Llibre - BiBGirona

bibgirona.net

Llibre - BiBGirona

Text d'Anna Manso i dels alumnes de quart de:

Escola El Gegant del Rec

Escola El Pla de Salt

Escola El Veïnat

Escola La Farga

Escola Mas Masó

Escola Silvestre Santaló

Col·legi Mare de Déu del Roser

Col·legi Pompeu Fabra

Col·legi Vilagran

Il·lustracions de Sara Tornos i dels mateixos autors

del text.


Títol: L'atles viatger

Text:

Anna Manso i

alumnes de quart de primària de les escoles de Salt

Il·lustracions:

Sara Tornos i

alumnes de quart de primària de les escoles de Salt,

amb la col·laboració de Quim Corominas

Introducció: Sessi Sitjà

Correcció: Dolors Matilló

http://covedelesparaules.wordpress.com

Edició: Salt, juny 2011

"L’atles viatger"

està subjecte a una llicència de Creative Commons

Ajuntament de

Salt

Serveis Territorials a Girona

Biblioteca

Pública

Iu Bohigas-Salt


Hi ha atles de llocs estranys on surten mars perillosos i boscos

misteriosos. Si hi hagués un atles de gent fantàstica, la pàgina

principal seria per a la mainada de les classes de 4t d'educació

primària del curs 2010-2011 de totes les escoles de Salt.

En aquesta pàgina s'explicaria per quina porta s'hi pot arribar:

per la de la imaginació. Quina fórmula màgica cal dir per

obrir-la: entretots-totsjunts. Quines amigues noves han fet

aquest curs: la Rita fredolica i l'Anna Manso. I també explicaria

que entretots-totsjunts i la seva nova amiga Anna, capítol per

capítol, han escrit la història més bonica del món, aquesta que

ara teniu a les mans.

Sabeu? Escriure aquesta història no ha estat gens fàcil, i és que

ho han fet per Internet, cada escola el seu capítol. Sort de les

mestres que els ajudaven, ep! i els mestres també. Ah! I la Sara

(aquella fada que té un llapis per vareta màgica) els ha

ensenyat a inventar, crear i dibuixar personatges de conte.

I sabeu què? Doncs que jo la conec, tota aquesta mainada de

les classes de 4t d'educació primària de totes les escoles de

Salt. I sabeu què més? Que sí, que són la gent més fantàstica

que he conegut. Els millors escriptors i les millors escriptores

d'històries!

Agafeu aquest llibre, digueu la fórmula màgica, deixeu que se

us obri la porta de la imaginació i deixeu-vos endur de viatge

ajudats per la Rita fredolica, acompanyats per l'Anna Manso i

guiats per tota la mainada de 4t de Salt.

Bon viatge!

- 3 -

Sessi Sitjà


Nens i nenes,

Sóc l'Anna Manso, l'escriptora, i us escric per dir-vos que la

Rita s'ha refredat. S'ha refredat tant que no té veu, està

afònica. Té el cap emboirat per la febre i li fa mal tot. No és

res, un constipat empipador. Per fer passar l'estona, la Rita

ha mirat l'atles de l'avi, aquell on surten indrets estranys, en

els quals viuen el niu de personatges que, pel que sembla,

vosaltres coneixeu tan i tan bé. La Rita voldria viatjar-hi,

però em sembla que sospita que els indrets no es poden

trepitjar. O que NOMÉS es poden explorar amb la

imaginació. Tot això m'ho ha escrit per correu electrònic.

M'ha enviat un missatge no gaire llarg, que no es trobava

bé.

–Pobra Rita! –he exclamat en llegir la carta.

Jo, quan era petita i estava malalta, llegia, i les hores, en

lloc de passar-les, me les empassava. I em sembla que a la

Rita també li agrada molt llegir.

I el seu llibre preferit encara no l'ha escrit ningú! És el conte

que vosaltres, amb l'ajuda dels mestres i de les mestres i

amb la meva ajuda, podeu regalar a la Rita. Un conte que

passarà pels països misteriosos, sorollosos, solitaris i

perillosos de l'atles de l'avi. I les banderes, les balenes, els

pops, els cotxes i tots els personatges que heu creat podran

parlar, moure's i conèixer la Rita. Sí, la Rita en serà la

protagonista! Oi que tenia ganes de viatjar? Doncs la

farem viatjar! I mentre es recupera, llegirà la nostra història

i segur que s'ho passarà pipa. Què? Us hi veieu amb cor?

Sí? GRÀCIES!!!!!

- 4 -


I al final, quan no s'ho esperi, quan cregui que el conte s'ha

acabat i que ja no queda res, li farem un regal final: la llista

dels petons escrits que ens hem intercanviat: vosaltres, ella i

jo. Són gairebé cent petons diferents, dolços, salats,

divertits i tendres. Petons de conte, amb ganes de voltar pel

món i arribar a les vostres, les meves i les seves galtes.

Llavors… Comencem!

- 5 -


- 6 -


Capítol 1

La Rita fredolica, la nena

que vivia a la Ciutat més

Freda del Món, va fullejar

l'atles de l'avi per enèsima

vegada. Era un llibre molt

antic que un dia havia

trobat a l'habitació dels

mals endreços de l'avi i des

de llavors no havia pogut

deixar de mirar-se'l. Hi

sortien uns indrets fantàstics

i la Rita, quan es mirava

l'atles, deixava anar la

imaginació. Ai, qui pogués

viatjar al Mar més Perillós

del Món, o al Bosc més

Misteriós, o, fins i tot, a la Ciutat més Sorollosa o al País més

Solitari! Tots els llocs li semblaven llaminers i alegres al

costat de la ciutat monòtona i avorrida on vivia, on sempre

hi feia el mateix: fred. A poc a poc s'havia acostumat a les

baixes temperatures i a la incomoditat de les tantíssimes

capes de roba que s'havia d'engiponar. Continuava sent la

Rita fredolica, però havia crescut i ho suportava millor. Ja

no remugava tant, i quan notava que tenia ganes de deixar

anar un renec, trucava a l'avi. L'avi Enric continuava sent el

seu aliat, el seu còmplice, l'única persona que l'entenia. La

seva germana petita, la Carlota, i els seus pares

continuaven estant encantats de viure on vivien. La botiga

de bufandes i guants de la família anava cada vegada

millor i, ves, no se'n podien queixar.

- 7 -


La Rita es va tornar a mirar l'atles. El Mar

més Perillós del Món seria el primer lloc

que triaria. La Rita era fredolica, però

gens poruga, i el nom, en lloc de fer-li

basarda, li feia venir ganes de viatjar.

–Avi –va preguntar– tu saps com es pot arribar al Mar més

Perillós del Món?

–I tant que sí! –va respondre-li l'avi Enric com si parlés

d'anar a visitar un país qualsevol–. Hem d'obrir la porteta

de fusta amb unes paraules màgiques.

–Com? Unes paraules màgiques? I tu saps on és aquesta

porteta? La Rita parlava com una bala, sorpresa i nerviosa.

–Ho diu a l'atles, al final. I no, no sé on és la porteta. Ja et

vaig dir que havia comprat l'atles a un llibreter de vell, en un

dels meus viatges.

La Rita es va desinflar com una pilota rebentada. Però es va

estranyar que l'avi hagués llegit les instruccions i ella no. Va

tornar a agafar l'atles, va girar fulls i fulls i no va trobar cap

lloc on expliqués el que explicava l'avi.

–Avi, no ho trobo!

L'avi va mirar-la amb estranyesa. Va agafar el llibre i li va

mostrar uns fulls. La Rita només hi veia pàgines en blanc.

Quin misteri! L'avi hi llegia lletres i la Rita no! Rumiant,

rumiant, van pensar que la vegada que l'avi i ella havien

aconseguit fer servir la vareta màgica d'una fada, la Berta,

l'avi havia tingut molta més estona la vareta a la mà. Potser

encara li quedava una mica de res de pols màgica als dits.

-Avi, si tu pots llegir les instruccions, que deuen estar escrites

amb tinta encantada, potser, si et mires l'atles amb atenció,

pots trobar on és la porteta de fusta.

- 8 -


I ho va fer. L'avi va agafar una lupa per veure-hi millor i va

mirar, remirar i recontramirar tots els racons del mapa del

Mar més Perillós del Món. Sobretot va repassar les

fronteres. L'avi va alçar la vista i va dir:

–No t'ho creuràs. La porteta és al parc de davant de casa

teva. Aquí, a la Ciutat més Freda del Món.

La Rita va picar de mans, va saltar sobre l'avi i se'l va menjar

a petons. L'avi estava contentíssim. Tenia gairebé més

ganes de viatjar que la Rita i no li va costar gens fer la

maleta, trucar als pares de la Rita, explicar-los que se

l'enduia de viatge aprofitant que eren vacances d'escola i

plantar-se davant la porteta. La van trobar de seguida,

amagada rere un arbre. Semblava la tapa d'una

claveguera, tot i que era de fusta.

–I ara, què? –va preguntar la Rita, intrigada.

–No ho sé. Em pensava que quan seríem davant la porta se

m'acudiria alguna idea –va respondre l'avi encongint-se

d'espatlles.

–Toca-la. Toca la porteta, avi! –va demanar la Rita.

L'avi va acariciar la fusta amb els capcirons dels dits, i unes

paraules misterioses li van venir al cap:

–363, obre't en un tres i no res!

La porta es va obrir. L'avi va voler saltar primer. Quan

arribés faria un crit i avisaria la Rita que no hi havia cap

perill. Però la Rita va esperar i esperar sense que l'avi digués

res. Amoïnada, va saltar porta enllà i… zas! Va lliscar per

un tobogan, avall, avall, avall…

- 9 -


Capítol 2

I pataplum! la Rita va caure en una platja i no veia res,

perquè tenia els ulls ben plens de sorra. Quan es va treure

la sorra, va mirar i va veure davant seu un mar molt estrany.

Hi havia unes onades molt grans i l'aigua era molt fosca. De

moment no veia l'avi per enlloc. Mirà cap a l'horitzó i se

sorprengué en veure peixos que saltaven. Eren peixos molt

estranys, tenien tres cues i una escata gegant al mig. Feien

molt mala cara i semblaven perillosos. La Rita és valenta i

no s'espanta fàcilment! Va continuar mirant el mar i va

veure una balena que tenia dos caps i va pensar: “quins

animals més estranys, mai no havia vist un mar com

aquest”.

Es va girar i va pensar si tot plegat no era un somni. Però de

cop i volta es va recordar de l'avi i cridà tot caminant per la

platja:

–Avi, avi, on ets?

Ningú no li respongué. Al final, tot i que li feia una mica

d'angúnia, va decidir llançar-se al mar i nedar.

De sobte, davant seu es presentà un pop amb cara de bo.

La Rita no tenia por i li va preguntar:

–Hola, com et dius?

–Em dic Pipus i et saludo d'aquesta manera.

En Pipus la va ruixar amb tinta de colors. La Rita va

començar a cridar com una boja i en Pipus va riure i es va

amagar darrere unes roques. De cop la Rita sentí una veu

darrere seu que li deia:

- 10 -


- 11 -


–Qui ets nena?

–Sóc la Rita i estic buscant el meu avi. I tu qui ets?

–Sóc una balena i em dic Melissa.

La Rita va quedar meravellada en veure una balena gegant

i de color lila.

–Em podries ajudar?

–I tant que sí. Vine amb mi.

La Melissa li va explicar que en el mar on es trobaven

passaven coses molt estranyes, que en Pipus era un bon

pop, però una mica entremaliat i juganer, i que ella

l'acompanyaria a buscar l'avi. En Pipus, que va sentir la

conversa, sortí del seu amagatall i digué:

–Que puc venir amb vosaltres, us prometo que em portaré

bé…

La Melissa i la Rita es van mirar i van dir:

–D'acord, però hauràs de fer el que nosaltres diguem

perquè haurem de passar per llocs molt perillosos i no

convé fer soroll.

La Melissa agafà suament la Rita amb la cua i la col·locà

damunt la seva esquena. La Rita digué:

–Que guai, es veu tot molt bé des d'aquí dalt!

I van començar el viatge. En Pipus anava a davant explorant

el camí i la Melissa i la Rita darrere seu. En Pipus es feia un

tip de tirar tinta per espantar tots els animals marins

perillosos que trobaven, però atenció, la tinta aquesta

vegada no era de colors, sinó de color negre com el carbó.

- 12 -


De cop i volta la Rita va dir a la Melissa:

–Atura't, Melissa, que em sembla que hi ha algú en aquella

caleta. Sí, podria ser l'avi. Ens hi acostarem una mica més.

La Melissa va avisar en Pipus i es van dirigir tots cap a la

caleta.

–Em penso que sí que és l'avi –digué la Rita–. Acompanya'm

tu, Pipus, que ets més petit i ens hi podrem acostar més.

I ja tenim la Rita i en Pipus dirigint-se cap a la caleta i la

Melissa que s'ho mira d'un tros lluny.

Deu ser l'avi? El trobarà?

Fins aviat.

- 13 -


Capítol 3

La Melissa, en Pipus i la Rita nedaven fins a la platgeta i

mentre avançaven la Rita va començar a suar, la Melissa va

començar a suar i en Pipus també va començar a suar, tots

tres suaven! Quan ja eren a tocar de la caleta, la Rita va

preguntar.

–Com pot ser que suem si som dins el mar? No ho entenc!

–Ai, nena, aquest mar és perillós i també empipador. A

l'hivern sues i a l'estiu et congeles –va explicar la Melissa–.

Resulta que hi ha un tren que…

–Piiiiiiiii!!!!!

En aquell moment

un xiulet va

i n t e r r o m p r e

l'explicació de la

balena. La Rita

va contemplar

b o c a b a d a d a

com un tren arribava

a la caleta.

La seva gran

caldera de foc

escalfava l'aigua de tot el mar deixant-la a una temperatura

que la Rita va trobar deliciosa. Però el que més va

sorprendre la Rita va ser veure com l'avi apareixia de

darrere unes algues, la mirava i, en lloc d'anar-la a trobar,

pujava dalt de la màquina i conduïa el tren, allunyant-se,

com si fugís.

- 14 -


–Aviiiii!!!! –va cridar la Rita. Però l'avi no la va sentir i en un

tres i no res el tren i l'avi van desaparèixer. La Rita no entenia

res.

–El teu avi és dels meus. Té ganes de gastar-te una broma

–va exclamar en Pipus.

–O potser no t'ha vist –va consolar-la la balena–. Mira

nena, jo faig de cartera i recorro el mar amunt i avall. No et

preocupis que, si el teu avi és per aquí, ja el trobarem.

La Rita es va animar una mica, però el somriure se li va

estroncar de cop en veure com un tauró s'acostava al grup

a tota velocitat, amb la boca oberta i una cara de gana que

feia feredat.

- 15 -


Capítol 4

El tauró es va acostar a gran velocitat. I quan era a punt de

tocar-los, es va aturar de cop.

Pensant que el tauró els volia atacar, la Melissa li va donar

un cop de cua i en Pipus li agafà la cara amb els vuit

tentacles i li llançà caramels amb el tercer ull.

–Aiiiiiiiiiiiiiiiiii! Deixeu-me, siusplau, no volia pas espantarvos.

Sóc en Pepet, el tauró. Aquest és un lloc perillós. Qui

sou ? Què hi feu aquí?

La Melissa i en Pipus li van demanar perdó i li van explicar

que estaven ajudant la Rita a buscar el seu avi, a qui feia

poc havien vist conduint un tren.

No es refiaven gaire d'aquell tauró de dents blaves de la

mida d'un meló.

La Rita li preguntà:

–Saps si hi ha alguna estació de tren a prop?

–Sí –contestà en Pepet–. Al costat de les algues verinoses,

davant d'una cova fosca. Fa uns moment he vist un tren

conduït per un home que entrava a la cova. Avui no tinc

gaire feina, si voleu us hi acompanyo.

Tots hi van estar d'acord. Pel camí la Rita va dir a en Pepet

que era molt petit per ser un tauró i que no feia por i que

trobava estrany que canviés de color, ara groc, ara rosa.

En Pepet li va explica el seu secret: quan s'enfada pot arribar

a ser tan gran que es podria empassar una barca.

- 16 -


- 17 -


Van arribar prop de la cova. La Rita va veure petjades del

seu avi, que calçava un 52. Van seguir les petjades i veieren

l'estació de tren amb un rètol que deia “TAURONS MORTS

DE GANA”

Entraren a dins i veieren una persona. Era l'avi Enric. Quan

va veure la Rita, l'avi cridà:

–Aparta't d'aquest tauró!!! És molt perillós!!!

- 18 -


Capítol 5

El tauró Pepet, espantat pel crit de l'avi, s'amagà rere la Rita

que, morta de riure, procurà calmar tothom.

–Pepet, no t'espantis, és el meu avi. Avi, no t'espantis, és el

tauró Pepet i pel que veig és incapaç de cruspir-se ni un

mosquit. Avi, per què has fugit quan m'has vist arribar?

L'avi Enric no escoltava. Mirava a terra, al sostre, a les

parets de l'estació, arreu.

–Rita, hem de fugir. Ajuda'm a trobar la sortida.

–De qui hem de fugir?

–Hem de marxar o s'adonaran que he sigut jo.

–Que has sigut tu? Què has fet, avi?

L'avi estava molt esverat. La Rita es va amoïnar. Què li havia

passat a l'avi en caure porta avall que el feia diferent

d'aquell avi tan eixerit i rialler? En Pipus, la Melissa i en

Pepet van interrompre les cavil·lacions de la Rita amb un

crit.

–Els taurooooons!!!!

Tretze taurons ferotges, imponents i afamegats s'acostaven

a l'estació. No s'assemblaven gens a l'inofensiu i petit tauró

Pepet. En Pipus, la Melissa i en Pepet van fugir. Només van

quedar la Rita i l'avi Enric. Els taurons els van arraconar

contra les algues verinoses. No hi havia escapatòria.

–Torneu-nos el que ens heu pres! –va bramar una taurona

que semblava la capitost del grup.

- 19 -


L'avi Enric, en lloc de contestar, es va ajupir, sorprès. Va

collir una mandarina que hi havia a terra i es va alçar. Va

agafar la Rita de la mà i li va dir:

–L'he trobat, he trobat el MUR257! Fugim!

I es va llançar de cap dins la mandarina! Com es pot llançar

una persona de cap dins una mandarina? No ho sé, ho

haurem de preguntar a l'avi i a la Rita, perquè tots dos van

desaparèixer del davant dels taurons i van aparèixer a

MUR257, el país més solitari del món.

- 20 -


Capítol 6

La Rita i l'avi eren en un lloc on no hi havia ningú, no se

sentia cap soroll, no bufava el vent i res no es movia. Una

mica enllà es veia una ciutat, però era un indret estrany,

silenciós… semblava una ciutat fantasma.

–On som, avi?- va demanar la Rita.

–Som a Mur257, el País més Solitari del Món.

L'avi li va explicar que, quan era amagat darrere les algues,

havia trobat la mandarina i que de seguida l'havia

reconeguda…era la porta a Mur257 (ho havia llegit a

l'atles). Així, que la va agafar per si li calia d'anar-hi.

–I per què m'has dut aquí?

–Doncs per dos motius. Primer, per a fugir dels taurons. I

segon, et volia …

De sobte, una veu tenebrosa el va interrompre:

–Sóc Sharkenstein… Torneu-nos la deeeeent!

A l'avi li va canviar la cara i la Rita, que el coneixia bé, li va

dir amb veu tremolosa:

–Ai, avi…què has fet?

–Umm, Rita, és que…

–Avi, per què estaven tan enfadats els taurons?

–El cas és que… Mira, Rita, tu coneixes la meva afició per

col·leccionar coses dels viatges, no? Doncs bé, he trobat

una dent de tauró i l'he agafada com a record, però tot

seguit hi ha hagut una forta tremolor i tots els taurons han

embogit, s'han tornat salvatges i perillosos. Han començat

a perseguir-me…

- 21 -


- 22 -


–I…?

L'avi va dir que aquella dent pertanyia a Sharkenstein, el

primer tauró de tots els taurons, i protegia la resta d'una

terrible maledicció… Només s'havia de tornar al seu lloc

per solucionar el problema, però… l'havia perduda.

- 23 -


Capítol 7

–Avi!

La Rita estava enfadadíssima.

–I ara, què fem? A més, tinc una gana!

–Doncs jo també, perquè sento una olor de xocolata, que

la panxa em fa més soroll que un exèrcit de camions.

L'avi i la néta van seguir el

rastre d'aquella flaire tan

bona fins que van topar de

nassos amb un cactus o un

ésser que s'hi assemblava.

Era grassonet com una

vaca i alt com un fanal. I

les seves punxes no

punxaven i feien molt

bona olor de xocolata i de

pollastre.

–Hoooola, sóc en Pinxo, el

cactus gandul.

La Rita i l'avi li van explicar

qui eren i el seu problema.

I també que tenien molta

gana.

–Ah, cap problema. Llepeu, llepeu les meves punxes. N'hi

ha de dolces i de salades. Au, a menjar. I no patiu, després

tornen a sortir!

- 24 -


Amb la panxa plena, la Rita i l'avi ja no estaven tan

atabalats. Però continuaven tenint el mateix problema. On

era la dent de tauró?

–Perdoneu, però jo sé d'algú que potser us pot ajudar –es

va oferir en Pinxo–, però em fa mandra pensar. Us haureu

d'esperar una estoneta.

El cactus es va adormir de cop, com un soc. La Rita i l'avi

van esperar una miqueta, però tenien ganes de tafanejar

aquell país tan estrany, van començar a caminar i van

arribar fins a un riu. La Rita, morta de set, va ajupir-se per

beure i només tocar l'aigua… Pam! Va tornar-se invisible!

- 25 -


Capítol 8

Llavors l'avi va començar a buscar la Rita pertot arreu:

–Rita! Rita! On ets? –va cridar l'avi.

Al cap d'una estona, l'avi va començar a notar que tenia la

boca ben seca i va decidir anar a beure aigua del riu. De

sobte, va sentir una veu molt aguda que li deia:

No beguis d'aquesta aigua! És tota meva!

L'avi va contestar:

–Qui ets? Ets la Dina? Fa temps vaig llegir al meu Atles que

en aquest país tan solitari hi vivia una bandera egoista amb

una veu molt semblant a la teva.

–Sí, sí, aquesta sóc jo! –va contestar la Dina–. I… què hi fas

en aquest país tan solitari?

–És una història molt llarga d'explicar. Estic molt preocupat

per la meva néta Rita, que ha desaparegut.

La Dina, després de pensar una bona estona, li va dir que

coneixia algú que el podria ajudar.

–Jo conec algú que et pot ajudar –li va dir la Dina.

–Ah, sí? Qui és? -va respondre l'avi Enric.

–És un amic meu que es diu Pepitu, el volcà tossut.

–I a on el puc trobar? –va preguntar l'avi, que estava molt

nerviós i amoïnat.

–Mira, has d'agafar aquesta drecera estreta i arribar fins al

final del camí. Allà veuràs, de seguida, un volcà molt gran

que canvia de color.

L'avi, tot neguitós, va començar a caminar i al cap d'una

estona va veure en Pepitu, un volcà immens.

- 26 -


- 27 -


Quan va arribar a la falda del volcà Pepitu, l'avi va sentir

una veu greu que li deia:

–Qui ets? Què hi fas aquí?

–Estic buscant la meva néta, que es diu Rita. No l'has vista?

En Pepitu li va comentar que havia sentit una veu en un dels

seus cràters. L'avi Enric li va demanar si hi podia entrar, però

com que el volcà era molt tossut, li va dir que per entrar

havia de passar una prova.

La prova consistia a netejar un tros de gelatina del volcà, ja

que se sentia molt brut i enganxós.

L'avi va superar la prova ràpidament i va entrar al cràter

número dos. Va començar a caminar a dins del cràter i, de

sobte, va ensopegar amb una petita ampolla de vidre que

contenia un líquid de color lila.

Tot seguit, va sentir una veueta coneguda que li deia:

–Avi! Avi! sóc la Rita! Ajuda'm si us plau!

–Rita! Ets tu? On ets?

–Avi, sóc al costat teu, a la teva dreta. Tira'm el líquid que hi

ha dins l'ampolla i seré visible i així podré ajudar-te a buscar

la dent de tauró.

L'avi Enric va seguir les instruccions de la seva néta Rita. I al

cap d'uns segons va aparèixer la Rita.

Estaven tots dos molt contents, es van abraçar fort i van

continuar pensant com podrien trobar la dent.

Però quan van voler sortir del cràter d'en Pepitu, no podien

fer-ho, no trobaven la sortida, i van començar a cridar:

–Auxili! Auxili! Ajudeu-nos! Pepitu, esclata, a veure si així

podem sortir!

- 28 -


Capítol 9

El volcà Pepitu els va respondre que ara no tenia ganes

d'esclatar i, com que era tan tossut, no canviava d'opinió.

Deia que no, i quan ell deia que no, era que no, que no i

que no.

–Fem-li pessigolles! –va saltar la Rita.

I la Rita i l'avi van fer-li pessigolles dins el cràter, i el volcà

Pepitu va esternudar. En fer-ho, la Rita i l'avi van sortir

volant, volant, volant!!!!! Van passar per sobre del País més

Solitari del Món. Només hi van veure el volcà Pepitu, la

bandera Dina i el Pinxo, el cactus. És clar, per alguna cosa

es deia com es deia. Van passar de llarg i van sobrevolar el

Mar més Perillós del Món i van poder veure un grup de

taurons enfadats dirigits

pel temible Sharkenstein

buscant-los pertot arreu.

Per sort, els taurons no van

alçar els ulls i ni es van

adonar del vol de la Rita i

l'avi. I quan gairebé van

acabar de travessar el mar,

l'avi va veure una coseta

brillant al llom de l'enorme

balena Melissa, que

xerrava amb el pop Pipus.

–La dent! L'he vista! La té

clavada la balena Melissa!

Hem de tornar! –va

exclamar l'avi.

- 29 -


L'avi i la Rita van provar de llançar-se de cap al mar, però

l'impuls de l'explosió del volcà era tan gros que van

continuar volant. Molta estona després, enmig de l'oceà,

mentre sobrevolaven una illa que s'alçava com una

teulada, van perdre impuls i van caure avall, avall, avall,

fins que van aterrar en un bosc.

–Ai, ai, ai!!!! –cridaven la Rita i l'avi, espantats.

Ja es veien amb el cap trencat i les cames torçades. O amb

el cap torçat i les cames trencades. Van caure sobre unes

branques, flonges com un coixí. Eren les branques d'un

arbre altíssim. De les branques en penjava una fruita

estranya. Una mena de barreja de mitjó i kiwi! La Rita,

morta de gana, el va tastar.

–Eeeecs! És fastigós! Té gust de peus suats!

L'avi havia tingut més sort. Havia collit una fruita de la

branca d'un altre arbre. Una barreja de síndria i meló que

pesava com un mort. Era boníssima. Avi i néta es van atipar

a cor què vols.

Després, van baixar per les branques a poc a poc. Quan

van ser a terra, van caminar en silenci. Aquell bosc tenia un

silenci que posava els pèls de punta. No se sentia cap

fressa. Ni un ocell, ni el trepig d'un porc senglar, ni una

formiga. Res. La Rita es va fixar que els arbres tenien porta.

Va obrir-ne una i llavors va sentir una veu que deia.

–Si jo fos tu, no hi entraria.

Es van tombar i van veure… un llop! Un llop?

- 30 -


Capítol 10

La Rita i l'avi van quedar bocabadats. No sabien si fugir

corrents de por o caure a terra morts de riure. Davant seu hi

havia un llop amb una cresta punk i vestit amb roba dels

anys setanta (pantalons marrons acampanats, una samarreta

blanca estreta i unes ulleres de pilot superfashions).

La Rita no parava de riure i li feia tant de mal la panxa que

no es va adonar que l'avi Enric tremolava com una fulla.

Estava molt espantat.

–Què fas amb aquesta pinta! –va dir la Rita al llop amb un

to burleta.

–Això és el que volia sentir, tothom té por de mi i ningú no

em diu la veritat.

De sobte, l'avi va parar de tremolar. Havia sentit a parlar en

algun lloc d'un llop molt fort i presumit. A on?

Entre pensament i pensament de l'avi, la Rita i el llop van fer

les presentacions. En un moment, la Rita ja sabia que

aquest llop es deia Narcís i que li encantava vestir a la

moda. Aleshores, la Rita, sense pensar-s'hi dos cops, li va

demanar ajuda, i en Narcís, content, va dir que els

ajudaria, perquè va veure que almenys la Rita era molt

sincera.

De cop i volta, l'avi va passar de no moure ni un dit a saltar

d'alegria. Ja tenia la resposta que buscava a dins del seu

cap. Sí! A l'atles havia sentit a parlar del llop i la seva afició

a volar en globus…Els ajudaria a construir-ne un i així

podrien volar fins a la dent?

Un soroll va interrompre el silenci que els havia acompanyat

des que havien arribat a aquell bosc tan misteriós. A

l'altre costat de la porta que la Rita havia estat a punt d'obrir

se sentia una fressa massa estranya…

- 31 -


- 32 -


Capítol 11

La porta es movia. Algú, a l'altra banda, provava d'obrir-la,

empenyent fort.

–Ajudeu-me! –va bramar una veu aflautada i ridícula des

de dins de l'arbre–. He quedat encallat i no puc sortir.

La Rita i l'avi es van mirar sorpresos, però al llop Narcís se li

escapava el riure per sota el nas. Els va explicar que es tractava

del mussol Estrellat, un mussol golafre que endrapava

tant que, de vegades,

s'engreixava tant que

quedava encallat

dins el tronc d'un arbre.

Era dels pocs

éssers del bosc que

havia travessat les

portes que hi ha als

arbres. Unes portes

misterioses que et

portaven als llocs

més insospitats.

Tots tres van provar

d'obrir la porta.

Semblava tancada

amb pany i clau.

–Que estrany! –va

dir en veu alta el llop

Narcís–. Les portes

se solen obrir.

- 33 -


–Un misteri del bosc misteriós! –va exclamar la Rita.

–Potser necessita unes paraules màgiques, com la porta

per on vam entrar, Rita –va recordar l'avi.

Una veueta dolça i feble els va interrompre.

–Ehem… d'això… perdó… és que… jo sé quin és el misteri.

El llop Narcís, l'avi i la Rita van mirar pertot arreu fins que

van descobrir que la veu sortia d'una mena de bolet, petit,

petit, petit, que, per moments, envermellia com una cirera i

s'anava encongint més i més i més...

Mentre observaven atents el bolet, el mussol va cridar

espantat:

–De pressa, de pressa! Traieu-me d'aquí! Que vénen! Que

vénen!

- 34 -


Capítol 12

L'avi i la Rita van veure com aquell bolet s'anava fent cada

vegada més petit fins arribar a la mida d'una oliva.

–Què t'està passant? –va dir l'avi.

I de sobte el bolet va créixer una mica.

La Rita va exclamar:

–Mira avi! Quines estrelles tan boniques que té al barret!

I el bolet es va tornar a encongir.

–Però què li passa a aquest bolet? –va dir la Rita.

El llop els va explicar que en Tim, el bolet, quan li parlava

una noia o els seus amics es reien de les seves potes,

s'encongia de vergonya.

–Doncs ja parlaré jo amb ell, Rita! –va dir l'avi.

Així doncs, l'avi va continuar parlant tot sol amb el bolet,

que li va explicar el misteri.

–Si poseu una de les meves estrelles a la porta de l'arbre,

s'obrirà! Però hi ha un petit problema…

–Ehem, ehem! Que segueixo aquí dins tancat! –va

exclamar el mussol.

–Tranquil, Estrellat, que aquesta gent ens ajudarà! –va

respondre el bolet.

En Tim va continuar parlant amb l'avi:

–El problema és que només es poden treure les meves

estrelles amb el petó d'una nena.

- 35 -


- 36 -


–Cap problema, ja te'l faré jo el petó! –va exclamar la Rita

ben decidida.

Li va fer el petó i, amb l'estrella a la mà, va anar a obrir la

porta.

El mussol va poder sortir. Estava molt espantat. Havia

caigut des de dalt de tot de l'arbre i el cor li anava a mil per

hora. Havia observat, a través dels seus ulls amb visió de

telescopi, com la colla de taurons ferotges es dirigia cap al

bosc.

El mussol pensava que el perseguien perquè un dia que

havia arribat a la platja amb un arbre transportador, tenia

tanta gana que va agafar el menjar dels taurons, i a partir

d'aleshores els taurons el vigilaven.

–Estigues tranquil, Estrellat –va dir l'avi–, aquesta vegada

ens persegueixen a nosaltres perquè els vaig agafar la dent

del seu avantpassat i la vaig perdre. No sé com, va anar a

parar a l'esquena de la balena Melissa, i ara m'agradaria

recuperar-la.

L'Estrellat va dir que sabia com fer-ho, però que abans

necessitava atipar-se. Va menjar molt i molt, fins que va

tenir una idea fantàstica:

–Ja ho sé! Us podeu transportar fins al mar a través de

l'arbre que hi ha més al nord de l'illa. Us portarà fins a la

balena i així recuperareu la dent! Oi que sereu capaços de

trobar l'arbre?

- 37 -


Capítol 13

Una fuetada d'aire calent va tombar-los a terra, tots cinc:

la Rita, l'avi, el llop, el bolet i el mussol. El vent duia tanta

escalfor que les estrelles del bolet es van fondre, els pèls

repentinats amb gomina del llop presumit es van marcir i al

mussol li suaven les plomes. Els únics que somreien feliços

eren la Rita i l'avi.

–Oh, quina escalfor més agradable! –va exclamar la Rita–.

Avi, no cal que marxem tan de pressa d'aquest bosc. S'hi

està d'allò més bé.

–Podem anar fins a la porta fent un passeig tranquil. Ens ho

agafarem amb calma –va proposar l'avi.

El mussol els va explicar com arribar-hi, seguint tot dret,

prenent la desviació de l'esquerra, just on hi ha un avet que

fa platomes, una fruita barreja de plàtans i pomes, i

continuar fins a trobar un roure gros, enorme, altíssim com

un gratacels, que en lloc de fer aglans, fa pinçapinyes, una

fruita amb forma de pinça d'estendre i pell de pinya

tropical.

–Sobretot, no tasteu les pinçapinyes, que són verinoses! Si

algú en tasta es converteix en un ésser misteriós, en un

interrogant amb potes! –va advertir-los l'Estrellat–. El cos

pren la forma d'un interrogant i només parla fent preguntes.

–Ostres, quines coses que passen en aquest bosc! –va

exclamar la Rita.

En Tim tampoc no els va acompanyar. Tenia vergonya. Però

en Narcís no en tenia gens, i li venia de gust trescar entre els

arbres.

- 38 -


–Aquí cada passejada és diferent. Sempre passen coses…

I tant que en van passar.

Van trobar ocells que amb

veu de cantant d'òpera els

van indicar el camí. Com

sabien on anaven? Ah!

Misteri! Més misteris. De

cop va sonar el timbre

d'un telèfon. La Rita,

encuriosida, es va atansar

al tronc d'un arbre. Una

branca es va transformar

en telèfon i la Rita va despenjar

l'auricular.

–Sí? Digui?

–Sóc en Sharkenstein!

Torneu-nos la dent! Sabem

que sou al bosc misteriós i aviat trobarem la porta que

ens permetrà entrar-hi! Ja hem estat a punt de colar-nos-hi

abans, llàstima d'aquell mussol tan gras! Si no ens torneu la

dent, apareixerem a la Ciutat més Freda del Món!

La Rita va penjar, espantada. Van apressar el pas. Se'ls

havien passat les ganes de quedar-se al bosc. Només

volien tornar al mar i solucionar el problema. Van arribar al

roure que feia pinçapinyes i van provar d'obrir la porta.

Tancada i barrada.

–Ja hi som! Un altre misteri!

La Rita començava a estar farta de tants misteris.

- 39 -


–Espera. Mira bé la porta. Quin pany més curiós! Té forma

d'interrogant! –va observar el llop Narcís.

–Les pinçapinyes! N'hem de fer servir una perquè la porta

s'obri! –va saltar la Rita.

L'avi va agafar una pinçapinya petita i la va acostar a la

porta. Res. La va acostar encara més, tant, que el fruit va

tocar el pany i la pinçapinya va prendre la forma d'un

interrogant. La porta es va obrir. El llop es va acomiadar de

la Rita i l'avi i la Rita li va regalar un mocador de seda lila

que duia lligat al coll. El llop, presumit, va trobar que el lila

li esqueia i li va agrair l'obsequi.

L'avi i la Rita van entrar dins l'arbre i van tancar la porta. De

seguida van veure una porta nova davant seu. La van obrir

i, en sortir, en lloc de veure l'aigua del Mar més Perillós del

Món només van veure sorra. Sorra d'un desert!

- 40 -


Capítol 14

Tan bon punt van posar els peus a terra, l'avi es va

entrebancar amb uns ferros llargs i prims mig ensorrats i,

mentre pensaven què hi feien allà, en un desert, van sentir

un mèu-mèu que sortia d'una màquina de tren. En un tres i

no res, el tren es va plantar davant de l'avi i la Rita. D'una

revolada en va sortir una gateta esquifida i molt atabalada

que els va proposar de portar-los fins a la ciutat, però els va

dir que s'havien d'afanyar, perquè no volia fer tard, ja que

quasi eren les quatre i era hora de sopar.

Just quan pujaven, la Lídia, que així es deia la gateta

maquinista, va dir a l'avi que la seva cara li sonava.

–No, no! No ens coneixem de res! Mira, ja hem arribat! –va

interrompre l'avi suat i nerviós.

–Un moment, ja sé qui ets! –va dir la Lídia–. Vas ser tu qui

em vas robar el tren quan vaig anar d'excursió al Mar més

Perillós del Món!

Quan la gateta estava a punt de telefonar al seu amic

Sharkenstein per donar-li la notícia de la troballa que havia

fet, va aparèixer en Rondillot, el rellotge rondinaire, que

amb la seva veu ronca i desafinada va fer caure un bon

ruixat. Com que l'avi portava caramels de mel i llimona a la

butxaca, li'n va donar un i …

- 41 -


- 42 -


Capítol 15

Va passar un fet extraordinari, el rellotge Rondillot, que fins

llavors feia ploure cada hora en punt quan arrencava a

cantar, va fer sortir el sol i l'arc de Sant Martí! Ostres! La Rita

i l'avi van aplaudir i la gateta va demanar de tastar un dels

caramels de l'avi. L'avi Enric li'n va oferir un i, després d'unes

llepades, aquella gateta malcarada que duia sabates roses

en forma de peülla d'elefant va somriure d'orella a orella.

–Ooooh, gràcies! Ningú mai no m'havia fet un regal tan

dolç. Bé, de fet ningú no m'havia fet mai cap regal!

La gateta, emocionada, va oblidar la seva intenció de

lliurar-los al senyor Sharkenstein i els va convidar a casa

seva.

- 43 -


–Un cop hagueu descansat, trucaré al carallot del Sharkenstein

i segur que ho podem arreglar de forma amistosa.

Teniu, taps per a les orelles.

La Rita i l'avi no entenien per què s'havien de ficar aquells

taps.

–Que no ho sabeu? Nosaltres som habitants de la Ciutat

més Sorollosa del Món. Prepareu-vos! –va dir en Rondillot.

La Rita va fer veure que es ficava els taps, però en realitat

se'ls va amagar a la butxaca. No s'acabava de creure que la

ciutat fos tan sorollosa. Van pujar al tren, van enfilar cap a

la ciutat i quan ja quasi hi eren, enmig de la via van trobar

un hipopòtam gegant que els impedia el pas. Però no

semblava un hipopòtam de bo de bo. Semblava…

semblava de plàstic… i feia olor de romaní… i què hi feia

aquell cotxe aparcat rere una duna? Ai, ai, quina cosa més

estranya!

- 44 -


Capítol 16

La gateta va recordar que a la Ciutat més Sorollosa del Món

hi vivia en Llampec, un cotxe molt bromista que treu fum

amb olor de romaní, i va exclamar:

–Llampec! No m'agrada la teva broma! Treu aquest

hipopòtam d'aquí ara mateix! Sé que has estat tu! Conec la

teva aroma!

–D'acord, d'acord, ja surto… Només us volia fer una

broma! –va protestar en Llampec fent-se un tip de riure.

L'avi, que ja sabia com li arribaven a agradar les bromes al

cotxe bromista, va seguir-li el joc.

–Mira! Un hàmster volador amb guitarra!

–Queeeeeè? A oooooon? –va preguntar tot girant-se.

L'Enric va aprofitar aquell moment per treure's els mitjons

bruts de tot el dia i els va penjar al para-xocs del cotxe.

Gràcies a l'atles, sabia que aquelles peces de roba eren la

cosa que més odiava en aquest mon.

–Eeeecccss! D'on ve aquesta pudor de mitjons suats?

–Del teu cul! Ha, ha, ha! –varen fer tots plegats.

A en Llampec li va fer molta gràcia aquella broma i va riure

tant que li queien llàgrimes grans com una cascada.

–M'ha agradat tant aquesta gracieta que us deixaré

continuar el vostre viatge –els va dir mentre apartava

l'obstacle de la via.

–Moltes gràcies. Va, continuem el viatge! –va cridar la

Lídia, la gateta maquinista.

- 45 -


- 46 -


En pocs minuts van arribar a la Ciutat més Sorollosa del

Món, on tot eren sorolls d'allò més desagradables: clàxons

de vehicles, músiques a tot drap, avions, petards, ciutadans

cridaners, gossos, gats…

Sort que duien els taps, excepte la Rita que va agafar un mal

de cap terrible.

En arribar a casa de la felina, varen donar una pastilla per

al mal de cap a la Rita, van buscar a la seva agenda el

telèfon d'en Sharkenstein i el van trucar.

–Hola, que podria parlar amb el senyor Sharkenstein?

–Vull la meva DEEEEEENT!!! –va cridar enfurismat.

I va penjar l'aparell violentament. La trucada no havia

funcionat. Calia un pla d'emergència.

–I ara, què fem? –va comentar desesperat l'avi.

–Conec tres forats que us transportaran a la velocitat del so.

El problema és que no sé on van a parar, perquè mai no els

he necessitat –va dir la mixeta.

Els va acompanyar fins allà. La Rita es començava a trobar

millor i, de cop i volta, va començar a sentir, entre tot

aquella fressa, el so de les ones del mar.

–Conec aquest so! Surt del forat del centre! I estic

seguríssima que es tracta del Mar més Perillós del Món –va

exclamar.

–Doncs anem-hi! Recuperarem la dent i la tornarem als

taurons –digué l'Enric.

- 47 -


Capítol 17

La Rita tenia molta pressa per anar-se'n. A la Ciutat més

Sorollosa del Món havia fet bons amics, com en Llampec,

en Rondillot i la Lídia, però el soroll l'atabalava i no li

agradava gens haver de dur taps a les orelles. L'avi també

tenia molta pressa per tocar el dos. Volia solucionar l'afer

de la dent el més aviat possible i tornar cap a casa. No

podia calcular quant de temps havia passat des que se

n'havien anat de casa, perquè als països de l'atles les hores i

els minuts se sentien de manera diferent. I si en realitat

havia passat un any? Els pares de la Rita devien estar molt

amoïnats. Així doncs, es van acomiadar de la colla i van

llançar-se de cap dins del forat per on se sentia la fressa de

les onades.

Al forat no s'hi

veia res, però

s'hi sentia de

tot: xuts de

pilota, clàxons,

rialles,

plors, culleres

escurant plats

de sopa, sirenes,

trepigs,

camions, crits,

g u i t a r r e s ,

martells… fins que a poc a poc els sorolls van desaparèixer i

una llum blava els va envoltar. Tornaven a ser al Mar més

Perillós del Món. Tan perillós que l'estol de taurons

encapçalat pel Sharkenstein ja els estava esperant amb

mala cara.

- 48 -


Capítol 18

L'avi va veure una pedra molt brillant i es va recordar que a

l'atles hi deia que als taurons els agrada jugar amb les coses

brillants.

–Rita! Agafa aquesta pedra brillant i tira-la! –va dir l'avi molt

nerviós i espantat.

La Rita la va tirar i els taurons es van distreure jugant amb la

pedra.

La Rita i l'avi van nedar a tota màquina i, per sort, van trobar

en Pepet, el tauró bo, que els va guiar cap a la balena

Melissa.

–Rita! Avi Enric! Què hi feu, aquí? Com és que heu tornat?

–va dir el pop Pipus.

–Oh, Pipus! has vist la balena Melissa?

–Sí, veniu amb mi, fa dies que està una mica trista perquè

diu que té una punxa a l'esquena que li fa mal.

–Rita! Deu ser la dent! Quina sort, encara la porta! Anem!

–va dir l'avi.

–Pipus ens podràs arrencar la punxa que té la Melissa? Ens

pensem que és la dent d'en Sharkenstein … Tu tens molts

tentacles! Si us plau!

En Pipus va arrencar la dent i la Rita i l'avi van saltar

d'alegria. Amb els seus crits van aparèixer els taurons amb

en Sharkenstein.

- 49 -


- 50 -


–Ho sento, Sharkenstein, no volia causar-vos tants problemes,

em sap greu! No sabia que era vostra i que era tan

important… Hem fet el possible per trobar-la. Té i

perdona'ns si us plau! –va dir l'avi.

–Moltes gràcies. A canvi us ajudarem a tornar a la vostra

ciutat. Pugeu al cim nostre, sabem on són les portes.

Vigileu! No caigueu! Aguanteu-vos fort!

–Adéu Melissa, adéu Pipus, adéu Sharkenstein, adéu Pepet!

Moltes gràcies per tot!

–Adéu!!!!!

Per fi, la Rita i l'avi van tornar a casa.

–Rita, avi! On éreu? Fa dos mesos que us estem buscant!

Que contenta que estic! –va dir la mare de la Rita, abraçant

la seva filla i fent-li molts petons.

La Rita i l'avi els van explicar totes les aventures del viatge i

els amics que havien fet. Al cap d'un mes, a la Ciutat més

Freda del Món van fer una festa i de sorpresa van arribar-hi

molts personatges: en Rondillot, en Pepet, en Tim, la

Melissa, en Pipus, en Pinxo, en Narcís, la Dina, la Lídia, en

Pepitu, el mussol Estrellat, en Llampec i en Sharkenstein… i

tots els alumnes de 4t de SALT.

- 51 -

Un cove de petons.


Petons i abraçades

“Muaks” i abraçades que et fan caure de cul

1.000 petons i abraçades gelades

10.000 petons glaçats i també “calentats”

Abraçada ben forta de mel i canyella

Abraçades de gelatina fosa i petons de mandarina

Mil petons i una abraçada de xocolata desfeta amb melindros

Mil petons i abraçades de pau

Peetoooooó molllllllltt ccccccaalent

Petó amb molta pau.

Petó ben gran de gelat de tots els gustos

Petó calorós i grandiós com un sol

Petó de gelatina i una abraçada gelada

Petó de glaçó

Petó de maduixes i xocolata desfeta

Petó de mel

Petó fredolic

Petó gran i pelut

Petó i abraçada de gelat

Petó i abraçada de l'estiu

Petó invisible

Petó molt calent

Petó molt calentet

Petó molt fort

Petó molt gran

Petó salat

Petonàs

Petonàs misteriós

Petonet de platja i abraçada de calor

Petonets d'amiga fredolica

Petons “assoleiats”

Petons “escalfadets”

Petons “recontracongelats”

- 52 -


- 53 -


Petons i abraçades

Petons afònics

Petons agraïts

Petons amb calefacció inclosa

Petons amb calefacció incorporada

Petons amb xocolata i maduixes fetes al forn

Petons blancs i suaus com la neu

Petons brillants

Petons calentonets

Petons calentons

Petons calents

Petons calents i abraçades

Petons calorosos

Petons calorosos de primavera

Petons calorosos perquè tinguis les galtes calentes... muak, muak,

muak

Petons d'estiu

Petons de dilluns

Petons de divendres

Petons de gelat

Petons de gelats de mandarina, de llimona, de xocolata, de

maduixa…….

Petons de glaçons

Petons de la primavera

Petons de mel i llimona

Petons de nata, plàtan, vainilla, menta…..

Petons de perdó

Petons de primavera

Petons de sucre fi

Petons de xocolata desfeta

Petons de xocolata desfeta amb maduixes

Petons de xocolata desfeta amb maduixes i nata

Petons dels més bons

- 54 -


Petons descongelats

Petons dolços

Petons dolços com bombons

Petons emocionats

Petons escalfats

Petons fets glaçons

Petons fredolics i avorrits del fred

Petons fredoliiiiiiiiiiiiiics

Petons freds per fora i calents per dins

Petons gelats

Petons gelats de xocolata amb maduixes

Petons gelats i maduixes

Petons glaçats

Petons glaçats i molt fredolics

Petons glaçats per fora i amb xocolata calenta per dins

Petons i abraçades

Petons juganers

Petons junts per sempre

Petons llaminers.

Petons màgics

Petons misteriosos i calorosos

Petons molt calorosos

Petons molt forts i amb el meu cor ben gros

Petons preciosos

Petons refredats

Petons rodons

Petons rodons com bombons

Petons salats

Petons sorollosos i calents

Petons sucats amb xocolata i maduixes

Petons ultracongelats

- 55 -

Petons i abraçades


Guia d'entorns

El Mar més Perillós del Món

Sabeu on és el Mar més Perillós del Món? Doncs ara us ho

explicaré: és un mar subterrani, s'hi entra per un forat petit que té

una porta de fusta. Diuen que per obrir-la s'ha de dir un codi màgic,

que és “363, obre't en un tres i no res!”. Llavors, apareix un

tobogan per lliscar fins caure a l'aigua.

L'aigua d'aquest mar és molt estranya, és de coloraines com l'arc de

Sant Martí i s'hi pot respirar, també és eixuta i no mulla. A l'estiu és

freda com un glaçó i a l'hivern, crema com el sol. Per què? Doncs

perquè a l'hivern hi ha un tren que va amunt i avall amb una gran

caldera de foc que l'escalfa i durant l'estiu hi creixen unes algues

màgiques i congelades que ho refreden tot.

El País més Solitari del Món

Hi ha un país, anomenat MUR257, que no apareix a cap mapa

perquè ningú no sap ben bé on és. Té la mida d'una mandarina i és

tot un desert de sorra glaçada. Hi ha dues palmeres petrificades i

un riu d'aigua bruta, negra com el carbó.

A MUR257 la nit dura dues hores i és molt freda, sempre neva neu

negra. El dia és molt curt, només dura quaranta-cinc segons, però

la temperatura és molt alta i en un moment es fon tot el glaç brut,

que contamina el riu.

És el País més Solitari del Món, i la culpa la té l'aigua d'aquell riu

fastigós, ja que si algú la toca es torna invisible (ja els ha passat a

set persones). I encara és pitjor si algú en beu, perquè muda, com

els cinc curiosos animalons que hi viuen: un peix amb cap de lleó,

un porc amb cua de gat, una serp amb ales d'àliga, un hipopòtam

amb coll de girafa i un gos amb trompa d'elefant. Tots van molt

bruts, perquè no es poden rentar.

- 56 -


El Bosc més Misteriós del Món

Guia d'entorns

Enmig d'un oceà hi ha una illa perduda que s'alça com una

teulada, allà és on es troba el Bosc més Misteriós del Món.

És ple d'arbres molt alts, tan alts com la Torre Eiffel, i molt vius, tan

vius que es poden moure de lloc i tot. Tenen una porta encantada al

tronc, i qui hi entra desapareix i va a parar a un altre lloc: són portes

transportadores, i cada arbre et condueix a un lloc diferent.

Aquests arbres fan fruites molt estranyes, com el “sindreló”, una

barreja de síndria i meló que pot pesar fins a 105 quilos i és dolç

com un caramel; el “kiwitjó”, que és una fruita fastigosa que té gust

de peus suats; i el “platoma”, un plàtan amb pela vermella de

poma, que té un gust entre salat i àcid.

S'ha de vigilar, perquè algunes són verinoses i, si les queixales, et

pots convertir en aranya, rat-penat o en la mateixa fruita amb potes.

En aquest bosc hi fa molt de vent, calent com un volcà en erupció.

La Ciutat més Sorollosa del Món

Oi que no us agradaria viure a la Ciutat més Sorollosa del Món?

Doncs els habitants de Pocoïda ho han de fer. Allà, al costat d'un

immens desert, s'alça aquell monstre enorme ple d'edificis alts com

gegants, grisos, blaus i vermells. Les seves parets són plenes de

finestretes des d'on surten tota mena de sons: telèfons, crits,

música… Allà no es pot dormir ni estar malalt tranquil·lament.

Pels carrers hi corren infinitat de cotxes, motos, autobusos i

camions, tots fent sonar el clàxon contínuament. Màquines

construint, avions, sirenes, gossos que es barallen, bebès que

ploren… i a cada hora en punt cau un ruixat.

Hi ha tanta fressa que la gent que hi viu ha de dur taps a les orelles.

Aleshores no es poden escoltar els uns als altres i s'han de parlar a

crits. Però ja hi estan tan acostumats que no tenen ni mal de cap.

- 57 -


Guia de personatges

La Melissa, la balena xafardera

Aquesta gran balena mesura 12,5 metres de llargada i pesa 99 tones.

És de color verd com la gespa, té el nas petit i la boca molt grossa i al

cap hi porta un barret ple de flors, llaços i fruites.

Té molt bona vista, com un linx, sempre està mirant què passa i què fa

la gent. Tothom la coneix perquè és tan grossa i xafardera i perquè està

una miqueta tocada de l'ala. És envejosa, s'inventa coses i sap

dissimular molt bé.

Fa de cartera, reparteix les cartes que duu en una bossa vermella, fent de

les seves… les llegeix sense permís o les canvia per confondre la gent.

Li encanta posar el nas a tot arreu i no li agrada l'hivern, quan l'aigua

és calenta, perquè sua molt.

En Pepet, el tauró poruc

Aquest tauró té la mida d'un meló i, com que és molt poruc, té dues

cames per sortir corrents. Té les dents blaves i com una serra, però són

com de gelat, sembla que es desfacin. Tant pot ser de color groc com

de color rosa.

És vegetarià i té tanta por que tremola fins i tot davant d'una sardina.

Dorm tot l'estiu i a l'hivern escriu els somnis que ha tingut. Li agradaria

molt ser valent com un heroi.

En Pipus, el pop panxacontent

És tan gran com vint-i-dos elefants i de color vermell com el nas

d'un pallasso. Té tres ulls, vuit tentacles que semblen espaguetis, i

els cabells negres i arrissats com molles.

Porta una corbata molt elegant de ratlles grogues i verdes.

És el més alegre i simpàtic del mar, i tranquil com un núvol. Es passa

hores dormint com un soc entre les algues.

No li agraden gens les baralles. Per això, quan algú s'enfronta, els

llança caramels pel seu tercer ull i així es distreuen i es calmen. Li

agrada posar pau i fer amics, també menjar truita de ceba i

formatge.

- 58 -


La Dina, la bandera egoïsta

En Pinxo, el cactus gandul

En Pepitu, el volcà tossut

Guia de personatges

Al País més Solitari del Món s'alça la seva bandera egoista, alta

com una girafa. És feta de llana de xai, amb el dibuix d'un riu negre

com el carbó al mig, a dalt el color groc i sota el blanc. El pal és un

tronc de palmera i allà hi té els ulls i un nas llarg.

És antipàtica i sembla enfadada, perquè li molesta el vent, que li fa

pessigolles. Ja li agrada, ja, estar sola i ser la millor, però allò que

més voldria és viatjar a altres llocs i ser la més rica, bonica i famosa.

El cactus gandul està grassonet com una vaca i és alt com un fanal.

Sembla un globus inflat amb més globus enganxats que li fan de

braços. Té moltes punxes, algunes tenen gust de xocolata i les altres

de pollastre. Per saber quin gust tenen, les has de tastar. Quan té

gana se les menja i quan té set es xucla un braç i després li torna a

créixer tot.

És tan mandrós que des que va néixer encara mai no s'ha aixecat.

Depura l'aigua de MUR257, i amb la seva reserva proporciona

beure als habitants del país. Si té un bon dia, els regala punxes de

xocolata o de pollastre, mai no se sap.

Li agrada dormir tot el dia i detesta moure's.

És gran com la mansió d'un gegant i va canviant de color, com un

camaleó. Té forma de mà, a dos dits hi té els ulls i hi ha tres dits que

són cràters i treuen fum. Té cinc potes de pop i està cobert d'una

substància enganxosa i gelatinosa.

Sempre se surt amb la seva; en cas contrari, escup sorra glaçada

pels tres cràters, com un ploramiques, i el país es fa més gran i, per

tant, el riu brut també creix.

De dia es banya de pressa al riu i a la nit dorm i juga amb la neu.

Li agrada tenir la raó i mirar com cauen els flocs de neu a la nit.

- 59 -


Guia de personatges

En Tim, el bolet tímid

Existeix un bolet tan estrany com tímid. És de la mida d'un

contrabaix, però quan té vergonya s'encongeix i es fa de la mida

d'una oliva. Té el barret vermell amb unes taques blanques en

forma d'estrella, i al peu taronja hi té els ulls i una boca petita com

una avellana. Els seus cabells són blaus i fins com un fil i va d'aquí

cap allà amb les seves potes de granota.

És molt tímid, té molta vergonya quan veu una noia o quan els seus

amics es riuen de les seves potes. A més, és un llepafils, no pot sofrir

que se li posin al capell les mosques, els cargols, les erugues, les

aranyes…

Cada matí, després de rentar-se la cara al mar i pentinar-se,

esmorza fruits del bosc i toca música pels arbres fins al capvespre,

que és quan li agrada enfilar-se per les branques fins al capdamunt

per observar l'oceà.

En Narcís, el llop presumit

Al Bosc més Misteriós del Món hi viu en Narcís, un llop molt

presumit que té els ulls grocs com una llimona. És pelut, de color

blanc, amb unes taques vermelles que semblen maduixes. És

petitó, però té la cua molt llarga, tant, que de vegades li costa

caminar perquè se li enreda als arbres.

És un tros de pa, molt amable i ben educat. Mai no emprenya

ningú, excepte si li toquen el seu mirall, tallen arbres o embruten el

bosc. No suporta la brutícia.

En Narcís té cura dels arbres dia i nit, perquè l'illa estigui ben maca i

hi hagi oxigen per a tothom. Els rega i recull els fruits no verinosos

per fer sucs i melmelades, que de vegades va a vendre al mercat.

Cuida molt la seva dieta menjant molta fruita amb mel, i fa molt

d'esport.

- 60 -


L’Estrellat, el mussol golafre

Guia de personatges

És gran i gras com el rellotge de l'església, té la panxa tan grossa i

les ales tan petites que no pot moure's gaire i encara menys volar; a

més, està mig desplomat. Els seus ulls són vermells com un

tomàquet, amb la pupil·la en forma d'estrella. Amb ells podia

projectar imatges i veure coses que estaven molt lluny.

Canvia de caràcter depenent de si té la panxa buida o plena. Si té

gana és cagadubtes, rondinaire i pesat, però si està ben tip és d'allò

més divertit i molt intel·ligent, llavors ho sap tot, fins i tot pot predir el

temps.

Es dedica a donar consells, perquè el mussol golafre ha traspassat

totes les portes i ha tastat totes les fruites. Si algú vol saber quina

porta el duu a un lloc concret o si una fruita és verinosa, li ho pot

preguntar, però, això sí, abans l'ha de convidar a dinar fins que

quedi ben fart.

Li agrada molt viatjar per les portes transportadores per conèixer

altres llocs i maneres de viure. També és aficionat a la pintura. El

seu quadre preferit és “El crit” d'Edvard Munch.

No li agraden gens les patates fregides ni el bròquil.

- 61 -


Guia de personatges

La Lídia, la gateta atabalada

La Lídia és una gateta que sempre va corrents a tot arreu, nerviosa i

atabalada. Té el pèl lila i suau com un llit de pell de préssec. És

esquifida com un llapis i té un sol ull al mig de la cara. Duu unes

sabates molt rares, roses i com un peu d'elefant.

És més maliciosa que el dimoni, té tan mal caràcter que quan es

posa molt nerviosa trenca teules i tot el que tingui al davant. És

malcarada com una formiga vermella.

Treballa de maquinista d'un tren molt llarg que transporta la gent i

va molt de pressa.

És una experta ballant, li agrada molt, i per això té un munt de

sabates de tot tipus i colors, amb cordons i talons. El que no suporta

és que l'assenyalin amb el dit, la fa posar molt nerviosa.

En Llampec, el cotxe bromista

El cotxe bromista és tan gran com una casa de dues plantes, les

seves rodes són com pilotes de bàsquet i al vidre de davant hi té dos

ulls com dos sols. És de color blau com el cel un dia que fa vent.

És molt divertit i rialler, riu fins i tot quan se li acaba la benzina i de

vegades riu tant que li cauen les llàgrimes i tot.

Com que a Pocoïda la gent corre molt i crida encara més, el cotxe

fa de bufó, es passeja pels carrers fent bromes a la gent perquè

somriguin una mica, i en comptes de contaminar llança un gas

relaxant pel tub que fa olor de flors de romaní.

Li agrada molt fer bromes i detesta el soroll i la pudor de mitjons

bruts.

- 62 -


En Rondillot, el rellotge rondinaire

Guia de personatges

Aquest rellotge és gran com una pizza aixafada i s'enganxa com un

xiclet. Té els números de l'u al sis perquè a Pocoïda els dies només

tenen sis hores. Els números són de diferents colors i durant la seva

hora s'il·luminen. Les agulles són com bigotis de gat que van

donant voltes, i li surten dues banyes de cargol que són els ulls.

Es queixa tot el dia, fins i tot quan dorm. Res no li sembla mai bé.

A cada hora en punt es posa a cantar amb una veu molt ronca i tan

desafinada que fa ploure. De vegades fins i tot llampega.

Allò que el fa rondinar més és l'aigua de la pluja. La seva afició és la

música: rap, hip hop, tectònic, clàssica o rock.

- 63 -


Han participat en el projecte

Aali, Fatima

Abdelmalki, Wissam

Aberkous, Mohamed

Afantrous Kalai, Iman

Afantrouss Bodouh, Abdeluahid

Aissati el Bouchti, Hamza

Ait Belarbi el Hadi, Mariam

Al-Haruat Ventura, Yasmina

Alonso Sanchez, Javier

Álvarez, Emily

Álvarez Celís, Mario

Álvarez Celís, Nicolás

Álvarez Habas, Lluís

Ametller, Salut

Anduray Hernandez, Stephany Rosio

Annouhi Douiri, Jihan

Arcebispo, Bruna

Arellano Lechado, Virginia

Arjona Rodríguez, Bàrbara

Armengol Moráguez, Carla

Arteaga Redondo, Raul

Asare, Jerffery Peprah

Attaouil, Nadia

Awoyemi, Michael

Azahaf, Omar

Balde, Kinti

Balde, Safiata

Banjada, Amina

Baragi, Mussa

Barighach el Fari, Fatima

Barrios, Shaiel

Ben Azzouz, Nawfal

Ben Yezzou, Safa

Benhammi Haian, Oumayma

Benkal Bovazza, Mohamed

Bermúdez Benjumea, Melanie

Borrego, Jose

Bouioumad El Mahi, Chaymae

- 64 -

Boujlam, Yasmina

Bourouchba, Wissam

Cáceres Tosso, Taira

Calabrese Azad, Giovanna

Caliwara, Tania

Camara, Ibrahim

Carrilero Ventura, Maria

Casadevall Rodríguez, Cristina

Casas, Kilian

Casas Ramos, Joel

Castillo Romero, Carla

Castro, Daniel

Cebrià, Montse

Ceesay, Aisetu

Chegwe Llinàs, Sarah

Chougrani, Ilyas

Cisse, Bacary

Cobos Rosa, Ainhoa

Coll Aliu, Darlene

Company, Marcos

Conteh, Mahamadou

Contreras, Nicole

Corominas, Quim

Cullell Sala, Josep M.

Czepolkowki, Mario

Daboua Bernichi, Islam

Dahchour, Najoua

Dahmani, Amal

Diakite, Ali

Diakite, Ebrahima

Diakite, Sidiya

Diallo, Samou

Diallo, Issa

Diallo, Seckena

Diallo, Mariama

Diallo, Bacary

Diao, Oumar

Diao, Esfel


Diao Balde, Fanta Sali

Diawara Diawara, Sarta

Díaz Martínez, Ian

Díaz Paz, Carla

Drioui, Hayat

Edgbe, Blessing

El Arguioui, Lobna

El Badaouy, Chaymae

El Barrahmouni Agarbi, Uisal

El Battiui, Amina

El Beghdadi, Jauad

El Hachmi, Mustapha

El Harouni, Iman

El Kamari, Najwa

El Khabbazi Rifi, Nabila

El Khatabi, Dina

El Khteb, Badar

El Kichouhi, Iman

El Meniai, Oussama

El Mesaoudi el Mesaoudi, Siham

El Mhamdi, Samir

El Morabet, Ayoub

El Moussaoui, Fàtima

El Ouali, Haytham

El Tayyeby, Mourad

Es Sousy, Omar

Espinar Macias, Susana

Espinoza Núñez, Anna Paola

Fabrellas Espinal, Núria

Faress el Bachiri, Ibrahim

Fernández, Sònia

Ferrer Cos, Àlex

Fofana, Fatumata

Fuentes Jiménez, M Carmen

Gaougaou, Iman

García, Laura

García Cáceres, Miquel

García Fernández, Maria del Carmen

Han participat en el projecte

- 65 -

García Jiménez, Virgínia

García López, Pau

Gibrat, Núria

Gimbernat Gou, Antònia

Gómez, Richard

González, Adrián

González Ventura, Martina

Grau Planas, Marina

Güell i Alsina, M. Dolors

Guenfoudi, Bilal

Hammada, Mohammed

Hernández, Angely

Hlal Hammani, Nora

Hlal Hammani, Yasmin

Hlal Sarghini, Sara

Houssaimi, Adam

Idrissi, Bilal

IIzmar Izmar, lham

Imrani, Youssef

Jaatit, Mohamed

Jaatit, Yusra

Jabbi, Alagi

Jaiteh Suko, Jainabou

Jammeh, Shiriff

Jarrari, Nassira

Jawla, Salimatou

Jiménez Egea, Nerea

Jiménez Nieva, Ariadna

Jiménez Rosales, David

Jiménez Rosales, Jesús

Kaba Gikineh, Fatumata

Kadri, Sabrin

Kadri Kadri, Yessin

Kane, Aminata

Kenzari, Zaccaria

Khchichou, Ouarda

Khoumali, Zahra

Khouri, Hamza


Han participat en el projecte

Konteh Cámara, Mariam

Krubally, Fatumata

Krubally Dumbuya, Mohamadou

Laaguid, Abderrazak

Laaraj el Yousfi, Yousef

Lamghari, Douaa

Lamkdmi, Nihad

Lamnauar, Mohamed

Laout, Youness

Lazzaoui Lazzaoui, Samia

Leyva Torres, Júlia

Llagostera, Núria

López, Noel

Macias, Adriana

Magiraga Jebbo, Hamimadou

Manneh, Orokiatou

Manso, Anna

Martín Àlvarez, Aleix

Martín Boada, Joan

Martín Campillo, Nàdia

Martín Conejo, Paula

Martín Ortega, Laura

Martínez, Aritz

Matilló Agustí, Dolors

Medina Pagès, Margarida

Mejia Reyes, Anthony Obed

Moldes Fernández, Marta

Molina Ortega, Paula

Moreno, Joan

Mouman, Hind

Mounjid, Ayoub

Murillo, Daniela

Nasar, Ayman

Navarro Brugués, Clara

Ndoma, Cheila

Nimaga, Aduloulaha

Nunes, Gustavo

Nuñez, David A.

- 66 -

Ortiz Tejada, Cristina

Osa Muñoz, Ismael

Ouabi, Fatima

Ouchan, Asia

Ouchan, Maruan

Ouchribou, Hayat

Ouhra, Ouarda

Oulad, Ghizlane

Oviedo Geli, Aleix

P. Zelaya, Ana

Palmada Méndez, Roger

Pastor, Antonio

Pérez García, Ferran

Pérez Hernández, Arianna

Pesantes, Andro

Pinero, Ismael

Ponce Axenova, Mireia

Ponsetí Cervera, Jordi

Porras Pernas, Izan

Portillo González, Álex

Postigo López, Alba

Radaidan, Amal

Rahhali, Bilal

Rahmani, Salima

Ribas i Maset, Rosa

Ridó Luque, Adrià

Rockson, David Asare

Rodríguez, Ismael

Rodríguez Fortet, Alba

Rodríguez Melero, Laura

Rojas Enriquez, Diego

Romero Mir, Manel

Rommel, Josue

Rosa Aguilera, Nerea

Rosales, Valeria

S. Ruiz, Keimy

Saanyang, Halima

Sàez Fernàndez, Àlex


Sakkarki, Anass

Salinas, Gisselle

Salinas Moreno, Patricia

Sánchez Jorquera, David

Sánchez Padilla, Maria

Sankareh, Kalijatu

Sano, Isa

Santiago, Josep

Sawaneh Jallow, Fatoumata

Serrano Nogueira, Brian

Servià Pla, Núria

Sesay Fofana, Mariana

Sidibeh, Aminata

Sillah Sillah, Abdlkader

Sing, Jaskarandeep

Singh, Akasdeep

Singh, Harpreet

Sitjà, Sessi

Soule, Daniel

Soultani Hayyani, Younes

Sowe Sene, Fatukine

Sowe Sene, Kadiatou

Susoho, Aminata

Tahrioui, Mohamed

Tanaoui, Aymane

Tangara, Umaru

Tornos, Sara

Torres Masferrer, Sarah

Tounkara Jabbie, Mamadou

Touray, Aisa

Touray, Aisatu

Touray, Hawa

Touray, Fatoumata

Touray, Lamin

Tràfach Esparch, Aina

Trias Pineda, Alan

Trigueros, Elisabeth

Tunkara, Fatoumata

Han participat en el projecte

- 67 -

Turón Piña, Biel

Valebona Berrocal, Guillem

Valencia Lechuga, Àlex

Valverde Mayayo, Maria

Ventura Querido, Martí

Vicedo González, Erika

Vilà Benítez, Ariadna

Vilardell Sibina, Guillem

Villagómez, Lizbeth

Vivas Rabadan, Kevin

Wessaidi Chaib, Marwane

Xue, Wenling

Yaagoubi Touraya, Yasir

Yáñez García, Noèlia

Zaaj, Yassine

Zambrano, Antonio

Zerouali, Ouidade

Zrakti Harram, Chaymae

i ...


Índex

Presentació (Sessi Sitjà) ..............................................................................

Pròleg (Anna Manso) ...................................................................................

Capítol 1. La Rita fredolica ....................................................................

Capítol 2. I pataplum! ................................................................................

Capítol 3. La Melissa, en Pipus i la Rita ...................................

Capítol 4. El tauró es va acostar ...................................................

Capítol 5. Espantat pel crit de l'avi ................................................

Capítol 6. En un lloc on no hi havia ningú ...........................

Capítol 7. Avi! ....................................................................................................

Capítol 8. Rita! Rita! .....................................................................................

Capítol 9. El volcà Pepitu ........................................................................

Capítol 10. Bocabadats ...........................................................................

Capítol 11. La porta es movia ...........................................................

Capítol 12. Què t'està passant? ......................................................

Capítol 13. Una fuetada d'aire calent .......................................

Capítol 14. Tant bon punt ......................................................................

Capítol 15. Va passar un fet extraordinari .............................

Capítol 16. La gateta va recordar ..................................................

Capítol 17. La Rita tenia molta pressa ......................................

Capítol 18. L'avi va veure .......................................................................

Petons i abraçades ...........................................................................................

Guia d'entorns .....................................................................................................

Guia de personatges .....................................................................................

Han participat en projecte .........................................................................

- 68 -

Pàg.

3

4

7

10

14

16

19

21

24

26

29

31

33

35

38

41

43

45

48

49

52

56

58

64

NOTA:

"El cove de les paraules" és una activitat adreçada a alumnes de 4t de primària de Salt.

[http://covedelesparaules.wordpress.com]

More magazines by this user
Similar magazines