JORDI GISPERT NARCÍS COSTA - BiBGirona

Jordi Gispert i Narcís Costa a la Fundació Valvi:
Dues lliçons d’equilibri en temps d’incertesa
Lliçó 1: Mirar el món tot buscant l’essencial.
Les peces d’en Jordi Gispert són un territori molt particular en el qual conviuen,
d’una manera harmònica, conceptes aparentment contradictoris com ara la
contundència i la fragilitat, el lirisme i la profunditat conceptual, la força del
gest i la delicadesa del conjunt. Són, en el fons, una bona metàfora de com
sobreviure en un món on més que mai domina la incertesa: seguint sincerament
la nostra veu interior i buscant amb humilitat i convicció el nostre particular
camí i descartar-ne molts altres possibles.
En aquesta ocasió, a la Fundació Valvi Gispert presenta un doble exercici de
representació dels seus paisatges passats pel filtre de la memòria, formalitzat
en dues sèries, una de pintures i una altra d’escultures en els quals es percep
un estrany equilibri entre la densitat de les sensacions recollides davant la
natura i la lleugeresa que desprenen després d’haver estat sotmeses a un
tractament artístic.
En la sèrie estrictament pictòrica, Gispert ens ofereix un conjunt de teles en
les quals domina la sinceritat i la frescor de la primera pinzellada - que és qui
defineix la figura/paisatge - i sorprèn el joc que aquesta estableix amb els grans
espais blancs que potencien la figura, així com l’atmosfera que es genera a
base de signes com ara les creus, les aspes, els arcs, els cabdells negres o
vermells que mai obeeixen a una concessió decorativista sinó que tenen un
valor funcional ja que són les embastes que van cosint la figura sobre el fons.
Destaquen també els regalims, finíssimes línies verticals sorgides d’un extrem
del paisatge retallat que semblen elevar-lo sobre un fons que esdevé indefinit.
Es tracta d’unes obres en les quals crida l’atenció la valentia de la pinzellada
i el gust per experimentar entorn de la distribució de les masses i els buits
sobre la superfície de la tela. Un treball molt meditat però fet des de la
espontaneïtat guiada per la saviesa de l’ofici. Un procés iniciat en petites notes
sobre llibrets de paper especial, - una primera fase que Gispert no es cansa
de dir que té molt de màgic - i que posteriorment són sotmeses a un procés
de selecció i de treball que comporta un canvi d’escala.
La sèrie d’escultures ens apareix com una evolució natural, potser inevitable,
de l’obra pictòrica ja que, en realitat, són figures retallades del quadre i que,
alliberades del fons i ens arriben lleugeres, sobre suports delicats i fràgils en
els quals Gispert, com el millors dels orfebres o dels alquimistes, aconsegueix
fer sorgir una explosió de colors i tonalitats extraordinària. Són paisatges
retallats que suren oscil·lants en l’aire i dels quals pengen escales i cordes que
tant poden servir per entrar en aquell món com poden esdevenir una via des
de la qual quelcom pugui despenjar-se secretament.
El que tenen en comú totes aquestes obres és que amb elles Gispert aconsegueix
formalitzar una representació poètica i molt precisa del que és l’equilibri
inestable, una posició davant la vida que ha guiat sempre el treball d’aquest
artista, fidel a un manera valenta i optimista d’entendre el món i l’art on la
llibertat és un valor irrenunciable i el rigor tècnic arriba a conviure amb la
sinceritat expressiva.