"El Soroll de la Milpa" 2ª Part - RedS

redeuropea.org

"El Soroll de la Milpa" 2ª Part - RedS

Esperanza

El único día en la vida

donde no se oculta el sol

se llama

esperanza.

Humberto Ak’abal


LES COMUNITATS DE POBLACIÓ

EN RESISTÈNCIA DE LA SERRA

Quan a una persona se li nega la vida, o resisteix o mor. Les

Comunitats de Població en Resistència de la Serra no tan sols han resistit

i sobreviscut, sinó que han creat un projecte social basat en la cooperació

dels seus integrants. Un projecte social per -entre altres cosestenir

recursos propis d'educació, de sanitat i de salut específica per a les

dones. El seu èxit, més enllà de sobreviure, ha estat el d'organitzar-se -

davant de qualsevol situació- per aconseguir els drets bàsics de tot ésser

humà. En altres paraules, treballar conjuntament per tal de poder ser

amos de llur propi destí. Una lluita diària que els permet, avui en dia,

tenir mestres, metges, infermers, i llevadores. Pot semblar obvi. Per a

les CPR de la Serra és un somni fet realitat. El lloc; Guatemala. Els protagonistes;

majoritàriament població indígena de les ètnies ixil i quiché.

La base; la solidaritat. La finalitat; cooperar per tirar endavant.


CARTA DE PRESENTACIÓ

PASSEJANT PER EL TRIUNFO...

No és possible contagiar l'emoció que se sent al contemplar un grup

d'escolars apropant-se a l'autobús que els durà a l'institut bàsic més

proper, si no es coneix la història de lluita i resistència de les seves

famílies, integrants de les Comunitats de Població en Resistència de la

Serra des de 1984. Sota el calorós sol de les 11 del matí, amb camisa

blanca i pantalons grisos d'uniforme, ells, i amb colorits vestits ixils o

quichés, elles, caminen entre rialles pel carrer d'entrada a El Triunfo 25

de septiembre, un poblet fundat l'any 1998 a la Costa Sud de

Guatemala després del reassentament definitiu d'unes 400 famílies de

les CPR de la Serra.

Entre aquests joves hi ha la Rosa, una jove ixil de 17 anys que va

créixer a les muntanyes del nord de Chajul; l'indret on la seva família

es va refugiar per salvar la vida. Això fou a principis dels anys 80, una

de les etapes més cruentes de la repressió a Guatemala. La Rosa, juntament

amb la seva família i milers de persones, va sobreviure a un setge

prolongat de l'exèrcit de Guatemala, gràcies a la protecció de la muntanya

i a l'organització de la població dins les CPR de la Serra. Una

experiència sorprenent d'organització durant la resistència va fer possible

que la població tingués serveis de salut, d'educació i un paraseguro

social durant una època de continus atacs per part de l'Exèrcit. Ara,

després de set anys de pau a Guatemala (des de l'any 1996), i de gairebé

cinc del reassentament definitiu de la població, la Rosa forma part

d'un ja considerable grup de joves que aspiren a acabar la seva formació

secundària.

Ja a la seva nova comunitat -El Triunfo 25 de septiembre-, la Rosa va

ser elegida per la població per capacitar-se, en un primer moment en

salut dental i, més tard, com a promotora de salut de la dona, juntament

amb altres seleccionades. Tot i ser molt jove per aquesta feina -en

una cultura que demana de les dones que desenvolupen aquest tipus de

treball comunitari el saber que proporciona l'edat i l'experiència de la

maternitat-, la Rosa, així com l'Elena o algunes altres, van ser elegides

per la seva disponibilitat i perquè eren de les poques dones que poden

parlar, llegir i escriure en castellà. La Rosa i l'Elena són de les primeres

dones de les CPR de la Serra que estan estudiant bàsica 1 , que somien

estudiar batxillerat l'any que ve i, potser més endavant, medicina. Si ho

aconsegueixen, seran de les primeres dones ixils metges a Guatemala.

1. Bàsica: s’anomena bàsica als tres anys d’educació no obligatòria que poden fer-se

després de l’educació primària obligatòria (sis anys) i que són anteriors al batxillerat.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

119


Aquests somnis difícilment haurien existit sense una organització que

les hagués dut a conèixer alguns aspectes de la medicina i que a la

vegada hagués alimentat en les seves famílies el desig de superació,

també per a les seves filles.

UN PASSAT

Les CPR de la Serra són una organització de famílies i comunitats

camperoles i indígenes, sorgida de les milers de persones que durant els

anys 80 es van refugiar a les muntanyes de la serra de Chamá, al nord

del Quiché de Guatemala.

Sorgim de la forta onada de repressió de principis dels anys 80,

com a part de l'estratègia militar de Terra Arrasada, que va optar

per exterminar a la població camperola que es trobés, destruir els

seus habitatges i les seves fonts d'alimentació 2 .

No van claudicar. Van tirar endavant per sobreviure en un dels períodes

més cruels i foscos del conflicte armat intern. Un conflicte que va

aterrar Guatemala durant 36 anys. Al llibre Los Sueños Perseguidos,

Memoria de las CPR de la Sierra, Andrés Cabanas, l'autor, escriu: “La

població ixil en resistència s'havia constituït ja en un símbol per altres

poblacions a Guatemala. Era, en paraules d'Edgar Gutiérrez, el model

en miniatura del projecte revolucionari. Encara que no era el model

ideal ni el cel que s'havia somiat... les formes democràtiques de presa

de decisions, l'educació gratuïta, la salut, les estructures de suport

comunitari i un “paraseguro” social... constituïen èxits inèdits a les

empobrides zones indígenes i rurals de la resta de Guatemala”.

UNS ÈXITS

Les CPR de la Serra van constituir un microsistema social a partir

dels seus propis recursos i mitjans. L'educació es va organitzar a partir

de mestres no graduats de la pròpia comunitat, la sanitat amb promotors

de salut formats dins les pròpies comunitats, i una ordenada producció

d'autoconsum que va permetre desenvolupar programes socials i

superar la condició de supervivència.

Som una organització de comunitats que a finals dels anys 80 ens

vam organitzar a la zona de resistència, a la muntanya, amb l'objectiu

de defensar la vida, reivindicar els nostres drets i buscar el

rescabalament i la compensació dels nostres béns espirituals, culturals

i materials afectats pel conflicte armat intern 3 .

2. Vídeo “El traslado de las Comunidades de CPR-Sierra”, Equip d'Educació de les

CPR de la Serra, Guatemala, 1998-1999.

3. Llibret de presentació de les CPR de la Serra, Guatemala, 2000.

Rosa, jove ixil

promotora de salut

121


Nens i nenes de

les CPR i els restes

de 36 anys de

guerra

122

Les CPR de la Serra han demostrat que es pot ser víctima i heroi

ahora, que malgrat l'aïllament la llibertat és possible, que la repressió i

els assassinats no poden matar la voluntat ferma de no doblegar-se i la

fe cega en una societat justa; que la resistència pot guanyar una guerra

sense més armes que la tenacitat, la perseverança i el valor.

UN PRESENT

Actualment, sense l'escenari bèl·lic que els va donar vida, segueixen

lluitant per tal de trobar solucions a atzucacs. Les Comunitats de

Població en Resistència de la Serra compten avui amb 1.674 famílies

repartides en diversos assentaments de 3 departaments de Guatemala.

Aquestes comunitats segueixen organitzades per millorar les condicions

de vida en un nou context sociopolític.

Però per entendre la realitat actual de les CPR de la Serra, es fa

imprescindible endinsar-se en la seva història; un increïble i esperançador

exemple de la capacitat de les persones per resistir a la barbàrie, a

partir de l'autoorganització i de la lluita per una vida més justa. I és

precisament aquesta autoorganització la que duu les CPR de la Serra,

no només a sobreviure, sinó també a crear eines per seguir avançant


amb la mirada fixa cap al futur. Malgrat les circumstàncies adverses,

han dut a terme projectes alimentaris, educatius, socials, sanitaris, etc.

Ens centrarem especialment en el seu treball en el camp de la salut i en

una nova i incipient experiència per tal de millorar l'atenció sanitària

de les dones.

LES COMUNITATS DE POBLACIÓ

EN RESISTÈNCIA DE LA SERRA

UNA HISTÒRIA TRISTA I TACADA DE SANG

Durant els últims anys dels 70 i al llarg de tota la dècada dels 80,

Guatemala va viure un dels seus períodes més negres i que han quedat

més ben registrats. En el seu afany d'eliminar l'amenaça “comunista” i

com a prolongació de la guerra freda, el govern de Guatemala va dur a

terme una de les polítiques més nefastes de seguretat nacional: la política

de Terra Arrasada. Ja que l'amenaça “comunista” s'expressava físicament

en els grups guerrillers existents en el país, i tenint en compte

que aquests grups es confonien moltes vegades amb la població civil, la

Terra Arrasada era simplement això: arrasar tot el que es presentés en

el camí de l'Exèrcit sense fer distincions de cap classe. I com que, presumptament,

els grups guerrillers es concentraven a les zones altes del

nord de Guatemala, aquesta política es va aplicar directament a les

regions i departaments d'aquesta part del país.

Davant l'aplicació de tal política, des de finals dels anys 70, a mesura

que empitjoraven les estratègies contrainsurgents de l'exèrcit de

Guatemala contra la població civil de les zones rurals, un gran nombre

de persones es va anar retirant progressivament cap a les parts muntanyenques

de més difícil accés del país. També hi va haver gent que creuà

la frontera del nord, i d'altres van emigrar cap als entorns urbans -especialment

a la ciutat de Guatemala. L'objectiu elemental d'aquest trasllat

forçós era, simplement, el de salvar la vida.

UN REFUGI PLE D'ESPERANÇA

Hi van haver tres zones muntanyenques de difícil accés que adquiriren

unes característiques especials. Especials perquè les persones i les

famílies que s'hi van concentrar -com a mesura o estratègia per escapar

de la persecució de l'Exèrcit-, es van organitzar en grups de famílies i

en grups de comunitats per salvar-se, resistir millor i lluitar pels seus

drets. Un d'aquests punts geogràfics es troba al nord-est del municipi

de Chajul (al departament del Quiché), sobre un dels vessant de la

Serra de Chamá. Les persones que es concentraren en aquesta zona són

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

123


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

Mostrant les creus

en record dels

familiars assassinats

durant la

guerra.

124

majoritàriament població indígena de les ètnies ixil i quiché, originàries

en la seva major part dels departaments de Huehuetenango i El Quiché.

Com que el procés organitzatiu fou conscient, aquestes famílies i

comunitats es van autodefinir a com a organització de Comunitats de

Població en Resistència de la Serra, i van reflectir el seu objectiu, el seu

desig i la seva esperança en la consigna: “Resistir per viure, resistir per

avançar”.

Som una població en resistència. Vam sorgir del conflicte armat

quan l'Exèrcit va dur a terme la Terra Arrasada i van ser destruïts

més de 400 poblets des del 1981 fins al 1991. La població, cadascú,

va buscar la manera de salvar la vida. Nens, ancians i dones

embarassades van ser morts a trets com si fossin animals. També

en cremaren i torturaren. Els habitatges van ser incendiats i la producció

totalment destruïda. Alguna gent va marxar cap a Mèxic, es

van exiliar a diversos països. També n'hi va haver que se n'anaren

al poble i uns altres que es van desplaçar a les muntanyes; aquests

últims som nosaltres, les Comunitats de Població en Resistència de

la Serra. Vam estar deu anys resistint a les muntanyes, amagant-nos

per defensar la vida 4 .

UN CONTEXT DE DESPOSSESSIÓ I POBRESA

La regió ixil, al nord del Quiché (occident de Guatemala), ha estat

històricament -juntament amb altres regions majoritàriament indígenes

de Guatemala- font de mà d'obra barata per a les grans finques. Un

llarg procés iniciat a la colònia va dur cap a aquesta situació. La

Revolució Liberal de 1871 intensificà la concentració de les millors

terres en mans de les grans finques a partir de la despossessió de les

terres comunals, i va donar pas a una nova legislació laboral. Una nova

legislació que va crear els instruments per obligar la població indígena

a acudir a treballar a les finques en situació de servitud quan els finquers

ho necessitessin, sense poder negociar salaris 5 . Tot i que aquest

procés va ser menys intens a l'àrea ixil -on hi va haver una resistència

considerable per part de la població-, les millors terres van acabar sent

propietat d'uns pocs finquers. Això obligava la majoria de la població

4. Gregorio Cuyuch, Santa Clara. Escrit pel borrador d'un llibret informatiu sobre les

CPR-Serra.

5. Martínez Peláez, Severo, 1970. La patria del Criollo, p.580. Mèxic, 1990.

6. Veure Martínez Peláez, Severo, 1970, La Patria del Criollo, capítol vuitè. Tot i haver

estat criticat per no incloure la visió pròpia de la cultura indígena i per haver deixat de

banda el desenvolupament del sistema capitalista a l'anàlisi, és útil per veure l'adaptació

dels sistemes de la colònia a les noves necessitats històriques.

7. Los sueños perseguidos, Andrés Cabanas. Testimoni de Cirilo Acabal, p. 26.

8. Los sueños perseguidos, Andrés Cabanas. p.33-34.


indígena a treballar en règim de semi-esclavatge -mitjançant sistemes

heretats de la colònia 6 - i a emigrar anualment, també per feina, amb

salaris igualment de fam i en condicions infrahumanes, cap a les grans

plantacions de la Costa Sud.

Amb la Revolució de 1944 es van abolir totes les formes de treball

obligatori, però va quedar una clara herència:

Totes les terres de Sotzil, Ilom, La Perla, eren de Luis Arenas i els

camperols només tenien dues cordes per família. Els que no volien

treballar per l'Arenas eren duts en helicòpter, des d'on els llençaven

al riu 7 .

UNA LLUITA COMUNA

Així i tot, la Revolució Democràtica (1944-1954) va deixar una llavor

d'organització i consciència que va aconseguir sobreviure als

governs dictatorials. Canvis com l'elecció directa de les autoritats

locals, el treball de les Lligues Camperoles i de les agrupacions culturals

en els poblets 8 , o la consciència del dret a la terra potenciada amb l'a-


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

126

vortada reforma agrària, van obrir noves perspectives en la mentalitat

col·lectiva dels més desposseïts. A principis dels 90, les llevadores més

velles de les CPR de la Serra encara relataven, amb orgull i tristesa pel

que podria haver estat i no va ser, que en temps de Arbenz van ser

agràries 9 . En els anys 60, aquesta llavor organitzativa es va revitalitzar

amb el treball de l'Església Catòlica inspirat en la filosofia de l'alliberament

que, a partir de 1968 es constituí en promotora d'organització,

sent la regió ixil la punta de llança del moviment a Guatemala. Es van

crear centenars de cooperatives, escoles, programes d'alfabetització, de

diversificació agrícola, etc 10 .

Entre 1970 i 1975 vam començar a treballar en projectes. L'any

1973, amb abelles. També vaig treballar en el projecte de pomes.

Un sacerdot, Javier Gurriarán, va comprar un terreny per a bèsties

a Salquil i ens va dir que hi podíem fer l'apiari central i el projecte

de poma si aconseguíem els diners. S'hi van associar moltes persones

de Mixlaj, Salquil, Parramos, Regadíos i Tzalbal. Després vam

aconseguir diners per construir una botiga, un magatzem i una fusteria

per fer caixes per a les abelles. Vam comprar 24 cordes de

terreny a Salquil Grande, i quatre quintars de filferro. Ja no baixàvem

molt a la costa, ens entreteníem en el desenvolupament de les

comunitats. 11

En el marc d'aquesta organització social es va anar expandint la consciència

que el problema radicava en l'estructura econòmica i social del

país, en la desigual distribució del poder i de la riquesa. L'aparició de la

guerrilla a la dècada dels 70 o la sortida a la llum pública del Comitè

d'Unitat Camperola l'any 1978, resumeix l'enfocament polític en el sí

d'importants sectors de la població indígena, però també del poble de

Guatemala. Segons l'informe Recuperació de la Memòria Històrica

(REMHI) de l'Església Catòlica, els insurrectes gaudien d'un considerable

suport i popularitat a Quiché, Huehuetenango, Chimaltenango i a

d'altres departaments en "convulsió social". L'Exèrcit temia que la victòria

sandinista a Nicaragua animés la guerrilla a declarar territoris

alliberats.

9. Relat d'Ester de Quirós, metgessa assessora de salut. Es denominaven “agràries” les

beneficiàries de terres repartides a la Reforma Agrària del Govern d'Arbenz (1950-

1954).

10. Los sueños perseguidos, Andrés Cabanas. p. 34

11. Testimoni de Virgilio García Carrillo, Santa Clara, actualmente a la Comunidad El

Triunfo 25 de Septiembre. Los sueños perseguidos, Andrés Cabanas, p 35. La seva

família és originària de Chiantla, Huehuetenango, des d'on el seu avi emigrà a la recerca

de terres més bones cap al municipi de Chajul.


EL POBLE IXIL, ENEMIC DE L'ESTAT DE GUATEMALA

Segons la Comissió de l'Aclariment Històric de les Nacions Unides

(SUPOSO QUE DEU TENIR NOM PROPI AQUESTA COMISSIÓ)

per a Guatemala, l'any 1982, l'Exèrcit considerava els ixiles com enemics

seus. Aquesta tipificació es fonamenta en la història de la zona

ixil, marcada per episodis continuats de resistència a la submissió. El

rebuig tenaç del poble ixil a la conquesta espanyola o la revolta dels

pobladors de Nebaj per la Llei de Vagància del govern de Jorge Ubico

al 1936 -una revolta cruelment reprimida- són exemples d'aquesta tradició

de resistència.

Durant la dècada dels 70, el govern va mantenir una estratègia contrainsurgent

de desaparició deders comunals, després intensificada

amb la política de Terra Arrasada, que amb un desplegament militar

sense precedents, va pretendre tallar les fonts d'aprovisionament de la

guerrilla i de possibles bases que s'unissin a la lluita. El 28 de febrer de

1982, el Departament d'Estat nord-americà va anunciar la represa d'ajuda

militar, suspesa l'any 1977, a quatre països on es cometien greus

violacions als drets humans: Argentina, El Salvador, Xile i Guatemala.

Aquell mateix dia, a Guatemala, el govern va iniciar un exagerat desplegament

militar amb l'Operació Victòria 82, segona part de

l'Operació Cendra que des de juliol de 1981 havia atacat la base social

de la guerrilla 12 en el marc de l'estratègia de Terra Arrasada iniciada per

l'exèrcit del general Lucas García (1978-1982).

Des de desembre del 1981 fins al mes de març de 1982, els ixiles van

viure el pes de la repressió estatal. L'Exèrcit va instal·lar un lloc de

comandament a Nebaj, una companyia militar a Cotzal, dos a Chajul i

unitats militars a les finques La Taña, La Perla, San Francisco i La

Panchita, els llocs més remots de la regió ixil 13 . Els militars, recolzats

per vehicles blindats i aeris (segons el REMHI), van participar a les

operacions que buscaven robar l'aigua al peix. Aquestes operacions es

fonamentaven en el principi de Mao Tse Tung: els camperols són a la

revolució el que l'aigua és al peix. Alguns investigadors no dubten a

assenyalar que el veritable objectiu de l'Exèrcit eren els 10 mil civils

que habitaven aquesta part del país.

El govern de Ríos Montt va continuar amb l'estratègia contrainsurgent,

obligant als supervivents a concentrar-se en els anomenats poblets

model i en els pols de desenvolupament; indrets que servien per mante-

12. Miranda, R., De cara al pasado, Prensa Libre, Revista Domingo, 27 de febrer del

2000.

13. Centre Internacional per Investigacions en Drets Humans (CIIDH), Quitar el Agua

al Pez, Guatemala, 1996.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

127


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

128

nir-nos controlats per mitjà de la dependència econòmica i ideològica.

L'Exèrcit era qui subministrava el menjar i qui controlava l'educació

per garantir el control total de la nostra població 14 . Diversos poblets

van ser reconstruïts com a pols de desenvolupament, de vegades en una

ubicació diferent de l'original. Els seus nous habitants eren supervivents

d'altres massacres, traslladats allí per una "reeducació política".

Quan van fer el Pol a Xolcuay, podíem anar a treballar però a l'hora

que els soldats deien. Els soldats ens insultaven quan passàvem

a prop d'ells i ens pegaven perquè féssim les coses. Després, ja

només amb el control de les PAC (Patrulles d'Autodefensa Civil) 15 ,

ens van deixar estar però ja no era el mateix 16 .

SALVAR LA VIDA

El CIIDH assegura que el 30 per cent de la població civil de Nebaj va

ser assassinada durant aquesta època, en massacres i destruccions de

poblets. Els que aconseguien escapar de la mort fugien cap a les zones

més remotes de la Serra de Chamá.

Davant aquesta cruel repressió i el salvatgisme de l'exèrcit governamental,

la majoria de nosaltres no vam tenir altra alternativa que

deixar les nostres cases, poblets o pobles, produint-se així el fenomen

del desarrelament. 17

Al principi, davant dels atacs de l'Exèrcit, algunes persones es van

anar retirant a poc a poc, romanent un temps als voltants dels poblets

massacrats o destruïts, o en poblets no molt llunyans. Però al cap de

pocs mesos havien de fugir de nou per salvar-se. Ja en aquesta fase de

supervivència en zones properes als llocs d'origen, la població havia

d'organitzar-se per sobreviure.

14. CPR-Serra, Elementos de contexto de la experiencia educativa de las CPR de la

Sierra, Guatemala, 1994

15. Les Patrulles d'Autodefensa Civil foren creades per l'Exèrcit a finals de 1981, com

a part de la política contrainsurgent. La seva funció principal era involucrar la población

civil d'una manera més activa a l'ofensiva antiguerrillera que l'Exèrcit havia iniciat.

Eren presumptament voluntaris, però negar-s'hi es castigava amb tortures i amb la

mort. Els integrants de les PAC no rebien cap mena de remuneració pels seus serveis.

Van constituir un cos paramilitar que es manté organitzat actualment; “un monstre de

900.000 caps que manté en suspens la societat de guatemala, tement un retorn al passat”.

Revista Domingo, Prensa Libre, 14 de juliol de 2002.

16. Relat d'un testimoni present a la inhumació de les restes de la masacre de Xolcuay,

recollit per Ricardo Miranda, op.cit.

17. Elements de context de l'experiència educativa de les CPR de la Serra, no publicat


A mesura que la repressió es feia més i més violenta, poblets sencers

fugien al sentir l'Exèrcit apropar-se o al rebre alguna informació que

indicava la seva presència imminent.

Hi ha 160 cases a Xix abans de la massacre i que l'abandonem.

Com que jo sóc del comitè, la gent em té molta confiança. Jo els

dic que no ens lliurarem a l'Exèrcit. A l'arribar on som ara (Santa

Clara) en parlo amb l'alcalde auxiliar i em promet allotjament.

Aleshores torno a Xix i observo que la gent ja ha emprès la ruta.

Caminem durant tota la nit. Som moltíssima gent: 1975 persones

de Pulay, de Xolcuay, de Cocob, de Pexlá, de Río Azul, de Nebaj,

de Xoncá, de Xix... Sé exactament quants som perquè vaig de responsable

i duc el control en quaderns. Caminem tots junts. La fila

té unes dues hores de llargària. Ens esperem en una muntanya més

amunt de Visiquichum. Després anem cap a Visich. Hi arribem a

les dues del migdia, i ens regalen una truita i un plàtan a cadascú.

Passem per sobre de Chel, on ens hi estem 10 dies però sense menjar.

Allí repartim la gent entre Santa Clara, Amachcel i Cabá, No

ens mostrem gaire pels patrullers... Demanem que ens deixin un

tros de terra i sembrem... Des del moment de deixar Xix ja hi ha

organització. Vés a saber com sorgeix la idea. El primer que improvisem

és el comitè, la vigilància, els responsables de grup per controlar

tota la quantitat de gent. Després es van creant unes altres

necessitats, com la salut, l'educació, la producció...

(Tiburcio, Santa Clara) 18

La fugida de Xix és un cas de fugida organitzada abans de l'arribada

de l'Exèrcit. En altres casos, tot i que grans quantitats de persones s'escapaven

d'un mateix poblet, no es feia de forma tan organitzada. Una

bona part de les persones que més tard integrarien les CPR de la Serra

van arribar a la muntanya soles o acompanyades per les seves famílies.

Molts dels que van arribar a les CPR de la Serra eren supervivents

casuals de massacres, a l'haver aconseguit escapar fortuïtament de

l'Exèrcit o al trobar-se a la feina o al mercat en el precís moment de

l'atac.

CPR DE LA SERRA; ORGANITZAR-SE I RESISTIR

Segons l'informe “Guatemala mai més” de l'Església Catòlica, l'any

1984 més de 20 mil persones van formar les Comunitats de Població en

Resistència; punt de mira de les més recents operacions militars. La

resistència i l'organització d'aquesta població desplaçada -però que es

manté en el país- sorgeixen com un mecanisme que els permet plantar

18. Los sueños perseguidos, Andrés Cabanas. p. 81-82.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

129


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

130

cara a situacions crítiques i desenvolupar estratègies per assegurar la

vida. L'organització va sorgir inevitablement com una necessitat de

supervivència:

Al trobar-nos a les muntanyes, ens vam anar reconeixent... vam

començar a organitzar la defensa i la cura de nosaltres mateixos. 19

Aquelles condicions de vida exigiren que busquéssim formes d'organització

per assegurar -en un entorn totalment diferent- uns drets

bàsics: la supervivència, el desenvolupament i la integració social,

econòmica, política i cultural. D'aquesta manera vam sorgir les

Comunitats de Població en Resistència de la Serra... La nostra gent

va veure la necessitat d'elegir els seus propis representants i estructures.

L'any 81 es van crear els Comitès Locals -encarregats del pla

d'emergència i d'organitzar la vida i el desenvolupament comunitari-,

la Comissió de Vigilància, la Comissió d'Alimentació i els responsables

de grups mitjans, de joves, de dones, d'ancians i de

nens. 20

Organitzar-se va facilitar el desenvolupament de la comunitat en condicions

difícils i perilloses. Les comunitats es van organitzar en grups

per treballar en col·lectiu i individualment, i superar l'escassetat d'aliments

causada per les devastacions i els atacs continuats de l'Exèrcit.

Mentre uns treballaven, uns altres vigilaven. D'altres vegades se sembrava

de nit. Els moments en què la repressió i la persecució de l'exèrcit

nacional disminuïa, s'aprofitaven per augmentar la producció i millorar

l'organització de les comunitats. Així, i a tall d'exemple organitzatiu,

des de principis dels 90 la Comissió de Producció informava a les

assemblees de la producció anual de malanga, un tubercle que la població

identifica com l'aliment que els va salvar de morir de fam. Com que

es reproduïa fàcilment, fins i tot tan sols a partir de trossets mig destrossats,

era el tubercle que més costava a l'Exèrcit de destruir. Durant

els anys 90, els atacs de l'Exèrcit van créixer més i més, però la producció

de malanga va baixar. Per informar la població a les assemblees,

s'utilitzava l'esquema “èxits, endarreriments i reptes”; un esquema

comprensible per a tots els integrants de les comunitats. D'aquesta

manera s'alertava sobre el perill de deixar de produir un producte que

els assegurava la vida en les condicions més difícils.

Quan l'Exèrcit destruïa la producció, els nens, juntament amb els

seus pares, aprenien a menjar arrels i herbes, de vegades sense cui-

19. Testimoni del vídeo ”El traslado de las CPR de la Sierra”, Equip d'Educació de les

CPR-Serra, Guatemala, 1999.

20. Equip d'Educació, 1994.


nar; a viure del que la muntanya els donava. La muntanya sagrada

ens va alimentar i protegir. 21

Els homes conreàvem la terra de nit, els solcs ens sortien tots torts.

Es cuinava de nit, a les quatre ja apagàvem el foc perquè l'Exèrcit

no veiés el fum. Vam aprendre a clavar punxes en el bescoll dels

galls i les gallines perquè no cantessin. 22

LES PRIMERES ESTRUCTURES DE COORDINACIÓ

L'any 1985 es creen els Comitès d'Àrea, encarregats de coordinar la

seguretat, el desenvolupament i la coordinació de l'educació, la salut i

altres aspectes de la vida d'un grup de comunitats situades a les tres

àrees establertes en aleshores per les CPR de la Serra. També es va

crear la Comissió d'Animació, encarregada de mantenir informada la

població, tant dels desenvolupaments interns com dels externs. Aquesta

estructura d'informació i formació política seria clau durant els anys

següents, ja que per una banda s'intensifica la propaganda de l'Exèrcit

perquè la població abandoni les zones de resistència, es rendeixi i permeti

el seu reassentament i la seva reeducació en els poblets model i en

els pols de desenvolupament. La propaganda de l'exèrcit i del govern de

Guatemala afirma que es tracta de població civil retinguda per força

per la guerrilla.

El poble a la resistència

flama a tota la nació

per trobar el camí

cap a l'alliberament.

El poble a la resistència

la pau està treballant

que s'acabi la injustícia

recuperem l'herència dels pares

perquè hi hagi prou terra pels pobres

cor, cor meu.

Busquem el desenvolupament

amb justícia i dignitat

no volem militars

que vinguin a massacrar.

21. Testimoni del Vídeo “El traslado de las CPR de la Sierra”, Equip d'Educació,

Guatemala, 1999.

22. Testimoni de Domingo i Pedro (Mirador, Santa Clara) a una acompanyant, 1999.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

131


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

132

Endavant camperol

en la lluita popular

amb la unió del nostre poble

el puny cal aixecar.

El fruit a la resistència

ja l'estem collint

sembrarem més llavor

per seguir avançant.

Començaren els ixils

Nebaj, Chajul i Cotzal

formant una nova vida

la lluita no pararà. 23

El context polític en el país es fa més complex. L'arribada al poder

del primer govern civil de Vinicio Cerezo (1986) redueix la polarització,

ja que representa un avanç cap a la democràcia, però, al contrari

de la imatge que el país pretén projectar cap a l'exterior, no redueix la

violència de l'Exèrcit. S'intensifica el reclutament forçós a la regió ixil,

es prohibeix als Patrullers d'Autodefensa Civil (PAC) de deixar els seus

poblets i anar a treballar a les finques, i l'Exèrcit reemplaça els líders de

les PAC per comissionats militars 24 . Les primeres converses entre la

Unitat Revolucionària Nacional de Guatemala 25 i la Comissió de

Reconciliació (Madrid, setembre de 1987) van anar acompanyades de

l'Ofensiva Cap d'Any, que es va perllongar fins al mes de març de

1988.

LES OFENSIVES I ELS SETGES MILITARS A LES CPR DE LA SERRA

Durant els últims mesos de 1987 i els primers de 1988 vam viure

moments especialment durs, ja que l'Exèrcit va dirigir contra la

població una forta i llarga ofensiva. Combinant la fustigació militar

-mitjançant bombardejos, metrallaments i rastreigs- i la psicològica

-a través de missatges de familiars gravats-, pretenien capturar-nos

i així poder reubicar-nos a les àrees militaritzades. 26

23. Corrido escrit per l'animador de les CPR a Cabá, Tomás Cedillo.

24. Los sueños perseguidos, Andrés Cabanas. p. 114

25. La Unitat Revolucionària Nacional de Guatemala (URNG) fou creada l'any 1982

amb la unió dels quatre partits insurrectes: l'Exèrcit Guerriller dels Pobres (EGP),

l'Organització Revolucionària del Poble en Armes (ORPA), les Forces Armades Rebels

(FAR) i el Partit de Guatemala del Trevall (PGT).

26. Equip d'Educació, 1994.


Aquesta ofensiva ha estat catalogada per les CPR de la Serra com la

segona Terra Arrasada, pel seu cost (xifrat extraoficialment en 300

milions delars) i per l'enorme desplegament militar que assetja les

CPR de la Serra. Els destacaments, els bombardejos i el setge intens

suposen per a la resistència el major nombre de baixes registrades fins

el moment -captures i morts per fam, per esglai o per bala de

l'Exèrcit 27 -, a més d'una amenaça pel seu projecte de desenvolupament

comunitari i social.

Una posterior ofensiva, entre 1989 i 1990, va estrènyer encara més el

setge militar a les CPR de la Serra, i va empitjorar la situació fins a uns

límits que semblen impossibles. El setge era tan petit que només es

podia fugir de l'Exèrcit en cercle, per tornar al punt de partida. Es va

27. A l'utilizar la terminologia “morts per fam o per esglai” es vol respectar la tipologia

utilitzada per la pròpia població de les CPR-Serra. Les morts per esglai son aquelles

morts o malalties que acaben amb la vida, com a conseqüència dels forts traumes de la

guerra. Actualmente, hi ha moltíssima gent a Guatemala -no només de les CPR- que

diu que “té esglai"; és la manera popular d'expressar les malalties causades per vivències

traumàtiques. A l'Informe de la Comissió de l'Aclariment Històric de la ONU per a

Guatemala, els morts per fam i esglai no se comptabilitzen com a víctimes de guerra.

Capella Maya de

Caba.

Creus fetes per

familiars dels

assassinats al conflicte

armat.

A una cara de la

creu està escrita la

data de l’assassinat,

el nom i lloc

on vivia. A l’altra

cara, com fou assassinat

i la edat que

tenia.

133


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

134

fer gairebé impossible obtenir queviures de l'exterior.

Vam estar-nos més de quatre anys sense sal. Les barraques per protegir-se

de la pluja i del fred eren la mínima expressió d'una casa.

Els pantalons estaven tan apedaçats que era impossible reconèixer

la tela original. 28

LA SORTIDA A LA LLUM PÚBLICA

Davant del setge constant de l'exèrcit i de la negació de l'existència de

les CPR de la Serra per part del Govern de la República de Guatemala,

es va prendre la decisió, a finals de 1980, de donar-se a conèixer públicament.

A finals dels 80 vam realitzar consultes amb la població de les tres

àrees que conformen les CPR de la Serra, per analitzar la situació

en la que ens trobàvem i per poder realitzar la Primera Assemblea

General de les CPR de la Serra l'any 1990. En aquesta Assemblea

vam decidir sortir a la llum pública i trencar així amb l'aïllament

econòmic, polític i militar al que ens tenia sotmesos l'Exèrcit. És

així com aconseguírem el reconeixement i la solidaritat de nombroses

organitzacions nacionals i internacionals 29

La declaració resultant de l'Assemblea exigia al Govern que 1) ens

reconegui com a població civil camperola en resistència... 2) que no

segueixi... ocultant la nostra existència... mentre ordena a l'exèrcit que

impunement ens bombardegi i persegueixi ... 3) que ens permeti entrar

en els nostres poblets i pobles, i reunir-nos amb les nostres famílies.

Alhora, s'exigia que el nostre retorn ha de ser voluntari, lliure, de

manera organitzada i col·lectiva, i amb l'acompanyament i l'ajuda d'organismes

humanitaris nacionals i internacionals. 30

LA FIDELS BOMBARDEJOS I EL TRENCAMENT DEL SETGE

Gràcies a la nostra lluita, al suport de diverses organitzacions

populars, a l'església i a organismes internacionals humanitaris,

l'any 90 vam aconseguir escapar de la foscor i mostrar al món la

realitat que estàvem vivint. 31

28. Testimoni de la Carmen, infermera que va estar-se a la montaña durant aquest

període.

29. Declaració sobre la sortida a la llum pública, CPR-Sierra, 1990.

30. Declaració sobre la sortida a la llum pública, CPR-Sierra, 1990.

31. CPR de la Serra, El traslado de las CPR de la Sierra hacia los asentamientos definitivos,

Guatemala, juny 1998.


L'exèrcit va bombardejar les CPR de la Serra moments abans de la

visita del Relator de Drets Humans de les Nacions Unides -C.

Tomuschat-, el qual va ser testimoni ocular del setge i va poder prendre

fotos d'helicòpters abastint l'exèrcit 32 . A partir d'aleshores (1990) es

van anar reduint els bombardejos directes contra la població de les

CPR de la Serra 33 i les incursions de captura.

Al desembre de 1990 es va aconseguir instal·lar una delegació conjunta

de les CPR de la Serra i d'Ixcán a la capital de Guatemala. Una delegació

que va permetre d'establir vincles amb ambaixades, institucions

de DDHH, Esglésies, agències d'ajuda humanitària, ONGs, sectors sindicals

i populars, estudiants, moviments camperols, etc 34 Aquest període

més calmat va facilitar un reforçament de l'estructura organitzativa de

les CPR de la Serra fins a aconseguir trencar el setge i emprendre un

procés de normalització de la vida a les comunitats.

L'any 92 vam reorganitzar diverses estructures com l'Equip

d'Educació Popular, l'Equip de Salut, l'Equip d'Animació, les

Comissions de Projectes, les de Producció, de Terra, els Sectors

Religiosos, els de dones, els de joves, els de drets humans...

Al febrer de 1993, amb la primera visita per terra, l'entrada de l'acompanyament

permanent al juliol i la marxa de la CPR de la Serra

a la capital al setembre, vam aconseguir trencar el setge militar,

econòmic i polític. Per les CPR de la Serra, això va suposar l'inici

de les seves relacions amb l'exterior, i la normalització de la nostra

vida a les comunitats... A mesura que les negociacions de pau avançaven,

que denunciàvem la nostra situació particular i que rebíem

l'acompanyament de la comunitat internacional, s'anava reduint la

pressió militar sobre les nostres comunitats. Aquesta situació ens

permeté millorar la nostra organització, i ens donà més llibertat a

l'hora de treballar, de visitar les nostres famílies i de realitzar activitats

de mercat fora de les CPR de la Serra. En altres paraules, es

va anar trencant el setge militar i se'ns va obrir el món circumveí. 35

LA LLUITA PER LA TERRA: UN ÈXIT LIMITAT

Un cop restablertes les relacions amb els poblets i els pobles veïns, es

féu evident la necessitat de buscar solució al problema de la tinença de

la terra. Les CPR de la Serra volien seguir construint el seu projecte en

temps de pau. Per aconseguir-ho, havien de continuar junts.

32. Los sueños perseguidos, Andrés Cabanas. p. 161-162.

33. Urbina C., Varrin, D., Les CPR de la Serra. Viatge del 26 de setembre al 9 d'octubre

de 1993. Brigades Internacionals de Pau.

34. Butlletí Informatiu CPR-Serra-Ixcán, Guatemala, Novembre 1997.

35. Equip d'Educació de les CPR-Serra, op.cit

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

135


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

136

Originalment, la idea de les CPR de la Serra era quedar-se a les terres

que els havien refugiat durant la Resistència, però això entrava en conflicte

amb els camperols de Chajul. Les terres que ocupaven les CPR de

la Serra eren de la seva propietat. I tampoc podien retornar a les terres

que havien deixat abandonades en els seus llocs d'origen. perquè ara les

ocupaven unes altres famílies. A principis de 1995, una delegació de les

CPR de la Serra va aconseguir iniciar el diàleg amb els camperols de

Chajul per discutir i trobar una sortida a la problemàtica de la terra.

La Firma de la Pau, el 29 de desembre de 1996, va posar punt i final

a més de tres dècades de guerra i va establir les bases per democratitzar

el país. A l'Acord pel Reassentament de les Poblacions Desarrelades pel

Conflicte Armat Intern, el govern va admetre l'existència de les CPR de

la Serra i es va comprometre a reconèixer els drets fonamentals, així

com a desenvolupar programes socioeconòmics que asseguressin el

reassentament de la població de CPR de la Serra en condicions de seguretat

i de dignitat.

El procés de negociació de compra de terra, per tal d'aconseguir el

reassentament definitiu de la població, va durar més de 4 anys. Un procés

difícil, llarg i feixuc, que suposà un considerable desgast de cara a

l'organització però també de cara als ànims de les comunitats implicades.

Les CPR de la Serra ho consideren un èxit limitat de la seva lluita.

Èxit, perquè es va aconseguir solucionar el problema de la terra de les

CPR de la Serra i dels camperols de Chajul, evitant l'enfrontament. Èxit

també perquè les CPR de la Serra van ser capaces de mantenir una dura

negociació, amb amenaces i xantatges inclosos. Però limitat i mínim

perquè no n'hi ha prou solucionant el tema de la terra per recompondre

el teixit social i una reinserció real a la vida política, cultural i econòmica

de Guatemala. Tampoc va suposar un pas endavant per resoldre

la globalitat i la complexitat de la problemàtica nacional. 36

LES CPR DE LA SERRA I ELS EFECTES DE LA TERRA ARRASADA

L'any 1992, els grups de famílies que hi havia a la Serra de Chamá

van arribar a constituir un total de 38 comunitats. L'última incursió de

l'Exèrcit en aquesta zona va tenir lloc al 1994. Del Balanç General 37 de

la XI Assemblea General de les CPR de la Serra, s'extreuen els següents

elements. Uns elements que permeten fer-se una idea de les conseqüències

de la política governamental sobre el nostre projecte social:

36. CPR-Serra, El trasllat de les CPR de la Serra cap als assentaments definitius: Una

nova etapa de la nostra vida. Guatemala, juny 1998.

37. Balanç General de la XI Assemblea General de las CPR de la Serra. 2001.


Fa alguns mesos, coïncidint amb la XI Assemblea General, el Sr.

Andrés Cabanas ens va fer arribar el llibre que resumeix la investigació

que es va fer sobre la nostra vida durant la repressió i la

resistència. Unes 3,000 famílies constituíem les CPR de la Serra a

l'inici d'aquesta investigació; 3,000 famílies que, en aquella època,

ocupàvem diverses terres de la serra. L'estudi es va fer sobre

aquesta població, i entre el que tots vam poder recordar, ajudàrem

a comptabilitzar les 2,027 víctimes que van sofrir la repressió.

1,187 homes i 229 dones, principalment assassinats, morts de

fam, de fred, d'esglai, de malaltia, de tristesa, víctimes desaparegudes,

lliurades, capturades i violades. El total de morts fou de

1,349 persones.

A mitjans del 1997, juntament amb el Govern vam fer el cens per

iniciar el procés de reassentament; érem 2,037 famílies. Ara, en els

nous assentaments, incloent-hi la gent que es va quedar a les terres

de la serra, som al voltant d'unes 1,674 famílies.

Des dels anys de la resistència a la Serra, com a famílies, com a

comunitats i com a organització, hem perdut el 44 % de les famílies

membres. Durant el procés de reassentament, des que es va fer

el cens fins que es van concretar tots els reassentaments, vam perdre

una cinquena part de la nostra gent.

Als efectes que acabem de veure, cal afegir-hi l'aïllament geogràfic,

comercial i social que van viure aquestes famílies fins al 1994; any en

què el Govern de Guatemala va reconèixer la seva existència i la seva

qualitat de població civil en resistència en el procés de negociació per la

Pau. No obstant això, l'efecte de l'aïllament es va mantenir quatre anys

més. Al 1998 es van iniciar trasllats de les famílies des de la Serra de

Chamá cap a d'altres punts del país.

L'ORGANITZACIÓ SOCIAL COMUNITÀRIA FINS AL 1998

Des de la seva aparició fins ara, la presa de decisions a les CPR de la

Serra s'ha regit per un esquema assembleari, tot i que l'organització i

les seves estructures han estat modificades segons les necessitats de lluita

a les diferents etapes sòciopolítiques del país. Des de 1990 fins a la

cristal·lització, l'any 1998, dels canvis organitzatius que van sorgir del

procés posterior a la Firma de la Pau, l'organització de les CPR de la

Serra seguia el següent esquema.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

137


Asamblea

General de

las CPR

Sierra

Comisión

de Coordinación

(CdC)

Comisiones

generales de

trabajo

Comités

de Área

(Xeputul,

Cabá,

Santa

Clara)

Comisiones

específicas

de área

Comités

de

Comunidades

Comisiones

específicas

de

comunidad

Figura 1. Esquema organitzatiu de CPR de la Serra fins l'any 1998.

LES ESTRUCTURES I LA PRESA DE DECISIONS

L'any 1993, les 38 comunitats que constituïen les CPR de la Serra

estaven distribuïdes en tres zones geogràfiques. El sistema, com ja hem

dit, era de naturalesa assembleària, per tant, l'autoritat màxima era i és

l'Assemblea General. L'assemblea reunia unes 500 o 600 persones entre

els diferents comitès, els responsables de cada comunitat d'educació, de

vídues, d'ancians, de joves, de vigilància, de projectes, de producció i

d'animació, i dos representants de la població, també de cada comunitat.

La Comissió de Coordinació (CdC) -formada per 11 persones- era

l'òrgan executiu i representatiu de les CPR-Serra, amb la funció de vetllar

pel compliment dels mandats de l'Assemblea General. Cada membre

era responsable d'un camp específic (DDHH, salut, educació, etc.)

però les decisions es prenien en equip. La CdC elegia els representants a

la delegació de la capital i els seus membres feien torns, de manera que

sempre hi hagués algú allí. El grup que treballava a l'oficina de la capital

no tenia poder de decisió. Qualsevol proposta, vingués d'on vingués,

havia de ser analitzada i aprovada per la CdC.

La mateixa estructura assembleària es reproduïa a les àrees.

L'Assemblea d'Àrea es reunia cada 6 mesos, elegia el Comitè d'Àrea -

comitè que es reunia setmanalment- i s'atenia l'Oficina d'Àrea per

torns.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

Homenatge a les

persones assassinades

durant la guerra

139


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

140

Dins l'àmbit de comunitats, l'Assemblea Local es reunia cada mes i

elegia el Comitè Local, format per un representant per cada 20 famílies,

aproximadament. La seva funció era la d'organitzar consultes populars

abans de les assemblees d'àrea o generals, recollir les propostes de la

població, assegurar el compliment dels treballs de la comunitat (collita,

manteniment de camins, ponts, cases, etc.), garantir els treballs col·lectius

per a la gent que no pot sembrar, com ara les famílies de delegats a

la capital, els malalts, les vídues, etc. Les propostes de la Comunitat

havien de passar pel comitè Local, d'allí al Comitè d'Àrea i d'allí a la

CdC, si eren considerades suficientment importants. Les decisions i les

propostes de la CDC arribaven a la comunitat seguint la via inversa.

Les estructures d'educació, de salut, de projectes, d'animació, de vigilància,

de dones, de joves, d'esports, d'associació de vídues, i els sectors

religiosos (maia, catòlic i evangèlic), seguien el mateix esquema organitzatiu

comunitat – àrea – Serra.

LLEIS INTERNES

La població de les CPR no es regia pel codi penal vigent en el país i

tampoc s'utilitzaven mètodes repressius. Per exemple, si algú no treballava

i, per tant, no produïa, la comunitat es reunia amb ell. Si no es

tractava de motius raonables i lògics (malaltia, problemes familiars

greus, etc.) la comunitat li imposava una sanció que normalment consistia

en sembrar un nombre determinat de cordes de blat de moro destinades

al consum del sancionat i de la seva família. Davant d'un robatori,

es preguntaven les raons i es donaven unes orientacions positives a

seguir. Una sanció bastant comuna era la de sembrar per a la comunitat.

Però si el fet es repetia i no es corregia l'actitud, es podia arribar a

expulsar el lladre de les CPR; una dràstica solució que rarament es produïa.

Pel que fa a les separacions de parelles, la decisió es posava en

coneixement de la comunitat a través de l'Assemblea Local. Se separaven

públicament explicant les raons i aclarint com resoldrien el tema

dels fills.

Actualment, tot i que les comunitats s'han de regir segons el sistema

legal del país, en la mesura del possible s'intenten solucionar els problemes

en el si de la comunitat. Cal tenir en compte que aquesta manera

de fer ens ve, en bona part, de la tradició cultural maia.

TREBALL COL·LECTIU I SERVEIS COMUNITARIS

El treball col·lectiu respon a tres funcions principals. En primer lloc,

permet ajudar a malalts i vells. En segon lloc, permet donar suport a les

famílies de membres de diverses estructures de les CPR de la Serra que


no reben cap tipus de remuneració pel seu treball com a mestres, brigadistes

de salut, o membres de comitès. I, en tercer lloc, permet mantenir

els serveis de la comunitat: preservar camins, construir clíniques o escoles,

etc. No sempre ha estat fàcil el fet que tota la població compleixi

amb el treball comunitari estipulat.

Actualment, en els nous assentaments i amb l'allau de projectes, la

població contribueix -segons el que estipuli el projecte en qüestió- amb

mà d'obra, etc. La propietat es divideix en parcel·les individuals i en

parcel·les comunitàries. Una vegada més, cal assenyalar aquí, la tradició

maia de mantenir terres comunals.

EDUCACIÓ 38

Des de 1984 es va començar a organitzar l'educació per als nens i

nenes de les CPR-Serra. Els mestres eren elegits per la comunitat.

Decidíem tenint en compte, a més dels coneixements, la qualitat de la

persona. Que sigui conscient i estigui disposada a donar el seu temps,

que sigui honrat, pacient i amb vocació.

Els materials eren pràcticament inexistents i la formació escassa: de

1982 a 1988, per a nosaltres va ser molt difícil. Alguns teníem un nivell

escolar molt baix. Teníem pocs manuals que amb el pas del temps es

van anar deteriorant. Vam haver d'inventar els nostres propis materials.

Fèiem classes segons els nostres coneixements i les nostres capacitats.

Cada final de mes ens reuníem per avaluar la feina feta i intercanviàvem

experiències. En aquestes reunions elaboràvem els manuals que

utilitzaríem en endavant.

Com a mesura de seguretat, les classes es feien a l'exterior però d'amagatotis

al guatal 39 o sota dels arbres grans, ja que les cases eren

cremades per l'exèrcit. Els alfabetitzadors organitzàvem el pla d'emergència

a classe. Els nens coneixien els seus refugis per defensarse

dels bombardejos i dels metrallaments. Anaven a les classes preparats

amb totes les seves coses per si s'aproximava l'exèrcit. La

Comissió de vigilància ens va protegir molt els dies de classe; això

va permetre que realitzéssim el nostre treball d'educació. Ens vam

organitzar per fer vigilància. Els nens s'alternaven també per fer-la.

Hi va haver coordinació entre tots. Només així vam aconseguir salvar-nos

diverses vegades de l'exèrcit.

Durant els anys de major repressió i del setge militar, es van suspendre

classes: volíem fer una escola de segon grau just quan va arribar l'exèr-

38. Equip d'Educació, 1994.

39. Guatal: parcel·la de terra conreada a la muntanya.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

141


cit. Vam haver de marxar, els alumnes van anar a casa amb por a amagar

els seus matxets i altres coses de la cuina. Aconseguírem salvar

alguns animals. La resta de l'any 87 no vam tenir classes. El 1988 vam

començar de nou. Les classes es feien sota els pals, sense pissarres,

només amb petites targetes. Els alumnes van tornar a inventar les tauletes,

però ja no va ser constant, només un dia a la setmana, cada 15

dies. Després vam aconseguir dur taules a la muntanya. Quan va arribar

l'exèrcit a Xecoyeu, la nostra educació va decaure de nou. 40

A partir de 1989 es va poder tornar a reorganitzar la feina. L'any

1992, es creà l'Equip d'Educació Popular, encarregat d'organitzar i

supervisar l'educació, definir objectius i pràctiques educatives a les

CPR, incorporar la comunitat, promoure la construcció d'escoles a

mesura que es reduïa la violència, etc. A poc a poc van tornar a rebre

alguns materials.

Amb la sortida a la llum pública, a partir de 1993 es va organitzar la

capacitació dels promotors amb el suport de l'acompanyament nacional

i internacional, partint d'una sistematització de l'experiència des de

1982. Es van aconseguir projectes de cooperació internacional per

donar suport al desenvolupament del projecte educatiu de les CPR de la

Serra.

A partir dels Acords de Pau, els promotors d'educació popular de les

CPR de la Serra iniciaren un procés de convalidació de la seva educació

primària. Després aconseguírem un programa de formació semipresencial

pel primer tram de secundària, al qual seguí un altre programa

semipresencial pel magisteri que els convertirà en mestres titulats d'educació

rural bilingüe. Tot aquest procés es va desenvolupar, no sense

dificultats, en el marc de la Comissió d'Educació de la Població

Desarrelada (CEPD) de l'Assemblea Consultiva de la Població

Desarrelada. El Pla Específic d'Educació de la Població Desarrelada,

sorgit del procés dels Acords de Pau, inclou aspectes com el desenvolupament

d'una educació participativa, respectuosa amb la cultura pròpia

i fidel a la història de la població desarrelada, el procés de capacitació

per a la professionalització dels promotors i el reconeixement econòmic

del seu treball. L'any 1999, els promotors d'educació popular de les

CPR de la Serra es van constituir en l'Associació d'Educadors Populars

Reassentats del Quiché (AEPREQ), amb l'objectiu d'impulsar el seu treball.

40. Testimoni de Miguel Itzep, Santa Clara. Actualment viu a El Triunfo 25 de

Septiembre, Champerico. Los sueños perseguidos, Andrés Cabanas, p120-121. Promotora

de educación.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

143


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

144

EL SISTEMA DE SALUT A

LES CPR DE LA SERRA

Una estructura de salut diferent del model tradicional indígena

L'exposició al fred, a les pluges, al sol

L'exposició a animals o a plantes que provoquen mals

La Fam

Les ferides de bala, les ferides de granades, les ferides dels

[ bombardejos, les morts

L'esglai, la por, la tristesa, la pèrdua de la fe, la pèrdua

[ de l'esperança. 41

I a aquests fets cal afegir-hi l'aïllament geogràfic, l'incessant setge

militar i el fet de no poder accedir a cap hospital ni centre de salut.

Com a mitjà per a afrontar el que aquesta situació implicava per a la

salut, la població posseïa el llegat de la seva cultura. Un llegat que es

concreta en una organització pròpia basada en una inherent cosmovisió

i que recau en les persones més grans. Les figures més destacades són

els sacerdots maies, les llevadores, els remeiers, etc.

No obstant, la situació viscuda com a conseqüència de la Terra

Arrasada tenia impactes sobre la salut que les cultures indígenes no

coneixien. Les CPR-Serra van haver d'adaptar uns models de salut que

no s'emmarcaven dins la seva cosmovisió, però que responien millor a

les circumstàncies. Per descomptat, la brutal estratègia militar va comportar

efectes a la salut de les persones que ni tan sols el model de salut

occidental era capaç d'afrontar.

L'ATENCIÓ A LA SALUT DURANT LA RESISTÈNCIA

Els serveis sanitaris es van començar a organitzar des de principis dels

80. Totes les comunitats de les CPR Serra es van veure en la necessitat

de seleccionar un mínim de 3 persones per atendre la Salut de la població.

El criteri de selecció aplicat fou que les persones tinguessin una

base de coneixements en salut, ja fos a través de la pròpia cultura o al

fet que s'haguessin capacitat com a promotores de salut segons l'esquema

occidental abans de l'època de la Terra Arrasada.

Vam començar amb les bases que hi havia, gent amb experiència,

llevadores, remeiers, sacerdots maies, hueseros i promotors que

41. Fragment del Poema de comiat de la Muntanya. Sebastián Ceto, Santa Clara, 1998.


havien treballat amb l'església. Abans de la violència, jo vivia a la

Finca San Francisco; allí l'església em va ajudar a capacitar-me per

injectar, treure paràsits, usar el termòmetre... En aquell moment,

entre els anys 1974 i 1975, jo formava part dels joves de l'església...

més tard, a la muntanya, ja no volia ser responsable de la

comunitat. No volia donar el meu temps. Van matar el meu pare.

Sentia odi... (Agapito, La Unión Victoria).

L'any 1983 es comença a organitzar l'estructura sanitària amb la

capacitació dels brigadistes de salut per part de metges de la capital

que es troben a la muntanya. Primer se'n capacita un per cada

grup gran de població, i després, cap al 84-85, un per comunitat;

són els brigadistes locals. També hi ha un encarregat de salut per

àrea. Encara no hi ha coordinació entre les àrees, només una mica

a través del metge que s'està amb nosaltres. Hi ha atenció i xerrades

amb la gent. L'estructuració arriba a partir de 1990, quan es

crea la CdC i l'Equip de Salut, que coordina les àrees. 42

Cada comunitat va nomenar un mínim de tres persones per a l'estructura

de Salut. Un determinat grup de comunitats que s'organitzava en

àrees, nomenava tres d'aquestes persones com a responsables de la

salut a l'Àrea. D'entre tots els promotors i promotores, se'n nomenaven

sis que constituïen l'Equip de Salut General, responsable de la coordinació

general. Els diferents nivells de l'estructura de salut es diferenciaven

en el seu grau de coneixements, responsabilitat i compromís en el

treball. Els problemes de salut lleus o que s'emmarcaven en les capacitats

dels equips de salut local eren atesos a la comunitat. L'equip de

salut d'àrea s'ocupava dels casos més greus, i si superaven els límits

d'aquest nivell, els pacients eren traslladats a l'Equip de salut de la

Serra.

Cal entendre aquest sistema com l'adaptació d'iniciatives de promoció

de la salut que ja havien començat a aparèixer a les zones més

remotes de Guatemala en els anys 60. La figura del promotor de salut

apareixia allí on l'estructura de salut pública era molt feble i no es

cobrien les necessitats bàsiques de la població. La situació dels indígens

i camperols era la més desfavorida. Mancant de personal mèdic i d'una

atenció de salut institucional, sorgeix la figura del promotor de salut;

persones de la pròpia comunitat que es capacitaven pels seus propis

mitjans, amb el suport d'ONGs o de l'església, per atendre les necessitats

d'atenció en salut de la seva pròpia comunitat. Aquest procés es

desenvolupa durant els anys 70, en un context de participació comunitària

influenciada per la teologia de l'alliberament i l'educació popular.

42. Relat de Domingo Alvarez, membre de l'Equip de Salut de les CPR-Serra, El

Triunfo 25 de setembre.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

145


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

146

Els promotors de salut apareixen com a líders reconeguts per la comunitat.

43

ELS RECURSOS MÈDICS A LA RESISTÈNCIA

Dos metges que van estar-se a les CPR en diverses ocasions entre

1991 i 1993, ens relaten la seva experiència:

A principis dels 90 vam pujar diverses vegades a les CPR de la

Serra. Hi havíem de fer un diagnòstic del funcionament de la salut

i preparar la sortida a la llum pública, la Visita per Terra del 93. La

salut estava bastant ben organitzada, els ànims eren alts i els brigadistes

més antics estaven molt capacitats. Duien anys capacitantse

amb personal mèdic de la capital que s'estava unes temporades

a la muntanya. Al començar les reunions amb els promotors i les

llevadores per fer el diagnòstic de la salut a la resistència, els promotors

de Cabá ens van expliar que durant els primers anys no

tenien res de res. Ni material ni capacitació. Treballaven amb el

poc que tenien i sabien. A la Serra van arribar alguns promotors,

molt pocs, que ja eren promotors en els seus poblets. Un d'ells treballava

a l'àrea de Xeputul. Ell tenia un exemplar del llibre “On no

hi ha doctor”. L'únic que hi havia. Els soldats o les PACs el van

matar i el van deixar estès sobre una pedra, vora el riu que hi ha

entre Paal i Santa Rosa, amb el llibre sobre la panxa. Alguna gent

sabia on era, el veien des de lluny però no s'atrevien a anar-hi per

por d'una emboscada. Els zopilotes i la pluja van arribar. Així es va

perdre l'únic llibre que tenien aleshores.

Durant els primers anys de la resistència, l'atenció en salut no tenia

una ubicació fixa per culpa de les persecucions, els bombardejos i els

metrallaments de l'Exèrcit. Si el cas era de gravetat, l'equip de salut

havia d'arribar-se al lloc on es trobava l'afectat. A principis de la dècada

de 1990 es va instal·lar un hospital i, al reduir-se el setge militar, els

equips de salut van poder disposar d'un indret fix (clínica o hospital)

on atendre els malalts.

En el 90-91, per iniciativa de la gent es van construir clíniques

comunitàries i una clínica central per àrea. A la clínica comunitària

es consulta un cop per setmana a la tarda. A la clínica d'àrea hi

atén el brigadista d'àrea. Els brigadistes d'àrea estan més capacitats.

Tenen materials, el llibre “On no hi ha doctor” i més tractaments

a partir del 90. 44

43. El llibre de Ma. Luisa Cabrera Otra Historia por contar. Promotores de salud en

Guatemala (Associació de Serveis Comunitaris de Salut – ASECSA, Guatemala, 1995)

ofereix una ampla visió, contextualitzada, clara i amena de la història dels promotors

de salut a Guatemala.


També es va crear un hospital on hi treballavenels pocs metges que

s'estaven a la muntanya i els brigadistes de salut

L'hospital va arribar a atendre fins a 50 persones hospitalitzades.

S'atenien parts, ferits de bala, ganivetades, malalties. Jo vaig estarme

allí per hepatitis i anèmia. Gairebé no hi havia materials. Es

feien operacions sense anestèsia. Canviava de lloc quan capturaven

algú. Els malalts es transportaven en lliteres o cadires de fusta i els

que podien una mica, caminaven. Treien malalts cap a Mèxic, per

la selva. Cap a la capital, només després de la primera visita per

terra, al setembre del 93. 45

El setge de l'exèrcit feia molt difícil l'entrada de materials i medicines.

Fins a principis dels 90 no hi ha material. Cap a l'any 1985 comencen

a entrar els primers medicaments a través de Mèxic, per Ixcán.

Però de vegades, amb les fugides, el poc que hi ha es perd.

L'escassetat de recursos es va contrarestar aprofundint en els coneixements

de medicina tradicional i mitjançant pràctiques alternatives com

l'acupuntura.

Com que no teníem medicines, utilitzàvem el que sabien el metge i

la gent de plantes. Fulla de frijol per rentar ferides; berbena, tres

puntas o alcután per curar la febre, santo domingo o apazote contra

la disenteria. De vegades no sabíem què fer i provàvem el que

ens deia la gent. El metge que s'estava allí amb nosaltres fins a la

desmovilització era acupunturista. Ell va fer un quadern amb tots

els punts. Se'n van fer còpies i s'utilitzava a les consultes. 46

Les pràctiques de medicina tradicional es van veure molt afectades

pels constants desplaçaments. Algunes plantes es trobaven també a la

muntanya, però en molts casos es va haver d'aprendre l'ús de noves

plantes. Ara, amb el nou desarrelament -com a conseqüència dels reassentaments-,

la població ha d'adaptar-se de nou als recursos i a les

pràctiques de l'entorn. Aquest procés s'intenta contrarestar promovent

horts de plantes medicinals a les comunitats i incloent l'ús d'aquestes

plantes a les capacitacions dels promotors, promotores i llevadores.

44. Relat de Domingo Álvarez, membre de l'Equip de Salut de les CPR-Serra, El

Triunfo 25 de setembre.

45. Relat de Nazaria Tum. Va estar-se bàsicament a l'àrea de Cabá. L'única dona que

s'ha mantingut com a dirigent històrica de les CPR de la Serra, i reconeguda per la seva

tasca en el moviment popular, camperol i indígena de Guatemala

46. Relat d'Agapito Pastor, CPR-Serra.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

147


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

148

LA SALUT TAMBÉ TRENCA EL SETGE MILITAR:

ENTRADA DE LA COOPERACIÓ INTERNACIONAL

A més del coneixement en medicina tradicional, propi de les comunitats

indígenes, els promotors i promotores de salut de les CPR de la

Serra van comptar amb el suport de metges guatemalencs des de l'inici

de la resistència. Van ser precisament aquests metges, juntament amb

els promotors i promotores de salut populars i camperols, els que van

desenvolupar el sistema d'atenció en salut de les CPR. Els promotors

van arribar a estar molt capacitats i alguns podien fer operacions inversemblants

amb els pocs mitjans que disposaven. Però això no se sabia

en aquell moment. Aquest desconeixement s'ha traduït sovint en una

manca de reconeixement del treball dels promotors i promotores de les

CPR. Aquesta va ser una de les raons que van dificultar el treball conjunt

i les negociacions amb entitats i personal mèdic internacional.

L'Equip de Salut de les CPR de la Serra ha hagut d'enfrontar-se

sovint a la desconfiança del personal tècnic i mèdic des que, l'any 1991,

van començar a negociar amb la Creu Roja, més tard amb Metges

Sense Fronteres i amb d'altres instàncies de cooperació, i ja després de

1997, amb personal mèdic del Ministeri de Salut.

L'any 91 vam començar a negociar amb la Creu Roja pel tema de

les vacunes. Van arribar, però la seva manera de lligava amb la realitat

de les CPR. No entenien que els promotors estaven capacitats.

La seva idea era dur gent, infermers i metges dels pobles propers.

Nosaltres no volíem gent de fora perquè era perillós i perquè nosaltres

també estàvem capacitats. Volien discutir les nostres normes

internes. Ho volien discutir tot. Era difícil d'arribar a un consens,

no entenien que haguessin de negociar amb nosaltres. Van sol·licitar

que es reunís la població per a una consulta, i així ho vam fer.

Van preguntar a la gent que què volien i van respondre el mateix

que deien els dirigents. La població va respondre que el que deien

els dirigents els semblava correcte... Aleshores els vam retornar. No

perquè ens estiguem morint, caurem en un parany. 47

Una mica més tard, l'any 92 es van iniciar els contactes amb l'organització

Metges Sense Fronteres de França. L'experiència va ser molt

més positiva i va dur a un període de cooperació i presència de MSF-

França a la Serra de Chamá.

Ells sí que van entendre'ns. Es van posar a parlar més que a ofendre's.

Al principi, tactant-se de gent internacional, no creien en el

que feia la gent. Però de seguida ens van veure amb uns altres ulls

47. Relat d'Agapito Pastor, CPR-Serra.


a l'adonar-se que sabíem el que ens fèiem. Van donar moltes capacitacions

a brigadistes i llevadores; cada mes s'impartien 8 dies de

capacitació per als brigadistes d'àrea, sense comptar les capacitacions

que rebien els brigadistes locals a les comunitats. Ells –el personal

mèdic de MSF- també van aprendre de nosaltres. Va venir un

metge francès que deia que no podia fer certes operacions per falta

de mitjans. Els promotors, en canvi, les feien amb el que tenien.

Després ja s'hi va atrevir.

En general, des de les CPR de la Serra es valora positivament la presència

de MSF-França, tot i que resulta sorprenent constatar que es

considerin tan valuoses les aportacions específiques en el camp de la

salut, així com altres aspectes relacionats amb els efectes positius per a

la població resistent de la presència internacional en el context de guerra

i de setge militar.

La seva presència permanent ens va donar més credibilitat i confiança.

Era com un aval. Van dur malalts a la capital. Van portar

també la primera ràdio. Quan van poder, van enviar medicines a

les àrees.

Un aspecte important que cal assenyalar amb l'entrada de l'ajuda

internacional i nacional, incloent la de l'església, és l'esforç que es va

haver de fer des de les CPR de la Serra per cuidar la manera en què

aquesta ajuda era proporcionada. En molts casos, l'ajuda arribava amb

una actitud paternalista que no respectava l'organització interna de les

CPR ni els seus representants. La població i les autoritats eren les que

havien de decidir si els convenia una o altra ajuda, i la manera com

havia de ser administrada. Conscient o inconscientment, la tendència

d'aquesta onada assistencial va crear diferències i rivalitats entre la

població, amb les conseqüents dificultats per tirar endavant la lluita

organitzada. 48

LLUITAR PER A LA SALUT EN TEMPS DE PAU

L'any 1996 s'inicia un nou projecte finançat per la UE i dut a terme

per la ONG guatemalenca SEMBRA i l'Equip de Salut de les CPR de la

Serra. Un projecte que -juntament amb d'altres posteriors- assegura la

capacitació dels brigadistes de salut, ara denominats promotors de salut

rural. Entre 1997 i 1998, la capacitació inclou pràctiques de laboratori

en un hospital de la capital. S'inicien programes de capacitació de qua-

48. Sergio; metge que, en diversos períodes, ha col·laborat de manera continuada amb

les CPR-Serra.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

149


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

150

tre anys: una setmana cada dos mesos a l'Associació de Serveis

Comunitaris de Salut (ASECSA) -associació integrada per diverses entitats

guatemalenques que treballen amb promotors de salut rural. Des

de 1996, també es comença a treballar en salut dental amb el suport

del Comitè de Coordinació de Serveis per a la Salut (CCSS); una organització

fundada a Mèxic que treballava amb els refugiats instal·lats en

els estats mexicans fronterers amb Guatemala i que comença a treballar

al nostre país en els processos de retorn de refugiats a Mèxic.

L'Acord de Pau per al Reassentament definitiu de la població desarrelada

pel conflicte armat intern inclou la formació i el reconeixement

dels promotors de salut. Els promotors que es van desmovilitzar després

de la Firma de Pau van tenir accés a un programa d'equivalència i

homologació dels seus coneixements com a auxiliars d'infermeria.

Diversos promotors de les CPR van ser homologats però són pocs els

que actualment segueixen atenent a les seves comunitat: al no haver-hi

places depenents del Ministeri de Salut a les pròpies comunitats de

CPR-Serra, els promotors homologats no tenen accés a una retribució

pel seu treball. La solució ha estat buscar feina fora de la comunitat.

Jorge, un promotor de la nova Comunitat Unió 31 de Maig

(Uspantán), n'és una excepció. Va ser reconegut com a infermer auxiliar

pel Ministeri de Salut i, en resposta a les reivindicacions de la

població, va ser assignat per treballar al nou centre de salut creat a la

comunitat. També hi ha hagut gent que, per poder exercir la professió,

han tornat als seus poblets d'origen. És el cas d'en Mateo i en Nicolás:

treballen al centre sanitari de Nebaj i, un dia a la setmana, col·laboren

voluntàriament a l'atenció en salut del nou assentament de les CPR a

Turanza (Nebaj).

LA FORMACIÓ, AVUI

Abans dels Acords de Pau, les capacitacions dels promotors de salut -

així com les dels promotors d'educació-, no eren reconegudes per cap

institució ni pel govern. Es tractava d'una formació no formal. En

aquest aspecte hem fet un salt qualitatiu, aconseguint entrar en programes

d'ensenyament reconeguts per l'Estat. La formació ha estat i

segueix sent una prioritat. Actualment, gairebé la totalitat dels promotors

reben capacitació a diverses instàncies nacionals, tant a dins com a

fora de les seves comunitats. Amb els trasllats cap als assentaments

definitius, els promotors amb més experiència van desplaçar-se cap a

les noves terres, de tal manera que les comunitats que es van quedar a

la Serra van haver d'elegir nous promotors, els quals estan fent un

notable esforç per capacitar-se.


L'any 1999, un grup de promotors es va capacitar en salut dental i un

altre en oftalmologia. Aquell mateix any vam iniciar contactes amb la

Fundació Pro-cecs i Sords de Guatemala. Referent a l'atenció sanitària

de les dones, des de finals del 1998, un grup de dones s'estan capacitant

com a promotores en aquesta especialitat. El seu treball completarà el

dels promotors i el de les llevadores. La capacitació de les llevadores ha

estat sempre més difícil, ja que per la seva avançada edat els costa traslladar-se

fora dels seus assentaments, i no és especialment senzill aconseguir

programes de capacitació a les mateixes comunitats, especialment

a les més allunyades. Malgrat les dificultats, gairebé totes les llevadores

de les CPR-Serra han participat en programes de capacitació.

EL RECONEIXEMENT INSTITUCIONAL, AVUI

Actualment, els promotors de les CPR de la Serra proven de fer nous

passos cap a la lluita pel compliment dels Acords de Pau. En el marc de

l'Assemblea Consultiva de la Població Desarrelada, juntament amb

promotors de salut rural d'altres sectors de la població desarrelada, es

reinicia el diàleg amb el Govern de Guatemala. L'objectiu? Que el

Ministeri de Salut els reconegui com a auxiliars d'infermeria i que els

permeti treballar a les seves comunitats, tenint en compte que coneixen

la seva cultura, parlen els idiomes maies i volen treballar amb la seva

gent. Recentment, el Ministeri de Salut ha capacitat i reconegut a 12

promotors com a tècnics auxiliars de farmàcia.

La lluita pel reconeixement va lligada amb la lluita per obtenir centres

de salut en els diferents assentaments, medicines assequibles per a

la població i, en general, atenció integral en salut primària.

L'organització, la formació i l'experiència acumulades, juntament amb

la voluntat de treball per millorar la qualitat de vida, faciliten els avenços

a les comunitats de les CPR de la Serra.

Quan vam arribar aquí, a El Triunfo, i vam començar a negociar

amb les autoritats de salut, ens va passar el mateix que a Chajul.

No ens volien donar medicines perquè deien que no les podíem

usar. Els promotors vam haver de respondre a un qüestionari i van

reconèixer que s'havien equivocat: coneixíem prefectament l'aplicació

de cada medicina... Ara ja no ens posen problemes i ens

donen medicaments. Ja hi ha un centre de salut a prop, tot i que

encara no en disposem un de propi aquí. Ara bé, com que van

veure la nostra formació i la nostra capacitat de treball, hem aconseguit

una sol·licitud signada i aviat tindrem un centre aquí. 49

49. Domingo López, promotor de salut a El Triunfo (Champerico)

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

151


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

152

L'ESTRUCTURA SANITÀRIA, AVUI

Actualment, les CPR de la Serra compten amb 78 promotors de salut

rural, 1 infermer, 17 promotores de salut de les dones, 22 tècnics en

salut dental i unes 60 llevadores, a més de hueseros, remeiers i sacerdots

maies, coneixedors de les pràctiques sanitàries tradicionals.

Tots els assentaments tenen clíniques més o menys formals. Els equipaments

difereixen d'un assentament a un altre, segons com hagin

avançat les negociacions amb les diferents instàncies nacionals i internacionals

després del reassentament definitiu. La Unión 31 de Mayo,

per exemple, disposa d'una clínica formal amb llum solar i aigua. La va

finançar un programa del govern de Guatemala i és atesa per un metge

cubà, un infermer de les CPR reconegut pel Ministeri de Salut i els promotors

de salut de les CPR. D'altres assentaments tenen clíniques provisionals,

a l'espera de l'aprovació o de la posada en marxa de diferents

projectes.

Fins fa pocs anys, els medicaments s'aconseguien, gairebé exclusivament,

a través de projectes de cooperació. Actualment, tots els assentaments

estan definint estratègies per tal de disposar de medicines a cost

assequible per a la població. A més a més, les CPR estan negociant amb

les instàncies governamentals per tal d'aconseguir que els seus programes

arribin a totes les comunitats. En alguns casos, com a la Serra, la

realitat de les comunitats s'enfronta als requisits de l'administració de

Guatemala.

Estem negociant una venda social de medicines. A l'ADIM ens vam

associar amb PROAM (Programa d'Accés als Medicaments del

Ministeri de Salut). Vam haver de fer un acord amb la prefectura,

aquí a Nebaj, perquè un dels requisits per instal·lar una venda

social és disposar d'una casa amb drenatge, llum, de bloc i pintada.

Això també és discriminació perquè a les comunitats no hi ha

aquesta possibilitat. Ara tenim una venda social a Mirador i des

d'allí s'abasteixen farmacioles a les altres comunitats de Santa

Clara. Però vés a saber si passarem les inspeccions quan venguin els

de la capital. Quatre promotors de Xecoyeu, Santa Clara, Mirador

i Nueva Amacchel van aconseguir la tarja d'auxiliars de farmàcia.

D'altres promotors s'encarreguen de les farmacioles. 50

L'atenció sanitària és un clar exemple de l'organització de les comunitats

indígenes. Una organització que s'ha sabut mantenir a partir de

mitjans propis, aconseguint un no sempre fàcil equilibri amb el suport

extern. Els èxits han estat molts i significatius. Però també som cons-

50. Entrevista amb Jesús Cuyuch, Santa Clara, director executiu d'ADIM-CPR de la

Serra


cients que no són pocs ni petits els reptes, els problemes i les debilitats

que s'han d'afrontar. Les CPR de la Serra no compten amb un pla

estratègic referent a la salut que inclogui de forma unificada tots els

assentaments. Aquest és un treball que cal iniciar en els pròxims mesos.

LA SALUT DE LES DONES

UN DRET BÀSIC

Els únics programes centrats en les dones com a éssers comunitaris

amb participació en salut primària apareixen en els anys 80. En aquell

moment, les Coordinadores Interinstitucionals d'Atenció Primària

(COINAP) promovien grups de dones promotores de salut i impulsaven

els cercles infantils, posant èmfasi en la salut maternoinfantil. L'any

1986 s'elabora el Pla Estratègic de salut maternoinfantil, que esdevé el

primer exemple d'intervenció en salut en què les dones són considerades

com a agents de salut comunitària.

Entre 1997 i 1998, es van realitzar diversos tallers sobre salut reproductiva

i drets humans, amb especial atenció als drets de les dones. Les

dones van analitzar en grup la situació d'alguns drets bàsics de totes les

persones, entre els quals es trobava la salut de les dones i es van aportar

propostes de millora.

A partir d'aquests tallers i del treball dels Comitès de Dones dels diferents

assentaments de les CPR-Serra, es va plantejar la necessitat que

algunes dones es capacitessin en salut. En els tallers i en les reunions

posteriors, moltes dones van expressar que en nombroses ocasions no

acudien a les clíniques pel fet que eren ateses només per homes.

Aquesta tendència de no anar a la clínica s'aguditza quan es tracta de

malalties pròpies de les dones, dels diversos aspectes relacionats amb la

salut reproductiva i sexual.

No vaig a la clínica perquè allí només atenen homes i el meu marit

no vol .

(Participant a un taller, Santa Clara)

INCENTIVAR LES CAPACITACIONS

Davant d'aquest panorama, es va plantejar la necessitat d'estructurar

mecanismes que asseguressin l'atenció a la salut de les dones, entenent

la salut en el seu concepte ampli, per la qual parlarem de salut integral

de les dones. Es va marcar l'objectiu inicial d'establir un procés de

capacitació de les pròpies dones per tal d'afrontar, no tan sols les

malalties de les dones, sinó també les arrels d'aquestes malalties. Es va

promoure la formació d'un grup d'aproximadament 20 dones -entre

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

153


Promotores de salut

de les dones de la

CPR de la Serra de

Nentón i de

Colotenango, a un

taller de capacitació

154

dues i quatre per cada assentament- que s'estan capacitant des de 1998

com a promotores de salut de les dones, seguint un programa que

inclou aspectes de salut, organització, gestió i formació general. El treball

de les promotores de salut de les dones es coordina amb les autoritats

de les CPR de la Serra i de les comunitats, amb l'Equip de Salut,

amb el comitè de dones de cada comunitat i amb les llevadores.

Les llevadores són la figura femenina tradicional responsable de la

salut de les dones a la tradició maia. Malgrat ser cert que les seves funcions

no es limiten exclusivament a l'atenció de parts, no podem negar

que molts aspectes de la salut de les dones queden desatesos. Un exemple

n'és la freqüència amb la que les famílies s'adrecen als acompanyants

nacionals o internacionals que viuen durant un temps a la comunitat

-però que en són externs-, per assessorar-se o obtenir mètodes

d'espaiament d'embarassos. La informació i els mitjans són a les clíniques

però hi ha nombroses barreres socials per accedir-hi. Entre elles, el

fet que els promotors siguin homes i que la resta de la comunitat se'n

pugui assabentar -és la famosa por al "què dirà la gent". Un altre

exemple és la gran quantitat de dones que assisteixen a les jornades de

salut de les dones que es realitzen en algunes zones de Guatemala on

disposen de clíniques especialitzades exclusivament en aquest tema.


Entre 40 i 80 dones es desplacen mensualment fins a la clínica

d'Ixconlaj, a Huehuetenango, on les promotores de salut de les dones

de les CPR fan pràctiques en els tallers de capacitació.

D'entre tots els promotors de salut rural existents a Guatemala, hi

destaca el reduït percentatge de dones. Les CPR de la Serra no en són

una excepció: en moltes ocasions s'han escollit dones perquè es capacitessin

com a promotores de salut, però amb el temps abandonen el seu

treball comunitari, la majoria de les vegades per tal d'atendre les seves

funcions de cara a la família.

LES DONES DINS LES CPR

Les dones han tingut sempre un paper molt actiu dins l'organització

de les CPR i de les seves comunitats. La història ens demostra una

vegada més com en situacions de conflicte, les dones, alhora que assumeixen

rols que en circumstàncies normals els estan prohibits, expandeixen

la seva funció reproductora i de manteniment de la vida de la

família i de la comunitat fins a nous límits. Les dones de CPR no són

alienes a aquests processos. Elles van participar en tots els aspectes

durant la resistència. Perquè això fós possible, es va posar especial

atenció a l'organització de les dones dins les CPR, fet que avui es reflecteix,

no només en l'actual organització de les dones dins les CPR, sinó

també en el paper que juguen a les seves comunitats. Si bé és cert que

no podem parlar d'una situació d'igualtat entre homes i dones, no és

menys cert que les condicions d'organització i participació de les dones

en aquestes comunitats és molt més important que a la majoria de

poblets i comunitats rurals de Guatemala.

Malgrat que els processos que acabem de descriure van contribuir a

modificar el paper tradicional de les dones a les seves comunitats, l'organització

de les dones va respondre més a objectius d'interès comú de

les comunitats que no pas als seus propis interessos com a col·lectiu

femení. Tant és així que alguns aspectes d'interès per a les dones han

quedat desatesos, entre aquests, el de la salut.

La salut de les dones es veu especialment agredida en situacions de

guerra i de resistència, per les condicions especialment difícils a l'hora

de complir amb la seva funció reproductora: han de gestar, donar a

llum, alletar i alimentar els seus fills en situacions extremes, sense

comptar l'agreujant de no existir mesures per a l'espaiament d'embarassos.

A tot això cal afegir-hi lògicament els traumes propis de la guerra

que van afectar a les dones i que fins ara no s'han abordat.

L'experiència organitzativa i la formació política orienten el discurs

de les autoritats de les CPR de la Serra a favor dels drets i de la partici-

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

155


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

Pràctica de revisió

ginecològica a un

taller de capacitació

156

pació de les dones. A la pràctica, en els diversos àmbits de la vida de les

CPR de la Serra –com en la majoria dels contextos socials actualsqueda

encara un gran camí per recórrer per arribar a l'igualtat entre

homes i dones.

LA SEVA PARTICIPACIÓ EN EL CAMP DE LA SALUT

Les dones van intervenir més en salut durant la resistència que no pas

amb la pau. La meitat de les persones a les quals se'ls va reconèixer la

seva experiència com a auxiliars d'infermeria en el procés de desmovilització

eren dones. No existeixen dades del percentatge que actualment

treballa en el camp sanitari però són molt poques les que exerceixen

com a promotores de salut rural a les seves comunitats.

Sempre s'han elegit dones per treballar en salut. Algunes estaven

molt capacitades. Després de la desmovilització ho van deixar.

Aquesta experiència no es va aprofitar; molta gent amb bons criteris

se'n va anar.

(Nazaria Tum, CPR Sierra)

En algunes ocasions, la participació és frenada pel marit o per familiars.

Com a dones sempre hi ha problemes. Ni tan sols els dirigents

donen permís a les seves dones per a la participació. Sovint, tampoc

els familiars hi donen suport. Et retreuen que et casessis si no

pots atendre a la teva família. També n'hi ha que et recolzen.

Depèn de la família.

(Dona de la CPR Serra, demana no ser identificada)

A la meva sogra no li agrada que em capaciti però el meu marit sí

que ho vol. El meu pare ja va parlar amb ell quan em vaig casar

perquè jo tenia una responsabilitat amb la comunitat d'abans.

(Marta, Unió Victoria)

D'altres vegades, per persones de la comunitat.

Un dia van arribar un grup de dones a la comunitat i em van dir

que encara era jove, que perquè no em buscava un marit i vivia

tranquil·la a casa.

(Dona, demana no ser identificada)

51. Testimoni d'una promotora de salut a Cabrera, Luisa, op cit pag. 214


La participació comunitària representa un enorme esforç per a les

dones, ja que suposa una altra jornada de treball.

Com que se'm quedaven les coses i era llesta, algunes dones em van

dir que hi anés. Vaig demanar permís al meu espòs i ell em va dir

que hi anés si aprendre era el que desitjava. Mentre tingués el seu

esmorzar llest al matí, cap problema. 51

El fet de dedicar esforç i temps al treball comunitari o d'haver de sortir

cap a la capacitació, es concep com un abandó de les obligacions

familiars. I aquesta concepció la té bona part de la població, començant

per les pròpies dones. A més, des d'alguns assentaments el viatge per

capacitar-se dura dos dies, un d'ells caminant.

Moltes no volen deixar els seus fills. Se senten culpables. Jo vaig

deixar la meva filla per poder seguir treballant. Ara m'ho retreu.

"Em vas deixar amb gent que no em vol", em diu.

(Nazaria Tum, CPR Sierra)

Jo tinc ganes d'aprendre però no vull deixar els meus fills. Si la

capacitació és aquí a Santa Clara, accepto; si no és així, només ho


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

A la temporada seca

de vegades s’ha de

caminar mitja hora

per tal d’aconseguir

aigua.

158

faré quan els meus fills creixin.

(Dona de Mirador, durant l'elecció de promotores el seu marit

insistia que prengués la responsabilitat)

En altres casos, errors o abusos anteriors dificulten aquesta participació

de les dones.

També a la muntanya va haver-hi fallades pel que fa a la participació

de les dones. Hi va haver motivació, es va veure que el paper

i la participació de la dona són importants, però alguns es van

aprofitar de les noies, fins i tot alguns responsables. Per això algunes

famílies no volen donar les seves filles. Els pares es van enutjar.

Les famílies les havien deixat perquè anessin a aprendre alguna

cosa i van abusar de les més joves i boniques. També entre les autoritats

de les CPR, de la salut i de l'educació hi va haver gent que va

abusar de les noies. (Dona, sol·licita no ser identificada)

Malgrat les dificultats, la voluntat i la convicció per seguir avançant

en el desenvolupament de les dones com a individus i com a grup dins

les seves comunitats, dóna força per continuar endavant.

Tot i que és difícil la participació de les dones, cal fer aquesta

feina.. Ara hi ha una dona al Consell de Direcció Política de les

CPR de la Serra. És una feina que cal seguir fent amb les dones,

amb la població, amb els homes i les autoritats. Cal treballar bé

amb les noies solteres que ara es capaciten perquè no ho deixin

quan es casin. Això ho han de parlar ben clar amb els seus futurs

marits. Han de continuar i per això cal treballar amb elles. Sinó,

tindrem més casos com el de la Silda, que era bona, ja tenia experiència,

era seriosa, molt responsable i li agradava aprendre; però

es va casar i ho va deixar. I el seu marit és promotor.

(Nazaria Tum, CPR Sierra)

Sempre he estat una mica malalta. Potser per culpa de la guerra, no

ho sé. No tenim més fills perquè sinó m'és més difícil estudiar. Ara

que he començat, m'agrada però costa molt; és dur. El meu marit

em dóna suport, però ell s'està poc a casa.

(Josefa, El Triunfo)

EL PROJECTE DE CAPACITACIÓ DE PROMOTORES DE SALUT DE LES DONES

El projecte, iniciat l'any 1998, consisteix a organitzar, executar, avaluar

i sistematitzar un programa de capacitació en salut integral per a

dones, posant especial èmfasi en l'atenció sanitària ginecològica i en la

salut reproductiva. Compta amb unes 20 dones brigadistes de salut i


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

160

llevadores que treballen en els diferents blocs de les CPR-Serra i CPR-

Ixcán.

Per aconseguir-ho, el programa s'estructura en tres eixos de formació

que contemplen la capacitació en salut, l'organització, la gestió i els

drets de les dones. A partir d'aquest espai -que troba el seu marc a l'àrea

de salut-, es busca que aquestes promotores, juntament amb els

Comitès de Dones, actuïn com a catalitzadores dels problemes de salut

que presenten les dones a les seves comunitats.

L'objectiu final és que les dones del grup, juntament amb l'Equip de

Salut i els Comitès de Dones, es constitueixin en elements clau a les

seves comunitats. Així doncs, a més de l'atenció ginecològica a les clíniques

i de les sessions informatives sobre temes de salut comunitària i

familiar, salut maternoinfantil i salut de les dones, hauran de ser capaces

d'identificar les problemàtiques específiques de les dones i de plantejar

solucions. En molts casos, aquestes problemàtiques van més enllà

del tractament d'una malaltia o d'un dolor específic: en la mesura del

possible, han de buscar una transformació de les condicions de vida de

les dones. A tall d'exemple, estem parlant d'acarar problemàtiques com

la recerca de recursos per a la formació i el treball de les llevadores, de

les pròpies promotores de salut o, ja més endavant, preparar el terreny

per afrontar el delicat tema de la violència domèstica.

El programa consisteix en un procés de formació de tres cursos. Cada

curs consta de deu tallers. I cada taller dura tres dies. Es desenvolupa

amb la participació de dones de tots els assentaments de les CPR-Serra

i de les CPR-Ixcán. Actualment el projecte es coordina amb un altre de

similar dirigit a promotores del departament de Huehuetenango. Això

facilita l'intercanvi d'experiències entre promotores de diverses zones de

Guatemala.

A banda de la formació, el projecte també contempla l'equipament de

les clíniques de les CPR-Serra i de les CPR-Ixcán amb el material necessari

per poder donar atenció ginecològica i reproductiva, creant d'aquesta

manera una clínica de la dona a cada assentament.

ELS INCONVENIENTS

Quatre anys després d'haver iniciat el projecte, no podem dir que

hagi estat fàcil. Les dificultats són nombroses, entre altres coses, per

l'esforç enorme que representa per a les dones.

A mi m'agrada molt. Podem aportar una gran ajuda a la comunitat.

Algunes dones agraeixen el treball. Les autoritats també donen

suport. Però costa molt. Em costa molt arribar a la capacitació. He


de deixar la meva casa i el meu cafè. El meu marit està a Chajul,

de promotor d'educació. A més, el treball a la comunitat tampoc és

fàcil. Algunes persones em critiquen per la meva responsabilitat.

Una llevadora creu que li robaré la feina. Cal deixar-li clar que s'equivoca,

però amb el suport de les autoritats o de la doctora, perquè

a mi no em creuen. N'hi ha d'altres que sí que estan contentes.

(Catarina, Paal)

Fer que la veu de les promotores guanyi espai a les clíniques entre els

seus companys mascles promotors de salut i entre la població, és un

procés lent.

Al principi només netejàvem la clínica i la roba. Ara vacunem i atenem

pacients, però ho hem de fer el promotor; soles, no ens deixen.

Tenim torns a la clínica.

(Cat, La Unión 31 de Mayo)

Tinc el meu torn a la clínica. Ara també duc els comptes de la clínica.

Algunes dones se'm presenten a casa o em paren pel camí,

Taller de drets de

les dones (1998).

Inici del projecte

de formació de

dones en salut

reproductiva.

161


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

162

demanant-me assessorament... i de vegades no sé què dir. El promotor

em dóna molt de suport... Una vegada, una dona em va

demanar que li posés una injecció que li dóna el metge de Nebaj

per a l'embaràs. Jo li vaig dir que no ho podia fer si no era abans

de l'embaràs i es va empipar. Hi ha altres dones que no s'empipen

quan no puc... Quan fem les xerrades a les dones després del taller,

ens diuen que aquest programa és una bona cosa i ens donen les

gràcies per donar el nostre temps.

(Jacinta, Unión-Victoria)

ELS ÈXITS

D'entre els resultats ja obtinguts del projecte, cal destacar el relativament

baix índex d'abandonaments. Tres anys després d'haver iniciat el

projecte hi ha promotores treballant a tots els assentaments de les CPR

de la Serra. Nou d'elles ja estan en el segon nivell i en condicions per

començar a atendre dones:

NIVELL DE CAPACITACIÓ NOMBRE DE PROMOTORES

Nivell bàsic 5

Primer nivell 5

Segon nivelll 9

TOTAL 19

Totes elles estan realitzant activitats de salut preventiva a les seves

comunitats, una xerrada mensual amb les dones i una altra amb les llevadores.

Tampoc hem d'oblidar que, a més a més, atenen a la clínica,

de moment supervisades pels seus companys promotors de salut rural

que tenen més experiència. Les promotores que estan en el segon nivell

participen a les consultes prenatals.

Fem consulta prenatal dues vegades al mes, un d'elles amb el promotor

a cada part de la comunitat. Amb la llevadora, visitem les

dones embarassades a casa seva i les convidem perquè vinguin a la

clínica.

(Jacinta, Unión-Victoria)

Quan va néixer el meu nen estava molt espantada. La placenta no

volia sortir. La llevadora la volia tallar de seguida però com que jo

ja en sé una mica, li vaig dir que no. Que no la tallés perquè així

no podia saber si sortiria tota i si no sortia em podia morir d'infecció.

Li vaig demanar que em donés el bebè per donar-li el meu


chiche; de vegades surt d'aquesta manera. Al principi ella no volia

però com que el meu pare li va dir que em fes cas perquè m'ho

havia ensenyat la doctora, al final no la va tallar. Després d'una

estoneta, mentre el nen prenia chiche, hi va haver una altra contracció

i la placenta va sortir tota sencera. La llevadora estava contenta.

(Marta, Unión-Victoria)

A poc a poc es van afermant formes de col·laboració amb altres

estructures de les comunitats.

Si les promotores ens avisen, nosaltres podem fer que més dones

vagin a les xerrades de salut. Aquest és el nostre treball. Però elles

han de respondre, donar bones explicacions... i a la clínica han de

ser molt serioses perquè elles són noies i les dones no els tenen

molta confiança. Nosaltres els donarem suport però elles han de

respondre.

(Directiva de dones, La Unión 31 de Mayo)

Les comunitats valoren positivament l'esforç de les promotores i, en

termes generals, agraeixen la seva disponibilitat per aprendre i el seu

treball en benefici de la comunitat. També és cert que han sorgit problemes

i recels a les comunitats, però de moment s'han superat satisfactòriament.

A més, aquest projecte suposa un pas més en el procés de

personal paramèdic per a l'atenció en salut primària.

És un procés llarg. Estem parlant de canvis generacionals, però els

avenços de les promotores de salut són enormes. Estem parlant de

superar la pobresa i les estructures androcèntriques, masclistes. El

projecte suposa una possibilitat d'ocupació d'espais per part de les

dones, de promoció deders, d'aconseguir un cert poder a les

comunitats, d'avançar en la salut de les dones com a dret bàsic, de

desenvolupar les dones a nivell individual i com a grup.

(Isabel, infermera, CEIBA)

L'etapa de capacitar promotors que atenguin malalties ja és una

necessitat coberta. Estem iniciant una etapa de més especialització,

en la qual a més de la figura del promotor de salut rural, apareixen

els tècnics en salut dental, els promotors de salut mental o les promotores

de salut de les dones.

(Esther, metge, CEIBA)

L'esforç de les promotores de salut i la seva il·lusió per seguir aprenent

són la base per aconseguir els objectius del projecte. Coneixent ja

la història de les CPR i els esforços dedicats a la salut de les dones,

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

163


La nostra lluita segueix

per una vida digna

Guatemala

164

qualsevol es contagia de la il·lusió de la Rosa i l'Elena; dues promotores

joves que a partir d'iniciar el seu treball en salut a les seves comunitats,

somien en poder estudiar medicina.

LES CPR DE LA SERRA

DESPRÉS DE 1998

Actualment, i després d'un procés de gairebé 20 anys, la Firma de la

Pau al país i l'adquisició de terres per al reassentament definitiu de la

població, les CPR de la Serra estan constituïdes per unes 1.674 famílies

distribuïdes en diversos assentaments de tres departaments del país,

amb característiques geogràfiques i culturals molt diferents entre sí.

COMUNITAT MUNICIPI DEPARTAMENT NOMBRE DE DATES DE TRASLLAT

FAMÍLIES I REASSENTAMENT

REGIÓ SUD

El Triunfo Champerico Rethalhuleu 305 25/09/1998

25 de Septiembre

Tesoro Nueva Patulul Suchitepéquez 117 10/07/1998

Esperanza

Unión Victoria Pochuta Chimaltenango 86 12/04/2000

REGIÓ NORD

La Unión

31 de Mayo

Uspantán Quiché 425 31/05/1998

Turanza Nebaj Quiché 163 07/2000

Aldeas Salquil, Nebaj Quiché 110 01/2000

Sumalito y Vicala

Aldea Ixtupil Nebaj Quiché 19 01/2000

Santa Clara Chajul Quiché 202 No es van traslladar

(4 poblets)

Cabá Chajul Quiché 44 No es van traslladar

Xeputul (tres poblets) Chajul Quiché 141 No es van traslladar

TOTAL 1.674

A la regió nord es troben les comunitats localitzades a la Serra de

Chamá, al nord del Quiché (Unión 31 de Mayo, Xeputul, Cabá i Santa

Clara). Cal caminar a peu més de mig dia per arribar a cadascuna d'aquestes

comunitats.


També a la regió nord hi trobem les comunitats formades per famílies

que van retornar a llocs propers a la seva àrea d'origen, prop de Nebaj,

de molt més fàcil accés.

A les tres finques del sud del país (El Triunfo, Tesoro Neuva Esperanza

i Unión Victoria), s'hi pot arribar per carretera. Això representa

un gran flux d'informació per l'intercanvi entre veïns i la presència

d'institucions nacionals i internacionals de diferent tipus.

MANTENIR EL PROJECTE SÒCIOPOLÍTIC DE LES CPR EN ELS NOUS ASSENTA-

MENTS: UN REPTE

El procés de transició a la pau ha comportat un dels reptes més

importants per al projecte social de les CPR des de la seva aparició.

L'organització s'ha d'adaptar a un context de pau. Per a les CPR de la

Serra no està resultant gens fàcil transitar de la lluita pels drets humans

i per la defensa de la vida en un context de guerra, al manteniment de

la lluita, ara, per unes millors condicions de vida a les noves terres d'assentament

definitiu i en un país que conserva les sovint inversemblants

injustícies socials que van originar la guerra.

Les CPR de la Serra es van constituir l'any 1984, però malgrat comptar

amb una consolidada organització i proposta per a un model social

quan van sortir a la llum pública, no van tenir cap personalitat jurídica

pròpia fins que la negociació de les terres de reassentament amb el

govern de Guatemala va fer necessari crear una associació: l'Associació

Popular Camperola de Desenvolupament (APCD Serra), l'instrument

jurídic de les CPR-Serra per emparar les accions legals i administratives.

Abans de crear l'Associació, les gestions per al finançament de projectes

es realitzaven, des dels anys 90, a través d'altres ONGs nacionals

properes a la nostra lluita política.

La llarg i difícil procés de negociació per a la compra de terra, el rescabalament

i la compensació per la destrucció soferta durant la guerra,

la falta d'experiència de les CPR-Serra en aquest tipus de processos, el

trasllat cap a noves zones cultural i geogràficament molt diferents, la

distància entre els diferents assentaments de les CPR-Serra, la gran

quantitat d'informació -de vegades contradictòria-, que arriba tant a les

estructures com a la població en els nous assentaments, la discontinuitat

en l'assessorament extern a les autoritats de CPR-Serra i, en general

el difícil procés de transició d'una organització per a ladefensa de la

vida” a una organització per al desenvolupament en tots els àmbits de

la vida, ha determinat que els moments més crítics de la nostra vida

organitzativa es visquessin durant la nova etapa política que es desenvolupa

en el país a partir de la signatura dels Acords de Pau.

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

165


Dones, nens, nenes i

avis esperen l’helicòpter

que els traslladarà

de Santa

Clara a Chajul

(1998)

166

Aquesta crisi va derivar, entre altres raons importants, de la pràctica

de replicar, en les noves condicions sòciopolítiques, models

organitzatius utilitzats durant les èpoques repressives. El més

important d'aquests anys de crisi fou que com a organització vam

aconseguir qüestionar-nos i analitzar les raons d'aquesta crisi.

Aquest qüestionament ens va dur a plantejar l'any 2000 la realització

d'un diagnòstic organitzatiu i la formulació de nous alineaments

estratègics que ens permetessin organitzadament anar adaptant

les nostres accions i responent als interessos de les nostres

famílies i comunitats d'acord amb les noves condicions sòciopolítiques.

52

A cadascun dels assentaments definitius es comencen a promoure

cooperatives i comitès de desenvolupament local a cada comunitat perquè

siguin elles mateixes les encarregades de la conducció dels seus processos

productius.

Com a part de les dificultats del procés, els esforços de la APCD es

52. CPR-Serra, butlletí de presentació, Guatemala, 2001.


van concentrar cap a les zones de nou assentament. Això crea un descontentament

a la zona nord, especialment entre la població que es va

quedar a la Serra de Chamá. És així com, l'any 2001, neix l'Associació

per al Desenvolupament Integral i Multiserveis (ADIM); una iniciativa

de Santa Clara, Cabá i Xeputul, per dur a terme la seva pròpia gestió.

Santa

Clara

Cabá

Asamblea

General de

CPR Sierra

Consejo de

Dirección Política

General de CPR-S

Asamblea de Comunidad

APCD

(desarrollo)

Organización de cada comunidad

Xeputul

Tesoro

Unión 31

de Mayo

Nebaj

(Turanz

a,

aldeas

ADIM

(desarrollo)

El

Triunfo

Figura 2: Estructura organitzativa de les CPR, avui en dia.

AEPREQ

(educación)

Tesoro

Nueva

Esperanza

Actualment s'han establert noves línies estratègiques per respondre als

desitjos, necessitats i limitacions de les CPR de la Serra en el nou context.

L'objectiu és seguir perfilant tant l'estructura com el model social

Unión

Victoria

Equipo de

Salud

Guatemala La nostra lluita segueix

per una vida digna

167


Autobús que trasllada

a la gent de la CPR

de la Serra a els

nous assentaments.

per arribar al desenvolupament humà que dóna lloc a una vida digna i

democràtica per a totes les comunitats i assentaments de CPR-Serra, i

així contribuir a construir, juntament amb la societat guatemaltenca, el

benestar comú, la justícia social, la igualtat i l'equitat per a totes les

persones.


Dejarán de crecer las piedras

Había una vez

un padre igual que nosotros.

Tenía 2 hijos y les decía:

“Cuando yo me muera,

les voy a dejar una herencia.”

Él nunca les dio a conocer

la herencia que les iba a dejar.

Llega el día y él se muere.

Sus hijos lo entierran.

Cuando regresan del cementerio,

comienzan a pensar

en lo que el padre les había dicho.

Escarbaron alrededor de la casa

para ver si encontraban el tesoro.

Después, se fueron a la huerta.

Dejaron la tierra bien escarbada

en cada pulgada de terreno.

Pero fue imposible encontrar

el famoso tesoro.

A uno de los hijos, se le ocurrió:

“Bueno, ahora, esa tierra

la tengo bien suave.

Lo que voy a hacer es sembrarla.”

Y, a los pocos meses,

recibieron una cosecha fantástica.

Entonces, cuando ellos vieron,

en los maizales, la gran cosecha,

se pusieron a analizar:

“Eso es el tesoro

que nos dejó nuestro padre.”

Cuento del promotor Marcos Gaitán


PROGRAMA “DE CAMPESINO

A CAMPESINO”

Quan un aprèn a caminar i ho ensenya a un altre, ja són dos els que

caminen. I si aquest altre ho ensenya a dues persones més, ja són quatre.

I si cadascú ho comparteix amb més i més gent, seran molts caminant.

Això és el que promou el Programa de Campesino a Campesino a

nivell agrícola però amb la mateixa idea. Caminar tots junts per aconseguir

una agricultura sostenible que millori la producció, l'economia i

l'alimentació de les famílies camperoles. Es tracta d'un moviment obert

a tot aquell agricultor que vulgui experimentar, aprendre i compartir

coneixements agrícoles per tal de millorar les condicions de vida. El

lloc; Nicaragua. Els protagonistes; els camperols i camperoles. La base;

la solidaritat. La funció; cooperar per tirar endavant.


CARTA DE PRESENTACIÓ

UNA QÜESTIÓ DE NECESSITAT

¿Com assegurar l'alimentació de les famílies camperoles nicaragüenques?

La pregunta no és fàcil si parlem d'un sector fràgil i insegur. I

més encara si representa el 41,9% de la població activa del país. El

Programa de Campesino a Campesino (PCaC) intenta, dia rera dia, respondre

a aquesta pregunta amb uns resultats esperançadors per a moltes

famílies. No es tracta d'una fórmula màgica que soluciona el problema.

Es tracta d'un treball diari dut a terme pels propis camperols.

Ells són l'ànima i el motor del PCaC. Per aquest mateix motiu, les seves

paraules i opinions tenen lloc en el llibre com a testimonis protagonistes

del moviment.

L'objectiu va ser aprendre alguna cosa per collir millor, per tenir

més conreus i més menjar. En realitat, no havia vingut mai cap programa

de capacitació, i el programa va venir amb el missatge de

treballar i conservar per millorar la producció. No va oferir res

més.

En el PCaC utilitzem tècniques senzilles i recursos propis per tal d'elevar

rendiments i, en definitiva, augmentar la disponibilitat d'aliments.

Com? Produint de forma racional i sostenible, amb la finalitat de

garantir unes condicions perquè puguin seguir-ho fent les futures generacions.

I, al mateix temps, diversifiquem la producció; introduint nous

conreus i espècies animals proporcionem alternatives d'alimentació a la

família camperola, així com la possibilitat de disposar de diverses fonts

d'ingressos i enfortir la seva economia. L'agricultor pot independitzarse

del monocultiu que generalment el fa més vulnerable davant el comportament

canviant del clima.

Per aconseguir un bon sistema de producció hem d'experimentar

amb altres conreus que són més rendibles o que tinguin un mercat

més bo. També hem de pensar en l'alimentació familiar. No és que

no vulguem, però de vegades ens falta el costum d'arriscar-se amb

productes nous. A molta gent li agrada tenir de tot una mica; fruiters,

verdures, àrees reforestades, cafè i també somien en tenir una

vaca lletera. Ja sabem que només sembrar blat de moro no és rendible.

UN TREBALL EN EQUIP

Assegurar l'alimentació de les famílies camperoles és també establir

unes xarxes vives de cooperació entre els propis agricultors. En un país

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

175


“De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Nicaragua

Comunidad Las

Lagunas.

Mapa comunitari a

escala

176

on sempre han estat els marginats, amb en el PCaC s'apoderen dels

processos i es converteixen en els/les constructors/es reals de canvis en

la comunitat; ells són el moviment. Junts promouen accions organitzatives

per tal de trobar sortides alternatives davant les mesures globalitzants

de l'economia. Unes accions organitzatives que els permeten obrir

possibilitats de comerç, tant en l'àmbit nacional com en l'internacional.

La comunicació entre ells i el fet de compartir experiències fan que el

camperol no estigui sol. I és precisament aquesta solidaritat la que dóna

vida al PCaC, la que empeny els agricultors a associar-se de manera

comunitària. Una solidaritat, en definitiva, que els cohesiona i els fa

més forts de cara als embats econòmics i els desastres naturals.

Abans miràvem com la terra se n'anava, però no sabíem perquè.

Pensàvem que sempre havia estat així i que sempre seria així; ens

hi vam conformar. Vam Aprendre que era per l'arada a favor del

pendent i el treball en parcel·les ben pelades. Ens van ensenyar

algunes pràctiques per tal d'evitar que la terra marxés; vam veure

que, realment, podíem treballar millor. Actualment, si observem

alguna cosa que no va bé, busquem i preguntem per trobar alternatives.

Tan sols unes dades per tenir una idea més global del que abasta el

PCaC. El mes de juny del 2002, el Programa de Campesino a

Campesino estava integrat per diversos grups locals, 261 comissions

comarcals, 46 comissions municipals, 10 assemblees departamentals, i

33 col·lectius, associacions i cooperatives. El nombre de productors/es

integrats/des també destaca dins el procés. A Nicaragua, això significa

que 15.000 famílies camperoles tenen accés a trobades, fòrums, tallers,

intercanvis i novetats per millorar el treball agroecològic de les seves

finques. Unes famílies que desenvolupen la seva feina amb el suport de

1.918 promotors; camperols/es amb més experiència i més responsabilitat

a l'hora de capacitar altres companys.

Ara (2001) hi ha menys tècnics i s'està aprofitant més la capacitat

dels promotors. Els altres organismes no funcionen així; van arribar,

van acabar i se'n van anar. El programa segueix perquè som

nosaltres.

UN MARC DE TREBALL DIVERS

Aquesta xarxa solidària entre camperols té actualment una presència

destacada en el país; és present a 14 departaments, d'un total de 17. O

dit d'una altra manera, funciona a 70 municipis dels 152 que té


Nicaragua. I si parlem d'extensió territorial a Nicaragua, parlem de

diversitat climatològica: zones humides (al nord; Matagalpa, a la regió

autònoma de l'Atlàntic nord; Siuna, al departament de Río San Juan),

semi-humides (al nord, Matagalpa, Estelí, Nueva Segovia, Masaya,

Boaco, Chontales) i zones seques (Boaco, Madriz, Nueva Segovia,

Matagalpa, Masaya, Rivas, Managua, Chinandega, León). A cada escenari

agroecològic hem desenvolupat diferents accions, d'acord amb les

seves pròpies característiques.

Dibuixant una mica aquestes característiques, veurem com la diversitat

climatològica influeix en el nostre treball. Les zones de tròpic humit,

per exemple, són de frontera agrícola. Els seus sòls són fràgils de vocació

forestal i estan pressionats per camperols del pacífic que practiquen

la roza y quema. En aquest cas, el PCaC ha optat per una alternativa:

estabilitzar els seus sistemes amb una sèrie de mesures per tal recuperar

la fertilitat dels sòls i aconseguir una major biodiversitat. Les zones

semi-humides tenen, en canvi, un ventall més gran d'accions a dur a

terme per la varietat d'activitats agropecuàries. Ens vam trobar tant

amb petits productors de cafè com amb ramaders, productors d'hortalisses

i plàtans, apicultors, artesans, productors de fruites, de plantes

ornamentales, etc. Pel que fa a les zones seques, les alternatives han


“De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Nicaragua

178

estat la conservació de sòls i aigua, i la posada en pràctica d'una sèrie

d'opcions per tal de diversificar les unitats productives i així permetre

als agricultors de disposar d'altres ingressos.

Cada zona geogràfica ha significat un repte per al PCaC. No es tracta

d'extrapolar un paquet de tecnologies d'una zona a una altra. És més

aviat la recerca constant d'alternatives davant la problemàtica productiva

dels petits productors i productores d'acord amb les condicions

agroecològiques de cada zona.

Aquest programa -que va començar com una experiència pilot de

conservació de sòls i aigua- s'ha convertit en un moviment divers i integral

encaminat a la construcció de nous models agrícoles. Avui en dia,

significa una referència important pels programes de desenvolupament

rural que s'implanten en el país, a l'Amèrica Central, a l'Amèrica del

Sud i al Carib. Però per entendre el que actualment és el PCaC, ens

hem de remuntar unes dècades enrera. Com es va originar, perquè i

quina és l'evolució que ha experimentat fins arribar a ser el que avui

representa?

ORIGEN DEL PCAC A NICARAGUA

UNA LLUM D'ESPERANÇA EN UN CONTEXT NEGRE

A mitjan anys 80, la situació del país era molt crítica. Immers en una

guerra desgastant imposada pels Estats Units, molts camperols van

haver de lluitar en els diferents bàndols enfrontats. Nicaragua estava

bloquejada econòmicament, amb una escassetat de béns i serveis. Els

nivells productius havien caigut dràsticament i els ingressos dels agricultors

van arribar a ser molt inferiors que en èpoques passades. A tot

això, cal assenyalar la devaluació del córdova -la moneda nacional va

arribar nivells inimaginables- i l'organització espontània de la contrareforma

agrària. Una contra-reforma que promovia la concentració de

terres en mans dels més rics. La Unión Nacional de Agricultores y

Ganaderos (UNAG), com a gremi de productors/es vinculat al govern

sandinista, pretenia donar suport a la resolució d'aquesta situació, desenvolupant

alternatives tecnològiques que contribuïssin a elevar els

nivells productius davant la falta d'aliments. Unes alternatives que van

trobar a Mèxic, on ja existia el PCaC.

En aquest país, els camperols mexicans van iniciar la biohorticultura

intensiva i van implantar pràctiques de conservació de sòls i aigua. La

iniciativa va ser promoguda per Rogelio Cova, ecologista Tlaxcalteco i

director a la ciutat de Mèxic de "La Casa de los Amigos". Gràcies a les

experiències viscudes a les seves parcel·les i a la gran motivació al veure


esultats concrets -arribats pel que fa a rendiments i a l'ús racional dels

seus recursos-, va sorgir un grup de camperols i camperoles anomenats

promotors. Aquests últims s'encarregarien de promoure les seves experiències

entre altres camperols; no tan sols a Mèxic, sinó també fora del

país. Les opcions ofertes per les experiències mexicanes presentaven, a

banda de resultats ràpids i visibles, la possibilitat d'utilitzar d'una

manera racional els recursos propis de les finques amb una participació

real dels agricultors involucrats.

COMENÇANT A CAMINAR

D'aquesta manera la UNAG va establir, a principis de 1986, els primers

acords d'intercanvi i col·laboració amb una organització no

governamental acabada de sorgir: SEDEPAC (Servei, Desenvolupament

i Pau). L'any següent, es van definir les zones on s'emprendrien les primeres

accions: les comunitats de Pochocuape -al sud de Managua, la

capital de Nicaragua- i Teustepe -municipi d'una zona molt seca del

departament central de Boaco-. De la mateixa manera, es va acordar

d'integrar a Santa Lucía; un municipi situat a Boaco i caracteritzat pels

seus pronunciats vessants. Es tracta d'una zona semi-humida, productora

de frijoles, que en dècades passades destacava per la seva important

producció de henequén. L'any 1987, s'iniciava el procés d'intercanvis

d'experiències amb grups de camperols mexicans. Entre ells destaca el

grup de Vicente Guerrero, de l'estat de Tlaxcala. Els camperols mexicans

que van visitar per primera vegada nostre país, van capacitar

grups de camperols i camperoles dels departaments de Boaco i

Managua, els quals, posteriorment, reforçaren els seus coneixements

viatjant a Mèxic. Aquests nous camperols capacitats es van convertir en

els primers promotors difusors -per tot el territori nicaragüenc- de les

tècniques de conservació de sòls i aigua, així com de les pràctiques de

biohorticultura intensiva. Aquest procés d'intercanvi d'experiències i

capacitació va durar dos anys.

A Nicaragua, el Programa de Campesino a Campesino va aparèixer,

davant la incredulitat de molta gent, com un programa de capacitació

no formal sobre la conservació de sòls i aigua. Val a dir que l'escepticisme

era bastant extès, tant per part d'organitzacions que practicaven

accions de desenvolupament al camp, com per part de les entitats estatals

que en aquell moment s'ocupaven dels aspectes agropecuaris al

país. El que promovíem era considerat com un endarreriment tecnològic;

un retorn cap a pràctiques que s'intentaven erradicar.

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

179


Eines per a la

planificació del

conreu

180

Al principi, molta gent es quedava mirant el que fèiem durant l'estiu

a la nostra finca. Deien que ens estàvem malmatando sota un

sol de justícia fent sèquies, barreres i aboneras. Deien que estàvem

bojos. Però després van veure els resultats, adonant-se de com n'és

d' important aquesta feina.

EL PERQUÈ DEL PCAC

Es va partir de les experiències dels camperols mexicans perquè en

aquell moment es tractava de respondre a una necessitat de millorar i

elevar la producció de camperols pobres. Era una resposta al bloqueig

econòmic i a la crisi, però amb una novetat important: els propis camperols

assumien un paper protagonista ja que les activitats de capacitació

eren executades directament per aquells que alhora eren promotors.

Inicialment es va parlar d'un projecte dirigit a petits camperols que treballaven

als vessants de les muntanyes. Procuràvem que desenvolupessin

un esperit de solidaritat entre ells i que protegissin els seus sòls i el

medi ambient, elevant així la producció. Aquesta era i és encara la fortalesa

i característica més important del PCaC: un programa per a camperols

realitzat per ells mateixos. Tant en les activitats de capacitació


com en l'organització i execució directa del PCaC a les comunitats, els

camperols i camperoles juguen el rol principal; són ells els que assumeixen

la conducció del programa. Aquesta participació activa converteix

les comunitats en protagonistes i desencadena una sèrie de processos

locals propis. Uns processos que transcendeixen de la mera activitat

productiva cap a altres esferes: socials, organitzatives i polítiques.

Amb el programa vam començar rebent capacitacions. Estàvem

acostumats als químics però ja no teníem diners per obtenir-los. Al

veure els fruits que donaven les capacitacions i tot el que promovia

el programa, ens vam motivar més. Vam començar aplicant-ho als

horts i després amb la parcel·la.

1991-1995. SEGON PERÍODE

NOVA SITUACIÓ POLÍTICA, NOUS OBJECTIUS

Aquest primer període va ser viscut en plena revolució sandinista,

coïncidint, fins i tot, amb la seva arribada al poder. Però la derrota

electoral del FSLN, el 25 de febrer de 1990, va introduir una situació

política i social igual de complexa, tant pel país com -i més particularment-

pel petit agricultor. Mentrestant, el procés de pacificació avançava

i les famílies camperoles desplaçades retornaven a les seves cases.

Val a dir que el projecte revolucionari tendia a diluir-se i la UNAG es

va tornar més gremial i menys política; precisament, durant tota la

dècada dels 80, la polarització política que vivia el país havia obstaculitzat

el procés del PCaC en algunes comunitats. Amb els anys, aquests

obstacles es van dissipar i els camperols van trobar objectius comuns

dins el PCaC; el programa es convertia així en un cohesionador d'interessos,

independentment del credo religiós o polític.

Dins el programa som un gremi i hi ha de tot; liberals, sandinistes,

conservadors... Però si un promotor es posa en política no estem

sumant sinó restant, perquè la gent d'altres tendències ja no s'hi

interessa. Si volem la participació de tothom, hem de respectar les

idees.

L'any 1991, després de tres anys de vida, el PCaC iniciava una nova

etapa amb un objectiu clar: ampliar la seva cobertura i consolidar el

programa. L'experiència del PCaC es va traslladar cap a pobles del

Nord de Chinandega; Madriz; Siuna; León; Matagalpa; Chontales;

Boaco; Illa de Ometepe; Estelí; Rio San Juan; Nueva Segovia; Nueva

Guinea; El Rama; Diriamba, Rivas i Masaya: la major part de departa-

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

181


ments on actualment tenim presència. En aquest procés de creixement,

Santa Lucía i els seus promotors es van convertir en una important

referència per a diverses ONGs així com per a molts camperols de diferents

zones del país. Havent vist els resultats d'aquests tres anys de treball,

es va decidir de donar una major difusió de les tecnologies promogudes

(com ara els abonaments verds), i un major impuls cap a l'experimentació

camperola com a eix del PCaC. També s'ampliaren els intercanvis

d'experiència entre els agricultors a nivell internacional i es

regionalitzà el programa a l'Amèrica Central, a Mèxic i al Carib. És en

aquest segon període on el tema de gènere prengué més força i on l'enfocament

de treball es dirigí cap a la família com a unitat productora.

De mica en mica van aparèixer equips de suport en els territoris per tal

de facilitar la feina dels camperols, alhora que es va consolidava el conjunt

nacional amb una pedrera important de nous promotors.

De vegades els organismes vénen per donar una xerrada o vénen

amb prospectes. S'emmarquen en receptes, però la informació no

és suficient per millorar la feina. És important la manera com ho fa

el programa; primer conèixer la nostra terra i després conèixer com

treballar-la millor. Hi ha altres organismes que de vegades vénen i

diuen: cal fer això o allò altre. Però tan sols expliquen teoria. Amb

el programa rebem les visites en el punt d'acció i això ens ajuda

més; el tècnic camina de lade la gent. En aquest marc de treball

et veus en cor de parlar i preguntar. No ens motiva un tècnic

que ve en moto i exposa les seves idees de la moto estant.

LA TERRA I ELS CAMPEROLS: LA BASE DEL NOSTRE TREBALL

El PCaC creixia però seguia basant-se en principis que avui encara

són el seu fonament: començar a poc a poc, experimentar en petites

parcel·les i tenir un efecte multiplicador. Es tracta d'un moviment que

funciona de manera oberta sense esquemes organitzatius. L'important

és que hi participen aquells camperols que vulguin experimentar, compartir

o adquirir coneixements d'altres agricultors, per tal d'assegurar

que el moviment segueixi avançant. Aquesta és la clau: la comunicació

entre camperols.

Però hi ha un element en el qual encara no hem aprofundit i que és

precisament en aquest segon període quan va prenent més i més protagonisme:

els promotors i promotores voluntaris. Ells són els que transmeten

tots aquells coneixements basats en les pròpies experiències

aconseguides a les seves finques i comunitats. En aquest programa no

es pot difondre ni comunicar allò que no s'ha provat abans. Per aquesta

mateixa raó, la transmissió d'experiències es realitza de manera pràc-

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Cuina de llenya

a Somoto

183


“De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Nicaragua

184

tica, partint de l'home, la dona, la família i la seva unitat productiva

per tal d'incentivar experiments. L'èxit a la parcel·la, a la seva llar, i el

desig de compartir-lo és el que motiva a la resta de productors; és el

que genera un moviment permanent. D'aquesta manera, la majoria dels

camperols que s'anaven integrant al PCaC implantaven algun tipus

d'experiment. La motivació inicial la generaven els camperols experts

(promotors) mitjançant activitats de capacitació senzilles: visites, intercanvis

horitzontals 1 , tallers, trobades, presentacions dedeos, diapositives

i fotos.

El PCaC no tan sols ensenya una tècnica. És més, està creant una

consciència a través d'intercanvis, dels experiments que fem a la

nostra finca, de les reflexions en grup i dels estudis de finca. .

No es tractava únicament d'ensenyar, sinó sobretot de generar molta

discussió i participació. I si s'aconsegueix que hagi molta discussió -

malgrat les diferències-, aleshores s'estarà iniciant un veritable procés

de participació. A poc a poc, aquesta participació generava més idees

que, al posar-se en pràctica, produïen nous coneixements que es transmetien

i arribaven a les famílies i a les comunitats. Això era el que el

programa promovia a la pràctica i d'aquesta manera anava creixent el

moviment i la xarxa de promotores i promotors.

LA XARXA COM MOTOR DEL PCAC

Juan Burgos, a la seva tesi sobre el PCaC, ens explica clarament com

és l'organigrama del programa: una xarxa. El concepte de xarxa es

visualitza com un concepte clau. Presenta diferències amb l'educació

formal i, com se sol fer amb l'educació popular, es dóna en espais

oberts. La transferència de coneixements, l'intercanvi de la informació i

la comunicació, es fa a partir del concepte de xarxa, cosa que passa

també a molts llocs. Una xarxa es composa de dos o més nodes entre

els quals flueix informació. Els nodes poden estar situats en l'espai i en

el temps de múltiples maneres. Els fluxes sempre són bidireccionals i la

xarxa sencera és multidireccional. Segons Gerardo Ojeda Castañeda

(1998), quan es dóna el cas d'una xarxa unidireccional, molts teòrics

consideren que no es tracta d'una xarxa, tot i que la dissenyem com a

tal, d'un punt a múltiples punts (veure esquema). A nosaltres ens interessa

la xarxa interactiva de multipunt a multipunt.

1. L'expressió “intercanvi horitzontal” té la connotació d'una acció interactiva i igualitària.

No són experiències impartides per tècnics o investigadors, sinó les sorgides en el

mateix procés de producció, a la parcel·la del productor.


En aquest últim model, com si de nodes es tractessin, els camperols

participen formant una xarxa estrella. Els fluxes de comunicació són els

intercanvis horitzontals de mètodes didàctics interactius, a través dels

quals els camperols i indígenes es comuniquen i s'apropien de coneixements

i tecnologies productives. Aquesta metodologia didàctica canalitza

i valoritza l'energia que mou els fluxes d'informació, augmentant la

capacitat o la potenciació humana.

ESQUEMA. XARXES LINIALS I ESTRELLES

Node de comunicació

Flujo Flux de de comunicación comunicació bidireccional bidireccional

Flux d'informació

unidireccional (No

s'entén com a xarxa)

Xarxa linial

Xarxa estrella

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

185


186

NOUS HORITZONS, NOUS CAMPEROLS

En aquest segon període, la xarxa del PCaC es va ampliar considerablement,

passant, en quatre anys, de tres municipis a més de vint. Tot i

que ja teníem més experiència, aquesta ampliació seguia comportant

una dificultat rellevant: l'escepticisme per part d'alguns camperols

davant d'aquesta nova manera d'entendre i practicar l'agricultura.

Durant els deu anys de revolució Sandinista, el paternalisme havia estat

molt fort. Al camp, molts camperols estaven acostumats a rebre suport

de les institucions de l'Estat.

Ens van convidar a una reunió a Somoto, però no hi havia gairebé

ningú que hi volgués anar perquè pensàvem que era perdre el

temps. L'equip va tornar a venir i vam organitzar un petit grup. Va

costar d'arrencar el programa aquí (San Juan del Rio Coco) perquè

molta gent estava mal acostumada pels regals dels organismes.

Quan un treballa amb INTA, POSAF o Auxilio Mundial, li porten

tot el material per fer la feina.

EL PROCÉS D'AMPLIACIÓ

Implantar el programa a noves comunitats va significar promocionar


la xarxa cap a nous camperols/es, amb una diferència: en aquell

moment, els promotors ja eren nicaragüencs. Per entendre millor aquest

procés, cal assenyalar les tres etapes que el conformen 2 . A la primera

etapa, els promotors que ja participen en el moviment visiten a nous

camperols per estimular-los i s'incorporin així a la xarxa: realitzen reunions,

autodiagnòstics i cançons. A la segona etapa, participen en

tallers i intercanvien llavors o algun altre material que han dut els camperols

promotors de les seves pròpies parcel·les. Aquí es continua aprofundint

en l'autodiagnòstic; contemplen junts l'anàlisi de les principals

dificultats que afronten els camperols visitats i reflexionen sobre possibles

solucions. Aleshores se'ls convoca a conèixer les finques dels altres

promotors per animar-los a provar les llavors que se'ls lliura per tal que

assumeixin el compromís d'experimentar a les seves terres. En una tercera

etapa, els camperols visitats de la nova comunitat es converteixen

en visitants i observen els experiments que els promotors realitzen a les

seves finques. Es fa una gira educativa a les parcel·les on ja s'estan

implantant els assajos; l'amo de la parcel·la els explica el perquè i el

com del seu experiment. Posteriorment, de nou a les seves comunitats,

els camperols que han observat els experiments també intenten aplicar

aquestes tecnologies renovades a les seves terres.

Vam ser visitats pel promotor de Los Canales, ens va agradar el que

va dir sobre el manteniment del sòl, sobre el fet de no cremar per

donar vida a la terra. Volíem aprendre i ens vam integrar a les

capacitacions de Los Canales. Després, l'equip fins i tot ens va tenir

en compte i ens convidaven a intercanvis on observàvem la feina

d'altra gent. Més endavant van venir directe a la comunitat.

La xarxa s'amplia a través de vincles creats o naturals. El promotor

d'una comunitat visita preferentment les parcel·les de coneguts, de

parents, de membres de la mateixa església, del mateix equip esportiu o

gent amb interessos similars. D'aquesta manera no s'acoblen tots al

mateix temps; no hi ha sempre un avanç equilibrat. És aquí on entra en

joc la mediació del tècnic o d'un líder amb una visió social més àmplia.

Aquesta persona involucra en els intercanvis una sèrie de gent que no

havia estat convidada pel promotor; persones, per exemple, d'alguna

altra ètnia o religió, etc.

2. De Juan Burgos, " Tesi sobre el PCaC per optar a Mestratge en Pedagogia.

Universitat de Panamà, 1999"

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Somoto.

Construint dics.

187


Intercanvi amb

camperols de

Costa Rica a la

Comunidad Dulce

Nombre de Jesús.

188

1996-2000. TERCER PERÍODE

CONTINUÏTAT, ENFORTIMENT I AMPLIACIÓ

Amb els liberals al poder, Nicaragua entrava dins el procés de globalització

i de lliure mercat, tal com havien recomanat el Banc Mundial i

el Fons Monetari Internacional. El PCaC encarava reptes estratègics ja

que el model econòmic i les seves mesures d'ajustament s'havien consolidat

en el país. A més a més, l'absència de polítiques dirigides a enfortir

la producció camperola mostrava els seus resultats més dramàtics

amb la migració accelerada i massiva cap a Managua i Costa Rica.

Entre l'any 1996 i el 2000, el PCaC es va ampliar fins arribar a 70

municipis de 14 departaments amb l'objectiu de crear referències adaptades

i funcionals a cada realitat geogràfica. Estem parlant d'uns anys

caracteritzats per un augment de la inestabilitat i de la inseguretat

social en el país. Davant l'absència de polítiques creditícies pel petit

productor, el programa va iniciar les primeres experiències de concessió

de crèdit i va impulsar un major apropament del PCaC cap a les universitats

i alguns centres d'investigació. Entremig d'aquest escenari polí-


tic i social apareixeren fenòmens naturals com l'huracà Mitch que afectaren

greument la població camperola.

Algunes organitzacions van oferir bastantes llavors i eines després

de l'huracà Mitch, però demanaven interessos molt alts i no van

oferir capacitació. També hi ha organismes que treballen amb químics.

En el PCaC, la capacitació és la base, és on el productor

adquireix la millor eina.

El PCAC va reforçar les experiències de gestió local, l'enfocament de

gènere, les eines metodològiques, la diversificació productiva (tant a

nivell agrícola com a nivell pecuari) i la conseqüent alimentació alternativa

per tal d'assegurar una dieta equilibrada. A mesura que ens consolidàvem,

també s'enfortien els promotors i promotores.

LA IMPORTÀNCIA DELS PROMOTORS

Totes les activitats en les quals s'involucraven aquests camperols els

generava, com a valor afegit, un major i actiu lideratge. De manera

natural proposaven noves formes d'organització a les seves comunitats,

als seus municipis i fins i tot als seus departaments. De mica en mica

s'han anat convertint en el principal actiu de l'organització UNAG per

a la seva constant renovació. Aquests camperols experts adquirien

noves habilitats que els permetia assumir un rol protagonista, no únicament

a la seva comunitat sinó també dins l'organització i la seva relació

amb d'altres organitzacions, organismes no governamentals i governamentals.

I aquest paper l'han pogut jugar com a directius de la UNAG,

com a presidents d'una nova cooperativa o com a líders d'una xarxa

d'experimentadors que forma part del moviment.

Nosaltres, els promotors fundadors, som conscients del nostre rol;

hem de ser exemple. Si no, ningú ens segueix. Vam començar sense

incentius només amb capacitacions. El pobre era pobre,. Però hem

vist que la capacitació és bàsica per millorar la feina i superar-nos.

El que ens motiva és el compromís amb la gent. Hom, com a promotor,

representa a molta gent i això ens motiva per capacitar-nos.

A més ens porten més a intercanvis i hem conegut diversos llocs.

Existeix un nucli social que és la base del treball del promotor: els

grups. Amb ells es comparteixen els èxits i les dificultats. Amb l'experiència

i la demanda han anat sorgint grups que s'han organitzat prenent

formes jurídiques, la qual cosa permet que les comunitats tinguin

més capacitat de gestió. Els diferents grups esmentats -formats per agri-

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

189


cultors, ja sigui de manera voluntària o legal- són els que constitueixen

la xarxa, que funciona i coordina a tot el país, i que s'expressa en un

moviment amb incidència dins i fora de Nicaragua. Els promotors/es

milloraven la seva capacitació amb diferents tècniques didàctiques d'ensenyament,

amb l'experimentació, amb tècniques de comunicació i d'animació,

i amb l'anàlisi de la problemàtica productiva. Cal tenir en

compte que amb l'ampliació del PCaC cap a 14 departaments, la xarxa

de promotors és cada cop més important. Ells són l'ànima del moviment;

són els que fan caminar la iniciativa de manera permanent i

natural, independentment que hi hagi projectes al darrera. Parlem de

camperols amb una base de coneixement tècnic i un esperit de solidaritat

i superació que els permet crear noves iniciatives d'experimentació

agrícola. Aprenen i ensenyen treballant a la seva parcel·la, amb la finalitat

de generar reflexió al voltant dels diferents problemes de producció.

El compromís i la confiança que estableixen amb els altres camperols

es tradueix en un reconeixement per part de la comunitat.

EL TÈCNIC COM A PUNT DE SUPORT

Una altra figura important que s'enforteix en aquest període és la del

tècnic. Es tracta més aviat d'un facilitador, compilador, sistematitzador


i investigador; un suport per a l'enfortiment dels processos que neixen

en el sí de les comunitats. S'encarrega de facilitar el flux d'informació

entre grups d'agricultors i donar suport a la planificació i la preparació

dels intercanvis, dels tallers, etc. Pel PCaC, el tècnic ha de ser un nexe

entre les fonts d'informació, la investigació i els grups de camperols. A

través d'aquesta figura, les comunitats poden disposar d'espais de participació

que abans no tenien (accessos a la informació, coordinacions

amb institucions, xarxes d'intercanvi, comercialització, etc.). El tècnic

ha de ser capaç d'identificar tant els problemes com les necessitats dels

agricultors per tal de potenciar el procés d'integració de les finques. En

el nostre programa, el tècnic deixa de ser un subjecte "receptari" que

ve amb les solucions i els paquets tecnològics. Al contrari, passa a ser

un suport en la recerca d'aquests elements.

Aquí havien vingut organismes però només explicaven ràpidament

o donaven capacitacions a Somoto. El PCaC ha vingut a la parcel·la,

els tècnics van venir a treballar amb nosaltres o venien d'altres

promotors a donar-nos suport. Les explicacions i el seguiment

es fan a la parcel·la mateixa. També hem rebut visites d'altres productors

i així hem anat aprenent.

El punt de partida bàsic del tècnic és el reconeixement de la racionalitat

del camperol; actitud de respecte que es tradueix en una col·laboració

fèrtil entre ambdós. Això li permet estar permanentment a la recerca

d'una millor comprensió dels sistemes camperols abans d'intentar

impulsar canvis que podrien resultar inadequats. Per apropar-se a

aquesta racionalitat és important abandonar la visió reduccionista i

omplir-se de curiositat per obtenir informació que permeti, entre d'altres

coses, conèixer diversos punts essencials: la història agropecuària

de la zona; els tipus de sòls i usos; les dades de pluja de la zona; el veritable

calendari agrícola dels productors; els conreus principals d'autoconsum

i venda; el maneig dels sistemes de producció; la tipologia dels

agricultors; la composició de la mà d'obra local i el seu moviment... Per

tal d'aconseguir tota aquesta informació, el tècnic del PCaC realitza

autodiagnòstics comunitaris, sondejos rurals, automapes a escala i estudis

socioeconòmics de finca. Això sí, sempre a prop dels camperols i de

les parcel·les; ja sigui treballant-hi o dialogant amb els homes i les

dones de la comunitat.

Fer aquests estudis ens està permetent crear les condicions per iniciar

una línia de base nacional útil de cara a la direcció de la UNAG. De la

mateixa manera, vam augmentar el seu prestigi i el seu lideratge a tots

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Grup de camperols

en un intercanvi

d’experiencies.

191


“De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Nicaragua

192

els nivells i vam demostrar un major grau de domini tècnic i d'informació.

Amb aquests estudis de camp podem facilitar un instrument per a

l'anàlisi, la planificació i la direcció a mans dels dirigents de base. I al

seu torn, també ens dóna les armes per augmentar la capacitat de negociació

i d'incidència, des de la comunitat fins a nivell nacional.

Permanentment, l'estructura formal de la UNAG organitza equips de

suport que compten amb tècnics i dirigents camperols sorgits del

mateix moviment.

LA NOSTRA MANERA DE FER

ESTRATÈGIES DE PLANIFICACIÓ

Tots els elements de treball esmentats anteriorment s'han anat estructurant

amb la experiència del PCAC, des dels seus inicis fins al dia d'avui.

Després de 16 anys de vida, el programa té més facilitats per caminar

sol. Quan el PCaC va arrencar, la planificació es feia sobre la base

d'un projecte pilot. Realitzàvem tallers i trobades de planificació per

preparar molt bé cadascuna de les activitats on s'involucraria algun

promotor camperol; planificàvem tots els detalls, les dinàmiques, les

preguntes per motivar, etc. En aquestes activitats quedava molt clar

quin era el resultat que es volia obtenir i com contribuïria al compliment

dels objectius del projecte pilot. Es feia de manera senzilla i era

fàcilment entès pels promotors camperols involucrats. Al créixer el

PCaC, i comptar ara amb una xarxa de 1,918 promotors -incidint a 70

municipis i a 14 departaments-, la planificació es fa a través de tallers

on s'involucren tant les comissions comarcals de promotors com les

comissions departamentals. Organitzem trobades nacionals on s'analitzen

les informacions i les propostes dels promotors, i es treballa en base

a programes estratègics a 5 anys vista. Cal destacar que en tot el procés

del Programa de Campesino a Campesino, més del 80 % de les activitats

sorgeixen de manera natural i no necessàriament han d'estar planificades.

El mecanisme segueix sent el mateix de sempre: la xarxa com a

motor del moviment.

El treball del promotor no és només en el sí de la comunitat. Jo

veia, per exemple, que Quebrada Arriba també necessitava la conservació

del sòl perquè és un turó deteriorat. Vaig parlar-ne amb la

gent i ara, a Yalagüina, Quebrada Arriba és capdavanter en aquest

aspecte.


3

4

Els coneixements que es vagin

adquirint es compartiran de

manera formal i informal, tant a

dins del propi PCaC (en alguna de

les múltiples activitats que es fan)

com enfora, amb qualsevol organisme

interessat. Indirectament,

això assegurarà una incidència

amb d'altres famílies camperoles.

D'aquesta manera s'iniciarà un

procés planificat i natural d'intercanvis

entre grups d'interessos

comuns sobre el tema de l'activitat

productiva que estigui damunt

la taula.

Els productors de diferents comunitats

-cadascun amb condicions

diverses- visitaran la finca (amb

frijol abono, vivers, regeneració

natural, àrees protegides, ordenades

i amb planificació i inici d'inversions,

etc.) d'un/a promotor/a

o d'un/a camperol/a.

Aquest dibuix ens mostra el que s'esdevé dins la lògica de Campesino

a Campesino i com va funcionant la xarxa. Un promotor o una promotora

del PCaC comença promovent una determinada tecnologia. A partir

d'aquí es mobilitzen grups de 10 a 15 camperols que visiten el promotor.

Després de veure l'experiència, cadascú retorna a la seva comunitat.

Arribats en aquest punt, el programa cerca la manera de mantenir

la motivació perquè posin en pràctica el que han vist; a través de la

ràdio, de fotografies, de cants, etc. També reben visites d'altres camperols

i se'ls convida a noves trobades i intercanvis. De tant en tant, el

moviment promou relacions entre ells amb el suport d'algun projecte.

D'altres vegades, la comunicació natural dels habitants d'una comunitat

genera activitats sense necessitat de ser gestionades amb fons.

1

2

Tornaran a la seva finca o a les

seves comunitats i se'ls motivarà

perquè comencin a experimentar,

a posar en pràctica allò que han

vist.

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

193


“De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Nicaragua

El promotor exposa

un tema recolzant-se

en material gràfic

194

EL NOSTRE MATERIAL DE TREBALL

Durant tot aquest procés entren en joc les eines metodològiques que

promovem des del PCaC:

• Demostracions didàctiques senzilles; les demostracions amb exemples

senzills duen a grans reflexions.

• La fotografia com a guia per a les exposicions del promotor camperol;

les fotografies són elements que permeten organitzar xerrades,

preparar exposicions, etc. A més, té l'avantatge que són manejables i

es poden dur a qualsevol lloc.

• La pròpia parcel·la; és l'exemple, el lloc d'aprenentatge i el laboratori

de resultats.

Els programes radials; utilitzar enregistraments o vídeos senzills on

els autors i actors són els propis promotors.

Els cants (música folklòrica); poesia sobre els principis i les pràctiques

que s'estan promovent.

El teatre camperol; els sòciodrames ajuden a difondre i a promocionar

les idees.

Els promotors i les promotores com a part del material didàctic;

incloure'ls en els documents i en altres materials didàctics constitueix

una millor motivació.

• Diagnòstic ràpid i participatiu; parlem de dades bàsiques i de la priorització

d'accions concretes.

• Receptes.

Els dibuixos i els croquis de les nostres parcel·les; registren i mostren

els avanços que aconseguim.

• Maqueta a petita escala.

• Dinàmiques.

• Inventari d'experiències i de possibles promotors i promotores .

• Comunicació oberta.

• Dia de camp; una bona ocasió per conèixer persones, organitzar-se i

compartir criteris.

• Trobades; permeten intercanviar experiències, ja sigui entre comunitats,

veïns o grups.

• Jornades de capacitació.

Participació en assemblees.

• Tallers metodològics.

• Visita del facilitador o equip de facilitadors al promotor; ajuda a precisar

i millorar el seu treball.

• Viatges d'intercanvi i de capacitació.

• Reunió de promotors.


• Visita de promotors a camperols.

• Trobada regional de promotors.

• Passanties.

MÉS ENLLÀ DE TREBALLAR LA TERRA

Per mantenir la motivació, normalment el moviment inicia el treball

en un municipi i una o dues comunitats, de manera que a la tornada,

els 5 o 10 camperols que vingueren d'aquestes comunitats puguin

donar-se seguiment entre ells: reunint-se, revisant els compromisos,

veient l'evolució dels experiments que estan desenvolupant, etc.

D'aquesta manera arrenca el mateix procés que es va iniciar a la comunitat

anterior: des de les finques d'ells comença una altra multiplicació

on els que abans eren visitants es van convertint en promotors de la

xarxa. Hi ha promotors que desenvolupen la seva capacitat practicant

amb l'intercanvi de la pròpia comunitat, sense haver participat necessàriament

en un taller formal.

Clar que obtindrem errors, però dels errors i dels èxits en treiem

conclusions: quines són les tècniques aptes i bones per a cadascú.

És un procés lent i per això no ens hem d'avorrir; si l'experiment

no tira endavant, anirem fent passos enrere. A l'hora d'experimen-


“De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Nicaragua

196

tar, cal invertir temps i sovint diners, sense tenir la seguretat de

guanyar-hi alguna cosa. Heus aquí la conseqüència de l'experimentació.

De cara als promotors involucrats, el Moviment de Campesino a

Campesino, a més de convertir-se en una escola on milloren els seus

coneixements tècnics, els permet desenvolupar unes altres habilitats

com és el lideratge, la incidència, l'entusiasme i la motivació, així com

la capacitat de treballar de manera organitzada. Això es manifesta a

molts municipis i es pot il·lustrar amb el cas de Comalapa, on un petit

ramader promotor del PCaC ha estat elegit com a president de la

"Cooperativa Candelaria". Es tracta d'una cooperativa amb cobertura

municipal que compta amb més de 80 socis -molts d'ells grans ramaders-

pertanyents a les 23 comunitats del municipi de Comalapa. A la

pràctica, aquest ramader forma part del procés natural de Campesino a

Campesino. El coordinador de la comissió departamental de promotors,

Roberto Hernández, ho puntualiza de la següent manera:

A mi m'omple d'orgull que aquest company, que és part de la

xarxa de promotors del PCaC i de la UNAG, estigui al capdavant

d'aquesta cooperativa després de ser reelegit davant dels 80 socis

pel seu excel·lent treball en els dos primers anys. És una forma de

creixement del programa.

Són diversos els promotors que han incidit en l'arribada de projectes

a les seves comunitats, a les seves cooperatives. Val a dir que sovint

van més enllà, aconseguint, fins i tot, canviar l'enfocament dels projectes

en sí.

Com a promotors, hem incidit perquè alguns projectes arribin a la

nostra cooperativa. Fa uns dies, per exemple, van arribar dues missions

avaluadores de PRODEGA, que és l'organisme que promou

la ramaderia a la regió. En un primer moment eren set finlandesos

i, més tard n'arribaren quatre més. El grup de promotors del PCaC

que estem a la cooperativa vam plantejar un canvi de visió per passar

d'una ramaderia extensiva a una ramaderia sostenible. En el

meu cas, jo els vaig dur a la meva finca perquè veiessin tots els canvis

que estava realitzant; la pràctica de la no-crema, com anava fent

els canvis, com havia adquirit aquestes experiències, l'impacte en 7

anys de treball. Els vaig parlar de la metodologia de Campesino a

Campesino perquè entenguessin que era així com volíem desenvolupar

la ramaderia des de la cooperativa. Aquesta va ser una incidència

que vam realitzar nosaltres sols i que seria impossible si no

ens haguéssim desenvolupat amb el PCaC. Roberto Hernández


I si es tracta de l'entusiasme i la motivació que el procés genera en els

promotors, en Roberto també ho argumenta:

Una de les coses que penso és que amb aquest Programa de

Campesino a Campesino, sento que he estat com en una universitat.

Estic aprofitant tot el que no vaig poder fer quan era jove.

Abans de la meva integració al PCaC, en realitat jo coneixia molt

poca gent, i fins i tot, de vegades, havia arribat a tenir problemes a

l'hora de relacionar-me amb altres persones. Avui tinc la sensació

que hi ha hagut un gran canvi. Ara puc anar a gestionar qualsevol

projecte. Em sento capaç d'anar a buscar un projecte per a la meva

comunitat, de poder capacitar a altres agricultors, d'ajudar amb les

meves idees.

L'ORGANITZACIÓ. PUNTS FORTS

Actualment, el PCaC compta amb 1,918 promotors i promotores

voluntaris, 15,000 famílies integrades i 36 persones treballant de manera

professional (tècnics i líders camperols promotors dels equips de

suport). Es té accés a internet a 9 departaments, i disposem de més de

50 locals d'oficines propis -tant de la UNAG com de cooperatives o

associacions- sorgits en el marc del programa. Al seu torn, com ja hem

dit anteriorment, el PCaC impulsa una sèrie de projectes que inclouen

capacitació, intercanvis, passanties, petites inversions en finques, crèdit

alternatiu, etc. En una primera etapa la majoria d'aquests recursos eren

executats mitjançant la gestió de la UNAG, però en els últims tres anys

són els grups organitzats en el propi moviment (cooperatives, pre-cooperatives,

associacions) els encarregats de dur a terme els projectes. A

més a més, a cada territori hi ha un camperol coordinador del programa,

responsable de la bona marxa del moviment i de la correcta execució

dels projectes que hi hagi a la seva zona d'incidència. Per aconseguir-ho,

compta amb un o dos tècnics i amb l'estructura administrativa

de la UNAG, que garanteix l'execució financera -quan es dóna el cas

que siguin projectes amb finançament.

A nivell nacional, també disposem d'un espai de coordinació, on hi

participen representants d'equips de suport i promotors/es de tot el

país. S'hi revisen els projectes i la seva execució, tant en la part tècnica

com en l'econòmica. D'una banda, permet intercanviar opinions i fer

valoracions generals, però de l'altra, té una limitació: no compta amb

la participació d'agricultors. Uns agricultors que podrien enriquir els

elements d'avaluació. La UNAG, mitjançant les seves directives i estructures

administratives, també controla l'execució dels projectes i realitza

auditories i avaluacions externes.

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

197


“De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Nicaragua

Mapa de recursos

com a eina de formació

198

L'ORGANITZACIÓ. PUNTS FEBLES

En algun moment el PCaC ha implantat un sistema d'avaluació participatiu.

Consisteix en una sèrie de visites que fan promotors i camperols

a diferents comunitats, per tal d'avaluar diversos aspectes contemplats

en una guia que s'elabora prèviament amb els participants.

Aquesta avaluació participativa ha donat molt bons resultats ja que a

més de treure valoracions del treball i millorar, estimula als visitants i

als visitats. L'inconvenient: necessita recursos per la mobilització, l'alimentació,

etc. De totes maneres, en moltes ocasions encara hi ha una

feble presència de mecanismes avaluatius del PCaC, sovint per falta de

temps. Recordem que el 80% de les activitats del programa sorgeixen

de manera natural per part del mateix camperol, sense estar prèviament

planificades. I és precisament aquest activisme generalitzat en el quefer

del programa el que en moltes ocasions dificulta un sistema avaluatiu

exhaustiu. Aquesta és, precisament, una de les dificultats que estem

provant de superar per tal d'aconseguir espais de reflexió al voltant dels

resultats obtinguts.

Al llarg dels 16 anys que tenim de vida hem tingut molts èxits, però

també hem hagut de travessar grans dificultats. Algunes han estat superades

però n'han anat sorgint d'altres, com la que acabem d'assenyalar.

L'ampliació del PCaC requereix mantenir una formació constant dels

promotors i promotores, la qual cosa exigeix alhora molts recursos i

esforços. En els últims anys, aquesta formació s'ha afeblit considerablement.

Així mateix, hi ha més demandes dels “vells” promotors per

transcendir cap a d'altres nivells -comercialització, agroindústria, etc.-;

la veritat és que els equips de suport sovint no tenen la capacitat per

donar respostes a aquestes demandes.

CASOS CONCRETS

Mirant de més a la vora algunes experiències concretes del PCaC,

podem veure que hi ha més dificultats a superar del programa. Posem

com exemple la cooperativa comercializadora de grans bàsics de Santa

Lucía. Aquesta cooperativa ha obtingut grans èxits en l'apilament i la

venda dels seus productes. No obstant això, al convertir aquestes

accions en la seva prioritat, han afeblit considerablement la continuïtat

de treballs de fertilitat i de conservació de sòls, així com també han deixat

de banda la recerca de sistemes sostenibles. I és que, en general, el

PCaC ha descurat aquests processos al considerar que les experiències

tenen suficient capacitat per caminar soles. Com a conseqüència, el

seguiment es redueix considerablement, no sense valorar la veritable

capacitat dels grups per continuar treballant l'agricultura sostenible.


També a Santa Lucía es va donar el cas d'una altra experiència negativa

amb l'arribada de moltes organitzacions que buscaven promotors

per endur-se'ls a les seves zones d'influència. L'objectiu era el mateix

que el del PCaC: capacitar i intercanviar experiències. Ara bé, aquestes

ONGs van introduir la modalitat de pagar als promotors camperols.

Aquesta iniciativa va comportar serioses diferències entre els mateixos

promotors, provocant divisions i la conseqüent desintegració del grup

inicial de promotors i promotores.

El que afecta a l'organització i al seguiment són aquells organismes

que contracten promotors i els envien com a paratècnics durant 8

o 15 dies a d'altres comunitats. Aquests promotors ja no tenen

temps de donar suport al programa ni de fer experiments a la seva

parcel·la, ni de donar seguiment al seu treball de conservació de

sòl, ni de complir el seu rol com a promotor a la pròpia comunitat.

L'activitat del programa al llarg d'aquests anys, si bé ha comportat

dificultats i problemàtiques, també ve acompanyada d'experiències

positives. A la Regió Autònoma de l'Atlántico Norte, el PCaC compta

amb un dels seus millors resultats, únic a la regió de l'Amèrica Central.


“De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Nicaragua

Manejament del pati

a San Lucas Somoto

200

Substituint les cremes amb finalitats agrícoles per formes de treballar la

terra, s'ha aconseguit estabilitzar l'avanç de la frontera agrícola. Així,

els antics agricultors itinerants d'aquestes zones són ara sedentaris. A

més, se li ha donat un contingut concret -social i econòmic- a les anomenades

zones d'esmorteïment que envolten les àrees protegides més

importants del país.

Un altre exemple el podem trobar al departament de Masaya, on una

cooperativa camperola està duent a terme el projecte del PCaC. El seu

funcionament independent els ha permès arribar a tenir una gran capacitat

d'autogestió amb resultats concrets. Són de notable importància les

seves aportacions en el camp organitzatiu així com en el de la diversificació

productiva. Tant sols un últim exemple per per il·lustrar alguns

dels bons resultats del PCaC. A Las Lagunas -Boaco- han creat una proposta

d'integració dels diferents sectors de la comunitat d'acord amb

desenvolupament local. La seva experiència en participació i gestió comunitària

ha servit de referència per a moltes ONGs i grups camperols

de tot el país. Una mostra de l'èxit iniciativa és que participen en múltiples

espais d'intercanvi, tant a nivell nacional com en l'internacional.

LES DIMENSIONS DEL MOVIMENT

El PCaC s'ha convertit en un important moviment agroecològic

nacional i regional (Amèrica Central) de camperols i camperoles que,

entremig de la situació de crisi constant que viuen els nostres països,

tracten de trobar sortides a les seves problemàtiques. L'element més

rellevant és que segueixen sent els subjectes actius en aquest procés. De

fet, tal i com ja hem dit anteriorment, un dels canvis importants que ha

experimentat el PCaC des dels seus inicis és que els promotors desenvolupen

un lideratge. I és precisament aquest lideratge el que els permetrà

arribar a ser dirigents de la seva organització -ja sigui una cooperativa,

una associació, o una organització gremial-, tant en el municipi com a

nivell nacional. En aquests moments, més de 400 camperols promotors

del PCaC són dirigents a les directives de la UNAG; 8 anys enrere, no

podien ni tan sols somiar-ho. Aquesta presència fa que, avui, a les discussions

de les directives municipals i departamentals hi ha més riquesa;

parlen de propostes, de projectes, d'experiències, d'intercanvis, i ja

no s'escolta el mateix discurs buit i sense contingut. Perquè? Per què

són dirigents que sorgeixen de la base, amb molta experiència a les

comunitats, a la finca, a la parcel·la; són directius amb les idees fresques

i concretes.

Per a la Unión Nacional de Agricultores i Ganaderos -gremi de gran

importància entre els agricultors de Nicaragua-, el PCaC ha suposat un


“De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

Nicaragua

202

motor dinamitzador. El treball de Campesino a Campesino al llarg d'aquests

anys ha aportat, més enllà de propostes productives i organitzatives

locals, una pedrera de nous dirigents amb un lideratge ferm i eficient.

Tot això, sense oblidar la importància de la xarxa per tal de

mantenir actualitzats els dirigents nacionals. Així, el discurs amb el que

negocien davant del govern s'omple de molts exemples i propostes; un

discurs de contingut real i concret, que serveix tant als grups, a les

comunitats, a les associacions com a les cooperatives i als productors

individuals perquè puguin defensar-se davant de certes polítiques que

els afecten directament.

No cal oblidar que, si bé la UNAG s'està revitalitzant i enfortint gràcies

a la nostra activitat, també el PCaC es veu afavorit com a moviment

adscrit a l'organització; davant de qualsevol abús d'autoritats i

grans empresaris, immediatament s'organitza una mobilització i es

paralitza el país. Precisament, en aquest sentit hi va haver grups, amb

una bona producció i comercialització, que ja tenien els seus propis

contactes i projectes. No veien cap necessitat de seguir en el PCaC; se'n

van apartar i van marxar. Però quan el govern i els grans poders van

decidir fer-los mal, es van trobar sols, sense suport. A través de la

UNAG, el programa va trobar una ombrel·la institucional de cobertura

nacional. Però el benefici va ser doble. Gràcies al teixit organitzatiu i la

pedrera de quadres locals del PCaC, la UNAG ha aconseguit la significació

nacional que avui té. Per això és important l'organització gremial,

sense oblidar que la clau és estar en una xarxa i que la major satisfacció

és que la comunitat camini sola.

UN PRESENT...

El Programa de Campesino a Campesino va arrencar com un programa

present a tres comunitats i amb un petit grup de 8 promotors. Els

objectius i resultats inicials que prevèiem tenien un abast limitat; s'enfocaven

gairebé exclusivament a la conservació dels sòls i a enfortir la

solidaritat camperola. La proposta de construir sistemes més integrals

amb un enfocament agroecològico -transcendint cap a esferes d'incidència

política i social- no es dimensionava en aquells primers passos. Els

objectius i resultats s'han anat adaptant d'acord amb l'experiència que

s'aconseguia. De fet, encara creiem que estem en marxa dins un procés

de canvis que tan sols comença. El PCaC no oblida els objectius inicials

que li van donar vida a Nicaragua. Ara bé, les metes que ens plantegem

són avui en dia més àmplies i vénen determinades per condicions específiques,

producte de l'ampliació del programa; el fet de desenvoluparse

en diferents escenaris agroecològics, la participació més activa de


tots els membres de la família, les noves demandes, les noves expressions

organitzatives, el quefer de les quals incideix políticament a nivell

local, etc.

Heus aquí una enumeració dels objectius bàsics que tenim actualment

en el PCaC:

• Posar les bases per a un millor ús i aprofitament dels recursos naturals,

mitjançant formes sostingudes de maneig i explotació, que permetin

reconstituir i conservar el medi ambient per a les futures generacions.

• Aixecar i diversificar la producció, elevant els rendiments productius i

generant aliments sans i nutritius per millorar la dieta alimentària de

la població.

• Impulsar l'autosuficiència alimentària mitjançant un millor ús dels

factors productius, promovent models alternatius i apropiats que permetin

trencar amb la dependència tecnològica.

• Enfortir el component de la dona camperola, ampliant els espais i

creant condicions per a la seva participació en la millora de les condicions

econòmiques de la família.

• Continuar la formació de grups de camperols innovadors que aportin

el seu gra de sorra a l'experimentació i la investigació agrícola del

país.

• Desenvolupar la coordinació i l'intercanvi d'experiències a nivell de

l'Amèrica Central per avançar cap a la integració del moviment a

nivell regional.

...AMB LA MIRADA POSADA CAP AL FUTUR

El PCaC és actualment una referència important en el país, tant per a

les organitzacions que desenvolupen experiències similars com per a les

institucions educatives en temes d'agricultura sostenible. Tal i com ja

hem esmentat anteriorment, el PCaC es proposa uns objectius diferents

als que tenia en un primer moment. Ara mateix ens trobem immersos

en un procés de formulació de l'estratègia de desenvolupament a seguir

per als pròxims 5 anys. És un procés que es realitza amb l'àmplia participació

de camperols/es i de membres dels equips de suport. Tot i que

encara no està ben definida, tenim clares una sèrie de propostes sobre

el rumb que ha de guiar l'esforç del nostre moviment. A continuació

annexem la proposta realitzada a diversos departaments del país, a

finals de l'any 2001, on es recullen alguns d'aquests plantejaments de

futur.

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

203


Un güisquil

204

Elements per a una proposta de replantejament 3

Potencialitats:

El PCAC té el potencial de constituir-se en la base d'una estratègia

nacional camperola per a “l'abatiment de la pobresa rural 4 ”.

• En termes de vulnerabilitat ambiental i fragilitat ecològica d'importants

zones del país -posades en evidència amb l'huracà Mitch i d'altres

fenòmens anteriors com els incendis forestals massius de 1998-,

el PCaC té novament el potencial d'encapçalar una estratègia. Una

estratègia que, de manera natural, col·locaria la UNAG en un tema

rellevant de l'agenda nacional i internacional. Cal tenir en compte les

aportacions que acumula el PCaC en matèria de formes de producció

agrícola en aquests ambients fràgils; unes aportacions que no tan sols

3. Anotacions per a una auditoria de Processos, Managua, Novembre del 2001, Rubén

Pasos, consultor

4. Coincideix amb aquest plantejament el fet de que el «abatiment de la pobresa» es la

prioritat de la cooperació internacional, al moment en que el PCAC ha aconseguit una

important cobertura nacional y un ventall més ample de pràctiques, tècniques y alternatives

productives generades en totes les condicions agroecològiques del país.


edueixen la vulnerabilitat ecològica, sinó que estan contribuint a la

restauració ambiental de les seves àrees de treball.

Els assoliments en matèria de producció sostenible també són un altre

aspecte important, sobretot a les zones veïnes de les grans àrees de

conservació de recursos naturals -i en particular de corredors biològics-

que constitueixen actualment àrees de prioritat per a la cooperació

internacional.

• La UNAG compta amb un inventari -encara no recollit ni sistematitzat-

d'experiències locals sobre noves formes d'organització de la producció

i dels serveis productius a nivell municipal. L'empresa camperola

constitueix un eix d'oportunitats importantíssim; experiències

com la de l'empresa productora de llavor certificada a La Concòrdia i

la de la Cooperativa de pebre de Siuna -per citar només dos exemples-,

haurien d'establir-se com una de les direccions principals del

treball futur del PCaC en els municipis, mitjançant un Programa

Nacional Incubadora d'Empreses Camperoles Municipals.

Totes aquestes potencialitats constitueixen desenvolupaments importants

del moviment camperol que només el pes i la capacitat d'una

organització com la UNAG poden coronar amb un èxit segur.

El programa no serveix només per capacitar-se un mateix; és un

programa educatiu on canviem tots nosaltres. Hi ha més relació i

ajuda mútua. Es comparteix més i hi ha una millor entesa dins la

família; la comunicació hi ha ajudat bastant. Els homes pregunten

ara a les dones sobre el que han après i els ajuden quan ho necessiten.

Abans no.

En el PCaC seguirem avançant amb el suport inestimable de la

UNAG, però sobretot gràcies a tots els camperols integrats en el moviment.

Perquè, si bé és cert que estar adscrit a una organització gremial

tan forta ens ajuda molt, no cal oblidar que la força del programa la

tenen els homes i les dones que treballen la seva parcel·la, experimenten

i es protegeixen mútuament. Aquests milers de nicaragüencs que veuen

en el PCaC una manera de sortir endavant, millorant dia a dia, són els

que fan créixer el programa; el seu programa.

Nicaragua “De campesino a campesino”,

el brot d’una nova milpa

205


FRANCISCO MENA SANDOVAL

EPÍLEG

Construint

la utopia

Els camins no estan fets, sinó que els hem de fer i això implica un risc.

El risc està assumit, i això és el més important i fonamental. Des de Chiapas, amb els

Caracoles i els Municipis Autònoms (Mèxic); des de la Ceiba, amb les Comunitats de

Població en Resistència de la Sierra (Guatemala); des de Morazán, amb la Comunitat

Segundo Montes, i des de Teustepe, amb l’experiència del programa «De Campesino a

Campesino» (Nicaragua), com també de tot el seu entorn, ja ens hem llançat a continuar

aquest camí i encara caminem.

Ho van iniciar els nostres avantpassats indígenes els asteques, els maies, els pipils, els

lenques, entre altres. Poblacions autòctones, tribus impregnades de dignitat i valentia. Es

van enfrontar a aquells conquistadors i colonitzadors —més que no pas descobridors,

atès que ja existíem— que van intercanviar els seus miralls pel nostre or, que van trastocar

la nostra cultura i identitat i que ens van imposar les seves creences.

Ens van esclavitzar treballant per a ells en la nostra pròpia terra. Després, es van quedar

les terres i, en imposar-nos les seves lleis, van legitimar el robatori. Avui, amb aquestes

mateixes lleis i en nom de la «democràcia», ens acusen de violar la «sagrada» propietat

privada, la pau social i l’estat de dret i, encara més, ens van anomenar terroristes.

La riquesa va passar a les seves mans i el producte econòmic va sortir de les nostres

terres per desenvolupar altres països.

Han passat més de cent anys en una colonització permanent i sense aturar la història

hem canviat d’amos, passant d’espanyols a nord-americans. Però no oblidem els nostres

orígens, les nostres llengües i la nostra riquesa, que es van acabar transformant en deute

extern. Aquesta és la lluita, assumim el risc, estem en la ruta d’aquest complicat i llarg

camí per recuperar la nostra cultura, els nostres valors i el control dels nostres recursos i

les nostres vides. No ens sentim sols: als països del nord, tot i els seus governs, estan

207


Epíleg

208

amb nosaltres i amb els nostres pobles i les nostres organitzacions solidàries.

I nosaltres, que tenim molt per donar, també estem amb ells.

Amb aquesta unitat i organització dels nostres pobles i amb la voluntat

de lluitar serem capaços de fer el que avui sembla impossible.

LA UTOPIA DELS POBRES

EL MÓN QUE S’OPOSA

Els atacs a les Torres Bessones i el Pentàgon l’11 de setembre de 2001

han estat utilitzats pel govern dels Estats Units per justificar la seva ideologia

de la guerra contra el terrorisme i donar-hi suport, és a dir, la

seva política bèl·lica mitjançant la qual pretenen apoderar-se dels recursos

estratègics del planeta (especialment els petrolífers) i, d’aquesta

manera, consolidar la seva preeminència global per la resta del segle,

tal com declaren en el seu document «Santa Fe IV», molts anys abans

de l’11 de setembre.

Aquesta forma de «govern mundial» imposa els seus interessos a

costa de totes les lleis i els tractats internacionals, oposa una gran resistència

a qualsevol intent de consolidar un nou ordre internacional en el

qual hi hagi molts centres de poder i imposa una estratègia de dominació

i colonització basada en el control econòmic, polític i militar per

assegurar els interessos dels seus negocis.

Un altre objectiu preocupant de la política dels Estats Units és el

manteniment de l’hegemonia de producció d’armes de destrucció massiva,

monopolitzant-ne el control i l’ús i ampliant-los com a màxim als

règims considerats de confiança. Solament l’imperi pot decidir quan,

per què i qui posa en joc l’enorme capital destructor acumulat. Tota

aquesta situació té una relació directa amb la recessió econòmica actual

que afecta les tres economies capitalistes centrals (els Estats Units, la

Unió Europea i Japó), que arrossega cap a la crisi l’economia mundial i

que colpeja molt fort els països més empobrits de l’Àfrica, Àsia i

Amèrica Llatina.

La política bèl·lica dels Estats Units i la recessió econòmica estan estretament

vinculades. A escala planetària, el pes de l’economia nord-americana

és de tal magnitud que el seu estancament contribueix a la desacceleració

de les altres economies centrals. Una manera de superar aquest

estancament econòmic és impulsant les guerres, tal com ho estan fent

actualment, ja que així, segons que plantegen alguns teòrics de la ciència

econòmica, s’estimula la despesa econòmica en grans proporcions.

La protecció de la vida dels éssers humans no és un objectiu del

govern dels Estats Units, ja que és evident que hi ha altres formes més

civilitzades per a la solució dels problemes econòmics. Però els interes-


sos dels poderosos membres del complex militar i industrial (l’aliança

entre els amos de les grans empreses que produeixen armes i els generals

dretistes), que elaboren la política imperial i del mateix Govern,

estan per damunt dels terribles costos socials i humans que porten les

guerres per als pobles que les pateixen.

La guerra és un dels mals de la humanitat principals i més sinistres; el

mateix podem dir de les armes, que són els instruments que destrueixen

l’ésser humà i tots els recursos que donen la vida. Però per a aquells

que fan la guerra i fabriquen les armes, inventant o construint en gran

part la seva justificació, les guerres signifiquen molts guanys. Qualsevol

país, després d’una guerra, trigarà molts anys a recuperar-se, i els seus

pobles en pagaran les conseqüències. És per això que, com a primer

objectiu de la lluita global, hem d’estar en contra de la guerra i de la

producció d’armes arreu del món, amb la seguretat que aquesta és la

forma més efectiva d’enderrocar i eliminar el terrorisme, vingui d’on

vingui.

Aquest camí també està ja iniciat amb la creixent organització i mobilització

que estan portant a terme aquests darrers anys els pobles de la

majoria de països del món, per mitjà dels moviments socials, pacifistes,

ecologistes, antiglobalització i altres, que es resisteixen a la globalització

neoliberal i a les guerres d’agressió que impulsen o recolzen els seus

governs. Sabem que les crisis econòmiques en els països del nord estan

produint milions de pobres, que el nombre de pobres augmenta considerablement

i que l’atur creix. La guerra no és la millor forma de resoldre

aquest problema, és a dir, a costa dels morts d’Afganistan o d’Iraq,

que podrien ser demà també els d’Aràbia Saudita, Iran, Brasil, Bolívia,

Veneçuela o Cuba.

CAP A UN MATEIX OBJECTIU

MÉS A PROP NOSTRE

A Amèrica Llatina, després de gairebé vint anys de polítiques neoliberals,

els resultats són molt contradictoris. D’una banda, els anomenats

«Programes d’Ajust Estructural» van ser executats amb èxit pels interessos

dels organismes financers internacionals, per les grans empreses

transnacionals i, per descomptat, pels grups nacionals amb un gran

poder econòmic.

Els aparells estatals veuen debilitar el seu paper en la responsabilitat

d’assegurar els serveis més importants i bàsics a la població, com ara la

salut pública, l’educació, la generació d’ocupació, el desenvolupament

d’obres d’infraestructura i altres, però van enfortir les seves funcions de

policia i control dels seus pobles.

Epíleg

209


Epíleg

210

Les empreses nacionals més importants (fora de poques excepcions,

com ara la indústria del coure a Xile i del petroli a Mèxic) van passar a

les mans de les transnacionals o de grans empresaris locals, i les economies

es van orientar a la producció de béns i serveis més per al mercat

extern que no pas per a l’intern.

Malgrat els amplis processos de venda o privatització dels béns nacionals,

els països es van continuar endeutant, i el deute extern es va anar

convertint en un factor cada vegada més difícil de controlar pels

governs, els quals, per complir els compromisos de pagament dels serveis

del deute, es veuen obligats a sacrificar les seves inversions en la

provisió de serveis a la població.

Als anys noranta, les inversions a Amèrica Llatina es van incrementar;

no obstant això, els pagaments pels serveis del deute extern i els

diners que surten com a producte de la repatriació i la fugida de capitals,

promoguda pels capitalistes transnacionals i locals a l’exterior,

superen àmpliament les quantitats delars que ingressen per aquest

concepte.

Els resultats d’aquests canvis van ser, d’una banda, una concentració

més gran de la riquesa en poques mans i, d’altra banda, un empobriment

més alt de les classes socials baixes i de les capes mitjanes.

D’aquesta manera, Amèrica Llatina s’ha convertit en la regió amb les

desigualtats més elevades de distribució de la riquesa en el món. Va

créixer l’atur i van caure els salaris en molts països de la regió, justament

durant els anys que s’integraven més acceleradament al mercat

mundial. El salari mínim el 1999 va ser inferior al de l’any 1980 en

tretze dels divuit països (Comissió Executiva per a Amèrica Llatina,

CEPAL, any 2000) i la seva tendència el 2003 ha estat a la baixa.

A Amèrica Llatina, la globalització neoliberal ha produït una integració

més gran de les economies nacionals en el mercat mundial i dels

grups empresarials locals amb els capitals transnacionals. No obstant

això, paral·lelament, ha generat una profunda desintegració a l’interior

de cada país que s’expressa en la creixent migració de llatinoamericans

cap als Estats Units i Europa, com també en els elevats nivells d’atur, de

violència social i de delinqüència que afecten gairebé tots els països.

L’aplicació de les polítiques neoliberals tenen Amèrica Llatina sumida

en una de les crisis més grans a tots els nivells de l’estructura socioeconòmica

i política de tota la seva història. Els nivells de creixement econòmic

són pràcticament inexistents, i l’endeutament extern és gairebé

insostenible. Aquest és el cas d’Argentina, que ha arribat al col·lapse de

la seva economia i a la crisi social i política més gran que ha conegut

mai. Altres països van pel mateix camí: Uruguai, Bolívia, Brasil,


Nicaragua i El Salvador, entre altres. Aquests països no han pogut sortir-se’n

de la inèrcia que, com a conseqüència de l’aplicació de les polítiques

neoliberals, va deixar la dècada perduda (1980-1990).

En l’àmbit polític, la tan aplaudida transició democràtica llatinoamericana,

iniciada als anys vuitanta, ha quedat totalment desvirtuada a la

realitat. Més que no pas règims democràtics, es van instal·lar veritables

dictadures econòmiques corruptes i règims electorals autoritaris de dretes.

Molts d’aquests règims, per la seva incapacitat de donar solució als

problemes, han entrat en crisis com a resultat del sorgiment i l’enfortiment

dels moviments socials i les diferents expressions de resistència

popular que han assolit la caiguda de diversos presidents de l’àrea:

Perú, Equador, Argentina, Paraguai i Bolívia. Aquestes situacions dins

de cada país no són aïllades. Sobre la crisi econòmica i social es desenvolupa

també una crisi política originada per la pèrdua total de credibilitat

de les «bondats» del mercat i pel descrèdit de les classes polítiques

i els seus partits electorals. La crisi del model ha provocat l’enfortiment

de les resistències populars i l’ascens de l’organització i la mobilització

popular en la majoria de països, que cada vegada més visualitzen un

objectiu comú. Aquesta situació fa que tota la regió es presenti com

una de les preocupacions principals per als Estats Units, ja que els partits

de dreta estan perdent posicions com a conseqüència de governar

per a uns pocs i abandonar les majories, les quals perceben clarament

que els seus problemes s’agreugen. Tot això succeeix en un moment en

què els Estats Units fa els esforços més grans per recuperar el control

total d’Amèrica Llatina. Per això ha articulat els Tractats de Lliure

Comerç (TLC), l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) i el

Pla Puebla Panamá (PPP), que constitueixen components d’un veritable

pla de recolonització.

Els processos de lluita estan en creixement, en la mateixa mesura que

s’agreuja la pobresa. Aquestes lluites, avui amb molta més maduresa,

afronten la crisi, obstaculitzen els interessos dels Estats Units a la regió,

i l’obliguen a aprofundir i a accelerar els seus plans intervencionistes i

desestabilizadors, sobretot a Veneçuela i Colòmbia. I tot això passa en

un moment complicat: enmig de la recessió econòmica, de l’empantanament

de les seves forces militars a Afganistan i de la delicada i inestable

situació militar i política de l’Iraq, l’economia de la qual també agonitza,

cosa que posa en dubtes greus el seu control a curt termini.

Aquest és el context en el qual la majoria de governs llatinoamericans

es mou. D’una banda, hi ha els interessos —i el mandat— dels Estats

Units amb els quals coincideixen les elits econòmiques locals. D’altra

banda, la necessitat de portar a terme algunes reformes socials encami-

Epíleg

211


Epíleg

212

nades a disminuir les greus desigualtats distributives de la riquesa i evitar

—o almenys intentar-ho— els possibles esclats socials. La resolució

d’aquesta disjuntiva dependrà indubtablement de les correlacions de

força, internes i externes, que es generin en el futur pròxim.

Actualment hi ha problemes molt greus que cal afrontar. Dels

Tractats de Lliure Comerç (TLC) a l’àrea d’Amèrica Central ja en tenim

experiències i resultats clarament negatius. A Mèxic, que va signar un

TLC amb els Estats Units i Canadà, la producció agrícola està a un

preu irrisori. Aquest país està comprant als Estats Units el 90 % de l’arròs

i del blat que consumeix, el 30 % del blat de moro, el 35 % de la

melca i el 40 % de la carn. Abans, Mèxic tenia 40 milions de caps de

bestiar i avui en té 23 milions. Si això està passant a Mèxic, que és un

país amb una economia cinquanta vegades superior a les economies

dels països d’Amèrica Central, no és difícil imaginar què passarà en

aquests països quan els grangers dels Estats Units comencin a introduir

els seus productes.

En els països d’Amèrica Central tenim en procés el Pla Puebla

Panamá (PPP), l’Àrea de Lliure Comerç per a les Amèriques (ALCA),

que s’hauria de dir «Acord per a la Legalització de la Colonització a les

Amèriques» o «Àrea de Lliure Guany per a les Transnacionals»

(ALGA). Ens referim als Tractats de Lliure Comerç (TLC).

Amb aquestes signatures, molts dels productes dels Estats Units entraran

als nostres països sense pagar impostos i sense cap mena de trava,

un fet que serà molt nociu per a la producció de cadascun dels nostres

països, amb l’afegit pervers de fer ús de la mà d’obra barata d’emigrants

nostres, que els fan disminuir els seus costos i, per tant, augmentar

els seus guanys. Els comerciants nacionals no compraran els béns

que produeixen els petits agricultors en les seves pròpies terres i preferiran

portar-los dels Estats Units, on els grangers produeixen amb millors

tècniques i menors costos que els camperols i les camperoles dels països

d’Amèrica Central. A més de tot el que acabem de dir, el Govern d’aquest

país atorga a cada productor una subvenció anual en dòlars molt

significativa. El mateix passarà amb els productors de carn i de productes

lactis i amb moltes indústries petites i mitjanes.

Amb aquesta situació, bona part de l’agricultura i la ramaderia d’aquests

països desapareixerà i per als camperols i les camperoles serà

tremendament nociu. Moltes propietats seran venudes o es perdran i la

població rural haurà d’emigrar del país o se n’aniran a les ciutats a

tractar de sobreviure. Els governs continuaran aplicant les privatitzacions

dels serveis públics, com ara la salut, l’educació, l’aigua, la generació

i la distribució de l’energia elèctrica i altres, que s’encariran quan


passin al control de les grans empreses transnacionals i dels grups econòmicament

poderosos del país. Els TLC posaran fi definitivament a la

poca sobirania que queda als nostres països, i els interessos dels Estats

Units se situaran sobre les nostres lleis i saquejaran els nostres països

sense cap impediment.

Això és el que tenim actualment, i ens estem organitzant per plantarhi

cara. Necessitem lluitar per sobreviure en el futur proper. Però el més

greu del cas és que els partits polítics estan perdent, a una velocitat

increïble, tota credibilitat de la ciutadania. Com més va, la majoria de

polítics i els seus partits s’han acomodat en el sistema i han deixat de

representar i defensar els interessos de la majoria, i encara menys dels

sectors més vulnerables. Aquesta és la percepció d’amplis sectors de la

població, malgrat que s’expressi de formes diverses.

Avui, aquests partits polítics que han permès l’agreujament d’aquesta

situació, a causa de la realitat imperant, s’hauran de definir clarament

per qualsevol dels dos eixos: els qui representen els rics i els qui representen

els pobres; la gent que representa les transnacionals i la gent que

representa la lluita digna pels seus drets. I encara més enllà, la lluita per

la recuperació de les nostres riqueses i els nostres recursos.

DIFERENTS CAMINS CAP A UN MATEIX FUTUR

DE CHIAPAS A NICARAGUA

No es podria entendre el grau de grandesa i importància, ni amidar el

grau de risc de cadascuna de les experiències aquí explicades, ni la seva

perspectiva, sense exposar el marc de crisi mundial que estem vivint,

com també la situació dels pobles germans d’Amèrica Llatina. Però

també és important assenyalar que aquestes experiències són una part

de cadascun dels processos viscuts per cada poble. Cadascun, geogràficament

parlant, en el seu lloc i en un període de temps també específic,

dins del calendari de la seva pròpia història. Aquestes experiències

tenen un passat de lliçons apreses i una projecció de futur, però aquest

dia també compta com a present, és a dir, és història viva que estan

escrivint els seus propis protagonistes, i caminen amb ells dins de la

solidaritat internacional. Aquest camí és El soroll de la milpa, el que es

continua caminant.

La primera experiència és un camí de dignitat al nord d’Amèrica

Central, Chiapas, la causa zapatista, Mèxic. Són causes que es besen

com a germanes en la seva frontera sud amb Amèrica Central i un

Mèxic que l’abriga al nord penetrant als Estats Units amb les seves pròpies

terres usurpades, fronteres trepitjades, un compte per saldar no

oblidat, lluites revolucionàries usurpades conceptualment per partits

Epíleg

213


Epíleg

214

polítics corruptes com ara el Partit Revolucionari Institucional (PRI),

que no té res a veure amb la memòria històrica de la Revolució

Mexicana del 1910, la reivindicació dels herois de Tlatelolco, la voluntat

política del poble en el diàleg nacional i centenars d’activitats de

lluites i, sobretot, la dignitat del poble de Chiapas representada en la

figura immortal de Zapata i defensada per les comunitats zapatistes.

Un segon camí cap a la utopia que no dorm és la Comunitat Segundo

Montes, a Morazán (El Salvador). Amb l’esperit del sacerdot jesuïta

d’origen espanyol Segundo Montes en les seves entranyes (assassinat

pels militars durant la guerra), El Salvador és un país molt petit però

amb molts morts en les seves lluites: 30.000 camperols assassinats per

l’exèrcit durant la insurrecció camperola del 1932; milers de morts, torturats

i desapareguts a la dècada dels anys setanta; 70.000 morts en la

guerra civil (1981-1992). Però amb un volcà en erupció de lliçons apreses,

un procés que duc a la meva sang, un compromís d’honor amb la

Comunitat Segundo Montes i un agraïment… Quan estava a l’exèrcit

oficial em van enfrontar a ells (tornin enrere i a l’inici d’aquesta història),

però em van ensenyar que ells tenien la raó i per aquest motiu vaig

passar de capità a guerriller, i des d’aleshores estic al seu costat.

Un tercer camí és al cor de la muntanya, Sierra de Chamá al nord del

Quiche, Guatemala. Les Comunitats de Població en Resistència de la

Sierra (les CPR de la Sierra), la lluita amagada a les muntanyes, durant

més de tres dècades, per als Estats Units de «baixa intensitat» —ells

posen les armes i els recursos, no pas els morts, ni paguen els costos

socials—; per al poble de Guatemala, d’altíssima i fatal intensitat, principalment

per als pobles indígenes. La lluita de Guatemala també està

present internacionalment en la figura de Rigoberta Menchú, que representa

el crit de denúncia de les dones dins de la repressió, els abusos i

les vexacions als pobles indígenes.

El quart camí és la solidaritat entre els Llacs, «De Campesino a

Campesino», Nicaragua. Incomparable desenvolupament de solidaritat

entre els camperols, obstinats a multiplicar o almenys sumar aquests

valors que asseguren una de les necessitats vitals de les persones, la

seguretat alimentària, i, més enllà, l’assoliment d’arribar entre tots i

totes a una agricultura sostenible. Aquesta terra de Sandino, de somnis

revolucionaris que van començar a despertar però no del tot, de guerra

imperialista contra els interessos populars que no va prendre mides de

la destrucció i les seves conseqüències en el poble nicaragüenc, capdavanters

que van fallar en el millor moment, però en el conjunt del procés

lliçons apreses per poder continuar endavant.

Són quatre experiències diferents que persegueixen el mateix objectiu:


arribar a una societat democràtica, justa, sobirana i lliure, però amb les

nostres pròpies vivències, aspiracions i somnis. Necessitem els nostres

propis instruments polítics d’alliberament, instruments polítics de dignitat

que només es poden construir des de la nostra realitat sentint o

tocant el nostre propi sofriment. No volem que la nostra misèria i

pobresa es llegeixi només en llibres i que d’aquesta interpretació ens

vingui la recepta. D’això, ja n’estem cansats. Per exemple, vam necessitar

democràcia, però la que coneixem no ens satisfà, només ha servit al

model occidental i veiem que ja està en crisi i que s’hi juga. A partir

d’aquesta realitat estem construint la democràcia nosaltres. Volem

enfortir de debò aquest sistema, ja que ens hem adonat que podem

aportar molts valors i pràctiques que permetin tornar a crear la democràcia

en el món.

En cadascuna de les experiències exposades trobem el nostre procés.

En aquestes pàgines hi ha escrit el que ens han enganyat, el que han

experimentat amb nosaltres, el que ens han robat, però també el que

hem après, el que hem lluitat, el que podem ensenyar. Cada paraula

nostra és una voluntat inesgotable d’organització, de lluita i d’esperança.

El que ens proposem no és gens fàcil, però també sabem que el model

imposat pels poderosos no deixa alternatives de vida als pobles del sud.

A més a més, dia a dia s’estan corroint profundament les estructures

socials dels països del nord i, davant d’això, es fan evidents els problemes

comuns que ens uneixen. Per això, enfront del model neoliberal i

la globalització, és urgent articular alternatives per a la vida de les

majories. «Un altre món és possible», però des de les majories i des dels

exclosos.

És la mateixa lluita.

Continuem el camí plegats.

Epíleg

215


A les dones i els homes, els vells, els joves, els infants que malgrat les

injustícies i les persecucions han creat models de vida amb el seu valor i

la seva humanitat. A la seva capacitat d’organitzar-se, malgrat les pors i

la fam. A la seva escola de dignitat, un exemple per a tothom:

A la Comunitat en Resistència de la Sierra (CPR), a Guatemala.

A la Comunitat Segundo Montes, a El Salvador.

Al programa «De Campesino a Campesino», a Nicaragua.

Al Municipi Autònom del Treball Roberto Barrios, a Chiapas

(Mèxic).

Gràcies per educar-nos...

Als seus companys i companyes que ens feu arribar els seus esforços i

que participeu en els seus somnis de justícia, pels quals hem de continuar

lluitant, especialment al col·lectiu La Garriga Societat Civil, al

Col·lectiu de Solidaritat amb la Rebel·lió Zapatista a Barcelona, a

Huacal (ONG de solidaritat amb El Salvador), a la Fundació Segundo

Montes, a Cinc Continents. A Carme Vendrell, a Abelardo Rivas

Espinosa, a Jorge Irán Vázquez, a Miguel Ventura, i a José Samuel

Ventura...

Gràcies per fer-nos partícips...

A la mirada de Diego Barraza, a la paraula d’Andrés Cabana (autor

del llibre Los sueños perseguidos), a la memòria històrica de Carlos

Consalvi, del Museo de la Imagen y la Palabra, d’El Salvador, i a l’aportació

de Xavier Joanpere, per oferir-nos les seves imatges d’Amèrica

Central.

A Eulàlia Domènech, per tota la seva feina de coordinació literària i

periodística, i a Silvia Velaure, Marc Roma, Oriol Cortacans i Carles

Solà, de Comunicació pel Món (Com.Mon), per la seva tasca de suport.


A totes les persones que formen part de la Red Europea de Diálogo

Social (REDS), a la seva Junta i a l’equip tècnic, per la seva dedicació i

il·lusió a fer realitat aquest llibre: Vanna Gorini, Francisco Mena

(Huacal), Montse Mir (Avalon, Iniciatives per a les Associacions), Fina

Rubio (Surt, Associació de Dones per a la Inserció Laboral), Núria

Serrano (Alternativa Jove per a la Interculturalitat), Túpac Barahona,

Katia Baroncelli, Laura Cardús, Andrea Fiducia, Marc Oliveres, Xavi

Rodríguez, Kate Simer, Nathalie Souto i altres. Especialment a Eduard

Balsebre, per la seva iniciativa contagiosa, la humanitat i la professionalitat.

Gràcies per ser aquí...

A tots i totes que des del seu lloc de treball a l’Ajuntament de

Barcelona, en cooperació internacional, en drets civils, en participació,

en joventut, en serveis a les persones, en imatge i producció editorial,

feu possible que la col·lecció «Camí del Sud» tiri endavant, i molt especialment

a Alfons García, que continua tan il·lusionat com el primer

dia amb aquest projecte.

A Roque Dalton, a Humberto Ak’abal, a Mario Benedetti, a Marcos

Gaitán...

Gràcies per inspirar-nos...

A tots els supervivents i les supervivents que amb el seu coratge construeixen

nous camins per transformar les utopies en realitats.

Maribel Bascuñana,

presidenta de la Red Europea de Diálogo Social (REDS)


Autors

PRÒLEG:

GABRIELA SERRA (catalana)

Membre del moviment antiglobalització, membre del Comitè de

Projectes de Guatemala de Brigades Internacionals de Pau, membre de

la Junta Directiva d’Entrepueblos, coordinadora d’Àgora Nord-Sud

(Medicus Mundi Catalunya, Entrepueblos, Setem, Veterinaris sense

Fronteres i Enginyers sense Fronteres), assessora de la Junta Directiva

de la Federació Catalana d’ONGD, membre del Consell de Cooperació

de la Generalitat de Catalunya, membre del Consell de Cooperació del

Fons Català, membre del Consell Directiu del Centre d’Estudis per a la

Pau J.M. Delàs i vocal de la Junta Directiva de DESC (Observatori dels

Drets Econòmics, Socials i Culturals).

CHIAPAS

LA GARRIGA SOCIETAT CIVIL (ASSOCIACIÓ CATALANA)

És una associació independent, plural i solidària creada el maig del

1999 al poble de la Garriga, situat a la comarca del Vallès Oriental

(Barcelona). Les seves actuacions no tenen finalitats lucratives i es

basen en la dedicació voluntària dels seus membres associats. Entre els

seus objectius hi ha promoure, organitzar i potenciar activitats en

defensa dels drets humans i la solidaritat arreu del món, intentant

millorar les relacions interculturals entre els pobles, com també divulgar,

publicar i difondre aquestes activitats, tant a través de mitjans de

comunicació propis com aliens.

www.societatcivil.org

lagarriga@socieatatcivil.org

Telèfon: 93-8717807

EL SALVADOR

LA COMUNITAT SEGUNDO MONTES

Han participat en l’elaboració del text la Fundació Segundo Montes,

Miquel Ventura i José Samuel Ventura.

La Fundació Segundo Montes és una institució recolzada per una

assemblea àmplia de socis que contribueix al desenvolupament integral


de les comunitats a El Salvador, privilegiant la CSM i la població en el

nord de Morazán. La seva missió és promoure l’apoderament dels membres

de les comunitats, a través de l’organització i la participació amb la

finalitat de millorar les condicions bàsiques de vida dels seus habitants.

www.pttsiag.com.sv/pttsiag/segundo_montes.htm

segmontes@netcomsa.com

GUATEMALA

LA CPR DE LA SIERRA

CARME VENDRELL (catalana)

Actualment resideix a la ciutat de Barcelona i treballa en l’àmbit d’educació

de persones adultes i projectes socioeducatius amb enfocament

comunitari. Va viure a Guatemala des del 1997 fins al 2001, temps en

el qual va col·laborar amb les CPR de la Sierra.

ELÍAS RAYMUNDO (GUATEMALENC)

Enginyer agrònom de Samayac (Mazatenango). Treballa com a tècnic

en les CPR de la Sierra des del 1994.

I la col·laboració imprescindible de totes les persones, tant membres

com col·laboradors de les CPR de la Sierra, que han fet les seves aportacions:

Nazaria, Sebastián, Mateo, Agapito, Jacinto Vicente, Juan,

Domingo, Ester, Isabel, Ricardo, Sergio, Joaquín, Marisa, Karla, etc.,

els promotors i les promotores de salut i totes i cadascuna de les dones

que s’estan preparant per ser promotores de salut de les dones.

Un esment especial a Andrés Cabanas, qui, al costat d’altres persones,

va compilar els testimonis que van ser la base per a Los sueños perseguidos,

un llibre que narra la lluita de les CPR de la Sierra, citat diverses

vegades en aquest article.

NICARAGUA

PROGRAMA «DE CAMPESINO A CAMPESINO»

JORGE IRÁN VÁSQUEZ ZELEDÓN (nicaragüenc)

Enginyer forestal. Té setze anys d’experiència professional en desenvolupament

rural, a través de la feina feta en el programa «De Campesino

a Campesino» a escala nacional.

Autors


Autors

S’ha capacitat i ha acumulat experiència en la implantació de metodologies

participatives amb grups camperols, en la implantació de diagnòstics

comunitaris, la planificació i l’avaluació de propostes de desenvolupament

comunitari i en el disseny, l’execució i l’avaluació de projectes.

Ha estat a càrrec de l’àrea tècnica del PCaC. Té experiència en el

suport i el seguiment de coordinacions regionals entre organitzacions

camperoles i organismes no governamentals. Durant deu anys ha donat

suport a la conformació del programa regional «De Campesino a

Campesino» per a Amèrica Central, Mèxic i el Carib. Ha estat el facilitador

regional d’aquesta experiència per part de l’equip nacional del

PCaC de Nicaragua.

Ha treballat en la documentació i la sistematització d’experiències del

programa. Ha assessorat organitzacions camperoles per a l’impuls de

programes d’agricultura sostenible a escala d’Amèrica Central. Durant

dos anys va assessorar organitzacions camperoles membres

d’ASOCODE.

ABELARDO RIVAS ESPINOZA (nicaragüenc)

Llicenciat en administració d’empreses i agrònom. La seva experiència

professional s’ha desenvolupat en el camp de la transferència i la investigació

participativa en les zones rurals durant 25 anys, els últims tretze

a la zona de les mines, Waslala i Bocay, de la Regió Autònoma de

l’Atlàntic Nord (RAAN) i de Jinotega. Els últims deu anys, des del

febrer del 1992, com a membre de l’equip assessor nacional del programa

«De Campesino a Campesino» de la UNAG, ha desenvolupat una

gran experiència en la temàtica de processos participatius, en la qual

destaca la formació de xarxes i grups de camperols i camperoles promotors

i promotores, i experimentadors i experimentadores, que ha

donat com a resultat un procés de conformació de més de trenta associacions

i cooperatives integrades a la UNAG, com també grups d’autogestió

comunitària on participen més de 1.000 promotors del PCaC

UNAG en tot Nicaragua.

Ha estat assessor principal de l’experiència desenvolupada pel programa

«De Campesino a Campesino» a tota la zona d’amortiment de

Bosawas, una experiència que podria ser clau per aterrar en altres processos

en aquesta zona, com ara el Corredor Biològic de l’Atlàntic

(CBA) i el Corredor Biològic de Mesoamèrica (CBM), ja que, com a

resultat d’aquest esforç, a la zona hi ha una xarxa de més de 300 promotors

i promotores i de més de 3.000 camperols involucrats en el procés,

cosa que representa una valuosa oportunitat per a la nostra organització

UNAG. La seva experiència en el treball de desenvolupament


ural durant més de 25 anys ha estat reconeguda per dues importants

universitats del país, la UCA i la UPOLI, on ha impartit diversos

mòduls sobre eines de diagnòstic i de transferència horitzontal a estudiants

en cursos de postgrau i mestratges, respectivament. Des de l’any

2002 està implantant l’enfocament de mitjans de vida sostenibles en el

treball d’autodiagnòstics comunitaris en el PCaC.

Unió Nacional d’Agricultors i Ramaders (UNAG)

Telèfon : (505) 27774888 / 2707942

Fax: (505) 2774676

www.unag.org.ni

unag@unag.org.ni

Depto. San Juan Unival, 1-2 c al sur, casa # 523

EPÍLEG:

FRANCISCO MENA SANDOVAL (salvadorenc)

Llicenciat en ciències polítiques i màster en cooperació internacional i

desenvolupament (Universitat de Barcelona, 2001). Militar amb el grau

de capità, va ingressar a l’Escola Militar l’any 1968. El 1981 es va integrar

a les Forces Guerrilleres de l’FMLN. Va participar en les negociacions

entre el Govern i la guerrilla que van posar fi a la guerra i que

van donar com a resultat els Acords de Pau signats a Chapultepec

(Mèxic) el 1992. Diputat de l’Assemblea Legislativa d’El Salvador pel

Frente Farabundo Martí per a la Liberación Nacional (FMLN) entre el

1994 i el 1997. És autor dels llibres De l’exèrcit nacional a l’exèrcit

guerriller i La rebel·lió necessària i coautor del llibre El pensament militar

llatinoamericà, capítol «El Salvador: la democràcia, el repte actual».

Autors

More magazines by this user
Similar magazines