capitol 0

EL NAIXEMENT
DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

CATÀLEG
Edició
Museu Comarcal de Cervera
Coordinació
Carme Bergés
Manuel Sánchez
© textos
dels autors
© fotografies
dels autors
Correcció
Ramon Gual
Disseny
Anna Domenjó
Imprimeix
Impremta Minerva
© d’aquesta edició
Museu Comarcal de Cervera
ISBN: 84-606-3515-5
Dipòsit legal: L-977-2003

EXPOSICIÓ
Projecte museogràfic
Organització
Museu Comarcal de Cervera
Paeria de Cervera
amb la col.laboració del
Museu d’Història de Catalunya
Direcció
Carme Bergés Saura,
Museu Comarcal de Cervera
Comissariat, documentació i textos
Dr. Manuel Sánchez,
Consell Superior d’Investigacions
Científiques
Dr. Pere Ortí, Universitat de Girona
Sr. Pere Verdés
Assessorament museogràfic
Jusèp Boya,
Museu d’Història de Catalunya
Cartografia
Dra. Maria Teresa Ferrer
Dr. Pere Ortí
Dr. Flocel Sabaté
Realització
Disseny
David Corominas
Fusteria i muntatge
Fusteria Alsina
Il.luminació
Joan Ruiz, Museu d’Història de
Catalunya
Restauració
Màrius Codina
Fotografies
Xavier Santesmasses
MNAC
Real Academia de Belles Arts de
Sant Jordi
Enciclopèdia Catalana
Museo del Ejército de Madrid
Il.lustracions
Francesc Riart
Reconstruccions 3D
Carles Aguiló, Jonathan Chiné,
Elisabet Jové (Grup Griho. UdL)
Assessorament històric: Xavier Eritja
(Xiqar, projectes culturals SLL)
Muntatge DVD
Josep M. Llobet De Nuix
Retolació
Anagram rètols
Assegurances
Maphre Industrial
Agraïments
Arxiu Comarcal de Cervera
Arxiu de la Corona d’Aragó
Arxiu Municipal de Lleida
Biblioteca Nacional de Catalunya
Centre de Documentació i
Museu Tèxtil
Fundació Pública Institut d’Estudis
Ilerdencs. Gabinet Numismàtic
Generalitat de Catalunya.
Departament de Presidència.
Departament de Cultura
Institut Cartogràfic de Catalunya
Institut Municipal de Museus de Reus
Museu Comarcal de la Noguera
Servei d’Arqueologia de la
Generalitat de Catalunya
Museu Diocesà i Comarcal de
Solsona
Museu Monogràfic del Castell
de Llinars
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Servei de Patrimoni Cultural de la
Diputació de Barcelona

ÍNDEX
Presentacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 09
Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
Jaume Sobrequés
Catalunya a la segona meitat del s. XIV . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
Josep M. Salrach
La guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
Maria Teresa Ferrer Mallol
Les Corts i el finançament de la guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
Pere Ortí Gost
Cervera a l’època de la Cort de 1359 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
Max Turull Rubinat i Pere Verdés Pijuan
La nova fiscalitat d’Estat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
Manuel Sánchez Martínez
La Diputació del General . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69
Dr. Albert Estrada
Les transformacions de la institució al segle XV . . . . . . . . . . . . . . 77
Dra. Isabel Sánchez de Movellán
Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87

PRESENTACIONS

La Generalitat de Catalunya és la màxima representació d’autogovern
del poble català. A diferència de les altres institucions autonòmiques
de l’Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya no és fruit de la
Constitució espanyola de 1978, sinó que com a forma de govern pròpia
de Catalunya va ser restablerta l’any 1977, abans de la promulgació
de la Constitució. Va ser restablerta perquè la Generalitat de
Catalunya no només ja existia a l’Espanya democràtica dels temps de
la Segona República (1931–1939), sinó que amb aquest nom s’ha
designat, des de fa gairebé set-cents anys, l’organisme executiu creat
per la Cort General de Catalunya, celebrada precisament a Cervera
l’any 1359.
L’exposició que ara presentem pretén donar a conèixer la institució
de la Generalitat des de la perspectiva històrica, establint les
causes econòmiques i socials que van propiciar-ne el naixement.
L’aproximació al tema, a partir d’una anàlisi profunda del sistema fiscal
i financer, és força innovadora i, de ben segur, servirà de plataforma
de debat per als especialistes en la matèria.
Les senyes d’identitat d’una col·lectivitat nacional es defineixen, en
bona part, a partir de la trajectòria històrica de les institucions que la
representen. Els fets que integren aquesta trajectòria constitueixen una
herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a
les generacions futures. Hem de celebrar que a través d’un mitjà
modern, amè i didàctic, com aquesta exposició, es pugui fer efectiu el
deure de preservació que tots tenim envers la memòria històrica del
nostre país i la seva màxima institució política.
Jordi Pujol
President de la Generalitat de Catalunya
11

12
El Museu Comarcal de Cervera, i concretament el seu nou
espai dedicat a les exposicions de la Casa Museu Duran i Sanpere,
ens permet gaudir d’una visió històrica de la Generalitat de
Catalunya, amb una exposició que, sota el nom de El naixement de
la Generalitat de Catalunya, repassa des dels antecedents de la creació
de la màxima institució política catalana, passant per diferents
canvis d’adequació a la realitat del moment, fins a evolucionar tant
des d’un punt de vista social com econòmic. Es tracta, per tant, de
veure a través d’imatges, objectes i documents, què va significar, com
es va crear i per què, i quina va ser la funció inicial de la Generalitat
i el seu desenvolupament posterior, així com la vital importància que
ha tingut a l’hora d’escriure capítols decisius per a tots els catalans.
No hi ha cap dubte que la Generalitat de Catalunya ha estat
al llarg de la història el pilar bàsic en el qual s’ha fonamentat el funcionament
polític de Catalunya. Molts i reconeguts han estat els personatges
que han liderat projectes de futur pel país. I precisament, des
de cadascun d’aquests punts de vista i maneres de fer, és com s’ha
aconseguit arribar al segle XXI, fent de Catalunya una referència a
nivell internacional i un model democràtic ineludible, fruit del propi
tarannà dels catalans.
Lluny, però al mateix temps a prop –gràcies a aquesta exposició-
queden aquells últims anys del segle XIII que conformarien el naixement
de la institució, les guerres constants durant el segle XIV amb
la creació de la Diputació del General, i la importància, cada vegada
més evident, del pes polític que representava.
L’exposició ens permetrà entendre de forma clara el moment
històric en què va néixer la Generalitat, i ho fa des d’una visió clara
i entenedora, de manera que pugui ser fàcilment rebuda des dels
grups d’escolars fins als col·lectius de gent més gran. Saber més coses
de la institució cabdal a Catalunya és apropar-se una mica més a la
realitat del nostre país, i eines com les que ens posa a disposició el
Museu Comarcal de Cervera ens ho faciliten.
Isidre Gavin i Valls
President de la Diputació de Lleida

D’entre les moltes responsabilitats que han d’acomplir les institucions
culturals públiques, ja siguin d’àmbit local, comarcal o nacional,
una de fonamental és la d’esmerçar tots els esforços possibles per
fer més comprensible i propera la nostra pròpia història. En aquest
cas, des de la ciutat de Cervera, es va engegar una iniciativa ambiciosa
que es tradueix en l’exposició i el llibre que ara teniu a les mans
i que té com a objectiu l’estudi i aprofundiment d’una institució, la
Generalitat de Catalunya, cabdal en la nostra història.
La Generalitat de Catalunya o, seguint la terminologia medieval,
la Diputació del General, és una institució que compta amb una
llarga i complexa trajectòria. Nascuda cap a finals del segle XIII i reafirmada
a partir de la segona meitat del segle XIV, bona part de la historiografia
coincideix a assenyalar les Corts celebrades a Cervera el
1359, com un dels moments clau, com després seran les Corts de
Montsó i les de Barcelona, per entendre el procés de consolidació de
la Diputació del General com a institució de caràcter permanent. Així
doncs, la que era llavors vila de Cervera, pren un paper rellevant en
la història formativa d’aquesta institució.
I és aquest fet el que justifica l’interès per part de la Paeria de
Cervera i del Museu Comarcal de Cervera d’intentar aprofundir en el
coneixement d’aquests orígens i, de forma molt especial, d’intentar fer
extensible aquests coneixements a un públic el més nombrós possible.
Un objectiu que creiem plenament reeixit gràcies al rigorós
treball dut a terme pels comissaris de l’exposició i a la important
col·laboració rebuda per part del Museu d’Història de Catalunya. I és
que la història de Catalunya es construeix, també, a partir de les històries
locals i individuals de cada un dels pobles i dels ciutadans que
conformen el país.
Salvador Bordes Balcells
Paer en cap de la ciutat de Cervera
13

14
PRÒLEG
Per a la immensa majoria dels ciutadans,
la Generalitat de Catalunya és la institució
actual de govern de la Catalunya autònoma.
Alguns saben també que va ser exactament
el mateix durant els anys de la Segona
República entre 1931 i 1939, i que la dictadura
del general Franco la va prohibir. Aquest
darrer fet li ha conferit un caràcter mític en l’imaginari
del poble català que va lluitar per la
recuperació democràtica, que implicava sobretot
el restabliment de la Generalitat.
Alguns ciutadans de Catalunya tenen
una idea remota que la Generalitat té un origen
molt llunyà sense que puguin precisar-ne
l’any o el segle en què va començar a donar
les primeres passes. Només uns pocs saben –el
que siguin pocs és només el resultat del sistema
educatiu dels anys de la dictadura- que l’entitat
que amb el nom de Diputació del General
esdevindria un organisme bàsic, juntament
amb les Corts i el Consell de Cent barceloní,
de la vida política catalana, té l’origen al segle
XIV. L’exposició El naixement de la Generalitat
de Catalunya pretén acostar la història dels primers
segles de la Generalitat a aquelles persones
que s’interessin per conèixer el passat més
llunyà de la institució.
Com tot allò que fa referència a la
vida política catalana, la història de la
Generalitat ha estat difícil, sobretot a mesura
que varen anar passant els segles. Nascuda
com una simple comissió permanent del
General –nom que es donava a les Corts catalanes
reunides en ple- amb la missió de recaptar
els impostos necessaris per poder fer front
als compromisos econòmics amb la monarquia,
en el tombant del segle XIV al XV –i
d’una manera molt especial durant l’interregne
de 1410-1412–, va assumir responsabilitats
polítiques sobre tot el territori del Principat,
reconegudes de manera unànime tant entre els
catalans com entre els governs estrangers.
Sota els Àustries (segles XVI i XVII) el
seu poder va ser sovint discutit, però sempre
reconegut pels representants castellans de la
monarquia a Catalunya, cada dia més arrelada
a Castella i, per tant, més allunyada del
Principat. Que els catalans que integraven l’organisme,
representants dels grups socials i econòmics
privilegiats del país –la Generalitat,
com és natural, no va ser una institució democràtica
fins al 1931– no estiguessin en ocasions
a l’alçada d'allò que el país necessitava
i cometessin errors polítics de consideració, no
fa menys lamentable que Felip V, un cop acabada
la guerra de Successió, liquidés sense
pietat un organisme que havia esdevingut el
símbol màxim del poble català. La història
recent és coneguda i no cal que m’hi refereixi
en aquestes breus notes de presentació.
Que Cervera hagi estat la ciutat catalana
que hagi assumit el compromís, i l’hagi fet
realitat, de muntar una exposició que recordés
el període medieval –el de l’origen i la consolidació–
de la Diputació del General o
Generalitat, és una cosa normal, atès que, a
mitjan segle XIV, Cervera va ser un dels principals
escenaris en els quals es va madurar la
idea de crear aquell organisme. Que el Museu
d’Història de Catalunya, que és un museu
d’àmbit català i no només barceloní, hagi volgut
contribuir a aquesta magnífica mostra, és
també normal. Era, també, una obligació. I,
sobretot, ha estat un goig immens. Amb

Cervera, amb el seu ajuntament i amb els tècnics
del seu museu, ens uneixen vincles sòlids
de col·laboració. Aquesta exposició n’és,
doncs, una expressió més. Espero que no sigui
la darrera. Sense treure cap mèrit a aquelles
persones, comissaris, museògrafs, historiadors,
dissenyadors, muntadors i institucions locals o
comarcals que han fet possible aquesta exposició,
vull deixar ben clar que els conservadors
del Museu d’Història de Catalunya i jo mateix
sentim com a pròpia una mostra que, per primera
vegada, presentem, en la part que em
correspon, fora de l’habitacle que, al Palau de
Mar de la capital catalana, acull la nostra
exposició permanent i la gairebé totalitat de
les activitats culturals i científiques que realitzem.
L’enhorabona a aquells que han treballat
per fer-ho possible.
Jaume Sobrequés i Callicó
Director del Museu d’Història de Catalunya
15

CATALUNYA I LA CORONA D’ARAGÓ
A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIV
Josep M. Salrach
Universitat Pompeu Fabra

A causa dels baixos rendiments el món
medieval va viure sempre amenaçat per les
caresties que potser al segle XIV van ser més
greus que abans. Els anys 1310-1314 i 1324-
1329 hi hagué carestia al regne de València;
el 1333-1334 la fam i l’increment de preus va
ser general a tota la Corona, particularment a
Catalunya, i el 1340-1347 hi hagué un cicle
llarg i mortífer d’escassetat en territori valencià.
A la segona meitat de segle, les caresties
i fams van copejar fort en tots els territoris catalanoaragonesos:
1351, 1355-1359, 1367,
1374-1375, 1385, 1389 i 1393-1405. Les
males collites van ser especialment greus a
Catalunya on els èxits mercantils havien empès
cap a la parcial conversió de la seva agricultura
cerealística en una agricultura especulativa,
que confiava en la venda a l’exterior de
productes agrícoles (com el safrà) i industrials
(com els draps de llana), i en els guanys de l’intercanvi
internacional d’espècies, per a poder
comprar a fora el gra que no produïa a dins. I
aquesta dependència exterior va tenir greus
conseqüències quan les males collites es van
estendre al conjunt de la conca mediterrània.
Encara que no tinguem xifres sobre les morts
ocasionades per aquestes desgràcies, és evident
que caresties i fams van deixar les poblacions
supervivents mal preparades en front de
les epidèmies que les van seguir i acompanyar.
La més greu de totes, la Pesta Negra, va afectar
de ple Catalunya i la Corona d’Aragó el
1348. Segurament, no seria exagerat suposar
que ella sola va eliminar un 20 % de la població.
I aquesta traumàtica amputació no va
resoldre el problema dels desequilibris entre
producció i recursos, perquè els rebrots epidèmics
se succeïren el 1362-1363, 1370-1371,
1373-1375, 1380-1381, 1383-1384 i 1395-
1397. Epidèmies i fams devien emportar-se llavors
entre un 30 i un 60 per cent de la població
segons el llocs, i devien causar una profunda
i duradora pertorbació en el sistema productiu.
Les hisendes senyorials se’n van haver
de ressentir forçant els senyors a la reacció.
Només a Catalunya s’ha calculat que es devia
passar d’uns 500.000 habitants, a principi del
segle XIV, a uns 380.000 vers 1359-1360;
340.000 el 1365-1366, i 293.000 el 1381.
És de suposar que les dificultats de la
segona meitat del segle XIV van començar al
El territori de la Catalunya medieval al 1357
Flocel SABATÉ I CURULL, El territori de la Catalunya medieval.
Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana,
Barcelona, 1997, pàgs. 490-491
camp, i que hi hagué un encadenament de factors
que es fàcil d’imaginar: primer es va produir
el descens de la producció agrícola i la
renda senyorial; després la reacció senyorial i
l’empobriment del camp. A continuació van
venir la contracció del mercat, l’increment de
la competència i la reacció corporativa dels
gremis que van obligar les autoritats a adoptar
mesures proteccionistes, amb conseqüències
negatives per a importants sectors mercantils,
sobretot per al comerç d’importació. Tota vegada
que els problemes d’aquesta naturalesa van
ser generals, i a tot arreu hi hagué minva de la
població, i per tant contracció de l’oferta i la
demanda, les xifres dels negocis tard o d’hora
també van baixar. A efectes fiscals, es va produir
llavors una disminució de la matèria imposable
i, per tant, un descens dels ingressos que
va crear dèficit i va fer entrar les institucions en
un procés d’endeutament crònic i creixent que
les obligà a sol·licitar crèdits i a manipular la
moneda. Els bancs que van pensar a obtenir
guanys satisfent aquestes demandes de crèdit
19

20
van quedar amb facilitat en descobert i van fer
fallida.
El principal problema social de final
de l’Edat Mitjana a Catalunya va ser el problema
agrari dels remences que va afectar
sobretot la Catalunya Vella, un territori molt
dividit en senyories, a voltes molt petites, i
sobre el qual s’havien estès molt les servituds.
Aquí els senyors, alarmats pel descens dels
seus ingressos i crispats pel control d’una mà
d’obra que minvava a causa de mortaldats i
migracions, va reaccionar incrementant la subjugació
i explotació de la pagesia. Per això
van reactivar drets caducs, van exigir més que
abans redempcions o remences, el valor de les
quals incrementaren, van aplicar amb duresa
els mals usos i es van servir del dret de maltractar
per a tallar d’arrel tota rebel·lia. S’obrí
així un abisme entre senyors i pagesos.
Inicialment el problema va poder sorgir amb
l’actitud oposada de senyors i pagesos respecte
dels masos i terres desocupades arran de les
mortaldats i migracions. Mentrestant els page-
Sepulcre de Ramon Serra de Santa Maria de Cervera (Segarra),
segona meitat del segle XIV
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
sos, sobretot els benestants, veien aquí una
possibilitat de millora ampliant explotacions o
servint-se dels erms com a pastura, sempre que
les inversions a fer no fossin gaire elevades i
les exigències senyorials tampoc; el senyors hi
veien únicament una font de renda que els
podia permetre recuperar-se de les pèrdues
experimentades. És fàcil d’imaginar les dificul-
tats d’uns i altres per a trobar un punt d’acord,
i les pressions de tota mena que els senyors
devien exercir sobre els seus pagesos per
incrementar la renda. D’altra banda, la monarquia,
interessada a refer el seu depauperat
patrimoni, va començar llavors, a final del
segle XIV, a intervenir en la qüestió agrària,
sol·licitant la col·laboració econòmica de la
pagesia per al seus projectes. Això devia
influir en l’ànim dels pagesos en el sentit de
donar més força a les seves reivindicacions. De
fet, llavors hi hagué accions aïllades i violentes
par part de pagesos descontents, agressions a
agents senyorials i amenaces de mort, a les
quals els senyors respongueren amb els poders
que el dret de maltractar els donava. La monarquia
va reaccionar amb ànim pacificador, i en
particular Martí I, encara que no va deixar de
mostrar-se comprensiu amb les raons de la
pagesia. El conflicte continuaria després,
durant el segle XV, de forma extremadament
violenta, fins a la seva solució final per la
Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486.
És clar que la crisi social no va ser
exclusiva del camp. També va arribar a la ciutat.
Aquí la primera manifestació greu va ser
l’explosió antisemita de 1391 quan les aljames
de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca,
Girona, Lleida, Balaguer i Perpinyà, entre
altres, van ser assaltades i saquejades. Molts
jueus van ser llavors assassinats, altres van
fugir i no pocs van acceptar la conversió per
escapar a una mort certa. La propaganda religiosa
hi va tenir molt a veure, però els causants
dels assalts van ser a tot arreu ‘gent menuda’
de les ciutats i el seu entorn, exasperats per les
dificultats materials que la crisis els causava, i
necessitats de trobar-hi responsables reals o
imaginaris. Aquests pogroms, que a alguns
llocs van començar amb crits com els de
“morin els grans que destrueixen els petits”,
van causar gran temor a les oligarquies urbanes,
i foren durament reprimits, si bé les comunitats
jueves ja no es referen de l’estrall. Però
l’agitació social a ciutat no va ser cosa exclusiva
de la ‘gent menuda’, també els grans s’agitaren.
A la segona meitat del segle XIV es va
convertir en un fenomen recurrent, en viles i
ciutats de la Corona, la divisió de les famílies
de l’oligarquia en bàndols que lluitaven entre
ells amb extrema violència. En cert sentit es

comprèn: sobre un fons de crispació causat per
la minva de llurs rendes, ells mateixos estimulaven
la violència; els bàndols urbans lluitaven
pel control dels governs municipals i les prebendes
que comportaven, és a dir, per la riquesa
que la crisi fonia. El regnat de Martí I va ser
un moment àlgid d’aquesta conflictivitat. A
Cervera es van enfrontar Oluges i Cireres; a
Barcelona, Guixs i Ametllers; a Vic, Nyerros i
Cadells, etcètera. Encara que Martí I va reaccionar
amb duresa, dictant fins i tot penes de
mort i de mutilació, no va aconseguir pacificar
del tot les ciutats dels seus regnes, de manera
que les bandositats rebrotarien després, durant
l’interregne.
En aquest marc de dificultats que mostrem,
un dels problemes de la segona meitat
del segle XIV que tindria continuïtat i majors
repercussions en el XV seria el monetari. Per
explicar-lo ens basarem en els ensenyaments
de Gaspar Feliu i ens remuntarem una mica
enrere, a l’època de Jaume I. Aquest rei, el
1256, va batre a Catalunya l’anomenat diner
ternal, de 1,085 grams, dels quals 0,260 eren
de plata pura (peces amb un 25 % de plata).
Ploraners, tomba de Sancho Sáiz de Carrillo a l’ermita de San
Andrés de Mahamud (Burgos), final del segle XIII
Museu Nacional d’Art de Catalunya
© de la fotografia: Servei fotogràfic Museu Nacional d’Art de
Catalunya (Calveras, Mérida, Sagristà)
A canvi de diners, Barcelona va obtenir
llavors del monarca el compromís que ni ell
ni els seus successors alterarien el valor de la
moneda, i que la ciutat en controlaria les emissions.
L’interès dels barcelonins es comprèn
perquè, mentre per al rei la moneda era una
Figura d’un ploraner procedent del monestir de Santa Maria de
Poblet? (Conca de Barberà), segona meitat del segle XIV
Museu Nacional d’Art de Catalunya
© de la fotografia: Servei fotogràfic Museu Nacional d’Art de
Catalunya (Calveras, Mérida, Sagristà)
Al molt honrat lo sènyer en Ramon de Tous, dispenser de la
senyora comtessa de Luna,
Faç-vos saber, sènyer, que són sana, mercè a Déu ... De l’estament
de la ciutat, sènyer, vos puix fer saber que és en mal
estament, pus mal que enguan no fo. Dissabte, a IX d’aquest
mes, morí madona d’en Mijavila, sogra d’en Berenguer
Morey. E en Monic, fill d’en Berenguer Morey, morí lo dilluns
passat. En Berenguer Bertran, sènyer, és mort. E, així com ell,
molts d’altres, en especial, sènyer, hic ha mort hui fort sobtosament
un canonge, mísser Francesc Sassala. Perquè, sènyer,
la gent és fort esglaiada, com les morts són tan sobtoses.
En casa d’en Pere Saclosa, vostre compare, és morta vostra
fillola, e na Joaneta, e los dos fills qui jaen ab lo mal... Jo no
he puis què menjar sinó a XV dies... En Berenguer Morey
s’és eixit de l’alberg seu ab madona sua ... e tots iran-se’n,
segons que acordare, a Sitges. ... Prec-vos carament, sènyer,
que vós que m’escrivats sovent. Adès, sènyer, no és àls que
us faça saber sinó que Déu vos do salut...
Na Sereneta, muller vostra aitant com Déu placia, qui.s
comana en vostra gràcia.
(Carta d’una barcelonina al seu marit, Barcelona, 12 de juny
de 1375)
Maria Teresa VINYOLES, “L’amor i la mort al segle XIV: cartes
de dones” Miscel.lània de textos medievals, VIII,
Barcelona, 1996, pàg. 163-164.
regalia de la qual en podia treure profit encunyant
en el futur la mateixa moneda amb menys
metall noble, per a la ciutat la moneda era un
mitjà de pagament i una garantia de fortalesa
econòmica, mesurable pel seu valor intrínsec.
L’oligarquia barcelonina va mantenir aquest
principi més enllà del raonable durant l’època
de crisi dels segles XIV i XV. Els problemes van
començar amb l’emissió del croat per obra de
Pere II el Gran, l’any 1285. Es tractava d’una
moneda grossa, de 3,254 grams de plata fina,
21

22
i valor de 12 diners ternals (un sou). La introducció
del croat es va fer amb l’acord de
Barcelona, que també va obtenir del monarca
el dret de control sobre la nova moneda i el
compromís de no alterar-la en el futur. I així va
ser, amb l’excepció que a partir de l’època de
Pere III el Cerimoniós, a mitjan segle XIV, la
talla passà de 72 peces per marc (de 234,274
grams) a 74, és a dir, el croats van pesar
3,166 grams. En aquella època la plata escassejava
en el mercat i el seu preu va pujar,
sobretot a partir de la crisi dels anys 1380, fet
que, en bona lògica, hauria exigit un increment
de la tarifa o valor de la moneda de plata
o l’encunyació de peces amb menys contingut
de plata. Però la ciutat de Barcelona, que
havia edificat la seva prosperitat amb el diner
i el croat, es va aferrar al principi de la intangibilitat
de la moneda, ortodòxia monetària
que molt aviat mostraria els seus efectes perniciosos,
i que malgrat tot es va mantenir.
Aquesta és una actitud que es pot interpretar
com un reflex instintiu d’autodefensa davant de
les dificultats creixents de l’època: un conservadurisme
equivocat, ell mateix causant o
agreujant la crisi.
El sistema monetari català basat en el
patró plata es transformà en bimetàl·lic quan el
1346 va començar l’encunyació del florí, una
moneda d’or quasi pur (23,7 quirats) que inicialment
pesava 3,45 grams i equivalia a 11
sous, però que va ser devaluada el 1352
(22,7 quirats) i el 1365 (18 quirats), fins a
tenir un tenor metàl·lic de 2,615 grams d’or,
sense que per això canviés la seva equivalència
d’11 sous. Aquest florí de 18 quirats es va
mantenir inalterable fins a 1493. En aquest
punt els problemes monetaris es van complicar
perquè mentre la moneda de plata va seguir
sota el control de Barcelona, el monarca no va
cedir la seva prerrogativa sobre la moneda
d’or, i angoixat pels seus problemes financers,
que venien d’abans però es van agreujar el
segle XIV, es va aferrar a la cotització del florí
a 11 sous. Aquesta cotització afavoria les
finances reials, però perjudicava la salut monetària
i mercantil, la qual cosa implicava una
sobrevaloració de l’or respecte de la plata. La
ratio or/plata, que el 1346 havia començat
essent d’1/19, el 1365 havia quedat fixada
en 1/13. La paritat inicial d’1 florí/11 sous,
amb les devaluacions de 1352 i 1365, i a
tenor de les equivalències imperants a Europa,
s’hauria d’haver fixat a 9,5 sous, si l’obstinació
del rei no ho hagués impedit, obstinació
que no es pot desvincular de l’estat de les
finances reials i de la incapacitat de la monarquia
de desbloquejar la situació. En aquestes
circumstàncies, els especuladors van fer negoci
comprant la bona moneda de plata (el croat)
a bon preu, és a dir, amb florins devaluats.
A final del segle XIV i principi del XV,
el problema més greu a Catalunya devia ser el
de la moneda de plata perquè aquest metall
noble, com dèiem, escassejava en el mercat i
era molt car, d’aquí que, contenint el croat la
mateixa plata que dotze diners, fos més rendible
encunyar croats que diners: amb menys treball
o menys cost s’aconseguia el mateix resultat.
El diner circulant va començar llavors a
escassejar i a reutilitzar-se de manera que les
peces, pel seu ús perllongat, es van desgastar
fins al punt que anys després, el 1437, es descobriria
que la plata continguda en 12 diners
circulants ja només equivalia a tres quartes
parts de la plata d’un croat. S’imposava,
doncs, una devaluació del contingut de plata
teòric del diner de compte, amb la consegüent
nova equivalència entre diners i croats, però
l’oligarquia barcelonina va seguir aferrada a
la intangibilitat dels 12 diners per croat, cosa
que equivalia a infravalorar el croat o, el que
és el mateix, donar al diner un valor superior
al real. En aquells moments circulaven per
Catalunya monedes franceses de plata (blanques)
i d’or (escuts), de menor vàlua que el
croat i el florí, però que competien amb avantatge
amb aquestes monedes a causa de l’obstinació
de les autoritats monetàries a mantenir
immòbil el valor de la moneda pròpia.
Especuladors espavilats van comprar llavors a
bon preu croats infravalorats, els van exportar
i els van reintroduir convertits en blanques amb
uns guanys del 13,89%. Finalment, entrat ja el
segle XV, la Taula de Canvi (el banc oficial de
la ciutat) va haver d’intervenir i augmentar primer
la taxa del croat a 18,5 diners (1405-
1407), massa alta, i a 15 diners després
(1475). Però llavors la monarquia va mantenir
obstinadament l’equivalència del florí a 11
sous de diners, cosa que representava ara una
sobrevaloració de la plata respecte de l’or, fet

Creu processional de Sant Nicolau procedent de Santa Maria
de Cervera (Segarra). Bernat Llopart, 1435
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
“...Encara fo acordat per lo conseyll que lo dia de Sancta
Maria de setembre se faça solemna processó, a la qual
vayen tots aquells qui hayen edat de anar, peu descalz e
dejunant e dient oracions e faent almoynes, preguant devotament
nostre senyor Déus e la verge nostra dona Santa
Maria que per lur misericòrdia vuylle sublevar aquesta pestilència
e mortaldat qui és sobre los pobles d’esta terra, e que
d’açò se façe crida per la vila...” (AHCC, FM, Consells,
1402, f. 63 v.- 64 r.)
que impulsà un nou corrent especulatiu d’exportació,
aquest cop de florins.
Encara que tècnics, els problemes
monetaris no deixen de ser també un reflex de
la crisi en l’economia, la mentalitat i la política.
Parlem ara d’aquesta. El període que hem de
considerar és el de Pere III el Cerimoniós, que
regnà de 1336 a 1387, i dels seus fills, Joan I
(1387-1396) i Martí I (1396-1410).
Entre els reis catalans, Pere el
Cerimoniós, pels seus ambiciosos projectes, en
part realitzats, és un dels de més talla, comparable
als reis de la gran expansió: Jaume I,
Pere II el Gran i Jaume II. Ho demostra la seva
política de reintegració mediterrània, que es
concreta en la guerra de recuperació del regne
de Mallorca (1343-1387), pres per les armes
al seu parent, el rei mallorquí Jaume III; les
ofensives de pacificació de Sardenya; l’aliança
amb Venècia i Bizanci contra Gènova, i els
enllaços matrimonials amb els reis de Sicília
amb el clar propòsit de recuperar la sobirania
directa sobre l’illa. Aquests projectes tan ambiciosos
van topar amb esculls interns i externs.
A la península, per motius que semblen simples
pretextos, va esclatar una llarga guerra entre
la Corona d’Aragó i el regne de Castella,
coneguda amb el nom de Guerra dels Dos
Peres (1356-1369), durant la qual les tropes
castellanes van saquejar reiteradament terres
d’Aragó i València. Per al Cerimoniós, el conflicte
va acabar a l’interior de Castella amb
l’assassinat del seu enemic, el rei Pere el Cruel,
i l’entronització del seu aliat, Enric de
Trastàmara, però les pèrdues materials de la
Corona havien estat enormes i les polítiques
del rei també. En efecte, Pere III, que havia
intentat imposar la seva autoritat als estaments
i modernitzar les estructures polítiques en un
sentit molt autoritari, i per això havia superat
amb èxit la revolta de les oligarquies d’Aragó
i València (Guerra de les Unions), va haver de
claudicar davant dels estaments dels regnes
reunits en Corts durant el llarg conflicte amb
Castella, quan hagué de mendicar el suport
material i humà per plantar cara a les tropes
castellanes. Segons Abadal, es produí llavors
la decadència política de la monarquia: “la
formació d’una estructura estatal antimonàrquica
que va anul·lar la possibilitat que Catalunya
arribés a ascendir amb personalitat pròpia i
independent al nivell dels Estats renaixentistes
de l’època”. Malgrat aquest diagnòstic negatiu,
no s’hauria d’oblidar que el Cerimoniós va
culminar amb èxit alguns dels seus projectes
polítics més ambiciosos com, per exemple, la
incorporació del regne de Mallorca; va preparar
el retorn de Sicília a la Corona, i va evitar
la pèrdua de Sardenya.
Amb els fills del Cerimoniós, Joan I i
Martí I, dit l’Humà, arribà també la crisi de la
dinastia. Joan va ser un mal governant que
s’envoltà d’una camarilla de favorits malversadors,
entre els quals el cèlebre escriptor Bernat
Metge. Mancat de la talla política del seu progenitor,
s’allunyà del neutralisme d’aquest en
la qüestió del Cisma d’Occident i prengué partit
pel papa d’Avinyó (1387). Potser fins i tot
arribà a cometre traïció quan, reunides les
Corts generals a Montsó (1388-1389), demanà
ajut als estaments per afrontar una suposada
invasió de tropes mercenàries del comte
d’Armanyac, hereu dels drets de Jaume III de
Mallorca, amagant que el creditor de l’invasor,
l’italià Luchino Scarampi, era el seu propi cre-
23

24
ditor. Els estaments, que dubtaven de l’honradesa
del rei, es negaren a donar-li ajut mentre
l’instaven a desfer-se dels seus consellers
corruptes. Va ser llavors també quan els ducats
grecs es perderen per a la sobirania de la
Corona d’Aragó.
Mort Joan I sense hereus mascles, la
corona passà al seu germà Martí l’Humà, que
tenia un fill, Martí el Jove, casat (1392) amb la
reina Maria de Sicília (1377-1401). L’Humà
va voler ser un rei restaurador, però no tingué
èxit en els seus projectes. Amb el suport de
clergues i ciutadans, intentà frenar les lluites de
bàndols, que alteraven la pau social, sense
aconseguir-ho plenament, i s’esforçà per refer
les malmeses finances reials. No va ser del tot
conseqüent amb la política de recuperació del
patrimoni reial que els seus predecessors
havien alienat (ell mateix féu alienacions), però
l’emprengué i així marcà el rumb que després
els Trastàmara seguirien. La política mediterrània
que el Cerimoniós havia reimpulsat tingué
aquests anys un destí tràgic. Morta Maria de
Sicília (1401) sense fills, el seu marit Martí el
Jove, hereu de la Corona d’Aragó, que s’havia
convertit en rei de Sicília, marxà a pacificar
Sardenya i hi trobà la mort (1409).
Es creà així un problema polític inèdit
en la història de la dinastia catalana. El difunt,
que deixava un fill natural, només tenia per
hereu el seu propi pare. L’Humà incorporà llavors
Sicília a la Corona i intentà fer cara a la
qüestió successòria casant-se amb una dama
de la noblesa catalana, Margarida de Prades,
i iniciant maniobres que tendien a la legitimació
de Frederic de Luna, fill natural de Martí el
Jove. De Margarida de Prades no va arribar
descendència i el rei, massa vell, tampoc no
tingué empenta ni temps per a imposar la legitimació
del seu nét. Quan morí, a Barcelona, el
1410, s’obrí un interregne de dos anys que,
com és sabut va concloure amb el Compromís
de Casp i l’elecció del Trastàmara Ferran
d’Antequera com a rei de la Corona d’Aragó
(1412).
Encara que políticament i econòmica
el període examinat va ser problemàtic i ple de
dificultats, no per això va deixar de ser esplendorós
en el terreny de l’art i la producció escrita.
Recordem com a exemple la Crònica de
Retrat de Pere III el Cerimoniós procedent de la Casa del Consell
de la Casa de la Ciutat de València. Jaume Mateu i Gonçal Peris
Sarrià, 1427
Museu Nacional d’Art de Catalunya
© de la fotografia: Servei fotogràfic Museu Nacional d’Art de
Catalunya (Calveras, Mérida, Sagristà)
Pere el Cerimoniós, distinta en molts aspectes
de la del seu rebesavi Jaume I. En aquesta
sobresurt l’impuls bèl·lic, l’heroisme, la gallardia,
l’ideal cavalleresc i el deliberat propòsit
de traçar una imatge i una història que fos
recordada com a brillant en la posteritat. A les
memòries del Cerimoniós, en canvi, destaca
l’habilitat política i la raó d’Estat, talment com
si el monarca fos un antecedent dels governants
renaixentistes, autoritaris, intemperants,
intrigants, cínics, cruels i versàtils. En aquest
sentit, com ha explicat Martí de Riquer, la
Crònica del Cerimoniós és una obra mestra del
gènere autobiogràfic, en la qual el monarca es
retrata sense concessions, amb tota la seva
complexa psicologia i morbositat, com, per
exemple, quan es complau a explicar i ‘justificar’
la despossessió del seu cunyat Jaume III de
Mallorca, i els seus assassinats polítics, el del
seu germanastre Ferran i el del seu conseller
Bernat de Cabrera. Heus aquí com parla, fredament,
de l’execució d’aquest darrer:
«E, estant nos en la dita ciutat [de
Barcelona], on era la reina, nostra muller,
haguem gran consell sobre lo fet de mossèn

Bernat de Cabrera, de què ens teníem per mal
servits… E, rebuts testimonis a altres proves
suficients e bastants, trobam que el dit mossèn
Bernat de Cabrera era digne de mort e de perdició
de béns. E declaram e volguem, ab plena
deliberació de nostre Consell, que perdés lo
cap…
E açò fon en dijous en lo dit mes de
juliol [de 1364], en l’endemà, que fon divendres,
lo dit mossèn Bernat fon menat a la dita
plaça, e, en hora de tèrcia, públicament e en
vista de tota la ciutat [de Saragossa], en la dita
plaça, fon-li tallat lo cap. I d’aquesta justícia
los nostres pobles no se n’agreujaren gens, anc
parer que els plagués, pensants los grans
danys qui a mà sua eren pervenguts a nostres
regnes e especialment de la guerra de castella
… E, donat lo cors a sa sepultura, fon a nós tramès
lo cap».
Per comprendre millor el cinisme del
monarca en aquest passatge, cal que el lector
sàpiga que entre els “mals serveis” de Bernat
de Cabrera hi havia el d’haver arrencat el
Cerimoniós de les urpes dels unionistes aragonesos,
precisament a Saragossa, el 1347, als
inicis de la Guerra de les Unions. Per mesurar
el dramatisme del moment, és avinent de recordar
aquí l’elogi de Catalunya que el monarca
va fer quan aquest any 1347, mercès a l’ajut
de Bernat de Cabrera, aconseguia deixar
l’Aragó sollevat i guanyava la frontera del
Principat:
«E com fos en vista de Fraga, mossèn
Bernat de Cabrera nos dix: -Senyor, veets
aquell lloc? E nós li diguem: -Hoc. -Doncs, de
Catalunya és. E nós en aquella hora diguem: -
O terra beneita, poblada de lleialtat! Beneit sia
nostre senyor Déus, qui ens ha lleixat eixir de
la terra rebel e malvada! Maleït sia qui hi mir
mal, car així mateix era poblada de lleials persones!
Mas bé havem fe en nostre senyor Déu
que la tornarem a son estament i punirem
aquells qui hi miren mal».
La Crònica del Cerimoniós és, doncs,
un document històric d’un gran valor, i no únicament
perquè el rei s’hi reflecteix en la seva
psicologia i mostra habilitat per justificar la
seva acció de govern, sinó també perquè és
una narració molt completa de les principals
accions militars del seu regnat: la guerra de
conquesta de Mallorca, la Guerra de les
Unions, les campanyes de pacificació de
Sardenya i, molt extensament, la guerra amb
Castella.
En època del Cerimoniós i els seus
fills, la llengua catalana, usada com a llengua
de la cort i de la Cancelleria, assoleix maduresa
i prestigi, i s’empra regularment arreu dels
territoris que configuren l’actual domini lingüístic.
De la importància de la literatura catalana
de l’època, la plenament medieval, en donen
compte els noms dels seus autors més prestigiosos:
el franciscà gironí Francesc Eiximenis
(vers 1327-1409), autor de Lo Crestià, una
monumental enciclopèdia de la saviesa medieval;
el franciscà mallorquí, i després mahometà,
Anselm Turmeda (1352-1425/1430), que
va escriure en vers el Llibre dels bons amonestaments,
ple d’ironia i escepticisme, i la
Disputa de l’ase contra frare Anselm, on hi ha
amenes i originals historietes anticlericals; el
dominic valencià Vicent Ferrer (1350-1419)
cèlebre perquè amb l’oratòria dels seus sermons
arrossegava les masses d’arreu d’Europa
occidental, on predicava, i la figura cabdal de
l’humanisme català, Bernat Metge (vers 1346-
1413), l’autor de Lo Somni (1398), diàleg filosòfic
a la manera dels de Plató i Ciceró sobre
la immortalitat de l’ànima, el moment polític i
el viatge d’Orfeu a l’infern.
La maduresa literària tingué
paral·lelisme en l’art gòtic. En primer lloc, el de
la construcció. Nombroses seus i esglésies
foren construïdes totalment o en bona part en
aquesta època. És el cas de les seus de
Barcelona, Girona i Tortosa, i, per exemple, les
esglésies del Pi, de Sant Just i de Santa Maria
del Mar, a Barcelona. Però no únicament el
gòtic religiós d’aquell moment, també el civil
ha deixat construccions notables, com el Saló
del Tinell, el Saló de Cent i la Llotja de
Barcelona. Per últim, escultors com el mestre
Eloi, Jaume Cascalls, Jordi de Déu i Pere
Sanglada, i pintors com Arnau Bassa, Ferrer
Bassa, Ramon Destorrent, Lluís Borrassà,
Ramon de Mur i Bernat Martorell, que agermanen
el millor de la pròpia tradició amb la
influència renovadora dels corrents internacionals,
realitzen obres remarcables de temàtica
religiosa. Completen així un panorama brillant
i esplendorós, ben bé únic en la història de la
Catalunya medieval.
25

LA GUERRA
Dra. Maria Teresa Ferrer Mallol
Universitat Pompeu Fabra

La guerra a l'Edat Mitjana es fonamentava
en dos factors bàsics i diferenciats;
d'una banda, l'organització de defensa del
territori i, de l'altra, l'exèrcit.
La defensa. Castells i muralles
La defensa del territori descansava
sobre la fortificació dels nuclis habitats i el
manteniment de castells situats a llocs estratègics
que dominaven planes habitades, camins
importants, guals de rius o passos muntanyencs.
En cas d'invasió, les localitats amb mur
i els castells acollien la gent de l'entorn i els
seus béns, especialment els queviures, a fi que
els invasors no trobessin avituallament. La possessió
dels castells i de les localitats emmurallades
impedia que l'enemic pogués ocupar el
territori de manera continuada, ja que quedava
sotmès a atacs locals des de llocs fortificats.
Els castells i les muralles suposaven un
cost molt elevat de construcció i de manteniment
de l'obra, que es deteriorava per causa
dels agents naturals, neus, pluges, llamps, o
dels terratrèmols. Els castells també necessitaven
una guarnició permanent i costosa, especialment
els castells de la frontera amb França
(FERRER, 2001).
Montfalcó Murallat (Segarra)
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
Els centres de població més importants
tenien muralles que els protegien des de l'època
romana o musulmana, però el creixement
urbà obligà a fer-ne de noves, com a
Barcelona, on en temps de Jaume I calgué
construir una muralla a la Rambla (BANKS,
1992, pàg. 61-62). Les guerres que suposaren
un perill directe per a Catalunya, com la croada
francesa de 1285 o la guerra amb Castella
de 1356, especialment la segona, van exigir
la construcció, reconstrucció o ampliació de
muralles en un esforç general i sense precedents,
que va tenir un cost econòmic molt elevat
per a la població. D'aquesta darrera guerra
data la construcció o reconstrucció de les
muralles de Vic, Cervera, Tàrrega, Montblanc,
Besalú o Berga, i les del monestir de Poblet
(JUNYENT, 1955-57, VERDÉS, 1996, SALAS,
1996, DEL POZO, 1991, ALTISENT, 1974,
pàg. 296-302) i noves ampliacions de les de
Barcelona i Girona (GUÀRDIA-GARCIA ESPU-
CHE, 1992, pàg. 42-44, 51 i 60-62,
GUILLERÉ, 1993, pàg. 431-453). Sovint els
municipis van haver d'endeutar-se i augmentar
la càrrega fiscal sobre els seus veïns per afrontar
aquestes grans despeses, de tal manera
que alguns van optar per emigrar, com s'esdevingué
a Berga (RIU, 1989, pàg. 349-350).
Emmurallar els recintes urbans en
aquests moments de guerra comportà, encara,
altres sacrificis per als veïns: les cases construïdes
fora de la muralla, que per l'altura o per la
proximitat al mur podien ser una amenaça,
eren arrasades com també ho eren les de la
banda interior massa properes al mur, perquè
calia deixar un pas tot al voltant per on
poguessin circular cavalls (MUTGÉ, 1991). A
29

30
Muralles de Montblanc (Conca de Barberà)
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
Muralles de Montblanc (Conca de Barberà)
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
vegades fins i tot hi havia ordres de demolició
de localitats senceres si hom creia que no es
podrien defensar davant l'enemic, però no
sembla que es portessin a efecte per la natural
resistència dels habitants i perquè, quan hi
havia un perill real no hi havia temps de fer-ho
(JULIÁ, 1988, pàg. 285 i 292).
La defensa de les muralles corresponia
als veïns, que s'organitzaven en grups de deu
i de 50, les deenes i cinquantenes, comandades
per deeners i cinquanteners. En temps de
guerra, la muralla es dividia en sectors, cadascun
dels quals s'encomanava a una cinquantena.
A Barcelona es conserva un cens militar,
redactat el 1390 amb motiu de la invasió de
les tropes del comte d'Armanyac, que permet
veure aquesta organització (MARSÁ, 1977).
Les ciutats o viles emmurallades, com
els castells, tenien també privilegis 'de recollita',
és a dir, que els habitants dels llocs propers
havien de refugiar-se dins de les seves muralles
i contribuir a la defensa; 123 poblacions tenen
aquesta obligació amb Barcelona (CARRERAS
Y CANDI, s.a. pàg. 358-359).
Muralles de Besalú (Garrotxa)
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
Els serveis d’espionatge i -de
vigi
l ncia.-L'espionatge i la vigilància dels llocs
de pas i de les costes eren bàsics per al bon
funcionament del sistema defensiu. Des d'antic
hi havia torres defensives que feien de talaia,
funció atesa també pels castells, des d'on s'avisava
del perill amb el sistema tradicional de
fumades de dia i foc de nit, senyals que es
retransmetien produint una cadena de respostes
visuals. Aquest servei actuava regularment
a la costa, per avisar de la presència de pirates
(LÓPEZ, 1996), i en els castells fronterers;
només en temps de guerra en altres indrets. Els
espies del rei, de la Generalitat o de les viles i
ciutats s'encarregaven també de recollir informació
sobre els moviments de les tropes enemigues
(FERRER, 2001, pàg. 152-5). Els escortes
tenien cura de la vigilància nocturna en
llocs de pas obligat: encreuaments de camins,
fonts, ponts, rodalia de campaments militars o
de muralles i viles quan hi havia el perill que
fossin atacades. Era un servei que només funcionava
en temps de guerra, com el dels atalladors,
vigilants mòbils que recorrien els
camins perillosos per advertir qualsevol presència
enemiga. L'exèrcit comptava amb corredors,
que feien una tasca similar i inspeccionaven
el terreny per on havien d'avançar les
tropes i informaven dels efectius enemics.
Les informacions obtingudes per mitjà
de talaies, espies o escortes eren transmeses
ràpidament bé mitjançant correus a cavall, bé
mitjançant fumades o farons. Els codis de senyals
eren diferents en temps de pau i en temps
de guerra; en el primer cas, dues fumades o
dos farons podien significar un escamot de 20
homes, però en temps de guerra podien indi-

car una companyia de 2.000. Els codis de les
talaies marítimes eren més complicades perquè
havien de diferenciar entre presència de galeres
i naus, formant un grup compacte o grups
separats. Les instruccions per als castells de la
frontera de França el 1362 foren: una lluminària
o faró de seguretat, llarga, que havia de
ser resposta per Perpinyà; una lluminària, després
de la de seguretat, si s'aproximava una
companyia de cent homes, i si era un exèrcit,
una per cada centenar d'homes a cavall fins a
mil. Si l'exèrcit superava els mil homes a
cavall, després de les 11 lluminàries indicades,
calia fer dues lluminàries més. L'atac o setge al
castell s'havia d'indicar amb dues lluminàries
seguides i, si corria molt de perill havia de fer
tres senyals més seguits. Si el perill passava,
calia fer el senyal de seguretat (FERRER, 2001,
pàg. 152-5).
L'exèrcit
L'exèrcit, a l'Edat Mitjana, no era
encara una organització permanent, tot i que,
en el segle XV, les guerres constants d'Alfons el
Magnànim determinaren que se'n formés un
als dominis italians. Hi havia alguns contin-
Muralles de Peralada (Alt Empordà)
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
Muralles de Tarragona
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
gents que eren permanents com les guarnicions
dels castells, les escortes dels governadors,
una companyia de guarda del rei, etc., però
en temps de guerra els súbdits havien de ser
cridats a les armes. L'exèrcit estava format per
tropes a cavall i per la infanteria, que comprenia
combatents especialitzats, com els ballesters.
La cavalleria.- Comprenia diversos
subgrups: la cavalleria pesada, coneguda a
l'època com 'cavalls armats', i la cavalleria
lleugera, els cavalls alforrats o també 'a la
genetia'. Quan la documentació o les cròniques
esmenten els cavalls armats es refereixen
a unitats de combat formades per un cavaller
armat amb armadura completa i cavall també
armat i per altres persones. Un cavall armat
eren cinc persones, segons el pressupost de l'exèrcit
per a la conquesta de Sardenya de
1323. El nombre de membres varià amb el
temps i, per exemple, el 1356 eren quatre. Pel
que fa als cavalls de la unitat armada sembla
que eren dos o tres (ARRIBAS, 1952, doc. XIX.
FERRER, 2001, pàg. 169. SÁNCHEZ, 1993,
pàg. 616). El cavall alforrat consistia en un
cavaller armat més lleugerament, amb lloriga,
cuirassa o perpunt i bacinet per al cap, mentre
que el cavall era protegit només amb cuiro.
Una unitat de cavall alforrat estava formada
per tres homes, un a cavall i dos a peu (ARRI-
BAS, 1952, doc. XIX. SÁNCHEZ, 1993, núm.
13, RIQUER, 1968, pàg. 67- 68). A la segona
meitat del segle XIV la denominació 'cavall
armat' començà a ser substituïda per la de
'llança', amb un primer esment el 1367
(FERRER, 2001, pàg. 170). Al primer terç del
segle XV era formada per un home d'armes
31

32
Llibre de l’obra dels murs, 1368
Arxiu Històric Comarcal de Cervera
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
amb armadura completa d'home i cavall, un
pillard amb armadura lleugera i un servidor o
patge, tots tres a cavall (SÁIZ, 2003, pàg. 31
i 283).
La infanteria.- Durant el segle XIII i
primer terç del XIV, la infanteria de l'exèrcit
catalanoaragonès comprenia un alt percentatge
d'almogàvers. Els almogàvers eren l'element
militar més característic de la frontera
amb l'Islam. Eren molt efectius en la petita guerra
fronterera, amb entrades furtives en territori
enemic per aconseguir botí: persones o bestiar,
i en les accions de vigilància a les talaies,
als camins i als ports de muntanya per evitar la
infiltració d'escamots enemics. Solien combatre
en grups autònoms i petits, de cinc a quinze
homes. En temps de guerra, els grups es feien
més nombrosos, de 20 a 30 per escamot. Els
graus de comandament eren l'almugatèn, que
solia ser un almogàver amb experiència,
acceptat com a cap pels components de l'escamot,
i l'adalil, que era de nomenament reial
i que anava a cavall. Quan l'exèrcit enrolava
almogàvers ho feia en grups d'uns cent homes
i generalment s'encarregava d'aquesta tasca
un almugatèn o un adalil. Eren gent de gran
resistència, habilitat i ferotgia. Entre la fi del
segle XIII i primer terç del XIV foren considerats
la millor infanteria de l'època. Mentre que a
les guerres del segle XIII els exèrcits reials
comptaven amb alguns milers d'almogàvers, la
seva presència anà disminuint al llarg del segle
XIV, a causa de l'allunyament de la frontera
amb l'Islam, que era llur mitjà de vida. A la fi
del segle XIV, els almogàvers havien desaparegut
totalment de Catalunya, només en quedaven
a la frontera meridional valenciana, d'on
procedien els pocs centenars que s'incorporaren
en exèrcits reials de la fi del segle XIV (SOL-
DEVILA, 1952. FERRER, 1990, pàg. 237-284).
Dins de la infanteria, tenien un paper molt
important els ballesters. Els catalans eren molt
experts amb la ballesta i les ciutats solien afavorir
l'aprenentatge d'aquesta arma organitzant
concursos i concedint premis (JULIÁ, 1992
i 1993. ROSSELLÓ, 1993). La resta dels soldats
d'infanteria eren els escudats, és a dir,
que la seva característica principal era l'escut,
bé que també portaven arma ofensiva, llança,
ascona, dard, etc. La missió principal dels
escudats era la de protegir els ballesters amb
l'escut, ja que necessitaven un cert temps per a
preparar l'arma per al tir.
Els efectius.- Fins a la guerra contra
Castella de mitjan segle XIV, els exèrcits catalanoaragonesos
comptaven generalment amb
un miler d'homes a cavall. A la conquesta de
Sardenya (1323-1324) hi hagué mil homes
d'armes; 100 homes a cavall ‘a la genetia’; els
infants que acompanyaven els cavallers eren
4.200; els ballesters 2.000, i els escudats
3.000. La proporció entre infanteria i cavalleria
era, doncs, d'1 a 9. Durant la guerra contra
Castella calgué fer un gran esforç econòmic
per augmentar els efectius; l'any 1357, a la
frontera d'Aragó, Pere el Cerimoniós hi reuní
3.000 homes a cavall, però s'ignora el nombre
de la gent a peu. Els homes a cavall de
Projectils procedents del castell Formós de Balaguer
(Noguera), 1413
Museu de la Noguera
© de la fotografia: Xavier Santesmasses

Enteixinat amb representació d’una batalla naval procedent d’una casa noble de Barcelona, segle XIV
Museu Nacional d’Art de Catalunya
© de la fotografia: Servei fotogràfic Museu Nacional d’Art de Catalunya (Calveras, Mérida, Sagristà)
Pere el Cruel, comptant 2.000 genets moros,
triplicaven la xifra de gent a cavall del
Cerimoniós. Sempre les tropes de Pere el Cruel
van doblar o triplicar les catalanoaragoneses,
cosa lògica si tenim en compte que Castella
era més gran i més poblada (FERRER, 2001,
pàg. 168-176). Els efectius reals dels exèrcits
són difícils de calcular perquè poques vegades
hi ha documentació que els indiqui. Les xifres
oficials, d'altra banda, tampoc no són del tot
fiables. L'any 1285, el rei Pere el Gran es queixà
perquè, durant la croada francesa contra el
seu regne, alguns barons prenien sou per a 40
homes a cavall i en realitat no en tenien més
que 25, mentre que altres que afirmaven servir
amb 20 ho feien amb 15 i així successivament;
això havia resultat molt perillós per al monarca,
que pensava comptar amb unes forces que
no tenia (MONTAGUT, 1993, pàg. 174). Un
segle després, l'any 1390, l'infant Martí, que
era a Girona per combatre les companyies del
comte d'Armanyac, que havien envaït el
regne, es trobà amb només 300 bacinets al
seu costat per acceptar la batalla que presentava
l'enemic, quan teòricament hi tenia uns
quants milers de soldats. La indisciplina, la deserció,
almenys temporal per anar a resoldre
afers propis, eren habituals a l'exèrcit medieval
(FERRER, 2001, pàg. 177-178).
Les armes.- L'armament individual
era defensiu -armadura de cavaller i de cavall
i escuts- i ofensiu -espasa, daga, destral, llança,
ascona (més curta que la llança), dard,
etc., i ballestes per als ballesters. Les màquines
de guerra tenien gran importància per als setges:
trabucs, trabuquets, manganells, fonèvols,
almajànecs, brigoles, etc.; ariets o bussons per
colpejar els murs, gates, castells de fusta, escales
i màquines elevadores o grues per als
assalts. Des de mitjan segle XIV s'usaren armes
de foc, ballestes de tro i bombardes, encara
poc efectives, falconets i 'sarbatanes' des del
XV (RIQUER, 1968. MONREAL, 1971. CHE-
VEDDEN, 1996. FERRER, 2001, pàg. 189-
193).
Com es reunia l’ex rcit.- L'exèrcit
s'aplegava mitjançant diversos procediments,
dos eren generals: a) amb la convocatòria de
les hosts en virtut de l'usatge 'Princeps namque';
era la mobilització general; b) amb la
demanda d'una ajuda a les Corts per pagar
tropes del país o tropes estrangeres. Altres procediments
eren sectorials: el rei demanava
ajuda directament als estaments; el més 'afavorit'
era el braç reial, format per les ciutats i
viles que pertanyien al Patrimoni reial; els
homes que hi vivien estaven obligats a prestar
els serveis militars que tot vassall devia al seu
senyor, cavalcada i host o la seva redempció
(SÁNCHEZ, 1993 i 1998). Bona part del pes
de les empreses exteriors va recaure sobre el
braç reial, que va socórrer el seu senyor amb
subsidis; fins i tot les ciutats més privilegiades,
com Barcelona, que no estava obligada a prestar
aquesta ajuda perquè havia aconseguit
exempcions i franquícies, acabaven
col.laborant en les empreses guerreres del rei,
després de llargues negociacions. Pel que fa
als nobles, com que no estaven obligats a ser-
33

34
vir fora de Catalunya, encara que fossin feu- encara la conquesta del seu territori i no
dataris del rei, calia oferir-los salari perquè havien estat conquerides ni Mallorca ni
col.laboressin en les guerres exteriors; la per- València. La frontera amb l'Islam era a prop i
tinença a ordes de cavalleria creades pels reis no sembla que l'obligatorietat de seguir la host
facilità, però, la participació voluntària dels del comte fos discutida. La conquesta de
nobles a les guerres (FERRER, 2001, pàg. 162- Mallorca i de València canvià la situació per-
166 i 187). L'Església, amb l'excepció dels què aquests nous territoris tingueren entitat
ordes militars, col.laborà escassament en les estatal separada de Catalunya i d'Aragó; a
empreses bèl·liques fora de les Corts. Només més, la frontera amb l'Islam s'allunyà de
es coneixen subsidis atorgats al rei per Catalunya. Començà llavors la interpretació
l'Església catalana per a la conquesta de restrictiva del 'Princeps namque', segons la
Sardenya i per a l'expedició a la mateixa illa qual no obligava els catalans més que a defen-
del 1354, potser en consideració al fet que era sar Catalunya i no pas altres territoris de la
un feu pontifici (FÀBREGA, 1963 i BERTRAN, mateixa Corona ni els constrenyia a empren-
1999).
dre guerres de conquesta per interessos dinàs-
La mobilitzaci general. L’usatge tics o ambicions territorials del monarca, llevat
’Princeps namque’.-A Catalunya, tots els que oferís remuneració. Els costums de
súbdits estaven obligats a contribuir a la defen- Catalunya compilats per Pere Albert reforçaren
sa del territori, sense remuneració, durant un aquesta interpretació. Així doncs, si el monar-
cert període de temps, tant si pertanyien a la ca demanava l'ajut dels catalans per a una
jurisdicció reial, com a l'eclesiàstica o a la empresa militar fora de Catalunya, solia trobar
nobiliària. La lleva seguia a la convocatòria de moltes resistències, fins i tot quan era una
l'usatge titulat 'Princeps namque', un dels quals empresa ben vista, perquè ningú no volia crear
pertanyia al nucli primitiu dels Usatges de precedents que deixessin el país a mercè dels
Barcelona, que data del segle XII, que era i és capricis guerrers dels reis successius (FERRER,
conegut per les paraules inicials del text (BAS- 2001, pàg. 156-8).
TARDAS, 1984, pàg. 102).
Abans de la guerra amb Castella de
Els límits territorials d'aquest servei no mitjan segle XIV, l'usatge 'Princeps namque'
foren un problema en el moment de redacció fou convocat almenys el 1283, a causa de la
dels 'Usatges'. Catalunya no havia acabat guerra amb França; el 1344, durant la guerra
per la reincorporació del regne de Mallorca a
la Corona catalanoaragonesa, i el 1347 contra
les tropes reunides per l'exrei de Mallorca
(SÁNCHEZ, 2001, pàg. 82).
Durant la guerra amb Castella de
1356-1369, el territori de Catalunya no fou
envaït per les tropes castellanes, de manera
que la col·laboració dels catalans a la guerra
no es podia enfocar a través de la mobilització
sinó mitjançant l'ajut de les Corts. De tota
manera, també el Principat hagué de mobilitzar-se
en alguna ocasió, com l'any 1359 per
la defensa contra la flota castellana o quan
semblava que companyies franceses o gascones
volien envair Catalunya; fins i tot fou convocat
el 'Princeps namque', el 1368, per impedir
el pas del famós capità Bertrand Du
Guesclin amb les seves companyies cap a
Castella; el rei negocià a les Corts que la convocatòria
fos convertida en un pagament en
diners a fi de contractar tropes a cavall, més
Cota de malla procedent de la Domus d’Olivet (Canovelles,
Vallès Oriental), final segle XIV – primera meitat segle XV
Museu de Granollers
© de la fotografia: Servei de Restauració de Béns Mobles del
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Carles
Aymerich Barba

Brigantina procedent de Cardona (Bages), segona meitat segle XV
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
eficaces que les hosts que, a més, eren incòmodes
per als seus súbdits. En la mateixa línia,
el 1370, les Corts decidiren pagar, durant dos
anys, una companyia de 300 cavalls armats,
400 llancers i 400 ballesters, a fi d'evitar la
convocatòria d'host (SÁNCHEZ, 2001, pàg.
83-90. FERRER, 2001, pàg. 156-8).
La contribuci a les guerres - a tra
v s de les Corts.- Quan el rei no podia convocar
l'usatge 'Princeps namque' perquè
Catalunya no era atacada directament, hagué
de limitar-se a demanar subsidis i a sol·licitar
donatius a les Corts. No era fàcil aconseguir
aquestes ajudes. Jaume II no n'obtingué per a
la conquesta de Sardenya, i tampoc no les
aconseguiren els seus successors per a sostenir
la lluita contra les revoltes que van esclatar a
l'illa més endavant, perquè l'empresa de
Sardenya es considerà dinàstica. Només en
època de Martí l'Humà, el rei aconseguí ajuda
a les Corts de Catalunya, de 1408, per intentar
dominar una revolta que havia durat tants
anys. Tampoc Alfons el Benigne no aconseguí,
per a la croada contra Granada de 1329-
1333, el consentiment de tots els súbdits representats
a les Corts i hagué de limitar-se a
sol·licitar ajuda a les ciutats i viles reials.
Durant la guerra amb Castella, dita dels dos
Peres, els donatius votats per les Corts foren
fonamentals per a sostenir la guerra. La situa-
ció fou sovint tan greu i tan amenaçadora per
a la supervivència de la Corona catalanoaragonesa,
que les Corts Catalanes no posaren
objeccions a col.laborar en la defensa
d'Aragó i de València (FERRER, 2001, pàg.
166-168).
La guerra amb Castella dita dels dos
Peres (1356-1369)
Aquest llarg conflicte es va iniciar amb
un pretext banal: un incident corsari. Hi havia,
però, altres motius, com les dissensions internes
castellanes, que quedaren mitigades quan els
bàndols enfrontats trobaren un enemic comú,
Pere el Cerimoniós i els seus regnes; o com la
discòrdia entre Pere el Cerimoniós, la seva
madrastra i els fills d'aquesta, els infants Ferran
i Joan, refugiats a Castella, discòrdia que Pere
el Cruel intentà capitalitzar sense èxit. Entre les
causes que venien de més lluny hi havia el sentiment
de frustració i el desig de revenja per la
humiliació soferta en temps de Ferran IV, quan
Castella perdé la meitat del regne de Múrcia,
sentiments que eren vius encara a la cort castellana
(FERRER, 1987). Pere el Cruel, a més,
féu seva la vella aspiració d'hegemonia peninsular
castellana i assumí aquest objectiu amb
la determinació rabiosa i cruel que el caracte-
ritzà; per aconseguir-ho, no dubtà a trencar
paus i treves, assassinar, turmentar, mutilar i
Casc amb protecció al clatell procedent del castell de Llívia
(Cerdanya), segle XV
Museu Cerdà de Puigcerdà (dipòsit provisional)
© de la fotografia: Carme Sobiranas
35

36
usar el terror com a arma de guerra. Segons
Pere el Cerimoniós, l'objectiu del seu enemic
era el d'eliminar els altres estats peninsulars i
proclamar-se emperador d'Espanya.
La Corona catalanoaragonesa, que no
desitjava la guerra, no tenia objectius expansius
a costa de Castella. Només quan es plantejà
la possibilitat de destronar Pere el Cruel i
substituir-lo per l'infant Ferran, nét de Ferran IV
de Castella i germanastre del Cerimoniós, o
per Enric de Trastàmara, germà bastard del rei
de Castella, va fer reivindicacions territorials a
canvi del seu ajut als pretendents: el regne de
Múrcia i algunes places frontereres: Requena,
Utiel, Moya, Cañete, Cuenca i Ágreda.
Fou precisament la guerra civil castellana,
que Pere el Cruel va fer possible amb les
seves arbitrarietats, deslleialtats i crims, la que
impedí la victòria de Castella, que tenia una
potència militar, demogràfica i financera molt
superior a la de la Corona catalanoaragonesa
i una organització política més eficaç per a la
guerra, ja que el rei podia exigir impostos i
reunir de seguida un exèrcit, operacions que a
la Corona catalanoaragonesa havien de passar
per les Corts, cosa que les feia més lentes.
La guerra es desenvolupà a la defensiva
per part de la Corona catalanoaragonesa i
la iniciativa es trobà gairebé sempre en mans
dels castellans, que adoptaren una tàctica d'atacs
molt ràpids (FERRER, 2001, pàg. 199-202
i 2002).
Podem distingir tres etapes en el desenvolupament
de la guerra: la primera del
1356 al 1361, que s'acabà amb la pau de
Deza-Terrer; la segona del 1361 al 1363, en
què es va signar una altra pau a Morvedre, i
la tercera amb una fase activa a les terres catalanoaragoneses
(del 1363 al 1365) i la intervenció
catalanoaragonesa en la guerra civil
castellana fins a la mort de Pere el Cruel
(1369).
A la primera etapa, Pere el Cerimoniós
recuperà, a la darreria de l'any 1356
i amb l'ajut dels alacantins, la vila d'Alacant,
que havia estat posada en mans dels castellans,
com les altres viles de la frontera meridional,
per l'infant Ferran, que n'era el senyor,
abans que comencés la guerra, mentre que els
castellans prengueren per sorpresa Tarassona
el 1357.
Màscara de protecció procedent del Castell de Llinars del Vallès,
final segle XIV – primera meitat segle XV
Museu monogràfic del Castell de Llinars
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
Durant la treva d'un any signada el
1357, l'infant Ferran es va passar al bàndol
del seu germanastre Pere el Cerimoniós, cosa
que provocà l'assassinat del seu germà Joan i
de la seva mare, Elionor de Castella, per part
de Pere el Cruel. Represa la guerra el 1358,
les tropes catalanoaragoneses i les d'Enric de
Trastàmara feren algunes incursions per
Castella, però la principal incidència fou l'atac
naval de Pere el Cruel a Barcelona, després
d'haver pres Guardamar, el 1359. Era la primera
vegada que les naus castellanes penetraven
en so de guerra en aigües catalanes, encara
que hagueren de retirar-se primer a Eivissa i
després als seus ports quan la flota del rei Pere
arribà a Mallorca (FERRER, 1989 i 2002).
Per a sostenir la guerra, les Corts de
Cervera de 1359 concediren al rei 288.000
lliures, a pagar en dos anys, per pagar 1.800
homes a cavall, la meitat armats i l'altra meitat
alforrats, que havien de servir durant vuit
mesos. Els diputats elegits per les Corts per a
administrar el donatiu podien autoritzar la sortida
d'aquestes tropes de Catalunya i destinar
part dels diners a contractar gent de guerra
estrangera, si no hi havia prou catalans que
volguessin servir (SÁNCHEZ-ORTÍ, 1997, pàg.
XVI-XVII). El rei demanà, en efecte, que amb
els diners del donatiu fossin pagats els 300
homes del seu germanastre, l'infant Ferran, els
600 d'Enric de Trastàmara i els 100 de Diego
Pérez Sarmiento, que defensaven la frontera
d'Aragó (FERRER, 2001, pàg. 167).
L'administració del donatiu per part
dels diputats designats per les Corts, quatre
per cada braç a les de Cervera i menys a les

que es convocaren successivament, a causa de
la continuació de la guerra, fou l'origen d'una
institució nova, la Diputació del General de
Catalunya, o Generalitat, que tingué un paper
molt important en el control de les tropes i en
l'armament de la flota en aquesta guerra i en
les successives i en altres aspectes de la història
catalana de la baixa Edat Mitjana (FERRER,
1984, 1991 i 2003).
El 1361, per mediació del legat pontifici,
es va signar la pau de Deza-Terrer, però
Pere el Cruel només volia guanyar temps i
aliances. Aconseguí la de Granada després
d'haver fet assassinar Muhammad VI, aliat del
Cerimoniós, la de Navarra i la d'Anglaterra.
La segona etapa de la guerra començà
quan Pere el Cruel va trencar la pau, el
1361, i atacà per sorpresa la frontera aragonesa,
on va prendre Calataiud, Tarassona (que
havia estat recuperada pel rei Pere el 1360),
Borja, Magallón i Carinyena, i va amenaçar
Saragossa. Pere el Cerimoniós s'apressà a reunir
l'exèrcit, però Pere el Cruel refusà d'enfrontar-s'hi
i es dirigí cap al País Valencià, i pel
camí s'apoderà de Terol, Sogorb, Xèrica,
Ballesta lleugera, final segle XV
Institut Municipal de Museus de Reus
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
Morvedre, Almenara, el Puig, Llíria i Xiva, i va
assetjar València; a l'arribar Pere el
Cerimoniós, es retirà a Morvedre. Les Corts
catalanes, reunides a les Generals de Montsó
de 1362, atorgaren al rei 130.000 florins
anuals, durant dos anys, per a sostenir la guerra,
però davant el curs catastròfic que havia
pres, calgué buscar la pau, que fou signada
per Bernat de Cabrera a Morvedre l'any
1363, consagrant la pèrdua de les terres ocupades
pels castellans. Ni tan sols en aquesta
Espasa procedent del castell de Montclús (Sant Esteve de Palau
Tordera, Vallès Oriental), segles XIV – XV
Museu de Granollers
© de la fotografia: Servei de Restauració de Béns Mobles del
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Carles
Aymerich Barba
ocasió, en què el resultat li era tan favorable,
Pere el Cruel no respectà l'acord i reprengué
les hostilitats el mateix any 1363 i ocupà
Alacant, Elx, Crevillent, Elda, Xixona, Dénia i
Gandia, d'on passà novament a Morvedre i a
València, que assetjà per terra i per mar durant
tres mesos. Quan finalment Pere el Cerimoniós
pogué socórrer-la, Pere el Cruel es retirà novament
a Morvedre. El curs desastrós de la guerra
fou atribuït a Bernat de Cabrera que, desprestigiat
d'ençà de la pau de Morvedre i acusat
de traïció, fou sotmès a procés, condemnat
a mort i executat el 1364. Abans, la rivalitat
entre els pretendents castellans, l'infant Ferran
i Enric de Trastàmara, desembocà en l'assassinat
de l'infant per ordre del rei, que l'acusà de
traïció (1363). Entre 1364 i 1365 el
Cerimoniós recuperà algunes places, especialment
Morvedre (1365), bé que perdé Oriola.
Les Corts catalanes de 1365 concediren al rei
un donatiu extraordinari, de 325.000 lliures
anuals durant dos anys, quantitat que fou
ampliada amb 100.000 lliures més el mateix
any.
El tomb favorable de la guerra s'afirmà
amb l'entrada en lluita de les Companyies
Blanques de Bertrand Du Guesclin, tropes mercenàries
contractades a França, pagades per
aquest país, el Papa i el rei Pere, que envaïren
Castella juntament amb les tropes d'Enric de
Trastàmara i les catalanoaragoneses del comte
de Dénia, i provocaren la retirada de Pere el
Cruel de les seves posicions a Aragó i el País
Valencià per tal de defensar Castella.
Aleshores, les operacions bèl·liques es traslladaren
a l'interior d'aquest regne, on la guerra
37

38
civil, després de diverses alternatives, acabà
amb la mort de Pere el Cruel a mans d'Enric de
Trastàmara a Montiel l'any 1369 (FERRER,
1989 i 2002).
L’ep leg de la guerra amb Cas-
tella.-L'accés al tron de Castella d'Enric de
Trastàmara no acabà l'estat de guerra amb la
Corona catalanoaragonesa perquè no es mostrà
disposat a complir els pactes signats amb
Pere el Cerimoniós a Binèfar, pels quals havia
de lliurar-li, en cas de victòria, el regne de
Múrcia i diverses places frontereres. El
Cerimoniós buscà l'aliança anglesa contra
Castella, però també els castellans cercaren
aliances. El darrer episodi de la guerra a
Catalunya fou la invasió, l'any 1375, de l'infant
Jaume de Mallorca, aliat d'Enric de
Trastàmara, amb 2.000 homes a cavall o potser
més; saquejà les comarques de Ripoll, Vic i
Vallès i arribà fins a Sant Cugat, a les portes
de la ciutat comtal, abans de passar a
Castella, on morí. Calgué convocar les hosts a
Catalunya, redimides per diners per tothom
menys pel braç noble (JULIÁ, 1988, pàg. 289-
Puntes de llança i punta de sageta procedents de la Domus
d’Olivet (Canovelles, Vallès Oriental), segles XIV – XV
Museu de Granollers
© de la fotografia: Servei de Restauració de Béns Mobles del
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Carles
Aymerich Barba
291. PUIGFERRAT, 2000, pàg. 80-97.
SÁNCHEZ, 2001, pàg. 103).
L'any 1375, el Cerimoniós hagué de
renunciar a totes les reclamacions territorials, a
canvi d'una indemnització pecuniària, i signar
la pau amb Castella, que fou rubricada amb el
casament de la filla del Cerimoniós, Elionor,
amb Joan, fill del Trastàmara, casament que
tingué una gran transcendència perquè fou la
causa de l'entronització de la dinastia
Trastàmara a la Corona catalanoaragonesa.
Aquella terrible guerra, que havia causat una
extraordinària destrucció a Aragó i al País
Valencià i la ruïna econòmica a Catalunya,
acabà no solament sense cap guany territorial
sinó amb la pèrdua de la jurisdicció d'algunes
places frontereres com Jumella, que pertanyia
als Maça de Liçana, o com Villena i Saix, senyoriu
dels Manuel castellans (FERRER, 1989 i
2002).
Les invasions de finals del segle
XIV.-Els darrers anys de la centúria foren molt
durs a les comarques septentrionals de
Catalunya, castigades per incursions de les tropes
que pul·lulaven pel sud de França, on s'havien
concentrat a causa de la guerra dels Cent
Anys; una amenaça important es produí l'any
1385, quan unes mil llances pretenien entrar a
Catalunya per saquejar o bé cobrar un rescat,
amb el pretext que eren nobles i no podien
viure d'altra manera; el rei Pere el Cerimoniós
convocà el ‘Princeps namque’, i amb els primers
300 homes d'armes que reuní, envià el
primogènit, l'infant Joan, a Durban, a la frontera
francesa, on els atacà per sorpresa i els
desbaratà. Altres entrades de companyies es
produïren immediatament després, cridades
pel comte d'Empúries, que s’havia revoltat contra
el monarca, que era també el seu sogre. Per
tal de sostenir aquesta guerra el rei negocià
amb representants dels tres estaments de
Catalunya el pagament d'una quantitat per
cada foc per tal d'assoldar 600 llances, 500
pillards i 500 ballesters, per dos mesos, i una
galera que patrullés per la costa per impedir
l'arribada de queviures per al comte.
Pocs anys després, el 1389-1390, una
gran part de Catalunya hagué de suportar la
invasió d'un poderós exèrcit, d'uns quants

milers d'homes, del comte d'Armanyac, que existí una milícia per a aquesta tasca, el
era un dels gran barons de França; altre cop ‘sagramental’. Depenia del municipi i de
calgué convocar l'usatge ‘Princeps namque’ l'Església de Barcelona, que exercien un patro-
per a combatre aquestes companyies, que van nat a mitges i tenia capitans a cada vila o lloc
amenaçar la ciutat de Girona, després d'haver de l'organització (FERRER, 1995).
pres Bàscara i saquejar tot l'Empordà i el terri-
Generalment, el rei només tenia dret a
tori proper a Girona. Joan I hagué de convo- convocar la host una sola vegada a l'any; en
car també les tropes disponibles a Aragó i a temps de guerra aquesta limitació provocava
València.
dificultats. A Barcelona, la host veïnal es con-
A les acaballes del 1396 fou el comte vocava per ordre del conseller en cap i els
de Foix qui envaí Catalunya per a reivindicar veïns s'agrupaven en torn a la bandera de
la successió del regne, en nom de la seva espo- Santa Eulàlia, senyera de la ciutat. Per les notísa,
la infanta Joana, filla del difunt Joan I. cies de final del segle XIV sembla que la host
Aquesta invasió era perillosa perquè el comte
de Foix, com a vescomte de Castellbò, posseïa
feus importants a Catalunya, com la vila de
Martorell, propera a Barcelona; l'aliança amb
el comte d'Armanyac i altres grans barons del
sud de França, li havien permès reunir, segons
es deia, un exèrcit de més de 8.000 homes,
repartits en diversos contingents, que entraren
per diversos punts del Conflent, Capcir i
Cerdanya. El comte d'Urgell capitanejà l'exèrcit
català, impedí que baixessin cap a
sortia de manera força desorganitzada; molts
no es presentaven o tornaven sense llicència;
per això, el 1395, el municipi en regulà la convocatòria
i disposà que els homes s'agrupessin
per oficis, sols -si tenien molts membres- o agrupats
dos o més oficis; cada ofici havia de portar
la seva senyera gremial. Els ciutadans honrats,
juristes i metges formaven un primer grup
amb la senyera de sant Jordi i hi havia un total
de 36 senyeres. Cada grup tenia assenyalat un
lloc de reunió. Tots els ciutadans havien de portar
l'armament i cavall, si en tenien (DURAN,
Barcelona i els empenyé cap al Pirineu arago- 1973, pàg. 109-111). A partir del 1385, les
nès fins a forçar-los a sortir. El Parlament de viles i llocs que s'uniren a la ciutat mitjançant
Catalunya concedí un donatiu per a aquesta conveni de carreratge, pel qual obtenien els
guerra i també fou demanada ajuda a Aragó i privilegis i franquícies de Barcelona, com si en
a València (FERRER, 2001, pàg. 160-162). fossin un carrer, hagueren d'unir-se a la host de
El segle XV seria el segle de les grans Barcelona, quan sortia (FERRER, 1999).
guerres mediterrànies, durant el regnat
La host veïnal era un servei militar que
d'Alfons el Magnànim. La guerra civil de les ciutats i les viles més importants procuraven
1462-1472 va tornar a portar la guerra a redimir per diners sempre que era possible.
Catalunya i l'enfrontament amb França, primer Amb aquests diners el rei podia contractar
pel Rosselló i després a causa de les guerres ballesters o almogàvers professionals. Era una
d'Itàlia, i tornà a les nostres terres el caràcter solució millor per als veïns, que no havien d'a-
de frontera activa i perillosa.
bandonar les seves ocupacions, i millor per al
La contribuci militar dels llocs rei, que de podia disposar de tropes professionals
jurisdicci reial.- Malgrat que la cavalcada o de diners per a la intendència. El 1385, per
ja no es convocava perquè era massa breu,
exemple, la ciutat redimí la seva obligació de
era un servei que no havia desaparegut de les
participar en la lluita contra el comte
d'Empúries proporcionant al rei 52 llances o
obligacions dels vassalls i que solia redimir-se
bacinets i 750 servents, la meitat ballesters i
amb diners.
l'altra meitat escudats pagats per tres mesos
Era molt més freqüent el servei destinat
(FERRER, 2001, pàg. 163-164).
a mantenir la pau pública i a perseguir els
Quan l'acció de guerra es desenvolu-
delinqüents, que podia ser convocat pel veguer
pava fora de Catalunya, les ciutats i viles reials
com a representant del poder reial a les cir-
solien concedir un subsidi per a l'empresa. A
cumscripcions territorials. A Barcelona, la
la guerra contra Castella de 1296-1304, enca-
rodalia i després una zona molt més àmplia
ra algunes ciutats i viles catalanes de reialenc
39

LES CORTS I EL FINANÇAMENT DE LA GUERRA
Dr. Pere Ortí Gost
Universitat de Girona

La Cort General de Catalunya era una
assemblea política que reunia el monarca i els
representants de l’Església, de la noblesa i de
les principals ciutats i viles de jurisdicció reial
del Principat. Aquests últims formaven els tres
braços de la Cort: l’eclesiàstic, el militar i el
reial. Tal com assenyalen les fonts, aquesta institució
tenia com a objectiu tractar del bon estament
i de la cosa pública de Catalunya, que es
concretava en l’elaboració i aprovació, en primer
lloc, de les constitucions, les normes generals
de més alt nivell del Principat; i, en segon
lloc, dels capítols del donatiu, el conjunt de
normes que regulaven, per una banda, la fiscalitat
que afectava tots els súbdits del monarca
independentment de la jurisdicció a la qual
pertanyien, i per l’altra, l’administració dels
recursos que aquesta fiscalitat generava i la
part que anava a mans del rei. La gran importància
d’aquesta institució rau en el fet que,
almenys teòricament, aquestes dues funcions
eren competències exclusives de la Cort.
Aquestes assem-blees eren també un dels
marcs per a la presentació i resolució de les
queixes dels estaments respecte al govern del
rei i dels seus oficials (els greuges).
Totes les reunions de Corts tenien una
estructura bàsica comuna. Necessitaven, en
primer lloc, l’expressa convocatòria reial a través
d’una carta emesa per la Cancelleria a tots
els individus i institucions que tenien el dret
d’assistir-hi, on s’indicaven els motius de la
convocatòria i el dia i el lloc de reunió. Calia
que se celebressin en una vila reial i teòricament
el monarca havia de convocar Corts
cada tres anys, encara que a la pràctica el
marge s’eixamplava o es reduïa en funció dels
interessos de la monarquia que era –remarquem-ho-
l’única institució amb la capacitat per
convocar-les.
Les institucions corporatives, com els
monestirs, els capítols catedralicis o els municipis
de les ciutats i viles reials, havien d’escollir
els seus síndics a Corts que rebien una carta
de procuració, la qual els donava els poders
necessaris per actuar en nom de la institució
que representaven. Els nobles i eclesiàstics convocats
nominalment havien de presentar-se personalment
encara que, en determinades circumstàncies,
podien delegar en un procurador.
Una de les primeres tasques de la Cort era revi-
Celebració de Corts (simulació virtual)
© Grup Griho (UdL)
Per què us pregam, per conservació de nostra Corona,
vullats fer tres coses: la primera que vosaltres, ciutats i viles
nostres, vos vullats bé enfortir de murs e de valls; e vosaltres,
prelats e clergues, rics-hòmens e cavallers, axí mateix façats
vostre llocs enfortir, per tal que ni enamics ni aquestes gents
robadores que són ajustades en el món no puixen a nós deshonrar
e a vosaltres damnificar (...).
Les altres dues romanents, vos pregam a tots ensemps que us
vullats guarnir e aparellar d’armes e d’altres arneses, en tal
manera que puixam bé tenir lo camp ab vosaltres ensemps
e defensar la terra.
La terça, a tots ensemps vos pregam, per complir les coses
que damunt vos havem dites, que ens vullats fer tal ajuda
que, dins les límites de Catalunya, en aquella part on mester
serà, ab nostra persona e ab aquells bons servidors qui ens
seguiran, nós puixam combatre e en altre manera defensar
lo principat de Catalunya e la cosa pública d’aquell. Com
vertaderament tan gran multitud són los lladres e robadors
qui en lo món se són llevas axí aparellats e guarnits, que nos
e nostre poder és tot mester a contrestar a ells (…).
Discurs de Pere III a les Corts de Tarragona (1370)
sar les procuracions dels síndics amb l’objectiu
de determinar si tenien els suficients poders per
actuar a l’assemblea, per la qual cosa calia
nomenar una comissió d’habilitadors.
El dia assenyalat pel rei en la convocatòria
començava la Cort amb una sessió
solemne d’obertura, durant la qual el monarca
feia una al·locució adreçada als convocats (la
proposició), on exposava consideracions generals
sobre l’estat del Principat i els motius concrets
que l’havien empès a convocar les Corts,
entre els quals molt sovint es trobava la demanda
de diners. Immediatament la proposta reial
era resposta breument pel president del braç
eclesiàstic, tot comprometent-se, en nom dels
tres braços, a tractar els temes exposats pel
monarca.
En les sessions següents es debatien
43

44
els temes proposats pel rei i també es presentaven
els greuges que, com hem assenyalat,
eren les queixes que els assistents a les Corts
feien de l’actuació del monarca o dels seus oficials.
Els greuges podien ser generals o particulars,
segons fossin presentats per tots tres
braços o per un d’ells, per un individu o per
una institució. Posteriorment s’anomenava una
comissió encarregada de resoldre’ls.
Com a resultat de les discussions a les
diverses sessions, la Cort podia finalment aprovar
unes noves constitucions i, en molts casos,
la concessió d’un donatiu al rei, majoritàriament
per finançar alguna empresa militar.
Normalment les constitucions i els capítols del
donatiu eren aprovats i jurats en una sessió
solemne de cloenda, després de la qual es llicenciava
la Cort.
Tot allò que succeïa en aquestes
assemblees, des de la convocatòria fins a la llicència,
era registrat per un notari que n’aixe-
Llibre dels Usatges i constitucions de Catalunya, segon quart del
segle XIV
Arxiu Municipal de Lleida
© de la fotografia: Imatge 4
cava acta. És l’anomenat procés de Cort,
redactat normalment pel protonotari reial. A la
llarga, cada braç acabà tenint el seu propi
notari que aixecava acta no sols de les sessions
generals sinó també de les particulars de
cada braç. La conservació fins als nostres dies
de gran part dels processos de Cort redactats
d’ençà de les Corts de Perpinyà de 1350,
entre moltíssima altra documentació, fa de les
Corts catalanes, junt amb les aragoneses i
valencianes, la institució parlamentària més
ben documentada de l’Europa medieval.
Aquesta ràpida imatge que acabem
de donar del cerimonial i de les funcions de les
Corts correspon a la que tindria aquesta institució
a partir del final del segle XIV, fruit d’un
llarg procés de gestació que s’inicià durant les
darreres dècades del segle XII, just quan el
conjunt dels antics comtats catalans començaren
a articular-se per primer cop com una entitat
política. De fet, el primer segle de vida d’aquesta
institució -des de 1173 a 1283-, era
més una pràctica de govern imprescindible per
la peculiar estructura política de Catalunya que
una institució, ja que no existia cap norma que
en regulés el seu funcionament o les seves atribucions.
No fou fins a les Corts de Barcelona
de 1283 quan, per primer cop, es definí una
de les seves principals funcions, la legislativa,
i s’establí una periodicitat en la seva convocatòria.
I fou durant el seu segon segle d’existència
–el Tres-cents– quan s’anaren perfilant les
diferents funcions, la seva composició i els procediments
que hem vist que caracteritzen les
Corts de l’últim segle medieval i de l’època
moderna.
I un dels elements protagonistes de
tota aquesta evolució i que té una responsabilitat
més directa en l’aparició de la Diputació
del General de Catalunya, fou la necessitat
dels monarques de reunir aquestes assemblees
sempre que volguessin recaptar un impost
general sobre tot el Principat, fonamentalment
per finançar empreses militars tant d’expansió
com de defensa del territori. Vegem-ho més
detingudament.
Hem de tenir en compte, primer de tot,
que un dels aspectes que caracteritza les societats
feudals que sorgiren per tot l’Occident
europeu a partir de l’any 1000, fou la pèrdua,
per part dels monarques i dels prínceps territorials,
del poder per recaptar qualsevol mena
d’impost general sobre el conjunt dels seus súbdits.
En part, la història de les monarquies occidentals,
sobretot des del segle XIII fins al
Quatre-cents, estigué protagonitzada pels
intents de recuperar o, més ben dit, de crear un
nou dret d’imposar, ja fos per autoritat dels
mateixos monarques o a través de la negociació
amb una representació oligàrquica del

país. Normalment no ho aconseguiren fins als
dos últims segles medievals, quan la guerra es
convertí en un fenomen pràcticament permanent,
constituint una de les manifestacions més
clares de la crisi baixmedieval.
Catalunya no en fou una excepció,
malgrat que, a diferència d’altres contrades, el
conjunt dels comtats catalans mai havien format
abans una unitat política. Fou precisament
la nova societat feudal sorgida de les revoltes
de la segona meitat del segle XI la que començà
a posar les bases d’un nou marc polític que
pivotava al voltant de la casa comtal barcelonina.
En efecte, a través de pactes i de convinences,
Ramon Berenguer I (1035-1076) aconseguí
l’aliança dels altres comtes i dels grans
barons catalans, encara que el poder del
comte sobre els castells dels altres feudals era
pràcticament nul. De fet, cal esperar a mitjan
segle XII per entreveure el primer projecte
encaminat a articular políticament aquests territoris
i de dotar al titular de la casa comtal barcelonina,
esdevingut també rei d’Aragó, d’un
espai d’actuació.
Per dur-ho a terme, els nous monarques
intentaren, com a molts altres llocs, aprofitar-se
d’una antiga institució, les assemblees
de Pau i Treva, amb les quals l’Església pretenia
frenar la violència intrínseca d’una societat
fortament militaritzada. L’objectiu dels monarques
era convocar per primer cop una assemblea
de Pau i Treva per al conjunt dels territoris
catalans i convertir-se en els garants de la
Pau en aquest espai, és a dir, crear una jurisdicció
general en mans del rei destinada a perseguir,
jutjar i castigar a tots aquells que trenquessin
la Pau, a través d’un nou oficial, el
veguer. Però una cosa eren les intencions polítiques
dels monarques i una altra la realitat. La
noblesa reaccionà davant aquestes iniciatives,
vistes com un atac a la seva independència,
aconseguint limitar l’abast del projecte reial.
Ara bé, fruit d’aquesta dialèctica, s’acabà consolidant
un Estat feudal anomenat Catalunya,
els afers generals del qual calia tractar consensuadament
entre el rei i els senyors feudals
del país. I el marc per obtenir aquest consens
foren aquestes noves assemblees de Pau i
Treva que, a poc a poc, anaven eixamplant els
afers que tractaven o, el que és el mateix, a
poc a poc anaren transformant-se en Corts.
Llibre dels Usatges i constitucions de Catalunya, segon quart del
segle XIV
Arxiu Municipal de Lleida
© de la fotografia: Imatge 4
En aquest primer procés, la fiscalitat ja
hi jugà un paper important. Així, en el marc
del projecte reial es documenten iniciatives per
eixamplar les capacitats fiscals de la monarquia,
sobretot durant el regnat de Pere I (1196-
1213), les quals foren també un dels motius
que provocaren la reacció de la noblesa i de
l’Església. Aquest conflicte no acabà per consolidar
cap dret fiscal dels reis, però tampoc
comportà la impossibilitat de recaptar un
impost general a Catalunya. Els estaments
aconseguiren limitar les capacitats fiscals de la
monarquia, tal com s’expressa en el primer privilegi
general de Catalunya –l’anomenada per
Bisson Magna Carta de 1205–, però acabaren
per acceptar que es pogués recaptar un
impost general a les seves senyories sempre i
quan es comptés amb el seu consentiment que
s’havia d’expressar en una assemblea. Aquest
és el canvi fonamental d’aquest moment perquè,
malgrat que la monarquia no aconseguí
monopolitzar la nova fiscalitat, no era negada
i, -re-marquem-ho- no havia existit fins aleshores,
entre d’altres raons perquè no existia
Catalunya.
Durant aquesta primera etapa, els
temes fiscals giren entorn del bovatge, terme
que amaga dues realitats molt diferents i que
són el resultat del procés que acabem d’anunciar.
En primer lloc, el bovatge nasqué de la
mà de les assemblees de Pau i Treva en el marc
45

46
d’alguns comtats i no com un impost per finançar
al garant de la Pau com estava passant en
d’altres contrades, sinó com un rescat de la
mateixa: quan els feudals es comprometien a
respectar els estatuts aprovats en aquestes
assemblees rebien a canvi una compensació
de les potencials víctimes de la violència. I, des
de la primera assemblea de Pau i Treva convocada
per la monarquia dins l’àmbit del conjunt
dels territoris dels comtats catalans –la de
Fondarella de 1173–, els monarques intentaren
percebre aquest rescat de la Pau o bovatge
sobre el conjunt de Catalunya. Els rescats
de la Pau, que teòricament, a l’estar vinculats
a les assemblees de Pau i Treva, es podien
recaptar cada cop que es renovava la Pau perquè
aquesta es trencava o canviaven els seus
protagonistes, tendí a convertir-se en un rescat
únic per regnat en temps de Pere I i de Jaume
el Conqueridor, per ser finalment considerats
un impost d’accessió per Pere II i els seus successors.
Però el bovatge té una altra cara molt
més important que aquest procés de transformació
del rescat de la Pau en un impost d’accessió.
El bovatge es convertí també en el primer
exemple de la nova fiscalitat d’Estat que,
al llarg del segle XIII, es comença a detectar a
la majoria de les monarquies feudals de
l’Europa occidental. El primer exemple segur
d’aquest nou impost el trobem el 1211 quan,
en una assemblea celebrada a Barcelona, s’organitzà
la participació catalana en l’expedició
militar dels regnes cristians peninsulars contra
els almohades i que es concretà en la famosa
batalla de les Navas de Tolosa (1212). En
aquesta assemblea, el rei i la noblesa catalana
aprovaren la percepció d’un impost directe
sobre tots els habitants de Catalunya, independentment
de la jurisdicció a la qual pertanyessin,
per a finançar una campanya militar; es
tractava d’un impost que gravava el conjunt
d’aquesta població segons la seva riquesa
amb la mateixes taxes que el rescat de la Pau.
És per aquesta última raó que tant el rescat
com el nou impost concedit en l’assemblea de
1211 foren coneguts pel mateix nom.
L’aprovació d’aquest bovatge provocà també
les queixes de l’Església, que n’havia quedada
exclosa, aconseguint que, a partir d’aquell
moment, es requerís sempre el seu consenti-
ment.
És molt possible que el model de 1211
fos utilitzat durant el regnat de Pere I (1196-
1213) abans i després d’aquesta data, encara
que la documentació no permet afirmar-ho
amb rotunditat. Però l’exemple de 1211 es
repetí clarament durant el regnat de Jaume I
(1213-1276) en ocasió de les tres principals
campanyes militars dirigides contra Al-
Andalus: Mallorca, València i Múrcia. En tots
aquests casos, una assemblea que reunia el rei
i els senyors laics i eclesiàstics de Catalunya
Aquarel.la del convent de Sant Francesc de Barcelona en ruïnes
Col.lecció particular
© de la fotografia: Fototeca.com
aprovà la recaptació de tres bovatges per a
finançar les mencionades expedicions de conquesta:
a les Corts de Barcelona de 1228 i
1264 i a les de Tarragona de 1232.
D’aquesta manera, durant els primers
cent anys de vida de les Corts, aquestes assemblees
anaren convertint-se en el marc imprescindible
per tal d’aconseguir el consens necessari
perquè es pogués recaptar un impost general
a tot el Principat. La diferència més important
respecte al període posterior cal cercar-la
en el fet que en l’aprovació dels bovatges tan
sols hi participaven el rei, la noblesa i
l’Església. Hi manquen els síndics de les ciutats
i viles reials, els quals comencen a aparèixer a
les assemblees del regnat de Jaume I, però desconeixem
encara el paper que hi jugaven.
Aquest serà un dels aspectes que canviaran en
l’etapa següent, l’etapa d’institucionalització i
consolidació de les Corts.
Com ja hem assenyalat, amb l’assem-

lea de Barcelona de 1283 s’inicia aquesta
nova etapa en la vida de les Corts. Fou en
aquest moment, com a reacció a l’agressiva
política de Pere el Gran (1276-1285) i en mig
dels problemes generats per la conquesta de
Sicília, quan les Corts s’institucionalitzaren
definitivament, ja que entre els resultats d’aquesta
assemblea es determinà que calia reunir-les
cada any i que eren el marc on calia
aprovar les normes de més alt nivell, les constitucions.
Entre les resolucions d’aquesta Cort
trobem, com en el privilegi de 1205, la fixació
dels límits fiscals de la monarquia, que ara
eren elevats al rang de constitució. Per tant,
aparentment poques coses s’havien modificat.
Però el regnat del seu successor Alfons II
(1285-1296) suposà un canvi radical en l’evolució
de la fiscalitat d’Estat. Així, el març de
1288, hi hagué una reunió a Barcelona entre
el rei, els consellers de la ciutat i la noblesa, en
la qual es consentí que, durant tres anys, s’estengués
a totes les ciutats i viles reials i als llocs
de l’Església la sisa que es percebia a
Barcelona des dels dies de Pere el Gran. És
molt possible que aquesta sisa servís de model
per obtenir el subsidi triennal concedit a Alfons
II a les Corts generals de Montsó de 1289, per
a defendre el territori de les amenaces dels reis
de França i de Castella; en aquesta ocasió, la
sisa fou general, és a dir, percebuda a les ciutats
i viles reials, a les de la noblesa o a les de
l’Església. Just quan acabava el període de
vigència del subsidi atorgat a Montsó, la crítica
situació mediterrània fou la causa que
Jaume II (1291-1327) sol·licités un nou donatiu,
aquest cop biennal, a les Corts de
Barcelona de 1292. En aquest cas, com el
1289, la sisa fou general al Principat.
Santa Maria de Montsó (Cinca Mitjà)
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
Palau Reial de Perpinyà (Rosselló)
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
Aquests donatius suposen tres canvis
fonamentals respecte als bovatges concedits a
les Corts des dels temps de Pere I: en primer
lloc, els donatius no tenien res a veure amb el
bovatge ni es perceberen a través d’un impost
directe: per primera vegada, es recaptaren
impostos indirectes. En segon lloc, els de les
Corts de Montsó i de Barcelona constitueixen
els dos primers donatius que es concediren
amb el vot dels síndics de les ciutats i viles
reials. I, finalment, també per primer cop, la
recaptació i l’administració del diner dels
donatius eren expressament apartades de les
mans del rei, per a ser gestionades per unes
comissions emanades de les Corts. Tres canvis
que condicionaran a partir d’aquell moment la
construcció del sistema fiscal d’Estat a
Catalunya.
Ara bé, fins ara hem estat parlant de
fenòmens fiscals que podríem qualificar d’episòdics,
ja que tan sols provocaven recaptacions
de bovatges o sises en moments molt
determinats. Així, caldrà esperar sobretot a la
segona meitat del segle XIV quan la guerra
esdevingui en pràcticament permanent i quan
les peticions reials es vagin reiterant cada cop
amb més freqüència, provocant la consolidació
d’un nou sistema fiscal d’Estat, tot i que ho
faci en uns paràmetres molt semblants als
donatius de les últimes dècades del segle XIII.
De fet, durant la primera meitat del
segle XIV, hi ha una frenada en el desenvolupament
de la fiscalitat d’Estat perquè la monarquia
fracassà en els seus intents per aconseguir
un donatiu general per finançar la conquesta
de Sardenya de la dècada dels anys 1320 i
els conflictes que generà, tant amb els illencs
47

48
Convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedés (Alt Penedès)
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
com amb Gènova, que s’anaren repetint a partir
d’aquell moment. Per a la noblesa, i en certa
manera també per a l’Església, Sardenya era
un afer del rei, no del regne, i es negaven a
contribuir fiscalment en aquesta empresa, al
contrari del que havia passat durant el segle
precedent en relació a l’expansió peninsular
enfront d’Al-Andalus.
Ara bé, per tal de finançar aquests
conflictes, els monarques es giraren vers les
seves ciutats i viles i, a diferència d’altres èpoques,
ho feren seguint semblants paràmetres
als que utilitzava per obtenir una ajuda general.
D’aquesta manera, a través de la convocatòria
de Corts generals o de Parlaments particulars
només amb els síndics de les ciutats i
viles reials, el monarca obtingué substanciosos
donatius que, en la majoria de les ocasions,
eren administrats per una comissió emanada
d’aquestes assemblees. Aquesta dinàmica
acabà per consolidar un altre sistema fiscal, el
dels municipis, i acabà per equiparar el poder
dels governs municipals al dels nobles i dels
eclesiàstics.
Cal esperar a la dècada de 1350 per
tornar a trobar donatius concedits a les Corts
pels tres braços, sobretot a partir del moment
en què comença la guerra amb Castella amb
la invasió dels territoris d’Aragó i de València
i el passeig, per primer cop, de les armades
reials castellanes per les platges catalanes. Per
fer front a les enormes despeses que la defensa
de la Corona d’Aragó provocava, Pere el
Cerimoniós hagué de convocar Corts quasi bé
una rere l’altra amb l’objectiu d’obtenir substanciosos
donatius. Les Corts, sovint amb difi-
cultats, accediren tot recuperant el model desenvolupat
al final del segle XIII. És a dir, aprovant
uns donatius que havien de ser gestionats
per una comissió emanada de la mateixa
assemblea, les Diputacions del General de
Catalunya. Com es pot veure en detall en una
altra de les contribucions d’aquest catàleg, l’emissió
de deute públic per part de la Diputació
del General de Catalunya acabà per consolidar
aquesta institució i els impostos que recaptava.
A partir d’aquest moment, quan la situació
ho requerís, el monarca demanava recursos
a les Corts, les quals, si ho consideraven
oportú, concedien els diners que negociaven
amb el rei i que pagava la Diputació del
General, emetent deute públic i recaptant
impostos sobre els habitants de Catalunya. No
sempre fou fàcil per als monarques l’obtenció
del consentiment de les Corts: sempre que la
defensa del Principat estava en joc, tard o
d’hora, el monarca aconseguia els donatius,
com passà durant les últimes dècades del segle
XIV, per exemple, davant les amenaces i les
entrades de l’infant de Mallorca o del duc Lluís
d’Anjou durant l’any 1370, però, si es tractava
de la defensa de Sardenya o de les noves
polítiques expansives a la Mediterrània, el
panorama canviava i molt sovint les Corts es
negaren a contribuir.
“Extragravatorium Curarium per dominum
Jacobum de Callicio”, 1423
© Biblioteca Nacional de Catalunya (R. Marco)

CERVERA A L’ÉPOCA DE LA CORT DE 1359
Max Turull Rubinat
Universitat de Barcelona
Pere Verdés Pijuan
Institució Milà i Fontanals. CSIC

A les pàgines que segueixen intentarem
dibuixar, amb paraules, com era Cervera
el 1359, o sigui, com era urbanísticament,
quanta gent hi vivia, a què es dedicava i com
estava governada la vila quan s’hi va celebrar
la Cort General de Catalunya. Prescindim d’estendre’ns
en els antecedents històrics i remetem
el lector a l’extensa bibliografia publicada
sobre la matèria, recentment recollida a
Miscel·lània Cerverina.
A mitjan segle XIV, la vila de Cervera
era un enclavament reial envoltat de jurisdiccions
senyorials i la capital d’una extensa
vegueria que s’estenia des de les valls
d’Andorra pel nord fins a Santa Coloma de
Queralt pel sud, i de Jorba per l’est fins a
Bellcaire per l’oest (SABATÉ, 1997 pàg. 442).
A més a més, el seu emplaçament, en la via
que duia de Barcelona cap a Lleida i a mig
camí entre el Pirineu i la façana marítima,
també contribuïa a reforçar la privilegiada
situació geopolítica de la vila. Això explica
que la població i els seus habitants rebessin
nombrosos privilegis reials destinats a consolidar
l’activitat social, econòmica i institucional
de la comunitat, alhora que enfortien el domini
regi a la zona. Així doncs, a la baixa Edat
Mitjana, Cervera ja es comptava entre els vuit
nuclis urbans més poblats del Principat i, per
tant, no és estrany que fos l’indret escollit pels
monarques per celebrar-hi la Cort General de
1359, igual com ja s’havia fet anteriorment
amb la cort de 1202 i es faria al segle XV amb
el Parlament General de 1468-1469 i la cort
reunida el 1476 (CONDE ET AL, 1991).
Com se sap, determinar la població
d’una vila a l’època medieval no és cosa fàcil
amb la documentació de què s’acostuma a disposar;
i no és només perquè sigui difícil d’establir
la ratio que cal aplicar als focs, la unitat
de mesura per antonomàsia, sinó també perquè
els fogatges no tenien pretensions estrictament
demogràfiques. De tota manera, aquesta
font permet saber que Cervera, una dècada
després de la davallada demogràfica provocada
per la pesta de 1348, comptava amb
més de 1.200 focs. Això és el que afirmava el
consell l’any 1359, en el marc de les Corts
celebrades a la vila, quan la Universitat va
haver de pagar el servei concedit al rei amb
motiu de la guerra contra Castella. Aquestes
xifres no s’allunyen gaire dels 1.056-1.212
focs considerats per la cort de Cervera-Tortosa
de 1365-1370, ni dels 1.044 focs a què
al·ludeix una citació de la Paeria de la mateixa
època. Sigui com sigui, és pot apuntar, no
sense reserves, que vers 1359 a Cervera hi
podien viure prop de 6.000 persones, xifra
que devia ser encara més alta a la primera
meitat de segle, abans dels estralls de la pesta
negra (TURULL 1989, pàg. 93 i seg.; IGLÉSIES
1959).
La documentació estudiada indueix a
pensar que, en aquests moments, Cervera va
assolir el seu màxim desenvolupament urbanístic,
el qual havia estat especialment intens
durant el segle XIII i la primera meitat del segle
XIV. En el decurs d’aquest període, la població
va trencar els límits de l’antiga vila closa, que
es concentrava a l’entorn del castell i de l’església
de Santa Maria, i va expandir-se vigorosament
en direcció nord, est i oest. Cap al
nord, seguint la planura del coll de les Savines,
el creixement urbà va tenir com a eix central el
carrer Major, que va superar l’antic portal
Mitjà fins a arribar als límits actuals, on hi
havia el portal de Santa Maria com a tancament.
Més enllà d’aquest punt, a l’altra banda
d’un petit desnivell, s’estenia un raval anomenat
del Cap Corral o de Sant Antoni, que s’articulava
al llarg dels camins d’Agramunt i
d’Oluges; això és els actuals carrers Combat i
General Güell. A l’extrem contrari, a l’ombra
del castell, va créixer la vila nova de Sant
Domènec, situada vora el camí que pujava des
de la vall de l’Ondara, per l’actual carrer de
Sant Magí. A la banda oposada, a l’entorn del
carrer Barcelona, va desenvolupar-se la vila
Reconstrucció virtual de la Cervera medieval
©: Grup Griho (UdL)
51

52
nova de Sant Francesc, dins de la qual també
s’incloïa un barri d’obradors i hostals, que s’aixecava
vora el torrent i era conegut com a
Ribera.
Des de final del segle XIII, la majoria
d’aquests espais van ser inclosos dins d’un nou
recinte emmurallat, que encara protegia la
població l’any 1359. Aquesta fortificació estava
essent reformada quan se celebraren les
Corts a la vila, ja que el rei Pere el Cerimoniós,
en el context de la guerra contra Castella, va
considerar que els antics murs, probablement
fets amb tàpia, eren massa febles i no podrien
resistir un setge enemic. Tanmateix, no va ser
fins a l’any 1368 que les obres van fer un salt
qualitatiu, arran de l’enviament d’unes detallades
instruccions reials, on s’establia com s’hauria
de realitzar la reforma. Segons estudis
recents (VERDÉS, 2000), la nova muralla fou
feta de pedra i argamassa; el seu gruix podia
arribar a 2 metres; l’alçària superava els 10
metres; estava reforçada amb valls de més de
8 metres d’amplària, i comptava amb múltiples
elements defensius addicionals, com ara talussos,
barbacanes, merlets, cadafals i mantellets.
Durant el segle XV, quan finalitzaren les obres,
la vila també disposava de més de 20 torres.
A més, de moment s’ha constatat l’existència
de vuit portals pels quals podia accedir-se a
Cervera: el dels Pous, el Nou, el de Montserè,
el de la Vall, el d’en Rius, el d’Agramunt, el
d’Oluges i el de l’Hospital; sense comptar quatre
portals interiors, com eren el Mitjà, el de
Bonmacip, el vell dels Pous i el de Santa
Maria.
Si bé el creixement urbà de Cervera
va generar l’existència de ravals i d’espais
físics diferenciats per raons d’ús o de topografia,
la vila també va ser objecte de divisió interna
des d’un punt de vista administratiu.
Efectivament, l’any 1359 la població apareixia
dividida en quatre grans barris o quarters,
tal com establia un privilegi reial de 1331 i
com s’havia fet en d’altres viles i ciutats de l’època.
En principi, es tractava d’una mena de
circumscripcions per organitzar i dur a terme
els processos electorals, però amb el pas dels
anys bona part de l’administració del municipi
va fer-se sobre la base d’aquesta partició.
Concretament, el quarter de Montserè integrava
la zona més propera al castell, el cap de
carrer de Barcelona, la plaça Vella (actualment
de Sant Domènec), el carrer de la Vall (actualment
de Sant Magí), el carrer de Buida-sacs i
Reconstrucció virtual de la Cervera medieval
©: Grup Griho (UdL)
el carrer de l’Estudi Vell. El quarter de la Plaça,
tal com indica el seu nom, agrupava la plaça
Major i el carrer Major, amb els carrerons
adjacents a cada costat, fins al portal Mitjà: el
carrer de Sant Joan (avui de Sabater), de Sant
Bernat (avui de les Bruixes) i el carrer Nou. El
quarter de Framenors incloïa la plaça de la
Sebolleria, el carrer Barcelona i diverses costes
que davallaven fins a la plaça de Sant Cristòfol
i, dins d’aquesta circumscripció, també s’hi
comptava el barri de la Ribera i el lloc de
Vergós de la Ribera. Finalment, el quarter de
Cap Corral s’estenia des del portal Mitjà cap
al nord; això és l’acabament del carrer Major,
el Call Jussà, la Barbacana, la plaça de Santa
Anna (de les Bèsties o Firal), la plaça de l’Om
o de Sant Miquel, el Call Sobirà, el carrer de
Sant Antoni i el carrer d’Agramunt.
Durant els segles baixmedievals, el
paisatge urbà de Cervera es completava amb
una sèrie d’edificis singulars. Dins de l’àmbit
religiós, destacaven l’església parroquial de
Santa Maria; els convents de Sant Francesc, de
Sant Domènec, de Sant Agustí i de Santa
Clara; les esglésies de Santa Magdalena (amb
l’hospital de leprosos), de Sant Bernat (amb la
Casa de Santes Creus), de Sant Antoni i de
Sant Joan; les capelles de Sant Miquel, de
Santa Anna, de les Onze Mil Verges, de Santa
Maria del Miracle i de Sant Cristòfol, a més
dels hospitals de la Plaça, d’en Calp, de la Vall
i de Berenguer de Castelltort. Entre les construccions
civils, en destacaríem les susdites
muralles, amb totes les torres i portals, la

Paeria, el castell, la cort del veguer, la cort del
degà i un seguit d’infraestructures, com ara: les
carnisseries, la peixateria, la tafureria, el bordell
i, tal com veurem posteriorment, les fonts,
els pous, les basses i els abeuradors que asseguraven
l’abastament d’aigua a la població. I,
per últim, cal palesar l’existència de dos calls
jueus, amb llurs respectives sinagogues, portals
i d’altres construccions singulars: el call Nou o
Sobirà, prop de la plaça de l’Om, i el call Vell
o Jussà, en un indret avui de difícil ubicació
entre el carrer Major i el carrer Nou o de la
Barbacana.
Pel que fa a l’activitat econòmica,
tenim constància de l’existència d’unes ‘mesures
del mercat de Cervera’ d’ençà de 1136,
de privilegis reials de protecció del mercat des
de 1294, i les primeres llicències per celebrarhi
la fira daten de 1301. A jutjar per la procedència
dels mercaders que assistien a aquestes
reunions comercials, sembla que el radi d’influència
econòmica de Cervera s’estendria,
sobretot, cap a la Catalunya central i occidental:
de l’oest tenim notícies, per exemple, de
Verdú, Anglesola, Bellpuig, Agramunt o Lleida;
mentre que del nord-est en tenim de Cardona,
Solsona, Berga, Ripoll, Camprodon o
Puigcerdà, entre d’altres localitats. Al segle XIV
el mercat suposava la via de sortida de la producció
manufacturera i de serveis de la vila i el
nodus on la pagesia de la rodalia intercanviava
el seu excedent agrícola. Tant la població
de la Cervera baixmedieval com la seva riquesa
econòmica provenia essencialment de l’agricultura
i de la possessió de la terra. Entre els
conreus, el majoritari deuria ser el del cereal
–blat i ordi– i el del safrà, que va tenir un
impacte econòmic molt important, convertint
Cervera en un dels mercats safraners més
importants del Principat. Aquest predomini de
l’activitat agrària explica que la producció
ramadera, sempre intervinguda pel Consell i
controlada per uns pocs individus, a penes fos
suficient per satisfer la demanda local, raó per
la qual sovint s’havia de recórrer a carnissers
forans. I entre les activitats manufactureres, la
tèxtil va ser la més rellevant tot i tenir un abast
regional molt limitat. A més a més, tingué certa
rellevància tot el sector vinculat al treball de la
pell, a l’argenteria i a la construcció, sobretot
mentre va durar la construcció de les muralles
Llibre de privilegis de Cervera, 1182-1456
Arxiu Històric Comarcal de Cervera
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
i l’alçament del temple de Santa Maria. A
aquest panorama socioeconòmic, cal afegir-hi
la presència de nombrosos mercaders, notaris
i juristes actuant al mateix temps a Cervera
–que era seu d’institucions públiques judicials i
de govern–, així com una comunitat jueva
important, símptoma tot plegat de l’activitat i la
vitalitat de la vila medieval.
Gràcies a l’estudi dels llibres del
‘manifest’, també podem conèixer com es distribuïen
totes aquestes activitats dins de l’espai
urbà del segle XIV. D’aquesta manera, sabem
que el quarter de Framenors, situat vora el curs
de l’Ondara, estava habitat majoritàriament
per població pagesa, mentre que el de
Montserè s’insinuava com un barri cada vegada
més dedicat a la manufactura, sobretot
pelletera i tèxtil. Al Cap Corral el sector econòmic
predominant era el primari, però la
població s’anava diversificant cap a la manufactura
i el sector terciari. Finalment, el quarter
de la Plaça tenia la particularitat que concentrava
els més importants elements simbòlics de
la vila -la Paeria, l’eglésia parroquial de Santa
Maria, el mercat, la fira, etcètera-, i això el
53

54
convertia en l’indret de més prestigi i valor simbòlic.
No és estrany, per tant, que aquest barri
fos, amb clara diferència, el més ric de tota la
vila. Inicialment, la potència econòmica dels
habitants de la Plaça es fonamentava en el sector
terciari, però a mesura que avançà la catorzena
centúria, comerciants i professions liberals
–amb un pes important de les jurídiques-,
s’allunyaren de l’activitat productiva que els
era pròpia i adoptaren comportaments rendistes
(RIBALTA I TURULL, 1992, pàg. 133-141).
Menció a part mereix el tema de l’aigua.
Durant tot el segle XIV, l’aprovisionament
d’aigua va ser un problema constant en aquestes
contrades de secà, condicionant tant el consum
domèstic com el desenvolupament econòmic
de la vila. Per aquesta raó, des de començament
de la centúria, el control d’aquest
recurs i dels torrents de la comarca –nascuts a
la font de Bordell i la d’Ondara–, va ser motiu
de conflictes entre Cervera i les comunitats de
l’entorn: Pallerols, Sant Antolí, Montpaó,
Rubinat, Timor i Sant Pere dels Arquells.
Certament, les autoritats municipals cerverines
aconseguiren imposar els interessos de la vila i
obtingueren nombrosos privilegis del rei, en els
quals se’ls concedia el domini sobre les fonts
de l’Ondara. Com és sabut, el símbol d’aquesta
propietat era la cèlebre ‘portada d’aigües’,
realitzada anualment pels regidors cerverins,
que resseguien el curs del torrent fins al seu
naixement, trencant totes les peixeres que trobaven
al seu pas i proclamant el privilegi de
Cervera. Gràcies a aquest fet, va garantir-se
mínimament l’activitat dels molins fariners, dels
molins drapers, de la tinyeria, de la blanqueria,
així com la producció dels horts i dels conreus
de cereal. Però la ‘portada’ no va acabar
amb les dificultats d’aprovisionament hídric de
la població, agreujades per les sequeres periòdiques.
Això explica l’obsessió dels responsables
municipals per regular l’ús de l’aigua del
reg i per construir i mantenir fonts, basses i
abeuradors, sense oblidar les freqüents pregàries
i processons realitzades per mitigar un problema
que va esdevenir endèmic (DURAN
1975; TURULL, 1989, pàg. 199-204).
Des del punt de vista polític, per ser
cap de vegueria i per ser una vila sota jurisdicció
reial, a Cervera hi van confluir el veguer
i el batlle, dos oficials de nomenament reial i
cadascun amb la seva cort, oficials i àmbit de
competències. El batlle administrava els béns i
les rendes del rei a la batllia i disposava de
jurisdicció civil i criminal. El veguer, que gaudia
de mer i mixt imperi, podia dictar sentències
de mort i tenia atribucions d’ordre públic
a la vegueria. A partir de 1384, a Cervera, la
figura del batlle i del veguer van començar a
coincidir en la mateixa persona, la qual, per
disposicions règies, no podia ser veïna de la
vila, extrem que no sempre es va complir.
Ara bé, el govern i l’administració de
la vila, més que no pas estar en mans de l’autoritat
reial, foren competència del consell de
la Paeria. Sense entrar ara en els orígens documentats
de l’organització política i institucional
de la vila, que remunten a l’any 1182, l’embranzida
definitiva de l’organització municipal
de Cervera arribaria durant el regnat de Jaume
I. A partir de mitjan segle XIII sovintegen les
mencions a uns paciarii que governen i administren
la vila, però se’n desconeixen les atribucions
precises. Aquest règim dels paers va
ser substituït transitòriament el 1311 per una
organització encapçalada per sis jurats, representants
dos de cada mà. Aquest òrgan va
patir fortes convulsions socials entre 1329-
1330, quan els habitants de la vila acusaven
els jurats de malversació en l’administració
econòmica del municipi (TURULL I VERDÉS). Per
acabar amb aquest estat de coses, Alfons III va
dictar un nou privilegi que reorganitzava totalment
la institució de govern municipal i en fixava
les bases. Amb alguns ajustaments el 1334
i amb els canvis introduïts el 1421 –amb el
consell de seixantena i el consell de centena–,
el 1482 –quan entra en escena un comissari
del rei per controlar el procés electiu– i el
1699 –amb la insaculació definitiva després
dels intents no reeixits de 1479 i de 1501–, va
ser el model institucional que va perdurar fins
al Decret de Nova Planta de 1715.
El 1359 el Consell de la Paeria de
Cervera estava integrat per quatre paers i vint
consellers que regien en el seu càrrec durant
un any. El sistema d’elecció estava perfectament
regulat pels privilegis regis a què hem
al·ludit. Cada any, la vigília de Nadal, en una
reunió de la Paeria, el paer i els cinc consellers
de cada quarter nomenaven cinquanta prohoms
electors d’aquell quarter. Convocats per

Detall d’una pàgina miniada del Llibre de privilegis de Cervera
Arxiu Històric Comarcal de Cervera
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
escrit, el dia de Sant Esteve aquells cinquanta
prohoms es congregaven a l’església de Sant
Antoni els de Cap Corral, a la Casa de Santes
Creus els del quarter de la Plaça, a l’església
de Sant Domènec els de Montserè, i a l’església
de Sant Francesc els de Framenors. Allí
congregats, i conduint la reunió el paer dimissionari
a cada quarter, escrivien el nom de tres
persones en un bocí de pergamí dins d’uns
rodolins de cera que eren abocats en un cossi
ple d’aigua; la mà d’un infant n’extreia un que
seria el paer d’aquell quarter en la nova legislatura.
Es repetia el mateix procediment per
escollir els consellers: de deu noms proposats,
el nen en triaria, a l’atzar, cinc. I així es faria
a cada quarter. El notari de la Paeria, acompanyat
del batlle, es desplaçava a cada seu i
aixecava acta de tot el procés. Però no deixa
de ser simptomàtic i un senyal de l’autonomia
de les viles i ciutats respecte del poder central
del rei, que els nous consellers escollits no
juressin el càrrec en poder del batlle del rei,
sinó a l’escrivà de la Paeria i amb la presència
dels paers. El Consell –o consell ordinari- de la
Paeria, per tant, estava integrat per quatre
paers i vint consellers, tot i que a les sessions
que celebrava la Paeria també hi assistissin
prohoms de la vila, la presència dels quals era
anotada nominalment en les actes del consell.
A més a més del consell ordinari, també existia,
de facto, un Consell General que, sense
contorns institucionals gaire coneguts, es congregava
esporàdicament quan era necessari.
Una prova la tenim, precisament, en la gran
reunió celebrada el 10 de gener de 1360,
amb l’assistència de més de 350 prohoms per
discutir dels negocis comuns de la Universitat.
Certament, la venda de censals i violaris que
implicava l’endeutament de la Universitat, per
exemple, era una de les coses que havia de ser
aprovada en un consell General i no en una
reunió ordinària del consell (TURULL, 1990,
pàg. 171-194).
A banda dels càrrecs polítics –els
paers com a nucli executiu del govern municipal
i els consellers amb la funció d’assessorar i
aconsellar els paers– i dels prohoms, que tècnicament
no formaven pas part del consell
però podien assistir a les seves reunions, hi
havia una petita constel·lació d’altres càrrecs
tècnics i de gestió. Cada any, quan es constituïa
el nou consell o en el decurs del seu mandat,
paers i consellers escollien i nomenaven
l’escrivà del consell, el clavari, l’advocat de la
vila, els oïdors de comptes, els procuradors, els
obrers, mostassafs, sobreestants, guardians,
veedors, missatgers, etcètera, i tots ells remunerats
per la Paeria. En una altra categoria hi
inclouríem aquells individus que eren escollits i
nomenats pel consell per representar el municipi
davant del rei, de les corts, dels oficials
reials, dels senyors feudals, d’altres municipis i
de qualsevol altre ens o instància. I encara hi
havia, en fi, aquelles persones que també
havien estat escollides pel consell per a formar
part de comissions que tenien unes funcions
concretes i puntuals, que podien anar des de
preparar un esborrany d’ordinacions sobre
qualsevol matèria fins a pacificar les bandosi-
Segell reial de Joan I, 1387
Arxiu Històric Comarcal de Cervera
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
55

56
Façana de la Casa de Santes Creus al carrer Major de Cervera
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
tats entre veïns enemistats (TURULL, 1990, pàg.
231-344).
Finalment caldria parar esment a les
competències i les actuacions del govern municipal.
Al segle XIV no existia una divisió competencial
entre les diferents administracions tal
com l’entenem avui. No obstant, el cert és que
les autoritats municipals pugnaren per ampliar
cada cop més llurs prerrogatives, encara que
això provoqués algunes tensions amb el rei,
que també pretenia imposar la seva potestat en
tots els àmbits i molt particularment dins les
viles i ciutats del seu domini. Com ja hem apuntat,
la base de l’autonomia municipal fou el
resultat de la concessió de múltiples privilegis
per part de la monarquia, els quals foren recopilats,
precisament vers 1360, en el cartulari
conegut com a Llibre de Privilegis. En la majoria
dels casos, aquests documents establien clarament
quina era la llibertat atorgada pel rei a
Cervera, com per exemple, la celebració i l’organització
de la fira, la recaptació de tributs,
la mateixa organització del consell, etcètera.
Però també van haver-hi d’altres privilegis, que
simplement concedien potestat normativa a la
Paeria i que foren aprofitats pels regidors per
desenvolupar, d’una forma natural i espontània,
noves atribucions que de vegades entra-
ren en contradicció amb els interessos del rei.
Entre aquestes atribucions diguem-ne municipals,
hi comptaríem tenir cura dels ‘serveis
socials’ bàsics per als veïns de la vila, com la
sanitat, l’ensenyament i la beneficència; la
regulació bàsica de la producció, el comerç i
l’abastament de certs productes d’estricta
necessitat; les ordenances municipals tocant
l’urbanisme; la defensa veïnal i l’ordre públic i
també, en certa mesura, l’administració de justícia
en l’àmbit criminal (TURULL, 1990, pàg.
345-412).
Dins de tot aquest procés de desenvolupament
institucional, sens dubte va tenir un
paper fonamental la qüestió fiscal. En d’altres
ocasions hem manifestat la nostra hipòtesi que
en els seus orígens, el consell no era una altra
cosa que l’instrument o el vehicle institucional
creat per facilitar la recaptació de recursos
econòmics entre els habitants d’una vila. Com
és lògic, aquestes exaccions servien per afrontar
certes despeses comunes de la comunitat,
però entre els dispendis municipals destacava
(i molt) el pagament de les demandes de la
Corona. Aquest fet va contribuir decisivament
a la consolidació del govern local, que va
aconseguir moltes de les seves llibertats i prerrogatives
gràcies a la col·laboració econòmica
prestada a la monarquia. Vers 1359,
aquest suport financer al rei ja s’havia plasmat
en un elevat nivell d’autonomia, per bé que el
dossier fiscal encara continuava essent el més
important de l’agenda municipal.
Precisament, fou durant aquesta època
quan va quedar fixada definitivament l’estructura
de la hisenda de la Paeria de Cervera
que, a l’igual que la immensa majoria de viles
i ciutats de l’època, se sustentava sobre tres
pilars o recursos financers bàsics: l’impost
directe, l’indirecte i el crèdit. Inicialment, les
autoritats locals solament recaptaven derrames
o talles, les quals, tal com establien els privilegis
concedits des del començament del segle
XIII, s’havien de repartir entre la població
sobre una base proporcional a la riquesa
moble i immoble dels veïns. Aquestes talles
tenien per objecte, bàsicament, finançar les
despeses bàsiques de la comunitat –reparació
de murs, ponts, camins, despeses administratives,
etcètera- i satisfer el tribut de la quèstia,
que el rei exigia anualment a la vila (ORTÍ,

SÁNCHEZ, TURULL, 1997; TURULL, 1997). A
partir de 1321, però, la Corona va veure’s
involucrada en un seguit de conflictes bèl·lics,
que van provocar un increment de l’exigència
fiscal del rei envers els seus sotmesos. En el
marc de les Corts i dels Parlaments, el monarca
va sol·licitar múltiples donatius a les ciutats
i viles del seu domini, entre les quals hi havia
Cervera, essent especialment important la pressió
exercida entre 1350 i 1356, amb motiu de
la revolta de Sardenya i la guerra contra
Gènova. Per fer front a aquestes noves despeses,
el rei va autoritzar els municipis reials a
percebre imposicions, que eren un conjunt
d’impostos indirectes extraordinaris que gravaven
el consum i el comerç de la major part de
productes que podien trobar-se en el mercat.
En principi, els diners procedents de les imposicions
havien de servir per pagar els subsidis
concedits al monarca, però aviat la urgència i
l’encavalcament de les peticions va provocar
que el nou recurs esdevingués insuficient per
subvenir les urgents i abundants demandes
reials. Davant d’aquest fet, els paers cerverins
(i molts altres municipis catalans) començaren
a emetre deute públic: concretament van vendre
un nombre considerable de rendes perpè-
Convocatòria a la Cort General de Cervera, celebrada entre
octubre i desembre de 1359
Arxiu de la Corona d’Aragó
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
Capítols del donatiu de 144.000 lliures anuals, durant dos anys,
atorgat a Pere el Cerimoniós per la Cort General celebrada a
Cervera, per pagar el sou de 1.800 combatents a cavall durant
vuit mesos cada any per la guerra contra Castella
Arxiu de la Corona d’Aragó
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
tues o vitalícies, també conegudes com a censals
morts i violaris, assignades sobre els productes
de les imposicions. D’aquesta manera el
consistori va aconseguir grans quantitats de
numerari per afrontar amb rapidesa les elevades
despeses dels donatius, però per contra la
seva tresoreria va carregar-se progressivament
amb els interessos del capital manllevat.
A grans trets, aquesta era la situació
de les finances locals l’any 1359, quan va
començar, sense solució de continuïtat, una
nova etapa d’intensa pressió fiscal de la
Corona, aquest cop provocada per la guerra
contra Castella. Les demandes sol·licitades per
la monarquia a partir d’aquest moment no
feren sinó agreujar l’endeutament del municipi
cerverí, que també hauria de manllevar diners
per construir les noves muralles, per fer front a
les caresties frumentàries i àdhuc per poder
pagar els interessos dels nombrosos censals i
violaris acumulats. Tot plegat, dins d’una dinàmica
que, de retruc, va provocar la perpetuació
de les imposicions, teòricament extraordinàries,
però assignades al finançament d’un
deute impossible d’amortitzar. Per tant, durant
la segona meitat del segle XIV, la hisenda municipal
ja havia consolidat els seus tres pilars (les
talles, les imposicions i el crèdit) i, sens dubte,
57

58
havia assolit un important nivell de maduresa
institucional. No obstant, també és cert que,
després d’innombrables donatius al rei, les
arques de Cervera i d’altres poblacions reials
del Principat començaven a mostrar clars símptomes
d’esgotament; un fet que probablement
va contribuir de forma important a l’aparició
d’un nou interlocutor polític i fiscal de la
monarquia, com fou la Diputació del General
(TURULL, 1990; VERDÉS, 1995; VERDÉS,
1997).
Constitucions de la Cort de Cervera, 1359
Arxiu Històric Comarcal de Cervera
© de la fotografia: Xavier Santesmasses

LA NOVA FISCALITAT D’ESTAT
Manuel Sánchez Martínez
Institució Milà i Fontanals (CSIC)

La necessitat de finançar la llarga i
costosa guerra contra Castella durant gran
part de la dècada de 1360, fou un factor decisiu
en el naixement de la nova fiscalitat i de la
institució que hauria de gestionar-la: la
Diputació del General.
Les primeres novetats tingueren lloc en
la Cort de Cervera de 1359, i van ser importants
per tres raons fonamentals. Abans de tot,
per primera vegada des dels darrers anys del
segle XIII (amb l’efímera excepció de 1350), el
rei va obtenir d’aquesta assemblea un donatiu
dels tres braços que formaven la Cort (l’eclesiàstic,
el nobiliari i el reial), i no solament de
les ciutats i viles del reialenc, tal com acostumava
a succeir des de començament del Trescents.
Per tant, des de 1359, hom pot parlar ja
d’un sistema fiscal d’Estat que, decidit i organitzat
des de les Corts, era d’aplicació general
a tot el Principat, és a dir, vigent en terres de
la noblesa, de l’Església i del domini reial. La
segona novetat important de la Cort de
Cervera rau en el fet que l’abundós donatiu de
288.000 lliures (a pagar en dos anys) concedit
per l’assemblea s’havia d’obtenir per via de
fogatge, és a dir, repartint la suma entre les
diferents comunitats segons el nombre d’habitants.
Aquesta particularitat va donar lloc a la
confecció del primer fogatjament (recompte de
focs) general de Catalunya, realitzat en el
decurs de 1360 i retocat parcialment el 1365
(ORTÍ, 1999). Per tant, a partir d’aquest
moment, tots els donatius que es repartissin al
Principat es farien seguint el criteri demogràfic
i no segons el rendiment dels impostos indirec-
Fogatjament general de Catalunya ordenat per la Cort
de Barcelona, 1378
Arxiu de la Corona d’Aragó
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
tes, tal com havia succeït durant gran part de
la dècada de 1350. Finalment, el tercer aspecte
rellevant d’aquella Cort està relacionat amb
la gestió del donatiu: atesa la seva magnitud i
el fet que havia estat atorgat pels tres braços,
l’ajuda fou administrada per dotze persones,
quatre de cada braç. Ara bé, malgrat que les
competències d’aquells deputats i administradors
van ser importants, cal advertir que en
essència no diferien gaire de les que havien
ostentat les comissions que gestionaren els
donatius generals de final del segle XIII (DE LA
TORRE, 1923; SÁNCHEZ, 1995; SÁNCHEZ -
ORTÍ, 1997, doc. XVIII). Per tant, des d’aquest
punt de vista, les preteses novetats de la Cort
de Cervera no foren tantes ni, molt menys, va
existir el propòsit deliberat de crear una institució
-la Generalitat- que en el futur esdevindria
transcendental per a la història de Catalunya.
En rigor, com veurem tot seguit, la nova fiscalitat
d’Estat, amb els seus impostos propis, i la
Diputació del General, amb vocació de permanència,
van néixer en el decisiu trienni de
1363-1365.
Agafat de sorpresa, sense tropes ni
diners, després del trencament unilateral de la
pau de Deza-Terrer (1361) per part del rei de
Castella, Pere el Cerimoniós s’apressà a reunir
Corts generals a la vila de Montsó per tal de
sol·licitar un subsidi dels tres territoris peninsulars
de la Corona i de Mallorca. L’ajuda votada
en aquesta assemblea fou doble. D’una
banda, es creà un nou impost –anomenat significativament
generalitats– que afectava la
producció, el consum i la comercialització de
tèxtils (dret de la bolla i del segell de cera) i
imposava un gravamen ad valorem sobre el
comerç d’exportació i importació (dret d’entrades
i eixides); aquesta darrera exacció s’havia
de percebre en uns vuitanta punts duaners que
es varen establir tot al llarg de la frontera de la
Corona d’Aragó, la qual fou concebuda així
com una veritable unitat econòmica. D’altra
banda, les Corts van atorgar un donatiu biennal
de 250.000 lliures, de les quals van correspondre
a Catalunya 130.000 lliures (és a dir,
el 52% de tota la Corona); aquesta quantitat
seria recaptada via fogatge, segons el nombre
de focs computats en el fogatjament de
Cervera. Finalment, la Cort general de Montsó
va significar també una fita important en el nai-
61

62
1 2
3 4
Recaptació de talles per pagar els fogatges
1- Llibre de manifest. Quarter de Montseré, 1483
2- Llibre de talles, 1421 – 1430
3- Quadern de recaptació de la talla, 1449
4- Capbreu de falles de Quístia, 1449
Arxiu històric Comarcal de Cervera
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
xement de la Diputació General de Catalunya
i en la creació de les Diputacions Generals
dels regnes d’Aragó i de València (PONS
GURI, 1982; SÁNCHEZ – ORTÍ, 1997, doc.
XIX).
Ara bé, els acords de Montsó i el disseny
d’un espai economico-fiscal únic per a
tota la Corona fracassaren i, dos anys després,
Aragó, València i Catalunya van adaptar el
nou sistema fiscal als interessos dels grups privilegiats
presents a les Corts (SESMA MUÑOZ,
1983 i 1988).
Pel que fa al Principat, aquest nou sistema
fiscal va quedar fixat en la sessió de Cort
celebrada a Tortosa l’abril de 1365, i en les
Corts de Barcelona del desembre del mateix
any. A la ciutat de l’Ebre, els tres braços van
votar el donatiu més gran mai concedit a la
Corona en tot el segle XIV: 650.000 lliures
(això és, 13 milions de sous) a percebre en dos
anys. Aquesta xifra espectacular es reuniria de
diferents formes, entre elles a través del nounat
impost de les generalitats (tot modificant-ne
substancialment alguns articles i tarifes respecte
dels acords de Montsó i creant una xarxa
duanera pròpia de Catalunya, amb punts fronterers
amb Aragó i València), del repartiment
de certa quantitat via fogatge, d’impostos indirectes
extraordinaris, d’una gabella sobre la
sal, de la cessió a la Diputació de la seca de
florins de Perpinyà i de la venda de censals per
part de la Diputació del General (SÁNCHEZ –
ORTÍ, 1997, doc. XX (2) i XXI; MARTÍN, 1966;
FIBLA, 1978).
Val la pena insistir en aquesta darrera
qüestió perquè en ella rau una de les claus per
explicar el veritable naixement i perpetuació
de la Diputació. És prou conegut que l’emissió
de censals i violaris, encara que emmascarada
sota la forma d’un contracte de compra-venda,
era un procediment creditici pel qual el venedor
(creditor) adquiria el dret a percebre del
comprador (deutor) una pensió anual, vitalícia
o perpètua, a canvi d’una determinada quantitat
de diner. Aquesta modalitat del crèdit va ser
adoptada pels municipis catalans, de forma
general, al llarg de la dècada de 1350. Els
seus avantatges eren evidents: d’una banda, la
institució municipal podia aconseguir capitals
a un interès més moderat (el 7,14% en censals
o rendes perpètues i el 14,28% en violaris o
rendes vitalícies) que en els circuits del crèdit
tradicional a curt termini, on els interessos
podien arribar fins al 30%; i, d’altra banda,
les autoritats locals tenien la possibilitat d’ajornar
durant molt de temps el retorn del préstec.
Les repetides emissions de deute acabaren per
consolidar el sistema fiscal i financer municipal:
d’una banda, van perpetuar de facto els
impostos indirectes (imposicions), consignats al
pagament de les pensions del deute; i, d’altra
banda, van contribuir decisivament a donar
continuïtat i consistència a la mateixa institució
municipal (SÁNCHEZ- ORTÍ, 1997). Doncs bé,
deu anys després dels municipis, la Diputació
del General també va començar a vendre censals,
amb unes conseqüències molt semblants,
per bé que a escala de tot el Principat: en consignar-se
el producte de les generalitats al
pagament de les pensions, aquelles van convertir-se
en uns impostos pràcticament estables
i permanents, alhora que esdevenien el recurs
bàsic de les finances de la Diputació. D’altra

part, per tal d’assegurar la gestió del deute,
fou necessari de preveure la continuïtat de la
Diputació: en aquest sentit, va decidir-se que,
passats els dos anys de vigència del donatiu,
els tres deputats residents a Barcelona escollirien
tres persones, una per cada braç, que tindrien
tant poder com els mateixos deputats i
que s’haurien d’encarregar del pagament de
les pensions i de redimir els censals (FERRER
MALLOL, 1984, 1991).
Per tant, al finalitzar l’any 1365, s’havien
posat les bases pel funcionament d’un
organisme de naturalesa estatal, administrat -al
marge del rei- per una emanació de les Corts
(lla Diputació del General ), el qual, amb una
extraordinària precocitat respecte a d’altres
construccions polítiques de l’època, emetia
deute públic consignat sobre uns recursos fiscals
propis (les generalitats), percebuts dins
d’unes fronteres pròpies, i garantit amb els
béns de tota la comunitat política compresa
sota el concepte de Generalis Cathalonie.
No cal insistir fins a quin punt aquell
allau quasi ininterromput d’abundosos donatius
per finançar la guerra de Castella va traduir-se
en una pressió fiscal sense precedents
sobre Catalunya. Cal tenir en compte que,
entre 1359 i 1369, van percebre’s com a
mínim set fogatges al Principat, als quals s’han
d’afegir-hi les generalitats, la gabella de la sal,
els impostos indirectes extraordinaris, etcètera.
Dins d’aquests anys sinistres, destaca el trienni
1364-1367, indubtablement el període de
major pressió fiscal de tot el segle XIV. Per
exemple, l’any 1361, la ciutat de Barcelona va
pagar 10.262 lliures a la Corona, una quantitat
que gairebé va duplicar-se (19.000 lliures)
el 1365; i, a l’altre extrem de la jerarquia
urbana, la petita comunitat de Sant Feliu de
Guíxols, l’any 1362, va esmerçar el 61% de
les seves despeses en donatius al monarca,
mentre que una vila com Cervera dedicava al
mateix fi el 55,7% dels seus pagaments el
1360 (SÁNCHEZ-HÉBERT, 2002). A escala
local, això va plasmar-se en l’establiment de
talles cada vegada més freqüents i importants,
però sobretot en la creixent emissió de censals,
que va incrementar sobre manera el nivell d’endeutament
dels municipis i que, com a
corol·lari, va traduir-se en l’augment dels
impostos indirectes sobre els quals estava
assignat el deute. Tot plegat mostra clarament
fins a quin punt l’emissió de deute era, al capdavall,
una pressió fiscal diferida.
Un cop finalitzada la guerra amb
Castella, les Corts catalanes van continuar
atorgant donatius a la Corona, gestionats per
la Diputació, per bé que amb menys freqüència
i amb un volum inferior als de la dècada de
1360. Les causes que van motivar els nous subsidis
foren, sense excepció, la defensa de
Catalunya de les amenaces d’invasió del país
per part de companyies mercenàries procedents
de l’altra banda dels Pirineus (Corts de
1369, 1371, 1375, 1376 i 1378) i, de forma
paral·lela, la necessitat de sostenir la quasi
endèmica guerra d’Arborea, a l’illa de
Sardenya (Corts de 1369, 1371, 1373,
1375, 1380 i 1384). Enfront de la complexa
varietat de procediments emprats per reunir
l’esmentat donatiu de Tortosa (1365), les ajudes
atorgades durant la dècada de 1370 i els
primers anys de la següent van obtenir-se gairebé
sempre mitjançant la venda de censals
assignats sobre les generalitats i el repartiment
esporàdic d’alguna quantitat via fogatge (per
exemple, a les Corts de 1369, 1375 i 1378).
Poder atorgat per la Cort General a Pere Vicens, regent de comptes
de la Diputació de Catalunya, per emetre censals i violaris,
6 de desembre de 1368, Barcelona
Arxiu de la Corona d’Aragó
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
63

64
Com hem apuntat més amunt, repartir
un donatiu a través d’un fogatge volia dir simplement
que la quantitat global era distribuïda
entre les diferents comunitats del país segons el
nombre de focs de cadascuna (ORTÍ, 1999).
Després de conèixer la suma que li pertocava
pagar, el municipi en qüestió la reunia de la
forma que considerava més oportuna, en funció
de la correlació de forces present a cada
consell: establiment de talles diferenciades
(això és, en funció de la fortuna de cada habitant)
o, més sovint, emissió de nous censals
assignats sobre les imposicions. D’aquesta
manera, la percepció d’un fogatge es traduïa
en una càrrega fiscal immediata (talla) o en
l’augment de l’endeutament municipal, la qual
cosa, a mitjà termini, també acabava repercutint
fiscalment sobre la població.
Però, deixant de banda els fogatges,
el fet que la immensa majoria dels donatius es
reunís mitjançant l’emissió de deute públic consignat
sobre les generalitats degué plantejar
seriosos problemes a l’hora de pagar les pensions
dels censals amb el relativament incert
producte d’aquells impostos. Cal advertir, a
més a més, que es tractava d’una modalitat fiscal
nova i, per aquesta raó, d’imprevisible incidència
sobre el teixit productiu i sobre les xarxes
comercials. Volem dir amb tot això que,
entre 1365 i 1380, van transcórrer dos dècades
d’experimentacions, en el decurs de les
quals tant les tarifes de les generalitats com els
productes afectats per aquestes van experimentar
notables mutacions. En alguns casos
(Cort de Barcelona de desembre de 1365),
calgué crear noves generalitats i augmentar els
drets d’entrades i eixides per tal d’assolir la
quantitat del donatiu que s’havia d’obtenir d’aquests
impostos. Tanmateix, tres anys després
(Cort de 1368), les tarifes de les generalitats
foren reduïdes, atès que quaix eren importables
a les gents. Altres vegades (Cort de
1378), fou necessari augmentar les tarifes per
poder pagar els interessos del deute: per ço
que·ls fruyts dels censals e violaris que fa lo dit
General sien mils pagats e que·ls dits deputats
trobem mils e pus iverçosament compradors de
censals e de violaris... En una altra ocasió
(Cort de 1375), les tarifes de l’impost duaner
foren unificades a l’1,25% per ço com és pus
profitós que sien moderades...que si eren posades
generalitats e unes coses e no en altres...e
per cessar occasió de fraus que en cullir aquelles
se cometien. El propòsit d’evitar els fraus
també fou la causa de la reducció (del 0,5% al
0,8%) de l’impost que gravava el consum i la
venda de teixits de luxe (draps d’or e de seda,
xamellots, camocans, velluts, etc.), de perles i
de pedres precioses (Cort de 1373)
(SÁNCHEZ – ORTÍ, 1997, doc. XXI, XXV, XXVI
i XXVIII). Aquests o d’altres exemples que
podrien espigolar-se en els capítols dels dona-
1 2 3 4 5
1- Diner de Pere III, 1336-1387
Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.
Servei Gabinet Numismàtic
© de la fotografia: Josep Ignasi Rodríguez
2- Croat d’Alfons IV el Magnànim, 1416-1458
Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.
Servei Gabinet Numismàtic
© de la fotografia: Josep Ignasi Rodríguez
3- Croat d’Alfons IV el Magnànim, 1416 -1358
Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.
Servei Gabinet Numismàtic
© de la fotografia: Josep Ignasi Rodríguez
4- 1/3 Croat d’Alfons IV el Magnànim, 1416 -1358
Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.
Servei Gabinet Numismàtic
© de la fotografia: Josep Ignasi Rodríguez
5- Pugesa de Lleida, segle XV
Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.
Servei Gabinet Numismàtic
© de la fotografia: Josep Ignasi Rodríguez

tius en Corts mereixerien un estudi profund perquè,
entre d’altres qüestions no menys importants,
permetrien calibrar els èxits i les dificultats
financeres de la Diputació del General en
els seus primers vint anys d’història.
A la vista dels canvis experimentats
per les generalitats entre 1365 i 1380, és molt
difícil proporcionar una descripció precisa i
invariable d’aquell doble impost durant el període
esmentat. No obstant, hem tingut l’oportunitat
de comprovar que el plec de condicions
de l’arrendament de les generalitats el 1390
recull, amb poques diferències, els productes i
tarifes aprovats a les Corts de Montsó (1376) i
parcialment modificats a les de Barcelona de
1378-1379 (SÁNCHEZ – ORTÍ, 1997, doc.
XXVII i XXIII). A la llum d’aquesta documentació,
vegem molt sumàriament el tipus d’impostos
que conformaven les generalitats en els
darrers decennis del segle XIV.
Depenent si afectava la producció o el
consum i comercialització, el gravamen sobre
els tèxtils comprenia dos impostos: el de la
bolla de plom i el del segell de cera. El primer
afectava la producció i gravava amb 6 sous
cada peça de drap de 21 o més lligadures que
sortís del paraire, i amb 4 sous si tenia menys
de 21 lligadures*. Si els draps eren tenyits de
grana, a banda de la bolla, es pagarien 10
sous per cada peça, 7 sous per l’escarlata
morada i 4 sous per les sanguínea, colea, cendrea,
cardenalat, rosat i la resta de draps
tenyits en grana. Per altra part, els cadins
estrets, draps banyolenchs, sargues estretes,
Plat de balança procedent del jaciment del Turó del
Montgrós (El Brull, Osona), segle XIV
Servei de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona
© de la fotografia: Maria Clua Mercadal
Florí de Pere III, 1336-1387
Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d’Art de
Catalunya
© de la fotografia: Servei fotogràfic Museu Nacional d’Art de
Catalunya (Calveras, Mérida, Sagristà)
Doble coronat de Martí I, 1396 - 1410
Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d’Art de
Catalunya
© de la fotografia: Servei fotogràfic Museu Nacional d’Art de
Catalunya (Calveras, Mérida, Sagristà)
Pesal de florí de Martí I, 1396 - 1410
Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d’Art de
Catalunya
© de la fotografia: Servei fotogràfic Museu Nacional d’Art de
Catalunya (Calveras, Mérida, Sagristà)
Pesal de croat d’Alfons IV el Magnànim, 1416 - 1358
Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d’Art de
Catalunya
© de la fotografia: Servei fotogràfic Museu Nacional d’Art de
Catalunya (Calveras, Mérida, Sagristà)
estamenyes i miges lanes pagarien 2 diners
per cana de Barcelona. Finalment, pels fustanys
forasters que entressin a Catalunya caldria
satisfer 1 diner per cana i tot seguit se’ls
col·locaria la bolla de plom.
Com acabem de dir, el dret del segell
de cera gravava amb un impost ad valorem
tant el consum i la comercialització dels draps
com la seva entrada i sortida de la vila i vegueria
on s’arrendava l’exacció. Així, per cada
drap de llana que es vengués a la menuda, el
venedor pagaria el 10% del preu, tarifa que es
reduïa a la meitat si el drap era per al consum
propi del productor i de la seva família. El
* A través de les lligadures es podien comptar els fils que formaven l’ordit d’un teixit: considerant que en tota la zona del Mediterrani occidental
cada lligadura tenia 100 fils, un drap de 21 lligadures comptava en el seu ordit amb 2.100 fils.
65

66
Teler horitzontal, mitjan segle XVIII – inici segle XIX
Museu Comarcal de Cervera
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
El teler és l’instrument més complex de tot el procés de manufactura
tèxtil. Consta fonamentalment d’un bastiment de fusta i d’unes pintes
per on passaven els fils de l’ordidura. L’exemplar exposat, tot i que
s’enquadra a mitjan del segle XVIII i inici del XIX, segueix la mateixa
tipologia que la utilitzada al llarg de l’Edat Mitjana
mateix percentatge del 10% afectava el consum
i la venda de cadins estrets, draps banyolenchs,
sargues estretes, miges lanes i sarzils
estrets.
Finalment, els impostos sobre els tèxtils
es completaven amb un capítol dedicat als teixits
de luxe: l’adquisició per l’ús de draps d’or
e d’argent... e velluts, xemellots, tafatans e sendats
es gravava amb el 5% del seu preu, la
mateixa tarifa que afectava les transaccions de
fres e savastre e fil d’aur e d’argent, perles e
pedres precioses.
El pagament de l’impost i, per consegüent,
la col·locació de la bolla de plom es
faria en el termini de vuit dies i abans que els
draps sortissin del paraire i fossin plegats i
apuntats. En el cas que fossin requerits pels
recaptadors del segell de cera, els drapers
havien de manifestar cada dissabte tot el que
haurien venut durant la setmana i pagar els
drets corresponents. Els col·lectors podien
posar guardes en els llocs que consideressin
oportú, amb la comesa d’inspeccionar els
tallers i les tendes, de controlar la comptabilitat
dels drapers i de procedir a les corresponents
confiscacions quan s’incomplís la normativa.
Els fraus es castigaven amb la pèrdua dels
draps i amb 200 sous de multa.
El segon gran component de les generalitats
era el dret d’entrades i exides, un
impost de caràcter duaner que gravava amb
una quantitat ad valorem les mercaderies
importades a Catalunya o que sortien del
Principat. A la Cort de Montsó (1376) va decidir-se
que totes les mercaderies paguessin una
tarifa general de 2 diners per lliura, és a dir, el
0,8% del seu preu, tret d’aquelles transaccions
de valor inferior a 5 sous, que no pagarien res.
Ara bé, en aquella mateixa assemblea van
exceptuar-se de la tarifa general algunes mercaderies,
l’entrada i la sortida de les quals fou
penada fiscalment o afavorida per les raons
més diverses: per tal de fomentar el comerç de
certs productes, per evitar carestia de queviures,
per augmentar els ingressos aprofitant la
demanda de mercaderies apreciades o, simplement,
per l’adopció de determinades mesures
de caràcter proteccionista. Vegem-ne
alguns exemples.
Un dels més significatius fou el tractament
fiscal atorgat al comerç amb l’Orient
mediterrani. Com a conseqüència de la reorientació
del tràfic marítim cap als graners del
Mediterrani (Sicília i Sardenya) arran de la
gran carestia de 1374-1375, la ruta d’ultramar
s’havia vist relegada a un lloc secundari,
per la qual cosa se segueix... gran fretura d’especiaria
e d’altres coses a conservació de sanitat
necessàries; amb la finalitat d’animar
aquesta ruta comercial, els productes procedents
d’Orient passaren a pagar el 0,4% en
lloc del 0,8%. En íntima relació amb l’esmentada
crisi de subsistències, no pagarien cap
dret d’entrada el forment, ordi e avena e tots
blats grosses e menuts e legums, carnatge e vi;
en canvi, l’exportació d’aquests productes era
Bolles de drap, segles XIV i XVII
Col·lecció particular
© de la fotografia: Xavier Santesmasses

Teixit de vellut picat, ferronerie, decorat amb motius
florals, segle XV
Centre de Documentació i Museu Tèxtil
© de la fotografia: Quico Ortega
penada amb un elevat 5%, tarifa que es reduïa
al 0,4% si les vitualles tenien com a destí les
illes Balears o Sardenya, i a l’1,25% si eren
per a l’abastament de naus catalanes. També
s’afavoria l’entrada d’or, plata (amonedats o
no) i de billó de qualsevol llei, que no abonarien
cap impost; tanmateix, per la sortida d’aquests
metalls es pagaria el doble de la tarifa
general, això és, l’1,6%, amb l’excepció dels
florins d’or d’Aragó, la sortida dels quals estava
permesa lliurement per ordre reial.
A més dels cereals i dels queviures,
també es penava fiscalment la venda a estrangers
de vaixells o de fusta per a construir-los,
que pagarien el 3,75%, tot i que es precisava
que la Cort no ha per estrangers los hòmens de
les...illes de Mallorques ne de Menorques e
d’Iviça. D’altra banda, mentre l’entrada de llanes
estaria sotmesa a la tarifa general del
0,8%, la seva exportació es gravava amb
l’1,25%, tarifa que fou augmentada al 2,08%
el 1378. Atesa l’extraordinària importància a
la Catalunya de l’època del conreu especulatiu
del safrà, la Cort de 1378 va augmentar l’impost
de sortida fins al 5%. A més, la Cort
exhortava que els prelats de Catalunya promulguessin
sentències de vet contra aquells que
cometessin fraus o obstaculitzessin la correcta
recaptació de l’impost sobre el safrà, a banda
Fragment de teixit de llana, segle XIV
Centre de Documentació i Museu Tèxtil
© de la fotografia: Quico Ortega
de perdre el producte i pagar una multa de
2.000 sous. Però, sens dubte, la mercaderia
que va veure més penada fiscalment la seva
exportació fou el bestiar equí (cavalls, rossins,
muls i mules, eugues i ases), que havien de
pagar el 25% del seu preu.
El dret d’entrades i eixides es cobrava
en una xarxa de punts duaners, situats a la
zona pirinenca (Perpinyà, Vilafranca del
Conflent, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Tremp,
Tírvia, Llavorsí, etc.), a la frontera amb l’Aragó
(Lleida, Balaguer, Flix, Gandesa, Mequinensa,
Ulldecona, etc.) i a la façana marítima (des de
Cotlliure a Tortosa, passant, entre d’altres
ports, per Roses, Sant Feliu de Guíxols,
Barcelona, Sitges, Tarragona i Cambrils). A
Barcelona, sis guardes de mar vigilaven el
trànsit marítim i dos més estaven situats a les
portes de Sant Antoni i al Portal Nou per tal de
controlar el pas de les mercaderies. En cada
duana hi havia una taula d’entrades i exides
amb dos recaptadors: el collidor de les monedes
i el collidor de la taula. Ambdós se servien
de llibres on anotaven les mercaderies que circulaven
en un o altre sentit, registres que cada
tres mesos eren enviats als arrendataris de l’impost.
També tenien les claus de la caixa que
contenia els diners de la recaptació, els quals
es trametien a Barcelona per tal de ser diposi-
67

68
tats a la Taula de Canvi de la ciutat (BERTHE,
1958).
Com acabem d’apuntar, les generalitats
acostumaven a arrendar-se en subhasta
pública. Per fer-nos una idea del seu rendiment,
vegem-ne dos exemples: la bolla de
plom, el segell de cera i el gravamen sobre els
draps de luxe de la vila i vegueria de Berga
s’arrendaren el 1390 a tres mercaders (dos de
Berga i un de Barcelona) durant tres anys per
3.600 lliures (és a dir, 1.200 lliures anuals). I,
el mateix any, el dret d’entrades i exides de tot
Catalunya fou arrendat a dos notaris i a un
apotecari, també durant tres anys, pel preu de
45.486 lliures (15.162 lliures anuals). Si a
aquesta darrera xifra li afegim les 37.513 lliures
a què ascendí l’arrendament del dret de la
bolla a tot el Principat, resulta que, el 1390, la
Diputació del General va ingressar la quantitat
de 52.675 lliures dels impostos de les generalitats.
Segons dades de M. Berthe, entre
1390 i 1406, les sumes procedents dels impostos
esmentats -en una bona conjuntura de les
finances de la Diputació- es mantingueren relativament
estables, entre les 52.675 lliures de
Registre d’entrades de la Taula de Barcelona, juliol de 1434
Arxiu de la Corona d’Aragó
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
1390 i les 54.352 lliures de 1406. Si, tal com
diu l’esmentat autor, durant aquells mateixos
anys, els ingressos anuals de la Diputació del
General oscil·laven entorn a les 68.000 lliures,
és evident que gairebé el 80% de les finances
d’aquella institució es nodrien dels impostos -
les generalitats- creats el 1363 per tota la
Corona i consolidats el 1365 pel que fa al
principat de Catalunya.
Punts duaners per a la percepció del dret d’entrades i eixides (1364-1365)

LA DEPUTACIÓ DEL GENERAL DE CATALUNYA.
DELS ORÍGENS A LA REFORMA DE LA CORT DE BARCELONA DE 1413
Albert Estrada Rius
Museu Nacional d’Art de Catalunya/Gabinet Numismàtic de Catalunya

La Deputació del General de
Catalunya va ser, des dels seus orígens baixmedievals
i, fins a la seva dissolució arran de
la Guerra de Successió, un organisme estamental
de gran transcendència per a la història
de Catalunya. La seva instauració es va
deure a un procés creatiu polític, jurídic i institucional
de llarga durada que es pot resseguir
des de la perspectiva històrica. De manera
molt simple, es podria resumir la raó de la seva
existència com el reeiximent de la voluntat dels
estaments de limitar, en algunes matèries, el
poder reial. En general, es pretenia establir un
cert contrapès a l’expansió d’una monarquia
que prenia un paper directiu decisiu en la construcció
del principat de Catalunya com a entitat
política territorial.
El procés que s’ha enunciat va començar
amb la transformació de la monarquia forjada
en el feudalisme altmedieval -en la qual el
rei era, de fet, el primer dels senyors feudals-,
en el que es pot anomenar monarquia estamental
o corporativa. La construcció d’aquest
model monàrquic nou va tenir lloc, bàsicament,
al llarg del segle XIII a l’ombra de les
conceptualitzacions propiciades pel ius commune
o dret comú -és a dir, el dret romà, canònic
i feudal llombard- estudiat a la ciutat italiana
de Bolonya i divulgat arreu a través dels
juristes formats allà o a les universitats que es
van fundar poc després.
La recepció del dret comú va permetre,
també, l’aplicació de categories romanes i
Organigrama de la Diputació del General
canòniques a la construcció d’un espai polític
públic comú. Aquest espai o res publica no
entrava en conflicte, en principi, amb la poliarquia
política d’arrels feudals que ja existia.
Això, per tal com la res publica es concebia
con un àmbit comú d’actuació que implicava
directament la pluralitat d’unitats polítiques
existents. Així, es definien els objectius finals
de la comunitat i dels seus dirigents com la persecució
de la «utilitat pública» i del «bé comú».
L’adopció d’aquesta concepció política
a Catalunya va implicar la integració de
tots els catalans en una comunitat sota la direcció
suprema del príncep -és a dir, el comte de
Barcelona-, amb independència que, alhora,
també pertanyessin a altres corporacions
menors tal com, per exemple, un estament, un
senyoriu, una ciutat o un gremi. Paral·lelament,
es reconeixia una autonomia i un estatut jurídic
privatiu a totes aquestes corporacions, alhora
que se les estructurava en graus de vinculació
molt diversos. D’acord a aquest plantejament
l’espai comú o res pública era un camp que
afectava el rei com a cap i a tota la comunitat
com a cos.
La corporació de la comunitat de
Catalunya va rebre, des del darrer quart
del segle XIII, la denominació particular
d’Universitas o Generalitas Cathaloniae, en
llatí, o General de Catalunya, en català
(TORRE, 1923). A Catalunya coincidia, a més,
la peculiaritat que el príncep també encapçalava
un conjunt de regnes i territoris autònoms
71

72
Capítols de la proferta en les Corts Generals celebrades per lo
senyor rey en Pere en la vila de Muntçó en l’any de la nativitat
del nostre senyor MCCCLXXVI
Arxiu de la Corona d’Aragó
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
l’agrupació dels quals coneixem amb el nom
de Corona d’Aragó. Aquesta estructura
política complexa no oferia cap problema per
a la concepció corporativa atès que, el sobirà
se sentia cap d’una comunitat general que integrava
la pluralitat de territoris dels quals era
senyor.
Un dels fruits institucionals principals
d’aquesta concepció política va ser la Cort
General de Catalunya. Com és ben conegut,
es tractava de l’assemblea en la qual es representava
i formalitzava, al nivell més alt i solemne,
la relació entre la Corona, com a cap de la
res pública, i els membres més rellevants del
cos o comunitat política. Aquests darrers estaven
organitzats en tres estaments o braços:
eclesiàstic, militar o nobiliari i de les ciutats,
viles i llocs reials. En general, es tractava d’una
estructura institucional que era comuna a la
resta d’Europa i que va ser adoptada, igualment,
per la resta de regnes de la Corona
d’Aragó. En ocasions, el rei també convocava
en una única Cort General tots els regnes i
terres de la Corona d’Aragó cismarins.
El General de Catalunya es manifestava
a la Cort General a través de la presència
dels estaments o braços a la
institució. Així, els integrants
de cada un dels braços presents
a la Cort n’eren els
vocals nats. Els braços tenien
reconeguda la potestat d’obligar
el General per mitjà dels
pactes o acords que s’establissin
en el marc institucional parlamentari.
La relació bilateral i
sinal·lagmàtica entre la
Corona i el General trobava
reflex en els documents jurídics
en els quals s’expressava clarament
el diàleg contractual
que existia entre el rei i la
comunitat del Principat a través
dels convocats a la Cort
General. Fruit d’aquesta negociació
va sorgir, per exemple,
la normativa d’abast general que, amb el nom
de constitucions i capítols de Cort, constituïa el
dret general de Catalunya.
La construcció política corporativa
també s’aixecava sobre les estructures jurídiques
feudals i de vassallatge i, en conseqüència,
moltes de les seves projeccions adoptaven
formes netament feudals com, ara bé, la petició
i concessió de consell i d’auxili que es
devien mútuament senyor i vassall. La convocatòria
de la Cort en moltes ocasions va radicar,
precisament, en la necessitat del monarca
d’obtenir el consell i, sobretot, l’ajuda en
homes i en diners dels seus súbdits, tal com es
manifestava en la proposició reial o discurs
inaugural de la Corona dirigit als estaments.
En són testimoni, per exemple, les convocatòries
de Corts des de final del segle XIII i al llarg
de tot el segle XIV quan, a causa de la mancança
dels ingressos ordinaris reials, d’una
banda, i l’alt cost de l’expansió territorial i la
seva defensa enfront els enemics, de l’altra, els
reis van haver de fer reiterades peticions de
concessions extraordinàries de diners.
En principi, el monarca ja tenia uns
tributs i unes rendes amb les quals poder satisfer
les necessitats personals i públiques
(SÁNCHEZ, 1995). No obstant, sempre hi
havia la porta oberta a una fiscalitat extraordinària
que, avalada per una justa causa,
permetia obligar els vassalls a oferir un esforç

puntual. Els monarques van fer ús d’aquesta
prerrogativa, de manera reiterada, damunt els
seus vassalls directes, és a dir, a ciutats, viles i
llocs del seu domini. En els moments de conflictes
greus i, correlativament, de despeses
grans, amb aquests ingressos no n’hi havia
prou i, llavors, calia convocar la Cort General
per tal de demanar una ajuda extraordinària
col·lectiva a tota la comunitat o General de
Catalunya.
Els monarques esgrimien en aquestes
ocasions les raons justes que legitimaven la
petició i obligaven moralment els súbdits a fer
donatius o bé préstecs. En el si de la Cort es
constituïa una comissió delegada del plenari
de cada un dels tres braços per discutir la
quantia, el repartiment i els mecanismes per fer
efectiu el donatiu (ESTRADA-RIUS, 2001b). En
aquesta comissió del donatiu intervenien, de
ben segur, juristes que començaven a plasmar
jurídicament el text d’un capitulat que havia de
regular la concessió de l’ajuda i que coneixem
amb el nom de capítols del donatiu
(SÁNCHEZ; ORTÍ, 1997). El terme donatiu o
proferta marcava el caràcter de donum o gràcia
amb el qual s’oferia l’ajuda i no en el d’obligació
o munus amb la qual es basaven els
tributs ordinaris oferts al rei (MONTAGUT,
1999).
El caràcter graciós del donatiu va ser
fonamental en mans dels estaments per poderne
obtenir el control. En aquest punt radica l’arrel
i la justificació de la creació d’unes comissions
de composició estamental que operaven
una vegada dissolta la Cort General amb la
missió d’administrar, en el sentit més ampli, la
percepció, la gestió i la despesa del donatiu
concedit a la Corona. En aquestes comissions
cal cercar, amb certesa, l’origen de la
Deputació del General de Catalunya.
Efectivament, des del darrer quart del
segle XIII, els representants estamentals convocats
a la Cort General pel monarca no en van
tenir prou de remarcar el caràcter extraordinari
i gratuït del donatiu o proferta lliurat al rei.
Aleshores, van començar a exigir que fos una
comissió estamental, nomenada per ells mateixos,
reconeguda i dotada de jurisdicció pel
rei, la que s’ocupés de l’administració general
del donatiu. Els primers testimonis d’aquests
organismes els trobem a les Corts successives
de 1289, 1292, 1300 i 1323.
La voluntat dels estaments a l’establir
aquestes comissions no deixa cap marge de
dubte. El que pretenien era evitar a tota costa
que la concessió de l’ajuda al monarca acabés,
d’una banda, per perdre el caràcter graciós
si s’integrava dins dels recursos tributaris
del monarca i, de l’altra, garantir que els
diners es gastessin exactament en el previst als
capítols del donatiu. La història ens aporta
exemples sobrats de desviacions del sentit,
finalitat i naturalesa de la fiscalitat extraordinària
d’aquest tipus. Això és el que, a grans
trets, va passar a les Cortes castellanes i a les
assemblees parlamentàries franceses dels
segles XIV i XV. En aquestes, es van experimentar
models similars de comissions que no
van arrelar per l’oposició i manipulació posterior
de la Corona.
La Guerra de Castella que va enfrontar
Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, entre 1356
i 1375, va obligar a esmerçar en la lluita uns
cabals enormes que el rei d’Aragó no podia
afrontar personalment. Per aquesta raó, li va
caldre convocar successivament en algunes
Llibre dels quatre senyals del General de Cathalunya contenint
diversos capítols de Corts, ordinacions, declaracions, privilegis y
cartas reals fahents per lo dit General. Barcelona, Jerónimo
Margarit, 1634
Biblioteca de Catalunya
© Biblioteca Nacional de Catalunya (R. Marco)
73

74
Corts Generals els seus súbdits per tal de
sol·licitar consell i, sobretot, ajuda. El mateix
sobirà va reconèixer en la Crònica del seu regnat
que el donatiu concedit en aquestes ocasions,
i especialment en la Cort General celebrada
a Cervera l’any 1359, era molt gran
(Pere III, 1995, cap. 6, 27).
A partir de la Cort de Cervera va
començar un procés d’acceleració del procés
de consolidació pràctica d’aquest tipus de
comissió que, de seguida, es coneixeria amb
la denominació de Deputació del General de
Catalunya (FERRER, 1985; FERRER, 1991). La
implantació definitiva es va verificar, de manera
general, al llarg del segle XIV a Catalunya,
des d’on el model es va exportar als regnes
veïns de València i d’Aragó, en els quals es
documenten deputacions des de 1363.
Inicialment, la funció extraordinària de
les comissions de l’administració del donatiu
motivava la seva estricta temporalitat. En conseqüència,
una vegada acabada la tasca
encomanada, les comissions s’acabaven dissolent.
Ara bé, la canalització del finançament
de l’esforç bèl·lic a través, en bona mesura, de
la via de donatiu parlamentari va provocar que
les Corts i els correlatius donatius s’anessin succeint
sense solució de continuïtat. Així, la
comissió o deputació estamental que era nomenada
en cada Cort General no només es feia
càrrec del donatiu nou sinó que, a més, assumia
l’administració dels donatius deixats pendents
per les deputacions anteriors. Cal tenir
present que l’establiment d’aquestes comissions
implicava un cost afegit a l’esforç tributari
dels estaments, atès que, si bé el rei admetia
la gestió del donatiu en mans dels estaments i
es comprometia a no intervenir en els seus
afers, exigia que, en contrapartida, la despesa
administrativa generada per l’organisme restés
exclosa de la xifra total de la proferta.
La conseqüència més transcendental
del procés d’institucionalització de la
Deputació del General va ser el reconeixement
informal, per part del rei, de l’existència i de la
lliure administració d’un erari de propietat estamental,
la titularitat del qual s’atribuïa al
General de Catalunya. Així, per exemple,
quan l’any 1400 la institució va adquirir un
casal al carrer de Sant Honorat de Barcelona
-nucli de l’actual Palau de la Generalitat-, en el
contracte de compravenda es va fer constar,
expressament, que es pagava amb diners del
General de Catalunya i que aquest ens n’era el
propietari [ESTRADA-RIUS, 2000, pàg. 70].
L’erari del General era alimentat per
cada Cort General amb un seguit de recursos
fiscals i, a vegades, també financers, alhora
que la seva existència es justificava per l’assignació
d’unes finalitats concretes detallades
en els capítols del donatiu ja esmentats. Els
recursos que s’atorgaven per obtenir la suma
total fixada en el donatiu van anar variant en
cada Cort. Inicialment, es va ser partidari de
repartir esglaonadament la suma total successivament
entre els tres estaments; dins de cada
estament entre els diversos titulars jurisdiccionals
-nobles, catedrals, monestirs i ciutats, viles
i llocs reials- i, finalment, entre els contribuents
individuals no privilegiats. Per fer aquests
repartiments s’utilitzaven el nombre de focs, o
llars, comptabilitzats en llibres de fogatjaments
i, posteriorment, es repartien les quantitats d’acord
a la capacitat econòmica de cadascú.
A partir de la Cort de Montsó de
1362-1363 es van implantar diverses figures
tributàries que gravaven el tràfic mercantil i el
consum de productes. D’aquesta manera, es
van acabar per crear uns tributs propis, en
principi extraordinaris i temporals, que es van
anomenar generalitats. Bàsicament, consistien
en el dret d’entrades i eixides, el dret de la
bolla de plom i el dret del segell de cera. A través
d’aquests tributs es va gravar la importació
i l’exportació d’una llarga llista de matèries primeres
i de productes manufacturats, així com
la producció i la venda de productes tèxtils.
A la Cort de Barcelona-Lleida-Tortosa
de 1364-1365 es va optar per atribuir a la
Deputació la capacitat d’emetre certes quantitats
de censals i violaris, d’acord amb el camí
de finançament ja adoptat pels municipis. La
venda de censals i violaris va implicar l’opció
de finançament a través de l’emissió d’un
deute que necessitava una garantia. Aquesta
darrera es va atorgar sobre els ingressos generats
per les generalitats. També es va decidir
que la recaptació de les generalitats continuaria
mentre no s’amortitzessin els censals i violaris
emesos. D’aquesta manera, les generalitats
van esdevenir, de fet, uns tributs permanents.
Incidentalment, es van cercar altres fonts

tributàries a fi de repartir la càrrega tributària,
com ara bé, entre d’altres, els guanys de fabricació
de la moneda d’or o la producció de sal.
La gestió d’aquest feix de recursos va ser assumida
directament per l’organisme a través de
collidors o, més freqüentment, a través de l’arrendament
per mitjà de subhastes públiques.
Així doncs, la Deputació del General
de Catalunya es va fer càrrec de l’administració
de l’erari del General de Catalunya. Es
tractava d’una comissió o deputació delegada
exclusivament del General de Catalunya, és a
dir, els tres braços, si bé, la jurisdicció era lliurada,
òbviament, pel monarca. De fet, fins a
1413, cada Cort que concedia un donatiu
establia el tipus de comissió o deputació que li
convenia. Per aquesta raó, la planta orgànica
de la institució va estar sotmesa a canvis quasi
bé constants. De totes maneres, es pot dir que
l’organisme disposava d’un òrgan central de
direcció. Aquest estava compost per un nombre
variable de delegats o deputats dels braços
o estaments que, finalment, va quedar fixat
en tres, un per braç. Entre 1367 i 1375 les
Corts van optar per substituir els deputats per
un oficial expert en comptabilitat que es va
anomenar regent la Deputació. El canvi sembla
que va obeir a la voluntat de reduir despeses
de salaris i evitar, sobretot, la concentració de
poder i influència que comportava l’ofici de
deputat.
La pràctica institucional coetània va
preveure la fiscalització de la gestió dels recursos
pecuniaris propis. Així ho feien la Corona
amb la importació per Pere el Gran de l’ofici
de Mestre Racional de la Cort, originari de
Sicília (MONTAGUT, 1987), i el municipi amb
la figura dels racionals. La Deputació del
General també va adoptar aquest tipus de procediment
i el va assignar als anomenats oïdors
de comptes del General (MONTAGUT, 1996).
Aquests eren tres, un delegat per cada braç
que, amb els deputats, integraven el consistori
de l’organisme. Deputats i oïdors havien de
residir de manera permanent a Barcelona i,
entre les prerrogatives que ostentaven, hi havia
la que prohibia al monarca convocar-los fora
de la ciutat comtal.
L’òrgan directiu estava auxiliat per un
seguit d’oficials menors que nomenaven i separaven
de la seva funció els deputats. Entre
Carta del poder i de l’elecció dels primers diputats generals i dels
primers oïdors de comptes, ambdós oficis de duració triennal,
23 – 31 d’agost de 1413, Barcelona
Arxiu de la Corona d’Aragó
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
aquests, destacaven un seguit d’escrivans organitzats
a final del segle XIV en tres escrivanies
autònomes: I) l’escrivania major que s’encarregava
bàsicament de la redacció i registre de la
correspondència tramesa; II) l’escrivania del
racional que servia de suport als oïdors de
comptes i que custodiava l’arxiu conservat, de
fet, a partir de 1365, i, finalment, III) l’escrivania
del regent dels comptes, que estava especialitzada
en la gestió comptable. Com en
altres aspectes, aquesta planta orgànica prenia
com a model l’organització municipal coetània.
Els deputats també es van auxiliar de
dos advocats i de diversos porters que, entre
altres funcions, precedien els deputats i oïdors
amb les maces a l’espatlla com a símbol de la
seva jurisdicció.
La finalitat primordial dels recursos
que administrava la institució estaven destinats
75

76
a ajudar el rei en la defensa del Principat o en
la lluita en terres que, com Sardenya, implicaven
un interès estratègic vinculat a Catalunya.
Per aquesta raó, en temps de guerra l’organisme
tenia uns oficials específics anomenats
deputats per a les mostres i estimes que tenien
encomanada la revista de la tropa, junt amb
l’escrivà de ració del rei. També s’ocupaven
del pagament de les soldades i de la indemnització
als propietaris per la pèrdua de les
valuoses cavalcadures.
Igualment, la preparació dels estols de
galeres per als combats i expedicions navals
El rei Martí l’Humà reconeix als diputats del General de Catalunya
un deute de 4.000 florins, 31 d’agost de 1408. Nota autògrafa
del monarca
Arxiu de la Corona d’Aragó
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
va anar, sovint, a càrrec de l’erari de la
Deputació del General. La preparació d’aquestes
armades es va encomanar al drassaner
del General de Catalunya, un ofici que prenia
com a model el preexistent drassaner reial
i que havia de gestionar l’administració de les
naus propietat del General de Catalunya.
La Deputació del General era una institució
d’abast territorial i, en conseqüència,
molt aviat es va interessar per disposar d’una
implantació sòlida sobre el territori. Per assolir
aquest objectiu el model que es va prendre va
procedir, bàsicament, de l’administració reial.
Així, es van adoptar unes demarcacions pròpies
que prenien com a base les vegueries i les
sotsvegueries, encara que, a vegades, es van
utilitzar, també, les diòcesis. Al capdavant de
les demarcacions hi havia un comissari o deputat
local que era nomenat pels deputats del
General de Catalunya. Aquests darrers van
afegir, a partir d’aleshores, el terme «residents
a Barcelona» al nom del seu ofici (ESTRADA-
RIUS, 1999a; ESTRADA-RIUS, 2001a). Els
deputats locals disposaven, a més, d’una petita
cort en el funcionament de la qual tenien al
seu servei escrivans, advocats i assessors.
La Deputació del General de
Catalunya va assumir una presència exhaustiva
a tot el territori del Principat pel fet que els
tributs que nodrien l’erari sota la seva administració
arribaven a tot Catalunya (ESTRADA-
RIUS, 2001a). L’interregne obert a la mort de
Martí I l’Humà i la voluntat dels estaments de la
Cort General de Barcelona de 1413 de subjectar
la nova dinastia castellana, que es va
entronitzar amb el Compromís de Casp, van
fer que l’organisme cobrés un protagonisme
destacat al llarg del segle XV. Especialment,
perquè després de 1413 a les funcions fiscals
i financeres originals s’hi van afegir noves competències
tan transcendentals com la defensa
de la legalitat manifestada en el dret creat a les
Corts Generals.

LES TRANSFORMACIONS DE LA INSTITUCIÓ AL SEGLE XV
Isabel Sánchez de Movellán Torent
Universitat Pompeu Fabra

La Diputació del General de
Catalunya va ser una institució originària de
mitjan segle XIV que va veure truncada la seva
vida jurídica a principi del segle XVIII amb l’aplicació
dels Decrets de Nova Planta dictats
pel rei Felip V per a Catalunya (1716). El funcionament
de la Diputació durant aquest temps
va posar de manifest que ens trobem davant
una veritable institució jurídica que, fins i tot,
en alguns moments de la seva vida exercí
també funcions polítiques i de govern, com ara
durant la Guerra Civil catalana (1462-1472);
aquestes qualitats contribuïren al fet que,
durant els segles XIX i XX, la memòria històrica
dels juristes i polítics els animés a demanar i
recuperar aquella preuada institució, adaptantla
a les necessitats polítiques del moment,
posant-hi en funcionament un òrgan, ara sí, de
govern per a Catalunya, que no serà altre que
la Generalitat catalana que configura l’Estatut
d’Autonomia vigent del 1979.
La Diputació del General al segle XV
va veure augmentar les seves funcions originàries;
en efecte, si la Diputació naixé com una
comissió nomenada des de la Cort amb la funció
específica de recaptar el donatiu reial, ara,
durant el segle XV se li afegiren altres funcions
-com van ser l’observança del Dret, la guarda
i custòdia dels esclaus o la participació en la
defensa militar del Principat (Llibre dels quatre
senyals, 1683; BERTHE, 1958). Abans d’estudiar
aquesta evolució, és necessari fer una pre-
Segell del General (motlle de guix)
Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional
d’Art de Catalunya
© de la fotografia: Servei fotogràfic Museu Nacional
d’Art de Catalunya (Calveras, Mérida, Sagristà)
cisió de terminologia referida a la denominació
de la institució objecte d’estudi. La
Diputació del General va rebre documentalment
diverses denominacions, com ara la de
General –fent referència a l’organisme de qui
provingué– o també l’accepció de Diputació
–veu resumida al·lusiva al seu caràcter de
comissió o delegació inicial. D’aquí que ens hi
referirem de forma indistinta amb qualsevol
d’aquestes dues accepcions.
La Diputació del General de Catalunya
al segle XV i la seva regulació normativa
Com s’ha assenyalat, la funció originària
de la Diputació va ser la recaptació del
donatiu reial (1359) a través d’uns tributs creats
originàriament per a la institució, les ‘generalitats’
(1362-63); uns anys més tard la
Diputació afegirà a la seva parcel·la de formació
com a organisme jurídic el reconeixement
reial (privilegi atorgat per Martí l’Humà
l'any 1410) de la potestat judicial absoluta per
conèixer tots els plets respecte de la matèria tributària
específica de les 'generalitats', així
com també les causes relatives al seu propi personal
–oficials del General– que eren els qui
participaven en la recaptació. Altrament, l’augment
de les competències atorgades a la
Diputació durant el període del segle XV van
fer necessària la corresponent adaptació institucional.
Totes aquestes modificacions es van
realitzar mitjançant l’aprovació per les Corts
de la normativa corresponent. Per aquesta raó
veiem com des de principi del segle XV la
Diputació del General va anar rebent la regulació
d’un ampli cos normatiu, que la dotava
d’uns drets i d’unes obligacions que acabaren
configurant-la com un veritable organisme jurídic.
Les primeres normes que de forma
completa regularen la institució van ser les disposicions
promulgades durant la celebració de
les Corts barceloneses el 1413. Alguns historiadors
expliquen l’aprovació d’aquesta normativa
com a resultat de la situació històrica
del moment: l’accessió al tron de Ferran
d’Antequera (1413-1416) –primer rei Trastàmara
que aconseguí immiscir-se a la Corona
79

80
catalanoaragonesa– va propiciar una situació
adient per arrencar l’aprovació reial d’un conjunt
de normes jurídiques que acabaren conformant
la Diputació del General. Durant la
resta de la centúria del quatre-cents, a aquest
cos normatiu inicial s’hi afegiren reformes parcials
per tal d'adequar la institució a les noves
circumstàncies econòmiques, socials, i, fins i
tot, polítiques que visqué el Principat
(SÁNCHEZ DE MOVELLÁN, 2001).
Des dels seus començaments la
Diputació havia estat regulada per normes dispositives
disperses com les que contenien els
atorgaments reials temporals i puntuals de la
potestat sobre la recaptació tributària de les
generalitats, que competia als diputats; entre
d'altres assenyalem els atorgaments dels anys
1359, 1363, 1365, 1370, 1376, 1381,
1389...; aquestes concessions reials s’han conservat
en petits quaderns compilatoris (ACA.
GENERALITAT, G.155 i G.156). Però, coincidint
amb el moment de les primeres compilacions
de la normativa general del Principat -en
un primer moment de forma manuscrita (1413-
1422)- també la Diputació, partint del cos jurídic
del 1413 i seguint amb les reformes posteriorment
aprovades durant aquest segle i principi
del següent, elaborà una compilació específica
del dret de la Diputació: el Llibre dels
Quatre Senyals, del qual durant la vida de la
Diputació es van anar fent diverses edicions.
A través d’aquest procés de formació
de la Diputació i de configuració del seu règim
jurídic va sorgir un dret exclusiu de la
Diputació, que malgrat la coincidència compilatòria
amb el Dret general del Principat mai es
va recollir de forma completa en cap de les
compilacions del Dret general català: així, ni
la redacció manuscrita del 1413-22, ni la primera
impresa del 1495 integraren de forma
completa la normativa del General. De fet,
molt poques normes dispositives del General
apareixeran a les compilacions impreses del
Dret general català (1495, 1588/89 i 1704)
(FERRO, 1993). La raó d’aquesta mancança
podria trobar-se en el fet que el dret que regulava
la Diputació era un dret especial, que
atenyia a una institució particular del Principat.
No cal oblidar la voluntat de la pròpia institució
de preservar, fins i tot arribant a la gelosia,
la seva autonomia de fer i la seva indepen-
dència. Si constitueix una premissa jurídica
conèixer el dret per tal de poder al·legar-lo
davant els tribunals, la Diputació, en definitiva,
va voler preservar la difusió del seu dret particular
per tal de tenir una informació privilegiada
davant qualsevol conflicte o plet en què hi
pogués conèixer.
Un fet que no podem obviar és que,
com ja s’ha indicat, tota la normativa que regulà
la Diputació -des de la normativa inicial
(1413) fins a la normativa de reforma-, sempre
s’elaborà i aprovà, almenys durant el període
a què ens referim, per la Cort general, requerint
en conseqüència del consentiment del rei i
dels tres braços. D’aquesta forma es respectava
el principi del pactisme jurídic que imperava
al Principat des del 1283.
Aquesta darrera constatació ens porta
a afirmar que el General no tingué mai una
total autonomia legislativa. Va ser en primer
lloc la pròpia Cort general (1413) qui va elaborar
i aprovar la normativa general de la
Sant Jordi. Reproducció de l’original de Bravo de Sarabia de 1536
Tresor de la capella de Sant Jordi,
Palau de la Generalitat de Catalunya
© de la fotografia: Jordi Bedmar

El Palau de la Generalitat de Catalunya
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
Diputació; després d’aquesta data, les encarregades
de proposar, elaborar i sotmetre a
l’aprovació de la Cort la normativa reformadora
de la Diputació van ser unes comissions elegides
a l’efecte per la Cort (comissions curials).
Cal assenyalar, de tota manera, que la
iniciativa per a la proposta i posterior elaboració
d’aquestes reformes de la legislació de la
Diputació podia exercir-se per dues vies: la primera
via consistí en la iniciativa reformista de
la pròpia Cort (exemple d’aquesta via són les
disposicions reformadores dels anys 1420-24);
la segona via que va provocar la promulgació
de normativa reformadora de la Diputació
radicà en situacions aïllades en què per exemple
els mateixos diputats del General demanaren
a la Cort un redreç o reforma de la institució.
Aquesta va ser la circumstància que propicià
la reforma del 1433 entre d'altres
(SÁNCHEZ DE MOVELLÁN, 1999). Segons
s’ha esmentat, amb independència de la via
inicial utilitzada, els projectes de reforma sempre
eren presentats a la Cort per a la seva
aprovació definitiva; la Diputació només disposava
de la possibilitat de presentar-hi esmenes,
les quals podien o no ser tingudes en
compte en la redacció final dels textos de refor-
ma. La normativa de la Diputació rebé en la
majoria de les seves disposicions la forma
‘capitular o d’ordinacions’, ‘Capítols de Cort
o del General’ durant el segle XV i ‘Capítols
del redreç’ posteriorment; van ser escasses les
constitucions reials reguladores de la matèria
del General.
Com qualsevol altra norma jurídica les
reformes de la normativa de la Diputació
comptaren amb una disposició final derogatòria
de les normes anteriors i de les contràries a
les últimes aprovades.
Reformes específiques de la normativa
del General durant el segle XV
El cos jurídic aprovat el 1413 contenia
la planta completa de la Diputació del
General: regulava les funcions de la Diputació;
especificava els oficials que havien de treballar
en l'organisme així com les seves funcions, prohibicions,
obligacions, drets i privilegis, horaris,
salaris...; establia de forma molt detallada
l'estatut jurídic dels 'ministres' de la institució:
diputats i oïdors de comptes; fixava els tributs
propis (dret de les entrades i eixides, dret de la
81

82
Detall de la façana del Palau de la Generalitat de Catalunya
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
bolla, dret de les joies, regulació específica del
safrà...) i la seva recaptació; les tarifes dels
preus de totes les mercaderies...; regulava la
relació de penes per a la comissió de fraus,
tant per part dels particulars com dels mateixos
oficials del General en el desenvolupament del
seu ofici.
Amb el pas del temps, però, tot aquest
cos jurídic va requerir una actualització a les
noves circumstàncies i necessitats que reclamava
la realitat. Hem d'assenyalar que les reformes
introduïdes durant el segle XV a la legislació
reguladora de la Diputació de l’any 1413
van ser nombroses -així s’aprovaren disposicions
reformadores els anys 1420, 1424,
1433, 1452, 1455- però poc substancials;
això vol dir que no poden ser considerades
com a reformes significatives de l'estructura
jurídica dissenyada el 1413. En general
aquestes reformes puntuals van respondre a les
exigències socials, polítiques i econòmiques
dels successius moments històrics que anava
vivint el país.
Es pot considerar que les disposicions
reformadores que van aprovar-s’hi van anar
adreçades a:
a) Actualitzar els salaris dels oficials
que treballaven a la institució intentant adequar-los
a la situació econòmica del moment
(reformes de 1420 i 1433 que en gran mesura
afectaren a diputats, oïdors i advocats del
General).
b) Adequar les funcions encomanades
als oficials del General amb la feina assumida
(reforma del 1433). En aquest sentit s’ha d’aclarir
que les primeres funcions assignades
–tant als ‘ministres’ de l’organisme (diputats
principals i oïdors) com a la resta d’oficials:
des dels més rellevants (advocats, escrivà
major, regent dels comptes, racional...) fins als
menys significatius (porters, guardes, sobrecollidors...)–
van quedar sobrepassades, provocant-los
una sobrecàrrega de feina no prevista
a la primera configuració de la Diputació
(1413). En efecte, com ja hem estudiat, la
Diputació havia vist com s’havien multiplicat
les seves funcions: si en els seus orígens havia
estat concebuda amb l’única missió de recaptar
el donatiu reial, de seguida se li afegiren
altres funcions (el control del compliment i
observança del Dret, la guarda i custòdia dels
esclaus...). Aquesta nova situació creada
podia, fins i tot, com adduïen alguns oficials
del General, donar pas a concebre altres
'Diputacions' especialitzades en les noves funcions
i en conseqüència tot l’aparell burocràtic
que això comportaria. En qualsevol cas, i com
a conseqüència d’aquesta ampliació de funcions,
tots els oficials, cadascun en el seu àmbit
d’actuació, reclamaren una pujada dels salaris.
c) Actualitzar els preus de les mercaderies
que gravaven les generalitats. Diverses
normes aprovades al llarg del segle XV i en
èpoques posteriors posaren al dia les tarifes
dels béns que havien de tributar per les generalitats.
Així, les disposicions de l'any 1424 de
forma específica regularen la mercaderia tèxtil
(Ordinacions sobre les drapades i bonesa dels
draps).
d) Instaurar un sistema exhaustiu de
control del cobrament dels tributs (reforma de
1433), així com una major delimitació de les
funcions assignades a alguns oficials del
General (reforma del 1452). Precisament,

durant el transcurs de la Cort general que se
celebrà a Barcelona entre els anys 1431-1434
els tres diputats del General d'aquell trienni
van explicar davant la Cort la difícil situació en
què es trobava la Diputació i la urgència de
reformar-la. Aquesta iniciativa va donar pas a
la reforma o redreç (paraula que es farà servir
en les últimes reformes del XV i posteriors), normativa
de la Diputació més rellevant del segle
XV ja que va afectar tota la seva administració
interna.
e) Canviar el sistema electiu dels ministres
de la Diputació, diputats i oïdors de comptes,
des del sistema d’elecció directa a un sistema
mixt amb la introducció de la insaculació
(reforma del 1455). Amb el nou sistema d'elecció
es va intentar pal·liar alguns problemes
en què havia caigut la institució. Un d’aquests
problemes era l’oligarquia que s’havia anat
formant a la direcció de la Diputació: els diputats
i oïdors que cessaven elegien els successors
no sempre tenint en compte les millors aptituds
dels candidats per al desenvolupament de
l'ofici. La introducció de la insaculació semblà
una alternativa adient per combatre la dolenta
pràctica electiva anterior; però, fins i tot, les
normes de la institució no foren obstacle perquè,
en un moment donat, saltant-se el dret
establert, el mateix rei el transgredís elegint
directament els oficials que el complaïen
(Ferran II l’any 1488).
f) Adopció d’iniciatives reformadores
per part del rei i, també de la Cort, per reformar
l’administració de justícia, ara amb un
caràcter universal (MONTAGUT, 1999).
Aquestes propostes de reforma afectaven la
Diputació, i més concretament alguns dels seus
oficials amb qui es comptava com a veritables
partícips en dita administració de justícia. Ara
bé, s’ha de dir també que en la seva major
part aquestes propostes no van prosperar,
donat que no van obtenir el consentiment reial
(capítols de justícia reformadors dels anys
1416, 1419-20, 1422, 1429-30, 1431-
1434, 1436-37, 1470) (CORTES, T. XII, XIII,
XVI, XVII i XVIII). L’objectiu últim de la nova justícia
que es proposava era el d’aplicar una
‘justícia universal’ dins el Principat, i per tal
d’aconseguir-ho es preveia que alguns oficials
del General participessin directament en el
coneixement dels plets per inobservança del
Dret general al Principat.
Les mesures legislatives reformadores
que van ser finalment aprovades durant la lloctinència
de la reina Maria van ser a la pràctica
escasses, donada la falta d’acord entre la
reina, que presidia les Corts del moment, i els
braços (SÁNCHEZ DE MOVELLÁN, 2000).
Però en termes generals es pot dir que
l’època inicial dels Trastàmara –regnats de
Ferran I (1413-1416), Alfons el Magnànim
(1416-1458) i Joan II (1458-1479)– la
Diputació va gaudir d’una certa autonomia respecte
de l'àmbit de competència d'actuació
que se li havia concedit. Aquesta situació va
patir un gran canvi a partir del regnat de
Ferran II (1479-1516), no només amb reformes
normatives, sinó també, de fet, al provocar
veritables intromissions reials dins la pròpia
jurisdicció de la Diputació. D'aquesta forma,
de la mateixa manera que hem assenyalat la
Porta de Sant Jordi del Palau
de la Generalitat de Catalunya
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
83

84
Frontal de Sant Jordi del Tresor de la Generalitat de Catalunya
© de la fotografia: Xavier Santesmasses
decisió reial unilateral de Ferran el Catòlic d'elegir
l’any 1488 els diputats i oïdors del
General adduint un gran desordre intern a la
Diputació, entre d’altres causes, també altres
disposicions del rei s'integraren en la normativa
de la Diputació acotant part de la seva autonomia
guanyada en èpoques anteriors. En
aquest sentit assenyalem dos exemples: a) la
norma reial que afirmava que els oficials del
General podien portar armes (1495), i, b) la
disposició reial per la qual el monarca va equiparar
els oficials reials amb els del General
(1509).
Respecte de la primera intromissió
reial s’ha de dir que no calia la reiteració de
la norma la qual existia des del 1396, a més
d’adduir que a partir de la normativa que configurà
la Diputació el 1413 se li atorgava de
forma exclusiva a la pròpia institució la reinterpretació
de les seves normes. Respecte de la
segona intromissió reial cal assenyalar que
aquesta norma era contrària al capítol del
General que establia la prohibició de desenvolupar
alhora un ofici reial i del General
(Llibre dels quatre senyals, 1683).
Consideracions finals
Les reflexions anteriors ens permeten
apuntar algunes de les causes que donaren
pas a reformar la normativa inicial que regulà
la Diputació. L’evolució de la pròpia institució
al llarg del temps va ser la causa principal.
Però, veritablement, també s’hi ha d’apuntar
com a causa indirecta, l’aparició en escena
d’uns memorials, una mena de testaments presentats
pels diputats i oïdors del General
davant la Cort en acabar el seu trienni consistorial.
Tenim constància de l’existència d’aquests
memorials des dels anys 1419-20. Els
memorials venien a ser un retiment de comptes
de la gestió duta a terme en el trienni consistorial.
I, indirectament, reflectien l’estat de la institució
a tots els nivells, però el més important
era l’estat comptable de la Diputació: desvetllaven
la falta de liquiditat quasi perpètua de
l’organisme, la qual era causada pels deutes
contrets per part del rei amb la Diputació
–préstecs–; els deutes que arrossegava la
Diputació per impagats de les terces –pagaments
trimestrals– de les generalitats que
havien de satisfer els arrendataris a la
Diputació; els continus fraus en el cobrament
de les generalitats que perjudicaven greument
els ingressos de la institució –comesos aquests
tant per part dels oficials del General com per
l’incompliment dels particulars–, i la insatisfacció
d’alguns oficials del General pel seu estatut
jurídic i sobretot salarial. Aquests memorials
als quals estaven obligats els ministres del
General van ser la causa última i principal que
provocà totes les reformes. En l’obligació de
presentar aquest testament constatem un control
últim i suprem de la Cort respecte de la
Diputació. Durant el segle XVI la Diputació ja
articulà un veritable sistema de ‘balanços’ amb

una certa previsió de les despeses i dels ingressos
que podia tenir la Diputació, que l’aproximaren
més a la realitat econòmica.
La Diputació del General no va ser, en
definitiva, un òrgan de caire polític en el sentit
estricte usat en la terminologia actual, sinó més
aviat administratiu. És a dir, no va ser un òrgan
participatiu de la presa de decisions del
govern del país –això només li competia al
monarca de la Corona catalanoaragonesa–; la
Diputació desenvolupava amb més assiduïtat
funcions executives que no pas decisòries. S’ha
de dir, però, que per circumstàncies extraordinàries,
durant la Guerra Civil catalana (1462-
1472) la Diputació es convertí juntament amb
el Consell barceloní en una opció política del
Principat, la contrària a la fracció del rei Joan
II. Diferent d’aquest cas aïllat foren les
col·laboracions de la Diputació concedint al
rei l’ajuda armada –naval i terrestre–, recolzant,
ara sí, tot i que de forma indirecta, la
política reial sempre expansionista.
La noció d’òrgans juridicopolítics s’ha
de reservar per a aquells òrgans que participaren
directament amb la Corona en el govern
del Principat. La Diputació no fou un òrgan del
govern del rei. Aquest sí que fou el cas de
l’Audiència Reial, o del Consell Reial, òrgans
creats des de la Corona per a l’administració
de justícia al Principat; altrament i de forma
híbrida –ja que l’integraren el rei i els estaments–
la mateixa Cort incidí indirectament en
la política reial. Recordem que la Diputació fou
un òrgan de delegació permanent del General,
i per tant, sempre sotmès a la representació
que d’ell es feia a la Cort general.
85

BIBLIOGRAFIA

ALTISENT, A. Història de Poblet. Abadia de Poblet, 1974.
ARRIBAS PALAU, A. La conquista de Cerdeña por Jaime II
de Aragón. Barcelona, Instituto Español de Estudios
Mediterráneos, 1952.
BANKS, Ph. L'estructura urbana de Barcelona, 714-1300.
'Història de Barcelona' dirigida per J. SOBREQUÉS, 2.
Barcelona, Enciclopèdia Catalana-Ajuntament de Barcelona,
1992, pàg. 25-71.
BASTARDAS, J. Usatges de Barcelona. El Codi a mitjan
segle XII. Barcelona, Fundació Noguera, 1984.
BERTHE, M. Les finances de la Generalitat de Catalogne
(1382-1479). Diplome d´Études Supérieures, 1958
(inèdit).
BERTRAN I ROIGÉ, P. Notes sobre els subsidis de l'Església
catalana per a la guerra de Sardenya (1354). 'Anuario de
Estudios Medievales', 29, 1999, pàg. 121-139.
BISSON, T. N. Fiscal accounts of Catalonia under the early
count-kings (1151-1213). Berkeley-Los Angeles, 1984, 2
vol.
BISSON, T. N. L´impuls de Catalunya. L´època dels primers
comtes-reis (1140-1225 ). Vic, Eumo Editorial, 1997.
CABEZUELO PLIEGO, J. V. La guerra de los dos Pedros en
las tierras alicantinas. Alacant, Instituto de Cultura Juan Gil-
Albert, Diputación Provincial de Alicante, 1991.
CARRERAS Y CANDI, F. La ciutat de Barcelona,
'Geografia General de Catalunya', Barcelona, s. a. Hi ha
una reedició facsímil d'Edicions Catalanes-La Gran
Enciclopedia Vasca, 1980.
CHEVEDDEN, P. The Artillery of King James I the
Conqueror, 'Iberia and the Mediterranean World of the
Middle Ages', II, 1996, pàg. 47-94.
CONDE, R.; HERNANDÉZ, A.; RIERA S.; ROVIRA, M.
Fonts per a l´estudi de les corts i els parlaments de
Catalunya. Catàleg dels processos de corts i parlaments.
'Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d´Història
Institucional', Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991,
pàg. 25-61.
Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón y de Valencia y
del Principado de Cataluña. Real Academia de la Historia,
Madrid.
Parlament de Barcelona, 1416. T. XII, pàg. 33 i t. XIII, pàg.
200 i 308.
Cort de Sant Cugat- Tortosa, 1419-20. T. XII i XVI.
Cort de Tortosa, 1421-23. T. XIII, pàg. 414.
Cort de Barcelona, 1431-1434. T. XVII i XVIII
Les corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història
Institucional. 28 al 30 d´abril de 1988, Barcelona,
Generalitat de Catalunya, 1991.
D’ABADAL, R. Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència
política de Catalunya. Barcelona, Edicions 62,
1972.
DURAN CAÑAMERAS, F. L’arquitectura militar catalana
del segle XIV. 'VII Congrés d’Història de la corona
d’Aragó. Crònica, ponències i comunicacions', III,
Barcelona, 1962, pàg. 291-298.
DURAN I SANPERE, A. Llibre de Cervera. Tàrrega, 1975.
DURAN I SANPERE, A. La defensa de la ciutat. 'Barcelona
i la seva història, 2. La societat i l´organització del treball',
Barcelona, Curial, 1973.
ESTRADA-RIUS, A. Apunts per a l´estudi dels deputats
locals del General de Catalunya (dels primers testimonis
a la Cort de Barcelona de 1413). 'El territori i les seves institucions
històriques', vol. 2, Barcelona, Fundació
Noguera, 1999a, pàg. 703-745.
ESTRADA-RIUS, A. La iurisdictio atribuïda a la Deputació
del General de Catalunya y su ejercicio. 'Rudimentos legales.
Revista de Historia del Derecho', núm.1, Jaén, 1999b,
pàg. 131-164.
ESTRADA-RIUS, A. Una casa per al General de Catalunya.
A propòsit del VI centenari de l´adquisició de la primitiva
casa de la Deputació del General de Catalunya a
Barcelona, avui el Palau de la Generalitat (1400-2000).
Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2000.
ESTRADA-RIUS, A. La Deputació del General de Catalunya
i el territori del Principat: notes per al seu estudi, 'Ius Fugit.
Revista de Estudios Histórico-Jurídicos de la Corona de
Aragón', núm. 8-9, Zaragoza, Universidad de Zaragoza-
Institución Fernando el Católico, 2001a, pàg. 75-94.
ESTRADA-RIUS, A. Els orígens de la Generalitat de
Catalunya (La Deputació del General de Catalunya: dels
precedents a la reforma de 1413). Tesi doctoral inèdita.
Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2001b.
FÀBREGA GRAU, A. Ayuda económica de la Iglesia a
Jaime II para la conquista de Cerdeña, 'Anthologica
Annua', XI, 1963, pàg. 10-46.
89

90
FERRER I MALLOL, M. T. Els primers diputats de la
Generalitat de Catalunya (1359--1412). 'Miquel Coll i
Alentorn. Miscel·lània d'homenatge en el seu vuitantè aniversari',
Barcelona, Fundació Jaume I, 1984, pàg. 221-
269.
FERRER I MALLOL, M. T. La conquista della Sardegna e la
guerra di corsa nel Mediterraneo. 'I Catalani in Sardenya',
Càller, Consiglio Regionale della Sardegna, 1985, pàg.
35-40. Versió catalana a La conquesta de Sardenya i la
guerra de cors mediterrani, 'Els Catalans a Sardenya',
Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1985, pàg. 35-40.
FERRER I MALLOL, M. T. Barcelona i la política mediterrània
catalana: el Parlament de 1400-1401. 'XIV Congresso
di Storia della Corona d’Aragona', Sassari-Alghero, I,
1990, Sassari, Carlo Delfino ed., 1995, pàg. 427-443.
FERRER I MALLOL, M. T. Causes i antecedents de la guerra
dels dos Peres. 'Boletín de la Sociedad Castellonense de
Cultura', 63-4, 1987, pàg. 445-508.
FERRER I MALLOL, M. T. La frontera meridional valenciana
durant la guerra amb Castella dita dels dos Peres. 'Pere el
Cerimoniós i la seva època', Barcelona, Institució Milà i
Fontanals, CSIC, 1989, pàg. 245-357 ('Anuario de
Estudios Medievales', annex 24).
FERRER I MALLOL, M. T. Organització i defensa d'un territori
fronterer. La governació d'Oriola en el segle XIV.
Barcelona, Institució Milà i Fontanals, CSIC, 1990
('Anuario de Estudios Medievales', annex 22).
FERRER I MALLOL, M. T. Origen i evolució de la Diputació
del General de Catalunya. Les Corts a Catalunya. 'Actes
del Congrés d'Història Institucional’, Barcelona,
Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1991,
pàg. 152-159.
FERRER I MALLOL, M. T. El sagramental: una milícia camperola
dirigida per Barcelona. 'Quaderns d´Història', 1,
Barcelona, 1995, pàg. 61-70.
FERRER I MALLOL, M. T. La guerra d’Arborea alla fine del
XIV secolo. 'I Convegno Internazionale di Studi', Giudicato
d’Arborea e Marchesato di Oristano: proiezioni mediterranee
e aspetti di storia locale, Oristano (Itàlia), 5-8 de
desembre de 1997 (publicació en curs).
FERRER I MALLOL, M. T. L´associació de municipis a l´Edat
Mitjana. El carreratge de Barcelona. Barcelona,
Ajuntament de Barcelona, 1999.
FERRER I MALLOL, M. T. La organización militar en
Cataluña. Siglos XII a XV. 'Revista de Historia Militar', XLV,
Instituto de Historia y Cultura militar, núm. extra:
'Conquistar y defender. Los recursos militares en la Edad
Media Hispánica', 2001, pàg. 119-222.
FERRER I MALLOL, M. T. La Corona catalano-aragonesa i
Castella (segles XII-XIV). Elements de coincidència i de
divergència. 'El comtat d'Urgell', 3, Lleida, Pagès editors,
2002, pàg. 55-102.
FERRER I MALLOL, M. T. La gènesi de la Generalitat de
Catalunya: de la Cort de Cervera a Ferran II; Les primeres
diputacions: una història en constant evolució i els estudis
de les diverses diputacions. 'Història de la Generalitat de
Catalunya i dels seus presidents, I (1359-1518)',
Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003.
FERRO, V. El Dret Públic Català. Les Institucions a
Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Vic, Eumo
Editorial, 1999.
FIBLA GUITART, M. Les Corts de Tortosa i Barcelona de
1365. Recapte del donatiu. 'Cuadernos de Historia
Económica de Cataluña', XIX, Barcelona, 1978.
GUÀRDIA, M.; GARCÍA ESPUCHE, A. Consolidació d’una
estructura urbana: 1300-1516. 'Història de Barcelona'
dirigida per J. SOBREQUÉS, 3, Barcelona, 1992, pàg.
35-72.
GUILLERÉ, Ch. Girona al segle XIV. Barcelona, Ajuntament
de Girona-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993,
pàg. 431-453.
GUTIÉRREZ DE VELASCO, A. Los ingleses en España (siglo
XIV). 'Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón',
IV, 1951, pàg. 215-319.
GUTIÉRREZ DE VELASCO, A. La financiación aragonesa
de la guerra de los dos Pedros. 'Hispania', XIX, 1959,
pàg. 3-43.
GUTIÉRREZ DE VELASCO, A. La conquista de Tarazona en
la guerra de los dos Pedros. 'Cuadernos de Historia
Jerónimo Zurita', 10-11, 1960, pàg. 69-98.
GUTIÉRREZ DE VELASCO, A. Las fortalezas aragonesas
ante la gran ofensiva castellana en la guerra de los dos
Pedros. 'Cuadernos de Historia Jerónimo Zurita', 12-13,
1962, pàg. 7-39.
GUTIÉRREZ DE VELASCO, A. La contraofensiva aragonesa
en la guerra de los dos Pedros: actitud militar y diplomática
de Pedro IV el Ceremonioso (años 1358–1362),
'Cuadernos de Historia Jerónimo Zurita', 14-15, 1963,
pàg. 7-30.
IGLÉSIES, J. El poblament de Catalunya durant els segles
XIV i XV. 'VI Congreso de Historia de la Corona de
Aragón', Madrid, 1975, pàg. 247-270.
JULIÁ VIÑAMATA, J. R. Defensa y avituallamiento de los
castillos del Rosellón y la Cerdaña en la segunda mitad del
siglo XIV. 'Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia’,
9, 1988, pàg. 281-309.

JULIÁ VIÑAMATA, J. R. Jocs de guerra i jocs de lleure a la
Barcelona de la baixa Edat Mitjana. 'Revista d'Etnologia
de Catalunya', 1, Barcelona, 1992, pàg. 10-23.
JULIÁ VIÑAMATA, J. R. Las manifestaciones lúdico-deportivas
de los barceloneses en la Baja Edad Media. 'Espai i
temps d'oci a la Història. Actes de les XI Jornades d'Estudis
Històrics Locals', Palma de Mallorca, Institut d'Estudis
Baleàrics, 1993, pàg. 629-642.
JUNYENT, E. La fortificación de Vich en 1368. 'Ausa', 2,
Vic, 1955-57, pàg. 347-356.
Llibre dels quatre senyals, Barcelona, ed. Rafael Figueró,
1683.
LÓPEZ PÉREZ, M. D. Farons per a galiotes de moros: un
ejemplo de organización de defensa costera en la
Cataluña medieval. 'Miscel·lània de Textos Medievals', 8,
1996, pàg. 1-12.
MASIÀ DE ROS, A. Relación castellano-aragonesa desde
Jaime II a Pedro el Ceremonioso. Real Instituto de Estudios
Asturianos, 1994.
MARSÁ, F. Onomàstica barcelonina del segle XIV, amb la
col·laboració de M. Marsá, E. Martinell, M. R. Vila, amb
'Marc Històric' de M. de Riquer, Barcelona, Universitat de
Barcelona, 1977.
MARTÍN, J. L. Nacionalización de la sal y aranceles
extraordinarios en Catalunya (1365-1367). 'Anuario de
estudios Medievales', III, 1966.
MARTÍN, J. L. Las Cortes catalanas en la guerra castellanoaragonesa
(1356-1365). ‘Economía y sociedad en los reinos
hispánicos de la Baja Edad Media’, II. Barcelona,
1983, pàg. 295-334.
MARTÍN, J. L. Les Corts catalanes del 1358. 'Estudis
d’Història Medieval', IV, 1971, pàg. 71-86.
MIRET I SANS, J. Négociations de Pierre IV d’Aragon avec
la Cour de France (1366-1367). 'Revue Hispanique', XIII,
1905, pàg. 76-135.
MONREAL Y TEJADA, L. Ingeniería militar en las Crónicas
catalanas. Discurs d’ingrés llegit el dia 31 de gener de
1971 a la Real Academia de Buenas Letras, Barcelona,
1971, 64 pàg.
MONTAGUT, T. de. La recepción del derecho feudal
común en Cataluña (notas para su estudio). M. SÁNCHEZ
MARTÍNEZ (comp.). Estudios sobre renta, fiscalidad y
finanzas en la Cataluña bajomedieval. Barcelona,
Institució Milà i Fontanals, CSIC, 1993, pàg. 153-175.
MONTAGUT, T. de. La justicia en la Corona de Aragón. La
Administración de justicia en la Historia de España. 'Actas
de las III Jornadas de Castilla-La Mancha sobre investigación
en archivos', Guadalajara, 1999, pàg. 652.
MONTAGUT, T. de. El mestre racional a la Corona
d´Aragó (1283-1419). Barcelona, Fundació Noguera,
1987, 2 vol.
MONTAGUT, T. de. Les institucions fiscalitzadores de la
Generalitat de Catalunya (Des dels seus orígens fins a la
reforma de 1413). Barcelona, Sindicatura de Comptes de
Catalunya, 1996.
MONTAGUT, T. de. La recepció del dret tributari comú a la
Corona d´Aragó. 'El territori i les seves institucions històriques',
vol. 1, Barcelona, Fundació Noguera, 1999, pàg.
361-383.
MUÑOZ POMÉS, M. R. Preliminares de la guerra de los
dos Pedros en el reino de Valencia (1356). 'Anales de la
Universidad de Alicante. Historia Medieval', 1, 1982,
pàg. 117-134.
MUÑOZ POMÉS, M. R. La tregua castellano-aragonesa de
1357 en el reino de Valencia. 'Revista del Instituto de
Estudios Alicantinos', 2, 1983, pàg. 37-53.
MUÑOZ POMÉS, M. R. Las Cortes de Cullera-Valencia de
1364. 'Saitabi', 35, 1985, pàg. 87-94.
MUÑOZ POMÉS, M. R. La oferta de las Cortes de
Valencia de 1358. 'Saitabi', 36, 1986, pàg. 155-166.
MUÑOZ POMÉS, M. R. Cortes y Parlamento de 1360.
Acuerdos y distribución de donativos. 'Estudios en recuerdo
de la profesora Sylvia Romeu Alfaro', II, Vàlencia,
1989, pàg. 643-657.
MUTGÉ I VIVES, J. Notícies i documents sobre les muralles
de Barcelona a l'època de Pere el Cerimoniós. 'Universitas
Tarraconensis', X, 1991, pàg. 151-161.
ORTÍ GOST, P. Una primera aproximació als fogatges catalans
de la dècada de 1360. 'Anuari de Estudios
Medievales', XXIX, 1999.
ORTÍ GOST, P. La primera articulación del Estado feudal en
Cataluña a través de un impuesto: el bovaje (s. XII-XIII).
'Hispania', LXI/2, 2001, pàg. 967-998.
ORTÍ, P.; SÁNCHEZ, M.; TURUL, M. La génesis de la fiscalidad
municipal en Cataluña. 'Revista d´Història
Medieval', 7, Universitat de València, 1997, pàg. 115-
134.
Pere III el Cerimoniós. Crònica, Barcelona, Edicions 62-La
Caixa, 1995.
PONS GURI, J. M. Actas de las Cortes Generales de la
Corona de Aragón de 1362-1363. Col·lecció de documents
inèdits de l’Arxiu de la Corona de Aragó, vol. L,
Madrid-Barcelona, 1982.
91

92
POZO PUJOL DE SENILLOSA, A. del. Pedro IV y las murallas
de Besalú. 'VII Assemblea d'Estudis sobre el comtat de
Besalú', Sant Llorenç de Cerdans, 1991, pàg. 205-223.
PUIGFERRAT I OLIVA, C. Fam, guerra i pesta a la Plana de
Vic 1374-1376. 'Ausa', XIX-144, 2000, pàg. 73-106.
RIBALTA, J.; TURULL, M. Ciutat i poder en el feudalisme
declinant a la Catalunya baixmedieval (diferenciació
social i distribució social de l´espai urbà a Cervera, 1340-
1382). 'Anuario de Estudios Medievales', 22, 1992, pàg.
79-166.
RIQUER, M. de. L'arnès del cavaller. Armes i armadures
catalanes medievals. Barcelona, Ariel, 1968.
RIU, M. La vila de Berga i els bergadans a la darreria del
segle XIV. 'Homenatge a la memòria del Prof. Dr. Emilio
Sáez. Aplec d'estudis dels seus deixebles i col·laboradors',
Barcelona, Universitat de Barcelona-Institució Milà i
Fontanals, CSIC, 1989.
ROSSELLÓ LLITERAS, J. El joc de ballesta: subvencions i trofeus
(1447-1473). 'Espai i temps d'oci a la Història. Actes
de les XI Jornades d'Estudis Històrics Locals', Palma de
Mallorca, Institut d'Estudis Baleàrics, 1993, pàg. 487-
495.
RUSELL, P. E. The English intervention in Spain and Portugal
in the time of Edward III and Ricard II. Oxford, 1955.
SABATÉ, F. El territori de la Catalunya medieval. Percepció
de l´espai i divisió territorial al llarg de l´Edat Mitjana.
Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1997.
SÁIZ SERRANO, J. Guerra y nobleza en la Corona de
Aragón. La caballería en los ejércitos del rey (siglos XIV-
XV). Tesi doctoral dirigida per A. Furió, presentada a la
Universitat de València el 14 de març de 2003.
SALAS I FLOTATS, M. Les obres d'emmurallament de la vila
de Tàrrega (1366-1370). 'Urtx', 9, Tàrrega, 1996, pàg.
81-96.
SÁNCHEZ, M. Guerra, avituallamiento del ejército y
carestías en la Corona de Aragón: la provisión de cereal
para la expedición granadina de Alfonso el Benigno
(1329-1333). 'Historia. Instituciones. Documentos', 20,
1993, pàg. 523-549.
SÁNCHEZ, M. El naixement de la Fiscalitat d´Estat a
Catalunya (segles XII-XIV ). Girona-Vic, 1995.
SÁNCHEZ, M. 1289/92 y 1342/44: dos fechas cruciales
en la evolución de la fiscalidad real y urbana en
Cataluña. 'El regne de Mallorca a l'època de la dinastia
privativa. XVI Jornades d'Estudis Històrics Locals', Palma
de Mallorca, Institut d'Estudis Baleàrics, 1998, pàg. 67-
84.
SÁNCHEZ, M. La convocatoria del ‘usatge Princeps namque’
y sus repercusiones en la ciudad de Barcelona. 'VI
Congrés d'Història de Barcelona', Quaderns d'Història, 4-
5, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2001.
SÁNCHEZ, M.; GASSIOT, S. La ‘Cort General’ de
Barcelona (1340) y la contribución catalana a la guerra
del Estrecho. 'Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés
d’Història Institucional', Barcelona, Generalitat de
Catalunya, Departament de Cultura, 1991, pàg. 222-
240.
SÁNCHEZ, M.; HERBERT, M. La 'part du prince': contributions
et transfert au roi dans les dépenses des villes des
pays de la Couronne d´Aragon et de Provence. D. MEN-
JOT i M. SÁNCHEZ, La fiscalité des villes au Moyeb Âge.
III: La redestributions de l´impôt . Toulouse, 2002.
SÁNCHEZ, M.; ORTÍ, P. La Corona en la génesis del sistema
feudal municipal en Cataluña (1300-1360). ‘Col·loqui
sobre Corona, municipis i fiscalitat a la baixa Edat
Mitjana’, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997.
SÁNCHEZ, M.; ORTÍ, P. Corts, Parlaments i fiscalitat a
Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384).
Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de
Justícia, 1997.
SÁNCHEZ DE MOVELLAN, I. La reforma de la Diputació
del General en les Ordinacions de 1432. 'El territori i les
seves institucions històriques. Actes', vol. II, Ascó,
Tarragona, Fundació Noguera, 1999, pàg. 883-911.
SÁNCHEZ DE MOVELLAN, I. La Diputació del General de
Catalunya (1413-1479 ). Tesi doctoral, Barcelona, 2001.
SESMA MUÑOZ, J. A. Fiscalidad y poder. La fiscalidad
centralizada como instrumento de poder en la Corona de
Aragón. 'Espacio, tiempo y forma', sèrie III, vol. I, 1988.
SESMA MUÑOZ, J. A. La fijación de fronteras económicas
entre los estados de la Corona de Aragón. 'Aragón en
la Edad Media', V , Zaragoza, 1983.
SOLDEVILA, F. Els almogàvers. Barcelona, Ed. Barcino,
1952. Hi ha una traducció italiana amb addicions: Gli
almogavari. 'Nuova Rivista Storica', LI, 1967, pàg. 41-78.
TORRE Y DEL CERRO, A. de la. Orígenes de la ‘Deputació
del General de Catalunya’. Discursos llegits a la Real
Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona,
1923.
TURULL, M. Oligarquia, fiscalitat i règim municipal al món
urbà de la Catalunya medieval (Cervera entre 1026 i
1430). Tesi doctoral parcialment publicada, Universitat de
Barcelona, 1989.
TURULL, M. La configuració jurídica del municipi baixmedieval.
Règim municipal i fiscalitat a Cervera entre 1182-
1430. Barcelona, Fundació Noguera, 1990.

TURULL, M. El impuesto directo en los municipios catalanes
medievales, 'Finanzas y fiscalidad municipal', León,
Fundación Sánchez Albornoz, 1997, pàg. 73-133.
TURULL, M.; VERDÉS, P. Poder, política i fiscalitat en una
vila medieval (Cervera, segles XIII- XIV ). Universitat de
Girona (en premsa).
VELA i AULESA, C. ‘Per ço com gran fretura és de vianda
en la nostra host’. L´avituallament de l´exèrcit de Jaume II
en la campanya de Múrcia (1296). 'Anales de la
Universidad de Alicante. Historia Medieval', 11, 1996-
1997, Congreso Internacional 'Jaime II 700 años después'.
Actes, pàg 599-630.
VERDÉS, P. Fiscalitat reial i finances municipals: les ajudes
per a les guerres mediterrànies (Cervera,1350-1356).
Memòria de llicenciatura inèdita. Departament d´Història
Medieval, Paleografia i Diplomàtica, Universitat de
Barcelona, Barcelona, 1995.
VERDÉS, P. L´impacte de la fiscalitat reial a Cervera (1350-
1356). 'L´Avenç', 202, abril 1996, pàg. 22-25.
VERDÉS, P. Un llibre de l'’obra dels murs’ de Cervera
(1368). 'Miscel·lània cerverina', 10, 1996, pàg. 13-36.
VERDÉS, P. Les imposicions a Cervera durant la segona
meitat del s. XIV. 'Col·loqui Corona, municipis i fiscalitat a
la baixa Edat Mitjana', Lleida, Institut d´Estudis Ilerdencs,
1997, pàg. 383-422.
VERDÉS, P. Informe histórico de las murallas medievales de
la ciudad de Cervera. Cervera, 2000.
93