Una vegada era un re i fidel fins a la mort : l'aimia mori b u n d a va ...

fundacio1.lacaixa.es

Una vegada era un re i fidel fins a la mort : l'aimia mori b u n d a va ...

Gu ie s de L e ct u ra 5 4

JOHANN WOLFGANG VON GOETHE

Una vegada era un re i

fidel fins a la mort :

l’aimia mori b u n d a

va dar-li un ve i re d’ o r.

De tant que l’ e s t i m a va

només bebía en ell,

i cada cop de beure - h i

l l a g ri m e j a va el re i .

“La copa del rei de T h u l e”. Trad. Joan Ma r a g a l l


GUIES DE LECTURA és la col·lecció que la Fundació

la Caixa” va iniciar l’any 1982, amb un únic objectiu:

facilitar als lectors una primera i documentada

a p roximació als autors literaris i les seves obres que,

en virtut d’un esdeveniment o d’una commemoració,

ocupen el primer pla d’actualitat, o són un re f erent

dins de la literatura; la semblança biogràfica i la

bibliografia disponible, en textos breus i inform atius,

centren el seu contingut.

Amb l’edició d’aquestes guies, ara també disponibles

a la pàgina web de la Fundació “la Caixa”, es

vol continuar afavorint el contacte del públic amb el

món literari i les seves figures més re p re s e n t a t i v e s .

UNA FIGURA POLIÈDRICA

Si bé hi ha escriptors que són en si com una mena d’història de

la literatura, n’hi ha d’ a l t res, com Goethe, que són com una

mena d’història universal de la cultura (fins i tot la científica)

d’una época, aquella en la qual han viscut, amb l’afegitó de la

història d’una llengua, un tema tan sensible per al lector català.

En definitiva, allò que avui coneixem com llengua alemanya,

quan Goethe va intentar deixar-hi la seva empremta, tenia la

s e va edat. No en va, es parla del “Go e t h e ze i t”, el temps de

Goethe, per establir el cànon de la literatura –imaginativa

alemanya. Segons Ha rold Bloom (El cànon occidental, 1 9 9 4 ) ,

Goethe és la culminació de l’Època Aristocràtica en la literatura

u n i versal, l’edat iniciada per Dante, seguida per Sh a k e s p e a re, de

qui tant va escriure Goethe, i Ce rvantes. Per Thomas Mann, un

dels escriptors alemanys que més ha parlat de Goethe i l’ h a

parafrassejat (Lotte im We i m a r, Tonio Kr ö g e r, Dr. Fa u s t u s ,

Felix Ku l l) és el genuí re p resentant de l’Època Burgesa, mentre

la crítica marxista aquí (Manuel Sacristán) i allà (l’ h o n g a r è s

Gy ö r gy Lukács) han volgut trobar-hi un precedent de crítica,

p recisament, a la societat burgesa, nascuda amb la re vo l u c i ó

industrial. Uns i altres, no han estalviat qualificatius no sols a la

s e va obra, ans també a la seva personalitat: “Aquest miracle de

la personalitat”, segons Mann; o “l’home que és com un déu” ,

segons Carlyle, el seu gran introductor a la cultura anglosaxo n a

i traductor del Wilhelm Me i s t e r.

Poeta líric de re g i s t re variadíssim en temes i estil, narrador no

menys complex, dramaturg, periodista, pintor, director teatral,

polític, educador, naturalista (autor de 14 volums científics),

v i a t g e r, etc. a part d’autor d’un important epistolari, i

c o n s e rvador capturat per un deixeble excepcional, com ho prova

el volum C o n verses amb Go e t h e, d’ Ec k e rmann, vida i obra en

ell encarnen el dualisme de la cultura occidental: sentimentpensament,

teoria-pràctica, pensament-acció, ideal-real, anàlisisíntesi,

re f l ex i ó - expontaneïtat,... fins a ex t rems que, a vo l t e s ,

s’han considerat fins i tot inhumans, per excés. Això, no obstant,

la seva obra cabdal, Faust (1832), li va costar seixanta anys de

redacció i la va culminar molt pocs mesos abans de morir.

Tampoc va ser aliè a períodes de bloqueig literari, d’un dels quals

el va salvar un altre dels grans autors alemanys, Schiller, amb

qui va establir una fructífera re l a c i ó .


G O E T H E

Johann Wolfgang von Goethe va néixer el 28 d’agost de 1749, a Frankfurt del Main, en

el si d’una família acomodada i, en certa manera, polaritzada, també. El seu pare era un

advocat del nord del país, i la seva mare filla d’un Bürg e rmeister de Frankfurt, amb grans

connexions amb el món artístic. Va ser el primer de vuit fills, del quals tan sols van

s o b re v i u re ell i la seva germana Cornelia. Si ens atenem al que pot ser una autobiografia,

Dichtung und Wa h rh e i t (‘Poesia i veritat’, 1811-13) la seva va ser una infantesa feliç, en

què l’àvia li regala un teatrí de titelles que, juntament amb les companyies que l’exèrc i t

francès portaven a Frankfurt durant la Guerra dels Set Anys, van decidir la seva afecció

al teatre, la seva admiració per Racine.

Al 1762 comença estudis de dret a la Universitat de Leipzig, on també havia estudiat el seu pare, encara que ell hauria

p referit estudis d’humanitats a la Universitat de Göttingen. Un cert enamorament per la filla d’un mercader de vins de

Leipzig, Kätchen Schönkopf, l’empeny a escriure els poemes de Das Buch Anette (1766-67) i Nue Lieder (1769), així com

un parell d’obres en alexandrins: Die Laune des Ve r l i e b t e n (‘El caprici de l’enamorat’, 1767) i Die Mitschuldigen

(‘Còmplices’, 1768), que avancen les preocupacions psicològiques d’obres posteriors. Obres rococós, una característica que

a p a reixarà posteriorment a A n a c reons Grab (‘La tomba D’Anacreó’, 1806) i Westöstlicher Divan (‘El divan d’Occident i

d’Orient’, 1819). De tota manera, la seva estada a Leipzig s’acaba tot d’una per malaltia (una lleu tuberculosi) i, al 1768,

ja torna a ser a Frankfurt. Una llarga convalescència el mena a intere s s a r-se per l’alquímia, l’astrologia, la filosofia de l’ocult,

tan patents al F a u s t. Restablert, prossegueix els estudis jurídics a Estrasburg el 1770, de camí cap a París i al Grand Tour de

l’época. A Estrasburg, molt menys cosmopolita que Leipzig, professa una conversió a l’ideal gòtic germànic, enfront de la

bella catedral d’aquella ciutat. L’amistat amb Herd e r, qui amb el temps no li estalviarà crítiques per la seva gestió política a

We i m a r, el fa proclamar que la poesia és el llenguatge vital per a l’èsser humà, juntament amb una gran admiració per la

poesia de pobles primitius extrets de la Bíblia, Homer i Ossian. Tot plegat es palesa en els poemes que dedica a Friederike

Brion, la filla d’un pastor de Sessenheim que, sens dubte, marquen un nou camí en la lírica alemanya. D’aquest període no

sols en queden poemes en la linia del “Sturm und Drang” (Tempesta i Desfici), sinó també el drama shakespeareà Götz von

B e r l i c h i n g e n (1773), la novel·la We rt h e r (1774), i el començament de la peça teatral E g m o n t ( 1 7 8 8 ) .

De re t o rn, exerceix l’advocacia, a We t z l a r, seu de la Cor Suprema del Sacro Imperi Romà, que aviat abandona a favor de la

Chrstiani Vulpius

VIDA I OBRA

literatura, que no exclou el periodisme. Mentre que la seva obra Götz von Berlichingen

mit der eisernen Hand (‘Götz von Berlichingen amb la ma de ferro’, generalment

traduida com ‘Götz von Berlichingen’, 1773), es considera que inaugura el moviment

romàntic alemany que es coneix com “Sturm und Drang” (Tempesta i Desfici), el seu

enamorament, a We t z l a r, per Charlotte Buff, una noia ja compromesa amb un seu

amic, juntament amb el suïcidi d’un conegut, el llança a escriure la novel·la Die Leiden

des Jungen We rt h e r s (‘Les desventures del jove We rt h e r’, 1774) que sorprendrà el món

de l’època. Segurament perquè no és una novel·la sentimental, ans “el desfici sense

nom i el descontentament que batia en cada cor”, segons Thomas Carlyle. En aquesta

època també escriu la primera part del seu F a u s t, que es coneix com a U rf a u s t ( o b r a

que es va descobrir i publicar el 1887). Personalment, amors amb la filla d’un ric

b a n q u e r, Lili Schöneman, que acaben quan, al 1775, ell se’n va a la cort de We i m a r,

c i rcumstància que donarà un gir copernicà a la seva vida. Abans, però, el 1774, amors

amb Maximiliane Euphrosine von La Roche Brentano, filla de la novel·lista Sophie von La Roche i futura mare del poeta

Clemens Brentano. Viatge al 1775 a Zürich, on re t o rnarà al 1779 ja amb el Duc de We i m a r.

We i m a r, on viurà fins a la seva mort, inaugura la seva carrera política, no insòlita en literats (pensem en Francis Bacon, John

Milton, per exemple) ni l’impedeix la redacció i publicació de la novel·la hamletiana Wilhem Meisters Lehrjahre ( ‘ A n y s


d ’ a p renentatge de Wilhem Meisters’, 1795-96), ni amors, com el que va sentir

per Charlotte von Stein, “Lotte”, casada amb un funcionari de la cort, dona amb

qui es trobà en un mateix pla intel·lectual i amb qui va deixar una abundosa

c o rrespondència, poemes lírics, uns amors que van inspirar al Thomas Mann de

Lotte im Weimar (1939). També en aquesta època augmenta el seu interès per

qüestions científiques, en especial per la teoria dels colors. La seva vida política,

però, no va estar exempta de crítiques. Per exemple, per l’acomiadament del

filòsof Fichte, d’ateisme desafiador, de la Universitat de Jena, quan ell era

responsable d’ensenyament a la cort de We i m a r.

De tota manera, el 3 de setembre de 1776, mig d’amagat, emprèn el

Italienische Reise ( ‘ Viatge a Itàlia’, en dos volums, publicats entre 1816-17) que

a l l a rga fins al 18 de juny de 1788, i suposa un nou tomb en la seva vida i obra.

Abandona el seu amor pel “gòtic” a favor del classicisme. Producte líric

d’aquest viatge són les Römische Elegien (‘Elegies romanes’, escrites entre

1878-79 i publicades el 1793), així com les obres teatrals Iphigenie auf Ta u r i s

(1787), To rquato Ta s s o (1789). També en aquest viatge se li suposen amors amb

una romana, Faustina, sobre qui s’ha especulat a bastament, una dona del

poble, segurament. També revisa la primera part del F a u s t, que havia escrit a Frankfurt i que publica com a Faust: ein

Fragment (‘Faust: un fragment’, 1790).

De retorn a Weimar, coneix Christiane Vulpius, d’una empobrida i antiga família de Weimar, que instal·la a casa seva, i marca

la fi de la seva relació amb Charlotte von Stein, i desvetlla innombrables crítiques socials: “die dicke hafte”, la “meitat grossa”.

Una relació que es va fer oficial el 1806 amb casament, que va durar vint-i-vuit anys, i que tan sols es va acabar amb la mort

d’ella, i de la qual van néixer cinc fills dels quals tan sols en va sobreviure un, August. Malgrat el casament, Goethe solia

absentar-se de la seva llar, a Jena, per treballar o, senzillament, per viatjar o per acompanyar el seu Duc, com l’havia

acompanyat a la campanya militar de 1792, i al setge de Mainz, el 1793. De tota manera, ella el precediria, en morir el 1816.

Important és la seva relació amb Friedrich Schiller (1759-1805) a Weimar, el 1794, qui li va encomanar un cert idealisme kantià

en la seva obra, que va voler dir més gust encara pel classicisme, a part de publicar en la seva revista Die Hören i, més tard, a

la revista Propylän. A Die Hören, per exemple, Goethe hi publicà la novel·la Wilhelm Meisters Lehrjahre (‘Anys d’aprenentatge

de Wilhelm Meister’, 1796), paradigma de la novel·la de formació, “Bildungsroman”, i el poema èpic Hermann und Dorothea

(1798), en hexàmetres clàssics. Dues obres de gran èxit, que contrasten la virtut i l’ordre germànic, enfront dels excessos

francesos, causats per la Revolució. Goethe mai no va ser partidari de la Revolució francesa. L’amistat entre els dos escriptors

creà una mena d’època clàssica per a la literatura alemanya. Per a Goethe significà, en especial, la represa del seu Faust.

La mort de Schiller, el 1805, que ell assenyala amb la composició “Epilog zu Schillers Glocke”, li suposa una gran pèrd u a

intel·lectual a la qual s’hi afegeix la derrota de les tropes prussianes a Jena, el 1806. Distanciament dels romàntics de Jena i

una certa amistat amb l’enemic, Napoleó. S’aferma, però, al seu concepte de “Weltliteratur”, literatura del món, i és

significativa la seva traducció de poesia sèrbia, per exemple, així com el volum de poesia West-Östlicher Divan (‘El divan

Viatge a Itàlia

d’Occident i d’Orient’, 1819). També, conscient

del seu paper històric, redacta unes memòries,

Dichtung und Wa h rh e i t (‘Poesia i veritat’, 1811-

13). També segueix els seus estudis científics i

publica Zur Farbenlehre ( ‘ Teoria dels colors’,

1810), en definitiva contra la teoria de Newton.

També d’aquesta època és la seva novel·la,

desenvolupada a partir d’una sèrie de narr a c i o n s ,

Die Wa h l v e rw a n d t s c h a f t e n (‘Les a f i n i t a t s

electives’, 1809), amb un paradoxal doble adulteri,

d i v o rci, suïcidi, que va escandalitzar el lector dinovè

i no va ser fins al segle XX quan va ser compresa i

considerada una de les seves obres majors.

El 1817, un any després de la mort de la seva

m u l l e r, abandona tota activitat política i pre p a r a


l’edició completa de la seva obra. Comença també les famoses converses amb Eckermann el 1823. Rellegeix els seus

clàssics (Shakespeare, Calderón) i llegeix contemporanis (Scott, Byron) i, en especial, escriu el Faust II, que completa el

1831, pocs mesos abans de la seva mort, a We i m a r, el 22 de març de 1832.

GOETHE A CATALUNYA

El 1935 Manuel de Montoliu publicava el volum Goethe en la

literatura catalana, assenyalant ja la penetració de Goethe a

Catalunya i la influència en autors nostrats que el van traduir,

dels quals podem destacar Joan Maragall, Eugeni d’Ors, qui fins i tot adopta el “Xènius”, amb ressò de les “Xenien” (1796)

epigramàtiques de Goethe, i Carles Riba, bo i centrant la penetració de l’obra de Goethe en Milà i Fontanals.

El 1932, centenari de la mort de Goethe, la Generalitat de Catalunya havia publicat Goethe 1832-1932, que la mateixa

Generalitat reeditaria el 1982, un volum bàsicament destinat a un públic jove, escolar, introduït per Carles Riba. En el volum també

hi figuren unes “Notes per a una biografia de Goethe”, de Josep Lleonart, versions de poemes (Lleonart, Marià Manent, Joan

Maragall, Anna Maria Saavedra), fragments d’obres dramàtiques (Egmont, Ifigènia a Taurida, To rquato Ta s s o) així com

pensaments. Una tradició continuada per J. Bofill i Ferro, traductor de les Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva

vida d ’ E c k e rmann, i als nostres dies per Carme Serrallonga, traductora de U rfaust, Josep Murgades, traductor del Wi l h e l m

M e i s t e r, i Rafael M. Bofill, traductor del Viatge a Itàlia.

Neue Lieder in Melodien

gesetzt von Bern h a rd

Theodor Breitkopf ( 1 7 6 9 )

Positiones juris ( 1 7 7 1 )

Von deutscher Baukunst D.M.

E rvini a Steinbach ( 1 7 7 3 )

Brief des Pastors zu an den

neuen Pastor zu: Aus dem

Franzoesischen ( 1 7 7 3 )

Zwo wichtige bisher

u n e ro e rt e rte Biblische Fragen

zum erstenmal gru e n d l i c h

b e a n t w o rtet, von einem

Landgeistlichen in Schwaben

( 1 7 7 3 )

Götz von Berlichingen mit der

e i s e rnen Hand: Ein Schauspiel

( 1 7 7 3 )

P rolog zu den neusten

O ff e n b a rungen Gottes

v e rdeutscht durch Dr. Carl

Friedrich Bahrdt ( 1 7 7 4 )

Götter Helden und Wi e l a n d

Eine Farce ( 1 7 7 4 )

Clavigo: Ein Tr a u e r s p i e l( 1 7 7 4 )

N e u e ro e fnetes moralischpolitisches

Puppenspiel ( 1 7 7 4 )

Die Leiden des jungen

We rthers ( 1 7 7 4 )

E rwin und Elmire: Ein

Schauspiel mit Gesang ( 1 7 7 5 )

R E C U L L B I B L I O G R À F I C

Nicht ich, sondern Heinrich

Leopold Wagner hat den

P rometheus gemacht ( 1 7 7 5 )

Stella: Ein Schauspiel fuer

Liebende in fünf Akten ( 1 7 7 6 )

Claudine von Villa Bella: Ein

Schauspiel mit Gesang ( 1 7 7 6 )

P roserpina: Ein Monodrama

( 1 7 7 8 )

Aufzug des Winters mit

seinem Gefolge ( 1 7 8 1 )

Aufzug der vier We l t a l t e r

( 1 7 8 2 )

Schriften (1787-1790). 8 vols.

Inclou al vol. 2:

Die Mitschuldi gen: Ein

Schauspiel ( 1 7 8 7 )

al vol. 3: Die Geschwister:

Ein Schauspiel; Iphigenie

auf Tauris: Ein Schauspiel

( 1 7 8 7 )

al vol. 4: Der Triumph der

Empfindsamkeit: Eine

dramatische Grille; Die

Voegel: Nach dem

A r i s t o p h a n e s( 1 7 8 7 )

al vol. 5: Egmont: Ein

Trauerspiel in fünf

Aufzuegen ( 1 7 8 8 )

al vol. 6. To rquato Tasso. Ein

Schauspiel ( 1 7 9 0 )

al vol. 7: Faust; Jerry und

Beately: Ein Singspiel;

S c h e rz, List und Rache: Ein

Singspiel ( 1 7 9 0 )

Das Römische Carneval ( 1 7 8 9 )

Versuch die Metammorphose

der Pflanzen zu erklaere n

( 1 7 9 0 )

Beytraege zur Optik

(1791-1792) 2 vols.

Neue Schriften

(1792-1800) 7 vols.

Inclou al vol. 1: Der Gro s s -

Cophta: Ein Lustspiel in

fuenf Aufzuegen ( 1 7 9 2 )

al vol. 2: Reineke Fuchs

( 1 7 9 4 )

Der Buerg e rgeneral: Ein

Lustspiel in einem Aufzuge.

Zweyte Fortsetzung der

beyden Billets ( 1 7 9 3 )

Wilhelm Meisters Lehrjahre :

Ein Roman (1795-1796) 4 vols.

Epigramme: Venedig 1790

( 1 7 9 6 )

Taschenbuch für 1798:

H e rm a n nund Doro t h e a

( 1 7 9 8 )

Neueste Gedichte ( 1 8 0 0 )

Was wir bringen: Vo r s p i e l ,

bey Ero e ffnung des neuen

M a rta Pessarro d o n a

Schauspielhauses zu

Lauchstaedt ( 1 8 0 2 )

Taschenbuch für das Jahr

1804: Die natuerliche To c h t e r,

Trauerspiel ( 1 8 0 4 )

Werke (1806-1810) 13 vols.

Inclou al vol. 4: Die Laune

des Verliebten ( 1 8 0 6 )

al vol. 7: Der Zauberf l o e t e

zweyter Theil ( 1 8 0 8 )

al vol. 8: Faust: Eine Tr a g ö d i e

( 1 8 0 8 )

al vol. 10: Achilleis ( 1 8 0 8 )

Sammlung zur Kenntniss

der Gebirge von und um

Karlsbad ( 1 8 0 7 )

Die Wa h l v e rw a n d s c h a f t e n :

Ein Roman (1809) 2 vols.

Maskenzug zum 30sten

Januar 1810 ( 1 8 1 0 )

Pandora: Ein Ta s c h e n b u c h

fuer das Jahr 1810 ( 1 8 1 0 )

Zur Farbenlehre (1810) 2 vols.

Philipp Hackert :

B i o g r a p h i s c h e

Skizze, meist nach dessen

eigenen Augsaetzen

e n t w o rfen ( 1 8 1 1 )

Aus meinem Leben: Dichtung

und Wa h rheit

(1811-1813) 3 vols.


Gedichte ( 1 8 1 2 )

Des Epimenides Erwachen: Ein

Festspiel ( 1 8 1 5 )

Gedichte (1815) 2 vols.

Werke (1815-1819) 20 vols.

Inclou al vol. 10:

Die Aufgeregten ( 1 8 1 7 )

Aus meinem Leben, zweyter

Abtheilung erster Theil,

zweyter Theil: Italienische

Reise (1816-1817) 2 vols.

Bey allerh o e c h s t e r

A n w e s e n h e i tI h ro Majestaet

der Kaiserin Mutter Maria

F e o d o rowna in We i m a r

Maskenzug ( 1 8 1 8 )

West-Östlicher Divan ( 1 8 1 9 )

Wilhelm Meister’s

Wa n d e r j a h re oder Die

Entsagenden: Ein Roman.

Erster Theil ( 1 8 2 1 )

Aus meinem Leben, zweyter

Abtheilung fuenfter Theil:

Campagne in Frankreich 1792;

B e l a g e rung von Mainz ( 1 8 2 2 )

Werke: Vollstaengige Ausgabe

letzter Hand;

vols. 41-60: ed. Johann Peter

E c k e rmann i Friedrich Wi l h e l m

Riemer (1827-1842) 60 v o l s .

Inclou al vol. 15:

Novelle ( 1 8 2 8 )

als vols. 21-23: versió re v. i

amp.de Wilhelm Meisters

Wa n d e r j a h re oder Die

Entsagenden ( 1 8 2 9 )

al vol. 41: Faust: Eine

Tr a g ö d i e .

Zweyter Teil in fünf Akten;

Aus meinem Leben:

Dichtung und Wa h rheit,

Vi e rter Teil ( 1 8 3 2 )

Faust in urspruenglicher

Gestalt nach der

G o e c h e n h a u s e n s c h e n

A b s c h r i f t,

ed. Erich Schmidt (1887)

We r k e; (1887-1919) 143 vols.

Inclou a Part I, vol. 37:

Buch Annette

Goethe über seine

D i c h t u n g e n :

Versuch einer Sammlung aller

A e u s s e rungen des Dichters

ueber seine poetischen We r k e;

ed. (1901-1914) 9 vols.

[ reimp. 1968]

Sämtliche Werke: Jubiläums-

A u s g a b e;

ed. Eduard von der Hellen (1902-

1912) 40 vols.

Sämtliche Werke: Pro p y l a e n -

Ausgabe (1909-1932) 48 vols.

Wilhelm Meistes theatrakische

Sendung ( 1 9 1 1 )

Gedenkausgabe der We r k e ,

Briefe und Gespraeche;

ed. E rnst Beutler (1948-1964)

24 vols.

Werke Hamburger Ausgabe ;

ed. Erich Trunz [et al] (1949-

1964) 14 vols. [ed. rev 1982]

Gesamtausgabe der Werke

und Schriften (1950-1968)

22 vols.

Corpus der

Goethezeichnungen;

ed Gerhard Femmel

(1958-1970) 6 vols.

Sämtliche Werke nach

Epochen seines Schaff e n s;

ed. Karl Richter (1985- ) 25 vols.

Sämtliche Werke, Briefe,

Tagebuecher und Gespräche

(1985- ) 40 vols.

VERSIONS CATA L A N E S

Afinitats electives, Les.

trad. C a rme Gala. Barc e l o n a :

P roa, 1991

A n t o l o g i a.

trad. Joan Maragall. 2ª. ed.

B a rcelona: Aymà, 1982.

Anys d’aprenentatge de

Wilhelm Meister.

trad. Josep Murgades. Barc e l o n a :

Edicions 62, 1985. (Millors Obre s

de la Literatura Universal; 41)

D e s v e n t u res del jove

We rt h e r, Les.

trad. Joan Alavedra. Barc e l o n a :

Edicions 62, 1999

F a u s t.

B a rcelona: Barcino, 1927

-. B a rcelona: Aymá, S.A., 1981

-. B a rcelona: Proa, 1995

Fira de Plundersweilern, La.

Ta rragona: Arola, 1999

Reineke el Guillot.

B a rcelona: Lumen, 1965

U rfaust (Faust primigeni).

versió de Carme Serr a l l o n g a .

B a rcelona: Universitat de

B a rcelona, 1983

Viatge a Itàlia.

trad. Rafel M. Bofill; pròleg de J.

Muñoz Millanes. 2ª ed.

B a rcelona: Columna, 1997

GOETHE, J.W.; E C K E R M A N N ,J.P.

Converses amb Goethe: en els

d a rrers anys de la seva vida.

trad. J. Bofill i Ferro; pròl. J.

Muñoz Millanes. Barc e l o n a :

Columna, 1994

VERSIONS CASTELLANES

( S E L E C C I Ó )

Afinidades electivas, Las;

trad. i pròleg José María

Va l v e rde. Barc e l o n a :

I c a r i a , 1 9 8 4 .

- . trad. i pròleg José María

Va l v e rde. Madrid: Cátedra, 1999

Campaña de Francia. Cerco de

M a g u n c i a.

Madrid: Espasa-Calpe, 1984

Cuitas de We rt h e r, Las. Madrid:

J ú c a r, 1990

Desventuras del joven

We rt h e r, Las.

Madrid: Cátedra, 1989

Diarios y anales;

trad. Rafael Cansinos Asséns.

B a rcelona: Península ,1986

E g m o n t.

Madrid: Espasa- Calpe, 1984

Elegías y Epigramas. Barc e l o n a :

Bosch, 1978

Escritos políticos.

Madrid: Editora Nacional, 1982

F a u s t o.

B a rcelona: Alba, 1996

H e rmann y Doro t e a.

Madrid: Espasa-Calpe, 1999

M e t a m o rfosis de las

plantas, La.

Bilbao: Beta III Milenio, 1994

Nueva melusina, La. Barc e l o n a :

Obelisco, 1985

Obra completa. Santander:

Cantábrico de Prensa, 1993

Penas del joven We rt h e r; trad.

José Mor de Fuentes; intr. de

Paulino Garagorri. Madrid:

Alianza, 1975

Poemas de Goethe.

B a rcelona: Plaza & Janés, 1976

Poesía y verdad: de mi vida.

B a rcelona: Alba, 1999

Reineke el zorro.

B a rcelona: Lumen, 1965

Serpiente verde, La. Barc e l o n a :

Obelisco, 1999

Sufrimientos del joven

We rt h e r, Los.

B a rcelona: Alba, 1985

Teoría de la naturaleza.

B a rcelona: Tecnos 1997

Teoría de los colore s.

M u rcia: Colegio Oficial de

A p a re j a d o res y Arq u i t e c t o s

Técnicos, 1992

Viaje por Italia.

B a rcelona: Iberia, 1956

GOETHE, J.W.; E C K E R M A N N ,J.P

Conversaciones con Goethe.

trad. Jaime Bofill Ferro. Barc e l o n a :

Iberia, 1982.

(Obras maestras, 353)

SOBRE GOETHE

BENJAMIN, Wa l t e r.

Dos ensayos sobre Goethe.

B a rcelona: Gedisa, 1996

Conté: Les afinitats electives

BLOOM, Harold.

El Cànon Occidental. Barc e l o n a :

Columna, 1995

BOYLE, Nicholas.

The Poet and the Age. 2 vols.

I: The Poetry of Desire

( 1 7 4 9 - 1 7 9 0 )1991.

II: Revolution and

Renunciation (1790-1803).

2000 [Incompleta i més recent

biografia, considerada ja

d e f i n i t i v a ]

C U RTIUS, Erns Robert.

Ensayos críticos sobre la

literatura euro p e a.

B a rcelona: Seix Barral, 1972

DOMÍNGUEZ I ROMERO, Mart í .

El secret de Goethe. Barc e l o n a :

Edicions 62, 1999 [pre m i

P rudènci Bertrana 1999]

LUKÁCS, Györg y.

Goethe y su época. Obras

Completas IV;

trad. Manuel Sacristán. Barc e l o n a :

Grijalbo, 1977

O RTEGA Y GASSET, José,

Tríptico: Mirabeau o el

p o l í t i c o - K a n t - G o e t h e.

Madrid: Espasa Calpe, 1955

PAGEARD, Robert.

Goethe en España.

Madrid: Consejo Superior de

Investigaciones Científicas, 1958

SACRISTÁN, Manuel.

Lecturas I: Goethe/Heine.

Madrid: Ciencia Nueva, 1967

TRIAS, Eugenio.

Conocer Goethe y su obra.

B a rcelona: Dopesa, 1980

-. Drama e identidad.

B a rcelona: Destino, 1993

UNSELD, Sigfried.

Goethe y sus editore s.

B a rcelona: Galaxia Gutenber,

2 0 0 0

More magazines by this user
Similar magazines