Descarregar en pdf - Arquebisbat de Tarragona

arquebisbattarragona.cat

Descarregar en pdf - Arquebisbat de Tarragona

Núm. 223 Abril 2008

Dip. Leg. T-14-1988 Any XX Tercera època

Església

de Tarragona

L’educació,

una assignatura pendent


Església

de Tarragona

Sumari - núm. 223



Des de fa un temps, a l’escola

pública, hi ha una certa campanya

contra l’assignatura de religió.

Mossén Norbert Miracle,

delegat diocesà d’Ensenyament,

ha explicat que aquest

ambient incideix sobre moltes

famílies. A En portada

Els grans conformen un col·lectiu

social tan plural com el dels

joves. El gran error és considerar

els grans com un grup a

part. A Firma convidada

pàgina 14

pàgina 8

I també La quarta d’EdT (pàg. 4), Editorial (pàg. 5), Opinió (pàg. 6), Les

columnes (pàg. 10), Internacional (pàg. 12), Temes del nostre temps (pàg.

16), Contrapunt (pàg. 20), Temps de pregària (pàg. 21), Sense mala intenció

(pàg. 22), Noticiari (pàg. 24), La veu de Càritas (pàg. 26), Any Jubilar

(pàg. 29), Breus (pàg. 34), Fra Eulogi i Auguri (pàg. 34), Notes jubilars (35)

i Els nostres monuments i l’Any Jubilar (contraportada).

En aquest número han col·laborat:

Antoni Coll, Francesc Basco Gracià, Javier Elzo, Frank Harriman, Clara Herrán, Carme Munté,

Didac Bertran, Míriam Díez Bosch, Josep Sabaté, Josefa Castro,Josep Bofarull, Pere Dalmau, Raimon

Mateu, Antoni Sànchez, Càritas Interparroquial, Esther Escorza, Dídac Montoliu i Bernabé.

Núm. 223 - Abril 2008

3


Església

de Tarragona

Director

Didac Bertran

Consell de redacció:

Mn. Miquel Barbarà

Mn. Josep Mateu

Mn. Antoni Pérez de

Mendiguren Josep Sabaté

Secretaria

Montse Sabaté

Fotografia

Santi Grimau

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració i

subscripcions:

Adreça

Pla de Palau, 2

Telèfon 977 233 412

(extensió 205)

Fax 977 251 847

Adreça electrònica

mcs@arquebisbattarragona.cat

Pàgina web

www.arquebisbattarragona.cat

Codi postal

43003 Tarragona

Imprimeix

Impremta Rabassa. Reus

Dipòsit legal

T-14-1988

Subscripció anual:

(11 números): 14,50

Subscripció anual Europa:

(11 números): 35,00

Preu unitari: 1,45

Publicitat

Ferran Juan

Telèfon 977 212 628

Publicada amb la col·laboració

del Departament de Cultura

de la Generalitat de Catalunya

Els articles publicats a

Església de Tarragona

expressen solament l’opinió

dels seus autors.

4

Església de Tarragona

La quarta d’EdT

Fa tres anys

Antoni Coll Gilabert, periodista

Era un 2 d’abril. A les 9 i 37 minuts l’arquebisbe Sandri va

anunciar a les seixanta mil persones que resaven a la Plaça de

Sant Pere del Vaticà que Joan Pau II havia mort. Ara, tres anys

després, la figura d’aquell Papa s’engrandeix i es comprèn que

va ser un màrtir, malgrat morir al seu llit, si repassem la seva

vida després de l’atemptat i les nombroses intervencions

quirúrgiques que va patir, i ho va ser fins al final, quan va

donar testimoniatge al món des de la seva condició de malalt.

Aquella nit romana les discoteques tancaren abans, es varen

susprendre els mitins a dos dies de les eleccions municipals

italianes, i també els partits de futbol del cap de setmana.

Van arribar pelegrins, sobretot joves, fins a tres milions de

persones. I deu reis i cinquanta nou caps d’estat.

La “Guerra freda” havia acabat. Ell mateix havia empès els

murs. No va poder visitar Moscou, ni Sarajevo, ni Ur de

Caldea, la pàtria d’Abraham, aquesta per prohibició de

Saddam Hussein, encara que seria el Papa qui s’oposés aferrissadament

a la guerra de l’Iraq.

Li van quedar coses per fer, però... el què va fer! Va deixar un

record inesborrable.❑


La “Moreneta” i sant Jordi

Editorial

Un cop més, amb l’abril, ens arriba a tots els catalans, una alenada de roses o una barreja

de fe i de patriotisme.

Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat se’ns fan novament presents

per recordar-nos que formem part d’un país curull d’històries, de llegendes

i de testimonis de religiositat. Al primer li atribuïm el coratge

i la valentia de lluitar pel bé i confessar Crist fins a donar la sang,

simbolitzats en les roses vermelles que caracteritzen la seva festivitat, com

ho van fer sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi. És una característica que

els uneix i ens ho recorda l’Any Jubilar que estem celebrant. També s’escau

plenament que en la seva diada celebrem la festa del llibre o de la cultura, un

dels trets bàsics del nostre tarannà. La Mare de Déu de Montserrat —la

“Moreneta”—, la considerem, en canvi, com a símbol de fermesa o constància

i de pau d’esperit, perquè, sòlids com la seva muntanya, ens sapiguem

mantenir estables en mig de tanta superficialitat com ens envolta.

Els més de mil anys d’història del santuari i del monestir de Montserrat estan

vinculats a l’aparició del culte marià, l’inici dels anacoretes que durant molts

segles habitaren diferents racons de la muntanya i altres aspectes relacionats

amb la seva capriciosa geografia. Per a nosaltres, Montserrat no necessita

gaires additius: la “Moreneta”, els monjos, els escolans i les vivències que tots

tenim de les visites a la nostra Patrona, són motius suficients d’atracció i una

garantia de trobar en cada visita la pau d’esperit, de la mateixa manera que

sant Jordi ens recorda que hem de ser generosos i estar sempre disposats a

combatre el mal a la manera de Jesucrist: amb amor i tendresa, virtuts que

caracteritzaren Santa Maria.

Que la Mare de Déu de Montserrat i sant Jordi intercedeixin davant Déu per

tal que cada dia siguem més bons cristians i que el seu exemple ens serveixi

de guia per perseverar en el camí recte. ❑

Núm. 223 - Abril 2008

5


Opinió Premsa

L’ofici de pares

Una gran responsabilitat

Francesc Basco Gracià, mestre i periodista

El creixement de l’absentisme escolar en

alguns indrets de Catalunya, amb el consentiment

dels pares i la manca de rigor de

les autoritats; la violència a l’escola i al carrer;

les disputes entre pares, mestres i fills

ens posa la pell de gallina.

6 Església de Tarragona

Sembla que el respecte

que els pares i

alumnes tenien als

mestres i professors,

en la nostra infantesa

i joventut, ha desaparegut.

L’obligació i el rigor en l’assistència

a classe, també. Abans,

un mestre era un mestre; i es respectava

com si fos un segon pare.

L’assistència a classe estava rigorosament

controlada. Eren moltes

les famílies que anaven a l’escola,

a parlar amb els mestres per demanar-los-hi

ajut i parer sobre l’educació

dels fills. Sense que cap norma

obligués, hi havia un afany de

col·laboració família-escola en

benefici de l’educació dels infants

i els joves.

Una anòmala situació

El clima de crispació que viu

avui la societat; la degradació dels

valors morals i ètics a casa, a l’escola

i al carrer; les situacions de

violència i de maldat que la televisió

projecta cada dia sobre les llars

i els problemes que pateixen determinades

famílies —atur, separacions,

odis, egoismes i revenges—

provoquen reaccions inesperades i

conflictives que es traslladen a

l’escola o al carrer; i fan als

mestres i alumnes víctimes d’una

anòmala situació de convivència

provocada pels adults.

Són molts els mestres i professors

que es planyen de l’agressivitat

i el llibertinatge de determinats

alumnes, i la manca de col·laboració

de molts pares en la tasca educativa.

Pensen que ja canviaran;

però quan se’n adonen el mal ja

està fet i és difícil rectificar o tirar

enrere. Per altra banda, hi ha pares

que critiquen l’actitud passiva, el

poc interès, d’alguns mestres i professors

en l’educació dels seus

fills. Si el noi és llest, el noi s’ho

val i treballa; si el noi no rutlla, la

culpa és sempre del mestre, que no

sap ensenyar. Es detecta una acusació

mútua en lloc d’un diàleg


franc i constructiu entre l’escola i

la família per aconseguir l’objectiu

fonamental: l’educació dels fills,

la seva formació integral com a

persones, en el marc d’uns valors

ètics i morals que han de presidir la

nostra convivència democràtica.

Els primers responsables

de l’educació dels fills

Però tot no està perdut; cal donar

un cop de mà al timó i posar les

coses al seu lloc. Sense amor, sense

disciplina, sense exemple, sense

esforç no hi ha educació. Sabem el

camí a seguir, però hem de transitar-lo

amb fortalesa d’esperit. Cal

deixar clar que els primers responsables

de l’educació dels fills són

els pares. La família és una veritable

escola de formació. L’escola

hi ha de col·laborar amb rigor,

generositat i eficàcia. Però ni les

autoritats ni els mestres poden fer

de pare i de mare; no és la seva

funció. Si els pares no eduquen

amb l’exemple; si entre l’escola, la

família i la societat hi ha un divorci,

l’educació dels infants i els

joves se’n ressentirà greument.

Que és el que està passant.

L’exemple,

fonamental

Els renecs, les paraules grolleres,

els mots despectius i insultants,

—la manca d’una bona educació,

en definitiva—,

fan més mal

que les ferides i

les galtades. És

l’amor —tan

desprestigiat al

nostre temps—;

sí, el veritable amor; el que falta a

molta gent... Dic l’amor, l’exemple

a l’escola i a la llar, el diàleg bondadós,

la generositat i la comprensió

són l’únic camí efectiu per educar

dignament. Com es fa això?

Amb molta paciència i profundes

conviccions. Està clar que sense

amor l’educació s’ensorra, i això

és el que fa falta avui a molts

infants i joves. Ho tenen tot, però

els manca el més important. ❑

“Les pedres no eduquen

La responsabilitat és de tots

És important tenir escoles noves, netes i ben equipades.

Les nostres eren velles, estaven brutes, sense calefacció,

i tenien gotelleres. “Però les pedres no eduquen”, deia el

president Jordi Pujol quan inaugurava una escola.

Necessitem bons mestres”. Però són els pares, en primer

lloc, els mestres i les autoritats els responsables de l’educació

dels infants i els joves del nostre país. Si els que

ensenyen s’hi adormen o no ho fan tal com cal, els que

han d’aprendre no hi posen interès i bona voluntat, i els

que han d’educar a casa deseduquen, les conseqüències

són les que estem patint en aquests moments i que hem

pronosticat des de fa anys.

Es detecta una acusació mútua en lloc d’un diàleg

franc i constructiu entre l’escola i la família per aconseguir

l’objectiu fonamental: l’educació dels fills

Núm. 223 - Abril 2008

7


Firma convidadaPremsa

Fa poques setmanes

vam tenir coneixement

d’un informe

del Centre Reina

Sofia per a l’Estudi

de la Violència sobre

el maltractament a persones grans.

Situen pertinentment el fons del

problema en el paper dels grans en

la societat i en la família. D’això,

més que del maltractament directament,

voldria reflexionar en

aquestes línies.

Alguns diuen que la gent gran,

encara més els més grans, i no

diguem els vells, han perdut pes en

la societat actual, en comparació

amb la societat tradicional, perquè

no tenen ni el poder ni el saber que

tenien. No tenen en part el poder

perquè en el mercat del treball, la

família tradicional, on l’avi era el

«patró», ha deixat de ser font de

producció per ser entitat de

consum. Tampoc tenen el saber

instrumental, que cada dia és

menys experiencial. A més a més,

el saber informàtic és esotèric amb

la finalitat de preservar una corporativa

cota de poder. Per raons

òbvies, la persona gran té dificultats

per introduir-se en aquests

coneixements.

Sostinc que és necessari fer un

canvi radical en les polítiques i

8

El greu error

d’aïllar els vells

Javier Elzo, sj, prevere i catedràtic de Sociologia de la Universitat de Deusto

La pèrdua de pes social dels grans és perjudicial per a la societat. S’ha d’aca-

bar amb les polítiques que privilegien la divisió per edats

Església de Tarragona

pràctiques sectorials que privilegien

els particularismes de cada

franja d’edat sobre la continuïtat i

complementarietat de les edats de

la vida humana. Dividim la societat

en edats (joves, adults i grans) al

mateix temps que la família de tres

generacions està desapareixent.

Els grans amb prou feines entren

en contacte amb els joves. Tenen

por dels joves, en part perquè els

desconeixen i per la imatge social

que els mitjans de comunicació

transmeten dels joves. Al seu torn,

els joves esquiven els grans. Els

veuen com a persones lentes, avorrides,

que pregunten, personatges

d’una altra època de les quals la

cosa més positiva és que, de tant en

tant, els donen uns quants diners.

Aquestes pràctiques porten greus

conseqüències per a la societat:

pèrdua de la cohesió social, menys

memòria històrica, dificultats més

grans per a l’educació dels fills, i

més en famílies d’un sol fill, amb

els seus grans aïllats, sols, buscant

afecte i atenció, i una societat que


opta per mesures socials substitutòries

que, moltes vegades (no

diré que sempre), són pitjors que

una bona política familiar que ajudi

a mantenir sota el mateix sostre

les tres generacions.

Però, a més a més, hi ha unes polítiques

socials que van en el mateix

sentit: polítiques de joventut, per

un costat, i polítiques de la tercera

edat, per un altre. Que se m’entengui

bé: no nego l’especificitat d’alguns

problemes lligats a l’edat i a

l’estatus sociolaboral. Com diu

Claude Ollivenstein en un dels

seus llibres —Naissance de la

vieillesse (París 1999), una llarga

meditació, dolorosa i lúcida, sobre

l’envelliment i la sortida de la

vida—, fer-se vell és adonar-se que

ja no és possible pujar els esglaons

de quatre en quatre, ni de dos en

dos, per acabar pujant-los d’un en

un… i amb parades per agafar alè,

mirant amb enveja i nostàlgia el

El gran error és considerar

els grans com un grup a part

xaval que passa com una exhalació

pel nostre costat. Només el

jove pot no tenir en compte l’edat.

Però, un cop dit això, crec que és

necessari fomentar espais i polítiques

de trobada entre les generacions.

Sóc molt escèptic amb les

cases de joventut i amb les llars de

C/. Gasòmetre, 20 entl.

Tel 977 243 088 - fax 977 251 003

e-mail campdepadros@gestores.net

43003 Tarragona

jubilats, se’n diguin com se’n

diguin. Prefereixo centres cívics,

culturals, recreatius, etcètera, on

convisquin totes les generacions,

encara que puguin

tenir també els

seus espais diferenciats,

o els

mateixos espais

amb usos singulars

segons els horaris. Recuperem

també la plaça del poble i l’oci

col·lectiu.

Els grans conformen un col·lectiu

social tan plural com el dels joves.

El gran error és considerar els

grans com un grup a part. A la pregunta

que diu què ha de fer la

CAMPDEPADRÓS

G E S T O R I A

CORREDURIA D’ASSEGURANCES

societat per la gent gran, com si els

grans i la societat fossin dues entitats

separades, hi ha la clau del

problema i també part de la solució.

Els vells són part de la societat

i han de participar en la presa de

decisions socials.

És clar que a vegades el problema

ve d’ells mateixos: molta gent gran

ha decidit sortir, definitivament,

del mercat del treball productiu a

una edat jove i entenen la jubilació

merament com un retir. Ells

mateixos es fan ciutadans assistits,

subjectes de drets sense obligacions.

Però aquí entrem en un altre

tema central que requereix un tractament

propi. ❑

Raval de Santa Anna, 6

Tel 977 860 115 - fax 977 875 010

43400 Montblanc

Núm. 223 - Abril 2008

9


Les columnes

Des de Brussel·les

10

Ho pagaran

els de sempre?

Frank Harriman,

periodista UCIP

No serà perquè no s’hagués avisat, però la crisi

econòmica que s’albirava en la llunyania ja és

aquí. La sorprenent notícia que la gent als

Estats Units cala foc a les seves cases perquè no pot

pagar les hipoteques no ho hauria de ser tant. És el

fruit d’un sistema que propicia absurds econòmics

com les «bombolles» immobiliàries o com les

empreses creditícies que compren els deutes dels seus

clients («No pagui tant per la hipoteca, el cotxe, les

vacances; nosaltres li oferim la solució: renegociem els

seus deutes. Si abans en pagava 4, pagui’n ara 2!») El

que no s’explica és que es permetin aquestes situacions,

dependents d’equilibris molt inestables. Suposo

que és la cobdícia el que fa que s’acluquin els ulls

davant una situació que no es pot aguantar gaire

temps, i que es tracti de treure el màxim rendiment

d’aquest absurd, abans no esclati.

Pel que fa a Europa, ja hi havia veus que alertaven

que els americans jugaven amb foc i que acabaríem

pagant els plats trencats, i no pas per una mala gestió

econòmica. I el mateix es podia dir del cas d’Espanya

i el seu mercat immobiliari, un dels més desorbitats del

món. Això no obstant, els polítics —en les múltiples

campanyes electorals que s’han desenvolupat i que es

desenvolupen encara a diversos països—, des que s’ha

entrellucat la crisi tracten les qüestions d’Estat com una

plataforma d’autopromoció, i no com a problemes de

tots. Això és pensar en un mateix i no en l’Estat, i acabar

dient que es té la solució sense dir quina és.

Llàstima que ningú no faci cas del papa Benet XVI

quan diu que no hi ha cap economia que pugui suportar

que el preu del petroli pugi de 30 a més de 100

dòlars el barril en poc més de tres anys, o quan diu que

la llibertat de moviment dels capitals ha esdevingut

una caixa de Pandora. I, sobretot, quan diu que la sortida

a la crisi no l’han de pagar els qui tenen menys, i

que la solució no passa pel fàcil recurs a la retallada de

despeses socials. ❑

Església de Tarragona

Des de Madrid

Ara fa cinc anys

Clara Herrán,

periodista

Fa uns dies el periodista Fernando de Haro, cap

d’informatius de Popular TV i personatge no

gens sospitós de simpaties de tendència d’esquerres,

escrivia en un article titulat «Cinco años de una

guerra que no debió comenzar»: «Es compleixen cinc

anys del començament de la II Guerra de l’Iraq. El

pacifisme violent i ideològic que va envair els carrers

del nostre país el 2003, l’atemptat de l’11-M, la primera

victòria de Zapatero i la ràpida retirada de les tropes

l’han convertit en una espècie de tabú per a mitja

Espanya. Per a l’Espanya que vota al PP, la utilització

que s’ha fet de la guerra en la campanya electoral sembla

convidar a tancar files a favor de la intervenció.

Convé fer l’esforç de dir-ho tot sense necessitat

d’apuntar-se a cap bàndol».

«Prou de matances, ja n’hi ha prou de violències, ja

n’hi ha prou d’odi a l’Iraq!», deia el Papa al Vaticà el

passat diumenge de Rams recordant la figura de l’arquebisbe

de Mòssul, de qui va remarcar el «testimoniatge

de fidelitat a Crist, a l’Església i a la seva gent».

El «bell testimoniatge de fidelitat a Crist, a l’Església

i a la seva gendel plorat arquebisbe de Mòssul dels

Caldeus, monsenyor Ralho, tràgicament mort fa pocs

dies, van dur el papa Benet XVI «a aixecar una crida

forta i afligida», dirigint-se al poble iraquià, «que des

de fa cinc anys carrega amb les conseqüències que ha

provocat el desmantellament de la seva vida civil i

social».

I, al mateix temps, el president Bush sortia dient que la

«guerra de l’Iraq havia valgut la pena», perquè ara es

vivia amb més seguretat als EUA i arreu del món. I

l’expresident Aznar afirmava que la seva decisió

«havia estat la correcta» i que «a l’Iraq ara s’hi viu

millor». Paral·lelament, milers de nord-americans es

manifestaven a Nova York i a Washington demanant

que els responsables de la guerra —el famós Trío de las

Azores— fossin portats davant el Tribunal Penal

Internacional per crims contra la humanitat.

I el grapat de milers d’iraquians i de nord-americans

morts, què hi deuen dir? ❑


Des de Barcelona 38 kb

Societat bicolor?

Carme Munté,

periodista

Sempre diem que la nostra societat és molt plural

i diversa, i certament que és així. Parlem de pluralisme

religiós, de diversitat cultural i de llocs

de procedència, de riquesa lingüística, de multiplicitat

de maneres de valorar i d’entendre la vida, de diferències

entre generacions, entre classes socials… Les

persones solem agrupar-nos en tota mena d’associacions,

de grups i d’entitats, en colles d’amics, en

petites societats on, al cap i a la fi, poder compartir

unes mateixes afinitats, uns mateixos valors, uns interessos

comuns, una mateixa fe, elements que d’altra

banda ens personalitzen i ens diferencien els uns dels

altres.

Però això que és vàlid per Catalunya, potser no ho és

per la resta de l’Estat. Si ens basem en els resultats de

les eleccions al congrés dels diputats del 9 de març,

haurem de concloure forçosament que la nostra societat

és bicolor i que només hi ha lloc per a dos partits

en l’arc parlamentari espanyol? La bipolarització de

l’actual política espanyola, àmpliament difosa pels

mitjans de comunicació d’àmbit estatal i del tot desitjable

per als partits grans, que veuen així com es mengen

els vots dels partits més petits, és un signe si més

no ben curiós en una societat que es reconeix a si

mateixa cada vegada més plural.

Si la política espanyola acaba esdevenint cosa de dos,

o bé augmentarà encara més l’abstenció de l’electorat,

que davant de l’escassetat d’opcions no sabrà trobar el

partit que vol que el representi, o bé caldrà importar el

model nord-americà, en el sentit que almenys es facin

evidents les diferències dins d’un mateix partit de cara

a unes possibles eleccions primàries. Potser tenir l’opció

d’escollir el candidat en unes eleccions primàries

podria donar una mica d’aire fresc a la nostra democràcia.

És clar, però, que a Catalunya les coses són diferents,

car no tot és blanc o negre. Hi ha més matisos. Fins i

tot a l’Església. ❑

No prendràs

el nom de Déu

en va

Didac Bertran,

periodista

mena de carta magna per a la

humanitat que va lliurar Déu a Moisès a la

D’aquella

muntanya del Sinaí, sempre m’ha impressionat

molt allò de «No prendràs en va el nom del

Senyor». No m’han agradat mai els juraments per

qualsevol cosa, perquè la paraula d’un home o d’una

dona haurien de ser suficients per a garantir la fiabilitat

d’un acord. No cal barrejar Déu amb futileses.

Tampoc m’han agradat mai les pregàries per coses

indiferents. Per això, crec que es fa un favor ben minso

a la religió quan es demanen a Déu intervencions en

afers com ara el resultat d’un partit de futbol. Em va

xocar veure, fa pocs dies, que el president d’una

coneguda entitat esportiva, visiblement emocionat,

explicava que aquella victòria s’havia assolit perquè

havia resat molt per ella. Crec que és frivolitzar el

poder de la pregària.

Entenc que es demani per la salut d’un familiar o per

la pròpia, pel benefici de la pluja, per les vocacions o

per la pau, o per un llarg etcètera. Entenc també que,

tornant al món de l’esport, en haver guanyat algun

trofeu es vagi a ofrenar-lo a un santuari, ja que aquesta

acció no vol dir que Déu hagi jugat a favor nostre,

sinó que li oferim una cosa que ens ha costat molt

d’esforç i el volem fer partícip de la nostra alegria, de

la mateixa manera que el fem partícip de les nostres

tristeses. No ens equivoquem amb interpretacions que

no són correctes.

El cas és que no podem demanar que Déu ens ajudi en

coses que depenen de l’habilitat i de l’entrenament.

Seria demanar una injustícia. Si l’equip rival en sap

més, cal procurar posar-se al seu nivell mitjançant el

propi esforç i no demanar que es falsegi un resultat que

no seríem capaços d’assolir pels nostres mèrits.

Sense moure’ns de l’àmbit esportiu, és una mica com

allò de convertir Déu en un trampós. Recordeu els

famosos gols aconseguits en falta, «manotejant» la

pilota, que han rebut el nom de la mà de Déu? Si us

plau, si Déu jugués a futbol seria el més respectuós

amb el reglament, excel·liria en el joc net i no enganyaria

els àrbitres! ❑

Núm. 223 - Abril 2008

11


InternacionalPremsa

Les aigües del bateig

de Mahdi Allam

baixen tèrboles, i

picants. El vicedirector

del diari més prestigiós

d’Itàlia, el

Corriere della Sera, egipci i

musulmà d’origen, ha decidit batejar-se

en la nit més significativa de

l’any litúrgic, la vetlla pasqual, de

les mans del més important capellà

que podria haver trobat, el Papa, i

en un indret simbòlic com pocs, la

basílica vaticana de Sant Pere. Tot

sota els reflectors televisius de mig

món. I amb un padrí de Forza Italia

i amb l’escorta que des de fa cinc

anys l’acompanya. No és el que

podríem considerar un bateig discret

en una parròquia de Viterbo, a

prop de Roma, on viu Mahdi

Cristiano Allam (el Cristiano és el

12

Un bateig molt especial

amb aigua efervescent

Míriam Díez Bosch, periodista

Església de Tarragona

nom afegit després del baptisme).

És un bateig altament significatiu,

més que el de Tony Blair fa uns

mesos, la conversió de lord

Nicholas Windsor o les imatges de

Gorbatxov «enganxat» per les

càmeres mentre resava a la basílica

de Sant Francesc a Assís.

En un llarg article, retallat per cert,

al Corriere della Sera, ell mateix

explica ara el seu procés. És interessant

llegir-lo íntegre, i no la ver-

El vicedirector del diari

més prestigiós d’Itàlia,

el Corriere della Sera,

egipci i musulmà d’ori-

gen, ha decidit fer-se

batejar pel Papa, i el fet

l’ha acompanyat amb

noves i dures crítiques

contra el fonamentalis-

me islàmic

sió que ha publicat el seu rotatiu. A

la part censurada (per manca d’espai,

és clar, no siguem malpensats),

Mahdi Allam explicava com va

conèixer el cristianisme. Al seu El

Caire natal, primer amb una maina-

La conversió de Mahdi Allam al catolicisme

no és la d’un fervorós practicant que

d’un dia a l’altre veu la llum i cau del

cavall

dera catòlica comboniana, i després

amb els salesians en un bon col·legi

de la capital egípcia. Mahdi, fill de

pares musulmans secularitzats, no

s’interessa per l’Islam fins que és

gran, però sempre es va mantenir

crític amb la seva religió.


Una conversió diferent

La conversió de Mahdi Allam al

catolicisme no és la d’un fervorós

practicant que d’un dia a l’altre

veu la llum i cau del cavall. El seu

és el pas d’un ateisme occidentalitzat,

la nostra pell de cada dia, a

un catolicisme que ell veu com a

formidable unió de fe i raó. No ha

deixat la raó per la fe. Ha entrat a

una religió que veu com a síntesi

d’ambdues. Aquest és ara el seu

Déu. Un Déu que pel que sembla

no es guardarà en la intimitat del

seu cor sinó que passejarà per les

pàgines del seu blog (www.magdiallam.it)

i allà on pugui. Perquè

l’eufòria del convertit és potent. És

una eufòria entesa com l’estat de

benestar psíquic i físic caracteritzat

per una sensació general de potència

física, capacitat d’ideació i

receptivitat, i per una tendència a la

interpretació optimista dels fets.

Així són els convertits: potents,

creatius i optimistes. I per tant propensos

a exagerar. El matís no és

patrimoni dels convertits. Mahdi

Allam ara no es dedicarà a l’art

dels adverbis. No cal suavitzar res:

quan hom es troba amb la veritat,

la de veritat, cauen els adjectius. A

Mahdi, de moment, li cauen

lloances. I condemnes a mort per

apostasia.

Un exercici

de llibertat religiosa

Més enllà de la perplexitat que un

gest com el de Mahdi Allam pugui

legítimament suscitar en alguns

ambients musulmans, el seu és

l’exercici de la llibertat religiosa.

No està malament recordar-la en el

60è aniversari de la Declaració

dels Drets Humans, ni és inútil

evocar-ho en un context de progressisme

encapsat, en què la fe no

té carta de ciutadania. Mahdi

Allam catalitza parcialment les

nostres hipocresies.

El seu gest provoca per la seva

sola presència la realització de

quelcom que existia potencial-

Políticament incorrecte

Un crític implacable

Mahdi Allam, escriptor i periodista, ha estat acusat de

ser de la CIA i de ser un espia israelià infiltrat. És

famós pels seus llibres, de l’estil d’Oriana Fallaci, políticament

incorrectes, implacables contra el fonamentalisme

de matriu islàmica, i sobretot pels seus articles

i conferències, sempre polèmiques, afilades, dirigides

a un Occident debilitat i generador d’escletxes per on

s’enfilen els terroristes. En Mahdi Allam, sense flirtejar

amb la fe catòlica com altres ateus devots, s’intuïa

la seva simpatia pel Papa i pel que ell veia com un

pensament fort. No oblidem que Allam va obrir una crida

quan Benet XVI no va poder anar a la Universitat

de La Sapienza per protestes: «Estic amb el Papa.

Condemno la intolerància laïcista i la intimidació violenta.

Denuncio la hipocresia dels polítics, que són

els autèntics responsables de la degradació ètica

d’Itàlia».

ment: la incapacitat social d’assumir

el fet religiós com a element

també de les masses il·lustrades i

no només del poble ras. El que

inquieta de Mahdi Allam no és que

vingui de l’humus musulmà, sinó

que un intel·lectual com ell confessi

a tort i a dret que decideix fer-se

catòlic. Això remou. No és el pas

d’una fe que molts, sense

entendre-la, consideren rudi-

mentària —la musulmana— al

catolicisme. És des d’una raó insuficient

que s’acosta a un món on

troba sentit, el de la fe. Mahdi també

ha rebut la confirmació i la

comunió. No només aigua sinó

Esperit. Les aigües del seu bateig

tot just comencen a desbordar-se. I

ja ho saben els qui hi entenen:

l’Esperit, no se sap mai cap on

bufa. ❑

Núm. 223 - Abril 2008

13


En portada Premsa

En uns moments en

els que la societat

civil està reclamant

l’adopció de mesures

per resoldre problemesd’infraestructures,

cal també mobilitzar-se

per afrontar el repte de l’educació

que, juntament amb la família, és

l’eix bàsic de la societat. I en

aquest context, els mestres i professors

de religió catòlica són una

eina primordial pel desenvolupament

social del futur.

Davallada

de l’alumnat de religió

El dia 19 d’abril el Col·legi Sant

Pau de Tarragona ha acollit la celebració

de la segona jornada de

mestres i professors de religió catòlica,

organitzada pel Secretariat

Interdiocesà d’Ensenyament de la

Religió Catòlica (SIERC). En el

marc de l’Any Jubilar de Sant

Fructuós, s’ha fet una posada en

comú dels temes que ocupen —i

preocupen— el col·lectiu docent de

les diòcesis catalanes.

Des de fa un temps, a l’escola

pública, hi ha una certa campanya

contra l’assignatura de religió.

Mossèn Norbert Miracle, Delegat

Diocesà d’Ensenyament, ha explicat

que aquest ambient incideix

14

Mossèn Norbert Miracle

Delegat diocesà d’Ensenyament

Josep Sabaté, periodista

“El professor de religió és un enviat de l’Església Diocesana a les escoles”

Hi ha una certa campanya

contra l’assignatura de Religió

Església de Tarragona

sobre moltes famílies que, així,

s’han mostrat contràries a la inscripció

dels seus fills a les classes

de religió. «Això ha fet que l’alumnat

de religió hagi tingut una davallada

a l’escola pública. A més,

especialment en alguns centres de

secundària, hi ha alguns professors

que es troben

amb una

actitud hostil

fins el

punt que

han de defensar els seus drets, no

sempre reconeguts».

Mossèn Miracle afegeix que

«moltes vegades, es vol fer sentir al

professor de religió com un mestre

de segona. I això no és veritat. El

professor de religió ha de tenir la

mateixa consideració que un altre

docent del claustre». Actualment, a

l’Arxidiòcesi de Tarragona hi ha

130 professors de religió i el

nombre d’alumnes inscrits a les

classes de religió correspon a la

meitat del cens de l’escola pública,

xifra considerada totalment insuficient.

El professor,

enviat de l’Església

L’assignatura de religió, d’altra

banda, també ha resultat afectada

per aquesta situació i s’ha vist

bombardejada, durant molts anys,

per part de grups de pressió des de


Educació per a la Ciutadania

Un altre motiu de debat

L’assignatura de l’Educació per a la Ciutadania és un altre

motiu de debat per part de l’escola catòlica. «Ens preocupa

que alguns punts d’aquesta matèria puguin ser ideologitzants.

No s’ha d’oblidar que els pares són els responsables

de l’educació dels seus fills i són ells, precisament,

els qui han d’escollir quina orientació i quin tipus d’educació

filosòfica, moral, religiosa o pedagògica han de

rebre. No pot ser que l’Estat s’atorgui aquest dret. No el té.

En aquest punt, l’Educació per a la Ciutadania ens preocupa,

però qui han de vetllar sobre tot això són les famílies

que han de vigilar si l’assignatura s’imparteix d’una

manera correcta o no. I, en qualsevol cas, naturalment,

són els pares qui poden expressar el seu dret a objectar

contra aquesta assignatura».

diversos sectors, com partits polítics,

sindicats o des de la mateixa

societat civil. Mossèn Miracle és

taxatiu quan afirma que «tenim

molt clar que allò que estem fent és

allò que és legal i molt bó pels

alumnes perque la classe de religió

és molt positiva pels joves de cara

a la seva formació integral. I no

afluixerem mai perquè estem fent

un bé per a la societat».

En aquest context, cal situar,

exactament, el professor de religió

dins el món de la docència on hi té

una doble missió. «El mestre de

religió és una persona contractada

pel Departament d’Ensenyament

de la Generalitat però també és un

enviat del Bisbat. El professor està

a la seva escola per fer una feina

professional però també com un

enviat de l’Església Diocesana. Per

això, a més de la seva preparació

acadèmica, ha de tenir una coherència

de vida com a testimoni del

missatge de Crist».

Llei de consens

L’anunci de la nova llei catalana

d’educació es contempla amb una

certa preocupació des de l’àmbit

docent de l’Església. Mossèn

Norbert Miracle considera que el

consens i l’estabilitat haurien de ser

els eixos fo-

namentals

d’aquesta

nova llei de la

Generalitat.

«Esperem

que sigui una

llei consensuada

en la qual hi estiguin d’acord

tots els agents educatius i, alhora,

que també sigui duradera. No pot

ser que amb una matèria tant

important com és l’educació, en

aquests darrers anys hi hagi hagut

tantes reformes. Això és suïcida

perquè l’educació és el gran problema

d’aquest moment. Els problemes

de les infraestructures viàries

o de la sequera, no són res comparats

amb el de l’educació. Aquest

és el gran repte pel futur del nostre

país. Caldria, doncs, una mobilització

per exigir una millor infraestructura

escolar. No pot ser que els

mestres no tinguin el suport de la

societat, no pot ser que estiguin

desemparats».

D’altra banda, l’escola cristiana

també necessita renovar-se. En

aquest sentit, s’ha creat una fundació

per a les escoles cristianes perquè

siguin un referent per la seva

qualitat educativa i per la seva

orientació catòlica. És a dir, els professors

d’aquestes escoles saben

que han de compartir i fer seu

l’ideari d’aquests centres docents

de l’Església com a garantia per a

l’aplicació de la doctrina cristiana.

Família i educació

Mossèn Norbert Miracle expressa

també el seu desig que els pares es

prenguin seriosament l’educació

«El professor de religió ha de

tenir la mateixa consideració que

un altre docent del claustre».

religiosa dels seus fills com un factor

determinant per a la seva trajectòria

humana i professional dins

la societat del futur.

En definitiva, estem davant la

conjunció de la família i l’educació

per afrontar amb garanties el futur

de la societat d’acord amb els

signes de l’Església. Certament, tot

un repte que s’ha plantejat en

aquesta segona jornada de mestres i

professors de religió catòlica, celebrada

sota els auspicis d’aquest Any

Jubilar de Sant Fructuós. ❑

Núm. 223 - Abril 2008

15


Temes del nostre temps Premsa

Les arribades d’immigrants

amb els quals

es veuen confrontats

els països més desenvolupats

com a

conseqüència de la

globalització i d’una major mobilitat,

posen a prova la seva tolerància

i la seva capacitat d’acolliment.

Aquests moviments migratoris en

les societats contemporànies obliguen

els Estats receptors d’emigrants

a elaborar polítiques adreçades

a promoure la seva integració

i potenciar la solidaritat dels

nadius davant els nous ciutadans.

Un dels reptes del moment és la

prevenció de conflictes, fet que

requereix la creació i posada en

marxa de mecanismes adequats

que garanteixin el respecte a la

diversitat i als drets i llibertats

fonamentals de l’ésser humà, qualsevol

que en sigui la procedència,

condició o creença. Una obligació

moral que ha de ser bilateral, quelcom

que no sempre funciona de

forma satisfactòria. Fins eradicar

16

2008, Any europeu del diàleg

intercultural

declarat pel Parlament i el Consell d’Europa

Josefa Castro, periodista

L’any 2008 ha estat declarat Any Europeu de Diàleg Intercultural, una iniciativa de

la Comissió Europea, l’objectiu central de la qual és promoure les relacions inter-

culturals mitjançant el diàleg, no només entre les persones i els pobles, sinó

entre les religions cristiana i islàmica.

Església de Tarragona

la xenofòbia, el racisme i l’arrogància

entre la població dels països

més desenvolupats davant dels

més pobres, falta un llarg camí per

recórrer.

La Comissió Europea mira d’impulsar

el concepte d’una identitat

europea a través de diferents

acords, com el Tractat de

Maastricht de 1993 i el

d’Amsterdam de 1997. De l’entossudiment

comú dels polítics dels

països de la UE per fer front als

problemes originats pels moviments

migratoris de l’actualitat i


promoure la unitat a Europa, sorgí

la idea d’instituir un Any Europeu

de Diàleg Intercultural que mogui

ciutadans, artistes, intel·lectuals i

institucions a participar en un projecte

comú. Oficialment va ser

inaugurat el 8 de gener passat a

Ljubljana pel president de la

Comissió Europea, José Manuel

Barroso, i pel primer ministre del

Govern eslovac, Janez Jansa. Un

fet carregat de simbolisme, no

només perquè Eslovènia sigui el

primer país de recent ingrés a la

Unió Europea que ostenta la presidència

del Consell de la UE, sinó

per la seva situació en una de les

zones més conflictives d’Europa,

pel que fa a diversitat d’ètnies, cultures

i religions.

Durant tot aquest any es realitzaran

diversos programes culturals, festivals

artístics i esdeveniments

esportius, dirigits especialment a

la interrelació de la joventut. Es

preveu que en cada un dels 27 països

comunitaris tingui lloc, almenys,

un esdeveniment. A les capitals

culturals d’Europa del 2008,

Liverpool a Anglaterra i Stavanje a

Finlàndia, les activitats s’estendran

al llarg de tot l’any.

Diversitat cultural

i valors comuns

La interculturalitat no és res nou.

La cultura de cada país s’ha anat

forjant, al llarg dels segles de la

història, mitjançant un procés de

desenvolupament, assimilació i

intercanvi de coneixements, costums

i creences, en el qual han

intervingut factors com els

conflictes bèl·lics, després que els

de la cultura dels vencedors acostumaven

a imposar-se a la dels

vençuts; els moviments migratoris,

tan vells com l’home mateix, i les

infiltracions d’elements de les cultures

de països veïns o de terres

conquerides.

A Espanya, que pel moment rep

una afluència d’immigrants més

gran que la d’altres països europeus,

la convivència de pobles i

Un cas extrem

Problemes d’integració

Un exemple extrem a Alemanya és el dels joves turcs, que

pel conservadorisme dintre de la seva família, el seu deficient

domini de l’idioma alemany, la seva marginació en

guetos perifèrics a les grans ciutats i la seva religió i cultura

diferents, formen en l’actualitat un grup marginat amb

futur incert, llevat de poques excepcions. La majoria d’ells no

assoleixen el certificat d’estudis primaris, la qual cosa els tanca

les portes per obtenir un lloc d’aprenentatge i poder realitzar

més tard un treball que els permeti viure dignament.

Aquests joves, sobretot homes, no triguen a caure en la

delinqüència per manca de perspectives i per avorriment. No

se senten ni del tot alemanys ni del tot turcs. Si retornessin

a Turquia també allí tindrien problemes d’integració.

cultures té segles de tradició. En el

nostre país van conviure, més o

menys pacíficament, diferents cultures

i ètnies. La coexistència de

les tres grans cultures a la península

Ibèrica: la cristiana, la musulmana

i la jueva, han deixat petjades

fins als nostres dies.

Ningú no nega, a part dels inevitables

conflictes, que això hagi portat

l’enriquiment cultural que va

suposar per a tots aquesta convivència.

La situació a d’altres països

d’Europa va ser semblant; diferent

va ser la manera de tractar aquestes

situacions pels governs nacionals.

Núm. 223 - Abril 2008

17


Temes...Premsa

18

Consciència europeista

En el moment actual, es tracta de

crear a Europa una consciència

europeista, entre ciutadans i polítics,

que ens apropi a una ciutadania

europea amb valors i metes

comuns. A molts joves, sobretot

als qui provenen de l’emigració,

s’acostuma sentir-los dir que són

«europeus». Però la idea d’una

ciutadania europea, sense jerarquies

malgrat les diferents nacionalitats,

cultures i creences, és

encara utòpica. Manca un equilibri

econòmic entre els països del Nord

i del Sud, de l’Est i de l’Oest

d’Europa, i una postura més tolerant

per part de la població dels

països comunitaris davant la presència

d’immigrants que porten

costums aliens. Les relacions interculturals

necessàries entre les persones

i els pobles per a facilitar la

comprensió mútua i el respecte de

la diversitat es veuen dificultades

per les barreres idiomàtiques. A

vegades, a causa de prejudicis, es

crea una hostilitat davant els qui

arriben, que, a més de tenir un altre

aspecte i una altra mentalitat, parlen

una altra llengua. Por, rebuig i

marginació en són la conseqüència.

Potser l’establiment d’una

llengua comuna des de la infantesa

a tots els països de la UE, al

costat de l’idioma propi, facilitaria

a les futures generacions relacionar-se

i sentir-se realment ciutadans

europeus.

Educació cultural com a base

Els immigrants dels països del Sud

eren considerats mà d’obra barata

A Alemanya, el repte del

moment és l’educació bilingüe

i bicultural

que acabaria tornant per on havia

vingut sense deixar petjada, però

els que van arribar, ni van marxar

Església de Tarragona

Un exemple

Un projecte comú

L’altre exemple és el dels fills dels emigrants espanyols

que, gràcies a l’esforç comú dels pares, que van decidir

associar-se per reivindicar davant del Govern alemany la

integració a l’ensenyament regulat alemany dels seus fills,

i davant l’espanyol, el dret a les classes de llengua materna,

van aconseguir que molt aviat el col·lectiu d’alumnes

espanyols tingués accés a l’ensenyament superior, i amb

això, a treballs qualificats i carreres universitàries. El reconegut

èxit de l’emigració espanyola a Alemanya en l’àmbit

educatiu està sent exemple per a altres grups d’immigrants.

A Renània Nord Westfàlia (NRW), per exemple, les

autoritats locals responsables d’immigració, en col·laboració

amb la Confederació d’Associacions Espanyoles de

Pares de Família (CAEPF) i altres associacions d’estrangers,

han posat en marxa un projecte comú per a traslladar

l’experiència dels espanyols a les altres comunitats

d’immigrants.

tan aviat com s’havia previst, ni

van acceptar la marginació sense

rebel·lar-se, sobretot quan els seus

fills arribaven a l’edat escolar i

s’adonaven que si no s’integraven

no tindrien futur, ni en el país

d’acollida ni en el d’origen, i

creixerien entre dues cultures sense

pertànyer realment a cap.

Aquest projecte intercultural està

tenint repercussió, sobretot, entre

grups musulmans, que més enllà

d’ideologies i creences comencen a

adonar-se que el futur dels seus

fills està en joc i que el fracàs escolar

no és un destí, sinó una situació

que es pot canviar.

En diferents seminaris de cap de

setmana s’està treballant, des de

2005, amb pares

i mares de

diferents

nacionalitats

per a motivarlos

a intervenir

en el procés

educatiu dels seus fills, que es

comuniquin amb els professors i

aprenguin de les experiències posi-

tives d’altres que abans que ells

s’esforçaren per defensar el dret a

l’educació en l’emigració i impulsar

la integració, que no significa

renunciar a la pròpia cultura o

religió.

A Alemanya, el repte del moment

és l’educació bilingüe i bicultural,

que no s’esdevé només dintre les

famílies, sinó que ja ha arribat a

molts centres escolars i guarderies

infantils.

Recentment va tenir lloc a

Hamburg un Congrés sobre

Educació Intercultural amb la participació

d’experts de diversos països

europeus, entre ells Espanya,

que han operat en projectes d’investigació

per cercar mètodes

pedagògics aplicables a les necessitats

escolars dels alumnes, en

contextos interculturals que millorin

el seu rendiment escolar. La

Confederació d’Associacions

Espanyoles de Pares de Família

(CAEPF) també va ser convidada a

aquest congrés per exposar les

seves experiències sobre l’educació

bilingüe. ❑


Núm. 223 - Abril 2008

19


Contrapuntemsa

De cop, el telèfon

ha interromput

aquesta acostumada

primera

audició que

m’acompanya,

d’ací d’allà, des que em desvetllo

fins que em poso a la feina. La

trucada portava una notícia trista,

encara que esperada: havia mort

un amic.

Poques hores més tard m’he apropat

a la família que ha perdut

l’espòs i el pare: en tenia quaranta

i pocs. La família la formen la

seva dona i dues filles. Tres dones

fortes. La lluita contra el mal

dolent no ha reeixit. Però elles

tres estaven dretes i fermes. Fins

aquí, una història humana, per

desgràcia tantes vegades repetida:

ara en un lloc, després en un altre,

i un dia a la pròpia casa. La història

de vida i mort.

Però el que ha estat realment sorprenent,

i que motiva que escrigui

aquestes ratlles, és el que m’ha dit

la filla gran. Delicadament i suau

m’ha anat explicant com va

acompanyar el seu pare en les

darreres hores abans de morir.

Com aquell que no diu res, m’ha

contat que la tarda anterior ella i el

seu pare van estar cantant. «Vam

anar repassant els cants del cançoner

que més li agradaven, i les

vam cantar, junts, ell i jo». Es

referia al cantoral que habitualment

es fa servir a les celebra-

20

Consol

Josep Bofarull, prevere

L’altre dia comprovava, una vegada més, la grisor i la reiteració

de les notícies, quasi totes banals, la majoria

reflex de vanitats i d’ambicions.

Església de Tarragona

cions litúrgiques de la Parròquia.

Era un home de fe reflexionada i

profunda; d’una fe que el portava

al compromís professional i cívic.

La filla ha après a creure d’ell, del

pare. Donava per sobreentès que

els cants eren cants amb lletra

religiosa. «Més tard, ja a la matinada»

—ha continuat ella explicant-me—

«quan ell, el pare, ja

no podia, jo l’he acompanyat amb

els meus cants, fins que ens ha

deixat». En aquell moment de la

narració jo he quedat sense

paraules i no sabia què dir. Per dir

alguna cosa, he afegit un comentari

circumstancial: «Ja et sortia

la veu, l’aire, per cantar?» «És

clar que sí» —ha afegit ella tan

naturalment— «és el que el feia

feliç a ell i és tot el que jo li podia

oferir».

Aquesta no va ser una expressió

purament estètica, sinó el bàlsam

del consol de la veu propera i

amorosa. Més encara, una música

humana que es va posar al servei

de la professió de fe, continguda

en la paraula que es cantava.

Ja sabem que estem en una societat

confusa, desorientada, opressora

i injusta. Prou estem convençuts

que necessita una transformació

radical d’estructures,

d’orientació fonamental, de plantejaments

de base. Tots els qui

creiem en el futur millor ens hem

de comprometre a fer possible

aquest canvi radical. Però men-

trestant, les persones, homes i

dones, totes, van penant, lluitant,

sobrevivint. Uns són víctimes

dels altres que els oprimeixen.

Altres en surten malparats i ferits.

Tots esperen el consol d’una

mirada afable, d’una paraula

amistosa, d’un gest confiat. El

consol, de mil maneres expressat,

no crea un món millor, més just,

més solidari, però fa suportable el

sofriment perquè venç el pitjor de

tots els mals, que és la soledat. Tot

es pot afrontar si et pots agafar a

una mà amiga. Res no es pot

suportar si no tens en qui recolzar-te.

Donar consol és a l’abast de

tothom. Per començar, és el que

tots necessitem: una mica de tendresa.

Tothom té un minut per

escoltar i comprendre. Mai no

estem tan cansats que no puguem

dedicar una mirada tendra a un

que passa. Sempre és possible

dirigir una paraula encoratjadora a

aquell que només troba indiferència.

Cap urgència ni cap responsabilitat

no té dret a aturar el gest

d’allargar la mà a aquell que ha

oblidat la calidesa del contacte

físic.

De consol, tots en podem donar i

tots en necessitem. ❑


Pregària pel do de la pluja

Pere Dalmau, prevere

Temps de pregària

Déu i Senyor nostre,

que heu creat l’home ple de necessitats i de dependències;

us agraïm la bellesa del món, amb els seus colors,

els animals, els rius i el mar.

Avui recordem el vostre poble

quan al desert demana l’aigua per poder suportar el llarg camí.

També el nostre país està assedegat:

les muntanyes tenen poca neu, els boscos es posen tristos,

els rius s’esllangueixen,

els parcs i els camps tenen més set que gana,

els pantans ja ensenyen les entranyes,

les ciutats necessiten i reclamen molta, molta aigua.

Us demanem que vulgueu concedir-nos el do de la pluja;

ja sabem que no serà pels nostres mèrits,

sinó per la vostra generositat.

Reconeixem que amb el poc seny

i amb una administració egoista

hem malbaratat allò que és de tots:

aquest do escàs que és l’aigua.

Ens heu ensenyat a dir:

«Senyor, el nostre cor té set de vós, deu-nos l’aigua de la vida».

Doncs ara també la nostra «terra està assedegada, sense aigua»

i necessita refer-se per engendrar nova vida.

Us preguem, Senyor,

que la pluja serena i constant refaci els nostres camps,

que de les entranyes de la terra brolli el vostre amor en forma d’aigua.

Ho esperem; us ho supliquem

i ja estem disposats a donar-vos-en gràcies.

Us ho demanem, per Crist, que del seu costat brollà sang i aigua.

Amén.

Núm. 223 - Abril 2008

21


Sense mala intenció Premsa

Ja antigament els opuscles eren

obres que es realitzaven, segons

les possibilitats econòmiques

22

Siguem més estrictes

A propòsit de la passada Setmana Santa

Raimon Mateu de la Casa, diaca

Vull referir-me als opuscles que, a la ciutat de Tarragona i per Setmana Santa, les diverses

germandats i agrupacions editen per donar a conèixer les seves activitats. Darrerament s’han

convertit en autèntics llibres que donen més informació de la que s’espera, i la ruta que

segueixen moltes persones per a tenir-los col·leccionats és molt lloable.

Església de Tarragona

de les agrupacions, amb més o

menys cura. Hi ha programes que

són vertaderes fonts d’informació

per als historiadors i investigadors

del segle XXI i que ho continuaran

sent amb els anys. Però avui, molts

«historiadors aficionats» no tenen

cap escrúpol a copiar el text redactat

per una persona l’any 1931 i

posar-lo en un article sense citar les

fonts a les quals ha anat a beure per

fer un escrit més o menys encertat,

més o menys acurat.

Si parem atenció a tota la producció

literària d’àmbit històric dels

opuscles de les confraries i associacions

de la nostra ciutat, hi podrem

trobar obres que tenen darrere una

investigació científica, professional,

i d’altres, com he dit més

amunt, que són simples còpies de

temes obtinguts a través d’Internet,

els quals s’han limitat a traduir al

català, i sovint mal traduït. No vull

fer esment de cap escrit concret per

no ferir la sensibilitat de les persones

que els han signat, però

demanaria a les entitats que els

acullen que exigissin un cert grau

de seriositat a les obres que els són

presentades per a publicar en els

seus programes. Han de demanar

als seus autors la formalitat

necessària per no signar un article

absent de referències bibliogràfiques

i que ha estat copiat a un

autor que hi ha esmerçat el temps i

els diners necessaris per editar una

obra que, regulat per registres i


copyrights, ha de ser esmentada en

qualsevol treball científic que sigui

donat a la llum pública. La signatura

d’un article per un doctor en

història o un llicenciat en l’àmbit

temàtic que tracta, possiblement

no necessita indicar-les, però els

signats per persones que no poden

acreditar cap titulació acadèmica

reconeguda, necessàriament haurien

de citar les fonts de la informació

que donen, altrament

podem pensar, amb la mateixa llibertat

amb què ell escriu, que s’ho

està inventant.

El llenguatge que d’un temps ençà

s’està fent servir en molts programes

per als turistes que ens

visiten i per als tarragonins mereix

també una atenció especial.

S’empren noms d’indumentàries

de les diverses congregacions o

associacions que són erronis, fruit

d’una desinformació o ignorància

del tema. Per exemple podem citar

les guies de Setmana Santa editades

conjuntament per RAC 105,

La Vanguardia, RAC 1, etc., i la de

la Cadena Ser, en les quals s’esmenta

la indumentària dels participants

a la processó: «duen estola

i gorgera». L’estola, del grec stolé

i del llatí stola, és una peça de roba

que penja del coll dels eclesiàstics,

siguin preveres o diaques, amb tres

creus, una al centre i dues als

extrems, i que, significant el Crist

que es va carregar l’ovella perduda

a les espatlles, estan confeccio-

Declaració de la Renda.

Pots modificar l’esborrany

i marcar la X a favor de l’Església

Si emplenes personalment

la Declaració, no t’oblidis de

marcar la X. Si l’encarregues a

d’altres persones, recorda’ls

que la marquin per tu.

Més informació a www:portantos.es

nades de diversos colors corresponents

als temps litúrgics concrets.

El que porten molts participants a

la processó són escapularis.

L’escapulari és una peça de roba

que es vesteix pel cap, que penja

per davant del pit i per l’esquena.

El seu nom ve del llatí scapula

‘espatlla’. És usat per les congregacions

religioses: monjos,

monges i frares, en sentit de consagració

al Crist i a l’Església, i

sovint es lliga a la cintura amb un

cíngol o cordó.

Cal comentar també l’alt nombre

de faltes d’ortografia i sintaxi que

contenen alguns d’aquests

opuscles i guies, els quals haurien

de tenir, abans de la seva impressió

definitiva, la revisió acurada d’un

corrector de català, no mecànic,

sinó humà, que ajudaria a fer més

agradable la lectura. Un professor

de la meva etapa a l’escola primària

deia sempre: «Una carta o un

article pot estar escrit amb mala

lletra, però mai amb faltes d’ortografia

i sintaxi».

I una referència més al llenguatge

dels opuscles, i per extensió als

articles dels mitjans de comunicació.

La Setmana Santa està inserida

en un àmbit eclesiàstic que des

de fa molts anys empra la llengua

llatina. Via Crucis significa ‘camí

de la Creu’. Els nostres opuscles

parlen del viacrucis com si fos una

paraula catalana. Una incorrecció

que alguns s’han entestat en normativitzar

quan l’Institut d’Estudis

Catalans a l’entrada calvari diu:

«Camí que segueixen les persones

que fan la devoció del Via Crucis,

en què hi ha estacions o capelletes

de tant en tant, commemoratives

dels passos de la pujada de

Jesucrist al Calvari». Crec que

estaria bé normalitzar el llenguatge

i escriure bé les paraules i expressions

relatives a la Setmana Santa,

així com presentar articles històrics

amb el mínim rigor científic

exigit. ❑

Núm. 223 - Abril 2008

23


Noticiari

Una troballa inesperada

Les obres de l’església de Sant Joan Baptista de Tarragona

deixen al descobert dotze confessionaris de l’antic convent

Afinals del mes de gener van

iniciar-se els treballs d’arranjament

de l’església

parroquial de Sant Joan de

Tarragona. El primer pas que

l’equip d’arquitectes format per

Josep Llop i Maria Betlem Solé i

el constructor Francesc Càceres va

fer, va ser els preparatius per tal

d’eliminar les humitats que patia

l’interior. Construïda a començaments

del segle XIX com a convent

dels caputxins, la desamortització

de Mendizàbal va fer passar l’obra

a mans de l’Estat. Cap al 1840, el

govern retorna de nou una part de la

propietat a l’església, què és la que

24

Església de Tarragona

actualment coneixem com

a parròquia. Però aquestes

primeres intervencions han

deixat al descobert una troballa

de fa dos segles: una

dotzena de confessionaris

del que era l’antic convent

dels caputxins. Aquests es

troben dins mateix de les

columnes del passadís central

de l’església parroquial

i ara han quedat al descobert

durant els primers treballs

dels constructors.

Alguns d’aquests confessionaris

conserven, fins i

tot, la reixa de fusta que

separava els fidels del

confessor i el recolzador

per als braços. El rector,

mossèn Jordi Figueras,

encara està sorprès de la

troballa. «És estrany —

comenta— que ningú no

sabés res d’aquests confessionaris».

Dins el conjunt

de les obres, mossèn

Figueras té prevista també

una important modificació

de l’altar, que passarà per

la construcció d’un de nou.

Pressupost de les obres

Les obres estan pressupostades en

uns tres milions d’euros i contemplen

l’església i l’edifici adjacent.

«La intenció —comenta mossèn

Figueras— és que les obres comencin

aquest mateix any». Segons el

mossèn, tant l’elevat cost de les

obres com la seva importància ha

fet que actualment es treballi en la

creació d’una comissió de seguiment

sota la direcció del mateix

rector i integrada per feligresos. De

moment, qualsevol que vulgui

col·laborar en la despesa de les

obres ho pot fer amb una donació

de 10 mensuals o més. Només cal

emplenar una de les butlletes

impreses per a l’ocasió amb les

dades personals i fer-la arribar a la

parròquia. Fins al moment, segons

mossèn Figueras, s’han recaptat un

total de 115.000 .

Durant el període de les obres, les

misses se celebraran a la sala

d’actes de l’edifici, i els enterraments

a l’església parroquial de

Sant Francesc d’Assís.

L’església de Sant Joan està considerada

un «bé immoble de caràcter

emblemàtic per a la comprensió

d’una part de la història de

Tarragona», probablement construïda

per l’arquitecte José Oriol

Bernardet. La seva importància

radica tant en la seva silueta paisatgística

com en el manteniment

d’un espai interior amb distribució i

col·locació d’elements singulars.

Precisament, aquesta importància i

també l’interès de la descoberta

dels confessionaris de l’antic

convent dels caputxins, ha portat

fins a Tarragona el Dr. Jordi Bonet,

l’arquitecte de la Sagrada Família,

el qual va pronunciar una conferència

el dia 12 de març sota el títol

de «Gaudí i els col·laboradors de

Tarragona».

D’altra banda, les activitats parroquials

prossegueixen al seu ritme.

L’Agrupament Escolta Xaloc,

iniciat per mossèn Daniel Barenys,

celebra enguany els 25 anys i està

portant a terme tot un seguit d’activitats

commemoratives.

Antoni Sànchez.


El túnel del temps

Les legions romanes prenen Tarragona

durant un diumenge de l’Any Jubilar

Semblava com si s’hagués

donat un salt en el temps i en

lloc de Tarragona, la ciutat

hagués esdevingut novament

Tarraco. El rítmic so dels tabals i de

les passes disciplinades dels

armats recordava els ja llunyans

dies que pels seus carrers hi desfilaven

els soldats de la invencible

Roma. El dia 6 d’abril quatre grups

d’armats procedents de Girona,

Mataró, Montblanc i Torredembarra

s’aplegaren a Tarragona per a

retre homenatge als armats de la

Reial i Venerable Congregació de

la Puríssima Sang de Nostre

Senyor Jesucrist amb motiu del

250è aniversari de la seva fundació,

coincident amb l’Any Jubilar.

Uns 350 legionaris per un dia van

desfilar pels carrers de la

Tarragona antiga i moderna enmig

d’una gran expectació. Van sortir

del Portal del Roser i van seguir

per la Rambla Vella, carrer de sant

Agustí, Rambla Nova, carrer de

l’Assalt, Via de l’Imperi romà fins

els jardins del Camp de Mart.

Un Camp de Mart jubilar

Amb el fons de les muralles

romanes, la plaça de l’esmentat

àmbit —davant l’auditori— lluïa a

primera hora de la tarda com si

hagués estat banyada d’or. Les ben

polides cuirasses reflectien la llum

d’un sol ben brillant i, junt a les

notes de color dels plomalls de les

cimeres i de les capes, eren tot un

espectacle quan els armats formaren

per escoltar els parlaments de

les autoritats civils i eclesiàstiques

i dels representants de les diferents

Associacions de Setmana Santa,

Noticiari

encapçalades pel senyor

Arquebisbe; pel prefecte de la

Sang, mossèn Miquel Barbarà; i

per la senyora Begoña Floria,

consellera de Comunicació, la

qual ostentava la representació

del senyor Alcalde de Tarragona.

Va encetar el torn de paraules el

sotsprefecte de la Sang senyor

Josep Maria Fortuny, el qual va

remarcar el que tenia la Trobada

de retrobament “amb les pròpies

arrels”. Tot seguit van ser lliurats

records commemoratius de

la diada als caps dels cinc grups

d’armats presents.

A continuació va ser el senyor

Arquebisbe qui va intervenir

amb una emotiva reflexió sobre

l’Any Jubilar i la figura dels

sants màrtirs Fructuós, bisbe, i

Auguri i Eulogi, diaques, ben

actual. També va tenir un record

pel paper dels soldats romans en

aquells fets, gràcies a un dels

quals ens han arribat les Actes

del martiri i una bonica professió

de fe, que el prelat va enllaçar

amb les que formularen altres

militars de l’Imperi davant el

mateix Jesucrist, així com el testimoni

que donaren altres en els primers

temps del Cristianisme.

Després, el senyor Arquebisbe va

presidir la pregària amb motiu de

l’Any Jubilar i va impartir la benedicció

a tots els presents i les seves

famílies.

Va tancar l’acte la senyora Floria,

en nom de l’Ajuntament de

Tarragona, amb unes paraules de

gratitud, de record i d’encoratjament

als Armats de la Sang per la

seva tasca iniciada el 1758.

La jornada es va tancar amb la marcial

desfilada final dels armats, els

quals, posteriorment, s’aplegaren

en un dinar de germanor a les instal·lacions

del Col·legi La Salle. ❑

Núm. 223 - Abril 2008

25


La veu de Càritas Premsa

Per si algú no et coneix

—cosa bastant improbable—,

qui és Maria

Magarolas?

—Una dona casada, amb tres fills

i dos néts. Tinc, gràcies a Déu, els

meus pares i dos germans. Per a mi

la família és molt important.

26

Maria Magarolas

Parlen els voluntaris

Càritas Interparroquial

Hi ha coses que no pots solucionar, però pots acollir i escoltar...

Església de Tarragona

Quan fa que ets voluntària de

Càritas?

—Fa vuit anys. Vaig fer un any de

voluntària al curs de dones i la

meva vida va canviar als 50 anys.

Al cap d’un any el director que

sortia de Càritas em va demanar de

substituir-lo. Em va costar bastants

mesos decidir-me, ja que estava

molt bé com a voluntària de base.

Finalment ho vaig acceptar i he

estat directora de Càritas

Interparroquial de Tarragona (CIT)

durant 4 anys. Ara torno a ser

voluntària de base a la junta de

CIT i membre de la Comissió del

voluntariat.

Com vas entrar com a voluntària

al curs de la dona?

—Un estiu, fent de monitora d’unes

colònies de joves (tenia uns 40

anys), vaig assistir a una xerrada del

CECAS que va fer el seu director, el

Sr. Santiago Soro, i vaig decidir que

quan tingués menys responsabilitats

familiars i professionals (era professora)

voldria estar a Càritas i, als

50 anys això es va fer realitat.

També volia marxar de l’àmbit de la

parròquia com a responsabilitat, ja

que hi havia treballat en molts

camps, i Càritas era estar en un

àmbit que em creia molt.

Com a directora, vaig créixer en

coses diferents de les que em pensava

que havien de ser, però sé que

ja no marxaré de Càritas.

Per què et vas decidir a fer de

voluntària en el curs de la dona?

—L’antic director de Càritas em va

parlar dels seus projectes. Em va

impactar que ell agafés la direcció

de Càritas tenint en aquell moment

el seu fill malalt i a més treballar.

Em va frapar especialment el seu

entusiasme i el canvi que va donar

a Càritas. El projecte que em va


cridar més va ser el curs de dones,

ja que era una tasca docent com la

que acabava de deixar i això em va

fer decidir a ser voluntària durant

un any.

La teva experiència del món del

voluntariat en altres àmbits és

abundant. Ens pots explicar si

has vist alguna cosa diferent

entre els voluntaris d’altres serveis

i els voluntaris de Càritas?

—El que canvia és l’àmbit, i a mi

m’atrau molt perquè és el menys

clericalitzat; en aquest el laic té més

llibertat, que Déu ens ha donat i és

el millor regal del món, i no vol dir

fer el que ens doni la gana, sinó fer

coses més a prop del món. Per

exemple, la catequesi és una activitat

més cap a dins de l’església, i a

Càritas estàs més a prop de situacions

límit de la societat en què pots

també mostrar la cara de l’Església

i la teva fe. Com en tots els llocs on

he estat, en un moment o altre ha

sortit el fet de ser creient. A Càritas,

tractant amb les institucions, ha

quedat palès que sóc creient.

La teva experiència com a

voluntària de Càritas ha fet

créixer la teva fe?

—En la fe cada vegada més sóc

menys de sentiments. Jo, amb

Jesús i amb l’evangeli vaig fer un

tracte que no em farà canviar res

del que facin els altres ni que jo

sigui voluntària de Càritas. Jo reso,

celebro la fe, faig cursets, llegeixo,

etc. Si no fos creient també seria

voluntària de Càritas.

Què t’ha aportat el fet de ser

voluntària de Càritas?

—M’ha aportat molt en àmbits de

la meva vida que no havien crescut

en cap lloc més. Per exemple, el

paper directiu a Càritas ha estat

nou per a mi. He hagut de tractar

amb treballadors, i hi he posat

totes les meves capacitats, i amb

això he crescut. També he après a

escoltar de manera diferent i fer

cas del que sento, treballar en

equip, i he hagut de prendre decisions

que m’han fet sentir molt

acompanyada per treballadors i

directius de Càritas. He crescut en

el tracte amb persones que jo no

sabia tractar abans, els usuaris de

Càritas, per exemple. El primer

any com a directora em va sortir

d’un portal un home d’uns 35 anys

amb xandall i un peu descalç, i

vaig pensar: «Ets directora de

Càritas i no saps com acostar-te a

aquesta persona que sembla que

necessita alguna cosa?» Després ja

m’he acostat a altres persones,

però aquella va ser la primera que

recordo i em va impactar molt.

Podríem dir que a partir d’aquesta

pregunta que et vas fer

vas anar buscant i trobant

respostes?

—Sí, i veure que no hi ha respostes

per a tot, i a Càritas menys. Vaig

descobrir que hi ha coses que no

pots solucionar, però pots acollir

una persona. Jo pensava que podria

arreglar moltes coses i he après que

no sempre és possible, i això és

molt dur! En molts casos solament

pots escoltar, acollir i ser-hi.

Què has aportat a Càritas durant

aquests anys de voluntària?

—Durant quatre anys moltíssimes

hores. Potser perquè tenia por de

no fer-ho bé. He defensat Càritas a

tots els llocs on he anat; he fet servir

contactes personals sense cap

tipus de vergonya. Ha estat molt

divertit, perquè demanes coses i

diners i no ho demanes per a tu,

sinó per als altres. He constatat que

el món està preparat per a la gratuïtat,

però se sorprèn quan la veu

o experimenta, i això, com a

creient i voluntària de Càritas,

m’ha agradat manifestar-ho.

Crec que Càritas ha d’ensenyar

amb molt d’orgull que hi ha gent

que ofereix gratuïtament hores,

esforços, capacitats, relacions amb

persones, etc. És una de les coses

més boniques del fet de ser voluntari:

oferir sense esperar res a canvi.

Podríem dir que hi ha un creixement

personal en aquesta experiència

de voluntària de Càritas?

—Sí, he crescut en la mesura que

he acceptat, col·laborat i respectat

les opinions d’altres persones, les

he escoltat d’una manera diferent i

he après a decidir també d’una

manera diferent de si ho hagués fet

sola. He aportat i he rebut la

il·lusió per un projecte comú; he

compartit a la junta els desànims i

les il·lusions de tots, i això ens

retroalimenta.

Ens pots explicar alguna experiència

que t’hagi impactat?

—En el curs de la dona recordo

que la majoria de les alumnes eren

magribines, però n’hi havia una

que era gitana i va portar roba

interior per vendre-la allí. La

directora em va dir que no era el

moment, però jo n’hi vaig comprar.

En molts casos et deixes guiar

pel cor, però vas aprenent.

Quines tres coses podries dir a

una persona per animar-la a ser

voluntària de Càritas?

—El que va bé és escoltar algú que

t’expliqui el que es fa sense ganes

de convèncer i que tu tinguis una

predisposició per a ser voluntari

perquè tens temps i ganes d’oferir

gratuïtament el teu servei. Aquesta

persona pot ser voluntària de qualsevol

cosa. Ara, si una persona em

demana consell sobre si podria ser

voluntari de Càritas, li diria: «És

un espai de l’Església molt encarnat

i fronterer; hi ha una relació

amb persones creients, i en la tasca

que fan hi ha un nexe comú que

fa que tots treballem pel mateix

amo o que tots estimem aquesta

altra persona com un fill de Déu».

Això per a mi és molt important. ❑

Núm. 223 - Abril 2008

27


La veu de Càritas Premsa

28

La formació i el desplegament de les

Càritas arxiprestals, objectius per al 2008

Ressò de la XXIX Trobada diocesana de Càritas

Esther Escorza, Departament de Comunicació i de Sensibilització de Càritas

El diumenge 30 de març es va celebrar a les dependències de l’Arquebisbat de Tarragona, la

XXIX Assemblea Diocesana de Càritas que aplega els membres del Consell Diocesà de

Càritas i tots els responsables de les Càritas Parroquials de l’Arxidiòcesi.

va comptar amb la

presència de Mons. Jaume

L’acte

Pujol i Balcells, arquebisbe

metropolità de Tarragona, i de

mossèn Santiago Soro, vicari episcopal

i delegat de Pastoral Social.

En l’homilia de l’eucaristia que

va obrir la sessió, el senyor

Arquebisbe va agrair als presents la

tasca realitzada a totes les Càritas en

favor de les persones més febles de

la societat, va destacar el seu ajut a

fer front als durs problemes que es

presenten dia a dia, i els va encoratjar

per a que segueixin l’exemple de

sant Fructuós, sant Auguri i sant

Eulogi, dels quals en celebrem

l’Any Jubilar, de cara a donar públicament

testimoni de la nostra Fe i

de la nostra Caritat, esdevenint infatigables

en la nostra voluntat

d’anunciar l’Evangeli.

Església de Tarragona

A continuació es va desenvolupar

la sessió de treball, dirigida per la

senyora Carme Borbonès, directora

de Càritas diocesana, d’acord amb

els punts fixats en l’ordre del dia.

En la primera part de la sessió, després

de l’aprovació per unanimitat

de l’acta de l’assemblea anterior, es

va sotmetre a consideració dels

assistents la memòria de les activitats

realitzades per les Càritas de

tota l’Arxidiòcesi i pels diferents

departaments dels serveis diocesans

de Càritas durant el 2007. Aquest

punt va ser desenvolupat pels

mateixos responsables i directors de

les nou Càritas arxiprestals i de les

dues interparroquials que hi ha en el

territori diocesà de Tarragona.

Seguidament, també es va aprovar

la memòria econòmica de l’exercici

anterior.

Després d’un breu descans es

van presentar i aprovar, d’una banda,

el pressupost i, de l’altra, els objectius

diocesans de Càritas pel 2008,

que tenen com a referent la Carta

pastoral de l’arquebisbe Tarraco:

Pauli Ecclesia, Fructuosi Sedes

(Tarragona: Església de Pau, seu de

Fructuós) amb motiu de l’Any

Jubilar de sant Fructuós, bisbe, i

sant Auguri i sant Eulogi, diaques.

S’han marcat com a prioritats: el

desenvolupament d’activitats per

arxiprestats des d’un plantejament

transversal. L’anàlisi i identificació

de noves realitats socials per tal de

donar-hi resposta. I, per últim, la

formació com a eix vertebrador.

També es va anunciar que, de

cara al mes de novembre, s’està treballant

en l’organització d’un pelegrinatge

per a tots els voluntaris i

voluntàries de Càritas de l’Arxidiòcesi

per tal de rebre el do del Jubileu.

Igualment es va constatar la

necessitat d’adequar els estatuts

marc de Càritas a la realitat funcional

actual i es va aprovar engegar un

procés ad hoc.

Finalment, es va procedir a

l’aprovació d’una terna que serà

presentada al senyor Arquebisbe per

tal que designi la persona que dirigirà

la institució per al període

2008-2012.

Després dels precs i preguntes i

com a cloenda de l’acte, mossèn

Santiago Soro, va conduir la pregària

de l’Any Jubilar que van resar

tots els presents. ❑


Les llànties de la Pau

Un record per a l’esperança dels cristians a Terra Santa

Dídac Montoliu, periodista

És una iniciativa de l’Olive

Branch Foundation —institució

creada l’any 2001 per

Don Raed Abusahilia, rector de la

parròquia llatina de Taybeh—, que

cerca de promoure el desenvolupa-

Any Jubilar

Des de l’inici de l’Any Jubilar, l’Oficina del Pelegrí, ubicada a l’edifici del Seminari

Conciliar Pontifici de la ciutat de Tarragona, ofereix a tots els visitants la possibilitat d’adquirir

una llàntia realitzada a Terra Santa. Es tracta de quelcom més que un senzill souvenir,

i per això val la pena recordar la seva història.

ment econòmic de la Palestina per

mitjà d’inversions en petits projectes.

La llàntia de la Pau s’emmarca

dins una iniciativa nascuda

el 16 de novembre de 2004 a

Taybeh, Terra Santa, mitjançant la

qual es pretén unir més de 100.000

llànties de la pau a esglésies de tot

el món i reunir així en una gran

pregària per la pau un gran nombre

de fidels. És una bonica iniciativa

per tal de posar fi al conflicte entre

israelians i palestins que destrossa

Terra Santa.

A més a més, la fabricació de les

llànties dóna feina i permet viure

dignament vint famílies cristianes

de Taybeh, petit poble cristià situat

a 35 quilòmetres al nord-est de

Jerusalem. Taybeh es veu ofegada

pel conflicte entre israelians i

palestins i nota com la seva població

ha minvat, i de manera important,

en els darrers trenta anys. De

3.400 habitants als 1.500 d’avui

dia. La gent marxa a la recerca de

millors condicions, i la possibilitat

de treballar en els tallers de ceràmica

de la localitat fabricant les

llànties de la pau és una molt bona

sortida per als qui decideixen

continuar vivint a Taybeh.

Adquirir una llàntia de la Pau a

l’Oficina del Pelegrí significa regalar

esperança als cristians de Terra

Santa. I això per només 25 . ❑

Núm. 223 - Abril 2008

29


Any JubilarPremsa

La Catedral s’omple amb

les persones que assisteixen

a les celebracions de

l’eucaristia jubilars que

habitualment presideix el senyor

Arquebisbe. És el cas del nombrós

grup de pelegrins procedents de la

30

Les misses jubilars

omplen la Catedral

Diuen que una flor no fa estiu, però moltes flors fan un ram. És el cas de les misses jubilars

dels diumenges, on nombrosos pelegrins, vinguin en grups organitzats o no, s’apleguen

per complir un dels requisits per gaudir del do del Jubileu.

Església de Tarragona

Parròquia de la Mare de Déu dels

Desemparats, de l’Arxiprestat de

la Torrassa-Collblanc, pertanyent

a l’Arquebisbat de Barcelona, que

hi van participar el passat dia 6

d’abril, amb el so de fons dels

tabals dels armats que participaven

en la Trobada amb motiu del 250è

aniversari dels Armats de la Reial

i Venerable Congregació de la

Puríssima Sang de Nostre Senyor

Jesucrist de la ciutat de Tarragona

i coincidint amb el 1750 aniversari

del martiri dels sants Fructuós,

bisbe de Tarragona, i Auguri i

Eulogi, diaques. El senyor

Arquebisbe va fer-hi al·lusió en la

seva homilia per fer menció dels

soldats cristians que apareixen a

les Actes martirials.

Aquestes nombroses presències

dels caps de setmana s’afegeixen

al constant degoteig de pelegrins

que, diàriament, s’atansen a la

capella dels Sants Màrtirs de la

Catedral desitjosos de rebre el do

jubilar. ❑

La cultura

L’artista Jordi Freixa lliura una obra a l’Arquebisbat

Jordi Freixa, veterà fotògraf tarragoní, va fer lliurament

a Mons. Jaume Pujol, arquebisbe metropolità de

Tarragona i primat, divendres passat 28 de març, d’una

de les seves últimes composicions que, inspirada en l’Any

Jubilar que en honor de sant Fructuós, bisbe, i sant Auguri

i sant Eulogi, diaques, se celebra a Tarragona des del passat

20 de gener. L’obra és un muntatge en el qual, sobre una

fotografia nocturna de l’amfiteatre, es poden contemplar

tres creus sobre l’arena, que simbolitzen els tres màrtirs

tarragonins, dibuixades amb la sorra de l’amfiteatre. El

senyor arquebisbe va rebre l’obra i va tenir a bé, al seu torn,

beneir una altra composició de l’autor que, en paraules de

Jordi Freixa, «volem entregar a Sa Majestat, el Rei

d’Espanya». Aquest últim quadre es tracta d’un Sant Crist i serà lliurat al rei Juan Carlos I en la seva condició

de Congregant d’honor de la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang del Nostre Senyor

Jesucrist, de Tarragona. ❑


La comunitat de monjos

montserratina va arribar

al migdia a l´amfiteatre

on van ser rebuts per

mossèn Miquel Barbarà, vicari

general de l’Arquebisbat de

Tarragona. El senyor Andreu

Muñoz va explicar als presents el

valor històric i simbòlic de l’amfiteatre.

Abans de desplaçar-se a la

Catedral de Tarragona, els monjos,

que van coincidir en la seva visita

amb una delegació de les Germanetes

dels Pobres, encapçalada

per la Mare Provincial, van resar

l´oració de l´Any Jubilar.

En acabar la pregària, Dom

Josep Maria Soler va atendre els

mitjans de comunicació que cobrien

l’acte. A preguntes dels reporters,

el Pare Abat de Montserrat

va manifestar sentir-se molt satisfet

per «prendre part en els esdeveniments

de l’Any Jubilar»; va remarcar

que va estar present en la

cerimònia inaugural de l’Any

Jubilar; va assegurar que «l’agenda

està oberta a participar en altres

actes” i va mostrar el seu convenciment

que “amb l’arribada del

bon temps, la ciutat de Tarragona

rebrà encara més pelegrins».

Després de respondre a les preguntes

dels redactors, Dom Josep

Maria Soler i la comunitat montserratina

es van traslladar fins la

Catedral de

Tarragona on

van ser rebuts

a la porta per

l’arquebisbe

metropolità de

Tarragona i

primat, monsenyor

Jaume

Pujol. Monsenyor

Pujol

va expressar

la seva alegria

per poder

comptar amb

Any Jubilar

La comunitat de monjos de Montserrat

participa de l’Any Jubilar

L’encapçalava el P. Abat Dom Josep M. Soler

Cinquanta monjos de Montserrat, encapçalats pel pare abat Dom Josep Maria Soler,

van prendre part el passat dia 27 de març en diverses activitats organitzades al voltant

de l’Any Jubilar.

uns convidats tan significatius.

L’arquebisbe va presidir la Missa

Jubilar, concelebrada amb el Pare

Abat i els monjos, que va tenir lloc

en una capella de Sant Fructuós

plena de gom a gom.

Posteriorment, la comunitat va

visitar la capella de Sant Pau i la

del Seminari. A la de Sant Pau, van

fer una pregària i uns cants en

honor de l’apòstol. El dinar es va

realitzar a les instal·lacions del

Seminari. El programa de la tarda

va incloure una visita al Museu

Bíblic, on van contemplar l’exposició

permanent sobre Sant

Fructuós, per traslladar-se, tot

seguit, al Palau Arquebisbal on van

pujar a la torre de l’Arquebisbe

—el tercer punt més alt de la ciutat

de Tarragona— i, en acabar, van

retornar al Seminari per visitar la

capella major on van cantar les

vespres que tradicionalment es

poden sentir a Montserrat. ❑

Núm. 223 - Abril 2008

31


Any Jubilar Premsa

Prop d’un miler de persones

van omplir el diumenge 30

de març la Catedral de

Tarragona per a prendre

part en la celebració de la Festa de

la Divina Misericòrdia, jornada

instituïda pel papa Joan Pau II i

que se celebra el diumenge després

de Pasqua. El dia va arrencar a les

11 del matí participant a la missa

conventual i jubilar a la Catedral

32

L’Any Jubilar

present a la festa de la Divina Misericòrdia

El papa Benet XVI va fer arribar un missatge per a l’ocasió

Església de Tarragona

de Tarragona presidida per l´arquebisbe

metropolità de Tarragona i

primat, monsenyor Jaume Pujol, i

va acabar a les 17 hores amb la

benedicció i reserva del Santíssim

Sagrament. Durant l´eucaristia del

matí, Mons. Pujol va fer especial

èmfasi en el fet que la ciutat de

Tarragona es troba celebrant l´Any

Jubilar de Sant Fructuós, bisbe, i

Sant Auguri i Sant Eulogi, diaques,

del martiri dels quals a la sorra de

l´amfiteatre es compleix, el 20 de

gener de 2009, 1.750 anys. A més,

el señor Arquebisbe va llegir un

missatge que, en nom de Sa

Santedat el Papa Benet XVI, havia

enviat monsenyor Fernando

Filoni, delegat per als Assumptes

Generals de la Secretaria d´Estat

del Vaticà. Van ser unes breus

línies en les quals el Sant Pare,

«saluda als membres dels grups

d´oració de l’Apostolat de la

Divina Misericòrdia de Tarragona»

i imparteix la implorada

Benedicció Apostòlica, que estén

complagut als pastors i fidels que

participaran en la solemne

Eucaristia celebrada a la Santa

Església Catedral de Tarragona.

Els participants a la Festa de la

Divina Misericòrdia van poder

endur-se a casa seva el missatge

del papa Benet XVI, així com

l’oració de l’Any Jubilar de Sant

Fructuós de Tarragona, en una

documentació que es va lliurar

moments abans de finalitzar la

missa de les 11 del matí. ❑

Art religiós

Retaules

Imatges

Restauració

C/ Reding, 50

Tel. 977 24 36 95

43001 Tarragona


Més de 1.000 pelegrins

cada cap de setmana jubilar

i la xifra va augmentant

El nombre de pelegrins que acudeix a venerar la memòria dels Sants Màrtirs tarragonins

va creixent de dia en dia, sobretot els caps de setmana. Les previsions són força

optimistes.

Entre el dissabte dia 5

d'abril i el diumenge 6,

més de 1.000 pelegrins,

en concret, 1050 persones,

segons dades de l'Oficina

del Pelegrí, han pres part en les

activitats de l'Any Jubilar que, des

del passat 20 de gener se celebra a

Tarragona en record del 1750 aniversari

del martiri que van patir

sant Fructuós, bisbe, i sant Auguri

i sant Eulogi, diaques. Els primers

a prendre-hi part van ser els 60

membres de la parròquia de Sant

Gregori Taumaturg de Barcelona.

El mateix dissabte, 400 nens, estudiants

de catequesi de Reus van

assistir a la representació de la

Petita passió de sant Fructuós, van

recórrer els carrers de la Part Alta

de la ciutat cap al Seminari, on van

fer una pregària d’acció de gràcies,

acompanyats pel senyor Arquebisbe,

monsenyor Jaume Pujol.

Després de dinar al claustre del

Seminari, va ser el moment de

jugar amb l’actuació del grup

d’animació infantil Bufanúvols,

que va fer arribar a la canalla,

d’una manera entretinguda i divertida,

la figura de sant Fructuós. A la

tarda van visitar la Catedral, on

monsenyor Pujol va explicar als

infants la importància que té per a

tots els cristians de l’arxidiòcesi la

Catedral, a la qual va definir com

«la casa pairal de totes les nostres

parròquies».

El dissabte a la tarda van ser els

membres del moviment Fe i Llum

—més de 200 persones— els qui

van gaudir de l’Any Jubilar

començant, primer, per celebrar

una animada eucaristia a la capella

del Seminari. Durant la missa,

presidida pel senyor Arquebisbe,

els 200 membres de Fe i Llum —

vinguts de Girona, Barcelona,

Tarragona i València— van cantar

i van ballar, i, en un dels moments

més emotius, van formar un cercle,

agafats de la mà, del qual van fer

partícip monsenyor Pujol. En acabar

la cerimònia, els representants

de Fe i Llum van recuperar forces

amb un berenar de coca i xocolata

al pati del Seminari, i, a continuació,

van visitar l’amfiteatre.

Ja quan la tarda acabava, monsenyor

Jaume Pujol, acompanyat

pel vicari general, mossèn Miquel

Barbarà, va rebre una seixantena

de membres de la Parròquia de

Sant Pau de Munic (Alemanya),

interessats a conèixer els detalls de

l’Any Jubilar. El senyor

Arquebisbe els va donar la benvinguda

a les escales de la capella de

Sant Pau, on els pelegrins alemanys

van celebrar l’eucaristia. ❑

Núm. 223 - Abril 2008

33


Breus

L’Arquebisbat de Tarragona i la Fundació Mambré

signen un conveni de col·laboració

Monsenyor Jaume Pujol, arquebisbe metropolità

de Tarragona i primat, acompanyat

per mossèn Miquel Barbarà, vicari general,

va signar ahir, dilluns 7 d’abril, un conveni de

col·laboració amb la Fundació Mambré, en presència

dels senyors Salvador Busquets, membre del

patronat de la Fundació, i Manuel Lecha, director,

Fra Eulogi i Auguri per Bernabé

I ja ho veuràs,

Auguri... Al segle XXI,

quan es faci l’Any

Jubilar dels Sants

Màrtirs tothom vindrà a

Tarragona!

34

Església de Tarragona

Veneraran el

record dels nostres

sants i s’emocionaran

amb tot

allò que tingui a

veure amb ells.

el qual va signar el document de

l’acord en representació de la

Fundació Mambré. El conveni especifica

que l’Arquebisbat de Tarragona

cedeix part de la finca Mas d’en Lluc

que té a Cornudella de Montsant per a

formar una comunitat terapèutica de

drogodependents amb pocs recursos i

de persones amb «risc d’exclusió

social», segons va apuntar Busquets. A

més a més, el document signat ahir al

migdia parla, també, d’establir vincles

de col·laboració entre l’Arquebisbat i

la Fundació per a l’acolliment de persones

sense sostre. En aquest darrer

punt monsenyor Pujol va aprofitar per

recordar que, amb motiu de l’Any

Jubilar, s’estan portant a terme activitats

de caire social, com ara la Casa d’Acollida Sant

Auguri, per als transeünts. El senyor Arquebisbe

també va fer lliurament als representants de la

Fundació Mambré de dos records de l’Any Jubilar:

una estampa i la medalla. Aquest conveni serà l’inici

d’una nova etapa per la labor que ja s’està fent

actualment a Mas d’En Lluc. ❑

I a l’amfiteatre,

el lloc del seu

martiri, els pelegrins

vindran a

pregar amb gran

devoció...

Fins i tot

vindran pelegrins

d’Amèrica!

I, on cau

això, Fra?

Ah, no ho sé

pas. Encara no l’han

descoberta!


Un insòlit aspecte de la

capella de Sant Pau, al

Seminari Conciliar Pontifici,

en el decurs del pelegrinatge

de la Parròquia de Sant Pau

de Munich (Alemanya).

Notes jubilars

El Col·legi de Periodistes de

Catalunya (Demarcació de

Tarragona) va ser l’escenari

de la presentació a la premsa

del Congrés Internacional

“Pau, Fructuós i el Cristianisme

primitiu”, presidida per

mossèn Miquel Barbarà, vicari

general de l’Arxidiòcesi, a

qui acompanyaven mossèn

Josep Maria Gavaldà, director

de l’Institut Superior de

Ciències Religioses Sant

Fructuós, i el senyor Andreu

Muñoz, director del Museu

Bíblic Tarraconense, membres

de la Comissió organitzadora.

Així lluïa la capella dels Sants

Màrtirs Fructuós, bisbe, i

Auguri i Eulogi, diaques, a la

Catedral durant la missa jubilar

presidida pel senyor

Arquebisbe i amb la participació

dels pelegrins de la

Parròquia de Sant Gregori

Taumaturg, de Barcelona.


Els nostres monuments i l’Any Jubilar

Testimonis d’avui davant la seu amb el successor de sant Fructuós. Reus

també es fa present a l’Any Jubilar. En aquesta ocasió, amb motiu de la trobada

de la Catequesi d’infants de l’Arxiprestat, celebrada el dia 5 d’abril de

2008. Deu segles d’història contemplen la joiosa i esperançadora escena.

More magazines by this user
Similar magazines