Stronghold
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
CARLOS VALVERDE
THREE FORTRESSES<br />
7<br />
THREE TEAMS<br />
51<br />
ONE TREASURE<br />
57<br />
THE FIRST ONE TO TAKE IT<br />
KEEPS IT<br />
63
Carlos Valverde. Being in<br />
Space. Albert Mercadé<br />
85<br />
Chronical of a summer<br />
enigma. On Carlos Valverde’s<br />
<strong>Stronghold</strong>. Frederic<br />
Montornés<br />
97
ONE<br />
THREE FORTRESSES
BLACK FORTRESS
10
4<br />
2<br />
3<br />
1<br />
1<br />
RED SIGN<br />
2<br />
BLACK PAVILION<br />
3<br />
MOAT<br />
4<br />
DOOR<br />
11
12<br />
RED SIGN
1<br />
RED SIGN<br />
Ink on acetate, glass<br />
29,7 x 21 cm<br />
13
14<br />
BLACK PAVILION
15
16
2<br />
BLACK PAVILION<br />
Metal, fabric, ink on<br />
acetate, clamp<br />
250 x 227,7 x 600 cm<br />
17
18<br />
MOAT
19
20
3<br />
MOAT<br />
Wood, metal, paint,<br />
wheels, ink on<br />
acetate, glass<br />
366 x 250 x 342 cm<br />
21
22<br />
DOOR
23
24
4<br />
DOOR<br />
Wood, metal, paint<br />
328 x 240 x 10 cm<br />
25
26
RED FORTRESS
28
2<br />
1<br />
3<br />
1<br />
RED TOWER<br />
2<br />
CODE<br />
3<br />
BLUE CHEST<br />
29
30<br />
RED TOWER
31
32
1<br />
RED TOWER<br />
Wood, metal, polystyrene<br />
200 x 400 x 200 cm<br />
33
34<br />
CODE
2<br />
CODE<br />
Spray paint<br />
224 x 92 cm<br />
35
36<br />
BLUE CHEST
3<br />
BLUE CHEST<br />
Metal, plastic, cardboard<br />
11,5 x 18 x 5,5 cm<br />
37
38
BLUE FORTRESS
40
2<br />
2<br />
3<br />
1<br />
1<br />
FORT<br />
2<br />
PADLOCK<br />
3<br />
RED CHEST<br />
41
42<br />
FORT
43
44
1<br />
FORT<br />
Wood, metal, ladder,<br />
balloons, books, adhesive<br />
tape, inkjet print on paper<br />
200 x 448 x 200 cm<br />
45
46<br />
PADLOCK
2<br />
PADLOCK<br />
Aluminium, steel<br />
4,15 x 7,35 x 1,5 cm<br />
47
48<br />
RED CHEST
3<br />
RED CHEST<br />
Metal, plastic, cardboard<br />
11,5 x 18 x 5,5 cm<br />
49
50
TWO<br />
THREE TEAMS
53
54
55
56
THREE<br />
ONE TREASURE
59
60
61
62
FOUR<br />
THE FIRST ONE TO TAKE IT<br />
KEEPS IT
65
66
67
68
69
70
71
72
73
74
75
76
77
78
79
80
81
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
85
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
“The topos –that is to say, the space/place- seems important and<br />
difficult to grasp.”<br />
Aristotle<br />
“Space spaces”<br />
Martin Heidegger<br />
Since the public presentation of ADYTON in 2013, Carlos<br />
Valverde has shown his powerful works at different venues<br />
on the Barcelona art circuit. These are works that communicate,<br />
in an unprecedented, pervasive style, a new way of<br />
understanding and relating to space, sculpture and the mystery<br />
of artistic creation. Valverde’s work hits the aesthetic<br />
bulls-eye of our time, which demands acceptance of three<br />
artistic principles: the relational –a 1:1 scale link to the human<br />
fabric; the erotic –expanded dialogue with the mystery<br />
of the artwork; and, finally, the spatial: the transitive experience<br />
of space –in his case through sculpture.<br />
We can rightly see <strong>Stronghold</strong>, created at three sites –the Arranz-Bravo<br />
Foundation, Homesession and the Sant Jaume de<br />
la FEP school in L’Hospitalet– as the artist’s most ambitious<br />
variant on his guiding principles since ADYTON. In that earlier<br />
work, Valverde resolved the social-erotic-spatial equation<br />
by inviting spectators to visit a deinstitutionalised centre in<br />
Poble Sec, accessible only by registering in advance and using<br />
the code provided. Once they arrived at the exhibition<br />
space, having entered the correct code, these spectators<br />
were then invited to cross through a labyrinth of sculptur-<br />
86
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
altraps and aesthetic barriers, and, finally, to discover the<br />
artistic treasure, heavily protected in the last exhibition<br />
chamber. In the artist’s view, discovering this final treasure<br />
was not so important. What was important was the three-fold<br />
transformation that users underwent during their journey<br />
through the exhibition: in<br />
their active relations with<br />
the work; in their cognitive<br />
effort to uncover the<br />
mystery of the ultimate reward;<br />
and, finally, in their<br />
performative contact with<br />
the space –the fortresssculptures<br />
produced for<br />
the project.<br />
In <strong>Stronghold</strong>, Valverde<br />
extends the field of spatial<br />
and relational exploration<br />
of the artwork, opening<br />
up his project to three spaces, each at some distance from<br />
the other: two art centres and a school. Three sites that, in<br />
turn, increase the diversity of audiences that interact with<br />
the project: stakehold-ers in the art world (Arranz-Bravo<br />
Foundation), university students (Homesession art centre)<br />
and baccalaureate pupils (Sant Jaume de la FEP school).<br />
All these sectors – organised into three groups, red, black<br />
and blue – were to take part in the workshops to build the<br />
sculptural spaces that provide the architecture for the<br />
ADYTON #1: Sentinel, 2013<br />
87
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
project. As in ADYTON, the spaces to be constructed were<br />
fortresses, and the purpose of the collective work was to<br />
create a series of structural buffers and traps making it<br />
more difficult to find the codes and passwords that enabled<br />
users to open the final treasure, installed at the Arranz-Bravo<br />
Foundation. Accordingly, on the day of the official opening<br />
(June 10), each of the three groups organised<br />
themselves ready to attack and defend the<br />
three fortresses, with the goal of reaching the<br />
secret final chamber.<br />
The relational space<br />
The old modern formula of the contemplated<br />
object has been in auratic decline for decades.<br />
The aesthetic collapse of our time requires the<br />
artist to formulate proposals that turn spectators<br />
into participants, now converted into users.<br />
Moreover, many relational works that have<br />
emerged since the late-1970s clearly show,<br />
due to their excess of social empathy, a lack<br />
of sensual communication with the individual. In extreme<br />
works like those of Rirkrit Tiravanija and all the relational<br />
movements observed by the critic Nicolas Bourriaud, we<br />
find ourselves, once more, at an aesthetic and speculative<br />
point of no return: the members of a filtered, specialist audience<br />
–scholars, students and artists– share common spaces<br />
just as they might in everyday life. The utopia of the fusion<br />
between art and life that had been called for since Nietzsche<br />
ADYTON #3: Batteri<br />
88
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
was declared null and void due to a lack of aesthetic empathy,<br />
of harmony between the skin and the spiritual desires of<br />
our time. If art is not able to represent the façade of our cultural<br />
climate, then it is automatically relegated to the cultural<br />
margins.<br />
ng Ram, 2013<br />
Carlos Valverde’s work, on the other hand, seeks<br />
to strike a balance between art and life. In <strong>Stronghold</strong>,<br />
he invites members of different groups and<br />
social classes to build and explore a series of<br />
sculptural fortresses that suggest the yearnedfor<br />
encounter between society and the artistic<br />
experience. In order to achieve the formal quality<br />
required by the project, Valverde organised joint<br />
work meetings based, methodologically speaking,<br />
on the communication of know-how, before<br />
beginning the actual task of artistic construction.<br />
Valverde stimulated the pupils’ understanding<br />
at these work-shops, suggesting a reflection<br />
on his sources of inspiration. Accordingly, at the<br />
workshop sessions at the Sant Jaume de la FEP<br />
school, the 25 pupils discussed around filmic material both<br />
educational and entertaining, such as scenes of invasions of<br />
fortresses performed by the Monty Python team, Takeshi Kitano’s<br />
Takeshi’s Castle and film excerpts from Home Alone.<br />
The plot of these films served as inspiration to decide the<br />
attitude that the pupils should adopt to the work: the work<br />
of one group being to defend a subjective treasure that the<br />
invaders would attempt to conquer, and the attitude they<br />
89
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
should take before the other two fortresses. The pupils, particularly<br />
the more difficult ones, proved unusually inventive<br />
when it came to designing the defensive sculptures. In the<br />
structure that was built at Sant Jaume school, dozens of balloons<br />
were attached to a wooden box that was opened on<br />
the roof. The pupils hid a key to the final treasure in the project<br />
in one of the many balloons set to fly there. Under the<br />
careful guidance and control of the artist, the final sculptural<br />
structure resolved a difficult aesthetic equation between social<br />
involvement (in its design) and formal intensity. This he<br />
achieved through his use of materials and their arrangement<br />
in the space.<br />
Spacing space<br />
Threshold, 2015<br />
The fortress at Sant Jaume<br />
de la FEP, like those at<br />
Homesession and the Arranz-Bravo<br />
Foundation, testify<br />
to Valverde’s sculptural<br />
and spatial skill and awareness.<br />
Despite the conceptual<br />
and relational solidity of<br />
his art, Carlos Valverde considers<br />
himself, in essence, a<br />
sculptor. Indeed, his goal is<br />
to create sculpturally important<br />
projects in the world of<br />
international contemporary<br />
90
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
sculpture. Perhaps for that reason, he received part of his<br />
formation in the Basque Country, a region well known as one<br />
of the leading “incubators” for contemporary sculpture in<br />
southern Europe. In fact, we may well find the genesis behind<br />
Valverde’s sculptural concept in Art and Space, the essay<br />
that Martin Heidegger wrote about the sculpture of Eduardo<br />
Chillida in 1969. This essay notes one of the conceptual<br />
keys to understanding Carlos Valverde’s spatial obsession:<br />
life only exists in the intimate contact of the individual with a<br />
specific space. One cannot “be” without “being in”, without<br />
being in the world (Dasein). We exist as long as we live, and<br />
live in a physical space.<br />
In this context, the artist is, according to the German philosopher,<br />
the demigod that generates spaces. His or her work is<br />
to “space”, a verb that Heidegger defines as “the free giving<br />
of places”. The spacer is in direct opposition to the technocrat<br />
planner, who generates spaces for profitable purposes.<br />
For the spacer, the space is not a series of doors, walls and<br />
vaults that exist by being constructed; they exist only to be<br />
experienced, in full engagement with their being and their<br />
circumstances. The artistic transposition of these ideas in<br />
Valverde’s work is as follows: his doors, his spaces and his<br />
structures only have meaning, only exist, if the spectator activates<br />
them in their deep, performative experience.<br />
Heidegger’s reasoning continues to conclude that the space<br />
is redeemed in emptiness. The spacing artist builds vacuums,<br />
and the action of emptying is, according to the German<br />
91
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
philosopher, an action of convening, of uniting. To empty is<br />
to hope that others will fill the space. Heidegger’s spatial formula<br />
therefore resolves the difficult equation that confronts<br />
postmodern sculpture: conceptually, it is a formal work (the<br />
construction of the space), as well as being existential (the<br />
subjective experience of the space), liberating (creating utopian<br />
spaces) and socially empathic (for users intended to fill<br />
the emptiness).<br />
The mysterious eroticism<br />
Heidegger’s spatial theory leaves open the question of a<br />
final key element concerning the essence of Carlos Valverde’s<br />
art: the principle of the erotic communication of the<br />
artwork. Through his work, Carlos Valverde invites the spectator<br />
to explore the mystery of art, that is to say, the ineffable<br />
and auratic background that has disturbed and attracted<br />
the viewer since ancient times –at least since the invention<br />
of cave painting. The well-hidden treasure that the users of<br />
Valverde’s projects seek to possess is a metaphor for the<br />
artist’s unacknowledged belief in the neo-Platonic eroticism<br />
of art, which contrasts with the pornographic nature of consumption<br />
in our hyper-iconic reality. Indeed, our hyper-technological<br />
times invite us to possess images around us in a<br />
sexual way: fleetingly, voraciously, in search of instant gratification.<br />
This truth, so damningly criticised by thinkers like<br />
Peter Sloterdijk and Byung-Chul Han, demands the development<br />
of an aesthetic alternative that permits an erotic relationship<br />
with the work: that is to say, a slow, experiential re-<br />
92
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
lationship, painful during the wait, without exaltation at the<br />
goal and focused on the active consummation of the mystery<br />
of the artwork. This is, in fact, a proposal with mystical roots:<br />
the erotic-religious relationship between the divine friend<br />
and the anchorite lover, enraptured by the ecstasy of divine<br />
contemplation. Carlos Valverde’s work closely links up to<br />
this millenary traditional, which started with Plato in Symposium<br />
and Phaedrus.<br />
El muerto que tiene sed, Wolf Vostell, 1973<br />
Carlos Valverde<br />
first discovered<br />
the mystical<br />
connection<br />
with the artwork<br />
during<br />
his childhood,<br />
at the Vostell<br />
Malpartida<br />
Museum in Cáceres.<br />
One of<br />
the works that obsessed him was the cement-sealed box by<br />
the German artist Wolf Vostell, installed on one of the hills in<br />
the museum grounds. This was a box buried in a coffer, which<br />
contained a treasure undisclosed by the artist, in a box that<br />
would never be opened. This is the same erotic-mysterious<br />
element that Valverde has employed at the very heart of<br />
his art since 2013. Some of his references in this respect go<br />
back to the moment between the end of the auratic artwork<br />
and the beginning of art’s opening to the space of everyday<br />
93
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
life in the 1960s and 70s. Vostell was, in fact, one of the founders<br />
of the Fluxus movement, a pioneering group in the fields<br />
of the happening, video art and so on. Another influence is<br />
the Gutai group in Japan, considered by the likes of Vostell<br />
and Beuys as the precursors of many of the performances<br />
and hybrid works later created by artists in the Fluxus movement.<br />
Many of Valverde’s aesthetic influences can be found<br />
in that group, founded near Osaka in the mid-1950s with the<br />
mission of generating an art scene of great artistic and performative<br />
intensity in reaction to the paralysis of Japanese<br />
society during the post-nuclear period. The pieces that the<br />
Gutai artists produced were pioneering in the history of art,<br />
breaking down the frontiers between the artist and the work.<br />
For example, one Gutai member, the artist Saburo Murakami,<br />
jumped through forty-two<br />
layers of paper,<br />
leaving irregularly-shaped<br />
holes in<br />
the material in what<br />
was a ground-breaking<br />
artistic performance<br />
(Paper Break<br />
Through, 1956). For<br />
his part, in the summer<br />
of 1955, another<br />
Gutai artist,<br />
Akira Kanayama, installed a long, narrow carpet in the gardens<br />
of Ashioto. Although marked by footprints, the piece<br />
led nowhere. Finally, we can remember Jiro Yoshihara’s<br />
Tsuka (Passage / Paper Break Through), Saburo Murakami, 1956<br />
94
Carlos Valverde. Being in Space.<br />
Albert Mercadé<br />
1955 installation Open Air Ashiara, a red and blue labyrinth<br />
suspended in mid-air. However, the main influence from the<br />
Gutai group that Carlos Valverde absorbed and applied in<br />
his work is tragic subversion. Behind his mysterious labyrinths,<br />
so finely wrought conceptually, so superbly created<br />
in terms of material and space, the artist reveals a great<br />
urge towards artistic rebellion, structural protest. The Gutai<br />
group’s manifesto, written by Yoshihara in 1956, makes<br />
it clear that, in their performances, they wanted to shake up<br />
well-to-do, pro-American postwar Japanese society by using<br />
raw, often post-nuclear materials in powerful actions in the<br />
public space. In the same direction, Valverde’s mystical, performative<br />
eroticism seeks, in the words of Walter Benjamin,<br />
to “shock” his audience: to cause the violent shake-up that is<br />
generated by the search-effort-reward process in an iconographically<br />
spectral and chrematistic context.<br />
<strong>Stronghold</strong> is a project that entails great artistic risk: the possibilities<br />
of systemic failures and collisions increases with<br />
the expansion of audiences, codes and itineraries. However,<br />
at the same time, the project is an ambitious attempt at creating<br />
a work which we may well consider to have one of the<br />
most unusual, powerful and deep-reaching goals that can be<br />
conceived in today’s artistic world. This is the strength and<br />
the weakness of <strong>Stronghold</strong>: its attempt to generate a largescale<br />
resolution of a three-fold equation that could not be<br />
more aesthetically demanding. We are delighted that Carlos<br />
Valverde chose L’Hospitalet to give a deeper relational layer<br />
to his work. The path to the great artwork is always full<br />
95
of pitfalls and obstacles, and this is very much true in our<br />
artist’s work, which stands here as a clear metaphor of art<br />
itself. However, overcoming all the obstacles to the creation<br />
of utopia is the true task of all great artists, the premise for<br />
all outstanding artistic projects.<br />
96
Chronical of a summer enigma.<br />
On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />
Frederic Montornés<br />
97
Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />
Frederic Montornés<br />
Just reading the title of the proposal led me to imagine that<br />
what it might conceal, perhaps, would be that measure of<br />
unease that is often needed in order to suspect that, in its development,<br />
one of the many functions that art is supposed to<br />
perform or that are attributed to it might be fulfilled, that is to<br />
say, to surprise. If to this suspicion we add my more than evident<br />
willingness to sign up for anything, even the “baptism<br />
of a doll”, then it is no surprise that I should almost immediately<br />
find myself wanting to take part. So I just went ahead<br />
and registered. All I knew was that this was an invitation sent<br />
out by Carlos Valverde to an activity entitled <strong>Stronghold</strong> that<br />
would take place in three different sites in L’Hospitalet de<br />
Llobregat and Barcelona: the Arranz-Bravo Foundation, the<br />
Sant Jaume de la FEP school and Homesession.<br />
I found out about the project through Facebook –the social<br />
medium we love to hate and which many of us use for reasons<br />
as different as our needs– where I read the following<br />
message:<br />
Carlos Valverde. <strong>Stronghold</strong><br />
THREE FORTRESSES<br />
THREE TEAMS<br />
ONE TREASURE<br />
THE FIRST ONE TO FIND IT KEEPS IT<br />
FAB + Homessession + Sant Jaume de la FEP<br />
Inauguration: Friday, June 10 at 2 pm, at FAB<br />
Black team: black.stronghold@carlos-valverde.com<br />
Red team: red.stronghold@carlos-valverde.com<br />
98
Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />
Frederic Montornés<br />
Blue team: blue.stronghold@carlos-valverde.com<br />
And, given my tendency to be attracted by the colour blue, I<br />
registered to form part of the blue team without having the<br />
slightest idea of what it meant to be in one team or another. I<br />
later found out that members of the art world, in black, would<br />
meet at the Arranz-Bravo Foundation, university students,<br />
in red, would rendezvous at the Homesession site and that<br />
baccalaureate pupils, in blue, would muster at the Sant<br />
Jaume de la FEP school in L’Hospitalet de Llobregat. But it<br />
was too late for me to change.<br />
And I immediately received the following message:<br />
*** This is an automatically generated email, please do not reply ***<br />
10.06.2016<br />
11:00 am<br />
Santiago Apóstol, 36-38-40<br />
08903 - L’Hospitalet de Llobregat<br />
+34 934 497 719<br />
CAMISETA AZUL / SAMARRETA BLAVA / BLUE T-SHIRT<br />
Many of the actions conceived by artists and promoted as<br />
“delocated” events due to the fact that, far from taking place<br />
exclusively in the usual exhibition space –generally speaking,<br />
the space that promotes such initiatives– are staged in the<br />
most surprising places, unknown or absolutely unimaginable<br />
sites, share something in common that not only attracts<br />
me strongly, but which I also find most striking. This is their<br />
99
Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />
Frederic Montornés<br />
capacity to foster dialogue between art and life through such<br />
a simple manoeuvre as taking art out from its usual context,<br />
relocating it in an open context and waiting to see what happens<br />
when the filter that so often keeps them apart –that is to<br />
say, that white cage that is the exhibition space– is not only<br />
diluted by the interference of stimuli of all kinds –visual, sonorous,<br />
sensory, etc.– but actually disappears completely to<br />
be replaced by issues relating to the meaning of art.<br />
While it is true that delocation in art is something that we are<br />
completely used to through, for instance, the installation of<br />
works in urban or natural spaces, the fact that, as regards<br />
initiatives like that which concerns us here, the spectator is<br />
required to participate more than just by looking, and is an<br />
indispensable ingredient for understanding the project. In<br />
my view, this has to do with the way of understanding art<br />
as something inextricably linked to the voice and context in<br />
which it is explained and given material form. As a result, the<br />
development of the project includes a trajectory, an exercise,<br />
a question, a time or a transition through a space, and I<br />
understand that what is being suggested is the possibility of<br />
seeing and seeing ourselves from a place sufficiently distant<br />
so as not to lose the link that has brought us here. The link<br />
with art, I mean.<br />
Ready to discover enigmas but, above all, that represented<br />
by Valverde’s <strong>Stronghold</strong>, of which I had heard nothing more<br />
since registering, when the big day finally came I rode my<br />
motorbike to Carrer Santiago Apóstol in L’Hospitalet de Llo-<br />
100
Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />
Frederic Montornés<br />
bregat, full of enthusiasm and, above all, dying to satisfy my<br />
curiosity. On reaching the number of the street where I hadbeen<br />
told to go and seeing no one, I thought that I had perhaps<br />
been mistaken, so I decided to go and have a coffee<br />
and see if anyone turned up, finally. But, no luck. So, without<br />
waiting a second longer, I went up to the door again, rang the<br />
bell and entered the lobby of what was a school. And there it<br />
was: a large wooden structure with two rooms separated by<br />
a wall, entered at different levels, one from the floor, the other<br />
through the ceiling, after climbing up a ladder attached to<br />
the wall by a chain with a padlock. One of those padlocks with<br />
combination. At the same time as I discovered what would<br />
turn out to be, no doubt, one of the three fortresses, I also<br />
joined the group I had signed up for. Without nothing what it<br />
was all about. In my case, a group of secondary school pupils.<br />
Quite a challenge, you might say.<br />
If what I was seeking when I signed up for that adventure, I<br />
can assure you that what happened exceeded my expectations.<br />
Because what I thought I would find was something<br />
built beside an enigma that would need to be solved through<br />
the clues, signs or whatever provided, but what I never imagined<br />
is that I would be asked to resolve mysteries along<br />
with a team of people I did not know, all of us joined together<br />
only by the colour of our T-shirts.<br />
Discussing how to try to solve the enigma of a construction<br />
in order to win the reward we all wanted with this group of<br />
enthusiastic strangers, we opened a door to enter a room<br />
101
Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />
Frederic Montornés<br />
full of blue balloons. We did not know whether to burst them,<br />
push them out of our way or move them somewhere, but<br />
then someone started bursting them in the hope of finding<br />
something. A key, perhaps, or a combination number, who<br />
knows. But without success. So, as time was marching on<br />
and nobody could suggest anything better, we left the school<br />
to make for the site of the second fortress. The next stage in<br />
our journey, the place where we hoped to find information<br />
but, above all, some clue as to how to continue. Generally<br />
speaking.<br />
Since we only knew the name of the street and the number,<br />
we arranged to meet in a little nearby square in the Poble<br />
Sec neighbourhood of Barcelona. Then, once we were all<br />
there, we entered Homesession. And there is was: the second<br />
fortress. A great wooden tower with a trapdoor leading<br />
into a space at the top. A secret chamber we quickly got<br />
into and where, among other things, we found a book that<br />
seemed very unusual. An iron book, one of those books<br />
that are locked and, thanks to this camouflage, are used as<br />
safes. There was also a number written on the wall beside<br />
the wooden structure. A four-digit number. I think it was the<br />
number 1907. I can’t remember exactly.<br />
We were quick to imagine that this must be the combination<br />
to open the padlock on the stepladder attached to the fortress<br />
we had just come from.<br />
Sure that the other teams would be ahead of us because we<br />
102
Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />
Frederic Montornés<br />
had achieved nothing and time was really getting short, we<br />
went back to the school to see if the number would open the<br />
combination lock to the stairs. But when we got to there, we<br />
found that someone had already done it. The stepladder was<br />
no longer in its place and the locked room was completely<br />
in a mess, with books and balloons all over the place. There<br />
was just one thing in its rightful place: a bookcase with another<br />
book like the one that we had seen in the fortress at<br />
Homesession. There was nothing inside it. Obviously, someone<br />
had got there earlier and taken its contents away with<br />
them.<br />
In order to end the adventure as best as possible, we headed<br />
for the Arranz-Bravo Foundation, which was where the solution<br />
to the enigma would be revealed, we supposed. When<br />
we got there, we found that the treasure had already been<br />
discovered. It was a cake. A reward for all the hard work of<br />
unravelling, as best we could, the clues on a route that was<br />
as secret as it was stimulating.<br />
Besides giving me the chance to negotiate, in the company<br />
of strangers, the comings and goings of a project that all<br />
agreed without question was a work of art, one thing that I<br />
learned about thanks to the challenges posed by <strong>Stronghold</strong><br />
was the possibility of understanding art from the right distance.<br />
Because, through the doubts it poses, the enigmas it<br />
suggests or the impossibility of embracing it when you really<br />
want to, you feel the need to persist, never to give up.<br />
103
Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />
Frederic Montornés<br />
I had never seen live the works that Carlos Valverde had created<br />
earlier, under the title of ADYTON, that needed to be<br />
discovered by the action of the spectator. I know they involveda<br />
certain kind of<br />
impossible constructions<br />
that it was possible to<br />
move around in, like the<br />
spaces created by Gregor<br />
Schneider in spaces at his<br />
home. In them, more than<br />
achieving a goal, the idea<br />
was to find them in order<br />
to start being there, without<br />
knowing for sure until<br />
when or where. In these<br />
works, a kind of DIY homage,<br />
the spectator was<br />
subjected to similar experiences<br />
as those proposed by Bruce Nauman with his corridors<br />
and maze-like rooms and which, if we are looking for<br />
points of reference in art and sculpture, we can perhaps find<br />
them among the dictates of the latter’s work which, through<br />
space, becomes mixed with architecture and the meaning<br />
that it acquires for those who pass through it.<br />
ADYTON #2: Void, 2013<br />
In a kind of intimate homage to the participative element in<br />
the work of Allan Kaprow, the spatial enigmas in the work of<br />
Dan Graham, the importance of the body in Miroslaw Balka’s<br />
work, the theatrical aspect of such great work as that created<br />
104
Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />
Frederic Montornés<br />
by Robert Morris and so on, the three fortresses that formed<br />
Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong> de Carlos Valverde transported<br />
me to a dimension located on the margins of strict materialisation.<br />
This is because, although, from the material<br />
point of view, his fortresses appeared to me like post-minimalist<br />
scenarios for the performance of voluntary actions<br />
designed to investigate models of conduct or the unfathomable<br />
limits of psychosensory perception, once inside I forget<br />
everything to contemplate concepts like space and time, the<br />
need to get going if I hoped to win some kind of reward, to<br />
question the meaning of art when invested in things that,<br />
to all appearances, offer nothing, the value of our time compared<br />
to the enigma of a work or in thinking what it means,<br />
signifies or generates an empowered audience, firm in its<br />
decisions, unaffected by negative influences and aware of<br />
weaknesses that it converts<br />
into fortresses.<br />
Land of Cockaigne, Carlos Valverde + Flexo Arquitectura, 2016<br />
Far from the concept of<br />
the spectacle discussed<br />
by Debord and closer to<br />
reflection on sculptural<br />
thought, the architectural<br />
debate and audience phenomenology,<br />
Carlos Valverde’s<br />
<strong>Stronghold</strong>, which<br />
comprises, as we have<br />
mentioned, three fortresses<br />
and an unknown treas-<br />
105
Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />
Frederic Montornés<br />
ure as reward for the effort invested, is the last piece in a series<br />
of three works, that is to say, a trilogy, conceived around<br />
the idea that what we obtain is no more and no less than what<br />
we want. And it is on the basis of these wants, this desire,<br />
but also the performance or sacrifice that underlies it, that<br />
the prize obtained is (not only) a ham (in the case of Land<br />
of Cockaigne, presented at the Architects’ Association of<br />
Catalonia COAC), a carrot (see A Brief Review on Sacrifice<br />
and Reward, as seen at the Sala de Arte Joven in Madrid) or<br />
the cake that Carlos Valverde provided as a reward for this<br />
latest piece, <strong>Stronghold</strong>. Apart from the anecdotic response<br />
that the product in itself may generate, what we obtain from<br />
these three works is nothing simpler than a complex question:<br />
what need is there to offer a treasure?<br />
With these and other questions<br />
spinning around my<br />
head, I stealthily approached<br />
the banquet that<br />
had been prepared as the<br />
end of the road.<br />
A Brief Review on Sacrifice and Reward, 2016<br />
And from there I went<br />
straight home.<br />
106
CATALÁ<br />
Carlos Valverde. Ser en l’espai<br />
Albert Mercadé<br />
“El topos —es a dir l’espai-lloc— sembla una<br />
cosa important i difícil de captar.”<br />
Aristòtil<br />
“L’espai, espacia”<br />
Martin Heidegger<br />
Des de la presentació pública del projecte<br />
ADYTON, l’any 2013, Carlos Valverde ha<br />
mostrat en diferents espais del circuit artístic<br />
barceloní les seves contundents propostes<br />
creatives que comuniquen, d’una<br />
manera inèdita i penetrant, una nova forma<br />
d’entendre i relacionar-se amb l’espai,<br />
l’escultura i el misteri de la creació artística.<br />
La seva obra ha sabut tocar la diana<br />
estètica del nostre temps, que demana<br />
l’assumpció de tres principis artístics: el<br />
relacional —vinculació a escala 1:1 amb el<br />
cos social; l’eròtica —diàleg dilatat amb el<br />
misteri de l’obra d’art; i finalment, l’espacial:<br />
l’experiència transitiva de l’espai —en<br />
el seu cas a través de l’escultura.<br />
El projecte <strong>Stronghold</strong> (fortalesa), dut a<br />
terme entre la Fundació Arranz-Bravo, Homesession<br />
i l’Escola Sant Jaume de la FEP<br />
de L’Hospitalet, l’hem d’entendre com la<br />
variant més ambiciosa dels principis rectors<br />
que guiaren el projecte ADYTON de<br />
2013. En aquell primer treball Valverde resolia<br />
l’equació social-eròtica-espacial convocant<br />
a l’espectador en un espai desinstitucionalitzat<br />
del Poble Sec, al qual s’hi<br />
accedia només sota una codificada inscripció<br />
prèvia. En arribar al lloc expositiu, i<br />
desxifrats els codis pertinents, s’invitava el<br />
públic a recórrer un laberint de trampes escultòriques<br />
i barreres estètiques per arribar<br />
a la descoberta del tresor artístic final,<br />
ben cuirassat en la darrera càmera expositiva.<br />
Per a l’artista, el menys decisiu era la<br />
descoberta del tresor final. L’important era<br />
la triple transformació que experimentava<br />
l’usuari en el trànsit expositiu: en la relació<br />
activa amb l’obra; en l’esforç cognitiu per<br />
a desocultar el misteri de la recompensa; i<br />
finalment, en el contacte performatiu amb<br />
l’espai, les escultures-fortalesa elaborades<br />
pel projecte.<br />
A <strong>Stronghold</strong>, Valverde amplia l’àmbit<br />
d’exploració espacial i relacional de l’obra<br />
d’art, obrint el seu projecte a tres espais<br />
distants en el territori: dos centres d’art<br />
i una escola. Tres indrets que amplien, al<br />
seu torn, la diversitat del públic que interacciona<br />
amb el projecte: agents artístics<br />
(Fundació Ar-ranz-Bravo), estudiants universitaris<br />
(espai Homesession) i alumnes<br />
de batxillerat (Escola Sant Jaume de la<br />
FEP). A cadascun dels sectors, organitzats<br />
en tres grups —vermell, negre i blau—,<br />
se’ls convida a participar en els tallers de<br />
construcció dels espais escultòrics que<br />
configuren el projecte. Com en Adyton, els<br />
espais a construir són fortaleses, i l’objectiu<br />
del treball col•lectiu és crear tot un seguit<br />
de topalls i trampes estructurals que<br />
dificultin la troballa dels codis i les claus<br />
que permetran obrir el tresor final, emplaçat<br />
a la Fundació Arranz-Bravo. Així, el dia<br />
de la inauguració —que va tenir lloc el 10<br />
de juny— cadascun dels grups van organitzar-se<br />
per atacar i defensar cadascuna de<br />
les tres fortaleses ideades amb l’objectiu<br />
d’arribar a la càmera secreta final.<br />
L’espai relacional<br />
La vella fórmula moderna de l’objecte contemplat<br />
fa decennis que ha entrat en declivi<br />
auràtic. El col•lapse estètic del nostre<br />
107
temps demana a l’artista d’ambicionar propostes<br />
estètiques que facin partícip a l’espectador,<br />
reciclat ara en usuari. Tanmateix,<br />
nombroses propostes relacionals sorgides<br />
des de finals dels anys setanta evidencien,<br />
per excés d’empatia social, una falla en la<br />
comunicació sensual amb els individus.<br />
En propostes extremes com les de Rirkrit<br />
Tiravanija i totes les derives relacionals<br />
auspiciades pel crític Nicolas Bourriaud,<br />
ens trobem novament davant un punt de no<br />
retorn estètic i especulatiu: un públic filtrat<br />
i especialitzat —estudiosos, estudiants i<br />
artistes— compartint espais de convivència<br />
en la mateixa mesura que ho podrien<br />
fer en la quotidianitat. La utopia de la fusió<br />
entre art i vida demanada des de Nietzsche<br />
queda anul•lada per la mancança d’empatia<br />
estètica, d’harmonia entre la pell i els<br />
anhels espirituals del nostre temps. Si l’art<br />
no és capaç de representar la façana del<br />
nostre clima cultural, és automàticament<br />
relegat a la marginalitat cultural.<br />
Amarillo d’en Takeshi Kitano o de pel•lícules<br />
com Home Alone (Solo en casa). La<br />
trama del film servia com a inspiració per a<br />
copsar l’actitud que hauran d’adoptar els<br />
alumnes davant l’obra: el treball de grup<br />
en la defensa d’un tresor subjectiu que<br />
serà saquejat per l’invasor o que hauran<br />
d’abordar en les altres dues fortaleses.<br />
Els alumnes, especialment els més problemàtics,<br />
van mostrar una inventiva inusual<br />
alhora d’idear les escultures defensives. A<br />
l’estructura construïda a l’Escola de Sant<br />
Jaume, desenes de globus s’introduïren<br />
dins d’una barraca de fusta oberta per la<br />
teulada. Els alumnes amagaren una clau<br />
per obrir el tresor final del projecte dins<br />
d’un dels múltiples globus escampats.<br />
L’estructura escultòrica definitiva, ben<br />
guiada i controlada per l’artista, va aconseguir<br />
resoldre una difícil equació estètica<br />
entre implicació social en la seva gestació i<br />
intensitat formal pel bon ús dels materials i<br />
la seva disposició en l’espai.<br />
La proposta de Carlos Valverde, en canvi,<br />
vol trobar l’equilibri entre l’art i la vida. A<br />
<strong>Stronghold</strong>, l’artista convida a diferents<br />
grups i estrats socials a construir i transitar<br />
les fortaleses escultòriques que propiciaran<br />
l’anhelat encontre social i l’experiència<br />
artística. Per assolir la qualitat formal del<br />
projecte, Valverde proposa trobades de<br />
treball conjunt basades metodològicament<br />
en la transmissió de coneixements abans<br />
que en la praxi de la construcció artística.<br />
Valverde muscula l’enteniment de l’alumne,<br />
proposant en els tallers la reflexió sobre<br />
les fonts inspiracionals del seu treball.<br />
Així, en les sessions de treball a l’Escola de<br />
Sant Jaume de la FEP, els 25 alumnes reflexionaven<br />
i discutien al voltant de propostes<br />
fílmiques alhora formatives i disteses,<br />
com la projecció d’esquetxos d’invasions<br />
a fortaleses dels Monty Python, de l’Humor<br />
Espaciar l’espai<br />
Tant la fortalesa de Sant Jaume de la FEP,<br />
com la de Homesession o la de la Fundació<br />
Arranz-Bravo demostren la saviesa<br />
escultòrica i espacial de Carlos Valverde.<br />
Malgrat la solidesa conceptual i relacional<br />
del seu art, Carlos Valverde es considera,<br />
en essència, un escultor. El seu objectiu<br />
és, de fet, aconseguir realitzar projectes<br />
escultòricament rellevants en el context<br />
de l’escultura contemporània internacional.<br />
Potser per aquest motiu va passar<br />
part de la seva formació al País Basc, com<br />
és sabut un dels vivers d’escultura contemporània<br />
més importants del sud d’Europa.<br />
De fet, podríem trobar la gènesis<br />
conceptual escultòrica de Valverde en<br />
l’assaig que Martin Heidegger realitzà sobre<br />
l’escultura d’Eduardo Chillida, El arte<br />
108
y el espacio, de 1969. En l’esmentat assaig<br />
advertim una de les claus conceptuals per<br />
entendre l’obsessió espacial de Carlos<br />
Valverde: l’existència només es dóna en<br />
el contacte íntim de l’home amb un espai<br />
concret. No es pot “ser” sense “ser-hi”:<br />
sense ser en el món (Dasein). L’home existeix<br />
en tant que viu i vivifica un espai físic.<br />
En aquest context, l’artista, segons el pensador<br />
alemany, és aquell demiürg generador<br />
d’espais. La seva tasca és la “d’espaciar”,<br />
verb que Heidegger defineix com la<br />
“lliure donació dels llocs”. L’espaciador<br />
es contraposa al planificador tecnòcrata:<br />
aquell que genera espais per a finalitat lucrativa.<br />
En el seu ideari, l’espai no és un<br />
conjunt de portes, murs i voltes que existeixen<br />
al ser construïdes; existeixen només<br />
al ser viscudes experiencialment, en ple<br />
compromís amb el ser i la seva circumstància.<br />
La transposició artística en l’art de<br />
Valverde seria la següent: les seves portes,<br />
els seus espais i estructures, només prenen<br />
sentit, només existeixen, en tant que<br />
l’espectador els activa en la seva vivència<br />
profunda i performativa.<br />
Seguint la teoria heideggeriana, l’espai es<br />
redimeix en el buit. L’artista espaciador<br />
construeix buits, i l’acció de buidar és segons<br />
el pensador, una acció de convocar,<br />
de reunir. Buidar és esperar que un espai<br />
sigui omplert per altri. La fórmula espacial<br />
heideggeriana aconsegueix, per tant, resoldre<br />
la difícil equació de l’escultura postmoderna:<br />
conceptualment aconsegueix<br />
que sigui una obra formal (la construcció<br />
de l’espai), existencial (l’experiència subjectiva<br />
de l’espai), alliberadora (creadora<br />
d’espais utòpics) i socialment empàtica<br />
(pels usuaris destinats a omplir la buidor).<br />
L’eròtica mistèrica<br />
La teoria espacial heideggeriana deixa<br />
obert un darrer element clau afí a l’ essència<br />
de l’obra de Carlos Valverde: el principi<br />
de comunicació eròtica de l’obra d’art.<br />
Carlos Valverde convida a través del seu<br />
treball a dialogar amb el misteri de l’obra<br />
d’art, és a dir amb el rerefons inefable i auràtic<br />
que trastorna i enganxa al degustador<br />
artístic des dels temps arcans —almenys<br />
des de la invenció de l’art rupestre—. El<br />
tresor ben amagat que els usuaris dels<br />
seus projectes malden per posseir és una<br />
metàfora d’una inconfessada creença de<br />
Carlos Valverde per l’eròtica neoplatònica<br />
de l’art, que contrasta amb la naturalesa<br />
pornogràfica de consum de la nostra realitat<br />
hipericònica. En efecte, els nostres<br />
temps hipertecnològics ens conviden a<br />
posseir les imatges del nostre entorn d’una<br />
manera sexual: efímera, voraç i d’ejaculació<br />
instantània. Aquesta realitat, fortament<br />
criticada per pensadors com Peter Sloterdijk<br />
i Byung-Chul Han, demana la gestació<br />
d’una alternativa estètica que permeti la<br />
relació eròtica amb l’obra: és a dir lenta,<br />
experiencial, dolorosa en l’espera, sense<br />
exaltació en la meta i centrada en la consumació<br />
activa del misteri de l’obra d’art.<br />
És de fet una proposta d’arrel mística: la<br />
relació eròtica-religiosa entre l’amic diví i<br />
l’amant anacoreta, vençuts en l’èxtasi de la<br />
contemplació divina. La proposta de Carlos<br />
Valverde es vincula estretament amb<br />
aquesta tradició mil•lenària iniciada per<br />
Plató en El Banquet i Fedre.<br />
La connexió mistèrica amb l’obra d’art es<br />
va donar per primera vegada durant la infància<br />
de Carlos Valverde, al Museo Vostell<br />
Malpartida de Càceres. Una de les obres<br />
que l’obsessionà era la caixa segellada de<br />
ciment ideada per l’artista alemany Wolf<br />
109
Vostell al cim d’un dels turons del parc del<br />
museu. Es tractava d’una caixa enterrada<br />
en un cofre, portadora de tresors inconfesats<br />
per l’artista, en una caixa que jamai<br />
seria oberta. És la filiació eròtica-misteriosa<br />
la mateixa que Valverde ha emplaçat,<br />
des de 2013, en l’epicentre del seu art. Part<br />
dels seus referents se situen en aquell moment<br />
artístic de canvi epocal entre el final<br />
de l‘obra d’art auràtica i l’inici de l’obertura<br />
de l’art a l’espai vital i quotidià que va tenir<br />
lloc en el curs dels anys seixanta i setanta.<br />
Vostell, en efecte, va ser un dels fundadors<br />
del moviment Fluxus, grup pioner del happening<br />
o del videoart. Altres referents de<br />
Valverde els trobem en el col•lectiu Gutai<br />
del Japó, considerat pels mateixos Vostell<br />
o Beuys com els precursors de moltes de<br />
les accions i propostes híbrides de Fluxus.<br />
Moltes de les referències estètiques<br />
de Valverde sorgeixen d’aquell col•lectiu<br />
fundat prop d’Osaka a mitjans dels anys<br />
cinquanta, i que tenia com objectiu proposar<br />
una escena artística de gran intensitat<br />
plàstica i performativa que reaccionés<br />
contra la trastornada societat japonesa de<br />
l’època postnuclear. Les propostes dels artistes<br />
del col•lectiu Gutai trencaren, pionerament<br />
en la història de l’art, les fronteres<br />
entre l’artista i l’obra. Així, en el treball de<br />
Saburo Murakami, l’artista japonès travessa<br />
d’una tirada 42 teles conjuntes de paper,<br />
deixant els forats transitius i irregulars<br />
com a sacsejadora peça artística (Paper<br />
Break Through, 1956). O el treball de Akira<br />
Kanayama, que instal•la sobre els jardins<br />
d’Ashioto l’estiu de 1955, una catifa estreta<br />
i llarga, amb petjades empremtades,<br />
que no condueixen enlloc. O la instal•lació<br />
Open Air Ashiara, 1955, de Jiro Yoshihara,<br />
que instal•la un laberint estructural de color<br />
vermell i blau suspès a l’aire.<br />
Del col•lectiu Gutai, no obstant, roman un<br />
principi motriu que Carlos Valverde absorbeix<br />
i vivifica en el fondal de la seva proposta<br />
artística: la subversió tràgica. Rere<br />
els seus laberints mistèrics —tan conceptualment<br />
ben travats, tan endreçats matèricament<br />
i espacialment— l’artista confessa<br />
un profund afany de rebel•lió artística, de<br />
mala llet estructural. Amb els gestos performatius<br />
dels Gutai, resa el manifest grupal<br />
de 1956 escrit per Yoshihara, volien<br />
sacsejar la societat japonesa benestant<br />
filoamericana de la postguerra, a través de<br />
l’ús de materials crus, sovint postnuclears,<br />
en accions contundents a l’espai públic. En<br />
la mateixa direcció, l’eròtica mística i performativa<br />
de Valverde vol, com deia Walter<br />
Benjamin, provocar un “shock” a l’audiència:<br />
el sacseig virulent que es dóna en el<br />
procés de recerca-esforç-recompensa en<br />
un context iconogràficament espectral i<br />
crematístic.<br />
<strong>Stronghold</strong> és un projecte de gran risc artístic:<br />
la possibilitat de falles i col•lisions<br />
sistèmiques augmenta amb l’ampliació de<br />
públics, codis i itineraris. Però al mateix<br />
temps, el projecte és una temptativa d’ambicionar<br />
un treball que es pot considerar<br />
en el seu plantejament com un dels més<br />
potents, singulars i profunds que es poden<br />
esperar del context artístic actual. Aquesta<br />
és la grandesa i debilitat de <strong>Stronghold</strong>:<br />
l’intent de resolució a gran escala d’una<br />
equació trinitària d’altíssima exigència estètica.<br />
Celebrem que l’artista hagi escollit<br />
L’Hospitalet per tal de donar una capa més<br />
de profunda sortida relacional al seu treball.<br />
El camí de la gran obra d’art està sempre<br />
plagat d’embats i obstacles, pròpiament<br />
com en el treball del nostre artista que es<br />
reivindica així com a una estrident metàfora<br />
del fet artístic. Aconseguir superar els<br />
embats de la utopia és tanmateix la vertadera<br />
tasca de tot gran artista; l’avantsala<br />
de tot projecte artístic transcendent.<br />
110
Crònica d’un enigma a l’estiu<br />
Al voltant de <strong>Stronghold</strong>, de Carlos<br />
Valverde<br />
Fede Montornés<br />
Equip vermell<br />
red.stronghold@carlos-valverde.com<br />
Equip blau<br />
blue.stronghold@carlos-valverde.com<br />
Va ser llegir el títol de la proposta i no vaig<br />
trigar a imaginar que el que podia emmascarar<br />
potser seria aquesta dosi de desconcert<br />
que sovint es necessita per sospitar<br />
que, en el seu desenvolupament, es podria<br />
complir alguna de les moltes funcions que<br />
es pressuposen o s’atribueixen a l’art, és<br />
a dir, sorprendre. Si a aquesta sospita se li<br />
suma la meva predisposició més que manifesta<br />
a apuntar-me fins i tot al bateig d’un<br />
ninot, no és estrany que, en qüestió de segons,<br />
hi volgués participar. De manera que<br />
m’hi vaig apuntar, així, sense pensar-m’ho.<br />
L’únic que sabia era que es tractava d’una<br />
invitació promoguda per Carlos Valverde<br />
que, responent al títol de <strong>Stronghold</strong>, es<br />
desenvoluparia en tres localitzacions diferents<br />
de l’Hospitalet de Llobregat i Barcelona:<br />
la Fundació Arranz-Bravo, l’Escola<br />
Sant Jaume de la FEP i Homesession.<br />
Em vaig assabentar d’aquest projecte a<br />
través de Facebook —aquesta xarxa social<br />
odiadestimada a la qual molts estem abonats<br />
per qüestions tan diferents com les<br />
nostres necessitats— llegint el missatge<br />
següent:<br />
Carlos Valverde. <strong>Stronghold</strong><br />
TRES FORTALESES<br />
TRES EQUIPS<br />
UN TRESOR<br />
EL PRIMER QUE L’AGAFI SE’L QUEDA<br />
FAB + Homessession + Sant Jaume de la FEP<br />
Inauguració divendres 10 de juny 14h, a la FAB<br />
Equip negre<br />
black.stronghold@carlos-valverde.com<br />
I amb la tendència que tinc a fixar-me en<br />
el color blau, em vaig inscriure per formar<br />
part d’aquest equip sense tenir ni la més<br />
mínima idea del que significava estar en un<br />
equip o en un altre. Més tard vaig saber que<br />
els agents artístics —de negre— es trobarien<br />
a la Fundació Arranz-Bravo, que els estudiants<br />
universitaris —de vermell— ho farien<br />
a l’espai de Homesession i que els alumnes<br />
de batxillerat —de blau— ho farien a l’Escola<br />
Sant Jaume de la FEP a l’Hospitalet de<br />
Llobregat. Però per a mi ja era massa tard.<br />
Al cap d’un moment vaig rebre el missatge<br />
següent:<br />
*** This is an automatically generated<br />
email, please do not reply ***<br />
10.06.2016<br />
11:00 am<br />
Santiago Apóstol, 36-38-40<br />
08903 - L’Hospitalet de Llobregat<br />
+34 934 497 719<br />
CAMISETA AZUL / SAMARRETA BLAVA /<br />
BLUE T-SHIRT<br />
En bona part de les convocatòries concebudes<br />
per artistes i promogudes com a activitats<br />
deslocalitzades pel fet que, lluny de<br />
desenvolupar-se exclusivament a l’interior<br />
d’un espai d’exposició a l’ús —en general,<br />
l’espai des del qual s’impulsen—, acostumen<br />
a desplegar-se en localitzacions insospitades,<br />
desconegudes o absolutament<br />
inimaginables, hi ha alguna cosa en comú<br />
que, a mi personalment, no només m’atrau<br />
especialment sinó que em crida molt l’atenció.<br />
És la capacitat que tenen defomentar<br />
111
el diàleg entre l’art i la vida a través d’una<br />
maniobra tan senzilla com treure l’art del<br />
seu context habitual, resituar-lo en un context<br />
obert i esperar a veure què passa quan<br />
el filtre que sovint els manté per separat<br />
—és a dir, l’espai d’exposició, aquesta<br />
gàbia blanca— no només es dilueix per la<br />
interferència d’estímuls de tot tipus —visuals,<br />
acústics, sensorials, etc.— sinó que<br />
desapareix per complet a favor de qüestions<br />
relacionades amb el sentit de l’art.<br />
Si bé és cert que la deslocalització en l’art<br />
és una cosa a la qual estem sobradament<br />
acostumats a través, per exemple, de la ubicació<br />
d’obres a l’espai urbà o natural, el fet<br />
que, en propostes com la que ens ocupa, es<br />
requereixi la participació de l’espectador<br />
més enllà de la pura contemplació i com a<br />
ingredient imprescindible per l’aprehensió<br />
de la proposta, és una cosa que, segons el<br />
meu parer, té a veure amb la manera d’entendre<br />
l’art com una cosa indissociable de<br />
la veu i el context des del qual s’explica i<br />
es materialitza. De manera que si, en el<br />
seu desenvolupament, s’inclou un trajecte,<br />
un exercici, una pregunta, un temps o un<br />
trànsit a través de l’espai, entenc que el<br />
que es proposa és la possibilitat de veure<br />
i veure’ns des d’un lloc prou allunyat com<br />
per no perdre el vincle amb el que ens ha<br />
portat fins allà. El vincle amb l’art, vull dir.<br />
Disposat a descobrir enigmes, però sobretot<br />
el d’aquell <strong>Stronghold</strong> de Valverde, que<br />
des que em vaig apuntar a participar-hi<br />
no havia donat més senyals de vida, el dia<br />
dels fets em vaig desplaçar amb moto fins<br />
al carrer de Sant Jaume Apòstol de l’Hospitalet<br />
de Llobregat amb l’ànim pletòric i<br />
encara més ganes de sadollar la meva curiositat.<br />
En arribar davant del número que se<br />
m’havia indicat i veure que no hi havia ningú,<br />
vaig pensar que potser m’havia equivocat.<br />
De manera que vaig decidir anar a<br />
prendre un cafè per veure si fent temps<br />
apareixia algú per allà. Però no va ser així.<br />
Sense esperar ni un segon més, vaig acostar-me<br />
a la porta, vaig trucar al timbre i<br />
vaig entrar al vestíbul del que era l’institut.<br />
I era allà: una gran estructura de fusta amb<br />
dues habitacions separades per una paret<br />
i a les quals s’havia d’accedir des de plans<br />
diferents: una des de terra i l’altra des del<br />
sostre, amb l’ajuda d’una escala fixada a la<br />
paret amb una cadena tancada amb cadenat.<br />
D’aquests cadenats que tenen combinació.<br />
Al mateix temps que vaig descobrir<br />
el que, sens dubte, seria la primera de les<br />
tres fortaleses, també em vaig incorporar<br />
al grup en el qual m’havia apuntat. Sense<br />
saber de què es tractava. En el meu cas,<br />
estudiants d’un institut. Sens dubte, tot un<br />
repte.<br />
Si el que pretenia en inscriure’m en aquella<br />
aventura era viure una experiència sorprenent,<br />
prometo que el que em vaig trobar<br />
superava amb escreix el que havia imaginat.<br />
I és que si el que jo esperava era trobar<br />
una cosa construïda al costat d’un enigma<br />
per resoldre a partir de pistes, senyals o el<br />
que fos, el que no hauria imaginat mai és<br />
que em veuria impel•lit a desvelar misteris<br />
juntament amb un equip que no coneixia de<br />
res i amb el qual l’única cosa que ens unia<br />
era el color de les samarretes.<br />
Tramant amb un grup de desmotivats desconeguts<br />
com abordar l’enigma d’una<br />
construcció en la cerca de la recompensa<br />
que tots volíem obtenir, vam accedir<br />
per una porta a una habitació repleta de<br />
globus blaus. Sense saber si fer-los petar,<br />
apartar-los o desplaçar-los, algú va<br />
començar a fer-los explotar amb l’esperança<br />
de trobar alguna cosa. Qui sap si<br />
una clau o, potser,el número d’una combi-<br />
112
nació. Però no va ser així. I veient que el<br />
temps anava passant i que ningú aportava<br />
res, vam abandonar l’institut amb la intenció<br />
de dirigir-nos al lloc on hi havia la<br />
segona fortalesa. El nostre següent pas.<br />
L’espai on esperàvem trobar informació,<br />
però sobretot alguna pista que ens digués<br />
per on havíem de tirar. En general.<br />
Com que només sabíem el nom del carrer<br />
i el número, vam quedar de reunir-nos en<br />
una placeta a prop del barri del Poble-sec<br />
de Barcelona. I quan tots vam arribar, vam<br />
entrar a Homesession. I allà hi havia la segona<br />
fortalesa. Una gran torre de fusta amb<br />
una trapa d’accés a unes golfes interiors.<br />
Una cambra secreta a la qual no vam trigar<br />
a accedir i on, entre altres coses, vam trobar<br />
un llibre que ens va cridar l’atenció. Un<br />
llibre de ferro. Un d’aquests tancats amb<br />
clau que s’utilitzen com a caixa forta amb<br />
finalitat de camuflatge. Al costat de l’estructura<br />
de fusta i escrit a la paret també hi<br />
havia un número. De quatre xifres. Em sembla<br />
que era 1907. No ho recordo bé.<br />
No vam trigar a suposar que devia ser el<br />
número de la clau de la combinació del cadenat<br />
de l’escala de la fortalesa de la qual<br />
veníem.<br />
Amb el convenciment que els altres equips<br />
se’ns havien avançat perquè no hi havia res<br />
al seu lloc i el temps passava que donava<br />
gust, ens vam dirigir de nou a l’institut per<br />
veure si amb aquell número aconseguíem<br />
obrir el cadenat de l’escala. Però en arribar<br />
a l’institut, vam veure que algú ja ho havia<br />
fet. L’escala no era al seu lloc, i l’habitació<br />
que abans era tancada ara apareixia en<br />
desordre, amb llibres i globus escampats<br />
per tot arreu. Només quedava una cosa<br />
al seu lloc: una prestatgeria amb un altre<br />
llibre com aquell que havíem vist a la fortalesa<br />
de Homesession. Sense res a dins.<br />
Quedava clar que algú havia arribat abans<br />
i s’ho havia emportat.<br />
Con el fin de terminar la aventura de la mejor<br />
manera posible, nos dirigimos hacia la<br />
Fundación Arranz-Bravo donde se suponía<br />
que el enigma iba a ser desvelado. Y al llegar<br />
nos encontramos con que el tesoro ya<br />
había sido descubierto. Se trataba de un<br />
pastel. Una recompensa por el esfuerzo<br />
llevado a cabo desvelando como se pudo<br />
las claves de una ruta tan secreta como estimulante.<br />
Per poder acabar l’aventura de la millor<br />
manera possible, ens vam dirigir cap a la<br />
Fundació Arranz-Bravo, on se suposava<br />
que es desvelaria l’enigma. I en arribar<br />
ens vam trobar que el tresor ja havia estat<br />
descobert. Es tractava d’un pastís. Una recompensa<br />
per l’esforç dut a terme revelant<br />
com es podia les claus d’una ruta tan secreta<br />
com estimulant.<br />
A més de donar-me la possibilitat de negociar<br />
amb desconeguts els avatars d’una<br />
proposta que ningú va qüestionar si es<br />
tractava o no d’una obra d’art, una altra<br />
de les coses que vaig aprendre a través<br />
dels reptes d’aquell <strong>Stronghold</strong> va ser la<br />
possibilitat d’entendre l’art des de la distància<br />
justa. I és que a través dels dubtes<br />
que suscita, els enigmes que planteja o la<br />
impossibilitat d’abraçar-lo quan realment<br />
es desitja, se sent la necessitat de persistir<br />
sense donar-se per vençut en cap moment.<br />
No havia vist mai en directe aquelles obres<br />
de Carlos Valverde que, sota el títol d’ADY-<br />
TON, havia creat amb anterioritat per ser<br />
descobertes a través de l’acció de l’espectador.<br />
Sé que consistien en una espècie<br />
dede construccions impossibles, que es<br />
113
podien transitar com ho fa Gregor Schneider<br />
pels racons de casa seva, que més que<br />
assolir una meta es tractava de trobar-los<br />
per començar a ser allà sense saber gaire<br />
fins on ni fins quan, que en una mena d’homenatge<br />
DIY sotmetien l’espectador a experiències<br />
similars a les de Bruce Nauman<br />
amb els seus passadissos i estances laberíntiques<br />
i que, posats a buscar referents<br />
en l’art i l’escultura, potser els podríem<br />
trobar entre els dictats d’aquella escultura<br />
que, a través de l’espai, es mescla en l’arquitectura<br />
i el sentit que adquireix per a qui<br />
hi transita.<br />
En una espècie d’homenatge íntim cap<br />
a allò participatiu en el treball d’Allan<br />
Kaprow, els enigmes espacials en l’obra<br />
de Dan Graham, la importància del cos en<br />
l’obra de Miroslaw Balka o l’aspecte teatral<br />
en l’obra d’un altre dels grans, com seria<br />
Robert Morris, les tres fortaleses d’aquell<br />
<strong>Stronghold</strong> de Carlos Valverde em van<br />
transportar a una dimensió ubicada al<br />
marge de la seva estricta materialització.<br />
I és que si, des del punt de vista material,<br />
les seves fortaleses em van semblar escenaris<br />
postminimalistes per a la representació<br />
d’accions voluntàries pensades per<br />
investigar models de conducta o els límits<br />
insondables de la percepció psicosensorial,<br />
un cop dins em vaig oblidar de tot per<br />
enfrontar-me a conceptes com l’espai i el<br />
temps, a la necessitat de buscar-me la vida<br />
si el que pretenia era obtenir una recompensa,<br />
a qüestionar el sentit de l’art quan<br />
s’inverteix en coses que, aparentment, no<br />
ofereixen res, al valor del nostre temps<br />
davant de l’enigma d’una obra o a pensar<br />
què suposa, significa o genera una audiència<br />
apoderada, ferma davant de les seves<br />
decisions, aliena a influències negatives i<br />
conscient d’unes debilitats que converteix<br />
en fortaleses.<br />
Lluny del concepte d’espectacle al qual<br />
es referia Debord i prop de la reflexió al<br />
voltant del pensament escultòric, el debat<br />
arquitectònic i la fenomenologia de les<br />
audiències, aquest <strong>Stronghold</strong> de Carlos<br />
Valverde format, com s’ha dit, per tres<br />
fortaleses i un tresor desconegut com a<br />
recompensa a l’esforç invertit, és l’última<br />
obra d’una sèrie de tres —o sigui, d’una trilogia—<br />
concebuda al voltant de la idea que<br />
el que obtindrem no és ni més ni menys del<br />
que desitgem. I és sobre la base d’aquest<br />
desig, però també de l’acció o del sacrifici<br />
subjacent que el premi que s’obté no és<br />
(només) un pernil —en el cas de Land of<br />
Cockaigne presentat al Col•legi d’Arquitectes<br />
de Catalunya COAC—, una pastanaga<br />
—en el cas d’A Brief Review on Sacrifice<br />
and Reward, presentat a la Sala de Arte<br />
Joven de Madrid— o el pastís de recompensa<br />
que Carlos Valverde va pensar per a<br />
aquest <strong>Stronghold</strong>. Al marge de l’anècdota<br />
que pugui despertar el producte en si, el<br />
que s’obté d’aquestes tres obres no és res<br />
més simple que una pregunta complexa:<br />
quina necessitat hi ha d’oferir un tresor?<br />
Amb aquestes i altres preguntes voltant-me<br />
pel cap, em vaig acostar sigil•losament fins<br />
al banquet que s’havia previst com a final<br />
de camí.<br />
I des d’allà vaig anar directament a casa.<br />
114
CASTELLANO<br />
Carlos Valverde. Ser en el espacio<br />
Albert Mercadé<br />
“El topos —es decir el espacio-lugar— parece<br />
algo importante y difícil de captar.”<br />
Aristóteles<br />
“El espacio, espacia”<br />
Martin Heidegger<br />
Desde la presentación pública del proyecto<br />
ADYTON, en 2013, Carlos Valverde ha<br />
mostrado en diferentes espacios del circuito<br />
artístico barcelonés sus contundentes<br />
propuestas creativas que comunican<br />
de una manera inédita y penetrante, una<br />
nueva forma de entender y relacionarse<br />
con el espacio, la escultura y el misterio<br />
de la creación artística. Su obra ha sabido<br />
tocar la diana estética de nuestro tiempo,<br />
que pide la asunción de tres principios<br />
artísticos: el relacional —vinculación a<br />
escala 1:1 con el cuerpo social; la erótica<br />
—diálogo dilatado con el misterio de la<br />
obra de arte; y finalmente, el espacial: la<br />
experiencia transitiva del espacio —en su<br />
caso a través de la escultura.<br />
El proyecto <strong>Stronghold</strong> (fortaleza), llevado<br />
a cabo entre la Fundación Arranz-Bravo,<br />
Homesession, y la Escuela Santiago de la<br />
FEP de L’Hospitalet, lo debemos entender<br />
como la variante más ambiciosa de los<br />
principios rectores que guiaron el proyecto<br />
ADYTON de 2013. En aquel primer trabajo<br />
Valverde resolvía la ecuación social-erótica-espacial<br />
convocando al espectador en<br />
un espacio desinstitucionalizado de Poble<br />
Sec, al que se accedía sólo bajo una inscripción<br />
previa codificada. Llegado al lugar<br />
expositivo, y descifrados los códigos pertinentes,<br />
se invitaba al público a recorrer un<br />
laberinto de trampas escultóricas y barreras<br />
estéticas para llegar al descubrimiento<br />
del tesoro artístico final, bien acorazado<br />
en la última cámara expositiva. Para el<br />
artista, lo menos decisivo era el descubrimiento<br />
del tesoro final. Lo importante era<br />
la triple transformación que experimentaba<br />
el usuario en el tráfico expositivo: en la<br />
relación activa con la obra; en el esfuerzo<br />
cognitivo para desocultar el misterio de la<br />
recompensa; y finalmente, en el contacto<br />
performativo con el espacio, las esculturas-fortaleza<br />
elaboradas para el proyecto.<br />
En <strong>Stronghold</strong>, Valverde amplía el ámbito<br />
de exploración espacial y relacional de la<br />
obra de arte, abriendo su proyecto a tres<br />
espacios distantes en el territorio: una escuela<br />
y dos centros de arte. Tres lugares<br />
que amplían, a su vez, la diversidad del<br />
público que interacciona con el proyecto:<br />
agentes artísticos (Fundación Arranz-Bravo),<br />
estudiantes universitarios (Homesession)<br />
y alumnos de bachillerato (Escola<br />
Sant Jaume de la FEP). A cada uno de<br />
los sectores, organizados en tres grupos<br />
—rojo, negro y azul—, se les invita a participar<br />
en los talleres de construcción de<br />
los espacios escultóricos que configuran<br />
el proyecto. Como en ADYTON, los espacios<br />
a construir son fortalezas, y el objetivo<br />
del trabajo colectivo es crear una serie de<br />
obstáculos y trampas estructurales que<br />
dificulten el hallazgo de los códigos y las<br />
claves que permitirán abrir el tesoro final,<br />
emplazado en la Fundación Arranz-Bravo.<br />
Así, el día de la inauguración —que tuvo lugar<br />
el 10 de junio— cada uno de los grupos<br />
se organizó para atacar y defender cada<br />
una de las tres fortalezas ideadas con el<br />
objetivo de llegar a la cámara secreta final.<br />
115
El espacio relacional<br />
La vieja fórmula moderna del objeto contemplado<br />
hace decenios que ha entrado<br />
en declive aurático. El colapso estético de<br />
nuestro tiempo pide al artista ambicionar<br />
propuestas estéticas que hagan partícipe<br />
al espectador, reciclado ahora en usuario.<br />
Sin embargo, numerosas propuestas relacionales<br />
surgidas desde finales de los años<br />
setenta evidencian, por exceso de empatía<br />
social, una carencia en la comunicación<br />
sensual con los individuos. En propuestas<br />
extremas como las de Rirkrit Tiravanija y<br />
todas las derivas relacionales auspiciadas<br />
por el crítico Nicolas Bourriaud, nos encontramos<br />
nuevamente ante un punto de<br />
no retorno estético y especulativo: un público<br />
filtrado y especializado —estudiosos,<br />
estudiantes y artistas— compartiendo espacios<br />
de convivencia en la misma medida<br />
que lo podrían hacer en la cotidianidad. La<br />
utopía de la fusión entre arte y vida pedida<br />
desde Nietzsche queda anulada por la<br />
carencia de empatía estética, de armonía<br />
entre la piel y los anhelos espirituales de<br />
nuestro tiempo. Si el arte no es capaz de<br />
representar la fachada de nuestro clima<br />
cultural, es automáticamente relegado a la<br />
marginalidad cultural.<br />
La propuesta de Carlos Valverde, en cambio,<br />
quiere encontrar el equilibrio entre el<br />
arte y la vida. En <strong>Stronghold</strong> el artista invita<br />
a diferentes grupos y estratos sociales<br />
a construir y transitar las fortalezas<br />
escultóricas que propiciarán el ansiado<br />
encuentro social y la experiencia artística.<br />
Para alcanzar la calidad formal del proyecto,<br />
Valverde propone encuentros de trabajo<br />
conjunto basados metodológicamente<br />
en la transmisión de conocimientos antes<br />
que en la praxis de la construcción artística.<br />
Valverde muscula el entendimiento<br />
del alumno, proponiendo en los talleres la<br />
reflexión sobre las fuentes inspiracionales<br />
de su trabajo. Así, en las sesiones de trabajo<br />
en la Escola de Sant Jaume de la FEP,<br />
los 25 alumnos reflexionaban y discutían<br />
alrededor de propuestas fílmicas, formativas<br />
y distendidas al mismo tiempo, como<br />
la proyección de sketches de invasiones a<br />
fortalezas de los Monty Python, del Humor<br />
Amarillo de Takeshi Kitano o de películas<br />
como Home Alone (Solo en casa). La trama<br />
del filme servía como inspiración para<br />
captar la actitud que deberán adoptar los<br />
alumnos ante la obra: el trabajo de grupo<br />
en la defensa de un tesoro subjetivo que<br />
será saqueado por el invasor o que deberán<br />
abordar en las otras dos fortalezas. Los<br />
alumnos, especialmente los más problemáticos,<br />
mostraron una inventiva inusual en el<br />
momento de idear las esculturas defensivas.<br />
En la estructura construida en la Escola<br />
de Sant Jaume, decenas de globos se<br />
introdujeron en una estructura de madera<br />
abierta por el techo. Los alumnos escondieron<br />
una llave para abrir el tesoro final<br />
del proyecto dentro de uno de los múltiples<br />
globos esparcidos. La estructura escultórica<br />
definitiva, bien guiada y controlada<br />
por el artista, consiguió resolver una difícil<br />
ecuación estética entre implicación social<br />
en su gestación e intensidad formal por el<br />
buen uso de los materiales y su disposición<br />
en el espacio.<br />
Espaciar el espacio<br />
Tanto la fortaleza de Sant Jaume de la FEP,<br />
como la de Homesession o la de la Fundación<br />
Arranz-Bravo demuestran la sabiduría<br />
escultórica y espacial de Carlos Valverde.<br />
A pesar de la solidez conceptual y relacional<br />
de su arte, Carlos Valverde se considera,<br />
en esencia, un escultor. Su objetivo<br />
es, de hecho, conseguir realizar proyectos<br />
116
escultóricamente relevantes en el contexto<br />
de la escultura contemporánea internacional.<br />
Quizás por este motivo pasó parte de<br />
su formación en el País Vasco, como es sabido,<br />
uno de los viveros de escultura contemporánea<br />
más importantes del sur de<br />
Europa. De hecho, podríamos encontrar<br />
la génesis conceptual escultórica de Valverde<br />
en el ensayo que Martin Heidegger<br />
realizó sobre la escultura de Eduardo Chillida,<br />
El arte y el espacio, de 1969. En dicho<br />
ensayo advertimos una de las claves conceptuales<br />
para entender la obsesión espacial<br />
de Carlos Valverde: la existencia sólo<br />
se da en el contacto íntimo del hombre con<br />
un espacio concreto. No se puede “ser” sin<br />
“estar”: sin estar en el mundo (Dasein). El<br />
hombre existe en tanto que vive y da vida a<br />
un espacio físico.<br />
En este contexto, el artista, según el pensador<br />
alemán, es aquel demiurgo generador<br />
de espacios. Su tarea es la de “espaciar”,<br />
verbo que Heidegger define como la “libre<br />
donación de los lugares”. El espaciador<br />
se contrapone al planificador tecnócrata:<br />
aquel que genera espacios para finalidad<br />
lucrativa. En su ideario, el espacio no es<br />
un conjunto de puertas, muros y bóvedas<br />
que existen al ser construidas; existen sólo<br />
al ser vividas experiencialmente, en pleno<br />
compromiso con el ser y su circunstancia.<br />
La transposición artística en el arte de Valverde<br />
sería la siguiente: sus puertas, sus<br />
espacios y estructuras, sólo toman sentido,<br />
sólo existen, en tanto que el espectador<br />
los activa en su vivencia profunda y<br />
performativa.<br />
Siguiendo la teoría heideggeriana, el espacio<br />
se redime en el vacío. El artista espaciador<br />
construye vacíos y la acción de<br />
vaciar es según el pensador, una acción de<br />
convocar, reunir. Vaciar es esperar que un<br />
espacio se llene por otros. La fórmula espacial<br />
heideggeriana consigue, por tanto,<br />
resolver la difícil ecuación de la escultura<br />
posmoderna: conceptualmente consigue<br />
que sea una obra formal (la construcción<br />
del espacio), existencial (la experiencia<br />
subjetiva del espacio), liberadora (creadora<br />
de espacios utópicos) y socialmente<br />
empática (por los usuarios destinados a<br />
llenar el vacío).<br />
La erótica mistérica<br />
La teoría espacial heideggeriana deja<br />
abierto un último elemento clave afín a la<br />
esencia de la obra de Carlos Valverde: el<br />
principio de comunicación erótica de la<br />
obra de arte. Carlos Valverde invita a través<br />
de su trabajo a dialogar con el misterio<br />
de la obra de arte, es decir, con el trasfondo<br />
inefable y aurático que trastorna y<br />
atrapa al degustador artístico desde los<br />
tiempos arcanos —al menos desde la invención<br />
del arte rupestre—. El tesoro bien<br />
escondido que los usuarios de sus proyectos<br />
afanan por poseer es una metáfora de<br />
una inconfesada creencia de Carlos Valverde<br />
por la erótica neoplatónica del arte,<br />
que contrasta con la naturaleza pornográfica<br />
de consumo de nuestra realidad hipericónica.<br />
Efectivamente, nuestros tiempos<br />
hipertecnológicos nos invitan a poseer las<br />
imágenes de nuestro entorno de una manera<br />
sexual: efímera, voraz y de eyaculación<br />
instantánea. Esta realidad, fuertemente<br />
criticada por pensadores como Peter Sloterdijk<br />
y Byung-Chul Han, pide la gestación<br />
de una alternativa estética que permita la<br />
relación erótica con la obra: lenta, experiencial,<br />
dolorosa en la espera, sin exaltación<br />
en la meta y centrada en la consumación<br />
activa del misterio de la obra de arte.<br />
Es de hecho una propuesta de raíz mística:<br />
la relación erótica-religiosa entre el amigo<br />
117
divino y el amante anacoreta, vencidos en<br />
el éxtasis de la contemplación divina. La<br />
propuesta de Carlos Valverde se vincula<br />
estrechamente con esta tradición milenaria<br />
iniciada por Platón en El banquete y<br />
Fedro.<br />
La conexión mistérica con la obra de arte<br />
sucedió por primera vez durante la infancia<br />
de Carlos Valverde, en el Museo Vostell<br />
Malpartida de Cáceres. Una de las obras<br />
que le obsesionaban era la caja sellada de<br />
cemento ideada por el artista alemán<br />
Wolf Vostell en la cima de una de las colinas<br />
del parque del museo. Se trataba de<br />
una caja enterrada en un cofre, portadora<br />
de tesoros inconfesados por el artista, en<br />
una caja que nunca sería abierta. Es la filiación<br />
erótica-misteriosa la misma que<br />
Valverde ha emplazado, desde 2013, en<br />
el epicentro de su arte. Parte de sus referentes<br />
se sitúan en ese momento artístico<br />
de cambio epocal entre el final de la obra<br />
de arte aurática y el inicio de la apertu-ra<br />
del arte en el espacio vital y cotidiano que<br />
tuvo lugar en el curso de los años sesenta<br />
y setenta. Vostell, en efecto, fue uno de los<br />
fundadores del movimiento Fluxus, grupo<br />
pionero a nivel europeo del happening o<br />
del videoarte. Otros referentes de Valverde<br />
los encontramos en el colectivo Gutai de<br />
Japón, considerado por los mismos Vostell<br />
o Beuys como los precursores de muchas<br />
de las acciones y propuestas híbridas de<br />
Fluxus. Muchas de las referencias estéticas<br />
de Valverde surgen de aquel colectivo<br />
fundado cerca de Osaka a mediados de los<br />
años cincuenta, y que tenía como objetivo<br />
proponer una escena artística de gran<br />
intensidad plástica y performativa que reaccionase<br />
contra la trastornada sociedad<br />
japonesa de la época postnuclear. Las propuestas<br />
de los artistas del colectivo Gutai<br />
rompieron, pioneramente en la historia del<br />
arte, las fronteras entre el artista y la obra.<br />
Así, en el trabajo de Saburo Murakami, el<br />
artista japonés atraviesa de un tirón 42<br />
telas conjuntas de papel, dejando los agujeros<br />
transitivos e irregulares como impactante<br />
pieza artística (Papel Break Through,<br />
1956). O el trabajo de Akira Kanayama,<br />
que instala sobre los jardines de Ashioto<br />
el verano de 1955, una alfombra estrecha<br />
y larga, con huellas que no conducen a ninguna<br />
parte. O la instalación Open Air Ashiara,<br />
1955, de Jiro Yoshihara, que instala<br />
un laberinto estructural de color rojo y azul<br />
suspendido en el aire.<br />
Sin embargo, del colectivo Gutai permanece<br />
un principio motriz que Carlos Valverde<br />
absorbe y vivifica en lo profundo de su<br />
propuesta artística: la subversión trágica.<br />
Tras sus laberintos mistéricos —conceptualmente<br />
tan bien trabados, tan ordenados<br />
matérica y espacialmente— el artista<br />
confiesa un profundo afán de rebelión artística,<br />
de mala leche estructural. Con los<br />
gestos performativos de los Gutai, reza<br />
el manifiesto grupal de 1956 escrito por<br />
Yoshihara, querían sacudir la sociedad<br />
japonesa acomodada filoamericana de la<br />
posguerra, a través del uso de materiales<br />
crudos, a menudo postnucleares, con acciones<br />
contundentes en el espacio público.<br />
En la misma dirección, la erótica mística y<br />
performativa de Valverde quiere, como decía<br />
Walter Benjamin, provocar un “shock”<br />
en la audiencia: el zarandeo virulento que<br />
se da en el proceso de investigación-esfuerzo-recompensa<br />
en un contexto iconográficamente<br />
espectral y crematístico.<br />
<strong>Stronghold</strong> es un proyecto de gran riesgo<br />
artístico: la posibilidad de faltas y colisiones<br />
sistémicas aumenta con la ampliación<br />
de públicos, códigos e itinerarios. Pero al<br />
mismo tiempo, el proyecto es una tentati-<br />
118
va de ambicionar un trabajo que se puede<br />
considerar en su planteamiento como uno<br />
de los más potentes, singulares y profundos<br />
que se pueden esperar del contexto artístico<br />
actual. Esta es la grandeza y debilidad<br />
de <strong>Stronghold</strong>: el intento de resolución<br />
a gran escala de una ecuación trinitaria de<br />
altísima exigencia estética. Celebramos<br />
que el artista haya escogido L’Hospitalet<br />
para dar una capa más de profunda salida<br />
relacional a su trabajo. El camino de la gran<br />
obra de arte está siempre lleno de embates<br />
y obstáculos, propiamente como en el traajo<br />
de nuestro artista, que se reivindica de<br />
este modo como una estridente metáfora<br />
del hecho artístico. Conseguir superar<br />
los embates de la utopía es sin embargo<br />
la verdadera tarea de todo gran artista; la<br />
antesala de todo proyecto artístico trascendente.<br />
Crónica de un enigma en verano<br />
En torno a <strong>Stronghold</strong> de Carlos Valverde<br />
Fede Montornés<br />
Fue leer el título de la propuesta y no tardar<br />
en imaginar que lo que podía enmascarar<br />
quizá sería esa dosis de desconcierto que<br />
a menudo se necesita para sospechar que,<br />
en su desarrollo, se podría cumplir alguna<br />
de las muchas funciones que se le presuponen<br />
o atribuyen al arte, es decir, sorprender.<br />
Si a esta sospecha se le suma mi<br />
más que manifiesta predisposición a apuntarme<br />
hasta al bautizo de un muñeco, no<br />
es de extrañar que, en cuestión de segundos,<br />
deseara participar. De modo que me<br />
apunté, así, sin más. Lo único que sabía es<br />
que se trataba de una invitación promovida<br />
por Carlos Valverde que, respondiendo al<br />
título de <strong>Stronghold</strong>, se iba a desarrollar en<br />
tres localizaciones diferentes de l’Hospitalet<br />
de Llobregat y Barcelona: la Fundació<br />
Arranz-Bravo, la Escola Sant Jaume de la<br />
FEP y Homesession.<br />
Me enteré de este proyecto a través de<br />
Facebook —esa odiadamada red social<br />
a la que somos muchos quienes estamos<br />
abonados por cuestiones tan distintas<br />
como nuestras necesidades— leyendo el<br />
siguiente mensaje:<br />
Carlos Valverde. <strong>Stronghold</strong><br />
TRES FORTALEZAS<br />
TRES EQUIPOS<br />
UN TESORO<br />
EL PRIMERO QUE LO COJA SE LO QUEDA<br />
FAB + Homessession + Sant Jaume de la FEP<br />
Inauguración viernes 10 de junio 14h, en FAB<br />
Equipo negro<br />
black.stronghold@carlos-valverde.com<br />
Equipo rojo<br />
red.stronghold@carlos-valverde.com<br />
Equipo azul<br />
blue.stronghold@carlos-valverde.com<br />
Y dada mi tendencia a fijarme en el color<br />
azul, me inscribí para formar parte en este<br />
equipo sin tener la más mínima idea de lo<br />
que lo significaba estar en un equipo u otro.<br />
Luego supe que los agentes artísticos —de<br />
negro— se iban a encontrar en la Fundació<br />
Arranz-Bravo, que los estudiantes universitarios<br />
—de rojo— lo harían en el espacio de<br />
Homession y que los alumnos de bachillerato<br />
—de azul— lo harían en la Escola Sant<br />
Jaume de la Fep en l’Hospitalet de Llobregat.<br />
Pero para mí, ya era demasiado tarde.<br />
Y al instante recibí el siguiente mensaje:<br />
*** This is an automatically generated<br />
email, please do not reply ***<br />
119
10.06.2016<br />
11:00 am<br />
Santiago Apóstol, 36-38-40<br />
08903 - L’Hospitalet de Llobregat<br />
+34 934 497 719<br />
CAMISETA AZUL / SAMARRETA BLAVA /<br />
BLUE T-SHIRT<br />
En buena parte de las convocatorias concebidas<br />
por artistas y promovidas como<br />
actividades deslocalizadas por el hecho de<br />
que, lejos de desarrollarse exclusivamente<br />
en el interior de un espacio de exposición<br />
al uso —por lo general, el espacio desde<br />
el que se impulsan—, acostumbran a desplegarse<br />
en localizaciones insospechadas,<br />
desconocidas o absolutamente inimaginables,<br />
hay algo en común que, a mí personalmente,<br />
no sólo me atrae especialmente<br />
sino que me llama mucho la atención. Y es<br />
la capacidad que tienen de fomentar el diálogo<br />
entre el arte y la vida a través de una<br />
maniobra tan sencilla como sacar el arte<br />
de su contexto habitual, resituarlo en un<br />
contexto abierto y esperar a ver qué pasa<br />
cuando el filtro que a menudo los mantiene<br />
por separado —es decir, el espacio de<br />
exposición, esa jaula blanca— no sólo se<br />
diluye por la interferencia de estímulos de<br />
todo tipo —visuales, acústicos, sensoriales,<br />
etc.— sino que desaparece por completo<br />
en favor de cuestiones relacionadas<br />
con el sentido del arte.<br />
Si bien es cierto que la deslocalización en<br />
el arte es algo a lo que estamos sobradamente<br />
acostumbrados a través, por ejemplo,<br />
de la ubicación de obras en el espacio<br />
urbano o natural, el hecho de que, en propuestas<br />
como la que nos ocupa, se requiera<br />
la participación del espectador más allá<br />
de la pura contemplación y como ingrediente<br />
imprescindible para la aprehensión<br />
de la propuesta, es algo que, a mi juicio,<br />
tiene que ver con el modo de entender el<br />
arte como algo indisociable de la voz y el<br />
contexto desde el que se explica y materializa.<br />
De modo que si, en su desarrollo, se<br />
incluye un trayecto, un ejercicio, una pregunta,<br />
un tiempo o un tránsito a través de<br />
un espacio, entiendo que lo que se propone<br />
es la posibilidad de ver y vernos desde<br />
un lugar lo suficientemente alejado como<br />
para no perder el vínculo con lo que nos<br />
ha llevado hasta allí. El vínculo con el arte,<br />
quiero decir.<br />
Dispuesto a descubrir enigmas pero sobre<br />
todo el de aquel <strong>Stronghold</strong> de Valverde<br />
que desde que me apunté para participar<br />
nunca más había dado señales de vida, el<br />
día de autos me desplacé en moto hasta<br />
la calle Santiago Apóstol de l’Hospitalet<br />
de Llobregat con el ánimo pletórico y todavía<br />
más ganas de saciar mi curiosidad.<br />
Al llegar frente al número que se me había<br />
indicado y ver que allí no había nadie pensé<br />
que, quizá, me había equivocado. De modo<br />
que decidí ir a tomarme un café para ver si<br />
haciendo tiempo aparecía alguien por allí.<br />
Pero no fue así. Sin esperar un segundo<br />
más, me aproximé de nuevo hasta la puerta,<br />
llamé al timbre y entré en el vestíbulo<br />
de lo que era un instituto. Y allí estaba: una<br />
gran estructura de madera con dos habitaciones<br />
separadas por una pared y a las<br />
cuales se debía acceder desde planos distintos:<br />
una desde el suelo y la otra desde<br />
el techo con ayuda de una escalera fijada<br />
a una pared con una cadena cerrada con<br />
candado. De esos candados que tienen<br />
combinación. Al tiempo que descubrí lo<br />
que, sin duda, sería la primera de las tres<br />
fortalezas, también me incorporé al grupo<br />
en el que me había apuntado. Sin saber de<br />
qué se trataba. En mi caso, estudiantes de<br />
un instituto. Sin duda, todo un reto.<br />
120
Si lo que pretendí al inscribirme en aquella<br />
aventura era vivir una experiencia sorprendente,<br />
prometo que lo que encontré superaba<br />
con creces lo que imaginaba. Y es<br />
que si lo que esperaba era encontrar algo<br />
construido junto a un enigma por resolver<br />
a partir de pistas, señales o lo que fuera,<br />
lo que nunca imaginé es que me vería impelido<br />
a desvelar misterios junto a un equipo<br />
que no conocía de nada y con el que lo<br />
único que nos unía era el color de nuestras<br />
camisetas.<br />
Tramando con un grupo de motivados desconocidos<br />
cómo abordar el enigma de una<br />
construcción en busca de la recompensa<br />
que todos deseábamos obtener, accedimos<br />
por una puerta a una habitación<br />
repleta de globos azules. Sin saber si petarlos,<br />
apartarlos o desplazarlos, alguien<br />
empezó a explotarlos con la esperanza<br />
de encontrar algo. Quién sabe si una llave<br />
o, quizá, el número de una combinación.<br />
Pero no fue así. Y viendo que el tiempo iba<br />
pasando y que allí nadie aportaba nada<br />
abandonamos el instituto con el fin de dirigirnos<br />
hacia el lugar donde se hallaba la<br />
segunda fortaleza. Nuestro siguiente paso.<br />
El espacio donde esperábamos encontrar<br />
información pero sobre todo alguna pista<br />
acerca del modo de proceder. En general.<br />
Puesto que sólo disponíamos del nombre<br />
de la calle y el número, quedamos en reunirnos<br />
en una plazoleta cercana del barrio<br />
del Poble Sec de Barcelona. Y a la que todos<br />
llegamos, entramos en Homesession. Y<br />
allí estaba: la segunda fortaleza. Una gran<br />
torre de madera con una trampilla de acceso<br />
a un altillo interior. Una cámara secreta<br />
a la que no tardamos en acceder y donde,<br />
entre otras cosas, hallamos un libro que<br />
nos llamó la atención. Un libro de hierro.<br />
Uno de esos libros cerrados con llave que,<br />
a modo de camuflaje, se usan como cajas<br />
fuertes. Junto a la estructura de madera y<br />
escrito en la pared también aparecía un número.<br />
De cuatro cifras. Creo que era 1907.<br />
No lo recuerdo bien.<br />
No tardamos en suponer que aquel sería el<br />
número de la clave de la combinación del<br />
candado de la escalera de la fortaleza de<br />
la que veníamos.<br />
Con el convencimiento de que los otros<br />
equipos se nos habían adelantado porque<br />
nada estaba en su sitio y el tiempo apremiaba<br />
que daba gusto, nos dirigimos de nuevo<br />
hacia el instituto para ver si con aquel<br />
número conseguíamos abrir el candado de<br />
la escalera. Pero al llegar al instituto vimos<br />
que alguien ya lo había hecho. La escalera<br />
no estaba en su lugar y la habitación que<br />
estaba cerrada aparecía en desorden, con<br />
libros y globos dispersos por todas partes.<br />
Sólo una cosa permanecía en su sitio: una<br />
estantería con otro libro como aquel que<br />
habíamos visto en la fortaleza de Homesession.<br />
Sin nada en su interior. Estaba<br />
claro que alguien llegó antes y se lo había<br />
llevado.<br />
Con el fin de terminar la aventura de la mejor<br />
manera posible, nos dirigimos hacia la<br />
Fundación Arranz-Bravo donde se suponía<br />
que el enigma iba a ser desvelado. Y al llegar<br />
nos encontramos con que el tesoro ya<br />
había sido descubierto. Se trataba de un<br />
pastel. Una recompensa por el esfuerzo<br />
llevado a cabo desvelando como se pudo<br />
las claves de una ruta tan secreta como estimulante.<br />
Además de brindarme la posibilidad de negociar<br />
con desconocidos los avatares de<br />
una propuesta que nadie cuestionó si se<br />
trataba o no de una obra de arte, otra de las<br />
121
cosas que aprendí a través de los retos de<br />
aquel <strong>Stronghold</strong> fue la posibilidad de entender<br />
el arte desde la distancia justa. Y es<br />
que a través de las dudas que suscita, los<br />
enigmas que plantea o la imposibilidad de<br />
abrazarlo cuando realmente se desea, uno<br />
siente la necesidad de persistir sin darse<br />
por vencido en ningún momento.<br />
Nunca había visto en directo aquellas<br />
obras de Carlos Valverde que, bajo el título<br />
de ADYTON, había realizado con anterioridad<br />
para ser descubiertas a través de la<br />
acción del espectador. Sé que consistían<br />
en una especie de construcciones imposibles,<br />
que se podían transitar como hace<br />
Gregor Schneider por los recovecos de su<br />
casa, que más que de alcanzar una meta<br />
se trataba de encontrarlos para empezar a<br />
estar allí sin saber muy bien hasta dónde<br />
ni hasta cuándo, que en una suerte de homenaje<br />
DIY sometían al espectador a experiencias<br />
similares a las de Bruce Nauman<br />
con sus pasillos y laberínticas estancias y<br />
que, puestos a buscar referentes en el arte<br />
y la escultura, quizá los podríamos hallar<br />
entre los dictados de esa escultura que, a<br />
través del espacio, se inmiscuye en la arquitectura<br />
y el sentido que adquiere para<br />
quien la transita.<br />
En una especie de homenaje íntimo hacia<br />
lo participativo en el trabajo de Allan<br />
Kaprow, los enigmas espaciales en la obra<br />
de Dan Graham, la importancia del cuerpo<br />
en la obra de Miroslaw Balka o el aspecto<br />
teatral en la obra de otro grande como<br />
sería Robert Morris, las tres fortalezas de<br />
aquel <strong>Stronghold</strong> de Carlos Valverde me<br />
transportaron a una dimensión ubicada al<br />
margen de su estricta materialización. Y<br />
es que si, desde el punto de vista material,<br />
sus fortalezas se me antojaron como escenarios<br />
post-minimalistas para la representación<br />
de acciones voluntarias pensadas<br />
para investigar modelos de conducta o los<br />
límites insondables de la percepción psico-sensorial,<br />
una vez dentro me olvidé de<br />
todo para enfrentarme a conceptos como<br />
el espacio y el tiempo, a la necesidad de<br />
buscarme la vida si lo que pretendía era<br />
obtener una recompensa, a cuestionar el<br />
sentido del arte cuando se invierte en cosas<br />
que, en apariencia, no ofrecen nada, al<br />
valor de nuestro tiempo frente al enigma de<br />
una obra o en pensar qué supone, significa<br />
o genera una audiencia empoderada, firme<br />
ante sus decisiones, ajena a influencias negativas<br />
y consciente de unas debilidades<br />
que convierte en fortalezas.<br />
Lejos del concepto de espectáculo al que<br />
se refería Debord y cercano a la reflexión<br />
en torno al pensamiento escultórico, el debate<br />
arquitectónico y la fenomenología de<br />
las audiencias, este <strong>Stronghold</strong> de Carlos<br />
Valverde formado, como se ha dicho, por<br />
tres fortalezas y un tesoro desconocido<br />
como recompensa al esfuerzo invertido,<br />
es la última obra de una serie de tres -o<br />
sea, de una trilogía-concebida en torno a<br />
la idea de que lo que obtenemos no es ni<br />
más ni menos que lo que deseamos. Y es<br />
sobre la base de este deseo pero también<br />
de la acción o del sacrificio que subyace<br />
que el premio que se obtiene no es (sólo)<br />
un jamón —en el caso de Land of Cockaigne<br />
presentado en el Colegio de Arquitectos<br />
de Cataluña COAC—, una zanahoria —en<br />
el caso de A Brief Review on Sacrifice and<br />
Reward, presentado en la Sala de Arte Joven<br />
de Madrid— o el pastel de recompensa<br />
que Carlos Valverde pensó para este<br />
<strong>Stronghold</strong>. Al margen de la anécdota que<br />
pueda despertar el producto en sí, lo que<br />
se obtiene de estas tres obras no es nada<br />
más simple que una pregunta compleja:<br />
¿qué necesidad hay de ofrecer un tesoro?<br />
122
Con estas y otras preguntas merodeando<br />
por mi cabeza, me acerqué sigiloso hasta<br />
el banquete que se había previsto como final<br />
de camino.<br />
Y de allí me fui directo a casa.<br />
123
124
HOMESESSION<br />
Olivier Collet<br />
Jérôme Lefaure<br />
C/ Creu dels Molers, 15<br />
08004 Barcelona<br />
info@homesession.org<br />
www.homesession.org<br />
FUNDACIÓ<br />
ARRANZ-BRAVO<br />
BOARD OF TRUSTEES<br />
President<br />
Núria Marín i Martínez<br />
Vice President<br />
Eduard Arranz Bravo de Laguna<br />
Members<br />
Carlos Arranz Bravo de Laguna<br />
Natàlia Arranz Mestres<br />
Lluís Bassat Coen<br />
Sonia Esplugues González<br />
Jordi Garcés i Brusés<br />
Jorge García Muñoz<br />
Franklin George Bowles<br />
Ana Maria González Montes<br />
Jaume Graells Veguin<br />
Jesús Amadeo Martín González<br />
David Quirós Brito<br />
Secretary<br />
David Quirós Brito<br />
ARTISTIC DIRECTION<br />
Albert Mercadé<br />
ADMINISTRATIVE<br />
COORDINATION<br />
Rosa Inglés<br />
FRIENDS OF THE<br />
FUNDACIÓ<br />
ARRANZ-BRAVO<br />
Mark Armenante<br />
Carlos Arranz Bravo de Laguna<br />
Joseph F. Best III<br />
Franklin George Bowles<br />
Phebe Carter<br />
Joseph and Gail Ann Colaruotolo<br />
Ginger Crane<br />
Rosaleen Regan Roxburgh<br />
Young Sohn<br />
John Wall<br />
Mark Getty<br />
Avinguda Josep Tarradellas, 44<br />
08901 l’Hospitalet de llobregat<br />
93 260 02 68 / 93 338 57 71<br />
info@fundacioarranzbravo.cat<br />
www.fundacioarranzbravo.cat
EDITED BY<br />
Homesession<br />
Fundació Arranz-Bravo<br />
COORDINATION<br />
Homesession<br />
Fundació Arranz-Bravo<br />
TEXTS<br />
Olivier Collet &<br />
Jérôme Lefaure<br />
Albert Mercadé<br />
Frederic Montornés<br />
Carlos Valverde<br />
TEXT TRANSLATION<br />
Alan William Moore<br />
Jo Milne<br />
Glòria Trias Montforte<br />
Claudia Baixeras<br />
PROOFREADING<br />
Carlos Valverde<br />
DESIGN<br />
Carlos Valverde<br />
PHOTOGRAPHY<br />
Carlos Valverde<br />
PRINTED BY<br />
Actual is Design<br />
at The Folio Club, Barcelona<br />
LEGAL DEPOSIT<br />
B-5892-2017<br />
ISBN<br />
978-84-617-8789-0<br />
© of this edition, Carlos Valverde, 2017<br />
© all essays, the authors<br />
© all images, the authors<br />
© Carlos Valverde, 2013, 2015, 2016<br />
© Makiko Murakami and the former<br />
members of the Gutai Art Association,<br />
1956
Carlos Valverde (Cáceres, 1987), during the months<br />
of May and June of 2016, carried out the project<br />
<strong>Stronghold</strong> for Homesession and Fundació<br />
Arranz-Bravo.<br />
In this project, Valverde elaborated three large<br />
fortresses in three different locations, inviting the<br />
visitor to discover them, involving different types<br />
of publics. This work is not to be contemplated,<br />
so much as it is conceived to be inhabited and<br />
experienced. The audience does not situate itself<br />
in front of the work, but rather penetrates inside it<br />
to end up forming part of it, while also placing in<br />
evidence Valverde’s concerns regarding sculptural<br />
form and space. <strong>Stronghold</strong>, the construction<br />
created by Valverde, is a metaphor that proposes<br />
art as a defensive structure, and implicates its<br />
visitors inasmuch as all the decisions and actions<br />
they carry out inside it will cause them to advance<br />
or recede in their objective: to find what is hidden<br />
at the end of the path.<br />
ISBN: 978-84-617-8789-0<br />
9 789788 461784