“Gràcies Mr Pearson per regalar-me un tren elèctric” - FGC

“Gràcies Mr Pearson per regalar-me un tren
elèctric”
Autor: Pere Font i Grasa
65 - 2007
Ahir vaig complir 65 anys. Feina del dia: anar a Provença. Tranquil,
sense presses. La jubilació és aquí. La Fe de Vida Laboral testimonia que he
estat 49 anys al peu del canó. Camino pausadament cap a l’estació. Passo
l’abonament pel torn. Pujo les escales. Tinc temps. Llegeixo el periòdic gratuït
assegut al banc de l’andana de Sant Cugat. Perdo la primera freqüència. Total,
sis minuts més. Pels vols de migdia guardo tanda a la sala d’Atenció al Client.
Admiro l’enrajolat; com una mena de trencadís que dibuixa llaçades
modernistes a la volta i sostre de Provença. L’enrenou de les obres d’ampliació
és considerable. Repasso que no em falti cap document (Els de la meva
generació patim la síndrome dels papers. De quan era meritori i anava a
legalitzar paperam a les finestretes oficials sempre hi mancava una pòlissa de
l’Estat) M’atén una noia: “Vol renovar el carnet, oi?” Em reboto amb simpàtica
ironia: “Me’n falten cinc pels 70; tot just és la primera vegada. Ja ho sap que
sempre hi ha una primera vegada?” Ella s’adona de la patinada i somriu per
trencar el gel. El tràmit es compleix en un tres i no res. (Les pòlisses ja no
existeixen). Amb el comprovant a la mà torno cap a casa. No han transcorregut
ni deu dies quan rebo el carnet de pensionista B número 144.455. A les poques
hores tinc el mono del principiant. M’invento un viatge a Barcelona. Per la
ranura de la màquina groga envio el plastificat verd-i-blanc camí del xip
prodigiós que valida, com diuen els de FGC, que sóc un jubilat legal.
Introdueixo un euro, destinació Plaça Catalunya. El comboi traça el camí de
ferro com si talment passegés persones pel bosc del Collsserola. És octubre i
la temperatura de l’exterior marca 17 graus. En passar per l’estació de Les
Planes se’m revifen els records del crio que estimava un tren sense fum.
1

6 - 1948
Al meu poble, Sant Just Desvern, mai no havíem tingut tren. Perdó,
mentida: en funcionava un amb màquina de gas-oil que des de la fàbrica de
ciment “Sansón”, portava sacs de ràpid i de portland fins l’estació Renfe de
Sant Joan Despí, total: quatre quilòmetres. De tren de passatgers, mai.
De ben petit, als sis anys, anava amb els pares a Barcelona. L’ autobús
ens deixava a la parada final de la plaça de Sarrià. Agafàvem el tren elèctric.
Més endavant ens calia baixar a Pedralbes i caminar per la drecera de
Marquesa d’Orleans fins l’estació. Sarrià sempre m’ha recordat Sant Just. Es
repetien els noms dels carrers --aleshores en castellà--, com ara: Cruz, Iglesia,
Mayor. Fins hi tot ambdós pobles crearen el bar Parador, a la capçalera de
l’estació o de la parada de l’òmnibus. El que semblava especial era el cinema
Bretón, al qual s’hi accedia per unes escales fins el primer pis.
Anar a Barcelona era tota una excursió. Els pares solien dir: “baixarem a
Barcelona amb l’elèctric”. Bocabadat, dempeus a l’andana de Sarrià,
contemplava el túnel del costat Vallès tot esperant el xiulet, i els xisclets del fre,
fins que el comboi feia estel·lar aparició. Estació oberta, ample, amb moltes
vies i uns tallers al fons on s’hi movien operaris amb granotes brutes de grassa;
ben diferents dels maquinistes i revisors; nets i polits, uniformats.
Un dia --ja de gran-- algú em digué que la categoria laboral dels
maquinistes era la de “motoristes”. Aleshores els combois disposaven d’un
vagó de segona classe i la resta, la majoria, omplíem els de tercera.
7 - 1949
El pare era boletaire i dels bons. Més d’una vegada, des de Sant Just
caminàrem vers Vallvidrera per can Carbonell, can Cuiàs, baixant per can
Castellví, fregant can Calopa fins Les Planes. No cal dir que a la poca estona
ja portava el cistell ple de rovellons. Sortint de la boscúria, la meva infantil
retina descobreix el xalet d’una estació de pel·lícula: Les Planes: Vertical.
Punxeguda. Encisadora. Des dels innocents set anys, sempre més la he tingut
arxivada al cap. L’enginyer Frank Stark Pearson manà construir algunes
2

estacions rèplica d’unes del seu país: Canadà. Avenida Pearson, la Floresta
Pearson, homenatge al visionari d’una línia pionera quasi europea.
Foren anys d’infantesa inoblidables quan el pare em portava sovint a
Les Planes per tornar cap a casa via Sarrià, a peu fins Pedralbes. Als jardins
exteriors del monestir, prop de la Creu, esperàvem el bus SJ que ara tenia
principi i final a la plaça Calvo Sotelo. Pujava per l’ Avenida de la Victoria,.
Tardava força estona en perfilar-se la silueta del londinenc de dos pisos girant
per Manuel Girona. Mentrestant, a raser de la paret, el pare treia una petita
manta i m’hi estirava a l’esguard del jardí. La memòria visual arxivà un altre
referent de la meva infantesa: la buguenvíl·lia. Ella encara avui en dia és viva i
arrapada a la paret; amb les flors que cobreixen un centenar de metres
quadrats dels murs medievals del monestir de les Clarisses. De vegades la
tornada era lenta perquè el pare entrava a les torres d’ Elisenda de Montcada a
saludar masovers, porters o jardiners; persones amb les quals parlava de flors.
Més tard vaig saber que l’havien contractat com a jardiner fidel durant els
quatre anys posteriors a la guerra; de quan pel seu passat de “rojo separatista”
no el readmeteren a la fàbrica “Sansón”. Un diumenge fred de novembre, al
costat del Monestir, em feu escoltar els àngels posant-hi cap i l’orella damunt la
pedra...que amb un cop amorós equivalia a veure i sentir les estrelles i els
àngels. (L’alcalde Maragall un dia de l’any pre-olímpic de1991, explicava sobre
el terreny després del desdejuni amb les monges Clarisses, que el seu pare
també li feu la mateixa jugada. En Pascual demanava als periodistes que
l’acompanyàvem que hi posessin el cap damunt la pedra. Cap dels col·legues
va picar) Els meus records dels set anys no crec que en siguin gaires més.
Tot plegat, però, s’estroncà un maleït dia de juny, quan Gabriel, el pare,
pedalejant la bicicleta és envestit per una moto Ossa que li ocasionà poques
ferides externes, però greus complicacions internes.
8 any 1950
Els viatges a Barcelona continuen via Pedralbes. No sempre amb el tren
elèctric. Ara la mare i jo pugem al tramvia 22 direcció Bonanova, República
Argentina i Lesseps. El pare esta malalt. Sols té 50 anys Allí a la Clínica del
Remedio, en un parell de mesos el perderem. Guardo els dos regals que
3

moribund em lliurà des del llit estant: “Bru el oso gris”, un conte magnífic dins
un llibret ben il·lustrat; i un mocador de butxaca amb l’escut del Barça
estampat amb motiu de l’aniversari dels 50 anys: Noces d’Or de 1949.
S’acabaren les excursions a Sant Pere Màrtir, a la Torre del Bisbe, a
Santa Creu d’Olorda, a can Cuiàs, a la font de la Teula, a can Castellví, per
pujar al tren elèctric de Les Planes. Perdia el pare prematurament. D’entre
altres joguines vives, el destí em robava un tren elèctric dels de veritat: amb els
seus vagons de fusta, de seients movibles per asseure’t en direcció a la marxa,
o per fer tertúlia entre quatre. (Més endavant sabria el seu nom: automotor Brill
18, fabricat a Filadèlfia, amb carrosseria de fusta de freixe, melis, caoba i roure)
De cop i volta el nen orfe deixava de col·leccionar bitllets acartronats amb forat
al mig, ben diferents dels modestos de paper fi dels tramvies. Es torçava
l’aprenentatge accelerat de caçador de bolets en un moment dolç de la
infantesa. Quedava fixat al subconscient, la textura, el color dels rovellons,
pinetells, pebrassos i ous de reig; que com joia d’or fi, pel pare era preuat
tresor. Des d’aleshores ençà, només un parell de vegades he trepitjat la
pinassa intentant caçar bolets. És un record massa bo, feliç i llunyà que
mantinc intacte encara avui en dia: A cada clariana del bosc de Collsserola hi
endevino la figura del pare.
L’elèctric és a casa del veí Ramon. Trens i més trens a escala. Tot
jugant, comparteixo la seva nodrida varietat de trens europeus, amb vies,
passos a nivell, ponts, túnels, estacions i muntanyes nevades de cartró-pedra
No l’envejo. Pensava que tard o d’hora podria tornar a viatjar amb el tren
elèctric de veritat. Sovint maldava per recuperar el trajecte Les Planes-Sarrià.
Ignorava que un dia no gaire llunyà l’elèctric tornaria a la meva vida.
A partir del Nadal de 1951, un parell de vegades l’any la mare i jo fèiem
el trajecte Sarrià-Catalunya per anar als magatzems Jorba de Portal de l’Àngel
al centre de Barcelona, on ella bescanviava vals que el Montepio Textil
regalava a les vídues, per adquirir roba pel fill. Davant per davant, a Calzados
Royalty, triàvem el parell de sabates que ens pertocava segons marcaven els
papers benèfics. A partir de la dissort del malaurat 1950, només ens restava
tirar endavant com fos. La mare no s’adormí gens ni mica. Treballant de sol a
sol, aconseguí donar-me estudis de peritatge mercantil. Gràcies a oficiar
d’escolà dels 8 fins els 13 anys, el rebut del col·legi parroquial tenia descompte.
4

(A la colla del roquet i la sotana, la resta d’alumnes ens cantaven en to burleta:
Escolà retapar menja sopa per sopar ¡¡¡) L’esforç de la mare durant aquells
tristos anys fou continuat, coratjós, titànic, sense mai defallir. Impagable.
A partir dels 14 anys, però, la feina de grum i l’estudi per la tarda,
alleugerí el drama d’aquella pobresa digne, que no fou més aguda gràcies a
Sofia, la mare; una dona lluitadora, abnegada. Sola.
24 - 1966
Des dels 14 anys que he passat per tots els esglaons d’escrivent: grum,
meritori, auxiliar, oficial. No, no he fet la mili. He tingut la sort de ser fill de
vídua. A més, la mare ja ha complert 60 anys. Aquest fet de no marcar al pas al
crit d’un sergent, m’ha permès progressar. Canvio d’empresa quan vull. Del
laboratori d’ Esplugues; a les oficines de la fàbrica de la Zona Franca; d’ací, a
la foneria dels germans Ribas, d’ Esplugues. No paro. He fet futbol; he jugat a
bàsquet; sóc boy scouts. El veïnat diu que el meu pare feia tres quarts del
mateix. Descobreixo que al camp de futbol els afeccionats el coneixien com:
Gabriel, el de la frase: “pels que no hi eren”, que recitava a viva veu passant la
safata perquè el públic pagués per sufragar les despeses de l’ àrbitre.
De l’adolescència i la primera volada recordo com invento revistes fetes
a màquina o enganxant retalls dels tebeos. Des de la parròquia n’enviem una
als companys quintos dispersos pels quatre cantons d’Espanya i nord d’Àfrica.
Més endavant fundem la revista de l’Ateneu. Escric sense aturador i guanyo
alguns premis menuts En castellà, es clar. A bona hora l’amic Pep, de Ca
l’Arcadi, em mostra la col·lecció del Patufet editat abans de la guerra. Llegeixo
en català tot el que cau a les meves mans.
De mica en mica m’afecciono a la ràdio. M’aconsellen fer un curs nocturn
de guió i veu a l’escola de Radio Juventud. Aguanto un curs i mig. Plego quan
m’adono que un grup de falangistes volen captar-nos a la resta d’alumnes.
Inicio pelegrinatge inútil per totes les emissores de Barcelona mostrant-los els
escrits, els guions, impostant la veu a l’hora de les proves. Solen dir-me: “La
teva veu en castellà sona massa catalana” (¡). Per fi a Ràdio Sabadell. no els
importa; ans al contrari, cal que es noti que sóc català. M’accepten. M’afanyo a
escriure guions. Enregistro amb la pròpia veu una columna periodística
5

d’actualitat a més de programes esportius i musicals de l’època. Enregistro els
dilluns de 7 a 10; els caps de setmana a jornada completa i en directe.
28 – 1970
M’he retrobat amb el tren elèctric. Cada dilluns viatjo a Sabadell. Surto
de l’oficina de la fàbrica d’Esplugues a les 6 de la tarda cavalcant amb la Vespa
per la carretera de Cornellà, pont d’Esplugues i els burots de Finistrelles.
Aparco al costat del bar Parador de Sarrià. El tren directe surt de Catalunya a
les 18:20 i passa per Sarrià a les 18:35, arribant a Sabadell dos minuts després
de les set. El tren, ple a vessar. No importa, millor així que no pas un penós
viatge per carretera creuant per l’interior del casc urbà de Molins de Rei, pel
centre de Rubí i després la collada de Santfeliuet per Sant Quirze (aleshores
San Quirico de Tarrasa) No hi ha autopistes.
A Rambla, 6, estudis de EAJ.20 Radio Sabadell, m’empatxo de ràdio.
Començo a conèixer la ciutat; nous amics, les entitats. Torno cap a Sarrià amb
el darrer tren, al qual dedico un escrit: “El tren de las 10:10”. Encara sóc
oficinista professional i periodista amateur. Em plantejo un gir radical . La meva
xicota és barcelonina i m’esperona a canviar d’ofici. Sense cap avís o rumor
previ, un dia em criden del diari local per formar part de la plantilla. No m’ho
acabo de creure. Ella, Carme, la meva promesa, insisteix: “És el teu futur”. “És
el nostre futur”, penso tot donant-li la raó. Els de la ràdio, empipats perquè els
deixo, m’asseguren que no és una bona decisió. S’equivoquen. M’acomiado de
les oficines de la fàbrica Ribas. Estic immers en plena transfiguració, que a la
llarga resultarà vital. Vocació complerta: sóc periodista les vint-i-quatre hores
del dia.
Tot ve rodat: Ens hipotequem per comprar pis a Sant Cugat prop de
l’estació i ens casem al cap d’un any. Recordo com si fos ara, la tarda de juliol
de 1970 quan després de firmar el contracte laboral amb el diari, assegut
esperant el tren de les 10:10, tinc dubtes: penso que he fet un salt mortal sense
xarxa.
Malgrat ser negre nit, en passar l’elèctric per l’estació de Les Planes,
per entre la penombra endevino la figura del pare amb el cistell ple de bolets.
Tanmateix, somriu. Crec que aprova la sublim decisió.
6

30 – 40 – 1972/1982
He cursat “més grans de 25 anys” a l’Institut de Ciències de l’Educació
de la UAB, a la Casa de Convalescència de l’hospital de Sant Pau. M’he servit
del tren per anar i tornar de l’Autònoma per treure’m el títol. L’estació de
Bellaterra em resulta personalment especial: pels pessebre nadalencs, pels
dinars al veí hostal Sant Pancraç, per la ruta Ho-Chi-Min, el camí que va directe
a les facultats. He conegut durant aquests anys tota la transformació de la
Universitat Autònoma i dels Ferrocarrils de Catalunya, S.A., fins el seu traspàs
a la Generalitat provisional. He viscut la tragèdia del túnel de Sabadell amb dos
morts: en Marc Batlle i la seva muller. La tragèdia dels tres estudiants que amb
el Seat siscents aturat al mig de la via de l’enfangat pas a nivell de Sant Joan,
moriren envestits pel comboi de l’automotor 600, noticia que en persona vingué
a explicar-me a la redacció l’ancià poeta castellarenc Joan Arus. Accident
ocorregut el 30 d’abril, vigília de la Festa del Treball que provocà la
manifestació posterior de milers d’estudiants de la UAB reclamant seguretat.
Era impossible una bona aplicació del Control de Tràfic Centralitzat (CTC) quan
només era útil entre Barcelona i Sant Cugat. Pluja de crítiques per un elèctric
que se’ns anava directe al desballestament. Una companyia privada que no
podia aguantar una mitjana de dos milions de passatgers-any amb una
infraestructura que de mica en mica és més i més obsoleta. Per explicar-nos la
crua realitat, aquells vells directius ens conviden a un pantagruèlic dinar al
Finisterre de la Diagonal. No saben, o no volen sortir-se’n, d’una crisi emprant
arguments que no convencen a l’opinió pública.
La mort al llit del vell dictador obre nous aires i expectatives. Res ni
ningú mai més serà igual.
Continuo fidel al costat del meu tren elèctric. La família creix.
Professionalment, també. Ara treballo de redactor a Ràdio 4, la primera en
català. Des del pis de Sant Cugat, prop de l’estació, es veu passar el tren
ramal Sabadell. Hi ha una gran esplanada. Els vells del poble m’expliquen que
l’any 1917 la companyia “La Canadenca” reservà tot aquest terreny per fer-hi la
gran estació central del tren amb via d’ample europeu que ens connectes amb
7

França. Missió impossible. Mr. Person ho tenia clar; els seus successors, no
tant.
Les dues filles, de ben menudes traient el cap per la finestra, solen dir-li
adéu al tren, movent els bracets. Des de la finestra es divisa Montserrat. Sant
Cugat avança i un bon dia els terrenys de la imaginaria superestació es
converteixen en zona urbana. França queda lluny.
Els antics propietaris dimiteixen. Llancen la tovallola. Es traspassa la
companyia a l’Estat. Va a parar per poc temps a Ferrocarriles Españoles de
Via Estrecha (FEDE).
L’octubre de 1977 un senyor gran, un avi de cognom Tarradellas, crida
des del balcó del Palau de la Diputació: “Ja sóc aquí”. Fet i dit, el Palau de la
Diputació recobra el nom i la institució: Palau de la Generalitat. L’elèctric és
transferit, neix: Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Si ara visqués, li
diria a Mr Pearson: “Aquell tren elèctric seu, i una mica meu, és ara propietat de
tots els catalans”. Home intel·ligent, segur que ho entendria.
50 – 60 – 1992/2002
Es compleixen les expectatives creades arran del traspàs de la
companyia. El 17 de setembre de 1983 assisteixo com enviat especial de Ràdio
4 al viatge inaugural dels nous trens, les sèries 111. Hem passat del marró
fusta al gris-verd i ara al vermell-blanc. Els vagons, les comunicacions, les
freqüències comencen una feliç etapa. Ara el meu elèctric és més ambiciós i
decideix canviar el traçat per penetrar fins el campus de l’Autònoma el 6
d’octubre de 1984. Els poders públics es gasten milions de pessetes en
renovació de vies, sistemes electrònics. El tren de la meva vida es fa gran per
moments. S’hi inverteixen milers i milers d’ euros. Les millores fan augmentar
els usuaris: Deu, dotze, quinze, divuit, vint milions de passatgers. El 1996 el
reconverteixen a “Metro del Vallès”. Cameres i monitors informatius a les
estacions. Màquines expenedores a totes les andanes. Integració tarifària. Ara
els empleats porten una jaqueta vermella. Obren oficines d’Atenció al Client.
Posta al dia amb el necessari plus de modernor, glamour, màrqueting, tot més
cool. Noies amb abundosa cabellera rossa són maquinistes (O potser la
legislació laboral encara les qualifica com “motoristes”?) Si vius a Sant Cugat
8

no et cal saber els horaris com abans. Esperar 3 ó 6 minuts assegut als bancs
de l’andana no és perdre el temps. (Els currantes d’hora punta no estan d’acord
amb la meva apreciació, i menys encara els que pateixen les cues de
Provença, segur)
Fitant amb ull viu les estacions hi veus moviment humà constant. A
diferència dels boletaires dels anys 50s, dels treballadors silents asardinats
entre la fusta de melis dels Filadèlfia, ara pots trobar-hi el calidoscopi humà de
les races del món. Som globals. El meu tren elèctric no ha arribat mai a França;
del nord enllà ric i culte, però ajuda a cercar feina als pobres del tercer món que
aquí arriben intentant desxifrar el perquè de tot plegat. Garbuix de llengües, de
fesomies; de joves i grans que poden ser continuadors de la història d’un tren
nascut el 1863; de cícliques renaixences vitals els anys: 1905, 1917, 1959,
1983,1996...
M’afanyo per enllestir aquesta narració de no ficció del meu tren elèctric.
No vull cansar al lector que ha preferit llegir-me després de fullejar el diari
gratuït que els han donat a mans al cancell dels torns de l’estació. Podria
contar-vos més pàgines viscudes, més històries; com ara la peripècia de la
nevada de1988, vigília de Sant Medir, aturats pel voluminós gruix de neu en
sortir del túnel de Vallvidrera; o anar més lluny: Montserrat, Núria, Sant Boi,
Martorell, Igualada, Manresa, on combois semblants sota la mateixa bandera
intenten amb èxit superar urgències històriques. Les mancances
d’infraestructures del país en són moltes: “No n’hi ha prou amb omplir l’àlbum
de cromos amb l’AVE”, em xiuxiueja recentment un veterà polític.
El tren de Sarrià, l’elèctric, no ha caminat mai sol. Patums literàries del
país han escrit sobre la seva vida i miracles amb abrandat verb líric, estones
èpic: Maurici Serrahima; Agustí Calvet, Gaziel; Josep Maria de Sagarra i Joan
Maragall, entre d’altres. Ho recollia el mestre de periodistes: Josep Mª Lladó i
Figueras, en el llibre: “El tren de Sarrià en la literatura i en el record”, editat el
1988 per FGC amb motiu del 125è aniversari del primer viatge. Val la pena
reproduir un paràgraf de la impressió que li causà al poeta Joan Maragall la
desaparició del primitiu tren de Sarrià el 1905:
“Ai, ai, quin xiulet més estrany que fa aquesta màquina del carril.
Era un xiulet desesperat cap a Sarrià. El cor ens va fer un salt.
9

Era l’últim tren del darrer dia. El tren de Sarrià ja no correria més.
L’endemà --jo ho havia llegit als diaris --començava la tracció
elèctrica--. Ja no el sentiríem xiular mai mes aquest tren de Sarrià.
Aquell xiscle era una mena d’adéu. El tren se n’anava, no pas cap
a Sarrià sinó cap a l’eternitat. No el tornaríem a sentir mai mes”
Aquells primers anys del segle XX s’havia enterrat el tren per sota del
carrer Balmes. No fou fins el 1959 quan es cobrí la Via Augusta ja que el túnel
original acabava a la Plaça Molina, prop de la casa dels Maragall al carrer
Alfons XII de Sant Gervasi.
65 + 6 mesos – 2008
Abril de sequera. Estic de voluntari a Castellar del Vallès fent el peritatge
per salvar una publicació local. Em porten unes fotografies d’un alt càrrec polític
de la Generalitat que ha promès formalment l’arribada del tren a la vila per l’any
2012. Són imatges de portada per la seva transcendència històrica local. Hores
abans amb el cotxe he creuat Sabadell per l’Eix Macià i la Plaça d’Espanya, on
he vist operaris, camions i grues que inicien el túnel per ampliar la línia.
M’afanyo a recomanar un titular que considero que lliga amb el to que reflecteix
la crònica: “Sabadell nord; pròxima estació: Castellar del Vallès”.
Dels 7 fins els 65 anys tot m’ha passat molt de pressa. Potser massa.
No he tingut gaire temps per escriure vivències directes. Costa despullar-se
encara que sigui per explicar coses íntimes i mantenir a ratlla la temptació de
salpebrar-ho amb quatre grams de ficció. No és el cas. cas.
El tren de Sarrià. El tren dels catalans. El tren de la Generalitat. El tren
elèctric; gairebé sempre ha seguit la pauta de la meva infantesa, des de la vital
trajectòria adulta com a professional, fins ara com a jubilat de la primera volada.
Fraternal coincidència entre la màquina i l’home. Nogensmenys.
10