descarregar-te el PDF - Tot Mataró

cultura
La Cavalcada de sempre,
a tres graus centígrads
REIS
CONTRACRÒNICA CUGAT COMAS
Contracrònica de la nit de Reis
més freda en anys
Quan el cronista escriu això encara
té el fred al cos, ve de darrera
l’Ajuntament esperitat, té alguna
compra per fer, gana de sopar i
voluntat d’anar a dormir aviat. Ha
acabat la Cavalcada 2009, la del
fred com a principal novetat i convidat
sorpresa. Un any de molta,
moltíssima gent. Sí, com sempre. A
un i a tots sempre ens ha costat això
de comparar anys. La Cavalcada és
una mica com els focs de Santes o
el Desvetllament, cada any sembla
que hi hagi una mica més gent que
l’any anterior. Sigui cert o no, altre
cop, l’esdeveniment més massiu
de l’any.
El primer cop que veu la corrua
el Camí de la Geganta és un formiguer
impressionant. L’eix que
es pot dibuixar entre les Places
d’Espanya i la de Serra i Xifra és
potser el que aplega més gent, al
costat de la Riera i Santa Anna. A
primera vista la Cavalcada és la de
sempre. No trobarem novetats on
no n’hi ha i aquí hi ha el dubte si
realment n’hi ha d’haver. Per què?
Bona pregunta. Del primer cop d’ull
sobten dues cosetes. La primera que
l’Oca, la gran Oca, la senyora Oca,
l’Oca que va amb ulleres, l’Oca senyorial,
la millor Oca, la nostra Oca
–perdonin l’erecció– li han obert el
cap i fa angúnia amb el tall tan clar.
Una mica de massilla no li vindria
malmanent.
L’altra mancança és la cuba de
xocolata. Petit detall però pèrdua
innecessària. En tota la resta sembla
–creuem els dits– que per fi
s’està recuperant, ni que sigui a
poc a poc, la tradició que els nens
il·luminin el camí a Ses Majestats.
Ni que vagi apadrinat pels Botiguers,
cal aplaudir-lo. La corrua passa per
Camí de la Geganta. 7 graus de
temperatura.
Des de la Riera
Baixa empeitat fins la Riera on tornarà
a veure la Cavalcada. Allà la
gràcia és que les carrosses fan el
particular espetec final i fins i tot els
nens i nenes disparen els caramels
més que no pas els llancen. La moltíssima
gent de sempre i, enguany,
per fi una locució per megafonia fora
de papanatisme i un pèl útil. Ja és
alguna cosa.
Després cal assumir el caos d’anar
NÚM. 1368
DEL 9 AL 15 DE GENER DEL 2009
XÈNIA SOLA
al darrera l’Ajuntament entre cops
de carret i empentes d’il·lusió.
S’aguanta perquè sí.
El “gazapo” final
Darrera l’Ajuntament, el xou de
sempre amb els discursos i un xou
que, ja em perdonaran, s’està convertint
en un “gazapo” eternament
perpetrat i erroni de concepte. I ja
no és cosa de l’arbre. És tot plegat.
El lloc –hi ha algun Ajuntament
més lleig al món que el darrera del
nostre–, l’espera eterna... i arriben
els discursos.
Aquí ja em perdonarà el bo d’en
Baron però que el seu sigui el millor
discurs desvetlla problemes de fons.
Els discursos dels Reis haurien de
ser per a ser dits i no llegits. El Rei
Negre és més Déu que Maradona
però segueix sent greu que expressem
la imatge que la gent de color
no parla bé el català i de la pantomima
final, la de sempre, el fosc
passeig per la Plaça, és tanta la seva
utilitat com la seva lluminositat. Si
en té, poca i focalitzada.
Per un dia que tots ens escoltem
l’Alcalde i que hi ha algun Rei un
pèl amat, no costa tant fer-ho bé. I
més si estem a 3 graus. Gràcies.