El guant màgic - BiBGirona

bibgirona.net

El guant màgic - BiBGirona

el guant

màgic

Text d'Anna Manso i dels alumnes de quart de:

Escola El Gegant del Rec

Escola El Pla de Salt

Escola El Veïnat

Escola La Farga

Escola Mas Masó

Escola Silvestre Santaló

Col·legi Mare de Déu del Roser

Col·legi Pompeu Fabra

Col·legi Vilagran

Il·lustracions: Delphine Labedan

Fotos: Arxiu Municipal de Salt


Títol: El guant màgic

Text: Anna Manso i

alumnes de quart de primària de les escoles de Salt

Presentació: Anna Manso

Conte de la Teresona: Sessi Sitjà

Il·lustracions: Delphine Labedan

Fotos: Arxiu Municipal de Salt

Edició: Salt, juny 2012

http://covedelesparaules.wordpress.com

"El guant màgic

està subjecte a una llicència de Creative Commons

Ajuntament de

Salt

Serveis Territorials a Girona

Biblioteca

Pública

Iu Bohigas-Salt


Una ànima

Inventar, imaginar, teixir una història, escriure... són verbs

que normalment s'usen, es conjuguen, en singular: jo

escric, tu escrius, ell escriu... A Salt, no. A Salt, aquests verbs

els fem anar en plural: nosaltres escrivim, vosaltres escriviu,

ells escriuen. Perquè el conte que teniu a les mans no és

com els altres. És un conte conjunt. Un conte que hem

cuinat un munt de nens i nenes amb l'ajuda dels mestres i de

les mestres, de les bibliotecàries, de la il·lustradora i de mi

mateixa. Un conte amb moltes mans i encara més dits, però

amb una sola ànima, aquella que té ganes d'explicar que a

Salt hi ha bones idees, fantasia, ganes de treballar,

d'escriure, de llegir i de participar, l'ànima dels nens i de les

nenes de 4t.

Tothom ha treballat molt, moltíssim! Han investigat com era

el poble en el passat, han visitat edificis antics, han escrit

textos per explicar el que han après i, després, tota aquesta

informació l'han fet servir no pas per fer un treball d'història

o de geografia, no, sinó per escriure un capítol del conte i

perquè jo mateixa pogués escriure els meus capítols. És a

dir, han fet d'escriptors i escriptores i han après que aquest

és un ofici que vol feina, esforç, curiositat, imaginació, gust

pel llenguatge i ganes de passar-s'ho bé.

- 3 -


Abans he escrit que a Salt, els verbs, «els fem anar». I ho he

escrit d'aquesta manera, tot i que jo no visc a Salt, ni hi he

nascut. Aquest és el tercer any que col·laboro amb les

escoles del poble, la Biblioteca Iu Bohigas i el Pla Educatiu

d'Entorn en aquest projecte, i em fa il·lusió escriure que em

sento una mica saltenca. I no sóc pas l'única: la Rita

Fredolica i el seu avi, l'Enric Fredolic, també.

Bona lectura!

Petons saltencs i graciencs.

- 4 -

Anna Manso


- Capítol 1 -

Un guant. La Rita Fredolica l'havia perdut i feia hores, dies i

setmanes que el buscava. No era un guant qualsevol.

Pertanyia al parell de guants peluts

de coloraines que duia posats

aquell estiu que va conèixer la fada

Berta. Eren els seus guants preferits,

perquè eren els únics capaços

d'escalfar-li els dits i, a més, li

recordaven els dies tan divertits i

atabalats que havia viscut capgirant

la Ciutat Més Freda del Món fins a

transformar-la en la ciutat Més Calorosa del Món. Van ser

tan sols un parell de dies… però quins dies! Fins i tot una

escriptora havia escrit un conte explicant el que havia

passat. I un munt de nens i nenes del poble de Salt l'havien

llegit. I ara, gràcies al bloc «El cove de les paraules»,

s'havien fet amics. De cop, en pensar en els nens i nenes de

4t de Salt, la Rita va recordar on havia perdut el guant i es

va adonar que seria molt difícil recuperar-lo.

La Rita frisava per visitar el poble de Salt. Frisava tant que,

una nit, mentre mirava estels fugaços amb l'avi Enric Fredolic,

va desitjar poder viatjar-hi. Es va adormir una mica

decebuda. El seu desig no havia funcionat. Però així que va

tancar els ulls, va passar un fet extraordinari: es va despertar

a Salt, a un Salt diferent del que veia a les fotos del bloc, o

consultant les pàgines d'Internet. Era el Salt del passat! Va

visitar la fàbrica Coma Cros, que ara és un centre cultural,

i la biblioteca Iu

- 5 -

Un guant


Bohigas. Va fer-se amiga d'una nena que treballava a la

fàbrica. I va visitar la sèquia Monar. La sèquia era el darrer

lloc que recordava abans de tornar-se a despertar. Sí, el

guant havia quedat allà, tancat dins el somni!

L'endemà va explicar el seu problema a l'avi Enric. El seu avi

era un expert a rumiar i pensar bones solucions. De

vegades les respostes no eren les que la Rita volia sentir,

però sempre eren assenyades i optimistes. Aquesta vegada

l'avi va quedar parat. Es va gratar la calba. Es va netejar les

ulleres. Es va pentinar el bigoti i la barba. I va parlar.

–Rita, has de tornar a viatjar al Salt del passat. Has

d'aconseguir entrar de nou dins el somni i buscar el guant.

–I com ho faré? I si no torno a somiar-hi mai més? –va

preguntar la Rita, ben preocupada.

–Tu sola no ho pots fer, però l'Anna t'hi pot ajudar.

L'Anna és l'Anna Manso, l'autora del llibre sobre aquell estiu

tan boig. La Rita i l'avi van parlar amb ella i l'Anna els va

explicar que tenia una màquina màgica per viatjar on fos:

els llibres! I entre tots tres van tenir una bona pensada.

Gràcies als nens i nenes de Salt, escriurien un conte que

passés al Salt del passat. La protagonista seria la Rita, i així

podria recuperar el seu guant.

Per tal d'aconseguir-ho, van embolicar un munt de gent,

com els mestres i les mestres, la gent que treballa a la

biblioteca, com l'Antònia i l'Íngrid. I en Pep. I la Bàrbara.

Però, sobretot, sobretot, els nens i les nenes que van voltar

per Salt, mirant, investigant i aprenent com era el poble fa

tants anys. Tot era a punt per començar el conte. I així va ser.

- 6 -


Ahir a la nit la Rita es va ficar dins del llit amb un rau-rau a la

panxa. Sabia que quan tanqués els ulls, l'Anna escriuria les

primeres paraules del conte Un guant. La Rita Fredolica

l'havia perdut i feia hores, dies i setmanes que el buscava. A

la Rita li va costar agafar el son, però per fi el cansament va

poder més que no pas els nervis.

De cop va obrir els ulls, buscant l'avi. De primer no el veia,

tan sols era capaç de distingir una boira espessa i amb olor

de menta.

–Avi Enric! On ets?

–Aquí, al teu costat. Allarga la mà!

La Rita va estirar el braç, fent tentines amb la mà, fins que va

tocar la mà forta i calenta de l'avi.

–Em sembla que som de viatge, dins del somni –va pensar

l'avi en veu alta.

La boira es va escampar i una llum feta de tots colors els va

envoltar, obligant-los a tancar els ulls, enlluernats. Quan

els van tornar a obrir eren dins una fàbrica de telers, rere

una pila de roba, amagats.

–Avi, ja hi som! Som a la Coma Cros!

–Reina, aquí només hi ha dones, i nenes i nens! Si em

veuen, em faran fora. Jo sóc un senyor!

–No hi havia pensat! –va respondre amoïnada la Rita–.

Espera't aquí un moment. Vaig a buscar la meva amiga, la

Teresona.

La Rita va caminar de pressa, amb la mirada baixa, dissimulant,

tot i que no calia, perquè tothom anava a la seva. El

soroll eixordador la va atabalar. Fins i tot li costava pensar.

- 7 -


I de la Teresona, res de res. Mentre mirava per tots cantons

va topar amb la mirada d'una nena que teixia incansable al

seu teler. La Rita s'hi va atansar.

–Perdona, que has vist la Teresona?

–No. Em sembla que està malalta. O sigui que malament.

Si no ve, no cobra.

–Ah, vaja… Potser tu em pots ajudar. Em dic Rita i…

–Jo Margarida. I ara no puc parlar o m'esbroncaran.

La Margarida va explicar a la Rita que acabava el torn al

cap de deu minuts. I van quedar de veure's rere la pila de

roba on s'havien amagat l'avi i la Rita. En tornar-hi, la Rita

va mirar pertot arreu. Quin món més estrany! Els nens i les

nenes, en lloc d'anar a escola, a treballar! I aquelles dones!

Quina cara de cansades! Fins i tot li feia una mica de

vergonya buscar el seu guant. Però volia recuperar-lo. L'avi

i la Rita van esperar uns minuts fins que van sentir passos

que s'acostaven. Van treure el cap i… en lloc de la

Margarida van veure un senyor amb cara de pocs amics,

mirada penetrant i grisa, que caminava ben coix. Amb una

veuota greu que s'alçava entre el brogit dels telers els va dir:

–Què hi feu vosaltres dos aquí?

- 8 -


- Capítol 2-

Tant la Rita com el seu avi van voler donar explicacions de la

seva presència allà, però amb el soroll eixordador de les

màquines no podien fer-ho. L'home, que era un dels

vigilants de la fàbrica, els mirava fixament i, sense cap

mena de miraments, els va dir que l'havien de seguir. Va

començar a passar al davant i la Rita, espantada, es va

agafar ben fort al seu avi. No sabien on els portaven, però

l'avi li feia senyals que tot aniria bé. Van sortir d'aquella sala

infernal i els van fer pujar les escales que conduïen al

despatx de l'amo de la fàbrica.

El vigilant, el senyor “Pere de Can Coberta”, un home fidel i

que no fugia dels problemes, va pensar que el millor seria

portar aquells dos intrusos amb l'amo i ell ja sabria el que

s'hauria de fer. Quan van entrar, van veure que el despatx

era una habitació fosca, amb una taula plena de papers,

una màquina d'escriure i unes prestatgeries plenes de

llibres coberts de pols. També es van adonar que en un racó

hi havia una petita finestra. La Rita, tan tafanera com

sempre, s'hi va acostar i va veure la sèquia Monar. Aquella

imatge li va fer pensar en l'últim record del seu somni, cosa

que li va produir una alegria immensa.

El vigilant els va dir, amb veu molt greu, que havien

d'esperar, va sortir i va tancar l'habitació amb clau. Tant la

Rita com l'avi van entendre aquella situació. Mentre

esperaven, van sentir una sirena.

- 9 -

El salt al passat


–Què és això? –va preguntar la Rita a l'avi.

–Deu ser la sirena que avisa els treballadors del canvi de

torn.

Segurament la Margarida acabava llavors el seu torn i se

n'anava ja cap a casa. Què farien ells? Mentre es

preguntaven això, la Rita va sentir uns copets. Semblava

algú que llançava pedres al vidre, i va obrir la finestra.

Quina sorpresa va tenir quan des de la finestra va veure que

la Margarida els havia anat a buscar! I és que totes les

treballadores de la fàbrica ja sabien que uns desconeguts

havien estat descoberts a la fàbrica i que els havien portat al

despatx de l'amo. En veure'ls, la Margarida els va dir:

–Si voleu sortir del despatx, ara és el moment. El meu amic,

en Pauet, us obrirà la porta. Si espereu l'amo, tindreu

problemes, perquè és un home molt recte i desconfiat.

- 10 -


Dit i fet! La porta es va obrir en aquell moment i van sortir

ràpidament de la cambra, van baixar les escales i van sortir

per una porta que donava al carrer. Mentre s'allunyaven de

la fàbrica amb pas lleuger, la Rita va pensar que estaven de

sort, ja que la Margarida era veïna de la Teresona i, per

tant, no s'havia de desviar del camí. I això, després de dotze

hores de feina, ho agrairia. Es mirava de reüll aquella nena,

perquè tenia les mans rasposes de la feina i va pensar que

ella era una privilegiada de viure a l'època que vivia i de

poder anar a l'escola. Van travessar uns camps i van enfilar

el carrer Llarg amunt fins arribar a unes cases molt humils.

Després d'acomiadar-se de la Margarida, es van apropar a

la casa de la Teresona. Van trucar a la porta, però ningú no

va obrir. Ho van tornar a provar fins que es van adonar que

no hi havia ningú en aquella casa.

- 11 -


- Capítol 3 -

–Avi, tinc gana… –va mormolar la Rita.

–Jo també –va respondre l'avi tocant-se la panxa que feia

estona que raucava–. I aquí no sembla que hi hagi ningú.

No sé pas què farem, s'està fent fosc.

La Rita, atemorida, va agafar la mà de l'avi. La va notar

calenta i forta, i l'espant es va fer més petit. Tot li semblava

estrany. Als carrers hi havia poca llum, la gent anava

vestida amb roba molt gastada, alguns la duien força

bruta, i hi havia un silenci diferent. La Rita va comprendre el

motiu de la seva estranyesa: els cotxes! No se'n sentia ni un!

Per sort, no feia gota de fred, era primavera i la temperatura

de Salt era ben diferent a la temperatura de la Ciutat Més

Freda del Món. De fet, la Rita començava a experimentar

una sensació deliciosa: calor! I les bufandes i abrics que

duia començaven a fer-li nosa.

–Psss… ei!

Una veu que venia de no se sap on els cridava. La Rita i l'avi

Enric es van girar, provant d'encertar-ne l'origen. Fins que

van veure un nen amb la cara bruta i un somriure que et feia

oblidar tota la brutícia que lluïa a les galtes.

–La Teresona avui no hi és. Ni ella ni ningú de la seva

família. Han anat a un mas d'uns parents i no tornaran fins

demà passat.

–I com saps que busquem la Teresona? –va preguntar l'avi,

encuriosit.

- 12 -

Avi, tinc gana


–Us he seguit. He vist com saltàveu per la finestra de la

fàbrica. Jo tornava de cal fuster on faig d'aprenent. Només

em deixa escombrar, però quan sigui gran faré un llit per al

pare i la mare. I armaris. I cadires. I taules. I tothom dirà

“mira, aquell és el fuster Joan”.

La Rita i l'avi van riure. Aquell nen devia tenir set anys, però

parlava com una persona gran, amb veu d'espinguet.

–D'on sou? Porteu la roba més rara que he vist en ma vida!

–va exclamar en Joan mirant la camisa hawaiana de l'avi

Enric.

–És una història molt llarga. I tenim una mica de gana. Els

teus pares ens deixarien dormir a casa teva? Qualsevol

racó ens estarà bé.

En Joan va entrar escopetejat dins de casa i en va sortir

acompanyat del seu pare, un home que se'ls va mirar com

qui mira dos extraterrestres.

–Vatua l'olla, d'on sortiu vosaltres?

L'avi va explicar que eren dos actors que anaven de camí a

Girona i que uns lladres els havien robat els diners que

duien a sobre. L'home se'n va compadir i els va convidar a

entrar.

–Jo no m'ho empasso, això que sou actors. A mi

m'explicareu la veritat –va mormolar en Joan a la Rita.

Dins de casa tampoc no hi havia gaire més llum que al

carrer. En lloc de bombetes hi havia espelmes i llums d'oli.

Aviat se'ls van acostumar els ulls i van poder tafanejar els

pocs mobles que hi havia: una taula, cadires de balca i una

calaixera. I sota la taula, un estri que la Rita no havia vist mai.

- 13 -


S'assemblava a una palangana metàl·lica, i a dins hi havia

carbó.

–És un braser –va xiuxiuejar-li l'avi a cau d'orella.

Per sopar els van donar tan sols un plat de sopa. Però com

que tothom va menjar el mateix, ja en van tenir prou. A més,

era boníssima. La mare, contenta pels elogis dels

convidats, els va dir que a la sopa hi havia pa, all i un

pensament de romaní. Els pares d'en Joan van demanar a

l'avi que els expliqués una rondalla. Segur que ell, que era

actor, en sabia un munt. L'avi no es va fer pregar. I va

començar:

–Hi havia una vegada una ciutat on feia moooolt de fred, i

on vivia una nena que es deia Rita. Tothom la coneixia pel

nom de Rita Fredolica. Un dia va perdre un guant. No era

un guant com els altres. Era un

guant que s'estimava molt. I de

cop va recordar que l'havia

perdut dins un somni! I…

L'avi va explicar tota la història del

guant com si fos una rondalla, i

com la Rita i l'avi havien entrat

dins el somni i havien tornat a la

ciutat on la nena havia perdut el

guant. I com allà un munt de gent

els havia ajudat a trobar-lo. La família va aplaudir de gust i

els va demanar que es quedessin a dormir al menjador,

perquè no tenien més espai, ni cap llit sobrer. Els deixarien

un coixí i mantes per abrigar-se.

Quan eren a punt d'adormir-se, la Rita va rumiar en veu

alta:

- 14 -


–Quina nit més diferent. Sense tele. Ni ordinador. Ni

calefacció. Però m'ha agradat. Avi, expliques els contes

com si fossis actor de debò.

I es van adormir. A la Rita li va semblar que no havia passat

gaire temps quan els van despertar. La família d'en Joan es

llevava molt d'hora. La mare treballava rentant roba i el

pare, d'obrer en una fàbrica. I calia que en Joan anés a

escola, al matí, abans de passar la tarda fent d'aprenent de

fuster. Mentre esmorzaven una torrada amb cansalada, la

mare els va deixar bocabadats:

–Sabeu? Aquest matí he recordat que la Pepeta, una

rentadora amiga meva, fa mesos que va trobar un guant de

colors. Deia que el guant era màgic i que, quan se'l posava,

la roba es rentava sola. No ens la vam creure, perquè la

Pepeta és molt bromista, però des de llavors que renta la

roba en un tres i no res… I jo us vull fer una pregunta. La

rondalla que vau explicar ahir, era una rondalla o era una

història de veritat?

L'avi i la Rita van quedar garratibats, sense saber què

respondre.

- 15 -


- Capítol 4 -

L'avi i la Rita van callar. No van contestar la pregunta de la

mare d'en Joan. I, de sobte, la Rita va preguntar una altra

cosa:

–Ara mateix on podríem trobar la Pepeta, l'avi i jo?

–Jo crec… penso… estic segura, que podríeu trobar-la al

carrer Àngel Guimerà –va dir la mare d'en Joan.

–Hi ha un problema, nosaltres no sabem on és aquest

carrer! –va dir l'avi una mica atabalat.

–L'avi i jo volem anar a la botiga de la Pepeta –va dir la Rita

Fredolica.

El pare d'en Joan, en Miquel, va fer cas a l’avi Enric i a la

Rita i va anar a buscar els cavalls a l'estable per poder-los

acompanyar. La Rita i l'avi van muntar-hi amb una mica de

por. Quan van arribar a la botiga de la Pepeta, van veure

que era tancada! I, a més a més, no es veia ningú pels

voltants!

En aquell moment la Rita va dir a en Miquel, sense cap

vergonya i amb determinació:

–Nosaltres ens quedem aquí! Moltes gràcies! Pensem que

estem a prop del guant i l'hem de trobar.

L'avi i la Rita se sentien molt sols sense la seva família. I com

que, a més a més, esperaven i esperaven i no passava res,

s'avorrien. Per aquesta raó, van proposar-se de preguntar a

la primera persona que passés per allà si sabia alguna cosa

- 16 -

La pregunta


d'un guant. Van passar cinc minuts i van veure una noia jove

que es dirigia cap a ells. La Rita va agafar la mà de l'avi

Enric i van anar tots dos corrents cap a ella:

–Hola, sóc la Rita i … he vingut per buscar el meu guant!

Que l'has vist?

–Jo… mmm, sí. Tinc un guant entre les meves coses de

l'habitació, però no sé si és el vostre… – va dir la noia.

–Si us plau, necessito el meu guant, segur que és aquest! El

busco des de fa dies! Me'l pots ensenyar per veure si és el

meu? Si us plau! – va dir la Rita.

–D'acord, tranquils, si voleu el guant… mmm, no sé si el

trobaré, però ho miraré!

Gràcies! –van dir tots dos alhora.

La Rita i l'avi van anar a casa de la noia a buscar el guant. La

noia, amb pressa i una mica nerviosa, va entrar a casa seva

i es va dirigir a la seva habitació. Els nostres protagonistes

es van quedar a fora de l'habitació, i com que tardava molt,

es van anar posant nerviosos. La noia va sortir al cap de

molta estona i va dir:

–Aquí tinc el guant!

La Rita el va agafar i li va agrair molt que l’hi donés. Era,

efectivament, el seu guant. La noia es va posar trista:

–Era un guant meravellós, perquè em feia la feina més

agradable! Jo treballo rentant roba i quan em posava el

guant, la roba quedava neta i seca molt més fàcilment.

- 17 -


- 18 -


Em podríeu explicar què passa amb aquest guant? –va dir

la noia, que ara sabíem que era la Pepeta que buscaven.

–És un guant misteriós, mmm… però no et puc explicar

gaire res més del què saps. Hem d’anar-nos-en. Moltes

gràcies, Pepeta! Et vindrem a veure. Adéu!

La Rita i l'avi van sortir de pressa del poble. De sobte, es

trobaren envoltats de natura, i hi havia un riu molt bonic i

net. Com que la nostra petita protagonista estava molt

cansada, va voler acostar-se al riu a rentar-se la cara. L'avi

li va dir que anés amb compte. En aquell moment va

ensopegar i va caure al riu! Va poder sortir-ne, però havia

deixat anar el guant. El guant va desaparèixer a l'aigua

ràpidament. Ja no el podien recuperar!

Tot i el que els acabava de passar, l'avi va voler animar la

Rita i li va dir, tot cridant perquè el sentís, que es

tranquil·litzés. L'avi creia que recuperarien el guant, fos com

fos. Però quan va arribar allà on era la Rita, la va veure

desaparèixer!

- 19 -


- Capítol 5 -

L'avi Enric, sempre tan tranquil i panxacontent, es va

desesperar. Mira que n'havia passat, d'aventures amb la

Rita. I un any enrere, al conte que havien viscut amb els nens

i nenes del curs passat, ell i la Rita també s'havien separat i

no s'havien trobat fins uns capítols més endavant. Però

imaginar-se-la engolida per l'aigua del riu el va preocupar

molt.

–Rita, Rita, on ets? –cridava l'avi.

Tant cridava, que un hortolà que fangava l'hort allà a la

vora el va anar a socórrer. Quan va saber que era una nena

la que havia desaparegut, es va posar les mans al cap.

Llavors, un grup de nens i nenes que tiraven pedretes a la

vora del riu es van acostar a ells.

–És aquí, amb nosaltres! L'hem treta del riu. Però no tenim

res per eixugar-la i està remullada com un enciam acabat

de regar!

Es notava que aquells nens eren fills d'altres hortolans dels

encontorns de Salt. La Rita i l'avi es van abraçar, i l'home

que havia ajudat l'avi es va oferir per dur la Rita a casa seva.

Allà, per no embolicar la troca, van tornar a explicar que

eren actors. Aquest cop la Rita hi va afegir:

–Hem perdut un guant molt especial i el necessitem per fer la

nostra obra de teatre! Era un guant que feia llum i escalfava!

–Caram, m'aniria molt bé a mi aquest guant! Se’m congelen

les mans a l'hivern quan treballo a l'hort amb els bròquils i les

cols.

- 20 -

Rita, on ets?


–Ah, doncs si el trobem, l'hi deixarem un dia sencer!

L'home va riure i els va oferir d'ajudar-los a anar a buscar el

guant amb un dels seus rucs. Però abans calia acabar la

jornada. La Rita va mirar l'hort embadalida.

–A casa nostra no en tenim, d'hort –va explicar l'avi–. Hi fa

molt de fred i tota la fruita i la verdura ens l'han de dur de fora.

L'hortolà, que es deia Narcís, es va posar les mans al cap.

Per a ell, la terra era la seva vida. També tenia bestiar a

casa, i gallines i conills, i no li calia anar a la botiga per

omplir l'olla. La Rita li va demanar si el podia ajudar, i tant

ella com l'avi s'ho van passar pipa fent anar l'aixada, collint

tomàquets i deixant-los amb cura dins la senalla, regant i

cavant. La Rita, trapella, va preguntar a en Narcís:

–S'imagina que un dia, en el futur, no calgui ajupir-se tant,

que hi hagi màquines com les dels telers, però per llaurar i

cavar, i que no calgui tenir rucs i mules?

–I ara, però què dius, criatura!

L'home es fer un bon fart de riure i els va dir que avui ja

s'havia fet tard, però que podien anar al seu mas a dormir i

l'endemà, ben d'hora, donarien un volt amb el ruc per mirar

de trobar el guant.

–Però espereu-me aquí! Vull anar fins a casa i explicar-ho a

la dona. Fa poc que vam tenir un ensurt, amb uns lladres, i

està una mica espantada.

L'avi i la Rita van seure sota un arbre. Estaven tan cansats de

treballar que es van mig adormir. Una fressa els va

despertar i, en lloc de l'hortolà Narcís, a qui van veure va ser

un home d'aspecte terrible carregant un sac a l'espatlla…

- 21 -


- Capítol 6 -

No sabien si era la seva imaginació que els jugava una

mala passada, però de cara els venia un personatge molt

estrany, tan sols endevinaven una ombra una mica grotesca

que es movia com si fes passes curtes, i semblava que

arrossegava un peu… A mesura que s'acostava, veien

aquell homenot, baix i rabassut, amb un cap gros i molt poc

cabell, que li sortia per darrere les orelles. Era gras, i

damunt l'esquena hi tenia una gepa, que suportava un sac

molt ple .

Potser de dia hagués passat desapercebut, ja que hi havia

molts homes que anaven carregats amunt i avall, però, en

aquells moments, a la Rita i al seu avi no els va fer cap

gràcia! Ràpidament van tornar a pensar en en Narcís.

Trigaria gaire a arribar? Els havia convidat a anar a casa

seva... Per què s'havia avançat? De debò hi havia alguns

lladres pels voltants?

Moltes preguntes van passar pels seus caps i van quedar

garratibats, mirant-se fixament. No sabien si sortir corrents

o donar conversa a l'home, per despistar. Quan eren a punt

de parlar-li, van sentir uns gossos que s'apropaven. Corrien

darrere uns gats, que s'enfilaren ràpidament dalt d'una

tanca de pedra.

En sentir-los, l'homenot va girar-se, va rondinar alguna cosa

i va continuar el seu pas tot decidit, sense fer-los cap cas! Els

va passar pel davant i, amb una veu fosca i greu va dir:

- 22 -

L’home del sac


–Caram! Quin ensurt aquestes bèsties! Més valdria que les

tanquessin! Encara em faran caure ! Com si no tingués prou

problemes!

L'avi i la Rita es van mirar una altra vegada i, molt

amablement, l'avi li va dir:

–Que el podem ajudar d'alguna manera?

- 23 -


–Sóc el parracaire! Recullo tota mena d'andròmines,

sempre es pot aprofitar alguna cosa! A més, passo per les

cases que em demanen i m'emporto el que ja no volen:

fustes velles, quatre claus, ferros rovellats… Tot ho aprofito!

Estic una mica cansat! Tot el dia tragino trastos, i ara tot just

vinc de l'hort, de buscar quatre cols per sopar.

Va deixar el sac a terra i es va posar la mà als ronyons, com

per descansar.

Ara, de la vora, no semblava tan mal home com s'havien

imaginat. Quan la Rita i l'avi es disposaven a ajudar-lo, van

sentir unes passes i de seguida van veure en Narcís que els

cridava:

–Ei! Ei! No us veia! Veig que ja coneixeu en Pepet de cal

Selvatà! Potser ell en sap alguna cosa, del guant que heu

perdut!

I li van explicar la història de sempre! Que si eren actors,

que si el guant era molt important, etc. En Pepet va dir:

–Si us puc ajudar en alguna cosa, compteu amb mi!.

I se'n va anar.

Es van adonar que eren a la vora del safareig de les dones i

van pensar: “I si el guant fos allà dins?” De fet, el safareig

s'emplenava amb l'aigua del riu cada dia! Així que, amb en

Narcís, van entrar-hi, però no es veia res. Haurien d'esperar

l'endemà.

- 24 -


- Capítol 7 -

Quan van arribar al mas de l'hortolà Narcís, van quedar

bocabadats. Era una masia gran, bonica, vella i viscuda.

Però el que més els va agradar va ser la torre que s'alçava

en una cantonada de la casa.

–És la torre de vigilància –els va explicar en Narcís. Ara

només hi ha alguns lladres per aquí, però abans, en temps

dels avis, hi havia més perills i calia estar protegit.

–Hi podré pujar? –va saltar la Rita, encantada.

–Compta-hi! –li va prometre en Narcís.

La Isabel, la dona de l'hortolà, va sortir a rebre'ls. Ja els

tenia el sopar a punt, i els havia preparat un parell de llits en

una cambra de convidats. L'avi i la Rita van tornar a quedar

bocabadats. Quina casa més gran! Que diferent de la

petita casa d'en Joan on havien dormit l'altra nit! Aquí hi

havia gossos i gats, i estables amb ases, una vaca, gallines i

conills. Al darrere de la casa hi havia un badiu, una eixida

tancada. Des de les finestres es podien veure els camps

llaurats i, una mica més lluny, l'hort on havien conegut en

Narcís.

Però tot i que era més gran que l'altra casa, no hi havia

calefacció, és clar. Hi havia estufes de llenya i una gran llar

de foc a la cuina. Van sopar i, havent acabat, l'avi i la Rita es

van aixecar de la taula per recollir les escudelles i netejar

una mica. En Narcís va riure en veure l'avi fent feines de

casa.

- 25 -

Al mas de l’hortolà


–Què fas bon home? Això són coses de

dones! Au, seu! – va dir.

L'avi no el va voler contradir per no fer-lo

enfadar i va pensar que hi havia coses del

passat que no li agradaven gota, com ara

aquesta. Aviat se'n van anar a dormir.

Estaven molt cansats i van adormir-se a

mig dir-se “bona ni…zzzz”.

La Rita va obrir els ulls pensant que era de dia, però era

negra nit, una nit silenciosa i freda. Llavors, per què s'havia

despertat? Va sentir un soroll, petit, com un xiuxiueig. Es va

aixecar del llit, es va abrigar amb un dels seus tres abrics i va

sortir de l'habitació de puntetes, per no despertar l'avi, que

roncava dolçament al seu costat.

La casa semblava una senyorassa adormida. Se sentien els

roncs de l'avi, els ronxets de la senyora Isabel, el nyic-nyic

d'una finestra mal tancada, els grunys d'un dels gossos que

devia somiar… però també se sentia aquell xiuxiueig. La

Rita va parar l'orella. Sí. Ho tenia clar, venia de dalt, de la

torre. Va enfilar les escales de la torre amb el cor accelerat

com una màquina de vapor. Va obrir la porta i…

- 26 -


- Capítol 8 -

Va obrir la porta i … va trobar un follet entremaliat i ric que

deia molt fluixet:

–Sóc el follet més afortunat del món! Sóc el follet més

afortunat del món!

No parava de repetir aquestes paraules mentre remenava

les monedes i les joies d'or. De cop i volta es va adonar que

la Rita el mirava palplantada a la porta. El follet va fer un

somriure burlesc i va pensar que la Rita seria la seva joguina

per una nit. La Rita li va preguntar si sabia on podia trobar

un guant de coloraines i el follet li va respondre:

–Si el guant vols trobar, un joc hauràs de guanyar, en el Mas

del Senyor Sitjar!

Dit i fet, la Rita va acceptar de jugar. Llavors, el follet verdós i

amb les orelles punxegudes es va posar el dit a la boca per

pensar la primera pista. Amb veu molt suau i riallera va dir:

–Si a la sala vas, el teu guant trobaràs!

La sala era a la primera planta. La Rita va començar a

baixar les escales amb molt de compte de no ensopegar,

perquè eren molt dretes i estretes. Tot era fosc i havia

d'aprofitar la petita obertura de les espitlleres per no caure

escales avall. L'escalfor de la llar de foc li va fer veure que ja

havia arribat a la sala. Llavors, amb la poca claror que hi

havia, va començar a buscar el seu guant. No el va trobar

per enlloc. Al mig de la sala hi havia una gandula.

- 27 -

Una porta que s’obre


La Rita estava cansada i s'hi va asseure i va començar a

gronxar-se.

De sobte va sentir unes paraules com si no fos l'única

persona que hi havia en aquella sala. Espantada, es va

acostar a la claror i va poder veure com la cadira li deia la

segona pista:

–Si no és aquí, vol dir que és allà, on un animal et parlarà i

el guant allà segurament serà!

La Rita ja començava a passar-s'ho bé. Els jocs de les

endevinalles sempre li havien agradat. Aquesta pista

“estava xupada”. L'únic lloc de la casa on hi havia animals

era a les quadres.

La Rita va passar per davant de la cambra on dormia l'avi,

que encara roncava. Per un dels grans finestrals va poder

veure els camps de conreu. Es va adonar que la nit ara

s'havia tornat clara, amb un cel de lluna plena ben estrellat,

i que ja no feia gens de fred. Això devia voler dir que la sort

l'acompanyava? Va baixar les escales fins al pati interior. A

la Rita li començava a encantar aquesta olor de camps de

conreu. Va passar per davant del celler, del porxo on hi

havia el carro, les eines, la palla i el menjar del bestiar. Per

fi, al seu davant hi havia les quadres dels animals, el

galliner i les conilleres. Sense saber com, va veure als seus

peus un conillet blanc com la nata. Es va treure la jaqueta i

va abrigar el seu nou amiguet. Era tan suau que se'l va

posar a prop de la galta, i el conillet li va xiuxiuejar la

tercera pista:

–Si el teu guant vols recuperar, per la pallissa has de passar!

- 28 -


- 29 -


Va pujar fins a la segona planta, on hi havia la pallissa. El

sostre era fet amb bigues de fusta cobertes de teules. Eren

com unes golfes per al blat de moro, les patates, el gra i el

menjar de guardar. Quan va tancar la porta, va tenir un

espant tan gran que va estar a punt de desmaiar-se. Hi

havia l'avi, com hipnotitzat, amb una caixeta a les mans…

- 30 -


- Capítol 9 -

La Rita va veure de seguida que l'avi no hi era del tot. Era

ben clar que el follet l'havia encantat.

–Avi –va dir la Rita, atemorida– quina caixeta més bonica!

Que la puc veure?

–No –va dir l'avi enfadat, mentre abraçava la caixeta ben

fort–. És meva, ell me l'ha regalat!

La Rita li va seguir la veta.

–Avi, només la vull mirar un moment. No cal que me la

donis, obres la tapa i jo miro a dins.

L'avi va obrir la tapa i la Rita hi va veure… el guant! El seu

guant de coloraines. Aquell guant amb els dits vermell,

marró, verd, negre i lila que tanta escalfor li feia i que li

recordava l'estiu que ella i l'avi havien aconseguit fer fora el

Gran Fred. La Rita va allargar la mà per agafar-lo, però l'avi

va tancar la caixa amb un cop sec, com de martell enfeinat.

–T'he dit que és meu! I és meu! I com que no em fas cas,

me'n vaig! Me'n torno a casa!

–Avi, no te'n pots anar sense mi! –va dir la Rita, inquieta.

–Ets una mocosa, una llenguallarga, una nena desobedient!

A la Rita, en sentir aquelles paraules li va tremolar el cor, els

llavis i les parpelles. Dues llàgrimes grosses i panxudes van

rodolar-li galtes avall. L’avi, estranyat per aquelles dues

llàgrimes, les va tocar i aleshores es va despertar i va tornar

a ser l'avi Enric Fredolic.

- 31 -

L’encanteri


–Què m'ha passat? On sóc?

–Un follet t'ha encantat. I t'ha

donat el guant, el tens aquí

dins!

L'avi va obrir la caixa i el guant

havia desaparegut! Però hi

havia una carta escrita en un

pergamí vell que feia olor de

pa florit.

«Era un guant massa bonic per

deixar-lo en l'oblit. Ara que l'he

trobat, el tindré ben amagat. Si

el guant voleu trobar, us

haureu de BELLUGAR! Amunt i avall, amb ruc, amb tren,

amb barca, amb cotxe o amb cavall!»

L'avi i la Rita estaven molt cansats. Van llegir i rellegir el

missatge, però no entenien res del que hi deia. Què volia

dir? On havien de bellugar-se? I com? Les idees no

rutllaven; per això van ficar-se dins el llit i van pensar que

l'endemà, l'hortolà i la seva dona els podrien donar un cop

de mà.

A l'hora d'esmorzar, la Rita, fent la desmenjada, va

preguntar si per casualitat aquell mas tenia alguna

llegenda que li poguessin explicar. Els hortolans els van

contar la història del follet de les golfes, un esperit amb

ganes de fer la guitza, que amagava els objectes perduts i

no els tornava fins dies després… o mai.

- 32 -


–Però només és una història de les que expliquen les àvies a

la vora del foc, perquè els nens i les nenes desin les coses a

lloc. No és pas veritat! –va dir l'hortolà Joan.

L'avi Enric va demanar com es bellugava la gent de Salt per

anar d'un lloc a l'altre, i els hortolans els van explicar que hi

havia barques que creuaven el riu, el tren d'Olot, homes

carregats de diners que tenien cotxes, i ruquets com el seu.

La Rita va demanar si els podia dur dalt del ruquet a fer un

volt per veure si trobaven el guant, i l'home els va dir que sí.

Quan l'avi i la Rita van veure el ruquet, es van ben espantar.

Aquell ruc tenia els mateixos ulls i el mateix somriure

trapella que el follet de les golfes!

- 33 -


- Capítol 10 -

Se'l van tornar a mirar bé, el ruquet, i, efectivament, aquells

ulls, aquell somriure... era la fisonomia del mateix follet que

els havia fet la guitza fins aleshores. Quin ensurt! Però en

comptes de posar-se nerviosos, la Rita i el seu avi van saber

dissimular com si no passés res de res. En definitiva, si

explicaven que havien conegut un follet i que aquest follet

tenia el guant que buscaven desesperadament i que, a més,

hi havia hagut encanteri, els prendrien per beneits.

L'hortolà que els deixava el ruquet es va disculpar un

moment, perquè un company seu el requeria per un

assumpte important de feina del camp.

Quan l'hortolà ja no podia sentir-los, la Rita va dir:

–Quin lloc tan estrany! No havíem

trobat mai un follet que fes trampes

amb les endevinalles! Tots els que

hem conegut tenen paraula! Sempre

compleixen!

–No t'hi amoïnis, Rita! Sempre hi ha

d'haver l'excepció! Es deu pensar

que és un follet divertit, però és el

més mal educat de tots!

De cop i volta, el ruquet es va transformar en el follet!

–Què parleu de mi? –va preguntar. Jo no sóc mal educat,

simplement m'agrada jugar, però veig que a vosaltres, no!

Sou dos humans molt avorrits!

- 34 -

Un ruquet espavilat


La Rita i l'avi van fer veure que ni l'escoltaven, que miraven

l'horitzó per veure si tornava l'amo del ruquet.

–Eoooooooooooooooo! Sóc aquí! –deia el follet–. No li

agradava gens que el deixessin fora de qualsevol conversa.

–Eoooooooooooooooo! Què us passa? No voleu aconseguir

el guant? Us heu cansat de jugar?

La Rita i l'avi Enric es van girar alhora i van mirar fixament el

follet. Van estar uns segons en silenci, però al follet li van

semblar una eternitat.

–No ens agrada que ens prenguin el pèl! Ens dónes pistes,

però fas trampes! Fas que anem d'un lloc a l'altre, poses

entrebancs. No tens cap ganes de tornar-nos el guant, que

et recordo que no et pertany! –va dir-li la Rita.

El follet volia parlar, però l’avi Enric el va interrompre.

–Només jugarem una última vegada, sense fer trampes i, si

encertem l'endevinalla o el que ens demanis, ens tornaràs

el guant! Hi estàs d'acord?

El follet, que no sabia dir que no a un joc, va estar-hi

d'acord. De seguida va plantejar la qüestió següent.

–Jo us tornaré el guant de coloraines si endevineu quin és el

meu nom.

Va treure d'algun lloc un rellotge enorme de sorra i el va

girar!

El temps comença a comptar des d'ara mateix!

En aquell moment van veure arribar l'hortolà. El follet tornava

a ser el ruquet i la Rita i l'avi es van acomiadar de l'hortolà

dient unes excuses per no perdre temps i començar a pensar

quin podria ser el maleït nom d'aquell follet entremaliat.

- 35 -


- 36 -


L'endemà, continuant la conversa amb els simpàtics

hortolans, van fer sortir de manera dissimulada i discreta el

tema dels noms dels follets. Se'n reien, aquells homes, de

les seves ocurrències, però també els agradava conversar

amb gent nova. El més gran de tots, el senyor Esteve, va

explicar que, de petit, el seu avi li contava històries de

follets. Sempre li havia dit, però, que més que de follets, es

contava la història de qui sabia tot el que passava per Salt

–i quan diu tot, vol dir de tota mena de classe d'éssers vius–.

Era l'arbre centenari que hi havia a l'altre costat de la Sèquia

Monar, que només parlava amb els humans si veia que

eren de fiar i tenien bon cor.

Ràpidament la Rita i el seu avi van concloure aquella

conversa tan profitosa i van decidir travessar el riu per

poder parlar amb l'arbre centenari. Era la seva única

possibilitat de tornar a recuperar el guant.

- 37 -


- Capítol 11 -

La Rita i l'avi Enric van caminar fins on s'alçava l'arbre

centenari, a tocar de la sèquia Monar. Tot i que havien

conegut una fada i les seves amigues, i que feia poques

hores que havien xerrat i jugat amb un follet que havia fet

un encanteri a l'avi Enric, tots dos se sentien una mica

estranys allà, mirant aquell arbre i esperant que del tronc en

sortís una veuarra que els saludés i els digués «Bon dia».

–Avi, els arbres no parlen. Anem-nos-en! Ja trobarem el

nom del follet en una altra banda –va fer la Rita, mentre

estirava l'avi d'una màniga.

–Un moment, un moment. No hi perdem res si ho intentem

–va respondre l'avi.

Tot seguit es va escurar la gola i amb to solemne va

adreçar-se a les fulles, al tronc i a les branques que conformaven

aquell arbre majestuós.

–Bon dia, senyor arbre! Som dos habitants de la Ciutat Més

Freda del Món i estem de visita. Bé, en realitat estem

d'exploració a la recerca d'un guant. El tenim gairebé a

tocar i, per recuperar-lo, necessitem saber el nom del follet

del mas de l'hortolà Joan. No el sabria pas, vostè?

Les fulles de l’arbre es van bellugar, les branques van

bressolar-se i fins i tot el tronc va semblar que es vinclava

lleument cap endavant. La Rita va agafar ben fort la mà de

l'avi.

- 38 -

L’arbre centenari


–Feia molts anys que ningú no em parlava. Tothom va tan

de pressa que no es recorden de mi –va respondre una veu

profunda i suau que sortia entre la fressa de cascavells que

feien les fulles en moure's.

–Ah, doncs parli, parli, que nosaltres l'escoltem –va saltar

la Rita, encuriosida.

La nena i l'avi van seure a terra i van xerrar molta estona

amb l'arbre centenari, que tenia moltes ganes d'explicar el

que veia cada dia.

–Sóc un arbre, no em puc moure, i al meu davant tot va

molt de pressa. Veig unes màquines espaordidores que en

diuen cotxes que van a tota velocitat, tocant la botzina. Per

sort, no n'hi ha gaires. De bicicletes, tampoc no n’hi ha

gaires. Però vaja, déu n'hi do! Quines ganes de córrer. Dalt

d'un cotxe no hi pujaria pas, no em fa vergonya dir-vos-ho.

A la barca, sí. La barca que duu fins a Bescanó es mou una

mica com les meves fulles i branquillons quan bufa el vent.

De follets, no n'he vist pas. És clar que no m'estranyaria que

un d'aquests follets fos qui mou els cotxes que duen una

petita xemeneia de fàbrica enganxada al cul… Ha, ha, ha!

L'arbre no sabia el nom del follet. De tota manera, cent anys

són molts anys, i l'arbre se les sabia totes.

–És un follet entremaliat, sí. Però també presumit. Si no ho

fos, no us hauria pas demanat que endevinéssiu el seu

nom. Si jo fos vosaltres, l'espiaria. Segur que es deu fer un

fart de dir el seu nom en veu alta. La gent d'aquesta mena

sol estar enamorada del so del seu nom.

- 39 -


La Rita i l'avi van agrair el consell a l'arbre, van acariciar el

seu tronc i van rumiar un pla sota l'ombra de les seves

branques. La Rita aviat es va empescar una manera

d'atraure el follet.

–L'escola! Hem de buscar una escola. I demanar ajuda a

l'hortolà Joan. I ja està! –va saltar la Rita, entusiasmada.

–No entenc res, Rita, potser és que tinc gana! –va fer l'avi,

sospirant.

No va tenir temps d’acabar-ho de dir que les branques de

l'arbre es van tornar a moure.

–Bon profit! –va dir la veu.

De no se sap on, van ploure pomes i peres. Amb la panxa

plena, la Rita es va explicar millor.

–Explicarem a l'hortolà Joan que els nens i les nenes de Salt

volen inventar-se un conte sobre el follet! Els «nostres» nens

i nenes! El follet ho sentirà i anirà a l'escola a fer el fatxenda.

De ben segur que se li escaparà el seu nom!

–Una idea genial, Rita! Ara només cal que trobem una

escola –va respondre l'avi.

- 40 -


- Capítol 12 -

L'avi Enric i la Rita, amb l'ajuda de l'hortolà, es van presentar

al col·legi de les Dominiques, situat molt a prop de la

sèquia Monar. Van trucar a la porta i els va obrir una

germana que els va dir:

–Bon dia tinguin. Què desitgen?

–Bon dia, germana. Permeti'm que em presenti. Em dic

Enric, i aquesta noieta tan eixerida que m'acompanya és la

Rita, la meva néta –va respondre l’avi.

L'avi Enric, inventant-s'ho, va continuar parlant.

–Sóc membre de la comissió de festes i per a la Festa Major

d'enguany hem pensat que es podria representar una obra

de teatre. Necessitem una història original i creiem que les

nenes d'aquesta escola ens podrien ajudar a inventar-ne

una.

La germana Puri els va acompanyar a la classe de les nenes

de 7 a 10 anys i els va presentar la mestra, la germana

Àngels, i les alumnes.

Quan l'avi i la Rita van exposar la idea d'inventar un conte,

tota la classe va fer un bot d'alegria, menys una nena que,

de l'ensurt, es va vessar el tinter per sobre.

L'avi Enric Fredolic va veure que la nena tenia unes orelles

molt estranyes i que duia un vestit mol estrafolari. Va

començar a sospitar alguna cosa, però no va dir res per no

alarmar la Rita.

- 41 -

A l’escola


Van pensar i pensar... Tothom donava idees menys la nena

estrafolària, que tenia por de ficar la pota.

La Rita va comentar que el conte podria anar sobre una

nena que havia perdut un guant de coloraines molt estimat

que un follet havia robat i amagat, que els havia donat

pistes per trobar el guant i que una de les pistes era que la

nena havia d'endevinar el nom del follet.

De cop i volta una nena, la Roser, va comentar:

–Ja sé quin podria ser el títol del conte!

–Quin? –van dir tots alhora.

El follet Guant! –va respondre la Roser.

La nena vestida amb roba estrafolària va preguntar:

- 42 -


–Qui m'ha cridat?

–Caram! Actues molt bé! Podries fer tu de follet! –va dir la

germana Àngels.

–És que ... sóc jo! Heu endevinat el meu nom!

Immediatament un raig de llum va enlluernar tota la classe i

la nena estrafolària es va convertir en follet.

El follet Guant va donar el seu tresor a la Rita, que, en

recuperar-lo, es va posar a saltar d'alegria.

–Per fi! Per fi ja tinc el meu estimat guant! –va cridar

exaltada.

Quan se'l va voler posar, al pati de l'escola, va passar una

gavina, que se'l va emportar, atreta pels colors.

On devia anar a parar el guant?

- 43 -


- Capítol 13 -

La Rita i l'avi van sortir a tota màquina de l'escola. Gairebé

no van tenir temps d'acomiadar-se de les nenes i les

mestres, ni de dir-los que trobaven molt estrany que els nens

haguessin d'anar a una altra escola, o que era divertit veure

que les classes tampoc no havien canviat tant! Cadires,

taules i una pissarra! Ni van aturar-se per dir adéu al follet

Guant. Tot era córrer, avançar, amb els ulls clavats a la

gavina empipadora i enutjosa que els havia pres el guant

davant dels nassos.

La Rita començava a cansar-se. Semblava que l'aire no li

pogués entrar als pulmons, que el seu cor fos una màquina

de tren com la que xiulava una mica més enllà, deixant anar

un torterol de fum escandalós.

–Avi, avi… Ai!, Ai! Que no puc!

–Ai!, Ai! Corre una mica més! –va encoratjar-la l'avi, també

esbufegant.

Sort que els carrers eren força més tranquils que no pas ara.

No hi havia cotxes, ni asfalt, i els únics que corrien eren ells

dos, els visitants del futur. Així i tot, la gavina els anava

guanyant metres. De lluny estant van veure que l'au deixava

anar el guant i que queia cel avall, voleiant com una fulla

gruixuda i pesant mullada per la pluja, fins que una nena

alta i prima i amb dues trenes rosses el va entomar.

- 44 -

La gavina


La Rita i l'avi van somriure. Una nena! Segur que els

retornaria el guant a l'instant. Van aturar la cursa i van

atansar-se a la nena caminant a poc a poc. Però, llavors,

una veu d'home va cridar fort:

–Mariama! Al taller!

I la nena va arrencar a córrer carrers endins. La Rita i l'avi es

van quedar amb un pam de nas.

- 45 -


- Capítol 14 -

L'home que havia cridat la Mariama era el seu pare, en

Lluís. El marit de la Pepeta. Tenien una sastreria i, sortint de

l'escola, la Mariama els anava a ajudar. La mare feia els

patrons, el pare cosia a màquina i la Mariama rentava els

vestidets que feien els seus pares i jugava a imaginar que

era una gran modista.

La Mariama va començar a rentar un vestit de color beix i de

cop es va adonar que el guant era màgic. Cada vestit que

rentava canviava de color: vermell, verd, blau, taronja,

rosa...

Sabeu per què? Perquè la Mariama guardava el guant dins

d'un cofre tancat amb pany i clau juntament amb els fils dels

seus colors preferits i molts didals bonics. La màgia del

guant es contagiava dels colors del cofre i cada vegada que

la Mariama tocava un vestit, es convertia en un vestit bonic i

original.

Quan la gent del poble va veure aquells vestits tan bonics

que sortien del taller de la Pepeta, tothom volia comprarlos.

Tenien por que fossin cars, però la veritat és que valien

igual que els altres.

Quan la Rita i el seu avi van veure tanta gent que entrava al

taller, van decidir també treure el cap amb l'excusa que la

Rita volia que li tenyissin la bufanda de colors. Amb uns ulls

oberts com unes taronges, al·lucinaven amb el moviment

que hi havia dins del taller. Estaven convençuts que el guant

no podia ser gaire lluny.

- 46 -

La Mariama


–Saps alguna cosa d'un guant de coloraines? –va

preguntar la Rita a la Mariama.

–Mmmm... –va respondre la nena, fent la desmenjada.

–És que fa temps que l'he perdut i sempre tinc molt fred a les

mans.

–Si, però és el meu guant preferit i el tinc tancat amb pany i

clau dins del cofre dels secrets.

–Me'l podries deixar veure? –va dir la Rita.

L'avi, la Rita i la Mariama van anar corrents fins a l'habitació

de la nena. Quan van ser davant del cofre, la Mariama es

va adonar que no trobava la clau i que l'havien de buscar

entre les còpies que tenia el seu pare. Casualment, de lluny,

es va sentir la rialla sorneguera del follet.

–Em jugo el que vulgueu que, de les cent claus del clauer,

serà l'última que provareu! –va dir.

–Si així fos, quan el cofre aconseguireu obrir, el guant haurà

tocat el dos! –hi afegí.

- 47 -


- 48 -


- Capítol 15 -

En sentir la veu del follet, la Rita i l'avi es van tombar,

espantats, però per molt que van mirar i remirar, del follet

no en van veure ni la punta del barret.

–Avi, fem-li cas, el follet és un entremaliat i li agrada

enredar-nos amb bromes pesades, però sempre ha dit la

veritat.

–Què vols dir? Que li fem cas?

–Doncs que ens mirem el feix de claus i que triem la que

hauríem escollit en darrer lloc.

–Que no Rita, que no! El que vol dir el follet és que provem

totes les claus i que l'última obrirà el cofre.

La Mariama se'ls escoltava sense dir ni piu. No tenia ganes

que aquell parell obrissin la capsa i s'enduguessin el guant.

Ja ho sabia, ja, que no era seu, i que calia tornar-lo. Però,

mira!, no li venia de gust! La Mariama era bona noia,

aquell guant l'havia destarotat. S'havia imaginat de gran,

muntant una botigassa de vestits lluents a Salt... No, no,

potser a Girona, o a Barcelona! Una botiga al Passeig de

Gràcia, aquella avinguda on explicaven que els rics s'hi

passejaven com pel menjador de casa seva.

Salt li agradava, però ho trobava… petit. Els carrers sense

asfaltar, aquelles torres d'il·luminació escadusseres, les

cases amb un o dos pisos com a màxim i amb alguna

botigueta a la planta baixa, els camps de conreu tan a la

vora, el Ter…

- 49 -

La veu del follet


Tot plegat era fantàstic, però la Mariama en volia més. Volia

que no hi hagués cap presó enmig de la vila, i que, en lloc

d'un cinema, n'hi hagués un munt! Per això no va dubtar ni

un segon a dir-los una mentida gran com el mas Llorens. La

Rita i l'avi feien provatures de claus i ella rumiava i rumiava

una bona història per convèncer-los que el guant ja no era

allà, però la idea no volia venir al cap de la Mariama.

–”Mecasum” el follet! A veure si té raó! –va remugar l'avi.

En sentir parlar d'un follet, la Mariama, va trobar la

inspiració que li faltava.

–Ai, ai, ai! Quin desastre! Me n'acabo de recordar! Ahir a la

nit vaig desvetllar-me en sentir una fressa i, en obrir un ull,

perquè l'altre el tenia mort de son i no volia obrir-se ni amb

fressa ni amb res, doncs això, quan vaig obrir un ull, el dret

concretament, doncs vaig veure un follet! Amb el guant!

L'avi i la Rita li van preguntar si el follet era molt entremaliat i

si reia fluixet i si parlava fent rodolins, i la Mariama anava

fent que sí. L'avi i la Rita van anar-se'n a cuita-corrents, amb

tanta pressa que es van oblidar de tornar-li el feix de claus.

Quan se'n va adonar, la Mariama va pensar que ja trobaria

la manera d'obrir el seu cofre dels cinc secrets, i es va

quedar tan ampla.

Mentrestant, la Rita i l'avi van córrer cap a la casa de

l'hortolà Joan, amb l'esperança de retrobar-se amb el follet.

I tant corrien que van topar de nassos amb un pastís de

nata! Bé, un pastís de nata i el noiet que el duia en una

safata. La Rita, l'avi i el noiet van quedar estesos a terra i

amb nata fins a les orelles!

- 50 -


- Capítol 16 -

Imagineu-vos-els! Tots tres al terra, empastifats de nata fins

a les orelles i el pastís destrossat al mig.

–Perdó, perdó, anàvem tan de pressa que no t'hem vist. Has

pres mal? –va dir la Rita amb preocupació.

El nen va aixecar el cap i l'avi Enric i la Rita van quedar

bocabadats quan van veure aquells ulls brillants i trapelles,

i aquelles orelles punxegudes que els recordaven a algú…

Tant l'avi com la Rita es van adonar de seguida de qui era en

realitat aquell nen, però van dissimular.

–No, no, no… no ha estat res! –va dir el nen.

Tot seguit es va posar a recollir les restes del pastís

escampades arreu. De seguida, la Rita i l'avi Enric el van

ajudar.

En aixecar un tros de pastís, la Rita va notar una cosa dura,

de metall. Va netejar la nata de l'objecte i es va adonar que

era una clau.

–Mira! –va dir la Rita–. T'ha caigut la clau. Guarda-la bé o

tindràs problemes per entrar a casa.

Tot d'una el nen va tenir pressa i se'n va anar a tota

castanya, deixant el pastís a mig recollir

–No, no, no, no… no és meva! Jo ja tinc la meva clau! No

sé pas de què em parles –deia tot fugint.

I va deixar la Rita i l'avi palplantats al mig del carrer, amb

cara de babaus, la clau a la mà i el pastís al terra.

- 51 -

La clau


Llavors la Rita va mirar la clau amb atenció. Era una clau

gran i pesada, d'un metall fi. Tenia forma de cor, decorada

amb piquets i estrelles de pedres precioses, de colors

llampants: vermell, verd, groc, blau, taronja, rosa, lila…

Realment, no semblava pas la clau d'una casa normal i

corrent. Tanmateix, aquell nen tampoc semblava un nen

normal i corrent…

De sobte la clau es va escapar de les mans de la Rita, però

no va caure, sinó que flotava suaument en l'aire, com una

ploma moguda per la brisa. Llavors la clau va començar a

brillar. Primer era una brillantor feble, que es va anar fent

més intensa a poc a poc, fins que de les pedres precioses en

van sortir, com si fos una font, rajos de tots colors, formant

un arc de Sant Martí immens, que va omplir tot el cel.

Semblava un camí màgic! I duia… A l'estació del tren

d'Olot!

- 52 -


- Capítol 17 -

La Rita i l'avi no s'ho van rumiar ni mig segon. Van alçar un

peu i, tentinejant primer, i ben segurs i amb els dos peus

després, van començar a caminar per aquell camí de

colors. A cada pas que feien, a la Rita i a l'avi els venien

ganes de saltar, cantar i ballar, i així ho van fer. Cantant,

remenant el cul i fent saltirons, van arribar a l'estació del

tren d'Olot, on un tren els estava

esperant. El maquinista els feia

pensar en algú que tenia les

orelles punxegudes.

–Feu el favor de pujar. El tren en

direcció a casa la Mariama és a

punt de sortir.

–I què hi hem de fer a casa la

Mariama, follet? Perquè encara

que et disfressis, sabem que ets tu!

–va dir la Rita.

–Sou un parell d'ànimes de càntir. Aquella nena ho ha

enredat tot!. Jo no tinc pas el guant. El té ella dins la capsa.

Sou tan toixos que fins i tot la nena s'ha quedat la clau de la

capsa!

La Rita i l'avi es van mirar sorpresos. Aquella mossa els havia

pres el pèl! El món estava ben capgirat! Un follet entremaliat

els donava un cop de mà i una nena dolça com un caramel

d'anís els en feia una de l'alçada d'un campanar.

- 53 -

El camí màgic


La Rita i l'avi van pujar dalt del tren que, en lloc d'anar per la

via en direcció a Olot, va enlairar-se amunt, amunt, fins a

amagar-se entre els núvols.

Des del cel, Salt semblava un poble de conte, amb formiguetes

caminant entre els carrers. Veien la via, ara sense

tren, la sèquia Monar, els masos, els camps i els horts pertot

arreu, esglésies, cases baixes… un paisatge que no tenia

res a veure amb el poble gran i modern que havien vist a les

fotografies i els vídeos que havien consultat a Internet.

El tren va aturar-se en un núvol carregat de pluja.

–Hem arribat a casa la Mariama. Baixeu per aquesta corda

i anireu a petar al seu terrat. Bona sort i gràcies per fer-m'ho

passar tan bé. Estava tan avorrit al mas de l'hortolà Joan

que he agraït la vostra visita.

El follet va deixar anar una corda de color blau i la Rita i l'avi

van començar a baixar. Però llavors va bufar un vent molt

fort i la corda es gronxava d'un cantó a l 'altre.

–Salta, Rita! Salta! –va cridar l'avi– Ja som a tocar de terra!

La Rita es va deixar anar i va aterrar en un carrer polsegós.

Segons després, l'avi va aterrar al seu costat.

–Avi, el vent ens ha desviat.

–No passa res, devem ser molt a la vora de casa la Mariama.

No es volien perdre, així que quan van veure dues nenes

que jugaven amb una nina, van atansar-s'hi per preguntarlos

si sabien on vivia la Mariama. Les nenes se'ls van mirar

amb uns ulls encuriosits.

- 54 -


- Capítol 18 -

Les dues nenes eren rosses i de pell clara. Una duia un vestit

blau amb puntets blancs i unes sabates blanques, i l'altra,

una samarreta blanca i negra, una faldilla negra i unes

sabates blanques. Eren simpàtiques, bones estudiants i

tractaven bé la gent. Eren germanes i anaven totes dues a la

mateixa classe. L'escola era antiga i hi havia sis classes

diferents, el menjador, els lavabos i un pati molt petit.

El cabell de la nina amb què jugaven era arrissat i de color

groc. Tenia els ulls grans, de color blau. El vestit era llarg,

bonic i de color rosa, i duia unes botetes de color negre,

molt boniques.

–Ens podríeu dir on és la casa de la Mariama? –els va

preguntar l'avi Enric–. Té un guant de colors que és nostre i

el volem recuperar.

–Que és màgic? – van preguntar les nenes.

– Una mica – va respondre la Rita.

–Aquesta nina també és una mica màgica –van dir les

nenes–. D'acord, us direm on viu la Mariama.

–Gràcies! – va fer la Rita.

– Aquí teniu la nina màgica! –van dir les nenes.

–Moltes gràcies! Com us ho podem agrair? –va dir l'avi Enric.

–Mmmm... Ja ho sabem! Quan trobeu el guant, porteu-nos

al Salt del 2012, si us plau –van dir les nenes–. Com que la

nina és una mica màgica, ens ha dit que vosaltres veniu del

futur, i volem conèixer com serà.

- 55 -

El final


–D'acord! Però ajudeu-nos a trobar-lo –va dir la Rita .

–No, no us hi volem ajudar !

–Doncs ja el trobarem nosaltres sols! –van dir l'avi Enric i la

Rita.

–Doncs torneu-nos la nina! –van dir les nenes.

–Doncs ja no us portarem al present –va dir l'avi Enric.

–No, si us plau! Ja us ajudarem! –van dir les nenes.

–Bé, doncs així, nosaltres també us ajudarem a veure el Salt

del futur –van dir l'avi Enric i la Rita.

–Sabeu què? –van dir les nenes– Ens ho hem pensat millor.

No cal que ens porteu al Salt del 2012, ja hi viuran els

nostres néts i besnéts. Ens quedarem on som!

Van tornar a entrar a casa la Mariama. El guant devia estar

fent trapelleries, perquè a la porta hi va aparèixer un

missatge escrit explicant que no s'obriria si no es deia una

paraula màgica que només la Mariama sabia. Per sort hi

havia una finestra oberta i s'hi van colar. En entrar, a

diferència de quan hi havien estat la primera vegada, van

trobar que la casa era horrible i fosca, com si el guant

estigués enfadat. De sota del sofà van sortir uns fantasmes i

unes aranyes que els van espantar. La Rita i l'avi van sortir

corrents del menjador i, espaordits, es van amagar al

soterrani ple de trastos molt vells. Quan es van calmar, van

agafar-se de la mà i van caminar de puntetes perquè no els

descobrissin. Van passar pel costat de la terrassa, que feia

una olor misteriosa, després pel costat del taller on

treballaven els pares de la Mariama i, per fi, van anar a

petar a les habitacions, que eren totes en un passadís vell i

tenebrós.

- 56 -


Un cop dins l'habitació de la Mariama, van trobar la capsa

a sota el llit. En sentir que la nena s'acostava, van agafar

la capsa i la clau i es van escapar. Després van anar fins a la

Coma Cros i van contemplar la capsa. Era gran, daurada,

amb diamants, brillava molt. De dins, en canvi, era fosca,

de color negre, i... hi havia el guant màgic!

El guant era de colors: vermell, blau, rosa... Un fil havia sortit

de la capsa, brillava molt i feia una llum potent. El guant era

- 57 -


poderós i era molt bonic, de coloraines: era el guant més

bonic del món!

–Avi, avi! Hem trobat el guant! –va cridar la Rita.

Van estar molt contents, i el guant va dir:

–Us vull concedir un desig.

No sabien que el guant parlava, van quedar bocabadats.

Van desitjar tornar a la Ciutat Més Freda del Món. El seu

desig es va complir i van tornar a casa seva, on van viure

molt bé.

Van recordar l'aventura amb molta emoció, els havia

agradat molt conèixer el poble de Salt. Quan la Rita va ser

més gran, va escriure un llibre per explicar als nens i a les

nenes de la Ciutat Més Freda del Món com era Salt, el

poble on l'avi Enric i la Rita havien viscut aquella aventura

tan genial!

- 58 -


I així va

començar la

història...

- 59 -


La Teresona. Un Salt al passat

Aquesta és la història d'una nena de

Salt que cap allà el 1909 va entrar a

treballar a la fàbrica Coma Cros.

Aquest ha estat un treball d'investigació

que va començar quan, en desmantellar

la fàbrica, es va trobar una nina

de drap en un forat de la paret d'una

sala que ara és la sala infantil de la

biblioteca Iu Bohigas. Una senyora molt

gran ens va explicar que ella també

havia treballat a la fàbrica i que sabia de qui era la nina. A partir

d'aquí es va anar estirant el fil fins que es va saber tota la història

de la propietària de la nina, la Teresona.

Quan va néixer, a la Teresona, li van posar el nom de Teresa,

com la seva àvia, la seva besàvia, la seva mare i la seva padrina.

Però només deien Teresa a la seva mare. A l'àvia li deien

Teresina, a la besàvia, Tereseta, i a la seva padrina, la Nena. Si

no, amb tantes Tereses, s'haurien fet un embolic.

El seu pare, l'Anton, era de Salt de tota la vida, i el seu avi, el pare

del seu pare, també. L'avi tenia una fusteria. Hi treballaven ell, el

seu fill gran, un mosso i l'aprenent, un noi de dotze anys que ja

feia dos anys que feia d'aprenent.

El pare de la Teresona, l'Anton, feia de pagès al Sitjar. No va

voler treballar a la fusteria. Al cap i a la fi, qui l'heretaria seria el

seu germà gran.

La Teresa, la mare de la Teresona, treballava a la fàbrica, a la

Coma Cros. Hi treballaven moltes dones. Hi teixien roba. Els

telers feien molt, moltíssim soroll. Dins la fàbrica calia parlar

cridant. La gent gran deia que, si treballaves molts anys a la

fàbrica, acabaves sorda.

- 60 -


De fet, totes cridaven molt per parlar, fins i tot fora de la fàbrica.

Treballaven moltes hores sense descansar, encara que els fes

mal el cap, estiguessin malaltes o es trobessin malament.

Treballaven tant que fins i tot algunes dones donaven a llum les

seves criatures a la fàbrica, entre els telers. Embolicaven el nadó

amb roba, el posaven en un racó i després continuaven

treballant. El germà petit de la Teresona va néixer així.

La Coma Cros funcionava amb l'electricitat que feia la central

del Molí amb la força de l'aigua de la sèquia Monar. Era una

mica més amunt de la fàbrica, i encara hi és, i funciona.

La Teresona tenia un germà gran, una germaneta petita i el

germanet que va néixer a la fàbrica. Eren sis de família. Com

que entre el pare i la mare no guanyaven prou cèntims amb les

seves feines, a més de treballar a la Coma Cros, la Teresa també

feia bugades. Anava als safareigs i, a més de rentar tota la roba

de casa, feia la bugada dels amos de la fàbrica Mulleres i dels

senyors de Can Tarrés.

La Teresona, és clar, ajudava la seva mare quan podia, que era

molta roba per només dues mans! Rentar roba era una feina

molt dura, sobretot a l'hivern, quan s'havia de trencar el gel del

safareig a cops de pala i, de tant de fred, se'ls tallaven les mans i

se'ls omplien de penellons. Aleshores la Teresona pensava que

seria formidable tenir màquines que fessin les feines, que

rentessin la roba, els plats, que freguessin...

A vegades, la Teresona ajudava la seva mare a portar els coves

de roba neta a les cases dels senyors. Allà veia els fills dels amos i

les joguines que tenien. Mai no les hi van deixar. Ella no en tenia,

de joguines. Els reis només portaven mitjons i jerseis, a casa

seva. Ah! I una caixa de colors per al seu germà gran, en Joan,

que anava a escola! No a l'escola dels fills dels amos, eh!, que

ells anaven a la Salle.

- 61 -


Quan la Teresona va fer vuit anys, va entrar a treballar a la

fàbrica per ajudar els pares. Va ser llavors que es va fer la nina

amb draps vells que va trobar per terra, la que van trobar en el

forat de la paret quan van desmuntar els telers i tota la fàbrica

Coma Cros.

Treballava de dilluns a dissabte. Entrava a les sis del matí i

plegava a les dues. S'emportava de casa un tros de pa a la

butxaca del davantal, que es menjava quan tenia gana, sense

deixar de treballar.

Un dia, però, va demanar permís a l'encarregat per fer festa. Va

ser el dia que va anar fins a Girona amb el seu pare i el seu

germà gran. Van anar a visitar l'avi, que era a l'hospital. La

Teresona estava trista per l'avi, que estava molt malalt, pobret!.

El viatge amb autobús va ser fantàstic! La Teresona no havia anat

mai amb autobús, només dalt d'un carro. Anava tan de pressa

que feia una mica de por i tot.

Això d'anar amunt i avall a tanta velocitat li va agradar molt, a la

Teresona. Va ser aleshores quan li van venir aquelles ganes

boges de córrer en plegar de la fàbrica per veure passar el tren

d'Olot, el que sortia de Girona a les dues en punt.

Després se n'anava de dret a buscar el pa i a dir hola a la seva

amigueta, la filla de la botiga, la Teresineta, i a quedar amb ella

per trobar-se després a la plaça on la Teresona anava cada

tarda. Mentre jugava amb la seva amiga es cuidava dels seus

germans petits i de les criatures de la veïna, i així guanyava

alguns cèntims més, que sempre en feien falta, a casa.

- 62 -


El Mas Sitjar

Un Salt de la realitat a la fantasia

Tot observant l'edifici, hem

sentit un grinyol molt

estrany. Una porta que no

havíem vist fins aquell

moment s'anava obrint poc

a poc… Ens hi hem acostat,

hi hem entrat i… ens hem

trobat al bell mig d'una

habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns

vestits molt antics, amples, llargs, de roba aspra, i es cobrien el

cap amb una caputxa. Eren un home, una dona i els seus dos

fills. El pare portava una camisa i al damunt una mena de túnica

curta que semblava una brusa. Duia una caputxa al cap, i es

protegia les cames amb unes calces. La dona portava una túnica

i, per sobre, un vestit, els faldons del qual s'aixecava per caminar.

De cop i volta, en Jose ha cridat:

–Ei, quina passada heu vist com anem vestits?.

Tots dúiem unes túniques. Al damunt de la túnica, una mena

d'estola, una peça de roba guarnida amb brodats i pedreria.

Llavors, uns crits van interrompre el silenci de la sala. Per la porta

va aparèixer un senyor poderós amb un vestit de robes molt

cares, fet a mida per un sastre. Llavors ens vam adonar que era

el Senyor Sitjar. Estava molt enfadat amb aquelles persones que

havien entrat a la sala sense el seu permís. De sobte, ens va mirar

i es va disculpar per trobar-nos amb aquells esclaus.

Aquella mateixa nit ens va convidar a un gran banquet. A la

taula hi havia vi, sopa, carn arribada de la caça i rostida a l'ast,

verdura, pa i, per postres, mel. No vam trobar els coberts enlloc i

vam haver de menjar amb els dits!

- 63 -


El Senyor Sitjar vivia a Girona i era un gran jutge. Tenia aquesta

gran masia fortificada al pla de Salt. La utilitzava com a

protecció personal i també com a lloc de refugi en cas

d'epidèmies a la ciutat. La seva família era propietària

d'importants extensions de terra, on es conreaven cereals, i

també tenia molins prop de la Sèquia.

La Larisa va sentir, de sobte, uns nens que jugaven a la sala del

costat. Encuriosida, va anar a mirar què passava. Va veure una

escena molt diferent: hi havia una família amb una cara trista i

cansada a prop d'una llar de foc. Havien treballat de sol a sol.

Havien sopat una escudella amb cansalada. La sopa era feta a

base de pèsols, naps i cols, però no hi havia patata, perquè

encara no es coneixia. Les fruites del bosc completaven l'àpat.

De fet, era l'àpat més important, perquè per dinar només

prenien un àpat fred. Els pares explicaven una història d'una

fada per alertar els nens del perills. Els nens estaven cansats de

guardar el bestiar (porcs i aviram), anar a buscar aigua,

aprendre a filar llana...

Més tard, la Larisa va tornar i ens va dir que aquesta família

treballava per al Senyor Sitjar, que era el seu amo, i també que

vivien a les seves terres. Els havien prohibit de pujar a les

estances dels senyors i, com a càstig pel que havien fet abans,

haurien de treballar més hores.

De cop i volta, una campana va interrompre el sopar. Era un

soroll fort i esgarrifós. Tots els animals xisclaven com si sabessin

el que estava a punt de passar. El Senyor Sitjar ens va manar que

uns travessessin el pati i tanquessin la porta principal. Els altres,

els més valents de la classe, el vam acompanyar fins a dalt de la

torre de defensa.

Mentre pujàvem els esglaons, el cor ens bategava com si

estigués a punt de sortir del pit. Sense adonar-nos-en, teníem a

les mans unes ballestes i no paràvem de disparar fletxes. Uns

altres van anar a veure la família que havíem trobat a la cuina.

- 64 -


No enteníem res, i ens van explicar que hi havia una epidèmia a la

ciutat de Girona i molta gent desesperada per no morir atacava

els masos per salvar la vida. Però tenien ordres del Senyor Sitjar de

no deixar entrar a ningú, perquè si no, tothom es moriria. Va ser

una nit molt dura. Finalment, se'n van anar, espantats, quan van

veure que no podien entrar. Nosaltres, esgotats, ens vam adormir.

L'endemà, vam sortir a fer un tomb per veure fins a on arribaven

les terres del Senyor Sitjar. Tot d'una, ens vam trobar a la Sèquia

Monar, a prop d'un molí que feien servir per moldre el gra de blat

per fer farina. Havíem de triar un dels dos camins per entrar al

molí: o passàvem pel pont o per un caminet de pedretes. Tots vam

estar d'acord amb la Cèlia que seria més divertit si passàvem fent

saltirons per les pedretes. Justament hi havia 22 pedretes, una per

a cadascú de la classe.

La Yoli, que estava molt cansada de caminar, va decidir esperar

asseguda en una pedra grossa al costat del riu. Quan s'hi va

asseure, la pedra es va queixar. La Yoli va fer un bot que una mica

més i cau al riu. Era una pedra màgica i trapella que va dir a la Yoli

si volia riure una estona. Ella, que no sabia que era una juguesca,

li va dir que sí. De cop i volta, totes les pedres van començar a

enfonsar-se a poc a poc a dins l'aigua. Tots xisclaven, i la Yoli,

quan va veure que la broma no tenia cap gràcia, va córrer a salvar

els seus companys amb tanta mala sort que es va entrebancar

amb la pedra i va caure a la Sèquia amb tota la classe. El corrent

ens va arrossegar fins a un remolí. Vam començar a donar voltes i

més voltes i més voltes… Tot es va descontrolar: cames amunt,

túniques a fora, braços cap a l'altre costat, ulleres volant, xocàvem

els uns contra els altres… era el final!

Què? Qui? Què ha passat? Oh! No pot ser! Quin somni tan

real! On som? A classe de mates. Ens hem quedat tots mig

adormits escoltant la Virgínia com explicava no sé què de les

unitats, centenes i desenes de miler. Ha passat de veritat? No ho

sé, però és estrany que tots hàgim somiat el mateix. O no?

- 65 -


El Teatre de Salt

Tot observant l'edifici, hem

sentit un grinyol molt estrany.

Una porta que no havíem vist

fins en aquell moment s'anava

obrint poc a poc… Ens hi hem

acostat, hi hem entrat i… érem

al bell mig d'una habitació. En

un racó hi havia un grup de

persones amb uns vestits molt antics...

Havíem fet un salt al passat! Quina aventura en sortiria?

De sobte, es va tancar la porta i ens vam espantar, perquè vam

sentir un soroll molt estrident. De mica en mica, ens vam anar

acostant a aquell grup de persones i els vam preguntat on érem i

a quin any estàvem. Ens van dir que érem en un graner, a l'any

1945.

Una senyora de cap a setenta anys va dir que eren una

companyia d'actors jubilats que estaven planejant convertir el

graner en un patronat per fer-hi teatre. De cop i volta, anàvem

disfressats de prehistòrics! I a sobre, aquella gent es va posar a

riure quan va veure la fila que fèiem!

Ens va atreure una gran llum, que ens va enlluernar. Quan es va

anar extingint, érem dalt d'un escenari petit i decorat de l'època

prehistòrica, que ens va ben fascinar.

Ens vam adonar que estàvem actuant, però que el decorat era

real i en el moment més interessant i quan ens ho estàvem

passant d'allò més bé, vam sentir molts aplaudiments. No ens ho

podíem creure! Aquell grup d'actors jubilats ens estaven

victorejant!

- 66 -


No sabem com, ens vam trobar novament al bell mig de la sala,

vestits de manera normal. Un senyor del grup ens va comentar

que gràcies a nosaltres havien vist molt clar que havien de lluitar

per aconseguir que Salt tingués un patronat parroquial on s'hi

pogués fer teatre, ball, cinema…

Es feia tard i, amb molta pena, ens vam acomiadar de tothom.

Quan vam sortir del teatre i ens vam girar, vam veure que la

porta ja no hi era i que en el seu lloc hi havia l'actual cartellera

d'anuncis.

Hem tornat a l'escola i ens en hem adonat que tot havia estat un

somni.

Si no hagués estat per nosaltres, qui sap si el Teatre de Salt

encara seria un graner?

- 67 -


L'estació del tren d'Olot

Tot observant l'edifici, hem sentit

un grinyol molt estrany. Una porta

que no havíem vist fins aquell

moment s'anava obrint poc a

poc… Ens hi hem acostat, hi hem

entrat i… érem al bell mig d'una

habitació. En un racó hi havia un

grup de persones amb uns vestits molt antics… Havíem fet un

salt al passat! I, de sobte, ens vam veure vestits com els altres, al

mig de la sala d'espera de l'estació. Havíem perdut les mestres

que ens acompanyaven i, tot i que hi havia gent, no se sentia ni

una mosca. Aquell silenci va ser trencat pel xiulet llunyà d'un

tren, i tothom es va posar nerviós.

El propietari de la Coma-Cros venia per donar un missatge

important: a la fàbrica hi havia un espia que explicava secrets

dels teixits que creaven, i si no el descobrien, tancaria la fàbrica

per obrir-ne una altra ben lluny de Salt. Si això succeïa, molta

gent passaria gana perquè perdria la feina. Quan vam saber

què passava, vam decidir de fer-nos passar per treballadors de

la fàbrica i desemmascarar l'espia. De seguida va arribar el tren i

en van començar a baixar els passatgers, però el senyor Joan no

era enlloc. Els treballadors estaven neguitosos… què li devia

haver passat?

Vam decidir dividir-nos per començar a investigar. Vam fer tres

grups: el primer, preguntaria al maquinista; el segon,

interrogaria el revisor i el tercer, parlaria amb els passatgers.

Vam quedar mitja hora més tard a l'andana, davant la placa de

ferro. Vam descobrir que, abans d'arribar a l'estació, algú havia

utilitzat el fre d'emergència i el tren s'havia aturat.

- 68 -


Algú va veure moviments sospitosos, però ningú no va baixar del

tren. Per tant, vam deduir que algú havia segrestat el senyor Joan

i que tant ell com el segrestador no devien ser gaire lluny. La

primera cosa que vam fer va ser demanar als responsables de

l'estació que no deixessin entrar ni sortir ningú. Això facilitaria la

nostra investigació.

Després ens vam tornar a dividir per buscar la víctima. El vam

buscar dins del tren i dins i fora de l'edifici i… ni rastre! De sobte,

vam sentir els crits d'una nena, que venien de l'edifici annex, dels

serveis. Tothom deia que era la Teresona. Vam anar-hi corrents.

Estava molt espantada, deia que sentia sorolls estranys dins

l'armari del material. Vam voler obrir-lo, però era tancat. Vam

demanar la clau a l'encarregat, però no la tenia… la hi havien

robat! Algú va proposar d'obrir-la amb un clip, i una nena que en

duia un, ens els va deixar. Ho vam intentar diverses vegades,

però no hi va haver manera!

Quan ja érem a punt de deixar-ho estar, la Clàudia (una nena de

la classe acostumada a obrir la caixa dels secrets del seu germà)

va dir que li ho deixéssim intentar i…TATXAN!!!!, la porta es va

obrir i vam veure un sac que es movia i plorava. El vam deslligar i

vam trobar el senyor Joan lligat i emmordassat. Li vam preguntar

si sabia qui li havia fet allò. Ens va dir que l'única cosa que

recordava era que el segrestador parlava amb veu ronca, que

feia pudor de sardina i que li havia vingut un atac d'esternuts tot

just se li havia acostat. El gos del venedor de bitllets que voltava

per allí es va apropar remenant la cua i el senyor Joan es va

posar a esternudar sense parar. Resulta que tenia al·lèrgia als

gossos. En sentir això, la Teresona va canviar la cara…

–“En Miquel!” –va exclamar.

Tothom se la va mirar amb estranyesa. Llavors va explicar que en

Miquel era el vigilant de la fàbrica, que tenia un gos petaner, i la

veu ronca de tan cridar per damunt la remor de les màquines i…

- 69 -


la seva dona venia sardines! Tot quadrava, la Teresona havia

descobert el segrestador! Vam començar a buscar en Miquel per

tota l'estació. Al final, el vam trobar amagat dins d'una gran

paperera. Només vam haver de seguir el rastre de la pudor de

sardina per descobrir el seu amagatall. La policia li va posar les

manilles i se'l va endur a la comissaria.

El tren va xiular i nosaltres vam sortir de l'estació i …Oh! No

sabem com, ens vam tornar a trobar al Salt del present, vestits

amb el xandall de la nostra escola, i amb les senyoretes al

davant molt enfadades mirant-nos amb mala cara perquè ens

n'havíem anat sense permís. Només va caler que ens miréssim

per decidir que no explicaríem la nostra història. Era tan estranya

que segur que ningú ens creuria.

- 70 -


L'hospital de Salt

Tot observant l'edifici, hem sentit un

grinyol molt estrany. Una porta que

no havíem vist fins aquell moment

s'anava obrint poc a poc… Ens hi

hem acostat, hi hem entrat i…

érem al bell mig d'una habitació.

En un racó hi havia un grup de

persones amb uns vestits molt antics…

Quan vàrem veure aquelles persones, vam quedar bocabadats.

Me'n recordo de quan es portaven aquells vestits, quins records!

Ens va alegrar molt recordar aquells temps. I els vam dir:

–Què hi feu aquí, a l'antic hospital de Salt?

–No ens veus? Esperem que el metge ens atengui.

–Què us passa? –vam dir.

–Hem caigut i ens hem fet molt de mal.

El metge va sortir a dir al grup que podia passar (en consultes

diferents).

Quan van sortir d'allà, van veure que aquelles noies encara hi eren.

–Què hi feu aquí encara? –va dir aquell grup ja una mica

enfadat–. Bé, no us volem deixar sense poder fer res, anem a

casa nostra i allà us explicarem per què encara portem aquesta

roba tan antiga.

Els van explicar que portaven aquell tipus de roba perquè només

els agradava dur aquell tipus de roba. De sobte, va començar a

moure's tota la ciutat.

UN TERRATRÈMOL!

Ho va destrossar tot. Van passar dies i les noies es recordaven del

moment. A l'antiguitat a les dones els costava tenir una feina…

Com s'ho devien fer?

- 71 -


El Mas Mota

Vam estar allà palplantats una

estona en estat de xoc. No podíem

creure el que veien els nostres ulls.

La cambra on érem era una

estança gran i poc il·luminada,

perquè les finestres eren petites i

deixaven passar poca llum.

Potser era la sala principal, perquè hi havia un gran foc a terra

amb estris per cuinar i una taula amb cadires. De sobte, la

senyora de la casa va venir decidida cap a nosaltres i va

travessar el cos d'alguns nens, que van sentir una gran

esgarrifança. Llavors vam comprendre que érem uns fantasmes.

Algú va recordar que, si viatgem en el temps, és millor que ningú

no ens vegi, per no modificar el passat, i així tampoc no

s'alterarà el nostre futur.

De sobte, es va obrir la porta principal i va entrar el gosset de la

casa. Era un gos jove i fidel que, al contrari de la família, ell sí

que ens veia, i va començar a bordar molt fort i a intimidar-nos.

Movia la cua i donava voltes i més voltes, i els seus lladrucs eren

cada vegada més estridents.

Ningú no comprenia el que li passava, al pobre quisso, i la mare

va ordenar al seu fill que el portés cap a fora. Es va quedar allà

bordant i en estat d'alerta, ben a prop de la porta.

Mentre succeïa tot això, un parell de nens van desaparèixer.

Quan ens en vam adonar, els vam buscar per tot el mas i ens

vam organitzar en grups de recerca. Mentre uns escorcollaven la

casa per dins: el rebost, les habitacions i les golfes, els altres

miraven per fora: el galliner, el graner, el paller, el corral…

- 72 -


Però res, no eren enlloc! On devien ser? Vam decidir escollir les

golfes com a lloc d'operacions i retrobament per donar resposta

a les nostres investigacions.

Mentre érem allà pensant ens vam adonar que els nostres cossos

començaven a desaparèixer. Ens quedava poc temps per trobar

els nostres amics i tornar a la nostra època.

Al cap d'una bona estona, quan ja pràcticament cap part del

nostres cos es veia, vam alçar la vista i vam veure els nens

perduts enfilats dalt d'un arbre.

Què hi feien allà? Resulta que eren allà des del moment en què

havien vist el gos. La por els havia dominat i s'hi havien enfilat per

fugir-ne. Els vam ajudar a baixar, però abans vam haver de

distreure el ca.

Ràpidament ens vam trobar tots a les golfes. Faltaven pocs

minuts per tornar al nostre món i…

Tornem a ser davant de l'edifici, fent l'observació, però ara ens

mirem aquest mas de manera diferent, i sempre el tindrem en el

nostre record.

- 73 -


Les Bernardes

Hem sentit un grinyol molt

estrany. Una porta de

l'edifici que no havíem vist

fins en aquell moment

s'anava obrint poc a poc…

Ens hi hem acostat, hi hem

entrat i… érem al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia

un grup de persones amb uns vestits molt antics…

Havíem fet un salt al passat! Quina aventura en sortiria?

Alguns duien hàbits religiosos, una casulla, amb el cap cobert

per la caputxa, de manera que no es podia veure qui eren, també

hi havia uns pagesos molt ben guarnits amb camisa, armilla i

llacet, calces de vellut i espardenyes de vetes… Els dos més alts,

portaven faixa i barretina.

Les senyores duien un vestit llarg fins als turmells i un barret petitó.

Tal com anaven vestits, semblava que eren força rics…

Qui devien ser? Eren els amos de la fàbrica? Els vèiem

d'esquena i no els coneixíem.

Potser eren els amos de can Tarrés, que vivien a l'actual edifici de

les Bernardes i eren els administradors del Marquès de Camps?

Allà reunits devien parlar de negocis, de contractar algú, o bé

passaven comptes per la terra que treballaven…

De sobte, vam veure un senyor baixet, amb ulleres, que

s'amagava darrere un armari. Anava vestit amb túnica fosca,

quasi negra, desfilada, vella i esparracada… Duia unes

espardenyes molt velles i brutes de fang, d'on sortien uns dits

blaus pel fred… Feia por! La seva cara era prima, seca, amb la

pell molt arrugada, tot ell semblava un sac d'ossos.

- 74 -


Què devia voler? I, què podíem fer nosaltres? Però havíem

d'anar de pressa.

Semblava que no tenia bones intencions! Amb això, ens vàrem

empescar un pla. Dos de nosaltres ens disfressaríem, un a cavall

de l'altre, amb un llarg abric que ens camuflaria i entraríem com

si res, amb seguretat, tot dient:

–Atureu-vos! Sóc l'agutzil! Faci el favor d'explicar-me per què

espia aquests vilatans!

Dit i fet! Aleshores l'home va contestar:

–Sóc un pobre pagès que no puc alimentar la meva família. La

collita ha estat molt dolenta i he de pagar massa tributs. Volia

agafar-vos diners, perdoneu-me! Estic desesperat!

La resta del grup vigilàvem que no s'escapés. Quan vàrem sentir

l'explicació, ens vam entristir molt, la seva família passava gana i

fred…

Així que els senyors de can Tarrés van reaccionar, van acostars'hi

i li digueren que no li donarien diners però que, si estava

disposat a treballar de valent, li donarien feina.

Ell es va estar molt content i, nerviós i agraït, quasi plorava

d'alegria. La seva expressió havia canviat molt!

Ara entreveia la solució al seu problema.

De cop tots van adonar-se que nosaltres érem allà i, just en

aquell moment, es va tornar a obrir la porta, com per art de

màgia, i sortírem ràpidament per allà on havíem entrat.

- 75 -


La Coma Cros . La fàbrica màgica!!!

Quan vam anar

visitar la Coma

Cros, abans de

N a d a l , v a m

cantar en una

sala tots els

nens i nenes del Veïnat… De cop, vam sentir un soroll molt

estrany! En una foto de la fàbrica amb els seus treballadors de

l'any 1900 vam veure un home amb una cara d'espantat!

Fa molts anys, en el poble de Salt hi havia una fàbrica que era

màgica! Allà dins hi fabricaven llaminadures.

A la fàbrica hi vivia un mag que es deia “David el geni”. Era alt i

forçut, i feia màgia als treballadors de la fàbrica.

El malvat Pep, un noi del poble veí, volia destruir la fàbrica i volia

construir una fàbrica maleïda…. UFFFF, quina por!!!!!

L'endemà va anar a la fàbrica màgica. El mag David volia posarli

peus i mans!!! Per fer-la molt especial!!! Volia atrapar el malvat

Pep!!!

Quan va aconseguir posar-li peus i mans, la fàbrica màgica va

caminar, caminar, caminar….. fins que va arribar a l'altre costat

del riu, més lluny del Pla dels Socs!!!

La gent del poble no s'ho podia creure. La fàbrica màgica era

màgica de debò!!! Un edifici que tenia mans i peus!!!

El mag David, el geni, tenia la intenció de protegir la seva

fàbrica, i per això li ordenà que se n'anés ben lluny!!!

El malvat Pep va anar a la fàbrica màgica. Li volia fer un

encanteri per transformar-la en una fàbrica maleïda.

- 76 -


De sobte, va veure que la fàbrica màgica no hi era! Havia

desaparegut!!! No s'ho podia creure!!!

Va remugar durant molta estona!!! Es va enfadar mooolt!!!

Va preguntar a la gent del poble si sabia alguna cosa de la

fàbrica. La gent del poble, no podia parar de riure en veure la

cara del malvat Pep. I tothom va respondre: No sabem res de

res!!!

El malvat Pep va començar a caminar, caminar, caminar…. fins

que va veure la fàbrica de lluny, però havia de travessar el riu!!!

Oh!!! No!!! El malvat Pep tenia pànic a l'aigua!!!

Pobre Pep! Es va posar a plorar, plorar i plorar…. va plorar tant

que s'enfonsà al riu i com que no sabia nedar… es va afogar!!!

El poble de Salt ja podia estar tranquil i viure en pau. Van fer una

festa amb el mag David, el geni, per celebrar que la fàbrica

màgica s'havia salvat!!!

FI!!!!!!!!!!!!!!

- 77 -


La Farga

Som a dins de la torre i veiem una família

vestida com al segle XVI.

Quan ens van veure, segur que van

“flipar”, perquè van dir:

–“Qui són aquests tan estranys? No porten túnica, ni arcs, ni

barrets, ni fletxes! Potser tenen el cavall a fora de la torre?”

Nosaltres, amb els companys de classe, quan els vam veure amb

aquell aspecte, espases i cares de mal humor i de dolents, vam

decidir començar a córrer per les escales de cargol fins dalt de

tot de la torre. Però quan vam arribar a dalt, no hi havia sortida!

La solució era o tirar-nos de dalt a baix o tornar enrere i donar

explicacions als guàrdies!

Vam decidir tornar enrere i vam pensar que, si tenien molta

gana, els donaríem tots els esmorzars i així ens faríem amics.

Però quan els vam trobar, ens van semblar bones persones. I els

vam explicar que érem els nens i nenes de l'escola la Farga i que

veníem del segle XXI.

Ells ens van començar a interrogar:

–Serà divertit el futur? Per què aneu vestits de manera tan

estrafolària? No hauríeu d'estar treballant a la fàbrica?

No havíem pensat que l' idioma que feien servir era una mica

estrany. Era català del passat, i només enteníem algunes

paraules. Però de seguida ens vam entendre i vam poder

aprendre un munt de coses de Salt de 500 anys enrere. Ells

també van aprendre moltes coses del futur del seu poble. I van

quedar molt tranquils sabent que ningú els conqueriria el poble i

que estarien bé i feliços.

- 78 -


Encara no sabíem si havíem anat al passat de debò o si ho

havíem imaginat o fet servir una màquina del temps. Però quan

vam sortir de la torre, tot era igual que abans. Hi havia cotxes,

bicicletes, la gent anava vestida del segle XXI, hi havia l'escola i

la cafeteria Farga, i la gent utilitzava el català de sempre. Ho

havíem imaginat o havia passat de veritat?

- 79 -


El Mas Llorens

Érem davant del Mas LLorens, escoltant

les explicacions que els mestres ens

donaven de les excavacions fetes al llarg

del temps.

Vam entendre que havia estat un mas,

amb una torre quadrangular, i que

actualment era una escola d'art.

Ens van donar uns minuts lliures i ens vam

apropar per veure millor la casa. De cop i

volta, la porta es va obrir sola. Ens vam

quedar bocabadats!

No sabíem què fer, però la nostra curiositat va poder més i hi

vam entrar. Vam creuar el pati i ens vam endinsar en una sala on

tot eren quadres de pintors coneguts. Al cap de pocs minuts, un

d'ells ens va picar l'ullet i va sortir del quadre. Nosaltres estàvem

horroritzats! Com estàtues! No ens atrevíem a moure'ns! El

pintor ens deia que no tinguéssim por, que ell havia sortit del

quadre per explicar-nos els secrets de la casa. Va agafar un

pinzell i va dibuixar una porta a la paret blanca. Va treure's una

clau de la butxaca i la va obrir. Vam travessar la porta i vam

tornar al passat.

L'escola d'arts s'havia transformat en l'antiga masia, amb

finestres punxegudes. Hi vivia una família. El pare treballava als

camps amb l'ajuda del seu fill gran, mentre la mare intentava

tirar endavant la casa. La nena gran havia anat a rentar la roba

al riu, i les dues petites jugaven al pati cantant cançons de

rotllana. Els vestits de tots plegats eren molt diferents als nostres!

I els seus pentinats, també!

- 80 -


Ens agradava veure les diferències entre les dues èpoques però

ens va avisar el pintor que el temps s'anava acabant i que si no

ens n'anàvem, ens hauríem de quedar allà per sempre més.

Vam tornar a la sala d'art, el pintor havia tornat al seu quadre, la

porta es va obrir i vam travessar el pati per sortir de la fortificació.

En aquell moment, els mestres cridaven perquè féssim fila per

tornar a l'escola.

Ens vam mirar entre nosaltres i vam decidir no explicar res a

ningú. Un de nosaltres es va girar. Quina sorpresa! Hi tornava a

haver el pintor, que s'acomiadava de nosaltres des de la teulada.

Vam pensar que ningú no ens creuria. D'aquesta manera va

acabar la nostra petita historia del Mas Llorens.

- 81 -


- 82 -


Han participat en el projecte

Aannag, Ayman

Abril Barrios, Ingrid

Achi, Chaymae

Akboua Chadli, Ahlam

Alarcón, Antonio

Allouya, Ikram

Alós Mora, Begonya

Aloui, Yassine

Aluat Amaghrit, Mohamed

Andino Raudales, Máveric Yisell

Arcebispo Pires, Daniel

Ariba, Hamza

Ariza, Antoni

Arjona, Bàrbara

Artalejo, Roc

Atajjiou Aoulad, Oumayma

Atari, Nada

Awoyemi Robert, Jesús Okikiolu

Ayada, Amin

Azouach, Ibrahim

Ba, Muhamadou

Baires Bodja, Darlin Fabiana

Bajaha, Muhamadou

Balde, Abdul

Balde, Luis

Balkhiri, Oumayma

Ballagneche, Doâe

Bandaja, Amina

Bautista, Zaira

Bayo, Alasanah

Bello, María de los Ángeles

Ben Elallid, Ismail

Ben Hammou, Noura

Bentaleb, Roumaysae

Bermudez, Aida

Bhatia, Neeraj

Blanco, Luna

- 83 -

Bofill, Mariona

Bonet, Nil

Bouarrafa, Souhaib

Boubakra, Abderrahim

Boubes Chana, Asmae

Boughassal, Issam

Bougssib, Ossama

Boukhrissi, Zineddine

Boukraa, Safae

Bouthari, Noura

Bouzian, Mohamed

Burgos, Carlos

Camara Ceesay, Mamadou

Campos, Èric

Candalija Sierra, Daniela

Cantero Egea, Nicolàs

Canudas Guives, Clàudia

Canudas Guives, Gerard

Cao Salguero, Carolina

Carias Armijo, Doney

Carrasco, Marcos

Castillo Moreno, Eric

Ceesay Ceesay, Mohamed Lamin

Ceesay Nimaga, Mariam

Ceesay, Fatoumata

Ceesay, Fodiye

Ceesay, Hagie Bully

Cervera i Sallent, Rosa Ma

Cessay, Mohamadu

Chbabi, Ilyas

Chen, Jie

Chkara Debdoubi, Youssra

Chougrani, Asmaa

Conteh, Fatima

Cracana, Antonia

Cullell, Pep

Curbon Doya, Sebastian


Dahrou, Doae

Damba Jallow, Sira

Dazzaeth Mojica, Hyubert

Di Marino, Ezequiel

Diakite, Samba

Diallo, Mamadou Saliou

Diarra, Bahoummou

Djalo, Binta

Dobre, Irin

Echchahet, Oualid

El Aboussi, Mohamed

El Allali El Arguioui, Adil

El Allam, Soufiane

El Amrani, Aya Azzi

El Barrahmouni, Mohamed

El Biyadi Alwatik, Maryam

El Bouyahiaoui, Salma

El Haddad, Mohamed

El Haddouti, Abdullah

El Harhar, Mohamed-Saad

El Mhamdi, Hajar

El Mourabiti, Mohamed Amen

El Ouahidi, Ismael

El Ouriachi, Mohamed Amine

El Qasmi El Hanini, Hamza

El Yihami, Loubna

Emoula, Zakaria

Esparraguera Reus, Paula

Espinoza, Paula

Fajardo Funes, Alexandra

Fauchs Massanet, Gisela

Fekkak Beghdadi, Bouthaina

Fernández Benítez, Mireia

Fernández Chillarón, Pol

Fernández, Andrea

Ferraz Etchebarne, Ignacio

Fissiru Waggeh, Useni

Flete Ferrer, Brian

Flores Rodríguez, Victoria Gabriela

Fofana, Alhagie

- 84 -

Fores Bitomol, Narcís

Franco Amador, Gisela

Gaitan, Sheila Daiana

Gallego Serrano, Verònica

Gámez, Alejandro

García Hernández, Verònica

García Martínez, Arturo

Garcia Sánchez, Nerea

García Vera, Roger

Garcia, Ian

García, Virgínia

Garmendia Garmendia, Marlen

Garrié Jerez, Aleix

Gavino, Alanis

Gayan Marruedo, Maria José

Georgian Roman, Otto

Ghozali, Mohamed

Gimbernat, Antònia

Gisbert, Glòria

Gómez, Joan

Gómez, Yolanda

Gonell Gonfaus, Ainhoa

González Barrero, Adrià

González Chillarón, Diego

González Moreno, Andrea

Grain, Oussama

Gregory, Nerea

Guadalupe Jover, Sara

Haddad, Mohamed

Hadia Ainou, Ibrahim

Hadra El Mouaquite, Anas

Hamoudan El Khabbazi, Wissam

Hannoun, Siham

Hinojosa Medina, David

Honrado Sánchez, Rubén

Hristu, Angel Valentino

Ibarra Mallarini, Pablo Gerard

Izmar, Halima

Jallow, Cherif Samsidine

Jaskaran, Jaskaran


Jawo Matsen, Aitor

Jilali Erreben, Mohamed

Jobarteh, Mohamadou

Jordà, Júlia

Kadri Bouakka, Iman

Kadri Boujaada, Meryem

Kande, Fode

Kanteh, Adama

Kanteh, Amie

Kanteh, Mamasa

Kanteh, Manda

Kanteh, Musa

Kaur, Jaspreet

Kaur, Manvir

Kebbeh, Mariam

Keita, Aminata

Keita, Bakary

Krubally, Ansumana

Laaguid, Oussama

Labedan, Delphine

Lajaate, Ahmed

Lamsayah, Asmaa

Lanzas Tellez, Álex

Lavado Guillén, Andrea

Lazarov Yotov, Martin

Lindes Romero, Antonio

Llagostera, Núria

Llorens, Saul

Lobato Garcia, Jonathan

López Cáceres, Diana Eloisa

López Torrent, Mireia

López Vilar, Ariadna

López, Pedro-Josep

Luca, Larisa

Lucena González, Alain

Lumanglas, Ashley

Maaroufi, Hakima

Macrom Agcayab, John

Magiraga Batchilly, Fatumata

Magiraga, Surafata

- 85 -

Mambrilla Golubeva, Mònica

Manchado Falcón, Alejandro

Mancheno Quito, Joel Josep

Manneh, Numasatu

Manneh, Oummu-Clusum

Manouach, Laila

Manouach, Samira

Manso, Anna

Marinez Mosquera, Sara del Mar

Marong, Eburahima

Màrquez Laka, Danel

Martínez Alberto, Víctor Javier

Martínez Domínguez, Diego Alexandro

Martínez, Estela

Masferrer San Roman, Dabi

Mateu Valentí, Maria

Matilló, Dolors

Mayoko Mwisi, Nuria

Mayol, Frederic

Mballow, Rubi

Medina Pagès, Margarida

Miralles, Jordi

Moacha, Redouane

Mohammad, Sana

Molina Fernández, Daniel

Mora Velázquez, Laura

Moyano Vila, Estel

Muñoz Martínez, Daniel

Muñoz Pujol, Rosa

Murillo, Carlos

Nadeem, Ayma

Nasar Cheikh, Mohamed Yasine

Nassiri, Oussama

Navarro Ivanov, Joan Josep

Niell Serra, Núria

Nyabally, Abdoulaie

Obeng, Leticia Bosomaa

Ouchan, Hanane

Ouchribou, Yassine

Peradalta, Cèlia


Pérez Vilches, Ivan

Pérez, Jose

Pinero Garzón, Ismael

Prado Arboleda, Daniela

Puigvert, Dolors

Quintana Vélez, Dúnia

Radaidan El Hossni, Youssef

Radaidan, Mohamed

Rafart Nogué, Irina

Reyné, Ingrid

Riaz, Fahd

Richmon Dapaah, Sarkodie

Ríos Gamundi, Duna

Roca, Kevin

Rodriguez Carias, Merlin Maria

Ros, Carla

Sabally, Hamady

Sabally, Kaddijatou

Saidy Sillah, Mariama

Salham, Júlia

Sànchez Díaz, Ulises

Sánchez, Ërika

Sangare, Mory

Sanyang, Mariama

Sautiut, Denisa

Sawo Jadama, Salimatou

Sefyoun Largo, Yassine

Serra Bové, Enric

Serrano Moreno, Ainhoa

Sevillano Moreda, Maria

Sidibe, Souleymane

Sidibeh Dansira, Lasana

Sillah, Mohamed

Sitjà, Sessi

Soler Arenys, Cristina

Soultani, Haytham

Tankeu Ngassam, Briel Duval

Terres, Zènia

Tomas, Alicia

Touil Hamzizi, Chaime

- 86 -

Toumani Sall, Samba

Touray Jaitteh, Brahima

Touray, Fatima

Touray, Moro

Touray, Musa

TourayTouray, Jeinabu

Tresserras Baldoyra, Núria

Triola Rogé, Pol

Ucles, Ruben

Ulloa Guler, Naiara-Anaïs

Valenzuela Morante, Juan

Ventura, Núria

Verón, Oriana Valentina

Vicens, Joel

Vilela Chillarón, Alba

Villagómez, Andy

Wessaidi, Omayma

Xu, Xueyi

Zeaje Benamar, Mohammed

Zhan, Peimiao

Zhou, Enrui

... ...


Índex

Una ànima (Anna Manso) ......................................................................

Capítol 1. Un guant .....................................................................................

Capítol 2. El salt al passat .....................................................................

Capítol 3. Avi, tinc gana ..........................................................................

Capítol 4. La pregunta ...............................................................................

Capítol 5. Rita, on ets? .............................................................................

Capítol 6. L’home del sac .......................................................................

Capítol 7. Al mas de l’hortolà ............................................................

Capítol 8. Una porta que s’obre .....................................................

Capítol 9. L’encanteri ..................................................................................

Capítol 10. Un ruquet espavilat ......................................................

Capítol 11. L’arbre centenari ...............................................................

Capítol 12. A l’escola .................................................................................

Capítol 13. La gavina .................................................................................

Capítol 14. La Mariama ...........................................................................

Capítol 15. La veu del follet .................................................................

Capítol 16. La clau ........................................................................................

Capítol 17. El camí màgic .....................................................................

Capítol 18. El final .........................................................................................

I així va començar la història...

- La Teresina (Sessi Sitjà) ....................................................................

- Un Salt de la realitat a la fantasia ..........................................

Han participat en projecte .........................................................................

- 87 -

Pàg.

3

5

9

12

16

20

22

25

27

31

34

38

41

44

46

49

51

53

55

59

60

63

83

NOTES:

- "El cove de les paraules" és una activitat adreçada a alumnes de 4t de primària de Salt.

[http://covedelesparaules.wordpress.com]

- Correccions: Dolors Matilló


http://covedelesparaules.wordpress.com

More magazines by this user
Similar magazines