PERQUÈ 0-1 NO ÉS EL MATEIX QUE 1-0 EL marcador www.totmataro.cat/marcador
cultura Festa Major d<strong>el</strong>s profe<strong>te</strong>s de l’ska jazz CULTURA CRÍTICA CUGAT COMAS New York Ska Jazz Ensemble, divendres 2 de gener al Clap. T<strong>el</strong>oners: Gramophone Allstars i Illegal Jams Concert il·lustre, amb il·lustre sala, il·lustre ambient i il·lustres convidats. Per molt que pugui suposar una mala ganyota quan <strong>el</strong>s ho comen<strong>te</strong>s, <strong>el</strong> cert és que <strong>el</strong> Clap o l’al<strong>te</strong>r ego municipal que és la Casa de la Música Popular feia <strong>te</strong>mps que ens havien desacostumat a grans concerts. Sí. Han passat grans noms i menys noms i més substància, però es pot ben dir que <strong>el</strong> segon tram d’any ha estat a can Clap igual que a la resta d<strong>el</strong> món mundial, la crisi es nota vaja, parlant de forma planera. Per això era doblement important <strong>el</strong> concert d<strong>el</strong> dia 2. Diversos motius ho reforçaven. D’entrada era dia 2 i qui més qui menys, en cames, cap o estòmac això es nota. També p<strong>el</strong> que dèiem, perquè <strong>el</strong>s <strong>te</strong>mps que es duien eren més granats que florits i també perquè, per dir-ho finament, la música en direc<strong>te</strong> a la ciutat passa per un moment dolç en quant a locals però més agre p<strong>el</strong> que fa a gent. Si a aquesta necessi- tat se li suma que <strong>el</strong> car<strong>te</strong>ll era per excitar-se, s’expliquen les ganes que es repiraven al Clap. No venia <strong>el</strong> que més enllà d<strong>el</strong>s Monegros en diuen un ‘Don Nadie’, venien uns d<strong>el</strong>s grans, una aposta clara que prometia emocions for<strong>te</strong>s com va ser. Sona a tòpic però d<strong>el</strong> milloret que ha trepitjat aqu<strong>el</strong>l escenari en <strong>te</strong>mps. Sense comptar Cruïlla, que ja se’n parlarà prou. Profe<strong>te</strong>s Els New York Ska Jazz Ensemble són <strong>el</strong>s profe<strong>te</strong>s d’aquest tipus de música. Diu l’acadèmia de torn que la música ska té tres ones i que <strong>el</strong> tipus concret que practiquen <strong>el</strong>s nordamericans, que l’altre dia semblaven de Jamaica, és una derivació de la <strong>te</strong>rcera d’aques<strong>te</strong>s ones, de grups i d’estils. Primer va sortir l’ortodòxia de l’ska, l’origen, l’essència. Més tard <strong>el</strong>s anglesos van descobrir-la i se la van fer seva, amb ganes i estètica punk, la segona ona. Dins la <strong>te</strong>rcera, que pregona un retorn als postulats inicials amb certa visió avanguardista, l’ska jazz és la vessant més generosa amb la definició, perquè torna al punt de partida, a la música negra, al jazz, fusiona NÚM. 1368 DEL 9 AL 15 DE GENER DEL 2009 LUIS SÁEZ Jamaica i Nova Orleans, petoneja Miles Davis i Prince Bus<strong>te</strong>r. Estil i qualitat I amb aquesta targeta de presentació, i després de <strong>te</strong>loners ben presentats i una espera massa llarga entre proves de so estalviables van arribar a escena i van començar a dominar. Amb estil i amb qualitat. Va ser un concertàs. D’estil. De saber-ne, de dominar l’escena, de saber triar les cançons i <strong>el</strong>s ritmes i acostar-se a costat i costat de l’ska jazz, de jugar amb <strong>el</strong> públic, amb les m<strong>el</strong>odies i amb <strong>el</strong>s clàssics. Eren 5 persones i un so de 12. Era un vent sublim i acadèmic. Era l’absència de corista com a subratllador de la potència d<strong>el</strong> metall. Era una flauta. Era saber-ne. Era ritme i era subtilesa. I també va ser un concertàs de qualitat. De qui veus que amb l’instrument farà <strong>el</strong> que vulgui, de qui ja ha domat la bèstia musical i brinda amb <strong>el</strong> que calgui. Van ser dues hores d’una sonoritat enyorada a <strong>Mataró</strong> i <strong>el</strong> Clap. Van ser dues hores d’obra d’art i de Festa Major. Cançons de profecia en <strong>te</strong>mps difícils per la bona música.