Descarregar pdf - Fundació Ferreruela Sanfeliu

Qui mira?
miRada
númERO8
REviSTa
de la fundació
ferreruela
sanfeliu
MARIA CASADO
“M’agrada el joc de la
seducció”
TÉ RESPOSTES a una ANÓ malaltia 3 SEGUNDO que NÚMERO afecta 2007 a més MiRADA d’un 01milió
d’espanyols majors de quaranta anys. P79
P22

Vols comunicar?
Agència de comunicació i imatge
RRPP, Gabinet de premsa i organització d’esdeveniments
www.ohlala.cat / info@ohlala.cat

en aquest
número...
andrea sanfeliu
Cofundadora
de la Fundació
Ferreruela Sanfeliu
Els amics, familiars i companys
d’Andrea Sanfeliu recorden
l’ofltamòloga lleidatana, dedicada
a cuidar els ulls dels
nens.
JOrdi i JOan eXPÓsiTO
Responsables del Restaurant
Montserrat de Cambrils
Són els artífexs de l’èxit d’un
restaurant que va obrir les
seves portes l’any 1982 i que
compta amb clients de bona
part de l’estat espanyol i d’estrangers
de parla francòfona.
laia Gil
Codirectora del curtmetratge
“Sunset day”
Aquesta lleidatana, juntament
amb l’gualadí Josep Antoni
Duran, ha fet realitat el somni
de fer-se un lloc destacat en el
món cinematgràfic nacional.
Andrea Sanfeliu,
no ens has deixat
eDitoRiAl
Benvolguda Andrea. Et vull contestar, crec que en nom de tots els
qui hem tingut la sort de conèixer-te, la carta que ens vas adreçar
el dia del teu comiat.
Ens parles d’amor. Junt amb d’altres valors, com l’amistat,
aquest n’és un dels que donen sentit a la vida. Però només les
persones que saben estimar es fan estimar. I tu tens aquest privilegi; només
calia ser a la Seu Nova de Lleida el dia 4 de Febrer, plena de gom a gom, per
comprovar cóm et volia tothom.
Has estimat molt a la teva família. Des que vas conèixer el teu marit, en
Rafael, quan estudiàveu junts a Zaragoza, ja no us heu separat. Junts fareu
l’especialitat a Barcelona, en l´Hospital Clínic, el de Sant Pau i el de Bellvitge.
Junts anàreu desprès a Mallorca i junts tornareu després a Lleida. Pel
camí tinguéreu els fills, en Guillermo, l’Andrea, en Rafa i en Gonzalo. Una
família exemplar com poques. És en els moments difícils quan s’evidencia
la fermesa dels lligams familiars. Aquesta quali-
“L’esperit
transcendeix
en la mesura
en que els qui
t’han conegut
et recorden”
tat, basada en l’estimació, ha amorosit el dolor de
tots els que t’han envoltat
Has estimat la teva terra. Ho has demostrat
tornant a Lleida i creant, amb en Rafael Ferreruela,
un magnífic Institut d’Oftalmologia. La
Ciutat i tota la terra ferma t’han d’estar per
sempre agraïts
Però encara has estimat més. Heu anat, sempre
junts amb en Rafael, i també amb el vostre fill
oftalmòleg, arreu del món mirant de fer el bé. El
fruit d’aquesta generositat és la vostra Fundació
Ferreruela-Sanfeliu, que continuarà ben segur la tasca humanitària que tu
vas endegar.
Quan el cos ens deixa, l’esperit transcendeix en la mesura en que els qui
t’han conegut et recorden. I a tú et recordarem tots..
El que pretenc dir-te amb aquestes ratlles, estimada amiga, és que no ens
has deixat. n
Dr. Manuel
Quintana
expresident de la Societat Catalana
d’oftalmologia i de la Societat espanyola
de Cirurgia implantorefractiva
MiRADA 3

sumari
22
eNtrevista
María Casado
Presentadora dels espais
televisius “59 segons” i del
Telediario a TVE
06
reportatge
Kolda, una regió en l’oblit
La Fundació Ferreruela Sanfeliu
ha endegat un programa de cooperació
en una regió oblidada
40
gastroNomia
Mas Blanch i Jové
A la comarca de Les Garrigues
es troben unes bodegues on es
conjuguen tradició i innovació
4 MiRADA
16
iN memoriam
Andrea Sanfeliu
Un petit recull d’escrits rebuts a
l’ILO, arrel del traspàs de l’oftalmòloga
lleidatana
46
astroNomia
Cel nocturn
Tota una nit per a que un neòfit
entengui la raó de l’afició a l’astronomia
30
reportatge
Museu de Lleida
Milers de persones han visitat un
museu que invita a fer una descoberta
de l’art de Ponent
52
reportatge
Sunset day
Cinc dies de rodatge y un any i
mig de feina composen aquest
nou curtmetratge

60
reportatge
Cambrils
68
gastroNomia
Restaurant Montserrat
Des de que va obrir les portes l’any 1982,
ofereix cuina mediterrània senzilla i propera
en plena Costa Daurada
73
fotografía
Los ojos de un viajero
Fotógrafo, docente, comunicador,...
son muchos los adjetivos
que podrían adornar el currículum
de Gonzalo Vinagre
79
oftaLmoLogía
Glaucoma
Más de un millón de españoles
mayores de cuerenta años sufre
esta enfermedad ocular
Consell de Redacció Rafael Ferreruela, Xavier Caufapé i Glòria Rico Redacció Núria Brescó, Ramon Drudis, Ferran Grau, María Jesús Ibáñez, Roser
Matas, Manuel Quintana, Glòria Rico, Carolina Rivas i Gonzalo Vinagre Correcció Caplletra (caplletra@caplletra.com) Fotografia Laurent Sansen,
David Besora, Roser Boladeras, Joan Capdevila, Dani De Juan, Ramon Drudis, Carlota Esteve, Montse Farré, David Fernández Coronel, Rafael
López-Munné, Ia Llavall, Marta Martínez, Glòria Rico, Gonzalo Vinagre, Arxiu ILO i Arxiu Família Ferreruela Sanfeliu Foto portada María Casado (foto
David Fernández Coronel) Concepte gràfic Cases i Associats (www.cases-assoc.com) Disseny Germán Caufapé Coordinació general Fundació
Ferreruela Sanfeliu, Avda. Dr. Fleming, 14, 25006 Lleida, Tel. i Fax 973 245 380, E-mail: info@fundacioferreruela.com Publicitat Telèfon 973 245 380
Edició gràfica SanverGráfic Dipòsit legal L-525-04
MiRADA 5

eportatge
KOLDA
LA FUnDAció Ferreruela Sanfeliu ha posat en marxa un
programa de cooperació en una regió oblidada i que ara es
presenta com a prioritària per a ONG i institucions
KOLDA
Una regió en l’oblit
text GLÒRiA RicO
FOtO GLÒRiA RicO i cARLOtA eSteVe
La manca de professionals mèdics qualificats deixa
aquesta regió en una situació d’extrema desconfiança
en el sistema sanitari i la pobresa impedeix que el 80 per
cent de la població pugui accedir a la sanitat pública o a
la privada. Per aquests motius, la Fundació Ferreruela
Sanfeliu ha iniciat un programa de cooperació i treballa
perquè sigui també un projecte de tothom. El títol del
programa és «projecte de dinamització del sector sanitari
a la regió de Kolda (Senegal) a través del reforç de
les estructures sanitàries i la formació de professionals
de la salut» i necessita, com gairebé tots els projectes de
cooperació internacional, la col·laboració de tots.
Durant el transcurs De dos anys, la Fundació
Ferreruela Sanfeliu va preparar l’entrada a Kolda, mitjançant
dos viatges: el primer va servir per reconèixer la
zona i els mitjans disponibles per treballar i en el segon
vam operar una vintena de cataractes, ens van servir per
situar-nos i definir els objectius a assolir. Però no és fins
al novembre del 2008 quan s’inicia oficialment la primera
expedició quirúrgica de l’equip de la fundació, format
pel doctor Rafael Ferreruela, el també oftalmòleg
Luis Cuadrado i la infermera Rocío Martín, tot coordinat
per la infermera Carlota Esteve, la persona expatriada
de la Fundació Ferreruela.
6 MIRADA
MALGRAt QUe tÉ
UnA POBLAció
MOLt JOVe, LA
POBReSA i L’ALtA
tAxA D’AtUR FAn
QUe L’ÈxODe SiGUi
MOLt eLeVAt
l’elecció Del lloc on treballar fou senzilla, tenint
en compte que institucions de Lleida ens dirigien
cap al Senegal i que la major part de la població africana
immigrada a tota la comarca és d’origen senegalès. Per
altra banda, la regió de Kolda és la més pobra de tot el
Senegal. Malgrat que té una població molt jove, la pobresa
dels ambients rurals i l’alta taxa d’atur fan que
l’èxode sigui molt elevat. No hi havia cap dubte que la
nostra acció tindria més sentit a la regió. Amb aquestes
dades, ningú s’esperava que a la capital d’aquesta, també
anomenada Kolda, hi hagués un centre sanitari de les
característiques de l’Hospital Regional de Kolda: de
grans dimensions, amb algun equipament però amb un
manteniment pèssim de les instal·lacions i uns serveis
infrautilitzats. L’evidència ens mostrava que amb estudiades
accions de cooperació el centre sanitari podia
millorar en poc temps. La següent qüestió que ens amoïnava
era per què no coneixíem cap ONG que operés en
aquest centre sanitari. De fet, totes amb les quals havíem
contactat (entitats grans i petites) estaven installades
a la regió de Zinguinchor (Baixa Casamance). Un
lloc molt més atractiu, amb costa i amb moltes més possibilitats
turístiques i econòmiques que Kolda.
Durant els viatges De reconeixement i els següents,
les autoritats ens reben amb molta il·lusió: ràpidament,
ens informen que la cooperació internacional
ha tardat però ja es va instal·lant a la zona, que també es
coneix com a Alta Casamance. De fet, a l’octubre i al
març passats vam visitar diverses entitats per situar l’estat
de la cooperació i oferir-nos per col·laborar amb algunes
d’aquestes ONG locals. Ens informen que, des
dels anys noranta, les organitzacions no governamentals
intervenen en programes que permetien millorar
les condicions de vida de la població, amb projectes d’alfabetització,
microcrèdits i infraestructures diverses, a
més del desenvolupament rural, tan important per
aquesta terra. Malgrat això, foren mesures inútils per la
forta devaluació del franc cfa, que començà el 1994. n

1
Imatge de
l’hospital
regional de
Kolda, el
centre sanitari
de referència
per als
habitants tant
de Kolda com
de poblacions
de les Guinees
i de Gàmbia
MIRADA 7

eportatge
KOLDA
8 MIRADA

2
El transport és
un altre dels
problemes a
la regió, on la
major part de
la població
viu en aldees
aïllades i no
tenen accés
a mitjans de
transport
adequats. En
la foto, un
autobús típic
del Senegal,
que solament
es pot veure
a Dakar i
voltants
MIRADA 9

eportatge
KOLDA
10 MIRADA

SITUACIÓ GEOGRÀFICA I
ECONÒMICA
La regió de Kolda es troba al sud del Senegal,
enmig de Guinea Bissau i Gàmbia, i ocupa una
àrea de 21.011 km2, amb una població al voltant
de 900.000 habitants, amb prevalença de l’ètnia
fulbe, que té una difícil convivència amb la
mandinga. El municipi principal o capital de la
regió és Kolda. La regió de la Casamance se
subdivideix en la regió de Kolda i la de
Ziguinchor. Els departaments o subdivisions
actuals són dos: Kolda a l’oest i Velingara a l’est
(també Medina Gounass). Fins fa poc temps, en
concret l’any 2008, Sedhiou, a l’oest, també era
part de la regió de Kolda.
Pel que fa a l’aspecte econòmic, Kolda és la regió
menys industrialitzada del Senegal i hi ha molt
poc turisme, a causa, segons els oriünds, dels
moviments separatistes que durant molt de
temps hi han operat. Actualment, la situació de la
regió és encara molt difícil, de fet, és l’àrea més
deprimida del país.
3
La manca de
professionals
i la poca
confiança de
la població
en la sanitat
pública
provoquen
que
s’infrautilitzin
els serveis
a l’hospital
regional de
Kolda
MIRADA 11

eportatge
KOLDA
PROJECTE DE LA FUNDACIÓ
La Fundació Ferreruela Sanfeliu va analitzar la
situació de la regió i ha centrat els seus objectius a
intervenir-hi de la manera més integral i duradora en
benefici de les poblacions de Kolda. El programa de
l’entitat se centra, per tant, en tres eixos estratègics:
la formació i capacitació dels agents sanitaris dels
diferents centres de salut de la regió, el reforç de les
capacitats tècniques de les estructures sanitàries i
l’assistència tècnica amb la intervenció planificada
de professionals del sector de l’oftalmologia. De fet,
la fundació treballa actualment aquest pla amb la
direcció del programa de la ceguesa del Ministeri de
Sanitat del Senegal.
QUADRE D’OBJECTIUS DEL PROGRAMA:
• Formar professionals de la salut en oftalmologia
integrats en les àrees de salut dels diferents
districtes sanitaris; Kolda, Velingara i Medina
Gounass.
• Realitzar campanyes de sensibilització i prevenció
de les malalties oculars amb el personal dels centres
de salut.
• Equipar infraestructures tècniques a l’hospital
regional per tal que aquest pugui realitzar
intervencions medicoquirúrgiques oftalmològiques i
d’altra mena amb total solvència.
• Impulsar missions tècniques de professionals de
l’oftalmologia i d’altres sectors de la salut a la regió
per consultar, diagnosticar i tractar malalties oculars
diverses.
L’estratègia de la Fundació al Senegal es basa, per
tant, a potenciar les capacitats d’atenció sanitària de
la regió de Kolda a través de millorar les intervencions
dels serveis sanitaris públics en l’àmbit de
l’oftalmologia. Així mateix, es pretén acompanyar la
Regió Mèdica tant en matèria d’assistència tècnica,
reforç institucional i formació i reciclatge de
professionals com d’equipament en materials
quirúrgics. En aquest programa de col·laboració es
pretén incidir també en la implementació de serveis
innovadors en tecnologia, com la Telemedicina a
l’hospital de Kolda, establiment de referència de tota
la zona, amb pacients de Guinea Bissau, Gàmbia i
Guinea Conakry.
12 MIRADA

4
Tot l’equip de
la Fundació
Ferreruela:
d’esquerra a
dreta: Rocío
Martín, Rafael
Ferreruela,
Ousmane
Camara,
Carlota
Esteve i Luis
Cuadrado
5
El president
de la Fundació
Ferreruela,
el doctor
Ferreruela,
amb
l’Ousmane
Camara,
tècnic
superior en
cirurgia de
cataracta,
en una de
les sessions
de formació
quirúrgica
6
L’oftalmòleg
Rafael
Ferreruela
preparant un
dels pacients
operats
durant el mes
de novembre
del 2008
7-8
Luis
Cuadrado,
col·laborador
habitual de
la Fundació
Ferreruela,
amb àmplia
experiència en
programes de
cooperació,
donant suport
a la feina
del tècnic
a l’hospital
regional de
Kolda, on
actualment
el Ministeri
de Sanitat ha
destinat un
oftalmòleg
MIRADA 13

eportatge
KOLDA
EXPEDICIÓ DEL NOVEMBRE DEL 2008
Dins el marc de la cooperació descentralitzada
i per contribuir a la millora de la salut de la
població de Kolda, la Fundació Ferreruela
Sanfeliu va efectuar una missió al Centre
Hospitalari Regional de Kolda durant la primera
setmana del mes de novembre del 2008.
La missió va consistir en unes jornades de
cirurgia de la cataracta i alhora es va aprofitar
per formar els tècnics que treballen en la
consulta d’oftalmologia del centre sobre la
cirurgia de la cataracta sense sutura.
L’equip mèdic el van formar dos oftalmòlegs i
dues infermeres instrumentistes.L’equip va
14 MIRADA
arribar amb la totalitat del material oftalmològic
necessari per efectuar les intervencions i, a
part, van deixar a la consulta un oftalmoscopi.
Els pacients van ser seleccionats, cribrats i
programats pels tècnics del servei d’oftalmologia
de l’hospital, amb l’objectiu d’optimitzar el
temps d’estada de l’equip de la Fundació.
En total, es va aconseguir operar 64 pacients
de cataractes. El seguiment dels pacients el van
dur a terme els tècnics de l’hospital, tot i que
abans de marxar l’equip de la Fundació va
revisar tots els operats i, fins avui, no hi ha
hagut cap complicació.
DE COLÒNIA FRANCESA A PAÍS DEMOCRÀTIC ESTABLE
El Senegal és, segons alguns, la derivació dels
mots wòlof sunu gaal, la nostra barca. Avui, en
aquesta barca naveguen junts diferents grups
ètnics i lingüístics. Tot i així, el Senegal és un dels
països més pròspers de la zona i gaudeix d’una
estabilitat política envejable al continent.
Com bona part de les nacions africanes, el Senegal
té el seu origen en un estat colonial. Nasqué com a
tal en el marc dels processos de descolonització
iniciats després de la Segona Guerra Mundial. Amb
la independència de França el 1959 s’inaugura la
curta vida de l’estat del Senegal. El territori havia
estat ocupat antigament per grans imperis,
diferents regnes i altres grups amb societats més
senzilles i igualitàries.
No resulta fàcil, però, establir una classificació
ètnica o situar les diferents ètnies en enclavaments
geogràfics concrets, per la gran mobilitat de les
poblacions i per la dificultat de delimitar uns criteris
d’adscripció ètnica. A l’inici de la independència,
tan sols els grups ètnics minoritaris es troben
fortament implantats en els seus territoris d’origen.
Tot i així es podrien establir algunes línies generals:
el Fuuta és el bressol dels pël, el Sine és tradicionalment
el país seereer, el Baol i el Kajoor són sobretot
plenament wòlof, la Baixa Casamance és dels joola.
La llengua sol ser el primer criteri per situar els
diferents grups. La situació lingüística del Senegal,
per tant, és ben complexa. La llengua oficial és el
francès, que és també la llengua de l’escolarització.
A més a més, sis llengües són reconegudes de
manera oficial des del 1971: wòlof, seereer,
mankinka, pulaar, joola i soninke. Malgrat això, bona
part de la població coneix el wòlof, que és la llengua
més parlada i s’ha imposat com a llengua vehicular,
especialment a les ciutats, i és intensament present
en la vida pública i en els mitjans de comunicació. El
país viu un procés de wolofització, però, que no és
viscut sense conflictes i amb el qual alguns grups
ètnics es mostren refractaris.
La major part de la població del Senegal és
musulmana. L’Islam al Senegal és sunnita i
s’organitza en diverses confraries de caràcter sufí.
La pertinença a aquestes es basa en la relació entre
el deixeble i el seu guia espiritual, anomenat seriñ, a
qui s’atribueix saviesa i poder procedent de la
divinitat, la baraka. Val a dir, però, que l’estat és laic
i que l’Islam conviu al país amb minories de religió
catòlica i amb ritus animistes. Els mateixos
senegalesos es mostren orgullosos de la
convivència pacífica entre les diferents religions al
país. Un bon exemple n’és el fet que el Senegal
contemporani va ser governat durant vint anys per
un president de religió catòlica, Léopold Senghor.

9
Una imatge
panoràmica
de Dakar,
capital del
Senegal, la
zona més
pròspera de
tot el país
10
Un dels
poblats de
la regió de
Kolda, on
predomina
l’ètnia pulaar
11
El grup de
persones que
es van operar,
principalment
de cataractes,
durant
l’expedició
del novembre
passat amb
els metges
espanyols
MIRADA 15

16 MIRADA

Fins sempre,
andrea
recull d’escrits rebuts a l’ilO arran del
traspàs de l’oftalmòloga que va crear la Fundació
1
La doctora
Andrea
Sanfeliu,
a Mekelle,
realitzant una
exploració
ocular a una
nena etíop
MIRADA 17

IN MEMORIAM
ANDREA SANFELIU
En els anys cinquanta, Sidamon era un poblet
que no tenia més de 400 habitants. Però
aquell any hi van néixer onze nenes i un
nen. L’Andrea era de l’abril. A cal Paton hi
va arribar la tercera filla. La seva mare, la
senyora Ramona, era la mestra del poble, una dona molt
activa que animava totes les seves alumnes a cursar estudis
superiors. Aquesta era la seva il·lusió i de fet de
l’escola varen sortir mestres, metgesses, advocades,
empresàries i bones mestresses de casa.
Vàrem créixer totes juntes. En sortir de l’escola anàvem
a berenar. Quan jugàvem a casa de l’Andrea, ens
preparava el berenar la Josefina, la seva segona mare.
L’Andrea tenia passió per aquesta donassa senzilla i
complaent que acostumava a donar-nos xocolata
d’amagatotis i Cola Cao amb sucre.
Ja de grans, hem recordat més d’un cop amb l’Andrea
la nostra infantesa tan feliç: els diversos jocs que
ens inventàvem; els gronxadors que ens havia fet el
seu pare al costat de l’estable; els carrers terrosos
que, quan plovia, ens servien per passar pels tolls, encara
que després ens guanyéssim algun regany; les
berenades a la Serra; les excursions amb bicicleta als
pobles veïns quan era festa major…
Havíem jugat fins ben grans i, malgrat que els seus
estudis l’allunyaven cada vegada més, quan retornava,
als estius, venia fresca, contenta i riallera i repreníem,
com si el temps no hagués passat, les nostres
converses i passejades. L’amistat verdadera mai no
pot morir.
Tots els aquí presents coneixíem l’Andrea i l’estimàvem.
Hem vingut a dir-li adéu, i , a la vegada, a consolar-nos
per haver d’acomiadar una gran dona, amiga
de tots i lluitadora, lluitadora fins al final.
Andrea, comences un nou viatge amb la motxilla
plena de l’amor i de l’agraïment de tots aquells que
hem tingut la fortuna de compartir amb tu vida i experiència.
Però no te’n vas del tot, perquè, gràcies al
teu bon ofici, són molts els que poden adreçar-se al
món amb una mirada més clara i serena. I tu, Andrea,
encara bategues en la nostra ànima.
Al cel, hi ha arribat abans d’hora la nostra ambaixadora
resplendent. Allí dalt, obriràs el cofre dels secrets,
de les confidències i de les pregàries que molts
de nosaltres t’hem confiat. Amb la delicadesa i serenor
que et caracteritzen, seràs la nostra missatgera i
el nostre petit far, per aconseguir que, quan la tristesa
ens envaeixi, tornem a sentir la teva veu que ens deia:
18 MIRADA
“la Vida És cOm És…
nOmÉs pOdem
dOnar les GrÀcies
per les Grans
OpOrtunitats
d’aprendre Que la
Vida ens Ha OFert”
Viu cada moment! Lliura’t i estima els altres! I veuràs
que «qualsevol nit pot sortir el sol». Concepció (Sidamon).
Concepció (Sidamon)
Per què? Ja sé la resposta: la vida és com és.
Així de senzill. Només podem donar les gràcies
per les grans oportunitats d’aprendre
que la vida ens ha ofert. Acceptem-les!
Gràcies, Andrea, per haver compartit de
forma tan intensa aquella frase que a mi m’agrada tant:
«La felicitat no és un lloc o un destí, al qual arribar… És
una forma de viatjar».
I encara ens queda allò que realment és la vida: allò que
queda per viure.
Penso en tu, Andrea. Tot pensant en el pas de la vida i
destriant el gra de la palla, tal com feia el nostre pare, un
bon pagès, tan sols ens queda això:
Aquells llargs silencis compartits, el respecte a totes
les persones i les seves vides, l’actitud tolerant en tot
moment, la valoració positiva de la teva vida, la capacitat
interior de sofriment, la lluita també diària per compartir
amb alegria els moments de vida que et quedaven;
les ganes d’ensenyar-nos allò que tu sabies, ves per on!
Pot ser, tal com feia la nostra mare! L’Andrea era així.
A l’Andrea li agradava molt de jugar… Penso que quan
érem petits… i em ve aquella imatge de satisfacció… tot
dient: Tan bé que jugava!, ja ha passat el temps? Calia
tornar cap a casa a fer els deures, es feia fosc tan aviat…
Ara, m’adono que en el curs de la teva vida t’ha seguit
passant el mateix. On és aquell temps que tu necessitaves
per regar les floretes, per llegir al costat del foquet,
per obrir la porta als teus amics, per acompanyar els malalts,
el Rafa, els teus fills…, o fins i tot per dormir una
estoneta més?: T’agradava tant!
Andrea, on siguis, aprofita per jugar, que d’amics molts
n’hauràs trobat. Potser sí que necessitaves més temps
per a tu!
Últimament ens deies que no anéssim de pressa a fer
les coses, que havíem de pensar-les més i així comprendríem
la situació dels altres.
Així ha estat la teva manera d’estimar, sempre intentant
comprendre el món que t’envoltava. Igual que quan
eres petita!
Fins demà!, seguirem jugant!
Gràcies per ensenyar-nos a acceptar que la vida és així.
Quant que estimaves! !.
Ma Antonieta, Montse i Martí

2
L’oftalmòloga
Andrea
Sanfeliu en
una escola
etíop en
la qual es
realitzaven
revisions
durant el
Nadal del
2003
MIRADA 19

IN MEMORIAM
ANDREA SANFELIU
EN EL DARRER SOMRIURE
D’ANDREA SANFELIU
Per Rafael, Guillem, Andrea, Rafa i Gonzalo Ferreruela
És ben cert que cap adéu és fàcil. I que no estem fets per esbrinar
el perquè d’allò que no hem d’entendre mai. Per damunt dels
nostres anhels, somnis i esperances, la vida és allò que ens passa
mentre planifiquem, mentre gaudim, mentre, senzillament,
vivim. I a la vida, malaurada, voldria saber arrencar-li un perquè,
una resposta, i poder acceptar amb la mateixa serenor amb què
ella i els seus van entendre el que passava. Però encara no en sóc
capaç.
La doctora Sanfeliu va deixar de lluitar el quatre de febrer. O millor
hauria de dir que, aquell dia, senzillament, va deixar-se anar,
serenament i pausada.
Quinze dies abans, malgrat la terrible falç de la malaltia, el seu
rostre encara somreia quan parlava, sota la tremolosa llum del sol
hivernal que compartíem. El mateix dia que, ara sí, se’m va acomiadar.
El mateix dia que, minuts més tard, em preguntava com,
malgrat tanta tristor que m’encongia, el seu somriure perdurava.
El seu somriure perdurava i, a més, els ametllers del pla de Lleida
s’entestaven a florir…
Gorka Martínez-Grau
20 MIRADA
L’amor que no m’espanta
Lluny de l’amor ferotge de l’origen
lluny de l’amor que inventa la ment com a refugi,
l’amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l’amor del sol d’hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
De repetició que tranquil·litza.
Aquest poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
De les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
A l’altura de tanta soledat.
Joan Margarit
De Misteriosament feliç
Barcelona, Edicions Proa, 2008

CARTA D’AGRAÏMENT PÚBLIC PER
TOT L’AMOR QUE HE REBUT
En primer lloc, vull donar les gràcies a en Rafael, el meu
marit, perquè ha estat per a mi com un roure amb fortes
arrels sòlides i inamovibles, que són els seus valors.
Fidel fins al darrer moment. Amb la seva ombra sempre
m’ha protegit i adorat. Ho hem compartit tot.
En segon lloc, vull donar les gràcies als meus fills, perquè
m’han fet sentir la tendresa, l’amor, el dolor… Amb
ells he après a ser tolerant i pacient i el que més m’han
demostrat és un excés d’amor i d’unió familiar. He rebut
molt més del que he sembrat.
També vull donar les gràcies:
• A les meves germanes, Antonieta i Montse, i al meu
germà Martí. Mai no m’han deixat, ni un sol instant.
• A la M. Teresa i la Mari que, amb els seus menjarets i
amb la higiene, han fet, de casa meva, una llar.
• A tot l’equip d’ILO per les il·lusions i els projectes, pel
treball compartit. Sempre endavant!
• Als doctors Berbegal i Rodamilans i a la Dra. Salut per
la seva ràpida i excel·lent actitud. I mira que us ho he
posat difícil!
• A tot el personal sanitari pel seu tracte exquisit.
• A tots els meus parents, amics i pacients que amb els
seus regals: llibres, missatges, medicines alternatives,
pregàries, meditacions, relaxacions, massatges… m’han
ajudat que ja visqués el present de forma plena, intensa i
repleta d’amor. Si tot això fos tangible i pogués posar-se
en una gran motxilla, aquesta mai podria aguantar el
seu pes.
A més a més he tingut la sort de poder-vos assaborir a
tots!
No em lamento de res. He estat una privilegiada.
M’heu donat una gran lliçó. Aquesta reacció en cadena
tan immensa, aquesta interconnexió que cada dia anava
en augment, m’ha fet pensar molt i adonar-me que la
cadena mai no s’havia trencat.
Gràcies.
Us estimo,
Andrea
3-5
La doctora
Sanfeliu amb
el seu marit
i company
de feina, el
doctor Rafael
Ferreruela
4
Andrea
Sanfeliu, en
companyia de
Vicente Ferrer
(Fundació
Vicente
Ferrer) i
de l’òptica
optometrista
Esther Blanch,
durant una
estada a
l’Índia per
col·laborar
amb aquesta
entitat
MIRADA 21

“La paraula
pot arribar a
explicar molt
més que les
imatges”
22 MIRADA

MARIA CASAdo, després d’una trajectòria
radiofònica a Catalunya Ràdio i a Ràdi0 Nacional
d’Espanya, s’ha convertit en un dels rostres més
populars de la televisió
“M’agrada
el joc de la
seducció”
text NÚRIA BReSCÓ
foto dAvId feRNáNdez CoRoNel
Nascuda a Barcelona l’any 1978, Maria Casado és una
de les cares més conegudes en el recent panorama televisiu.
Amb una trajectòria envejable, aquesta periodista
catalana resident a Madrid presenta el Telediario
de TVE, el mític Informe Semanal de la mateixa cadena
i encara li queda temps per fer visites llampec a
Sant Cugat del Vallès, des d’on s’emet el programa 59
segons.
Què significa el concepte paraula per una
periodista com tu?
Què significa per a mi? Doncs en el cas del 59 segons és
intentar resumir conceptes, sensacions, arguments i
actualitat. Utilitzar la paraula d’aquesta manera és un
exercici mental i per mi és el vehicle per comunicarme,
no sols amb els espectadors que ens miren des de
casa seva, sinó que també amb els meus propis companys.
i a part, és la teva eina de treball…
Ho és, sí.
entens el teu ofici sense el concepte paraula?
entrevista
TELEVISIÓ
La veritat és que no. Jo faig televisió des de fa tres
anys i en una feina com la meva és essencial. A més, la
paraula encara pren molta més importància per mi
perquè el meu bagatge professional anterior va ser en
la ràdio. Allò que diuen que “una imatge val més que
mil paraules” no m’ho acabo de creure.
no!?
La paraula pot arribar a explicar molt més que les
imatges. Està clar que la presència i la força que pot
arribar a tenir una imatge és molta. Tot i això, no canvio
la imatge per les paraules.
Parla’ns del camí professional que has fet fins
ara.
Fa just tres anys, com comentava, que faig televisió. Havia
estat a Ràdio Nacional d’Espanya, després a Catalunya
Ràdio i ara a Televisió Espanyola.
Quin al·licient trobes en la televisió que no
t’aportés la ràdio?
Precisament a la tele hi trobo més eines perquè en el
fons no deixa de ser ràdio però amb l’afegit de veure,
d’acompanyar aquesta paraula amb les imatges. En
qualsevol cas per mi és una feina molt interessant,
molt forta però que també em serveix molt per jugar.
MIRADA 23

el telediario
dels caps
de setmana,
informe
semanal i 59
segons són els
tres espais en
què podem
gaudir de la
presència de
Maria Casado
24 MIRADA

entrevista
TELEVISIÓ
“HI HA MoltS CAtAlANS
A MAdRId. A MÉS, tINC lA
SoRt de PodeR
tReBAllAR AMB GeNt
de tot eSPANYA. eNS
teNeN PeR Molt
tReBAllAdoRS”
i a què jugues?
M’agrada el joc de la seducció.
entenc que parles de la comunicació no
verbal?
Exacte! I ho utilitzem tots plegats a la vida i molts
cops sense adonar-nos-en. En els informatius també
ho faig. És la manera de transmetre veritat. Si jo no
em crec el que dic, no puc comunicar. No puc fer un
paper perquè això és tasca d’actriu. Davant d’una càmera
sóc la Maria i en aquell moment estic fent la
meva feina al més honestament possible. Crec que li
ho dec a la gent que em mira i m’escolta.
et creus totes les notícies que dius?
Sí!
MIRADA 25

“si jo no em
crec el que
dic, no puc
comunicar.
no puc fer un
paper perquè
això és tasca
d’actriu”
26 MIRADA

totes? sorprèn que digui això una periodista
de la teva cadena!
Tens raó! Però la nostra és una feina de molta gent i és
una televisió pública que ha passat per moltes etapes
difícils. Tot i això, jo sempre he treballat amb tota la
llibertat. Dono la mà als meus companys sempre que
puc. Considero que som professionals rigorosos de la
informació. Et deus preguntar quina força tenen els
polítics en una televisió pública…?
i tant que m’ho pregunto! i més després dels
antecedents...
Doncs als polítics se’ls hi està acabant això.
La llibertat l’heu exigida els periodistes o és un
canvi de filosofia en la direcció de tve?
Ara mateix, aquesta tele es basa en uns estatuts clars.
També tots els professionals als quals no se’ls veu la cara
actuen i treballen amb llibertat. El nostre dia a dia és
intentar fer una informació el més objectiva possible i
donant claus sense ficar-se en històries d’altres temps.
et veus en un altre registre que no sigui
informatiu?
Si jo m’hi veig?
Maria Casado
en 59 segons...
entrevista
TELEVISIÓ
QUÈ Pots Fer en 59 segons?
MÉS DEL QUE LA GENT ES POT IMAGINAR!
Un eXeMPLe?
UNA TRUITA!
ÚLtiM PensaMent deL dia.
A QUINA HORA M’HE DE LLEVAR L’ENDEMÀ!
i a QUina Hora et LLeves deMÀ?
A LES NOU.
QUÈ És eL PriMer QUe veUs QUan t’aiXeQUes?
EL RELLOTGE.
Fan MaL Les noU deL MatÍ?
NO! QUAN ESTUDIAVA EM LLEVAVA A LES CINC PERQUÈ FEIA
DE MONITORA EN UNA ESCOLA.
QUin Podria ser eL titULar d’aQUesta entrevista?
BUF! NO HO SÉ! I MIRA QUÈ M’AGRADA POSAR TÍTOLS A LES
COSES!
s’aCaBa eL teMPs!
A LA TELEVISIÓ LES COSES NO SÓN COM SEMBLEN.
M’agrada! i QUin titULar t’agradaria donar aLgUn dia?
QUALSEVOL NOTÍCIA ÉS BONA PER MI!
MIRADA 27

“sempre m’he
plantejat el
periodisme
com un piano.
el nostre ofici
és com un
teclat… Com
més tecles
toques millor
et surt la
melodia”
28 MIRADA
Un magazín per exemple...
És una cosa que no em plantejo gaire. Vull viure el
moment i passar-m’ho bé. Quan feia ràdio tampoc
m’ho havia plantejat però vaig acabar fent programes.
No em trobo incòmoda fent-ho però ara estic al
Telediario, al 59 i a l’Informe semanal… No puc demanar
més!
Com va l’experiència a “informe semanal”?
Sobretot és veure com treballen amb un ritme informatiu
molt més tranquil. És el programa més vellet de la
cadena… Però quina força que té! Sents aquella música i
et vénen a la memòria tantes imatges… Per mi és un honor
poder treure-hi el cap, poder veure com treballen.
És més agraïda aquesta relaxació que té
“informe semanal”?
Suposo que sí. Sempre m’he plantejat el periodisme
com un piano. El nostre ofici és com un teclat… Com
més tecles toques millor et surt la melodia. I el més
important és que valores més la feina de la resta de professionals.
ser dona és complicat per fer televisió?
No és més exigent pel que fa a feina però sí quant a imatge.
Als nois arreglar-se els suposa un quart d’hora… A les
noies entre perruqueria i maquillatge ens toca una hora
tranquil·lament. Portem més feina que no pas ells.
Quina salut futura veus a la tele del país?
És un mitjà que canvia molt i molt ràpidament. I canvia
en totes direccions, per dins i per fora! Veiem la
tele diferent ara que fa deu anys. Jo, per exemple, veig
moltes coses per Internet i aquest nou format és el
canvi… Veure el que vulguis i a l’hora que vulguis!
i a més tens un bloc, oi?
Sí! En vam ser els pioners de Televisió Espanyola…
Pel que he vist, ets molt activa com internauta!
Pensava que mai no em llegiria ningú, però estic sorpresa
per la reacció. M’agrada poder apropar-me a la gent així.
estant davant de la càmera és més difícil fer
una radiografia de l’actualitat?
Em sento privilegiada per ser periodista perquè estem
molt a prop del que passa. Veig les notícies de
mig món. Això ho valoro molt. El fet d’estar davant o
darrere no suposa un canvi tan gran.
Com es troba Maria Casado com a catalana a
Madrid?
És fabulós! Hi ha molts catalans a la redacció de Madrid.
A més, tinc la sort de poder treballar amb gent de tot Espanya.
Ens tenen per molt treballadors…
Llavors, tenim bona imatge els catalans?
Sí! I és molt divertida la rivalitat Barça-Madrid! Els fa
gràcia que siguem tan patidors. A la redacció, parlo en
català en molts moments.

eportatge
MUSEU DE LLEIDA
MéS DE 45.000 persones han visitat, des del novembre del
2007, el nou Museu de Lleida, que invita a fer una descoberta
històrica a través de l’art per les terres de Ponent
El Museu
DE TOTS
TExT MARÍA JESÚS IBÁÑEZ
fOTO LAURENT SANSEN
Com un vell col·leccionista, metòdic i disciplinat.
Durant més de cent anys, el Bisbat
de Lleida va rescatar, restaurar i preservar
més d’un miler de peces d’art provinents
d’arreu de la seva diòcesi, formada
fins al 1995 per gairebé 240 parròquies de Lleida i
d’Osca. Amb delicadesa i dedicació, els clergues lleidatans
atresoraren, des del 1893 i fins a mitjans del segle
XX, una col·lecció artística amb béns de primer ordre,
que, des de fa tot just un any, s’exposen al nou Museu de
Lleida, juntament amb el fons arqueològic de l’Institut
d’Estudis Ilerdencs (IEI), la col·lecció numismàtica de
la Diputació de Lleida i el fons artístic de la Catedral Nova.
Més de 45.000 persones han visitat el modern equipament,
inaugurat el 30 de novembre del 2007 i convertit
en tot un atractiu cultural per a les comarques de Ponent.
“És un museu del territori, que abasta des dels altiplans
de la Segarra fins a la vall del riu Cinca”, explica
la directora, Montserrat Macià. “La col·lecció reflecteix
que som una terra de frontera, d’intersecció de cultures.
Hi ha, per exemple, peces del romànic dels segles XI i
XII, provinents del Pirineu, que són contemporànies de
l’art islàmic que en aquella mateixa època es produïa a
Balaguer i a Lleida”, explica. Els fons que s’exhibeixen al
Museu de Lleida Diocesà i Comarcal són fruit, destaca
Macià, “d’una llarga història”, que es remunta als pobladors
del Paleolític i que arriba fins al segle XVIII, amb
l’explosió del barroc i les primeres passes de l’estil neoclàssic.
la visita a les sales del museu és una descoberta
històrica per les terres de Lleida. “No volem que sigui
un museu d’objectes, sinó que tenim una voluntat didàctica”,
insisteix la directora, que ha estat responsable
30 MIRADA
de la museografia. Cada estri explica una cosa “i, per això,
cada objecte compta amb el suport d’elements d’intermediació”,
com ara textos explicatius, gràfics, escenificacions
i reproduccions. Durant el recorregut, es poden
trobar també punts d’interpretació audiovisual,
“que condueixen el visitant fins al lloc original on es trobava
la peça exposada”, assenyala. “Volem incitar la
gent perquè, després de passar pel museu, facin també
una visita als jaciments originaris. A la llarga, no descartem
crear també un programa de rutes per conèixer in
situ el Romeral d’Albesa, la partida de Bobalar de Seròs
o la col·legiata d’Àger, entre altres indrets”, afegeix.
Cal pujar al primer pis per començar el viatge en
el temps. Allà, un audiovisual explica els orígens del museu,
de les seves col·leccions i de l’edifici que actualment
les acull: un antic convent carmelità, posteriorment
transformat en l’equipament conegut com la Llar de
Sant Josep, dedicada a la beneficència. De l’immoble
original es conserven una façana, la capella i alguns vestigis
singulars, expressament respectats per l’arquitecte
barceloní Joan Rodon, encarregat de la construcció del
nou museu.
nomÉs uns metres mÉs enllà del punt de partida,
les vitrines del Paleolític mostren una primera curiositat,
un bifaç de sílex procedent de la conca del riu Farfanya,
a la Noguera. L’eina, una pedra amb dues cares ben
polides, s’utilitzava per a tot tipus de funcions, des de
colpejar fins a tallar pell, carn o fusta. “És una peça de la
col·lecció de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de gran interès
per als estudiosos, perquè està molt ben elaborada”,
explica Macià. En el mateix indret, una magnífica reproducció
a gran escala permet apreciar les pintures rupestres
de la Roca dels Moros del Cogul (Garrigues), declarades
Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1998 i que
enguany celebren el centenari de la seva catalogació.
L’espai, escassament il·luminat, evoca els estrats de la
terra, els indrets on treballen els arqueòlegs.

1
en paraules de
la seva directora,
el Museu
de Lleida, “és
un museu del
territori, que
abasta des
dels altiplans
de la Segarra
fins a la vall
del riu Cinca”
MIRADA 31

eportatge
MUSEU DE LLEIDA
enCara en la prehistòria, les vitrines del museu
exhibeixen la col·lecció de tenalles i tasses de ceràmica
del jaciment de Genó, a Aitona (Segrià), datades
en l’etapa final de l’edat del bronze i on es varen localitzar,
entre altres, unes restes de cervesa. La troballa arqueològica,
feta ara fa aproximadament una dècada, va
posar fi a algunes creences populars, com ara que aquest
derivat de la civada havia arribat a la península Ibèrica
amb els bàrbars.
un CasC ilergeta, trobat en un excel·lent estat
de conservació dins la tomba d’un guerrer a la Pedrera,
prop de Vallfogona de Balaguer (Noguera), i una falcata
o espasa ibera són altres de les peces més admirades de
la sala. “El museu segueix un discurs cronològic lineal,
però, de tant en tant, dins d’un àmbit concret, s’aprofundeix
en algun aspecte concret, de forma que el recorregut
adopta un sentit sincrònic”, indica Montserrat
Macià. Un exemple: el rol de la dona en el món ilergeta.
Un altre: el paper del comerç. “Hem escollit elements
que singularitzen el territori”, afegeix la directora.
i desprÉs del ibers, els romans. La Vila del Romeral,
a Albesa (Noguera), aporta al museu dues joies: un
esplèndid mosaic, cedit pel Museu d’Arqueologia de
Catalunya, i l’escultura en pedra d’una Medusa, una peça
d’entre els segles II i III dC, que podria provenir d’una
font ornamental situada en el mateix jaciment. Tots dos
elements donen idea de la prosperitat que van arribar a
assolir el antics propietaris del Romeral.
tot just a toCar, i encara en el pis superior del
museu, crida l’atenció una gran estructura de pedra: un
conjunt escultural d’origen visigot, del segle VI, descobert
a Bovalar, a Seròs (Segrià). Es tracta d’una volta recolzada
en un sistema de sis columnes, que cobria una
piscina baptismal per immersió, que fins ara s’havia pogut
contemplar a la sala d’exposicions de l’IEI. Al nou
emplaçament, la peça guanya rellevància i ha esdevingut
un dels béns més admirats pel públic del museu.
abans de deixar aquesta primera planta cal fer,
però, un cop d’ull atent al patrimoni islàmic, amb peces
destacades com ara una bella safata amb la imatge d’un
paó i el famós joc d’escacs d’Àger (Noguera). Són dinou
peces tallades en cristall de roca que, segons els experts,
podrien provenir d’Egipte i que van pertànyer a Arnau
Mir de Tost, el cavaller que va conquerir als àrabs bona
part del Pallars i del Montsec.
l’esCala que Condueix novament a la planta
baixa serveix alhora de transició, un nou canvi en els
temps i en la història. Si fins ara la majoria de les peces
exposades provenien de la col·lecció de l’Institut d’Estudis
Ilerdencs, a partir d’aquest moment el gruix de la
mostra seran obres d’art aportades per l’Església, la institució
que durant segles va marcar la tendència artística
als països occidentals.
una porta dóna la benvinguda al visitant al món
medieval, a la cultura romànica que tanta empremta va
32 MIRADA

2
Vista
panoràmica
de l’entrada
principal del
Museu
3
Un grup de
visitants,
davant les
vitrines que
exhibeixen
la col·lecció
de tenalles
i tasses de
ceràmica del
jaciment de
genó, a aitona
MIRADA 33

eportatge
MUSEU DE LLEIDA
deixar en el Pirineu. El majestuós Crist de Perves (Alta
Ribagorça) –“una peça imprescindible per entendre
l’art romànic català”, assegura la directora– presideix
una estança on es poden contemplar peces de gran interès.
N’hi ha algunes que són originàries de parròquies
aragoneses, segregades de la diòcesi lleidatana entre
1995 i 1998, i actualment són objecte d’un litigi, encara
sense resoldre, entre els bisbats de Lleida i de Barbastre-Montsó.
Sigui com sigui, de moment, i mentre els
tribunals civils i la Generalitat de Catalunya no es pronunciïn,
els magnífics retaules de Sant Vicenç de Tresserras
i el de Sant Hilari de Buira, instal·lats en aquesta
sala, comparteixen espai amb tresors catalans com un
singular Crist crucificat procedent de Manyanet (Pallars
Jussà).
el punt fort del Museu de Lleida és, sens dubte,
la seva col·lecció gòtica d’escultura en pedra, possiblement
la millor que es conserva a Catalunya pel que fa a
retaules. Algunes d’aquestes obres provenen de la Seu
Vella, com el fragment de la Pentecosta de l’antic retaule
major d’alabastre; d’altres havien estat propietat de
parròquies com l’antiga església de la Magdalena de
Lleida, la de Corbins o de la Sunyer, totes al Segrià. «El
cas de Sunyer és molt representatiu. El retaule gòtic de
Sant Joan Baptista, obra del mestre Bartomeu de Robió,
va ser desmuntat durant el segle XVIII, perquè la gent el
trobava fora de moda i les peces es van anar dispersant»,
relata Macià. Alguns elements van ingressar al Museu
Diocesà de Lleida a partir del 1893, però d’altres van acabar
en mans ben diferents. Va ser el cas, per exemple, de
la figura central del retaule, que va viatjar fins al Museu
Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), a Barcelona, després
de ser adquirit per un particular. Han calgut molts
anys de feina, però el museu lleidatà ha aconseguit reu-
34 MIRADA

4
Cap de Sant
Jaume el
Major (Seu
Vella, Lleida),
de rotili
gautier
5
el majestuós
Crist de
perves (alta
ribagorça)
presideix
una estança
on es poden
contemplar
peces de gran
interès
6
el retaule
de Sant
Cristòfol, de
l’església de
l’assumpció
de Santa
Liestra
(ribagorça,
osca), data
del darrer
quart del
segle XV
7
Làpida jueva
(agramunt,
Urgell),
corresponent
a l’any hebreu
5057, és a
dir, l’any 1927
del calendari
cristià
8
Maria
Magdalena
(tercer quart
del segle XIV),
atribuïda a
Bartomeu de
robió
MIRADA 35

eportatge
MUSEU DE LLEIDA
nir novament gairebé totes les escenes de la peça original.
el protagonista en l’àmbit del gòtic és, tot i
això, el ric patrimoni de la Seu Vella, la catedral que va
veure com tots els seus béns eren repartits aquí i allà,
després que fos convertida en caserna militar el 1707.
Unes pintures al fresc rescatades de les parets de la Pia
Almoina formen una mena de passadís d’entrada que
condueix a un espai exclusivament dedicat a l’antiga catedral
lleidatana. Allà hi són, a més de diverses pintures
gòtiques, alguns dels tapissos flamencs del segle XVI
que decoraven el temple o La Preciosa, una espectacular
creu renaixentista de plata, treballada en una delicada
orfebreria.
el Camí Cap a l’època moderna desemboca en l’antiga
capella del convent carmelità que ara és seu del museu.
La ruta ha anat guanyant llum a mesura que avançava
el seu recorregut, fins a arribar a aquest punt culminant
de comiat. Una delicada Verge Nena i una magnífica
marededéu, ambdues d’estil barroc, presideixen la
nau central de l’església, on també es poden contemplar
pintures (algunes de les quals cedides pel Museu del
Prado de Madrid) i una gran maqueta de la Catedral Nova.
Un nou audiovisual convida el visitant a continuar la
recerca, aquest cop en els indrets d’origen de les peces
exposades.
“el que ha fet el museu és intentar posar sentit comú
a les col·leccions», explica la directora de l’equipament
cultural. «I és que els veritables propietaris dels
béns són el ciutadans, la gent, que al llarg de la història
va expressar el seu pensament, la seva sensibilitat, a través
de l’art”, conclou.
36 MIRADA

9
L’arquitecte
Joan rodon
va prendre
bona nota
sobre la
climatologia
de la ciutat,
el seu teixit
urbanístic i les
col·leccions
que
l’equipament
havia
d’encabir
10
Un grup de visitants,
davant
l’entrada del
museu
11
Vista nocturna
lateral de
l’edifici que
acull el museu
MIRADA 37

eportatge
MUSEU DE LLEIDA
arQUIteCtUra D’aVaNtgUarDa
aL CeNtre HIStÒrIC
L’edifici que acull el nou Museu de Lleida és una
combinació entre l’arquitectura de línies senzilles
i materials austers que caracteritza el centre
històric de Lleida i les tendències més avantguardistes.
Joan rodon –autor, entre altres, de les
rehabilitacions de la Casa de les punxes de
Barcelona, el palau de la generalitat i la Biblioteca
de Catalunya– va prendre bona nota, abans de
començar el projecte del museu lleidatà, de la
climatologia de la ciutat, el seu teixit urbanístic i
les col·leccions que l’equipament havia d’encabir.
«És un edifici que connecta el nucli antic amb el
primer eixample de la ciutat, el de la rambla
d’aragó, i que forma part d’un conjunt cultural de
primera magnitud, com és l’Illa de la Maternitat»,
argumentà l’arquitecte uns dies abans de la
inauguració. per això, explicà rodon, es va optar
per conservar alguns elements de l’antiga Llar de
Sant Josep (que anteriorment havia estat convent
carmelità), com ara la façana del carrer Lluís Besa
o la capella barroca, que s’ha incorporat a l’espai
d’exposicions.
als elements originals, s’hi va afegir una nova
estructura feta en pedra calcària, de color clar,
«que matisa la forta llum del sol a l’estiu i la boira
de l’hivern». L’edifici té, a més, finestrals amb
vistes a la veïna església de Sant Llorenç. el
conjunt es completa amb un petit edifici aïllat, on
actualment s’hi fan les mostres temporals del
museu i activitats culturals. La intenció és que, en
un futur, també aculli un petit restaurant. tot
plegat, per evitar l’experiència que l’arquitecte va
tenir quan va visitar el Museu Diocesà de Vic, on
va ser l’únic i solitari visitant de la jornada, seguit
d’un vigilant que anava apagant els llums darrere
seu.
38 MIRADA

12
Montserrat
Macià,
directora
d’aquest
equipament
cultural,
explica que
el que ha
fet el museu
“és intentar
posar sentit
comú a les
col·leccions”
13
L’empresa
de disseny
eumogràfic,
amb seu a
Barcelona, és
la responsable
de la creació
de la nova
identitat
corporativa
del Museu de
Lleida
MIRADA 39

GASTRONOMIA
MAS BLANCH I JOVÉ
A LA comarca lleidatana de les Garrigues, envoltats de vinya i olivers, es pot
trobar un celler molt especial en el qual es conjuga de manera racional
tradició i innovació
MAS BLANCH I JOVÉ,
Essència de Terra i Art
TEXT: GLÒRIA RICO / FOTO: DAVID BESORA
40 MiRADA

NOTA DE TAST DELS
PRODUCTES DE MAS
BLANCH I JOVÉ
Saó Abrivat 2006
40 % ull de llebre, 35 % garnatxa
negra, 15 % cabernet
sauvignon i 10 % merlot.
Característiques: Color vermell
cirera intens. Aroma de fruites
vermelles madures en la qual
destaquen les espècies. A la
boca es presenta com un vi
suau però amb estructura,
llarg i càlid.
Saó Expressiu 2006
55 % garnatxa negra, 25 % cabernet
sauvignon i 20 % d’ull
de llebre.
Característiques: color vermell
intens, molt viu i amb rivets
blaus. D’aroma complexa,
elegant i madura. A la boca
és suau i potent, molt net i
elegant, surten les fruites del
bosc i espècies dolces. Taní
vellutat i fresc.
Saó Blanc 2006
100 % macabeu
Color groc pàl·lid amb reflexos
verdosos. Aroma de fruita de
carn blanca amb lleugeres
notes tropicals embolcallades
pels fumats de la criança en
bóta. A la boca trobem un vi
amb caràcter, intens i gras.
Oli
100 % arbequina
Òlim. La família Jové també
produeix aquest oli amb 5.700
oliveres situades a la comarca
de les Garrigues, famosa per
la seva varietat arbequina amb
la qual s’elabora un oli d’oliva
verge d’excel·lent qualitat,
amb baixa acidesa i un gust
lleugerament afruitat.
Tot l’interior
del celler ha
estat revisat
per l’artista
d’Agramunt
Josep Guinovart,
gran
amic de la
família Jové,
propietària
del celler,
que ens
explica que
era la primera
vegada que
s’introduïa en
el món del vi i
de les vinyes
MiRADA 41

GASTRONOMIA
MAS BLANCH I JOVÉ
La Pobla de
Cérvoles, on
es troben les
vinyes i el
celler de Mas
Blanch i Jové,
es troba al
sector sudoriental
de
les Garrigues,
limita amb el
Priorat i amb
la Conca de
Barberà en la
part més alta
42 MiRADA
TERRA
Expliquen els responsables
d’aquestes vinyes que la terra és
l’origen de tot. No en va els seus
vins s’anomenen Saó, mot que
definim com el grau d’humitat
d’una terra, abundant o suficient
perquè produeixi fruit,
especialment després d’una
ploguda. La família Jové va fer
una gran recerca per trobar nom
als seus vins. Inclús, en aquesta
recerca, van utilitzar les noves
tecnologies, com Internet, per
portar a terme una enquesta
massiva. Així mateix, Saó també
es refereix a la maduresa a la
qual ha arribat la seva concepció
d’empresa familiar.
Les vinyes, situades a uns 700 i
800 metres d’alçada sobre el
nivell del mar, segueixen un
cultiu ecològic, en què s’eviten
productes químics. Pel que
respecte a les varietats de raïm,
són les típiques d’aquest país:
macabeu, garnatxa, ull de llebre
i una mica de producció de
cabernet sauvignon i merlot per
poder així fer els cupatges del vi
negre.

ART
Aquestes caves estan envoltades d’art. En gran
pintor Guinovart, gran amic de la família, va
deixar la seva empremta tant a dins com a fora
d’aquestes boniques instal·lacions. Impressiona
el mural que presideix la sala de tast, de dotze
metres de llargada que, segons ens explica la
Sara Jové, gerent de les caves, va ser la seva
última gran obra. De fet, Guinovart, a més del vi,
es clar, és el protagonista del celler. La gran
portalada, i els finestrals són el mes característic
d’aquest monument que, integrat dins de les
muntanyes, sembla que ens observi expectant.
Un mural de
dotze metres,
creat per
Guinovart
especialment
per al celler, i
altres detalls
del seu
interior són
una prova
de com l’art
s’integra en
aquest espai
MiRADA 43

GASTRONOMIA
MAS BLANC I JOVÉ
Les bótes
de roure
francès són
determinants
a l’hora
d’aportar
una sèrie de
substàncies
al vi a través
del porus de la
fusta. L’oxigen
arriba fins al
vi, s’hi dissol
i es combina
amb els seus
components,
segons
expliquen el
membres de
la família Jové
44 MiRADA
ESSÈNCIA
Les instal·lacions estan
situades a la Pobla de Cérvoles,
en un emplaçament idíl·lic i
rodejades de les vinyes, tant del
celler Mas Blanch i Jové com
d’altres productors de vins. És
tracta d’un indret una mica
muntanyós, on la gran variació
tèrmica entre el dia i la nit
augmenta la qualitat del raïm.
Però l’origen de la producció
de vi de la família Jové comença
ja fa dotze o tretze anys, quan
compren les terres d’aquesta
localitat lleidatana i comencen a
fer vi solament per a ús familiar.
Tot es convertia en festa
familiar: la collita, el premsat del
raïm, la posada en bótes o el tast
final era motiu de trobada i
esbarjo. Fins que el 2006,
Ramon Jové, arquitecte tècnic i
fill del matrimoni impulsor,
decideix executar el seu projecte
de fi de carrera basant-se en la
concepció del vi i del que seria
un celler. A partir d’aquí,
continua explicant la Sara, «feia
falta molta il·lusió», la que ella
mateixa emana explicant-ho tot
plegat, ja que «no es va fer com
una inversió». Ho explica des del
convenciment, la família Jové regenta
una empresa de serralleria
a Agramunt i la Sara també
treballa com a advocada tres
dies a la setmana a Barcelona. El
ferro, per això, és present a tot el
celler. Les parets són de sulfat
de ferro i la portalada, d’aquest
material en òxid.

ASTRONOMIA
CEL NOCTURN
TOTa UNa nit perquè un neòfit entengui la raó de
l’afició a l’astronomia, al peu de la serralada del
Montsec
Mirant i admirant
EL CEL
NOCTURN
TExT RaMON dRUdis i MaURi
Tinc un veí, que sempre que em veu se sorprèn
que pugui estar tota una nit mirant i
veient la volta del cel estrellat. «Què mires
durant tantes hores? Sempre hi ha el mateix
allà dalt», m’indica. I segueix amb les
seves suposicions: «Segur que hi deu haver algun element
força motivador que jo no puc entendre, que t’estira
fora de la comoditat del llit i et fa sortir de nit, ara ja
no tan segures com uns anys enrere. M’agradaria esbrinar
quin és aquest element tan engrescador!». Davant la
seva insistència, i després de gairebé dos anys de voler
passar una nit d’observació, a finals del proppassat mes
de juny va trobar un pretext perfecte: em volia ensenyar
les meravelles de conduir el seu nou cotxe, un tot terreny
de color negre. No podia pas negar-m’hi. Així
doncs, vàrem agafar tot l’equip necessari i en un tres i no
res ja érem al peu de la serralada del Montsec, al costat
del poble d’Àger, un lloc de cel net i sense contaminació
lumínica. A corre-cuita, instal·làrem tots els estris i vàrem
iniciar la sessió observacional que ell, tantes vegades,
m’havia sol·licitat.
AbAns que el plAnetA Mercuri s’anés a ajocar sota
l’horitzó oest, el vàrem enfocar amb un petit telescopi
reflector, instal·lat sobre tres peus en una zona plana,
neta d’arbres i matolls. Vàrem fer una mirada a l’esmunyedís
Mercuri, el planeta més proper al sol i el més petit
del nou sistema solar clàssic. Seguint l’eclíptica, és a
dir, la trajectòria aparent descrita pel Sol durant l’any i
per on es desplacen els planetes, ens vam trobar amb
Mart i Saturn, tots dos molt junts, tan junts que, estirant
46 MIRADA
el braç i posant la punta del dit petit de la mà davant els
dos planetes, es podien tapar. Mart, el planeta vermell,
té una atmosfera molt fina i es té la certesa que, fa anys,
en va tenir una de molt més densa, amb núvols i pluges
que formaven rius, per la qual cosa, encara que avui
sembli un planeta sec i estèril, en el passat la vida hi podia
haver estat possible. Actualment, hi ha tres robots,
dos dels quals rodant per la seva superfície que, avui dia,
són els nostres ulls i les nostres cames abans de poder
enviar un ésser humà per explorar aquest món del qual
encara no sabem la història. Saturn, de color grogós, és
el segon planeta més gran del nostre sistema, amb anells
molt visibles. En veure el planeta anellat dins l’ocular
del telescopi, el meu veí es quedà mut i, al cap d’una estona,
va llançar a l’espai proper una exclamació, vocalitzada
síl·laba a síl·laba, irrepetible en aquest text.
Després que el gir de la Terra amagués els dos
planetes anteriors sota l’horitzó, una estrella molt brillant
va cridar l’atenció del meu acompanyant. Però… no
era una estrella, era Júpiter, el planeta gasós més gran de
MaRT TÉ UNa
aTMOsFERa MOLT
FiNa i Es TÉ La
CERTEsa QUE, Fa
aNYs, EN Va TENiR
UNa dE MOLT MÉs
dENsa

1
La gran
galàxia
d’Andròmeda
és una galàxia
espiral gegant
i és l’objecte
visible a
simple vista
més allunyat
de la Terra
MIRADA 47

ASTRONOMIA
CEL NOCTURN
tot el nostre sistema planetari. El tret més significatiu
que mostra aquesta esfera són els sistemes de bandes
nuvoloses paral·leles. N’hi ha de clares i de més fosques
i són els equivalents als anticiclons i borrasques de la
nostra atmosfera. El meu veí, al qual a partir d’ara anomenaré
«l’escèptic recuperat», es quedà una bona estona
admirant aquest cos planetari i, en obrir la boca, em
preguntà: «I aquestes estrelletes que hi ha al costat de
Júpiter, què són?» «Són els satèl·lits més importants
d’aquest planeta: Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo»,
vaig respondre. Aquestes llunes jovianes foren descobertes
per Galileu i es poden veure sempre formant
pràcticament una línia recta. En aquells moments, a
l’esquerra del disc planetari hi havia Europa i Cal·listo i
a la dreta Ganimedes. «On és Ió?» em preguntà l’escèptic
recuperat. «És darrere del disc jovià i a punt de sortir,
ja que fa una volta al seu planeta mare cada 1,7 dies», li
vaig explicar.
l’escèptic recuperAt no voliA pas perdre’s
l’esdeveniment i va quedar-se enganxat a l’ocular del telescopi
fins que al cap de 25 minuts va fer tot un seguit
d’exclamacions idèntiques i repetitives, des d’una intensitat
sonora alta a una molt més baixa i gairebé no
perceptible més que a cau d’orella. Ió acabava d’emergir
de darrere del planeta i per la dreta d’aquest, per la qual
cosa ara sí que es podien veure els quatre satèl·lits galileans,
dos a l’esquerra i els altres dos a la dreta del disc.
Després de molt de temps dedicat al cinquè planeta i al
més observat pels aficionats vaig treure la brúixola i
amb el braç estès i la mà tancada en forma de puny, vaig
localitzar un punt en el cel en què, ben aviat, es produiria
un gran flaix de llum, superior a la lluminositat del
planeta Venus. Puntual a la cita, un satèl·lit, de la sèrie
Iridium, va llançar-nos la seva resplendor, tot un espectacle
lumínic sobre el cel fosc del Montsec difícil d’oblidar.
Aquesta explosió de brillantor és produïda per les
seves antenes, que reflecteixen la llum solar cap a la Terra.
el meu invitAt no es podia creure com era possible
saber, en quin punt del cel i en quin moment s’havia
de produir aquell espetec de llum. Encara estava recollint
la càmera fotogràfica amb la qual vaig deixar guardat
per al record el flaix d’aquell satèl·lit artificial, quan
l’observador que tenia a prop meu va exclamar: «Mira,
mira! Què és això?». Sens dubte, havia tingut la sort dels
48 MIRADA
PUNTUaL a La
CiTa, UN saTÈL·LiT,
dE La sÈRiE
iRidiUM, Va
LLaNÇaR-NOs La
sEVa REsPLENdOR,
TOT UN EsPECTaCLE

2
L’Estació
Espacial
Internacional,
orbitant a 386
km de la Terra
MIRADA 49

ASTRONOMIA
CEL NOCTURN
50 MIRADA
La VisiÓ dEL CÚMUL
OBERT dE
L’ExTRaTERREsTRE,
a CassiOPEa,
PROVOCÀ UN CaNVi
FaCiaL aL NOVELL
OBsERVadOR
principiants. Eren dues estrelles fugaces, lentes, anomenades
Boòtides de juny, ja que aquests meteors surten
d’un punt espacial situat en la constel·lació del Bover,
prop de l’Óssa Major. Estàvem comentant com un
petit gra de sorra pot fer tant de terrabastall lumínic,
quan mancava deu minuts perquè l’Estació Espacial Internacional
ens passés sobre el cap. L’espera va crear un
cert estrès al meu company nocturn, que feia uns ulls
com plats i que, a poc a poc, s’anava quedant sense conversa,
quan ell, en circumstàncies normals, és una persona
molt enraonadora.
Just A l’horA previstA, aquesta estació, situada a
386 km d’altura i que fa una volta al nostre planeta cada
noranta minuts, va sortir per l’oest i segons s’atansava al
zenit augmentava la seva lluminositat blanca, fins que
pocs minuts després es va amagar per l’est. Vàrem voler
saludar els tres astronautes que habitaven aquella màquina
voladora de les mides d’un camp de futbol, amb
moviments de braços i mans, de la mateixa manera que
quan se’n va lluny un familiar i ens n’acomiadem a peu
de tren.
eren les tres De la matinada i, per fi, l’escèptic recuperat
s’adonà que per sobre el cap li passava una nebulositat
una mica platejada, difusa i allargada. «Què és
aquesta mena de núvol continu?» va dir. «És la Via Làctia,
la galàxia de la qual forma part el nostre sistema solar»,
vaig respondre. Tot seguit vàrem mirar cap al centre
galàctic, en la constel·lació de la Tetera, i a continuació
la nebulosa de la Llacuna, amb cúmul inclòs. Al meu
company i gairebé amic nocturn li cridà l’atenció l’estrella
supergegant roja Antares, de la constel·lació de l’Escorpí.
«Aquesta estrella deu ser més gran que el nostre
Sol, oi?» em clavà. En saber que és tractava d’un astre
vell, que no tenia gaires ganes de seguir brillant, que
anunciava que moriria i que podria engolir el mateix Sol
i les òrbites dels planetes interiors, va arrufar el nas, aixecà
les espatlles i es quedà mut durant una bona estona.
El doble raïm de Perseu i l’atapeït d’Hèrcules foren
objectes que van deixar impressionat l’escèptic recuperat,
que es va plantejar la hipòtesi de com es veuria el cel
des d’un planeta en el centre d’un raïm estel·lar com
aquell. Per relaxar les neurones vàrem observar l’asterisme
del Penja-roba, entre Altair i Albireu, desdoblant
aquesta última estrella de colors, que mai, per moltes
vegades que es miri, no deixa indiferent ningú. La visió
del cúmul obert de l’extraterrestre, a Cassiopea, provocà
un canvi facial al novell observador, que dibuixà una
rialla de 180 graus. La primera visió de la galàxia d’Andròmeda
el va deixar indiferent, encara que la seva expressió
fou més seriosa i dubitativa quan s’assabentà
3
Mart, el
planeta
vermell vist
pels ulls
d’un robot
sobre la seva
superfície

que estàvem veient l’objecte visible a ull nu més allunyat
de nosaltres. Una illa de matèria en l’espai, un petit
univers de gas, pols, bilions d’estrelles, moltes de les
quals amb sistemes solars semblants al nostre i, possiblement,
amb planetes en els quals la vida hagi estat
possible. Aquesta conversa va derivar cap als planetes
extrasolars i les possibilitats de vida tecnològica. És un
tema recurrent que mai no deixa indiferent ningú que,
en una nit fosca, estigui mirant el cel estrellat.
mentre li serviA un cafè calent del termo, acompanyat
d’una presa de xocolata negra amb molt de cacau,
li vaig preguntar: «Tu creus què és possible la vida,
tal com la coneixem, en alguns dels molts planetes extrasolars
de la nostra galàxia?». El meu acompanyant va
trigar una estona a contestar-me perquè es passejava
una ració de l’amarga xocolata d’un costat a l’altre de la
boca. Per fi la va engolir i contestà: «Vaig llegir, fa poc,
que es coneixen més de 250 planetes extrasolars fins
ara, per la qual cosa crec que és del tot lògic que hi hagi
un grup nombrós de planetes que tinguin unes bones
condicions per allotjar vida». «La teva resposta és molt
raonable», li vaig indicar, i vaig seguir: «Encara que, a
més de sistemes planetaris al voltant de moltes estrelles,
és necessari que el fenomen de la vida, amb capacitat
de reproducció i amb herència genètica, hagi sorgit
en molts d’aquests planetes i que aquesta vida hagi estat
capaç d’evolucionar fins a donar origen a sistemes biològics
d’herència cultural, capaços de desenvolupar una
civilització tecnològica i avançada». Volia finalitzar ja la
tasca observacional, encara que, en benefici del meu invitat,
l’escèptic recuperat, vaig voler que veiés, abans la
NASA no el jubili, el telescopi espacial Hubble. En aquelles
hores de la matinada, el Hubble va passar prop del
zenit amb molta menys brillantor que l’estació internacional.
DurAnt el retorn cAp a casa, al meu veí, ja recuperat
del seu escepticisme i satisfeta la seva curiositat,
se’l veia alterat per tot el que havia vist i em va confessar
que durant unes poques hores havia tocat la felicitat.
L’eufòria i el plaer que dóna mirar el cel nocturn és conseqüència
de l’alliberament d’endorfines per part de la
glàndula pituïtària, és a dir, una conseqüència de l’activitat
elèctrica que es propaga en una regió del nostre
cervell, connectada amb els centres de control dels sistemes
límbic i autònom, i que ben bé val la pena d’estimular
amb un gest tan fàcil com és alçar la vista cap a un
cel ben estrellat. Bons cels! n
EN BENEFiCi dEL
MEU iNViTaT, VaiG
VOLER QUE VEiÉs,
aBaNs La Nasa NO
EL JUBiLi, EL
TELEsCOPi
EsPaCiaL HUBBLE
4
Meravellós
paisatge
celest amb
el gegant
gasós Júpiter
junt amb
les estrelles
i els núvols
còsmics de
pols de la Via
Làctia
5
Flaix de
satèl·lit
Iridium
6
El doble raïm
estel·lar de
Perseu resulta
impressionant
vist amb un
petit telescopi
MIRADA 51

52 MiRADA
CinC dies de rodatge i un any i mig previ
de feina componen Sunset Day, el nou
curtmetratge de la parella de realitzadors
Josep Antoni Duran i Laia Gil. Després de
Sonata in Motion, repeteixen en el format
curt amb una història molt més ambiciosa.
Basat en el cinema negre i combinant
efectes digitals de darrera generació, el nou
film es preveu que s’estreni a mitjan
d’aquest any. Un projecte rodat i ideat
íntegrament a les terres de Lleida

Cinema
negre “a la gormanta”
text ferran grau
foto ia LLaVaLL, dani de Juan, roser Bo-
Laderas i Montse farrÉ
Un vent tan gèlid que tallava les paraules
com una fulla d’afaitar. L’equip, cansat i
congelat,veia com se li escapava la nit i
encara quedaven força plans per rodar.
Si realment s’havia arribat tan lluny, si
per convenciment s’havia superat un fred pitjor, una
pluja malaia i una manca reiterada d’hores de son, no
podia ser que es tirés la tovallola ara.
La Laura Motos, una jove actriu lleidatana, es posa
a quadre sense abric, envoltada de la intempèrie i en
una matinada de rodatge que s’estava fent llarga. Girada
a càmera escolta les indicacions del seu director, es concentra
i al crit d’acció, interpreta. Una mirada enrere la
que fa, un gest que il·lumina i converteix aquell pla en
alguna cosa semblant a allò que s’anomena poesia. Llavors
es crida des del combo:
-Talleu! - i es fa el silenci.
-És bona -seguidament.
-Quan algú del rodatge exclama amb admiració:
-Això és el cinema!
reportatge
cinema
“És bastant
comú que als
creadors no
els agradi ser
classificats
estrictament
per gènere, el
cas del nostre
nou film és
força especial
dins el
panorama de
curtmetratges
de l’estat”,
afirma Duran
MiRADA 53

EL DIa QuE Es Pon EL soL
La DEsCrIPCIó D’aQuEst Instant correspon a
l’últim dia del rodatge de Sunset Day, curtmetratge rodat
íntegrament a les terres de Lleida dirigit per Josep Antoni
Duran i produït per Laia Gil. Una organització secreta
al més pur estil dels gàngsters dels anys 40, una història
d’amor platònica, onirisme i ciència-ficció són els ingredients
que aquest tàndem de realitzadors han utilitzat
en el seu nou projecte. Un curtmetratge d’uns deu minuts
en què els efectes es barregen amb un guió consistent,
una subtrama dramàtica i una crítica cap al poder
en el seu sentit més pejoratiu. Alguns han considerat
Sunset Day un film de cinema negre, tot i que a Duran no
li agrada gaire que el posicionin: “És bastant comú que
als creadors no els agradi ser classificats estrictament
per gènere, el cas del nostre nou film és força especial
dins el panorama de curtmetratges de l’Estat. Ens agrada
pensar que equilibra a parts iguals el look del cinema
negre, el suspens del thriller i el ritme visual de la ciència-ficció
contemporània”.
sunsEt Day és La traducció a l’anglès de “El dia que
es pon el sol” perquè una de les sorpreses de la cinta és
que està rodada íntegrament en la llengua anglosaxona:
“Vam arribar a aquesta decisió gairebé de forma natural.
JoSep aNtoNI DUraN I LaIa gIL
nascuts a igualada i Lleida, respectivament, es
graduen en l’especialitat de muntatge i postproducció
a l’eScac (escola Superior de cinema
i audiovisuals de catalunya). entre 1999 i 2001,
Duran i Gil escriuen, dirigeixen i munten diversos
curtmetratges i documentals en 16 mm. i en vídeo
digital. ambdós codirigeixen el curtmetratge en
35 mm. Cero positivo. en solitari, Duran munta el
54 MiRADA
A mesura que avançàvem, es feia evident que la història
demanava una veu en off, i ja que els nostres referents
venien del cinema negre americà, havia de ser en anglès.
De tota manera, no descartem fer una versió espanyola
per al circuit de festivals estatals si ho creiem necessari.
Ens facilitaria la distribució i l’exhibició”, afegeix Duran,
natural d’Igualada.
ELs CoEn DE LLEIDa
aLguns ja anoMEnEn Duran i Gil els “Coen de
Lleida”. Ells es posen vermells, però en certa manera se
senten orgullosos de formar parella creativa a la ciutat
com si dels germans responsables de Fargo es tractés. El
director ho té clar quan parla del lloc on han rodat ja que
afirma que Lleida és “immerescudament una gran desconeguda,
especialment en el sector audiovisual”. Afirma
que no tan sols ofereix una gran quantitat d’espais
naturals idonis per cobrir la gran majoria de localitzacions,
sinó que les facilitats en l’aspecte logístic i l’interès
i el suport provinent de les institucions i fundacions de
la zona l’acaben de convertir en un lloc ideal per a moltes
produccions cinematogràfiques. Un dels suports
que ha fet possible portar a terme un treball tan laboriós
com un film d’aquestes característiques és la Fundació
Ferreruela, que ha apostat i aposta per les creacions au-
curtmetratge en 35 mm. Killing the spot i Gil ho fa
amb el curtmetratge en 35 mm. El jardín de los sueños.
Duran s’ha especialitzat en infografia, imatge
digital, 3D i efectes especials i ha dut a terme diverses
campanyes publicitàries, mentre que Gil ha
treballat també en el món de la publicitat i com a
operadora. Sunset day és el seu tercer treball conjunt
després de Cero positivo i Sonata in motion.

eportatge
cinema
alguns ja
anomenen
Duran i gil
els “Coen
de Lleida”.
ells es posen
vermells,
però en
certa manera
se senten
orgullosos de
formar parella
creativa a la
ciutat, com si
dels germans
responsables
de Fargo es
tractés
MiRADA 55

diovisuals i sobretot, per la cultura. La Fundació Ferreruela
ha estat un dels eixos clau quant a suport institucional.
Un curtmetratge té la característica de ser una
peça cinematogràfica de joves promeses i, precisament,
aquests nous creadors necessiten més que mai una empenta
com la de la fundació.
I DE fEt, aQuEst és el segon curtmetratge que roden
a la terra. El primer duia per nom Sonata in motion,
que es va emportar molts premis en l’àmbit nacional i ja
pensen en un hipotètic tercer treball en el qual repetirien
localització. Els dos creadors es mostren satisfets
per la confiança i animen les altres institucions a fer el
mateix perquè consideren que una part important per a
la salut de la cultura són els joves. “El difícil és que una
institució privada es mulli en cultura però és molt més
difícil que ho faci per l’audiovisual o el cinema. I en això,
el nostre equip no té cap queixa, tot el contrari. Sense el
suport d’un ens com la Fundació Ferreruela seria pràcticament
impossible haver rodat res. Ni a Lleida ni enlloc.
Sols els podem donar les gràcies i estrènyer-hi els
llaços per a propers projectes”, comenta el realitzador.
L’aLtra Cara DE La moneda de la parella, na Laia
Gil, reivindica la Terra Ferma: “Crec que el cinema és
una necessitat. És la nostra manera d’explicar el que ens
passa i allò que, a la vegada, ens importa. Som joves amb
valors i amb ganes de fer accions productives per a la
ciutat que demostrin que Lleida pot ser culturalment
tan avançada com ho és Barcelona. I sobretot, som joves
apassionats, als quals ens il·lusiona posar-nos fites i assolir-les.
En el nostre cas, l’ús que fem dels efectes especials
a l’hora de narrar les nostres històries ens porta a
vegades a crear una mica de controvèrsia entre els espectadors”.
EL QuE sí QuE reivindica Gil, com Duran, és el territori
com un lloc idoni per dur a terme l’ofici del cinema:
“Mai no podré dir que Lleida és un lloc amb limitacions
ja que els nostres dos curtmetratges s’han rodat aquí
sense cap tipus de problemes. Aquesta ciutat té un gran
potencial no tan sols en el camp del cinema sinó també
en moltes altres disciplines artístiques. No em canso de
dedicar elogis a la ciutat, bàsicament perquè crec que
ofereix un ampli ventall d’oportunitats, tant des del
punt de vista logístic com des de l’artístic, i també perquè
és una ciutat que està per descobrir. Hi ha racons
verges que ens permeten traslladar-nos a diferents moments,
ciutats i èpoques.”.
“Mai no PodreM dir
Que LLeida És un LLoC
aMB LiMitaCions, Ja
Que eLs nostres dos
CurtMetratges s’Han
rodat aQuÍ sense CaP
tiPus de ProBLeMes”
56 MiRADA

eportatge
cinema
“Crec que el
cinema és una
necessitat.
És la nostra
manera
d’explicar el
que ens passa
i allò que, a
la vegada,
ens importa.
Som joves
amb valors
i amb ganes
de fer accions
productives
per a la
ciutat que
demostrin que
Lleida pot ser
culturalment
tan avançada
com ho és
Barcelona”,
reivindica gil
MiRADA 57

DE LLEIDa aL Món
a sunsEt Day hI són presents conceptes petits, delicats,
però que tenen una gran força universal. Precisament
per aquesta raó va apostar per aquesta història escrita
a quatre mans juntament amb en Ferran Grau, un
guionista lleidatà novell: “És fàcil que ens impressioni
l’estètica d’algunes realitzacions de Hollywood, però no
necessàriament l’argument. Nosaltres volíem recollir
algunes de les nostres influències actuals, com el treball
d’efectes i muntatge i mesclar-les amb tot allò que ens
agrada del cinema clàssic, una visió arriscada però que
esperem que sigui atractiva per a l’espectador. Teníem
molt clar quin tipus d’actors i d’actrius necessitàvem
per a cada paper. Després de les primeres reunions amb
tots ells, vam veure que connectàvem en l’aspecte temàtic,
en els punts de vista creatius i ens va sorprendre
molt positivament el grau d’implicació que van demostrar.
Fins i tot en situacions extremes, com haver d’actuar
sota la pluja o la geladora boira que vam haver de patir
durant alguns dies de rodatge. Estem molt agraïts per
l’excel·lent feina que van fer Jordi Llordella i José María
Blanco, Roberta Pasquinucci, Ramon Novell, Laura Motos,
Ariadna Minguell i la resta d’actors que amablement
es van oferir per fer d’extres”, indica el director,
com també explica que no va ser problema rodar amb
infants, un dels tabús de tot curtmetratge: “Al contrari
del que es pot pensar, els nens es van comportar de manera
impecable, demostrant un grau de maduresa de
vegades colpidor. Si bé el nen protagonista, en Ramon
Novell, ja té una àmplia experiència en cinema, la nena,
na Laura Motos, va afrontar el seu primer projecte cinematogràfic
amb un esforç de professional. El treball realitzat
es podrà comprovar en pantalla gran”.
un toMB PEr La CoMarCa
LEs LoCaLItzaCIons D’aQuEst trEBaLL són
una mostra més que les terres de Lleida tenen uns paratges
naturals immillorables. El rodatge de Sunset Day
es va iniciar a l’antic quarter militar del turó de Gardeny
com si d’un orfenat es tractés; també a les vies de tren
de Vilanova de la Barca, enmig d’una boira gebradora.
Va continuar durant un dia sencer al parc de la Mitjana i
a la piscina coberta d’Inefc de la ciutat; i va concloure a
l’aeròdrom d’Alfés, en què es va recrear un hangar de
zèppelins. De fet, buscar els escenaris per rodar el projecte
no va ser gaire difícil. La parella de realitzadors,
juntament amb el seu guionista, creaven la història i a
mesura que apareixien noves escenes, la localització
s’imaginava de forma pràcticament automàtica. Potser
duran i giL tenen un
sÍMBoL. Va aLLÀ on eLLs
Van. És La PLuJa. un
fenoMen Que eLs
aCoMPanYa en tots
eLs ProCessos deLs
seus CurtMetratges
58 MiRADA

que Gil i Grau siguin naturals de la terra i Duran gairebé,
fan d’aquest equip un conjunt idoni per transportar escenes
del paper a la realitat. Un equip que espera poder
estrenar el seu nou projecte a la darreria del 2009, com
declara el director: “El nostre objectiu sempre ha estat
sorprendre en el circuit de festivals. El fet de tenir al final
del procés una còpia en 35 mm ens obre la possibilitat
dels festivals més grans, com els Goya, però no volem
aturar-nos en el panorama espanyol. Els Estats
Units són el nostre següent destí, i la veritat és que, per
temàtica i estètica, esperem que el curt funcioni millor
en aquell mercat que en el nostre”.
En QuaLsEvoL Cas, ara els queda estrenar Sunset
Day, però tot i això l’esperit creatiu mai no s’atura, afegeix
Duran. “De tota manera, depenent de la resposta
que tinguem amb el curt no descartem seguir experimentant
en aquest format, mentre busquem aconseguir
un estil propi i identificable, no supeditat a les tendències
i restriccions del cinema comercial”. La història
serà diferent, els personatges uns altres, els conflictes
no tindran res a veure, però el sabor del seu cinema universal
estarà acompanyat de nou per una manera de fer
pròpia, genuïna, feta des de la seva pròpia idiosincràsia.
Com els cargols que són tan lleidatans és el seu cinema.
El seu cinema “a la gormanta”.
SoNata IN MotIoN
el segon curtmetratge conjunt de Duran i gil,
Sonata in motion, ha donat moltes satisfaccions
als seus creadors, que per aquest treball han
obtingut diversos premis en festivals, tant
nacionals com internacionals. Sonata in Motion
és una cursa contra tu mateix, contra les teves
pors, les teves inquietuds, els teus esforços.
La pel·lícula presenta la dualitat de la nostra
protagonista, la triatleta i la pianista. La dolçor i
la fortalesa. I com, a vegades, les dues
personalitats lluiten una contra l’altra. també és
una competició entre la brutal delicadesa del
piano i la perseverant fortalesa de la triatló.
reportatge
cinema
el rodatge
de Sunset
Day es va
iniciar a l’antic
quarter militar
del turó de
gardeny,
també a les
vies de tren
de Vilanova
de la Barca,
va continuar
durant un dia
sencer al parc
de la Mitjana
i a la piscina
coberta
d’Inefc de la
ciutat, i va
concloure a
l’aeròdrom
d’alfés
MiRADA 59

REPORTATGE
CAMBRILS
text ROSeR MAtAS
fOtO JOAN CAPDeVILA / RAfAeL
LóPez-MuNNé
Només d’arribar ja respirem la boirina que el
sol fa desprendre de l’aigua. A l’altra banda de carrer
ens sorprèn una filera de palmeres que custodien el
mar. És inevitable córrer fins a la platja, per omplir-nos
de sal, sorra i sol. Vora l’aigua s’arrengleren pedres de
colors i petxines. Algunes posidònies, que són expulsades
del mar, enjardinen uns castells de sorra a punt de
ser engolits per una successió d’onades insaciables.
Som a Cambrils, a la Costa Daurada, un litoral i unes
platges que durant els últims anys han viscut molts
canvis, però que també tenen una història. L’any 1229,
una part de la flota del rei Jaume I va sortir de Cambrils
cap a la conquesta del Regne de Mallorca. Al Llibre dels
Fets n’ha quedat el testimoni: “I quan els de Tarragona i
de Cambrils veieren que les naus salpaven de Salou,
prengueren vela. I era bell de veure-ho, per als qui es
quedaven en terra i per a nós, perquè tota la mar semblava
blanca, a causa de les veles, de tan gran com era
l’esquadra”.
passejaNt pel costat del moll la calma és absoluta,
només el grinyolar de les barques, en el constant
balanceig del motor marí, interromp l’olor de peix
incrustada en aquest indret. A la dreta ens queda una
estesa de xarxes, que com una teranyina de colors s’escampa,
imitant les ones del mar, aquestes però combinen
el blau i el verd amb el taronja. Unes teles que esperen
ser cosides per tornar a l’aigua. Les adobadores, però,
s’han entretingut al passeig marítim fent una de-
60 MIRADA

RefuGI De MAR
CAMBRILS
SItuAt AL bell mig de la Costa Daurada, presumeix d’un
patrimoni valuosíssim a la mar, la terra i als fogons. Us convidem
a fer un mos a aquesta vila marinera que, any rere any, és capaç
d’enamorar milers de turistes
1
Les gavines
formen part
del paisatge
característic
de Cambrils
2
Una vista
nocturna del
port
3
Panoràmica
d’una de
les platges
MIRADA 61

REPORTATGE
CAMBRILS
mostració de com es cusen els forats de les xarxes.
Aquesta figura s’erigeix en homenatge a un ofici molt
arrelat a la població, on a mitjan segle XX hi havia una de
les fàbriques més importants d’agulles d’apedaçar xarxes,
Cal Trempat. Aquest taller, avui reconvertit en botiga,
va arribar a exportar a França i al Marroc.
coNtiNuem la Nostra descoberta en direcció
al far vermell. De camí, el repicar de les ones enfurismades
contra les roques cansades d’aquesta lluita constant
ens capbussa en aquest microcosmos mediterrani.
Ens trobem al bell mig de la Costa Daurada i a hores
d’ara ja tenim la immensitat del mar davant nostre. Seiem
a la vora del far mentre contemplem la postal de
Cambrils. Una fotografia encapçalada per unes barques
que mai no s’estan del tot quietes. De tornada ens fixem
en els pescadors de canya que, fent equilibris sobre les
roques, esperen, carregats de paciència, l’hora en què algun
peix despistat caurà a la trampa. De fet, dins la galleda
esgrogueïda, hi ha una cua que encara fueteja.
allargaNt la vista veiem per primera vegada
la vela més grossa del port. A mesura que ens hi anem
atansant, descobrim que es tracta d’una estructura
metàl·lica que quadricula el cel i que, ni per un segon, és
capaç de retenir el vent. Malgrat tot està encorbada, talment
com si estigués enmig d’una cursa de vela, com les
que acull el port esportiu. No gaire lluny, al parc del Pescador,
ens trobem amb la immensitat d’un vaixell està-
62 MIRADA

4
El carrer Llovera,
una de
les vies més
emblemàtiques
de les
que formen
part del nucli
de la vila
5
Portal del
carrer Major
MIRADA 63

REPORTATGE
CAMBRILS
tic, ancorat a terra ferma, que ens permet conèixer de
més a prop el món de la pesca, sense haver-nos de mullar.
De fons sentim el soroll sord dels crits dels xiquets
que s’entretenen als gronxadors.
FiNalmeNt, eNs decidim a deixar la mar per una
estona i fer un tomb per les botigues i restaurants que
tanta fama han donat a la gastronomia d’aquesta vila
marinera. Pels carrers ja es comencen a respirar les aromes
que s’escapen de les cuines. Fent un cop d’ull a les
cartes ens adonem que aquí el plat estrella és el peix. Arrossos,
mariscades, musclos, llenguados i calamarsons
són els protagonistes als fogons. Alguns turistes ja estan
entaulats, però només són les 12 i de moment amb un
gelat n’hi haurà prou per anar fent boca. Quina sorpresa
que vam tenir en descobrir mils gustos diferents per triar.
Al final ens deixem recomanar pel cambrer que ens
ofereix un cucurutxo d’avellana, producte local, amb
una coberta de xocolata desfeta, que en contacte amb el
gelat queda presa al moment.
camiNaNt per l’estampa portuària se’ns fa
difícil imaginar que algun dia aquest port tan pintoresc
necessités una torre de vigilància. El cert és, però, que
lluny de semblar un passat èpic i fantasiós, la Costa Daurada
va ser assaltada en diferents ocasions per pirates,
fet que va obligar a construir la Torre de l’Ermita, al segle
XIV, i 300 anys més tard la Torre del Port. Aquesta
última, ha esdevingut l’element insígnia del municipi.
La fama llegendària de la gastronomia cambrilenca es
remunta a principis del segle XV. En La disputa de l’ase,
d’Anselm Turmeda, trobem un fragment dedicat a la gola,
un dels set pecats capitals. Aquesta narració, curiosament,
està ambientada a Cambrils i té com a protagonista
un xeflis ofert pel rector del poble. “En veritat,
mon amic, el dit rector ens ha honorablement festejat
amb força cabrits rostits i carn de moltó bollida, amb
llurs salses i bon vi vermell, després, tortorelles i coloms
amb bella pebrada; de manera que ens semblava ésser al
Paradís Terrenal. I ahir el dit rector comprà set lliures de
congre gros com la cama. I vaig sentir que ell deia a Na
Caterina que en fes un pastís al forn”. Els successius cuiners
han sabut treure profit de l’herència d’aquell rector
i fer de Cambrils la capital gastronòmica de la Costa
Daurada, amb restaurants de primera línia i cuiners de
reconegut prestigi. Les Jornades de la Galera, al mes de
febrer, són ja un referent i han aconseguit introduir
aquest crustaci mediterrani, fins ara poc valorat, en les
cartes de la majoria de restaurants del poble.
és Fosc i el passeig s’ha transformat. Els fanals illuminen
una nit llarga d’estiu on la música i els turistes
procedents de tots els racons de món es confonen en riuades
de gent que pugen i baixen pel passeig. Els més
agosarats arriben fins a Salou, n’hi ha d’altres que quan
arriben al pi rodó fan mitja volta i se’n tornen. Altres seuen
sota l’ombra d’aquest arbre monumental, que a manera
d’escultura vivent caracteritza el port de Cambrils.
Un port que, fins a la darreria del segle XVIII, va ser la
porta de sortida de bona part dels productes agrícoles
del Baix Camp i el Priorat. A l’alçada del Club Nàutic ens
64 MIRADA

6
La Torre del
Port, situada
just davant del
port, forma
part de la més
coneguda
façana litoral
de Cambrils
7
Cambrils és un
dels destins
més destacats
del turisme
familiar
8
El far vermell
és un dels
elements
característics
del port
9
El Museu
Molí de les
Tres Eres,
seu principal
del Museu
d’Història
MIRADA 65

REPORTATGE
CAMBRILS
trobem un arbre exòtic, un exemplar de bellaombra,
que té en el seu peculiar tronc el màxim atractiu. Els visitants
s’hi fotografien, s’hi enfilen o s’hi enganxen amb
la intenció d’aconseguir uns poders sobrenaturals que
sembla que hagi de tenir aquest arbre, que té un tronc i
unes arrels que recorden la pell d’un elefant. L’endemà,
visitem el nucli antic i per uns minuts ens deixem portar
per l’encant de carrers i carrerons on difícilment toca el
sol. La tranquil·litat inunda uns carrers en què per primera
vegada ens fem conscients que som turistes. Els
mateixos carrers que un cop a l’any, al mes de setembre,
s’omplen de foc, espurnes, petards i diables que celebren
d’aquesta manera la festa major de la Mare de Déu
del Camí.
arribats a la plaça de l’església ens fixem en l’escultura
del cardenal de la pau, Vidal i Barraquer, que dia
i nit custodia la porta de l’església i l’accés subterrani a
un dels refugis de la Guerra Civil que els cambrilencs
van construir per protegir-se dels bombardejos aeris. A
l’espera que algun dia aquest refugi sigui visitable, continuem
la nostra ruta i caiem en la temptació de caminar
pel carrer Llovera, una via que reconeixereu per la gran
quantitat de plantes i flors que n’engalanen portes, finestres
i balcons. En passar notareu la humitat incrustada
en les parets. L’estretor del carrer, accentuada pel
volum de les plantes, us obligarà a caminar en fila india
per evitar el frec a frec amb les fulles més grosses. Seguint
carrer major amunt passem per sota d’una de les
portalades d’accés a l’antic recinte emmurallat de Cambrils,
datada aproximadament del segle XIV. Extramurs,
66 MIRADA

una falç de dimensions considerables ens atura a llegir
la placa que hi ha al portal i que commemora el setge de
Cambrils, quan l’any 1640 les tropes espanyoles de Felip
IV van assetjar la vila durant tres dies. Finalment, el poble
es quedà sense pólvora i hagué de capitular, però els
caps de les tropes castellanes mataren encara prop d’un
miler de persones que havien defensat el territori.
eN sortir del Nucli antic ens dirigim al parc del
Pinaret. Davant, un laberint format per uns curiosos requadres
que a manera de testos gegantins ens van mostrant
la vegetació autòctona. Sens dubte, ens quedem
amb el que desprèn una agradable fragància, són les lavandes
florides que trenquen la verdor del parc. Al final
del laberint ens trobem cara a cara amb la part més genuïna
del parc, els pins, que per un moment ens permeten
oblidar que som a Cambrils i ens traslladen a un indret
muntanyós, tot i que l’escàs desnivell del terra ens
retorna de nou al Mediterrani. Al parc trobem també
garrofers i algun oliver, un dels arbres més preuats en
aquest territori, on l’oli d’oliva ha fet que el conreu de
les oliveres s’hagi estès per gran part dels terrenys agrícoles.
La denominació d’origen Siurana, i concretament
l’oli de la Cooperativa de Cambrils, ha aconseguit tot de
reconeixements estatals i internacionals. El Museu
Agrícola de Cambrils, situat a l’antic celler modernista
dissenyat per Bernardí Martorell, ens fa una demostració
històrica de com s’ha elaborat històricament al municipi
l’oli i el vi. Per acabar la nostra ruta, sortim del nucli
històric i ens dirigim cap a la carretera de Montbrió,
on trobem el parc Samà. Es tracta d’una finca que amaga
un jardí botànic que conserva l’aire romàntic de l’època
colonial. Salvador Samà, el marquès de Marianao, després
de fer les Amèriques, va encarregar a l’arquitecte
Josep Fontserè i Mestre que construís un palau típic indià
que recrea el paradís de Cuba. El llac artificial, les
cascades i els ponts penjants són capaços de traslladar
els visitants a l’altra banda de l’oceà. Tot i que actualment
només hi queden paons, peixos i tortugues; en els
seus inicis hi havia un petit zoològic amb exemplars
d’animals ben exòtics, com les panteres i els cocodrils.
Des de fa una colla d’anys, aquests jardins són el marc
incomparable d’alguns dels concerts del Festival Internacional
de Música de Cambrils.
Ha estat uN cap de setmana complet i sobretot encisador,
ara toca marxar, però ho fem embruixats per
l’anar i venir de les ones, captivats per la llum del mar i
seduïts per la bona taula.l
DeS De fA uNA COLLA
D’ANYS, eLS JARDINS DeL
PARC SAMÀ SóN eL MARC
INCOMPARABLe
D’ALGuNS CONCeRtS
DeL feStIVAL De
MÚSICA De CAMBRILS
10
Vista aèria del
parc Samà,
majestuós
jardí històric
MIRADA 67

GASTRONOMIA
CAMBRILS
En Joan i en
Jordi tenien 12
i 10 anys quan
els seus pares
van obrir el
local del qual
ara són els
responsables
68 MiRADA
L’ANy 1982 el Restaurant Montserrat, situat al carrer Mestre
Miquel Planas de Cambrils, va obrir portes per primera vegada.
Ho va fer, però, com un bar de frankfurts
MONtSeRRAt:
Cuina mediterrània,
senzilla i propera
text ROSeR MAtAS
fOtO MARtA MARtÍNeZ
Amb el temps, els clients els
van anar demanant plats més elaborats
i finalment, entre el 1992 i el
1996, el bar es va transformar en el
restaurant que coneixem avui dia.
Es tracta d’un negoci familiar especialitzat
en la cuina mediterrània.
Enguany hi ha hagut relleu generacional
i ara són els germans Expósito
Costa els encarregats de continuar
amb el restaurant.
en JoAn i en Jordi tenien 12 i 10
anys quan els seus pares van obrir el
restaurant i des de llavors que no se
n’han mogut. En Joan és enòleg i es
dedica a servir les taules juntament
amb la seva cunyada, la Concepció.
Els responsables dels fogons al restaurant
Montserrat són en Jordi,
que va estudiar Cuina i Pastisseria, i
l’altra cunyada, l’Arelis.
entre els seus plAts forts hi
ha l’arròs negre, l’arròs amb llamàntol
i els calamarsons amb favetes.
Els entremesos de peix tampoc hi
falten mai i les postres sempre sorprenen
els clients. El restaurant està
obert durant tot l’any de dimarts a
diumenge i només tanca per Nadal.
L’any 2000 van ampliar el local i ara
té capacitat per a 80 persones.

els germAns JoAn i Jordi Expósito
ens parlen de la cuina de
Cambrils, de la seva cuina i del seu
futur.
Defineixi la cuina de
Cambrils…
JOAN: A Cambrils l’element bàsic és
el peix. El pots fer de moltes maneres:
amb suquets, a la marinera i al romesco.
D’això n’hi ha moltes variants.
El que perdura és la base, els entremesos,
una mica de cada cosa,
combinant fregits i a la planxa. La
gent busca els suquets i les salses i sobretot
menjars que no siguin embafadors,
elaborats sí, però senzills.
La fama de la gastronomia
cambrilenca ha tocat sostre?
JORDI: Sempre es pot seguir millorant.
Ningú no ha nascut sabent-ne i
sempre se n’ha d’aprendre. Tenim
una gran base, Cambrils sempre ha
tingut un gran renom en la gastronomia
i també tenim una bona agricultura
i una bona pesca. La cuina cambrilenca
s’està promocionant també
amb les Jornades de la Galera i a Fitur.
Com és la cuina del restaurant
Montserrat?
JOAN: És una cuina casolana, senzilla
i propera. Veus el que menges. A
Cambrils gairebé tots els restaurants
són així. Ens basem molt en l’arròs
negre, l’arròs al llamàntol i també
fem calamarsons amb favetes. No fallen
mai els entremesos de peix i marisc
i també ens diuen que fem molt
bons els calamars a la romana.
Què no falta mai en els
vostres plats?
JOAN: L’all i la ceba.
En Joan és
enòleg i es
dedica a servir
les taules
juntament
amb la seva
cunyada, la
Concepció. Els
responsables
dels fogons
són en Jordi,
que va
estudiar Cuina
i Pastisseria,
i l’altra
cunyada,
l’Arelis
MiRADA 69

GASTRONOMIA
CAMBRILS
Els dos
menjadors
del restaurant
són molt
acollidors
i plens
d’al·legories
marineres
70 MIRADA
Quin és el plat més agraït de
fer?
JORDI: El coulant. És una cosa senzilla
de fer. Un dia un client em va dir
que havia menjat una cosa que per
fora era xocolata calenta i per dins,
xocolata freda. Em va encuriosir que
per dins fos fred i vaig començar a
donar-hi voltes, a mirar per Internet i
a provar i al final em va sortir. N’he
fet de xocolata, torró i avellana, va
per temporades. Per la castanyada en
faig d’avellana i per Nadal de torró.
Què en penses de la cuina de
laboratori?
“eL SeCRet PeR
MeNJAR BÉ ÉS
feR-HO tRANQUIL, I
De tRANQUIL·LItAt
AVUI eN DIA N’HI HA
MOLt POCA. SeMPRe
ANeM JUStOS De
teMPS”
JOAN: Hi ha d’haver gent per a tot,
però això fa malbé la gent del dia a
dia, no tot s’ha de basar a fer cosa de
laboratori. També tenim problemes
per trobar gent per treballar. Tothom
arriba aquí i es pensa que ha de ser
cuiner tipus els que tenim dalt de tot.
Sense tenir en compte que els grans
referents de la cuina abans d’arribar
on són han hagut de fer moltes coses.
Pots innovar en els plats que
fas?
JORDI: Innovar sí, sobretot en les
postres hi ha una infinitat de coses

per variar. En canvi el peix no té gaire
secret. Un lluç és un lluç i com menys
el tapis amb salses i nates més bo és.
Si tens un peix bo, les altres coses són
acompanyament. El que no pot ser és
que la salsa sigui l’element principal
del plat. Treballem sempre amb peix
i intentem que sigui el més bo possible,
tenim la sort que aquí a Cambrils
n’hi ha molt.
El cuiner neix o es fa?
JOAN: Hi ha gent que té més gràcia
que altra, això és com un dibuixant
que té un do nat per fer més bon dibuix,
això és igual. L’únic que passa és
que després es va perfeccionant. En
Jordi és molt llest en aquestes coses,
decora el plats i sap exhibir-los per
treure’n el màxim profit.
Quin és el plat més complicat
de fer?
JORDI: El més complicat és un arròs
caldós, has de trobar el punt que et
quedi caldós i que l’arròs quedi cuit.
Sobretot s’ha de vigilar que no es passi
l’arròs. S’ha de trobar aquell punt.
Tants anys servint taules
alguna anècdota deus
recordar…
JOAN: En recordo una de la gent de
Madrid, que no estaven acostumats a
veure els musclos de roca. Quan els
portava els plats em preguntaven què
era. Jo els deia que eren mejillones i
ells em deien que no, que els mejillones
eren més grossos. I llavors jo els
havia de dir que los mejillones también
son así.
D’on vénen els vostres clients?
JOAN: Els nostres clients són sobretot
del país, de la zona de Tarragona,
Lleida i Barcelona i d’Andorra. Tam-
bé en tenim de Saragossa, el País Basc
i Pamplona. Els estrangers són sobretot
francesos, seguits dels belgues
i els suïssos.
Mengem bé en el nostre dia a
dia?
JORDI: El secret per menjar bé és ferho
tranquil i de tranquil·litat avui dia
n’hi ha molt poca. Sempre anem justos
de temps, la gent té mitja hora per
dinar i moltes vegades acaben recorrent
a un frankfurt o a una pizza.
Com menja un cuiner?
JORDI: Com pot. De temps sempre
n’hi ha, el que passa és que de tantes
olors i tantes coses, al migdia no
menjo, no em ve de gust. A l’hora de
sopar, a casa, intentem menjar bé.
Quins plats podem trobar en
el vostre menú diari?
“Els nostres
clients són
sobretot del
país, encara
que en tenim
de francesos,
belgues i
suïssos”
MIRADA 71

GASTRONOMIA
CAMBRILS
“A Cambrils
l’element
bàsic de la
cuina és el
peix i es pot
fer de moltes
maneres”
72 MIRADA
JORDI: El menú diari l’anem variant.
Amanida, escudella o sopa de peix, fideus
rossos, paella, arròs negre o pasta.
Segons, quan és el temps tenim
sardina o verat, bonítol a la planxa...
Quin és el secret per seguir al
peu del canó?
JOAN: Després de tants anys el secret
per continuar és la constància.
Des que tinc 12 anys que sóc aquí.
Som tres germans i érem aquí tot el
dia perquè els pares ens tinguessin
controlats.
Quina és la teva motivació per
dedicar-te a la cuina?
JORDI: La motivació és que quan
tinc vacances m’avorreixo. Sembla
mentida, però és així. Els primers dies
sempre faig tot allò que tinc pendent,
però un cop ho he fet, m’avorreixo.
Què li diries a algú que vulgui
dedicar-se a la restauració?
JOAN: Per dedicar-se a la cuina es necessita
molta mentalització i que
t’agradi voler-ho fer. Això vol dir sacrificar
caps de setmana i festius.
LA RECEPTA
Calamarsons saltats
amb favetes,
de Jordi Expósito (per a 4 persones)
Ingredients:
500 gr. Calamarsons
100 gr. Faves baby confitades en oli
2 alls tendres
2 cebes tendres
Oli d’oliva
Conyac
Sal i pebre
Preparació:
Netegem els calamarsons i en traiem la
barqueta (columna vertebral) i els ulls.
Tot seguit els posem a la cassola amb un
raig de conyac, sal i pebre. Hem
d’esperar que els calamarsons arrenquin
a bullir, ja que d’aquesta manera els
traurem l’aigua que porten. Un cop són
secs hi posem l’oli d’oliva, els alls tendres
i la ceba tendra picadeta ben fina i ho
comencem a sofregir. Hi afegim les
favetes, que vagin fent xup-xup,
rectifiquem de sal i pebre i ja tenim el
plat llest.
Per acompanyar el plat podem posar-hi
dues torradetes de pa amb allioli. Si les
passem pel forn a gratinar l’ou pujarà i
l’allioli quedarà com una mousse.

LOS OJOS DE UN
VIAJERO
fOtógRAfO, DOcENtE, comunicador,... son muchos los
adjetivos que podrían adornar el currículum de Gonzalo
Vinagre. Aun que, quizás, a él le gustaría más el de compartidor
de secretos. De sus secretos.
tExt gONZALO VINAgRE
fOtOS gONZALO VINAgRE
Los viajes nos regalan, entre otros muchos
placeres: entretenimiento, conocimientos,
vivencias, acaso aventuras, experiencia de
vida, y... a los amantes de la Fotografia,
además: IMÁGENES.
Imágenes que con el paso del tiempo nos harán revivir,
una y otra vez, recuerdos, emociones, sensaciones, experiencias
irrepetibles, que se convierten siempre en
historias para compartir.
Recrear lo que ves e intentar plasmar tu propia visión.
En segundos, encontrar aquel encuadre que otros no
han visto o no han sabido ver. Ponerse en la cara ojos de
curiosidad y estar dispuesto a ver los secretos que esconde
el paisaje.
No son lugares escondidos. Os muestro fragmentos de
lugares conocidos.
Deseo descubrírtelos de nuevo. Invitarte a ver el paisaje,
las calles, los edificios, el mundo, que ya conoces, a
través de los ojos de un viajero. De mis ojos. De mis
imágenes.
Tan sólo eso. l
FOTOGRAFÍA
VIAJES
1
Pudong
Skyline con
la famosa
Oriental Pearl
Tower, de 468
metros, en
Shanghai
MiRADA 73

2
Skyline de
Nueva York,
desde la isla
de la Libertad
3
Skyline de
Nueva York,
desde el River
Café
4
Arando en los
alrededores
de la localidad
de Yangshuo,
en la provincia
de Guangxi,
al sur de la
ciudad de
Guilin
5
La gran
Muralla china,
en Beijing
74 MiRADA
GONZALO VINAGRE
Se inicia en la práctica fotográfica en la década
de los 70, años en los que vuelve a la labor docente
como maestro.
En 1973 obtiene su primer gran premio nacional
e internacional. Desde entonces su labor concursística
es amplísima, obteniendo durante dos
años el premio Negtor (premio de premios). El
diario “Pravda”, de Moscú, publicará fotografías
suyas en las diversas ediciones de su concurso
internacional. Porfolios suyos aparecieron en
“Nueva Lente”, “Flash-Foto”, “Arte Fotográfico”,
“Eikonos”, “Camera”, etc. Ha expuesto individualmente
en casi toda la geografía española: Madrid,
Barcelona, Valencia, Bilbao, Pamplona, Cádiz,...
Colectivamente, ha expuesto en diversos salones
internacionales y nacionales como en la Photokina,
de Colonia, o Sonigmag, en Barcelona. En
1977, la revista “Flash-Foto” le elige, por votación
popular, como “Fotógrafo Popular del Año”. Fue
presidente durante 4 años de la Sociedad Fotográfica
de Lleida. En 1980 abandona la concursística
y se dedica a la investigación individual de
la manipulacion de la película de Polaroid SX-70
gracias a una beca de la misma marca.
En 1983 compagina la fotografía con el vídeo,
realizando alrededor de 50 películas de contenido
didáctico desde el Centro de Producción de
Video Didáctico del Departament d’Ensenyament
de la Generalitat de Catalunya del que fue el
coordinador.
En el año 2004 solicita la jubilación voluntaria
para seguir haciendo, a cualquier hora, lo que le
gusta: IMÁGENES.

FOTOGRAFÍA
VIAJES
MiRADA 75

6
Río Támesis y
Parlamento,
en Londres
76 MiRADA

FOTOGRAFÍA
VIAJES
MiRADA 77

FOTOGRAFÍA
VIAJES
7
Rosetón de la
Seu Vella, en
Lleida
78 MiRADA

Más de un millón de españoles mayores de cuarenta años
sufre esta enfermedad ocular. Cerca de la mitad de ellos
desconocen que están afectados por glaucoma
GLAUCOMA… preguntas
y respuestas, intentando
comprender de qué se trata
textO dR. R. FeRReRUeLA
FOtO ARCHIVO ILO
¿Qué es el glaucoma?
Glaucoma es un grupo de enfermedades
en las cuales el nervio óptico
sufre un daño de una forma muy
característica. La persona que padece
glaucoma suele experimentar
una pérdida asintomática y lentamente
progresiva del campo visual.
Es por dicha razón que a esta enfermedad
se la solía llamar, (en tiempos
donde el tratamiento no era tan
eficaz como actualmente), “el ladrón
silencioso de la visión”.
Más de un millón de españoles
mayores de 40 años sufre esta enfermedad
ocular. Cerca del 50% desconoce
que está afectado por glaucoma,
dado que se trata de una enfermedad
que no presenta síntomas
hasta fases muy avanzadas.
¿Cómo afecta mi visión?
Los cambios visuales son graduales,
inicialmente se afecta la visión periférica,
por lo que uno puede no darse
cuenta que padece glaucoma. Con el
tiempo también la pérdida visual
afecta la visión central en forma
progresiva.
¿Quién corre riesgo?
Si bien el glaucoma puede ocurrir en
cualquiera a cualquier edad, existen
factores de riesgo para padecer esta
enfermedad. Estos son los factores
de riesgo principales:
• Presión intraocular elevada.
¿CÓMO SE DEFINE
MéDICAMENTE AL
GLAUCOMA?
Lo definimos como una neuropatía
óptica progresiva con cambios
estructurales característicos del
nervio óptico. Lo que se entiende por
cambios estructurales es la muerte
de células nerviosas de la retina
(células ganglionares retinianas) con
la consecuente pérdida de fibras
nerviosas.
A medida que estas fibras nerviosas
comienzan a dañarse y a morir, el
disco óptico comienza a aumentar
su excavación y adopta una forma de
copa. Cuanto mayor es la excavación o
la profundidad de la “copa”, mayor es
el daño y pérdida de fibras nerviosas
de la retina. Usted escuchará que su
médico oftalmólogo le hablará de la
excavación (daño) de su nervio óptico
durante el examen médico.
HIPERTENSIÓN OCULAR NO ES SINÓNIMO DE GLAUCOMA
La presión intraocular
(PIO), suele ser el factor
de riesgo más importante,
aunque no el único,
para el desarrollo de la
lesión glaucomatosa.
Los valores de PIO
capaces de provocar
daño en el nervio óptico
y, por ende del campo
visual, varían de persona
en persona no existiendo
un límite de presión
neto donde separar los
que están a salvo de los
que no.
Entre más alta es la
presión intraocular,
mayor es el riesgo del
paciente de desarrollar
daño glaucomatoso del
nervio óptico. Por lo
tanto, si el paciente tiene
una presión de 18 mmHg
por ejemplo, su riesgo
de daño al nervio óptico
por glaucoma es menor
que si su presión es de
28 mm Hg.
Pero esto no significa
que necesariamente un
paciente con presión de
28 mm Hg con seguridad
desarrollará glaucoma
porque puede
no ser así. Viceversa, no
excluye que un paciente
con presión de 18 mm
OFTALMOLOGÍA
GLAUCOMA
Hg desarrolle glaucoma
porque en realidad sí
puede desarrollarlo.
Es necesario relacionar
el nivel de PIO (presión
intraocular) con la
apariencia de la relación
copa disco de la cabeza
del nervio óptico. Un
ojo con una C:D>0.5
tiene mayor riesgo de
desarrollar glaucoma y
pérdida del campo visual.
A mayor PIO mayor
riesgo. A mayor relación
C:D mayor riesgo de
desarrollar pérdida del
campo visual por glaucoma.
MIRADA 79

Un drenaje
adecuado
ayuda a
mantener la
presión ocular
en un nivel
normal
80 MIRADA
• Familiares con glaucoma.
• Mayores de 60 años.
• Mayores de 40 años en la raza
negra.
• El miope tiene tres veces más probabilidad
de tener glaucoma.
• Uso de esteroides en forma
prolongada.
• Diabetes, hipertensión arterial,
factores vasculares, jaquecosos y/o
migrañosos, y quienes tienen tensión
arterial mínima (diastólica) baja.
• Trauma o cirugía ocular previa
¿Qué es el nervio óptico?
El nervio óptico conecta al ojo con el
cerebro. Está compuesto por más de
un millón de fibras nerviosas de la
retina, estas fibras se juntan en el disco
óptico y son las encargadas de llevar la
luz y las imágenes al cerebro.
¿Cuáles son los síntomas?
La forma más común de glaucoma,
llamado glaucoma crónico de seno o
ángulo abierto, no presenta síntomas,
ni molestias, solo es posible
detectarlo con el examen de sus ojos
por el especialista.
Cuando el paciente presenta
presiones muy elevadas o el aumento
de la presión ocurre en forma súbita
(ejemplo: glaucoma agudo o de
ángulo cerrado) los síntomas son:
• Visión borrosa
• Dolor de cabeza
•Nauseas o vómitos
•Aparición de círculos de colores
alrededor de las luces brillantes
• Pérdida repentina de la visión .
Síntomas de enfermedad avanzada:
Pérdida de visión periférica (a los
costados); Problemas de adaptación
al entrar a cuartos oscuros o para
manejarse a la noche; Dificultad para
encontrar objetos que están delante
por visión “tubular”.
¿Qué es la presión ocular?
El segmento anterior del ojo está
lleno de un líquido transparente
llamado Humor Acuoso producido
por el cuerpo ciliar. Este líquido sale
del ojo a través de un sistema de
drenaje (trabeculado).
Un drenaje adecuado ayuda a
mantener la presión ocular en un
nivel normal. La producción,
circulación y el drenaje de este
líquido (Humor Acuoso) es un
proceso activo y continuo necesario
para el normal funcionamiento
del ojo. A la presión interna del
globo ocular le llamamos Presión
Ocular. Si el sistema funciona
apropiadamente, el líquido se
forma y drena en equilibrio.
En el ojo con glaucoma, el sistema
de drenaje del ojo se obstruye, a
medida que el líquido se acumula,
aumenta la presión en el interior del
globo ocular. La presión ocular elevada
daña a las células nerviosas de la
retina, si ésta presión se mantiene
elevada por mucho tiempo, puede
ocasionar la pérdida de la función
visual.
¿Cuál es el valor de la Presión
Ocular Normal?
Basadas en las estadísticas, la
media de la presión ocular ha sido
determinada de 15 a 17 mmHg con
una desviación estándar superior
de dos hacia arriba y limitada a
aproximadamente 21 a 22 mmHg,
separando entre presión ocular
normal e hipertensión.
¿Qué es la hipertensión ocular?
El término hipertensión ocular es
utilizado para describir una condición
en la cual los pacientes tienen una
presión ocular elevada, pero no hay
evidencia de daño en el Nervio Óptico
o campo visual compatible con
glaucoma. En otras palabras, los
pacientes con hipertensión ocular

tienen un factor de riesgo importante
asociado con Glaucoma (presión
ocular elevada), sin haber manifestado
la enfermedad. Los pacientes
hipertensos oculares son parte de un
grupo llamado Sospechosos de Glaucoma,
que requieren evaluación
periódica.
¿Cómo se detecta el glaucoma?
El glaucoma se detecta a través de un
examen completo de los ojos que
incluye:
Agudeza visual corregida: se
evalúan como ven sus ojos.
Biomicroscopía: estudio con
lámpara de hendidura de las estructuras
del ojo.
Tonometría: toma de presión
ocular.
Gonioscopía: evaluación y clasificación:
ángulo abierto/cerrado.
Fondo de ojos: examen del nervio
óptico, se busca observar cambios
en la forma de la excavación (copa)
del disco óptico y cambios en la capa
de fibras nerviosas de la retina.
Campo visual computarizado:
explora la capacidad visual frente a
estímulos luminosos, la sensibilidad
diferencial a la luz.
Paquimetría: estudia el espesor
corneal, el cual tiene relación con el
resultado de la toma de presión
ocular.
OCT de papila: (Tomografía de
Coherencia Óptica) método de
utilidad para el diagnóstico precoz
y seguimiento del glaucoma, ya que
evalúa el estado de las fibras nerviosas
de la retina (detectando
cambios glaucomatosos pre perimétricos
y previos a las alteraciones
del disco óptico).
Fotografía estereoscópica: de gran
valor en el registro del nervio óptico,
importante en su seguimiento y
control evolutivo.
Tratamiento
El glaucoma se puede controlar con
medicamentos, láser, cirugía o la
combinación de estos. Si le diagnostican
esta enfermedad es importante
que siga el plan de tratamiento
estrictamente.
Médico: consiste en indicar colirios
que disminuyen la presión ocular
durante las 24 horas, para evitar los
picos de hipertensión que destruyen
más rápidamente el nervio óptico.
Los pacientes deben cumplir con el
tratamiento y controlar según el
esquema pactado, verificando que la
droga indicada es efectiva.
Láser: en el glaucoma de seno abier-
to, especialmente en los glaucomas
llamados pigmentario y exfoliativo,
se puede realizar una trabeculoplastia,
que consiste en aplicaciones de
láser en el seno camerular.
En los pacientes con seno estrecho
una complicación es el ataque de
glaucoma agudo. Para evitarlo se
indica preventivamente hacer
pequeños orificios con láser (iridectomía)
en el iris del ojo, y con ello
mejorar la circulación del líquido o
humor acuoso al seno camerular. De
esta forma puede evitarse la consecuencia
de una suba brusca de
presión, que puede provocar lesiones
importantes e irreversibles en el
nervio óptico.
Tratamiento quirúrgico: hay distintos
tipos de cirugía, cuyo objetivo
final es crear una vía de salida con
menor resistencia del humor acuoso
para que no se siga dañando el nervio
óptico. Indicado en aquellos glaucomas
refractarios al tratamiento
médico o en los cuales se presentan
complicaciones agudas.
Algunos hechos para remarcar
El glaucoma detectado en forma
temprana, rara vez ocasiona ceguera.
El glaucoma es una enfermedad
crónica, NO SE CURA, SE TRATA.
OFTALMOLOGÍA
GLAUCOMA
El término
hipertensión
ocular es
utilizado para
describir una
condición en
la cual los
pacientes
tienen una
presión ocular
elevada,
pero no hay
evidencia
de daño en
el Nervio
Óptico o
campo visual
compatible
con glaucoma
MIRADA 81

OFTALMOLOGÍA
GLAUCOMA
La OCT es
una técnica
de imagen
no invasiva
que utiliza un
instrumento
óptico de
precisión
informatizado
capaz de
generar
imágenes
de cortes
transversales
(tomografías),
que se
asemejan a
los cortes
histológicos
82 MiRADA

L E N T E
I N T R A O C U L A R
Verá bien, tanto de cerca...
...como de lejos
MOO
ADVANCED MEDICAL OPTICS