Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

va a bullir, jo contenia la respiració. Els vells ¿no tenen
temperatura? Aquella dona de vuitanta anys era la senyora
del mandongo. Manava tranquil.la, amb humor
distret. Petita i escarransida, li faltaven dents i vestia
sempre de negre de cap a peus. Posseïa el secret del foc,
de la sal i del pebre. Quan les botifarres bullien dins la
caldera, ella hi anava ficant el braç i sabia el moment
exacte en què les havia de retirar. Els homes alimentaven
el foc i miraven la tia Antonieta amb admiració. El
pare li preguntava continu si l’aigua ja estava a punt o
si les botifarres ja estaven prou cuites, i ella vinga ficar i
traure el braç de l’aigua bullent.
Quan les dones em van donar permís per a fer anar
la maneta de la màquina de les salsitxes i llonganisses
va començar la meva vera adolescència. Prou gran per
a fer mandongo. Fes anar bé les mans i els dits en embotir
la carn picada i salada a la màquina i la fas passar
girant la maneta al ritme que demana el budell, més
gros, més petit, més ample, més estret, vés atenta. Prou
gran per a treballar tot aquell dia seguit, amb tota la
casa i la seva gent en sintonia perquè en una sola jornada,
de les cinc del matí a les onze de la nit, el porc
quedés estès pels canyissos i penjat de claus a les bigues
en forma de pernils, tortetes i bulls de sang i pa, llonganisses
i fuets, salsitxes, botifarra blanca i botifarra
negra, botifarra d’ou, carn magra i carn viada.
El mandongo era un ritual d’harmonia, vint-iquatre
hores de concòrdia. Aquell dia el món de cada
19