la humanitat - Memòria Esquerra

memoriaesquerra.cat

la humanitat - Memòria Esquerra

Portaveu interior del Partit

Full informatiu

extraordinari

L'ahir i l'avui

es donen la mà.

LA GRAN

«ESQUERRA»

DEL 76

Per fi —no sense dificultats ni

traves— vam poder celebrar la

nostra Assemblea, la primera

que hem reunit a Catalunya des

del final de la guerra. Malgrat

la calor i el brevíssim període

de convocatòria vam ésser més

de set cents. No hi eren —ni

de molt— tots els que hi havien

de ser, ni tampoc (com ho va

demostrar la discussió de la tar

da) tenien dret a ser-hi tots els

que hi eren. Però si fem sense

complaences el balanç de la jor

nada, el resultat és amplament

positiu. Comentaristes malèvols

0 mal informats ens han atri

buït una mitjana d'edat molt alta

Per desmentir-ho tenim el testi

moni dels presents i, sobretot,

les fotografies de la sala. Però

aquesta és una qüestió sobre

la qual no val la pena d'entre

tenir-s'hi: el futur, millor que

ningú, donarà la resposta definí

tiva. Perquè el problema no és

de saber si avui som vells o

joves o de mitja edat. El real

problema seria, en tot cas.

el d'aclarir si l'Esquerra, en

tant que partit definit per una

ideologia i una «praxis», és encara

vigent. Nosaltres n'estem

convençuts —és per això que hi

som— i creiem també que podem

convèncer-ne als que tinguin dub

tes, si ens escolten sense pre

judici. Però evidentment no és

aquest el lloc d'encetar ara

aquesta discussió, que demanaria

molt més espai del que aquí

disposem.

Tornant a l'Assemblea, hem

de reconèixer —per què no?—

que podia donar una certa impressió

de nostàlgia. Però de

fet no era nostàlgia sinó la ne

cessitat de cloure solemnement

una etapa per poder així obrir-ne

una de nova alliberats de la carré

ga del passat, conservant-ne viu

el record i tractant de treure'n

la lliçó, però no sotmesos ja a

la seva determinant influència.

L'Assemblea del 4 de juliol fou

a la vegada la darrera de l'Esquerra

del 1931 i la primera de

l'Esquerra del 1976. Entre aquestes

dues Esquerres una contí

nuïtat de pensament i una ininterrompuda

cadena de sacrificis

1 de màrtirs, obscurs les més de

les vegades. Com pels arbres

que rebroten d'arrel, el brancam

i les fulles noves aviat recubrirán

la vella soca.

la humanitat

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

N.° 3

Agost de 1976

Una perspectiva de l'Assemblea. La gran sala d'actes, plena de gom a gom. Al fons. l'estrada amb la mesa. i unes presències espirituals, símbol i eix

de L'Esquerra.

En el Col·legi d'Advocats de Barcelona

it

LA PRIMERA ASSEMBLEA DE "L'ESQUERRA

A L'INTERIOR DE CATALUNYA

DESPRÉS DEL 39

El diumenge, dia 4 de juliol passat, va tenir lloc en el Col·legi d'Advocats de Barcelona la primera Assemblea d'«Esquerra

Republicana de Catalunya» celebrada a l'interior després de la guerra. Trenta-set anys ens separaven d'aquell dia en què

va cloure's per al nostre país, després d'una llarga i desesperada lluita, una etapa històrica iniciada amb tot l'entusiasme

que pot sentir un poble il·lusionat davant l'esclat d'una nova vida civil, penyora d'un futur millor que ell mateix s'havia preparat

abnegadament, i en què es veia així de sobte precipitat al buit. Anys de destrucció, de persecució i de sofrença.

Amb molts dels nostres que ens han deixat per sempre, no rendits, sinó vençuts pels anys o la sevícia. Però també amb

d'altres que han aguantat i sobreviscut a l'adversitat, lluitant amb un coratge obert a les veus de la terra, mai mondores.

I són aquests els homes que el dia quatre de juliol van fer possible aquest esdeveniment de què ha estat protagonista

SqU Mmtants i simpatitzants del Partit van ésser convocats per a aquest primer encontre en massa abans de la celebració

del pròxim Congrés que es prepara per la tardor. La cita, abans de veure's acomplerta, va passar per diverses incidències

que van retardar-la. A la fi, l'adaptació del propòsit a les condicions establertes per la llei de reunió vigent va permetre la

celebració de l'Assemblea, ajustada a les fórmules i prescripcions legals del cas, sense que en quedes afectat, però, cap

aspecte essencial del Partit. Així, l'Assemblea, que havia estat preparada pel vint de juny, va poder efectuar-se finalment

unes setmanes després, el 4 de juliol, sota la denominació de Reunió Informativa de l'Esquerra

El gran saló d'actes del Col·legi d'Advocats vessava d'un públic expectant. Incapaç de contemr-lo els assistents

s'amuntegaven per corredors, estrada, portes i vestíbuls, des d'on podien seguir el .desenrotllament de I Assemblea per

mitjà dels altaveus. Moltes cares conegudes, i d'altres de noves; gent de totes les edats; vells companys de I Esquerra

vinguts de tot arreu: de la ciutat, de les comarques, les pròximes i les mes allunyades, i fins i tot de I estranger, amb predomini

dels que encara resideixen a França. També molts que no havien viscut la guerra, i ¡oves i moltes dones. 1

ells atrets per una història, uns sentiments i un esperit que es desprenen com una exhalacio de I Esquerra i que s identifiquen

plenament, tàcitament, amb l'esperit, la voluntat i la manera d'ésser d'un país.

L'Assemblea va ésser presidida per Manuel Juliachs i Joan Rodríguez Papasseit, dos prestigiosos militan s que des

de l'interior van sostenir al llarg dels anys de repressió els postulats del Partit, plantant cara a tota mena de perills i adversitats.

Carles Sala actuava de moderador de l'Assemblea, i Albert Alay, n'exercia funcions de secretari.

Rodríguez Papasseit

obre l'Assemblea

L'admirat company, que fou Comissari

de la Generalitat i Governador

Civil de Tarragona, i

membre del Directori del Partit

elegit en l'últim Congrés que

va tenir lloc a Catalunya; empresonat

sis anys per la seva

actuació clandestina en els anys

quaranta, va pronunciar les paraules

rituals d'apertura de la

sessió.

Un minut de silenci

Amb l'Assemblea dempeus va

fer-se un minut de silenci consagrat

a la memòria dels Presidents

desapareguts. Francesc Macià,

mort el 33, i Lluís Com-

panys, afusellat a Montjuïc el

40, a la del President Iria mort

a l'exili, i en homenatge a tots

els màrtirs del Partit.

L'estructura temàtica

de l'Assemblea

Immediatament, i com a plantejament

previ. Carles Sala va fer

una sumària exposició de les

motivacions de la sessió, una

reunió inicial com a primer contacte

públic dels militants del

Partit preparatòria del pròxim

Congrés: i va descriure l'estructura

i el contingut que s'havia

conferit a aquesta Assemblea

per al seu desenrotllament, el

qual havia d'incidir lògicament

en els temes cabdals implícits a

la vida col·lectiva del país. Nombre

de treballs, d'exposició reia-


la humanitat

tivament breu —tot i que en algun

cas ultrapassant l'extensió prevista

per mor d'un entusiasme

incontenible— i reunits tots ells

per afinitat temàtica, van constituir

la base conceptual de l'acte

concernent a la sessió matinal.

Aquests temes generals van ésser:

El passat de l'Esquerra, La

Generalitat i la seva obra, Les

noves generacions, i Els postulats

de l'Esquerra. Aquests quatre

grups emmarcaven els diversos

treballs desenrotllats successivament

per Josep M. Poblet,

Josep Subirats, Josep Fornas,

Jaume Miravitlles. Alfons Peidró,

Francesc Viadiu, Josep M. de

Foix. Frederic Rahola. Boi Fuster,

Concepció Ferrer de Rebull. Antoni

Bergós. Salvador Grau Mora.

Josep M. Imbert. Benjamí Jané,

Josep M. Corredor i Víctor Torres.

Heribert Barrera, Secretari

general del Partit, clouria l'acte.

Endreça a l'Assemblea,

per Rodríguez

Papasseit.

El president de l'Assemblea començà,

amb paraula commoguda,

donant les gràcies als qui.

militants del Partit o simpatitzants,

tots amics, havien tingut

la voluntat de respondre a la

convocatòria, acudint en massa

a aquest acte, significatiu de la

fraternitat que l'Esquerra ha mantingut

sempre envers tots aquells

catalans que han lluitat, cadascú

a la mesura de les seves forces,

tant per la llibertat de Catalunya

—un dels grans objectius, sinó

el primer, dels nostres postulats—

com també per la democràcia

i la justícia social.

Es referí després a les veus i

els planys sentits durant aquests

darrers temps, talment com moguts

pel neguit de la manca de

contacte amb les activitats, necessàriament

s//enc/oses. d'un

sector emprenedor del Partit.

Doncs bé —digué—, aquí tornem

a trobar-nos ara. tots junts, però

no per primera vegada després

de tants anys, sinó junts com

sempre, perquè des d'aquell dia

en què va ésser constituïda l'Esquerra

i encara després de la

desfeta, mai no ha deixat d'existir.

Als dies de triomf i de govern

van succeir els dies de combat

i de dolor, i després els de la

lluita clandestina, per a la supervivència,

primer, i per al redreç

finalment del nostre poble i dels

nostres ideals. És desgraciadament

prou copiós i prou evident

el nostre martirologi perquè hagi

ara d'exalçar-lo i de retreure'l.

Però. veieu, si més no, la presència

d'aquest home que avui

comparteix la presidència de l'Assemblea

amb mi, en Manuel

Juliachs, que pot servir-nos de

paradigma de tot el que ha passat

i s'ha fet en aquests temps

de silenci. Home exemplar, tenaç

i patriota, conegut en el transcurs

d'aquests anys de clandestinitat

a dins del país, quan la majoria

dels dirigents eren morts o exiliats,

com el cap de l'Esquerra,

ha tingut el coratge de portar a

terme una tasca endegadora sense

defallença i prenyada de perills.

I avui, aquest home de

noranta anys, que podia molt bé

passar-se de venir aquí, veieu-lo

al nostre costat, amb tota la

fermesa del seu esperit, amb el

mateix entusiasme jovenívol de

quan s'esmerçava abnegadament

a lligar voluntats, a reparar febleses,

a crear grups actius, a

mantenir, com a portaveu visible,

la penya de l'Or del Rhin,

o animar sopars subrepticement

polítics, com van ésser, posem

per cas, els dedicats a Serra-

Gasulla, a mossèn Muntanyola i

a tants d'altres que avui ja no

poden ésser aquí, sacrificats, a

semblança del nostre President

Un sector de la Mesa. Juliachs i Rodríguez Papasseit presideixen.

màrtir, al servei de Catalunya i

per a la redempció del poble

oprimit.

Expressà la seguretat que el

Partit comptaria novament amb

l'absoluta confiança del poble

català, tan singularment dotat per

a distingir i apreciar la bondat

i les possibilitats de les intencions;

un poble reflexiu i raonable,

madur, refractari a les demagògies;

amb una mescla rica

i equilibrada de conceptes ideals

i realistes.

Feu referència després als problemes

socials que té plantejats

el país i que el Partit ha de

resoldre una vegada més amb

equitat, perquè la condició popular

de l'Esquerra, la seva profunda

rel social, mai no li permetrien

de decantar arbitràriament

el seu pes a benefici d'un

estament amb dany d'un altre. La

justícia social és per a tot un

poble, no té límits ni compartiments

estancs; i. al seu parer,

té un abast que molts ignoren.

Es mostrà contrari a tota discriminació.

Creu que en el pitjor

dels casos serian els propis

arribats a Catalunya els que es

descriminarien si no respectaven

i fessin seves, amb bona voluntat,

tant com els fos possible,

les maneres d'ésser catalanes;

si no estimaven les seves peculiaritats;

és a dir, si no es fonien

amb el poble i les essències del

poble que els dóna treball i

aixopluc. No n'hi ha d'altre de

discriminació —digué— perquè

el que vol Catalunya no és veure'ls

i tenir-los com uns catalans

adventicis. sinó que el que vol

és veure'ls i tenir-los com a

bons i autèntics catalans, a ells

i als seus fills, per generacions.

Només ens cal mirar enrera per

a veure que és aquest el bon

camí: Homes arribats aquí fa

més de cinquanta anys, com ara

els nou vinguts, van saber comprendre

i estimar Catalunya, i

lluitar, amb tant o més braó, per

ella, que ja era terra dels seus

fills, al costat dels catalans de

naixença.

Acabà el seu parlament fent

memòria d'un gran patrici. Antoni

Rovira i Virgili; home honest

i devot de la seva terra; gran

treballador, historiador insigne,

periodista exemplar; noble polític

i orador. I va fer seves les

paraules que el gran home desaparegut,

membre eminent de

l'Esquerra, va pronunciar un dia,

camí de l'exili: «Treballar en tot

allò que jo pugui perquè ressorgeixi

més sòlida, més pròspera

i més noble encara que abans la

Pàtria caiguda. Aquest és, mentre

el tren marxa i m'allunya de

Perpinyà, el meu jurament de

català nacional. Que tots els

catalans exiliats facin i compleixin

el mateix jurament, i vindrà

el dia que podrem alçar damunt

la recobrada terra de Catalunya

Els treballs i els

les nostres veus, la nostra bandera

i el nostre ideal».

Homenatge a Juliachs

Acabada la perorado de Rodríguez

Papasseit, acollida amb

grans aplaudiments, va fer l'oferiment

de l'Assemblea al patrici

Manuel Juliachs, que la presidia,

com expressió d'homenatge a

l'home que des del 39 i al llarg

dels anys més negres va mantenir

enlaire com una bandera

l'esperit del Partit.

L'Assemblea va tributar una

intensa ovació a Manuel Juliachs.

que va correspondre a l'homenatge

amb unes paraules d'abrandament

patriòtic, sovint sincopades

per l'emoció. Els noms de

Macià i Companys van ésser

pronunciats per Juliachs amb

devoció, i va instar a tots els

que pertanyen a l'Esquerra a

servar fidelment els seus sentiments

i els seus ideals: uns

sentiments i uns ideals que són

permanents, que, en la seva

essència, no estan subjectes a

canvis ni a modes polítiques o

socials; que són encara ideals

i, per tant, prometedors d'un futur

més just i gloriós, un futur

per al qual cal seguir maldant

amb l'entusiasme, la fe i el coratge

que Catalunya, durant els

anys pitjors, ha sapigut mantenir

per a preservar-lo.

Anaven a començar les tasques pròpiament dites de la reunió amb la lectura, o remissió

en parlaments espontanis, dels treballs previstos per aquesta circumstància, reunits —com

ja hem explicat— per grups d'afinitat temàtica.

Aquesta etapa de l'Assemblea va ésser iniciada per

Josep M. a Poblet:

«L'ESQUERRA FINS AL 1939»

J. P. M., conegut escriptor, antic

membre del Partit, exiliat durant

molts anys, i .el qual, ¡a de retorn

a la nostra terra, ha escrit i

publicat, entre d'altres obres de

significació diversa, algunes de

literàries, la «Història de l'Esquerra

Republicana de Catalunya»,

¡a exhaurida, i que té preparada

i a punt una altra obra

esperada amb gran interès: «Vida

i Mort de Lluís Companys».

Poblet va començar dedicant un

record als quatre Presidents de

la Generalitat, tots ells fundadors

del nostre Partit, l'ideari del qual

va exposar en els seus diferents

aspectes, sense oblidar el social,

bo i fent constar que en

aquest sentit E. R. de C. no té

altre limitació que la que imposi

el moment en què es vulgui

aplicar una llei per avançada que

sigui. «Ja sabem, va dir, que

les circumstàncies actuals no

són les del 1931, però també

sabem que el nostre Partit, demòcrata

per excel·lència, en un

proper Congrés podrà actualitzar

allò que calgui dels seus principis

bàsics, sense tocar la seva

part essencial, que continua tenint

una plena vigència.» Posà

damunt la taula la qüestió concreta

que el programa d'E. R.

de C. no és pas excessivament

llarg, ni tampoc ple de promeses

que moltes vegades no es compleixen.

En canvi, digué, a les

eleccions municipals del 1931

anàvem a la lluita amb dues

banderes: la del canvi de règim

i la d'obtenir per Catalunya un

règim autonòmic. Doncs bé; a

les 48 hores la República era

proclamada, i l'any següent obteníem

l'Estatut, tan retallat com

es vulgui, però que va permetre

l'establiment de dues Institucions

essencials: la de Justícia,

amb la creació del Tribunal de

Cassació de Catalunya i el Parlament

Català, un parlament que

malgrat no haver tingut una durada

llarga, feu l'obra més avançada

que el nostre poble ha

conegut en tots els temps. Incità

els concurrents a allistar-se

a les fileres del Partit, que avui

com ahir, és ample, popular i

de braços oberts, dintre el qual

tenen cabuda totes les esferes

socials, des de l'obrer al menestral,

de la classe mitja a

l'home de carrera d'esperit liberal.

Remarcà que E. R. de C.

és un agrupament tan de braços

oberts, que el 1931, en el moment

de constituir-se, i quan el

problema de la migració no tenia

ni de molt l'amplitud dels

dies actuals, ja feia constar en

el seu programa que eren considerats

catalans tots aquells

que procedents d'altres indrets

peninsulars visquessin i treballessin

a Catalunya: una presa

de posició amb la qual s'avançava

a totes les altres organitzacions

polítiques. I acabà recordant

que amb el concurs de tots

hem de tornar a fer bones les

paraules de Lluís Companys pronunciades

des del balcó del Palau

de la Generalitat, just deixat el

Penal del Puerto de Santa Maria:

«Tornarem a lluitar, tornarem a

sofrir i tornarem a vèncer!»

Josep Subirats:

«CLANDESTINITAT D'E.R.C. EN

ELS ANYS 40 I ASPECTES AC-

TUALS DE LA POLITICA ECONO

MICA DEL PARTIT».

J. S., doctor en Ciències Econòmiques.

Als disset anys, director

del diari de l'Esquerra, *EL PO-

BLE», de Tortosa. Condemnat a

reclusió perpètua el 1939. Mem.

br e del Directori de l'organització

clandestina entre 1945 i 1947,

any en què tornà a ésser empresonat.

Recorda que l'any 1939 els homes

i dones de l'Esquerra van patir

una dura repressió, acusats de

«rojos» i «separatistes». De cada

deu empresonats, quatre eren

de l'Esquerra, i dels altres la

majoria pertanyien a la CNT; i

en la mateixa proporció se'ls

condemnava a mort i afusellava.

Respecte de l'organització clandestina

dels anys 40, va centrar-se

en les activitats del Partit

i de les JEREC de l'interior, des

de 1945 a 1947, que van elegir

els seus directoris amb reunions

de base arreu de Catalunya. Es

publicava «LA HUMANITAT», amb

tiratge regular de 10.000 exemplars,

i també «ARA», de les

joventuts. L'esmentat any 47 foren

empresonats els dirigents i

va desarticular-se seriosament

l'organització, llavors potser la

més nombrosa i activa al nostre

país.

En l'aspecte econòmic es va

referir als principis bàsics de

l'Esquerra, d'horitzó socialista i

arrel autogestionària, amb realitzacions

com el Decret de Col·lectivitzacions

i Control Obrer, signat

per l'honorable President Tarradelles,

llavors Conseller en Cap,


el 24 d'octubre de 1936, ja doncs

en plena guerra.

En quant a la petita i mitjana

empresa, va assenyalar que la

seva protecció és una constant

en el nostre Partit.

Va reinvidicar un enfortiment

del sector públic del Govern de

Catalunya, amb la desprivatització

de les institucions financeres,

els oligopolis capitalistes i el

terreny urbà, per una part, i per

l'altra amb una transformació del

sistema tributari, que dongui a

Catalunya sobirania per a establir

i recaptar els impostos, seguint

els models de Navarra i de

la República Federal Alemanya.

Jaume Miravitlles:

«UNA TRAJECTÒRIA

AL SERVEI DE CATALUNYA»

J. M., antic militant de l'Esquerra,

procedent del camp obrerista.

Comissari de Propaganda de la

Generalitat de Catalunya. El seu

concepte original de la propaganda

politica i el dinamisme

que sabia projectar als serveis

que en aquest camp promovia

(recordem, si més no, la famosa

Olimpíada Popular Mundial a

Barcelona el ¡uliol d,el 36) van

ésser precursors en aquella èpo.

ca de les més eficients oficines

ministerials de propaganda creades

a tot el món. Les seves

campanyes en pro del Partit, de

primer, í de Catalunya i la Generalitat

després, en pau i en

guerra, són memorables. Enginyer

industrial, professor, assagista,

conferenciant, politic i periodista

destacat. Exiliat durant

molts anys a Mèxic í als Estats

Units. Ço Director amb Carles

Sala, en una de les etapes del

periòdic *EI Poble Català», òrgan

de la Comunitat Catalana de Mèxic

adherida al Consell Nacional

de Catalunya, amb seu a Londres.

Com a periodista professional

forneix des de fa molts

anys les seves col·laboracions a

una vasta cadena de premsa internacional.

Fins en els seus

llibres —en té molts de publicats—

traeix el seu temperament

de periodista polític incisiu i

singular, capaç d'anàlisis i síntesis

atípiques, i de formulacions

i relacions de conceptes originals,

susceptibles de les més

diverses i contradictòries interpretacions.

En el seu crèdit, també,

innumerables opuscles, pamflets

polítics, conferències í mi.

tings.

Miravitlles, en començar la

seva intervenció, explica que donada

la seva condició de periodista

i escriptor, amb molts llibres

i articles publicats, podia

quedar desdibuixada la seva persona

en tant que militant d'Esquerra

Republicana de Catalunya.

Però en creuar la frontera aquell

malastruc febrer del 39, —diu—

jo vaig continuar defensant els

principis fonamentals del Partit.

A París vaig actuar com a

secretari d'una oficina creada

pel President a l'exili, Lluís Companys.

Érem nosaltres dos sols,

perquè el President no volia

generar càrrecs burocràtics. Des

d'aquella oficina, i en contacte

amb el Ministre de l'Interior,

Albert Sarraut, propietari de La

Dépêche, de Toulouse, i junt

amb el seu germà Maurice, vaig

dedicar-me a treure catalans dels

camps de concentració. Marcel·lí

Domingo ho feia també per als

espanyols. Malauradament no van

poder ésser tants com hauríem

desitjat, però vam contribuir a

alliberar una bona part dels quadres

del Partit. Després vaig

fundar i dirigir «El Poble Català»,

publicat a París, amb una codirecció,

que vaig demanar, integrada

per Rafael Tasis i Marca,

d'Acció Catalana, i Antoni Andreu,

d'Estat Català. El periòdic

va anar sortint fins a l'ocupació

de la capital francesa pels alemanys.

Vaig fugir, com vaig poder, a

l'Àfrica del Nord, i d'allí vaig

saltar a Mèxic, on vaig arribar

el setembre del quaranta-u. Vaig

col·laborar a «France Libre», dirigida

en aquell moment per Jacques

Soustelle, ambaixador en

aquell país del General De

Gaulle, cap de la resistència

francesa. Vaig fer també una

emissió diària de política internacional

a Ràdio Mil, una emissora

moderna mexicana de gran

auditori on Carles Sala ocupava

un alt càrrec. Hi vaig publicar

un altre llibre titulat «Muerte y

Resurrección de Francia», i després

un altre encara, «Geografia

contra Geopolítica» subtitulat «El

perquè de les dues guerres

mundials».

De Mèxic, i per mediació de

Josep Anton Aguirre, President

del Govern Basc, vaig traslladarme

a Nova York, on vaig dirigir

el Butlletí d'Informació de Bèlgica

a l'Exili, destinat a difondre's

per tota l'Amèrica Llatina.

Acabada la guerra mundial

vaig ésser representant als Estats

Units del govern de la República

a l'exili; i, després, dels

successius governs republicans

presidits per José Giralt, Alvaro

de Albornoz i finalment Rodolfo

Llopis. Vaig iniciar una columna

periodística diària a tot Amèrica,

i vaig tenir l'honor de preparar

l'entrevista del President de Catalunya

a l'exili, Josep Tarradellas,

amb el departament d'Estat

del govern de Washington. Les

converses del President amb els

representants de les seccions

d'Espanya, Portugal, Itàlia i França,

van durar a prop de dues

hores, i val a dir que Tarradellas

va comportar-se com un autèntic

cap d'Estat.

Vaig tornar a Barcelona l'hivern

del seixanta-tres. He publicat

aquí dos llibres més: «Barcelona,

latitud Nova-York, longitud

París» i «Episodis de la

Guerra civil Espanyola». He escrit

—és un càlcul molt apro

ximat— a prop de quatre mil

articles, en la seva gran majoria

a l'estranger.

Tots aquells llargs anys de reflexió

i experiència els poso ara

al servei de la nostra Esquerra

Republicana, que és tant com

dir, de Catalunya.

Josep Fornas:

«LA LEGITIMITAT DE LA

GENERALITAT DE CATALUNYA»

J. F., conseller politic del President

de la Generalitat a rexili,

Honorable Josep Tarradellas. Editor.

Diplomat Social.

Fornas diu que la Generalitat

fou restaurada pel nostre President

Francesc Macià amb el

suport unànime de l'ERC en

triomfar en les eleccions de

l'abril del 1931.

Un públic vast de militants i amics atent a l'exposició de treballs.

Aquesta restauració fou legitimada

pel plebiscit de tots els

catalans a l'Estatut i va ésser

legalitzada en aprovar-se per la

majoria dels espanyols a les

Corts de la República el 1932.

Malgrat que per la força les

nostres institucions ens foren

arrabassades, aquesta legitimitat

no ha caducat mai: són del poble:

Per fidelitat als nostres principis,

per fidelitat als que ens

han precedit en la lluita, fins i

tot amb el seu sacrifici, per fidelitat

a les generacions futures,

hem de fer possible la restauració,

novament, de les nostres

Institucions.

Si Espanya ha d'entrar en la

normalitat política que li correspon,

a Catalunya aquesta normalitat

no passa per descentralitzacions

administratives ni per

cap intrument en el qual no intervingui

la voluntat dels ciutadans

de Catalunya expressada

democràticament.

Es per això que ERC creu que

no serà possible la democràcia

a Espanya si a Catalunya no

podem disposar de les nostres

Institucions i de les nostres llibertats.

Alfons Peidró:

«L'AUTÈNTICA UNIVERSITAT

AUTÒNOMA»

A. P., graduat a la Facultat de

Medicina de la Universitat Autònoma

de Barcelona l'any 1935.

Delegat de curs quatre anys seguits.

Delegat dels estudiants al

Claustre de la dita Facultat.

Anticipa que serà breu, perquè

el temps de què disposa l'Assemblea

no permet més que donar

quatre pinzellades al tema enunciat,

la importància i complexitat

del qual justificaria una exposició

que podria durar setmanes.

Diu que si pot parlar avui de

la veritable Universitat Autònoma

és senzillament perquè Esquerra

Republicana de Catalunya, gràcies

al valor, a la capacitat política

i al patriotisme de Francesc

Macià, que va saber interpretar

i acomplir la voluntat de Catalunya,

aconseguí la promulgació

de l'Estatut, fet cabdal sense

el qual no hauria estat possible

l'obtenció de l'Autonomia.

En definir la realitat de la

Universitat Autònoma la compara

amb l'actual, emmascarada sota

el mateix nom, però que de debò

no és més que una sucursal de

la denominada Universitat Central

de Barcelona. L'autèntica universitat

autònoma —diu— va

ésser la nostra, perquè va independitzar-se

totalment de la ferula

de l'administració de Madrid.

Remarca l'excel·lència inigualable

d'aquell claustre, format

per homes de gran prestigi professional

i dotats d'un amor a

la seva universitat i d'un sentit

pedagògic sense parió. Homes

com el seu primer rector, el

doctor Pere Bosch Gimpera, prehistoriador

eminent, de fama universal;

el doctor Jaume Serra

Húnter, gran pensador, assagista

filòsof, que el va succeir en el

rectorat, i catedràtics il·lustres

en les seves respectives especialitats

com eren els doctors

August Pi i Sunyer, i A. i J. Trias

Pujol.

I en aquella Universitat totes

les qüestions eren debatudes en

els Claustres respectius, amb la

representació —ja aleshores, i

fa d'això quaranta anys!...— dels

estudiants, que hi assistien amb

veu i vot. Data d'aleshores la

meva actuació personal com a

delegat de curs, elegit per votació

democràtica. A tots els Claustres

universitaris es decidien els

plans d'ensenyament; plans que

encara avui dia podrien ésser

vigents per la seva perfecció i

eficàcia. I tanmateix no els caldrien

gaire retocs per la seva

adaptació a les circumstàncies

universitàries actuals. Per a corraborar

les seves afirmacions,

el doctor Peidrò preguntà a l'Assemblea

si en el curs d'aquests

anys d'autarquia havien pogut

constatar l'expressió del més

petit comentari públic desfavorable

a la institució. Cap crítica

no era tolerada. Un silenci letal

planava sobre la Universitat. Malauradament

—segueix dient—

va esteri I itzarse una Universitat

que —d'això n'estic segur— hauria

estat una de les universitats

més importants d'Europa. Però

amb voluntat, esperit de sacrifici,

sentit de responsabilitat, serietat

intel·lectual i capacitat de lluita,

podrem refer-la. Del que podem

estar segurs és que a casa, asseguts

còmodament, no ens hi

portaran res. Siguem conseqüents

i fidels a l'obra i al coratge

d'aquests dos homes, Macià

i Companys, que avui ens

presideixen espiritualment. Cal

que ens esforcem perquè en un

futur, més o menys pròxim, Catalunya,

en tots els seus aspectes

polítics, socials i culturals,

ocupi el lloc en el concert de

nacions civilitzades que de dret

té reservat.

la humanitat

El doctor Peidró acaba invocant

l'ànima de la seva pàtria

apostrofada pel poeta en la recerca

obscura de la seva salvació:

«Car sóc també molt covard

i salvatge — I estimo a més amb

un desesperat dolor— aquesta

meva pobra, — bruta, trista, dissortada

pàtria!»

Francesc Viadiu:

«EL PARLAMENT DE

CATALUNYA»

F. V., Diputat al nostre Parlament.

Processat als disset anys,

ingressà a Esquerra Republicana

de Catalunya l'any 1931, procedent

d'Estat Català, on milità

des del 1921. Empresonat du.es

vegades en la lluita pels seus

ideals.

Viadiu també manifesta que és

impossible, per mor de les circumstàncies,

fer una exposició

completa, ni que sigui molt resumida,

de la vida i l'obra del

Parlament de Catalunya. Aquella

entranyable Institució no pot ésser

definida ni descrita més que

a través de molts volums i llargs

estudis. Conscient de les limitacions

que li són imposades

opta doncs per a referir-se a alguns

punts concrets i a aspectes

anecdòtics d'aquell alt organisme

que va ésser l'expressió autèntica

i l'instrument ordenador de

la voluntat del nostre poble.

En aquell Parlament —digué—

tan desitjat, l'Esquerra va portar-hi

un equip d'homes excepcionals,

patriotes i capaços. I us

demano que no m'hi compteu

ara a mi com actor, sinó que

sigui tan sols per a vosaltres

com un simple testimoni vàlid.

A part dels tres Presidents

finats, Macià, Companys i Iria,

i Tarradellas, l'actual, hi havia

homes com Humbert Torres, Antoni

Rovira i Virgili, Carles Pi

i Sunyer, Lluhí i Vallescà, Serra

Hunter, Pere Coromines, Andreu

Abelló, Josep M. Espanya, Ricard

Palacín, i encara d'altres.

La Lliga també hi portà homes

de vàlua, com Raymond d'Abadal,

que gaudia de gran simpatia,

Vallès i Pujais, Duran i Ventosa,

Tries de Bes, Ventosa i Calvell...

La Unió Socialista hi tenia en

Serra i Moret. Tots aquells ho-


la humanitat

mes haurien fet un gran paper

en qualsevol dels parlaments

europeus. També van fer-lo en

el nostre. I va ésser gràcies a la

seva competència i al seu interès

per les qüestions nacionals

que moltes de les restriccions

de les facultats que en l'ordre

legislatiu li infligia la constitució

de l'Estat, van passar sovint desapercebudes.

L'atenció pública va fer un

tomb de noranta graus en relació

a l'interès que la política centralista

li havia inspirat fins aleshores.

Les qüestions que es

tractaven en el nostre Parlament

eren qüestions sovint vitals. I.

si bé limitat, el poder del Parlament

i les facultats de la nostra

administració eren prou fortes

i dominants per a canviar radicalment

el capteniment de l'opinió

pública. Des d'aquell moment

hom tenia la impressió que el

país era amo dels seus propis

destins i que les obligacions

envers el poder central, encara

que vigents i en molts aspectes

importants, permetien un altre

esmerç menys directe i apremiant,

i més sostret, per tant, a

l'expectació popular. S'havia alterat

tanmateix radicalment aquell

anar i venir, superflu, car i desesperant

d'abans del canvi de

règim, per qualsevol futesa administrativa.

Que és si fa o no

fa el que ha tornat a passar ara.

Per tot això, i molt més que

no tinc lleure de dir —afegeix

Viadiu— goso afirmar ara amb

orgull, tot i que sense vanitat,

que els diputats de l'Esquerra

vam servir el nostre poble amb

honestedat i eficàcia. Per això

també en aquests moments l'Esquerra,

amb més autoritat que

qualsevol altre partit, pot adreçar-se

al nostre poble per a assegurar-li

que si compta amb la

seva confiança li retornarà l'Estatut

d'Autonomia i les seves

Institucions.

El nostre parlamentari s'estén,

tot seguit en consideracions

sobre l'actual situació partidista

a Catalunya, i apel·la al seny

¡ a la consciència política d'uns

i altres perquè per damunt de

tot afany proselitista, ara tan

accentuat i desmesurat, decantin

els seus esforços pel camí

de la unió i vulguin promoure la

tasca política que ha de determinar

l'actuació particular de cada

partit en el sentit de lluitar d'una

manera harmònica i ben concertada

per a la defensa de les

quatre qüestions fonamentals

que han de decidir el futur immediat

del nostre país en la seva

marxa cap a la democràcia.

I en un gest sentimental i

fratern, Viadiu obra les portes

ideals de la casa pairal de l'Esquerra,

feliçment històrica, però

alhora rejovenida i capaç, a les

esquerres catalanes.

e^

Josep Martínez

de Foix:

«PERQUÈ HEM VINGUT

A L'ESQUERRA»

J. M. de F. Vet aquí el testimoni

d'un home que, malgrat els seus

títols, vol ésser presentat com

un home de carrer; d'un home

del nostre poble que ha sapigut

mantenir se fidel al país i assistir-lo

amb totes les seves forces

durant els anys pitjors. Un home

no massa ¡ove ja, però massa

jove encara per haver pogut par-

L'Assemblea en plena activitat durant la sessió matinal.

ticipar en els treballs del període

autonòmic. Sociòleg, fervorosament

lliurat al tractament i a la

rehabilitació dels disminuïts mentals,

fundador, ¡unt amb la seva

muller Josefina Llorens, de l'Associació

Aspanias i de la Cooperativa

Taller-Escola «Barceloneta».

Martínez de Foix inicià la seva

intervenció amb aquestes paraules:

Voldria ésser una veu del nostre

poble, la d'un home que pertany

a la «generació cremada»,

la dels que no tenim, pròpiament,

història; dels que hem

hagut de lluitar contra tota mena

de dificultats i de sofrir les més

fortes pressions. Però que, malgrat

tot, hem cregut sense defallença

en la vitalitat del nostre

poble, del qual formem part.

El poble que ha dit NO als

que volien sotmetre'l; que quan

la represa dels nostres escriptors,

els llegia; que ha estat el

públic de la «Nova cançó»; que

era present a tots els actes cívics

i patriòtics; que assistia a

les exèquies d'homes tan diferents

com Frederic Roda, l'Abat

Escarré, Puig Antich i Oriol Solé;

que en anar al cementiri deixava

flors a les tombes dels nostres

Presidents; que, des de la llunyana

«vaga dels tramvies» fins

a la «Marxa de la Llibertat» ha

donat exemple al món de com es

fan les cíviques manifestacions

massives... El nostre poble, sempre

present quan està en joc

quelcom d'autènticament representatiu

i que amb segura intuició

encerta on i com podrà assolir

el seu pregon anhel de

llibertat, de justícia social i de

pàtria. I és ara, quan sembla

que ens acostem no a la terra

promesa sinó a la terra que ens

hem promès de fer, que refermem

la voluntat de prendre part

en forjar-la. Perquè cal que hi

siguem tots, els homes i les

dones, de qualsevol edat, que

tenim tant el deure com el dret

de participar-hi.

M. de F. es pregunta: Com

ho farem? I afegeix: Només hi

ha un camí: fent política. No

podem perdre aquesta decisiva

oportunitat històrica, tant de

temps esperada. Cal actuar, si

no volem cedir el camp als qui

no realitzarien els nostres ideals.

Però no es tracta d'una tasca

individual sinó col·lectiva. De

grup, de partit. I per això hem

vingut a l'Esquerra. Perquè a

l'Esquerra els dirigents sorgeixen

de la base, segons les seves

aptituds; perquè a l'Esquerra no

es dicten normes, sinó que

s'aproven a les Assemblees;

perquè a l'Esquerra no hi ha

secrets ni desconfiança dels uns

amb els altres, però sí que tots

han de respondre davant de tots

de la seva actuació; i sobretot

perquè l'Esquerra és, tal com el

seu nom diu, un partit d'esquerra,

ho ha estat, ho és i ho

serà... o deixaria d'ésser l'Esquerra!

Tenim la voluntat que

l'Esquerra torni a ésser el gran

partit de Catalunya, el que millor

expressa el tarannà del nostre

poble, que és, en definitiva, qui

fa realment la història.

I acaba dient: És per això que

assumim l'herència dels nostres

predecessors i expressem el ferm

propòsit d'augmentar-la. Continuarem

la seva política d'ensenyament,

sanitària, urbanística,

cultural, econòmica i en una paraula,

autènticament social, que

va guanyar-li la confiança del

nostre poble.

Perquè, amics, la nostra ES-

QUERRA REPUBLICANA DE CA-

TALUNYA segueix pretenent

—motiu pel qual hi som— d'arribar

a aconseguir aquella societat

catalana, igualitària i lliure per

la qual han lluitat tants homes,

encapçalats pels nostres Presidents.

Veniu-hi, que és entre

tots que hem de fer la nova

Catalunya! Pàtria de tots els que

hi vivim, hi treballem i l'estimem.

Frederic Rahola:

«LA GENERACIÓ DE LA

POSTGUERRA»

F. fí. Llicenciat en Ciències Econòmiques

a la Universitat de Barcelona.

Sancionat amb pèrdua

d'un any acadèmic per la seva

participació en les lluites universitàries

a finals dels anys cinquanta.

Rahola afirma que aquesta generació

és el resultat de dues

educacions contraposades: l'oficial

i la real. Per això —diu—

és molt difícil de precisar en

aquests moments com es definirà

políticament a l'hora de

concórrer a unes eleccions, malgrat

que hi ha alguns partits

polítics que ja se n'atribueixen

la representació. Ha estat la generació

que ha sofert calladament

quaranta anys de règim

franquista, però en canvi ha sostingut

un fort moviment d'oposició

contra els estaments oficials

d'aquest règim.

Com a membre d'aquesta generació

diu que concep l'Esquerra

Republicana, no com una

força que ve del passat, sinó

com una força que marxa cap el

futur. Creu que és necessari i

urgent per tant de renovar els

principis programàtics de l'Esquerra

per adaptar-los a les necessitats

socio-économiques i

polítiques actuals.

En l'aspecte socio-economic,

manifesta que l'Esquerra ha tingut

sempre una actuació socialitzant,

i que en aquest punt ha

de continuar la seva trajectòria

si vol ésser un partit majoritari

a Catalunya. Segons Rahola,

aquesta socialització s'ha de fer

amb un sistema de distribució

de la riquesa mitjançant una fiscalització

justa i una programació

i una política pressupostàries

que ajudin a crear un tipus de

societat d'un alt nivell de vida

i seguretat per a tothom.

Acaba dient: En l'aspecte polític,

ens sentim profundament

demòcrates i hem de propugnar

un sistema polític basat en el

sufragi universal, recolzat per

partits polítics forts que assumeixin

els interessos ¡ les inquietuds

del poble, uns sindicats

lliures autènticament representatius

de la classe treballadora,

amb una premsa lliure.

En fi. desitjo per a Catalunya

allò que arreu del món s'ha conegut

sempre per democràcia.

Concepció Ferrer

de Rebull:

«L'ESQUERRA I LES DONES

EN EL MOMENT ACTUAL»

C. F. Advocat. Ja quan encara

duia trenes, en temps de l'Autonomia,

era una de les més populars

propagandistes dels ideals

de l'Esquerra per terres lleidatanes.

Ha col·laborat intensament

en vastes i importants campanyes

culturals catalanes.

La intervenció de Concepció Ferrer

va excel·lir pel domini del

tema que desenrotllava, per la

claredat del seu parlament i per

la forma directa i objectiva de la

seva exposició. No és d'extranyar

doncs que amb aquestes virtuts

el parlament serè de la nostra

companya portés a l'ànim de

l'Assemblea el convenciment i

la simpatia.

L'oradora va glossar el respecte

amb què L'Esquerra va considerar

ja en aquells temps reculats

de l'Autonomia catalana els

drets de la dona en la comunitat,

en la seva vida civil i social

i el paper que podia i havia de

jugar en el camp polític. La influència,

potser encara avui mal

ponderada —digué— que la dona

exercí en l'evolució dels esdeveniments

gosaríem dir que va

ésser considerable. Amb el seu

sentit realista i l'equilibri del seu

esperit; amb el seu biològic arrelament

a les essències de la terra

i el sentiment que aquesta

compenetració natural li infonia.

va crear un clima propici al canvi

i als qui en aquella hora transcendental

interpretaven réclament,

al seu judici, la voluntat

política de Catalunya. Aquesta

presència estimulant de la dona

en la contesa política va tenir

els seus efectes, i l'Esquerra,

amb un criteri obert i avançat,

va reconèixer —i en això també

va ésser premonitori— els sòlids

valors que la dona aportava al

medi, i va saber incorporar-la,

amb tots els drets i reconeixements,

a l'acció i a l'obra de

partit i de govern.

No puc dir —afegí— que l'Esquerra

correspongués a la predilecció

que la dona va tenir-li,

sinó que va ésser molt més que

això, perquè l'Esquerra era el

partit progressista d'aquella etapa

històrica i en assumir la responsabilitat

de govern no va fer

més que reflectir en la seva

política governamental i en la

seva obra legislativa la ideologia

ï els principis que l'havien ins-

pirat des del mateix moment de

la seva constitució. L'Esquerra

era, i estic convençuda —diu—

que segueix essent, la veu del

nostre poble, la mateixa consciència

del nostre poble, la seva

pròpia imatge. I aquesta ¡denticacio

era i és tan profunda i

autèntica que forçosament havia

de convertir en realitats immediates

tot allò que constituïa la

realitat del país. I la dona i els

seus drets eren ja aleshores una

gran realitat.

Tot això —segueix dient Concepció

Ferrer— va tenir expressió,

no solament en l'actitud política

de l'Esquerra sinó també

és clar en l'obra legislativa del

nostre Parlament. .L'una anava

lligada amb l'altra.

Arribada a aquest punt l'oradora

s'esmerça en una substancial

descripció de la tasca admirable

que desenrotllà el Parlament

de Catalunya en relació

als Drets de la dona. La seva

legislació —afirma— és excepcional

i s'anticipa de molt a la

legislació que sobre la mateixa

matèria promulguen successivament

altres països. Catalunya demostra

una vegada més que quan

pot manifestar-se lliurement el

seu esperit, sense entrebancs ni

impediments, esdevé un país

franc i obert, objectiu i constructiu,

capaç de les més altes

realitzacions. Només cal esmentar

—posa per cas— entre les

grans innovacions legislatives en

relació amb la dona aquelles

consecucions tan avançades sobre

els fills de mares solteres,

sobre l'avortament i sobre el

divorci. Avui encara en molts

països civilitzats del nostre món

aquestes matèries s'estan discutint,

bo i provocant disputes,

divisions, baralles... i plebiscits

més o menys repudiats.

I acaba dient: Cal tenir fe en

l'esdevenidor. Ja sabem que les

hores que ens esperen no seran

hores fàcils ni còmodes. Però

ni la vida, ni la història ni el

progrés poden deturar-se. La història

és com un gran riu amb un

perfil ple de meandres, però que

avança. Crec fermament que

l'hora de l'emancipació de Catalunya

s'acosta. I no sols devem

preparar-nos per quan aquesta

hora sigui arribada, sinó que

tenim el deure de provocar-ne el

seu adveniment. L'Esquerra Republicana

de Catalunya, el partit

històric, sí! —i ho dic amb goig—

però també el partit jove d'avui

i de demà. el partit de sempre,

ànima de Catalunya, està dempeus.

I avançarà, perquè a Catalunya

poden entrabancar-la però

no deturar-la. La nostra Esquerra

ha sentit, sent i seguirà sentint

el neguit i la impaciència que li

desperten les obligacions patriòtiques

que el país amb bon sentit

li imposa. I sabrà acomplir-les.

Boi Fuster:

«ELS DEURES I ELS DRETS

DE LA JOVENTUT»

ß. F. Nat el 1951. Dissenyador

industrial i dibuixant. Membre

del Centre Excursionista Aliga de

Les Corts, de Barcelona, i de la

Unió Muntanyenca Aramprunyà,

de Gavà. Escalador, va participar

recentment a l'ascensió a l'Indopush.

Forma part de les Joventuts

de L'Esquerra. Lliurat a activitats

politiques comarcals i

d'acció.


Fuster —anomenat familiarment

Boi per tot el Partit— va pronunciar-se

amb molta fermesa i convicció.

Les seves paraules espetegaven

en parlar dels deures i

els drets que pertoquen als homes

joves del Partit. Els conceptes

emesos al llarg del seu parlament

donen el to d'aquesta exigència:

una exigència a què ell

se sotmet i que exigeix als altres.

Transcrivim alguns dels

seus raonaments més significatius:

.

Conscients del fet històric present,

—digué— nosaltres, la joventut

d'Esquerra Republicana de

Catalunya, som plenament responsables

de l'actitud que haurem

d'assumir en un futur pròxim

per tal de poder atènyer les

fites fixades pel nostre Partit.

Nosaltres, la joventut d'origen

menestral o camperol, estem vivament

preocupats davant el fort

corrent actual d'esnobisme de

què dóna senyals certa gent de

procedència benestant, entre ells

nombre d'empresaris i financers

i algun que altre mil-lionari. moguts

pel desig d'erigir-se en pontífexs

dels nostres moviments

obreristes, i fent gala d'un contingut

doctrinari socialment molt

avançat, però negat per la seva

actitud particular i la seva pròpia

posició social.

El poble català exigeix la participació

directa en els organismes

polítics per tal de poder fer

una valoració positiva o una crítica

severa dels homes que bo i

volent erigir-se en capdavanters

poden no estar en situació de

complir com cal la seva tasca o

estar mancats de la necessària

integritat per al càrrec de

responsabilitat a què aspiren.

Cal en canvi donar oportunitats

a les generacions joves que tenen

el dret de participar en la

direcció política del país; dret

que assisteix a tots els ciutadans,

sense discriminació de classe

ni de sexe.

En aquesta hora històrica els joves

reclamem i exigim aquesta

participació per tal de reprendre

l'acció que en el seu dia

marcà el nostre Partit des del

govern de la Generalitat i portar

Catalunya cap a un futur més

esperançador, tant per a nosaltres

com per a les generacions

que ens succeeixin, vinculats

tots a la gran empresa que té

per objectiu el millorament del

nostre poble i on tinguin cabuda

i es vegin representats tots els

ciutadans, sense exclusivismes,

amb una mentalitat netament

progressista i social i amb un

gran sentit de justícia i amor a

la nostra col·lectivitat nacional.

Antoni Bergós:

«CRIDA A LA JOVENTUT»

A. B. Advocat. Destacat polític

en les terres de l'occident català

durant el període autonòmic. Va

sofrir presó després de la guerra.

Promotor í animador de moltes

i fecundes activitats culturals

de l'any quaranta ençà. Figura

prominent de ¡'»Assemblea Interco.marcal

d'Estudiosos». President

de la »Fundació Lluís

Vives».

El lleidataníssim i vell republicà

ANTONI BERGÖS va fer patent

la responsabilitat que escau a

Esquerra Republicana de Catalunya

per haver estat el Partit majoritari

en moments de plenitud

col·lectiva. Encoratja a la juventut

perquè s'encaixi dintre de l'icJeari

que millor s'adigui a les seves

il·lusions de cara al poble, i que

es disposi a servir-lo amb il·lusionada

esperança i continuïtat,

bo i comptant amb què una manca

possible d'aprenentatge, degut

a aquests llargs anys que

s'han viscut de deformació política,

farà més difícil el camí

a seguir.

Reté homenatge a figures representatives

de tots els camps

polítics i sindicals, la vida dels

quals fou oferta al servei de la

Pàtria i a l'enaltiment de la categoria

humana de la seva gent.

Els aconsellà que fessin amable

la convivència de tots basada en

el mutuu respecte, sostingut per

l'anhel de llibertat i basat en la

més exigent democràcia.

Finalment es congratulà de la

polifonia de partits, per tal com

esdevé la prova més eloqüent

dels anhels de superació, tenint

en compte que quan la democràcia

es pugui moure sense entorpiments

ja s'aniran acoplant en

cada moment i d'acord amb el

que els ciutadans anhelin.

Salvador Grau-Móra:

«L'ESQUERRA

NACIONAL»

EL PROBLEMA

S. G. M. Delegat que fou del

Comissariat de Propaganda de

la Generalitat de Catalunya. Membre

del Casal Nacionalista «Espartacus».

Vell militant del Par.

tit.

Començà el seu parlament fent

una evocació de l'oasi que era

Catalunya quan el rei Pere II,

dit el Gran, instaurà el liberalisme

democràtic. La pèrdua de les

llibertats el 1714, amb l'anorreament

de les nostres institucions,

i les vexacions, iniquitats i persecucions

de què foren víctimes

els nostres homes més representatius

són una prova més, i

tràgica, de la disparitat que hi

ha entre ésser governats, mal

governats, o de governar-nos

nosaltres mateixos. Són interminables

les cròniques infaustes

al llarg de dos segles: Des d'un

General Moragues i un Bach de

Roda fins a homes nostres contemporanis

com Carrasco i Formiguera,

Carles Rahola, Sunyol

i Garriga, i tants i tants d'altres,

per arribar a l'holocaust del President

Companys...

Grau-Móra explica la significació

de l'adveniment de la República

i la proclamació de la

República Catalana, convertida

als tres dies en Generalitat. En

aquelles hores en què el poble

català es forjava tantes il·lusions

es cloïa per a Catalunya un llarg

període d'alienació, i el país

s'obria pas cap al compliment

d'una gran empresa política ajustada

a la seva real manera d'ésser.

Les possibilitats que se li

oferien eren enormes, i tot feia

esperar que Catalunya es redimís

de tants segles de submissió

i d'opressió, d'abusos i arbitrarietats,

d'incomprensions i

frustracions.

L'ordre nou era incipient: cinc

anys no són res en una mutació

de sentit històric. I encara cinc

anys pertorbats per la inèrcia

de moltes forces contràries qre

no acceptaven el canvi de signe.

Tanmateix no és cosa fàcil emancipar-se

del poder d'un Estat, ni

que sigui decadent, quan encara

subsisteixen i graviten sobre el

país totes les forces tradicionals

amenaçades per una transformació

renovadora!

Un interval de quaranta anys

ens separen d'aquella efímera

República nostra i de la fecunda,

i encara amb tanta plenitud de

promesa, etapa autonòmica: Un

parèntesi, un terrible parèntesi,

certament, en el curs del passat

immediat del nostre país. Però.

tanmateix, un parèntesi: un incís

que no pot desvirtuar ni molt

menys anihilar l'oració del nostre

poble. L'Esquerra, bo i ferida,

acusadora i reivindicadora. radiant

com un símbol, ha estès,

amb una restellera d'immensos

sacrificis, el pont sobre el buit.

I ara torna a trepitjar terra ferma.

Grau-Móra, després d'insistir

en el tema, incideix en el debat

de la política pràctica d'avui, i

en treu conclusions. Es refereix

també a unes manifestacions de

l'actual cap del govern, senyor

Suàrez, fetes a Sant Sebastià el

mes de febrer, en què va dir que

«l'uniformisme centralista era un

atemptat a la unitat de la Pàtria».

Recollit el sentit i el profit

d'aquest concepte, la significació

del qual comporta almenys

una correcció en principi dels

habituals modes de l'Estat, acaba

dient que vol creure en la conseqüència

d'aquest enunciat, i

que volem confiar en el que

pressuposa, perquè Catalunya

—diu— és certament un poble

capaç de lluites, però també

d'esperances. I ara un poble d'esperances

expectants, però irrenunciables

per al nostre nacionalisme

de redempció, perfectament

compatible amb els altres

pobles de la pell de brau en

estat de llibertat.

Josep M. Imbert:

«L'ESQUERRA, PARTIT DE

GOVERN»

J. M. I. Advocat. Ex-Director General

de Serveis Correccionals

de Catalunya. Col·laborador a la

Conselleria de Justícia i a la

Sots-secretaria d Assumptes Exteriors.

A l'exili, a Valparaíso

(Xile), comentà durant anys, en

premsa i ràdio, la vida politica

internacional.

Imbert recordà que l'Esquerra

Republicana de Catalunya és el

partit fundat per Macià; el que

dugué l'autonomia a Catalunya;

el del President de la Generalitat,

Lluís Companys, que vessà

la seva sang durant el seu mandat

presidencial; el partit que

ha mantingut la flama a l'exili i

a l'interior.

Però —digué— és un partit

que ha governat i que té vocació

de govern. Cosa indispensable,

per tal com no n'hi ha prou amb

apel·lar al sentiment. Cal construir,

augmentar el nivell de vida,

mantenir l'ocupació general.

Parlant de «l'Esquerra — partit

de govern», recordà les noves

orientacions de treball de Martí

Barrera: les escoles, l'Institut-

Escola í la política d'Educació

de la Generalitat; les orientacions

agràries, com també les

urbanístiques en els temps de

Macià i Le Corbousier, que haurien

evitat els trencacolls del

Pla Comarcal o la manca de planificació

que hem patit; i dedicà

un emocionat record al Centre

de Dependents del Comerç i de

la Indústria, desaparegut de la

manera que tots sabem.

Acabà dient: «Jo crec amb

l'ahir i el demà d'Esquerra Republicana

de Catalunya...»

Benjamí Jané:

«L'ESQUERRA I LA LLIBERTAT»

B. J. Antic militant del Partit.

Únic supervivent del Pacte de

la Generalitat de 1931. I supervivent

també de l'última pena.

Ha sofert presó moltes vegades,

una d'elles a Carabanxel.

Comença dient que el nord i

guia del nostre Partit ha estat

sempre la defensa de la llibertat,

la defensa de la democràcia.

Confirma aquesta asserció amb

l'evocació de gran nombre de

fets significatius ocorreguts al

llarg de la vida política de l'Esquerra

i dels seus homes més

representatius, des de la seva

fundació, passant per la seva

etapa parlamentària i de govern,

fins a les hores doloroses de la

desfeta i de l'èxode.

L'Esquerra Republicana de Catalunya

—segueix dient— s'identifica

amb la idiosincràsia del

nostre poble: cerca l'ideal sense

deixar de tocar de peus a terra

i sense perdre mai el seny.

Fa una exaltació d'aquesta virtut,

sovint tan maltractada, dient

que el seny és l'equilibri entre

les teories i la realitat. Per perfecta

que sigui una teoria sempre

queda mal ajustada amb les

canviants realitats polítiques i

humanes. És el seny que les

solda i les harmonitza. Per això

l'Esquerra no és dogmàtica, i

defuig els tòpics socials, ni tolera

els convencionalismes. Tota

la seva conducta queda fermament

regida pel sentiment de

llibertat i de progrés, posat indefectiblement

al servei dels

ideals populars.

Al voltant d'aquestes consideracions

recorda un fet ocorregut

el 1933, i del qual fou protagonista

el President Companys. A

la Unió de Rabassaires sorgien

impaciències per la trigança de

la Llei de Contractes de Conreu,

i algú pretenia utilitzar-ho com

a pretext per a intentar d'infiltrar

elements stalinistes dins

dels rengles de la Unió. En aquella

avinentesa i amb motiu d'una

reunió que es celebrava al cine

del carrer de la Unió va presentar-se

Companys, que estimava

els rabassaires com la nineta

dels seus ulls, i digué a tots els

delegats reunits, que si la Unió

volia regir-se per consignes estranyes

a la nostra mentalitat i

a l'esperit del país, que no comptessin

amb ell... «perquè mai les

conquestes socials s'havien de

pagar al preu de la llibertat».

Ara que, al cap de quarantetres

anys, hem sentit a un Soares

dir que no pot ésser implantat

el socialisme hipotecant la llibertat;

ara que en el recent

congrés comunista de Berlin-

Est hem vist el secretari del

partit comunista de la URSS cedir

la presidència al mariscal

Tito, heretge empedreït, i reconèixer

el dret d'autodeterminació

dels pobles...; ara és just i

oportú de recordar el gest d'anticipació

històrica de Lluís Companys.

la humanitat

Jané fa una llarga disquisició,

i dóna proves, basades en la

seva experiència i en el coneixement

de la vida del Partit, de la

presència constant d'aquest esperit

consubstancial a l'Esquerra.

Per això avui —acaba dient—

els homes de l'Esquerra, que encarnen

la voluntat dels homes

lliures de Catalunya, emprenen

novament i amb decisió el camí

de la llibertat. Un camí que no

pot tòrcer-se, i que gosem augurar

triomfant, perquè contra el

voler d'un poble no hi pot, tard

0 d'hora, ni la més cruel de les

iniquitats.

Josep M. a Corredor

Escriptor. Exiliat a Perpinyà des

del 39. Llicenciat i doctorat en

lletres a Montpeller. Autor de

diverses obres: «Un esperit Mediterrani:

Joan Maragall», «Converses

amb Pau Casals», obra

traduìda a onze idiomes; «Joan

Maragall», Premi Aeüos 1960, «El

món actual i el nostre país».

Premi Yxart 1961; i «De casa i

d'Europa». Traductor de Gide i

Sartre, Membre actiu del Partit.

Corredor no va poder assistir

a l'Assemblea. A l'hora de celebrar-se

havia d'acudir a la Societat

de Nacions, a Ginebra.

Impossibilitat doncs d'intervenirhi

personalment, va trametre un

text, que va ésser llegit, i del

qual publiquem ara un resum.

Corredor es refereix, en una

primera part del seu text, a la

repressió que seguí a la guerra

civil: repressió ben injustificada,

perquè la gent de l'Esquerra

—diu— era gent de pau. Una

guerra civil, les conseqüències

de la qual encara són vives. En

una segona part evoca la memòria

dels Presidents Macià i

Companys. Tracta de la delicada

qüestió, segons ell, del nom del

Partit, i finalment planteja el

problema de la seva reorganització,

tenint en compte l'evolució

de les estructures socio-économiques

i demogràfiques i les

xifres assolides per la immigració.

En conclusió afirma que el

problema general del país no

quedarà aclarit fins després

d'unes veritables eleccions, i

insisteix en el fet que l'Esquerra,

malgrat les seves naturals imperfeccions,

no ha de rebre lliçons

de ningú en matèria de

catalanitat i democràcia, i que

pot presentar-se encara com un

model del que és Catalunya.

Fi dels treballs

1 les adhesions

Acabada la lectura, pels seus

propis autors, excepte en el

darrer cas, dels treballs presentats

i dels parlaments pronunciats,

interromputs sovint pels

aplaudiments, i acollits, al terme

de cadascun, amb llargues ovacions

i crits entusiastes, la Mesa

va donar compte a l'Assemblea

del gran nombre d'adhesions rebudes

procedents de membres

del Partit residents a Ciutat o a

Catalunya, però impossibilitats

d'assistir-hi, i d'entitats catalanes

amb seu generalment a

l'estranger. També molts membres

del Partit i simpatitzants

exiliats van fer arribar la seva

salutació, tramesa per algun

d'ells, com en el cas d'en Garcia

Castellet, de Perpinyà, en circumstàncies

penoses, acabat

d'ésser intervingut quirúrgicament;

i d'altres de molt lluny,

com el nostre Cristià Aiguader,

company de Directori, que ens

va fer sentir la seva presència

espiritual des de Santiago de

Xile, a través d'un missatge telegràfic

que, més que un telegrama,

era un manifest ple de

bons auguris, de vots per la

unitat i de visques.


la humanitat

Com a culminació de tots, però,

i com a concreció dels anhels

generals, ens complaem a transcriure

l'enviat des de París per

Joan Sauret, Secretan General

del Partit a l'exterior. Diu així:

Companys d'Esquerra Republicana:

Havia estat la meva intenció

ésser present a aquest

acte, i a tal fi vaig ésser a Barcelona

el juny passat. El retard

amb què l'Assemblea ha hagut

de celebrar-se i la incertitud

fins a darrera hora de la seva

data m'han privat avui d'estar

amb vosaltres.

D'un miler de quilòmetres lluny,

una frontera entremig, vull tanmateix

adreçar-vos la meva salutació

cordial i la dels companys

del Comitè Executiu que

amb mi han assumit durant tants

anys la direcció exterior del

Partit. En aquests moments en

què per fi s'albira pròxim el

restabliment d'un règim democràtic

i la restauració de la Generalitat,

la vostra tasca, com

a hereus d'una tradició política

gloriosa, és feixuga i plena de

responsabilitats. El poble de Catalunya

va posar anys enrera la

seva confiança en l'Esquerra, i

crec que ara espera només que,

ben organitzada i unida, es presenti

novament davant d'ell per

a reiterar-la-hi. Estic convençut

que per al futur del Partit ¡,

gosaria dir, per al futur de Catalunya,

aquesta Assemblea té

una gran importància. Us desitjo,

doncs, el més bon encert; i, ja

que no en persona, sapigueu

que en pensament estic de tot

cor amb vosaltres. Visca l'Esquerra!

Visca la Generalitat, Visca

Catalunya!

Més adhesions

L'Assemblea va rebre també

diversos missatges col·lectius,

un d'ells molt entusiasta i expressiu,

cursat pels companys de

l'Esquerra que des del 39, junt

amb d'altres de més joves, viuen

á Andorra el seu exili, el rigor

del qual poden veure atenuat

per la identitat amb Catalunya

d'aquelles terres í la seva parla.

Presència de

delegacions d'altres

partits catalans

Diverses delegacions de partits

polítics catalans de l'oposició

van fer acte de presència en

aquesta primera manifestació pública

del Partit com a testimoni

de solidaritat envers l'Esquerra

en la lluita comuna que sostenen

per Catalunya, la llibertat j la

democràcia, cadascun amb els

seus propis instruments d'acció

i la seva específica ideologia.

A mesura que la Presidència

les anomenava, l'Assemblea reclamava

la seva presència a la

tribuna d'oradors.

Ramon Peypoch, secretari general

d'Acció Catalana; Josep

Verde Aldea, del Partit Socialista

de Catalunya; Jaume Casajoana,

de Convergència Democràtica de

Catalunya; Prujà, d'Esquerra Democràtica,

i Josep M. Munte, del

Front Nacional de Catalunya van

expressar, amb paraules cordialíssimes,

la satisfacció amb què

assistien a aquesta primera Assemblea

de L'Esquerra a l'interior

del país després de tants

anys de persecució del Partit

que ha estat l'eix de la vida

política catalana en els anys de

llibertat i de retrobament de les

institucions nacionals, aglutinant

al seu voltant les forces democràtiques

de l'esquerra. Tots ells

van fer vots perquè aquesta

Assemblea de l'Esquerra sigui

una nova arrencada vers una

Catalunya lliure, socialment justa

i democràtica.

Estat Català també va adreçar

la seva salutació a l'Assemblea.

Impossibilitats, per raons òbvies,

d'assistir-hi personalment, van

lliurar a la Mesa una comunicació

en què recorden que la història

de l'Esquerra és també la

d'ells, i asseguren que en el

camí del nostre retrobament no

ens ha de faltar la seva col·laboració.

Recorda que entre tots vam

fer un Partit que ens portà la

República i aconseguí un Estatut

d'Autonomia i amb ell, i malgrat

totes les limitacions, un poder

polític: la Generalitat. Acabà

dient que el record del President

Macià i del President màrtir,

Lluís Companys, vigoritza la nostra

voluntat de lluita i ens compromet

a tots a no defallir fins

aconseguir les llibertats nacionals.

Pels volts de la una, ja en el

darrer període de la sessió matinal,

Víctor Torres, advocat. Secretari

General de la Generalitat

de Catalunya a l'exili, i Comissari

Polític que fou de la Columna

Macià-Companys, arribat

de Montpeller, on resideix, intervé

en els treballs de l'Assemblea.

Amb paraula fluïda i vigorosa i

accent emotiu i convincent, va

pronunciar un important discurs.

Víctor Torres

Si he demanat a la Mesa —començà

dient— que se'm presenti

com antic Comissari polític de

les Columnes Macià-Companys

no és per cap vel·leïtat guerrera

ni per remoure les cendres de

l'oblit. És únicament per recordar

que als fronts de combat, a

més de la bandera negra i vermella,

hi havia la bandera de les

quatre barres, i que milers d'homes

de l'Esquerra moriren heroicament

per defensar les llibertats

de Catalunya.

Ara fa quaranta anys es va

girar una pàgina capital de la

nostra història escrita en lletres

de sang, que posà fi a un període

d'autogovern totalment remarcable.

Durant cinc anys, en

aspectes tan diversos com l'agricultura,

les obres públiques,

l'economia, la cultura, l'ordre públic,

el treball, la Generalitat va

portar a terme una obra considerable,

digna del nostre poble.

Malauradament aquesta experiència

exultant va ésser brutalment

interrompuda en circumstàncies

dramàtiques que no cal recordar.

Catalunya va fer-hi front participant

amb els seus exèrcits a la

lluita armada en tots els sectors

de combat. El President Companys,

amb el seu sacrifici, va

segellar la voluntat de resistència

de tot un poble.

Durant quatre decennis tot ha

estat fet per suprimir la perso-

nalitat nacional del nostre poble:

Repressió, brutalitats, vexacions,

iniquitats; promeses fal·lacioses,

falses concessions. Tot ha estat

intentat per anorrear la nostra

voluntat de particularisme, per

entregar purament i simplement

la col·lectivitat catalana al domini

total del centralisme espanyol.

Però res no han pogut aconseguir.

Catalunya és un poble

vell, molt civilitzat, que ha vist

desfilar pel seu territori molts

colonitzadors, però sempre ha

estat en va. Catalunya és un

poble especialista dels renaixements

que segueixen les ensulsiades,

dels restabliments, de

les reconquestes. Avui, malgrat

aquests anys de tenebres, està

altra vegada dempeus, i la millor

prova és la vostra presència

aquí. el vostre entusiasme, la

vostra abrandada fidelitat als

vostres ideals.

Per aquesta nova renaixença

comptem amb dos elements de

gran importància: Primer, les

institucions de la Generalitat de

Catalunya que formen l'estructura

estatal amb els seus poders

perfectament delimitats, el legislatiu

amb el Parlament, l'executiu

amb el govern i la Presidència,

i el judicial amb el Tribunal

de Cassació. Institucions representades

per quatre Presidents

exemplars sortits de les nostres

rengleres: Macià, el romàntic,

el cavaller de l'ideal; Companys,

el combatent apassionat i màrtir;

Irla, del qual no s'ha parlat prou,

car va assegurar la continuïtat

de les institucions en moments

molt difícils, i Tarradellas, el

President actual, al qual em plau

d'adreçar des d'aquesta tribuna

el testimoni del meu afecte i de

la meva fidelitat.

El segon element és l'ideari

bàsic de l'Esquerra que ens ofereix

encara avui una eina de

treball important per fer la nova

Catalunya. És clar que l'evolució

del món en aquests darrers anys,

els progressos de la tecnologia,

l'augment de nivell de vida, el

millorament de les condicions

d'existència ens obligaran a revisar

alguns punts del nostre

programa. Però també és evident

que la ideologia de base,

els principis fonamentals, són

tan actuals com el dia que es

van aprovar.

Aquestes evocacions del passat

no ens han de fer perdre de

vista que la nostra política s'ha

de fer de cara al present i al

futur. No ens hem de complaure

excessivament en el record de

victòries passades, no ens hem

de deixar endur per una nostàlgia

que en definitiva seria

paralitzadora. Hem de mirar

Catalunya fit a fit, i anar al

fons dels problemes prenent

contacte amb tots els estaments

socials, amb totes les professions.

Hem d'anar a parlar amb

els treballadors, els pagesos, els

mariners, els empleats, les professions

liberals, els tècnics superiors

i els manobres, i els hem

d'explicar que volem fer amb

ells una altra Catalunya, una

nova Catalunya en la qual tots

els seus fills puguin treballar

donant-se les mans en senyal de

germanor. I hem de parlar amb

les noves generacions, car un

partit polític sense joventut és

com un arbre sense saba, com

un riu sense aigua, com un cos

sense sang. I amb aquests joves

catalans hem d'anar endavant

en la reconquesta de les

nostres llibertats. Diguem NO!,

com el nostre Raimon, al feixisme,

a la dictadura, al racisme.

No, a les presons polítiques, a

les tortures, a la repressió. No,

als aventurers, als demagogs,

als feministes. No, als covards,

als traïdors, als indiferents. No,

a tots els que moralment i materialment

empestifen i envileixen

el nostre poble. I en canvi,

amb totes les nostres forces,

amb tot el que tinguem de millor,

diguem SI!, a aquesta terra

nostra, que ens estimem com un

promès estima la seva promesa,

com un fill estima la seva mare.

Aquesta terra bella i ufana més

que cap altra. Aquesta Catalunya

que des dels pics nevats dels

Pirineus fins a les terres càlides

de l'Ebre, de les planes de l'Urgell

al Cap de Creus, passant

per l'Empordà, la Garrotxa, el

Segrià, el Penedès i totes les

contrades plenes de bellesa, estenen

els seus encants davant

dels nostres ulls meravellats.

Però no en tenim prou que sigui

bella, la nostra pàtria. A més

a més volem que sigui equili-

L'Assemblea acull Barrera clamorosament.

Heribert Barrera

Quan el Secretari General de

l'Esquerra pujava a la tribuna

per a pronunciar el discurs que

cloïa la sessió matinal, ja a hora

molt avançada, tota l'Assemblea

a peu dret va rebré'l amb una

llarga ovació. Fet el silenci,

Barrera inicià el seu parlament

amb les següents paraules:

M'ha tocat la tasca, amb tota

certitud dificilíssima, d'haver de

parlar el darrer; una tasca certament

massa feixuga per les

meves pobres capacitats i les

meves forces, sobretot havent

de parlar després del meu estimat

amic i vell company de ja

no sé quants anys, més de quaranta,

En Víctor Torres.

Tot ha estat dit avui, i em

sembla que ja no queda res més

d'important per dir ni res que

justifiqui que us estiguem obligant

a aguantar més temps

aquest forn. Però jo sóc provisionalment

el Secretari general

del Partit a Catalunya i tinc almenys

l'obligació burocràtica de

dir encara algunes coses.

Primerament tractar d'explicar

i remarcar el perquè hem fet

aquesta, diguemne oficialment,

reunió d'informació, en realitat

aquesta Assemblea, que tindrà

aquesta tarda sens dubte un caràcter

més regular d'Assemblea,

i perquè hem hagut de fer la

reunió d'aquesta forma. Se'ns

va plantejar el problema quan

vam decidir que no es tractés

únicament de reunir els vells

militants del Partit, —cas en el

qual hauríem salvat més fàcilment

les dificultats— sinó que

es tractava sobretot d'adreçarnos

a les noves generacions que,

com heu vist, també ens fan

confiança. I es tractava també

d'explicar al poble de Catalunya,

en general, a l'opinió, el que

era i el que és l'Esquerra. I ens

va semblar que l'única manera

de fer-ho eficaçment, de fer-ho

amb veracitat, era justament promovent

aquesta polifonia, aquest

cor de moltes veus que heu

sentit aquest matí. Ja sé que

hem abusat de la vostra paciència;

ï us agraïm molt a tots que

hagueu volgut aguantar fins a

les dues de la tarda i que encara

estigueu aguantant en aquests

moments. Però realment ens

brada í harmoniosa, volem que

les injustícies en siguin foragitades,

volem que no hi sigui

possible que un català hi exploti

un altre català. Diem, en fi, que

volem aquella Catalunya ideal

que el President Macià resumia

així: Una Catalunya políticament

lliure, socialment justa, econòmicament

pròspera, espiritualment

gloriosa!

Víctor Torres va ésser interromput

sovint amb aplaudiments

durant el seu discurs, però, en

acabar, l'ovació va ésser clamorosa.

La compenetració entre

ell, tan expressiu, i el seu auditori,

tan sensible a les seves

idees i a les seves evocacions,

va ésser total.

sembla que així heu vist el que

és l'Esquerra.

L'Esquerra és un mosaic, un

mosaic, jo diria, a la imatge de

tot el poble de Catalunya. L'Esquerra

era, i és, un partit de

treballadors, un partit de menestrals,

un partit de petits comerciants

í industrials ¡, inclus,

perquè no dir-ho?, un Partit que

fins i tot ha tingut algun mil·lionari.

Però mil·lionaris, em sembla,

una mica sui generis, perquè

—i val la pena de remarcar-ho—

el nostre mil-lionari, en

Sunyol i Garriga, va ésser fet

presoner en el front de combat

els primers dies de la guerra

i va ésser, afusellat immediatament,

em sembla que l'agost del

trenta-sis. Aquests són els nostres

mil·lionaris! (En aquest moment

els crits de molt bé de

l'Assemblea, i encara d'altres, es

barregen amb els aplaudiments.)

L'Esquerra —em sembla que

avui n'haureu tret aquesta impressió—

és un Partit del passat,

certament, però no és únicament

un partit del passat; és

també un Partit d'avui. I gosem

esperar que si vosaltres ens feu

confiança, serà també un Partit

del demà. I això, naturalment,

ja no serà tasca nostra, és tasca

d'aquests joves que us han parlat

aquest matí, amb un llenguatge

viu, directe i abrandat, i que,

com haureu pogut veure, no solament

ens igualen sinó que

probablement ens superen en

capacitat i entusiasme.

Donada l'hora, i malgrat tenir

prevista una més llarga intervenció,

hauré d'ésser breu. Però

abans d'acabar, voldria només

recalcar quines són les essències

dels nostres principis, i

quina és la nostra estratègia en

el moment present.

Tenim una Declaració de principis

bàsics del nostre Partit

que va ésser elaborada el 1931.

Si teniu la paciència de llegir-la

de cap a peus veureu que aquesta

Declaració de principis és

perfectament vigent en el que fa

referència a les seves ¡dees

centrals, als seus objectius. Nosaltres

som un Partit d'horitzó

socialista, que vol obtenir una

societat sense classes. Nosaltres

som un Partit que vol suprimir

l'explotació econòmica de l'home

per l'home. Som un Partit que


vol les llibertats públiques i les

llibertats individuals plenament

garantides en tots moments. Som

un Partit demòcrata i un Partit

republicà. I això de republicà

s'ha d'entendre en el sentit que

som un Partit que vol que tota

la sobirania estigui en mans del

poble, que no hi hagi privilegis

hereditaris i que no hi hagi cap

domini reservat fora de l'abast

Barrera a la tribuna d'oradors en iniciar el seu parlament.

del poble. És això el que per a

nosaltres significa la República!

(Es reprodueixen, en aquest

punt, les aclamacions.)

I naturalment —segueix—, he

deixat per al final el que potser

és la característica essencial i

bàsica del nostre Partit. Ja s'ha

dit aquest mat/, però mai no n'h/

haurà prou de repetir-ho: Som

un partit nacionalista català!

(L'Assemblea torna a aixecar-se

i corrobora amb una llarga ovació

el que acaba d'afirmar en Barrera.)

I com a partit nacionalista

català —continua dient— defensarem

sempre a tot preu, sense

tenir en compte els mitjans, la

condició específica de la catalanitat

i el dret irrenunciable de

Catalunya al seu autogovern.

Podríem dir doncs en dues

paraules el que és l'Esquerra,

L'Esquerra és un partit catalanista

i un partit obrerista. Aquesta

paraula «obrerisme» ha desaparegut

avui del vocabulari —és

una paraula que era utilitzada

quaranta o cinquanta anys enrera—,

però em sembla que val la

pena de glossar-la.

Nosaltres tenim uns objectius

molt clars sobre quin és el tipus

de societat al qual volem arribar.

Però no tenim absolutament cap

dogma (perquè coneixem les limitacions

de tots els que s'han

formulat) respecte als mitjans

per arribar-hi. Som, des d'aquest

punt de vista, absolutament pragmàtics.

Però, això sí, sempre

tenim un estel que ens guia en

aquest camí. I és que nosaltres

defensem en tot moment els interessos

concrets dels treballadors.

I els defensem —és important

d'observar-ho— respectant

la llibertat. És això. segura-

ment, el que ens ha fet i ens fa

tan pròxims del moviment llibertari,

i el que ha fet sempre que

entre la Confederació Nacional

del Treball i nosaltres hi hagin

hagut també tantes afinitats i

(permeteu-me d'utilitzar un mot

savi de la meva especialitat) i

hagi hagut aquesta osmosi constant

d'homes i d'ideals.

I bé, i per acabar, quina és

la nostra estratègia en aquests

moments? Evidentment, la nostra

estratègia només pot ésser la

que condueixi, el més ràpidament

possible, al restabliment de la

llibertat i al restabliment de les

llibertats nacionals catalanes. I

per arribar a aquests objectius

i en aquest moment, em sembla

que el camí ja està completament

traçat. Aquest camí és la

restauració de la Generalitat de

Catalunya. I per tant l'Esquerra,

com un sol home, està al darrera

del President de la Generalitat

de Catalunya, l'Honorable senyor

Josep Terradellas!

(L'Assemblea avala amb forts

aplaudiments i victors, les darreres

paraules d'Heribert Barrera,

el qual llegeix, per a cloure la

sessió matinal de la reunió, el

missatge que el President de la

Generalitat de Catalunya a l'exili

ha adreçat especialment a

l'Assemblea.)

COMUNICAT OFICIAL DEL SECRETARIAT

DE L'ESQUERRA DESPRÉS DE L'ASSEMBLEA

Ateses les facultats otorgades per l'Assemblea, va fer-se

públic el següent comunicat:

«Avui, 19 de juliol de 1976, han quedat establerts els nous

òrgans de representació i d'execució del Partit, en compliment

dels acords presos a l'Assemblea General celebrada el passat

dia quatre.

S'ha constituït el Directori, s'ha elegit el Consell Executiu

i s'ha confirmat Heribert Barrera, per unanimitat, en el càrrec

de Secretari General. Es ratifica la política seguida per E.R.C,

per la democràcia, els progrés i les llibertats dels ciutadans de

Catalunya i d'Espanya, la continuïtat de les relacions amb els

altres partits i organitzacions polítiques i socials de Catalunya.

S'acorda una especial adhesió al President de la Generalitat,

Honorable senyor Josep Tarradellas, i, a l'ensems, associar-se

a la seva iniciativa de constitució de l'Assemblea

Nacional Provisional Catalana.

Barcelona, 20 de juliol de 1976

la humanitat

El missatge del

President de la Generalitat

Catalans:

Com podeu suposar, agraeixo l'atenció de fer-me conèixer els vostres sentiments i

els vostres anhels. Sapigueu doncs que molt em plau enviar-vos la meva cordial salutació,

tot i desitjant-vos bon encert en la vostra tasca, plena de greus responsabilitats.

L'acte que esteu celebrant, el cor em diu que estarà amarat de fidelitat envers la

nostra Catalunya i les seves institucions nacionals, i que en cap moment s'oblidarà que

els Presidents Macià i Companys foren, junt amb altres catalans, els que varen donar vida a

la Generalitat de Catalunya, pel total restabliment de la qual avui més que mai hem de treballar,

sense dubtes de cap mena.

Moments greus, avui feliçment superats, ha passat el vostre Partit. Per no trobarvos-hi

novament en el futur, mantingueu amb rigor els seus principis, no us deixeu emportar

per inútils febleses, barreu el pas a les ambicions dels que pensen en Catalunya i en

els seus ideals solament quan es creuen que poden guanyar. En el combat per la llibertat,

la pau i el benestar del nostre poble s'hi ha d'ésser en tot moment i no a batzegades. Es

per això que sempre he demanat la col·laboració de tots els ciutadans de Catalunya a la

nostra tasca.

Estimats amics d'Esquerra Republicana de Catalunya, sigueu els capdavanters de

l'acció que cada dia és més present i acceptada pel nostre poble. Mantingueu, sense defallences,

els vostres principis i les vostres nobles ambicions, amb tots aquells que, patriòticament

i generosament, mai han deixat d'ésser lleials al nostre poble.

Catalans, amics d'Esquerra Republicana de Catalunya, que l'acte d'avui sigui d'una

fidelitat total envers Catalunya i les seves institucions, pel triomf de les quals el vostre Partit

i tants i tants catalans s'han sacrificat.

Visca Cata.unya! JQSEp TARRADELLAS

Salutació de

l'Assemblea al

President

Pres l'acord de correspondre al

Missatge rebut, es tramet immediatament

al President el testimoni

d'adhesió el text del qual

transcrivim:

Honorable Josep Tarradellas

Clos Mosny

Saint Martin le Beau

(Indre et Loire) França

Assemblea Esquerra agraeix

vostre Missatge i us adreça testimoni

incondicional adhesió a la

vostra persona i a la Generalitat

de Catalunya.

Fi de la sessió matinal

Després de la lectura del Missatge

del President, l'Assemblea

a peu dret, cantà els Segadors.

Les paraules de Rodríguez Papasseit

donant per acabada la

sessió del matí i invitant a assistir

a la de la tarda, anunciada

per a quarts de cinc, van ésser

saludades amb nous aplaudiments.

Malgrat l'hora, ja era a prop

de les tres de la tarda, la sala

d'actes del Col·legi d'Advocats

va evaquar-se molt lentament.

Molta animació per l'escala i pel

vestíbul. Al carrer, a la mateixa

cantonada davant de l'edifici, van

restar grups nombrosos fent vivíssims

comentaris.

La sessió de la tarda

Va començar amb un lleuger

retard. La Mesa va quedar constituïda

de la mateixa forma que

en la sessió del matí.

Abans d'iniciar la sessió van

pujar a l'estrada alguns companys

membres que, per causes

forçoses, no havien pogut fer

acte de presència en la sessió

matinal. A la sala, notablement

concorreguda, cares noves i algunes

de desconegudes.

En aquesta segona sessió.

l'Assemblea podia manifestar-se

lliurement, no solament comentant

els temes dels treballs que

van ésser objecte d'exposició

pels seus respectius autors en

el curs de la sessió del matí,

que era el que es recomanava,

sinó inclus incidint en qüestions

del més divers interès.

Les efusions sentimentals i

les divagacions ideològiques van

ésser nota freqüent en aquest

concert de veus espontànies.

Fins i tot va donar-se el cas

d'alguna veu discrepant, sense

un evident interès dialèctic i en

canvi d'intenció francament provocativa,

difícilment identificable

de moment i fàcilment infiltrada,

aprofitant-se del règim

de porta oberta i de micròfon

disponible, preferit per la

tradicional liberalitat de l'Esquerra.

Les dues soles notes

discordants que es produïren

van motivar reaccions immediates

i enèrgiques per part de

gran nombre d'assembleistes, i

van ésser tallades de seguida i

fàcilment per la Mesa.

Víctor Torres, amb el seu

savoir faire i les seves dots

parlamentàries, va posar definitivament

les coses al seu lloc.

Es faria difícil, per no dir impossible,

fer ressenya completa

de totes les intervencions. Van

ésser molts companys els que

van pujar a la tribuna: Manuel

Rieh, de Rubí, Pere Aguilera,

també de la mateixa vila; Jaume

Benadat, Jaume Fortuny, Miquel

Reixach, de Prat del Llobregat;

Domènec Calafell, el Dr. Antoni

Font i Costa, que va llegir, amb

la seva passió i justesa expressiva

habituals, un bell poema seu

dedicat a la memòria del President

màrtir, Lluís Companys.

I encara d'altres: Narcís Vallvé,

Josep Cebrià. Pere Babot,

Germà Riera...

Per part de la majoria dels

oradors, una confirmació de les

tesis sostingudes en la sessió

matinal: Predomini absolut, és

clar. del sentit democràtic de

l'Esquerra, del sentiment de llibertat,

d'una voluntat terminant

de justícia social amb horitzó

socialista, com deia Barrera,

capaç d'establir-se sense subversions

tràgiques, promovent-lo

amb equitat i al ritme, podríem

dir, que les circumstàncies reals

aconsellin, i sense defalliments,

al contrari, amb el coratge necessari

per a vèncer les inevitables

resistències retrògrades.

I embolcallant-ho tot, els deures

essencials i infrangibles de

catalanitat, recipient natural de

tots els possibles continguts polítics,

socials i culturals.

Martínez de Foix va ésser,

amb el doctor Antoni Font, l'expressió

lírica de la jornada; un

lirisme però de rel purament

patriòtica: «La Bandera Catalana»

i «Les Tombes Flamejants», van

ésser el símbol que, amb Els

Segadors, van cloure l'Assemblea.

I així van discórrer les tres

hores llargues de treballs polítics

desenrotllats i intensament

President de la Generalitat de Catalunya

viscuts a la tarda, completats

amb la darrera participació d'Heribert

Barrera. Joan Rodríguez

Papasseit, que presidia, i que

va alleujar sensiblement les circumstancials

inquietuds del moderador,

va pronunciar les paraules

de clausura, invitant l'Assemblea

a ésser conseqüent i a

preparar-se per a les difícils, i

llargues, i treballoses jornades

que esperen a Esquerra Republicana

de Catalunya, cridada una

vegada més per Catalunya per

a l'acompliment del seu alt destí.

Inquietud a

l'Assemblea

A mitja tarda van rebré's notícies

greus de l'exterior, i les

tasques de l'Assemblea van ésser

momentàniament interrompudes

per a permetre a la Mesa

d'assabentar-la de les nombroses

detencions practicades en

diferents localitats per on passava

la Marxa de la Llibertat, i en

la qual figuraven molts membres

de les Joventuts del Partit. Vuitanta

detinguts a Oliana, setze

a Ossona, tretze a Esterri, i un

nombre aleshores encara indeterminat

a L'Escala. Un crit unànime

de Visca Catalunya! va

ésser la resposta de l'Assemblea

i la consegüent protesta que calia

formalitzar contra aquesta

dolorosa manera governativa de

procedir.

D'Altres detalls

circumstanciats

de l'Assemblea

Un bon servei d'ordre, destinat

a tenir cura del bon desenrotllament

material de l'acte,

tanmateix una mica amollat a

la tarda, va ésser realitzat eficaçment

per membres de les

Joventuts del Partit.

En el vestíbul, els assistents

van ésser obsequiats a l'entrada

amb un clavell vermell subjecte

al plec interior d'un carnet il·lustrat,

amb un text referit a la

història de la Generalitat des

dels seus orígens. Diverses taules,

—amb la d'en Ballester, de

l'Obra del Diccionari, que no podia

faltar—, oferiren els millors

llibres políticis i històrics dels

nostres grans autors com també

gràfics dels Països Catalans. Uns

grans retrats dels Presidents

Macià, Companys i Tarradellas

presidien l'Assemblea emmarcats

com un símbol en l'enorme

fons lluminós de les quatre

barres.


la humanitat »

Els postulats del Partit

Considerem oportú de divulgar en aquest número especial

de LA HUMANITAT, dedicat a l'Assemblea, una síntesi, elaborada

a base de textos i declaracions, del pensament d'Heribert

Barrera, definidor de la substància i naturalesa del

Partit.

Ningú més indicat que ell ni amb més autoritat avui a

casa nostra per fer arribar al coneixement de la gran massa

de militants i simpatitzants el conjunt de conceptes vàlids

que giren a l'entorn dels principis de l'Esquerra, de l'actitud

que pugui adoptar davant qualsevol plantejament polític o

social, i de l'estratègia que ha de determinar la seva conducta.

La interpretació que hi dóna Heribert Barrera constitueix

evidentment un judici de valor i complirà una funció orientadora.

El pròxim Congrés farà la resta.

Estructura interna

Els efectes de la guerra, la repressió

i l'exili l'han condicionada.

En els camps de batalla

van caure-hi molts militants; els

homes que van quedar dels quadres

del Partit van exiliar-se; la

repressió contra els que van

quedar-se al país va ésser duríssima,

implacable. L'Esquerra

és el partit dels afusellats. I no

és estrany, perquè és el Partit

que va governar des de la proclamació

de la Segona República

fins a la desfeta, el 1939. La

repressió ha estat llarga. A cada

temptativa de reorganització o

a cada acció clandestina seguien

les batudes més severes. D'empresonats

tants com vulgueu.

Condemnes llargues i empresonaments

repetits. Tenim llistes

esfereïdores. El Partit encara té

grups nombrosos a l'exili. Per

això hi ha un Comitè Executiu

a França, format per antics dirigents,

que assumeix la continuïtat

històrica. Però actualment

l'Esquerra ja torna a comptar

amb una gran massa d'afiliats.

Molts d'ells no van viure la

guerra. I és emocionant de constatar-ho:

en molts casos també

l'amor i l'adhesió a l'Esquerra ha

passat de pares a fills. La fidelitat

catalana és una admirable

constant del seu caràcter. En

aquestes condicions és natural,

doncs, que el Secretariat de l'interior

hagi actuat fins ara, tot

i que amb plena autoritat i autonomia,

en coordinació amb el

Comitè Executiu. L'acord entre

ambdós organismes ha estat

sempre perfecte. En aquests

moments però de tanta activitat

política en el país i en què la

gent es mobilitza, la situació

tendeix, i cada dia'més, a normalitzar-se.

Ja va veure's amb

la nostra recent Assemblea. I

d'acord amb els nostres estatuts,

acabarà de regularitzar-se en el

pròxim Congrés.

JUSTIFICACIÓ

Com podeu comprovar, hem volgut

dedicar gairebé exclusivament

aquest Butlletí extraordinari

a l'Assemblea de l'Esquerra,

la importància de la qual no

cal remarcar. Les activitats del

Partit corresponents al mes

Heribert Barrera

defineix l'Esquerra

Ideologia

Posició actual

L'Esquerra no és un partit oportunista,

sinó un partit d'ideals.

I les ideologies no són mutables.

Les reivindicacions del drets essencials

de Catalunya que van

mobilitzar-nos el 39 són les mateixes

d'ara. Una altra qüestió

és que al país se li hagin plantejat

problemes nous. Aquests

sí que exigeixen una praxis

adaptada a l'índole de cada problema.

I així i tot no hi ha pas

actualment tants problemes que

es diferenciïn molt dels que ja

teníem aleshores. El que passa

aquí entre nosaltres, també passa

a tots els països occidentals.

Però insisteixo, una cosa són

els problemes i una altra, els

ideals. L'Esquerra és un Partit

nacionalista català, disposat a

defensar al preu que sigui la

seva específica manera d'éser

catalana en tots els seus aspectes,

polítics, socials, culturals;

i a defensar un règim català de

govern propi. Aquest concepte

no exclou pas la possibilitat de

convivència fraternal amb els

altres pobles peninsulars. Catalunya

no admet lliçons de fraternitat,

perquè és un sentiment

profundament arrelat al seu caràcter.

I la seva història, antiga

o moderna, ho demostra. Aquesta

convivència podria està basada,

preferentment, encara que

no necessàriament, en una estructura

federal.

També el Partit advoca per un

règim polític autènticament democràtic,

en el qual el poble

sigui l'única font de sobirania.

És a dir. preconitza eleccions

per sufragi universal, separació

de poders, autonomia de municipis

i de les comarques. Vol

un respecte absolut als drets

humans.

En el terreny dels principis

continuem essent republicans.

d'Agost no hi són esmentades;

però cal dir que s'han produït

copiosament al llarg d'aquest

mes malgrat el fre que hi ha

posat el fet d'ésser període de

vacances. En els nostres butlletins

corrents, que seguiran apareixent

amb normalitat, us donarem

compte dels actes celebrats

però com a demòcrates que som

acataríem lleialment la voluntat

popular lliurement expressada si

escollís una altra forma de règim

democràtic.

Som, finalment, un partit d'horitzó

socialista. Com diuen els

nostres Principis Bàsics, aspirem

a la transformació progressiva

de l'actual sistema de propietat

privada en un altre de col·lectiu

que faci impossible l'explotació

econòmica de l'home per l'home.

En el terreny social i econòmic

ens proposem doncs realitzar

una política que meni a una

societat sense classes, però

sempre amb un absolut respecte

a la democràcia i a les llibertats

individuals, únic camí per arribar

a l'objectiu definit pels nostres

Principis en aquest punt. és a

dir, a un «sistema econòmic

definitiu de caràcter socialista».

Pel que fa als procediments

d'atènyer aquest objectiu final,

repudiem qualsevol dogmatisme,

i som francament pragmàtics i

realistes, com el nostre poble.

En les circumstàncies actuals

creiem que pot aconseguir-se

molt en el difícil camí de la

desalienació de la persona i de

l'emancipació dels treballadors

assalariats mitjançant la política

educativa, la fiscal, la del sòl.

l'acció sindical, el foment de la

cooperació i la reforma de l'empresa.

No obstant, tenim plena

consciència de la complexitat

dels mecanismes econòmics del

món modern, i sabem, com demostra

molt bé la història moderna,

que les transformacions

estructurals precipitades, que no

tenen en compte els molts condicionaments

interns i externs a

què estan sotmesos tots els

pobles, condueixen inexorablement

a resultats catastròfics totalment

oposats a les finalitats

de la transformació.

L'horitzó socialista

Coincidim amb la Segona Internacional

en no preconitzar la

col·lectivització de tots els mitjans

de producció i en defensar

l'existència de la propietat privada

en les petites i les mitjanes

empreses. És important construir

una societat socialista que no

degeneri en una oligarquia tecnocràtica

i en una burocràcia immobilitzant.

En el nostre país hi

ha hagut una gran tradició llibertària,

ideològica, de base federalista

i autogestionària, molt

més important, per a la construcció

d'aquesta societat socialista,

que el marxisme convencional,

ja molt superat com a

inspirador d'una ideologia política.

Per aquestes opcions, no

poden ésser ignorades avui les

aportacions de la ciència moderna

i molt especialment la con-

pel Partit; de tots els que, en

nombre creixent, van projectant-se,

i altres informacions d'interès

per als nostres militants.

LA SEU DE L'ESQUERRA

A BARCELONA

Els homes de L'Esquerra aviat

tribució capital que representa

l'ecologia. Hi ha ignoràncies suïcides.

La qualificació pública de «socialistes»

que podrien aplicar a

l'Esquerra no té cap interès,

perquè d'aquesta denominació

se n'ha fet, de temps, molt mal

ús i ha estat molt rebregada.

S'han apoderat d'aquest nom

grups polítics que estan o han

estat als antípodes nostres, des

dels hitlerians fins als stalinistes.

Si l'Esquerra s'ha proposat atènyer

una economia «de tipus

socialista» ho ha fet sempre en

el seu sentit original i ampli. En

aquest punt la nostra posició és

com la del Moviment Llibertari,

que té un caràcter autènticament

obrer i socialista, i l'esperit revolucionari

del qual ningú no pot

posar en dubte. També en aquest

sentit el Partit Socialista de Catalunya

té una actitud més tradicional

perquè concedeix el mateix

valor a les essències del

socialisme, a l'esperit que a la

lletra. I per tant, també cal considerar

que en la mesura que el

llenguatge d'un partit condiciona

la seva acció política, les diferències

entre el Partit Socialista,

de Catalunya i nosaltres han

d'ésser tingudes molt en compte.

L'estratègia

La nostra estratègia es basa en

la necessitat urgent de restaurar

la Generalitat. Aquesta institució,

que encarna actualment el

President Tarradellas, representa

la continuïtat històrica de Catalunya

i el marc indispensable de

la democràcia en el nostre país.

Només al seu voltant podran

aconseguir-se la unitat del poble

català i els nostres objectius

nacionals.

Pel que fa a possibles conveniències

futures de coordinació

circumstancial amb altres corrents

polítics democràtics d'esquerra

per a la major eficàcia

d'un moviment unificat, de gran

abast, que defensés la llibertat,

la democràcia, els drets humans

i el dret de Catalunya a governar-se

ella mateixa, i que propugnés

una transformació profunda

de l'actual sistema econòmic,

l'Esquerra estaria segurament

oberta a aquesta possibilitat.

De totes maneres, el Congrés

que estem preparant perfilarà i

fixarà definitivament l'estratègia

del nostre Partit.

Resultats polítics de

l'acció de l'oposició

Les actituds liberals adoptades

fins ara pels governants espanyols

no poden confondre's amb

les autèntiques llibertats que el

poble necessita i reclama. 1 en-

tindreu casa a Ciutat. Estem enllestint

el Casal que serà seu

del Partit a Barcelona. En un

lloc cèntric, en el mateix Passeig

de Colom, amb entrada

pel portal del carrer de la Mercè

número 18, principal, s'està

restaurant un pis espaiós, amb

doble façana a l'esmentat carrer

cara cal considerar que no han

estat promogudes formalment

sinó degudes a la pressió exer-

.cida pel conjunt de les forces

de l'oposició. No obstant, la

fragmentació d'aquestes forces

i l'esquema abstracte de ruptura

que moltes d'elles formulen amb

poques possibilitats de realització,

esterilitzen molts esforços.

Les plataformes unitàries són

molt poc eficaces si no estan

basades en una estratègia realista,

establerta en funció dels

fets; i és aquesta estratègia operativa

la que l'oposició a nivell

de l'Estat espanyol no ha arribat

encara a definir.

La reforma

Si l'actual projecte de reforma

és considerat com un punt d'arribada

cal declarar francament

que és del tot innaceptable per

l'Esquerra, perquè té almenys

dos punts absolutament mancats:

No restitueix la totalitat de la

sobirania al poble i no té en

compte la realitat plurinacional

de l'Estat. Ara bé, si el considerem

com un punt d'arrencada

d'una reforma total, qualsevol

apreciació objectiva haurà de

basar-se, no tant sobre el seu

contingut formal, forçosament

efímer, com sobre les possibilitats

que ofereixi de realitzar

eleccions lliures i netes, perquè

estem fermament convençuts que

d'unes eleccions realment lliures

en sortiria la ruptura. En aquest

sentit hem de declarar que l'Esquerra

no acceptaria exclusions

de cap mena antidemocràtiques

ni la formulació d'una llei electoral

arbitrària i preparada per a

la seva manipulació des dels

governs civils.

Postulats de l'Esquerra

en relació a la

democràcia

Retorn de la sobirania al poble.

Ruptura, doncs, de l'actual sistema

legal tan bon punt el poble

hagi manifestat la seva voluntat

per mitjà d'eleccions lliures.

Constituir l'Estat espanyol sobre

els fonaments de la seva realitat

plurinacional, amb el reconeixement

del dret d'autodeterminació

de les nacionalitats i de les

possibilitats d'autogovern de les

regions. Renunciar a sentiments

revanxistes i mirar solidàriament

de cara al futur. Acceptar que,

per damunt de mites unitaris,

que prolongarien una tràgica

frustració històrica, la democràcia

no. pot existir sense pluralisme

polític. En fi, promoure

una autèntica justícia social, sense

la qual la resta no serviria

gairebé de res per a poder garantir

un futur d'estabilitat i de

progrés.

i al Passeig, de cara al port. Local

ben comunicat per Metros i

autobusos, a prop de Correus,

on els nostres militants podran

reunir-se còmodament i amb tots

els serveis de secretaria disponibles.

Sereu avisats oportunament

de la seva inauguració.

More magazines by this user
Similar magazines