El segle XX. Altres alternatives musicals - McGraw-Hill

mcgraw.hill.es

El segle XX. Altres alternatives musicals - McGraw-Hill

8

1. La música en el món

publicitari

2. Teatre i música

3. La música i el cinema

4. La dansa en aquests camps

Al llarg de la història, la música ha tingut moltes

i variades finalitats. El naixement de nous

àmbits de comunicació i entreteniment ha fet

que una nova finalitat de la música sigui ajudar

aquests àmbits a complir amb els seus

objectius. La possibilitat d’enregistrar el so i

de modificar-lo a voluntat ha contribuït enormement

a aquesta nova tasca. En aquesta

unitat, estudiarem com la publicitat, el cinema

i el teatre han utilitzat la música i l’han

convertida en un element indispensable per

al seu desenvolupament.

El segle XX. Altres

alternatives musicals


HO RECORDES?

• Al principi del segle, totes les

arts passen per un període de

renovació dels seus llenguatges

que comporta un trencament

amb els patrons artístics

que havien regit fins aquell

moment.

Els avenços tecnològics en el

camp de l’enregistrament i el

tractament del so han donat

als músics noves eines d’expressió

musical.

• A partir del segle XX, la música

arriba a indrets on abans mai

no s’havia pogut escoltar. Qualsevol

indret pot convertir-se en

un espai d’audició musical.

PER ACABAR SABENT

• Analitzar la funció de la música

dins el món de la publicitat.

• Entendre el lligam existent en-

tre la música i el món publicitari,

teatral i cinematogràfic.

• Conèixer les aportacions musi-

cals més importants dins d’aquests

àmbits.

• Valorar la importància de la

música en els diferents llenguatges

i medis.

• Valorar els elements musicals

que acompanyen les imatges

com a complement comunicatiu.

• Valorar tot fet musical dins del

seu context històric i social.


8 EL SEGLE XX. XX. ALTRES ALTRES ALTERNATIVES ALTERNATIVES MUSICALS MUSICALS

160

[ SOM-HI! ]

Apropem-nos

al teatre musical

Com ja saps, el teatre musical té cada vegada més difusió i èxit entre el públic. Avui dia es troben

obres d’aquest gènere teatral a les cartelleres de qualsevol gran ciutat. També existeixen

moltes companyies que cultiven el teatre musical, sigui de manera amateur o professional.

L’Oca Underground és una d’aquestes companyies. Des del seu naixement l’any 1998, ha

treballat muntant musicals de petit format basats en obres de compositors com Kurt Weill o

Stephen Sondheim, i altres de creació pròpia.

Per entrar de ple en el camp del teatre musical, et proposem fer un treball de recerca d’informació

a través de la pàgina web d’aquesta companyia.

Dividiu la classe en grups de cinc alumnes i busqueu en aquesta web la informació següent:

• Lletra de dues cançons de musical

• Dues notícies d’àmbit teatral

• Dues webs d’altres companyies de teatre musical

• Informació sobre algun compositor de musicals

• Biografia o currículum d’un actor de teatre musical

La pàgina web de L’Oca Underground és: www.locaunderground.com

51 Finalment, us proposem que interpreteu una cançó de l’últim musical d’aquesta

companyia: Per molts anys. Es tracta de la cançó El nen de casa. Al quadern hi trobareu un

fragment de la partitura del cantant solista, i si voleu també podeu provar de cantar-lo.

30


Personatges més destacats en el món de la música

8

EL SEGLE XX. EL SEGLE ALTRES XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS 8

[ ELS CONEIXES? ]

Jacques Offenbach (1819-1880), compositor

Johann Strauss, fill (1825-1889), compositor

Federico Chueca (1846-1908), compositor

Tomás Bretón (1850-1923), compositor

Ruperto Chapí (1851-1909), compositor

Enric Morera (1865-1942), compositor

Scott Joplin (1865-1917), compositor i pianista

Franz Lehár (1870-1948), compositor

Amadeu Vives (1871-1932), compositor

Josep Serrano (1873-1941), compositor

Rafael Martínez Valls (1887-1946), compositor

Federico Moreno Torroba (1891-1982), compositor

Ernst Lubitsch (1892-1947), director cinematogràfic

Cole Porter (1893-1964), compositor

Eduard Toldrà (1895-1962), compositor

Oscar Hammerstein (1895-1960), llibretista i guionista

Pablo Sorozábal (1897-1988), compositor

George Gershwin (1898-1937), compositor

Fred Astaire (1899-1987), actor, cantant i coreògraf

Richard Rodgers (1902-1980), compositor

Vincent Minnelli (1903-1986), director cinematogràfic

Frederic Loewe (1904-1988), compositor

Ginger Rogers (1911-1995), actriu, ballarina i cantant

Gene Kelly (1912-1996), actor, cantant i coreògraf

Jerome Robbins (1918-1998), coreògraf

Judy Garland (1922-1969), actriu i cantant

Bob Fosse (1927-1987), coreògraf

Stephen Sondheim (1930), compositor

Julie Andrews (1935), actriu i cantant

Barbra Streisand (1942), actriu, cantant i directora cinematogràfica

Claude Michel Schönberg (1944)

Liza Minnelli (1946), actriu i cantant

Andrew Lloyd Webber (1948), compositor

Albert Guinovart (1962), compositor

161


8 EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

162

Activitat

1. La música en el món publicitari

L’estudi de la música al segle XX no pot passar per alt la importància que aquesta

té com a mitjà de comunicació. Aquesta capacitat comunicativa fa que estigui

present en un àmbit tan rellevant actualment com la publicitat.

En aquest camp, la música es valora sobretot en funció de la seva efectivitat. Si

ajuda a aconseguir els fins comercials de l’anunciant, es considerarà que és una

bona música publicitària.

Però per altra banda, la publicitat ben feta té un gran component de creació artística.

Amb la combinació de diferents elements (imatge, text, so...), ha de ser capaç

de convèncer i conquistar l’espectador.

Durant la primera meitat del segle XX, època de la publicitat radiofònica i periodística,

els anuncis de la ràdio tenien una gran quantitat de text que explicava, com si fos un

article escrit, les grans excel·lències del producte. Sovint aquestes qualitats eren expressades

mitjançant una cançó, i cada producte tenia la seva cançó representativa.

Aquest tipus de publicitat es manté també en els primers anys de la televisió.

31

Escolta un exemple d’aquests anuncis que ha format part de la memòria popular durant molts anys.

Yo soy aquel negrito del África tropical

que cultivando cantaba la canción del Cola-Cao.

Y como verán ustedes, les voy a relatar

las múltiples cualidades de este producto sin par.

Es el Cola-Cao desayuno y merienda,

es el Cola-Cao desayuno y merienda ideal.

Cola-Cao, Cola-Cao.

Lo toma el futbolista para entrar goles,

también lo toman los buenos nadadores.

Si lo toma el ciclista, se hace el amo de la pista,

y si es el boxeador,

golpea que es un primor.

Es el Cola-Cao desayuno y merienda,

es el Cola-Cao desayuno y merienda ideal.

Cola-Cao, Cola-Cao.


Aviat els preus de la publicitat es disparen i els

anuncis passen a ser molt més curts. En aquest

moment cal triar quin és l’avantatge principal del

producte i mostrar-lo a l’espectador intentant que

aquest l’associï amb el breu fragment de música o

de cançó que l’acompanya. És en aquest curt espai

de temps que la música ha de demostrar si és

efectiva o no, si atrau l’espectador o no.

Als anys 60 i 70 del segle XX sorgeixen campanyes

publicitàries en què no es veu directament el producte

anunciat, sinó que aquest s’associa amb un

símbol visual o textual. És quan apareix per primer

cop el cavall blanc de Terry, el toro negre d’Osborne,

el gustirrinín de les fulles d’afaitar Filomatic, el

«missatge de pau» de la Coca Cola... Aquest símbol

fa referència indirecta als avantatges del producte.

La música ajuda a crear l’ambient adequat.

Posteriorment serà el mateix nom del producte el

que servirà de reclam publicitari (Dodot,

Hellmann’s, Plátano sí!, Xup, xup, Avecrem...).

Activitat

32-33 Escolta aquests anuncis i identifica a quins dels tipus explicats corresponen.

Actualment, la cançó o la música que acompanya un producte no acostuma a fer

referència a les excel·lències d’aquest, sinó que situa l’espectador en l’ambient on

es creu que el producte pot desenvolupar-se millor. Són campanyes adreçades al

camp emocional de l’espectador, i la música és un dels seus punts. L’anunci publicitari

pot durar 20, 15 o 10 segons, i en aquest espai de temps la música triada ha

de tenir un inici, un desenvolupament i un final. Les músiques que acostumen a

utilitzar-se poden ser:

a) Èxits coneguts, cançons o melodies que s’adiguin amb les imatges utilitzades

per promocionar el producte. L’avantatge d’aquestes músiques és que el públic

les reconeix ràpidament, però els drets que cal pagar per poder fer-les

servir fan que aquest sistema s’utilitzi poc o estigui només a l’abast de les

grans marques.

b) Música culta. La música anomenada «clàssica» dóna categoria a un producte, ja

que indirectament se l’associa amb cultura, perdurabilitat... Molts anuncis de

cotxes, bancs, perfums i colònies van lligats a aquest tipus de música. Tot i així,

han de ser melodies de fàcil assimilació en un curt espai de temps.

c) Músiques de nova creació. En aquest cas solen ser melodies no gaire innovadores,

fàcilment relacionables amb els estils musicals del moment.

Malgrat que cada cop hi ha més anuncis que presenten imatges modernes i atrevides,

musicalment encara existeix un cert conservadorisme que fa que les músiques

triades no siguin gaire innovadores.

1. Forma equip amb dos companys o companyes més de la classe i analitzeu

uns quants anuncis de la televisió seguint l’esquema de l’exercici.

EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

Arbre de Nadal de l’anunci

de la Coca Cola

163

8


8 EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

164

Màscares de la tragèdia i la

comèdia en un mosaic romà

La música composta per

acompanyar una obra de

teatre no musical s’anomena

música incidental.

2. Teatre i música

Si busquéssim els orígens de la unió entre música i teatre, hauríem

de remuntar-nos a l’antiga Grècia. Es creu que la tragèdia

grega va néixer del ditirambe, himne dedicat a Dionís, o Bacus,

el déu del vi. A les festes consagrades a aquesta divinitat es

formava un cor de camperols disfressats de sàtirs per entonar

cants que eren interromputs per exclamacions i comentaris del

director o corifeu. Aquests cants explicaven les aventures de

Dionís, les seves llargues peregrinacions per tota la terra, les

seves persecucions i a la vegada les seves alegries. En tota

aquesta manifestació hi havia moviment, vivacitat i música.

Recordem que la paraula orquestra també ve del grec i servia

originàriament per designar la part de l’escena més propera al

públic, on el cor cantava i ballava.

Tot això ens demostra que, indubtablement i per definició, el

teatre sempre ha estat envoltat de música. A través del temps,

són nombroses les manifestacions que han unificat els dos conceptes, i l’òpera

n’és un clar exemple. Tanmateix l’òpera ha estat només un apartat dintre d’aquesta

unió, ja que ha estat sempre englobada en el que anomenem música culta i

destinada a un sector de la societat molt específic. Paral·lelament i en tots els indrets

de la geografia s’han anat produint altres tipus d’espectacles amb un caire

més popular, com les mascarades angleses, el singspiel alemany o la sarsuela

espanyola.

D’altra banda, les manifestacions teatrals no musicals també han fet servir la música,

ja sigui per ambientar les diverses escenes d’una obra o per amenitzar els

entreactes, trencant una mica l’acció dramàtica.

2.1 La sarsuela

La sarsuela és el gènere musicoteatral espanyol per excel·lència. Des dels seus

inicis al segle XVII, va anar evolucionant com a gènere fins arribar a la segona meitat

del segle XIX i principis del segle xx, moment en què es realitzen el major nombre

de produccions, la majoria de les quals amb una gran qualitat musical. Aquestes

sarsueles, amb parts cantades i parts parlades, arriben a tot tipus de públic

gràcies als seus arguments i a la seva música, que té marcats accents populars.

Algunes de les sarsueles dels compositors més destacats són aquestes:

Pascual Emilio Arrieta Marina (1855)

Federico Chueca La Gran Vía (1886), Agua, azucarillos y aguardiente (1897), La alegría de la huerta (1900)

Ruperto Chapí El rey que rabió (1891), El tambor de granaderos (1894), La revoltosa (1897)

Tomás Bretón La verbena de la Paloma (1894)

Manuel Fernández Caballero Los sobrinos del capitán Grant (1877), El dúo de la Africana (1893), Gigantes y cabezudos (1898)

Josep Serrano La reina mora (1903), Alma de Dios (1907), La canción del olvido (1916), La Dolorosa (1930)

Amadeu Vives Bohemios (1903), Maruxa (1914), Doña Francisquita (1923)

Vicent Lleó La corte de Faraón (1910)

Pablo Luna Molinos de viento (1910), El niño judío (1918)

Pablo Sorozábal Katiuska (1931), La del manojo de rosas (1934), La tabernera del puerto (1936), Las de Caín (1953)

Federico Moreno Torroba La marchenera (1928), Luisa Fernanda (1932)


En l’apartat de sarsuela en català hi ha obres que ja formen part de la memòria

col·lectiva del nostre país, com Cançó d’amor i de guerra (1926) i La legió d’honor

(1930), les dues de Rafael Martínez Valls.

Activitat

34-37 La sarsuela, com a teatre cantat, engloba molts subgèneres teatrals

diferents. Si féssim un recorregut per l’ampli ventall de sarsueles estrenades

durant els segles XIX i XX, podríem trobar-ne algunes d’ambient popular, altres al

més pur estil cavalleresc, altres històriques o còmiques... Escolteu aquests tres

fragments i compareu-los entre ells. Creieu que els personatges que els interpreten

pertanyen al mateix nivell social? En quin dels subgèneres que hem

anomenat abans podríem encabir-los?

A Catalunya, al principi del segle XX i paral·lelament al moviment de la sarsuela,

sorgeix un teatre líric català que vol tenir un aire propi. Entre els diferents autors

d’aquest gènere sobresurten Enric Morera, amb obres com La fada (1897), La Baldirona

(1914), Don Joan de Serrallonga (1922), El castell dels tres dragons (1924), etc.,

i Eduard Toldrà, amb El giravolt de maig (1929).

2.2 El teatre actual

Actualment, les manifestacions teatrals també disposen d’una banda sonora que,

tot i no estar senyalada en el text, acompanya les escenes i les il·lustra. Però dintre

de les representacions teatrals actuals cal remarcar el teatre musical com un fenomen

fruit de l’evolució de totes aquelles manifestacions populars paral·leles a

l’òpera i que s’han anat transformant de manera diferent segons la situació geogràfica

i a través dels segles.

Els dos gèneres teatrals que es poden considerar les arrels del teatre musical actual

són les operetes vieneses i franceses del segle XIX i les comèdies musicals nordamericanes

de principis del segle XX.

L’opereta, tant en la seva branca vienesa com en la francesa, era un tipus de representació

teatral en què s’alternaven els diàlegs amb escenes musicals en les quals

la veu i la dansa eren les protagonistes. Els arguments acostumaven a tenir un caràcter

frívol i desenfadat, i els embolics amorosos prenien un gran protagonisme.

Molts compositors d’aquest gènere arribaren a fer-se enormement populars gràcies

a les seves obres, com fou el cas de Jacques Offenbach (La bella Helena), Johann

Strauss, fill (El ratpenat), i Franz Lehár (La vídua alegre).

EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

La vídua alegre és una opereta del compositor austríac Franz Lehár que va tenir un gran èxit i fou adaptada

per al cinema en dues ocasions: la primera l’any 1934, de la mà del director E. Lubitsch, amb Jeanette

MacDonald i Maurice Chevalier com a protagonistes, i la segona (a la imatge) el 1952, dirigida per

Curtis Bernhardt, amb una parella romàntica formada per Lana Turner i Fernando Lamas. L’acció se situa

en un petit país imaginari del centre d’Europa que veu trontollar el seu futur en morir el seu benefactor

econòmic. L’única salvació del país consisteix a aconseguir les subvencions de la seva vídua, una dona

jove i atractiva que n’és l’única heretera. Per fer-ho, caldrà l’ajuda d’un oficial de l’exèrcit que intentarà

enamorar-la per tal que els diners no surtin del país.

Activitat

38 Escolta el cèlebre vals de l’opereta La vídua alegre, de F. Lehár. De segur

que et resultarà familiar.

Foto d’una representació de

Cançó d’amor i de guerra

165

8


8 EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

166

Els germans Ira i George

Gershwin

Wicked

El musical Els miserables,

d’Alain Boublil i Claude-

Michel Schönberg, basat

en la novel·la de Victor

Hugo, es va estrenar el 8

d’octubre de 1985 al Barbican

Theatre de Londres i el

12 de març de 1987 es presentà

a Broadway. Aquestes

dues versions encara

segueixen en cartellera

avui dia.

La comèdia musical nord-americana té els seus inicis en uns espectacles que es

realitzaven a Broadway (Nova York) on se succeïen diverses actuacions que podien

anar des de les escenes de ball i les cançons fins a les actuacions de màgia

i entreteniment. No tenien argument i, amb el pas del temps, van anar prenent

un caire únicament musical. Nombrosos músics americans de l’època es dedicaren

a compondre melodies per a aquest tipus d’espectacles, com els germans

Ira i George Gershwin. El primer escrivia les lletres i el segon les musicava. Els

germans Gershwin tingueren molt èxit amb les seves composicions i es convertiren

en els musics més populars del moment.

Activitat

39 Escolta una de les cançons més populars de les compostes pels germans

Gershwin.

A poc a poc, les diferents actuacions musicals d’aquests espectacles es van anar

enllaçant amb arguments senzills, fins que arribaren a convertir-se en autèntiques

obres de teatre on la música era la protagonista. Broadway es convertí en el

centre americà de la comèdia musical, i els seus teatres s’omplien contínuament

de públic que buscava gaudir d’un espectacle vistós i divertit.

Tant fou l’èxit d’aquestes comèdies musicals que molts estudis cinematogràfics en

compraren els drets per adaptar-les al cinema, com veuràs en l’apartat següent.

Actualment, els dos centres de teatre musical més importants són Londres i

Broadway (Nova York), on habitualment s’estrenen noves obres amb uns muntatges

realment impressionants i en les quals els avenços tecnològics quant a so,

escenografia i posada en escena tenen un protagonisme indiscutible. Aquests

muntatges acostumen a estar en cartellera durant llargues temporades, de vegades

fins i tot durant anys gràcies a l’èxit que obtenen des del dia de la seva estrena.

Un dels exemples més rellevants d’aquest fenomen teatral és el musical Wicked,

de Stephen Schwartz, basat en la novel·la del mateix nom que porta més

enllà l’argument del conte El mag d’Oz.

Activitat

2. 52-53 Compara les dues lletres d’aquest fragment i contesta les preguntes.

Hi ha força autors que han treballat o treballen en aquest camp, tant com a lletristes

com component melodies. Entre ells cal destacar Cole Porter, Richard Rodgers,

Oscar Hammerstein, Frederic Loewe, Stephen Sondheim, Andrew

Lloyd Webber i Claude Michel Schönberg.

Alguns musicals que han passat a la història són: Camelot, My Fair Lady, Carousel,

The Sound of Music, West Side Story, Jesus Christ Superstar, Evita, Company, Follies,

Blood Brothers, Cabaret, Chicago, Els miserables, Miss Saigon, The Phantom of the

Opera, Cats...


3. 54-59 Escolta els fragments següents i intenta relacionar-los amb el musical

al qual pertanyen.

En el panorama teatral del nostre país, podem dir que ja tenim una tradició de

realització de musicals. En els últims anys, la cartellera barcelonina sempre ha

comptat amb alguna obra d’aquest gènere dins de la seva oferta teatral.

Dintre d’aquest panorama català cal destacar la companyia teatral Dagoll Dagom,

que inicià ja des de la seva formació una trajectòria on els musicals han estat

els protagonistes. Glups!, Nit de Sant Joan, Mar i cel, Flor de nit o T’odio, amor

meu, són alguns dels seus èxits més importants, i tots són de creació pròpia excepte

l’últim, que està basat en textos de Dorothy Parker i cançons de Cole Porter.

També han fet l’adaptació d’altres musicals, com Into the Woods (Boscos endins),

de Stephen Sondheim, i operetes com El Mikado i Els pirates, de Gilbert i Sullivan,

o La Perritxola i La bella Helena, de Jacques Offenbach.

Com a compositor de musicals catalans cal destacar la figura d’Albert Guinovart,

autor d’alguns dels anomenats anteriorment.

Escena de Mar i cel, representada el 2004

Activitat

40 Escolta un fragment d’un musical fruit de la col·laboració d’Albert Guinovart

amb Dagoll Dagom. Es tracta de l’Himne dels pirates, de Mar i cel.

D’altra banda, hi ha hagut també altres iniciatives de realització de musicals, tant

per part de petites companyies teatrals que han esdevingut un referent del gènere,

com El musical més petit, com produccions darrere de les quals hi ha entitats

de més envergadura, com el Centre Dramàtic de la Generalitat, el Teatre Lliure o el

Teatre Nacional. Aquest és el cas de les versions que s’han fet dels musicals Guys

and Dolls, Sweeney Todd, A Little Night Music, Company, etc.

A Madrid també ha crescut de forma espectacular l’interès i la programació de musicals

durant els darrers anys. Espectacles com My Fair Lady, El fantasma de la ópera,

La bella y la bestia, Victor o Victoria, Cabaret, Mamma mia, Los productores, Fama, We

Will Rock You, El rey de bodas o Jesucristo Superstar s’han pogut veure a la capital

EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

El musical Mar i cel, de Dagoll

Dagom, està basat en

l’obra de teatre del mateix

nom escrita per Àngel

Guimerà.

167

8


8 EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

168

Fama

Escena d’El navegant,

de Buster Keaton (1924)

espanyola importats per productores estrangeres i en un format idèntic al que es

pot veure a Londres o Broadway. També s’ha apostat per les gires d’aquests espectacles

per diverses ciutats del territori espanyol, cosa que ha afavorit enormement

la popularitat del gènere. Altres productores espanyoles també han volgut

entrar en el món del musical creant espectacles propis que aprofiten la popularitat

de grups o cantants d’àmbit estatal, com és el cas del musical Hoy no me puedo

levantar, basat en cançons del grup de pop Mecano.

4. 60-62 Escolta i compara diferents versions d’una mateixa cançó i fes

l’exercici.

3. La música i el cinema

3.1 Els inicis del cinema

Ja des de la seva invenció al final del segle XIX, el cinema ha utilitzat la música com

a element indispensable. En la seva primera etapa, l’època del cinema mut, la música

complia uns objectius molt diferents dels que més tard portaria a terme.

Aquests objectius podrien resumir-se en dos:

• Durant la realització de la pel·lícula, i tenint en compte que els actors havien

d’expressar únicament amb llenguatge gestual tot l’argument i el missatge del

film, els estudis cinematogràfics acostumaven a tenir en plantilla tota una sèrie

de músics, principalment pianistes, que es dedicaven a tocar mentre es

filmaven les diferents escenes, i d’aquesta manera ajudaven els actors a entrar

en situació i aconseguir més expressivitat.

• Quan es projectava la pel·lícula, sempre hi havia una música de fons que era

interpretada en directe i que servia (segons algunes opinions) per tapar el

soroll intens que produïen les màquines projectores de l’època, d’una tecnologia

encara poc avançada. A més, aquesta música també ajudava a ambientar

les diferents escenes tot il·lustrant-les de forma sonora segons l’acció que es

vivia a la pantalla. Així, s’interpretava música de persecució, de lluita, romàntica,

etc. Segons la importància de la pel·lícula o de l’estudi, aquest acompanyament

el duia a terme un pianista o, de vegades, fins i tot tota una orquestra.

5. 63 Escolta els fragments musicals següents i fes l’exercici.

La font principal d’aquests acompanyaments musicals acostumava a ser la música

clàssica, o de vegades la música del moment, com els ragtimes, molt populars

en aquella època.

Activitat

41 Scott Joplin fou un dels més coneguts compositors de ragtime. Escolta

The Entertainer, un dels ragtimes més famosos i molt vinculat al cinema, ja que

més tard fou utilitzat com a banda sonora d’una pel·lícula.


3.2 El cinema sonor

Amb l’estrena de la pel·lícula El cantor de jazz, l’any 1927, el món del cinema sofrí

una transformació. Tot i que aquest film continuava sent mut, hi apareixien

diverses cançons que constituïen les primeres escenes musicals sonores de la

història del cinema. Aquesta pel·lícula tingué un èxit inesperat, cosa que provocà

que totes les productores cinematogràfiques es llancessin a l’aventura de

produir pel·lícules sonores. Alguns estudis cinematogràfics triomfaren amb

aquesta nova forma de fer pel·lícules, però per a altres aquest esdeveniment

suposà la ruïna i l’enfonsament total, a causa de les dificultats que això plantejava,

tant en el camp tecnològic com en el de la preparació del personal amb què

comptaven.

Les dificultats tècniques que ocasionava rodar una pel·lícula sonora se sumaren a

la inexperiència dels actors de cinema, acostumats a no utilitzar la veu per expressar-se

dramàticament. Els professors de dicció, els foniatres i altres professionals

del treball de la veu trobaren en aquest moment de la història un dels punts més

àlgids de la seva història. D’altra banda, moltes estrelles del cinema mut quedaren

en l’oblit per la incapacitat d’adaptació a aquest nou medi. Les productores

trobaren en el teatre musical la font dels seus nous films, tant amb la contractació

d’actors teatrals, acostumats a expressar-se combinant el llenguatge oral amb el

gestual, com amb l’adaptació cinematogràfica d’espectacles teatrals que havien

estat un èxit a Broadway, la meca teatral dels Estats Units. Aquestes pel·lícules

musicals comptaven amb un gran pressupost que permetia realitzar escenes realment

impactants, amb una gran coreografia i una qualitat musical excepcional.

Alguns dels actors teatrals que continuaren la seva carrera en el món del cinema

arribaren a ser veritables estrelles de Hollywood, com és el cas de Fred Astaire,

Ginger Rogers o Gene Kelly.

Fred Astaire i Ginger Rogers a Swing Time

(1936)

Gene Kelly en una escena de

Cantant sota la pluja (1952)

EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

Cartell de la pel·lícula

El cantor de jazz (1927)

169

8


8 EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

170

Escena de la pel·lícula Fame,

d’A. Parker (1980)

Alguns films musicals van ser el resultat d’adaptar espectacles de Broadway al cinema.

Entre ells van destacar Show Boat (1929), Hollywood Revue (1929) i Roberta (1934).

Activitat

42 Escolta una cançó de la pel·lícula Showboat.

Des d’aquelles primeres adaptacions, el cinema musical ha estat un gènere molt

cultivat. L’adaptació de musicals de Broadway ha donat peu a grans pel·lícules

musicals de molt èxit comercial i de crítica, com Rose Marie (1954), Oklahoma!

(1955), West Side Story (1961), My Fair Lady (1964), The Sound of Music (1965), Cabaret

(1972), Jesus Christ Superstar (1973), Evita (1996), Chicago (2002), The

Phantom of the Opera (2004), Rent (2005), Hairspray (2007) o Sweeney Todd (2007),

a mode d’exemple.

Escena de la pel·lícula Chicago (2002)

Hollywood, d’altra banda, també ha sabut crear musicals totalment independents

del món teatral, com On the Town (1949), An American in Paris (1951), basat en l’obra

musical del mateix títol de G. Gershwin, Singin’ in the Rain (1952), Seven Brides for Seven

Brothers (1954), A Star is Born (1954), Fame (1980), que obtingué un Oscar a la

millor banda sonora, Grease (1978), amb Olivia Newton-John i John Travolta, o Yentl

(1983), que fou el debut com a directora de la cantant i actriu Barbra Streisand.

Activitat

43 La pel·lícula Fame donava a conèixer la vida d’uns estudiants a l’Escola

Superior de Música i Dansa, les seves inquietuds i els seus problemes. Obtingué

un gran èxit, tant de públic com de crítica. Escolta la cançó que donava

nom al film.


En els últims anys, el cinema musical de nova creació ha estat una mica en decadència,

tot i que esporàdicament han sorgit títols que, amb més o menys èxit de

públic, han intentat omplir aquest buit. A mode d’exemple, podem anomenar

Dancer in the Dark, un musical dramàtic dirigit per Lars von Trier, estrenat l’any

2000, que obtingué un èxit rotund de la crítica, tant per la pel·lícula com per la

seva protagonista, la cantant Björk.

No podem oblidar la gran presència musical en les pel·lícules d’animació, en què

les cançons, distribuïdes estratègicament, contribueixen a relaxar la tensió dels

petits espectadors davant d’un film de dibuixos de llarga durada. Les produccions

de Walt Disney converteixen les seves pel·lícules en gairebé musicals, utilitzant les

cançons com un símbol que ha inmortalitzat els seus personatges i ha servit com

a font d’incalculables ingressos en ser comercialitzades dins del món de la discografia.

Des de l’estrena del primer film d’animació de llarga durada, Snow White

and the Seven Dwarfs (Blancaneus i els set nans), l’any 1938, els títols i les seves

bandes sonores s’han anat succeint amb molt d’èxit, fins arribar als més recents:

The Little Mermaid (La sireneta), Beauty and the Beast (La bella i la bèstia), The Lion

King (El rei lleó), Aladdin, Pocahontas, The Hunchback of Notre Dame (El geperut de

Notre Dame), Hercules, Mulan, Tarzan, Brother Bear...

Actualment, la majoria de pel·lícules d’animació continuen mantenint la tradició

d’utilitzar la música com a element indispensable per comunicar-se amb el públic.

Tal és el cas de les bandes sonores de la saga Shrek o de l’excel·lent evocació

musical de París realitzada a Ratatouille.

Escena de Shrek II (2004)

Per altra banda, les grans bandes sonores compostes per a pel·lícules no musicals

han contribuït molt no només a l’ambientació de l’acció cinematogràfica, sinó

també a la seva difusió. Moltes d’elles han estat posades a la venda abans de l’estrena

del film, cosa que estableix un lligam publicitari entre el món discogràfic i la

pel·lícula. Moltes pel·lícules són reconegudes per la seva banda sonora i moltes

bandes sonores han estat immortalitzades gràcies a la pel·lícula, de la qual formen

part.

6. 64-67 Escolta les següents bandes sonores i fes l’exercici.

EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

Escena de la pel·lícula

Dancer in the Dark (2000)

Alan Menken és el compositor

de la majoria de les

músiques de les últimes

pel·lícules de la Disney. Ha

aconseguit fins aquest moment

sis Oscar per les seves

bandes sonores.

Escena de Blancaneus

i els set nans

Les sigles BSO que pots

trobar en els discs de música

de cinema, signifiquen

‘Banda Sonora Original’.

171

8


8 EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

172

Cartell de la pel·lícula West

Side Story (1960)

La música culta (clàssica) ha estat un recurs indispensable per als directors cinematogràfics.

Molts d’ells han volgut immortalitzar escenes de les seves pel·lícules

acompanyant-les de música ja creada anteriorment amb una altra finalitat i per

compositors dels anomenats clàssics. De vegades aquestes músiques han estat

arranjades per compositors especialistes en bandes sonores; d’altres en canvi,

han estat utilitzades tal i com les va escriure el seu creador, tot respectant la partitura

original.

Activitat

44-46 Escolta tres fragments de música culta que els directors van triar per a

moments especials de les seves pel·licules:

Audició Pel·lícula Títol de l’obra Autor

44 Mort a Venècia Simfonia núm. 5 Gustav Mahler

45 Memòries d’Àfrica Concert per a clarinet Wolfgang Amadeus

i orquestra

Mozart

46 La taronja mecànica La gazza ladra. Obertura Giocchino Rossini

4. La dansa en aquests camps

La dansa ha estat present en la publicitat en nombroses ocasions.

La identificació del ballet amb un òptim estat físic ha fet

que nombroses marques de productes d’alimentació natural hi

hagin basat la comercialització dels seus productes. En els últims

anys, la creació d’anuncis publicitaris audiovisuals amb un

cert nivell artístic ha fet de la combinació d’una bona música

amb una bona coreografia un element més que notable.

En el món del teatre musical, la dansa és un dels components

habituals. L’immensa majoria dels musicals estan basats en

la combinació de música instrumental, vocal i dansa. La tasca

dels coreògrafs en aquestes produccions és tan important

com la del director d’escena o el director musical. No obstant

això, no són molts els coreògrafs que s’han fet populars treballant

en aquest gènere. De tots ells, podem destacar dues

figures que han estat referents per a la resta i que, a la vegada,

han travessat la barrera i s’han convertit en estrelles populars,

sobretot als Estats Units, on han desenvolupat la seva

carrera. Es tracta de Jerome Robbins, creador de les coreografies

originals de musicals tan destacats com On the Town,

The King and I, Gypsy o el més important i popular, West Side

Story, i Bob Fosse, amb les inoblidables coreografies de Sweet

Charity, Cabaret o Chicago.

Liza Minnelli en una escena de la pel·lícula Cabaret (1971)


Si repassem el paper de la dansa en el món del cinema, podem veure que si la

deslliguem del cinema pròpiament musical, no ha estat del tot reconeguda. No

obstant això, algunes pel·lícules s’han endinsat en aquest món i han volgut parlar

sobre la vida dels ballarins, els seus sentiments i el poder que la dansa té sobre el

món artístic en general. Algunes d’aquestes són The Red Shoes (Les sabatilles vermelles)

(1948), The Turning Point (Pas decisiu) (1977), Nijinsky (1980), Les uns et les

autres (Els uns i els altres) (1981), Footloose (1984), Dirty Dancing (1987), o Billy Elliot

(2000).

7. Busca informació sobre una d’aquestes pel·lícules i omple la fitxa.

Alguns directors cinematogràfics de gran renom també han utilitzat el món de la

dansa per centrar algun dels seus arguments dramàtics. Com a exemple podem

citar Pedro Almodóvar, amb la subtil visió del món del ballet i les seves qualitats a

la pel·lícula Hable con ella (2002), que comptà amb la col·laboració de la ballarina

i coreògrafa de fama mundial Pina Bausch.

Pina Bausch al ballet Café Müller (1987)

EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

173

8


8 EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

174

Amb ulls d’avui

Al llarg de la unitat hem anat veient la importància que la música i la dansa han tingut

en la publicitat, el teatre i el cinema, a través de la seva història. Avui dia, quan

veiem un anunci publicitari, una obra de teatre o una pel·lícula, la música és present

d’una forma tan natural que la majoria de vegades ni ens adonem de l’important

paper que té en el resultat final que ens arriba als espectadors.

En aquest últim apartat de la unitat fareu la vostra pròpia anàlisi del treball musical

que hi ha al darrera de la publicitat, el cinema i el teatre actuals. Us proposem que

trieu un anunci de televisió, una pel·lícula i una obra teatral, i que els analitzeu fent

servir aquest guió:

Anunci publicitari:

• Fitxa tècnica i artística: director o equip publicitari, fotografia, guió, director artístic,

personatges o intèrprets...

• Informació sobre el producte: descripció i característiques del producte

anunciat.

• Característiques musicals: música utilitzada (de quina font prové? És pròpia

o composta expressament?), intèrprets, anàlisi del text (si en té)...

• Valoració: aconsegueix fer atractiu el producte? De quina manera ho aconsegueix?

Quina puntuació del 0 al 10 li posaries, segons la consecució dels seus

objectius?

Pel·lícula:

• Fitxa tècnica i artística: direcció, producció, fotografia, guió (original o adaptat),

so, vestuari, maquillatge, estudis cinematogràfics, intèrprets...

• Característiques musicals: música utilitzada, autor de la banda sonora, fitxa

tècnica de les cançons que hi apareixen, coreografia (si existeix), estudis de

gravació, intèrprets musicals...

• Valoració: quin és el paper de la música dins el conjunt del film? Aconsegueix

crear els ambient requerits per l’acció dramàtica? Exemples concrets. Quin és

el paper de les cançons (si n’hi ha). Com seria aquesta pel·lícula sense aquesta

banda sonora? I amb una altra? Quina hi posaries? Valora del 0 al 10 l’ambientació

musical del film.

Obra de teatre:

• Fitxa tècnica i artística: autor, direcció escènica, producció i distribució, escenografia,

vestuari, il·luminació, so, intèrprets...

• Característiques de l’obra: gènere, argument...

• Característiques musicals: paper de la música dins l’obra, música utilitzada,

autor, intèrprets, en directe o enregistrada ...

• Valoració: quin creus que és l’objectiu de la música en el conjunt de l’obra?

S’aconsegueix aquest objectiu? Creus adequada la música utilitzada? Quina altra

hi posaries? Valora del 0 al 10 la part musical de l’obra.


• La música és un mitjà de comunicació, i per això també es troba present en

un món tan comunicatiu com és la publicitat.

• Les dues fonts més importants d’on surt el teatre musical actual són les

operetes vieneses i franceses del segle passat i les comèdies musicals nordamericanes

de principis del segle XX.

• Actualment, els dos centres de teatre musical més importants són Londres

i Broadway (Nova York).

• La majoria de les pel·lícules musicals de Hollywood són fruit de l’adaptació

d’espectacles musicals de Broadway (Nova York).

• Ja des de la seva invenció al final del segle XIX, el cinema ha utilitzat la música

com a element indispensable.

• Les bandes sonores de les pel·lícules contribueixen notòriament a la difusió

d’aquestes.

• La música culta (clàssica) ha estat un recurs indispensable per als directors

cinematogràfics.

El món de la dansa ha estat present en la publicitat, el teatre i el cinema

com a element indispensable, tot i que de vegades no se li ha donat la rellevància

que es mereix.

EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

Recorda

? !

8

175

More magazines by this user
Similar magazines