Apèndix 3. Recull de textos - IES BERENGUER DALMAU

IES BERENGUER DALMAU – Catarroja. Valencià. Llengua i literatura. 2n de batxillerat 

Apèndix 3. Recull de textos 

1.- Jesús Tuson. El luxe del llenguatge 

Totes les llengües són bones (tot i que, per a ser més exacte, hauria de dir que les 

llengües “són”, i res més). Cada llengua és per al parlant el lloc on es desvetlla la consciència 

i és l’eina amb què pot expressar tot allò que vol sense més restriccions que les imposades 

per l’estructura formal (límits que, ja ho sabem, no són copsats (1) pel parlant). Quant a la 

col·lectivitat, una llengua és lloc de trobada, és l’element cohesionador de la vida comuna, el 

gran mitjà per a la cooperació entre aquells que configuren un poble. Qualsevol llengua fa tot 

això, i aquestes són les raons de la bondat de totes les llengües: la del poble 

tecnològicament més avançat i la dels aborígens de l’illa més desconeguda. En el fons del 

fons, totes les llengües són aptes per al discurs quotidià, per a la filosofia pura i per a la 

ciència més subtil, i les limitacions que hom hi pugui copsar ho són només 

circumstancialment i tan sols afecten la part menys significativa de la llengua, és a dir, el 

vocabulari. 

De vegades s’ha dit que hi ha llengües “pobres” quant a la possibilitat d’expressar nocions 

abstractes: en algunes llengües ameríndies és força complicat parlar de 1’“amor” i de la 

“pietat” en general, per posar-ne dos exemples. Segons Franz Boas, en kwakiutl (llengua de 

les illes Vancouver) aquestes nocions solen aparéixer en construccions com ara el meu amor 

envers ella o la meua píetat envers tu; val a dir, relacionats amb un possessiu i un 

destinatari. Això, però, no planteja cap problema: els parlants de la llengua kwakiutl 

demostren que no estan mancats dels conceptes respectius des del moment en què els 

apliquen referits a unes persones. En canvi, les llengües sioux són farcides de paraules 

abstractes i això demostra que la presència o l’absència de termes amb què fer designacions 

d’aquest tipus no és cap obstacle pel que fa al desvetllament de la intel·ligència. Dit d’una 

altra manera: en totes les llengües és possible de fer comparacions (això és mes gran que 

allò), la qual cosa vol dir que tothom posseeix les nocions abstractes en què es fonamenten 

aquestes comparacions (la “grandària”, per exemple). Cal que no ens confonguem: tot 

sovint, el lèxic sobre nocions abstractes és un conjunt especialitzat que només funciona en el 

reclòs del món acadèmic. La gent del carrer, tan intel·ligent com els filòsofs de recambró (2), 

no fa servir gaire sovint les etiquetes abstractes, però això no vol pas dir que no en sigui 

capaç: senzillament no els fan falta en l’ús ordinari. Des d’aquest punt de vista, les nostres 

preuades llengües indoeuropees no són diferents de les ameríndies (3), les bantu (4) o les 

malaiopolinèsies (5). 

- 126 - 

Jesús TUSON: El luxe del llenguatge 

(1) Copsar: Entendre. 

(2) Recambró: Peça xicoteta, generalment contigua a una cambra, destinada a lavabo, a dormitori 

supletori, etc. 

(3) Ameríndia: Família lingüística a què pertanyen les llengües dels indis americans. 

(4) Bantu: Grup de llengües africanes parlades al sud de l’equador. 

(5) Malaiopolinèsia: Família de llengües originària de la península indostànica i àmpliament difosa a l’àrea 

del Pacífic, que comprén els grups de l’indonesi, el melanesi i el polinesi. 

Qüestions.- 

1. Extrau del text almenys un exemple de: 

- Connector de contrast 

- Connector de reformulació 

- Connector d’exemplificació 

i escriu-ne un altre d’equivalent 

2. Indica a què fan referència cadascun del pronoms subratllats al text i la funció que realitzen 

en l’oració. 

3. Explica quins recursos s’utilitzen al text per aclarir la informació i adequar-la als 

coneixements pressuposats en el destinatari. 

4. Reescriu almenys tres oracions de relatiu que apareguen al text, tot substituint el relatiu per 

un altre d’equivalent.


2.- Jesús Tuson. Mal de llengües 

LA TERRA TOVA DE LES LLENGÜES 

Hem arribat ja a les llengües. Deia Gabriel Ferrater que «tothom té idees sobre el 

llenguatge i, com que la majoria d’aquestes idees són supersticions absurdes, el lingüista no 

té cap més remei que combatre-les o, com a mínim, oblidar-les». Hom pot pensar que el 

lingüista és un personatge ben estrany que, en el clos de casa seva o en l’agitació brogidora 

dels departaments universitaris, parcialment esmorteïda per les parets folrades de volums 

gruixudíssims, compta i recompta fonemes i morfemes, regira estructures sintàctiques i 

dissecciona els mots per tal de trobar-hi sentits amagats. N’hi ha que ho fan i que deixen per 

a l’hora del cafè les converses sobre la vida la mort. D’altres, però, s’estimen més de no 

incórrer en esquizofrènies i volen anar d’impurs per la vida, abraçant llengües i parlants, 

assumint que són humans i que la lingüística com a ciència del llenguatge dels humans 

s’ocupa, també, del món i de la gent que hi viu. El lingüista, si així ho vol, farà santament si 

s’enfronta a les «supersticions absurdes» i, potser més que cap altre especialista, podrà 

argumentar contra la ignorància o contra la barbàrie (que de tot n’hi ha). Els seus 

coneixements tècnics i la modulació lingüística dels seus axiomes (1) ètics li forniran la 

plataforma necessària des de la qual podrà contribuir a la construcció d’un món on els 

parlants no siguin menystinguts pel fet de ser pocs, de viure arraconats o de fer servir la 

seva llengua. 

La tipologia de les opinions lingüístiques és molt variada: hi ha qui veu com essencials les 

diferències quantitatives (llengües de molts o de pocs parlants, amb moltes o poques 

paraules); qui es creu amb autoritat per discriminar les llengües sobre la base d’un sentit 

més o menys musical (llengües dolces o aspres; clares o fosques); qui pontifica sobre el grau 

més gran o més petit de complexitat (llengües difícils o fàcils), qui creu que hi ha llengües 

curtes (monosil·làbiques) i llargues... Totes aquestes opinions vénen viciades d’origen perquè 

hi ha el partidisme de la llengua pròpia, presa com a punt de referència no reconegut: si el 

color vermell ens xoca és perquè vivim immergits en els blaus del cel i del mar, en el verd de 

la natura í en el color torrat de la terra, és per això, més o menys, que ens sobta un camp de 

blat ple de roselles. 

Algunes d’aquestes opinions prenen la forma de judicis de valor («L’alemany és una 

llengua aspra»), d’altres són pseudo-judicis de fet: si algú diu que l’esquimal té pocs 

parlants, pot voler dir que aquesta llengua no és ben bé una llengua, que és una relíquia o 

un abscés (2) empipador (3). El veritable judici de fet seria, més aviat, aquest altre: «La 

llengua esquimal té, miler amunt, miler avall, 85.000 parlants». Malgrat tot, opinions com 

les que he esmentat són poca cosa si considerem la tipologia de les opinions induïdes, de les 

que es poden difondre des d’un poder amb intencions mai confessades de debò: es diu que 

hi ha llengües de cultura, internacionals, aptes per a la literatura, per a la redacció de les 

lleis i per al comandament dels exèrcits; llengües de progrés capaces per al diàleg amb els 

ordinadors més sofisticats i llengües amb les quals no es pot fer res de tot això. I, si en el 

cas anterior hi havia el partidisme de la llengua pròpia, ara hi ha els intents de la 

consolidació i engrandiment de l’estat i de la seva àrea de influència. Ningú no ens vol 

salvar, només ens volen fidels, uniformes i productius. 

Amb graus diversos, el prejudici lingüístic (innocent o programat) és una manifestació del 

racisme aplicat a les llengües i als seus parlants. E1 meliquisme (4) lingüístic pot portar a 

l’exaltació de la pròpia llengua i aquesta, sense saber-ho ni demanar-ho, es veurà obligada a 

acomplir tot de funcions per a les quals no estava preparada, de ser un instrument neutre 

per a la comunicació, l’expressió del pensament i la consolidació dels humans com a éssers 

intel·ligents, esdevé estendard, eina de dominació i àdhuc d’extermini; una llengua, 

considerada més apta que d’altres, pot produir la mort de moltes llengües, pot ser imposada 

i convertir-se en instrument de silenci. 

- 127 - 

Jesús TUSON: Mal de llengües 

(1) Axioma: Proposició indiscutida, admesa per tots. 

(2) Abcés: Fístula: Conducte anormal que s’obri en la pell o en les membranes mucoses. 

(3) Empipador: Que enutja, irrita. 

(4) Meliquisme: Tendència a creure’s el centre de tot. 

Qüestions.- 

1. Identifica i valora l’ús de díctics personals i de procediments d’impersonalització al text. 

2. Explica els procediments emprats al segon paràgraf per aclarir i condensar informació.


3. Explica el funcionament dc la nominalització com a procediment per condensar informació a 

partir d’exemples extrets de l’últim paràgraf. 

4. Explica la funció sintàctica i el valor anafòric dels pronoms subratllats al primer paràgraf. 

3.- Miguel Siguan. L’Europa de les llengües 

Dir que la llengua és l’expressió més clara d’una identitat nacional, d’una col·lectivitat, 

equival a dir que els límits geogràfics de la comunitat nacional coincideixen o haurien de 

coincidir amb els d’ús de la llengua i, per tant, que les fronteres polítiques s’haurien d’ajustar 

a les fronteres lingüístiques. Però això té una dificultat de principi: mentre que les fronteres 

polítiques que separen els Estats o les regions administratives són línies contínues 

perfectament dibuixades que separen amb precisió els habitants d’una banda de la frontera 

dels habitans de l’altra, els mapes lingüístics presenten gradacions més o menys continuades 

i situacions intermèdies en les quals es barregen les llengües i inclús abunden els illots de 

parlants d’una llengua en territoni de l’altra a una banda i l’altra de la frontera lingüística. 

Sense exagerar gens, es pot afirmar que la majoria de fronteres que separen els Estats 

del continent europeu no es corresponen amb fronteres lingüístiques definides, sinó que 

constitueixen talls arbitraris en situacions complexes. 

A la frontera entre França i Espanya no es donen interpenetracions mútues del francés i 

del eastellà, però en canvi, en el seu extrem occidental, el basc s’estén pels dos marges de 

la frontera i a l’extrem oriental passa el mateix amb el eatalà. A l’est de l’hexàgon la 

frontera, que ha variat ben sovint al llarg dels segles, travessa la zona de dialectes 

germànics. Inclús a la frontera francesa amb Bèlgica, prop de l’Atlàntic, trobem una zona de 

penetració del flamenc. La separació de les dues llengües de Bélgica és, en molts punts, 

insegura i Brusel·les és oficialment bilingüe. Fins i tot l’alemany penetra dins les fronteres 

belgues. [...] 

Un segle de reivindicacions nacionals i lingüístiques ha produït rectificacions en el mapa 

d’Europa i ha permés satisfer moltes aspiracions, però el panorama resultant dista de ser 

perfecte i produeix a més la impressió, o millor la seguretat, que qualsevol alternativa seria 

també imperfecta. Cal, doncs, arribar a la conclusió que fins i tot acceptant que la llengua és 

un element característic de la comunitat nacional no és possible deduir de la distribució 

geogràfica de les llengües les fronteres polítiques entre els Estats nacionals, i que sempre 

caldrà admetre una certa coexistència de llengües en un mateix territori. I que caldrà 

arbitrar fórmules polítiques per permetre aquesta coexistència. 

De fet, la majoria dels Estats europeus actuals inclouen en els seus límits diferències 

lingüístiques importants. 

Qüestions.- 

Miquel SIGUAN: L‘Europa de les llengües. Edicions 62 

1. Quins recursos d’impersonalització empra l’autor del text per destacar l’objectivitat? 

Aporta’n exemples. 

2. Destria, de les oracions de relatiu assenyalades al text, quines són explicatives i quines són 

especificatives. Raona la teua resposta. 

3. Localitza i explica alguns dels procediments que s’empren al text per condensar informació. 

4. Extrau del primer paràgraf tres connectors diferents. Digues de quin tipus són, quina funció 

acompleixen i quin altre podria haver utilitzat l’autor en cada cas. 

4.- Carme Riera. L’infern d’Algèria 

L’INFERN D’ALGÈRIA 

De l’horror de Chiapas ens arriben imatges que ens l’apropen. L’horror d’Algèria, encara 

que és molt a la vora, a poques milles marítimes de Barcelona, menys encara de Ciutat de 

Mallorca, compta amb menys il·lustracions. 

La notícia d’aquest infern quotidà es difon gairebé sense fotografies, i és per això que, 

malgrat tenir-lo tan a prop, quasi a tombar la cantonada, sembla que ens afecta menys. Però 

les informacions que ens arriben, perdudes sovint entre d’altres notícies internacionals 

diverses i peregrines, esborronen literalment. 

- 128 -


En les darreres setmanes el nombre de morts atribuïts als grups integristes ha augmentat 

en 30 diaris. En vigílies de Ramadà, la dada resulta encara més preocupant. Tal vegada sigui 

només un tímid assaig, una mena d’aperitiu d’un posterior banquet de mort encara més 

opípar (1). Els fanàtics, i no tinc el més petit dubte que els guerrillers ho són, consideren el 

Ramadà, el mes del dejuni, un període propici a la jihad –és a dir, la guerra santa–, ja que 

durant aquesta època es commemoren els triomfs bèl·lics de Mahoma, les consigens del qual 

segueixen prenent-se al peu de la lletra. 

En el país veí –ens agrade o no reconèixer-ho, unit o separat pel mar, segons les nostres 

preferències, ja que l’Alger és tan a prop per subministrar-nos el gas natural–, el Grup 

Islàmic Armat (GIA), principal acusat de sembrar el pànic entre la població civil, s’ha 

acarnissat especialment amb les dones. Fa uns dies, Aixa i Yamila, dues dones que han 

pogut escapolir-se de l’horror, han contat com foren raptades, violades i esclavitzades pels 

guerrillers, igual que d’altres centenars de companyes menys afortunades que elles dues, 

que aquests premiaran amb el degollament, i és que, tal com li deia el cap guerriller a 

Yamila, les dones mereixen l’infern. 

Com més barbàries, més menyspreu per la dona. No falla. A major bestialitat, major 

antifeminisme. 

(1) Opípar: Dit d’un àpat, d’un banquet, etc., abundant i esplèndid. 

Qüestions.- 

- 129 - 

Carme RIERA (El Periódico, 31-XII-97 / 1-I-98) 

1. Explica el valor anafòric dels mots subratllats al paràgraf segon (indica a quins elements 

anteiors fan referència). 

2. Identifica i valora la presència de l’emissor dins del text. 

3. Extrau del paràgraf tercer dos expressions amb valor modalitzador i explica en quin sentit 

manifesten el posicionament de l’enunciador respecte del seu enunciat. 

4. Explica els procediments emprats al paràgraf tercer per aclarir els termes “Ramadà” i 

“jihad”. Se’n podria haver utilitzat cap altre? 

5.- Eulàlia Solé. Adolescents i drogues 

ADOLESCENTS I DROGUES 

Fa sis anys, els adolescents fumaven, bevien i consumien drogues il·legals en menys 

proporció que actualment. És preocupant que tot just en arribar als tretze anys el 80% dels 

nens i nenes ja s’enganxin al tabac i l’alcohol. Sí, nens i nenes, perquè encara no són altra 

cosa que criatures. Quin món és aquest, doncs, que els adults els estem posant a l’abast? 

Els uns directament, per interessos lucratius; els altres indirectament, per impotència de 

lluitar contra els poderosos. Però, d’una manera o de l’altra, tots responsables. Davant de la 

quitxalla, i també davant de la canalla de quinze anys que s’acosta al porro; de la de setze 

que prova la cocaïna. Només ho fan un 10%, però és que encara són petits. Amb l’edat creix 

el nombre de consumidors, i creixen les dosis. I a l’oferta s’hi afegeixen les drogues de 

síntesi, amb la promesa d’un cap de setmana excitant. Tot un entorn ple de riscos que no 

l’han creat pas ells, que l’hem fet entre tots i que entre tots mantenim. Els uns el fomenten 

tot fent negoci, els altres el consentim. 

Com és que malgrat la informació sobre els perills del tabac i de l’alcohol els nostres fills 

hi cauen tan fàcilment? Potser perquè els donem mal exemple fumant nosaltres mateixos; 

potser per la contrainformació propagandística. La publicitat, directa o subliminal, del tabac i 

de les begudes alcohòliques no decau. No podem esperar que els adolescents es defensin per 

si sols dels embats procedents de la societat adulta. 

Ho tenen tot tan a mà! Les cigarretes a qualsevol lloc i sense traves, malgrat que 

suposadament es controli l’edat dels compradors. L’alcohol als bars i a les discoteques, 

malgrat que suposadament s’hagi de vigilar qui hi entra i què beu. Les substàncies il·legals, 

no se sap com, se les troben a tocar. 

Provar, experimentar amb tot allò desconegut és una temptació irrefrenable en l’època en 

què es passa de la infantesa a la joventut. No caurem en la utopia de pretendre una societat 

irreprotxable, però sí que hauria de ser menys agressiva envers la salut física i mental dels 

joves. Sí que ens hem de preguntar per què després de provar una droga molts hi tornen


una vegada i una altra fins a caure en el consum habitual. Quina inseguretat pateixen, quina 

mena d’hedonisme els hem infós, quines fites d’èxit i competitivitat els inculquem? Què faran 

ells mateixos, d’aquí a pocs anys, amb els seus propis fills, si arriben a tenir-ne? 

No cal esperar que siguin menys permissius que els pares i les mares actuals. Menys 

covards a l’hora de defensar-los dels riscos que corren. Menys irresponsables enfront d’un 

sistema econòmic que colpeja el benestar corporal i emocional. D’entre tots, alguns se’n 

sortiran prou bé. Altres hi deixaran la pell, o la salut, o el benestar psíquic. 

Una enquesta que es faci d’aquí a sis anys, què dirà? Ens haurem d’esgarrifar encara 

més, nosaltres i els que ara són adolescents? 

Qüestions.- 

- 130 - 

Eulàlia SOLÉ (Avui, 20 abril de 2000) 

1. Al primer paràgraf l’autora empra un recurs per a no repetir sempre la mateixa forma lèxica 

per a indicar una etapa de la vida d’una persona. De quin recurs es tracta? Posa’n tots els 

exemples que hi trobes. 

2. Busca al text almenys tres dels recursos expressius que demostren l’èmfasi que l’escriptora 

dóna a les idees que hi manifesta. 

3. Quins elements lingüístics evidencien la presència de l’emissor en el text? Posa’n, com a 

mínim, quatre exemples. 

4. A partir de la línia 15 trobaràs cinc perífrasis d’obligació. Localitza-les i substitueix-les per 

altres d’igual valor. 

6.- Enric Soria. Tecnologia 

TECNOLOGIA 

Enric Sória 

Els amics del bon cinema a casa hem anat comprovant com, als comerços del ram, el 

flamant DVD s’imposa gradualment sobre el vídeo. Els avantatges del nou artefacte són 

incontestables: major durada i qualitat d’imatge, i també molta més capacitat d’informació. 

De fet, en cada DVD que comprem hi cap molt més que una pel·lícula. Per exemple, 

doblatges i subtítols en diversos idiomes. 

Els càndids de costum s’havien il·lusionat pensant que, gràcies a aquestes vastes 

possibilitats, podrien sentir els seus films preferits també en la nostra llengua. Doncs no. De 

moment la nostra llengua està exclosa de les opcions possibles, almenys en la majoria dels 

DVD comercialitzats a l’Estat espanyol. Es veu que és massa car. Però no solament la nostra 

llengua en queda fora. Avui mateix he vist una edició d’El timbal de llauna de Volker 

Schlöndorff, comercialitzada per Filmax, que ens ofereix només dues opcions lingüístiques: 

l’anglés i el castellà. Aquesta, pel que es veu, és l’alternativa de la modernitat. El timbal era 

una coproducció francoalemanya, basada en un text del Nobel Günter Grass i interpretada 

per grans actors (és a dir, gent que sap pronunciar la ira, la tendresa i l’estupor). L’any 1980 

es va estrenar entre nosaltres en versió original alemanya amb subtítols. Eren els bons 

temps de la cinefília. Ara, gràcies a les meravelles de la tecnologia, no podem escoltar una 

obra mestra ni en la seua llengua ni en la nostra. El futur ja és ací. 

Qüestions.- 

Adaptat d’un text aparegut en premsa el dia 4 de febrer de 2002 

1. Al text hi ha algunes paraules en cursiva. Este recurs tipogràfic, però, no sempre realitza la 

mateixa funció. Expliqueu-ho aportant els exemples que calga. 

2. En la segona mitat del text apareix una expressió irònica. Identifiqueu-la i expliqueu quina 

funció realitza. Després, busqueu al text un altre exemple d’ironia. 

3. Busqueu al text dos exemples de cohesió lèxica i expliqueu la relació que tenen els seus 

membres entre ells. 

4. Des de “Però no solament la nostra llengua...” (línia 8) fins al final, busqueu tres exemples 

de dixi i digueu de quin tipus de dixi es tracta.


7.- Joan Pitarch. En sent indi 

1 

5 

10 

15 

20 

EM SENT INDI 

Quan veig una pel.lícula d'indis i vaquers em pose del costat dels indis, encara que els 

pinten com els més dolents i furtamantes. Generalment, en aquestes pel.lícules hi ha molta 

agressió per ambdues parts i n'hi moren com a mosques (sobretot d'indis), però jo trobe 

més justificat, i m'hi solidaritze, el que fan els indis, perquè són els envaïts, els desposseïts 

de la seua terra i dels seus béns, mentre que els blancs són els invasors, els agressors. En 

efecte, l'arribada dels europeus a Amèrica fou una enorme desgràcia per a aquells pobles, 

molts dels quals acabaren desapareixent i de llavors ençà els indígenes han significat ben 

poca cosa, sotmesos als imperis colonials d'anglesos, francesos, holandesos, portuguesos, 

espanyols i, finalment, dels ianquis. A hores d'ara han acabat essent, i sense moure's de sa 

casa, uns destorbs per als projectes expansius de les grans companyies d'explotació dels 

recursos naturals d'aquell continent, o, dit en altres paraules, els indígenes no compten a 

l'hora de fer càlculs. 

Entre tantes penalitats, però, hi ha alguna gran sorpresa, com el nomenament de la 

quítxua Nina Pecari com a ministra d'Exteriors del nou govern d'Equador. Aquesta lluitadora 

de la Confederació de Nacionalitats Indígenes (Pachakutik) s'oposa al Tractat de Lliure 

Comerç i a la presència dels EUA a la base aèria de Manta, i és una activista a favor dels 

drets indígenes i de les dones. Al seu nomenament ministerial s'oposaven els de sempre: la 

dreta! El triomf indigenista a l'Equador assegura la supervivència de les llengües de 

l'Equador, que ja s'estudien a les escoles, cosa que no passava des que els espanyols 

posaren llurs botes, amb l'espasa i la creu enlaire, i imposaren l'espanyol. Com que les 

botes i l'espasa i la llengua amb què dominaren els indis són les mateixes amb què ens 

subjectaren als valencians, tinc la impressió que el triomf de Nina Pecari és com un triomf 

nostre. 

Qüestions.- 

- 131 - 

Josep Pitarch, setmanari El Punt, 1-01-2003 (extracte) 

1. Digues quina funció sintàctica fan els pronoms subratllats en el fragment següent: 

"Generalment, en aquestes pel.lícules hi ha molta agressió per ambdues parts i n'hi moren 

com a mosques (sobretot d'indis) [...]". 

2. Digues quina funció sintàctica fa el sintagma subratllat en el fragment del text següent i, 

després, substitueix-lo pel pronom feble adequat: "Aquesta lluitadora de la Confederació 

de Nacionalitats Indígenes (Pachakutik) s'oposa al Tractat de Lliure Comerç [...]"(línies 15- 

16). 

3. Digues de quin tipus concret és l'oració subordinada que hi ha subratllada en el fragment 

del text següent: "El triomf indigenista a l'Equador assegura la supervivència de les 

llengües de l'Equador, que ja s'estudien a les escoles [...]"(línia 19). 

4. Digues a quina categoria sintàctica pertany "com que" (línia 20). Després torna a escriure 

l'oració sencera substituint "com que" per un mot o per una expressió equivalent. 

5. En la línia 2 apareix el mot furtamantes. Digues quin mecanisme de formació de nous mots 

o regla morfològica ha originat aquest mot. Després escriu dos exemples més del mateix 

tipus morfològic. 

6. Quin tipus de mecanisme de formació de nous mots (o regla morfològica) ha originat els 

mots solidaritze (línia 4) i nomenament (línia 17). Descriu a partir de quines unitats s’han 

format i escriu un altre exemple amb la mateixa estructura morfològica per a cadascun 

dels mots. 

7. En la línia 2 apareix el mot dolents. Digues a quina categoria gramatical pertany i escriu un 

sinònim de la mateixa categoria. 

8. En la línia 7 apareix la locució de llavors ençà. Digues amb quin element del context 

estableix una relació referencial i després torna a escriure l’oració substituint-la per un 

sinònim. 

9. En les línies 8-9 apareixen diferents gentilicis: “anglesos, francesos, holandesos, 

portuguesos, espanyols [...]” Digues quin tipus de relació de cohesió els uneix i explica en 

què consisteix.


10. “La supervivència de les llengües a l’Equador” (línies 18-19). Digues quin tipus d’estructura 

sintàctica es tracta i transforma-la en una oració sense canviar-ne el significat. 

11. Identifica els possessius que apareixen en el text, substitueix-los per un sintagma que 

realitze la mateixa funció sintàctica (complement del nom) i digues quin tipus de referència 

(díctica o fòrica) estableixen en cada cas i per què. 

12. En la línia 1 apareix el connector encara que. Digues quin valor semàntic té i substitueix-lo 

per un altre del mateix valor. 

13. En la línia 3 apareix el connector però. Digues quin valor semàntic té i substitueix-lo per un 

altre del mateix valor. 

14. En la línia 11 apareix l’expressió “dit en altres paraules”. Digues a quina categoria 

gramatical pertany i substitueix-lo per un altre de la mateixa categoria i el mateix 

significat. 

15. Explica el concepte de dixi temporal i identifica els díctics temporals que apareixen en el 

primer paràgraf del text. 

16. Identifica tots els mecanismes de cohesió gramatical que apareixen al primer paràgraf. 

17. Identifica tots els mecanismes de cohesió lèxica que apareixen en el primer paràgraf. 

18. En la línia 1 apareix el connector quan, digues quina funció sintàctica fa. 

19. En la línia 20 apareixen els mots espasa i creu usats amb un significat figurat. Explica’l. 

20. En la línia 5-6 trobem l’expressió en efecte. Digues a quina categoria gramatical pertany i 

substitueix-la per una altra de la mateixa categoria i el mateix significat. 

21. En la línia 3 apareix el pronom feble hi. Digues quina funció sintàctica fa, especifica el 

sintagma que substitueix i si té valor anafòric o catafòric. 

22. En el fragment següent hi ha dues construccions de relatiu: digues quines són i de quin 

tipus: “El triomf indigenista a l’Equador assegura la supervivénvia de les llengües de 

l’Equador, que ja se estudien a les escoles, cosa que no passava des que els espanyols.. i 

imposaren l’espanyol”. 

8.- Joan Martínez Alier. La guerra d’Iraq 

1 

5 

10 

15 

20 

LA GUERRA D’IRAQ, UNA GUERRA COLONIAL PEL PETROLI 

Fa dotze anys va haver-hi la primera guerra d’Iraq. La dictadura iraquiana havia envaït 

Kuwait, un estat que pertany a les Nacions Unides. Com altres estats del Golf, Kuwait no 

era el producte d'una història nacional pròpia que donés naixement normal a un Estat 

postcolonial, sinó el resultat de les maniobres geopolítiques i petrolieres angleses. Però era 

un estat de l'ONU. La guerra contra l’Iraq va tenir fa dotze anys una justificació aparent que 

podia ser prou convincent per a alguns, és a dir, el càstig a un Estat de l'ONU que n'ha 

envaït un altre. Es clar, però, que les potencies occidentals no sempre apliquen la mateixa 

regla, per exemple, no havien pas castigat la dictadura d’Indonèsia quan es va apoderar del 

territori de Timor, amb un balanç de moltíssims morts, després de la descolonització 

portuguesa el 1974-75. Ningú no va anar a alliberar Timor fins que 20 anys després va 

caure la dictadura capitalista militar d'lndonèsia. 

Que Iraq fos una dictadura no podia ser tampoc motiu suficient de guerra, perquè els 

Estats Units molt sovint han donat suport a dictadures, com les d’Indonèsia, Filipines, 

Brasil, Nicaragua, Xile i moltes altres, com la del general Franco, des de 1953 fins a la seva 

mort el 1975. Quan el president Aznar defensa el paper històric dels Estats Units, no se sap 

si pensa en la guerra d'Estats Units contra Hitler o en l'ajut posterior dels Estats Units al 

general Franco en l'època que Fraga (fundador i president del PP) era ministre de Franco. 

Els que som més grans, recordem l’abraçada d'Eisenhower a Franco en l'aeroport de Madrid 

el 1959, Franco li arribava al pit, tot plegat era una mica ridícul, però el suport dels Estats 

Units li va prolongar la vida política al general 15 o 20 anys. Això no va ser cap broma... 

Que Estats Units defensa les democràcies és, doncs, mentida. 

Ara bé, si Iraq va envair Kuwait, la veritable raó no foren els drets històrics sobre aquest 

territori, sinó el petroli, i la veritable raó de la guerra per alliberar Kuwait no fou la defensa 

- 132 -


25 d'un Estat de l'ONU ni la lluita contra la dictadura d’Iraq, sinó el petroli. Ara, la segona 

guerra contra Iraq serà també pel petroli, aquest cop no pas el petroli de Kuwait, sinó el 

petroli d'Iraq. 

Qüestions.- 

Joan Martínez Alier. Catedràtic de la UAB. Diari de la Pau. Segona època, número 1 

Setmana del 31 de gener al 6 de febrer de 2003 

1. Digues quin valor semàntic té el mot "doncs" que apareix a l'oració "Que Estats Units 

defensa les democràcies és, doncs, mentida" (línia 21). Després torna a escriure l'oració 

substituint aquest mot per un altre amb el mateix significat. 

2. Explica la funció dels parèntesis i digues quina funció concreta té en aquest text el 

parèntesi que apareix a "...en l’època que Fraga (fundador i president del PP) era ministre 

de Franco" (línia 17). 

3. Al text apareixen exemples de dixi personal i temporal. Busca un exemple de cada tipus de 

dixi i explica en què consisteix aquest mecanisme referencial. 

4. Digueu a quin element del text remeten els pronoms febles datius (en funció de 

complement indirecte) que apareixen al text següent: "Els que som més grans, recordem 

l'abraçada d'Eisenhower a Franco en l'aeroport de Madrid el 1959, Franco li arribava al pit, 

tot plegat era una mica ridícul, però el suport dels Estats Units li va prolongar la vida 

política al general 15 o 20 anys" 

5. En la línia 4 apareix l'adjectiu geopolítiques. Digues quin tipus de mecanisme de formació 

de nous mots (o regla morfològica) l'ha originat, digues a partir de quines unitats s'ha 

format i escriu-ne un altre del mateix tipus morfològic. 

6. Quin tipus de mecanisme de formació de nous mots (o regla morfològica) ha originat els 

mots naixement (línia 3) ¡ abraçada (línia 18). Descriu a partir de quines unitats s'han 

format ¡ escriu un altre exemple amb la mateixa estructura morfològica per a cadascun 

dels mots. 

7. En la línia 6 apareix l'expressió "és a dir". Digues a quina categoria gramatical pertany ¡ 

torna a escriure l'oració substituint aquesta expressió per una altra de la mateixa categoria 

¡ el mateix significat. 

8. En les línies 6-7 apareix un pronom en ("n'ha envaït un altre"). Digues quina funció 

sintàctica realitza en aquesta oració ¡ substitueix-lo pel sintagma corresponent. 

9. En la línia 10 apareix el mot ningú. Digues a quina categoria gramatical pertany i torna a 

escriure l'oració substituint aquest mot per un sintagma que reculla el mateix significat. 

10. Digues quin mecanisme de cohesió uneix el mots Indonèsia, Filipines, Brasil, Nicaragua i 

Xile que apareixen en les línies 13-14 i explica en què consisteix aquest mecanisme. 

11. Identifica dos mecanismes diferents de cohesió lèxica que apareguen en l'últim paràgraf i 

digues a quin tipus pertanyen i per què. 

12. El mot petroli apareix moltes vegades en el text. Explica quin nom rep aquest fenomen i 

desprès escriu un sinònim d'aquest mot. 

13. Dóna dos sinònims del mot cop, segons el sentit que pren en la línia 26. 

14. ¿Hi ha cap metonímia en el fragment següent: "La dictadura iraquiana havia envaït 

Kuwait" (línia 1)? Explica-la. 

15. Digues la categoria gramatical i la funció sintàctica dels mots subratllats en el fragment 

següent i digues també quina funció fa l'oració que introdueixen: "Els que som més grans 

recordem l'abraçada d'Eisenhower a Franco" (línia 18). 

16. En la línia 13 hi ha el mot sovint. Digues a quina categoria gramatical pertany i torna a 

escriure l'oració substituint aquest mot per un sintagma que reculla el mateix significat. 

17. Busca en el text tres marques de modalització. 

- 133 -


9.- Maria de la Pau Janer. Litronas al carrer 

"LITRONAS" AL CARRER 

Va començar com una moda entre els més joves. Si el preu dels combinats pujava pels núvols a 

qualsevol barra de bar, era més fàcil comprar botelles d'alcohol en un supermercat i fer barreges de 

garrafa. L'únic que passava era que canviava el decorat: en lloc dels decorats psicodèlics o minimalistes 

que orientaven l'estètica de cada bar, ells tenien la nit sencera com a escenari per a la beguda. Cada cap 

de setmana, milers de places, de raconades, de jardins i parcs es tranformaven en bars improvisats. Bars 

on joves que tenen entre catorze i vint-i-cinc anys es dediquen a beure. Beuen fins a altes hores de la 

matinada, mentre es passen la garrafa plena d'alcohol barat. 

Ningú no ha dit encara el nombre de joves que practiquen aquest fenomen a l'Estat espanyol, però 

sembla que es tracta de milions. Aquesta pràctica provoca, evidentment, queixes dels veïnats pels vidres 

trencats, els enrenous fins a la matinada, i les pixarades als portals. En aquestes gresques nocturnes, en 

les quals han desaparegut els decorats -qualsevol lloc arrecerat de certes mirades és útil-, arriben 

gairebé a desaparèixer també les persones. Els adolescents d'un grup amb garrafa i litronas són calcs 

dels de qualsevol altre grup. Semblen cromos repetits: van vestits d'una manera semblant, parlen amb la 

mateixa pobresa expressiva, i tenen un únic objectiu: beure. 

Han identificat la diversió amb el fet d'omplir-se el cos i la ment d'alcohol. Condormir els pensaments 

i deixar-se emportar per la confusió que propicia la boirina etílica. Beure fins a perdre el món de vista, les 

formes de les coses, la percepció de la realitat. A Aragó, Canàries, Cantàbria, Castella i Lleó, Múrcia i 

València ja existeixen lleis que proven d'aturar la voràgine. Han prohibit el consum d'alcohol a la via 

pública. 

Però l'hàbit continua. L'alcohol s'ha convertit en el millor camí d'evasió per als joves. Els divendres i 

els dissabtes a la nit esborren la resta de la setmana a glops d'alcohol. Beure els permet escapar 

dels carrers i la vida que no els agraden. Beure els fa creure que són supervivents, en lloc de nàufrags. 

Qüestions.- 

- 134 - 

Avui, 15 de febrer de 2002 

1. Busqueu dos exemples de modalització i expliqueu la funció que realitza en cada cas. 

2. Expliqueu la funció del guionet, la cursiva i els dos punts que apareixen des de Ningú no ha 

dit fins a beure. 

3. Al text apareixen els mots places, jardins, parcs, via pública i carrers. Digueu quina relació lèxica 

els uneix i busqueu al text una altra sèrie de mots que mantinguen el mateix tipus de relació. 

4. Busqueu els pronoms febles que apareixen des de els divendres fins al final del text i digueu a 

quin o a quins antecedents remeten i quina funció sintàctica realitzen en l'oració. 

10.- Núria Ferragutcasas. La revolta dels ‘antipub’ 

La revolta dels “antipub” al metro de París 

S’estén per tot el metro de París, per totes i cada una de les parades del transport metropolità per 

excel·lència, un aire de revolta contra la publicitat (coneguda col·loquialment com la Pub). Joves 

disposats a desafiar amb pinzells, pintura negra i marcadors l’omnipresència de la publicitat en les 

catacumbes de la ciutat. Cada cop més nombrosos, els activistes organitzen les trobades de lluita a 

través d’Internet, en les pàgines electròniques de les Brigades Anti-Pub i Stopub. Lluiten contra el que 

creuen un símbol del liberalisme capitalista. Per això, farts dels anuncis, han declarat la guerra a la pub i 

estan disposats a repintar tots els cartells de publicitat de totes les estacions de totes i cadascuna de les 

línies del metro parisenc. Així doncs, l’ofensiva dels divendres a la nit dels mesos de novembre, 

desembre i gener ha estat només un principi d’un fenomen que es preveu que anirà a més. 

El moviment no es limita sols a París: les ciutats d’Amiens i Grenoble són altres fronts dels antipub. 

Tampoc la publicitat al metro de la capital de Bèlgica, Brussel·les, s’escapa de les pintades d’un 

moviment en plena efervescència que ja es compta per centenes de joves. L’aire de lluita ha pujat fins i 

tot a l’esfera superior, la publicitat als carrers i als cinemes són també nous blancs. Fa uns dies, el 

suplement setmanal del diari francès Le Monde feia una radiografia d’aquests joves en revolta. Uns joves 

que amb enginy i creativitat atempten contra els cartells anunciadors: feministes indignades amb la 

imatge oferta de la dona; ecologistes contra la societat consumista actual; detractors del menjar ràpid, 

activistes del moviment antiglobalització en lluita contra la comercialització de la cultura... tots formen un 

mosaic unit per un sol i únic objectiu: posar fi a la publicitat. Per altra banda, les empreses de publicitat 

han començat també la batalla per aturar les agressions que estan patint els seus cartells anunciadors.


Les actuacions dels antipublicitat són cada cop més arriscades a causa del reforçament de la vigilància i 

de la imposició de fortes multes. A més, són contraatacades per una brigada de neteja que s’esforça a 

tapar ràpidament les pintades. 

La corporació publicitària de la RATP, empresa responsable dels transports metropolitans de París, 

intenta aturar uns atacs que comporten una despesa molt elevada per a la companyia i que creuen 

també negativa per al manteniment i la modernització dels mitjans. Però quin tant per cent de la 

recaptació obtinguda per la publicitat es destina a millorar el servei? Això es pregunta el moviment 

antipub per contrarestar les acusacions de la corporació publicitària de la RATP. 

Qüestions.- 

- 135 - 

Núria Ferragutcasas. El Punt, 22-02-2004 

1. Busca al text un sinònim de “metro”. Explica en què consisteix la relació de sinonímia i 

busca al text un altre exemple de sinonímia entre dos mots. 

2. Explica quins processos de formació de nous mots han originat els mots “parisenc”, 

“ecologistes” i “repintar”. Després escriu per a cadascun d’aquests mots un altre exemple 

que continga el mateix morfema derivatiu. 

3. Transforma les estructures següents seguint les indicacions que et donem: 

a) Transforma el SP que apareix entre claudàtors en una oració causal “Les actuacions 

dels antipublicitat són cada cop més arriscades [SP a causa del reforçament de la 

vigilància i de la imposició de fortes multes]” 

b) Transforma el SP que apareix entre claudàtors en una oració de relatiu “Activistes del 

moviment antiglobalització [SP en lluita contra la comercialització de la cultura]” 

c) Transforma l’oració que apareix entre claudàtors en un SN “Però quin tant per cent 

de la recaptació obtinguda per la publicitat es destina a [O millorar el servei]?” 

4. Escriu una paraula amb el mateix significat per a cadascun dels mots següents: 

a) Internet 

b) farts 

c) enginy 

11.- Quim Monzó. Pena de mort a Enrique Iglesias 

PENA DE MORT A ENRIQUE IGLESIAS 

Aquesta setmana es posa a la venda el disc nou de Joaquín Sabina, 19 días y 500 noches. Amb 

aquest motiu, dilluns hi va haver una presentació que va permetre al cantant aprofitar la mil vegades 

refregida idea de Francisco Ayala ―«La pàtria de l'escriptor és la seva llengua»― per fer una declaració 

de nacionalisme lingüístic: «Amb el pas dels anys he arribat a la conclusió, i també a la convicció, que la 

meva pàtria és el meu idioma.» I va rematar aquestes paraules amb rotunditat: «Encara que no 

m'agrada, em sembla que jo imposaria la pena de mort als artistes hispans que canten en anglès.» 

Déu n'hi do, que un dels paladins musicals del vell progressisme es declari de cop a favor de la pena 

de mort. I que no s'equivoquin els del lliri a la mà argumentant que només ho ha dit per provocar i 

aconseguir titulars que cridin l'atenció. ¿Per què Sabina no pot tenir dret a estar a favor de la pena de 

mort, igual que els Ynestrillas que corren pel món? De la mateixa manera que, amb el pas dels anys, 

molts dels antics partidaris de la pena de mort van Acabar oposant-s’hi, també els de l’americana de 

pana tenen dret a canviar d’opinió. A més, el que Sabina denuncia clama a Déu. Tots aquests cantants 

hispans ―portoriquenys, cubans, espanyols― que, per diners i projecció internacional, canten en la 

llengua del pirata Drake, no són més que uns traïdors que reneguen de la llet que van mamar del Cid. 

¿Per això es van sacrificar Pizarro, Cortés i Álvar Núñez Cabeza de Vaca? Quan la pena de mort ja estigui 

convenientment restaurada al món hispànic, jo faria el judici durant la mitja part del Festival de l'Oti. 

Seria un judici anual. Fets presoners per un cos de legionaris d'elit, cabra inclosa, cada any els hispans 

que haguessin cantat en anglès tindrien dret a defensar-se davant d'un tribunal format ―a saber― pel 

mateix Sabina, dos representants de l'Ateneo de Madrid, un del Café Gijón, Rociíto Carrasco, l'últim 

guanyador del premi Goya als Millors Efectes Especials, l'estudiantina en ple de la Facultat de Dret de la 

Complutense i José Antonio Camacho, aquest últim a perpetuïtat. Si se'ls declara culpables, per fugir dels 

mètodes d'execució anglosaxons sense caure en el garrot, últimament tan denigrat (no sé per què), jo 

promouria un mètode nou, que enllacés tradició i creativitat. Posem per cas que aquest any toqués jutjar 

Ricky Martin. Com que és evidentment culpable, se'l condemna a mort en un tres i no res i, sense més 

dilació que una pausa publicitària, se l'empala amb una pica de torero. Tot seguit se'l col·loca sobre una


muntanya de llibres de Blanco White i George Santayana ―de traïdors n'hi ha hagut sempre― mentre hi 

cala foc una hostessa mamelluda i amb minifaldilla. 

Una postil·la. ¿Imaginen per un instant que un cantant català hagués dit: «Imposaria la pena de mort 

als artistes catalans que canten en espanyol»? Ni l'excusa d'haver-ho dit només per provocar i aconseguir 

titulars l'hauria salvat de les denúncies dels paladins del bilingüisme i del multiculturalisme, que l'haurien 

acusat de tancat i de xenòfob. ¿S'imaginen les tertúlies radiofòniques? En canvi, això de Sabina no ha 

provocat ni el més mínim rebombori. De la qual cosa es desprèn, un cop més, que les virtuts del 

mestissatge només són inapel·lables si l'individu que s'ha de mestissar no té ni un paraigua per protegirse 

de l'al·luvió. 

Qüestions.- 

Quim Monzó El tema del tema, Barcelona: Quaderns Crema, 2003 [existeix una 

versió en castellà del mateix autor publicada a La Vanguardia l'any 1999] 

1. Al text apareixen diversos recursos tipogràfics: cometes, guió, cursiva i claudàtors. Explica 

en què consisteixen i quina funció realitzen dins el text. 

2. Explica quin mecanisme de formació de nous mots ha donat lloc als mots següents: 

“paraigua”, “últimament” i “empala”. Després, escriu per a cadascun dels mots un altre 

exemple que continga el mateix morfema derivatiu. 

3. Busca un sinònim per als mots o les expressions següents: “rebombori”, “en un tres i no 

res” i “paladins”. 

4. Digues de quin tipus són les oracions subordinades subratllades i substitueix-les per un 

nom, un pronom, adjectiu, un sintagma preposicional o un adverbi, segons s’escaiga. 

a) “...només ho ha dit per provocar i aconseguir titulars que cridin l'atenció” 

b) “Quan la pena de mort ja estigui convenientment restaurada al món 

hispànic, jo faria el judici durant la mitja part del Festival de l'Oti” 

c) “A més, el que Sabina denuncia clama a Déu” 

12.- Jesús Tusón. La cohesió lingüística 

Jesús Tusón. LA COHESIÓ LINGÜÍSTICA 

¿Cohesió en dues llengües? Si, en el regne de la utopia, les llengües que trobem en un territori se 

situessin al mateix nivell funcional, potser sí; però sembla que no és aquesta la qüestió que considerem, i 

la història (i la pràctica quotidiana) ens donen exemples abundants de desequilibri quan dues llengües 

són presents en un mateix espai..., i una d’aquestes és l’oficial d’un estat totpoderós i va camí de deixar 

l’altra, la històrica i encara actual, en una situació de feblesa profunda. 

És davant d’aquesta situació que cal fer efectiu el dret a la llengua pròpia del territori i convertir-la en 

el factor bàsic (potser no l’únic) de cohesió social, sense interferències ni imposicions alienes a la voluntat 

d’un poble (recordem-ho: sis mil llengües en poc més de dos-cents estats). “Un estat, una llengua” és, 

doncs, una de les afirmacions més destructives de la diversitat humana, una aberració que atempta 

contra la pluralitat, natural i històrica, de la nostra espècie. 

Queda per considerar una qüestió també de la màxima importància i actualitat en aquests temps 

nostres. Quan una persona es veu forçada a deixar la seva terra i arriba a un altre espai, el que li passa 

pel cap no és d’imposar-hi res de res. En el cas més desesperat, perfectament comprensible i 

respectable, intentarà la supervivència sense perdre cap arrel. Però el més normal i previsible és que 

vulgui obrir les portes (si el deixen) a noves adquisicions, llengua inclosa. ¿Quina llengua? La que trobi al 

seu voltant, òbviament, i no pas l’amagada. Adquirirà, doncs, la llengua que li permeti sobreviure, 

progressar i relacionar-se amb l’entorn. I és aquí que es planteja una qüestió de la màxima gravetat: no 

són els “nouvinguts” els responsables de la situació d’una llengua prohibida i silenciada. ¿Faran seva 

aquesta llengua que encara és a la teulada i que no sabem de quin cantó caurà? Potser sí, si es creen les 

associacions afectives que deriven d’un paquet global: papers i estabilitat; feina digna remunerada amb 

justícia; accés a l’habitatge, l’educació, la sanitat, el lleure; acolliment sense discriminacions, afectuós si 

és possible. Una vida plenament humana que afavoreixi les sintonies afectives: aquesta terra val la pena 

i em convé. I em convé la llengua pròpia d’aquesta terra. 

Qüestions.- 

Extret de Patrimoni natural, Barcelona: Empúries, 2004: pàg. 104-105 

1. Defineix què volen dir les paraules següents presents al text: utopia, arrel, alienes. 

- 136 -


2. Explica quin procés de formació de nous mots ha originat els mots següents i per a cada 

mot escriu-ne un altre format mitjançant el mateix procés que continga un dels morfemes 

constitutius (afix, arrel o base) del mot de partida: desequilibri, òbviament, nouvingut. 

3. Digues quin tipus d’oració subordinada és la que apareix subratllada als extractes següents i 

substitueix-la per un nom, un pronom, un adjectiu, un adverbi o un sintagma preposicional, 

segons corresponga. La nova expressió no ha de recollir necessàriament el significat de 

l’element substituït però ha de ser adequada al context lingüístic. 

a. “Quan una persona es veu forçada a deixar la seva terra i arriba a un altre 

espai, el que li passa pel cap no és d’imposar-hi res de res”. 

b. “Però el més normal i previsible és que vulgui obrir les portes”. 

c. “Potser sí, si es creen les associacions afectives que deriven d’un paquet global”. 

4. Digues quina funció sintàctica fan els sintagmes subratllats en els fragments següents, 

extrets del text; després, torna a escriure els fragments substituint aqueixos sintagmes pels 

pronoms febles corresponents: 

a. “[...] i la història (i la pràctica quotidiana) ens donen exemples abundants de 

desequilibri [...]”. 

b. “Quan una persona es veu forçada a deixar la seva terra i arriba a un altre espai, 

el que li passa pel cap no és d’imposar-hi res de res”. 

c. “Una vida plenament humana que afavoreixi les sintonies afectives”. 

13.- Isabel Clara Simó. La mirada 

Isabel-Clara Simó. LA MIRADA 

Tinc gravades al cervell unes imatges que han aparegut a la premsa: els ulls desorbitats dels 

immigrants clandestins que, a punt de ser embarcats en una llanxa de la Guàrdia Civil, van tombar la 

pastera, i van morir ofegats. Set homes joves. L'atònita, esporuguida claror en els ulls d'uns homes. 

¿Què estem fent amb la immigració? ¿Quines respostes tenim per a centenars de persones 

desesperades que es juguen la vida perquè a Europa els oferim feina i l'esperança d'una vida digna? 

¿Quins estudis, quines polítiques, quin debat seriós estem mantenint? El cert és que l'única reacció una 

mica coherent és la del repugnant fantasma del racisme. Tota la resta està enganxat amb agulles. I no 

piulis, perquè si no ets d'aquelles persones frívoles que volen papers per a tothom, com repeteixen, com 

lloros, els qui estan encarregats de pensar, de programar i de cercar solucions. Jugant-se la vida i 

menant una lluita d'una valentia immensa, els obrers i els sindicats d'aquí van capgirar l'economia liberal 

del segle XIX i van assolir conquestes que aleshores semblaven impossibles. Les vacances pagades, la 

seguretat social, van costar moltes vides. ¿Heu llegit mai com era una vaga en el XIX? ¿Heu tingut la 

sensibilitat o la preocupació per adonar-vos que cada pas va ser arrencat amb sang humana? Doncs bé, 

aquestes conquestes són precisament la base de la societat del benestar i no la generositat de cap 

empresari ni l'igualitarisme de cap governant. Recordem-ho: la història és aquí i no s'hi poden fer 

trampes. El preu que han pagat aquells primers empresaris va ser irrisori al costat del que va pagar la 

classe obrera, però tot i això consideren, ara i adés, que és excessiu. I aleshores apareix la globalització 

de les empreses, que s'instal·len allà on els productors no han assolit encara els avenços dels productors 

del seu país d'origen. El segon pas és cridar la immigració: uns obrers que amb quatre rals estan 

disposats al que sigui. I han vingut, i aleshores els polítics s'han posat les mans al cap i han dit : "I ara 

què fem?". Les policies corresponents han mirat cap a una altra banda davant els brots de racisme, que 

in pectore comparteixen els soi-disant governs democràtics. 

El resultat d'aquesta història és un home que em mira a mi, des d'una pàgina del diari, a punt 

d'ofegar-se. Una mirada davant la qual no tenim dret a romandre indiferents. 

Qüestions.- 

- 137 - 

[Aparegut al diari Avui, l’11 de novembre de 2004] 

1. Escriu un sinònim dels mots següents extrets del text: piular, adés, irrisori. 

2. Comenta la modalitat de les oracions que apareixen el paràgraf següent: “Què estem 

fent amb la immigració? ¿Quines respostes tenim per a centenars de persones 

desesperades que es juguen la vida perquè a Europa els oferim feina i l'esperança d'una 

vida digna? ¿Quins estudis, quines polítiques, quin debat seriós estem mantenint?” 

3. Digues quin mecanisme de formació de nous mots ha originat els mots següents i escriu 

la corresponent forma del plural: guàrdia civil, esperança, debat.


4. A quin element del text remeten, a quina categoria pertanyen i quina funció sintàctica 

realitzen els mots següents? 

a) “que” (en “el preu que han pagat aquells primers empresaris...”). 

b) “ho” (en “recordem-ho). 

c) “hi” (en “no s’hi poden fer trampes”,). 

14.- Narcís-Jordi Aragó. De buit en buit 

De buit en buit 

Amb l’experiència acumulada dels seus 97 anys, el doctor Broggi diu que el món va malament. Acaba 

de publicar el segon volum de les seves memòries i ha declarat: “No anem bé. Molta gent omple la buidor 

de la seva vida amb el consum, amb l’adquisició de béns per ostentació. El món no pot aguantar més”. 

Amb un llenguatge més tècnic, l’últim informe de Justícia i Pau diu exactament el mateix: “El consum 

creix d’una manera desbocada; així ho mostren tots els indicadors: creix el nombre de consumidors, creix 

el consum de matèries primeres, creix el consum de béns i serveis i creix el nivell de despesa per llar. El 

consum omple, en part, el buit que han deixat la religió, la família, la comunitat, les utopies”. Els autors 

d’aquest informe coincideixen literalment amb el mític cirurgià de les Brigades Internacionals: el consum 

creix per omplir un buit. El que passa és que el consumisme provoca un altre buit, que és el de la 

butxaca a final de mes i el de l’endeutament crònic al llarg de la vida, i encara genera un buit més 

profund, que és el que descriu la novel· lista Carme Riera a La meitat de l’ànima: “La substitució del 

sentit sacre pel consumisme forassenyat no sembla que hagi modificat gran cosa la condició humana; no 

li ha atorgat més llibertat. Continuem sent criatures en dependència, no de Déu sinó dels déus producte 

del mercat, dels clergues que prediquen sense assossec ni treva que l’únic camí possible per a la salvació 

terrenal, la felicitat immediata, és la possessió d’uns determinats béns, anunciats quasi sempre a 

televisió”. 

Sentim, doncs, el buit de la nostra frustració, però aquesta no és res comparada amb la que pateixen 

les víctimes del nostre sistema: els 850 milions d’habitants del planeta que sofreixen fam o desnutrició. 

Per això, el doctor Broggi diu que mai no havíem anat tan malament com ara; fets com la revolta que 

aquests dies s’estén pels suburbis d’Europa són el fruit amarg de la injustícia que hem instaurat i 

engreixat. 

Qüestions.- 

- 138 - 

Narcís-Jordi Aragó, El Punt, 14 de novembre de 2005 

1. Identifica els connectors que apareixen al fragment següent i digues de quins tipus són: 

“Sentim, doncs, el buit de la nostra frustració, però aquesta no és res comparada amb la 

que pateixen les víctimes del nostre sistema”. 

2. Digues quin procés de formació de mots ha originat els mots següents i delimita’n els 

constituents morfològics. Després, per a cada mot, tria un constituent dels que el formen 

i escriu un altre mot, mitjançant el mateix procés de formació, que continga el 

constituent que hages triat: cirurgià, televisió, engreixat. 

3. Escriu un sinònim o explica el significat dels mots següents: llar, forassenyat, clergues. 

4. Identifica els recursos tipogràfics que apareixen al text i digues quina funció realitzen en 

general i quina funció específica acompleixen al text. 

15.- Pilar Rahola. La intel·ligent no es casa 

La intel·ligent no es casa 

Si ho han fet les universitat d’Edimburg, Aberdeen, Bristol i Glasgow i ho ha publicat The Sunday 

Times, se li ha de donar crèdit. Aquestes són les conclusions de l’estudi fet durant 40 anys: com més 

avança el nivell intel·lectual de la dona, més baixa la seva possibilitat matrimonial, fins al punt que les 

més llestes tenen un 40% menys d’opcions. Paral·lelament, per cada augment de 16 punts de coeficient, 

els homes augmenten un 35% de possibilitats de casar-se. No només això, les dones brillants busquen 

homes de nivell, i els homes brillants “escullen companyes que s’assemblin a les mares” i perdin la 

xaveta pel seu èxit i la seva brillantina cerebral. És a dir, la dona accepta la competència intel·lectual en 

la convivència, i l’home no la suporta. Remata una altra anàlisi a l’Australian Twins Registry: “Les


intel·ligents odien perdre el temps, i per això no el perden amb els tontos”. Amb la qual cosa, troben 

menys opcions. 

Un simple estudi que em recorda aquella expressió explícita que va encapçalar el capítol d’un llibre 

meu: “El poder femení arruga el penis”. L’ha arrugat durant dècades, fins al punt que la intel·ligència 

masculina era considerada un atractiu, i la femenina, una impertinència. ¿Inseguretat masculina? Sens 

dubte. No obstant això, i malgrat l’estudi, crec que cada dia hi ha més homes seduïts per l’èxit femení i la 

seva libido no només no s’espanta, sinó que s’engrandeix. Avui hi ha homes que estimen dones brillants. 

Són els més interessants: saben ser homes sense necessitat de competir com a mascles. 

Qüestions.- 

- 139 - 

Pilar Rahola, El Periódico, 6 de febrer de 2005 

1. Escriu un sinònim o defineix què volen dir les paraules o expressions següents extretes 

del text: perdre la xaveta, brillantina cerebral, libido. 

2. Digues quin procés de formació de mots ha originat els mots següents i delimita’n els 

constituents morfològics. Després, per a cada mot, tria un dels constituents que el 

formen i escriu un altre mot, mitjançant el mateix procés de formació, que continga el 

constituent que hages triat: ossibilitat, encapçalar, impertinència. 

3. Digues quin tipus d’oració és la que apareix subratllada en el fragment següent extret 

del text i substitueix-la per un nom, un pronom, un adjectiu, un adverbi o un sintagma 

preposicional: “[...] crec que cada dia hi ha més homes seduïts per l’èxit femení”. 

Digues quin tipus d’oració és la que apareix subratllada en el fragment següent extret 

del text i substitueix el nexe que l’encapçala per un altre que tinga el mateix significat: 

“Si ho han fet les universitat d’Edimburg, Aberdeen, Bristol i Glasgow i ho ha 

publicat The SundayTimes, se li ha de donar crèdit”. 

Digues a quina categoria pertany l’expressió subratllada que apareix en el fragment 

següent extret del text i substitueix-la per una altra que tinga el mateix valor: “És a dir, 

la dona accepta la competència intel·lectual en la convivència, i l’home no la suporta”. 

4. Observa els possessius següents i substitueix-los per construccions o sintagmes que 

conserven la funció i el significat que cada possessiu té en el text. Raona, per a cada 

cas, si el possessiu estableix una referència díctica o fòrica. 

a. “[...] més baixa la seva possibilitat matrimonial”. 

b. “[...] que [...] perdin la xaveta pel seu èxit [...]”. 

c. “el capítol d’un llibre meu”. 

16.- Informe de la Unesco. Els factors polítics 

Els factors polítics 

Els factors polítics són els més esmentats com a causa de la pèrdua de llengües en moltes comunitats 

arreu del món. Històricament, dos fets han afectat dràsticament la diversitat lingüística. D’una banda, la 

colonització del «nou» món va donar lloc a l’ús gairebé exclusiu de les llengües europees en situacions de 

prestigi a Amèrica i a l’Àfrica –en el sistema educatiu, l’administració pública, la religió i, més tard, en els 

mitjans de comunicació–. L’ocupació europea dels nous territoris no tan sols va donar pas a la 

colonització cultural: la llengua dels poderosos –la dels ocupants– va passar a ser la prestigiosa i això va 

comportar una pèrdua significativa de llengües entre les que no tenien poder. 

A més, com a conseqüència de la creació d’estats a Europa, la idea d’«un estat, una llengua» es va 

estendre ràpidament. Aquesta política no tan sols va afectar un gran nombre de llengües menys 

poderoses a Europa, sinó que també va comportar l’ús exclusiu per a les funcions formals de les llengües 

estatals dels colonitzadors a les colònies. 

Arran d’això, la colonització va produir una pressió política enorme per deixar de parlar les llengües 

locals a Austràlia, a gairebé tot l’Amèrica del Nord i a moltes regions de l’Amèrica del Sud i de l’Àfrica. Tot 

i que la colonització de cadascun d’aquests territoris va seguir camins diferents i els resultats també van 

ser diferents, tenen en comú la subjugació i l’assimilació lingüística de la població local per part dels 

colonitzadors. 

A causa d’aquests episodis històrics, actualment els governs adopten mesures polítiques que afecten 

en gran mesura el futur de moltes llengües: l’estatus de les diferents llengües es veu afectat per si 

aquestes llengües s’han declarat oficials o no, i, per tant, per si s’utilitzen en l’educació, l’administració 

pública i els mitjans de comunicació. 

(Extret d’Esti AMORRORTU i altres (2005), Informe sobre les llengües del món. Síntesi, UNESCO Etxea/Centre UNESCO de 

Catalunya/Angle Editorial, Barcelona, pp. 97-99)


Qüestions.- 

1. Escriu un sinònim o explica el significat que prenen en el text els mots següents: 

esmentats, dràsticament, nombre. 

2. Digues de quin tipus són i quina funció sintàctica fan els sintagmes o constituents 

destacats en cursiva en els fragments següents, extrets del text: 

a) “Històricament, dos fets han afectat dràsticament la diversitat lingüística.” 

b) “[...] la idea d’«un estat, una llengua» es va estendre ràpidament.” 

c) “A causa d’aquests episodis històrics, actualment els governs adopten 

mesures polítiques que afecten en gran mesura el futur de moltes llengües [...]” 

3. Digues quin procés de formació de mots ha originat els mots següents i, per a cada mot, 

escriu-ne un altre format mitjançant el mateix procés que continga un dels morfemes 

constitutius (afix, arrel o base) del mot de partida: històricament, gairebé, poderosos. 

4. Digues de quin tipus són els connectors següents. A continuació, copia el fragment del 

text on apareixen i substitueix-los per connectors sinònims: a més, tot i que, per tant. 

17.- Rosa Cañadell. Setge, escola i família 

Setge, escola i família 

Cada vegada que hi ha un cas dramàtic d’assetjament escolar, tornem a parlar del paper de l’escola. 

El professorat està assumint els problemes que la societat no és capaç de resoldre: racisme, 

violència, exclusió social, etc. I tot amb gran indiferència per part de tothom. Han augmentat els 

conflictes als instituts i també les famílies desestructurades, els joves violents, la pobresa, però no ha 

augmentat gens el pressupost educatiu. Per detectar i afrontar els problemes de l’alumnat és 

imprescindible poder fer un seguiment personal de nois i noies, la qual cosa implica que hi hagi menys 

alumnes per aula, més hores de tutoria, més psicòlegs. Però ni l’Administració està complint ni la societat 

en general fa pressió perquè es destinin més diners als centres públics, que és on més es concentra la 

diversitat. 

Hi ha també la família. ¿Com pot ser que els pares no s’assabentin a temps del gran malestar del seu 

fill o filla, i al mateix temps, culpin el professorat que ha d’atendre 60 o 120 alumnes a la setmana? 

¿Quin tipus de relació tenen amb els seus fills perquè aquests no puguin compartir amb ells la seva 

desesperació? És més fàcil que un noi o noia que rep maltractaments a l’escola en pugui parlar amb la 

família que en l’àmbit de la mateixa escola, ja que allà hi ha els seus agressors i la confiança que pot 

tenir amb el professorat no s’ha de suposar que sigui més gran que la que té amb el seu pare o la seva 

mare. Això no significa pas que l’escola no hagi de posar tots els mitjans possibles per detectar i 

solucionar aquests conflictes. 

Les famílies dels agressors també tenen la seva responsabilitat. Quan els pares reben queixes de 

l’institut sobre mal comportament, caldria que entenguessin que és un problema del “seu” adolescent. 

Tenir un fill o filla violent és un fet molt seriós. 

Posar tot l’èmfasi en el funcionament de l’escola és un greu error i una manera de culpabilitzar tot el 

col·lectiu del professorat, defugint la responsabilitat de la resta d’agents que hi intervenen. Si no actuem 

conjuntament i hi aboquem tots els recursos adients, difícilment podrem aturar el sofriment de les 

víctimes ni redreçar el comportament dels agressors. 

Qüestions.- 

- 140 - 

Rosa Cañadell. Psicòloga i professora de secundària 

El Periódico, 13 de juny del 2005 

1. Escriu un sinònim o explica el significat que prenen en el text els mots següents: 

aboquem, aturar, redreçar. 

2. Explica quin procés de formació de mots ha originat els mots següents i per a cada mot 

escriu-ne un altre format mitjançant el mateix procés que continga un dels morfemes 

constitutius (afix, arrel o base) del mot de partida: racisme, afrontar, maltractaments. ) 

3. Digues a quina categoria gramatical pertanyen, a quin element del text fan referència i 

quina funció sintàctica realitzen els mots marcats en cursiva que et presentem a 

continuació:


a. “[...] la qual cosa implica que hi hagi menys alumnes per aula [...]” 

b. “És més fàcil que un noi o noia que rep maltractaments a l’escola en pugui 

parlar amb la família [...]” 

c. “[...] defugint la responsabilitat de la resta d’agents que hi intervenen” 

4. Assenyala els connectors que apareixen en les oracions següents, digues de quin tipus 

són i torna a escriure-les substituint-los per un altre del mateix tipus. 

a. “Han augmentat els conflictes als instituts [...], però no ha augmentat gens el 

pressupost educatiu.” 

b. “[...] la societat en general fa pressió perquè es destinin més diners als 

centres públics [...]” 

c. “Les famílies dels agressors també tenen la seva responsabilitat. Quan els 

pares reben queixes de l’institut sobre 

mal comportament, caldria [...]” 

18.- Jesús Tusón. Val més dedicar les hores de català a l’estudi de l’anglès 

Val més dedicar les hores de català a l’estudi de l’anglès 

Les hores de castellà també? I les de música, educació física, història i geografia? Fins i tot les de 

matemàtiques, ciències naturals i filosofia? Home –dirà algú–, no exagerem! I doncs, per què només i 

específicament les hores de català en benefici de l’anglès? Aquesta qüestió planteja dos problemes 

importants: el de la utilitat dels coneixements que es poden aconseguir a l’escola i el del paper de la 

llengua com a matèria i com a vehicle de l’ensenyament. Començarem per aquesta segona qüestió, a 

veure si podem deixar les coses una mica clares, des de punts de vista diferents. 

Tot sovint, hi ha qui s’exclama contra la degradació del medi natural i, més en concret, parla del perill 

que suposa la reducció de la massa forestal del planeta. També s’aixequen constantment veus 

responsables que alerten sobre l’extinció possible de moltes espècies vegetals i animals (pobres coales i 

pobres linxs ibèrics!). Aquestes crides no són purament estètiques i proteccionistes de les espècies en 

perill d’extinció, les veus més responsables tenen molt present que cal defensar la diversitat perquè la 

Terra és com és gràcies a tot el que conté. I una pèrdua aparentment puntual podria provocar un 

daltabaix: una cadena imprevisible de canvis que poc o molt, alterarien el conjunt o, si més no, un 

ecosistema . [...] 

El que és ben curiós, però, és que l’esperit conservacionista no s’estengui també cap a les llengües, 

moltes en perill d’extinció imminent com ha enunciat amb arguments i xifres (algunes esfereïdores) la 

professora Carme Junyent a Vida i mort de les llengües. Hem dit més d’una vegada que al món encara hi 

ha unes sis mil llengües, i els experts creuen que, en el segle que comença, els humans veuran com el 

cabal lingüístic es redueix a la meitat, aproximadament. Malament, doncs, si en l’horitzó del futur 

comença a dibuixar-s’hi un planeta que camini cap a la simplificació total: una espècie animal (girafes), 

una de vegetal (pomeres) i una de lingüística (anglès). Que vols un animal de companyia? Girafa. I de 

postres, què? Poma. Do you speak English? Un malson, és clar. Un malson que implicaria també la 

uniformització de voluntats, estils i idees: la desaparició de la diversitat ens abocaria a una humanitat de 

clònics; mal alimentats, a més. 

Qüestions.- 

Jesús TUSÓN, Una imatge no val més que mil paraules. Contra els tòpics, 

Barcelona, Editorial Empúries, 20012, p. 63-64 

1. Escriu un sinònim o explica el significat que prenen en el text les paraules següents: 

doncs, sovint, imminent. 

2. Digues de quin tipus són els sintagmes o constituents que apareixen en cursiva als 

fragments següents i quina funció sintàctica fan; són fragments extrets del text anterior: 

a. “També s’aixequen constantment veus responsables que alerten sobre 

l’extinció possible de moltes espècies vegetals i animals (pobres coales i pobres 

linxs ibèrics!)” 

b. “[...] les veus més responsables tenen molt present que cal defensar la 

diversitat perquè la Terra és com és gràcies a tot el que conté.” 

c. “Hem dit més d’una vegada que al món encara hi ha unes sis mil llengües 

[...]” 

3. Torna a escriure els fragments següents substituint els sintagmes destacats en cursiva 

pels pronoms febles adequats; són fragments extrets del text anterior: 

a. “Aquesta qüestió planteja dos problemes importants [...]” 

- 141 -


b. “Aquesta qüestió planteja dos problemes importants: el de la utilitat dels 

coneixements que es poden aconseguir a l’escola i el del paper de la llengua com 

a matèria i com a vehicle de l’ensenyament.” 

c. “[...] els experts creuen que, en el segle que comença, els humans veuran 

com el cabal lingüístic es redueix a la meitat, aproximadament.” 

4. Explica quin procés de formació de paraules ha originat els mots següents i, per a cada 

cas, escriu-ne un altre format pel mateix procés i que continga un dels morfemes 

constitutius (afix, arrel o base) del mot de partida: específicament, ensenyament, 

natural. 

19.- Adrián Foncillas. A Pequín sense carmanyoles 

A Pequín sense carmanyoles. Adrián Foncillas 

Un pollastre va desencadenar la crisi. L’USOC (sigles angleses del Comitè Olímpic dels Estats Units) 

va topar en un supermercat xinès amb mig pit de pollastre de 35 centímetres. “Suficient per a alimentar 

una família de vuit”, va aclarir un funcionari al New York Times. Les anàlisis van concloure que estava tan 

ple d’esteroides que hauria donat positiu qualsevol atleta que l’hagués tastat. 

Amb aquest temor, els Estats Units van anunciar recentment que portarien el menjar de casa: més 

d’11 tones de proteïna sense greix per als seus 600 esportistes, arribades en vaixell dos mesos abans de 

la inauguració olímpica. El pla preveia contractar subministradors i cuiners propis, al marge de 

l’organització. La decisió arribava poc després que Austràlia donés informació precisa als seus esportistes 

sobre què podien i què no podien menjar. A més d’esteroides, alguns aliments a la Xina mostren restes 

d’insecticides i drogues per a l’engreix del bestiar. 

La Xina va reaccionar amb prestància. Va sostenir que no hi havia res a témer i va recordar que, com 

que és norma olímpica, està prohibit a la vila el menjar extern per raons de seguretat i les begudes per 

compromisos amb els patrocinadors. Així que els nord-americans trencarien l’harmonia olímpica. 

“Hem lluitat de valent perquè tots els atletes del món puguin menjar junts i gaudir. Si els Estats Units 

no volen fer-ho, serà una pena. Hi haurà menjar variat i segur per a tots”, va dir Kang Yi, directora del 

catering olímpic. 

La polseguera va obligar l’USOC a desdir-se’n la setmana passada, mostrar la seva fe indestructible 

en la seguretat alimentària olímpica i anunciar que els seus atletes menjarien la majoria de vegades a la 

Vila Olímpica. Persisteixen els plans d’embarcar aliments, però aquests majoritàriament per a personal 

sense dret a entrar a la Vila. Crisi tancada. 

L’assumpte arriba quan encara cueja l’escàndol de les desenes de japonesos intoxicats per crestes 

congelades xineses. Ha estat l’últim: la Xina pateix crisis alimentàries periòdiques, pròpies d’un país en 

vies de desenvolupament i encara esforçat a omplir el plat a 1.300 milions d’habitants. [...] Però les crisis 

se solen concentrar en les classes més baixes i desprotegides, per les mateixes raons que l’oli de colza a 

Espanya no va matar cap ric. És poc probable que la Xina es deixi arruïnar els seus Jocs Olímpics, 

assumits com una posada de llarg internacional, per un assumpte molt menys complex que la 

contaminació o les previsibles campanyes tibetanes, taiwaneses o de Falun Gong. La polèmica d’aquests 

dies ha revelat un control alimentari escrupolós i sense precedents, que hauria de ser suficient per a 

evitar disgustos als 10.000 atletes, als quals s’han de sumar els entrenadors i altres persones que 

menjaran a la vila. 

El Periódico, 3 de març de 2008 

Qüestions.- 

1. Digues de quin tipus són i quina funció sintàctica fan els sintagmes o constituents 

destacats en cursiva en els fragments següents extrets del text: 

a. “Les anàlisis van concloure que estava tan ple d’esteroides que hauria donat 

positiu [...].” 

b. “La Xina va reaccionar amb prestància.” 

c. “[...] va recordar que, com que és norma olímpica, està prohibit a la vila el 

menjar extern per raons de 

seguretat [...]” 


cas, escriu-ne un altre format pel mateix procés i que continga un dels morfemes 

constitutius (afix, arrel o base) del mot de partida: centímetres, reaccionar, cueja. 

- 142 -


3. Assenyala els connectors que apareixen en les oracions següents i indica de quin tipus 

són. A continuació, torna a escriure les oracions substituint cada un dels connectors per 

un altre de la mateixa classe. 

a. “[...], com que és norma olímpica, està prohibit a la vila el menjar extern per 

raons de seguretat [...]” 

b. “Així que els nord-americans trencarien l’harmonia olímpica.” 

c. “L’assumpte arriba quan encara cueja l’escàndol de les desenes de japonesos 

intoxicats per crestes congelades xineses. 


topar, bestiar, polseguera. 

20.- Àngels Gallardo. La dependència dels joves del ‘messenger’ 

La dependència dels joves del ‘messenger’ inquieta els metges 

Quedar fora de joc, en sentit literal i figurat, és una sensació insuportable per a la majoria dels 

adolescents, i aquesta circumstància se l’han sabut apropiar bé els dissenyadors d’algunes tecnologies de 

la informació i la comunicació (TIC), i de la seva publicitat. El mòbil, el messenger, les xarxes socials 

d’Internet i els jocs d’ordinador han aconseguit atreure l’interès dels menors de 17 anys, i, com passa 

amb les innovacions pensades per a individus influenciables, el seu ús excessiu ja és un focus patològic. 

El 10% dels adolescents catalans diuen que ho passen “molt malament” si no tenen el mòbil, i el 7% 

dedica més de tres hores diàries als videojocs. El fenomen ha arribat a les consultes mèdiques, confirma 

el psicòleg Josep Lluís Matalí, responsable de la unitat d’addiccions de l’Hospital de Sant Joan de Déu 

d’Esplugues [...]. 

Entrar al messenger —canal d’intercanvi de missatges en temps real a través d’Internet— ha creat 

dependència en un creixent sector de nois i, sobretot, noies de 14 o 15 anys que, així que arriben a casa, 

abans de saludar els seus pares i prescindint de si tenen gana, corren a connectar-se amb les amigues de 

qui s’acaben d’acomiadar. [...]. 

Aquesta connexió és una necessitat amb els símptomes d’una addicció i múltiples problemes 

col·laterals: molts afectats pateixen alteracions del son, deixen de dutxar-se cada matí, suprimeixen els 

esports que fins llavors els havien interessat —inclòs el futbol—, estan molt irritables quan no teclegen a 

l’ordinador, suspenen el curs escolar i, encara que resulti paradoxal, cada vegada estan més sols. 

En qualsevol cas, [...], una relació a través d’Internet resulta desproporcional: “Permet jugar amb la 

verdadera identitat, i això indueix a la desinhibició i a la pèrdua de pudor per expressar-se”, indica. El pas 

entre l’ús raonable i la necessitat de fer servir les TIC és imperceptible a l’inici i difícil de rectificar 

després. Matalí proposa l’abstinència com a inici de la solució. “Durant una o dues setmanes, l’ordinador 

queda vetat a casa per a qui té el problema de dependència —explica—. Se l’anima a fer el que abans era 

una vida normal: sortir amb els amics”. Després, se li permeten fer els treballs que ha de redactar a 

l’ordinador, però l’aparell ja no estarà a l’habitació del noi o noia dependents. El més adequat és 

instal·lar-lo al menjador o en un lloc d’estudi que comparteixin amb algun germà. La idea és que no es 

connectin més en soledat. 

Àngels Gallardo, El Periódico, 25 de març del 2009 

Qüestions.- 

1. En els fragments següents extrets del text hi ha uns elements en cursiva. Indica si es 

tracta d’una conjunció o d’un relatiu. En aquest segon cas, digues a quin element fa 

referència. 

a. “noies de 14 o 15 anys que, així que arriben a casa, [...], corren a connectarse 

amb les amigues” 

b. “corren a connectar-se amb les amigues de qui s’acaben d’acomiadar” 

c. “l’ordinador queda vetat a casa per a qui té el problema de dependència” 


cas, escriu-ne un altre de format pel mateix procés i que continga un dels morfemes 

constitutius (afix, arrel o base) del mot de partida: publicitat, videojocs, desproporcional. 

3. Torna a escriure els fragments següents extrets del text substituint els sintagmes 

destacats en cursiva pels pronoms febles adequats. 

a. “El fenomen ha arribat a les consultes mèdiques” 

- 143 -


b. “molts afectats pateixen alteracions del son” 

c. “molts afectats [...] estan molt irritables quan no teclegen a l’ordinador” 


llavors, pudor, vetat 

21.- Alfred Bosch. Dedlè. Última parlant d’eyak 

Dedlè. Última parlant d’eyak 

En la llengua eyak, dedlè vol dir ‘parlar’. Ara la paraula és morta perquè tu, Marie Smith Jones, eres 

l’única que podia usar-la, la darrera persona al món que parlava aquest idioma indígena americà. T’han 

enterrat a la venerable edat de 89 anys, i t’has endut els teus mots a la tomba. Fa temps, milers de 

persones us comunicàveu en eyak; vivíeu en una regió que ocupava 500 km de la costa d’Alaska i teníeu 

els vostres propis costums, creences, virtuts i defectes. De jove, Marie, dedlejaves amb tots els teus 

veïns. 

Però us van imposar l’anglès, no vau transmetre l’idioma matern (tu tampoc als teus nou fills) i a poc 

a poc et vas anar quedant sola. Els últims 15 anys no tenies ningú amb qui enraonar del temps o dela 

vida en el teu accent antic. Diuen que captaves la grandesa i la misèria de la situació. 

Fumavescompulsivament i insisties a conservar la memòria a través dels lingüistes. Això ha fet de l’eyak 

un casinsòlit dels idiomes extingits, perquè tu has permès compilar-ne un diccionari prou complet. 

De moment, tot plegat serà cosa de museu, i no tinc clar si això serà millor o pitjor que l’oblit. El cas 

és que la ciència no ha rescatat el teu eyak, que ha passat a engruixir la nòmina de 20 o 30 

idiomesdesapareguts a l’any. La lliçó és clara per a qui la vulgui aprendre; ni la gramàtica, ni la política, 

ni lasimpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és dedlejar o morir. I si pot ser, abans de 

quedar-se sol. 

Alfred Bosch, diari AVUI, 29 de març del 2009 

Qüestions.- 

1. Escriu un sinònim o explica el significat que prenen en el text les paraules o les 

expressions següents: t’has endut els teus mots a la tomba, enraonar, insòlit. 

2. En els fragments següents, extrets del text, hi ha tres oracions subordinades, 

destacades en cursiva. Digues de quin tipus són i quina funció sintàctica fan: 

a. “vivíeu en una regió que ocupava 500 km de la costa d’Alaska” 

b. “Diuen que captaves la grandesa i la misèria de la situació” 

c. “El cas és que la ciència no ha rescatat el teu eyak” 

3. Explica quin procés de formació de paraules ha originat els mots següents i, per a cada 

cas, escriu-ne un altre de format pel mateix procés i que continga un dels morfemes 

constitutius (afix, arrel o base) del mot de partida: venerable, transmetre, grandesa. 

4. Torna a escriure els fragments següents extrets del text substituint els sintagmes 

destacats en cursiva pels pronoms febles adequats. 

a. “Fumaves compulsivament i insisties a conservar la memòria a través dels 

lingüistes” 

b. “us van imposar l’anglès” 

c. “vivíeu en una regió que ocupava 500 km de la costa d’Alaska” 

A partir d’ací els textos que presentem i les qüestions corresponen al 

sistema de les PAU que comença al 2010. 

Presentem els textos i una selecció de les qüestions (les del punt 2 de 

l’examen: Anàlisi lingüística del text. Per veure els exàmens complets 

cal anar a la web de la facultat de Filologia www.uv.es/filocat 

(en Informació General: P.A.U.) 

22.- Quin Monzó. L’illa de Maians 

- 144 -


L’home és davant del mirall. S’acaba d’afaitar i de dutxar. Amb una mà s’agafa el petit mixelín de la 

cintura, el mira al mirall i toca l’ase. 

Dubta què posar-se. Com que dubta, pensa que avançarà feina si es posa la samarreta i els eslips. En 

busca uns de blancs, amb ratlletes blaves. Mira que no tinguin cap forat. Se’ls posa. En canvi, quan té la 

samarreta a la mà li sembla que potser serà millor no posar-se’n, i la torna al calaix. Obre l’altre cos 

d’armari i mira les camises. N’hi ha una de blanca, italiana, de cotó, que s’ha comprat fa unes setmanes, 

que li agrada especialment. L’agafa pel penja-robes i l’observa; l’atreu el tacte. Però el color blanc el fa 

gras. La torna a lloc. Amb els dits, com qui passa fulls d’un llibre, acaricia les mànigues de totes les 

camises. Decididament, les que li queden millor són la grisa i la negra. Però últimament se les ha posat 

sovint, tant que n’està tip. Si a la fi es decideix per una d’aquestes dues camises, podria posar-se els 

pantalons grisos, o els Levi’s tenyits de negre. 

Al dubte ja tradicional de no saber com vestir-se per quedar més afavorit s’afegeix que no sap gens 

com hi anirà, ella. ¿Vindrà amb un vestit especialment ostentós, o d’una manera més senzilla? Si, posem 

per cas, vingués vestida d’esport, ell, amb els Levi’s negres i la camisa grisa o negra, quedaria bé. I 

l’americana arrugada. Perquè l’americana és un altre dels dubtes: ¿es posarà l’americana grisa (la més 

clàssica) o bé la de quadres verdosos? Si triés la camisa negra, l’americana de quadres li serviria per 

trencar una mica la serietat de la camisa i els pantalons, que pot ser excessiva, segons com. És clar que 

amb una corbata també pot trencar l’austeritat grisa-negra de la camisa i els pantalons. ¿Es posarà 

corbata o no? Amb la mà, aparta les camises i treu el penjacorbates. ¿Quina s’hi posarà? ¿Llisa, de 

ratlles, de quadres? Amb l’americana de quadres, la corbata de quadres sobre quadres pot quedar massa 

xarona. O, precisament, posar-se quadres sobre quadres resultarà potser un xoc interessant, per brutal. 

Qüestions.- 

1. Indica la pronunciació dels elements subratllats: 

1. els eslips: sorda o sonora? 

2. esport: oberta o tancada? 

3. posar: oberta o tancada? 

4. penjacorbates: sorda o sonora? 

5. llisa: sorda o sonora? 

Quin Monzó, L’illa de Maians, Barcelona, Quaderns Crema, 19873, p. 37-38. 

2. Indica la funció sintàctica de les estructures sintàctiques subratllades: 

1. Al dubte tradicional de no saber com vestir-se per quedar més afavorit [...] 

2. Si, posem per cas, vingués vestida d’esport, [...] 

3. Perquè l’americana és un altre dels dubtes. 

4. És clar que amb una corbata també pot trencar l’austeritat grisa-negra [...] 

3. Digues quin és el camp semàntic que predomina al text i exemplifica-ho amb cinc mots 

del text. 

23.- Josep Iborra, Fuster portàtil 

Si la forma analítica, pròpia de l’enquesta, caracteritza bàsicament les diferents formes literàries de 

què s’ha servit Fuster, independentment de les actituds i procediments particulars que cada una 

comporta, també hi podem trobar els trets estilístics més rellevants i personals. 

Per a Fuster, escriure no és una operació intransitiva, tancada, que només concerneix l’autor. No és 

partidari d’escriure per a ell mateix, sinó per comunicar-se amb els lectors. D’aquesta exigència 

inexcusable, en deriven els requisits a què ha d’ajustar l’escriptura. El primer, la “claredat”, que és la 

condició sine quan on de qualsevol forma de comunicació. La claredat, deia Ortega, és la cortesia del 

filòsof. És una fórmula que no deu agradar a Fuster. Molt malament han d’anar les coses per a la 

filosofia, i per a la “claredat”, si aquesta no passa de ser una mera “cortesia” amb el lector. Tampoc no li 

pot fer gràcia l’aire de superioritat que té la delicadesa orteguiana. Per a l’escriptor, per a Fuster, si més 

no, la “claredat” no és una “cortesia”, perquè 

«la primera obligació de l’escriptor és de fer-se llegir» 

i això obliga, ja d’entrada, a ser clar. Tot el que és obscur, en qualsevol de les formes en què puga 

presentar-se, l’irrita: va contra la seua naturalesa, que té horror al flou. Per això ha escrit: 

«si hi ha alguna cosa que em repugni més, és semblar sibil·lític o confús». 

Aquesta por l’ha immunitzat contra la inclinació a utilitzar un llenguatge conceptualista, recargolat, 

abstrús i picat d’una verola o altra. El propòsit de ser clar obliga Fuster a utilitzar la llengua comuna, a 

servir-se dels mots d’ús corrent per construir frases també normals, normalment curtes, planes, i 

intel·ligibles. Una escriptura en minúscula, domèstica, “en samarreta”, que no necessita tirar mà de les 

- 145 -


grans paraules de l’eloqüència i del lirisme, per tal d’enlluernar el lector i produir-li pessigolles 

gratificadores. 

Qüestions.- 


1. És una fórmula: sorda o sonora? 

2. tampoc: oberta o tancada? 

3. delicadesa: oberta o tancada? 

4. utilitzar: sorda o sonora? 

5. intel·ligibles: sorda o sonora? 

Josep Iborra, Fuster portàtil, València, Tres i Quatre, 1982, p. 305-306 

2. Canvia la correlació temporal verbal del primer paràgraf del text: de present a passat: 

“Si la forma analítica, pròpia de l’enquesta, caracteritza bàsicament les 

diferents formes literàries de què s’ha servit Fuster, independentment de les 

actituds i procediments particulars que cada una comporta, també hi podem 

trobar els trets estilístics més rellevants i personals”. 

3. A continuació hem subratllat unes quantes estructures sintàctiques. Indica a quin tipus 

d’oració subordinada pertanyen i quina funció sintàctica fan dins de l’oració. 

24.- Enric Valor. Enllà de l’horitzó 

Capítol I 

Quan els exèrcits de Franco començaren seriosament l’assajament de Madrid i iniciaren uns 

sovintejats i devastadors bombardeigs de la capital, ens assabentàrem que el govern de Largo Caballero 

decidí anar-se’n a València. Llavors, primeria de novembre, es va desfermar l’atac general contra la 

capital d’Espanya; el capità general, Miaja, amb pràcticament l’únic ajut de les enfervorides masses 

populars esquerranes i la decidida i intel·ligent col·laboració dels comunistes, organitzà una defensa 

efectivament heroica i sangonosa, com han relatat després tots els comentaristes i com aleshores es 

podia sentir clar en les emissions de la ràdio republicana i es podia deduir de les raons especioses 1 de les 

emissores feixistes. Tanmateix, la situació en una ciutat tan enorme era greu, i no va trigar a començarhi 

l’evacuació de dotzenes de milenars 2 de veïns que consumien queviures i no feien cap falta per a tal 

esforç –vells, malalts, moltes dones, xics–. En fi va començar aquell tràfec trist, confús i descoratjador 

dels refugiats, que va durar molt de temps. 

El País Valencià –potser el menys amenaçat directament per l’avanç dels feixistes, a causa de la seua 

llunyania dels fronts– fou força sol·licitat amb preferència per les seues planes costaneres i d’agricultura 

rica que garantia un bon aprovisionament. Damunt, ací dominava la massa d’esquerres, que es llançà 

amb gran generositat a rebre aquells castellans pobres i dissortats i ja sense casa ni fogar que solem dir. 

El clima dolç de vora mar n’era un altre al·licient. 

La vila de Cassana, interior, de clima tan fred o més que el de Madrid, d’una riquesa agrícola normal 

però no exuberant, darrerament tampoc no va ser-ne una excepció, i un dia de tants –ja dins l’any 37– hi 

van aparèixer autobusos i camions plens de fugitius 

Era a mitjan matí, un matí [...] de la darreria de l’hivern. Toni Bernabeu, àlias el Senyalat, secretari 

del Partit Comunista local, membre influent del Comitè Provincial del Partit i president del Consell 

d’Administració de la Col·lectivitat Agrícola de la U.G.T. [...], va entrar en la nostra oficina. 

– Cal que deixeu ara una mica la feina, que molt prompte arribaran al poble els refugiats –va dir-nos. 

1 Especiós/ -osa ‘enganyós amb bella aparença’ 

2 Milenar ‘miler’. 

Qüestions.- 

Enric Valor, Enllà de l’horitzó, València, Tàndem Edicions, 1991, p. 7-8; començament de capítol I 

1. Digueu com es pronuncien les vocals subratllades. 

1. govern: oberta o tancada? 

2. llavors: oberta o tancada? 

3. novembre: oberta o tancada? 

4. poble: oberta o tancada? 

- 146 -


2. Escriviu un sinònim dels mots següents, d’acord amb el significat que prenen al text: 

assabentar-se (al text: “ens assabentàrem”), trigar, queviures, darrerament. 

3. Digueu la funció sintàctica que fan les estructures subratllades en les frases següents; 

després, torneu a escriure les dues frases substituint les estructures subratllades pel 

pronom feble que corresponga en cada cas. 

1. “la situació en una ciutat tan enorme era greu” 

2. “va entrar en la nostra oficina” 

25.- Joan Solà. Les claus del canvi lingüístic 

ELS INDIS 

Els «indis» americans són ja gairebé només un record, encara que han tingut un paper molt rellevant 

en la història del país. Els conqueridors que van arribar aquí al segle XV es pensaven que anaven a les 

Índies, i per això van anomenar indis els nadius. La història d’aquests pobles des d’aleshores, resumint-la 

dràsticament, és la història d’una gent (els conqueridors espanyols, francesos i anglesos) que 

necessitaven terres i riqueses, i d’uns altres (els nadius) que per tant havien de recular cap a l’oest, 

sisplau per força, i que finalment han perdut les terres completament i ara són ja només objecte de 

curiositat «arqueològica» o museística («els nobles salvatges») o de menyspreu i d’enuig (simplement 

«els salvatges») de part dels «blancs». Les pressions brutals van començar el 1829. A l’hivern de 1838- 

39 l’exèrcit federal foragita més de 40.000 cheroquees (del territori de l’actual Geòrgia) per un 

interminable «camí de llàgrimes» que costarà la vida a diversos milers. Els seminoles de la Florida 

seguiran el mateix destí. 

Després de la guerra civil entre esclavistes i antiesclavistes (1861ss), els nadius seran els més 

malparats: des de 1887 fins ara mateix se succeeixen les lleis de «repartiment» (és a dir d’expropiació) 

de terres, alhora que els indis van quedant cada cop més esbarriats i delmats. 

Algun científic i sobretot algun polític i alguna persona del carrer encara es pregunten, sense 

dissimular el menyspreu i la indignació, «què caram volen» o «què n’hem de fer» dels indis. La llei 

universal i eterna de la conquesta, de la necessitat d’espai, de l’ànsia de poder i de riquesa. El cas és que 

amb ells s’han perdut unes 300 llengües que parlaven i innombrables dialectes. Avui queden unes 

quantes comunitats d’indis en reserves, indrets generalment muntanyosos i més o menys 

«independents»: mantenen amb l’Estat relacions de cosoberania i els forasters que s’endinsen en una 

reserva tenen prohibit el pas en certs llocs que els nadius es reserven amb més intimitat. L’Estat, en 

compensació de les malvestats històriques, els paga una certa quantitat de diners que per a molts són 

suficients per viure, i aquesta mesura més aviat juga contra ells: viuen aïllats i sense cap estímul 

econòmic ni cultural, amb la qual cosa es van esllanguint com a individus i com a comunitats. Sembla 

que l’alcoholisme és problema habitual. 

Qüestions.- 

Joan Solà, fragment d’una conferència publicada dins Les claus del canvi lingüístic, Alacant, 

Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002 

1. Digueu com es pronuncien les consonants (les esses) subratllades. 

1. els conqueridors: sorda o sonora? 

2. al segle: sorda o sonora? 

3. les Índies: sorda o sonora? 

4. els nadius: sorda o sonora? 

2. Escriviu un sinònim dels mots següents, d’acord amb el significat que prenen al text: 

gairebé, rellevant, innombrable, (al text: “innombrables”), indret (al text: “indrets”). 

3. Digueu quin tipus d’oracions subordinades són les següents i quina funció sintàctica 

fan: 

1. “Els conqueridors que van arribar aquí al segle XV es pensaven que anaven 

a les Índies i [...]” 

2. “A l’hivern de 1838-39 l’exèrcit federal foragita més de 40.000 cheroquees 

(del territori de l’actual Geòrgia) per un interminable «camí de llàgrimes» que 

costarà la vida a diversos milers” 

26.- Joan F. Mira. Borja Papa 

El vint-i-sis d’agost de l’any del Senyor mil quatre-cents noranta-dos em van coronar papa, era un dia 

de molta calor, com si el cel hagués volgut també en això afegir-me a la llista dels quatre successors del 

meu oncle Calixt, que tots van ser coronats en un d’aquests dies de gran calda de Roma, volia dir que 

- 147 -


cinc pontífexs seguits havien deixat la vida i el regne per no haver resistit un estiu més de calor 

enganxosa i de mal aire, qui sap si jo seré el sisè que tampoc no arribarà a un altre setembre, a mig matí 

vingué el cubiculari a despertar-me, Santedat, és l’hora, Santedat, i em va trobar en camisa i sense tapar 

amb el llençol, però un papa en camisa és un papa, Santedat, feia quinze dies que em deien Vostra 

Beatitud, Santíssim Pare, tots excepte el meu cosí Francesc. Sa Santedat s’hauria estimat més ser 

coronat un dia d’aire clar d’hivern, o millor encara un matí de primavera tèbia, però no es pot triar el 

millor temps de l’any per accedir al papat, i més valia gran calor que gran fred, pensant en el poble de 

Roma i en la llarga cavalcada, i millor sol que no pluja. Un papa en camisa, assegut en la cadira de forat 

redó, també és papa, i quan el barber li passa i repassa la navalla pel bescoll i per les galtes, també, és 

un papa calb ben afaitat, si el seu cap és coronat amb la tiara queda coronat per sempre, i si seu en la 

càtedra de Sant Pere ja serà fins a la mort la seua cadira, pel temps que Déu, no els homes, li vulga 

atorgar de corona i de vida, havia dormit poc aquella nit, repassant amb el cerimonier Burkhard els 

detalls del programa litúrgic i comprovant amb el governador de la ciutat els preparatius fets en places i 

carrers, estudiant la disposició de les tropes amb el capità de la guàrdia i revisant els comptes de 

despeses amb el cardenal camarlenc, ja sabia prou que no pot ser bon príncep qui des dels primers dies 

no fa sentir sense ni un error ni un mal pas la majestat dels seus actes, ni pot ser bon pastor qui no té un 

ull posat en els gossos de guarda i l’altre en l’amor i el temor de les ovelles. 

Qüestions.- 

- 148 - 

Joan F. Mira, Borja Papa, València, edicions 3i4, 1996. 

1. Copia els fragments que tenen elisions vocàliques i subratlla les vocals elidides: 

1. em van coronar papa 

2. com si el cel 

3. tots excepte el meu cosí 

4. però no es pot triar 

5. és un papa calb ben afaitat 

2. Indica la funció sintàctica dels constituents subratllats: 

1. Un papa en camisa també és papa. 

2. qui sap si jo seré el sisè que tampoc no arribarà a un altre setembre. 

3. qui sap si jo seré el sisè que tampoc no arribarà a un altre setembre. 

4. pensant en el poble de Roma. 

3. Reescriu aquest fragment però canviant “aquella nit” per “aquesta nit”. Modifica els 

verbs com convinga i subratlla els que hages modificat: 

[...] havia dormit poc aquella nit, repassant amb el cerimonier Burkhard els 

detalls del programa litúrgic i comprovant amb el governador de la ciutat els 

preparatius fets en places i carrers, estudiant la disposició de les tropes amb el 

capità de la guàrdia i revisant els comptes de despeses amb el cardenal camarlenc, 

ja sabia prou que no pot ser bon príncep qui des dels primers dies no fa sentir 

sense ni un error ni un mal pas la majestat dels seus actes [...] 

27.- Xavier Vinader. Article al setmanari El Temps 

El darrer informe de la Rand Corporation s’ha presentat a l’opinió pública mundial com un document 

molt seriós, però en realitat fa una ferum de sofre que et tomba d’esquena. Segons els investigadors 

d’aquest prestigiós grup nord-americà especialitzat en qüestions de defensa –fundat el 1945 per l’US Air 

Force, en el context de la guerra freda–, el comerç de DVD pirata, actualment a mans del crim 

organitzat, serveix també per a finançar les xarxes terroristes. La recerca de la Rand Corporation sobre la 

pirateria dels films s’ha fet a vint països diferents, hi han col·laborat 120 agències de seguretat estatals i 

ha estudiat disset organitzacions criminals. Les conclusions són contundents: “Hi ha proves substancials 

d’un nexe continuat entre la pirateria de films i el crim organitzat”. 

Per a Gregory Treverton, director de la investigació, “la pirateria és una activitat molt rendible –amb 

marges de benefici superiors als del tràfic de droga– i poc arriscada, perquè esquiva la vigilància de les 

autoritats”. Els redactors de l’informe donen per fet que les organitzacions criminals tenen connexions 

amb xarxes terroristes i que una part dels diners obtinguts amb aquest tràfic enriqueix les organitzacions 

terroristes. Per il·lustrar-ho, esmenten una xarxa anomenada Barakat, que opera a les fronteres de 

l’Argentina, el Brasil i el Paraguai i que diuen que lliura vint milions de dòlars anuals a Hezbol·là. Més 

exemples: l’organització paramilitar irlandesa IRA provisional i una desconeguda D-Company, activa des 

de Bangkok a Dubayy, especialitzada a piratejar les produccions de Hollywood i de Bollywood. La llista de 

les organitzacions mafioses implicades en la pirateria de films inclou la Camorra, a Itàlia; el Madrid 

Human Smuggling Ring, a Espanya; la Lotus Trading Company, a la Gran Bretanya; les Triades de Hong 

Kong o els Big Circle Boys al Canadà.


El problema és que l’informe, anomenat “Film Piracy, Organized Crime and Terrorism”, ha estat 

encarregat pels estudis de Hollywood, que han calculat que la indústria del cinema perd més de 18.000 

milions de dòlars (dels quals imputen un 60% als DVD pirata i un 40% a les descàrregues il·legals). Això, 

com que la majoria dels informes d’aquesta mena es fan a mida del comanditari, li fa perdre molta 

credibilitat i l’envolta d’un tuf de manipulació. Tothom sap el poder de les majors del cinema nordamericà 

i les seves campanyes per a sensibilitzar el públic sobre la pirateria amb vista a reforçar la repressió. Ara, 

un dels objectius principals és la Xina, un país que limita la distribució dels films estrangers a vint per 

any, cosa que incita els amants del cinema a veure films pirata sense parar. I aquest fet, és clar, ha fet 

emprenyar força els amos de Hollywood. 

Xavier Vinader, El Temps, núm.1295, 7 abril 2009 

Qüestions.- 

1. Observa els fragments següents i digues si la pronúncia dels elements subratllats ha 

de ser sorda o sonora: 

1. Segons els investigadors 

2. en realitat fa una ferum de sofre 

3. una part dels diners obtinguts 

4. un país que limita 

5. la distribució dels films estrangers 

2. Digues la funció sintàctica dels constituents subratllats: 

1. Per a Gregory Treverton, director de la investigació, “la pirateria és una 

activitat molt rendible –amb marges de benefici superiors als del tràfic de droga– 

i poc arriscada, perquè esquiva la vigilància de les autoritats” 

2. El problema és que l’informe, anomenat “Film Piracy, Organized Crime and 

Terrorism”, ha estat encarregat pels estudis de Hollywood, que han calculat que 

la indústria del cinema perd més de 18.000 milions de dòlars. 

3. El problema és que l’informe, anomenat “Film Piracy, Organized Crime and 



4. El problema és que l’informe, anomenat “Film Piracy, Organized Crime and 



3. Explica el sentit que tenen en el text els mots o les expressions següents: 

1. fer ferum de sofre (al text: “fa una ferum de sofre”) 

2. tombar d’esquena (al text: “que tomba d’esquena”) 

3. lliurar 

4. tuf de manipulació 

28.- Mercé Rodoreda. La plaça del diamant 

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien 

cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en ducs 

meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè 

m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills 

daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i 

tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia 

si algú em demanava una cosa i havia de dir que no. Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos 

emmidonats, les sabates com un glop de llet les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que 

feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir que era d'hule, amb la 

tanca com una petxina d'or. 

Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de 

paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot 

el sostre era com un paraigua a l'inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire 

que no pas el mig, on totes s'ajuntaven. La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la 

amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanset a de fil, m'estrenyia, 

ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m 'havia sortit per la boca la cinta 

tomava a fer-me el martiri. L'entarimat dels músics estava voltat d'esparreguera fent barana i 

l'esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. l els músics suats i amb 

mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb 

una altra. EI meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me 

atencions. l el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, 

i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música, (no seguis que et rebregaràs), i 

- 149 -


davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d'aigua i farina i 

tothom content, i mentre badava una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem? 

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, Barcelona: Biblioteca Hennes, 1962 [2003], p. 43-44 

(Glossari: toia: ramell de flors; enagos: combinació, peça de vestir interior femenina consistent en una faldilla de roba 

blanca; rotllana: cèrcol.) 

Qüestions.- 


1. abans de rifar: sonora o sorda? 

2. taronja: oberta o tancada? 

3. dolços: oberta o tancada? 

4. una altra: sona o s'elideix? 

2. Digues el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al text o indica'n 

un sinònim: pinyols, estrènyer, tant li feia dormir com no dormir, glop. 

3. Torna escriure les frases següents substituint els elements subratllats en cadascuna 

pel pronom feble adequat. 

1. Jo no tenia ganes d'anar a ballar. 

2. Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. 

3. Hi havia flors amb una bombeta a dintre. 

4. tot el sostre era com un paraigua a l'inrevés. 

29.- Joan Solà. El noruec 

El noruec 

[...]. El noruec és un cas únic i "clàssic" en sociolingüística per la seva excepcionalitat, però entre 

nosaltres és o era poc conegut: n'havien parlat Lluís V. Aracil, Lluís B. Polanco i Bernat Joan; i ara el llibre 

de Conill conté una excel·lent informació. 

Des del segle XVI fins a 1814 Noruega va estar unida a Dinamarca, i des d'aleshores fins a la 

independència (1905) ho va estar a Suècia. La llengua formal de les classes altes havia sigut des del 

segle XVI el danès, amb trets fonètics noruecs. Al segle XIX, a l'època de les reivindicacions nacionals, el 

gran poeta Herik Wergeland devia representar si fa no fa el que fou per a nosaltres Verdaguer. I 

aleshores va començar la situació singular que diem: les classes altes continuaven adherides al danès, 

cada cop més norueguitzat, que rebia el nom de bokmàl ('llengua del llibre'), però alhora la reivindicació 

del nynorsk (‘neonoruec') adquiria una força imparable. Knud Knudsen va ser el primer codificador del 

bokmàl i Ivar Aasen ho fou del nynorsk (després de recórrer el país de punta a punta durant tres anys). 

No fou pas una situació pacífica sinó que es polititzà immediatament i amenaçà de dividir el país 

violentament. Si el nynorsk feia recuperar l'esperit propi i unitari que, en definitiva, va conduir a la 

independència, també hi havia el perill d'enfrontament i divisió dels partidaris respectius de l'una o l'altra 

opció. Durant el segle XX diverses comissions, comitès i consells van intentar inútilment aconseguir un 

estàndard únic per evitar la ruptura. Els dos estàndards són significativament molt similars (i per tant 

mútuament comprensibles) però contenen poderosos factors psicològics, culturals i ideològics que els 

separen. Per exemple, el parenostre comença així en bokmàl i en nynorsk: "Fader vàr, du som er i 

himmelen! La ditt navn holdes hellig. La ditt rike komme"/ " ... i himmelenl Lat namnet ditt helgast. Lat 

riket ditt koma". 

Finalment l'any 2005 el Parlament va posar fi a la situació. El resultat ens pot semblar salomònic, 

però era fruit d'una realitat històrica i social complexa i d'un llarg període de temptejos, i a ells els 

funciona: s'accepta que el país funcioni amb dos estàndards oficials de llengua escrita exactament iguals 

legalment; les escoles i els municipis recorren a l'un o a l'altre o a tots dos al seu gust. Però les 

modalitats orals no estan sotmeses a tals estàndards; és més: aquestes modalitats són nombroses i es 

respecten a l'escola. Avui als municipis el nynorsk té un ús del 12% i el bokmàl del 42%; i a les escoles 

el primer representa el 17%. 

Joan Solà, diari AVUI, 31-01-2008 

Qüestions.- 


1. aleshores: sorda o sonora? 

2. esperit: oberta o tancada? 

3. la situació: sorda o sonora? 

4. s’accepta: oberta o tancada? 

- 150 -


2. Digues el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al text o indica’n 

un sinònim: trets, si fa no fa, adherides, mútuament 

3. Digues de quin tipus són les oracions subordinades que apareixen subratllades en les 

construccions següents: 

1. I aleshores va començar la situació singular que diem. 

2. Durant el segle XX diverses comissions, comitès i consells van intentar 

inútilment aconseguir un estàndard únic. 

3. Diverses comissions, comitès i consells van intentar inútilment aconseguir un 

estàndard únic 

per evitar la ruptura. 

4. S’accepta que el país funcioni amb dos estàndards oficials de llengua escrita. 

Altres textos de diversos tipus de text, gènere, finalitat... 

30.- Maria de la Pau Janer. Les dones reals 

LES DONES REALS 

Maria de la Pau Janer 

A les passarel·les hi desfilen dones irreals. Figures gairebé translúcides, que tenen una expressió 

famèlica als ulls. Més enllà de l'aura glamurosa que les envolta, del seu posat segur, de les faccions 

cisellades amb pinzell, fan cara de passar gana. Han de passar-ne per força, si volen mantenir-se com 

exigeixen els cànons de la bellesa. Aquests cànons estrictes i estúpids que les esclavitzen a elles, 

criatures translúcides d'un altre món, però també a totes les dones de carn i ossos que volen imitar-les. 

Dones que s'alcen d'hora al matí, que porten els fills a l'escola, que treballen, que viuen immerses en una 

roda de voràgines inacabables, que els desgasten l'ànima i el cos. Dones que necessiten el cafè amb llet i 

les torrades per començar la jornada, que han de menjar, perquè, si no, no viurien, ni estarien 

contentes. 

S'havia creat un món fals, mentider. Es pretenien vendre imatges distorsionades de les dones. Això 

era un món habitat per criatures perfectes: ventres plans, cintures fines, cuixes llargues. No hi existia la 

desproporció. He de dir-vos que certes desproporcions poden resultar delicioses. Quan una dona sobrada 

de quilos havia de comprar-se roba, passava un calvari. S'havia de disfressar amb un sac amb poca 

gràcia. Però les coses canvien. 

La indústria de la moda ha descobert com són les dones reals. Moltes firmes es reciclen i comencen a 

treure al mercat la talla XL, peces de talla superior a la quaranta-quatre. Fa anys, trobar dissenys d'aires 

juvenils d'aquestes talles era una pretensió impossible. La moda havia esborrat les talles i les dones que 

les utilitzen del mapa del món, marginant-les. És una pena que sigui la moda, la gran causant de 

conflictes de les dones amb elles mateixes, que ara actuï de redemptora i els salvi la vida. És una llàstima 

perquè la iniciativa hauria d'haver sortit de les mateixes dones. Tanmateix, en aquest cas, el gir 

n'afavoreix a moltes. Esser una dona grossa, de proporcions rubenianes, no és un inconvenient per 

trobar roba. Ja sabeu que -mai no en sabrem la raó exacta-, quan estrenam una peça de roba, estam 

una mica més contents. Avui. 18 de novembre de 2004 

Diari 

- 151 -


31.- Anna Grau. Solucions salomòniques 

Solucions salomòniques 

Anna Grau 

Aquests dies a Madrid parlen tot lo dia de solucions salomòniques. I què és, una solució salomònica? 

Se suposa que hauria de fer vergonya explicar-ho. ¿No ho sap tothom? Però això era quan tothom era 

més o menys capaç de distingir el sostre de la Capella Sixtina del terra del McDonald's. A veure quan 

comença a quedar clar que ser laic no equival necessàriament a ser ignorant. Tenir una mínima cultura 

general de les religions pot ser tan important per anar pel món com saber informàtica, català i valencià. 

I al final, doncs, què era, una solució salomònica? El tòpic diu que una manera de quedar bé amb 

tothom. Curiós tòpic aquest, que s'inspira en una decisió que efectivament diuen que va prendre el rei 

Salomó, però que, lluny de quedar bé amb tothom, jo diria que és prou bèstia. A veure, si no: dues 

dones es disputen un sol nadó, i cada una assegura que és fill seu. Salomó es fa portar una espasa per 

tallar la criatura pel mig i repartir-ne equitativament els trossos. L'aspirant blavera diu que sí, encantada. 

La catalana s'ho fa tot a sobre i suplica que no, que el nen se'l quedi l'altra tinyosa, si vol; però per favor 

que no se'l carreguin. 

Fi de la història? Tot al contrari, és just aquí que comença: Salomó, prenent nota de la diversa 

reacció, decideix que l'autèntica mare del nen només pot ser la que prefereix perdre'l a veure'l trossejat. 

Potser aquesta és la part de la història que a Madrid no se saben, amb això de no voler estudiar cultura 

de les religions: que una autèntica solució salomònica no és la que queda bé amb tothom, sinó la que sap 

quedar millor amb qui més s'ho mereix. Destriar qui de debò estima la llengua. Avui. 15 de novembre de 2004 Diari 

32.- Isabel-Clara Simó. Un anunci 

UN ANUNCI 

Isabel-Clara Simó 

Hi ha un anunci a la televisió que em molesta profundament. Com que 

sóc poc partidària de prohibir com a solució, i com que estic parlant només 

de mi, la cosa no té la més petita importància. Però m'agradaria compartirho 

amb els lectors, precisament perquè sóc dona. L'anunci és d'un 

desodorant d'homes (¿per què hi ha desodorants d'homes i desodorants de 

dones? No es tracta de treure l'olor?) en el qual surt un home grotesc, lleig, 

gras, vestit com una odalisca, i fent veure que és una animadora -horror 

sobre horror- o la xicota que anuncia el final d'un assalt a la boxa o coses 

per l'estil. El text em deixa estupefacta. "¿Per què els homes no són 

animadores?", diu, per exemple. I contesta: "Perquè transpiren més que les 

dones". Doncs no: els homes no són animadores o dones de fer bonic 

perquè la misogínia fa de les dones un element ornamental i no una 

persona. Dubto, a més, que els homes suïn més que les dones, i dubto que 

la seva olor sigui més o menys desagradable que la de les dones. Després 

surt un tio catxes que sí que usa el desodorant perfecte; ¿per què no eren 

tios catxes els anteriors? 

Si parles amb el publicista et diu que ell no opina, que el que compta és 

l'eficàcia de l'anunci, i que ell ha de respectar els estereotips de la gent. És 

a dir: que tots som idiotes excepte el publicista. Et diuen que els detergents 

han de tenir un context vulgar, si no, baixen les vendes, i que els perfums 

han de tenir accent francès; i els cotxes han de publicitar la seva velocitat, i 

s'han d'assemblar a animals salvatges i els seus conductors han de ser com 

homes aventurers. T'ho diuen en nom del mercat. El mal és que no han 

provat mai de ser originals, tot i que els mateixos experts diuen que 

l'originalitat és la clau dels bons anuncis. 

No em queixo de la imatge negativa dels homes en aquest anunci -això, ja s'ho faran, que tenen prou 

recursos-, sinó de l'irritant mal gust que n'emana. Simultàniament, la casa Gaultier ha posat a la venda 

un nou perfum que és per a homes i per a dones (fet d'ambre, mesc i vainilla). Això del mercat de 

vegades és una simple excusa per a la mandra intel·lectual. Una vegada em va dir un editor que ell el 

que volia era vendre llibres, perquè el que menava era una empresa. D'acord, li vaig dir, ho comprenc; 

però, vaig afegir, la casa Mercedes també és una empresa i el que vol és vendre cotxes. I és que, 

d'executius sense imaginació, el món n'és ple. 

- 152 - 

Diari Avui. 9 d’agost de 2005


33.- Carme Miquel. Assetjament escolar 

PANORAMA 

ASSETJAMENT ESCOLAR 

Carme Miquel 

De vegades arriba el drama al món jove. I, en láctualitat, aquest ha pres el nom dássetjament 

escolar. Els colpidors casos de suïcidis ocorreguts darrerament, fan evident el sofriment dúns 

adolescents que se senten rebutjats del món dels seus iguals. Però, encara que no sempre els 

desenllaços són tan fatals, el fet no és nou. Des de sempre, en els grups dínfants i de joves, dins o fora 

dels centres escolars, algú ha sigut marginat. El que tal vegada sí que és nou, és el grau de crueltat que 

actualment alguns grups dádolescents utilitzen amb la persona a qui marginen. La situació és difícil per 

al qui la pateix i allò habitual és que la visca en silenci. 

Es diu que els centres dénsenyament han de resoldre aquests problemes i allò recurrent és acusar el 

professorat dínhibir-seń. Potser n´hi haurà que eludeixen el tema però, en general, el professorat viu 

amb impotència la manca de resultats positius quan intenta intervenir per resoldre aquestes situacions. 

Dúna banda perquè moltes vegades no són visibles. Dáltra banda, perquè les relacions dins dún grup 

són complexes i interpretar-les per incidir-hi, suposa aplicar coneixements de psicologia social que no 

sempre es tenen i dedicar molt de temps a activitats educadores a més de les classes estrictes: tutories, 

dinàmiques de grup, grups diversos de formació... 

Cal generar entre els joves actituds de solidaritat, démpatia amb els altres, afavorir láutoestima, 

formar la personalitat i ensenyar a resoldre pacíficament els conflictes. I això no és només responsabilitat 

dels centres dénsenyament. La família, els mitjans de comunicació, l´ús dínternet i dels videojocs, els 

recursos per al temps lliure i les institucions polítiques i socials són factors que eduquen o maleduquen. 

Si entre tots construïrem una societat més humanitzada, també el món de la gent jove seria més 

humanitzat. Levante. 14 de juny de 2005 

Diari 

- 153 -


34.- Alfred Bosch. 25 de maig, dia internacional 

25 DE MAIG, DIA INTERNACIONAL 

Cal canviar la data 

Àfrica 

Alfred Bosch 

Ahir va ser el teu dia internacional, vella dama, perquè així 

ho va decidir un comitè de la UNESCO. Com que fa dècades que 

es va fundar l'Organització de la Unitat Africana (admetem-ho, 

poc unida i gens organitzada), i com que no se't pot anar 

recordant cada dia, ja si més no un cop a l'any celebrem la teva 

realitat. I escolta, Déu n'hi do: s'han fet alguns discursos 

memorables i un parell de còctels ben lluïts. Llàstima que els 

teus fills, els propis africans, no hagin pogut acudir als 

refrigeris, ells que haurien aplaudit amb entusiasme. És molt 

convenient aquesta santjordització de l'univers, que ens fa triar 

un dia per al llibre, un altre dia per al país de torn, un altre per 

a la dona treballadora i un altre per a tot un continent. Si 

qualsevol bona causa la reduïm a un dia concret, resulta més 

fàcil de pair, avui que ni tan sols hem d'assistir a oficis litúrgics. 

I tu, Àfrica, tampoc ets tan difícil de condensar: al capdavall, no 

ets gaire més que la mare de la humanitat, amb algun mil·lenni 

d'història, 800 milions d'ànimes que no puntuen, una 

cinquantena d'Estats que tampoc, i dues mil parles sense 

normalització lingüística. Amb un dia anem sobrats de temps. 

Però mira, jo tinc una proposta, vejam què et sembla. Que 

traslladin el teu dia a l'hivern, coincidint amb el Ral·li Dakar, 

que és quan surts més a la tele, perquè és quan tots els 

indocumentats d'Europa se t'acosten per trepitjar-te la pell i 

improvisar tesis doctorals sobre tu en una setmana. Oi que hi 

sortiries guanyant? Res, dona, per molts anys. 

35.- Marçal Sintes. De l’11 al Katrina 

DE L'11-S AL 'KATRINA' 

Marçal Sintes 

Diumenge, quan es complia el quart aniversari dels 

terribles atemptats terroristes de l'11 de Setembre a 

Nova York i Washington, George W. Bush començava 

la seva tercera visita a la zona devastada per l'huracà 

Katrina. Totes dues tragèdies no sols senyalaran amb 

ferro roent la presidència de Bush, sinó que també 

l'emmarquen. En les dues emergències s'han 

evidenciat problemes greus pel que fa a la resposta de 

l'administració: imprevisió, lentitud, falta de direcció i 

de coordinació pel que fa a les operacions... No 

obstant, els seus efectes polítics són diametralment 

oposats. L'atac del fanatisme islàmic atorgava al 

president un xec en blanc -el suport a Bush es va 

situar en cotes estratosfèriques-, cosa que li va permetre impulsar la seva agenda política amb molta 

comoditat i un gran desacomplexament. Amb el Katrina succeeix al contrari. No hi ha en aquest cas 

enemic exterior contra el qual escometre, no hi ha culpable a qui assenyalar, en la mesura que no es pot 

atribuir intencionalitat a la climatologia. Això afavoreix que ara l'opinió pública nord-americana i amb ella 

el gruix dels ciutadans fitin directament l'administració i vegin l'emperador despullat. El Katrina amenaça 

de convertir el que li queda de mandat al president Bush en una penosa agonia, si no en un terrible 

- 154 - 

malson. Diari Avui, 13 de setembre de 2005


Qüestions.- 

1. Explica el que sàpies sobre els dos fets de l’actualitat sobre els quals es basa l’article. 

2. El text informa sobre uns fets concrets? Els comenta? Els utilitza per llançar algun missatge al lector? 

Raona les resposates. 

3. Quin és el missatge fonamental que l’autor ens vol transmetre? 

4. Què saps del diari Avui? 

5. Escriu un sinònim de: ferro roent, estratosfèriques, gruix, fitin, malson, escometre. Explica si hi ha 

alguna diferència de matís entre els dos sinònims. 

6. Quina és el referent de l’expressió vegin l'emperador despullat. 

36.- Carme Miquel. Les catifes no són màgiques 

Les catifes no són màgiques 

A mi m’agraden els kilims, eixes catifes fetes a mà que són uns bonics tapissos. Els dibuixos 

formen sanefes de geometria simètrica, com mosaics orientals de colors. Són elements decoratius que 

pots deixar a terra o penjar a la paret. 

A ma casa en tinc dos de kilims. Un me’l va dur de Turquia un familiar, i l’altre –fabricat al 

Paquistà, segons l’etiqueta–, el vaig comprar en uns grans magatzems. 

Sempre que passe per una botiga on hi ha estores d’aquestes m’ature, les mire i les remire. Em 

semblen cares i no em decidesc a comprar-me’n cap més i pense: “un altre dia”. Però les mire una i una 

altra vegada. Són boniques. 

El dia de Pasqua, poc dalt o baix a la mateixa hora que molts xiquets i xiquetes valencians 

envolaven les seues milotxes, al Paquistà, un xiquet de dotze anys era assassinat per la màfia de les 

catifes, grups de pressió lligats a la poderosa indústria de les estores. Ho acabe de llegir al diari en 

notícia tramesa per l’agència Reuter. El xiquet es deia Iqbal Masih i era el president de la secció infantil 

del Front d’Alliberament del Treball Forçat de Paquistà (BLLFP). 

Iqbal als quatre anys havia sigut venut pels seus pares a una fàbrica de tapissos. Quan va ser 

conscient, va denunciar les condicions infrahumanes del treball d’ell i dels seus companys i realitzà 

accions per canviar-les. L’organisme abans esmentat, el BLLFP, va descobrir i recolzà la seua lluita, i el 

1992 aconseguí el seu alliberament. 

Com ell, milions de xiquets són esclavitzats en la indústria de catifes. Només a Nova Delhi, 

segons el SACCS (Coalició del Sud d’Àsia contra l’esclavitud infantil) n’hi ha més de mig milió. I arreu del 

món (resta de l’Índia, Paquistà, Turquia i països àrabs) poden arribar a ser-ne vuitanta milions. 

Potser algun d’aquests xiquets somia que la catifa que teixeix serà voladora i podrà enlairar-se 

sobre ella i seguir la ruta dels catxerulos valencians. Però les catifes no són màgiques i l’esperança 

d’aquests infants només pot venir-los de la lluita d’organitzacions com el SACCS i de la pressió 

internacional amb el bloqueig al comerç d’objectes fabricats amb l’explotació infantil 

Jo no sé qui ha confeccionat els kilims que tinc a ma casa. Ara me’ls mire amb uns altres ulls. No 

pense comprar-me’n cap més i quan passe per davant de les botigues on n’hi ha, no sé si gosaré mirarlos. 

Miquel Carme 

37.- Joan Fuster. Contra la música 

Contra la música 

No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci? Trobe que anem pel camí d’una 

saturació alarmant. Mai, la gent –les multituds- no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i 

amb motius de festa religiosa o profana. les classes altes, potser una mica més, però tampoc no gaire. 

Inventaren el gramòfon i els seus discos primitius, i això ja fou una mena de “democratització”. amb els 

transistors i els altres trucs més o menys electrònics, la música ha esdevingut l’aliment sistemàtic de 

l’orella humana. En els bancs, en les botigues, en els cementeris civilitzats, en els bars, en els trens, a tot 

arreu, la música us acompanya. Pel carrer, veieu individus que caminen amb els auriculars posats, i els 

conductors de cotxes engeguen, amb el vehicle, la seua radiocassete. I no cal ni parlar dels locals 

especialitzats: les discoteques, per exemple. Ara no importa quina música siga: Bach o els Rollings, 

Mantovani o Peret, una “cobla” o un “corrido” de Plácido Domingo: Cadascú, probablement, s’ajusta a les 

seues preferències, i que Déu Nostre Senyor ens faça a tots uns sants. El cas és que, vulguem-ho o no, 

naveguem permanentment enmig d’un “discurs sonor” qualsevol. Com que és molt fàcil de fer-ho 

podríem atribuir-ne la culpa a les “multinacionals” del ram. I no ens equivocaríem... Un retorn al silenci? 

serà difícil. En les àrees urbanes, el silenci no existeix. I, de més a més, per a què el silenci? Hem 

- 155 -


abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que 

“sentim” la música, i no l’”escoltem”... Fuster, Sagitari, ed. Bromera, 1985 (reed. 1993) Joan 

38.- Iolanda Bonet. Tothom s’ha d’adreçar a l’alumne en català 

«Tothom s’ha d’adreçar a l’alumne en català» 

Iolanda Iolanda Bonet Bonet / Professora de català 

- 156 - 

A.A./Vic 

Iolanda Bonet és professora d’incorporació tardana del Servei d’Educació del Govern Balear. «Allà, el 

gran boom d’alumnes immigrants l’hem tingut ara mateix. De gener a març van entrar 300 alumnes nous 

a la trentena d’escoles de primària que hi ha a les Illes Balears i, des del maig, acabat el curs escolar, se 

n’han apuntat moltíssims més», diu. Bonet dóna alguns consells perquè aquests alumnes aprenguin 

ràpidament el català. 

«És molt important que quan arriba un alumne que no coneix la nostra llengua, aquest se senti acollit, 

però una de les coses amb les quals s’està d’acord és que d’entrada tothom se li adreci en català. A dins 

s’aula ajuda molt que hi hagi moltes fotos i dibuixos que ell pugui assenyalar si no sap un nom. A 

vegades va bé buscar-li un guia que parli el seu idioma, un company de sa pròpia classe que l’orienti i li 

presenti els altres companys. Això a vegades va bé i altres no, perquè hi ha infants que no prosperen 

perquè l’altre li fa de traductor, i en canvi d’altres que de seguida s’espavilen. A part d’això també és 

important que l’alumne pugui aportar coses de sa seva cultura a classe. » 

- Segons el país de procedència de l’alumne, cal aplicar mètodes específics d’integració? 

- «No, el que és important és la formació del mestre. Si l’infant és àrab has de saber que no dirà sa 

lletra e i, per tant, el primer dia no li pots exigir que la digui. Si ve de Rússia i ha estat escolaritzat en 

cirílic, no farà una a ben rodoneta... Tenint en compte això, en el que juraria que tots els ensenyants 

estem d’acord és a no segregar-los. No es poden tancar en una aula on no n’hi hagi ni un que parli català 

i dedicar-los més atenció, perquè sa llengua només es fa si existeix comunicació». 

- En l’aprenentatge del català, per on comencem? 

- «Tothom coincideix que es primer és sa llengua parlada, abans que llegir, que escriure i que res. » 

- Com més tard es fa l’escolarització aquí, més difícil els és aprendre català? 

- «Sí, perquè molts ja vénen amb la idea de treballar i tenen més per aprendre en menys temps. » Punt. Del 20 al 26 de setembre de 2002 El 

39.- Vicent Josep Escartí. Crueltat 

Crueltat VICENT 

M’assabente, fa uns dies, que algú ha fet una d’aquelles barbaritats que no per ser tan bestials reben 

el càstig que mereixen. Em referesc al fet que algú s’ha dedicat a tallar les cames de gossos abandonats 

que havien trobat refugi en la Protectora d’Animals de Tarragona. La barbaritat és tan gran que, 

francament, dubte cada vegada que he de qualificar-la. És tan desgavellada i és el fruit d’una ment tan 

malalta que, en realitat, l’espant que em provoca –i les ganes de perbocar- supera la meua modesta 

capacitat de descripció. 

Escartí 

Fa ja prou anys vaig assistir, en directe, i sense poder fer més que avisar la policia, a l’assassinat 

brutal –a colps de fusta- d’un gos per part d’aquell que es deia ser el seu amo. Un detall només: després 

d’apallissar-lo i abans de rebentar-li el cap, el gos se’n va fugir, per un moment. Quan l’amo el cridà, el 

gos tornà; i en comptes de defensar-se, va rebre més colps, fins que morí. 

Escartí JOSEP 

Si no ho hagués vist jo amb els meus ulls, em costaria de creure. Però, va ser així. La policia, després, 

em digué que allò ho havia fet aquell ésser per qüestions personals. No ho vaig entendre llavors, i 

tampoc ho entenc ara. No hi havia, en aquell temps, lleis que protegissen els animals. Ara, a pesar de ser 

insuficients, almenys existeixen: i haurien de fer-se complir. 

Ara, a Tarragona, algun altre ésser –se’m permetrà que no l’anomene humà per no ofendre els 

lectors-, potser per altres raons personals, ha fet una bestiesa com aquella. Quina vergonya i quina


desgràcia, haver de viure sempre envoltats de gent tan dolenta! Almenys, la fidelitat i l’afecte dels gossos 

–inconscients d’accions com aquestes- els tenim sempre. I, potser, sense meréixer-los del tot. Els 

humans som, certament, cruels. Fins i tot, amb les pròpies persones. Terrible. Levante 

40.- Ovidi Faus. Decebut amb la selectivitat 

9 novembre 2001 

Sempre m’han aconsellat els meus pares que no intente aconseguir en un dia allò que no he pogut 

aconseguir en un any. Doncs bé, és 

de 

just 

de 

això 

Divendres, 

el que fa el tribunal de la selectivitat. El passat dia 16 de 

juny vaig acabar la selectivitat molt decebut. No comprenc que és el que intenta aconseguir el tribunal 

ficant exàmens de ciències amb tant de nivell, ja que aquest no es correspon amb la matèria donada 

anteriorment. No sóc un mal estudiant, és més la meua nota mitja no és ni molt menys baixa i és just 

per això que no he comprés quins són els seus objectius. Ara, amb 18 anys, pense que la matèria de la 

ensenyança secundària és completament precària per començar el batxiller, i el batxiller (sobretot el 

segon curs) t’obliga a assimilar una gran quantitat de coneixements en poc temps. Per tant l’alumnat 

s’exposa a una mitja al selectiu que no es correspon amb els seus coneixements i esforços del batxillerat. 

És per això que pense que des del tribunal s’intenta buidar les universitats publiques a favor de les 

privades que no exigeixen nota per acceptar els alumnes sinó només diners. No m’he sentit mai fracassat 

en els meus estudis perquè ganes no m’han faltat mai i aquestes s’han vist reflectides al batxiller, i és 

Cartas del director Cartas del director Cartas del director Cartas del director 

per això que pense que els meus esforços i coneixements adquirits no s’han vist recompensats al 

Decebut amb la selectivitat Decebut selectivitat la amb Decebut selectivitat la amb Decebut selectivitat la amb 

selectiu, ja que en aquest allò essencial no és aprovar sinó treure nota. Picanya Bertomeu. Faus Ovidi 

41.- Un miler de dones es manifesten a Kabul 

- 157 - 

Levante. 19 de juny de 2005 

Un miler de dones es manifesten a Kabul per reclamar els seus drets 

Volen feina, educació i participació en el nou procés polític 

Redacció 

KABUL 

Un miler de dones afganeses es van manifestar ahir al matí en un barri de Kabul amb la cara 

descoberta per reclamar els seus drets, després de cinc anys sota l'opressió del règim talibà. Les dones, 

amb jaquetes de pell, faldilles i mocadors de colors van demanar educació per a les seves filles, feina i 

participació en la vida política. 

La protesta organitzada per la Coalició General de Dones -una ONG que ha treballat en secret des del 

1996-, va ser iniciativa d'una antiga responsable de Creu Roja afganesa i ara presidenta d'aquesta ONG,


Saraya Parlika. "Sou igual que el homes, teniu els mateixos drets que ells", va afirmar Parlika a aquestes 

dones, les quals acabaven d'inscriure's en el seu moviment. 

L'organització havia previst que la protesta es fes davant de l'edifici de les Nacions Unides, al centre 

de Kabul, però la policia militar de l'aliança del Nord, que controla la capital afganesa des de fa una 

setmana va dir que no els havien avisat i que la marxa sobre el centre de Kabul s’ajornaria a una 

setmana. Malgrat que no es va poder fer al centre, la manifestació va ser un pas important, ja que les 

dones van sortir per primera vegada soles al carrer sense la companyia d'un home -com era obligació fins 

ara- i amb la cara descoberta. 

"Han dit que hi ha hagut un problema de seguretat, però ens tornarem a manifestar la setmana 

vinent, al centre", va dir Parlika, mentre diferents homes s'abocaven a les finestres per veure l'espectacle 

inaudit per a ells. 

La majoria de les manifestants eren antigues mestres, metges, infermeres i funcionàries expulsades 

dels seus llocs de treball pels talibans. "He vingut aquí per demanar educació per a la meva filla -va dir 

Roya Sherzad-. Jo era professora; sóc una dona educada, però a la meva filla se li ha prohibit anar a 

l'escola". 

"Ens vam trobar ahir per dissenyar la nostra agenda a curt termini. Vam decidir que havíem de 

treure'ns la burka i fer una marxa fins a l'ONU per demanar la nostra veu política", va afirmar Parlika. Les 

dones volen tenir representació en la reunió entre diferents grups afganesos que tindrà lloc la setmana 

vinent a Berlín. 

- 158 -


- 159 -


- 160 -


- 161 -

Apèndix 3. Recull de textos - IES BERENGUER DALMAU

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?