El Far de la Llengua - Lo Banyut

Portada.qxd 20/3/07 16:16 Página 1
4€ Número 22. Primavera de 2007
LO BANYUT
REVISTA PIRINENCA DE RESISTÈNCIA
Feta a Tresponts Avall (Alt Urgell)
■ Josep Grau i i Colell.
Record del del poeta
i i activista cultural
de de Fígols als als 12 12 anys
de de la la seua mort.
■ Antoni Espar i i la la caiguda
del del comte d’Espanya
■ El El Far de de la la Llengua
■ Al Al Xart “in memoriam”
■ La La vall de de Fígols a a la la postguerra (II) (II)
■ L’evolució del paisatge humà
a a través de de la la fotografia (II) (II)
■ Passejada pel Cap del Boumort
■ Relats de de Felip Vendrell i i de de Joan Graell
■ Lo Lo rector de de Tornafort (Rondalla)
■ Les marques de de canal
L’aeronàutica a l’Alt Urgell
de Rafael Battestini
En aquest número hi trobareu el núm. 3 de
Les Faldades de Lo Banyut

LOBANYU 1-24 20/3/07 16:31 Página 2
2
Primavera 2007
Feu una espiada a Lo BANYUT
Revista pirinenca de resistència feta a Tresponts Avall (Alt Urgell). Número 22. Primavera de 2007
PORTADA
L’assassinat del comte d’Espanya
als Tresponts. (Gravat d’E. Planas.
1869). Amadeu Rocamora
(Pàgs. 16 a 18) ens dóna a conèixer
la poc coneguda biografia d’Antoni
Espar i Obiols, un personatge fonamental
en la destitució del comte
d’Espanya, comandant de l’exèrcit
carlí de Catalunya. Espar, fill de cal
Botafoc d’Organyà, va ser comissionat
per la Junta carlina de Berga
l’octubre de 1839 perquè comuniqués
al rei Carles V la seua disposició
a resistir malgrat la recent
“traïció” de Bergara, on l’exèrcit del
País Basc havia signat un conveni
amb els cristins. El que no sabia el
comte, president també de la
Junta, és que aquell comissionat
duia una missió paral·lela que li
acabaria costant el càrrec... i la
vida.
LO PORTAL
Editorial: Redacció 3
El Far de la Llengua 4
Al Xart “in memoriam”
Josep Espunyes 5
OPINIONS I SENSACIONS
Senyera serenya: Jo no sóc bilingüe
Jordi Dalmau 6
L’art de dividir
Indíbil 7
Camins diversos
Yolanda Giménez 8
TV3 Televisió de Catalunya
Maria del Pla 9
Minuts d’autocrítica
Joan Obiols 10
Per què?
Jesús Babià 10
SEMBLANCES
Josep Grau i Colell
Josep Espunyes 11-15
RELATS
Antoni Espar i la caiguda del comte
d’Espanya
Amadeu Rocamora 16-18
Vivències a la Costa (II)
Mariano Buchaca 19-21
L’evolució del paisatge humà de l’Alt
Urgell (II)
Àgueda Betriu, Aïda Riart,
Ivan Vigo i Guillem Vidal 22-24
LLEGIR I OIR
La nostra selecció de llibres i revistes
Diversos autors 25-27
a
a
L´ESPUNYOLA
L’Arc de Sant Martí
Felip Vendrell 28-30
El buscall del dimoni
Joan Graell 31-33
XÀLDIGUES
Lo rector de Tornafort
Valentí Fernández 34-35
Un nou Tri-Par-Tit
Celestí Vilella 35
PASSEJADES
El Cap del Boumort
Jordi Puy, Josep Ramon
i Adrià Ramon 36-37
Lo Banyut
agraeix el suport rebut per part de:
■ Armeria Vidal
■ Assegurances Colom
■ Autocars Vilà-Betriu
■ Autoservei Janot
■ Bar restaurant El Portal
■ Cafè Nando
■ Casa Llevet
■ Celler Nulles
■ Centre Veterinari Aubenç
■ DAE Gabinet Laboral
■ Embotits Espuñes
■ Farmàcia Rocamora (Abrera)
■ Farmàcia Rocamora (Escaldes)
■ Ferreteria Mallol
■ Fonda ca l’Agustí
■ Francesc Bonet Ordinadors
■ Fruites La Seu
■ Graell-Espar-Serra Associats
■ Granits i Marbres Montferrer
■ Hotel Can Boix
■ Instal·lacions Vilana
■ La Llibreria
■ La Posella
■ Llibreria Salvat
■ Materials Alt Urgell
■ Materials Pirineu
■ Mobles Buchaca
■ Òptica Isern
■ Pastisseria i Forn Reig
■ Perruqueria Heura
■ Pirmaq
■ Residència-casa de pagès
La Lluïsa del Peretó
■ Restaurant Cal Jesús
■ Restaurant Guimar-Expo Trac
■ Restaurant La Masia
■ Sastret. Revistes i publicacions
■ Tallers Xavi
■ TAUP Topògrafs
■ Xarcuteria i Celler Alt Urgell
■ Xarcuteria Obach
Amb la col·laboració de l’IEI de la
Diputació de Lleida
PER RUMIAR
Jeroglífic Trespontí
F. Camprubí 38
Les 7 Sapastrades
Cisco Espar 38
La planeta del Simi
Simi 38
OFICIS
Marques de canal
Pere-Miquel Parés
i Teresa Vilaró 39
ELS FOGONS DE CAN BOIX
Ronyons de xai al pebre verd.
Joan Pallarès 40
PENÚLTIMES NOTICIES
I Concurs de Gossos d’Atura a Odèn
Centre de Natura d’Odèn 40
Neix el consorci Ruta dels Oficis
d’Ahir
Consell Comarcal Alt Urgell 41
Jornada de reconeixement de les
plantes medicinals
Centre de Natura d’Odèn 41
Estripagecs Teatre
Redacció 42
Èxit del Taller Claror als Jocs Specials
Olimpics
Consell Comarcal Alt Urgell 42
Col·loqui d’arqueologia al Centre de
Natura d’Odèn
Centre de Natura d’Odèn 43
Homilia 2006
Redacció 44-45
Món feréstec
Redacció 46-47
Restauració dels retaules de la Vansa
i Fórnols
Redacció 48

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 3
CREDITS
EDICIÓ:
ACTA (Associació Cultural
Tresponts Avall; president: Carles
Ribera)
EN AQUEST NÚMERO HI
HAN COL·LABORAT:
Joan Argerich, Jesús Babià,
Rafael Battestini, Àgueda Betriu,
Mariano Buchaca, F. Camprubí,
Ferran G. Carricondo, Nuri
Colom, Centre de Natura d’Odèn,
Jordi Dalmau, Isidre Domenjó
(Consell Comarcal de l’Alt Urgell),
Cisco Espar, Josep Espunyes, ,
Valentí Fernández, Marcel Fité,
Gaiter del Segre (lo), Yolanda
Giménez, Joan Graell, Anna M.
Guàrdia, Josep Guàrdia, Indíbil,
Philippe Lavaill, Joan Obiols,
Ollap, Jesús Pallarès, Joan
Pallarès, Pere-Miquel Parés,
Maria del Pla, Carles Pons (revista
Cadí-Pedraforca), Aleix Porta,
Jordi Puy, Josep Ramon, Adrià
Ramon, Aïda Riart, Marcel
Ribera, Amadeu Rocamora,
Anna Sanz, Simi, Felip Vendrell,
Guillem Vidal, Ivan Vigo, Teresa
Vilaró, Albert Villaró (Arxiu
Municipal Seu d’Urgell), Celestí
Vilella i Miquel Xercavins.
DISSENY I MAQUETACIÓ:
Mario López / Serveis Grafics
Jamsa
EQUIP DE REDACCIÓ:
Joan Argerich, Marcel Fité, Joan
Graell, Josep Guàrdia i Amadeu
Rocamora.
Dipòsit Legal: L-833-2004
A/e: lobanyut@lobanyut.cat
Publicació no professional
sense finalitats lucratives. LO
BANYUT no comparteix necessàriament
l’opinió dels seus
col·laboradors. Així mateix,
autoritza la reproducció dels
textos i imatges que publica
sempre que se n’esmenti la
procedència (i feu-nos-en arribar
algun exemplar, home!),
tret dels que provenen
d’altres publicacions.
EDITORIAL
Plans Urbanístics
D’un temps ençà, els Plans Urbanístics han revifat el
debat polític i d’interessos a la majoria de poblacions
de la comarca. I és natural que així sigui, perquè el que
és bo per a u, moltes vegades, no és bo per al comú. I
viceversa, el que és bo per al comú no sempre és bo per
a tothom. És per això que, en aquests casos, el diàleg
no només no s’ha d’estalviar, sinó que s’ha de dur fins
al límit de les seves possibilitats.
Avui ningú no negaria la necessitat d’un bon Pla Urbanístic
que reguli i ordeni les necessitats de desenvolupament
dels nostres pobles, viles i ciutats. Aquests
Plans Urbanístics, però, no poden ser fruit ni de les imposicions
sovint egoistes dels interessos locals i particulars,
ni de les imposicions fredes i foranes dels qui
somien un Pirineu de postal, només apte per a passarhi
unes hores els caps de setmana. Volem uns pobles
que faci goig de veure’ls: nets, ben dissenyats, ufanosos,
harmònics… Però, sobretot, volem uns pobles per a
viure-hi i per a la gent que hi viu.
El Far de la Llengua
En un altre sentit, volem felicitar l’Ajuntament d’Organyà
per haver aprovat el projecte del Far de la Llengua. És
una iniciativa que, a més d’honorar la vila de les Homilies,
estem segurs que servirà per a projectar el nom
d’Organyà i el prestigi del català. Ara només cal que es
posi fil a l’agulla i que es cerquin els suports que calgui
per a dur endavant tan lluminós projecte.
Enllaçant amb el tema de la llengua, és inexcusable
que en una revista de “resistència” com ho és la nostra,
editada en aquest bressol que lluita per a no ser mai
tomba, ens referim un cop més a la situació alarmant
per què passa el nostre mitjà de comunicació i vehicle
d’identificació per excel·lència. Com és sabut, darrerament
es torna a parlar amb una certa insistència —i
fins i tot claredat— de la mort de la llengua.
Es mor la llengua catalana? Si hem de fer cas a Saus-
EDITORIAL
sure, diríem que no. Com és prou sabut, Saussure pensava
que “Une langue ne peut pas mourir naturellement
et de sa belle mort. Elle ne peut mourir que de
mort violente”. Si la tesi de Saussure fos certa —i nosaltres
no tenim pas cap motiu per a dubtar-ne—, això
ens portaria a haver de canviar la pregunta, i a llançar-ne
una de nova a l’aire: Estan matant la llengua
catalana? Qui l’està matant?
Adéu a l’Escultor de l’Alt Urgell
En un altre ordre de coses, d’ençà de l’aparició del nostre
darrer número ens ha deixat l’amic i col·laborador
de la revista, Josep Xart. Des d’aquest editorial volem
expressar el nostre dolor a la seva família i als seus
amics i fem vots perquè la seva obra tingui la difusió i
el reconeixement que la seva qualitat es mereix. A la
pàgina 5 d’aquest número hi trobareu un article de
Josep Espunyes referit a una de les seves exposicions,
la de la dona que és mare.
Nota de la redacció
Abans d’entrar en matèria, els membres de l’equip de
redacció ens volem disculpar per no haver estat capaços
de mantenir el compromís que un dia vam adquirir
amb vosaltres, lectors i socis de l’Associació Cultural
Tresponts Avall, segons el qual ens comprometíem a
fer sortir tres números de “Lo Banyut” cada any. L’any
passat, per motius aliens a la nostra voluntat, només
en vam poder publicar un. A partir d’aquest any, però,
un cop analitzades les nostres possibilitats reals,
creiem que podrem mantenir una periodicitat semestral.
Així doncs, per més que ens dolgui —i ens dol
molt— els tres números anuals a què us teníem acostumats
quedaran reduïts a dos. Per tal de compensar una
mica el temps d’espera, també hem decidit augmentar
el número de pàgines i procurarem igualar les dels tres
números. Accepteu, si us plau, les nostres disculpes. ■
Primavera 2007 3

Ollap LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 4
Les Homilies d’Organyà, trobades
a l’església de Santa Maria d’Organyà,
a l’Alt Urgell, ara fa 100
anys, constitueixen el més bell i
més antic document literari escrit
en la nostra llengua.
Constitueixen també un símbol
dels orígens de la cultura literària
catalana, són patrimoni del nostre
poble i representen una part de la
nostra memòria i de la nostra
identitat col·lectiva.
És per això que les persones sotasignades,
que estimem la cultura
en totes les seves manifestacions i
RETALLS L’evolució del paisatge humà de
El Far de la Llengua
Manifest per a la creació del Far de la Llengua Catalana a Organyà
som especialment sensibles amb
la situació de la llengua catalana,
volem, en el marc de la commemoració
del Vuitè centenari de les
Homilies d’Organyà:
Recordar que és un deure de la
ciutadania i de les institucions
que la representen no només tenir
cura del manteniment de les Homilies,
actualment dipositades a
la Biblioteca de Catalunya, sinó
també vetllar per la seva projecció
i la transmissió a les generacions
que han de venir: el futur
d’un país passa per la seva capa-
El 26S d’Organyà
En el ple del Consistori Municipal d’Organyà, celebrat el dia 26 de
setembre de l’any passat, l’alcalde, Sr. Joan Busquets, va llegir un
manifest en pro de la creació del FAR DE LA LLENGUA CATALANA en
aquesta Vila. El va llegir i el va sotmetre a aprovació. Fou aprovat per
unanimitat. Felicitats a totes i a tots!
4
Data d’un esdeveniment memorable
Estiu 2007
citat de donar a conèixer, projectar
i transmetre els seus valors,
entre els quals hi ha indubtablement
les Homilies.
Manifestar la voluntat del Poble
d’Organyà que s’instal·li al campanar
de l’església de Santa Maria
el Far de la Llengua Catalana,
bastit sobre terra de cada un dels
països de llengua catalana. El Far
serà el símbol de la voluntat i de
l’estat de vetlla permanent d’un
poble que no vol veure desaparèixer
el seu tret d’identitat més valuós,
la seva llengua, i també serà
el lloc de referència d’activitats i
reflexions sobre el present i el
futur de la llengua catalana.
Fer una crida a totes les persones
i les institucions del país preocupades
pel futur de la llengua catalana
a adherir-se a aquest Manifest
per al Far de la Llengua,
testimoni que la nació catalana
honora les seves arrels i encara
amb força el seu futur.■
Redacció
Organyà, setembre de 2006
Les Homilies d’Organyà s’han fet grans. Anys ha que, en sortir d’Organyà, es
van incorporar de dret a Universitats de tot el món. Ara, preparades ja per a
exercir el seu mestratge, Organyà les vol apropar al poble. Un poble que els hi
ha de conferir nous valors perquè ell pot fer-ne una lectura nova, copsant-les
amb els sentits i lligant caps amb emocions. La seua força creativa no té límits.
Els poderosos dallen els camps de forment, sí, però el poble hi espigola.
Generacions, pacients i humils, hi van recollint les espigues oblidades..., les
veritats perdudes. Hi ha una saviesa més gran?
Ara les homilies, bressolades a Organyà, honoren de nou el seu origen. Tornen
a sorgir, amb saba nova, per a seguir forjant el seu destí. Sentinelles de la nostra
identitat, FEU VIA!
Caldrà temps per a poder-ne veure els efectes, però de ben segur que hi haurà
un abans i un després d’aquest 26S d’Organyà.■
“...és un deure de la ciutadania i de les
institucions que la representen no només tenir
cura del manteniment de les Homilies, (...)
sinó també vetllar per la seva
projecció i la transmissió a les generacions
que han de venir”

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 5
Text llegit a l’Ajuntament d’Organyà,
l’estiu del 1988, amb motiu de l’exposició que hi
presentà dedicada a la dona que és mare.
Al Xart, «in memoriam»
Fa uns quatre anys, vaig tenir el goig de presentar una mostra d’art de la nostra comarca, l’Alt Urgell, en
una exposició col·lectiva que es va celebrar al Centre Cívic de Sants, a Barcelona. Era una pinzellada,
lluminosa i viva, de la Catalunya interior muntanyenca estampada al cor de la Catalunya litoral. Tres artistes
–l’Eladi Duch, lo Rotxé i lo Xart– hi mostraven una part de la seva obra.
Avui, en aquest marc riberenc del
Segre, m’amara el mateix goig en
adreçar-vos quatre mots sobre les
composicions que lo Xart ens ofereix
al si de l’Ajuntament d’Organyà,
la vila en què ha desenvolupat
majorment la seva
existència, amb plena dedicació a
treballar la fusta, la pedra, el fang
i el bronze; és a dir, entossudit a
plasmar en forma tot aquell gavadal
d’emocions, de sensacions, de
sensibilitat, de recerca que bull i
que brolla de l’esperit dels artistes,
gent d’ànima inquieta.
I, certament, ha reeixit en la
comesa, se n’ha sortit. Els volums,
les línies, els contorns que lo Xart
infon a les figures que treballa
s’enllacen harmònics, mesurats,
nets, amb una força que colpeix
els ulls del receptor. I això, aquesta
vigoria, traspua de la matèria
tant si es mou sota els cànons de
l’academicisme com si es deixa
portar per l’impuls de l’espontaneïtat.
En la seva obra hi ha, alhora,
alegria i contundència, rigor i
detall. Tanmateix, no tot s’acaba
aquí, en aquesta anàlisi externa
que ressegueix la imatge. Lo Xart
dedica, amb intenció expressa,
aquesta exposició a la mare; a la
dona que engendra i que pareix i
que, per tant, fa possible la continuïtat
del misteri de la vida. Tot
és creació. Creació de la dona,
arran de la seva naturalesa, i cre-
«Els volums, les línies, els contorns que
lo Xart infon a les figures que
treballa s’enllacen harmònics, mesurats,
nets, amb una força
que colpeix els ulls del receptor»
LO PORTAL Al Xart, «in memoriam»
ació de l’artista quan pasta, quan
cisella, quan modela; és a dir,
quan imprimeix al treball el sentiment
i l’emotivitat que íntimament
atresora.
Si ens fixem en la sèrie de figures
que presenta lo Xart sobre la
dona que és mare, comprovarem
tot seguit que el tractament artístic
és franc, és obert, és natural;
en una paraula, la fa humana. Vet
aquí, doncs, on basa, i alhora pren
embranzida, la dimensió de l’obra
del Xart. No deïfica, no mitifica,
sinó que presenta l’ésser humà femení
que ha parit amb la senzillesa
i amb la grandesa que, conjuntament,
comporta la naturalitat.
Aquesta és, a grans trets, la
perspectiva que tinc de l’escultura
del Xart. Obra de passió, sentida
intensament. I celebro que l’hagi
presentat en aquesta vila d’Organyà,
carregada d’història. Sí,
me’n congratulo. En el conjunt
del Principat, en el bloc d’aquesta
nació sense estat que és Catalunya,
les terres ponentines muntanyenques
han estat, des de molt
temps enrere, com la Ventafocs
del conte, la parenta pobra i oblidada.
I, malauradament, ho continua
sent, per més que avui hi
aparegui, per aquests verals, gent
de gran vàlua, pensadors i artistes
sensibles i amb talent.
El nostre gran repte, doncs, en
aquest ara i aquí, és projectar-nos
des del moll de la terra alturgellenca
que xafem, des del llegat
de coneixements que ens ha pervingut
de la nostra societat
Josep M. Xart amb algunes de les seues darreres obres, la sèrie “By eggs” —Per ous—
mil·lenària. «Si voleu ésser universals,
sigueu locals», escriu el poeta
i assagista Joan Alcover. «Tota
universalitat arrenca d’un arrelament
a un temps i a un país», expressa
el poeta Josep M. Llompart.
Permeteu-me, per tant, des
d’aquesta tribuna que m’ofereix
presentar l’exposició del Xart, que
encoratgi tothom a treballar des
de la identitat pirinenca i a fer-se
sentir. És la manera de retornar a
aquestes valls del Segre, salvats
els segles escolats i la situació político-social,
l’esplendor i el respecte
de què gaudiren al temps
dels comtes d’Urgell, dels vescomtes
de Castellbò, dels barons de
Peramola o del mític i llegendari
Arnau Mir de Tost. ■
Josep Espunyes
Estiu 2007 5
Marcel Ribera 14/06/2005

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 6
6
Aquí, fa anys, només es parlava català,
i d'aquí a uns anys podria parlar-s'hi
majoritàriament només espanyol.
Jo no sóc bilingüe perquè
parlo, penso i sento només en català.
Dec parlar espanyol unes sis o set
vegades l'any: amb turistes que
busquen el parc del Segre, amb
companys ornitò-
legs de fora, amb
teleoperadores
sevillanes o amb
guàrdies civils per
resoldre sobre la
llengua amb què
m'hi he d'adreçar.
I prou. Em pregunto
si per
aquesta mitjana anyal d'ús anecdòtic
de la llengua espanyola ja es pot
dir que sóc bilingüe. Si
creieu que sí
tinc molta
sort perquè,
com que
cada any
envio set o vuit correus
electrònics en
francès i en anglès,
que vénen a representar
el mateix que
les meves converses en
espanyol, el que sóc en
realitat és quatrilingüe!
Però ai, las! els
OPINIONS I SENSACIONS Senyera Serenya
Jo no sóc bilingüe
Catalunya és bilingüe, pensa molta gent. Fins i tot hi ha polítics que la volen trilingüe. També he sentit a
dir sempre que som afortunats per tenir dues llengües. No em fa el pes, aquesta idea. Crec que el
bilingüisme col·lectiu és un parany perquè no cerca la impossible igualtat d'ús entre dues llengües que
conviuen, sinó que és un pas entre un monolingüisme i un altre.
Primavera 2007
“Dominar el màxim
d'idiomes és el
que hauríem de
pretendre com a
individus i, finalment,
com a societat”
meus missatges electrònics estan
cosits de faltes i tenen una gramàtica
100% catalana. En canvi, quan
parlo o escric en espanyol (castellà
per fer-nos-el més proper) ho faig
molt més bé. Què passa, aleshores,
sóc bilingüe, trilingüe o ximple?
Doncs passa que tenim el tema mal
enfocat. El que sóc
en realitat és monolingüe
català,
competent del tot
en un altre idioma,
l'espanyol, i molt
menys en els altres
dos, el francès i
l'anglès. Veus què
fàcil. Dominar el
màxim d'idiomes és el que hauríem
de pretendre com a individus i, finalment,
com a societat.
Compte, que no nego que hi hagi
molts, però molts, catalans i catalanes
que sí que ho són, de bilingües.
Una part ho són perquè van aprendre
a parlar en es-
panyol, a casa, i
aquesta és encara
(i per molts anys) la
seva llengua de relació
amb pares i
germans, però es
van escolaritzar en català i l'empren
naturalment amb molta gent, potser
fins i tot és la seva llengua vehicular
a la família que han format.
Una altra part, també molt nombrosa,
van aprendre a parlar en català,
però són bilingües perquè van
aprendre la llengua espanyola a
Senyera Serenya
“Són bilingües, els
danesos, per ser competents
en anglès com jo
ho sóc en espanyol?”
l'escola, al carrer i amb la tele, i la
fan servir amb qui els la parla, d'aquí
o de fora, comprin o venguin, a
la fleca, a la finestreta de l'hospital
o a la visita d'obra. Que hi hagi
aquestes persones bilingües no vol
dir que el país ho sigui, perquè a
partir de quina xifra de població bilingüe
cal considerar que el país ho
és? Si el que parlen habitualment és
xinès mandarí i per anar a comprar
es fan mig entendre en espanyol,
també compten? I si són equatorians
monolingües? O els espanyols
que van venir fa temps i no parlen
ni un borrall de català però l'entenen
perfectament, què són? I el més
important per a mi, què fem amb el
meu fill de tres anys, que només sap
català? A tots els
països occidentals
hi ha immigració,
i a tots es
parlen més llengües
a més de la
pròpia, però no
per això són bilingües.
Per un altre costat, són bilingües el
Canadà, Bèlgica o Suïssa? No, el que
passa és que als seus termes estatals
hi ha més d'una llengua oficial, una
mica com nosaltres. Però aquí, en
l'oficialitat, rau la trampa jurídica i
mental del nostre suposat bilingüis-
me: com que català i espanyol són
cooficials, Catalunya és bilingüe, i
tan tranquils. Mentre que allà cada
nació només té com a oficial la llengua
que li és pròpia, a nosaltres Espanya
ens va encolomar astutament
la cooficialitat, l'excusa perfecta per
fer-nos més macos que ningú, amb
una llengüeta d'anar per casa i una
altra per anar pel món. Com el Canadà,
Bèlgica o Suïssa, Catalunya no
és bilingüe perquè no hi ha països
bilingües, i perquè en tot cas és
multilingüe gràcies a les més de 200
A tots els països occidentals hi ha immigració,
i a tots es parlen més llengües a més de la pròpia,
però no per això són bilingües”
llengües que s'hi parlen cada dia (67
només a la ciutat de Lleida).
Són bilingües, els danesos, per ser
competents en anglès com jo ho sóc
en espanyol? I ara, quin disbarat! Els
danesos són monolingües, però dominen
perfectament una altra llengua
per relacionar-se amb qui no
sàpiga la seva, que tant pot ser un
immigrant paquistanès com un enginyer
finlandès de la Nokia. Ara bé,
són tan seus, els danesos, tan radicals
i provincians, que per residir
definitivament al país, l'un i l'altre
hauran d'aprendre danès i acreditar-ho
(tancats que arriben a ser els
nòrdics, redéu!). ■
Jordi Dalmau i Ausàs

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 7
Els vells imperis ho saben molt bé: per a anorrear un
poble, per a destruir-lo, cal començar per dividir-lo.
És com voler cremar una soca. Primer cal asclar-la:
buscar un tany (si pot ser de la mateixa fusta, millor)
i fer-ne un tascó; introduir-lo a la soca per una de les
esquerdes; badar la soca, tot aprofitant les fissures i
les clivelles i eliminant els filaments nerviosos de la
Per això els romans no van tenir cap
dubte a l’hora de servir-se d’uns lusitans
ambiciosos a l’hora d’assassinar
Viriat. I el conqeridor Pizarro es
va valdre dels inques del sud (més
radicals i ressentits) per a neutralitzar
Atahualpa, poc abans que fos
vilment enganyat i assassinat a Cajamarca.
El mateix Hitler, als primers
anys, no va tenir pas cap mania a
utilitzar els sionistes més radicals
per a aconseguir la “derrota decisiva”
sobre el judaisme més moderat.
Eren els temps en què l’esbirro Adolf
Eichmann estudiava els llibres bà-
sics del sionisme (T. Herzl i A. Böhm),
assistia a actes sionistes i parlava
hebreu, encara que només en la intimitat.
Les divisions imposades (algú encara
es pensa que els prats són verds perquè
els llangots que hi viuen són
verds?), a més, poden ser d’allò més
curioses i entretingudes. Hom diria
que qualsevol excusa és bona: bigues
contra buscalls, nyerros contra
cadells, malcontents contra panxacontents,
frares contra menestrals,
carlins contra liberals, lladres contra
serenos, monàrquics contra republi-
cans, ganxos contra els del rec sense
aigua, visca Macià i mori Cambó,
mori la religió i viva la Pepa.
Tots els pobles viuen immersos en
alguna o altra dialèctica. Però quan
els pobles estan colonitzats, aquesta
dialèctica els ve induïda, és a dir,
subtilment imposada, pels interessos,
sempre assimilacionistes, dels
imperis. Aleshores, sense la mínima
sobirania que els permeti evitar les
poderoses ingerències forasteres, els
enfrontaments interns degeneren
en rancúnies irreconciliables, en
odis tribals, en cegueses majúscules
Sense la mínima sobirania que els permeti evitar les
poderoses ingerències forasteres, els enfrontaments
interns degeneren en rancúnies irreconciliables, en odis
tribals, en cegueses majúscules
i en processos autodestructius”
i en processos autodestructius. Els
qui voldrien tombar a la dreta
topen frontalment amb els qui voldrien
fer-ho a l’esquerra. I els qui
voldrien anar endavant, corpresos
per l’estultesa de l’escissió, acaben
quedant-se a casa, votant en blanc
o anul·lant aquesta mínima volva de
llibertat que és la papereta. És l’inici
de la victòria definitiva de la metròpolis
i l’inici de la derrota definitiva
de la colònia. I el poble,
enganyat i vençut per enèssima vegada,
acaba refugiant-se a les seves
cases, amb l’autoestima per terra i
Lárt de dividir OPINIONS I SENSACIONS
L’art de dividir
fusta que la subjecten i permeten mantenir-la unida.
Un cop badada, l’operació es repeteix tants cops com
calgui (i aleshores, cada vegada resulta més fàcil) fins
convertir la soca en ascles, les ascles en estelles i les
estelles en esquerdills plenament aptes per a la
ignició. Arribats a aquest punt, la xera està servida i
fer de la soca cendra serà només qüestió de moments.
el complex d’impotència i culpabilitat
encastat al seu subconscient de
perdedor empedreït que de fa tants
anys arrossega.
La divisió dels pobles esclaus és així i
és això. Les faules, tan velles i sàvies,
temps ha que ens ho advertien:
“Un dia dos nois anaven per un
camí. Un d’ells va veure una nou
al terra, però l’altre, més ràpid,
se li va avançar i la va agafar.
Aleshores van començar a discutir
de qui era la nou.
Quan la discussió estava més
encesa, va passar un noi més
gran que, en veure la baralla imminent,
va voler posar pau. Els
dos nois, incapaços d’arribar a
un acord entre ells, van acceptar
que fos el més gran qui fes les
parts.
-Mireu -els va dir- primer partirem
la nou per la meitat. A tu,
que l’has vista primer, te’n donaré
mitja closca. I a tu, que
l’has agafada primer, te’n daré
l’altra meitat. I jo, que m’he vist
embolicat en aquesta desagradable
qüestió, em quedaré el
moll com a paga d’haver fet justícia.
I així es va fer.”■
Indíbil
Primavera 2007 7

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 8
Els nens que es perden un dia de
fira no en fan, de files, només senten
que el món els cau a sobre. I
amb els ulls esbatanats miren al seu
voltant mentre pensen: "on ets...?
On sou...?". Un cop tornen a veure
el rostre que buscaven, sospiren
alleujats. Tot havia estat només un
malson, uns segons esfereïdors, que
per a ells s’havien convertit en segles.
I s'aferren de nou a aquella mà
que havien perdut. Voldrien ser paparra,
si poguessin, per a no tornar
a sentir el gust concentrat de la
pèrdua. Tard o d'hora tots serem –o
ja som– aquest nen perdut, però
sense cap possibilitat de tornar enrere,
sense poder-nos despertar del
nostre malson. La realitat impertinent
ens farà veure que és ella qui
mana i que la vida és de vidre.
En qüestió d'un any he tingut dues
pèrdues importants de forma sobtada.
Per a qui marxa és la millor
mort, per a qui es queda potser la
pitjor, perquè no t'acabes de fer a la
idea. I a partir d'aquí comences a
buscar respostes o alguna cosa on
agafar-te perquè el dolor no sigui
tan fort. Hi ha qui no tindrà neces-
OPINIONS I SENSACIONS Camins diversos
Camins diversos
Vet aquí el meu llapis i jo. I la fulla blanca, muda, que espera que sigui jo qui comenci la conversa. I vet
aquí el dilema de trobar les paraules justes (que sempre hi és) però aquest cop més, perquè els sentiments
s'agrupen enrevessats, les preguntes bullen com si estiguessin dins d'una olla a pressió, empenyent amb
força tots contra tots, per sortir, sense que els importi l'ordre... Tanmateix, miraré de col·locar-los en fila.
“Tard o d'hora tots serem –o ja som– aquest
nen perdut, però sense cap possibilitat de
tornar enrere, sense poder-nos despertar
del nostre malson”
8
Primavera 2007
Reflexions entorn de la mort
sitat de buscar res. Tan sols acceptarà
els fets, gaudint de la vida de
forma més intensa perquè s'adona
que tot és molt fràgil. Però d'altres
necessitaran un
consol més gran.
Dins de la societat
occidental, en
aquest aspecte,
crec que anem
una mica perduts. Sembla com si no
hi hagués lloc per parlar de temes
importants i que han preocupat
a la humanitat des de
sempre. La mort és un
tema tabú, que fa
lleig i que cal
amagar sota la
catifa. Però
penso que
només podem
perdre la por a
alguna cosa si l’afrontem
cara a cara,
amb coratge. Per
aquest
motiu, des de la
mort de la meva
mare i de la Núria, a
part de gaudir de
cada moment, considerant
la vida com
un regal, i fent el
que sento important avui perquè
demà no sé si hi seré, trobo a faltar
no haver tingut una preparació per
afrontar millor aquests moments.
Ara que l’actual govern ha resolt el
“La mort és un tema
tabú, que fa lleig i que
cal amagar sota la catifa”
conflicte social i educatiu de la
classe de religió amb la creació
d’una assignatura nova concentrada
en l’estudi de les religions majo-
ritàries del planeta,
a mi se
m’acut (de fet
aquesta idea ja la
tinc al pensament
des dels
meus temps d’estudiant), que ens
hauria anat molt bé una assignatura
alternativa, que s’hauria
pogut dir, per exemple,
"Camins diversos" en
la qual (això és el
que pensava llavors
hi continuo
afermant-m’hi
ara) m'hagués
agradat trobarme
a Elisabeth
Kübler-Ross i les
seves teories envers
el retorn del coma o
la seva visió
del consol i el suport
a persones properes
a la mort. Posats
a imaginar, entre el
deure i l’haver de les
classes de la FP m'hagués
agradat de trobar-hi a Epicur,
Nietzsche, Sòcrates..., i saber el que
ells pensaven respecte a l’enfocament
que nosaltres donàvem a les
matèries d’estudi. I també, perquè
no, entre el sintagma verbal i el no-
minal, potser hauria sigut profitós
esbrinar què deien altres religions a
part de la meva, per saber si veritablement
aquesta m'omplia del tot, i
si hi podia ser conseqüent o no
(una de les coses més frustrants és
veure com allò en el que sempre
t’han fet creure no s'aguanta per
enlloc).
Llegir o buscar informació on sigui
sobre allò que ens amoïna, podrà
alleujar-nos el dolor o no, però segurament
el que ens servirà de bàlsam
és la certesa que algú altre ha
tingut les mateixes inquietuds, les
mateixes preguntes molt abans que
nosaltres... Aquesta evidència ens
farà testimonis d'altres textos encoratjadors,
que ens ajudaran a encaminar-nos
cap al futur pels camins
més adients.
En tot aquest procés d’aprenentatge,
el més important és la recerca
que ens farà lliures per escollir la
nostra pròpia veritat, sentint que, a
“Una de les coses més frustrants
és veure com allò en el que sempre
t’han fet creure no s'aguanta per enlloc”
la fi, hem trobat la persona que ens
tranquil·litza i que ens reconforta.
Tard o d’hora, tots descobrirem que
aquesta persona habita al nostre
interior.■
JYolanda Giménez

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 9
El 10 de setembre de 1983 em pensava, pel que fa a l’ús i al manteniment del català, la nostra llengua,
que començaríem d’anar força més bé que no anàvem.
M’ho pensava jo i s’ho pensaven molts
milers de catalans i catalanes que poblàvem
el país: amb la creació de TV3,
que emetia íntegrament en català,
crèiem que la normalització lingüística
seria un fet. Oi tant que sí! Disposàvem
d’un poderós mitjà de comunicació
de massa que contribuiria a
refermar la llengua pròpia del país i,
de passada, serviria per a fer emmudir
el bec de més d’una au de mal averany,
entossudida a clamar que el català no
trigaria gaire, socialment, a passar
cantó.
Vint-i-tres anys més tard –és a dir,
avui dia– constato que totes aquelles
il·lusions que vaig viure, i que vam
viure, respecte al naixement de TV3,
s’han convertit en una mena de goig
sense alegria; que tot s’ha anat fent
foc d’encenalls gradualment, vaja. I
això per què? Doncs perquè TV3 viu,
d’ençà d’un temps, un procés de descatalanització
o d’«espanyolitis» evident,
des dels continguts referencials
que fan servir –com més va, més Espanya
hi tenim–,fins al català que xerrotegen
alguns presentadors i presentadores,
amb una pèrdua esbalaïdora
de pronoms febles i una adquisició
creixent de barbarismes castellans. Un
procés d’empobriment lingüístic que
“En la societat plural que som,
la llengua social que s’ha de
compartir a Catalunya ha
de ser el català, la mil·lenària
llengua d’aquí, la nadiua”
TV3 Televisió de Catalunya OPINIONS I SENSACIONS
TV3 Televisió de Catalunya
va assolir fites altíssimes aquest estiu,
mitjançant el programa estrella que
ens va oferir TV3: Cantamania.
Us en recordeu, oi? Cantamania era
un karaoke. Hi van participar dotzenes
de poblacions de Catalunya –la Seu,
Solsona, Ponts, Berga, Deltebre, Banyoles,
Premià de Mar, Calafell...– i
moltíssima gent d’aquestes poblacions,
amb l’entusiasme que provocava
saber-se protagonista en un espai
de la «tele» emès en hores de gran audiència:
abans del Telenotícies vespre,
de dilluns a divendres, i després del Telenotícies
vespre, cada dijous, dia en
què se celebrava la gala setmanal de
Cantamania.
Com a espectacle, doncs, no hi ha
res a dir. Sí que hi ha a dir, en canvi,
sobre la tria de les cançons que s’hi
van cantar: la lletra de la majoria, una
aclaparadora majoria, era en castellà.
Les cançons cantades en català, al costat
d’algunes cantades en anglès, hi
van ser el convidat pobre. De fet, al dir
d’alguns concursants, el vuitanta per
cent de les lletres que s’havien de triar
i cantar era en castellà. No hi ha lletristes
i compositors de casa, arreu del
país? No hi podem cantar, en català,
de la mateixa manera que es canta en
castellà o en anglès?
On és aquella TV3 que havia de servir
per a normalitzar el català? Possiblement
enlloc, vatua l’olla. TV3, la televisió
pública de Catalunya –«la
nostra», en dèiem–, amb Cantamania
va optar per potenciar el castellà en
detriment del català, ras i curt. I tot
per la puta pela, sí, per estalviar-se de
traduir al català les versions dels ka-
raokes comercialitzades en castellà.
Un fet, sens dubte, que clama a Déu.
Clama a Déu perquè TV3, mitjançant
un producte de dubtosa qualitat,
presenta una Catalunya força allunyada
de la realitat: ens fa molt més castellans
que no som. El bilingüisme que
hi ha als carrers dels nostres pobles i
ciutats no és de predomini castellà,
bon tros se’n falta. A més, en la societat
plural que som, la llengua social
que s’ha de compartir a Catalunya ha
de ser el català, la mil·lenària llengua
d’aquí, la nadiua, un fet que no sembla
que tinguin gaire en compte els capitostos
de TV3.
Clama a Déu per la bufetada que
es clava, des de TV3, a la memòria de
tanta i tanta gent que ha lluitat, en
els moments difícils de la nostra història,
a favor de la pervivència i la
dignificació del català, des de correctors,
gramàtics, escriptors, editors, llibreters
i mestres, fins a un gavadal
d’activistes anònims arreu dels país.
Quina pena que fa veure com la feina
i l’esforç de tots aquests militants
–amb perill de detenció i empresonament,
més d’una vegada i de dues, en
temps del franquisme– no hagin
arrelat i fructificat al si de la televisió
pública de Catalunya, teòricament al
servei del poble català.
Clama a Déu pel menyspreu que es
fa, des de TV3, contra lleis –Llei de
Normalització Lingüística o Llei de Política
Lingüística–, i campanyes –La
Norma o Dóna corda al català– a favor
de la normalització de la nostra llengua.
Si des de TV3 se’ns presenta un
concurs de karaoke en què es canta
majoritàriament en castellà, a què
treu cap dictar lleis i muntar campanyes
a favor del coneixement i l’ús social
del català?
Clama a Déu que davant de tot
aquell devessall televisiu i multitudinari
potenciant el castellà, no hi hagués
hagut cap polític ni cap partit
polític que tragués el geni i hi digués
alguna cosa. És clar que tampoc no
podem demanar la lluna en un cove:
TV3, pel que fa al procés de descatalanització
o d’«espanyolitis» que ens
serveix, ja va començar d’anar cap
per avall els darrers anys del pujolisme,
i el govern tripartit d’en Maragall,
d’en Saura i d’en Carod hi va
acabar de fer el pes.
I clama a Déu –acabo, per bé que m’hi
podria estendre força més– que TV3
rematés Cantamania tal com l’hauria
d’haver començat: en la gran final, celebrada
el dia 21 de setembre passat,
els representants de les cinc poblacions
que hi van arribar –Gavà, Igualada,
Roses, Torroella de Montgrí i Vilafranca
del Penedès– varen cantar
tots en català.■
Maria del Pla
Primavera 2007 9

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 10
10
Primavera 2007
Minuts
d’autocrítica
En un món com el nostre, la unió d’esforços en
qualsevol camp de l’activitat humana es fa
inevitable. Fins fa poc, els pirinencs vivíem gairebé
en paral·lel. Cada sector de l’activitat econòmica,
política, social o cultural feia la seva via sense pensar
que els seus veïns podien tenir plantejaments o
necessitats iguals o similars als seus. Sortosament,
això ha anat canviant aquests darrers anys i els
intercanvis i les col·laboracions entre els uns i els
altres s’han anat incrementant...
L’EXEMPLE:
Avui, passen els ports, els homes i les dones del turisme, de l’esport, de
la cultura, de la política, dels diferents sectors de l’economia... Però voldria
destacar aquí la tasca dels pagesos de l’Alt Urgell, els quals, a través
de l’impuls de la Cooperativa del Camp i dels seus responsables, han
“Els pagesos de l’Alt Urgell, a través de l’impuls de la
Cooperativa del Camp i dels seus responsables, han fet
una autèntica revolució tècnica i de gestió"
fet una autèntica revolució tècnica i de gestió. Per això, creix el nombre
de pagesos cerdans i pallaresos que s’uneixen als projectes i a les
iniciatives d’aquí.■
OPINIONS I SENSACIONS Minuts d’autocrítica / Per què
Joan Obiols
Per què?
Aquests últims mesos hem estat bombardejats per tantes
notícies polítiques que hi ha molts interrogants per
dilucidar. Potser fora molt interessant que algú ens aclarís
les preguntes que la gent del carrer es fa sobre
determinats fets.
• Per què els rectors de les universitats
públiques catalanes van expressar
el seu malestar per la decisió
del nou govern tripartit de no
atorgar conselleria pròpia al món
universitari?
• Per què la universitat i la recerca
universitària “no són prioritaris“
per a aquest govern? (Avui)
• Per què l’article 69 del nou Estatut
de Catalunya regula la figura
del President, del Conseller primer,
Consellers..., i no diu res del
Vicepresident?
• Per quin motiu alguns partits
van escamotejar als seus electors
informació sobre la seva veritable
vocació de pactes? (V. Villatoro)
• Per què un dels partits que va
demanar als ciutadans el vot negatiu
al nou Estatut és ara una de
les forces que formen part del nou
govern que ha de desenvolupar
aquest nou Estatut? (Avui)
• Per què les estrelles del PP, Acebes
i Zaplana, no discuteixen i sí
que desqualifiquen i mosseguen?
(J. Goytisolo)
• Per què el Departament de Benestar
i Família passa a anomenarse
d’Acció social i Ciutadania? (J.
Oliver)
• Per què l’últim canvi de nom de
l’esmentat Departament, no fa gaires
anys, costà 2 milions d’euros?
• Per què el Sr. Joan Carretero
està aparcat totalment de la vida
pública?
• Per què els dirigents d’ERC han
abandonat fins “quan toqui” les
principals reivindicacions nacionals
que conformen l’ideari independendista:
el dret a l’autodeterminació
i la sobirania plena?
(Josep M. Torrent)
• Per què CDC ha convocat els denominats
Consells de Federació,
que representen la militància de
cada vegueria, per debatre el futur
a seguir? (Lluís Bou)
• Per què en pocs mesos i contra
tot pronòstic, el tripartit ha tornat
a formar-se i a governar Catalunya,
com si res no hagués passat?
(S. Alzamora)
Per què la Generalitat de
Catalunya anuncia que
atorgarà una subvenció
de 73.333,32€
a una peculiar fàbrica de
pensaments aznarians, la
Fundación para el Análisis
y los Estudios Sociales
(FAES)”
• Per què la Generalitat de Catalunya
anuncia que atorgarà una
subvenció de 73.333,32€ a una
peculiar fàbrica de pensaments aznarians,
la Fundación para el Análisis
y los Estudios Sociales (FAES)?
(Xavier Muntanyà)
• Per què alguns dels fundadors
de Ciutadans de Catalunya que —
com els falangistes— no són de
dretes ni d’esquerres, col·laboren
habitualment als “Cuadernos de
Pensamiento” de la FAES, òrgan
que, per exemple, va publicar un
informe que deia que l’Estatut
afavoria l’eutanàsia i la poligàmia?
(Xavier Muntanyà)■
Jesús Babià i Serra

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 11
Josep Grau i Colell
Com passa el temps! No em puc creure que el poeta, analista literari i activista cultural Josep Grau i Colell,
nat a Fígols d’Organyà el 5 de gener de 1937, faci dotze anys que sigui mort. I tanmateix és així, no té
retop: ens va deixar, a Barcelona, el 24 de febrer de 1995, a l’edat de 58 anys. Encara el veig en vida: cos
cepat, cabellera espessa, somriure franc, mirada intel·ligent..., i referent cultural, tant aleshores com avui,
de la terra alturgellenca.
Orfe de pare i mare ja de nen,
Josep Grau i Colell viu a cal Colomera
d’Organyà, la casa dels seus
oncles, i ingressa al seminari de la
Seu l’1 d’octubre de 1947. Seminarista
a deu anys, doncs, en un
seminari sota la direcció del bisbe
Ramon Iglésias i Navarri, secretari
des del 1936 del Vicariat general
castrense i el primer de la terna
d’eclesiàstics que el dictador
Franco presenta, l’any 1942, a la
Santa Seu,1 on és nomenat bisbe
d’Urgell. Un bisbe franquista, per
tant, un pastor de l’Església de la
Victòria, de l’Església del nacionalcatolicisme,
que acadèmicament
orienta el seminari, amb la
contribució del seu germà, mossèn
Joaquim Iglésias i Navarri,
motejat «lo bisbe negre», cap al
castellà i l’espanyolisme. La «uni-
«Amb Josep Grau i Colell
se’ns en va anar un activista tenaç,
un pensador agut, un poeta sensible
i un bon mestre»
tat nacional» ha de ser absoluta,
mana «el caudillo de España por
la gracia de Dios», amb una sola
llengua, la castellana, i una sola
personalitat, l’espanyola. Per això
la revista que es fa al seminari és
Divino afán i es crea el «Certamen
literario musical de Santo Tomás
de Aquino» per a aquells seminaristes
que hi vulguin participar.
Sortosament, malgrat el dictador
Franco i el bisbe Iglésias,
entre el professorat del seminari
de la Seu d’aquells dies encara hi
ha qui és fidel a la història, a la
cultura i a la parla del poble català,
com per exemple mossèn Al-
1. De la terna d’eclesiàstics que el dictador presentava a la Santa Seu quan s’havia de nomenar un bisbe, l’elegit
sempre era el que l’encapçalava.
Josep Grau i Colell SEMBLANCES
bert Vives i Mir, un altre referent
cultural, ahir i avui, de la comarca
alturgellenca. Fill d’Oliana, mossèn
Vives comença a impartir
classe –Llengua llatina, Literatura
espanyola i Música– al seminari
de la Seu l’any 1944 i, prudent i
discret, però ferm i constant, fa
allò que la consciència li dicta:
preservar la nostra identitat, els
nostres símbols de catalanitat,
Josep Grau i Colell –al mig, amb ulleres– al Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, l’any 1966. (Arxiu Teresa Clota.)
rancuniosament blasmats i perseguits
oficialment, i fer-los conèixer
als deixebles que curs rere
curs rep a les aules. «Mestre de
català actiu fins quan la llengua
era perseguida; per tant, també
mestre de patriotes», ressalta l’escriptor,
historiador i promotor
d’espectacles culturals Esteve Albert
i Corp.2
2. Esteve Albert i Corp. Homenatge a mossèn Albert Vives i Mir. Grup Excursionista d’Oliana. Oliana, 1991.
Arxiu Teresa Clota
Primavera 2007 11

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 12
12
Ens consta que Josep Grau i Colell
va ser un dels diversos seminaristes
que van rebre la llavor
d’estimació a les lletres catalanes
que mossèn Albert Vives sembrava
al seminari de la Seu. De fet, ho
manifesta ell mateix: «Malgrat
que érem en ple franquisme, mossèn
Albert Vives va tenir molt interès
a fer-nos conèixer autors
catalans».3 I a fe que aquest interès
va fructificar en Grau i Colell:
convençut que els pobles i aquells
qui els integren han de viure en
llibertat, que no poden ser objecte
de cap mena de subjecció, com
més gran es fa més promou la
llengua catalana i els llibres cata-
SEMBLANCES Josep Grau i Colell
L’any 1965, Josep Grau i Colell publica, amb el pseudònim L’Ermità dels Alps, el llibre de poemes
Joc d’arrels i d’estels, prologat per Joan Fuster i il·lustrat per Georges Flammer.
lans, a part de fer els primers passos
en el camp de la creació literària.
«La literatura catalana ha
estat sempre la meva literatura i,
per tant, m’hi sento inserit de la
forma més normal», escriu a Zuric
l’any 1979.4
Exiliat eclesiàstic
Enmig d’aquell monolític marc
d’absolutisme i d’imposició que
respiren tant l’Església jeràrquica
urgellenca com el poder polític
franquista que s’estableix a la societat
civil, el pensament del
creient, liberal i progressista seminarista
Josep Grau i Colell s’hi
ofega, no hi té vida. I toca el dos
3. Isidre Domenjó. Pirineu Actual, núm. 36. La Seu d’Urgell, maig del 1992.
4. Escriptors lleidatans contemporanis. Edicions Robrenyo. Mataró, 1979.
5. Lleida, vuit poetes. Els llibres de les Quatre Estacions. Edicions Ariel. Esplugues de Llobregat, 1968.
Primavera 2007
del país, decidit. «Als vint anys,
pel març de 1957, per haver ensumat
abans d’hora –junt amb d’altres
companys– aires d’un Concili
que encara no existia, vaig fer-me
exiliat eclesiàstic, passant la frontera
dels Pirineus en direcció cap
a Suïssa».5
Instal·lat a Zuric –s’estava a casa
d’uns oncles que hi tenia–, el trinquet
de vida que inicialment hi
mena és d’aquells de suar la cansalada:
fa de rentaplats, de guardià
de nit a hotels, continua estudiant...,
i continua escrivint. En
efecte, l’any 1960 es presenta al
XVII Concurs Parroquial de Poesia
de Cantonigròs, amb el recull El
combat de les roses, sota el lema
«Plou i fa sol», que opta al premi
Vida nova, destinat exclusivament
a autors joves inèdits, i el jurat,
format pel Dr. Eduard Junyent,
canonge de la Seu de Vic en representació
del bisbe de la diòcesi
vigatana, Miquel Llor, Xavier Benguerel,
Ignasi Bofill i Joan Triadú,
li atorga el primer accèssit al
premi. (Aquest recull, inèdit, sortirà
al pròxim número de Lo Banyut).
Poeta guardonat, i per tant reconegut,
a vint-i-tres anys, vet’ho
aquí. I, també, poeta en contacte
amb el país que, d’ençà
d’uns anys, s’arrisca al perill de
comprometre’s públicament:
Josep Grau i Colell sap, des de
Suïssa, que el Concurs Parroquial
de Poesia de Cantonigròs és un
acte de resistència cultural iniciat
en aquest poble osonenc l’any
1944 –l’any 1944, sí!– sota l’aixopluc
de la parròquia, amb mossèn
Feliu Vila al capdavant, i per això
hi presenta la poesia que escriu.
Vol contribuir, des de l’estranger,
des de l’«exili eclesiàstic» que
s’imposa, a fer natural el fet de
viure en català a Catalunya i dinamitar
fins allà on pugui la nor-
«Com que som una nació sense estat,
als catalans no ens és permès
de tenir ambaixades ni consolats a l’estranger»
mal anormalitat que vivia, i encara
viu avui, el poble català.
Aquesta voluntat i inquietud a
favor de la terra catalana i la seva
cultura menen Josep Grau i Colell
–ja ordenat sacerdot, a Zuric, el
1961–, a reunir-se amb altres catalans
i fundar, l’any 1963, l’entitat
Casa Nostra, federació de casals
de la gent de parla catalana a
Suïssa i Alemanya, de la qual serà
president des del 1976 fins a l’hora
de la mort. «Vam crear aquests
casals amb la idea que fossin un
lloc de trobada, però també perquè
servissin per a la projecció
exterior del fet nacional català».6
Una projecció exterior cap a l’Europa
central que té, com a fites
culminants, les tres exposicions
del llibre català que es celebren a
la Biblioteca Central de Zuric
–1968, 1978 i 1988–, i el III Aplec
Internacional de la Sardana, l’any
1990, també celebrat a Zuric, a
més d’embastar la revista Plançó i
crear els premis literaris Consol
Colell de poesia, en memòria de la
seva mare, i Carles Cardó d’assaig.
Una dedicació i una activitat patriòtiques
i cíviques que li valen,
cal dir-ho, el Premi Baptista i
Roca 1990, atorgat per l’Institut
de Projecció Exterior de la Cultura
Catalana, un institut que feia, i
fa, la viu-viu semioficialment:
com que som una nació sense
estat, als catalans no ens és permès
de tenir ambaixades ni consolats
a l’estranger.
Josep Grau i Colell tenia tanta
passió pel llibre català, li feia
6. Isidre Domenjó. Pirineu Actual, núm. 36. La Seu d’Urgell, maig del 1992.
7. Escriptors lleidatans contemporanis. Edicions Robrenyo. Mataró, 1979.
8. L’Ermità dels Alps. Joc d’arrels i d’estels. Gràfiques Claret. Barcelona, 1965.

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:25 Página 13
tanta il·lusió fer-lo conèixer i escampar-lo,
que cap a la darreria
dels anys seixanta i la primeria
dels setanta aprofitava les vacances
del mes d’agost per a fer-se’n
marxant i vendre’n a les festes
majors d’Oliana, al davant de la
font de la Vila; d’Organyà, al peu
de la façana de Santa Maria, i de
Peramola, al matí a la plaça i a la
tarda al capdamunt de les escales
del Castell, en unes parades muntades
amb un parell o tres de cavallets
i tres o quatre taulons. Una
presa de posició valenta, compromesa,
ben poc compresa i força
criticada per molts que, no gaires
anys més tard, s’omplien la boca
de progressisme, liberalisme i catalanitat.
Tenia un cotxe diguemne
voluminós –no en recordo la
marca–, i així que arribava de
Suïssa es desplaçava a Barcelona
a veure el seu gran amic, patriota
i enyorat Joan Ballester i Canals,
editor, llibreter –la llibreria Pú-
blia, tan eficient– i un dels promotors,
als anys cinquanta!, de les
campanyes de propaganda de la
llengua catalana i de les relacions
culturals entre els Països Catalans.
I carregada la «bèstia», amb matrícula
suïssa, au, cap a l’Alt Urgell
hi falta llibres!
En un temps en què el franquisme
en fa una simple anècdota, de
la llengua catalana, Josep Grau i
Colell intenta retornar-li, al carrer
i a la llum del sol, la categoria que
li pertoca per mitjà de la literatura:
llengua de cultura i llengua
d’estat. Llengua de cultura amb
què escriviren savis com Ramon
Llull i Ausiàs March, i llengua
d’estat, amb què redactaren cròniques
Jaume I lo Conqueridor i
Pere III lo Cerimoniós. «S’ha esco-
laritzat el públic lector en una
llengua forastera, tot deixant-lo
analfabet o semianalfabet en la
seva pròpia», constata i denuncia.7
Un fet que li dol, que li fa
mal, perquè Grau i Colell sap que
una llengua va més enllà de ser
un mitjà de comunicació, que no
solament és un pont de diàleg,
sinó que tota llengua és la verbalització
del pensament; és a dir, és
la idea feta paraula.
Lo Josep Grau i Colell lletraferit
L’any 1965, Josep Grau i Colell
publica, amb el pseudònim L’Ermità
dels Alps, el llibre de poemes
Joc d’arrels i d’estels, prologat per
Joan Fuster i il·lustrat per Georges
Flammer.8 Deu anys més tard, el
1975, ja secularitzat, ens fa arribar
l’Antologia de sacerdots poetes,9
i el 1992 treu a llum Invitació
a la poesia de Salvador
Espriu,10 les tres obres magnes, al
nostre entendre, del Josep Grau i
«Josep Grau i Colell intenta fer (a Invitació a la poesia de
Salvador Espriu) més receptiva, més comprensiva, la part
simbòlica i metafísica de la poesia espriuana»
Colell lletraferit.
A Joc d’arrels i d’estels, un recull
en què preval el gust estètic pel
llenguatge, Grau i Colell hi presenta
un contingut entre espiritual
i realista, el pensament d’un
creient profundament humà: «Em
sento gent d’aquesta gent que
passa / –noies i infants, / rostres
sorruts, / vellets amb xacra», diu
al Poema «Carrer», amb referència
als emigrants que constitueixen la
seva feligressia, «homes i dones
que són seus, però que no són els
seus», com assenyala Joan Fuster
al pròleg de l’obra. I tot i que els
diu «germans», el seu cor «es dol /
de no estimar-los prou encara».
Ara bé, és des del mateix títol del
llibre que l’autor es mostra definitori
i sintetitzador del seu jo
9. Josep Grau i Colell. Antologia de sacerdots poetes. Gràfiques Marina. Barcelona, 1975. Edició d’autor.
10. Josep Grau i Colell. Invitació a la poesia de Salvador Espriu. Editorial Claret. Barcelona, 1992.
11. Tot i que es secularitza i es casa, amb Aurora de la Fuente, Josep Grau i Colell continua sent catòlic
(Arxiu Aurora de la Fuente.)
Josep Grau i Colell SEMBLANCES
El 1994 participà a la I Conferència de Centres i Agrupacions Catalans al Món.
cívic i del seu jo espiritual, perquè
Joc d’arrels i d’estels va molt més
enllà de ser simplement un títol,
de ser simplement una guia de
lectura: és el moll de la força íntima
que l’anima a ésser. Les arrels,
com a símbol de la terra que tant
estima; els estels, com a símbol de
l’infinit, de la transcendència, de
la religiositat.
A Antologia de sacerdots poetes,
Grau i Colell hi mostra, a més de
la sensibilitat i el pensament dels
diversos eclesiàstics antologats
–que contesten a un qüestionari–,
els versos que «reposaven la pau
dels justos sota la pols de les calaixeres
parroquials». Hi trobem
des de poetes com Andreu Caimari,
d’Inca, o Bartomeu Barceló, de
Felanitx, fins a Albert Vives, d’Oliana;
des de Francesc Manunta,
de l’Alguer, fins a Enric Ferrer, de
Gandia... Mossens de diversos indrets,
de diverses contrades, amb
diverses criteris, però tots en comunió,
tots intercomunicats per
mitjà del ministeri, d’una banda, i,
de l’altra, la unitat de la llengua.
«Quan encara no portava coroneta»,
escriu l’antòleg a «Unes paraules
de justificació», el text amb
què presenta el llibre, «somiava ja
–a més de truites– en dues antologies
bessones: una que aplegués
gent de les terres de Lleida, i una
altra de sacerdots poetes dels Paï-
practicant.
12. Manuel de Seabra. Antologia da Novíssima Poesia Catalâ. Futura. Lisboa, 1974.
13. Gespa-Price: festival de poesia de primavera. Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 1975.
Primavera 2007 13

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 14
(Arxiu Aurora de la Fuente.)
sos Catalans». I és que a parer de
Josep Grau i Colell, el territori de
la nació equival a llengua, o, altrament
dit, la llengua conforma
el territori de la nació.
A Invitació a la poesia de Salvador
Espriu, Grau i Colell intenta fer
més receptiva, més comprensiva,
la part simbòlica i metafísica de la
poesia espriuana. I el llibre, sòlid i
rigorós, la compleix amb escreix,
aquesta funció pedagògica que
l’analista figolà s’havia proposat.
Perquè Grau i Colell, emparant-se
en els coneixements teològics i
bíblics de què gaudeix, juntament
amb els que té de psicologia analítica
i literària, s’endinsa en l’obra
del poeta de Sinera i n’esdevé,
en aquells dies i encara avui, un
dels analistes més preparat i competent.
Un escarràs de feina
A més de les activitats que n’acabem
d’enumerar, Josep Grau i
Colell dirigeix com a sacerdot la
Missió Catòlica Espanyola de Win-
terthur-Schafaussen fins al 1972,
any en què es secularitza.11 D’altra
banda, home amb set de saber
i d’enriquir-se en coneixements,
cursa estudis de teologia a l’Esco-
la Superior de Teologia de Chur-
Cuera i de psicologia analítica a
l’Institut Jung, sense oblidar que
també imparteix classes de llengua
i literatura catalanes als casals
de Zuric i de Winterthur, i a la
Universitat de Constança, en la
qual es llicencià en Romàniques i
Germàniques, a més de fer-hi
classes de castellà. Alhora, escriu
sense parar. És guardonat en diversos
jocs florals i premis literaris
–Premi Pompeu Fabra, als Jocs
Florals de la Llengua Catalana celebrats
el 1976 a Lausana, Premi
Recull d’Assaig 1977 (Blanes),
segon accèssit als Jocs Florals de
la Diàspora Catalana 1993 (Washintong)–,
participa en diverses
obres col·lectives –Antologia da
novíssima poesia catalâ,12 Gespa-
Price: festival de poesia de primavera,13
-Què són aquelles veus? -
Paletes!,14 Escriptors Contempo-
A Suïssa, vora el llac de Constança, amb el seu nebot Joan Busquets i les seues respectives
esposes, Aurora i Marian, l’any 1988.
14. –Què són aquelles veus? –Paletes! (Festa Literària Arrahona. Sabadell). Copisteria Mar Blava. Barcelona, 1975.
15. Josep Borrell i Figuera. Escriptors Contemporanis de Ponent 1859-1980. Ajuntament de Lleida. Lleida, 1984.
14
Primavera 2007
SEMBLANCES Josep Grau i Colell
(Arxiu Aurora de la Fuente.)
(Arxiu Aurora de la Fuente.)
Tomba de Josep Grau al cementiri de Fígols.
ranis de Ponent 1859-1980–15 i
col·labora en força mitjans de comunicació
escrits: des de Poble
Andorrà fins a l’Avui, passant per
les revistes Plançó, Recull i Serra
d’Or.
Josep Grau i Colell va ser, sense
cap mena de dubte, un home
d’una fidelitat al país i a la seva
gent de pedra picada, digne de
lloança i d’exemple. Un home que
va viure preocupat pel món que
l’envoltava i sempre a la recerca
–tant socialment com històricament
i políticament– de la pròpia
identitat personal i de la col·lecti-
va que som com a poble. Amb
Josep Grau i Colell se’ns en va
anar un activista tenaç, un pensador
agut, un poeta sensible i un
«Josep Grau i Colell va ser (...) un home d’una fidelitat
al país i a la seva gent de pedra picada, digne de lloança
i d’exemple»
bon mestre, quatre facultats entrelligades
amb tres grans virtuts:
bondat, honradesa i dignitat.
De vegades, quan passejo per
algun camí de l’encontrada peramolina
que s’enfila cap a la muntanya,
o serpenteja per la plana, o
davalla cap a Segre, penso en
Josep Grau i Colell i mentalment
recito, de Quatre Poetes de la
Diàspora Catalana,16 una obra
que malauradament no va poder
veure editada:
16. Quatre Poetes de la Diàspora Catalana. Edició i pròleg de Josep M. Solà-Solé. Pagès editors. Lleida, 1995.

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 15
■
Estimo en tu,
àngel d’amor,
aquesta terra
sempre batuda
pel vent advers,
prô mai vençuda.
Estimo el llamp
i estimo el clam
de la muntanya
sempre desperta,
i els arbres vius,
els camps llaurats,
i els seus ramats
tant pel solà
com per l’obaga.
Estimo els rius,
també la plana,
també aquest mar
que ens acompanya.
Estimo en tu,
àngel d’amor,
aquesta gent,
tot el seu viure
i el seu lluitar
per la collita,
tan esperada,
d’un nou demà.
Jesús Babià i Serra
JGR
Casa pairal de Josep Grau a Fígols. En primer terme, reproducció de la placa commemorativa col·locada a la façana.
Josep Grau i Colell SEMBLANCES
«Amb Josep Grau i Colell se’ns en va anar
un activista tenaç, un pensador agut, un poeta sensible
i un bon mestre»
Fe d’errates
A l’article «Torna el llop», publicat al número anterior de Lo Banyut, en la quarta columna de la pàgina 13, línies 11 i 12, on diu: «És aleshores,
perquè sabia», ha de dir: «És aleshores, amb la vaca pràcticament cega i incapaç de protegir el vedell, que el llop actua. Els qui ho defensen, arriben
a sostenir que la frase “Sembles lo llop!”, aplicada a una persona que va bruta, neix d’aquest costum de la bèstia d’empastifar-se de fang.Hi ha qui
defensa, també, que en temps de guerra els trets atreien el llop, perquè sabia...».
Primavera 2007 15

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 16
El comissionat
El Conveni de Bergara, 31 d’agost de
1839, signat per Maroto i Espartero,
que suposà la fi de la guerra al País
Basc, va ser vist com una gran traïció
per l’autèntic carlisme i causà
una gran desconfiança en els
seus propis caps militars.
Fou en aquestes circumstàncies
de
desencant i desacord
amb la
situació que
es vivia que
la major
part de la
Junta de
Berga decidí
demanar al
Rei la destitució
del
comte d’Espanya
com a comandant
de l’exèrcit
de
Catalunya. Això
no es podia fer
tan fàcilment, el
comte d’Espanya
era el president
de la Junta i sol·licitar la seva desti-
RETALLS Antoni Espar i la caiguda del comte d’Espanya
Antoni Espar i la caiguda
del comte d’Espanya
L’estiu de 1839, l’exèrcit carlí de Catalunya es trobava en una situació delicada. La guerra, que havia
començat l’any 1834, no es decidia per cap del dos bàndols enfrontats; la major part dels partidaris de Carles
V estaven cansats de la guerra, el país estava exhaust i les esperances d’obtenir la victòria s’havien esvaït.
El comandant de l’exèrcit carlí de Catalunya, el comte d’Espanya, cada vegada era menys estimat pels seus
propis homes. Les seves decisions, arbitràries i cruels, entre les que destaquen l’assalt, el saqueig i el
posterior incendi de poblacions com Olvan i Gironella, en les que la major part dels habitants eren
simpatitzants del camp carlí, havien exaltat els ànims dels nombrosos enemics que el comte tenia al seu
propi bàndol 1 .
Retrat de Carles Maria Isidre,
germà de Ferran VII, el rei dels
carlins Carles V.
tució s’havia de fer d’amagat d’ell.
Les circumstàncies propícies es donaren
quan arribà al coneixement
de la Junta la traïció de Bergara. Fou
llavors quan decidiren fer arribar al
Rei l’adhesió del carlisme català i la
seva disposició a seguir la lluita
en pro de la causa de
Carles V, per mitjà
d’un comissionat
especial. El comte
d’Espanya acceptà
el candidat
de Bart
o m e u
Torrabadella 2 ,
el qual proposà
que el
comissionat
que anés a
portar el missatge
al Rei fos
Antoni Espar,
un home de la
seva total confiança.
El Rei escolta a
Espar
El comissionat
va sortir de Berga el 20 de setembre,
1..La major part dels carlins dels primers temps procedien dels anomenats voluntaris reialistes que l’any 1827 van
participar en la guerra dels malcontents. El comte d’Espanya (Carles d’Espagnac), com a Capità General de
Catalunya nomenat per Ferran VII, va exercir una implacable repressió sobre els malcontents, dels quals va afusellar
els caps principals i va enviar al presidi de Ceuta els oficials que secundaren la revolta. Els antics malcontents com
Bartomeu Porredon, el Ros d’Eroles, que també va estar empresonat a Ceuta, mai van confiar en Carles d’Espagnac
Fill de cal Botafoc d’Organyà
havia d’anar a Bourges, prop de
París, on Carles V i la seva família
havien estat confinats per les autoritats
franceses quan van haver de
sortir del País Basc a causa de la
traïció dels comandants del seu
propi exercit encapçalats per
Maroto. Va fer el viatge
tan ràpid com va
poder. El dia 11
d’octubre va
poder parlar
per primera
vegada amb
el Rei. Espar,
que es va
estar a
Bourges fins
el dia 16,
devia desplegar
tota la
seva capacitat
per tal de fer
prosperar les missions
que tenia
encomanades; tot
i això Carles V no
va signar les ordres
de destitució
del comte d’Espanya
ni el nomenament de Josep
Retrat de Charles d’Espagnac, el
comte d’Espanya.
Segarra com a comandant general
de l’exèrcit carlí de Catalunya. El
monarca va indicar a Antoni Espar
que s’havien de seguir els procediments
i havia de signar les ordres el
secretari d’estat Pedro Ramírez de la
Piscina, que residia a París, pel
qual el Rei li va donar
una carta. El 18 d’octubre,
les gestions
d’Antoni Espar
havien donat
els seus fruits
i se’n va anar
de París amb
el compromís
que li
remetrien
les ordres
tan aviat
com aquestes
estiguessin degudamentsignades.
El dia
22 d’octubre,
Espar, des de
Tolosa, va comunicar
a la
Junta l’èxit de
la seva missió.
Sembla que la carta anunciant que
i, quan van poder, van aprofitar l’ocasió per a fer-li pagar els seus crims. Per a conèixer millor la història d’aquella
època és recomanable llegir la novel·la de Marcel Fité “El carrer dels petons” (Barcanova. Barcelona, 2003).
2.Bartomeu Torrabadella era el vice-president de la Junta Superior Governativa del Principat de Catalunya,
coneguda com a Junta de Berga, l’òrgan màxim de direcció del carlisme català. Torrabadella havia estat professor i
rector de la Universitat de Cervera abans de la guerra i en aquells moments exercia com a rector de la Universitat

i
LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 17
ja tenia les ordres que havia demanat
la Junta es rebé a Berga el dia
26 d’octubre.
Les gestions d’Antoni Espar davant
del Rei a París van ser el desencadenant
de la destitució del comte
d’Espanya a la rectoria d’Avià i el
seu posterior trasllat en direcció a
Andorra. Com és prou conegut, en
aquest camí hi trobà la mort assassinat
als Tresponts, a poc més d’un
quart d’hora de la vila d’Organyà, el
2 de novembre de 1839 3 .Un personatge
desconegut Com es pot deduir
del que hem dit fins aquí, An-
toni Espar va ser un personatge excepcional
i força actiu, almenys durant
la primera guerra carlina. Tot i
això és un autèntic desconegut fins
i tot al seu propi poble. Sembla com
si hom hagués volgut esborrar tots
els seus rastres.
Són poques les noticies que els llibres
d’història ens donen d’Antoni
Espar. La primera dada concreta
sobre aquest personatge ens l’aporta
Enrique Emilio del Llano4 que diu
que era d’Organyà. A partir d’aquí
hem fet una petita recerca per mitjà
de la qual hem obtingut tot un se-
carlina que tenia la seva seu a La Portella, on s’havia traslladat quan Solsona va caure en mans liberals.
3. Artur Osona en el seu llibre “Guia itineraria de les regions del Llussanés....” reprodueix el relat d’un
testimoni de la mort del Comte d’Espanya. Es tracta de Josep Campà, masover de la Reula, que l’any que
va escriure el llibre (editat el 1894) feia més de 60 anys que hi habitava.
4. Enrique Emilio del Llano. “Carlos V, estudio biográfico, por un contemporáneo”. La Propaganda Catalana.
Antoni Espar i la caiguda del comte d’Espanya RETALLS
“La Junta de Berga decidí demanar al Rei la destitució del comte d’Espanya com a
comandant de l’exèrcit de Catalunya. El comte d’Espanya era el president de la
Junta i s’havia de fer d’amagat d’ell”
Gravat de Planas del 1869 que representa l’assassinat del Comte d’Espanya al primer pont dels Tresponts segons se surt d’Organyà.
guit de dades biogràfiques que són
les que relacionem a continuació.
Antoni Espar i Obiols va néixer a Organyà
el 9 de desembre de 1805. El
seu pare Josep Espar Pasquet, de cal
Botafoc, era negociant de fusta i un
dels homes més rics i influents de la
comarca. La seva mare Gertrudis
Obiols Fiter era filla de cal Favà del
Cap de la Vall de Cabó. Antoni Espar
va ser el tercer d’una colla de germans
i ja de ben petit els seus pares
el destinaren a seguir la carrera
eclesiàstica.
Antoni Espar va anar de ben jove al
El comte d’Espanya
acceptà el candidat de
Bartomeu Torrabadella, el
qual proposà que el
comissionat que anés a
portar el missatge al Rei
fos Antoni Espar, un
home de la seva total
confiança”
seminari on va destacar per la seva
intel·ligència. La primera tonsura la
va rebre el 21 d’abril de 1821 del
bisbe d’Urgell Bernardo Francés Caballero.
Va cursar tres anys de filosofia
i set de teologia, aquests darrers
a la Universitat de Cervera on
obtingué el títol de llicenciat en teologia.
Segons cita Enrique Emilio del
Llano, durant la revolta dels malcontents,
l’any 1927, Antoni Espar
va ser amic i confident de Joan Rafí
Vidal,5 afusellat a Tarragona pel
comte d’Espanya.
El 22 de setembre de 1832 va rebre
l’ordenació sacerdotal del bisbe
Simó de Guardiola, a l’església de
Sant Domènec de Puigcerdà.
Desconeixem on es trobava els primers
anys de la guerra. Tot fa pensar,
però, que va formar part de la
Junta corregimental de Puigcerdà.
En aquesta Junta hi van ser presents
en diferents moments altres organyanencs
com el notari Josep
Pujol i l’alcalde Francesc Riu. El juliol
de 183 6 , el pare d’Antoni, Josep
Espar, de 70 anys i vidu, es trobava
refugiat a Encamp en companyia de
dos del seus fills i dos néts. En
aquells temps, a Andorra hi havia
altres refugiats d’Organyà com
Josep Pujol, Pau Orrit i Bonaventura
Llinàs.
Professor a la Universitat
Quan el mes de març de 1838 es va
organitzar la Universitat carlina de
Catalunya a Solsona, Antoni Espar
va ser encarregat provisional de la
secretaria6. El curs 1838-1839, ja
traslladada la Universitat a La Portella,
trobem a Antoni Espar com a
professor d’Institucions Teològiques
Barcelona, 1884.
5. Enrique Emilio del Llano afirma que la relació entre Joan Rafí i Antoni Espar es dedueix del manuscrit
d’operacions del propi Joan Rafí, que un descendent seu, que havia lluitat a la tercera guerra carlina (1872-1875),
va lliurar a aquest autor. Per tal d’acabar amb la revolta dels malcontents, el rei Ferran VII es va desplaçar al
Principat de Catalunya, on entrà procedent del País Valencià. En assabentar-se de la vinguda del Rei, els caps dels

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 18
i d’Escriptura.
El setembre de 1839 Antoni Espar
tenia 33 anys, segurament era el
professor més jove de la Universitat.
Tot i la seva joventut havia demostrat
sobradament la seva vàlua i la
seva fidelitat a la causa del rei Carles
V. Bartomeu Torrabadella l’havia
tingut com a alumne a Cervera i ara
el tenia a La Portella com a professor
i disposat a fer totes les feines
que li fossin encomanades. La seva
força, la seva intel·ligència i la seva
determinació, a més de ser un clar
enemic del comte d’Espanya, el
feien el candidat ideal per a ser el
comissionat de la Junta que defensaria
davant del rei Carles V i dels
seus ministres l’encàrrec secret amb
el qual demanava la destitució del
RETALLS Antoni Espar i la caiguda del comte d’Espanya
comte d’Espanya.
Antoni Espar va
efectuar els encàrrecs
que li
havia encomanat
la Junta amb una
gran rapidesa i
eficàcia. Seria interessant
poder
saber on es trobava
Antoni
Espar el 2 de novembre
de 1839
mentre assassinaven
el comte
d’Espanya; teòricament
havia de
tornar a Berga venint d’Andorra i
lògicament sembla que hauria d’haver
fet el camí invers del que faria el
Entrada del carlins a la Seu d’Urgell. El 16 d´agost de 1874 en el transcurs de l atercera guerra Carliana
“A partir del final de la primera guerra
carlina, 1840, no tenim cap altra
notícia de l’activitat política d’Antoni
Espar. Cal suposar que hagué de marxar
a l’exili com ho feu el bisbe
d’Urgell Simó de Guardiola”
malcontents s’hi presentaren i li lliuraren les seves espases en senyal d’acatament i sense cap mena de lluita. En un
primer moment, el Rei els deixà en llibertat. Quan s’hagué pacificat tot el país començà la repressió dirigida pel
comte d’Espanya que feu afusellar els caps principals de la revolta com Joan Rafí Vidal, i feu tancar els oficials al
presidi de Ceuta.
6. Daniel Montanyà i Bochaca i Joan Pujol i Ros. “La Universitat Carlina a Catalunya”. Edicions Cossetània. Valls,
1997.
7. Baroja, Pío. “La senda dolorosa”. Tot i ser una novel·la, l’obra de Pío Baroja descriu la mort del comte d’Espanya
amb una precisió sorprenent. En la seva obra afirma que Narcís Ferrer va dormir a Cal Botafoc, la casa on
“Un cop va poder tornar a la Seu,
Antoni Espar va exercir com a
professor de teologia al seminari i
també com a canonge”
Setge de les fortificacions de la Seu per Martínez Campos, segons un gravat publicat per The Graphic, l’11 de setembre de 1875.
comte per marxar a l’exili. En aquest
cas, qui sap si no es trobava a Organyà.
Hi ha qui situa part dels
compromesos en la mort del comte
d’Espanya hostatjats a cal Botafoc 7 .
A partir del final de la primera guerra
carlina, 1840, no tenim cap altra
notícia de l’activitat política d’Antoni
Espar. Cal suposar que hagué de
marxar a l’exili com ho feu el bisbe
d’Urgell Simó de Guardiola. Podem
pensar que, quan el 30 de novembre
de 1845, Simó de Guardiola, al seu
exili de Montpeller, ordenà sacerdot
a Joaquim Espar 8 , el seu germà Antoni
probablement es trobava al seu
costat.
Un cop va poder tornar a la Seu,
Antoni Espar va exercir com a professor
de teologia al seminari i
també com a canonge. Cap al final
de la seva vida va viure la tercera
guerra carlina. Si encara creia en la
causa, devia tenir una gran satisfacció
en saber que, el 16 d’agost de
1874, els carlins del general Rafel
Tristany, encapçalats per un membre
de la seva família, l’alferes Espar
d’Organyà 9 , s’havien apoderat dels
forts de la Seu i a continuació de
tota la ciutat. Al cap d’un any, però,
el 26 d’agost de 1875, Martínez
Campos, amb un nombrós exercit,
assetjà els forts i els rendí agafant
presoners els defensors, entre oficials
i soldats uns 1200, encapçalats
pel bisbe Josep Caixal.
Antoni Espar va morir a la Seu d’Urgell
el 8 de juny de 1877. ■
Amadeu Rocamora
s’hostatjava un dels oficials més destacats de la guarnició d’Organyà: Miquel Pons, germà del Bep de l’Oli.
8. Espar Obiols, Joaquim: nascut a Organyà el 10 de setembre de 1817 i mort a la Seu d'Urgell el 23 d’abril de
1884. Fou ordenat sacerdot el 30 de novembre de 1845 a Montpeller pel bisbe Simó de Guardiola. Va ser professor
de retòrica i director del seminari menor de la Seu. Va publicar diverses obres que serviren com a llibres de text a
diversos seminaris i que es van anar reeditant fins ben entrat el segle XX. Podem citar: “Autores selectos, sagrados,
cristianos y profanos”, “Arte de retórica y poética” i “Curso teorico-práctico de predicación”.
9. Juan Corts Peyret. Historia de la Seo de Urgel.

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 19
Vivències a la Costa (II)
De la meua infància a la Costa en guardo molt bons records. La matança del porc, les feines del tros,
els jocs infantils, les trapelleries, els partits de futbol a la plaça del poble, les guerres a cops de roc,
i, sobretot, la meua estada a l’escola de Fígols encara són tan vius a la meua memòria que sembla
que tot plegat hagués passat ahir.
La matança del porc
La matança del porc era un dia
molt especial per a tots. A primera
hora del matí, tots els que
partici-
paríem a
la “festa”
ens assèiem
al
voltant de
la llar de
foc (el
Pauet, que
faria de matador,
els meus pares,
l’oncle, el padrí i
els veïns de cal
Mingo) mentre la
meua mare ens
preparava les torrades
amb all i oli
de codonys amb un
porró de barreja
d’anís i moscatell
que ens feia agafar
forces pel moment
d’aguantar el porc.
Quan ja era ben
mort, jo els ajudava
a socarrar el pèl amb argelagues.
La feina d’embotir les botifarres,
el bull i les llangonisses
solia durar fins a altes hores de la
nit.
Les feines del tros
Potser la feina més agradable de
totes les que fèiem durant l’any
era la d’anar a plegar olives, malgrat
el fred intens que passàvem
enfilats a les escales per collir-les
de l’oliver. Quan les portàvem a
moldre a Fígols ja no ens podíem
estar de tastar l’oli al mateix molí:
llescàvem pa, el torràvem i el sucàvem
amb l’oli acabat de moldre.
Al mig de l’estiu, quan arribava
l’època de
segar, a casa
““CCaadda annyy,, qquaan ss’’accossttavaa eell
tteemmpss dee bbaatree, ll’’eerraa eess
nneetteejjaavvaa, s’’aarrreenccava totaa
ll’heerrbaa i ss’allliisava la terrrraa..””
La vall de Fígols a la postguerra
sempre llogavenjor-
L’oncle Pere —el que es toca el front amb la ma—
amb d’altres veïns davant del primer cotxe que es
va estacionar a la plaça de Fígols tot just finalitzada
la guerra. (Foto: Arxiu MBG.)
nalers per ajudar a la família. La
sega començava amb les primeres
clarors del dia, per aprofitar la
fresca matinal. En aquell temps, la
meua mare portava cada dia al
tros el que se’n deia “les deu
hores”, que consistia en un esmorzar
que ens menjàvem al voltant
de les deu del matí a base de
pa i embotits de casa. Un cop recobrades
les forces, la sega conti-
Vivències a la Costa (II) RETALLS
nuava fins al migdia. Llavors es
parava a dinar i, abans de tornarhi,
els segadors feien una bona
migdiada i tornaven a agafar el
volant quan el sol ja no escalfava
tan fort.
Cada any, quan s’acostava el
temps de batre, l’era es netejava,
s’arrencava tota l’herba
i s’allisava la terra. Així que
les garbes s’havien deslligat i la
batuda estava estesa, els animals
(una ruca o una euga) donaven
tombs durant hores trepitjant la
batuda al voltant de l’era fins que
el gra es desprenia de les espigues
i quedava separat de la palla. Llavors
la palla es ficava a forcades
dins la pallera i serviria per jaç als
corrals dels animals i per fer pallada
per alimentar-los al hivern.
El gra, després de porgar-lo
amb la màquina
de ventar que teníem a
mitges amb els de cal
Codonyes, s’abocava als
graners on anàvem a
pouar cada camí que necessitàvem
farina per fer
el pa que ens menjàvem
cada dia. Els anys que la
collita era bona, ens podíem
vendre una bona
part del blat.
Conserves, pa i llet
Una activitat
LLaa niit dee Naadaal taammbbé eerraa ttrraddiciió dee
ffeerr crreemaarr uunn grraann trroonncc a lla pllaççaa ddee FFíggoollss,,
eell qquuall haaviiaa de sseerr pprouu ggrros ppeerrqquuèè ccrreemmééss
ttootta llaa nitt pperr eessccaallffar eell nneen JJeessúúss.””
que cada any es repetia
i que ajudava al manteniment
del rebost eren les conserves
que preparava la meua mare elaborades
amb tomates, pebrots,
préssecs i codonys de la collita
que sobrava i que no veníem al
Primavera 2007 19

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 20
20
mercat de la Seu. També sabia
preparar unes postres delicioses
amb la llet de les vaques quan parien:
el “sobrat” o calostre, així
com el tradicional brossat. Unes
altres postres que m’agradaven
força eren les orellanes: trossos
dels préssecs més selectes tallats
en forma de cinta que feia assecar
a l’aire i al sol.
Cada setmana anàvem a recollir el
pa al forn del poble (que bé que
l’enfornava el Pep!) i
marxàvem
cap a la Costa amb quatre o
cinc pans rodons, que aproximadament
pesaven uns quatre
kilos, ficats en una saca i
que es mantenien gairebé
sense assecar-se fins que ens
l’acabàvem. Tampoc els esmorzars
que en aquell temps
feia amb llet de vaca acabada
de munyir i bullida, de la
qual se n’havia de llevar una
espessa capa de nata, no es
poden comparar amb els que
fem avui dia amb la llet envasada.
Els amics, els parents i el
Nadal
Els millors moments dels meus
jocs infantils eren compartits amb
el cosí Josep, al qual la meua mare
li era padrina de bateig, i que tot
sovint era a casa nostra per ajudar-nos
a llaurar amb els bous del
Minguet, que era el seu pare.
Molts estius també ens venien a
visitar el Conrado i la Ramona, els
meus oncles, i les meues cosines
que residien a Barcelona. Jo esperava
la seua visita amb il·lusió,
perquè sabia que sempre em portaven
alguna joguina enlluernadora
que cap més vailet del poble
no tindria.
El meu oncle Albert, que vivia a
Sabadell, un camí em va deixar
pujar a la seua moto, una Montesa,
i em va portar d’Organyà fins a
RETALLS Vivències a la Costa (II)
la Seu. Aquella experiència a mi
em va semblar una aventura
apassionant.
De les vetllades al costat del
foc, amb l’àmplia cuina il·luminada
pels llumeners d’oli, mentre
pelàvem les pinyes de blat de
moro o desgranàvem cigrons o altres
llegums tot escoltant amb
atenció per la ràdio les aventures
de Superman, també m’ha quedat
el record de les llargues
.....unn roocc quue vvaiigg llllançarr jjo vvaa toccaar dee pplle aal mmiigg
deel ffrronnt deel Naarccís ddee call FFonnttfonddaa, eel qquall hhaavvia
aaiixeccaatt eell ccaapp mmééss ddeel ccompptte per ssobbrree dellss
mmaatolllls qquee li sseervviienn dee pparaapeet..””
Primavera 2007
Com que la llum només es donava per la nit aquesta radio
de la Costa que funcionava amb piles era la única amb que
a Fígols es podien seguir els partits del Barça.
converses, de temes molt variats,
que mantenien l’oncle, el padrí i
els meus pares.
Tampoc no puc oblidar la il·lusió
que em feia fer cagar el tió la nit
de Nadal. Quan s’acostaven
aquestes festes, a l’escola preparàvem
un pessebre grandiós, que
ocupava la meitat de la sala. El
dia de Nadal, en sortir de missa,
era visitat per tot el poble.
La nit de Nadal també era tradició
de fer cremar un gran tronc a la
plaça de Fígols, el qual havia de
ser prou gros perquè cremés tota
la nit per escalfar el nen Jesús.
L’escola de Fígols: el futbol, les
guerres a cops de roc i les trapelleries.
Els millors records de la meu infància
són els del període escolar
a Fígols. De la meua ànsia per no
perdre’m cap joc en dona fe el fet
que, tot hi haver de pujar a dinar
a la Costa, sempre era el primer de
tornar a ser a la plaça a punt de
disputar aquells partits de futbol
que ens feien somiar mentre
emulàvem a Kubala: l’Auladell era
un veritable fenomen, es driblava
tots els que hi havia a la plaça, la
qual, per a nosaltres era l’estadi
del Barça. L’afició al futbol arribava
fins a tal extrem d’adicció
que cada diumenge els més fanàtics
de Fígols, el Castilla, l’Ivo i al-
tres,pujaven a
c a s a
meua per
escoltar la
transmissió
dels partits, ja que nosaltres teníem
l’únic aparell de ràdio que
funcionava amb piles (la minicentral
elèctrica del poble només
produïa electricitat a la nit).
Jo cada setmana esperava amb
ànsia que la meua mare comprés a
la Seu la revista Vida Deportiva o
el Barça per poder veure aquelles
fotografies imaginades en les au-
dicions radiofòniques i poder llegir
les cròniques dels partits. Molt
temps després es va poder presenciar
a Nargó el primer partit per
televisió, el qual recordo que va
ser un Barça-Madrid, en què el
Barça va perdre i va quedar eliminat
de la Copa d’Europa.
Les guerres a cops de roc en sortir
de l’escola entre els nens de Romanins,
la Costa i Codonyes contra
els de Voloriu van tenir el seu
moment culminant un dia que un
roc que vaig llançar jo va tocar de
ple al mig del front del Narcís de
cal Fontfonda, el qual havia aixecat
el cap més del compte per
sobre dels matolls que li servien
de parapet. Els seus companys se
l’emportaren balancejant i amb la
sang sortint-li a raig fet
pel trenc que li havia fet
al cap. Els del nostre bàndol
vam marxar corrents
ben segurs que l’havíem
matat, per la qual cosa
vaig estar amb l’ai al cor
tement que aparegués la
Guàrdia Civil fins que,
l’endemà, el Narcís entrà
triomfalment a l’escola
amb el cap envenat.
La Victòria de cal Xic i les
altres dones que les tardes
d’hivern cosien al sol temien
l’hora de la sortida
de “l’estudi”, ja que en
més
“LL’aajjuudda aammeericaanaa aall rrèègim ffrrannqquuiistaa vvaa
mmotivarr qquuee a l’esccoolaa ccaaddaa diia s’’eellabboorrééss laa
lleett enn ppoolls seerrvviiddaa en ggrranss bbiddoonns ii quee eess
rreeparttisssiinn rraaccionns dd’uunn fforrmaatgee ggrroocc. LLaa lllleett
noommééss tteenniiaa cerrttaa accceepptaaciióó eells diiees qque ees
ffeiaa sseerrviir per prreeppaaraar llaa xxocollaata deessfeettaa..””
d’una ocasió les
cistelles que contenien la roba i el
fil sortien rodant des de les “Eres”
fins al “Toledó” impulsades pel
cop de peu precís que dissimuladament
hi impactava. Aquest esport
es va acabar el dia que es
presentaren a l’escola i es queixaren
ben enfurismades al mestre.
Una activitat que tampoc no era
del grat dels adults, però que als
nens ens divertia molt, consistia

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 21
en carregar-nos de rocs i tirar-los,
sense deixar de córrer, contra les
bombetes dels carrers. El qui demostrava
tenir més bona punteria
era proclamat guanyador.
Algunes vegades ens uníem per
“assaltar” la casa de cal Mixelles, a
Romanins, on els de cal Mingo tenien
esteses les pomes perquè es
guardessin més temps. En aquesta
darrera casa tenien un porc, molt
gras, que sempre treia el cap per
la finestra del corral i un dia se’ns
va acudir que podíem fer una
broma al Minguet:
el vam anar a cercar
i li vam dir a crits, fent
veure que estàvem ben esgarrifats,
que anés corrents
cap al corral, que el
porc havia caigut des de la
finestra al carrer i gairebé
s’havia mort de la patacada.
Quan va arribar amb el
ganivet a les mans, a punt
per sacrificar l’animal i
materialitzar la imprevista
matança, les nostres riallades
es van sentir des de
Narieda.
Les olives farcides, que robàvem
amb el Piulats, vigilant
que l’Adelina no ens
enxampés ficant la mà al pot que
tenia obert darrere el taulell del
cafè, eren boníssimes. També ens
agradaven molt les rajoles de xocolata
de la botiga, que agafava
quan la Carmeta estava distreta.
Aquell mestre va haver de temperar
els nervis i aplicar totes les
seues dots de persuasió i autoritat
per poder dominar l’escola. El primer
dia que ens va explicar la
lliçó ja va fer quedar alguns companys
castigats després de classe.
Mentre ells eren a dins fent els
deures que els havia manat, alguns
a qui jo capitanejava vam
apedregar repetidament la porta
de l’escola i, segons va dir, si jo no
hagués admès després que els rocs
els havia tirat jo les tres vegades,
estava disposat a avisar els meus
pares i expulsar-me temporalment
de les classes.
L’ajuda americana al règim franquista
va motivar que a l’escola
cada dia s’elaborés la llet en pols
servida en grans bidons i que es
repartissin racions d’un formatge
groc. La llet només tenia certa acceptació
els dies que es feia servir
per preparar la xocolata desfeta.
Un altre
mestre
del qual
guardo
“NNo ss’’adoonavvaa quee joo llegiiaa aa lla perrffecccciió
ttootees lleess rresspposstteess pper sobbree ddee lleess sseuueess
eessppattlless, llaa qquall ccossa prrovvoocavaa uunna grrann
gaatzzarraa eennttre elss mmeeuss ccomppanyss.”
un bon
record
va ser
Els nens i el mestre i de l’escola de Fígols. Drets:
Josep de Ca l’Aliro, Mariano de la Costa, Sr. Emilio
(mestre), Josep de cal Piulats, Narcís de cal
Fontfonda i Jaume de Romanins. Acotxats:
Josep Auladell, de cal Manel, Cisco de cal Xico’l
Meca, Eduardet de cal Xico i Josep de cal Ponasso
de Voloriu.
el Sr. Balaguer, que va portar una
Olivetti de la seua propietat i em
va ensenyar a escriure a màquina
sense cobrar-me res a canvi.
Les sessions de teatre o comèdia
eren activitats, amb l’escola plena
de gom a gom d’espectadors del
poble, que em feien somniar amb
ser un futur gran actor mentre interpretava,
entre les grans riallades
del públic, algun personatge
còmic del sainet que el mestre o
Vivències a la Costa (II) RETALLS
la mestra havia escollit pel nostre
lluïment.
Quan hi havia classes de religió, jo
era el favorit de mossèn Lluís,
bona persona i ingènua, que s’asseia
a la taula del mestre i em
preguntava les oracions i manaments
amb el Catecisme obert
entre les mans. No s’adonava que
jo llegia a la perfecció totes les
respostes per sobre de les seues
espatlles, la qual cosa provocava
una gran gatzara entre els meus
companys.
Una altra de les trapelleries més
sonades que jo li havia fet al
pobre capellà, a la plaça del poble
i davant de tots els veïns, era
anar-li traient discretament l’enciam
o les cols que havia anat a
collir a l’hort i que portava
embolicades entre els plecs de
l’ampla sotana. Tot seguit les
anava escampant al seu darrere i,
quan ja era un tros lluny, l’avisava
que li havien caigut les cols a
terra i el pobre home havia de
tornar enrere per recollir-les
mentre em donava les gràcies
efusivament.
Un dels jocs que més ens agradaven
era el joc de lladres i policies.
Per jugar-hi només feia falta unes
pistoles magnífiques que preparàvem
amb branques de lledoner i
una mica d’imaginació i perícia
per cercar els millors amagatalls.
El meu cau era el millor: quan estava
segur que no em veia ningú,
saltava la paret del cementiri i em
ficava dins d’un nínxol buit, des
d’on sentia el crits dels meus
companys que em cercaven per
tot arreu inútilment. Només em
tornaven a veure el pèl quan em
presentava triomfalment un instant
abans que s’acabés el joc,
just en el moment de tornar a entrar
a l’escola.
Prova d’Ingrés a Batxillerat
a la Seu
Uns anys després, quan
em vaig preparar per
fer els estudis d’Ingrés i
de 1er de Batxillerat, el
que més m’il·lusionava
era el viatge a la Seu
amb el taxi del Xatet i
el menjar a l’Andria.
Mai no oblidaré la
broma del professor
que em va examinar
per fer l’ingrés, el qual
em va preguntar, molt
seriós:
–Què es necessita primer
per matar una
El mmeuu caauu eerraa el mmiilllorr:: qquuaann eesstava ssegguurr quee no
eemm veeiiaa ninggúú, ssallttavvaa llaa ppaaret deell cemenntiirii i em
ficcavva diins d’’uunn nníínxol buitt,, ddeess dd’’oonn seennttiiaa ell
ccritts dells mmeuuss coommppaannyss qquuee eemm ccerrccaaven peerr tot
arreuu iinnúúttiillmmeenntt......””
gallina?
Quan jo vaig començar a referir la
meua resposta dient-li que s’havia
de menester un ganivet i una tassa
per a recollir la sang, em va interrompre
sobtadament i em va dir:
–No home, no... El primer que es
necessita per poder matar una
gallina és que estigui viva!■
Mariano Buchaca Ginestà
Primavera 2007 21

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 22
22
Primavera 2007
RETALLS LL’evolució del paisatge humà de l’Alt Urgell (II)
L’evolució del paisatge humà de l’Alt Urgell mitjançant la fotografia (II)
El llarg període de canvis
(1915 – 1950)
Des del punt de vista demogràfic aquesta etapa està caracteritzada per una petita recuperació de la població
motivada per les transformacions introduïdes en l’agricultura comarcal, com són la creació de la societat de
la cooperativa del Cadí (1915) que és la primera indústria moderna de productes làctics que s’estableix a la
comarca juntament amb l’empresa Lleteries que va ser construïda una mica més tard (1923).
Anònim. AMSU. Arxiu Maravilla, 1923
“Aquest desenvolupament de la Cooperativa
del Cadí es va veure frenat als anys trenta a
causa de la Guerra Civil que va fer que la
producció es reduís un 30 %.”
“Del 1900 al 1930, tot i la recuperació
demogràfica comarcal, hi va haver una concentració
de la població a la capital, la Seu
d’Urgell.”
La Fira de la Seu d’Urgell. Anònim. Arxiu Maravilla, 1923.
En aquesta fotografia de l’any 1923, que pertany a l’arxiu Maravilla, hi podem apreciar la tradicional fira de la Seu que se celebra a la tardor el dia de Sant Ermengol. A l’esquerra de la fotografia
hi podem percebre el desmai i la bàscula per pesar els animals, al costat de la caseta anomenada la Col·lecta.
Aquesta fira, que està documentada al segle XI, tenia una gran tradició ramadera, tot i que la d’Organyà era més important, sobretot en la ramaderia de peu rodó. Els ramats es concentraven al
passeig el qual es començà a perfilar a finals del segle XIX com un espai urbà. Amb la plantació els primers anys del segle XX dels actuals plàtans i la posterior pavimentació en els anys vint, el
Passeig es consolidà com el principal espai de lleure dels urgellencs i quan arribava la Fira la gent hi circulava per comprar o vendre animals.
La major part del bestiar que s’hi trobava era boví, principalment de la raça de carn del país si bé aleshores ja començaven a arribar vaques de llet. La Fira de la Seu era una forma d’atreure moltes
persones d’arreu de la comarca i de les comarques veïnes, especialment del Pallars i la Cerdanya.
Actualment aquesta fira ha adquirit un caràcter multisectorial, ja que abasta tot tipus de productes des de cotxes fins a l’artesania. La tradició ramadera amb el temps es va anar perdent fins avui
dia que ja no hi queda pràcticament res.

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 23
La indústria làctia del Cadí va néixer
per iniciativa d’un propietari
local, Josep Zulueta. Aquesta empresa
va començar elaborant 200
litres diaris de llet. A l’any 1923 es
va produir una separació per part
d’un grup de socis que fundaren
l’empresa Lleteries, això va provocar
una greu crisi econòmica a la
Cooperativa que va fer perillar la
seva existència. Però l’entrada de
Bonaventura Rebés i Castella, va
aportar la liquiditat necessària a
la cooperativa endeutada. Gràcies
a aquest esdeveniment i al període
de consolidació econòmica i
d’innovacions tècniques, es va incrementar
el nombre de socis.
Aquest desenvolupament de la
Cooperativa del Cadí es va veure
frenat als anys trenta a causa de
la Guerra Civil que va fer que la
producció es reduís un 30 %. La
situació va tornar a la normalitat
després del conflicte bèl·lic i el
desenvolupament que abans de la
guerra s’havia iniciat va continuar,
i es va aconseguir elaborar
més de cinc milions anuals de llet
el 1943.
Un altra de les causes de la recuperació
demogràfica van ser les
obres d’infraestructura viària portades
a terme a diferents punts
comarcals, l’obertura de noves carreteres.
L’evolució del paisatge humà de RETALLS
Del 1900 al 1930, tot i la recuperació
demogràfica comarcal, hi va
haver una concentració de la població
a la capital, la Seu d’Urgell.
Aquesta concentració de la població
ja s’havia iniciat a la centúria
anterior i va continuar, els
seus habitants emigraren majoritàriament
cap a la Seu, que anirà
concentrant la població de la comarca,
això va fer que continués
el despoblament dels municipis de
muntanya, iniciat al segle XIX i
que és mantindrà al llarg del segle
XX. La Seu arriba a tenir 3.520 habitants
el 1900. Del
1930 al 1950 són
uns anys de dismi-
nució de la població a causa de la
Guerra Civil, després de la Guerra
es recupera la població i la comarca
arriba a 22.000 habitants,
sempre majoritàriament concentrant-se
a la capital comarcal que
assoleix els 7.000 habitants el
1950. En aquesta recuperació hi
varen contribuir en bona mesura
l’explotació forestal a gran escala,
l’obertura de noves pistes i carreteres
i la instal·lació a la Seu de
diverses indústries. Entre aquestes
darreres cal destacar les serradores,
ja que l’Alt Urgell té una ex-
“Del 1900 al 1930, tot i la recuperació
demogràfica comarcal, hi va haver una
concentració de la població a la capital,
la Seu d’Urgell.”
Anònim. AMSU. Arxiu Maravilla, 1931
Pagesos de Fígols tornant del mercat de la Seu.
Fotografia de l’any 1931 que pertany a l’arxiu Maravilla. Reflecteix el camí per on els pagesos de Fígols tornaven de vendre els seus productes al mercat de la Seu d’Urgell, seguint el camí tradicional
que anava de la Seu d’Urgell a Castellciutat passant pel carrer Sant Ermengol i pel pont romànic, que va ser enderrocat pels republicans el 1939. Aquesta pràctica era molt habitual en la majoria
d’agricultors ja que era una forma de complementar la seva economia. La majoria de productes que els pagesos intercanviaven eren els seus escassos excedents de producció.
En la il·lustració podem percebre que a Fígols, que és un nucli aïllat de la capital de comarca, els mitjans de transport eren els tradicionals: els animals de peu rodó, en aquest cas les mules. Els
productes eren transportats en panistres i cistelles que estaven col·locades una a cada costat de la mula. Aquestes panistres anaven lligades a l’animal mitjançant unes cordes i sogues. A causa del
llarg viatge, els pagesos s’emportaven la berena, el mos que feien acompanyat de la tradicional bóta de vi, que es pot observar en el centre de la imatge. També acostumaven a portar el tapaboques
per prevenir-se del fred en cas de mal temps.
En conclusió podem dir que en aquesta fotografia es demostra la importància del mercat pel que fa a l’intercanvi comercial dins la comarca i especialment del de la Seu d’Urgell, documentat des
del segle XI. Actualment a la Seu el mercat se celebra dos dies a la setmana: els dimarts i els dissabtes. Les altres poblacions de l’Alt Urgell on es celebra mercat setmanal són Oliana (dissabtes) i
Organyà (diumenges).
Primavera 2007 23

LOBANYU 1-24 16/3/07 19:26 Página 24
tensa àrea boscosa; la càrnica,
que es va veure reflectida en la
construcció d’escorxadors a les
principals poblacions; i la fundació
d’una indústria dels pinsos per
a l’alimentació animal, amb la
fundació l’any 1942 de l’anomenada
Cooperativa del Camp Pirenaica
per iniciativa de la Cooperativa
Lletera del Cadí. El seu
objectiu era abastir els socis al
preu més ajustat possible dels
RETALLS LL’evolució del paisatge humà de l’Alt Urgell (II)
productes necessaris per a l’alimentació
del bestiar i per a la
seua activitat agrària, comercialitzant
productes com ara els
pinsos i els adobs.
Les transformacions en la ramaderia
va produir-se a primeres dècades
de segle quan els bovins de
llet van augmentar en detriment
del bestiar oví que es va anar reduint.
Els primers bovins van ser
importats de Suïssa, on eren una
“En aquesta recuperació hi varen contribuir en bona mesura l’explotació
forestal a gran escala, l’obertura de noves pistes i carreteres i
la instal·lació de diverses indústries (sobretot serradores, escorxadors
i una indústria de pinsos per a l’alimentació animal.)”
Joan Sala. AMSU.Arxiu Maravilla, 1935
24
Primavera 2007
raça molt resistent i bona productora
de llet. Aquestes vaques s’havien
de munyir dos cops al dia i
per això els animals havien d’estar
prop dels centres d’explotació, i
així es va iniciar un sistema d’explotació
que perdura avui en dia i
que és mixt (pastura i estable): les
vaques surten al prat a la tardor i
se les deixa pasturar fins que comença
el fred. A la primavera alguns
ramats es poden veure a la
muntanya
abans que
comenci la
lactació.
A partir de 1915 els conreus de
farratges progressaven però molt
lentament, després de la Guerra
Civil els conreus tradicionals
d’autoconsum o els que es venien
en els mercats locals continuaven
sent encara els més importants.
Fins als anys seixanta no es produeix
el canvi total de l’ús del sòl
cap a les produccions farratgeres.
El procés de tecnificació de l’activitat
agrària va iniciar-se cap als
anys cinquanta, en arribar a la
comarca els primers tractors.■
Mariano Buchaca Ginestà
La Fira de la Seu d’Urgell. Anònim. Arxiu Maravilla, 1923.
En aquesta fotografia de l’any 1923, que pertany a l’arxiu Maravilla, hi podem apreciar la tradicional fira de la Seu que se celebra a la tardor el dia de Sant Ermengol. A l’esquerra de la fotografia
hi podem percebre el desmai i la bàscula per pesar els animals, al costat de la caseta anomenada la Col·lecta.
Aquesta fira, que està documentada al segle XI, tenia una gran tradició ramadera, tot i que la d’Organyà era més important, sobretot en la ramaderia de peu rodó. Els ramats es concentraven al
passeig el qual es començà a perfilar a finals del segle XIX com un espai urbà. Amb la plantació els primers anys del segle XX dels actuals plàtans i la posterior pavimentació en els anys vint, el
Passeig es consolidà com el principal espai de lleure dels urgellencs i quan arribava la Fira la gent hi circulava per comprar o vendre animals.
La major part del bestiar que s’hi trobava era boví, principalment de la raça de carn del país si bé aleshores ja començaven a arribar vaques de llet. La Fira de la Seu era una forma d’atreure moltes
persones d’arreu de la comarca i de les comarques veïnes, especialment del Pallars i la Cerdanya.
Actualment aquesta fira ha adquirit un caràcter multisectorial, ja que abasta tot tipus de productes des de cotxes fins a l’artesania. La tradició ramadera amb el temps es va anar perdent fins avui
dia que ja no hi queda pràcticament res.

LOBANYU25-60 20/3/07 16:27 Página 25
Viatge al cor de la vida
Astor i besurt és un llibre de poesia que ens transmet, amb una sensibilitat exquisida, la fascinació que des
de fa molt temps sent Jordi Dalmau per la natura, pel seu país, per la llengua, per la cultura, per la fe i per
les relacions humanes.
Títol: Astor i besurt
Autor: Jordi Dalmau i Ausàs
Edita: March Editor. Lleida, 2006
El poemari recull setanta-una composicions,
estructurades en dues
parts. La primera, Ulls d’astor, aplega
poemes sobre l’entorn natural, com
si fossin instantànies en lletra: pluja,
neu, vent, paisatges... Poemes escrits
amb versos que penetren la realitat,
que atrapen l’instint d’animals com
el trencalòs, l’àliga marcenca, l’aligot
vesper, el gall fer, el picot
negre... Poemes d’estil lliure, sense
rima, curts. L’astor és un rapinyaire
forestal que caça a l’aguait. De la
mateixa manera, l’autor ha pretès
copsar l’entorn que l’envolta. A la
segona part, Arrels de besurt, Dalmau
hi ha aplegat els poemes de caràcter
més personal, els ideològics,
els íntims. Parlen de la vida, la mort,
la llibertat, el país, la llengua, la fe,
LLEGIR I OIR Viatge al cor de la vida
la dignitat... També són curts i d’estil
lliure.
Reproduïm, tot seguit, dos fragments
de l’excel·lent pròleg que ha
escrit l’Isidre Domenjó i que analitza
i ens descriu el que ens trobarem a
mesura que anem aprofundint en la
lectura:
"Pocs llibres de poesia dibuixen tan
bé la natura com el que ara mateix
teniu a les mans. I en aquesta definició
de natura hi incloc també la natura
humana, amb tot el que té d’apassionant
i complexa. Amb Astor i
besurt el Jordi Dalmau viatja al cor
de la vida. Els seus versos no descriuen
paisatges, sinó que s’hi endinsen
per mostrar-nos-els des de
dins, nets i purs i, alhora, carregats
de força. No deixa que el lector en
sigui un mer espectador, d’aquest
món de sensacions vives, sinó que el
situa com a part activa de l’entorn
que li mostra." (...) "En la seva obra,
el Jordi Dalmau defuig qualsevol retòrica
i, en canvi, va de dret a la recerca
de la puresa de la poesia. I la
troba. Arriba al moll de l’os i ens explica
com és. La gran virtut d’aquest
llibre és la capacitat de conjugar
paisatge i sentiment i sintetitzar-los
en una poesia en la qual cap mot no
hi és sobrer. En aquest llibre l’autor
ens transmet les seves grans passions:
la natura, el Pirineu, Catalunya.
No les amaga, com tampoc no
oculta les seves profundes conviccions
cristianes, d’aquell cristianisme
obert al món i a l’esperit".
Astor i besurt és, doncs, el fruit d’escriure
amb llibertat, sense afanys,
gairebé com a remei, però també
respon a una necessitat humana de
transcendir a través de l’escriptura.
Jordi Dalmau (dreta) amb Isidre Domenjó a la presentació d’Astor i besurt que tingué lloc a la Seu
d’Urgell el passat 30 de desembre. En aquest acte, que comptà amb una nombrosa assistència,
Jordi Pasques i Jordi Ausàs llegiren una tria de poemes
Arxiu J.D.
"La gran virtut d’aquest
llibre és la capacitat de
conjugar paisatge i
sentiment i sintetitzar-los
en una poesia en la qual
cap mot no hi és sobrer."
Els seus versos ens embarcaran en
un viatge poètic, entenedor, de fora
cap a dins, del món natural cap al
món humà, de la natura cap al sentiment,
a través dels ulls, passant per
l’enteniment i amb el destí final del
cor.
Jordi Dalmau i Ausàs (La Seu d’Urgell,
1972) és un col·laborador habitual
de Lo Banyut i també ha escrit
articles d’opinió en altres
mitjans pirinencs. Els ocells, la muntanya
i el temps són les seves passions.
Ha publicat tres llibres: A peu,
una guia de camins d’Andorra, Els
ocells del Segre a la Seu, un catàleg
d’ornitologia local, i Arbres i arbustos,
un catàleg de les principals espècies
llenyoses del Principat d’Andorra.
A banda d’això té alguns
articles naturalístics de difusió a revistes
especialitzades. L’any 2004 va
quedar finalista al concurs de narracions
breus dels Premis Homilies
d’Organyà amb el conte Com la
neu. ■
Redacció
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/
view/id/37988
Primavera 2007 25

LOBANYU25-60 16/3/07 20:13 Página 26
26
Neix la revista
Cadí-Pedraforca
El primer número, que es troba a la venda a les
llibreries i quioscos de les comarques de l’Alt Urgell,
el Berguedà i la Cerdanya des del passat 24 de
novembre, es dedica als oficis que es perden i, entre
altres continguts, conté una entrevista a mossèn
Josep Maria Ballarín.
La revista Cadí-Pedraforca
es dirigeix
a la gent que
frueix aquest territori,
a la gent que
el trepitja amb interès
científic o,
únicament, a
aquelles persones
que l’estimen,
sense més preten-
no se que datos
sió. La nova publicació,
segons els seus promotors,
mantindrà un caràcter independent,
democràtic i plural, per
tal que totes les sensibilitats hi tinguin
cabuda.
En el primer número de la revista
hi han escrit articles més de trenta
col·laboradors, entre els quals destaquen
els escriptors Albert Villaró,
Rafael Vallbona, Jordi Pasques,
Manel Figuera o Marcel Fité; els
historiadors Sebastià Bosom, Carles
Gascón, Queralt Solé, o Oriol Mercadal;
i els periodistes Marcel·lí
Pascual, Dolors Clotet, Lourdes Caldera
o Cristina Orduña. A més,
també s’hi pot trobar articles de
professionals d’aquestes comarques
com biòlegs, artesans, farmacèutics
i filòlegs. El director de la
revista és el periodista Carles Pont i
l’editor Àngel Madrià, propietari de
LLEGIR I OIR Neix la revista Cadí-Pedraforca / Bestiar nostrat
l’empresa AMDG,
que també edita la
revista Gavarres.
“La nova publicació
té intenció d’arribar
a aquells que
tenen arrels en
aquestes contrades,
als que han
dedicat anys a estudiar-ne
aspectes
diversos, també als
que hi tenen la segona
casa i, sobretot, a aquells que
hi viuen cada dia”, expliquen els
seus editors.
Els continguts de la revista Cadí-
Pedraforca tenen la pretensió de
recuperar i, sobretot, recordar les
formes de viure, de treballar, de
gaudir o de relacionar-se de la
“Prenem el compromís de contribuir a la divulgació de la
preservació del patrimoni etnològic i històric, així com
del nostre ric patrimoni natural i cultural”.
Estiu 2007
gent d’un territori concret. Des
d’aquesta sensibilitat, els promotors
expliquen que: “prenem el
compromís de contribuir a la divulgació
de la preservació del patrimoni
etnològic i històric, així com
del nostre ric patrimoni natural i
cultural”. La revista Cadí-Pedraforca
té interès de ser la veu de tots
els pobles d’aquest àmbit: des de
Puig-Reig a Castellar de N’Hug i
d’Oliana a Font-Romeu.■
Nota de premsa
de Cadí-Pedraforca
Bestiar nostrat
L’obra Catalans de pèl i ploma ha guanyat la 35ª
edició (2006) del Premi del Llibre Agrari que es
convoca anualment en el marc de la Fira de Sant
Miquel de Lleida. El treball, que ha comptat amb la
col·laboració de la Generalitat de Catalunya, la
Fundació Territori i Paisatge i el Centre Excursionista
de Catalunya, ha esta escollit entre un total de 34
obres presentades. Aquesta és la primera vegada en
les 35 edicions que aconsegueix el premi un llibre
escrit en llengua catalana.
Pel jurat que ha atorgat
el premi i que ha
estat presidit per Jordi
Ricart (president del
Col·legi Oficial de Veterinaris
de Lleida)
Catalans de pèl i
ploma “constitueix un
compendi exhaustiu
de les races autòctones
de Catalunya i
omple la necessitat
d’una obra divulgativa
que informi de la seua
història, de la seua si- no se que datos
tuació actual, dels coneixements
científics
que se’n tenen i de les mesures que
s’estan portant a terme per a la salvaguarda
d’aquest patrimoni. Catalans
de pèl i ploma és fruit d’un treball
ingent de prospecció, abastant
la descripció d’un total de 24 races
de pèl i 16 de ploma, tant les extingides
com les encara presents, in-
cloent la seua distribució geogràfica
i una extensa bibliografia que justifica
i amplia la informació.”
“L’obra és altament oportuna. Els
autors recullen la bibliografia disponible
i la informació verbal d’aquells,
cada vegada menys, que han
viscut durant dècades el pas d’una
agricultura i ramaderia tradicional a
l’agricultura totalment oberta als
mercats mundials. Si l’obra s’hagués
demorat uns anys més,
s’hagués vist mancada
de la valuosa aportació
de molts d’aquests
testimonis. Des d’un
punt de vista tècnic i
divulgatiu, Catalans
de pèl i ploma obre les
portes a la gestió sistematitzada
dels recursos
genètics propis
i proporciona les bases
de possibles actuacions
generals destinades
a la potenciació
de la ramaderia extensiva,
contemplant
la millora genètica d’algunes de les
races descrites, a la conservació dels
nostres ecosistemes i l’elaboració de
productes ramaders amb especial
distinció.”
“L’obra és una interessant aportació
al merescut reconeixement d’aquells
que han contribuït a l’acció
“Els autors recullen la bibliografia disponible i la
informació verbal d’aquells, cada vegada menys, que han
viscut durant dècades el pas d’una agricultura i
ramaderia tradicional a l’agricultura totalment oberta als
mercats mundials”
secular de millora i conservació de
les races animals. (...). “Com s’ha dit
abans, el treball també té un marcat
caràcter divulgatiu. Interessa per
tant al món de l’ensenyament professional
agrari, a agricultors, ramaders,
empresaris del món rural i, en
general, a tots els qui estimen el patrimoni
de tots i valoren l’esforç realitzat
per les generacions anteriors.”
1 ■
1 Extret de l’acta de la reunió del Jurat del 35a edició del Premi del Llibre Agrari,
signada pel secretari Santiago Planas de Martí.

LOBANYU25-60 16/3/07 20:13 Página 27
Supervivència
lingüística
A partir d’aquesta primera reflexió
exposada al pròleg, l’autor —el
nostre col·laborador de l’equip de
redacció Marcel Fité— ens ¬¬completa
el pobre concepte que la nostra
societat té de la llengua amb
totes les implicacions que per a la
supervivència lingüística aquest fet
suposa. Per a aquesta finalitat ens
ofereix una visió múltiple de la
problemàtica lingüística, que és
tractada tant des de la perspectiva
històrica com des dels àmbits sociolingüístic
i psicolingüístic.
Perquè, tal com es diu a la contraportada
del llibre, “fet i fet, el que
Els enigmes de la llengua planteja
LLEGIR I OIR Supervivència lingüística / Els països de Maria Barbal
“Tothom sap, més o menys, què és una llengua. A
l’escola se’ns deia que era «un sistema de signes que
serveix per a la comunicació». Més o menys és el que
també diuen els diccionaris, els manuals escolars i el
que jo mateix havia explicat durant una colla d’anys
a les meves classes. La definició era tan senzilla, tan
clara, tan aparentment asèptica, tan intersubjectivament
vàlida, tan científica, que semblava
indiscutible. I no és pas que fos falsa, però sí que és
molt incompleta, parcial i perillosa.”
no se que datos
“Marcel Fité ens completa
el pobre concepte
que la nostra societat
té de la llengua amb
totes les implicacions
que per a la
supervivència
lingüística aquest
fet suposa.”
és els avantatges, els inconvenients,
les dificultats, les necessitats,
les pors, les possibilitats i els
atzars de la supervivència lingüística,
una de les aventures més decisives
i apassionants dels segle que
tot just acabem d’encetar, i que
només es resoldrà positivament si
es produeix una àmplia presa de
consciència del problema, acompanyada
d’un ferm compromís”.
Aquesta obra ha estat guardonada
amb el premi Sant Miquel d’Engolasters
d’assaig literari atorgat a la
Nit Literària Andorrana en l’edició
de l’any 2004.■
Redacció
Els països de
Maria Barbal
Sota el títol de País íntim (premi Prudènci Bertrana 2005),
l’escriptora de Tremp ens presenta les difícils relacions d’una
noia pirinenca amb la seva mare. Una mare possessiva i
autoritària, molt seca i punyent a l’hora de parlar i sobretot
a l’hora de manifestar els seus sentiments. Això no obstant,
algunes de les frases estereotipades de la mare es clavaran
com una daga en la ment de la filla i l’acompanyaran amb el
seu ressò al llarg de la seva existència.
Aquestes frases, més enllà del verí que
traginen per a la protagonista, són
prou curioses i entretingudes i, sobretot,
evidencien l’existència d’una riquesa
lingüística ancestral, avui ja gairebé
perduda. Són missatges i
valoracions en forma de sentència destinats
a dirigir i guiar la conducta dels
fills i filles d’una època en què les possibilitats
d’educació i d’intercanvi eren
molt diferents i molt més escasses que
les dels nostres temps. Aprofito per dir
que la presència d’aquesta veu interior
que marca i condiciona el tarannà de
la filla és una de les moltes característiques
positives i modernes que presenta
la novel·la.
La duresa de la mare queda en part explicada
en conèixer que ha estat motivada
pel tràgic desenllaç que significa la
mort del seu pare com a conseqüència
de la brutal repressió de l’acabament de
la guerra civil, un exponent de la qual,
magníficament exposat, són els ignominiosos
crims del general Sagardia.
País íntim, a més, evoca el pas de les
darreres dècades, vist des de la perspectiva
d’una noia del Pirineu que
“País íntim és una
novel·la molt ben
estructurada, amb un
excel·lent equilibri entre la
introspecció psicològica i
la panoràmica històrica i
social que presenta”
emigra a Barcelona per a poder estudiar:
els anys grisos de l’acabament del
franquisme, les lluites estudiantils, les
noves amistats, els amors i els desamors,
els canvis que es van produint
al país, que van des de la constatació
amb dolor contingut de la despoblació
dels llogarrets de muntanya fins a la
joia que produeix el retorn d’un cert
no se que datos
grau de llibertat.
País íntim és una novel·la molt ben estructurada,
amb un excel·lent equilibri
entre la introspecció psicològica i la
panoràmica històrica i social que presenta.
Els personatges, molt ben construïts,
són creïbles com la vida mateixa.
I la llengua, com sempre molt ben treballada,
és un bon exemple d’equidistància
entre l’estàndard més esquemàtic
i la parla del nostre entorn, fet que
s’adequa a les característiques de la
noia-protagonista que emigra de joveneta
a Barcelona.
Posats a fer-hi alguna objecció, diria
que l’autora ha estat un pèl benèvola
en el tractament de la mare de la protagonista
que, com he dit suara, queda
poc o molt justificada per les circumstàncies.
Perquè de mares com les de la
novel·la i encara més possessives, esquerpes
i asprives ben segur que n’hi
ha hagut moltes en aquests nostres verals,
i sense necessitat d’haver sofert el
trauma que la Barbal ens exposa. Qui
més qui menys n’ha conegut alguna. I,
d’altra banda, l’existència de les frases
que diu la mare a la filla semblen més
fruit d’una tradició secular que no pas
una invenció personal originada per les
circumstàncies. Tot i això, la novel·la,
em plau de repetir-ho, és una obra
excel·lent, totalment recomanable.■
Lo Gaiter
Estiu 2007 27

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 28
28
El cel a dalt i un mar de núvols a
sota. La serralada de roca vermellosa
enfilada costa amunt i el
llescat de la terra, ara bosc, ara
conreu, pasturat i treballat, des
del principi del temps, per aquelles
dues famílies rivals: els uns
cadells i els altres nyerros. Pagesos,
feréstecs i ferrenys, a cal Sagristà,
i pastors i llenyataires del
morro fort, a ca l’Esgarrapacristos.
Enfrontats per carallades,
quan no rebien els uns, els altres
ja gemegaven. Des que el món era
món, cops de roc i garrotades.
Així va passar, diuen, aquella
tarda xafogosa, quan només se
sentia el cant de les cigales i la
fressa dels voltants, segant la
xeixa, al Planellot de Ponzarnau.
L’estassada d’homes de cal Sagristà,
a preu fet, doblegats i arrupits
sobre el rostoll, l’esclopet a una
mà i el volant, ben arrapat, a l’altra.
Regalimats de suor i carregats
d’espatlles, sota uns rajos de sol
esmolats com la corva d’una falç;
L’ESPUNYOLA L’arc de Sant Martí
L’arc de Sant Martí
Ho diu qui encara se’n recorda, com va ser. Aquell dia, quan Déu berenava un gran pa de pessic, i en llescava
cantells, golafre, tallats de dalt a baix, verticalment. Tants... Més que gana no tenia. Aquell Déu fartís i
desmesurat a qui va venir la son amb llesques a mig mastegar i amb el plat ple d’engrunes. Mandrós de
mena, de panxa enlaire, amb el pastís abandonat, dins un jaç de núvols flonjos, roncava, gronxat pels segles
i el caminar del temps, que eixugava el pa i el feia un roc, tallat en vertical, amb llesques mig tombades.
La verticalitat de la roca, tallada en sec, sobre Canalda.
“I els van entrar a les
pastures, de nit, al peu de
l‘agulla del Didet,
fartissos de bona anyada,
a cagar-se a les saleres i
a ruixar el nedo de pixum
del pou mort de la
comuna, per fer l’herba
malagradosa al gust del
bestiar.”
Estiu 2007
i encara el bressoleig d’aquell
ventijol d’estiu, calent i atapeït.
En mitjos cercles, les braçades de
volant s’endinsaven bruscament a
les cames del sembrat, daurat, torrat
del sol. Tallada a tallada, com
un ritual, com un festeig: braçada
a braçada, el blat es feia garba i la
garba caballó. El camp de xeixa es
movia a gust del vent, a batzegades,
endavant i endarrere, pel damunt
dels seus fronts, pel damunt
dels seus ulls.
La van veure els ulls del més vell
dels segadors, que va fer el crit
d’alerta, per desblegar el cos de
totes les generacions d’home que
Philippe Lavaill
a cal Sagristà hi havia: una cabra,
maleïda cabra!, dels Esgarrapacristos.
Aquell dimoni de bèstia
que havia travessat el termenat
de rocs arrenglerats com una es-
quena d’ase, al llindar. Cop de roc
a la cabra. I la cabra, quatre bots i
a casa seva, al terme dels Esgarrapacristos.
–Ca’ns la voliu camatrancà? –els
Esgarrapacristos.
–Sa’ns fotí la nostra xexa! –els
Sagristans.
–Ja’us fotrem natros, la Xexa!,
carallots!, ca’n sou una colla de
“Enfrontats per carallades, quan no rebien els uns, els
altres ja gemegaven. Des que el món era món, cops de
roc i garrotades.”
sibocs!
–I vatros, lladregots!, ca’n taniu
la llenga molt llarga!
–Atansa’t, si’ts homa!
I s’atansaven, és clar, els uns als

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 29
altres. Revolcats, a cops de puny i
queixalades; esgarrapades, puntades
de peu i renecs barrejats.
Només per una cabra trapassera.
Per acabar, tots, nafrats, polsosos
i esparracats, refent el termenat.
Cadascú portava un pedregot més
gros, que ajuntaven al llindar.
–I que ni su’s acudís da tornà travessà
questa marca!
–Ni vatros, antra’ns a las pasturas!
I els van entrar a les pastures, de
nit, al peu de l‘agulla del Didet,
fartissos de bona anyada, a cagarse
a les saleres i a ruixar el nedo
de pixum del pou mort de la comuna,
per fer l’herba malagradosa
al gust del bestiar.
–Xi’us caiguessa’l pixadó!
–I a vatros, la llenga a terra!
–No’ns la direu d’aprop, questa
cosa!
I la deien. I la repetien, a tocar,
agarbonats, panteixant de malícia,
els uns en contra dels altres,
sobre aquell paratge que feia
costa amunt, vestit de timons i
sajolides, arrugat i ple de crostes
on semblava que la fi del món fos
arribada.
–Com hi ha Déu!
El tallat de roca despullada, esquerpa
i mineral, s’ho mirava, indiferent.
Perquè hi estava acostu-
“...veure-la ja era una necessitat. Com si el cel hagués
florit d’espígols. Necessitava estar sol i trobar un
silenci on garbellar i fer una tria dels seus sentiments.”
mada. Era un fet de sempre, un
costum enganxat a les arrels. Amb
la camisa ben
ensacada, cap
dintre les calces, Philippe Lavaill
desafiant, els
uns; els altres
amb els cabells
gruixuts i atapeïts,
com pèls
de teixó, a pit
descobert, amb
uns punys com
un martell, reblaven l’envestida
dels tirampeus, aquella mena de
bastons de pastor, d’amarrar les
ovelles per la pota, que xocaven
amb els altres bastons. De l’agullada
de desembrossar l’arreu dels
llauradors, les xurriacades anaven
i venien. Els insults eren doblats i
les esgarrinxades un feix de gemecs
i cruiximents fins al capdavall
de totes les forces. Quan algú
deia prou, cridava l’alto i agarbonava
un roc dels més grossos, per
L’arc de Sant Martí L’ESPUNYOLA
afegir-lo a les fites.
–Fins aqui’s nostro!
–I natros, det enllà!
Una munteguera de rocs, com
una botifarra de còdols, els feia
debarrera, vigilada a tothora,
que ningú se la saltés; i tots se la
saltaven. Els Esgarrapacristos la
van travessar aquell dia, quan van
atalaiar els Sagristans que triaven
els trumfos de llavor. Al forat fosc
de la nit, els els van manllevar,
només per una estona, la justa, la
necessària per
fer-ne una calderada
i tornar-los
a ensacar, deixant-los
allà on
els havien agafat,
amb els grills escaldufats,
pansits
i sense empenta.
Aquells trumfos
cuits abans de néixer que els Sagristants
havien de plantar a l’alba,
al conreu de sota cal Llop.
Aquell dia, tots els de la casa es
van llevar en peu de guerra contra
els Esgarrapacristos. Els pastors
ja els esperaven, aspres com
Canalda i la Roca de Canalda des de ponent. (Foto cedida per Marcel Camps, secretari de l’Associació Canalda.)
un fregall, amb les fones a la mà,
amagats per la bardissera... Com
llampecs de codadell, una calamarçada
seca que plovia rocs a
tort i a dret els feu girar cua. Carregats,
però, amb una ovella jove
a l’esquena, per menjar-se-la estofada
amb els trumfos de llavor.
–Llamp del sostre!
–Reconxo de Déu!
–Valga’m Déu...! Verge Santa...!
Era migdia, a la meitat de totes
les feines. La rasa d’Encies tenia
tots els colors de la molsa. Era un
pegat ple del so de les esquelles.
L’aigua jugava a esquitxar-se a si
mateixa i fugia, rasa avall, barrejada,
saltant i corrent, ara t’empaito,
ara t’atrapo, entremig de la
duresa dels còdols i l’aspror de les
roques que li marcaven el camí
per on havia de passar. I aquell
xicot, de Cal Sagristà, que n’esta-
“...encara que es coneixien no havien parlat gaire. Tot i
així, sense dir-li res, li havia fet la promesa que els
seus braços l’esperaven. Ell pagès i ella pastora.”
va fart d’aquell camí marcat, i ,
tip de brega, havia sortit a buscar
una alenada d’aire: a estirar les
cames i a desemboirar el pensament.
Tot plegat per no res... Tot
plegat per no gran cosa, els seus
de casa, des de l’antigor, els avis,
els pares i els fills, barallats amb
els fills, els pares i els més vells de
ca l’Esgarrapacristos. Com una
tralla d’aigua, la rasa termenejava.
Llavors la va descobrir. Es coneixien
de sempre, de xics. I, de xics,
separats, els d’una casa i els de
l’altra. Perquè així havia estat i
així havia de ser. Entre les branques,
la migdiada tornassolava
l’aigua que s’escorria, esquerpa,
pel damunt de l’erosionat llit de
roques. El primer instint va ser:
–Et fotré una..., una..., ...puntada
de peu al cul!
Però no... Se la va mirar llargament,
com si el temps hagués perdut
el rellotge. I li va veure
aquells ulls, del color de l’aram,
que tenien com..., com..., un punt
Estiu 2007 29

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 30
30
de misteri o un desig humit al
fons de les nines. Era vincladissa,
com la canyaxiula.
El sol feia mirallets d’aigua als
saltants de la rasa. Aquell dia, la
feina feia festa. El temps no donava
pressa i el pensament se li
esgarriava. Veia les coses d’una
altra manera. Sentia una enyorança
que el cremava, i no la
podia aturar. Notava el brunzit de
l’aigua que s’estavellava contra
els còdols de la llera, i es tornava
com si tot ell fos un riu de desig.
Només de veure-la. I veure-la ja
era una necessitat. Com si el cel
hagués florit
d’espígols. Neces- Philippe Lavaill
sitava estar sol i
trobar un silenci
on garbellar i fer
una tria dels seus
sentiments. I
tenir-los, saber
que eren seus.
Aquella cosa que
li corria per dins;
una emoció que
mai abans no havia conegut; ni
quan, pel seu malveïnatge, més
d’una vegada s’havien estofinat.
Els uns sempre en contra dels al-
tres, per qualsevol excusa. Amb
aquell gust i aquell plaer, gairebé
sexual, de rebre i d’atonyinar, que
deixava enrere. I al moment es va
sentir lliure; com l’aigua juganera
que saltava entre rocs, rasa avall, i
esquitxava la roca on la mossa era
asseguda. Una roca mig enfonsada
al rierol, on la noia es remulla-
Estiu 2007
L’ESPUNYOLA L’arc de Sant Martí
va els turmells, a la rasa, al centre
d’un remolí sobtat que li ballava
entre els peus. Ja ho sabia, però li
va preguntar:
–Com et dius?
–Treseta...
I va recollir aquell nom al pensament.
Allò que feia com si tingués
una part d’ella, de la seva intimitat.
I no volia que es fes tard ni
volia deixar-la fugir. Perquè encara
que es coneixien no havien
parlat gaire. Tot i així, sense dir-li
res, li havia fet la promesa que els
seus braços l’esperaven. Ell pagès i
ella pastora. Li oferiria un pessic
de coca, nous i
ametlles; i ella,
potser, li deixaria
tastar la mel,
el mató i el formatge.
Tenien la
conversa plena
de marrades, fins
que les paraules
van agafar la
drecera, potser,
perquè trobaven
que el temps desaprofitat seria
irrecuperable. Ell, com un gat voltateulades,
avesat a esquivar els
cops de roc, i ella, amb la cara ria-
llera, de pomes tendres, tenia la
veu brodada amb cordes de violí.
Anaven carregats de mandra i volien
aprofitar aquell bocí de
temps, en el qual, amb poca traça,
sense mirar-se, gosaven dir-se alguna
paraula amable. Amb el cor
a la boca i amb pinta de senglar,
ell, i, l’altra, una perdiueta rosto-
llera, alegre com un picarol, tota
ella una capsa de ganyotes. La
tarda s’anava escolant. La rasa retenia
les darreres escates de sol
dins l’aigua. Tots dos tenien la pell
esgarrifada.
–Ai, l’os pedrer!.
–Afededéu!
Aquella no era la cosa que la tradició
manava! Amb un cop sobtat
partien les nous i les ametlles i
n’alliberaven les closques trencades,
com petits vaixells, aigua
enllà. Teixien la xerrera a l’ombra
d’aquell vell roure, com una illa al
mig de la rasa; en terra de ningú.
Un lent festeig sota el ramatge
d’aquell roure corcat pels anys,
com corcada havia estat, de sempre,
la relació entre una casa i
l’altra. Aquella tradicional enemistat
que llançaven rasa avall,
enduta sobre les barquetes de
closca de les nous i les ametlles.
Mots a mitja veu, i el frec d’una
mà delerosa del tacte d’aquella
“I les seves veus, fins aquell dia fetes servir només per escridassar-se,
tornades com un borrissol de ploma que se’ls emportava amunt,
molt més amunt d’aquella cinglera de mil dimonis.”
pell jove i immaculada. Un xiuxiueig
de paraules a mig dir, carregades
de desig, fins que els llavis
es van tocar i els cossos
s’ajuntaren per a sentir aquella
escalforeta silenciosa. Una sensació
que mai havien conegut, que
mai havien tastat. I una carícia en
demanava una altra, i totes dues
es tornaven de mel, més dolça,
encara, que la pluja sobre terra
eixuta; un tacte com un sospir
allargassat. I les seves veus, fins
aquell dia fetes servir només per
escridassar-se, tornades com un
borrissol de ploma que se’ls emportava
amunt, molt més amunt
“I una carícia en demanava una altra, i totes dues es
tornaven de mel, més dolça, encara, que la
pluja sobre terra eixuta.”
d’aquella cinglera de mil dimonis.
Si ho sabessin a casa seva els dirien
que no tenien res a la tupina.
Posarien el crit al cel, els privarien
de tornar-se a veure, agafarien
l’einam i reemprendrien la batussa.
Aquella cosa que ells haurien
d’evitar, mentre poguessin,
veient-se d’amagat, amb les
cames més lleugeres que les ales
d’una merla.
Ca la Rita, el Planellot, l’espluga
del Cavallol i el forat de Cavallera;
el torrent del Grau, cal Xisco o la
font del Collet; tot, ben delimitat
per la munteguera de rocs que
marcava el termenat. I ells, ara i
adés, a un lloc o un altre, paraula
sobre paraula, fins que el desig els
fes esvair la conversa a frec de les
rames d’aquell roure tan vell, que
els aixoplugava. Un desig més
dolç que el pa amb vi i sucre o la
mel. Un desig que havien d’omplir
d’aquella esperança que els havia
nascut una tarda que va vestir el
cel, lluent de quatre gotes. Plovia
i feia sol. I, com vergonyós, l’arc
de Sant Martí sortia de la roca i
escampava el llampec dels seus
colors sobre Canalda. ■
Felip Vendrell

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 31
El buscall del dimoni
Durant molt temps, en aquest país, el record de la guerra civil va trasbalsar la memòria d’un gran nombre
de persones. L’enfrontament acarnissat entre els partidaris d’un i l’altre bàndol es va perllongar una colla
d’anys i va deixar un rastre de mort i de desolació en la majoria de pobles i llogarrets del Pirineu. En aquells
dies inacabables, marcats per l’odi i la misèria, la gent va haver de patir i superar tota mena de mesquineses
i calamitats. Al poble d’Ullcorb, situat a la vessant meridional de la serra de Montbesurt, la quimera i la
necessitat van originar un gavadal d’històries insòlites i inversemblants, amanides amb escenes d’una
truculència esfereïdora, que encara fan posar la pell de gallina cada camí que algú les escolta. La més sonada
i rocambolesca va passar a ca l’Astor. Si fa no fa, va anar així:
Quan va esclatar la guerra, el Prudenci,
l’hereu de la casa, va fer
afusellar el capellà del poble pels
milicians de la FAI. L’acusava de
ser un afaitapagesos, un rapinyaire
astut i un lladre depravat i sorneguer.
Tot i que les proves que va
presentar en contra seu eren una
mica estrambòtiques i ben poc
aclaridores dels fets que denunciava,
els dirigents del comitè
local (al qual ell també pertanyia)
van condemnar a mort el capellà.
Un grup de vuit milicians, que havien
arribat a Ullcorb expressament
per presenciar el judici, van
executar la sentència al peu de la
paret del cementiri.
Al cap d’uns mesos, així que s’ensumaren
que la Segona República
se n’aniria en orris i que ben aviat
els feixistes dominarien tot el
país, el Prudenci i els seus germans
es van vendre la casa i les
L’ESPUNYOLA El buscall del dimoni
propietats i tots els membres de la
família van fugir cap a l’Argentina,
on hi tenien uns parents llunyans.
Ningú no els va tornar
a veure ni en van tenir
mai més cap notícia.
Els nous propietaris
de Ca l’Astor
eren uns
partidaris fervents
i arravatats
de la
causa del bàndol
nacional.
Quan es van establir
a la casa i
van començar a
menar les terres, van
decidir que la primera
cosa que havien de fer era
fer netejar i desinfectar el panteó
del cementiri, el qual havia estat
construït després de la mort del
vell Teodor, l’antic amo de la casa,
“En obrir la
làpida es van
quedar fets de
pedra: el taüt es
conservava intacte,
com si l’hi haguessin
ficat feia poc;
però el vell
Teodor feia més de
quinze anys que
l’havien
enterrat.”
un home ferotge i comunista fins
al moll dels ossos. A la nova família
hi havia una padrina molt vella
i malalta. Davant la possibilitat
d’una mort im-
minent, no volien
que fos enterrada
en un nínxol on
encara hi haguessin
les
restes d’un
maleït roig.
Un matí,
quan tot just
començava a
clarejar, els dos
homes que havien
llogat per
desinfectar el panteó
ja eren al cementiri. En
obrir la làpida es van quedar fets
de pedra: el taüt es conservava
intacte, com si l’hi haguéssin ficat
feia poc; però el vell Teodor feia
més de quinze anys que l’havien
enterrat. Van treure la caixa a
l’exterior: pesava com si el difunt
encara no s’hagués consumit. La
van provar d’obrir per tal de desvetllar
aquell misteri, però no van
poder: la tapa estava clavada amb
puntes i tatxons. Van forcejar-la
bona estona amb l’ajuda d’unes
estenalles i una pota de cabra.
Quan per fi ho aconseguiren,
s’emportaren una gran sorpresa. A
dins hi havia un buscall d’alzina.
Allò era increïble, inimaginable.
Philippe Lavaill
Estiu 2007 31

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 32
La fusta s’havia conservat incorrupta,
tan serenya com el dia que
li van posar.
Aquella troballa va fer ballar el
cap a tots els veïns del poble. En
pocs dies va començar a córrer la
veu que el vell Teodor estava condemnat
a l’infern. En vida, la perfídia,
la luxúria i la cobdícia –tres
pecats capitals– l’havien induït a
cometre uns actes abominables.
Segons deien, els seus pecats eren
tan monstruosos que el dimoni l
havia convertit en un buscall d’alzina
perquè així, quan se l’emportés
cap a sota terra, fes més bona
flama a sota les calderes on bullien
els comunistes.
L’origen d’aquell misteri calia
buscar-lo quinze anys abans, concretament
el dia que van enterrar
el vell Teodor. A l’hora de les exèquies,
a l’interior de l’església hi
havia molt poca gent. Asseguts
als bancs del davant –als de l’esquerra
els homes i als de la dreta
les dones–, els familiars més directes
del finat, vestits amb un
dol rigurosíssim, ploraven desconsoladament,
amb la mirada fita a
la caixa de pi vernissat, al temps
que seguien amb piadosa devoció
les pregàries que el mossèn adreçava
a tots els sants perquè intercedissin
davant Déu per l’ànima
del difunt.
Cap a les filades del darrere (a les
del mig no s’hi havia assegut
ningú), els pocs familiars, veïns i
Philippe Lavaill
32
Estiu 2007
L’ESPUNYOLA El buscall del dimoni
coneguts (no n’hi havia més de
quinze o vint) que havien entrat a
l’església per acompanyar-lo en el
darrer comiat se’n feien creus. Al
vell Teodor, que en vida sempre
havia renegat contra Déu i els capellans,
i, si hagués pogut, els
hauria fet cremar tots, ara se li
feia un sepeli amb tots els honors
de l’església, com si és tractés del
secretari del bisbe. I aquella gentota,
que no havien tornat a posar
els peus a l’església des del dia
que els van batejar, ara resultava
que sabien respondre totes les
oracions en llatí..., com si ho haguessin
fet cada diumenge. Si els
miracles existien, aquell n’era un
del més granats.
La nit anterior, poc després
que el vell Teodor ha-
gués aclucat els ulls
definitivament tot
engegant un
últim enfilall de
renecs i improperis
contra tots
els que el vetllaven,
mossèn
Gregori va trucar
a la porta de
ca l’Astor. L’havia
fet avisar el Prudenci:
no li agradava
poc ni mica, però era un
tràmit indefugible per a
poder-lo enterrar. Tanmateix, així
li van fer saber, la família volia
una cosa ràpida i neta, que no estaven
per gaires romanços, ells.
Així que va entrar a la cambra del
difunt, mossèn Gregori va iniciar
el seu peculiar galimaties:
–Aquest home ha mort sense
rebre els sants sagraments... Em
podíeu haver avisat més aviat.
–Ja us he dit abans que nosaltres
no estem per tantes camàndules.
–Deixeu-nos sols... –va demanar
el mossèn amb un to resolut a la
veu–. He de fer alguna cosa d’immediat,
sinó l’ànima d’aquest
pobre home està condemnada a
cremar a l’infern. Si us plau, sortiu
i tanqueu la porta.
Els fills i la vídua del difunt van
abandonar la cambra, van tancar
la porta al seu darrere, tal
com els havia indicat
“A l’acte es
va sentir un fort
terrabastall a l’interior,
seguit d’uns esgarips
i uns gemecs esgarrifosos,
i per sota la
porta va començar a sortir
una gran fumera de
color lila que infestà
tota la casa d’una
el capellà, i es van
asseure al voltant
de la taula
de la sala. A
l’acte es va
sentir un
fort terrabastall
a
l’interior,
seguit d’uns
esgarips i
uns gemecs
esgarrifosos, i
per sota la porta
va començar a sortir
una gran fumera de
color lila que infestà tota la
casa d’una intensa pudor de sofre.
Els familiars i les veïnes, que ja
havien començat a resar el rosari,
es van esparverar de valent.
intensa pudor de
sofre.”
El Prudenci sempre havia tingut la
sang freda i no l’espantava res. Va
saltar impulsivament de la seva
cadira i va entrar a la cambra,
obrint la porta d’una patacada. A
dins, tots els ciris i les espelmes
que feien llum al difunt s’havien
consumit. L’estança semblava talment
un cancell de l’infern. El
taüt estava encès i arreu s’alçaven
llengües de foc, rojes i blaves, que
s’enlairaven fins a llepar les bigues
del sostre. La pudor de sofre
era insuportable. El difunt ja no
era dins la caixa. A sobre el llit, el
matalàs i els llençols també cremaven.
El Prudenci va córrer a
obrir la finestra i, d’una revolada,
va agafar els llençols encesos i el
matalàs i els va llençar finestra
avall. Després de respirar una
mica d’aire fresc, va fer la mateixa
via amb el taüt. Quan va tornar a
entrar a la sala, els parents i els
veïns estaven esfereïts.
De seguida que la fumera hagué
sortit per la finestra i la pudor de
sofre es va anar esvaint, va tornar
a entrar a la cambra i va veure el
capellà estès a terra, inconscient,
al peu del llit. Però el cos del seu
pare no el va trobar enlloc. Amb
l’ajuda dels seus germans van
traslladar el capellà a fora, perquè
li toqués l’aire, i el van fer despertar
donant-li cops amb el palmell
de la mà a les galtes i abocant-li
aigua freda amb una galleda.
Tenia la cara pal·lida i els ulls tan
botits que semblava que havien
de sortir-li del cap. Quan els va
obrir, estava ben astorat:
–Quan li he posat la mà al front
per fer-li el senyal de la creu, –els
va explicar, amb la veu tremolosa,
quan s’hagué refet una mica– el
dimoni ha aparegut a la cambra i
se l’ha emportat. Mai no havia
vist una bèstia tan esgarrifosa!
Al cap d’uns segons, mossèn Gregori
ja semblava tenir el cap més
clar. Agafant-se en els braços del
Prudenci, és va posar dempeus:
–Ara ja no hi ha res a fer –va lamentar-se,
amb un posat seriós i
la mirada compungida–. Però, si
no voleu que us passi el mateix
que a ell, valdrà més que feu cas
de tot el que us diré... Aneu a buscar
el buscall d’alzina més bo que
tingueu al llenyer i pugeu-lo a l’habitació.
Per anar bé, hauria de
fer el mateix pes que el difunt.
Quan tingueu un altre taüt,
poseu-lo a dins i tanqueu-lo. Claveu
la tapa amb puntes i tatxons
perquè ningú no la pugui obrir.
Ara, tu, Prudenci, vine amb mi cap
a la sagristia que t’explicaré tots
els rituals de la missa i hauràs d’aprendre
i ensenyar a tots els familiars
les oracions que haurem de

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 33
dir a la cerimònia de les exèquies.
Porta diners, que demà mateix
haurem de començar a dir misses
per la vostra família i encomanarvos
a la protecció dels sants perquè
el dimoni no torni a posar
mai més els peus en aquesta casa.
El Prudenci, de primer, vacil·là,
consternat i aclaparat com estava,
però no trigà gaire a conformar-se
i acceptar resignadament
l’infortuni que havia caigut damunt
la seva família com una terrible
maledicció –tot i que ell, encara
ara, es resistia a
creure-s’ho–. Després de rumiars’ho
un instant, decidí que en
aquell moment el més assenyat
seria seguir amb serenitat totes
les indicacions de mossèn Gregori.
Més endavant ja miraria d’assabentar-se
si, com ell s’ensumava,
aquell capellà els havia aixecat la
camisa a tots plegats.
Mentrestant, a una hora de camí
muntanya amunt, el Berac es maleïa
els ossos. Ja feia estona que
s’havia endinsat en el bosc menant
darrere seu a la Guerxa, una
mula ronyosa i escardalenca, que
portava el cadàver del Teodor barrejat
amb fem a dins d’un dels
dos costals que penjaven a cada
costat del bast. Un altre camí s’havia
deixat engalipar per les
males arts d’aquell capellà. I tot
plegat n’havia tret quatre miserables
monedes que mossèn Gregori
li havia posat a la butxaca tot advertint-li
que, si mai algú s’assabentava
del què havien ordit, tots
dos es podririen a la presó. Això
era el que el feia sortir de polleguera,
que l’impliqués com a part
pensant en aquella ensarronada
quan en realitat ell era una víctima
més dels artificis i enganyifes
que aquell capellanot s’empescava
sempre que anava fluix d’armilla,
o quan volia fer despertar el
fervor catòlic entre els que no havien
posat mai un peu a l’església.
Aquella farsa, com totes les altres,
l’havia ingeniat mossèn Gregori
tot sol i ell s’hi havia embolicat
perquè no li quedava cap més alternativa.
Feia molt temps que li
devia un favor molt gros i no es
podia negar a res del què li demanés.
Però aquesta vegada s’havia
passat de rosca. Això que havien
fet era una salvatjada de les més
grosses. Tanmateix, ara ja era
massa tard per lamentar-se. El
mal ja estava fet i s’havia de rematar
la feina. Però a partir d’ara
no estava disposat a acceptar
cap més encàrrec d’aquesta
mena.
Mentre s’enfilava
costa amunt van
irrompre en el
seu pensament
les imatges de
la nit que va
fer coneixença
amb mossèn
Gregori. A ell,
la sort sempre
li havia girat
l’esquena. Tota la
vida havia sigut un
pobre miserable, però
la culpa no era del tot
seva. Des del dia que va arribar
al món, en una casa on no hi
havia res més que gana i rancúnia,
es va haver d’espavilar de la
manera que va poder per sortir de
la misèria. Per tal de poder subsistir,
més d’una vegada havia hagut
d’entrar a robar a les cases. En
això era fi, àgil i silenciós com
una fura. No l’havia enxampat
mai ningú fins aquella nit que se
“Per tal de
poder subsistir,
més d’una vegada
havia hagut
d’entrar a robar a les
cases. En això
era fi, àgil i silenciós
com una fura”
El buscall del dimon L’ESPUNYOLA
li va acudir de ficar-se a la sagristia.
Estava completament escurat
i s’emportaria el que fos. Si no
trobava cap moneda al caixó de
les almoines, agafaria els calzes,
les plates i els canelobres. Tot el
que tingués una mica de valor.
Va entrar pel campanar. En aquell
temps ell encara anava lleuger i,
amb l’ajuda d’una corda i un
ganxo, grimpava per les parets
com un gat. La porta de la sagristia
es va obrir amb un grinyol i ell
s’hi va esmunyir cautelosament,
amb molta precaució. Va ficar tot
el que era de metall dins un sac
(de moneda, el mossèn no n’hi
havia deixat ni una), se’l va lligar
a l’esquena i es va tornar a despenjar
amb la corda per la
paret del campanar. En
tocar de peus a terra,
va notar que algú
li posava una mà
a l’espatlla. Era
mossèn Gregori:
–Torna’m això
–el va exhortar–
que no
és pas teu. Te
n’hauries de
donar vergonya
d’entrar a robar
a la casa del Senyor!
Si vas curt de diners,
jo te’n puc deixar
sempre que vulguis. Ja me’ls
tornaràs.
Aquest oferiment el va deixar
perplex. Abans que fos capaç de
reaccionar, mossèn Gregori li va
posar una bossa plena de monedes
a la butxaca del gec.
–Accepta-ho com un favor que et
faig, si no em pots tornar els diners,
ja m’ho tornaràs amb feina.
Cada diumenge, quan s’acabi la
missa, vine’m a veure a la sagristia
i te’n proposaré alguna. No
pateixis, que no et faré suar gaire.
Aquell havia sigut l’inici d’una
llarga i arterosa relació de complicitat.
El d’avui, però, seria el
darrer encàrrec que compliria. El
desvari de mossèn Gregori havia
arribat massa lluny.
En arribar al capdamunt d’un tossal,
va agafar un pic i una pala
que portava lligats al bast i va començar
a cavar. Va colgar el cadàver
del vell Teodor barrejat amb el
fem, perquè avancés de podrir-se,
i va tapar la terra remoguda amb
brossa seca. Quan va emprendre el
camí de tornada ja començava a
clarejar.
Al cap d’un temps, en aquell mateix
indret hi va néixer una alzinera
que en molt pocs anys va
créixer de forma prodigiosa, amb
una ufanor extraordinària, com si
la fes vegetar una força sobrenatural,
i es va fer tan immensa que
set homes, amb els braços estirats,
no eren capaços d’abraçar-ne la
soca.■
Joan Graell i Piqué
Estiu 2007 33

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 34
34
Així, un dia, mossèn Cinto (Jacint
Bonastre) va arribar al
poble, a peu. Era la seua primera
parròquia, ja que acabava de
sortir del seminari. Era fill
d’una casa molt pobra —cal
Bonet— del poble de Buseu, a la
vora de Baén, i a més era el més
petit de quatre germans. En
aquells temps, les famílies molt
pobres podien fer estudiar els
fills per a capellà sense pagar ni
un duro. Sovint, com en el cas
de la família de mossèn Cinto,
era l’única sortida que tenien
per a poder sub-
sistir.
Quan va arribar
a Tornafort,
mossèn Cinto es
va allotjar a la
casa de l’alcalde
fins que es resolgués
on s’estariadefinitivament.
El diumenge següent ja
havia de dir la primera missa al
poble, que també seria la primera
de la seua carrera. Només
diria missa els diumenges i festius,
i no tots, perquè també
havia de servir els pobles de
Malmercat i Poiforniu, atès que
Estiu 2007
XÀLDIGUES Lo rector de Tornafort
Rondalles de la nostra terra
Lo rector de Tornafort
A Tornafort no hi havia hagut mai rector i els veïns del poble, tots molt devots, havien d’anar a missa a
Sort. L’alcalde, lo Sr. Rossendo Aguiló, va fer algunes diligències i, finalment, va aconseguir que el bisbat
fes venir un mossèn al poble.
Rellat Relogipse
“Raó tenia la dita que
feia: “Buseu, Useu, Breca i
Enseu, quatre pobles
de la mala reïra de Déu”.
Mai una veritat
tan rasa i clara!”
no hi havia prou capellans per a
tots els pobles.
Encara que fos molt pobre, a
mossèn Cinto la bondat el feia
ric: era molt bona persona;
tot ho donava al altres,
sobretot als més pobres.
No volia res per a ell.
Tanmateix, enfront d’aquestes
grans virtuts, cal
dir també que era una
mica carallot, més aviat
deixadot i força oblidadís.
Al seu poble, en aquells temps,
només hi havia misèria i tothom
guillava cap a d’altres llocs on
era més fàcil guanyar-se la
vida. Raó tenia la dita que feia:
“Buseu, Useu, Breca i Enseu,
quatre pobles de la mala reïra
de Déu”. Mai una veritat tan
rasa i clara!
El dia que mossèn Cinto va dir
la primera missa es va aixecar
un gran rebombori pel poble:
havia vingut molta gent dels
voltants i a l’església no s’hi
cabia.
Però lo dimoni,
que no para mai,
tenia que espatllar
la festa fentne
una de les
seues. La cosa va
anar així:
A la canalla del
poble, engrescats
pel Manel,
un xicot ja gran de vint-i-dos
anys —tot un ximplet capaç de
fer-ne de totes— no se’ls hi va
ocórrer una altra cosa que empastifar
el passamans del pupitre
de l’església amb patanades
fresques de vaca.
Va començar la missa, encara
que més aviat podríem dir que
era mitja missa, puix que lo
mossèn no se’n recordava de
moltes paraules i sempre es deixava
algun tros del ritual. Assegudes
al primer banc hi havia la
mare del mossèn, la dona de
l’alcalde i les quatre beates del
poble. La mare
d e
moss
è n
Cinto
estava
bocabadada,
li queia
la bava de
veure el
seu fill dir la
primera
missa.
A l’hora del
sermó, lo capellà
va pujar al pupitre,
va posar les
mans sobre el
passamans i va
dir:
—Estimats
germans,
Sant Agustí
va dir...
—i aturà
en sec el
seu discurs
en notar que
tenia les mans
empastifades,
però tot seguit
el reprengué,
repetint:
—Estimats
germans,
S a n t
Agustí va dir... —i es tornà a
aturar en arribar-li una ferum
desagradable, però ben coneguda,
al nas.
En aquell moment, la seua mare,
tota neguitosa, no es va poder
estar de preguntar-li:
Rellat Relogipse

Rellat Relogipse
LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 35
—Ai fillet meu, què va dir Sant
Agustí?
—Merda va dir! —engegà el capellà
tot atabalat en adonar-se
que tenia les mans ben empastifades
de fem.
I així acabà aquella missa tan
singular.
Aquesta primeracarallotada
del rector
de Tornafort es
va oblidar
aviat, ja que
mossèn Cinto
es feia estimar
per tothom
malgrat que tot sovint en tornava
a fer alguna de les seues. Vet
aquí una altra que també va ser
sonada:
“—Suposo que ja sabeu
perquè us hai cridat. Per
si algú no ho sap,
és per les vistes
que mos ofereix,
sobretot ara a l’istiu, lo
pobre mossèn Cinto”
Ja em dit abans que aquest
pobre home no tenia ni un ral
perquè tot ho donava als pobres.
Anava tan curt d’armilla
que no li arribaven ni per a
comprar-se uns pantalons. Tanmateix
sembla que, fet i fet, s’hi
trobava prou bé sense, perquè
així se li airejaven les vergonyes.
Com que era tan despreocupat,
quan s’as-
seia, sense
adonar-se’n,
s’arremangava
la sotana —sobretot
si feia
calor— i llavors,
com que
tampoc no portava
roba interior,
ensenyava
lo moixonet a
tota la concurrència.Arribades
les coses en aquest estat,
l’alcalde va haver de prendre
una decisió.
L’agutzil va fer una crida pel
poble i també va anar als altres
pobles on lo mossèn anava a dir
missa. Va convocar tots els feligresos
a una reunió per tractar
l’assumpte de mossèn Cinto. A
la cita hi van acudir tots els
caps de casa, als quals l’alcalde
digué:
“Com que era tan despreocupat,
quan s’asseia,
sense adonar-se’n,
s’arremangava la sotana
—sobretot si feia calor— i
llavors, com que tampoc
no portava roba interior,
ensenyava lo moixonet a
tota la concurrència.”
—Suposo que ja sabeu perquè us
hai cridat. Per si algú no ho
sap, és per les vistes que mos
ofereix, sobretot ara a l’istiu, lo
pobre mossèn Cinto. Encara que
ell no se n’adono és una gran
vergonya per a tots natres. Hai
pensat de fer una recol·lecta. Ficant-hi
només dues pessetes
cada família li
podríem comprar
uns pantalons. Jo
hi poso lo primer
duro.
Tots hi van estar
d’acord. Van recollir
prou diners
per comprar-li
uns pantalons i lo
mossèn va estar molt content.
L’altre diumenge, al sermó de la
missa, va voler agrair als seus
fidels l’atenció que havien tingut
amb ell i va donar les gràcies
a tothom.
En acabar la missa, les beates
xafarderes que s’asseien al primer
banc li van preguntar:
—Mossèn Cinto, que mos podrie
ansenyar lo regalet?
—És clar que vo’l puc ansenyar,
no faltarie més!
Llavors baixà del pupitre, es
posà vora l’altar
de cara a tothom,
s’arremangà la
sotana i...
—Oooohhhhh! —
van exclamar
tots esgarrifats.
Les beates van
sortir corrents de
l’església amb les
mans al cap, com
si les empaitessin
los dimonis. Mai
no havien vist
cosa igual.
Què havia passat? Doncs que
com que lo mossèn no tenia per
costum dur pantalons, aquell
matí es va oblidar de posarse’ls,
i quan —distret com sempre—
es va arremangar la sotana,
el que va ensenyar va ser...
ja us ho podeu imaginar! Quin
espectacle!
—Mossèn Cinto no té remei! —
pensà, ben desolat, l’alcalde,
enmig d’aquell batibull.■
Valentí Fernández Julià
Tastets del Tino XÀLDIGUES
Un nou
Tri-Par-Tit
Tastets del Tino
Ja retorna a Catalunya
aquell xou tan divertit
i la tristesa ens allunya
ara el nou Tri-Par-Tit.
Del Senyor José Montilla
poca cosa ens cal dir.
Ja ha passat la “puntilla”
a alguns dirigents d’ahir.
Això sí, és exigent
i a tothom ha fet formar.
Ell vol ser president,
ja ho va deixar ben clar.
El senyor Saura, je, je,
entra amb molta simpatia,
té ganes de fer-ho bé
treballant amb alegria.
Ara haurem de comprovar
si ell ho farà millor
i si podrà dominar
la tasca a Interior.
Aquest canvi ja disgusta
a la pobra Montserrat
doncs la noia no és de fusta
i així ho ha declarat.
—En Saura a Interior?
Això no em sembla gens bé.
Jo ho feia amb la mà al cor
i no sé si ho pairé!
Ara, ja farà Justícia
i haurà de demostrar
que jutjarà amb perícia
el que es pugui presentar.
Com que és treballadora
ja es veurà com ha rebut
l’encàrrec d’última hora.
Però això és molt pelut!
La resta de Consellers
a una banda he de deixar,
així me’n queda un només
del qual si en vull parlar.
Parlo del Senyor Carod,
més és Carot que Rovira,
es tracta d’un homenot
que ens ha portat a la Fira.
Amb les ànsies de poder
per la butaca agafar
després del gran mullader
molt de pressa sap canviar.
Com que tres fan majoria,
l’Artur Mas faran ballar.
Han tret de la loteria
i ja els veiem exultar.
No ho volen pas amagar:
ben satisfets i somrients
i amples poden governar.
Que amarg pels convergents!
Al Mas de res li ha servit
tenir de vots majoria
i oposició, molt ferit,
ara els farà cada dia.
Recordeu el Carod
sempre tan independentista?
Ell, republicà com pocs,
ha resultat ser un artista!
És que s’ha decantat
cap on llueix més el Sol.
Als seus votants ha enganyat,
s’ha portat com un mussol.
Ara la qüestió és manar
i tenir poques manies.
Com sigui s’ha de manegar
i al carall autonomies!
Doncs ara molts catalans
ja tindrem el merescut:
hem reincidit, com abans,
tot votant per l’Estatut.
Ens caldrà molta paciència
per veure els governants
amb tota l’eficiència
al servei dels catalans!
■Celestí Villella
Estiu 2007 35
Ollap

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 36
36
La poca població humana actual
i la dificultat d’accés, juntament
amb el tancament de moltes pistes
al trànsit, han fet que el
massís del Boumort es trobi
entre els més ben conservats del
País, tret de les zones arrasades
pels incendis. El 1978 es cremaren
els boscos de la solana de la
serra del Boumort i de part de
l’obaga de la serra de Carreu, i
el 1980 el foc devastà l’àrea de
Pentina-Cuberes.
D’Organyà a la Creu de Ferri
Sortim d’Organyà per la carretera
de Cabó i de seguida trenquem
cap a Montanisell, on
arribem després d’onze quilòmetres
i mig d’asfalt.
A partir d’aquí la carretera ja és
de terra, però està en molt bon
estat. Després de passar una collada
(Km 14,7) i fer un curt
PASSEJADES El Cap del Boumort
El Cap del Boumort
Avui us portarem al punt culminant de la vall de Cabó, el Cap del Boumort (2076 m), per la ruta més fàcil.
Una combinació de passejada en tot terreny i una curta ascensió a peu, que ens durà al cor de la primera
Reserva Nacional de Caça que creà la Generalitat de Catalunya (1991) on amb sort gaudireu de la
contemplació d’animals difícils de veure en altres indrets. Cérvols, guineus, àligues, voltors, porcs fers,
cabirols, galls fers, i fins i tot trencalossos són els magnífics protagonistes de la vida salvatge en aquests
aïllats i tranquils paratges.
Estiu 2007
Les passejades del Puy i lo Piano
descens amb revolts molt tancats,
deixem a l’esquerra la pista
que porta a Sallent (Km 17,6).
Al quilòmetre 18 deixem una
pista a la dreta, i poc després,
en suau pujada, arribem a la
Collada de la Creu de Ferri (Km
18’6). Val la pena fer una parada
i admirar la vista. Al davant,
en la direcció de la marxa veiem
el nostre objectiu, el Boumort,
amb el Forat dels Prats en primer
terme. A la nostra esquena
el Pedraforca, el Port de Comte,
el Cadí....
A partir d’aquest punt la pista ja
no és tan bona i els vehicles que
no són tot terrenys poden començar
a tenir problemes, sobretot
si ha fet mal temps.
De la Creu de Ferri al refugi
Reprenem la marxa per la pista
de la dreta— la de l’esquerra ens
duria ens pocs metres a la carretera
de Boixols— que ens mena
al Forat dels Prats que travessem
per un petit pont de pedra
(Km 20,8). Poc després, km 21,3,
deixem a la dreta la pista que
porta als Prats, senyalada amb
un indicador. Cent metres més
endavant deixem una altra pista
a la dreta, i al km 21,8 una altra
a l’esquerra.
Arribem a la Collada de Llívia,
on hi ha un plànol informatiu
de la Reserva Nacional de Caça
(Km 22,1). La pista puja per un
serradet i després de deixar un
trencall a la dreta (km 22,3),
s’endinsa molt aviat al vessant
pallarès entre un frondós bosc.
A partir d’aquest punt no hi ha
pèrdua, totes les pistes que surten
de la principal, per la dreta i
per l’esquerra, estan tancades o
tenen un senyal de circulació
prohibida. La pista avança per
un flanqueig en pujada per la
zona que va cremar l’esmentat
incendi de 1978, i poc després
de tornar a entrar al bosc ens
duu al petit refugi on deixem el
vehicle (Km 30,5).
A partir d’aquí seguim a peu. Si
hem matinat i caminem sense
fer soroll gairebé segur que tindrem
la recompensa de veure
algun dels animals que habiten
aquesta zona. Cal que avancem
doncs fent poca fressa.
A peu fins al Cap del Boumort
Iniciem la caminada per una
pista en desús que surt de la
dreta del refugi i està protegida
per vàries pedres que impedeixen
el pas de vehicles. El bosc
és esclarissat i el camí flanqueja
a la dreta en suau i còmoda pujada.
Quan sembla que el camí
La Vall de Cabó des del pla a mig camí del cim
JRR

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 37
Croquis de l’excursió
es perd (7 o 8 minuts des que
hem començat a caminar) girem a
l’esquerra per buscar un collet al
que arribem en un quart d’hora
des del refugi.
Davant nostre veiem un gran
pla, encatifat per prat alpí, en el
que hi ha algunes dolines de dimensions
considerables, cosa
que ens indica que som en una
zona kàrstica.
Baixem decididament cap al pla
per travessar-lo tot deixant a
l’esquerra una tanca que més
El Cap del Boumort
JRR
JRR
tard passarem. A la dreta tenim
un petit cim amb vàries antenes
que no té cap interès. El que és
realment interessant és la vista
que hi ha al final del pla: la vall
de Cabó en tot el seu esplendor,
amb la borda del Trota als nostres
peus.
Tornem enrera a cercar una
porta, més o menys a la meitat
del pla, que ens permet superar
la tanca. La porta és travessada
per un rastre de pista que nosaltres
agafem de pujada entre els
El cap del Boumort PASSEJADES
pins. Quan sortim del bosc el
camí es perd, però ja veiem el
Cap del Boumort. Un darrer esforç
ens durà a la fita del cim.
En total hem caminat poc més
de mitja hora des del refugi.
La vista és excepcional, 360
graus de muntanyes ens envolten,
de Montserrat al sud, a la
Pica d’Estats al nord; del Puigmal
a llevant, al Turbon a ponent.
Quan estem sadollats de la bellesa
salvatge que ens rodeja,
JRR
iniciem el descens flanquejant
cap a llevant (a la nostra dreta
tal com hem arribat al cim) per
un roquissar, i anem a buscar
una valleta coberta de prats en
direcció al pla on hi ha la tanca.
Aquesta valleta ens mena en
pocs minuts a la tanca que travessem,
i pel mateix camí que a
la pujada tornem al refugi on
tenim el cotxe.
Ja només ens queda tornar a Organyà.
Ho podem fer desfent el
camí pel que hem vingut, o seguint
pista endavant i passant
per la Coma d’Orient i Prat
Muntaner fins arribar a Cabó i
Organyà, però aquesta darrera
opció la deixem per a una altra
passejada.
Advertiment: Aquesta és una
sortida per fer des de primavera
avançada fins a les primeres nevades
de la tardor. La neu pot
impedir que s’arribi fins al refugi
en cotxe, i pot fer difícil una
ascensió a peu que, en bones
condicions, és un passeig sense
dificultat. ■
Jordi Puy, Adrià Ramon,
Josep Ramon
Cartografia:Alt Urgell 1:50.000 Institut
Cartogràfic de Catalunya
Estiu 2007 37

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 38
38
L’agricultura era
Estiu 2007
R
L
L
A

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 39
Marques de canal: qui s’anima a
estudiar-les?
A molts ens són conegudes les obres de Salvador Vilarrasa, de l’any 1934, sobre les “marques de bestiar”.
Hi descriu les “marques de pega”, fetes amb pega bullent i oli, greix o llet d’ovella, que s’apliquen a
l’anca o esquena de les ovelles; i també els “senyals d’orella”, talls o forats a les orelles que també
permeten diferenciar els animals segons propietaris. Encara avui es fan servir (tot i que sovint, ara s’usa
pintura en lloc de pega).
A part del seu interès etnogràfic,
podríem veure aquestes marques
com una mostra de llenguatge alfabètic
o no, pot-
ser senzill, però
no per això sense
interès.
Si en lloc d’ovelles
posem corders1,
i si en lloc
d’animals vius,
posem canals,
tindrem un nou
camp d’estudi.
Les marques de canals.
Les marques de canal
Les marques de canal són marques
de factura molt senzilla, signes de
ratlla fets suaument a punta de
ganivet sobre la carn de les canals,
a l’escorxador. Normalment
en canals de corder, però també
(tot i que no amb tanta freqüència)
en vedells. Si hi ha combinacions,
són també molt senzilles.
Quasi sempre estan fetes sobre un
“A part del seu interès
etnogràfic, podríem veure
aquestes marques com
una mostra de llenguatge
alfabètic o no, potser
senzill, però no per això
sense interès”
OFICIS Marques de canal: qui s’anima a estudiar-les?
lateral del pit, al
brot, tot i que de
vegades també es
fan en el plec de
la cuixa o en una
pota; sempre en
llocs fàcilment
observables.
Es poden llegir
molt fàcilment, i així, la tria de les
canals no es fa gens difícil.
Us n’oferim,
doncs, un petit
recull. Una petita
col·lecció de material
que potser
servirà per a una
feina que potser
algun dia es
farà? Les imatges
pretenen ser gràficament
fidels
als originals observats en les canals.
Un darrer advertiment: su-
posem que el lector sabrà entendre
que per discreció bàsica no
esmentem el nom a qui corresponen.
És curiós notar que algunes vegades,
el senyal dels corders és diferent
del del vedell, tot i ser del
mateix ramader.
Llur interpretació
Allò que diu Violant i Simorra, el
1938, que (i copiem, textualment):
“en moltes marques de
“Animem algun estudiós a
aprofundir en el seu recull
i estudi. Són, al capdavall,
una mostra més de cultura
ramadera”
propietat dels
ramaders del Pirineu
hi podríem
endevinar o interpretar
alguns
signes o caràcters
d’escriptura
molt primitiva”.
Seria bonic, en el
cas de les marques de canals...
Però no és cert.
Algunes d’aquestes marques indiquen
la primera lletra del nom (P)
o del renom o malnom del propietari
(A) o carnisser (M), que no té
perquè ser el mateix; d’altres, és
el nom de la casa. I d’altres, no hi
ha cap relació (∆, Z, H).
En algunes, no hi voldríem pas
trobar una rel històrica o fer-hi
interpretacions rares –no ens diguéssiu
pas que patim una “folle
du logis”!-, però no deixen de ser
curioses, per l’enigmàtic de llur
disseny (||, §, ?). Són les més
conspícues de totes.
De fet, em consta que algunes
han estat una manera de fer personal
d’un operari d’escorxador.
Bovins i ovins
Com hem dit, les marques de
canal solen aplicar-se en corder,
però de vegades les trobem també
en vedell. És el cas de les marques
X i H. Cosa curiosa: de vegades,
cada mitja canal duu marques diferents,
perquè va a carnissers diferents.
Vaja, que n’hi ha molt, de material,
per recollir i estudiar. Posem
a disposició d’altri la munició apilada
sobre el tema, si bé asistemàtica,
i animem algun estudiós a
aprofundir en el seu recull i estudi.
Són, al capdavall, una mostra
més de cultura ramadera (en finalització,
certament, però ramadera,
al capdavall).
Estiu 2007 39

LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 40
ABC
40
ELS FOGONS DE CAN BOIX Ronyons de xai al pebre vert
PENÚLTIMES NOTÍCIES I Concurs de Gossos d’Atura a Odèn
Joan Pallarès
propietari de Can Boix
Ingredients per a 4 persones:
- 12 ronyons de xai.
- pebre verd.
- suc de carn.
- 12 cebetes de platet.
- 2 tomàquets madurs.
- mantega.
Elaboració:
Peleu les cebetes i poseu-les en
un recipient amb un 10% del
seu pes de mantega i sucre,
una mica de sal i cobertes
d’aigua. Tapeu-les amb un
paper parafinat i poseu-les a
coure a foc lent fins que caramel·litzin.
Escaldeu els tomàquets,
peleu-los, traieu-ne les llavors,
talleu-los a galls, ensucreu-los
i gratineu-los fins que el sucre
caramel·litzi.
Per a la salsa, poseu al foc
en un recipient una mica de
suc de carn amb unes boles de
pebre verd fins que arranqui el
bull; rectifiqueu-ho de sal, i, si
us sembla massa clar de
Estiu 2007
Els fogons
de Can
Boix
Ronyons de xai
al pebre verd amb
cebetes glacejades,
tomàquet
confitat i amanida
d’escarola
- oli d’oliva.
- sucre.
- sal.
- aigua.
- escarola.
- vinagre balsàmic.
consistència, ho podeu lligar
amb una mica de farina de
blat de moro diluïda amb
aigua.
En una paella amb una mica
d’oli, poseu-hi els ronyons a
coure, que prèviament haureu
partit per la meitat i salat, fins
que quedin rosadets, sense
deixar-los coure massa.
Finalment, poseu els ronyons
en un plat, amb la salsa
de pebre per sobre. Al costat,
repartiu-hi les cebetes, els tomàquets
i un bouquet d’escarola,
amanida prèviament amb
oli, sal i vinagre balsàmic.■
Joan Pallarès
I Concurs de Gossos
d’Atura a Odèn
El diumenge 16 de juliol de l’any passat, la muntanya del
Montnou va ser l’escenari del primer concurs de gossos
d’atura del municipi d’Odèn. La jornada va ser tot un èxit,
amb una assistència molt elevada, de fins a 700 persones
d’arreu de Catalunya.
Aquesta és la primera vegada que
s’organitza a Catalunya un concurs
d’aquest tipus, amb una barreja
de les proves dels concursos
que es realitzen a Catalunya i a
França. Totes les ovelles eren de
raça muntanyesa i van actuar amb
esquelles. Van participar-hi set
concursants, que van rebre una samarreta
i una gorra del Centre de
Natura d’Odèn i 100 euros en
metàl·lic.
El jurat el conformaven vuit pastors
del municipi d’Odèn i entre els
concursants hi havia quatre pastors
dels millors de Catalunya,
entre els quals destaca en Llorenç
de Castellarnau, d’Àreu, que va resultar
guanyador del concurs amb
la seva gossa “Ona”. Va obtenir 100
punts i va rebre un trofeu i 300
euros en metàl·lic. En segon lloc el
seguí, amb 98 punts, l’Armand
Flaujat amb la seva gossa “Duna”,
que va rebre un trofeu i 200 euros.
La tercera posició va ser per Hilari
Novillo, de Santpedor, amb el gos
”Tif”, que va rebre 100 euros de
premi. En Florenci Serra Riba va
quedar en quarta posició i va rebre
un trofeu especial per ser el concursant
local més ben classificat.
Els premis van ser lliurats pel president
del Consell Comarcal del
Solsonès, el senyor Joan Serra i la
senyora Teresa Canal, diputada representant
de la Diputació de Lleida.
Finalment, volem manifestar la
nostra gratitud envers tota la població
d’Odèn per l’entusiasme i la
col·laboració que van aportar i que
va fer possible que aquest primer
concurs es realitzés amb un nivell
“El jurat el conformaven vuit
pastors del municipi d’Odèn i
entre els concursants hi havia
quatre pastors dels millors de
Catalunya.”
molt notable. Entre tots els concursants,
cal destacar a Florenci
Serra Serra, pastor local que també
va participar al concurs i que és el
principal membre de l’organització
juntament amb l’Ajuntament d’Odèn
i les altres entitats patrocinadores.
L’organització ha valorat
molt positivament aquest concurs i
ja pensa en una segona edició per
l’any vinent.■
Centre de Natura d´Odén
CNO
Panoràmica del paisatge i de l´assistència i participació de la gent.
CNO
Intervenció del concursant Jordi Moixac, molt conegut perquè va
ser guanyador del Campionat de Catalunya amb la seva gossa
Coloma (actualment la Coloma ja és morta)

CNO
CNO nt.
va
sa
LOBANYU25-60 16/3/07 20:14 Página 41
CNO
Promoció dels espais etnogràfics de l’Alt Urgell
Neix el consorci Ruta dels Oficis d’Ahir
El mes de setembre passat, els ajuntaments de Coll de Nargó, Oliana, Montferrer-Castellbò, el Pont de Bar i Josa-Tuixén i
el Consell Comarcal de l’Alt Urgell constituïren el consorci Ruta dels Oficis d’Ahir, que té com a objectiu prioritari la
promoció dels espais etnogràfics que hi ha en cadascun d’aquests municipis. Es tracta, respectivament, del Museu dels
Raiers, el Pou del Gel, la Farinera de la Trobada, el Museu de la Vinya i el Vi de Muntanya i el Museu de les Trementinaires.
El consorci neix amb la finalitat de
vetllar per la recerca, la conservació,
la difusió i la promoció del patrimoni
etnològic de la comarca de l'Alt Urgell
i, alhora, mantenir el funcionament
dels diversos espais d'exposicions
permanents per afavorir la
divulgació de tot aquest patrimoni.
De la mateixa manera, es fixa la voluntat
d’establir col·laboracions amb
les administracions públiques, amb el
sector privat i amb iniciatives
paral·leles per desenvolupar nous
projectes d’interès comú tant en
l’àmbit comarcal, nacional com internacional.
El nou ens es proposa també fomentar
l’estudi del patrimoni etnològic i,
en aquest sentit, desenvolupar, de
comú acord amb les universitats, entitats
i centres de recerca, programes
d’avaluació, d’informació, de recerca
i de documentació. Un altre dels objectius
és l’establiment de vies de
col·laboració amb la Direcció General
de Patrimoni Cultural de la Generali-
tat per a la recerca, la conservació, la
difusió i la promoció del patrimoni
etnològic de la comarca.
Els espais expositius que conformen
la Ruta dels Oficis d’Ahir es van obrir
al públic entre els anys 1997 i 1998 i,
des d’aleshores, han estat gestionats
pels ajuntaments respectius. Amb la
creació del consorci es vol obtenir
una millor coordinació de les diverses
iniciatives entorn d’aquests espais
i l’optimització dels seus recursos
de cara a potenciar-los com a
elements del patrimoni etnològic de
l’Alt Urgell.■
Consell Comarcal de l’Alt Urgell
Jornada de reconeixement de les plantes medicinals
El passat dissabte 17 de juny, el Centre de Natura d’Odèn va organitzar una excursió
per les muntanyes d’Odèn per reconèixer les principals plantes medicinals de la
zona. Des del Centre valorem molt positivament la participació a la jornada, amb un
total de 17 persones de diferent procedència, bàsicament del Solsonès, l’Alt Urgell,
la Segarra, el Segrià i el Vallès Occidental.
Durant un trajecte de 5 km es van
comentar fins a una quarantena de
plantes, algunes de les quals són veritables
remeis estrella que s’utilitzen
avui en dia a les consultes de medicina
natural per prevenir o curar les
malalties més freqüents de l’ésser
humà. Entre aquestes plantes molt
recomanables per tenir a casa, en
destacarem cinc, tot i que n’hi ha
moltes altres amb magnífiques propietats.
Neix el consorci Ruta dels Oficis d’ahir
Jornada de reconeixement de les plantes medicinals
Comencem per l’espígol (Lavandula
spica), que s’utilitza per treure el mal
de cap i les migranyes; es pot emprar
tota la planta quan estigui seca en
forma d’infusió després de bullir-la
durant tres minuts.
El timó o farigola (Thymus vulgaris)
no té cap contraindicació i té més de
cent propietats curatives entre les
quals destaquen les afeccions respiratòries.
El fruit madur de la gavernera
(Rosa canina) és la
millor prevenció
contra la grip: durant
nou dies s’ha
de prendre el líquid
ben calent de
les baies matxucades
i bullides du-
Participants de la jornada de reconeixement
de les plantes medicinals.
“El nou ens es proposa
també desenvolupar,
de comú acord amb les
universitats, entitats i
centres de recerca,
programes d’avaluació,
d’informació, de recerca i
de documentació”
rant cinc minuts; abans de prendre’l,
però, s’ha de colar amb un colador
de drap per evitar ingerir els pèls que
desprèn el fruit, ja que provoquen
restrenyiment. Si a aquesta infusió hi
afegim una culleradeta de mel
podem garantir l’eficàcia d’aquest
xarop natural contra la grip.
El pixallits o dent de lleó (Taraxaum
officinale) és una planta depurativa
sense cap contraindicació que va
molt bé pels problemes de la circulació
de la sang.
I, per acabar, també hem d’esmentar
l’ordriga grossa (Urtica dioica) per
les seves propietats de fer baixar el
colesterol. Com s’ha de preparar: primer
de tot, cal dir que heu de fer servir
guants sempre que manipuleu
aquesta planta perquè és urticant en
El Pou de Gel d´Oliana
PENÚLTIMES NOTÍCIES
CNO
Gavernera (Rosa canina).
contacte amb la pell. S’utilitza la
planta fresca, ben rentada i sempre
escaldada durant 5 minuts. Aleshores
es torna a rentar i ja es pot menjar
amb patates cuites, amb truita o
fent-ne una sopa.
Tothom va poder identificar les plantes
remeieres més comunes, amb
totes les seves peculiaritats, i aprendre’n
els seus usos i també l’aplicació,
però sobretot vam aprendre que algunes
plantes són molt tòxiques o
tenen propietats que s’han de dosificar
amb molta precisió.
Els assistents van marxar molt satisfets
després de descobrir tots aquests
beneficis per a la salut de l’extensa
varietat de plantes de les nostres
contrades. ■
Centre de Natura d’Odèn
Estiu 2007 41
CNO

LOBANYU25-60 16/3/07 20:15 Página 42
CCAU
42
Estripagecs Teatre, és una companyia
formada per gent de la Seu d’Urgell
que anteriorment havia participat en
altres iniciatives, com ara el taller de
teatre medieval, les aules de teatre
per a joves o la
representació
de Cercamón, a
Vilamitjana. La
companyia
està integrada
per una desena
de persones,
tres de les
quals són professionals
del
teatre –Joan Hernández, Jordi Llop i
Pere Tomàs– i la resta són actors
amateurs.
Segons ha explicat el director de l’obra
i direc-
tor de l’Aula
de Teatre
d’Andorra la
Vella, Pere
Tomàs, es va
optar per
aquestes
obres de
petit format
amb la intenció
que
la gent s’ho passés bé, alhora que es
pretenia crear un hàbit de teatre,
tant entre els actors com entre els
espectadors. El resultat va superar
totes les expectatives: a tots els es-
pais on es va representar, l’assistència
va ser massiva i la conexió entre
públic i actors va ser excel . lent.
La unitat del Pirineu
Una de les pretensions d’aquest projecte
teatral és
posar de manifest
que existeix
una unitat cultural
i social pirinenca
i que les
fronteres a la
serralada són
purament administratives.
Els integrants
d’Estripagecs Teatre olen normalitzar
el teatre com a activitat social i
cultural al Pirineu. Amb aquesta finalitat
ens ofereixen tot un ventall
d’activitats com
poden ser tallers,
estades o cursos de
teatre.
Posteriorment
s’han programat
altres actuacions
dins del Programa
Xarxa Pirineu
(conveni cultural
entre Berga, la Seu
i Puigerdà) que
s’han dut a terme els dies18 de febrer
a Puigcerdà i 25 de febrer a
Berga.
Segons ens han confirmat des de
fonts de la companyia teatral hi ha
Estripagecs Teatre es presenta a la seu i comara
Èxtit del Taller Claror als Jocs Specials Olimpics
Estripagecs Teatre
es presenta a
la Seu i comarca
La companyia teatral Estripagecs Teatre es va donar a conèixer a la Seu d’Urgell (dies 4, 6, 7 i 8 de gener de
2006 a l'Institut d’Estudis Secundaris Joan Brudieu i dies 29 i 30 de juliol al Centre Cívic l'Escorxador) i als
pobles d’Estamariu (dia 8 d’octubre) i Organyà (dia 4 de novembre, al Centre Cívic) amb l’estrena del seu
primer muntatge teatral, “L’ós” i “L’aniversari”. Aquest espectacle es compon de dues peces divertides i
iròniques, de les primeres farses del dramaturg rus Anton P. Txèkhov, d’una durada de mitja hora cadascuna.
Estiu 2007
“...es va optar per aquestes obres
de petit format amb la intenció
que la gent s’ho passés bé, alho-
ra que es pretenia crear un hàbit
de teatre, tant entre els actors
com entre els espectadors.”
“Els integrants d’Estripagecs
Teatre volen normalitzar el teatre
com a activitat social i cultural
al Pirineu. Amb aquesta finalitat
ens ofereixen tot un ventall d’ac-
tivitats com poden ser tallers,
estades o cursos de teatre.”
PENÚLTIMES NOTÍCIES
Cartell de la companyia
Tallers de teatre
Estripagecs Teatre organitza tallers de teatre per a totes les edats. Tots els qui hi
estigueu interessats, podeu contactar amb els integrants del grup a través dels
telèfons de contacte 616 080 020 i 699 300 683 o per mitjà de l’adreça de
correu electrònic estripagecsteatre@yahoo.es
Amb dues farses d’Anton P. Txèkhov
tres actuacions més pendents de
confirmació a Montferrer, Castellciutat
i la Massana.
Branca jove
La branca jove d’Estripagecs Teatre
va posar en escena els dies 10 i 11 de
març de 2006 dues representacions
de l'espectacle de creació “Poetivitat”.
Actualment, aquests joves actors
estan treballant en un altre espectacle
de creació a partir de textos d'obres de
teatre de temàtica juvenil que s'estrenarà
a finals de març a la Seu.■
Redacció
Èxit del Taller Claror als
Jocs Specials Olimpics
El Taller Claror de la Seu d’Urgell va obtenir uns excel·lents
resultats als Jocs Specials Olímpics, que van tenir lloc de l’11
al 15 d’octubre a Lloret de Mar. El centre urgellenc hi va
participar amb nou esportistes, que van competir en tres
modalitats: atletisme, natació i petanca.
L’atleta Dani Raya va obtenir la medalla
d’or en vèncer a la cursa de
100 metres llisos, mentre que a la
prova de llançament de pes es va
fer amb la medalla de plata. Per la
seva banda, Raül Carreño va guanyar
la medalla de bronze en la
prova dels 100 metres i va ser quart
en llançament de pes.
Pel que fa a la natació, Cristina
Aubet va obtenir la medalla de
plata en la prova dels 25 metres esquena
i va ser quarta a la de 25
metres lliures. Quant a petanca, el
Taller Claror va presentar dues tripletes.
La formada per Pepi Ballesteros,
Laura Vidal i M. Carme Estany
va guanyar la medalla de plata,
mentre que la tripleta integrada
per Aurora Carretero, Ismael Serrano
i Paco Salas va quedar en quart
Els atletes del taller Claror amb els guardons obtinguts
lloc. Els atletes i els nedadors estan
entrenats per Maite Ferrer, mentre
que l’entrenador de Petanca és
Ramon Serrat.
Independentment dels resultats,
l’objectiu d’aquest esdeveniment
esportiu és la superació personal, la
integració i la convivència, mitjançant
l’esport, de les persones amb
discapacitat intel·lectual.■
CCAU
Consell Comarcal de ´l Alt Urgel

LOBANYU25-60 20/3/07 16:28 Página 43
Aquesta posada en comú va servir
perquè tots aquells que havien treballat
en una mateixa zona poguessin
exposar els seus treballs i contrastar
els resultats obtinguts.
D’aquesta manera fou possible d’avaluar
l’estat actual de la investigació
en arqueologia al Prepirineu lleidatà,
en un viatge cap a la
prehistòria d’una zona molt rica i
verge encara, arqueològicament
parlant.
Entre les ponències que es realitzaren
el dia del col·loqui, cal destacar la que
desenvolupà el Sr. Josep Castany, arqueòleg
director dels treballs de recerca
prehistòrica al Sàlzer, on l’estiu del
2005 es va realitzar l’excavació d’un
megàlit amb una bella arquitectura
funerària de tipus “cambra pirinenca”
en molt bon estat de conservació.
Aquesta cambra funerària mesura
1,70 metres de llarg per 1,40 d’ample i
està delimitada per dues grans lloses
laterals de 2,70 metres i una de capçalera.
Tot el conjunt es troba dins d’un
túmul o tarter de pedres amb un diàmetre
de 6 metres. En tractar-se d’un
jaciment arqueològic funerari, les troballes
només poden ser les restes antropològiques
i els aixovars que es posaven
al costat dels morts com a
ofrena o els objectes d’ornament personal
que duien.
Les restes esqueletals són molt poques,
només 20 i molt fragmentades, però
les 54 peces dentàries recuperades
permetran als antropòlegs detectar el
nombre mínim d’individus (en principi
sembla que hi havia 5 individus adults
enterrats i un infant d’uns 5 anys).
Els aixovars són fragments de ceràmi-
Col·loqui d’Arqueologia al Centre de Natura d’Odèn PENÚLTIMES NOTÍCIES
La prehistòria avui en el Prepirineu lleidatà
Col·loqui d’Arqueologia
al Centre de Natura d’Odèn
Els dies 19, 20 i 21 de maig, el Grup de Prehistòria del Solsonès (GPS) i el Centre de Natura d’Odèn
organitzaren el 1er Col·loqui d’arqueologia a Odèn (Solsonès). Arran de les darreres excavacions realitzades
per diferents grups d’Arqueòlegs en aquest municipi del nord de la comarca i en altres municipis del
Solsonès i de l’Alt Urgell, va ser molt interessant l’exposició comuna d’aquests projectes, que abracen tots
els períodes de la prehistòria, sobretot per l’intercanvi de coneixements entre els diferents grups de recerca.
ca feta a mà, alguna decorada amb un
cordó en relleu amb impressions digitals,
una punta de fletxa de sílex blanc
en forma de petita fulla de llorer, i una
altra punta de fletxa de coure amb
aletes i peduncle. També vàries denes
de pecten o petxina i una altra de
marbre o calcària corresponents a un
collaret.
Aquest col·loqui ha estat un dels actes
més importants organitzats enguany
pel centre de natura d’Odèn. Totes les
ponències van ser de gran interès tant
per la gent especialitzada en arqueologia
com per tota la societat en general,
ja que les excavacions prehistòriques
i la difusió del patrimoni són
aspectes que ajuden a conèixer el passat,
i el coneixement i l’estima del passat
dels pobles ens ajudarà a valorar el
present i a prendre consciència per
Imatge del megàlit del Sàlzer I
millorar el futur.
Un dels propòsits de la realització d’aquest
col·loqui al municipi d’Odèn va
lligat amb l’interès de l’Ajuntament
d’Odèn per donar a conèixer el municipi
i la seva riquesa patrimonial.
A les jornades, patrocinades per l’Ajuntament
d’Odèn, Institut d’Estudis
Ilerdencs, el Servei d’Ocupació de Catalunya
i el Fons Social Europeu i que
comptaren amb la col·laboració del
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona,
s’hi presentaren les ponències següents:
• Balma Guilanyà i els caçadors-recolectors
del Prepirineu Oriental al final
del Pleistocè i l’inici de l’Holocè.
(R. Mora, J. Martínez, J. Casanova.)
• Caracterització humana del neolític
solsonià (L. Guerrero i Sala.)
• La Vinya del Corb (Bassella, Alt Ur-
gell) (M. Piera.)
• Aproximació als jaciments paradolmènics
entorn del Solsonès (M.
Pedro.)
• L’abric de Les Portes (Lladurs)
(J. Castany.)
• El Megàlit del Collet del Sàlzer I
(Odèn, Solsonès) (A. Baulenas, F. Gibaja,
T. Palomo.)
• La cova sepulcral de Montanissell
(Sallent-Coll de Nargó, Alt Urgell):
Noves dades sobre les pràctiques funeràries
al Prepirineu català durant el
bronze mig (N. Armentano, J. Gallart .)
• El Dolmen de Clarà (Castellar de la
Ribera, Solsonès) (L. Fàbregas.)
• Dolmen de Clarà, l’estudi antropològic
(O. Mercadal, B. Agustí.)
• Els antecedents del món ibèric al
Solsonès (C. Torrent.) ■
Centre de Natura d’Odèn
“...fou possible d’avaluar l’estat actual de la investigació en
arqueologia al Prepirineu lleidatà, en un viatge cap a la prehistòria
d’una zona molt rica i verge encara, arqueològicament parlant.”
Primavera 2007 43

LOBANYU25-60 16/3/07 20:15 Página 44
44
La poesia expressada a través
del teatre, la rapsòdia i la música
La festa literària va començar el
divendres al vespre, amb “La Nit
de la Poesia” amb la representació
escènica de “L’hivern plora gebre
damunt del gerani”, d’Agustí Bartra,
a càrrec de TAT Tallers i Accions
de Teatre. Tot seguit, la veu
dels poetes pirinencs es va manifestar
a través del poeta i rapsode
Joan Graell i de la música i la veu
del cantautor resident a Bescaran
Quim Sabaté.
Creativitat literària i compromís
territorial
Els actes del dissabte s’articularen
al voltant de dues taules rodones.
A la del matí, sota el títol “Literatura
pirinenca i compromís territorial”,
es va debatre fins a quin
punt els escriptors pirinencs s’han
d’identificar amb el territori i,
conseqüentment, s’han de pronunciar
públicament sobre els
temes que afecten la societat pirinenca.
A la de la tarda, es va
prendre el pols a la creativitat literària
del nostre territori: una
dotzena d’escriptors van fer un
repàs a l’estat del llibre a les comarques
pirinenques i van exposar
com serà, segons cadascun
d’ells, el llibre del futur. La presència
de la literatura a la Sala
d’Actes de l’Ajuntament es completà
amb la presentació del llibre
Homilia 2005, que recull les obres
guardonades l’any anterior.
Maria Barbal reivindicà el suport
a la cultura pròpia com a signe
Homilia 2006
Els dies 1 i 2 de setembre, Organyà va tornar a promoure una trobada amb els escriptors del Pirineu en el
marc dels actes de la X Festa del Llibre Pirinenc i els IV Premis Literaris Homilies d’Organyà.
Estiu 2007
PENÚLTIMES NOTÍCIES
de modernitat
L’escriptora pallaresa Maria Barbal
fou l’encarregada de pronunciar,
a l’interior de l’Esglesia de
Santa Maria, l’Homilia 2006, l’acte
culminant de la Festa del Llibre
Pirinenc, en la qual reivindicà el
suport a la cultura pròpia com a
signe de modernitat. “El que cal
–va dir- és trobar unes altres formes
de difondre el capital literari
que tenim i mostrar com és de
modern, en qualsevol país avançat,
la presència, el suport als va-
lors de la pròpia cultura”. En
aquest sentit, Barbal va lamentar
que, tot i que la literatura catalana
té bona salut, “ni editors, ni
periodistes, ni llibreters, ni agents
literaris, ni el públic del país fan
el cas que feien als seus autors i
autores vint o quinze anys enrere.
O cinc”. L’autora de Pedra de tartera
es referí també al paper de la
dona dins de la literatura catalana.
Va posar com a exemple la
també escriptora pallaresa Concepció
Maluquer, de qui va dir
que “encarna el procés de moltes
dones creadores de qualsevol lloc
i tot temps, les quals, per imperatius
o raons familiars, i quasi callada
pressió de l’entorn, van renunciar
a una certa
Homilia 2006
X Festa del Llibre Pirinenc i IV Premis Literaris Homilies d’Organyà
professionalització en el camp de
l’escriptura”.
Manel Figuera guanyà el premi
Pirineu de prosa i Jordi Boladeras
el Grau i Colell de poesia
L’Homilia de Maria Barbal va precedir
l’acte de lliurament dels
premis literaris Homilies d’Organyà,
que van tenir com a protagonista
destacat l’escriptor cerdà
Manel Figuera, que es va endur el
premi Pirineu de narració literària
amb l’obra El cinquè del jurat.
“El que cal és trobar unes altres formes de difondre
el capital literari que tenim i mostrar com és de modern,
en qualsevol país avançat,
la presència, el suport als valors de la pròpia cultura”
(Maria Barbal en el decurs de la seua Homilia 2006.)
Joan Obiols Rios, de Solsona, amb
Vents de tragèdia a Alinyà, en va
ser el finalista. Per la seva part,
Jordi Boladeras va guanyar el
Grau i Colell de poesia amb Tocar
de peus al cor, mentre que Israel
Clarà va quedar finalista amb l’obra
Em van dir que tornaries. Els
guanyadors del premi Alt Urgell
de contes curts de joves autors
van ser, en les diferents categories,
Bruna Generoso, Albert Tarrés
i Marta Mora. El premi Cebrià
Baraut per a treballs d’investigació
de segon de batxillerat sobre
temàtica local i comarcal es va
atorgar a l’obra La línia de defensa
dels Pirineus: Línia P, de la qual
són autors Gerard Carrascal, Sergi
Pizarro, Marc Tomàs i Daniel Vila-
ró. Finalment, el premi Mn. Albert
Vives de periodisme va ser declarat
desert.
La Festa del Llibre Pirinenc va
comptar amb la presència d’una
nombrosa representació d’escriptors
de les diverses comarques de
muntanya, alguns dels quals van
participar en les taules rodones
programades. Els actes es van
completar amb parades de llibres i
paper artesà, un cafè-concert a
càrrec de Jazz MAM Trio i, com
cada any, un sopar popular al carrer
Major.
IV Premis Literaris Homilies
d’Organyà
Relació de guanyadors i finalistes
• IV Premi Josep Grau i Colell de
Poesia, dotat per l’Associació Cultural
Tresponts Avall i per Aurora
de la Fuente, vda. de Grau i Colell,
amb 800 euros per l’obra guanyadora
i 300 per la finalista:
- Obra finalista: Em van dir que
tornaries. Autor: Israel Clarà i
López.
- Obra guanyadora: Tocar de
peus al cor. Autor: Jordi Boladeras
i Sancho.
- X Premi Pirineu de Narració Literària,
dotat per l’Ajuntament
d’Organyà amb 1.200 euros per
l’obra guanyadora, 600 per la finalista
i diploma acreditatiu per
les quatre mencions:
- Menció especial: El temps perdut
en la recerca. Autor: Marta
Rollan i Font.
- Menció especial: Cruïlles. Autor:
Juanjo Manau Encontra.
- Menció especial: Imatges del record.
Autor: Jordi Cardona i Regada.
JG
L
l
JG

LOBANYU25-60 16/3/07 20:15 Página 45
JG
Representació de “L’hivern plora gebre damunt del gerani”,
d’Agustí Bartra, a càrrec de TAT Tallers i Accions de Teatre,
dins “La Nit de la Poesia”
- Menció especial: Permís de residència.
Autor: Montse Gonell i
Barceló.
- Obra finalista: Vents de tragèdia
a Alinyà. Autor: Joan Obiols i
Rios.
- Obra guanyadora: El cinquè del
jurat. Autor: Manel Figuera i Abadal.
• III Premi Mn. Albert Vives de
Periodisme, dotat per la delegació
d’Òmnium Cultural a l’Alt Urgell
amb 400 euros: Declarat desert.
• VII Premi de Contes Curts per a
joves autors, dotat pel Consell Comarcal
de l’Alt Urgell amb 300
euros per a l’obra guanyadora de
L’escriptora pallaresa Maria Barbal fou l’encarregada de pronunciar
l’Homilia 2006, l’acte culminant de la Festa del Llibre Pirinenc
JG
JG
JG
Assistents a la taula rodona Literatura pirinenca i compromís territorial”
cadascuna de les tres categories i
un cap de setmana en un dels albergs
de la Xarxa d’Albergs de la
Generalitat de Catalunya per a les
obres finalistes de cada categoria:
o Categoria de 17 a 20 anys:
- Obra finalista: Tanca els ulls.
Autor: Anna Palaudàrias i Alarcon.
- Obra guanyadora: Ànsia de llibertat.
Autor: Bruna Generoso i
Miralpeix.
o Categoria de 21 a 28 anys:
- Obra finalista: L’Oracle modern.
Autor: Sergi Monteagudo i Cosgaya.
- Obra guanyadora: El clau.
Homilia 2006 PENÚLTIMES NOTÍCIES
Autor: Albert Tarrés i Canimas.
o Categoria de 29 a 35 anys:
- Obra finalista: Valor afegit.
Autor: Albert García Helena
- Obra guanyadora: Bellesa Anhelada.
Autor: Marta Mora i Francitorra
• II Premi Cebrià Baraut per a
treballs d’investigació de 2n de
batxillerat sobre temàtica local i
comarcal, dotat per la delegació
d’Òmnium Cultural a l’Alt Urgell
amb l’edició del treball guardonat:
- Obra Finalista: Obra: El retaule
de Sant Ermengol. Autors: Eugènia-Cristina
García-Calvo Monrós.
Tutora: Anna Martí i Pellicer.
- Obra guanyadora: Obra: La línia
de defensa dels Pirineus: línia P.
Autors: Gerard Carrascal Llimós,
Sergi Pizarro Prió, Marc Tomàs
Boronat, Daniel Vilaró Gutierrez.
Tutora: Carme Xam-Mar Alonso.
Totes les obres, les guanyadores,
les finalistes i les mencions especials
del jurat, seran publicades,
llevat de la del Premi Cebrià Baraut
per a treballs d’investigació
de 2n de batxillerat, en un llibre
que es presentarà al públic durant
els actes de l’Homilia 2007.■
Redacció
Dos moments del lliurament dels IV Premis Literaris Homilies d’Organyà i del sopar popular que tingué lloc a continuació
JG
Estiu 2007 45

LOBANYU25-60 16/3/07 20:15 Página 46
Recuperació dels camins de muntanya
Aspecte d’un dels camins recobrats.
A partir del programa Tra-Muntanya,
presentat per l’Associació
Món Feréstec l’any 2004, es va fer
un primer inventari de camins amb
el suport de la Fundació Territori i
Paisatge.
L’any 2005 es signà un conveni
entre el Consell Comarcal de l’Alt
Urgell, la Fundació Territori i Paisatge
i els ajuntaments que formen
la sots comarca de Tresponts
PENÚLTIMES NOTÍCIES
Món Feréstec
Avall (Cabó, Coll de Nargó, Fígols i
Alinyà, Oliana, Organyà i Peramola).
Amb el pressupost aprovat a
partir d’aquest conveni es va començar
la feina de recuperació
d’aquests camins amb la finalitat
de crear una infraestructura
capaç de generar
un producte ecoturístic
que per-
Món Feréstec
Els camins són l’eina bàsica per accedir al medi natural. La millor manera de
conèixer i estimar la muntanya és anar-hi caminant, però per poder-ne gaudir
calen camins transitables. Món Feréstec és una associació sense afany de lucre
constituïda amb la finalitat de netejar, recuperar i estudiar els vells camins de
muntanya. També organitza cursos, excursions i activitats guiades per als
socis i els excursionistes en general.
46 Estiu 2007
AMF
meti refer la xarxa de comunicacions
a peu per la muntanya, facilitant
un accés no agressiu al medi
natural que recuperi el valor arqueològic
i patrimonial dels camins
i que estableixi una base físi-
ca per a la creació d’un producte
turístic de primera qualitat.
Proposta i estudi de gestió del
camins
A hores d’ara ja s’ha realitzat una
proposta de gestió dels camins estudiats,
especificant-ne les característiques
i amb un estudi fet de
la freqüentació i la capacitat de
càrrega. Aquest estudi s’ha realitzat
gràcies al suport de la Fundació
Territori i Paissatge de la Caixa
de Catalunya i inclou una part de
la comarca de l’Alt Urgell, amb un
pessic al Pallars Jussà, concretament
els municipis de Coll de
Nargó, Cabó, Fígols i Alinyà, Abella
de la Conca, Organyà i Peramola.
En el punt que fa referència a la
millora dels accessos s’ha incidit
en tres aspectes essencials: l’acumulació
de deixalles, el balisament
i la senyalització.
La intenció d’aquest estudi és recuperar
una xarxa de camins d’alt
valor patrimonial, arquitectònic i
sociològic que facin accessible i visible
tot el patrimoni romànic civil,
religiós i militar de la comarca i
que permetin estimular-ne la seva
reconstrucció. Per poder desenvolupar
aquest projecte és necessària
la coordinació entre les diferents
administracions que hi intervenen
així com la plena col·laboració dels
diferents sectors econòmics implicats.
Només cal mirar el mapa per adonar-se
de la situació estratègica
del país estudiat entre zones pro-
Una trobada d’acordionistes va cloure els actes de l’inauguració del camí recuperat que tingueren
lloc a Gavarra el passat 7 d’octubre.
AMF
AMF

LOBANYU25-60 16/3/07 20:15 Página 47
AMF
tegides, Cadí-Moixeró-Pedraforca,
Alt Pirineu i Montsec. L’alta qualitat
del contingut de la zona en recursos
naturals,
botànics, arquitectònics,geològics
i històrics li
donen arguments
suficients per
crear un producte
turístic d’alt valor
afegit i d’interès
sòcio-econòmic.
Pla d’acció
El pla d’acció a seguir se centra en
la recerca dels mitjans econòmics
que impulsin la recuperació física
de tots els senders de muntanya,
però també és indispensable un
suport mediàtic
per a la difusió
d’aquesta tasca
així com el disseny
de tota
una gama de
productes ecoturístics
que estimulin
la creació
de les infraestructures
necessàries per a la realització d’aquest
projecte: allotjaments, guies
de muntanya, transports públics...
L’objectiu final és aconseguir la
En el punt que fa referència
a la millora dels accessos
s’ha incidit en tres aspectes
essencials: l’acumulació de
deixalles, el balisament i la
senyalització.”
“En el punt que fa referència a
la millora dels accessos s’ha
incidit en tres aspectes e
ssencials: l’acumulació de
deixalles, el balisament
i la senyalització.”
declaració de la xarxa de camins
com a Patrimoni Cultural.
Ara mateix, Món Feréstec està treballant
amb el
suport i la col·laboració
de Fundació
Territori i
Paisatge, Consell
Comarcal de l’Alt
Urgell, els ajuntamentsimplicats
en aquest
projecte, l’Escola
Agrària del Pirineu i els socis de
l’Associació Món Feréstec.
Conclusions
La conclusió a la qual s’arriba és
que la comarca té actius de primera
qualitat per jugar a primera divisió
en el mercat
de l’eco-turisme
però cal recuperar
la xarxa de
camins per accedir
al medi
natural. També
és necessari establir
una gama
de productes especialitzats d’alt
rendiment sòcio-econòmic que revitalitzin
la imatge i la marca del
territori i que, per la via del coneixement,
esperonin la necessitat de
recuperar tot el devessall de ruïnes,
romàniques sobretot, que hi
ha escampades per tota la muntanya.
La promoció d’aquest producte
estimularà la creació de llocs
de treball de qualitat, tant directes
com indirectes.
Aspecte d’un dels camins recobrats.
Inauguració de la recuperació del
camí de Gavarra a Cortiuda
El primer camí de muntanya que
s’ha recuperat és el que va de Gavarra
a Cortiuda. Per inaugurar
aquest camí, l’Associació Món Feréstec
va organitzar, el dia 7 d’octubre
de l’any passat, un acte festiu
que va comptar amb la
presència del president del Consell
Comarcal de l’Alt Urgell, Ventura
Roca, i de l’alcalde del municipi de dinar popular. A la tarda, l’acte es
Coll de Nargó, Josep Duró, i amb la va cloure amb una trobada d’acor-
participació de prop d’un centenar dionistes.
de persones.
La jornada
va
“El primer camí de muntanya
que s’ha recuperat és el que va
de Gavarra a Cortiuda.”
Si esteu interessats en
aquest projecte i voleu
posar-vos en contacte
amb l’Associació Món
comen-
Feréstec, podeu fer-ho
çar de bon matí, amb una camina- a través dels telèfons 973 296 256
da de Gavarra a Coll de Creus i de i 678 783 242 o per mitjà de l’a-
Coll de Creus a Cortiuda. Al migdreça de correu electrònic:
dia, així que els caminants van
anar arribant a Gavarra, tots els
info@monferestec.com .■
presents es van reunir a l’era de ca
l’Estudiant, on es va celebrar un
Redacció
“Per poder desenvolupar aquest projecte és necessària la coordinació entre les diferents
Dinar popular a l’era de ca l’Estudiant de Gavarra amb motiu de les celebracions pel recuperat camí de Gavarra a Cortiuda.
Món Feréstec PENÚLTIMES NOTÍCIES
administracions que hi intervenen així com la plena col·laboració dels diferents
AMF
AMF
sectors econòmics implicats”
Estiu 2007 47

LOBANYU25-60 20/3/07 16:29 Página 48
48
Restauració dels retaules de la
Vansa i Fórnols
Des del dissabte dia 30 de setembre de 2006, els retaules gòtics del municipi de la Vansa i Fórnols, tornen a lluir amb tot
el seu esplendor a les mateixes esglésies on es van conservar d’ençà que foren pintats, entre els segles XV i XVI.
Després d’haver estat restaurats al
Centre de Restauració de Béns Mobles
que el Departament de Cultura
de la Generalitat
té a Valldoreix,
els retaules
van tornar a
veure la llum
pública en un
acte d’inauguració
que va comptar amb la presència
del conseller d’Agricultura
d’aleshores, Jordi Williams Carnes;
el bisbe d’Urgell, Joan Enric Vives;
el president del Consell Comarcal,
Ventura Roca;
i l’alcalde del
municipi,
Francesc Pallarès,
entre
d’altres representantsinstitucionals.
Els actes s’iniciaren
al matí amb una visita guiada
a les esglésies que contenen els
Primavera 2007
Dignificació del patrimoni rural pirinenc
“Es tracta de retaules dels segles
XV i XVI que se situen en diversos
moments de l’evolució estilística
de la pintura gòtica.”
“Aquest projecte, concebut de
manera global, inclou un progra-
ma de difusió que vetllarà per
donar a conèixer els retaules i
permetre’n la seva visita.”
PENÚLTIMES NOTÍCIES
retaules i continuaren a la tarda
amb la presentació del llibre Els retaules
de la vall de la Vansa i Tui-
xent, del qual
són autors Carles
Gascón i Teresa
Font i que ha
editat el Departament
de Cultura
de la Generalitat.
La jornada es va cloure amb un
homenatge a Daniel Camps, exalcalde
de la Vansa i Fórnols, mort el
26 de febrer de l’any passat, qui va
ser un dels principals impulsors de
la restauració dels
retaules.
Els cinc retaules
restaurats són els
de Sant Julià dels
Garrics, Sant Climent
de Fórnols,
Sant Martí d’Ossera
i Sant Pere i
els Goigs de la Verge de Cornellana.
Els dos primers pertanyen a l’esglé-
El retaule de Sant Martí d’Osssera abans (esquerra) i del Sant Julià dels Garrics
CCAU
Restauració dels restaules de la Vansa i Fórnols
sia del mateix nom i els altres tres a
l’església de Santa Julita i Sant
Quiro d’Ossera i a la de Sant Pere
de Cornellana, respectivament. Es
tracta de retaules dels segles XV i
XVI que se situen en diversos moments
de l’evolució estilística de la
pintura gòtica. Els retaules d’Ossera
i Cornellana s’inscriuen en el gòtic
de línia flamenca de finals del
segle XV i són els que presenten
una tècnica més depurada, mentre
que el de Fórnols és de línia internacional
de mitjans del mateix
segle. Per la seva part, el de Sant
Julià dels Garrics pertany al gòtic
popular del segle XVI i destaca per
les seves grans dimensions, poc freqüents
en retaules d’aquestes característiques.
Els retaules, un cop restaurats, van
ser remuntats a l’interior de les esglésies,
que prèviament es van
haver de condicionar amb una
il·luminació específica i unes mesures
de seguretat que garantiran
la seva conservaciópreventiva.
Aquest projecte,concebut
de manera
global, inclou
un programa
de difusió que
vetllarà per
donar a conèixer
els retaules
i permetre’n
la
seva visita.
El projecte,
encapçalat
CCAU
Portada dell libre Els retaules de la vall de la
Vansa i Tuixent de Carles Gascón i Teresa Font
“La jornada es va cloure amb
un homenatge a Daniel Camps,
exalcalde de la Vansa i Fórnols,
mort el 26 de febrer de l’any
passat, qui va ser un dels
principals impulsors de la
restauració dels retaules.”
per l’Associació per a la Restauració
i la Conservació dels Retaules de la
Vansa i Fórnols, ha comptat amb el
suport del Departament de Cultura
de la Generalitat, la Diputació de
Lleida, el programa europeu Leader
Plus, el Consell Comarcal de l’Alt
Urgell, el Bisbat d’Urgell i l’Ajuntament
de la Vansa i Fórnols, que ha
estat el garant de la realització integral
del projecte. ■
Consell Comarcal de l’Alt Urgell