de Catalunya - Atipus

files.atipusmailmarketing.info

de Catalunya - Atipus

de Catalunya

k&Mfe£síi i

Any II. IMum. 75. Del Z5 setemore ai i octuDre laou. - -, •;-• . '.-;••• :",--:"\-rr75

D

&*í

Ü 3


vostè

té crèdit

cada dia a 2.600.000 establiments

Una targeta

extraordinària

per als nostres

clients

No es tracta només que vostè tingui

avantatges si vol anar a l'estranger.

El que importa és que la targeta també (.

li sigui útil aquí quan faci les compres

habituals en un supermercat, una sabateria o

qualsevol establiment comercial, quan hagi de pagar

el compte d'un restaurant, comprar una joguina o fer un regal

Ja pot fer les coses de cada dia sense haver de dur diners!

A cada pas veurà un establiment que té a la porta la

reproducció de la nostra targeta.

Hi serà ben rebut, perquè vostè s'hi presentarà com una

persona de crèdit

JL·

CAIXA DT5TALVI5 DE CATALUNYA

CAIXA

DETOT5

li ofereix gratuïtament la Targeta Master Charge


Cartes a

L'HOEA

BARNILS, LLUCH...

Amics:

Si m'he decidit a fer aquestes

ratlles és perquè la simpatia

que em mereix l'allblanquer

Ramon Barnils no és

inferior a la que sento pèl

sucursaler Ernest Lluch.

La transició espanyola a la "

democràcia no és cosa de

l'aprovació d'un imprès anomenat

Constitució. Reque-

-eix, com a mínim, tota una

generació car a Espanya no hi

ha la més petita tradició democràtica

i avui tots som "fills

de Franco". Tu també Ramon.

Tu Ramon, saps que l'Ernest

no contestarà tots els

teus articles, per això et pots

permetre de dedicar-hi més*

espai i la conya que hi poses

és un impediment més per

què el Nestu et contesti.

Tanmateix, si amb ironia dius

que la carta de l'Ernest és

perfecta, impecable de lògica

parlamentària, cal entendre

que és perquè ha assumit la

lògica parlamentària, i que

aquesta no pot mai coincidir

amb la d'Herri Batasuna, donat

que aquesta lògica només

l'aplicà durant la campanya

electoral. No entro si aquest

"canvi" de lògica té el suport

immaculat dels electors. El fet

és que una absència en el

moment de votar és una forma

de votar i si aquesta és la

lògica d'H.B. cal demanar

comptes a H.B.

El problema és que tant

H.B. com el PNB pretenen

que Euskadi "is different", la

qual cosa els permet d'inhibir-se

d'allò que és política

d'Estat i si una llei d'Estat

recau amb més força sobre

les espatlles dels demòcrates

d'H.B., deu ésser un error de

la casualitat. Oi?

Ja sé que els allblanquers

no accepten la lògica parlamentària,

perquè tots els fills

de Franco hem estat ensenyats

que és la pitjor de les

lògiques i costa d'entendre

que hi hagi qui prefereixi em-

brutar-se les mans amb

aquest producte d'importació.

Els teus articles, Ramon,

m'agraden molt i els llegeixo

tots. Però la funció d'un parlamentari

no és la de fer cartes

perquè tu t'hi abonis,

sinó fer lleis d'Estat, la qual

cosa, hem de convenirque és

ensopidíssima. De tota manera,

el Nestu no escriu tan

malament com tot això; ara

només falta que uns quants

escriptors facin allò d'imaginació

al poder, molt bonic de

dir i que ningú no sap com ferho.

Malgrat tot, "I am for it".

Albert de la Hoz Bofarull

Barcelona

L'HORA DIÀRIA?

Diari L'Hora de Catalunya:

Quant de temps caldrà esperar

encara per veure convertida

la nostra revista en

diari? En què penseu? Penso

que lectors en seríem prous si

manteniu la línia de catalanitat

i esquerranisme actual.

Més encara, entre els diaris

de la tarda penso que es troba

l'espai de "L'Hora". Heu de

fer el paper del nonnat "El

Temps".

Jordi Schmith i Font

Barcelona

PORCADES?

Senyor Director:

Em refereixo a la carta del

senyor Antoni Monner, de

Gandesa, apareguda al recent

núm. 73 de l'any II.

Amb un estil redaccional

que voreja l'exabrupte, aquest

senyor, esgrimint el fet importantíssim

—per a ell—

que és subscriptor de la vostra

revista, classificada de

porcàdes llegides moltes de

les coses que formen part del

cos de la publicació. Però

després, vol endevinar el vostre

tarannà en el reflex de les

cartes de! Director, i sembla

que vulgui dir que contra vós

no hi ha res, però sí que

sembla que els vostres col·laboradors

són uns desfermats

i en definitiva, si en escriure

diuen porcàdes, deu ser perquè

són uns porcs.

Voldria que aquest Sr.

Monner ens aclarís quelcom

més do la seva impol·luta manera

de fer i de veure les

coses. Els títols que ostenta:

subscriptor d'.això i d'allò,

etc, fan que, almenys en el

meu cas, ens deixi bocabadats.

Per tant necessitaríem una

lliçó magistral dictada pel

senyor Monner a fi de coneix

xer com s'ha de procedir perquè

—magister dixit— la

nostra Catalunya no se'ns vagi

a la m... de la qual el Sr.

Monner nota "la ferum".

De cop i volta, ací a Catalunya

(ho dic des dels meus

60 anys, ja sabeu, de la lleva

republicana del "biberón")

ens surten una sèrie de violents

puristes polítics que,

encavallats en'una posició

definitòria, lluiten per una estructura

pseudohistòrica oblidant

els fonaments actuals de

la societat, carn i sang, vida i

il·lusions humanes, angoxies

i esperances. Que són, en

definitiva, i ho crec des del

meu catalanisme de sempre,

més importants que la intel.lectualitat

i els deliquis racials.

Joseph Quadrada Soler

Barcelona

DE BLANES, UN

ÀNGEL MORT I NO

VENJAT

Com una presa fàcil i anyell

innocent

sota la fibla vas caure d'un

covard assassí

Jo et recordo i estimo, petit

Fermí,

memòria i angoixa ets en tot

moment.

De la teva mort s'esdevingué

amb tot

l'astrugància i sort, volgut

Fermí

que mai sospità aquell mal

cor

puix dels àngels és llur destí.

Malastrugada mort i dissortada

fi

provocada fou pel bestial i

primitiu verí

però el cel per sempre has

guanyat

puix mai el fet d'ésser albat

serà l'esca d'un etern morir.

En vida content et recordo,

pur i feliç

no menys t'imagino joiós al

Paradís.

Malgrat això, ta vida un

covard truncà

i si més no, un bé ben teu

assolà.

On és el fastigós i covard

assassí?

Mancança hi ha d'un jutge

com cal

si per a tots hi ha d'haver un

penal

peti qui peti, ho pagarà

l'assasí,

car un codi i un càstig és

establert

pel ric, poderós i amic, tant

s'hi val

Ja gaudeixes d'un bell destí

prou deleixo l'ésser com tu

feliç

T'envejo car. Fermí, ja has

acabat

de patir i sofrir i puix que no

venjat,

a la recerca resto, on és

l'assasí?

Elies, el de la cel.la 42

Girona

Aquesta secció és destinada

a les Cartes a L'HORA, i

només com a excepció, i donades

les especials circumstàncies,

s'hi ha publicat el

poema anterior. Agrairem que

els nostres amics lectors

s'atinguin a aquesta norma i

no ens enviïn llurs poesies.


Va, que el mon s'acaba I

CINEMA

BIENVENIDO MR. CHAN-

CE. Usa. 1979. Dir.: Hal

Ashby. Amb Peter Sellers,

Shirley MacLaine. Un embolic

farà que Peter Sellers,

home sense massa cultura,

arribi a la presidència dels

Estats Units. Arcàdia, Catalunya.

(14 anys).

LA REINA DE ÀFRICA.

Usa. 1951. Dir.: John Huston.

Amb Humphrey Bogart

i Katherine Hepburn.

Aventures d'una parella en

una colònia alemanya d'AM

ca durant la primera Guerra

Mundial. Capsa. (Apta).

CON EL CULO AL AIRE.

Espanya. 1980. Dir.: Carles

Mira. Amb Ovidi Montllor i

Eva León. La coneixença

d'una cantant per part d'un

noi de poble el deixarà tan

desconcertat que l'internaran

en un manicomi. Moratín.

(16 anys).

Amparo Soler Leal, protagonista

de "Mi hija Hildegart".

LA DAMA Y EL VAGA-

BUNDO. Usa. 1955. De

Walt Disney. Dibuixos animats.

Enamorament de dos

gossos. Reina viu amb una

família rica i Golfo és un

pobre rodamón. Tots dos

acabaran a la gossera. Li

recomanem que s'emporti

un mocador gran i net per

eixugar-se les llàgrimes.

Borràs. (Apta).

BELLE DE JOUR. França-Itàlia.

1967. Dir.: Luis

Bunuel. Amb Catherine

Deneuve i Jean Sorel. Estudi

de Bunuel sobre la

José Sacristàn estrenarà

"El tercer personaje".

EL CINEMA QUE VE

La temporada de cine que

comença ara, ens presenta

les estrenes de diverses pel.-

Kcules d'interès. Les més

imminents són El Resplandor

d'en Kubrick, Superman-2.

continuació de la

que ja vam poder veure, i

Bronco Bilíy, protagonitzada

per Clint Èastwood.

Com a estrenes de cine espanyol

tindrem Los Ultimos

Golpes amb El Torete,

de José Antonio de la

La segona part de Superman arriba volant.

Woody Alien amb Diane Keaton a Manhattan. Aviat el

veurem de nou.

Loma, El Nido de Jaime

de Arminan, La Quinta

del Porro de Francesc

Bellmunt, i El Tercer Personaje,

interpretada per

José Sacristàn. També hi

haurà la projecció de la darrera

pel·lícula de Woody

Alien que encara no se sap

quin títol portarà. Els actors

Robert de Niró i Peter Ustinov

seran els protagonistes

de Toro Salvaje i La

Amenaza de la Reina

FESTIVAL DE MUSICA CULTA

Se'n recorda? Fa uns

quants dies li dèiem que a

l'octubre se celebrava el

Festival Internacional de

Música de Barcelona. Ara ja

és a punt de començar. Els

dies 1 i 2 actuen al Palau de

la Música l'Orquestra Simfònica

de la BBC de Londres.

Potser no és una de les

orquestres més conegudes a

nivell mundial, però té una

qualitat evident. Tocaran el

primer dia obres de Britten,

Elgar i Schubert. El segon

dia, Mozart, Strauss i

Shostakovich.

Si vostè no és un entès en

música clàssica, és probable

que trobi difícil d'escoltar

els contemporanis Strauss

(a cavall entre diferents

tendències), Britten, Elgar

i Shostakovich. Trobarà

més senzill sentir Mozart i

Dragón. El western estarà

present amb la pel·lícula^

Forajidos de Leyenda. Si a

vostè li agrada més el gènere

de terror li recomenem que

no es perdi la pel·lícula Viscositat,

que ja comença a

sentir-se abans de ser estrenada

per les seves escenes.

Si el que prefereix és el cine

"S" hi haurà dues novetats

notables: Madame Petit, i

Una Mujer de Noche de

l'italià Neo Rossati.

Strauss. Però com que en el

programa els han barrejats,

els recomanem que hi vagin

qualsevol dels dos dies. I

pensin que si la primera vegada

els costa, d'alguna manera

s'ha de començar i que

és probable que Mozart i

Schubert els agradin molt. I

si vostè és un iniciat en la

música culta, perdoni tots

els consells, ja sap que s'ho

passarà bé al Palau.


XESCO BOIX "ESTIC ENAMORAT DELS NENS'

"Mama, caca, a l'aigua

què li heu fet, ja no en

queda un pam de neeeet".

Una vegada, en una escola

religiosa, les monges van fer

marxar les nenes quan van

sentir en Xesco Boix cantant

"mama, caca".

Però en Xesco assegura

que no li va preocupar gens.

— Ves, si era massa

fort per les orelles de la

monja...

En Xesco Boix, pedagog

—"fer pedagogia no em

va servir de gaire, només

per fer bones amistats"—

i músic, fa cinc anys que es

dedica a entretenir els infants.

— M'agradaria que darrera

l'entreteniment hi

hagués més coses. L'educació

pot ser revolucionària.

Els contes i cançons

usades intel·ligentment

poden ser roents.

Voldria ser un revolucionari

perquè els nens

amb qui tracto no fossin

uns capgirats, uns ensopits.

Es probable que vostè

hagi trobat en Xesco en alguna

plaça o en un envelat

fent cantar i explicant rondalles

als nens que se'l miren

embadalits.

— Vaig per places, per

poblets, fins i tot he can-

En Joan Petit quan balla.,

amb el puny, puny..

"Jo vull ser un professional. No anar amb una sabata i una

espardenya".

tat al metro, però on millor

em trobo és a les escoles,

sense micros per a

cantar. Canvia molt una

escola rural i una urbana.

Els nens de les escoles

rurals són més pacífics,

no tan espontanis.

Els de la ciutat tenen tants

estímuls que s'esvaloten

de seguida. Les actuacions

a escoles molt riques

acostumen a ser

fracassos. Són escoles

amb molts recursos, però

de vegades els nens surten

desdenyosos.

A vegades m'fian cridat

per anar a una casa

particular on celebraven

un bateig o una comunió.

Quan hi vaig dic que no

vull cobrar res, si no et

tracten com la minyona

que entreté els nanos

mentre els grans mengen

pastes. Només dic que

em regalin un llibre per a

la meva biblioteca. Alguna

vegada he aconseguit

fer cantar tota la família.

Qui canta els seus

mals espanta

— Actualment som un

grup de gent els qui ens

dediquem a fer d'animadors.

Mirem de conèixernos,

de col·laborar. Som

en Toni Giménez, Noé

Ribas, Àngel Daban,

Lluís Panyels i jo. Treballem

amb la promotora

Enllaç, que ha estat molt

important de cara a portar

iniciatives pels pobles.

Ells i jo tenim una

divisa: No tenim la TV en

català, però tenim les

places, els casals, les colònies

d'estiu.

Estic enamoradíssim

dels nens i les nenes.

M'agrada la simplicitat

dels nens. Posa'm un nen

davant i et diré com és la

seva família. Intento seguir

els nens per carta.

Tinc piles de cartes que

contesto almenys amb

una postal.

Canto de tot, barrejo

molt. Faig sobretot cançons

d'aquí però no rebutjo

res. No sóc cap virtuós

cantant, em moc a

nivell d'oïda, però canto.

Jo vull ser un professional

i no anar amb una

sabata i una espardenya.

De moment visc com una

persona, no com una rata.


Podeu trobar en Xesco Boix a

qualsevol plaça o poble.

problemàtica de la dona casada.

Al mateix temps és un

anàlisi de la societat. Alexandra.

(18 anys).

MI HIJA HILDEGART.

Espanya. 1977. Dir.: Fernando

Fernàn-Gómez. Amb

Amparo Soler Leal i M. Galiana.

Durant la segona República

una dona intenta

ella sola treure endavant la

seva filla prescindint dels

homes. Però a la filla li

agraden massa els homes.

Aquitània. (18 anys).

TEATRE

JUAN SALVADOR GA-

VIOTA. de Richard Bach.

Música de Neil Diamond.

Actuació del mim Stewy.

(Apta). Teatre Regina c/

Sèneca 22. De dimarts a

diumenge 10,45 nit. 300

ptes.

WOYZECK. de George

Buchner. Traducció de

Carme Serrallonga. Música

de Ramon Muntaner. Direcció

de Joan Oller. Interpretació

pel grup El Teatre

del Celobert. Teatre Romea

11 nit.

EL BALCÓ, de Jean Genet.

Direcció: Lluís Paqual. Escenografia:

Fabià Puigserver.

Amb Rosa Maria Sardà,

Francesc Luchetti i la

companyia del Lliure. Tea :

're Lliure, Leopoldo Alàs,

2. 300 ptes.

Joan Isaac a Bitem.

MÚSICA

JOANISAAC.Dia26.llh.

Bitem.

QUICOPIDELASERRA.


Dia 27. 11 h. Casal d'Os de-

Balaeuer.

PERE TAPIAS, MARINA

ROSSELL. Dia 26. 11,30

Envelat d'Olot.

RAMON MUNTANER.

Dia 26.12 h. Casal Social de

Balaguer.

MARINA ROSSELL. Dia

27. 7.30 h. El Prat.

PERE TAPIAS. Dia 1 d'octubre.

Nit. Casal Jesusenc

de Jesús Tortosa.

ORQUESTRA SIMFÒNI-

CA DE LA BBC DE LON-

DRES. Dir. Gennadi Rozhdestvens.

Soprano: Sarah

Walker. Obres d'Elgar, Brit

ten i Schubert. Dia 1 d'octubre.

Nit. Palau de la Música

i dia 2 d'octubre. Nit.

Palau de la Música. Obres

de Mozart, Strauss i Shostakovich.

SISA I MELODRAMA.

Dia 27. 10 h. Instal·lacions

esportives de Sant Martí.

Barri del Guinardó.

GATO PÉREZ. Dies 25,

26, 27. Nit. Zeleste.

DUO LINARES-MOSCA

(Violí i piano) Obres de

Beethoven, Brahms i Prokofiev.

Dia 30. 10,30 h. Zeleste

(Argenteria).

Alfred Hitchcock, director de

"Crimen Perfecto ".

TELEVISIÓ

QUITXALLA. Editor: Enric

Frigola. Realitzador:

Joan Bas. Actuació de "Put

xineüis Claca", Tortell Poltrona,

la sèrie "Embolica

que fa fort" i versió lliure

del "Somni d'una nit d'estiu"

de Shakespeare. Dissabte

27 a les 12,30.

CAN BARÓ CAN BARÓ CAN BARÓ CAN BARÓ CAN B/

Pot ser que vostè no hagi

sentit mai parlar del Barri

de Can Baró. "No tenim ni

museus ni cines ni discoteques",

ens diu un veí.

Però Can Baró no s'assembla

en res als barris que

l'envolten —La Salut, Guinardó,

El Carmel—. Si li vé

de gust passejar per aquest

ELS ORÍGENS

El nom del barri vé del "Mas de Can Baró", antiga

masia construïda el 1674 i dedicada,' en aquella època, al

conreu del blat i dels garrofers. El 1909 va ser ocupat per

gent que fugia de Barcelona pels fets de la Setmana

Tràgica, i el 1936 es va transformar en un hospital

controlat pel comitè de la barriada i el Casal de l'Esquerra.

Després de la Guerra es va transformar en un col·legi portat

per jesuïtes, i des de fa uns quants anys, s'ha convertit en

una filial de l'institut Ausiàs March, del qual encara depèn

avui en dia.

ELS BARS

Els dissabtes i diumenges

el jovent de Can Baró ha

de baixar cap al centre de

Barcelona si vol anar al cine,

a una discoteca, o senzillament

a escoltar una mica

de música i xerrar. Al barri

no hi ha cap cine ni lloc

d'esbarjo, i els bars que hi

ha són d'aquells vells amb

taules de marbre on es reuneix

la gent gran per fer una

timba de cartes els diumenges

a la tarda; exemples

d'això son els bars: Rojas,

el Marín, i "el bar d'en

Pep" —a la plaça Can Baró—

que té un moscatell de

tonell boníssim.

LES ENTITATS

DEL BARRI

Les principals entitats esportives

que hi ha són els

equips de futbol. El C. F.

Baronense —aquesta temporada

milita a primera regional—

té el local social a

l'Avinguda Can Baró n.°

19, i l'Athlètic Serrano te

la seu social al Bar Rojas

—carrer Baró de Sant

Lluís.

Al barri hi han dues corals.

L'Agrupació Coral Sanllehy,

avda. Can Baró n.°

19, i "La Flor de la Parrala"

—Bar Rojas—, coneguda

per les seves caramelles

que per Pasqua surten a

fer un cercavila pels carrers

del barri, cantant "La Santa

Espina", "Maite",

"Chibiribiri",

La Societat de Pescadors

de Can Baró té el local

social al carrer Jaume

Puigvert n.° 24. L'adreça

de La Colla de Sant Medir

és a l'Avinguda Can Baró

n.° 19.

El Dipòsit d'Aigües de Dosrius fou construït el 18 70, i ajudà a

resoldre l'escassetat d'aigua a Barcelona. Portava l'aigua

des de la riera d'Argentona.

CAN BARÓ CAN BARÓ CAN BARÓ CAN BARÓ CAN B

CAN BARÓ

barri, pot agafar els autobussos

10 ó 24, i baixar-ne a

la plaça Sanllehy. Li recomanem

que s'ho prengui

amb calma, ja que les fortes

pujades que hi ha esgoten

el millor esportista. Perquè

situï millor el barri li direm

que està a la part de dalt de

la Verge de Montserrat.

CAN BARÓ CAN BARÓ CAN BARÓ

LOCAL

CAN

L'Associació de Veïns de Can Baró va muntar,

juntament amb altres entitats del barri, la Festa Major que

va tenir lloc del 10 al 14 de setembre. Per si us interessa el

local de l'Associació és al carrer França n.° 38

CAN BARÓ: EL BARRI DELS PERIODISTES

Temps enrera el barri

també era conegut pel nom

de "Barri dels periodistes".

Al voltant de la plaça

Sanllehy vivien coneguts

escriptors: Rovira i Virgili,

Puig i Ferrater, Pere Sa-

TATACHIN,

NEGRES I

PRENYADES

Can Baró és un barri ple

d'anècdotes que es poden

saber sí parleu amb algun

veí del barri.

No fa gaire temps, els

barraquistes del carrer

Francesc Alegre van formar

un equip de futbol, i li van

possar per nom el de Club

de Futbol Tatachín. Fa un

parell d'anys, al camp del

Baronense hi jugava un

equip que es deia C. D.

Caiman, i la seva particularitat

era que tots els seus

jugadors eren de raça negra.

Però una de les llegendes

més importants del barri és

la que parla de la Font dels

Bessons, on anaven a buscar

l'aigua moltes prenyades

barcelonines perquè

deien que totes les que bevien

d'aquella font tindrien

bessons.

CAN BARÓ CAN

la, Pompeu Gener, Güell i

Mercader, Robert Robert,

Raimon Caselles, Miquel

dels Sants Óíiver, cacïa un

d'ells tenia dedicat un carrer

al barri que portava el seu

nom. Després de la guerra

únicament els dos últims es

van conservar, i tots els restants

van ser canviats per

noms que no tenien res a

veure amb la cultura catalana.

Esperem que els carrers

tornin a recuperar el seu veritable

nom.

PER PASSEJAR

Malgrat que el barri no te cap plaça on la canalla pugui

jugar amb gronxadors, sorra, etc. Can Baró té tres

zones verdes que l'envolten: La Muntanya Pelada,

ideal per fer volar els estels, el Parc Güell, meravella

arquitectònica d'en Gaudí on es pot practicar el "footing"

en el circuit que hi ha; i La Font del Qüento,

plena d'eucaliptus, garrofers, pins i atzavares. I la plaça

Sanllehy que llinda amb el barri de la Salut.

BARÓ CAN BARÓ CAN BARÓ CA1S

OBJETIVO: ROMMEL.

Dir.: Henry Hathaway. Int.:

Richard Burton, John Colicos.

El capità Foster i el seu

exèrcit atacaran un comboi

alemany al desert nord-africà,

alliberant un grup de

presoners britànics. Dissabte

27 a les 16.

GUAPA, ARDIENTE Y

PELIGROSA. Dir.: Francesco

Maselli. Int.: Rock

Hudson i Clau dia Cardinali.

Esmeralda arriba a Nova

York després d'haver robat

una important col·lecció de

diamants. Penedida li dirà

al seu amic que l'ajudi a

tornar-los. Dissabte 27 a les

21,50.

RISAS Y LAGRIMAS.

Dir.: Martin Ritt. Int.: WalterMatthau,

CarolBurnett.

Després de ser coneguts

cantants internacionals,

Pete i Tillie es troben amb

la mort del seu fill de nou

anys. Diumenge 28 a les

19,45.

CRIMEN PERFECTO.

Dir.: Alfred Hitchcock] Int.:

Ray Milland, Grace Kelly.

Tony es va casar amb Margot

per conveniència econòmica.

Anys més tard apareix

un antic amant d'ella i

encara continuen enamorats.

Tony prepara un pla

per acusar Margot d'homicidi.

Divendres 26 a les 21

hores.

AMOR JOVEN. Dir.: Arthur

Barron. Int.: Robby

Benson. Glynnis O'Connor.

L'amor entre dos joves els

permetrà de descobrir un

nou món i conèixer-se ells

mateixos. Diumenge 28 a

les 21,30 pel segon programa.

Els nens també tenen actuacions

per a ell.


Va, que el mon s'acaba!

8

INFANTIL

XESCOBOIX. Dia27.nh.

Barri de Si.nt Miquel de

Granollers. Dia 29. Tarda.

Envelat de Riudellots de la

Selva.

TARONMADA NATl'RAL.

Dia 2(5. ;"),:}() h. Barri de

Sant Miquel de Granollers.

PLOl' I FA SOL. Dia 2


Tete Montoliu formarà part

de la mostra de jazz.

Les Fetes de la Mercè ja

són aquí. Com cada any. I

aquest any sembla que seran

més lluïdes que mai. Així

que, sense perdre temps li

direm què pot fer dia a dia.

Dia 25: Al moll de la fusta

hi ha concurs de ball i la

Salseta del Poble Sec, que

fan música de tots els temps.

A la Plaça del Rei hi actuen

Els Comediants, un

dels grups teatrers més

trempats i divertits.

Al Palau de la Música té

l'última oportunitat de veure

l'actuació de Léo Ferré, un

cantant francès de la colla

dels Brel, Brassens, etcètera,

que no se l'ha de perdre.

Si vol una cosa més frívola

vagi al Llantiol (Riereta, 7),

on hi actua Violeta La Burra.

Dia 26: Els Sirex i en

Jaume Sisa seran al moll

de la fusta. Els primers acaben

de treure un disc de

llarga durada amb el nom de

Ni mas ni menos. Els Comediants

fan la segona i darrera

actuació a la Plaça del

Rei. Darrera de moment, és

clar.

Dia 27: De la Plaça de

Sant Jaume a les 19.30 surten

les Danses de la Costa,

que arriben a les 20.30 al

Moll de la Fusta on es troben

amb Sonora Catalana i Pernil

Latino que faran les delíces

dels balladors..

A les Drassanes hi ha jazz

amb el Sextet de Terrassa,

Lita Torelló, després de

quinze anys de no actuar,

torna.

BARCELONA SURT AL CARRER

Iturralde, Per Wibons i Lou

Bennet.

A la sala Llantiol torna

una de les cantants melòdiques

que van ser ídols —idolets,

és clar— en els anys

seixanta, Lita Torelló.

Dia 28: L'orquestrina de

l'Anna farà ballar els més

menuts a les dotze del migdia.

A la nit, La Trinca focs

d'artifici.

A la tarda la festa de correfocs

serà a la Plaça de Sant

Jaume. El jazz tindrà una

segona edició a Les Drassanes

amb l'actuació del Tete i

Rag-Time.

A la Cúpula Venus, la Ro

sa Maria Sardà.

Rosa Maria Sardà a la Cúpula

Venus de matinada.

Sisa cantarà davant del mar

i a l'aire lliure.

Els Sirex faran moure l'esquelet al Moll de la Fusta.

"El ntuinnalismi' lema principul

tiri curset.

CURSETS

(TUS D'HISTOKIA DKL

NACIONALISME CATA-

LÀ. Començament 1 (l'octubre.

S sessions, l'reu

i.000 pts. Horari de S.lò a

í).l") vespre. Professor: Vilix

Cucurull. Inscripcions:

Xarxa Cultural. C. Ample.

Cl'KS KLKMKNTAI. I)K

LLKNdl'A CATALANA.

Començament: '2 (l'octubre.

Preu 1Í.2.Ó0 pts. 21 sessions

Horari de S a í) del vespre.

Inscripcions: Xarxa Cultural.

C. Ample. .'{">.

CURS D'EXPRKSSK)

ORAL. Del 8 d'octubre al

27 novembre. 1(5 sessions.

Preu 4.000 pts. Inscripcions

Don-na Rbl. Catalunya

101.tel. 215 Ió X\.

BOTIGUES

CONTINUARÀ. Tota mena

de còmics estrangers i

del país. Dibuixos. Reproduccions.

Carrer Templaris

4 (darrera l'ajuntament).

BARS

AQUILINO'S PUB. Carrer

Espaderia 10. Entri, pregunti

per l'Andrés i li diu

que posi la música "ye-yé".

Els té tots.

9


Va, que el mon s'acaba!

10

NOM I COGNOMS ,

AOREÇA .

CIUTAT

PROVINCIÀ

PAlS

.DTE.

Desitjo subscriure'm • L'HORA per un iny.

L'import d« li subscripció «I faré •l·ctiu mitjançant:

D Taló bancari adjunt —

Q Domiciliació bancària

D Efectiu

D Gir Postal

i di da

Signatura

PREUS DUNA SUBSCRIPCIÓ PER UN ANY

(47 númaros)

Estat aspanyol.

Europa _____

Amèrica i rasta dal món.

OOMICILIACIÚ BANCÀRIA '

.3.300 ptas.

. 4.400 ptis.

.5.000 ptas.

Senyors, els agrairé que amb càrrec al meu

compta/llibreta, atenguin al rabut qu* anualment

als presentar! L'HORA. S. A.. pel pagament

da la meva subscripció a L'HORA OE CA-

TALUNYA.

BANC/CAIXA

AGÈNCIA —

NÜM. COMPTE/LLIBRETA .

TITULAR

OATA

Un cop ompl»rt

L'HORA OE CATALUNYA

AntMU. SO. ètic. 1.»

BARCELONA-3e

BAR RESTAURANT

DOS

Signatura

ESPECIALITAT EN:

MENJARS CASOLANS,

MENÚS

I SERVEIS ALA CARTA.

Anbau. 86 • Teli 253 73 36

BARCELONA

p*\ i®s>^


Punt de mira

Per un plat de llenties?

Després del desgast que va sofrir en els debats del mes de maig, Suàrez

es podia plantejar tres opcions distintes a l'hora d'intentar una majoria

parlamentària més còmoda: el pacte amb els socialistes, l'acord amb la

Coalició Democràtica de Fraga Iribarne o bé un pacte amb la Minoria

Catalana al qual s'hi poguessin afegir els bascs del PNB i els diputats del


CiU I EL PSA CONFIEN EN LA POLÍTICA AUTONOMISTA DEL GOVERN

Capot nacionalista a Suàrez

ALBERT GARRIDO

Dimecres passat, dia 17,

el diputat del PNB, Marcos

Vizcaya, va fer-se la

pregunta decisiva: quin

és el compromís del Govern

en el desenvolupament de

PEstat de les autonomies?

That's the question. Després

de tres dies de debat arran

de la qüestió de confiança

ningú no sap ben ve de

què va l'invent.

Ningú no sap què hi ha

darrera del suport que la

Minoria Catalana dóna a

la cinquena experiència

governamental o de la

comèdia representada pels

senyors Rojas Marcos i

Martín Villa amb el

sagnant tema andalús

d'argument.

Qui més qui menys intueix coses,

més o menys es veu per on van els

trets, però clar, el que es diu clar, no

hi ha res. En el cas de la Minoria

Catalana menys, fins i tot, que en el

del PSA, atès que hores d'ara encara

és el moment que el senyor Roca i

Junyent o algú portaveu qualificat

del Govern han d'explicar quines

són les contrapartides que CiU ha

arrencat de la Moncloa. Si tot l'èxit

nacionalista són les transferències

val a dir que benvingudes siguin,

però la veritat és que a l'Estatut n'hi

ha previstes moltes que no admeten

discussió, de manera que ja és

prou trist haver de muntar tota

aquesta coreografia per coses que

haurien d'estar més clares que

l'aigua.

Un punt de referència

Pels ciutadans catalans el debat

de la setmana passada ha tingut un

interès especial perquè, com es pot

veure, els protagonistes a l'hora de

donar arguments suplementaris al

Govern per justificar la seva política

envers les autonomies, van ser dos

12

Martín Villa és el que ha de solucionar els problemes autonòmics d'Andalusia i

Catalunya.

partits amb un paper destacat a la

vida política catalana: el que representa

el senyor Roca i Junyent perquè

governa al Principat, el del

senyor Rojas Marcos perquè distorsiona

l'espectre parlamentari català

i gaudeix d'un curiosíssim tracte de

favor i crítica,, tot a un temps, per

part de les.forces nacionalistes.

Tant d'interès ha tingut que potser

sigui punt de referència obligada els

mesos vinents fins a donar-se el cas

que hagi de parlar-se en termes

d'abans i després de la qüestió de

confiança per comprendre moltes

de les coses que puguin passar.

Un primer nivell d'interès està en

comprovar com repercuteixen a Catalunya

els tres arguments donats

pel portaveu de la Minoria Catalana

per votar a favor del President del

Govern: coherència política, governabilitat

i nacionalisme. Serà un

exercici polític difícil, serà qüestió

d'analitzar símptomes, somriures,

alguna transferència, algun gest

inesperat, algun nomenament com

el del super-governador per endevinar

què va decidir la Minoria a votar

sí. No hi ha res escrit, ni hi ha

pactes de legislatura, hi ha algunes

coses que no lliguen —el reforçament,

per exemple, de les figures

dels delegats ministerials— però és

segura l'existència d'alguns acords

secretíssims per tal de vestir la Generalitat

amb una indumentària millor

que la de les promeses. Si no és

així s'hauria de creure, que vol dir

acceptar una cosa més enllà de la

pura racionalitat, que ens" han instal.lat

definitivament en el surrealisme

polític.

Vies Constitucionals

El segon nivell d'interès consisteix

en veure com encaixa l'electorat

del PSA a Catalunya la via de l'article

144 de la Constitució per a

l'autonomia d'Andalusia i quins

compromisos representa aquesta

nova alternativa per a CiU. Del

costat andalús és evident que presentarà

força dificultats explicar ara

que pel camí del 144 es pot arribar

al 151, encara que el mateix article

144 digui que es va a parar al 143,

quan durant mesos i mesos el PSA

ha insistit que l'única via acceptable


L'electorat del PSA li passarà factura a Rojas Marcos després Caldrà saber quines contrapartides li han ofert a Miquel Roca

del seu vot afirmatiu. per votar a favor de Suàrez.

és la del 151. De la banda catalana

val a dir que, per més que es repeteixi

que el sí donat al Govern té

motivacions diferents al del PSA, la

veritat és que és lògic pensar que

ambdues agrupacions polítiques

participen d'un mateix pacte amb

UCD i que el que fa una afecta a

l'altra..

I el tercer nivell d'interès, probablement

aquell que mereixerà més

comentaris dins de l'àmbit estricte

de la política catalana, és el de veure

en què es tradueix dins el complexe

de relacions CiU-ERC-Centristes

de Catalunya el desenllaç del debat

al Congrés dels Diputats. De moment,

sense massa risc a quivocarse,

es pot avançar que la connexió

parlamentària entre nacionalistes i

centristes al Parc de la Ciutadella

s'ha enfortit i amb ella el front

conservador, però no és aventurat

pensar que al llarg d'aquesta legislatura

poden registrar-se novetats

importants.

Per començar, cada dia són més

persones les que es pregunten quin

sentit té la pervivència de Centristes

de Catalunya més enllà del de

justificant de la política nacionalista.

Dit d'una altra manera: una vegada

que els nacionalistes i UCD

s'entenen força bé, que UCD actua

en relació als nacionalistes sense

consultar amb Centristes i que els

nacionalistes no dissimulen la seva

amb els ucedistes, la continuitat del

col·lectiu d'Antón Canellas té poques

explicacions. Si ala prehistòria

de la reforma i la construcció de

l'Estat de les autonomies la UCD

podia tenir dubtes respecte a la

solidaritat de classe dels nacionalistes,

els fets de la setmana passada

han desvetllat moltes incògnites i

han deixat l'espai polític de Centristes

de Catalunya reduït a la seva

mínima expressió.

Per acabar, el Govern ha pogut

constatar un cop més que qui de

debò pot parar els peus a l'esquerra

catalana són els nacionalistes i el

PSA, i no precisament Centristes de

Catalunya. Aquest fet va ser una

evidència durant les eleccions generals

catalanes i ha quedat ratificat

durant el debat. Quan el Govern ha

tingut necessitat de reunir uns

quants vots més dels que ja té al

Congrés només ha hagut de negociar

dins del seu estil confusionari

amb dues minories nacionalistes

per sortir-se'n, sense haver de recórrer

a un incòmode estira i arronsa

amb els socialistes.

Traslladat això a l'escenari català

el Govern pot pensar que mentre els

convergents controlin la Generalitat

ell controlarà l'autonomia sota fórmules

ucedistes —recordem que

continua en peu aquell invent de les

lleis horitzontals— sense que cada

decisió què prengui es converteixi

en un "tragala" per a la població,

tota vegada que momentàniament el

prestigi nacionalista es manté intacte

entre amplis sectors.

Que aquesta forma de governar

perconjuntural és de sostre baix, no

ofereix cap dubte. Però el senyor

Suàrez ha posat en joc en el seu

cinquè Govern les millors peces del

seu partit i sap que si els barons

surten malparats d'aquesta combinació

les eleccions de 1983, si no

s'avancen, poden ser una debacle

sense paliatius. •

13


FELIPE GONZALEZ PARLA A BARCELONA DE L'ESPANYA DE LES AUTONOMIES

'Roca, el millor parlamentari d'UCD'

FRANCESC PLANAS

"Cada vegada que vinc a Barcelona produeixo algun

escàndol a la premsa", va dir Felipe Gonzàlez,

el primer secretari del PSOE, en obrir la roda de

premsa celebrada amb motiu de la seva recent visita

a casa nostra. Al seu costat, Joan Reventós, primer

secretari del PSC, escoltava l'home que, dos dies

abans, havia tornat a demostrar el seu "savoir faire"

parlamentari en la moció de confiança al President

Suàrez.

Gonzàlez havia arribat abans que

Reventós a la sala de la roda de

premsa. S'assegué i es deixà fotografiar

mirant fixament la taula dels

periodistes que tenien davant. Mentre

parlava amb el membre de

l'Executiva Federal, Javier Solana

—" Javi, vine un moment" l'havia

cridat— arribà Reventós. La primera

pregunta anà més aviat pel líder

del PSC i es referia a l'acusació del

ministre d'Administració Territorial,

Martín Villa, el qual reconeixent

que tenia 165 accions bancàries,

afirmà que hi havia socialistes

catalans que en tenien més. "Vostè

en té 165, jo no", havia contestat el

diputat socialista català Ernest

Lluch; però ara calia anar més enllà i

Reventós, digué que, per si un cas es

referia a ell, ell posseïa vora de 3

milions de pessetes en accions de

Banca Catalana, el capital de la qual

és d'uns 1.500 milions.

Felipe Gonzàlez escoltà Reventós

sense mirar-se'l. Quan li tocà el seu

torn, explicà així la seva visió de

l'actual etapa de la política espanyola:

"Hi ha una dinàmica que fa

evolucionar Espanya en un sentit

no centrípet, sinó centrífug.

Això és lògic però perillós. Perillós

especialment si la política

de la UCD insisteix en la creació

de petits partits que ho aprofitin

per restar vots als socialistes,

ajudant-los fins i tot en el seu

finançament. Això pot afectar

molt negativament la governabilitat

del país i pot donar lloc tant

a una nova CEDA com a una

entesa de les forces d'esquerra,

però cal tenir present que cap

país del món no es governa des

de l'esmicolament. Correspon-

14

sabilitzar en el govern els partits

nacionalistes, d'altra banda, no

em sembla malament, però sí

que m'ho sembla si això no es fa

amb una informació detallada

del pacte que es contrau, si no

sabem exactament què és el que

hi ha al darrera".

Quan un periodista li recordà

unes paraules seves al Parlament

espanyol en què acceptava uns certs

riscos electorals per mantenir una

determinada línea política, ho aclarí

dient: "Jo el que vaig dir és que si

la política d'UCD era la creació

d'aquests partits polítics petits

ï - • -

' ' ' • ' • • ; "

'" * ; .

'V - t

*''' **•

•;

*" hi-

......

» •

-

. ; . * • ; .

* í ï í-V .

'-i ,*;" , \

' ' ', t i .

. •'

•« - • ,

- ' • •.* j

* " V

•• •' . f~

"'— afí» •

•t • *. !

, '•:.•'*„

^\ •' ,~.' J ' *.

'- * ;ít '.' < >

/-**•'.*'***-

El que Roca Junyent no vulgui per a Catalunya —article 144— que no li regali a

Andalusia.

A, .


"Molt bó això", féu, en escoltar

com un dels periodistes raonava una

de les seves qüestions. I tot seguit

parlà de l'article 144 de la Constitució,

un dels temes protagonistes del

debat de la moció de confiança.

"Roca, digué Gonzàlez, es negava

quan estàvem elaborant la Constitució

a acceptar l'article 144

per por que el Govern el volgués

aplicar a Catalunya. Quan es

convencé que Catalunya no

s'adequaria als camins indicats

per aquest article, abandonà les

seves reticències. Suposem ara,

però, que al partit de Roca i

Pujol se li acut que l'article 144

pot aplicar-se avui a Andalusia.

Suposem que li expliquen al PSA

i que als seus dirigents els sembla

bé i organitzen la farsa, que

tots vam veure al Parlament, de

fer creure que és el Govern qui

proposa la via 144, per a justificar

el seu SI a la moció de confiança.

Jo el que diria és molt

senzill. Seria: Senyor Roca, moltes

gràcies, però el que vostè no

vulgui per a Catalunya, no ho

regali a Andalusia".

Quan, acabada la roda de premsa

formal, L'HORA s'acostà a Felipe

Reventós/Gonzalez, alternativa al tàndem Pujol/Suarez.

Gonzàlez per a fer-li unes quantes

preguntes més, tornà a parlar del

diputat de Convergència. "Crec

que UCD, ens digué, ha trobat en

Miquel Roca un dels seus parlamentaris

més brillants". I ja

dempeus, quan els seus companys

socialistes el reclamaven per continuar

la reunió que l'havia dut a

Catalunya, manifestà que creia que

els socialistes podien tornar a ser la

primera força política de Catalunya.

"Tot dependrà de que el partit

no miri tan cap a dintre seu i

sàpiga augmentar la seva inserció

social, perquè estic convençut

Que el socialisme democràtic

és un missatge que té una credibilitat

que manca a molts d'altres".


Làlbum que recull el concert que Tete Montoliu ens va oferir al Pa-

lau de la Música Catalana

el dia 8 de maig de 197SL

TETE

ONTOLIU

Per vós, si llegiu aquestes ratlles, pot ésser una ocasió de

viure "en diferit" aquell concert històric, si és que no hi

éreu. Si és que sí, que hi éreu, no ca! que en parlem més:

el doble-disc serà una magnífica constatació documental.

En aquell concert, en TETE es va manifestar tal com ell és

ara, d'una manera prou ampla i prou clara com per poderlo

conèixer. Tocant tot sol, primer: actuant en trio,

després. Reconstruïm obres clàssiques del jazz, de manera

fulgurant ("Aerigin", "Swéet Lorraine", "Walkin", "A

child is born", empalmant "Round midnight" amb "Blue

Monk"...) i sempre amb aquella precisió tècnica

meravellosa que no es desdiu de la seva fantasia creadora

sinó que encara l'estimula i là fa més possible. Al mateix

temps, expressant-se de manera original en l'idioma del

blues a través de les seves composicions pròpies ("Blues

del Palau", "Jo vull que m'acancïis"...). I també, i molt

especialment, adaptant al seu idioma jazzístic algunes

melodies tradicionals catalanes ("Cançó del lladre", "La

dama d'Aragó", "Cant dels Ocells", "Rosó"...) que a fora

del nostre país les hi aplaudeixen bojament i les fan bisar,

entusiasmats, els jazz-fans d'arreu del món (amb raó, jo

crec, perquè són precioses).

• És a dir, aquest és en TETE MONTOLIU, aquest fou el seu

concert.al Palau de la Música Catalana i aquesta és la

gravació fonogràfica que n'ha quedat com a testimoni. No

la deixeu passar per/alt.

15


CiU: VISCA SUARÉZ

La confiança està servida

PEDRÓ ALTARES

Com estava previst,i

amb Túnica sorpresa,

relativa, dels vots

afirmatius del PSA, Suàrez

va guanyar la seva moció

de confiança. Catorze vots

separen la moció de

censura presentada pel

PSOE la primavera

passada, fa tot just quatre

mesos, d'aquest triomf

numèric governamental

per 180 vots contra 164

El que no se sap molt exactament

és què li ha costat al Govern aquests

catorze vots adquirits en els meandres

insondables de les negociacions

"off the record". Però, en fi, la

confiança està servida. Al Parlament,

si més no.

Suàrez: ni Fènix ni cant del cigne

L'atmosfera al Palau de la Carrera

de San Jerónimo era la de les

grans ocasions quan Suàrez, pausadament,

va ocupar la tribuna dels

oradors. El fet que, per acord de la

mesa del Congrés, quedessin per a

la sessió següent els torns de rèplica,

féu que la intervenció del President

del Govern tingués quelcom de

lliçó professoral davant un auditori

que prenia notes a discreció. L'oposició

havia demanat que hi hagués

un espai de quaranta-vuit hores entre

la intervenció presidencial i la

resta dels grups. Justificació: Suàrez

havia portat el contingut del seu

discurs com un secret d'estat i ningú

no el coneixia. Donat el caràcter

tècnic, previsible, se sol·licitava un

espai de temps per estudiar-lo.

Landelino Lavilla, per cert molt millor

vist actualment als bancs dè

l'oposició que no pas als governamentals,

clogué salomònicament la

qüestió: hi hauria un interval de

vint-i-quatre hores.

16

Landelino Lavilla està més ben vist de l'oposició que no del govern.

•••?• -'• — . • . .iJ»""

r

kJ* > f 1 - -

•ir -'• "•' '

Suàrez ja té la confiança, si més no

del Parlament.

El discurs de Suàrez fou llegit per

ell amb no massa passió. En relació

amb d'altres anteriors, tenia més

fluïdesa i un tint més homogeni. Cal

no dubtar que el "corrector d'estil"

devia ser Rafael Arias Salgado (amb

l'equip econòmic, actual home fort

del Govern) amb la qual cosa un cert

toc "socialdemòcrata" era la nota

dominant. En realitat no hi havia

cap novetat en els dos pràcticament

únics punts del contingut: una declaració

econòmica a cavall entre el

programa i la sabuda declaració

• i- - : * - *.->;•


Penèlope-Suàrez va donar el seu

recital i demanà el vot de confiança a

la cambra. Estava molt clar que la

seva exposició, fora d'allò pactat

abans, no" havia guanyat ni un sol

adepte.

S'obre la botiga

"Per prometre que no quedi".

Aquest podria haver estat l'eslogan

de la segona sessió parlamentària de

la moció de confiança. Fou realment

espectacular veure el Sr. Martín

Villa desbordar per autonòmic a un

Alejandro Rojas Marcos que, una

vegada més, havia obsequiat l'auditori

amb el seu ambigu recital andalusista

que, com en el vot d'investidura,

es trencaria a favor de Suàrez.

Fou com una representació que va

moure xius-xius quan, després de les

explicacions de Martín Villa, Rojas

Marcos anuncià llur posició favorable

a la confiança. Com un mag de

cabaret, i davant la sorpresa general,

el govern es va treure del barret

una curiosa novetat en el camí del

poble andalús cap a l'autonomia: la

via de l'article 144 de la Constitució.

La intervenció de Rojas Marcos fou

el moment estel·lar de la tarda, que

no va oferir altres sorpreses dignes

d'esment que l'actitud del PNB

fermament inclinat pel no. El PNB

va voler negociar el seu vot, però

com és habitual, el govern va voler

fer-ho a última hora i amb presses.

Els bascos van dir no a una negociació

no pública, sens dubte escaldats

-V; )

•&.*?•* r

Suàrez i Roca Junyent, un pacte les clàusules del qual s'ignoren.

' y 3

' • ' • ' * * / * t^z

Felipe Gonzàlez no va prémer I accelerador a fons

per promeses anteriors no verificades.

Per la seva part, el Sr. Fraga, que

amb les seves intervencions sol

animar èï personal, se li va notar

massa el despist per no haver aconseguit

establir negociacions amb

UCD. El to apocalíptic del líder de

* < .-. •• j . . - . * - *i

.^. '•-,. •ans'., . ',.?..,. ...I

17


Coalició Democràtica no amagà

aquest fet. Suàrez li va contestar

directament: algú degué explicar al

President l'eficàcia a les pantalles

de televisió de les intervencions de

Fraga. En un bon discurs, com gairebé

tots els seus, Miquel Roca

explicà les raons del seu suport a

Suàrez. No explicà tanmateix l'existència

i el contingut dels pactes

entre Madrid i la Generalitat i va

eludir el per què el seu grup havia

canviat d'actitud tan depressa de

maig fins ara.

En la tercera sessió, l'esquerra

atacà amb duresa la declaració del

govern. Els comunistes ho va fer per

boca de Santiago Carrillo i Ramon

Tamames els quals, des d'üna perspectiva

estrictament de classe, fustigaren

el contingut de les mesures

econòmiques exposades. S'esperava

amb expectació el duel Suàrez-

Felipe Gonzàlez, després que Solchaga,

pels socialistes bascos, i

Lluch, pels socialistes catalans, havien

netejat el camí amb llur seriosa

crítica a les mesures econòmiques.

Felipe Gonzàlez doncs, podia obviar

el tema econòmic ja tractat pels seus

companys, i entrar directament en

el polític. I així ho féu, naturalment,

amb indubtable eficàcia però, probablement,

sense l'entitat d'altres

vegades. Fou una intervenció sense

prémer l'accelerador a fons. La resposta

de Suàrez no fou tal i les

preguntes socialistes, com abans les

dels comunistes, es quedaren a

l'aire. Suàrez tenia escrita la resposta

a Felipe, sense saber lògicament

el contingut, la qual cosa féu que

aquest "muntés en còlera" i acusés

el seu oponent de no preocupar-se

en absolut de donar resposta als

interrogants. D'altra banda, Felipe

Gonzàlez i Adolfo Suàrez desvetllaren

davant el país una incògnita que

feia temps que surava especialment

entre els mitjans de l'esquerra crítica:

un govern de coalició entre centristes

i socialistes seria dolent per a

la democràcia i dolent per a ambdós

partits. Un i altre van dir amb cert

èmfasi que no hi ha entesa possible

en aquest terreny. No hi ha raons

per dubtar-ho després de tan solemne

rebuig. El debat de la confiança

ha servit almenys per allunyar

de l'horitzó un dels més amenaçadors

fantasmes dels pròxims mesos.

Ja té el govern la confiança que va

sol·licitar. Amb la inestimable col.-

18

La intervenció del president va convèncer

molt poc.

Ernest Lluch féu un bon discurs, fonamentalment

econòmic.

laboració de les minories catalana i

andalusista ja existeix aquella enyorada

majoria parlamentària. Suàrez

no té ara cap pretext per no governar.

Té a més un govern arreglat

acceptablement acollit per l'opinió

pública. Sembla que, d'altra banda,

la seva maniobra d'agafar en una

pinça al PSOE a Andalusia, ha tingut

cert èxit, si més no de sortida...

La confiança està servida. Ara només

fa falta que Suàrez ens digui

què pensa fer-ne. •

BAR NA

HOUSE

un idioma

no «s'aprèn»,

s'adquireix

HORARI

De les 9 del matí a les 10 de la

nit

GRUPS MOLT REDUÏTS

PROFESSORS NADIUS I PRO-

FESSIONALS

PREPARACIÓ EXÀMENS OFI-

CIALS

RESERVI ARA LA SEVA PLAÇA

ORGANITZACIÓ DE CURSOS

A L'ESTRANGER

INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS

ROSELLÓ, 253, METRO DIA-

GONAL, ENTRE PG. DE GRA-

CIA I RAMBLA CATALUNYA

TELÉF. 218 78 46.


Lapassera MARTA MATA

E l

Perdedors o guanyadors?

dia 9 de setembre altra

vegada es reunia el Ple

del Parlament de Catalunya

per elegir la Mesa definitiva.

Tensions, canvis i preparatius

més o menys reixits;

votacions, escrutinis i finalment

uns guanyadors i uns

perdedors de vots i llocs.

S'han fet ja tots els comentaris

possibles segons dues

òptiques respecte la vida

parlamentària de Catalunya.

Segons l'òptica del Parlament

amb base de pautes

unitàries en la seva activitat

general, l'elecció de la Mesa

definitiva ha estat un.retrocés.

Segons l'òptica d'un

Parlament amb grups de govern

i grups d'oposició, la

Mesa és el que havia de ser.

Possiblement, a més, cal

pensar que ha triomfat un

canvi d'actitud que aniria de

la primera a la segona òptica

talla política d'Isidre Molas

es farà cada vegada més patent.

Perquè la talla es demostra

saben ocupar el propi

lloc. En aquest cas, ningú no

pot dubtar de la vàlua de

l'Isidre Molas, professor de

dret polític, jove i apassionat

estudiós de les nostres institucions,

des del despatx casolà

a la Universitat, al Congrés

de Cultura Catalana i a

tants altres, i dins del Partit

coneixem la seva mirada

d'àguila escrutadora i eixampladora

"d'amples fronteres"

polítiques, la pipa

descarregadora de pressió,

l'actuació neta i clara, i sa-

bem com l'Isidre Molas té la

fusta de President del Parlament.

El resultat de les

eleccions i els planteigs polítics

consegüents no ho han

fet possible, però això no

canvia una persona.

A de les esmentades.

la manifestació popular

Aquesta "passera", però,

de l'H de setembre

vol donar la seva visió

d'aquest 1980 davant l'està-

pròpia de la imatge de guatua

de Rafel de Casanova, va

nyadors i de perdedors que

haver-hi una capçalera uni-

després de cada votació o

tària. Hi havia representants

elecció queda.

de tots els partits guanyadors

i perdedors al Parla-

Acabada l'elecció de Prement, o fins guanyadors i

sident, acabada l'elecció de perdedors d'un mateix partit

Vice-Presidents del Parla- en diverses conteses electoment,

l'Isidre Molas s'aixerals. Posats de rengle darrecava

el primer a saludar els ra la bandera, la figura cen-

seus oponents i matemàtics tral de l'Isidre Molas esvaïa

guanyadors, Heribert Barre- la distinció davant de l'estàra

i Concepció Ferrer. Pertua de Rafel de Casanovas,

dedor? La veritat és que la ferit. • -

DE CANVI

Constitució, 18-20 - Tel.-332.84.08

• BARCELON.'. (14)

TAUA

EXTRA 2

de canvi

Lectures de l'Estatut

d'Autonomia de Catalunya

BtnM,Canats/Salvador,Carreras, Cast»lls/Uuch,

Cuchillo.G·rp·. Gornal*! Casanova. Maragall,

Monraal, Rodés, Salas. Tornos. Vallès. Virós

TAUtA

DE CANVI

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

D nova subscripció

D renovació (N°. de subscriptor.)

Cognoms.'.-..'

Nom . . . .

Domicili ....'.

Població

Província

Dte. Postal

Professió .

Desitjo subscriure'm a la revista TAULA DE

CANVI per un any (6 números) a partir del

número per la quantitat de 1.350'*

ptes. que faré efectives mitjançant •

D Taló nominal

D Contra reembossament

19


20

EL NOSTRE MON!!!

DOPESA

GRUPO MUNDO DE EDICIONES


Turquia

Bàstió occidental a

la zona del conflicte

MATEO MADRIDEJOS

El cop d'Estat del general Evren no garanteix la

resolució dels problemes, però constitueix un alleujament

per als aliats de POTAN i permet mantenir el

dispostiu estratègic en les fronteres de TURSS i Iran.

En una reunió celebrada a Guadalupe,

el gener de 1979, els presidents

dels Estats Units i França, el

canceller de la República federal

alemanya i el primer ministra britànic

arribaren a l'acord d'establir un

programa de salvació per a Turquia,

posteriorment assumit per l'Organització

per a la Cooperació i Desenvolupament

Econòmic (OCDE).

El canceller Schmidt, per la seva

banda, acceptà la responsabilitat de

dirigir un consorci dels governs occidentals

per ajudar l'aliat turc,

"l'home malalt d'Europa" que és a

Àsia, dintre "l'arc de la crisi", en

una regió tan turbulenta com estratègicament

vital.

Els esforços mancomuntas en pro

de la salvació resultaren estèrils,

ofegats per una situació calamitosa i

explosiva, amb un sistema parlamentari

bloquejat pel desastre econòmic,

la violència política i el rebuig

suïcida, per part dels dirigents

dels partits, del compromís consubstancial

a un règim de llibertats.

Les dades de la crisi resulten

esfereïdores. D'ençà desembre de

1978, quan més de 100 persones

van perdre la vida eh una petita

ciutat meridional, com a conseqüència

dels disturbis que seguiren

als enfrontaments entre musulmans

sunnites (majoritaris) i xifres (minoritaris),

les principals zones del país

han estat sotmeses a la llei marcial,

incloses les grans urbs: Estambul,

Ankara i Izmir. Unes 2.500 persones

han mort en aquest any a jconseqüència

d'atemptats terroristes, i

uns 200 assassinats es produïren en

Tot el país és en mans de l'Exèrcit

els deu primers dies de setembre.

L'atur assoleix el 20 per cent de la

població activa no agrària (més de

dos milions de persones) i la taxa

d'inflació va superar el 100 per cent

el 1979. Més d'un milió de turcs

treballen a Alemanya occidental.

En aquestes circumstàncies, els

caps militars, que havien llançat

repetides advertències als polítics,

durant els últims mesos, no han

ensopegat amb serioses dificultats

per a un cop d'Estat incruent amb el

qual es proposen, com és habitual

en aquests casos, restaurar el principi

d'autoritat i impedir que el país

es precipiti a l'abisme. El cap de

l'Estat Major, general Kenan Evren,

que presideix el Consell de

Seguretat Nacional, prometé resta-

El país està sotmès a la llei marcial, els tancs

en són la prova.

blir la democràcia tan aviat com fos

possible, i convocar una Assemblea

constituent que serà encarregada de

redactar una nova Constitució, probablement

presidencialista, afí que

el cap de l'Estat sigui elegit per

sufragi universal. El que no han dit

els militars fins ara és el termini que

fixen per al retorn al poder dels

civils.

Una situació al·lucinant

La intervenció dels militars turcs

es justifica públicament per la situació

interna del país, però adquireix

la plena significació davant els

condicionants externs, ja que Turquia

és membre de l'OTAN i té

fronteres amb l'URSS i amb Iran.

21


L'alleujament experimentat a la majoria

de les capitals occidentals,

malgrat les declaracions en favor

d'un ràpid retorn a la democràcia,

confirmen que la situació turca causava

molt serioses inquietuds en els

aliats atlàntics.

Els dirigents polítics havien fet

tot el possible per provocar la intervenció

d'unes forces armades que es

consideren com els més fidels guardians

de l'herència kemalista. La

manifestació més espectacular

d'impotència fou oferta per l'Assemblea

nacional (parlament), que

en 150 escrutinis no ha pogut elegir

un president de la República, malgrat

els cinc mesos escolats des de la

fi del mandat de Fahri Korutürk.

Des de les eleccions del 5 de juny.

de 1977, i malgrat l'accentuada tendència

al bipartidisme, no s'havia

pogut formar un govern estable. El

partit Republicà del Poble (PRP),

de tendència social-demòcrata, dirigit

per Bulent Ecevit, laic i progressista,

en la tradició de Mustafà

Kemal, obtingué el 41 per cent dels

vots i 213 escons (la majoria absoluta

és de 226). El partit d'Acció

Nacional, d'extrema dreta, dirigit

pel coronel Turkes, aconseguí 16

escons, i el Partit de Salvació Nacional,

islàmic, dirigit per Erbakan,

sofrí un gran retrocés, però conserva

24 diputats.

Ecevit i Demirel s'han alternat en

el poder, al front de governs minoritaris

o de coalicions forassenyades, i

la inestabilitat augmentà alhora que

E/s /iders dels principals partits polítics són empresonats.

22

La violència i el terrorisme al carrer és una de les excuses que els militars donen

per al cop d'Estat

els problemes del país es feien més

difícils de resoldre. El gener

d'aquest any, els caps militars dirigiren

una carta-ultimàtum al Govern,

en la qual li demanaven que

lluités eficaçment "contra l'anarquia,

el terror i el separatisme". Els

partits polítics, en comptes d'acabar

amb llurs querelles, reiteraren

els espectacles poc edificants i reconeixeren

implícitament llur impotència

davant l'onada d'assassinats i

el deteriorament alarmant del clima

social.

Ja que les causes de la intervenció

castrense estan força clares, el problema

rau en saber per què els

militars han intervingut ara i no ho

-


: . 4

, A -

V. •'•

if

...

V" •

•" ,* i

•' Cl','•• "' ''

Turgut Ozal, el nou primer ministre

civil posat per Vexèrcit.

' . • . •

i *; '-

/ " '

/ * • - ' '

f . _ .•;, .

van fer abans. Segons una hipòtesi

relativament optimista, l'exèrcit va

intervenir en nom del laicisme, heretat

d'Ataturk, donades les posicions

creixentment agressives de l'integrisme

musulmà, i davant la incapacitat

del govern de Demirel per

combatre-les. Segons aquesta opinió,

el general Evren i els seus

col·legues són homes moderats,

sense ambicions polítiques, l'objectiu

dels quals no és altre que preservar

la unitat de les forces armades,

restablir l'autoritat de l'Estat i ajudar

a construir un sistema democràtic

menys inestable. Per als militars

turcs, la revolució islàmica a Iran és


-t

. 7i T*-**-***i.

* ^% Jfc*

-:-: v: í

ï

•i

ii '* ' V'

\ .*

K *. -r!

•1".

-.i

•í* •

f

•t.

- V *• •'

' •; ;

í/ ** * *

Malgrat l'apariència de normalitat...

l'antítesi de la modernització, laicisme

i occidentalització que animaren

el kemalisme. Ja el 1960, quan

derrocaren el govern Menderes, del

partit Demòcrata del qual procedeix

l'actual Partit de la Justícia de Demirel,

els militars es van emparar

del poder per combatre l'integrisme

religiós i la corrupció. Menderes,

com es recordarà, va acabar al patíbul.

La tasca dels generals

Res no és menys cert que els

militars vagin a acabar amb els innombrables

mals del país que han

creat el desprestigi de les institucions

civils i llurs servidors. En

primer lloc, les forces armades estan

menys unides del que podria donar

a entendre la perfecta sincronització

del cop d'Estat, jaqué s'han vist

contaminades, durant els últims

anys per la violència política, religiosa

i ètnica que assola el país, i ja

no pot dir-se- que formin l'últim

reducte del kemalisme.

Els militars potser no ignoren que

gran part dels paorosos problemes

econòmics són una conseqüència de

la pesada càrrega de les despeses de

defensa, les quals consumeixen

• J

•f»ea^a

Les detencions de sospitossos són a l'ordre del dia.

prop del 20 per cent del pressupost

nacional. Les forces armades compten

amb més de mig milió d'homes,

dels quals uns 30.000 estan destacats

a Xipre. Malgrat que els Estats

Units van aixecar l'embargament

d'armes el 1978 —havia estat imposat

el 1975 com a "càstig" per la

invasió de Xipre—, l'exèrcit turc

està mal equipat. Una desitjable

reducció de les despeses militars

està descartada en l'actual situació,

car els préstecs occidentals, absolutament

necessaris per anar tirant,

estan condicionats per la pertenença

de Turquia a l'OTAN i la

seva posició pro-occidental en una

zona altament conflictiva en la qual

ja no existeix un "gendarme del

Golf. Paradoxalment, el Fons Monetari

Internacional imposà un programa

d'austeritat que no va poder

complir-se i que contribuí al paroxisme

del descontent popular que

nodreix els rengles del terrorisme

polític-religiós.

Quant a la capacitat de les forces

armades per posar fi a l'espiral de la

violència, l'experiència d'altres situacions

semblants aconsella la major

prudència en el pronòstic. N'hi

haurà prou amb el prestigi dels

militars per què callin les armes?

Després del cop d'Estat, la calma va

regnar com per art d'encantament

en el país; però quan el terrorisme té

molt clares implicacions internacionals

com passa a Turquia, és més

que probable que el silenci de les

metralladores sigui una respota

prudent per guanyar temps en la

concepció d'una nova estratègia. En

qualsevol cas, el general Evren i

altres generals kemalistes i políticament

moderats hauran d'extremar

les precaucions i la vigilància

sobre alguns joves oficials que simpatitzen

obertament amb el Partit

d'Acció Nacional, d^extrema dreta,

23


al qual s'adjudica gran part de responsabilitat

en el clima de violència

desenfrenada.

Avançada atlàntica

La situació estratègica de Turquia

i la seva condició de membre de

l'OTAN, en el flanc més vulnerable

de l'aliança, expliquen tant la mal

dissimsulada satisfacció de Washington

com les tardanes i molt calculades

reaccions dels governs de

l'Europa occidental, amb l'única

excepció de Brussel·les, que retirà

els seus contingents en les maniobres

militars que s'estaven desenvolupant

a Tràcia. Turquia, com

se sap, és membre del Consell d'Europa

i està associada a la Comunitat

Europea, institucions defensores

del sistema democràtic com essència

de la integració; però tots els

governs occidentals, en nom de la

cohesió de l'Aliança atlàntica, i confiant

en les promeses del general

Evren i els seus col·laboradors, han

fet saber que es proposaven mantenir

la cooperació amb Ankara. Fins

24

..Elgeneral Evren, màxim responsable del

cop.

al irioment d'escriure aquest informe,

cap país no ha sol·licitat que

Turquia abandoni el Consell d'Europa,

com va haver de fer Grècia

després del cop d'Estat dels coronels.

L'anomenada Doctrina Truman,

proclamada el 1947 per defensar

Grècia i Turquia de la presumpta

amenaça soviètica, assenyalà el començament

de la guerra freda, del

període der màxima tensió entre

l'Est i l'Oest. La contenció anun-

ciada aleshores pel president Truman

continuava avui en vigor, si bé

el potencial adversari no és sols el

Kremlin, sinó també la desestabilització

que irradia de l'Iran de Khomeini,

i de l'efervescència en què viu

el món àrab en general. Si hem

entrat en un període de "guerra

fresca", ja que no de guerra freda,

resulta inevitable que els dos blocs

antagònics reforcin llur cohesió i

anteposin sense massa hipocresia

les seguretats dels militars turcs al

respecte dels principis democràtics

que justifiquen precisament l'Aliança

atlàntica i l'empresa europeista.

En les actuals circumstàncies, els

Estats Units no poden permetre's el

més mínim error de càlcul sobre-el

futur de les bases de què disposen a

Turquia, algunes insubstituïbles

per l'espionatge electrònic que

permet de mantenir una estreta vigilància

sobre les fites estratègiques

de l'URSS i els moviments de les

seves tropes i vaixells. En època de

crisi, resulta vital mantenir en bon

estat l'anomenada "orella d'Occident",

sobretot, quan està sotmesa

a múltiples amenaces. •

Cada cosa a la seva hora:

Al moment d assaborir els millors formatges,

patés i vins, apropeu vos a

ESPECIALITATS

Formatges: Tupí

Serrat d'ovella

entre d'altres

Gran assortit de vins

Elaboració pròpia de patés

Horari Botiga: Matins de 2/4 10 a 2/4 3

Tardes de 5 a 2/4 10

Degustació: Cada vespre de 9 a 12

Muntaner, 477 - Barcelona-21


LES COINCIDÈNCIES DE CiU, ERC i CC-UCD AIXEQUEN

POLSEGUERA -

El perill del Front Conservador

FRANCESC BAIGES

Les primeres passes

del Parlament de

Catalunya s'han produït

en el marc d'una diàfana

polarització de forces.

Llevat de qüestions

puntuals Convergència i

Unió, Esquerra

Republicana i Centristes

de Catalunya han coincidit

sempre. Tots els temes

claus s'han decidit pel

segell d'aquesta

coincidènciarque ha

provocat l'aparició en

l'escena pública del mot

Front Conservador. Mot

que ha aixecat força

polseguera.

Si hem de fer cas al que diuen els

dirigents polítics del nostre país, a

Catalunya no hi ha partits de dreta,

no hi ha partits conservadors. El

propi president de Centristes, Anton

Canellas, ens ho deia: "Cap

dels tres partits esmentats no es

considera conservador". Per

tant, per a ell, l'expressió Front

Conservador és, d'entrada, errònia,

afegint que "no hi ha cap Front

organitzat; hi ha hagut unes votacions

amb majories i minories,

com a tot Parlament, a part que

no hem treballat encara prou

com per a poder parlar de fronts

polítics concrets".

Francesc Vicens, portaveu parlamentari

d'Esquerra Republicana,

coincideix amb Canellas en aquesta

apreciació. "L'única feina veritablement

política que s'ha fet al

Parlament ha estat l'elecció del

President de la Generalitat i, en

aquest tema, vam haver de votar

a Jordi Pujol per evitar que

s'haguessin de convocar noves

eleccions ja que els socialistes

no van voler presentar a Joan

Heribert Barrera elegit President del Parlament amb els vots conservadors.

Reventós com a candidat, bo i

sabent que nosaltres l'hauríem

votat". Vicens digué a L'HORA

que només parla de Front Conservador

per explicar que no existeix.

Convergència i Unió, a través del

seu portaveu Macià Alavedra, ens

afirmà també la seva convicció de la

no existència de cap Bloc Conservador.

"El que ha existit, digué, és

la coincidència entre uns partits

per tirar endavant certs temes

del Reglament i els crèdits extraodinaris.

No hi ha hagut cap

actuació ni com a bloc compacte,

ni molt menys conservador".

Per contra, tant socialistes com

comunistes consideren evident

l'existència d'aquest front dretà.

"És una constatació innegable,

ens declarà Eduard Martín, que

s'ha posat de manifest en tot allò

que ha passat pel Parlament.

Aquest acord s'ha donat en Pelec

ció del President Pujol; en la

votació del tema de les Diputacions

en el sentit conservador,

evitant-ne la desaparició; en

l'atorgament de grup parlamen-

tari al PSA, acció clarament regressiva

i en la qüestió dels pressupostos,

uns pressupostos mal

fets als quals ERC no presentà

cap esmena".

Rafael Ribó, que pren la paraula

al Parlament en nom del grup comunista,

coincideix amb Martín, si

bé afirma que no és problema de

noms. "Bloc, Corrió, Front Conservador...

digui's com es vulgui,

el que està clar és que hi ha

una coincidència substancial entre

aquests tres partits, amb el

seguiment a vegades positiu, a

vegades abstencionista del PSA.

És una coindiència contradictòria

si ens fixem en éls programes

dels respectius partits. Topa el

dit nacionalisme de Convergència

amb el centralisme d'UCD i

topa el radicalisme verbal d'Esquerra

Republicana amb el centrisme

d'UCD, però les posicions

preses en aquest Parlament demostren

que ERC i ÇDC han

abandonat elements importants

del seu programa en aquesta majoria".

|

25


Perquè es parla

de Front Conservador

Com es veu, qui parla de Front

Conservador són els partits d'es7

querres present al Parlament. Per

què ho fan? Per què la dreta es nega

à reconèixer l'existència d'aquest

Front? El diputat d'Esquerra Republicana

Joan Hortalà creu que

"això del Bloc Conservador és

una idea inventada pels socialistes

i comunistes per atacar

TERÇ, el partit moralment guanyador

de les últimes eleccions",

i Francesc Vicens ho titlla de "tàctica

propagandística sense massa

importància".

A l'altra costat de l'espai polític,

el diputat socialista Armet ens comentava

dolgut la necessitat d'anomenar

les coses pel seu nom. "No

hem fet altra cosa que comentar

estrictament el que passa al nostre

Parlament i fora d'ell. Constatem

la desnacionalització de

Convergència i Unió i ens dol la

26

La Mesa del Parlament de Catalunya abans de la darrera votació.

dretanització d'Esquerra, a Pincorporar-se

a aquesta entela *

conservadora, però no ens resta

altre remei que denunciar-la".

Per al diputat comunista Jordi

Borja és important "donar a conèixer

que no hi ha una identitat

de models polítics i que Convergència

ha triat un tipus d'aliats

molt determinats". "Tenen tot el

dret del món, continua Ribó, a

orientar el govern cap a la moderació

i el conservadorisme, però

CAP A UN FRONT CONSERVADOR ESPANYOL

JOSÉ ANTONIO GONZALEZ CASANOVA

Un vell tòpic de difícil

destrucció és el que asigna

a les burgesies europees

del segle passat el paper

històric de construir règims

democràtics sobre

les runes de l'absolutisme.

El rigor de la moderna

historiografia ens desenganya

d'una tal fabulació,

assumida sovint per teòrics

o partits que es consideren

marxistes. La veritat

històrica i els clarividents

textos de Marx expliquen

el contrari. Les

burgesies europees, aliades

amb les aristocràcies

terratinents després del

seu enfrontament rivalitzador,

crearen un incipient

Estat liberal que no

prescindí de l'autoritarisme

front als moviments

populars democratitzadors.

Qui aconseguí introduir

una certa democràcia

al sí de l'Estat liberal

burgès fou la petita burgesia

i el proletariat indus-

trial al llarg de la segona

meitat del segle XIX i el

que portem del XX. La

seva lluita es centrà en el

dret d'associació (creació

de sindicats i partits polítics)

i en el sufragi universal.

A partir de l'obtenció

d'aquests instruments,

el moviment democràtic

—ràpidament identificat

amb el socialista i, en les

Monarquies centralistes

que oprimien les nacionalitats,

amb el federalisme i

l'autonomia o autogovern

dels pobles nacionals— va

anar transformant l'Estat

autoritari-liberal de les

burgesies en un Estat liberal-democràtic

de "tot,

el poble". És ben sabut

que, encara avui, aquest

Estat "integra", reabsorbeix,

manipula i retalla les

principals llibertats personals

i públiques i tendeix

à deixar convertida la

democràcia política en pura

farsa. L'Estat "social"

del neocapitalisme es disfressa

de socialdemòcrata

i burla un cop i altre les

aspiracions socialistes del

proletariat i les capes mitges

conscients i democràtiques.

Doncs, ja no pot

haver democràcia sense

socialisme, com —cas de

Polònia— tampoc socialisme

sense democràcia.

En el cas de la burgesia

espanyola, tot el procés

històric descrit s'acomplí

plenament, però més exagerat

que a la resta d'Europa,

donada la feblesa

material i ideològica de les

nostres burgesies. Incapaços

de crear un veritable

Estat, els grups conservadors

espanyols no

van saber ni tan sols unirse

per a formar un front

conservador davant les

forces democràtiques, socialistes

i proletàries. Això

explica el fracàs de la Lliga

Regionalista de Prat" i

Cambó, en les seves temptatives

de governar des de

Madrid o Barcelona. I ex-

nosaltres no tenim menys dret a

dir-ho públicament, perquè és

així

El secretari centrista de la-Mesa

del Parlament, Enric Manel Rimbau

coincideix amb Ribó pel que fa a la

diferència de models. "El nostre

model de societat, ens digué Rimbau,

difereix del del Partit Socialista

i del del Partit Comunista, i

això ens porta a votar junts amb

Convergència i Esquerra, en un

seguit de temes". Rimbau, mal-

plica el nacionalisme

reaccionari basc o el caciquisme

dels "senoritos"

andalusos. Les burgesies

lleument modernitzadores

d'Astúries, Castella,

València, Aragó, etc..., fo

ren marginades del poder

econòmic i polític. A Galícia,

el nacionalisme mai va

tenir força suficient per a

acabar amb els interessos

creats, recolçats a Madrid.

Com a conseqüència

directa d'aquesta invertebració

de l'Espanya conservadora,

la Dreta hispana

mai contà amb veritables

partits polítics, ni

amb projecte global per a

il·lusionar —en el doble

sentit de la paraula— a les

classes subalternes. Quan

Franco es feu amb el poder,

per a mantenir-lo durant

gairebé mig segle, els

grups conservadors de les

diverses burgesies respiraren

aliviats. La catalana

i la basca, especialment,

s'adaptaren més o menys

a la situació. Només la

í!

grat tot, tampoc no vol parlar de

Front Conservador. "Ho trobo una

simplificació excessiva, i que, a

més a més, implica parlar de

Front Popular, amb les connotacions

que tots sabem". Tanmateix,

Jordi Borja ens manifestava

que no temia a Tencunyament

d'aquesta expressió. "En una situació

democràtica, digué el diputat

comunista, no té perquè no

ser possible parlar de Front Popular

i no entenc per què els

socialistes hi posen tants entrebancs".

El primer debat que mostrà coincidències

entre els tres grups parlamentaris,

després de l'elecció de

Jordi Pujol com a President, fou el

que s'encetà entorn del traspàs de

les competències de les Diputacions

a la Generalitat. Quan hom esperava

que s'aprovés sense massa entrebancs

la pràctica desaparició

d'aquells organismes, les discussions

de la Comissió pertinent proporcionaren

moltes sorpreses i in-

crisi econòmica i política

que coincidiren amb la

mort de Franco ha obligat

a les burgesies espanyoles

a crear precipitadament

un bloc o front conservador

—una mena d'aquella

CEDA de Gil Robles—

que avui podríem nomenar

irònicament "Nueva

Confederació Espanola—

com la de les Caixes d'Estalvi—

de Derechas Autónomas".

El clan ucedeo de Suàrez

ha trigat en entendre

que no pot extendre els

seus tentacles sucursalistes

entre les burgesies de

les regions i nacionalitats,

ja que entropessa amb les

formacions polítiques

burgeses autòctones. És

per això que a Galícia la

UCD estigui tant dividida

i s'intenti que un grup de

notables galleguistes cimentin

un nou partit autònom

que inclogui els

sectors dominants sota la

capa d'un galleguisme

modern i en bones relacions

amb Madrid. D'aquí

que, a Andalusia, el PSA

coherències. El diputat socialista

Joan Prats creia que "on va faltar

la coherència va ser en CiU i

ERC, que per compromisos parlamentaris

indefugibles es van

veure obligats a votar afirmativament

i amb l'abstenció, respectivament,

l'esmena de devolució

dels Centristes, clarament

contradictòria també amb les

esmenes a la totalitat presentades

pels mateixos representants

de CiU i ERC. La discreta absència

d'algun diputat de CiU va

entebeir l'escàndol que hauria

pogut constituir l'aprovació de

l'esmena centrista".

Es difícil de comprendre la innocència

parlamentària dels centristes

si altres motivacions no els obligaven

a mossegar-se la llengua davant

d'una jugada similar. Potser raonaren

que més valia no trencar una

llança contra un acord que els hauria

de permetre aconseguir molts avantatges

en discussions posteriors.

de Rojas Marcos o el Partit

Social Liberal de Clavero

siguin les puntes de

llança d'una UCD renovada

i adaptada als interessos

conservadors, avui

disfressats d'andalusisme

per a oposar-se a un

PSOE una mica tardà en

comprendre que socialisme

i autonomia són inseparables,

àdhuc a Andalusia.

Les enormes tensions

del País Basc dificulten

l'entesa entre Suàrez i el

PNB, però n'hi hauria

prou amb un mínim d'audàcia

i cultura històrica

per part del primer perquè

el segon es disposés a secundar

la mercantil operació

oportunista del PSA

i CiU en recolçament d'un

Suàrez en baixa. La vertebració

política del bloc

conservador espanyol

passa, sens dubte, per la

federalització d'UCD amb

els seus partits germans.

En el cas català no hi ha

perquè excloure del pro-

cés d'absorció de Centristes

de Catalunya per part

de CiU, un altre semblant

amb ERC. Les similituds

ideològiques i de base social

són tant grans que algun

dia es produirà aquesta reorga

nització de formacions. El

Poder ho pot tot. Mentre,

la fèrtil habilitat d'aquest

químic ponderat i astut

que és Heribert Barrera

està consolidant la seva

hegemonia imaginativa al

del front conservador.

D'ell ha sortit la intel·ligent

tàctica de col·laborar

amb el PSA (encara que

això ja se li havia ocorregut

abans a Suàrez a Andalusia)

i d'ell, en el fons,

ha estat la idea de repetir

el triangle de suport a

Suàrez en la qüestió de

confiança. Front al NO ingenu

i patriòtic de les seves

bases, Barrera aconseguí

que el seu diputat a

Madrid, Pi-Sunyer, no llegís

el seu discurs i acabés

abalant indirectament, a

Suàrez, abstenint-se.

Seria de desitjar que

l'esmentada Dreta arribés

a constituir un bloc conservador

coherent com

l'apuntat. Si vol governar,

modernitzar el país, fer-se

democràtica, i per tant

il·lusionar el poble que

encara no gosa votar l'esquerra,

haurà de triomfar

en el seu projecte. El té,

però, realment? Es capaç

d'entendre el que dic? Té

prou força per a fer-ho?

Aconseguiran Rojas, Pujol,

Barrera, Sobrado, Ga

raicoetxea i altre com ells

que el clan Suàrez, o l'actual

UCD, vegi l'interès de

l'operació i la dugui a terme?

Em temo que no, Pujol

i Roea* poden "fracasar

com ho feren Prat i Cambó.

El seu bon sentit conservador

no haurà servit

per a res. Crec, més aviat,

que és l'esquerra l'única

que pot vertebrar Espanya

en les autonomies, en

la democràcia i en l'anticapitalisme;

Però podem

tornar a veure, altre cop,

com el front conservador,

rancuniós, torna a les seves

rels autoritàries i impedeix

tota alternativa.

27


Francesc Vicens

28

El Reglament vessà el got

de les discrepàncies

Fou, precisament, en la següent

discussió important on es produí el

trencament més seriós, podríem dir

que definitiu. Ens referim al debat

sobre el Reglament que ha de regir

el funcionament del Parlament de

Catalunya i les seves relacions amb

l'Executiu. I fou, concretament, un

dels seus apartats el que provocà

l'escàndol dels partits d'esquerra de

la Cambra: L'eliminació del Grup

Mixt i la concessió al Partit Socialis-

V5|§§

Jordi Borja

ta d'Andalusia de Grup parlamentari

propi, malgrat tenir només dos

diputats.

Convergència va ser arrossegada

per Esquerra Republicana a recolzar-la

en la seva actitud intransigent,

provocant tensions al si de la

pròpia CiU. El diputat convergent

Jaume Camps, tot i considerar que

el fet greu era que el PSA hagués

tret 70.000 vots, ho explicava després

de la votació: "Vaig demanar

que no se li atorgués grup al PSA

o que, com a mínim, tinguéssim

llibertat de vot". Cap de les dues

coses li fou concedida i els andalusistes

obtingueren el seu grup. Les

crítiques contra el Bloc Conservador

arran d'aquesta votació es desfermaren

definitivament.

El propi President de la Generalitat

intentà justificar-se davant la

importància de la nova situació configurada

després de l'esmentada vo-;

tació. "Catalunya va més enllà de

la conjuntura del vot d'avui, al

qual no dono cap interpretació

transcendental, justificà en l'explicació

de vot. El nostre objectiu

és salvar la Catalunya d'avui,

que ve de lluny, i que ningú no es

pot apropiar".

La reacció indignada de socialistes

i comunistes fou immediata i

dura. Diversos diputats, fonamentalment

els d'Esquerra Republicana,

que eren els qui havien forçat

aquest acord, sortiren en defensa de

la seva posició. Joan Hortalà deia

que considerava greu l'acusació que

se'ls feia, "però ens conforta de

saber que es fonamenta en la

ignorància". I Josep Fornas, President

del grup parlamentari d'Esquerra

Republicana, escrivia a

L'Avui sobre aquest tema que

"ERC, què ha manifestat que a

Catalunya no pot haver-hi dues

Macià Alavedra

llengües i dues comunitats, que

no creu que sigui català aquell

que viu i treballa al nostre país,

sinó que, a més a més, ha de

voler ser-ho, no és lerrouxista en

defensar el dret d'uns ciutadans

que encara volen ser andalusos".

Per a l'esquerra parlamentària

era evident que s'havia introduït un

element desintegrador de la societat

catalana. "Des d'un costat i des

de l'altre, protestava el diputat

comunista a Corts Solé Tura, s'intenta

dividir a la comunitat catalana,

impedir que els treballadors

assumeixin el seu paper

com a classe unificada entorn a

la perspectiva nacional. I tot

això per uns interessos electorals

tan legítims com es vulgui

però que no tenen res a veure

amb una autèntica concepció integradora

de la nacionalitat catalana".

Les crítiques i contracrítiques

han cobert des d'aleshores el marc

polític català, assolint en moments

donats una violència insospitada.

Els socialistes intentaren trencar

aquesta dinàmica i llançaren aviat el

propòsit d'arribar a amplis acords


El 10 d'abril es constitueix

el Parlament de Catalunya.

Heribert Barrera

n'és elegit President provisional

mercès als vots de

Convergència i Unió, centristes,

socialistes i de la

pròpia Esquerra. Isidre

Molas, socialista, ocupa la

primera vice-presidencia i

Concepció Ferrer, de CiU,

la segona. Les secretaries

les ocupen per aquest ordre,

Ramon Camp (CiU),

Felip Lorda (PSC), Ramon

Espasa (PSUC) i Enric

Manel Rimbau (Centristes-UCD).

Per les secretaries

cada partit votà

el seu candidat, mentre'

ERC, que no en presentava

s'abstingué. Per les vi-.,

ce-presidències ERC havia

votat el candidat socialista.

Res presagiava encara

la polarització posterior

que faria aparèixer la

denominació de Front

Conservador, Bloc Conservador

o Corrió Conservador.

Dotze dies més tard,

Jordi Pujol presenta la seva

candidatura a la Presidència

de la Generalitat.

És l'únic candidat ja que

els socialistes van decidir

l'endede les eleccions

no presentar-ne un de

que permetessin d'aprovar les lleis

institucionals amb el màxim consens

possible. Convergència, a qui

ofeguen força les contrapartides

exigides per ERC i Centristes, acceptà

encantada aquesta proposta.

Tanmateix, la pau no tornà a la

política catalana. L'elecció de la

Mesa definitiva del Parlament enraria

encara més l'ambient.

"Els socialistes proposàrem a

Isidre Molas, ens explicà Lluís

Armet, com una garantia d'equilibri

en les tasques a desenvolupar

pel Parlament". ERC, però,

continuaria exigint els vots de CiU

per a donar-li suport en el Govern i

els centristes, després d'un seguit

de dubtes enmig dels quals no mancaren

les malfiances en la capacitat

propi. En la primera votació,

només els homes i dones

de la coalició guanyadora

voten a Jordi Pujol.

Cal esperar, doncs, la següent

sessió que. se celebra

dos dies després. En

aquest Ple, Pujol convenç

a centristes i ERC i sumant

els seus vots és investit

com à 115è President

de la Generalitat.

Després de la presa de

possessió per part de Pujol

el dia 8 de maig, comença

una tensa pica-baralla

a l'entorn del tema de

les Diputacions. El President

dicta dos decrets que

són molt criticats pels partits

d'esquerra. El 13 de

maig els socialistes presenten

un projecte de Llei

per a la desaparició de les

Diputacions. Comencen,

en Comissió, els treballs

de discussió dels traspassos

de competències de

les Diputacions a la Generalitat.

Els criteris de les

votacions agrupen les opcions

de CC-UCD, CiU i

ERC moltes més vegades

que no pas es produeixen

altres coincidències. El

terme de Bloc Conservador

comença a ésser utilitzat

amb freqüència als

mitjans de- comunicació

arran d'aquesta sessió.

Quan semblava que les

aigües s'amansien, la discussió

en comissió de com

ha de ser el Reglament del

Parlament català torna a

reproduir les mateixes

majories que es produiren

en debatre els traspassos

de les Diputacions.

Tant la creació del grup

parlamentari del PSA,

com la desaparició del

Grup Mixte, és aprovada

pels vots favorables dels

tres partits acusats de

'formar el Bloc Conservador,

en aquest cas, lògicament,

amb els vots del

PSA endemés. Socialistes

i comunistes critiquen

amb molta acritud aquestes

decissions del Parlament

i insisteixen en parlar

de Bloc Conservador.

En el setè Ple del Parlament,

celebrat a finalsde

juliol, ERC no presenta

cap esmena als pressupostos

presentats pel

Conseller d'Economia.

En el primer Ple, després

de les vacances s'ha

de elegir, d'una forma definitiva,

la Mesa del Parlament.

Els socialistes

diuen que ja no poden

creure en què Heribert

Barrera era un home que

tècnica dels homes d'ERC, també

els hi concediren. "El Front Conservador

torna a actuar", denuncià

l'esquerra.

Política o Mercadeig

En aquest intercanvi de vots per

elegir la Mesa del Parlament tot era

possible i resultà que van ser possibles

més coses de les que hom

esperava. Que Heribert Barrera fos

elegit amb els vots del Front Conservador

davant de Molas entrava

dintre del càlcul de probabilitats

previ a la sessió, però que en l'elecció

de secretaris —on cada partit

vota el seu candidat— ERC donés

els seus vots perquè els centristes

col.loquessin a Enric Manel Rimbau

podia representar l'equanimitat

en el Parlament

que ells esperaven, donades

les coincidències del

seu partit amb la dreta, i

opten per presentar a Isidre

Molas com a candidat.

A l'hora de la votació es

produeixen fets inesperats.

Heribert Barrera és

reelegit amb els vots del

seu partit, els dels convergents

i els dels centristes.

Si això entrava dintre del

calculable, menys esperat

era que Isidre Molas perdés

la vice-presidència

primera que posseïa en

l'anterior Mesa, a causa,

novament, dels vots units

de l'anomenat Bloc Conservador.

Però és del tot

sorprenent la votació per

les secretaries. En una votació

que no té perquè

tenir massa interès car

molt poca diferència real

separa les actuacions d'un

segon o un quart secretari,

salta la sorpresa. Tots els

partits voten els seus homes,

menys ERC que dona

els seus vots a Enric

Manel Rimbau, d'UCD.

Només un diputat d'ERC

trenca la disciplina de vot i

recolça al comunista Ramon

Espassa que passa a

la quarta secretaria. •

en la secretaria tercera desplaçantne

el candidat comunista, gairebé

ningú no s'ho havia pogut imaginar.

"Jo no em sentia pas massa content

quan es féu 'el recompte,

ens comentà el mateix Rimbau. Nosaltres

ja estàvem d'acord amb

la distribució de la Mesa". Consultat

Francesc Vicens sobre aquest

extrem ens digué que ell no pogué

estar present en aquesta sessió i ens

remeté a les respostes oficials del

seu partit. Cal recordar que fonts

d'ERC havien contestat aquesta

pregunta dient que "Nosaltres

donem als vots als qui ens els

donen".

"Per ami el gran mal en què

han caigut els partits que componen

el Front Conservador,.ens

29


digué Eduard Martin, és que no

actuen per coincidències programàtiques

sinó que ho fan mitjançant

una tàctica de mercadeig,

de regateig que només porta

a la redistribució de papers,

de cadires". "És el que en llatí

en diuen DO UT DES (dono perquè

em donin)", sentencià el

diputat socialista.

El to de la polèmica assolí aleshores

uns nivells de trencament que

semblaven irreversibles. Mentre

Fornas continuava afirmant que

Esquerra Republicana de Catalunya

va dir què no es casaria amb

ningú i ara demostrava que ni es

casava ni callava, els socialistes, a

través del seu portaveu "L'Opinió

Socialista", els acusaven de practicar

la poligàmia, "o més exactament

el ménage à trois, amb els

centristes i els pujolistes". En el

mateix editorial es recordava les

relacions d'ERC i UCD, relacions

que sempre s'han mantingut en un

difós secret. "Els homes d'Adolfo

Suàrez a Catalunya, diu l'editorial,

han afirmat que el pacte

existeix, i que no foren ells qui el

buscaren sinó els propis dirigents

d'ERC. I han precisat més

coses. Han dit, per exemple, que

ERC ha fet el seu petit camí de

Canossa, anant a negociar... a

Madrid. El senyor Ramon Vinyals,

diputat i membre de

l'Executiva d'ERC, que ja protagonitzà,

immediatament abans

de les eleccions, els contactes

d'ERC amb el "Fomento del

Trabajo Nacional" (amb uns resultats

que tampoc l'opinió pública

coneix), demanà i celebrà

negociacions amb Rafael Arias

Salgado, ministre de la presidència

del govern Suàrez. Resulta

si més no xocant que

l'ERC, tan "antisucursalista",

negociï a Madrid les majories

parlamentàries del nostre Parlament

nacional".

Com s'aprecia, els socialistes no

es mosseguen pas la llengua. Vinyals,

d'altra banda, és un dels diputats

d'ERC que més durament ha

interpel·lat als socialistes. "Aquí el

partit conservador, diu Vinyals,

és el dels dits socialistes catalans,

perquè conserven totes i

cada una de les errades que els

van dur a perdre les eleccions: el

seu pretès exlusivisme de representació

de les esquerres, el seu

30

Joan Hortelà

Lluís Armet

perillós sucursalisme i el seu

teoricisme, que els porta a fer

plantejaments que tenen en

compte moltes coses menys

Peficàcia que és la principal mesurà

de qualsevol èxit polític".

El consens institucional, difícil

Malgrat els esforços per a arribar

a acords amplis, la dinàmica engegada

els presenta difícils. El diputat

Pere Portabella, amb Josep Benet

un dels condemnats al Grup Mixt,

bromejava durant l'estiu dient que

"ERC no es casa amb ningú però

s'allita amb Convergència", i, tot

i que Jaume Camps qualificava de

terrorisme verbal el parlar de Front

Conservador, el cert és que l'escorament

cap a la dreta d'Esquerra i

Convergència sembla irrefutable

després de la votació de la confiança

a Suàrez. El fet que CiU passés

d'abstenir-se a votar a favor de

Suàrez, i ERC passés de votar en

contra a abstenir-se, si comparem la

seva darrera intervenció amb la de

la moció de censura, prefigura una

predisposició d'aquests dos partits

a posar-se d'acord amb els centristes

que sembla difícil de vèncer.

Segons Armet, "l'objectiu dels

socialistes és trencar aquest

Front Conservador que desvirtua

la possibilitat d'una reconstrucció

nacional catalana integradora",

i Francesc Vicens, que

diu no tenir res en comú amb UCD,

afirma que no hi ha per què suposar

que es mantindrà la mateixa tònica a

l'hora de les votacions. Mentrestant,

Isidre Molas ens assegurava

que "les lleis institucionals a desenvolupar

poden permetre que

tornin a sortir interessos partidistes

però caldria aconseguir el

màxim d'acord entre les forces

polítiques implicades per tal

d'evitar que un canvi del ventall

electoral les modifiqui".

Tanmateix, Rafel Ribó pensa que

"en temes menors semblarà que

no existeix aquest Bloc, però en

la meva opinió, per a mantenir

l'actual Consell de la Generalitat,

continuarà funcionant en

temes substancials fins, com a

mínim, poc abans de les properes

eleccions. Tot això cal relacionar-ho

amb l'acord de CDC i

UCD a Madrid. Es, en definitiva,

el vell somni cambonià d'una

dreta hegemònica a Catalunya,

catalanitzant l'Estat, amb un

cop amagat que serà el paper

d'ERC, fraccionant els treballadors

entre immigrats i autòctons

i empenyent el nacionalisme

burgès a cremar-se a Madrid.

L'espai polític a Catalunya quedaria

obert per a una opció majoritària

a favor d'ERC".

Serien aquestes les raons que han

dut l'ERC a integrarse en aquest

Bloc? No en sortirà perjudicada en

aquest voler fer de frontissa política

que alguns diuen que s'ha convertit

en porta oberta a la dreta? No en

sortirà així mateix deteriorada la

imatge d'una Convergència Democràtica

a remolc de la UCD? Els

perills del Front Conservador no

amenacen només Catalunya sinó els

propis partits que l'integren. •


ÍjTr^ç*

"A vegades passem més de trenta hores al tren fins que no arribem a la frontera francesa". (P. Viladegut)

VEREMA

"Ens tracten com a bens

ISIDRE AMBROS

Amb l'arribada del mes

de setembre tot comença

de nou, fins i tot

els vells problemes. Un

nou període de

sessions parlamentàries,

un nou curs escolar,

una altra temporada de

futbol i una nova verema.

Cada any, entre

els mesos de setembre i

octubre, més de seixanta

mil persones

traspassen les fronteres

d'Irun i Port Bou en

direcció a les vinyes

franceses. I tots

amb un mateix clam: A

França ens tracten com a

persones, aquí no!

Són tres quarts de vuit del matí,

d'un matí grisos, d'un matí qualsevol

a una ciutat plena de fums contaminants.

A la nova estació central

de trens de Barcelona —més coneguda

per estació de Sants— hi ha

tots els tràfecs quotidians..., tots?

No, els altaveus anuncien l'arribada

del tren procedent d'Extremadura,

Jaén, Almeria i València. Quan el

comboi arriba comença a baixar la

gent i, com per art d'encanteri, comencen

a sortir maletes, bosses,

sacs de mà i la gent, tot formant

rotllanes les va amuntegant, les

unes damunt les altres; són els veremadors

que van cap a França.

Els minuts passen, el tren especial

que se'ls ha promès no es

forma, els nervis comencen a aflorar

en aquesta gent que porta més de

catorze hores de viatge ininterromput...,

Però, de cop i volta: "Atenció,

atenció es prega als senyors

veremadors que han de continuar

viatge cap a Figueres que

"No r c £.".»»$ estrany que hi hagi maletes

que pesin mú :'.; '"'nquanta quilos,.

si no ens enduem tóCàtmenjar pel

parell de mesos que romandrem allí n&

guanyaríem ni un duro." (P. Viladegut)


pugin al Costa Brava-Exprés

procedent de Madrid-Chamartin!".

Ja hi som, comença el merder i

l'enganyifa —em diu una noia que

tinc al costat—. El Costa Brava-

Expres ve ple de gom a gom, els

veremadors dubten; el revisor els fa

pujar, ells tornen a baixar, perquè

ho veuen tot ple i, a més, aquell no és

el tren especial promès. Tren que,

per altra banda, un dia abans un

funcionari de la Renfe digne de

crèdit ens va assegurar que es formaria.

Finalment, després de molts

estira i arronsa, la gent es va inquibint,

com pot, dins els vagons. Això

no impedeix, però, que hi hagi gent

que es quedi a terra degut a la

tossuderia dels empleats de la Renfe

de no voler posar cap vagó addicional,

malgrat la insistència dels

veremadors, que amb tota mena

d'atencions i bones maneres ho preguntaven

als esmentats treballadors

de Renfe.

"El jefe no està en estè momento

y usted comprenderà que

yo no puedo hacer nada", foren

les úniques respostes que van tenir.

Finalment el tren arrenca; a baix,

a l'andana, s'han quedat una cinquantena

de veremadors amb un

centenar d'embalums, a l'espera

d'un altre tren que vagi més buit i els

dugui fins a Figueres. ,...,.,.

"Ens tracten com si

' fóssim animals"

Els compartiments de segona classe

del Costa Brava-Expres van plens de

goma a gom, les plataformes dels vagons

32

SALARIS DE

Departament

Aude

Bouche du Rhone

Cote d'Or

Charante

Charante Maritime

Garde

Gironde

Herault

Loire Atlantique

Lot

Lyon

Marne

Pyreneés Orientals

Rhone

Saole et Loire

Tarn

Var

DRETS I DEURES DEL VEREMADOR

El patró francès envia una convocatòria,

que és la còpia del contracte

de treball que hi ha en els

Centres de Control de l'ONI a Irun

i Figueres, al domicili del veremador,

en la qual s'indica el lloc de

treball, la data de presentació en el

Centre de Control corresponent,

duració del contracte, el salari, les

primes així com instruccions relatives

a documentació, reconeixement

mèdic i viatge. Juntament

amb la convocatòria, el patró envia

un full informatiu en el qual s'assenyala

l'oficina on s'ha de recollir

el bitllet del tren. Per tal d'aconseguir

l'esmentat billet, el futur veremador

ha d'anar, coma mínim,

cinc dies abans de marxar, a l'oficina

de l'ONI ha de presentar la

convocatòria i el passaport, si no el

bitllet no és gratuït. A la tornada el

veremador s'ha de pagar el bitllet,

però té una reducció del trentacinc

per cent a França i un vint-icinc

per cent a Espanya sobre el

preu del bitllet.

Si quan arriba a França no pot

treballar, sense que ell en tingui

cap culpa, té dret a una indemnització

a partir del dia següent al de

l'arribada.

Quan el veremador rep la convocatòria

per anar a treballar rep,

LA TEMPORADA VEREMA-80 ~

(ptes/hora)

Tallador

258

268

260

250

250

258

255

258

286

254

258

292

258

276

262

257

254

Traginer

"322

312

280

318

318

322

262

322

328

283 -

322

353

322

308

288

306

• 264

-

Buidador

290

281

281

262

290

290

també, informació sobre el sou que

percebrà, que de cap manera pot

ser inferior al salari mínim interprofesional

—que a França, a partir

del primer de juliol d'enguany,

és de catorze francs per hora.

La jornada laboral francesa és

de quaranta hores a la setmana.

Les hores extraordinàries es paguen

amb un recàrrec del vint-icinc

per cent les vuit primeres

hores que passen la quarantena i

amb un recàrrec del cinquanta per

cent les següents. En cap cas, es

poden treballar més de seixanta

hores setmanals.

Si els veremadors treballen un

mínim de vint-i-quatre dies, tenen

dret a un parell de dies de vacances

o a un equivalent al vuit per cent

del salari. A més, des de les vint-idues

hores fins a les cinc de la

matinada el sou es paga doble.

Pel que fa referència a l'allotjament,

el patró està obligat a facilitar

llum elèctrica, aigua, WC, roba

de llit, un matalàs aïllat de terra,

llençols i flassades. A més, està

prohibit per la legislació francesa

hostatjar els veremadors en tallers,

magatzems o altres locals de

caire comercial.

Pel que respecta a l'assistència

sanitària, s'ha de dir que en cas

també, fins el punt que moltes portes

resten col·lapsades per les maletes.

—"No hi ha dret que ens tractin

d'aquesta manera, es creuen que

som bens."

"Nosaltres tenim el mateix dret a

estar asseguts que els altres viatgers,

per alguna cosa tenim reserva de

seient. Però aqui hi ha la trampa, els

bitllets, es venen un parell de vegades

i ja està, ja s'ha fet el negoci".

Qui s'expressa d'aquesta manera és en

Diego, un xicot jove d'un poble de la

província de Jaén, que se'n va a la

verema amb tota la família, és a dir la

dona, un fill de dos mesos i un altre d'uns

catorze anys, perquè tingui cura del

germà petit, car la mare també va a

treballar.

—"Es clar que si —ens afirma tota

convençuda— s'ha d'aprofitar tot,

perquè nosaltres només treballem

ara per la verema i després aquía

Espanya per la recollida de l'oliva."

d'accident laboral, el veremador té

dret al pagament total de les despeses

de l'assistència sanitària i de

l'hospitalització. Durant els primers

vint-i-cinc dies podrà cobrar

la baixa equivalent a la meitat del

salari, a partir del vint-i- novè dia

d'estar de baixa té dret al setantacinc

per cent del salari.

Per cobrar mentre es té la baixa

cal justificar, com a mínim, cent

vint hores de treball assalariat en

el darrer mes treballat. Aquesta

prestació, en metàl·lic però, només

es cobrarà durant sis mesos.

Pel que pertoca a l'aspecte dels

punts, aquests només es podran

cobrar si el contracte de treball té

una durada superior a un mes i es

tenen dos ornés fills menors de

setze anys.

La legislació laboral francesa estableix

que en cas de pluja el patró

ha de proporcionar roba adequada,

és a dir, impermeables, i si'

quan es posa a ploure la jornada

laboral ja havia començat P empresa

ha de pagar el salari de tot el dia,

encara que no es continuí treballant.

En concepte d'allotjament, el

patró acostuma a deduir una quantitat

determinada que aproximadament

correspon a unes cinc ho-

"A la verema però, no ens podem

queixar, car és una feina que paguen

igual als homes que a les dones i, a

més, el patró es porta molt bé i tenim

tota mena de comoditats. En canvi, a

la recollida de l'oliva, allà ja és una

altra cosa. Allà t'exploten de mala

manera. Per exemple a mi, que sóc

una dona, per estar vuit hores agenollada

a terra, plena de fang i sense

quasi bé poder-te moure em paguen

mil cent o mil dues-centes pessetes

el dia. Acabes el dia desfeta i llavors,

apa a fer el sopar i en el meu cas a

tenir cura del nadó."

Després d'acomiadar-nos d'aquesta

família jienença, continuem pel passadís

del vagó, tot esquivant persones i maletes,

fins que arribem a l'altre vagó i ens

trobem de sobte tot un munt de maletes i

maletins davant nostre; són d'una família

de Còrdova composta per quatre

noies, un noi i el pare.

—"Una mica més i us endueu la

Cada any més de seixanta mil treballadors

travessen la frontera amb destí

a les vinyes franceses.

res de treball per mes. Si, amés, el

•patró també es fa càrrec de la

manutenció del veremador, li descomptarà,

diàriament, una quantitat

equivalent a dues hores i mitja de

treball. En cas contrari ha de facilitar

tots els estris de cuina.

Pel que fa referència a la seguretat

social, es descompta del sou del

veremador un tretze per cent del

salari brut en concepte d'Assegurances

Socials.

Cal dir però, que totes aquestes

deduccions que s'acaben d'esmentar

varien segons el departament

en qüestió.H „

casa, eh!". Qui diu això, amb un to tot

sarcàstic és el revisor. Aquest va fins el

final del tren i torna tot dient que vagin

enrera que hi ha lloc.

Uns joves que hi han anat li contesten

des de mig vagó que és mentida, que allí

no hi cap ni una agulla.

—"Doncs compreu-vos una bicicleta,

home!", contesta tot cínicament.

Finalment, després de quasi bé qua^

tre hores de tren el Costa Brava-Expres

va arribar a Figueres. Lloc aquest on els

veremadors han de presentar la convocatòria

de treball a les oficines de l'Office

National d'Inmigration (ONI) perquè

aquella els sigui canviada pel veritable

contracte de treball, el qual han de

signar. També passen un reconeixement

mèdic, si no l'han passat abans en el seu

poble d'origen. I, en darrer terme, han

de lliurar el passaport perquè sigui timbrat

i puguin entrar a França, fet

aquest que no deixa d'ésser força curiós,

perquè un veremador, si no té el passa-

port, no pot anar a treballar a França; en

canvi, un senyor que vol evadir uns

quants milions de pessetes, amb el document

nacional d'identitat ja en té prou

(sic).

Tot seguit, vam intentar parlar amb el

delegat de l'ONI a Figueres, però aquest

va negar-se a contestar qualsevol tipus

de pregunta argumentant que tenia ordre

superiors de no concedir cap entrevista

ni facilitar informació.

Més endavant, el responsable de

l'Institut Espanyol d'Emigració (IEE)

ens va estar comentant que enguany

"Renfe ha dut a terme un veritable

esforç per tal de millorar, en la mesura

possible, el servei envers els

veremadors."

—"Hi haurà, al llarg de tota la

campanya un total de seixanta trens

especials, amb un promig de vuitcents

a nou-cents veremadors per

tren. En cap cas aquests combois

passaren de les catorze unitats. En

cada tren especial hi anirà un equip

d'assistència integrat per un funcionari

de l'IEE, un assistent social i

un ATS."

—"El que ha passat avui —ens

contesta— ha estat motivat perquè

aquest pla de Renfe no comença fins

demà i llavors, és clar, per això heu

vist tot aquest batibull. Ara, puc

assegurar que aquest any, com tots

els anys, es fa el possible per millorar

el servei de l'any anterior. Renfe,

enguany, s'ha compromès a augmentar

en quatre les composicions

de catorze vagons amb origen a

Granada i dues composicions de

trens de catorze vagons més a

Jaén i Còrdova".

—"Per altra banda en aquests

trens especials el màxim de vagons

33


que hi haurà serà de catorze, això

equival a mil vuit viatgers."

—"Els vagons destinats a la formació

del tren especial, que nosaltres

anomenem tren-escoba estaran

disponibles amb temps suficient i, a

més, aquests trens estaran degudament

revisats i preparats per tal que

no hi hagi cap complicació al llarg

del viatge. És a dir, que els trenescoba,

que tenen la mateixa categoria

que els expressos, trindran

des del seu punt de partança aigua,

llum i tots els serveis imprescindibles."

Totes aquestes mostres de bones intencions

que ens va manifestar el responsable

de l'IEE són molt dignes de ser

tingudes en compte, i més si hom escolta

el testimoni dels viatgers del Costa Brava-Expres

del dia setze de setembre,

dels veremadors i no veremadors que no

s'havien pogut rentar ni les mans degut a

que tota mostra del líquid element era

absent.

Cal dir però, que això no és cap

novetat i qui més qui menys qui hagi

viatjat en tren s'haurà pogut adonar de

les atencions de la Renfe envers els

viatgers.

Després parlarem, sr. Huelva

Mentrestant, acaba d'arribar un

altre tren procedent de Barcelona

amb destí a Cerbère; els veremadors,

veient que totes les unitats van

plenes dubten si pujar o no. El cap

de l'estació de Figueres els diu que

pugin; ho intenten, omplen les plataformes

amb les maletes que duen,

però llavors el cap d'estació els fa

baixar; quan comencen a fer-ho torna

a passar i, amb males maneres i

insults, els torna a fer pujar el tren;

la gent protesta cada vegada més.

Els viatgers que ja anaven en el tren

volen que aquest no es retardi més,

els veremadors ja no saben què han

de fer, el cap d'estació no para

d'escridassar-los. La tensió augmenta.

Finalment, en Huelva, un

empleat de l'IEE que sembla que

abans havia treballat de veremador

esclata i es baralla amb el cap d'estació.

En aquell mateix moment

arriben el representant de l'ONI i el

de l'IEE. Aquest darrer fa marxar el

cap d'estació i li recomana a Huelva

que no s'exciti.

—Ho sento, però jo sóc un

treballador i he patit el mateix

que aquesta gent i no estic disposat

a deixar que els maltractin."

—"Tranquil·litzes, i vagi a

treballar —li contesta el representant

de l'IEE—... Ah, Huelva, de

tot això ja en parlarem després

vostè i jo en privat, eh!"

Tot seguit en Huelva se'ns acosta

i diu: "M'acomiaden, segur que

m'acomiaden. Però tant se me'n

dóna. No puc suportar que es

tracti de qualsevol manera a

aquesta gent, són persones igual

que nosaltres."

Trist, molt trist i denigrant és tot

el que vam veure l'altra dia; primer

en el Costa Brava-Expres i després

a l'estació de Figueres. I, també és

trist veure a tota aquesta gent, feliç

perquè pot treballar i guanyar uns

diners però, que per això s'ha d'anar

a França. I que, a més a més, hagin

de dir que allà sí que els tracten com

a persones; no els donen res, és

veritat, però no han de passar tot

aquest "via crucis" que implica anar

des del seu poble fins a Cerbère i

que se'ls tracti com se'ls tracta. I és

que cal preguntar-se quan de temps

haurà de passar fins que els veremadors

siguin tractats dignament.


"No hi ha dret que la Renfe ens faci el que ens fa; si tots duem reserva de seient per què hem d'anar de qualsevol manera en els

passadissos, les plataformes i els compartiments?"

34


CONVERSA AMB ENRIC MOREU REY

Els noms dels

llocs i de la gent

M. a AURÈLIA CAPMANY

— Els noms propis no poden ser monopoli dels

filòlegs i lingüistes, són un fenomen social.

Amb aquesta frase clara i llampant, Enric Moreu-

Rey ens situa al bell mig d'un tema enormement

atractiu i força desconegut per la gent del carrer,

tot i que el tema ens afecta i és, molt sovint, motiu de

discussions aferrissades, que sembla que no

tinguin solució.

Avui que ens trobem en plena

campanya de restitució dels

noms propis dels llocs, més que

mai ens cal un criteri que vagi

més enllà del traçar una ratlla

sobre un nom malmès o grollerament

íraduït. Cert que hi ha

uns quants noms de lloc que no

són gens difícils de recuperar,

sobretot perquè els habitants

d'aquest lloc no s'havien acostumat

mai a la traducció imposada.

Per exemple, els habitants de

Sant Quirze Safaja, no es van

acostumar mai a ser de San Quirico,

d'altres en canvi hauran

arrelat per semblança o per oblit.

Per altra banda, ens explica Enric

Moreu-Rey, el buit immen^s d'aques

ta ciència que és l'onomàstica impulsava

uns quants estudiosos, enamorats

del tema, a crear una Societat

d'Onomàstica, amb un objetiu

ben clar: Lluitar contra l'aïllament

dels estudiosos locals, evitar que es

perdin els noms de floc, car la gent

abandona certes contrades, i sobretot

fer un treball descentralitzador,

evitar el barcelonisme superficial.

-Per què és tan important l'Onomàstipa?

—Perquè amb Toponímia—nom

dels llocs- i Antroponímia-noms

de les persones- pots fer història.

£1 nom d'un llogarret, el motiu o

àlias d'una persona, t'expliquen

els fets que han anat modificant

la comunitat humana. O sigui

que pots fer història. Fins i tot

una història que els grans documents

poden deixar de banda i

potser adulterar.

Enric Moreu-Rey és un estudiós

infatigable que sempre ha tingut

una passió pel que en podríem dir

les escletxes fosques de la gran història.

Per exemple, el 1968, publicava

Memorial de Greuges de

1760, que modifica la panoràmica

de la Renaixença pojítica catalana,

car en totes les Històries del Principat,

trobareu com fita important de

les reivindicacions socials i polítiques

el Memorial de Greuges del 1885. El

s. XVIII, tan ric i en certa mesura tan

desconegut, ha estat el camp d'investigació

d'aquest home armat

d'una curiositat que l'empeny a

tractar els temes amb agilitat i humor

-no us oblidéssiu pas de llegir

El pro i els contres dels Borja o

El naixement del metre i que avui,

un avui de fa més de deu anys, ha

posat tot el seu interès a reunir els

esforços dispersos per conservar

aquells mots que són.els trets caracterials

de la nostra terra.

La Societat d'Onomàstica ha

aconseguit treure el seu primer

butlletí, arran del Vè Col·loqui,

celebrat a Vic el juny d'enguany.

En el butlletí hi trobem una sèrie

de ponències, extraordinàriament

atractives fins i tot per les

persones llegues en la matèria

com ara jo:

Els Estudis d'Onomàstica catalana.

L'Estat de la qüestió. Albert

Manent.

Els estudis d'Onomàstica a

Osona. Antoni Pladevall i Font.

Vint-i-cinc anys d'experiència

en reculls de noms de lloc. Ramon

AMigó i Anglès.

Normes per a Paplec i l'estudi

dels malnoms. Joan Miralles i

Montserrat.

Antroponímia i lingüística

diacrònica. Joan Veny Clar.

Sobre renoms col·lectius i individuals

de Llobera del Solsonès.

M. a Àngels Vidal.

Llista de malnoms, renoms,

motius i noms de casa. Enric Moreu-Rey.

-Què heu aconseguit en el col·loqui

d'aquest any a Vic? -pregunto a

l'Enric Moreu-Rey.

-Haviem començat els nostres

treballs a la Catalunya nova, a

La Sala de Comalats, el 1973, i

successivament a Les Borges del

Camp, Riudoms, Montblanc. A

Vic va adquirir, per fi, un aire de

legítima oficialitat, car presidia

les sessions de treball Albert

Manent, com a Director General

d'Activitats Culturals de la Generalitat

i a més un dels fundadors

de la Societat d'Onomàstica

-amb recepció a la Casa de la

Vila, acollits per l'Excm. Batlle

Ramon Montanyà, i el Conseller

de Cultura i diputat Josep M. a

Casals.

Però, sobretot, Enric Moreu-Rey

ens insisteix explicant-nos que no es

tracta únicament del treball d'arxiu,

del treball erudit, tan important,

entre papers antics, sinó també d'un

treball amb contacte amb la gent

que ha heretat i ha viscut aquests

noms com a cosa pròpia.

-Quaranta anys de mala escriptura,

els estralls de la mala

memòria fan més urgent que altra

cosa un treball delicat.

Quan el propi Moreu-Rey va dur a

terme el Nomenclato d'Andorra,

publicat pel Consell de les Valls, el

Consell va donar també la seva

opinió. Moreu-Rey creu que el filòleg

pot tenir les seves raons justes

per escriure el nom del poble així:

Maçana, però els seus habitants

l'han eeicrit durant sis-cents anys

així: Massana, i tenen doncs també

les seves raons per escriure-li.

La feina és llarga, no hi ha dubte,

però els que la van iniciar, ara fa deu

anys, poden tenir la seguretat que

ha començat a donar els seus fruits. •

35


DIÀLEGS MEDITERRANIS

CAL SALVAGUARDAR

LA CULTURA AUTÒCTONA

ISIDRE AMBROS

Intel·lectuals i científics dels països riberencs de la

Mediterrània van dur a terme una trobada a les rodalies

de Marsella, a l'Abadia de Saint Maximin exactament,

els proppassats dies 12, 13 i 14 de setembre, per tal

de reflexionar tots junts sobre la creació d'una

comunitat cultural mediterrània que vetllés pel

futur de tot aquest sector.

La Mediterrània, mar de pau; lluita

contra la pol·lució; diàleg Nord-

Sud. I la Mediterrània, fogar de

cultura i de civilització.

Sota aquests dos grans temes es

van aplegar, durant tot un cap de

setmana a l'Abadia de Saint Maximin,

una seixantena d'intel·lectuals

mediterranis procedents de totes

les àrees del saber, des de filòsofs

fins a enginyers, passant per escriptors

i arquitectes. El principal objectiu

que els va agrupar va ser el

projecte d'endegar la Comunitat

Cultural Mediterrànea, una organització

no governamental dels països

riberencs de la Mediterrània. Aquesta

comunitat té com a finalitat procurar

dur a terme una acció que s'oposi

a l'hegemonia intel·lectual atlàntica

que, avui per avu}, amenaça la identitat

cultural de tots els països d'origen

mediterrani.

(...) Heus ací, heu-nos ací, tots

junts, llatins i grecs, arabo-berebers

i jueus, eslaus i turcs,

sense oblidar els albanesos, però

preocupats per salvaguardar

un patrimoni cultural comú, preocupats

per salvaguardar un patrimoni

cultural comú, preocucupats

sobretot per enriquir amb

la nostra esperança la seva unitat.

Aquest patrimoni comú, és efectivament,

una simbiosi que comprèn

diverses ètnies, per no parlar

de races, i de diferents civilitzacions

amb, cada una, un esperit

de creació, que és la cultura.

(...).

Amb aquestes paraules, Leopold

Sedar Senghor, president del Senegal,

va obrir el debat cultural.

36

Aquesta discussió es va centrar, principalment,

en tres aspectes força

conflictius i que preocupen a la

majoria dels països mediterranis. El

problema ecològic, el problema cultural

i el problema polític vist pels

intel·lectuals.

Respecte al problema ecològic, la

majoria dels representants dels setze

països assistents van demostrar la

seva preocupació envers la possible

supervivència del mar Mediterrani,

però el francès A. Baumbart, amb

una projecció pròpia sobre l'esmentat

tema, va demostrar i va deixar

fora de tota classe de dubtes el possible

reeiximent de la Mediterrània:

aquesta està, pràcticament, condemnada

a morir i les possibilitats

de solucionar el problema són més

aviat minses.

Pel que pertoca a la qüestió cultural,

al de la cultura autòctona mediterrània,

es va dur a terme una

anàlisi exhaustiva, en tots els aspectes,

sobre la seva situació actual

enfront la cultura atlàntica. En

aquest tema i concretament en els

apartats de quin sentit té, avui dia,

parlar de la Mediterrània com una

àrea cultural i si hi ha un projecte

cultural, els assistents a aquesta

trobada van adoptar dues postures

contraposades. Hi havia els idealistes,

que mantenien que de bell antuvi

la mar Mediterrània havia estat

un centre d'irradiació cultural i que

calia que tornés a adquirir aquella

categoria d'abans; Hi havia els realistes

—diem-ho així— que argumentaven

que la cultura mediterrània

avui dia continua tan viva i

creadora com sempre, però que ja

ha deixat d'ésser aquell únic fogar

cultural.

Més endavant; els intel·lectuals

van passar revista a l'actual situació

política i, una vegada més, va quedar,

palès que la Mediterrània no és

només un focus conflictiu per als Estats

Units i l'Unió Soviètica sinó que

també ho és per als propis països riberencs.

A aquesta trobada d'intel·lectuals

mediterranis organitzada pel Partit

Socialista Francès hi van ser presents;

en representació de la intel.lectualitat

catalana, Ricard Bofill,

Xavier Rubert de Ventós, Salvador

Clotas i Josep M a Castellet.

Cal dir que aquestes tres jornades

de diàlegs mediterranis van tenir

cloenda en un míting que es va

celebrar el diumenge a la tarda a

Marsella i en el qual l'artista grega i

diputada al parlament del seu país,

Melina Mercouri^ va llegir la següent

resolució final:

"De Gibraltar al Bòsfor, els

països de la Mediterrània han

vist elaborar-se, des de bell antuvi,

una civilització que, per

sobre de les diferències de les

ètnies, de les llengües i de les

cultures, s'ha caracteritzat per

la recerca de l'harmonia neces-

N sària entre l'Estat, la ciutat i

l'individu, entre l'home i la natura,

entre la vida quotidiana i les

aspiracions de l'esperit.

Aquesta civilització està avui

dia greument amenaçada, fins

als seus fonaments materials,

per l'expansió incontrolada partidària

de la tecnologia, així com

per l'enfrontament de les dues

superpotències, les quals han

trobat la seva prolongació (i potser,

demà, l'ocasió de la confrontació)

en els conflictes locals que

enfronten tals o tals altres països

mediterranis.

Cal saber si els gegants d'avui


no seran es nans del demà. Cal

saber si la Mediterrània és a

les portes de la mort. Cal saber si

la Mediterrània ja no pot proposar

al món la seva eterna lliçó de

moderació, de seny vital. Per

respondre a totes aquestes preguntes,

és important desmitificar

les idees assimilades i pensar,

clarament les condicions del

diàleg del demà, fomentant la

pau entre els habitants de la

Mediterrània i entre la Mediterrània

i el món.

Les dificultats de diàleg seran

superades si es té en consideració

els punts següents:

1) La necessitat d'eliminar, fora

de tota intervenció exterior

com de tota solució política imposada,

els conflictes que amenacen

actualment Pequilibri mediterrani

i, més enllà encara, els del

món, donant prioritat al conflicte

de Palestina car aquest és

l'objecte i la juguesca que separa

els àrabs i els israelians. Els

intel·lectuals presents consideren

com un deure seu el pàrtici-

Abadia de Saint Maximin, lloc que va

servir de marc a aquest primer encontre

d'intel. lectuals mediterranis.

par, no només per analitzar, sinó

amb el ferm compromís d'ajudar

a dur a terme la realització dels

drets dels treballadors, en el seu

país o en l'emigració, de la justícia,

de la llibertat i del reconeixement

dels drets nacionals inalienables

dels pobles de la Mediterrània.

2) La necessitat, per a les cultures

mediterrànies, de no oblidar

que allò que importa és el fet

d'assegurar als pobles de la Mediterrània

les condicions de desenvolupament

tècnic dominat

per ells mateixos i que correspongui

a les seves pròpies concepcions

de progrés i felicitat.

3) La necessitat de reconèixer

que la Mediterrània, al marge

dels seus valors peculiars, és

també el lloc d'interferència entre

les cultures de caire occidental

i oriental, i que aquesta no és

res si rebutja, mitjançant els

seus valors essencials, el fet de

comunicar les esmentades cultures

entre si.

Els participants a aquesta trobada

decideixen endegar un consell

que representi tots els pobles

mediterranis, que tindrà

per funció organitzar, en períodes

regulars, altres trobades

destinades a mesurar la progressió

de les tasques i dels objectius

esmentats més amunt.

Marsella a 14 de setembre de

1980.

Llibres PERE ANGUERA

La volta en carro als PP-

CC. Ed. La magrana. La

magrana, 19. 308 ps.

FERRATER MORA, J.

Les formes de vida catalana.

Les millors obres de

la literatura catalana,

35. 155 ps.

BENET JORNET, J.:

Quan la ràdio parlava de

Franco. Ed. 62. El galliner,

55. 107 ps.

BOSCH-GIMPERA ,P.:

Memòries. Ed. 62. Biografies

i memòries, 5.

357 ps.

ROSELL, J.M.: Blue Bar.

Formentera 70. Ed. Pòrtic.

Pòrtic, 71. 23. 335

ps.

Crònica d'una aventura insòlita, l'intent de donar la volta en carro als

PPCC, l'estiu de 1978. Un text ric d'anècdotes i petites descripcions que

el converteixen quasi en una novella. El llibre es tanca amb un útil

manual de carreteria de valor etnogràfic.

Un assaig interpretatiu redactat a l'exili el 1944, sobre les formes de

ser i de comportament dels catalans que basa en les característiques de

continuïtat, seny, mesura i ironia. L'assaig, breu i concís, va completat

amb d'altres treballs sobre el tema català redactats entre 1955 i 1979.

Una crònica teatral, brillant, àgil i aconseguida sobre la vida i evolució

del comportament de les classes populars catalanes en un barri barceloní

al llarg de la dictadura franquista. Gairebé un reportatge, on es

reflecteixen diferents estaments professionals i formes de comprendre la

vida. L'obra està ideada en col·laboració amb Terenci Moix.

Un llibre de gran interès per a la petita i la gran història de la cultura i la

política, especialment durant la darrera guerra a Catalunya, escrit en un

to molt àgil i atractiu. Els records d'un dels millors pre-historiadors

catalans que arribà a conseller de justícia. Especialment destacables són

les seves aportacions a la història de l'església durant la guerra.

Barreja de crònica i reportatge i novella sobre el món dels hippies dels

anys 70 a les illes Balears, en una visió conservadora però alhora idealista

del fenomen. El llibre, coetani en l'escriptura als fets que descriu, es nota

envellit i fora d'òrbita.

37


38

Cultura en joc JOSEP Ma. CARANDELL

Va d'un costat a l'altre, tothom

el mana, tothom se n'aprofita d'ell,

i només té un amor per a mantenirse

lligat a la vida i aquest amor

també li falla. Si almenys no pensés,

si almenys no tingués sempre

en funcionament aquesta màquina

del cervell, barrinant sempre,

sempre desperta! Si pogués aturar

i apagar,la intel·ligència, la imaginació!

Es només un personatge

inventat, però jo el trobo real; és

alemany, dels anys trenta del segle

passat, però jo el veig a la Barcelona

d'avui. Aquest Woyzeck sorgit

de la potent fantasia creadora

de Büchner m'ha semblat un contemporani,

un prísme. Quan el

vaig veure la setmana passada adelerat

sobre l'escenari del Romea el

vaig reconèixer de seguida, per la

seva pressa, per la seva inquietut,

per l'atmosfera provinciana i aclaparadora

en la qual es mou, per la

seva ment imparable, per la seva

solitud.

"Woyzeck" va ser estrenat ara

fa dos anys pel Teatre del Celobert

que dirigeix Joan Ollé; ara ha estat

reposat pel mateix grup en un

muntatge molt simplificat i molt

més eficaç, més poètic, més essencial,

magnífic. I angoixós. Una paràbola

frapant de la nostra època,

de la nostra societat, de la nostra

cultura. Tota la velocitat inútil,

l'esfereïment, la neurosi, la ment

massa desperta que produeix

monstres, del protagonista —un

Woyzeck interpretat per Pulac, un

actor que se li identifica amb estranya

passió— les trobo a Barcelona;

totes les contradiccions, il·lusions,

traïcions i orgull de Maria

—Mercè Managuerra ha despertat

totes les paraules i secrets del text

amb una sensibilitat i un poder

infreqüents entre nosaltres, amb

una maduresa de gran actriu— les

veig en les dones d'avui i en l'ambient

que ens envolta; tota la tragèdia

del buit, de l'avorriment, del

provincianisme, de la mentida, de

la vanitat, de la desesperació, de la

La Rentrée

violència —s'haurien d'amuntegar

els adjectius positius sobre la feina

de Jaume Comas, Daniel Esteban,

Glòria Llopart, Ignasi Roda, Jordi

Turró, Arnau Vilardebó, sobre la

música de Ramon Muntaner, sobre

el vestuari...—, la copso diàriament

en el nostre país, en la

nostra vida a mig fer, a mig realitzar.

La mateixa reposició al Romea,

només set dies, no és ja tot un

símbol d'aquest drama? El mateix

Romea, no és una manifestació

d'aquella bogeria? El públic, no és

una mostra evident de la desorientació?

SABER

Com ho és la revista "Saber",

que després de quatre números, ja

no sortirà. Ho he llegit aquest matí

a la premsa: "La revista catalana

"Saber", publicación cultural que

recibirà durante las próximas fiestas

de la Mercè el premio Ciudad

de Barcelona de medios de comunicación,

desaparece por jjroblemas

de financiación..." Haig de

pensar en Woyzeck, en la lucidesa i

la bogeria de Woyzeck, i en l'amor

de Woyzeck, Maria, i en el capità,

el metge, el firarire, la prostituta,

el soldat, el beneitó..., en tots els

personatges del "Woyzeck".

També el metge de l'obra li pot

trobar a aquesta revista una enfermetat

de nom tràgicament absurd.

I el capità avorrit i metafísic li

podria retreure: "Penses massa". I

la vella li pot explicar la faula de la

desolació, de la solitud.

"Saber" obté un premi Ciutat

de Barcelona, post-mortem. Tot

un símbol també. Una ironia. Una

broma pesada. Woyzeck, si no sabessis,

si no pensessis, si no tinguessis

imaginació, si no esperessis

res del teu amor, tot aniria

millor. Es podrien prremiar les

revistes porno, que no saben, que

no pensen, que no tenen imagina-

ció, que prescindeixen de l'amor.

Si no vols tornar-te boig, Woyzeck,

menja els cigrons que et donen

com a conillet d'índies, i no pensis.

Escolta la faula del nen que no

tenia ni pare ni mare —la faula que

l'altre dia, al Romea deia tan meravellosament

Glòria Llopart, en la

traducció magnífica de Carme Serrallonga—:

RONDALLA DEL POBRE

NEN, DE GEORG

BUCHNER

"Veniu, veniu, gafarrons! Una

vegada era un pobre nen que no

tenia pare ni mare, tots havien

mort i no tenia ningú al món. Tots

eren morts, i ell que va i cerca, de

nit i de dia. I com que ala terra ja

no hi havia ningú, ell que sí, i se'n

va al cel, i la lluna se'l mirava tota

amorosa. I quan a l'últim^va arribar

a la lluna, era només un fustot

podrit. Aleshores ell que se'n va al

sol, i quan arriba al sol era un

girasol tot mústic. I quan va arribar

a les estrelles, eren tot mosquitets

daurats, que estaven enganxats

com capsigranys a la prunera. I

quan va voler tornar altre cop a la

terra, la terra era com una olla

trabucada. I estava tot sol. I aleshores

va asseure's i va plorar, i

encara seu, i encara està tot sol".

I escolta el que et diu el Capità:

"A poc a poc, Woyzeck, a poc a

poc! Una cosa darrera l'altra, que

em faràs rodar el cap! Què vols que

faci, dels deu minuts que puc guanyar

amb les teves presses? Woyzeck,

home, pensa: et queden ben

bé trenta anys de vida, encara.

Trenta anys! Es a dir, tres-cents

seixanta mesos! I dies! Hores! Minuts!

Què en faràs d'aquest gavadal

de temps? Reparteix-lo, home,

reparteix-lo!... Et veig sempre

molt excitat, i una persona, quan

és bona persona, no n'està, d'excitada...

Penses massa, i no és saludable".


". '*•'•'

»'?• - ' *''.•.-.,-• -

E/ cine "clàssic" va representar-lo Luigi Comencini, al qual veiem en un moment del

rodatge de "Voltati Eugenio".

LA MOSTRA DE VENEZIA

Cercat de compraenda

de pel·lícules

ANTONI KIRCHNER

No és la primera vegada

que ho dic, ni serà la

darrera: la Mostra

de Venezia no és un

festival de cinema en el

sentit en què

ho és Cannes, per exemple.

La Mostra no és una fira

de pel·lícules, un mercat

de compra i venda,

una participació massiva

de títols. La Mostra

de Venezia és, abans que

res, un sector de

la Bienal d'Art,

organitzada per un ense

cultural. ï així s'ha

d'entendre.

: • *

* ^.*W* JÍ" 1 ** " f 'W«***ft * *"*^ïkii

"Glòria", un "thriller"

diferent de John Cassavetes.

^ ^ ^ . ^

La preocupació de la Mostra del

1979 va ésser la d'estudiar els principals

problemes de la comunicació

en els anys 80. Problemàtiques tècniques,

ideològiques i comercials.

El primer resultat de les converses

de l'any passat ha estat l'estructura

del programa d'enguany. La Mostra

del 1980 ha observat amb atenció la

història del passat, els "clàssics",

materialitzat amb la retrospectiva

dedicada a Kenji Mizoguchi (1) i ha

fixat el seu interès en els processos

d'interdependència entre cinema i

televisió, i la relació autor-estructures

industrials.

La vinculació del cinema i la televisió,

no queda reduïda a parlar de

les pel·lícules produïdes pel cinema

i que es passen ala petita pantalla ni

tampoc a les utilitzacions d'un llenguatge

específic en els films a difondre

mitjançant la petita pantalla.

No, es tracta d'observar, per exemple,

com 16 de les pel·lícules que

figuraven en el programa estaven

produïdes per televisions oficials.

La ORF francesa i la RAI italiana

resten coma" capdavanteres en la

producció de films, però ja s'hi

afegeixen la televisió germànica

(especialment el segon canal), la

britànica i fins i tot la polonesa. El

que resulta més curiós és que molts

d'aquests films no són obres específicament

de televisió, sinó que més

aviat conserven les codificacions

lingüístiques cinematogràfiques.

Això és important observar-ho perquè

vol dir que les televisions estan

adquirint una personalitat productora

que comença a desplaçar a la

iniciativa privada en determinats

projectes.

Pel que fa al programa de projeccions,

aquesta edició de la Mostra

va quedar estructurada respecte a

les dificultats i procediments de

producció dels films. No hi havia

pel·lícules de primera i segona categoria,

hi havia obres que responien a

dues fórmules —com a mínim i per a

simplificar— de realització industrial.

D'una part les obres d'autors

força coneguts i d'una estructura

dramatúrgica més o menys convencional;

per altra banda els films que

proposaven una recerca temàtica o

estètica i produccions atípiques. Es

destacaven, també, les "operas

primas" per atraure l'atenció dels

concurrents cap als nous realitzdors.

I, finalment, hi havia una secció

dedicada al cinema italià fet per

39


les noves generacions, on el criteri,

més que selectiu, resultava acumulatiu.

No s'ha d'oblidar que és la

cinematografia italiana, part, i els

presupostos de l'Estat italià, pel

foment de la cultura, els qui financen

les costoses despeses de la Mostra.

Donar a conèixer les darreres

novetats del cinema italià resulta

quasi bé indiscutible.

Cinema 80

De totes les pel·lícules vistes en

aquesta secció (la de cinema dels

autors reconeguts) es pot parlar de

"A idade da terra", de .Glauber

Rocha, com una obra que no pot

deixar indiferent a ningú. La trajectòria

del nom més representatiu del

"novo" cinema brasiler és ben curiosa.

D'un extremat i militant marxisme

sembla que ha passat cap a un

cristianisme difícil d'entendre des

de l'òptica europea. Ara, més que

mai, el "tropicalisme" és la base

folklòrica-cultural en la qual és basa

per crear unes imatges folles, absolutament

folles, que volen donar una

versió "sui generis" de l'Evangr 1 "

La idea de la pel·lícula —v

Rocha— li va venir el mateix dia que

va conèxer la notícia de l'assassinat

d'en Pier Paolo Pasolini. El film

vol ésser una mena d'homenatge.

"Atlantic City USA" és un film

nostàlgic i a la vegada crític signat

per Louis Malle. La idea és la de

mostrar un paral·lelisme entre l'enderrocament

dels vells edificis que

configuraven l'antic Atlantic City i

í

W r

i i

"J

r

, * •

/

. . .

-S4J

§iip

wtRm

r

Jason Robards interpreta el mític Howard

Hughes en un film que aporta la,

visió d'una imatge molt quotidiana

dels Estats Units. "Melvin and Howard"

és una pel·lícula a veure.

as darreres aventures i desventures

d'uns personatges que van quedarse

a viure a la ciutat quan era el

balneari de més renom dels Estats

Units. Ara Atlantic City és la segona

capital del joc, abans era la seu del

concurs de Miss Amèrica. Les pedres

i els vells són els signes d'identificació

d'ambdues etapes. I unes i

altres van caient.

Una història de records, filmada

; V- :-'-V -i*-

* * v.

* «í **

IMt. i* ,< * *

., ** '-r^K''

fc; w ' '*? t

"Berlin Alexanderplatz", de Fassbinder, el gran èxit de la Mostra,

40

*%.

. '%

***

• •_ £'2A

Susan Sarandon i Burt Lancaster, prot(

de Louis Malle.

amb molta delicadesa i amb tres

actors extraordinaris: Burt Lancaster,

Susan Sarandon i Kate Reid.

Grècia té una cinematografia bastant

pobra, però, a més, pràcticament

desconeguda pels circuits europeus.

Però hi ha un autor grec que, mercès

a l'interès de les seves obres, sempre

té un lloc en tots els festivals i

fins i tot arriba a estrenar a les

pantalles d'arreu del continent—fe-

•i

*>

, fe- "

/ ' *"'*\

lillpi

ü H^^ rl

- •"

* ,. * , ;

'" * ' * . , • •*,

• í •' • i

. Ï/ • " .

.*•'"*• ïV

*' W ,

USI

escrita per Graham Greene en la

qual se'ns vol donar una desmitificació

de l'espionatge. No es veu

l'espia que té permís per matar i

que tant bon punt dispara un tret

com petoneja la rossa que li cau a les

mans. Es tracta de cercar el factor

humà, en uns homes que treballen

en el departament d'Intel.ligència

de la Gran Bretanya, uns homes que

tenen una jornada laboral de 8 hores,

que després se'n van cap a casa

a viure amb la família i la feina

burocràtica, dels quals té a veure

amb l'espionatge. És una altra i molt

diferent manera d'entendre la figura

de l'espia. Això no vol dir que no hi

hagi perill, que es mati a qui convingui

i amb tota la sang freda necessària,

i Otto Preminger, l'autor, és un

gat vell que sap de cine com el que

més i ho demostra en un tema que

resulta atrevit per inusual.

Officina Veneziana

Una tirallonga de pel·lícules, in-

ísíes de/ premiat "Atlantic City USA' teressants quasi bé totes des de

punts de vista ben diferents. "II

mistero di Oberrwald", d'Antonioni

ta excepció de les nostres, de mo- representa una recerca en les noves

ment. El seu nom: Teo Angelopulos: expressions (dramàtiques) del color

A Venezia va obtenir el Lleó d'Or de mitjançant una tècnica en la qual

1

Sant Marc per la seva pel·lícula " O video i cinema queden estretament

megalexandros".

vinculats. El "Kontrakt", de

Es tracta d'un film que aprofita Krzysztoff Zanussi, és una deliciosa

un fet històric i unes tradicions per i humorística crítica de costums i

tractar seriosament, encara que situacions socials filmada per comp-

sense moure's d'un terreny un tant te de la televisió polonesa. La "Lena

ambigu, la problemàtica del carisma Rais", de Christian Rischert, és una

dels cabdills. És una proposta molt nova història de reivindicació femi-

important en la qual, partint de les nista expressada amb una senzillesa

dades —principis de segle— histò- i una intel·ligència molt eficaç. I, per

riques inclou unes consideracions damunt de tots, el monumental

entre anarquisme, socialisme i la "Berlin Alexanderplatz", una sèrie

figura mítica del gran Alexandre de de televisió, en 14 capítols (i una

Macedònia.

durada total de 15 hores) en la qual

El cinema de Teo Angelopulos en R. W. Fassbinder penetra en la

està format per llargs i lents plans- psicologia de l'home del carrer del

seqüències. És un cinema profun- Berlin del anys 20, en el moment

dament polític però a la vegada que la situació sociopolítica de la

d'una acurada i mesurada estètica. nació alemanya permetia i fins i tot

Absolutament fascinant.

encoratjava la pujada del nazisme.

"Glòria" i "El factor humà" representen

un cine d'estructura es-

Premis

tàndard però amb grapa,la primera i Tres lleons que es van convertir

distanciadora la segona. La "Glò- en quatre per mort del "ex aequo"

ria" de John Cassavetes és un film van repartir-se entre "Atlantic City

de gàngsters protagonitzat per una USA", "0 Megalexandros", "Glò-

dona que ja té més de quaranta ria" i "El primer dia", opera prima

anys. Una sèrie de circumstàncies la de l'hongarès Peter Gothar. El ci-

portaran a enfrontar-se a una banda nema espanyol va ésser representat

de mafiosos, i pistola en mà, es per "Opera prima", de Fernando

defensarà mentre fuig com pot dels Trueba, que va agradar més al pú-

seus perseguidors.

blic que no pas convèncer a la críti-

"El factor humà" és una història ca.!

Estem a casa nostra.

Tenim la nostra manera de fer, la

nostra manera de pensar, la nostra

manera de parlar.

Fins fa ben poc, tot això ho teníem

vetat. . . :

Ara, Xarxa Cultural, amb una

dedicació plena i una tasca

molt concreta s'esforça perquè

tots nosaltres tornem a gaudir

del que era i és nostre.

Història, Cultura, Llengua.

Aquestes són les publicacions de Xarxa

Cultural. Fes que siguin també les teves.

Adhereix-t'hi

CULTURAL

Carrer Ample, 35 (Palau Mornau)

.Telèfon 315 1011* Barcelona-2

41


', POJTAL í DSLf

i. COM DiUetf EU

TseRRAT ^

t/W AWTiC MAK

'CUA fCROí €LS 0RÍ6&JS.. QUE SÇ'N FAci otí DUPlicÀT/"


Teatre

Regina:

vot d'absoluta

confiança

ANTONI BARTOMEUS

Posant en primer terme la frase

"continuem al servei de la ciutat" (i

l'expressió agafeu-la com vulgueu

però no hi descarteu un "malgrat

tot" que, sens dubte, hi és implícit),

el Teatre Regina ha començat allò

que se'n diu una nova singladura. La

segona. Amb promeses d'ajuda que

cal esperar que no siguin barques de

salvament que arriben quan el nàufrag

s'ha ofegat, la Societat Cooperativa

ha planejat minuciosament la

temporada; mania, aquesta, que

valdria la pena que algun dia fos

premiada en aquest país de dubtes i

improvisacions.

Amb Stewy, doncs, ha començat

la temporada. I amb un espectacle

que, sota el títol global de Juan

Salvador Gaviota, comprèn dues

parts totalment diferents. La primera,

integrada per sis números dins el

terreny més propi del mim; la segona,

dedicada al ballet-mim Juan

Salvador Gaviota, amb música de

Neil Diamond, que, segons el mateix

Stewy, "és la cosa més maca que

puc donar en aquest moment".

Hi ha una capacitat d'atracció

especial en aquest espectacle. Es

podria parlar de rigor; en tot cas,

però, el rigor ja se li suposava. Tal

vegada l'atractiu vingui de l'esforç

que comporta el treball de l'actor.

Personatge complex, aquest nordamericà

autodidacte que ha corregut

els carrers de Paris i de Barcelona,

estrany professor de gimnàstica

que ha buscat en els "night-clubs"

el camí del mim, era ja conegut aquí

per diverses actuacions. El que no

havia tingut a Barcelona era un

teatre i dues hores per a ell tot sol.

La veritat és que ha aprofitat l'ocasió

a fons. En la primera part, Stewy

presenta un treball de mim elaborat.

En la segona, amb aquell ballet-mim

Que és la proposta que més li interessa,

el seu exercici és sofisticat,

ple de recursos, i tota una demostració

de la preparació física de

l'actor. En definitiva, en Stewy hi ha

Hi ha una capacitat d'atracció especial en aquest espectacle.

una real voluntat de fugir de convencionalismes,

per més que, ell

mateix, es defineixi com fill-espiritual

del més tradicional dels mims.

I a partir d'aquí, la resta de la

temporada; una llista que cal llegir

poc a poc i que, almenys a priori,

presenta alguns trets d'excepcional

interès:

• Música només per a vostè,

de Franz Xaver Kroetz, interpretada

per Caria Cristi. Companyia

Adrià Gual, amb direcció de Ricard

Salvat.

• Segona Campanya de Teatre

de l'Obra Social de la Caixa.

• El misteri de dolor, d'Adrià

Gual'.. Companyia Trepa-80, amb

direcció de Joan M. Gual.

• Mort accidental d'un anarquista,

de Dario Fo, dirigida, per

Pere Planella.

• Espectres, d'Ibsen. Grup

d'Estudis Teatrals d'Horta, amb di-

recció de Josep Montanyès i Jus

Segarra.

• El vicari, de Rolph Hochhut,

en adaptació de Jorge Semprún i

traducció de Joan Argenté. Grup A-

71, amb direcció de Joan M. Gual.

• La fam, de Joan Oliver. Companyia

Adrià Gual, amb direcció de

Kim Vilar.

D'altra banda, es posarà en marxa

el que anomenen "Primer Cicle de

Teatre Jove", en col·laboració amb

escoles i instituts. Les obres previstes,

una per cada trimestre, són Els

cavallers de Veron (Shakespeare),

La lliçó (Ionesco). i un Espriu

encara no concretat. À més, i si les

condicions tècniques ho permeten,

es farà un cicle de mantinals infantils.

Vist el programa, cal donar un vot

de confiança al Regina. D'absoluta

confiança: *

43


Televisió

CiU ajuda

UCD a

entrebancar

La Clave

JOSEP MORAN

El programa de televisió "La

Clave" ha estat més d'una vegada

l'eix entorn del qual s'han aixecat

polèmiques força intenses. Quan

hom rumorejava algun tipus de sanció

contra l'esperit democràtic del

programa o parlava dels entrebancs

que trobaven els seus responsables

en l'elecció de pel·lícules, temes o

personatges invitats, tothom es duia

les mans al cap i s'escridassava per

l'actitud autoritària i intransigent

dels directius del mitjà. Tanmateix,

les esperances que va obrir la Comissió

de Control de RTVE, en

constituir-se com a òrgan fiscalitzador

de la programació televisiva, no

s'han confirmat.

44

i"

Hi ha qui té por de deixar parlar en

directe a un dels millors periodistes

espanyols.

I no s'han acomplert aquestes

il·lusionades expectatives per la política

obstruccionista de la UCD en

el si de la Comissió, com si no

hagués pogut pair la jugada que li

van fer empassar la resta de grups

parlamentaris triant per a presidir-la

el diputat de Coalició Democràtica,

Antoni de Senillosa. Però ara caldrà

afegir la col·laboració a aquesta política

entrebancadora dels represen-

tants de la Minoria Catalana. Efectivament,

UCD i CiU evitaren amb

els seus vots conjunts que prosperés

una proposta del representant socialista,

Pedró Bofill, que pretenia

que el director en funcions de TVE,

Luis Ezcurra, i el director de La

Clave, José Luis Balbín, es presentessin

a declarar urgentment sobre

la situació del programa.

Com és sabut, l'arrel del conflicte

era en l'exigència dels directius

de TVE de deixar d'emetre La Clava

en directe i enregistrar el dia abans.

Balbín, que a més de director, té

registrat el programa a nom seu, es

negà en rodó a emetre el programa

en diferit. La por a l'acció de la

censura n'era, per a Balbín, motiu

suficient. "Ezcurra m'ha promès

que no hi haurà censura, diu el

director, i m'ha demanat un vot de

confiança. Jo no l'hi he donat. No li

tinc fe. No me'n fio perquè de totes

les promeses que m'han fet, no se

n'ha acomplert cap". Del deteriorament

de les relacions entre Ezcurra

i Balbín, en dóna fe l'opinió

d'aquest darrer: "Es un diàleg de

sords".

Encreuats núm. 72 JORDI FORTUNY

HORITZONTALS: 1.— Quasi tothom en menja. Argon.

Fòsfor. 2.— Hospital en el qual pretenen curar els

mals de cap. 3.— Eliminar prèviament. 4.— La quinta és la

que actua des de dins. Res, però repetit. 5.— Cal fer-la en

acabar el dia. Vocal. Consonant. Una altra. 6.— Les

trobareu a qualsevol àtic. Dit d'aquells tics que... apa,

quins tics!!. 7.— Dit d'aquella senyora que fa soroll amb

l'anus. Consonant. 8.— Rem de considerables dimensions

però que, malauradament, és lluny. Una trencada i una

sencera. 9.— Vocal. També n'hi diuen apicultor. 10.— Ho

fan tots els homes l'endede fer seixanta-nou anys. 11.—

Dues torres.

VERTICALS: 1.— Partit Comunista. De Pèrsia. 2.—

Les passareu si sortiu del país. 3.— Dit d'allò que deixa qui

es mor. Vocal. 4.— Tindrà feina si es vol afaitar. Amic de

l'amic. 5.— Hom el necessita per fer qualsevol cosa. Com

hauria de sortir el cotxe del taller. 6.— Es tan poderós que

pot fer dimitir Suàrez. 7.— Dit d'una via que menava a

Roma. Al mig de la marea. Del litre de llet. 8.— Així

comença l'antiguitat. Abreviatura de quelcom de poc valor.

Al bell mig de la galera. 9. El Ying més el Yang. Vocal. Quan

us el trobin, us hauran descobert, al revés. 10.— Art

endevinatòria que pot donar feina als bombers. 11.—

Comunitats. Socialistes. Republicanament. Reunides. 12.

Vocal.

SOLUCIÓ ALS ENCREUATS 71

M\%

HORITZONTALS: 1.- Po. Baf. 2.— Circumfús. 3.—

Pontifici. 4.— Cadí. Al. Sa. 5.— Rogeret. N. 6.— Atlas.

Niat. 7.— Aa. Olímpic. 8.— D. Oficiala. 10.— Agrestes.

11.-E. S.

VERTICALS: 1. PC. A. 2.- Coartada. 3.- Píndola. R.

4.— Ortiga. Ona. 5.— Ci. Esòfag. 6.— Bufar. Litre. 7.—

Amilènic. E. 8.— FFC. Tímids. 9.— Uis. Apart. 10.— S.

Antilles. 11.—Caos.


Només faltava que la Minoria

Catalana certifiqués l'actitud dels

dirigents de televisió donant-los

carta oberta per a fer amb La Clave

el que vulguessin. En la Comissió;

els ànims estaven encrespats. Bofill

es queixava que "tant l'anterior

ministre de Cultura, com l'actual

director de RTVE s'havien compromès

a continuar emetent el programa

en directe i ara feien el contrari".

Així mateix criticava amb

duresa l'opció de la Minoria Catalana

dient que "el partit de Jordi

Pujol ha demostrat una manca de

responsabilitat greu afegint-se a una

actitud" censora que caracteritza la

dreta i a la UCD". Senillosa també

es queixava de la poca serietat amb

què era tractada la Comissió pels

dirigents de RTVE. Sembla, doncs,

que la Comissió de Control només

permet posar més en evidència el

tarannà antidemocràtic i impopular

d'aquests dirigents però no pot posar

fi a llurs intempestives decisions.

... • .

Els arguments utilitzats per justificar

el pas de La Clave a la programació

en diferit cauen per la seva

pròpia feblesa. Deien que volien

reduir les hores extraordinàries que

suposava treballar en dissabte, però

Balbín es comprometé a trobar gent

que no les volgués cobrar i no li han

mancat ofertes en aquest sentit.

Deien que era problema de pressupost

i Balbín proposà de produir-lo

ell mateix, anticipant que, a més a

més, en treuria força diners. No

serià, d'altra banda, el primer cop

que ei director hauria de posar diners

de la seva butxaca, ja que en la

primera suspensió del programa hagué

de pagar l'hotel d'un dels»invitats

ja que TVE havia anul·lat la

seva reserva.

El tema de La Clave ha estat una

qüestió de principis. Si el programa

s'havia concebut no hi havia perquè

canviar-lo. Les seguretats que això

es respectés, per al millor programa

de televisió, eren minses i per això

Balbín s'havia reservat tots els

drets. I encara compta amb un darrer

recurs: Treure al carrer una

revista titulada La Clave, amb contingut

semblant al programa. "Procuraré

que l'accionariat estigui ben

repartit perquè no es produeixi

aquest tipus d'ingerències", adverteix

Balbín, escaldat dels seus tres

anys d'experiència al davant de La

Clave.

Música

I ara,

Léo Ferré!

Després d'un llarg estiu en el

decurs del qual l'activitat musical

arreu de Catalunya ha tingut uh alt

nivell d'interès, la represa ens està

oferint també fets importants: recitals

de Joan Isaac i Pere Tàpies a la

plaça del Rei, d'Atahualpa Yupanqui

al teatre Romea, de Pau Riba i

Gato Pérez a Zeleste... A més, en

començar aquesta temporada la

quarta Festa de "Treball" ens ofereix

entre d'altres manifestacions

d'interès, les actuacions de Pete

Seeger, Mike Oldfield, Ramones, la

Passadena Roof Orchestra i altres

grans artistes nacionals i estrangers.

Però sobretot hi ha quelcom més

notable i que pot ser un dels grans

esdeveniments musicals de l'any al

nostre país: el seguit de recitals de

Léo Ferré al Palau de la Música

Catalana de Barcelona, organitzats

amb motiu de les tradicionals festes

de la Mercè i amb els quals el gran

cantant francès actuarà per primera

vegada al nostre país.

Léo Ferré és un dels grans monstres

de la cançó contemporània.

Junt amb Georges Brassens i el

malaguanyat Jacques Brel, està

considerat com un dels tres més

grans exponents de la cançó d'expressió

francesa dels darrers quaranta

anys, i la seva obra té ja per

mèrits propis la consideració de

clàssica. Als seus actuals seixantaquatre

anys, efectivament, Léo Ferré

és una de les escasses figures

inqüestionables en el panorama internacional

de la cançó. Això, però,

no ha fet que es refugiés en una

actitud conservadora, sinó ben al

contrari, l'ha esperonat a mantenir

aquella posició eminentment revolucionària

que ha caracteritzat tota

la seva gran trajectòria artística iniciada

ja fa gairebé quaranta anys,

quan es va donar a conèixer sense

gaire èxit en alguns cabarets de

París, on arribà des del seu Mònaco

natal a l'edat de vint anys per estudiar-hi

la carrera de Dret. D'aleshores

ençà, i sobretot després d'haver

assolit els seus primers èxits amb

cançons com "Lolie Mome" o

"Merde à Vauban", Léo Ferré ha

desenvolupat un treball intensíssim

per espai de pràcticament quaranta

anys, fins arribar a bastir una obra

musical i poètica difícilment superable

i l'evolució de la qual ha estat

basada sempre en la recerca constant

de noves formes expressives,

de noves formes capaces d'expressar

un tarannà eminentment revolucionari

i llibertari, crític i radical,

iconoclasta i a la vegada tendre.

Ja sigui a través de la musicació

dels seus textos o mitjançant la

conversió en cançons d'alguns dels

poemes de Verlaine, Rimbaud,

Baudelaire, Aragón i altres grans

escriptors francesos, Leó Ferré ha

sabut crear tot un món artístic prenyat

d'unes ressonàncies especialíssimes,

i que al llarg dels darrers

anys —sobretot d'ençà dels històrics

fets del Maig del 68— ha accentuat

el seu caràcter anarquista i

llibertari, obrhït-se, a més, a formulacions

musicals tan diverses com

les de la Pop Music/Rock, el simfonisme

més avançat i àdhuc l'avantguardisme

de tall experimental. Tot

plegat ha permès a Léo Ferré continuar

sempre a la primera fila, amb

un públic que ha anat augmentant

progressivament i que ha fet forat

entre les noves generacions. Visceralment

oposat a totes les formes de

militància, amb l'única excepció de

l'antifranquista que va mantenir al

llarg de tota la seva vida i expressà

en moltes de les seves cançons, Léo

Ferré actuarà ara per primera vegada

al nostre país en tres grans recitals,

en el decurs de cadascun dels

quals sembla que ens oferirà un

total aproximat d'una trentena de

les seves creacions, a la manera de

selecció antològica de tota la seva

producció de gairebé quaranta anys.

ESPORTS

JOGUINES

ESPORTS

ROSELLÓ, 370

T. 257 63 93

BARCELONA-13

45


Religió

El Sínode

enmig d'una

tempesta

JOSEP BIGORDA

A punt de reunir-se al Vaticà una

assemblea de representants de totre

les Conferències episcopals

d'arreu del món, les circumstàncies

ambientals són visiblement esveradores.

Des de fa algunes setmanes

s'ha anat creant a Itàlia un clima

extremament carregat que pesa com

una amenaça sobre el Sínode que

inaugurarà Joan Pau II el divendres

que vé, 26 de setembre. I és que el V

Sínode episcopan es reuneix per

reflexionar i discutir la problemàtica

que gira entorn de la família. I

46

resulta que arran d'algunes intervencions

recents del Papa sobre

determinats punts que formen part

de la temàtica de la família —legislació

respecte de l'avortament, anticonceptius,

etc.— s'han començat a

sentir d'un costat i d'un altre les

remors i les primeres expressions

d'uns enfrontaments dialèctics innegablement

alarmants.

Primer, fou a L'Aquila, el dia 31

d'agost, on Joan Pau II alçà la veu

per cridar contra la llei sobre l'avortament.

Les organitzacions catòliques

d'extrema dreta que havien

començat a recollir signatures per

sol·licitar l'instrument constitucional

d'un referèndum anti-llei-sobrel'avortament,

veieren beneïdes llurs

línies i campanyes. Més endavant,

durant les visites que realitzà el

Papa a les ciutats de Velletri i Frascatti,

les Paraules de Joan Pau II

foren d'atac contra els anticonceptius.

Finalment, el diumenge dia 14,

a Siena, el Papa Wojtyla promogué

encara amb més força la campanya

per la revisió de la llei sobre l'avortament.

Una campanya a la qual el

Papa hi convidà catòlics i no catòlics.

.

Mentre, d'una banda> els grups

animats a dur a terme una campanya

com aquesta trobaven i troben un

fort suport en l'actitud del Papa, de

l'altra banda, les forces laiques

reaccionen de manera molt enèrgica.

Després de la visita de Joan Pau

II a Siena, el vice-president del Parlament

italià, el socialista Loris Fortuna,

va dir: "El Papa, dirigint-se a

catòlics i a laics, ha volgut mobilitzar

tots els ciutadans, siguin o no siguin

catòlics, contra una llei de l'Estat.

Això és un atac a l'autonomia i a la

sobirania de l'Estat i del Parlament".

Un atac, a més a més, afegí

Fortuna, que procedeix "del mateix

Papa que pel que fa als afers interns

polonesos ha demostrat un respecte

absolut a la sobirania d'aquell país".

Més endavant, Loris Fortuna palesà

la seva preocupació davant la tendència

dels màxims dirigents demo-

Forta dels bergants RAMON BARNILS

Si a començaments del curs acadèmic 1979-80 em

vaig permetre d'apuntar el que podria ser que pogués

passar a la classe que se'm va encomanar a la

Facultat de Ciències de la Informació de Bellaterra,

ara, calent encara de l'examen de setembre del

mateix curs i assignatura, es pot especular sobre el

que potser hi ha passat.

Per començar, l'assignatura era donada en català i

només en català, tant per part dels alumnes com del

professor. Resultat: una cinquantena de matriculats,

entre els dos-cents que hi cabien.

Després. L'assistència a classe no era obligatòria.

Resultat: l'assistència era d'una dotzena de persones,

de les quals vuit o deu de recalcitrants.

Després. Com que es tractava en el fons i si no ens

hem d'enganyar pel programa oficial d'aprendre

d'escriure, i com que l'única manera coneguda per

aprendre d'escriure com de fer rius, boixar i d'altres

actes aproximadament individuals és d'escriure, els

alumnes haurien d'haver escrit. Resultat: ni una

ratlla, de forma i manera que les explicacions del

professor van haver de cobrir l'expedient per complir

amb l'horari establert. Tot i així, si al començament

de curs eren dos o tres els estudiants que escrivien en

una o altra publicació, havent-lo acabat eren vuit o

deu. I: el redactat de l'examen final era sensiblement

Balanç de curs

més correcte tant de forma com de fons que no el

d'unes ratlles que havien fet, per ordre del professor i

amb vistes a aquesta comparació final, en començar

el curs.

Miracle, aquesta millora comprovada, tot i no

haver escrit "ni una ratlla" durant el curs?

Es evident que la millora comprovada és fruit

necessari d'haver escrit prou. El que passa és que els

carallots i carallotes s'ho amaguen. Se'ls fa difícil,

impossible en algun cas, de portar les ratlles a classe i

de posar-les a la crítica, en el sentit acadèmic del

mot, dels altres, i a la consideració estrictament

acadèmica, del professor.

Per dos motius: l'un, el menys preocupant, per un

sentiment "artístic" de l'ofici d'escriure, que els

genera la coneguda inseguretat i pudor de l'artista

romàntic. 11'altre, per un respecte i un retraïment, un

acolloniment i un estretiment davant de l'autoritat,

és a dir del jutge, és a dir del poder, és a dir del

professor.

I això sí que és preocupant perquè va més enllà de

la redacció, de l'Estructura de la Informació Periodística,

del periodisme i d'aprovar o suspendre.

Resum del balanç: millora tècnica, atur moral. Mea

culpa? Donaria la pell per poder jurar, com Caïm, que

no sóc el vigilant del meu germà. H


Amb les seves contínues crítiqUes a

l'avortament i als anticonceptius el

Papa ataca a la sobirania de l'Estat i

del Parlament italià. *

cristians a "tornar obrir un contenciós

clerical". I conclogué: "Davant

d'això .hem de constituir una "lliga

de les forces laiques" per lluitar

contra aquesta cíara ofensiva".

Testimonis i manifestacions com

la de Loris Fortuna es van repetint

aquests dies per part de molts corrents,

entre els quals cal fer esment

dels radicals i dels comunistes.

L'atmosfera, doncs, de la societat

italiana no és pas aquests dies la

més adequada per a fer un plantejament

del tema familiar d'una manera

prou objectiva i al marge de

qualsevol polèmica. Els temors són

molts i de vessants diverses. Perquè

el tarannà que produeix l'ambient

de "croada" o "anticroada" ha de

condicionar, si més no objectivament,

el Sínode que està a punt de

començar. ^

Hi ha qui tem que les intervencions

del Papa polaritzaran de tal

manera el pensament dels membres

de l'assemblea sinodal que fatalment,

en parlar de la família, marcaran

per damunt de tot els accents de

les campanyes promogudes respecte

dels anticonceptius i de la llei

sobre l'avortament. Hi ha qui tem,

encara, que el Sínode servirà per

encendre més el foc que amenaça

notablement la mateixa convivència

italiana.

Ara bé: fins a quin punt els bisbes

d'arreu del món amagaran les seves

actituds crítiques davant un context

que, per mor del seu caràcter polèmic

i gairebé agressiu, resulta tan

poc clar i tan poc pedagògic? •

Astrologia

ESTEVE CARBÓ

El Sola

Balança

Dilluns 22 de 'Setembre a les 21 h.

9 min. el Sol fa la seva entrada a la

constel·lació de Balança dita en llatí

constel·lació de Libra. Es el setè

signe del Zodíac corresponent analògicament

a la casa 7 del Tema Natal:

El matrimoni, els contractes, les associacions,

la vida social, les relacions

envers la societat.

El signe de Balança fa nadius refinats,

car és un signe venusià. La

cortesia, el servilisme, estan entre les

qualitats principals. Per aquest motiu

els nadius de Balança són per

regla general molt simpàtics. La seva

generositat de caràcter els porta a

reclamar justícia per a tots. Molt

sensitius, intuitius, s'emocionen amb

tot el que és superior i maco. Busque

en tot l'equilibri. Tenen un

esperit de comparar les coses molt

subtil i són capaços de fer judici de

les coses sense cap idea preconcebuda.

Una debilitat per part seva és el

buscar l'elogi i l'aprovació, cosa que

estimula les seves facultats i els facilita

els esforços. Són molt afectius

per naturalesa, tenen necessitat de

trobar-se dins d'ambients on imperi

la simpatia. Estimen la llibertat per

damunt de tot i els carreguen una

mica les imposicions de lleis i disciplines.

Acostumen a ser gent famosa i

de renom. Molt delicats de sentiments

i idees, més aviat pacífics,rebutgen

la brutalitat; són més hàbils

en la lluita per la ploma o les idees

que per la força. Són molt cagadubtes

a l'hora d'actuar; els seus projectes

es desfan amb molta facilitat.

Estèticament tenen molt de gust i

elegància. Tenen dots artístics.

La Salut per regla general és força

bona. Els ronyons, la pell i els desordres

circulatoris són qüestions més a

tenir-ne cura.

A nivell professional els Balança

són gent de la decoració, arquitectura,

professions liberals relacionades

amb l'art i la intel·lectualitat.

Èl matrimoni juga un paper important,

encara que inicialment la persona

tingui les seves aventures amoroses.

Es un xic cagadubtes en la seva

elecció i de vegades queda insatisfet.!

Art

ROSC 80

ALEXANDRE Cl RIC I

ROSC és una de les grans manifestacions

col·lectives de l'art, a nivell

mundial. Sota el slogan de "la

poètica de la visió", existeix des de

1967 i té algunes particularitats que

el diferencien de les conegudes bien

nals de Venècia, Sao Paulo o París,

així com de la Documenta.

El seu ritme és aproximadament

quatriennal i això li permet, millor

que a les biennals, una tasca de

clarificació, de balanç valorat, que

unes manifestacions separades.

Aquest any el ROSC és a la seva

quarta edició i constitueix un interessant

conjunt de perspectives que

potser és bo de referènciar classificades.

Evidentment hi ha l'heretatge

de la plàstica ja establerta per les

darreres avantguardes. El minimalisme

estricte de l'americà Walter

de Marin, per exemple, amb les

formes asèptiques, que participen

de la perfecció industrial. El que

podríem anomenar minimalisme líric,

de l'irlandès Patrick Scott, limitats

a un lleu tenyit d'un to lletós, en

estructures geomètriques, sobre el

suport, i unes rígides formes daurades,

en quadres i en environaments.

Però el gran interès de l'exposició

es centrava evidentment en experiències

més actuals. En l'hiperrealisme

impressionant de les pintures

de Robert Rallagh, o l'escultura,

que posava pell de gallina, de la

vella dama al·lucinant, de l'escultor

en poliester Duane Hanson. En les

construccions, espais o environaments

conceptuals, amb reflexions

sobre el temps i el canvi de les

formes durant el pas del temps,

sobre la fusta i les virtualitats de la

fusta, del tronc que fou i del tronc

que se li pot treure de les entranyes,

dels passadissos ondulants, marejadors

i creadors de claustrofòbia,

de les cambres obscures amb aparició

de figures projectades, etc.

En aquesta esfera de la recerca

cal situar els misteriosos personatges,

asseguts en rengleres, els quals,

realitzats en fibres tèxtils, han estat

creats per la polonesa Magdalena

Abakanowicz, com una expressió de

la problemàtica de les masses alienades.

-47


L'HORA.

PETITS ANUNCIS

L'Hora de Catalunya incorpora en aquesta Secció de Petits Anuncis i

com a servei als nostres lectors i comerciants un nou espai dedicat al

Petit Anunci Comercial.

El preu per mòdul és de mil cinc-centes pessetes (1.500.-) i l'espai de

45x25 mm.

En el cas de deu (10) o més insercions consecutives del mateix anunci (tant

si ocupa un com més espais) gaudiran d'un 10 % de descompte.

Les ofertes i demandes de treball (sempre que no provinguin d'agències)

continuen essent gratuïtes, i necessàriament duran el núm. de telef. o ref. de

fanunciant.

OFERTES

DEMANDES

Telefonista amb experiència

s'ofereix. Sou a convenir. Truqueu

311 16 96 Maria o escriviu

a STOP L'HORA Ref. 96.

Estudiant nivell universitari

3er d'Industrials i Llicenciat en

Filosofia i Lletres, fan classes

particulars d'EGB i BUP. Escriviu

STOP L'HORA Ref. 71.

Noia estudiant de BUP s'ofereix

per a fer canguros. Truqueu

al T. 226 79 09 i demaneu per

Montserrat. STOP L'HORA Ref.

105.

Noia 20 anys s'ofereix per a

qualsevol treball que estigui en

contacte amb infants i Puericultura.

Teresa T. 318 93 61

STOP L'HORA Ref. 81.

S'ofereix nois 18 anys per a

guarderia curs complert de puericultura

sou a convenir. Truqueu

a Elsa T. 334 31 69 tot el

dia o escriviu STOP L'HORA

Ref. 50.

S'ofereix noi 18 anys amb

coneixements català escrit per a

administratiu. També altres feines

que calgui català escrit.

Zona Girona i comarca. Escriviu

STOP L'HORA Ref. 70.

ptíei^client íj hecessàriannerjt^|f

A Q

Llicenciada en Psicologia amb

experiència professional en Escolar

i Clinica cerca feina per a

completar jornada (escola o

compartir despatx amb altres

professionals). Telèf. 389 00

56 o STOP L'HORA Ref. 74.

Fotògraf de 22 anys amb

equip i cotxe, actualment sense

feina, s'ofereix per al que sigui,

no importa si cal fer desplaçaments.

Truqueu als matins. Tel.

751 31 16 o escriviu a STOP

L'HORA Ref. 99.

Noia estudiant de 3 er. de

Medicina 1 s'ofereix pe' consulta

mèdica o semblant. Per referències

truqueu al Tel. 333 17 87 o

escriviu a STOP L'HORA Ref.

103.

Grafista amb 7 anys d'experiència

s'ofereix. T. 308 72 15 o

escriviu a STOP L'HORA Ref.

56.

Estudiants ATS s'ofereix per

assistència a domicili i per tenir

cura de malalts. T. a Joan Oliva

T. 309 80 78. dilluns a divendres

de 9 a 13 h. STOP L'HORA

Ref. 108.

Casc integral per anar en

moto en bon estat i bé de preu.

Compraria. Jordi T. 254 34 02

STOP L'HORA Ref. 111.

Pera botiga de mobles necessitem

professional amb experiència

i capaç de responsabilitzar-se

del negoci i sis empleats.

L'establiment és ubicat a Barcelona

capital. Envieu currículum

vitae a STOP L'HORA Ref. 98

(reserva absoluta).

COMERCIALS

Cerco pis per llogar(no massa

cat) per Gràcia, Barri Gòtic, Ribera

o Eixample. Escriviu a

M.E.R.. carrer de Bonavista n.°

23 de San Pere de Riudebitlles o

truqueu núm. 899 53 70, només

els dissabtes de 2 a 5 tarda

o escriviu a STOP L'HORA Ref.

107.

Compraria col·lecció complerta

"d'Hazafias Bèlicas" a poder

ser encuadernadas. No tinc

telèfon però per a ofertes escriviu

a: Quim. STOP L'HORA Ref.

110.-

Menorca. CAP D'EN FONT.

Venc parcel·la 740 m2. llum i

aigua a 100 metres mar i al

costat de Binibeca. Telefoneu al

254 34 02. STOP L'HORA.

' Ref. 93.

Venc una tenda, model DA-

KAR 4. Marca André Jamet.

Quasi nova i molt bé ,de preu.

Truqueu al telèfon 218 31 46 a

partir de les 7 del vespre o

escriviu STOP L'HORA Ref.

106.

Centre de relació social i matrimonial

per a persones soles i

separades. Cerqui la seva parella.

Màxima seriositat. Carrer Ecuador

núm. 53 entresol 4a. B-

29 T. 322 45 52. STOP L'HO-

RA Ref. 100.

Venc una tenda, tipus xalet,

marca André Jamet de 4-5 places

amb una superfície de 12

m2. amb "living" i un espai per a

cuina. Quasi nova i molt bé de

preu. Truqueu al telèfon 803 80

39 d'Igualada o escriviu a STOP

L'HORA Ref. 104.

Compraria núm 0 de L'A-

VENC i diversos números endarrerits

d"HISTORIA 16. Truqueu

al 308 05 88 de 8 a 10 del

vespre. Santi. STOP L'HORA

Ref. 101.

Pis a Puigcerdà per estrenar,

de 80 m2.- i plaça de garatge.

Adreça: Baixada de Bourg-Madame

s/n. Adreçar-se a Putxet

n.° 80 sobreàtic. 0 escriviu

STOP L'HORA Ref. 109.

Grandiosa torre tipus xalet.

Zona Pont de Vallcarca. Superfície

parcel·la 510 m2. edifici

1.000 m2. Façana a 2 carrers.

3 plantes més soterrani; Garatge.

Jardíampli amb piscina. Aire

acondicionat. Parquet. Preu 16

- m. Sense soterranit, 13 m. Condicions

a convenir. Informació o

visites T. 213 57 08 matins Sra.

Núria. STOP L'HORA Ref. 91.

A Cornellà venc o llogo compost

per tenda (50 m2) i sòtan

(450 m2) zona cèntrica c/Eduardo

Gibert junt Eduardo Clavé.

Trucar T. 377 01 38 o

escriviu STOP L'HORA Ref. 48.

llibres,

revistes i

publicacions

c. Santa Anna 23

BARCELONA 2

T. 301 63 27

leviatan

Venc bicicleta de carreres

marca Zeus-Campagnolo. en

bon estat. Preu trenta mil pessetes.

Escriviu a STOP L'HORA,.

Ref. 102 o telefoneu al 798 28

02 de Mataró (Barcelona) de

dilluns a divendres de 2 a 4 i de

20 a 24 hores.

Venc fotocopiadora Canon

5.000 amb dos anys garantia

(valor orig. 750.000 ptes) per

500.000 ptes! pagament a

convenir T. 217 06 18. Domènec

Nebot. Ref. 54.

Venda estufa Butathermix,

mod. 316 OS. graó, quasi nova,

per 10.000 ptes. Tl. 803 60 39

o escriviu a STOP L'HORA Ref.

85.


Com a cada ROSC, aquest any les

novetats modernes eren posades en

valor per contrast amb aportacions

d'art completament diferents. Altres

anys havia estat la plàstica dels

vikings o dels celtes antics. Aquest

any en la pintura, la gran pintura

històrica, dels xinesos, exposada a

la Galeria Nacional de pintures.

Però allò que defineix millor l'especifitat

del ROSC 80 és l'aportació

de les performances. Hi hagué la

participació del qui fou un dia l'inventor

dels happenings, els anys

cinquanta, el coreà Nam June Park,

però aquelles que realment agafaren

un relleu propi foren les de

Marta Minujin, Leopoldo Maler i

Laurie Anderson.

Marta Minujin va realitzar una

obra carregada de connotacions culturals

i sociològiques. Va construir

una torre cilíndrica, que batejà

"Torre de Joyce", per evocar una

torre antiga, mig arruïnada, de la

qual Joyce, el gran escriptor irlandès,

estava enamorat. L'artista argentina

bastí aquesta peça amb paquets

de pa industrial, d'aquell que

es venja tallat en llesques, embolicat

en cel·lofana groc-vermella i va

enderrocar el conjunt sobre el públic.

L'abundor d'un menjar inútil

en temps de misèria i d'atur, en

contrast amb la fam dels països

subdesenvolupats, ja era un manifest.

L'enderroc, un altre. Però la

naturalesa del món capitalista era

retratada així mateix per les conseqüències

del final catastròfic, com

l'aparició dels especuladors, que

carregavan de pa llurs cotxes, el fet

dels accidents, que requerien ambulàncies

i sirenes, etc.

La performança de Leopoldo Maler

era, en canvi, callada i personal.

L'artista apareix tot nu, sobre un llit

de farina, en llarga immobilitat.

Després, lentament, s'aixecava i

començava una reflexió física sobre

l'empremta humana que restava a la

farina. Amb la mà, amb el rasclet la

manipulava per a arrencar tot rastre

humà. Més tard, després de la lenta

recuperació del llit primer, repetia

l'operació en un llit segon.

Una qualitat excepcional "donà valor

a la performança de Laurie Anderson.

En una gran sala del Trinity

College, decorada molt típicament

d'acord amb l'esperit sumptuós del

segle XVIII. establí una sèrie de

projeccions, als murs o al sostre,

combinada amb la seva prodigiosa

actuació de mim. Els temes dominants

eren sonors. Tan tost soroll,

tantost ritmes, tantost una molt

emotiva música planyívola de violí

augmentada electrònicament fins a

produir una emoció molt intensa.

Aquesta emoció, que s'allotjava als

espais de sales buides projectades,

contrastava amb moments irònics

en els quals l'artista es movia.com

un autòmata que li fessin soroll les

articulacions. D'Altres moments era

un violinista romàntic genial. D'altres,

arrencava del violí no sols la

veu humana, sinó vertaderes converses

amb preguntes i respostes.

Es difícil de trobar una expressió

artística tan poderosa. Més real que

el cinema. Més visualitzada que la

música. Més abraçadora que la pintura,

més dinàmica que l'escultura,

més oberta, ambigua, polisèmica,

que el teatre i que el mim. Un

devesall de riquesa visual, sonora,

emotiva, humana. •

L'on com balla JAUME FUSTER

Oidà que ho són, que potser en dubtàveu? L'Estat,

la Nació, les nacionalitats, les regions, les perifèries i

les províncies—per no parlar de les diputacions, les

comarques i les vegueries— són com el set-i-mig: qui

té la banca mana i els altres, a fer un mort, el torero o

a passar! I si no, pregunteu-li al conseller d'E conomia

i Finances, l'Honorable Trilateral Fargas que en sap

un niu. 0 al Trio de la Benzina de la vila de l'Os i

l'Arboç, senyors Suarez, Martín Villa i Calvo Sote

lo... Ells, de bracet del Capital —i que em perdoni el

senyor Marx— tallen el bacallà, remenen les cireres i

fan veure que governen... amb l'esquena dreta i el

ronyó ben cobert. Qui paga, mana, diu la dita. En

aquest cas, però, la banca té sempre un set-i-mig

amagat a la màniga, més o menys ampla, i de pagar, re

de re: cobrar i prou. I els ciutadans, a fer el llonze i a

creure'ns que perquè els Senyors Sagaseta i Bandrés

les etziben sense engaltar, com els pets els burros i no

els passa re, encara que —dit sigui de passada—

tenen més raó que un sant, i els senyors Solchaga,

Lluch, Carrillo i Gonzàlez juguen a dir penjaments

del govern i a senyalar amb el dit els xicots del blau

(no a la senyera, sinó al banc —ho veieu? Sempre

acabem parlant del mateix—!) dic, que els ciutadans

ens pensem que això és Xauxa i que ara sí que anirem

bé.

Oros són trumfos

Oros són trumfos, sí. I, muts i a la gàbia, que si no

traurem els bastos i farem un ball de bastons

d'aquells de la Secció Femenina, oi senyor Rosón?

"El negoci no té cor, el negoci no té entranyes, ara

manen les finances, ara mana qui té l'or" cantaven els

síndics Weiss i Baum del Retaule del Flautista. Ni

cor, ni entranyes, ni pàtria. Perquè ja em direu què hi

foten els espanyolíssims Botin, Escàmez, March i

altres herbes a l'Institut de Crèdit que acabava de

crear la Generalitat? Ni viuen, ni treballen ni tenen

voluntat de ser catalans. Aleshores? Bé, sí. Aquests

espanyolíssims senyors de les pedres en fan pans i

opinen que moltes candeles fan un ciri pasqual i que

de gota en gota s'omple la bota o que de mica en mica

s'omple la pica. Potser això ja els regionalitza, els

periferitza o els nacionalitza de catalans. Potser ara

es disfressaran amb mitenes, espardenya i xarxa al

cabell i xafaran un nostrat que déu n'hi do. De més

verdes en maduren i ara, més que mai, un sol poble,

sol guany, un sol interès compost!

Bé, mira, xava, no t'hi encaparris. Si fas bondat,

ets bon minyó, reses un parenostre i tres avemaries

cada nit abans d'anar al piltre i fas la teva vida, potser

et deixaran entrar de porter al banc de la cantonada. I

aleshores ja tens el cel obert i la vida feta. Algun dia

arribaràs al capdamunt. T'ho ben juro.

49


50

ADREÇA _

CIUTAT

PROVÍNCIA

PAlS .

.DTE.

Desitjo subscriure'm 8 L'HORA per un any.

L'import de la subscripció el faré efectiu mitjançant:

D

D D

D

Taló bancari adjunt

Domiciliació bancària

Efectiu

6>r postal

de

de

Signatura

PREUS D'UNA SUBSCRIPCIÓ PER UN ANY

(47 números)

Estat espanyol.

Europa _____

Amèrica i resta del món.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA -

.3.300 ptes.

4.400 ptes.

.5.000 ptes.

Senyors, els agrairé que amb càrrec al meu

compte/llibreta, atenguin el rebut que anualment

els presentarà L'HORA. S. A.. pèl pagament

de la meva subscripció a L'HORA DE CA-

TALUNYA.

BANC/CAIXA

AGÈNCIA —

NÚM. COMPTE/LLIBRETA

TITULAR !

D A T A _

Un cop omplart

enviar-ho s

L'HORA DE CATALUNYA

Aribau. 80. «tic. 1.*

BARCELONA-36

Signatura

Esports

El Barca 80-81

ENRIC BANERES

El Barca ha començat amb força

bon peu la temporada, i els resultats

obtinguts per l'equip a Múrcia i al

Camp Nou enfront l'Espanyol

(aquest comentari està escrit abans

que l'equip jugui a Gijón) han retornat

a l'afeccionat una certa confiança

en l'equip, després d'una pretemporada

més que decebedora.

Jo participo també d'aquest esperançat

optimisme perquè crec

que la plantilla de què disposa Kubala

posseeix prou quantitat i qualitat

com per donar-li la batalla al

Real Madrid que, com tothom sap,

és del que es tracta.

A la porteria sembla que s'ha

sortit guanyant en el canvi d'Amigo

per Amador. Aquest porter, que ha

jugat els primers encontres com a

titular, té ja experiència a Primera

Divisió i també la té d'ésser en un

equip "gran", car cal no oblidar que

en temps figurà com a suplent de

Miguel Àngel al Real Madrid.

A la defensa hom ha recuperat

moralment i física a Ramos i es

podria fer igual amb Albaladejo i

Canito si Kubala sap utilitzar tots

els seus dots psicològics i d'autoritat.

El fitxatge d'Alexanko, excessivament

car, ve a reforçar aquesta

línia si bé jo penso que el foasc serà

un luxe que pagarà car aquest gran

defensa i excel·lent persona que és

Antonio Olmo.

La línia mitja compta amb homes

que semblen fixos, com són Asensi i

Sànchez, i molts d'altres on triar per

completar el trio de centrecàmpistes:

Landàbaru, Martínez, i Zuviría

semblen els més adients, però també

d'altres, com Canito, Rexach,

Estella i Esteban poden jugar a la

mitja, igual que Quini. Es una llàstima

que el club hagi discriminat

sense que se'n sàpiguen les causes

un home com Juliàn Rubio, el qual

hauria pogut ser molt útil ja que és

un dels que posseeixen una tècnica

més depurada de tota la plantilla.

La davantera, finalment, compta

amb uns titulars fixos —Quini,

Krankl i Simonsen— i amb altres

que semblen condemnats a ser suplents

també fixos: Rexach, Ramírez,

Esteban i Carrasco. Aquest úl-

*/"" Ífi v ^ * Vfc

- ** * * *- * V

"^ -* "i*

'-#«"* - * ** #í

: ,. •• -' * '

V**"*,'* 1 * 1 f i>-» *

*:t-« '*** , i-*'

.'•.Vi ..ï

-


Grup distribuïdors a

moble/ ocvoblonocu: /.o.

Ultonla, 8

estàtues Telèfon 20 84 81

3 Girona

Mobles Casablancas Navarro

Sant Josep, 62

Telèfon 798 82 11

Mataró

Gran Via, 532

Telèfon 254 12 08

Barcelona-11

Vilafant, 24

Telèfon 50 38 70

Figueres

Església, 7

Telèfon 783 22 00

Terrassa

Sant Cugat, 53

Telèfon 725 62 02

Sabadell

c. Riberaygua

Telèfon 21934

Andorra la Vella

(Principat d'Andorra)

Altres distribuïdors:

DISENO Palma de Mallorca

TRANSMOBEL Madrid

HOME INTERIORES (Biscaia)

Durango - Algorta - Bilbao

DISOFI València

STMOBEL Burgos

MUEBLES CANDELA Alacant

More magazines by this user
Similar magazines