10.05.2017 Views

Stronghold

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

CARLOS VALVERDE


THREE FORTRESSES<br />

7<br />

THREE TEAMS<br />

51<br />

ONE TREASURE<br />

57<br />

THE FIRST ONE TO TAKE IT<br />

KEEPS IT<br />

63


Carlos Valverde. Being in<br />

Space. Albert Mercadé<br />

85<br />

Chronical of a summer<br />

enigma. On Carlos Valverde’s<br />

<strong>Stronghold</strong>. Frederic<br />

Montornés<br />

97


ONE<br />

THREE FORTRESSES


BLACK FORTRESS


10


4<br />

2<br />

3<br />

1<br />

1<br />

RED SIGN<br />

2<br />

BLACK PAVILION<br />

3<br />

MOAT<br />

4<br />

DOOR<br />

11


12<br />

RED SIGN


1<br />

RED SIGN<br />

Ink on acetate, glass<br />

29,7 x 21 cm<br />

13


14<br />

BLACK PAVILION


15


16


2<br />

BLACK PAVILION<br />

Metal, fabric, ink on<br />

acetate, clamp<br />

250 x 227,7 x 600 cm<br />

17


18<br />

MOAT


19


20


3<br />

MOAT<br />

Wood, metal, paint,<br />

wheels, ink on<br />

acetate, glass<br />

366 x 250 x 342 cm<br />

21


22<br />

DOOR


23


24


4<br />

DOOR<br />

Wood, metal, paint<br />

328 x 240 x 10 cm<br />

25


26


RED FORTRESS


28


2<br />

1<br />

3<br />

1<br />

RED TOWER<br />

2<br />

CODE<br />

3<br />

BLUE CHEST<br />

29


30<br />

RED TOWER


31


32


1<br />

RED TOWER<br />

Wood, metal, polystyrene<br />

200 x 400 x 200 cm<br />

33


34<br />

CODE


2<br />

CODE<br />

Spray paint<br />

224 x 92 cm<br />

35


36<br />

BLUE CHEST


3<br />

BLUE CHEST<br />

Metal, plastic, cardboard<br />

11,5 x 18 x 5,5 cm<br />

37


38


BLUE FORTRESS


40


2<br />

2<br />

3<br />

1<br />

1<br />

FORT<br />

2<br />

PADLOCK<br />

3<br />

RED CHEST<br />

41


42<br />

FORT


43


44


1<br />

FORT<br />

Wood, metal, ladder,<br />

balloons, books, adhesive<br />

tape, inkjet print on paper<br />

200 x 448 x 200 cm<br />

45


46<br />

PADLOCK


2<br />

PADLOCK<br />

Aluminium, steel<br />

4,15 x 7,35 x 1,5 cm<br />

47


48<br />

RED CHEST


3<br />

RED CHEST<br />

Metal, plastic, cardboard<br />

11,5 x 18 x 5,5 cm<br />

49


50


TWO<br />

THREE TEAMS


53


54


55


56


THREE<br />

ONE TREASURE


59


60


61


62


FOUR<br />

THE FIRST ONE TO TAKE IT<br />

KEEPS IT


65


66


67


68


69


70


71


72


73


74


75


76


77


78


79


80


81


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

85


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

“The topos –that is to say, the space/place- seems important and<br />

difficult to grasp.”<br />

Aristotle<br />

“Space spaces”<br />

Martin Heidegger<br />

Since the public presentation of ADYTON in 2013, Carlos<br />

Valverde has shown his powerful works at different venues<br />

on the Barcelona art circuit. These are works that communicate,<br />

in an unprecedented, pervasive style, a new way of<br />

understanding and relating to space, sculpture and the mystery<br />

of artistic creation. Valverde’s work hits the aesthetic<br />

bulls-eye of our time, which demands acceptance of three<br />

artistic principles: the relational –a 1:1 scale link to the human<br />

fabric; the erotic –expanded dialogue with the mystery<br />

of the artwork; and, finally, the spatial: the transitive experience<br />

of space –in his case through sculpture.<br />

We can rightly see <strong>Stronghold</strong>, created at three sites –the Arranz-Bravo<br />

Foundation, Homesession and the Sant Jaume de<br />

la FEP school in L’Hospitalet– as the artist’s most ambitious<br />

variant on his guiding principles since ADYTON. In that earlier<br />

work, Valverde resolved the social-erotic-spatial equation<br />

by inviting spectators to visit a deinstitutionalised centre in<br />

Poble Sec, accessible only by registering in advance and using<br />

the code provided. Once they arrived at the exhibition<br />

space, having entered the correct code, these spectators<br />

were then invited to cross through a labyrinth of sculptur-<br />

86


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

altraps and aesthetic barriers, and, finally, to discover the<br />

artistic treasure, heavily protected in the last exhibition<br />

chamber. In the artist’s view, discovering this final treasure<br />

was not so important. What was important was the three-fold<br />

transformation that users underwent during their journey<br />

through the exhibition: in<br />

their active relations with<br />

the work; in their cognitive<br />

effort to uncover the<br />

mystery of the ultimate reward;<br />

and, finally, in their<br />

performative contact with<br />

the space –the fortresssculptures<br />

produced for<br />

the project.<br />

In <strong>Stronghold</strong>, Valverde<br />

extends the field of spatial<br />

and relational exploration<br />

of the artwork, opening<br />

up his project to three spaces, each at some distance from<br />

the other: two art centres and a school. Three sites that, in<br />

turn, increase the diversity of audiences that interact with<br />

the project: stakehold-ers in the art world (Arranz-Bravo<br />

Foundation), university students (Homesession art centre)<br />

and baccalaureate pupils (Sant Jaume de la FEP school).<br />

All these sectors – organised into three groups, red, black<br />

and blue – were to take part in the workshops to build the<br />

sculptural spaces that provide the architecture for the<br />

ADYTON #1: Sentinel, 2013<br />

87


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

project. As in ADYTON, the spaces to be constructed were<br />

fortresses, and the purpose of the collective work was to<br />

create a series of structural buffers and traps making it<br />

more difficult to find the codes and passwords that enabled<br />

users to open the final treasure, installed at the Arranz-Bravo<br />

Foundation. Accordingly, on the day of the official opening<br />

(June 10), each of the three groups organised<br />

themselves ready to attack and defend the<br />

three fortresses, with the goal of reaching the<br />

secret final chamber.<br />

The relational space<br />

The old modern formula of the contemplated<br />

object has been in auratic decline for decades.<br />

The aesthetic collapse of our time requires the<br />

artist to formulate proposals that turn spectators<br />

into participants, now converted into users.<br />

Moreover, many relational works that have<br />

emerged since the late-1970s clearly show,<br />

due to their excess of social empathy, a lack<br />

of sensual communication with the individual. In extreme<br />

works like those of Rirkrit Tiravanija and all the relational<br />

movements observed by the critic Nicolas Bourriaud, we<br />

find ourselves, once more, at an aesthetic and speculative<br />

point of no return: the members of a filtered, specialist audience<br />

–scholars, students and artists– share common spaces<br />

just as they might in everyday life. The utopia of the fusion<br />

between art and life that had been called for since Nietzsche<br />

ADYTON #3: Batteri<br />

88


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

was declared null and void due to a lack of aesthetic empathy,<br />

of harmony between the skin and the spiritual desires of<br />

our time. If art is not able to represent the façade of our cultural<br />

climate, then it is automatically relegated to the cultural<br />

margins.<br />

ng Ram, 2013<br />

Carlos Valverde’s work, on the other hand, seeks<br />

to strike a balance between art and life. In <strong>Stronghold</strong>,<br />

he invites members of different groups and<br />

social classes to build and explore a series of<br />

sculptural fortresses that suggest the yearnedfor<br />

encounter between society and the artistic<br />

experience. In order to achieve the formal quality<br />

required by the project, Valverde organised joint<br />

work meetings based, methodologically speaking,<br />

on the communication of know-how, before<br />

beginning the actual task of artistic construction.<br />

Valverde stimulated the pupils’ understanding<br />

at these work-shops, suggesting a reflection<br />

on his sources of inspiration. Accordingly, at the<br />

workshop sessions at the Sant Jaume de la FEP<br />

school, the 25 pupils discussed around filmic material both<br />

educational and entertaining, such as scenes of invasions of<br />

fortresses performed by the Monty Python team, Takeshi Kitano’s<br />

Takeshi’s Castle and film excerpts from Home Alone.<br />

The plot of these films served as inspiration to decide the<br />

attitude that the pupils should adopt to the work: the work<br />

of one group being to defend a subjective treasure that the<br />

invaders would attempt to conquer, and the attitude they<br />

89


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

should take before the other two fortresses. The pupils, particularly<br />

the more difficult ones, proved unusually inventive<br />

when it came to designing the defensive sculptures. In the<br />

structure that was built at Sant Jaume school, dozens of balloons<br />

were attached to a wooden box that was opened on<br />

the roof. The pupils hid a key to the final treasure in the project<br />

in one of the many balloons set to fly there. Under the<br />

careful guidance and control of the artist, the final sculptural<br />

structure resolved a difficult aesthetic equation between social<br />

involvement (in its design) and formal intensity. This he<br />

achieved through his use of materials and their arrangement<br />

in the space.<br />

Spacing space<br />

Threshold, 2015<br />

The fortress at Sant Jaume<br />

de la FEP, like those at<br />

Homesession and the Arranz-Bravo<br />

Foundation, testify<br />

to Valverde’s sculptural<br />

and spatial skill and awareness.<br />

Despite the conceptual<br />

and relational solidity of<br />

his art, Carlos Valverde considers<br />

himself, in essence, a<br />

sculptor. Indeed, his goal is<br />

to create sculpturally important<br />

projects in the world of<br />

international contemporary<br />

90


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

sculpture. Perhaps for that reason, he received part of his<br />

formation in the Basque Country, a region well known as one<br />

of the leading “incubators” for contemporary sculpture in<br />

southern Europe. In fact, we may well find the genesis behind<br />

Valverde’s sculptural concept in Art and Space, the essay<br />

that Martin Heidegger wrote about the sculpture of Eduardo<br />

Chillida in 1969. This essay notes one of the conceptual<br />

keys to understanding Carlos Valverde’s spatial obsession:<br />

life only exists in the intimate contact of the individual with a<br />

specific space. One cannot “be” without “being in”, without<br />

being in the world (Dasein). We exist as long as we live, and<br />

live in a physical space.<br />

In this context, the artist is, according to the German philosopher,<br />

the demigod that generates spaces. His or her work is<br />

to “space”, a verb that Heidegger defines as “the free giving<br />

of places”. The spacer is in direct opposition to the technocrat<br />

planner, who generates spaces for profitable purposes.<br />

For the spacer, the space is not a series of doors, walls and<br />

vaults that exist by being constructed; they exist only to be<br />

experienced, in full engagement with their being and their<br />

circumstances. The artistic transposition of these ideas in<br />

Valverde’s work is as follows: his doors, his spaces and his<br />

structures only have meaning, only exist, if the spectator activates<br />

them in their deep, performative experience.<br />

Heidegger’s reasoning continues to conclude that the space<br />

is redeemed in emptiness. The spacing artist builds vacuums,<br />

and the action of emptying is, according to the German<br />

91


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

philosopher, an action of convening, of uniting. To empty is<br />

to hope that others will fill the space. Heidegger’s spatial formula<br />

therefore resolves the difficult equation that confronts<br />

postmodern sculpture: conceptually, it is a formal work (the<br />

construction of the space), as well as being existential (the<br />

subjective experience of the space), liberating (creating utopian<br />

spaces) and socially empathic (for users intended to fill<br />

the emptiness).<br />

The mysterious eroticism<br />

Heidegger’s spatial theory leaves open the question of a<br />

final key element concerning the essence of Carlos Valverde’s<br />

art: the principle of the erotic communication of the<br />

artwork. Through his work, Carlos Valverde invites the spectator<br />

to explore the mystery of art, that is to say, the ineffable<br />

and auratic background that has disturbed and attracted<br />

the viewer since ancient times –at least since the invention<br />

of cave painting. The well-hidden treasure that the users of<br />

Valverde’s projects seek to possess is a metaphor for the<br />

artist’s unacknowledged belief in the neo-Platonic eroticism<br />

of art, which contrasts with the pornographic nature of consumption<br />

in our hyper-iconic reality. Indeed, our hyper-technological<br />

times invite us to possess images around us in a<br />

sexual way: fleetingly, voraciously, in search of instant gratification.<br />

This truth, so damningly criticised by thinkers like<br />

Peter Sloterdijk and Byung-Chul Han, demands the development<br />

of an aesthetic alternative that permits an erotic relationship<br />

with the work: that is to say, a slow, experiential re-<br />

92


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

lationship, painful during the wait, without exaltation at the<br />

goal and focused on the active consummation of the mystery<br />

of the artwork. This is, in fact, a proposal with mystical roots:<br />

the erotic-religious relationship between the divine friend<br />

and the anchorite lover, enraptured by the ecstasy of divine<br />

contemplation. Carlos Valverde’s work closely links up to<br />

this millenary traditional, which started with Plato in Symposium<br />

and Phaedrus.<br />

El muerto que tiene sed, Wolf Vostell, 1973<br />

Carlos Valverde<br />

first discovered<br />

the mystical<br />

connection<br />

with the artwork<br />

during<br />

his childhood,<br />

at the Vostell<br />

Malpartida<br />

Museum in Cáceres.<br />

One of<br />

the works that obsessed him was the cement-sealed box by<br />

the German artist Wolf Vostell, installed on one of the hills in<br />

the museum grounds. This was a box buried in a coffer, which<br />

contained a treasure undisclosed by the artist, in a box that<br />

would never be opened. This is the same erotic-mysterious<br />

element that Valverde has employed at the very heart of<br />

his art since 2013. Some of his references in this respect go<br />

back to the moment between the end of the auratic artwork<br />

and the beginning of art’s opening to the space of everyday<br />

93


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

life in the 1960s and 70s. Vostell was, in fact, one of the founders<br />

of the Fluxus movement, a pioneering group in the fields<br />

of the happening, video art and so on. Another influence is<br />

the Gutai group in Japan, considered by the likes of Vostell<br />

and Beuys as the precursors of many of the performances<br />

and hybrid works later created by artists in the Fluxus movement.<br />

Many of Valverde’s aesthetic influences can be found<br />

in that group, founded near Osaka in the mid-1950s with the<br />

mission of generating an art scene of great artistic and performative<br />

intensity in reaction to the paralysis of Japanese<br />

society during the post-nuclear period. The pieces that the<br />

Gutai artists produced were pioneering in the history of art,<br />

breaking down the frontiers between the artist and the work.<br />

For example, one Gutai member, the artist Saburo Murakami,<br />

jumped through forty-two<br />

layers of paper,<br />

leaving irregularly-shaped<br />

holes in<br />

the material in what<br />

was a ground-breaking<br />

artistic performance<br />

(Paper Break<br />

Through, 1956). For<br />

his part, in the summer<br />

of 1955, another<br />

Gutai artist,<br />

Akira Kanayama, installed a long, narrow carpet in the gardens<br />

of Ashioto. Although marked by footprints, the piece<br />

led nowhere. Finally, we can remember Jiro Yoshihara’s<br />

Tsuka (Passage / Paper Break Through), Saburo Murakami, 1956<br />

94


Carlos Valverde. Being in Space.<br />

Albert Mercadé<br />

1955 installation Open Air Ashiara, a red and blue labyrinth<br />

suspended in mid-air. However, the main influence from the<br />

Gutai group that Carlos Valverde absorbed and applied in<br />

his work is tragic subversion. Behind his mysterious labyrinths,<br />

so finely wrought conceptually, so superbly created<br />

in terms of material and space, the artist reveals a great<br />

urge towards artistic rebellion, structural protest. The Gutai<br />

group’s manifesto, written by Yoshihara in 1956, makes<br />

it clear that, in their performances, they wanted to shake up<br />

well-to-do, pro-American postwar Japanese society by using<br />

raw, often post-nuclear materials in powerful actions in the<br />

public space. In the same direction, Valverde’s mystical, performative<br />

eroticism seeks, in the words of Walter Benjamin,<br />

to “shock” his audience: to cause the violent shake-up that is<br />

generated by the search-effort-reward process in an iconographically<br />

spectral and chrematistic context.<br />

<strong>Stronghold</strong> is a project that entails great artistic risk: the possibilities<br />

of systemic failures and collisions increases with<br />

the expansion of audiences, codes and itineraries. However,<br />

at the same time, the project is an ambitious attempt at creating<br />

a work which we may well consider to have one of the<br />

most unusual, powerful and deep-reaching goals that can be<br />

conceived in today’s artistic world. This is the strength and<br />

the weakness of <strong>Stronghold</strong>: its attempt to generate a largescale<br />

resolution of a three-fold equation that could not be<br />

more aesthetically demanding. We are delighted that Carlos<br />

Valverde chose L’Hospitalet to give a deeper relational layer<br />

to his work. The path to the great artwork is always full<br />

95


of pitfalls and obstacles, and this is very much true in our<br />

artist’s work, which stands here as a clear metaphor of art<br />

itself. However, overcoming all the obstacles to the creation<br />

of utopia is the true task of all great artists, the premise for<br />

all outstanding artistic projects.<br />

96


Chronical of a summer enigma.<br />

On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />

Frederic Montornés<br />

97


Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />

Frederic Montornés<br />

Just reading the title of the proposal led me to imagine that<br />

what it might conceal, perhaps, would be that measure of<br />

unease that is often needed in order to suspect that, in its development,<br />

one of the many functions that art is supposed to<br />

perform or that are attributed to it might be fulfilled, that is to<br />

say, to surprise. If to this suspicion we add my more than evident<br />

willingness to sign up for anything, even the “baptism<br />

of a doll”, then it is no surprise that I should almost immediately<br />

find myself wanting to take part. So I just went ahead<br />

and registered. All I knew was that this was an invitation sent<br />

out by Carlos Valverde to an activity entitled <strong>Stronghold</strong> that<br />

would take place in three different sites in L’Hospitalet de<br />

Llobregat and Barcelona: the Arranz-Bravo Foundation, the<br />

Sant Jaume de la FEP school and Homesession.<br />

I found out about the project through Facebook –the social<br />

medium we love to hate and which many of us use for reasons<br />

as different as our needs– where I read the following<br />

message:<br />

Carlos Valverde. <strong>Stronghold</strong><br />

THREE FORTRESSES<br />

THREE TEAMS<br />

ONE TREASURE<br />

THE FIRST ONE TO FIND IT KEEPS IT<br />

FAB + Homessession + Sant Jaume de la FEP<br />

Inauguration: Friday, June 10 at 2 pm, at FAB<br />

Black team: black.stronghold@carlos-valverde.com<br />

Red team: red.stronghold@carlos-valverde.com<br />

98


Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />

Frederic Montornés<br />

Blue team: blue.stronghold@carlos-valverde.com<br />

And, given my tendency to be attracted by the colour blue, I<br />

registered to form part of the blue team without having the<br />

slightest idea of what it meant to be in one team or another. I<br />

later found out that members of the art world, in black, would<br />

meet at the Arranz-Bravo Foundation, university students,<br />

in red, would rendezvous at the Homesession site and that<br />

baccalaureate pupils, in blue, would muster at the Sant<br />

Jaume de la FEP school in L’Hospitalet de Llobregat. But it<br />

was too late for me to change.<br />

And I immediately received the following message:<br />

*** This is an automatically generated email, please do not reply ***<br />

10.06.2016<br />

11:00 am<br />

Santiago Apóstol, 36-38-40<br />

08903 - L’Hospitalet de Llobregat<br />

+34 934 497 719<br />

CAMISETA AZUL / SAMARRETA BLAVA / BLUE T-SHIRT<br />

Many of the actions conceived by artists and promoted as<br />

“delocated” events due to the fact that, far from taking place<br />

exclusively in the usual exhibition space –generally speaking,<br />

the space that promotes such initiatives– are staged in the<br />

most surprising places, unknown or absolutely unimaginable<br />

sites, share something in common that not only attracts<br />

me strongly, but which I also find most striking. This is their<br />

99


Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />

Frederic Montornés<br />

capacity to foster dialogue between art and life through such<br />

a simple manoeuvre as taking art out from its usual context,<br />

relocating it in an open context and waiting to see what happens<br />

when the filter that so often keeps them apart –that is to<br />

say, that white cage that is the exhibition space– is not only<br />

diluted by the interference of stimuli of all kinds –visual, sonorous,<br />

sensory, etc.– but actually disappears completely to<br />

be replaced by issues relating to the meaning of art.<br />

While it is true that delocation in art is something that we are<br />

completely used to through, for instance, the installation of<br />

works in urban or natural spaces, the fact that, as regards<br />

initiatives like that which concerns us here, the spectator is<br />

required to participate more than just by looking, and is an<br />

indispensable ingredient for understanding the project. In<br />

my view, this has to do with the way of understanding art<br />

as something inextricably linked to the voice and context in<br />

which it is explained and given material form. As a result, the<br />

development of the project includes a trajectory, an exercise,<br />

a question, a time or a transition through a space, and I<br />

understand that what is being suggested is the possibility of<br />

seeing and seeing ourselves from a place sufficiently distant<br />

so as not to lose the link that has brought us here. The link<br />

with art, I mean.<br />

Ready to discover enigmas but, above all, that represented<br />

by Valverde’s <strong>Stronghold</strong>, of which I had heard nothing more<br />

since registering, when the big day finally came I rode my<br />

motorbike to Carrer Santiago Apóstol in L’Hospitalet de Llo-<br />

100


Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />

Frederic Montornés<br />

bregat, full of enthusiasm and, above all, dying to satisfy my<br />

curiosity. On reaching the number of the street where I hadbeen<br />

told to go and seeing no one, I thought that I had perhaps<br />

been mistaken, so I decided to go and have a coffee<br />

and see if anyone turned up, finally. But, no luck. So, without<br />

waiting a second longer, I went up to the door again, rang the<br />

bell and entered the lobby of what was a school. And there it<br />

was: a large wooden structure with two rooms separated by<br />

a wall, entered at different levels, one from the floor, the other<br />

through the ceiling, after climbing up a ladder attached to<br />

the wall by a chain with a padlock. One of those padlocks with<br />

combination. At the same time as I discovered what would<br />

turn out to be, no doubt, one of the three fortresses, I also<br />

joined the group I had signed up for. Without nothing what it<br />

was all about. In my case, a group of secondary school pupils.<br />

Quite a challenge, you might say.<br />

If what I was seeking when I signed up for that adventure, I<br />

can assure you that what happened exceeded my expectations.<br />

Because what I thought I would find was something<br />

built beside an enigma that would need to be solved through<br />

the clues, signs or whatever provided, but what I never imagined<br />

is that I would be asked to resolve mysteries along<br />

with a team of people I did not know, all of us joined together<br />

only by the colour of our T-shirts.<br />

Discussing how to try to solve the enigma of a construction<br />

in order to win the reward we all wanted with this group of<br />

enthusiastic strangers, we opened a door to enter a room<br />

101


Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />

Frederic Montornés<br />

full of blue balloons. We did not know whether to burst them,<br />

push them out of our way or move them somewhere, but<br />

then someone started bursting them in the hope of finding<br />

something. A key, perhaps, or a combination number, who<br />

knows. But without success. So, as time was marching on<br />

and nobody could suggest anything better, we left the school<br />

to make for the site of the second fortress. The next stage in<br />

our journey, the place where we hoped to find information<br />

but, above all, some clue as to how to continue. Generally<br />

speaking.<br />

Since we only knew the name of the street and the number,<br />

we arranged to meet in a little nearby square in the Poble<br />

Sec neighbourhood of Barcelona. Then, once we were all<br />

there, we entered Homesession. And there is was: the second<br />

fortress. A great wooden tower with a trapdoor leading<br />

into a space at the top. A secret chamber we quickly got<br />

into and where, among other things, we found a book that<br />

seemed very unusual. An iron book, one of those books<br />

that are locked and, thanks to this camouflage, are used as<br />

safes. There was also a number written on the wall beside<br />

the wooden structure. A four-digit number. I think it was the<br />

number 1907. I can’t remember exactly.<br />

We were quick to imagine that this must be the combination<br />

to open the padlock on the stepladder attached to the fortress<br />

we had just come from.<br />

Sure that the other teams would be ahead of us because we<br />

102


Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />

Frederic Montornés<br />

had achieved nothing and time was really getting short, we<br />

went back to the school to see if the number would open the<br />

combination lock to the stairs. But when we got to there, we<br />

found that someone had already done it. The stepladder was<br />

no longer in its place and the locked room was completely<br />

in a mess, with books and balloons all over the place. There<br />

was just one thing in its rightful place: a bookcase with another<br />

book like the one that we had seen in the fortress at<br />

Homesession. There was nothing inside it. Obviously, someone<br />

had got there earlier and taken its contents away with<br />

them.<br />

In order to end the adventure as best as possible, we headed<br />

for the Arranz-Bravo Foundation, which was where the solution<br />

to the enigma would be revealed, we supposed. When<br />

we got there, we found that the treasure had already been<br />

discovered. It was a cake. A reward for all the hard work of<br />

unravelling, as best we could, the clues on a route that was<br />

as secret as it was stimulating.<br />

Besides giving me the chance to negotiate, in the company<br />

of strangers, the comings and goings of a project that all<br />

agreed without question was a work of art, one thing that I<br />

learned about thanks to the challenges posed by <strong>Stronghold</strong><br />

was the possibility of understanding art from the right distance.<br />

Because, through the doubts it poses, the enigmas it<br />

suggests or the impossibility of embracing it when you really<br />

want to, you feel the need to persist, never to give up.<br />

103


Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />

Frederic Montornés<br />

I had never seen live the works that Carlos Valverde had created<br />

earlier, under the title of ADYTON, that needed to be<br />

discovered by the action of the spectator. I know they involveda<br />

certain kind of<br />

impossible constructions<br />

that it was possible to<br />

move around in, like the<br />

spaces created by Gregor<br />

Schneider in spaces at his<br />

home. In them, more than<br />

achieving a goal, the idea<br />

was to find them in order<br />

to start being there, without<br />

knowing for sure until<br />

when or where. In these<br />

works, a kind of DIY homage,<br />

the spectator was<br />

subjected to similar experiences<br />

as those proposed by Bruce Nauman with his corridors<br />

and maze-like rooms and which, if we are looking for<br />

points of reference in art and sculpture, we can perhaps find<br />

them among the dictates of the latter’s work which, through<br />

space, becomes mixed with architecture and the meaning<br />

that it acquires for those who pass through it.<br />

ADYTON #2: Void, 2013<br />

In a kind of intimate homage to the participative element in<br />

the work of Allan Kaprow, the spatial enigmas in the work of<br />

Dan Graham, the importance of the body in Miroslaw Balka’s<br />

work, the theatrical aspect of such great work as that created<br />

104


Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />

Frederic Montornés<br />

by Robert Morris and so on, the three fortresses that formed<br />

Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong> de Carlos Valverde transported<br />

me to a dimension located on the margins of strict materialisation.<br />

This is because, although, from the material<br />

point of view, his fortresses appeared to me like post-minimalist<br />

scenarios for the performance of voluntary actions<br />

designed to investigate models of conduct or the unfathomable<br />

limits of psychosensory perception, once inside I forget<br />

everything to contemplate concepts like space and time, the<br />

need to get going if I hoped to win some kind of reward, to<br />

question the meaning of art when invested in things that,<br />

to all appearances, offer nothing, the value of our time compared<br />

to the enigma of a work or in thinking what it means,<br />

signifies or generates an empowered audience, firm in its<br />

decisions, unaffected by negative influences and aware of<br />

weaknesses that it converts<br />

into fortresses.<br />

Land of Cockaigne, Carlos Valverde + Flexo Arquitectura, 2016<br />

Far from the concept of<br />

the spectacle discussed<br />

by Debord and closer to<br />

reflection on sculptural<br />

thought, the architectural<br />

debate and audience phenomenology,<br />

Carlos Valverde’s<br />

<strong>Stronghold</strong>, which<br />

comprises, as we have<br />

mentioned, three fortresses<br />

and an unknown treas-<br />

105


Chronical of a summer enigma. On Carlos Valverde’s <strong>Stronghold</strong>.<br />

Frederic Montornés<br />

ure as reward for the effort invested, is the last piece in a series<br />

of three works, that is to say, a trilogy, conceived around<br />

the idea that what we obtain is no more and no less than what<br />

we want. And it is on the basis of these wants, this desire,<br />

but also the performance or sacrifice that underlies it, that<br />

the prize obtained is (not only) a ham (in the case of Land<br />

of Cockaigne, presented at the Architects’ Association of<br />

Catalonia COAC), a carrot (see A Brief Review on Sacrifice<br />

and Reward, as seen at the Sala de Arte Joven in Madrid) or<br />

the cake that Carlos Valverde provided as a reward for this<br />

latest piece, <strong>Stronghold</strong>. Apart from the anecdotic response<br />

that the product in itself may generate, what we obtain from<br />

these three works is nothing simpler than a complex question:<br />

what need is there to offer a treasure?<br />

With these and other questions<br />

spinning around my<br />

head, I stealthily approached<br />

the banquet that<br />

had been prepared as the<br />

end of the road.<br />

A Brief Review on Sacrifice and Reward, 2016<br />

And from there I went<br />

straight home.<br />

106


CATALÁ<br />

Carlos Valverde. Ser en l’espai<br />

Albert Mercadé<br />

“El topos —es a dir l’espai-lloc— sembla una<br />

cosa important i difícil de captar.”<br />

Aristòtil<br />

“L’espai, espacia”<br />

Martin Heidegger<br />

Des de la presentació pública del projecte<br />

ADYTON, l’any 2013, Carlos Valverde ha<br />

mostrat en diferents espais del circuit artístic<br />

barceloní les seves contundents propostes<br />

creatives que comuniquen, d’una<br />

manera inèdita i penetrant, una nova forma<br />

d’entendre i relacionar-se amb l’espai,<br />

l’escultura i el misteri de la creació artística.<br />

La seva obra ha sabut tocar la diana<br />

estètica del nostre temps, que demana<br />

l’assumpció de tres principis artístics: el<br />

relacional —vinculació a escala 1:1 amb el<br />

cos social; l’eròtica —diàleg dilatat amb el<br />

misteri de l’obra d’art; i finalment, l’espacial:<br />

l’experiència transitiva de l’espai —en<br />

el seu cas a través de l’escultura.<br />

El projecte <strong>Stronghold</strong> (fortalesa), dut a<br />

terme entre la Fundació Arranz-Bravo, Homesession<br />

i l’Escola Sant Jaume de la FEP<br />

de L’Hospitalet, l’hem d’entendre com la<br />

variant més ambiciosa dels principis rectors<br />

que guiaren el projecte ADYTON de<br />

2013. En aquell primer treball Valverde resolia<br />

l’equació social-eròtica-espacial convocant<br />

a l’espectador en un espai desinstitucionalitzat<br />

del Poble Sec, al qual s’hi<br />

accedia només sota una codificada inscripció<br />

prèvia. En arribar al lloc expositiu, i<br />

desxifrats els codis pertinents, s’invitava el<br />

públic a recórrer un laberint de trampes escultòriques<br />

i barreres estètiques per arribar<br />

a la descoberta del tresor artístic final,<br />

ben cuirassat en la darrera càmera expositiva.<br />

Per a l’artista, el menys decisiu era la<br />

descoberta del tresor final. L’important era<br />

la triple transformació que experimentava<br />

l’usuari en el trànsit expositiu: en la relació<br />

activa amb l’obra; en l’esforç cognitiu per<br />

a desocultar el misteri de la recompensa; i<br />

finalment, en el contacte performatiu amb<br />

l’espai, les escultures-fortalesa elaborades<br />

pel projecte.<br />

A <strong>Stronghold</strong>, Valverde amplia l’àmbit<br />

d’exploració espacial i relacional de l’obra<br />

d’art, obrint el seu projecte a tres espais<br />

distants en el territori: dos centres d’art<br />

i una escola. Tres indrets que amplien, al<br />

seu torn, la diversitat del públic que interacciona<br />

amb el projecte: agents artístics<br />

(Fundació Ar-ranz-Bravo), estudiants universitaris<br />

(espai Homesession) i alumnes<br />

de batxillerat (Escola Sant Jaume de la<br />

FEP). A cadascun dels sectors, organitzats<br />

en tres grups —vermell, negre i blau—,<br />

se’ls convida a participar en els tallers de<br />

construcció dels espais escultòrics que<br />

configuren el projecte. Com en Adyton, els<br />

espais a construir són fortaleses, i l’objectiu<br />

del treball col•lectiu és crear tot un seguit<br />

de topalls i trampes estructurals que<br />

dificultin la troballa dels codis i les claus<br />

que permetran obrir el tresor final, emplaçat<br />

a la Fundació Arranz-Bravo. Així, el dia<br />

de la inauguració —que va tenir lloc el 10<br />

de juny— cadascun dels grups van organitzar-se<br />

per atacar i defensar cadascuna de<br />

les tres fortaleses ideades amb l’objectiu<br />

d’arribar a la càmera secreta final.<br />

L’espai relacional<br />

La vella fórmula moderna de l’objecte contemplat<br />

fa decennis que ha entrat en declivi<br />

auràtic. El col•lapse estètic del nostre<br />

107


temps demana a l’artista d’ambicionar propostes<br />

estètiques que facin partícip a l’espectador,<br />

reciclat ara en usuari. Tanmateix,<br />

nombroses propostes relacionals sorgides<br />

des de finals dels anys setanta evidencien,<br />

per excés d’empatia social, una falla en la<br />

comunicació sensual amb els individus.<br />

En propostes extremes com les de Rirkrit<br />

Tiravanija i totes les derives relacionals<br />

auspiciades pel crític Nicolas Bourriaud,<br />

ens trobem novament davant un punt de no<br />

retorn estètic i especulatiu: un públic filtrat<br />

i especialitzat —estudiosos, estudiants i<br />

artistes— compartint espais de convivència<br />

en la mateixa mesura que ho podrien<br />

fer en la quotidianitat. La utopia de la fusió<br />

entre art i vida demanada des de Nietzsche<br />

queda anul•lada per la mancança d’empatia<br />

estètica, d’harmonia entre la pell i els<br />

anhels espirituals del nostre temps. Si l’art<br />

no és capaç de representar la façana del<br />

nostre clima cultural, és automàticament<br />

relegat a la marginalitat cultural.<br />

Amarillo d’en Takeshi Kitano o de pel•lícules<br />

com Home Alone (Solo en casa). La<br />

trama del film servia com a inspiració per a<br />

copsar l’actitud que hauran d’adoptar els<br />

alumnes davant l’obra: el treball de grup<br />

en la defensa d’un tresor subjectiu que<br />

serà saquejat per l’invasor o que hauran<br />

d’abordar en les altres dues fortaleses.<br />

Els alumnes, especialment els més problemàtics,<br />

van mostrar una inventiva inusual<br />

alhora d’idear les escultures defensives. A<br />

l’estructura construïda a l’Escola de Sant<br />

Jaume, desenes de globus s’introduïren<br />

dins d’una barraca de fusta oberta per la<br />

teulada. Els alumnes amagaren una clau<br />

per obrir el tresor final del projecte dins<br />

d’un dels múltiples globus escampats.<br />

L’estructura escultòrica definitiva, ben<br />

guiada i controlada per l’artista, va aconseguir<br />

resoldre una difícil equació estètica<br />

entre implicació social en la seva gestació i<br />

intensitat formal pel bon ús dels materials i<br />

la seva disposició en l’espai.<br />

La proposta de Carlos Valverde, en canvi,<br />

vol trobar l’equilibri entre l’art i la vida. A<br />

<strong>Stronghold</strong>, l’artista convida a diferents<br />

grups i estrats socials a construir i transitar<br />

les fortaleses escultòriques que propiciaran<br />

l’anhelat encontre social i l’experiència<br />

artística. Per assolir la qualitat formal del<br />

projecte, Valverde proposa trobades de<br />

treball conjunt basades metodològicament<br />

en la transmissió de coneixements abans<br />

que en la praxi de la construcció artística.<br />

Valverde muscula l’enteniment de l’alumne,<br />

proposant en els tallers la reflexió sobre<br />

les fonts inspiracionals del seu treball.<br />

Així, en les sessions de treball a l’Escola de<br />

Sant Jaume de la FEP, els 25 alumnes reflexionaven<br />

i discutien al voltant de propostes<br />

fílmiques alhora formatives i disteses,<br />

com la projecció d’esquetxos d’invasions<br />

a fortaleses dels Monty Python, de l’Humor<br />

Espaciar l’espai<br />

Tant la fortalesa de Sant Jaume de la FEP,<br />

com la de Homesession o la de la Fundació<br />

Arranz-Bravo demostren la saviesa<br />

escultòrica i espacial de Carlos Valverde.<br />

Malgrat la solidesa conceptual i relacional<br />

del seu art, Carlos Valverde es considera,<br />

en essència, un escultor. El seu objectiu<br />

és, de fet, aconseguir realitzar projectes<br />

escultòricament rellevants en el context<br />

de l’escultura contemporània internacional.<br />

Potser per aquest motiu va passar<br />

part de la seva formació al País Basc, com<br />

és sabut un dels vivers d’escultura contemporània<br />

més importants del sud d’Europa.<br />

De fet, podríem trobar la gènesis<br />

conceptual escultòrica de Valverde en<br />

l’assaig que Martin Heidegger realitzà sobre<br />

l’escultura d’Eduardo Chillida, El arte<br />

108


y el espacio, de 1969. En l’esmentat assaig<br />

advertim una de les claus conceptuals per<br />

entendre l’obsessió espacial de Carlos<br />

Valverde: l’existència només es dóna en<br />

el contacte íntim de l’home amb un espai<br />

concret. No es pot “ser” sense “ser-hi”:<br />

sense ser en el món (Dasein). L’home existeix<br />

en tant que viu i vivifica un espai físic.<br />

En aquest context, l’artista, segons el pensador<br />

alemany, és aquell demiürg generador<br />

d’espais. La seva tasca és la “d’espaciar”,<br />

verb que Heidegger defineix com la<br />

“lliure donació dels llocs”. L’espaciador<br />

es contraposa al planificador tecnòcrata:<br />

aquell que genera espais per a finalitat lucrativa.<br />

En el seu ideari, l’espai no és un<br />

conjunt de portes, murs i voltes que existeixen<br />

al ser construïdes; existeixen només<br />

al ser viscudes experiencialment, en ple<br />

compromís amb el ser i la seva circumstància.<br />

La transposició artística en l’art de<br />

Valverde seria la següent: les seves portes,<br />

els seus espais i estructures, només prenen<br />

sentit, només existeixen, en tant que<br />

l’espectador els activa en la seva vivència<br />

profunda i performativa.<br />

Seguint la teoria heideggeriana, l’espai es<br />

redimeix en el buit. L’artista espaciador<br />

construeix buits, i l’acció de buidar és segons<br />

el pensador, una acció de convocar,<br />

de reunir. Buidar és esperar que un espai<br />

sigui omplert per altri. La fórmula espacial<br />

heideggeriana aconsegueix, per tant, resoldre<br />

la difícil equació de l’escultura postmoderna:<br />

conceptualment aconsegueix<br />

que sigui una obra formal (la construcció<br />

de l’espai), existencial (l’experiència subjectiva<br />

de l’espai), alliberadora (creadora<br />

d’espais utòpics) i socialment empàtica<br />

(pels usuaris destinats a omplir la buidor).<br />

L’eròtica mistèrica<br />

La teoria espacial heideggeriana deixa<br />

obert un darrer element clau afí a l’ essència<br />

de l’obra de Carlos Valverde: el principi<br />

de comunicació eròtica de l’obra d’art.<br />

Carlos Valverde convida a través del seu<br />

treball a dialogar amb el misteri de l’obra<br />

d’art, és a dir amb el rerefons inefable i auràtic<br />

que trastorna i enganxa al degustador<br />

artístic des dels temps arcans —almenys<br />

des de la invenció de l’art rupestre—. El<br />

tresor ben amagat que els usuaris dels<br />

seus projectes malden per posseir és una<br />

metàfora d’una inconfessada creença de<br />

Carlos Valverde per l’eròtica neoplatònica<br />

de l’art, que contrasta amb la naturalesa<br />

pornogràfica de consum de la nostra realitat<br />

hipericònica. En efecte, els nostres<br />

temps hipertecnològics ens conviden a<br />

posseir les imatges del nostre entorn d’una<br />

manera sexual: efímera, voraç i d’ejaculació<br />

instantània. Aquesta realitat, fortament<br />

criticada per pensadors com Peter Sloterdijk<br />

i Byung-Chul Han, demana la gestació<br />

d’una alternativa estètica que permeti la<br />

relació eròtica amb l’obra: és a dir lenta,<br />

experiencial, dolorosa en l’espera, sense<br />

exaltació en la meta i centrada en la consumació<br />

activa del misteri de l’obra d’art.<br />

És de fet una proposta d’arrel mística: la<br />

relació eròtica-religiosa entre l’amic diví i<br />

l’amant anacoreta, vençuts en l’èxtasi de la<br />

contemplació divina. La proposta de Carlos<br />

Valverde es vincula estretament amb<br />

aquesta tradició mil•lenària iniciada per<br />

Plató en El Banquet i Fedre.<br />

La connexió mistèrica amb l’obra d’art es<br />

va donar per primera vegada durant la infància<br />

de Carlos Valverde, al Museo Vostell<br />

Malpartida de Càceres. Una de les obres<br />

que l’obsessionà era la caixa segellada de<br />

ciment ideada per l’artista alemany Wolf<br />

109


Vostell al cim d’un dels turons del parc del<br />

museu. Es tractava d’una caixa enterrada<br />

en un cofre, portadora de tresors inconfesats<br />

per l’artista, en una caixa que jamai<br />

seria oberta. És la filiació eròtica-misteriosa<br />

la mateixa que Valverde ha emplaçat,<br />

des de 2013, en l’epicentre del seu art. Part<br />

dels seus referents se situen en aquell moment<br />

artístic de canvi epocal entre el final<br />

de l‘obra d’art auràtica i l’inici de l’obertura<br />

de l’art a l’espai vital i quotidià que va tenir<br />

lloc en el curs dels anys seixanta i setanta.<br />

Vostell, en efecte, va ser un dels fundadors<br />

del moviment Fluxus, grup pioner del happening<br />

o del videoart. Altres referents de<br />

Valverde els trobem en el col•lectiu Gutai<br />

del Japó, considerat pels mateixos Vostell<br />

o Beuys com els precursors de moltes de<br />

les accions i propostes híbrides de Fluxus.<br />

Moltes de les referències estètiques<br />

de Valverde sorgeixen d’aquell col•lectiu<br />

fundat prop d’Osaka a mitjans dels anys<br />

cinquanta, i que tenia com objectiu proposar<br />

una escena artística de gran intensitat<br />

plàstica i performativa que reaccionés<br />

contra la trastornada societat japonesa de<br />

l’època postnuclear. Les propostes dels artistes<br />

del col•lectiu Gutai trencaren, pionerament<br />

en la història de l’art, les fronteres<br />

entre l’artista i l’obra. Així, en el treball de<br />

Saburo Murakami, l’artista japonès travessa<br />

d’una tirada 42 teles conjuntes de paper,<br />

deixant els forats transitius i irregulars<br />

com a sacsejadora peça artística (Paper<br />

Break Through, 1956). O el treball de Akira<br />

Kanayama, que instal•la sobre els jardins<br />

d’Ashioto l’estiu de 1955, una catifa estreta<br />

i llarga, amb petjades empremtades,<br />

que no condueixen enlloc. O la instal•lació<br />

Open Air Ashiara, 1955, de Jiro Yoshihara,<br />

que instal•la un laberint estructural de color<br />

vermell i blau suspès a l’aire.<br />

Del col•lectiu Gutai, no obstant, roman un<br />

principi motriu que Carlos Valverde absorbeix<br />

i vivifica en el fondal de la seva proposta<br />

artística: la subversió tràgica. Rere<br />

els seus laberints mistèrics —tan conceptualment<br />

ben travats, tan endreçats matèricament<br />

i espacialment— l’artista confessa<br />

un profund afany de rebel•lió artística, de<br />

mala llet estructural. Amb els gestos performatius<br />

dels Gutai, resa el manifest grupal<br />

de 1956 escrit per Yoshihara, volien<br />

sacsejar la societat japonesa benestant<br />

filoamericana de la postguerra, a través de<br />

l’ús de materials crus, sovint postnuclears,<br />

en accions contundents a l’espai públic. En<br />

la mateixa direcció, l’eròtica mística i performativa<br />

de Valverde vol, com deia Walter<br />

Benjamin, provocar un “shock” a l’audiència:<br />

el sacseig virulent que es dóna en el<br />

procés de recerca-esforç-recompensa en<br />

un context iconogràficament espectral i<br />

crematístic.<br />

<strong>Stronghold</strong> és un projecte de gran risc artístic:<br />

la possibilitat de falles i col•lisions<br />

sistèmiques augmenta amb l’ampliació de<br />

públics, codis i itineraris. Però al mateix<br />

temps, el projecte és una temptativa d’ambicionar<br />

un treball que es pot considerar<br />

en el seu plantejament com un dels més<br />

potents, singulars i profunds que es poden<br />

esperar del context artístic actual. Aquesta<br />

és la grandesa i debilitat de <strong>Stronghold</strong>:<br />

l’intent de resolució a gran escala d’una<br />

equació trinitària d’altíssima exigència estètica.<br />

Celebrem que l’artista hagi escollit<br />

L’Hospitalet per tal de donar una capa més<br />

de profunda sortida relacional al seu treball.<br />

El camí de la gran obra d’art està sempre<br />

plagat d’embats i obstacles, pròpiament<br />

com en el treball del nostre artista que es<br />

reivindica així com a una estrident metàfora<br />

del fet artístic. Aconseguir superar els<br />

embats de la utopia és tanmateix la vertadera<br />

tasca de tot gran artista; l’avantsala<br />

de tot projecte artístic transcendent.<br />

110


Crònica d’un enigma a l’estiu<br />

Al voltant de <strong>Stronghold</strong>, de Carlos<br />

Valverde<br />

Fede Montornés<br />

Equip vermell<br />

red.stronghold@carlos-valverde.com<br />

Equip blau<br />

blue.stronghold@carlos-valverde.com<br />

Va ser llegir el títol de la proposta i no vaig<br />

trigar a imaginar que el que podia emmascarar<br />

potser seria aquesta dosi de desconcert<br />

que sovint es necessita per sospitar<br />

que, en el seu desenvolupament, es podria<br />

complir alguna de les moltes funcions que<br />

es pressuposen o s’atribueixen a l’art, és<br />

a dir, sorprendre. Si a aquesta sospita se li<br />

suma la meva predisposició més que manifesta<br />

a apuntar-me fins i tot al bateig d’un<br />

ninot, no és estrany que, en qüestió de segons,<br />

hi volgués participar. De manera que<br />

m’hi vaig apuntar, així, sense pensar-m’ho.<br />

L’únic que sabia era que es tractava d’una<br />

invitació promoguda per Carlos Valverde<br />

que, responent al títol de <strong>Stronghold</strong>, es<br />

desenvoluparia en tres localitzacions diferents<br />

de l’Hospitalet de Llobregat i Barcelona:<br />

la Fundació Arranz-Bravo, l’Escola<br />

Sant Jaume de la FEP i Homesession.<br />

Em vaig assabentar d’aquest projecte a<br />

través de Facebook —aquesta xarxa social<br />

odiadestimada a la qual molts estem abonats<br />

per qüestions tan diferents com les<br />

nostres necessitats— llegint el missatge<br />

següent:<br />

Carlos Valverde. <strong>Stronghold</strong><br />

TRES FORTALESES<br />

TRES EQUIPS<br />

UN TRESOR<br />

EL PRIMER QUE L’AGAFI SE’L QUEDA<br />

FAB + Homessession + Sant Jaume de la FEP<br />

Inauguració divendres 10 de juny 14h, a la FAB<br />

Equip negre<br />

black.stronghold@carlos-valverde.com<br />

I amb la tendència que tinc a fixar-me en<br />

el color blau, em vaig inscriure per formar<br />

part d’aquest equip sense tenir ni la més<br />

mínima idea del que significava estar en un<br />

equip o en un altre. Més tard vaig saber que<br />

els agents artístics —de negre— es trobarien<br />

a la Fundació Arranz-Bravo, que els estudiants<br />

universitaris —de vermell— ho farien<br />

a l’espai de Homesession i que els alumnes<br />

de batxillerat —de blau— ho farien a l’Escola<br />

Sant Jaume de la FEP a l’Hospitalet de<br />

Llobregat. Però per a mi ja era massa tard.<br />

Al cap d’un moment vaig rebre el missatge<br />

següent:<br />

*** This is an automatically generated<br />

email, please do not reply ***<br />

10.06.2016<br />

11:00 am<br />

Santiago Apóstol, 36-38-40<br />

08903 - L’Hospitalet de Llobregat<br />

+34 934 497 719<br />

CAMISETA AZUL / SAMARRETA BLAVA /<br />

BLUE T-SHIRT<br />

En bona part de les convocatòries concebudes<br />

per artistes i promogudes com a activitats<br />

deslocalitzades pel fet que, lluny de<br />

desenvolupar-se exclusivament a l’interior<br />

d’un espai d’exposició a l’ús —en general,<br />

l’espai des del qual s’impulsen—, acostumen<br />

a desplegar-se en localitzacions insospitades,<br />

desconegudes o absolutament<br />

inimaginables, hi ha alguna cosa en comú<br />

que, a mi personalment, no només m’atrau<br />

especialment sinó que em crida molt l’atenció.<br />

És la capacitat que tenen defomentar<br />

111


el diàleg entre l’art i la vida a través d’una<br />

maniobra tan senzilla com treure l’art del<br />

seu context habitual, resituar-lo en un context<br />

obert i esperar a veure què passa quan<br />

el filtre que sovint els manté per separat<br />

—és a dir, l’espai d’exposició, aquesta<br />

gàbia blanca— no només es dilueix per la<br />

interferència d’estímuls de tot tipus —visuals,<br />

acústics, sensorials, etc.— sinó que<br />

desapareix per complet a favor de qüestions<br />

relacionades amb el sentit de l’art.<br />

Si bé és cert que la deslocalització en l’art<br />

és una cosa a la qual estem sobradament<br />

acostumats a través, per exemple, de la ubicació<br />

d’obres a l’espai urbà o natural, el fet<br />

que, en propostes com la que ens ocupa, es<br />

requereixi la participació de l’espectador<br />

més enllà de la pura contemplació i com a<br />

ingredient imprescindible per l’aprehensió<br />

de la proposta, és una cosa que, segons el<br />

meu parer, té a veure amb la manera d’entendre<br />

l’art com una cosa indissociable de<br />

la veu i el context des del qual s’explica i<br />

es materialitza. De manera que si, en el<br />

seu desenvolupament, s’inclou un trajecte,<br />

un exercici, una pregunta, un temps o un<br />

trànsit a través de l’espai, entenc que el<br />

que es proposa és la possibilitat de veure<br />

i veure’ns des d’un lloc prou allunyat com<br />

per no perdre el vincle amb el que ens ha<br />

portat fins allà. El vincle amb l’art, vull dir.<br />

Disposat a descobrir enigmes, però sobretot<br />

el d’aquell <strong>Stronghold</strong> de Valverde, que<br />

des que em vaig apuntar a participar-hi<br />

no havia donat més senyals de vida, el dia<br />

dels fets em vaig desplaçar amb moto fins<br />

al carrer de Sant Jaume Apòstol de l’Hospitalet<br />

de Llobregat amb l’ànim pletòric i<br />

encara més ganes de sadollar la meva curiositat.<br />

En arribar davant del número que se<br />

m’havia indicat i veure que no hi havia ningú,<br />

vaig pensar que potser m’havia equivocat.<br />

De manera que vaig decidir anar a<br />

prendre un cafè per veure si fent temps<br />

apareixia algú per allà. Però no va ser així.<br />

Sense esperar ni un segon més, vaig acostar-me<br />

a la porta, vaig trucar al timbre i<br />

vaig entrar al vestíbul del que era l’institut.<br />

I era allà: una gran estructura de fusta amb<br />

dues habitacions separades per una paret<br />

i a les quals s’havia d’accedir des de plans<br />

diferents: una des de terra i l’altra des del<br />

sostre, amb l’ajuda d’una escala fixada a la<br />

paret amb una cadena tancada amb cadenat.<br />

D’aquests cadenats que tenen combinació.<br />

Al mateix temps que vaig descobrir<br />

el que, sens dubte, seria la primera de les<br />

tres fortaleses, també em vaig incorporar<br />

al grup en el qual m’havia apuntat. Sense<br />

saber de què es tractava. En el meu cas,<br />

estudiants d’un institut. Sens dubte, tot un<br />

repte.<br />

Si el que pretenia en inscriure’m en aquella<br />

aventura era viure una experiència sorprenent,<br />

prometo que el que em vaig trobar<br />

superava amb escreix el que havia imaginat.<br />

I és que si el que jo esperava era trobar<br />

una cosa construïda al costat d’un enigma<br />

per resoldre a partir de pistes, senyals o el<br />

que fos, el que no hauria imaginat mai és<br />

que em veuria impel•lit a desvelar misteris<br />

juntament amb un equip que no coneixia de<br />

res i amb el qual l’única cosa que ens unia<br />

era el color de les samarretes.<br />

Tramant amb un grup de desmotivats desconeguts<br />

com abordar l’enigma d’una<br />

construcció en la cerca de la recompensa<br />

que tots volíem obtenir, vam accedir<br />

per una porta a una habitació repleta de<br />

globus blaus. Sense saber si fer-los petar,<br />

apartar-los o desplaçar-los, algú va<br />

començar a fer-los explotar amb l’esperança<br />

de trobar alguna cosa. Qui sap si<br />

una clau o, potser,el número d’una combi-<br />

112


nació. Però no va ser així. I veient que el<br />

temps anava passant i que ningú aportava<br />

res, vam abandonar l’institut amb la intenció<br />

de dirigir-nos al lloc on hi havia la<br />

segona fortalesa. El nostre següent pas.<br />

L’espai on esperàvem trobar informació,<br />

però sobretot alguna pista que ens digués<br />

per on havíem de tirar. En general.<br />

Com que només sabíem el nom del carrer<br />

i el número, vam quedar de reunir-nos en<br />

una placeta a prop del barri del Poble-sec<br />

de Barcelona. I quan tots vam arribar, vam<br />

entrar a Homesession. I allà hi havia la segona<br />

fortalesa. Una gran torre de fusta amb<br />

una trapa d’accés a unes golfes interiors.<br />

Una cambra secreta a la qual no vam trigar<br />

a accedir i on, entre altres coses, vam trobar<br />

un llibre que ens va cridar l’atenció. Un<br />

llibre de ferro. Un d’aquests tancats amb<br />

clau que s’utilitzen com a caixa forta amb<br />

finalitat de camuflatge. Al costat de l’estructura<br />

de fusta i escrit a la paret també hi<br />

havia un número. De quatre xifres. Em sembla<br />

que era 1907. No ho recordo bé.<br />

No vam trigar a suposar que devia ser el<br />

número de la clau de la combinació del cadenat<br />

de l’escala de la fortalesa de la qual<br />

veníem.<br />

Amb el convenciment que els altres equips<br />

se’ns havien avançat perquè no hi havia res<br />

al seu lloc i el temps passava que donava<br />

gust, ens vam dirigir de nou a l’institut per<br />

veure si amb aquell número aconseguíem<br />

obrir el cadenat de l’escala. Però en arribar<br />

a l’institut, vam veure que algú ja ho havia<br />

fet. L’escala no era al seu lloc, i l’habitació<br />

que abans era tancada ara apareixia en<br />

desordre, amb llibres i globus escampats<br />

per tot arreu. Només quedava una cosa<br />

al seu lloc: una prestatgeria amb un altre<br />

llibre com aquell que havíem vist a la fortalesa<br />

de Homesession. Sense res a dins.<br />

Quedava clar que algú havia arribat abans<br />

i s’ho havia emportat.<br />

Con el fin de terminar la aventura de la mejor<br />

manera posible, nos dirigimos hacia la<br />

Fundación Arranz-Bravo donde se suponía<br />

que el enigma iba a ser desvelado. Y al llegar<br />

nos encontramos con que el tesoro ya<br />

había sido descubierto. Se trataba de un<br />

pastel. Una recompensa por el esfuerzo<br />

llevado a cabo desvelando como se pudo<br />

las claves de una ruta tan secreta como estimulante.<br />

Per poder acabar l’aventura de la millor<br />

manera possible, ens vam dirigir cap a la<br />

Fundació Arranz-Bravo, on se suposava<br />

que es desvelaria l’enigma. I en arribar<br />

ens vam trobar que el tresor ja havia estat<br />

descobert. Es tractava d’un pastís. Una recompensa<br />

per l’esforç dut a terme revelant<br />

com es podia les claus d’una ruta tan secreta<br />

com estimulant.<br />

A més de donar-me la possibilitat de negociar<br />

amb desconeguts els avatars d’una<br />

proposta que ningú va qüestionar si es<br />

tractava o no d’una obra d’art, una altra<br />

de les coses que vaig aprendre a través<br />

dels reptes d’aquell <strong>Stronghold</strong> va ser la<br />

possibilitat d’entendre l’art des de la distància<br />

justa. I és que a través dels dubtes<br />

que suscita, els enigmes que planteja o la<br />

impossibilitat d’abraçar-lo quan realment<br />

es desitja, se sent la necessitat de persistir<br />

sense donar-se per vençut en cap moment.<br />

No havia vist mai en directe aquelles obres<br />

de Carlos Valverde que, sota el títol d’ADY-<br />

TON, havia creat amb anterioritat per ser<br />

descobertes a través de l’acció de l’espectador.<br />

Sé que consistien en una espècie<br />

dede construccions impossibles, que es<br />

113


podien transitar com ho fa Gregor Schneider<br />

pels racons de casa seva, que més que<br />

assolir una meta es tractava de trobar-los<br />

per començar a ser allà sense saber gaire<br />

fins on ni fins quan, que en una mena d’homenatge<br />

DIY sotmetien l’espectador a experiències<br />

similars a les de Bruce Nauman<br />

amb els seus passadissos i estances laberíntiques<br />

i que, posats a buscar referents<br />

en l’art i l’escultura, potser els podríem<br />

trobar entre els dictats d’aquella escultura<br />

que, a través de l’espai, es mescla en l’arquitectura<br />

i el sentit que adquireix per a qui<br />

hi transita.<br />

En una espècie d’homenatge íntim cap<br />

a allò participatiu en el treball d’Allan<br />

Kaprow, els enigmes espacials en l’obra<br />

de Dan Graham, la importància del cos en<br />

l’obra de Miroslaw Balka o l’aspecte teatral<br />

en l’obra d’un altre dels grans, com seria<br />

Robert Morris, les tres fortaleses d’aquell<br />

<strong>Stronghold</strong> de Carlos Valverde em van<br />

transportar a una dimensió ubicada al<br />

marge de la seva estricta materialització.<br />

I és que si, des del punt de vista material,<br />

les seves fortaleses em van semblar escenaris<br />

postminimalistes per a la representació<br />

d’accions voluntàries pensades per<br />

investigar models de conducta o els límits<br />

insondables de la percepció psicosensorial,<br />

un cop dins em vaig oblidar de tot per<br />

enfrontar-me a conceptes com l’espai i el<br />

temps, a la necessitat de buscar-me la vida<br />

si el que pretenia era obtenir una recompensa,<br />

a qüestionar el sentit de l’art quan<br />

s’inverteix en coses que, aparentment, no<br />

ofereixen res, al valor del nostre temps<br />

davant de l’enigma d’una obra o a pensar<br />

què suposa, significa o genera una audiència<br />

apoderada, ferma davant de les seves<br />

decisions, aliena a influències negatives i<br />

conscient d’unes debilitats que converteix<br />

en fortaleses.<br />

Lluny del concepte d’espectacle al qual<br />

es referia Debord i prop de la reflexió al<br />

voltant del pensament escultòric, el debat<br />

arquitectònic i la fenomenologia de les<br />

audiències, aquest <strong>Stronghold</strong> de Carlos<br />

Valverde format, com s’ha dit, per tres<br />

fortaleses i un tresor desconegut com a<br />

recompensa a l’esforç invertit, és l’última<br />

obra d’una sèrie de tres —o sigui, d’una trilogia—<br />

concebuda al voltant de la idea que<br />

el que obtindrem no és ni més ni menys del<br />

que desitgem. I és sobre la base d’aquest<br />

desig, però també de l’acció o del sacrifici<br />

subjacent que el premi que s’obté no és<br />

(només) un pernil —en el cas de Land of<br />

Cockaigne presentat al Col•legi d’Arquitectes<br />

de Catalunya COAC—, una pastanaga<br />

—en el cas d’A Brief Review on Sacrifice<br />

and Reward, presentat a la Sala de Arte<br />

Joven de Madrid— o el pastís de recompensa<br />

que Carlos Valverde va pensar per a<br />

aquest <strong>Stronghold</strong>. Al marge de l’anècdota<br />

que pugui despertar el producte en si, el<br />

que s’obté d’aquestes tres obres no és res<br />

més simple que una pregunta complexa:<br />

quina necessitat hi ha d’oferir un tresor?<br />

Amb aquestes i altres preguntes voltant-me<br />

pel cap, em vaig acostar sigil•losament fins<br />

al banquet que s’havia previst com a final<br />

de camí.<br />

I des d’allà vaig anar directament a casa.<br />

114


CASTELLANO<br />

Carlos Valverde. Ser en el espacio<br />

Albert Mercadé<br />

“El topos —es decir el espacio-lugar— parece<br />

algo importante y difícil de captar.”<br />

Aristóteles<br />

“El espacio, espacia”<br />

Martin Heidegger<br />

Desde la presentación pública del proyecto<br />

ADYTON, en 2013, Carlos Valverde ha<br />

mostrado en diferentes espacios del circuito<br />

artístico barcelonés sus contundentes<br />

propuestas creativas que comunican<br />

de una manera inédita y penetrante, una<br />

nueva forma de entender y relacionarse<br />

con el espacio, la escultura y el misterio<br />

de la creación artística. Su obra ha sabido<br />

tocar la diana estética de nuestro tiempo,<br />

que pide la asunción de tres principios<br />

artísticos: el relacional —vinculación a<br />

escala 1:1 con el cuerpo social; la erótica<br />

—diálogo dilatado con el misterio de la<br />

obra de arte; y finalmente, el espacial: la<br />

experiencia transitiva del espacio —en su<br />

caso a través de la escultura.<br />

El proyecto <strong>Stronghold</strong> (fortaleza), llevado<br />

a cabo entre la Fundación Arranz-Bravo,<br />

Homesession, y la Escuela Santiago de la<br />

FEP de L’Hospitalet, lo debemos entender<br />

como la variante más ambiciosa de los<br />

principios rectores que guiaron el proyecto<br />

ADYTON de 2013. En aquel primer trabajo<br />

Valverde resolvía la ecuación social-erótica-espacial<br />

convocando al espectador en<br />

un espacio desinstitucionalizado de Poble<br />

Sec, al que se accedía sólo bajo una inscripción<br />

previa codificada. Llegado al lugar<br />

expositivo, y descifrados los códigos pertinentes,<br />

se invitaba al público a recorrer un<br />

laberinto de trampas escultóricas y barreras<br />

estéticas para llegar al descubrimiento<br />

del tesoro artístico final, bien acorazado<br />

en la última cámara expositiva. Para el<br />

artista, lo menos decisivo era el descubrimiento<br />

del tesoro final. Lo importante era<br />

la triple transformación que experimentaba<br />

el usuario en el tráfico expositivo: en la<br />

relación activa con la obra; en el esfuerzo<br />

cognitivo para desocultar el misterio de la<br />

recompensa; y finalmente, en el contacto<br />

performativo con el espacio, las esculturas-fortaleza<br />

elaboradas para el proyecto.<br />

En <strong>Stronghold</strong>, Valverde amplía el ámbito<br />

de exploración espacial y relacional de la<br />

obra de arte, abriendo su proyecto a tres<br />

espacios distantes en el territorio: una escuela<br />

y dos centros de arte. Tres lugares<br />

que amplían, a su vez, la diversidad del<br />

público que interacciona con el proyecto:<br />

agentes artísticos (Fundación Arranz-Bravo),<br />

estudiantes universitarios (Homesession)<br />

y alumnos de bachillerato (Escola<br />

Sant Jaume de la FEP). A cada uno de<br />

los sectores, organizados en tres grupos<br />

—rojo, negro y azul—, se les invita a participar<br />

en los talleres de construcción de<br />

los espacios escultóricos que configuran<br />

el proyecto. Como en ADYTON, los espacios<br />

a construir son fortalezas, y el objetivo<br />

del trabajo colectivo es crear una serie de<br />

obstáculos y trampas estructurales que<br />

dificulten el hallazgo de los códigos y las<br />

claves que permitirán abrir el tesoro final,<br />

emplazado en la Fundación Arranz-Bravo.<br />

Así, el día de la inauguración —que tuvo lugar<br />

el 10 de junio— cada uno de los grupos<br />

se organizó para atacar y defender cada<br />

una de las tres fortalezas ideadas con el<br />

objetivo de llegar a la cámara secreta final.<br />

115


El espacio relacional<br />

La vieja fórmula moderna del objeto contemplado<br />

hace decenios que ha entrado<br />

en declive aurático. El colapso estético de<br />

nuestro tiempo pide al artista ambicionar<br />

propuestas estéticas que hagan partícipe<br />

al espectador, reciclado ahora en usuario.<br />

Sin embargo, numerosas propuestas relacionales<br />

surgidas desde finales de los años<br />

setenta evidencian, por exceso de empatía<br />

social, una carencia en la comunicación<br />

sensual con los individuos. En propuestas<br />

extremas como las de Rirkrit Tiravanija y<br />

todas las derivas relacionales auspiciadas<br />

por el crítico Nicolas Bourriaud, nos encontramos<br />

nuevamente ante un punto de<br />

no retorno estético y especulativo: un público<br />

filtrado y especializado —estudiosos,<br />

estudiantes y artistas— compartiendo espacios<br />

de convivencia en la misma medida<br />

que lo podrían hacer en la cotidianidad. La<br />

utopía de la fusión entre arte y vida pedida<br />

desde Nietzsche queda anulada por la<br />

carencia de empatía estética, de armonía<br />

entre la piel y los anhelos espirituales de<br />

nuestro tiempo. Si el arte no es capaz de<br />

representar la fachada de nuestro clima<br />

cultural, es automáticamente relegado a la<br />

marginalidad cultural.<br />

La propuesta de Carlos Valverde, en cambio,<br />

quiere encontrar el equilibrio entre el<br />

arte y la vida. En <strong>Stronghold</strong> el artista invita<br />

a diferentes grupos y estratos sociales<br />

a construir y transitar las fortalezas<br />

escultóricas que propiciarán el ansiado<br />

encuentro social y la experiencia artística.<br />

Para alcanzar la calidad formal del proyecto,<br />

Valverde propone encuentros de trabajo<br />

conjunto basados metodológicamente<br />

en la transmisión de conocimientos antes<br />

que en la praxis de la construcción artística.<br />

Valverde muscula el entendimiento<br />

del alumno, proponiendo en los talleres la<br />

reflexión sobre las fuentes inspiracionales<br />

de su trabajo. Así, en las sesiones de trabajo<br />

en la Escola de Sant Jaume de la FEP,<br />

los 25 alumnos reflexionaban y discutían<br />

alrededor de propuestas fílmicas, formativas<br />

y distendidas al mismo tiempo, como<br />

la proyección de sketches de invasiones a<br />

fortalezas de los Monty Python, del Humor<br />

Amarillo de Takeshi Kitano o de películas<br />

como Home Alone (Solo en casa). La trama<br />

del filme servía como inspiración para<br />

captar la actitud que deberán adoptar los<br />

alumnos ante la obra: el trabajo de grupo<br />

en la defensa de un tesoro subjetivo que<br />

será saqueado por el invasor o que deberán<br />

abordar en las otras dos fortalezas. Los<br />

alumnos, especialmente los más problemáticos,<br />

mostraron una inventiva inusual en el<br />

momento de idear las esculturas defensivas.<br />

En la estructura construida en la Escola<br />

de Sant Jaume, decenas de globos se<br />

introdujeron en una estructura de madera<br />

abierta por el techo. Los alumnos escondieron<br />

una llave para abrir el tesoro final<br />

del proyecto dentro de uno de los múltiples<br />

globos esparcidos. La estructura escultórica<br />

definitiva, bien guiada y controlada<br />

por el artista, consiguió resolver una difícil<br />

ecuación estética entre implicación social<br />

en su gestación e intensidad formal por el<br />

buen uso de los materiales y su disposición<br />

en el espacio.<br />

Espaciar el espacio<br />

Tanto la fortaleza de Sant Jaume de la FEP,<br />

como la de Homesession o la de la Fundación<br />

Arranz-Bravo demuestran la sabiduría<br />

escultórica y espacial de Carlos Valverde.<br />

A pesar de la solidez conceptual y relacional<br />

de su arte, Carlos Valverde se considera,<br />

en esencia, un escultor. Su objetivo<br />

es, de hecho, conseguir realizar proyectos<br />

116


escultóricamente relevantes en el contexto<br />

de la escultura contemporánea internacional.<br />

Quizás por este motivo pasó parte de<br />

su formación en el País Vasco, como es sabido,<br />

uno de los viveros de escultura contemporánea<br />

más importantes del sur de<br />

Europa. De hecho, podríamos encontrar<br />

la génesis conceptual escultórica de Valverde<br />

en el ensayo que Martin Heidegger<br />

realizó sobre la escultura de Eduardo Chillida,<br />

El arte y el espacio, de 1969. En dicho<br />

ensayo advertimos una de las claves conceptuales<br />

para entender la obsesión espacial<br />

de Carlos Valverde: la existencia sólo<br />

se da en el contacto íntimo del hombre con<br />

un espacio concreto. No se puede “ser” sin<br />

“estar”: sin estar en el mundo (Dasein). El<br />

hombre existe en tanto que vive y da vida a<br />

un espacio físico.<br />

En este contexto, el artista, según el pensador<br />

alemán, es aquel demiurgo generador<br />

de espacios. Su tarea es la de “espaciar”,<br />

verbo que Heidegger define como la “libre<br />

donación de los lugares”. El espaciador<br />

se contrapone al planificador tecnócrata:<br />

aquel que genera espacios para finalidad<br />

lucrativa. En su ideario, el espacio no es<br />

un conjunto de puertas, muros y bóvedas<br />

que existen al ser construidas; existen sólo<br />

al ser vividas experiencialmente, en pleno<br />

compromiso con el ser y su circunstancia.<br />

La transposición artística en el arte de Valverde<br />

sería la siguiente: sus puertas, sus<br />

espacios y estructuras, sólo toman sentido,<br />

sólo existen, en tanto que el espectador<br />

los activa en su vivencia profunda y<br />

performativa.<br />

Siguiendo la teoría heideggeriana, el espacio<br />

se redime en el vacío. El artista espaciador<br />

construye vacíos y la acción de<br />

vaciar es según el pensador, una acción de<br />

convocar, reunir. Vaciar es esperar que un<br />

espacio se llene por otros. La fórmula espacial<br />

heideggeriana consigue, por tanto,<br />

resolver la difícil ecuación de la escultura<br />

posmoderna: conceptualmente consigue<br />

que sea una obra formal (la construcción<br />

del espacio), existencial (la experiencia<br />

subjetiva del espacio), liberadora (creadora<br />

de espacios utópicos) y socialmente<br />

empática (por los usuarios destinados a<br />

llenar el vacío).<br />

La erótica mistérica<br />

La teoría espacial heideggeriana deja<br />

abierto un último elemento clave afín a la<br />

esencia de la obra de Carlos Valverde: el<br />

principio de comunicación erótica de la<br />

obra de arte. Carlos Valverde invita a través<br />

de su trabajo a dialogar con el misterio<br />

de la obra de arte, es decir, con el trasfondo<br />

inefable y aurático que trastorna y<br />

atrapa al degustador artístico desde los<br />

tiempos arcanos —al menos desde la invención<br />

del arte rupestre—. El tesoro bien<br />

escondido que los usuarios de sus proyectos<br />

afanan por poseer es una metáfora de<br />

una inconfesada creencia de Carlos Valverde<br />

por la erótica neoplatónica del arte,<br />

que contrasta con la naturaleza pornográfica<br />

de consumo de nuestra realidad hipericónica.<br />

Efectivamente, nuestros tiempos<br />

hipertecnológicos nos invitan a poseer las<br />

imágenes de nuestro entorno de una manera<br />

sexual: efímera, voraz y de eyaculación<br />

instantánea. Esta realidad, fuertemente<br />

criticada por pensadores como Peter Sloterdijk<br />

y Byung-Chul Han, pide la gestación<br />

de una alternativa estética que permita la<br />

relación erótica con la obra: lenta, experiencial,<br />

dolorosa en la espera, sin exaltación<br />

en la meta y centrada en la consumación<br />

activa del misterio de la obra de arte.<br />

Es de hecho una propuesta de raíz mística:<br />

la relación erótica-religiosa entre el amigo<br />

117


divino y el amante anacoreta, vencidos en<br />

el éxtasis de la contemplación divina. La<br />

propuesta de Carlos Valverde se vincula<br />

estrechamente con esta tradición milenaria<br />

iniciada por Platón en El banquete y<br />

Fedro.<br />

La conexión mistérica con la obra de arte<br />

sucedió por primera vez durante la infancia<br />

de Carlos Valverde, en el Museo Vostell<br />

Malpartida de Cáceres. Una de las obras<br />

que le obsesionaban era la caja sellada de<br />

cemento ideada por el artista alemán<br />

Wolf Vostell en la cima de una de las colinas<br />

del parque del museo. Se trataba de<br />

una caja enterrada en un cofre, portadora<br />

de tesoros inconfesados por el artista, en<br />

una caja que nunca sería abierta. Es la filiación<br />

erótica-misteriosa la misma que<br />

Valverde ha emplazado, desde 2013, en<br />

el epicentro de su arte. Parte de sus referentes<br />

se sitúan en ese momento artístico<br />

de cambio epocal entre el final de la obra<br />

de arte aurática y el inicio de la apertu-ra<br />

del arte en el espacio vital y cotidiano que<br />

tuvo lugar en el curso de los años sesenta<br />

y setenta. Vostell, en efecto, fue uno de los<br />

fundadores del movimiento Fluxus, grupo<br />

pionero a nivel europeo del happening o<br />

del videoarte. Otros referentes de Valverde<br />

los encontramos en el colectivo Gutai de<br />

Japón, considerado por los mismos Vostell<br />

o Beuys como los precursores de muchas<br />

de las acciones y propuestas híbridas de<br />

Fluxus. Muchas de las referencias estéticas<br />

de Valverde surgen de aquel colectivo<br />

fundado cerca de Osaka a mediados de los<br />

años cincuenta, y que tenía como objetivo<br />

proponer una escena artística de gran<br />

intensidad plástica y performativa que reaccionase<br />

contra la trastornada sociedad<br />

japonesa de la época postnuclear. Las propuestas<br />

de los artistas del colectivo Gutai<br />

rompieron, pioneramente en la historia del<br />

arte, las fronteras entre el artista y la obra.<br />

Así, en el trabajo de Saburo Murakami, el<br />

artista japonés atraviesa de un tirón 42<br />

telas conjuntas de papel, dejando los agujeros<br />

transitivos e irregulares como impactante<br />

pieza artística (Papel Break Through,<br />

1956). O el trabajo de Akira Kanayama,<br />

que instala sobre los jardines de Ashioto<br />

el verano de 1955, una alfombra estrecha<br />

y larga, con huellas que no conducen a ninguna<br />

parte. O la instalación Open Air Ashiara,<br />

1955, de Jiro Yoshihara, que instala<br />

un laberinto estructural de color rojo y azul<br />

suspendido en el aire.<br />

Sin embargo, del colectivo Gutai permanece<br />

un principio motriz que Carlos Valverde<br />

absorbe y vivifica en lo profundo de su<br />

propuesta artística: la subversión trágica.<br />

Tras sus laberintos mistéricos —conceptualmente<br />

tan bien trabados, tan ordenados<br />

matérica y espacialmente— el artista<br />

confiesa un profundo afán de rebelión artística,<br />

de mala leche estructural. Con los<br />

gestos performativos de los Gutai, reza<br />

el manifiesto grupal de 1956 escrito por<br />

Yoshihara, querían sacudir la sociedad<br />

japonesa acomodada filoamericana de la<br />

posguerra, a través del uso de materiales<br />

crudos, a menudo postnucleares, con acciones<br />

contundentes en el espacio público.<br />

En la misma dirección, la erótica mística y<br />

performativa de Valverde quiere, como decía<br />

Walter Benjamin, provocar un “shock”<br />

en la audiencia: el zarandeo virulento que<br />

se da en el proceso de investigación-esfuerzo-recompensa<br />

en un contexto iconográficamente<br />

espectral y crematístico.<br />

<strong>Stronghold</strong> es un proyecto de gran riesgo<br />

artístico: la posibilidad de faltas y colisiones<br />

sistémicas aumenta con la ampliación<br />

de públicos, códigos e itinerarios. Pero al<br />

mismo tiempo, el proyecto es una tentati-<br />

118


va de ambicionar un trabajo que se puede<br />

considerar en su planteamiento como uno<br />

de los más potentes, singulares y profundos<br />

que se pueden esperar del contexto artístico<br />

actual. Esta es la grandeza y debilidad<br />

de <strong>Stronghold</strong>: el intento de resolución<br />

a gran escala de una ecuación trinitaria de<br />

altísima exigencia estética. Celebramos<br />

que el artista haya escogido L’Hospitalet<br />

para dar una capa más de profunda salida<br />

relacional a su trabajo. El camino de la gran<br />

obra de arte está siempre lleno de embates<br />

y obstáculos, propiamente como en el traajo<br />

de nuestro artista, que se reivindica de<br />

este modo como una estridente metáfora<br />

del hecho artístico. Conseguir superar<br />

los embates de la utopía es sin embargo<br />

la verdadera tarea de todo gran artista; la<br />

antesala de todo proyecto artístico trascendente.<br />

Crónica de un enigma en verano<br />

En torno a <strong>Stronghold</strong> de Carlos Valverde<br />

Fede Montornés<br />

Fue leer el título de la propuesta y no tardar<br />

en imaginar que lo que podía enmascarar<br />

quizá sería esa dosis de desconcierto que<br />

a menudo se necesita para sospechar que,<br />

en su desarrollo, se podría cumplir alguna<br />

de las muchas funciones que se le presuponen<br />

o atribuyen al arte, es decir, sorprender.<br />

Si a esta sospecha se le suma mi<br />

más que manifiesta predisposición a apuntarme<br />

hasta al bautizo de un muñeco, no<br />

es de extrañar que, en cuestión de segundos,<br />

deseara participar. De modo que me<br />

apunté, así, sin más. Lo único que sabía es<br />

que se trataba de una invitación promovida<br />

por Carlos Valverde que, respondiendo al<br />

título de <strong>Stronghold</strong>, se iba a desarrollar en<br />

tres localizaciones diferentes de l’Hospitalet<br />

de Llobregat y Barcelona: la Fundació<br />

Arranz-Bravo, la Escola Sant Jaume de la<br />

FEP y Homesession.<br />

Me enteré de este proyecto a través de<br />

Facebook —esa odiadamada red social<br />

a la que somos muchos quienes estamos<br />

abonados por cuestiones tan distintas<br />

como nuestras necesidades— leyendo el<br />

siguiente mensaje:<br />

Carlos Valverde. <strong>Stronghold</strong><br />

TRES FORTALEZAS<br />

TRES EQUIPOS<br />

UN TESORO<br />

EL PRIMERO QUE LO COJA SE LO QUEDA<br />

FAB + Homessession + Sant Jaume de la FEP<br />

Inauguración viernes 10 de junio 14h, en FAB<br />

Equipo negro<br />

black.stronghold@carlos-valverde.com<br />

Equipo rojo<br />

red.stronghold@carlos-valverde.com<br />

Equipo azul<br />

blue.stronghold@carlos-valverde.com<br />

Y dada mi tendencia a fijarme en el color<br />

azul, me inscribí para formar parte en este<br />

equipo sin tener la más mínima idea de lo<br />

que lo significaba estar en un equipo u otro.<br />

Luego supe que los agentes artísticos —de<br />

negro— se iban a encontrar en la Fundació<br />

Arranz-Bravo, que los estudiantes universitarios<br />

—de rojo— lo harían en el espacio de<br />

Homession y que los alumnos de bachillerato<br />

—de azul— lo harían en la Escola Sant<br />

Jaume de la Fep en l’Hospitalet de Llobregat.<br />

Pero para mí, ya era demasiado tarde.<br />

Y al instante recibí el siguiente mensaje:<br />

*** This is an automatically generated<br />

email, please do not reply ***<br />

119


10.06.2016<br />

11:00 am<br />

Santiago Apóstol, 36-38-40<br />

08903 - L’Hospitalet de Llobregat<br />

+34 934 497 719<br />

CAMISETA AZUL / SAMARRETA BLAVA /<br />

BLUE T-SHIRT<br />

En buena parte de las convocatorias concebidas<br />

por artistas y promovidas como<br />

actividades deslocalizadas por el hecho de<br />

que, lejos de desarrollarse exclusivamente<br />

en el interior de un espacio de exposición<br />

al uso —por lo general, el espacio desde<br />

el que se impulsan—, acostumbran a desplegarse<br />

en localizaciones insospechadas,<br />

desconocidas o absolutamente inimaginables,<br />

hay algo en común que, a mí personalmente,<br />

no sólo me atrae especialmente<br />

sino que me llama mucho la atención. Y es<br />

la capacidad que tienen de fomentar el diálogo<br />

entre el arte y la vida a través de una<br />

maniobra tan sencilla como sacar el arte<br />

de su contexto habitual, resituarlo en un<br />

contexto abierto y esperar a ver qué pasa<br />

cuando el filtro que a menudo los mantiene<br />

por separado —es decir, el espacio de<br />

exposición, esa jaula blanca— no sólo se<br />

diluye por la interferencia de estímulos de<br />

todo tipo —visuales, acústicos, sensoriales,<br />

etc.— sino que desaparece por completo<br />

en favor de cuestiones relacionadas<br />

con el sentido del arte.<br />

Si bien es cierto que la deslocalización en<br />

el arte es algo a lo que estamos sobradamente<br />

acostumbrados a través, por ejemplo,<br />

de la ubicación de obras en el espacio<br />

urbano o natural, el hecho de que, en propuestas<br />

como la que nos ocupa, se requiera<br />

la participación del espectador más allá<br />

de la pura contemplación y como ingrediente<br />

imprescindible para la aprehensión<br />

de la propuesta, es algo que, a mi juicio,<br />

tiene que ver con el modo de entender el<br />

arte como algo indisociable de la voz y el<br />

contexto desde el que se explica y materializa.<br />

De modo que si, en su desarrollo, se<br />

incluye un trayecto, un ejercicio, una pregunta,<br />

un tiempo o un tránsito a través de<br />

un espacio, entiendo que lo que se propone<br />

es la posibilidad de ver y vernos desde<br />

un lugar lo suficientemente alejado como<br />

para no perder el vínculo con lo que nos<br />

ha llevado hasta allí. El vínculo con el arte,<br />

quiero decir.<br />

Dispuesto a descubrir enigmas pero sobre<br />

todo el de aquel <strong>Stronghold</strong> de Valverde<br />

que desde que me apunté para participar<br />

nunca más había dado señales de vida, el<br />

día de autos me desplacé en moto hasta<br />

la calle Santiago Apóstol de l’Hospitalet<br />

de Llobregat con el ánimo pletórico y todavía<br />

más ganas de saciar mi curiosidad.<br />

Al llegar frente al número que se me había<br />

indicado y ver que allí no había nadie pensé<br />

que, quizá, me había equivocado. De modo<br />

que decidí ir a tomarme un café para ver si<br />

haciendo tiempo aparecía alguien por allí.<br />

Pero no fue así. Sin esperar un segundo<br />

más, me aproximé de nuevo hasta la puerta,<br />

llamé al timbre y entré en el vestíbulo<br />

de lo que era un instituto. Y allí estaba: una<br />

gran estructura de madera con dos habitaciones<br />

separadas por una pared y a las<br />

cuales se debía acceder desde planos distintos:<br />

una desde el suelo y la otra desde<br />

el techo con ayuda de una escalera fijada<br />

a una pared con una cadena cerrada con<br />

candado. De esos candados que tienen<br />

combinación. Al tiempo que descubrí lo<br />

que, sin duda, sería la primera de las tres<br />

fortalezas, también me incorporé al grupo<br />

en el que me había apuntado. Sin saber de<br />

qué se trataba. En mi caso, estudiantes de<br />

un instituto. Sin duda, todo un reto.<br />

120


Si lo que pretendí al inscribirme en aquella<br />

aventura era vivir una experiencia sorprendente,<br />

prometo que lo que encontré superaba<br />

con creces lo que imaginaba. Y es<br />

que si lo que esperaba era encontrar algo<br />

construido junto a un enigma por resolver<br />

a partir de pistas, señales o lo que fuera,<br />

lo que nunca imaginé es que me vería impelido<br />

a desvelar misterios junto a un equipo<br />

que no conocía de nada y con el que lo<br />

único que nos unía era el color de nuestras<br />

camisetas.<br />

Tramando con un grupo de motivados desconocidos<br />

cómo abordar el enigma de una<br />

construcción en busca de la recompensa<br />

que todos deseábamos obtener, accedimos<br />

por una puerta a una habitación<br />

repleta de globos azules. Sin saber si petarlos,<br />

apartarlos o desplazarlos, alguien<br />

empezó a explotarlos con la esperanza<br />

de encontrar algo. Quién sabe si una llave<br />

o, quizá, el número de una combinación.<br />

Pero no fue así. Y viendo que el tiempo iba<br />

pasando y que allí nadie aportaba nada<br />

abandonamos el instituto con el fin de dirigirnos<br />

hacia el lugar donde se hallaba la<br />

segunda fortaleza. Nuestro siguiente paso.<br />

El espacio donde esperábamos encontrar<br />

información pero sobre todo alguna pista<br />

acerca del modo de proceder. En general.<br />

Puesto que sólo disponíamos del nombre<br />

de la calle y el número, quedamos en reunirnos<br />

en una plazoleta cercana del barrio<br />

del Poble Sec de Barcelona. Y a la que todos<br />

llegamos, entramos en Homesession. Y<br />

allí estaba: la segunda fortaleza. Una gran<br />

torre de madera con una trampilla de acceso<br />

a un altillo interior. Una cámara secreta<br />

a la que no tardamos en acceder y donde,<br />

entre otras cosas, hallamos un libro que<br />

nos llamó la atención. Un libro de hierro.<br />

Uno de esos libros cerrados con llave que,<br />

a modo de camuflaje, se usan como cajas<br />

fuertes. Junto a la estructura de madera y<br />

escrito en la pared también aparecía un número.<br />

De cuatro cifras. Creo que era 1907.<br />

No lo recuerdo bien.<br />

No tardamos en suponer que aquel sería el<br />

número de la clave de la combinación del<br />

candado de la escalera de la fortaleza de<br />

la que veníamos.<br />

Con el convencimiento de que los otros<br />

equipos se nos habían adelantado porque<br />

nada estaba en su sitio y el tiempo apremiaba<br />

que daba gusto, nos dirigimos de nuevo<br />

hacia el instituto para ver si con aquel<br />

número conseguíamos abrir el candado de<br />

la escalera. Pero al llegar al instituto vimos<br />

que alguien ya lo había hecho. La escalera<br />

no estaba en su lugar y la habitación que<br />

estaba cerrada aparecía en desorden, con<br />

libros y globos dispersos por todas partes.<br />

Sólo una cosa permanecía en su sitio: una<br />

estantería con otro libro como aquel que<br />

habíamos visto en la fortaleza de Homesession.<br />

Sin nada en su interior. Estaba<br />

claro que alguien llegó antes y se lo había<br />

llevado.<br />

Con el fin de terminar la aventura de la mejor<br />

manera posible, nos dirigimos hacia la<br />

Fundación Arranz-Bravo donde se suponía<br />

que el enigma iba a ser desvelado. Y al llegar<br />

nos encontramos con que el tesoro ya<br />

había sido descubierto. Se trataba de un<br />

pastel. Una recompensa por el esfuerzo<br />

llevado a cabo desvelando como se pudo<br />

las claves de una ruta tan secreta como estimulante.<br />

Además de brindarme la posibilidad de negociar<br />

con desconocidos los avatares de<br />

una propuesta que nadie cuestionó si se<br />

trataba o no de una obra de arte, otra de las<br />

121


cosas que aprendí a través de los retos de<br />

aquel <strong>Stronghold</strong> fue la posibilidad de entender<br />

el arte desde la distancia justa. Y es<br />

que a través de las dudas que suscita, los<br />

enigmas que plantea o la imposibilidad de<br />

abrazarlo cuando realmente se desea, uno<br />

siente la necesidad de persistir sin darse<br />

por vencido en ningún momento.<br />

Nunca había visto en directo aquellas<br />

obras de Carlos Valverde que, bajo el título<br />

de ADYTON, había realizado con anterioridad<br />

para ser descubiertas a través de la<br />

acción del espectador. Sé que consistían<br />

en una especie de construcciones imposibles,<br />

que se podían transitar como hace<br />

Gregor Schneider por los recovecos de su<br />

casa, que más que de alcanzar una meta<br />

se trataba de encontrarlos para empezar a<br />

estar allí sin saber muy bien hasta dónde<br />

ni hasta cuándo, que en una suerte de homenaje<br />

DIY sometían al espectador a experiencias<br />

similares a las de Bruce Nauman<br />

con sus pasillos y laberínticas estancias y<br />

que, puestos a buscar referentes en el arte<br />

y la escultura, quizá los podríamos hallar<br />

entre los dictados de esa escultura que, a<br />

través del espacio, se inmiscuye en la arquitectura<br />

y el sentido que adquiere para<br />

quien la transita.<br />

En una especie de homenaje íntimo hacia<br />

lo participativo en el trabajo de Allan<br />

Kaprow, los enigmas espaciales en la obra<br />

de Dan Graham, la importancia del cuerpo<br />

en la obra de Miroslaw Balka o el aspecto<br />

teatral en la obra de otro grande como<br />

sería Robert Morris, las tres fortalezas de<br />

aquel <strong>Stronghold</strong> de Carlos Valverde me<br />

transportaron a una dimensión ubicada al<br />

margen de su estricta materialización. Y<br />

es que si, desde el punto de vista material,<br />

sus fortalezas se me antojaron como escenarios<br />

post-minimalistas para la representación<br />

de acciones voluntarias pensadas<br />

para investigar modelos de conducta o los<br />

límites insondables de la percepción psico-sensorial,<br />

una vez dentro me olvidé de<br />

todo para enfrentarme a conceptos como<br />

el espacio y el tiempo, a la necesidad de<br />

buscarme la vida si lo que pretendía era<br />

obtener una recompensa, a cuestionar el<br />

sentido del arte cuando se invierte en cosas<br />

que, en apariencia, no ofrecen nada, al<br />

valor de nuestro tiempo frente al enigma de<br />

una obra o en pensar qué supone, significa<br />

o genera una audiencia empoderada, firme<br />

ante sus decisiones, ajena a influencias negativas<br />

y consciente de unas debilidades<br />

que convierte en fortalezas.<br />

Lejos del concepto de espectáculo al que<br />

se refería Debord y cercano a la reflexión<br />

en torno al pensamiento escultórico, el debate<br />

arquitectónico y la fenomenología de<br />

las audiencias, este <strong>Stronghold</strong> de Carlos<br />

Valverde formado, como se ha dicho, por<br />

tres fortalezas y un tesoro desconocido<br />

como recompensa al esfuerzo invertido,<br />

es la última obra de una serie de tres -o<br />

sea, de una trilogía-concebida en torno a<br />

la idea de que lo que obtenemos no es ni<br />

más ni menos que lo que deseamos. Y es<br />

sobre la base de este deseo pero también<br />

de la acción o del sacrificio que subyace<br />

que el premio que se obtiene no es (sólo)<br />

un jamón —en el caso de Land of Cockaigne<br />

presentado en el Colegio de Arquitectos<br />

de Cataluña COAC—, una zanahoria —en<br />

el caso de A Brief Review on Sacrifice and<br />

Reward, presentado en la Sala de Arte Joven<br />

de Madrid— o el pastel de recompensa<br />

que Carlos Valverde pensó para este<br />

<strong>Stronghold</strong>. Al margen de la anécdota que<br />

pueda despertar el producto en sí, lo que<br />

se obtiene de estas tres obras no es nada<br />

más simple que una pregunta compleja:<br />

¿qué necesidad hay de ofrecer un tesoro?<br />

122


Con estas y otras preguntas merodeando<br />

por mi cabeza, me acerqué sigiloso hasta<br />

el banquete que se había previsto como final<br />

de camino.<br />

Y de allí me fui directo a casa.<br />

123


124


HOMESESSION<br />

Olivier Collet<br />

Jérôme Lefaure<br />

C/ Creu dels Molers, 15<br />

08004 Barcelona<br />

info@homesession.org<br />

www.homesession.org<br />

FUNDACIÓ<br />

ARRANZ-BRAVO<br />

BOARD OF TRUSTEES<br />

President<br />

Núria Marín i Martínez<br />

Vice President<br />

Eduard Arranz Bravo de Laguna<br />

Members<br />

Carlos Arranz Bravo de Laguna<br />

Natàlia Arranz Mestres<br />

Lluís Bassat Coen<br />

Sonia Esplugues González<br />

Jordi Garcés i Brusés<br />

Jorge García Muñoz<br />

Franklin George Bowles<br />

Ana Maria González Montes<br />

Jaume Graells Veguin<br />

Jesús Amadeo Martín González<br />

David Quirós Brito<br />

Secretary<br />

David Quirós Brito<br />

ARTISTIC DIRECTION<br />

Albert Mercadé<br />

ADMINISTRATIVE<br />

COORDINATION<br />

Rosa Inglés<br />

FRIENDS OF THE<br />

FUNDACIÓ<br />

ARRANZ-BRAVO<br />

Mark Armenante<br />

Carlos Arranz Bravo de Laguna<br />

Joseph F. Best III<br />

Franklin George Bowles<br />

Phebe Carter<br />

Joseph and Gail Ann Colaruotolo<br />

Ginger Crane<br />

Rosaleen Regan Roxburgh<br />

Young Sohn<br />

John Wall<br />

Mark Getty<br />

Avinguda Josep Tarradellas, 44<br />

08901 l’Hospitalet de llobregat<br />

93 260 02 68 / 93 338 57 71<br />

info@fundacioarranzbravo.cat<br />

www.fundacioarranzbravo.cat


EDITED BY<br />

Homesession<br />

Fundació Arranz-Bravo<br />

COORDINATION<br />

Homesession<br />

Fundació Arranz-Bravo<br />

TEXTS<br />

Olivier Collet &<br />

Jérôme Lefaure<br />

Albert Mercadé<br />

Frederic Montornés<br />

Carlos Valverde<br />

TEXT TRANSLATION<br />

Alan William Moore<br />

Jo Milne<br />

Glòria Trias Montforte<br />

Claudia Baixeras<br />

PROOFREADING<br />

Carlos Valverde<br />

DESIGN<br />

Carlos Valverde<br />

PHOTOGRAPHY<br />

Carlos Valverde<br />

PRINTED BY<br />

Actual is Design<br />

at The Folio Club, Barcelona<br />

LEGAL DEPOSIT<br />

B-5892-2017<br />

ISBN<br />

978-84-617-8789-0<br />

© of this edition, Carlos Valverde, 2017<br />

© all essays, the authors<br />

© all images, the authors<br />

© Carlos Valverde, 2013, 2015, 2016<br />

© Makiko Murakami and the former<br />

members of the Gutai Art Association,<br />

1956


Carlos Valverde (Cáceres, 1987), during the months<br />

of May and June of 2016, carried out the project<br />

<strong>Stronghold</strong> for Homesession and Fundació<br />

Arranz-Bravo.<br />

In this project, Valverde elaborated three large<br />

fortresses in three different locations, inviting the<br />

visitor to discover them, involving different types<br />

of publics. This work is not to be contemplated,<br />

so much as it is conceived to be inhabited and<br />

experienced. The audience does not situate itself<br />

in front of the work, but rather penetrates inside it<br />

to end up forming part of it, while also placing in<br />

evidence Valverde’s concerns regarding sculptural<br />

form and space. <strong>Stronghold</strong>, the construction<br />

created by Valverde, is a metaphor that proposes<br />

art as a defensive structure, and implicates its<br />

visitors inasmuch as all the decisions and actions<br />

they carry out inside it will cause them to advance<br />

or recede in their objective: to find what is hidden<br />

at the end of the path.<br />

ISBN: 978-84-617-8789-0<br />

9 789788 461784

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!