Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

Els homes sempre se’n burlaven si un dia se t’escapava
que els ababols fan bonic. De seguida el iaio o el
pare l’emprenien contra les males herbes i els imbècils
que busquen la bellesa en el treball de la terra —quan
el fan uns altres!, remataven. No ho hauria dit mai,
que mirar l’horta era com mirar un jardí. Era una xiqueta
aspra, poc preparada per als sentiments expansius.
No ho hauria sabut dir, que quan veus l’horta des
de la carretera, i encara més des de dalt del castell
—joc geomètric de feixes i camins, arbres, conreus i
braçals de rec a la vora del riu, la planura alta dels Monegres
a l’horitzó—, els ulls i l’enteniment de la gent
per força s’han de calmar. Vaig saber el perquè anys
després, al sud, quan vaig veure què poden fer junts
oliveres i arbres fruiters. Vaig entendre que Saidí, amb
horta de riu i secà amb aigua, ve d’on ve, de la tradició
de l’aigua àrab i de la sort de poder aprofitar la frontera
catalana, el gran canal de 1909.
Quan els llibres de geografia parlen de Saidí no
conten res de cap reina Saida ni de si es va tirar o no
avall del castell, tal com de petita sentia dir. Conten
d’un noble àrab que regia els destins de la plaça forta
i que, en senyal d’amistat i bona entesa, va fer construir
el castell per a donar-lo com a regal al noble cristià
de Lleida amb qui acabava de fer les paus. Això era
l’any 1120. Saidí va veure viure junts durant segles
àrabs, cristians i jueus. Els moriscos, els pagesos de l’època,
en van ser expulsats a primers del segle xvii.
25