interior llibre.cdr - Xavier Caballé

media.caballe.cat

interior llibre.cdr - Xavier Caballé

El Camí dels Monjos, vella via ben coneguda pels

excursionistes, travessa els municipis de Sant Cugat del

Vallès, Sant Quirze del Vallès, Terrassa i Matadepera.

Aquest camí de 25,3 quilòmetres uneix, encara avui, els

monestirs de Sant Cugat del Vallès i de Sant Llorenç del

Munt, dos grans exemples del romànic i del gòtic al

nostre país.

Al llarg dels seus 25 quilòmetres va pujant des dels 100

metres d'altura de Sant Cugat fins als 1.050 del cim de la

Mola, on hi ha el monestir de Sant Llorenç. Com

qualsevol sender, es pot recórrer en dos sentits.

La primera notícia de l'existència d'una comunitat

monàstica a la Mola és de mitjan segle X; la construcció

del temple romànic data de la primera meitat del segle XI,

i la seva consagració de monjos benedictins, de l'any 1064

fins a mitjan segle XIX, moment en que fou abandonat.

Malgrat la llegenda, hi ha constància de l'existència d'un

fort lligam que posà en relació ambdós monestirs. L'any

973 , el comte Borrell II, que hi tenia el domini, va vendre

Sant Llorenç al monestir de Sant Cugat del Vallès, que

en va prendre el control i hi va establir la regla

benedictina. Des de llavors, la comunitat va estar

sotmesa als interessos feudals de Sant Cugat.

Tanmateix, l'any 1013, dins la dinàmica de canvis de

propietat i de jurisdicció característica de l'època feudal,

Sant Llorenç va tornar a passar a la casa comtal de

Barcelona.

comunicaciómunicipal|2008-2009|edicions de l’ajuntament de terrassa

el tram de Terrassa


PRIMERA EDICIÓ

2008-2009

EDITA

Ajuntament de Terrassa

AUTOR

Joan Soler Jiménez

COORDINACIÓ EDITORIAL

Olga Cabús

EDICIÓ

Servei de Turisme

DISSENY GRÀFIC

Susanna Torres

IMPRESSIÓ

Grup Digital

ISBN

978-84-86838-66-9

DIPÒSIT LEGAL 2008

B-3384/2009

FOTO DE COBERTA

Badia Casanova Fotografia

FOTOGRAFIES INTERIOR

Joan Soler i Arxiu Municipal de Terrassa.

Amb la col·laboració del Pla de Barris del Districte 2 i el Centre d'Estudis Històrics.

© Ajuntament de Terrassa / Presidència / Imatge i Comunicació / Turisme

www.terrassa.cat


Aquest llibre s'ha realitzat gràcies al suport de la Regidoria de Comerç i Turisme de l'Ajuntament de

Terrassa, el Pla de Barris del Districte 2 i el Servei d'Imatge i Comunicació de l'Ajuntament deTerrassa i sota

la coordinació del Centre d'Estudis Històrics de Terrassa.

Agraïments de l'autor:

L'autor dóna especialment les gràcies a:

· Anna Mata i Cubells, cap del Servei de Comerç i Turisme de l'Ajuntament de Terrassa.

· Antonio Moro, arqueòleg-conservador del Museu de Terrassa.

· Domènec Ferran, director del Museu de Terrassa.

· Francesc J. Suàrez Fernàndez, excursionista i erudit local.

· Gemma Elias i Ferrer.

· Jesús Romero, cap de secció dels Serveis d'Informació Geogràfica de l'Ajuntament de Terrassa.

· Joan Piera, arqueòleg.

· Joan Pont i Montaner, cap de secció de Medi Natural de l'Ajuntament de Terrassa.

· Joaquim Verdaguer i Caballé, arxiver de l'Arxiu Municipal Administratiu de Terrassa.

· Josep Lluís Llorca, arxiver de l'Arxiu Històric de Terrassa.

· Lourdes Plans i Campderrós, presidenta del Centre d'Estudis Històrics de Terrassa.

· M. Àngels Rodulfo, cap de Turisme de l'Ajuntament de Terrassa.

· Manel Coll.

· Maria José Ariño, arxivera de l'Arxiu Històric de Terrassa.

· Neus Peregrina, conservadora del Museu de Terrassa.

· Pere Puig i Ustrell, director de l'Arxiu Històric de Terrassa.

· Pere Roca i Fabregat, historiador.

· Teresa Cardellach i Giménez, directora de l'Arxiu Municipal Administratiu de Terrassa.

·

Vicenç Ruiz i Gómez, arxiver de l'Arxiu Municipal de Matadepera.


Presentació, p. 10

De llegendes i excursions, p. 14

Versió 1.0 de la llegenda, p. 15

Un altre Camí dels Monjos?, p. 19

El Camí dels Monjos es posa de moda, p. 20

La formació del Camí i de la Riera de les Arenes segons Jacint Elias, p. 20

Versió 1.1 de la llegenda, p. 22

Descripcions i descripcions, p. 23

Versió 1.2 de la llegenda, p. 27

En defensa del medi, p. 27

La Realitat Històrica, p. 42

Orígens antics?, p. 43

El Camí a l'Edat Mitjana: p. 45

· Van fundar els monjos de Sant Llorenç el monestir de Sant Cugat?

· Any 1040: primera notícia?

· Al segle XIII, el camí s'esclarissa

El Camí a l'Edat Moderna: p. 50

· Entre els segles XVI i XVIII el camí es manifesta

El Camí finalment rep un nom, p. 52

La Memòria dels Espais, p. 54

La Serra de Galliners, p. 55

Les parellades de Can Parellada, p. 58

La Mala Eixida, p. 58

La Bona Eixida, p. 61

Can Sabater del Pla, p. 62

Cruïlla amb el Camí Ral de Terrassa a Barcelona, p. 66

Can Sabater del Torrent, p. 66

El futur polígon industrial d'Els Bellots II, p. 67

Masia dels Bellots, p. 69

Mas Trullars, p. 73

Torrent de la Font de Montserrat, p. 74

Can Torrella del Mas, p. 76

La font i la mina Torrella, p. 80

Cruïlla amb el camí de Terrassa a Sabadell, p. 80

El cementiri, p. 80

Passejant per l'antiga Serra de l'Hostal de l'Arengada, p. 84

El Torrent del Vilardell i l'antiquíssim locus de Vilardell, p. 85

El Pla de la Corneta, p. 86

Cruïlla amb l'antic camí de Sant Cristòfor a Sant Julià d'Altura, p. 88

Travessar la via del tren, p. 88

Mas Sunyer, p. 90

El Camp del Roure, p. 91

Cruïlla amb el Camí Ral de Terrassa a Sabadell, p. 93

El mas de la Pujada i el mas Rovira, p. 95

Parc de la Font de la Grípia, p. 96

El Torrent de la Grípia, p. 98

Can Montllor, p. 99

La Font de Sant Josep, p. 105

L'antic camí de Castellar i la nova carretera, p. 105

La Mina Baixa Oriental de la Mina de Terrassa, p. 105

Can Petit, p. 106

La capella de Santa Magdalena del Puigbarral, p. 110

Fonts documentals i bibliografia, p. 118

Annex d'imatges amb el traçat antic i actual del Camí, p. 124


La llegenda, la història i el paisatge són l'ànima del Camí dels Monjos, que uneix des de fa segles els monestirs de Sant

Llorenç del Munt i de Sant Cugat. Aquest llibre repassa el tram terrassenc d'un camí de més de vint-i-cinc quilòmetres que

ofereix oportunitats esplèndides per gaudir de la natura i del patrimoni històric i cultural de Terrassa i del Vallès.

Algunes parts del camí han canviat profundament amb els anys, d'altres s'han conservat i no poques han estat recuperades

progressivament, en el context de les accions de preservació del nostre paisatge i dels camins històrics que travessen i

relliguen aquest territori. El llibre que teniu a les mans esdevé, doncs, un exercici de recuperació de la memòria col·lectiva i

de la història del Camí dels Monjos, així com un exemple de l'aposta de Terrassa per un model de turisme urbà i ecològic,

que l'han convertit en una de les capitals catalanes en aquest àmbit.

El parc natural de Sant Llorenç del Munt és el teló de fons del paisatge terrassenc, un referent imprescindible per a la vida

quotidiana de la ciutat i un signe d'identitat estimat i respectat pel seu valor paisatgístic i mediambiental. També, clar, un

atractiu per al turisme i l'oci que hem de saber fer compatibles amb el respecte a la natura. El monestir romànic del cim de la

Mola constitueix una peça singular en el mapa cultural i turístic del nostre país, al qual retorna, després d'una llarga etapa

d'estudis i obres, el conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere. L'antiga Seu d'Ègara se situa ja com un referent

imprescindible en el mapa europeu i català del preromànic i del romànic, així com una joia única que ha preservat l'art i

l'arquitectura dels primers segles del cristianisme.

Una vegada més, Terrassa troba en el seu passat els camins per al futur.

Pere Navarro

Alcalde de Terrassa

El Camí dels Monjos · 11


“Y efectivament, se ha observat, segons he oït dir a varios

(que jo no m'he près la molèstia d'examinar-ho),

que pot anar-se de un a altre punt sense passar-los.”

Antoni Vergés i Mirassó,

“Sant Llorens: son passat, son present y venider”, p.68.


VERSIÓ 1.0 DE LA LLEGENDA

El Camí dels Monjos · 15

La notícia més antiga que es coneix sobre la “llegenda” del Camí dels Monjos és la que publicà Vergés i Mirassó, l'any 1871.

En essència, i com demostrarem, no es tracta d'una llegenda pròpiament dita. El concepte “llegenda” prové del mot llatí

“legenda”, plural neutre del gerundiu del verb legěre (llegir), de manera que es podria traduir com a quelcom susceptible de

ser llegit. En un inici s'anomenaven així les narracions de les vides de sants que es llegien durant l'ofici diví a les esglésies. La

seva compilació en un llibre donà lloc als anomenats Leccionaris o Lliçoners, que omplien les prestatgeries de les

biblioteques litúrgiques de les parròquies. Posteriorment, la “legenda” es vernacularitzà en “llegenda”, passant a designar

aquelles narracions fabuloses o de ficció demostrada que servien per suggestionar l'auditori o bé per explicar algun fet

concret, barrejant conceptes de ficció amb presumptes dades o antigues referències històriques.

Alguns autors van dedicar les seves obres a jugar amb aquesta il·lusió literària, elevant la ficció a esdeveniment real. Un dels

exemples catalans per excel·lència és l'obra d'Esteve Barellas Centuria o Historia de los famosos hechos del gran conde de

Barcelona don Bernardo Barcino y de don Zinofré, su hijo, editada a Barcelona l'any 1600. L'obra fou considerada pels seus

coetanis com una peça plena de faules i ficcions, més mereixedora d'un llibre de cavalleries que d'història. L'exemple que

estem posant respon al fet que Barellas fou l'inventor d'una de les més conegudes llegendes de Sant Llorenç del Munt, com

és la del Drac de Sant Llorenç. Barellas dedicà pàgines i pàgines a narrar la mort del Drac a mans de Guifré el Pilós. La

llegenda fou transmesa per Pedro Ángel de Tarazona el segle XVIII, per Francesc Pi i Margall a mitjans del segle XIX i també

pel mateix Vergés i Mirassó el 1871.

La diferència entre la llegenda del Drac i la narració sobre el Camí dels Monjos la trobem en el fet que la primera fou

l'elaboració voluntariament fantasiosa d'uns fets, mentre que l'altra prové de la veu popular, de la memòria històrica

transmesa entre generacions de manera oral. Aquest motiu ens permet entendre perquè algunes llegendes són més

elaborades que d'altres. El nostre cas és paradigmàtic, mentre que la llegenda del Drac, la del Turó de les Nou Cabres, la de

Pere el Penitent o la dels tres dimonis del Borrell, són llargues i detallades, la del Camí dels Monjos és breu i concisa, i, en

certa manera, poc fantasiosa.


16 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 17

Però observem què ens diu Vergés i Mirassó, l'any 1871:

1

“La dependència del abat de Sant Llorens del monastir de Sant Cugat tal vegada fonch la causa del error que aná cundint en lo poble y que avuy

encara està en boga entre alguns habitants de las poblacions circumvehinas, a saber: que cansats los monjos de víurer en aquella soledat

acudiren al papa per a què los permetés trasladar-se a altre punt més còmodo a lo que accedí, diuhen, lo summo pontífice ab la condició de

que no passassen riu ni riera, y que los dits monjos, examinant fins a hont podria arribar, segons la concessió, anaren des del Munt fins a Sant

Cugat del Vallès. Y efectivament, se ha observat, segons he oït dir a varios (que jo no m'he près la molèstia d'examinar-ho), que pot anar-se de

un a altre punt sense passar-los.”

Fixeu-vos si era poc “llegenda” a finals del segle XIX que l'excursionisme català d'aleshores encara no dóna importància ni

fa cap menció al Camí dels Monjos com a tal. En una excursió realitzada i descrita per membres de l'Associació Catalanista

d'Excursions Científiques els dies 23, 24 i 25 de març de 1878, es fa menció, per exemple, de la “llegenda” del Drac, però no

apareix enlloc el Camí dels Monjos ni se'n menciona cap tram. També és cert que l'excursió surt de Castellar del Vallès i

passa per Matadepera, sense tocar el tram del municipi de Sant Pere de Terrassa. Però en el tram de Matadepera tampoc en

2

fa menció, malgrat fer per força part del traçat i malgrat citar diverses vegades l'obra de Vergés i Mirassó.

Els dies 24 i 25 de juny de 1882 l'excursionista Marcelí Coll i Brugada, membre de la mateixa Associació, féu una excursió

particular a Sant Llorenç i a Sant Pere de Terrassa. En un breu resum diu que es dirigí a Matadepera per la Riera de les

Arenes, i que un cop a dalt del monestir anà a visitar els Òbits, la cova Simanya i la cova del Drac, repassant l'itinerari marcat

per Pi i Margall l'any 1842, en què recuperava la llegenda explicada per Barellas del Drac de Sant Llorenç. No menciona el

3

Camí dels Monjos.

El 1884 dos excursionistes, C.Torroella i A.Masriera, tampoc en fan cap menció. De fet, probablement, només en el tram

final de Sant Llorenç toquen el Camí dels Monjos, però des de Terrassa a Matadepera, utilitzaren el camí vell de Matadepera

4

que creuava la Riera de les Arenes pel Pla del Garrot, seguint el camí que sortia de Can Roca.

Idèntic itinerari realitzà l'arquitecte Elies Rogent el 7 d'octubre del 1899. Fruit de la seva ascensió al monestir de Sant Llorenç

sorgí un detallat estudi al voltant de l'arquitectura de l'edifici. En ell es demostren les importants similituds amb

l'arquitectura de Sant Cugat del Vallès, fins al punt de respondre a la pregunta: “¿La planta de la iglesia de Sant Cugat puede

llamarse precursora y madre de la iglesia que admiramos hoy en Sant Llorens del Munt? Lo consideramos, no sólo cierta,

sino indubitable; y añadiremos que los primeros monjes instalados en el Munt procedieron del Castrum Octavianum.” Era

inequívoca la seva opinió. En cap moment de la seva investigació féu referència a la veu popular del Camí dels Monjos,

5

malgrat citar sovint a Vergés i Mirassó.

1. VERGÉS I MIRASSÓ, ANTONI. “Sant Llorens: son passat, son present y venider”. Historia de aquell antiquíssim monastir utilíssima als que·s dedican a l'estudi de les antigüetats de Catalunya,

y en especial als vehins de las més importants poblacions del Vallès. Barcelona, 1871, p.67-68.

2. ARABIA SOLANAS, RAMON. “Excursió a Sant Llorenç del Munt”, Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, vol. II, p.106-118. I MASSÓ TORRENTS, ANTONI. “Memòria

pintoresca de l'excursió a la montanya de Sant Llorens del Munt”, Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, vol. II, p.120-134.

3. “Excursió particular” a L'Excursionista. Butlletí de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, 1882, p.73-74.

4. “Excursions” a L'Excursionista. Butlletí de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, 1884, p.331-332.

5. ROGENT, ELIES. “Monasterio de Sant Llorens del Munt”. Memoria descriptiva. Barcelona, 1900, p.21-22.

Uns anys després Josep de Peray va publicar la seva coneguda monografia del monestir de Sant Cugat. En cap moment fa

menció a la suposada llegenda i ni molt menys aprova la possibilitat que els monjos de Sant Llorenç fundessin Sant Cugat.

6

De fet no arriba a parlar mai de Sant Llorenç del Munt ni de la seva dependència amb el monestir cugatenc.

Una nova descripció de Sant Llorenç del Munt, entre poètica i historicista, la realitzà Josep Ventalló i Vintró l'any 1913. En

ella parla de la cova del Drac, de l'ermita de Santa Agnès, del Montcau, de la cova Simanya i de tantes altres coves del

massís. Repeteix les idees de Pi i Margall, de Jeroni Pujades i es cita a si mateix. Diu que a la seva obra Tarrassa moderna y

antigua, l'any 1874, ja parlà de la cova del Drac. En cap moment menciona el Camí dels Monjos, tot i fer referència a Vergés i

Mirassó. En definitiva, res de nou. Tan sols una referència als orígens del monestir amagada en la seva proposta poètica

inicial, just en els versos on diu:

“En el segle novè'ls benedictins

pujaren la montanya amb viu anhel

per poder viure més aprop del cel,

com els seus bons germans montserratins.”

Es sobrentén, doncs, que els monjos benedictins fundaren vers el segle novè el monestir de Sant Llorenç. Més endavant

observem que el que fa Ventalló és repetir la proposta que Narcís Feliu de la Peña, l'any 1708, formulà als seus Anales de

Cataluña, on es deia que el monestir s'havia fundat l'any setè de Ludovicus Pius, o sigui, l'any 821. Afirmació que la

7

historiografia posterior, començant per Vergés i Mirassó, va desestimar.

De manera que observem com a finals del segle XIX l'interès que suscitava la muntanya de Sant Llorenç era en funció de la

llegenda del Drac i de la descripció detallada de la cova Simanya, els dos màxims atractius “turístics” del moment. El Camí

dels Monjos continuava essent una realitat, però ni seduïa als excursionistes i ni molt menys als turistes.

El primer excursionista que revisa amb voluntat historicista el comentari que havia realitzat Vergés i Mirassó va ser el

sabadellenc Joan Montllor i Pujal. En una conferència realitzada a la seu de la Centre Excursionista de Sabadell, el 17 de

febrer de 1921, presentà totes les seves descobertes. De fet, explicà de forma detallada tot el recorregut i en féu una síntesi

històrica. Llàstima que no ens hagi arribat el text exacte de les explicacions de Montllor.

Coneixem aquesta conferència gràcies a la ressenya que en féu Miquel Carreres a la revista sabadellenca “Nostra

Comarca”. En primer lloc Carreres explica que la conferència portà el següent títol “Una excursió seguint un camí de

llegenda i una curiositat topogràfica, o sigui: el Camí dels Monjos de Sant Llorenç del Munt a Sant Cugat del Vallès i la carena

6. DE PERAY, JOSEP. “Monografia histórich-descriptiva de Sant Cugat del Vallès”. Barcelona, 1908.

7. VENTALLÓ I VINTRÓ, JOSEP. “Cant del excursionista i àlbum de la pintoresca montanya”. Imp.Ventayol, 2ª ed., Terrassa, p.3.


18 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 19

que va del Montjuïc al Pireneu separant aigües”. Dividí la seva intervenció en una primera part dedicada a la ciència

geogràfica i una segona al cas concret del Camí. Diu Carreres:

“En la part concreta descriu el procés de la llegenda del Camí dels Monjos, abocant-hi moltes notícies d'història i de folklore. Fa belles

consideracions sobre l'esperit del poble i el seu tarannà imaginatiu i curiós que ho explica tot amb hipòtesis ardides i altera i embelleix els fets

notables. Cita els elements que integren la llegenda, heterogenis però foscs a la xardor del magí popular. Són: l'origen oblidat del camí,

probablement ibèric, com diuen els restos trobats a son llarc. La subordinació antiga del monestir de Sant Llorenç al de Sant Cugat. Aquesta

dependència va causar molts plets, acabats amb el triomf del segon. La saviesa dels monjos, en els quals radicava la cultura dels temps

mitjos. Després senyalà l'itinerari del camí que, eixint de la Mola va a Sant Cugat. Palesa, no cal dir-ho, el seu proverbial i minuciós

coneixement del terrer.”

Del text se'n desprenen diverses consideracions. En primer lloc confirma el que Vergés i Mirassó havia dit al voltant de la

“llegenda” del Camí dels Monjos: deriva de l'imaginari popular i no pas d'una elaboració escrita; aposta per un origen ibèric

del Camí. De fet, Joan Montllor és el primer en suggerir un origen antiquíssim i per tant prova de dotar de raons històriques

el discurs; accepta la subordinació de Sant Llorenç a Sant Cugat, i no a l'inrevés. Aquest element justificaria el valor

merament llegendari de la narració. Per últim hem de lamentar no tenir el text de la conferència per saber què explicà al

voltant de la història i el folklore.

Joan Montllor posa en mans (o en els peus) dels excursionistes una nova ruta, suggerent per tractar-se d'una ruta

antiquíssima i suggestiva per ser una via amb llegenda pròpia. Podem dir, doncs, que eleva definitivament la veu popular a

llegenda, mentre que, a la vegada, prova de donar una explicació històrica a la seva existència.

8

Uns quants anys després, el 3 de maig de 1928, el mateix Joan Montllor explica la llegenda al periòdic terrassenc “El Dia”,

afegint que:

“es pot anar, efectivament, d'un punt a l'altre sense travessar els més insignificant torrent, seguint el carener que separa els aiguavessos del

Llobregat i del Besòs. I del camí de Sant Llorenç del Munt a Sant Cugat del Vallès se n'ha dit sempre el Camí dels Monjos”.

Amb aquesta afirmació reprenia una altre element interessant que també havia apuntat l'any 1921, i era el fet que el Camí dels

Monjos, a més del seu caràcter llegendari, es trobava situat just al capdamunt de la serra que dividia els aiguavessos del

Llobregat i del Besòs, de manera que venint de Sant Cugat, tots aquells torrents que es veiessin a l'esquerra menarien als afluents

del Llobregat, mentre que els torrents que es deixessin a mà dreta menarien vers els afluents del Besòs. I la realitat és així.

8. MONTLLOR I PUJAL, JOAN. “El Camí dels Monjos”. El Dia, 3 de maig 1928, p.1. En realitat el que feia aquest diari era publicar el text sencer de la notícia que havia publicat el mateix Montllor al

Diari de Sabadell el dia 2 de maig de 1928. En aquest primer article Montllor afegeix que “el llegendari camí el seguírem diumenge un grup d'amics de les curiositats geogràfiques, pertanyents al

Centre Excursionista i al Casal Popular, de Rubí, i al Centre Excursionista del Vallès de la nostra ciutat.”

L'excursionisme, barrejat amb el cultiu de la història, la investigació més científica i el recull del folklore i la cultura popular

de l'entorn terrassenc donà aquesta curiosa sorpresa als científics del moment. Montllor i altres afirmaren, fins i tot, que

seguint aquesta espina dorsal hom podria arribar als Pirineus observant l'esmentada partició de les aigües. Els raonaments

de Montllor els dotava de credibilitat des del moment que “jo l'he fet moltes vegades de cap a cap.”

UN ALTRE CAMÍ DELS MONJOS?

Si retornem un moment a l'article de Montllor a “El Dia”, veurem que a més de la descripció del camí, proposava un altre

element de discusió deixant al lector totalment encuriosit. Montllor acabava dient que:

“en una de les excursions d'aquesta ruta vaig recollir una altra llegenda referent als monjos de Sant Llorenç del Munt i a un camí per ells

descobert, la qual mereix comentari.”

9

Un mes i mig després finalment relata en el mateix periòdic la llegenda de “L'altre Camí dels Monjos”. Explica Montllor que

havia recollit la notícia ja feia uns quants anys mentre realitzava una travessa a prop de Mura. Allí toparen amb el masover de

la masia d'El Soler. Montllor li va explicar que tenia la intenció de continuar en altres excursions fins al Pirineu. El masover

respongué que caldria que seguissin el Coll d'Ases enllà pel “camí que van fer els monjos de Sant Llorenç en venir de

França”. Continuà el masover explicant que “els monjos que van fundar el monestir de Sant Llorenç del Munt vingueren de

França per un camí que ells varen descobrir, el qual encara existeix.”

La narració portà a Montllor a formular diverses reflexions, entre elles que “el camí existeix, efectivament, però això no vol

dir que els monjos de Sant Llorenç vagin venir de França ni que ells el vagin descobrir”. Però, sens dubte, coneixedor com

era de la realitat del Camí dels Monjos acabà considerant:

“De totes maneres no deixa d'ésser curiós que el poble hagi atribuït a dits monjos la troballa de dos camins: un en dirigir-se a la muntanya per

fundar al cim de la Mola llur monestir, i un altre en abandonar aquella solitud per anar a fundar el de Sant Cugat del Vallès i establir-s'hi.”

Aquesta altra llegenda no va tenir massa fortuna després entre els coleccionistes de llegendes. De fet, com que simplement

es donava notícia d'un possible camí que connectaria el monestir de Sant Llorenç amb els Pirineus, i per tant, d'un camí de

10

molt més quilometratge que el de Sant Llorenç a Sant Cugat, l'excursionisme no hi devia donar gaire credibilitat.

9. MONTLLOR I PUJAL, JOAN. “L'altre Camí dels Monjos”. El Dia, 19 de juny 1928, p.1. Igualment que amb l'anterior article Montllor ja l'havia publicat al Diari de Sabadell del 12 de juny. En aquest

cas el text és totalment idèntic.

10. La prova la tenim en el fet que només es va tornar a publicar el text d'aquesta llegenda en un recull pòstum d'article de Joan Montllor realitzat per la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell

l'any 1984, on el que es fa és reeditar el text dels articles periodístics que abans hem comentat. Vegeu-ho a MONTLLOR I PUJAL, JOAN. “Sant Llorenç del Munt”. Quaderns d'Arxiu, núm.IV,

Sabadell, 1985, p.35 i 36.


20 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 21

EL CAMÍ DELS MONJOS ES POSA DE MODA

Amb els relats de Joan Montllor als anys 20, observem que als diferents centres excursionistes del Vallès es va

desencadenar una veritable fal·lera per recórrer el Camí dels Monjos. Això ens prova que anteriorment als anys 20 el Camí

era solament una veu popular i un camí d'antic i incert origen. Aquesta popularitat la veiem clarament exemplificada

després de la fundació del Club Pirinenc de Terrassa l'any 1923. Els membres d'aquest nou club excursionista programaren

cinc excursions entre el mes de gener de 1924 i el de 1925, totes dirigides pel vocal Francesc Grau. Hi havia dues opcions: o

realitzar la part de Camí dels Monjos de Terrassa i Matadepera, o seguir el camí íntegre des de Sant Llorenç a Sant Cugat.

11

Curiosament, a partir del febrer de 1925 el Club Pirinenc mai més va programar l'excursió. Dada si més no curiosa.

12

L'any 1926 Salvador Cardús en fa una petita descripció, de la qual en destaca algún topònim que actualment s'ha perdut.

Després de repetir que “de la Mola a Sant Cugat no es travessa cap torrent ni riera”, explica que el camí:

“Passa per la Torre Prat, ermita de Santa Magdalena, Can Petit, Can Montllor, Can Torrella, els Bellots, Can Sabaté, Bosc Fosc, can Viver de la

Serra, etc.”

El camí, també fou objecte de descripció a la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt que edità el Centre Excursionista

13

de Terrassa, elaborada pel pare Joan Solà l'any 1935. En ella es posà major èmfasi en el tram de Matadepera, atesa la

delimitació geogràfica determinada pel massís. A nivell formal, però, recollia una variant diferent de la llegenda de Montllor,

que ara analitzarem. La novetat d'aquesta edició és la realització d'un mapa topogràfic per a excursionistes on per primera

14

vegada sortia el traçat ben delimitat del camí.

LA FORMACIÓ DEL CAMÍ I DE LA RIERA DE LES ARENES SEGONS JACINT ELIAS

El geòleg Jacint Elias l'any 1932 explicà l'origen de la carena. D'una banda donava per segur que la riera de les Arenes

baixava després de l'època Pontiana pel torrent de la Grípia. Després d'aquest moment sobrevingué l'època Siciliana, i la

llera de la riera girà devers l'oest en direcció al Torrent del Batlle, anant a passar per dessota de Ca n'Aurell. Just en aquest

moment Elias data la formació del relleu del Camí dels Monjos “que separa la conca del Besòs de la del Llobregat”. La

carena, doncs, aparegué abans fins i tot que la llera actual de la Riera de les Arenes, la qual, des de la llera del Torrent del

Batlle, va anar canviant de curs progressivament formant la llera del Torrent de Pere Parres, la de Vallparadís, la del Torrent

de Santa Maria i finalment a l'actual llera, que Elias data dels darrers temps del Quaternari. Com ja hem dit, la carena del

15

Camí dels Monjos, ja feia segles que l'esperava.

11. Es poden consultar aquestes dades al Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa, que es publicà entre el maig de 1923 i el 1930.

12. CARDÚS, SALVADOR. “Toponímia de Sant Llorenç del Munt”, al Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa, núm. 16, maig-juny 1926, p.57.

13. SOLÀ, JOAN. “Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt”, Centre Excursionista de Terrassa, 1935, p.117 i 118.

14. Val a dir que en plànols del municipi de Terrassa de finals del segle XIX consultats a l'Arxiu Històric de Terrassa apareix delimitat el Camí dels Monjos, en alguns casos sense la denominació expressa i en

d'altres sí. La funció d'aquests plànols, però, era més d'origen cadastral i de delimitació territorial que no pas encarades a l'ús lúdic per part d'excursionistes. En el cas del Centre Excursionista de Terrassa, existeix

un croquis de camins de Sant Llorenç publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Terrassa del gener i febrer de 1921, on apareix delimitat el traçat matadeperenc del camí però sense assignar-li cap nom.

15. ELIAS, JACINT. “L'actual areny de la riera de les Arenes data d'època molt moderna”. Terrassa, 1932, p.2. Vegeu també una explicació actual sobre la formació i evolució de tots aquests

cursos fluvials a l'estudi VERDAGUER I CABALLÉ, JOAQUIM. “Rieres i torrents del terme de Terrassa”, Fundació Mina, 2000, 143p.

Al fons el massís de la Mola, i al davant la formació en forma de carena de la Serra de Santa Magdalena, vista des del polígon industrial

de Can Petit. L'orografia és clara, de l'esplanada en surt una elevació sobtada. Fotografia: Autor.


22 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 23

L'any 1943 es publicà de forma pòstuma una segona edició de la seva obra Geologia de los alrededores de Tarrasa, on

posava llum definitiva a la formació de la carena quan deia:

“Al comenzar la época Siciliense con el hundimiento de los terrenos de Tarrasa, la pendiente se convirtió en llano casi horizontal, por la línea de

ruptura de la loma de Can Montllor o Camí dels Monjos formó un relieve que separó el Vallés occidental del Vallés oriental. Desde entonces

este resalto ha constituído la divisoria de aguas entre la cuenca de las corrientes fluviátiles que van a parar al Besós y la cuenca de las

corrientes que, detenidas al principio por la cordillera central, más tarde se han abierto camino a su través haciéndose tributarias del

Llobregat.”

Jacint Elias donà l'explicació geològica definitiva a la comunitat científica que fins llavors simplement havia intuït aquesta

16

curiositat geográfica.

VERSIÓ 1.1 DE LA LLEGENDA

Una imatge de la “Terrassa modernista”

Com ja hem apuntat, el pare Joan Solà es va treure de la màniga una particular variació de la llegenda del camí. En ella es

donava protagonisme al bisbe de Barcelona com a intercessor amb els monjos de Sant Llorenç per abandonar el cenobi i

marxar cap a Sant Cugat, en comptes del papa de Roma. La narració de Solà és la següent:

“Contradint la historia, es conta que temps era temps, l'abat i els monjos de Sant Llorenç s'avorrien de tristor i soledat en el cim de la Mola i

van demanar al bisbe que els permetés traslladar-se a un altre lloc. El bisbe hi accedí amb la condició que podien anar allà on vulguessin

mentre no travessessin cap torrent ni riera. Ells, seguint aquestes indicacions pogueren arribar a Sant Cugat, on fundaren aquest monestir”.

L'aparició del bisbe de Barcelona a la llegenda respon probablement a l'intent de dotar de més autenticitat a la llegenda.

Semblava més probable un acord amb la superioritat més propera que no pas amb la intercessió del pontífex. Tanmateix,

aquesta possibilitat semblaria tant probable com l'altra. En publicacions posteriors, però, s'ha considerat aquesta versió

17

com la més correcta i és la que s'ha transmès amb més freqüència.

16. ELIAS, JACINT. “Geología de los alrededores de Tarrasa”, Terrassa, 1943, p.29.

17. Lluís Vergés i Solà, recupera la versió de Vergés i Mirassó però acaba donant com a bona la versió del bisbe de Barcelona, atès que la considera més llegendària a la descrita per Vergés i

Mirassó, més propera a la història (!): VERGÉS I SOLÀ, LLUÍS. “Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt. La Mola”. Sant Llorenç Savall, 1973, p. 206-207. Miquel Ballbè recull les dues versions i

les copia íntegres, paraula per paraula de les seves fonts originals, però sense citar-les: BALLBÈ, MIQUEL. “Les llegendes de Sant Llorenç del Munt: el Camí dels Monjos, dins Matadepera” i “Sant

Llorenç del Munt: més de mil anys d'història”, vol. II, 1982, p.443-444. En canvi a l'edició del Comité Català de Senders del “Camí dels Monjos”, l'any 1989, ja es recupera definitivament la de

mossèn Solà: Camí dels Monjos: de Sant Cugat del Vallès a Sant Llorenç del Munt, Barcelona, Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya, 1989. Repeteixen la mateixa versió: CIURANETA,

E.; CLOSA, J.; REQUENA, D. “Sant Llorenç del Munt, tres rutes literàries”. Argentona, 1993, p.124. Ho repeteix també SOLÉ, MIQUEL. “El nostre imaginari col·lectiu: rondalles i llegendes de Sant

Llorenç del Munt, dins Sant Llorenç del Munt”, Ed.Lundwerg, 1996, p.144. També PANAREDA, JOSEP Mª I PINTÓ, JOSEP. “Sant Llorenç del Munt: visió geogràfica”, Eumo ed., Vic, 1997, 130p. [

DESCRIPCIONS I DESCRIPCIONS

És però a partir dels anys 60 del segle XX en què el Camí es popularitza definitivament. El tram comença a ser freqüentat per

innombrables excursionistes, i els mitjans de comunicació dels centres excursionistes comencen a publicar les descripcions

detallades del camí. Centrant-nos en el tram terrassenc, la primera descripció minuciosa sembla ser la que féu Ramon

18

Cabeza i Sabater el 31 de juliol de 1966. El seu relat és fresc i directe. Transcrivim la descripció que fa del tram de Terrassa,

on es poden percebre ràpidament les diferències paisatgístiques entre aquell moment i l'actualitat:

“Davant mateix de la caserna de la Guàrdia Civil segueix el camí que ens porta cap a l'ermita de Santa Magdalena, des d'on es divisa una

bonica panoràmica, els indrets principals de la qual els contemplarem gairebé durant tot el camí: el Montseny, cap a llevant; Montserrat, a

ponent; al nord la muntanya de Sant Llorenç i enfront, a la llunyania, el Tibidabo.

Des de l'ermita de Santa Magdalena divisem també els suburbis de Terrassa. Deixem un camí a l'esquerra que mena cap al torrent i font de

l'Espardenyera. En quinze minuts arribem a Can Petit, que deixem de costat, i tot seguit som a la bòvila i a la carretera, en la qual retrocedim un

xic per tal d'empalmar amb el camí que abans de construir-se la carretera venia recte des de la bòvila. (A un centenar de metres més enrera, al

19

peu de la carretera, s'hi troba un curiós forn ibèric).

Anem seguint el camí carener, notable divisòria d'aigües, i arribem a la masia de Can Montllor. A l'esquerra ens queden el torrent de la Grípia i

el de la Betzuca, tributaris del Besòs; a la dreta hi veiem la riera de les Arenes i més enllà la del Palau, tributàries del Llobregat. L'antiga masia

de Can Montllor, situada a bell mig del Camí dels Monjos, ja la podem considerar ara com formant part d'una barriada de Terrassa. Ben a prop

té una sèrie d'edificacions industrials i les vivendes a base de gratacels que formen el populós Grup Sant Llorenç.

Des de Can Montllor continuem en direcció sud i tot seguit entrem a altra barriada: la de les Arenes, passada la qual i deixant els camins de

l'esquerra, que ens durien cap al Sanatori de Torrebonica, travessem les vies de la Renfe per damunt del pont que es van veure obligats a

20

construir-hi per tal de facilitar el pas cap a l'altra barriada anomenada Torresana, voltada de pins, passada la qual i ran del Cementiri Nou s'ha

de travessar la carretera per a trobar-nos enfront de Can Torrella del Mas. Aquí, a la dreta, ens queda la riera i el Grup de vivendes Montserrat;

a l'esquerra, un camí va a la font de Can Torrella.

Passem pel costat de la casa i als cinc minuts de marxa deixem un camí de carro, a l'esquerra, que ens duria a la font de Montserrat. Uns

passos més enllà trobem altre camí a la dreta que va als Bellots.

Poc després es tomba a la dreta, deixant el camí de Sant Quirze de Terrassa. Per aquests indrets el camí és perdedor per creuar-se amb altres i

perquè de vegades el camí que cal seguir és el menys fresat. Deixem a mà dreta Can Sabater i cap a llevant Can Sabater del Torrent, en direcció

a Sant Quirze i a Sabadell. Prosseguim fins a trobar l'extrem oriental de la urbanització de Can Parellada, des d'on, per un camí mig perdut amb

forta pujada assolim el punt més alt de la serra de Can Amat de les Farines, masia que deixem a ponent enmig d'una formosa pineda.”

També SUADES, JORDI I SANZ, DAVID. “Històries i Llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac”, ed. Farell, 2000, p.98. I finalment, encara que amanit de llicències literàries, Rogeli Pedró i

Fontanet ens proposa una nova redacció de la llegenda a “El camí dels Monjos i la fundació del monestir de Sant Cugat ”, dins de Mites i Llegendes de Sant Cugat editades a la pàgina web

www.totsantcugat.com/pdf/cami.pdf l'any 2007. A contracorrent amb aquesta versió Fortià Solà continuà defensant que la llegenda correcta era aquella on intercedia el pontífex romà. I així

també ho creia el pare Llogari Picanyol que publicà de forma pòstuma uns escrits de Fortià Solà a “Història de Sant Llorenç del Munt”, Sabadell, 1964, p.13.

18. CABEZA I SABATER, RAMON. “De la Mola a Sant Cugat passant pel camí dels Monjos”, dins Centro Excursionista de Tarrasa, 1966, p.277-279.

19. Aquest suposat forn ibèric, del qual posteriorment s'ha posat en dubte la seva atribució, fou objecte de fervoroses queixes ciutadanes l'any 1970 en el moment que es decidí, pel bé de la seva

conservació, el seu trasllat a la seu del Museu de Terrassa. El forn es trobava dessota del camí dels Monjos a prop de la primera curva a la dreta de la Carretera de Castellar.

20. Es parla de Cementiri Nou, quan en realitat ja feia gairebé 35 anys que existia. Però la veu popular el contraposava al Cementiri Vell, el qual es va tancar definitivament el 1967.


24 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 25

La descripció és, per sobre de tot, pràctica. No s'atura a descriure cap element arquitectònic o patrimonial d'interès. L'única

referència al forn ibèric n'és l'excepció. Sí destaca les masies que quedaven dempeus, i descriu la qualitat i l'estat del camí.

Com a element més destacable és l'empenta del creixement urbà que ja en aquelles dates era imponent. La integritat del

traçat ja estava amenaçada. Convé destacar, a més, que el tram que passava al redós de Can Sabater encara era obert, les

obres de l'autopista C-58 encara no s'havien iniciat. Sens dubte aquesta gran obra, iniciada el 1968, va trencar de forma

radical la connectivitat del camí. No diu, en cap moment, la duració prevista del recorregut.

El 1974 és Feliu Carreras, de la Unió Excursionista de Sabadell, qui fa una nova descripció del traçat on prioritza la

temporització del recorregut i els elements indentificatius fonamentals perquè l'excursionista no es perdi. Tanmateix, en

alguns punts és donen per sabudes massa coses i pot prestar a la confusió. Ens interessa el text per veure noves referències

relatives a la transformació del paisatge, que entre 1966 i 1974 ja havia estat considerable:

“Enfront la caserna de la Guàrdia Civil es deixa la carretera que aviat travessa la riera. S'agafa un ample camí a esquerra que segueix la

constant direcció sud.

5 minuts: el camí acaba davant una reixa de tanca que inclou l'ermita de Santa Magdalena de Puigbarral, resta d'un antic convent de monges.

És una construcció romànica, reconstruida de pocs anys. Es té de tornar enrera uns 20 metres, i en direcció oest travessant uns conreus es

baixa a un camí que segueix la primitiva direcció però a més baix nivell. La tanca citada envolta una extensa finca entre la riera de les Arenes i

el torrent de la Grípia impedint el pas del camí en un llarg recorregut. La tanca es va veient a esquerra.

9 minuts: acaba la tanca. Es gira cap a esquerra vers la propera casa de Can Petit, revoltant una coma de conreus.

5 minuts: Cal Petit, a dreta del camí.

3 minuts: es travessa un camí de Terrassa a la Torre de Mossèn Homs, que es veu propera a esquerra a l'altra banda del torrent. Es passa a

tocar un forn d'obra abandonat.

7 minuts: Carretera de Terrassa a Castellar. Es té de seguir uns 200 metres fins a l'entrada de les primeres edificacions de Terrassa. Pel costat

d'una distribuidora de butano es gira a esquerra, vers la propera casa de Can Montllor.

5 minuts: es retroba la carena. Revoltant la casa, que queda a dreta, aviat s'entra en una zona edificada. Els carrers, amb cases de pisos, de

construcció moderna, han tallat el camí, i es té de seguir una línia trencada amb girades a dreta i a esquerra ben desagradable. Això dura 11

minuts: al final es travessa en diagonal un camp de futbol, i al costat d'un transformador es troba de nou el camí. En front esquerra hi ha la gran

edificació de Can Viver de Torrebonica. Entre conreus, als 6 minuts: es travessa la via del ferrocarril per un pont superior (l'estació de

Torrebonica, queda a uns 5 minuts a esquerra) el camí travessa una petita clapa de bosc, per a continuar entre petites cases. L'obertura de

carrers fa desviar un xic el camí cap a esquerra, però a envistes del cementiri de Terrassa, es pot rectificar la direcció sud.

15 minuts: ha quedat a esquerra la paret del cementiri nou de Terrassa. Es travessa la carretera Sabadell-Terrassa. Seguint-la uns 20 metres

en direcció a Sabadell, aviat es deixa per agafar a dreta un camí que va a la propera casa de Can Torrella. Aquesta queda a la dreta.

5 minuts: es deixa un camí a esquerra i un pal de conducció elèctrica a dreta. El paisatge és suau i ondulat amb conreus, i seria bonic si no fos

la profusió de pals i fils. Va baixant suaument.

5 minuts: es deixa a dreta el camí que porta a la casa dels Bellots.

5 minuts: es deixa el camí més fressat que continua en direcció a Sant Quirze, per agafar-ne un altre a dreta en àngul agut, que aviat torna a la

primitiva direcció sud.”


26 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 27

Com veiem, doncs, es tracta d'una descripció orientada a la temporització i sense esmentar de manera descriptiva els

elements arquitectònics o paisatgístics més interessants. Potser el que més destaca és la constant referència a fils i pals

telefònics i elèctrics, amb algun estirabot com quan parla del barri de les Arenes i les giragonses “desagradables” pels seus

carrers. En el fons en aquestes descripcions sempre preval el prejudici (respectable, sens dubte) que les excursions s'han

de fer per territoris almenys amb una part considerable de verd. Comparant la descripció de 1966 i la de 1974, hom observa

com cada cop més els impediments “urbans” i els provocats per l'expansió de l'activitat humana i dels seus transports feien

d'aquest tram del camí un espai no gaire bonic. La durada prevista segons aquesta descripció era de 1 hora i 21 minuts.

La paciència excursionista, però, es començà a acabar. El 1975, Jordi Cadevall, Miquel Noguera i Manuel Vives van

denunciar en un article a la revista “Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa” la transformació que entre 1966, 1972 i 1975

havia sofert el camí, lamentant-se del seu procés de degradació imparable i denunciant el seu estat lamentable.

La seva descripció és semblant a la de Feliu Carreras, feta un any abans, però fent especial èmfasi en els sectors més

degradats:

“Sortint de Matadepera, del davant de la caserna de la Guàrdia Civil, es va cap a Santa Magdalena de Puigbarral i s'ha de vorejar la finca, ja

que està tancada (la primera vegada ja ho estava). A continuació es seguia per uns camps fins a trobar la carretera de Castellar passant per

Can Petit. Però ara hom ha de passar per entre les roderes, quasi petrificades, d'excavadores i camions i per entre les boires de pols que

aquests deixen. Així s'arriba a la carretera de Castellar del Vallès.

Passat Can Montllor cal traspassar una petita ciutat que allí ha sorgit (el primer any passàvem totalment a les afores de Terrassa) i després el

camí, ara ja urbanitzat, s'anomena carrer Aneto (menys mal que l'Ajuntament l'hi ha donat un nom muntanyenc). Per un pont que hi ha prop

d'allí es traspassa la via del tren i s'arriba al barri de Torresana on vàrem tenir la satisfacció de veure que allí se'n recordaven, doncs vàrem

llegir aquest cartell: 'M.R.Carpintería y Ebanistería decorativas. Camino de los Monjos, 5 bis. Torresana”.

Pel costat del cementiri s'arriba a la carretera de Montcada. Es segueix pel costat de Can Torrella (hom diu que allí es trobaven els monjos de

Sant Cugat i els de Sant Llorenç, doncs és la meitat del camí) i si abans es passava entre camps per anar a parar al cantó de darrera de Les

Fonts de Terrassa, ara el camí està tallat per l'autopista Terrassa-Barcelona. Tenim entès que aquest camí, com molts d'altres, és protegit per

la Diputació de Barcelona fins al punt que l'Ajuntament de Terrassa no ha pogut donar-li cap altre nom, com ja s'ha dit. Però aquesta protecció

oficial no deu ésser tan seriosa com diuen, ja que, us ho podem assegurar, quan l'autopista funcioni i estigui tancada, el camí quedarà

completament tallat.

A continuació es passa per uns carrers del cantó del darrera de Les Fonts i s'arriba a un dipòsit d'aigua.”

Es veu perfectament els motius pels quals aquests excursionistes denunciaven l'estat degradat del camí. El discurs, a més,

destila una fina ironia propera al cinisme quan parla de la preservació institucional dels camins històrics. L'objectiu dels

autors era informar als excursionistes de la malaurada pèrdua d'un camí que “si bé no era un gran itinerari de muntanya, era

una caminada entretinguda i a trossos bastant bonica, amb bona vista, per ser un camí carener, i que a més és un camí

d'importància geogràfica”. En aquest darrer punt es feien ressò de la particularitat geogràfica del camí per ser en realitat la

línia divisòria entre les conques orogràfiques del Besòs i del Llobregat, recuperant la vella idea de Montllor.

VERSIÓ 1.2 DE LA LLEGENDA

A l'article que acabem de comentar es fa una relectura de la coneguda versió 1.1 de la llegenda del Camí dels Monjos del

pare Solà. Segons els autors, la llegenda és la següent:

“Una altra llegenda conta que els monjos de La Mola demanaren al comte de Barcelona més terres per tal de fundar-hi un altre monestir. El

comte, que no deuria poder negar la petició dels monjos però tampoc deuria voler que es moguessin de la muntanya, convençut de què no

marxarien, els donà permís per instal·lar-se en un lloc on hi poguessin arribar sense passar cap torrent o riera. S'explica que, avisat de què els

monjos eren a la plana del Vallès, sortí i els trobà a Sant Cugat i d'allà no els deixà avançar. I a Sant Cugat construïren el seu monestir.”

Hem de dir que a hores d'ara desconeixem l'origen d'aquesta tercera variant, però semblaria, atesa la presumpta historicitat

que traspúa (el comte de Barcelona, un personatge històric contrastable), que es tractaria d'una nova reelaboració de la

“llegenda” original feta en ple segle XX.

EN DEFENSA DEL MEDI

Entrats els anys 80 del segle XX la reivindicació per la conservació i preservació del camí continuà ben viva. Especialment

actiu en aquest sentit fou Mateu Fusalba i Bosc, membre activíssim del Centre Excursionista de Terrassa entre 1946 fins el

21

1991 any de la seva mort, qui amb un relat volgudament preciosista, però directe, féu una nova descripció del camí. Llegint

el text hom veurà que Fusalba ens fa viure la pròpia excursió i demostra la sensibilitat del seu tarannà de bon excursionista:

21. FUSALBA I BOSC, MATEU. “Travessa de l'històric i medieval Camí dels Monjos. II. De Matadepera a Can Parellada”, Al Vent, núm. 44, octubre 1981, p. 35 i 36.


28 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 29

“Començarem la present caminada eixint de Matadepera per la carretera de Terrassa. A pocs metres abans d'arribar a la

caserna de la Guàrdia Civil, cal prendre a l'esquerra, una bonica avinguda que es denomina Passeig de Matadepera.

Seguint aquest ombrejat i senyorívol passeig s'arriba a la Plaça del cardenal Vidal i Barraquer amb la seva bonica creu de

pedra. Travessem aquesta plaça i seguim per el mateix passeig. Fineix la pista asfaltada i segueix la via, sobre una ampla

pista terrera, que davalla suaument pel llom de la carena entre bosc i torres d'esbargiment.

A la dreta nostra i a través dels pins s'ovira la veïna Carena dels Monjos i en el seu cavalcament, encerclada d'una tufuda

arbreda i de xiprers, l'ermita prohibida de Santa Magdalena del Puigbarral. A l'arribar al peu d'una característica torre

vermellosa mig amagada pels pins, al seu xamfrà i a la dreta, un vial condueix a la casa i a la font oculta i característica de

l'Espardenyera. Bona aigua i reclòs ombratge.

15 minuts.- Fi del gran passeig. Abans d'arribar a la darrera casa, cal trencar per la dreta, dins d'un pla obert, ombrejat de

pins i a on hi ha un banc de repòs semi-circular. D'aquí, cal davallar vers el fondal de la torrentera per dessota una

enfosquida clapa de bosc. Arribats al bonic i verdejat clotar del rierol de l'Espardenyera, cal seguir el camí que ressegueix

la oculta vall en direcció esquerra. Aviat trobem una cruïlla de camins. Prendre el de la dreta, que s'enfila directament per

dessota el tupit alzinar. Ascendim per les marjades bo i vorejant l'aprofundit llit d'un torrentol cobert de matollar. Passem

damunt l'inici d'aquest selvàtic curs d'aigua i faldejem suaument tot enfilant-nos pels més o menys còmodes rastres, en

direcció al cim de la carena, travessant les abandonades feixes d'antics conreus.

35 minuts.- Es guanya el llom del carener per dessobre els teulats de la casa de pagès de Can Petit. Aquí retrobem el

vertader Camí dels Monjos que seguirem per l'esquerra, tot i avançat pel fil del carener en direcció a sol ixent. Aquesta

carena queda tallada pel curs de la carretera de Terrassa a Castellar del Vallès. Cal travessar-la i seguir un ample i còmode

camí que comença a l'altra vorera. Atenció: molt perillós passatge a causa de la immediata corba que amaga el seu

trànsit motoritzat.

45 minuts.- Can Montllor. Gran i antiga masia casa de pagès, situada a frec del barri terrassenc de Sant Llorenç. Es voreja

per l'esquerra aquesta pagesia i ens dirigim dretament sens perdre alçada vers uns grans grups d'habitacles obrers.

Travessats aquests, recuperem per la nostra dreta el perdut fil del carener bo i avançant sempre, vers migjorn. Entrem en

un nou grup, denominat de La Grípia i passada una plaçeta de migrats arbres, avancem pel carrer del Mont Perdut i que

caldria denominar-lo del “Camí Perdut” a causa de la laberíntica planificació urbanística allí existent.

1 hora.- A devora d'un camp de joc de pilota, entre el darrer mur del dit carrer i una torre metàl·lica d'electricitat, s'inicia un

camí carreter. Seguir-lo per entre la pineda i conreus. Es deixen els pins en una sobtada corba i per el mig del conreu ens

dirigim vers la propera línia ferroviària. Passem per dessobre les vies del tren del Nord, mercès a un còmode pont. Molt

aviat, passat un migrat claper de pins, s'entra a la humil barriada de Torresana. Seguim pel camí que aquí denominen

carrer d'Àlava. Travessada una gran plaça circular, quasi deserta i amb parada d'autobús regular a Terrassa, avancem pel

carrer, acertadament denominat “Camí dels Monjos”. Gràcies sien donades al seu padrí batejador! Una vegada passada

integrament aquesta barriada, es voreja la tanca ponentina del grandiós cementiri terrassenc, el qual talla amb el seu

dilatat enclòs, l'antic traçat del camí que recorrem. S'arriba al peu de la carretera de Terrassa a Sabadell. Cal seguir unes

poques passes vers l'esquerra, fins arribar a la gran esplanada d'entrada al cementiri. Allí existeix una parada d'autobús

per anar a Terrassa i a Sabadell. Horaris cada 40 i 10 minuts d'hora, respectivament. Cal travessar la carretera i prendre un

caminal vorejat d'atapeïts i murats xiprers que mena a la propera casa.

1 hora, 30 m.- Can Torrella del Mas. Casa de pagès molt senyorívola i amb notables ornaments gòtics a la seva façana

principal a migjorn. Es voreja la tanca del jardí i per davant l'artística façana s'avança sempre pel llom del carener entre

bonics i ben cuidats conreus. A la dreta hom veu la concentració industrial de Santa Margarida de les Fonts.

1 hora, 35 m.- Cruïlla de tres camins. El central condueix a la xamosa i cabdalosa Font de Montserrat, situada dins l'ocult i

obagós fondal de la vall que tenim a l'esquerra. Cal seguir de front i passar al peu d'una torre metàl·lica d'elèctric. Aviat

nova cruïlla. El camí que comença a la dreta, porta a la propera casa de pagès d'Els Bellots.

1 hora, 45 m.- Cal deixar el camí carreter fresat que seguim, el qual, passant dessota l'autopista i per Can Sabater, porta a

Sant Quirze del Vallès. Seguirem per la dreta, un herbat camí que faldeja el verd marge desnivellat d'oliveres i ametllers.

Aquest encatifat camí, davalla suaument vers l'autopista i a la barriada de Can Parellada.

1 hora, 50 m.- El camí queda absolutament tallat per la filferrada de l'autopista. Com ha estat posssible l'aberrant sacrifici

d'un camí tan important d'història i estratègia vial? Caldria reconsiderar seriosament aquest absurd i lamentable cas. Cal

seguir un vial asfaltat dirigint-nos vers la dreta, vorejant la filferrada, fins arribar devora el curs de la Riera de les Arenes.

Seguir el curs de les brutes aigües per dessota els dos ponts de l'autopista. Passats aquests, cal seguir de front per la

pista motoritzada que condueix a un gran supermercat i a Les Fonts de Terrassa. Seguirem pel devora la vorera esquerra

de la riera, per la pista asfaltada i després per una voravia per a peatons.”


30 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 31

Fusalba s'altera definitivament quan recorre el tall radical que suposa l'autopista, de fet la supera per un itinerari distint a

l'actual. En comptes de girar vers Can Sabater del Torrent, el que fa és girar direcció a ponent fins al gran viaducte que es

construí al damunt de la riera de les Arenes, creua pel seu dessota i torna vers llevant en direcció al Centre Comercial.

Actualment aquest trajecte encara es pot fer, si es volgués.

Observem que Fusalba, al llarg de la descripció, intenta dignificar un tram que malauradament ha perdut part dels seus

encants rurals. També, com a bona descripció d'excursionista, convé precisar els detalls mostrats i la percepció d'elements

significatius per evitar la pèrdua. Només en el tram que ell anomena “Camí Perdut” veiem que la urbanització del barri de la

Grípia havien amagat definitivament el camí. Fusalba preveu una durada de gairebé dues hores de caminada.

L'any 1989, el mateix Fusalba conjuntament amb Francesc J. Suàrez i Joan Carles Alayó, efectuaren una nova descripció del

camí per a la publicació del Comitè Català de Senders de Gran Recorregut d'una petita guia amb el títol “Camí dels Monjos:

22

de Sant Cugat del Vallès a Sant Llorenç del Munt”. Abans de presentar la temporització dels diferents trams, però, feren

una breu disgressió històrica on s'apuntava un element innovador i mai considerat per estudiosos i excursionistes. Deien

aquests autors:

“És evident que la investigació històrica ens deixa la llegenda amb poques proves d'ésser certa i sense cap fonament, fins i tot quan cal

observar que la via romana que anava d'Ègara a Barcino, passava pel Castrum Octavianum i cobria possiblement el mateix itinerari que el

Camí dels Monjos.”

És a dir, els autors consideraren que el camí per les seves característiques es podria tractar d'una antiga via romana d'accés

al territorium del municipi d'Ègara. Fins el 1989, només Joan Montllor havia proposat un origen antic al camí apuntant que

fos d'època ibèrica. La nova proposta, tot i ser força suggerent, requeriria d'una investigació arqueològica de primer nivell.

Quan estudiarem les evidències d'època altmedieval potser podrem apuntar alguna idea al voltant de tot aquest tema.

22. ALAYÓ, J.C.; FUSALBA, M.; SUÀREZ, F.J. “Camí dels Monjos: de Sant Cugat del Vallès a Sant Llorenç del Munt”. Comitè Català de Senders de Gran Recorregut, FEEC, Barcelona, 1989, 63p.


32 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 33

Aportem també la descripció feta l'any 1989. A diferència de totes les altres descripcions presentades, l'excursió aquesta

vegada es fa des de Sant Cugat a Sant Llorenç. Així el tram de Terrassa comença quan ja es porten 3 hores i 5 minuts de

marxa i 10.880 metres de recorregut:

“3:05 [10'880 km] A uns 100 m. abans d'arribar a la masia de Can Sabater per l'esquerra i ja dessota l'autopista, surt un

altre camí (que cal seguir per poder retrobar de nou i dalt de la carena el Camí dels Monjos). Travessada l'autopista, cal

seguir per l'esquerra, en direcció a la benzinera. Prop d'ella prenem un corriol que ens portarà a un camí que, tot enfilantse,

ens durà novament cap a la carena. Deixem un camí a la dreta.

3:25 [11'870 km] Cruïlla. El de l'esquerra n'és l'originari “dels Monjos”. Avui es troba tallat per l'autopista i la recent zona

industrial d'Els Bellots. Cal continuar recte, per l'esquerra s'hi troba una vorada d'ametllers. El camí avança sempre pel

llom del carener entre bonics i ben cuidats conreus. Passem pel peu d'una torre metàl·lica d'electricitat. Uns metres

abans, i en una cruïlla de camins, hem deixat a l'esquerra el que porta a la masia dels Bellots. Continuem pel camí carener;

a poques pases, a la dreta, un altre camí porta a la xamosa Font de Montserrat, la qual és situada dins l'enclotall de la

primera torrentera, cara a llevant.

3:35 [12'900 km] Ens trobem davant de Can Torrella del Mas, casa de pagès molt senyorial i amb notables ornaments

gòtics a la seva façana principal de migjorn; voregem la tanca del jardí i prenem el camí vorejat de xiprers que mena a la

carretera de Terrassa a Sabadell. Travessada dita carretera, i situats quasi a la gran esplanada d'entrada al cementiri, cal

seguir vers l'esquerra en direcció al nucli urbà de Terrassa. Voregem la tanca de ponent del grandiós cementiri terrassenc,

el qual talla amb el seu dilatat enclòs l'antic traçat del camí que recorrem. Finalitza la llarga murada del cementiri, sempre

seguint de dret, travessem el barri de Torre-sana pel seu carrer, molt encertadament rotulat amb el nom de “Camí dels

Monjos”. Cal seguir-lo fins arribar a una gran plaça circular (Plaça de Vilardell), desprovista d'edificacions i amb parada

d'autobús urbà vers el centre de Terrassa. Seguirem pel denominat carrer d'Àlava, entremig d'un migrat claper de pins

per la dreta i algunes edificacions per l'esquerra.

3:57 [14'350 km] Arribem al pont de la Grípia que ens permet passar per damunt de les vies de la línia ferroviària de la

Renfe. Abans d'aquest pont i a la dreta, un camí porta al Baixador de Torrebonica. Passat el pont, el camí carreter

prossegueix pel mig d'una pineda i conreus fins arribar a una cruïlla (al peu d'una torre metàl·lica d'electricitat); cal seguir

per l'esquerra fins a una gran esplanada i camp de futbol situada a l'extrem sud del popular barri de la Grípia. Per poder

travessar aquesta laberíntica barriada que ha esborrat l'antic camí, es podria seguir, tallant en diagonal pels carrers del

Mont Perdut, Sierra Nevada, Camí dels Monjos, Cervera, Reus i Reis Catòlics. Però una millor solució és seguir el camp de

futbol, virar per l'esquerra i, al cap de pocs metres, prendre el carreró “Camí dels Monjos” fins arribar al carrer de Sierra

Nevada i després al de Cervera, Reus i Reis Catòlics.

4:15 [15'780 km] Davant del carrer del Vendrell, retrobem el camí carreter que porta a l'antiga casa de pagès de Can

Montllor; es voreja per la dreta aquesta masia i ens dirigim vers la carretera de Terrassa a Castellar del Vallès.

4:20 [16'400 km] Carretera de Terrassa a Castellar del Vallès. Cal anar molt amb compte en travessar-la, degut a la corba

molt tancada per l'esquerra. Davant, i pel llom de la carena, el camí segueix enmig de camps de conreu, farigoles, oliveres

i dessota les línies d'alta tensió. A l'esquerra i un xic ensotada tenim la masia de Can Petit. Continuem en direcció nord

fins arribar a la tanca de la finca de Santa Magdalena del Puigbarral. Cal remarcar la circumstància que actualment el

nostre camí es troba tallat i clausurat per un gran finca particular, encerclada de tanques per tot el seu extens contorn.

Això fa impossible, no sols el seu normal recorregut, sinó també tota lògica possibilitat de vorejat per ambdues bandes

aquest enclòs, situat damunt d'un carener on, pel seu vessant nord, s'hi troba la difícil i també closa vall de l'Espardenyera

i pel sud es troba artificialment tallat a pic a causa d'una massiva i abusiva extracció de terres i sorres. És més de lamentar

aquesta interrupció del camí perquè dins el clos d'aquesta finca, es troba la bellíssima ermita romànica de Santa

Magdalena del Puigbarral del segle XIII. Després de justificar-la improvisarem una variant del seu normal i originari

traçat. Seguirem la tanca per l'esquerra, finalitzada, baixarem pel dret, en direcció a la Riera de les Arenes i agafarem el

camí que va revoltant la finca, fins arribar a un corriol a la dreta que puja pel marge de la finca; novament arribats al camí,

per la dreta trobarem la porta de la finca; seguirem per l'esquerra fins a trobar la carretera de Terrassa a Matadepera.

4:57 [18'600 km].


34 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 35

Vegi's, en primer lloc, la volta que ja s'havia de fer per vorejar la finca que clou l'ermita de Santa Magdalena del Puigbarral. En

aquesta proposta el tram es realitza en un 1 hora i 52 minuts, i es recorren 7.720 metres. No varia excessivament de la que

féu el propi Fusalba vuit anys abans, però sí, en canvi, en la proposta de carrers a creuar al barri de Torre-sana i de la Grípia,

mostra del constant creixement urbà. Si comparem les diferents descripcions cada cop hi apareix més entramat urbà, de

manera que en dues parts, el camí, tal com es diu, queda totalment “esborrat.” Cal dir que la descripció de Fusalba i Suàrez

ens ofereix un seguit de petits plànols amb el camí marcat amb totes les variants, talls i entramat urbà.

L'any 1994 Joan Pont, Jesús Romero i Ferran Lozano van redactar un document intern titulat “Proposta de treball per a la

23

recuperació de camins del terme de Terrassa”. Es tractava de proposar mesures per a la preservació i conservació dels

camins històrics i rurals que envoltaven la ciutat i que pel desenvolupament inexorable de la ciutat corrien el risc de

desaparèixer definitivament o d'anar-se degradant com li succeïa al Camí dels Monjos. Aquest document intern de

l'Ajuntament de Terrassa evolucionà en una comissió de treball que durant els anys següents va promoure el Pla Especial de

Protecció dels Camins del terme de Terrassa. En la tria dels criteris de prioritat a l'hora de determinar la major o menor

importància del camí seleccionat, hom hi podrà veure els principis i la filosofia que varen guiar aquest document inicial. En

primer lloc es triava en funció del perill de desaparició del camí per la seva afectació per grans obres; en segon lloc en funció

de la seva significació especial, per exemple, d'ordre històric; en tercer lloc en funció de la seva importància dins la xarxa

bàsica contra incendis; en quart lloc en funció de la seva connectivitat amb altres termes veïns o si permetia la

circumval·lació del terme municipal; el cinquè lloc segons el seu abast intermunicipal; i en sisè lloc en funció de la seva

natura de camí local o interior. En el cas del Camí dels Monjos se'l situava dins el primer grup.

24

El 30 de setembre de 1997 s'aprovà definitivament el Pla Especial. Es tractava de fomentar d'una vegada per totes un seguit

d'accions preventives per a potenciar la preservació dels camins històrics que existien al voltant de Terrassa. Tanmateix, el

pas previ era identificar quins eren els camins a potenciar i preservar. Els raonaments utilitzats per a justificar el motiu del Pla

foren, inicialment, jurídics. L'article 339 del Codi Civil diu que són béns de domini públic aquells destinats a l'ús públic, com

els camins, canals, rius, torrents, ports i ponts contruïts per l'Estat, les riberes, les platges i altres anàlegs. I, pel fet de ser

domini públic, cal que d'una manera o d'altra es recuperin i es mantinguin, de forma que puguin ser realment utilitzats pels

beneficiaris d'aquest bé. Per la seva condició de camins rurals, l'article 182.2 de les Normes Urbanístiques del Pla General

d'Ordenació del 1983 (encara vigent l'any 1997), establia l'impediment a la seva modificació sense la corresponent llicència

municipal, a la vegada que obligava a que qualsevol modificació dels perfils tingués especial cura de les condicions

paisatgístiques. Malgrat la legislació, la comissió que estudià el Pla s'adonava que convenia desenvolupar la seva protecció

legal a fi i efecte d'incidir en el seu manteniment i millora, i sobretot en la recuperació de les vies en perill de desaparició.

El Pla demostra la voluntat de recuperar el traçat d'aquests camins per assolir dos objectius clars: reforçar les

comunicacions entre les diferents zones del rodal, i crear una xarxa de circuïts per a l'ús de vianants i bicicletes tot terreny,

ben senyalitzada i connectada amb diferents punts de la comarca. Una funció afegida és la de convertir-los en tallafocs, a fi i

25

efecte de prevenir i extingir possibles incedis forestals.

23. PONT, J.; ROMERO, J.; LOZANO, F. “Proposta de treball per la recuperació de camins del terme municipal de Terrassa”, Gerència Municipal d'Urbanisme, 1994, 9p. + annexos.

24. Pla Especial de Protecció dels Camins del Terme de Terrassa, març 1997. Exp. 1307/96. Aprovat al DOGC 2485 del 30 de setembre de 1997, p.11230.

25. Un altre objectiu previst era el de millorar el coneixement del patrimoni cultural de la ciutat, el de l'estudi de la toponímia del seu entorn, tant pel que fa al nom propi del camí com als noms de tot

allò que l'envolta: masies, accidents geogràfics, fonts, indrets singulars. El desig del Pla era el d'elaborar un petit inventari de la riquesa de noms de l'entorn terrassenc. Tot plegat, un bon propòsit

que fins ara no s'ha acabat de dur a terme.

En definitiva, hom observa quines foren les vies durant els anys noranta per tal de potenciar els camins d'origen històric:

convertir-los en pistes aptes per a bicicletes i potenciar-los com a vies d'accés ràpid en les accions antiincendis així com

utilitzar-los com a tallafocs. Una mentalitat que filosòficament es podria discutir, atès que el valor fort continuava essent les

seves potencialitats d'ús i no pas els valors culturals i històrics que destil·len, però que sens dubte ha permès que a partir de

principis del segle XXI, els camins històrics s'hagin tingut en compte, almenys en part.

El cas del Camí dels Monjos, camí número 1 dels camins seleccionats pel Pla Especial, és paradigmàtic per la part positiva i

per la part negativa. D'una banda ha estat sens dubte dels més potenciats per part de les institucions, però per l'altra,

almenys en una part del tram terrassenc (el dels barris de la Grípia, Can Montllor i polígon de Can Petit) continua esborrantse

irremeïablement. Veiem la descripció del camí que en fa el Pla:

“Camí de ferradura que uneix els monestirs de Sant Cugat i Sant Llorenç (la Mola). Aquest camí coincideix des de la seva entrada a Terrassa

fins a la zona del PRYCA amb el camí veïnal de Terrassa a Sant Cugat o via romana d'Ègara a Castro Octavianum, que arriba al centre de

Terrassa. Possiblement correspongui al camí de Santa Margarida recollit al cadastre, que enllaça des del carrer Colom cap a la casa de Santa

Margarida i travessant la riera cap a Can Sabater del Pla i el Camí dels Monjos, i de moment no és previst de recuperar la traça urbana, no es

contempla com a apart.

Entra al terme de Terrassa pel sud, fent de límit de terme amb Sant Quirze del Vallès. Antigament travessava la finca de Can Parellada, avui

urbanització, i la finca de Can Sabater del Pla (avui PRYCA i A-18) i continuava travessant els Bellots i Can Torrella. Travessa la carretera de

Montcada i segueix en direcció nord, travessant Can Viver (Torrebonica), la via del tren, la Grípia i Can Montllor.

Des de Can Montllor travessa la carretera de Terrassa a Sentmenat, entrant a la finca de Can Petit i Santa Magdalena de Puigbarral fins

arribar a la carretera de Terrassa a Matadepera. Seguint la carretera surt del terme de Terrassa i entra a Matadepera.

En diferents parts de camí trobem modificacions, algunes mig resoltes i d'altres sense solució. A continuació proposem un traçat, seguint en

tot el possible el traçat del camí ja existent i variants en els punts conflictius.

A l'entrada de Can Parellada es proposa seguir el camí entre les edificacions i el bosc que hi ha a la dreta del carrer Líbia, fins arribar al carrer

Egipte. Baixant les escales caldrà seguir l'avinguda d'Àfrica fins al carrer d'Alemanya. En aquest punt, l'opció més lògica és prendre el camí

paral·lel a l'autopista, pel costat de la tanca, fins enllaçar amb el camí vell de Terrassa a Sant Cugat i Barcelona.

Una segona opció és reclamar la construcció d'un pas elevat per sobre l'A-18, entre l'espai de PRYCA i el carrer de la Terra, i enllaçar amb el

traçat originari del camí. En la zona de la N-150 s'ha fet un pas elevat que permet fer la desviació del camí per evitar la carretera.

Segueix el carrer del Camí dels Monjos entre Vilardell i el cementiri enllaçant amb el carrer Àlaba i camí de terra i el pont sobre la via. En

aquest punt caldrà tenir en compte el Pla Parcial aprovat recentment per a aquests terrenys, ara propietat d'INCOSA. El traçat original

transcorria en direcció a Can Montllor, però ara cal fer un laberint per aprofitar el traçat dels carrers. La ruta que creiem més lògica és passar

per la part est seguint el límit urbà del nou Pla Parcial i després per carrer Pintor Mir fins al carrer Ignacio de Aldecoa i cap a Can Montllor.

En la zona de Can Montllor i Can Petit caldrà resoldre el traçat del camí al fer la urbanització del polígon industrial de Can Petit.

Finalment, l'últim punt a refer és el pas per Santa Magdalena de Puigbarral, on cal restituir el pas de persones pel traçat original o que el titular

proposi una modificació de traçat en l'àmbit de la finca.”


36 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 37

Al marge de la descripció, que potser no és del tot reexida, convé destacar que en aquest cas no es tracta d'un relat

d'excursionista, i que el que es pretén és proposar solucions per redreçar el traçat original d'un camí que ja es dóna gairebé

per perdut. És un discurs a la defensiva, o potser del tot realista, on s'observa la tendència descontrolada a l'erosió definitiva

del camí. Es tracta en realitat d'un prec ofegat a favor d'alguna acció redemptora. En tot cas, la seva inclusió en el text d'un

Pla Especial ja va ser un gran què. El màxim interès, i aquí hi ha la novetat del text que hem presentat, és el desig de

recuperar i preservar la memòria del traçat original, fonamental per entendre tant la seva lògica com els elements

arquitectònics i patrimonials associats al seu àmbit d'acció. En aquest sentit, és obvi que la connexió de Can Sabater del

Torrent a l'àmbit del Camí dels Monjos ha estat forçada per les circumstàncies, i que la raó de ser d'aquesta masia és en

funció i en la seva relació amb el camí vell de Sant Quirze a Matadepera. Aquests elements són els que ens han de guiar a

l'hora d'estudiar el camí a fi i efecte de no desvirtuar la lògica del traçat i sobretot, a l'hora de no mentir.

Fruit de la provisionalitat de les circumstàncies del camí, a partir de 1997, les descripcions entren en fase de letargia. Per

aquest motiu la pròpia Federació d'Excursionistes de Catalunya, en la seva descripció del PRC 31 corresponent al Camí dels

Monjos, es limita a fer brevíssimes referències sobre l'entorn o els elements més significatius al llarg del recorregut,

centrant-se només en oferir dades esquemàtiques al voltant del quilometratge i la temporització de la caminada, aptes per a

tot aquell qui utilitzi GPS, per exemple. A la pàgina web d'aquesta federació hom hi trobarà la següent descripció:

2:23h 9'770 km: Can Parellada

2:44h 1'619 km: Can Sabater del Torrent. Autovia A-18. Enllaç amb el GR 173 i el PRC 13.

3:23h 13'934 km: Can Torrella del Mas.

3:31h 14'528 km: Cementiri de Terrassa.

4:09h 17'127 km: Barri de la Grípia.

4:15h 17'560 km: Masia de Can Montllor. Enllaç amb el GR 97.

4:41h 19'207 km: Santa Magdalena del Puigbarral.

4:52h 19'968 km: Matadepera.

El tram de Terrassa a dia d'avui es podria fer en 2 hores i 29 minuts, i es recorrerien un total de 10,198km.

L'any 2003 s'aprovà el nou Pla d'Ordenació Urbanística Municipal a la ciutat de Terrassa. A la normativa adjunta que havia

de regular les iniciatives empreses es dedicaren un conjunt d'articles a la regulació general dels elements bàsics del

territori del sòl no urbanitzable. L'article 208 està destinat a la xarxa viària rural. El Camí dels Monjos, o el que quedava d'ell,

es regula per aquesta norma. Malgrat explicar que el POUM vol conservar en la seva integritat l'actual xarxa de camins

rurals en els plànols d'ordenació i que formen part del sistema viari; malgrat definir que l'amplada màxima dels camins

rurals no serà superior als quatre o sis metres; malgrat que es preveu que tots els camins rurals hauran de tenir la base en

bon estat i ser convenientment senyalitzats; malgrat aquestes disposicions, existeix un punt que pot introduir alguns

matisos. Es tracta del punt sis de l'article 208 on es preveu que en aquells sectors, on aquest Pla d'Ordenació preveu per al

seu desenvolupament la tramitació d'un Pla Especial urbanístic, serà aquest instrument el que definirà exactament la

jerarquia de la xarxa viària i dels camins rurals del sector que es desenvolupi. Així mateix el Pla Especial urbanístic

corresponent haurà de garantir la compatibilització de l'ús per al qual es destinen els camins, amb la seva integració

paisatgística. En definitiva, que allí on es prevegui un Pla Especial i hi coincideixi un camí rural, aquest estarà sotmès a les

necessitats del propi Pla, el qual valorarà l'ús i necessitat objectius del camí i provarà d'adaptar-lo paisatgísticament a la

nova urbanització del sector. 26

26. Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Terrassa, Normativa. Ajuntament de Terrassa, 2004, p.195-196.

Zones de conreu en desús a la zona dels Bellots al

costat de vegetació de ribera. Aquest sector patirà una forta

transformació en els propers anys. Fotografia: Autor.


38 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 39

Tres són els exemples, que s'analitzaran en profunditat on pertocarà, de plans especials que s'han realitzat al redós del Camí

dels Monjos. El Pla dels Bellots II, el Pla de Torre-sana, i el Pla de Can Montllor. En els tres casos hom pot veure ràpidament la

necessitat i l'ús que s'observa del Camí dels Monjos. El dels Bellots preveu un vial que resseguirà més o menys el tram

original del Camí; el de Torre-sana ja no el tracta, atès que el carrer d'Àlaba ja l'ha engolit; el de Can Montllor, tres quarts del

mateix. Què volem dir? Doncs, que malgrat la bona voluntat de la normativa, la determinació dels usos dels camins, la

valoració de la necessitat d'aquests i el concepte d'integració paisatgística, en realitat, no estan gens definits a criteri de

l'autor ni s'expliciten àmpliament quins són els criteris i els valors utilitzats per a l'anàlisi de cada un d'aquests elements.

Creiem que el dia a dia, la necessitat peremptòria d'ampliar els sectors industrials, la construcció prevista del mateix ramal

del IV Cinturó que el connectarà amb la C-58 i el propi desenvolupament urbanístic residencial, són elements molt

importants en els Plans Especials, i no més que els valors històrics, culturals, turístics, mediambientals, i podríem seguir,

que emanen d'un camí rural amb arrels antigues.

El mes d'abril del 2005 el conveni de col·laboració signat entre els ajuntaments de Matadepera, Sant Cugat del Vallès, Sant

Quirze del Vallès i Terrassa, dóna un nou impuls al Camí dels Monjos. L'objectiu és el de fomentar i promocionar el turisme

entorn del Camí així com generar nous àmbits d'oci i noves activitats turístiques, enteses com a dinamitzadores de l'entorn.

Repassant el text del conveni hom pot observar l'interès per promoure l'àmbit cultural i el natural, centrant-se en el

creixement sostenible i el respecte al medi ambient i al rigor històric. Aquest element és novedós, atès que al llarg del segle

XX simplement es dóna per sabut l'interès i el valor històric de la via, però en cap cas s'ofereix cap síntesi rigorosa i

treballada sobre els motius reals que el doten de valor històric. En el fons, mai ha estat un interès prioritari. Un altre element

significatiu del text del conveni és el de determinar un punt d'unió, una identitat territorial comuna, per part dels quatre

municipis, a fi i efecte de presentar-se conjuntament davant d'una possible estratègia de dinamització comarcal. Conjuntar

una estratègia basada en l'orientació al producte turístic, de base clarament econòmica, amb una estratègia concentrada en

dotar de contingut històric el camí per tal d'augmentar-ne la qualitat, sembla la millor manera per potenciar una via en franca

degradació. I aquest element, sense dubte, és clau en el cas de Terrassa.

Després de la signatura del conveni s'establí un projecte de treball a dos anys vista que pretenia passar a les fases

executives de la dinamització durant i a partir del mateix 2006. I així els quatre ajuntaments es van posar en marxa, cadascú

amb els seus propis productes. Durant el mes de gener del 2007 es van executar diferents treballs d'arranjament del Camí

dels Monjos, entre Can Montllor i el límit de terme amb Matadepera. Aquesta actuació va resoldre el recorregut del Camí

entre les finques de Can Petit i Santa Magdalena de Puigbarral, que es troben actualment en mans privades. L'empresa que

va executar els treballs és Naturalea Conservació SL.

El 21 de març del 2007 es va iniciar la senyalització de tot el Camí des de Sant Cugat fins al capdamunt de la Mola, amb la

previsió que durant el mes de juny ja estigués a disposició del caminant, conjuntament amb un nou plànol-guia.

Tanmateix, hom té la impressió que la fal·lera excursionista ha davallat de forma important en aquest camí. Malgrat que la

Ruta dels Tres Monestirs es fa cada dos anys, poques deuen ser les persones que realitzen la via amb la voluntat de

reconstruir la seva història i rememorar una zona rural diferent. De fet, de rural, ben poca cosa en queda. De manera que el

que probablement s'ha de convertir en objectiu de la seva “mise en scène” turística ha de ser el de recuperar la memòria

d'un espai rural en extinció gairebé definitiva. La memòria d'un camí històric que es perd. La memòria d'unes zones de

conreu i d'una activitat cultural humana en desaparició. La memòria de les extenses zones boscoses que cobrien el camí al

llarg de la història i que a continuació demostrarem. Recuperar la memòria d'un paisatge, que també és patrimoni. I a

continuació reivindicar, amb un pensament basat en l'equilibri i la preservació del medi, que el camí no s'acabi de degradar

definitivament.

27

Per acabar recordarem la relectura poètica de la llegenda del Camí que féu Ferran Canyameres l'any 1951. En ella la

llegenda magnifica la veu popular i el text escrit. Un text que perdurarà segurament igual que la llegenda. Potser no passarà

el mateix amb el propi Camí.

27. Fragments de “El Monestir de Sant Cugat”, de Ferran Canyameres publicat a “Com el Vallès no hi ha res”. “Geografia poètica”, Barcelona, Aymà ed., 1951, p.131.


40 · De llegendes i excursions

De Sant Llorenç del Munt

baixaven consirosos

i en càntic greu, profund,

monjos de peus polsosos.

Fugien d'un indret

obert a la pregària,

servents de Sant Benet

en vida solitària.

Fugien a través

dels camps i fent mil voltes,

i els jorns de mal carés

cantaven les absoltes.

Rieres i torrents

a posta contornaven

i càlzers refulgents

al pic del sol alçaven.

La lluna en el seu ple,

la processó guiava

per rutes on la fe

com els estels brillava.

Tiraven cap a mar

portats per l'alenada

que els feia delirar,

la vista al cel clavada.

El mar tan captivant

que veien de muntanya

el duien, caminant,

al cor en febre estranya.

Pro al bes d'un bon matí

rebut amb lletanies,

el dolç oreig marí

fou doll de profecies.

Al peu del bosc silent

que grimpa a Collcerola

captaren l'increment

de la pau camperola.

L'abat, com advertit,

beneí la contrada

i el lloc fou escollit

per a la llar sagrada.

El brum de la ciutat

que el mar esmorteïa

féu fort l'apostolat

que als monjos conduïa.

El cel s'obrí per ells

enmig de fèrtils terres

amb vinyes i olivells,

tresor de cups i gerres.

Els camps rogencs, bladers,

promesa d'abundància,

rebien dels vergers

matisos i fragància.

Amb resos i braó

el monestir bastiren

i amb gran devoció

en ell es recloïren.


ORÍGENS ANTICS?

El Camí dels Monjos · 43

Al marge del suposat origen ibèric que proposà Joan Montllor i la proposta de Joan Carles Alayó, Mateu Fusalba i Francesc J.

Suàrez en relació al fet que es tractés d'una via romana que connectava Sant Cugat amb l'interior del Vallès i amb la muntanya

de Sant Llorenç, se'ns fa difícil demostrar aquesta presumpta antiguitat. No perquè les idees siguin improbables sinó que els

vestigis arqueològics que hom pugui presentar per a justificar l'existència del camí, per ara, són poc determinants.

Per una banda, hom podria parlar del presumpte forn ibèric trobat a prop de la carretera de Castellar, sota de la carena del

Camí, prop de Can Montllor. Com ja hem dit anteriorment, aquest forn fou objecte de diferents disputes l'any 1970

orientades a millorar el seu estat de conservació. El problema és que la historiografia cada cop es decanta més per

considerar aquell forn d'una altra època, descartant l'origen ibèric. De poblament ibèric, al cap i a la fi, n'hi havia als rodals

d'Ègara, i de vies de comunicació n'hi devien d'existir, però asseverar que el Camí dels Monjos té un origen ibèric, a dia

d'avui, seria proferir una suposició totalment indefensable.

El que sí és defensable és el fet que el camí ha tingut sempre una morfologia totalment intel·ligent. Es troba al capdamunt

d'una carena, d'una serra, alliberat de la natura frondosa pròpia de xaragalls i torrents, no travessa cap torrent i per tant

facilita el transport tant a peu com amb bèsties de càrrega. La seva morfologia ens demostra que fou traçat de forma

totalment pensada. I això ens fa pensar en un probable origen antic, bo i entenent que els camins històrics han esdevingut

com a tals precisament per la seva facilitat d'ús en qualsevol època anterior al segle XX, on pel tremend desenvolupament

tecnològic s'han trencat barreres en molts sentits.

De totes maneres els raonaments al voltant d'un presumpte origen romà es mouen en el camp de les probabilitats, com en

el cas de l'origen ibèric. Dels romans en sabem més sobre la tècnica constructiva de camins, però en cap cas tenim indicis

arqueològics en el propi camí que ens facin pensar en un origen d'aquest tipus. Sí que és clar que des del Castrum

Octavianum (Sant Cugat) mansió propera a la Via Augusta, que connectava Arraona (Sabadell) i AdFines (cementiri de

Martorell, a l'església de Santa Margarida), en podria sortir un vial secundari que connectés amb l'interior d'Ègara. De fet el

tram de la Via Augusta que prové de Rubí vers Sant Quirze, al coll de la Creueta, creua amb el nostre Camí dels Monjos. Però

també en devien existir des d'Arraona directament cap a Ègara. Són probabilitats que convindria demostrar amb una

28

investigació arqueològica de primer nivell i amb el creuament de les dades que es tenen d'aquesta època.

Alguns historiadors de l'antiguitat han proposat que a on la documentació esmenta una “strata” o “strata publica”, molt

probablement s'està fent referència a una via d'època romana. Però hi ha un inconvenient, i és que en època altmedieval o

baixmedieval, la llengua llatina continua vigent en els documents, per tant ens preguntem per què havien d'anar a buscar

paraules diferents per definir el que la llengua llatina sempre ha definit com a tal? Entenem que l'atribució no és ni molt

menys concloent.

28. El darrer estudi de conjunt que s'ha realitzat sobre el territori de l'antiga Ègara data de 1999, i en tots els exemples que cita, així com en totes les descobertes arqueològiques realitzades al llarg

del segle XX, no en trien cap ni una que es pugui associar a l'àrea de pas del Camí dels Monjos. Els arqueòlegs a qui hem consultat els motius pels quals no s'han trobat restes, mostren també la

seva perplexitat. Per això diem que és un tema que necessita d'un tractament especialitzat i orientat. Vegeu GARCIA, G; OLESTI, O. “Terrassa i el seu territori a l'Edat Antiga: estat de la qüestió i

noves perspectives de recerca”, a Terme, núm.14, 1999, p.13-23. Begoña Corzo ja havia proposat l'any 1995 que “possiblement cal situar l'origen d'aquest camí que separa les conques del

Llobregat i el Besòs en una via romana que anava d'Egara a Barcino –l'antiga Barcelona- i passava pel Castrum Octavianum”, però no presenta cap argumentació que la validi. Vegeu CORZO

SUÁREZ, BEGOÑA. “Can Vilardell. Terrassa. Els Barris d'Adigsa”, núm.35. Generalitat de Catalunya, 1995, p.39.


44 · La realitat històrica El Camí dels Monjos · 45

El Camí dels Monjos al sector dels Bellots encara conserva una fesomia semblant a l'original de temps antics. Des del propi Camí s'albira

la seva continuació devers la Serra de Galliners. Fotografia: Autor.

I com que no volem deixar aquest punt sense proposar res, existeix un topònim que ens fa suposar un possible

assentament antic. Es tracta del topònim Vilardell. A l'actualitat tenim un barri que se n'hi diu i els carrers del qual han tapat

definitivament l'anomenat Torrent de Vilardell. Ni en època moderna ni medieval hem pogut documentar mai cap masia o

conjunt de població relacionada amb aquest topònim. La documentació altmedieval fins i tot només ens parla d'un locus de

Vilardell, és a dir, d'un espai entre administratiu i territorial, però sense més. L'etimologia del mot prové de vilare, el que

significa un espai apte per a poblament, però sense implicar en cap cas l'obligatorietat que mai s'hi hagi establert cap

comunitat humana. Però habitualment quan es fossilitza un topònim d'aquestes característiques és perquè en algun

moment de la història ha existit algun tipus de concentració poblacional. Ara bé, aquesta presumpta concentració es podria

haver donat en època andalusina, visigòtica, tardorromana, romana, ibèrica o fins i tot a l'edat del bronze! Als propers

apartats farem una proposta. El que sí convé destacar és que no és gens extrany trobar un topònim d'aquestes

característiques al redós d'un camí, i que si hi hagués hagut algun tipus d'assentament va ser petit.

EL CAMÍ A L'EDAT MITJANA

VAN FUNDAR ELS MONJOS DE SANT LLORENÇ EL MONESTIR DE SANT CUGAT?

De fet, si féssim cas a la llegenda, l'origen del camí hauria de ser medieval i l'haurien d'haver obert els monjos de Sant

Llorenç en el seu descens cap a Sant Cugat. Què hi pot haver de cert en tot plegat?

Sembla indiscutible que els monjos de Sant Llorenç NO van fundar mai el monestir de Sant Cugat. Pere Puig i Ustrell que va

29

dedicar la seva tesi doctoral a estudiar el Monestir de Sant Llorenç del Munt és qui més claror ha ofert a tot plegat. La primera

referència a una comunitat de clergues a Sant Llorenç data del 958, però se'n presumeix la seva existència des de temps

anteriors, tot i no estar del tot demostrada, les primeres notícies del Monestir de Sant Cugat, en canvi, daten de finals del s. IX,

de manera que aquest monestir seria anterior al de Sant Llorenç, fent difícil una possible fundació per part dels benedictins

llorençans. Que vinguessin de França només ho diu la llegenda. Explica Puig i Ustrell que l'origen de la vinculació de Sant

Llorenç del Munt al monestir de Sant Cugat no està tampoc ben documentada, justificant una possible pèrdua d'informació

determinant a causa de la desaparició de documentació original provocada per l'expedició d'al-Mansur del 985 que afectà el

monestir de Sant Cugat.

L'any 958 es té constància, com hem dit, de l'existència de Sant Llorenç, però no es manifesta cap tipus de dependència a

una casa mare o quelcom semblant. Vers el 973, en canvi, hom ja pot demostrar una dependència directa del monestir amb

el comte de Barcelona. En canvi, sí és verificable la dependència de Sant Llorenç del Munt a Sant Cugat a partir del precepte

del 986 emanat per la cancelleria del rei Lotari. Aquesta primera dependència amb Sant Cugat, però, tingué una durada

breu, atès que l'any 1013 torna a aparèixer a la documentació de Sant Llorenç la seva dependència als comtes de Barcelona.

29. PUIG I USTRELL, PERE. “El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa”. Diplomatari dels segles X i XI. Fundació Noguera, vol. I, Barcelona, 1995, p.41-102.


46 · La realitat històrica El Camí dels Monjos · 47

De fet, durant els mesos de maig i agost d'aquell any Ramon Borrell i Ermessenda dotaren el monestir d'importants alous,

com el de Matadepera, el Mur o l'església de Sant Esteve de la Vall, entre d'altres drets rendístics. Aquestes darreres

dotacions daten del 10 d'agost de 1013 on el comte expressa la voluntat que la casa de Sant Llorenç es constitueixi en

monestir. Els mots coenobium i monasterium apareixen per primera vegada a la documentació. De la mateixa manera que

el comte va voler promocionar el Monestir de Sant Llorenç del Munt, paral·lelament va promocionar el de Sant Cugat.

En aquestes dates és freqüent la intercessió de l'abat de Sant Cugat i dels seus monjos, atesa l'antiga dependència de Sant

Llorenç durant el període entre el 973 i el 1013. Algunes de les possessions van quedar encara en mans de Sant Cugat i per

tant hi tenien molt a dir. En aquesta freqüència hom hi podria veure una connexió important entre els membres de les dues

comunitats, de manera que hom també podria suposar l'existència del vial que comuniqués el dos pols de presa de decisió.

Al cap i a la fi, a partir del 1013 és segur que ambdues comunitats hostatgen monjos de l'orde benedictí, i per tant amb uns

interessos i orientacions espirituals comunes. En definitiva, que podríem acceptar certa mobilitat dels membres d'una

comunitat i l'altra al llarg del Camí dels Monjos, sense que en cap cas aquest Camí prengués aquest nom ni fos característic

per aquestes circumstàncies.

Tanmateix, fins el 1099 els dos cenobis viuen de forma independent, amb l'única dependència clara al comte de Barcelona.

Sembla clar que Sant Llorenç no deixà de ser mai una fundació menor en comparació a Sant Cugat, i la prova està en què no

rep privilegis papals, tal com els rebia Sant Cugat, i sempre dependrà de la jurisdicció comtal. L'única autoritat eclesiàstica

d'ordre superior vindrà de part del bisbe de Barcelona, i no és per atzar que aquest hi sigui ben present en l'acte de

consagració de l'església de Sant Llorenç l'any 1064.

Observem, doncs, que les versions 1.1 i 1.2 de la llegenda del camí, es fonamenten més amb la realitat històrica de la

dependència de Sant Llorenç amb el bisbe i el comte de Barcelona, que no pas la 1.0, que mostrava la intercessió papal.

Això ens demostra, entenem, que les versions 1.1 i 1.2 són elaborades al llarg del segle XX, i que proven de dotar de major

autoritat històrica, de major cientificitat, la versió transmesa per Vergés a finals del XIX.

Abans del 1087, en canvi, es produeix un altre esdeveniment particular. Sant Llorenç del Munt passa a dependre de l'abadia

francesa de Sant Ponç de Tomeres. Coincidint amb el ple desenvolupament de l'anomenada Reforma Gregoriana, on s'inicià

una ofensiva per part del papat romà per controlar tota i cadascuna de les cases eclesiàstiques d'arreu d'Europa, el monestir

passà a dependre d'una abadia mare. A la vegada, passen a dependre de Sant Ponç altres monestir com el propi Sant Cugat

o el de Sant Pere de Rodes. La historiografia catalana sempre ha acceptat que les relacions entre els cenobis catalans i el

francès foren efímeres. Potser és arran d'aquesta efímera relació, que es pot donar crèdit a la llegenda de “l'altra” Camí dels

Monjos, on s'indica que els monjos de Sant Llorenç van venir de França? Sense que la realitat fos aquesta, el que sí sembla

clar és la preservació al llarg dels segles d'un peculiar record d'aquesta curta dependència.

L'any 1098, i amb motiu del canvi de política exterior de Ramon Berenguer III, que trencà vincles amb la Santa Seu, el

monestir entra en l'òrbita definitiva de Sant Cugat, potenciant aquest segon monestir en detriment del primer.

En definitiva, no és que els monjos de Sant Llorenç, considerant les males condicions de la seva situació geogràfica,

construïssin el Camí dels Monjos, sinó que simplement feren ús d'aquest vial, que ja existia des d'antic, per dirigir-se a Sant

Cugat. I a l'inrevés.

El monestir de Sant Llorenç va dependre jurisdiccionalment de Sant Cugat fins el 1597, en que passà a dependre d'un nou

col·legi benedictí fundat a Lleida pocs anys abans. El monestir es va dissoldre definitivament el 1608, i el 1609 el bisbe de

Barcelona aprovà la fundació d'una confraria religiosa a l'església de Sant Llorenç, convertint-la en parròquia de muntanya.

El servei parroquial es perllongà fins a finals del segle XVIII, acabant la vida pròpia de l'església l'any 1802. Com veurem

d'aquí una estona, la denominació de Camí dels Monjos començarà just en el moment en què l'església de Sant Llorenç del

Munt deixa d'oferir servei religiós.

ANY 1040, PRIMERA NOTÍCIA?

Gràcies a l'intens treball que des de fa uns quants anys porta fent l'equip de paleògrafs i diplomatistes de l'Arxiu Històric de

Terrassa, format al voltant del doctor Pere Puig i Ustrell, director de l'esmentat arxiu, disposem d'una gran quantitat de

documentació dels segles X, XI i XII editada i a l'abast dels investigadors. El creuament de dades de l'ingent quantitat de

pergamins transcrits han permès en molts casos reconstruir el territori altmedieval del terme jurisdiccional del Castrum

Terracie, entitat territorial hereva de l'antic municipi romà d'Ègara. Malgrat l'enorme potencial d'aquesta documentació i

malgrat la gran quantitat de notícies de camins, vies, senders i corriols, ens ha resultat complicat poder-ne identificar cap

com a clarament relacionable amb el Camí dels Monjos.

En primer lloc convé dir que la denominació de Camí dels Monjos, com veurem, és de finals del segle XVIII, i que, per tant,

no la trobarem mai en documentació anterior. Bé, si fos el cas seria realment una sorpresa majúscula. Era propi d'aquella

època denominar els camins simplement com a “strata”, en el cas d'un camí important, o com a “via” en el cas d'un camí

secundari. Només en alguns casos la descripció d'un camí ens presenta els seus dos punts extrems, el de partida i el

d'arribada. A vegades tant sols se'ns informa del lloc d'on prové o del lloc on es dirigeix. Aquest és el cas del document que

presentarem a continuació, on entenem que podria fer referència al nostre camí.

El 9 de desembre del 1040 Seniofred i seus fills Sendred, Tedlèn i Adaleda van vendre al monestir de Sant Llorenç un seguit

de terres amb vinyes, cases, corts, un soler, trilles i arbres de diversos gèneres al lloc anomenat Banyeres. Aquest lloc la

historiografia l'ha identificat correctament amb l'entorn de l'actual Torre Mossèn Homs. A les afrontacions del paquet de

possessions veiem que a llevant afrontaven amb el torrent d'Arnella, que al sud afrontaven amb una “strata” i que a ponent

limitaven amb un terra d'un tal Lívol i “in strata qui pergit a Mata de Pera.” 30

30. SLM, 304.


48 · La realitat històrica El Camí dels Monjos · 49

Aquest camí que venia o anava vers Matadepera (depèn de com es vulgui traduir el text llatí) podria fer referència al Camí

dels Monjos, però per la localització del torrent d'Arnella i d'altres indicis podria fer referència al que es coneix com a Camí

Vell que va de Sant Quirze a Matadepera. Llastimosament no podem afirmar amb rotunditat que es tracti del nostre Camí. El

que sí podem afirmar és que, i això ho diem perquè en molta altra documentació consultada ens trobem aquesta

delimitació, els camins dins el territori que estem descrivint “provenien” o es “dirigien” a Matadepera, essent aquesta la

designació principal. En cap cas, en dates tant reculades hem trobat referències a camins que provinguessin o es dirigissin

al monestir de Sant Llorenç.

AL SEGLE XIII, EL CAMÍ S'ESCLARISSA

A partir de mitjans segle XIII gaudim d'una major quantitat de documentació gràcies als registres notarials. Constrastant la

documentació editada del segle XIII hem trobat dues referències que en aquest cas diríem que es parla del Camí dels

31

Monjos. La primera data del 4 de gener de 1214. Aquell dia Pere Bertolí féu testament. Pere era el possessor del mas de les

Bertulines, mas que a partir del segle XV canviarà de nom passant a designar-se com a mas Torrella. Aquest mas Torrella és

l'actual Can Torrella del Mas. Per aquest motiu ens situem per primera vegada en un document que parla d'un dels elements

arquitectònics principals del tram terrassenc del Camí dels Monjos.

Així doncs, aquell dia Pere Bertolí féu donació testamentària del mas de les Bertolines al seu fill Pere conjuntament amb tot

el seu honor, és a dir, amb totes les possessions pertanyents al dit mas. Aquestes podien trobar-se situades en diferents

llocs, però sobretot incloïen les terres més properes al mas. I nosaltres sabem que el Camí passa al costat mateix del mas.

Pere Bertolí diu que tot plegat es troba des de “la via que va prop del Mujal per aquella serra” fins la Serra de Lagastet. Sense

32

saber amb precisió quina serra deu ser la de Lagastet (probablement la Serra de Galliners), sí que podem afirmar amb tota

seguretat que “la via que va prop del Mujal per aquella serra” és el nostre Camí dels Monjos.

Quan es fa referència a Mujal s'està parlant de l'entorn de l'església de Santa Margarida del Mujal, a la banda de ponent de la

Riera de les Arenes. Si passés “pel” Mujal ho diria expressament, a més tenint en compte que per aquest espai hi circulava

una altra via històrica de primer nivell, és a dir, el camí ral que des de la vila de Terrassa es dirigia a Barcelona per Sant Quirze.

En canvi, la delimitació del document parla de “a prop” (prope illum) del Mujal, i l'únic altre camí que circulava a prop del

Mujal és el que estem documentant.

31. AHT. Fons notarial. Pergamí III-23.

32. El topònim de Serra de Lagastet és un únicum a la documentació terrassenca. El document original que trasmet aquest nom de lloc és en realitat un trasllat autèntic de l'original de 1214 fet el

20 de desembre de 1226, de manera que no seria insensat pensar en un possible error de còpia o de lectura del topònim real.

Vista aèria que permet visualitzar gairebé la totalitat del tram terrassenc del Camí dels Monjos (des del Carrefour fins a Sant Llorenç). La

zona de l'antic mas Sabater fins a Can Torrella del Mas és de la que tenim més informació a la documentació coneguda del segle XIII.

Part del tram original encara es pot observar des d'aquesta panoràmica, resseguint la carena del sector dels Bellots. Fotografia: Arxiu

Municipal de Terrassa. Reg. 41201.


50 · La realitat històrica El Camí dels Monjos · 51

33

Un altre document que parla del Camí dels Monjos és del 4 de març de 1248, quan Ramon Sabater i la seva esposa Pereta

van vendre a Pere de l'Om i a Berenguera una peça de terra al lloc anomenat Olzina. Si no fos per les afrontacions no sabríem

del cert on es trobava aquest espai. Però aquestes ens situen en terres propietat de Berenguer de Trullars, del mas Trullars, i

en terres de Llorenç Bellot, del mas Bellot. El cas del mas Bellot és evident que es parla de l'actual masia dels Bellots i el cas

del mas Trullars fa referència a un mas desaparegut però que també es situava en aquesta zona. A l'afrontació de ponent es

parla que la peça de terra limita “in strada publica et in serra”. Per aquest motiu crec que és lícit pensar que s'està parlant del

nostre Camí.

Amb detall observem que es parla d'una “strata publica” i per tant d'un camí diríem principal, important. La descripció de

“serra” ens situa de nou al document de 1214 de Pere Bertolí, i mostra el caràcter de camí carener i elevat.

EL CAMÍ A L'EDAT MODERNA

ENTRE ELS SEGLES XVI i XVIII: EL CAMÍ ES MANIFESTA

34

És a partir del segle XVI en què comencem a disposar de notícies inequívoques relatives al Camí dels Monjos. En el capbreu

realitzat per Miquel de Cruïlles i Requesens entre 1591 i 1597 es descriu una partida anomenada “Camp del Bosc” pertanyent

a Can Torrella, la qual limita amb el “camí públic que allí és, que va de Sant Cugat del Vallès a Sant Llorenç del Munt.”

Aquesta descripció mereix un mica de comentari. I és que sembla evident que en algun moment abans de 1591 es consolida

la definició dels extrems d'aquest camí públic. Ja hem vist que almenys durant el segle XIII i el XIV no tenim cap descripció

clara. Els motius, però, que porten a notaris, pagesos, traginers i caminants a denominar el Camí a partir d'aquests extrems

malauradament ens defugen.

En el capbreu que Pere de Fizes, castlà del castell palau de Terrassa, realitzà entre 1662 i 1667, apareixen més referències.

Entre elles podem destacar la d'una peça de terra a la mateixa partida del “Camp del Bosc” pertanyent a Can Torrella on s'hi

esmenta, al límit sud el camí que anava a Sabadell des de Terrassa, i a l'oest el “camí públich que allí és qui va de Sant Culgat

del Vallès a Sant Llorens del Munt”. Amb anterioritat a aquesta menció, en la descripció d'una peça de vinya en una partida

anomenada “La Rugada”, situada a prop de Can Montllor, i pertanyent al sastre Cosme Figueres, es diu que limita a l'est amb

el “camí per lo qual se va de la vila de Sant Cugat del Vallès a la capella de Santa Magdalena”. Cal dir, com veurem més

endavant, que la capella de Santa Magdalena ja no hostatjava la comunitat de monges magdalenes des de 1613, però que

romania en la memòria dels habitants de la zona com a element identificatiu i com a fitó territorial inequívoc.

33. AHT. Fons notarial, Capbreu [de Bertran acòlit] (1247-1251), fol.22v.

34. La informació i la majoria de dades d'aquest apartat provenen de les profitoses investigacions que està realitzant Francesc J. Suàrez, a qui li agraïm el préstec de la majoria de dades que

presentem en aquest apartat. Podreu consultar gran part de les seves troballes al seu treball inèdit “Els camins històrics de Terrassa”, desembre del 2006.

Observem, per tant, que el camí era conegut com el vial que permetia connectar el monestir de Sant Cugat o bé amb Sant

Llorenç o bé amb Santa Magdalena del Puigbarral. La dualitat d'orientacions, almenys en el capbreu de Pere de Fizes, és

freqüent.

Al llarg del segle XVIII disposem de més capbreus on les referències també apareixen. Precisament hem parat atenció a un

capbreu de la Infermeria de Sant Cugat del Vallès realitzat entre 1729 i 1736. A la descripció d'una peça de terra a la partida

del mas Trullars, proper al mas dels Bellots, s'esmenta “lo camí públich per lo qual se va de Sant Cugat del Vallès a la capella

de Sant Llorens del Munt”. Folis més endavant, en una peça de terra pertanyent a Can Torrella, es menciona “lo camí per lo

qual se va de la vila de Sant Cugat del Vallès a la parròquia de Sant Joan de Matadepera”. I una mica més endavant,

mencionant una possessió situada a la partida anomenada del mas Sunyer, abans Moragues, que es trobava situada prop

de l'actual via del tren, a la part nord, es diu que limitava amb “lo camí real de Sant Llorens, lo camí per lo qual se va de Sant

Cugat del Vallès a Sant Llorens del Munt”.

Elevat a la categoria de “Camí Ral de Sant Llorenç,” la memòria d'un monestir que havia reduït la seva activitat parroquial

gairebé als mínims, perdurava a la documentació amb molta més potència que en l'època del seu màxim esplendor. Per la

manera en què apareix descrit sembla que la via gaudeix de forta vitalitat com a connector a l'interior del Vallès.


52 · La realitat històrica El Camí dels Monjos · 53

EL CAMÍ FINALMENT REP UN NOM

No serà fins el 1792 en què trobarem la primera menció de Camí dels Monjos. De nou les raons ens defugen, bo i atenent que

el nom sorgeix just en el moment en què els dos monestirs han perdut gran part de la seva antiga força jurisdiccional. Per què

de cop i volta, i coincidint amb les darreres notícies d'activitat religiosa a Sant Llorenç, apareix aquesta particular

denominació? Les raons podrien semblar d'origen il·lustrat, és a dir, alguna autoritat religiosa que proposa aquesta menció;

però hom podria suposar un origen fonamentat en la veu popular. L'aparició, gairebé sobtada, ens deixa més aviat perplexos.

Malgrat tot, la menció no es generalitza excessivament, i conviu amb les més habituals “camí real de Sant Cugat del Vallès a

Sant Llorenç del Munt” (1797), “camí de Sant Llorenç del Munt a Sant Cugat del Vallès” (1801), “camino real que va de San

Lorenzo del Munt a la villa de Sant Cugat del Vallés” (1822) o “camino que va de San Cucufate a San Lorenzo” (1823).

L'Arxiu Històric de Terrassa disposa d'un valuós Atlas topográfico del término jurisdiccional de Sant Pedro de Tarrassa realitzat

pel geòmetra Pedro Moreno Ramírez l'any 1858. Aquest recull de plànols, conegut popularment com “Amillarament de Sant

Pere”, es realitzà a escala 1/2500 del territori rústic del llavors poble independent de Sant Pere. A les seccions 22, 23, 24, 26, 27,

28, 29, 30 i 36 es pot resseguir el traçat del Camí dels Monjos. El document és d'una importància cabdal a l'hora de determinar el

traçat més antic conegut del camí, que no deuria haver patit gaires modificacions en dates més reculades. Malgrat aquest

element, convé dir que en cap lloc de l'Amillarament es menciona el Camí dels Monjos amb aquest nom. També és cert que

molts altres camins que surten als plànols no reben cap menció especial. Però alguns altres sí. Tant sols en algunes seccions es

menciona una de les característiques geogràfiques del Camí, és a dir, que circula al capdamunt d'una serra. Així a l'alçada de

Santa Magdalena l'entorn rep el nom de Serra de Santa Magdalena i a l'entorn de la recentíssima via del tren (recordeu que el

tren arriba a Terrassa el 1856, i que l'Amillarament és de 1858), es menciona la Serra de l'Hostal de l'Arengada.

En altres plànols consultats a l'Arxiu Històric de Terrassa no hem vist la fixació de la denominació fins a finals del segle XIX.

Però, en canvi, ja es comença a utilitzar en la documentació de caire notarial. Així, en un inventari dels béns immobles de

Can Montllor realitzat el 28 d'octubre de 1863 es menciona que l'heretat Montllor limitava al sud amb diferents propietats,

una de les quals “se halla atravesada por el camino antiguo dels Monjos, que dirigía de San Lorenzo del Munt a la villa de

San Cugat del Vallés”, i a ponent quan termenava a prop d'una peça de terra amb oliveres i vinya “se vuelve a encontrar el

camino antiguo llamado dels Monjos”.

De tot plegat convé retenir que des de 1792, és a dir, des del principi, quan es fa referència al Camí, es fa en català. Malgrat

s'usi en la documentació administrativa el castellà, la menció és sempre en la llengua vernacle pròpia dels habitants del

sector. Aquest element ens fa suposar que probablement la introducció de la menció “Camí dels Monjos” prové

directament de la veu popular i potser no tant d'una relectura d'origen il·lustrat o administratiu, com hem apuntat abans.

Però, com que no ho sabem del cert, continuarem deixant totes les idees en fase de proposta.

Reproducció de la secció 36 de l'Amillarament de Sant Pere on es pot observar el Camí dels Monjos (remarcat en vermell), paral·lel al

torrent de les Monges (marcat en blau). El document és valuosíssim per a determinar el traçat original del Camí, almenys durant el segle

XIX. La Serra de Santa Magdalena connecta Can Montllor, passant per Can Petit i la capella de Santa Magdalena, fins arribar al terme

municipal de Matadepera. Fotografia: Autor (amb el permís de l'Arxiu Històric de Terrassa).


LA SERRA DE GALLINERS

[També coneguda com EL BOSC FOSC o la SERRA DE LAGASTET]

El Camí dels Monjos · 55

El Camí dels Monjos procedent de Sant Cugat entra dins el terme municipal de Terrassa per la Serra de Galliners. De fet, una

gran part del tram inicial serveix per limitar els termes municipals de Terrassa i de Sant Quirze del Vallès, almenys fins el

moment en que el Camí arriba a tocar les primeres cases del barri de Can Parellada. El tram boscà circula pel que havien

estat possessions de la masia de Can Amat de les Farines, que venint de Sant Cugat, es deixa a ponent. A mitjans segle XIX

destacava ja per ser una àmplia zona boscosa. El sector pertanyent a Terrassa, en concret, era un espai ple de pineda i

d'arbres fruiters situats en terres de Can Amat de les Farines. A l'actualitat, emperò, els estralls de diferents incendis que al

llarg dels anys 90 van devastar la zona, han fet desaparèixer la seva fesomia antiga, si és que llavors ja en quedava alguna

cosa de com era en segles anteriors.

Fent memòria convé que fem alguna consideració sobre el nom. I és que, malgrat que el nom sigui prou explícit, el topònim

Galliners sembla que té poc a veure amb l'aviram. Documentalment es testimonia el topònim des de l'any 985, on es descriu

35

una possessió que es trobava al comtat de Barcelona, al Vallès, “in Monte Gallinero”. Els anys 986 i 988 es parla de vinyes

36 37

“in montem Gallinario”. I el 1050 es menciona el “montem Gallinarium”.

La presumpte “Muntanya de les Gallines” fou descartada pel filòleg Joan Coromines. De fet al seu Onomasticon Cataloniae

38

no s'arriscà mai a tractar en profunditat la important quantitat de topònims d'aquest estil existents a Catalunya. Tan sols

analitzà el topònim Vall de Gallinera que es troba a la Marina Alta (Alacant). En aquest cas arriba a diferents conclusions,

entre elles la possibilitat que es tracti d'un entorn natural on hi proliferessin algun tipus de grans ocells objecte de caça, de

manera que es poguessin associar a un concepte més genèric com gallina. Però ell mateix descarta l'opció per ser poc

fonamentada. En canvi sí considera com a més que probable la derivació directa del concepte àrab Qala a-nähr, és a dir, “el

castell del riu”. En el cas de la Serra de Galliners, hom podria suposar que des de temps antic existís bona cacera, però sens

dubte l'opció del topònim andalusí és suggerent, malgrat que en el nostre cas l'únic “riu” proper seria la Riera de les Arenes.

Dependria d'on es trobés realment ubicat aquest pretès castell.

El que convé retenir és la dificultat de la filologia per donar resposta al topònim, el qual, malgrat tot, ha perviscut durant tots

aquests anys i encara es manté ben viu.

35. CSCV, 168: 28 de febrer del 985.

36. CSCV, 175: 18 de març del 986; 336: 27 de juny del 998.

37. El trobem a l'acta de consagració de l'església de Sant Quirze de Terrassa datada el 4 de desembre del 1050. Vegeu-la a ORDEIG, RAMON. “Inventari de les actes de consagració i

dotació de les esglésies catalanes” a Revista Catalana de Teologia, VIII, 2, 1985, p.453-455.

38. Un expressiu: “No tractarem, com a cosa clara (o ajornant-ho per als nostres continuadors), dels noms Galliner, Galliners, -nera, en general”, acaba amb les elucubracions. Tan sols

s'enfrontà al topònim Vall Gallinera del País Valencià. Vegeu s.v. “Gallinera”, de l'Onomasticon Cataloniae.


56 · La memòria dels espais El Camí dels Monjos · 57

Sobre el suposat castell potser caldrà parlar de la “Guardia” que apareix associada a la Serra de Galliners des de temps

medievals. El 13 de juliol de l'any 1005 es donen els límits extrems del terme del castell de Terrassa, i al límit sud es fa menció

39

de “ipsa guardia de Mont Galiner”. La historiografia ha associat aquesta guàrdia amb la també altmedieval “guardia que

40 41 42

dicunt Matarico”, que vindria a ser el mateix que el “podio de Guardia” que es documenta el 986 i encara el 1233.

Salvador Cardús i Joan Montllor van estar sempre d'acord en què si hom havia de situar una guàrdia, és a dir, un tipus de

torre o de fortificació de vigilància, a la Serra de Galliners, s'hauria d'ubicar a l'actual Turó de Can Camps, a Sant Quirze del

43

Vallès. Tanmateix Cardús sempre va reconèixer que no s'havia trobat mai cap resta arqueològica en aquell entorn. Fos com

fos, quan analitzarem el sector de la Mala Eixida, apartat que ve a continuació d'aquest, observarem que existia un camí, que

presumiblement era el nostre Camí dels Monjos, que ajudava a accedir, des del terme de Terrassa, a aquesta Guàrdia.

Centrant-nos ara en el Camí, l'acta de consagració de Sant Quirze de Terrassa de l'any 1050 ens ofereix una descripció ben

detallada del sector de la Serra de Galliners, i fins i tot dóna un seguit de referències que entenem inequívocament

relacionades amb el Camí dels Monjos. Així, en primer lloc hem de dir que el límit occidental de l'actual terme del municipi

de Sant Quirze, coincideix gairebé en un percentatge molt alt amb l'antic terme de la parròquia. I actualment el límit

coincideix amb el Camí dels Monjos. Així quan el 1050 es diu que a ponent el límit de la parròquia “pergit per ipsa via que

venit de Barchinona et vadit in carraria recte linea serra serra usque in podio de la Guardia” s'està fent referència amb tota

probabilitat al Camí dels Monjos. I es diu que prové de Barcelona! Aquest element dota sens dubte d'importància

estratègica el vial, a més de mencionar el Puig de la Guàrdia que hem esmentat. De totes maneres, el “recte linea serra serra”

ens fa pensar que potser el camí no hi passava directament.

La descripció continua dient que des del Puig de Guàrdia el límit del terme continuava per la Serra de Matalonga, passava

per sobre la rovira de Mata, es dirigia vers un puig sota de la dita Mata, per finalitzar al puig que anomenaven de la Illa.

Aquestes referències demanarien d'un estudi aprofundit per encertar-ne la seva ubicació. Tanmateix sí que podem

observar la menció constant a mates, a rouredes, a boscúria en general. Convé recordar el significat gairebé en desús de

mata, paraula sinònima de bosc jove d'arbrets i mates, tot i que al Pirineu pren el valor de bosc frondós i atapeït. Potser el

nom Mataric convindria relacionar-lo també amb mata? Hom ha d'imaginar que des d'antic el tipus d'arbre que cobria la

Serra de Galliners havia de ser en la seva majoria l'alzina i el roure. La menció a una rovira és inequívoca.

Les rouredes eren un bé molt preciat. Un tal Jofre fa donació el 1026 a Sant Llorenç del Munt de la meitat de “ipsa rovira de

44

Monte Gallinario”, aquella que estava a tocar de “suas fronteres”, és a dir, a tocar dels seus límits establerts. Aquest

document ens il·lustra el fet que aquestes rouredes estaven delimitades i no formaven part d'un bosc sense control, sinó

d'un entorn natural ja domesticat per l'home.

Pel que fa al Puig de la Illa, ben poc podem dir. Normalment s'ha associat aquest topònim a la formació d'illes fluvials

properes als rius i rieres, però en un context bosquívol se'ns fa difícil una explicació.

39. SLM, 118: 13 de juliol del 1005.

40. CSCV, 284: 25 d'agost del 992. El document limita un seguit de béns al nord “in terminio de Terracia vel in ipsa guardia de Matarico”. La ubicació i l'atribució a la guàrdia de Mataric del

“podio de Matarig” (CSCV, 1214: 30 de juny del 1196) demanaria un estudi profund.

41. CSCV, 173: gener-febrer del 986. Es descriu el límit del terme de l'església de Sant Feliu de Vilamilans: “de oriente in ipsa serra de val de Bastons et vadit usque ad ipso Pugo que dicunt Guardia”.

42. ACA, Cancelleria Reial, Pergamins de Jaume I, núm.497.

43.

CARDÚS, SALVADOR. “Terrassa medieval: Castells, esglésies i masos”, a Terme, 14, 1999, p.60-61.

44. SLM, 206: 17 d'agost del 1026.

En definitiva aquest era el paisatge que fa més de mil anys el caminant trobava en aquesta serra. I de fet, al llarg de tots

45

aquests anys fins al segle XX. Durant el segle XIX el bosc de la Serra de Galliners rebia el significatiu nom del Bosc de la Por.

46

Entrat el segle XX, Salvador Cardús, ens parla del Bosc Fosc o del Bosc Negre descrivint aquest sector. La Serra de

Galliners, abans dels incendis dels 90, estigué sempre coberta d'una espessa capa bosquívola. Actualment, hom hi pot

trobar alzines i roures en fase arbustiva, mentre que les pinedes existents són més recents en el temps.

Hem deixat pel final el topònim de Serra de “Lagastet” del qual ja n'hem parlat en apartats anteriors. Dèiem que la via que

circulava “prope illum Muialem” i que es dirigia vers la Serra de “Lagastet” molt probablement feia referència al Camí dels

Monjos. D'aquesta manera aquest “Lagastet” es trobaria situat a la Serra de Galliners. Sobre l'origen d'aquest topònim cal

anar amb moltes reserves, atès que es tracta de l'única referència coneguda. Podria ser una derivació de llagasta, sinònim

de paparra, però és només una proposta.

Des de finals del 2003, amb l'aprovació del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Terrassa, es preveu el

desenvolupament d'aquest sector de sòl no urbanitzable com a Parc Territorial. La superfície del sector de planejament és

de 73,09 Ha. Un dels objectius contemplats era que aquest espai esdevingués una àrea natural i paisatgística que permetés

definir l'inici d'un corredor verd que connectés amb els espais naturals de la serra de Collserola. La proposta de corredor ja

es preveia des de 1996, però està en constant evolució i el creixement urbanístic de les ciutats des de 1999, han frenat el

desenvolupament sostenible d'aquesta proposta.

A l'actualitat, el camí entra al terme municipal de Terrassa per dessota del Pujol Blanc, al capdamunt del qual hi ha una torre

de vigilància per a la prevenció d'incendis forestals. A continuació passa per una zona de bosc que l'any 1995 encara rebia el

nom de la Bigorra, fins arribar a una cruïlla de camins. Seguint en direcció nord hom deixa a l'esquerra un camí anomenat

“del Mig”. A la dreta es podria continuar en direcció a Sant Quirze del Vallès. Continua la carena fins iniciar el descens cap a

l'actual barri de Can Parellada, al qual s'hi accedeix pel carrer de Líbia. En aquest moment el traçat original del camí

desapareix completament. Actualment per realitzar l'excursió convé agafar l'Avinguda d'Àfrica en direcció nord fins a la

rotonda que es troba en connexió amb el carrer d'Alemanya. A continuació convé anar vorejant el camp de conreu que es

troba a mà dreta fins a Can Sabater del Torrent.

Antigament, però, el Camí dels Monjos, seguia el carrer de Líbia, un tros del carrer de la Guinea i el carrer d'Holanda en

direcció nord. A l'alçada de la cruïlla entre aquest carrer i el passatge de Luxemburg hom podia trobar la cruïlla entre l'antic

camí que provenint de Terrassa es dirigia a Sant Cugat del Vallès. Actualment aquest traçat antic també s'ha perdut. El Camí

dels Monjos, un cop arribava a l'actual carrer d'Alemanya, seguia en línia recta fins a travessar l'autopista C-58.

45. L'expressió exacta és de 1850, i es diu que el camí que va de Terrassa a Sant Cugat, fa el següent recorregut: surt de Terrassa pel barranc de la Torre del mas de la Castlania, actual

carrer Serrano, en direcció a Santa Margarita, un cop allí pren el camí que passa pel Bosc de Can Parellada i “de la Po”. El camí arriba al nostre Camí dels Monjos just al límit del terme

amb Sant Quirze i d'allí es dirigeix cap a Sant Cugat per la Serra de Galliners, por un “camino carretero en muy mal estado”. Vegeu la descripció completa a SUÀREZ FERNÀNDEZ,

FRANCESC J. “Els camins veïnals del partit judicial de Terrassa l'any 1850”, ACEPAC, Terrassa, 1996. Treball inèdit.

46. CARDÚS, SALVADOR. “Toponímia de Sant Llorenç del Munt”, al Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa, núm. 16, maig-juny 1926, p.57.


58 · La memòria dels espais

LES PARELLADES DE CAN PARELLADA

La masia de Can Parellada apareix ja als fogatges de Terrassa des de 1457. Es coneixen les diferents transformacions i

ampliacions realitzades durant la primera meitat del segle XVIII. Tenia dos molins propis i va ser una de les pagesies més

notables de la zona, atesa la seva ubicació en terres de gran fertilitat. La masia encara perviu a ponent de la riera de les

Arenes, i baixant del Camí dels Monjos hom la podia veure al capdamunt d'un pujol. A l'actualitat, i des dels anys 70, aquesta

vista s'ha perdut.

El motiu és la transformació del sector en una zona residencial que ha acabat donant lloc al barri de Can Parellada. Les

primeres edificacions es construiren on hi havia pròpiament les parellades de Can Parellada. Una parellada era la quantitat

de terreny que podia arribar a sembrar una parella de bous al llarg d'un dia. Es tractava, en tot cas, d'una peça de terra

considerable. Durant els anys 50 hom encara podia observar una gran extensió de terra conreada amb cereal, i el caminant

que arribava en aquell sector devia quedar impressionat per l'extensió de l'esplanada.

L'any 1984 ja es parla de la possibilitat de potenciar un parc a l'est de la urbanització, al redós del Camí dels Monjos.

Orientació que amb el pas dels anys, s'ha anat consolidant. La proposta de Parc Territorial per a la Serra de Galliners, dins el

context de la via verda del Vallès, ha acabat dotant de contingut i forma la idea inicial.

El barri ha acabat transformant l'antic paisatge rústic, el del camp de conreu, en un espai plenament urbà, domesticat per a

tal funció. Aquesta acció humana ha fet que el tram de Camí dels Monjos que es dirigeix cap al nord en direcció a l'actual

Carrefour hagi quedat aclaparat definitivament per l'entramat urbà.

LA MALA EIXIDA

Molt abans d'aquesta profunda transformació, les coses eren d'una altra manera en aquest sector. Un dels topònims

altmedievals associats en aquesta zona és el de Mala Eixida. Documentat només entre el 1014 i el 1155, ens ofereix un

seguit de consideracions sobre les característiques de la zona i, potser, del propi Camí. El topònim és rar, però a la vegada

d'un gran valor informatiu. Apareix sempre en català a l'interior dels documents en llatí, amb diverses formes com són

47 48 49 50

“Mala Eixida”, “Mala Exida”, “Male Exida”, “Malexida”, “mansum de Malexida” o “Malixida”. El seu significat és el de

Mala Sortida. Però cal advertir que abans de sortir cal torbar-se a l'interior d'algun lloc, i que en el voler sortir d'aquest lloc

passar per la Mala Eixida fos la pitjor elecció. Òbviament s'està descrivint un mal pas, atribució que podem assignar

perfectament a un camí.

47. AASA, 48: 13 de febrer del 1043 “in locum vocitatum Mala Eixida”.

48. AASA, 55: 23 de febrer del 1047 “in locum Mala Exida”; AASA, 58: 11 de novembre del 1051 “in locum vocitatum Mala Exida”.

49. DCM, 116: 25 de gener de 1155.

50. AASA, 172: 23 de desembre del 1114 “in mansum de Malexida”.

El Camí dels Monjos · 59


60 · La memòria dels espais

Sobre la seva localització exacta hem de confrontar els límits territorials que ens descriu la documentació. El 13 de maig del

1014 Llobet i Bonafilla van vendre a Guifré els drets i el domini sobre la meitat d'unes cases amb un solar, unes corts, sitges,

terres, vinyes, un molí amb el seu instrumental, pomers i altres arbres, així com uns recs d'aigua, que es trobaven a prop del

51

Mujal “ad ipsa Male Exida”. Es diu, a més, que a ponent el lloc limitava amb “ipso rio qui pergit ubique aut in ipsa riba ultra

ipsa aqua”, és a dir, amb el riu que va a tot arreu (ha de ser la riera de les Arenes, perquè a prop del Mujal quin altre corrent

d'aigua pot ser anomenat riu?) o amb la riba que hi ha a l'altra banda de l'aigua (del riu). D'aquesta manera ens podríem situar

a l'alçada de l'actual barri de Can Parellada. La descripció d'un molí ens hauria de situar a prop d'un torrent o de diferents

canalitzacions d'aigua amb suficient aigua per a fer-lo anar, almenys durant alguna estació de l'any, si és que el molí no era

per tot l'any. En tot cas l'any 1014 no se'ns menciona cap via associada al topònim.

El 23 de febrer del 1046 Otger va vendre a Guitard i a la seva esposa Ermengarda unes cases amb corts, casals, terres i

vinyes, que es trobaven “in locum Mala Exida”. En aquest cas el lloc afrontava a llevant amb la “strada” que anava cap a la

“Elzina” i cap a una Guàrdia. Per tant, amb els dos documents sabem que a ponent limitava amb la riera de les Arenes i a

llevant amb el camí que anava al lloc de l'Elzina i a una Guàrdia. Recordem aquestes dues darreres dades.

Poc menys d'un mes abans, el 31 de gener del 1046, Bernat i Rusca van vendre a Domnuç unes possessions al lloc dit Vidrer.

Aquest estava al voltant del que ara anomenem Torrent de la Font de Montserrat (com més endavant analitzarem). Es diu

que les possessions limiten a ponent amb l'alou “de ipsa Elzina” i amb un camí que anava a Matadepera. A ponent del dit

torrent l'únic camí que podia anar a Matadepera era “sens dubte” el Camí dels Monjos, el qual, per tant, passava a tocar amb

l'alou de l'Elzina. Just la mateixa “strada” que passava per la Mala Eixida!

El lloc torna a aparèixer l'any 1114 en el testament de Guillem Guadall. En una de les seves deixes concedeix al seu nebot

Arnall, fill de Pere Miró, els seus drets sobre el “mansum de Malexida”. No sabem si aquest mas disposava d'edifici o era

simplement un domini rústic. De fet, el 1014, cent anys abans, sí que es parlava de cases. El què volem dir és que no sabem

del cert si va arribar a existir un mas Malexida en dates posteriors. La documentació coneguda dels segles XIII endavant no

han donat llum sobre aquest tema.

Tornant al topònim Elzina, hem de dir que evoluciona en dates posteriors en Olzina, i que existeix encara al segle XIII. El 4 de

52

març de 1248 Ramon Sabater i la seva esposa Pereta, van vendre a Pere de l'Om una peça de terra al lloc anomenat “ad

ipsam Olzinam”. Afrontava la peça de terra, a occident “in strada publica et in serra”, a migjorn amb una tinença de

Berenguer de Trullars i al nord amb una tinença de Llorenç Bellot. Tant el mas Sabater, com el mas Trullars, com el mas

Bellots es trobaven situats a la part sud de l'actual terme de Terrassa, en l'espai que estem analitzant, i la “strada” pública i la

serra semblen el Camí dels Monjos.

De manera que entenem que és lícit creure que existia una via que comunicava l'alou o el lloc de l'Elzina/Olzina amb el lloc de

la Mala Eixida. Una via que ascendia en direcció a la Serra de Galliners devers una Guàrdia, i que l'accés en aquest sector no

deuria ser precisament fàcil.

51. SLM, 150: 13 de maig del 1014.

52. AHCT. Fons notarial, Capbreu [de Bertran acòlit] (1247-1251), fol.22v.

Sobre l'antiguitat del nom ben poca cosa podem dir. De fet es tracta d'un topònim que en el fons tenim documentat durant

poc temps; ja hem dit que a partir de finals del s.XII desapareix. Per l'entorn descrit hem estat temptats d'atribuir les cases de

la Mala Eixida a prop, si no eren les mateixes, del mas Sabater que ara estudiarem. Però potser es tracta d'una atribució un

pèl agosarada.

Bé, i un altre dubte sense resoldre. Aquesta Mala Eixida a quina sortida fa referència? D'on s'ha de sortir i a on s'ha d'entrar?

Potser és un límit territorial antic? Potser del propi terme jurisdiccional del castell de Terrassa?

LA BONA EIXIDA

El topònim Mala Eixida acaba desapareixent a mitjans segle XII. I curiosament el topònim Bona Eixida comença a aparèixer

a partir del segle XIII. Confrontant els documents que mencionen el topònim hom pot observar que la Bona Eixida es

trobava situada a prop de les terres del mas Sabater i de Can Parellada. Malauradament, però, els documents que tenim no

precisen cap localització exacte. L'any 1238 Arnau Sabater i la seva esposa Ramona reconeixent haver rebut de Vidal de

53

Boneixida uns 100 sous que els devia. Arnau Sabater era del mas Sabater. El 1241 Berenguer, abat de Sant Llorenç, féu

54

donació a Arnau Vidal de Boneixida, fill de Vidal, del mas de l'Olivera, situat a prop del mas Om. Si bé no sabem res del mas

de l'Olivera, sí podem situar el mas Om a prop del sector que estem analitzant. Però no és fins el 1288 que tenim una

referència directa al mas de la Boneixida. El 25 de novembre d'aquell any Pere de Boneixida i la seva esposa Elisenda van

vendre una peça de terra a Pere Riambau que tenien pel monestir de Santa Eulàlia del Camp (convé dir que la Mala Eixida

també pertanyia a aquesta casa eclesiàstica), que confrontava a llevant amb una tinença de Gerald de l'Om (del mas Om), a

migdia amb una tinença de Bernat de Bellver, a ponent amb la riera de les Arenes (de manera que ens ubiquem de nou al

sector oriental de la riera) i a tramuntana amb possessions dels propi Pere de Boneixida. A les subscripcions del document

el prior de Santa Eulàlia del Camp, Guillem d'Olorda, disposà una clàusula de reserva dels cinc sous que rebia tant per la

peça de terra en transacció com “super manso de Bonixida”.

Malgrat que no podem afirmar amb rotunditat comprovada que estiguem parlant d'una mateixa realitat quan mencionem la

Mala Eixida i la Bona Eixida, hom té la sensació que no estem parlant de llocs massa separats en l'espai. En tot cas, no

podem assegurar si es tracta la segona d'una continuitat de la primera, ni que es tracti de dues realitats que conviuen en un

mateix moment. Potser la primera proposta sembla més factible atesa la cronologia dels dos topònims, de manera que

podríem intuir que en algun moment entre el 1114 i el 1238 el mal pas fou refet per a facilitar l'accés. La cruïlla de camins

entre el Camí dels Monjos i el camí que venint des de Terrassa i passant pel Mujal es dirigia a Sant Cugat, podria ser un lloc

apte per a disposar ambdós topònims.

Una realitat paral·lela, i que convindria associar a la zona de la Boneixida, és l'aparició del cognom Parellada de la Boneixida,

55

també a mitjans del segle XIII. De nou, però, els documents que mencionen aquesta família no aporten cap element decisiu.

53. BA, 459: 13 d'octubre del 1238.

54. BA, 1102: 13 de gener del 1241.

55. BA, 771: El 5 d'octubre del 1239 Bernat de Parellada de Boneixida i la seva mare Guillema adquireixen els drets sobre dues parts d'una alzina a la Vinyallonga.

El Camí dels Monjos · 61


62 · La memòria dels espais

CAN SABATER DEL PLA

[També conegut com CAN SABATER DE SANTA MARGARITA, CAN SABATER DE LES ARENES o CAN

SABATER DE LA SERRA]

Es tracta d'una masia desapareguda. Actualment hi ha el Centre Comercial Carrefour, en una plataforma rebaixada.

Inicialment la masia estava situada al mateix nivell de l'actual autopista. Es trobava situada en un enclau estratègic de primer

nivell, just a la cruïlla entre el Camí dels Monjos i el camí que connectava Barcelona amb Terrassa passant per Sant Quirze.

La cruïlla, actualment inexistent, va ser engolida amb la construcció de l'autopista C-58 a inicis dels anys 70 del segle XX.

El mas es documenta per primera vegada amb el nom de Can Sabater l'any 1238. No sabem amb anterioritat quin nom podria

haver portat, i de fet tampoc sabem quin és l'origen de la masia. El 26 de maig d'aquell any Vidal Sabater i el seu germà Arnau,

fills del difunt Guillem Sabater i d'Ermessenda, reconeixen a les seves nebodes Guillema i Berenguera haver rebut la part

56

hereditària que els pertocava pel mas Sabater i les seves pertinences. Observem que els possessors del Mas Sabater porten

el cognom Sabater. A l'hora de determinar l'origen d'aquest cognom l'estudi de l'antroponímia i de la toponímia es troba sempre

el mateix problema: es tracta d'un cognom o de la descripció de l'ofici que realitza la persona que el porta? En el nostre cas tot

sembla indicar que es tracta d'un cognom ja consolidat, malgrat que en origen es tractés del denominatiu aplicat a un antic

sabater que exercia aquest ofici. Un ofici propi i habitual a l'interior d'un entramat vilatà, però curiós a l'entorn d'una masia.

Dit això, una altra referència inequívoca al mas la datem el 1348. Aquell any féu testament Pere de Parellada, apareixent com

a marmessors Pere Riambau i Antoni Sabater “del mas de ses Sabaters”. El document no torna a parlar del mas, però és

57

evident que estem parlant del nostre mas. En un llistat de noms de masos realitzat el 1413 pel notari de Terrassa Lluís

58

Agustí, surt de nom el mas Sabater, sense cap altre apel·latiu.

No serà fins al segle XVI en què apareixerà a la documentació escrita la denominació de Can Sabater de Santa Margarita, per

la seva proximitat a l'ermita de Santa Margarida del Mujal. Resseguint el registre de comunions i de confessions pasquals

que realitzava la parròquia de Sant Pere de Terrassa, hom pot conèixer de primera mà la nòmina dels habitants de les masies

de l'entorn terrassenc en segles tan reculats com els XVII o el XVIII. En el cas del mas Sabater, la família continua sempre

portant aquest cognom, i la quantitat de persones residents al mas oscil·la entre les 8 (anys 1649, 1659 o 1749), les 7 (anys

1715 o 1737), les sis (1662, 1749 i 1759), les 5 (1726), les 4 (1757) i les tres (1760).

59

Un d'aquests habitants fou Maria Rosa Sabater, qui el 26 de febrer de 1727, essent vídua de Josep Sabater prengué

inventari de tots els béns del seu difunt marit en els quals hi ha “tota aquella casa, mas y heretat anomenada lo mas Sabater

de Santa Margarida situat en dita parròquia de Sant Pere, part forana de la vila de Tarrassa, ab totas sas terras, honors y

possessions tant cultivas com hermas, y rocosas ab differents arbres fructíferos y disfructíferos en ella radicats”. A

continuació va descriure la resta de béns de l'interior de la masia de la següent manera:

56. BA, 400: 26 de maig de 1238.

57. PAHCT, 146: 28 de maig de 1348.

58. AHT. Fons notarial. Manuale de Lluís Agustí, 1413-1415, f.25v.

59. AHT. Fons notarial. Manual d'Emanuel Gualsa, 1727, f.209r-212v.

En la entrada de la casa: primo, una prempsa de fusta de un caragol ab son sitial de pedra y ab tots sos guarniments de fusta tot usat; ítem, dos

xapos de ferro ab sos mànechs de fusta usats; ítem, dos magallas de ferro ab sos mànechs de fusta usadas; ítem, tres càvachs de ferro ab sos

mànechs de fusta usats; ítem un magall de escarpell de ferro ab son mànech de fusta usat; ítem, unas arpias de ferro ab son mànech de fusta

usadas; ítem, un tallant de ferro per a llaurar usat.

En lo aposiento dit Manjador de dita casa: ítem, una taula llarga de fusta de pi molt usada; ítem, quatre banchs de fusta de pi ab quatre peus

quiscun molt usats; ítem una podadora de ferro ab son mànech de fusta usada; ítem, una mitja quartera de fusta usada; ítem, un mitg quartà de

fusta ab dos cèrcols de ferro usat.

En la cuyna de dita casa: ítem, uns clamàstechs de ferro usats; ítem, una pala de ferro per lo foch petita molt usada; ítem, uns llums de ferro

molt usats; ítem, uns esmolls de ferro usats; ítem, unas graellas de ferro mitgenseras usat; ítem, dos llums de ferro molt usats; ítem, una

paella de aram ab son mànech de ferro petita usada; ítem, una olla de coure gran usada; ítem, una olla de ferro gran usada; ítem, dos

cobertoras grans de ferro usadas; ítem, una destral petita de ferro ab son mànech de fusta usada; ítem, una cassa de aram ab son mànech de

ferro usada; ítem, una caldera gran de aram ab sa ansa de ferro usada; ítem, un ast de ferro usat; ítem, dos ganivets usats; ítem, un morter de

pedra ab sa mà de fusta tot usat; ítem, una pastera de tomba de fusta de pi ab tots sos guarniments tot usat; ítem, una sort de tarrysa ço és

plats, ollas, escudellas y cànters.

En lo seller de dita casa: ítem, un cup de fusta de roure de raig trenta càrregas usat; ítem, dos botas de cadireta de raig vint càrregas quiscuna

usadas; ítem, altra bota de cadira de raig disset càrregas usadas; ítem, altra bota de cadira de raig dotxe càrregas usada; ítem, altra bota de

cadira de raig sis càrregas usada; ítem, dos botas de mena de raig dos càrregas quiscuna usadas; ítem, un ambut gran de fusta ab son canó de

ferro usat.

En la sala de dita casa: ítem, un coffre gran de fusta ab son pany y clau molt usat; ítem, tres caxas molt usadas; ítem, un matalàs ab telas

blancas usat; ítem, dos flassadas de llana blanca usadas; ítem, quatre màrfegas usadas; ítem, una vànova encotonada usada; ítem, set lliuras

de fil de cànem; ítem, una caxa usada; ítem, unas arrecadas de or ab perlas; ítem, una pessa de or ab una pedra blanca y perlas; ítem, tres

tovallons de cotó usats; ítem, dos dotzenas de tovallons de cànem usats; ítem, unas estovallas grans encotonadas usadas; ítem, dos

estovallas grans de cànem mostrajadas usadas; ítem, dos tovallolas de lli guarnidas usadas; ítem, dos coxineras de tela usadas; ítem, deu

llansols de cànem usats; ítem, un llansol de bri guarnit nou; ítem, una camisa de bri ab mànegas de tela per dona nova; ítem, quatre culleras de

plata del mànech prim; ítem, una romana de ferro ab son piló ab la qual del pes prim s'i pesa disset lliuras y mitja.

En la cambra sobre lo mangedor de dita casa: ítem, un llit de pilars molt usat; ítem, un coffre sens pany ni clau molt usat; ítem, dos caxas llisas

molt usadas; ítem, nou lliuras primas de bri de cànem; ítem, sis lliuras de fil de cànem; ítem, dos gerras grans per posar oli usadas; ítem,

quatre camisas de cànem per home molt usadas; ítem, una flassada de llana blava usada; ítem, una capa de panyo portuguès molt usada;

ítem, una sort de ferros dolents.

En la cambra sobre lo estabbla de dita casa: ítem, dos llansols usats; ítem, un coffre usat.”

El Camí dels Monjos · 63


64 · La memòria dels espais

Repassant amb detall els estris que tenia la casa hom pot observar que es tracta d'eines eminentment funcionals, per a

treballar el camp, per a mesurar i contenir els cereals recollits, per a reservar el vi; al menjador de la masia, l'habitual taula de

pi per a un gran nombre de comensals, amb el seu corresponent banc. A les sales superiors i a les cambres, arques, caixons

i gran quantitat de peces de roba per vestir i per fornir els llits.

Uns quants anys més tard, el 1765, fou Maria Sabater, qui essent vídua de Joan Sabater, féu un nou inventari dels béns de la

60

masia. A diferència de l'inventari de 1727, es descriuen tres cambres addicionals, una sobre la cuina, una sobre el

menjador i una darrera dita “del graner”. En aquest graner la família hi tenia “un caixonet petit de fusta sens cobertó, ab los

títols y escripturas fahents per la possessió de dita casa y béns, en paper y en pregamí escrits”. Es tractava de l'arxiu de la

masia! Amb tota la informació que es podria extreure dels documents conservats, sí que hauríem pogut realitzar una

història detallada de la masia, però el més probable és que tota aquesta documentació acabés desapareixent amb el pas

del temps.

Per cert, una curiositat, al corral de Can Sabater, l'any 1765 hi havia “3 indiotas i 25 indiots petits”. Els nous animals vinguts

d'Amèrica ja estaven còmodament habituats a les contrades del Vallès.

La masia rebé el nom de Can Sabater de les Arenes en alguns moments del segle XIX i XX, per la seva proximitat a la riera de

61

les Arenes. Els editors de la “Iconografia Terrasenca” de Mateu Avellaneda reconegueren la masia amb aquest nom.

Tanmateix el nom més habitual continuava essent el de Can Sabater de Santa Margarita. I així apareix a l'Amillarament de

Sant Pere de l'any 1858 on hom pot veure amb precisió la seva posició privilegiada en una cruïlla de camins. Al dibuix

realitzat aquell any sembla destacar-hi una petita torre a l'ala oriental de l'edifici així com l'era de la casa. L'any 1896 la masia

62

rep el nom de Can Sabater de la Serra.

L'any 1933 Mateu Avellaneda féu un parell de dibuixos de la masia. Com a elements arquitectònics destacables hom hi

podia veure un edifici amb planta baixa i una primera planta on hi havia la sala i les cambres. Un portal dovellat amb una

finestra d'estil gòtic al seu damunt. Dos contraforts suportaven el mur de la façana, i al entrar als corrals, a mà esquerra, una

altra finestra d'estil gòtic.

La masia fou enderrocada definitivament l'any 1974 per a construir un gran centre comercial en el sector, que obligà a

rebaixar considerablement el terreny. Encara l'any 1980 el pintor Eduard Rosell Gil li dedicà un dels seus aiguaforts, basat

segurament en alguna fotografia presa potser per ell mateix. En ella es reconeix la masia com de Can Sabater del Pla,

63

denominació que en cap cas és anterior al segle XX. En ella hom hi pot observar els dos contraforts i l'entrada del barri. La

visió del quadre de Rosell sembla orientada vers oest, mentre que la de Mateu Avellaneda gira vers llevant. La façana que

descrivim estava orientada al sud.

60. AHT. “Fons notarial”. Decimum tercium manuale de Josep Antoni Puig i Gorchs, 1765, f.127r-128v.

61. AVELLANEDA, MATEU. “Iconografia Terrasenca”. Patronat Soler i Palet, Terrassa, 1963, p.174, amb un esbós biogràfic de Marian Trenchs.

62. PALET I BARBA, DOMÈNEC. “Estudio del Terreno Pliocénico de Tarrasa”, 1896, p. 95.

63. Aiguafort registrat amb el número 4547 del Museu de Terrassa. La data de la imatge, segons el mateix autor, és de 1974 i porta el títol de Can Sabater del Pla.

Reproducció del dibuix que Mateu Avellaneda féu de la

masia desapareguda de Can Sabater. Imatge extreta del

llibre “Iconografia Terrassenca”, p.174.

Una altra visió de la façana que dibuixà Eduard Rossell.

S'observa l'entrada del barri i uns arbres a l'exterior del

recinte. Fotografia: Autor.

El Camí dels Monjos · 65


66 · La memòria dels espais

CRUÏLLA AMB EL CAMÍ RAL DE TERRASSA A BARCELONA

Just a l'alçada de Can Sabater havia circulat, fins a la construcció de l'autopista C-58, anterior A-18, un camí que des de

Terrassa menava a Barcelona passant per Sant Quirze. D'aquest no queda cap tram original. El Pla Especial de Protecció de

Camins de 1997 ens diu que es tractava d'un camí carreter, que s'iniciava al centre urbà de Terrassa i que seguia el camí que

es deia de Sant Cugat fins a tocar el Camí dels Monjos un cop passat Can Sabater. Finalment entre Can Sabater del Torrent i

el límit del terme municipal de Terrassa amb Sant Quirze no es va arribar a trobar cap traça entre conreus i bosc. L'itinerari de

64

la autopista C-58 ressegueix la filosofia d'aquell camí.

El Camí dels Monjos travessava a l'alçada de l'actual carrer de la Terra i es dirigia cap al nord amb una pronunciada ascensió.

Paral·lel en aquest carrer encara circula la ombra de l'antic camí.

CAN SABATER DEL TORRENT

[També conegut com CAN SABATER DEL CORREU, CAN SABATER DE LA GIBERTA o MAS DE LA

GIBERTA.]

El Camí dels Monjos creuava el camí ral de Terrassa a Barcelona per Can Sabater. Tantmateix, la construcció de l'autopista va

fer que el traçat original quedés tallat. Per creuar l'autopista no hi hagué més remei que girar en direcció est i apropar-se a la

masia de Can Sabater del Torrent per circular per sota de l'autopista i passar a la zona dels Bellots. L'actual camí ha de fer

aquest gir per força. Aquest fet obliga a ultratjar la filosofia del camí de totes totes, i és que en el moment d'apropar-se a la

masia hom acabarà creuant el torrent de la Grípia, traïnt, com diem, l'axioma de no travessar cap riera ni torrent. Però

tampoc deixarem de ser monjos per aquest petit atemptat.

A Can Sabater del Torrent s'hi accedeix pel camí que, des del carrer de l'Aire, surt del polígon industrial dels Bellots, passa

pel darrere de la benzinera “Km 17” de la C-58 i per un túnel sota l'autopista. Pel nord s'accedeix per l'Avinguda d'Àfrica cap a

l'autopista, accés únicament peatonal.

65

Convé desmentir la historiografia recent que ha atribuït a Can Sabater del Torrent un antic mas Riambau datable vers 1240.

La investigació efectuada ens demostra que l'anterior nom de Can Sabater del Torrent era el de mas de la Giberta, almenys

66

fins a 1413. Amb anterioritat no hem sabut trobar el nom que rebia, ni cap documentació que en fes referència. En canvi,

sense descartar del tot que hi hagués un mas Riambau a prop de Can Sabater del Torrent, es tenen notícies d'un altre mas

amb aquest nom a l'alçada del mas Arenes Jussà, és a dir, de Can Gorchs, masia situada a l'actual Plaça de Catalunya. A més,

el mas Riambau, segons la documentació, es trobava a l'interior de la parròquia de Sant Pere de Terrassa, mentre que el de

Can Sabater del Torrent o de la Giberta sempre surt a l'interior de la parròquia de Sant Julià d'Altura.

64. Pla Especial de Protecció dels Camins del terme de Terrassa, març 1997. Exp. 1307/96. Aprovat al DOGC 2485 del 30 de setembre de 1997, p.11230. Vegeu la descripció completa al

camí núm.9 de l'annex III.

65. Salvador Cardús ho va proposar a la “Terrassa Medieval”, 1960, p.39. Les seves dades foren ratificades al catàleg de l'exposició “Les Masies de Terrassa”, Catàlegs del Museu de

Terrassa, 4, 1997, p.35.

66. AHT. Fons notarial. Manuale de Lluís Agustí, 1413-1415, f.25r.

Al segle XVII encara consta com a mas de la Giberta, però a partir de 1665 comença a aparèixer ja el mas Sabater de la Giberta,

regentat per Joan Ramon Sabater, sense dubte un descendent de Can Sabater de Santa Margarita que en aquelles dates es

67

dirigeix a la Giberta. El designatiu del Torrent el trobem a mitjans segle XIX i fa referència clara al Torrent de la Betzuca. El que

és un fet indefugible és que es troba just on toquen les parròquies de Sant Julià d'Altura, de Sant Pere de Terrassa i de Sant

Quirze del Vallès. És precisament en la descripció dels límits parroquials de Sant Julià d'Altura que es fa l'any 1757 que

68

resseguien el “torrent avall dret a casa d·en Sabater del Torrent, de la mateixa parròquia”. El torrent és el de la Betzuca.

En un plànol de 1870 apareix el mas amb el nom de Can Sabater del Correu. Però és l'única vegada que ho veiem. Sembla

clar que la masia en un moment donat esdevingué un punt de posta del servei de correus.

La construcció és rectangular, amb planta baixa i primer pis, i amb una coberta de dos vessants. La façana la trobem

orientada cap a migdia, perpendicular al carener i de composició simètrica. Planta baixa amb entrada i escala d'accés al pis

superior al fons, amb espinell. A la dreta, hom hi troba el menjador actual i la cuina. A la part posterior, els cellers. Al pis

superior s'hi troben els dormitoris. També hi ha corrals i dependències relativament noves, tant afegides com exemptes del

cos principal, al nord i a l'oest de l'edifici central. L'estat de la masia continua essent bo, de fet encara s'hi viu.

El mas fou catalogat com a edifici d'interès históric i artístic de Terrassa, l'any 1981, així com dins del Pla Especial de

Protecció del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Terrassa, 1984. El nou catàleg del patrimoni històric

terrassenc també preveu la seva incorporació.

EL FUTUR POLÍGON INDUSTRIAL ELS BELLOTS II

El Camí dels Monjos · 67

Un cop travessada l'autopista i enfilant el camí des de Can Sabater del Torrent que reprèn el camí original, ens trobem en una

de les poques zones amb un esperit rural. Diem esperit, perquè en realitat els darrers anys ha perdut substancialment la

seva funció de zona de camps de cultiu. L'any 2005 un estudi ja advertia que feia més de dos anys que aquest espai ja no es

conreava convertint els anteriors camps de cultiu en erms que esperaven més aviat una nova consideració jurídica dins un

69

entorn urbanitzat.

En realitat es tractava de les conseqüències de l'aprovació l'any 2003 del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal que va preveure

la transformació d'aquesta zona en un nou polígon industrial que rebria el nom de Bellots II. Conscients del canvi d'ús d'aquest

sector, els propietaris van deixar de cultivar, esperant el moment de la nova qualificació. El desenvolupament del POUM ha

portat a l'elaboració del Pla Parcial del Sector d'Activitats Productives Els Bellots, aprovat el 27 de desembre del 2006, on

70

s'estipulen les noves característiques del sector. Un cop el Pla es posi en funcionament el traçat original del camí acabarà

desapareixent.

67. AHT. Fons municipal. Capbreu de Pere de Fizes, 1662-1669.

68. El text està transcrit i publicat a BARÓ I CABRERA, ROBERT. “La divisió parroquial del terme del castell de Terrassa”, a Terme, núm. 12, 1997, p.21.

69. GERMAIN I OTZET, JOSEP. “La connectivitat i el cinturó verd de Terrassa en el sector verd de la ciutat”. Ajuntament de Terrassa, Medi Ambient, 2005, p. 44: “Cal subratllar que la major

part dels camps de conreu es cultiven, fins i tot aquells de mides força reduïdes o situats en llocs marginals. Això indica que els camps que resten erms no han estat abandonats per cap

tipus de condicionant agronòmic sinó perquè el seu propietari possiblement tingui altres perspectives per a aquests terrenys, ja que no seria difícil trobar qui estigués disposat a conrearlos

per poc favorables que fossin les condicions que establís la propietat.”

70. AGMUT. Expedient PP-BEL 01. Aprovat el 27 de desembre del 2005. Publicat al BOP, núm.49, del 27 de setembre del 2006.


68 · La memòria dels espais

El tram original del Camí dels Monjos en aquest sector serà substituït per un carrer més

o menys rectil·lini que connectarà la C-58 amb Can Torrella del Mas. Fotografia: Autor.

MASIA ELS BELLOTS

[També dit MAS SALOM?]

El Camí dels Monjos · 69

Aquesta masia és la que dóna nom al sector que estem estudiant. Es troba ubicada a l'interior del polígon industrial dels

Bellots, prop de la Riera de les Arenes i de l'Avinguda de Santa Eulàlia. Aquest mas fou mal identificat per l'historiador

Salvador Cardús com el mas Trullars que apareix documentat des de 1457, però en realitat es tracta d'un mas independent,

com veurem d'aquí una estona.

Amb el nom actual i com a masia consta des del segle XVII. Tanmateix, des del segle XIII ja tenim testimonis de persones

que residien en aquest sector que portaven el cognom Bellot. El primer interrogant a resoldre és l'origen d'aquest cognom. I

és que Joan Coromines quan analitza al seu Onomasticon Cataloniae els llocs catalans i valencians que porten aquest nom,

determina clarament que l'etimologia prové de l'àrab bollûț, que pot significar a la vegada “aglans”, “alzines d'aglà” i

“moixeres”. Malgrat que sabem que el sector sempre havia estat cobert d'alzines i rouredes, no creiem que els Bellot

prenguin el nom d'aquesta característica. Pensem, com Coromines, que es tracta de gent que prové de fora del terme del

Castell de Terrassa i que ja porten aquest cognom. Coromines arriba a proposar que es tracta, en realitat, de moriscos o

71

captius que arriben a la zona.

Ignorem totalment si l'Arnau Bellot que trobem entre 1227 i 1249 a Terrassa tenia cap ascendent o si ell mateix era un morisc

o un captiu. El seu fill Llorenç Bellot, entre 1248 i 1282, i el seu nét Antic Bellot, 1256 i 1295, tampoc ens donen pistes sobre

72

els seus orígens. Tan sols sabem que se situen en el sector de l'actual masia i efectuen diferents transaccions que han

deixat registre en els capbreus notarials. Cap notícia d'un mas amb el nom de Bellot. Aquesta absència a la documentació

podria no ser gratuïta o fruit de la poca perícia a l'hora de localitzar-ne notícies. La llista de masos que va escriure el notari

73

Lluís Agustí l'any 1413 ens fa sospitar una cosa.

El nom de Bellot o Bellots és inexistent. En canvi, hi ha una dinàmica curiosa a l'hora d'anar redactant la llista dels noms de

masos. Així, hom troba la següent seqüència: “Sabater, mas Salom, Truiàs, Bartholí, Johan Ramoneda, Coll, Moragues,

Mosterol, Arenes Sobirà.” La curiositat és que des del mas Sabater la seqüència sembla seguir en línia recta i en direcció

nord la nòmina dels masos, resseguint el Camí dels Monjos fins arribar al Mas Arenes Sobirà, que és l'actual Can Petit. Si

això fos cert, aquest “mas Salom” tindria moltes probabilitats de ser el nom antic de la masia dels Bellots. Malauradament

74

també és un nom que no apareix a la documentació coneguda anterior al segle XV, per tant tampoc podrem dir gran cosa.

71. COROMINES, JOAN. “Onomasticon Cataloniae”, s.v. El Bol·lot: “Si bé segons l'Alcover Moll a Terrassa i a Vic, expansió natural, sobretot per obra de moriscos o captius, car de fet el

trobo com a nom de dos homes tals, anys 1170 i 1178, en el Cartulari de Sant Cugat.”

72. BA, 545: Arnau Bellot; PAHCT, 7: Llorenç Bellot; PAHCT, 32: Antic Bellot.

73. AHT. Fons notarial. Manuale de Lluís Agustí, 1413-1415, f.25v.

74. A no ser que sota aquesta denominació “Salom” s'hi amagui en realitat el mas de l'Om, possessió que sí apareix de forma profícua a la documentació del segle XIII i XIV. Aquesta és

una proposta que necessita d'investigació addicional per ser aprovada o descartada.


70 · La memòria dels espais

Amb el pas dels anys la masia dels Bellots s'anà transformant en un edifici realment imponent. Actualment és de les masies més ben

conservades gràcies a què s'ha transformat en un business center de primer nivell. Destaca l'entrada al barri i el pou davant mateix de la

façana. Tan sols alguns pins al seu extrem oriental han sobreviscut al pas dels temps. Fotografia: Arxiu Municipal de Terrassa. Fons

Municipal de Terrassa. Reg: 8025.

Entre els anys 1649 i 1760, els habitants de la masia oscil·laren entre els 3 i els 10. Essent el període entre 1649 i 1715 un

moment en què només hi residien entre 3 i 4 habitants, mentre que entre 1737 i 1760 hi habitaren entre 6 i 10 persones. En

tots aquests anys els registres de comunions de Sant Pere de Terrassa registren la realitat de dos masos, el Bellots i el

Trullàs, eliminant la proposta que havia fet Cardús d'associar els dos masos en una sola realitat. Sí és cert, que alguns anys

apareixen els dos masos com a una sola unitat, demostrant que la seva interrelació és més que evident. Per exemple, l'any

1758 hi ha 11 persones aptes per combregar als masos Bellots i Trullars.

El mas Bellots apareix a l'Amillarament de Sant Pere de l'any 1858 ja de forma individual, sense rastre del mas Trullàs. En

aquest atlas de parcel·les es demostra “en primer lloc” la ingent quantitat de camins i viaranys que passaven per la masia.

Entre ells, evidentment, el Camí dels Monjos, que discorre al nordest de la casa. Les seves heretats arribaven fins al torrent

de la Grípia, en direcció oriental, i traspassaven la riera de les Arenes, en direcció oest. La Riera de les Arenes, en aquest

75

sector, sembla que oferia un bon pas per connectar les seves dues vessants. L'any 1896 la masia rep el nom de Los Vallots.

Respecte a la bona connexió entre les dues vessants de la riera de les Arenes, hem de dir que existia, almenys a la meitat del

segle XX, una carretera de terra feta expressa per a connectar els Bellots amb la part urbana de la ciutat de Terrassa. L'estudi

dels camins històrics, en canvi, no ha donat mai cap via relacionada amb aquest sector. El Plànol dels Camins Històrics de 1998

no ens proposa res de res. El que pot semblar una obvietat, però que és molt important tenir en compte, és la constant variació

de la fesomia de la riera de les Arenes, sotmesa de forma intermitent al designis de la pluja. Això ens fa suposar que per bé que

a finals dels 60 del segle XX existís una carretera, potser cent anys abans, o menys, el pas era absolutament diferent. El plànol

de 1858, per exemple, insinua un camí a la banda oest de la riera, però ni molt menys de la dimensió de la de 1958.

Després de perdre la seva entitat com a explotació agrària, la masia dels Bellots va convertir-se durant els anys 80 i 90 en seu

d'una Escola-taller relacionada amb el món de la jardineria, gestionada per l'empresa municipal Foment de Terrassa SA, però

actualment s'ha transformat en un restaurant i centre de convencions amb el seu corresponent business meeting center que

respon al nom comercial de Masia Els Bellots. El nou ús ha permès la restauració de tot l'edifici oferint-nos un aspecte esplèndid.

El cos principal de l'edifici presenta una estructura rectangular amb planta baixa, pis superior i golfes, que tenen deu finestres

que donen a la façana principal. La coberta és de doble vessant. La façana principal està orientada a migdia, perpendicular al

carener i de composició simètrica: porta d'accés dovellada, dos finestrons a la planta baixa, dos més d'estil gòtic al primer pis

a banda i banda d'un balcó central, i els deu finestrons corresponents de les golfes. A banda i banda de la primitiva

construcció encara es conserven unes dependències i un barri que es troben indicats en l'Amillarament de Sant Pere de 1858.

La planta baixa presenta l'entrada amb l'escala d'accés al pis superior, al fons, amb dos espiells, la cuina llar a l'esquerra, un

possible menjador a la dreta i el celler al fons. El pis superior queda distribuït en una sola sala i quatre habitacions (dues a

banda i banda de la sala). Les golfes presenten unes obertures de ventilació d'arc rebaixat i formant galeria.

75. PALET I BARBA, DOMÈNEC. “Estudio del Terreno Pliocénico de Tarrasa”, 1896, p. 95.

El Camí dels Monjos · 71


72 · La memòria dels espais

Vista aèria del complex d'Els Bellots quan encara hi havia activitat agrícola. El camí sinuós que puja, actualment ha desaparegut. A la

part superior hom hi pot veure el Camí dels Monjos. Fotografia: Arxiu Municipal de Terrassa. Fons Municipal de Terrassa. Reg: 7791.

MAS TRULLARS

Es tracta d'un mas desaparegut i que Salvador Cardús va entendre que es tractava del nom anterior del mas dels Bellots. La

documentació consultada, però, ens permet dir que es tractava d'un mas diferenciat als Bellots, malgrat que en algun

moment va passar a dependre del segon.

L'any 1243 documentem per primera vegada el mas de “Truyars” en una permuta entre Martí d'Om (del mas de l'Om) i

Ramon Sabater (del Mas Sabater). Una de les peces de terra en permuta, la que va rebre Ramon Sabater, es trobava situada

76

al lloc anomenat Olzines, “que est super mansum de Truyars”. Si recordem, ja parlàvem d'un lloc anomenat l'Elzina o

l'Olzina, quan mencionàvem una “strada” que passant per la Mala Eixida es dirigia vers aquest lloc. Creiem que estem

parlant del mateix espai, és a dir, d'un alzinar situat a prop del mas Trullars.

Existeix al segle XIII una família que porta el cognom Trullars, i semblaria coherent pensar que habitaven aquella masia,

malgrat que no s'ha pogut precisar. Coetani a la permuta, tenim notícies de Berenguer de Trullars i de la seva esposa

Elisenda Galceran, i són ben interessants. Un any després d'efectuar la permuta, Ramon Sabater, va vendre la rovira

situada a l'Olzina al dit Berenguer de Trullars i a la seva muller. Es diu, a més, que a la rovira hi havia cases edificades i que el

domini directe pertanyia a Santa Maria de Terrassa. Els drets sobre la roureda es van traspassar per 15 sous barcelonins de

77

tern.

78

Berenguer de Trullars era fill de Guillem de Trullars, el qual ja el tenim documentat al terme del Castell de Terrassa l'any

79

1177.

Trobem documentat novament el mas a la llista de 1413 just a continuació del mas Salom i abans del mas Bartolí. Tot sembla

indicar que la seva situació era al nord de l'actual masia dels Bellots, però no ho podem afirmar amb rotunditat.

Entre 1649 i 1726 els habitants d'aquest mas van oscil·lar entre les dues i les quatre persones. A partir de 1737 el mas

desapareix de les llistes fins el 1759 en què torna a manifestar-se conjuntament amb la masia dels Bellots, prova de la seva

dependència. Pensem que en realitat la relació amb els Bellots ja venia d'antic i que els dos o quatre habitants en realitat eren

masovers disposats pels propietaris dels Bellots. A partir de 1760 perdem totalment el rastre de la masia i, per tant, n'hem de

suposar la seva desaparició definitiva.

Pel que fa a la seva denominació, és obvi que es fa referència a una suma de trulls, on s'hi premsaria preferencialment l'oli i el

vi. Quedaria per esbrinar si el nom el pren d'aquesta característica o d'una persona que va portar aquest nom al mas. El fet

que ja es documentin al segle XII persones amb aquest cognom ens fa creure en la primera possibilitat.

76. AHT Fons notarial, Capbreu [de Bertran acòlit] (1242-1245), f.35r.

77. AHT. Fons notarial, Capbreu [de Bertran acòlit] (1242-1245), f.46r.

78. BA, 107: 3 d'agost de 1237.

79. SPT, 186: 22 de febrer de 1177.

El Camí dels Monjos · 73


74 · La memòria dels espais

TORRENT DE LA FONT DE MONTSERRAT

[També conegut com TORRENT DEL VIDRER]

Continuant el camí carener que deixa enrere la zona dels Bellots, hom troba un camí en direcció a la dreta que ens porta a la

Font de Montserrat. La font es troba al llit del torrent que pren el seu nom. La canonada està situada molt a la llera del torrent,

de manera que en moments en què circula molta aigua pel torrent es corre el risc de no trobar-la. La zona, a més, és propícia

a la inundació en moments d'alta circulació hídrica. Aquesta característica ens permet relacionar-ho amb el que explicarem

80

a continuació.

Examinada cartografia de finals del segle XIX hem pogut observar que l'actual torrent de la Font de Montserrat rep aquesta

denominació des de fa relativament poc temps. El nom anterior era el de Torrent de Vidrés. El topònim Vidrés permet

remuntar-nos al segle XI, on coneixem un lloc anomenat “Vidrero”, dins del terme del Castell de Terrassa, que apareix amb

certa freqüència en documentació que va pertànyer a l'església de Santa Eulàlia del Camp, primer, i al monestir de Santa

Anna de Barcelona a continuació.

Malgrat disposar de documents des de l'any 1031 en cap d'ells podem afirmar amb rotunditat que s'esmenti el Camí dels

Monjos tal com es coneixia en aquell moment. Sí trobem documentada una “strata publica” des del primer moment, però

probablement fa referència al que actualment coneixem com l'antic camí de Sant Quirze a Matadepera que circulava a

llevant del Torrent de la Grípia i abans de Torrent de la Betzuca.

En tot cas convé saber que el topònim “Vidrero” prové segurament de “Viridarium”, o el que és el mateix, d'una zona d'horts,

d'un verger. Per tant hem de suposar que ja des de ben antic el torrent de la Font de Montserrat i la seva àrea d'influència eren

una zona força fèrtil i abundosa d'aigua i d'horts. En ple segle XI, però, el conreu més extès en aquesta zona era el de la vinya,

que, per cert, sempre es situava a prop de torrents i xaragalls. El seu cultiu és ingent durant l'alta edat mitjana.

En una única referència datada el 23 de desembre de 1114, se'ns parla de la concessió testamentària que fa Guillem Guadall

81

a favor dels seu nebots, fills d'Arnall, del domini directe sobre el mas de Vidrer. Com ja se sap, la seva menció com a mas no

implica en cap cas la obligatorietat d'un edifici central. La seva existència, però, ens determina que s'havia cossificat un

patrimoni amb aquest nom. Amb posterioritat, el locus i el mansus altmedievals van acabar desapareixent de la

documentació, romanent només el nom fossilitzat en el torrent que discorria per aquelles terres. A la fi del segle XIX fins i tot

aquest nom s'acabà perdent.

80. Podeu veure una descripció de la font a “Fonts naturals del terme de Terrassa”, Ajuntament de Terrassa, Medi Ambient, 2003, p.61.

81. AASA, 172: 23 de desembre del 1114.

Encara es pot contemplar l'esplendor de la vegetació de ribera al propi

torrent i als xaragalls que hi menen la seva aigua. Fotografia: Autor.

El Camí dels Monjos · 75


76 · La memòria dels espais

CAN TORRELLA DEL MAS

[Antic MAS BARTOLÍ i MAS DE LES BERTULINES]

Un cop deixat a mà dreta el torrent de la Font de Montserrat, hom enfila el camí vers l'actual Can Torrella del Mas. El camí

actual passa a pocs metres a l'est de la masia, el camí original es dirigia vers l'era de la casa.

L'edifici actual està catalogat com a bé patrimonial d'interès històric i artístic de la ciutat de Terrassa. De fet, es tracta d'una de

les masies amb més qualitat arquitectònica de les que analitzem en el present treball. La façana principal està condicionada

per unes reformes considerables realitzades l'any 1862. L'edifici té tres plantes; baixa, primer pis i golfes. A l'interior de la

casa hom pot trobar encara una llar de foc de planta quadrada amb embut datada el 1771 i unes pintures murals a la sala

principal atribuïdes a l'artista Jacint Rodó. Des de la façana es pot observar una finestra gòtica geminada just al damunt del

portal. La investigació realitzada l'any 1997 sobre les masies terrassenques va poder descobrir que alguns elements del

82

mobiliari del menjador eren obra de l'ebenista Blasi de la ciutat de Puigcerdà, i que foren treballats l'any 1929.

La masia continúa habitada a l'actualitat i està protegida per tanques de seguretat a tot el seu entorn. El seu aspecte general

recorda el de les cases fortes de la baixa edat mitjana, amb un edifici a manera de torre de defensa.

El nom de Can Torrella del Mas és relativament recent. Amb anterioritat sempre s'havia anomenat Can Torrella o Mas

Torrella, almenys des de finals del segle XV o prinicipis del XVI. Abans, el nom de la masia era el de Mas Bartolí o de les

Bertulines.

El mas de les Bertolines l'hem documentat per primera vegada l'any 1214 moment en què Pere Bertulí fa testament. En ell fa

donació testamentària al seu fill del mas “de Bertulines” amb tot aquell honor que disposava des del camí que anava a prop

del Mujal per sobre de la serra en direcció a la Serra de Lagastet, que ja hem vist abans que feia referència a la Serra de

Galliners. Alguns indicis ens fan pensar que el nom de Bertolí l'adquireix després del seu matrimoni amb Maria Bertolí. Hi ha

un document clau.

El 7 d'abril de 1238 Guillem Boquer definí a Berenguer d'Ametller i a la seva esposa Guillema, filla del difunt Pere Bertolí “vel

83

de Baseya”, els drets sobre el mas de Riba. Apareix Pere Bertolí anomenat també de Basea. Aquest segon topònim cal

relacionar-lo amb l'antiga masia de Can Bosch de Basea, enderrocada a finals dels 60 del segle XX, que estava a l'actual barri

de Can Jofresa. En el testament del 1214, a més del seu fill Pere, en destaquen Bernat i Guillema, a qui li dóna el mas de Riba!

També fa una donació testamentària a Bernat de Basea, que és cosí seu. De manera que el Pere Bertolí “vel de Baseya” és

evident que es tracta del nostre home.

82. ”Les Masies de Terrassa”, Catàlegs del Museu de Terrassa, núm.4, 1997, p.37.

83. BA, 358: 7 d'abril de 1238.

El Camí dels Monjos · 77

Interior de l'era de Can Torrella del Mas dibuixada per

Mateu Avellaneda. El Camí dels Monjos sortia originalment

de la dita masia. Actualment cal donar una volta important

per l'est. Imatge extreta de la “Iconografia Terrassenca” de

Mateu Avellaneda.


78 · La memòria dels espais

El document de 1238 continua, i explica que Pere de Basea adquirí a Ramon de Riba, pare difunt de Berenguer d'Ametller, el

dit mas Riba segons estava escrit en un document signat pel prevere Guillem de Móra, datat l'1 de desembre de l'any 1198!

La referència en aquest “instrumentum deperditum” és un caramel per a diplomatistes.

En definitiva, el què volem dir és que el nom de Bartolí o de Bertolines podria ser força proper al testament de Pere Bertolí, i

que per tant podria fer referència a un nou mas edificat a finals del segle XII o inicis del XIII. D'altra banda podríem suposar

que Pere de Basea es va casar amb la pubilla del mas Bartolí, Maria, i adoptaria el nom del mas, com molt freqüentment

succeïa en aquella època. El que sí és clar és que Bertolines o Bartolí no es documenta amb anterioritat a 1214. L'etimologia

de Bartolí no ens ajuda gaire a discernir els possible orígens del mas. El diccionari d'Alcover-Moll menciona una reducció

hipocorística d'un suposat cognom francès Bartholin, derivada de Barthelemy. Tanmateix un context afrancesat en

aquestes èpoques hauria de demostrar-se amb molta contundència, i per tant ho posem en dubte.

Coneixem un Arnau Bartolí, probable descendent d'aquesta família, entre el 1297 i 1302, en què fa de testimoni en diversos

84 85

negocis. A finals del segle XIV, en canvi, apareixen Guillem Bartolí i la seva esposa Elisenda. Poc més sabem d'aquest mas

ni de la família al llarg del segle XIV.

Tornem a saber coses en la llista de masos de 1413, en què surt el Mas “Bartholí” a continuació del mas “Truiàs” i abans de la

86

casa d'un tal Joan Ramoneda. L'any 1455 encara surt documentat el mas Bartolí, però a finals del segle XV canviarà de nom

per passar-se a dir mas Torrella. Poc sabem de les circumstàncies del canvi ni de la procedència de la persona amb aquest

87

cognom.

Can Torrella esdevé a partir del segle XVII una masia amb força gent, però amb algun descens brusc que demanaria algun

tipus d'investigació. Així entre 1649 i 1659 hi vivien entre sis i nou persones, mentre que el 1662 tan sols se'n testimonien

quatre. A partir del segle XVIII, però, els habitants de la masia sempre oscil·laran entre els set i els dotze, essent sempre la

família amb el cognom Torrella la propietària. El 5 de juliol de 1737 s'aixecà inventari dels béns del difunt pare de Pau

Torrella. És inequívoca la descripció inicial de l'entrada de la casa que es diu és “del mas Torrella àlies Bertrolí”. Més de trescents

anys després del darrer Bartolí la masia encara manté viva la memòria d'aquella família antiga. Era també important

recordar el nom antic de la masia i per tant l'origen de les possessions, a fi i efecte de poder demostrar l'antiguitat d'alguns

dominis. El fet és que en el dit inventari es descriu una entrada, la cuina, el celler, “lo aposento dit del costat de la torra de dita

casa”, “lo aposento del mitg de la sala de dita casa”, “lo aposento del cap de la escala”, “lo aposento del cap de la sala a la

part esquerra”, “lo aposento del balt de dita casa” i la cort dels bous. A la cort hom hi podia trobar diversos bous i burros,

probablement de càrrega. No sembla gratuïta aquesta presència atès que la masia es trobava situada en una cruïlla de dos

camins importants: el Camí dels Monjos i el Camí de Terrassa a Sabadell que passava per Can Barba de la Pedra Blanca.

Podria ser que Can Torrella hagués estat punt important de l'activitat dels traginers de la zona.

84. PAHCT, 40, 49 i 51.

85. PAHCT, 177 i 178: 22 de desembre de 1362.

86. AHT. Fons notarial. Manuale de Lluís Agustí, 1413-1415, f.25v.

87. Vegeu el canvi de nom documentat a CARDÚS, SALVADOR. “Terrassa Medieval, visió històrica”, p.38.

Vista aèria amb Can Torrella del Mas a l'esquerra. S'indica amb línia vermella l'actual curs del Camí dels Monjos. Amb línia blava l'antic

traçat. Just davant de Can Torrella s'observa el que resta del Camp del Bosc, part a l'interior del Cementiri, part a l'exterior. Fotografia:

Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 827. La imatge està tractada.

A l'actualitat Can Torrella encara és de les poques masies que no han estat engolides pel creixement urbà de Terrassa. En

l'epoca en què la ciutat de Terrassa estava a una distància semblant a la de Sabadell, l'espai al voltant de la masia es diu que

era el lloc triat pels joves de Terrassa i de Sabadell per tal de resoldre les seves diferències a pedregades. Uns i altres

arribaven a la zona del duel cantant amb veu alta les seves cançons de batalla. Dels de Terrassa, per exemple, es coneix la

següent:

Els de Sabadell

si voleu venir

a fer pedregades

demà al dematí.

Allà a la riera

ens hi trobarem

i en ser a Can Torrella

ens barallarem.

88. DDAA.”Terregada. Apunts sobre folklore de Terrassa”, Ed.El Mèdol, Tarragona, p.27.

A la nostra colla

tenim el Moixei (Solà),

porta la bandera

i és el més valent.

I a la seva colla

porten en Bernat

porta la bandera

i és el més covard. 88

El Camí dels Monjos · 79


80 · La memòria dels espais

LA FONT I LA MINA TORRELLA

Un altre element important en el sector és l'aigua. Hom disposa de la font de Can Torrella a poc més d'un centenar de metres

89

de la masia en direcció cap a l'est i descendint al capdamunt del torrent de la Font de Montserrat. Es tracta d'un sorgint que

aboca l'aigua en una bassa, i des de la font neix l'anomenada mina de Can Torrella que l'any 1929 abastí d'aigua la ciutat de

Terrassa. L'aigua de Can Torrella havia abastit la ciutat de Sabadell durant molts anys, però finalment el 28 de juny d'aquell

any es començà a enviar cap a Terrassa a fi i efecte de resoldre en part el problema d'abastiment d'aigües que sempre havia

patit. La potabilitat de l'aigua de la font no va poder ser mesurada l'any 2005 per part del Laboratori Municipal de Terrassa

atès que es trobava inundada, de manera que no era accessible, en canvi l'any 2007 la font, en la mesuració feta el mes de

gener, es trobava totalment seca.

CRUÏLLA AMB EL CAMÍ DE TERRASSA A SABADELL

La masia de Can Torrella, malgrat la profunda transformació de l'entorn i de la N-150, conserva encara la seva situació

preeminent al capdamunt d'un turó. Des d'aquesta posició elevada podia controlar tranquil·lament el pas dels caminants i

dels traginers que circulaven pel Camí dels Monjos i sobretot per l'antic camí ral de ferradura que des de Terrassa es dirigia a

Sabadell, passant per Can Barba de la Pedra Blanca. La cruïlla amb el Camí dels Monjos es realitzava just al dessota de la

masia, aproximadament on ara s'inicia el clos del Cementiri de Terrassa. El traçat antic d'aquesta via no es contempla al Pla

Especial de Protecció de Camins de 1997, però sí que es manté viu gràcies al Plànol de Camins de Terrassa i entorns del 2007

promocionat pel departament de Medi Ambient de l'Ajuntament de Terrassa i per una comissió d'entitats conformada per a

la recuperació dels camins històrics de Terrassa. Aquest camí és el catalogat amb el número 8.

EL CEMENTIRI

Un cop superada la cruïlla amb el camí de ferradura de Terrassa a Sabadell, el Camí dels Monjos s'enfilava en direcció nord

per l'interior de l'actual recinte del Cementiri de Terrassa. El traçat antic d'aquest sector es desvia just en el moment en què

es comença a construir el Cementiri l'any 1928. Ja des de l'any 1911 l'Ajuntament de Terrassa tractà d'adquirir aquest

terreny, que era propietat de Joan Anglada i Calvet, propietari de Can Torrella, entre d'altres coses, per a descongestionar el

Cementiri Vell de Terrassa que ja s'estava quedant petit. L'heretat que es pretenia comprar ocupava un total de 77900 m2, i

limitava al sud amb heretat dels Bellots, al nord amb heretat de Ca n'Anglada, a l'est amb heretat de Can Figueres i a l'oest

amb heretat d'Isidre Palet. En aquelles dates el terreny estava dedicat a l'explotació agrària, una part de regadiu i una altra de

90

cereals, s'hi cultivava vinya i hi havia plantades algunes oliveres. Però el que més destacava de la parcel·la era un bosc de

pins que conformaven una profunda pineda de la qual encara en queden testimonis.

89. Vegeu una descripció més completa de la font a “Fonts naturals del terme de Terrassa”, Ajuntament de Terrassa, Medi Ambient, 2003, p.58.

90. Vegeu el desenvolupament de tot el negoci a FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ANA. “El jardí de la memòria. El cementiri de Terrassa”. Funerària Egarense, 2007, p.72-73.

El Camí dels Monjos · 81

La pineda que encara roman de l'antic Camp del Bosc de Can Torrella. Darrerament s'ha arranjat i s'ha convertit en una àrea de lleure.

Fotografia: Autor.


82 · La memòria dels espais

Aquesta pineda, o la dedicació de part d'aquesta finca a bosc, es podria arribar a remuntar a finals del segle XVI. Ja entre

1591 i 1597 es parla de l'existència, dins de les possessions de Can Torrella, de l'anomenat “Camp del Bosc”. El topònim

il·lustra prou bé una dualitat: d'una banda un camp, de l'altra un bosc, dues entitats paisatgístiques aparentment distintes.

És obvi que el camp era de conreu de cereals o altres productes, i que en una part hi existia un bosc. Aquest era òbviament

un bosc domesticat, fet acréixer a posta, per a benefici del seu possessor.

No queda clar a les descripcions si el bosc ja era de pineda o no. En tot cas, les característiques de l'actual pineda ho

semblarien desmentir. No creiem que els pins “alepensis” tinguin gairebé 400 anys. El Camp dels Bosc es trobava situat a

prop del “camí públic que allí és, que va de Sant Cugat del Vallès a Sant Llorenç del Munt”. Uns quants anys després, al

Capbreu de Pere de Fizes, realitzat entre 1662 i 1667, torna a sortir el Camp dels Bosc.

La realitat és que el nou Cementiri engolirà part d'aquell bosc de pins i en deixarà una part a l'exterior del recinte. Uns i altres

es conserven encara: els del Cementiri més ufanosos que els de fora. Precisament, el disseny que proposà Melcior Vinyals,

arquitecte del nou Cementiri, prevèia aprofitar la frondositat dels arbres per a confeccionar una àrea de caire romàntic i

91

d'esperit més feréstec en aquell sector del recinte, en contraposició a una part central més neoclàssica. L'aspecte original

del paisatge es respectà malgrat el palès canvi d'ús.

91. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ANNA. Op. Cit., p.75.

Imatge del plànol realitzat per a la construcció del

Cementiri Nou de Terrassa l'any 1932. S'hi pot

veure el tram antic del Camí dels Monjos que fou

engolit pel cementiri. Actualment cal desviar-se

pel carrer del Camí dels Monjos. Fotografia: Autor

(amb el permís de l'Arxiu Històric de Terrassa).

ANY 1958

El Camí dels Monjos · 83

En aquesta fotografia aèria podem veure el tram antic del camí, que ja estava en desús l'any 1958. A l'esquerra, el traçat de

l'actual carrer del Camí dels Monjos. Fotografia: Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 11113.

1. Tram desviat del Camí un cop realitzat el Cementiri

2. Tram original del Camí dels Monjos en desús

1

2

Traçat original del Camí dels Monjos

Traçat actual del Camí dels Monjos

CEMENTIRI DE TERRASSA


84 · La memòria dels espais

Amb la construcció del nou recinte la trajectòria del camí es modificà substancialment desplaçant-lo uns quants metres en

direcció oest, resseguint el mur oriental del cementiri. L'actual carrer del Camí dels Monjos s'acabarà conformant en base al

nou traçat. L'espai de pineda que encara es conserva a l'exterior del cementiri es manté en bon estat, amb un sotabosc net

de porqueria i en òptimes condicions per a passejar-hi. Aquesta arriba fins a l'inici de l'actual carrer d'Astúries. Tanmateix la

seva proximitat a la N-150 i a les primeres cases del barri del Vilardell provoquen una sensació desigual, on hom es pregunta

si s'està o no s'està en un espai natural.

PASSEJANT PER L'ANTIGA SERRA DE L'HOSTAL DE L'ARENGADA

Un cop iniciat el carrer del Camí dels Monjos, hom inicia tot el tram urbà del camí, on s'ha perdut gairebé en la seva totalitat

l'antic traçat del camí. A mà esquerra es deixa el CEIP Salvador Vinyals, una mica més amunt a la dreta l'antic camp de futbol

de UE Montserrat just a la cantonada entre el carrer del Camí dels Monjos i el carrer de Segòvia. Antigament, pel bell mig del

camp de futbol hi passava el traçat original del camí. L'actual carrer d'Elx, entre el carrer Zamora i el de Santander recorda la

continuació del traçat. La seva amplada n'és la prova més evident: no fa més de cinc metres.

El carrer d'Elx manté la fesomia de l'antic Camí dels Monjos i es manté al traçat original. La seva amplada és de cinc metres. Al fons, els

arbres que protegeixen el camp de futbol de l'UE Montserrat. Fotografia: Autor.

Continuem en direcció nord fins al carrer de Saragossa, just en aquest moment s'enllaça amb l'antic traçat, actualment

emmascarat pel carrer que acabem de mencionar. El camí original menava, per motius geogràfics, cap a llevant dirigint-se

cap a l'actual Plaça de Vilardell. Es tracta d'una rotonda que connecta els carrers de Saragossa, de Biscàia i de Lugo. A

continuació, s'ha de seguir el carrer d'Àlaba íntegrament en direcció a la via del tren de la Renfe. A la part dreta d'aquest

92

carrer s'ha dut a terme el Pla Especial de Millora Urbana de Completament del Subsector 1 de Torre-sana. Aquest Pla ha

conservat la important pineda que es perllonga des de la Plaça de Vilardell fins la línia de la Renfe, i que sense sotabosc,

disposa d'unes taules de pícnic. Aquesta zona de boscúria ja la podem observar, i molt més frondosa que a l'actualitat, a les

fotografies aèries que coneixem de 1958.

Actualment hom pot seguir paral·lelament el carrer d'Àlaba, per l'interior de la pineda, intentant emular el traçat del Camí

dels Monjos. Cal posar-hi imaginació. Aquest tram, en realitat, es troba situat al capdamunt d'una carena (continuem amb la

idea original que el Camí dels Monjos és carener) o com diuen al Pla de Millora del Subsector I de Torre-sana, al damunt

d'una “cresta”. No tocarem pas la “cresta” del disseny urbà previst, perquè al cap i a la fi la proposta de Pla preveu la

conservació del poc que queda de l'entorn original del Camí, és a dir, la pineda.

El transcurs del Camí per aquesta carena evitava el recorregut que realitzava l'antic Torrent de Vilardell, que estudiarem a

continuació, i continuava pel que l'any 1858 s'anomena la Serra de l'Hostal de l'Arengada. El nom és estrany, almenys a partir

dels coneixements històrics que tenim actualment del sector. L'Amillarament de Sant Pere d'aquell any descriu el sector, el

ressegueix i el dibuixa, el designa amb aquest nom, però no identifica cap casa, hostal o alberg al qual hom pugui atribuir

aquest topònim. En realitat, malgrat l'estranyesa que encara ens provoca, es tracta d'un nom força utilitzat al llarg del segle

XIX. D'hostals de l'arengada n'hi havia arreu de Catalunya. Era comú en aquests hostals oferir als traginers arengades per a

menjar, durant el repòs dels seus viatges. Així, n'existia un de molt popular a l'antic poble d'Horta a Barcelona i fins i tot un

altre força conegut a l'entrar al poble de Matadepera, just a la masia de Can Torrella de Baix. Tot i això continuem a dia d'avui

sense saber res de precís sobre els motius de la seva existència en aquest sector.

EL TORRENT DE VILARDELL I L'ANTIQUÍSSIM LOCUS DE VILARDELL

A l'alçada de l'actual carrer Aneto, si no una mica més amunt, s'iniciava l'anomenat Torrent del Vilardell, en el tros comprès

entre el Passatge Tibidabo i el Passeig del 22 de juliol. El torrent s'ha anat conduint per canalitzacions subterrànies a partir de

la urbanització dels barris de les Arenes i el de Vilardell, que va prendre el seu nom. El torrent discorria fins a l'actual

Avinguda de Madrid i desguassava a la Riera de les Arenes just al dessota de Can Torrella del Mas.

El nom prové d'un possible assentament humà d'epoca antiquíssima. Ja ho hem apuntat en apartats anteriors. El topònim és el

diminutiu de “vilar”, que és sinònim d'espai on s'hi pot disposar una vila. Les primeres referències documentals que coneixem

són del segle XI i ja es menciona simplement un locus, és a dir, un espai administratiu i territorial, però en cap cas es

mencionen ni cases ni cap concentració de poblament. Al segle XI el Vilardell ja era simplement una zona de camps de conreu.

92. PM-TOR001sb1, aprovat el 26 de maig del 2005. Vegeu una descripció del projecte a GMUT. Gestió 2003-2006, Ajuntament de Terrassa, 2007, p.54.

El Camí dels Monjos · 85


86 · La memòria dels espais

Al voltant de la seva etimologia podem atendre dues opcions. D'una banda, la paraula catalana deriva del llatí villaricěllu, o el que

93

és el mateix, un vilar de petites dimensions. Per una altra, un document del 30 de gener del 1057 ens descriu el lloc com a “Vic

Larzel”. En aquest sentit “vic”, podria provenir del vicus llatí, és a dir, d'una mena de poblet, de barriada, de raval exterior. Pel que

fa a l'antropònim, no sembla un nom precisament d'origen germànic, i sí més aviat d'origen aràbic o fins i tot hebreu. Però aquest

94

és un punt delicat que simplement apuntem. El topònim es consolidarà en la documentació posterior al 1057 com a Vilardell.

Ens preguntem, però, a quina alçada es podria haver trobat aquest antiquíssim llogarret. Bé, la documentació cita el lloc

Vilardell sempre a l'oest d'una “strata publica”! Es tracta del Camí dels Monjos? Si és així, convindria connectar aquestes

referències a les que hem presentat anteriorment al voltant del camí a l'edat mitjana.

El 30 d'octubre de 1241 Guillema de Botet i un fill seu van establir a Ramon de Santfruitós i a la seva esposa una peça de terra

per a plantar-hi vinya que tenien per Sant Llorenç del Munt al lloc dit Vilardell. La peça de terra confrontava a llevant amb una

via i amb tinença d'Ermessenda Moragues, al sud amb tinença d'Arnau de Pujada, i a ponent i al nord amb tinença de

Guillem de Cabanes. Ens interessa constatar que tant Ermessenda Moragues, del mas Moragues, com Arnau de Pujada, del

95

mas Pujada, estaven instal·lats prop del sector que estem estudiant. I en segon lloc, també volem apuntar que el lloc

anomenat Vilardell, al llarg dels segles XI, XII i XIII era zona de conreu de vinya.

També podem afirmar que mai, almenys des del segle XI, ha existit cap masia o altre tipus d'agrupament humà en aquest

sector amb aquest nom. Cap de les masies existents i desaparegudes van prendre el denominatiu de Vilardell. De manera

que sens dubte estem parlant d'una realitat anterior a l'any 1000.

EL PLA DE LA CORNETA

Aquest era el nom que rebia la zona que es divisava des de la carena del Camí dels Monjos en direcció a occident. L'espai

entre el Camí i la riera de les Arenes estava seccionat pel Torrent del Vilardell, que ja hem vist, i per una àmplia extensió de

conreus que rebien aquest nom, l'origen del qual sembla força recent en el temps. El nom deriva d'un mas anomenat Cornet

situat molt a prop d'on hi ha actualment el Camp del Club de Futbol Sant Cristóbal. Aquest espai, abans de transformar-se en

zona esportiva, estava poblat d'una gran pineda. La gent de la zona l'anomenaven popularment com “El Pinar”.

Una casa relativament moderna rebia el nom de Can Alavedra i uns quants metres en direcció a llevant n'hi havia una altra

que rebia el nom de Can Cornet, just on comença l'actual avinguda del Camp del Roure. Ambdues foren construccions del

segle passat. El sector es començà a poblar a partir de mitjans segle XX amb segones residències de terrassencs que

buscaven sortir de la voràgine urbana.

Els camps de conreu de La Corneta eren essencialment de cereals i oliveres, amb alguns ametllers de tant en tant. Actualment

estan coberts per un gran centre comercial i al sud per la seu del mercat setmanal dels dimecres.

93. SPT, 45: Bonfill, la seva esposa Rodlens i Bovet, monjo, venen a Miró una peça de terra situada al lloc dit “Vilarzell”. “Et afrontad ipsa pecia de terra de oriente in strata, de meridie in

terra de te emtore, de occiduo in […] Sancti Laurentii, de circi in terra de chomite.”

94. SPT, 43: Bovet ven a Miró Renard dues vinyes amb terra situades al lloc anomenat “Vic Larzel”. “Et afrontad ec omnia de oriente in strata publicha, de meridie in vinea Sancti Laurencii,

de occiduo in vinea de Maiansens Mironi, de circi in vinea Sancti Laurencii sive in terra de Bonefilio Guilielmi.”

95. BA, 1166: Guillema de Botet, el seu fill Bernat i l'esposa d'aquest Barcelona, estableixen a Ramon de Santfruitós i la seva esposa Guillema una peça de terra per a plantar-hi vinya, que

tenen per la casa de Sant Llorenç del Munt al lloc dit Vilardell, “affrontat autem ab oriente in via et in tenedone Ermesende Morages, a meridie in tenedone Arnaldi de Podiata, ab occiduo

et a circio in tenedone Guillelmi de Cabaneis”.

ANY 1958

El Camí dels Monjos · 87

Traçat del Camí dels Monjos

Torrent de Vilardell

En aquesta fotografia aèria podem veure el tram antic del camí. A la dreta del Camí, la frondosa pineda del carrer d'Àlaba. Al

mig, el sinuós Torrent del Vilardell. A l'esquerra, els plans de la Corneta, plens d'oliveres. Fotografia: Arxiu Municipal de

Terrassa. Reg: 11113. La imatge ha estat tractada.

1. Camí dels Monjos

2. Torrent del Vilardell

LA PINEDA

PLANS DE LA CORNETA

2

1


88 · La memòria dels espais

Antigament, sembla que hauria existit un mas anomenat Fontcuberta, que va donar el seu nom al tram del Torrent del

Vilardell que passava pel seu redós, però aquesta és una informació que devem a Francesc J. Suàrez que nosaltres no hem

pogut verificar.

CRUÏLLA AMB L'ANTIC CAMÍ DE SANT CRISTÒFOR A SANT JULIÀ D'ALTURA

Des d'època altmedieval tenim constància d'un antic camí que permetia al caminant anar a l'església romànica de Sant

Cristòfor, al barri de Ca n'Anglada, i a l'església parroquial de Sant Julià d'Altura, actualment al terme municipal de Sabadell.

El 14 d'agost de l'any 1042 l'abat Odger de Sant Llorenç del Munt va fer donació a Mir Renard d'un seguit de terres i cases al

96

lloc anomenat Banyeres. El límit sud d'aquest lloc era “ipsa strada Sancti Christofori qui pergit ad Sancti Iuliani Altura”. Dos

anys més tard, una tal Espetosa, feia donació a l'abat Odger de diferents possessions situades també a Banyeres, i el límit

97

sud del qual era precisament la “strata qui pergit per Sancti Christofori sive a Buadella sive per Sancti Iuliani de Altura”. De

manera que estem parlant d'una via almenys d'antiguitat semblant al propi Camí dels Monjos.

La realitat actual és molt diferent. Aquest antic camí també ha perdut el seu traçat original i es fa difícil de saber en quin lloc

exactament coincidia la cruïlla amb el Camí dels Monjos. El Plànol de Camins Històrics de Terrassa descriu aquest camí al

número 35 amb el títol “Camí vell de Sant Cristòfol de Ca n'Anglada a Sant Julià d'Altura.” Aquest camí no es troba sota la

protecció del Pla Especial de Protecció dels Camins de 1997.

Tot sembla indicar que el punt de connexió entre ambdós camins estaria molt a prop de l'actual via de la Renfe.

L'Amillarament de Sant Pere de 1858 tampoc és molt clarificador en aquest sentit.

TRAVESSAR LA VIA DEL TREN

Haver de travessar la via del ferrocarril ha estat una activitat relativament recent en la història del camí. Les obres de

construcció de la via que havia de connectar Barcelona amb Saragossa varen començar l'any 1852. Quatre anys més tard, el

1856, s'inaugurà de forma pomposa el tram de Barcelona a Terrassa, que passava per Sabadell. El trajecte entre la nostra

ciutat i Sabadell es feia en 14 minuts, i arribar a Barcelona necessitava de 35 minuts.

La construcció de la via de tren va tallar en sec el Camí dels Monjos. Fins a mitjans del segle XX, el caminant que volgués

seguir el trajecte del camí havia de travessar la via a corre cuita. A partir de finals dels anys 60 s'habilità un pas superior,

anomenat de Torrebonica, per evitar el perill tant de la màquina com de l'electrificació de tot plegat.

96. SLM, 323.

97. SLM, 330: 28 d'abril del 1045.

ANY 1958

El Camí dels Monjos · 89

Traçat antic del Camí dels Monjos

Traçat actual del Camí dels Monjos

Travessar el tren l'any 1958. Alguns d'aquest pins encara es conservaven just abans de la construcció de la nova estació de

Torre-sana. Fotografia: Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 11142. La imatge ha estat tractada.

1. Traçat antic del Camí dels Monjos

2. Traçat actual del Camí dels Monjos

1

2

ACCÉS SUPERIOR PER TRAVESSAR LA VIA

ESTACIÓ DE TORREBONICA


90 · La memòria dels espais

MAS SUNYER

[Antic MAS MORAGUES]

Almenys fins a mitjans del segle XIX encara quedava constància de l'existència en aquest sector del mas Sunyer. No sabem

amb exactitud on es devia trobar aquesta explotació agrícola, però no és casual l'existència de dues cruïlles de camins a

l'entorn. D'una banda, el camí de Sant Cristòfor a Sant Julià d'Altura, que ja hem vist, i d'una altra, el camí vell de Terrassa a

Sabadell que veurem d'aquí una estona. Un mapa de 1870 encara el situa al nord de la via del tren, tanmateix, la seva

desaparició ha de ser anterior. Aquest mapa, en realitat, copia un de 1841 amb una única variació, la d'incorporar el traçat

del nou ferrocarril construït el 1856. Creiem que la construcció del tren va incidir d'alguna manera en la desaparició

definitiva de la masia, potser ja en runes o en desús en aquelles dates. Cap resta arqueològica ni cap fotografia aèria ens ha

permès recuperar alguna cosa del seu record.

Sí sabem que aquest mas existeix amb aquest nom almenys des de 1558, i també sabem que amb anterioritat el mas

98

s'anomenava Moragues. Les primeres notícies les podem datar el darrer quart del segle XII on ja hi veiem actuar un tal

Bernat de Moragues, pare de Bernat i de Pere, i avi de Ramon i Berenguer Moragues. Els fills i els néts de Bernat són els que

99

apareixen molt més profusament a mitjans del segle XIII. El mas Moragues era de domini reial, tal com es deriva del

reconeixement que el 1237 els batlles de Terrassa, Ramon de Solà i Bernat d'Argelaguet, fan a Ermessenda Moragues,

esposa de Bernat, i mare de Ramon d'un honor situat a les parròquies de Sant Pere i de Sant Julià d'Altura, al lloc anomenat

100

Banyeres, “ante mansum suum”, és a dir, davant del seu propi mas. Malgrat aquest presumpte domini, a l'enquesta

realitzada els anys 1311 i 1314 sobre els masos i possessions que tenia el rei al terme del Castell de Terrassa, no s'hi inclou

101

aquest mas Moragues. La llista de masos de 1413 sí menciona el mas, just entre un mas Coll i el mas Mosterol, nom antic

102

de Can Montllor.

Durant els segles XVII i XVIII, essent ja mas Sunyer, els habitants de la casa van oscil·lar entre els 2 de 1726, els 3 de 1662 i els

9 de 1749.

Per cert, només un suggeriment per acabar, podria ser que aquest mas Sunyer, abans de la seva desaparició, hagués estat el

perdut Hostal de l'Arengada?

98. Vegeu CARDÚS “Terrassa Medieval, visió històrica”, p.38.

99. SPT, 184: 1175.

100. BA, 84: 14 de juliol de 1237.

101. Sí, en canvi, un mas Moragues de Gaià. No sabem si en anteriors enquestes realitzades els anys 1232 i 1265, les referències al mas Moragues són del que ara estem documentant o

del situat al lloc de Gaià, també dins el terme del Castell de Terrassa. Vegeu FARÍAS ZURITA, VÍCTOR. “El mas en los dominios reales de Terrassa según una encuesta real de los años

1311-1314”, dins “El mas català durant l'Edat Mitjana i la Moderna”, Barcelona, CSIC, 2001, p.159-188.

102. AHT. Fons notarial. Manuale de Lluís Agustí, 1413-1415, f.25v.

EL CAMP DEL ROURE

Just a l'entorn d'on devia existir el mas Moragues i les seves possessions més immediates, apareix un topònim, que

entenem és del segle XX i no anterior, relatiu de nou a una de les característiques que corren paral·leles al camí, és a dir, a

l'existència de vegetació arbustiva i d'arbres com les alzines, els pins i els roures. Així, l'anomenat Camp del Roure ve a fer

memòria de l'existència d'algun tipus de roureda en el sector.

Fins no fa gaire es tractava d'un espai verd de gran extensió que el creixement urbanístic ha acabat per fer desaparèixer.

Malgrat tot s'ha donat el nom del Camp del Roure a una avinguda que connecta els barris de les Arenes amb els de Torresana

i Vilardell. Diem que no fa pas gaires anys hom podia trobar un paisatge força bonic. Val la pena recordar el que es deia

103

(de fet encara es diu) a la pàgina web “Vallès Natural” en un “Itinerari per Terrassa”, on es parla de la zona boscana i

agrícola del Camp del Roure d'aquesta manera:

A una banda del camí [dels Monjos], podem veure-hi un bosc format per una pineda adulta amb pi blanc i pi pinyer i un alzinar amb algun roure

que es manté en el nivell arbustiu alt. El sotabosc arbustiu baix està bastant degradat: hi trobem, sobretot, gatoses, estepes i romaní. A l'altra

banda, camps de conreu que, en funció de l'època de l'any, podem trobar llaurats, verds o grocs a punt de segar. Els camps dels entorns de la

ciutat són camps exclusius de secà, i el cultiu més habitual és el de l'ordi i la civada. També és normal trobar camps en guaret. Entremig dels

conreus, sobretot a la primavera, podem trobar-hi moltes plantes, anomenades males herbes, que donen color als camps, des de les

paparoles a les ravenisses. En aquests camps i en els seus entorns podem veure-hi, segons l'època, perdius, conills, la puput o diferents petits

ocells, com el pinsà, la cadernera o la cogullada.

A l'actualitat el traçat original s'ha desviat vers llevant pel carrer de Joaquim Vayreda. Aquest es perllonga fins a l'avinguda

de Pintor Mir, però sense agafar-la, hom s'ha de dirigir al carrer del Pintor Casas i començar l'ascensió direcció nord fins a

l'àrea de pícnic que es pot trobar al Parc de la Font de la Grípia.

Antigament el traçat era ben diferent. Hom travessava la via del tren i es dirigia cap a la cruïlla de l'actual carrer del Mont

Perdut i el carrer d'Amposta. Des d'allí s'havia de continuar per l'actual Passatge del Camí dels Monjos, que rememora amb

el seu nom i amb el seu traçat la sil·lueta del camí. El passatge travessa el passatge de la Panadella i arriba fins al carrer de

Sierra Nevada. Just en aquest carrer desapareix qualsevol rastre de l'antic traçat. La nova urbanització del sector no ha

tingut en consideració la seva existència. S'ha urbanitzat en quadricules perfectes virant els carrers en diagonal cap a

llevant. Fins a trobar, des del carrer de Sierra Nevada, l'actual carrer d'Ibáñez de Aldecoa, hom hauria de caminar mig

kilometre aproximadament. En línia gairebé recta, el Camí es dirigia vers la masia de Can Montllor.

103. Vegeu http://www.ccvoc.org/vallesnatural/rutes

El Camí dels Monjos · 91


92 · La memòria dels espais

Vista del passatge del Camí dels Monjos al barri de la Grípia que manté la corba original del traçat. D'igual manera que el carrer d'Elx,

l'amplada del carrer és de cinc metres. Fotografia: Autor.

CRUÏLLA AMB EL CAMÍ RAL DE TERRASSA A SABADELL

El Camí dels Monjos · 93

Uns quants metres més amunt de la via del tren, existia una important cruïlla de camins. El Camí dels Monjos es creuava

amb l'antic Camí Ral de Terrassa a Sabadell. El seu traçat estava protegit pel Pla Especial de Protecció de Camins, però com

el Camí dels Monjos, ha acabat desapareixent. Es tracta del camí número 3 del Pla Especial, i es defineix com a camí carreter

que sortia de la zona urbana de Terrassa a l'alçada del carrer Amposta i del Camí dels Monjos. Almenys això passava l'any

1997. En un petit tram coincidia pel mateix Camí dels Monjos, per a continuació virar cap a llevant en direcció a la finca de

Can Viver de Torrebonica.

Una fotografia aèria de 1958 ens demostra que en el lloc on connectaven els dos camins, el Camí dels Monjos realitzava un

gir molt pronunciat cap a l'est, com intentant evitar alguna peculiaritat del terreny que no hem acabat d'identificar.

L'Amillarament de Sant Pere realitzat cent anys abans, també ens mostra aquest gir. Actualment el carrer d'Amposta i la

rotonda que s'ha construït quan coincideix amb el carrer del Mont Perdut han fossilitzat, en certa manera, aquest antic

moviment del Camí. En realitat, i si analitzem l'espai sobre el terreny, el punt en què connecta en carrer d'Amposta i la

rotonda, és el més elevat de la geografia del sector, gairebé a manera de puig. Antigament, doncs, hem d'entendre que el

Camí dels Monjos sortejava un puig elevat que dificultava continuar el línia recta en direcció a Can Montllor. La urbanització

actual del sector, tanmateix, ha mitigat i dil·luït la preponderància d'aquest punt elevat. Aquest gir convençut ens fa pensar

que en temps reculats, el puig era molt més alt del que ara podem observar.

Un cop superat aquest puig, a l'actual rotonda, el Camí tornava a girar cap a ponent en direcció a l'actual passatge del Camí

dels Monjos, continuant en direcció a Can Montllor.


94 · La memòria dels espais

ANY 1958

Aquí es pot veure la cruïlla de camins amb el gir pronunciat a la dreta del Camí dels Monjos per evitar l'alçada del puig. L'any

1958 ja existia l'actual passatge del Camí dels Monjos que vehiculava el caminant cap als plans de Can Montllor cap al nord.

LA GRÍPIA

CAMP DEL ROURE

Passatge del Camí dels Monjos

Traçat del Camí dels Monjos

EL MAS DE LA PUJADA I EL MAS ROVIRA

El Camí dels Monjos · 95

En aquest punt hem de tornar a fer memòria d'un mas desaparegut. Seria molt especular que l'antic mas de la Pujada

pogués tenir relació amb aquest puig que rodejava el Camí dels Monjos, però és raonable creure que descrigui una

característica del territori i de la geografia del sector.

Tenim constància de la seva existència des de principis del segle XIII, però la família que porta aquest nom ja es documenta

a mitjans del segle XII. L'any 1150 Pere de Pujada fou un dels afectats per les malifetes del castlà Deusdèdit de Tamarit.

Aquest es dedicà a passar pels masos pertanyents al comte de Barcelona que es trobaven a l'interior del terme del Castell de

Terrassa a fi i efecte d'extorquir de forma violenta els seus habitants. Així a Pere de Pujada li va robar un porc gran, quatre

104

pernils, un sexter de vi i trenta sous. Fou dels més damnificats. Pere de Pujada apareix com a testimoni en un document de

1154, i se li coneixen almenys tres fills: Ramon, Berenguera i Pere. De Ramon de Pujada sabem que es va esposar amb

Guillema, i que van tenir dos fills anomenats Gerald i Elisenda de Pujada, que interactuen al terme del Castell de Terrassa al

llarg del segle XIII.

A finals del segle XIII, Elisenda de Pujada, casada amb Pere de Montcau, van vendre un camp a Guillem Mosterol i a Bernat

de Rugada, situat a les Clotes que hi havia a sota del Mas de la Pujada. Una clota és un espai baix envoltat d'elevacions, de

manera que probablement s'està parlant d'un seguit de terrenys de conreu que hi havia a la part inferior del mas de la

Pujada, que es pressuposa elevat. El camp de les clotes limitava a ponent amb la Riera de les Arenes.

L'any 1282 Elisenda de Pujada i el seu espòs Pere de Montcau, van establir a Guillema un honor de terra a prop del torrent de

Banyeres (actual torrent de la Grípia). En el document s'especifica que l'honor limita al nord amb altres honors del mas

Pujada que era honor de Guillem Mosterol, del mas Mosterol (actual Can Montllor). La realitat era que el mas de la Pujada

pertanyia en una subescala de dependències al mas Mosterol, però el senyor directe i últim del mas era el senyor rei.

Per aquest motiu, el mas de la Pujada surt a l'enquesta realitzada per Jaume II sobre les seves possessions al terme del

Castell de Terrassa. L'enquesta, que com hem vist data de 1311 a 1314, diu que un tal Jaume Sender el tenia en aquelles

dates i que l'honor tenia una casa edificada però sense ningú que hi visqués o que hi estigués afocat. Això demostra que els

darrers anys d'activitat de la masia acaben a finals del segle XIII, i que a partir de llavors no s'hi destina cap persona

masovera per a continuar amb l'explotació agrícola. L'enquesta diu que Jaume Sender feia de procurador d'Elisenda de

Pujada, i que conjuntament amb el mas de la Pujada també tenien un altre mas anomenat de la Rovira, el qual estava en

runes. També s'hi diu que el batlle reial Guillem d'Espiells havia fet concessió d'ambdós masos directament a Elisenda de

Pujada, de manera que el grau de dependència amb el mas Mosterol no apareixia contemplada. Aquest seria un tema a

105

analitzar amb deteniment.

104. Podeu llegir sobre aquest episodi BISSON, THOMAS N. “Veus turmentades”, Ed.Curial, Barcelona, 2003, 248p. i RUIZ I GÓMEZ, VICENÇ “Petita comunitat, mala senyoria i economia

moral. Poders i resistències a Terrassa (segles XI i XII)”, dins Terme, núm. 21, Terrassa, 2006, p.53-84. El document original es troba a ACA, Cancelleria, Perg. Extrainventari, 3275: c.1150.

105. Vegeu FARÍAS ZURITA, VÍCTOR. “El mas en los dominios reales de Terrassa según una encuesta real de los años 1311-1314”, dins El mas català durant l'Edat Mitjana i la Moderna,

Barcelona, CSIC, 2001, p.159-188. En concret l'ítem 19.


96 · La memòria dels espais

Sobre el mas Rovira val la pena recular a l'any 1284 quan Elisenda de Pujada i Pere de Montcau venen a Jaume Escuder una

106

peça de terra amb aigua per a regar-la que tenien dins del mas Rovira, que afrontava a llevant amb el torrent de Banyeres.

Tot sembla indicar que el mas Rovira es trobava també al redós del Camí dels Monjos. Insistim, que el mas Rovira s'acaba

transformant en un domini sense edificació associada a finals del segle XIII, i a principis del segle XIV es diu que no hi ha

casa ni edificis, ni es coneix que hi hagi hagut mai casa, però que s'hi palesen “quodam effigies domorum ad modum

fundamenti”, és a dir, els fonaments d'algunes cases enrunades.

Retornant al mas de la Pujada, hem de dir que ja apareix deshabitat a inicis del segle XIV i per tant l'edifici de l'explotació

agrària entenem que entraria en decadència. I de fet, acabaria desapareixent abans de 1413, moment en què la llista de

masos que hem anat treballant al llarg del present estudi, no ens el mostra. En la seqüència de noms que presenta, hom

passa del mas Moragues al mas Mosterol, sense mencionar el mas Pujada.

En resum, el que convé retenir és que al llarg dels segles XII i XIII va existir una edificació amb el nom del mas de la Pujada,

des del qual hom podia baixar a unes zones de conreu anomenades les Clotes, una mena de sots o esfondraments del

terreny aptes per al cultiu i que estaven a tocar de la Riera de les Arenes. En realitat, es podien tractar d'algun tipus d'illes de

terreny cultivable determinades pel discórrer irregular de la pròpia riera. A prop d'aquest mas també quedaven les runes del

mas Rovira, una antiga explotació agrària caiguda en desús, però de les possessions de la qual encara se n'extreien rendes.

PARC DE LA FONT DE LA GRÍPIA

Es tracta d'un espai verd de gran extensió que marca el límit entre el sòl urbà i el sòl no urbanitzable, per on discorre el

torrent de la Grípia. Es tracta d'una zona habilitada per a ús d'esbarjo, on podem trobar una àrea de pícnic amb barbacoes i

107

jocs infantils, i una font, anomenada de la Grípia, d'abundosa aigua.

La font és de fàcil accés. Amb la definició urbanística del sector s'hi realitzà una rampa d'accés directe. El canó continua

rajant amb intensitat. S'explica que els primers habitants dels barris de les Arenes i de la Grípia, encara a finals dels anys 80,

preferien venir a la font a agafar aigua, abans que beure de l'aixeta, per trobar-la massa clorada. Abans del Parc els propis

veïns van condicionar l'entorn de la font perquè fos espai de tertúlies per a alguns mentre els altres omplien les garrafes amb

108

la seva aigua.

106. AHT. Fons notarial. Capbreu [de Bertran acòlit] (1283-1284), f.28r. 30 de juliol de 1284.

107. Vegeu la descripció de la font a “Fonts naturals del terme de Terrassa”, Ajuntament de Terrassa, Medi Ambient, 2003, p.55.

108. COMELLAS, JAUME, “Història d'un barri de Terrassa”, Raysa, 1989, p.89.

El doll abundós de la Font de la Grípia. Fotografia: Autor.

El Camí dels Monjos · 97


98 · La memòria dels espais

EL TORRENT DE LA GRÍPIA

[Antic TORRENT DE BANYERES]

El Torrent de la Grípia patirà una important transformació en els propers anys. D'una banda la construcció d'un vial que

connectarà el IV Cinturó amb la C-58, i d'una altra, la configuració del Parc Territorial del Torrent de la Betzuca que

l'englobarà. Els treballs d'anàlisi previ i de recopilació d'informació cartogràfica i ambiental del nou àmbit s'han iniciat durant

109

el període 2003-2007, i continuen en fase d'elaboració.

L'apunt que volem afegir és merament toponímic. El torrent de la Grípia antigament es deia Torrent de Banyeres, almenys

110

des de la primera vegada en què surt innequívocament identificat un “rio de Bangeres” l'any 1036. El lloc anomenat

111

Banyeres, emperò, ja es coneix almenys des del 993. Sobre l'origen del topònim es poden fer diferents disgressions, la

primera d'elles és que es fa referència a una zona on eren freqüents l'acumulació d'aigües que conformaven un tipus de

petites llacunes o banyols. La pregunta que ens fem és si aquests banyols eren de formació natural o eren construccions

humanes. Joan Coromines apuntava que els topònims Banyeres solien anar associats a zones de conreu de factura

islàmica, on s'acumulaven de forma regular aquest tipus de basses orientades a fornir d'aigua permanent les hortes que s'hi

conreaven. Nosaltres creiem en la presència de banyols generats per l'acció humana, però no podem justificar que el seu

origen sigui d'època andalusina. El torrent de la Grípia no ha tingut mai un cabal permanent i depèn de les pluges. Suposem

que en èpoques reculades no devia variar en excés, i les banyeres serien estructures que permetrien mantenir aigua

embassada per al seu aprofitament al llarg de l'any.

A l'actualitat la situació del cabal d'aigua és semblant. Així com en aquest sector del torrent l'aigua és intermitent, a la part

més inferior, és a dir, a prop de Can Sabater del Torrent, l'aigua discorre amb més freqüència. De fet en aquell sector hom

encara hi pot trobar restes d'una verneda, arbre típicament de ribera, en canvi al sector del barri de la Grípia, la vegetació de

ribera és més aviat escassa i hi predominen els horts de tipus marginal. Al contrari del que es pugui pensar, aquests horts no

ajuden gens a la connectivitat i al desenvolupament equilibrat de l'espai natural del torrent tant pel que fa a vegetació com a

fauna, atesa la gran quantitat de tanques, construccions diverses, deixalles.... Potser el nou parc territorial és la darrera

112

oportunitat per disposar d'un torrent amb un ecosistema equil·librat on la acció humana no sigui tant determinant.

Pel que fa al topònim Grípia, hem de dir que ja es documenta al segle XVIII. La paraula té diversos significats, el més genuï dels

quals és el de pessebre o menjador per a les bèsties. Creiem que l'origen de la denominació pot anar relacionat amb la presència

d'espais on les bèsties dels ramats podien beure i menjar en condicions. Potser propers a la pròpia masia de can Montllor.

Una dada que convé recordar és que aquest torrent era la línia divisòria entre les parròquies de Sant Pere de Terrassa i la de

Sant Julià d'Altura.

109. GERÈNCIA MUNICIPAL D'URBANISME DE TERRASSA. Gestió 2003-2006, Ajuntament de Terrassa, 2007, p.39.

110. SLM, 260: 23 d'octubre de 1036.

111. SLM, 77: 24 de gener del 993.

112. És important citar el treball de GERMAIN I OTZET, JOSEP. “La connectivitat i el cinturó verd de Terrassa en el sector est de la ciutat”, 2005, 110p. Es tracta d'un estudi corresponent a

l'expedient COMA 8/04 encarregat per la regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat de l'Ajuntament de Terrassa.

CAN MONTLLOR

[També conegut com CAN MONTLLOR DE LES ARENES. Antic MAS MOSTEROLES i MAS ISARN]

Un cop arribat al carrer d'Ibáñez de Aldecoa, es pot observar a l'horitzó la masia imponent de Can Montllor. Actualment,

però, es troba en un estat proper a la degradació més absoluta. Mala cara per a un sector que ha de patir importants

modificacions els propers anys. Un Pla de Millora Urbana de Completament del Teixit Urbà d'aquest sector preveu la

construcció de 706 nous habitatges i la destinació de poc més de 30.000 m2 a usos terciaris, és a dir, a zona verda i a

113

equipaments de servei públic o privat. De fet, a dia d'avui, el poc que queda del Camí original és un tram ben curt i una

senyalització antiga, que entenem s'haurà d'actualitzar tard o d'hora. També és cert, que de l'entorn del Camí dels Monjos

queda la pròpia masia de Can Montllor.

El nom més antic conegut d'aquesta masia, però, és el de mas Isarn, i la datem el 1210. La trobem en un document

importantíssim per a la història de l'edifici. El 28 d'octubre d'aquell any, el batlle reial Durfort féu concessió a Guillem

Mosterol i a la seva esposa Guillema del mas “qui vocatur de Isarno”. Amb el mas hi anaven incloses totes les pertinences

associades i els arbres del domini. Es diu que aquestes possessions es trobaven a la parròquia de Sant Pere d'Ègara i a la de

Sant Julià d'Altura. El document, en realitat, confirmava la donació que Berenguera, germana de Guillem Mosterol i filla de

Joan Isarn, li havia fet conjuntament amb el seu marit, Ramon de Molera, temps enrera. El fet és que amb aquesta donació el

114

mas deixarà d'anomenar-se Isarn i passarà a ser conegut com a mas Mosterol o de les Mosteroles.

El mas Isarn es documenta per primera i última vegada l'any 1210, però coneixem personatges que porten aquest nom dins

115

del terme del Castell de Terrassa almenys des de l'any 1119 en què coneixem un Guillem Isarn. Entre 1150 i 1175 tenim

116

documentat a Pere Isarn, el qual podria haver estat pare del dit Joan Isarn, pare de Berenguera i Guillem Mosterol. Pere

Isarn va patir també la violència de Deusdèdit de Tamarit (a qui hem vist robant impunement a Pere de Pujada, del mas de la

117

Pujada), qui li va prendre tres mitgeres d'ordi i un moltó.

En principi, i arran de la concessió que féu el batlle reial Durfort l'any 1210, semblaria que el mas era de domini reial, però a

l'enquesta de 1311-1314, no hem trobat cap menció al dit mas Mosterol. Aquesta absència, però, no significa per res la seva

desaparició. Així a la llista de masos de 1413 encara surt el mas Mosterol. No serà fins l'any 1440 en què es produirà un canvi

de nom definitiu. Amb motiu dels capítols matrimonials signats entre una filla de Pere Mosterol i Antoni de Montllor, que

118

procedia de la parròquia de Sentmenat, el mas va rebre el nom de Can Montllor. Poc més sabem dels segles XV i XVI, però

a partir del segle XVII trobem documentació relativa al mas al fons de la Família Tobella, Garí i Montllor que es conserva a

l'Arxiu Històric de Terrassa. Gràcies a aquesta documentació sabem de l'existència de Joan Montllor, fill de Jaume Montllor,

que morí l'any 1712. A raó de la seva mort, la seva vídua Eulàlia Montllor, aixecà inventari dels béns de la masia. Simplement

repassant els diferents espais de la casa ens podem adonar de la seva magnitud ja a principis del segle XVIII. En concret es

113. PM-CMO001, aprovat definitivament el 29 de desembre del 2005, publicat al BOP, núm.49, del 27 de febrer del 2006.

114. Aquest document es troba a l'Arxiu Tobella de Terrassa.

115. SPT, 113: 1 d'agost del 1119.

116. SPT, 184: 6 de setembre del 1175.

117. Vegeu novament BISSON, THOMAS N. Op. cit, i RUIZ I GÓMEZ, VICENÇ. Op.cit. I, ACA, Cancelleria, Perg. Extrainventari, 3275: c.1150.

118.

CARDÚS, SALVADOR. “Apunts de toponímia local. IV Can Montllor [Mas de les Mosteroles]”, Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa, III, núm. 32 (gen-feb. 1929), p.120.

El Camí dels Monjos · 99


100 · La memòria dels espais

diu que hi ha “l'entrada a la casa, un estable, la cort dels tossinos, el corral, la cuina, el menjador, el celler i una sala, i a

continuació la cambra sobre el menjador, la cambra que té la finestra cap a ponent, la cambra sobre el salador, la cambra

sobre la cort que mena la finestra cap a la façana devantera de la casa, la cambra sobre la cort que mena la finestra cap al

119

sud, la cambra del blat i unes golfes”. Tot plegat configurava un edifici realment imponent.

Pocs anys més tard una Eulàlia Montllor, no sabem si la mateixa que fa l'inventari o una altra, s'esposà amb Benet Garí, que

venia de Sant Julià de Palou. Malgrat aquest enllaç, la masia continuà conservant el nom de Montllor, a diferència del que

havia succeït al segle XV. Els Garí van regir el mas fins que a principis del segle XIX Isabel Garí-Montllor i Ferrés, rebesnéta

de Benet Garí, es va casar amb Josep Tobella Oliver, de la família Tobella provinents del Cairat, a prop d'Olesa de Montserrat.

L'any 1863 el fill de Josep Tobella i Isabel Garí-Montllor, en Magí Tobella i Garí-Montllor, a l'edat de trenta anys, va fer un

inventari dels béns immobles de la masia perquè el seu avi Benet Garí-Montllor, que havia mort el 1856, el va nomenar hereu

universal. A la descripció de la casa, hom hi pot llegir:

Se compone de casa señalada con el número cinco y consta de bajos y dos pisos, con sus pesebres, corral, bodegas, prensa de uvas, pajar y

era para trillar, con su barrio cercado de paredes y dos puertas de entrada y salida.

L'any 1997, amb motiu de l'exposició que realitzà el Museu de Terrassa sobre les masies de Terrassa, es féu una descripció

de les característiques arquitectòniques de l'edifici. Es deia que la construcció era d'estructura rectangular amb planta

baixa, pis i golfes. La coberta tenia dos vessants. La façana principal estava orientada cap a migdia, perpendicular al carener

i de composició simètrica. A la planta baixa hom podria trobar l'entrada i l'escala d'accés al pis superior al fons. A l'esquerra,

la cuina i el menjador amb una petita capelleta al mur. A la part posterior, el celler. El primer pis, amb la sala, i els dormitoris al

seu voltant, dos d'ells amb alcova. Aquell any l'edifici s'utilitzava com a restaurant, activitat que durà fins l'any 2003. Malgrat

tot, el mas continua catalogat com a edifici d'interès històrico-artístic de Terrassa i es troba dins del Pla Especial de Protecció

del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Terrassa de l'any 1984.

Tornem ara a l'inventari de Magí Tobella per observar que a més de la casa va percebre diferents quarteres de bosc, erm,

regadiu i una albereda que circumdaven el mas. Sembla ser que a finals del segle XIX i ben entrat el XX, l'entorn de Can

Montllor era conegut per l'existència d'imponents boscos. De fet, tenien boscos privats les properes masies de Can Petit, la

Torre Mossèn Homs, Can Viver o Can Bonvilar, totes les grans explotacions agrícoles disposaven d'una petita o més gran

porció de terreny arbrat. El de Can Montllor, però, serví d'inspiració a l'artista terrassenc Joaquim Vancells i Vieta, qui l'any

1891 realitzà una pintura que sota el títol “Bosc de Can Montllor” fou exposada a la prestigiosa Sala Parés de Barcelona

l'any 1893.

119. AHT. Fons notarial. “Llibre d'inventaris i encants (1701-1727)” de Joan Puig, f.239r-242r.

El Camí dels Monjos · 101

L'estat actual de Can Montllor és d'abandonament. Encara queden restes de la seva darrera activitat com a restaurant.

Fotografia: Autor.


102 · La memòria dels espais

En realitat el títol del quadre mai va ser aquest. És per aquest motiu que vàrem destinar molt de temps a destriar de quin

quadre es tractava dins de la producció de Vancells. Finalment vàrem descobrir que es tractava de l'obra coneguda com a

“Viver de Plàtans”. L'obra va ser objecte de molts elogis, entre ells el del conegut periodista, escriptor i crític d'art Raimon

Casellas, en un article a La Vanguardia de l'11 de juny de 1892. És especialment suggeridor i fins tot suggestiu observar la

frondositat dels plataners a plena tardor, amb la fullaraca que cobreix el sòl donant un aspecte molsut i humit al quadre. És

especialment trist imaginar a l'actualitat un paisatge que res té a veure amb els erms descuidats que envolten la masia.

Només algunes clapes de pineda testimonien l'existència d'antics boscos al voltant del sector. De fet, les pinedes són en

realitat molt més recents, fins i tot, que els plataners de finals del segle XIX. Els plataners, en realitat, es plantaven a prop de

les riberes pel fet que eren arbres que creixien ràpid i que la seva fusta era valuosa a ebenistes i a fabricants de mànecs o

rems. Normalment un plataner necessita d'uns 20 anys de creixement perquè puguin ser tallats i la fusta pugui ser

utilitzada. Si fem aquest càlcul amb els que surten al “Viver de Plàtans”, que semblen prou crescuts, podríem dir que foren

plantats vers 1871 aproximadament. Per aquest motiu no surten a l'inventari de Magí Tobella de 1863.

El Camí dels Monjos · 103

Una segona versió del quadre fou realitzada el 1907, i en ella s'hi poden veure els efectes de la necessitat industrial de fusta

de plataner. La frondositat de 1892 no té res a veure amb la important clariana que desvetlla el massís de Sant Llorenç al

fons. Els temps canviaven.

El “Viver de Plàtans” de Joaquim Vancells. Any 1891. Fotografia: Autor. El “Viver de Plàtans” de Joaquim Vancells. Any 1907. Fotografia: Autor.


104 · La memòria dels espais

Les pinedes van substituir les vinyes en molts terrenys on fins la invasió virulenta de la fil·loxera a finals del XIX s'hi havia

conreat. El paissatge de l'entorn de Can Montllor es modificà al llarg del segle XX. Així el poeta Ferran Canyameres parlava

dels “altius pins de Can Motllor”, glossant un paisatge més modern. 120

La cruïlla entre el Camí dels Monjos i l'antic camí de Terrassa

a Castellar. Al fons, les restes de les pinedes de Can Montllor.

Fotografia: Autor.

LA FONT DE SANT JOSEP

A prop de Can Montllor, al Torrent de la Grípia, hi ha la Font de Sant Josep o Font de Can Montllor. D'ella en sabem ben poca

cosa. S'hi accedeix pel que queda del camí vell de Terrassa a Castellar que passa encara per Can Montllor. Un cop iniciat el

descens del camí vell, per superar el torrent, cal girar cap a mà dreta i a uns 50 metres hom hi trobarà una bifurcació. Cal virar

a la dreta. La font es troba sobre un mur de pedra envoltada d'un bon tou d'alzines i un plataner que omple amb les seves

121

fulles caigudes el terra del voltant. El seu estat actual ha millorat després de diverses operacions d'arranjament i

adequació al visitant fetes l'any 2006 per l'Ajuntament de Terrassa. El motiu de la seva denominació no el sabem.

L'ANTIC CAMÍ DE CASTELLAR I LA NOVA CARRETERA

Just per davant de la masia de Can Montllor hi passava l'antic camí que anava de Terrassa a Castellar. L'actual carretera data

dels darrers anys del segle XIX. De fet, el 1895 la premsa de l'època es feia ressò de l'arribada dels treballs de la nova

122

carretera a l'alçada de Can Montllor. Part de l'antic camí encara es pot recórrer i connecta la masia amb la Torre de Mossèn

Homs a la banda est del Torrent de la Grípia. Aquest vial, doncs, feia cruïlla amb el Camí dels Monjos a la mateixa masia de

Can Montllor.

LA MINA BAIXA ORIENTAL DE LA MINA DE TERRASSA

Un cop deixada la masia de Can Montllor, el Camí dels Monjos s'enfilava en una nova serra que a mitjans del segle XIX rebia

el nom de Serra de Santa Magdalena. Precisament en aquest sector, la Mina Pública d'Aigües de Terrassa, l'any 1841

projectà la construcció del que s'acabaria anomenant la Mina Baixa Oriental. L'aigua provenia directament del Torrent de la

Grípia i passava per sota d'aquest primer sector de la Serra just abans d'arribar el Camí a la masia de Can Petit. La Mina Baixa

Oriental es començà a construir l'any 1842 i l'any 1850 ja arribava a la Riera de les Arenes. Els esforços a partir d'aquelles

dates, però, s'enfocaren a la construcció d'un ramal que havia d'anar en direcció a Matadepera. Fins el 1878 no es començà

l'allargament de la Mina Baixa Oriental fins arribar al Torrent de la Grípia. Les terres que havia de creuar la mina eren de Can

Montllor, els propietaris de les quals van demanar 10.000 duros del moment per a poder foradar la terra. Finalment l'any

1880 la mina arribà al Torrent de la Grípia. La Mina Baixa és la primera mina construïda per la nova societat Mina Pública

d'Aigües de Terrassa fundada l'any 1842 i, per tant, és la primera mina d'aigües construïda expressament per a l'abastiment

123

de la societat terrassenca de la Revolució Industrial.

120. CANYAMERES, FERRAN. “Com el Vallès no hi ha res”. Geografia poètica, Barcelona, Aymà ed., 1951, p.123. 121. Vegeu la font catalogada amb el número 5 de “Fonts naturals del terme de Terrassa”, Ajuntament de Terrassa, Medi Ambient, 2003, p.54. Al llibret de OLLER, J.M; SUÀREZ, F.J.;

VERDAGUER, J. “Serveis d'aigua a Terrassa”, coeditat per Ajuntament de Terrassa i Fundació Mina Pública Aigües de Terrassa, 2007, p.81, ofereix una fotografia antiga de la font de Can

Montllor, però no diuen res sobre les característiques de la mateixa.

122. Vegeu el número 130, del 19 de maig de 1895 de la revista EGARA. Revista Semanal, p.2.

123. Es parla a bastament de la construcció d'aquesta mina a PASTALLÉ, P.; SOLÉ, M. “Mina Pública d'Aigües de Terrassa. Una empresa al servei de la comunitat”, Barcelona, Lunwerg

ed., 2002, p.38-39. També podeu consultar el dictamen de FAURA, M.; VIÑALS, M.; PALET, D. “Dictamen sobre abastecimiento de aguas potables para la ciudad de Tarrasa”, Tallers

Salvatella, Terrassa, 1923, p.8-12.

El Camí dels Monjos · 105


106 · La memòria dels espais

CAN PETIT

[També conegut com CAN PETIT DE SANTA MAGDALENA. Antic MAS MIR, MAS DE LES ARENES SOBIRÀ

i MAS DE LES ARENES]

Just al començar l'anomenada Serra de Santa Magdalena hom troba la masia de Can Petit. Conjuntament amb Can Sabater

del Torrent són dues de les masies que visita el Camí dels Monjos on encara hi destaca certa activitat agrícola. L'edifici actual

està envoltat de camps d'oliveres o es detecta cert conreu, però el que destaca més és l'enorme polígon industrial de Can

Petit. El Camí dels Monjos discorria originalment per la banda oriental de la masia, no hi passava directament, com era el cas

de Can Montllor o Can Torrella. Existia un petit camí que permetia desviar-se cap a Can Petit. A l'actualitat, en canvi, s'ha de

passar pel seu redós per continuar en direcció a Santa Magdalena del Puigbarral.

Can Petit té els seus orígens a l'antic Mas Arenes que l'any 1175 Pere, prior de Santa Maria de Terrassa, confirmà a Bernat i a

124

la seva esposa. El document diu que el pare de Bernat ja el tenia i que li en féu donació en el seu testament. El seu pare es

deia Guillem d'Arenes, i també fou un dels damnificats de l'envestida violenta del castlà Deusdèdit de Tamarit de 1150. En

125

aquell saqueig va perdre 12 sous. Guillem d'Arenes devia ser hereu de na Orsèn i el seu fill Pere, qui varen empenyorar

l'any 1113 l'alou de les Arenes, que consistia en un seguit de cases, terres, vinyes i arbres de diversos tipus, a un tal

126

Ramon.

Curiosament a partir del segle XIII, en què normalment se sol disposar de més documentació concreta, no tenim dades que

ens permetin afegir gaire coneixement del mas. Sí que sabem que des de 1174 existia un altre mas Arenes a la part

occidental de la Riera de les Arenes i d'aquest en trobarem forces notícies al segle XIII. Es tracta del que posteriorment seria

el mas Arenes Jussanes i després Can Gorchs, masia que es trobava a l'actual Plaça de Catalunya de Terrassa. Durant el

segle XIII, però, malgrat ser palesa l'existència dels dos masos no s'identifiquen de forma diferent. I és que probablement

estaven gestionats per una mateixa família. Així, a mitjans del segle XIII documentem a Ramon d'Arenes que tenia el mas

127

Arenes a occident de la Riera, mentre que Joan d'Arenes i Guillema tenien el mas Arenes, ara Can Petit.

Hereu de Joan i Guillema, sembla el Guillem d'Arenes que l'1 d'octubre de 1281 apareix a les afrontacions d'unes terres

128

pertanyents al mas de la Pujada i de Rovira (dels quals ja n'hem parlat abans), però convindria confirmar-ho. En tot cas sí

que semblen errònies les atribucions que Josep Mª Armengol i Viver féu en el seu estudi sobre l'ermita de Santa Magdalena

129

del Puigbarral on al darrer apartat del seu treball parla de Can Petit. Armengol atribueix el mas de les Arenes a Ramon

d'Arenes, quan el document de 1241 en què el monestir de Santa Maria confirma en aquest el mas de les Arenes, el situa a

130

ponent de la Riera de les Arenes, per tant, a Can Gorchs. De les atribucions que posa a continuació no en podem dir res,

perquè l'autor no cità les fonts que utilitzava, de manera que no les podem contrastar.

124. SPT, 183: 16 d'abril de 1175.

125. Vegeu novament BISSON, THOMAS N. Op. cit, i RUIZ I GÓMEZ, VICENÇ. Op.cit ACA, Cancelleria, Perg. Extrainventari, 3275: c.1150.

126. SPT, 102: 9 d'abril de 1113.

127. AHT. Fons notarial, Capbreu segon [de Bertran acòlit] (1242-1245), fol. 78v.

128. PAHCT, 5: 1 d'octubre de 1281.

129. ARMENGOL I VIVER, JOSEP Mª. “Santa Maria del Puigbarral”, Imp. Joan Morral, Terrassa, 1966, p.45-47.

130. BA, 1175: 20 de novembre de 1241. El document ho diu claríssim: el mas de les Arenes “affrontat ab oriente in illa Riaria de Arenis”.

Accés actual a la masia de Can Petit. Fotografia: Autor.

El Camí dels Monjos · 107


108 · La memòria dels espais

131

A la llista de masos de 1413 ja apareix la denominació de mas Arenes Sobirà, després del mas Mosterol (Can Montllor).

Entenem que el canvi de nom es materialitza durant el segle XIV, per raons clarament administratives. L'any 1455 també surt

com a mas Arenes Sobirà. A partir d'aquesta data, però, es modifica el patronímic del mas a causa de la renúncia que

efectua de l'heretat un tal Joan Arenes en benefici de la seva germana Justina, qui es casa amb Marc Sellerers de

Talamanca. Però la possessió acabarà en mans d'un oncle de Justina, Pere Arenes, àlies Riera, que residia a Palausolità. Un

fill de Pere, Gabriel Riera, casat amb Joana Oriol, apareix abans de 1496 com a possessor de la masia, per a continuació

aparèixer en mans de Joana, filla d'aquest matrimoni. L'any 1496 és clau, atès que Joana s'esposa amb Salvador Mir, que

132

provenia de Can Mir, a Sant Miquel de Toudell.

Amb aquest matrimoni la masia canvia de nom per passar-se a dir Mas Mir. Al fogatge de 1558 encara rep aquest nom i està

regentat per Pere Mir. Una vintena d'anys més tard, però, es produeix un nou canvi. La filla de Pere Mir, Margarida, que

esdevingué pubilla de la casa atès que Pere no va tenir fills varons, s'esposà amb Mateu Petit, que en aquelles dates exercia

de ferrer a Sant Pere de Terrassa. Mateu Petit era fill de pares francesos immigrats que provenien del bisbat de Cahors al sud

de França. Des de 1577, moment del casament, la masia passa a anomenar-se de forma definitiva Can Petit.

L'any 1613, com veurem d'aquí un moment, l'ermita de Santa Magdalena del Puigbarral passà a mans de Can Petit, de manera

que la masia passarà a denominar-se Can Petit de Santa Magdalena. Just a partir d'aquest moment sabem que entre 1649 i 1662

residiren a la casa entre 4 i 6 persones. En canvi, entre 1715 i 1761 oscil·là entre els 3 de 1760 i els 9 de 1749. Curiosament, l'any

1749, malgrat haver 9 persones a la masia, els Petit van anar a viure al mas que hi havia a tocar de Santa Magdalena del Puigbarral.

L'any 1728 morí Josep Petit, hereu de la casa, i la seva vídua, na Teresa Petit, féu inventari dels béns de la casa. La casa es

constituïa de l'entrada amb la cuina immediatament disposada, hi havia un celler, una sala, la “cambra fonda”, la cambra

sobre el celler, una establia, un graner i uns corrals, en els quals el dia 29 de novembre comptaven amb “sis nodrissos, una

133

verrana vella, una verrana jove, quatre tossinos de greix xics, quinze indiots i quinze indiotes”.

L'edifici fou descrit l'any 1997 com a masia d'estructura regular amb una planta baixa i un primer pis. La coberta, de dos

vessants. La façana principal, orientada cap a migdia i perpendicular al carener, té una composició asimètrica, essent una

vessant més perllongada que l'altra. La planta baixa hi té l'entrada i al fons una escala d'accés al pis superior. També s'hi trobaran

quatre habitacions. A la dreta, un menjador amb una petita capellata en forma forniculada al mur. A la part posterior de la cuina

(tal com ja hi era el 1728), hi ha la llar de foc i el celler. Al primer pis hi ha cinc habitacions amb una sala central, un xic

descentrada. A l'exterior encara hi ha l'era amb algunes construccions annexes com són els corrals, les corts, una pallissa

134

adossada al nord o un hort a l'exterior. A l'oest hi ha un gran edifici d'habitatge construït en ple segle XX. L'any 1997 s'hi accedia

per un camí que sortia des de la Font de les Canyes, però actualment es pot entrar a partir d'un accés des de l'avinguda de Font i

Sagué. Aquell camí que venia de la Font de les Canyes és el que surt reflectit als plànols de l'Amillarament de Sant Pere de 1858.

Just a mig camí creuava amb el Camí dels Monjos que passava a certa distància de la masia. De fet, mentre el Camí original

ressegueix la part superior de la carena de l'anomenada Serra de Santa Magdalena, la casa de Can Petit es troba a la vessant

occidental de la serra, abocada cap al pla que s'inicia a l'actual polígon industrial.

131. AHT. Fons notarial. Manuale de Lluís Agustí, 1413-1415, f.25v.

132.

ARMENGOL I VIVER, JOSEP Mª. “Santa Maria del Puigbarral”, Imp. Joan Morral, Terrassa, 1966, p.48.

133. AHT. Fons notarial. “Manual d'Emanuel Gualsa (1728)”, f.458r-462r.

134. “Les Masies de Terrassa, Catàlegs del Museu de Terrassa”, núm.4, 1997, p.34.

El Camí dels Monjos · 109

El caminant encara pot trobar zones de conreu amb oliveres al redós de Can Petit. Al capdamunt de la carena circulava el traçat antic del

Camí dels Monjos. Fotografia: Autor.


110 · La memòria dels espais

CAPELLA DE SANTA MAGDALENA DEL PUIGBARRAL

[Antic MAS BARRAL]

Un cop passada la masia de Can Petit, el Camí dels Monjos mena cap a l'ermita de Santa Magdalena del Puigbarral. Sens

dubte és un dels elements patrimonials al voltant del Camí amb més entitat. No sabem la data exacta de construcció de

135

l'ermita. La primera referència inequívoca és del 5 de maig de 1244. Aquell dia, el prior de Santa Maria de Terrassa, Guigó

de Vedena, féu donació vitalícia a na Ferrera, donada de Santa Maria Magdalena, de l'església de Santa Maria de Puigbarral,

a fi i efecte que la governés, servís i custodiés com millor pogués. El document ens indica en primer lloc, que aquest és el

moment en què arriba una representant de la congregació de les magdalenes a Terrassa, i que el prior de Terrassa fa

donació d'una església, que sembla nova de trinca, perquè estigui habitada per aquesta monja. En cap moment es diu que

aquesta església tindrà la categoria de convent.

Podria ser que l'església fes relativament poc que s'acabés de construir. De fet, sembla tot plegat de factura modesta i de

perfil humil. No és anterior a 1206, atès que la butlla d'Innocenci III que descriu les possessions de Santa Maria de Terrassa,

136

no la menciona. Sembla que inicialment neix com a capella rural, de la mateixa manera que existia Santa Margarita del

Mujal o Sant Cristòfol. En aquest cas, l'església neix promocionada directament pel monestir rufenc de Santa Maria de

Terrassa, no com les altres dues que hem mencionat, d'origen més antic i privat. Per aquest motiu, la denominació de

l'ermita no és pas de Santa Magdalena, sinó de Santa Maria. Només amb la instal·lació d'un membre de la congregació de

les magdalenes es dóna lloc al canvi de nom. En cap cas es menciona a na Ferrera com a prioressa o com a cap visible d'un

convent.

Des de 1244 fins a finals de segle XIII, les notícies de Santa Maria del Puigbarral són ben migrades. No serà fins el dia 11 de

desembre de 1298 en què començarem a tenir idees clares sobre el seu pas d'ermita a convent. Aquell dia, Berenguer de Far

i la seva esposa Ramona venen a Saurina d'Estapera, donada de la capella de Santa Maria Magdalena una peça de terra que

tenen al costat de la pròpia capella a prop de la porta. Aquest document és el primer que coneixem que menciona

directament l'existència d'un convent. Es diu que Saurina d'Estapera és monja a la capella de Santa Maria Magdalena, però

no diu de Puigbarral. Diu que la capella està construïda al servei de les senyores que allí hi habiten. A més, es diu que

137

l'adquisició de la peça de terra es fa per a l'obra de la dita capella, per tant, entenem, per a fer-hi reformes d'ampliació. Per

tant, sembla evident, que a finals del segle XIII sí existeix una comunitat de monges magdalenes i que, fins i tot, la comunitat

està creixent, motiu pel qual, s'adquireixen possessions per ampliar l'espai d'habitatge del convent.

Hem volgut presentar aquestes dues notícies per desmentir la proposta que s'havia fet fa uns anys per part de Josep Mª

Armengol i Viver, que el monestir de magdalenes s'havia conformat en base a unes monges dissolutes de Santa Margarita

del Mujal, que després de la seva vida llicenciosa, foren amonestades pel bisbe de Barcelona que les traslladà a l'ermita de

135. AHT. Fons notarial, Capbreu [de Bertran acòlit] (1242-1245), f.54v.

136. SPT, 219: 6 de maig de 1206. Es mencionen les esglésies de Santa Maria de Terrassa, Sant Pere, Sant Miquel, Sant Fruitós, Sant Julià d'Altura i Santa Eulàlia de Terrassa.

137. AHT. Fons notarial. Capbreu [de Pere Folquer] (1298-1299), f.12r.

138. ARMENGOL I VIVER, JOSEP Mª. “Santa Maria del Puigbarral”, Imp. Joan Morral, Terrassa, 1966, p.14-15. Vegeu la Visita Pastoral a ADB, Visites Pastorals, vol.I/2, f.9r.

El Camí dels Monjos · 111

Santa Magdalena per reorganitzar la seva vida dissipada. Això no va ser així. En primer lloc perquè la suposada Visita

Pastoral adduïda per Armengol, datada el 1304, sí parla de les monges dissolutes a Santa Margarita, però no diu mai que

hagin d'anar a Santa Magdalena. I en segon lloc perquè amb el document de 1298 provem que ja existia la comunitat amb

138

data anterior a 1304.

A prop de l'ermita, sinó davant mateix, existia l'anomenat mas Barral. En tenim notícies de mitjans segle XIII, quan el 13

d'abril de 1239, Mateu Barral féu donació a Guillem de Far del lloc, dret, raó i acció que té sobre el mas Barral, a canvi de

139

menjar, beure i vestits. El propietari del mas Barral dóna els drets a un senyor superior a canvi de manutenció. Sembla que

no devia passar una molt bona època. Del mas Barral en tenim altres referències al llarg del segle, però ara ens fixarem en el

140

que diu l'enquesta que realitzà el rei Jaume II dels seus béns al terme de Terrassa entre 1311 i 1314. En l'enquesta, Ramona,

muller del difunt Berenguer de Far, descendent de Guillem de Far, va reconèixer posseir el mas anomenat Barral, explicant

que “sunt ibi domus et edifficia in quibus tenet masoveriam”. De totes maneres reconeix no tenir-lo ni habitat ni afocat, i no

sap si mai va estar habitat o afocat. El mas Barral pertanyia al senyor rei almenys des de mitjans segle XIII atès que

l'enquestador reconeix que en capbreus anteriors ja apareixia aquest mas. Com hem vist, la referència documental de

Mateu Barral i del mas Barral de 1238 ho corrobora sense embuts. El que no queda clar és com evolucionà el mas a partir del

segle XIV. Creiem que acaba desapareixent en benefici de la comunitat de monges que fan seu l'edifici, com ja havien

adquirit una porció de terra l'any 1298.

El topònim de Puigbarral és obvi que deriva del propi mas Barral. Un barral és un recipient per contenir líquids, vi, aigua o oli.

Podríem pensar que el mas i posteriorment el monestir era un espai on es mesuraven aquest tipus de productes o on s'hi

conservaven en algun tipus de magatzems. El topònim al costat d'un vial com el Camí dels Monjos no sembla gratuït, i podria

ser un lloc on es realitzaven aquests mesuratges segons uns criteris comuns determinats per algun senyor. D'una banda, el

propi monestir de Santa Maria de Terrassa, que tenia la senyoria directa del convent, i de l'altra, el propi rei, que la tenia del mas.

Pel que fa al convent de magdalenes, podem dir que es consolida a partir dels inicis del segle XIV. Les magdalenes eren

conegudes com les dames blanques o també com a penitents. S'inspiren en Magdalena, prostituta penedida, que mortificà

els seus pecats reclosa en una cova al desert, lacerant la seva carn. Les magdalenes fundaren monestirs autònoms i senzills

sota un esperit auster, com devia ser el cas de Santa Magdalena del Puigbarral.

La història del convent l'explicà amb pèls i senyals Josep Mª Armengol i Viver l'any 1966. Llàstima que no cités les fonts

utilitzades. Tanmateix, sabem que gran part d'elles les hi va cedir l'historiador Salvador Cardús, per tant, eren de fiar. Sembla

que el convent es manté actiu fins a mitjans segle XV. A partir de llavors comença un procés de lenta decadència que el porta a

la seva desaparició definitiva l'any 1613. Les monges magdalenes de Terrassa, de fet, anaren a fundar el convent de

magdalenes de la ciutat de Barcelona vers 1540, deixant al convent algunes monges que mantingueren el culte i finalment

traspassant-lo a mans de Can Petit l'any 1613. Successivament, les prioresses conegudes que van regir el convent foren:

139. BA, 639: 13 d'abril de 1239.

140. Vegeu el punt 27 del text de l'enquesta publicat a FARÍAS ZURITA, VÍCTOR. “El mas en los dominios reales de Terrassa según una encuesta real de los años 1311-1314”, dins “El mas

català durant l'Edat Mitjana i la Moderna”, Barcelona, CSIC, 2001, p.159-188.


112 · La memòria dels espais

1244: na Ferrera

1298 · 1340: na Saurina d'Estapera.

1368 · 1411: na Blanca Ramoneda.

1411 · 1450: sor Antònia Guitarda.

1457 · 1469: sor Caterina Artaguila.

1470: sor Isabel Bages.

1477: sor Isabel Vediela.

1478 · 1484: sor Angelina Coloma.

1484 · 1485: sor Mencía de Guzmán.

1486 · 1490: sor Angelina Coloma.

1490: sor Segimona de Lobrono.

1490 · 1506: sor Bartomeua Masdevall.

1512 · 1528: sor Caterina Cristiana.

1530 · 1537: sor Francina Costa.

1539: sor Margarida des Brull i de Pemolo.

La nòmina de monges que habitaren el convent és ingent i estalviarem al lector una llista inacabable. Però sí pararem

141

atenció en l'inventari d'una d'elles, sor Anna Valls, que morí l'any 1547. Disposem les pertinences de la monja a fi i efecte

d'observar els pocs béns temporals que tenien en propietat:

Primo, trobam quatre posts y dos banchs de llyt; ítem, hun matalàs y dos llansols y duas flassadas y una coxinera ab hun coxí de ploma, tot

dolent excepto lo matalàs que és bo y de bona llana; ítem hun mantel bo, dos hábits […] bo […] lahonat; ítem, una gonella de gris de frare y un

altra de mescla y hun jaquet blanch; ítem, quatre fusos buisolats y hu de retòrser; ítem, hun sombrero ja tofat negre; ítem, una coxinera y hun

pallís entretallat ab hun altre filenpúa e hun tros de flocadura blancha y dotze trocas de lly de Nápols y huns saltiris blanchs y huns altros de

Gayeta, tot bo; ítem, una beyna ab dos gavinets y tres troques de fillera ab altres man(u)darias; ítem, hun torcabocas, hun mocador y hun drap

no gayra bo; ítem, dos papers ab dues ymages; ítem dos libres, lo hu se diu “dels Sancts Pares” y l·altre de “Sanct Honofre”; ítem, dos parells

de mànagues fetas de agulla y dues de comançadas y tres calssetas; ítem, hun jaquet dolent lahonat y huns chapins de Contray; ítem, huna

empolla y hun pot de vidre; ítem, mitga liura de llana blanca fluxa; ítem, una caxa en que stà tota la roba de vestir amb una clau y pany dolenta;

ítem, dos llumeners y huna pahella; ítem, huna ymage de Nostra Senyora en huna post; ítem, una ligassa y una camissa ja dolenta; ítem, un

brial de tela negra ja dolent y huna ligassa dolenta.

El convent de Santa Magdalena del Puigbarral acaba tancat. L'ermita, en canvi, continuà com a capella privada dels

habitants de Can Petit. Sí que és cert, però, que no quedà deshabitat a partit d'aquella data, ja que hem trobat la presència de

diferents masovers que la mantenien en condicions. Així, entre 1659 i 1737 hi residien entre 2 i 4 persones. En canvi, entre

1744 i 1760 hi varen arribar a viure entre 7 i 10 persones. De manera que, almenys, fins a finals del segle XVIII tant l'ermita

com els edificis del seu voltant van estar en plena activitat.

En relació al Camí dels Monjos, hem de dir que la capella es trobava més elevada que el propi traçat del vial, que no hi

passava directament. El Camí devia ser utilitzat per tots aquelles matadeperencs que el dilluns de Pasqua Granada anaven a

fer-hi un aplec força popular que se celebrà fins els darrers anys del segle XIX. A partir de llavors, l'església començà un

procés d'abandonament que acabà amb l'enrunament. L'any 1927 Salvador Cardús transmetia l'opinió d'un amic seu que

142

obeïa a les sigles A.G., que es planyia justament de la poca atenció que tenien els terrassencs pels monuments. Descriu

l'estat de l'ermita de la següent manera:

La seva teulada temps ha que jeu trocejada per terra i tot fa preveure que dintre de poc hi seran també les quatre parets i l'àbsis romànic.

Sabem, però, que temps endarrera, el seu propietari actual, el doctor Joan Bosch, estava temptat de reconstruir-la. No seria l'hora oportuna

de donar-hi impuls aprofitant les engrunes d'aquell caliu?

El procés per reconstruir la capella s'inicià l'any 1934, moment en què A. Pàmies, sota les ordres de l'arquitecte reusenc

Cèsar Martinell i Brunet, féu un aixecament de la planta que actualment es pot consultar a l'Arxiu del Col·legi d'Arquitectes

143

de Barcelona. Malauradament no es tirà endavant el projecte.

L'any 1956, en canvi, sota la direcció de l'arquitecte Josep Pratmarsó i del constructor Alfons Jordà es reconstruí tot l'edifici.

Joaquim Alavedra s'encarregà de decorar el seu interior. L'església, a l'actualitat, consta de planta rectangular i un àbsis ben

orientat amb arc triomfal de mig punt, a la manera romànica. La coberta és de fusteria i es diu que segurament l'original

també ho havia de ser atès que els murs són molt prims i no podrien suportar una volta de canó. Existeixen uns contraforts

al mur sud que també semblen originals. L'església té una finestreta a la part sud de l'àbsis, element poc freqüent a

l'arquitectura romànica. El campanar actual és d'espadanya i d'una sola campana, però l'original sembla que tenia doble

forat i, per tant, doble campana. L'accés manté un arc dovellat, més propi de l'època moderna, que no pas d'època medieval,

que encara es conservava en el moment de la restauració. En aquest punt convé recordar algunes informacions relatives al

seu estat de conservació al llarg dels segles. Així, a la reunió que el Consell de Parroquians de Sant Pere de Terrassa féu el 16

d'abril de 1480 es diu que el monestir “est derochat e quasi del tot destruit”, i l'any 1487 Gabriel Riera, amo del mas Arenes

144

Sobirà, diu “que per causa de la dita guerra lo dit monestir és stat rònech”. De manera que les restes que es van restaurar

l'any 1956, en realitat no deurien ser massa semblants a l'església original construïda a mitjans del segle XIII. Potser la

inspiració era semblant, però les diferents refactures realitzades van canviar força la seva fisonomia inicial.

Actualment, l'ermita es troba a l'interior d'una propietat privada. Envoltada d'alzines i amb una casa construida els anys 70 al

damunt de les restes d'antigues edificacions i d'on devia haver existit l'antic Mas Barral. Per visitar-la convé demanar permís

als propietaris, els quals mai posen problemes. En el fons millor així, sinó encara hauríem de veure com l'edifici es degrada

per l'acció d'alguns descontrolats, com va passar no fa gaire a l'esglesiola que hi ha al costat de Can Fonollet, a Les Fonts de

Terrassa, que fou cremada i desolada per una colla de brètols.

L'interior de l'església, que decorà Joaquim Alavedra, està ple d'antics goigs dedicats a Santa Magdalena i gravats en blanc i

negre i alguns colorejats del segle XVIII i d'origen francès dedicats a immortalitzar la seva iconografia i la de Sant Llorenç.

141. AHCT. Fons notarial, Inventaris, s.XVI, capsa 598. 25 d'agost de 1547. 142. CARDÚS, SALVADOR. “Monestir de Santa Magdalena del Puigbarral”, al Butlletí del Centre Pirinenc de Terrassa, núm.25, novembre-desembre 1927, p.9-11.

143. ACOAC, C 233/301. Aixecament en planta E 1: 100/p vegetal a tinta xina i /p paper.

144.

ARMENGOL I VIVER, JOSEP Mª. “Santa Maria del Puigbarral”, Imp.Joan Morral, Terrassa, 1966, p.28-29.

El Camí dels Monjos · 113


114 · La memòria dels espais

Estat de conservació de la capella de Santa Magdalena l'any 1935. Autor:

Desconegut. Arxiu Municipal de Terrassa / Col·lecció Ragón. Reg: 33861.

El Camí dels Monjos · 115

Vista actual de la capella de Santa Magdalena del Puigbarral. Restaurada amb

una sola campana. Fotografia: Autor.


116 · La memòria dels espais

Interior actual de la capella. Arc triomfal. Sostre de fusteria. I els murs decorats amb imatges de Santa Magdalena. Fotografia: Autor.

L'antic traçat del Camí dels Monjos passava per l'interior de la finca que protegeix l'ermita. A l'actualitat, el Camí cal fer-lo per

sota de la propietat, vorejant el torrent de les Monges o de Santa Magdalena, que permet connectar-se amb el Torrent de la

Font de l'Espardenyera i amb l'urbanització que allí hi ha. Si hom volgués vorejar la finca per la seva banda occidental, com

alguns excursionistes fan, es trobarà amb un entorn ple d'erms on s'hi detecten antigues activitats extractives i on encara

s'hi fan abocaments de terres. L'estudi que realitzà Josep Germain sobre la connectivitat d'aquest sector l'any 2005 explica

que l'entorn, que encara disposa d'alguns camins de terra marcats, és especialment inhòspit al pas de la fauna i que en

145

aquell any encara hi havia la possibilitat de veure-hi passar algun conill, esquirol o guineu.

Un cop sortint de la finca, el camí emprèn la direcció de Matadepera, resseguint el torrent de les Monges fins arribar a la seva

capçalera, just on hi ha la caserna de la guàrdia civil. Aquí s'acaba el tram terrassenc del Camí dels Monjos.

145. GERMAIN I OTZET, JOSEP. Op. Cit., p. 14.

El Camí dels Monjos · 117


FONTS DOCUMENTALS EDITADES

ALTURO I PERUCHO, JESÚS. ”L'Arxiu antic de Santa Anna”. Barcelona: Fundació Noguera, 1985. [AASA]

PÉREZ, XAVIER. ”Diplomatari de la cartoixa de Montalegre”. Barcelona: Fundació Noguera, 1998. [DCM]

PUIG, PERE; CARDELLACH, TERESA; ROYES, MONTSERRAT; TAPIOLAS, JUDIT. ”Pergamins de l'Arxiu Històric Comarcal

de Terrassa, 1278-1387”. Barcelona: Fundació Noguera, 1988. [PAHCT]

PUIG I USTRELL, PERE. ”Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa, 1237-1242”. Barcelona: Fundació Noguera,

1992. [BA]

PUIG I USTRELL, PERE. ”El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI”. Barcelona:

Fundació Noguera, 1995. [SLM]

PUIG, PERE; RUIZ, VICENÇ; SOLER, JOAN. ”Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d'Ègara, 958-1207”. Barcelona:

Fundació Noguera, 2001. [SPT]

RIUS I SERRA, JOSEP. ”Cartulario de Sant Cugat del Vallés”. Barcelona: CSIC, 1945. [CSCV]

BIBLIOGRAFIA

ALAYÓ, J.C.; FUSALBA, M.; SUÀREZ, F.J. ”Camí dels Monjos: de Sant Cugat del Vallès a Sant Llorenç del Munt”. Comitè

Català de Senders de Gran Recorregut, FEEC, Barcelona, 1989, 63p.

AVELLANEDA, MATEU. ”Iconografia Terrasenca”. Patronat Soler i Palet, Terrassa, 1963, p.174, amb un esbós biogràfic de

Marian Trenchs.

ARABIA SOLANAS, RAMON. “Excursió a Sant Llorenç del Munt”, Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions

Científiques, vol. II, p.106-118.

BALLBÈ, MIQUEL. “Les llegendes de Sant Llorenç del Munt: el Camí dels Monjos, dins Matadepera” i ”Sant Llorenç del

Munt: més de mil anys d'història, vol. II”, 1982, p.443-444.

BARÓ I CABRERA, ROBERT. “La divisió parroquial del terme del castell de Terrassa”, a Terme, núm. 12, 1997, p.21.

BISSON, THOMAS N. ”Veus turmentades”, Ed.Curial, Barcelona, 2003, 248p.

El Camí dels Monjos · 119


120 · Fons documentals i bibliografia

CABEZA I SABATER, RAMON. “De la Mola a Sant Cugat passant pel camí dels Monjos”, a Centro Excursionista de Tarrasa,

1966, p.277-279.

CANYAMERES, FERRAN. ”Com el Vallès no hi ha res”. Geografia poètica, Barcelona, Aymà ed., 1951, 171 p.

CARDÚS, SALVADOR. “Toponímia de Sant Llorenç del Munt”, al Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa, núm. 16, maig-juny

1926, p.57.

CARDÚS, SALVADOR. “Monestir de Santa Magdalena del Puigbarral”, al Butlletí del Centre Pirinenc de Terrassa, núm.25,

novembre-desembre 1927, p.9-11.

CARDÚS, SALVADOR. “Apunts de toponímia local. IV Can Montllor [Mas de les Mosteroles]”, Butlletí del Club Pirinenc de

Terrassa, núm. 32, gener-febrer 1929, p.120.

CARDÚS, SALVADOR. “Terrassa medieval: Castells, esglésies i masos”, a Terme, 14, 1999, p.60-61.

CIURANETA, E.; CLOSA, J.; REQUENA, D. ”Sant Llorenç del Munt, tres rutes literàries”. Argentona, 1993, p.124.

COMELLAS, JAUME. ”Història d'un barri de Terrassa”, Raysa, 1989, p.89.

COROMINES, JOAN. ”Onomasticon Cataloniae”, s.v. El Bol·lot, Gallinera, …

CORZO SUÁREZ, BEGOÑA. ”Can Vilardell. Terrassa”. Els Barris d'Adigsa, núm.35. Generalitat de Catalunya, 1995, p.39.

DDAA. ”Terregada. Apunts sobre folklore de Terrassa”, Ed.El Mèdol, Tarragona, p.27.

DE PERAY, JOSEP. ”Monografia histórich-descriptiva de Sant Cugat del Vallès”. Barcelona, 1908.

ELIAS, JACINT. ”L'actual areny de la riera de les Arenes data d'època molt moderna”. Terrassa, 1932, p.2.

ELIAS, JACINT. ”Geología de los alrededores de Tarrasa”, Terrassa, 1943, 168 p.

“EXCURSIONS” a ”L'Excursionista”. Butlletí de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, 1884, p.331-332.

“EXCURSIÓ PARTICULAR” a ”L'Excursionista”. Butlletí de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, 1882, p.73-74.

FARÍAS ZURITA, VÍCTOR. “El mas en los dominios reales de Terrassa según una encuesta real de los años 1311-1314”, dins

”El mas català durant l'Edat Mitjana i la Moderna”, Barcelona, CSIC, 2001, p.159-188.

FAURA, M.; VIÑALS, M.; PALET, D. ”Dictamen sobre abastecimiento de aguas potables para la ciudad de Tarrasa”, Tallers

Salvatella, Terrassa, 1923, p.8-12.

FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ANA. ” El jardí de la memòria. El cementiri de Terrassa ” , Funerària Egarense, 2007, p.72-73.

”FONTS NATURALS DEL TERME DE TERRASSA”, Ajuntament de Terrassa, Medi Ambient, 2003, p.61.

FUSALBA I BOSC, MATEU. “Travessa de l'històric i medieval Camí dels Monjos. II. De Matadepera a Can Parellada”, Al Vent,

núm. 44, octubre 1981, p. 35 i 36.

GARCIA, G; OLESTI, O. “Terrassa i el seu territori a l'Edat Antiga: estat de la qüestió i noves perspectives de recerca”, a

Terme, núm.14, 1999, p.13-23.

GERÈNCIA MUNICIPAL D'URBANISME DE TERRASSA. ”Gestió 2003-2006”, Ajuntament de Terrassa, 2007, 103 p.

GERMAIN I OTZET, JOSEP. ”La connectivitat i el cinturó verd de Terrassa en el sector est de la ciutat”, 2005, 110p.

“LES MASIES DE TERRASSA” Catàlegs del Museu de Terrassa, núm. 4, Ajuntament de Terrassa, 1997, 39 p.

MASSÓ TORRENTS, ANTONI. “Memòria pintoresca de l'excursió a la montanya de Sant Llorens del Munt”, Memòries de

l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, vol. II, p.120-134.

MONTLLOR I PUJAL, JOAN. “El Camí dels Monjos”. El Dia, 3 de maig 1928, p.1.

MONTLLOR I PUJAL, JOAN. “L'altre Camí dels Monjos”. El Dia, 19 de juny 1928, p.1.

MONTLLOR I PUJAL, JOAN. ”Sant Llorenç del Munt. Quaderns d'Arxiu, núm. IV”, Sabadell, 1985, p.35 i 36.

OLLER, J.M; SUÀREZ, F.J.; VERDAGUER, J. ”Serveis d'aigua a Terrassa”, coeditat per Ajuntament de Terrassa i Fundació

Mina Pública d'Aigües de Terrassa, 2007, 119p.

ORDEIG, RAMON. “Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes” a Revista Catalana de

Teologia, VIII, 2, 1985, p.453-455.

PALET I BARBA, DOMÈNEC. ”Estudio del Terreno Pliocénico de Tarrasa”, 1896, p. 95.

PANAREDA, JOSEP Mª; PINTÓ, JOSEP. ”Sant Llorenç del Munt: visió geogràfica”, Eumo ed., Vic, 1997, 130p.

PASTALLÉ, P.; SOLÉ, M. ”Mina Pública d'Aigües de Terrassa. Una empresa al servei de la comunitat”, Barcelona, Lunwerg

ed., 2002, 152 p.

PEDRÓ I FONTANET, ROGELI. www.totsantcugat.com/pdf/cami.pdf l'any 2007.

El Camí dels Monjos · 121

PLA ESPECIAL DE PROTECCIÓ DELS CAMINS DEL TERME DE TERRASSA,

març 1997. Exp. 1307/96. Aprovat al DOGC

2485 del 30 de setembre de 1997, p.11230.


122 · Fons documentals i bibliografia

PLA D'ORDENACIÓ URBANÍSTICA MUNICIPAL DE TERRASSA,

Normativa. Ajuntament de Terrassa, 2004, p.195-196.

PLÀNOL DE CAMINS HISTÒRICS DE TERRASSA I ENTORNS.

Ajuntament de Terrassa, Medi Ambient, textos de Francesc

J. Suàrez, 1998.

PLÀNOL DE CAMINS DE TERRASSA I ENTORNS.

Ajuntament de Terrassa, Medi Ambient, textos de Francesc J. Suàrez, 2007.

PONT, J.; ROMERO, J.; LOZANO, F. ”Proposta de treball per a la recuperació de camins del terme municipal de Terrassa”,

Gerència Municipal d'Urbanisme, 1994, 9p. + annexos.

PUIG I USTRELL, PERE. ”El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa”. Diplomatari dels segles X i XI. Fundació

Noguera, vol. I, Barcelona, 1995, p.41-102.

ROGENT, ELIES. ”Monasterio de Sant Llorens del Munt. Memoria descriptiva”. Barcelona, 1900, p.21-22.

RUIZ I GÓMEZ, VICENÇ “Petita comunitat, mala senyoria i economia moral. Poders i resistències a Terrassa (segles XI i

XII)”, dins Terme, núm. 21, Terrassa, 2006, p.53-84.

SOLÀ, JOAN. ”Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt”, Centre Excursionista de Terrassa, 1935, p.117 i 118.

SOLÉ, MIQUEL. “El nostre imaginari col·lectiu: rondalles i llegendes de Sant Llorenç del Munt”, dins Sant Llorenç del Munt,

Ed.Lundwerg, 1996, p.144.

SOLÀ, FORTIÀ. ”Història de Sant Llorenç del Munt”, Sabadell, 1964, p.13.

SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, D. ”Històries i Llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac”, Farell editors, 2005, 128p.

SUÀREZ FERNÀNDEZ, FRANCESC J. ”Els camins veïnals del partit judicial de Terrassa l'any 1850”, ACEPAC, Terrassa, 1996.

Treball inèdit.

SUÀREZ FERNÀNDEZ, FRANCESC J. ”Els camins històrics de Terrassa”, Terrassa, 2006. Treball inèdit.

VENTALLÓ I VINTRÓ, JOSEP. ”Cant del excursionista i àlbum de la pintoresca montanya”. Imp.Ventayol, 2ª ed., Terrassa, p.3.

VERDAGUER I CABALLÉ, JOAQUIM. ”Rieres i torrents del terme de Terrassa”, Fundació Mina Pública d'Aigües de Terrassa,

2000, 143p.

VERGÉS I SOLÀ, LLUÍS. ”Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt”. La Mola. Sant Llorenç Savall, 1973, p. 206-207.

VERGÉS I MIRASSÓ, ANTONI. ”Sant Llorens: son passat, son present y venider. Historia de aquell antiquíssim monastir

utilíssima als que·s dedican a l'estudi de les antigüetats de Catalunya, y en especial als vehins de las més importants

poblacions del Vallès”. Barcelona, 1871, p.67-68.


SERRA DE GALLINERS · 2006

LES FONTS

1

El Camí dels Monjos · 125

Traçat original del Camí dels Monjos

Altres camins que creuaven el Camí

1. Serra de Galliners (també anomenat Bosc Fosc o Bosc de la Por. Antigament era la Serra de Lagastet). Als segles X-XII es parla del Mont Galliner

2. Camí dels Mig des de Les Fonts a Sant Quirze del Vallès

2


126 · Annex d'imatges del traçat antic i actual del camí

PARELLADES DE CAN PARELLADA · 2006

2

1. La Mala Eixida (s.XI-XII) i la Bona Eixida (s.XIII)

2. Antic Camí de Terrassa a Sant Cugat (desaparegut)

1

CAN PARELLADA

Traçat original del Camí dels Monjos

Altres camins que creuaven el Camí

PLANS DE CAN SABATER DEL TORRENT

SECTOR DE CAN SABATER · 2006

PI ELS BELLOTS

2

1

1. Antic Camí de Terrassa a Barcelona (desaparegut)

2. Can Sabater de Santa Margarida (desaparegut) (s.XII)

3. Can Sabater del Torrent (antic Mas de la Giberta)

PLANS DE CAN SABATER DEL TORRENT

El Camí dels Monjos · 127

Traçat original del Camí dels Monjos

Traçat actual del Camí dels Monjos

Altres camins que creuaven el Camí

3


128 · Annex d'imatges del traçat antic i actual del camí

SECTOR DELS BELLOTS · 2006

XÚQUER

1. Mas Trullars (desaparegut al s.XVIII) (s.XII)

2. Els Bellots (s.XIII)

3. Torrent de la Font de Montserrat (antic Torrent del Vidrer)

4. L’Olzina o Elzina era un antic topònim que existia al sector (s.XI-XIII) (desaparegut)

1

2

CAN TORRELLA DEL MAS

4

ELS BELLOTS

Traçat original del Camí dels Monjos

Traçat actual del Camí dels Monjos

Altres camins que creuaven el Camí

CAN CANET

3

SECTOR DE CAN TORRELLA · 2006

1

TORRE-SANA

1. Torrent de Vilardell (desaparegut)

2. Can Torrella del Mas (antic Mas de les Bertolines) (s.XIII)

3. Antic camí de Terrassa a Sabadell, passant per Can Barba de la Pedra Blanca.

2

CEMENTIRI

COMPLEX FUNERARI

El Camí dels Monjos · 129

Traçat original del Camí dels Monjos

Traçat actual del Camí dels Monjos

Altres camins que creuaven el Camí

3


130 · Annex d'imatges del traçat antic i actual del camí

SERRA DE L'HOSTAL DE L'ARENGADA · 2006

LES ARENES

1. Mas Sunyer (antic Mas Moragues) (s.XII) (desaparegut)

2. Torrent de Vilardell (desaparegut)

1

2

TORRE-SANA

Traçat original del Camí dels Monjos

Traçat actual del Camí dels Monjos

Torrent de Vilardell desaparegut

SECTOR DE CAN MONTLLOR · 2006

SANT LLORENÇ

ÈGARA

2

1. Can Montllor (antic Mas Mosteroles i Mas Isarn) (s.XII)

2. El Mas de la Pujada i el Mas Rovira, estaven en aquest sector fins la seva desaparició a inicis del XIV

3. Torrent de la Grípia (antic Torrent de Banyeres)

1

LES ARENES

El Camí dels Monjos · 131

Traçat original del Camí dels Monjos

Traçat actual del Camí dels Monjos

3


132 · Annex d'imatges del traçat antic i actual del camí

SERRA DE SANTA MAGDALENA · 2006

CAN PETIT

PI CAN PETIT

SANT LLORENÇ

1. Can Petit (antic Mas Mir i Mas de les Arenes Sobiranes) (s.XII)

1

Traçat original del Camí dels Monjos

Traçat actual del Camí dels Monjos

SERRA DE SANTA MAGDALENA · 2006

PLA DEL BON AIRE

1. Antic camí de Terrassa a Matadepera

2. Ermita de Santa Magdalena del Puigbarral (s.XIII)

3. Torrent de les Monges o de Santa Magdalena

1

FONT DE L'ESPARDENYA

2 3

CAN PETIT

El Camí dels Monjos · 133

Traçat original del Camí dels Monjos

Traçat actual del Camí dels Monjos

Altres camins que creuaven el Camí

More magazines by this user
Similar magazines