24.04.2013 Views

Descarrega PDF (16 MB) - Revista Alella

Descarrega PDF (16 MB) - Revista Alella

Descarrega PDF (16 MB) - Revista Alella

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

n o v e m b r e · d e s e m b r e · 2 0 0 7 · a n y 4 7 · 3 , 2 0 e u r o s<br />

actualitat<br />

Entrevista a Jaume Ponsa,<br />

regidor d’Educació, Joventut,<br />

Participació i Administració<br />

Nova edició de les Jornades<br />

Gastronòmiques del vi d’<strong>Alella</strong><br />

cultura<br />

Apòcrif, relat guanyador del premi<br />

de contes <strong>Alella</strong> a Guida Alzina<br />

L’institut fa 20 anys<br />

289


Editorial<br />

Vint anys d’èxit<br />

Com el lector atent ja haurà advertit, en el número<br />

anterior varem encetar una secció nova<br />

que porta per títol Què fa..., i com el seu propi<br />

nom indica, en aquesta secció pretenem relatar<br />

experiències singulars que tinguin per protagonista<br />

un alellenc.<br />

Precisament per al present número hem triat<br />

Josep Maria Mas, redactor d’aquesta revista en<br />

excedència, ja que les circumstàncies de la feina<br />

el van portar, ja fa més de deu anys, a viure a<br />

Madrid, i més recentment a instal·lar-se al Japó.<br />

En Josep Maria ens té acostumats a una correspondència<br />

epistolar via e-mail, on fins ara ens<br />

obsequiava amb aforismes i pensaments, però<br />

que amb motiu dels seu periple a l’orient s’han<br />

ampliat amb les seves impressions de viatger.<br />

Doncs bé, amb motiu de la visita a Singapur,<br />

en Josep Maria ens ha fet arribar una sèrie d’observacions<br />

sobre aquest singular país. D’entre les<br />

mateixes n’hi ha unes que em van cridar especialment<br />

l’atenció i què, a més, em serveixen avui per<br />

expressar el missatge que m’agradaria transmetre.<br />

Cito en Josep Maria: “L’alt nivell de productivitat<br />

i benestar d’aquest país es basa en un<br />

dels millors sistemes educatius del món. I sabeu<br />

quina és la clau per d’aconseguir aquest nivell<br />

d’excel·lència? Molta Inversió? No. Selecció de<br />

l’alumnat? Tampoc. El secret està en la selecció<br />

i formació dels professors. El Ministeri tria els<br />

primers de cada promoció i els destina de professors<br />

a Instituts i Universitats. El sou no és la<br />

principal motivació per aquests professors, sinó<br />

el prestigi social i la voluntat de seguir forjant<br />

nous professionals i acadèmics.”<br />

I tot això ve a compte de la celebració enguany<br />

dels vint anys de l’institut. Al llarg d’aquests anys<br />

s’ha anat creant un prestigi acadèmic avalat pels<br />

bons resultats que els seus alumnes obtenen quan<br />

s’examinen de selectivitat, i parafrasejant l’amic<br />

Josep Maria, sabeu per què l’Institut d’<strong>Alella</strong> ha<br />

assolit aquest èxit? Doncs sí, ho heu endevinat:<br />

per l’alt nivell acadèmic dels seus professors, i<br />

sobretot, per la seva gran vocació.<br />

Ens sumem doncs a l’efemèride de l’aniversari<br />

de l’IES <strong>Alella</strong> i felicitem a alumnes, i exalumnes,<br />

mares i pares, i professors i exprofessors, per<br />

haver protagonitzat aquesta història d’èxit, i els<br />

adrecem, de tot cor, un “Per molts anys!”<br />

RAMON RUIZ, DIRECTOR<br />

01 coberta<br />

La coberta d’aquest número l’il·lustra una<br />

fotografia recent de l’hora de la sortida<br />

de l’institut. A la façana de l’edifici, per<br />

sobre del jovent que baixa l’escala, s’hi pot<br />

veure la pancarta que, durant aquest any,<br />

recorda a tothom la celebració dels 20 anys<br />

d’història del centre.<br />

05 cartes<br />

06 del poble<br />

· Quantitat i qualitat al concurs de<br />

Vídeo Jove<br />

· Ërase es fan amb la beca per a<br />

nous músics<br />

· La Denominació d’Origen <strong>Alella</strong> es<br />

promociona a Madrid<br />

· Alellencs al nou film de Manuel<br />

Gómez Pereira<br />

· La TDT ja arriba a les llars<br />

alellenques<br />

· Setmana de l’energia<br />

· La fàbrica de pintures ja és de<br />

titularitat municipal<br />

· <strong>Alella</strong> celebra el Dia contra la<br />

violència envers les dones<br />

09 del ple<br />

· CiU, PP i Gd’A reclamen una<br />

informació municipal més objectiva<br />

· Més tributs delegats a la Diputació<br />

de Barcelona<br />

· La piscina ens costarà més diners<br />

del què estava previst<br />

· L’Ajuntament, la Renfe i la ministra<br />

de Foment<br />

· La carta polèmica de Gent d’<strong>Alella</strong><br />

11 actualitat<br />

· Entrevista a Jaume Ponsa, regidor<br />

d’Educació, Joventut, Participació i<br />

Administració<br />

· Tornen les Jornades<br />

Gastronòmiques del Vi d’<strong>Alella</strong><br />

· <strong>Alella</strong> desenvolupa la seva<br />

Agenda 21<br />

· Segona Triennal d’Arquitectura<br />

del Maresme<br />

19 cultura<br />

· Té lloc una nova edició de les<br />

Jornades Ferrer i Guàrdia<br />

· Els guanyadors dels premis<br />

literaris<br />

· Apòcrif, relat guanyador del<br />

premi <strong>Alella</strong> a Guida Alzina<br />

· Setmana de la Ciència: ‘Cracks’,<br />

novetats i assistències rècord<br />

29 què fa...?<br />

· Josep Maria Mas<br />

30 personatge<br />

· Lina Rubio, directora de l’institut<br />

33 dossier<br />

· Especial vintè aniversari de l’IES<br />

<strong>Alella</strong><br />

45 col·laboració<br />

· Mor Josefina Bosch Damm, de<br />

Can Calderó<br />

47 opinió<br />

· Tasques diplomàtiques<br />

· Música i internet: Edició Digital (I)<br />

51 món<br />

· El Camerun i els projectes de<br />

cooperació<br />

55 magazín<br />

64 esports<br />

· Eddy Vidal, exjugador del Barça<br />

de Bàsquet<br />

· Tito Rabat fitxa per l’equip KTM<br />

per disputar el Mundial de 125cc<br />

· Raül Parra aconsegueix marca<br />

personal a la Marató<br />

· El Rugbi <strong>Alella</strong> escala posicions<br />

a la classificació<br />

· Els germans Cabello busquen<br />

la mínima per a l’Europeu<br />

d’Eindoven<br />

3


EDITA<br />

Associació Cultural <strong>Revista</strong> <strong>Alella</strong><br />

PRESIDENTA<br />

Maria Möller<br />

ADREÇA<br />

Aptat. 401 - 08328 - <strong>Alella</strong><br />

CORREU ELECTRÒNIC<br />

revista_alella@yahoo.es<br />

TELÈFON<br />

93 555 14 07<br />

FAX<br />

93 540 07 28<br />

DIRECTOR<br />

Ramon Ruiz Bruy<br />

SOTS-DIRECTOR<br />

Eudald Serra<br />

REDACTOR EN CAP<br />

Òscar Pallarès<br />

REDACTORS<br />

Albert Alabau<br />

Ramon Anglada<br />

Laia de Bobes<br />

Jordi Galbany<br />

Núria Garriga<br />

Maria Majoral<br />

Victòria Molina<br />

Xavi Nadal<br />

Lluïsa Oller<br />

Eloi Perich<br />

Laura Ruiz<br />

Montse Serra<br />

COL·LABORADORS<br />

Cayo Alegre<br />

Cristina Armengol<br />

Àlex Asensio<br />

Sergi Bancells<br />

Roser Bel<br />

Maria Castells<br />

Àlex Fraguas<br />

Mercè Galbany<br />

Albert Manyà<br />

Joan Oliveras<br />

Josep Parcerisa<br />

Salvador Ribas<br />

David Roman<br />

Eulàlia Serrano<br />

Jordi Serrano<br />

Anna Villar<br />

Xavi Villar<br />

CORRECCIÓ<br />

Glòria Perich<br />

DIRECCIÓ D’ART<br />

Laura Parra<br />

Laia Verdú<br />

MAQUETACIÓ<br />

Laia Verdú<br />

PUBLICITAT<br />

Àlvarez & Riedweg (93 540 60 60)<br />

PRODUCCIÓ<br />

RRB<br />

IMPRESSIÓ<br />

Comgràfic<br />

DIPÒSIT LEGAL<br />

B-24.950-62<br />

COL·LABORACIÓ<br />

3,20 euros<br />

Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa<br />

comarcal.<br />

Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i<br />

Güell.<br />

Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de<br />

1989 a 1994.<br />

La revista <strong>Alella</strong> no es responsabilitza<br />

necessàriament de les opinions que<br />

continguin els articles signats.<br />

Cartes al director<br />

Les cartes al director han de ser com a més breus millor i han d’anar signades i amb número de DNI. La revista <strong>Alella</strong> es reserva<br />

el dret d’extractar-ne el contingut per motius d’espai. A més de fer ús del correu ordinari, també podeu fer-nos arribar<br />

els vostres escrits a la següent adreça de correu electrònic: revista_alella@yahoo.es<br />

DE L’ALÇADA D’UN CAMPANAR<br />

Ahir a la nit no vaig poder dormir, la<br />

última frase de la carta del Sr. Prieto<br />

i família del nº 288 de la revista <strong>Alella</strong><br />

em repicava dins el cervell.<br />

Benvolgut “alellenc”, de quina<br />

contrada ve? Aquí, al nostre país, els<br />

pobles tenen campanar, els campanars<br />

tenen campanes i les campanes<br />

sonen (desafinades o no). I que<br />

duri! Anacrònic? No, ni anacrònic ni<br />

en desús, quants cops les campanes<br />

ens orienten sobre l’hora exacta?<br />

Molts. Contaminació acústica? Sí, és<br />

clar, però com a tot arreu o molt per<br />

sota d’altres pobles i ciutats. O es<br />

que, potser, allà d’on ve vostè, no hi<br />

ha cotxes, camions d’escombraries,<br />

gent que xerra ni res que destorbi<br />

la son? Perquè si és així, potser que<br />

faci un pensament… La solució al seu<br />

problema té vàries opcions: paciència<br />

i acostumar-s’hi, passar per la farmàcia<br />

(on hi trobarà des de taps per les<br />

orelles fins a pastilles, passant per<br />

nombroses herbes remeieres i infusions),<br />

practicar algun esport mogudet<br />

o bombardejar el campanar (aquesta<br />

no li aconsello, ja que es guanyaria<br />

molts enemics i porta mals records<br />

de guerres passades). Ah, i d’impostos<br />

en paguem tots. Francament, les<br />

seves queixes em semblen un reguitzell<br />

de “pixapinades”.<br />

CRISTINA SÀIZ, FAMÍLIA, AMICS I CONEGUTS<br />

EL SO DEL CAMPANAR<br />

Sóc filla d’<strong>Alella</strong>, les meves arrels són<br />

de fa 300 anys en aquest poble, el<br />

meu rebesavi ja venia la carn a l’Empedrat<br />

del Marxant. El meu poble és<br />

per mi molt especial; de fet el millor.<br />

Aquest matí tot esmorzant llegia<br />

les Cartes al director de la revista, i<br />

la veritat és que no sabia si plorar,<br />

riure o posar-me a cridar…! Hi ha<br />

un senyor a qui li molesten les campanes...!<br />

Jo he viscut a la mateixa<br />

Rambla Àngel Guimerà a tocar amb<br />

la Plaça de l’Ajuntament durant 25<br />

anys de la meva vida, i mai no em<br />

van treure la son. A la gent com jo,<br />

les campanes ens han entristit en les<br />

defuncions, ens han omplert de joia<br />

en bateigs i casaments, i en tantes<br />

altres ocasions han estat una comu-<br />

nicació constant, i per tant han format<br />

part de la meva vida i de la de tantes<br />

altres persones que sí que són fills<br />

d’aquest poble. A la gent que els molesten<br />

com a aquest senyor, ja em<br />

perdonaran, però no crec que tinguin<br />

cap dret a venir a criticar els nostres<br />

costums i pretendre canviar-los. Sembla<br />

que d’història en sap força però,<br />

de respecte, no massa. I sí! <strong>Alella</strong> es<br />

mereix moltes coses, però el que no<br />

es mereix que li facin perdre la seva<br />

identitat. Potser havia d’haver tingut<br />

en compte que el campanar és aquí<br />

des de fa segles... Si vol un consell<br />

vagi a viure a dalt de la muntanya... si<br />

és que no li molesten els ocellets!!!<br />

ANNA MARÍA GALLAMÍ<br />

QUE NO CALLIN LES CAMPANES!<br />

De fora vingueren que de<br />

casa ens tragueren, fa la dita.<br />

Vagi per endavant que em sembla<br />

una mica ridícula aquesta mena de<br />

competició per ser més o menys<br />

alellenc depenent dels molts o pocs<br />

anys que fa que un viu aquí, molt típica<br />

d’aquells que no som fills d’<strong>Alella</strong><br />

de tota la vida. Perquè no hi hagi<br />

dubtes, vaig arribar el llunyà estiu del<br />

1975, si fa no fa al mateix temps que<br />

diu el Sr. Prieto en la seva carta del<br />

darrer número de la revista. I pel que<br />

veig, els sentiments envers el lloc<br />

que ens va acollir no són precisament<br />

els mateixos. Haig de dir que la seva<br />

carta em va indignar i irritar profundament.<br />

Des dels primers temps em<br />

va sorprendre l’ambient de poble, la<br />

vida de poble, tot i que els inicis foren<br />

una mica durs per un nen que era<br />

considerat i tractat de “foraster”. Estic<br />

casat amb una filla d’<strong>Alella</strong>, la qual<br />

va viure al carrer de Sta. Madrona, a<br />

tocar del Casal i just enfront del campanar,<br />

mentre jo vivia al carrer Ginesta.<br />

Ara vivim al carrer del Mig, és a<br />

dir, prou cèntric tot plegat per saber<br />

què significa el campanar i poder confirmar<br />

que mai no ens ha tret la son.<br />

Què ens queda de poble? Lamentablement<br />

amb el ritme de vida que<br />

portem, l’únic autèntic és el nostre<br />

campanar romànic (únic al baix Maresme),<br />

i resulta que ara ens el volen<br />

silenciar. Molesta, de la mateixa<br />

forma que no fa gaire a un senyor li<br />

molestava l’únic gall que quedava al<br />

centre del poble, i que l’ajuntament<br />

va sacrificar. Són aquestes actituds<br />

les que han acabat amb tot un seguit<br />

de costums i de tradicions, i em torno<br />

a preguntar: què ens queda de poble?<br />

Com sembla ser pel que es desprèn<br />

de la seva carta, la seva família ha<br />

estat l’única a pagar impostos i els<br />

ho hem d’agrair; aprofito doncs per<br />

demanar-li que facin el favor d’esforçar-se<br />

més, ja que el poble pateix tota<br />

una sèrie de mancances que denoten<br />

que el seu esforç no ha estat prou<br />

important perquè ens en beneficiem<br />

tots. D’altra banda ja que sembla ser<br />

que està tan preocupat i sensibilitzat<br />

que s’ha adonat que tenim una campana<br />

desafinada, li suggereixo que els<br />

seus esforços els encamini a crear<br />

una campanya de recollida de diners<br />

per poder restaurar i/o mantenir el<br />

nostre campanar, de ben segur els<br />

amics de la parròquia i els seus veïns<br />

li restaran molt agraïts. Que no callin<br />

les campanes!<br />

PAU FORCADA<br />

PONSA CORREGEIX EL NOSTRE<br />

ERROR<br />

En la revista número 288, en la secció<br />

del ple (pàgina 7) heu publicat un<br />

article amb el títol El PP reclama bandera<br />

i minut de silenci, en el qual es<br />

fa referència a unes paraules meves.<br />

El text diu “Jaume Ponsa va dir que<br />

s’hi negava excepte si el silenci es<br />

dedicava als soldats morts de tots<br />

els països del món”.<br />

No recordo les paraules exactes<br />

però la meva intervenció reclamava<br />

justament el contrari. És a dir, que<br />

em negava (i em nego) a guardar cap<br />

minut de silenci per cap soldat mort<br />

de qualsevol exercit. En tot cas, volia<br />

que el minut de silenci es guardés en<br />

homenatge a les víctimes civils assassinades<br />

pels militars de tots els<br />

exercits del món. Només així compartiria<br />

el minut de silenci.<br />

Dit això m’agradaria que rectifiquéssiu<br />

allò que mai vaig dir per a<br />

que quedi constància del que realment<br />

penso.<br />

JAUME PONSA<br />

5


6<br />

Quantitat i qualitat al Vídeo Jove<br />

Els dies 30 de novembre i 1 de desembre Les Golfes de Can Lleonart<br />

es van convertir en un cinema on es van projectar els més de<br />

50 curtmetratges (alguns d’ells procedents de diferents racons de<br />

Catalunya, d’Espanya i, fins i tot, de l’Argentina) participants a la<br />

8a edició del certamen Vídeo Jove. Els guanyador de la secció Joves<br />

Afeccionats – categoria A (14 a 19 anys) va ser Anderson José Peña<br />

per la seva obra Amigos. Alejo Rébora es va endur el primer premi<br />

de la categoria B (20 a 30 anys) gràcies a la seva creació De cómo<br />

Corman tuvo que... El triomfador de la jornada va ser el curt titulat<br />

Boletos por favor..., de Lucas Figueroa, que es va endur el primer<br />

premi, consistent en 600 euros, de la categoria professional.<br />

Les guanyadores d’un dels accèssits mostren, satisfetes, el seu Quisso.<br />

Ërase es fan amb la beca per a nous<br />

músics<br />

El Casal d’<strong>Alella</strong> va acollir el passat 30 de novembre el concert dels 7<br />

grups d’<strong>Alella</strong>, El Masnou i Teià finalistes de la Beca per a la Producció<br />

Artística de Nous Músics, mancomunada entre els tres municipis.<br />

Els guanyadors de la categoria A (14 a 17 anys) van ser els Water<br />

D Vàter i el premi que es van endur consisteix en 10h de formació<br />

musical. Ërase és la banda guanyadora de la categoria B (18 a 30<br />

anys), que rebrà 3000 euros per enregistrar i editar un CD.<br />

La DO <strong>Alella</strong> es promociona a<br />

Madrid<br />

El passat mes d’octubre, un total de sis cellers de la Denominació<br />

d’Origen <strong>Alella</strong> van presentar els seus productes a l’espai anomenat<br />

“Escaparates de Catalunya”, organitzat per Turisme de Catalunya,<br />

al Centre Cultural Blanquerna de Madrid.<br />

Parxet, Alta <strong>Alella</strong>, <strong>Alella</strong> Vinícola, Joaquim Batlle, Roura i Altrabanda<br />

van ser les empreses ambaixadores de la nostra DO, i<br />

cadascuna d’elles va presentar tres vins als sommeliers, mitjans de<br />

comunicació i estudiants de turisme i restauració. L’acte va ser presentat<br />

per la regidora de Promoció Econòmica i Turisme d’<strong>Alella</strong>,<br />

Isabel Nonell, i es va aprofitar per donar a conèixer les III Jornades<br />

Gastronòmiques del Raïm i el Vi d’<strong>Alella</strong>.


Alellencs al nou film de Manuel<br />

Gómez Pereira<br />

Dos policies nacionals que potser coneixeu amb un Gómez Pereira “detingut”.<br />

El director madrileny (Salsa Rosa, ¿Por qué lo llaman amor cuando<br />

quieren decir sexo?, Cosas que hacen que la vida valga la pena) està<br />

rodant la seva nova pel·lícula El juego del ahorcado a localitzacions<br />

properes a <strong>Alella</strong>. L’empresa que fa la selecció de figurants, la<br />

mateixa que la va fer quan Almodóvar va rodar La mala educación,<br />

ha triat una vintena de nens i adolescents i tres adults d’<strong>Alella</strong> per<br />

col·laborar al film. No us perdeu l’estrena, que s’espera pel maig de<br />

2008, i podreu reconèixer-hi algunes cares conegudes...<br />

La TDT ja arriba a les llars d’<strong>Alella</strong><br />

Ja han entrat en funcionament els cinc múltiplex, després que es<br />

signés el conveni entre l’Ajuntament d’<strong>Alella</strong> i Abertis Telecom,<br />

ubicats al repetidor de Can Magarola. Així doncs, la Televisió Digital<br />

Terrestre (TDT) ja és un fet per a tots els alellencs que orientin<br />

les antenes a aquest repetidor. A partir d’ara tindrem a la nostra<br />

disposició una trentena de canals, entre ells el primer canal públic<br />

de la comarca: Maresme Digital TV, que començarà les emissions<br />

regulars a partir del 8 de gener. A aquesta oferta cal sumar-hi dos<br />

canals comarcals privats més: Televisió de Mataró i Canal Català<br />

Maresme, i un futur quart canal per l’Alt Maresme.<br />

Setmana de l’Energia<br />

Del 22 al 28 d’octubre es va celebrar la Setmana de l’Energia a tot<br />

Catalunya, amb el lema “La qüestió és estalviar”. <strong>Alella</strong> va participar<br />

dels actes amb un estand informatiu que va estar situat a<br />

la Porxada del Mercat el 26 d’octubre, on hi havia dos assessors<br />

energètics de l’Institut Català de l’Energia (ICAEN). Una vintena<br />

d’alellencs van poder fer el balanç energètic de casa seva omplint<br />

un formulari, en el qual havien d’introduir dades com el tipus<br />

d’electrodomèstics que es tenen, quin ús se’n fa, com és la calefacció<br />

o a quina temperatura es manté la casa, i els assessors els oferien<br />

una diagnosi personalitzada de l’eficiència energètica de la llar. A<br />

totes aquestes persones se’ls va obsequiar amb una bombeta de baix<br />

consum per agrair la seva participació.<br />

La fàbrica de pintures ja és de<br />

titularitat municipal<br />

La nau industrial amb façana modernista del torrent Vallbona ja<br />

és de tots els alellencs des del passat 5 de novembre. L’edifici, de<br />

600 m 2 de superfície, acollirà les instal·lacions de la nova biblioteca<br />

Ferrer i Guàrdia així com del nou arxiu municipal. Segons ha<br />

informat l’alcalde, Andreu Francisco, la finca, de 3400 m 2 , donarà<br />

també cabuda a una dotzena de pisos socials de lloguer de 50 o 60<br />

m 2 per a gent gran.<br />

La fàbrica de pintures data del segle XIX i tothom la coneix<br />

amb aquest nom des que, a la segona meitat del segle XX, la va<br />

adquirir una empresa de pintures que va cessar la seva activitat el<br />

1989. Abans havia estat un celler i, durant una bona colla d’anys,<br />

una fàbrica tèxtil.<br />

<strong>Alella</strong> celebra el Dia contra la<br />

violència envers les dones<br />

L’Associació de Dones Montserrat Roig i Dones Solidàries d’<strong>Alella</strong><br />

van participar activament de la jornada el passat 25 de novembre<br />

tot instal·lant a la Plaça de l’Ajuntament sengles parades en què van<br />

informar de les seves activitats, així com repartir llaços blaus i còpies<br />

del manifest contra la violència masclista. Aquell mateix matí,<br />

la companyia Escorcoll Teatre va representar l’espectacle Jo, Úlrike,<br />

crido!, un monòleg a tres veus que reflexiona sobre la lluita per<br />

l’alliberació de la dona. Al dia següent, els alumnes de l’IES <strong>Alella</strong><br />

van poder participar d’un taller de prevenció de relacions abusives,<br />

inclòs en la campanya de la Generalitat Talla amb els mals rotllos!<br />

Enraona.<br />

L’Ajuntament, també contra la violència sexista. ÒSCAR PALLARÈS<br />

síndic d’errades<br />

Al passat número d’<strong>Alella</strong> vam publicar a la secció Món un article titulat<br />

‘Viatge a Myanmar (Birmània)’. L’autora del text és Carme Rusiñol,<br />

i aquesta és la manera correcta d’escriure el seu cognom, i no Rossinyol,<br />

com vam escriure. Li demanem disculpes des d’aquestes línies.<br />

7


CiU, PP i Gd’A reclamen una<br />

informació municipal més objectiva<br />

Carme Tort-Martorell (CiU) va exposar al Ple de novembre la posició<br />

crítica dels grups de l’oposició pel que fa a la política informativa<br />

de l’equip de govern. Aquests tres grups municipals van proposar<br />

la creació d’una Comissió d’Informació i Mitjans de Comunicació<br />

amb representació de tots els partits que hauria de definir la política<br />

informativa del consistori. L’alcalde, al•legant que se’ls havia<br />

presentat la proposta amb molt poc temps, va pactar abans del ple<br />

la retirada de la mateixa amb la idea de poder-la estudiar. Tort-<br />

Martorell va manifestar avenir-s’hi si l’equip de govern s’esforçava<br />

a arribar a un acord amb ells de cara al ple següent.<br />

Més tributs delegats a la Diputació<br />

El Ple d’octubre va aprovar una proposta de l’Alcaldia per delegar<br />

les competències de gestió i recaptació de determinats impostos a<br />

la Diputació de Barcelona. L’alcalde va explicar que el cost de traspàs<br />

d’aquesta gestió tindria un cost del 2% de la recaptació i que<br />

significaria simplificar la tramitació dels ciutadans i facilitar temps<br />

i feina a la gestió interna de l’Ajuntament.<br />

La piscina ens costarà més diners<br />

La sessió plenària de novembre va aprovar permetre a la UFEC ampliar<br />

en 600 mil euros la hipoteca sobre la concessió de la piscina.<br />

Amb aquests diners, l’empresa pretén poder fer front a l’increment<br />

del cost que ha patit l’obra des del moment de ser pressupostada<br />

fins avui. Igual que l’obra ara té un cost més alt, la UFEC ha explicat<br />

a l’Ajuntament que també les instal·lacions costaran més diners<br />

del què preveia el pressupost fet dos anys enrere i ha demanat a<br />

l’equip de govern que es faci càrrec d’aquest diferencial (de 180<br />

mil euros). Tot i que aquesta qüestió no estava a l’ordre del dia del<br />

Ple, l’oposició va aprofitar l’ocasió per criticar la gestió del govern<br />

“perquè la piscina ens acabarà sortint més cara del compte”.<br />

Aquest és l’estat actual de les obres de la piscina. ÒSCAR PALLARÈS<br />

L’Ajuntament, la Renfe i la ministra<br />

de Foment<br />

Al Ple d’octubre es va aprovar per unanimitat una moció de CiU<br />

(a la qual es va adherir el grup d’ERC+LG) en què es demanava el<br />

restabliment de la línia ferroviària entre Mataró i l’aeroport. Josep<br />

Maria Serés (PSC) va fer saber al ple que, tot i estar a favor de la<br />

idea, tenia entès que la proposta era impossible tècnicament segons<br />

el pla d’infraestructures. Javier Berzosa (PP) no va deixar escapar<br />

l’ocasió per criticar el govern del PSOE i demanar el cessament de<br />

la ministra Magdalena Álvarez. A partir dels esdeveniments relacionats<br />

amb les obres del TGV i les rodalies de Renfe, CiU i ERC+LG<br />

van presentar una proposta consensuada de text per enviar a diversos<br />

estaments supramunicipals, en què es denunciava el dèficit<br />

d’inversions en les infraestructures, la gestió de les obres de l’AVE i<br />

la prepotència de la ministra. Els representants del PP i el PSC van<br />

aprofitar per criticar els governs de Zapatero i Aznar; Mercè Marzo<br />

(Gd’A) els va demanar que, si tenien previst fer campanya des d’ara<br />

i fins les eleccions generals, que els ho fessin saber i que ella miraria<br />

de contenir les seves intervencions per tal de no eternitzar els plens.<br />

No era la primera vegada que ella i fins i tot el públic demanaven<br />

que als plens es parli de temes que afectin directament els alellencs i<br />

no tant de política de l’Estat.<br />

La carta polèmica de Gent d’<strong>Alella</strong><br />

Al final del torn de precs i preguntes del Ple d’octubre, l’alcalde<br />

va lamentar que Gent d’<strong>Alella</strong> no demanés disculpes al Ple per la<br />

carta enviada als ciutadans en què es convidava a assistir a les reunions<br />

de barris i on es criticava la política informativa de l’equip<br />

de govern, tot i que aquestes disculpes ja s’havien demanat a la<br />

Comissió informativa. Mercè Marzo (Gd’A) va respondre que lamentava<br />

la redacció del primer document però que s’acontentava<br />

d’haver aconseguit el seu objectiu, que era una major assistència.<br />

El regidor de Participació, Jaume Ponsa (ERC+LG), li va respondre<br />

que creia que el nivell de participació no era degut a la seva carta i<br />

li va demanar que no se n’atribuís els mèrits.<br />

9<br />

ARXIU


Jaume Ponsa, regidor d’Educació,<br />

Joventut, Participació i Administració<br />

‘Al setembre de 2009 entraran en funcionament l’ampliació de l’escola Fabra i la<br />

nova escola de La Serreta’.<br />

NÚRIA GARRIGA / ÒSCAR PALLARÈS<br />

Jaume Ponsa, regidor del Govern per La Garnatxa, va entrar<br />

al món de la política a l’inici del mandat anterior. Des<br />

de les eleccions, ha canviat Informació per Administració,<br />

però segueix al capdavant de quatre regidories.<br />

Portes quatre Regidories. Pots compaginar bé la feina de<br />

totes quatre?<br />

La qüestió no és portar moltes o poques regidories, sinó<br />

tenir un equip tècnic darrere. Si tens tècnics i aquests funcionen<br />

bé, la feina és una, i si no en tens la feina és una altra<br />

i clar, costa més. A Participació Ciutadana no hi ha tècnic,<br />

però ja n’he demanat un que espero que es vegi reflectit als<br />

propers pressupostos.<br />

Quina és la Regidoria que et treu més hores?<br />

Probablement Administració. Ja m’ho pensava, perquè és la<br />

més nova per a mi, la que menys conec.<br />

Ja fa més de 4 anys que vas assumir la responsabilitat de<br />

la Regidoria d’Educació. Com valores aquest temps i quines<br />

millores creus que s’han assolit en el seu funcionament?<br />

Puc estar content pel que s’ha fet però no satisfet, perquè<br />

crec que es podrien fer més coses. Hem consolidat un tècnic<br />

dins la regidoria, que no existia, hem impulsat algun<br />

projecte a nivell ciutadà com el PEPA, on tenim una persona<br />

que també ens dona un cop de mà. El que també calia<br />

era consolidar temes d’infraestructures.<br />

Com està funcionant la llar d’infants?<br />

Malgrat alguns inconvenients d’última hora, més materials<br />

que altra cosa, tant les educadores com els pares n’estan satisfets;<br />

la valoració és positiva. Em sembla que només falta<br />

omplir tres places en el grup de 2 a 3 anys, però a la franja<br />

d’edat de 0 a 1 hi ha llista d’espera. El fet de fer el grup<br />

mixt va permetre fer entrar a gairebé tothom que estava en<br />

llista d’espera.<br />

Teniu la intenció que la gestió passi a ser municipal?<br />

Es va fer un concurs per dos anys, prorrogables a dos anys<br />

més. Si la gestió funciona, és probable que es prorrogui dos<br />

anys més, ja que una gestió externa treu feina, i després ja<br />

ens ho replantejarem. La idea era fer una gestió directa,<br />

però dependrà dels pressupostos.<br />

Quan es va inaugurar la llar d’infants, l’AMPA de l’escola<br />

Fabra va aprofitar per queixar-se al Conseller que l’ampliació<br />

no avança. Quin és l’estat de la qüestió?<br />

A primers d’octubre es va fer un concurs, on es van presentar<br />

dos equips d’arquitectes. A mitjans de mes la Generalitat<br />

en va triar un que té set mesos per lliurar el projecte.<br />

Aquest equip ja s’ha presentat a l’escola, han demanat documentació<br />

i han estat mirant els terrenys. Un cop lliurat<br />

el projecte, la Generalitat ha de donar el vist-i-plau, després<br />

tenen tres mesos per fer un concurs per adjudicar les obres<br />

i tres mesos més per licitar-les. A partir d’aquí el que guanyi<br />

tindrà entre dotze i divuit mesos per entregar les obres.<br />

O sigui que si podem córrer potser el setembre del 2009<br />

ja podria començar a funcionar alguna instal·lació com el<br />

gimnàs, però bé, això ja ho veurem.<br />

Quan començaran les obres de l’escola de La Serreta?<br />

L’escola de la Serreta s’hauria de començar a construir a<br />

finals d’aquest any o a principis de l’any que ve. Està previst<br />

que es pugui estrenar pel curs 2009-2010.<br />

11<br />

ÒSCAR PALLARÈS


12<br />

Aquest any l’institut fa 20 anys. Què ens en pots dir?<br />

L’institut el visc des de fa molt poc temps. Realment les<br />

competències municipals pel que fa a l’institut són pràcticament<br />

nul·les. Tenim un representant dins el consell escolar,<br />

i el pes del seu vot és exactament el mateix que el del<br />

personal no docent. Els problemes que ha tingut l’IES en<br />

els últims anys han estat temes de menjador, de la cantina,<br />

el transport escolar, que han estat ràpidament absorbits<br />

tant pel claustre com per l’AMPA, que fa uns anys estava<br />

pràcticament constituïda per pares d’alumnes de Teià. Ara<br />

l’AMPA s’ha revifat, hi ha una nova direcció amb ganes de<br />

fer moltes coses, i el paper de l’Ajuntament és col·laborar<br />

amb el que es pugui, tot i que les competències gairebé són<br />

nul·les.<br />

L’Ajuntament s’ha implicat d’alguna manera en la celebració<br />

del 20 anys?<br />

Se’ns ha demanat una col·laboració pels actes del 2008,<br />

però a banda de la col·laboració material i econòmica ajudarem<br />

amb el que faci falta. De totes maneres, ells ja han<br />

creat una comissió de mestres i alumnes, que són els que hi<br />

treballen.<br />

Quin és l’estat de salut del Projecte Educatiu del Poble<br />

d’<strong>Alella</strong> (PEPA)?<br />

A la majoria de pobles on s’ha fet un PEC, aquest ha nascut<br />

a partir d’un nucli impulsor format per algú de l’ajuntament,<br />

algun tècnic, representants d’entitats, claustres de<br />

professors; i són ells els que han tirat endavant el PEC. Aquí<br />

això es va intentar, però no hi va haver cap grup de gent<br />

que digués que se’n feia càrrec, en canvi van sorgir petites<br />

comissions de gent que volia treballar en temes concrets; i<br />

la tècnica municipal, la Maria Majoral, com a directora, i<br />

jo fèiem la coordinació. Ha arribat un moment que hem<br />

vist que potser feia falta crear un nucli impulsor, i ens hem<br />

començat a plantejar què era, quines han de ser les competències<br />

de l’Ajuntament, dels ciutadans, i quina és la implicació<br />

i els compromisos de cadascú. Ara estem treballant en<br />

això; un assessor ens ajuda a marcar les línies per saber cap<br />

a on hem de seguir.<br />

Com funciona l’Escola d’Adults?<br />

Aquest any estic més satisfet que l’any passat, que ja n’estava<br />

molt. Tenim bastants alumnes, enguany hem decidit tirar<br />

endavant els cursos de català, que han estat un èxit. Això<br />

no treu que com cada any a mig curs la meitat dels alumnes<br />

que preparen les proves d’accés als cursos formatius de grau<br />

superior abandonin. Els cursos de preparació de les proves<br />

d’accés a la universitats per a majors de 25 anys acostumen<br />

a funcionar més bé. En total es matriculen una setantena<br />

d’alumnes i tenim uns vuit professors.<br />

En quin moment es troben les jornades Ferrer i Guàrdia?<br />

La participació és baixa, però està dins els estàndards d’altres<br />

activitats dins el poble. Després de la primera reunió<br />

de valoració mirem quines coses s’han fet malament, però<br />

després ens engresquem molt per la propera edició. Suposo<br />

que el 2009 hi haurà d’haver algun canvi, perquè serà l’aniversari<br />

de la Setmana Tràgica, quan va morir Ferrer i Guàrdia.<br />

La idea és donar-li un caire més polític i institucional,<br />

però en tot cas hi ha una comissió que s’encarrega d’això.<br />

La participació es redueix a professors de les escoles<br />

d’<strong>Alella</strong>?<br />

No, hi ha gent del Masnou que històricament ve a les jornades,<br />

així com gent de l’institut, de l’escola Fabra i d’algun<br />

centre privat; també ve gent que no te res a veure amb el<br />

magisteri però sí amb l’educació, és bastant heterogeni. A<br />

llarg termini la idea seria que les Jornades creixessin i es<br />

convertissin en un referent pel que fa l’educació a nivell de<br />

tot Catalunya.<br />

De quin èxit gaudeixen les polítiques de Joventut?<br />

És difícil mesurar-ho; si es mira pel nombre d’usuaris que<br />

assisteixen a una determinada activitat, de vegades penses<br />

que poca. Mirant coses concretes, hi ha la beca de músics,<br />

que permet al grup que guanya treure una maqueta al mercat<br />

donant-li una gran oportunitat. El Vídeo Jove funciona<br />

molt bé, aquest any tenim 70 vídeos. El Casal de Joves s’ha<br />

consolidat per alguns grups tot i que encara hi hagi gent<br />

que no el coneix. També hi ha el projecte Joves i Nit, en<br />

el qual es va estudiar el que feien els joves en el seu temps<br />

d’oci nocturn, a part d’intentar solucionar la problemàtica<br />

derivada del soroll i de la joventut al carrer que hi havia a<br />

molts parcs d’aquí al poble i les molèsties que ocasionaven


QÜESTIONARI:<br />

Un llibre: El desert solitari, de Joseph Stern<br />

Una pel·lícula: Blade Runner<br />

Un restaurant: Qualsevol d’<strong>Alella</strong><br />

Un plat: Qualsevol fet amb albergínies<br />

Una beguda: Vi negre<br />

Música clàssica o moderna: Depèn. M’agraden totes<br />

Una peça musical: Viatge a Ítaca, de Lluís Llach<br />

El Sol o la Lluna: El sol de dia i la lluna de nit<br />

Si has d’acabar una feina, matinar o anar a dormir tard: Anar<br />

a dormir tard<br />

Un lloc per anar de vacances: L’últim on he estat, Turquia<br />

El teu defecte: De vegades m’enfado massa per coses sense<br />

importància<br />

La teva virtut: Procuro estar de bon humor<br />

Un desig personal: Gaudir de salut<br />

Un desig per a la teva família: Que gaudeixin de salut<br />

Un desig per a <strong>Alella</strong>: Que pugui ordenar-se a nivell territorial i<br />

social amb cara i ulls<br />

Un desig per a Catalunya: La independència<br />

Un desig universal: Igualtat, fraternitat, llibertat<br />

als veïns. D’aquest estudi se n’ha derivat la mediació als espais<br />

públics entre els joves i els veïns, a més d’accions com<br />

la d’aquest estiu d’obrir l’institut perquè els joves puguin<br />

anar allà a jugar a futbol i fer altres activitats. A part, tota<br />

la informació que s’ha extret permetrà redactar un nou pla<br />

Jove. Les polítiques de joves són complicades pel fet que hi<br />

ha moltes franges d’edat amb necessitats i interessos molt<br />

diferents i canviants.<br />

De quina oferta poden gaudir els joves d’<strong>Alella</strong>?<br />

Poden anar al Punt d’Informació Juvenil, on poden trobar<br />

informació de tot tipus. Tenen el Casal de Joves, on poden<br />

anar i fer o proposar activitats. Els joves de l’institut i del<br />

Laie també tenen el que es diu Adrenalina, que és una mena<br />

de punt d’informació juvenil a domicili. També poden gaudir<br />

de les activitats que organitza la Regidoria directament<br />

des de Joventut i des d’Educació, com són projectes de prevencions<br />

o temes més eductius. A part, tenen projectes més<br />

concrets com és el Bolòdrom, els concerts, l’Estiu Jove, el<br />

Vídeo Jove, les beques de músics o els cursos de cangurs.<br />

Quina és la teva percepció pel que fa a la participació?<br />

En general, és baixa.<br />

I això és pot canviar?<br />

S’ha anat canviant l’oferta seguint les peticions que els joves<br />

van fent i sembla que funciona més. També es va un cop<br />

a la setmana a l’institut on s’informa als joves, i acabarem<br />

tenint un espai allà on els mateixos delegats de curs podran<br />

anar a demanar la informació per trametre-la als companys.<br />

També estem anat a l’escola Laie un cop al mes. Ja que ells<br />

no vénen, la intenció és arribar on són ells i escoltar les<br />

seves demandes.<br />

En què consisteixen les teves tasques com a regidor de Participació?<br />

En dinamitzar els processos participatius que hi ha al municipi,<br />

però sense un recolzament tècnic això és difícil. El<br />

que faig és un assessorament personal en els processos participatius<br />

d’altres àrees. Estaria bé tenir el Consensus al dia,<br />

que és un portal participatiu on-line, però novament cal<br />

que algú s’hi dediqui.<br />

Com han funcionat les reunions amb els barris?<br />

Ja s’han acabat i han anat bé. S’ha mantingut la participació<br />

dels darrers anys, i respecte el 2005 ha pujat. Alguns<br />

veïns ja són assidus de les reunions, n’hi ha que ens recorden<br />

que hi ha peticions que es van demanar fa temps i que<br />

encara no estan realitzades; n’hi ha que et donen les gràcies<br />

perquè s’ha fet alguna cosa i sempre apareixen noves queixes.<br />

És un espai directe d’intercanvi entre la ciutadania i<br />

el govern.<br />

Què fa un regidor d’Administració?<br />

Toca moltes tecles. El procediment administratiu, o sigui, la<br />

gestió de la paperassa, depèn de mi, tot i que l’OAC (Oficina<br />

d’Atenció al Ciutadà) havia estat sempre un projecte de<br />

participació ciutadana. També depèn de mi el departament<br />

de Recursos Humans i tot el que fa a reunions paritàries<br />

amb els treballadors i aplicacions de conveni. Estem fent<br />

una valoració dels llocs de treball que hi ha a l’Ajuntament<br />

mitjançant una empresa externa i la Diputació. A més, internament,<br />

intentem racionalitzar una mica més el sistema<br />

administratiu tractant de reduir les fotocòpies que es fan,<br />

l’ús del paper, intentar que es treballi més per mitjans telemàtics<br />

i coses així.<br />

A la passada legislatura hi va haver alguns conflictes en les<br />

negociacions del conveni amb els treballadors. Com estan<br />

les coses en aquest moment?<br />

Pel conveni no hi va haver cap problema, jo crec que va ser<br />

pel tema d’avaluacions personals que s’havia de fer. Vam<br />

decidir fer una avaluació per part d’una empresa externa,<br />

amb l’objectiu d’aconseguir que per a les mateixes feines hi<br />

hagués una mateixa catalogació professional, amb uns mateixos<br />

sous, tant per la gent que ja hi ha com per les noves<br />

contractacions. Aquest estudi dóna informació de gent que<br />

està cobrant per sota o per sobre del que li pertoca en funció<br />

del lloc que ocupa o de la feina que fa, en comparació amb<br />

els mateixos companys de treball o amb altres municipis.<br />

La sorpresa ha estat bastant agradable, ja que l’adequació<br />

de l’Ajuntament d’<strong>Alella</strong> és d’un 85%, i ara estem intentant<br />

acabar-la de corregir.<br />

13


Tornen les Jornades Gastronòmiques<br />

del Vi d’<strong>Alella</strong><br />

54 restaurants de 8 municipis han ofert les seves propostes.<br />

NÚRIA GARRIGA<br />

Enguany s’han celebrat les III Jornades Gastronòmiques<br />

del Raïm i el Vi DO <strong>Alella</strong>. Entre el 9 i el 25 de novembre,<br />

hem pogut trobar menús relacionats amb el món del<br />

vi als restaurants d’<strong>Alella</strong> i els municipis del voltant. L’acte<br />

d’inauguració de les Jornades va tenir lloc el dia 9 de novembre<br />

al restaurant l’Antigó, de Teià. En aquest acte van<br />

participar-hi els alcaldes de Teià, <strong>Alella</strong>, Premià de Mar, el<br />

Masnou, Vallromanes i Montornès del Vallès, els regidors<br />

de Promoció Econòmica dels municipis participants, la<br />

gerent del Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme,<br />

el regidor de Promoció Econòmica de Vilanova del<br />

Vallès, el director general de l’INCAVI i la sommelier alellenca<br />

Rosa Maria Vila.<br />

Durant l’acte l’Alcalde de Teià, Andreu Bosch, va manifestar<br />

la voluntat que les Jornades segueixin creixent, i<br />

comptar, en un futur, amb la participació de més municipis<br />

tant del Maresme com del Vallès Oriental. A part, va<br />

destacar la iniciativa dels Ajuntaments del Baix Maresme<br />

de vincular el patrimoni històric amb el món del vi, fent<br />

especial esment al celler romà de Vallmora, que s’obrirà al<br />

públic la tardor del 2008, juntament amb la prova pilot<br />

del Centre d’Acollida Turística de Teià, <strong>Alella</strong> i el Masnou<br />

com a dinamitzador del món del vi des de l’època romana<br />

a l’actual DO <strong>Alella</strong>.<br />

Després, la sommelier alellenca Rosa Maria Vila va presentar<br />

els vins de la DO destacant la seva qualitat, i va explicar<br />

la seva història des de l’època romana fins a l’actualitat.<br />

Finalment va demanar la implicació del Consell Regulador<br />

en la promoció dels vins i va manifestar la necessitat de<br />

seguir potenciant els vins de la DO <strong>Alella</strong>.<br />

Per cloure l’acte va intervenir el director general de l’IN-<br />

CAVI, Joan Aguado, que també va manifestar la necessitat<br />

de potenciar els vins de la DO <strong>Alella</strong>, ja que encara segueixen<br />

sent desconeguts per una bona part del públic.<br />

Algunes novetats<br />

Aquest any han participat els mateixos 8 municipis que<br />

l’any passat, amb un total de 54 restaurants, 6 més que<br />

l’edició anterior. Com a novetat cal destacar la participació<br />

del Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme en<br />

el disseny del llibret informatiu, que ha comptat amb la introducció<br />

de la prestigiosa cuinera Carme Ruscalleda, que,<br />

fent un record nostàlgic de les veremes viscudes durant la<br />

infantesa, destaca la importància que ha tingut el vi a la Mediterrània,<br />

on ha estat considerat des de sempre un aliment.<br />

A més destaca el<br />

r e c o n e i x e m e n t<br />

dels vins de la DO<br />

<strong>Alella</strong> a nivell internacional.<br />

Una àmplia oferta<br />

Dels 54 restaurants<br />

participants, 13<br />

han estat d’<strong>Alella</strong><br />

(El Caserio, Masia<br />

Can Casals, Bar-<br />

Restaurant Duran,<br />

La Botiga del<br />

Duran, Masia La<br />

Vinya, Masia Can<br />

Sors, Restaurant<br />

Can Jonc, Restaurant<br />

Can Magarola,<br />

Cuinalella, El Nou<br />

Can Doctor, La<br />

Pizzeria de l’Hort,<br />

Restaurant 1789 i<br />

Celler Marfil), 18<br />

del Masnou, 4 de<br />

Montgat, 4 de Premià<br />

de Dalt, 3 de<br />

Premià de Mar, 6<br />

de Teià, 3 de Tiana<br />

i 3 de Vallromanes.<br />

Tots aquests restaurants<br />

han participat<br />

preparant<br />

uns menús especials,<br />

oscil·lant entre els 15 i els 65 euros, elaborats amb productes<br />

de les nostres vinyes per oferir uns plats imaginatius<br />

i variats que es complementen amb activitats relacionades<br />

amb el món del vi.<br />

Segons la Regidora de Promoció Econòmica d’<strong>Alella</strong>,<br />

Isabel Nonell, amb aquesta tercera edició de les Jornades<br />

ja es pot considerar que s’han consolidat. “La demanda del<br />

menú específic s’ha normalitzat detectant, en alguns casos,<br />

un increment en el número de menús servits. De cara a<br />

properes edicions cal millorar la comunicació directa amb<br />

la gent i per aconseguir-ho cal treballar conjuntament amb<br />

els restauradors”, afirma.<br />

15<br />

ARXIU


<strong>16</strong><br />

<strong>Alella</strong>, a vista de<br />

satèl·lit, deixa veure<br />

clarament el seu<br />

model urbanístic de<br />

baixa densitat.<br />

<strong>Alella</strong> desenvolupa la seva<br />

Agenda 21<br />

Una auditoria ambiental avalua aspectes com el planejament urbanístic, el medi<br />

natural, la mobilitat, els residus o els recursos hídrics del poble.<br />

NÚRIA GARRIGA<br />

Últimament no parem de sentir a la televisió o a la ràdio<br />

que el clima està canviant. L’impacte que els humans estem<br />

exercint sobre el planeta està provocant un canvi climàtic, i<br />

és el deure i la responsabilitat de tots intentar reduir aquest<br />

impacte. Les polítiques locals són de gran importància per<br />

portar a la pràctica la famosa expressió “Pensa globalment,<br />

actua localment”. <strong>Alella</strong> ha decidit actuar, i està desenvolupant<br />

la seva Agenda 21, que ha de permetre el desenvolupament<br />

sostenible del municipi.<br />

Des de principis de 2007 s’està fent una auditoria ambiental<br />

amb l’objectiu d’avaluar l’estat actual del poble, veure<br />

en quins aspectes cal incidir i definir les directrius bàsiques<br />

que cal seguir per aconseguir arribar a la sostenibilitat.<br />

S’han avaluat aspectes com el planejament urbanístic, el<br />

medi natural, la mobilitat, els residus o els recursos hídrics<br />

d’<strong>Alella</strong>.<br />

A grans trets s’ha vist que <strong>Alella</strong> conserva gran part de la<br />

seva superfície amb espais naturals i agrícoles de gran valor<br />

ecològic i paisatgístic, no obstant això, presenta una gran<br />

fragmentació degut al model urbanístic de baixa densitat<br />

que presenta. Aquesta fragmentació dificulta la connectivitat<br />

biològica i fa necessària la presència de corredors bio-<br />

lògics. A part, el model urbanístic dispers implica la necessitat<br />

de desplaçaments tant interns com fora del municipi,<br />

que majoritàriament es fan amb vehicle privat, malgrat<br />

l’increment de l’ús del transport col·lectiu dels últims anys.<br />

Això fa que a <strong>Alella</strong> el nombre de vehicles per habitant sigui<br />

superior al de la comarca i al de la mitjana catalana.<br />

Tots aquests desplaçaments, a part de generar problemes<br />

de mobilitat, són el principal factor de soroll i la principal<br />

causa d’emissions de contaminants a l’atmosfera. Per altra<br />

banda, el consum domèstic d’aigua, tot i ser similar al de la<br />

resta de municipis de la comarca, és superior a la mitjana<br />

catalana, malgrat l’existència d’incentius fiscals orientats a<br />

la implantació de sistemes de reducció del consum d’aigua<br />

i a la penalització dels consums excessius. El consum elèctric<br />

presenta un increment progressiu en els últims anys, seguint<br />

la tendència de tot Catalunya. Per últim, la producció<br />

de residus creix al mateix ritme que la població, havent-hi<br />

un increment de la recollida selectiva.<br />

Iniciada la fase de participació ciutadana<br />

En aquests moments la primera fase de diagnosi ambiental<br />

ja ha finalitzat i s’ha començat la fase de participació ciutadana,<br />

que consta de tres sessions realitzades a les golfes de<br />

Can Lleonart els dies 8 de novembre, el 15 de desembre<br />

i 19 de gener. Aquesta fase permetrà valorar les conclusions<br />

obtingudes en la diagnosi, i ha de servir perquè els<br />

ciutadans puguin fer aportacions, introduir canvis o proposar<br />

accions per millorar el municipi. L’objectiu principal<br />

d’aquest procés és definir les estratègies per avançar cap a la<br />

sostenibilitat a nivell local.<br />

A la primera d’aquestes jornades de participació, realitzada<br />

el passat 8 de novembre a les 20h, hi va haver una<br />

vintena d’assistents. Les principals aportacions que van sorgir<br />

es van centrar, principalment en temes de civisme i de<br />

mobilitat, tot i que també en van sorgir altres com el poc<br />

estalvi d’aigua, la separació de residus, la contaminació lumínica<br />

o la contaminació acústica.<br />

A partir dels resultats d’aquesta primera jornada, i amb<br />

les valoracions i comentaris dels assistents es donarà per finalitzada<br />

la diagnosi i es començarà a treballar el pla d’acció.<br />

Més informació sobre l’auditoria, així com documents<br />

relacionats, es poden aconseguir a l’Àrea de Sostenibilitat<br />

i al programa de participació per internet “Consensus”<br />

(www.consensus.cat/alella).


Segona Triennal d’Arquitectura<br />

del Maresme<br />

<strong>Alella</strong> representada al certamen amb dues obres.<br />

SALVADOR RIBAS<br />

El passat 5 d’octubre es van conèixer els guanyadors dels<br />

guardons de la 2ª Edició de la “Triennal d’Arquitectura del<br />

Maresme”, coincidint amb el lliurament dels premis “Puig<br />

i Cadafalch” d’arquitectura de la ciutat de Mataró.<br />

Reunits a la sala d’actes de can Palauet, al carrer d’en<br />

Palau 32 de la capital del Maresme, l’acte presidit pel Sr.<br />

Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró, va comptar amb la<br />

presència del Sr. Lluís Comeron, president de la demarcació<br />

de Barcelona del Col·legi, d’altres alcaldes del Maresme, de<br />

la majoria d’arquitectes amb obra seleccionada i de públic<br />

assistent que van omplir a vessar la sala d’actes que va<br />

quedar petita per a l’ocasió.<br />

El públic assistent va poder gaudir prèviament de la<br />

lectura de l’acte del jurat, de la conferència de l’Arquitecte<br />

Alfons Soldevila, que va parlar en una xerrada molt distesa<br />

i enriquidora sobre “Els Mínims i Màxims a l’Arquitectura”<br />

amb una reflexió divertida i crítica alhora en relació a les<br />

dimensions dels edificis, tant públics com privats, que<br />

construïm en la nostra societat actual.<br />

Els dies previs i fins el 21 d’octubre es van exposar les<br />

obres seleccionades al Museu de Mataró. D’entre totes les<br />

obres seleccionades, es van escollir quinze projectes finalistes<br />

repartits en les cinc modalitats<br />

convocades.<br />

Obres de “Nova Planta d’ús<br />

públic”: Jaciment arqueològic<br />

de Vilassar de Dalt, obra de<br />

l’arquitecte Toni Gironès (assistent<br />

al “Juliols” d’enguany)<br />

Obres de “Nova Planta d’ús<br />

privat”: premi desert<br />

Obres de “Rehabilitació”:<br />

Escola bressol “Els Menuts” de<br />

Mataró obra d’Anna Llop<br />

Obres d’“Espais Exteriors”:<br />

Ex- aequo el “Cementiri” de Teià<br />

dels arquitectes F. Nieves, i J.A.<br />

Novo, i la “Urbanització de les<br />

rieres de St. Domènec i Buscarons”<br />

de Canet de Mar dels arquitectes<br />

Roselló-Sangenís.<br />

Obres d’“Interiorisme”: “Estudi<br />

d’arquitectura en una antiga<br />

fàbrica” de Mataró obra de<br />

Lucarini-Finsterwald.<br />

Amb un format molt similar al de la primera edició,<br />

la mostra reflecteix fins on ha estat possible arribar en<br />

cadascun dels apartats, gràcies a l’esforç i la il·lusió de tots<br />

els agents implicats (no només els arquitectes) i necessaris<br />

per a promocionar una arquitectura rellevant i de qualitat<br />

estretament vinculada al territori.<br />

La participació alellenca<br />

També com en la primera edició de la Triennal, <strong>Alella</strong> s’ha<br />

vist representada amb dues obres seleccionades.<br />

D’una banda l’obra de nova planta “Dos habitatges<br />

unifamiliars aïllats” obra de Barber-Renteria arquitectes<br />

SL: Es tracta de dos habitatges simètrics, unifamiliars i<br />

aïllats, de planta baixa i pis units per una edificació auxiliar<br />

central.<br />

L’altra obra seleccionada en l’apartat de rehabilitació<br />

“Casa R.A., rehabilitació d’un habitatge” obra de Salvador<br />

Ribas, Jordi Gual i Xavier Cavero, Ribas Gual Cavero<br />

Arquitectes: Es tracta de la rehabilitació d’un dels edificis<br />

més antics del casc urbà d’<strong>Alella</strong>, situat a la plaça al voltant<br />

de l’església de Sant Feliu. La intervenció proposa una<br />

actuació de mínim impacte que aconsegueix l’ampliació<br />

necessària tan sols amb el canvi d’inclinació de la coberta.<br />

17<br />

Esquerra:<br />

Dos habitatges<br />

unifamiliars aïllats.<br />

Dreta:<br />

Casa R.A.,<br />

rehabilitació d’un<br />

habitatge.


Té lloc una nova edició de les<br />

Jornades Ferrer i Guàrdia<br />

Una vegada més, la qualitat de l’oferta no es correspon amb l’èxit de participació.<br />

NÚRIA GARRIGA<br />

Durant els dies 17, 18 i 19 d’octubre van tenir lloc les VI<br />

Jornades Francesc Ferrer i Guàrdia d’Innovació educativa.<br />

Aquest any l’eix central de les jornades va ser el joc com a<br />

eina educativa, amb el títol “Juguem, doncs eduquem”, i<br />

van tenir lloc a la biblioteca Ferrer i Guàrdia d’<strong>Alella</strong> de<br />

18h a 21h. Al llarg dels tres dies hi va haver una trentena<br />

d’assistents. Per facilitar l’assistència a les xerrades l’Ajuntament<br />

oferia uns tallers gratuïts a l’espai infantil de la biblioteca,<br />

amb la col·laboració de l’Espai Guaita’l, tot i que no<br />

van gaudir de massa èxit.<br />

El dia dels més menuts<br />

El primer dia de les jornades, dimecres 17, el tema es va<br />

centrar en la població infantil dels 0 als 6 anys. En primer<br />

lloc l’alcalde, Andreu Francisco, va inaugurar les Jornades,<br />

i seguidament va donar pas a la primera xerrada. El primer<br />

en intervenir va ser Patxi del Campo, director del Instituto<br />

de Musicoterapia “Música, arte y proceso” de Vitòria. El<br />

ponent va fer jugar als assistents en un taller interactiu, amb<br />

l’ajut de la música, demostrant la capacitat que té aquesta<br />

per fer jugar, emocionar i per tant, educar. La següent<br />

ponent va ser Maite Martínez, de l’associació de ludotecàries/is<br />

i ludoteques de Catalunya, ATZAR. Martínez va<br />

descriure la necessitat del joc en l’infant i els beneficis que<br />

té en el seu desenvolupament. A més, va explicar l’origen,<br />

tipologies i funcions de les ludoteques, i va definir quines<br />

han de ser les seves característiques, i quins són els reptes de<br />

futur per aquests equipaments.<br />

El dijous 18, segon dia de les jornades, va estar dedicat als<br />

nens d’entre 6 i 12 anys. La primera ponència del dia va ser<br />

“Aprendre valors i competències socials a través del joc”, a<br />

càrrec de Pere Lavega, catedràtic de l’INEFC de Lleida i<br />

Director de jocs tradicionals del Departament de Cultura<br />

de la Generalitat de Catalunya. El ponent va mostrar com<br />

a través del joc és possible aprendre valors i experiències<br />

socials, ja que cada partida porta associades situacions diferents<br />

i comporta reptes, processos i relacions a solucionar.<br />

Després va intervenir Mireia Riera, de la Cooperativa Artijoc<br />

de Mataró, que va mostrar un espai lúdic on els participants<br />

van poder jugar amb jocs tridimensionals de diferents<br />

països del Món. Això va permetre mostrar la funció cultural<br />

del joc, ensenyant una gran diversitat de cultures i educant<br />

en la interculturalitat. Carles Alcoy, narrador des de l’any<br />

1998, va ser l’últim ponent del dia. Va fer una xerrada colloqui<br />

en homenatge al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.<br />

Joves, jocs de rol i videojocs<br />

L’últim dia estava dedicat als joves, centrant les xerrades en<br />

els jocs de rol i els videojocs, tot i que aquests tipus de jocs<br />

també tenen èxit entre els adults. El director de l’empresa<br />

de recursos lúdico-educatius, Marc Brell, va explicar com<br />

els jocs de rol permeten crear personatges, provar situacions<br />

i “viure” a través de la imaginació. Després, Esther Hierro,<br />

presidenta de l’Associació IPA a Espanya (Associació Internacional<br />

pel Dret de l’Infant a Jugar) va explicar les tasques<br />

que duien a terme a l’associació. Per últim, Imma Marín,<br />

directora de Marina, empresa especialitzada en el disseny<br />

i realització de projectes educatius i propostes de comunicació,<br />

va parlar sobre els videojocs i va proposar estratègies<br />

per d’ajudar a fer-ne un ús positiu pels adolescents, i alhora<br />

va incentivar als adults a comprendre’ls i conèixer la seva<br />

vessant educativa. L’Alcalde d’<strong>Alella</strong> va agrair als ponents,<br />

assistents i organitzadors la seva participació i va donar per<br />

tancada la VI edició de les Jornades. El dia 5 de novembre<br />

es va fer una primera reunió per valorar aquesta edició i<br />

començar a treballar per la propera, que tractarà el tema de<br />

la Resolució de Conflictes.<br />

19<br />

ROSA CASAS<br />

La biblioteca durant<br />

el desenvolupament<br />

d’una de les<br />

ponències.


20<br />

Maria Antònia Grau.<br />

Els guanyadors dels premis literaris<br />

Hem conversat amb els guanyadors dels premis Maria Oleart,<br />

Guida Alzina i Isidre Pòlit<br />

LLUÏSA OLLER / LAURA RUIZ<br />

A les golfes de Can Lleonart i dins dels actes del Correllengua,<br />

es va dur a terme el lliurament del premi de poesia<br />

<strong>Alella</strong> a Maria Oleart, el premi Isidre Pòlit de relats curts<br />

d’astronomia i el premi de contes <strong>Alella</strong> a Guida Alzina.<br />

Hem parlat amb tots els guanyadors, que ens han explicat<br />

detalls com ara a què es dediquen, per què van decidir presentar<br />

les seves obres als concursos, si tenen força experiència<br />

literària o quines són les seves valoracions personals...<br />

Maria Antònia Grau<br />

Maria Antònia Grau va guanyar l’11è premi Maria Oleart.<br />

La premiada porta pràcticament tota la seva vida dedicant-se<br />

a la literatura, a la filologia, al teatre,… Va néixer a<br />

Badalona i als 12 anys va venir a viure al Maresme amb la<br />

seva família, concretament a Premià de Mar, on encara viu.<br />

Des de joveneta, explica, “ja escrivia poemes, al principi<br />

en castellà a causa de la repressió franquista, i després en<br />

català”. Quan aquest període va acabar, Grau va estudiar<br />

CEDIDA<br />

Filologia Catalana a la universitat. Una de les experiències<br />

més memorables de la guardonada va ser el temps que va<br />

viure al Delta de l’Ebre, on va adquirir “una experiència literària<br />

increïble”. A més, la seva família estiuejava a La Garrotxa,<br />

indret que apreciava i aprecia molt: “Per tal de fer un<br />

canvi vaig anar a viure allà i vaig treballar durant tres anys a<br />

l’escola de Belles Arts d’Olot ensenyant llengua i literatura<br />

catalana a alumnes de batxillerat”.<br />

Un moment molt important a la seva vida és el d’integrar-se<br />

el grup literari La font del cargol, grup capdavanter<br />

en la potenciació de la poesia catalana: “Fins i tot vam tirar<br />

endavant una col·lecció literària, els Quaderns de la Font<br />

del cargol”. En aquest grup hi havia personatges literaris<br />

reconeguts com ara Rafel Vallbona, Valerià Pujol, Martí<br />

Rosselló, entre d’altres.<br />

El llibre que editarà l’Ajuntament per Sant Jordi serà el<br />

seu cinquè llibre publicat, tots han sortit degut als premis<br />

que ha guanyat: El seu primer llibre va ser Engrunes, publicat<br />

als Quaderns de la Font del Cargol. També va guanyar<br />

el premi Bernat Vidal de Mallorca que porta per títol Y, publicat<br />

a l’editorial Moll. Paradisos és el tercer llibre i un dels<br />

que l’escriptora aprecia més: “Per mi aquest llibre és molt<br />

entranyable, el vaig escriure arran de l’experiència que vaig<br />

adquirir durant la meva estança al Delta de l’Ebre”, afirma<br />

l’autora. Un pòsit al fons de cada tarda, és el nom del seu<br />

quart llibre, que va guanyar el premi Ciutat de Tarragona.<br />

A causa d’un desafortunat accident, Maria Antònia Grau<br />

no va poder assistir al lliurament de premis que es va celebrar.<br />

Sí que hi va assistir, però, la seva filla, que va llegir<br />

unes línies que la seva mare havia escrit per als assistents. I<br />

és que la premiada, tot i que era la primera vegada que presentava<br />

una obra seva al concurs literari d’<strong>Alella</strong>, ja coneixia<br />

la seva existència i fins i tot una vegada havia format part<br />

del jurat. “Em vaig presentar a <strong>Alella</strong> pel nom del premi, jo<br />

coneixia a Maria Oleart de la Font del Cargol i l’admirava<br />

profundament”.<br />

Joan Francesc Dalmau<br />

El 7è premi de contes <strong>Alella</strong> a Guida Alzina el va guanyar<br />

Joan Francesc Dalmau provinent de Mollerussa (Pla<br />

d’Urgell). El premiat que, segons comenta, des de ben petit<br />

ja va mostrar una clara inclinació cap a les arts artístiques<br />

i d’adolescent es va involucrar en els projectes culturals del<br />

seu entorn, explica que va conèixer l’existència del concurs<br />

per internet i va pensar que era una bona idea presentar-s’hi<br />

ja que és una manera de tenir, objectivament, la valoració<br />

de l’obra com a tal. “De si l’obra val la pena o no”, diu, i


afegeix que és una de les poques maneres per aconseguir<br />

que una obra literària obtingui certa difusió. Pel que fa a<br />

la victòria, va assegurar que tot i intentar no fer-se massa<br />

il·lusions, tothom qui es presenta a un premi d’aquestes característiques<br />

té aquesta esperança: “Si no cregués en aquesta<br />

possibilitat no tindria gaire sentit presentar-m’hi”.<br />

Pel que fa a la cerimònia del lliurament de premis, el<br />

guanyador afirma que li va agradar força ja que hi havia<br />

un toc informal, aspecte que sempre és d’agrair en aquesta<br />

mena d’actes. I és que Joan Francesc Dalmau ja té certa experiència<br />

en el món de la literatura: l’any 2000 va guanyar<br />

el premi de poesia Les Talúries amb Només respiren. El 2003<br />

va guanyar el premi Món Romà Comamala de Narrativa<br />

amb Ni viu ni mort. El 2006 va endur-se el premi de novella<br />

Ramon Roca Boncompte per La pell dels altres. També ha<br />

publicat dos reculls de contes: Transficció i Per darrere i a les<br />

fosques. D’altra banda, té relats repartits en llibres miscellanis<br />

i enguany ha començat a escriure articles per al diari<br />

de Lleida La Mañana, en el qual té una secció d’opinió en<br />

català: Cartes des de Ferney. S’ha format també en l’escriptura<br />

de guions.<br />

Tot i la seva experiència, el guanyador del Guida Alzina<br />

2007 va afirmar que escriu sense pensar en cap premi en concret<br />

on enviar l’obra. Un cop l’acaba mira a quins certàmens<br />

seria adient presentar-la: “És possible que més endavant torni<br />

a presentar-me als premis d’<strong>Alella</strong>; m’interessen els contes, els<br />

relats breus, i qui sap si un dia m’animo amb el de poesia...?”<br />

Adolf Boldú<br />

Adolf Boldú Benet va ser el guanyador del quart premi<br />

Isidre Pòlit de relats curts d’astronomia, gràcies a la obra És<br />

quan plou que hi veig clar. Es va presentar al concurs molt<br />

il·lusionat, perquè, segons explica, tant l’astronomia com la<br />

literatura l’apassionen. Per això, un premi on s’uneixen les<br />

seves dues principals afeccions era una molt bona ocasió.<br />

Adolf Boldú viu a Balaguer, és professor d’institut i té una<br />

àmplia experiència literària: escriu narracions, contes i teatre<br />

des que tenia dotze anys. Fins i tot ha guanyat algun premi,<br />

com el Sant Jordi, de Lleida.<br />

A <strong>Alella</strong> no hi havia estat mai abans, però assegura que se<br />

n’ha endut un bon record: “L’acte de lliurament dels premis<br />

em va semblar molt adequat i fet amb bon gust. M’hi vaig<br />

sentir molt còmode i ben rebut. De totes maneres, aquest vi<br />

tan bo que teniu a <strong>Alella</strong> es va acabar massa de pressa…”.<br />

I ara, l’anècdota. Salvador Linares, el membre de l’Agrupació<br />

d’Astronomia d’<strong>Alella</strong> que va fer de portaveu de l’entitat<br />

en la cerimònia de lliurament de premis, va explicar com<br />

li havia estat de complicat trobar llibres d’astronomia en català<br />

(en això consisteix el premi que concedeix l’AAA) per<br />

al guanyador del certamen. Boldú ens explica que “tot i que<br />

sabia que no hi hauria diners i que la satisfacció personal de<br />

guanyar és suficient per a mi, quatre dels sis llibres que em<br />

van ser lliurats ja els tenia!”. Amablement, diu que ha estat<br />

tota una experiència i anima a la gent a participar-hi en les<br />

properes edicions.<br />

21<br />

ÒSCAR PALLARÈS<br />

ÒSCAR PALLARÈS


Apòcrif<br />

Aquest és el títol que Joan Francesc Dalmau va donar a l’obra guanyadora<br />

del premi literari <strong>Alella</strong> a Guida Alzina. Reproduïm de manera íntegra el text<br />

acompanyat d’il·lustracions de la mà de David Roman.<br />

JOAN FRANCESC DALMAU<br />

L’àngel caigut no pot volar. Déu li ha mutilat les ales com<br />

a càstig. Després d’anys d’espera sense que li fos assignada<br />

la protecció de cap mortal, va perdre el seny. El torturava<br />

la consciència de tenir ales i no haver-les estrenat. Debades<br />

pregà Déu que intervingués, que ofusqués el seu cervell per<br />

tal d’oblidar-se d’aquells meravellosos apèndixs que duia<br />

plegats a l’esquena. Déu el mirà severament. Es mostrà decebut<br />

que li fes tal proposta. Magnànim, li indicà amb el dit<br />

que retornés al seu lloc. L’aire greu d’aquell gest donava a<br />

entendre que se sabia excessivament bo, massa tolerant. Un<br />

altre potser ja l’hauria repudiat, manllevant-li tots els dons<br />

especials que li havien estat concedits i condemnant-lo a<br />

malviure eternament en solitud.<br />

Hagué de retirar-se amb el mateix sofriment que l’havia<br />

dut a fer aquella petició desesperada. Es mirava els seus<br />

iguals, d’edats i condició dispar, però tots ells serens i conformats.<br />

Molts envellien després d’haver passat la vida en<br />

situació de reserva, a l’espera d’una ordre que no va arribar.<br />

Morien dòcilment, sense haver usat aquelles ales formidables.<br />

Altres, més joves, assumien el seu rol amb pragmatisme<br />

i vivien dins els límits establerts amb una pau d’ànim<br />

que envejava. No ho podia entendre.<br />

Es tractava, li deien, d’acceptar la seva naturalesa subordinada<br />

a Déu. Hi havia preguntes que era millor no fer-se.<br />

De què podia servir-li trobar la resposta? El simple fet de<br />

saber li aportaria algun benefici? Com, si no era amo dels<br />

seus actes? Molts abans que ell ho havien intentat i el resultat<br />

fou invariablement trist. No se’n parlava obertament,<br />

però de forma tàcita es donava a entendre que per aquest<br />

camí s’arribava a un final dissortat. Poc importava el coneixement<br />

si un no tenia la potestat d’actuar, si no li havien<br />

atorgat el dret a decidir. La tesi imperant havia estat batejada<br />

com a realisme pels qui la practicaven. Ell, però, trobava<br />

que conformisme era un nom més escaient.<br />

El Creador li havia concedit, a més de les ales, un altre<br />

do meravellós: l’intel·lecte. Li n’hauria d’estar agraït. Tanmateix,<br />

se’n volia desfer. La capacitat de pensar només augmentava<br />

el seu sofriment. ¿Per què l’havia dotat d’aquest<br />

prodigi si estava condemnat fins la fi dels seus dies a una<br />

obediència servil? N’hi havia prou que l’imbuís d’un incondicional<br />

respecte a l’autoritat, d’una fidelitat canina<br />

vers l’amo. Si la seva ment no arribés a copsar el potencial<br />

d’aquells apèndix alats, no seria tan difícil d’assumir la<br />

prohibició d’emprar-los. En canvi, ara, aquesta certitud el<br />

torturava. No imaginava un maltractament psicològic més<br />

cruel que aquest. Ser conscient del potencial d’aquelles ales<br />

i haver de resignar-se a morir sense haver-les desplegat!<br />

Es mortificava amb preguntes verinoses: com ho feien<br />

els altres? ¿Com es podien resignar a ser l’instrument de<br />

Déu? Com podien acatar cegament les seves ordres? Si era<br />

cert que havia fet els homes a imatge i semblança seva, no<br />

haurien de comportar-se com ho faria ell? I encara més els<br />

àngels, criatures que havia distingit, que havia situat en un<br />

estadi superior al dels humans.<br />

Els més feliços argumentaven que hi havia qüestions a<br />

les quals no estaven prou capacitats per enfrontar-se, que<br />

convenia deixar-se guiar per l’ésser superior que els havia<br />

concebut. Però aquesta era, n’estava segur, una teoria interessada,<br />

una excusa per emmotllar-se al seu destí sense<br />

sofriment. Hauria entès que s’abstinguessin de discutir certes<br />

ordres. Tanmateix, massa sovint s’havien de regir per<br />

criteris arbitraris, assumir prohibicions capricioses<br />

i preceptes absurds. Tenir ales i que no<br />

els fos permès de volar. I, a més, fer-los-en<br />

conscients!<br />

El temps passava. Déu s’havia oblidat<br />

d’ell. ¿No s’adonava que aquella inactivitat<br />

l’estava destruint? Necessitava<br />

volar. Per què no li assignava un mortal,<br />

algú de qui ocupar-se? Sabien que<br />

n’hi havia milions que anaven perduts,<br />

sense un amic alat que els guardés. Altres<br />

n’haurien necessitat un estol, d’àngels.<br />

Era inexcusable la seva decisió de<br />

no intervenir. Aquesta, per exemple, no<br />

era una qüestió a la què les ments més<br />

modestes no poguessin arribar. La seva<br />

posició en aquest afer era incomprensible.<br />

La seva superioritat ho feia encara més greu,<br />

perquè no podia ser que no se n’adonés. Si<br />

obrava d’aquella forma era amb plena consciència,<br />

com un infant cruel experimentant amb insectes.<br />

Com, si no, podia explicar-se allò? Milers<br />

d’àngels inutilitzats, reduïts a convidats de pedra<br />

d’aquell espectacle patètic. Sota els seus peus, milions<br />

d’humans desposseïts de tota ajuda, sotmesos a una sort<br />

arbitrària que els duia a destins tan dispars com la glòria o<br />

la misèria, de vegades només pel fet d’haver nascut en una<br />

o altra latitud.<br />

23<br />

IL·LUSTRACIONS DE DAVID<br />

ROMAN


Cada matí s’encaminava sol al cim de l’espadat i contemplava<br />

l’abisme. D’aquell món inferior, ocult sota boirines<br />

tornassolades que Déu havia disposat com una mena de<br />

tel profilàctic, no n’esperava res d’extraordinari. Sabia dels<br />

simples mortals que eren éssers desposseïts de gràcia. Comptaven<br />

només amb el pensament, però a semblança del que li<br />

ocorria a ell, sovint no els era de cap utilitat. Sotmesos des<br />

dels seus primitius inicis a la dictadura de l’estómac, ara, en<br />

els racons més avançats i rics, s’havien convertit en serfs de<br />

béns tangibles. Així es complia el vell malefici diví amb què<br />

se’ls havia foragitat del paradís. (No paga la pena remuntarse<br />

a les raons que motivaren un càstig tan sever. Déu mai<br />

n’havia donat una explicació intel·ligible. Amb prou feines<br />

argüia una rondalla sense cap ni peus, segurament ordida<br />

en estat d’embriaguesa, dolgut per l’aïllament a que ell mateix<br />

s’havia condemnat en no procurar-se una companyia<br />

a la seva alçada. Creant éssers inferiors s’assegurava el seu<br />

domini sobre ells, però també la seva solitud.)<br />

A l’àngel díscol, la pobresa atribuïda als humans no el<br />

desplaïa en absolut. Déu els havia condemnat a arrossegarse<br />

com les serps, privats de la màgia del vol. No els feu tam-<br />

poc aptes per habitar els oceans. No els<br />

atorgà el do de sanar els malalts ni d’aparèixer<br />

a l’instant a l’altra banda del món.<br />

Però ells, malgrat saber-se limitats, havien<br />

creat naus amb què enlairar-se, navegaven<br />

els mars, vacunaven els infants, es<br />

comunicaven a milers de quilòmetres de<br />

distància... Sí, prou en coneixia també<br />

les tares, l’ús pervers de les seves conquestes.<br />

El mal regnava a la terra, això<br />

era un fet. N’eren ells els responsables?<br />

Tal vegada. Però, ¿no era també cert que<br />

els havien abandonat en un món en què<br />

el mal era més efectiu? Aquest era el resultat<br />

de la penitència imposada en enviar-los<br />

a l’exili. En la metàfora del pa<br />

s’hi podien encabir tantes coses! Els havia<br />

condemnat a guanyar-se’l, a lluitar.<br />

¿No podia preveure el triomf dels més<br />

garneus? ¿Com era possible no intuir<br />

que les benaurances resultarien poc engrescadores<br />

pels malaurats? ¿Com podia<br />

esperar que s’ho empassessin, després<br />

d’haver-los sotmès a aquell despietat acte<br />

de tirania? Quina mena de confiança els<br />

podria merèixer? Els homes havien convertit<br />

aquell càstig en un nova fe. Havien<br />

cercat la manera d’afanyar-se el pa sense<br />

malavesar suor. Havien estudiat les relacions<br />

de poder i, els més astuts, n’havien<br />

tret profit. A semblança de Déu, amb la<br />

mateixa tirania i els mateixos arguments<br />

de superioritat, s’havien servit d’esclaus<br />

o s’havien valgut dels més desfavorits.<br />

Quan això esdevingué més difícil, idearen subtils estratègies<br />

de manipulació. Els sagrats textos de la nova religió, els<br />

llibres de negocis, explicaven força bé el què li havia succeït<br />

a Déu: havia perdut la credibilitat inicial. Quan un patró<br />

perd la credibilitat inicial, els seus subordinats deixen de<br />

tenir fe en ell. Maquiavel esdevingué el profeta d’un regne<br />

possible a curt termini. Glossà la conveniència de ser bondadós<br />

en ocasions —si més no, d’aparentar-ho— només<br />

perquè s’obtenia més dels altres. Així evolucionà l’ètica humana,<br />

de la bondat motivada per guanyar-se el cel després<br />

de mort, a la bondat practicada per treure’n beneficis en<br />

vida. Una i altra, bondat per interès.<br />

D’entre els humans, li hauria plagut de protegir algun<br />

hedonista. Simpatitzava amb els qui havien desoït les normes<br />

imposades i vivien d’acord a la seva naturalesa. Si Déu<br />

els limità per tal que no poguessin assolir la felicitat des<br />

de la transcendència, ells cercarien un paradís possible, a<br />

la seva mesura. Si Déu els creà amb una ànima atrofiada,<br />

sotmesa al cos com una flama dèbil; ells gaudirien dels plaers<br />

terrenals: del bon vi, dels àpats, del sexe, de l’amor, de<br />

la conversa... Viure seria una festa, no un dol. Per a l’àngel


descregut, ells eren els més purs, els més nets d’esperit: imitadors<br />

de nimfes i de sàtirs, despreocupats dels guanys i del<br />

futur, avars només del temps, delitosos de viure. Aquests<br />

el seduïen, no pas els altres: subproductes desnaturalitzats,<br />

enverinats de seny, pretensiosos i alhora ignorants de la seva<br />

insignificança. Innocents que no s’adonaven, fins obtenirla,<br />

que la corona per què tant havien competit era d’espines.<br />

La temptació era cada cop més gran. Intentava esbrinar<br />

quina mena de càstig li imposaria. Li negaria tal vegada la<br />

facultat de volar? El faria inepte per protegir els homes?<br />

¿L’obligaria, potser, a viure entre els humans com un igual,<br />

manllevant-li tots els dons de què gaudia? Ja li estava bé!<br />

Què hi podia perdre? Era millor ser la víctima indefensa<br />

d’un Déu cruel que li amputava les ales, que no un covard<br />

que ni tan sols havia assajat d’enlairar-se. Entre els humans<br />

podria viure. Cercaria els hedonistes. Deixaria de fer el joc<br />

a aquell ésser superior que donava per poder prendre. Prou<br />

de titans que s’admiraven d’ells mateixos, embriacs de vanaglòria!<br />

¿S’enorgulliria un gegant d’esclafar una formiga?<br />

Quin mèrit hi havia en aquella mena de victòries? Allò que<br />

fóra excepcional, digne d’elogis, és que el colós apartés el<br />

peu, que fos capaç d’arribar on s’adreçava sense haver d’aixafar-la.<br />

La tèrbola teranyina ocre, embrutida de núvols rogencs<br />

com gases sangonoses, li impedia de veure la profunditat<br />

del buit. Ben segur que sense aquella boira coercitiva tampoc<br />

no albiraria res. La distància que el separava del món<br />

dels humans havia de ser gairebé infinita. Dalt del penyasegat,<br />

s’atreví a traspassar amb els dits dels peus els marges<br />

del cim. Per caure n’hi havia prou que fes un pas endavant.<br />

Només calia que es deixés anar vers aquell tel, color de foc<br />

brut, que servia de recordatori i de darrer avís als incauts.<br />

Sabia que no era possible escapar a la mirada del Creador.<br />

Per això, ni tant sols es preocupà d’encobrir el seu propòsit.<br />

Somrigué com feia segles que no feia i saltà! Aquell<br />

instant sublim ja es valia la pitjor de les penitències. S’havia<br />

sentit tant viu! Quin estrany plaer el recorria per dins<br />

mentre baixava a l’encontre del temut crespell de vapors<br />

ronyosos! En esquinçar-lo i trobar-se a l’altra banda, sentí<br />

que havia renascut, que s’iniciava per a ell una nova vida.<br />

Llavors un tro terrible sacsejà l’aire i els gasos d’aquell vel<br />

de contenció van transformar-se en sòlides llambordes, tancant-se<br />

per sempre més darrere seu. Va tenir por, una por<br />

indescriptible. I, amb tot, no aconseguia penedir-se del seu<br />

atreviment.<br />

Malgrat els temors que li oprimien el cor, el descens era<br />

plàcid. Cap signe de la ira de Déu havia seguit al tancament<br />

de les portes. Tanmateix, malfiava d’Ell. Tenia la gorja seca<br />

i, amb els ulls esbatanats, mirava pertot a l’espera d’un ensurt.<br />

Només aquesta por va impedir-li gaudir del viatge,<br />

perquè, en realitat, no succeí res del que temia.<br />

Sota seu veia ja els oceans. Poc després afigurava vagament<br />

els relleus muntanyosos. Lentament pogué intuir les<br />

construccions més altes. Sentí, però, una punxada a l’estó-<br />

mac en albirar els primers temples. Aquests se li mostraven<br />

coberts per un mantell de boires fosques. Dalt les teulades,<br />

exercits d’àngels de pell cendrosa, armats amb espases de<br />

foc, el miraven amenaçants. De sobte esdevingué lleuger<br />

com una ploma. Flotava. Fou llavors quan un vent fred i<br />

pesat el va empènyer vers l’església sense que pogués fer res<br />

per oposar-s’hi. Allí l’esperaven amatents els sicaris divins.<br />

Per primera vegada va comprendre els humans, va copsar<br />

amb tota la seva cruesa la impotència. Fou només un instant.<br />

Les flames li van llepar les ales amb llengües enganxoses.<br />

No era un foc normal, era un líquid dens i obscur com<br />

el quitrà. Estava bullint, per això s’estranya de no sentir<br />

dolor físic. Les ales, però, havien quedat del tot malmeses.<br />

Semblaven d’una peça. Eren inútils, envernissades d’una<br />

mena de cola; un manyoc de plomes engavanyades: dos<br />

cignes negres que se li havien mort a l’esquena.<br />

El vent canvià de direcció. El dugué a un paratge desert i<br />

abrupte. La ratlla de l’horitzó era una sirga que simbolitzava<br />

la línia fronterera entre els dos móns. Descendí ajudat pel<br />

plom de les ales. Temia que Déu l’estavellés violentament<br />

contra el sòl. Per contra, deixà que s’acostés a la superfície<br />

amb suavitat. Quan era a un pam de terra i, malgrat el<br />

tràngol per què estava passant, no pogué evitar de somriure.<br />

Assumiria de grat la penitència: viure amb els humans, caminar<br />

amb ells, ser un dels seus... Infeliç! Aviat s’adonaria<br />

que no havia mesurat adequadament el grau de perversió a<br />

que un Déu pot arribar.<br />

Així que la punta dels peus entrà en contacte amb el<br />

terra, milions d’agulles esmolades se li van clavar a la carn.<br />

La fiblada fou esgarrifosa. Una descàrrega elèctrica mortificà<br />

tot el seu cos fins que el blanc dels ulls envermellí. Va<br />

entendre el missatge.<br />

Va arrossegar-se de genolls fins al marge del camí. Reptà<br />

esporuguit pel turó esquerp. S’ajagué a l’herba, abraçant-se<br />

amb les ales estrafetes, tremolant com un cadell indefens.<br />

Cap al tard aconseguí refer-se de l’ensurt. Observà el seu<br />

voltant. No hi havia ni rastre de vida. En caure la nit, però,<br />

aparegueren les primeres bestioles: serps, aranyes, escorpins...Hauria<br />

de compartir la muntanya amb ells.<br />

L’endemà va arrossegar-se fins l’altra banda del tossal.<br />

Durant hores serpentejà patèticament pel camí pedregós a<br />

la cerca dels humans. Quan ja gairebé el vencia el cansament,<br />

albirà dos joves a cavall. Bocaterrosa, aixecà esperançat<br />

els braços. Per fi es reuniria amb els homes. Ells l’acceptarien<br />

com un igual, l’auxiliarien. Això es pensava.<br />

La primera pedrada li fregà el front. No tingué temps<br />

d’analitzar el perquè d’aquell rebuig. Cuità a tornar-se’n<br />

al massís. Per fortuna, les ales deformes li serviren d’escut.<br />

Amortien l’impacte dels rocs, que penetraven en elles i quedaven<br />

ocults entre el plomall, augmentant el pes d’aquells<br />

apèndix atrofiats. Aconseguí salvar-se amagat entre els matolls,<br />

a la falda del pujol. Començava a entendre el veritable<br />

càstig: no hi hauria espai per a ell ni entre els humans<br />

ni entre els àngels. Viuria sempre fora de lloc, en un exili<br />

permanent.<br />

25


26<br />

Aquella nit, pensà per primer cop que tal vegada havia<br />

errat. Se sentia vençut. Tot plegat era un fracàs. L’esperava<br />

una vida tan absurda com la que tractava d’evitar. I, a<br />

més, hauria d’acarar-la sol, envoltat de rates i escurçons.<br />

S’hauria rendit completament si no fos perquè un miratge<br />

va cridar-li l’atenció. Cregué veure una noia que creuava<br />

el cel amb una capa negra. El seu cos nu resplendia sota els<br />

raigs de la lluna. Tanmateix el seu vol era insegur. Planava<br />

l’aire amb sobtats canvis de rumb. Llavors va adonar-se que<br />

es trobava entre dos focs. Desenes de llances s’aixecaven cap<br />

al cel des de l’altre extrem de la serralada, mentre, de més<br />

enllà dels núvols, els sicaris de Déu brandaven impertèrrits<br />

les espases flamejants. Tard o d’hora l’abatrien. O aconseguirien<br />

que ella mateixa s’estimbés en una mala maniobra.<br />

Ell podia fer ben poca cosa. Assistia impotent a la cacera de<br />

la jove bruixa i això li produïa un dolor immens. La vida<br />

d’ell ja no valia res, però, tal vegada, la seva... Llavors va<br />

adonar-se que per primer cop tenia l’oportunitat d’exercir.<br />

Si bé les seves formes tenien poc a veure amb la figura d’un<br />

àngel, la seva ànima seguia intacta, fidel a la seva naturalesa.<br />

Tanmateix, quin poder tenia? No li restava cap do. Era<br />

un ésser infrahumà. Ni tan sols li resultava possible tocar de<br />

peus a terra. Havia de reptar com una cuc, amb dues ales<br />

inútils i grotesques penjades a l’esquena, que l’obligaven a<br />

ser encara més lent. Malgrat tot, s’adreça a l’indret on intuïa<br />

que podia caure. Pregà d’esme que encertés el càlcul i<br />

arribés a temps.<br />

Succeí com ell havia previst. Li havien estripat la capa i<br />

es precipità vers el terra fent un tirabuixó. La perícia de la<br />

bruixa alentí el descens. Gràcies a això, les ales d’ell aconseguiren<br />

amortir l’impacte amb èxit. Ella, després de caure<br />

damunt la seva esquena, el girà panxa amunt i somrigué. Va<br />

fer-lo sentir un àngel.<br />

Passaren la nit abraçats, ocults. La noia tenia foc als ulls.<br />

Per a ell, el color de les flames simbolitzava el perill. Tanmateix,<br />

l’escalfor del seu cos nu el confortava. No pogué<br />

dormir. El torturava pensar que aquell triomf havia estat<br />

un cop de sort, res més. En realitat no tenia cap poder per<br />

ajudar-la. Quina mena d’àngel era, si només comptava amb<br />

bones intencions? (“De bones intencions l’infern n’és ple”,<br />

li havien dit.) Una bruixa necessita volar. Ell coneixia el sofriment<br />

que l’esperava si la privaven d’aquest do. Ho havia<br />

patit en la seva carn i no estava disposat a permetre que li<br />

fessin el mateix. Però com evitar-ho? No podrien sobreviure<br />

a la superfície. Havien d’inventar una forma d’habitar les<br />

altures. Aconseguirien resistir si tenien el buit sota els seus<br />

peus i només aire al seu entorn. Calia trobar, si més no, una<br />

solució provisional per guanyar temps. A un dofí malalt<br />

se’l podia treure del mar i mantenir-lo viu en un ridícul<br />

aquari; només uns dies, fins que el curaven per retornar-lo<br />

a l’oceà.<br />

De sobte va adonar-se que pels braços d’ella regalimava<br />

un líquid sutjós i dens. Tenia els pits tacats d’aquest mateix<br />

fluid. Tota la seva pell s’havia envernissat de negre. Ell va<br />

palpar-se els apèndix atrofiats i comprengué que l’escalfor<br />

de la noia desfeia el quitrà de les ales. Va abraçar-la amb<br />

força tota la nit. A l’alba va despertar-la amb un bes dolcíssim<br />

i li requerí que recollís, fent cassoleta amb les mans, el<br />

tint enganxós que degotava pel seu cos. Hi havia un doll de<br />

líquid negre sota d’ells. Sentí que les ales eren més lleugeres,<br />

que s’havien desengavanyat un poc. De sobte ho veié clar.<br />

Si aconseguia, encara que fos aixecar-se un pam... L’únic<br />

que calia era evitar que els peus li toquessin a terra. Si pogués<br />

desplaçar-se a uns centímetres de la superfície seria<br />

més veloç.<br />

Amb gran esforç aconseguí elevar-se del sòl i, en un vol<br />

ras, es dirigiren abraçats cap al cim. En ser-hi, ell cercà la<br />

sirga que creuava el cel d’aquell indret: ratlla de l’horitzó i<br />

alhora línia fronterera entre els dos móns. Les ales mortes<br />

li foren útils per mantenir l’equilibri i l’àngel estrafet esdevingué<br />

funàmbul. Van resistir abraçats dalt d’aquell cable<br />

fins que amb pegats de quitrà aconseguí apedaçar-li la capa.<br />

Quatre dies justos amb les seves nits. Quatre jorns que per<br />

a ell valien tots els patiments soferts.<br />

La jove bruixa emprengué el vol amb la mirada trista,<br />

però amb un somriure als llavis. L’improvisat equilibrista se<br />

sentí finalment útil i en pau amb ell mateix. Mai havia estat<br />

tan prop de ser un àngel com ara que no ho era.


‘Cracks’, novetats i assistències rècord<br />

Aquests tres conceptes resumeixen perfectament el què va<br />

donar de sí la Setmana de la Ciència 2007.<br />

ÒSCAR PALLARÈS<br />

17 activitats en 11 dies. No està gens malament. Però<br />

aquesta edició de la Setmana de la Ciència, organitzada<br />

per Ciència a l’Abast amb la col·laboració de l’Ajuntament<br />

d’<strong>Alella</strong> i altres entitats, no s’ha caracteritzat únicament<br />

per l’ampli ventall d’activitats (sortides, xerrades, activitats<br />

infantils...) sinó que ho ha fet, sobretot, per la presència<br />

de conferenciants mediàtics i d’enorme reputació en el seu<br />

àmbit científic. Parlem, per exemple de la dona del temps<br />

de TV3, Mònica López, que va deixar petit el local del Casal<br />

d’Avis que va acollir la seva conferència sobre el canvi<br />

climàtic. Hem de destacar la xerrada que Dani Jiménez,<br />

el científic del programa El Club, també de TV3, va fer a<br />

l’IES <strong>Alella</strong>. Més de 120 persones (deu haver passat gaire<br />

vegades que 120 persones assisteixin a una conferència a<br />

<strong>Alella</strong>?) van gaudir d’allò més fent un recorregut per la història<br />

de la ciència i els grans científics de la mà dels divertits<br />

experiments de Jiménez. No podem oblidar-nos d’un dels<br />

ecòlegs referència del nostre país, Joandomènec Ros, que<br />

va parlar de les amenaces que pateix el litoral mediterrani,<br />

ni de la multitudinària xerrada de l’oncòleg alellenc Josep<br />

Ramon Germà, que va omplir Les Golfes de Can Lleonart<br />

per explicar els espectaculars avenços que ha fet la medicina<br />

en els darrers anys en el camp del càncer.<br />

Un any de novetats<br />

Aquesta dotzena edició de les jornades va comptar amb<br />

una novetat important: la participació dels centres de secundària.<br />

L’IES <strong>Alella</strong> va programar tres activitats que no<br />

només van poder gaudir els alumnes, sinó també la resta<br />

d’alellencs, ja que totes tres eren obertes al públic. L’escola<br />

Laie també en va programar una amb el mateix format i,<br />

a més, un professor i dos alumnes van presentar a la biblioteca<br />

Ferrer i Guàrdia un estudi sobre la recuperació dels<br />

boscos d’<strong>Alella</strong> després de l’incendi del 1994. L’altra novetat<br />

va venir de la mà de Comafosca, que va programar dues<br />

activitats en el marc de la Setmana de la Ciència.<br />

Més de 500 persones<br />

En total, més de 500 persones van passar entre el 9 i el 19 de<br />

novembre pels diferents escenaris que van acollir activitats<br />

i van poder aprendre com es mou el nostre planeta, gaudir<br />

d’una sessió de contes i d’un taller de pintura, observar els<br />

astres a través del telescopi, conèixer llegendes al Castell de<br />

Burriac, entendre què és un televisor d’alta definició o passejar<br />

entre les vinyes d’<strong>Alella</strong>, entre moltes altres opcions.<br />

L’observació amb telescopi de l’AAA<br />

L’oncòleg Josep Ramon Germà<br />

Mar Tàpia i les plaques tectòniques<br />

Mònica López parlant del canvi climàtic<br />

Salva Ribas i el seu ‘simulador d’ecplisis’<br />

Ramon Coll al castell de Burriac<br />

Ivan Nadal i els seus alumnes<br />

Roger de Marfà durant la seva xerrada<br />

Joandomènec Ros a Can Lleonart<br />

27<br />

Un dels experiments de Dani Jiménez


Què fa... Josep Maria Mas?<br />

Treballa per a Cambridge University Press com a director editorial i de<br />

producció d’ELT (anglès llengua estrangera) per a Àsia. Per aquest motiu,<br />

juntament amb la seva dona i fills, viu al Japó i viatja constantment pels<br />

països d’Extrem Orient i Oceania.<br />

RAMON RUIZ<br />

La família d’en Josep Maria, tot i venir de Barcelona, és un<br />

bon exemple de que no cal ser d’<strong>Alella</strong> de tota la vida per<br />

participar plenament de la seva vida ciutadana. Efectivament,<br />

tant en Josep Maria, el seu pare, com la M. Antònia,<br />

la mare, així com la Marta, germana del nostre protagonista,<br />

són membres actius i estan perfectament vinculats a<br />

diferents col·lectius i activitats, com ara la Polifònica Joia,<br />

el Club Sistres o la Parròquia.<br />

En Josep Maria va fer els primers estudis a La Salle de<br />

Gràcia-Josepets, després es Llicencià en Filologia Anglogermànica<br />

(UAB) i és PDD per l’IESE (Universitat de<br />

Navarra). Ha treballat com a traductor i professor d’anglès,<br />

i porta 18 anys en el món del llibre. Recentment també<br />

ha tingut oportunitat de col·laborar com a formador amb<br />

la Universidad Complutense de Madrid. És membre fundador<br />

d’una associació de creixement personal a Madrid,<br />

tenor solista (en excedència) de la Asociación Coral Torrecanto<br />

(Torrelodones), i va ser redactor de la revista <strong>Alella</strong> en<br />

el decurs de la dècada dels 90.<br />

Treballa per a Cambridge University Press, els primers<br />

vuit anys entre Barcelona i Cambridge, i després 10 anys<br />

a Madrid, on, pocs dies després d’haver-hi arribat, va conèixer<br />

la Mònica, una altra catalana a la capital de l’Estat,<br />

que amb els anys esdevindria la seva esposa i mare dels fills<br />

de la parella: la Marta de 7 anys i en Joan de 5. La Mònica<br />

treballava a l’ambaixada del Japó mercès al seu coneixement<br />

de la llengua d’aquest país.<br />

Recentment, l’empresa va nomenar Josep Maria director<br />

editorial i de producció d’ELT (anglès llengua estrangera)<br />

per a Àsia. Per aquest motiu tota la família s’han instal·lat<br />

a Yokohama, una ciutat al sud de Tokio, juntament amb la<br />

qual conforma l’àrea metropolitana més poblada del món<br />

(26 milions de persones).<br />

La seva feina el porta per tota la regió d’Asia-Pacífic, la<br />

qual cosa, ens explica: “fa que m’hagi d’acostumar ràpidament<br />

a les diferents maneres de fer de la regió (al Japó, molta<br />

paciència; a Corea, tot molt de pressa; a Xina,... I a tot<br />

arreu molt cerimonial). Els membres del meu equip estan<br />

repartits entre Singapur (propietat intel·lectual, producció,<br />

departament legal), Hong Kong (edició electrònica/e-business)<br />

i Japó, Corea i Xina (edició). De moment encara tinc<br />

la sensació de viure entre escenes de Blade Runner i Lost<br />

in Translation. Sort que la Mònica ha viscut aquí i parla<br />

japonès... Sortosament he trobat la manera de no patir jetlag:<br />

no dormir mai en vol més que estones curtes (20-40<br />

minuts) i espaiades.”<br />

I continua: “Hem escollit viure a Yokohama perquè així<br />

som més a prop de l’escola dels nens (Yokohama International<br />

School). Després de viure més de 10 anys a Madrid,<br />

allunyats del mar, tornem a gaudir d’un passeig marítim.<br />

Des del parc de davant de casa dominem la badia de Yokohama.<br />

I esperem poder veure el Barça el proper mes d’agost,<br />

quan tornin a jugar amb els Yokohama Marinos (l’estadi<br />

està a tres parades de metro). En Joan els espera amb la seva<br />

samarreta d’en Ronaldinho... Jo treballo al cor de Tokio, al<br />

barri dels llibreters, Kanda, a 10 minuts escassos del Palau<br />

Imperial.”<br />

Finalment com a comiat hem triat un vaticini què en<br />

Josep Maria ens feia amb orgull, quan ens parlava de l’adaptació<br />

dels seus fills: “la Marta i en Joan, ben aviat parlaran<br />

anglès millor que el pare i japonès millor que la mare...”<br />

29<br />

Josep Maria Mas<br />

i el seu equip, al<br />

Japó.<br />

ÒSCAR PALLARÈS


30<br />

FOTO: SERGI BANCELLS


LAIA DE BOBES<br />

La Maria Paulina Rubio —des que la cantant homònima<br />

és coneguda, la Lina afegeix el Maria oficial davant el seu<br />

nom— viu a Tiana, però és ben coneguda per moltíssims<br />

alellencs, especialment els joves que han passat per l’IES<br />

<strong>Alella</strong> des que es va crear, l’any 1987. Abans d’aquesta data<br />

ella no tenia cap vincle amb la nostra població, però des<br />

d’aleshores no només hi ve a treballar, sinó que hi ha fet<br />

amics i ara ja no la lliga aquí només la feina.<br />

La Lina treballava a l’Institut Jaume Almera, a Vilassar<br />

de Dalt, quan va assabentar-se que aquí obririen una extensió<br />

del Mediterrània del Masnou. “Em va interessar la<br />

idea de començar un centre des de zero; vaig presentar un<br />

projecte i me’l van concedir”, explica, i així va començar la<br />

seva història a <strong>Alella</strong>, sempre paral·lela a la de l’Institut: va<br />

viure la primera època, de dependència administrativa del<br />

centre del Masnou, i els quatre anys de barracons a Can<br />

Vera; el trasllat dels mòduls prefabricats al Bosquet el curs<br />

1991-1992, la construcció al solar del costat del que seria<br />

l’institut definitiu i l’estrena de l’edifici nou, l’any 1994,<br />

prèvia independització administrativa del centre de la població<br />

veïna.<br />

Ara, l’IES <strong>Alella</strong> acaba de fer vint anys i ha crescut tant<br />

que actualment dins el centre hi ha dues direccions que<br />

treballen com equips separats; la primera és la de l’institut<br />

d’<strong>Alella</strong> pròpiament dit i la segona és la del de Teià, els<br />

alumnes i professors del qual fan servir les instal·lacions<br />

d’aquí mentre esperen que arribi Nadal, data prevista del<br />

trasllat al nou centre que és a punt d’obrir en aquesta població.<br />

És una situació paral·lela a la dels inicis de la Lina<br />

a <strong>Alella</strong>, però la coincidència en el mateix espai físic és certament<br />

insòlita: “No conec cap institut que hagi començat<br />

dintre d’un altre”, comenta.<br />

Quan la Lina va començar aquí, encara es feia BUP i<br />

COU. La incorporació dels alumnes d’ESO va ser tot un<br />

canvi al qual no va ser fàcil adaptar-se. Abans de la reforma,<br />

explica la Lina, els que accedien a l’Institut tenien 14 anys i<br />

continuaven estudiant voluntàriament després de l’educació<br />

bàsica; per tant, arribaven filtrats. Amb l’ESO no només va<br />

caler acollir criatures de 12 anys, sinó que a més calia atendre<br />

grups amb molts desnivells acadèmics, ja que el filtre havia<br />

desaparegut: “És la diferència entre els estudis obligatoris<br />

i els postobligatoris”, explica. Un avantatge per a ella, tant<br />

personalment com en la tasca de direcció, és que abans havia<br />

donat classes a primària —també ha tocat l’ensenyament a<br />

adults i coneix l’escola privada—: “Que vinguessin nens de<br />

12 anys no em suposava cap trasbals”, diu.<br />

Sobre la polèmica dels baixos nivells del sistema educatiu<br />

actual, opina que ha esdevingut una qüestió “molt me-<br />

diàtica” i, cercant-hi explicacions, esmenta conceptes com<br />

la pèrdua de la valoració de l’esforç; el canvi en l’alumnat,<br />

que vol respostes immediates i no veu la motivació si els resultats<br />

es produeixen a llarg termini; el fet que, començant<br />

pel col·lectiu del professorat i arribant fins als alumnes, el<br />

nivell de coneixements acadèmics ha perdut importància;<br />

els pedagogs “de despatx” que s’obliden del que és la realitat<br />

de les aules... Però no llença la tovallola i pensa que el pèndol<br />

tornarà a una posició intermèdia. “Tot i que ara és molt<br />

més difícil fer de professor”, comenta, “si no ho pensés, no<br />

continuaria a l’ensenyament: sóc optimista de mena”, afegeix.<br />

La seva visió del que hauria de ser el sistema educatiu<br />

és clara: en contraposició a un conseller d’Ensenyament<br />

que, quan s’estava implantant la reforma, va exemplificar<br />

la filosofia de la reforma amb la frase “es tracta de córrer<br />

menys, però córrer tots junts”, la Lina pensa que es tracta<br />

que tots corrin tant com puguin, de manera que cadascú<br />

pugui arribar a córrer el seu màxim: “Desenvolupar capacitats,<br />

no frenar-les!”, resumeix.<br />

Pel que fa a l’Institut d’<strong>Alella</strong> en concret, la Lina el coneix<br />

millor que cap altre centre i n’està contenta: “L’evolució<br />

que ha fet m’agrada”, diu, i afegeix per demostrar-ho:<br />

“Jo no he dubtat a portar-hi el meu fill, tot i que hauria<br />

estat més còmode dur-lo a Tiana”. Hi troba de bo els<br />

Lina Rubio, directora de l’Institut<br />

nivells que assoleix l’alumnat, ja que les dades demostren<br />

que surt ben preparat, i el bon ambient que s’hi respira,<br />

una prova del qual és l’estabilitat dels docents: dels vuit<br />

professors que van endegar el projecte l’any 1987, encara<br />

en queden cinc, i la majoria dels que hi han anat entrant<br />

després també s’hi han quedat. Quan insistim a la Lina que<br />

ens digui alguna cosa negativa de l’institut, afirma convençuda:<br />

“No n’hi ha!”, però matisa: “Sí que comencem a<br />

acusar que hi ha alumnes que pràcticament passen el dia<br />

sols, però d’altra banda els pares participen més que mai,<br />

l’AMPA és molt activa”. En comparació amb altres temps,<br />

però, veu que abans els nanos es feien més seu el centre,<br />

s’hi identificaven més —en el cas d’<strong>Alella</strong>, tant que quan<br />

es buscava nom per al nou institut, els estudiants que havien<br />

passat quatre anys als mòduls prefabricats van proposar<br />

dir-ne IES Barrakes!<br />

La Lina reconeix que la seva és una feina molt vampiresca,<br />

que la deixa esgotada —”però és un cansament<br />

sa, del que et desapareix dormint”, diu— i que al mateix<br />

temps li dóna vitalitat i l’estimula. Espera jubilar-se als seixanta<br />

per poder fer coses que no ha fet fins ara però, això<br />

sí, vol jubilar-se a l’Institut d’<strong>Alella</strong>. Li feia gràcia ser-ne la<br />

directora per celebrar-ne els vint anys... això passa aquest<br />

curs i, el que ve, ella ocuparà encara aquest càrrec. Moltes<br />

felicitats.<br />

31<br />

La Lina Rubio va<br />

ser la primera<br />

directora que va<br />

tenir l’Institut<br />

d’<strong>Alella</strong>: va serho<br />

durant 11<br />

anys, després va<br />

continuar-hi de<br />

professora i des del<br />

2006 torna a dirigir<br />

el centre. Aquest<br />

curs celebra el 20è<br />

aniversari de la<br />

casa.


IES <strong>Alella</strong>: 20 anys<br />

L’any 1987 els joves alellencs que deixaven l’EGB van tenir l’oportunitat<br />

de cursar primer de BUP sense haver de desplaçar-se fins a l’institut<br />

del Masnou. Durant quatre cursos, els barracons provisionals que<br />

feien la feina d’“Institut d’<strong>Alella</strong>” van ocupar, curiosament, l’espai que<br />

va deixar la desaparició de l’antiga piscina de Can Vera i el que actualment<br />

ocupen les obres de la nova piscina. El curs 91-92 les precàries<br />

“Barrakes”, que van rebre aquest nom de manera definitiva i gairebé<br />

oficial, van trasllasar-se als terrenys on avui hi ha la nova Llar d’Infants<br />

Municipal i, poc després, s’iniciaven les obres de l’actual edifici<br />

de l’IES <strong>Alella</strong>. Finalment, el 21 d’octubre de 1995 el President Pujol<br />

inaugurava el centre.<br />

33


34<br />

L’INSTITUT ESTÀ DE FESTA!<br />

A dalt:<br />

El cartell que penja<br />

de la façana de<br />

l’institut per recordar<br />

l’efemèride.<br />

A baix:<br />

Un moment del<br />

primer acte de celebració<br />

de l’aniversari.<br />

LLUÏSA OLLER<br />

Enguany es celebra el vintè aniversari de l’IES <strong>Alella</strong> amb<br />

un munt d’activitats festives que es duran a terme al llarg<br />

del curs. Hem parlat amb la directora del centre, Lina Rubio,<br />

que ens n’ha donat tots els detalls.<br />

A la festa de cloenda del curs passat es va anunciar que,<br />

durant el present curs, tindrien lloc tota una sèrie de celebracions.<br />

El tret de sortida es va donar el passat 21 d’octubre,<br />

coincidint amb el 12è aniversari de la inauguració<br />

del centre del Bosquet, en forma d’acte protocol·lari que va<br />

comptar amb els parlaments de polítics, professors, alumnes<br />

i exalumnes. Des de la direcció de l’IES es valora molt<br />

positivament el desenvolupament d’aquest acte; Rubio explica<br />

que “hi havia molts alumnes del primer any de l’Institut,<br />

tot i que va ser difícil contactar amb ells, però va ser<br />

molt maco perquè n’hi havia un bon munt que van venir<br />

amb panxetes o amb cotxets amb criatures”.<br />

CEDIDA<br />

CEDIDA<br />

Tot un curs de celebracions<br />

Està previst que se celebrin diverses activitats durant el curs<br />

i, entre elles, un gran festa. El 6 d’abril és la data escollida<br />

per celebrar-la amb la intenció que es trobin els alumnes i<br />

professors que han passat per l’institut al llarg d’aquests vint<br />

anys, tot plegat amenitzat amb la participació de diables,<br />

capgrossos, colles castelleres, un dinar, bandes musicals...<br />

La direcció compta que serà un gran esdeveniment i convida<br />

tothom a participar-hi.<br />

Pel que fa a la resta d’activitats, algunes ja s’han realitzat,<br />

com per exemple les que es van emmarcar entre els actes<br />

de la Setmana de la Ciència, que van consistir en una exposició<br />

de treballs de recerca, així com una xerrada a càrrec<br />

de Dani Jiménez i una altra a càrrec de Roger de Marfà<br />

organitzades amb la col·laboració desinteressada de Ciència<br />

a l’Abast. També va tenir lloc fa tan sols unes setmanes<br />

una pedalada organitzada per la nova Associació Esportiva<br />

del centre. Durant els propers mesos es destinaran dies a<br />

temàtiques diferents de l’estil d’actuacions musicals, dansa,<br />

esport... A més, explica Lina Rubio, “hem obert un concurs<br />

per triar el logotip definitiu del centre amb la idea de<br />

fomentar encara més la participació”.<br />

Que tothom hi col·labori!<br />

I és que la consecució d’un bon índex de participació en els<br />

diferents actes és un dels afanys més grans que s’ha proposat<br />

la direcció per a l’ocasió: “S’ha fet una crida a la participació<br />

a través del butlletins municipals d’<strong>Alella</strong> i Teià i de l’agenda<br />

cultural de Teià”, afegeix la directora amb entusiasme, “i ens<br />

agradaria que la festa del 6 d’abril fos multitudinària”.<br />

Tantes activitats diferents requereixen d’una bona organització,<br />

per això s’ha creat una comissió de festes en la<br />

qual participen alumnes, professors i l’AMPA, sempre molt<br />

activa. Rubio agraeix la col·laboració de l’Ajuntament, no<br />

només pel que fa a les subvencions, sinó també a l’ajuda<br />

pràctica, com ara les brigades de neteja, i ens explica que<br />

els professors s’hi han implicat molt, sobretot aquells que<br />

porten més anys treballant al centre.<br />

Final de curs, fi de festa<br />

El conjunt d’activitats finalitzarà amb la festa de final de<br />

curs que tancarà aquest any commemoratiu. Després de 20<br />

anys, Lina Rubio valora els canvis: “en tot aquest temps han<br />

canviat les instal·lacions del centre i un munt d’aspectes<br />

en el sentit acadèmic, però no l’entorn, ni la tipologia de<br />

l’alumnat, ni els professors, ni els pares... I ara hi haurà un<br />

gran nou canvi, i és que deixarem de tenir alumnes de Teià<br />

perquè ells tindran aviat el seu propi institut”.


MABEL VILA I IDA PASQUINI, RESPONSABLES DE L’AMPA<br />

ÒSCAR PALLARÈS / ANNA VILLAR<br />

Hem parlat amb Mabel Vila, responsable de la comunicació<br />

de l’associació, i amb Ida Pasquini, vicepresidenta econòmica<br />

de l’AMPA. Aquests són els seus càrrecs, però com<br />

elles mateixes expliquen, dins de l’associació tothom fa una<br />

mica de tot. Elles són, ara per ara, els caps visibles de l’AM-<br />

PA de l’IES <strong>Alella</strong>, quan el seu president i principal activista<br />

es troba en stand by per problemes de salut.<br />

En els darrers anys l’associació s’ha activat més que mai,<br />

què ha passat?<br />

L’associació estava inactiva. Farà uns quatre anys una colla<br />

de pares de fills que provenien de l’escola privada vam integrar-nos<br />

a l’associació i la vam impulsar.<br />

Quantes mares i pares en formeu part?<br />

Som unes 400 famílies les que col·laboren amb l’AMPA<br />

pagant la quota; clar que això no vol dir que la implicació<br />

sigui gran. Per exemple, quan convoquem una reunió, la<br />

resposta és molt baixa i és una mica decebedor, però pensem<br />

que val la pena intentar-ho.<br />

Quants sou a la junta?<br />

Nou persones, i estem dividits per comissions: comunicació,<br />

venda de llibres, esport, manteniment de la web, el<br />

menjador, el transport, els socis i la relació externa amb<br />

els pares. Després també tenim una secretària tres dies a<br />

la setmana, tenim un despatx a l’insitut i oferim atenció<br />

telefònica a les famílies amb un mòbil i amb un horari ampli.<br />

I quan hi ha els premis, acabem tots implicant-nos-hi,<br />

perquè requereix molta feina.<br />

No deu ser gaire habitual una AMPA tan ben estructurada...<br />

Les AMPAs funcionen molt més a les escoles primàries, i<br />

quan els fills arriben a l’institut els pares ens impliquem<br />

molt menys. Creiem que precisament a l’institut, els pares<br />

hi haurien d’estar més atents, ja que l’adolescència és una de<br />

les etapes més importants i sovint més conflictives. I sembla<br />

que quan el nen arriba a l’institut els pares desapareixen.<br />

Volem recalcar també que el major responsable de l’estructura<br />

i el bon funcionament de l’AMPA és des de fa quatre<br />

anys el Manel Domínguez. I podem dir que ara tenim<br />

una AMPA organitzada i amb molt bona relació amb el<br />

professorat de l’institut.<br />

Quines activitats porteu a terme?<br />

Ara hem fet una associació esportiva (bé, no hi està implicada<br />

només l’AMPA, sinó també la Generalitat i l’Institut),<br />

ÒSCAR PALLARES<br />

també organitzem conferències, sobretot en temes d’educació<br />

que poden ser interessants pels pares... Però, sobretot,<br />

ens dediquem a l’organització dels premis i de la venta de<br />

llibres. I per nosaltres requereix una feina molt important.<br />

Donem un servei als pares i ells gaudeixen d’un 10% - 12%<br />

de descompte o de poder reutilitzar llibres de segona mà.<br />

I la revista? Quants números heu publicat ja?<br />

Ja hem tret tres números i ens estem plantejant fer tres números<br />

a l’any. Però es difícil perquè va decreixent el nombre<br />

de gent que hi dedicava temps. Finalment creiem que només<br />

podrem fer dos números aquest any.<br />

I això dels premis, ens ho expliqueu una mica?<br />

Juntament amb la direcció del centre atorguem els premis.<br />

I s’intenta no donar el premi a l’alumne que més bones<br />

notes a tret, sinó a aquell alumne que més s’implica en els<br />

treballs de recerca, o en música, ciència o esport. Volem<br />

premiar l’esforç per sobre de les notes.<br />

I aquestes activitats es financen només amb les quotes de<br />

les famílies?<br />

Sí, amb les quotes de les famílies i amb la venda de llibres<br />

que ens permet recaptar un remanent que després tard o<br />

d’hora acabarà reinvertit en la mateixa AMPA. I l’Ajuntament<br />

també ens dóna una subvenció com a associació.<br />

Ara que es celebren 20 anys de l’Institut d’<strong>Alella</strong>, com ho<br />

celebrarà l’AMPA?<br />

En Manel Domínguez havia tingut la idea de fer un llibre<br />

amb una recopilació d’imatges d’aquests 20 anys d’institut.<br />

Hem demanat pressupost i ho hem parlat amb l’Ajuntament,<br />

però és un projecte costós, i molt ens temem que<br />

no el podrem fer de moment. Potser un cop passat el 20è<br />

aniversari podríem tornar-nos-ho a plantejar i així també<br />

poder incloure imatges de la celebració del 20è aniversari.<br />

Vila i Pasquini<br />

a la Plaça de<br />

l’Ajuntament.<br />

35


36<br />

SALA DE MOSTRES<br />

Alumnes i exalumnes, així com professors<br />

i la conserge, que treballen a l’institut des<br />

del primer dia, ens parlen del centre i de<br />

les experiències viscudes centre durant tots<br />

aquests anys.<br />

ANIOL CIVIT. Alumne (1er ESO)<br />

CARME ALÒS. Professora<br />

JOAN MIQUEL. Alumne (2on Batxillerat)<br />

Aquí és més difícil que a la primària.<br />

Ens fan fer més feina i algunes coses<br />

ens les expliquen de manera diferent i<br />

és fàcil confondre’s. Aquí fem més hores<br />

de classe i ens hem de llevar mitja<br />

hora abans, perquè comencem a les<br />

8.30, i no a les 9. Vull fer batxillerat i<br />

anar a la universitat, però encara no sé<br />

quin camí triaré. Suposo que aniré cap a<br />

les ciències, perquè se’m donen millor<br />

les matemàtiques que les llengües.<br />

Aquests 20 anys que porto de professora<br />

aquí han estat mitja vida. En aquest<br />

temps hem guanyat molt pel que fa a<br />

les instal·lacions (els dies de pluja ja no<br />

cal agafar el paraigües per anar d’una<br />

classe a l’altra!). Al principi estàvem en<br />

família; ara és més maco i més gran,<br />

però també és més fred. Els alumnes<br />

és el que més ha canviat; les generacions<br />

que van venint reflecteixen el canvi<br />

que hi ha a la societat.<br />

El terme educació engloba molts processos,<br />

no només en l’àmbit de l’escola,<br />

sinó al llarg de tota la vida. El PEPA<br />

és una bona oportunitat pels ciutadans<br />

del poble que estiguin una mica preocupats<br />

per temes quotidians relacionats<br />

amb l’educació. És un procés que<br />

pot transformar la realitat d’aquests<br />

temes a través de la participació, amb<br />

la complicitat tècnica i política de l’Ajuntament.<br />

ÀLEX JULIÀ. Exalumne<br />

ANNA VILÀ. Exalumna<br />

CARME BORRÀS. Conserge<br />

JUDIT GARGANTÉ. Exalumna<br />

El millor de l’etapa de l’institut va ser, sens<br />

dubte, les amistats. De fet, els amics de<br />

la meva colla actual són els d’aleshores.<br />

El mal record el tinc d’alguns professors,<br />

de la seva manera d’ensenyar; n’hi ha<br />

que es dediquen a ensenyar els més<br />

espavilats i s’obliden d’aquells que més<br />

els costa, i jo trobava a faltar que m’expliquessin<br />

bé les coses. Ara estudio arquitectura<br />

tècnica i me’n vaig sortint, però<br />

vaig patir una mica massa, a l’institut.<br />

Vaig estar un any a les Barrakes abans<br />

d’entrar a l’institut. Recordo el dia d’inaugurar-lo,<br />

quan vam veure que teníem<br />

un gimnàs, que teníem un bar vam dir<br />

“wow, som grans!”. És un dels records<br />

macos. També recordo les festes de carnaval,<br />

que ens ho passàvem molt bé i,<br />

sobretot, l’ambient, la possibilitat de conèixer<br />

gent que no venia del Fabra i anessin<br />

a parar a l’institut; en altres circumstàncies<br />

potser no els hauríem conegut.<br />

Després de 20 anys a la casa, estic molt<br />

contenta. A les barrakes vaig estar-hi<br />

molt bé, en tinc un bon record i, fins<br />

i tot, una mica de nostàlgia. Però l’institut<br />

té unes instal·lacions molt millors<br />

i m’hi trobo molt a gust. Allò era més<br />

petit, hi havia més germanor, teníem<br />

uns alumnes fantàstics... era diferent.<br />

Aquí tinc molta més feina, però el material<br />

amb el que treballo és molt més<br />

modern i m’ho facilita tot molt.<br />

És una oportunitat que l’educació no quedi<br />

relegada a l’escola. Abans la societat<br />

era més lineal i l’educació requeia en<br />

l’escola, la família, els veïns o la pròpia<br />

societat. El PEPA dona l’oportunitat de<br />

tornar a aquesta situació. L’educació, no<br />

només és cosa de tota la tribu, sinó també<br />

manera d’organitzar-se. S’hi han d’implicar<br />

totes les regidories, i el PEPA ha de<br />

donar uns criteris educatius comuns que<br />

han de permetre la presa de decisions.


LITO CARAMÉS. Professor<br />

NAHIA GRAU. Exalumna<br />

VÍCTOR ROCA. Exalumne<br />

JOAN RIBAS. Exalumne<br />

Tinc molts records d’aquests 20 anys,<br />

però el que més m’alegra, a part d’ajudar<br />

a posar en marxa l’institut i a tirar-lo<br />

endavant, és el contacte que he tingut<br />

amb els alumnes. És la part més enriquidora<br />

d’aquesta feina. Del primer any<br />

a ara ha canviat el sistema educatiu,<br />

han canviat les instal·lacions i ha canviat<br />

el tipus d’alumnat. El BUP seleccionava<br />

l’alumnat, l’obligatorietat de l’ESO<br />

no ho permet.<br />

Crec que fins que no passa el temps, acabes<br />

la universitat i comences a treballar no<br />

valores els temps de l’institut. El que més<br />

enyoro d’aquella època és la relació amb<br />

els companys; després et fas gran i cada<br />

cop costa més veure la gent. Mantinc<br />

amics d’aquells dies però els veig menys<br />

del que voldria. Ah, i no puc deixar de<br />

parlar del Manolo: era tan bon home... El<br />

seu anglès-andalús era molt divertit i sabia<br />

educar. Ho passàvem tan bé amb ell...<br />

La meva generació va ser la segona<br />

que va entrar a l’institut, i ja estava consolidadíssim.<br />

Sentíem parlar molt de<br />

les Barrakes i de l’ambient que hi havia,<br />

però ens ho vam perdre. De tota manera,<br />

el que vam tenir nosaltres també era<br />

prou bo, penso. Era molt familiar, coneixies<br />

a tots els professors, la majoria<br />

de companys els tenies des de feia un<br />

munt d’anys perquè havíem anat junts<br />

al Fabra. En tinc un bon record.<br />

La meva generació va ser la primera<br />

d’entrar a les Barrakes, a Can Vera. Hi<br />

vam passar dos anys i després havíem<br />

d’anar a fer tercer de BUP al Masnou.<br />

L’anècdota que més recordo és la del<br />

primer dia de classe. El dia abans havia<br />

plogut i s’havien inundat les Barrakes,<br />

o sigui que ens van enviar cap a casa.<br />

Ho recordo com un dia feliç, el dia que<br />

deixàvem l’EGB per començar el BUP i<br />

que va acabar sent un dia de festa.<br />

MARI ÀNGELS SÁNCHEZ. Exalumna<br />

SARA MARCO. Alumna (2on Batxillerat)<br />

XAVIER SIN. Exalumne<br />

ADA BENQUÉ. Alumne (1er ESO)<br />

37<br />

Vaig començar amb les Barrakes a la<br />

Vera; allò era caòtic, gairebé estaven<br />

unes al damunt de les altres! L’any següent<br />

ja vam anar al Bosquet i hi havia<br />

molt bon ambient. Sí, ho recordo de<br />

manera especial: hi havia molt bon rotllo<br />

tant amb els companys de sempre,<br />

com amb els repetidors, com amb els<br />

de Teià. I també tinc molt bon record<br />

del viatge de final de curs de tercer,<br />

que vam anar a Holanda.<br />

Porto tota la vida aquí, a <strong>Alella</strong>. L’institut,<br />

per a mi, és una continuació del Fabra,<br />

on he estat sempre. L’aprecio molt,<br />

l’institut. Jo esperava trobar un canvi<br />

molt fort al passar de l’escola a l’institut,<br />

però no va ser així. Especialment els<br />

dos primers anys, els professors estan<br />

molt per tu, i és com una continuació de<br />

la Primària. Enyoraré els companys i els<br />

professors. Són gent amb qui he compartit<br />

molts anys de la meva vida.<br />

Vam agafar el canvi de Barrakes velles<br />

a un institut de totxo. O feien una<br />

cosa nova o era per canviar-se d’institut<br />

perquè les condicions eren bastant deplorables.<br />

A l’hivern et mories de fred i<br />

a l’estiu et fregies, allà no es podia estudiar<br />

i et miraves el del cantó només<br />

pensant “què? saltem per la finestra<br />

i fotem el camp?”. I clar, com que el<br />

Bosquet estava allà mateix, la cosa era<br />

molt temptadora.<br />

Penso que el canvi de Primària a ESO<br />

no és gaire important. És veritat que hi<br />

ha més exigència a nivell de rendiment,<br />

però no és més difícil. Suposo que cada<br />

vegada es complicarà més però, per<br />

ara, no he notat massa canvi. L’institut<br />

m’agrada perquè és diferent i hi ha molta<br />

gent. Quan acabi l’ESO vull fer Batxillerat<br />

per després anar a la universitat i<br />

estudiar zoologia. Ho tinc molt clar.


38<br />

LA HISTÒRIA DE L’INSTITUT EN IMATGES<br />

Hem fet una repassada a l’àlbum de records<br />

de l’institut i n’hem extret algunes imatges<br />

que despertaran la memòria de molts<br />

exalumnes. Les instal·lacions de Can Vera,<br />

les Barrakes al Bosquet i el nou edifici<br />

completament acabat.


40<br />

AVIAT ES PODRÀ ESTUDIAR ENOLOGIA A ALELLA<br />

L’IES <strong>Alella</strong> acollirà el 2009 un cicle<br />

formatiu de grau superior d’enologia<br />

únic al territori de la DO.<br />

ARXIU<br />

ÒSCAR PALLARÈS<br />

La direcció de l’IES <strong>Alella</strong> està ultimant els tràmits amb<br />

el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de<br />

Catalunya per poder engegar el curs 2009-2010 un cicle<br />

formatiu de grau superior en enologia. Aquesta idea rondava<br />

des de feia temps pels caps de Lina Rubio, directora<br />

del centre, i Àngel Climente, coordinador de batxillerat,<br />

i és que havien detectat que, al nostre país, hi ha un buit<br />

pel que fa a estudis reglats en el món del vi. Existeix un cicle<br />

formatiu de grau mitjà que porta per nom “Elaboració<br />

de vins i altres begudes” que, s’imparteix a tres centres de<br />

Catalunya, a L’Arbós i Sant Sadurní d’Anoia (territori DO<br />

Penedès) i a Falset (DO Priorat). El següent pas cal fer-lo a<br />

la universitat, on es pot cursar la carrera d’enologia i, fins i<br />

tot, algun màster, però no és possible accedir directament<br />

des d’un cicle formatiu de grau mig a la universitat.<br />

La situació actual<br />

Un cicle formatiu de grau superior, que té una durada de<br />

dos anys, consta d’una sèrie d’assignatures (entre un 20 i<br />

un 30%) que es poden adaptar segons el criteri del centre<br />

que l’imparteix per encarar-lo cap a on s’estimi convenient.<br />

En aquests moments, existeix un cicle de grau<br />

superior que s’anomena “Indústria alimentària”, que es<br />

pot cursar a sis centres repartits arreu de Catalunya. Algun<br />

d’aquests centres ja ha adaptat aquest tant per cent d’assignatures<br />

del cicle de manera que els seus alumnes puguin<br />

entrar més preparats a cursar enologia a la universitat o bé<br />

per entrar directament al mercat laboral a desenvolupar<br />

tasques d’enòleg, sommelier o agent comercial en el sector<br />

del vi.<br />

Ja fa mesos que la direcció de l’IES es va posar en contacte<br />

amb el Departament d’Ensenyament per presentar-los<br />

una proposta avalada pel Consell Regulador de la Denominació<br />

d’Origen <strong>Alella</strong>, l’Ajuntament i el Consell Comarcal<br />

del Maresme. La idea de la direcció de l’institut era copiar<br />

aquest model i poder començar a oferir formació, per<br />

primera vegada a <strong>Alella</strong>, relacionada amb el món del vi,<br />

de manera que els alumnes que en acabar el batxillerat no<br />

vulguin anar directament a la universitat, puguin continuar<br />

formant-se al centre.<br />

Un cicle de nova creació<br />

Sembla, però, que des del Departament d’Ensenyament es<br />

vol impulsar la creació de nous cicles formatius de cara al<br />

curs 2009-2010 i una de les novetats serà un cicle de grau<br />

superior específic d’enologia. Un dels centres que començarà<br />

a impartir-lo serà el nostre institut, i serà l’únic que ho<br />

faci en tot l’àmbit de la DO <strong>Alella</strong>.<br />

Però els alumnes que es matriculin al cicle no seran els<br />

únics que podran beneficiar-se de les classes impartides al<br />

nostre poble. Sembla que és una pràctica habitual que algunes<br />

de les assignatures impartides en cicles de grau superior<br />

s’obrin a professionals del sector corresponent. D’aquesta<br />

manera, empreses i cellers (d’<strong>Alella</strong> i de fora) podrien enviar<br />

els seus treballadors a cursar algunes de les assignatures del<br />

cicle a l’institut, de cara a reforçar la seva formació.<br />

En definitiva, una gran notícia que ha d’ajudar que la<br />

cultura del vi arreli encara més entre els ciutadans del nostre<br />

territori.


DE LES BARRAKES A ALCATRAZ<br />

Tot allò que es perdé en el trànsit d’un<br />

campament de cargoleres a un equipament<br />

escolar reglat.<br />

ÀLEX ASENSIO<br />

No tinc una idea preconcebuda de què va representar per<br />

a mi cursar estudis a les Barrakes. He sondejat antics companys<br />

i hi ha opinions de tota mena. En el meu cas, no<br />

m’ho havia plantejat mai. D’una banda, m’ha fet sempre<br />

mandra, empès per la inèrcia pròpia de qui s’aboca amb<br />

delit al món universitari, i de l’altra, val a dir que no ho he<br />

considerat mai necessari, com acostuma a succeir amb totes<br />

les coses que es fan perquè no hi ha cap més remei i toca<br />

fer-les, com anar a classe. Setze anys després de trepitjar<br />

per primer cop les Barrakes, el defugir del temps ha cobert<br />

aquell passat d’un tel de boira espessa i, tot i que fa un grapat<br />

de dies que hi reflexiono, no aconsegueixo traçar una<br />

visió de conjunt que relligui l’experiència vital i acadèmica<br />

d’aquells dies.<br />

Certament, pertanyo a la primera generació -la del 75-<br />

que va poder completar els estudis secundaris al poble. Així<br />

de senzill i així de greu. Pertanyo a la promoció que va completar<br />

el COU el 1993.<br />

En conjunt, els meus records són globalment positius<br />

-això és indubtable- però alhora extremadament selectius,<br />

fragmentaris i molts cops més propers al fet anecdòtic i sorneguer<br />

que a cap altra cosa i, això sí, absolutament indestriables<br />

de la meva escolarització prèvia, caracteritzada per la<br />

precarietat i la insuficiència de les instal·lacions docents.<br />

El dèficit d’equipaments escolars<br />

A <strong>Alella</strong>, el dèficit d’equipaments escolars ve de lluny. El<br />

meu periple com a pàrvul arrenca amb una desfilada a Les<br />

Monges i un ball hawaià a Vailets, per després passar al Fabra<br />

de baix, on vaig cursar primer i segon de bàsica. Es<br />

dinava al gimnàs i la mitja hora d’esbarjo s’havia de fer al<br />

terrat, ja que al pati no hi cabia ni un ou. Aleshores, la segona<br />

etapa es feia als Escolapis, un castell de somni al qual<br />

ens atansàvem a través d’una riera encara sense pavimentar<br />

per celebrar la castanyada.<br />

El curs 1983-84 vam ensopegar la inauguració de l’edifici<br />

del Bosquet, on vaig fer tercer i quart. Cinquè seria<br />

diferent. Ens deien que deixàvem de ser nens i esdeveníem<br />

nois i noies, i per primer cop ens endúiem deures a casa.<br />

El nom de la classe, triat per assemblea popular, seria<br />

premonitori: Ecologistes de Catalunya. També ho serien les<br />

aules: un parell de mòduls prefabricats ubicats en la zona<br />

que avui ocupa el parvulari.<br />

Amb ells, els barracons feien<br />

acte d’aparició a <strong>Alella</strong>.<br />

A l’hora de fer sisè, vam<br />

reprendre el camí de l’exili de<br />

baix, on vam completar la segona<br />

etapa en un edifici molt<br />

més atapeït que l’actual, amb<br />

cursos desdoblats de quasi 30<br />

alumnes per classe.<br />

Ja aleshores es dinava en dos<br />

torns. A migdia, als més grans ens duien a Can Vera, on fèiem<br />

temps jugant a futbol o llegint còmics, estarracats a les<br />

graderies de formigó, o mirant per capítols d’una hora pellícules<br />

de vídeo a l’aula de música... Acabat el primer torn,<br />

a quarts de dues, desfèiem el camí, pujàvem les costes del<br />

Rost, engolíem ràpid, i altre cop avall, a punt per a les tres.<br />

I així arribem, als catorze anys, al certificat escolar i al<br />

BUP. Històricament, els batxillers alellencs eren derivats al<br />

Mediterrània del Masnou. Davant la massificació del centre<br />

i el creixement de la demanda, durant un parell de cursos i<br />

com a extensió de l’esmentat institut, el Departament d’Ensenyament<br />

va instal·lar tres cargoleres a la pista esportiva de<br />

Can Vera per esmorteir el cop. S’hi feia el primer curs i<br />

41<br />

Els membres de<br />

l’Eskamot <strong>Alella</strong>, una<br />

colla que va néixer a<br />

les Barrakes, i el seu<br />

carnet de soci,


42<br />

El blindat de<br />

la comparsa<br />

antimilitarista Legión<br />

Zorrín recull un<br />

dels premis del<br />

carnestoltes. A baix,<br />

la histèria que afecta<br />

els seus tripulants<br />

-víctimes de l’urani<br />

empobrit i la bogeria<br />

de la primera<br />

Guerra del Golfels<br />

porta a onejar<br />

espasmòdicament la<br />

bandera espanyola.<br />

després, au! cap al Masnou hi falta gent. Per a nosaltres, allò<br />

era com si ens arranquessin del ventre matern… no se’ns hi<br />

havia perdut res, més enllà de l’Ulster alellenc!<br />

Per això vam viure amb gran fruïció la vaga i manifestació<br />

d’estudiants que es feu davant l’Ajuntament, amb<br />

llançament d’ous i tomàquets inclòs. I així fou com l’any<br />

següent es van habilitar dos mòduls més que ens van donar<br />

peu a fer segon de BUP en la zona verda on avui s’enllesteix<br />

la nova piscina.<br />

Els pactes urbanístics entre l’Ajuntament i el Marquès<br />

ens concediren una nova treva, i el setembre de 1991 abandonàvem<br />

el complex de Can Vera –on s’havien d’iniciar les<br />

obres del polisportiu- per aterrar com a rellogats a l’antiga<br />

vinya de la Marlinca, a tocar de l’Hort de la Rossa de Teià,<br />

on completaríem els dos anys restants.<br />

El salt de la primària a la secundària<br />

Dels canvis experimentats entre l’ensenyament primari i el<br />

secundari en significaria cinc, i destacaria dos elements de<br />

continuïtat: la familiaritat amb les instal·lacions en barracons<br />

i els canvis periòdics d’ubicació. L’ús d’aixoplucs efímers<br />

i sense pretensions i el nomadisme imprimeixen caràcter,<br />

i crec que configuren el substracte sobre el qual la<br />

resta de factors que tot seguit detallaré van acabar de conferir<br />

identitat pròpia –una mena d’orgull de classe- a aquelles<br />

primeres tres o quatre promocions que s’hi van graduar.<br />

En primer lloc, l’horari lectiu. La situació de provisionalitat<br />

de les instal·lacions obligà a implantar la jornada<br />

intensiva, de 8:30 a 14:30h. Existien dues tandes de mitja<br />

hora d’esbarjo intercalades entre paquets de dues classes de<br />

50 minuts cadascuna. La tarda restava totalment lliure, la<br />

qual cosa era un regal del cel: els dies s’eixamplaven com no<br />

ho havien fet mai i resultaven més ufanosos i profitosos.<br />

En segon lloc, el canvi de companys. Durant vuit anys<br />

–tot l’EGB- els cursos havien estat desdoblats en dues classes,<br />

conformades sempre per les mateixes persones. Els<br />

lligams, doncs, eren molt intensos dins una mateixa aula,<br />

però eren escassos respecte de l’altra. El trànsit al batxillerat<br />

alterà aquells grups estancs, que es van refondre de nou<br />

amb gent de l’altra classe, amb gent del Masnou que no<br />

tenia cabuda al seu municipi i amb una colla de repetidors<br />

–un fenomen que desconeixíem fins a la data- relativament<br />

important, tant pel nombre com per la seva vàlua personal.<br />

A tercer aparegueren els pàries de Teià, expulsats del<br />

Masnou. A aquells desheretats els anomenàvem teiarinus, i<br />

en to de befa els dèiem que Teià no era Catalunya. Al final<br />

ha estat d’aquell melting pot de l’institut, i no tant de l’escola<br />

o de la universitat, d’on han sortit les principals relacions<br />

d’amistat que avui conservem.<br />

En tercer lloc, la relativització de l’edat. Dos o tres anys<br />

de diferència, quan vas camí de la majoria d’edat, no són<br />

cap barrera. Allà vam reconèixer, entre d’altres, els nostres<br />

germans i germanes menors, que ja no eren tan petits com<br />

havíem cregut a l’hora de jugar a futbol, de sortir de nit, de<br />

tocar música o d’establir aliances tàctiques entre l’Eskamot<br />

<strong>Alella</strong> i el Komando Afavor de la Lluita Interminable.<br />

En quart lloc, el nou professorat –un per a cada matèria-<br />

i el pla d’estudis -amb llatí, ètica i filosofia com a troncals.<br />

Ja en el seu moment ho intuïa, però m’he refermat anys<br />

més tard, després de constatar que em va decebre, i molt,<br />

la docència universitària. Així com del meu pas per l’Autònoma,<br />

ajuntant els anys de Periodisme i els d’Història,<br />

només en salvaria un parell de professors –i un és l’actual<br />

conseller de Cultura, Joan Manuel Treserras-, del meu pas<br />

per les Barrakes en trauria justament la proporció inversa.<br />

Vam coincidir en el lloc i el moment adequat, com se sol<br />

dir en aquests casos, un grup relativament petit i altament<br />

motivat de professors que es va saber acostar i amotllar al<br />

grup d’estudiants que obria camí... Segurament, però, la<br />

pressió exercida per preparar el COU fou excessiva i un pèl<br />

obsessiva. Van dir-nos aleshores que l’esforç havia pagat la<br />

pena: vam ser el millor COU de la comarca… però el cert<br />

és que aquell nivell d’exigència, que podia estar justificat el<br />

primer any, va acabar passant factura ben aviat, i les relacions<br />

entre estudiants i claustre se’n van ressentir. Vist en<br />

perspectiva, la prova de selectivitat no era tan determinant<br />

com ens van fer creure.<br />

I en darrera instància, el caliu, la fraternitat i la joie de<br />

vivre d’aquells anys i de les barrakes com a centre neuràlgic<br />

d’aquest microcosmos. L’esclat de la vida, en definitiva: la<br />

llibertat de moviments que et dóna la vella Vespino de l’avi,<br />

les afinitats musicals i estètiques, els primers fogots amorosos<br />

i la sensació de fer coses extraordinàriament estram-


òtiques –com banyar en formol i sotmetre al microscopi<br />

els anèl·lids i poliquets de les últimes platges de pescadors<br />

del Masnou. I tot plegat en un marc social i polític molt<br />

convuls on convergien les mentides del PSOE sobre el terrorisme<br />

d’estat i la corrupció política, la independència de<br />

les repúbliques bàltiques, la vagues contra la primera guerra<br />

del golf, el genocidi bosnià davant la indiferència de la<br />

Unió Europea i, com no, la final de Wembley i copa del<br />

rei de València i les inoblidables declaracions posteriors al<br />

partit del capità madridista.<br />

Plorar de riure<br />

Tot això i més miràvem d’entendre i de pair, passant-ho<br />

pel sedàs displicent i indòmit d’un Gol Nord que ocupava<br />

les últimes files de l’aula. Vam començar customitzant les<br />

parets amb fotografies, muntatges i caricatures de tots nosaltres<br />

i vam acabar fent una revista –fanzine, en vam dir<br />

sempre nosaltres- que vam anomenar Vesània, en honor al<br />

gran Narcís Oller, sota els auspicis i la mà protectora d’un<br />

professor de literatura que aturava els cops del professorat<br />

més ranci. Érem els reis –àcrates, però- de les tisores i la<br />

fotocopiadora. Hi invertíem tardes senceres pel sol fet de<br />

plorar de riure, la qual cosa diu molt de l’eufòria d’aquells<br />

anys. Teníem un argot propi, gairebé sectari, i un malnom<br />

o motiu per a cada company, professor i personatge d’<strong>Alella</strong><br />

–nosaltres inclosos-, que haurien passat als annals del còmic<br />

underground si els originals no s’haguessin extraviat al Nit<br />

i Dia.<br />

Corria el juny de 1993. Un parell d’anys més tard s’inauguraria<br />

el nou Institut, una presó de màxima seguretat<br />

que rebia els interns amb una declaració de principis: welcome<br />

to Alcatraz. El vaig veure aparèixer des de casa estant,<br />

a través de la finestra de la meva habitació a Mas Coll. I<br />

no en vaig voler saber gaire res més… etapa superada, vaig<br />

pensar, si bé a través dels nous col·laboradors de Vesània<br />

–menys compromesa però més desinhibida- m’arribaven<br />

notícies alarmants sobre episodis de censura i fins de segrest<br />

de rotatives. Recordo, també de lluny, l’estèril debat sobre<br />

el nom oficial del centre. L’alcalde volia que homenatgés el<br />

marquès d’<strong>Alella</strong>, i l’alumnat s’inclinava per evocar les Barrakes;<br />

una negociació impossible que va acabar en taules i<br />

en un nom ben insuls: IES <strong>Alella</strong>.<br />

Anys més tard vaig tornar-hi com a monitor de biblioteca,<br />

i el bateig de la criatura com a Alcatraz em va semblar<br />

d’allò més escaient. No només per la seva aparença estètica<br />

–sobretot pel circuit de corredors, reixes i parets nues de<br />

l’interior- sinó pel canvi en la normativa del centre i les<br />

seves repercussions sobre els hàbits de l’alumnat. Tot s’havia<br />

normalitzat: l’horari s’assimilava al d’un col·legi de primària<br />

–i esdevenia especialment insofrible per als teianencs, condemnats<br />

a dinar al centre- i les entrades i sortides s’anunciaven<br />

a toc de sirena. S’havien acabat les passejades pel<br />

Rost i les escapades, en hores d’esbarjo, a les vinyes o a fer<br />

el tallat al Cafè de Dalt. I què voleu? Qui perd els orígens,<br />

per la identitat.<br />

43<br />

Com la pista de bàsquet<br />

de l’Aris de Salònica,<br />

algunes aules tenien un<br />

Fons Nord o un Gol Sud,<br />

segons la seva orientació,<br />

que els alumnes guarnien<br />

al seu gust. Heus ací<br />

mostres dels pamflets que<br />

s’hi lluïen:<br />

A dalt, una caricatura del<br />

professorat de segon de<br />

BUP.<br />

Al mig, els membres<br />

del KALI -altrament<br />

denominats kalimers-,<br />

saludant amistosament<br />

des de la teulada d’una<br />

cargolera.<br />

A baix, un cartell en el qual<br />

es proposava canviar el<br />

destí del viatge de fi de<br />

curs als Països Baixos.


44<br />

ÀLEX FRAGUAS


Mor Josefina Bosch Damm,<br />

de Can Calderó<br />

El seu nét, Oriol Domènech, fa un repàs de la vida d’aquesta alellenca.<br />

ORIOL DOMÈNECH<br />

Acomiadant-se amb un espontani “M’ho he passat molt<br />

bé”, el passat dia 8 d’octubre va morir a Barcelona, a l’edat<br />

de 90 anys, la Josefina Bosch Damm, de Can Calderó.<br />

Sense ser alellenca de naixement, visqué llargues temporades<br />

a la casa pairal del final de la riera, i la seva família<br />

sempre ha estat molt lligada a la història d’aquest poble.<br />

Filla de Maria Damm Calàs i Miquel Bosch de Calderó,<br />

va néixer el 1917, un any abans que acabés la primera<br />

guerra mundial, a Barcelona. La seva mare provenia d’una<br />

família d’alsacians arribats a la ciutat comtal fugint de la<br />

guerra francoprussiana, els quals van fundar la coneguda<br />

fàbrica de cerveses Damm l’any 1876. El seu pare, descendent<br />

d’en Miquel de Calderó, regent de la Reial Audiència<br />

de Catalunya, fou alellenc de la masia que porta el seu llinatge.<br />

Destacà coma a elaborador de productes làctics sota<br />

la marca de l’hostal La Marinette (diminutiu del nom de la<br />

seva dona, Maria), ubicat a Mollet del Vallès. I també fou<br />

vinicultor. Mitjançant la força de la premsa de dos cargols<br />

que encara jau a la fosca bodega de la masia i el suc procedent<br />

de les pròpies feixes plantades de vinya, fabricava<br />

vi i mistela, tal i com feien altres famílies del poble abans<br />

de fundar-se, als anys cinquanta, la nostra Denominació<br />

d’Origen. D’aquesta curiosa premsa se’n va fer una reproducció<br />

de granit a escala natural, amb motiu del mil·lenari<br />

d’<strong>Alella</strong>, la qual està col·locada al principi de la riera.<br />

Fins l’any 1975, per la Mare de Déu de Núria, l’ermita<br />

de Can Calderó celebrava una missa per a tot el poble,<br />

en la qual es cantaven els seus goigs. Actualment, la masia<br />

està ben conservada i des de la riera, que ja rarament duu<br />

aigua (ni ovelles, segons contava la Josefina que n’hi havia<br />

vist), encara es pot apreciar la seva torre i les golfes de dotze<br />

finestrals.<br />

La Josefina va viure a Barcelona, França, Bèlgica, Anglaterra<br />

i Portugal, països als quals va estar durant la guerra<br />

civil. Quan va tornar, es va casar amb Cèsar Agenjo, doctor<br />

veterinari i pèrit agrícola d’origen càntabre, amb el qual residí<br />

a Barcelona i tingueren cinc fills: Casilda, Anna, Miquel,<br />

Rosa i Ramon, dels quals el tercer va morir a <strong>Alella</strong><br />

en un dissortat accident. Sis néts i dos besnéts també l’han<br />

gaudit.<br />

Tota la seva família i amics d’<strong>Alella</strong> la podem recordar a<br />

Can Calderó, passejant entre til·lers i hortènsies, posant ordre<br />

a la “casa gran” o parlant amb en Pere Alabau, en Jaume<br />

Roca o en Tomàs Vidal. Cosina de l’agutzil del poble, en<br />

Pepito, de la tia Rosita i de n’Elíes, el mecànic del carrer<br />

del mig, també recordem la Josefina fent una comanda al<br />

Gispert, jugant amb els néts (o renyant-los), entonant àries<br />

clàssiques per fer-los dormir o evocant l’existència de passatges<br />

ocults que comunicaven amb Can Serra. Eren temps<br />

de la Sofia i de la Campanera, de més sauló que asfalt, de<br />

renou del motocultor als horts, de quan no es podia creuar<br />

la riera quan plovia, de quan la capella de Can Calderó<br />

repicava la petita campana, i de quan <strong>Alella</strong> era una mica<br />

més poble que ara.<br />

Amb un caràcter fort i vitalista, la seva presencia sempre<br />

fou una alegria. La darrera Damm se n’ha anat però ens<br />

deixa il·lusió i un fantàstic record als qui l’hem coneguda.<br />

Ho sigui que ja sabeu: “A passar-ho bé”.<br />

45<br />

Josefina Bosch,<br />

a la inauguració<br />

de la placa<br />

commemorativa de<br />

l’onze de setembre<br />

de 1977 a Can<br />

Lleonart<br />

CEDIDA


Tasques diplomàtiques<br />

La febre de les tertúlies.<br />

EUDALD SERRA<br />

Les tertúlies són des de fa uns anys un dels plats forts de<br />

les graelles de programació dels mitjans audiovisuals. No<br />

només les que parlen d’esports, sinó també les que ho fan<br />

de política, d’economia, de societat, i cada cop més, de les<br />

mal anomenades “notícies del cor”.<br />

No em desagraden, però tampoc en sóc un gran apassionat,<br />

i de tantes que se’n fan últimament, crec que hi ha la<br />

sensació que n’acabarem empatxats, si és que ja no ho estem.<br />

I és que abusar d’aquest gènere pot donar la sensació<br />

que és un recurs per omplir, com per exemple, el d’obrir<br />

línies telefòniques als oients d’una emissora de ràdio per<br />

opinar sobre qualsevol tema. Amb mesura, és un element a<br />

tenir en compte, perquè en definitiva es fa ràdio i televisió<br />

pels oients i els telespectadors, però quan es fa cada dos per<br />

tres, i durant molts minuts, acaba perdent interès, i fins i<br />

tot, acaben parlant sempre els mateixos.<br />

L’interès de les tertúlies, a més, també depèn molt dels<br />

seus participants. Del que aporten i de com s’expressen.<br />

Alternar periodistes especialitzats en la matèria amb professionals<br />

experts en el que es debat és una bona alternativa,<br />

però quan la tertúlia es converteix, exclusivament, en un<br />

territori de periodistes, caiem en la trampa de convertir la<br />

tertúlia en un acotament, i en que els periodistes passin a<br />

ser personatges mediàtics. Quedi clar, que dic mediàtics i<br />

no públics, perquè públics, treballant en aquesta feina ja<br />

se n’és, però mediàtics vol dir acabar-se convertint en protagonistes,<br />

i això és el que em fa l’efecte que el periodista<br />

hauria d’evitar com fos. És llavors quan s’entra en el terreny<br />

del “show-man” més que en el de periodista. I aquest camí<br />

cada vegada es pren més.<br />

Sobre el que es diu en una tertúlia depèn també del que<br />

s’aporta i com s’expressa. Les tertúlies han de tenir passió,<br />

però també reflexió. He arribat a sentir dir i llegir a alguns<br />

col·legues que dirigeixen programes d’aquesta mena que<br />

com més criden els convidats millor de cara a augmentar<br />

l’audiència. És a dir, la qüestió és fer soroll i cridar, abans<br />

que el què es diu i es debat. El que compta és fer bullir<br />

l’olla, i que l’olla duri dies, i si pot ser, algunes setmanes.<br />

Lamentablement cada cop hi ha més tertúlies d’aquestes,<br />

per bé que també en queden que es fan veure i escoltar. És<br />

llavors quan te n’adones que amb mesura i amb convidats<br />

més preocupats per enriquir el debat que per ser protagonistes,<br />

paga la pena seguir-les amb atenció.<br />

47<br />

IL·LUSTRACIÓ DE XAVI VILLAR


48<br />

Myspace, una<br />

plataforma a internet<br />

que tot cantant o<br />

grup d’avui fa servir.<br />

Música i Internet: Edició digital (I)<br />

Albert Alabau reflexiona sobre el<br />

panorama musical actual.<br />

ALBERT ALABAU<br />

Dir que cada cop es venen menys discs i que dia rere dia augmenten<br />

les descàrregues “il·legals” de música a través d’Internet<br />

no és cap novetat. Ja ni ens n’alarmem. Però hauríem<br />

de fer-ho, potser? Jo crec que no, tot i que el que està clar és<br />

que alguna de grossa n’està passant a l’anomenada indústria<br />

musical. Que què està passant a la indústria discogràfica?<br />

Doncs que s’han obert noves vies perquè aquell que ho vulgui<br />

faci arribar la seva proposta musical més lluny que mai.<br />

Democràcia cultural? O potser reestructuració d’un negoci<br />

que està deixant de ser tan lucratiu com abans?<br />

Prenent com a referència al grup anglès Radiohead, a<br />

continuació intentarem fer-vos cinc cèntims de la situació<br />

del panorama musical actual a nivell de la nova via d’edició<br />

i publicació musical existent i, ja en el proper número,<br />

veurem com aquesta situació està afectant a les bandes del<br />

nostre entorn més proper i el profit que n’estan treient. Per<br />

cert, aquells alellencs que toqueu en una banda i vulgueu<br />

que parlem de vosaltres en aquest proper article, no dubteu<br />

a posar-vos en contacte amb nosaltres a través de revista_<br />

alella@yahoo.es.<br />

Soulseek, Myspace, Pandora, Emule, Last-fm,... A tots<br />

us sonaran més o menys les diferents plataformes existents<br />

dedicades a la descàrrega musical en format digital i a la<br />

promoció de la música a través d’Internet. Són vàries i variades<br />

i, cada cop que se’n tanca una via de procés judicial, se<br />

n’obren un grapat de noves. Potser Myspace sigui l’exemple<br />

més flagrant del canvi que estem vivint, sobretot després de<br />

l’esclat viscut l’any 2005 arran del fenomen Arctic Monkeys,<br />

grup anglès que va aconseguir editar i publicar el seu<br />

primer disc, de la mà del reputat segell independent britànic<br />

Domino Records, després d’arrasar per Internet gràcies al<br />

“boca-orella” promogut sobretot pels milers d’adolescents<br />

que governen la nova democràcia digital des dels escons<br />

parlamentaris instaurats als ordinadors de casa seva.<br />

Estava clar que una nova era s’havia iniciat. Però el passat<br />

dia 10 d’octubre de 2007 algú va arribar encara més lluny:<br />

alguna cosa deuria canviar en el panorama musical mundial<br />

quan es produí l’esperat -però poc anunciat- llançament de<br />

“In Rainbows”, el nou disc oficial de la banda britànica Radiohead,<br />

doncs va commocionar a propis i estranys més pel<br />

seu continent que pel seu contingut. El motiu? Doncs que<br />

‘Què està passant a la indústria<br />

discogràfica? Doncs que s’han obert<br />

noves vies perquè aquell que ho<br />

vulgui faci arribar la seva proposta<br />

més lluny’<br />

va ser publicat digitalment via descàrrega legal per Internet<br />

des del propi lloc web de la banda (www.inrainbows.com).<br />

Sense intermediaris ni discogràfiques de per mig i oferint<br />

a l’usuari que efectués la descàrrega amb la possibilitat de<br />

pagar els diners que cregués convenient -aportació mínima<br />

d’un cèntim de lliure esterlina-, qui tallava ara el bacallà<br />

eren la banda i l’oient. Potser això no sembla tampoc una<br />

cosa com per fer-ne l’enrenou que se n’ha fet ni com per<br />

ocupar tantes pàgines als diaris, però crec que és realment<br />

una fita que marca un abans i un després, encara que només<br />

sigui de manera simbòlica. Cal posicionar-nos i tenir<br />

en compte que Radiohead és un grup de primer nivell que<br />

fa gires i omple recintes de mitjana i gran capacitat arreu<br />

del món. És un grup que ha venut varis milions de discos<br />

al llarg d’una trajectòria de més de 15 anys. És un grup<br />

reputat i respectat per la crítica especialitzada, admirat per<br />

músics dels més diversos estils i amb una gran massa de<br />

fans estesa per tot el planeta. Dit això, crec que ja comença<br />

a xocar una mica més el fet que un grup d’aquestes dimensions<br />

-musicals i mediàtiques-, hagi optat per tirar pel dret<br />

i autoeditar la seva obra penjant-la per Internet a un preu<br />

fixat lliurement pels usuaris.<br />

Aquesta operació d’edició no deixa de ser una maniobra<br />

comercial, però que evidencia l’existència d’una nova


forma d’oferir la música. Això és ja un fet evident a nivell<br />

de bandes i autors desconeguts que lluiten per fer arribar<br />

la seva obra al màxim nombre de gent possible. Avui dia<br />

busques, escoltes i, si t’agrada, sols anar a la botiga a fer-te<br />

amb el disc en format físic, tot i que cada cop som menys<br />

els que decidim fer aquest darrer pas. Però ara ja no és<br />

viable, sobretot per part de la indústria, usar com a justificació<br />

pels alts preus dels discos la despesa que genera<br />

l’enregistrament i edició d’un disc en format físic: cada<br />

cop és més fàcil gravar en estudi a baixos preus i amb una<br />

certa qualitat, i cada cop és més fàcil emprar les diferents<br />

plataformes digitals existents per fer arribar la música al<br />

públic. I perquè tothom segueix volent editar físicament<br />

les seves obres? Doncs potser perquè encara no hem obert<br />

els ulls ni com a músics ni com a audiència; o potser perquè<br />

mentre existeixin melòmans seduïts pel culte fetitxista<br />

al disc tradicional -en vinil o en disc compacte-, serà<br />

difícil, per sort, posar-hi fi completament. Però la reflexió<br />

oportuna en aquest cas és que, a part del ventall obert<br />

amb pràctiques com les citades, s’obre un nou escenari<br />

en el què l’usuari consumidor de música, a part de cobrar<br />

molt més protagonisme, ha de redefinir-se, tot prenent<br />

consciència del seu paper i del valor que té el que consum.<br />

I que, d’una o altra manera, ha de pagar per a gaudir de<br />

la música. És una autèntica incògnita si sabrem fer-ho, si<br />

aconseguirem que la música es democratitzi i es lliuri de<br />

ARXIU<br />

la tirania d’una indústria que fa molts anys que esprem.<br />

Però cal remarcar que el veredicte no recau només sobre<br />

les espatlles dels músics.<br />

Per acabar, i retornant a l’efemèride radioheadiana, tot i<br />

que el disc serà editat físicament en breu per la discogràfica<br />

XL Recordings –amb edició de luxe destinada als fans i a<br />

qui ho vulgui i/o pugui assumir-, Radiohead han demostrat<br />

que es pot ser un grup de primera fila però a l’hora prendre<br />

les regnes de la teva pròpia obra, tot deixant que els di-<br />

ners no siguin un impediment perquè qui ho vulgui pugui<br />

gaudir de la teva música sense sentir-se un delinqüent. Cal<br />

recordar que la descàrrega il·legal de música a través de la<br />

xarxa està catalogada com a delicte pels codis civil i penal<br />

espanyols, tot i que l’ambigüitat al respecte de la interpretació<br />

i aplicació d’aquestes normes dóna com per a escriure’n<br />

un llibre. De moment, una bona pila de grups internacionals<br />

ja han manifestat la seva intenció de seguir les passes<br />

del grup britànic.<br />

La música ens farà lliures.<br />

49<br />

Thom Yorke, líder de<br />

Radiohead.<br />

‘cada cop és més fàcil gravar en estudi a baixos<br />

preus i amb una certa qualitat, i cada cop és més<br />

fàcil emprar les diferents plataformes digitals<br />

existents per fer arribar la música al públic’


El Camerun i els projectes de cooperació<br />

L’Alellenca Anja Querol ens relata la seva experiència en aquest país Africà que la<br />

va acollir durant els mesos de juliol i agost d’aquest any.<br />

ANJA QUEROL<br />

Després de poc més de dos anys de cooperar de forma regular<br />

amb la ONGD Agermanament Sense Fronteres (ASF),<br />

ONGD que col·labora i treballa conjuntament amb els pobles<br />

del Sud, principalment amb Camerun, havia arribat<br />

el moment de conèixer de primera mà la tasca que s’estava<br />

desenvolupant en aquest país Africà.<br />

Aprofitant el viatge que el coordinador d’ASF havia de<br />

fer per la zona Sud del Camerun, zona on es concentren la<br />

major part de projectes que s’ajuden a finançar, cinc persones<br />

ens vam unir durant tres setmanes al seu recorregut.<br />

No anàvem a fer cap tasca concreta, simplement a conèixer<br />

els projectes que s’estan duent a terme, doncs la ideologia<br />

d’ASF consisteix a promocionar que siguin els mateixos<br />

camerunesos els que tinguin les inquietuds de treballar i<br />

realitzar els seus propis projectes. ASF treballa directament<br />

amb una contrapart (ASAFRO) amb base a la capital del<br />

país Africà, Yaounde. ASAFRO és una entitat portada per<br />

camerunesos i és qui s’encarrega de fer un seguiment de<br />

cada projecte, de coordinar i formar a les persones que els<br />

duen a terme i de rebre les sol·licituds de futurs possibles<br />

beneficiaris.<br />

Cal dir que prèviament al viatge havíem fet alguna reunió<br />

per preparar-lo; estudiant la ruta i els pobles per on passaríem,<br />

apropant-nos en la distància als diferents projectes i<br />

aprofitant per conèixe’ns més entre tots.<br />

Així doncs, amb una petita idea del que ens trobaríem<br />

en arribar, a mitjans de juliol vam emprendre la nostra<br />

aventura...<br />

Comencem el camí!<br />

La rebuda va ser increïble, a cadascun dels pobles que anàvem<br />

la gent era tot amabilitat i alegria i ens obrien els braços<br />

i les seves cases, ja fos per compartir un àpat o per oferir-nos<br />

allotjament.<br />

Vam començar la ruta a Douala, la capital econòmica<br />

del país i ciutat on arribava el nostre vol. Si bé en aquesta<br />

localitat costanera ASF col·labora en la construcció d’un<br />

taller tèxtil; no seria fins al cap de quatre dies que el visitaríem.<br />

Al matí següent d’arribar ja vam emprendre la ruta cap<br />

al Nord, seguint aigües amunt el riu Wouri a bord d’una<br />

piragua a motor. Vam passar més de quatre hores per arribar<br />

a la nostra destinació final, Bodiman.<br />

Si bé la piragua no és el mitjà de transport més confortable,<br />

sobretot quan et veus obligat a anar-te posant i traient<br />

la capelina segons els capricis del temps; el fet de viatjar pel<br />

mig del riu ens va permetre gaudir d’uns paisatges increïbles<br />

i gaudir de ben a prop de la vegetació exuberant de la<br />

zona selvàtica d’un país amb una gran diversitat de climes<br />

i paisatges.<br />

A Bodiman vam poder visitar les primeres plantacions<br />

de palmeres d’oli; un dels projectes més ambiciosos d’ASF<br />

que s’emmarcaria dins de la categoria de projectes econòmics.<br />

L’oli de palma és un dels productes principals de l’alimentació<br />

camerunesa, s’utilitza principalment per cuinar,<br />

però també per fer-ne sabó.<br />

El projecte de palmeres d’oli ha tingut una gran rebuda<br />

entre la gent del país, doncs no només l’oli de palma és un<br />

producte autòcton, sinó que la seva producció també els<br />

FOTOS D’ANJA QUEROL<br />

El riu Wouri.<br />

51


52<br />

Esquerra:<br />

Fent oli (bot makak).<br />

Dreta:<br />

Amor en llengua de<br />

signes.<br />

permet guanyar uns quants diners per poder accedir a altres<br />

serveis bàsics com són la sanitat i l’educació.<br />

Els beneficiaris d’aquests projectes s’estructuren en<br />

GICs (cooperatives). Cada família rep el material necessari<br />

per poder plantar dues hectàrees de terreny, terreny que<br />

s’han d’encarregar de netejar a cop de matxet.<br />

ASAFRO s’encarrega de facilitar els materials per a cada<br />

etapa de la producció de l’oli. Inicialment es faciliten les<br />

llavors germinades, els saquets que serveixen de test per a<br />

la seva plantació i els adobs necessaris. Hi ha una persona a<br />

cada GIC encarregada dels ‘pepiniers’ (vivers) on es planten<br />

les llavors i es fan créixer les palmeres fins que són aptes per<br />

a ser plantades als camps. Quan ja tenen la mida adequada,<br />

les palmeres es distribueixen per les diferents plantacions i<br />

passa a ser responsabilitat de cada família procurar-ne el seu<br />

creixement.<br />

Com que abans de poder produir oli cal que passin 5<br />

anys; s’aprofiten els espais intermedis entre palmera i palmera<br />

per plantar-hi altres cultius més ràpids. Per tant, és<br />

molt habitual veure plantes de manioc, cacauets i pinyes al<br />

voltant de les palmeres que van agafant alçada.<br />

Passats aquests 5 anys, ja es pot produir oli. Les llavors<br />

es bullen i es premsen en premses facilitades per ASAFRO,<br />

premses que són compartides entre els diferents membres<br />

de la GIC.<br />

Però tornem a Bodiman... Aquesta localitat fa molt poc<br />

que ha entrat en aquest projecte, per tant, només vam poder<br />

visitar el ‘pepinier’ i els camps que començaven a ser netejats.<br />

El més curiós va ser poder accedir a les plantacions;<br />

doncs les comunitats que estan a la vora del riu acostumen<br />

a quedar negades amb facilitat i s’han de buscar les zones<br />

més seques per poder plantar les palmeres. Novament dalt<br />

d’una piragua vam travessar algunes zones on no quedava<br />

clar què era terra i què aigua per poder visitar els camps!<br />

Un altre tipus de projectes<br />

Després de la visita a les comunitats del riu vam tornar a<br />

Douala i d’aquí ens vam dirigir a Eseka, on ens hi esperaven<br />

projectes de caire social.<br />

D’una banda vam poder passar un parell de dies a l’escola<br />

de sords IMSHA, escola que porten dos germans camerunesos<br />

sords, en Simon i l’Hermine, i que acull als nens<br />

i nenes sords de les rodalies, la majoria en règim intern.<br />

En aquesta escola se’ls ensenya no només a comunicar-se<br />

en llenguatge de signes i les assignatures bàsiques, sinó que<br />

també se’ls mostren altres feines manuals a través d’un taller<br />

tèxtil que, si bé avui en dia està en una altra part del poble,<br />

està previst que aviat passi a formar part de la nova escola<br />

que s’està construint.<br />

Malauradament, com que estàvem ens els mesos d’estiu,<br />

la majoria dels nens estaven de vacances, però això no va<br />

impedir que poguéssim compartir partides de cartes amb<br />

els que hi quedaven i ajudar a la cuina quan feia falta.<br />

Des d’Eseka ens vam dirigir cap a Yaounde, la capital<br />

política de Camerun i on està ubicada la seu d’ASAFRO.<br />

Les tasques que vam fer aquí van ser principalment burocràtiques...<br />

vam visitar el despatx central i vam col·laborar<br />

en l’elaboració de llistats i control dels projectes de palmeres<br />

de les diferents GICs.<br />

Com tota capital, però, Yaounde té una oferta lúdica<br />

que vam aprofitar gràcies a alguns dels amics camerunesos<br />

que vam conèixer durant el viatge. D’una banda vam<br />

gaudir d’una visita guiada a un mercat d’artesania on vam<br />

poder comprar alguns records, cosa que de no ser així ha-


gués estat molt complicada donat el tipus de viatge que<br />

estàvem fent.<br />

I d’altra banda, vam poder compartir alguns àpats en<br />

alguns restaurants de la ciutat i gaudir d’una demostració<br />

en viu d’Asiko, la dansa típica de la comunitat ‘Bassa’, comunitat<br />

que domina a la zona on ASF col·labora.<br />

Passats un parell de dies a la capital calia tornar a les<br />

comunitats rurals i a les visites de plantacions; així que ens<br />

vam dirigir cap a Boumnyebel, una cruïlla de carreteres on<br />

ens va sorprendre trobar-hi un peatge!<br />

Aquesta comunitat és força caòtica i principalment està<br />

formada per un mercat carregat de gent que intenta vendre<br />

els seus productes a cadascun dels vehicles que la travessa...<br />

que no són pocs. Vehicles que normalment s’aprofiten al<br />

màxim, així que no és estrany veure entre 3 i 4 persones<br />

dalt d’una moto, o més de 7 persones dins d’un cotxe...així<br />

és Camerun!<br />

A Boumnyebel vam visitar principalment plantacions i<br />

vam veure com era d’important per als camerunesos el fet<br />

que algú del Nord es preocupés de la tasca que estan desenvolupant<br />

ells allà. Per a ells la nostra visita és una gran motivació<br />

per continuar treballant i tirant endavant el projecte;<br />

veuen que algú s’hi interessa.<br />

De Boumnyebel vam anar a Bot-Makak, una altra comunitat<br />

rural plena de plantacions; però aquí també vam<br />

visitar algunes GICs de dones que desenvolupen projectes<br />

de granges d’animals domèstics i de plantacions de productes<br />

de consum més diari (manioc, plantain, cacau, papaia,...).<br />

Aquest tipus de plantacions acostumen a ser més<br />

properes al lloc de residència i ajuden a que les dones puguin<br />

participar en l’economia familiar.<br />

A Bot-Makak s’hi troben les plantacions de palmeres<br />

d’oli que ja porten més temps funcionant i això ens va permetre<br />

veure ja alguna premsa en funcionament i conèixer<br />

en directe l’elaborat procés de producció de l’oli de palma.<br />

Afrontant el final<br />

Ens acostàvem ja al final del viatge, però encara ens quedava<br />

ruta per recórrer, tot i que la part de visites de projectes<br />

ja s’havia acabat.<br />

Un llarg trajecte en cotxe ens va portar fins a Ngobisson,<br />

la comunitat més rural de totes les que vam visitar.<br />

A Ngobisson vam conèixer a una altra ONG que hi feia<br />

projectes sanitaris i de construcció de pous, però amb un<br />

concepte força diferent al de ASF. Si més no, vam poder<br />

compartir les nostres respectives experiències i intercanviar<br />

coneixements.<br />

Finalment, abans de tornar cap a Barcelona de nou, vam<br />

voler gaudir d’un parell de dies a la costa camerunesa, així<br />

que ens vam dirigir cap a Kribi... la zona ‘més turística’ del<br />

país.<br />

Uns dies de relax a primera línia de mar, al costat de les<br />

cataractes que es formen a la desembocadura del riu Loebe...<br />

un paradís natural!<br />

I així, bevent l’aigua dels cocos encara sense madurar,<br />

degustant els ‘camaroes’ a la brasa que van donar el nom al<br />

país i adormint-nos al so de les onades de l’Atlàntic vam<br />

acomiadar-nos de Camerun. Un país que a tots ens va captivar,<br />

un país on, malgrat les condicions i les dificultats, la<br />

gent viu amb alegria, una alegria que ens van saber contagiar...<br />

un país que ens ha obert una mica més els ulls i ens ha<br />

fet reflexionar... un país divers i variat, exuberant, generós i<br />

molt acollidor, un país que molts anomenen la ‘Petite Afrique’<br />

i al qual com a mínim jo, voldré tornar.<br />

Esquerra:<br />

Cuinant.<br />

53<br />

Dreta:<br />

Les catarates Loebe.


cine<br />

THIS IS ENGLAND<br />

DIRECTOR<br />

SHANE MEADOWS<br />

A<strong>MB</strong><br />

THOMAS TURGOOSE,<br />

STEPHEN GRAHAM<br />

JO HARTLEY<br />

discos<br />

RADIOHEAD: IN RAINBOWS<br />

2007 (LLANÇAMENT PER INTERNET DES DEL SEU WEB)<br />

2008 XL RECORDINGS (LLANÇAMENT FÍSIC)<br />

ALBERT ALABAU<br />

In rainbows és el setè disc oficial<br />

de la banda d’Oxford i consta de<br />

10 cançons que estructuren un collage<br />

de gran varietat musical: des<br />

del rock de guitarres esmolades<br />

que ens regala l’excel·lent Bodysnatchers<br />

-més propi de bandes ga-<br />

MARIA CASTELLS<br />

Ens situem a les vacances escolars<br />

de 1983 d’un poble gris i industrial<br />

d’Anglaterra. Shaun és un nen de 12<br />

que ha perdut el seu pare a la guerra<br />

de Las Malvinas. Un nen sense<br />

amics ni il·lusions. Coneixerà aleshores<br />

un grup de cap rapats (skinheads)<br />

locals que l’adoptaran com un més.<br />

Si vol ser un skin, n’haurà d’adquirir<br />

el look. La seva mare li compra unes<br />

botes similars a les Dr Martens, li<br />

afeiten el cap, li regalen la camisa<br />

Ben Sherman. Ja té benvinguda a<br />

la banda. L’arribada d’un skin racista<br />

acabat de sortir de la presó i totes les<br />

seves idees donaran peu a un procés<br />

de maduració que portarà a Shaun de<br />

la inocència a l’experiència. Un detall<br />

a tenir en compte: la pel·lícula és autobiogràfica<br />

del director.<br />

ratgeres americanes-, a la ja clàssica<br />

obra mestre de la dolça tortura<br />

radioheadiana -com és el cas de la<br />

corprenedora Videotape-, tot amenitzant<br />

el passatge dels poc més de<br />

40 minuts que dura el disc amb genialitats<br />

minimalistes com Reckoner<br />

o House of cards. Mai abans havien<br />

mesclat amb tanta gràcia electrònica<br />

i instrumentació orgànica. Mai<br />

abans Thom Yorke havia cantat com<br />

ara; mai abans havia transmès tant<br />

amb tan poc. Probablement sigui,<br />

juntament amb The Bends -el seu<br />

segon LP-, el disc més recomanable<br />

per a introduir-se a Radiohead per<br />

qui no els conegui encara. Probablement<br />

sigui el disc que menys agradi<br />

a molts dels seus fans consolidats.<br />

Probablement sigui ara ja un clàssic.<br />

Gaudiu-ne!<br />

HALLOWEEN EL ORIGEN<br />

DIRECTOR<br />

ROB ZO<strong>MB</strong>IE<br />

A<strong>MB</strong><br />

TYLER MANE<br />

SHERI MOON ZO<strong>MB</strong>IE<br />

MALCOLM MCDOWELL.<br />

JENS LEKMAN<br />

Night Falls Over Kortedala<br />

SECRETLY CANADIAN / GREEN UFOS<br />

ELS CONVIDATS<br />

Ràdio-logia<br />

AUTOEDITAT / 2007<br />

55<br />

MARIA CASTELLS<br />

El 2008 farà 30 anys de la primera entrega<br />

de la saga iniciada per John Carpenter<br />

d’aquest assassí sense pietat.<br />

El director Rob Zombie (La casa de los<br />

1000 cuerpos, The Devil’s Rejects) ha<br />

decidit explicar de la seva particular forma<br />

el moment decisiu que va canviar<br />

la vida d’aquest nen anomenat Michael<br />

Myers. Tot va començar aquella fatídica<br />

nit de Halloween en una tranquila ciutat<br />

d’Illinois. Després de la sanginolenta<br />

nit Michael és traslladat a un hosptial<br />

psiquiàtric de màxima seguretat, però<br />

17 anys després, aconseguirà escaparse<br />

per acabar el que va començar. Per<br />

cargolar-se a la butaca, per quedar-se<br />

sense ungles, per agafar-se a qui tens<br />

al costat, per passar una bona estona;<br />

si t’agrada el gènere, està clar.<br />

VÍCTOR ROCA<br />

Sembla que ser un crooner està de<br />

moda. Les prestatgeries de les botigues<br />

de discos n’estan plenes i en un<br />

lloc preferent hi ha d’haver el darrer<br />

treball d’aquest suec de 26 anys titulat<br />

Night Falls Over Kortedala. El que<br />

diferencia aquest cantant melòdic indie<br />

amb l’Adam Green o en Richard<br />

Hawley –per posar un parell d’exemples-,<br />

són els seus arranjaments, on<br />

tenen cabuda els samplers i un cert<br />

aire discotequer. Un disc molt recomanable<br />

per a qui creu que ser un crooner<br />

no és només un anglicisme esnob.<br />

VICTÒRIA MOLINA<br />

Ràdio-logia és el cinquè disc de la formació<br />

Els Convidats, que inicià la seva<br />

carrera musical als anys 90. La música<br />

acústica i intimista del grup culmina<br />

amb aquest disc de versions de<br />

cançons mítiques dels anys 80 amb<br />

un somni fet realitat. En català i amb<br />

la fantàstica veu de la cantant Àfrica<br />

Pérez, les adaptacions de les lletres<br />

a la nostra llengua resulten fantàstiques.<br />

Baby can I hold you o My name<br />

is Luca són algunes de les perles que<br />

trobareu en aquest nou àlbum.


llibres<br />

QUIM MONZÓ<br />

Mil cretins*<br />

QUADERNS CREMA, 2007<br />

MS<br />

Fa tres mesos el diari anglès The Independent<br />

situava Quim Monzó com<br />

“un dels grans escriptors de contes<br />

de tot el món”. Després va venir<br />

l’èxit del discurs inaugural de la Fira<br />

del Llibre de Frankfurt (que, per cert,<br />

Quaderns Crema ha publicat i es pot<br />

aconseguir de franc a les llibreries). I<br />

poc després arribava aquest Mil cretins,<br />

llibre de contes que apareix sis<br />

anys després d’El millor dels mons.<br />

Monzó es troba en estat de gràcia.<br />

A Mil cretins l’escriptor ha canviat<br />

el paisatge dels seus contes: ja<br />

no hi surten bars sinó geriàtrics. Però<br />

això no ha d’espantar ningú. De sexe<br />

n’hi continua havent. I sobretot s’hi<br />

troba el Monzó més àcid, punyent,<br />

provocador i lúcid. Mil cretins consta<br />

de dinou contes dividits en dues<br />

parts. Els de la primera van lligats a<br />

les vivències que ha passat l’autor en<br />

aquesta darrera dècada, les malalties<br />

i decrepitud dels seus pares i la<br />

mort d’alguns amics importants. Són<br />

històries que es revelen essencials.<br />

En aquest llibre apareix un Monzó<br />

menys pudorós en mostrar-se i amb<br />

un aire més malenconiós, però, al<br />

cap i a la fi, un Monzó en estat pur.<br />

* El pots trobar a la biblioteca municipal<br />

BRUNO BALLARDINI<br />

Jesús renta més blanc o com l’Església va inventar el màrqueting<br />

EDITORIAL MINA, 2007<br />

RAMON ANGLADA<br />

L’Església identificada com una gran multinacional i el catolicisme com el producte<br />

que ha tingut la millor campanya publicitària de la història. Aquesta és<br />

la proposta que ens ofereix un llibre irreverent però que no realitza una crítica<br />

ferotge a la religió. Al llarg de les seves pàgines veurem com en el món de la<br />

publicitat i el màrqueting tot ha estat inventat, i provat amb èxit, pel catolicisme<br />

al llarg dels segles. Diversos episodis fan d’allò més interessant la seva<br />

lectura com l’hilarant pas de la imatgeria religiosa de manuscrits i incunables<br />

cap a les estampetes d’ús massiu amb l’objectiu de captar i fidelitzar clients.<br />

Aquesta història d’èxit és sens dubte una bona manera per copsar el Nadal<br />

amb uns altres ulls.<br />

JOAN DANIEL BEZSONOFF<br />

Els taxistes de tsar*<br />

EMPÚRIES, 2007<br />

MS<br />

Aquest escriptor català de Perpinyà utilitza un gènere híbrid, entre la ficció i<br />

l’autobiografia, per endinsar-se en la història del seu avi, Mitrofan Bezsonoff, a<br />

qui no va conèixer. Un avi nascut a Rússia, que va servir l’exèrcit del tsar, i que<br />

amb l’arribada de la revolució bolxevic va emigrar cap a París, on es guanyava<br />

la vida fent de taxista, com molt russos d’aquells primers anys del segle XX.<br />

Aquest llibre per Bezsonoff també és un vehicle per parlar de la identitat en<br />

general i de la seva en particular. L’autor es pregunta: Qui és aquest home<br />

nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel•les en català?<br />

JOSEP M. ESPINÀS<br />

A peu per l’Alt Camp*<br />

LA CAMPANA, 2007<br />

MS<br />

A peu per l’Alt Camp és el viatge a peu que fa dinou i el llibre número vuitanta-u<br />

que ha publicat Josep M. Espinàs, que enguany ha fet vuitanta anys. Feia més<br />

d’una dècada que l’escriptor no s’endinsava per terres de Catalunya, perquè<br />

la seva popularitat entra en conflicte amb el caminant cronista, que necessita<br />

de l’anonimat per recollir impressions i capturar converses. Material talment<br />

de ficció. A A peu per l’Alt Camp Espinàs surt d’Alcover per arribar al Pont<br />

d’Armentera, després de passar per pobles com La Masó, Bràfim, Vila-rodona<br />

i Santes Creus. I malgrat que no aconsegueix deixar de trobar persones que el<br />

reconeixen i fins i tot li fan un sopar-homenatge, l’escriptor viu algunes escenes<br />

i diàlegs magnífics. En aquest llibre l’Espinàs es mostra molt ell, amb paràgrafs<br />

GERARD GUIX<br />

Dia de caça<br />

COLUMNA, 2007<br />

MS<br />

En un poblet quatre caçadors disparen i maten un noi, accidentalment en<br />

aparença, pensant-se que és un senglar. L’alcalde i propietari de la gestoria,<br />

l’amo del bar, el mecànic, i un estudiant d’art dramàtic sense feina, són amics<br />

i des d’aquest moment còmplices. La situació els portarà a compartir secrets,<br />

a escampar rumors i, en un ‘in crescendo’ de tensió sense control, a la traïció<br />

i a la venjança. Gerard Guix (Vic, Osona, 1975) demostra amb aquesta novel·la<br />

(que és la tercera), la seva força narrativa per crear ambients, situacions de<br />

tensió i violència, per generar una trama plena de suspens. En paraules del<br />

propi autor: Dia de caça és un “thriller rural”, que vol fer un retrat profund de<br />

la condició humana.


Música, mestres!<br />

ELOI PERICH I SERRA<br />

Música, mestres! I aprenents, i alumnes avançats! I neòfits i culpelats! I penedits<br />

i indiferents! Música de tothom i per a tothom!<br />

Des de ben petit, a casa els pares van decidir que valdria la pena que jo<br />

tingués una formació musical. No em refereixo a una banda, sinó a uns coneixements<br />

de solfa i d’algun instrument, com ara el piano. I ho van creure<br />

oportú també en el cas dels meus germans.<br />

Bé, sembla que la cosa no va<br />

anar malament del tot, en el sentit<br />

que un de nosaltres s’hi dedica i, des<br />

del meu punt de vista, ho pela força<br />

bé; i els altres tres tenim certa dependència<br />

de la música per garantir<br />

la nostra felicitat. És a dir: no en tenim<br />

prou només amb la música -excepte<br />

en moments puntuals- per ser<br />

feliços, però no podem ser feliços<br />

del tot sense la nostra dosi.<br />

Però exercir la música demana<br />

temps, i gaudir-ne d’una forma<br />

menys activa -crec que mai es pot<br />

gaudir la música de forma absolutament<br />

passiva, requereix sempre<br />

una mínima aportació en forma<br />

d’interès o d’obertura de canals<br />

d’entrada- també en demana, però<br />

menys.<br />

Jo aprofito els viatges en cotxe,<br />

els moments d’exercici físic<br />

no aquàtic, les tasques de manteniment<br />

de l’ordre i la higiene de la<br />

llar i certes estones de feina per<br />

condimentar la meva activitat amb<br />

el so harmònic. I no m’hi guanyo la<br />

vida perquè no sóc prou bo ni entregat.<br />

Ben poc sovint puc gaudir<br />

de la música com a activitat exclusiva,<br />

i solen esdevenir-se aquestes<br />

oportunitats en concerts, audicions,<br />

escassíssims moments de repòs i<br />

tira còmica<br />

viatges per les generalment del tot recomanables pàgines de servei musical<br />

de la xarxa.<br />

Us he parlat en alguna ocasió de l’esponja que tinc al clatell, oi que sí? Bé,<br />

doncs de ja fa temps se m’humiteja sovint en sentir un tipus determinat -tot i<br />

que heterogeni- de música, en sentir música en general sota la posició i la illuminació<br />

adeqüades, o simplement en sentir música amb certa intenció. Sóc<br />

ploraner, sí, però la música hi té la seva part de culpa.<br />

Però no bec mai llàgrimes amargues<br />

amb la música, sempre tenen<br />

IL·LUSTRACIÓ DE DAVID ROMAN un regust de comfort i una flaire d’alegria.<br />

La música amb atenció intensa<br />

aporta sensació intensa, i la música<br />

per omplir, si es disposa d’una sensibilitat<br />

dintell, et diu sovint: “Ei, que<br />

estic sonant només per tu, vols fer el<br />

favor d’immutar-te? Alegra’t! Fes un<br />

gest harmònic! Balla! Emet un crit<br />

amb gall inclòs! Decideix compartirme<br />

amb qui tens al teu costat, que<br />

em sent però no m’escolta! ¿Potser<br />

et penses que estaré sempre aquí<br />

amb el mateix volum i les mateixes<br />

condicions ambientals? Doncs no,<br />

aquesta fiblada a l’ànima és única, i<br />

si la deixes passar no tornarà.”<br />

La música, estimat lector, ens<br />

parla, ens xiscla a cau d’orella i ens<br />

xiuxiueja des d’un racó allunyat. Ens<br />

alimenta i ens dóna alè, il·lumina la<br />

nostra via, estova el nostre matalàs,<br />

atempera l’aire que frega la nostra<br />

pell.<br />

57<br />

Per en Nil, o la Berta, que tenen<br />

uns pares que són música.<br />

I per l’Ignasi, que ens omple<br />

cada dia de llum.<br />

Esplugues de Llobregat, 23 de<br />

novembre de 2007<br />

SERGI BANCELLS


a ull nu<br />

Reaparició d’un astre<br />

JORDI GALBANY<br />

Aquestes darreres setmanes, des de<br />

finals d’octubre, ha estat notícia la reaparició<br />

d’un nou astre al firmament.<br />

Va ser Juan Antonio Henríquez qui<br />

redescobrí, des de Tenerife, la nova<br />

explosió del cometa 17P/Holmes.<br />

Al llarg de la nit de la matinada del<br />

24 d’octubre, observadors de tot el<br />

Món es van sumar al fenomen i, sorprenentment,<br />

veien com l’objecte<br />

en qüestió augmentava de brillantor<br />

considerablement. Cap al final de la<br />

nit a Barcelona, el personal del Departament<br />

d’Astronomia i Meteorologia<br />

de la Universitat de Barcelona<br />

van determinar una nova magnitud<br />

de l’objecte, que ja es podia veure<br />

a simple vista... En una nit, aquest<br />

astre va passar de ser difícilment<br />

observable amb un telescopi d’aficionat,<br />

a poder ser observat a ull nu.<br />

Què és un cometa?<br />

En general, els cometes són cossos<br />

sòlids, formats de roca i gel, que descriuen<br />

òrbites allargades al voltant<br />

del Sol. Habitualment són òrbites<br />

molt excèntriques i molt llargues en<br />

l’espai i el temps. Tant és així, que a<br />

alguns cometes només se’ls ha vist<br />

Dues imatges recents del cometa.<br />

una vegada. Quan aquests cossos<br />

s’acosten al Sol, el seu gel es fon i<br />

es formen les seves característiques<br />

cues de gas. El seu origen es troba<br />

ubicat al límit del Sistema Solar, més<br />

enllà de l’òrbita de Plutó i la resta de<br />

planetes nans del Cinturó de Kuiper.<br />

L’origen el trobem al que s’anomena<br />

núvol d’Oort.<br />

Entre la gran quantitat de cometes<br />

coneguts fins a l’actualitat, el<br />

17P/Holmes és un cometa periòdic<br />

amb un període orbital realment molt<br />

curt, perquè s’acosta a nosaltres<br />

cada 7 anys, però sempre amb una<br />

òrbita molt allunyada del Sol. Es va<br />

descobrir per primer cop el 13 de<br />

juny de 1892, des de l’observatori de<br />

Greenwich, a Londres.<br />

Quan i com podem veure’l?<br />

Així doncs, el nou cometa ja és visible<br />

per a tothom, concretament a la<br />

constel·lació de Perseu, molt a prop<br />

de l’estrella més brillant d’aquest<br />

conjunt d’estels. El seu aspecte, a ull<br />

nu, és molt semblant al d’una estrella,<br />

ja que aparentment no mostra la<br />

característica cua llarga de gas i pols<br />

dels cometes perquè està molt lluny<br />

del Sol. Si utilitzem uns prismàtics<br />

o un petit telescopi, es pot apreciar<br />

una zona difuminada al voltant del<br />

punt central. Des de l’hemisferi nord,<br />

aquest cometa es pot veure al llarg<br />

de tota la nit. A mitjans de novembre,<br />

quan s’escrivien aquestes línies,<br />

el cometa encara segueix essent brillant<br />

i es pot veure a ull nu, sobretot<br />

des de zones amb poca contamina-<br />

ARXIU<br />

59<br />

ció lumínica i després de la posta de<br />

Lluna; però les expectatives són que<br />

el cometa ja no es pugui veure sense<br />

l’ajuda de cap aparell òptic més enllà<br />

de finals de novembre. La cua de<br />

gas, curta i ampla, s’anirà reduint a<br />

mesura que el cometa s’allunyi una<br />

altra vegada del Sol... i de nosaltres.<br />

El passat 10 de novembre, l’Agrupació<br />

d’Astronomia d’<strong>Alella</strong>, amb el<br />

suport del Departament d’Astronomia<br />

i Meteorologia de la Universitat<br />

de Barcelona, va oferir la possibilitat<br />

d’observar aquest astre en una<br />

observació oberta a tothom dins el<br />

marc d’activitats de la 12a Setmana<br />

de la Ciència. Val a dir que l’activitat<br />

va tenir força èxit, potser perquè<br />

els fenòmens “únics” són realment<br />

molt cridaners. Aquest cometa, però,<br />

a diferència d’altres, és molt fàcilment<br />

“reobservable” per a tothom.<br />

Així que si no vas poder venir a Can<br />

Magarola per observar-lo, ben segur<br />

que d’aquí uns anys tindràs una nova<br />

oportunitat. Mentrestant, hi ha molts<br />

altres objectes al nostre firmament<br />

que es poden observar. La majoria<br />

els podem trobar al llarg de moltes<br />

nits, però segur que molts d’altres<br />

ens sorprendran i els podrem considerar<br />

com a fenòmens astronòmics<br />

únics.


60<br />

natura<br />

L’eriçó<br />

fitxa<br />

Nom comú:<br />

eriçó fosc o eriçó comú<br />

Nom científic:<br />

Erinaceus europaeus<br />

Família:<br />

erinacèids<br />

Ordre:<br />

insectívors<br />

EULÀLIA SERRANO<br />

L’eriçó és un dels mamífers més<br />

coneguts de casa nostra. Pertany,<br />

juntament amb les musaranyes i els<br />

talps, a l’ordre dels insectívors. Els<br />

eriçons pertanyen a la família dels<br />

erinacèids, una família molt homogènia<br />

pel que fa a característiques morfològiques<br />

però alhora considerada<br />

una de les més primitives de l’ordre.<br />

Aquesta família conté dues subfamílies,<br />

i en una d’elles hi trobem els eriçons<br />

de Catalunya, que s’agrupen en<br />

dues espècies: l’eriçó comú o fosc<br />

(Erinaceus europaeus) i l’eriçó africà<br />

o clar (Erinaceus algirus).<br />

Els eriçons en general són animals<br />

petits, el cos dels quals no<br />

acostuma a fer més de 30 centímetres<br />

de llargada. Tenen una cua curta<br />

(entre 2 i 4 centímetres) i també unes<br />

extremitats curtes, encara que els<br />

peus són grans i tenen ungles molt<br />

llargues especialment adaptades per<br />

a excavar. El seu cos és massís i arrodonit,<br />

i és cobert pel seu element<br />

més característic: les espines. El cap<br />

és triangular i presenta uns ulls negres<br />

i petits, mentre que les orelles<br />

són arrodonides i romanen parcialment<br />

amagades pel pèl de la cara.<br />

Les espines, que en realitat són pèls<br />

modificats d’una longitud d’uns 2 o 3<br />

centímetres, són presents a gairebé<br />

tot el cos, exceptuant la zona ventral,<br />

les potes i el musell. Aquestes espines<br />

o pues són fortes i gruixudes, i<br />

presenten una coloració més clara<br />

a la base i a l’extrem superior que<br />

a la part intermèdia, fet que dóna a<br />

l’eriçó una coloració general tirant a<br />

fosca. La resta de pèl del cos és llarg,<br />

dens i aspre, i té una coloració fosca,<br />

tot i que presenta algunes variacions<br />

en funció de la zona geogràfica on es<br />

troba l’animal.<br />

Les principals diferències entre<br />

l’eriçó comú i l’africà es troben precisament<br />

a nivell de coloració del pèl<br />

i de distribució de les espines. L’eriçó<br />

comú té en general una coloració<br />

més fosca, i presenta una línia transversal<br />

ininterrompuda que delimita el<br />

front de les pues del cap, i també una<br />

taca fosca que va des de l’ull fins a la<br />

punta del musell. L’eriçó africà, per<br />

contra, presenta una divisió marcada<br />

a les espines del cap, que apareixen<br />

dividides en dues parts immediatament<br />

després del pèl del cap. També<br />

hi ha variacions entre ells a altres nivells,<br />

ja que l’eriçó africà és una mica<br />

més petit que el comú i té les potes<br />

una mica més llargues i una mica de<br />

separació entre el cap i el cos, fet<br />

que li dóna una aparença d’alguna<br />

manera més estilitzada.<br />

L’eriçó viu en ambients molt variats,<br />

des de zones muntanyoses a<br />

zones més planes, tant en ambients<br />

humits com secs. És freqüent trobarlo<br />

als boscos i també en zones bastant<br />

humanitzades com jardins, prats<br />

i camps de conreu. És d’hàbits nocturns<br />

i crepusculars, fet pel qual durant<br />

el dia s’amaga i reposa en nius<br />

fets per piles de fulles, entre pedres<br />

o enmig de la vegetació si aquesta<br />

és molt densa. És un animal actiu durant<br />

la primavera, estiu i tardor, i entre<br />

els mesos d’octubre i març o abril<br />

hiverna, encara que si les condicions<br />

climàtiques no són massa dures pot<br />

ser actiu també en alguns períodes<br />

durant aquest temps. En condicions<br />

naturals, l’eriçó comú pot viure a la<br />

natura entre quatre i vuit anys.<br />

La seva alimentació és omnívora,<br />

malgrat que el nom de l’ordre al<br />

qual pertany ja ens indica clarament<br />

quines són les seves preferències.<br />

Menja bàsicament insectes, cucs de<br />

Un eriçó comú acaba de creuar la carretera amb molta més sort que molts companys seus.<br />

terra i cargols, encara que també pot<br />

alimentar-se de granotes, serps, sargantanes,<br />

ocells, ratolins joves, glans<br />

i fruits secs.<br />

L’eriçó té pocs enemics naturals,<br />

entre ells els gossos i les guineus.<br />

Això es deu en part al seu mètode<br />

de defensa: les espines. Quan se<br />

sent en perill, l’eriçó es fa una bola<br />

gràcies a una bona musculatura especialment<br />

dedicada a això, i mostra<br />

a l’exterior totes les seves espines,<br />

entortolligades entre elles. D’aquesta<br />

manera l’animal protegeix, perquè<br />

queden dins la bola, les seves parts<br />

més toves i delicades, i qui l’ataca ha<br />

d’aconseguir superar la barrera de<br />

punxes. Aquest mètode de defensa<br />

no li evita una gran mortalitat per<br />

culpa dels atropellaments, una de les<br />

seves principals causes de mort. En<br />

efecte, en creuar les carreteres a la<br />

recerca de preses i pressentir l’arribada<br />

dels vehicles, l’eriçó es fa bola<br />

sentint-se en perill, però en aquest<br />

cas la defensa no li funciona.<br />

ARXIU


estació meteorològica<br />

JOAN OLIVERAS<br />

L’octubre va mantenir la tendència inaugurada el setembre, si més no en<br />

termes de temperatures extremes. El valor més baix, de 10 ºC, va registrarse<br />

l’últim dia del mes, mentre que el més alt, 26,4 ºC, va assolir-se el dia 8,<br />

coincidint amb un impàs entre dues jornades de precipitacions. La temperatura<br />

mínima mitjana va ser de poc més de 14 ºC, i la màxima mitjana de<br />

21,<strong>16</strong> ºC. Així doncs, si bé els valors mínims i màxims absoluts eren semblants<br />

als de setembre, els mitjans van situar-se 4 ºC per sota dels del mes<br />

anterior i en una forquilla molt similar a la de l’any 2006. Pel que fa a la pluja,<br />

van recollir-se 90,2 litres al llarg de 10 dies. D’aquests, un terç van caure<br />

el dia 10 i la resta van estar força ben repartits. El novembre, per contra,<br />

va ésser molt més sec, i va obsequiar-nos amb un escàs litre de pluja que<br />

va caure el dia 21. La diferència, però, no la van marcar només els ruixats.<br />

màximes i mínimes d’octubre<br />

sostenibilitat<br />

El canvi climàtic<br />

EULÀLIA SERRANO<br />

El canvi climàtic és el fenomen que<br />

està de moda darrerament. Se’n parla<br />

a diaris, revistes, televisió, se’n fan<br />

xerrades i sembla ser que tothom ja<br />

sap què és. Certament el clima està<br />

canviant, tots ho notem: els estius són<br />

(o ens semblen) cada cop més llargs i<br />

càlids, mentre que la primavera i la tardor<br />

han desaparegut com a estacions<br />

i passem del fred (relatiu) de l’hivern a<br />

la calor (excessiva?) de l’estiu.<br />

Històricament el clima de cada<br />

zona de la terra sempre ha tingut variabilitat,<br />

però aquesta ha estat ale-<br />

atòria. És a dir, per motius naturals<br />

podem tenir anys càlids o freds, o<br />

anys més o menys plujosos. El que<br />

anomenem canvi climàtic és una<br />

tendència del clima a canviar, no un<br />

fet aleatori que podem detectar fàcilment<br />

sinó una sèrie de dades climàtiques<br />

que ja fa uns anys que s’estan<br />

registrant.<br />

El clima també ha patit variacions<br />

degudes a factors geològics, com els<br />

que fan que ara mateix estiguem vivint<br />

un període interglacial que d’aquí<br />

a molts milions d’anys canviarà per<br />

a entrar en una nova edat del gel.<br />

També el termòmetre va sentir el canvi i va baixar fins als 2,5 ºC a mitjan<br />

mes, arribant tan sols a una màxima de 20 ºC. Així les coses, la mínima<br />

mitjana va ser de 8,6 ºC i la màxima mitjana no va arribar ni tan sols als <strong>16</strong><br />

ºC. Amb aquests valors de rigorós hivern, no és d’estranyar que els abrics<br />

sortissin dels armaris i les cares enfredorides omplissin els carrers. El mes<br />

de novembre, efectivament, va ser el més fred de les darreres dècades:<br />

a l’entrada d’aire fred va afegir-s’hi l’absència de núvols, el poc vent i una<br />

humitat baixíssima, un còctel idoni per fer baixar el mercuri. De fet, fins i tot<br />

va haver-hi febles glaçades la darrera setmana del mes que, si bé no van fer<br />

un mal excessiu a casa nostra, sí que van afectar alguns conreus d’horta i<br />

planta ornamental a la comarca. Ara ja estem avisats. De moment, sembla<br />

que els termòmetres han remuntat tímidament, però no cal confiar-se: el<br />

fred pot arribar en qualsevol moment.<br />

màximes i mínimes de novembre<br />

També les variacions en l’activitat<br />

solar fan sentir la seva influència en<br />

el clima de la Terra en cicles d’uns<br />

onze anys, de manera que quan més<br />

‘per motius naturals<br />

tenim anys càlids o<br />

freds’<br />

taques solars té el Sol més energia<br />

es rep a la Terra.<br />

Però tots aquests fenòmens no<br />

justifiquen l’actual responsabilitat de<br />

l’espècie humana en el canvi que està<br />

61<br />

patint el clima. Les nostres activitats<br />

i hàbits del dia a dia són els causants<br />

de tot això, i també les activitats que<br />

no realitzem directament nosaltres<br />

però que al final acaben sent productes<br />

que nosaltres consumim.<br />

El missatge que es rep és alarmista,<br />

i convé que ho sigui: cal que<br />

hi hagi un canvi d’hàbits important<br />

i ràpid. Tot i això, cal evitar que la<br />

pressa ens faci creure que ja no hi<br />

ha res a fer o que tot això no va amb<br />

nosaltres. Un senzill canvi d’hàbits<br />

pot fer molt per a pal·liar una mica el<br />

canvi climàtic!


farmaciola<br />

L’Alzehimer i el cuidador/a (II)<br />

ROSER BEL<br />

L’impacte familiar i personal és molt gran. S’ha de tenir en compte que es<br />

tracta d’una patologia crònica (la supervivència mitjana és d’uns 8-12 anys),<br />

incurable (tot i que existeixen fàrmacs que ajuden a mitigar els símptomes,<br />

sempre dins de la primera fase de la malaltia) i degenerativa. És per això que<br />

un malalt d’Alzehimer necessita una atenció i una vigilància les 24 hores del<br />

dia.<br />

El cuidador principal té el perfil d’una dona (filla o esposa) del malalt/a que,<br />

generalment, actua en solitari. Aquest cuidador/a va assumint, paulatinament,<br />

la major part de la feina, fins a dedicar el 100% del seu temps a tenir cura<br />

d’aquest malalt. Cal tenir present una sèrie de pautes i d’ajuts:<br />

-No tenir por de demanar ajuda, sigui a professionals (psicòlegs o psiquiatres)<br />

o a grups d’autoajuda.<br />

-Acceptar que un esgotament físic i psíquic és normal.<br />

-Sol·licitar informació i formació sobre aspectes mèdics de la malaltia.<br />

-Marcar-se objectius reals a curt termini i factibles, dins les activitats del dia<br />

a dia.<br />

-Ser capaç de delegar activitats a altres familiars,<br />

personal contractat o fer ús dels centres de dia.<br />

-No oblidar-se d’un mateix (cuidant el descans, la<br />

pròpia alimentació, fer exercici físic, evitar l’aïllament<br />

mantenint contacte amb amics i familiars)<br />

Tot això pot ajudar al/la cuidador/a a millorar la seva<br />

activitat, optimitzant els seus recursos i evitar el<br />

síndrome del born-out o del cuidador cremat (caracteritzat<br />

per un profund desgast emocional i físic<br />

d’aquest).<br />

crònica parroquial<br />

Crònica parroquial del <strong>16</strong> de setembre al 15 de<br />

novembre de 2007<br />

CAYO ALEGRE<br />

Les activitats parroquials sembla que hagin començat amb la rutina de cada<br />

curs: Els nois i noies ja estan apuntats per la catequesis de primeres comunions.<br />

El Pare Blai ja ha fet la inauguració del curs amb una Missa plena de<br />

famílies. Els cantaires, cada 15 dies, animen la Missa del diumenge al vespre<br />

on la Maria del Mar acull els nens de primera comunió durant la homilia. L’adequació<br />

de l’espai Golfes va a bon ritme. La campanya Germanor per l’autofinançament<br />

de l’Església catalana ha estat un èxit... Sense voler fer fractures<br />

i sense deixar de fer la feina de cada dia hi ha canvis: per normativa, quan ve<br />

un nou rector, el consell pastoral es dissol i el nou rector decideix com s’escull<br />

al consell; habitualment hi ha representants de cada grup d’acció parroquial:<br />

Càrites, litúrgia, obres, economia, acolliment de promesos, cantaires, joves,<br />

atenció a malalts,... i també hi ha algú representant de la comunitat.<br />

La missió del consell és assessorar el rector sobre les accions a prendre i<br />

informar de les activitats del seu grup així com assumir les demandes que la<br />

comunitat por fer a la seva àrea de responsabilitat.<br />

Des d’aquestes línies volem agrair la feina que han fet al llarg dels últims<br />

10 anys els membres del consell sortint. Han estat moltes reunions mensuals,<br />

compromisos i responsabilitats individuals, amb la única satisfacció de poder<br />

el divan<br />

No sempre tot és possible<br />

JOSEP PARCERISA<br />

L’avenç que s’ha produït al darrer segle en el coneixement i el tractament de<br />

les malalties, tant físiques com psíquiques, és inqüestionable i tots en som<br />

beneficiaris. Però el fet de veure que malalties que abans eren mortals ara<br />

es curen o s’eviten amb un simple medicament, ens ha fet pensar que tot<br />

és possible, que tot és curable: la gent cada vegada viu més anys; les noves<br />

formes de procreació permeten superar els límits biològics; les tècniques de<br />

rejoveniment permeten dissimular el pas del temps,... Però aquests avenços<br />

sovint tenen conseqüències; aquest progrés de la tècnica ha anat en parallel<br />

i, a vegades ha creat, noves demandes per a les quals no sempre hi ha<br />

resposta.<br />

La societat de consum actual, la caiguda dels ideals, els canvis de rols,<br />

creen unes demandes noves que requereixen uns tractaments nous. Són demandes<br />

que sorgeixen d’un discurs segons el qual tot es pot aconseguir: si<br />

no tinc son em prenc una pastilla i m’adormo; si en tinc massa me’n prenc<br />

una altra que m’estimuli. Sense pensar que moltes vegades és pitjor el remei<br />

que la malaltia: en molts casos, la hipermedicació per a les depressions acaba<br />

convertint-se en una addicció més difícil de superar que la pròpia depressió.<br />

Les tendències mèdiques més cientificistes han volgut donar una imatge<br />

d’omnipotència, segons la qual ells i només ells ho poden curar tot, només es<br />

tracta d’objectivitzar la persona. Objectivitzar vol dir analitzar-la com un objecte<br />

on tot es pot arreglar o canviar. Però les persones parlen, no són objectes, i<br />

moltes vegades trobem casos de grans patiments, grans dolors que no tenen<br />

cap causa orgànica. Llavors només podem pretendre resoldre el conflicte i el<br />

dolor a través de la paraula, que havia estat exclosa sota la pretensió de l’objectivitat<br />

científica. Si no hi ha paraula no hi ha subjecte. Si no hi ha subjecte,<br />

a qui volem curar?<br />

fer la nostra comunitat més sòlida, més dinàmica, més activa, més plural i<br />

sobretot més acollidora.<br />

No és necessari citar els noms, cadascú està satisfet amb l’esforç fet i<br />

aquest és el millor agraïment.<br />

21 Baptismes: Baptismes, 11 nenes i 10 nens.: Alba Ballarà Rico (<strong>16</strong>/9), Judith<br />

Guasch Salas (<strong>16</strong>/09), Ariadna Torrejón Zapata (23/09), Alex Roig Aracil (23/09),<br />

Marc Doménech Gómez (23/09), Martí Sala García (23/09), Arnau Iglesias Ortega<br />

(23/09), Iris García López (23/09), Gala Ballesteros Quicios (06/10), Arnau San Pedro<br />

Casas (06/10), Ivet Guerra Gómez (07/10), Iker Camps Illa (20/10), Biel Román<br />

Domínguez(20/10), Bernat Martí Lospaus (21/10), Mariona Juan Martí (21/10),<br />

Adrià Juan Martí (21/10), Carlota-Keira Ponsa Guadañillas (04/11), Alba Moral<br />

Martí (04-11), Lorenzo Basso Caralps (04/11).<br />

13 Casaments: David Paredes amb Susana Sanahuja (15/10), Tomás Jiménez amb<br />

Sandra Ramón (15/09), Carlos Aparacio amb Ana Castro (22/09), David Cárdenas<br />

amb Trinidad Rius (29/09), Juan José Martínez amb Sandra Herranz (29/09), Magín<br />

Roger amb Lucia Muntaner (05/10), Digno Andino amb Silvia Alcacer (05/10), Iván<br />

Fernández amb Gemma Piedrabuena(06/10), Josep Bové amb Miriam Clavero<br />

(13/10), Jordi Alemany amb Alejandra Pezzo (19/10), José David Rodríguez amb<br />

Nuria Conde (27/10), Víctor Corbal amb Mireia Casanovas (03/11), Francisco Javier<br />

Delgado amb Susana-Noelia Lara (13/11).<br />

5 Enterraments: Roser Monzó Villalonga <strong>16</strong>/09), Esperanza Vidal Marqués (24/09),<br />

Maria Lledós Claveria (28/10), Carmen del Cabo Liébana (01/11), Belén Rubio Albalate<br />

(13/11).<br />

63


64<br />

EDDY VIDAL, EXJUGADOR DEL BARÇA<br />

DE BÀSQUET<br />

Exjugador de bàsquet queda realment molt curt com a titular per a Eddy Vidal. I és que igual<br />

t’organitza un torneig amb 1400 equips com te’l trobes fent d’intèrpret de Will Smith.<br />

Eddy Vidal, amb el campanar a l’esquena. ÒSCAR PALLARÈS<br />

ÒSCAR PALLARÈS<br />

Tot sovint, quan he de fer una entrevista a algú, quedo a la porta del local de<br />

la revista a una hora determinada. Quan no ens coneixem encara personalment,<br />

cerco entre les cares de la gent que corre per la plaça de l’Ajuntament<br />

aquell posat de “qui deu ser l’Òscar?”. Com que jo dec fer un posat semblant,<br />

sempre resulta fàcil reconèixer-se. Avui, quan m’he trobat amb l’Eddy Vidal,<br />

ell estava d’esquenes a mi, però ha resultat molt fàcil identificar-lo. Els seus<br />

2,03 metres d’alçada el delaten. M’ha saludat amb un somriure amable i hem<br />

pujat al local on, tot conversant, m’ha demostrat que és tan amable com el<br />

seu somriure i m’ha explicat un munt d’històries interessants que us transcric<br />

a continuació.<br />

Ens pots fer un breu resum del teu currículum esportiu?<br />

Vaig néixer als Estats Units, fill d’un català i una aragonesa i vaig venir a<br />

Barcelona als <strong>16</strong> anys per jugar al Barça. En aquella època jugava amb l’Epi,<br />

el Sibilio, el Solozàbal... i vam quedar campions d’Espanya. Vaig jugar també<br />

un temps amb la selecció espanyola júnior i més tard amb altres equips, com<br />

el Pineda o L’Hospitalet. Després vaig tornar als Estats Units, a la universitat,<br />

amb una beca de jugador a un equip de bàsquet. Aleshores em vaig lesionar<br />

els genolls, em van operar i vaig tornar cap aquí, on vaig jugar un temps amb<br />

el Manresa. Finalment, els problemes amb els genolls i els d’esquena que van<br />

arribar més tard em van portar a deixar-ho quan tenia uns vint-i-quatre anys.<br />

De quina manera has seguit vinculat al bàsquet?<br />

Passats uns anys vaig començar a treballar en l’organització d’esdeveniments<br />

esportius, a l’empresa de l’Epi, per a l’ACB. Al 88 vaig entrar en contacte amb<br />

l’NBA a causa del primer McDonald’s Open, que es va fer a Madrid.<br />

El McDonald’s Open?<br />

Era un torneig que comptava amb la participació d’equips de l’NBA, que venien<br />

aquí per primera vegada. El primer equip que va venir va ser el Boston Celtics,<br />

que van fer el torneig amb el Real Madrid i l’Scavolini que, curiosament, tenia<br />

un jove entrenador que es deia Sergio Escariolo. A partir d’aquella experiència<br />

vaig conèixer la gent de l’NBA i, des d’aleshores, m’han contractat sempre<br />

perquè els porti els esdeveniments esportius quan venen aquí. Des del següent<br />

McDonald’s Open, que es va fer aquí a Barcelona, amb els New York<br />

Knicks de Patrick Ewing, el Barça i la Jugoplastica, o la gira 3 contra 3 Converse<br />

NBA que es va fer durant uns quatre anys per tot l’estat i amb la qual,<br />

per cert, tenim el rècord de participació en un torneig 3 contra 3: a Madrid van<br />

jugar més de 1400 equips en un cap de setmana. També vaig organitzar per a<br />

la NBA partits de pretemporada i coses així.<br />

I també vas tenir contacte amb el Dream Team, oi?<br />

Sí, van arribar els jocs olímpics i vaig estar 9 o 10 mesos treballant per a aquell<br />

equip que va venir. Els vaig preparar el seu oci, els detalls de l’hotel, els entrenaments,<br />

tot. I bé, un munt de coses més amb l’NBA. Vam anar també al<br />

McDonald’s Open de París, on la Penya va estar a punt a punt de guanyar els<br />

Lakers. I també he estat amb tots els jugadors que han vingut aquí de promoció<br />

dels seus patrocinadors: el Michael Jordan, el Charles Barkley, el Shaquille<br />

O’neal, l’Allan Iverson, el Kevin Garnett, el Vince Carter... he estat intèrpret de<br />

tots aquests i els he acompanyat en les seves estades aquí.<br />

Caram, quantes coses!<br />

Bé, també he fet de presentador en molts d’aquests esdeveniments. Vaig començar<br />

amb partits d’estrelles de l’ACB, després l’Eurolliga, els jocs olímpics<br />

de d’Atenes i un munt d’esdeveniments més...<br />

Vas abandonar el bàsquet com jugador professional jove, però mai te n’has<br />

desvinculat del tot...<br />

M’agrada perquè hi estic vinculat però tinc la meva vida i no em dedico únicament<br />

al bàsquet. A nivell professional, la meva principal activitat és la interpretació,<br />

fa 20 anys que sóc intèrpret. He traduït fa poc a Leonardo di Caprio i<br />

d’aquí a uns dies ho faré amb Will Smith, però treballo a congressos, gales...<br />

a tot arreu!<br />

I com és que vas passar de jugar a bàsquet a fer d’intèrpret?<br />

Quan vaig deixar el bàsquet em vaig dedicar a fer de professor d’anglès. A poc<br />

a poc em van sortir oportunitats per fer d’intèrpret i al final vaig decidir dedicarm’hi<br />

a temps complet.


Tornant al bàsquet, ens saps explicar per què surten tan bons jugadors<br />

dels Estats Units?<br />

Perquè són molts. Allà es juga a bàsquet com aquí a futbol. A qualsevol cantonada<br />

et trobes pistes i sempre hi ha gent jugant. A més, a les escoles,<br />

hi ha la tradició de jugar a bàsquet a l’hora del pati. De tota manera, allà la<br />

gent no és tan fanàtica d’un club o un esport sinó que aprenen a apreciar<br />

l’esport en general, i igual van a veure un partit de bàsquet que un de<br />

futbol americà i mai necessàriament a veure els mateixos equips. A més,<br />

a nivell de formació, tot està molt ben pensat. Aquí, en general, els entrenadors<br />

dels equips de nanos són molt joves, sense massa experiència i<br />

que no exigeixen gaire disciplina... Tot plegat és una mica d’estar per casa.<br />

Sembla, però, que no ens podem queixar del què tenim ara a casa. Com<br />

veus el bàsquet català?<br />

Està molt bé a nivell elit.<br />

Però per arribar a l’elit cal que hi hagi una bona base, no?<br />

Sí, però pensa que els grans equips estan captant la canalla als 9, 10 o 11 anys<br />

per formar-los.<br />

Què faries per canviar-ho?<br />

Jo treballaria més amb els entrenadors, però és molt difícil. Qui ho pot fer<br />

això, la Federació? La Federació pot arribar fins a on pot arribar... Jo crec que<br />

és una qüestió de mentalitat. Aquí si el nen no vol córrer la resposta és “doncs<br />

no corris”. Jo penso que hauria de ser “si no vols córrer, te’n vas a casa i no<br />

jugues amb el meu equip”. Als Estats Units, com que hi ha tanta gent que vol<br />

jugar, pots ser més selectiu i triar els que demostren més interès.<br />

El nostre protagonista, al costat de Michael Jordan.<br />

I tu? Jugues encara de tant en tant?<br />

Sí, un cop per setmana ens reunim amb una colla que són d’<strong>Alella</strong> i rodalies<br />

i fem un partidet. Jo sóc el veterà, ells tenen entre 25 i 30 anys, però fem<br />

esport i ens ho passem molt bé.<br />

Com és un dia normal de la teva feina com a intèrpret?<br />

Dedico més o menys un 60% del meu temps a aquesta activitat. Un dia normal?<br />

Doncs anar a un hotel, a un congrés, a una trobada i traduir algú per<br />

instruir, negociar o el que sigui, des d’un congrés de metges a una cosa de<br />

filosofia...<br />

Deu ser molt complicat traduir un congrés de metges, que fan servir un<br />

vocabulari tan específic...<br />

Sí, però ho fem sovint. Amb els anys, et formes i et prepares i aprens allò que<br />

toca. El més important a l’hora d’interpretar és ser ràpid. Tal com escoltes,<br />

parles, és una transformació gairebé instantània. Això és el que tenim els<br />

intèrprets, que som molt ràpids en el processament de paraules. És molt<br />

agradable perquè treballes amb temes molt variats.<br />

Quant fa que vius a <strong>Alella</strong>?<br />

13 anys. Abans havíem estat a Barcelona i després 7 anys a Vilassar.<br />

I per què El Maresme i més tard <strong>Alella</strong>?<br />

Estàvem a Barcelona i jo enyorava la manera de viure en una casa, com als<br />

Estats Units. I vam mirar per tot arreu, Gavà, Castelldefels, Sant Cugat... i vam<br />

trobar la casa que ens agradava a Vilassar. Quan vam tenir el nostre fill vam<br />

necessitar una mica més d’espai i vam acabar venint a <strong>Alella</strong>.<br />

65<br />

CEDIDA


BÀSQUET<br />

JOAN COSTA: D’AQUÍ A FINAL DE TEMPORADA<br />

GAUDIREM DE BON BÀSQUET A ALELLA<br />

MARTÍ CASALS<br />

Aquesta temporada 2007-2008 el Bàsquet <strong>Alella</strong> està format per uns cent nois/<br />

es, quinze més que la temporada anterior. Tot i així l’escola de Bàsquet Base ha<br />

patit problemes per manca de jugadors/es en algunes categories per completar<br />

equips com el cadet masculí i femení. En altres, com el Mini (edats compreses<br />

entre 10-11 anys) tenen pocs efectius i han de rebre l’ajuda dels Pre-Mini.<br />

Però no tot han estat problemes. Durant aquests 4 mesos de competició que<br />

portem, en general l’evolució en el joc de molts dels equips i les grans expectatives<br />

d’aquí a final de temporada poden ser interessants per gaudir de bon<br />

bàsquet a la població d’ <strong>Alella</strong>, segons el coordinador del club Joan Costa.<br />

EL PRIMER EQUIP MILLORA A POC A POC<br />

L’equip Sènior que juga actualment al Grup 1 de la Copa Catalunya ha jugat<br />

nou partits amb un balanç desfavorable (8 derrotes i només un partit guanyat)<br />

però en els últims partits ha donat signes de millora en el joc col·lectiu. Si es<br />

té en compte que l’equip alellenc ha sofert derrotes als últims segons amb<br />

marcadors ajustats i que va estar a punt de guanyar al líder de la competició<br />

(CB Mollet) fa poques jornades, en principi s’obtindran resultats a curt termini.<br />

Recordem que l’actual equip Sènior és dels més joves de la competició (possible<br />

manca d’experiència) i té problemes greus de rebot (no compta amb cap<br />

cinc a l’equip). Per tant, fa que s’hagin de multiplicar en defensa i dependre<br />

MOTOS<br />

TITO RABAT FITXA PER KTM PER DISPUTAR LA<br />

SEGONA TEMPORADA AL MUNDIAL DE 125 CC<br />

XAVI NADAL<br />

L’Alellenc Esteve “Tito” Rabat ja ha<br />

iniciat la pretemporada 2008 amb els<br />

primers entrenaments al circuit de<br />

Jerez, debutant amb l’equip Repsol<br />

KTM en la que serà la seva segona<br />

temporada al Campionat del Món de<br />

Tito Nadal rodant amb la KTM a Jerez.<br />

Motociclisme de la cilindrada de 125<br />

cc. Entre els companys d’equip que<br />

tindrà enguany l’alellenc hi ha Julián<br />

Simón i Marc Márquez. En les primeres<br />

proves, Rabat s’ha mostrat molt<br />

satisfet per la potència del motor, encara<br />

que troba que el punt més feble<br />

ARXIU<br />

en excessives ocasions de la inspiració del joc exterior. Segons Costa, l’ actual<br />

tècnic de l’equip, es respira optimisme i si es recuperen lesions i es comencen<br />

a guanyar els finals ajustats la dinàmica canviarà en breu.<br />

LA PEDRERA DEL BÀSQUET ALELLA PROMET<br />

A l’equip Sots-21 que juga al Grup 2 de la Copa Catalunya no li poden anar millor<br />

les coses encapçalant en solitari la competició amb vuit partits guanyats i<br />

tan sols un de perdut. L’ única derrota de l’equip va ser davant el Cardedeu per<br />

un excés de confiança, actual problema que pot tenir al llarg de la temporada<br />

aquest planter. El repte dels Sots-21 seria millorar la temporada anterior, i això<br />

passa per classificar-se pels play-offs i a partir d’aquí demostrar els bons recursos<br />

tècnics de què gaudeix per arribar el més lluny possible. Un dels obstacles<br />

que podran tenir serà si continuen guanyant partits amb tanta facilitat,<br />

ja que això els podria perjudicar amb una falta d’ambició en el joc.<br />

En categoria infantil femení s’està realitzant una gran temporada i el més<br />

important és que la seva progressió sembla no tenir fi. Tot i estar amb dues<br />

derrotes i dues victòries, la seva millora en el joc és ascendent tenint en compte<br />

que alguna de les integrants de l’equip és mini.<br />

Per últim, comentar que el CB <strong>Alella</strong> durant les festes de Nadal organitzaran<br />

unes jornades de tecnificació de bàsquet base pels menuts i joves amants<br />

del basquetbol. Estigueu atents!!!<br />

de la moto és el comportament del<br />

bastidor.<br />

“Tito” Rabat va sorprendre tothom<br />

en el seu debut al campionat<br />

del món per la seva vàlua, el seu<br />

pilotatge i la seva lluita fins al final<br />

davant de “vaques sagrades” del<br />

quart de litre. El noi d’<strong>Alella</strong> va finalitzar<br />

la temporada en onzena posició<br />

amb un total de 74 punts. La millor<br />

actuació la va tenir al Gran Premi de<br />

la Xina on va ocupar la tercera plaça<br />

del caixó en una cursa en la qual va<br />

sortir en la quinzena posició i durant<br />

moltes voltes va tenir opció d’alçarse<br />

amb el triomf.<br />

Una altra prova destacable va ser<br />

la darrera del campionat, al circuit valencià<br />

de Xest, en la qual va finalitzar<br />

en el sisè lloc. La part negativa de la<br />

67<br />

temporada va ser la caiguda en els<br />

entrenaments cronometrats del GP<br />

de França, al circuit de Le Mans, quan<br />

circulava a 204 km/h. A causa de la<br />

caiguda, Rabat va haver de ser operat<br />

d’una fractura a la mà esquerra.<br />

Després del seu pas per l’equip<br />

Repsol Honda, Rabat ha fitxat per<br />

KTM. De cara a l’inici de la competició,<br />

el noi d’<strong>Alella</strong> està duent a terme<br />

la posta a punt i la presa de contacte<br />

amb la nova màquina i farà la pretemporada<br />

a Jerez (del 24 al 26 de gener)<br />

i a València (del 28 al 31 de gener), i<br />

dos tests oficials a Jerez (del 19 al<br />

21 de febrer) i a Qatar (de l’1 al 3 de<br />

març). La campanya començarà en<br />

aquest país del Golf Pèrsic, en una<br />

polèmica prova que es disputarà de<br />

nit.


ATLETISME<br />

RAÜL PARRA ACONSE-<br />

GUEIX MARCA PERSONAL<br />

A LA MARATÓ<br />

XAVI NADAL<br />

Els atletes del Serra Marina <strong>Alella</strong> van tenir una presència destacada a la Jean<br />

Bouin i a la Behobia-Sant Sebastià. A la clàssica cursa barcelonina, que té<br />

l’inici i el final a les fonts de Montjuïc, hi van participar set corredors amb unes<br />

marques força interessants. Així, Raül Parra va finalitzar la prova popular amb<br />

un crono de 36 minuts i 33 segons; a continuació van arribar Èdgar Olivares,<br />

36:52; Jordi Rojas, 45:39; Paco Gimeno, 49:40; Mercè Estivill, 51:57; Laura<br />

Pineda, 1:00:21; i Vanessa Castro, 1:10:33.<br />

Quatre atletes del Serra Marina es van desplaçar a terres guipuscoanes per<br />

córrer la Behobia-Sant Sebastià. La cursa té un recorregut de 20 quilòmetres<br />

i dins del món de l’atletisme tothom la destaca per l’animació i el suport del<br />

públic, i pel port de muntanya que s’ha de pujar del quilòmetre <strong>16</strong> al 17, que<br />

inclou tots els ritmes i fa honor a la duresa de la prova. Malgrat aquesta adversitat,<br />

els corredors d’<strong>Alella</strong> van creuar la línia d’arribada amb uns temps força<br />

correctes. Raül Parra va emprar 1 hora, 21 minuts i 26 segons per desplaçar-se<br />

d’una població basca a l’altra i Jordi Simeon va aturar el rellotge en 1:27:07;<br />

Paco Gimeno, en 1:50:34, i Mercè Estivill, en 2:08:50.<br />

Però el protagonista de la temporada 2007-2008 és sens dubte Raül Parra.<br />

L’alellenc va córrer la seva primera marató a Palma de Mallorca on va fer un<br />

crono de 3 hores 10 minuts i 6 segons. A més, enguany ha aconseguit marca<br />

personal a la mitja marató, en concret, va aturar el rellotge en 1 hora, 24 minuts<br />

i 25 segons a la prova de Sant Cugat del Vallès.<br />

Parra, a la maratí de Palma de Mallorca .<br />

CEDIDA<br />

RUGBI<br />

EL CLUB DE RUGBI ALELLA<br />

ESCALA POSICIONS A LA<br />

CLASSIFICACIÓ<br />

XAVI NADAL<br />

El Club de Rugbi <strong>Alella</strong> ha redreçat el<br />

seu rumb al Campionat de Catalunya<br />

de Segona Divisió en les dues darreres<br />

jornades i a hores d’ara ocupa la<br />

sisena posició a la zona mitjana de<br />

la classificació, només a dos punts<br />

de la tercera plaça, que és l’objectiu<br />

que vol assolir el club al final de la<br />

temporada.<br />

Després de la victòria contundent<br />

davant el CR Parets per 13<br />

a 3 i de l’empat a 13 al camp del<br />

Castelldefels RUC, els alellencs han<br />

encadenat dues derrotes clares al<br />

terreny de Químic ER “A” (38 a 3)<br />

i a casa davant el Gòtics RC “B” per<br />

7 a 17. Les dues darreres jornades<br />

han servit per escalar posicions a<br />

la classificació gràcies a l’empat a<br />

FUTBOL<br />

XAVI NADAL<br />

El Club de Futbol <strong>Alella</strong> continua ancorat<br />

a la zona privilegiada de la Primera<br />

Regional un cop s’han disputat un terç<br />

dels partits de la competició. Els alellencs<br />

són a la tercera posició amb 21<br />

punts, fruit de sis victòries, tres empats<br />

i tres derrotes. Els homes entrenats<br />

per Joan Carles Jimeno “Charli”<br />

han sorprès els seus rivals pel seu<br />

bon joc, per la seva lluita durant els<br />

noranta minuts de partit i per la seva<br />

fortalesa defensiva, que els ha convertit<br />

en l’equip menys golejat de la<br />

categoria en rebre només 13 dianes.<br />

Els verds no han estat derrotats<br />

en cap de les set primeres jornades<br />

de lliga, tot guanyant a casa al Barceloneta<br />

(1 a 0), el Singuerlín (1 a 0), el<br />

Cirera (2 a 0) i el Pomar (2 a 0), mentre<br />

que a fora han empatat als camps del<br />

69<br />

Lleida contra l’INEFC (5 a 5), en un<br />

encontre en què els d’<strong>Alella</strong> van ser<br />

molt superiors a la segona part, i a<br />

la victòria treballada davant el RC<br />

Cornellà-Martorell “B” per 17 a 10.<br />

Amb aquests resultats, els alellencs<br />

són sisens amb dues victòries, dos<br />

empats i dues derrotes i amb un partit<br />

pendent que els ha d’enfrontar al<br />

Torroella Els Senglars i que en el seu<br />

dia va ser suspès a causa de la pluja.<br />

Els alellencs han mantingut la<br />

plantilla compensada, jove i amb suficients<br />

efectius de les temporades<br />

darreres, amb algun petit retoc com<br />

el fitxatge d’un australià. El CR <strong>Alella</strong><br />

continua entrenant al Camp d’Esports<br />

d’<strong>Alella</strong> i jugant els partits de<br />

casa a la Vall d’Hebron de Barcelona,<br />

a la Teixonera.<br />

EL CF ALELLA OCUPA<br />

LLOCS DE PRIVILEGI<br />

Premià de Dalt (2 a 2) i del Polvoritense<br />

(1 a 1) i han batut al Cerdanyola<br />

de Mataró (1 a 4). La primera derrota<br />

es va produir al terreny de la Penya<br />

Barcelonista UDAF per 1 a 0. Malgrat<br />

l’ensopegada, els d’<strong>Alella</strong> van vèncer<br />

a casa l’Atlètic Vilassanès per 2 a 1 i<br />

van empatar contra el Santvicentí (2<br />

a 2). La situació s’ha torçat a les dues<br />

darreres jornades on els alellencs<br />

han caigut al camp de la carretera<br />

de Granollers contra el líder destacat<br />

Penya Barcelonista Anguera (1 a 2) i<br />

a terres del Bages contra el Sant Pau<br />

Manresa per 3 a 0.<br />

El futbol base està duent a terme<br />

una temporada amb bons resultats.<br />

Cal dir que els benjamins i els cadets<br />

militen a la primera divisió de les comarques<br />

barcelonines.


ESCACS<br />

RELLEU EN LA PRESI-<br />

DÈNCIA DEL LAETÀNIA<br />

XAVI NADAL<br />

El Club d’Escacs Laetània es prepara per competir una temporada més a<br />

la Tercera Divisió Provincial de Barcelona, en la qual hi participarà amb dos<br />

equips de quatre jugadors cadascun. Després que la temporada passada el<br />

conjunt “A” es va classificar en la segona posició i es va quedar a les portes<br />

de l’ascens, enguany s’ha confeccionat una esquadra amb jugadors d’un bon<br />

nivell que, si no sorgeixen imprevistos, de ben segur que aconseguiran el salt<br />

a la categoria superior. A l’espera que la campanya s’iniciï al mes de febrer de<br />

2008, els socis del club estan disputant un seguit de competicions de partides<br />

simultànies.<br />

D’altra banda, el IV Torneig de Festa Major, que es va disputar del 17 al 25<br />

d’agost, va comptar amb la participació de 60 jugadors, dels quals sis tenien<br />

la categoria de mestres internacionals i procedien de Catalunya i de França.<br />

Aquest ha estat l’any que el torneig s’ha consolidat de manera definitiva, pel<br />

fet que el nombre de participants ha estat superior a d’altres edicions i, a més,<br />

el nivell dels esportistes ha estat superior.<br />

Enmig d’aquesta bonança de l’esport del tauler, la presidència del Club<br />

d’Escacs Laetània ha canviat de mans. Xavi Andiñach ha assumit les regnes<br />

del club en substitució de José Luis Monente que, per raons personals, ha<br />

preferit deixar el seu càrrec encara que continua essent soci. Durant el seu<br />

mandat, Monente ha aconseguit que el nombre d’afeccionats als escacs augmenti<br />

considerablement a <strong>Alella</strong> –sobretot entre els joves-, que hi hagi dos<br />

equips de competició i que el torneig d’estiu sigui tota una referència a nivell<br />

català.<br />

NATACIÓ<br />

XAVI NADAL<br />

Alan i Brenton Cabello han iniciat<br />

una nova campanya amb l’objectiu<br />

de convertir-se en uns dels millors<br />

nedadors en l’àmbit estatal, despuntar<br />

en les proves internacionals,<br />

aconseguir la mínima per assistir al<br />

Campionat d’Europa d’Eindoven i,<br />

per què no?, obtenir el passaport per<br />

competir a l’Olimpíada de Pequín de<br />

l’estiu vinent.<br />

Els alellencs participaran a mitjan<br />

desembre al Meeting d’Eindoven per<br />

tal d’ultimar la preparació i assistir en<br />

plena forma al Campionat Estatal Absolut<br />

d’Hivern de Gijon, que es disputarà<br />

en una piscina de 50 metres. A la<br />

cita estatal, Brenton nedarà les pro-<br />

BTT<br />

ELS CICLISTES<br />

D’ALELLA S’APUNTEN<br />

A LES DUATLONS DE<br />

MUNTANYA<br />

XAVI NADAL<br />

Els ciclistes alellencs Ferran Ros, Pau Cebrián i Eva Tomàs participen aquesta<br />

temporada al Circuit Català de Duatlons en les files del B.B. L’Ametlla del<br />

Vallès. El campionat consta de deu proves en les quals es puntuen els sis<br />

millors resultats que cada biker ha dut a terme durant tota la campanya.<br />

Un cop s’han disputat tres proves, Ros és quart a la classificació general<br />

absoluta i segon en la d’equips. El d’<strong>Alella</strong> va quedar en l’onzè lloc i primer<br />

per esquadres a Viladecavalls; vuitè a Vallfogona del Ripollès, i també vuitè a<br />

Balaguer i segon per conjunts. Fora de l’alta competició, Ros va finalitzar a la<br />

quarta posició a la pedalada popular de BTT d’Òrrius.<br />

Eva Tomàs va debutar a la competició fent podi a Viladecavalls amb una<br />

esperançadora tercera posició. L’alellenca, tota una especialista en curses de<br />

fons, en què ha arribat a disputar la marató de Barcelona, no va tenir tanta sort<br />

a Vallfogona del Ripollès on es va haver de retirar per una caiguda. Per la seva<br />

banda, Pau Cebrián també s’ha enfrontat a la duresa de la duatló participant a<br />

les proves de Viladecavalls i Vallfogona del Ripollès.<br />

Cal dir que Ferran Ros prendrà part per segona temporada consecutiva<br />

al Circuit Català de Duatlons de Muntanya. Aquesta modalitat està reservada<br />

per a atletes amb un gran potencial físic, ja que s’han de combinar pujades i<br />

descensos de gran pendent en bicicleta amb un ascens a un pic.<br />

ELS GERMANS CABELLO BUSQUEN LA MÍNIMA<br />

PER A L’EUROPEU D’EINDOVEN<br />

ves de 50 i 100 metres papallona, 50<br />

braça i 200 estils. L’Alan participarà a<br />

les proves de 50 i 100 metres esquena<br />

i 200 estils. Una vegada més, el<br />

duel entre els germans per endur-se<br />

l’or als 200 metres estils serà un dels<br />

moments estel·lars del campionat.<br />

A banda de les medalles que<br />

s’emportaran i de les marques personals<br />

que de ben segur batran, Brenton<br />

i Alan tenen com a prioritat fer les<br />

mínimes per participar al Campionat<br />

d’Europa Absolut d’Eindoven, que<br />

es disputarà el mes de març de 2008<br />

i, de retruc, aconseguir el bitllet per<br />

anar a les Olimpíades de Pequín.<br />

Per últim, cal dir que Brenton<br />

Cabello lidera la novena edició del<br />

Circuit Català de Natació, empatat<br />

a punts amb Edu Lorente, després<br />

que s’hagin dut a terme tres proves.<br />

Alan i Brenton, en acció. CEDIDA

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!