Suluku. La història d'un nen soldat - Obra Social "la Caixa"

Suluku
La història d’un nen soldat a Sierra Leone
text: CHEMA CABALLERO
dibuixos: NENS SOLDAT del centre de
reintegració Saint Michael de Sierra Leone
Programa de Cooperació
Internacional
Recomanat
per a majors
de 14 anys

OBRA SOCIAL. L’ÀNIMA DE ”LA CAIXA”.

Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone

Edició Fundació ”la Caixa”
Òrgans de Govern de l’Obra Social ”la Caixa”
COMISSIÓ D’OBRES SOCIALS
President Isidre Fainé Casas
Vicepresidents Salvador Gabarró Serra; Jordi Mercader Miró; Manuel Raventós Negra
Vocals Marta Domènech Sardà; Javier Godó Muntañola; Immaculada Juan Franch;
Justo B. Novella Martínez; Magí Pallarès Morgades
Secretari (no conseller) Alejandro García-Bragado Dalmau
Vicesecretari (no conseller) Óscar Calderón de Oya
Director general Joan Maria Nin Génova
Director executiu de l’Obra Social Jaume Lanaspa Gatnau
PATRONAT DE LA FUNDACIÓ ”LA CAIXA”
President Isidre Fainé Casas
Vicepresident 1r Ricard Fornesa Ribó
Vicepresidents Salvador Gabarró Serra; Jordi Mercader Miró; Joan Maria Nin Génova
Patrons Ramon Balagueró Gañet; M. Amparo Camarasa Carrasco;
Josep F. de Conrado i Villalonga; Marta Domènech Sardà; Manuel García Biel;
Javier Godó Muntañola; Immaculada Juan Franch; Jaume Lanaspa Gatnau;
Juan José López Burniol; Montserrat López Ferreres; Amparo Moraleda Martínez;
Miquel Noguer Planas; Justo B. Novella Martínez; Vicenç Oller Compañ;
Magí Pallarès Morgades; Manuel Raventós Negra; Leopoldo Rodés Castañé;
Luis Rojas Marcos; Josep Sala Leal; Francesc Tutzó Bennasar; Josep Vilarasau Salat;
Nuria Esther Villalba Fernández; Josep Francesc Zaragozà Alba
Director general Jaume Lanaspa Gatnau
Secretari (no patró) Alejandro García-Bragado Dalmau
Vicesecretari (no patró) Óscar Calderón de Oya
Publicació Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
Concepció i producció Obra Social Fundació ”la Caixa”

Publicació
Autor Chema Caballero
Fotografies Remedios Caballero
Disseny gràfic Estudi Juste Calduch
Correcció Manners
Impressió Gráficas Gómez Boj, S.A.
La responsabilitat de les opinions emeses en els documents d’aquesta
publicació correspon exclusivament als seus autors. La Fundació ”la Caixa”
no s’hi identifica necessàriament.
© dels textos, Chema Caballero, 2009
© dels dibuixos, els nens soldat. Recopilats i cedits per Fátima Miralles, 2009
© de les fotografies, Remedios Caballero, 2009
© de l’edició, Fundació ”la Caixa”, 2009
Av. Diagonal, 621 - 08028 Barcelona
D.L.: B - 4.881 - 2009
Agraïments
Fátima Miralles
Marta Vallejo Herrando
Alba Sanfeliu
Remedios Caballero
Peligros Folgado

PRESENTAció
El Programa de Cooperació Internacional de la Fundació “la Caixa” se suma, des del 1997, al compro-
mís solidari de contribuir a eradicar la pobresa extrema als països de renda baixa de l’Àfrica, l’Amèrica
Llatina i Àsia. Des d’aleshores el programa promou accions de protecció i assistència a les víctimes
davant d’emergències sobtades o cròniques causades per catàstrofes naturals o conflictes armats. El
programa ha col·laborat en projectes de rehabilitació i reintegració de nois i noies utilitzats com a me-
nors soldat a Costa d’Ivori i Sierra Leone i, amb l’objectiu de contribuir a un millor coneixement de la
realitat dels nens i les nenes soldat, realitza conferències, seminaris, tallers didàctics i publicacions
com la que teniu entre les mans.
En un percentatge cada vegada més gran, els nens i les dones es converteixen en víctimes de la guerra,
i el nombre de víctimes mortals entre la població civil ha passat a ser desproporcionadament superior
al que s’havia registrat en qualsevol altre moment de la història de les guerres, segons dades de les
Nacions Unides.
Amb Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone, el Programa de Cooperació Internacional de
la Fundació ”la Caixa” pretén contribuir a fer que els més joves coneguin la realitat en què viuen milers
de nens i nenes i, especialment, la gran tasca que estan fent persones i entitats d’arreu del món
per aconseguir l’eradicació de l’ús d’infants com a menors soldat. Entre aquestes persones solidàries
hi ha el missioner xaverià Chema Caballero, que va arribar a Sierra Leone el 1992 per fer-hi tasques
de promoció de justícia i pau i drets humans. Des de 1999 és director del programa de rehabilitació
de nens i nenes soldat dels missioners xaverians en aquell país i, des de 2004, també dirigeix un nou
projecte d’educació com a motor de desenvolupament a la zona menys desenvolupada del país, Tonko
Limba. Ell és l’autor de la història de Suluku, que il·lustra de manera fidedigna la vida de molts infants
i joves que han estat forçats a actuar com a menors soldat.
La publicació s’acompanya d’un seguit de recursos informatius perquè els joves puguin aprofundir en
el coneixement de la realitat dels menors soldat i els drets dels infants.

ÍNDEX
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone 9
Dibuixos 22
L’autor 27
Programa d’actuació a Sierra Leone 28
Sierra Leone 33
Un país amb pocs lleons
Amb molts recursos i pocs diners
On rugeixen els infants i els soldats mosseguen
On els menors soldat poden deixar de ser-ho
Només a Sierra Leone? 36
Programa de Cooperació Internacional de la Fundació ”la Caixa” 39
Conceptes 42
Enllaços d’interès 44

Suluku

PART i
Wali bena! que en limba,
el meu idioma, vol dir «hola».
Em dic Suluku Kamara i sóc de la tribu limba.
Visc a Sierra Leone, un país de l’Àfrica.
Vaig néixer en un poblet anomenat Kakonthi,
a la regió de Tonko Limba, al nord del país.
Va ser l’any de la «gran tempesta», que va
arrencar molts arbres. Sóc el tercer de set
germans. Els meus pares, Yakumba i N’mah,
eren camperols. Els nens anàvem a l’escola
i després de classe ajudàvem en les feines
de la granja plantant arròs, cacauets, moniatos,
mandioca i xilis picants. Quan teníem temps
lliure, anàvem al riu a pescar i després jugàvem
a futbol... perquè el que més m’agrada en
aquest món és jugar a futbol.
Fa un temps al meu país hi va haver una
guerra, i ara us contaré la meva història,
per explicar-vos per què la guerra és dolenta,
especialment per als nens i les nenes.
El meu relat comença l’any 1993, quan tenia
nou anys. Feia temps que havia sentit que al
meu país hi havia guerra, però mai no l’havia
vist de prop. Un dia, però, mentre era a classe,
vaig sentir un soroll molt fort, crits, trets, i
vaig veure que moltes persones vestides amb
uniformes militars atacaven el meu poble.
Van arribar a l’escola entre el fum de les
cases que ja havien començat a cremar i van
obligar tots els nens i les nenes a sortir de
les classes i a formar al pati. Als que van
provar d’escapar-se, els van abatre d’un tret.
Jo estava molt espantat i no aconseguia
moure’m. Llavors els soldats van començar
a cridar-nos i a donar-nos pesats farcells
perquè ens els carreguéssim al cap. Eren
les coses que havien robat del nostre poble.
Després van obligar-nos a caminar de pressa
cap a la selva. Vam creuar el poble entre les
cases que cremaven i entre els que no van
sobreviure. Els coneixia tots. Al meu poble
ens coneixíem tots.
Vam caminar tres dies per la seva, nit i dia,
sense gairebé ni menjar ni aigua. No sabia
cap a on ens portaven ni per què havíem
de caminar tant. Paràvem de tant en tant
per descansar, dormíem a la vora del camí.
Als que no podien més o es queixaven, se’ls
ajusticiava a l’acte. Jo estava molt cansat de
caminar i de carregar al cap aquell farcell que
pesava tant, però tenia por que si em queixava
o m’aturava, em matarien com al meu germà
Alimamy o al meu amic Lamin. Una tarda,
per fi vam arribar a una clariana de la selva on
hi havia la base dels nostres raptors. Al llarg
del camí ens havíem assabentat que els que
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 13

havien atacat el nostre poblat eren els temuts
rebels del Front Unit Revolucionari, RUF en
anglès.
Un vegada al campament, als presoners ens
van dividir en grups i després ens van repartir
entre els diferents caps que hi havia. A mi em
van assignar a un capità per fer-li d’ajudant.
Al meu grup també hi havia alguns dels meus
amics i algunes de les noies del meu poble.
El meu boss, que és com anomenàvem els
nostres caps, no era mala persona, i la seva
dona em va agafar afecte. M’havia de llevar
d’hora per anar a buscar aigua i llenya,
netejar la tenda del meu cap, rentar-li la
roba i fins i tot cuinar. Si no feia les coses
com els agradava al meu cap o a la seva dona,
em pegaven, però si les feia tal com volien, em
deixaven en pau i podia jugar a futbol amb els
meus amics. Jugant a futbol ens ho passàvem
molt bé, per uns moments aconseguíem
oblidar tot el que ens estava passant. Al final
del dia dormia al costat d’altres nois, fora de
la tenda i tapat amb una manta, al terra. Si no
plovia, no s’hi estava malament, però durant
l’estació de les pluges era difícil dormir i ens
passàvem la nit desperts vigilant que no li
passés res al nostre boss. També ens distrèiem
escoltant el soroll que feien els micos,
els antílops i les serps que viuen a la selva.
Vaig estar així durant un temps, calculo que
14 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
un any. El meu boss sortia a lluitar i nosaltres
l’esperàvem al campament amb la seva dona.
Així va transcórrer la meva vida fins que
un dia el meu boss em va cridar i em va dir
que m’unís a un grup de nois que eren al
centre del campament. M’hi vaig unir sense
preguntar res. Vam rebre l’ordre de posar-nos
en marxa i vam caminar quatre dies a través
de la selva, endinsant-nos-hi cada cop més.
Per fi vam arribar a la nostra destinació,
un camp d’entrenament del RUF. Hi havia
molts joves, com també altres nens i nenes
procedents de tot el país. Així va ser com
va començar el meu entrenament militar.
Ens van dir que érem en aquella base per
convertir-nos en soldats.
Durant tres mesos vaig aprendre a fer servir
armes, a preparar explosius i emboscades,
a atacar i a defensar-me, a camuflar-me a la
selva... El que menys m’agradava era llevar-me
de matinada per córrer durant hores amb
l’estómac buit. A les tardes ens feien xerrades
per explicar-nos que érem allà per lluitar
per la llibertat de Sierra Leone. Ens deien
que era un país molt ric, però que l’egoisme
dels polítics havia convertit la majoria dels
habitants en pobres. Ens explicaven que
lluitàvem per aconseguir que tots els nens
i nenes de Sierra Leone poguessin anar
gratuïtament a l’escola, perquè tots tinguessin
hospitals i carreteres, i aigua corrent i electri-

citat. En definitiva, que lluitàvem per fer
de Sierra Leone un país on tothom fos feliç.
Al començament m’ho vaig creure, i em vaig
dir que valia la pena sacrificar-se i lluitar,
però aviat vaig adonar-me que només eren
mentides i que els nostres caps es comportaven
igual que els polítics contra els que suposadament
lluitàvem. No hi havia cap diferència
entre els uns i els altres.
Després dels tres mesos d’entrenament,
quan els nostres caps van pensar que ja
estàvem preparats per lluitar, vam arribar
a l’última part del nostre entrenament com
a soldats del RUF. Una nit van despertar-nos
i, sense dir-nos res, van fer-nos caminar de
nou. Aquest cop la caminada va ser curta.
A poca distància del campament havien
obert una clariana a la selva, i allà vam
trobar-nos davant d’un yu-yu man, que és
com s’anomenen els bruixots. Ens hi vam
estar tres dies. El bruixot ens va fer rentar
en un riu, després ens va untar tot el cos
amb unes herbes i ens va lligar yu-yus als
canells i als malucs. Els yu-yus són cintes de
cuir amb una petita bossa que conté llavors
o pedres màgiques que et donen poder o et
protegeixen. Quan el yu-yu man va acabar
amb nosaltres, ens va dir que a partir d’aquell
moment érem invencibles, que les bales de
l’enemic mai no ens tocarien i que, per tant,
no moriríem en combat, perquè els nostres
yu-yus ens protegirien. També ens va advertir
que els yu-yus deixarien de protegir-nos si
durant la lluita miràvem enrere o provàvem
de fugir. Jo estava espantat, però al final de
la cerimònia vaig sentir que se’m feia el cor
fort i que ja no tenia por.
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 15

PART ii
Quan vam tornar al nostre campament,
vam trobar-nos amb Foday
Sankoh, el comandant suprem
del RUF. Ens va rebre amb un
gran discurs: ens va dir que ja
érem soldats i que lluitaríem per la llibertat
del nostre país. Després ens va cridar un per
un i ens va entregar la nostra primera arma.
La meva era un rifle AK47. Estava emocionat,
per fi podria lluitar com un home de veritat
i deixar de fer treballs d’esclau!
Pocs dies més tard em van cridar per a la
meva primera missió. Vaig unir-me a un
grup de companys. Quina casualitat! Gairebé
tots veníem de Tonko Limba, de poblets
propers. En coneixia la majoria, i també les
seves famílies. L’operació va començar i vam
caminar durant dies cap al nostre objectiu.
A mesura que ens apropàvem a la nostra zona,
m’emocionava en reconèixer el paisatge i els
indrets per on havia passat tants cops. Vam
arribar a prop d’un poblet que vaig reconèixer
com el meu: havia estat reconstruït i havia
recobrat la vida després de l’atac de feia uns
anys, quan em vam segrestar. Vam acampar
no gaire lluny del poble. Jo no entenia massa
bé què hi anàvem a fer, estava nerviós, volia
entrar al poblat i veure si els meus pares
encara hi vivien. Poc abans de fer-se de dia,
el cap de l’expedició, el capità Blood (sang),
ens va anar cridant un per un i, després de
fer-nos un tallet a les temples, ens hi va
introduir una pols blanca que més tard vaig
saber que era una droga. Quan em va arribar
el torn, vaig notar que una força molt gran
creixia dins meu, em vaig tornar boig, tot
el cos em cremava, el cor se’m va fer fort i
aleshores vam rebre l’ordre d’atacar Kakonthi,
el meu poble.
A mi em van assignar una missió molt
concreta: trobar la meva casa i la meva
família. Vaig començar a buscar, intentant
reconèixer la meva antiga llar entre les cases
del poblat reconstruït. Quan vaig identificarla,
em vaig trobar de cara amb el meu pare
i amb algun dels meus germans. Ells em
miraven amb por, sense atrevir-se a acostarse’m,
i jo no sabia què fer. D’una banda, volia
apropar-m’hi i abraçar el meu pare, però de
l’altra, tenia por que em veiessin com un rebel
i no m’acceptessin. Aleshores el meu boss
se’m va acostar i em va ordenar que disparés
contra el meu pare. Jo vaig titubejar una mica,
però la droga que ens havien posat a la sang
no em deixava pensar, estava com atordit,
i només tenia ganes de matar. A més, com us
he comentat abans, ja havia après que no em
podia negar a obeir ordres. Sense saber què
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 17

feia, vaig disparar i vaig matar el meu pare.
A continuació vaig calar foc a la casa mentre
feien presoners els meus germans i germanes.
De seguida vam sortir d’allà, amb tots els
nens que havíem aconseguit segrestar. Ells
carregaven tot el que havíem pogut robar al
poble. Recordava el dia en què jo havia estat
segrestat, però aquest cop jo no carregava
res al cap, jo donava les ordres. Vam caminar
per la selva i vam repetir la mateixa acció
en poblets propers.
Quan vam arribar al campament, vam ser
rebuts com autèntics herois i ens van preparar
una gran festa. En plena celebració va tornar
a aparèixer el nostre comandant, Foday
Sankoh, i ens va dir que ara ja no teníem més
família que el RUF, que era el nostre pare,
i que si intentàvem fugir no tindríem cap lloc
on anar.
A partir d’aquell moment vaig començar a
participar en diverses missions, sempre a
les ordres del meu nou boss, el capità Blood.
Dormia a l’aire lliure, al costat de la tenda
del meu cap, per protegir-lo, i tenia un parell
de nois més joves a les meves ordres que
m’ajudaven, em rentaven la roba i carregaven
les meves pertinences quan m’havia de
desplaçar. Vaig començar a guanyar fama pel
meu valor. Estava creixent i cada dia era més
18 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
fort i més respectat pels meus companys,
per això participava en missions cada cop
més difícils.
Una d’elles va ser l’atac a Kenema, la capital
de la província de l’Est. Van ser tres dies de
dura batalla contra l’exèrcit de Sierra Leone.
Vam arribar fins al centre de la ciutat,
però no vam poder mantenir les nostres
posicions i ens van ordenar que ens retiréssim.
La retirada es feia cada cop més difícil.
El meu grup va rebre l’ordre de dispersar-se
per no ser capturat. Em vaig amagar darrere
d’uns matolls. Semblava que m’havien vist
i que em seguien. El meus perseguidors
aviat se’n van cansar i van girar cua, només
un es va quedar endarrerit. Semblava segur
d’haver-me vist fugir en aquella direcció.
Cada cop se m’apropava més, així que vaig
haver de disparar. El vaig matar. Li vaig treure
l’uniforme i me’l vaig posar. I així, camuflat
de soldat de l’exèrcit de Sierra Leone, vaig
poder escapar i arribar fins al campament.
Quan Foday Sankoh em va veure, es va
adonar que duia l’uniforme d’un tinent i,
com a recompensa, em va ascendir a tinent
i em va posar al càrrec d’un grup de nois,
alguns fins i tot més grans que jo.
Un altre gran atac fou el de Kabala, al nord
del país, una ciutat que sempre havia estat
controlada per l’exèrcit de Sierra Leone.

Es va planejar tot minuciosament: molts
nens, nenes i dones es van infiltrar a la ciutat
per amagar-hi armes. Un cop allà, ens
passaven informació sobre les posicions dels
soldats, però algú ens va trair. Els soldats
coneixien els nostres plans i ens van parar
una trampa. La nit de l’atac van deixar que
ens infiltréssim a la ciutat i, un cop vam
ser-hi tots a dins, ens van rodejar. Molts
dels meus companys i amics van morir.
Em van ferir en una cuixa i vaig perdre el
coneixement. A mi i a uns companys ens
van fer presoners. Quan es va fer fosc, els
vaig dir als meus companys que havíem de
sortir d’allà i vam decidir arriscar-nos. Vam
començar a rodolar per terra fins que vam ser
fora del campament. Amb el moviment, se’m
van deslligar les mans, vaig poder desfer-me
els nusos dels peus i també els dels meus
companys. Tots vam començar a córrer, però
algú s’havia adonat de la nostra fugida i des
del campament van començar a disparar-nos.
La meva amiga Fatmata va caure ferida, la
vaig alçar en braços i vaig continuar corrent
fins que ja no vaig poder més. Vam tenir
molta sort i vam aconseguir arribar fins al
campament i recuperar-nos de les ferides.
Mai més no vaig saber què havia passat amb
el meu amic.
El metge del campament va diagnosticar que
necessitava descansar per recuperar forces,
ja que estava ferit i havia perdut molta sang.
Per això els meus caps em van enviar a la
regió de Kono, a vigilar els presoners que
excavaven per trobar diamants. La meva
missió era vigilar els diamants, una feina
senzilla. A centenars de nens, els que no
servien per lluitar i molts altres, se’ls enviava
allà a buscar diamants. A les vores dels rius,
coberts de fang, es passaven el dia excavant.
Hi havia persones que s’encarregaven de
recollir les pedres precioses i transportar-les
fins a la frontera de Libèria, on es canviaven
per armes i municions. Jo només havia de
vigilar que no hi hagués baralles i, si algú
volia fer-se l’espavilat i robar algun diamant
o escapar, ajusticiar-lo. Era una feina fàcil que
em va permetre recuperar forces i descansar.
Vaig estar-me a Kono sis mesos. Allà em vaig
adonar de com tractava els civils el RUF,
i vaig tenir temps de pensar. Allà va ser on
vaig entendre que no lluitàvem per fer de
Sierra Leone un país on tothom visqués feliç,
sinó per aconseguir diners per als nostres
caps. Ells eren els que vivien bé, mentre que
la resta de la població patíem per la seva culpa.
Havia vist com la meva família i els meus
amics havien mort, com la meva educació se
n’havia anat en orris. Vaig comprendre que
la guerra no era bona i que molta gent estava
patint per l’egoisme d’uns quants.
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 19

PART iii
aig tornar al meu campament.
Cada cop em costava més acatar les
ordres, tot i que si volia continuar
amb vida no podia desobeir. No sabia
què fer, no gosava explicar als meus companys
que volia deixar la guerra i el RUF per anar
a buscar la meva mare. Podien pensar que
era un covard o un traïdor. Però l’enyorava
moltíssim. Pensava en ella sovint, la recordava
a casa cuinant el meu plat favorit; o quan
m’ensenyava a plantar patates, i sobretot
quan ens explicava històries a mi i als meus
germans perquè ens adormíssim… això és
el que més m’agradava! Tenia clar que
volia sortir d’allà. No volia seguir lluitant,
ni robant, ni maltractar més gent… Jo volia
que aquella guerra acabés, la guerra no era
bona per a ningú.
Per fi va arribar la meva oportunitat, el juliol
de 2000. Un dia vam sentir el rumor que
s’havia firmat un alto el foc entre el RUF
i el Govern de Sierra Leone. Pocs dies després,
uns homes amb uniforme militar i gorres blaves
van entrar al nostre campament. Eren soldats
de les Nacions Unides. Van estar parlant
amb els nostres caps durant hores. Nosaltres
esperàvem ansiosos per saber què passava.
Quan els caps i els cascos blaus van sortir,
ens van reunir a tots i ens van dir que ens
desarmarien, que a canvi de donar les nostres
armes als soldats de les Nacions Unides ens
ajudarien a tornar a l’escola o a aprendre un
ofici. No tothom estava d’acord a deixar la
guerra, molts deien que era un parany per
tancar-nos a la presó. Però jo em vaig arriscar,
estava cansat de tanta violència sense sentit
i de totes les mentides que ens havien explicat.
Aquell dia vam ser pocs els que vam decidir
deixar el campament i seguir els soldats de
Nacions Unides. Vaig entregar la meva arma
AK47 al meu boss i em vaig acomiadar dels
amics que van decidir quedar-se. Ens van fer
pujar a un camió militar i ens van treure de
la selva.
Era de nit quan vam arribar a la nostra
destinació. Ens va rebre un grup de persones,
entre les quals hi havia un home i una dona
blancs. Ens van donar la benvinguda i,
després d’escriure els nostres noms, ens van
proporcionar roba neta i ens van dur a les
habitacions perquè hi passéssim la nit. Abans
d’anar a dormir ens van donar alguna cosa per
menjar. Això ens va fer sentir una mica millor,
perquè després d’haver estat viatjant tot el
dia estàvem molt cansats. A més, a mesura
que havien anat passant les hores a bord del
camió, m’havia estat demanant si havia pres
la decisió encertada. No sabia cap a on em
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 21

duien ni què passaria amb la meva vida.
Havia estat set anys amb el RUF, allà hi tenia
molts amics i tots em respectaven, comandava
un grup de soldats i tenia alguns nens i nenes
que treballaven per a mi. No em faltava de
res i si em venia de gust alguna cosa, només
havia d’agafar l’AK47 i sortir a buscar-la.
Ara, sense la meva arma, em sentia indefens.
L’endemà vaig poder explorar la nova llar
on m’havien dut. Em trobava en un centre
de rehabilitació de menors soldat anomenat
Saint Michael. Estava al costat del mar i era
un lloc paradisíac, envoltat de muntanyes,
selva i palmeres. Al centre hi havia més de
tres-cents menors que, com jo, havien estat
segrestats i forçats a fer de soldats.
A Saint Michael em vaig anar acostumant
a una nova vida en què no havia de barallarme,
en què ningú no era esclau de ningú, i
tampoc no hi havia caps. Vaig tornar a l’escola,
em vaig acostumar a netejar-me l’habitació,
a anar a buscar l’aigua que necessitava per
rentar-me i rentar la roba. A Saint Michael
jugàvem a futbol, fèiem teatre, cantàvem,
fèiem tallers per aprendre nous oficis, com
fusteria, mecànica, electricitat... Vaig fer-hi
nous amics.
Després d’un any a Saint Michael, quan ja
pensava que seria la meva llar per sempre,
22 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
l’home que portava el centre em va dir que
havien trobat la meva mare i dos dels meus
germans més petits, que havien tornat a
Kakonthi. Em va explicar que al començament
la meva mare, els meus germans i la
resta de veïns del poblat havien dit que no
volien saber res de mi perquè havia assassinat
el meu pare i havia fet molt de mal al meu
poble. Però a poc a poc, els treballadors
socials del programa els van convèncer que
el que havia fet no havia estat culpa meva,
que m’havien forçat a fer-ho i que ara
estava trist per tot el que havia hagut de fer,
i que el meu cor s’entristia cada cop que
ho recordava.
El dia que vaig arribar a Kakonthi va ser un
dia molt especial. M’acompanyava l’home del
centre. Vam aparcar el cotxe prop de la casa
de la mare i ens hi vam acostar a peu. La meva
mare estava cuinant quan em va veure, va
fer un salt, em va abraçar plorant i va cridar
Suluku teng, Suluku teng!, que vol dir «Suluku
ha tornat».
De seguida van venir tots els veïns. Les dones
feien salts d’alegria i els homes em miraven
molt seriosos. Per fi, quan la mare em va
deixar anar i les altres dones van callar, es va
apropar el cap del poblat, Pa Kalie, i em va
dir: «Suluku, tu ets un dels nostres, has patit
i has fet patir molt, tens dret a tornar a la

terra dels teus avantpassats. Te’n vas anar
com un nen i ara hi tornes com un home.
Tot depèn de tu. Si et portes bé i et fas
respectar, seràs acceptat. Si crees problemes,
t’expulsarem del poblat. Demanem junts als
nostres avantpassats que et perdonin per tot
el que has fet, ets benvingut.»
Quan Pa Kalie va acabar de parlar, tothom
va aplaudir i les dones van tornar a cridar
i, formant un cercle al meu voltant, van
començar a cantar i a ballar mentre jo era allà
al mig, una mica avergonyit. Després els joves
del poblat van unir-se al cercle i, finalment,
els més vells. És la manera que té la gent del
meu poble de donar la benvinguda. Jo estava
emocionat. Volia plorar però no podia,
perquè sóc un home i se suposa que els
homes no ploren davant les dones.
Han passat alguns anys des que vaig tornar
al meu poblat i va acabar la guerra. Tots els
dies em llevo molt d’hora i camino una hora
i mitja fins a Madina, el poble on hi ha l’escola
secundària. Ara hi estudio l’últim curs. A la
tarda, quan torno a casa, vaig al camp de la
meva família, on treballo amb la meva mare
i els meus germans plantant i conreant el
que necessitem per menjar. Mai no he tornat
a tenir problemes amb els veïns, tinc molts
amics i l’any que ve hauré de tornar a deixar
Kakonthi per anar a Freetown, la capital de
Sierra Leone, a la universitat, on vull estudiar
dret. Vull ser advocat.
Estic content amb la meva nova vida, tot i que
de vegades encara tinc malsons i recordo les
coses que vaig haver de fer durant la guerra.
Llavors el meu cor s’entristeix i només em
consola saber que jo no volia fer-ho, que mai
no ho vaig voler, que em van forçar a fer-ho.
No puc evitar sentir una ràbia enorme contra
els que cometen aquest tipus d’atrocitats
contra els nens i les nenes. Per això vull
estudiar molt, per poder ajudar el meu país
i tots els nens i nenes del món, perquè mai
més no hi hagi menors que es vegin forçats
a ser soldats.
Bé amics, ja us he explicat la meva història
com a nen forçat a ser soldat i ara ha arribat
el moment d’acomiadar-me: Yang thie bena
mamo bana hung ben pun kuya ka huku nde
yang bena, que en limba, el meu idioma, vol
dir «us dono les gràcies perquè heu escoltat
el que us he explicat».
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 23

DIBUIXOS
Aquests són alguns dels dibuixos fets pels nens al centre de rehabilitació i reinserció de menors soldat
Saint Michael.
24 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone

Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 25

26 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone

Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 27

Kamawala, poble de Tonko Limba.
28 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone

L’AUTOR
Chema Caballero Cáceres
Missioner xaverià, va néixer a Castuera (Badajoz) el
1961. Quan tenia sis anys es va traslladar amb la seva
família a Madrid. Des de jove va sentir la necessitat
d’ajudar els altres, raó per la qual va col·laborar com
a voluntari de la Creu Roja, ajudant els immigrants
alhora que estudiava. Chema, però, es va adonar que
la primera cosa que havia de fer era formar-se i per
això es va llicenciar en dret i en teologia.
L’any 1992 va arribar per primera vegada a Sierra
Leone, on començava una guerra que havia de
durar fins al gener de 2002. Aprofitant la seva formació
com a llicenciat en dret, va dur a terme tasques
de promoció de justícia i pau i drets humans
a fi de contribuir a forjar la pau. També va dedicar
aquests anys a conèixer la cultura, els costums i
els dialectes del país.
El 1995 va viatjar a Nova York per continuar-hi
la seva formació. Va treballar com a rector en una
església del Bronx, un dels barris més deprimits de
la ciutat, alhora que cursava un màster de ciències
socials a la universitat. Finalitzats els tres anys de
carrera, va tornar a Sierra Leone, país que ja no ha
deixat des d’aleshores.
El 1999 es va fer càrrec del programa de rehabilitació
i reinserció de menors soldats que els missioners
xaverians han desenvolupat a Sierra Leone.
Des de l’abril de 2004 compagina aquesta feina
amb la direcció del projecte «Educació com a motor
del desenvolupament», que s’està implementant
a la zona més subdesenvolupada de Sierra Leone,
Tonko Limba.
Chema Caballero
Tots aquests anys d’entrega i dedicació han tingut
ressò en diferents premis i distincions, com
també en diversos reportatges, llibres i articles
de premsa. Chema, autor d’algunes d’aquestes
publicacions, sempre ha aprofitat l’ocasió per denunciar-hi
la situació que ha viscut i que viu Sierra
Leone.
L’èxit dels seus projectes rau en la seva tenacitat
i en la seva constància, en el seu esperit de
treballador nat i en la capacitat que mostra de fer
seus els problemes dels altres. També radica en
el fet de no deixar-se vèncer per les adversitats,
d’apostar per l’ésser humà i posar-lo al centre de
tot i per sobre de tot. D’implicar la població de Sierra
Leone en tots aquests projectes perquè sigui
ella mateixa qui els dissenyi i, per tant, qui dirigeixi
el destí del seu país i esdevingui motor de desenvolupament.
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 29

PROGRAMA D’ACTUACIÓ A SIERRA LEONE
Sierra Leone, a l’Àfrica occidental, és el segon país més pobre del món segons les Nacions Unides. La guerra
civil que va assolar el país es va caracteritzar per les terribles atrocitats comeses contra els civils: amputacions,
violacions, assassinats i segrestos. Durant una dècada, molts nens van ser segrestats, arrencats de
les seves famílies i obligats a fer coses que no volien fer. Van ser empesos a ser nens soldats. El Programa
de cooperació internacional col·labora des de 2004 en diversos dels projectes (beques per a menors exsoldat,
programa de reintegració de menors exsoldat, sortides sociolaborals per a joves en zones rurals)
portats a terme a Sierra Leone per Chema Caballero i el seu equip de col·laboradors a través d’entitats que
li donen suport des d’Espanya (Missioners Xaverians, ONG DYES, ONG ATABAL).
Programa de rehabilitació i reinserció de menors
soldat
Des que va començar la guerra a Sierra Leone, es
veien nens als punts de control de les carreteres.
Nens d’entre vuit i catorze anys amb armes més
grans que ells mateixos. Va ser aleshores que Chema
va començar a interessar-se pels menors soldat i
per l’abús dels drets dels infants.
El 1999, els seus superiors li van proposar de
dirigir un centre de rehabilitació i reinserció de menors
soldat, i així va ser com es va obrir el centre
Saint Michael a Lakka, a pocs quilòmetres de Freetown,
en un antic hotel al costat de la platja. Aquest
centre va estar obert fins a l’abril de 2002. El gener
d’aquell mateix any, el Govern i la comunitat internacional
van declarar oficialment acabada la guerra
a Sierra Leone.
El programa era pioner al món, no tenia cap
referent i, per tant, la clau del seu èxit era una
incògnita. Els menors arribaven al centre per diferents
camins, bé fruit d’intenses negociacions
30 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
dutes a terme per diverses organitzacions no governamentals
perquè fossin alliberats pels rebels,
bé perquè s’escapaven, o simplement procedents
dels programes de desarmament.
El programa d’acollida, rehabilitació i reintegració
de nens i nenes forçats a ser soldats de Saint
Michael es pot resumir en els passos següents:
• Arribada del menor al centre i adaptació a la
nova vida, on no té cabuda la violència. És condició
imprescindible que el menor trenqui totalment
amb el seu món anterior, fase a la qual
s’arriba quan el menor aconsegueix explicar la
seva història.
• Trobar la família del nen o de la nena i aconseguir-ne
la reunificació.
• En el cas que no s’aconsegueixi la reunificació de
la família, els menors passen al que s’anomena
«atenció alternativa», que consisteix en adopcions,
pisos tutelats, programes d’aprenentatge
i, finalment, vida independent.

Per posar en pràctica aquest programa, fou necessària
la col·laboració de la comunitat local més pròxima
en particular i de la societat de Sierra Leone
en general.
Programa «Educació com a motor de
desenvolupament»
Des de l’any 2003 funciona una nova fase del programa.
Chema es va traslladar a viure a la zona de
Tonko Limba, la més subdesenvolupada del país,
una selva profunda amb petits poblets situada a
l’interior del país.
En acabar la guerra, aquesta zona va ser una de
les últimes a desarmar-se i la gent es va quedar on
era, sense passar per programes de rehabilitació
ni rebre cap tipus d’ajuda. Aquest programa pretén
reintegrar aquests nens i nenes a les seves comunitats,
a més d’ajudar els habitants de la zona, perquè
tots ells, no només els forçats a ser soldats, han
patit i continuen patint les conseqüències de tants
anys de guerra. El programa se sosté sobre tres
pilars bàsics: l’educació com a motor de desenvolupament
de la regió —centrada sobretot en els joves
i en les dones—, l’agricultura i la sanitat.
Per al desenvolupament del programa s’estan
duent a terme els projectes següents:
Construcció d’escoles primàries i secundàries a
Bramaia i a Tonko Limba. S’ha aconseguit que cada
any augmenti considerablement el nombre de nens
que va a l’escola. La idea és que pugui haver-hi una
escola primària a gairebé tots els poblets, i que
les poblacions amb més habitants i millor situades
Cases de fang i palla a Mandenbay, poble de Tonko Limba.
Nens d’un poble a classe, mentre es construeix l’escola.
geogràficament puguin disposar també d’una escola
secundària. A més a més, a la zona, hi ha una
escola bressol que acull infants de tres a sis anys.
Salaris, cases i formació de mestres. En zones
tan aïllades com Tonko Limba i Bramaia és molt
difícil aconseguir mestres qualificats. Oferir-los
ha bitatge gratuït és un bon incentiu. El fet de formar
mestres nadius i de donar-los l’oportunitat d’acon-
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 31

seguir el títol a través de cursos d’educació a distància
farà possible que joves de la zona trobin feina
als seus pobles i no hagin d’emigrar. Tot això es
complementa amb sous per als mestres. Des que
un mestre es presenta al Ministeri d’Educació per
obtenir-ne l’aprovació fins que aquest professional
rep el seu salari passen uns tres anys. Durant
aquest temps, el programa els paga el sou.
Beques d’estudi. Es bequen els estudis dels joves
sense recursos, especialment a l’escola secundària
i a la universitat, per crear una capa de població
ben formada i educada.
Centre de formació professional. Cal formar bons
professionals i tècnics que facin les feines intermèdies,
que, en un país com Sierra Leone, poden
aportar molt més al desenvolupament del país. En
aquest centre s’aprèn fusteria, mecànica, costura,
perruqueria, agricultura, etc.
Construcció de pous. Es tracta d’evitar que la població
consumeixi aigua que no és prou neta i que és
l’origen de moltes de les malalties que assolen el
país, com ara el còlera o les afeccions provocades
per paràsits intestinals. El consum d’aigua contaminada
és la principal causa de l’elevat índex de
mortalitat infantil que pateix el país, el més alt del
món segons les Nacions Unides.
El futbol com a teràpia i com a esquer per treballar
amb nens víctimes de la guerra. El futbol ajuda
a aglutinar els més joves, a mantenir-los entretinguts
d’una forma sana, i serveix d’excusa per
32 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
Participants del projecte de futbol com a teràpia.
Estudiants de secundària becats.
parlar amb els nois i descobrir la problemàtica que
presenten, com també per ensenyar-los a relacionar-se
pacíficament amb altres nois de la seva
edat i mostrar-los el valor de l’amistat i de la competició.
Ajudes sociolaborals. Després de set anys de postguerra,
encara hi ha molts problemes que no s’han
solucionat, molts d’ells motivats per la guerra.

Projecte sanitari, s’ha format un infermer i una llevadora.
Un d’aquests problemes és la gran taxa de
des ocupació juvenil que presenta el país, i el més
frustrant de tot és la manca d’oportunitats. Amb
aquestes ajudes sociolaborals es pretén, d’una
banda, que joves que han après un ofici al centre
de formació professional puguin posar en marxa
un negoci propi, i de l’altra, que els joves de la zona
de Tonko Limba, per falta de treball i d’oportunitats,
no hagin d’emigrar a la capital per trobar-ne, i de
la capital, cap aquí, cap a Europa.
Dispensari i clíniques mòbils. S’hi posen en pràctica
programes de prevenció i cura de malalties bàsiques
de la zona, com la malària i la malnutrició, i
també de prevenció de VIH/sida.
Cooperatives agrícoles. L’objectiu és passar d’una
agricultura de subsistència a una agricultura que
produeixi beneficis, perquè els joves puguin viure
als seus pobles d’una manera digna i així evitar
l’èxode de la població jove a la capital i més enllà
de les fronteres del país.
Superfície d’assecatge del projecte agrícola.
Escola primària amb pou.
Construcció del centre de formació professional. Per a qualsevol
construcció ha de col·laborar tota la comunitat.
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 33

Cada vegada penso menys que vaig matar i vaig fer el
mal. [...] Ja no somio amb els combats i vull oblidar-me’n.
Si esclatés una nova guerra, fugiria del país al més aviat
possible. Encara sé fer servir una arma, però espero no
haver d’utilitzar mai.
Gabriel Kamara a Salvar a los niños soldados de Gervasio Sánchez
Sierra Leone
34 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone

SIERRA LEONE
Un país amb pocs lleons
Sierra Leone, el país d’en Suluku Kamara, és un
país contradictori. Per començar, Sierra Leone no
és un país amb molts lleons, sinó que rep el nom
per la forma de les muntanyes que envolten la capital
i pel so, similar al rugit d’un lleó, dels trons
que se senten quan plou. Està situat a la costa atlàntica
africana, limita amb Guinea i Libèria i és la
terra de divuit tribus que parlen vint-i-tres llengües
diferents, algunes de les quals s’escriuen mentre
que d’altres no tenen alfabet.
Amagats entre les roques del subsòl, hi reposen
molts dels diamants que guarniran els aparadors
de les joieries de les nostres ciutats. Però d’altra
banda, tot i comptar amb una reserva important
d’un dels minerals més preuats, Sierra Leone és el
segon país més pobre del món, on les persones són
velles als 30 anys, ja que difícilment arriben a viure
fins més enllà dels 40. El país on infants com en Suluku
són segrestats i forçats a servir com a esclaus
i soldats va ser, des de 1787, la terra promesa on
arribaven els esclaus alliberats quan es va prohibir
l’esclavisme, raó per la qual la capital s’anomena
Freetown («ciutat lliure» en anglès).
Amb molts recursos i pocs diners
Des que l’any 1961 Sierra Leone va deixar de ser una
colònia britànica —fins aleshores havia estat una regió
del Regne Unit, com poden ser-ho Yorkshire o
Gal·les—, el país dels diamants ha patit moltes sacsejades.
Durant el temps que va ser una colònia, el país
va estar governat pels britànics i els descendents dels
exesclaus, pertanyents a una ètnia anomenada krio.
Al llarg d’aquest període, la resta d’ètnies van viure
en situació de desavantatge i discriminació.
Per aquest motiu, a partir de la independència
van començar les rivalitats entre les ètnies per controlar
el govern i prendre les decisions sobre els recursos
naturals i les riqueses del país. Però no només
els habitants de Sierra Leone rivalitzaven per
controlar els recursos naturals d’un país tan ric, sinó
que també s’intentà influir-hi des de l’estranger.
La guerra que ens explica en Suluku Kamara comença
l’any 1991, quan dues formacions militars, el
Front Revolucionari Unit (RUF) i el Consell Revolucionari
de les Forces Armades (AFRC), s’organitzaren
per canviar a la força el president del país i així poder
prendre les decisions sobre l’ús dels recursos
naturals i afavorir les seves tribus. Aquestes milícies
tenien la seva base en zones del país allunyades
de la capital (raó per la qual en Suluku havia sentit a
parlar de la guerra del seu país, però no la va veure
fins que arribà al seu poble) i, a mesura que anaven
guanyant territori en direcció a Freetown, van
anar destruint els llogarrets i reclutant a la força
nous soldats. Després dels atacs d’aquestes dues
formacions, la resposta també armada de l’Exèrcit
de Sierra Leone (SLA) i de les Forces Civils de Defensa
(CDF) va complicar el conflicte armat, que va
durar onze anys.
On rugeixen els infants i els soldats mosseguen
Tal com ens explica el testimoni d’en Suluku Kamara,
molts nens, nenes, nois i noies a Sierra Leone
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 35

van ser segrestats pels membres d’alguna de les
parts en conflicte, que els van forçar a actuar com
a soldats, esclaus o esclaves malgrat ser encara
infants. La història de com en Suluku Kamara esdevé
un menor soldat i de com deixa de ser-ho ens
pot ajudar a entendre millor què els succeeix als
infants i joves que a molts altres llocs del planeta
són forçats a actuar com a menors soldat.
En Suluku fou segrestat pels homes armats que
van arribar al seu poble i que, després de cremar
cases i assassinar a qui se’ls oposava, s’endugueren
a la força tants infants com van poder. De fet, el
segrest de nens i nenes és moltes vegades l’objectiu
dels atacs als pobles, ja que d’aquesta manera
les milícies aconsegueixen reemplaçar els soldats
que han mort o han estat fets presoners al llarg del
conflicte. En alguns casos, els nens i les nenes no
són reclutats per força, sinó que acaben a les milícies
escapant d’algun tipus de violència.
Però els caps de les parts en conflicte no busquen
només soldats. Per sobreviure, els grups armats
necessiten també que algú s’encarregui de
fer-los el menjar, de netejar-los les cases, d’espiar
els propers pobles que han d’atacar o de treballar
a les mines cercant els diamants que serveixen per
comprar armes noves. I en molts casos, sobretot en
el de les nenes soldat, tot i que no únicament, els
menors són reclutats amb finalitats sexuals.
Totes aquestes tasques solen ser les que recauen
sobre els infants que, com en Suluku al principi
de la història, encara són massa petits i dèbils
per carregar les armes. Així, obliguen els nens i
les nenes segrestats a obeir totes les ordres que
se’ls donin. A tots ens ha passat alguna vegada que
36 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
se’ns fa difícil desobeir les ordres d’aquelles persones
que ens fan por o ens imposen respecte, i és
precisament atemorint als infants amb amenaces i
pallisses que els caps militars aconsegueixen sotmetre
els nens i les nenes com en Suluku.
Després d’haver passat un temps sent esclaus,
quan els nens i les nenes creixen i s’enforteixen,
se’ls obliga a aprendre a utilitzar les armes —per
desgràcia, una cosa no gaire difícil, ja que les fan
de manera que siguin fàcils de fer servir—, a amagar-se,
a córrer, a matar, etc. Però tot sovint la por
ens avisa dels riscs i dels perills i, quan s’obliga
els infants a actuar com a soldats, el temor és difícil
de controlar. Per fer-los oblidar la por i perquè
confonguin el que és bo i el que és dolent, els caps
militars els donen drogues que allunyen els menors
de la realitat i fan que els perills i els assassinats
semblin part d’un joc.
Al relat, quan en Suluku ja va saber utilitzar les
armes, els seus caps el van obligar a atacar el seu
poble, a buscar la casa on havia viscut i a assassinar
el seu pare. Havent-se quedat orfe i després
d’haver atemorit els seus antics veïns, a en Suluku
li quedaven molt pocs amics, a banda dels que havia
pogut fer entre els membres del RUF. L’havien
aïllat del seu món. El darrer graó que el van obligar
a pujar fou el de segrestar, reclutar i esclavitzar altres
nens i nenes. Un cop fet això, ell mateix va esdevenir
responsable d’haver obligat altres infants a
viure la seva trista experiència. Cada vegada, doncs,
estava més sol i li quedaven menys persones amb
ganes d’estimar-se’l.

On els menors soldat poden deixar de ser­ho
Fent recompte de les desventures que ha viscut
el nostre personatge ens podem preguntar quantes
persones diferents ha estat en Suluku Kamara.
Amb poc més de disset anys, ja ha estat fill dels
seus pares, germà de dos infants als quals segrestaren
els mateixos soldats que van reclutar-lo a ell,
carregador de pesos per al RUF, esclau domèstic
encarregat de cuinar i netejar per al boss, soldat
ensinistrat per lluitar seguint a cegues qualsevol
ordre, saquejador de cases, addicte a una droga que
l’encegava, guardaespatlles del boss, guia dels seus
amics en l’intent de fugida, vigilant d’una mina de
diamants... Havent estat tantes coses al llarg dels
seus pocs anys, per quina raó no podia convertirse
en estudiant d’institut, ser de nou el fill gran de
la seva mare o arribar a ser advocat?
Al llarg del seu del camí de tornada, els menors
soldat com en Suluku troben molts entrebancs.
Molts d’ells estan sols després d’haver vist com mataven
les seves famílies i d’haver atacat els pobles
on havien nascut, raó per la qual els seus antics
veïns els temen. D’altres es tornen addictes a les
drogues que els han forçat a prendre per oblidar la
por en els combats, no han après cap ofici diferent
al de soldat ni tampoc gaires maneres de guanyarse
un sou. Tots ells es troben tan sols fora de les
milícies que els cal buscar per tots els racons el
coratge i la força necessaris per decidir deixar de
ser menors soldat. També cal saber que a vegades
no aconsegueixen superar el passat i, sense esperança
ni mitjants, sobreviuen com poden.
Amb el suport d’organitzacions que fan possible
que aquests infants deixin de ser soldats en
el marc de programes de desarmament, desmobilització
i reintegració (DDR), i de les persones encarregades
d’acompanyar-los, escoltar-los, abraçar-los
i educar-los, i sobretot amb la seva pròpia
valentia, s’intenta tornar a integrar aquests nens
i nenes a la societat civil per mitjà de programes
d’educació principalment, a més d’atenció sanitària
i psicològica, perquè els sigui possible decidir
quina mena de persona volen ser en endavant,
malgrat tot el que hagin pogut ser fins aleshores.
Qui més a banda d’ells i d’elles pot saber què volen
ser demà?
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 37

NOMÉS A SIERRA LEONE?
No és Sierra Leone l’únic lloc del món on els nens
i nenes són obligats a ser menors soldat. Malauradament,
hi ha molts altres punts del planeta —al
nord, sud, est i oest— on infants com en Suluku i
com la seva amiga Fatmata són obligats a fer de
soldats. A alguns els forcen a participar en una
guerra pel control dels diamants o del petroli,
d’altres formen part d’un conflicte per la venda
de drogues. Però tots ells comparteixen la por i
la soledat d’en Suluku Kamara.
Quants?
Es calcula que arreu del món hi ha desenes de milers
de menors soldat; se’n compten fins a 300.000.
De fet, en els darrers anys, s’ha registrat l’ús de menors
soldat a més d’una vintena de països.
Qui els recluta?
En alguns casos han estat les forces armades governamentals
les que han reclutat persones de
menys de 18 anys per servir l’exèrcit; en d’altres,
els governs no recluten directament menors, però
donen suport a grups paramilitars o milícies que sí
que els utilitzen. Moltes vegades són grups armats
no governamentals (com ara milícies, organitzacions
terroristes o grups de defensa) els qui obliguen
o convencen els joves i infants per unir-s’hi.
Sigui quina sigui la raó, quan els menors s’allisten
voluntàriament, la pobresa, el conflicte continuat,
el fet d’haver viscut situacions violentes a la pròpia
pell o en la de la família o tenir parents milicians
38 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
Països/situacions en què es van
reclutar o usar menors en conflictes
(abril 2004 ­ octubre 2007)
Menors soldat al món
Afganistan
Burundi
Txad
Colòmbia
Costa d’Ivori
Filipines
Índia
Indonèsia
Iraq
Nepal
Myanmar
República Centreafricana
República Democràtica del Congo
Somàlia
Sri Lanka
Sudan
Territoris Palestins
Uganda
Font: Informe global sobre menors soldat 2008
de la Coalició Internacional per Posar Fi a la
Utilització de Nens i Nenes Soldats.
COLÒMBIA

COSTA D’IVORI
REP. CENTREAFRICANA
REP. DEMOCRÀTICA DEL CONGO
TXAD
TERRITORIS
PALESTINS
SUDAN
IRAQ
UGANDA
BURUNDI
SOMÀLIA
AFGANISTAN
ÍNDIA
SRI LANKA
NEPAL
INDONÈSIA
MYANMAR
TAILÀNDIA
FILIPINES
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 39

els influeix a l’hora de considerar la violència com
a única opció viable.
Per què els recluten?
Pot ser que les parts en conflicte lluitin en nom
d’ideals polítics d’alliberament, de moviments d’independència
o de canvi de règim, però també passa
que les lluites tenen com a objectiu controlar els
recursos naturals o vendre i comprar drogues.
Quines tasques duen a terme?
Ser menor soldat implica fer les tasques de manteniment
dels campaments i de cuina i neteja; fer
d’escut humà o de guardaespatlles; carregar l’equipatge
dels seus superiors i del grup; portar armes;
dur a terme tasques logístiques com fer d’espies,
de missatgers... Aquests nens i nenes, a més, pateixen
greus violacions dels drets humans, com són
els abusos sexuals, ja que són forçats a l’esclavatge
sexual i, en el cas de les nenes majoritàriament,
40 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
són obligades a ser companyes dels seus caps
militars.
Hi ha països en què els joves reben classes
d’entrenament militar i d’ús d’armament a l’escola
abans dels 14 anys i, a molts llocs del món, els
joves de menys de 18 anys han de servir l’exèrcit.
En d’altres, els adults els convencen per espiar i
transmetre informacions al bàndol contrari, accions
durant les quals es juguen la vida si són descoberts.
Hi ha també la possibilitat que els passi
el mateix que a Sierra Leone i que sigui a través
del segrest, l’aïllament i el maltractament que es
facin soldats.
Hi ha moltes maneres de ser menor soldat, moltes
maneres de justificar-ho i molts llocs on els infants
són forçats a ser-ne. Però prengui la forma que
prengui, el reclutament d’un menor soldat sempre
acaba significant que l’infant passa a formar part
d’un conflicte d’adults sense el dret a decidir-ho.

EL PROGRAMA DE COOPERACIÓ INTERNA-
CIONAL DE LA FUNDACIÓ “LA CAIXA”
El Programa de Cooperació internacional de la
Fundació ”la Caixa” se suma, des de 1997, al compromís
solidari de contribuir a eradicar la pobresa
extrema en els països en vies de desenvolupament
de l’Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina.
Sensibilització a Espanya. S’impulsen noves vies de
diàleg i de debat social a través d’activitats com ara
conferències i seminaris, tallers escolars i familiars,
exposicions i publicacions.
Formació a Espanya. Programes dirigits a la formació
de les persones amb responsabilitat directiva a
ONG i dels agents d’acció humanitària.
Comerç just. L’objectiu és introduir en el mercat
espanyol productes de comerç just, que garanteix
als productors dels països del Sud unes condicions
de vida dignes.
Projectes internacionals
Eixos principals d’actuació en l’àmbit internacional:
Desenvolupament socioeconòmic. Promoció de
processos de desenvolupament d’un territori, coordinant
i finançant accions en matèria de creació
d’ocupació i generació d’activitat econòmica combinades
amb accions socials bàsiques.
Vacunació infantil. L’objectiu és facilitar l’accés a la
vacunació de nens menors de cinc anys en països
de renda baixa donant suport a la tasca de GAVI
Presentació de l’Aliança Empresarial per a la Vacunació Infantil
a CosmoCaixa Barcelona.
Projecte de suport a l’elaboració de productes de comerç just.
Alliance. GAVI és la primera aliança mundial entre
el sector públic i privat per lluitar contra la mortalitat
infantil en països en desenvolupament estenent
l’accés i la qualitat de la immunització en el marc
d’una millora dels serveis de salut.
Partint de l’experiència en cooperació internacional,
“la Caixa” impulsa l’Aliança Empresarial per a
la Vacunació Infantil, amb l’objectiu de promoure
i canalitzar les aportacions d’acció social de les
empreses espanyoles que vulguin contribuir als esforços
de GAVI Alliance.
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 41

Crisis i acció humanitària. Promoció d’accions
de protecció i assistència en favor de víctimes de
desas tres de causa natural o humana. Es financen
amb aportacions de la Fundació “la Caixa”, amb els
donatius que ingressen ciutadans solidaris en els
comptes corrents habilitats amb aquesta finalitat i
amb FonCaixa Cooperació.
Formació de capital social a l’Àfrica. Potenciació
de la capacitació de quadres superiors i intermedis
(personal mèdic i docent, beques per a dones
emprenedores, etc.) que reforcin les prioritats i estratègies
nacionals, amb l’objectiu de millorar els
serveis socials bàsics.
Codesenvolupament. Accions destinades a donar suport
al rol de la comunitat immigrant com a agent de
desenvolupament de la seva regió d’origen i com a pont
entre aquesta i el país d’acollida, així com a la seva integració
i convivència en la societat espanyola.
CooperantsCaixa. Voluntariat internacional a través de
l’assistència tècnica qualificada per part dels voluntaris
de ”la Caixa” en països en vies de desenvolupament.
Mapa
Aquest mapa mostra els països en què es desenvolupen
els projectes als quals ha donat suport el
Programa de Cooperació Internacional de la Fundació
“la Caixa”, des de 1997 fins a 2008. Els colors
indiquen el nivell de desenvolupament humà que té
cada país. L’índex de desenvolupament humà (IDH)
mesura el nivell que té la població d’un país respecte
a tres dimensions bàsiques del desenvolupament
humà: una vida llarga i saludable, educació i
un nivell de vida digne.
42 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
Països en què es desenvolupen
els projectes als quals dóna suport el
Programa de Cooperació internacional
(1997 ­ 2008)
Desenvolupament humà alt
Desenvolupament humà mitjà
Desenvolupament humà baix
MÈXIC
GUATEMALA
EL SALVADOR
HONDURES
NICARAGUA
COSTA RICA
COLÒMBIA
EQUADOR
PERÚ
BOLÍVIA
PARAGUAI
CUBA
HAITÍ
REP. DOMINICANA
BRASIL

MARROC
ALGÈLIA
MAURITÀNIA
MALI
SENEGAL
GÀMBIA
BURKINA FASO
GUINEA-BISSAU
NIGÈRIA
GUINEA CONAKRY
SIERRA LEONE
LIBÈRIA
TOGO
COSTA D’IVORI
CAMERUN
GUINEA EQUATORIAL
REP. CENTREAFRICANA
REP. DEMOCRÀTICA DEL CONGO
TXAD
ANGOLA
TERRITORIS
PALESTINS
SUDAN
SUD-ÀFRICA
AFGANISTAN
PAKISTAN
ETIÒPIA SOMÀLIA
UGANDA
KENYA
RWANDA
BURUNDI
TANZÀNIA
MALAWI
MOÇAMBIC
MADAGASCAR
ÍNDIA
NEPAL
SRI LANKA
XINA
MYANMAR
CAMBODJA FILIPINES
PAPUA NOVA
GUINEA
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 43

CONCEPTES
AK47: És el nom en codi que rep el fusell d’assalt Kalàixnikov.
Es tracta de l’arma militar amb més presència arreu del
món. Es calcula que n’hi ha entorn de 50-70 milions repartits
arreu dels cinc continents. És fàcil de manejar i
pesa relativament poc, la qual cosa en fa una arma idònia
per als menors soldat. A més, es tracta d’un fusell de
molt baix preu: a l’Àfrica se’n poden aconseguir per uns
25 euros (més o menys la meitat del que costen alguns
videojocs). El baix cost i la facilitat d’ús han fet que tant
els exèrcits com les bandes organitzades i les milícies
se’n serveixin per a la seva defensa i els seus atacs. Per
tots aquests motius, l’AK47 es considera una de les armes
més mortíferes del món.
Botí de guerra: Als conflictes armats de tots els temps
ha estat habitual que els soldats i milicians s’apropiïn
d’aquells objectes de valor que troben als pobles i ciutats
per on passen o que ocupen. El conjunt d’objectes,
diners, armes, bestiar, etc. que agafen és el que s’anomena
botí de guerra.
civil: És la paraula que descriu a aquelles persones que dins
d’una societat no formen part ni de l’Església ni de les
forces armades. En les situacions de conflicte armat,
s’utilitza per referir-se a aquelles persones que no participen
en la lluita armada.
colònia: Des de l’antiguitat, ha estat habitual que els països,
regnes o regions més poderosos intentessin ampliar els
seus dominis a la recerca de l’accés a noves matèries
primeres, més mà d’obra i nous mercats per vendre els
seus productes. Els territoris als quals arribaven eren
sotmesos per la força a les normes imposades per la capital
del país en qüestió, anomenada metròpoli, i un cop
controlats esdevenien part del país, malgrat la llunyania.
Aquesta situació de dominació ha tingut com a conseqüència
l’empobriment dels territoris sotmesos i és en
gran part responsable de les situacions actuals de molts
països de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i Àsia.
44 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone
conflicte: És aquella situació de disputa en què hi ha una
contraposició d’interessos o necessitats entre dues o
més parts. Pot ser latent i silenciós, o directe i obert; ser
violent o no ser-ho. Tot i així, quan els conflictes es tracten
obertament per mitjans no violents, poden permetre
canviar les situacions injustes que els originen o arribar a
acords que millorin la situació dels que hi participen.
conflicte armat: Es dóna quan la contraposició d’interessos
entre dues o més parts es tracta emprant la violència armada,
directa i organitzada, ja sigui en exèrcits, milícies,
grups terroristes, etc.
consell Revolucionari de les Forces Armades (AFRc): El
Consell Revolucionari de les Forces Armades és una junta
militar colpista creada el maig de 1997 pel seu líder,
Johnny Paul Koromah. Després del seu cop d’Estat de
1998, va convidar el Front Revolucionari Unit (RUF) a formar
part del Govern i, en ser derrocats, van lluitar units
contra el president Kabbah.
Ètnia: Agrupació natural d’individus amb unes característiques
pròpies.
Exèrcit de Sierra Leone (SLA): És el nom que reben les forces
armades públiques de l’estat de Sierra Leone. Alguns
dels principals caps de les milícies de l’oposició havien
estat militars de l’exèrcit de Sierra Leone, on van rebre
la seva formació militar.
Forces civils de Defensa (cDF): És el nom que es va donar
als grups de pastors dels diversos pobles de Sierra Leone
que van decidir organitzar-se per defensar les seves
localitats dels atacs de les milícies, l’exèrcit o les Forces
de Pacificació de l’Àfrica Occidental (ECOMOG). Com
que utilitzaven les tècniques tradicionals de defensa, en
alguns casos anaven acompanyats dels savis i bruixots
de les seves tribus, i armats amb les eines de conreu o
de pastura.
Forces de Pacificació de l’Àfrica Occidental (EcOMOG): L’any
1997, després del cop d’Estat que va obligar el president
Kabbah a retirar-se, van arribar molts soldats de diversos
països de l’Àfrica Occidental amb la missió de treballar
junts per retornar el poder al president i pacificar
el país. La majoria eren nigerians i els baixos sous que
rebien dels seus països van contribuir al fet que alguns
d’ells comencessin a aplegar botins de guerra, fins al
punt que van deixar de ser una organització de pau i es
van acabar convertint en una part del conflicte.

Front Revolucionari Unit (RUF): Grup de rebels que l’any
1991, i des de Libèria, va envair Serra Leone amb l’objectiu
de prendre el poder i controlar les mines de diamants.
El RUF va segrestar milers de nens i els va utilitzar com a
menors soldat. El seu líder va ser Foday Sankoh, que va
morir el 30 de juliol a l’hospital on estava reclòs a l’espera
de ser jutjat per crims contra la humanitat.
Menor soldat: És aquella persona menor de 18 anys reclutada
per un grup armat que participa en la guerra, ja
sigui directament, en els combats, o indirectament, collaborant
en tasques de cuina, neteja, espionatge. S’hi
inclouen les nenes reclutades amb propòsits sexuals o
obligades al matrimoni.
Milícia: És un grup de persones armades i organitzades que
actua com a part d’un conflicte armat. Es tracta d’organitzacions
armades menys militaritzades que els exèrcits,
tot i que en ocasions s’hi enfronten i en reprodueixen
el funcionament.
Militar: És la paraula que descriu a aquelles persones que
dins d’una societat formen part de l’exèrcit. En les situacions
de conflicte armat, s’utilitza per referir-se a aquelles
persones i organitzacions que participen en la lluita
armada (exèrcits, milícies, organitzacions armades d’autodefensa,
etc.)
Organització de les Nacions Unides (ONU): L’Organització de
les Nacions Unides, creada l’any 1945, és un organisme
internacional format per 192 estats (gairebé tots els països
del món) dedicat al manteniment de la pau, el desenvolupament
i la garantia dels drets humans. De fet, la Declaració
Universal dels Drets Humans (1948) sorgeix del
treball fet al si de l’ONU per reconèixer els drets bàsics
i iguals per a totes les persones del món sense distinció,
i el mateix passa amb la Convenció Universal dels Drets
dels Infants (1989). Des de principi del segle XXI, la feina
de les Nacions Unides va adreçada a l’assoliment dels
Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.
Parts en conflicte: Són tots aquells grups més o menys organitzats
que es posicionen a favor o en contra de la discrepància
que origina el conflicte. Quan es tracta d’un
conflicte armat, les parts en conflicte solen ser els grups
armats que l’enfoquen de manera violenta.
Reclutar: Allistar algú que es presenta voluntàriament, o que
és obligat a fer-ho, perquè formi part d’un cos militar.
Recursos naturals: Són aquells béns que vénen del subsòl,
les aigües, la vegetació, la fauna, etc. i que són necessaris
per satisfer les necessitats humanes. Un recurs
natural primordial és l’aigua o, com en el cas de Sierra
Leone, els diamants.
Saint Michael: És el nom del centre de reintegració de Sierra
Leone on Suluku Kamara i milers d’altres menors soldat
com ell han viscut el procés de teràpia i acompanyament
necessari per poder tornar a formar part de la vida civil.
Estava situat en un antic hotel i el dirigia Chema Caballero,
autor d’aquesta història. Quan els infants i joves
arribaven a Saint Michael, ja havien entregat les seves armes,
estaven sols i havien patit experiències semblants
a les d’en Suluku. Molts d’ells tenien pors incontrolables,
malsons terribles, alguns havien patit mutilacions
o havien assassinat els seus familiars i veïns. Al cap del
temps, la majoria ha pogut tornar a l’escola, trobar els
familiars més propers que els resten vius i formar una
família ells mateixos. D’altres no han pogut deixar enrere
la violència que els van inculcar o les drogues que els
van forçar a consumir.
Tribu: Grup social que aplega nombroses famílies o clans
units per vincles lingüístics, racials i culturals, generalment
amb un ordenament jurídic propi i sota l’obediència
d’un cap.
Violència: L’actitud o el comportament que constitueix una
violació o una privació a l’ésser humà d’una cosa que li
és essencial com a persona (integritat física, psíquica o
moral, drets, llibertats…).
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 45

ENLLAÇOS D’INTERÈS
- Amnistia Internacional Catalunya, unitat didàctica sobre menors soldat:
www.amnistiacatalunya.org/edu/material/ai-educa/
- Coalició Espanyola per Posar Fi a la Utilització de Menors Soldat: www.menoressoldado.org,
i unitat didàctica sobre menors soldat: www.menoressoldado.org/unidad_didactica.html
- CARAMÉS, Albert; LUz, Daniel i PÉREz, Rebeca: Menors soldat, publicacions de la Fundació “la Caixa”,
Barcelona, 2005. www.laCaixa.es/ObraSocial
- Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona: www.escolapau.org, i fitxa sobre
menors soldat i guia didàctica: www.escolapau.org/img/programas/educacion/dinamicas/4di010c.pdf
- MACHEL, Graça: Las repercusiones de los conflictos armados sobre los niños (A/51/306), United Nations
Publications, Nova York, 1996. www.un.org/children/conflict/spanish/themachelreport117.html
- MIRALLES SANGRO, Fátima, i CABALLERO CáCERES, José M.: Yo no quería hacerlo. Los niños forzados a ser
soldados en Sierra Leone se expresan a través del dibujo. Ediciones de la Universidad Pontificia de Comillas,
Madrid, 2002.
- Projecte Paula, Universitat de Barcelona: www.observatori.org/paula
- SáNCHEz, Gervasio: Salvar a los niños soldado, Debate, Barcelona, 2004.
Sierra Leone guerra paz/war peace, Blume, Barcelona, 2005.
46 · Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone

Organitzacions que treballen amb menors soldat i a favor dels drets dels infants
- UNICEF, Fons de les Nacions Unides per a la Infància: www.unicef.es
- Oficina del Representant Especial del Secretari de les Nacions Unides per a la qüestió dels infants i els conflictes
armats: www.un.org/children/conflict/spanish/home6.html
- Alboan, ONG de la Companyia de Jesús dedicada a la cooperació per al desenvolupament: www.alboan.org
- Amnistia Internacional, ONG dedicada a la defensa dels drets humans: www.es.amnesty.org
- Entreculturas, fundació vinculada als jesuïtes que treballa per l’educació i el desenvolupament:
www.entreculturas.org
- Save the Children, ONG dedicada a la defensa i la promoció dels drets dels infants: www.savethechildren.es
- Servei Jesuïta a Refugiats, organització dedicada a la defensa dels drets dels refugiats i dels desplaçats forçosos:
www.jrs.net/home.php?lang=es
- Human Rights Watch, ONG dedicada a la protecció dels drets humans: www.hrw.org/spanish
- Intermón Oxfam, ONG dedicada a la cooperació per al desenvolupament i a l’acció humanitària:
www.intermonoxfam.org
- Missioners Xaverians: www.javerianos.org
- DYES, Desarrollo y Educación en Sierra Leone, ONG dedicada a la cooperació per al desenvolupament a Sierra
Leone: www.ongdyes.es
- Fundació ATABAL, fundació dedicada a la cooperació per al desenvolupament a Sierra Leone:
www.badajoz.org/atabal
- Fundació Akwaba, fundació dedicada a la cooperació per al desenvolupament:
www.akwaba.pangea.org/cat/home.html
- Fundació “la Caixa”, Programa de Cooperació Internacional: www.laCaixa.es/ObraSocial
Suluku. La història d’un nen soldat a Sierra Leone · 47

MÈXIC
GUATEMALA
EL SALVADOR
HONDURES
NICARAGUA
COSTA RICA
COLÒMBIA
EQUADOR
PERÚ
BOLÍVIA
PARAGUAI
CUBA
HAITÍ
REP. DOMINICANA
BRASIL
MARROC
ALGÈLIA
MAURITÀNIA
MALI
SENEGAL
GÀMBIA
BURKINA FASO
GUINEA-BISSAU
NIGÈRIA
GUINEA CONAKRY
SIERRA LEONE
LIBÈRIA
TOGO
COSTA D’IVORI
CAMERUN
GUINEA EQUATORIAL
REP. CENTREAFRICANA
REP. DEMOCRÀTICA DEL CONGO
TXAD
ANGOLA
TERRITORIS
PALESTINS
SUDAN
SUD-ÀFRICA
AFGANISTAN
PAKISTAN
ETIÒPIA SOMÀLIA
UGANDA
KENYA
RWANDA
BURUNDI
TANZÀNIA
MALAWI
MOÇAMBIC
MADAGASCAR
ÍNDIA
NEPAL
SRI LANKA
MYANMAR
CAMBODJA
XI

Els tipus de paper utilitzat per a aquesta publicació és Munken Print
White, de 300 g a la coberta i de 150 g a l’interior, produït a Arctic
Paper Munkedals. Aquest paper té l’origen en boscos generats de
manera sostenible i del que existeix certificació de tota la cadena
de producció del paper.
Certificats i informes mediambientals a www.arcticpaper.com