COMUNICAR-SE, TOT UN ART - Llengua Nacional

Ramon Sangles i Moles
COMUNICAR-SE,
TOT UN ART
EdicionsSpD

Primera edició: març del 2010
Segona edició (revisada i augmentada): octubre del 2010
© Edicions SPD
C. Girona, 7, 3r 1a
08010 Barcelona
A/e: edicions-spd@spdd.org
Disseny de la coberta i dibuixos de l’interior:
Toni Donada
ISBN: 978-84-613-8168-5
Dipòsit legal: L-181-
Imprès a Catalunya
Impremta Barnola
Ctra. de Tàrrega, 20
25210 Guissona

Índex
COMUNIqUEM-NOS .............................. 13
El repte de la comunicació .......................... 15
Som a l’era de les comunicacions ................. 15
L’home, sabrà gestionar bé la comunicació? ........ 15
Cridats a fer un pas endavant .................... 16
Llenguatge, llengua, parla .......................... 17
Llenguatge .................................. 17
Llengua .................................... 17
Parla ...................................... 18
La dimensió comunicativa .......................... 19
Habilitats comunicatives ....................... 19
La comunicació no pot ser instrumentalitzada ....... 19
La llengua conté la saviesa d’un poble ............. 20
Tota comunicació demana un espai ............... 20
L’èxit comunicatiu ............................ 21
El prestigi de l’oratòria ........................ 22
La comunicació és font de progrés i de cultura ...... 22
Prioritzem la comunicació ...................... 23
Missatges en clau positiva .......................... 24
Actuar a contracorrent ......................... 24
La nostra opinió és important ................... 25
El comunicant espera respostes .................. 25
Oberts a la internacionalització .................. 25
Sumar forces ................................ 26
Multiplicar l’operativitat ....................... 27
Eternitzar la comunicació ...................... 28

L’expressivitat no verbal ........................... 29
El cos i la gesticulació ......................... 29
El cos no menteix ............................ 29
Practiquem l’espontaneïtat ...................... 30
Els gestos precedeixen la paraula i són paraula ...... 30
Què són els micromoviments? ................... 31
Mans esquives, mans possessives ................ 32
Els copets a l’espatlla .......................... 32
Els petons i les abraçades ...................... 33
El somriure ................................. 34
Dos enamorats, com es comuniquen? ............. 35
SAbER ESCOlTAR ................................. 37
El difícil art d’escoltar ............................. 39
Crisi en la comunicació ........................ 39
La plaga del mínim esforç ...................... 39
Hem d’ensenyar a escoltar ...................... 40
No hem pas d’escoltar sempre ................... 40
No deixem perdre l’oportunitat d’escoltar .......... 41
Paciència, fora presses i silenci interior ............ 41
Llenya a la cridòria ........................... 42
No a les maleïdes interrupcions .................. 43
L’escoltant fa de llevadora ...................... 43
Una escolta activa ............................ 44
Saber escoltar és de savis ........................... 45
Escoltar és contemplar ......................... 45
Després d’escoltar cal discernir .................. 46
L’escolta no cerca els propis interessos ............ 46
La novetat genera escolta ....................... 47
Escoltar enforteix la relació ..................... 48

Si ets intel·ligent, escoltes a fons .................. 48
Si ets artista de la paraula et faràs escoltar ......... 49
Hi ha un altre món a escoltar .................... 50
Llocs on l’escolta és cabdal ......................... 51
Saber-se escoltar en la llar familiar ............... 51
L’escolta en la vida social i comunitària ............ 51
L’escolta en el món de la salut ................... 52
A l’escola, s’hi escolta o s’hi xerra? ............... 53
Ràdio i televisió: s’escolten o s’apaguen? ........... 54
Hem de saber escoltar els nens .................. 55
La plàcida escolta entre amants i enamorats ........ 56
SAbER pARlAR. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
El do de la paraula ................................ 59
El llenguatge humà: una potència ................ 59
I per què és tan potent el llenguatge humà? ........ 59
La llengua és més que un muntatge de paraules ..... 60
Siguem competents en la nostra llengua ........... 61
Estabilitat lingüística .......................... 61
Cal identitat clara i definida ..................... 62
La identitat es cotitza bé ....................... 63
L’art de saber parlar .............................. 64
Saber parlar és un art .......................... 64
Qui pensa és mestre del bon dir .................. 64
L’humorisme requereix traça .................... 65
Saber-se riure d’un mateix ...................... 65
La ironia forada plaques d’acer .................. 66
Saber atraure l’atenció ......................... 66
No vulguem discutir .......................... 67
Com tractar temes polèmics? .................... 67

Fem-nos agradables ........................... 68
Coherència .................................. 68
Saber més del que hom diu ..................... 69
Tenir poder d’adaptabilitat ...................... 70
La senyoria de la paraula .......................... 71
Mesurem el volum de la veu .................... 71
Pronunciar bé les paraules ...................... 71
Un ritme acolorit i un to agradable ............... 72
Saber dir les coses correctament ................. 73
Trobar la paraula justa ......................... 73
Siguem persones ben enraonades ................. 74
Perdre la por ................................ 74
La bellesa en l’expressivitat ..................... 74
Vestim-nos bé ............................... 75
Planifiquem ................................. 75
No hi valen excuses ........................... 76
Captivar el públic ............................. 76
On es vol anar a parar? ........................ 77
No vulguem donar res per sabut ................. 77
Anar de cara al gra ........................... 77
Estratègies i conclusió d’un acte ................. 78
Les tecnologies de la parla .......................... 79
Les tecnologies de la parla ...................... 79
Domini de les noves tècniques ................... 79
Els telèfons mòbils ............................ 80
Les presentacions en audiovisual ................. 81
Les gravacions en vídeo ........................ 82
Esperant una bona televisió ..................... 82
La responsabilitat dels mitjans de comunicació ...... 83
El teatre, emblema de bona parla ................. 84

SAbER llEgIR ................................... 85
Lectura diversa .................................. 87
Clavar els ulls en les lletres ..................... 87
La lectura de diaris ........................... 87
La lectura de revistes .......................... 88
La lectura de llibres ........................... 89
La lectura digital ............................. 90
La responsabilitat de llegir en veu alta ............. 90
La lectura en la correcció de textos ............... 91
Tinguem una bona biblioteca .................... 91
L’amor a la lectura ................................ 92
El gaudi de llegir ............................. 92
Posem fre a l’esnobisme ........................ 92
La necessitat de rellegir ........................ 93
Quan el lector vol memoritzar bé ................. 93
El lector ha de captivar ........................ 94
Qualitats d’un lector .......................... 94
Les bones formes en un lector ................... 94
Un lector necessita preparació ................... 95
Prestigiar la lectura ........................... 96
SAbER ESCRIURE ................................. 97
Una bona organització ............................. 99
L’engendrament d’un text ....................... 99
S’han d’oferir textos entenedors .................. 99
Emmagatzematge de material ................... 10 0
Tres característiques bàsiques ................... 10 0
Un bon plantejament és clau .................... 101
La confecció de l’esborrany ..................... 101
El procés de revisió ........................... 10 2

Ànim!, tothom és capaç d’escriure ................ 10 2
El secret està a posar-nos-hi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103
A la recerca de la inspiració. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103
Escriure és obrir-se al món ......................... 10 4
Capacitat d’adaptació .......................... 10 4
Qui escriu diu veritats ......................... 10 4
Llegint s’aprèn a escriure ....................... 105
El pensament s’educa escrivint-lo ................ 10 6
La comunicació per correu electrònic ............. 10 6
La grandesa d’internet ......................... 10 9
La força d’una carta ........................... 110
El costum d’escriure notes ...................... 111
Els rètols ................................... 112
La passió i el do d’escriure ......................... 11 3
Veient com escrius et diré qui ets ................ 113
Posar el text a prova de foc ..................... 114
Qui expedeix un escrit ja no el controla ............ 114
Contextualitzar bé el lector ..................... 115
Hem de ser clars i concrets ..................... 116
Delimitar el tema i fer-lo oportú ................. 116
Som deutors els uns dels altres .................. 117
Calen dosis de passió .......................... 118
Escriure demana disciplina ......................... 11 9
Uns textos ben lligats .......................... 119
Unes normes ben seguides ...................... 12 0
El català del carrer no ens pot fer de referent ........ 12 0
Qui ha de suar és l’escriptor, no el lector ........... 121
Una elegant manera de presentar els escrits ......... 122
Cloenda ......................................... 1 2 3

presentació
Heus ací un llibre, Comunicar-se, tot un art, que vol ser útil al
lector. En general, són unes pàgines basades en fets concrets de la vida
quotidiana i també fruit de l’observació de determinats comportaments
de la societat, a vegades convincents, a vegades criticables. Tant com he
pogut, m’he esforçat per evitar la teoria i oferir amb llenguatge planer
solucions pràctiques i a l’abast de tothom.
Ben mirat, el meu principal objectiu és el d’obrir camí perquè els
lectors entrin en la dinàmica de l’art comunicatiu i descobreixin la
potència de la paraula i el valor del llenguatge dels signes. Amb aquest
desig intento, doncs, d’oferir uns suports ben útils d’expressivitat i unes
pautes que ajudin tothom a penetrar harmoniosament en el domini de
l’escolta, de la parla, de la lectura i de l’escriptura.
Cada un d’aquests temes els vaig desgranant en una sèrie de subtítols
per tal de presentar-ne una dimensió polièdrica i facilitar-ne una lectura
precisa, agradable i còmoda.
Diria que en la secció «Saber escoltar» dono importància sobretot a
l’escolta activa; en la de «Saber parlar» poso en relleu el gran do de la
paraula, remarcant la potència que conté i traçant pistes de com oferirla;
pel que fa a la secció «Saber llegir», hi dic que s’han de saber triar
bé les lectures i que és diferent llegir per a un mateix que fer-ho amb
vista al públic; i, en el darrer bloc, el de «Saber escriure», hi explico
quina és la disciplina requerida a l’hora d’agafar el llapis i com s’ha de
presentar un escrit segons les persones a qui vagi adreçat.
En un món cada vegada més tecnificat i globalitzat, en aquesta època
de les comunicacions, més que mai és necessari donar a la vida una
solidesa que vagi més enllà d’allò que és tangible i perible, car l’home
és concebut per a comunicar-se en l’amor, en la bellesa, en l’art; l’home
és cridat a ser donació i no pas acumulació. El gran repte, doncs, del
desenvolupament humà, en l’esfera universal, està en la bona comunicació
i entesa entre els homes i, per tant, en la bona parla, en l’eficaç
intercanvi de coneixements, de dons, de sentiments; en definitiva: en
l’art de la comunicació!
Ramon Sangles i Moles

Comuniquem-nos
Esbatanarem les finestres i farem entrar l’aire pur
que impregna aquest univers tan ple d’emocions
i de diversitat.
Parlarem de l’art de la comunicació i ens traurem
el barret en senyal de reverència, cercant en el
cor de l’home i en les parts més nobles del seu
enteniment el regal a oferir-vos.

El repte de la comunicació
Som a l’er a de le S co m u n i c a c i o n S
Comuniquem-nos
L’art de la comunicació és el que en els nostres dies senyoreja la superfície
de la terra, perquè tota una sèrie de canvis mundials així ho van
propiciant. Hem entrat en l’era de les comunicacions, on la informació,
el coneixement i les noves tecnologies s’han fet mestresses de la societat,
abraçant tota l’activitat de l’home; direm més: la comunicació, com
mai, s’ha apoderat del seu cor i de la seva ment. Si bé l’home ja sempre
ha estat preferencialment un ésser relacional, avui és posat a prova
precisament per l’eficàcia amb què sàpiga gestionar, assumir i concretar
en cada moment l’exponent relacional que ja hi ha dins seu, però també
el que la societat i les necessitats de cada moment li van imposant.
La nostra societat ja no és rural com en altre temps, tot i que s’exploten
més que mai els conreus; tampoc no es posa ara en primer lloc,
com fa pocs anys, el món industrial i tècnic, per bé que sense aquest no
tindríem el desenvolupament ni les comoditats aconseguides, i de cap
manera no és ben vist fer la guerra per al domini i la submissió d’unes
persones o d’uns pobles oposats a uns altres.
Avui prioritzem els acords, els tractats, les cimeres (mentre escric
això s’està fent la Cimera sobre el Canvi Climàtic, a Copenhaguen), les
votacions democràtiques... En definitiva, actualment tot s’ha de resoldre
a través de la comunicació, observada tant des del punt de vista de les
noves tecnologies (que són tecnologies de la comunicació) com des de
l’angle de la comunicació interpersonal o internacional.
l’h o m e , S a b r à ge S t i o n a r bé la co m u n i c a c i ó ?
En el llibre del Gènesi s’hi narra que per la paraula fou fet el món i
tots els éssers que el poblen; també pels evangelis sabem que el Verb es
féu carn. Tots nosaltres som testimonis que per una paraula, una ordre,
un sí o un no, el curs de la història ha canviat i que la senzilla vida de
cada dia pren una direcció determinada per allò que hom diu.
15

Comuniquem-nos
L’home és sempre responsable d’allò que la seva boca deixa anar. La
paraula marca la vida i la marxa del món. Llavors, sobretot els dirigents,
en qui la paraula es fa llei i ordre, ¿saben –i sabran– gestionar bé la paraula
i tot l’entramat que li dóna suport i extensió? L’home, ¿tindrà la
maduresa suficient per a canalitzar tot el potencial comunicatiu que avui
més que mai el progrés posa a les seves mans?
Si donem una ullada general, d’abast internacional, molt inflats de
satisfacció no hi quedarem pas: es peca de prepotència, d’individualisme,
d’infantilisme... Malgrat notòries excepcions, l’home no està prou a
l’alçada de tot el que el progrés li ofereix. Molta tècnica i molts mitjans
de comunicació, però poca maduresa i mala gestió (o gestió abusiva).
cri d a t S a fe r un pa S en d a v a n t
Per a arribar on som (i em refereixo a cultura, tecnologia, ciència,
conviccions de tota mena...), els nostres avantpassats han hagut de lluitar
i treballar molt, i, en general, ens han deixat un món millor de com mai
no havia estat. Però, ja hi som: heus ací el gran perill de caure en un
anar fent, superficial i relaxat, en trobar-nos al davant tantes coses fetes i
mastegades. Enfront la societat de consum, doncs, hem d’anar amb peus
de plom i no empassar-nos pas tot el que ens ofereix.
Saber viure bé, gràcies a tantes comoditats, sí; viure en un relaxament
fora de l’òrbita de la qualitat humana i comunicativa, francament, no!
El preventiu per a no quedar atrapats en l’afluixament seria, per una
banda, saber viure satisfets del que en cada moment la novetat de la vida
ens brinda (sia en la sort sia en la desgràcia, car les desgràcies s’han de
saber acceptar i superar), i, per l’altra, mantenir un esperit d’harmoniosa
tensió envers tot allò que pugui fer créixer l’home en les dimensions
humana i espiritual, i que nosaltres fusionem dient-ne tensió comunicativa.
En dir tensió no hem de confondre el terme amb tibantor o
rigidesa; nosaltres parlem d’una tensió feta d’ales lleugeres, que s’han
de moure suaument i compassadament, altrament hom es donaria, tard
o d’hora, una patacada; parlem de coherència en allò emprès.
Per dir-ho amb unes altres paraules: volem parlar d’una fascinant comunicació
que sempre convida a fer, vulgues o no, un pas endavant en
tot el que els humans toquem, mirem, pensem, diem. N’anirem parlant.
16

llenguatge, llengua, parla
lle n g u a t g e
Comuniquem-nos
El llenguatge és la facultat humana que fa possible que ens puguem
comunicar els pensaments, els sentiments i els desitjos mitjançant un
codi lingüístic compartit. Com que a part del món humà n’hi ha un de
forà, cal distingir tres menes de llenguatge:
— El llenguatge verbal (el de l’home, la llengua que fa servir)
— El llenguatge artificial (el de la programació, el de la informàtica)
— El llenguatge animal (el dels animals)
Nosaltres parlarem sobretot del llenguatge verbal, del que l’home fa
servir en comunicar-se amb els seus consemblants. Ara bé, farem també
referència al llenguatge dels gestos, al dels moviments del cos i de l’expressió
facial, és a dir, al llenguatge cinètic.
El llenguatge artificial el tocarem sols tangencialment.
lle n g u a
La llengua és la facultat del llenguatge d’expressar-se d’una manera
concreta i històrica, utilitzant un conjunt de convencions necessàries i un
sistema de signes que els individus d’una determinada societat adopten.
Podem, doncs, definir la llengua com un saber col·lectiu, com un producte
social que cada individu rep d’una manera passiva. Emprant paraules
de Saussure, direm que una llengua «és la suma de regles i senyals
dipositats en el cervell de cadascú».
Aquesta convenció social disposa d’un corpus de paraules anomenat
lèxic, de l’estudi del qual s’ocupa la branca de la lingüística anomenada
lexicografia, molt lligada a les normes de les acadèmies de cada llengua
(institucions prescriptives sobre un idioma).
Tota llengua conté uns valors històrico-naturals (no pas artificials),
necessita un espai per a l’intercanvi comunicatiu i demana una interacció
semàntica, és a dir, unes unitats i uns signes comunicatius complexos.
17

Comuniquem-nos
La llengua és cultura
Cada llengua té la seva manera de construir i de lligar els significats
dels mots, resultat de l’esforç d’una sèrie de generacions, i representa,
descriu i interpreta el món d’una determinada faisó. Cada un de nosaltres
no elabora els seus pensaments en una llengua qualsevol, en una llengua
abstracta, sinó en una de sola, en la seva llengua concreta.
Per tant, el pensament humà arrossega un passat i depèn en gran
manera de la llengua que hom ha après durant la infantesa. A mesura,
doncs, que enriquim el vocabulari i les capacitats expressives, la nostra
mentalitat esdevé més potent i precisa pel fet de distingir, per exemple,
dues coses que abans confoníem, com posar i ficar. I, encara, a mesura
que aprenem altres llengües, anem eixamplant i enriquint el nostre horitzó
cultural i mental. Les llengües són finestres obertes al món.
Les llengües evolucionen
Les llengües evolucionen, tant fonèticament com morfològicament i
sintàcticament. L’evolució d’una llengua, però, cal que es faci des de
dins, i sempre d’una manera lenta i concorde al seu geni.
Si l’evolució vingués per pressió forana, ens trobaríem davant una
suplantació, no pas davant una evolució de la llengua. És per això que
hem de conèixer bé el nostre sistema lingüístic, la nostra estructuració
gramatical i la nostra normativització.
pa r l a
Amb la parla indiquem l’acte que l’individu realitza, això és, l’acte
d’expressar el seu pensament, les seves facultats i les seves emocions
en quant membre d’una comunitat lingüística determinada, i ho fa per
mitjà d’aquella convenció social que és la llengua, i que ja hem definit.
La llengua, doncs, com ja hem escrit, no és més que una convenció
social, i la parla és la realització individual d’aquesta convenció,
apresa voluntàriament i associada a uns signes, a uns conceptes i a una
acústica. Per tant, la parla és un acte de voluntat i d’intel·ligència que
sols el mateix parlant pot dur a terme en un espai i temps determinats.
El funcionament d’una llengua és molt complex i no es poden emetre
valoracions simplistes. Sí que es pot dir: «Aquest parla bé tal llengua.»
18

la dimensió comunicativa
hab i l i t a t S co m u n i c a t i v e S
Comuniquem-nos
Per a nosaltres els humans, la creació sencera és font de comunicació,
de manera que tot allò que existeix o succeeix, d’una manera o d’una altra,
ens parla. Per això, fins i tot en situacions desaventatjoses (aïllament,
autisme, sordesa...) la comunicabilitat és possible.
D’altra banda, en tot home, per tancat que ens pugui semblar, hi ha el
desig d’una autèntica relació, sia mitjançant els gestos sia de la paraula,
amb els qui l’envolten i amb els qui més ha de tractar. I no cal dir que
d’oportunitats comunicatives a tothom se li’n presenten; però, és clar, s’han
de tenir ganes d’aprofitar-les i s’ha de voler entrar també en el món dels
altres. Saber-nos-els guanyar per al diàleg i l’amistat és tota una habilitat.
A tal propòsit, doncs, és molt aconsellable de dominar bé les capacitats
verbals i d’estudiar a fons la nostra llengua i, si en sabem d’altres,
encara molt millor. A més a més, recomanem la lectura de bons llibres
i l’assistència a conferències que creguem interessants; i també és d’ajut
mirar bons programes televisius i escoltar atentament aquelles persones
que parlen bé i que es comuniquen desprenent gràcia i encant.
I no podem pas passar per alt les habilitats no verbals, que tractarem
en les pàgines 29-36 d’aquest llibre, car compten quasi tant com les verbals
i, consegüentment, les hem de tenir en compte.
la co m u n i c a c i ó no po t Se r in S t r u m e n t a l i t z a d a
Dir que amb la llengua «mentre ens entenguem ja n’hi ha prou» és
simplificar excessivament i lleugerament la complexitat del ric cabal lingüístic
i no donar el just valor a cadascuna de les paraules fetes servir en
un univers ple de contrastos i matisos. Sols des de l’oportunisme poden
ser dites frases com aquesta o de semblant calibre, cosa que denota una
total falta de respecte per a la nostra llengua i per a la seva bona salut.
Els conceptes de llengua i nacionalitat van molt més enllà d’enunciats
fets amb imprudència i desencert i que massa sovint sentim a dir.
19

Comuniquem-nos
Bàsicament, tota llengua configura la manera de pensar d’un poble
i, per tant, la dels seus membres. Llavors, la llengua no és solament un
instrument del qual ens servim, sinó la forma del pensament de cada habitant
d’una nació i el tresor patrimonial del pensament d’aquesta nació.
Ningú no pot negar que llengua i pensament es donen la mà.
la ll e n g u a co n t é la Sav i e S a d’un po b l e
En la llengua d’un poble hi va embolcallada tota la seva saviesa generacional.
Una llengua, de fet, és com un riu. És el fil conductor a
través del qual les diverses generacions s’han anat transmetent les seves
experiències, els seus èxits, els seus fracassos i, en definitiva, els fonaments
de la seva antiga saviesa, constantment posada a prova per les
vicissituds de l’existència i renovada d’acord amb cada circumstància
històrica. Tot aquest cabal ha anat configurant, enriquint i sedimentant
unes formes d’expressió i de cultura que constitueixen la primera riquesa
patrimonial de cada poble.
De la mateixa manera que en els fons dels rius hi trobem còdols, grava
i sorra (procedents de totes les seves fonts, torrents i afluents), perfectament
arrodonits i polits per la laboriosa i pacient acció de l’aigua,
en cada llengua hi ha sempre les empremtes i aportacions dels pobles
i de les generacions que ens han precedit i que el temps i les seves vivències
han acabat seleccionant i posant a la nostra disposició. Així, les
restes lingüístiques ibèriques, gregues, fenícies, llatines, germàniques,
aràbigues, etc., que constitueixen la llengua catalana, juntament amb la
transmissió verbal dels neguits, sentiments i anhels més pregons dels
nostres avantpassats, que es vehiculen a través de la literatura oral o
escrita, han anat afaiçonant la identitat individual i col·lectiva dels catalans
i són un punt de referència essencial, un pilar indispensable del
nostre poble. I sols en la identitat ens fem visibles al món.
to t a co m u n i c a c i ó de m a n a un eS p a i
En aquest món tot està condicionat, ordenat, estructurat i diferenciat
gràcies al llenguatge. Pel llenguatge establim relacions i ens obrim al
món, però també pel llenguatge marquem punts limítrofs i distingim
entre la manera de ser de la gent d’una nació i la d’una altra. En aquest
20

Comuniquem-nos
punt cal admetre que hi ha notables diferències entre una comunitat que
parli una llengua i una que en parli una altra. Per això és tan important la
territorialitat, l’espai on cada llengua pot ser parlada a cor què vols.
Una llengua no és una Babel, sinó un espai que ha de ser respectat i on
tothom és capaç d’entendre’s amb la llengua pròpia i històrica d’aquella
terra. No podem parlar de llengua sense comptar amb un espai concret.
Per això és tan important el binomi llengua-país. Sols cal mirar el
mapa del món per a veure que generalment és així: cada país malda
perquè la llengua hegemònica s’imposi fins als confins de les seves fronteres.
I aquí entrem ja en un terreny molt delicat i a vegades injust, on
veiem que força països s’han estructurat amb l’annexió (volguda o feta
a cop d’armes) d’unes altres parts que de temps antics tenen ja les seves
arrels i llengua pròpies i que, lògicament, volen mantenir amb ple dret.
Doncs bé, és un fet comprovable que les nacions sotmeses a una altra
de més potent es troben sempre amb moltes traves i impediments per a
dur a terme els seus drets fonamentals. I no cal dir que el primer objectiu
d’una nació potent és el d’extingir la llengua de la nació minoritzada, sia
no donant-li el suficient suport i protagonisme, sia considerant-la una
llengua de segona categoria, marginant-la, ridiculitzant-la o fins i tot prohibint-la.
Quan una nació actua amb prepotència ha de ser reprovada,
per més que apliqui les seves lleis d’una manera democràtica.
Aleshores, si realment la llengua és l’ànima d’un poble, l’aglutinadora
d’una comunitat, convé que aquella llengua sigui respectada i avalada
per unes lleis a complir, no manipulables per partits, siguin de dreta o
d’esquerra, per tal que la comunitat aborigen no s’hagi de trobar amb
conflictes diglòssics, de patuesització o de lingüicidi, com ha passat sovint
amb tantes llengües de les quals ja no es canta ni gall ni gallina.
No és pas casual poder veure força exemples (a Europa mateix) on la
millor solució per a un natural desenvolupament de la llengua i una sana
economia ha estat l’obtenció d’una plena sobirania (aconseguida no pas
necessàriament amb mètodes violents).
l’è x i t co m u n i c a t i u
L’èxit de tota bona comunicació està primordialment en l’estima que
tenim de nosaltres mateixos, en la bona formació, en el desig d’atrac-
21

Comuniquem-nos
ció, en la senyoria amb la qual ens presentem, en el grau de convicció
amb què oferim els nostres missatges i en el to de veu curosament treballat
i modelat que fem servir.
Hem d’anar amb compte a no donar camp a les emocions negatives
(por, tristesa, ira, fàstic), car ens podrien causar ansietat o angoixa i avortarien
l’èxit de tota bona comunicació o relació.
Seguint els consells que anirem desplegant en les pàgines d’aquest llibre,
ens serà més fàcil de superar les temences que ens fan tremolar les
cames a l’hora de posar en pràctica l’art de la comunicació.
el pr e S t i g i de l’or a t ò r i a
Qui es posa davant el públic ha de ser un artista de la paraula. Per això,
un orador ha de ser destre i competent en l’ús de la paraula; ha de saber
bé la llengua. Les llengües, si es compta amb voluntat i ganes, s’aprenen.
Per a persuadir l’audiència hom no es pot permetre mancances lingüístiques
ni incoherències de contingut. Hom ha de saber jugar amb la llengua,
fent-ne un instrument manejat amb traça i habilitat.
Posseint el domini de la llengua hom ha de fer, a més i necessàriament,
que aquesta actuï, que l’acció de la paraula sigui penetrant. S’aconseguirà
aquest requisit amb un correcte ús de la veu i amb la bona i bella combinació
de tons i ritmes, amb la riquesa dels moviments i amb l’expressivitat
de tot el cos. Referent als tons, direm que la veu de la dona n’és més rica
que la de l’home, i que, entre els parlars del món, diuen que aquell que
més avantatja tots els altres és l’italià.
la co m u n i c a c i ó éS fo n t de pr o g r é S i de cu l t u r a
Molt més del que ens puguem imaginar, la comunicació ha estat i és
el motor del progrés i de la cultura. Comunicar, sempre és progressar.
Les coses que no ens diem, que no posem al servei dels altres a fi que
participin de la riquesa de dons que duem a dins, s’assemblen a un sac de
blat esperant de ser dut al forn perquè se n’elabori el bon pa.
Sense un bon sistema comunicatiu difícilment el saber es podria desenvolupar,
car la cultura és fonamentalment i primordialment un conjunt
d’intercanvis actuals i generacionals. L’ahir, l’avui i el demà són un vertader
teixit cultural-comunicacional.
22

pri o r i t z e m la co m u n i c a c i ó
Comuniquem-nos
De res no ens valdrien els coneixements i la saviesa si no els poséssim
al servei de la humanitat. Sortosament, obrint els ulls, trobem tota
una munió de persones disperses pel món contribuint en gran manera a
millorar la societat i a fer efectiu l’art de la comunicació. Com a exemple
se’ns acudeixen ara figures com Graham Bell, inventor del telèfon;
Tomlinson, inventor del correu electrònic, i, encara, l’útil repertori internàutic
de Viquipèdia o l’exitós Facebook... Però, és clar, de persones
amb poder comunicatiu n’hi ha tantes al voltant nostre que anomenar-les
totes es faria interminable, oimés si hi haguéssim d’encabir aquelles que
són predominantment anònimes i sense les quals viuríem encara en un
món fet a l’antigor i amb moltes deficiències comunicatives.
Hem d’estar, doncs, molt agraïts als qui fan evolucionar la comunicació
per bons camins, car comunicar és sempre avançar per la via del
progrés i de la bona entesa. Com més comunicació, més coneixença, i
com més coneixença més estimació.
No cal dir que als bons comunicadors els hem de professar admiració
i els hem de tenir el màxim de respecte. L’art comunicatiu, que nosaltres
centrem sobretot en la paraula i en els gestos, té infinitat de facetes sobre
com fer-se concret i múltiples maneres de ser percebut.
Els bons comunicadors fan de pont entre una riba i l’altra; arriben
allà on, sense ells, el pas restaria barrat. Els bons comunicadors detecten
tot seguit on hi ha una persona sola o marginada i a l’acte li tiren l’ham
perquè formi part del ròdol comunicatiu.
Sapiguem, doncs, descobrir en la vida quotidiana les mil cares de
la comunicació; impliquem-nos-hi i premiem-la; sapiguem-la detectar
en la multiplicitat d’expressions i en infinitat de llocs; atorguem-li la
dimensió i el reconeixement merescuts, començant per valorar-la dins
de nosaltres mateixos, essent sempre portadors de veritat i dient les coses
d’una manera pertinent, clara, breu, ordenada.
La comunicació lliga harmoniosament cultura i societat. La comunicació
és comparable a la sembrada de bona llavor en camps adobats: do i
recepció. Tot acte comunicatiu, ben pensat i estructurat, ofert amb elegància
i naturalitat, fa un bé impagable ací a la terra i s’enlaira àgil i atractívol
vers la immensitat celeste.
23

Comuniquem-nos
Missatges en clau positiva
act u a r a co n t r a c o r r e n t
Un comunicador honrat generalment ha de nedar a contracorrent, ja
que, per desgràcia, els missatges carregats de negativitat, on predominen
les lluites a sang i fetge, tenen l’exclusiva en els mitjans de comunicació.
L’home, malauradament, s’acarnissa amb els seus consemblants i
gaudeix mirant espectacles on predominen la ferotgia i la violència. Tenien
l’audiència assegurada les lluites entre gladiadors i l’enfrontament
de l’home amb rabioses feres en el Colosseu de Roma; la tenen també
assegurada avui en programes o textos escrits de caire bèl·lic, mafiós,
criminal... Els mitjans de comunicació tenen èxit si ens fan conèixer
l’aspecte més fosc, tètric i vergonyós de les persones (estafes, delictes,
guerres, vexacions, fets sanguinaris...).
I, dins la mateixa línia, direm que no és bo de deturar-nos gaire en
segons quines campanyes electorals d’alguns dels nostres polítics (es
critiquen i mosseguen, prometen coses que mai no compleixen...); aconsellem
també d’apagar el televisor o canviar de canal en pel·lícules o programes
violents o farcits de llenguatge groller. En canvi, sí que va bé de
seguir reportatges ben fets, per exemple, de guerra, a fi que aprenguem,
a través dels desastres de la història, a valorar la pau.
Si poguéssim, faríem donar un tomb a moltes formes de l’actual manera
de comunicar. Hem de voler posar més l’accent en els fets positius i
honestos; ens ha de satisfer escoltar bones notícies i ser-ne portadors. Fer
relluir la negativitat dels successos, generalment no condueix a bons resultats,
ans produeix desànim i tristor. No siguem, doncs, mai còmplices
de baixeses, consumint-ne, ni en fem d’altaveu.
La feina de comunicar missatges positius no s’acabarà mai, ja que
abunden més que no els negatius. Saber veure el costat positiu de cada
persona i posar-lo en relleu, és cosa pròpia de ments sanes. No hauríem
de cansar-nos mai de cercar complicitats amb els objectius ben enfocats,
amb la feina ben feta, amb les actituds responsables. Quan hom
24

Comuniquem-nos
se centra en els missatges positius genera opinió constructiva, conversa
intel·ligent, imaginació penetrant, feina eficient.
la no S t r a opinió éS im p o r t a n t
És un deure de tota persona tenir la ment ben formada i obrar amb
rectitud. Es tracta d’una exigència mínima que s’obté volent simplement
un món millor i unes persones plenament lliures. Si dins nostre hi ha
aquesta base, llancem-nos a expressar la nostra opinió sense por; creguem-nos
que la nostra opinió compta i que pot encarrilar per bon camí
la vida de molta gent. Quantes vegades una paraula o un consell no han
fet canviar el rumb d’una persona!
Siguem, però, sempre molt clars i contundents; de cap manera opacs
o indecisos. A tothom li ha estat infós un do per a ser competent en una
activitat determinada; vulguem-hi excel·lir (hom pot ser un bon cuiner,
un bon mestre, un bon lingüista, un bon venedor...) i siguem decidits a
emetre judicis de valor; diguem: això sí, allò no. No expressar convençudament
la pròpia opinió denotaria immaduresa en la vida.
el co m u n i c a n t eS p e ra r e S p o S t e S
L’art de la comunicació no ha pas de desembocar en un pur activisme,
en un incansable missionariat, en una imparable retòrica. El bon comunicador
prepara el caliu perquè es desprenguin respostes i compromisos
del seu discurs, desperta ganes de col·laboració, inspira tranquil·litat i
seguretat. És com un venedor que constata que el seu producte és adquirit,
ben pagat i consumit. Si no és així, cal que el comunicador faci un
examen de consciència del seu procedir i enfoqui millor el discurs.
El bon comunicador té traça a complaure i sacia la multitud perquè fa
servir un llenguatge que aquesta entén; és més: sap pensar amb la mentalitat
de qui l’escolta i, lògicament, captiva i atrau.
El bon comunicador no és mai concebut com un baladrer, sinó com
un engendrador de sociabilitat, com un forjador de caràcters forts.
obe r t S a la in t e r n a c i o n a l i t z a c i ó
Moltes vegades he trobat persones que, per no comprometre’s en res
nostre, ni país ni llengua, sempre tenen a punt l’estirabot «jo sóc un ciuta-
25

Comuniquem-nos
dà del món», cosa que d’entrada ja vol dir expressar-se directament amb
una llengua que no és la pròpia i tenir vergonya de la seva identitat.
Doncs, ara nosaltres enfocarem la internacionalització al revés: qui
més estima la seva pàtria, més cosmopolita és. L’única manera de ser
reconeguts internacionalment és la de circular amb segell propi. S’ha de
dir clarament: sóc català, sóc de Barcelona, sóc de Can Toi, sóc músic,
sóc creient... Tot ben delimitat i sense dissimular res.
Les denominacions d’origen són molt concretes: donen el nom de la
comarca o del poble (vi del Penedès, xampany de Sant Sadurní...) i es
venen per tot el món. Tinc un amic, bon coneixedor de les comarques
xampanyeres catalanes, que va a congressos mundials de juristes. Doncs
bé, quan a un hotel (sia d’un país o d’un altre) demanen xampany (perquè
mundialment té aquest nom) els el serveixen d’aquelles ampolles que els
xampanyers d’ací en diuen «cava» (v. Llengua Nacional, núm. 70, p. 29).
Som un país malauradament massa acomplexat i ple de contradiccions,
perquè, a més, aquelles ampolles duen escrit «Spain» en comptes de «Catalonia»
o «Catalunya» que tranquil·lament hi podrien escriure. Llastimosament,
no sabem comunicar la riquesa interior que duem a dins o no
tenim la valentia de dir que aquells productes són de fabricació nostra.
L’origen, la causa i la font mai no han de ser callats o amagats, perquè
en el fet de mostrar-los hi ha el secret de la nostra força i de la nostra
singularitat, que en propicien un reconeixement internacional.
A l’hora de mostrar-nos tal com som no hi ha de tenir lloc cap mena
d’atenuació, de simulació o de feblesa; hi cal, doncs, contundència, decisió,
fortalesa i veritat. La nostra identitat ha de ser endevinada sempre.
No volem pas dir ara que hàgim d’anar pel món lluint les nostres qualitats
o reclamant la reconeixença merescuda. Es tracta simplement de
posar-ho fàcil perquè siguem coneguts, o bé que, sense eufemismes, ens
sapiguem fer conèixer com a tals davant els altres.
Sum a r fo rc e S
Hem de ser hàbils a percebre el sentit de fets i opinions, a fer tornar
blanc allò que és negre, a enlairar allò que es troba abatut. Hem de tenir
enginy, nas i traça per a transformar en força tota feblesa, per a convertir
en bell allò que és lleig, per a fer tornar el somriure en cors adolorits.
26

Comuniquem-nos
L’habilitat de les mans transforma la matèria; la vivor de pensament
clarifica complicacions; l’amplitud de cor genera llaços d’amistat. Doncs,
nosaltres demanem això: positivitat i suma. En la nostra època de les comunicacions
la recomanació adient seria: tenir capacitat de crear xarxa,
saber treballar en equip, aconseguir enllaçar elements dispersos.
Les persones ja no ens podem moure individualment o sectorialment,
sinó que hem d’enxarxar-nos fent ús de les tecnologies més avançades
i dels recursos més eficaços i de més llarg abast. Hem de ser concrets i
limitats en la feina, però hem de tenir l’ambició que aquesta tingui ressò
en tots el confins de la terra i es posi al servei de la humanitat.
També es fa córrer la veu que l’ens familiar està en crisi: doncs, maldem
per més acreditació d’aquesta institució. I encara: fomentem el diàleg
intercomunitari, cooperem perquè hi hagi més entesa política, més
diàleg ecumènic, més intercanvi entre religions. Es tracta de sumar.
La suma de forces del feble fa tremolar l’home més fort i més ben pintat
del món. Una societat democràtica suma més forces que no pas una
de dictatorial. Els règims nazistes, feixistes, comunistes... han fracassat
estrepitosament, i malauradament amb molt vessament de sang.
La immediatesa i l’agilitat també sumen forces, car avui dia tot va
molt veloç i, a cop calent, s’aprofiten més les energies.
mul t i p l i c a r l’op e r a t i v i t a t
No n’hi ha prou de produir; s’ha de competir i s’ha de vendre a dojo.
La Xina no té problemes a saturar el mercat mundial de mercaderia. Qui
té un producte ha de flairar on el podrà introduir. Tenim mitjans de comunicació
de tota mena i hem d’estar en primera línia a servir-nos-en.
Per altra banda, si volem encomanar catalanitat, hem de cercar la complicitat
de catalanòfils (d’aquí i de fora); si volem vendre un producte,
hem de cercar uns bons comercials (aquí i a fora); si volem treballar la
sociabilitat o la religiositat, hem de cercar uns experts sociòlegs i uns
teòlegs ben preparats (aquí i a fora).
Amb imaginació i bon tacte hem de cercar persones de prestigi que
col·laborin a multiplicar la coneixença del nostre treball i de la nostra
creativitat. De persones disposades al compromís i a l’ajuda n’existeixen.
Sols cal saber-les trobar i fer que sentin com a seu el nostre producte.
27

Comuniquem-nos
ete r n i t z a r la co m u n i c a c i ó
Hi ha paraules que se les enduu el vent, que no són més que un espai
de temps mort en les nostres vides. Fugim-ne! Podríem dir que en
tota paraula hi va inclòs un microxip que, grosso modo, la dirigeix a un
compartiment determinat: o bé al de la paraula fugissera i buida o bé al
de la paraula eterna i plena. És molt important, doncs, de tenir una sensibilitat
ben afinada per a detectar quin serà l’efecte de tota paraula que
deixem anar. Serà una paraula vana o serà una paraula eficaç?
Igualment hauríem de procedir en l’execució de tota mena d’obres: hi
ha allò que és fet d’una manera interina i matussera i allò que és fet
amb projecció duradora. Quan no posem per davant de tot la bellesa, la
intel·ligència i el consens, aleshores es desoeixen les paraules assenyades
i es manipulen el diàleg i l’entesa. A Suïssa quan, per exemple, s’ha de
refer l’enllumenat d’un carrer, hi ha d’haver l’aprovació dels veïns, i tot es
fa comptant amb l’acord de la comunitat veïnal. Aprenguem-ne!
Aleshores, aprofundint en el mot eternitzar, direm que les nostres
paraules i les nostres obres no tan sols han d’oferir un servei amarat de
valors humans, concret, eficaç i comprometedor, sinó que també han
de revestir la visió transcendent i, per tant, s’han de projectar vers la
perfecció integral de l’home, que és cos i esperit. I parlo de possibilitat,
no pas d’una entelèquia. Si, doncs, en les nostres paraules i accions no
hi va comprès un plus eternitzador, aleshores tot esdevé caduc i res no fa
d’aquesta terra un paradís, com seria d’esperar i desitjar.
Es poden fer obres i discursos esplèndids, es pot dur a terme una gestió
perfecta i mil·limètrica; però, si aquestes accions no tenen l’afegitó de
voler conduir l’home més enllà de la matèria palpable, representen una
despesa inútil o poc aprofitada d’energia, ja que l’acció que no mira a
la infinita transcendència, en algun lloc o altre de la terra s’encallarà i
s’estavellarà. En el terreny de la finitud, l’home es cansa i desanima; en
canvi, movent-se en esguard a l’infinit, és incansable i treu energia de
tota flaquesa, fa de les pedres pans.
Per a moure’ns dins aquesta dimensió no fa pas falta que siguem
uns éssers superdotats o posseir grans riqueses. Es pot anar endavant i
arribar molt amunt partint de zero. Ah!, però, això sí, s’ha de tenir talent
i bona disponibilitat.
28

l’expressivitat no verbal
el co S i la ge S t i c u l a c i ó
Comuniquem-nos
Fins ací hem anat donant molta importància a la paraula, a la pronunciació.
Doncs bé, ara direm quatre coses sobre el llenguatge no verbal,
tema que requeriria moltes pàgines si volguéssim tractar-lo a fons.
Efectivament, hi ha investigadors, com Birdwhistell, que afirmen que
una bona part de la comunicació la fem mitjançant gesticulacions, aparences,
postures, mirades i expressions corporals, sobretot facials.
De fet, la part més comunicativa del cos és la cara, i, en aquesta, els ulls
amb tota seguretat, i la boca. La manera com es mira i la durada de contacte
entre ulls suggereixen molts missatges i parlen molt profundament.
En el mirar entren en joc conceptes de poder i d’intimitat. Mirar seria una
mica com tocar.
Si bé la cara, i especialment els ulls, és la part més important de la
comunicació, car és on amb més relleu es marca la força expressiva i on
més clarament reflectim les emocions, com ara la sorpresa, la tristesa,
la por..., hi ha encara un altre punt del cos no menys rellevant: les mans.
Aquestes, a part de donar suport als ulls fins a límits insospitables, parlen
de mil coses segons on les tinguem, o com les tenim o com les movem.
De fet, ens seria molt difícil d’imaginar-nos un polític o un predicador o
un orador amb les mans mortes o lligades; i seria impossible concebre un
Roberto Benigni (p. ex., en La vita è bella) sense jugar amb les mans.
el co S no me n t e i x
Moltes vegades les paraules no diuen el que l’home en realitat pensa.
Per diferents motius, l’home sol mentir. Però el cos ens delata: el cos diu
allò que les paraules amaguen; el cos mai no enganya. N’hi ha prou de
fixar-nos en els microgestos del cos de l’interlocutor; no cal pas anar als
sofisticats aparells detectors de mentides.
Entre el cos i el cor hi ha una harmonia molt difícil de trencar. Per
això, tractant-se de credibilitat, es diu «parlar amb el cor a la mà». Qui-
29

Comuniquem-nos
na imatge tan bella! També diem que «el cor té raons que la mateixa raó
no sap explicar». I és així en moltes situacions de la vida. La simbiosi
cos-cor és compacta i no admet deformacions. En canvi, ja no ens podem
fiar tant de tot allò que és expressat amb la paraula. Es diu que «les
paraules se les enduu el vent» i també diem: «Fets!, i no paraules».
La paraula sempre està exposada a perills: sobrevalora fets o virtuts;
consent on hauria de plantar cara; diu sols una part de la veritat...
Si, doncs, no volem ser enganyats, a més d’escoltar les paraules, hem
de mirar atentament el cos de l’interlocutor.
pr a c t i q u e m l’eS p o n t a n e ï t a t
Tant l’educació com la cultura generen uns patrons, unes determinades
maneres de ser i de comportar-nos. Que en la vida hi hagi establert un
ordre és cosa bona i necessària, altrament la societat seria ingovernable
i els individus es comportarien salvatgement. Ara bé, assumides les normes
que per una banda i per una altra ens són imposades (governamentals,
socials, familiars, laborals...), cadascú ha de poder expressar, d’una
manera ben espontània, els seus sentiments i la seva fenomenologia, i ser,
gràcies a un bon grau de maduresa i pel desig de llibertat, transgressor.
Ara bé, per a ser transgressor s’ha d’haver sabut complir molt bé la llei i
s’ha de tenir molta qualitat humana.
Les normes, les regles i els patrons encaminen, ofereixen ordre i seguretat,
però no acaben de conduir l’individu a desenvolupar-se en la grandesa
per a la qual ha estat concebut. Cada persona és un món i ha de donar
uns fruits determinats, cosa solament possible si els expressa amb ple
convenciment, coratge i espontaneïtat.
L’espontaneïtat ens ajuda a ser més lliures i és bona companya de la
salut mental; a més, fa que el llenguatge del cos sigui harmònic i seductor,
que tingui rellevància i eficàcia.
elS ge S t o S pr e c e d e i x e n la pa r a u l a i Só n pa r a u l a
Un nadó, abans de parlar, amb els seus gestos ja ens comunica moltes
coses. També nosaltres, amb el gest (insinuacions, indicacions o gestos
fets amb la cara, amb les mans, amb els dits...) ja mostrem sovint què
expressarem o què podríem expressar amb la paraula. El llenguatge dels
30 26

Comuniquem-nos
gestos és propi de persones en qui l’agilitat d’acció compta molt, de persones
que se saben compenetrar molt bé. A vegades, amb un gest dius
mil paraules. Els gestos són immediats i de contingut complet.
Dos enamorats, per a expressar el seu amor, no s’han de dir gaires
paraules, perquè els gestos arriben al cervell i al cor, i perquè un gest pot
excitar més que un devessall de paraules.
Per altra banda, com més íntimament dues persones es vulguin comunicar,
més s’acostaran. És molt diferent fer un gest d’acostament que
no pas fer-ne un d’allunyament: si m’apropo o obro els braços a l’altre,
senyal que ell m’interessa. Si un palmell de mà és obert indica extroversió;
si és tancat, significa introversió o aversió. També l’angle d’obertura
dels peus és un indicador de bona recepció. Un encreuament de braços
pot significar seguretat si els polzes es veuen, però denotaran tancament
si la mà s’amaga a l’interior dels braços. La mà plana sobre la cara, tapant
la boca, mostra tancament total a l’altre. L’índex sobre la cara, dissociat
dels altres dits, indica afirmació d’un mateix.
No volem pas dir ara que el llenguatge del cos tregui força a la paraula,
car podem constatar que aquesta és prou capaç de fer-lo reaccionar: «Això
que m’has dit m’ha deixat glaçat», «Em fas posar la pell de gallina», «Se
m’ha fet un nus a la gola», «No parlis així, que em remous l’estómac»...
què Só n el S mi c r o m o v i m e n t S ?
Els micromoviments són uns gestos inconscients i subrepticis; per a
copsar-los ens hem de regir pels impulsos emesos en la immediatesa.
Aquests gestos són com una llumeneta que el cos encén quan el cervell
s’ha de concentrar molt o quan no diu tota la veritat. Ara en mencionarem
de tres classes:
a) Els micromoviments de fixació, que podem veure quan, per exemple,
hom situa la mà en un lloc determinat, sobretot de la cara, i la hi
deixa immòbil perquè es vol concentrar en allò que diu o ha de dir.
b) Les microcarícies, que tenen lloc quan hom acompanya el seu cos
amb senyals de benestar, amb gestos o carícies de dolçor, sia amanyagant-se
alguna part del cos, tocant-se els cabells... Sempre s’hi troba
un punt de seducció, que és bona per a atraure l’altre. Ei!, també poden
expressar narcisisme i prou.
31

Comuniquem-nos
c) Les micropruïges, que descobrim quan hom, volent mantenir una actitud
correcta, està en desacord amb el que l’altre diu. No ens gratem
mai per atzar; si ens gratem és perquè hi ha una situació de dissimulació.
En aquests casos, la mà es posa sobre una zona de la cara o del
cos i hi fa una lleugera gratadeta.
man S eS q u i ve S, m a n S po S S e S S i ve S
El contacte de cossos o, si voleu, de pell a pell, primer de tot ha de
produir plaer; després hom hi ha d’experimentar com el fruit d’una donació
mútua: jo per a tu i tu per a mi. Tot contacte humà apropa i lliga
esperits –cossos!–, i en aquest lligam s’hi ha d’experimentar amistat,
amor, correspondència, llibertat, seguretat.
En tota encaixada de mans, doncs, els efectes del contacte s’hi haurien
de produir. Però no sempre és així. Hi ha encaixades de mans esquives:
tan bon punt les mans entren en contacte, n’hi ha una que s’escapa
barroerament, deixant-te palplantat i mig glaçat. Després tenim les encaixades
de mans possessives: no saps com desprendre’t de la mà que
t’engrapa i masega. I encara direm més: a vegades trobes una mà morta,
molt flonja, dins la teva; altres vegades hi trobes una mena de fòssil
enrigidit que et fa basarda.
Les encaixades de mans són molt més significatives del que hom es
pugui pensar, perquè entre la mà i la ment hi ha una connexió immediata
i completa. Una encaixada parla, i tota encaixada ha d’anar acompanyada
d’una determinada actitud del cos: cal sobretot que el braç es trobi
de mitja cintura en amunt, el cap lleugerament inclinat vers la persona i
els peus amb un bon angle d’obertura. En un acte protocol·lari una bona
encaixada de mans mai no hi pot faltar.
Si no hi ha passió per la vida i ganes d’estimar, no hi pot haver bones encaixades
de mans ni plaer; si no hem ensinistrat les mans per al diàleg i per
a les carícies, aquestes romanen inactives o en estat salvatge. No hi fa res
que, per la duresa de la feina, siguin aspres; parlem de l’art de moure-les.
elS co p e t S a l’eS p a t l l a
Bé, els copets se solen donar a l’espatlla, però també a l’esquena, al
braç, a les natges. Donar-se copets és una pràctica molt estesa entre el
32

Comuniquem-nos
jovent, i actualment ha proliferat; parlant-se tant de grip i de contagis,
substitueixen més els petons (o besades) i les abraçades.
Ja des de sempre, el contacte humà és molt important, sobretot entre
els joves. Els joves han de descobrir el cos de l’altre; s’han de descobrir
a ells mateixos com a éssers relacionables i necessitats de companyia i,
per tant, de tacte.
Si una persona no es deixa tocar o és massa esquiva, això denota algun
trastorn greu. És clar que sempre un s’ha de prevenir, i sobretot les
noies, dels qui anirien més enllà del que el comportament ètic demana,
abús que també consideraríem una anomalia. Nosaltres estem parlant
de l’art de la comunicació formalitzada amb el contacte.
elS pe t o n S i le S ab r a ç a d e S
Tant en els petons com en les abraçades fem servir un llenguatge no
verbal altament significatiu i penetrant. A l’home i a la dona aquest llenguatge
els fa bé i l’han de fer servir. De tota manera, com sempre, però
en aquest punt més que en cap altre, es pot pecar per defecte o per excés.
El punt dolç, doncs, on es troba? Jo el situaria en la disponibilitat, però
no en la necessitat. Si tenim la sort de poder rebre i oferir petons i abraçades,
perfecte! Ei!, també poden embafar. Tanmateix, si aquesta oportunitat
no es presenta, vés a saber per quines circumstàncies de la vida,
hom no s’ha pas de sentir frustrat o fracassat en la relació d’amor. Els
mendicants d’afecte fan força pena; els qui no n’admeten, creen rebuig.
Els petons i les abraçades, com han de ser? Sovint, en el comiat d’una
carta, fins i tot escrita a una persona que no hem vist mai (o que no
abraçaríem si la tinguéssim al davant), diem, més que res per educació i
elegància: «Una abraçada», o «Un petó» si hi ha molta franquesa.
En general, però, hem de distingir entre grau de familiaritat i situació.
Si hi ha coneixença i amistat, els petons i les abraçades va bé que
hi siguin, però fets amb molta discreció segons en quin lloc o ambient
ens trobem. Jo diria que en llocs molt institucionalitzats (en congressos,
en convencions, en parlaments, en esglésies...) amb una bona encaixada
de mans ja n’hi hauria d’haver prou. Petons i abraçades hi són excessius.
En aquests llocs s’hi ha de sacrificar la bona coneixença i amistat per
una general cordialitat i acceptació de tothom.
33

Comuniquem-nos
Tampoc no hi hauria d’haver petons i abraçades la primera vegada
que dues persones es coneixen o quan són presentades per un tercer. Una
bona encaixada de mans ja trava amistat. Sí que podem fer ja un petó
després d’haver dinat o estat una bona estona junts amb el nou conegut.
Quan dues persones es fan un petó estableixen o renoven entre elles
l’amor i l’amistat. El petó representa una salutació calorosa i d’estimació
prolongable i respectuosa. Els petons solen fer-se a una banda i a l’altra
de la cara fent que els llavis, flonjament girats a l’exterior en forma arrodonida,
toquin l’altra cara però sense ensalivar-la. Els petons no suposen
tanta intimitat o donació com les abraçades, per bé que els fets boca a
boca sí que en connoten.
Les abraçades tenen les mateixes peculiaritats dels petons però van
un xic més enllà. Quan dues persones s’abracen es comprometen a escoltar-se,
a obeir-se, a estimar-se, a ser l’una per a l’altra perquè entre
elles hi ha ja certa intimitat. De tota manera, les abraçades poden revestir
matisos molt diversos i significats molt diferents: per una banda, poden
ser fluixes o intenses; per l’altra, breus o prolongades. Una abraçada que
comprimeixi excessivament un cos a l’altre no és satisfactòria; va més bé
que, dins la intensitat, hi hagi un punt de respiració o de deseiximent; els
dos cossos no s’han de percebre enrigidits sinó flexibles i com gronxant
i elevant-se. I, pel que fa a l’abraçada fluixa, no ha de servir per a fer entendre
a l’altre que després es mantingui a quatre pams de distància.
Referent a la duració, les abraçades breus equivalen a una salutació
entranyable; les abraçades llargues connoten enamorament, possessió,
donació. Sols haurien tenir lloc quan entre dues persones hi ha ja el fet
de compartir la vida d’alguna manera o altra.
el So m r i u r e
No podem pas passar per alt el somriure, una qualitat molt difícil
de protagonitzar bé, d’entreteixir-la en la parla. Només poden expressar
alegria els cors plens de joia i de bondat. Precisament en aquests
moments, mentre escric això, enterren, a la catedral de Milà, Mike
Bongiorno, conductor durant més de cinquanta anys d’importants programes
televisius italians que han captivat els seus espectadors; i ell
tenia per lema i repetia a desdir «Alegria!».
34

Comuniquem-nos
Estar alegre no vol pas dir que no experimentem el dolor i les sofrences
de la humanitat; estar alegre i repartir somriures a dojo no suposa
pas caure en la superficialitat o en l’ablaniment del que requereix una
conducció seriosa i feta amb autoritat. Al contrari, amb l’alegria hom fa
seu el dolor i el patiment dels altres, alleujant-lo i curant-lo. Amb l’alegria
es posen en ridícul els actes banals i es comanda com un rei, al qual
no manca res i a qui tothom sent el deure d’obeir.
L’acte de somriure és sempre portador de vida, de felicitat, de benestar.
Qui somriu senyoreja en el món i exerceix una atracció irresistible,
ja que somrient captivem amb força l’altre.
Les persones tristes i de cara avorrida solament escampen tenebra i
pesantor. Evidentment, en el curs de la vida hi ha alts i baixos, i, per això,
no podem judicar mai cap persona si un dia la veiem afligida o amb la
cara amargada. Recomanem vivament de ser molt sensibles i prudents en
la manera de tractar-les i estimar-les. Nosaltres a l’inici d’aquest paràgraf
ens referim a persones que es mantenen en aquell estat de tristor i que,
fins i tot, ja l’han assumit i s’hi troben bé, detestant tota mena de correcció
o canvi. A persones així les fem culpables del seu aspecte repulsiu i,
a més, diem que no són aptes per a governar o ensenyar.
doS en a m o r a t S , c o m eS co m u n i q u e n ?
Volem coronar l’acabament d’aquest capítol fent esment de la comunicació
que s’estableix quan dos enamorats es professen amor.
Nosaltres, malgrat totes les fórmules de comunicació que puguem
anar donant, no sabem posar el punt culminant de la relació entre persones
en cap altre lloc que no sigui en el paradigma del tracte enamorat
entre un home i una dona.
Entre dos enamorats hi ha encontre, apassionament i universalitat:
encontre perquè es toquen, es miren, s’acaricien i voldrien estar sempre
junts; apassionament perquè per a cada un la vida de l’altre ho és
tot i hi volca tot l’amor possible, de manera que per l’amor apassionat
s’arriben a fer proeses; universalitat perquè veure dues persones enamorades
apassionadament l’una de l’altra, això interessa a tot el món:
són un espectacle que deixa bocabadat tothom i que és agradable de
contemplar. Llavors, d’aquí es desprèn que de cada acte comunicatiu i
35

Comuniquem-nos
que de cada relació enamorada es passi de la singularitat a la universalitat.
Ensems, cada protagonista es veu forçat a anar més enllà de la
seva identitat, perquè l’altre, en la relació i en l’estima, li presenta un
món divers, uns gustos diferents, una ruta desconeguda. No cal dir-ho:
l’altre és sempre un ésser imprevisible, i, seguir-lo, suposa haver de fer
un solemne acte de fe de llençar-se al buit.
Per això, en el tema de la comunicació-amor, per una banda un hom
ha de tocar molt de peus a terra, car tracta amb persones de carn i ossos;
però, per l’altra, ha de saber volar i mirar cap al cel i a l’infinit, ha de
saber entrar al temple de les ànimes i dels esperits.
Naturalment, és molt bonic i atractiu parlar del plaer comunicatiu i
dels cels blaus i estelats; a tothom agrada tanta dolçor i poder trobar bons
moments de diàleg, de passar estones de paradís i de relació exultant.
No deixéssim pas perdre cap ocasió d’aquestes! Ah!, però tots nosaltres
sabem que en la vida no tot són flors i violes, i que juntament amb la rosa
s’han d’acceptar les espines. Suposar que tot seran delícies i prou, seria
caure en el parany d’anar pel món enganyats i rebre frustracions.
La suprema intel·ligència donarà carta de crèdit a la comunicació i
a l’amor únicament si integren, en la seva expressió, les discrepàncies,
l’agror de la vida i el dolor que el frec humà tan sovint comporta. Si és
així, també nosaltres ens traurem el barret i aplaudirem la relació, comptant
que aquesta faci el pas d’ocasional a estable i fidel.
És clar que sovint s’arriba a una relació estable després d’un procés
d’estira i arronsa o d’unes experiències ocasionals. Nosaltres, ací, volem
simplement alertar de les actituds massa fàcils i sovintejades de dir: «Si
no em complaus i satisfàs, et deixo», perquè, procedir semblantment,
seria propi d’un comportament irresponsable i patètic.
No hi pot haver veritable relació ni vertader amor si no mirem més
enllà dels nostres interessos i si no atorguem als compromisos i a les declaracions
amoroses carta de durada en el temps i de permanència en la
paraula donada. I tampoc no hi pot haver bones relacions ni amor durador
si hom no sap estar a les verdes i a les madures.
Per això, no ens acontentem del fet que hi hagi tan sols mel i dolçor a
la boca de les persones, sinó que anhelem de veure-les impregnades de
lleialtat, de fidelitat i de compromisos.
36

AbCDEFgHIJKlM
Saber escoltar
Els savis són persones que sempre escolten molt
atentament, perquè tenen desig d’aprendre i aspiren
a ser perfectes.
Solament els qui saben escoltar en les dimensions
de cos i esperit són dignes de regir el món de la
comunicació i poden parlar amb autoritat davant
tota classe de públics.

El difícil art d’escoltar
cri S i en la co m u n i c a c i ó
Saber escoltar
Malgrat viure en l’anomenada època de les comunicacions, ens adonem
que per una banda la gent viu més incomunicada que mai i, per
l’altra, que sovint té com una xerrera irreprimible i incontrolada. Hi ha
persones que de seguida es fan mestresses del temps de l’altre i xerren
pels descosits, sense dir, al capdavall, res de rellevant ni pensar que l’altre
pot tenir obligacions a fer.
Si escoltar és ja de per si un art que requereix molt domini d’un mateix,
imaginem-nos el fet de trobar-nos davant unes digressions interminables i
de paraules banals que el vent s’enduu. Solem dir que generalment no se
sap parlar prou bé, però malauradament tampoc no se sap escoltar. No hi
ha dubte que l’art de la comunicació està en crisi. Ens trobem davant un
gran problema, molt estès, que posa de manifest: (a) que qui no es comunica,
no viu, car allò que no és comunicat es fa malbé dins nostre; (b) que
qui té tendència a parlar massa, degut sovint a problemes d’ansietat i de
solitud, pot acabar essent per als altres un pes en comptes d’un al·licient,
i (c) que els qui tenen les orelles a cal ferrer poden donar a entendre una
certa superficialitat i manca d’interessos.
la pl a g a de l mínim eS f o rç
Els mestres i els ensenyants estan desesperats: els alumnes no escolten,
viuen dispersos i neguitosos. D’on els prové tant esverament i tanta
manca de concentració? Ai las!, davant una pel·lícula de dibuixos
animats bé estan quiets i atents. Indubtablement, tot prové de la plaga
del mínim esforç a l’hora d’haver de fer els deures. No pot ser que els
avenços ens enganduleixin i rovellin tant.
Tots sabem que hi ha matèries que són un os de mal rosegar, però
no les podem passar per alt; hem de superar la mandra, la deixadesa, el
relaxament. La vida d’una persona ha d’anar indefectiblement dirigida
i lligada a compromisos, a desig de superació, a ganes de servir. Sense
39

Saber escoltar
esforç i constància no es va enlloc. No és el mateix viure una vida assossegada,
cosa bona i aconsellable, que fer el mandra, i això, no!
La vida és lluita i aventura, imaginació i creació. Tot ho hem d’enfocar
a millorar la nostra vida i la dels altres; sempre hem d’estar desperts
i oberts amb vista al progrés a fer bones obres.
Només amb il·lusió, imaginació i una bona coneixença de les circumstàncies
que ens envolten podrem superar la monotonia per la novetat i
l’encant de cada moment present.
hem d’en S e nya r a eS c o l t a r
Dels temes sobre saber parlar, saber llegir i saber escriure se’n solen
donar orientacions; però, de saber escoltar, poques vegades se’n diu res.
Ens trobem, doncs, davant la dura i ensems noble tasca d’ensenyar a escoltar;
és una part important de l’educació que no podem deixar per a
demà, car hi ha responsabilitats que no es poden negligir ni diferir.
A les persones els hem d’ensenyar a escoltar, la qual cosa vol dir que
tenim al davant una feina a fer, tant en petits com en grans. Ara bé, és
sobretot en les noves generacions on hem de ser molt escrupolosos a no
permetre que els oïdors es distreguin quan una persona parla; no pot ser
que quan un parla l’altre miri el sostre o la mosca que vola. Sense embuts
s’ha de cridar l’atenció i comprovar si el missatge ha estat ben captat. Cal
també fer adonar als joves que, abans d’obrir la boca, han de pensar dues
vegades el que diran, i també els hem de conscienciar que, abans d’ells,
ja moltes persones han expressat millor allò que ells proven de dir.
Ara bé, quant a les persones grans, s’ha de seguir una tàctica que vagi
més de tu a tu, com dir: «Si no t’interessa això que et dic, canviarem de
tema.» Segurament que moltes vegades l’oient, amb tota la raó, estarà
ben content que es canviï, perquè qui parla no fa sinó donar la tabarra.
no he m pa S d’eS c o l t a r Se m p r e
Com veiem, escoltar requereix un acte de voluntat; vol un esforç i una
predisposició. Hom escolta perquè realment vol escoltar; ningú no ens hi
pot obligar, perquè fàcilment podríem fingir.
Són molts els sons i les veus que pul·lulen pel cosmos; dins el nostre
aparell auditiu hi arriben infinitat d’impactes sonors. Tots sentim d’una
40

Saber escoltar
manera involuntària i no selectiva que la vida de l’univers bull entorn
nostre; sentim també que nosaltres mateixos emetem sons. I, vulgues
que no, sovint hem de sentir sons o veus que evitaríem. Dissortadament,
veiem que, com més modernització hi ha, més contaminació acústica
patim: la plaga dels cotxes, la maquinària industrial, els decibels sobrers
de les discoteques i de les sales de ball... Malauradament, vivim
condemnats a haver de sentir més soroll del que voldríem.
Però, referent a escoltar, ah!, això ens ho cuinem nosaltres. Escoltem a
qui volem i sols allò que ens interessa. Ja anirem parlant de com fer-ho.
no de i x e m pe r d r e l’op o r t u n i t a t d’eS c o l t a r
Fixeu-vos que els animals, tot d’una aixequen ben enlaire les orelles;
n’hi ha que les tenen molt desenvolupades, de manera que, per l’oïda,
descobreixen fàcilment la presa o són alertats de certs perills. També
nosaltres hem d’anar ben orelladrets per la vida. Hem de saber rebutjar
molts sons, molt de soroll, precisament per tal de concentrar-nos en allò
que ens interessi i gaudir-ne. Hem de ser màximament selectius: a més
oferta, més selecció. Però, feta la selecció, mullem-nos, comprometemnos
a fons. Vulguem aprendre, escoltem amb profunditat, cerquem la saviesa
i la veritat en els altres; tinguem la valentia i la humilitat d’acollir
i compartir el tresor, la bona llavor sembrada. És clar, escoltar vol dir
haver dipositat d’antuvi confiança en el parlant i haver-li donat crèdit.
pa c i è n c i a , f o r a pr e S S e S i Si l e n c i interior
Quan ens disposem a escoltar una persona no hem de tenir l’olla al
foc ni el cap carregat de cabòries. A l’altre l’hem d’escoltar sense pressa
ni neguit, perquè concedir temps al parlant és un factor clau en l’escolta;
també hem d’exercitar la paciència i hem de fer taula rasa de tota inquietud,
és a dir, hem de fer el buit en el nostre interior.
És clar, el parlant no ens ha de veure ni mirant-nos el rellotge ni comptant
les bigues del sostre. Ni que sigui per educació, li hem de concedir
temps i atenció. També hem de pensar que segons quins gestos nostres el
podrien distreure o fer canviar d’argument.
A nosaltres mateixos, quan escoltem, ens hem de concedir paciència,
perquè ens podem trobar amb el neguit d’haver-nos distret durant una es-
41

Saber escoltar
tona o haver perdut el fil del tema o amb el fet de no entendre paraules o
un tros del que el parlant raona. Tinguem paciència i estiguem tranquils,
perquè potser més endavant ja ho comprendrem. Hi ha missatges que,
sense ser-ne nosaltres conscients, resten en letargia dins la nostra memòria,
i sols molts anys després afloren i se’ns fan comprensibles.
Pel que fa al silenci interior, això vol dir simplement que hem de
sortir del nostre món i que ens hem de ficar en el de l’altre. Quin acte
de generositat tan bell! Les nostres veus interiors són molt traidores;
les hem d’aquietar perquè siguin les paraules del locutor les que ocupin
el nostre interior.
El fet de mantenir-nos callats no assegura pas que hi hagi silenci interior.
Podem estar callats i, no obstant això, tenir a dins un rebombori de
veus de ca l’ample i el pensament al cel de les oques.
Cal fer neteja interior, cal beure l’amarg xarop que purga de tota immundícia.
Aquest xarop no és altre que el d’exercitar-se en l’ascètica del
silenci interior i evitar així la dispersió. És posar en harmonia els nostres
pensaments, foragitar les veus de la nostra ment; és un perdre, en certa
manera, el món de vista, tant l’exterior com sobretot l’interior; és centrarnos
en la veu de l’altre, fent que sigui aquella l’única que ressoni dins
nostre. Això sí que és escoltar de debò.
lle nya a la cr i d ò r i a
Si en un lloc hi ha cridòria, no pot haver-hi paraula ni escolta. Per
tant, on hi ha cridòria no hi regna altra cosa que salvatgisme. La cridòria
és l’atemptat número u contra la paraula. Si hi ha cridòria, el professor
no pot començar la classe, i és, doncs, una regla primordial educar per a
la continència verbal.
On hi ha cridòria la comunicació s’afebleix i queda ferida de mort.
Tothom podria aportar fàcilment exemples de llocs on ha hagut d’alçar
massa la veu, de llocs on hom no ha pogut sentir el que li deia l’interlocutor:
dinars amb convidats, locals socials, discoteques...
Llenya a la cridòria! És un enutjós càncer a extirpar. Hem de ser uns
perfectes parladors i dialogadors, però també hem de saber callar en
honor de la paraula i contra la bestialitat. A vegades, si en algun lloc fa
falta dir ben alt: «Calleu!», sense embuts es fa.
42

Saber escoltar
Cridòria és sinònim de confusió, de turba, de massa amorfa, de caos,
de guirigall i de desordre. Fugim-ne com els gats escaldats fugen fent
garrameus de l’aigua tèbia.
Quan hi ha cridòria hi ha anul·lació de la individualitat, de la interpersonalitat;
la persona, restant ofegada pel crit, apareix com una bestiola
desorientada o com un núvol endut a la deriva del vent. Llenya a la cridòria,
doncs!
no a le S ma l e ï d e S in t e r r u p c i o n S
La norma general del bon oïdor és la de no interrompre mai. Haureu
vist que a vegades hom espera que el parlant faci un lleuger respir per a
prendre-li la paraula; massa sovint hom se sent empès a ficar-hi cullerada,
demostrant així no haver après ni les beceroles de la bona escolta; és
una mala passada que fem a la comunicació.
Tanmateix, si per alguna raó l’escoltant ha d’interrompre el parlant,
procurarà de ser molt cautelós a no fer-li perdre el fil de l’exposició,
mirant de ser breu al màxim i demanant, a més, excuses. A vegades va
molt bé de fer-li un petit senyal, sia alçant discretament un dit o bé fent
un moviment d’ulls, però sense interrompre’l; ell ja s’adonarà que tenim
quelcom a objectar o a aclarir i al final ens donarà la paraula. Sempre,
però, és aconsellable de no intervenir en el tema, ni de paraula ni amb
signes, fins que el parlant no s’hagi ben explicat. Ell ha d’experimentar
que li concedim temps per a exposar tot el seu missatge.
Una interrupció és comparable a una apagada de llum que deixa a les
fosques i inactiu.
l’e S c o l t a n t fa de ll e va d o ra
Deixem de fer comèdia, de fer veure que escoltem quan, de fet, tenim
el pensament als núvols. Escoltar demana fer el pas del jo al tu; si
habitualment solem ser «jo i les meves circumstàncies», l’art d’escoltar
convida a ser «tu i tot el que la meva atenció t’inspiri». Ens trobem davant
un procés molt important: qui escolta, no solament capta allò que el
parlant diu, sinó que l’inspira a expressar continguts inesperats i insospitats
pel mateix parlant. Escoltar és fer de llevadora, és fer sortir saviesa
d’on encara hi ha foscor, incertitud, teoria, projectes en latència...
43

Saber escoltar
No cal dir que hi ha parlants que conviden a desconnectar, a no ser
escoltats, perquè, en comptes d’oferir missatges de bon contingut i atractius,
es delecten a projectar el seu ego als altres i embafen. Sincerament,
creiem que el bon escoltant ha de ser capaç de parar els peus, amb traça,
a tals parlants. Ara bé, aquest bon escoltant no serà lliure de culpa si
d’antuvi no ha fet de xuclador, si no ha absorbit i compactat en el seu cor
la verbositat de l’interlocutor.
una eS c o l t a ac t i v a
L’escolta activa demana unes determinades postures o gestos del cos
(de fet, forma part de l’expressivitat no verbal). És una qualitat que escasseja
molt i que no veig pas que sigui gaire incentivada o potenciada.
Sobre l’escolta activa hi ha, tanmateix, una dada molt significativa:
és cada vegada més valorada en el món de les relacions públiques, dels
negocis, de la direcció d’empreses, en reunions, en comunitats i en activitats
de tota mena. En molts països i en moltes situacions compromeses
tindreu èxit si demostreu que sou uns perfectes escoltants actius.
L’escolta activa és aquella de la qual té necessitat l’interlocutor. És a
dir, es dóna quan qui parla ha de ser escoltat molt atentament, sense que
es perdi cap matís del que diu, potser perquè exposa coses de molt compromís
i potser també perquè després, per part de l’oient, hi ha d’haver
una resposta generosa, sincera i comprometedora.
D’alguna manera o altra, l’escoltant ha de fer evident que xucla el contingut
del parlant i que es fa seu el missatge ofert. Prestarà, doncs, una
atenció que cap remor no trencarà; mostrarà assentiment, fet amb lleus i
compassats moviments de cap, que anirà d’amunt en avall. A vegades la
boca es manté un pèl oberta com si ja parlés o estigués a punt de respondre
a qualsevol insinuació del parlant. Si el moviment de cap el féssim de
dreta a esquerra, indicaríem dissentiment.
En l’escolta activa envaeixes el pensament del parlant i esdevens responsable
del que diu. Per tant, t’és d’obligació d’aplaudir-lo si et convenç;
en canvi, si et decep has d’anar girant el cap de dreta a esquerra amb la
boca tancada i, si és necessari, replicar.
La passivitat i el mutisme són mals companys de viatge i no es corresponen
amb l’atractiu d’esperits dinàmics i cultes.
44

Saber escoltar és de savis
eSc o l t a r éS co n t e m p l a r
Saber escoltar
A un savi li interessa saber de tot. Per això un savi us sabrà escoltar
sempre, es tracti d’un tema o d’un altre, i tindrà interès d’anar a fons fins
en detalls que passen desapercebuts a molta gent o que ningú no s’aturaria
a examinar. Diríem que, per a un savi, escoltar és contemplar. El savi
no té mai pressa, però mai no s’endormisca; ell va penetrant en l’essència
dels significats; ell va assimilant la textura de cada paraula, el dolç i suau
cant de tota criatura.
A un savi no li passen per alt ni el joc de paraules que sap fer qui
parla, ni les ironies deixades anar, ni el doble sentit donat a certes expressions
o frases. Poques vegades el savi haurà de fer repetir una paraula
o un concepte; ell sap travar en perfecta harmonia mots, frases,
modulacions de veu, pauses; ell copsa el sentit que el parlant dóna a tot
el conjunt i no es detura en conceptes que per separat no tindrien sentit.
El savi va al cor de la paraula i en coneix tots els ressorts.
A un savi els defectes de l’orador no el destorben. El savi, en escoltar,
va més al contingut que a la forma; més ben dit, sap donar ple sentit al
contingut, enriquint-lo, i sap redissenyar la forma, embellint-la.
Un savi, havent escoltat bé les paraules del parlant, sempre li’n serà
agraït i ben segur que el farà progressar en la seva elocució.
És cosa lògica i pròpia de savis també, posar-se a redós de gent sàvia,
escoltar-la i estudiar-la. La veu dels savis sempre omple de felicitat, perquè
situen aquesta en primer terme mentre van a la recerca de la bellesa,
de la bondat, de la veritat, de la unitat. És, doncs, sempre una bona opció
escollir de formar part o de posar-se a l’empara de gent selecta, culta i
intel·ligent amb qui poder parlar i a qui poder escoltar.
Les persones amb les quals passem el temps canvien d’una manera o
d’una altra la nostra vida i les nostres actituds. Per això, sempre és aconsellable
envoltar-nos de bones amistats i de tots aquells que sabem que
ens conduiran per bon camí.
45

Saber escoltar
deS p r é S d’eS c o l t a r ca l di S c e r n i r
Després d’haver parat bé l’orella i un cop hagi entrat dins nostre
tota la substància que el parlant ens haurà fornit, és necessari tenir el
suficient discerniment per a fer una tria i una selecció dels conceptes
captats, car no sempre tot ha d’anar coll avall.
Aquesta tria ens haurà fet possible de classificar en un compartiment
les coses que prioritzem i en un altre aquelles que considerem supèrflues
o rebutjables. Es tracta de posar en marxa una escala de valors a fi que
per una banda se’ns simplifiqui la vida i per l’altra prengui un veritable
sentit. Malament rai si en aquest procés no hi hagués en primer lloc el
discerniment, essent com és una qualitat pròpia de gent que sap què fa.
No cal dir que mentre escoltem ja seleccionem, perquè en una escolta
intel·ligent el discerniment ja opera, fent que ens quedin més gravades
unes paraules que unes altres o que sols parem atenció en uns conceptes
determinats i els retinguem clars i frescos en la memòria. Aquesta escolta
intel·ligent ens dóna la capacitat d’entrar en el nucli, en l’essència
de l’exposició, i fa que no ens aturem o entrebanquem en el revestiment
accidental o superflu d’un discurs.
El discerniment empaqueta el contingut i la forma del missatge, és
a dir, entén per què el contingut és explicat de tal forma. Qui té discerniment
sap per què el conferenciant fa ús d’unes determinades paraules
i, així, és capaç d’entrar en la intencionalitat de l’elocució, descobrint
quines motivacions han dut el parlant a fer tal discurs, a fer-lo en tal lloc
i de tal manera. Només un savi reïx a fer un bon discerniment.
l’e S c o l t a no ce r c a el S pr o p i S in t e r e S S o S
En la capacitat d’entrar en diàleg es troba la vertadera humanitat de
l’home. I, de l’home, allò que ens n’interessa és la seva bondat humana.
Llavors, l’escolta, la qual fa sempre possible el diàleg, ha de ser duta a
terme amb molt d’interès, però mai moguda per càlculs interessats.
De fet, entendrem aquesta escolta no interessada si tenim en compte
que sempre «fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35) i si tenim la
pacièn cia i la generositat d’escoltar persones que a vegades no diuen
res de nou o que carreguen, però que necessiten ser escoltades, com a
vegades aquells xerraires dels quals ja hem parlat.
46

Saber escoltar
Naturalment, diu molt a favor nostre si de veritat som capaços d’escoltar
pacientment les persones indefenses, les criatures, els alumnes,
els ancians, els malalts, els abandonats, els perseguits...
Moltes vegades, doncs, haurem fet l’escolta, més que per a obtenir
un guany nostre, moguts únicament per la compassió i per un veritable
desig d’estimar l’altre. El món d’avui, més que de molts discursos o de
serveis tècnics, té necessitat de silenci, del silenci constructiu que les
persones de bon cor saben teixir escoltant.
Indubtablement, qui sap escoltar en tals circumstàncies demostra posseir
les característiques pròpies de la saviesa com són la intel·ligència,
l’agudesa, la bondat, la paciència, la confiança, la benevolència, la delicadesa,
la penetració...
Aleshores, fixem-nos que és molt agradable d’estar al costat de persones
que posseeixin qualitats d’aquestes, perquè tot seguit encomanen
felicitat, pau i benestar. No cal dir que és una gran sort trobar persones
que, per davant de tot, hi posen els interessos i els valors dels altres.
Moltes vegades, de l’escolta no interessada n’obtenim uns fruits inesperats
que ens fan progressar en sensibilitat i tendresa; a més, tal escolta
ens fa sortir sovint del nostre món intoxicat, matant-nos l’ego i rebaixant-nos
l’orgull i la vanitat. Veritablement, una escolta que no cerqui els
propis interessos fa que siguem molt més solidaris i més bons de cor.
la no v e t a t ge n e r a eS c o l t a
L’home aprèn sempre coses i, sortosament, vivint d’hàbits, s’estalvia
molts esforços. Però, és clar, la monotonia de la relació i del tracte i la del
quefer diari no solen despertar gaire interès per a l’escolta. Per això és bo
que ens llevem cada dia mirant-nos les coses amb ulls nous i que vegem
els nostres consemblants com a nous coneguts.
En el fons, tot se’ns ha de fer un xic sorprenent, i no cal dir que la
mateixa vida també. Hem de tenir consciència que el joc de la vida un
dia o altre s’acabarà. ¿Us imagineu, per exemple, un partit de futbol que
no s’acabés mai? Amb quina poca il·lusió que jugarien els futbolistes!
Doncs, la vida ho és, com un partit de futbol; és un joc que un dia o
un altre haurà de tenir un final. Hi cal, per tant, molta emoció, sorpresa,
expectació. Per això és bo aquest punt d’estranyesa, de complicitat,
47

Saber escoltar
d’imprevisió que a vegades amara les coses de cada dia. Generalment,
les ments clares i equilibrades tenen consciència de la finitud de la vida
i l’accepten, no pas amb por, sinó amb satisfacció i passió. Per a elles,
cada moment present és nou i va carregat de força; podríem dir que reinventen
constantment el viure.
En un estil de vida innovador, l’escolta té l’èxit assegurat, perquè l’escolta
és més viva com més novetat i sorpresa té al davant.
eSc o l t a r en f o r t e i x la r e l a c i ó
Saber escoltar és el primer ingredient en l’harmonia d’una bona relació.
Si, com hem dit, els fruits dels savis són la pau, el benestar i el
progrés, els fruits d’una bona relació, perquè s’ha sabut escoltar bé, són
l’estimació, la solidaritat i el gaudi.
Pot donar-se el cas que la relació entre parlant i escoltant no sigui tan
fluida com seria d’esperar. Aleshores hi ha d’intervenir el respecte, el
qual marca equidistància entre l’allunyament (o indiferència) i la invasió
(o trepitjament del terreny de l’altre). El respecte fa que hi hagi una
proximitat no feridora ni fiscalitzadora quan les opinions són diferents o
divergents o quan no mereixen admiració de part nostra ans reprovació.
Tanmateix, continuant pel camí d’una bona harmonia relacional, no
hi poden pas faltar els elements focals i connectius com mirar als ulls,
tenir la cara desperta, somrient, atractiva, concentrada, xucladora...; és
més, tot el cos ha d’estar en actitud d’escoltar; per això és també molt
important la manera com tinguem posades les mans, les cames, el cap.
Estem parlant d’una escolta harmònica i activa, que aporta un plus de
qualitat a les paraules que el parlant emet a fi que la relació entre parlant
i escoltant sigui plena, rica i satisfactòria.
Indiscutiblement, una persona demostra saber escoltar tal com Déu
mana si tot el seu cos va acompanyat d’una actitud diríem seductora, que
fa que, destil·lant una irresistible harmonia i fascinació, tothom vulgui
estar al seu voltant per l’empatia que genera.
Si et S in t e l·l i g e n t , e S c o l t e S a fo n S
Em va agradar veure la italiana Federica Pellegrini, campiona del
món de natació 2009, en un programa on era entrevistada. M’admirava i
48

Saber escoltar
sorprenia la concentració amb què escoltava l’entrevistador, com fent un
buit total dels seus èxits. Després, responia a cada pregunta d’una manera
molt concreta, senzilla, sintètica; sense ombra de tecnicismes o de
voler-se donar importància deixava anar unes respostes que per la forma
i el contingut eren una meravella. Jo mateix em deia: aquesta persona
s’ha entrenat a fons i ha seguit una disciplina rigorosa.
De fet, quan hom fa bé el seu ofici i acompleix els seus compromisos,
és a dir, quan hom és treballador, honrat, tenaç, eficient... t’adones que
aquest tal és també intel·ligent i que hi pots parlar d’infinitat de temes,
amb seriositat i amb el plaer d’anar descobrint nous colors en un univers
ple de persones agradables.
Sí, amb les persones intel·ligents hi pots parlar de tot i hi gaudeixes de
veres; un hom s’adona que, a elles, els fets de la vida no els rellisquen,
que res no els passa desapercebut, que saben donar la importància justa
a cada cosa. A més, les persones intel·ligents solen ser també molt atractives
físicament, i, si n’hi ha que no ho són tant, la mateixa bellesa interior
els dóna un encant i una fascinació especial. Aquestes persones es caracteritza
per ser obertes, expressives, moderades, rialleres, elegants...
No hi ha dubte que les persones intel·ligents encomanen, no les ganes
de voler ser com elles, sinó el desig de ser competents en tot allò que és
incumbència nostra i ens conviden a fer bé els nostres deures. Aquestes
persones són apòstols dels nostres temps.
Si et S ar t i S t a de la pa r a u l a et fa r à S eS c o l t a r
Hi ha persones que fan venir ganes de ser escoltades pel sol fet que
parlen bé i perquè sempre diuen coses interessants, ni que sigui pronosticant
quin temps farà. Atrauen. En elles, de cap manera no es tracta d’un
voler-se fer escoltar, sia constrenyent l’escoltant sia inventant-se trampes;
saben que aquest no és el camí. Simplement es tracta de persones que es
fan escoltar perquè són vers artistes de la paraula.
En aquests artistes de la paraula detectem de seguida senzillesa, afabilitat,
sinceritat... Parlant amb el cor a la mà, ens fan exultar d’alegria.
L’oratòria d’aquests artistes ens captiva tant que ens convida a pujar
majestuosament al seu carruatge i, amb ells, anar-nos passejant per les delicioses
contrades de la veu angelical, sempre nova i agradosa de sentir.
49

Saber escoltar
Aquests mestres de la comunicació es fan escoltar perquè posseeixen
el domini de la llengua, el poder de la paraula; tenen la capacitat d’entrar
en l’ànima dels escoltants i la fan vibrar per la destresa a l’hora de fer
unes exposicions vives i originals.
hi ha un al t r e mó n a eS c o l t a r
L’acte d’escoltar no té límits. Per això, no sols hem d’escoltar l’interlocutor
tangible, sinó que també, dins nostre, hem d’escoltar la veu
de l’esperit, la intangible inspiració que dirigeix els nostres cors vers
la transcendència. El simple fet d’escoltar la tènue veu de les ànimes
que ens han precedit ens enllaça amb l’eternitat, permetent-nos de fer
nostre en un instant tot el passat i tot el futur. I, com que la vida és feta
d’una trama d’instants, és possible de viure la fugacitat de la vida arrecerats
ja en l’instant etern. Llavors, no és agosarat d’afirmar que l’home
no mor mai. Però, és clar, si no hi ha en nosaltres l’ingredient de la fe,
parlar de tot això és com picar ferro fred.
Les persones de fe creuen en un més enllà i tenen la seguretat que
la seva vida no fineix com la d’un gos. Per a tots els homes existeix un
altre món amb el qual és possible d’estar connectats mitjançant l’escolta.
I aquesta escolta no resta mai estèril o ineficaç. Ara bé, s’ha de ser savi
i tenir fe. No és que sense fe no es pugui ser savi; nosaltres diem que
no es pot tenir una sòlida fe sense posseir la saviesa de la vida, la qual
fa mantenir els ulls oberts, les orelles destapades, la ment ben formada,
l’esperit sensible i el cor obert a l’infinit.
Evidentment, existeix el món de la Saviesa infinita, que parla i inspira,
que infon caràcter i fortalesa. La veu provinent del món de les ànimes
sàvies és molt fluixa i tira a imperceptible, però opera amb una potència
esclatant; per a sentir aquesta veu, a part que ha de ser escoltada amb
molta atenció, fa falta silenci, concentració i una sòlida fe.
Ja sabem que alguns lectors d’aquest llibre es declararan no creients,
però nosaltres estem convençuts de no predicar pas en el desert. A les
persones que no sintonitzin amb les nostres paraules els recomanem
simplement d’escoltar el silenci dins seu, o encara: que escoltin el refilet
d’un moixó, que escoltin la brisa del mar o l’oreig suau del vent i se sentiran
igualment plenes de joia.
50

llocs on l’escolta és cabdal
Sab e r-Se eS c o l t a r en la ll a r fa m i l i a r
Saber escoltar
Massa vegades en les llars familiars la comunicació es dóna per suposada,
quan, en realitat, la comunicació és una de les arts més fràgils i que
necessita ser constantment refeta. En les famílies el diàleg s’ha de cuidar
i regenerar moment rere moment, i, si hi ha malentesos, de seguida s’han
d’aclarir bé les coses i traçar camins i maneres de fer, amb concreció i
recta intenció. Donar per suposat que la comunicació no té esquerdes és
enganyar-se i exposar-se a inevitables decepcions.
Generalment, quan veiem que la relació no va bé, és millor fer una
aturada i negociar compromisos i actituds; posant els problemes sobre
la taula i descarnant-los és com suren els conflictes i com més bé es pot
veure la manera de solucionar-los.
Podria ser que ens adonéssim que a vegades no haguéssim tingut prou
confiança en els del nostre costat, que altres vegades la impaciència ens
hagués traït; altres vegades, per la nostra manera de ser o de fer, haurem
mostrat una mala imatge al convivent i, vivint en l’era de la imatge, això
causa conflictes; altres vegades pot haver-hi hagut una crítica destructiva
que ho fa anar tot en orris. Una relació clivellada s’ha de reparar.
Generalment, amb un diàleg ben conduït es troba la solució de molts
mals, ja que el diàleg sempre apropa les persones si hi ha la voluntat
d’escoltar-se degudament. Aprendre a dialogar duu a la lucidesa i a la
claredat. Mitjançant el diàleg, obrim la porta a l’amic i a l’estranger, i en
el recer de casa, escoltant-nos, solucionarem multitud de problemes.
l’e S c o l t a en la vi d a So c i a l i co m u n i t à r i a
Entre els subjectes d’una societat o d’una comunitat hi ha constantment
i omnipresent la necessitat de comunicació, i, per tant, la necessitat d’escoltar-se
mútuament i de fer-se cas tant com sigui possible.
Pel que fa a la vida social, és molt convenient d’escoltar a fons i després
saber ser també crítics. Fruit de l’escolta, unes coses podran ser
51

Saber escoltar
assumides, unes altres no. Ara bé, en l’àmbit d’aquesta comunicació s’ha
de mirar de construir sempre relació, lligams d’amistat. I tot allò que
pugui induir a distanciament, rivalitat o incompatibilitat de caràcters, és
millor relativitzar-ho i fer-hi una rialla de flaire convivent.
Pel que fa a la vida en comú, el fet d’escoltar en qualitat germanívola
fa que hom aculli sense dificultats les paraules de qui parla, i que tot
seguit les faci operatives. És bo que la paraula escoltada es transformi
de seguida en obres concretes, de manera que, mentre dura l’acte comunicatiu,
hom sovint pot ja construir i edificar. En l’àmbit comunitari la
bona relació sol donar-se per garantida gràcies al constant frec a frec de
persona a persona i a l’amor generós que entre els uns i els altres es professen.
A la fi, les obres acrediten la relació i la segellen.
l’e S c o l t a en el mó n de la Sa l u t
En el món de la salut hi trobem gent adolorida, indefensa, nafrada,
vella. Hi ha tot un munt de persones amb necessitat de ser escoltades,
potser més que no pas de ser curades. Sovint, qui és escoltat, s’oblida
fàcilment dels seus mals i es refà. Si una persona malalta és ben escoltada
i atesa, el seu dolor és molt més suportable i les mateixes medecines
li poden fer molt més efecte; podríem dir que, escoltant i aconsellant els
malalts, hom fa de metge i d’animador.
He tingut la sort de veure algunes infermeres que ho són per vocació:
totes tenen el do de la comunicació; elles, a més de ser unes expertes de
la cura, són unes artistes de la paraula, de la paciència, de la delicadesa;
saben prendre cura del malalt, i el seu ver art està a saber escoltar, a saber
dir les paraules justes d’encoratjament, d’ànim, a fer-hi veure més
enllà de l’espai reclòs de l’hospital. Beneïdes siguin!
Tanmateix, per dissort, també n’he hagudes de veure i tractar de malcarades,
geniüdes i incapaces d’atendre els malalts tal com es mereixen i
negades a parlar-los en la seva llengua. Déu ens en deslliuri!
Quan una persona en la migradesa de forces se sent escoltada, pren
un alè que la fa saltar del llit i posar-se a córrer. En l’art de saber escoltar
els dèbils i nafrats hi ha el secret per a fer després pioners en un món ple
de dificultats. No heu vist mai un malalt refer-se i tenir en endavant una
salut de ferro i estar més disposat que ningú a servir? Hom és un bon
52

Saber escoltar
metge de l’ànima i del cos si escoltant els pacients entra en el seu cor i
els fa sentir estimats i compresos.
I encara molt més tacte i perícia demana l’art de saber escoltar persones
tristes, amb depressions, envoltades de soledat... on el fet d’escoltarles
atentament els és ja una teràpia de primer ordre.
Pel que fa a l’escolta dels ancians, cal remarcar que l’escoltant sent en
ells la veu de l’experiència. L’ancià, amb tot un cúmul de fets i successos
viscuts, i a sobre veient que se li acosta el comiat, dóna més valor a les
seves paraules i duu una vida més contemplativa i assossegada.
No cal dir que coneixent el món dels malalts i prenent consciència del
seu estat s’entén de seguida que amb la salut no s’hi juga. En els malalts
trobem la veu dels nostres límits i de la fragilitat humana; escoltant-los
ens adonem de com en som de vulnerables i veiem que tots estem exposats
a malures. Davant els malalts prenem consciència que la vida no és
objecte de caricatura o de broma i que, davant d’ella, cal tenir una actitud
molt seriosa i respectuosa.
a l’eS c o l a, S’hi eS c o l t a o S’hi x e r r a ?
Els estudiants són el futur de la nostra societat. Per tant, a l’escola ens
hi juguem molt; i, per consegüent, tant els llocs d’ensenyament com els
mestres han de gaudir del màxim prestigi i reputació. Que les famílies,
les institucions i la societat en prenguin nota.
Per una banda, qui ens governa ha de prioritzar la bona organització
de les escoles i ha d’invertir-hi diners; per l’altra, els professors ho han de
ser per vocació, car tenen un gran deure a acomplir i s’han de preparar
bé; no cal dir que han de ser ben pagats, respectats i admirats; també
diríem que no han de ser sotmesos a canvis bruscos o rupturistes, car la
seva feina és molt metòdica i la seva preparació ha volgut anys d’estudi i
d’investigació. Direm també que han de ser els primers a saber escoltar
els alumnes i a respectar-los. El mestre, així mateix, ha de tenir present
que no ho és perquè sap, sinó perquè té desig i capacitat de comunicar
allò que sap. I, ensenyant, sempre s’aprèn.
Els alumnes van a l’escola per escoltar el mestre i per aprendre. Han
de ser sotmesos a les regles de la disciplina i del màxim respecte. En
entrar el professor a classe regnarà el màxim silenci i tots s’aixecaran per
53

Saber escoltar
donar-li la benvinguda. Això jo ho veig cada dia en escoles molt modernes
i avançades de països que no són el nostre. Durant les explicacions
del professor, els alumnes mai no l’interrompran; en ells l’escolta activa
marcarà la pauta general; en cas d’haver de preguntar res, alçaran la
mà i esperaran que els sigui donada la paraula. Quan un alumne sigui
preguntat, serà amatent a respondre i, amb tota l’elegància possible,
exposarà els seus coneixements de la matèria. La resta d’alumnes se’l
miraran i l’escoltaran amb interès i respecte.
Pot haver-hi vegades que el mestre vulgui desenvolupar la classe
d’una manera participativa amb els alumnes, com ara seguint el mètode
Montessori. Aleshores, els alumnes, prenent part activa en la classe i en
mútua operativitat entre ells, estaran contínuament pendents de qualsevol
orientació que pugui donar-los el professor i vigilaran de no interferir-se
entre el que han de fer els uns i el que han de fer els altres. També
el Pla Bolonya apunta en la part activa i participativa dels alumnes.
Resumint: a l’escola s’hi va per aprendre; per escoltar els professors,
interioritzant els ensenyaments que inculquen; s’hi va a adquirir una
disciplina que ha de servir en els compromisos de la vida i perquè els
alumnes siguin unes persones dignes de qualsevol responsabilitat el dia
de demà. No s’hi va, però, ni a xerrar, ni a distreure’s, ni a jugar o mandrejar,
i encara menys a contradir el professor,
Totes aquestes exigències poden ser realitat si per part dels professors
hi ha autoritat i el desig de comunicar el que saben, i si per part dels
alumnes hi ha obediència i el desig de deixar-se educar i instruir.
ràd i o i te l e v i S i ó: S’eS c o l t e n o S’ap a g u e n ?
Tant la ràdio com la televisió són considerats dos potents mitjans
de comunicació de masses. Esbatanen successos amb rapidesa i ens fan
arribar la notícia fresca. Creen opinió i tracen normes de conducta.
Ara bé, malauradament, sovint envaeixen el nostre camp creatiu, pensant
i planificant ja per nosaltres; debiliten la nostra personalitat i fins i
tot ens demanen silenci mentre mengem en família; a part, ofeguen el
diàleg que tantes vegades hi hauria entre amics, comensals o companys
de feina. Jo recordo que de petit, a pagès, cada dia resàvem el rosari (i
sé de moltes cases que també ho feien); ara es venera la televisió.
54

Saber escoltar
Hi ha, però, dues coses que trobo més greus encara: (a) els vergonyosos
espectacles que ens ofereixen, exempts de les mínimes regles de
la cortesia, del bon gust, de la continència verbal, de la qualitat... (ja sé
que tots podem caure a dir bajanades, però és que allí s’hi solen amplificar
i emfatitzar) i (b) la manca de voluntat dels escoltants de no apagar
aquests aparells quan no ens ofereixen un contingut mínimament acceptable.
Com a consumidors hauríem de sancionar, fent-los emmudir,
aquests artefactes audiovisuals tan nocius per a la societat en general,
sempre que no garanteixin una educació en els valors cívics i culturals.
Groucho Marx deia que trobava la televisió molt educativa: «Cada vegada
que un l’engega», deia, «jo me’n vaig a una altra estança a llegir
un llibre.» Els emissors són culpables de la greu degradació on hem
arribat, però els receptors ho són també per fer-ne mal ús. Si els telespectadors
tinguessin més força de voluntat per a fer-ne un bon control,
segur que el nostre món canviaria.
No vull pas menystenir ara d’una manera general la televisió, ans
crec que ha estat un dels invents més significatius de la nostra època
de les comunicacions. Evidentment, el consum de televisió pot ser molt
positiu si seleccionem a consciència els programes. N’hi ha que fins i
tot val la pena que siguin gravats i de tornar-nos-els a mirar, sia perquè
amb tranquil·litat podem aprofundir més en la matèria tractada, sia perquè
volem que els nens se n’aprofitin i hi aprenguin, sia perquè volem
passar una estona de lleure amb la família i gaudir, relaxats, d’una interessant
pel·lícula o d’unes belles imatges.
Concloc dient que lògicament ens hem de sentir satisfets dels grans
invents del nostre temps i de tots els progressos que hi ha hagut en els
mass media, ja que, ben emprats, són una eina extraordinària amb vista
al progrés, la pau i la solidaritat en el món. Jo em queixo del mal ús que
massa vegades se’n fa. I, malauradament, constato que, com més els anys
passen, pitjor i més tova i escandalosa és la qualitat que ens ofereixen,
sobretot si els poders polítics hi fiquen el nas.
hem de Sa b e r eS c o l t a r el S ne n S
«Si no canvieu i no us feu com els infants, no entrareu pas en el regne
del cel» (Mt 18,3). Són paraules de Jesús. I és clar que ens hem de fer
55

Saber escoltar
com els infants, perquè en els petits hi ha la innocència i la puresa; ells
diuen les coses tal com les veuen, sense subterfugis (recordeu el conte
El vestit de l’emperador, d’Andersen, on, per por de passar per panoli,
ningú no va dir res en veure l’emperador en roba interior, fins que una
nena molt petita va cridar: «L’emperador va despullat!»).
Diem que els nens no escolten, i no ens adonem que en el fet d’escoltar-los
hi ha la millor manera d’ensenyar-los a escoltar. Aquesta escolta,
sempre pacient, serà, doncs, la millor estratègia per a educar-los, pujarlos
bé, alliçonar-los i fer-los madurar.
Escoltar els nens és escoltar la veu de la innocència, una veu que ens
fa concebre la vida amb uns altres paràmetres a aquells a què la societat
ens ha acostumat. A mesura que ens fem grans ens tornem massa calculadors,
massa malfiats, massa complicats.
Escoltar els nens rejoveneix i fa tornar flexibles i sensibles els esperits
enrigidits i esquemàtics. En aquest món tan ple de decepcions i de
gent sense il·lusió ni imaginació convenen cures d’estar amb els nens,
jugar-hi i escoltar-los.
la pl à c i d a eS c o l t a en t r e am a n t S i en a m o r a t S
La plàcida i refinada escolta entre els amants i els enamorats és font
d’inspiració i d’humanitat. Dos enamorats en la intimitat de la seva estança,
o estirats sota un arbre o passejant per la platja acompanyats de la
suau remor del mar, són un espectacle digne de presenciar.
En l’escolta que es tenen ell i ella s’endevina la síntesi de l’art d’escoltar
i s’hi perfila la simbologia de la més alta i perfecta bellesa possible en
l’esfera social dels humans. En la manera d’escoltar-se dos amants s’hi
projecta el reflex de la vera consagració de l’un a l’altre. Tal escolta, en
aquest món ultrapassa tota altra dimensió comunicativa.
Per a anar més enllà de l’escolta terrenal dels amants, per a més
perfecció i plenitud, hem de donar impuls a la volada de la fe i endinsar-nos
en el paradís celestial. Allà hi trobem novament els amants en
un estat ebri d’escolta, sublim i ple a més no poder de bellesa, d’atracció,
de delicadesa, d’exquisitat. En aquesta terra, tal realitat solament
és comprensible, creïble –i experimentable!– pels esperits altament refinats
i bojos d’amor.
56

MNOpqRSTUVXYZ
Saber parlar
Sapiguem parlar bé per amor i respecte a la paraula
i pel gran do que és per a tots els homes i dones
de la terra.
Sapiguem parlar bé per respecte a nosaltres mateixos:
saber parlar bé ens enalteix i ens fa ser
influents i protagonistes en el desenvolupament
cultural del món.

El do de la paraula
el ll e n g u a t g e hu m à : u n a po t è n c i a
Saber parlar
Els governs i els Estats imperialistes saben prou bé com és de fort
el poder de la llengua. Per això, aquesta ha sofert tan sovint vertaderes
manipulacions polítiques i són diversos els intents de lingüicidi aplicats
a nacions i a pobles sencers. Sense indagar gaire en trobaríem exemples
eloqüents i ben actuals si mirem Espanya, França, Itàlia i molts altres
països, i, si mirem el passat, trobaríem casos que fan feredat per la manera
com es dugué a terme la persecució lingüística en la hispanització
d’Amèrica i també en la implantació del colonialisme a l’Índia i a l’Àfrica
per part d’Anglaterra i més recentment al Tibet per part de la Xina.
Els cabdills d’aquest món, sabedors que la llengua és poder, no dubten
a marginar tota llengua que no vagi de bracet amb l’imperi i el simbolitzi.
Què fan si no, molts Estats, com ara l’espanyol, respecte a les llengües
minoritzades? I, per què, essent la llengua un tresor a preservar, la
seva defensa no ocupa un lloc prioritari en l’agenda dels partits polítics
que tant s’omplen la boca de sostenibilitat i d’ecologisme?
Per part de la política, la llengua hauria de ser sols un element a protegir
i a defensar, i mai un factor polititzat. La llengua, sempre, hauria
de ser únicament l’instrument a través del qual un poble determinat es
relaciona, s’expressa i es reconeix com a tal.
i p e r qu è éS ta n po t e n t el ll e n g u a t g e hu m à ?
El llenguatge humà és potent, primer, perquè amb la llengua podem
parlar de tot, tant si es tracta de coses físiques i concretes com si es tracta
d’idees o de conceptes abstractes; segon, perquè per la paraula expressem
el pensament, i, com veurem, per la llengua diem les coses d’una
manera diferent de com ho fan els parlants d’una altra llengua.
I, doncs, què passa quan ens comuniquem amb algú? És clar, aquí
ens trobem ja en el procés de transmetre el nostre pensament a un altre,
procés que òbviament pot tenir forma d’escriptura, car paraula i escrip-
59

Saber parlar
tura van lligats: generalment, qui sap parlar bé sap també escriure bé.
L’escriptura és codificar el so en signes. Quan ens comuniquem, doncs,
fem tres operacions quasi instantànies:
1. Cerquem un contingut i mirem de fer-nos-el clar a nosaltres mateixos:
lògicament, hem de tenir clar què volem expressar.
2. Hem de trobar l’expressió capaç de comunicar aquell contingut. D’aquí
la importància de saber bé la nostra llengua i de tenir un repertori lexical
ben ric. Per tant, hem d’estudiar la nostra llengua; hem de tenir
sentit lingüístic per a saber si construïm bé o no les frases; hem de
tenir assumida la saviesa dels avantpassats, generalment empaquetada
en forma de proverbis, aforismes i frases fetes. A més, hem d’anar
aprenent cada dia noves paraules i hem de saber entendre qualsevol
mot; hem de preguntar-nos sovint: què vol dir tal mot?
3. Un cop trobada la manera justa de manifestar el contingut del nostre
pensament, aleshores hem d’exercir un control sobre nosaltres mateixos
per a detectar si aquella manera d’expressar-nos és capaç de dir, d’una
manera adequada, aquell contingut, i, encara, hem de descobrir si allò
que direm serà entès per l’interlocutor. Fixem-nos que hem seguit un
procés comunicatiu que va de la part emissora interna (pensamentmentalitat)
al conducte transmissor (un element extern, anomenat aparell
fònic, capaç d’emetre sons) per a concretar-se en un missatge que
s’adreça a un interlocutor (el qual ha de descodificar-lo i entendre’l).
la ll e n g u a éS mé S qu e un mu n t a t g e de pa r a u l e S
Atenció a no fer de la llengua una llista de paraules, una nomenclatura.
Riquesa lexical no vol pas dir competència lingüística. A través del
cabal lèxic podem precisar l’expressió i fer comparacions entre les paraules
usades per una llengua i una altra. Però ara nosaltres volem fer caure
l’accent al moll de l’os de la llengua: una llengua és una representació,
una descripció i una interpretació de la nostra essència i del món que ens
circumda. Cap llengua no interpreta ni el món interior ni l’exterior d’una
mateixa manera: cada llengua té la seva manera de concebre la realitat,
el seu entorn, la societat, la cultura, l’espiritualitat... Expressar un mateix
missatge en una llengua o en una altra té efectes i connotacions molt
diferents, tant per part de l’emissor com per part del receptor.
60

Saber parlar
Ja el filòsof Humboldt (s. xix) va afirmar que la llengua que parlem
pot determinar la nostra manera de pensar i imposar als parlants d’una
societat una manera concreta de veure el món. Més tard (s. xx), Sapir, lingüista
i antropòleg, va afirmar que una bona part del patrimoni cultural
s’amaga i opera dins les nostres formes lingüístiques, la qual cosa vol
dir que les categories lèxiques utilitzades per a cada llengua organitzen
la percepció del món. Segons ell, les llengües es creen dins el grup, incideixen
en la vida mental dels seus parlants i després actuen posant un
ordre determinat en el caos exterior.
Sig u e m co m p e t e n t S en la no S t r a ll e n g u a
Una qualitat molt important que no pot faltar en cap parlant és la
competència lingüística. A més, a cada parlant li és demanada summa
fidelitat a la llengua, i no cal dir que ha de senyorejar-la i lluir-la amb
elegància, naturalitat i pulcritud. Per tant, no es poden tolerar dimissions,
barbarismes o interferències de cap mena.
Per això, no n’hi ha prou de saber bé una llengua i les seves regles. Cal
afegir-hi l’ingredient del bon gust, el de la fidelitat i el de la competència
comunicativa, de manera que ens sapiguem expressar amb les paraules
més precises, amb les que més s’entendran i amb les que més impacte
produiran en cada situació. De fet, en aquesta competència s’entrelliguen
les quatre habilitats sobre les quals anem parlant en aquest llibre i que
hem de manejar amb destresa i capacitat constructiva. No cal dir que, pel
que fa al discurs oral, preval l’espontaneïtat, la immediatesa, la interacció.
allò efímer (verba volant)... i, referent al discurs escrit, destaca la part
visual, l’elaborada, la no interacció, la diferida (scripta manent)...
És una gran sort posseir el talent de saber parlar bé, i també ho és
tenir el judici de saber callar quan cal.
eSt a b i l i t a t li n g ü í S t i c a
L’important, tanmateix, és la inalterabilitat lingüística en tots els àmbits
del territori on la llengua fa de pal de paller; i, a Catalunya, aquesta
funció la fa, des de segles i segles, el català. Catalunya, gràcies a la
llengua, és un país. Aleshores, l’evolució de la llengua en aquestes terres
ha d’anar de bracet amb la fidelitat lingüística dels seus parlants. Ja
61

Saber parlar
ho sabem, que tota llengua és un element vivent (no pas fossilitzat) que
avança seguint unes modes, unes noves tècniques, uns determinats fets
socials..., però aquesta dinàmica exigeix que es faci ús habitual de tal
llengua i que s’hi sigui competent. No cal dir que en una societat normal
els temps i les modes canvien, però els mots perduren. I, on perduren
més –en podem veure exemples a cabassats– és en la toponímia.
Sobre el concepte «estabilitat lingüística» existeix un triangle famós,
dit «triangle d’Ogden i Richards», la finalitat del qual és donar fonament
i consistència a tota unitat expressiva, que per motiu de canvis culturals o
moviments polítics podria dur a un canvi conceptual. Així, si tenim, per
exemple, el significant taula (que no és més que una seqüència de sons
d’allò que volem expressar), no podem anar directament al referent (és
a dir, a l’objecte no lingüístic i palpable taula), sinó que hem de passar
forçosament pel significat (és a dir, per la noció «taula», per la imatge
que tenim dins el cap d’allò que volem expressar), que va lligada a la
cultura i a la ideologia del nostre temps.
De tot això que desgranem es deriva, doncs, que en la parla hem de
primfilar molt pel que fa a precisió (adequant cada paraula al lloc, al
tema i a la situació) i quant a correcció (seguint unes normes o pautes
establertes). Si la paraula es corromp, si perd els seu nexe triangular de
connexió, si s’embastardeix, aleshores la mentalitat és falsejada o mal
expressada, i tota atracció-compromís se’n va en orris. Un missatge
mal expressat no convida a ser escoltat amb atenció ni a ser seguit.
cal id e n t i t a t cl a r a i de f i n i d a
La llengua és la nostra targeta d’identitat: som com parlem. El pensament
de l’home depèn en gran manera de la llengua que ha après en
la seva infantesa. El pensament fa el llenguatge, i aquest va enriquint
alhora el pensament. La paraula, quant a contingut identitari i ben assentada
en la veritat, es tradueix sempre o bé en atracció o bé en repulsió pel
que fa a l’interlocutor; no pot deixar a mitges tintes. La paraula ens obre
al món, però ensems marca uns límits. La identitat no s’explica, es té.
Llavors, com que mentalitat-paraula, per ser concreció i vida, es troben
en el pol oposat d’allò que és borrós, volàtil o complex, resulta que,
sense una identitat clara i ben definida d’allò que volem anunciar, tam-
62

Saber parlar
poc no hi pot haver concreció-expressió de mentalitat-paraula. La identitat
no pot ser mai rebaixada ni dissimulada o esbiaixada: es té i manté.
la id e n t i t a t eS co t i t z a bé
La identitat garanteix, de totes passades, que el nostre sí sigui sí i
que el nostre no sigui no. La identitat fa que cada arbre del bosc sigui
reconegut com a tal: una alzina com a alzina i no com a roure, un faig
com a faig i no com a om, un arç com a arç i no com a ginebre. A més,
la identitat és el suprem segell que fa que tot allò que hi ha dins el nostre
ésser (cos-cervell) vagi esdevenint mentalitat (a) per un procés de sintetitzar
en un concepte diversos significats; (b) per fer entenedor allò que
és complex, i (c) per fer universal allò que és particular.
Sense el segell identitari la mentalitat podria ser oferta, si no fraudulentament,
sí sense una garantia personalitzada. Som universals, no perquè
parlem en una llengua de molts parlants, sinó perquè tenim identitat
pròpia. Ningú no estima la seva pàtria perquè sigui gran, sinó perquè és
la seva. I avui, en un món tan globalitzat, la identitat i la particularitat es
cotitzen bé. Aleshores, la mentalitat no pot ser oferta sense una etiqueta
personal ni d’una manera estereotipada o com qui sembra amb els ulls
embenats, sinó que ha de ser expressada sabent que ha sorgit d’un cervell
únic i irrepetible, ple d’identitat. Ultra això, cal dir que únicament hem
de sembrar en camps ben preparats, ben dimensionats i ben adobats; en
camps acollidors i disposats a fructificar, diríem.
Podem estar d’acord que una identitat clara i definida generi sovint
repulsió, sobretot si hom depèn d’un Estat assimilista i movent-nos en
un món unificador i globalitzador, aiguabarreig de múltiples sís i nos;
però, si en aquella repulsió procurem mantenir educació, fermesa i bones
formes, tindrem bona convivència i hi han de ser acatades, si més no
mínimament, unes normes de conducta i hi ha d’haver respecte mutu.
Si sortosament la identitat genera atracció –que això hauria de ser la
cosa més normal–, tindrem la germanor i l’ingredient per a ser jo i l’altre
un tot en camí, amb espais on el fet d’anar units (i, per tant, de sumar forces)
captivi i atregui, i parlo d’espais perquè la permanència en la unitat
i en el sumar resulta molt difícil de mantenir si no va pas reforçada per
una tensió-donació constant i gairebé diríem martirial.
63

Saber parlar
l’art de saber parlar
Sab e r pa r l a r éS un ar t
Parlar no és tenir xerrameca, fer discursos, voler demostrar que sabem
coses. L’art de parlar demana, per una banda, ser conscients de quin
és el nostre interlocutor i, per l’altra, endevinar quina comunicació hem
d’establir entre el seu tu i el meu jo. Per tant, allò que diu l’altre és meu,
i no podem admetre que ens entabani o ens dugui a pasturar; i, allò que
li diem, han de ser paraules que el motivin, que l’interpel·lin, que el facin
ser més persona, més gran; no pas paraules buides i supèrflues. És a dir,
no li podem anar explicant històries de la vora del foc (o admetre que ell
ens les expliqui a nosaltres). Es tracta d’un intercanvi de paraules dites
d’una manera justa i al moment just. Hem de voler sempre paraules
concretes i clares: qui?, què?, quan?, on?, per què?, com?
Qui es disposa a parlar, de bell antuvi s’ha de traçar, per anar bé, tres
objectius essencials: ordre, prudència i saviesa.
Aleshores, l’art de la paraula està en el fet de lligar la bona manera
de dir les coses amb l’interès del seu contingut. L’antítesi d’aquest art
es troba, dia sí dia també, en les nostres cadenes de ràdio i televisió,
quan, per divertir, només saben dir paraules buides, rucades i ximpleries,
malauradament massa seguides i aplaudides.
qui pe n S a éS me S t r e de l bo n di r
Qui pensa, aprèn, i, de retop, ensenya; qui no pensa, sempre ha de ser
arrossegat i esperonat. Pensar no és anar recordant coses o inventar, sinó
aprofundir en una cosa concreta, dissecar-la, analitzar-la, voler saber
com ha estat ja coneguda i tractada per altres persones sàvies; en resum,
pensar és investigar, raonar i intercanviar coneixements. De la perícia
en tot això ve l’art de conversar, de comunicar, de ser mestres i de fer de
pares i mares del bon dir.
El pol oposat a aquestes qualitats és la xerrameca, la verbositat, la
superficialitat a l’hora de tractar temes. Per molt bé que es parli, si es
64

Saber parlar
parla massa, s’acaba no dient res de bo. L’excés en la parla o en l’escriptura
no fa progressar ningú ni fa millorar la humanitat; és temps mort i
malaguanyat per a qui ens escolta o llegeix.
Si volem trobar-nos bé i de gust amb nosaltres mateixos, si volem
viure com a persones satisfetes, hem de ser artistes de la parla i procurar
que aquestes condueixin sempre a fer coses útils i amarades d’amor.
Amb punxó d’or i disposició serena i amorosa, doncs, hem de gravar
pensaments virtuosos en la ment i en el cor dels altres.
l’h u m o r i S m e r e q u e r e i x tr a ç a
Hem de tenir clar que practicar l’humorisme no vol pas dir fer pallassades
o expressar-nos d’una manera vulgar, com sovint hom fa, volent fer
gràcia. Per a ser humorista, s’ha de ser artista i s’hi ha de tenir traça.
Els vers humoristes són aquells que toquen l’ànima i saben produir
felicitat; són aquells que treuen lloses del nostre pesat quefer diari i ens
alleugereixen d’inútils farcells. L’humorisme és la traça d’arribar, amb
una intel·ligent ironia, on un calculat sermó no tindria efecte.
Els acudits sempre s’han d’explicar amb mesura i sabent bé a qui van
adreçats. És molt millor pecar de prudents que no pas deixar anar una
facècia rere l’altra o una vulgaritat a cada pas, perquè, a vegades, per més
que ens sembli que fem riure, en el fons estem fent el ridícul.
Ara bé, també dèiem que si a una persona li manca el sentit de l’humor,
és com un esperit inacabat o mal conformat.
Sab e r-Se ri u r e d’un ma t e i x
Saber-se riure d’un mateix és la cosa més sana i divertida d’aquesta
vida. Segur que us haureu trobat amb persones que sempre volen justificar
els seus errors i els seus defectes amb mil excuses. Si els acceptessin
amb tota naturalitat demostrarien tenir més talent.
Ens equivoquem?, romanços!: endavant! Punt i a part i cap a una nova
lliçó. Que tenim defectes? Res de desanimar-nos o de donar-hi voltes.
Continuem endavant, ni que sigui fent tentines, que la vida passa i no
podem consumir-la vegetant amargament.
Ara bé, tampoc no hem de caure en l’extrem de voler anar pel món
lluint, en comptes de les qualitats, els defectes. O de sentir-nos sempre
65

Saber parlar
incapaços d’emprendre qualsevol compromís o projecte. Demostraríem
ser curts de gambals si anéssim dient: sóc un golafre, un gandul, un poruc,
un dormilega, un ressentit, un babau, un ximple...
Parlem de saber-nos prendre amb certa calma, bon humor i ironia fets
i característiques personals que generalment hom sol voler amagar, cosa
que no impedeix que vulguem millorar i progressar.
la ironia fo r a d a pl a q u e S d’ac e r
En general, les persones intel·ligents fan força ús de la ironia; saben
extrapolar el contingut d’un context, relacionant-lo amb un altre de natura
totalment diferent; saben explicar entre línies, facilitant-ne l’entesa, allò
que de per si seria massa complicat; saben produir un cop d’efecte, donant
amb poques paraules un tomb a situacions difícils.
Hi ha fets de la vida, no agradables, que en ser tractats d’una manera
irònica no prenen la dimensió tràgica que podria caracteritzar-los i, en
canvi, no hi ha fuga de la veritat. I és que la ironia ben emprada, deixada
anar en el moment just, respectuosament, és capaç de foradar fàcilment
una placa d’acer on, altrament, fóra necessari gastar-hi moltes energies.
Sab e r at r a u r e l’at e n c i ó
Quan ens emboliquem massa, volent explicar la nostra vida o narrant
històries llargues de vora el foc, atipem i avorrim. En canvi, si en
les converses sabem explicar, d’una manera breu, graciosa i viva una
historieta, una experiència viscuda amb un amic, és a dir, si expliquem
un fet real (o imaginat), o una cosa apresa en el diari, o en un llibre, o en
una pel·lícula... ben segur que llavors ens farem atractius i mantindrem
l’atenció de qui ens escolta.
Però, sigui el que sigui allò que expliquem, fem-ho, si us plau, anant
segurs i d’una manera amena. A vegades ens pot passar que, per a salvar
la nostra inseguretat, en cada moment anem dient: oi?, oi que sí?, com
si ens anés mancant l’aprovació d’allò que diem, i d’aquesta manera
embafem i se’ns veu el llautó.
En canvi, és tota una altra cosa, per exemple, fer parades volgudes,
curtetes, mentre es parla, procurant, però, de no anar fent uhmmm. Lògicament,
a vegades costa de trobar l’expressió o la paraula adequades per
66

Saber parlar
a allò que es vol dir. Bé, doncs, sapiguem que breus silencis poden ser
positius i fins i tot necessaris durant la nostra comunicació.
Si, però, es tractés d’un buit de memòria (de perdre el fil i de quedar
in albis), llavors hem de ser astuts per a saber mantenir la calma i per a
donar una volta a l’explicació, dient, per exemple: «Bé, allò que realment
vull dir és que...» i continuar per un altre cantó. Més tard ja ens vindrà a
la memòria allò que volíem dir.
no vu l g u e m di S c u t i r
Hi ha persones que sembla que hagin nascut per a voler dur sempre la
contrària o per a elevar a discussió qualsevol tema (de política, de religió,
d’esport, del sexe dels àngels o de qualsevol banalitat). Primer de tot,
doncs, tinguem l’astúcia de saber on hi pot haver un polvorí, dinamita
que pugui explotar; després, no ens hi acostem gaire o resistim-nos a encendre
el foc. Els debats personals massa apassionats o inflamats sempre
generen ressentiments, antipaties i mala relació.
La millor solució, un noranta per cent de vegades, és acollir l’altre
d’entrada i tenir un xic de paciència; però, és clar, també li hem de saber
manifestar que no ens interessa discutir d’allò, perquè les idees acaben dividint.
En el fons, quan una persona obre la boca s’està donant a conèixer
i ja es jutja a ella mateixa sense que hi hàgim d’intervenir nosaltres.
com tr a c t a r te m e S po l è m i c S?
Hi ha temes que de per si solen ser ja polèmics; hom sempre es pot
trobar amb persones que, com prou bé abans apuntàvem, tothora dissenteixin
del que diem. Llavors hem de ser astuts, i això vol dir saber fer ús
de la diplomàcia, més que no pas voler agafar d’entrada el toro per les
banyes. Per tant, no engaltem a la primera allò que ja sabem que pot oferir
resistència per part d’algú. Mirem més aviat de trobar els punts d’interès
comuns, els que ens puguin fer sentir en un camp neutre on tothom
es trobi còmode. Després, conquerits i desarmats de tota resistència els
contestataris, exposem els nostres punts de vista amb to amical, mirant
de ser suaus en la forma, si bé forts i ferms en el contingut.
És clar, si per una banda la suavitat en la forma és aconsellable, com
per exemple dir: «Jo penso que...», «A mi em sembla que...», «Jo sóc del
67

Saber parlar
parer que...», per l’altra, no es tracta ara de voler edulcorar les coses o
diluir-les. Hi ha temes o situacions en les quals un hom ha de ser molt
explícit a dir: «Això és així i prou!», «Aquí no hi valen opinions, la realitat
és aquesta.» Imaginem-nos un polític afirmant: «Jo penso que la
fam al món no és bona», o bé un predicador opinant: «A mi em sembla
que la gent s’ha d’estimar», o encara un aviador pronosticant: «Amb una
mica de sort, diria que farem un bon aterratge.»
fe m-no S ag r a d a b l e S
Vulguem-nos distingir per ser persones educades, gentils i amables.
En això hi intervé el to de veu, les paraules afables i els principis de
l’ètica i de l’honradesa. També les atencions envers els altres, servir-los,
explicar-los bé les coses, acompanyar-los, cedir el pas o el seient... I, no
cal dir-ho, també deixar-nos ajudar, servir, estimar, permetre (i gaudir-ne
i tot) que es riguin de nosaltres...
En el fons es tracta de comportar-nos amb la màxima senzillesa i naturalitat,
sense voler agafar postures estranyes, rígides i, encara menys,
sense mirar els altres com si fossin una puça sota el nostre nas: el maleït
orgull!, la nefasta prepotència! Tots hauríem de tenir –o ja tenim– el
nostre estil de fer i de viure, i aquest és el que ens ha de fer agradables
als altres i el que ens ha de fer anar segurs per la vida.
Presentem-nos, doncs, davant els altres sempre tal com som, tant si
ens trobem a casa com si fem un discurs davant dues mil persones.
És clar que sempre hem de millorar en mil coses i ens hem de fixar
uns objectius professionals i culturals elevats; sempre ens hem de voler
superar, però sense perdre mai la naturalitat. I, en la naturalitat, serem
un descans i un do per als altres.
coh e r è n c i a
El cor de les persones sols es toca si hi ha coherència entre el que
diem i el que vivim. No costa gaire de veure’s el llautó quan una cosa es
fa sols per quedar bé o per pura obligació.
Lògicament, si parlem d’un tema que tenim assumit, d’un ideal que
volem dur a terme amb convenciment, d’un compromís que ens hem proposat,
no ho podem fer d’una manera apàtica o desmenjada, ans hi hem
68

Saber parlar
de posar energia, entusiasme, emoció. Sempre hem de pretendre despertar
l’interès del públic i fer que aquest s’impliqui en el nostre missatge.
Cal expressar la nostra autenticitat, la qual cosa no vol pas dir expressar
allò que en aquell moment donat sentim (perquè tots som persones
dèbils i no sempre amb un òptim estat d’ànim), sinó oferir el missatge
proposat, el que ens dóna raó de viure. Per tant, més que els sentiments
d’un moment donat, allò que ha de venir a fora és la coherència de la projecció
que hem donat a la vida; i, si volem dur una vida alegre, no podem
pas oferir tristesa, per més que aquesta en un moment donat ens tenalli.
Moltes vegades, per coherència, haurem de representar un paper teatral,
on no poden faltar emocions ni molt menys credibilitat.
La gent està tipa de predicadors fent sermons ben muntats i de contingut
intel·lectualoide. Darrere un missatge no hi pot haver únicament
tècnica i raonaments lúcids. S’hi ha de veure concordança entre el dir
i el fer, i, a més amés, mai no hi pot mancar l’harmonia: anar ben vestits,
saber mirar als ulls, bona disposició dels objectes que ens envolten,
bon funcionament dels aparells que utilitzem... Per tant, parlar bé ens
compromet a ser amos i senyors del món que ens circumda i que volem
harmònic i millor en tots sentits.
Sab e r mé S de l qu e ho m di u
Fer veure que se sap d’una cosa i tenir-ne sols uns rudiments o solament
haver-ne sentit tocar campanes és un frau, un engany que fem a
l’oient. Quan vulguem parlar d’una cosa, n’hem d’estar ben informats,
i el qui ens escolta ha de rebre la informació amb claredat; s’ha de
poder percebre que el que diem és fruit de la nostra experiència, que
sentim allò que expressem; s’ha de veure que hi hem treballat, que ho
hem estudiat i aprofundit, que hi hem suat.
Quan, doncs, hàgim de parlar d’una cosa, preparem-nos amb temps,
rumiem-hi; cerquem informació per diferents costats i disposem-nos a
ser uns experts, unes autoritats, en el tema. Certament, llavors anirem
segurs i infondrem credibilitat.
Per altra banda, no vulguem parlar d’un tema a persones a les quals
no importa ni un rave o que no hi entenen gens ni mica. Per a parlar
de política, qui ens escolta n’ha de saber i hi ha d’estar interessat;
69

Saber parlar
igualment si es tracta de religió, d’esport, de ciència... Amb aquestes
persones, tampoc no es tracta de parlar sols del temps que avui fa o
únicament de futbol; cal fer-hi un treball pedagògic, apujar-los el nivell
cultural i fer-los obrir els ulls a esdeveniments i necessitats importants.
Se’ls pot deixar anar una pregunta clara que els faci rumiar; confiar-los
un pensament nostre que puguin entendre i que descobreixin un món
exemplar, humà. No els parlem, però, de trigonometria, de física quàntica
o d’alta teologia.
te n i r po d e r d’ad a p t a b i l i t a t
Hem parlat de ser coherents, de preparar bé el discurs... Però, ¿i si
ens trobem davant un públic totalment inesperat i que no té res a veure
amb el que ens havíem imaginat? Si som intel·ligents no ens caurà pas el
món a sobre, i tot seguit sabrem adaptar-nos a la nova situació. Deixarem
per complet de banda la matèria pensada i mirant i escoltant qui ens
envolta, adonant-nos del diferent nivell d’edat o d’interessos personals,
planificarem un altre discurs, el qual, si bé no serà tan perfectament ben
muntat, serà molt més eficaç en adaptar-nos a la situació present. O, d’altra
banda, si, per exemple, hem començat un discurs pensant que seria
adequat al públic i que captivaria, i, en canvi, veiem endormiscament o
manca d’atenció, hem de donar mitja volta al que argumentem i dir: «De
fet, on vull anar a parar és en aquell altre punt...», i així anar a parar en
una altra cosa que atregui més.
És molt important d’implicar els qui ens escolten en el que diem, fer
que se sentin part activa del que desenvolupem. Si tenim pagesos al voltant,
parlem-los del bestiar, de les granges, de la clonació, dels veterinaris,
de com adobar els camps, de la qualitat i diversitat dels cereals, de
les fonts, del bosc, de la cacera, del bon temps i del mal temps, de les
èpoques de l’any, dels recursos tecnològics que poden utilitzar, de la importància
en l’alimentació planetària, de la venda dels seus productes.
Sobretot, no mostrem mai incomoditat davant qui ens escolta ni estiguem
massa pendents de la formalitat que hem de mantenir. Valguemnos,
per a la distensió, de tenir alguna cosa entre mans (que no distregui
gaire), d’acompanyar les paraules amb gesticulació (no exagerada) de
mans i braços; no adoptem posats ni massa rígids ni massa relaxats.
70

la senyoria de la paraula
meS u r e m el v o l u m de la v e u
Saber parlar
A vegades convé de parlar alt, a vegades, de parlar fluix. És molt empipador
que una persona et parli massa alt (i, per postres, que se t’acosti
en excés), però encara és pitjor veure que una persona et parla i, malgrat
parar bé l’orella, constatar que no la sents (o que no l’entens); segur que
us hi haureu trobat més d’una vegada. Hi ha persones que en comptes de
parlar sembla que masteguin xiclet. És clar que pot ser que tinguin un
defecte a la boca, però el noranta per cent de vegades es tracta de casos
solucionables si s’hi posa interès, voluntat, amor, i un mínim de sentit
comunicatiu. En situacions d’aquestes qui escolta no s’hauria d’estar de
dir: «Més alt!», «Més fluix!»
Per exemple, parlant per telèfon, ¿no us heu trobat mai d’haver de separar
dos pams l’auricular de l’orella perquè qui us parla de l’altra banda
us eixorda? O, ¿no heu hagut d’anar repetint mai: «Si us plau, més alt que
no us sento»?, o «Torni-ho a repetir, que no ho he entès!»?
D’altra banda, s’ha de tenir present la mena de local on ens trobem, la
qualitat (o presència) de la megafonia, la quantitat de persones i la manera
com estan distribuïdes... Saber trobar, doncs, el punt dolç amb el qual
hem de ser sentits és molt important. De fet, per a assegurar-nos que els
altres ens senten bé, sempre és recomanable d’alçar el to de veu una mica
més del que ens semblaria normal.
Incomprensiblement, molta gent passa per alt aquests detalls.
pr o n u n c i a r bé le S pa r a u l e S
És molt important de sil·labejar bé, quan es parla. Cal pronunciar bé
les paraules, i això no està renyit amb parlar més a poc a poc o més de
pressa; cadascú pot tenir el seu ritme, més ràpid o més lent. Però, sempre,
hem de parlar al màxim de clar.
Allò que importa és la bona dicció, anar fent algunes pauses (sobretot
al final d’un raonament, no trencant frases), saber fer bé inflexions de
71

Saber parlar
veu, emfatitzar certes paraules o pensaments, anar repetint informació
que ens sembla important, mirar sempre la gent que ens escolta, com si
en aquells moments fos l’única existent al món per a nosaltres. Parlant
clar, els conceptes entren molt més i desprenem cultura, cosa que convida
als aplaudiments i fa tenir seguidors.
un ri t m e ac o l o r i t i un to ag r a d a b l e
En parlar hem de procurar de no caure en la monotonia: un mateix
ritme, un mateix to de veu sense inflexions. Això endormisca. Partint,
doncs, del fet que hem de tenir un bon domini del contingut a expressar,
hem de saber alternar, sia el ritme (més a poc a poc, més de pressa) sia el
to (més baix, més alt), i encara, en paraules importants, hem de fer com
si les seccionéssim posant-hi un guionet entre síl·laba i síl·laba.
No cal dir que el ritme ha de ser melodiós, eufònic, harmònic; fer com
si la veu anés acompanyada d’una orquestra. Ara bé, de fet, el gran secret
de l’èxit en la comunicació està, ni més ni menys, en el to de la veu. Amb
el to de veu reflectim tot el cúmul d’emocions que hi ha dins nostre, i per
la manera de modular-lo, ens fem atractius als altres.
Se’ns fa difícil d’entendre per què el to de veu pot ser tan sovint descurat
i poc educat. El to de veu és l’embolcall del missatge, representa
l’amor amb el qual ens fem propers al públic. En el to de veu s’ha d’oferir
el missatge, primerament fent que sigui agradós als altres, com volentlos
acaronar; després s’ha de projectar amb una ressonància equilibrada,
que no sigui estrident però tampoc apagada, i sobretot ha d’anar acompanyat
d’uns tocs d’entusiasme en què la manera d’articular els llavis,
la llengua i la boca donin una riquesa i una diversitat de tons que evitin
en tot moment la monotonia. No podem ser màquines parlants, ni uns
parlants freds o sense sentiments ni emocions.
Tot això són maneres de fer que s’han d’aprendre. Però és un mateix
qui les ha d’aprendre per a ell, sia fent pràctiques de llegir en veu
alta algun poema o algun escrit interessant, sia procurant d’expressar-se
d’aquesta manera acolorida amb qui més sovint parla, a fi que les qualitats
de ritme, to i color expressiu no siguin ja una excepció en la vida
sinó una habitud. De fet, les persones educades en el cant i els actors de
teatre ens podrien donar lliçons de tot això que acabo de dir.
72

Sab e r di r le S co S e S co r r e c t a m e n t
Saber parlar
Una persona és valorada per la correcció amb què parla: si una persona
parla bé, de seguida direu: «Aquesta persona té cultura»; en canvi, si
parla agramaticalment, xampurrejant, dient barbarismes..., direu: «Quina
incultura que duu a sobre; sembla que no hagi anat mai a estudi!» Són
valoracions que tothom pot fer; jo mateix les he sentides de gent molt
senzilla i de classe social baixa, en què un increïble sentit de la qualitat
fa dir: «Aquest que parla és tot un senyor», «Aquest sent el que diu.»
Aleshores, parlar correctament pressuposa: saber bé la nostra llengua,
la qual cosa vol dir haver-la estudiada, haver-hi jugat, relacionarnos-hi,
escriure-hi i llegir-hi; fer-la servir del matí al vespre. Altrament,
hom detecta a l’acte que no la fas servir habitualment, que no la domines,
que no l’estimes prou, i el discurs o la relació s’esbotifarra.
El sol fet de parlar correctament ja fa ser senyor, i, a part, tal correcció
revesteix d’autoritat. Però, és clar, si hom no mama contínuament la
llengua, resulta que quan vol expressar-se bé perquè es troba amb un
compromís, fa el ridícul estrepitosament i li sura la incompetència. I,
lògicament, no sols es tracta de correcció lingüística sinó també de bona
dicció. Exercitem-nos a pronunciar bé, a manera d’exercici, ni que sigui
pronunciant ben exageradament, paraules en què la dicció ens falla.
tr o b a r la pa r a u l a ju S t a
Sovint hom es queixa que a l’hora de parlar d’un tema pateix perquè
no troba la paraula justa, aquella que el seu pensament voldria fer servir.
Però fem una prova: a aquestes persones fem-los explicar quines són les
seves dificultats i què voldrien pretendre. Veureu que s’expressen d’allò
més bé, sense cap mena de buit mental. Llavors, el problema, on és?
Certament que el problema no és en el vocabulari sinó en la dificultat
d’afrontar la situació. Expressem-nos, doncs, com si al costat tinguéssim
la colla d’amics de sempre, i segur que ja no tindrem cap dificultat per a
trobar les paraules justes i escaients.
Voler parlar amb paraules massa recercades no sol donar gaire bons
resultats. Mirem de ser sempre molt planers i assequibles (encara que es
tracti d’una conferència de nivell mitjà-alt) i procurem que tot el que diem
pugui ser entès. Altrament, la culpa serà nostra.
73

Saber parlar
Sig u e m pe r S o n e S be n en r a o n a d e S
Hem encapçalat la secció anomenant-la «La senyoria de la paraula».
Aleshores, anar dient vulgaritats, això fa ser senyor? Ja n’hem parlat i ja
hem dit com els mitjans de comunicació solen ser mestres a servir massa
sovint vulgaritats, pensant-se potser que així fan més gràcia.
Nosaltres, però, hem d’anar més amb compte: posem sovint el fre,
no sigui cas que volent-nos fer simpàtics fóssim titllats de rucs i necis
(segur que arribaria aquest moment si anéssim lliscant pel pendent de les
paraules buides i banals).
Entenguem-nos; ara no hem pas de caure a l’extrem de no saber fer
una broma entre amics en moments de distensió i de gresca o mentre
prenem una copa. El sentit de l’humor no ens ha pas de faltar; al contrari:
és saludable. Nosaltres ens queixem de la vulgaritat «institucionalitzada»
que malmet el nostre cervell.
pe r d r e la po r
Parlar davant la gent sol fer por; parlar davant un micròfon sol fer
pànic. Com a remei, algú ens ha dit que quan veiem dues mil persones
davant nostre ens hem d’imaginar un camp de cols, i que quan veiem
un micro ens hem d’imaginar un caliquenyo que ens produirà plaer de
fumar-lo. No sé si els trons van per ací.
La veritat és que davant una assemblea de gent no ens hem d’arronsar,
i davant un micro hem de ser mínimament capaços de valorar l’ajut que
ens donarà i hem de saber-lo utilitzar, com és tenir-lo engegat, tenir-lo
a la distància adequada i no moure’ns gaire del seu sensor de veu. Si el
micro és d’aquells de clip (o de solapa), ens permet més mobilitat i no fan
tanta impressió. Hem de saber discernir quin ens farà més bon servei, i
no podem començar mai el discurs sense haver fet abans proves d’acústica
i de bona connexió.
la be l l e S a en l’e x p r e S S i v i t a t
Quan el nostre cos s’expressa ha d’oferir bellesa, i la bellesa és ritme,
moviment, dansa. Per tant, no hauríem de separar mai la paraula del
llenguatge corporal. És més: el cos ha de parlar sempre; la boca ha de
callar sovint.
74

Saber parlar
S’intueix, doncs, que no parlarem amb les mans a la butxaca o agafades
pel darrere o amb els braços creuats. Tampoc no ens començarem
a gratar, ni ens anirem torçant d’ací d’allà o no ens anirem recolzant ara
sobre una cama ara sobre l’altra; tampoc no anirem mirant a terra o enlaire,
i no ens mourem en excés sense motiu.
Els nostres moviments, doncs, han de ser elegants i ben coordinats,
alternant ritme i descans de mans i braços. És important que tota la nostra
gesticulació sigui harmònica i compassada, feta amb gràcia, captivadora
i plena de missatge.
ve S t i m-no S bé
Cada activitat demana una determinada manera de vestir (els comercials,
els paletes, els obrers, els gerents de banca, els mestres, els capellans,
els cossos de seguretat, els atletes, les assistentes de vol...).
Necessàriament, cada activitat professional exigeix una forma de
vestir ben concreta i especial. El vestit fa l’home i simbolitza el servei.
A part, hauríem de procurar seguir, en la mesura del possible i dins
una certa moderació, les modes. El que no podem fer és anar vestits d’una
altra època o com uns perdularis.
Tanmateix, dins la personal faisó de vestir, allò que principalment
compta, a més del que ja hem dit, és mantenir un estil propi en el qual
ens sentim de gust i còmodes. I sempre hauríem de fer per manera que,
qui ens vegi, pugui dir: «Quin goig que fa, en Tal!» Per tant, ni massa
presumits ni deixadesa: elegància i bon gust!
Si fóssim persones solitàries en un desert, a qui hauríem d’atraure?
Potser no caldrien tants miraments. Però vivim en societat, en comunitat.
Aleshores, ser atractius és un deure, precisament perquè també desitgem
que les altres persones ens atreguin. La persona que tinc al davant
s’ha de sentir atreta per mi, ha de descobrir que és important per a mi; jo,
doncs, l’he de captivar. I ara no es tracta pas d’anar enjoiats o pintats. És
qüestió, com acabem de dir, d’elegància i de ganes de fer goig.
pla n i f i q u e m
Una bona planificació, ni que sigui per a anar a prendre una cervesa
amb un amic, sempre és bona. Diríem que tot encontre hauria d’anar
75

Saber parlar
revestit de quatre punts de planificació: (a) el trobament, la salutació; fernos
nostre l’amic o el públic, desprendre simpatia, benvolença, obertura...
allò que es diu «ficar-nos l’altre a la butxaca» adreçant-li una paraula
d’afecte; (b) tenir clar què hem d’oferir a l’altre i què ens ha de poder
donar ell; (c) entrar de ple en el tema, en el diàleg, i mirar d’anar-lo canalitzant
vers els objectius planificats en b, i (d) arribar a unes conclusions
pràctiques, realitzables i duradores.
no hi va l e n e x c u S e S
Sempre hem sentit a dir que les excuses són moneda de mal pagador.
I la majoria de gent es pensa que excusar-se fa ser ben educat. Doncs,
no pas sempre. Imagineu-vos que estic a punt de començar una conferència
i que d’entrada deixi anar: «Excuseu-me si em veieu amb un xic
de mal humor. / Tingueu paciència: hauré de llegir amb lupa. / Perdoneu
que tingui la veu tan ronca. / Passeu-me per alt les incorreccions
lingüístiques que faré.» Coses d’aquestes sols servirien per a posar en
alerta el públic i distreure’l. Tampoc no hem de començar dient: «Nois,
perdoneu-me, però no m’he pogut preparar com hauria volgut. / Perdoneu,
però m’he deixat els apunts de la conferència a casa...», perquè
res d’això no afavoreix la bona marxa del que s’espera de la presència
d’algú mínimament seriós en una tribuna.
En canvi, sí que serà de bona educació dir, per exemple: «Perdoneume
el retard. / Excuseu-me tal equivocació.»
cap t i v a r el pú b l i c
La clau de l’èxit en tota compareixença està en la manera de presentar-se:
entrar i captivar (com ja hem dit en a de «Planifiquem»). Després,
hem de recórrer sempre al bon humor (encara que tinguem problemes); si
a tal fi ens hem d’inventar alguna cosa o exagerar-la, fem-ho. La qüestió
és tenir el públic agafat i no adormit. Si per a trencar el gel hem d’explicar
una historieta fantàstica, fent-la lligar amb el tema, engaltem-la, i
endavant! Siguem astuts a captivar!
A part, tot el que desenvolupem ha de fer reflexionar, ha de commoure.
I no hem de tancar mai l’acte sense mostrar els beneficis que s’obtindran
de posar en pràctica tal i tal altra cosa expressades.
76

on eS v o l an a r a pa r a r ?
Saber parlar
És una intolerable falta de respecte que una persona comenci a parlar
i a parlar, i que al cap d’una estona hom no sàpiga encara què està dient,
ni on vol anar a parar o què es proposa obtenir. Tan fàcil que és aclarir:
«Parlarem de tal cosa i ens proposem aquesta finalitat.» I encara, sovint
va bé de saber exactament en quin lloc estem ubicats i de conèixer bé
quines persones ens envolten; per això, a vegades una presentació dels
assistents és recomanable i profitosa: em dic així, sóc de tal lloc i faig tal
cosa (dit mostrant bé la cara i alçant-nos).
Saber quin serà el discurs i quin el taló que gasten les persones que
m’envolten, dóna confiança i contribueix a teixir llaços d’amistat.
no vu l g u e m do n a r r e S pe r Sa b u t
A vegades ens comencen a explicar coses d’una determinada persona
i, realment, no aconseguim de saber qui és ni sabem encaixar res del que
ens n’expliquen. A vegades, davant una exposició o un discurs, hom agafa
complex d’ignorant. Qui escolta un missatge no sempre està preparat
per a rebre’l si qui l’emet abans no el situa i emmarca en un bon context
(lloc, època, tema, càrrec...).
Per això hem de vigilar molt a no donar coses per suposades i sabudes,
i explicar, ni que sigui succintament, la història, el procés, el desenvolupament
d’allò que volem donar a conèixer. Si, per exemple, volem parlar
d’informàtica, no hem pas de recular a l’època de l’escriptura cuneïforme,
però sí que hem de dir que de les caixes de text i de les màquines d’escriure
s’ha passat a la digitalització i a l’emmagatzematge electrònic de dades,
i que ja tenim al mercat els dispositius iPad i e-book per a llegir.
ana r de ca r a al gr a
És important que en les nostres argumentacions es vagi de seguida de
cara al gra; és a dir, que s’expressi primer allò que realment té més pes en
el missatge, donar a conèixer el missatge nuclear, diríem. Per exemple, si
volem parlar d’un nou model de cotxe, primer en descriurem el disseny,
en direm els avantatges respecte a altres models (capacitat, velocitat, seguretat)
i en farem saber el consum i el preu. Després ja hi anirem posant
el farciment, les coses accessòries.
77

Saber parlar
En fer la valoració de com anar argumentant l’explicació prevista,
partirem no sols del punt de vista personal de qui ha de transmetre la
notícia, de qui vol vendre, sinó que també s’han de tenir en compte els
interessos del públic, dels compradors. I llavors seguirem un ordre que
vagi de menys importància o implicació a més.
Tornant a l’exemple del cotxe, podem anar explicant problemes que
tenien altres models i que aquest no té, qualitat dels materials que s’hi
han usat, estabilitat i seguretat, fàcil manutenció i bons serveis en qualsevol
reparació o modificació que s’hi vulgui fer, avantatges que en traurem
pel que fa a estalvi de consum i assegurança.
Per anar de cara al gra convé conèixer bé la matèria a tractar, saber
quin és el punt d’interès de l’interlocutor i ésser capaços d’expressar
clarament i amb molta sinceritat el contingut del missatge.
eSt ra t è g i e S i co n c l u S i ó d’un ac t e
Si alguna part de l’explicació o dels arguments que hom dóna en l’exposició
d’un tema és replicada, llavors, independentment de l’ordre amb
què s’hagi formulat la rèplica, és aconsellable de donar resposta primer
a la part més difícil, sortint-ne com puguem. Després, anar responent
als punts considerats més planers, més dèbils, de manera que, deixant
satisfet l’interventor en la resposta d’aquests punts fàcils de resoldre, per
simpatia, es pugui donar també per satisfet de la resposta parcial de la
part més difícil.
Són estratagemes que a vegades fan falta, car a vegades hi ha qui
t’acorrala i desarma, i és millor de poder cloure l’acte com uns autèntics
senyors. Al capdavall, tampoc no es tracta pas d’haver de convèncer
totalment el demandant o d’haver d’arreglar el món, sinó de sortir
simplement airosos d’un mal pas.
I, en concloure una presentació, s’ha de vigilar de no fer mai un tall
com si s’hagués acabat el temps de parlar i encara faltessin coses per
dir. De cap manera no hi pot haver una interrupció brusca, sinó que s’ha
d’anar acabant el discurs d’una manera cadencial.
Per anar bé hi ha d’haver un epíleg o cloenda i, amb un to particular
de veu, s’ha de donar a entendre que ja s’ha exposat tot el que hom s’havia
proposat de dir.
78

les tecnologies de la parla
leS te c n o l o g i e S de la pa r l a
Saber parlar
Sols donarem una llambregada a aquest món tecnològic –ja que parlar-ne
a fons requeriria més espai i més preparació per part nostra–, món
que, cada dia més, s’imposa amb èxit i eficàcia.
No hi ha dubte que actualment les tecnologies de la parla fan grans
progressos, encaminats sobretot a facilitar la interacció entre les persones
i els ordinadors o el món circumdant, sia partint de l’emissió de sons
naturals, sia rebent veu artificial. Es tracta d’una interacció elaborada
gràcies a un munt de signes prèviament emmagatzemats.
No cal dir que aquest és un camp on els lingüistes i els experts en
fonètica tenen molta feina a fer i on a través de sofisticats sistemes de
conversió de text en parla i a l’enregistrament de llistes de paraules, intervenint-hi
bons locutors, podem ser guiats acústicament pels navegadors
GPS o, per exemple, els cecs poden ser avisats de certs perills o els
malalts vetllats de lluny.
A més, comptem ja amb la possibilitat que el correu electrònic sigui
escoltat i que molts artefactes puguin funcionar a través de la parla;
veiem com es poden fer dictats automàtics digitalitzant la veu; podem
fer recerques a internet pronunciant la paraula sobre la qual volem informació
o, fins i tot, podem ser identificats per les paraules que diem.
En fi, tot un món fascinant que va arribant o que ja és aquí.
dom i n i de le S no v e S tè c n i q u e S
És clar, ens trobem davant dos reptes molt comprometedors: (a) saber
fer ús i bon ús de les tecnologies de la comunicació que la ciència
posa al nostre servei, i (b) superar el tancament personal al qual podrien
portar totes aquestes tècniques comunicatives. Si no ens hi involucrem
fort, tant en el seu ús com en el seu bon ús, posarem en perill tot el
nostre potencial comunicatiu i fins i tot podríem quedar llastimosament
marginats de la societat malgrat tenir uns valuosos talents a oferir-li.
79

Saber parlar
Si no esdevenim veritables artistes de la comunicació, fent que les
tecnologies posades al nostre servei passin de la part merament material
i pràctica a la part anímica on tenen lloc la bellesa i l’art, aleshores
correm el risc que la comunicació ens tenalli i esclavitzi.
Tots els avantatges de la comunicació, que haurien de ser un servei,
un progrés, un alliberament i un gaudi interpersonal, podrien esdevenir
tancament i ruptura si no vigilem a utilitzar-los bé.
L’art de la comunicació, doncs, si bé se’ns presenta en safata d’or com
un magnífic regal de la nostra era, requereix per part de cadascun de
nosaltres un elevat grau de disponibilitat i de voler dominar professionalment
les qualitats bàsiques de la bona comunicació: saber escoltar, saber
parlar, saber llegir i saber escriure. De totes n’anem parlant en el present
llibre; però, ara, en aquesta de saber parlar, allargarem una mica més el
repte comunicatiu, posant en relleu les tècniques que contribueixen a enriquir
el llenguatge, tècniques molt desenvolupades i d’un ampli ventall
de serveis que fan ocupar un lloc d’honor a la llengua i a la parla.
No cal dir que els éssers humans hem estat concebuts bàsicament per
a la comunicació, i, en aquesta, el llenguatge hi té un paper primordial.
Ens valem de la parla (ajudada del to de veu que fem servir i de les
modulacions que l’acompanyen) i dels signes (entre els quals, els ulls i
l’expressivitat facial ocupen el primer terme).
elS te l è f o n S mò b i l S
Parlant de comunicació, hem de fer menció en primer lloc dels telèfons
mòbils, el giny més venut i més usat actualment en el món comunicatiu.
El país del món en què els mòbils són més difosos, més desenvolupats
i més barats de mantenir és sens dubte el Japó, a part que allà vigilen pla
bé de no fer cap mena de frau, car seria durament punit.
A més de les múltiples prestacions ja actualment possibles en els mòbils
(despertador, de càmera de fotos, agenda, calculadora...), veiem que
aniran oferint encara nous serveis (presents ja al Japó) com ràdio, televisió,
videoconferència, GPS, IP-3..., accés a internet (amb connexió
Wi-Fi) i, per tant, servei de correu electrònic, descàrrega i lectura de
llibres i de còmics..., canal per on fer la majoria de compres (sia de béns
de consum, sia de bitllets o entrades...) i per on seguir les modes.
80

Saber parlar
Sortosament, l’empresa austríaca Emporia ha pensat en telèfons adaptats
per a gent gran: tecles còmodes per al marcatge, pantalla fàcil de visualitzar
i, fins i tot, amb la possibilitat de mesurar la pressió sanguínia.
La gent de més de cinquanta anys vol un servei pràctic i senzill.
L’existència d’un tal giny, excels per a la comunicació, present en les
butxaques de quasi cada habitant de la terra, ens pren el cor: sant invent!
La comunicació a flor de llavi, sempre i arreu! No cal dir que en molts
moments aquests ginys fan la funció d’un vertader company i són un guàrdia
de seguretat, un colom missatger, un col·laborador feiner... Bravo!
Ara sols cal saber-ne dosificar l’ús, com sempre en tot. Ara sols cal
estar atents a apagar-lo en moments on s’ha d’imposar el silenci, la concentració,
el recolliment. Ara sols cal tenir el valor de saber dir «Adéu!»
sempre que s’hagi dit ja allò que sigui indispensable dir-se.
leS pr e S e n t a c i o n S en au d i o v i S u a l
La retenció visual és molt forta; diuen que el suport visiu augmenta
d’un cinquanta per cent més la retenció. Per tant, ens equivoquem en pensar
que preparant un bon discurs ja n’hi ha prou.
Tenint, doncs, a l’abast unes tècniques audiovisuals tan ben desenvolupades
i havent-hi al mercat uns projectors tan pràctics i de tan fàcil
connexió amb els ordinadors portàtils, val certament la pena de servirnos-en
sempre que arribi l’hora d’haver de fer una conferència, d’haver
d’exposar un tema o d’haver de fer una classe.
El secret, aleshores, està a presentar el tema per blocs (més o menys
entrelligats), mantenint un fil conductor ben clar i precís i fent ús de l’espectacle:
que hi hagi escrites en una pantalla, d’una manera ben vistent,
les paraules o frases a remarcar, a retenir; i, si és possible, acompanyades
d’imatges de reforç. Però, compte!: no enfarfeguem en excés la pantalla
de frases, d’imatges o de colors. Tot ha de ser màximament simple, clar,
llegible, entenedor, harmònic.
Hi ha certs conceptes que s’han d’anar repetint, com si els fotografiéssim
per diferents angles; va bé d’anar mostrant el contrast entre unes
parts i unes altres. També dóna bon resultat animar-los amb alguna historieta
o succés. I, si hi anem fent intervenir el públic, suscitant alguna
pregunta, encara molt millor.
81

Saber parlar
leS gr a v a c i o n S en ví d e o
A vegades, després d’un bon discurs o d’una brillant xerrada, retornem
a casa o a la feina sense recordar-nos més d’allò que hem vist i
escoltat, i és una pena, perquè pot haver estat molt interessant i, per altra
banda, sabem que la repetició és la mare del saber.
Aleshores, avui dia, havent-hi al mercat unes càmeres de filmar tan bones
i tan pràctiques per a l’enregistrament de la imatge i de la veu, n’hem de
voler fer ús tant com puguem. Les coses han de poder entrar dins nostre
tantes vegades com sigui necessari, tant per les orelles com pels ulls, i han
de poder ser mostrades com a més gent millor.
No cal dir, doncs, que s’hauria de posar molt interès a filmar tot allò
que fos presentat amb professionalitat i bona preparació. Hi ha intervencions
o fets que han de mantenir-se enregistrats per a ser novament
vistos, recordats i viscuts. Lògicament, no parlo de teleescombraries.
A part que no s’hauria de deixar perdre res, filmant-ho, de tot allò bo
que ja es fa, convindria anar a la saga de persones cultes, madures i expertes
en temes diversos, però de qui mai no se sabrà res, perquè no han
estat entrevistades ni donades a conèixer per cap mitjà. Seria necessari,
doncs, poder extreure tots els coneixements, saviesa i experiència de la
vida de tals persones, i tot això deixar-ho gravat en suport digital.
Malauradament, molts dels qui ens haurien pogut donar abundant informació
d’aquesta, s’han endut ja per sempre, a la tomba, l’immens cabal
de coses que ens haurien d’haver estat dites i transmeses per les ones
hertzianes. Però, no; ens movem enderiats ens petits i intranscendents
problemes de cada dia i no ens adonem que s’haurien d’eternitzar infinitat
de valors amagats en anònims consemblants nostres.
El nostre pas pel món –el pas de moltes persones lluitadores i treballadores!–
ha de fer història, i tot el nostre pòsit cultural i lingüístic ha de
poder servir d’aliment per a les noves generacions.
eSp e ra n t un a bo n a te l e v i S i ó
Sap greu que al meu país no tinguem un canal televisiu català on durant
les vint-i-quatre hores del dia s’anessin passant reportatges educatius
i pedagògics sobre personatges catalans importants, sobre la nostra història,
la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres llibres i revistes; so-
82

Saber parlar
bre el nostre art, els nostres monuments i edificis, les nostres tradicions,
les nostres creences, els nostres oficis, els nostres pobles i comarques;
sobre els nostres pedagogs, clergues, científics, gramàtics, inventors, investigadors.
La llista seria llarguíssima i interessantíssima.
Catalunya dóna per a molt, i ben segur que podríem millorar en diversos
camps. Però, és clar, qui té les competències pel que fa a cultura, ensenyament,
diversió...? Qui té les regnes del nostre poder i així decidir en
allò que ens ha de fer més bons catalans? No cal dir que hem de confiar
en els nostres polítics, bé que sovint ens agradaria de veure’ls amb molta
més fermesa, amb conviccions més profundes i coherents entre el dir i
el fer, parlant amb més claredat i decisió, sobretot pel que fa a la defensa
del nostre país i de la nostra llengua. Volem creure que són conscients
que foren elegits per a servir el nostre poble i que per a això malden.
la r e S p o n S a b i l i t a t de l S mitjanS de co m u n i c a c i ó
Pel que fa als mitjans de comunicació, periodistes i locutors, tenen
una gran responsabilitat, ja que es troben al capdavant d’unes plataformes
molt potents de creació d’opinió, capaces de moure masses i de
modificar la mentalitat dels seus seguidors.
Sense exagerar, parlem d’uns mitjans comparables a l’aire que respirem.
Ràdio, televisió, diaris, revistes... s’han infiltrat per tot arreu, no
sols en les llars, sinó també en llocs de feina, d’estudi i de lleure, en mar,
muntanya, terra i aire, i regeneren el nostre cervell, fent-lo més culte o,
a vegades, desgraciadament, més estult. Ens agradaria –i hauria d’ésser
una exigència comuna– que l’ètica anés per davant de tot, cosa que en
alguns països ja s’han començat a plantejar, vista la davallada qualitativa
en què han caigut, arrossegats per un afany purament especulatiu
d’audiència però mancat d’unes bones maneres de fer.
Referent als mitjans que han de ser llegits, ens congratulem que
actualment els invidents ja poden fer la lectura de tota mena de textos
passant-hi per sobre un petit aparell que, a més de transformar les lletres
en escriptura braile, té la funció d’àudio.
Tot plegat ha d’emmenar l’ancestral i honrat poble català a mantenir
fermament viva i plena la seva més que mil·lenària parla, la seva cultura,
els seus bons costums, la seva fe.
83

Saber parlar
el te a t r e, e m b l e m a de bo n a pa r l a
Hauríem de considerar el teatre com a escola emblemàtica de bona
parla i com a lloc no tan sols d’expressió sinó també de perfecta comunicació.
Fixem-nos-hi: la gran majoria d’actors de teatre tenen una
excel·lent dicció i són agradosos d’escoltar, tant per la bona formulació de
les frases i dels pensaments com per la bella forma d’emetre’ls.
Efectivament, en el teatre la persona escenifica mestrívolament la riquesa
del seu món interior, i amb art comunicatiu sedueix i captiva el
món exterior. A dir veritat, la nostra vida hauria de ser una constant representació
teatral, i segur que, així, la vida tindria constantment color.
En el teatre l’actor, havent après les tècniques de la comunicativitat i
de l’expressivitat, es reinventa ell mateix esdevenint un personatge nou
ple d’autenticitat. Jo no sóc aquell ésser que em penso ser, sinó que sóc
allò que la teatralitat, exercida moment rere moment, em fa ser. Per tant,
en la teatralitat, jo sóc una reinvenció constant, per a mi mateix i per als
altres. La realitat i l’emoció de la vida està, doncs, en el teatre.
Per això, el teatre és tan antic com l’anar a peu. L’home des que existeix
té necessitat de la dansa, de l’espectacle, del teatre. El teatre, en totes
les civilitzacions, sempre ha atret la gent desitjosa de plenitud de vida.
Nosaltres som fills de la gran cultura clàssica greco-llatina, i vegem
com d’aquesta podem visitar encara grandiosos i espectaculars teatres
tant a Grècia com a Itàlia; també en molts altres països romanitzats.
Si ens volem sorprendre i meravellar de la riquesa interior d’una persona,
mirem-nos-la quan fa teatre; si volem gaudir de la força imaginativa
dels infants, fem-los fer teatre i titelles. En cap escola, integralment
educativa de la persona, no hi hauria de faltar l’anar-se bregant en el
teatre, car en el teatre ens coneixem més a nosaltres mateixos, expressem
amb vivor el subconscient, practiquem la dicció i l’art dels moviments,
aprenem a coordinar-nos i a relacionar-nos amb els altres, adquirim espontaneïtat,
ens consolidem en personalitat i seguretat davant la imprevisibilitat
quotidiana, relativitzem el catastrofisme i ens refermem en objectius
que per a nosaltres tenen valor i substància.
En el teatre es pot dir allò que en altres tribunes seria callat o no permès
de dir. Per això, és signe de nació sana i de comunitat robusta gaudir
d’experts actors i d’emblemàtics teatres.
84

lMN0pqRSTUVXYZAbCDEFgHIJKlMN
Ab
Saber llegir
Sapiguem llegir bé, per amor a la bellesa i en gratitud
a la gran meravella de la veu humana.
Sapiguem llegir bé perquè, per la veu, les paraules
i els missatges penetren amb força, color, vitalitat.
En la lectura els esperits assaboreixen el plat del
saber i gaudeixen de mil delícies.

lectura diversa
cla v a r el S ul l S en le S ll e t r e S
Saber llegir
En llegir clavem els ulls en les lletres a fi que les paraules i els conceptes
per elles representats tinguin ressonància dins nostre.
La lectura de la qual ara us parlarem, abraça dues parts molt importants,
diferents l’una de l’altra, del món escripturístic:
a) Resseguir amb els ulls les lletres d’un escrit amb la finalitat de fer
penetrar dins nostre continguts diversos. És una lectura que esdevé
pensament i que s’encamina a l’acció, car el pensament tradueix en
actes el seu contingut.
b) Pronunciar en veu alta allò que els nostres ulls ressegueixen. Pot ser
fet per a refermar en la memòria el contingut de l’escrit o bé per a
donar a conèixer a altres persones continguts textuals.
A. Resseguir amb els ulls les lletres d’un escrit
la le c t u ra de diariS
La lectura de diaris és millor fer-la cada dia que toca, o, si això no és
possible, no s’hauria d’endarrerir gaire.
En organitzacions i comunitats, en llocs d’esbargiment o on la gent
s’ha d’esperar i en totes les llars hi hauria d’haver sempre algun diari o
revista per llegir, naturalment –normalíssimament!– escrits en la nostra
llengua i tocant temes d’interès comú.
Els catalans hem d’anar-nos acostumant a consumir premsa catalana:
tenim diaris de diferents tendències i revistes de tots els gustos (pel cap
baix, tenim més de cent cinquanta capçaleres).
Jo no em sé imaginar una llar o una sala d’estar sense diaris, sense
revistes, sense llibres; si mai en veig cap, tinc un ai al cor.
El diari, llevat d’escasses excepcions, hauria de ser repassat cada dia.
Això vol molta traça i bona distribució del temps; de fet, amb mitja hora
87

Saber llegir
s’hi pot fer una bona repassada. Evidentment, no s’ha pas de llegir tot el
que hi ha escrit. I de les coses que s’hi llegeixin, se n’ha de saber extreure
el suc i ser-hi crític; no cal empassar-nos-ho pas tot, però sí saber-hi collir
les perles que hi ha sembrades. La informació més important s’hauria
de veure reflectida ja en la portada, cosa que per desgràcia un setanta
per cent de vegades no és així, ja que la redacció va més que res de cara
al negoci i a fer ressaltar continguts cridaners.
Va bé de donar-hi un cop d’ull general, llegint els títols i el text remarcat
per a tenir una idea clara de totes les novetats; després s’ha d’anar ja
directament a veure què es diu dels fets en ebullició (política, cultura,
economia...) a fi d’anar veient cap on es decanten. També ens han d’interessar
les notícies internacionals. És bo, feta aquesta lectura, d’anar
directament a temes del nostre interès, escrits generalment per autors
que ja coneixem: els podem llegir i subratllar (o retallar i guardar si volem);
a més, en podem aconsellar la lectura a altres persones.
No tinguem escrúpols de remarcar o subratllar text d’un diari o d’una
revista, perquè al final és probable que vagin a parar al contenidor del
paper. Convé, doncs, que abans ens hàgim aprofitat bé de la substància
informativa que hi ha. El sol fet de remarcar-hi conceptes fa ja que no
quedin perduts enmig de tanta lletra i els retinguem més.
Quan en els diaris hi ha escrits repetitius i sense substància o que van
donant voltes durant dies i dies sobre la mateixa qüestió, és millor de
llegir-los en diagonal o passar-los de llarg olímpicament.
la le c t u ra de r e v i S t e S
Les revistes no demanen una lectura tan puntual com els diaris, però
és millor no endarrerir-nos tampoc gaire. Solen tractar de temes específics
i, per això, procurarem tenir revistes de continguts que ens interessin.
Hi sol haver articles molt ben elaborats, fets per entesos en la matèria
i tractats amb competència i profunditat.
A diferència dels diaris, en les revistes s’hi sol fer una lectura més
exhaustiva dels articles, pel fet que, en general, s’especialitzen en alguna
branca del saber. També va bé d’anar amb un llapis a la mà i remarcar-hi
paraules, frases, paràgrafs; altres vegades se’n pot extreure inspiració
per a fer classes o escriure altres articles.
88

Saber llegir
Els catalans s’haurien de subscriure més a revistes catalanes, gastars’hi
més diners i esmerçar més temps en la seva lectura. En aquest cas,
com anem fent al llarg del llibre, simplement voldríem alertar que es
vigili a l’hora de consumir temps i diners, no fos cas que optéssim per
revistes que únicament serveixen de passatemps i d’escurabutxaques.
Ja entenc que en els quioscos hem de poder-hi trobar tota mena de
revistes, des de les del cor i del sexe fins a les de mots encreuats. Però, si
us plau, que siguin escrites en català i de continguts ben elaborats.
la le c t u ra de ll i b r e S
Hi ha llibres que són per a ser llegits, altres per a ser consultats. Els
de consulta els hem de tenir sempre a mà i per la mà (és a dir, els hem de
tenir a la vora i n’hem de conèixer el contingut i l’estructura). De tots els
llibres que hem llegit, n’hi ha que hem de guardar i altres que, haventnos-en
ja servit, hauríem d’arraconar o regalar.
Generalment hi ha massa prevenció a mantenir intactes els llibres (i
ara no vull pas dir que els hàgim de destrossar). Certament, els llibres
els hem de tractar amb delicadesa, però s’ha d’endevinar que els hem fet
servir, i, si convé d’afegir-hi o de retocar-hi alguna dada, es fa. També,
com en els diaris i revistes, hauríem d’anar amb un llapis a la mà i, sense
contemplacions, anar-hi marcant i subratllant coses; i, si hi veiem incorreccions,
les hi hem de fer quedar ben al descobert.
Sempre, després de llegir un llibre, n’hauríem de saber fer un resum
o una ressenya, no tant per a complaure l’autor, com per a emetre una
opinió del que hi trobem de bo i de dolent. No ens ha de fer mai por de
dir les coses clares.
La lectura d’un llibre demana concentració i tranquil·litat. Mentre llegim
hi ha d’haver gravada en el nostre pensament tota la part llegida.
Els nostres ulls són com una boca que va mastegant i devorant paraules i
frases, i pas a pas hom ingereix saber i se li eixampla el món. Els llibres,
ni que siguin novel·les, han de ser rics en aportació de saviesa i experiència;
no pot ser que un escrigui un llibre sols per vomitar mal d’estómac,
voler-se fer important o justificar desencerts de la seva trista vida.
Llegint hem de progressar en intel·ligència i llestesa; si no és així, val
més anar a escampar la boira. I llegir vol dir també aprendre a parlar i a
89

Saber llegir
escriure, i d’aquí la importància que un llibre sigui ben escrit, car la forma
de les paraules i de les construccions entra pels ulls, i el seu contingut
modifica el nostre cervell. Llegir canvia certament la vida.
la le c t u ra di g i t a l
Per a qui escriu aquest llibre la lectura digital (els e-book) és encara
una novetat; de moment no m’entusiasma res de més, però podria ser que
qualsevol dia m’hi enganxés. Sóc conscient que aquesta lectura anirà
guanyant terreny en l’esdevenidor i que té els seus avantatges: pots descarregar-te
un llibre o revista des de qualsevol racó de món, no has de
dur el pes del llibre a sobre, es redueixen costos d’impremta, d’emmagatzematge
i de distribució, no es consumeix pasta de paper...
Suposo que, quant a la lectura, no cansarà la vista i es farà agradable,
en un fons adequat. Les lletres es deuen poder engrandir o empetitir.
En fi, ja començo a veure les biblioteques amb els llibres empolsinats.
Però, a mi, quan sigui al jardí de casa llegint, em veureu amb un llibre de
paper a la mà; ei!, si els Reis no em regalen una consola d’aquestes.
B. Pronunciar en veu alta allò que els nostres ulls ressegueixen
la r e S p o n S a b i l i t a t de ll e g i r en v e u al t a
Quan es llegeix en veu alta per a un públic (poden ser dues persones
o tres mil), recau sobre nostre molta responsabilitat. D’això n’hem de
ser conscients a fi de fer bé els deures. Per tant, hem de saber que aquest
servei demana assaig, preparació i bon domini de la dicció.
Aquesta responsabilitat, però, no ens ha pas d’excusar de no fer un
servei de lectura, ni ens ha d’esporuguir o fer tremolar les cames a l’hora
de veure’ns al davant d’una multitud o d’una assemblea de gent.
Tanmateix, el lector no pot ser mai un espontani que salti indocumentadament
al camp. El lector, en adreçar-se als oients, ja ha de tenir
la carrera apresa, ja s’ha d’haver assajat en l’art de la lectura. I és molt
convenient i recomanable que, abans de fer-ne una de concreta, se l’hagi
preparada bé. Llavors, d’entrada, es podrà presentar ja tranquil i segur
davant els ulls que el miraran i les orelles que l’escoltaran.
90

la le c t u ra en la co r r e c c i ó de te x t o S
Saber llegir
Qui corregeix textos, primer de tot ha de tenir un gran domini de la
seva llengua, tant en el camp lexical com en el gramatical. Ha de tenir
les paraules com fotografiades i un gran poder de detectar-hi el mínim
canvi. El seu sentit lingüístic li ha de fer dir a l’acte: «Ep!» A més, ha de
ser molt flexible i capaç d’adaptar-se als continguts i a la idiosincràsia
de l’autor: s’ha de posar a la pell de l’autor! Ha de ser flexible, no per
a admetre incorreccions o males construccions, sinó per a detectar la
bondat de formes que segurament ell no empraria, però que no es poden
condemnar i que són del gust de l’autor. Ha de tenir capacitat d’adaptació
perquè de seguida ha d’entrar en l’especificitat del tema tractat, malgrat
que ell no sigui d’aquell ram.
Qui corregeix ha de tenir contínuament presents la forma i l’estructura
de l’escrit, i també el contingut, de manera que s’ha d’adonar de seguida
de les repeticions que hi pugui haver, de les redundàncies excessives,
etc. El corrector ha de deixar un text impecable i, sigui com sigui, ha de
resoldre tots els dubtes que hi pugui haver. A la fi, ha de fer exclamar a
l’autor: «Ara sento el text més meu!»
En segon lloc, un corrector també ha de ser una persona d’una àmplia
cultura general i no s’ha de deixar sorprendre per cap innovació o recent
teoria. Suposadament, haurà de corregir escrits de temàtica diversa i no
pot ser un ignorant en allò. També és molt recomanable que sàpiga idiomes
i que en la seva biblioteca no hi falti una bona enciclopèdia.
ti n g u e m un a bo n a bi b l i o t e c a
El destí de moltes persones sovint ha depès del fet que en la casa paterna
hi hagués una bona biblioteca, llibres interessants i exemplars.
Als nens, de petits els agrada de remenar i de fullejar llibres, i quan
ja en saben fer la lectura en treuen més profit del que ningú no es pugui
imaginar, i això marca per sempre. La meva filla, a dotze anys llegia les
Obres completes de Verdaguer (perquè jo les tenia a la biblioteca). Es
reia de la seva mestra: «M’ha dit: “Nena aquest llibre no és per a tu; no
l’entendràs.”» I tant, que l’entenia: guanyava premis de poesia.
Si en la biblioteca d’una casa hi ha bons llibres, segur que d’allà en
sortiran esperits cultes, valents i nobles.
91

Saber llegir
l’amor a la lectura
el ga u d i de ll e g i r
Qui llegeix té lletres al davant, això és: interpreta signes. També es
pot llegir un dibuix, un paisatge, un esdeveniment, una cursa de cavalls,
això és: fer una explicació del que els nostres ulls veuen i del que el nostre
cervell ressegueix i interpreta.
Llegir equival sempre a gaudir. Que bonic!: gaudir del saber i del conèixer.
Llegint viatgem a mons on ni avions ni vaixells no ens podrien
dur; penetrem en espais on el pas és barrat a molts altres mitjans.
No vulguem deixar passar ni un sol dia sense llegir o escriure ni que
sigui una sola línia, ja que llegint traspassem les fronteres del nostre món
i, escrivint, les refermem. Llegint et conec; escrivint, em faig conèixer.
po S e m fr e a l’eS n o b i S m e
Convé llegir, perquè llegir és cultura; però s’ha d’estar molt atent a
fer la tria del que hem de llegir, car el temps és or i els preus piquen. Si
malauradament no hem encertat en la compra, és millor tancar el llibre i
desfer-nos-en. Avui dia hi ha molta «publiquera» i poca qualitat. Sembla
que l’esnobisme hagi de marcar les pautes del lector, i els venedors intenten
endossar-li tot el que poden. Per tant, vigilem en la compra.
Si ens hem de regir per la publicitat dels nostres mitjans de comunicació
anirem pla mal servits, car no tenen ni el més remot sentit de la
qualitat a l’hora d’establir criteris de propaganda: generalment publiciten
moguts per l’interès, la ressonància, l’amiguisme i la recerca d’èxit; però,
posar com a base la qualitat, en això no hi entenen. Els bons llibres solen
restar com amagats al públic, com segrestats. És una pena!
Llavors, si no tenim pas un sentit ben agut de les lectures a triar o
dels llibres a comprar, hi ha el perill que la novetat ens privi de llegir-ne,
per exemple, d’antics, ben vàlids en tot moment. Sap greu que llibres ben
interessants i recomanables, pel fet de ser antics o d’autors poc coneguts,
no siguin més publicitats i més venuts.
92

la ne c e S S i t a t de r e l l e g i r
Saber llegir
Si un llibre no fa venir ganes de tornar a ser llegit, malaguanyada la
lectura que n’haurem fet, perquè voldrà dir que no és prou bo. Rellegir
sempre és enriquidor. Llavors, no es tracta pas de llegir moltes coses,
sinó de llegir-ne de profitoses, pausadament i intensament.
El nostre cos té necessitat d’ésser alimentat cada dia, i hi ha ingredients
que no poden faltar en la dieta. Semblantment, el nostre intel·lecte a l’hora
de nodrir-se de la lectura: hi ha escrits, pensaments i ensenyaments
que s’han d’anar assaborint i digerint perquè ens ajuden a estar en forma
i a sentir-nos ben alimentats intel·lectualment i anímicament.
Diuen que un bon llibre és un bon amic. I és que un bon llibre pot ser
molt decisiu en la nostra manera d’enfocar la vida. Hi ha llibres que ens
haurien de ser imprescindibles. La Bíblia mateixa és un llibre d’una gran
qualitat literària i una font de coneixement i de saviesa, fins i tot per a no
creients; altres llibres, com diccionaris, gramàtiques i una bona enciclopèdia,
no s’haurien de moure mai de l’escriptori; i encara uns altres de
ben escrits i de recomanable contingut haurien de ser a la sala d’estar o a
la tauleta de nit per a anar essent rellegits una vegada i una altra.
qua n el le c t o r v o l me m o r i t z a r bé
Tot i que és un mètode no vàlid per a tothom, a alguns els va bé de llegir
en veu alta els escrits a fi de retenir-los millor. De fet, són d’admirar
els estudiosos que usen aquest mètode –ei!, si no amoïnen ningú–. Alguns
dels seus avantatges és que no es pot córrer massa llegint, que el contingut
entri tant pels ulls com per les orelles, que s’aprengui a sil·labejar i a
recitar...; a més, els músculs de la boca i les cordes vocals s’envigoreixen
i tota la ressonància cefàlica estimula la part retentiva del cervell.
De fet, en ser aquesta una lectura feta per a nosaltres, ens podem permetre
certes llicències: hi podem fer aturades i reculades, alts i baixos
contrastats i exagerats, hi podem intercalar grinyols o fer-hi veus com
imitant els animals, hi podem estrafer la veu i fer-hi tons musicals..., tot
de coses inconcebibles en una lectura feta de cara als altres.
De tant en tant, sortir de la norma establerta, tant en expressions com
en moviments corporals, i, com diem, en processos de dicció, és saludable.
La persona humana té moltes potencialitats en letargia.
93

Saber llegir
El lector ha de captivar
qua l i t a t S d’un le c t o r
Un lector en veu alta ha de ser un expert en fonètica, o, si més no,
n’ha de tenir unes sòlides nocions. Ha de saber com s’articulen els sons,
com es fan i quan s’han de fer les sinalefes, ha de saber quines lletres
emmudeixen, ha de fer bé l’apostrofació i la diftongació; ha de saber fer
les sonoritzacions, conscient que hi ha sons sonors i sords, que n’hi ha
de dentals i de labials, etc. Que després, en la realitat es vegi limitat o
impossibilitat d’emetre certs sons per vés a saber quins defectes, això no
treu que una bona preparació l’hagi d’haver duta a terme.
Un bon lector ha de tenir un perfecte domini de la llengua, ha d’haver
llegit molt i s’ha d’haver entrenat a llegir alt pel seu compte. Li pot anar
bé gravar-se la veu i després escoltar-se. Sobretot, ha de ser conscient
que la seva principal virtut és la claredat.
Un bon lector domina la cadència de la llengua; quan llegeix sap seguir
un ritme harmònic i plaent a l’oïda. Sap bé quan ha de fer una flexió
o una pausa o quan ha d’emfatitzar una paraula o part del text. Sobretot,
ha de tenir molta cura de la dicció i de la sil·labificació: ha de saber que
els sons han de sortir de la seva boca clars, nets, ben modulats. Ara bé,
no tothom és capaç o té el do d’arribar fins ací.
Un bon lector llegirà sabent què diu, de manera que contínuament tindrà
dins seu el sentit de cada expressió, i així li sabrà donar la força merescuda
i la bellesa per afegitó. No cal dir que serà capaç de pronunciar
bé una cosa que en el text sigui mal escrita, ja que «el bon lector esmena
els defectes de l’escriptor». Un bon lector sap a quin pas ha d’anar, sap
donar sentit a tots els mots, té presents els oïdors i els va mirant. De fet,
un bon lector captiva i atrau la gent.
leS bo n e S fo r m e S en un le c t o r
Primer de tot, el lector ha de fer goig, ha d’anar ben arreglat. Es presentarà
al seu lloc amb naturalitat i elegància, no amaneradament, ni
94

Saber llegir
apressadament, ni romancejant. Ha de ser vist ben distès, sense cap
mena de rigidesa, flexible; ha de ser expressiu, i, si mostra un punt de
somriure al públic, encara millor. Els seus ulls s’han de moure entre el
punt de lectura (eix) i l’arc dels oients.
En llegir pot estar dret o assegut, depenent de quin tipus de lectura
hagi de fer o de quin servei hagi de prestar. Si s’està dret darrere un
faristol, no ha de tenir les cames mig apuntalades o estar mig corbat o
tenir les mans aferrades a la plataforma sustentadora del llibre. Tothom
l’ha de poder veure si més no d’espatlles cap amunt, i si se li veu una
bona part del cos, encara molt millor. Si està assegut, ha de poder ser vist
de la cintura en amunt. Fa esgarrifar veure, d’un lector, només el cap.
És molt important que s’asseguri que tothom el sent bé; davant el
dubte, ho ha de demanar. Abans de llegir s’han d’haver fet ja proves del
bon funcionament del micròfon. El to de veu ha de tirar sempre a alt (i
a grandiloqüent, si el tema ho requereix). Ara bé, un excés de sonoritat,
com ja hem dit, podria molestar. Ha de procurar que la distància de la
boca al micròfon sigui constant (per tant, no pot anar-se girant d’ací
d’allà); ell mateix s’ha de col·locar el micròfon a l’alçada i a la distància
adequades si convé. Per què costa tant, això tan fàcil?
un le c t o r ne c e S S i t a pr e p a r a c i ó
Ja hem vist que un bon lector no neix com un bolet; i, a més de les
seves qualitats tot just enumerades, ell és una persona que s’ha d’anar
preparant, com si aprengués un ofici o com si fos un atleta que ha de competir.
Així, doncs, s’ha d’anar repetint ell mateix paraules que troba de
difícil pronunciació, ha d’anar fent exercicis bucals, això és, obrir fort la
boca i fer moviments exagerats de llavis i de llengua. Ha de tenir sempre
a mà un diccionari de pronúncia on poder consultar qualsevol dubte.
Quan sap que haurà de llegir un text en públic, se’l prepararà llegintlo
i rellegint-lo. S’imaginarà qui tindrà al davant i descobrirà quina intensitat
locutiva haurà d’emprar. Controlarà, a més, la duració de la seva
intervenció, sobretot si està sotmesa a un termini de temps o bé si ha de
ser gravada. Mai no es pot dir: «Seré breu» i després allargar-se massa.
Si el lector va ben preparat, segur que, sense fer cap esforç extra, serà
ben comprès i ben seguit.
95

Saber llegir
pr e S t i g i a r la le c t u ra
Mal m’està haver-ho de dir, però a casa nostra és difícil de trobar bons
lectors, encara que, com dic més avall, tenim gent que recita bé, perquè
són ja especialistes de l’oratòria, gent professional. Ara apunto a la lectura
feta en conferències (de caire lingüístic, cultural, polític, religiós...), en
festivals, en celebracions i en homenatges... A vegades veureu una persona
que canta molt bé, però, si ha d’improvisar o de llegir quatre paraules,
ja no se’n surt com caldria. Segurament que la causa està, d’una banda,
en el fet que no hem sabut donar prou prestigi a la lectura, no l’hem cultivada
prou. D’altra banda, ni a casa ni els mestres no ens han ensenyat
a llegir bé, i no hem sentit mai la necessitat de perfeccionar-nos. Ni els
locutors de ràdio i televisió no llegeixen prou bé, simplement perquè poc
se’ls ha exigit o perquè poc compromís han dedicat a aquest art.
¿Heu vist mai cap dels nostres pobles que a l’estiu, per exemple, a
la seva plaça hagi organitzat una vesprada de recitació, de lectura dels
nostres poetes, dels nostres immortals escriptors... o fins i tot de textos
sagrats de la Bíblia, que donen molt de si? ¿Heu vist mai res de semblant
en les nostres televisions, ràdios, esglésies...? A casa nostra la lectura és
un art mancat d’atenció i totalment marginat.
Una acurada preparació, un bon acompanyament, una treballada expressivitat...
serien un magnífic reclam d’espectadors i una admirable
manera d’infondre cultura, bellesa, art. Ho he vist en diversos pobles
d’Itàlia i és magnífic! Recordem també el gran prestigi d’oradors clàssics
com Ciceró. I de casa nostra és d’obligació esmentar persones que reciten
molt bé, com Lluís Soler, Celdoni Fonoll, Jordi Boixaderas, Anna Maluquer,
Núria Candela, Montserrat Carulla, Enric Major... i tants altres.
Però, és clar, són uns professionals que haurien de gaudir de plataformes
més àmplies i no haurien de ser l’excepció a recitar bé.
I tant èxit que tingueren els nostres rapsodes! Èxit que no ens faltaria
pas si ara el bon art de la lectura, com he dit, tingués lloc en la televisió,
en les ràdios, en les places, en les esglésies, en els jardins tan acollidors
dels nostres poblets. Seria, a més, una bona manera d’integrar la gent
vinguda de fora; ei!, si no hi hagués interès, com sempre, a fer barreja de
llengües i a soterrar la riquesa típicament nostra. Hem de ser conscients
que tenim un patrimoni riquíssim a oferir-nos i a oferir a tot el món.
96

UVXYZ
AbCDEF gHIJKlMNOpqRSTUVXYZ
Saber escriure
Sapiguem escriure bé, perquè en l’escriptura s’endevina
qui som, com som i com pensem.
Sapiguem escriure bé en atenció als altres i a la
història: les paraules escrites infonen saviesa en
els cors, deixen testimoni del nostre compromís
vital i són amalgama de passat, present i futur.

Una bona organització
l’e n g e n d r a m e n t d’un te x t
Saber escriure
Un amic, bon articulista del Diari Balears i de la revista Llengua Nacional,
m’explicava que ell sempre té oberts uns quants articles i que els
va treballant i enriquint. Primer rumia de què vol parlar, després fa un
esbós de la manera com li sembla que ha d’enfocar-ho tot, i a continuació
va farcint aquell esquelet: investiga, hi dorm, ho rellegeix, es va fent ell
mateix una crítica del contingut i de com creu que ha de ser presentat; en
repensa l’estructura, l’ordre i, finalment, ho poleix i harmonitza de cap a
cap per tal que, d’una banda, lingüísticament no hi hagi res que grinyoli
i perquè sigui ben puntuat i ben correcte, i, de l’altra, perquè tot sigui ben
entenedor i aporti estimables solucions.
S’h a n d’of e r i r te x t o S en t e n e d o r S
La persona abans esmentada treballa molt el text (a) perquè pensa
en el lector, i (b) perquè dóna valor a la intel·ligència (facultat humana
que demana de ser molt treballada). Aleshores, en Tal sap que en el seu
article s’ha de concentrar molt en un nombre ben reduït de conceptes a
tractar, car aprofundir vol dir limitar.
Ell, doncs, conscient de l’esmentada premissa, se sent, com hem dit,
amb el deure de presentar uns continguts ben escrits, clars i innovadors.
Sap que si vol escriure coses dignes de ser llegides ha d’esborrar moltes
vegades allò que en un primer moment deixa anar, fins a arribar a un
text polit i que enriqueixi el lector. Sap que el lector ha d’entendre amb
un primer cop d’ull allò que ell escriu, sense haver-ho de rellegir ni reinterpretar,
i, a més a més, vol que allò pugui fer servei a la societat.
Ningú, doncs, després de la lectura d’un text, no hauria de quedar
indiferent o en el mateix nivell de coneixement que tenia abans: gràcies
a la lectura hom augmenta la saviesa i la intel·ligència.
Per això, més que dir coses, l’escriptor ha de fer un servei, i, evidentment,
l’ha de fer amb bona preparació, art i elegància.
99

Saber escriure
emm a g a t z e m a t g e de ma t e r i a l
Un altre amic, gramàtic de professió, m’acaba d’ensenyar unes fitxes
que després de llegir un llibre emplena sempre: hi escriu les dades del
llibre i també les seves impressions sobre el contingut i valoració lingüística.
A part, m’ha ensenyat un reguitzell de fitxers on té classificat
molt material referent a la llengua catalana. Òbviament, se n’ha servit
per a alliçonar molts alumnes i per a escriure una obra cabdal amb vista
a l’estudi de la nostra llengua. És una persona molt ordenada i detallista,
i, per consegüent, molt eficient i d’alt prestigi.
També em ve ara a la memòria, d’una banda, la famosa calaixera
de Joan Coromines i, de l’altra, la de mossèn Antoni M. Alcover, dues
calaixeres riques de material lèxic i dos talents de la nostra llengua. Sí,
contínuament anaven a la repesca lexical i estaven amatents a treure’n
suc: es feien explicar les paraules, en prenien nota... i anaven arxivant
material. Com haurien escrit, si no, les seves importants obres?
També nosaltres hauríem de ser persones ben organitzades, cosa que
no significa pas ser col·leccionistes. Vull dir que hi ha un saber escampat
que hem de fer nostre, retenir-lo i saber-lo organitzar. Cadascú pot
tenir el seu propi sistema; actualment n’hi ha molts. L’important és poder
tenir a mà allò que en un moment donat ens convingui. Podem fer
servir unes llibretes, o uns fitxers, o una carpeta subdividida en temes a
l’ordinador. Jo, entre altres coses, em serveixo de la llibreta electrònica
d’adreces, que dóna per a molt (és una Blackberry).
Com més coses tinguem anotades d’autors diversos i com més guardades
tinguem inspiracions nostres, més rics seran els nostres escrits.
tr e S ca r a c t e r í S t i q u e S bà S i q u e S
Abans de redactar un text, hem d’haver madurat quines característiques
principals ha de tenir, això és: (a) de quin tema hem de tractar,
és a dir, quina informació hem de transmetre al lector (b) quina finalitat
ens proposem, i (c) quina destinació li volem donar.
És molt important que mentre anem desenvolupant l’article tinguem
clars aquests tres objectius i que ens documentem bé sobre el contingut
a oferir malgrat tinguem ja competència en la matèria a tractar. Vull dir
que la qualitat de la feina a fer serà més alta si hom s’ha documentat en
100

Saber escriure
altres escrits, si n’ha escoltat conferències, si ja s’hi ha assajat en escrits
semblants... El recull i l’organització d’aquest material necessari pot variar
segons quin sigui el tema i la finalitat que ens proposem.
un bo n pl a n t e j a m e n t éS cl a u
Per a un resultat final bo del treball a fer, l’autor, tenint clares aquelles
tres característiques anunciades, s’ha de plantejar bé el discurs i organitzar-lo
de tal manera que s’hi vegi ordre i s’hi projecti eficàcia. En el
planteig, doncs, tindrà en compte tres fases: (a) com organitzarà el contingut
del text i quina mena de llenguatge farà servir, (b) com classificarà
i tractarà tot el recull d’informació obtinguda, i (c) en la redacció, quines
definicions i convencions farà servir.
Pensem també que, a mesura que anirem redactant un text, ens vindran
noves idees i noves maneres d’expressar-les, de manera que hi haurà
una influència mútua entre allò que teníem previst i allò nou que se’ns
acudirà, i que hem d’inserir en el lloc apropiat. Al capdavall, es tracta
sobretot d’aconseguir un cos de text ben estructurat d’informació, destinat
a ser llegit per un públic que ens imaginem.
Per una banda, hem d’estar atents a articular bé una sèrie de continguts,
portadors novetat en el tema tractat, i, per l’altra, els hem d’ordenar
bé seguint una lògica successiva. Això ens emmenarà a disposar el text
d’una manera ben identificable, on hi hagi, per exemple, un títol, uns
paràgrafs bens distribuïts, unes notes, unes citacions... i on seguirem un
model d’ordre dins el temps, o dins l’espai, o alfabètic.
la co n f e c c i ó de l’eS b o r ra n y
Havent previst la metodologia a seguir en la redacció d’un text, ve ara
l’hora de fer-ne l’esborrany. En aquest esborrany l’autor hi ha de produir
una versió ja quasi completa del text, malgrat es tracti d’un original susceptible
encara de ser modificat i millorat. Però, pel que fa a contingut
i estructura de l’exposició, ha de ser ja complet i contenir els requisits
que dèiem a sobre, i, per això, el cos del text ha de ser oportunament
subdividit en seccions, introduïdes del seu títol. A més a més, si el text ha
d’anar acompanyat d’il·lustracions, és important de marcar on han d’anar
i com han de ser, i dir encara quin peu de foto convé escriure-hi.
101

Saber escriure
Aleshores, a partir d’aquest original, on haurem centrat la importància
en el flux de les idees, hi anirem fent revisions i l’anirem polint,
cercant unes expressions més adequades i un vocabulari més ric o canviant-hi
trossos que no ens acabin de satisfer. Totes aquestes revisions
s’han de fer amb força agilitat a fi que les idees que ens han dut a bastir
el text no ens fugin del cap. La flor del bon parlar ajuda a escriure.
A continuació, com diem en la pàgina 114, és recomanable de donar
el text a revisar a altres persones competents i de la nostra confiança.
el pr o c é S de reviSió
En la revisió de l’esborrany centrarem l’atenció, primer de tot, en si hi
ha ordre i claredat i si el llenguatge és eficaç i concís (els escrits concisos
són més incisius i més fàcils d’assimilar); després tindrem en compte si
els continguts revesteixen bones formes d’expressió. Com hem dit, si hi
ha algun tros que no ens convenç prou, és millor tornar-lo a redactar.
No cal dir que la revisió pot ser represa diverses vegades i per diferents
persones. Una vegada donat per bo el text, aleshores sí que és aconsellable
deixar-lo reposar un cert temps abans no es publiqui a fi de fer-hi
per últim una repassada amb una visió més crítica del text.
Cal tenir en compte que en aquestes revisions té prioritat la substància
sobre la forma: primer ens hem d’assegurar que el contingut sigui
irrefutable, segur; després ja perfeccionarem la forma. De fet, procedirem
així: (a) revisió del contingut (el pur contingut informatiu), (b)
revisió de l’exposició (veure com s’expressa la informació), i (c) revisió
de la forma (considerada des del punt de vista de l’estil redaccional).
àni m !, t o t h o m éS ca p a ç d’eS c r i u r e
Havent explicat quin procediment es pot seguir i quines tècniques
podem emprar en l’elaboració d’un bon escrit, arriba ara l’hora d’animar
tothom a escriure i de fer-li prendre consciència que és capaç de fer-ho
bé. Sols cal asseure’s i rumiar un xic.
Potser hom no serà un professional de l’escriptura, però sí que tots
hem de ser capaços de redactar unes línies d’una manera clara i correcta.
Evidentment, si sabem pensar i parlar, per què no saber escriure? On
és el secret? Un poble, si parla bé, té bons escriptors.
102

el Se c r e t eS t à a po S a r-no S -hi
Saber escriure
No ens hi hem de repensar més: posem-nos-hi!, escrivim! Tinguem al
davant paper i llapis o l’ordinador. N’hi ha prou de saber de què volem
parlar i... a escriure s’ha dit! És clar, serà molt profitós de tenir en compte
tot això que hem dit en les quatre pàgines anteriors, però el pas més
important és l’acte de decidir-se i de posar mans a la feina.
No es tracta de res més que d’escriure allò que parlant diríem, i de
no voler-ho dir d’una manera diferent o de pensar que serem censurats o
criticats pel lector. Ara bé, el fet de posar-nos a escriure ens obliga a anar
més a fons en les coses, a ser concrets, ordenats i clars.
Podeu començar, per exemple, escrivint: «Marta, tal com ahir vam
quedar, avui a les cinc t’esperaré davant el monument a Macià de la plaça
de Catalunya. Porta el paraigua, perquè em sembla que plourà, ja que
veig el cel molt tapat i ennuvolat.»
Naturalment que sobre la marxa haurem d’esborrar, cercar el mot més
adient i assajar de quina manera construirem millor la frase; haurem de
tornar a començar i redactar allò amb unes altres paraules; caldrà reordenar
conceptes i esporgar el text d’explicacions innecessàries, i haurem
de rellegir una vegada i una altra tot el que ja havíem donat per bo.
a l a r e c e r c a de la inSpiració
És clar, moltes vegades el problema és «no tenir inspiració». Llavors,
la millor manera perquè aflueixin les idees és crear-se un ambient propici,
com seria relaxar-se, fullejar algun llibre, diari o revista, escriure
un reguitzell de paraules relacionades amb el tema que ens sembla que
hauríem de tractar i començar per escriure sobre un d’aquests mots i desenvolupar-lo
servint-nos de diccionaris, d’enciclopèdies, de llibres que
ja toquin aquest tema, de records d’experiències...
Les persones avesades a observar bé les coses, les que es fixen en els
detalls i desitgen aprofundir-hi, les que de qualsevol tema del carrer fan
motiu de conversa tenen més facilitat de trobar punts d’inspiració.
Quan es té clar sobre quin tema parlar, aleshores el nostre pensament hi
ha d’anar donant voltes i hi ha de fer confluir totes les rierades de vida possibles,
que sempre hi deixaran alguna palleta d’or que enriquirà el text i el
farà ser original i amè. I, si cal, hem de provocar-nos una pluja d’idees.
103

Saber escriure
Escriure és obrir-se al món
cap a c i t a t d’ad a p t a c i ó
En escriure hem d’imaginar-nos que tenim al davant la persona a qui
va adreçat el missatge i hem de tenir present què pretenem obtenir-ne o
què volem explicar-li. Això demana molta flexibilitat i també una gran
dosi d’humilitat per a saber demanar excuses si realment veiem que no
ens acabem de sortir d’allò que volem dir.
Segons quin tema vulguem abordar, haurem de ser més subjectius o
més objectius. Si volem parlar de la qualitat de la fruita del mercat
haurem de ser molt objectius (classe, estat, qualitat, provinença, presentació...);
si, en canvi, volem descriure l’ambient del mercat, el comportament
dels venedors, el tràfec que hi ha i, per altra banda, volem impressionar
el lector, podem ser més subjectius.
De tota manera, no hi ha res millor per a satisfer el lector que presentar-li
unes bones descripcions aconseguides gràcies a una atenta observació.
Si, doncs, volem descriure un mercat, hem de conèixer-lo en tots
els seus aspectes, sobretot en aquells que passen més desapercebuts de la
gent, els que fan que la mercaderia arribi, que s’organitzi, que es mogui;
la facturació, l’emmagatzemament, els frigorífics, els conservants... Hem
de treure informació de tots els racons possibles.
Aleshores, si sabem vendre el producte –i el vendrem si aporta novetat
i satisfà la curiositat i el desig de saber del lector–, serem correspostos
per la bona lectura que en farà l’interlocutor.
qui eS c r i u di u v e r i t a t S
No pot ser que, havent llegit un text, hom s’hagi de demanar: «Què ha
escrit, aquest?», «Què vol dir, ara?» Haver-se de demanar això, significa
que hi ha hagut, si més no, una falta de consideració de l’escriptor envers
el lector. Així, doncs, a l’hora d’escriure hem de sospesar bé com el lector
interpretarà les nostres lletres i si tot serà prou entenedor. A més a
més, el lector ha de sentir-se satisfet de la substància que li oferim i ha de
104

Saber escriure
percebre que li pot ser d’ajut en la vida; ell ha de percebre que amb amor
i esperit de servei li brindem allò que de més preuat hi ha dins el nostre
cor i en el nostre pensament.
No podem resignar-nos a ser persones mediocres ni, menys encara,
a caure en la vulgaritat o vilesa d’escriure beneiteries o mentides.
Desgraciadament, els nostres mitjans de comunicació, com ja hem dit,
intentant fer gràcia, cauen en la bajaneria o, massa dependents de l’èxit,
no es ruboritzen de l’engany o de les mitges veritats. Al diable les coses
sense substància, tèrboles o de contingut innoble!
En escriure hem de comunicar pensaments, idees, coneixements; si
assabentem, hem de ser precisos i complets; si es tracta de fer una crítica,
hem de ser molt prudents; si donem ordres, hem de dipositar confiança
en qui les ha de complir i no hem de pecar d’autoritarisme. Tot ha de
ser dit agradosament i ha de ser certificat per la claredat, la concisió, la
bellesa, l’harmonia.
Per a captivar l’atenció del lector no hi ha res més eficaç que explicar
coses a partir dels fets. I si per entremig s’hi barreja una mica de polèmica,
això encara li desperta més la curiositat. Naturalment, hem d’haver
pres bones dades dels fets (causa, repercussió, abast...) i explicar-los amb
ordre i detall, i, si convé, relatar-los també d’una manera esquemàtica.
Assabentar, doncs, vol dir ser realista i veraç: presentar fets, exemples,
dades estadístiques, il·lustracions, testimonis... Les nostres afirmacions
ens han de fer creïbles i edificants, no pas intrusos, mercenaris,
aprofitats, innobles.
lle g i n t S’ap r è n a eS c r i u r e
S’aprèn dels qui saben. I, per tant, aprendrem a escriure llegint qui
escriu bé, llegint bons autors. Hem de llegir més i fixar-nos en la manera
com són dites les coses i com són relatats els fets. No n’hi ha prou d’entendre
el contingut; s’ha d’assaborir la redacció, l’estil de cada persona.
Generalment, en llegir, hauríem de tenir sempre un llapis a la mà i
anar marcant o remarcant mots, frases, paràgrafs. Si llegim en pantalla,
podria servir-nos una llibreta on anotar conceptes, frases, impressions. I
després mirar-nos-ho, rememorar la lectura feta, ser crítics amb la matèria
exposada o amb la manera com ha estat redactada.
105

Saber escriure
És clar, dins aquest punt no podem pas obviar la lectura que, cada vegada
més, solem fer sobre les pantalles dels ordinadors, ja que és ací on
plasmem els nostres escrits i on és fàcil de llegir abundant informació i
dades de temàtica diversa tretes d’internet. Però atenció: el món de l’electrònica
és tan vast (diríem que no té límits) i ens costa tan poc d’abocar-hi
escrits de tota mena que això fa que tothom s’atreveixi a dir-hi la seva i,
per tant, hi trobem textos molt poc treballats i sovint plens d’incorreccions
o mal redactats. Vigilem, doncs.
Llegir és gravar l’escriptura en el cervell. No cal dir que aquells que
llegeixen, fixant-se en el com i en el què, després saben expressar-se
millor a l’hora d’escriure i de parlar.
el pe n S a m e n t S’ed u c a eS c r i v i n t -lo
Educar vol dir conduir vers la saviesa i el progrés. Doncs bé, si el
pensament no és expressat, si no l’exterioritzem, s’escarranseix i es fossilitza.
Parlar és ja una manera de donar sortida al pensament; però la
millor manera de fer que el pensament s’estructuri bé i s’enrobusteixi
és escrivint-lo, és a dir, fent-lo llegible per codis. Aleshores, allò íntim
i eteri esdevé cos, vida, llum. Qui agafa l’hàbit d’escriure, cada vegada
escriu millor i parla millor. Qui escriu, ni que escrigui per a ell mateix,
esdevé un jo-per-als-altres i no pot ser considerat com un individu aïllat,
sinó que és societat, poble, cultura.
En la base de tot escrit hi hauria d’haver la planificació, com ja hem
indicat en començar aquest apartat «Saber escriure». Primer hauríem
de saber sobre quin argument volem tractar i tot seguit delimitar-lo; en
segon lloc, hauríem de pensar quins objectius volem aconseguir. Aleshores,
a partir d’ací, el nostre pensament es pot anar desenvolupant en una
escriptura ben planificada i coherent. L’estil és l’ordre del pensament.
Escrivint aprenc i ensems em conec millor; escrivint entro en la roda
del món, faig història i m’eternitzo. Però, és clar, he d’escriure bé i amb
ordre tot allò que el pensament em dicta.
la co m u n i c a c i ó pe r co r r e u el e c t rò n i c
Avui dia abunda la comunicació per correu electrònic, el millor invent
del segle a parer meu. És una comunicació que, per damunt de tot,
106

Saber escriure
no importuna com solen fer sovint les trucades per telèfon. Tu pots obrir
el correu quan vols, pots llegir-lo tranquil·lament tantes vegades com et
sigui necessari, pots veure-hi els números i les dades sense perill de
confusió o mala interpretació, pots guardar-te la informació rebuda,
pots respondre’l quan millor et vagi... En fi, una delícia d’invent! Esperem
que se’n faci un bon ús.
L’ús del correu electrònic és tan pràctic i planer que els usuaris fàcilment
poden caure en la deixadesa a l’hora d’expressar-se. Hi ha usuaris que, en
general, saben escriure bé però que no cuiden l’escriptura, sia perquè no
revisen allò que escriuen –com a mínim s’hauria de repassar una o dues
vegades tot el text escrit!–, sia perquè es desfoguen en uns missatges
massa llargs (gaire xerrera fa pesant la lectura, en un correu electrònic),
sia perquè no saben ser prou clars i concisos. Hem d’anar amb compte,
doncs, a no abocar-hi informació innecessària i fer bona tria d’allò que
realment pot interessar als altres. Amb un cop d’ull a la pantalla s’hauria
de poder veure ja tot el text a llegir. Evidentment, doncs, hem de ser
molt primmirats, molt curosos, molt elegants i molt amables.
Ah!, i molt important: les paraules en majúscula en un escrit de correu
electrònic equivalen a cridar en una discussió. No n’abusem, doncs.
És sobretot per la bona redacció dels escrits en correus electrònics
com podem demostrar que sabem escriure. I, viceversa, serà pels correus
que rebem com detectarem si l’emissor té cultura i quin caràcter té.
Naturalment, hem de distingir entre els correus informals (enviats a
familiars o a companys amb qui freqüentem el tracte i amb qui ens intercanviem
notícies i impressions diverses i sovintejades) i els formals
(correus enviats a empreses, entitats, persones de prestigi... amb qui es
toquen temes importants o de més seriositat, sia perquè es tracta de negocis,
o bé de compromisos, de deures...).
No cal dir que en cadascuna d’aquestes modalitats hi ha d’haver, com
dèiem, la màxima correcció possible, a més de la concretesa, l’ordre,
l’educació. No hi fa res que el correu vagi adreçat a una persona amb
qui tenim un tracte familiar o de companyonia. La lectura en la pantalla
demana sempre respecte, qualitat de redacció i brevetat.
Sapiguem que un correu electrònic, rebut d’una persona, pot ser redreçat
a una altra (o a moltes altres), això és: allò que jo rebo, ho puc
107

Saber escriure
redreçar, amb una simple ordre, a dues, cinquanta o milers de persones,
posant al descobert aneu a saber si certes confidències rebudes. A
sobre, com que un correu pot tenir ròssec, és a dir, pot conservar tota
la informació que ens hem anat intercanviant, per exemple, entre tu i
jo, això fa molt vulnerable la intimitat entre dues persones. Llavors,
la prudència i la bona educació aconsellen de fer unes recomanacions
ben precises que especifiquem a continuació:
— Quan «A» vulgui redreçar a «X» un correu que hagi rebut de «B», la
bona educació demana que «A» faci saber a «B» tal enviament.
— Si la persona que escriu un correu electrònic pertany a una associació
o grup, s’ha de veure clarament si parla en nom de tal entitat o bé a
títol personal.
— Si intervenim en una llista d’abonats (on es debat sobre un tema determinat),
sempre, abans d’inserir-hi un missatge, ens hem d’assegurar
que allò sobre què volem parlar no hagi estat debatut ja per uns altres.
Es tracta d’evitar els doblatges.
— Sempre que hi hagi intercanvi de correu electrònic amb una altra persona
és bo d’anar esborrant tot allò que en anteriors contactes s’hi
hagi dit i que no té cap raó de mantenir-se allà present. Fins i tot és
recomanable de canviar el títol de l’encapçalament «assumpte» a fi
d’encaminar el receptor sobre el tema que volem tocar. I sempre és
millor centrar-nos en un sol tema. Si, però, volem encabir-n’hi més
d’un, s’han de veure ben distingits i no fer mai barreges.
— Si un correu electrònic és enviat a unes quantes persones que ja es
coneixen i relacionen entre elles, no hi fa res que l’adreça electrònica
de cadascuna sigui visible. Ara bé, si s’envia correu electrònic a un
determinat nombre de persones no conegudes entre elles, malgrat que
puguin formar part d’un mateix grup o associació, llavors l’adreça
dels destinataris s’ha d’escriure en la casella de «destinataris ocults»
per respecte a la privacitat deguda a cadascun. Tanmateix, en aquest
cas seria de cortesia fer saber, ni que fos amb poques paraules, qui
més rebrà l’escrit en qüestió.
— Tampoc en un correu electrònic no hi hauria de faltar mai la salutació,
el comiat i la identificació (nom i cognom) de qui l’escriu, per bé que
sovint ja es pot deduir de la mateixa adreça electrònica del remitent.
108

Saber escriure
— Tinguem en compte també que si la persona a qui escrivim s’ha de
posar en contacte amb nosaltres, no podem donar per suposat que ja
té el nostre telèfon o l’adreça postal: els hi hem d’especificar sempre,
d’una manera ben completa, correcta i vistent. Per a més aprofundiment
en això podeu llegir «Contextualitzar bé el lector» de les pàgines
115 i 116 d’aquest llibre.
I no voldríem cloure aquest tema sense donar un consell per a quan
es crea una nova adreça de correu: la part anterior a l’arrova hauria de
ser ben pensada (per no dir identificadora): no ha de ser ni infantil (caganer),
ni egocèntrica (socjo), ni enrevessada (jxllz14hv), ni confusionària
(markade)... Penseu que sovint l’haureu de donar de viva veu, i s’hauria
d’entendre a l’acte sense haver-se de lletrejar.
la gr a n d e S a d’in t e r n e t
Amb l’ús d’internet el món s’ha fet petit i l’allau d’informació ultrapassa
les capacitats d’absorció de tot ésser humà. Ens trobem davant una
sorprenent i excel·lent revolució comunicativa; la comunicació ja no serà
mai més com abans.
Molta de la informació que fa pocs anys requeria temps, diners i paciència
(consultes que trigaven molt a ser respostes, compra de llibres,
passar hores en biblioteques o arxius...), ara, en un instant, la tenim a la
pantalla. Podem fer una recerca sobre una paraula determinada o sobre
un esdeveniment concret i ens apareixen milers de respostes. I encara,
sense moure’ns de casa ni gastar ni cinc cèntims, podem llegir diverses
classes de diaris; hi ha, a més, portals, com Vilaweb, que ens forneixen
notícies fresques i del nostre àmbit.
Per una altra banda hi disposem de blogs, on amb tota la llibertat del
món podem expressar la nostra opinió sobre determinats temes.
La comunicació digital s’ha fet sens dubte mestressa de la informació.
No fa pas gaire, en una jornada sobre periodisme, uns joves en cantaven
les excel·lències i, agosaradament, sentenciaven que la premsa escrita es
veuria reduïda a zero. No s’ha de ser tan pedant. La premsa en paper es
mantindrà més del que ningú es pugui imaginar.
També s’ha volgut fer creure que la venda de productes per internet
era la més avantatjosa, però ja s’ha vist que anava plena d’estafes i d’in-
109

Saber escriure
compliments. No es dóna garantia, per exemple, de cap producte farmacèutic
adquirit per aquesta via. Internet és gran, però no és la panacea.
Potser perquè internet és tan altament útil és també terriblement perillós.
Ahir (dia 22 d’octubre del 2009), per exemple, vaig quedar esmaperdut
en veure que sols en tres dies (19, 20 i 21 d’octubre) un blog titulat
Uccidiamo Berlusconi (‘Matem Berlusconi’) tingués 20.000 adhesions,
totes expressades en un llenguatge altament assassí. Semblantment, esgarrifa
el que s’arriben a dir els partits, els de dreta contra els d’esquerra
i viceversa: s’hi ataca el rival sense pietat ni entranyes; es va a la caça de
l’adversari i a deslegitimar-lo de totes passades. A internet les forces del
mal hi campen ben desfermades: la pornografia i la pedofília hi aboquen
a raig els instints més baixos. Els qui no han tingut la sort de ser pujats
amb una moral ben equilibrada reïxen a expressar-s’hi amb enverinaments,
idioteses i aspresa. Senyors, això, no!
Aquest descontrol, aquesta il·legitimitat, aquest desgavell haurien de
tenir aturador. No pot ser que es faci d’internet una arma letal. Però, és
clar, qui hi hauria de posar control i en quin nivell? Perquè també hi podria
arribar a haver massa censura i seria pitjor el remei que el mal.
Òbviament, més enllà de tots aquests inconvenients hi ha la grandesa
d’internet, on la paraula ben dita i desacomplexada pot dominar i fer-se
escoltar, on el feble pot plantar cara al fort i fer-se sentir, on la mentalitat
i les idees dels bons pensadors poden prendre volada i anar a l’empait de
gegants sense escrúpols. Ho podem veure en blogs com ara el de Víctor
Alexandre i tants d’altres molt ben conduïts.
Internet és el gran mitjà de comunicació actual; però, sols serà senyor
de la comunicació si desperta en l’home ganes de fer un món millor, on
s’engendrin obres plenes d’amor, de tendresa i de compassió.
la fo r ç a d’un a ca r t a
Hem cantat les essències de la comunicació per correu electrònic i per
internet. Ara bé, si volem que un escrit tingui eficàcia, no hi ha millor
manera com la d’escriure una carta.
Té molta més força llegir un escrit sobre paper que no pas fer-ne la
lectura sobre una pantalla. La pantalla provoca distància i fredor, potser
a causa de la immediatesa i versatilitat amb què és percebuda la informa-
110

Saber escriure
ció. La carta s’ha d’aguantar amb les mans i és llegida més amb el cor.
A part, ofereix més comoditat de lectura, és més fàcil de dur-la a sobre
i de meditar-hi, es pot ensenyar a altra gent o ser llegida en públic sense
necessitat d’aparells informàtics, etc.
L’existència del correu electrònic no és que hagi desbancat l’escriptura
en forma de carta, sinó que ha conferit a aquesta un caràcter més
seriós i de més compromís. Generalment, doncs, a una persona que exerceixi
una autoritat ens hi adreçarem per carta.
La primera cosa que hem de tenir en compte en escriure una carta és
la claredat, l’ordre i la brevetat: mai l’escrit no hauria d’ocupar més d’una
pàgina. Quant a la seva estructura i correcció, en parlem detalladament
en la quarta edició del llibre Compendi de normes d’estil, pp. 128-129.
Hi ha també el dilema de si una carta l’hem d’escriure a mà o amb
tipografia d’impressora. Evidentment que és molt més calorosa escrita a
mà; però això depèn una mica de si hom té bona cal·ligrafia o no. Si una
persona escriu d’una manera que es fa difícil de ser entesa o no resulta
plaent a la vista, aleshores és millor que presenti la carta escrita amb tipografia
d’impressora. La signatura sí que ha de ser feta sempre a mà.
el co S t u m d’eS c r i u r e no t e S
La comunicació per notes escrites en un paperet és una filigrana de
comunicació. És una pràctica que moltes vegades s’hauria de convertir
en hàbit perquè denota atenció, estima, ajut, compromís.
Dient que les notes podien ser escrites en un paperet, no volia pas dir
que poguessin ser escrites en un paperot qualsevol. El paper ha de tendir
a ser petit; com a màxim, indicaria la mida d’un DIN-A5, i ha de fer
goig. S’hi escriu sempre a mà i s’hi especifica d’una manera compacta
però entenedora una salutació, un encàrrec, un agraïment... Per exemple,
la meva filla, que sol deixar notes escrites, diu: «Papis, me n’he anat a
Girona amb unes amigues; arribaré a l’hora de sopar. La Xicona.» Es
poden deixar notes escrites de diversa manera i sobre infinitat de temes,
com ara: «Si em necessiteu, sóc a tal lloc (o telefoneu-me a aquest número.
En Pep)», «Benvingut, Carles; aquest vespre ja ens veurem. La teva
amiga Mercè», «Pepa, així que arribis prepara el dinar. Jo seré aquí a les
dues. La mamis.» I en podríem anar posant mil exemples més.
111

Saber escriure
Com veieu, es pot fer servir un llenguatge eufemístic, depenent del
grau de familiaritat, i, si bé lacònic, sempre amè. A vegades hom acompanya
aquestes notes d’un dibuixet, d’un bombó...
També podem fer servir les notes per a acompanyar un ram de flors,
un regal, un aperitiu. Tota nota és un acte comunicatiu planer i afectuós
que reforça els llaços de relació i d’amor; són com fer una carícia o un manyac.
Si en arribar a un lloc hom hi troba una nota, se sent ben acollit.
En la feina, les notes poden servir –o han de servir– per a connectar
un canvi de torn, donant explicació de l’ordre com desplegar l’activitat,
indicant quin procés s’ha de seguir... En aquest aspecte, jo vaig aprendre
alemany amb les notes que el meu company em deixava escrites en
aquesta llengua explicant-me la feina (ell era alemany i no ens vèiem); jo
també les hi deixava escrites en alemany i ell em corregia el text. També
vaig tenir l’oportunitat de fer-ho així, però en francès, durant dos anys
amb un company meu de feina francès.
elS r è t o l S
Un rètol no té res a veure amb les notes que comentàvem abans. Els
rètols serveixen sobretot per a avisar o orientar. Pel que fa al servei d’orientar,
hem d’admetre que hi tenim poca gràcia. Aneu si més no per les
carreteres o ciutats de França i veureu la diferència que hi ha.
Pitjor és encara quan els rètols que serveixen per a avisar, moltes vegades
són posats únicament per a treure’ns compromisos de sobre o per
a diferir in æternum l’arranjament de coses en mal estat. Vegem alguns
exemples del contingut d’alguns rètols que hauríem d’evitar de totes
passades: «Revolt amb una esllavissada al mig.» Els diaris parlen ja de
cinc morts. Senyors, això s’ha d’arreglar immediatament. «No toqueu
la rentadora, que enrampa.» S’hi ha de posar solució de seguida. «Figues
enverinades; no en mengeu.» Mare de Déu!, feu-les desaparèixer o
amagueu-les bé. «L’aixeta no tanca bé; no la forceu.» I per què no aviseu
corrents el llauner? «Teulada en perill d’esfondrar-se.» I per què no l’arregleu
o no l’ensorreu del tot a fi que no hi hagi cap desgràcia?
Hi ha coses que demanen una solució ràpida. Si el proverbi diu: «No
deixis per a demà allò que puguis fer avui», hi ha coses que ineludiblement
s’han de fer avui, ara mateix; esperar demà és fer tard.
112

la passió i el do d’escriure
ve i e n t co m eS c r i u S et di r é qu i et S
Saber escriure
Hom diu que cada persona és un món; no cal dir que cada escriptor
també. Pel text s’ha de poder conèixer l’autor i el cor de l’autor. No cal
dir, doncs, que cada persona ha de tenir el seu propi estil, i tenir estil
propi equival a ser amo i mestre dels escrits que un genera. Ensems,
tanmateix, la propietat i la mestria exigeixen conèixer altres estils, altres
autors; sols en el contrast i en la diversitat puc relluir i ser individualitzat.
Com més bé conegui l’extensió i qualitat del camp literari
exterior, més podré conèixer-me, i, com més em conegui i més prestigi
tingui, més beneficiós seré en el camp dels altres.
Ja hem dit que convé llegir; però recalco que, a més de llegir diaris,
revistes, internet..., s’han de llegir bons autors i, per anar bé, d’estrangers
i tot. I mai dels mais, en escriure, no poden faltar al nostre costat
diccionaris, gramàtiques, enciclopèdies. El diccionari s’ha anomenat
sovint «tresor de la llengua»; amb un diccionari al costat podem anar
segurs a l’hora d’escriure; no ha de fer mandra consultar-lo sovint al menor
dubte; i l’hem de llegir bé, sense pressa, no superficialment; llegir
la definició consultada, des del començament fins al final, i, per anar
bé, les paraules anteriors i posteriors a aquella que cerquem. Referent
als diccionaris de sinònims o antònims, també els hauríem de fer servir
molt, car ens estalvien de repetir paraules o ens faciliten de trobar
aquella que escau a un significat determinat. Hem de vigilar, però, amb
els sinònims: sempre n’hauríem de consultar la definició i, segons el
context, veurem quin és el mot més adient.
No es pot tenir un estil propi si hom no és mínimament culte i si no
sap bé les regles de l’escriptura. I s’adona d’aquesta exigència, no qui es
creu ser el millor, sinó qui és conscient que pot ser corregit i ensenyat.
Quan una persona et diu: «Quan em corregeixis, no em toquis l’estil»,
això indica que mal estil deu tenir (si és que en té) i, per tant, que poca
habilitat té en l’art d’escriure.
113

Saber escriure
po S a r el te x t a pr o v a de fo c
Suposem que jo ja escric bé i que tinc un estil propi i ben treballat.
Suposem també que em vaig reciclant contínuament, perquè això és necessari
durant tota la vida. Doncs, amb tots aquests supòsits no és que ja
pugui anar endavant tranquil·lament; pecaria de superficialitat i podria
viure enganyat, com a molta gent agrada.
En primer lloc, doncs, ha de ser la mateixa persona que escriu la primera
a ser severament crítica amb els seus escrits i dilucidar si s’adapten
a les circumstàncies i exigències del destinatari. L’autor ha de revisar si
l’escrit conté tota la matèria necessària al lector, si hi ha coherència en
allò que escriu i si l’interlocutor ho copsarà bé amb un sol cop d’ull.
En segon lloc, hem de tenir la capacitat de saber confrontar el nostre
text amb altres de semblant natura; hem de saber de quina manera altres
autors parlen d’això: com ho fan?, què diuen? També podem fer una recerca
per internet.
I, en tercer lloc, hem de tenir la suficient humilitat per a donar el text
a altres persones que considerem instruïdes i de confiança a fi que ens el
puguin criticar o enriquir amb nous suggeriments o correccions. El fet
que aquestes persones ens facin una crítica del text o, més que alabarlo,
ens el desprestigiïn, no ens ha de fer por ni enutjar mai. És més, de
seguida hem de fer cas de les seves observacions, pensar que tenen raó
i refer-lo de dalt a baix si cal. Això, jo mateix ho he fet en moltes parts
d’aquest llibre. Sense la crítica i l’ajut de les persones que esmento en
«Agraïments» de la darrera pàgina, els continguts que ara llegiu tindrien
molt a desitjar. Cal, però, respectar l’autor, no envair el seu camp.
Un text que hagi estat posat a prova de foc, ben segur que produirà
efecte i donarà bons fruits.
qui e x p e d e i x un eS c r i t ja no el co n t r o l a
Quan un escrit ha estat enviat, se’n perd el control, sobretot si s’ha
fet per la via d’internet. És com el boll que el vent escampa, que ja no el
pots haver més.
És clar que moltes vegades sabrem exactament on van a parar les nostres
paraules i suposarem quins límits tindran, però podria molt ben ser
que s’expandissin més enllà del que ens imaginem, cosa que a vegades
114

Saber escriure
pot resultar satisfactori per a nosaltres (perquè ens agrada que tingui
ressò allò que surt de les nostres mans), però altres vegades pot resultar
summament comprometedor i indesitjable.
Per tant, quan hom adreça un escrit a una altra persona, per més que
es tracti d’un entranyable amic o amiga o d’un conegut de provada confiança,
sempre ha de pensar que hi ha la possibilitat que altres persones
llegeixin allò que ell ha redactat i que s’escampi.
Tenim el control de l’escrit mentre és a les nostres mans o mentre
reposa sota el coixí, però no ja quan l’hem ficat a la bústia.
con t e x t u a l i t z a r bé el le c t o r
Quan ens adrecem a un lector, aquest ha de sentir-se de seguida ben
contextualitzat. És clar que aquí podríem presentar una escala de lectors
ben diversa (hi ha qui ja segueix el tema, qui coneix el terreny, qui coneix
l’ofici, qui està al corrent de la política... i qui no), però distingirem,
per simplificar, entre lectors coneguts o afins i lectors no coneguts o
llunyans, i encara, entre aquells amb qui tenim ja una relació sovintejada
i aquells amb qui no. Lògicament, a una persona desconeguda li hem de
proporcionar més detalls per a situar-la que no pas a una de ja coneguda,
que més o menys ja sap per on van els trets.
Per exemple, és molt diferent que jo m’adreci a un amic de la classe
per parlar de l’assignatura impartida pel professor, que no pas si sóc un
periodista que vol informar d’un congrés que tindrà lloc a Brussel·les per
a tractar de la sobirania dels pobles.
D’altra banda, hi ha el fet de si hem parlat ja o no d’un tema amb algú,
cosa que fa variar la situació. Tanmateix, s’hagi parlat o no d’un tema,
s’ha d’oferir sempre al lector un punt de connexió amb allò dit, per més
que sembli evident poder-ne prescindir. Per exemple, per correu electrònic
es pot respondre un missatge dient: «No m’ho havies pas dit», i veus
que el receptor et diu: «Què?»; o bé respons: «Doncs, anem-hi», i l’altre
et diu: «On?» Ho veieu?, per més que s’hagi parlat del tema, i que segur
que dues línies més avall hi és detallat, l’altre es troba fora de context
perquè entre una resposta i l’altra hi ha hagut una interrupció i s’ha perdut
el fil. I una cosa encara més deplorable és, per exemple, enviar un
arxiu adjunt en un correu electrònic sense escriure-hi ni fava. Home!, si
115

Saber escriure
més no dir: «Com veuràs, et faig arribar l’arxiu adjunt tal», i estampar-hi
una salutació i el nom i el cognom.
És molt important, doncs, re-situar sempre la persona i no donar mai
res per suposat o entès.
hem de Se r cl a r S i co n c r e t S
A vegades, quan un s’ha ben explicat, dius: «¿Et vol donar diners, o
te’n demana?», «¿Desitja ser ajudat, o t’ofereix ajuda?» Malauradament,
hi ha gent que s’embolica i no deixa entendre bé quina és la seva intenció.
Això no pot ser. Des que obres la boca o et poses a escriure ja s’ha d’entreveure
cap on van els trets. Els nostres propòsits s’han de fer evidents
de seguida i han de ser clars.
Hem de parlar clar, de manera que en Joan digui, per exemple, al
company Miquel: «Miquel, si dissabte em poguessis venir a ajudar un
parell d’horetes, t’ho agrairia molt i t’ho recompensaria», i no pas: «Miquel,
aquest dissabte voldria treballar i, si vols, aquí em tens; tots sabem
que un cop de mà sempre s’agraeix i d’alguna manera o altra té recompensa.»
Dient-ho així, en Miquel, que també té molta feina, podria interpretar
que el company Joan s’ofereix a anar-lo a ajudar dissabte.
Si, per una altra banda, volem servir-nos de la ironia o volem bromejar,
l’altre ha d’endevinar també de seguida que fem servir aquest recurs.
No ens podem permetre de tenir gaire estona en suspens ningú.
Sobretot, hem de ser molt clars i anar de dret al gra. Avui dia la gent
sol anar molt atrafegada i, per tant, els missatges han de ser com més
directes, concisos i breus millor.
Per consegüent, com més clars, més amics; com més concrets, més
eficàcia; com més breus, més feina.
del i m i t a r el te m a i fe r-lo op o r t ú
Quan vulguem parlar d’un tema, l’hem de dominar i circumscriure
a uns llocs i a uns objectius. D’altra banda, no hem d’encaparrar-nos a
parlar de res si no entreveiem que pugui ser oportú o tingui una mínima
acollença. En aquesta vida calen límits i no podem perdre pistonades.
Si jo vull parlar de política, he de delimitar el tema en un lloc i centrar-lo
en unes circumstàncies. He de conèixer l’evolució que ha seguit
116

Saber escriure
i saber com està la situació actual; he de saber què en diuen els mitjans
de comunicació vigents –tant els escrits com els orals– i he d’intuir
cap on ha d’anar avançant tot, vistes les necessitats del lloc on sóc i les
mundials. En una paraula, he d’estar al dia d’allò sobre què vull parlar i
parlar-ne només amb qui interessi.
Si ara m’he decidit a escriure tots aquests pensaments i si aquí parlo
concretament d’escriure bé, ho faig perquè tot això ha bullit ja dins meu
i crec que pot servir de guiatge a algú.
Jo he de dominar el tema i l’he de fer engrescador, però també cal que
qui em llegeixi hi tingui interès i en vulgui treure profit.
Som de u t o r S el S un S de l S al t r e S
Mirant la història veiem que hi ha hagut genis d’unes qualitats que
indiscutiblement s’han de considerar innates. Verament, en el món hi
ha hagut i hi ha persones superdotades. Ara bé, de poc servirien unes
qualitats innates si després no fossin conreades amb esforç i constància.
Sovint hom arriba molt amunt perquè hi posa el coll i ho dóna tot
per aconseguir uns determinats objectius. En aquesta vida no hi ha res
gratuït i se’ns demana de ser molt generosos. Si els dons no es fan fructificar
solen restar estèrils.
Curiosament, si preguntem als grans genis i autors com s’ho han
fet per a arribar tan amunt, sempre ens faran esment d’un excel·lent
mestre o d’una intel·ligent mare o d’un incondicional amic. I és que els
uns hem de fer avançar els altres perquè les seves aptituds es desenvolupin
i siguin sempre millors. Es tracta d’anar afegint constantment
un granet de sorra dins el sac. I no podem pensar mai que es tracti
d’un sac foradat o esquinçat. La generositat mai no espera recompensa
i, malgrat que sovint no es vegi quins efectes té, ajuda a fer que les
energies dels uns flueixin vers el camp dels altres a fi que en la vida
cap do o capacitat no es perdi.
Si ens hi fixem, en aquest món tot és imitació, reproducció, evolució.
Ara bé, com que sovint hi ha alumnes que superen el mestre, ens
trobem amb frases, textos, peces musicals que es consideren emblemàtiques
i que fan cultura i història (la frase To be or not to be, de Shakespeare;
l’aforisme Cogito, ergo sum, de Descartes; el llibre I promessi
117

Saber escriure
sposi, d’Alessandro Manzoni; la peça musical El llac dels cignes, de
Txaikovski; el poema Canigó, de Verdaguer; el discurs Elogi de la paraula,
de Joan Maragall; la cançó Al vent, de Raimon...).
Aleshores, una manera de definir un inventor podria ser, per exemple,
aquesta: «Una persona que, sabent treure profit del que ja existeix, se
les enginya per a donar un ver impuls al progrés i a la qualitat de vida,
precisament perquè és un savi, ric en imaginació i cultura, i perquè es
compromet a voler un món millor.»
Més d’una vegada ens surt de dir, sia llegint el diari o escoltant algú:
«Aquest argument em servirà per a defensar tal cosa», i el fem passar
com de collita pròpia, o, si volem ser sincers i ens en recordem, afegim
«tal com deia en Tal». I encara, gràcies a un consell, a un gest o a una
actitud dels altres anem conformant un caràcter i una personalitat pròpia
que en el fons ens fan ser originals i únics.
Moltes parts d’aquest llibre han estat confegides gràcies a vivències i
records d’aquests, potser proferits fa ja molt temps per amics, companys,
educadors o persones anònimes i tot.
En conclusió, com més ens fiquem en el món dels altres, pouant-hi
coneixement i ensems abocant-n’hi, més contribuïm a forjar un món ric,
agradable, habitable.
cal e n do S i S de pa S S i ó
Sense passió és molt difícil d’escriure res de bo. Viure amb passió
la vida omple de veres. Les persones apassionades vibren i commouen,
al contrari de les esllanguides i abatudes. La passió fa viure en forma,
però s’ha d’anar alimentant sempre; és com l’haver d’afegir llenya al foc
si no volem que s’extingeixi. Si escrivim amb passió escalfarem com les
brases, altrament apilotaríem cendra.
Malauradament, a vegades s’ha volgut picar massa fort la cresta als
apassionaments; jo diria que no cal tibar-los gaire la corda si no és que es
vegi imminent un estimball. Les passions s’han de voler tenir i s’han de
saber pescar al vol; les hem d’encalçar navegant a contracorrent, si cal, i
desafiant tota mena d’obstacles.
Les passions fan cremar d’amor els cors i fan brollar de la ment escrits
que perduren en la literatura universal.
118

Escriure demana disciplina
unS te x t o S be n ll i g a t S
Saber escriure
A l’hora d’escriure va bé de tenir una bona riquesa de vocabulari.
Això és molt important i, per tant, hauríem d’estar atents a anar aprenent
sempre noves paraules i saber què volen dir concretament; per això
sempre hauríem de prendre nota de noves paraules que sentim i tenir a
l’abast un bon diccionari. Ja ho hem dit.
Després sabem que amb les paraules construïm frases, i amb les frases,
paràgrafs. És tot un procés d’enginyeria lingüística: les paraules les
anem lligant les unes amb les altres com també les frases.
La gràcia i la riquesa del llenguatge estan a saber jugar amb els lligaments,
a saber usar bé les conjuncions, les quals, en l’acoblament, demanen
l’ús dels pronoms (personals, indefinits, relatius...) i l’ús de sinònims
i de frases fetes.
La concatenació d’unes idees amb unes altres ha de ser harmònica i
coherent. Es tracta d’arribar a una modèlica construcció, on l’edifici presenti
diferents vistes i còmodes estances i on tot sigui col·locat en el seu
just lloc i tingui la seva funció.
Una frase pot ser gramaticalment ben construïda, però si li manca
aquell què de fluïdesa i de bellesa perquè no s’han sabut lligar bé els
conceptes, ens trobem davant un enunciat inacceptable. Per exemple, la
frase següent:
El menjar és un bé de Déu. La gent sovint malbarata el menjar. A molta gent li
manca el menjar i hauríem de ser conscients que el menjar s’ha de racionalitzar.
Si en els països rics no hi hagués tant consum de menjar, no faria falta als
països pobres ni als nostres futurs fills.
hauria de ser resolta així:
El menjar, que és un bé de Déu, sovint és malbaratat. Si fóssim conscients de
racionalitzar-lo, no mancaria a tanta gent.
No ens penséssim pas de ser capaços de construir bones frases sense
entrenament. Com ja hem anat dient, cal sovint tornar a construir, cal
119

Saber escriure
consultar el diccionari i gramàtiques, i, per anar bé, llegir el text en veu
alta per si hi ha sons desagradables o res que no s’entengui a la primera.
une S no r m e S be n Se g u i d e S
En la conformació d’una llengua hi han intervingut infinitat de factors
i hi han espremut el cervell milers de persones. És per això que, en
qüestió de llengües, no s’hi juga. Totes han de ser màximament respectades
i totes tenen el seu espai territorial, malauradament a vegades sotmès
per la força de les armes a poders malèvols i destructors. És un crim que
una llengua n’ofegui una altra, envaint-la, i és de màxima perversitat
reprimir-la, arraconar-la o desitjar-ne la desaparició.
Les llengües són com els éssers vivents: evolucionen. I és necessari
que evolucionin dins uns paràmetres inherents a la mateixa llengua, no
pas per la pressió o la imitació d’una altra.
Evidentment, els gramàtics han de vetllar perquè tal evolució i posada
al dia es mantinguin dins unes regles dites normes lingüístiques, que
operen com a salut i salvaguarda de la llengua.
Doncs, molt bé: tothom qui escrigui en una determinada llengua s’ha
d’atenir rigorosament a les seves normes i ha de vigilar de no fer invents
estranys. I ja sabem que sovint hom, parlant, fa servir en la seva vida
quotidiana o laboral un registre familiar o fins i tot tirant a vulgar, però
escrivint ha d’usar el registre culte i normativitiu.
I això ha de ser així perquè la llengua escrita té volada i és com la patent
de la nostra cultura i identitat davant el món. Si ja entre els familiars i
els amics convé que els nostres escrits siguin cultes i correctes, amb molta
més raó ho han de ser els escrits d’abast nacional o internacional.
el ca t a l à de l ca r r e r no en S po t fe r de r e f e r e n t
Gent nostra amb poc senderi, incloent-hi tota una volada d’escriptors
i polítics (fa poc ho hem vist escrit en el diari defensant-ho), té la gosadia
de dir: «S’ha d’escriure tal com es parla al carrer.» Però, ¿que no ho
veieu, com s’arriba a parlar de malament al carrer, sobretot a Barcelona?
Això són ganes de desnaturalitzar el català i fer-lo anar per l’estimball
del patuès per així arribar un dia en què es digui que una llengua, tan
embastardida, fa vergonya de parlar-la.
120

Saber escriure
Llavors, ¿ha de ser per ventura la gent del carrer, han de ser els ignorants,
els qui ens han d’ensenyar a parlar i a escriure bé? Els qui trossegen
la llengua ens han de fer de professors? De cap manera! A Catalunya,
ni tan sols un bon gruix de parlamentaris no poden ser un bon exemple
de bona parla: escolteu-los i no us sabreu explicar com poden dur a
sobre tanta incompetència lingüística, a diferència, per exemple, dels
parlamentaris de qualsevol altra nació, on sovint la llengua usada en
el Parlament és la que serveix de model estàndard i culte (a Itàlia, per
exemple, la llengua del Parlament fa d’acadèmia de la llengua).
Als catalans solament ens és permès de dir: «Cal parlar bé; cal escriure
bé.» I hem d’anar a pouar en bones fonts, escoltar gent que parli
correctament, llegir bons escriptors, freqüentar conferències i debats
culturals, invertir diners en un bon aprenentatge.
Això vol dir que, per a parlar i escriure amb correcció, els catalans
hem de fer un esforç extra; vol dir que hem de tenir la disciplina de voler
saber més bé la nostra llengua de com al carrer sol ser parlada; vol dir
que no podem permetre’ns la llibertat de fer gaires filigranes i, per tant,
vigilar que els nostres escrits no siguin gaire enrevessats ni gaire complicats,
ans planers, fluids, directes. En aquest sentit, mirarem, doncs,
primer de tot, d’escriure amb frases ben construïdes i ben organitzades, i
no pas deixant missatges mig embastats o ambigus o incorrectes, ja que,
a més de ser entesos, hem de fer de mestres d’un públic multiforme i a
vegades poc avesat a parlar bé o a llegir.
qui ha de Su a r éS l’eS c r i p t o r, n o el le c t o r
El lector ha de trobar el text a llegir ben treballat, mastegat i tot, diríem.
És a dir, per principi, no ha de tenir necessitat de rellegir res per
a capir-ne el contingut, ni s’ha de veure obligat a anar al diccionari a
consultar paraules, ja que, si n’hi ha alguna que no entén, pel context se
n’ha de poder endevinar de seguida el significat.
Lògicament, l’escriptor haurà tingut cura de construir el text amb frases
curtes, comprensibles; haurà fet ús de paraules comunes, no haurà
fet girs estrambòtics i sobretot haurà evitat, com dèiem, les ambigüitats.
Amb tot, si s’adona que ha de fer alguna explicació addicional, posarà
una nota a peu de pàgina.
121

Saber escriure
Tot plegat ha de conduir el lector –i aquí hi ha l’habilitat de l’escriptor–
a prosseguir la lectura, a fer que vulgui saber més d’allò que es diu,
i no pas a cansar-lo o fer-li venir ganes de tancar el llibre.
I encara, l’escriptor, a part de les nombroses indicacions que ja hem
anotat, tindrà condícia de la bona tria de les paraules, del bon ús de la
puntuació, de l’adequada concordança i del bon lligament de les frases.
A més, prendrà cura de l’òptima correcció ortogràfica, es mourà sempre
en el camp de la bellesa, entenent aquí per bell tot allò que entra pels
ulls, com la bona disposició dels capítols, dels títols i subtítols, de la llargària
dels paràgrafs, de la densitat i bona respiració del text, dels espais
en blanc, de la fàcil lectura del text...
És clar que, d’altra banda, l’escriptor no pot anar-se dient: «Ai, aquesta
paraula o aquesta expressió el lector no l’entendrà!» i així anar rebaixant
la qualitat lingüística dels seus escrits, cosa que per una educació
mal entesa o per una atenció malaltissa hem vist que moltes vegades es
feia. L’escriptor ha de pensar que el lector és una persona intel·ligent i
no pas un babau. L’escriptor ha de tendir a fer servir un llenguatge que el
distingeixi com a persona culta i sàvia, malgrat que pretengui parlar de
vulgaritats o es dirigeixi a gent ordinària.
una el e g a n t ma n e r a de pr e S e n t a r el S eS c r i t S
En anar per tancar la secció «Escriure bé» d’aquest llibre vull remarcar
que el bon estil de l’escriptor i la seva bona i elegant manera de presentar
els escrits ajudaran el lector a llegir amb ganes i profit.
En moltes expressions he de confessar que m’hauria deixat portar
pel primer cop d’inspiració o per fer afirmacions a cop d’estómac. Però,
sortosament, la pausada reflexió, l’anar-ho treballant tot una vegada i una
altra, el fer cas dels consells que els amics de la pàgina dels agraïments
m’han donat, el desig de fer-vos pensar que sóc una persona educada i,
sobretot, el fet de sentir-me amb el compromís de prestar-vos un bon
servei i no defraudar-vos, tot això ha propiciat donar al contingut final
d’aquest llibre millor forma que la que incialment tenia.
Per altra banda, tot el que volia dir, ho he dit i amb escreix, car si les
coses són ben dites, hom no ha de tenir pèls a la llengua: ben dit, tot es
pot dir i tot pot ser ben comprès i assimilat. Així ho espero.
122

Cloenda
Ha arribat l’hora de posar punt final al llibre. Em sento satisfet d’haver
dit tot el que em proposava, i, sorprenentment, m’han sortit més coses
de les que em pensava. A vegades abastes una cirereta i te’n segueix
un penjoll. El cistellet de cireres que us he presentat, a parer meu, fa
molt goig; són unes cireres que veig madures, saboroses i que considero
assequibles a tothom. Em sento, doncs, content de bon de veres, però no
pas vanitós ni frisós de llorer.
La meva complaença serà total si la vostra lectura ha arribat fins ací i
si n’heu pogut treure alguna cosa que us ajudi a viure millor, a estimarvos
i valorar-vos més a vosaltres mateixos i, de retop, a ser un estímul de
bona comunicació per als altres; m’alegrarà que ara us vegeu més amb
cor de mantenir un diàleg ben personal i decidit amb aquelles persones
que trobareu en la vida; no vull dubtar que haureu fet un bon progrés en
l’art d’escoltar, de parlar, de llegir i d’escriure.
Sóc conscient que no us he pas ofert cap exposició científica, ni cap
lliçó de professor universitari, ni cap sermó de trona portador de veritats
absolutes. Obeint aquesta consciència, no sabia ni tan sols donar títol al
llibre, i encara no sé si l’he encertat prou.
Per sobre de tot, la meva intenció ha estat la de voler-vos parlar amb la
senzillesa del dia a dia; però, això sí, d’una manera ben coherent amb el
meu pensament i la meva manera d’actuar. Sé que hi haurà qui no compartirà
algunes de les meves afirmacions o que fins i tot li podran semblar
desafortunades; que me les passi per alt. Diuen que cada persona és
un món, i en aquest món tots hi hem de tenir cabuda, els d’un color i els
d’un altre. En el fons, no he cercat res més que donar el bo i millor de mi
mateix i, així, encomanar, a les ments que fins ací m’hauran aguantat,
ganes de cercar la veritat i desig de progrés.
No cal dir que tot això que us he anat presentant amb plaer i amb
tota la delicadesa possible és per a mi mateix un regal del qual em sento
partícip i al qual procuro estar agraït instant rere instant. Per a mi, tots
els instants de la vida són un do, són meravella, tast d’exquisitat i gormanderia
de riquesa infinita.
123

En aquesta vida, tant si fem una cosa com si en fem una altra, tant
si la nostra situació es troba en un punt dolç com si es troba en un
d’aspre, els instants hem de saber-los llegir sempre en clau positiva. I,
concretament, els instants esmerçats en la matèria ací tractada, jo crec
que poden ser fructuosos i satisfactoris.
I ara, com que ja arriba el moment del comiat, desitjaria que el nostre
adéu no fos el d’un final d’etapa sinó el d’iniciar junts, per bé que
cadascú en el seu lloc, una vida reblerta de bones obres i pletòrica d’alegria
i de felicitat. Si haver assaborit el contingut d’aquet llibre ens hi
ajuda, jo em sentiré molt satisfet.
124

Bibliografia
Badia i Cardús, Montserrat, Introducció a la fonètica i a la fonologia
catalanes, 2a ed., 2008, Curial – Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
Barcelona 2002.
Badia i Margarit, Antoni M., Sons i fonemes de la llengua catalana, Publicacions
de la Universitat de Barcelona, Barcelona 1988.
Bastardas, Albert, Ecologia de les llengües, Proa, Barcelona 1996.
Cassany, Daniel [et al.], Saber llengua, Graó, Barcelona 1993.
Dardano, Maurizio, e Pietro Trifone, Nuova grammatica della lingua italiana,
Zanichelli, Milà 2007.
Edna, Perrotti, Scrivere bene, Italianova, Milà 2007.
Oliveras, Marc, Contradiccions de la tècnica, Llengua Nacional, BCN 2010.
Polito, Reinaldo, Parlare bene, Italianova, Milà 2008.
Recasens i Vives, Daniel, Fonètica descriptiva del català, Institut d’Estudis
Catalans, Barcelona 1991.
Ruaix, Josep, Català complet, vols. 1, 2 i 3, Moià-Barcelona 1997-2007.
Serrano, Sebastià, Comunicació: societat i llenguatge, Empúries, Barcelona
1993.
— Comprendre la comunicació: el llibre del sexe, la poesia i l’empresa,
Proa, Barcelona 1999.
— Signes, llengua i cultura, Edicions 62, Barcelona 2001.
— El regal de la comunicació, Ara llibres, Badalona 2003.
Soler Vilageliu, Olga (coord.), Psicologia del llenguatge, UOC, Barcelona
2006.
Torralba, Francesc, L’art de saber escoltar, Pagès, Lleida 2007.
Turchet, Philippe, El llenguatge del cos, Pagès, Lleida 2006.

Agraïments
Jordi Ardèvol
Montserrat Badia-Cardús
M. Gemma Bonet
Quico Boqueras
Lurdes Campi
Joaquim Cebrian
Antoni Donada
Vicenç M. Farré
Marcel Fité
Mercè Graell
Albert Jané
Begonya Palau
Joan Perera
Jaume Piqué
Melcior Querol
Josefina Riera
Josep Ruaix
Anna Sangles
Txaber Segura
Joan Vilamala
Dolors Vinyoles
Ursula Vogts