Les religions davant la guerra - CALAIX

Ponts de diàleg
a Manresa
Quaderns de l’Associació UNESCO
per al Diàleg Interreligiós
Tot és sagrat
L’espiritualitat de l’home primordial
El Parlament de les
Religions del Món 2004
Estiu 2003 – Núm. 6–3,30 €
www.dialogal.com
Les religions
davant la guerra

Núm. 6
ESTIU 2003
Any II
Revista trimestral
Director: Francesc Rovira i Llopart
Redacció: Marta Masdeu i Mas
Consell Editorial:
Ramon Badia, Lluís Bernabé, Ignasi Boada,
Roser Bofill, Joan Botam, Maïté Cabié, Jaume
Castro, Mohamed Chaib, Elies Cortès,
Griselda Cos, Bhakti Das, Lluís Duch, Ariel
Edery, Amín Egea, Joan Estruch, Joan Gómez,
Joan Hernández, María-Paz López,
Fèlix Martí, Xavier Melloni, Yaratullah Monturiol,
Maria Rosa Ocaña, Raimon Panikkar,
Raimon Ribera, Lama Tsondru, Amador Vega
Edició: El Ciervo 96 S.A.
Director executiu: Jordi Llisterri
Redacció, administració i contacte:
Calvet, 56. Barcelona 08021
Tel.: 93 200 51 45 / 93 201 00 96
Fax: 93 201 10 15
Apartat 12121. Barcelona 08080
Correu-e: direccio@dialogal.com
redaccio@dialogal.com
Web:
CIF A58620121
ISSN 1579-5179
Dipòsit legal: B. 8145-2002
Impressió: Gyersa
Preu subscripció 2002: 12 €
Preu exemplar: 3,30 €
Dialogal és una publicació plural. L’opinió
de la revista s’expressa en l’editorial.
Les opinions manifestades en els diferents
articles són responsabilitat dels seus autors.
Publicació amb el suport de:
Generalitat de Catalunya
Departament
de la Presidència
Les activitats de l’Associació UNESCO per al
Diàleg Interreligiós es desenvolupen amb
el suport de:
2 · Dialogal · ESTIU 2003
Editorial 3
rituals de massa
oPiNió 4-5
la immigració i la diversitat religiosa. Joan Hernàndez
la integració és un enriquiment mutu. Salua Gharbi
El ParlamENt 6-7
Un espai per parlar. El Parlament de les religions del món 2004. Raimon Ribera
la saviesa d’escoltar. Xavier Melloni
aCtUalitat 8-12
Cròniques i breus
a FoNs 13-22
lEs rEligioNs davaNt la gUErra
Què hi diu el dret internacional? Anna Badia
amb entrevistes a Tareixa Enríquez, José Ignacio González Faus, Marta
Pessarrodona, Tariq Ramadan i Mario Saban, per Guillem Farré
déu i la guerra. Francesc Rovira
la tradiCió 23-28
tot és sagrat. l’espiritualitat de l’home primordial. Robert Vachon
l’espiritualitat ameríndia. Ferran Cabrero
la religiositat dels aborígens australians. Anna Piella
les religions tradicionals africanes. David Alcoy
didàCtiCa 29
Construir la pau és el paper de les religions. Maïté Cabié
l’ENtrEvista 30-31
Ponts de diàleg a manresa. Conversa amb Antonio Peteiro i Riay Tatary,
per Anna Camps
ProPostEs 32-33
llibres, música, webs i vídeos. Jordi Aguilera, Ignasi Boada, Amín Egea,
Marc Galofré, Albert Moliner i Jordi Urpí.
l’assoCiaCió 34
informacions sobre l’associació UNEsCo per al diàleg interreligiós
Podeu enviar les vostres cartes o correus electrònics a la redacció de Dialogal
Fe d’errades: En l’article sobre l’islam del número anterior,
la citació alcorànica destacada correspon a l’aleia 2:115 en comptes de 2:57.
Fotografia de portada: Nacho Calonge

Rituals de massa
En els darrers mesos s’han produït dos autèntics
rituals de masses entre els quals es pot traçar
un paral·lelisme, almenys fins a un cert punt.
Ens referim a les mobilitzacions contràries a
la guerra d’Iraq i a la visita del Papa a Madrid.
La gran quantitat de gent que hi ha participat directament
i el clima creat al seu voltant per alguns mitjans de
comunicació (no pas els mateixos en els dos casos) ha
permès veure’ls com autèntics signes de la vida espiritual
de la societat (més la catalana en el primer cas, més l’espanyola
en el segon).
Encara que potser no en la mateixa proporció, la magnitud
de tots dos esdeveniments ha sorprès més d’un. L’èxit
de les convocatòries es mesura per les expectatives creades.
Pel que fa a la visita de Joan Pau II, l’aprofundiment del
procés secularitzador i la desafecció creixent de la societat
espanyola per la pràctica religiosa catòlica haurien fet preveure
un seguiment menor de la visita del Papa. D’altra
banda, la crisi de valors, l’individualisme galopant, la societat
del lleure mercantilitzat o la primacia de l’estètica sobre
l’ètica, entre altres factors, constituïen un diagnòstic que no
preveia que tantíssima gent es prestés a rituals com sortir en
manifestació, picar amb cassoles o encendre espelmes.
Tots dos esdeveniments es poden llegir en clau d’esperança.
En el cas de les mobilitzacions per la pau, i més enllà
de la qüestió concreta d’aquesta guerra, s’ha visualitzat la
intenció de reapropiar-se el destí col·lectiu. Potser és el
símptoma d’una insatisfacció espiritual i una renovada
recerca de sentit per part de molts sectors de la societat,
encara que sigui en termes molt poc tradicionals, secularitzats.
I tot això de forma prou espontània, sense implicació
directa de cap establishment (llevat d’alguns mitjans de
comunicació) i amb una continuïtat (cassolades setmanals,
manifestacions diverses...) que ja voldrien algunes comunitats
religioses. La resposta al viatge papal, per la seva banda,
es pot llegir com a signe de la vitalitat de la comunitat catòlica.
L’Església catòlica no seria quelcom del passat, sinó del
present, vist que a l’Estat espanyol milions de persones hi
confien el seu itinerari espiritual. Un cop dit això, però, no
es pot passar per alt un interrogant que s’ha suscitat: hem
estat testimonis d’un signe de fortalesa interna, relativament
espontani com en el cas de les manifestacions per la pau, o
d’una demostració de força, induïda per alguns líders catòlics
amb la intenció d’emetre un missatge clar a l’exterior de
la mateixa Església?
És difícil jutjar les intencions. Per això preferim en
Ed i t o r i a l
aquest cas limitar-nos a valorar les accions i els seus resultats.
I el cert és que l’opció d’aprofitar la visita per subratllar
unilateralment les arrels catòliques d’Espanya (que està
constituïda a parts iguals per tots els ciutadans espanyols,
catòlics o no) i presentar-les almenys aparentment com a
eix de la seva aportació a la construcció europea, genera
una certa incomoditat, com a mínim entre els milions d’espanyols
que se situen fora del catolicisme. Aquesta incomoditat
no és desitjable. Per això mateix, valdria la pena que
s’esmercessin esforços per dissipar els temors i els malentesos
que aquest discurs del Papa hagi pogut generar. Fóra
aclaridor que la jerarquia catòlica espanyola digués clarament
com creu que ha d’encaixar la identitat catòlica d’un
nombre elevadíssim d’espanyols amb les identitats no catòliques
d’un nombre considerable, i cada vegada més gran,
d’altres ciutadans d’aquest estat.
Hi ha, finalment, la qüestió de la recepció dels governants
i la televisió pública de l’Estat espanyol, tant de les
mobilitzacions per la pau com de la visita de Joan Pau II. Pel
que fa a TVE, el que hi ha hagut de minimització en un cas
Aznar té tot el dret a ser catòlic
practicant i participar a les
celebracions amb el Papa.
Però no s’entén l’exhibicionisme
que ha practicat
ha estat de magnificació en l’altre. Quant al president del
govern, el que en un cas ha estat distanciament enorme
del gros de la ciutadania (fins a cert punt legítim, les urnes
ja s’encarregaran de valorar-ho), en l’altre ha estat identificació
excessiva amb un sector determinat de la societat, en
un àmbit (el religiós) on la distinció entre les dimensions
pública i privada del personatge no s’hauria d’oblidar mai.
Aznar té tot el dret a ser catòlic practicant i participar a les
celebracions amb el Papa. Però no s’entén l’exhibicionisme
que ha practicat. En el context legítim del ritual de massa
que ha estat la visita papal, alguns dels gestos d’Aznar potser
han estat de massa. Volia demostrar que és capaç d’estar
amb les multituds? La visita del Papa li hauria fornit una
oportunitat per netejar-se la imatge de líder impopular.
Però no seria gaire bona notícia que s’hagués supeditat l’agenda
pastoral del Papa a l’agenda electoral d’un fidel que,
d’altra banda, no sembla gaire obedient quan es tracta de la
guerra. Confiem que no s’hagi fet expressament. m
ESTIU 2003 · Dialogal · 3

OP i n i ó
La immigració i la diversitat religiosa
En els darrers mesos ens hem adonat que parlar de religions
no és pas fàcil i que la dificultat augmenta, considerablement,
si es fa conjuntament amb la complexitat
que comporta entendre el procés d’integració del
col·lectiu immigrant. Per establir elements de judici i acostarnos
a una visió una mica més realista d’aquest teixit de relacions,
cal una sensibilitat i una obertura capaces de sorprendre’ns diàriament.
Se’m desperten, d’entrada, dues preguntes. Quan parlem
d’un augment migratori, estem parlant d’un creixement de
gent de comunitats religioses? I tots els immigrant d’un país professen
una mateixa religió?
Sovint s’identifica i es tracta el fenomen religiós i el migratori
com si fossin una mateixa cosa. Hi ha una tendència simplificadora
per la qual relacionem països que històricament han
donat pas a una “nova” religió, o països que “oficialment” es
manifesten practicants d’una determinada religió, amb una
pràctica religiosa concreta: la Xina amb el budisme, el taoisme o
el confucianisme; els països d’Amèrica del Sud amb el catolicisme;
els del nord d’Àfrica amb l’islam…
Aquest tractament simplificador, cartesià, en alguns casos
ens pot ser útil per percebre aquesta realitat, però en molts d’altres
ens pot conduir a errors i perspectives falses, amb greu perill
d’adoptar parers o actituds equivocades i, en conseqüència, caure
en tòpics i clixés. M’explicaré amb alguns exemples.
A la Xina, a banda de les religions abans esmentades, el cristianisme
i l’islam estan fortament arrelats en certes províncies,
on són majoritaris. Per tant, en un primer moment podríem
pensar que la immigració xinesa de Barcelona és budista o taoista,
però la realitat no és pas aquesta. La immigració xinesa que
ve a Barcelona és principalment cristiana evangèlica, amb diverses
esglésies establertes a la ciutat. L’explicació d’aquest fenomen,
que pot sorprendre a més d’un, rau en el fet que aquest
col·lectiu prové majoritàriament d’una mateixa regió, on el protestantisme
és la religió principal. Cal anar amb compte a l’hora
d’associar un país d’origen (en aquest cas la Xina), amb una
suposada religió històrica.
Un altre exemple és la identificació que es fa de l’islam
4 · Dialogal · ESTIU 2003
Joan Hernàndez i Serret
Responsable de Comunitats Religioses
Àmbit de Participació
Fòrum Universal de les Cultures-
Barcelona 2004
només amb l’àrea magrebina, de manera que més d’un se sorprèn
que gent del Senegal, Gàmbia o altres països del centre i
el sud d’Àfrica, l’anomenada Àfrica negra, s’identifiquin com
a musulmans. A més, hem de ser conscients de les pràctiques
de caire animista que puguin existir en aquests països.
Per tant, no hem d’oblidar que en la majoria de països la
diversitat religiosa ha estat històricament present. Els fluxos
migratoris, les conversions, els èxodes i l’aflorament de noves
maneres d’entendre la religió han estat presents en tota la història
de la humanitat. Així, hem d’anar amb compte a l’hora
d’identificar gent d’una determinada regió amb la seva “suposada”
pràctica religiosa.
D’altra banda, crec que hi ha més punts que cal tenir en
compte quan parlem d’immigració, ja que es tracta de premisses
importants a l’hora de fer valoracions.
El primer respondria al fet que pertànyer o venir d’un país
“oficialment religiós” no implica que una persona sigui
creient o practicant. En el cas dels països arabomusulmans,
com per exemple el Marroc, un país islàmic, la immigració
que ve a Catalunya és majoritàriament musulmana (tot i que
no hem d’oblidar les altres tendències religioses com ara els
assentaments jueus, que històricament han estat molt importants
al Marroc). No obstant, és important adonar-se que, si
bé la majoria d’immigrants té les arrels culturals en l’islam,
alguns d’ells, fora del seu país, no són estrictament practicants.
Així, no podem comptar tota la gent que prové d’un
país arabomusulmà com persones que practiquen i freqüenten
una mesquita.
D’altra banda, no voldria acabar sense fer una breu referència
als problemes econòmics i d’integració social, tòpics
que s’associen amb els immigrants, especialment de determinades
tradicions religioses. Seria una equivocació si reduíssim
aquesta problemàtica a un fet exclusiu del col·lectiu d’immigrants.
Així, si obrim els ulls, trobem immigrants rics i pobres,
amb problemes d’integració i sense, de diferents religions i
d’ateus…
Per concloure, voldria dir que la història ens explica que
la immigració a casa nostra forma part de nosaltres, i que el
que som és fruit de la immigració. m
“Hem d’anar amb compte
a l’hora d’identificar gent d’una
determinada regió amb la seva
‘suposada’ pràctica religiosa”

La integració és un enriquiment mutu
Quan actualment es parla d’immigració, inevitablement
s’acaba parlant d’integració. La “integració”
s’ha convertit en un tema de debat intens, sobre les
moltes interpretacions del seu significat, les condicions,
els límits i els factors que l’afavoreixen o la dificulten.
I quan es parla del procés d’integració dels immigrats, el
debat amb més presència és el debat sobre les creences i les
pràctiques religioses, sobretot aquelles que són més visibles.
Això és així, especialment, en el cas de les pràctiques dels
musulmans, les quals s’han convertit en un tema que ha
generat moltes especulacions i manipulacions a escala internacional,
i que també té influència al nostre país.
Les creences i les pràctiques de qualsevol religió formen
part de la cultura de les persones, siguin d’on siguin i vinguin
d’on vinguin. I les persones senten una gran necessitat de
manifestar les seves creences i de compartir-les. Les pràctiques
religioses no es poden limitar a l’àmbit individual, perquè són
una forma d’identificació d’un determinat col·lectiu. I pel sol
fet de desplaçar-se d’un lloc a un altre, la gent no hauria de
canviar de pentinat o deixar les seves creences aparcades com
si fossin un element passat de moda. Però el desplaçament sí
que acaba condicionant les pràctiques: l’immigrat les adaptarà
a l’entorn que trobarà al final.
El factor religiós pot ser problemàtic, enriquidor o integrador
segons amb quin ull es miri, i segons quina valoració
es faci del terme “integració”. Aquells que consideren que la
integració és sinònim d’assimilació, consideren que la religió
és obstaculitzadora i problemàtica, i que la gent que la practica
és tancada, conflictiva o fanàtica, entre altres qualificatius.
Els immigrats musulmans que es troben amb aquesta
etiqueta i aquest judici són les dones musulmanes que porten
la gel·laba amb el mocador (hijab), els homes que porten
barba llarga i túnica i reivindiquen el seu dret a tenir un lloc
on fer les oracions, els qui no mengen porc i compren la carn
únicament a les carnisseries halal, els qui no beuen alcohol,
i molts altres que segueixen alguna de les pràctiques visibles
de la religió musulmana.
Una vegada, en una xerrada amb dones catalanes autòctones,
em van comentar que les dones marroquines no
volien integrar-se. Quan vaig preguntar per què pensaven
això, em van respondre que pel fet que portaven el mocador,
i que si les dones marroquines volien que es comuniquessin
amb elles, que deixessin de portar-lo. Això em va fer pensar
i em vaig preguntar per què les relacions entre les persones
han de passar per l’aspecte físic (i per un aspecte físic homogeni),
per què som tan superficials i ens limitem a l’aspecte
Salua Gharbi
investigadora i membre d'intercultura-
Centre pel Diàleg intercultural de Catalunya
extern per tractar entre nosaltres. Si les relacions no poden
anar més enllà de la superfície, potser és millor que no hi
hagi relació.
En canvi, quan es considera que la integració és sinònim
d’incorporació, i d’inclusió igualitària, aleshores es valora la
pràctica de qualsevol religió com a enriquidora. Seria contradictori
parlar d’incorporació plena i alhora excloure el
factor religiós.
La diversitat religiosa és constructiva, encara que la convivència
amb aquesta diversitat sigui complexa. Però si es
valoren les semblances profundes que hi ha entre les religions,
que inciten a la consciència humana, a l’estimació de
l’altre i al respecte mutu, i fem un esforç mutu per transcendir
les diferències, per construir una ciutadania en condicions
d’igualtat real, aleshores hem d’aprendre a conviure
amb totes les diversitats socials, inclosa la diversitat religiosa.
Si anem pel camí de buscar alternatives, de forjar un diàleg
i una negociació igualitaris, arribarem a formar junts una
societat amb interessos comuns.
La creació d’espais de discussió, de debat i de diàleg interreligiós
i intercultural ens ajudarà a canviar el llenguatge de les
etiquetes (que fa mal a l’altre) i a canviar l’estructura de la
nostra interpretació de les coses. Cal que ens esforcem per
implicar-nos tots en la convivència humana igualitària a tots
els nivells. m
“Seria contradictori parlar
d’incorporació plena i alhora
excloure el factor religiós”
ESTIU 2003 · Dialogal · 5
o P i n i ó

P E l a r l a m E N t
6 · Dialogal · ESTIU 2003
Un espai per parlar
El Parlament de les Religions del Món 2004
Raimon Ribera
Director del Centre UNESCO
de Catalunya
Un espai per parlar. Això vol ser el
Parlament de les Religions del Món
2004. Un punt de trobada de gent per
qui l’ésser humà és un ésser obert a allò
que el depassa, un ésser que troba força i orientació
precisament en aquesta vinculació al que va
més enllà d’allò que sap i d’allò que sent. Dit amb
termes més habituals, el Parlament de les Religions
del Món 2004 reuneix gent del nostre país i d’arreu
del món, de totes les tradicions religioses i de
totes les recerques espirituals, que tenen el desig
d’enriquir-se mútuament, de compartir
il·lusions i temors, de treballar plegats
per afrontar els grans problemes de la
humanitat, des de les guerres a la manca
d’aigua, des de la fam i la pobresa a la
tristesa i la desorientació que presideixen
les vides de tanta gent. I el Parlament és
ben obert també a aquelles persones que, sense ser
religioses, valoren les contribucions que les religions
poden fer a la construcció d’un món millor.
El Parlament no és una trobada reservada a
experts que intercanvien els resultats de la seva
recerca. No és tampoc una trobada exclusiva per a
líders oficials de les tradicions religioses, designats
per representar i decidir en nom de les comunitats
respectives, encara que de vegades el terme
“Parlament” evoqui aquesta imatge. El Parlament
és sobretot una trobada de gent “de base” que es
representa a ella mateixa. Per això vol ser i ha de ser
una trobada de molta gent que no pren cap decisió,
excepte la més important: la de consolidar el
seu procés de transformació personal i de transformació
del món, comprometre’s a escoltar i
actuar per fer-se millor i fer un món millor.
Quines religions i espiritualitats s’hi apleguen?
Literalment, totes. El Parlament no estableix fronteres.
Tothom que tingui una preocupació honesta
per la recerca espiritual i el millorament de la condició
humana hi és benvingut. És cert que això
suposa un cert risc, si més no de presència de gent
amb una pretensió propagandista o proselitista.
Però aquest risc és un bon preu a pagar per l’obertura
a tothom. I l’experiència ha demostrat que és
un risc assumible, que no ha condicionat el missatge
ni la projecció del Parlament.
Quan diem experiència, ens referim a les dues
edicions del Parlament celebrades el 1993 a
Chicago i el 1999 a Ciutat del Cap, on s’aplegaren
unes 8.000 persones d’arreu del món i de tota
mena de tradicions. Aquests encontres se situen en
una línia oberta pel primer Parlament, un esdeveniment
insòlit que va tenir lloc a Chicago el 1893 i
que va ser la primera trobada organitzada que tingué
el diàleg entre religions com a objectiu.
El Parlament agafa tot el seu sentit si
s’emmarca en una dinàmica d’enfortiment
del moviment interreligiós tant a escala
global com en el lloc on se celebra
L’any 2004, Barcelona s’inscriurà en aquesta
tradició acollint la quarta trobada del Parlament,
la primera que es fa a Europa i fora de l’àmbit cultural
anglòfon. Serà del 7 al 13 de juliol, en el marc
i l’espai del Fòrum Universal de les Cultures-
Barcelona 2004. Fòrum i Parlament estableixen
una relació simbòlica i pràctica que els potencia
mútuament.
CAMINS PER LA PAU
Com funciona el Parlament? El treball simultani
de 8.000 persones demana incorporar formats
diversos que funcionin en paral·lel: tallers, conferències,
seminaris, plenàries, debats i celebracions,
entre altres. Uns formats situats en un esquema
prou simple, amb tres nivells i dos eixos de referència.
Els nivells són, en primer lloc, la indagació
en la pròpia identitat, sigui un mateix, el propi
context social o la pròpia tradició religiosa.
Veure quins desafiaments s’hi viuen. Prendre
consciència de la pròpia riquesa, del que podem
oferir als altres. El segon nivell és el diàleg amb

l’altre, l’intercanvi enriquidor i purificador,
la descoberta d’allò que ens interpel·la.
I el tercer és la preocupació pels
grans problemes amb què s’enfronta el
nostre món. Cada dia hi haurà un temps
dedicat a cada nivell, on s’inscriuran les
diferents activitats.
I cada activitat tindrà dos eixos de
referència. L’un és el que anomenem “la
saviesa d’escoltar”, des de la convicció
que només des d’una escolta sincera i
profunda aconseguirem ampliar els
nostres horitzons. Només escoltant de
debò rebrem dels altres (i de l’Altre) la
novetat que ens alimenti i podrem descobrir
que no estem sols en el camí.
Només escoltant podrem experimentar
una transformació en profunditat.
El segon eix és “la força del compromís”.
Perquè sabem que cal un moment
de decisió, una capacitat d’esforç tenaç i
de risc, un salt de la voluntat per convertir
els propòsits en actes, els desigs en
fets. Perquè sabem que per canviar les
coses és imprescindible una pràctica a
llarg termini, individual i col·lectiva, que
estigui orientada a un propòsit i que es
La saviesa d’escoltar
Xavier Melloni
Jesuïta i membre de Cristianisme i Justícia
Les modes només entretenen. En canvi, els veritables
esdeveniments transformen. El pròxim Parlament de
les Religions del Món a Barcelona pot ser un d’aquests
esdeveniments que permeten fer un pas endavant en
la mentalitat d’una ciutat i d’una
generació. De quin canvi de mentalitat
parlem? Doncs passar de percebre les
altres creences com un error o un
extraviament a rebre-les com una
alteritat que ens complementa. Wilfred
C. Smith, un dels grans especialistes
de les religions, ha dit que qui només
coneix una religió no en coneix cap. Necessitem els altres
per conèixer-nos a nosaltres mateixos. L’altre em revela
trets de mi mateix com el mirall em revela el meu costat,
el meu dors o el meu rostre.
Però no és només això el que està en joc: el trobament
Un grup de treball del Parlament del 1999.
fonamenti en la confiança, l’honestedat i
la perseverança.
El Parlament té una dinàmica complexa,
que s’ajunta a la complexitat de
l’organització. I com que el Parlament es
paga entre tots els qui hi participen, això
comporta una quota d’inscripció força
significativa. Però cal no oblidar que el
Parlament és un cert missatge col·lectiu
enviat al món, digne de ser escoltat perquè
8.000 persones de tot arreu han fet
l’esforç de trobar-se per fer-lo possible.
I emetre aquest missatge té un cost. Això
farà necessari incorporar fórmules de
El trobament entre les
diferents tradicions
religioses permet compartir
esclats del Misteri que cap
religió no esgota
E l p a r l a m E N t
suport, com ara patrocinis, beques per a
participants amb recursos insuficients,
acolliment a les llars, treball de voluntariat
o presència de representants finançats
per col·lectius, per exemple.
La projecció i la influència del
Parlament no es limiten als set dies de
la trobada. De fet, el Parlament només
agafa tot el seu sentit si s’emmarca en
una dinàmica d’enfortiment del moviment
interreligiós tant a escala global
com en el lloc on se celebra. Si la dinàmica
interreligiosa a Barcelona queda
igual del que era abans del Parlament, és
que alguna cosa no s’haurà fet bé.
“Camins per la pau: la saviesa d’escoltar,
la força del compromís”. Aquest és
el lema que anuncia el Parlament de les
Religions del Món 2004 que celebrarem
a Barcelona del 7 al 13 de juliol. Pels barcelonins,
pels catalans i pels espanyols és
un gran repte organitzar-lo bé, participar-hi
massivament i saber acollir els qui
vindran d’arreu a trobar-s’hi. La mesura
que assolim en la resposta a aquest repte
serà també la mesura de l’herència que
ens deixarà el Parlament. m
entre les diferents tradicions religioses permet compartir
esclats del Misteri que cap religió no esgota. El coneixement
del llegat de les altres tradicions amplia la capacitat humana
d’obrir-se a la Realitat Última, alhora que allibera tota religió
de la temptació d’absolutisme.
Cal, però, aprendre a trobar-se. Perquè trobar-se no
és només parlar, i menys encara xerrar. És, abans de tot,
un exercici d’escolta que necessita la
qualitat del silenci. Trobar-se és una
oportunitat per aprendre a interpretar
la profunditat que precedeix a tota
paraula. Aleshores podem començar a
escoltar-nos els uns als altres i assolir
una saviesa que abans no teníem.
En aquest sentit, el Parlament és,
abans de tot, un Escoltament i també un Silenciament,
de manera que les paraules que es comparteixin creïn
comunió i permetin a cada tradició aportar el millor del
seu llegat per tal de contribuir a la tasca comuna de fer
un món millor i de fer més transparent el Misteri.
ESTIU 2003 · Dialogal · 7

Ac t u a l i t a t
Un nou islam de parla hispana
S ota
el lema L’Islam de les dues ribes, els dies 3, 4 i 5
d’abril va tenir lloc a l’antic monestir de La Cartuja
de Sevilla el Primer Congrés Mundial de Musulmans de
Parla Hispana. Organitzat per la Junta Islàmica
d’Espanya, amb el patrocini de l’Ajuntament de Sevilla,
la Junta d’Andalusia i la Societat Mundial de la Dawà al-
Islamiyya, una de les organitzacions no governamentals
més prestigioses del món islàmic, el Congrés aplegà més
de dos centenars de musulmans i musulmanes arribats
de tots els indrets de l’Estat espanyol, com també del
Marroc i de diferents països llatinoamericans.
Les més de trenta ponències presentades abastaren
diversos temes relatius al passat històric –com ara la fèrtil
herència morisca del Marroc i els manuscrits àrabs de la
Biblioteca de l’Escorial–, però també al present més
immediat i concret, amb temes com la situació legal de
l’islam a l’Estat espanyol i als diferents països del continent
americà. També va haver-hi un espai per poder reflexionar
al voltant de qüestions com el feminisme islàmic o
l’espiritualitat sufí.
Un dels fruits del congrés va ser la signatura d’un
conveni de col·laboració entre els patrocinadors i la Junta
Islàmica d’Espanya, que inclou l’obertura d’una oficina
de relacions amb el món islàmic, la creació d’un centre
d’estudis superiors de filologia àrab i estudis islàmics, la
posada en funcionament d’un centre de documentació i
promoció del patrimoni andalusí, i també la petició que
la ciutat de Sevilla sigui la seu permanent de la càtedra
interconfessional impulsada per la UNESCO.
El desenvolupament del congrés –que en futures edicions
es pretén que es pugui celebrar en algun país llatinoamericà–
va posar de manifest el tarannà dialogant,
modern, culte i democràtic d’aquest nou islam andalusí
de parla hispana, un islam d’ara i aquí que no és fruit de
la importació ni tampoc de la imitació. –Jalil Bárcena,
ponent del congrés.
8 · Dialogal · ESTIU 2003
Conflicte a Costa d’Ivori
A Costa
d’Ivori, el conflicte entre les forces rebels al nord
del país i les autoritats estatals que controlen el sud corre
el risc de degenerar en un enfrontament interreligiós. Pierre
Alé Dago, professor de teologia a Abidjan, afirma que “és fals
oposar un nord musulmà a un sud cristià. Al nord només la
meitat de la població és musulmana, mentre que la resta és animista.
I hi ha molts musulmans que viuen al sud, més desenvolupat,
on cultiven les seves terres en pau amb les altres comunitats.”
Dago afegeix, però, que la dimensió religiosa ha estat
explotada pels rebels i alguns predicadors, encara que en realitat
es tracta d’un conflicte pel poder.
Segons el xeic Idriss Khoudouss Koné, president del
Consell Nacional Islàmic de Costa d’Ivori, “es pot aturar una
guerra militar en qualsevol moment, però no una guerra religiosa
i ètnica que no té cabdills”. Koné ha multiplicat les trobades
i els comunicats amb l’arquebisbe catòlic d’Abidjan,
Bernard Agré, per deixar clar que el conflicte no es deu a la religió
sinó a altres interessos. –Font: Actualité des Religions
Dones al Mont Athos?
El Parlament Europeu ha aprovat una resolució no vinculant
que “demana l’aixecament de la prohibició d’entrar les
dones al Mont Athos de Grècia, una àrea geogràfica de 400 quilòmetres
quadrats, on les dones tenen prohibit l’accés d’acord
amb una decisió presa el 1045 pels monjos dels vint monestirs
d’aquesta zona, una decisió que actualment viola el principi
universalment reconegut d’igualtat de gènere, la legislació
comunitària sobre no-discriminació
i igualtat i les disposicions relatives a
la lliure circulació de persones dins
de la Unió europea”.
El ministre de Cultura grec,
Evangelos Venizelos, ha explicat que
l’estatut especial d’aquesta república
monàstica semiautònoma va quedar
establert en el tractat d’adhesió de
Grècia a la Comunitat Econòmica
Europea. Ha afegit que tot aquell
territori rep la consideració de propietat
privada perquè pertany als
monestirs, i que és el consell escollit
per la comunitat monàstica, no el govern grec, qui aplica la
prohibició. Venizelos ha qualificat la prohibició com a “element
d’una tradició que la Unió Europea hauria d’afrontar amb
tolerància i una actitud pluralista, característica de la civilització
europea”.
La resolució del parlament va ser aprovada per 277 vots a
favor i 255 en contra. –Font: Europaica

Per la igualtat entre monjos i monges
U na
Iraq: les conseqüències de la guerra
E l
crit d’alerta del patriarca de
l’Església ortodoxa russa, Alexis
II, dirigit al secretari general de les
Nacions Unides, Kofi Annan, descriu
la situació de l’Iraq després de la
intervenció militar: "Ciutats i pobles
estan cremant, moren civils i pateixen
nens innocents, dones i gent gran.
Milions de persones s’han quedat
sense sostre i privats de condicions de
vida adequades".
Creients i líders espirituals de tot
el món s’han plantejat com cal actuar
per ajudar la població iraquiana. Uns
han unit esforços perquè el conflicte
no es traduís en un enfrontament
entre religions. D’altres han ofert ajut
material per pal·liar les mancances a
la zona. Arreu s’ha obert un debat
sobre què cal fer i també com s’ha de
fer. Alguns grups aprofiten l’ocasió
per fer proselitisme.
Les actuacions humanitàries promogudes
per grups de creients han
estat nombroses. Per exemple, el
monja budista, Dhammananda Bhikkhuni, ha
començat una cursa legal per rebatre la legislació
vigent a Tailàndia que no permet l’ordenació de monges
budistes amb els mateixos privilegis que els homes. El "consell
d’ancians" dels monjos s’oposa a aquesta idea perquè, tal
i com afirma un portaveu, "nosaltres no podem canviar la
norma dels temps de Buda perquè respectem la norma de
Buda". En canvi, hi ha altres persones que creuen que no hi
ha cap motiu per mantenir aquesta discriminació. Segons el
professor Somchai Phagaphasvivat, de la Universitat de
Thammasat, "el budisme és una religió flexible, és més un
estil de vida que un dogma estricte".
Dhammananda Bhikkhuni va ser ordenada a Sri Lanka,
on actualment es permet, com ja s’havia fet en el passat, l’ordenació
monàstica femenina. A la dècada dels anys vint del
segle passat, la seva àvia va aconseguir que s’acceptés la igualtat
que ara reclama la néta, però la llei es va anul·lar amb posterioritat.
–Font: The Christian Science Monitor
Servei Mundial de les Esglésies ha
ofert 3,8 milions de dòlars en ajuda
humanitària, i el Servei Mundial de
Jueus Americans ha proporcionat
menjar i aliments. Algunes actuacions
han unit creients de diferents
confessions, com és el cas del Cercle
Islàmic de Nord-Amèrica, que ha
coordinat la seva tasca humanitària
amb organitzacions catòliques i quàqueres.
Durant la guerra, durant 24
hores a Buenos Aires es van pronunciar
pregàries interreligioses cada
quinze minuts, una iniciativa que va
tenir una molt bona acollida.
En canvi, diverses organitzacions
missioneres evangèliques influents als
Estats Units han manifestat la seva
voluntat d’acompanyar l’ajut material
amb prèdiques que encoratgin la
conversió al cristianisme. "Nosaltres
no neguem el nom de Crist. Creiem
que cal compartir-lo, tant amb fets
com amb paraules. Serem fidels a
nosaltres mateixos", declara Ken
Pastor polèmic al Pentàgon
E l
Isaacs, directiu de l’organització
humanitària La Bossa del Samarità,
liderada pel pastor Franklin Graham
[vegeu la notícia referida a ell en
aquesta pàgina]. Durant la primera
guerra del Golf, Graham va enviar
30.000 bíblies en àrab a les tropes
nord-americanes perquè les distribuïssin
entre la població.
Pel que fa a Joan Pau II, els seus
pronunciaments inequívocs contra la
guerra no han impedit que algunes
persones li demanessin un compromís
més directe. Abans que comencés
la intervenció militar, moltes persones
es van dirigir al Papa per demanar-li
que anés personalment a
Bagdad. En un dels missatges enviats,
es deia: "Em dirigeixo a vós, Santedat,
per pregar-vos que us traslladeu amb
urgència a la capital d’Iraq, perquè la
vostra presència a la zona impedeixi
l’atac injustificat contra aquest país".
Mai no se sabrà si la seva presència ho
hauria evitat. –Marta Masdeu
a c t u a l i t a t
reverend Franklin Graham, un dels predicadors evangèlics
més polèmics dels Estats Units i estretament vinculat al
Partit Republicà, va ser convidat pel Pentàgon per dirigir les
pregàries de Divendres Sant. Els empleats musulmans del
Departament de Defensa van expressar el seu malestar i van exigir
als responsables del servei religiós del Pentàgon que escollissin
un "clergue cristià més inclusiu i honorable" per fer aquesta
tasca. Són conegudes les declaracions de Graham qualificant
l’islam com a "religió molt dolenta i malvada" i els seus esforços
proselitistes aprofitant la presència militar nord-americana en
països de majoria musulmana.
Una portaveu de l’exèrcit va al·legar que alguns empleats
cristians havien demanat Graham com a predicador convidat, i
que el servei religiós s’havia limitat a avalar la invitació. "Si un
grup jueu vol convidar un conferenciant en particular, ho pot
fer. Els musulmans també fan les seves celebracions aquí. El servei
religiós de l’exèrcit s’inhibeix totalment de jutjar quina fe
segueixen els soldats." –Font: The Washington Post
ESTIU 2003 · Dialogal · 9

a c t u a l i t a t
Contra l’analfabetisme religiós
alcalde de Montreuil, Jean-Pierre Brard, que
L’ també és membre del grup parlamentari
comunista a l’Assemblea Nacional, ha començat
“una autèntica batalla contra la ignorància i l’analfabetisme
religiós”. Segons explica, ell és un
“ateu capaç de citar les escriptures de cinc religions”
que està disposat a facilitar les infraestructures
municipals i 75.000 euros per arrencar
un Centre Cívic d’Estudi del Fet Religiós
(www.ccefr.org). El centre gaudeix del suport de
nombrosos especialistes en les tradicions jueva,
cristiana i musulmana, les tres religions a les
quals es dedicarà l’atenció d’entrada.
Entre les activitats previstes en un primer
moment hi ha una sèrie de conferències obertes al
públic en general i quatre cicles de cursos dirigits
a un públic més especialitzat. Els ensenyants
“sovint d’una ignorància total en la matèria”, en
paraules de l’alcalde són un dels col·lectius als
quals s’adreça aquesta iniciativa. Jean-Pierre Brard
afirma amb rotunditat que “la demanda existeix i
nosaltres anem a satisfer-la”, i no el preocupa
esdevenir l’objecte de l’ira de tots els integristes
del municipi, incloent-hi els laïcistes. –Font:
Actualité des Religions
Canvis en l’ecumensime
“E
10 · Dialogal · ESTIU 2003
Sota un mateix sostre
A Chicago,
n la comunitat cristiana, veiem un increment del confessionalisme
o, en alguns casos, fins i tot signes de fonamentalisme,
que van en un sentit oposat a l’esperit ecumènic i a l’esforç del
Consell Mundial de les Esglésies (CME) d’orientar les esglésies cap
a una entesa més estreta entre elles”. Aquesta afirmació contundent
surt dels llavis de Konrad Raiser, secretari general del CME. En una
entrevista concedida al butlletí Europaica de l’Església ortodoxa
russa, Raiser fa un balanç de la situació actual del CME i posa de
manifest que s’està vivint un moment de canvi que passa pel replegament
d’algunes comunitats, l’empitjorament de la situació
financera del CME i l’increment d’accions i projectes bilaterals
entre esglésies al marge del Consell. Sobre aquest últim punt,
Raiser assegura que pot ser vist “com un signe d’èxit”, ja que implica
haver aconseguit que les esglésies es reconeguin mútuament.
Sobre si caldria mencionar les arrels cristianes en la Constitució
de la Unió Europea, afirma que “un intent de definir Europa només
en termes cristians no seria responsable ni viable tenint en compte el
repte evident que suposa la pluralitat religiosa que tenim entre
nosaltres”. –Font: Europaica
un projecte recolzat pel Consell del Parlament de les
Religions del Món ha posat cinc joves de tradicions religioses i rerefons
culturals diferents a viure juntes en una mateixa casa durant un any.
En comptes de deixar les diferències a la porta per facilitar la convivència,
han optat per integrar-les en el dia a dia i parlar-ne a fons. Suendam
Birinci, una jove musulmana turca que participa en el projecte, explica
que vol “aprendre, i mostrar al món que la convivència és possible perquè
aquesta és la meva experiència”.
Totes les habitants de la casa treballen en organitzacions de caire
social. La voluntat és connectar l’aprofundiment en la pròpia fe i el diàleg
interreligiós amb el treball per millorar la societat. “Decideixes treballar
per uns objectius comuns sense fer cas de si sostens les mateixes
veritats absolutes”, afirma Carrie Johnston, de la fe bahaista.
A més de compartir les
tasques de la casa i de posar
en comú els seus sous, alguns
vespres assisteixen al culte
propi d’una de les membres
de la casa o parlen sobre les
seves conviccions i preguen
juntes. “Crec que tinc algunes
discrepàncies internes,
però no es tracta de quedars’hi
encallada”, afirma
Johnston. –Redacció
Iguals però no del tot
E l
Congrés de la República Peruana va aprovar per
majoria l’article de la reforma constitucional que
millora el tractament concedit a les confessions religioses
diferents de la catòlica. La reforma, però, no ha estat
exempta de polèmica, malgrat el suport de nombroses
autoritats protestants, ortodoxes i jueves.
El text aprovat de l’article 71 diu: “Dins d’un
règim d’independència i autonomia, l’Estat reconeix
l’Església catòlica com un element important en la formació
històrica, cultural i moral del Perú i li ofereix la
seva col·laboració. L’Estat reconeix i respecta totes les
confessions religioses i estableix acords de col·laboració
amb elles, a través dels seus òrgans representatius, amb
criteri d’equitat”. El Consell Nacional de la Llibertat
Religiosa, que agrupa religions no catòliques, el considera
inconstitucional perquè la preeminència que es
dóna a l’Església catòlica es contradiu amb l’article 2
del nou text constitucional, on es proclama que no hi
ha d’haver cap tipus de discriminació. –Redacció

Prohibit convertir-se
El govern de l’estat indi de Gujarat ha aprovat una llei que prohibeix les conversions
religioses sense autorització oficial. Caldrà obtenir un permís judicial per
canviar de religió. Vinodkumar Malaviya, bisbe protestant, objecta que “aquesta és
una qüestió personal entre un mateix i Déu”.
Malaviya adverteix que aquesta llei “sembla molt simple i innòcua, però les
seves implicacions no ho seran”. La llei estableix penes de presó de fins a quatre
anys i multes a aquelles persones que converteixin algú a través de la força, l’engany
o la incitació, i especifica que “qualsevol regal” o “benefici material” pot considerar-se
“incitació”. Malaviya ofereix menjar a persones necessitades i els facilita roba,
atenció mèdica i també pinso per al bestiar. Ara aquestes tasques podrien convertirlo
en un delinqüent, i es pregunta: “Així que ara no podràs ajudar una persona?”. La
llei també especifica que avisar algú sobre el “descontentament diví” (per exemple,
dient que Déu odia el pecat) és una amenaça, i per tant un ús il·legal de la força.
Segons els ultranacionalistes hindús, les lleis anticonversió són necessàries per
combatre una conspiració occidental contra l’hinduisme. Acusen els missioners cristians
de temptar hindús de castes baixes amb feines i diners. El vicepresident del
Consell Mundial Hindú a Gujarat, D.K. Akruwala, afirma: “Ens preocupa que aquests
conversos perdin les seves arrels i la seva identitat nacional. Si algú es converteix al
cristianisme deixa de ser indi”. –Font: Associated Press
Escollit el Consell Francès del Culte Musulmà
Ja es coneix qui serà l’interlocutor dels poders públics per les qüestions relacionades
amb la pràctica de l’islam a França. Dalil Boubakeur, rector de la Mesquita de
París, serà el president del Consell Francès del Culte Musulmà segons un acord polític
pres abans de les eleccions, celebrades el 6 i el 13 d’abril. Amb una participació del
88,5 %, en la composició del consell destaca el predomini de l’islam marroquí representat
per la Federació Nacional de Musulmans de França, que ha obtingut 16 dels 41
escons del consell d’administració. La Unió d’Organitzacions Islàmiques de França
(propera als Germans Musulmans) n’ha obtingut 14, el grup de la Mesquita de París
(vinculat a Algèria) en té 6, i 2 el Comitè de Coordinació dels Musulmans Turcs. Les
eleccions també han servit per escollir els diversos consells regionals del culte musulmà,
que assumiran la interlocució amb els poders públics locals i regionals.
Les tasques d’aquests consells abastaran temes com la construcció de mesquites,
els sacrificis per la Festa de l’Anyell o les zones disposades per als enterraments
islàmics dins els cementiris. A França hi ha entre 4 i 5 milions de persones musulmanes.
A Bèlgica es va escollir un consell similar, el 1998, que no ha acabat d’entrar
en funcionament per problemes interns i conflictes amb el govern belga.
–Font: Le Monde
Front comú contra l’avortament
E ls
líders de les cinc confessions religioses reconegudes a Indonèsia (islam, catolicisme,
protestantisme, hinduisme i budisme) han mostrat el seu desacord
davant la voluntat del govern de modificar la llei sobre l’avortament. Fins ara només
era permès si la vida de la mare corria perill i si hi havia el consentiment dels dos progenitors.
Per frenar l’increment d’avortaments descontrolats, el govern proposa que
el consentiment de la mare sigui suficient. Els líders religiosos han recordat que per
ells un avortament equival a un homicidi –Font: Actualité des Religions
a c t u a l i t a t
ESTIU 2003 · Dialogal · 11

Pregant junts per la pau
Arreu de Catalunya s’han
celebrat pregàries interreligioses
demanant la pau. El
Centre de Vida Religiosa i
Espiritualitat, de la Unió de
Religiosos de Catalunya, va
organitzar una d’aquestes trobades
a la comunitat monàstica de
Santa Maria del Mas Blanc, que
va comptar amb la presència de
representants hindús, budistes, musulmans i cristians. Per la seva banda, la
Càtedra Tres Religions de la Universitat de València també va organitzar un
acte similar durant el qual es va afirmar que "només camins de pau poden
resoldre
www
avui i en el futur qualsevol conflicte que pugui sorgir". A Rubí hi
va haver un encontre durant el qual es va exhortar els participants a comprometre’s
en accions solidàries. D’altra banda, la comunitat bahaista de
Barcelona ha començat unes trobades mensuals interreligioses que se celebraran
el dia 19 de cada mes. En la primera la pau va ser l’eix principal.
–Redacció
focnou.com
12 · Dialogal · ESTIU 2003
LOCAL
La sala del Mas Blanc es va quedar petita.
Reflexions des de la feminitat
E l
II Sínode Europeu de Dones, que enguany
es presenta amb el lema Compartir Cultures,
s’ha pensat des d’una òptica volgudament ecumènica
i interreligiosa, malgrat que té els orígens
en moviments cristians. Organitzat pel Col·lectiu
de Dones en l’Església, conjuntament amb un
comitè internacional, té la voluntat d’oferir un
espai obert per plantejar la visió de les dones
europees sobre els problemes polítics, econòmics
i d'identitat tenint en compte el vessant espiritual
de la persona.
Després de les reflexions fetes durant el sínode,
que tindrà lloc del 5 al 10 d’agost a Bellaterra,
es redactarà un document amb les conclusions.
Aquest document es presentarà a les autoritats
polítiques i religioses, i també es difondrà en el
marc del Parlament de les Religions del Món 2004.
Podeu trobar més informació i formalitzar la vostra
inscripció a –Redacció
Conegui a Internet: www.focnou.com
M. Masdeu

La guerra d’Iraq comença a semblar cosa del
passat. Però més enllà del fragor informatiu del
moment val la pena reflexionar calmadament
sobre el fenomen de la guerra. Ho fem en
companyia d’una experta en dret internacional i
de veus de cinc tradicions diferents, a qui vàrem
entrevistar en plena guerra. Excepcionalment,
des de la direcció de la revista hem volgut
expressar també la nostra opinió, en una qüestió
que és, literalment, de vida o mort.
Les religions
davant la guerra
F a o N s
N. CaloNge
ESTIU 2003 · Dialogal · 13

a F o N s
Què hi diu el dret internacional?
Anna Badia Martí
Catedràtica de Dret Internacional de la
Universitat de Barcelona
El dret internacional, com a
instrument d’ordenació de
les relacions internacionals i
canal de racionalització del
poder polític dels estats, té
entre els seus valors fonamentals la pau i
per tant estableix com a principi jurídic
fonamental la prohibició de l’ús de la
força armada.
Ara bé, la prohibició d’una conducta
a través de normes jurídiques no significa
que no es dugui a terme i, alhora,
l’alteració d’una norma jurídica no significa
que aquesta no existeixi. Per exemple,
el fet que tots els codis penals prohibeixin
l’assassinat no és garantia absoluta
que no se’n perpetrin, però si se’n produeixen
no significa que la prohibició no
existeixi. En aquesta línia de raonament
és significatiu que els estats, cada vegada
que utilitzen la força, sempre busquin la
justificació de la seva conducta dins del
dret, encara que sigui violentant-lo, i difícilment
reconeguin que han actuat contravenint
el principi de prohibició de l’ús
de la força armada.
14 · Dialogal · ESTIU 2003
La guerra és l’alteració més gran que pot patir una societat i les
seves conseqüències, com és ben sabut, van més enllà de
l’enfrontament militar. En alterar el bé més preuat de la humanitat,
la pau, una constant al llarg de la història ha estat la recerca per
mitigar les conseqüències de la guerra i assolir-ne l’eradicació.
Davant del discurs polític i les preses
de posició a què assistim cada vegada que
es produeix una situació de guerra, és
oportú recordar les normes jurídiques
que les regulen i que han d’informar la
conducta de tots els estats.
El tractament jurídic internacional
actual del recurs a la guerra està presidit
pel principi de prohibició de l’ús de la
força armada formulat en la Carta de les
Nacions Unides (ONU), l’abast i contingut
de la qual estan determinats pel context
de la seva formulació.
La forma en què es va desterrar de la
legalitat internacional l’ús de la força,
com a element de discrecionalitat en les
relacions internacionals, i es va sotmetre
a paràmetres normatius, respon al context
de la Segona Guerra Mundial. Les
El dret internacional
estableix com a principi
jurídic fonamental la
prohibició de l’ús de la
força armada
parts vencedores, davant dels horrors del
conflicte, juntament amb experiències
anteriors, es van conscienciar definitivament
de la necessitat imperiosa d’establir
un ordre jurídic internacional al servei
de la pau i l’estabilitat entre estats sobirans
en el qual s’assumís el compromís
de la defensa dels drets humans. Per a
això es van establir uns principis jurídics
als quals havien d’adequar la seva conducta
tots els estats i es va crear una
organització internacional (les Nacions
Unides) amb capacitat d’actuar en l’establiment
d’aquest ordre mundial.
En aquesta iniciativa té un paper
central l’establiment de la prohibició de
l’ús de la força armada com a principi
jurídic oposable a tots els estats de la
comunitat internacional. Anteriorment
només s’havia arribat a l’exclusió de la
legalitat internacional d’alguns usos de la
força armada, concretament per pagar
deutes (1907), i posteriorment a la il·legalitat
de l’ús de la força armada entre
determinats estats (els 69 estats que formaven
part del Pacte de París de 1928).
Cal tenir plena consciència de la dificultat
que comporta limitar jurídicament
l’exercici del poder, i de fins a quin punt
s’hi mostren refractaris els estats, especialment
aquells que posseeixen una
supremacia política, econòmica i militar
real, enfront dels altres que no gaudeixen
d’aquestes facultats o d’alguna d’elles.
IMPLICACIONS
La formulació del principi significa,
d’una banda, la renúncia a l’ús individual
de la força armada, que es manté exclusivament
en el supòsit de legítima defensa
en resposta a un atac armat previ; i,
de l’altra, l’establiment d’un sistema de
seguretat col·lectiva, que consisteix en la
possibilitat d’una reacció institucionalitzada
en el supòsit que es produeixi
una “amenaça a la pau, trencament de la
pau o acte d’agressió”, reacció que pot
significar fins i tot l’autorització de l’ús
de la força. La responsabilitat i el control
de la reacció institucionalitzada
recauen en el Consell de Seguretat de les

Nacions Unides, òrgan polític del sistema,
la presa de decisions del qual
requereix la unanimitat dels països
vencedors del conflicte (EUA, Unió
Soviètica, França, Gran Bretanya i Xina).
Així mateix, la formulació del principi
de l’ús de la força armada va paral·lela
a la formulació del principi de solució
pacífica de controvèrsies, el qual estableix
l’obligació de comportament de buscar
una solució pacífica mentre persisteix la
controvèrsia.
En definitiva, la configuració jurídica
actual del recurs a la guerra gira
entorn de la seva il·legalitat i imposa la
solució pacífica, tot reservant exclusivament
la legitimitat de l’ús de la força per
a supòsits d’exercici del dret a legítima
defensa –en resposta a un atac armat– i,
en el supòsit extrem d’autorització per
part del Consell de Seguretat, com a resposta
multilateral, quan un supòsit de fet
es qualifiqui d’amenaça a la pau, trencament
de la pau o acte d’agressió.
DIFICULTATS
El sistema establert el 1945 planteja
una sèrie de dificultats de diferent índole
i categorització, que en qualsevol cas han
de trobar resposta en la via del desenvolupament
normatiu, no en respostes unilaterals
de caràcter involutiu; com més
discrecionalitat es tolera en l’ús de la força,
més es viola el principi d’igualtat.
Segons el meu parer, els principals problemes
que es plantegen giren al voltant
de dues qüestions: els tipus de guerres i la
discrecionalitat del Consell de Seguretat.
En referència a la primera qüestió,
cal assenyalar que el principi jurídic es
refereix a la prohibició de l’ús de la força
armada, no s’enuncia com a “prohibició
de la guerra”. És irrellevant la seva qualificació
tècnica com a tal i si s’ha declarat
o no. El principi regeix en tots els casos.
Pel que fa als tipus de conflictes, un
primer criteri és veure si la guerra en concret
entra o no dins de les excepcions al
principi de prohibició de l’ús de la força
armada. Sobre la base d’això, únicament
les efectuades en legítima defensa o en
El conflicte d’Iraq
Un grup d’estudiants manifestant-se a Barcelona contra la intervenció militar a l’Iraq.
Voldria fer un breu comentari de la que s’ha anomenat, depenent dels mitjans
de comunicació, guerra d’Iraq, guerra sobre Iraq o guerra contra Iraq, i
concretament sobre els tres arguments esgrimits al voltant de la seva legalitat:
guerra preventiva, aplicació de la resolució 1441, i alliberadora del poble d’Iraq.
El primer supòsit està descartat de la legalitat, i en qualsevol cas la qualificació
que l’Iraq suposa una amenaça a la pau i
la seguretat internacional i que s’actua en legítima
defensa preventiva no té cap fonament, ni de
dret ni de fet. Fa 12 anys que el país té un embargament
econòmic. Pel que fa als seus arsenals
militars, estan sotmesos a inspecció. Respecte
al terrorisme, no existeix cap vincle demostrat i,
si existís, són dubtoses la proporció i la idoneïtat
del mètode d’organitzar una guerra d’agressió.
Pel que fa a l’argument d’incompliment de
la resolució 1441 del Consell de Seguretat (CS),
m. masDeU
En aquest cas
concret ens
trobem davant
d’una violació
dels mecanismes
de seguretat
col·lectiva
aquesta es refereix a un mecanisme de verificació de la destrucció d’armes per
part de l’Iraq, un mecanisme imposat a l’Iraq pel Consell en virtut de les seves
competències en matèria de manteniment de la pau i la seguretat internacional,
i en cap cas autoritza l’ús de la força armada.
Considerar aquest conflicte justificat sobre la base de l’alliberament del
poble iraquià, significa entrar en el terreny relliscós de les anomenades intervencions
humanitàries, molt tractades en la dècada anterior. Independentment
del contingut jurídic de la noció, sí que és cert que el CS pot qualificar d’opressió
una situació en què es trobi una població, com també d’amenaça a la
pau i la seguretat nacional, i prendre mesures al respecte. El CS no ha procedit
a aquesta qualificació en el cas de l’Iraq i no ha autoritzat l’ús de la força.
Per tant, en aquest cas concret ens trobem davant d’una violació, no tan
sols dels principis de prohibició de l’ús de la força i de solució pacífica de controvèrsies,
sinó també dels mecanismes de seguretat col·lectiva. –A. Badia
ESTIU 2003 · Dialogal · 15
a F o N s

a F o N s
l’aplicació adequada del sistema de seguretat
col·lectiva no violentaran el principi.
En tot cas una guerra d’agressió sempre
es farà en contravenció del principi, i
es qualificarà de crim internacional.
Un altre criteri que cal tenir en
compte és la distinció entre guerres
internes i internacionals. Per al nostre
propòsit entendrem com a tals les que
tenen lloc dins de les fronteres d’un
estat (internes) i les que es produeixen
entre dos o més estats, o bé entre un
estat i la seva potència colonial. Davant
d’aquesta situació ens trobem amb el
fet que els supòsits de conflicte intern
tenen menys protecció per part de l’ordenament
internacional, en concret en
l’àmbit del dret internacional humanitari.
A més, gran part de les causes d’aquest
tipus de conflictes no permeten
una anàlisi des de la perspectiva de la
conducció de les hostilitats, sinó que
ens enfronten a exterminis, massacres,
16 · Dialogal · ESTIU 2003
genocidis... que exigeixen el tractament
de les causes del conflicte.
El segon punt que cal considerar gira
al voltant de la discrecionalitat del
Consell de Seguretat, que es manifesta en
un doble sentit: en el moment de qualifi-
L’ús individual de la
força armada es manté
exclusivament en el supòsit
de legítima defensa en
resposta a un atac armat
car la situació de fet d’amenaça a la pau,
trencament de la pau o acte d’agressió, i
en el moment de decidir quines mesures
prendrà.
La qüestió fonamental en aquest sistema
és que s’està davant d’un òrgan
polític amb quinze membres: les cinc
potències guanyadores de la Segona
Guerra Mundial, amb estatus permanent,
i deu estats que responen al criteri
de distribució geogràfica, amb la idea que
hi estiguin representats els interessos de
la societat internacional. Els seus pronunciaments
requereixen com a mínim
nou vots (incloent-hi el vot afirmatiu
dels permanents). Per això el control del
seu funcionament gira al voltant de criteris
totalment polítics: el control jurídic
del sistema recau en les obligacions que
s’imposen als estats, i no existeix un control
jurídic de l’òrgan com a tal.
Això ens condueix a la situació que
determinades situacions de fet no siguin
objecte de tractament perquè no entra en
els interessos directes dels estats membres,
o bé que en altres supòsits es pugui
actuar al marge del sistema o violentantlo.
En aquest cas ens trobem amb supòsits
d’il·legalitat manifesta i el sistema no
pot operar. m

Tariq Ramadan, musulmà
“La guerra és l’últim recurs davant la
follia humana, però mai no és santa”
En quins casos l’islam justifica la
guerra? Hi ha diverses interpretacions
dels textos, però la tradició
més estesa diu que els musulmans tan
sols poden recórrer a les armes en cas de
resistència o de legítima defensa. Hi ha
versets de l’Alcorà que s’han d’entendre
en un marc de persecució de l’islam, en el
qual les úniques alternatives eren desaparèixer
o reaccionar. També hi ha lectures
més minoritàries que han permès
la guerra per expansionisme,
però insisteixo que en la
tradició més estesa està prohibit.
I en aquests casos es parla
de guerra santa? Jihad no
vol dir ‘guerra’, sinó ‘esforç’. El
terme de guerra santa ve de les
croades, i es va agafar per explicar
la jihad. Però jihad vol dir esforç, i en
el cas de la guerra significa resistència. La
guerra és l’últim recurs davant la follia
humana, però mai no és santa.
En el cristianisme hi ha un moviment
de pacifisme radical que no
accepta la guerra en cap cas. També
es troba una actitud semblant en l’islam?
Encara que es pugui fer a nivell
intel·lectual, és difícil legitimar aquest
punt de vista. Fins i tot la tradició sufí no
accepta la no-violència absoluta perquè
això vol dir un rebuig de la pròpia humanitat;
cal resistir la bogeria dels homes.
Les religions perden el sentit si en
lloc de promoure la pau justifiquen la
guerra? Jo penso que no seria just dir
que les religions no han d’ocupar-se de la
violència. En totes les religions se’n diu
alguna cosa perquè parlen dels homes,
per tant cal parlar de la violència.
L’objectiu no és negar-la, sinó dominarla.
A partir d’aquí és important veure què
diuen les religions de la violència, i trobarem
un discurs jueu, catòlic, budista,
musulmà… Però la negació total no és
“Cal respectar
la dignitat de
dir no a una
situació
d’injustícia”
possible perquè cal respectar la dignitat
de dir no a una situació d’injustícia. Una
fórmula alcorànica diu: “Si Déu no
hagués posat la humanitat els uns contra
els altres la terra estaria perduda”. Això
vol dir que cal l’equilibri per dialogar, i
que l’existència d’una única superpotència
no és bona. La religió dóna un marc
de domini sense oblidar que som éssers
humans i que la confrontació ha de ser
pel bé i no pel mal.
I una vegada que
la guerra ha començat,
quins criteris hi ha per
evitar sofriment inútil?
En l’islam es poden atacar
els soldats, però no
els nens, ni els ancians,
ni les dones, ni els religiosos,
ni tampoc els
arbres fruiters. Mai no es pot excedir allò
que és necessari i deixar l’ésser humà sota
el domini de les seves passions assassines.
Cal evitar la violència, però en última
instància cal saber dominar-la.
Però aquest mal i sofriment immediats
són justificables? Es tenen prou
en compte les conseqüències a llarg
termini, com la penúria material o les
ferides que la guerra provoca? En les
situacions límit de vegades s’ha d’escollir
el mal menor perquè si es rebutja la violència
avui es poden provocar moltes més
morts després. En tot moment cal que la
intel·ligència humana valori els guanys i
les pèrdues, i que pugui respondre en
consciència. De totes maneres, no hi ha
una resposta en absolut perquè sempre es
tracta de casos concrets.
La guerra d’Iraq ha estat lícita? No,
per moltes raons. D’entrada, els interessos
dels Estats Units no són nobles malgrat
el que diuen. Ens podem referir al
petroli, a la balança econòmica interna, a
la política geoestratègica, al suport internacional...
Per totes les religions no és
justificable, i ho han de dir. Del costat de
l’Iraq també és difícil justificar-la perquè
Saddam Hussein hauria pogut marxar, i
de totes maneres no és una guerra justa
perquè el dirigent no és just. És difícil trobar
la justícia en una situació tan fonamentalment
injusta. No s’hauria d’agredir
el poble d’Iraq per culpa d’un govern
que no ha escollit. I d’altra banda la
comunitat internacional es podria haver
compromès a instaurar la democràcia fa
deu anys, com a conseqüència de la
Guerra del Golf, en lloc d’esperar a bombardejar-ho
tot ara.
Quina actitud haurien de tenir els
musulmans davant del conflicte? En
general diria que estar contra la guerra és
una exigència moral. Fins i tot dir no a la
guerra no és suficient. Caldria desenvolupar
el després del conflicte i mantenir
un discurs amb conciutadans de diverses
creences per fer costat al procés de democratització
en molts països islàmics.
Els problemes de l’Orient Mitjà no es
podran solucionar sense resoldre el conflicte
entre Israel i Palestina, i per a això
cal que Europa es desmarqui de l’unilateralisme
nord-americà.
També cal un compromís social perquè
es faci un diàleg general sobre els
valors. Donem gràcies a Déu pel gran
moviment internacional que s’ha despertat
contra la guerra, perquè és un bon signe
que tenim valors comuns. Cal lluitar
contra la guerra i la violència però també
contra les seves causes, i per això cal també
un discurs autocrític.
Entrevista de Guillem Farré
ESTIU 2003 · Dialogal · 17
a F o N s

a F o N s
Tareixa Enríquez, baha’i
“La falta d’unitat de la raça humana
ens ha portat a aquesta guerra”
En quins casos la fe bahaista justifica
la guerra? Des de la perspectiva
dels escrits baha’i, “la guerra és
destrucció mentre que la pau universal és
construcció; la guerra és mort mentre
que la pau és vida; la guerra és set de
sang, mentre que la pau és humanitat; la
guerra és un atribut del món de la naturalesa,
però la pau és el fonament de la
religió de Déu; la guerra és obscuritat i la
pau és llum celestial; la guerra és la destructora
de l’edifici de la humanitat, en
canvi la pau és vida eterna del món de la
humanitat; la guerra és com un llop
devorador, però la pau és semblant als
àngels del cel; la guerra és lluita per l’exis-
tència, però la pau és ajuda mútua i
col·laboració entre els pobles del món i la
causa de la benevolència del Veritable que
és al regne celestial” (Abd al-Baha, fill del
fundador de la fe baha’i).
Creu que el paper i la identitat de les
religions exigeixen la defensa de la pau?
Efectivament, els baha’i creiem que la
pau és la coronació inevitable de les promeses
escatològiques contingudes en les
grans revelacions religioses i que és inseparable
del pla diví. Els escrits bahaistes
18 · Dialogal · ESTIU 2003
distingeixen entre una pau menor, reflex
dels acords dels éssers humans entre ells,
és a dir, una pau política; i una pau major,
fruit esperat de l’acord entre els éssers
humans i la font eterna de la Revelació,
de la qual procedeix la successió de missatgers
i manifestacions de la divinitat:
Abraham, Moisès, Buda, Crist, Mahoma,
el Bab i Baha’Allah.
I la pau política, amb totes les contradiccions
humanes, es pot aconseguir
sense guerres? Baha’Allah, el fundador
de la fe baha’i, i el seu fill Abd al-Baha han
assenyalat les línies mestres que han de
donar contingut a la pau menor. La seva
realització és i ha de ser gradual. Haurà
de concretar-se en forma d’acords i pactes
internacionals que impedeixin l’agressió
entre estats per l’aplicació d’un
sistema de seguretat col·lectiva acompanyat
de la desmilitarització dels afers
humans. Però des de la perspectiva
bahaista, l’aspecte polític no és suficient
per aconseguir la pau, perquè és essencial
aconseguir una unitat de consciència;
també s’ha d’actuar sobre algunes de les
causes més profundes de les desavinences
que afligeixen els pobles i les nacions de
la terra, per exemple fixant unes fronteres
estables i definitives, o escollint un idioma
auxiliar internacional; en definitiva,
reconeixent amb totes les conseqüències
que –tal com anunciava Baha’Allah – “la
Terra és un sol país i la humanitat els seus
ciutadans”.
Quin pes té el sofriment immediat i
a llarg termini que genera una guerra?
Genera prejudicis, i cap prejudici s’ha
mostrat tan poderós com el religiós. Per
això és important que els espais de diàleg
interreligiós es multipliquin i, sobretot,
que aprofundeixin en els aspectes que ens
uneixen en la nostra humanitat comuna.
No és una tasca senzilla, perquè demana
tornar a prendre el camí de la reconciliació,
vèncer temors, guarir ferides de la
memòria, recuperar el perdó, oferir la mà
i obrir bé els ulls a les responsabilitats que
la història exigeix als homes i dones de fe
en aquesta època privilegiada.
La guerra d’Iraq ha estat lícita? Els
baha’i definim i exaltem la pau com el
“La pau política haurà de
concretar-se en forma
d’acords i pactes
internacionals que
impedeixin l’agressió entre
estats per l’aplicació d’un
sistema de seguretat
col·lectiva acompanyat de
la desmilitarització dels
afers humans”
triomf de la justícia i com a resultat de la
unitat de tots els éssers humans. Malauradament
l’esclat de la guerra confirma la
saviesa de Baha’Allah quan afirma: “El
benestar de la humanitat, la seva pau i
seguretat, són inabastables tret i fins que
la seva unitat estigui fermament establerta”.
Segurament la falta d’unitat de la raça
humana ens ha portat a aquesta guerra.
Quina reacció davant la guerra seria
la correcta en els bahaistes? Espero que
ens esforcem a crear, pel poder de la
Paraula de Déu i segons els ensenyaments
dels nostres fundadors, autèntic amor,
comunió espiritual i lligams perdurables
entre els individus. També espero més
que mai que ens mantinguem ferms al
principi de la unitat de la raça humana i
que evitem qualsevol discussió o conflicte,
fins i tot per oposar-se a la guerra o als
seus defensors.
G. Farré

Mario Saban, jueu
“Sols es pot acceptar el que
es defensa per poder viure”
En quins casos el judaisme justifica
la guerra? En cap cas no pot
estar justificada, excepte en el de
defensa pròpia, és a dir, quan algú
intenta atacar o exterminar un altre
com va passar durant la Segona Guerra
Mundial. En una guerra sempre hi ha
dues parts: el que ataca i el que es
defensa, i sols es pot acceptar el que es
defensa per poder viure.
Quins criteris hi ha per determinar
que cal defensar-se? No podria justificar
una guerra preventiva? Un punt
central en el judaisme és que es tracta
d’una religió amb unes característiques
pròpies, perquè en la història moderna
està vinculat a un estat, i d’alguna
manera la religió es troba unida als
interessos d’aquest estat. És difícil fer
una anàlisi perquè tenim barrejada la
política d’Israel amb l’ètica jueva. Però
no hauria de ser així. Què passaria si hi
hagués dos estats jueus? La qüestió clau
és entendre la naturalesa d’una religió
determinada en situacions contradictòries.
Aquí es pot constatar el pes que
tenen els valors religiosos davant dels
interessos polítics. El problema és complex
i permanent. Per exemple, Bush
diu que defensa els valors cristians i
Saddam els de l’islam, quan de fet els
estan manipulant.
En canvi, hi ha textos de la Bíblia
en què Déu mana l’extermini sagrat.
Aquests textos es refereixen al context
de la conquesta de la terra santa, i es
poden entendre com una conversió al
judaisme. En aquella època el vencedor
imposava la religió al vençut. Però
cal anar amb compte amb la interpretació,
perquè se’n pot treure qualsevol
cosa. Per exemple les interpretacions
al·legòriques porten a una gran comprensió
espiritual, com veiem en Filó
d’Alexandria, que va presentar la Bíblia
des de la mitologia clàssica perquè els
grecs poguessin entendre-la. Però al
mateix temps també permet que qualsevol
grup pugui interpretar-la a la seva
manera.
La religió perd el sentit si sosté la
guerra en lloc de la pau? Sostenir la
guerra seria una contradicció absoluta.
Déu no pot desitjar la mort de l’altre
perquè mana estimar-lo com a un
mateix. Per això insisteixo en la separació
entre religió i política, perquè la
política pot forçar els textos religiosos.
Les religions no poden representar
interessos polítics, i de totes maneres al
“La religió està en contra de
tota guerra per principi i si el
meu germà no ho compleix,
encara que sigui jueu, no el
reconeixeré com a tal. Per
això l’enemic principal de
qualsevol religió és el seu
propi fonamentalisme”
final sempre acaben enfrontant-se.
Encara que sigui en defensa pròpia,
una guerra provoca sofriments
immediats i precarietat i ferides a llarg
termini. Com es poden justificar? La
religió està en contra de tota guerra per
principi i si el meu germà no ho compleix,
encara que sigui jueu, no el reconeixeré
com a tal. Per això l’enemic
principal de qualsevol religió és el seu
propi fonamentalisme. L’única explicació
possible dels mals de la guerra és que
Déu està absent. L’espiritualitat humana
desapareix, surten els instints i es
cau en un estat animal. En el judaisme
es parla de yeser ha-ra o l’instint
malvat que s’apodera de la persona
i no li deixa veure el camí. En la història
hi ha exemples de com s’ha apoderat
tant d’individus com de societats senceres.
Per tant cal estar vigilant constantment
per controlar aquest yeser ha-ra.
La guerra d’Iraq ha estat lícita? És
molt difícil de dir. Si acaba donant la
possibilitat que el Kurdistan i el poble
d’Iraq siguin lliures, sense tenir una
relació amb interessos polítics –cosa
que dubto–, aleshores podríem dir que
ha estat una guerra justa. Però si hi ha
morts civils i s’ha atacat per interessos
de geopolítica, aleshores és injusta.
Penso que tot està barrejat i no crec que
el judaisme pugui estar-hi a favor si hi
moren civils, siguin del bàndol que
siguin.
Quina actitud haurien de prendre
els jueus davant d’aquest conflicte?
Espero creure que tot jueu està en contra
d’aquesta guerra per la mort dels
civils: han de defensar l’amor als altres
com a un mateix i que l’única manera
d’arribar a la pau és anar a trobar els
musulmans i estudiar l’Alcorà. D’altra
banda, és cert que l’amor també ha de
ser recíproc, i que cal que la democràcia
i la llibertat arribin a molts països
musulmans. Penso que hi ha por de
dialogar perquè en general els països
islàmics són dictadures. Per això després
de la guerra s’ha de demanar
democràcia per a tots; si no, aquestes
guerres continuaran, ja que tota dictadura
necessita generar violència per
existir.
G. Farré
ESTIU 2003 · Dialogal · 19
a F o N s

a F o N s
José Ignacio González Faus, cristià
“El camí per evitar una altra guerra mundial
és estructurar el món d’una altra manera”
En quins casos el cristianisme justifica
una guerra? Encara que la
pràctica bèl·lica de la meva església
està plena de greus pecats, la seva doctrina
em sembla útil en l’actualitat. Des del
Vaticà II i la Pacem in Terris de Joan
XXIII, la meva església considera que la
guerra no pot ser mai més lícita, ja que
si es té en compte el desenvolupament
increïble de l’armament, sempre serà
desproporcionada. En l’època d’aparició
dels estats moderns la teologia catòlica va
elaborar una doctrina sobre la guerra que
la considerava legítima només en cas d’agressió
injusta, és a dir, no per expandir el
propi estat o la pròpia religió; només si es
respecten uns drets mínims dins de la
guerra, si es declara prèviament qui
pot fer-la i si resulta un remei proporcionat
i menys greu del que es vol evitar.
El Vaticà II va declarar que aquests
criteris avui dia eren insuficients a causa
de l’avenç dels armaments, i va proposar
la constitució d’una veritable
autoritat mundial per evitar que s’hagi
d’arribar a situacions sense retorn.
En canvi, el catecisme del 1992 torna
a recuperar la doctrina clàssica de la
guerra en legítima defensa! Tant un concili
com una encíclica tenen més autoritat
que el catecisme de l’Església. D’altra
banda, em sembla clar que la frase del
catecisme està escrita pensant en la
Segona Guerra Mundial, que va acabar
sent dolorosament necessària. A això em
referia abans amb una frase una mica
críptica sobre arribar a situacions sense
sortida. Però el camí per evitar una altra
guerra mundial no és fer guerres locals de
tant en tant, sinó estructurar el món d’una
altra manera... Però els Estats Units ho
han impedit amb la seva falta de respecte
a l’ONU.
Doncs fa la sensació que la humanitat
no podrà desfer-se mai de l’amenaça
20 · Dialogal · ESTIU 2003
“La guerra no pot ser mai
més lícita, ja que si es té en
compte el desenvolupament
increïble de l’armament,
sempre serà
desproporcionada”
de la guerra... Que l’ésser humà no tingui
remei és quelcom força improbable: el
Vaticà II diu que “Déu ha posat l’home a
les mans de la seva pròpia decisió”.
Les religions troben el seu sentit en
la recerca comuna de la pau? És clar. Hi
ha un cert error en la fórmula tan de
moda del diàleg entre religions. El diàleg
sona a una cosa massa racional i feta pels
intel·lectuals de cada confessió. Té molt
poc sentit que un cristià i un musulmà es
posin a dialogar sobre si la idea de l’encarnació
de Déu és blasfema o no, igual
que si es parla amb un hindú sobre si la
reencarnació es dóna o no... Són bells
jocs florals per a protagonistes. Les religions,
abans de dialogar han de trobar-se,
i aquests encontres només es podran fer
en un servei a la pau entre els humans. Jo
parlo sovint de dia-praxis com una condició
prèvia al dia-leg.
És justificable el sofriment immediat
d’una guerra, encara que es pugui
considerar justa o inevitable? De cap
de les maneres. Sobretot perquè aquestes
conseqüències recauen sempre i
només sobre aquells que no han declarat
ni començat les guerres. En canvi,
els veritables responsables no posen en
perill les seves vides i alhora recullen
grans beneficis.
Per tant, la guerra d’Iraq ha estat
injustificada. En aquest context em
sembla evident que des de la meva fe
cristiana la guerra d’Iraq és absolutament
immoral, blasfema, inhumana i
anticristiana. És més: ni tan sols mereix
ser anomenada guerra perquè en realitat
ha estat un acte de barbàrie i de terrorisme
internacional. Aquesta guerra ha
estat el triomf de la crueltat i la hipocresia
en nom de la llibertat.
Quina actitud haurien de tenir els
cristians davant del conflicte amb
l’Iraq? Totes les religions haurien de
dir avui, en nom de Déu, que aquesta
guerra, usant paraules de la meva tradició
judeocristiana, és idòlatra i
impia. Ja dins de la meva tradició
catòlica, crec que aquesta guerra obliga
les autoritats d’alguns moviments
de caire integrista com l’Opus Dei, els
Legionaris de Crist i d’altres, a declarar
públicament si accepten les declaracions
dels seus membres que s’han
manifestat partidaris de la guerra i
contraris a la veu tan clara del Papa.
Mai no he volgut dir res contra
aquests moviments per raons d’ecumenisme
interior, però en aquests
moments, i amb tot el que sembla que
pugui seguir, voldria dir-los fraternalment
que no poden amagar el cap sota
l’ala i que estan obligats a fer una
declaració d’aquest tipus.
G. Farré

Marta Pessarrodona, agnòstica
“Si Saddam ens hagués envaït,
tothom sortiria amb raó al carrer”
Es pot dir d’una manera general
que l’agnosticisme justifica o
condemna la guerra? Només és
acceptable una guerra defensiva. Si en el
cas actual Saddam ens hagués envaït,
tothom sortiria amb raó al carrer. La
defensa és l’únic raonament. Ja sé que el
cristianisme diu de posar l’altra galta,
però jo encara no arribo aquí. La guerra
de Kuwait podia tenir una certa justificació,
en canvi el trio de la benzina, és a dir,
Bush, Blair i Aznar, han tingut ara una
actitud totalment inacceptable perquè
durant anys no han fet res per la pau i per
acabar amb les armes de destrucció massiva;
per tant, més val que dimiteixin.
“Davant la guerra la primera
resposta sempre ha de ser
no, perquè si el diàleg no
funciona sempre hi ha altres
mesures, com les
econòmiques”
Per tant, és il·lusòria una perspectiva
de pacifisme radical en què en cap
cas s’acceptaria la guerra? No n’hi ha
prou amb el diàleg. Amb un botxí com
Saddam no és possible. És algú que considera
que el més important és ell, i que
després ja pot venir el diluvi, i pitjor pels
altres. Podria haver marxat a l’exili quan
va rebre l’ultimàtum i així salvar el seu
poble. En canvi, aquest senyor no ha fet
res. Ara bé, davant la guerra la primera
resposta sempre ha de ser no, perquè si el
diàleg no funciona sempre hi ha altres
mesures, com les econòmiques.
En quina ètica es basa per fer
aquestes afirmacions? La gent que ens
hem criat en una tradició catòlica continuem
considerant-nos judeocristians, i
m’agrada més una església que una sina-
goga o una mesquita, perquè el judeocristianisme
és la meva tradició. Per això
en el nostre substrat encara hi ha els set
pecats capitals, és a dir, coses que estan bé
i que estan malament, hi ha una ètica. És
poc sofisticat, però és així. Crec que sempre
s’ha de tenir una ètica, i que el seu
fonament és que afavoreixi el bé públic
per sobre del personal.
I les religions, perden el seu sentit si
no estan radicalment a favor de la pau?
Crec que perden la legitimitat. Per exemple,
pot costar d’entendre que Joan Pau II
parli de pau al mateix temps que ignora
l’homosexualitat o que condemna l’avortament.
Però encara costa més comprendre
que els tres mandataris que han
impulsat el conflicte siguin cristians...
L’única explicació per mi és que han perdut
el cap!
És vàlida la llei del mal menor en
una guerra? En un conflicte com aquest
cada persona és sagrada, i per tant cada
víctima representa per si sola un genocidi.
Per molt armament intel·ligent i
tot el que es vulgui... No és justificable!
La por que deu haver passat la gent de
Bagdad durant els bombardejos és
infinita.
Si la guerra a l’Iraq ha servit per
enderrocar Saddam ja es podria justificar?
Ja em crec que era per enderrocar
Saddam, però a més hi ha tota la demagògia
del petroli, i més enllà suposo que
hi ha un pla més ampli d’estabilització de
la regió. Però encara que hi hagi la més
bona voluntat, no és justificable. Fins i tot
encara que l’ONU hagués donat el permís,
no l’acceptaria perquè aquesta organització
està desacreditada per acceptar
en la comissió de drets humans un país
com Líbia, que no para d’infringir-los.
Pensa que les manifestacions en
favor de la pau que hi ha hagut són significatives?
Penso que ha passat un cert
límit i no sé quina motivació podien tenir
els manifestants alemanys, per exemple.
En tot cas sí que en el cas dels ciutadans
espanyols i catalans s’ha arribat a un estat
en què s’ha perdut la paciència a conseqüència
d’un progressiu abús espanyol.
Hi ha hagut una acumulació de casos: el
Prestige, el transvasament de l’Ebre, la
prepotència del govern central... Totes les
majories polítiques són nefastes, però
aquesta és supernefasta.
Per tant la reacció en favor de la
pau ha estat secundària? L’èxit de les
manifestacions és que estàs enfadat per
tantes coses que ho focalitzes aquí.
Aguantes i aguantes, i al final el conflicte
d’Iraq ha estat la gota que ha fet vessar
el vas.
La literatura pot ser un vehicle per
afavorir la pau? És allò en què més crec.
Precisament per entendre el que passa
ara he agafat un llibre del 1938: Les tres
guinees, de Virginia Woolf. Allà es troben
criteris per a la pau, que es basen en la
justícia. En el mateix sentit recordo que,
la primera vegada que vaig estar a Israel,
un algerià explicava a un jueu que l’havia
acollit que si feien rics els palestins s’acabaria
el problema.
G. Farré
ESTIU 2003 · Dialogal · 21
a F o N s
P. aymerICh

a F o N s
Déu ilaguerra
Francesc Rovira
Director de Dialogal
George W. Bush explica que
la seva experiència religiosa
és decisiva en les
seves accions com a president
dels Estats Units.
Segons ell, la guerra d’Iraq no ha estat
una excepció. És versemblant que
aquesta guerra hagi comptat amb l’aval
espiritual de Déu, o almenys del Déu a
qui prega Bush? Podria ser que Bush no
hagués fet comèdia amb les seves manifestacions
religioses i fos, a la seva
manera, un bon creient?
En el cas de Bush no sembla desassenyat
sospitar que altres inquietuds més
prosaiques hagin tingut molt més pes
que la seva relació amb Déu. El control
sobre les reserves de petroli, el domini
polític a la zona o la instauració d’un nou
imperi mundial haurien
usurpat el lloc de
Déu al capdamunt de
l’escala de valors del
“cristià tornat a néixer”
que presideix els
EUA. Bush s’hauria
lliurat al culte d’uns
ídols que exigeixen sacrificis humans,
encara que potser sense ser conscient
d’haver efectuat aquesta transmutació,
víctima d’una estratagema psicològica
d’ocultació per poder dormir tranquil.
TRES HIPÒTESIS
A partir del que he apuntat fins aquí,
es podrien plantejar tres hipòtesis sobre
l’estatut de les invocacions divines en un
conflicte armat, hipòtesis que es podrien
extrapolar més enllà de la persona de
Bush: convicció genuïna, pura hipocresia
i simple autoengany. Fóra interessant
veure quina s’aplica a cadascun dels
milions de creients, cristians i d’altres tra-
22 · Dialogal · ESTIU 2003
Podria ser que el camí
dels més valents no
fos el dels “guerrers
de Déu”, sinó el dels
activistes de la pau
Un grup de brigadistes manifestant-se davant la seu de Nacions Unides a Bagdad.
dicions, que han donat suport a aquesta
guerra. Però també valdria la pena fer el
mateix exercici amb tots els qui alguna
vegada han donat suport o participat en
altres conflictes, considerats potser més
justificables, i que han actuat moguts en
teoria per la pròpia vivència religiosa o
sense la censura efectiva d’aquesta.
La verificació, de ben segur força
estesa, de la segona i la tercera hipòtesis
(hipocresia i autoengany) resulta relativament
tranquil·litzadora, perquè desactiva
parcialment el tema en llançar-lo
fora del terreny estrictament
religiós. És allò que
les guerres no tenen arrels
religioses, sinó que s’utilitza
la religió per disfressar
motivacions econòmiques
o polítiques.
Però resulta torbadora
l’existència d’exemples que apunten en
direcció a la primera hipòtesi (convicció
genuïna). Efectivament, s’han donat i es
donen experiències de Déu o de la
Realitat que avalen la guerra, amb tot allò
que implica de destrucció voluntària de
vides humanes, com a mitjà acceptable
per a la resolució de conflictes. Encara
que sigui a desgrat, com a últim recurs i
en defensa de causes nobles com la justícia.
CONSIDERACIONS MORALS
I ESPIRITUALS
No goso dubtar de l’autenticitat de
moltes d’aquestes experiències. Al cap i a
la fi, l’experiència religiosa no es dóna en
J. rovIra
el buit, sinó que d’una forma o altra
resulta condicionada pel context cultural
i mental en què es viu, el qual pot induir
a veure la guerra com un mal menor. Ara
bé, aquest marc mental de l’experiència
religiosa no és com una estàtua, immòbil
i d’una peça. I resulta que ara i aquí som
cada vegada més conscients de dos fets.
Primer, sembla que les guerres actuals
acaben generant sempre més sofriment
del que eviten. Segon, descobrim que els
camins pacífics poden resultar molt més
eficaços del que ens pensàvem, si se
segueixen amb perseverança i valentia.
Això suposa un canvi de clima moral, al
qual la persona religiosa no es pot impermeabilitzar.
Consideracions morals a banda, es
diu que totes les grans tradicions espirituals
apunten a transcendir la por a la
inseguretat. L’experiència espiritual ens
fa, en teoria, més valents. Ara bé, podria
ser que el camí dels més valents no fos,
com s’ha pensat sovint, el dels “guerrers
de Déu”, sinó el dels activistes de la pau.
Cal molt de coratge per desafiar el sistema
bel·licista, personalment i fins a les
darreres conseqüències. De fet, molts dels
qui el desafien pouen la seva valentia en
l’experiència espiritual. En qualsevol cas,
els qui no podem o ens manca la força
espiritual per practicar la desobediència
civil o fer d’escuts humans, podem
almenys anar cultivant pacíficament la
millor vacuna contra la guerra, la justícia,
tot deixant ben clar com preferim que es
canalitzi la valentia aliena. m

tot és sagrat
L’espiritualitat de l’home primordial
Segons els uwes, poble del nord-est de Colòmbia, la beramita
és l’instrument utilitzat en la dansa de creació del món.
A. MottA
Són diverses les denominacions utilitzades
per referir-se a un conjunt de pobles que
comprèn milions de persones arreu del món.
Per referir-se als pobles ancestrals africans
es parla d’ètnies. Els pobles amerindis són
anomenats pobles indígenes o nacions
autòctones. El pobles ancestrals d’Oceania
sovint es consideren primitius. Tots ells,
malgrat les diferències en la manera de viure,
comparteixen algunes característiques però
alhora presenten particularitats i diferències.
Robert Vachon
Cofundador de l’Institut Intercultural de Montreal (IIM)
i director del 1970 al 1979.
Director de la revista Intercultura de l’IIM
T l A r A D I C I ó
Podem parlar d’un tipus d’espiritualitat o
religiositat pròpia dels pobles ancestrals?
Sí i no. No, si el que cerquem és una visió
homogènia de creences i ritus. Sí, si la
nostra intenció no és altra que la d’identificar
algunes línies de força comunes que es despleguen
i concreten de maneres diferents. A més cal tenir en
compte que tota aproximació a l’espiritualitat d’aquests
pobles, per tal de descriure-la i fer-la conèixer, la
fem des de categories mentals, llenguatges i símbols
occidentals, no gaire adients a les seves realitats.
Nogensmenys, sent conscients d’aquests límits i perills,
gosem aventurar-nos en aquesta comesa, amb l’única
intenció de fornir alguns elements que permetin comprendre
millor les espiritualitats pròpies de milions
d’homes i dones d’arreu del món.
Si hem optat per parlar d’espiritualitat primordial
és perquè considerem que tots aquests diferents pobles
els podem situar de manera privilegiada sota el símbol
de l’home primordial, és a dir, d’aquella dimensió, present
en tots els homes, que ens connecta de manera
directa i sense dualismes amb la realitat tota sencera.
Hom pot comprendre aquesta dimensió primordial de
diferents maneres. Per exemple, en termes històrics,
com allò que es troba a l’origen o com allò que és la raó
de ser, la finalitat. En termes transhistòrics, com allò que
és etern, sense començament ni fi, que és silenci, que és
buit. En termes ètics, com allò que té un valor primer.
En termes tradicionals, el que és ancestral, la font. En
relació a la consciència, com allò que és inconscient,
instintiu. En relació a la consciència reflexiva, com allò
que és conscient, però alhora inconscient de la seva
consciència. En relació a l’inconscient, com allò que és
conscient de l’inconscient. La primordialitat es refereix,
essencialment, a una vivència de la realitat més
directa, més fonamental, marcada pel segell d’una forma
específica de consciència.
ESTIU 2003 · Dialogal · 23

l A t r A D I C I ó
L’espiritualitat ameríndia
Ferran Cabrero
Coordinador del projecte Cultures del Món
“Antigament, a la terra només existien animals i plantes. Un
dia, en el cel blau es va formar un gran núvol blanc, que després
es va transformar en pluja que va caure sobre la terra.
La pluja s’estava acabant i l’última gota que va caure es va
transformar en un indi, que es fascinà amb la bellesa del que
va veure al seu voltant.”
Si bé aquest és l’origen del món segons els pataxo de
l’Amazònia brasilera, històries similars es poden escoltar
per tot Amèrica. Parlen d’allò desconegut i ningú no pot
saber si són certes o no. Tampoc no és necessari: ajuden a
donar un sentit a l’existència i són font d’identitat. El mitjà,
a més, també és el missatge. L’oralitat és alhora la flexibilitat
i la vitalitat del que anomenen Gran Esperit.
M. CArrIón
Ritual aimara d’ofrena a la Pachamama.
Apu La Toja, llac Titicaca (Perú).
24 · Dialogal · ESTIU 2003
A banda de l’oralitat,
un altre aspecte important
i comú a la religiositat
indígena americana
és el que en certs cercles
acadèmics s’anomena
xamanisme. El seu oficiant,
el xaman, representa
la frontissa entre
dos mons; seria l’equivalent
al sacerdot de les
cultures més burocratitzades.
Però, a diferència
d’aquest, pot ser home,
dona o transvestit, té un
perfil més igualitari i ofi-
cia a temps parcial. Entre els maputxes, per exemple, hi ha
la figura de la machi, dona que diagnostica malalties i cura
amb aplicacions o beuratges d’herbes medicinals. En el cas
que la malaltia sigui per causa sobrenatural s’organitza un
machitun, un ritual en què la machi es comunica amb el
món dels esperits a través d’un estat de trànsit.
A l’oralitat i el xamanisme es pot afegir el vincle amb la
Terra, bàsicament sagrat. Quan un indígena vol fer-ne un ús
(sembrar, pescar, tallar un arbre), procura ofrenar quelcom a
canvi i el profit mai no serà il·limitat. La Terra és la Mare
Terra, Pachamama en quítxua, unida amb l’ésser humà per
un vincle familiar i alhora sagrat, car és part del misteri del
cosmos. Si en aquest sentit la natura és una entitat perfecta
–ens vénen a dir els indígenes americans– no té gaire
sentit transformar-la. Quan es trenca aquesta perfecció i l’equilibri,
a més, les conseqüències són desastroses per a
l’ésser humà: sequeres i incendis, diluvis i inundacions,
terratrèmols...
L’oralitat com a expressió divina, el xamanisme com a
via per assolir el desconegut i la vivència espiritual de l’espai-lloc
són tres característiques comunes de la cultura reli-
giosa d’Amèrica. Dues experiències
totals, “l’etern ara” i la interconnexió
de totes les coses,
poden apropar-nos una mica
més a comprendre-la.
El xaman
representa la
frontissa entre
dos mons
A diferència de les concepcions
lineal i circular del temps,
occidental i oriental respectivament, el temps amerindi és
més aviat com un etern “ara”. És una aproximació que
reforça la importància i la plenitud de cada instant, normalment
joiós, perquè la perfecció és ara i aquí. Es podria resumir
així: “No esperem res: la felicitat és en aquest precís instant”.
Aquesta benaurada senzillesa vivencial, que a primer
cop d’ull pot tenir el risc d’una buidor angoixant o de l’immobilisme,
es complementa amb la intel·ligibilitat complexa
del context.
La consciència constant de la interconnexió del cosmos,
de l’home i la natura, l’àtom i l’univers, dóna pas a una
complexitat i una pluralitat que poden fer-nos replantejar o
revisar no només les nostres conviccions i pràctiques religioses,
sinó aquelles polítiques que tendeixen a transformar
el nostre món en una realitat unívoca, a vegades més còmoda,
possiblement més avorrida, de segur menys rica i interessant
per viure-hi.
És cert que Occident s’ha esforçat a transformar el paisatge
i l’home americans d’acord amb el seu propi desig i
imatge, tot mostrant-se insensible, ja sigui per ignorància o
per interès, a la diversitat i a la igualtat. En l’àmbit de la religió
també caldria recordar, tanmateix, la capacitat d’adaptació
i de supervivència de les diferents cultures. Quina sorpresa
quan els evangelitzadors, després d’anys de treball,
descobreixen que els indígenes no veneren certa imatge
d’un sant, sinó la serp que hi ha també a la pintura. Sovint
les religions autòctones es tornen sincrètiques, però més
que una mixtura a parts iguals de conceptes i pràctiques
diferents, sembla una assimilació i un ús peculiar dels nous
elements. Als Andes se surt en processó amb els sants a
l’esquena per demanar pluges per als cultius. Si no plou,
però, se’ls fueteja. m

Càntics rituals dels asmats, a Papua Occidental.
EN COMUNIÓ AMB EL COSMOS
Les característiques de l’espiritualitat primordial
que veurem a continuació de manera molt
sintètica no es podran comprendre plenament si
no prenem en consideració la dimensió de la consciència.
L’Occident i les diferents tradicions religioses
que se’n deriven es troben marcats per la
presència d’una consciència individual diferenciada
de la resta de la realitat. En aquest sentit, l’home
modern civilitzat està acostumat a considerar les
seves facultats volitives i intel·lectives com la substància
del seu ésser, i en darrer terme identifica el
seu ésser amb la seva consciència. En canvi, en els
pobles primordials, l’home, tot i saber-se home, no
sap que se sap home, ja que la seva consciència no
es limita a una consciència reflexiva, sinó més aviat
a una consciència de comunió amb la resta de la
realitat. Es reconeix com a home, però no com a
separat de la resta de la realitat.
En aquest sentit podem veure i comprendre el
seu lligam estret i simbiòtic amb la terra i la natura.
Aquest lligam es manifesta clarament en el fet
que tot element de la natura, ja sigui una pedra, un
animal o un fenomen meteorològic, es considera
com plenament sagrat, cosa que ha portat certs
autors a definir aquests pobles com a animistes,
pel fet de considerar que tots i cadascun dels elements
de la realitat estan dotats d’una ànima o
esperit. En altres mots, podem dir que l’espiritualitat
primordial és essencialment cosmocèntrica, ja
que situa el cosmos en el centre de l’experiència
religiosa, cosa que no vol pas dir que negui o obviï
la dimensió del diví ni de l’humà.
Per altra banda, si tenim en compte que la
diversitat d’experiències religioses i espirituals se
situa entre els pols de la transcendència i de la
immanència, podem considerar que l’espiritualitat
primordial és una mena de transcendència
immanent. És transcendent per la presència d’una
realitat no humana (el cosmos tot sencer), que
esdevé l’horitzó en què l’Humà esdevé plenament
Humà. És immanent pel fet que aquest cosmos no
és una part separada de l’humà, sinó que és part
integrant de l’humà i viceversa. Hi ha diferenciació,
però sense separació. Podem parlar d’una
comunió estreta entre l’humà i el cosmos, en la
qual, fins a un cert punt, el diví es troba cosmocitzat.
Hi pot haver referència a un ésser suprem,
però la majoria de vegades aquest serà un símbol
de la natura, del cosmos. De fet, l’espiritualitat
l A t r A D I C I ó
S. ottAvIAno
Tot element
de la natura,
ja sigui una
pedra, un
animal o un
fenomen
meteorològic,
es considera
plenament
sagrat
ESTIU 2003 · Dialogal · 25

l A t r A D I C I ó
La religiositat dels aborígens australians
Anna Piella Vila
Antropòloga social. Universitat Autònoma de Barcelona
L
es creences mitològiques i les pràctiques rituals compartides
per la gran majoria de pobles australians se
centren en l’anomenada Època d’Ensomni o dreaming i en
el totemisme. A través de rituals en forma de danses, cançons
i ritus de pas es representen i reactualitzen fets i personatges
mitològics (en un sentit històric pels aborígens).
En un moment indeterminat en el
temps (l’Època d’Ensomni) els éssers
creadors, que tenien la capacitat de
convertir-se en éssers humans, animals
o qualsevol element de la naturalesa,
van despertar de la seva letargia i van
anar donant forma i vida a totes les
coses: paisatge, animals, plantes, persones,
organització i normes de conducta,
tabús i regles matrimonials. En
aquest període no només la vida, sinó
també el model de vida, van ser establerts
pels éssers creadors, concebuts
com avantpassats. Aquests éssers continuen
existint actualment en un estat
no corpori. La seva influència és present
i a través dels rituals es reviuen els mites
del dreaming. El passat és present i part
del futur, rellevant per al futur.
La principal referència d’aquest
corpus de creences no és el temps,
sinó l’espai. És a dir, llocs concrets que
esdevenen, per sempre més, sagrats.
Així, el més important no és quan va
succeir un fet, sinó on. Els actes dels
éssers creadors es van materialitzar en
els camins que van recórrer aquests antecessors, per tot
Austràlia, a mesura que anaven creant. Aquests camins, els
quals representen els viatges dels avantpassats creadors,
van quedar ritualitzats en el paisatge, les pintures, les danses
i les cançons, i delimiten territoris tribals. D’aquesta
manera, les vies rituals constitueixen un component important
de l’estructura i les relacions entre societats aborígens.
Són les que proporcionen els mecanismes necessaris per
vincular la gent amb el seu territori i aporten, a més, les
bases ideològiques per a les relacions intergrupals. Avui dia,
els llocs sagrats encara constitueixen espais molt impor-
26 · Dialogal · ESTIU 2003
Els éssers creadors
continuen existint en un
estat no corpori
S. ottAvIAno
Escultures mbis a Papua Occidental.
tants pels aborígens i, malgrat les dificultats d’accés a causa
de la colonització i l’ocupació occidental, s’hi continuen
duent a terme cerimònies i rituals imprescindibles per a la
continuïtat de la identitat aborigen.
Pel que fa al totemisme, s’entén com la relació ritualitzada
entre una persona o grup de persones i elements i
espècies de la naturalesa als quals s’assigna la condició
d’avantpassats. Està relacionat amb una manera de concebre
el món en què la persona forma part integral de la natu-
ralesa, no gaire diferent d’altres espècies i
compartint amb totes la mateixa essència.
Existeixen diferents tipus de tòtems:
individuals i de grup, sexuals, locals i de
concepció; però sigui quina sigui la seva
manifestació, el tòtem fa de lligam entre el
món humà i el mitològic. En aquest sentit
és inseparable de l’Època d’Ensomni. A
través dels rituals, sobretot de danses, un
actor representa actes rellevants del seu
tòtem, i no només reviu el passat sinó
que esdevé el tòtem mateix.
El totemisme constitueix un mecanisme
a través del qual s’estableix un sistema
de solidaritat social entre persones
i naturalesa. També proporciona una
representació de l’univers com a ordre
social i moral. Per tant, permet una relació
identificadora entre éssers humans,
éssers creadors i forces de la naturalesa,
i alhora facilita una manera de denominar
i classificar els grups. Des d’aquest punt
de vista, i mitjançant una nomenclatura
especial constituïda per termes animals i
vegetals, el totemisme no fa més que
expressar correlacions i oposicions que es poden formalitzar
d’una altra forma i que existeixen en la realitat.
També hi ha una dimensió territorial i ecològica que cal
tenir present. Existeix una clara relació entre l’organització
local, el territori i el totemisme, el qual fa un paper integrador
entre els aborígens i el seu entorn. El totemisme de clan
és el principal mecanisme territorial de les societats aborígens,
en les quals la territorialitat es basa en creences i lligams
afectius referits a llocs concrets, com també símbols
culturals relacionats amb aquests llocs. m

primordial és cosmoteàndrica (és a dir, integra
sense anul·lar les dimensions còsmica, divina i
humana de la realitat), però amb un accent especial
sobre la dimensió còsmica. Aquest accent
especial, repetim-ho, no exclou pas la dimensió
humana i la divina.
ORGULLOSAMENT PREHISTÒRICS
Per altra banda, hom ha definit aquests pobles
com a prehistòrics, en un sentit pejoratiu de retardats
en relació al progrés històric. Certament, un
dels mites més arrelats d’una part de la humanitat,
des de 5000 anys abans de Crist ençà, és el de la
creença en una evolució humana que va, unilateralment,
de l’home primitiu a l’home civilitzat.
Ara bé, aquesta visió de la realitat no reconeix que
hi ha també una pulsió d’indigenització i primordialització
permanent per la qual l’home cerca
entrar de manera més profunda en el Misteri de la
seva primitivitat. Aquesta pulsió se situa fora d’una
vivència historicista del temps i fa que l’espiritualitat
primordial sigui una espiritualitat en la
qual, tot i haver-hi referències a un més enllà, es
viu especialment ara i aquí, en tots i cadascun dels
seus actes i accions. En aquest sentit, parlar d’aquests
pobles com a prehistòrics té un fons de veritat,
no en el sentit pejoratiu habitual, sinó com a
expressió del fet que no es troben immersos en
una cosmovisió historicitzant. Tal com ja deia fa
uns quants anys en Raimon Panikkar al respecte:
“Si per espiritualitat entenem la forma concreta
mitjançant la qual l’home duu a terme l’obra de la
seva salvació, l’espiritualitat prehistòrica s’identifica
amb la vida mateixa de l’home, tota ella viscuda
com un ritu, és a dir, com una acció sagrada en la
qual l’humà i el diví col·laboren per tal de dur el
cosmos vers el seu destí.” (R. PANIKKAR (1976)
“Spiritualité de l’Homme. L’Homme pre-historique”,
Monchanin, vol. IX, núm. 3 cahier 53, juliolsetembre,
pàg. 16.)
CADA ACTE ÉS UN RITU
En aquest sentit, l’espiritualitat primordial és
essencialment ritu, i aquest ritu és la vida mateixa.
És difícil, llavors, identificar una separació entre el
sagrat i el profà, ja que tota la realitat és ritualment
sagrada. El mateix Raimon Panikkar escrivia:
“L’home, vivint i fent, treballa i forja la seva salvació,
perquè la vida mateixa no és altra cosa que el
camí vers la salvació, l’oportunitat d’arribar a ser.
No és que l’home hagi de fer diferents coses durant
ll. MAllArt
el seu camí, com seria el fet de posar en funcionament
els mitjans per salvar-se; tampoc és que la
religió sigui una cosa enmig de les altres, ni que
sigui enmig de les més importants que l’home hagi
de realitzar; la vida mateixa és aquesta realització o
sinó no és res. […] La vida religiosa, talment el cor,
no s’atura, no reposa, ja que no és una acció juxtaposada
a la vida, que hom utilitzaria i que podria
ser, eventualment, suspesa. És més aviat la dinàmica
mateixa de l’existència”. (Ibidem, pàg. 17.)
Recapitulant, podem dir que l’espiritualitat
primordial és l’expressió d’una consciència específica
de no separació de la realitat, en la qual el sentit
de la transcendència, viscut des de la immanència,
té com a horitzó darrer el cosmos. Aquesta
espiritualitat accentua la sacralitat de totes les
coses i la vivència ritual de cada acte en una perspectiva
temporal que no es troba presonera del
temps històric.
Els pobles primordials no tenen, ni pretenen
tenir, l’exclusivitat de l’espiritualitat primordial,
però la viuen de manera privilegiada i en són l’expressió,
no pas més pura, però sí més clara i directa.
En aquest sentit, la seva realitat constitueix una
interpel·lació i una invitació a totes les tradicions
religioses i espirituals a recuperar i renovar les
seves pròpies dimensions primordials. No pas per
substituir-les, sinó per tal que aquestes puguin
renovar-se i recuperar una dimensió massa sovint
oblidada, quan no clarament rebutjada. Acceptar
la invitació comportarà que cada tradició religiosa
pugui esdevenir més plenament allò que ella és. m
l A t r A D I C I ó
En l’espiritualitat
primordial, tot
i haver-hi
referències a
un més enllà,
es viu
especialment
ara i aquí,
en tots i
cadascun dels
seus actes i
accions
ESTIU 2003 · Dialogal · 27

l A t r A D I C I ó
Les religions tradicionals africanes
David Alcoy
Investigador del Centre d’Estudis Africans
L
es religions de l’Àfrica negra entren de ple en el tipus
de creences que els antropòlegs defineixen com a
“animisme”. Aquesta definició, de fet, no és res més que
un calaix de sastre on es posa tot allò que no sigui
monoteisme o religions fortament estructurades com
l’hinduisme.
És evident que en un continent tan gran com Àfrica
les creences varien enormement, però també és cert que
hi ha un rerefons comú a totes, que fa que sigui possible
parlar de les religions tradicionals africanes com d’un
grup de creences properes. La major part dels pobles
africans creu en l’existència d’un déu suprem, creador de
l’univers i de tot el que conté. És un déu llunyà, que viu al
cel sense preocupar-se gaire de la seva creació i al qual
no se sol invocar. Aquest déu va crear tota una sèrie d’esperits
menors, als quals va dotar de poder, i que són els
autèntics protagonistes de les religions africanes.
Aquests esperits es poden classificar d’una manera grollera
en dues categories: els esperits de la natura i els
avantpassats.
Els esperits de la natura són la representació dels
fenòmens i forces naturals: el llamp, el tro, el vent, l’aigua,
la terra... Poden ser beneficiosos o perjudicials pels
éssers humans i per tant se’ls ha de respectar i acontentar.
A través d’una sèrie de rituals i sacrificis els homes
poden aconseguir d’ells el que necessiten.
Els avantpassats són el membres morts del grup
familiar. El seu poder es concentra en el mateix grup. Ells
són els responsables de la seva prosperitat. Si es vol tenir
bones collites i que els animals pareixin s’ha d’invocar la
protecció dels avantpassats. Si no es fa així s’enfadaran i
enviaran tot de mals sobre els seus descendents.
ELS RITUALS I ELS ANCIANS
Avantpassats i esperits de la natura formen part d’un
món invisible, però real. Conviuen amb els éssers vius i
actuen en el nostre món. De fet, el nucli de les religions
africanes el constitueix tot el conjunt de rituals i cerimònies
en què es propicien aquestes forces. Qualsevol
moment important de la vida del grup o de l’individu (nai-
28 · Dialogal · ESTIU 2003
Els esperits de
la natura i els
avantpassats
són els
autèntics
protagonistes
de les religions
africanes
xement, casament, mort) està marcat per la presència
d’aquestes forces. En els rituals moltes vegades se les
representa amb màscares o fetitxes.
Per obtenir la benedicció dels esperits cal fer els
rituals de la manera correcta, i aquesta és la base del
poder dels ancians a l’Àfrica negra. Ells són els dipositaris
del saber ritual i moltes vegades són els únics autoritzats
a parlar amb aquestes forces. També solen ser ells
els qui tenen els coneixements per interpretar-ne els missatges
a través de les moltes formes d’endevinació que
existeixen a l’Àfrica. Alguns pobles africans coneixen la
figura d’uns especialistes religiosos, que podríem anomenar
sacerdots, que són els qui posseeixen aquests
secrets rituals, i així suplanten el paper dels ancians.
No podem concloure un panorama sobre les creences
religioses africanes sense parlar de la bruixeria. De la
mateixa manera que les forces de la natura poden ser
manipulades per fer el bé, també ho poden ser per fer el
mal. Així, el bruixot africà no és res més que un humà que
coneix els mitjans per aconseguir dels esperits i els
avantpassats el poder de matar o fer mal a distància. És
en certa manera l’altra cara de la moneda d’un ancià o un
sacerdot. m

Nosaltres, educadors creients, hem
d’afrontar el repte d’una educació
per al diàleg i la convivència.
Avui dia sembla que resulta difícil associar
la pau amb les religions, en un món
en guerra i amb uns governants que
diuen fer-la en nom de Déu. Els comentaris
dels mitjans de comunicació i el
missatge de les diverses manifestacions a
les nostres ciutats i pobles ens són un
repte per parlar d’aquest tema a l’aula.
No podem negar que les religions,
una mica a tot arreu, poden arribar a ser
fonts de tensió, violència i conflictes. No
obstant això, nosaltres, creients hindús,
budistes, jueus, cristians i musulmans,
entre altres, creiem en un Ésser que crida
totes les persones a viure juntes, a conèixer-se
i a estimar-se en la riquesa de les
seves diferències.
Hem de portar els nostres alumnes a
viure les diferències com a ponts per trobar-se
i les divergències com a ocasions
per al debat i el diàleg fraterns, serens,
objectius i respectuosos.
La pau no és tan sols la “no-guerra”
sinó també els drets humans, el desenvolupament
de la terra i l’educació en la
convivència i el diàleg. Ben convençuts,
tenim el deure de donar a conèixer que
les religions són beneficioses per a la
humanitat: “contra la que mata, la que
ensenya a estimar”.
PROPOSTES
Aprofitant l’ambient viscut darrerament
als carrers o a les places per ajudar
els infants a copsar el missatge que hi ha
darrere de totes aquests manifestacions,
proposem diverses activitats adaptables
per a nens de 7 a 12 anys.
Creiem que és molt positiu deixar
que els nens s’expressin sobre el que
veuen al carrer o a la televisió, i el que
senten dir al seu entorn. En el cas que
hagin participat en una manifestació,
convé que comuniquin la seva experiència
als companys. El professor o la
professora només ha de moderar per no
treure l’espontaneïtat als infants.
DI d à C T I C a
Construirlapau és el paper de les religions
Maïté Cabié
Professora de ciències de la religió a Blanquerna i de didàctica de la religió a
l’Institut Superior de Ciències Religioses de Tarragona
Edat: Primària, adaptable de 7 a 12 anys.
Els haurem d’ajudar a descobrir el
perquè de tot aquest moviment de
gent, de tot aquest canvi en l’ambient
de la societat. Algunes fotos de diaris o
revistes (més o menys concretes i
impactants segons les edats) faran de
suport al diàleg –molt dirigit entre els
més menuts i més lliure per als grans–,
que haurà de portar als conceptes de
“guerra” i de “pau”. m
F I T X A D I D À C T I C A Materials complementaris:
Objectius:
• Sensibilitzar-se a l’ambient social entorn de la guerra d’Iraq.
• Copsar el perquè del moviment actual a favor de la pau.
• Adonar-se que s’han de trobar solucions a les situacions de violència, on sigui.
• Adquirir actituds de convivència mitjançant la tolerància, el perdó i el diàleg.
• Saber expressar els sentiments amb paraules, gestos, símbols, dibuixos,
cançons, poemes... i també exercitar-se a interioritzar-los.
Activitats:
• Mitjançant una pluja d’idees o mirant retalls de diaris o algun pòster, deixar que
els nens expressin lliurement què pensen i què senten dir al seu entorn.
• Demanar qui voldria ser un “missatger” de la pau, aquí, a l’escola, amb els
companys i a casa (explicar el terme “missatger”, portador d’un missatge).
Entre tots, establir què podria fer.
• Recordar entre tots alguns “missatgers” de pau o alguns “violents”. Pot ser
que, aleshores, els nens citin el nom d’algun company conflictiu. Després de
parlar-ne tots plegats, podríem nomenar el més batallador “missatger de la
pau” a la classe. Pot escollir alguns ajudants per treballar amb ell perquè la pau
regni a l’aula. Portaran a la màniga un braçalet blanc on digui “PAU!”.
• Presentar Mahoma, Jesús i Gandhi com exemples mitjançant un petit relat
significatiu de la seva vida. En aquests relats veiem com volen posar pau al cor
de les persones disposades a escoltar els seus consells.
• Fer silenci durant uns minuts per deixar que aquesta pau penetri en ells (es pot
posar una música suau) i pensar en tots els nens i la gent que, al món, pateixen
per culpa de les guerres i les injustícies.
• Buscar gestos de pau per expressar als qui estan a prop dels nens (casa,
escola, esplai...). Escollir-ne un per fer un mural significatiu per a la classe o
l’escola i que indueixi els nens a actuar per la pau.
• Escoltar una cançó que parli de pau i convivència i aprendre-la. Fins i tot, els
més grans poden inventar-la.
ESTIU 2003 · Dialogal · 29

E l’ n t r e v i s t a
Ponts de diàleg a Manresa
La voluntat d’aproximació entre el
cristianisme i l’islam es fa visible en
activitats com la jornada de debat
que es va celebrar el desembre
passat a la Cova de Sant Ignasi de
Manresa, organitzada per la
comunitat jesuïta i l'ajuntament de la
ciutat. Hi van participar Riay Tatary,
secretari general de la Comissió
Islàmica d’Espanya, i Antonio
Peteiro, arquebisbe de Tànger, dues
autoritats en les respectives
religions que van acceptar prendre
part en aquest diàleg.
Anna Camps
Periodista
E
s pot ser al cent per cent
cristià o musulmà vivint en
minoria? .
ANTONIO PETEIRO: Sí que és
possible. És més, el contacte amb persones
que practiquen una altra religió ens
estimula a ser millors cristians.
RIAY TATARY: Per descomptat que sí.
Hi ha moltes minories musulmanes en
països on la majoria és d’una altra religió,
com a l’Índia o la Xina, però són
minories molt grans que pertanyen a
l’ètnia del país, al mateix entorn cultural,
de manera que l’únic que els diferencia
és la religió musulmana. A Europa,
Amèrica Llatina o Austràlia, que l'islam
sigui minoria és un fenomen bastant
nou, com la immigració d’Orient Mitjà
cap a Argentina, per exemple, que data
del segle XIX.
Els musulmans poden conviure
amb els altres si tenen l'oportunitat de
complir el culte islàmic, tant si és en
privat com en públic. Quan se’ls prohibeix
això, però, han de buscar una sortida
com per exemple intentar convèn-
30 · Dialogal · ESTIU 2003
m. masdeu
Riay Tatary (a l’esquerra) i Antonio Peteiro durant l’entrevista feta a Manresa.
cer a l’autoritat.
Això és possible en un estat no confessional?
R. TATARY: Sí. Per nosaltres l’estat
aconfessional és millor, perquè afavoreix
el pluralisme religiós, que hi hagi minories
que puguin viure sense pressió.
Què entenen per llibertat religiosa?
R. TATARY: Des de la perspectiva islàmica,
el principi de la llibertat religiosa
és el de la llibertat d’elecció, tenint en
compte que la religió no és un partit
polític ni una associació cultural, que es
pot canviar si el programa no t’agrada.
La història ha obligat a tenir certa fermesa:
en néixer l’islam, tot i que ningú no
t’obligava a seguir-lo, s’establia que si es
practicava s’havia de fer amb rigor. Ara,
però, han canviat els temps i els criteris, i
l’islam en sí, en essència, és llibertat.
A. PETEIRO: Jo entenc per llibertat
religiosa que no hi hagi coacció, i això no
es dóna als països islàmics. Considero
que un dret fonamental de la persona és
escollir la religió lliurement.
Creuen que tots els camins són
vàlids per arribar a Déu?
A. PETEIRO: Cada persona ha d’escollir
la religió que més li convingui.
R. TATARY: El cristianisme com a
camí per arribar a Déu no sempre té una
bona acollida en els països islàmics per
dos motius. Primer perquè s’ha associat
la fe cristiana a l’hel·lenisme, que allà és
rebutjat. I segon, perquè els musulmans
creuen que el cristianisme i el judaisme
són una etapa de la religió, encara que
tinguin el mateix missatge que l’islam
canviant-ne alguns detalls. Per això
molts musulmans es fan enrere davant el
cristianisme, perquè l’última paraula de
Déu és a l’Alcorà.
I les religions orientals, les consideren
vàlides?
R. TATARY: Per la majoria de teòlegs
musulmans tenen un fonament profètic
però estan totalment desviades de la font
essencial. La postura teològica islàmica
respecta les tradicions orientals, però té
en una major estima el judaisme i el cristianisme.
A. PETEIRO: Totes les religions, més o
menys, són un camí per arribar a Déu,
però principalment ho són les religions
del llibre (judaisme, cristianisme i
islam). L’islam les considera una única
religió que ha passat per tres etapes: el
judaisme, el cristianisme i l’islam. Jo no
n’estic convençut perquè si no, de fet, ja
no seria cristià. Estic convençut que Jesús

és l’última paraula de Déu.
Acostumen a relacionar-se amb
comunitats d'una religió diferent a la
seva?
A. PETEIRO: A Tànger jo no tinc
relació amb mesquites.
R. TATARY: Jo he nascut en una ciutat
on una església i una mesquita comparteixen
una mateixa paret. A la nostra
escola no es diferenciaven cristians,
musulmans i jueus. Era una convivència
molt exemplar de la qual ha quedat
R. TATARY: “Per nosaltres
l’estat aconfessional és
millor, perquè afavoreix
que hi hagi minories que
puguin viure sense pressió”
una certa nostàlgia.
Què pot aprendre el cristianisme
de l’islam, i viceversa?
A. PETEIRO: El cristianisme pot
aprendre de la forma en què els musulmans
accepten la concepció de Déu tal
com es presenta. Crec que els cristians
també hauríem d’acceptar aquesta providència
de Déu incondicionalment.
També cal considerar el valor que té l’oració
pels musulmans, així com el respecte
que mantenen pels llibres sagrats.
R. TATARY: Del cristianisme, l’islam
pot aprendre la dimensió social, la solidaritat.
Nosaltres també la tenim, però
actualment és molt més patent en societats
cristianes que en les musulmanes. De
Jesús n’aprenem l’amor.
I amb quines actituds dels membres
de l’altra religió son més crítics?
R. TATARY: El cristià acostuma a criticar
massa la postura dels altres. Per
exemple, la relació home-dona o la poligàmia.
Molts critiquen els musulmans
per com tracten la dona, però en la seva
cultura també es produeix la discriminació.
Des del punt de vista de la creença
musulmana la dona és igual que l’home.
Només es fa la separació lògica per la
seva funció. La dona musulmana no
sofreix per l’islam, sinó que sofreix per la
pobresa.
A. PETEIRO: A mi, el que em fa patir
és que l’islam admet la possibilitat que
els seus seguidors dissimulin la religió si
veuen que la seva vida o els seus béns
perillen. S’admet que dissimulin la seva
fe, tot i mantenir-la en el cor.
R. TATARY: Jo no ho comparteixo.
Creuen en la possibilitat de resar
junts, ocasionalment?
A. PETEIRO: Amb motiu de la mort
del rei del Marroc es va fer un encontre
interreligiós a Tànger amb presència
de cristians, musulmans i jueus. Tots
podem aprendre dels altres. Per exemple,
crec que el sufisme és una riquesa
enorme per a totes les religions.
R. TATARY: El Papa també ha celebrat
oracions per la pau. No es pot confondre,
però, l’oració com a convocatòria
amb l’oració com a ritual, molt característica
de l’islam i difícil de compartir. Pel
tipus d’oració que practica, al musulmà
li és difícil compartir-la.
Qualsevol acte que ens uneixi i afavoreixi
el respecte mutu pot arribar a ser
molt útil. Tenim moltes tasques que
podem fer en comú, com la defensa de la
Terra. El problema és que es faci artificialment,
per sortir a la foto.
Quan celebrem aquesta entrevista
fa poc que els musulmans han acabat el
Ramadà i aviat els cristians començaran
la Quaresma. Què significa per
vostès el dejuni?
A. PETEIRO: El dejuni, tant de jueus
com de cristians o musulmans, és una
manera de sentir-se unit a Déu. També
és un element de solidaritat amb el
proïsme, una forma de sentir la fam en la
nostra pròpia carn.
R. TATARY: A part de ser un pilar de
l’islam, el dejuni també té una dimensió
important: allunya l’instint animal i eleva
el sentit espiritual. Això té una connexió
directa amb Déu, condueix a una
renovació, ajuda a estar més pròxim als
manaments divins.
La Unió Europea està dissenyant
l’ e n t r e v i s t a
una constitució i es debat si han de
constar-hi les arrels cristianes d’Europa.
Seria una decisió oportuna, ferhi
al·lusió?
A. PETEIRO: Jo preferiria que es fes
referència a Déu sense precisar a quin, ja
que és el creador únic a través del qual
ens sentim germans.
R. TATARY: Per part meva, crec que
seria més convenient deixar-ho obert a
totes les confessions religioses que conformen
Europa.
A la ciutat de Barcelona hi ha hagut
una important polèmica per si s’havia
d’erigir una gran mesquita que fos un
símbol de la diversitat religiosa. Un dels
arguments en contra era que en alguns
països això ha comportat conflictes.
Què en pensen?
R. TATARY: No es pot entendre que
una capital com Barcelona, una ciutat
important de la Mediterrània, no pugui
tenir una mesquita a hores d’ara. Se n’ha
de construir una que sigui el màxim de
neutral i que es mantingui al servei de la
A. PETEIRO: “El contacte
amb persones que
practiquen una altra
religió ens estimula a ser
millors cristians”
comunitat musulmana.
A. PETEIRO: Jo crec que seria millor
poder disposar de diferents mesquites a
Barcelona, que fossin més funcionals.
El diàleg interreligiós implica
altres formes d’apropament?
R. TATARY: El diàleg no ha de ser
només a través de la creença pròpiament
dita, sinó que s’ha de portar a terme per
conèixer-se mútuament, que els cristians
coneguin com pensen els musulmans i a
la inversa. El món pateix de molts problemes
que no ens afecten com a cristians
o com a musulmans, sinó com a
persones. És necessari aquest apropament,
perquè quan no es coneix alguna
cosa se li acostuma a tenir por. m
ESTIU 2003 · Dialogal · 31

Pr o p o s t e s
SENTIR
Omar Sosa
Otá Records / Karonte
D e
ben segur que un bon grapat de lectors
se sorprendran de trobar el disc
d’un músic cubà en aquest espai. Però és
que Omar Sosa no és un pianista qualsevol.
En el seu estil hi ha, és clar, la cadència del
tumbao caribeny i el feeling del jazz llatí.
Però allò que en realitat defineix la seva
música és la llibertat creativa que envaeix
les seves cançons, unes composicions que,
segons explica, serveixen per transmetre els
desitjos dels orishas afrocubans. En aquest
nou treball, a més, ha buscat l’agermanament
amb la cultura musical gnawa, exiliada
també de l’Àfrica negra (en aquest cas al
Marroc). I la trobada es tradueix de forma
esplèndida en peces com “Sucesión en
blanco” o “Rojo y negro”, quan les veus de
la cubana Martha Galarraga, el marroquí
Houssaine Kili i el nord-americà Sub-Z
canten a l’uníson, però en diferents idiomes,
a la pau, l’amor i l’espiritualitat
damunt d’un ritme trepidant. No és casual
que bona part dels títols dels temes siguin
tan acolorits, perquè els colors formen part
del concepte d’ambdues religions.
Inclassificable i plena d’improvisacions, la
proposta d’Omar Sosa no deixa indiferent.
Aché per a tothom. –Jordi Urpí
32 · Dialogal · ESTIU 2003
ORIENT ÉS ORIENT
Títol original: East is East. Director: Damien O’Donnell. Intèrprets: Om Puri,
Linda Basset, Jordan Routledge. Gènere: Comèdia. Regne Unit, 1999.
El primer que perd un immigrant quan arriba al nou país d’adopció sol
ser l’idioma; després, probablement, perdrà els costums, les tradicions
lligades al lloc d’origen; rarament, però, canviarà de religió. Una altra cosa
és el que facin els seus fills. Això ho té clar George Khan, el protagonista d’aquesta
comèdia agredolça, un pakistanès que va emigrar als anys trenta al
nord d’Anglaterra i que ara, a principis dels setanta, lluita per mantenir vius
els preceptes islàmics entre els seus fills.
Els Khan, anglesos de segona generació, són sis nois i una noia que
opten per pensar per ells mateixos i desafiar el pare. La ruptura vindrà originada
per la negativa del gran a seguir l’antiquíssim costum de les noces
concertades, però en el rerefons hi ha un debat molt més profund. Els fills
no renuncien a la religió del pare però s’estimen més poder triar i adaptar la
seva manera de pensar al país on viuen i, sobretot, als temps en què viuen.
Tot el conflicte es mostra a través dels ulls del benjamí de la família, un
noiet que, a mena de closca per protegir-se del que l’envolta, fa servir un vell
anorac que no es treu ni per anar a dormir.
L’ús de la religió com a element de cohesió cultural entre els immigrants
musulmans a Europa, les tensions racials entre les dues comunitats i l’eterna
disputa entre tradició –representada pels pares– i modernitat –encarnada
en els fills– són alguns dels temes d’aquesta pel·lícula, primera del seu
director i mereixedora de diversos premis europeus. –Jordi Aguilera Cartañá
HIROSHIMA
John Hersey
Turner Publicaciones, 2002
V et
aquí un llibre pertinent per als temps
que corren, i no parlem d’un llibre de circumstàncies,
escrit seguint els esdeveniments.
Parlem d’un que mereix justificadament la
denominació de clàssic, per l’encert indiscutible
de l’enfocament, pel rigor de la realització i
per la qualitat literària.
Hiroshima és un llibre enquadrat dins del
gènere que s’anomena literatura de guerra.
Aquesta escriptura obre els ulls davant les catàstrofes més terribles que es
procura, per a ella mateixa, la humanitat. Hi ha un ampli repertori de literatura
dels camps d’extermini, i ara tenim l’oportunitat de conèixer de primera
mà les repercussions de la caiguda de la bomba atòmica a Hiroshima.
Si haguéssim de resumir el treball executat per Hersey, diríem que consisteix
en la salvació del factor humà. Els desastres s’acaben resolent en xifres
abstractes i borrosos resultats històrics, però Hersey ressegueix la vida de sis
supervivents per recollir-ne l’experiència a peu pla. La prosa directa i clara,
en la línia del millor periodisme, esdevé una esborronadora lliçó moral. Ens
mostra, com dèiem, la manera més humana d’obrir els ulls davant la inhumanitat.
–Marc Galofré

LA PAZ ES POSIBLE
Vicenç Fisas
Intermón Oxfam. Barcelona, 2002
E l
títol del llibre és ben eloqüent:
“La pau és possible”,
és a dir, la guerra no és el resultat
d’un fat ineludible; l’home és
lliure i capaç de construir un
món on la guerra no sigui la
manera de gestionar els conflictes
humans. Un dels aspectes que
el llibre destaca és el fet que ens
cal urgentment una educació per
la pau. Si no se’ns acuden més
sovint respostes no bèl·liques als
conflictes polítics és en gran
manera perquè no dediquem
prou energies intel·lectuals, pedagògiques i cíviques a fomentar el
disseny de respostes basades en la pau. No sabem confrontar-nos al
que ens sembla injust i revoltar-nos sense l’ús de la violència, i és precisament
això que cal treballar, que cal madurar. La violència no és
espontània, sinó el resultat d’injustícies estructurals, profundament
arrelades en tot allò que fa possible el nostre estil de vida. La pau no
és només un món sense exèrcits, sinó també un món on hi ha justícia
social i respecte a la naturalesa. Ens complau llegir en el treball
d’una persona que ha dedicat tants esforços a pensar sobre la pau que
aquesta passa per l’enteniment entre els pobles i que aquest enteniment,
al seu torn, demana “fer realitat el diàleg de les civilitzacions i
de les religions”. –Ignasi Boada
PEACE AND JUSTICE IN THE SCRIPTURES OF THE WORLD RELIGIONS.
REFLECTIONS ON NON-CHRISTIAN SCRIPTURES
Denise L. Carmody i John T. Carmody
Paulist Press. Mahwah (Nova Jersey), 1988. 191 pàg. 9,95 $
T ot
i els anys transcorreguts des de la seva publicació, vull presentar aquest llibret de
dos professors de la Universitat de Tulsa (Oklahoma, EUA). Es tracta d’una obra
que mostra els textos més importants que, entorn de la pau, apareixen a les sagrades
escriptures de les grans tradicions religioses. Els textos escripturístics presentats i
comentats provenen del Bahagavad-Gita de la tradició hindú, del Dhammapada budista,
de les Analectes del confucianisme, del Tao Te King del taoisme, del Talmud jueu i de
l’Alcorà musulmà. El breu comentari que els autors fan dels textos seleccionats proporciona
al lector el fons històric i filosòfic de cada tradició religiosa necessari per copsar el
text presentat amb tota la seva intensitat. Cada capítol s’acompanya d’unes qüestions
per a la discussió, per la qual cosa l’obra també es pot utilitzar com un llibre de text tant
en les trobades de grups interreligiosos com en cursos sobre l’estudi comparat de les
religions i d’ètica social –Albert Moliner Fernández
www.avesta.org
U na
p r o p o s t e s
de les religions més antigues del món, i
alhora una de les més desconegudes, és sense
cap mena de dubte el zoroastrisme. La influència
que va tenir en altres religions i l’esplendor de
què va gaudir aquesta tradició mil·lenària, ara
amb no més de mig milió de seguidors, encara no
han estat estudiades degudament al nostre país.
Valorada pels Britannica Internet @Guide
Awards com un dels llocs web més valuosos
d’Internet, www.avesta.org és l’arxiu digital més
complet i coherent que existeix a la xarxa sobre el
zoroastrisme. Hi podem trobar emmagatzemades
una immensa quantitat de fonts documentals
zoroastrianes traduïdes a l’anglès, que es presenten
disposades en tres seccions segons provinguin dels
idiomes avèstic, pahlavi o persa modern, i on trobarem
obres com ara els Gathas, el Vendidad o el
Bundahishn i molts altres documents que pràcticament
no són accessibles a cap altre lloc del món.
El web disposa també d’una eficaç eina de
recerca que facilitarà la nostra consulta, a més
d’una secció d’enllaços a altres llocs relacionats
amb el zoroastrisme, l’Iran o la llengua avèstica.
Tot un regal per a aquell que es vulgui endinsar
directament en una religió que tant va aportar
al llegat religiós i filosòfic de la humanitat.
–Amín Egea
ESTIU 2003 · Dialogal · 33

A L’ S S o c i a c i ó
Islam i diàleg interreligiós
T ariq
Ramadan, intel·lectual musulmà capdavanter en la
construcció d’un islam europeu autòcton, va ser el 28 de
març passat a Barcelona, on es va reunir amb membres de les
diverses tendències de l’islam català per parlar sobre el sentit del
diàleg interreligiós des d’una perspectiva islàmica. La trobada,
organitzada per l’Associació, volia facilitar la implicació de la
comunitat islàmica en les iniciatives de diàleg interreligiós que
s’organitzen al nostre país, com ara el Parlament de les Religions
del Món 2004.
Invocant l’esperit
G ary
Gardner, director de recerca del
Worldwatch Institute, es va reunir el
12 de març passat amb membres de diverses
comunitats religioses de Barcelona.
Gardner va propiciar una reflexió entorn
de la contribució de la religió en la creació,
difusió i consolidació de pràctiques i estils
de vida que afavoreixin un desenvolupament sostenible. El
Worldwatch Institute publica cada any l’informe L’estat del món,
que analitza les principals tendències ambientals al món i que
enguany ha dedicat un capítol a la contribució de la religió a la
recerca d’un món sostenible.
Exposició interreligiosa
A mb
el títol “Mirades en diàleg”, l'Associació UNESCO per al
Diàleg Interreligós i Equip d'Enllaç presenten una exposició
en el marc del Festival de Músiques Religioses del Món de
Girona. L’exposició pretén donar a conèixer la diversitat religiosa
de Catalunya i el diàleg interreligiós. Ho fa a través de fotografies
de diverses comunitats i també mitjançant un vídeo que
té com a protagonistes joves de diferents confessions. Es pot visitar
del 28 de juny al 16 de juliol a la sala La carbonera del Museu
d’Història de la Ciutat de Girona.
L ’ A C U D I T
Un noi jueu arriba a casa després de l’escola i diu a la
seva mare que tindrà un paper en una representació de
l’escola.
“Fantàstic. Quin paper representes?”
El noi contesta: “Faig de marit jueu”.
La mare arrufa el nas i li diu: “Vés i digues al professor
que vols un paper en què es parli”.
34 · Dialogal · ESTIU 2003
Entre el bisbe Casaldàliga
i mossèn Vidal
E l
col·lectiu cristià Araguaia, que pren el nom de la
diòcesi brasilera on Pere Casaldàliga ha exercit el seu
ministeri durant 35 anys, i que es confessa fill del seu
mestratge, ha dedicat la campanya d’aquest curs al lema Les
religions en pau per la pau del món. Per aquest motiu va
organitzar, conjuntament amb l’Associació UNESCO per al
Diàleg Interreligiós, una jornada de formació i una pregària
interreligiosa.
La jornada va comptar amb una taula rodona sobre els
reptes del diàleg interreligiós, en què van intervenir Montse
Castellà (budista), Xavier Melloni (cristià) i Hawwa Morales
(musulmana). La pregària interreligiosa es va celebrar a la
parròquia del Pi de Barcelona, pocs dies abans de la mort
del seu responsable, Josep M. Vidal. Mossèn Vidal (a l’esquerra
de la fotografia) havia acollit trobades de pregària
interreligiosa en moltes ocasions. La seva obertura d’esperit
havia fet les coses enormement fàcils als qui cerquen fer de
la pregària i la celebració espais de trobada entre les religions.
Vagi aquí el més sincer agraïment en nom de
l’Associació.
Mallorca, 285. Barcelona 08037
tel. 93 457 69 80. Fax 93 457 58 51
correu-e: secretaria@audir.org
S. López

Sap on trobar-nos?
BARCELONA
FNAC (Triangle)
Plaça Catalunya, 4
Llibreria Catalònia
Rda. Sant Pere, 3 (quiosc)
Llibreria Claret
Llúria, 5
Llibreria de la Diputació
de Barcelona
Londres, 57
Llibreria Documenta
Cardenal Casañas, 4
Llibreria La Formiga d'Or
Portal de l'Àngel, 3-5
Llibreria La Gàbia de Paper
Marià Cubí, 26
Llibreria de la Generalitat
de Catalunya
Rambla dels Estudis, 118
Llibreria Laie
Pau Claris, 85
Llibreria Ona
Gran Via, 654
Parròquia de Sant Ildefons
Madrazo, 92
GAVÀ
Llibreria Arc Voltaic
Sant Joan, 1
Quaderns de
l’Associació UNESCO
per al Diàleg Interreligiós
Calvet, 56. Barcelona 08021
Tel.: 93 200 51 45 / 93 201 00 96
Fax: 93 201 10 15
Correu-e: redaccio@dialogal.com
Web:
GIRONA
Llibreria de la Generalitat
de Catalunya
Gran Via de Jaume I, 38
Llibreria Les Voltes
Plaça del Pi, 2
Llibreria Sefarat
Força, 10
Llibreria Isabel
Del Carme, 145
GRANOLLERS
Llibreria Santa Anna
Pl. de la Caserna, 9
LLEIDA
Llibreria de la Generalitat
de Catalunya
Rambla d'Aragó, 43
Llibreria Ramon Llull
La Palma, 9
MANRESA
Llibreria Roca
Sant Miquel, 19
MATARÓ
Llibreria Robafaves
Nou, 9
RUBÍ
Llibreria Racó del Llibre
Roberts, 12
TARRAGONA
Delegació Diocesana
de Catequesi
Pla de Palau, 2 – Llibreria
TERRASSA
El Cau Ple de Lletres
Cremat, 15
VALENCIA
Hijas de San Pablo Paulinas
Plaça de la Reina, 2
Llibreria Manantial
Paz, 7
VIC
Tipografia Balmesiana
Carrer de la Riera, 3