Nouveau. The Magnette (1896),<br />

Berchmans and Michel (1899) houses, along with the offices of the<br />

Société Métallurgique de Prayon (1899), bear witness to Jaspar's<br />

reluctance to plunge fully into the Art Nouveau movement.<br />

The regionalist tone of his work that emerged from 1898<br />

clearly reveals the difficulty Jaspar had in adopting a position in<br />

favour of one style over the other. The house he designed for the<br />

painter Armand Rassenfosse (1898) was one of the first modern<br />

interpretations of seventeenth-century Liège architecture. Jaspar<br />

combined elements such as anchors and windows inspired by<br />

traditional styles, but with clear exterior references to the logic<br />

of the structure, reflecting modern theories. In a similar vein<br />

were buildings like the Lovens (1899) and Oury (1899) houses,<br />

which were influenced by the cottage style.<br />

Only in 1900 did Jaspar largely discard the historical<br />

references in a project for the Paris Universal Exhibition. The<br />

Armourers Pavilion was one of his first unequivocally modern<br />

designs, and it received much critical attention. It rested on a<br />

visible, metal structure that tapered to the roof.<br />

Back in Liège, Jaspar created some very beautiful Art<br />

Nouveau houses. St<strong>art</strong>ing in 1902, he designed the Janssens-<br />

Lycops and Van der Schrick houses. The arrangement of space<br />

and the use of glass p<strong>art</strong>ition walls show how the architect<br />

approached the issue of natural light in internal spaces. On a<br />

formal level, the façades were the first in Liège to tend towards<br />

a reduction in forms. Jaspar dropped regionalist precepts and<br />

chose materials hitherto little used in Liège, such as glazed brick.<br />

The employment of less decorative sculpture and the elimination<br />

of the cornice lend the whole a highly modern air. Structurally,<br />

the buildings hold further surprises. The floors of the top storey<br />

and roof terrace are made of reinforced concrete, a material<br />

seldom used in private houses in early twentieth-century Liège.<br />

39


protagonistes<br />

De 1895 a 1900, Jaspar es mou entre la modernitat i la tradició.<br />

La majoria de les seves obres són una barreja d’eclecticisme històric i Art<br />

Nouveau. Les cases Magnette (1896), Berchmans i Michel (1899) i les oficines<br />

de la Métallurgique de Prayon (1899) donen testimoni de les vacil·lacions de<br />

Jaspar a l’hora d’entrar plenament en el moviment de l’Art Nouveau.<br />

La producció regionalista que inicia a p<strong>art</strong>ir de 1898 il·lustra<br />

clarament la dificultat que experimenta Jaspar per posicionar-se a favor<br />

d’un o altre estil. La casa del pintor Armand Rassenfosse (1898) és una de<br />

les primeres interpretacions modernes de l’arquitectura liegesa del segle<br />

XVII. A les àncores o als vitralls<br />

d’inspiració tradicional, Jaspar hi<br />

associa un discurs on la visibilitat<br />

del pla a la façana i la lògica de<br />

la construcció fan clarament referència a les teories modernes. Altres<br />

edificis com les cases Lovens i Oury, totes dues de 1899, s’inscriuen en<br />

aquesta mateixa tendència amb influència de l’estil cottage.<br />

Caldrà esperar fins al 1900 i l’Exposició Universal de París per veure<br />

Jaspar llançar-se a una producció clarament desproveïda de referències<br />

històriques. <strong>El</strong> Pavelló dels Armers constitueix una de les primeres expressions<br />

d’una modernitat franca. Aplaudit per la crítica, el conjunt reposa sobre una<br />

estructura metàl·lica visible que s’afina a mesura que s’eleva vers la teulada.<br />

En retornar a Lieja, Jaspar realitza algunes de les cases Art Nouveau<br />

més belles. A p<strong>art</strong>ir de 1902, dissenya les cases Janssens-Lycps i Van<br />

der Schrick. La distribució dels espais i l’ús d’envans vidrats il·lustren la<br />

preocupació de l’arquitecte per la qüestió de la il·luminació natural en els<br />

espais interiors. Formalment, les façanes presenten un aspecte inèdit a<br />

Lieja. Plàsticament, tendeixen a la reducció de les formes. Jaspar abandona<br />

els preceptes regionalistes i escull materials poc utilitzats a Lieja, com<br />

el maó envernissat. La reducció del nombre d’escultures decoratives i<br />

l’absència de cornisa confereixen una gran modernitat al conjunt. Pel<br />

limelight<br />

40 41<br />

© C.R.M.S.F.<br />

Jaspar es mou entre la<br />

modernitat i la tradició<br />

que fa a l’estructura, les construccions revelen altres sorpreses. <strong>El</strong>s terres<br />

de l’últim pis i el terrat estan fets amb formigó armat, un material poc<br />

habitual en els habitatges privats de Lieja a principis del segle XX.<br />

Aquest interès per l’ús de materials moderns el retrobem en una<br />

de les obres mestres de Paul Jaspar: la sala d’espectacles La Renommée.<br />

Construïda el 1903, La Renommée s’alça sobre les cendres d’un edifici<br />

destruït per un incendi. Segurament fou per motius de resistència al<br />

foc que Jaspar va voler construir-la tota de formigó. L’edifici consta de<br />

tres p<strong>art</strong>s: la sala de ball, el teatre i el vestíbul. La sala de ball és la que<br />

desperta més admiració. Il·luminada a través d’uns immensos finestrals,<br />

està protegida per tres cúpules monumentals que reposen sobre uns<br />

arcs, la lògica constructiva dels quals queda realçada. Com en el Pavelló<br />

dels Armers, Jaspar dissenya una estructura lleugera i estèticament<br />

cuidada. Les bases dels arcs estan esculpides amb motius decoratius,<br />

mentre que els arcs es van reduint en la seva progressió. Jaspar segueix<br />

la mateixa filosofia en el tractament de la façana. <strong>El</strong> formigó esculpit<br />

es desplega amb força.<br />

Després d’haver treballat el formigó, Paul Jaspar tempteja el<br />

metall, un material molt estès en l’arquitectura comercial. Les Galeries<br />

Liégeoises, uns grans magatzems inaugurats el 1905, representen una<br />

proesa tècnica notable. Sobre un esquelet metàl·lic, Jaspar realitza un cub<br />

de vidre monumental que culmina en un gran terrat que ofereix una vista<br />

panoràmica de la ciutat. L’estructura metàl·lica queda a la vista, realçada<br />

fins i tot pel tractament del monumental arc apuntat de ferradura.<br />

Després de la Gran Guerra, l’arquitecte es retira del debat de<br />

l’arquitectura moderna per consagrar-se a la restauració i a la protecció<br />

del patrimoni. L’evolució de Paul Jaspar dins l’escena moderna és, per tant,<br />

breu. Però, gràcies a la qualitat del discurs i a la modernitat dels materials<br />

utilitzats, obre un camí per als joves arquitectes moderns que sorgiran a<br />

Lieja a p<strong>art</strong>ir de 1905.<br />

La Renommée hall, Liège. Photograph from the magazine L’Émulation, 1906 / La Renommée, Lieja. Imatge de l’interior, extreta de la revista L’Émulation, 1906<br />

© C.R.M.S.F.<br />

This predilection for modern materials finds further<br />

expression in one of Jaspar's masterpieces, the Renommée<br />

theatre and dance hall. Built in 1903, the Renommée was<br />

raised on the ashes of an earlier building destroyed by fire.<br />

Jaspar probably chose to build it entirely of cement to make<br />

it fireproof. The building has three p<strong>art</strong>s: the dance hall, the<br />

theatre and the foyer. The first is the most admired. Enormous<br />

bay windows bring natural light into the hall, which is crowned<br />

Paul Ankar's house (Brussels, 1893) strongly influenced Jaspar's work<br />

La casa de Paul Ankar (Brussel·les 1893) va tenir molta influència en l'obra de Jaspar<br />

© C.R.M.S.F.<br />

by three monumental domes resting on arches whose structural<br />

logic is emphasised. As in the Armourers Pavilion, Jaspar<br />

designed a light and aesthetically pleasing structure. The bases<br />

of the arches are adorned with sculpted decorative motifs and<br />

the arches themselves narrow towards the top. Jaspar adopts<br />

the same philosophy in his treatment of the exterior. Sculpted<br />

cement is used with pride.<br />

After trying out cement, Jaspar turned to metal, a material<br />

commonly used in commercial architecture. The Galéries<br />

Liègeoises, a dep<strong>art</strong>ment store that opened in 1905, are a<br />

remarkable technical triumph. On a metal skeleton, Jaspar placed<br />

a monumental cube with a roof terrace that gives panoramic<br />

views over the city. The metal structure is left visible and even<br />

emphasised, for example in the treatment of the large pointed<br />

horseshoe arch.<br />

After World War I, the architect withdrew from the stage<br />

of modern architecture to dedicate himself to the reconstruction<br />

and preservation of historic buildings. Paul Jaspar's career in<br />

the field of modern architecture was brief but the quality of his<br />

ideas and the modernity of the materials he used showed a way<br />

forward for the young, modern architects of Liège who would<br />

appear from 1905 on.<br />

Printing establishment of A. Bénard, 1895, Liège<br />

Impremta d’A. Bénard, 1895, Lieja


aniversari<br />

La Masia Freixa de Terrassa<br />

Mireia Freixa<br />

Catedràtica d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona<br />

mireia.freixa@ub.edu<br />

És difícil fixar una data que designi amb precisió el centenari<br />

de la Masia Freixa. És una casa amb més de cent anys<br />

d’història i que es va construir en diverses etapes. L’any<br />

1910 seria la data en què es va fer la segona reforma<br />

que va completar la seva imatge més popular, l’edifici<br />

modernista de bells arcs parabòlics acabat amb una torre<br />

que sembla un minaret.<br />

En origen, la Masia Freixa era una fàbrica que l’empresa Freixa i<br />

Sans va decidir construir en una zona aleshores allunyada del centre de<br />

la ciutat. No hem trobat a l’arxiu històric de Terrassa el permís d’obres<br />

per a aquesta obra, només hi ha la sol·licitud per a la construcció dels<br />

pavellons de porteria i les cotxeres, datada el 18 de desembre de 1899.<br />

La nau deuria ser de la mateixa època. Era una senzilla edificació de<br />

planta rectangular amb coberta a dues aigües sobre encavallades de<br />

fusta. La fàbrica estava al mig d’una gran parcel·la de terreny, massa<br />

gran per a una indústria, i aquest fet podria tenir una explicació:<br />

permetria excavar mines per a l’obtenció de l’aigua tan necessària per a<br />

la fabricació del tèxtil com escassa a la ciutat.<br />

Potser mai no va funcionar com a fàbrica, i l’any 1905 Josep<br />

Freixa i Argemí, un dels socis de l’empresa, va decidir reconvertir-la en<br />

l’habitatge familiar, i va encarregar el projecte a Lluís Muncunill. Aquest<br />

L’any 1910 es va fer<br />

la segona reforma que<br />

va completar la seva<br />

imatge més popular<br />

arquitecte, originari de la ciutat<br />

de Manresa, havia acabat els<br />

estudis d’arquitectura l’any 1891<br />

i, tot seguit, s’havia instal·lat a<br />

Terrassa, on es va convertir en el<br />

més prolífic arquitecte que mai ha<br />

tingut la ciutat. Tenia un profund coneixement de les modernes tècniques<br />

constructives, però també dels sistemes tradicionals, l’ús del maó i de la<br />

volta catalana o “de maó de pla”.<br />

Mireia Freixa<br />

Professor of History of Art, Universitat de Barcelona<br />

mireia.freixa@ub.edu<br />

jubilee<br />

Masia Freixa, Terrassa<br />

42 43<br />

The minaret-like tower<br />

La torre, amb estructura de minaret<br />

© Ajuntament de Terrassa, Regidoria de Comerç i Turisme<br />

© Arxiu Jordi Freixa M<strong>art</strong>ín-Fernández<br />

Main entrance to the Masia. Period photo, 1909<br />

Entrada principal de la Masia. Foto d’època, 1909<br />

© Arxiu Jordi Freixa M<strong>art</strong>ín-Fernández<br />

It is hard to set a precise date for the centenary of<br />

Masia Freixa for it has over a hundred years of history<br />

behind it and was built in several stages. The second<br />

remodelling in 1910 gave the building its present<br />

striking appearance — a Modernista construction<br />

with beautiful parabolic arches crowned with a tower<br />

resembling a minaret.<br />

Masia Freixa was originally a textile factory built by the firm<br />

of Freixa i Sans in an area that was then some distance from the<br />

town. Although it has not been possible to find the building permit<br />

for the factory in the Terrassa municipal archives, the application<br />

for the construction of the gatehouse and coach house, dated<br />

18 December 1899, has been preserved. The main body of the<br />

building probably dates from the same period. It was a simple<br />

construction with a rectangular ground plan, covered with a<br />

pitched roof resting on wooden rafters. The building was set in<br />

the middle of a plot of land that was too large for a single factory,<br />

but the intention might have been to dig wells, since water was so<br />

essential for textile manufacturing but so scarce in the town.<br />

It may possibly never have been used as a factory. In 1905,<br />

Josep Freixa i Argemí, one of the p<strong>art</strong>ners in the business, decided<br />

to turn it into the family home. He commissioned the architect Lluís<br />

Muncunill, from Manresa, who had completed his studies in 1891<br />

The second remodelling in<br />

1910 gave the building its<br />

present striking appearance<br />

and had immediately<br />

moved to Terrassa, where<br />

he became one of the<br />

most prolific architects<br />

the town has ever known.<br />

He had a profound understanding of modern building methods but<br />

also of traditional techniques, especially the use of brick and of the<br />

typical Catalan brick-vaulted ceiling known as maó de pla.<br />

The date on which the conversion work commenced<br />

has always been considered as 1907, but we have recently found<br />

the invoices for the works and the first mason’s bills are dated<br />

early January 1906, indicating that the plans must have been<br />

drawn up the previous year. Muncunill designed a structure that<br />

would enclose the whole of the original building. He made use<br />

of the double walls to insert sliding windows, and a complex<br />

Exterior view of the parabolic arches forming the veranda. Period photo, 1950 / Façana dels arcs parabòlics amb porxo longitudinal. Foto d’època, 1950


aniversari<br />

Staircase inside the tower<br />

Escala interior de la torre minaret<br />

Sempre havíem situat la data de l’inici de la reforma cap al 1907,<br />

però darrerament hem trobat els comprovants de la facturació de les<br />

obres i les primeres minutes de paleta daten d’inicis de gener de 1906, la<br />

qual cosa vol dir que l’elaboració del projecte ha de ser de l’any anterior.<br />

Muncunill va preveure una estructura que recobria totalment l’antiga<br />

construcció. <strong>El</strong> doble mur s’aprofitava per integrar les finestres corredisses<br />

i una complexa estructura de voltes de maó de pla recobria unes golfes que<br />

mantenien l’estructura i, fins i tot, les teules de l’antiga coberta.<br />

Seguint la disposició de l’antiga fàbrica, presenta una planta rectangular,<br />

i al bell mig s’hi va situar l’accés a través d’un ampli vestíbul. Cap a l’est es<br />

situaven els dormitoris i a l’oest, les zones d’estar i les cuines. L’exterior es<br />

caracteritza pel mur blanc que contrasta amb les cobertes de ciment gris amb<br />

jubilee<br />

44 45<br />

Corridor running the full length of the building<br />

Passadís longitudinal que recorre l’interior de l’edifici<br />

© Ajuntament de Terrassa, Regidoria de Comerç i Turisme<br />

© Ajuntament de Terrassa, Regidoria de Comerç i Turisme<br />

View of the roof<br />

Vista de la teulada<br />

incrustacions de petits vidres i per la gran galeria d’arcs parabòlics que s’obre<br />

orientada al sud. <strong>El</strong> 1909, la revista Arquitectura y Construcción va dedicar-li<br />

un reportatge fotogràfic que ens permet apreciar que la construcció ja estava<br />

completament acabada i amb els interiors moblats.<br />

Potser el nou habitatge no oferia les comoditats ni l’amplitud que<br />

necessitava una gran família i el personal de servei i aquest mateix any<br />

es va emprendre una nova reforma. Sobre el cos central de l’edifici s’hi<br />

va afegir un doble pis per als serveis, i al passadís dels dormitoris s’hi va<br />

adjuntar una gran tribuna flanquejada per una torre. <strong>El</strong> 1910 ja gaudia de<br />

la imatge actual. La casa va ser emprada com a habitatge fins que va ser<br />

adquirida el 1958 pel municipi, que reconvertí l’edifici, primer, en Escola<br />

Municipal de Música, i ara acull els serveis de Turisme de la ciutat. <strong>El</strong> jardí,<br />

lamentablement molt mutilat, és ara un parc obert al públic.<br />

Aquest seria un petit resum de la història de la construcció de la<br />

casa, però ens podem preguntar per què se li va donar el nom de masia,<br />

essent una casa que no tenia un origen rural, sinó tot al contrari, era la<br />

reconversió d’una fàbrica. L’explicació ens la podria donar el caràcter del<br />

promotor, un industrial d’adscripció catalanista que potser, amb aquest<br />

nom, volia evocar l’origen rural de la burgesia industrial catalana.<br />

© Ajuntament de Terrassa, Regidoria de Comerç i Turisme<br />

arrangement of shallow brick vaults covered the loft that<br />

supported the structure and the tiles of the original roof.<br />

The layout follows that of the old factory, with a rectangular<br />

ground plan in the middle of which are the main door and spacious<br />

entrance hall. The bedrooms are on the east side, and the reception<br />

rooms and kitchens on the west. Outside, the white walls contrast<br />

with the grey cement roofs dotted with small windows, while<br />

the most notable feature is the long veranda formed of parabolic<br />

arches on the south side. In 1909, the journal Arquitectura y<br />

Construcción published an <strong>art</strong>icle on the building with photographs<br />

of the finished construction and the furnishings inside.<br />

Perhaps the new house did not offer the comfort or<br />

space required by a large family and its domestic servants, and<br />

consequently further work was undertaken that same year. A second<br />

The veranda / Porxo<br />

www.terrassa.org www.terrassa.org<br />

floor was added over the central section, for housing the servants,<br />

and along the bedroom corridor a large gallery was built, flanked<br />

by a tower. By 1910, the building had the appearance it has today.<br />

The house was used as a private home until it was acquired in 1958<br />

by the Town Council, which converted it first into the Municipal<br />

School of Music and later into the Tourist Office. The gardens, which<br />

unfortunately were very dilapidated, are now a public park.<br />

This brief history of the construction of the house leaves us<br />

with the question of why the name Masia (meaning a farmhouse)<br />

should have been given to a house that had no rural origins but<br />

on the contrary was a converted factory. The explanation could<br />

lie in the character of the developer, an industrialist and Catalan<br />

nationalist, who perhaps wanted the name to evoke the rural roots<br />

of Catalonia’s industrial bourgeoisie.<br />

© Ajuntament de Terrassa, Regidoria de Comerç i Turisme


feminal<br />

Emergint de les ombres:<br />

Margaret Macdonald Mackintosh<br />

Pamela Robertson<br />

Professora d’Estudis Mackintosh i curadora<br />

Hunterian Museum & Art Gallery, Universitat de Glasgow<br />

p.robertson@museum.gla.ac.uk<br />

Margaret Macdonald Mackintosh fou una de les<br />

<strong>art</strong>istes més dotades de l’Escòcia del tombant del<br />

segle XIX. La seva versatilitat queda palesa en les<br />

obres que va crear en els àmbits de l’aquarel·la,<br />

el tèxtil, el metall i el guix, que ella mateixa<br />

dissenyava i realitzava. La seva obra ja madura<br />

de principis de la dècada de 1900 fou exhibida al<br />

continent i aplaudida a Dekorative Kunst, Deutsche Kunst und Dekoration<br />

i Ver Sacrum. Fritz Waerndorfer, el sofisticat patró dels Tallers Vienesos, va<br />

adquirir obres seves i va fer-li alguns encàrrecs. <strong>El</strong> 1902 va guanyar un<br />

Diploma d’Honor a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives <strong>Moderne</strong>s de<br />

Torí i, juntament amb el seu marit, Charles Rennie Mackintosh, va obtenir<br />

un premi especial al concurs Haus Eines Kunstfreundes (“Una casa per a un<br />

amant de l’<strong>art</strong>”) de 1900-1901. Hauríem de reconèixer i valorar aquests<br />

èxits notables, però sovint queden eclipsats pel debat constant sobre la<br />

naturalesa de la seva relació personal i professional amb el seu marit.<br />

Macdonald va néixer el 1864 a Anglaterra. Es tenen poques dades sobre<br />

els anys anteriors al trasllat de la família a Glasgow, cap al 1890. De 1890<br />

fins a mitja dècada, va assistir amb la seva germana Frances a la Glasgow<br />

School of Art, on van formar una mena d’aliança <strong>art</strong>ística informal amb dos<br />

joves aprenents d’arquitecte, Mackintosh i J. Herbert McNair, que es coneixeria<br />

com a The Spook School (“L’escola espectral”). Frances i McNair es van casar<br />

el 1899 i van anar a viure a Liverpool. Macdonald i Mackintosh es van casar<br />

l’any següent. Als inicis dels anys 1900, ella va continuar treballant l’aquarel·la<br />

i el disseny tèxtil i va començar a treballar el guix. <strong>El</strong> 1914, la parella es va<br />

traslladar a Anglaterra, va viure a Londres de 1915 a 1923 i va passar els<br />

darreres anys de la seva vida en comú a França. Macdonald va viure cinc anys<br />

encara després de la mort de Mackintosh i va morir a Londres el 1933.<br />

La carrera de Macdonald es divideix en tres grans etapes. La primera<br />

són els anys d’estudiant de la dècada de 1890, anys d’experimentació en<br />

què les germanes Macdonald i McNair realitzaven dissenys utilitzant tot<br />

un ventall de mitjans. Les seves estilitzacions descarnades desafiaven amb<br />

gosadia les normes convencionals de la bellesa femenina i el seu simbolisme<br />

esmunyedís deixava perplexos molts comentaristes. L’obra va presentar-se<br />

a Lieja, París, Londres i Venècia, i gràcies a això va començar a sorgir la<br />

consciència d’uns trets distintius de la Glasgow School de disseny decoratiu.<br />

<strong>El</strong>s primers anys del segle XX van estar dominats per uns plafons<br />

decoratius de guix i metall, majoritàriament incorporats en mobles i<br />

interiors dissenyats per Mackintosh. Les seves realitzacions amb guix<br />

no tenien rival a Gran Bretanya, ni de fet a cap altre lloc. La majoria<br />

van ser creades per a l’empresària de sales de te de Glasgow Catherine<br />

Cranston, i les més belles foren les de l’edifici de l’Ajuntament de<br />

Viena de Fritz Waerndorfer. The White Rose and the Red Rose (“La<br />

rosa blanca i la rosa vermella") exemplifica el seu domini tècnic −la<br />

mestria en el procés de fer i treballar el guix i la seva perícia en el<br />

dibuix decoratiu, on reduïa la forma humana a un dibuix pla de línies<br />

entrellaçades. Les seves obres s’inspiraven sovint en textos literaris,<br />

com la poesia de Dante Gabriel Rossetti i William Morris, els escrits<br />

místics de Maurice Maeterlinck o la Bíblia.<br />

M. Macdonald, F. Macdonald, and J. Herbert McNair. Poster for the Glasgow<br />

Institute of the Fine Arts, c.1896. Colour lithograph. 236 × 102 cm<br />

M. Macdonald, F. Macdonald i J. Herbert McNair, ca. 1896. Pòster per a l’Institut de Belles<br />

Arts de Glasgow, litografia en color, 236 x 102 cm<br />

herstory<br />

Out of the Shadows:<br />

Margaret Macdonald Mackintosh<br />

46 47<br />

© Hunterian Museum & Art Gallery, University of Glasgow<br />

© Hunterian Museum & Art Gallery, University of Glasgow<br />

Pamela Robertson<br />

Professor of Mackintosh Studies and Senior Curator<br />

Hunterian Museum & Art Gallery, University of Glasgow<br />

p.robertson@museum.gla.ac.uk<br />

Margaret Macdonald Mackintosh was<br />

one of the most gifted women <strong>art</strong>ists<br />

working in Scotland at the turn<br />

of the last century. Her versatility<br />

is demonstrated by her work in<br />

watercolour, textiles, metal and gesso —<br />

creations which she both designed and<br />

hand-crafted. The mature work of the early 1900s was exhibited on<br />

the continent and praised in Dekorative Kunst, Deutsche Kunst und<br />

Dekoration and Ver Sacrum. Fritz Waerndorfer, the sophisticated<br />

patron of the Wiener Werkstatte, bought and commissioned work<br />

from her. She won a Diploma of Honour at the International<br />

Exhibition of Modern Decorative Art in Turin in 1902, and, with<br />

her husband Charles Rennie Mackintosh, she took a special prize<br />

in the Haus Eines Kunstfreundes competition of 1900–1901. These<br />

substantial achievements should be celebrated, but more often they<br />

are overshadowed by an ongoing debate about the nature of her<br />

personal and professional relationships with her husband.<br />

Macdonald was born in England in 1864. The years up until<br />

the family’s move to Glasgow around 1890 are poorly documented.<br />

From 1890 to the mid-1890s she and her sister Frances attended<br />

the Glasgow School of Art, where they set up an informal <strong>art</strong>istic<br />

alliance with two young architectural apprentices, Mackintosh<br />

and J. Herbert McNair. That alliance became known as the Spook<br />

School. Frances and McNair married in 1899 and moved to<br />

Liverpool. Macdonald and Mackintosh married the following year.<br />

Margaret Macdonald, 1899. Silvered brass panel. 76.8 × 53.3 cm<br />

Margaret Macdonald, 1899. Plafó de llautó argentat, 76,8 x 53,3 cm<br />

Margaret Macdonald Mackintosh, c.1900<br />

Margaret Macdonald Mackintosh, ca. 1900<br />

During the early 1900s, she further developed her watercolour<br />

painting and textile designs and took up gesso work. In 1914 the<br />

couple moved to England, living in London from 1915 to 1923, and<br />

spent the final years of their lives together in France. Macdonald<br />

survived Mackintosh by five years, dying in London in 1933.<br />

Macdonald’s career divides into three broad phases. The<br />

first comprised the experimental student years of the 1890s<br />

during which the Macdonald sisters and McNair designed<br />

across a range of media. Their gaunt stylisations defiantly<br />

challenged conventional norms of female beauty while their<br />

elusive symbolism perplexed many commentators. The work was<br />

exhibited in Liège, Paris, London and Venice and st<strong>art</strong>ed to raise<br />

awareness of a distinctive Glasgow School of decorative design.<br />

The early 1900s were dominated by decorative panels in gesso<br />

and metal, most of which were incorporated into furniture and<br />

interiors designed by Mackintosh. Her achievements with gesso<br />

were unrivalled in Britain, and indeed further afield.<br />

© Annan


feminal<br />

herstory<br />

48 49<br />

© Hunterian Museum & Art Gallery, University of Glasgow<br />

Finalment, en els anys que va passar a Londres, va produir una sèrie<br />

d’aquarel·les molt emotives que potser responien a daltabaixos de la seva<br />

vida privada, en concret la mort de la seva germana, Frances, el 1921.<br />

Margaret Macdonald, c.1894. Summer. Pen and ink, pencil and watercolour.<br />

51.7 × 21.8 cm<br />

Margaret Macdonald, ca. 1894. Estiu, ploma i tinta, llapis i aquarel·la, 51,7 x 21,8 cm<br />

Macdonald es movia en un món nebulós poblat per éssers decoratius<br />

incorporis i asexuats, un món molt allunyat de la realitat quotidiana d’una<br />

ciutat industrial complexa. Ha estat criticada per l’estretor d’aquesta<br />

visió, que no va canviar al llarg de la seva carrera. Però mentre que als<br />

comentaristes posteriors els pot semblar antiquada, en el seu moment es<br />

deia: “La Sra. Mackintosh sorprèn amb les seves il·lustracions de la poesia<br />

mística. L’escriptura imaginativa de Maeterlinck i les visions de Dante<br />

Gabriel Rossetti ressonen profundament en la seva ànima, i sota llur<br />

influència la seva mà crea dibuixos, pintures i relleus amb una execució<br />

d’una meticulositat i delicadesa poc habituals que no entela mai la seva<br />

claror espiritual. No conec cap relleu de guix de cap <strong>art</strong>ista viu que pugui<br />

comparar-s’hi.” ("Ein Mackintosh Tee Haus in Glasgow", Dekorative Kunst,<br />

VIII, 1905, p. 266.)<br />

L’obra de Macdonald ha provocat respostes molt diverses. Mentre<br />

vivia, anaven des del menyspreu de la premsa britànica conservadora<br />

de la dècada dels anys 1890, fins a les crítiques emocionalment<br />

receptives dels escriptors continentals de les primeries dels anys 1900.<br />

Aquests comentaris se centraven a valorar l’obra mateixa i reflectien<br />

Macdonald tenia un talent<br />

creatiu propi i independent<br />

del seu marit<br />

normes i prejudicis estètics.<br />

<strong>El</strong>s comentaris pòstums<br />

han pres tot un altre caire.<br />

Pocs mesos després de la<br />

seva mort va començar<br />

una marginalització hostil que va durar fins a un passat recent. <strong>El</strong>s<br />

impulsors d’això foren els defensors del Mackintosh racionalista, que<br />

buscaven una explicació als elements decoratius en l’arquitectura<br />

altrament pura i pionera de l’arquitecte i que la van trobar en<br />

la influència “debilitant” de l’esposa. En la dècada dels anys 1980<br />

va sorgir un moviment de defensa per p<strong>art</strong> d’historiadores de l’<strong>art</strong><br />

feministes, que culminaria amb la revaluació acadèmica del material<br />

original per p<strong>art</strong> de Janice Helland. Helland qüestionava la visió del<br />

Mackintosh racionalista i de l’<strong>art</strong>ista geni solitari per a qui Macdonald<br />

Margaret Macdonald, 1902. The White Rose and the Red Rose. Painted gesso on<br />

hessian, set with glass beads and shell. 99 × 101.5 cm<br />

Margaret Macdonald, 1902. La rosa blanca i la rosa roja, guix pintat sobre xarpellera, amb<br />

granadura de vidre i carei, 99 x 101,5 cm<br />

© Hunterian Museum & Art Gallery, University of Glasgow<br />

The majority were created for the Glasgow tea room<br />

entrepreneur Catherine Cranston, and the most beautiful<br />

for the Vienna town house of Fritz Waerndorfer. The White<br />

Rose and the Red Rose typifies her accomplished technique<br />

— the skilled process of making and working with the gesso<br />

Macdonald had a distinctive<br />

creative talent independent<br />

of her husband's<br />

and her decorative<br />

draughtsmanship<br />

which reduced the<br />

human form to a<br />

surface pattern of<br />

interlocking lines. Her works were frequently based on literary<br />

sources, including the poetry of Dante Gabriel Rossetti and<br />

William Morris, the mystical writings of Maurice Maeterlinck,<br />

and the Bible. Finally, during the years in London, she<br />

produced a series of moving watercolours which perhaps<br />

responded to difficulties in her personal life, in p<strong>art</strong>icular the<br />

death of her sister, Frances, in 1921.<br />

Macdonald operated in a nebulous world peopled by<br />

non-corporeal, asexual decorative beings, a world far removed<br />

from the realities of life in a complex industrial city. She has<br />

been criticised for the narrowness of that vision, which did not<br />

shift during her career. But while it may appear outmoded to later<br />

commentators, in its day her vision resonated: “Mrs Mackintosh<br />

is outstanding for her illustrations of mystic poetry. Maeterlinck’s<br />

imaginative writing, and the visions of Dante Gabriel Rossetti echo<br />

profoundly in her soul, and under their influence her hand creates<br />

drawings, paintings and reliefs whose unusually meticulous and<br />

delicate execution never hampers their spiritual clarity. I know no<br />

plaster relief by any living <strong>art</strong>ist which can be compared to hers.”<br />

(“Ein Mackintosh Tee Haus in Glasgow", Dekorative Kunst, VIII,<br />

1905, p. 266.)<br />

Macdonald’s work has prompted a great variety of<br />

responses. In her lifetime, reactions ranged from the disdain of<br />

the conservative British press in the 1890s, to the emotionally<br />

responsive critiques of continental writers in the early 1900s.<br />

Such commentaries focused on appraisals of the work itself,<br />

reflecting prevailing aesthetic norms and prejudices. Posthumous<br />

commentaries have taken a different stance.<br />

C. R. Mackintosh and M. Macdonald, 1902. Music room, Haus Eines Kunstfreundes competition. Colour lithograph. 39.4 × 52.8 cm. Macdonald designed the window hangings<br />

C. R. Mackintosh i M. Macdonald, 1902. Sala de música, per al concurs Haus Eines Kunstfreundes. Litografia en color, 39,4 x 52,8 cm. Macdonald va dissenyar els tapissos de les finestres<br />

© Hunterian Museum & Art Gallery, University of Glasgow


feminal<br />

havia jugat tan sols un paper menor de suport. Altres <strong>art</strong>istes han<br />

produït interpretacions sovint especulatives sobre el simbolisme de<br />

l’obra. Més recentment s’ha defensat fins i tot que el disseny dels<br />

plafons de guix no eren d’ella, sinó del mateix Mackintosh.<br />

És evident que hi ha un deute. Si més no, Mackintosh li<br />

proporcionava oportunitats de feina. Però el deute és mutu. Macdonald<br />

va jugar un paper formatiu en el desenvolupament tant de la imaginació<br />

creativa de Mackintosh en la dècada de 1890, com de la seva experiència<br />

en el treball d’equip i del seu disseny decoratiu figuratiu. I queda clar, a<br />

més, que Margaret Macdonald tenia un talent creatiu propi i independent<br />

del seu marit, i que Mackintosh tenia un sentit molt desenvolupat de<br />

l’ornamentació al marge de la seva dona. Si la jutgem per dret propi i en<br />

comparació amb els seus coetanis, i no amb el seu marit, Macdonald és<br />

una <strong>art</strong>ista consumada i versàtil, amb una obra −la de la dècada de 1890,<br />

els plafons de guix i brodats dels anys 1900-1910, i algunes de les seves<br />

darreres aquarel·les− que la situa com una de les <strong>art</strong>istes més originals i<br />

dotades de la Glasgow School of Art.<br />

www.glasgowmackintosh.com<br />

herstory<br />

50 51<br />

C. R. Mackintosh and M. Macdonald. Desk, painted oak with silvered<br />

copper panels by M. Macdonald<br />

C. R. Mackintosh i M. Macdonald. Escriptori, roure pintat amb plafons de coure<br />

argentat de M. Macdonald<br />

© Hunterian Museum & Art Gallery, University of Glasgow<br />

© The Glasgow School of Art Collection<br />

Margaret Macdonald, 1902. Panel for The Hill House,<br />

Helensburgh. Linen with silk, metal, braid, ribbon, and glass<br />

beads. 182.2 × 40.6 cm<br />

Margaret Macdonald, 1902. Plafó per a The Hill House, Helensburgh.<br />

Lli amb seda, metall, galó, cinta i granadura de vidre, 182,2 x 40,6 cm<br />

© Hunterian Museum & Art Gallery, University of Glasgow<br />

La Mort Parfumée (Perfumed Death), 1921. Watercolour. 63 × 71.2 cm<br />

La Mort Parfumée (La mort perfumada), 1921. Aquarel·la, 63 x 71,2 cm<br />

Hostile marginalisation began within months of her death and endured<br />

until the recent past. These were largely led by champions of Mackintosh<br />

the Modernist who required an explanation for the decorative elements in<br />

Mackintosh’s otherwise pure and pioneering architecture and found this in<br />

her “debilitating” influence. A defence was launched by feminist <strong>art</strong> historians<br />

in the 1980s, culminating in the scholarly reappraisal of source material by<br />

Janice Helland. Helland challenged the narrative of Mackintosh the Modernist<br />

and the notion of the sole <strong>art</strong>ist-genius to whom Macdonald played a minor<br />

supporting role. Other writers have produced often speculative interpretations<br />

of the symbolism of the work. More recently, claims have been made that<br />

even the design of the gesso panels was not hers but Mackintosh’s.<br />

There is of course indebtedness. Mackintosh at the very least provided<br />

work opportunities. But the indebtedness is mutual. Macdonald played<br />

a formative role in developing Mackintosh’s creative imagination in the<br />

1890s, his experience of collaborative working, and his decorative figurative<br />

draughtsmanship. It is also clear that Margaret Macdonald had a distinctive<br />

creative talent independent of her husband’s and that Mackintosh had a<br />

highly developed sense of ornamentation independent of his wife’s. Judged<br />

in her own right and in comparison with her peers, and not her husband,<br />

Macdonald stands as an accomplished and versatile <strong>art</strong>ist whose work of<br />

the 1890s, the gesso and embroidery panels of 1900 and 1910, and certain<br />

of the late watercolours establish her as one of the most unusual and gifted<br />

<strong>art</strong>ists of the Glasgow School.<br />

www.glasgowmackintosh.com


iniciatives endeavours<br />

52 53<br />

© MMCAT<br />

© Inma Pascual<br />

Anne-Sophie Riffaud Buffat<br />

Coordinació Réseau Art Nouveau Network, Brussel·les<br />

<strong>El</strong> nou Museu del<br />

Modernisme Català<br />

Gabriel Pinós<br />

Cap de Màrqueting, Coordinació i Documentació<br />

(MMCAT), Barcelona<br />

<strong>El</strong> Réseau Art Nouveau Network inicia un nou projecte<br />

Members of Réseau Art Nouveau Network at a working<br />

meeting in Brussels, December 2009<br />

<strong>El</strong>s membres del Réseau Art Nouveau Network durant una<br />

sessió de treball a Brussel·les, desembre de 2009<br />

<strong>El</strong> Réseau Art Nouveau Network, que<br />

actualment aplega 22 institucions d’Europa i de<br />

més enllà entorn del ric patrimoni modernista,<br />

inicia el maig de 2010 un nou projecte quinquennal<br />

sobre la relació entre Modernisme i ecologia.<br />

<strong>El</strong> tema s’abordarà a través d’una exposició<br />

itinerant i tàctil titulada “Modernisme i natura”,<br />

<strong>El</strong> 20 de març de 2010 el Museu del<br />

Modernisme Català (MMCAT) va obrir les portes al<br />

número 48 del carrer Balmes de Barcelona. Es tracta<br />

del primer museu privat especialitzat en aquest estil.<br />

<strong>El</strong> MMCAT neix de la necessitat de mostrar<br />

la col·lecció que Fernando Pinós i María Guirao han<br />

reunit durant gairebé quaranta anys d’activitat com a<br />

galeristes i col·leccionistes. La col·lecció està composta<br />

per 350 obres de 42 dels <strong>art</strong>istes més representatius<br />

del Modernisme català en les diferents disciplines:<br />

pintura, escultura, mobiliari i <strong>art</strong>s decoratives. Cal<br />

destacar la selecció d’obres d’Antoni Gaudí, Joan<br />

Llambert Escaler Milà. Inspiration, c.1906. Terracotta,<br />

42.5 × 24 × 15 cm<br />

Llambert Escaler Milà. La inspiració, ca. 1906. Terracota,<br />

42,5 x 24 x 15 cm<br />

un col·loqui internacional per celebrar el 10è<br />

aniversari del Réseau, que tindrà lloc a Brussel·les<br />

el novembre de 2010 i tractarà sobre la percepció<br />

del Modernisme, a més de diverses activitats (dos<br />

laboratoris històrics anuals, publicacions, material<br />

educatiu, lloc web, activitats en línia, butlletins)<br />

adreçades al gran públic, als professionals, als<br />

universitaris i als infants. Es vol arribar també a<br />

les persones amb discapacitat visual a través d’un<br />

estudi de viabilitat per a una exposició inèdita.<br />

Busquets o Gaspar Homar i obres de Ramon Casas,<br />

Santiago Rusiñol, Eusebi Arnau o Josep Llimona .<br />

<strong>El</strong> MMCAT està ubicat en un edifici modernista<br />

de l’arquitecte Enric Sagnier (1902-1904) i disposa<br />

de 1.000 m<br />

www.mmcat.cat<br />

2 d’espai d’exposició distribuïts en dues<br />

plantes. La planta baixa està dedicada al mobiliari i<br />

a les <strong>art</strong>s aplicades, mentre que la planta soterrani<br />

és per a la pintura i l’escultura. Per motius d’espai,<br />

es mostren només 220 obres de la col·lecció, si bé<br />

durant els dos primers anys de vida del museu està<br />

previst fer rotacions periòdiques per mostrar la<br />

totalitat de la col·lecció.<br />

<strong>El</strong>s orígens de la col·lecció es remunten a<br />

les primeries de la dècada dels anys 1970, quan<br />

Fernando Pinós i María Guirao van iniciar l’activitat<br />

com a antiquaris a Barcelona i van obrir la galeria<br />

Gothsland. Durant aquella primera dècada ja es<br />

van especialitzar en el Modernisme català. Com a<br />

col·leccionistes han col·laborat estretament amb<br />

historiadors i periòdicament han cedit obres del<br />

seu fons per a exposicions internacionals que han<br />

tingut alguna relació amb el Modernisme català.<br />

Pròximament es realitzaran visites guiades.<br />

<strong>El</strong> projecte inclou els següents municipis<br />

(o regions) membres: Ålesund (Noruega), Aveiro<br />

(Portugal), Bad Nauheim (Alemanya), Barcelona<br />

(Espanya), Brussel·les (Bèlgica), Darmstadt<br />

(Alemanya), Hèlsinki (Finlàndia), Ljubljana<br />

(Eslovènia), Nancy (França), Regione Lombardia<br />

(Itàlia), Riga (Letònia) i Terrassa (Espanya), així com<br />

tres col·laboradors associats: Glasgow (Regne Unit),<br />

La Chaux-de-Fonds (Suïssa) i l’Havana (Cuba).<br />

www.<strong>art</strong><strong>nouveau</strong>-net.eu<br />

© MMCAT<br />

The New Museum of Catalan Modernisme<br />

Anne-Sophie Riffaud Buffat<br />

Coordinator, Réseau Art Nouveau Network, Brussels<br />

Gabriel Pinós<br />

Head of Marketing, Coordination and Documentation<br />

(MMCAT), Barcelona<br />

Réseau Art Nouveau Network to St<strong>art</strong> a New Project<br />

May 2010 will see the launch of<br />

a five-year project on the relationship<br />

between Art Nouveau and ecology,<br />

organised by the Réseau Art Nouveau<br />

Network. The 22 institutions in Europe<br />

and f<strong>art</strong>her afield that form the network<br />

share a common interest in the world’s<br />

Art Nouveau legacy. The new topic will be<br />

approached through a travelling, handson<br />

exhibition titled “Art Nouveau and<br />

Nature" in addition to an international<br />

The Museum of Catalan Modernisme<br />

(MMCAT) opened its doors at 48 Carrer<br />

Balmes, in Barcelona, for the first time on<br />

20 March 2010. The mission of the first<br />

private museum focussing on this style is<br />

to provide a space for the public to view<br />

the works that Fernando Pinós and Maria<br />

Guirao acquired over nearly 40 years as<br />

gallery owners and private collectors. The<br />

museum’s 350 pieces by 42 of the most<br />

emblematic <strong>art</strong>ists of Catalan Modernisme<br />

form a collection that spans painting,<br />

sculpture, furnishings and the decorative<br />

<strong>art</strong>s. Highlights include works by Antoni<br />

Gaudí, Joan Busquets, Gaspar Homar,<br />

Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Eusebi<br />

Arnau and Josep Llimona.<br />

The MMCAT, housed in a<br />

Modernista building by architect Enric<br />

Sagnier (1902-1904), has 1000 m 2 of<br />

exhibition space on two floors. The<br />

ground floor is devoted to furniture and<br />

the applied <strong>art</strong>s, while a lower floor<br />

displays painting and sculpture. Only<br />

220 items are shown at once, because of<br />

space constraints, but the museum plans<br />

to change exhibits periodically during the<br />

next two years so that all the MMCAT’s<br />

holdings may be seen.<br />

Pinós and Guirao st<strong>art</strong>ed the<br />

collection in the early 1970s, when they<br />

began acquiring antiques and opened the<br />

Gothsland Gallery. Their focus on Catalan<br />

Gaspar Camps i Junyent. Autumn, c.1907. Oil on<br />

canvas, 140 × 52 cm<br />

Gaspar Camps i Junyent. Tardor, ca.1907. Oli sobre tela,<br />

140 x 52 cm<br />

colloquium to celebrate the network’s tenth<br />

anniversary in Brussels in November 2010.<br />

The project will examine how Art Nouveau<br />

is perceived and will embrace a variety of<br />

materials and activities for a wide-ranging<br />

audience that includes the general public,<br />

professionals in the field, the university<br />

community, and children. Planned are two<br />

“historical labs" — or symposia — each<br />

year, as well as publications, educational<br />

materials, a website, online activities and<br />

<strong>news</strong>letters. The network will also reach<br />

out to persons who are visually impaired<br />

© MMCAT<br />

Joan Busquets i Jané. Cabinet, c.1905. Fire-etched oak<br />

and leaded glass, 162 × 125 × 45 cm<br />

Joan Busquets i Jané. Vitrina, ca. 1905. Roure pirogravat<br />

i vidre emplomat, 162 x 125 x 45 cm<br />

Modernisme emerged during that first decade.<br />

The collectors worked closely with historians<br />

and often loaned works for international<br />

exhibitions related to Modernisme.<br />

The MMCAT will shortly be offering a<br />

programme of guided tours.<br />

www.mmcat.cat<br />

and is currently studying the viability of a<br />

special exhibition for them.<br />

The following municipal or regional<br />

members are taking p<strong>art</strong>: Ålesund, Norway;<br />

Aveiro, Portugal; Bad Nauheim, Germany;<br />

Barcelona and Terrassa, Spain; Brussels,<br />

Belgium; Darmstadt, Germany; Helsinki,<br />

Finland; Ljubljana, Slovenia; Nancy, France;<br />

Lombardy, Italy; and Riga, Latvia. There<br />

are also three associates: Glasgow, United<br />

Kingdom; La Chaux-de-Fonds, Switzerland;<br />

and Havana, Cuba.<br />

www.<strong>art</strong><strong>nouveau</strong>-net.eu


iniciatives endeavours<br />

54 55<br />

David Bonet © Fundació Tren de l'Art<br />

el llibre<br />

<strong>El</strong> cinema Apollo<br />

de Tbilisi<br />

Nestan Tatarashvili<br />

Arquitecte, cap del Grup de Conservació<br />

del Modernisme de Geòrgia, Tbilisi<br />

Des del punt de vista de la diversitat<br />

funcional del Modernisme, Geòrgia ofereix una<br />

gran riquesa. A més dels blocs d’habitatges,<br />

aquest estil es va utilitzar en edificis com ara<br />

bancs, universitats, botigues, cinemes, hospitals,<br />

fàbriques i restaurants. A Tbilisi hi trobem una<br />

fàbrica de tabac i una central tèrmica; a Poti, una<br />

petita ciutat de l’oest georgià, una biblioteca i un<br />

hostal; i els cementiris històrics contenen alguns<br />

monuments fantàstics.<br />

<strong>El</strong>s edificis més notables són els cinemes<br />

modernistes. L’arribada i la difusió de l’arquitectura<br />

modernista i del cinema es van produir<br />

simultàniament, i aquestes dues innovadores<br />

formes d’<strong>art</strong> van tenir molt d’èxit a Geòrgia. Un<br />

bon exemple d’això és el cinema Apollo, una sala<br />

Nou Museu Modernista a Mallorca<br />

Can Prunera. Entrance hall and spiral staircase<br />

Can Prunera. Vestíbul principal amb escala de caragol<br />

Antònia Maria Miró Crespí<br />

Directora de Relacions Públiques de Can Prunera<br />

Rogelio Araújo Gil<br />

Director de la Fundació Tren de l’Art<br />

The Apollo Cinema in Tbilisi<br />

Nestan Tatarashvili<br />

Architect, Head of the Georgian Art Nouveau<br />

Preservation Group, Tbilisi<br />

New Modernista Museum in Majorca<br />

Antònia Maria Miró Crespí<br />

Head of Public Relations, Museu Modernista Can Prunera<br />

Rogelio Araújo Gil<br />

Director of the Fundació Tren de l’Art<br />

el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book<br />

<strong>El</strong> llibre Arhitekts Jānis Alksnis (1869–1939) Architect explora la<br />

tasca creativa de Jānis Alksnis, un arquitecte actiu a Riga a principis<br />

del segle XX. Va dissenyar més de 200 edificis, la meitat dels quals,<br />

com a mínim, són edificis modernistes de vàries plantes que<br />

s’alcen als carrers del cor de la ciutat. Aquests edificis determinen<br />

el paisatge de Riga, la ciutat que gaudeix de la millor col·lecció<br />

© Nestan Tatarashvili<br />

Sculpture on the outside of the Apollo Cinema<br />

Escultura de la façana del cinema Apollo<br />

Una mar de flors, formes sinuoses,<br />

animalístiques i naturals, ens donen la benvinguda<br />

a Can Prunera, el nou Museu Modernista de la<br />

Fundació Tren de l’Art, situat a la vall de Sóller, dins<br />

l’illa de Mallorca. <strong>El</strong> casal de Can Prunera, construït<br />

entre 1904 i 1911, és el fruit de l’emigració sollerica<br />

cap a França a la segona meitat del segle XIX, ja<br />

que un cop feta la fortuna, la família Magraner<br />

decideix tornar a la seva terra natal per construir<br />

el que seria la seva llar amb el nou gust après a<br />

França: l’Art Nouveau.<br />

Aquest museu va obrir les seves portes<br />

el passat 24 d’agost de 2009, festivitat de Sant<br />

B<strong>art</strong>omeu, patró de la població i, per tant, festa local.<br />

L’obertura de Can Prunera com a Museu<br />

Modernista ha estat la fita que des del 2006<br />

perseguia la Fundació Tren de l’Art, que treballa des<br />

d’edificis modernistes d’Europa. <strong>El</strong> llibre conté una biografia de<br />

l’arquitecte, anàlisis de les seves creacions, les seves publicacions<br />

i un registre il·lustrat dels edificis, amb més de 800 fotografies<br />

i esbossos dels projectes. <strong>El</strong>s edificis d’Alksnis representen uns<br />

ornaments espectaculars per a qualsevol metròpoli amb una gran<br />

arquitectura.<br />

KRASTIŅŠ Jānis, 2009 / Arhitekts Jānis Alksnis (1869–1939) Architect<br />

Add Projects, rīgA<br />

400 pàg., 17,5 x 24,5 cm, més de 800 il·lustracions en color. Text en letó i anglès.<br />

Disponible en tapa dura / 31,87 €<br />

Per a més informació: www.jr.lv<br />

modernista construïda a Tbilisi el 1909. <strong>El</strong> 1914<br />

es va construir un altre cinema (actualment<br />

un auditori de música), però avui només se’n<br />

conserven el vestíbul i algunes p<strong>art</strong>s de la façana.<br />

A mitjan segle XX van ser enderrocats dos cinemes<br />

modernistes, el Mon Plaisir de Kutaisi i l’Apollo de<br />

Batumi. L’únic que s’ha conservat en la seva forma<br />

original és el cinema Apollo de Tbilisi.<br />

L’Apollo, que va seguir funcionant com a<br />

cinema durant el període soviètic, és un monument<br />

arquitectònic d’importància nacional. Ha estat en<br />

mans privades durant uns quants anys, però així i<br />

tot es troba abandonat i desprotegit.<br />

<strong>El</strong> mes de febrer, l’Ajuntament de Tbilisi ha<br />

iniciat els treballs de rehabilitació dels edificis de<br />

l’avinguda David Agmashenebeli, entre els quals<br />

es troba l’Apollo.<br />

Cal que la importància d’aquest edifici<br />

sigui reconeguda pels seus propietaris i per la<br />

societat georgiana, sobretot pels especialistes en<br />

la protecció dels monuments històrics. S’ha de<br />

rehabilitar l’Apollo i conservar-lo perquè pugui<br />

tornar a utilitzar-se com a cinema.<br />

From the point of view of the<br />

functional diversity of Art Nouveau, Georgia<br />

has a wealth of material to offer. In addition<br />

to ap<strong>art</strong>ment blocks, this style was used in<br />

buildings such as banks, colleges, shops,<br />

cinemas, hospitals, factories and restaurants.<br />

Tbilisi has a tobacco factory and a thermal<br />

power plant; Poti, a small city in western<br />

Georgia, has a library and a caravanserai;<br />

and historical cemeteries contain some<br />

wonderful monuments.<br />

The most outstanding buildings are the<br />

Art Nouveau cinemas. The arrival and spread of<br />

Art Nouveau architecture and motion pictures<br />

took place simultaneously, and these two<br />

innovative <strong>art</strong> forms enjoyed great success in<br />

Georgia. A good example is the Apollo Cinema,<br />

an Art Nouveau movie theatre built in Tbilisi in<br />

A sea of flowers and sinuous, animallike,<br />

natural forms greets the visitor to Can<br />

Prunera, the new Modernista Museum set<br />

up by the Art Train Foundation in Sóller,<br />

Majorca. The house, constructed between<br />

1904 and 1911, was a consequence of the<br />

period of emigration from Sóller to France<br />

in the second half of the nineteenth century.<br />

After having made their fortune there, the<br />

Magraner family decided to return to Majorca<br />

and build what was to become their family<br />

home in the new style they had seen in<br />

France: Art Nouveau.<br />

The museum opened to the public on<br />

24 August 2009, the feast of St. B<strong>art</strong>holomew,<br />

patron saint of the town, and therefore a<br />

local holiday.<br />

1909. Another cinema (now the Music Centre)<br />

was built there in 1914, but only the entrance<br />

hall and small p<strong>art</strong>s of the façade remain today.<br />

In the middle of the twentieth century, two<br />

Art Nouveau movie theatres — Mon Plaisir<br />

in Kutaisi and the Apollo in Batumi — were<br />

destroyed. Only the Apollo Cinema has been<br />

preserved in its original form.<br />

The Apollo, which continued to be<br />

used as a cinema during the Soviet period,<br />

is an architectural monument of national<br />

importance. It has been in private ownership<br />

for several years, but it is nonetheless<br />

neglected and unprotected.<br />

In February this year, Tbilisi City<br />

Council st<strong>art</strong>ed work on the rehabilitation<br />

of the buildings on David Agmashenebeli<br />

Avenue, and among these is the Apollo.<br />

The importance of this building needs<br />

to be recognised by its owners and by<br />

Georgian society, p<strong>art</strong>icularly specialists in<br />

www.tbilisi.gov.ge www.tbilisi.gov.ge<br />

dels seus inicis per a la difusió de l’<strong>art</strong> contemporani<br />

a Sóller, per compte del ferrocarril històric de la vall,<br />

fundat el 1912. La dita fundació té com a president<br />

el Sr. Pere A. Serra, periodista, empresari i sobretot<br />

gran col·leccionista i amant de l’<strong>art</strong> contemporani.<br />

Així doncs, entre el 2006 −any de la creació<br />

de la fundació i de la compra de Can Prunera− i<br />

el 2009, s’ha realitzat un procés de restauració<br />

global de la casa, que ha donat com a resultat<br />

un museu compost de les següents p<strong>art</strong>s: unes<br />

estances al més pur estil modernista francès, que<br />

destaquen per la profusió de formes naturals<br />

a les ornamentacions de sòtils, paviments<br />

hidràulics, làmpades, mobles, vidrieres, etc.; la<br />

sala d’exposicions temporals, situada al soterrani<br />

de l’edifici, on es combinen les estances com la<br />

cuina o el menjador amb monografies d’<strong>art</strong>istes<br />

contemporanis; i per acabar, trobem a les golfes<br />

recuperades gran p<strong>art</strong> de la Col·lecció d’Art<br />

Serra, exposada de forma permanent. Així doncs,<br />

trobem obres dels més grans mestres dels segles<br />

XIX i XX, entre els quals destaquen <strong>art</strong>istes com<br />

Klimt, Picasso, Cézanne, Toulouse-Lautrec, Miró,<br />

Kandinsky, Warhol..., que de ben segur seran del<br />

gust del visitant.<br />

The transformation of Can Prunera had<br />

been the goal of the Art Train Foundation<br />

since its inception in 2006 for the purpose<br />

of promoting contemporary <strong>art</strong> in Sóller in<br />

conjunction with the historic railway from<br />

Palma to Sóller that opened in 1912. The<br />

president of the foundation is Pere A. Serra,<br />

a journalist, businessman and, above all, a<br />

great collector and lover of contemporary <strong>art</strong>.<br />

The period between 2006 — when the<br />

house was purchased — and 2009 saw the<br />

overall restoration of the building and its<br />

consolidation as a museum divided into three<br />

different sections: the rooms in the purest<br />

French Art Nouveau style, with a profusion<br />

of natural forms in the decoration of ceilings,<br />

floors, lamps, furniture and windows; the<br />

temporary exhibition area in the basement,<br />

where the kitchen and dining room share<br />

the space with shows by contemporary<br />

<strong>art</strong>ists; and the top floor, housing a large<br />

p<strong>art</strong> of the Serra Art Collection, which is<br />

Arhitekts Jānis Alksnis (1869–1939) Architect explores the<br />

creative work of Jānis Alksnis, an architect active in Riga in the<br />

early twentieth century. He designed more than 200 buildings,<br />

at least half of them being multistory Art Nouveau edifices<br />

lining the streets of the central p<strong>art</strong> of the city. They play an<br />

important role in determining the appearance of Riga, the city<br />

with the finest collection of Art Nouveau buildings in Europe.<br />

The book contains a biography of the architect and an analysis<br />

of his works and publications, including an illustrated record of<br />

his buildings, with around 800 photographs and architectural<br />

drawings. Buildings by Alksnis were considered spectacular<br />

adornments to any metropolis proud of its architecture.<br />

KRASTIŅŠ Jānis, 2009 / Arhitekts Jānis Alksnis (1869–1939) Architect<br />

Add Projects, rīgA<br />

400 pp, 17.5 × 24.5 cm, over 800 colour illustrations. Text in Latvian and English.<br />

Available in hardback / €31.87<br />

For more information: www.jr.lv<br />

© Nestan Tatarashvili<br />

David Bonet © Fundació Tren de l'Art<br />

Apollo Cinema, 1909. Architect unknown<br />

Cinema Apollo, 1909. Arquitecte desconegut<br />

the protection of historic monuments. The<br />

Apollo must be carefully restored, preserved<br />

and used once again as a cinema.<br />

The main dining-room at Can Prunera<br />

Menjador principal de Can Prunera<br />

on permanent display. Here can be found<br />

works by such masters of the nineteenth<br />

and twentieth centuries as Klimt, Picasso,<br />

Cézanne, Toulouse-Lautrec, Miró, Kandinsky<br />

and Warhol, which are certain to surprise and<br />

delight visitors.<br />

the book


iniciatives endeavours<br />

56 57<br />

el llibre<br />

“Da Capo 2011”, restauració de l’Acadèmia de Música Liszt<br />

Jolán Rácz<br />

Arquitecte<br />

Oficina Nacional del Patrimoni Cultural, Budapest<br />

L’Acadèmia de Música Franz Liszt de Budapest<br />

és un dels emblemes de la ciutat, no només com<br />

a espai cultural, sinó també com a obra mestra<br />

de l’arquitectura modernista. <strong>El</strong>s anys 2010 i 2011<br />

es durà a terme una nova restauració de l’edifici.<br />

L’estat que presenta, a més de les noves exigències<br />

de confort, demanen una renovació global, que es<br />

realitzarà amb el suport de la Unió Europea.<br />

L’edifici, dissenyat per Flóris Korb i Kálmán<br />

Giergl, es va inaugurar el 1907 amb la complexa<br />

funció d’acollir una institució educativa i dues sales<br />

de concerts. És un edifici ben proporcionat, amb un<br />

volum dominant fruit de la decoració escultural<br />

dels <strong>art</strong>istes més reconeguts de l’època, juntament<br />

amb la monumental estàtua del fundador, Franz<br />

Liszt, que es troba al damunt de l’entrada principal.<br />

Es tracta d’un veritable aparador de les millors<br />

produccions <strong>art</strong>ístiques i de materials preciosos, que<br />

constitueix un exemple notable de Gesamtkunstwerk.<br />

<strong>El</strong>s vitralls de colors i gravats a l’àcid i els mosaics<br />

són producte del taller de Miksa Róth, el revestiment<br />

Aniversari<br />

a Bad Nauheim<br />

W. Jost, 1910. Theatre, now p<strong>art</strong> of the the Dolce Bad<br />

Nauheim Hotel<br />

W. Jost, 1910. Teatre, en l’actualitat propietat de l’Hotel Dolce<br />

Metta Tiemon<br />

Presidenta del Jugendstilverein, Bad Nauheim<br />

“Da Capo 2011”: The Restoration<br />

of the Liszt Academy of Music<br />

Jolán Rácz<br />

Architect<br />

National Office of Cultural Heritage, Budapest<br />

Jubilee in<br />

Bad Nauheim<br />

Metta Tiemon<br />

President of the Jugendstilverein, Bad Nauheim<br />

el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book<br />

Modernista: Gaudí i els seus contemporanis en la Barcelona actual és un<br />

assaig fotogràfic personal del fotògraf Michael Thomas Jones, que ha<br />

capturat de manera evocadora els detalls, els ocupants i el context de<br />

© Hiltrud Hoelzinger<br />

ceràmic i els elements decoratius de l’interior són de<br />

la fàbrica Zsolnay, els frescos prerafaelites són obra<br />

d’Aladár Körösfői-Kriesh, el fundador de la Colònia<br />

d’Artistes de Gödöllő. <strong>El</strong>s terres de linòleum dels<br />

vestíbuls i les escales foren un experiment agosarat<br />

a les primeries del segle XX. <strong>El</strong>s sostres i el balcó<br />

de la Gran Sala de Concerts, amb una capacitat per<br />

a 1.200 persones, són de formigó armat, la primera<br />

estructura de grans dimensions feta amb aquest<br />

material en un edifici públic hongarès.<br />

La coherència cromàtica i estilística dels<br />

elements decoratius dels interiors tenen una mena<br />

de regust egipci que crea un estil modernista únic<br />

de l’edifici de l’Acadèmia.<br />

L’Acadèmia de Música va tancar les portes<br />

a finals de 2009 amb un seguit d’actes del<br />

programa “Da Capo 2011”. L’esdeveniment que va<br />

tenir més èxit van ser les 8 hores ininterrompudes<br />

de concerts de Beethoven, on es van interpretar<br />

les simfonies completes del compositor.<br />

Amb motiu del centenari de l’Acadèmia de<br />

Música es va publicar un llibre amb il·lustracions en<br />

color en una edició de luxe en hongarès i anglès.<br />

www.6bt.hu<br />

www.zeneakademia.hu<br />

<strong>El</strong> 8 de maig de 2010, la ciutat balneari<br />

de Bad Nauheim va celebrar el centenari del<br />

seu teatre modernista amb una magnífica festa.<br />

Més de set-cents convidats van gaudir d’una<br />

vetllada d’aniversari amb música, ballet, cançons<br />

i esquetxos, i van ser rebuts per membres del<br />

Jugendstilverein abillats amb elegants vestits<br />

modernistes de finals dels anys 1900.<br />

<strong>El</strong> diumenge 9 de maig el teatre va estar<br />

obert al públic. <strong>El</strong>s visitants van poder admirar les<br />

pintures i el mobiliari originals, els ornaments de les<br />

escales i les elegants làmpades de la darrera etapa<br />

del Modernisme, i van poder visitar la sala del teatre<br />

amb els enormes salamons i les riques decoracions<br />

pictòriques de tons daurats al voltant de l’escenari,<br />

al sostre i a la p<strong>art</strong> frontal de les llotges.<br />

A principis del segle XX, quan el balneari de<br />

Bad Nauheim va adquirir fama, el gran duc Ernst<br />

Ludwig, que havia fundat una colònia d’<strong>art</strong>istes<br />

l’arquitectura modernista de Barcelona. Hi trobem edificis de la figura<br />

més coneguda de l’arquitectura catalana, Antoni Gaudí i Cornet, i dels<br />

seus contemporanis Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner.<br />

THOMAS JONES, Michael, 2009 / Modernista: Gaudí i els seus contemporanis en la Barcelona actual<br />

scottish government i institut del PAisAtge urbà i lA QuAlitAt de vidA, AjuntAment de bArcelonA<br />

119 pàg., 26,5 x 32 cm, fotografies en color. Text en anglès i català.<br />

Disponible en tapa dura / 20 €<br />

Per a comandes, escriviu a: cultura-impuqv@bcn.cat<br />

© György Polyák<br />

Flóris Korb and Kálman Giergl, 1907. The Franz Liszt<br />

Academy of Music<br />

Flóris Korb i Kálmán Giergl, 1907. Acadèmia de Música<br />

Franz Liszt<br />

a Mathildenhöhe, a Darmstad, va redissenyar el<br />

complex balneari de dalt a baix. <strong>El</strong> jove arquitecte<br />

Wilhelm Jost va reconstruir el Kurhaus (casa de<br />

convalescència), construït originàriament el 1864 en<br />

estil renaixentista italià, i va afegir-hi un nou teatre<br />

d’estil modernista. Poc després de la inauguració<br />

el 1910, havia esdevingut el centre cultural del<br />

municipi i l’aristocràcia internacional i les classes<br />

acabalades hi celebraven les seves reunions socials.<br />

<strong>El</strong> Kurhaus fou bombardejat el 1944. Un cop<br />

refet, el 1952 es van reprendre les representacions,<br />

però el 1980 el teatre va quedar destruït per un incendi.<br />

Afortunadament es va poder reconstruir seguint<br />

els plànols originals. <strong>El</strong> 1985 va reobrir les portes,<br />

i avui els visitants gaudeixen del disseny modernista<br />

original, que es conserva també a la façana.<br />

<strong>El</strong> 2004, l’estat de Hessen va vendre el<br />

Kurhaus juntament amb el teatre modernista a<br />

l’empresa hotelera nord-americana Dolce, que ha<br />

sigut l’encarregada d’organitzar les celebracions<br />

que han tingut lloc aquest any.<br />

www.bad-nauheim.de<br />

The Franz Liszt Academy of Music in<br />

Budapest, one of the city’s highlights, is both a<br />

significant cultural venue and a masterpiece of<br />

Art Nouveau architecture. The building will be<br />

restored in 2010 and 2011 to repair its structure<br />

and provide greater comfort, in a project to be<br />

carried out with European Union support.<br />

This complex building, which houses<br />

an educational institution and two concert<br />

halls, was designed by Flóris Korb and Kálmán<br />

Giergl and opened in 1907. The academy is well<br />

proportioned, its main façade decorated with<br />

sculptures by the most widely recognized <strong>art</strong>ists<br />

of the time. A monumental statue of founder<br />

Franz Liszt is set above the main entrance.<br />

Outstanding in its own right, the<br />

building also showcases works of the highest<br />

quality in a setting marked by fine materials.<br />

Acid-etched and stained-glass windows and<br />

The spa town of Bad Nauheim<br />

celebrated the centenary of its Art Nouveau<br />

theatre on 8 May 2010 with a splendid<br />

p<strong>art</strong>y. More than 700 guests enjoyed the<br />

jubilee evening of music, ballet, singing and<br />

sketches, and were received by members of<br />

the Jugendstilverein dressed in elegant Art<br />

Nouveau costumes of the late 1900s.<br />

On Sunday, 9 May, the theatre held<br />

an open day for the public. Visitors were<br />

able to admire the original paintings and<br />

furniture, the ornate stairs and the elegant<br />

lamps of the late Art Nouveau period, and<br />

to see the theatre auditorium with its large<br />

chandeliers and richly painted decorations<br />

mosaics are from Miksa Róth’s workshop,<br />

the interior tiling and decorative elements<br />

are from the Zsolnay factory, and the Pre-<br />

Raphaelite frescoes are by Aladár Körösfői-<br />

Kriesh, founder of the Gödöllő Artists’<br />

Colony. The linoleum flooring of the foyers<br />

and staircases was a brave early twentiethcentury<br />

experiment.<br />

The roofing, ceilings and the balcony<br />

of the larger 1200-seat concert hall are<br />

constructed with reinforced concrete, making<br />

this the first large-span structure utilizing this<br />

material among public buildings in Hungary.<br />

The coherent colour-scheme and style of the<br />

interior decoration confer a sort of Egyptian<br />

flavour that creates a unique Art Nouveau style.<br />

The Academy of Music closed its doors<br />

at the end of 2009 after the “Da Capo 2011"<br />

events, the most successful of which was<br />

the eight-hour “Beethoven Non-Stop" series<br />

of concerts, during which the composer’s<br />

symphonies were played in their entirety.<br />

in golden tones around the stage, ceiling<br />

and fronts of the boxes.<br />

At the beginning of the twentieth<br />

century, when the spa in Bad Nauheim became<br />

popular, Grand Duke Ernst Ludwig, who had<br />

founded an <strong>art</strong>ists’ colony on Mathildenhoehe<br />

in Darmstadt, completely redesigned the<br />

spa complex. The young architect Wilhelm<br />

Jost reconstructed the Kurhaus (cure house),<br />

originally built in 1864 in the Italian<br />

Renaissance style, and added a new Art<br />

Nouveau theatre. Soon after its opening in<br />

1910, it became the cultural centre of the<br />

town, where the international aristocracy and<br />

the wealthy upper classes met socially.<br />

The Kurhaus was bombed in 1944. After<br />

repairs, performances were resumed in 1952, but<br />

a fire destroyed the theatre in 1980. Fortunately<br />

it was possible to reconstruct it following the<br />

original plans. Reopened in 1985, today it<br />

welcomes visitors to the original Art Nouveau<br />

design that is also preserved on the façade.<br />

Modernista Gaudí and His Contemporaries in Modern Day<br />

Barcelona is a personal photographic essay by photographer<br />

Michael Thomas Jones, who has evocatively captured the<br />

details, occupants and context of Barcelona’s Modernista<br />

architecture. Featured are buildings by Catalan's bestknown<br />

architectural figure, Antoni Gaudí i Cornet, and his<br />

contemporaries Josep Puig i Cadafalch and Lluís Domènech<br />

i Montaner.<br />

THOMAS JONES, Michael, 2009 / Modernista Gaudí and His Contemporaries in Modern Day Barcelona<br />

the scottish government And the institut del PAisAtge urbà i lA QuAlitAt de vidA, AjuntAment de bArcelonA<br />

119 pp, 26.5 × 32 cm, colour illustrations. Text in English and Catalan.<br />

Available in hardback / £15 plus postage £10<br />

Orders at: david.berry@ads.org.uk<br />

© György Polyák<br />

© Hiltrud Hoelzinger<br />

Angel descending, on an arch over the main concert hall<br />

Àngel descendent en l’arc de la sala principal<br />

The centenary of the Academy of<br />

Music was marked by the publication of<br />

a de luxe edition of a book with texts in<br />

Hungarian and English.<br />

www.6bt.hu<br />

www.zeneakademia.hu<br />

In 2004, the state of Hesse sold the<br />

Kurhaus together with the Art Nouveau theatre<br />

to the US hotel company Dolce, which will be<br />

organising the celebrations this year.<br />

www.bad-nauheim.de<br />

W. Jost. Exterior of the Kurhaus building, now p<strong>art</strong> of the<br />

Dolce Bad Nauheim Hotel<br />

W. Jost. Exterior del Kurhaus, en l’actualitat propietat de l’Hotel Dolce<br />

the book


iniciatives endeavours<br />

58 59<br />

el llibre<br />

Reobertura de la renovada Fundació Tàpies<br />

coupDefouet<br />

Barcelona<br />

La Fundació Antoni Tàpies va reobrir<br />

les seves portes al públic a principis de març<br />

d’enguany, després d’estar tancada durant més d’un<br />

any per dur a terme una reforma arquitectònica<br />

de la seu, l’antiga Editorial Montaner i Simon, de<br />

l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Aquesta<br />

reforma, a càrrec de l’estudi d’arquitectura Ábalos-<br />

Sentkiewicz, ha adaptat l’edifici a les noves<br />

normatives de seguretat i evacuació i l’ha adequat a<br />

les necessitats d’accessibilitat. S’ha dut a terme una<br />

remodelació dels espais expositius per recuperarne<br />

el caràcter industrial original, i s’ha fet una<br />

reforma de l’entrada del museu que ha contribuït<br />

a millorar els espais de recepció i llibreria. També<br />

s’ha recuperat la segona planta del museu (on hi<br />

havia les oficines) per a ús públic, a fi de disposar de<br />

nous espais per millorar l’oferta d’activitats i serveis<br />

museístics (activitats pedagògiques, espai d’arxiu i<br />

documentació, sala d’usos diversos, etc.), així com<br />

iniciar noves línies de programació.<br />

<strong>El</strong> retorn de<br />

la ceràmica de<br />

reflex metàl·lic<br />

M<strong>art</strong>a Saliné i Perich<br />

Conservadora del Museu Can Tinturé,<br />

Esplugues de Llobregat<br />

<strong>El</strong> Museu de Ceràmica “La Rajoleta”<br />

d’Esplugues de Llobregat conserva un forn de reflex<br />

metàl·lic que utilitzà la fàbrica Pujol i Bausis durant<br />

el Modernisme. L’any 2009 i amb el suport de la<br />

Diputació de Barcelona, el Museu ha construït una<br />

reproducció del forn amb la intenció de realitzar<br />

cuites ceràmiques de reflex metàl·lic.<br />

La tècnica és molt laboriosa, una tradició<br />

plena de secrets que consisteix a pintar una<br />

barreja d’òxids metàl·lics, nitrats i fundents i<br />

que requereix tres enfornades. La tercera cuita,<br />

que és reductora, és la que produeix el reflex<br />

metàl·lic. Amb aquest procés s’aconsegueix<br />

Opening of the Newly Refurbished Tàpies Foundation<br />

coupDefouet<br />

Barcelona<br />

The Return<br />

of Lustreware<br />

M<strong>art</strong>a Saliné i Perich<br />

Conservator, Museu Can Tinturé, Esplugues de Llobregat<br />

el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book<br />

Hankar et l'Hôtel Ciamberlani. Un palais déguisé en maison de ville<br />

(Hankar i l’Hôtel Ciamberlani. Un palau disfressat de residència<br />

urbana) ens introdueix en una de les obres mestres de l’arquitecte<br />

Paul Hankar i descriu la restauració que en un procés de cinc anys va<br />

retornar l’edifici als seus orígens modernistes. <strong>El</strong> llibre repassa també<br />

la història d’aquesta joia de l’Art Nouveau belga dissenyada per Paul<br />

Hankar i el pintor Albert Ciamberlani i construïda el 1897.<br />

Aquesta intervenció ha estat arrodonida amb<br />

la restauració de la façana de l’edifici, consistent<br />

en una neteja general de la totalitat de la fàbrica<br />

d’obra vista amb mitjans mecànics no agressius,<br />

una deposició dels elements ceràmics, un decapat,<br />

un tractament contra l’òxid, l’aplicació d’una nova<br />

protecció dels elements metàl·lics de la façana i la<br />

renovació de les portes laterals de fusta massissa<br />

de la planta baixa. <strong>El</strong> cost total de les obres és<br />

de 51.000 €, que l’Institut del Paisatge Urbà de<br />

l’Ajuntament de Barcelona ha finançat gràcies a una<br />

important aportació del Banc de Sabadell i a altres<br />

ingressos de compensació paisatgística provinents<br />

d’instal·lacions publicitàries autoritzades a la ciutat.<br />

L’edifici de l’Editorial Montaner i Simon,<br />

construït sota la direcció de Domènech i<br />

Montaner (1881-1886), es considera, junt amb<br />

altres edificis, com la Casa Vicens d’Antoni Gaudí,<br />

una de les obres de la transició de l’eclecticisme<br />

al Modernisme a Catalunya.<br />

www.fundaciotapies.org<br />

Lustreware tile, c.1900<br />

Peça de reflex metàl·lic, ca. 1900<br />

donar unes tonalitats semblants al metall: coure,<br />

plata o or. Aquest tipus de producció és d’origen<br />

islàmic. Les nostres arrels morisques van fer que<br />

aquesta tècnica es perpetués fins que els nous<br />

gustos i el mateix cost de producció van fer que<br />

es perdés.<br />

La primera reconstrucció de l’edifici va tenir lloc el 1927 de la<br />

mà de l’arquitecte Art Déco Adrien Blome. Per a aquesta darrera<br />

rehabilitació, els propietaris han treballat amb especialistes de<br />

l’Art Nouveau amb passió i entusiasme per retornar a la casa les<br />

seves arrels originals.<br />

En aquest llibre, els catorze membres de l’equip d’experts encarregats<br />

del meticulós procés de restauració descriuen les seves experiències.<br />

Diversos autors, 2009 / Hankar et l'Hôtel Ciamberlani. Un palais déguisé en maison de ville<br />

ed. APArté, brussels, Amb el suPort de brussels-cAPitAl region<br />

144 pàg., 22 x 27 cm, il·lustracions en color. Text en francès.<br />

Disponible en tapa dura / 24 €<br />

Per a més informació: www.day-off.be<br />

Lluís Domènech i Montaner, 1881-1886. Entrance to<br />

the Tàpies Foundation after renovation<br />

Lluís Domènech i Montaner, 1881-1886. Vista parcial de<br />

la façana de la Fundació Tàpies després de la reforma<br />

La passió per aquestes peces va ser recuperada<br />

en el segle XIX per col·leccionistes de tot Europa,<br />

i els arquitectes modernistes es van interessar<br />

per recuperar-ne els processos de producció. <strong>El</strong>s<br />

mateixos Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner<br />

viatjaren plegats a Manises per conèixer-ne el secret.<br />

La fàbrica Pujol i Bausis en va ser un reconegut<br />

productor i aquest <strong>art</strong> de tons daurats va revestir<br />

l’arquitectura. En trobem exemples a la façana de la<br />

Casa Amatller de Barcelona, de Josep Puig i Cadafalch,<br />

o en el Seminario de Comillas a Santander, de Lluís<br />

Domènech i Montaner. Pel que fa als objectes, alguns<br />

dels més representatius van ser les reproduccions<br />

dels gerros de l’Alhambra, imitació dels produïts<br />

durant el segle XV, en el període nassarita.<br />

<strong>El</strong> dia 16 de maig i coincidint amb la XXX<br />

Trobada de Col·leccionistes de Rajola Catalana<br />

i de Ceràmica Antiga, es descobrirà la cuita<br />

enfornada el dia abans, tot esperant que les<br />

actuals peces sorgeixin, novament, amb tota la<br />

plenitud de les antigues.<br />

www.museucantinture.org<br />

© Fundació Antoni Tàpies<br />

The Antoni Tàpies Foundation reopened<br />

to the public in early March after more than a<br />

year’s work on the renovation of the building<br />

that was originally designed by architect Lluís<br />

Domènech i Montaner as the headqu<strong>art</strong>ers of<br />

publishers Editorial Montaner i Simon. The<br />

remodelling, by architects Ábalos+Sentkiewicz,<br />

involved adapting the building to new safety,<br />

evacuation and accessibility regulations.<br />

The exhibition areas have been redesigned<br />

with the aim of recapturing the original<br />

industrial character of the building, and the<br />

entrance to the museum has been revamped<br />

to improve the reception and bookshop area.<br />

The refurbishment has also seen the second<br />

floor converted from offices to public use.<br />

This area will allow for additional services<br />

— educational activities, an archive and<br />

documentation area, a multi-function room,<br />

etc. — as well as new programming initiatives.<br />

The ceramics museum “La Rajoleta" in<br />

Esplugues de Llobregat preserves a reduction<br />

kiln for firing the metallic glazes of lustreware.<br />

Once p<strong>art</strong> of the Pujol i Bausis factory, the kiln<br />

was used during the period of Modernisme.<br />

The museum built a reproduction of the kiln<br />

in 2009 with the support of the Barcelona<br />

Provincial Council, with the intention of<br />

producing lustreware once again.<br />

Metallic glazing is a painstakingly<br />

laborious technique based on traditions<br />

and secrets handed down over the years. A<br />

combination of metal oxides and nitrates plus<br />

fluxes are brushed onto a ceramic surface.<br />

Each piece then receives three firings: the third<br />

(reduction) firing produces the lustre. Colours<br />

Hankar et l'Hôtel Ciamberlani. Un palais déguisé en maison<br />

de ville unveils one of the greatest works of architect Paul<br />

Hankar and describes the five-year restoration of the Hôtel<br />

Ciamberlani that returned the building to its Art Nouveau<br />

origins. The book also recalls the history of this Belgian Art<br />

Nouveau gem designed by Paul Hankar and painter Albert<br />

Ciamberlani, built in 1897.<br />

The changes inside have been coupled<br />

with the restoration of the exterior of the<br />

building that involved general cleaning<br />

of the brickwork using non-aggressive<br />

mechanical methods, removal of the ceramic<br />

ornamentation, stripping, anti-rust treatment,<br />

application of a protective coating to the metal<br />

elements on the façade and the renovation of<br />

the solid wood side doors on the ground floor.<br />

The Institute for Urban Landscape contributed<br />

€51,000 to the total cost of the work and the<br />

rest was financed with a large donation from<br />

Banc de Sabadell and with revenue from<br />

authorised advertising in the city allocated for<br />

protection of the urban landscape.<br />

Domènech i Montaner’s building<br />

was constructed between 1891 and 1896.<br />

Together with others such as the Casa<br />

Vicens by Antoni Gaudí, it is considered<br />

one of the architectural works that<br />

marked the transition from Eclecticism to<br />

Modernisme in Catalonia.<br />

www.fundaciotapies.org<br />

mimic copper, silver or gold. Islamic in origin,<br />

the process was preserved thanks to Moorish<br />

roots until new fashions and high costs led to<br />

its decline.<br />

Enthusiasm for lustreware recovered<br />

in the nineteenth century, however, as<br />

pieces were acquired by collectors all over<br />

Europe. At the same time, the architects of<br />

Modernisme took an interest in reviving<br />

production. Antoni Gaudí and Lluís Domènech<br />

i Montaner journeyed together to the town of<br />

Manises to learn the secrets of potters there.<br />

Architectural cladding soon began to show<br />

the golden tones of tiles made at the Pujol i<br />

Bausis factory, a well-known manufacturer<br />

of lustreware at the time. Applications can be<br />

seen on the Casa Amatller in Barcelona, by<br />

Josep Puig i Cadafalch, and on the Comillas<br />

Seminary near Santander, by Domènech i<br />

Montaner. Among the significant objects<br />

manufactured were reproductions of jars from<br />

the Alhambra and other Nazarite designs from<br />

the fifteenth century.<br />

Lluís Domènech i Montaner, 1881-1886.<br />

The remodelled interior of the Tàpies Foundation<br />

Lluís Domènech i Montaner, 1881-1886.<br />

Interior remodelat de la Fundació Tàpies<br />

At the 30th Meeting of Collectors of<br />

Catalan and Antique Ceramics on 16 May<br />

2010, the pieces fired in the kiln the previous<br />

day were on display. The new ceramics are<br />

expected to emerge with the same glaze<br />

quality as the factory’s originals.<br />

www.museucantinture.org<br />

Original reduction kiln for firing lustreware, c.1890.<br />

“La Rajoleta” ceramics museum<br />

Forn de reflex metàl·lic original, ca. 1890. Museu de<br />

Ceràmica “La Rajoleta”<br />

The building underwent its first reconstruction in 1927<br />

by the Art Deco architect Adrien Blome. For this latest<br />

refurbishment, the owners together with Art Nouveau<br />

specialists worked with passion and enthusiasm to bring the<br />

house back to its original roots.<br />

In this book, the fourteen members of the team of experts in charge<br />

of the meticulous restoration process describe their experiences.<br />

Various Authors, 2009 / Hankar et l'Hôtel Ciamberlani. Un palais déguisé en maison de ville<br />

ed. APArté, brussels, with the suPPort of brussels-cAPitAl region<br />

144 pp, 22 × 27 cm, colour illustrations. Published in French.<br />

Available in hardback / €24<br />

For more information: www.day-off.be<br />

© Fundació Antoni Tàpies<br />

© M<strong>art</strong>a Saliné i Perich<br />

the book


el llibre<br />

iniciatives endeavours<br />

60 61<br />

Camille M<strong>art</strong>in. Kichompré, 1896. Oil on canvas<br />

Camille M<strong>art</strong>in. Kichompré, 1896. Oli sobre tela<br />

Papers pintats<br />

modernistes<br />

a Barcelona<br />

Dancing Cupids. Detail of a frieze printed with a lustre<br />

effect. Britain, 1900-1925. Ref. GAGB 741<br />

Cupidos dansaires. Detall del fris imprès amb reflex<br />

argentat. Regne Unit, 1900-1925. Ref. GAGB 741<br />

Camille M<strong>art</strong>in.<br />

<strong>El</strong> sentiment<br />

de la natura<br />

el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book<br />

Es tracta del primer volum dedicat a l’obra i la personalitat de Camille<br />

M<strong>art</strong>in (1861-1898), membre de l’École de Nancy i <strong>art</strong>ista emblemàtic<br />

de les acaballes del segle XIX per la seva obertura a les diferents<br />

formes d’<strong>art</strong>. Aquest llibre acompanya l’exposició “Camille M<strong>art</strong>in. <strong>El</strong><br />

sentiment de la natura”, que es presenta al Museu de l’École de Nancy<br />

del 26 de mars al 29 d’agost de 2010. S’hi recullen tots els terrenys<br />

© Musée de l’École de Nancy. Photo: Patrice Bure<br />

© DHUB – Museu de les Arts Decoratives de Barcelona. Fotografia: Xavi Padrós<br />

Jérôme Perrin<br />

Historiador de l’Art, Vil·la Majorelle, Nancy<br />

<strong>El</strong> 1894, Camille M<strong>art</strong>in (1861-1898)<br />

va concebre el c<strong>art</strong>ell de la primera exposició<br />

col·lectiva de la futura École de Nancy. La<br />

diversitat de les seves creacions, l’originalitat<br />

i la qualitat que presenten, el situen com un<br />

dels <strong>art</strong>istes més prometedors de Nancy i el<br />

representant d’una nova concepció de l’<strong>art</strong>ista<br />

polifacètic, que passa sense problema de la<br />

pintura a les <strong>art</strong>s decoratives.<br />

Àvid de novetat, de modernitat i<br />

d’experimentació tècnica i <strong>art</strong>ística, Camille<br />

M<strong>art</strong>in només guardava el millor d’una<br />

producció de la quan ens n’han arribat poques<br />

obres. La naturalesa en totes les seves formes<br />

inspiració apassionada i un perfeccionisme sense<br />

concessions. La descoberta de l’<strong>art</strong> japonès els<br />

anys 1880 anuncia recerques estètiques inèdites<br />

que associen puresa, simplicitat i elegància.<br />

Si bé el pintor passa per diferents etapes,<br />

no menysprea cap gènere i a p<strong>art</strong>ir dels anys<br />

1890 s’interessa per les <strong>art</strong>s decoratives. Les<br />

enquadernacions que va realitzar tot sol o en<br />

col·laboració amb Victor Prouvé i René Wiener,<br />

són un bon testimoni de la seva valentia per<br />

alliberar-se de les convencions i de la tradició.<br />

Pintor, enquadernador, ceramista, gravador,<br />

decorador, són tot facetes d’un <strong>art</strong>ista que sempre<br />

va destacar pel seu “gust”, unànimement aplaudit<br />

per la crítica i pels seus col·legues.<br />

<strong>El</strong> Museu de l’École de Nancy presenta<br />

la primera exposició dedicada a aquest <strong>art</strong>ista<br />

emblemàtic de finals del segle XIX, que es podrà<br />

visitar fins al 29 d'agost de 2010. La mostra<br />

aplega un centenar de quadres, enquadernacions,<br />

gravats, c<strong>art</strong>ells i dibuixos que mostren vint anys<br />

de creació <strong>art</strong>ística al servei de “l’<strong>art</strong> en tot”,<br />

segons la fórmula tan apreciada pels <strong>art</strong>istes de<br />

l’Art Nouveau.<br />

es troba al centre d’un treball animat per una www.ecole-de-nancy.com<br />

Rossend Casanova<br />

Tècnic de col·leccions del DHUB<br />

<strong>El</strong> Disseny Hub Barcelona (DHUB) presenta<br />

la galeria d’estudi “Papers pintats” amb peces<br />

del seu fons del Museu de les Arts Decoratives<br />

i del Gabinet de les Arts Gràfiques. Es tracta de<br />

la selecció d’un centenar de les millors peces de<br />

la col·lecció, que compta amb una gran quantitat<br />

de mostres importants de papers pintats locals i<br />

internacionals, que van des de mitjan segle XIX<br />

fins a les tendències més actuals.<br />

Entre les peces exposades hi ha un important<br />

gruix de papers pintats d’estil modernista, en gran<br />

p<strong>art</strong> de procedència europea, que destaquen per<br />

la vivesa dels colors i el dinamisme dels dissenys.<br />

La corba sinuosa, tan característica de l’estil<br />

1900, així com flors i motius vegetals de caràcter<br />

ornamental, hi són ben representats.<br />

La galeria d’estudi és un espai públic per<br />

a la visualització, l’estudi i la reflexió sobre les<br />

col·leccions dels museus del DHUB. En ella es<br />

reuneixen els objectes per tipologies i es prioritza el<br />

coneixement documental i específic de l’objecte. En<br />

aquest sentit, es diferencia d’una reserva de museu,<br />

d’un centre de documentació i d’una exposició.<br />

“Papers pintats” es divideix en tres p<strong>art</strong>s:<br />

una primera referida a les tipologies, que inclou<br />

paper tirat, sobreportes, arrambadors, sanefes,<br />

cantoneres, frisos i plafons de sostre; una segona<br />

dedicada als estils, des del neoclàssic fins als<br />

revivals dels anys seixanta i setanta; i una tercera<br />

sobre el paper pintat avui, amb les interessants<br />

aportacions dels avenços tecnològics que han<br />

afectat el disseny, la producció i l’estètica en<br />

aquest àmbit.<br />

Aquesta proposta, comissariada per<br />

l’especialista en paper pintat Maria Teresa Canals<br />

i el tècnic de col·leccions del DHUB Rossend<br />

Casanova, es podrà veure de l’1 de juliol al 31<br />

d’octubre de 2010 a la seu del DHUB, al carrer de<br />

Montcada, número 12, de Barcelona.<br />

www.dhub-bcn.cat<br />

d’activitat de l’<strong>art</strong>ista: pintures, enquadernacions i cuirs, objectes<br />

d’<strong>art</strong>, c<strong>art</strong>ells, dibuixos, gravats i documents impresos. Totes les obres<br />

exposades estan reproduïdes a la p<strong>art</strong> del catàleg, precedida de tres<br />

<strong>art</strong>icles que ofereixen un retrat de l’<strong>art</strong>ista i de la seva vida, i evoquen<br />

la seva relació constant amb la natura i amb el Japó, així com les seves<br />

fructíferes col·laboracions <strong>art</strong>ístiques amb Victor Prouvé.<br />

Blandine OTTER, Jérôme PERRIN, Valérie THOMAS, 2010 / Camille M<strong>art</strong>in, <strong>art</strong>iste de l'Ecole de Nancy. Le sentiment de la nature<br />

somogy edition d’Art, PArís i musée de l'école de nAncy (villA mAjorelle)<br />

144 pàg., 22 x 28 cm, 150 il·lustracions. Editat en francès.<br />

Disponible en rústica / 26 €<br />

Per a més informació: www.somogy.fr<br />

Camille M<strong>art</strong>in:<br />

A Feeling for Nature<br />

Jérôme Perrin<br />

Art Historian, Villa Majorelle, Nancy<br />

In 1894, Camille M<strong>art</strong>in (1861-1898)<br />

designed the poster for the first exhibition<br />

by the group of <strong>art</strong>ists that was to become<br />

known as the École de Nancy. The diversity,<br />

originality and quality of his work placed<br />

M<strong>art</strong>in among the most promising of the<br />

Nancy group and he became the exponent<br />

of a new concept of the all-round <strong>art</strong>ist<br />

moving effortlessly between painting and<br />

the decorative <strong>art</strong>s.<br />

Passionate about innovation, modernity<br />

and experimentation in both the <strong>art</strong>istic<br />

and the technical senses, M<strong>art</strong>in preserved<br />

only his best pieces, very few of which have<br />

survived. Nature in all its forms is at the<br />

he<strong>art</strong> of his work, which is the product of<br />

brilliant inspiration and the relentless pursuit<br />

Art Nouveau<br />

Wallpaper in<br />

Barcelona<br />

Rossend Casanova<br />

Collections Technician, Design Hub Barcelona<br />

The Design Hub Barcelona (DHUB) is<br />

presenting “Wallpaper", a “study gallery"<br />

of items from the DHUB’s Decorative Arts<br />

and Graphic Arts Museums. Some 100<br />

fine pieces have been chosen from the<br />

collections, which comprise numerous fine<br />

examples of local Catalan and international<br />

wallpaper spanning the period from the<br />

mid-nineteenth century to the present. A<br />

large portion of the papers are in the Art<br />

Nouveau style, noteworthy for vivid colours<br />

and dynamic designs. The sinuous curves so<br />

characteristic of this early twentieth-century<br />

Poster for the Decorative Arts Exhibition, Nancy, 1894<br />

C<strong>art</strong>ell de l’Exposició d’Arts Decoratives de Nancy, 1894<br />

style, along with ornamental flower and<br />

plant motifs, are well represented.<br />

A study gallery is a public space for<br />

viewing, studying and reflecting on works<br />

held by the DHUB’s own museums. Objects<br />

displayed are organised by type and priority is<br />

given to providing supporting documentation<br />

to help the viewer become well-acquainted<br />

with the subject matter. In this sense, a study<br />

gallery distinguishes itself from a museum’s<br />

reserves, library or exhibition halls.<br />

“Wallpaper" is divided into three p<strong>art</strong>s.<br />

The first deals with types, including paper<br />

for standard wall surfaces, for pelmets or<br />

wainscoting, for ornamental borders, for<br />

pediments or panels above doors and windows<br />

and below ceilings, and for friezes and<br />

ceilings. The second p<strong>art</strong> covers styles, from<br />

the Neoclassical period to revivals of 1960s<br />

and 1970s styles. The third looks at wallpaper<br />

today, and the interesting contributions of<br />

technological advances that have made an<br />

impact on design, production and aesthetics.<br />

This publication is the first devoted to the life and work of Camille<br />

M<strong>art</strong>in (1861-1898), a member of the École de Nancy and an<br />

<strong>art</strong>ist renowned in his lifetime for his versatility and open-minded<br />

approach to different <strong>art</strong> forms. Produced for the exhibition<br />

“Camille M<strong>art</strong>in. A Feeling for Nature” at the École de Nancy<br />

Museum in Nancy from 26 March–29 August 2010, the book<br />

of perfection. His discovery of Japanese<br />

prints in the 1880s led him to a renewed<br />

striving for purity, simplicity and elegance.<br />

Although Camille M<strong>art</strong>in’s painting<br />

went through different stages, he was never<br />

dismissive of other <strong>art</strong> forms, and in the<br />

1890s he turned to the decorative <strong>art</strong>s. The<br />

bookbinding designs he produced on his<br />

own or in conjunction with Victor Prouvé<br />

and René Wiener are testimony to his urge<br />

to break free from convention and tradition.<br />

Painter, ceramicist, bookbinder, print-maker<br />

and decorator — these are all facets of an<br />

<strong>art</strong>ist who was unanimously acclaimed for his<br />

fine taste by critics and fellow-<strong>art</strong>ists alike.<br />

The École de Nancy Museum is<br />

holding the first exhibition devoted to this<br />

emblematic <strong>art</strong>ist. The show, which will<br />

continue until 29 August 2010, contains<br />

around a hundred paintings, bookbindings,<br />

prints, posters and drawings that represent<br />

twenty years of work at the service of “<strong>art</strong><br />

in everything”, the principle so cherished by<br />

Art Nouveau <strong>art</strong>ists.<br />

www.ecole-de-nancy.com<br />

This initiative, curated by wallpaper<br />

specialist Maria Teresa Canals along with<br />

DHUB collections technician Rossend<br />

Casanova, will open on 1 July and continue<br />

through 31 October 2010 at the DHUB head<br />

office at 12 Carrer Montcada in Barcelona.<br />

www.dhub-bcn.cat<br />

covers every aspect of the <strong>art</strong>ist’s work, which included painting,<br />

drawing, bookbinding, leatherwork, objets d’<strong>art</strong>, posters, prints and<br />

printed documents. All the items on show are reproduced in the<br />

catalogue section, which is preceded by three <strong>art</strong>icles that highlight<br />

M<strong>art</strong>in’s close relationship with nature and with Japan as well<br />

as his successful collaborations with the <strong>art</strong>ist Victor Prouvé.<br />

Blandine OTTER, Jérôme PERRIN, Valérie THOMAS, 2010 / Camille M<strong>art</strong>in, <strong>art</strong>iste de l'École de Nancy.<br />

Le sentiment de la nature / somogy edition d'Art, PAris And musée de l'école de nAncy (villA mAjorelle)<br />

144 pp, 22 × 28 cm, 150 illustrations. Text in French.<br />

Available in paperback / €26<br />

For more information: www.somogy.fr<br />

© Musée de l’École de Nancy. Photo: Damien Boyer<br />

© DHUB – Museu de les Arts Decoratives de Barcelona. Fotografia: Xavi Padrós<br />

Border with a duplicated lily motif, manufactured in<br />

France by Grantil, c.1900. Ref. GAGB 236<br />

Sanefa a dues bandes amb motiu de lliris, produït a França<br />

per l’empresa Grantil, ca. 1900. Ref. GAGB 236<br />

the book


AGENDA AGENDA<br />

62 63<br />

QUÈ ON QUAN QUI<br />

EXPOSICIONS<br />

• De Gaudi a Picasso València Fins al 27 de juny de 2010 Institut Valencia d’Art Modern(IVAM)<br />

www.ivam.es<br />

• Fortuny. <strong>El</strong> mag de Venècia Barcelona Fins al 27 de juny de 2010 Caixa Catalunya - Obra Social<br />

www.fundaciocaixacatalunya.org<br />

• Edvard Munch o l’Anticrist París Fins al 18 de juliol de 2010 Pinacothèque de Paris<br />

www.pinacotheque.com<br />

• Utopia Matters: de les germandats<br />

a la Bauhaus<br />

• Zuan: Expressions del disseny modern<br />

en l’<strong>art</strong> japonès de principis del segle XX<br />

Venècia Fins al 25 de juliol de 2010 Peggy Guggenheim Collection<br />

www.guggenheim-venice.it<br />

Hanford, CA Fins al 31 de juliol de 2010 The Clark Center for Japanese Art and Culture<br />

www.shermanleeinstitute.org<br />

• Picasso al Metropolitan Museum of Art Nova York Fins a l’1 d’agost de 2010 The Metropolitan Museum of Art<br />

www.metmuseum.org<br />

• A l’estil nord-americà: la creació<br />

d’una moda nacional<br />

• Camille M<strong>art</strong>in (1861-1898).<br />

<strong>El</strong> sentiment de la natura<br />

Nova York Fins a l’1 d’agost de 2010 Brooklyn Museum<br />

www.brooklynmuseum.org<br />

Nancy Fins al 29 d’agost de 2010 Musée de l’École de Nancy<br />

www.ecole-de-nancy.com<br />

• Picasso versus Rusiñol Barcelona Fins al 5 de setembre de 2010 Museu Picasso<br />

www.bcn.cat/museupicasso<br />

• Pintures i gravats de la col·lecció<br />

permanent<br />

• Art Nouveau i Secession: Joseph Maria<br />

Olbrich<br />

• Gaudí i els seus contemporanis<br />

a la Barcelona actual<br />

Oslo Fins al 26 de setembre de 2010 Munch Museet<br />

www.munch.museum.no<br />

Viena Del 18 de juny al 27 de<br />

setembre de 2010<br />

Leopold Museum<br />

www.leopoldmuseum.org<br />

Barcelona Fins al 30 de setembre de 2010 Hospital de la Santa Creu i Sant Pau<br />

www.coupdefouet.eu<br />

• La bella dorment Viena Del 16 de juny al 3 d’octubre<br />

de 2010<br />

• Papers pintats Barcelona Del 7 de juliol al 31 d'octubre<br />

de 2010<br />

• La Belle Epoque de Jules Chéret:<br />

del c<strong>art</strong>ell a la decoració d'interiors<br />

• Henry van de Velde i l’Art Nouveau<br />

en l’enquadernació de llibres a Bèlgica<br />

París Del 24 de juny al 7 de<br />

novembre de 2010<br />

Brussel·les Del 5 d’octubre de 2010 al 15<br />

de gener de 2011<br />

• Postals dels Tallers Vienesos Nova York Del 7 d’octubre de 2010 al 17<br />

de gener de 2011<br />

TROBADES<br />

Lower Belvedere<br />

www.belvedere.at<br />

Disseny Hub Barcelona<br />

www.dhub-bcn.cat<br />

Les Arts Décoratifs<br />

www.les<strong>art</strong>sdecoratifs.fr<br />

Wittockiana Library<br />

www.wittockiana.org<br />

Neue Galerie<br />

www.neuegalerie.org<br />

• L'herbari modernista Terrassa 3 de juny de 2010 Museu Nacional de la Ciència i Tècnica<br />

de Catalunya (mNACTEC)<br />

www.<strong>art</strong><strong>nouveau</strong>-net.eu<br />

• Les exposicions universals a França<br />

en el segle XIX<br />

París Del 14 al 16 de juny de 2010 Musée des Arts et Métiers<br />

www.<strong>art</strong>s-et-metiers.net<br />

Per a informació actualitzada, coupDefouet recomana el lloc web del Réseau Art Nouveau Network: www.<strong>art</strong><strong>nouveau</strong>-net.eu<br />

WHAT WHERE WHEN WHO<br />

EXHIBITIONS<br />

• From Gaudí to Picasso Valencia until 27 June 2010 Institut Valencià d’Art Modern (IVAM)<br />

www.ivam.es<br />

• Fortuny: The Magician of Venice Barcelona until 27 June 2010 Caixa Catalunya - Obra Social<br />

www.fundaciocaixacatalunya.org<br />

• Edvard Munch or the Anti-Scream Paris until 18 July 2010 Pinacothèque de Paris<br />

www.pinacotheque.com<br />

• Utopia Matters: from Brotherhoods<br />

to Bauhaus<br />

• Zuan: Expressions of Modern Design<br />

in Early 20th Century Japanese Art<br />

• Picasso in The Metropolitan<br />

Museum of Art<br />

• American High <strong>Style</strong>:<br />

Fashioning a National Collection<br />

• Camille M<strong>art</strong>in (1861-1898):<br />

A Feeling for Nature<br />

Venice until 25 July 2010 Peggy Guggenheim Collection<br />

www.guggenheim-venice.it<br />

Hanford, CA until 31 July 2010 The Clark Center for Japanese<br />

Art and Culture<br />

www.shermanleeinstitute.org<br />

New York until 1 August 2010 The Metropolitan Museum of Art<br />

www.metmuseum.org<br />

New York until 1 August 2010 Brooklyn Museum<br />

www.brooklynmuseum.org<br />

Nancy until 29 August 2010 Musée de l’École de Nancy<br />

www.ecole-de-nancy.com<br />

• Picasso versus Rusiñol Barcelona until 5 September 2010 Museu Picasso<br />

www.bcn.cat/museupicasso<br />

• Paintings and Prints from<br />

the Permanent Collection<br />

• Art Nouveau and Secession:<br />

Joseph Maria Olbrich<br />

• Gaudí and His Contemporaries<br />

in Modern Day Barcelona<br />

Oslo until 26 September 2010 Munch Museet<br />

www.munch.museum.no<br />

Vienna 18 June – 27 September 2010 Leopold Museum<br />

www.leopoldmuseum.org<br />

Barcelona until 30 September 2010 Hospital de la Santa Creu i Sant Pau<br />

www.coupdefouet.eu<br />

• Sleeping Beauty Vienna 16 June – 3 October 2010 Lower Belvedere<br />

www.belvedere.at<br />

• Wallpaper Barcelona 7 July – 31 October 2010 Disseny Hub Barcelona<br />

www.dhub-bcn.cat<br />

• Jules Chéret and the Belle Epoque:<br />

From Posters to Interior Decoration<br />

• Henry van de Velde and Art Nouveau<br />

in Bookbinding in Belgium<br />

Paris 24 June – 7 November 2010 Les Arts Décoratifs<br />

www.les<strong>art</strong>sdecoratifs.fr<br />

Brussels 5 October 2010 – 15<br />

January 2011<br />

• Wiener Werkstätte Postcards New York 7 October 2010 – 17<br />

January 2011<br />

MEETINGS<br />

Wittockiana Library<br />

www.wittockiana.org<br />

Neue Galerie<br />

www.neuegalerie.org<br />

• The Art Nouveau Herbarium Terrassa 3 June 2010 Museu Nacional de la Ciència i Tècnica<br />

de Catalunya (mNACTEC)<br />

www.<strong>art</strong><strong>nouveau</strong>-net.eu<br />

• Les expositions universelles en France,<br />

au XIXe siècle<br />

Paris 14–16 June 2010 Musée des Arts et Métiers<br />

www.<strong>art</strong>s-et-metiers.net<br />

For the latest updates, coupDefouet recommends the Réseau Art Nouveau Network's website: www.<strong>art</strong><strong>nouveau</strong>-net.eu

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!