interior llibre.cdr - Xavier Caballé

media.caballe.cat

interior llibre.cdr - Xavier Caballé

22 · De llegendes i excursions El Camí dels Monjos · 23

L'any 1943 es publicà de forma pòstuma una segona edició de la seva obra Geologia de los alrededores de Tarrasa, on

posava llum definitiva a la formació de la carena quan deia:

“Al comenzar la época Siciliense con el hundimiento de los terrenos de Tarrasa, la pendiente se convirtió en llano casi horizontal, por la línea de

ruptura de la loma de Can Montllor o Camí dels Monjos formó un relieve que separó el Vallés occidental del Vallés oriental. Desde entonces

este resalto ha constituído la divisoria de aguas entre la cuenca de las corrientes fluviátiles que van a parar al Besós y la cuenca de las

corrientes que, detenidas al principio por la cordillera central, más tarde se han abierto camino a su través haciéndose tributarias del

Llobregat.”

Jacint Elias donà l'explicació geològica definitiva a la comunitat científica que fins llavors simplement havia intuït aquesta

16

curiositat geográfica.

VERSIÓ 1.1 DE LA LLEGENDA

Una imatge de la “Terrassa modernista”

Com ja hem apuntat, el pare Joan Solà es va treure de la màniga una particular variació de la llegenda del camí. En ella es

donava protagonisme al bisbe de Barcelona com a intercessor amb els monjos de Sant Llorenç per abandonar el cenobi i

marxar cap a Sant Cugat, en comptes del papa de Roma. La narració de Solà és la següent:

“Contradint la historia, es conta que temps era temps, l'abat i els monjos de Sant Llorenç s'avorrien de tristor i soledat en el cim de la Mola i

van demanar al bisbe que els permetés traslladar-se a un altre lloc. El bisbe hi accedí amb la condició que podien anar allà on vulguessin

mentre no travessessin cap torrent ni riera. Ells, seguint aquestes indicacions pogueren arribar a Sant Cugat, on fundaren aquest monestir”.

L'aparició del bisbe de Barcelona a la llegenda respon probablement a l'intent de dotar de més autenticitat a la llegenda.

Semblava més probable un acord amb la superioritat més propera que no pas amb la intercessió del pontífex. Tanmateix,

aquesta possibilitat semblaria tant probable com l'altra. En publicacions posteriors, però, s'ha considerat aquesta versió

17

com la més correcta i és la que s'ha transmès amb més freqüència.

16. ELIAS, JACINT. “Geología de los alrededores de Tarrasa”, Terrassa, 1943, p.29.

17. Lluís Vergés i Solà, recupera la versió de Vergés i Mirassó però acaba donant com a bona la versió del bisbe de Barcelona, atès que la considera més llegendària a la descrita per Vergés i

Mirassó, més propera a la història (!): VERGÉS I SOLÀ, LLUÍS. “Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt. La Mola”. Sant Llorenç Savall, 1973, p. 206-207. Miquel Ballbè recull les dues versions i

les copia íntegres, paraula per paraula de les seves fonts originals, però sense citar-les: BALLBÈ, MIQUEL. “Les llegendes de Sant Llorenç del Munt: el Camí dels Monjos, dins Matadepera” i “Sant

Llorenç del Munt: més de mil anys d'història”, vol. II, 1982, p.443-444. En canvi a l'edició del Comité Català de Senders del “Camí dels Monjos”, l'any 1989, ja es recupera definitivament la de

mossèn Solà: Camí dels Monjos: de Sant Cugat del Vallès a Sant Llorenç del Munt, Barcelona, Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya, 1989. Repeteixen la mateixa versió: CIURANETA,

E.; CLOSA, J.; REQUENA, D. “Sant Llorenç del Munt, tres rutes literàries”. Argentona, 1993, p.124. Ho repeteix també SOLÉ, MIQUEL. “El nostre imaginari col·lectiu: rondalles i llegendes de Sant

Llorenç del Munt, dins Sant Llorenç del Munt”, Ed.Lundwerg, 1996, p.144. També PANAREDA, JOSEP Mª I PINTÓ, JOSEP. “Sant Llorenç del Munt: visió geogràfica”, Eumo ed., Vic, 1997, 130p. [

DESCRIPCIONS I DESCRIPCIONS

És però a partir dels anys 60 del segle XX en què el Camí es popularitza definitivament. El tram comença a ser freqüentat per

innombrables excursionistes, i els mitjans de comunicació dels centres excursionistes comencen a publicar les descripcions

detallades del camí. Centrant-nos en el tram terrassenc, la primera descripció minuciosa sembla ser la que féu Ramon

18

Cabeza i Sabater el 31 de juliol de 1966. El seu relat és fresc i directe. Transcrivim la descripció que fa del tram de Terrassa,

on es poden percebre ràpidament les diferències paisatgístiques entre aquell moment i l'actualitat:

“Davant mateix de la caserna de la Guàrdia Civil segueix el camí que ens porta cap a l'ermita de Santa Magdalena, des d'on es divisa una

bonica panoràmica, els indrets principals de la qual els contemplarem gairebé durant tot el camí: el Montseny, cap a llevant; Montserrat, a

ponent; al nord la muntanya de Sant Llorenç i enfront, a la llunyania, el Tibidabo.

Des de l'ermita de Santa Magdalena divisem també els suburbis de Terrassa. Deixem un camí a l'esquerra que mena cap al torrent i font de

l'Espardenyera. En quinze minuts arribem a Can Petit, que deixem de costat, i tot seguit som a la bòvila i a la carretera, en la qual retrocedim un

xic per tal d'empalmar amb el camí que abans de construir-se la carretera venia recte des de la bòvila. (A un centenar de metres més enrera, al

19

peu de la carretera, s'hi troba un curiós forn ibèric).

Anem seguint el camí carener, notable divisòria d'aigües, i arribem a la masia de Can Montllor. A l'esquerra ens queden el torrent de la Grípia i

el de la Betzuca, tributaris del Besòs; a la dreta hi veiem la riera de les Arenes i més enllà la del Palau, tributàries del Llobregat. L'antiga masia

de Can Montllor, situada a bell mig del Camí dels Monjos, ja la podem considerar ara com formant part d'una barriada de Terrassa. Ben a prop

té una sèrie d'edificacions industrials i les vivendes a base de gratacels que formen el populós Grup Sant Llorenç.

Des de Can Montllor continuem en direcció sud i tot seguit entrem a altra barriada: la de les Arenes, passada la qual i deixant els camins de

l'esquerra, que ens durien cap al Sanatori de Torrebonica, travessem les vies de la Renfe per damunt del pont que es van veure obligats a

20

construir-hi per tal de facilitar el pas cap a l'altra barriada anomenada Torresana, voltada de pins, passada la qual i ran del Cementiri Nou s'ha

de travessar la carretera per a trobar-nos enfront de Can Torrella del Mas. Aquí, a la dreta, ens queda la riera i el Grup de vivendes Montserrat;

a l'esquerra, un camí va a la font de Can Torrella.

Passem pel costat de la casa i als cinc minuts de marxa deixem un camí de carro, a l'esquerra, que ens duria a la font de Montserrat. Uns

passos més enllà trobem altre camí a la dreta que va als Bellots.

Poc després es tomba a la dreta, deixant el camí de Sant Quirze de Terrassa. Per aquests indrets el camí és perdedor per creuar-se amb altres i

perquè de vegades el camí que cal seguir és el menys fresat. Deixem a mà dreta Can Sabater i cap a llevant Can Sabater del Torrent, en direcció

a Sant Quirze i a Sabadell. Prosseguim fins a trobar l'extrem oriental de la urbanització de Can Parellada, des d'on, per un camí mig perdut amb

forta pujada assolim el punt més alt de la serra de Can Amat de les Farines, masia que deixem a ponent enmig d'una formosa pineda.”

També SUADES, JORDI I SANZ, DAVID. “Històries i Llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac”, ed. Farell, 2000, p.98. I finalment, encara que amanit de llicències literàries, Rogeli Pedró i

Fontanet ens proposa una nova redacció de la llegenda a “El camí dels Monjos i la fundació del monestir de Sant Cugat ”, dins de Mites i Llegendes de Sant Cugat editades a la pàgina web

www.totsantcugat.com/pdf/cami.pdf l'any 2007. A contracorrent amb aquesta versió Fortià Solà continuà defensant que la llegenda correcta era aquella on intercedia el pontífex romà. I així

també ho creia el pare Llogari Picanyol que publicà de forma pòstuma uns escrits de Fortià Solà a “Història de Sant Llorenç del Munt”, Sabadell, 1964, p.13.

18. CABEZA I SABATER, RAMON. “De la Mola a Sant Cugat passant pel camí dels Monjos”, dins Centro Excursionista de Tarrasa, 1966, p.277-279.

19. Aquest suposat forn ibèric, del qual posteriorment s'ha posat en dubte la seva atribució, fou objecte de fervoroses queixes ciutadanes l'any 1970 en el moment que es decidí, pel bé de la seva

conservació, el seu trasllat a la seu del Museu de Terrassa. El forn es trobava dessota del camí dels Monjos a prop de la primera curva a la dreta de la Carretera de Castellar.

20. Es parla de Cementiri Nou, quan en realitat ja feia gairebé 35 anys que existia. Però la veu popular el contraposava al Cementiri Vell, el qual es va tancar definitivament el 1967.

More magazines by this user
Similar magazines