interior llibre.cdr - Xavier Caballé

media.caballe.cat

interior llibre.cdr - Xavier Caballé

46 · La realitat històrica El Camí dels Monjos · 47

De fet, durant els mesos de maig i agost d'aquell any Ramon Borrell i Ermessenda dotaren el monestir d'importants alous,

com el de Matadepera, el Mur o l'església de Sant Esteve de la Vall, entre d'altres drets rendístics. Aquestes darreres

dotacions daten del 10 d'agost de 1013 on el comte expressa la voluntat que la casa de Sant Llorenç es constitueixi en

monestir. Els mots coenobium i monasterium apareixen per primera vegada a la documentació. De la mateixa manera que

el comte va voler promocionar el Monestir de Sant Llorenç del Munt, paral·lelament va promocionar el de Sant Cugat.

En aquestes dates és freqüent la intercessió de l'abat de Sant Cugat i dels seus monjos, atesa l'antiga dependència de Sant

Llorenç durant el període entre el 973 i el 1013. Algunes de les possessions van quedar encara en mans de Sant Cugat i per

tant hi tenien molt a dir. En aquesta freqüència hom hi podria veure una connexió important entre els membres de les dues

comunitats, de manera que hom també podria suposar l'existència del vial que comuniqués el dos pols de presa de decisió.

Al cap i a la fi, a partir del 1013 és segur que ambdues comunitats hostatgen monjos de l'orde benedictí, i per tant amb uns

interessos i orientacions espirituals comunes. En definitiva, que podríem acceptar certa mobilitat dels membres d'una

comunitat i l'altra al llarg del Camí dels Monjos, sense que en cap cas aquest Camí prengués aquest nom ni fos característic

per aquestes circumstàncies.

Tanmateix, fins el 1099 els dos cenobis viuen de forma independent, amb l'única dependència clara al comte de Barcelona.

Sembla clar que Sant Llorenç no deixà de ser mai una fundació menor en comparació a Sant Cugat, i la prova està en què no

rep privilegis papals, tal com els rebia Sant Cugat, i sempre dependrà de la jurisdicció comtal. L'única autoritat eclesiàstica

d'ordre superior vindrà de part del bisbe de Barcelona, i no és per atzar que aquest hi sigui ben present en l'acte de

consagració de l'església de Sant Llorenç l'any 1064.

Observem, doncs, que les versions 1.1 i 1.2 de la llegenda del camí, es fonamenten més amb la realitat històrica de la

dependència de Sant Llorenç amb el bisbe i el comte de Barcelona, que no pas la 1.0, que mostrava la intercessió papal.

Això ens demostra, entenem, que les versions 1.1 i 1.2 són elaborades al llarg del segle XX, i que proven de dotar de major

autoritat històrica, de major cientificitat, la versió transmesa per Vergés a finals del XIX.

Abans del 1087, en canvi, es produeix un altre esdeveniment particular. Sant Llorenç del Munt passa a dependre de l'abadia

francesa de Sant Ponç de Tomeres. Coincidint amb el ple desenvolupament de l'anomenada Reforma Gregoriana, on s'inicià

una ofensiva per part del papat romà per controlar tota i cadascuna de les cases eclesiàstiques d'arreu d'Europa, el monestir

passà a dependre d'una abadia mare. A la vegada, passen a dependre de Sant Ponç altres monestir com el propi Sant Cugat

o el de Sant Pere de Rodes. La historiografia catalana sempre ha acceptat que les relacions entre els cenobis catalans i el

francès foren efímeres. Potser és arran d'aquesta efímera relació, que es pot donar crèdit a la llegenda de “l'altra” Camí dels

Monjos, on s'indica que els monjos de Sant Llorenç van venir de França? Sense que la realitat fos aquesta, el que sí sembla

clar és la preservació al llarg dels segles d'un peculiar record d'aquesta curta dependència.

L'any 1098, i amb motiu del canvi de política exterior de Ramon Berenguer III, que trencà vincles amb la Santa Seu, el

monestir entra en l'òrbita definitiva de Sant Cugat, potenciant aquest segon monestir en detriment del primer.

En definitiva, no és que els monjos de Sant Llorenç, considerant les males condicions de la seva situació geogràfica,

construïssin el Camí dels Monjos, sinó que simplement feren ús d'aquest vial, que ja existia des d'antic, per dirigir-se a Sant

Cugat. I a l'inrevés.

El monestir de Sant Llorenç va dependre jurisdiccionalment de Sant Cugat fins el 1597, en que passà a dependre d'un nou

col·legi benedictí fundat a Lleida pocs anys abans. El monestir es va dissoldre definitivament el 1608, i el 1609 el bisbe de

Barcelona aprovà la fundació d'una confraria religiosa a l'església de Sant Llorenç, convertint-la en parròquia de muntanya.

El servei parroquial es perllongà fins a finals del segle XVIII, acabant la vida pròpia de l'església l'any 1802. Com veurem

d'aquí una estona, la denominació de Camí dels Monjos començarà just en el moment en què l'església de Sant Llorenç del

Munt deixa d'oferir servei religiós.

ANY 1040, PRIMERA NOTÍCIA?

Gràcies a l'intens treball que des de fa uns quants anys porta fent l'equip de paleògrafs i diplomatistes de l'Arxiu Històric de

Terrassa, format al voltant del doctor Pere Puig i Ustrell, director de l'esmentat arxiu, disposem d'una gran quantitat de

documentació dels segles X, XI i XII editada i a l'abast dels investigadors. El creuament de dades de l'ingent quantitat de

pergamins transcrits han permès en molts casos reconstruir el territori altmedieval del terme jurisdiccional del Castrum

Terracie, entitat territorial hereva de l'antic municipi romà d'Ègara. Malgrat l'enorme potencial d'aquesta documentació i

malgrat la gran quantitat de notícies de camins, vies, senders i corriols, ens ha resultat complicat poder-ne identificar cap

com a clarament relacionable amb el Camí dels Monjos.

En primer lloc convé dir que la denominació de Camí dels Monjos, com veurem, és de finals del segle XVIII, i que, per tant,

no la trobarem mai en documentació anterior. Bé, si fos el cas seria realment una sorpresa majúscula. Era propi d'aquella

època denominar els camins simplement com a “strata”, en el cas d'un camí important, o com a “via” en el cas d'un camí

secundari. Només en alguns casos la descripció d'un camí ens presenta els seus dos punts extrems, el de partida i el

d'arribada. A vegades tant sols se'ns informa del lloc d'on prové o del lloc on es dirigeix. Aquest és el cas del document que

presentarem a continuació, on entenem que podria fer referència al nostre camí.

El 9 de desembre del 1040 Seniofred i seus fills Sendred, Tedlèn i Adaleda van vendre al monestir de Sant Llorenç un seguit

de terres amb vinyes, cases, corts, un soler, trilles i arbres de diversos gèneres al lloc anomenat Banyeres. Aquest lloc la

historiografia l'ha identificat correctament amb l'entorn de l'actual Torre Mossèn Homs. A les afrontacions del paquet de

possessions veiem que a llevant afrontaven amb el torrent d'Arnella, que al sud afrontaven amb una “strata” i que a ponent

limitaven amb un terra d'un tal Lívol i “in strata qui pergit a Mata de Pera.” 30

30. SLM, 304.

More magazines by this user
Similar magazines