SAMARCANDA, BUKHARA I KHIVÀ: les joies de la Ruta de la Seda ...

Núm. 19 /OCTUBRE 2009
Món inèdit
SAMARCANDA, BUKHARA I
KHIVÀ: les joies de la Ruta de
la Seda
ISTANBUL: el tresor de Turquia
ALASKA: natura en estat pur
LA REVISTA DE LA UNIÓ CATALANA D’AGÈNCIES DE VIATGES EMISSORES
JORNADA DE REFLEXIÓ: MIRANT CAP AL 2010 . EXPERIÈNCIA VIATGERA: LA XINA DESCONEGUDA

MODEM USB
69
Més informació al telèfon 902 513 630 - www.enterkey.es
Món Món inèdit inèdit
LA REVISTA DE LA UNIÓ CATALANA D’AGÈNCIES DE VIATGES EMISSORES
UCAVE
Unió Catalana d’Agències de Viatges
Emissores
Balmes, 61, 1er 1a
08007 Barcelona
Tel. 93 451 77 60
Fax 93 451 08 99
e-mail: ucave@ucave.com
web: ucave.com
Consell Editorial:
Rafa Serra, Rafael García Planas,
Abel Calvet, Josefina García, Albert
Bergadà, Alfons Lavado, Pere Isern,
Josep Carrizo, Núria Busquets, Miquel
Pelino, Josep Botella, Montse Bea i
Víctor Otero.
Secretari: Alfons Cuadrillero
Directora de publicitat: Cristina Bou
Coordinadores publicitàries:
Montserrat de Udaeta i Monserrat
Tenllado
Col . laboradors: Romà Hereter, Laura
Pascual i Toni Nogales
Director: Romà Hereter
Consell de redacció: Rafa Serra,
Josefina García, Alfonso Cuadrillero
i Cristina Bou.
Directora d’art: Raquel Pérez
Edició gràfica: r&p asociados
Impremta: Cevagraf, s.c.c.l.
Dipòsit Legal: B-19.287-2004
Octubre 2009
Núm. 19 /OCTUBRE 2009
Món inèdit
LA REVISTA DE LA UNIÓ CATALANA D’AGÈNCIES DE VIATGES EMISSORES
SAMARCANDA, BUKHARA I
KHIVÀ: les joies de la Ruta de
la Seda
ISTANBUL: el tresor de Turquia
ALASKA: natura en estat pur
JORNADA DE REFLEXIÓ: MIRANT CAP AL 2010 . EXPERIÈNCIA VIATGERA: LA XINA DESCONEGUDA
Foto portada: Home al
mercat de Sakhrisabz,
Uzbequistan.
Fotografia: Romà Hereter.
Editorial
Ha passat l'estiu i malgrat la crisi, la gent ha continuat viatjant. D'una
manera diferent, certament, però ha continuat viatjant. Alguns han
escurçat la durada dels seus viatges, d'altres s'han decantat per destinacions
una mica més properes, i alguns més han baixat la categoria del hotels
utilitzats, la classe als avions, o el nivell dels restaurants. La majoria han
esperat a última hora per decidir-se on anar i on comprar el viatge, però
està demostrat que el fet de viatjar forma part de l'estil de vida del segle
XXI i per tant les persones que gaudim d'aquest plaer, no estem disposats
a renunciar a conèixer el món, les seves formes diferents de vida, les
seves maneres de pensar diferents, les seves altres religions, els seus
paisatges variats i la seva gent.
Una altra cosa molt diferent és l'anar de vacances tan sols per descansar.
Probablement els que aprofitaven el període de vacances per realitzar
estades a la recerca del sol i platja d'alguns països del Carib o altres
indrets, han decidit quedar-se a casa, aprofitar al máxim l’apartament de
la costa, o visitar els seus familiars a "el poble", com demostren els
descensos d'ocupació hotelera de les zones litorals. Perquè una cosa és
viatjar durant les vacances i una altra molt diferent desplaçar-se per fer
vacances.
Per això des d'UCAVE sempre hem valorat l'esperit viatger dels nostres
clients i hem incidit en la formació dels nostres professionals, el coneixement
dels quals del producte és la garantia de la viabilitat de les nostres
empreses. Empreses petites, certament, però coneixedores de les
preferències dels seus clients i de les múltiples possibilitats que ofereix
el nostre món.
No podem tancar els ulls i creure's que la crisi ha passat, encara durarà
uns quants mesos més, però ara és el moment de continuar invertint temps
en formació, de viatjar en la mesura dels possible per conèixer noves
destinacions, de reestructurar els nostres recursos adaptant-los als
constants canvis de mercat.
Per això, des d'UCAVE, valorem positivament l'impuls donat per la Generalitat,
darrere internacionalitzar les nostres empreses, ampliant-les en
països amb menys experiència turística que la nostra. En un món cada
vegada més globalitzat i amb els temps que corren, no és moment de
desaprofitar cap de les oportunitats. Y per això estem orgullosos de que
companys de la nostra Associació ja venguin els seus productes arreu de
l’Estat Espanyol, i a altres països, i altres hagin iniciat el cami de fer “joinventures”
tant amb receptius com amb hotels del tercer món, a fi i efecte
de millorar el producte, ser més competitius i satisfer el nostre client, que
al cap i a la fi, és el nostre gran objectiu com empreses.
Rafa Serra
President d’UCAVE

Sumari
6
12
14
16
34
48
63
NOTÍCIES UCAVE
REFLEXIÓ: El turisme emissor català,
impulsor del canvi de model del sector per
Alfons Cuadrillero, gerent d’UCAVE
ELS PARTNERS d’UCAVE
EL REPORTATGE: Samarcanda, Bukhara
i Khivà: les joies de la Ruta de la Seda
Texte i fotografies: Román Hereter. Un apassionant viatge
per l’Uzbequistan, una de les cinc ex-repúbliques soviètiques
que formen l’Asia Central.
EUROPA: Istanbul: el tresor de Turquia
Texte i fotografies: Laura Pasqual. Segons Napoleó, si el
món fos un sol estat, Istanbul seria la seva capital.
LA GRAN AVENTURA: Alaska, natura
en estat pur Texte i fotografies: Toni Nogales. L’Estat
de l’última frontera, que ens ofereix uns paissatges
espectaculars.
EXPERIÈNCIA VIATGERA: La Xina
desconeguda. Un recorregut per les ètnies del Yunan.
Món inèdit 05

06
NOTÍCIES breus
UCAVE segueix de
prop el
funcionament de la
nova T1
UCAVE ha mantingut contactes amb
representants d’algunes companyies
aèries i ha preguntat a algunes de les
agències associades que operen a la
nova Terminal per a seguir de prop el
funcionament de la T1. Aquest interès
s’emmarca en el què és un dels objectius
principals d’UCAVE, la lluita per
una millora de la connectivitat de l’aeroport
de Barcelona, i, en conseqüència,
donar suport a tots aquells agents que
contribueixen a potenciar-ho.
Per la seva banda, les aerolínies pensen
que aquesta és una oportunitat per
millorar la seva operativitat en aspectes
La reducció de l’IVA,
de nou a debat en
el sector
Aquest passat mes de juliol es va recuperar
una iniciativa per demanar davant
l’Administració de l’Estat una antiga reivindicació
del sector: la reducció de
l’IVA del 16% que actualment suporten
les agències de viatges fins al 7% que
paguen els proveïdors d’allotjament i
transport, entre d’altres. En aquesta
Món inèdit
com l’accés als finger per a l’embarca-
ment o l’estalvi de temps. A més, coin-
cideixen en intentar aprofitar al màxim
aquesta oportunitat amb ofertes espe-
cials i descomptes, o reclamant a Aena
més participació en un projecte en fase
inicial i del que són una part important.
Per la seva banda, les agències consi-
deren que de moment els seus clients
han notat que les indicacions fan una
mica complicada l’arribada i l’espera de
viatgers i que el trasllat entre les dues
Terminals no es fa en condicions òpti-
mes de comoditat i freqüència. Això sí,
també destaquen que hi ha una bona
agilitat dins la Terminal i que de mo-
ment no s’han tingut problemes greus
amb els equipatges. D’altra banda, coin-
cideixen en estar a l’expectativa que la
orientació de la T1 sigui cada vegada
més internacional en els seus vols.
ocasió la petició s’ha abordat de manera
conjunta i ha agrupat a 14 grans a-
gències i 8 associacions empresarials,
entre les quals hi ha UCAVE. La finalitat
és acabar amb el greuge comparatiu
davant altres subsectors del turisme
com l’hosteleria, la restauració i el trans-
port ja que aquesta situació, suposa-
dament, els resta competitivitat. Ara, el
sector resta a l’espera de la resposta
del Govern, del que confien poder ob-
tenir una resposta positiva a la seva
demanda.
UCAVE revisa els
contractes entre
agències i
turoperadors
Les relacions entre agències i turoperadors
han marcat l’actualitat del sector
aquest estiu després de la primera reunió
de la comissió de treball creada per
UCAVE i altres grups de gestió arrel de
la situació de greuge a les agències
com a conseqüència de l’anomenada
‘guerra de preus’ en la què els turoperadors
ofereixen una millora de les condicions
prèviament pactades amb les
petites agències només a les grans
distribuïdores. La primera mesura presa
per UCAVE ha estat la denuncia de
l’incompliment dels suposats ‘preus
garantits’ i també de les pràctiques de
‘dumping’ (venda a pèrdues) i altres
agressives apostes comercials de les
grans xarxes com a suposadament
il . legals. La segona acció que s’està
portant a terme és la revisió dels contractes
entre agències i turoperadors.
Ucave, mitjançant el seu gabinet jurídic,
elaborarà un contracte model de
relació comercial entre agències i
turoperadors que determini les condicions
mínimes que han de contenir aquests
acords. D’aquesta manera, els
contractes obligaran al compliment dels
pactes de col . laboració establerts, emparant
a les agències en l’exercici d’accions
legals de reclamació pels danys
soferts en cas d’incompliment.
Paral . lelament també s’ha proposat
estudiar si les pràctiques de captació
de mercat amb models com el de ‘millor
preu garantit’ infligeixen les normatives
legals establertes en publicitat
i lliure competència. En el cas en
què l’estudi així ho recomani, es traslladarà
la denúncia als organismes
encarregats de la defensa del consumidor.
UCAVE pren
mesures davant les
exigències de Delta
Airlines a les
agències
Les darreres accions previstes per Delta
Airlines com el cobrament de 70 ¤ a les
agències per càrrec de targeta de crèdit
rebutjat o la penalització pel retard en
la reclamació d’un pagament a favor
de l’agència han provocat la resposta
d’UCAVE. L’Associació ha decidit prendre
mesures davant la circular d’exigències
de l’aerolínia ja que considera que
aquestes penalitzacions són abusives.
Per això, i atenent a la preocupació i
malestar dels seus associats, s’ha enviat
una carta als responsables de la
companyia demanant l’anulació de les
condicions imposades i reservant-se el
dret d’emprendre les accions judicials
corresponents.
Toc d’alerta
d’UCAVE a les
institucions
catalanes per la
inseguretat de
Barcelona
Ucave ha mostrat aquest estiu la seva
preocupació per la inseguretat que viu la
ciutat de Barcelona en els darrers anys,
i que la ha portat a crear-se una terrible
fama de lloc on els petits atracaments i
robatoris per distracció són situacions
comunes. Nombroses pàgines web i
agències turístiques estrangeres avisen
als seus ciutadans del potencial perill que
suposen els carrers de la capital catalana.
UCAVE ha mantingut converses amb algunes
d’elles que li han tramés també
Alemanya i Grècia,
més a prop de
Barcelona
Dins de les novetats formatives que han
tingut lloc aquests últims mesos, destaquen
la presentació de dues destinacions
que UCAVE va organitzar amb
l’objectiu d’apropar la formació necessària
als seus associats per a dur a terme
els viatges més creatius, els incentius
més ajustats a la demanda de l’empresa
i les solucions més adients per a cada
perfil d’agència de viatges.
La primera va tenir lloc el passat 30 de
setembre amb la presentació de Grècia
de la mà de la nova línia directa Barcelona-Atenas
d’Aegean Airlines, de Key
Events i lde a cadena Starwood a Grècia.
La segona va ser el passat 7 d’octubre,
amb un seminari sobre la ciutat de
Berlin i tot el què té per a oferir en història,
art, gastronomia, moda, etc. UCAVE
va comptar en aquest cas amb la col -
laboració de l’Oficina de Turisme de Berlin,
la companyia aèria Air Berlin i Keytel.
aquest problema. Precisament, les zones
amb més afluència de turistes són les
més afectades per la inseguretat.
Per això l’associació va voler donar un
toc d’alerta a les Institucions Catalanes
aquest estiu i recordar-los-hi que la baixada
del nombre de turistes que visiten
Barcelona no es déu només a la crisi
sinó que també es veu afectada per
aquesta causa. UCAVE ha reclamat en
aquest sentit accions més dures per a
recuperar el nivell de seguretat que correspon
a la ciutat.
breus NOTÍCIES
El Comité del
Mercat Corporatiu
d'UCAVE a
Mallorca
Els passats dies 4 i 5 de novembre,
el Comitè de Mercat Corporatiu d'U-
CAVE ha realitzat la seva segona trobada
amb les seves agències especialitzades
a la Illa de Mallorca, amb
l'objectiu de debatre la realitat actual
d'aquestes agències que es dediquen
als viatges d’incentius, congressos
i empresa a la vegada que
conèixer una indret per oferir en el
seus clients.
L'hotel Marítim Galatzó ens ha ofert
les seves magnífiques instal . lacions
i la companyia aèria Air Berlin s'ha
ocupat dels trasllats a la vegada que
ha ofert una interessant presentació
del seu Hub de Palma de Mallorca.
Així mateix, Ibatur i Ultramar Events
van presentar els seus productes.
Món inèdit 07

08
NOTÍCIES breus
10 anys de
formació a UCAVE
Perquè la qualitat en el servei és la
nostra diferència, us apropem les darreres
novetats en referència a destinacions,
noves companyies aèries i noves
línies marítimes i terrestres. Coneix el
producte per poder-lo oferir amb professionalitat.
Durant aquests 10 anys, hem
recorregut el món de la mà dels nostres
amics d'Austria, Flandes, Suïssa, Torí,
Alemanya, Polònia, Chèquia, Lituània,
Israel, Grècia, Balears, Múrcia, León,
Salamanca, Madagascar, Xina, Cuba
i Argentina amb cursos, viatges de
prospecció per conèixer in situ el país
i seminaris de destinacions emergents.
Cal destacar relació comercial consolidada
amb les oficines de turisme i les
companyies aèries, així com les jornades
de treball professionals, els nostres
reconeguts Workshops, on el tret
professional i el criteri de presentar exclusivament
les majoristes independents
fan que els hàgim realitzat per
tot Catalunya. Gràcies a tots els nostres
col . laboradors per fer-ho possible.
UCAVE a Suïssa
Desprès de dos anys de intensa collaboració
comercial amb l'Oficina de
Turisme de Suïssa, s'ha materialitzat
Món inèdit
UCAVE & Shui
Viajes
El nostre partner SHUI VIAJES he fet
una brillant presentació dirigida a les
agències de viatges associades en la
sala de formació d’UCAVE.
Amb lliurament de material (calendari
2010, programa de viatges, llibres,
mapes, carpetes i targes) es va realitzar
una presentació de XINA com un
continent, amb moltes localitats molt
poc o gens conegudes que mereixen
un viatge per elles mateixes. Les zones
més conegudes, llocs poc aprofitats i
continues novetats. Naturalesa: Parcs
naturals i paratges de somni. Shui
Viajes es un Tour operador especialista
en la Xina.
el primer viatge de prospecció dedicat
a un grup d’agències de viatges de la
nostra associació.
En aquest FAM TRIP organitzat conjuntament
per Elipsus Trenhotel i la
Oficina de Turisme de Suïssa a Espanya
i diversos col . laboradors locals
del 25 al 29 d'octubre s'han visitat
bàsicament les ciutats de Zurich, Berna,
Friburg, i Ginebra.
Els agents de viatges que prèviament
havien participat en un curs de formació
sobre el país el passat mes de maig
han pogut viure de primera ma un país,
certament país però a la vegada tremendament
atractiu, tan pers que volen
gaudir dels esports hivernals como de
la seva magnifica natura durant la resta
de l'any. Al cap de la delegació de 9
agents de viatges hi havia el nostre
vicepresident Rafael Garcia Planas.
Curs on line gratuït
Turisme de Bèlgica: Flandes i Brussel
. les, en el seu afany de donar suport
a les agències de viatges, ha
creat una nova eina de formació per
a agents de viatges. A través del curs
gratuït online, l'agent rebrà informació
sobre la destinació turística i tècniques
de venda. Finalment, obtindrà un diploma
que l'acreditarà com a "Mestre
de Flandes". Més informació sobre
aquest curs a la pàgina 66.
L’Oficina de
Turisme t’apropa a
Croàcia
A través del curs de formació en línia
Conócenos. Visita Croacia per a professionals
del sector turístic, l’agent
de viatges entra en les seves més de
mil illes, en els seus vuit parcs nacionals
i onze parcs naturals, en un clima
temperat, en cales solitàries i en pobles
i ciutats medievals plens d’història.
Això és Croàcia, un país ple de racons
màgics, set dels quals estan declarats
Patrimoni de la Humanitat per la UNES-
CO. Per a l’agent de viatges, el curs
en línia és una eina amena i senzilla
que li permet obtenir la informació necessària
per a la venda de viatges a
Croàcia, una destinació cada vegada
més demanada pel mercat català.
Entra a Croàcia, gaudeix de la seva
costa, de la seva herència cultural, de
la seva natura i de la exquisida gastronomia.
Submergeix-te a Conócenos.
Visita Croacia i adquireix el teu certificat
com a expert en Croàcia. T’hi esperem.
Visita d’UCAVE a
Argèlia de la mà de
la Generalitat
UCAVE va participar el passat mes
d’octubre a la missió empresarial orga-
nitzada per la Generalitat de Catalunya
a Argèlia, la més nombrosa que ha por-
tat a terme Catalunya, i que va comptar
amb l’assistència de representants de
diversos sector d’activitat, entre ells el
president de UCAVE, Rafael Serra. La
participació de la nostra Associació es
va emmarcar en l’aposta per la interna-
cionalització del les pimes del sector
turístic, en la que les agències de viatges
independents tenen un paper clau com
a antenes per a la implantació exterior,
gràcies al seu coneixement de les des-
tinacions. UCAVE sempre ha estat pio-
nera en la defensa de la necessitat d’o-
brir-se a nous mercats per a créixer com
una possibilitat oberta a totes les empre-
ses independentment del sector i de la
mida. Per això, inclús s’han dirigit en
alguna ocasió a la Direcció General de
Turisme i han plantejat la concessió d’a-
judes per a la internacionalització de les
pimes, que suposen una part importan-
tíssima del teixit econòmic català.
Aquest viatge, per altra banda, ha ser-
vit per a reforçar la opinió de la neces-
sitat d’explorar els països emergents,
principalment perquè són llocs on el
mercat turístic encara té molt recorre-
gut i les primeres agències que s’hi
implantin tindran grans oportunitats
d’establiment. En el cas d’Argèlia, per
exemple, UCAVE considera que és una
breus NOTÍCIES
destinació amb grans possibilitats turísti-
ques a mig termini, on les empreses
catalanes poden aportar el seu conei-
xement, les seves tècniques de co-
mercialització, introduir les noves tec-
nologies, etc. per al desenvolupament.
Argèlia és un país amb 34 milions d’habitants
i amb la paradoxa de comptar
amb molt turisme interior, gràcies a la
seva costa pràcticament verge i a les
seves extensions de desert i, no obstant,
pateix una gran carència d’allotjaments
turístics i és una destinació pràcticament
desconeguda a Europa. Arrel
d’aquest viatge, s’ha arribat a un acord
amb el Ministeri de Turisme d’Argèlia
per a valorar la realització, a mig termini,
d’una missió comercial turística
d’intercanvi que pugui ser positiva per
ambdós països.

10
NOTÍCIES breus
Celebrada la
Primera Jornada
de Reflexió
d’UCAVE, "Mirant
cap al 2010”
El passat 3 de novembre va tenir lloc
al singular espai de la Librería General
de Arte Martínez Pérez a Barcelona,
un exercici de reflexió i d'autocrítica
sobre el que hem fet o hem deixat de
fer a nivell empresarial.
La jornada va ser presentada per
Alfons Cuadrillero, gerent d’UCAVE
i quatre companys d'UCAVE, Vicenç
Puigdelloses de Hole in One, Marc
Món inèdit
Xapelli d’Iberplan, Anna Romagosa
de Terres Llunyanes i Xavier Gil de
Tarannà, van aportar la seva experiència
professional i empresarial pròpia,
de la qual tots vàrem poder extreure
idees, fer aportacions, i cercar
noves possibilitats per desenvolupar
a casa nostra.
També varem tenir present que ens
cal treballar en l'àmbit del Marketing,
de la recerca de nínxols de mercat i
de l'ús de les noves tecnologies. Hem
d'aprofundir en aquests temes si volen
ser competitius.
Per això varem gaudir de la col . laboració
del senyor Jordi Rigual, de l'empresa
New output Fresch Marketing
Col . lodions, expert en Marketing, qui
va fer una brillant ponència.
La jornada, que va comptar amb una
nodrida assistència amb més de setanta
participants, ens ha servit a tots
plegats per a reflexionar i encarar el
proper any 2010.
El tancament d’aquesta Primera
Jornada va ser a càrrec del president
d’UCAVE i director General de Temps
d’Oci, Rafael Serra.
El turisme emissor català, impulsor
del canvi de model del sector
Alfons Cuadrillero, gerent d’UCAVE
Des de principis del mes de juliol UCAVE llançava un missatge clar a les grans
xarxes d’agències que, immerses en l’epicentre de l’afectació de la crisi en el
sector turístic, intentaven sobreviure mitjançant agressives apostes comercials.
Davant l’aparició de conceptes com ara publicitat enganyosa, venda a pèrdues,
incompliment de condicions econòmiques ofertes de manera garantida o restricció
de preus reservats a determinades agències, des de la UCAVE hem manifestat
la nostra preocupació per les conseqüències que aquestes actuacions podien
tenir per a les petites agències, no només a nivell econòmic sinó principalment com a dany a
la imatge del sector. Unes setmanes després, es va denunciar també la situació de greuge a
les agències petites respecte de les grans xarxes com a conseqüència de l’anomenada “guerra
de preus” en què els operadors turístics ofereixen només als grans distribuïdors una millora de
les condicions ja pactades amb el resta de petites agències, amb el greuge que això suposa
per als seus clients. UCAVE ha format, juntament amb diversos grups de gestió, una comissió
de treball que té com a objectiu obrir un ampli debat que permeti valorar la situació que està
travessant el sector de les agències de viatges. Des de l'Associació ja s’està treballant en
l’elaboració d’un contracte model entre agències i operadors turístics que determini les condicions
mínimes que han de contenir els acords comercials. D’aquesta manera, els contractes obligaran
al compliment dels pactes de col·laboració establerts, emparant a les agències en l’exercici
d’accions legals de reclamació pel dany sofert en cas d’incompliment. També s’estudia si les
pràctiques de captació de mercat amb models com el de “millor preu garantit” infligeix les
normatives legals establertes en publicitat i lliure competència. En el cas que l’estudi així ho
recomani, es traslladarà la denúncia als organismes encarregats de la defensa del consumidor.
Aquesta política és acceptable, en opinió de la Ucave, quan es parla del preu d’un vol o una
habitació d’hotel, però en cap cas quan fa referència a un viatge combinat on el servei és una
de les parts bàsiques del producte.
Aquestes tensions de l’estiu es segueixen arrossegant ara amb el començament del nou curs
perquè la situació econòmica es manté en la línia dels últims mesos. A conseqüència d’aquest
panorama, se senten cada vegada més veus crítiques entre els agents de viatges no només
cap a les grans xarxes i els operadors turístics sinó també cap a les associacions. A UCAVE
sempre hem defensat els drets dels agents de viatges i dels consumidors, i seguim fent-ho
quan ens trobem davant polítiques de venda basades en la captació de quota de mercat
mitjançant l’oferiment d’agressius descomptes. Per això, s’estudia la il·legalitat d’aquestes
pràctiques, que suposen d’una banda pèrdues econòmiques per a les agències petites, però
per un altre una afectació per als consumidors a causa del mal servei ofert, dels enganys entre
el preu previst i el final, etc. A més la diferència de preus oferts provoca gran desconcert entre
els consumidors; això últim és un tema és especialment greu ja que afecta a la imatge de tot
el sector donant per entès que els marges comercials permeten aquestes accions.
No obstant això, a més de les denúncies i les mesures preses, des de l'Associació considerem
que s’ha de mirar cap al futur i no seguir intentant el manteniment d’un model de negoci en
extinció sinó consolidar un de nou. Davant d’aquest panorama el futur passa per re orientar el
negoci i no per residir a l'immobilisme, perquè el mercat es mou, és dinàmic, igual que els
consumidors. No es pot competir amb les grans xarxes sinó que cal apostar per noves estratègies.
A UCAVE portem temps compartint les tàctiques dels nostres agents de viatges davant els
temps menys favorables i totes giren al voltant de tres conceptes que van encadenats: formació,
producte i client. La primera clau per al futur és, sens dubte, la de la formació. Aquesta aposta
és bàsica i vàlida per a tots els sectors, no només per al nostre. Amb la formació s’aconsegueix
la revalorització dels professionals, conèixer les noves informacions i tendències, esbrinar el
que fa la competència i descobrir solucions que, encara que potser provinguin d’altres sectors,
es poden aplicar per incrementar també la competitivitat del nostre. La formació porta a una
evolució del producte que ofereixen els agents de viatges en les seves empreses, no
necessàriament a una millora, però sí a una adaptació als nous temps. Aquesta evolució és
absolutament necessària per adequar-se a les tendències del mercat, no només al que demanen
els consumidors, sinó també al que et ve donat en el sector. Amb la formació obtenim la capacitat
per generar el producte que ens diferencia de les grans xarxes, el producte personalitzat i
REFLEXIÓ
Món inèdit 11

REFLEXIÓ
18
Món inèdit
El turisme emissor català, impulsor
del canvi de model del sector
específic a mida dels nostres clients. I aquesta creació de nou producte (a partir d’una evolució
del que ja existeix i a través de la formació) és el valor principal que les agències de viatges,
com pimes que som, oferim a l’economia i a la societat. És la recerca i el desenvolupament,
la innovació, el que ens diferencia davant el model de negoci de les agències on line, que tenen
un èxit considerable, però que rau simplement en la distribució tecnològica d’un producte, no
en la recerca d’un de nou. Les agències tradicionals podem, amb la innovació en els productes
turístics, arribar a mercats que altres no toquin i és aquí cap on els agents de viatges hem de
caminar perquè és on hi ha el futur del model. Per competir, cal fer el que la resta no sap o no
pot fer, i serà allà on trobarem el mercat.
Buscar nous mercats, sempre genera noves oportunitats. Un exemple d’agència competitiva
és aquella súper especialitzada, que s’ha format per oferir un producte molt específic ja sigui
en l’àmbit temàtic o del públic al qual va dirigit. Com a mostra, hi serien les agències que
organitzen només viatges a deserts, les que toquen únicament el segment dels singles o les
que es dediquen al turisme religiós o als viatges de luxe màxim. Cal destacar també que a
aquestes agències que ofereixen un producte tan especial Internet els ha obert les portes a la
captació de clients fora d'España, ja que són els únics en el seu camp a dedicar-se al que es
dediquen. Una altra mostra d’evolució seria no ja la pròpia del producte en si sinó de la forma
de venda d’aquest. Si coneixem les xarxes socials en línia podrem captar nous clients que no
acudeixen a les agències però passen hores davant l’ordinador, als que els podrem ensenyar
el que venem o fins i tot vendre’ls-hi. Trobar noves oportunitats suposarà un avanç en la consecució
de l’objectiu final a tota empresa: la captació de clients i la generació de negoci.

Tot un grup de professionals...
...treballant per la
seva felicitat
Els Partners d’UCAVE
És el proveïdor turístic que respecta el canal de l’agència de viatges
independent, que prioritza la qualitat en la prestació dels seus serveis i que
complimenta els criteris de selecció.
Balearia . Beroni Informática . Catai Tours . Europcar . Geoland
. Grupo Natura . Guamá Havanatur . Kaluma Travel . Keytel .
Restel . RGA Partners . Rivoli Hotels . Soltour . Shui Viajes .
Splendid Travel . Taeds Correduría . Versys Travel
Guamà Havanatur, la porta d'entrada a Cuba
Agencia de Viajes Guamá, S.A.
C. Caspe, 30; Entlo 2na - 08010 BARCELONA - Tel. 93 318 45 45 - Fax 93 412 32 97
www.guama.com - mail: ventasbcn@guama.com

16
EL REPORTATGE EL REPORTATGE
Món inèdit
Samarcanda,
Bukhara i Khivà:
les joies de la Ruta de la Seda
Text i fotografies: Romà Hereter

Foto pàgina dreta:
La riquesa, tant en
decoració com en
dimensions, de les
Madrasas de
Samarcanda, és capaç
de deixar bocabadat el
viatger.
18
EL REPORTATGE
Samarcanda és un d’aquests noms mítics que flota en la ment de tot viatger.
Conjuntament amb Bukhara i Khivà, constitueixen la trilogia de les ciutats de
la Ruta de la Seda en l’actual República de l’Uzbekistan, que abans formava
part de la Unió Soviètica. La monumentalitat de les tres ciutats, capaç
d’embriagar per la seva bellesa, i la forma de vida de la seva gent, ens
transporta encara a èpoques medievals.
Foto pàgines anteriors:
Miniatura de la ruta de
la seda, fotografia feta
en un mercat de
Samarcanda.
Món inèdit
La primera vegada que vaig visitar Samarcanda
va ser el 1994. Feia molt poc temps que l’URSS
havia caigut i m’havien encarregat realitzar fotografies
de totes les noves repúbliques resultants per
il . lustrar les enciclopèdies geogràfiques, ja que les
existents fins a la data eren totalment obsoletes.
Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïna, Armènia,
Geòrgia, Turkmenistan, Tadjikistan, Kazakhstan,
etc. Un immens territori on encara s’estaven
construint els controls fronterers dels nous
estats independents mentre un poderós nom retrunyia
en la meva ment: Samarcanda.
Havia viatjat en taxi des d’Alma-Ata, al Kazakhstan,
fins a la capital de Kirguizistan, Bixkek,
i novament em trobava en la major de les repúbliques
de l’Àsia central, concretament a l’estació
d’autobusos de Dzambul. No em podia permetre
continuar cedint a les exigències econòmiques
d’aquell taxista que havia contractat i havia d’optar
per seguir el meu viatge utilitzant transports públics.
A la nit, sortia un autobús amb destinació a Tximkent.
El vaig poder prendre situant-me a l’antepenúltima
de les files. Era l’únic occidental. Els homes
solien portar turbants blancs o negres, mentre que
les dones es tapaven el cap amb mocadors de
colors. Ningú no em va dir res, només em miraven
amb gran curiositat. A primeríssima hora del matí,
després d’haver passat per la frontera, vam arribar
a Tximkent, havent cobert els 275 quilòmetres de
distància que separen ambdues poblacions i, poc
després, un nou autobús hauria de portar-me a la
capital de l’Uzbekistan.
Taixkent s’enorgulleix del seu urbanisme i de
tenir l’únic metro de l’Àsia central. Les amples avingudes
de la ciutat, on el fluir de les fonts d’aigua fa
oblidar el rigor paisatgístic circumdant i el líquid
element, ajuden a mitigar la calor sufocant. Els
seus amplis edificis públics, museus i el nou mercat,
en constitueixen un tret característic. Vaig poder
fotografiar amb certa celeritat els edificis institucionals
del centre polític de la república, les grans
places que els precedeixen i els nens jugant a les
seves fonts. Vaig pujar al penúltim pis de l’hotel
de l’Intourist per realitzar les preses panoràmiques
i me’n vaig anar al mercat per captar el tràfic de
productes alimentaris, especialment fruites i verdures.
Vora les dues de la tarda ja havia acabat i
un nom continuava ressonant constantment al meu
cap: ...Samarcanda.
Volia arribar-hi com abans millor, per la qual
cosa em vaig traslladar a l’estació de ferrocarril
per agafar el tren de les quatre. Hi havia un gran
enrenou a l’estació. La gent s’arremolinava davant
de les taquilles per treure els bitllets. “No pots comprar
el bitllet si no tens el visat”, em van dir i “a
més, per als estrangers només es venen en una
oficina del centre de la ciutat que ara està tancada.
No l’obriran fins demà al matí.”
M’havia topat de ple amb la burocràcia. En
haver entrat a l’Uzbekistan per terra, en un autobús
replet d’uzbeks, de nit i a través d’una frontera les
instal . lacions de control de la qual encara s’estaven
construint, ningú no va reparar que era occidental,
per la qual cosa tampoc ningú no em va exigir el
visat uzbek per passar. Per tant, estava en situació
il . legal al país. I precisament com que sóc occidental,
no podia dirigir-me a una taquilla de l’estació
ferroviària i comprar un simple bitllet, sinó que havia
de traslladar-me a una oficina concreta del
centre de la ciutat, lluny de l’estació, on venien els
bitllets a un cost més alt per als estrangers, i exigien
alhora mostrar el visat. Després de parlar amb diverses
persones, em vaig dirigir al cap de la policia
de l’estació per explicar-li com havia entrat al país
EL REPORTATGE
Món inèdit 43

20
EL REPORTATGE
Els mercats de les
ciutats de la Ruta de la
Seda, encara ofereixen
tot tipus de productes:
espècies, fruits secs,
menjars preparats i
també algunes nines
com a souvenirs.
Món inèdit
i per preguntar-li què havia de fer per poder agafar
el tren de les quatre. “No pots”, em va contestar.
De res no va servir la meva insistència. Quedava
mitja hora i en sortir em van indicar que hi havia
un home que, per uns quants dòlars, potser m’ho
podia arreglar. Es tractava que em tragués un bitllet
normal i convencés l’encarregat del vagó ferroviari
que m’acceptés com a viatger local, obviant que
jo era estranger. Hauria de pujar en l’últim moment
i si tot anava bé, ja estaria camí de Samarcanda.
Passaven lentament els minuts fins que l’home
va arribar amb el bitllet anhelat i em va acompanyar
a un dels vagons del llarg comboi. Després de parlar
amb el seu responsable, em van introduir en
un compartiment i en van tancar la porta. Ja respirava
tranquil quan se’m va apropar un noi d’uns
catorze anys que unia les mans com si estiguessin
emmanillades, amb la qual cosa m’advertia que
venia la policia. Es tractava de dos agents que em
van indicar que agafés el meu equipatge i em van
treure del ferrocarril per portar-me fins al cap de
policia de l’estació. ”No t’he dit que no podies agafar
aquest tren?” Era un tipus corpulent, rapat al zero
i amb un bigoti com el d’Stalin. Em parlava en una
espècie de barreja de rus i alemany, on com gairebé
sempre en aquests casos era més evident el to de
les paraules, que el seu significat. Vaig intentar
interessar-me per la seva vida i la seva procedència.
Em va dir que la seva família era de la Rússia europea
i que la proximitat de la seva ciutat natal a
Alemanya, li va facilitar l’aprenentatge de la llengua
teutona.
Em van tancar durant una hora i mitja en una
habitació amb l’home que m’havia facilitat el bitllet,
i al cap d’un temps el van deixar anar primer a ell
i, una mica més tard, van fer el mateix amb mi, no
sense abans portar-me novament davant del cap
de policia, que em va dir que em faria acompanyar
per un dels seus homes fins al centre de la ciutat
per treure’m el visat.
Poc més tard de les sis vaig preguntar pel
carrer si s’hi podia anar amb autobús. Em van
indicar una plaça des d’on sortien autobusos cap
a l’oest, però ningú no sabia quan. Van passar un
parell d’hores i se’m va apropar un tipus alt i prim,
que s’interes-sava per les meves intencions. Em
va suggerir que anés a l’estació de ferrocarril, però
li vaig contestar que no volia tornar-hi, ja que havia
tingut alguns problemes amb la policia. Ja tenia el
visat, però tampoc no podia comprar un bitllet a
preu local.
El tipus va fer detenir un vehicle, ens van portar
als afores de la població, i va parar en el control
de la policia de trànsit que hi sol haver a l’entrada
de totes les poblacions importants de l’antiga Unió
Soviètica. No les tenia totes amb mi. Quines eren
les seves intencions? Denunciar-me? Ajudar-me?
Al cap d’uns vint minuts, cap a dos quarts de deu,
vaig veure com aturaven un autobús i m’indicaven
que hi pugés. Ens va dirigir tots dos fins al fons i
amb un gest expeditiu va indicar a les persones
que ocupaven els cinc seients del darrere que can-
viessin de lloc, i ràpidament hi van accedir. Estava
fent fora dels seus llocs ciutadans uzbeks perquè
nosaltres ens hi instal . léssim. Jo cada vegada estava
més sorprès. “Estira’t i descansa”, em va dir,
“jo també sóc policia”.
Continuava sense entendre res de res. Passàrem
bona part de la nit a l’autopista i sobre les
quatre de la matinada em va indicar que havíem
de baixar. Ho vam fer a la mateixa autopista, al
costat d’una de les sortides i on s’aixecava un nou
lloc policial. Encara era negra nit. Al cap d’uns
quinze minuts va passar un altre autobús que mitja
hora després ens deixava en un petit parc als afores
de la ciutat a la qual m’estava costant molt arri-
bar. A poc a poc, va començar a clarejar.
El meu acompanyant em va dir que era el moment
de posar-se en marxa. Caminant! Que érem
a tres quilòmetres de la ciutat i que havíem de ferlos
a peu. Vaig carregar amb els meus estris i començàrem
a avançar per la part esquerra de la
carretera, on vèiem el cementiri i la ciutat que s’hi
estenia darrere. En sentir el motor d’un cotxe, li
vaig proposar aturar-lo perquè ens hi portés. “És
molt perillós!”, em va contestar. Continuava sense
entendre res. Poc més tard vaig poder llegir en
una guia que a Samarcanda, la part més insegura
és la carretera del cementiri. Poc abans d’arribar
al centre es va acomiadar de mi, ens vam donar
la mà i cadascú se’n va anar per un carrer diferent.
M’havia costat molt arribar a Samarcanda. Tant
físicament com psicològicament. És d’aquests enclavaments
existents a la Terra, que, igual com
Tombouctou, assoleix més valor pel que costa d’arribar-hi.
Llavors em vaig dirigir immediatament a
l’espectacular plaça de Registan on volia aprofitar
la primera llum del matí per fotografiar les seves
mesquites i escoles alcoràniques. Les vaig contemplar
extasiat i amb la mateixa sensació que ha-
vien de tenir els comerciants de la Ruta de la Seda
en les seves llargues travessies d’Orient cap a
Occident i viceversa, quan després del dur trajecte,
veien les blavoses cúpules de les escoles alcoràniques
i els minarets de les mesquites. La plaça
Registan pot ser buida, però la seva monumentalitat
és capaç d’omplir l’atmosfera circumdant. Però,
comencem pel principi.
Una mica d’història
La Ruta de la Seda era una xarxa de rutes comercials
que s’estenia des de Xian, a la Xina fins
a Europa, des de temps antics. El terme va ser
creat pel geògraf polonès Ferdinand Freiherr von
Richthofen, qui el va introduir a la seva obra Velles
i noves aproximacions a la Ruta de la Seda, el
1877, i deu el seu nom a la mercaderia més prestigiosa
que hi circulava, la seda, la fabricació de la
qual era un secret que només els xinesos coneixien,
encara que els romans se’n van convertir en grans
consumidors abans del començament de la nostra
era, malgrat que també es comerciava amb pedres
i metalls preciosos, peces de llana o de lli, ambre,
vori, laca, espècies, vidre o corall.
Les missions diplomàtiques i comercials xineses
amb els regnes de la vall de Fergana, situada a
l’actual Uzbekistan, i les terres veïnes, no van aconseguir
garantir-ne la seguretat ni consolidar el
comerç, per la qual cosa la Xina va preparar una
invasió a gran escala l’any 102 abans de Crist, i
va conquerir totes les terres entre les seves pròpies
fronteres i les zones esmentades. Així, els xinesos
van aconseguir assegurar-se la importació dels
famosos cavalls de les estepes, molt més útils que
els xinesos, a més de vendre els seus propis
productes als mercats d’aquests regnes.
Quan Marc Licini Cras va creuar l’Eufrates per
conquerir Pàrtia l’any 53 abans de Crist, es va sorprendre
en veure un brillant i nou teixit suau i
meravellós. Unes dècades més tard, les més acabalades
famílies de Roma, estaven meravellades
de vestir-se amb el teixit més preat: la seda.
La Xina importava, principalment, or, plata,
pedres precioses, vori, cristall, perfums, tints i altres
tèxtils provinents d’Europa i dels regnes per on
transitava la ruta, mentre que exportava, a més de
la seda, pells, ceràmica, porcellana, espècies, jade,
bronze, laca i ferro. No era comú que els comerciants
travessessin la ruta en tot el seu recorregut,
sinó que els mercaders intentaven buscar el millor
preu a través dels mercats del seu propi territori o
EL REPORTATGE
Món inèdit 21

22
EL REPORTATGE
Palau d'Estiu de
Bujara, on es pot
contemplar el luxe que
envoltava els khans de
la ciutat abans que
fossin deposats per la
Revolució Soviètica.
Món inèdit
aventurant-se a les fronteres d’altres regnes, regits
pel principi de la rendibilitat.
Ja a l’edat mitjana, s’esperaven a Constantinoble
els vaixells venecians que portarien aquesta immensa
quantitat de béns i riquesa, no solament
provinent de la Xina, sinó també de tots els regnes
asiàtics i de l’Orient Mitjà. L’eix Roma-Xian marcava
el principi i el final d’una gran cadena d’intercanvis
que enllaçaven Turquia amb Síria, l’Iraq amb Pèrsia,
el Caucas amb les fronteres de l’Índia i la Xina; i els
centres comercials del qual eren les ciutats pròximes
a la vall de Fergana: Bukhara, Khivà i Samarcanda.
Kashgar, punt de trobada de les caravanes procedents
de l’Índia, Afganistan, Tadjikistan i Kirguizistan,
era l’altre extrem de la Ruta de la Seda al
territori xinès i, per tant, el primer encontre directe
per a les mercaderies, les idees i les religions entre
la Xina, Occident i el sud-est asiàtic. Per la ruta no
circulaven només mercaderies, sinó també assaltadors
i lladres, per la qual cosa els camins no eren
totalment segurs. En el 80% de la Ruta no hi ha arbres;
només gel, neu i glaceres. Algunes caravanes
no van arribar mai a la seva destinació perquè van
ser assaltades per bandes d’assassins, d’altres
perquè els caravaners morien víctimes d’accidents
o malalties. A cada localitat que paraven per descansar,
s’havien de proveir de menjar per a un mes,
per la qual cosa Plini el Vell va dir que la seda xinesa
era molt cara a causa de les immenses despeses
que comportava el seu transport.
Però al costat de mercaders i lladres, la Ruta
va ser també una via on el budisme es va estendre
per tot Àsia. Missioners budistes de l’Índia i els
coneixements més avançats de l’època van circular
també d’un regne a un altre junt amb els pelegrins,
mestres i deixebles que viatjaven a la recerca de
coneixements o a portar saviesa als monestirs
tibetans.
Més tard, amb l’apogeu de l’islam, la dinastia
omeia va prendre la meitat occidental de la Ruta,
entre 661 i 750, i aquesta es va veure parcialment
interrompuda, i va ofegar el comerç d’altres nacions
amb preus elevats i altes taxes. Els comerciants
islàmics, conscients dels beneficis econòmics que
deixava aquest tràfic comercial, no van permetre
l’entrada de comerciants europeus o asiàtics en la
ruta, i es van convertir en els elements que feien
funcionar el sistema.
Les caravanes, procedents de Síria i Mesopotàmia,
creuaven tot el continent asiàtic per adquirir,
a baix preu, els productes que després vendrien a
preus desorbitats als comerciants o a mitjancers
eu-ropeus. Per a això, les caravanes feien ús d’una
xarxa d’albergs anomenats caravansarays per pernoctar-hi,
protegir-se i proveir-se. Per al món islàmic,
la Ruta va suposar una excel . lent font d’ingressos
que es va convertir en la base de la seva economia.
Per a Europa, una sagnia econòmica irrenunciable,
ja que els productes eren insubstituïbles.
Posteriorment una nova realitat econòmica i
cultural a Occident i la situació política a la Xina van
fer possible el restabliment de relacions entre els
dos mons gràcies a les quals, al costat de les mercaderies,
van començar a intercanviar-se també idees,
coneixements artístics, idiomes i religions. Des de
llavors les rutes van deixar de ser camins exclusius
dels comerciants i dels militars, i van començar a ser
transitats cada vegada amb més freqüència per intellectuals
i monjos de les principals religions del món.
Marco Polo i la ruta
Popularment es creu que Marco Polo va ser el
primer europeu a transitar la Ruta de la Seda. Tanmateix
existeix l'evidència que almenys el seu oncle
Matteo i el seu pare Niccolò havien realitzat un primer
viatge abans de portar-lo en un segon periple
a la Xina. En realitat, la popularitat de Marco es deu
a la descripció del seu viatge i de les meravelles
que va poder conèixer gràcies al beneplàcit de Kublai
Khan.
En l'època de Marco Polo, el comerç a Europa
seguia un sistema triangular, en el qual els productes
de luxe procedents d'Orient com la seda i les
espècies ocupaven un important lloc; travessaven
l'Àsia central i les terres controlades pels sarraïns,
eren comprats per comerciants italians venecians,
genovesos o pisans, que obtenien els seus beneficis
en revendre'ls, posteriorment, per Europa. És per
això que Venècia i altres ports italians van guanyar
en importància i van començar una política comercial
agressiva per explotar aquestes rutes comercials.
Mentre la majoria d'historiadors creuen que
Marco Polo efectivament va arribar a la Xina, recentment
alguns han proposat que no va arribar tan
lluny, i que simplement va explicar la informació
que sentia d'altres. Aquests escèptics assenyalen
que, entre altres omissions, el seu relat falla en no
esmentar l'escriptura xinesa, el te, l'embenat de
peus, ni la Gran Muralla.
Cap al segle XV, amb l'apogeu de la navegació
i les noves rutes marítimes comercials, la importància
de la Ruta de la Seda va anar baixant lentament
com a principal artèria comercial entre Orient i Occident,
i algunes de les més florents i imposants
ciutats al llarg del seu recorregut van anar perdent
importància i influència, i van ser oblidades pel
món exterior, encara que avui són capaces de
mostrar les empremtes de la seva antiga esplendor.
Els camins de l'Àsia central
Com el seu nom indica, l'Àsia central és la regió
que engloba les nacions que es troben a la part
central d'Àsia i encara que no existeix un acord unànime
sobre quins territoris formen aquesta regió, hi
ha un consens general que està formada per les
cinc exrepúbliques soviètiques de Kazakhstan, Kirguizistan,
Uzbekistan, Tadjikistan i Turkmenistan,
encara que hi ha qui també afirma que s'hi hauria
d'incloure Mongòlia i la regió autònoma de Xinjiang,
a la República Popular de la Xina.
L'Uzbekistan és el país més poblat de l'Àsia
central, amb 25 milions de persones, i era una de
les repúbliques més pobres de la Unió Soviètica,
amb gran part de la seva població compromesa en
el cultiu del cotó en comunitats rurals petites. Avui
és, a nivell turístic, el país més atractiu de les cinc
repúbliques, especialment per les tres ciutats de
la Ruta de la Seda que solen completar-se amb la
localitat on va néixer Tamerlà: Sakhrisabz.
En l'època soviètica, l'accés solia fer-se gairebé
exclusivament a través de Moscou en els controlats
grups de l'Intourist, l'agència estatal que monopolitzava
totes les visites turístiques, per la qual cosa
resultava tremendament complicat viatjar en solitari
per aquests paratges. Avui, Istanbul representa
una alternativa més directa i alhora un complement
lògic, ja que la ciutat turca també formava part de
la Ruta de la Seda; i les autoritats uzbekes s'han
adonat que és bo impulsar el turisme, per la qual
cosa han millorat les infraestructures, encara que
continua sent imprescindible obtenir el visat. Una
vegada a la capital, Taixkent, val la pena volar amb
avió a Khivà, per anar tornant posteriorment per
terra a través de Bukhara i Sakhrisabz, i deixar
Samarcanda per al final.
EL REPORTATGE
Des de l'alt del minaret
Kaylan, a Bujara, es
poden apreciar les
múltiples cúpules que
cobreixen les mesquites
i madrasas de la ciutat.
Món inèdit 23

EL REPORTATGE
Sobre aquestes línies,
la Mesquita dels
Quatre Minarets i el
petit Mausoleu d'Ismail
Samani, un dels
monuments més
valorats de
l'arquitectura d'Àsia
Central, construit entre
els anys 892 i 943.
24
Món inèdit
El primer que faig en el meu segon viatge, a
finals de febrer de 2009, és anar al mercat que
constitueix el punt més atractiu de la ciutat, ja que
a causa de la destrucció de molts dels seus edificis
històrics després de la Revolució Russa de 1917
i, posteriorment, durant el devastador terratrèmol
de 1966, s'ha perdut una gran part de l'arquitectura
tradicional de l'urbs. Un dels edificis més importants
que encara es conserven a la ciutat és la madrassa
de Kukeldash, del segle XVI.
Però cal volar a Khivà, que segons la llegenda,
va ser fundat en el lloc en el qual Sem, fill de Noè,
va cavar els pous de Keivah. La regió, particularment
àrida, va desenvolupar un complex sistema
d'irrigació a partir del II mil . lenni abans de Crist i
va ser ocupada per pobles vinguts de lluny: els
perses, els grecs, els àrabs o els mongols...
L'univers emmurallat d'Itchan Kala
El barri d'Itchan Kala està es troba a la part
interior de la ciutat, atrinxerat darrere de les muralles
de pedra que assoleixen una alçària d'uns dotze
metres, i que forma part de l'antic oasi que constituïa
l'última etapa de les caravanes abans que aquestes
s'endinsessin al desert en direcció a Pèrsia. El recinte
emmurallat té 600 metres de longitud per 400
d'amplada. Encara que no es conserven molts dels
seus antics monuments, la ciutat constitueix un
exemple coherent i ben conservat de l'arquitectura
musulmana de l'Àsia central, amb unes construccions
excel . lents com la mesquita Djouma, amb el
seu grandiós vestíbul amb 112 antigues columnes
de fusta, els mausoleus, les madrasses i els dos
magnífics palaus edificats a començaments del
segle XIX pel Khan Allah Kuli.
Des de 1990, aquest univers emmurallat forma
part del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.
Aquí hi ha més de 50 monuments històrics i 250
antigues cases, principalment construïdes entre els
segles XVII i XIX. Però a més dels dos alts minarets
que dominen la ciutat, hi ha una construcció que,
per a mi, posseeix un magnetisme especial. Es tracta
del minaret truncat de la madrassa Muhammad
Amin-khan, construïda entre 1845 i 1855. L'escola
alcorànica podia acollir-hi fins a 250 alumnes. El
seu minaret, recobert de ceràmica acolorida, estava
destinat a ser el més alt i espectacular de tot
l'Àsia central. Però mai no ho va arribar a ser. Diu
la llegenda, que el khan va manar parar les obres
quan li van dir que des de la seva part alta es podria
observar la intimitat del seu harem. Alguns arriben
a pensar que amb la seva base de 14,2 metres de
diàmetre i seguint la inclinació prevista, seria tan alt
que algú va fer veure a l'arquitecte que algun dia
podia arribar a caure. Altres, que es va acabar el
pressupost. La majoria accepta la teoria que les
obres van finalitzar a causa de la mort del khan i el
minaret va quedar truncat. Sigui com fos, és la construcció
amb més personalitat de Khivà i sol romandre
durant força temps a la retina dels qui per terra
es traslladen a Bukhara, en un recorregut en què
es pot observar el també mític riu Amudarja.
Bukhara, la ciutat santa
Bukhara és, junt amb Samarcanda, una de les
dues ciutats històriques de cultura tadjikopersa a
l'Uzbekistan. La major part de la seva població és
culturalment i lingüísticament tadjika, malgrat que
la ciutat, com Samarcanda, va ser incorporada a la
República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan durant
el període soviètic. Bukhara també és llar d'una
nombrosa comunitat jueva, els avantpassats de la
qual es van assentar a la ciutat durant l'època romana.
L'urbs va ser el principal centre de cultura
islàmica a l'Àsia central, i el principal centre de peregrinació
musulmana del món després de la Meca.
Aquí va viure durant molts anys el pensador persa
Avicenna, i n'era natural Bukhari, un dels principals
compiladors dels ensenyaments del profeta en la
tradició musulmana sunnita.
En el centre de la ciutat, el primer que crida l'atenció
és el minaret Kalyan, pertanyent a la mesquita
del mateix nom, acabada l'any 1514. El minaret,
en forma d'una torre circular de maó que s'estreny
cap a dalt, té un diàmetre de 9 metres a la base i
de 6 metres a la part superior, situada a una alçària
de 45,6 metres, des d'on s'obté una magnífica panoràmica
de tota la ciutat. Davant la mesquita es
troba la madrassa de Mir-i-Arab, atribuïda al xeic
Abdullah Yamani del Iemen. L'escola encara roman
en actiu i a primera hora del matí arriben els estudiants,
que es distribueixen per les diverses aules
a través del pati central.
Des d'allà cal prosseguir fins a la fortalesa Arq,
per contemplar la seva magnífica porta d'accés,
visitar-ne els seus museus i tornar a última hora
de la tarda per gaudir des d'una de les seves torres
la llum de la posta de sol quan incideix sobre la
mesquita, el minaret i la madrassa anteriorment
esmentats.
El petit mausoleu d'Ismail Samani és un dels
monuments més valorats de l'arquitectura de l'Àsia
EL REPORTATGE
La Plaça de
Villahermosa esta
presidida per els
campanars de la
catedral, mentre en els
bancs de ferro descansa
la població local.
Una de les torres de la
fortalesa The Ark i Mercat
de Catifes, ambdós a
Bujara.
Món inèdit 25

26
EL REPORTATGE
Món inèdit
central. Va ser construït entre els anys 892 i
943 com l'última morada d'Ismail Samani, fundador
de la dinastia samànida, l'última dinastia
persa que va governar aquest territori des de
Bukhara entre els segles IX i X. No ens podem
oblidar tampoc a Bukhara de la mesquita dels
quatre minarets, ni del Palau d'Estiu, on es pot
contemplar la luxosa manera de viure dels
khans abans que fossin desposseïts del seu
poder per la revolució soviètica.
Sakhrisabz, el mercat i el palau de
Tamerlà
Sakhrisabz, en farsi, la llengua dels perses,
significa 'ciutat verda', encara que el seu antic nom
era Kesh. El centre històric conté edificis monumentals
i barris antics que testimonien el desenvolupament
secular de la ciutat, i molt particularment el
seu apogeu, sota el regnat de la dinastia dels timúrides
els segles XV i XVI. Aquesta és la ciutat
natal de Tamerlà. Aquest personatge, també anomenat
Timur el Coix, va ser l'últim dels grans conquistadors
nòmades de l'Àsia central.
Es tractava d'un noble musulmà d'origen turc
que va conquerir enormes extensions en poc més
de dues dècades. Entre el 1382 i el 1405 els seus
grans exèrcits van travessar des de Delhi a Moscou,
des de la serralada Tian Shan de l'Àsia central
fins a les muntanyes Taure d'Anatòlia. La seva fama
es va estendre per Europa, on durant segles
va ser una figura novel . lesca i terrorífica. Després
d'acumular el poder i realitzar diverses campanyes
alternades amb estades a Samarcanda, el seu cos
va ser enterrat a l'esmentada ciutat, al mausoleu de
Gur-i Amir. Un equip arqueològic soviètic el va exhumar
el 22 de juny de 1941, en van reconstruir el rostre
i van constatar que era coix i singularment alt i
fornit per al seu temps. Potser la característica més
notable d'aquest extraordinari guerrer va ser la seva
intel . ligència. En primer lloc, va ser un polític i estrateg
magistral capaç de guanyar i mantenir la
lleialtat dels seus seguidors nòmades, operar dins
d'una estructura política fluida, modificar-la, i conduir
un enorme exèrcit a conquestes sense parangó.
Avui a Sakhrisabz, encara es conserven algunes
restes monumentals de l'època. El Palau d'Estiu,
Aq-Saray, va ser planificat com la més grandiosa
de les construccions del seu regnat. Va ser començat
el 1380 per artesans deportats del recentment
conquerit territori de Coràsmia, encara que lamentablement
només queden restes de la seva porta
de gegantines dimensions, que mostra restes de
mosaics blaus i blancs. A l'entrada, una inscripció
diu així: “Abans de desafiar el nostre poder, contem-
pleu els nostres edificis”.
En el centre de la localitat, es troba un complex
de mesquites i una tomba, però sens dubte crida
l'atenció del visitant el mercat on es venen tot tipus
de productes. També resulten d'interès uns banys
medievals i un basar de segle XVIII.
Samarcanda, la fita del viatge
Samarcanda és una de les ciutats més antigues
del món encara habitades. Donada la seva ubicació,
va prosperar gràcies a la Ruta de la Seda i va arribar
a ser una de les ciutats més grans de l'Àsia
central. Va ser ja la capital de la satrapia Sogdiana
sota la dinastia aquemènida de Pèrsia, quan Alexandre
el Gran la va conquerir. Al començament
del segle VIII Samarcanda va ser sotmesa a control
àrab. Aquí es va obtenir el secret de la fabricació
de paper a partir de la confessió de dos presoners
xinesos capturats a la batalla del Tales, l'any 751,
fet que va donar lloc a la primera fàbrica de paper
al món islàmic, que després s'estendria a la resta
EL REPORTATGE
Després de trobar-se
diversos grups de dones
uzbekes pel camí, poc
queda del Palau de
Tamerlà a Sakhrisabz,
encara que per les
colossals proporcions de
les portes que romanen
dempeus, és fàcil
imaginar les seves
gegantines proporcions.
Les mesquites de la
ciutat s'han conservat
millor com es pot
contemplar abans de la
posta de sol.
Món inèdit 27

EL REPORTATGE
del món musulmà, i d'allà, a Europa.
Quan va ser saquejada pels mongols de Genguis
Khan el 1220, la ciutat s'aproximava al mig
milió d'habitants. El període timúrida va ser el més
significant per a Samarcanda, entre els segles XIV
i XV. El 1370, Tamerlà va decidir fer de Samarcanda
capital del seu imperi, que s'estenia des de l'Índia
fins a Turquia. Durant 35 anys va construir una nova
ciutat, la va poblar amb artesans de totes les
regions que havia conquerit. Després d'un assalt
per part del rei persa, Nadir Shah, la ciutat va ser
abandonada el segle XVIII, al voltant del 1720, i a
partir de 1784 va ser governada pels emirs de
Bukhara.
L'espectacular plaça del Registan
La plaça del Registan és un dels llocs més espectaculars
de l'Àsia central, alhora que un dels
conjunts monumentals més bonics del món, capaç
de definir les regles bàsiques de l'arquitectura
islàmica entre la Mediterrània i el subcontinent indi.
La paraula Registan significa 'lloc de sorra', ja que
va ser construït sobre el llit sec d'un riu que es va
convertir en el centre medieval de Samarcanda.
Es compon de tres grans madrasses que
envolten una gran plaça. En primer lloc, la madrassa
Ulugh Beg, situada a l'oest, acabada el 1420 durant
el govern d'Ulugh Beg i que conté mosaics amb
temes astronòmics. Tenia al voltant de 100 alumnes
que estudiaven ciències, astronomia i filosofia, a
més de teologia. Ulugh Beg, nét de Tamerlà, va
ser probablement més famós com a astrònom que
com a governant. Les seves obres sobre astronomia
eren conegudes fins i tot a Europa.
Davant d'aquesta, la madrassa Sherdar, a l'est
de la plaça, es va completar el 1636 pel shaybànida
Emir Yalangtush Bahadur com un reflex exacte de
la madrassa Ulugh Beg, a excepció de la decoració
de dos lleons, o tigres, que desafien la prohibició
de l'islam de representar éssers vius.
Finalment, la madrassa Tilla-Kari, enmig d'ambdues,
es va acabar el 1660 i compta amb decoració
daurada i un agradable pati. Va ser també construïda
pel monarca Yalangtush. Val la pena contemplar
el conjunt a diferents hores del dia, quan
els raigs del sol van incidint des de diversos angles,
així com assistir a l'espectacle de llum i so que se
celebra a la nit, sota petició.
El mausoleu Gur-i Amir
Gur-i Amir significa en farsi la 'tomba del rei' i
és el lloc on és enterrat Tamerlà, els seus fills Shah
Rokh i Miran Shah, el seu nét Ulugh Beg i el sultà
Muhammad. També al costat d'ells reposen les
restes de Mir Said Baraka, qui fou mestre de Tamerlà.
És un dels monuments més ben conservats
de la ciutat, encara que va ser restaurat en l'època
soviètica.
El mausoleu és un octàgon amb un tambor
cilíndric a l'interior coronat amb una gran cúpula,
amb l'exterior recobert de mosaics de color blau
verdós. Sota de la cúpula hi ha les tombes, al centre,
la de Tamerlà, envoltada de les altres cinc. El
monument ocupa un lloc important en la història
de l'arquitectura islàmica com a precursor i model
de les grans tombes d'Humayun a Delhi i del Taj
Mahal, a Agra, construïdes pels descendents de
Timur, que van dominar la dinastia mogol del nord
de l'Índia.
El mausoleu és famós per la seva simplicitat
en la construcció i per la solemne monumentalitat
de la seva aparença. Per dins, el mausoleu sembla
gran, de sostres alts, amb grans buits als costats
i decoració diversa. La part baixa de les parets
estan cobertes amb blocs d'ònix col . locats en
forma d'un plafó. Cada un d'aquests blocs està
decorat amb dibuixos refinats. A dalt del plafó hi
ha una cornisa a tall d'estalactita de marbre. Enormes
espais d'aquestes parets estan decorats amb
escaioles pintades; els arcs i la cúpula interna
EL REPORTATGE
Sobre aquestes línies,
la espectacular plaça
del Registan i el porxo
de la Mesquita del
Viatger, a
Samarcanda.
28 Món inèdit
Món inèdit 29

EL REPORTATGE
Una de les tombes de
la necròpoli de Shah-i-
Zinda
estan ornamentats amb alts relleus de cartró pedra,
daurats i pintats.
Les làpides amb vistoses talles a la part interna
de l'habitació del mausoleu indiquen simplement
el lloc actual de les tombes en una cripta directament
sota la cambra principal.
Sota el govern d'Ulugh Beg, es va col . locar un
sòlid bloc de jade verd fosc sobre la tomba de Tamerlà.
Antigament aquesta pedra havia estat usada
en un lloc de culte al palau de l'emperador xinès.
El 1740, l'emperador persa i senyor de la guerra
Nadir Shah va robar la pedra, però es va trencar
en dues peces i va començar a tenir molt mala sort.
Els seus consellers li van recomanar que tornés la
pedra al seu legítim lloc immediatament. La segona
vegada que la pedra va ser moguda va ocórrer el
1941 quan els arqueòlegs soviètics van obrir la
cripta. L'arqueòleg Mikhail Gerasimov va ser capaç
de reconstruir la cara de Tamerlà des de les restes
de la seva calavera. Tanmateix, l'arqueòleg va ser
embolicat també en la maledicció, doncs l'endemà
que s'obrí la tomba, l'Alemanya nazi va envair
l'URSS. La inscripció de la tomba diu: “Qualsevol
que violi la meva tranquil . litat en aquesta vida o en
la següent, serà objecte d'un càstig i misèria inevi-
tables”. L'esquelet de Timur i el d'Ulugh Beg, el seu
nét, van ser tornats a inhumar amb ritus islàmics
complets el 1942.
La Gran Mesquita
Alguns sostenen que la gegantina mesquita de
Bibi Khanum, es va manar construir per l'esposa
de Tarmerlà, Bibi Khanum, mentre aquest estava
de campanya fora de la ciutat. Segons una de les
llegendes, l'arquitecte va caure enamorat d'ella i
es va negar a completar el treball acordat, tret que
li fes un petó a ell. El petó va deixar una marca en
ella i la indignació de Tamerlà va ser tal que va
manar buscar-lo, però ja havia mort.
La mesquita, amb la seva porta principal de més
de 35 metres d'alçària, és un dels edificis més grandiosos
a Samarcanda. Tenia quatre minarets, el pati
central estava enllosat amb peces de marbre i de
ceràmica i envoltat per un corredor d'arcades amb
400 columnes de marbre blanc coronades per cúpules.
Bona part es va ensorrar en un terratrèmol el
1897, però ara està sent restaurada pel govern amb
la rajola original. Malgrat que avui encara impressioni
és tan sols una ombra del que va ser.
Les tombes de Shah-i-Zinda
No gaire lluny, després d'haver passat per la
petita mesquita del Viatger, s'aixeca la necròpoli de
Shah-i-Zinda, un complex construït a partir de la
tomba de Qusam ibn Abbas, un cosí del profeta Mahoma
que va portar l'islam a aquesta zona i va ser
decapitat pels infidels en el moment de l'oració. El
seu santuari és un dels edificis més antics de Samarcanda.
A poc a poc es van anar afegint més tombes
en una necròpoli construïda sobre les ruïnes de l'antiga
ciutat sogdiana.
Les excavacions han demostrat que fins a la
primera meitat del segle XI, aquest pendent de
suaus turons estava cobert de luxoses mansions,
pròximes a la muralla. En la segona meitat de segle,
la població de la ciutat va començar a enterrar-se
a les rodalies de la tomba d'Abbas. I més tard, durant
els anys de govern de Tamerlà, el segle XV,
es va convertir en la necròpoli de la dinastia timúrida,
amb més de vint mausoleus. Un d'ells se suposa
que pertany al company d'Ulugh Beg, el famós
astrònom Kazi Za-de Rumi, i també es troben els
mausoleus de la mare de l'emir Hussein, un dels
millors generals de Tamerlà, el de la segona germana
de Tamerlà, amb una cúpula original; el sobri
mausoleu de Bouroundonk, general de Tamerlà, i
altres persones de primera fila en la societat de
Samarcanda.
La meva última visita a Samarcanda va ser al
sextant astronòmic d'Ulugh Beg, qui fou nét de Tamerlà,
que va fer construir una de les madrasses
de la plaça del Registan. Al voltant dels anys 1430,
Ulugh Beg va manar construir als afores de la ciutat
un immens sextant astronòmic de tres pisos d'alçària,
un dels més grans mai construïts, a fi de mesurar
les posicions de les estrelles amb una precisió
sense precedents. L'observatori va ser destruït deliberadament
el 1449. Les seves restes van ser desenterrades
el 1908 i al costat es va aixecar un
museu inaugurat per les autoritats soviètiques el
1964. Als seus peus hi ha un petit parc. El mateix
en el qual el 1994 em vaig recolzar abans que claregés.
Una carretera de tres quilòmetres que voreja
el cementiri porta a la ciutat. La mateixa que vaig
recórrer amb el meu equipatge al costat d'aquell
policia fa ara gairebé quinze anys, abans de contemplar
per primera vegada l'espectacular plaça
del Registan. Les coses, sens dubte, han canviat.
Gairebé cap home no porta turbant, la majoria ara
vesteix caçadora negra; els telèfons mòbils s'han
convertit en protagonistes de les comunicacions,
i els publicitaris rètols lluminosos han alterat part
del paisatge. Però als mercats es continuen venent
les mateixes fruites, verdures i espècies que durant
segles. Les broquetes de be són tan bones com
sempre, les dones continuen portant mocadors de
colors al cap i les cúpules blavoses dominen el
paisatge. I el viatge ha resultat molt més còmode
i agradable que aquella primera vegada.
Samarcanda, Bukhara, Khivà... Ciutats úniques
i certament irrepetibles. Allà, al llunyà Uzbekistan,
al costat de les estepes de l'Àsia central i entre els
àrids i extensos deserts, s'aixequen unes urbs que
al llarg de la història han representat agradables
parades per als mercaders que transportaven tot
tipus d'objectes preats. Avui continuen sent llunyanes,
però el llarg viatge acaba recompensant i quan el
viatger contempla amb les seves retines la plaça del
Registan, es convenç que ha pres una bona elecció.
Khivà, Bukhara i Samarcanda. Són... les tres
joies de la Ruta de la Seda.
EL REPORTATGE
La monumentalitat de
les Madrasas de
Samarcanda,
revestides de rajoles,
contrasta amb les
senzillesa de la
Mesquita del Viatger,
que apareix il . luminada
pels raigs de sol a
última hora de la tarda.
30 Món inèdit
Món inèdit 31

D
ESCOBREIX ELS RESORTS
DE POLARIS WORLD
Un paradís de diversió, els resorts de Polaris World estan situats
a prop de les platges de la costa càlida a Múrcia, una regió plena
de riqueses turístiques i culturals que brinda més de 300 dies de
sol a l’any, perfecte per a una escapada a qualsevol època de l’any.
Un entorn privilegiat que ofereix allotjament de primera classe
amb dos hotels, InterContinental La Torre Golf Resort Murcia 5* i
Intercontinental Mar Menor Golf ReSort & Spa 5* a més d’una àmplia
gamma d’habitatges de vacances. Una oferta complementada
perfectament per les opcions múltiples d’oci i relax que els resorts
tenen a l’interior. Golf, spa, restaurants, bars, animació, piscines,
botigues, instal·lacions d’esport i molt més.
Casa de Nicklaus Golf Trail, els resorts ofereixen una destinació
immillorable per a una escapada de golf. La millor oferta de golf
a Europa, el Nicklaus Golf Trail és un circuit de sis desafiadors
camps de golf dissenyat per Nicklaus Design en un radi de només
25 km. Els golfistes poden gaudir de l’oportunitat de jugar en un
camp diferent cada dia amb un servei de transport gratuït des dels
hotels.
Per a una escapada de benestar a tots dos hotels hi destaca un
luxós spa per relaxar-s’hi i recuperar ment i cos.
ESPA a InterContinental Mar Menor Golf Resort & Spa és un oasi de
pau que ens transporta a un món de benestar total mitjançant la
relaxant suite termal amb piscines revitalitzants, sauna, bany de
vapor i dutxes lifestyle, sala de relaxació i l’exclusiva gamma de
tractaments ESPA que uneixen tècniques avançades amb teràpies
antigues. També s’ofereix una piscina climatitzada i centre de
fitness.
InterContinental La Torre Golf Resort Murcia ofereix un ambient
tranquil per gaudir d’un luxós tractament al Tai Room Spa amb un
menú que ens endinsa cap a les arrels del millor de l’Àsia, fet amb
tècniques tradicionals pels nostres terapeutes tailandesos. També
et podràs relaxar i revitalitzar-te a la piscina climatitzada, sauna
i bany de vapor o, per als més energètics, al gimnàs.
Una cosa que queda clara és que els resorts de Polaris World són
una opció per a qualsevol tipus d’escapada. Envoltats d’una xarxa
d’autovies i dos aeroports internacionals fan que siguin
molt a prop teu.
Vine a viure aquesta experiència única de golf, oci i relax i et
garantim que et sorprendrà.
Tels. 902 549 500 / +34 968 031 973
reservas@polarisworld.com
www.polarisworld.com
L
A PERFECTA ESCAPADA D’HINVERN

34
EUROPA
Món inèdit
Istanbul:
el tresor de Turquia
Recorregut per la ciutat dels minarets i els basars
Texte i fotografies: Laura Pasqual
Món inèdit 35

EUROPA EUROPA
Foto pàgines anteriors:
Detall d’un dels patis del
Palau del Topkapi,
Istanbul Turquia.
36
Istanbul és l'única ciutat del món que uneix dos continents: amb un peu a
Europa i un altre a Àsia. "Si el món fos un sol estat, Istanbul seria la capital",
va dir Napoleò. La seva inigualable posició estratègica l'ha convertit primer en
capital de l'Imperi Romà, després del Bizantí i posteriorment de l'Imperi Otomà.
Coneguda en altres èpoques sota el nom de Bizanci i Constantinopla, aquesta
bella ciutat ja no és la capital de Turquia, tanmateix continua sent el centre
econòmic més important del país i el seu màxim atractiu turístic.
Món inèdit
Els seus segles d'història fan que cada un dels
seus racons sigui màgic. A la punta del Serrallo
on segons la llegenda va desembarcar cap al 660
abans de Crist el seu fundador Byzas el megarià,
s'erigeix dominant el mar, el majestuós palau de
Topkapi. Molt a prop s'estén el barri més monumental,
Sultanahmet, on la cristiandat i el món islàmic
estrenyen llaços a la Basílica de Santa Sofia, la
mesquita Blava i l'Hipòdrom. Una visita al Gran
Basar, autèntic laberint de carrers, amb la seva
artesania i catifes i "kilims" de tot Turquia i Àsia
Central, permeten gaudir de l'art del regateig.
La millor manera d'entrar en contacte amb Istanbul
és a través de la Punta de Serrallo, lloc de
trobada entre el mar de Mármara i el Bósfor. En
aquest lloc incomparable es troba, dominant el
paisatge, l'espectacular Palau de Topkapi. L'entrada
es realitza a través de la Porta de la Salutació, rere
la qual es descobreix un complex arquitectònic
format per quatre gegantins patis que simulen
l'estructura dels campaments nòmades otomans.
Construït per Mehmet II a partir de 1462, la seva
riquesa és tanta i tan belles les seves exposicions,
que val la pena dedicar tot un matí a la seva visita.
Perquè cal recórrer cada una de les estances i
deixar-se que l'ambient ens traslladi als contes de
Sherezade. Cal prestar una especial atenció al
Tresor, amb la fabulosa daga de Topkapi. Avui el
palau és un enorme museu on s'exhibeixen els
més preats tresors de l'art otomà. En el seu complex
central es troben les Cambres de les Sagrades
Relíquies, entre les quals es compta un floc de la
barba del profeta Mahoma, i l'harem, on residien
les esposes i concubines del sultà.
La visita d'aquest antic palau transporta el visitant
a una època ja desapareguda. Els seus jardins
bells i perfumats, la seva preciosa vista sobre
el mar, la seva excel . lent arquitectura i la seva exquisida
decoració, produeixen un significatiu efecte
que gairebé permet endevinar la regalada vida
dels sultans. El palau es troba al cor de l'Istanbul
otomana i l'extens complex d'exquisits edificis i jardins
conformen gairebé una ciutat dins d'una altra.
Durant segles, va servir de residència als sultans
que vivien envoltats d'un extraordinari luxe on eren
atesos per més de 5.000 persones entre criats i
guàrdies.
Tot just sortir del palau a la dreta es troba el
Museu Arqueològic, un dels més importants de tot
el món gràcies a la seva col . lecció d'obres clàssiques
i preclàssiques. Entre elles, el sarcòfag d'Alejandre
que data del segle IV abans de Crist. Aquest
monument funerari es diu així no per ser la tomba
del líder macedoni, sinó perquè als seus baix relleus
es descriu la victòria d'Alejandre Magne sobre els
perses. Una altra de les obres exposades és el
Mihrab Karaman, recobert de rajoles d'un meravellós
color blau profund, i que és la resta arqueològica
més important de la cultura Karaman, al sud-est
de Turquia. El museu també mostra el tractat de
pau més antic de la Història, el Tractat de Kanesh,
del segle XIII abans de Crist. Firmat entre egipcis
i hittites, en una de les seves clàusules s'acorda
la tornada dels refugiats polítics.
Santa Sofia, primer basílica cristina,
després mesquita i en l'actualitat
museu
Santa Sofia representa la gran obra de l'art
bizantí. L'Església de la Sagrada Saviesa, “Haghia
Sophia”, ens pot donar una idea de com de refinada
i bella era la ciutat quan se la coneixia sota el nom
de Bizanci, el segle VI de la nostra era. Fins al segle
XV les seves naus, mosaics i bancs van servir
a l'ofici cristià. Amb l'arribada de l'Imperi Otomà va
passar a ser mesquita: minarets, tombes i fonts
daten d'aquest període. La grandiosa cúpula, concebuda
com a metàfora del cel promès, està decorada
amb inscripcions alcoràniques, encara que fins a
la restauració del segle XIX va estar recoberta de
mosaics daurats, sent un so normal la dringadissa
de les teseles d'or en desprendre's.
La basílica va ser elevada sobre altres esglésies
anteriors i la seva construcció es va iniciar l'any
532 per ordre de l'emperador Justinià, sent acabada
en el 537. L'edifici va ser dissenyat pels arquitectes
Antemi de Tralles i Isidor de Milet, que va seguir
el model paleocristià de construcció amb planta
de creu grega, si bé el seu assoliment més interessant
arquitectònic va ser la gran cúpula que corona
tot l'edifici. Té 55 metres d'altura i 32 metres d'amplitud,
i descansa sobre quatre "pechines" que reparteixen
el pes sobre quatre pilars. Altres cúpules
laterals, al costat de gruixuts contraforts, contraresten
la tensió i l'enorme pes de tot el conjunt. L'interior
del temple es va dissenyar per acollir les més
importants cerimònies de l'emperador, sent enormement
ampli, espaiós i lleuger. Les parets interiors,
així com els arcs i les voltes, estaven recobertes
amb mosaics daurats i meravellosos que rebien
l'impacte de la llum el reflex de la qual produïa un
ambient sobrenatural. Avui, la majoria dels mosaics
s'han perdut i les parets estan recobertes amb
pintures i cal . ligrafies àrabs del segle XIX fetes
pels turcs.
A la basílica també es poden contemplar imatges
de Crist Pantocrátor, un model pictòric nascut
en l'art bizantí en el qual la rigidesa i la severitat
de la imatge pretenen donar impressió de solemnitat
i eternitat. Aquest estil va tenir àmplia difusió en
l'art romànic posterior de l'Edat Mitja. La basílica
ha estat restaurada en diverses ocasions, la primera
de les quals va ser l'any 562 a causa dels efectes
produïts pel terratrèmol de l'any 558 que van fer
malbé la gran cúpula central. Les diferents restauracions
no han alterat la bellesa de la construcció
original. Santa Sofia va ser inicialment catedral
cristiana, posteriorment mesquita durant cinc segles
i, finalment, el 1935 va ser transformada en museu.
La Cisterna, l'Hipòdrom i la
Mesquita Blava
Al costat del temple es troba un dels racons
més encantadors i tanmateix poc coneguts d'Istanbul:
la Cisterna de la Basílica. Aquesta volta, submergida
sis metres sota terra, es va construir en
el regnat de Justinià, el segle VI, per proveir les
Diverses varietats d'olives
al Basar Egipci.
Món inèdit 37

38
EUROPA
Davant Santa Sofia i la
Mesquita Blava,
s'estén l'esplanada del
que fou l'Hipòdrom, on
s'aixeca una font
regalada pels
alemanys, un obelisc
egipci i l'edifici del
Museu d'Art Turc i
Islàmic.
Món inèdit
necessitats del Gran Palau, situat en l'altre costat
de l'Hipòdrom. Es pot passejar pel seu interior
mentre el so de l'aigua juga amb el de la música
clàssica. Entre les 336 columnes que sustenten la
cisterna, dues d'elles tenen en les seves bases el
cap invertit de dues meduses. Invertit perquè segons
la creença clàssica, si se les mirava de front,
un quedava convertit en pedra. Es creu que aquestes
figures mitològiques marcaven l'entrada a un
"nymphaeum", altar dedicat a les nimfes de l'aigua.
Es pot continuar fins a la Mesquita Blava, passant
per l'Hipòdrom, construït a partir de l'any 203
després de Crist i posteriorment engrandit per Constantí.
Poc queda de les obres que abans ocupaven
el que ara són soles ruïnes entre un bell parc públic.
Aquesta àrea, destinada originalment a les
curses de carros de cavalls, està situada davant
la Mesquita Blava. En l'actualitat encara romanen
tres antics vestigis de l'original: l'Obelisc de Tutmés
III, una columna egípcia del temple de Karnak que
descansa sobre una base bizantina en la qual es
poden observar amb total claredat els jeroglífics
originals que tenen 3.500 anys d'antiguitat;
l'anomenat Obelisc de Constantí Porphirogenet,
que va estar revestit en bronze però que va ser
espoliat pels cavallers creuats; i la Columna Espiral,
amb serps entrellaçades i que va ser erigida originàriament
a Delfos pels grecs per celebrar la seva
victòria sobre els perses. Desgraciadament en el
trasllat es van perdre els caps de les serps. També
a l'Hipòdrom es troba la Font Cerimonial, construïda
el 1901 en honor al Kàiser Guillerm.
Mentre es recorren les seves fonts i columnes
i es deixa volar la imaginació, al fons ja es pot gaudir
de la vista de Sultanahmet Camii: la mesquita
Blava. Blava perquè la llum es reflecteix a les rajoles
color cobalt de la sala d'oració, creant una visió
impressionant, sobretot a la nit, quan s'il . lumina i
els minarets apareixen envoltats de gavines. El
sultà Ahmet I va decidir la seva construcció en
temps ja de decadència, a començaments del segle
XVII. Va ser construïda entre els anys 1609 i
1619 per un deixeble del gran arquitecte otomà
Sinan. La idea va semblar tan absurda als tresorers
del regne que el sultà va haver de començar a cavar
els fonaments amb les seves pròpies mans
perquè els seus desigs fossin escoltats. Immediatament
la nova mesquita es va convertir en centre
de l'activitat religiosa. Destaca el seu pati interior
amb 26 columnes de pòrfir rematades per 30 cúpules,
que des de dalt crean la sensació d'una cascada
de cúpules i voltes circulars sense fi. La seva imatge
exterior és espectacular amb una enorme cúpula
central i sis minarets estilitzats des dels que es
crida els musulmans a l'oració cinc vegades al dia.
El Gran Basar,
paradís del regateig
Moltes són les entrades al Gran Basar, però
les més accessibles són la porta de Çarsikapi i la
porta de Nuruosmaniye. Botigues de catifes, d'artesania,
joies, roba, cuir, bosses, antiguitats... Un laberint
de carrers, cobert de voltes decorades on
és possible comprar absolutament de tot. Hi ha
zones especialitzades en cada tipus d'article. Al
carrer dels joiers, l'or i la plata es compren al pes
amb un petit recàrrec pel disseny. Allà venen el
famós anell de la sultana, format per almenys quatre
anells entrellaçats i que segons la llegenda, va
lliurar el sultà a la seva esposa per assegurar-se
la seva fidelitat, ja que només ell coneixia la forma
de muntar de nou la joia. Al carrer de les ceràmiques
els artesans realitzen els seus objectes en vista
dels visitants.
El Gran Basar va ser construït el segle XVI i
aglutina 65 carrers, gairebé 4.500 botigues o parades
i una gran plaça central. Tot el conjunt és un
verdader laberint compost per carrerons, estrets
passatges, arcades i cúpules. Antigament es podia
trobar autèntiques joies arqueològiques barrejades
i confoses amb altres tipus d'articles, però la vida
moderna ha modificat alguns hàbits i ara és més
fàcil trobar moderns electrodomèstics que peces
arqueològiques. Malgrat tot, els amants de les compres
troben al Gran Basar un autèntic paradís, no
només per la gran quantitat de productes que s'exhibeixen
sinó perquè, a més, aquí encara es res-
pecta i practica el noble art del regateig.
Els articles que tenen més acceptació són les
catifes i les joies, però es poden trobar coses tan
curioses com a bulbs de tulipa de Yeni Camii, que
ens recorden que la tulipa va arribar a occident procedent
de Turquia i que el seu nom es deriva de
la paraula tulben, que és una part del turbant otomà.
Els mercats i basars als països musulmans són el
viu reflex de la cultura i els costums populars. En
la seva arquitectura mostren construccions senzilles
que s'han anat fent cada vegada més complexes
amb el pas del temps i en les maneres dels
venedors trobem uns hàbits que s'han perpetuat al
llarg dels segles.
Muralles, mesquites i el Basar
Egipci
A les antigues muralles encara pot apreciar-se
la grandesa militar de l'imperi romà i el talent dels
seus arquitectes queda posat de manifest als aqüeductes
elevats i els dipòsits subterranis d'aigua.
La mesquita de Soulimà el Magnífic, considerada
com un dels edificis més bells de l'art islàmic, va
EUROPA
Bicicletes a l’entrada de
l’Oficina de Turisme de
Gant al Belfort en un dels
punts neuràlgics del barri
vell de Gant.
A més de les diverses
ofertes de fruits secs, val
la pena apropar-se fins al
Mercat de Peix que es
troba als peus del Palau
del Topkapi.

58
EUROPA
EUROPA
Món inèdit
ser acabada el 1557 i acull les restes del cabdill
àrab i la petita però exquisidament decorada tomba
de la seva esposa Roxelana. A prop d'ella es troba
també la tomba de Sinan, l'arquitecte que en temps
de Soulimán tant va embellir l'antiga Istanbul. El
temple, com totes les mesquites imperials, no era
només un lloc d'oració, també comptava amb un
hospital, una institució de caritat i diverses facultats.
Com a curiositat, un dels carrers de Süleymaniye
es diu "El carreró dels Addictes", perquè als seus
cafès es venia opi i haixix amb la mateixa naturalitat
que un te.
El Basar de les Espècies, també anomenat Basar
Egipci és en realitat una part del complex de
la mesquita nova situada a l'antic barri jueu d'Istanbul.
El basar té aproximadament 100 botigues en
les quals es venen espècies orientals i va ser construit
amb un impost pagat des d'Egipte, quan aquest
país estava sota domini turc. Encara que era un
centre comercial d'alimentació, es va obrir a tot
tipus de botigues subsistint l'atmosfera original. El
basar té una forma de la lletra "L", encara es pot
veure el púlpit de fusta del cap de llotja en l'encreuament
d'aquesta "L". Fora de l'edifici, en un costat
hi ha verdulaires, majoristes d'aliments i peixateries.
Mirant al mar
No s'ha d'oblidar viatjar als transbordadors i
conèixer el costat asiàtic i més tradicional d'aquesta
ciutat entre dos mons. Els transbordadors surten
diàriament cada quart d'hora. El vaixell creua el
Bósfor i en uns minuts ens trobem a Àsia, a Üsküdar.
Aquest antic barri és famós per les seves mesquites
clàssiques. Anteriorment era conegut com
Scutari, pel palau de Scutari, des d'on partien les
rutes comercials bizantines amb rumb a Orient.
No s'ha d'oblidar visitar la blanca Torre de Leandre,
utilitzada tant com far, parada de duanes o centre
de quarantena durant l'epidèmia de còlera. El seu
nom turc és "de la donzella", ja que una princesa
va ser confinada en aquest lloc per impedir que
es complís un vaticini: ella moriria de la picadura
d'una serp. Al final la serp va entrar a la torre en
una cistella de figues i la mossegada va ser mortal.
El nom occidental es refereix al mite de Leandre,
que creuava cada nit l'Hellespont per veure la seva
estimada Hero.
A través del barri de Besiktas, tornem a Europa.
Allà i després de caminar alguns minuts pel carrer
Beksitas es troba el Palau de Dolmabahçe, situat
a les vores del Bósfor i manat construir el 1853 pel
sultà Abdul Mecit. Les seves columnes i arquitraus
es reflecteixen en les aigües de l'estret formant un
conjunt molt plàstic. El palau va servir de principal
centre administratiu de l'Imperi Otomà entre 1853
i 1922, exceptuant el període de vint anys entre
1889 i 1909.
Dolmabahçe va ser el primer palau d'estil europeu
a Istanbul i va ser construït amb un cost de
cinc milions de lliures d'or otomanes, l'equivalent
de trenta-cinc milions de tones d'or. Catorze tones
van ser usades únicament per adornar el sostre
en l'interior del palau. La major aranya de cristall
de Bohèmia, un regal de la reina Victòria, presideix
l'estança central. L'aranya té set-centes cinquanta
làmpares i pesa quatre tones i mitja. El Dolmabahçe
té la major col . lecció de canelobres de cristall de
Bohèmia i Baccarat i una de les grans escalinates
té passamans de cristall de Baccarat.
Dolmabahçe era en principi una badia en el
Bósfor que va ser omplerta gradualment durant el
segle XVIII per servir de jardins imperials, els favorits
de la monarquia otomana. Els sultans van traslladar
la seva residència a aquest palau, ja que
l'antiquísim Topkapi mancava dels moderns luxes
que el Palau de Dolmabahçe si que podia proveirlos.
L'àrea del palau abasta 45.000 metres quadrats
i té 285 habitacions i 46 salons. Mustafa Kemal
Atatürk, fundador i primer president de la Turquia
moderna, ja amb la seva salut molt deteriorada va
passar en aquest palau els seus últims anys de la
seva vida.
Una de les àrees amb més personalitat d'Istanbul
és Kumkapi, la zona portuària del mar de Mármara.
L'antic port de Kumkapi és famós pels seus
incomptables restaurants de peix. Passejar pels
seus carrers, apropar-se als carrerons de darrere
de l'estació de ferrocarril i deixar-se atreure pels
plats que vociferen els amos dels locals, que com-
peteixen en elogis cap a les seves mercaderies,
és una experiència única.
El plaer de la navegació
pel Bósfor
Nombrosos transbordadors solquen les seves
aigües i diversos ponts uneixen ambdues parts
d'Istanbul. En els dos ponts que creuen l'anomenada
Banya d'Or s'obtenen algunes de les vistes
més interessants d'una urbs que està poblada per
les cúpules i minarets de les seves més de 500
mesquites.
Les seves aigües sempre estan poblades de
multitud de vaixells de passatgers o barques de
pesca algunes de les quals estan proveïdes de
cuines per fregir les captures i oferir-les immediatament
al moll. Cada dia més de 400.000 passatgers
desembarquen als molls provinents de la
part europea o de les illes dels Prínceps, una verdadera
marea humana que bull al costat de les
aigües de l'estret.
I el visitant no ha d'abandonar Istanbul sense
navegar pel Bósfor, l'estret que separa la part europea
de l'asiàtica, que divideix en dues parts la
ciutat i connecta el Mar de Mármara amb el Mar
Negre. Té una longitud de 30 quilòmetres, amb
una amplada màxima de 3.700 metres en l'entrada
del Mar Negre, i una amplada mínima de 750
metres entre Anadoluhisari i Rumelihisari, els dos
La cuina turca és rica en
espècies, ja que la ciutat
ha estat clau en aquest
comerç al llarg de la
història, la qual cosa ha
enriquit alguns dels seus
habitants que ara
disposen de luxoses
mansions a l'estret del
Bósfor.
Pàgina següent: Al costat
de les espectaculars
cases particulars situades
a l'estret del Bósfor,
destaca la riquesa
ornamental del palau de
Dolmabahçe.
Món inèdit 41

42
Món inèdit
castells otomans que s'alcen als turons de la seva
ribera.
Hi ha dos ponts sobre aquest estret. El pont
Boaziçi, de 1074 metres de llarg, va ser completat
el 1973. El segon pont, el Fatih Sultan Mehmed
posseeix una longitud de 1014 metres, va ser completat
el 1988 i es troba gairebé a cinc quilòmetres
al nord del primer pont.
Però sens dubte el que més crida l'atenció d'un
passeig pel Bósfor és poder contemplar les esplèndides
i luxoses mansions situades en ambdós costats
i especialment en la part asiàtica. Són cases
històriques propietat de les famílies més benestants
de la ciutat i un somni per a tots els visitants de la
mateixa.
Istanbul és, sens dubte, la ciutat turca que més
monuments, palaus, mesquites i llocs d'interès històric
atresora. Els diferents imperis que han tingut
com a capital a aquesta ciutat, han anat deixant
les seves empremtes a nombrosos edificis i construccions.
Els museus existents afegeixen a la
ciutat un interès addicional ja que molts dels vestigis
que no podem contemplar als seus llocs d'origen,
estan perfectament exposats perquè el visitant
tingui una completa idea de les cultures i llocs que
representa.
A ningú defrauda la ciutat i sempre és bo tornar
a Istanbul.

44
PUBLIREPORTATGE
Berlín, la metròpoli
que es mereix una visita
Berlín és dinàmica i canvia contínuament. El fascinant
contrast entre el passat i el futur marca la ciutat, tant
quant a la cultura com a l’arquitectura i l’estil de vida.
Berlín cultiva un panorama cultural ric de llarga tradició,
alhora que gaudeix d’una vida jove vibrant que no para
de marcar tendències. La varietat de la ciutat es revela
en l’assortiment d’esdeveniments tan variats i en les
moltes facetes de la metròpoli. Paga la pena descobrir-la.
Enlloc la història es viu tan directament com a Berlín. Els
espais commemoratius recorden el passat, però també
els carrers i les places testifiquen la història particular de
Berlín durant les seves èpoques millors i pitjors.
La cara de Berlín està marcada pel contrast entre edificis
històrics i arquitectura contemporània que es troben en
un diàleg apassionant. Després de la reunificació es va
Món inèdit
presentar una oportunitat única i un repte: reunir i reactivar
urbanísticament la ciutat, que havia estat dividida durant
dècades. Així va sorgir del no-res un nou centre urbà:
Potsdamer Platz. En aquesta plaça hi destaca sobretot el
Sony Center de Helmut Jahn amb l’imponent coberta de
vidre i acer, construcció que va concloure l’any 2000. El
nou districte governamental al centre de la ciutat es va
alçar al llarg del Spree formant el conjunt arquitectònic
Band des Bundes. L’edifici del Reichstag, amb una cúpula
transitable de vidre, és avui dia la seu del Parlament alemany
i una de les atraccions turístiques de Berlín més
destacades.
Berlín modern
Durant dos anys, des de la tardor de 2008 fins al començament
de la reconstrucció de l’antic Palau de Berlín
en el marc del Humboldt-Forum, la Temporäre
Kunsthalle Berlin a la Schlossplatz
servirà de sala d’exposicions per mostrar
l’obra d’artistes contemporanis. Un lloc
especialment interessant és el pavelló
Pei, dissenyat per l’arquitecte Ieoh Ming
Pei, que es fa servir de sala d’exposicions
del Museu d’Història Alemanya.
Moure’s per Berlín
Poques ciutats tenen un sistema de transport
tan ampli com Berlín, amb S-Bahn,
U-Bahn, autobús i tramvia. Amb el sistema
de transport públic arribareu a destinació
amb comoditat i seguretat per pocs diners.
Per a noctàmbuls: gràcies a la gran quantitat
d’autobusos, trens nocturns, tampoc
la nit no posa límits a la mobilitat. Els S-
Bahn i U-Bahn circulen durant tota la nit
els divendres i dissabtes amb una freqüència
de fins a 15 minuts.
La Berlín Welcome Card:
el bitllet per a la capital.
Amb aquesta targeta podreu
viatjar il·limitadament
en tots els mitjans
de transport públic durant
2 dies (des de 16,50 ¤), 3
dies (des de 22 ¤) o fins i tot 5 dies (des
de 29,50 ¤) per Berlín, o per Berlín i
Potsdam. A més, gaudireu de fins a un
50% de descompte en unes 140
atraccions turístiques i culturals.
PUBLIREPORTATGE
L’any 2009 Berlín celebra tres aniversaris importants des del
punt de vista històric: la República Federal d’Alemanya fa 60
anys; fa 10 anys que el Parlament i El Govern alemany es
van traslladar a Berlín; i se celebren 20 anys de la revolució
pacífica dels ciutadans de la República Democràtica d’Alemanya
(RDA), que va desembocar en la caiguda del mur i en
la reunificació del país separat.
El conjunt arquitectònic anomenat Band des Bundes, que
estén ponts pel riu Spree, no només forma un vincle entre la
seu de la cancelleria Bundeskanzleramt i les oficines dels diputats
a l’edifici Paul-Löbe-Haus, sinó també entre l’est i l’oest
de Berlín, és a dir, les parts de la ciutat que van estar separades
durant 40 anys.
Finalment, a la tardor s’espera amb molt d’interès la reobertura
del Neues Museum (Museu Nou) a l’Illa dels Museus, que figura
des de 1999 a la llista del Patrimoni de la Humanitat
de la UNESCO.
El tema de l’any: 20 anys de la caiguda del mur
L’agenda berlinesa de 2009 estarà marcada profundament
pel vintè aniversari de l’obertura del mur. Entre els esdeveniments
hi destaquen l’exposició Friedliche Revolution
(Revolució pacífica) del 7 de maig al 14 de novembre de
2009 a la plaça Alexanderplatz, les instal·lacions Schauplätze
des Wandels (Escenaris del canvi), que consisteixen en escenificacions
artístiques i enormes senyalitzacions a sobre
dels edificis. A més, hi haurà un gran acte festiu al costat de
la Porta de Brandenburg el 9 de novembre.
Grans exposicions tractaran la història del mur, els esdeveniments
de 1989/1990 i què va passar després de la
caiguda del mur. El Deutsches Historisches Museum (Museu
Històric Alemany) mostra l’exposició Kunst und Kalter Krieg
Món inèdit 45

38
PUBLIREPORTATGE
(L’art i la Guerra Freda), el Museum für Film und Fernsehen
(Museu de Cinema i Televisió) presenta Wir waren so frei...
Momentaufnahmen 1989/1990 (Érem tan lliures… instantànies
de 1989/1990). La Berlinische Galerie (Galeria
Berlinesa) presenta Berlin 89/90 – Kunst zwischen Spurensuche
und Utopie (Berlín 89/90 – l’art entre la cerca d’empremtes
i la utopia).
Nou Museu a l’Illa dels Museus
Després de la reobertura de l’Alte Nationalgalerie i del
Bode-Museum, l’Illa dels Museus berlinesa celebrarà ara
la reeixida reconstrucció del Nueues Museum (Nou Museu):
basat en un disseny de Friedrich August Stüler, reobrirà
les portes al públic. Com passava abans de la destrucció
del museu, aquí es presentaran de nou les col·leccions de
l’Ägyptisches Museum (Museu Egipte) –amb la famosa
estàtua de Nofretete– i l’inventari del Museum für Vor- und
Frühges-chichte (Museu de Prehistòria i Protohistòria). La
reobertura del Museu Nou marca una nova fita en la
realització del masterplan per a la rehabilitació de l’Illa
dels Museus de Berlín, que el 1999 es va incorporar a la
llista del Patrimoni Cultural de la Humanitat de la UNESCO.
La inauguració del Palau de Schönhausen
Després d’una rehabilitació completa, la Stiftung Preussische
Schlösser und Gärten Berlin-Brandenburg (Fundació
Palaus i Jardins Prussians) obre el palau Schloss Schönhausen
com a castell museístic. El palau té una història
plena de vicissituds. En aquest recinte museístic s’hi podran
Món inèdit
Per a més informació sobre events i
productes visiti la nostra pàgina
www.berlin-tourism.com o contacti via
e-mail: salespromotion@btm.de
veure, al costat de les sumptuoses sales de l’antiga residència
de les reines prussianes, el despatx completament
preservat del president de la RDA Wilhelm Pieck, així com
un apartament per a convidats oficials amb l’equipament
i els mobles originals.
La Nit Llarga dels Museus
Fins avui s’han celebrat 23 Nits Llargues dels Museus;
una petita idea que es va transformar en un gran esdeveniment,
que s’estén per tota la ciutat. Dues vegades a
l’any, més de 180 museus, col·leccions, arxius, llocs commemoratius
i galeries d’exposicions obren les portes fins
passada la mitjanit. La Nit Llarga berlinesa continua tenint
un atractiu màgic. Durant aquesta nit els habitants de la
capital s’aboquen al rebombori museístic.
El Festival of Lights
Sempre a l’octubre, i durant gairebé dues setmanes, el
Festival of Lights omplirà amb encant, cada nit, la metròpoli.
Després de pondre’s el sol es posaran en marxa instal·lacions
de llum enginyoses. Més de 50 edificis i monuments
característics s’il·luminen per gaudir dels aproximadament
60 esdeveniments del festival. Visites guiades que es
poden fer en bus, vaixell o velotaxi, porten directament a
les instal·lacions d’art de llums. Els moments culminants
del festival són el xou d’inauguració i el gran espectacle
de focs artificials de la clausura.
La festa de nit de Cap d’Any a la Porta de Brandenburg
Des de la caiguda del mur de Berlín, any rere any, més
d’un milió de persones celebren la nit de Cap d’Any al
costat de la Porta de Brandenburg amenitzada per les
actuacions d’estrelles internacionals de música i grups de
rock i pop. A més hi ha diverses torres de discjòqueis,
dance floors, carpes de festa i parades gastronòmiques
i de beguda. A mitjanit, se celebra l’arribada de l’any nou
amb instal·lacions de llum i de làser i un espectacle de
focs artificials grandiós. Després, discjòqueis animen la
festa ininterrompudament fins a la matinada.

48
LA GRAN AVENTURA
Alaska,
Món inèdit
LA GRAN AVENTURA
natura en estat pur
Texte i fotografies: Toni Nogales

Pàgines anteriors:
Volant de camí cap el
circ Sheldon, a peus
del McKinley,
travessem els
meandres formats pels
rius que baixen de la
glacera Ruth. Zones
boscoses amb força
petits llacs.
50
LA GRAN AVENTURA
Món inèdit
Molts de nosaltres hem vist la sèrie “Doctor en Alaska”, aquell petit poble
amb una comunitat mixta, de personatges vinguts d'arreu dels “estats del
sud”, i d'indis, descendents de les ”primeres nacions”, que poblaren aquells
territoris. Bé doncs, tot i que la sèrie no ha estat filmada a Alaska, i ja ens
mostrava una natura interessant, la realitat supera a la sèrie. El territori a
visitar es increïble, immens, salvatge: natura en estat pur.
Del meu primer viatge de prospecció, romanen
uns records inoblidables, la sensació de transportarme
a l'època de la febre de l'or al Klondike. De ser
realment a “la darrera frontera”, tal i com es veu
escrit a les plaques de matrícula de l'estat d'Alaska.
Vaig fer servir tots els mitjans de transport possibles.
Fa anys que hi vaig per aquelles terres, de fet
he anat acumulant records en la meva ment, fins
a construir el meu viatge somiat. D'aquell intens
primer mes, en el que vaig recórrer les parts fonamentals
i més recomanables del territori, guardo
l'immens plaer de sobrevolar les glaceres, d'aterrar
en elles amb diversos mitjans aeris. És fantàstica
la sensació de ser en un lloc remot i salvatge on,
per arribar allà, s'ha de volar i aterrar en un llac o
en un camp de glaç. I un cop hi ets, et tornes petit,
insignificant comparat amb tot el que t'envolta. A
partir d'aquell moment l'únic que s'ha de fer és
contemplar la natura.
Alaska és un territori immens, és l'estat més
gran dels Estats Units. Per que us feu una idea,
la seva extensió és més de tres vegades la península
ibèrica. Les dificultats per desplaçar-se són
tan importants que, per anar de la capital, Juneau,
cap el nord de l'estat, o bé prenem el ferri fins Valdès
o Whitier, o per carretera hem de travessar
per la Columbia Britànica i el Territori del Yukon,
tots dos al Canadà. Això sense oblidar-nos de
l'avió. Podem dir que parlem de dos viatges diferents,
de dues Alaskas, territoris separats per
muntanyes i que tenen punts en comú amb les
veïnes Columbia Britànica i el Territori del Yukon.
Així doncs, a l'hora de plantejar-nos el viatge, hem
de triar llocs, hem de ser acurats en la nostra tria
al configurar l'itinerari. Si més no, hem de veure
de quants dies disposem i, deixar la pressa i l'estrès
a casa nostra, som de vacances!!
De fet un dels motius que hem portaren a viatjar
a Alaska, va ser la seva natura exuberant i molt
salvatge. Així, vaig triar de moure'm per la part
nord, amb un cotxe de lloguer i visitar el màxim de
llocs possibles, disposava d'un mes sencer. La
mobilitat és força complicada per la manca de
carreteres per anar segons a on. Els desplaçaments
aeris son cars, i les visites a llocs fora de ruta, com
ara Nome o Kodiak, demanen un pressupost que
en aquell moment era fora del meu abast. Calia
prendre l'avió, i no era prudent la despesa de prop
de dos mil euros per fer aquestes visites, ho deixarem
per una altra vegada, segur que hi tornaré,
i així ha estat!!
Obert per vacances
Arribada la primavera, l'estat d'Alaska desperta
del seu llarg somni hivernal. En tant que a casa
nostra, de clima més dolç i temperat, en arribar
l'estiu floreixen els rètols de “tancat per vacances”,
Alaska emprèn la seva frenètica carrera per obrir.
Aquí el rètol diu: “ Obert per vacances “.
M'explico, fins quasi mitjans de maig, la neu
omple les valls, les carreteres sense asfaltar que
no gaudeixen de màquines llevaneu resten tancades,
els hotels i restaurants també, no hi ha pas
LA GRAN AVENTURA
masses visitants, llevat d'un petit nombre d'esquiadors
i dels amants de les aurores boreals. També
ha estat la temporada en qual els habitants de
l'estat marxen de vacances tot buscant el sol del
sud – de Hawai i Florida principalment. Així, retornats
a primers de maig, cal enllestir-ho tot per
“obrir” de nou. Arriben els pilots d'avionetes i helicòpters,
comença la tasca de posar a punt vehicles,
camins, ressorts, centres de visitants,... Tot
ha de ser a punt per l'estiu, pel curt estiu, que acabarà
a principis de setembre amb l'arribada de les
primeres neus. Els parcs re-emprenen la seva
activitat, tornen els rangers i els óssos desperten
afamats. Aquí, l'Smith de torn (guarda forestal que
persegueix a Iogui), tindrà poca feina per evitar els
robatoris als turistes, la natura ja proveeix d'aliment:
tongades de salmons que remunten els rius per
milers, fruites del bosc a tots els prats de la taigà
i de tant en tant una mica de carn.
Comencem el viatge
Arribats a Anchorage varem decidir defugir de
“la gran ciutat” - encara que són poc més de cent
mil habitants -, conduir direcció nord per la Glenn
Pàgina esquerra: A
l'Spit de Homer trobem
tot tipus de serveis.
Molts d'ells son
marcats en aquest
panell indicador
tradicional.
Seward, Península de
Kenai. Veiem que la
natura te una força
increïble. Els arbres
arribem fins la mateixa
línia de l'aigua a la costa
oest de Alalik Bay.
Món inèdit 51

LA GRAN AVENTURA
Pàgina dreta: Tòtem
prop de la Richardson
Highway. Normalment
identifiquen clans, tribus
o famílies, son propis
de les cultures de l'Oest
del Canadà i Alaska.
Al mig: Prop de
Talkeetna encara es
poden veure cabanes
com les que feien servir
els caçadors en les
seves estades al
territori.
L'església ortodoxa al
cementiri d'Eklutna ens
recorda el passat rus
d'aquestes terres.
52
Món inèdit
Highway va ser una delícia, els primers boscos
eren presents i en el meu ànim el que volia era,
sens dubte, arribar el més aviat possible fins el
Parc del Denali, per veure el McKinley i començar
a delectar-me amb els immensos paisatges que
ofereix aquest territori.
Varem aturar-nos a Eklutna, poblet de poc més
d'una cinquantena d'habitants. Ens trobem a la
cruïlla de la George Parks Highway amb la Glenn,
allà on deixem la ensenada Cook enrere, per endinsar-nos
a l'interior del país. Som als peus de la
Serralada Chugach, plena de glaceres i boscos.
Tenim un doble objectiu: en primer lloc constatar
el passat rus d'aquestes terres, i després mirar
d'arribar fins a una de les glaceres que baixen del
Camp de Glaç Columbia. El nostre primer objectiu
s'acompleix, som al cementiri ortodox dels Atabascas
Tanaina (o Dana'ina, que vol dir “gent” en la
seva llengua), aquí podem observar el procés
d'evangelització dut a terme pels monjos ortodoxos
russos. Les originals i acolorides tombes ho testimonien.
Continuem camí fins a la cruïlla amb la
antiga Glenn, prenem direcció est i seguim al costat
del riu Knik. Veiem les seves aigües blanquinoses,
fruit del desglaç, que baixen fins a trobar-se amb
el Matanushka que desembocarà a l'ensenada
Cook. Aquí es produeix cada any, des de 1966, el
fenòmen conegut com Jökulhlaup (terme islandès
que significa “cursa de glacera”) o col . lapse glacial,
que és una avinguda d'aigua, gel i fang molt forta
i de vegades també molt devastadora. De fet, els
marges del riu així ens ho fan saber, amb restes
de troncs i pedres acumulades al llarg dels anys.
Tranquils, que si fos perillòs, els nostres amics que
ens porten fins aquí, no hi vindrien. El recorregut
es espectacular fins arribar a peu de la glacera,
encara que no tenim sort amb els albiraments de
fauna. Tant sols hem pogut veure àligues, i encara
que lluny, un ant. De totes maneres el recorregut
pel riu ha valgut la pena. Un cop retornats a l'aparcament
fem un mos i “carretera i manta”. Deixem
enrera la glacera Knik.
Decididament, això és molt gran, i vaig prendre
la decisió d'anar a Talkeetna, algú m'havia recomanat
que fes una primera ullada al parc des de l'aire.
Així que a la cruïlla prenem la George Parks Highway
direcció nord i ens adrecem cap a Talkeetna.
Tot just abans d'arribar hi ha un bon punt d'observació
del McKinley, que tot i que és força lluny,
es deixa veure il . luminat per la llum de la llarga
posta de sol. Estem de sort, tot i que el seu cim
es veu envoltat de núvols. Com a primer dia de
vacances no ha estat gens malament. Talkeetna
és un poblet de poc més de cent cinquanta habitants,
encara què, amb l'estiu a sobre, poden arribar
als cinc cents. Tots els serveis són en marxa, llestos
per rebre als visitants.
Amb una avioneta de 4 places, amb esquís,
ens varem enlairar des del petit aeròdrom, cal dir
que al poble hi ha dos, un per ús, diguem més “comercial”,
on són les empreses turístiques, i l'altre
per ús dels habitants. No oblidem que la proporció
d'avionetes a Alaska és de una per cada quaranta
habitants. De seguida érem travessant els rius què,
impetuosos baixaven de les petites glaceres, fins
enfilar la glacera Ruth, que ens portaria fins el circ
de Sheldon, on havíem d'aterrar. Tot plegat és un
espectacle, que ens permet veure el territori des
d'un altre punt de vista. Glaceres que baixen fins
a unir-se a la Ruth que ve de més amunt, i nosaltres
podem contemplar aquest fenomen, sens dubte
majestuós, des d'una posició privilegiada. Gairebé
una hora de vol per sobre de muntanyes i circs
glacials, tot resseguint la glacera Ruth. Els blancs
i els blaus tenen uns matisos difícils d'explicar,
s'han de veure. Tampoc puc explicar la sensació
d'aterrar al circ Sheldon i trepitjar la neu i el gel.
Ho he fet moltes vegades però, encara tinc la mateixa
sensació que el primer cop. Haig de confessar
que sempre que he anat pel Denali he aconseguit
veure el Mont McKinley, mai he hagut de cancel . lar
el vol i l'aterratge, cosa difícil d'aconseguir. Diuen
que la mitat dels visitants d'Alaska se’n tornen a
casa sense veure la muntanya. Jo ja l'havia vist
des del mirador que hi ha prop de Talkeetna, a
tocar del Lodge on hem passat la nit. Ara fèiem la
panoràmica aèria tot donant-li la volta, sense esforç,
enlairats amb la nostra petita Cesna.
Aprofitant el nostre pas per Talkeetna, varem
decidir d'explorar les opcions que ofereix aquest
petit poble. Unes llanxes ràpides (com el dimoni,
vaig sentir de dir), et porten riu amunt, tot fregant
la panxa per la llera del riu, que baixa impetuós.
Es pot recórrer el riu Susitna i afluents, fins una
illa on podem veure les cabanes dels caçadors, i
els seus sistemes per assecar les pells i emmagat-
zemar els queviures, i una mica de la flora local,
tot caminant entre els boscos de coníferes amb
els arbustos en flor en aquesta època de l'any.
Sempre de camí, sobre la branca d'algun arbre
pelat, l'àliga marina de cap blanc és present. Si hi
ha sort, castors i ants poden ser vistos per les ribes
LA GRAN AVENTURA
dels rius. De vegades fins i tot l'ós grizzly. Recordo
que en el meu primer viatge varem veure petjades
al campament que anàvem a visitar. Una sensació
de por va recórrer el grup, mentre tornàvem a la
llanxa. Sort que la vaileta que feia de guia duia...
una escopeta!!
Panoràmica del
McKinley des del camí
a Wonderful Lake. Parc
Nacional Denali.
Món inèdit 53

54
LA GRAN AVENTURA
Port de Seward on hi ha
gran concentració de
vaixells per a la pràctica
de la pesca esportiva.
Construccions en fusta
a la badia de Seward.
A Delta Junction, antiga
granja, avui convertida
en lloc d'interès.
Món inèdit
Rematem la jornada prenent unes cerveses i
sopant a la terrassa del Nagley's, cor del poble i
parada obligatòria per comprar queviures o tot allò
que necessitem, i treure diners del caixer automàtic.
Els comentaris d'avui, un cop vist el territori des de
l'aire, son sempre amb superlatius. Realment la
quantitat de boscos, rius, llacs i glaceres que hi
ha, son moltes. Resseguir els rius que baixen de
les glaceres fins trobar les antigues morrenes finals,
ja colonitzades pel bosc, la morrena frontal on els
colors es barregen entre l'ocre i el gris de les pedres
i la terra, amb el blanc blavós del gel, la glacera
Ruth que a cop d'ull ens descriu la gran quantitat
de glaceres que se li apleguen amb morrenes centrals
molt perceptibles, la gran erosió lateral que ha
anat esculpint les muntanyes,... Fantàstic!!
L'endemà ens varem acostar fins el Parc Denali.
Però abans de res calia “prendre possessió” de la
nostra cabana, que ja havíem reservat. La probabilitat
de dormir al carrer, en aquesta zona, a l'estiu,
si no s'ha fet reserva, és molt alta, altíssima diria
jo. A més, la cabana donava la oportunitat de cuinar,
cosa que no varem fer. Masses coses a fer, i
era preferible gaudir dels llargs dies del nord. Entre
les opcions que varem sondejar, el ràfting, el 4x4,
un recorregut en llanxa i la obligada visita al Parc
Denali, el més complerta possible.
La visita al Parc s'ha de fer en uns autobusos
que van recorrent la pista sense asfaltar. Jo he triat
el recorregut que du fins el Wonderful Lake (llac
Meravellós), així tindrem més oportunitats de veure
fauna. Ho vaig encertar, óssos, caribús, rens, i fins
i tot llops. Tot mentre anàvem pujant i el paisatge
de bosc de coníferes (pins i avets) deixava pas a
zones de tundra i taigà. Els ocells, sobre tot la perdiu
de neu, l'ocell nacional d'Alaska, que en aquests
moments llueix el seu plomatge ocre d'estiu, són
presents arreu. Falcons, àligues,.... natura, natura
i natura.
Sort que ens havíem proveït de queviures per
fer un bon pícnic, cosa necessària donat que no hi
han llocs per comprar res. Les gairebé deu hores
de recorregut, que començà a les sis del matí,
comencen a passar factura. Es hora d'acostar-se
fins a la que jo anomeno “milla d'or”, és el punt on
es concentren tots els serveis: hotels, botiga de
queviures, benzinera, restaurants i agències que
donen serveis als visitants oferint activitats diverses.
Ah! cosa important, també hi ha un ATM (caixer
automàtic dins d'una botiga, cosa molt útil en un
lloc sense oficines bancàries).
Després de tot un dia de visita al parc, amb
excursió a peu fins una pressa de castors, d'ensopegar
amb un ant al mig del camí, s'imposa una
visita al centre d'interpretació del parc. Molt recomanable
per les informacions que proporciona de
l'hàbitat i el poblament de la zona. Totes les figures
de protecció del territori hi són presents: reserva,
parc, monument, àrea protegida,....
L'endemà el dediquem a fer activitats de natura.
Un ràfting, senzill, però emocionant pel riu Nenana
fins el poble de Healy, unes dotze milles que van
servir per remullar-nos una mica a les glaçades
aigües del riu. També fem un recorregut en 4x4
pels boscos, amb pícnic inclòs i de nou una llanxa
ràpida fins un assentament de caçadors. Tot per
deixar anar l'adrenalina. Decididament, el fet de
que els dies siguin tant extraordinàriament llargs
n'era un avantatge. Calia trobar temps per fer els
àpats, donat que els restaurants si que tenen horari.
Ja que som aquí, ens acostem fins Nenana,
poble on el riu del mateix nom s'ajunta amb el Tanana,
que anirà a augmentar el ja cabalós Yukon.
Aquest poble es un lloc verdaderament curiós. A
la entrada del poble hi ha un vaixell, el Taku Chief,
tot just davant de l'oficina de turisme i centre de
visitants, que ens recorda els temps del transport
per aquests rius al segle XIX i principis del XX. Ja
anàvem assabentats de que al poble fan una loteria
molt especial. Es tracta d'encertar el dia, l'hora i el
minut en el que el riu Tanana es desglaçarà. Agafem
les nostres butlletes i fem la nostra aposta de 5
LA GRAN AVENTURA
dòlars. Més tard ja anirem a veure com funciona
el sistema per determinar el guanyador. Ara mirem
d'entendre com s'ho feien per pescar els salmons
per aquestes terres. Veiem uns enginys molt curiosos,
que aprofitant el corrent del riu treien els
salmons mentre que els peixos pugen pel riu. Llàstima
no veure-ho en funcionament, sembla un estri
molt enginyós i útil. També hi ha un museu del
ferrocarril, amb tot d'estris dels primers temps del
seu funcionament. Sembla que deuria de ser dur
Un cop arribat l'estiu, tot
funciona. D'aquí que molts
dels llocs tinguin el rètol
d'OPEN. Aquest a Nenana.
El trobem a tot arreu, fins
i tot dins dels pobles i inclòs
als parcs d'Anchorage.
Aquest feia l'stop prop de
McKinley Park.
Món inèdit 55

LA GRAN AVENTURA
Antiga morrena terminal,
avui colonitzada pel bosc a
prop del riu Nenana. Parc
Nacional Denali.
Després d'una jornada de
pesca, les captures
s'exposen per tal de mostrar
la mida dels halibuts
capturats amb canya.
Sobrevol amb avioneta de
la glacera Ruth, al Parc de
Denali.
Magnífic exemplar d'ós
grizzly fotografiat a Redoubt
Bay, Kenai.
56
Món inèdit
viure per aquestes terres en èpoques passades.
Veiem l'església de Sant Marc, petita i de fusta, just
a mida del poble, res a veure amb les grans esglésies
de casa nostra. Tot plegat sembla més un
refugi que cap altra cosa.
Per veure una mica de natura més pura, i de
pas menys visitada, vaig decidir prendre la Denali
Highway, carretera sense asfaltar que uneix la
George Parks amb la Richardson, que baixa des
de Fairbanks, prop de l'oleoducte que porta el petroli
del nord fins Valdès.
Al llarg d'aquesta ruta es poden veure paisatges
interessants de tundra i taigà, rius i llacs, les muntanyes
de la Serralada d'Alaska i glaceres per tot
arreu. La Richardson, ens du fins a Glenallen, tot
tenint a l'est, com a fabulós decorat, les muntanyes
del Parc Nacional Wrangell St. Elies. Aprofitem el
moment per visitar el centre d'interpretació i omplir
LA GRAN AVENTURA
Món inèdit 57

58
LA GRAN AVENTURA
Página dreta. En
aquesta paret rocallosa
es concentren centenars
de gavines, i de tant en
tant també es poden
localitzar àligues de cap
blanc. Whitier, Península
de Kenai.
Lake Louise, un dels
molts llacs que podem
veure a la immensa
Alaska. Espai protegit
prop de Glenallen.
Tombes al cementiri
d'Eklutna.
Garsa de mar negre
prop de Seldovia.
Món inèdit
el dipòsit de benzina.
Un trencant cap l'est d'aquesta carretera ens
porta a Chitina, on encara s'utilitzen els enginys
escandinaus per la pesca del salmó, la delícia
culinària de l'estat. Veure'ls funcionar és fantàstic.
Sembla mentida però els habitants del lloc encara
els fan anar. Val la pena desviar-se, i a Chitina
prendre una avioneta fins McCarthy. Ens trobem
amb les restes preparades per ser visitades d'una
mina i som de nou en un lloc remot i poc visitat. Hi
ha una pista per arribar fins aquí però, no es
recomanable pels no iniciats en la conducció per
muntanya o, pels que no disposin de temps suficient.
El sobrevol de les glaceres del parc es
sorprenent. Aquesta activitat la faria anys després
des de la part canadenca, al Parc de Kluane. Aquí,
l'ideal és fer una excursió amb grampons per la
glacera, us recomano utilitzar el servei de guies
locals. Pels que mai hagin pujat per una glacera
serà, sens dubte, una experiència inoblidable.
De nou a la carretera, direcció Valdès, amb
una aturada a la glacera Worthington, que baixa
del camp de glaç Columbia. Amb el ferri anem pel
Prince William Sound fins Whitier. De camí les
balenes es van deixar veure, però no els hi vaig
fer massa cas, eren lluny. Un amic m'havia dit que
a Homer les veuria millor, per tant hem vaig dedicar
a contemplar les zones de costa mentre nave-
gàvem.
A Whitier tenia previst de fer una sortida amb
vaixell per veure les glaceres arribant al mar. No
va ser una bona elecció, tard o d'hora havia de
passar, el temps es va tornar insegur, plovia, boira
i vent. De fet abans de sortir ja ens ho varen dir,
però, un cop allà calia sortir i intentar-ho. Desil . lusió,
que varem compensar amb un bon tiberi a l'hotel
del port, amb un vi de Califòrnia i salmó salvatge
marinat.
Per sortir de Whitier s'ha de fer pel mateix túnel
del tren, amb pas reglamentat, a certs horaris, que
cal conèixer per evitar pèrdues de temps. La carretera
ens porta fins a Seward. Tenim a l'est el Camp
de Glaç de Sargeant i el de Harding a l'oest. Esperem
tenir bons dies per poder gaudir de les activitats
previstes.
Aquí les activitats les faré “per terra, mar i aire”:
Una petita excursió fins al peu de la glacera Exit.
Molt interessant per a comprovar “in person” el
retrocés de les glaceres. L'Exit és, pot ser, una de
les glaceres més estudiades, monitoritzades dirien
els experts. Hi han rètols que ens indicaran fins on
arribava el gel des de finals del segle XIX. Val la
pena. En posteriors viatges vaig veure un ós negre
per la zona, cosa molt habitual, donat que baixen
dels boscos de les parts altes per tal d'alimentarse.
S'ha d'anar caminant fins el punt on el glaç comença.
Caminem per antigues morrenes terminals
ja colonitzades pel bosc. Finalment, en arribar a
tocar el gel, veiem com l'aigua s'escola per sota
d'aquesta massa imponent. Per un camí, al costat
de la glacera es pot pujar més amunt però, nosaltres
decidim que ja en tenim prou, baixem a l'aparcament
i cap a Seward.
A la ciutat hi ha un Centre d'interpretació de la
Vida Marina (Sea Life Centre), que va ser construït
amb els diners de la multa que va pagar la Exxon
(Exxon Valdez, petrolier enfonsat el 1989) i, que
també van servir per deixar-ho tot com si no hagués
passat res. Una de les coses que fan es “cultivar”
salmó. Cada any en deixen anar milions d'exemplars
al mar i tenen muntat un sistema per deixarlos
entrar en el moment del seu retorn al lloc de
naixement. Fem la visita de les parts interiors on
veiem laboratoris i ens expliquen diferents projectes
de recerca. La visita ha estat molt interessant.
Per la tarda pugem amb helicòpter al camp de
glaç Sargeant, on hi ha un grup de “boixos” que
tenen un campament amb gossos huskies. Som a
la glacera Godwin, campament d'estiu per mantenir
els gossos en forma. L'activitat del mushing esdevé
un plaer inesperat, el circ glacial té unes 5 milles
de circumferència, i amb l'ajuda dels nois fem el
recorregut, tot vigilant de no caure en alguna esquerda
amagada. El Godwin, és una glacera
penjada, que no arriba al mar. Tant a la pujada
com a la baixada fem “cabrioles” amb l'helicòpter,
per veure de trobar ants que estiguin per les pastures
i al mig del bosc. De baixada en trobem un,
i el pilot, amb molta experiència fa baixar l'helicòpter
per veure’l de més a prop, fantàstic!!
LA GRAN AVENTURA
Colònia de lleons marins
a la badia de Whitier al
Prince Wiliam Sound.
Fraret a les parets de les
costes del Prince Wiliam
Sound.
A l'illa dels ocells hi ha
una colònia important
d'aus marines.
Món inèdit 59

LA GRAN AVENTURA
Els cadells d'ós, aliens
a la nostra presencia
juguen a l'aigua a
Redoubt Bay, Katmai.
Página dreta: OPEN. Què
hi ha darrera la finestra?
De vegades és
simplement un lloc on
dormir o reservar una
cabana, de tant en tant el
rètol ens sorprèn, si la
llum és apagada resta
tancat.
L'ós és realment a prop
nostre a Katmai. Mentre
som a la barca no som
del seu interes. De totes
maneres la mare era
sempre pendent dels dos
cadells amb els que ens
va venir a veure....
Una de les moltes
glaceres que podem
veure al creuer de Kenai
Fiords Park des de
Seward.
60
Món inèdit
Anem a celebrar-ho al Chinook's amb uns plats
de musclos, cranc reial, peix marinat,...
Seward és una ciutat d'uns cinc mil habitants,
però molt extensa i protegida a la badia. Sortim
amb el creuer que ens portarà a veure magnífiques
glaceres que baixen dels camps de glaç de les
muntanyes. Fins i tot hi ha un punt on el vaixell
s'atura, fa una volta de 360 graus i en veiem tres
de diferentes i totes molt interessants.
Foques, llúdrigues d'aigua, balenes i fins i tot un
tauró salmoner són els nostres albiraments d'avui.
Tot plegat ha estat un èxit, quasi deu hores de
creuer, amb dinar inclòs i tornem contents.
Ja hem acomplert amb les activitats que volíem
fer. Ara toca relax, que demà tindrem un dia de
llarg camí.
Ens desplaçarem fins l'altra punta de la península
de Kenai, paradís dels pescadors a l'època
de l'arribada del salmó. De camí visitem Kenai City,
on podem apreciar el passat rus de l'estat (comprat
pels Estats Units a Rússia l'any 1867, per 7,2 milions
de dòlars en or), i de pas contractem una
excursió en hidroavió fins a Katmai. La nostra
intenció es veure més óssos, i de més aprop. Després
de dues hores de vol en un hidroavió, aterrem
en un llac, i amb una petita llanxa ens acostem fins
el lloc habitual on s'acostumen a veure. Per passar
l'estona duem canyes de pescar, i esperem treure
algun salmó per sopar avui. Tenim sort, aconseguim
les dues fites, un salmó de més de dos quilos, i
veiem una femella amb dos cadells, que es delecten
amb els seus jocs a poc més de cinc metres de la
llanxa. La mare és dedica a intentar agafar salmons
mentre els petits juguen despreocupats fins que...,
la mare ensuma l'aire, els cadells se li acosten i
tots tres desapareixen tal i com havien vingut i...
apareix un mascle que ens mira amb indiferència
mentre es dedica a la pesca, nosaltres l'afusellem
amb les càmeres de fotos, ja el tenim. Marxa el
mascle i apareix... un ós negre!!! Ha estat un dia
complert, tornem contents cap a Soldotna i a la
nostra cabana a preparar el salmó per sopar,
deliciós!!!
Abans de marxar cap a Homer, ens acostem
de nou a Kenai City per veure l'espectacle de
centenars de pescadors amb salabrets caçant els
salmons mentre pugen pel riu. És increïble, ni tant
sols és necessària una canya, hi ha tants que sembla
fàcil de fer-ho.
De camí cap a Homer, vorejant l'ensenada
Cook, veiem des d'un mirador els volcans que hi
ha a Katmai a la zona de Redoubt Bay. Parem al
mirador per fer unes fotos, i recordar on ahir varem
anar amb l'hidroavió a veure els óssos.
Homer es troba al sud-oest de la península de
Katmai, a l'entrada de la badia de Kachemak. Un
dels seus atractius és la seva distribució i configuració.
Son dues parts ben diferenciades: d'una
banda el poble, a tocar dels turons costaners, i
d'altra l'anomenat Spit, una península de set quilòmetres
de llarg on s'ubica el port i molts dels
serveis. La zona de l'Spit va quedar molt malmesa
amb el terratrèmol de 1964 i el seu posterior
tsunami.
Aquí, ens va interessar molt fer l'excursió fins
a Seldovia, poble on encara es pot sentir parlar
rus. Lloc encantador, com de casa de nines de colors,
amb la seva església ortodoxa amb la típica
cúpula de ceba.
En els trajectes d'anada i tornada veiem les
llúdrigues jugar a l'aigua i fins i tot a una foca jugar
amb una llúdriga. En un moment donat, el nostre
capità ha vist el bufador d'una balena, no ho pensa
dues vegades, canvia el rumb i directes a perseguir
la balena, magnífic!!! ha estat un final de viatge
meravellós. Ho celebrem al restaurant El Pescador,
amb unes magnífiques racions de cranc reial. Demà
retornem a Anchorage, la civilització, la gran ciutat
amb botigues i molta gent. Únicament recomanar
una darrera visita: El Native Heritage Centre, lloc
on es veuen representades totes les minories racials
dels indis d'Alaska. Lloc molt interessant per
conèixer costums, artesania, tradicions i on podem
veure també reproduccions dels seus habitatges.
Tornem a casa amb les piles carregades i molts
records dels instants viscuts.

VIATJA
TRANQUIL
si vols garantia i professionalitat
deixa't portar
per una agència de viatges
Com molts dels que em coneixeu ja sabeu,
sóc un viatger quasi endèmic, ja
que m’he recorregut gran part del món
i espero tenir oportunitat i forces per seguir
descobrint països llunyans durant
el màxim que em permetin el meu cos
i la meva butxaca.
Havia estat a la Xina per primera vegada
cap al 1990; llavors vaig anar-hi no com
a turista habitual, ja que hi anàvem un
amic meu psiquiatre i jo mateix, acompanyats
d’un professor de xinès a Rússia,
Vladimir, que ens va permetre conèixer
aspectes de la Xina profunda i hotels
per als xinesos… -vulgueu saber com era
el menjar!
Ara fa tres anys, hi vaig anar per preparar
un viatge per als meus clients, com
a viatge de prospecció, i en fa dos, és
a dir, abans dels Jocs Olímpics, vaig
acompanyar els meus clients i ens en
van passar de tots els colors… francament,
no creia que aquella gent es
poguessin preparar bé per a l’esdeve-
EXPERIÈNCIA VIATGERA
La Xina desconeguda Texte i fotografies: Albert Berguedà
niment, malgrat que s’estava treballant Hi he tornat aquest estiu i Beijing estava
dia i nit en construcció i que als xinesos desconeguda, primerament per neta,
se’ls estaven donant classes d’anglès i però els edificis, les noves construccions
d’educació ciutadana (no escopir, no aixecades a rel dels Jocs, m’han sorprès
cridar... en fi, no fer tot allò que en ells per la seva grandiositat i el disseny tan
havia estat característic).
innovador. Com el Niu, per exemple, que
Món inèdit 63

vaig contemplar a llum de dia i després,
il·luminat, de nit ... en fi, realment, tal com
moltes vegades hem sentit a dir, es van
posar les piles.
A més a més, he descobert que hi ha
molt turisme interior que ho visita tot, els
vam trobar a tot arreu, intentant colarse,
això sí, però amb interès per veure
de prop tot el que potser només havien
vist per televisió durant els Jocs.
A Beijing vaig menjar el millor ànec lacat,
en un restaurant ple de xinesos ben vestits,
molt correctes i segur que rics; també vaig
dinar en un restaurant italià, que ens va
oferir coses que mai no podíem pensar
de menjar a la Xina…
Val a dir que ens va acompanyar una
excel·lent guia, l’Edith, una noia catalana
que fa vuit anys que va arribar a Beijing
per aprendre xinès i s’ha quedat a viure
a Kunming; és un gust anar amb una persona
que et parla català i s’entén perfectament
amb els xinesos, als quals -puc assegurar-ho
per experiència pròpia- costa
molt de “fer seguir”.
CONVERTEIX-TE EN
Mestre de Flandes
Curs gratuït per a agents de viatges
L’Oficina de Turisme de Bèlgica: Flandes
i Brussel·les ha posat en funcionament
un nou projecte d’elearning mitjançant el
qual els agents de viatges podran accedir
a informació molt útil i amena sobre la destinació
i, d’aquesta manera, obtenir totes
les eines possibles per vendre el viatge
d’una manera professional, atractiva i eficaç.
A qui va dirigit aquest curs?
A tots els Agents de Viatges
Quina duració té el curs?
El curs consisteix en 10 lliçons que s'adapten
al ritme de cada alumne. En finalitzar-les
i superar la prova final, l’agent aconseguirà
el diploma “Mestre de Flandes” i un regal
exclusiu. A més, participarà al sorteig de
viatges a Flandes i Brussel·les.
Com matricular-se i quin preu té el
curs?
El curs és gratuït i per accedir-hi, els agents
hauran d’inscriure’s a la pàgina web
www.maestrodeflandes.net
Com és lògic, també vaig ser una vegada
més a Xian, veient els magnífics guerrers,
pas ineludible, i em va cridar l’atenció
que un dels companys de viatge se’n volgués
comprar un de mida natural: ells l’hi
podien enviar a casa, tot estava previst!
Però el que jo volia mostrar als meus
clients, amb els quals, una vegada més,
anava, era la increïble regió de Yunnan,
...és un gust anar amb una
persona que et parla català i
s’entén perfectament amb els
xinesos...
que jo havia visitat i que em va portar a
una Xina totalment desconeguda; a Kunming
vam veure un espectacle famós internacionalment
que es diu “Impressió de
Yunnan”, amb l’artista Yang Liping, una
representació de llum, ombres, cant i música,
ball i tambors…
Vam veure el Bosc de Pedra, que ja està
considerat Patrimoni de la UNESCO, i a
EXPERIÈNCIA
continuació van anar a Dali; aquesta petita
ciutat té les muralles que daten de
la dinastia Ming i conserva un centre
històric amb l’arquitectura tradicional,
on la gent cada capvespre balla mentre
canten tots formant una rotllana que es
va engrandint, perquè et conviden a
participar-hi; a banda de veure les Tres
Pagodes, una obra d’una esveltesa i ubicació
excepcionals, vam gaudir d’algunes
de les ètnies que poblen tota la regió,
els Bai, amb les vestimentes tradicionals.
Potser això és el que més em va agradar,
la diversitat d’ètnies que podem trobar
(crec que són 52 en total, de les quals
n’hi ha més de 20), com la minoria Naxi,
descendents dels nòmades tibetans a
Lijiang, que també conserva intacte tot
el nucli antic, on es van repetir el ball i
els cants a la plaça de la ciutat antiga i
pràcticament tot el grup hi vam participar,
ja fos entrant a la rotllana o fent
fotos. Ja érem a 2.500 metres, i fresquets.
Quan es van encendre els llums, al vespre,
Lijiang era preciós, amb els petits

EXPERIÈNCIA VIATGERA
canals voltats de botigues, i fanalets i…
amb molta “marxa”, perquè la zona de
l’ambient té molts locals on majoritàriament
el públic xinès jove tenen música
en directe, i la segueixen mentre beuen,
i també s’hi fiquen alguns turistes per passar-ho
bé fins a la mitjanit; llavors, la ciutat
s’apaga i tothom se’n va a dormir.
Faltava arribar a 3.200 m, passant pel
primer revolt del riu Yangtzé, que es
denomina Salt del Tigre i que és realment
espectacular, perquè s’hi pot apreciar
la força d’aquest riu anàvem a SHAN-
GRILA, LA TERRA ON REGNEN LA PAU
I LA SERENITAT, gràcies a la novel·la de
James Milton “Lost Horizon”. El poble
és Zhongdian i allà hi viu la minoria Zang
(tibetans).
La visita més esperada era al temple de
Songzanglin, fundat fa 300 anys. És el
temple tibetà més important del sud-oest
de la Xina, que és conegut com “El petit
Potala”, ja que l’estructura és similar. És
ubicat a dalt d’un turó i habitat per 600
monjos budistes. Aquí vam tenir un allotjament
privilegiat, al peu del monestir,
on ens van rebre amb un te de gingebre
i ens vam haver de descalçar per poder
accedir a les nostres habitacions, tot en
fusta. Una gent amable i acollidora, en
fi un altre món.
El viatge va acabar a Shanghai, la superurbs,
on vam fer un recorregut en vaixell
que ens va donar una visió especial dels
altíssims edificis de la ciutat; allà, com
molts sabeu, conviuen el moderníssim
disseny de torres i gratacels amb els jardins
de Yuyuan, on hi ha un centre històric
ple de botigues i restaurants i on tothom
bar a l’aeroport: funciona amb exactitud
i és una experiència més.
Conclusió: La Xina, avui, és un país modern,
les grans ciutats són netes, disposa
acaba “picant” davant d’alguna “gande
moltes més infraestructures que abans
ga”, després de regatejar una bona dels JO, però si es vol trobar la Xina tra-
estona.
dicional, cal buscar-la en llocs com els
Aquesta vegada, he provat el tren mag- que us he descrit. Tot això fa d’aquest
nètic, que només triga deu minuts a arri- un viatge inoblidable.