interior llibre.cdr - Xavier Caballé

media.caballe.cat

interior llibre.cdr - Xavier Caballé

98 · La memòria dels espais

EL TORRENT DE LA GRÍPIA

[Antic TORRENT DE BANYERES]

El Torrent de la Grípia patirà una important transformació en els propers anys. D'una banda la construcció d'un vial que

connectarà el IV Cinturó amb la C-58, i d'una altra, la configuració del Parc Territorial del Torrent de la Betzuca que

l'englobarà. Els treballs d'anàlisi previ i de recopilació d'informació cartogràfica i ambiental del nou àmbit s'han iniciat durant

109

el període 2003-2007, i continuen en fase d'elaboració.

L'apunt que volem afegir és merament toponímic. El torrent de la Grípia antigament es deia Torrent de Banyeres, almenys

110

des de la primera vegada en què surt innequívocament identificat un “rio de Bangeres” l'any 1036. El lloc anomenat

111

Banyeres, emperò, ja es coneix almenys des del 993. Sobre l'origen del topònim es poden fer diferents disgressions, la

primera d'elles és que es fa referència a una zona on eren freqüents l'acumulació d'aigües que conformaven un tipus de

petites llacunes o banyols. La pregunta que ens fem és si aquests banyols eren de formació natural o eren construccions

humanes. Joan Coromines apuntava que els topònims Banyeres solien anar associats a zones de conreu de factura

islàmica, on s'acumulaven de forma regular aquest tipus de basses orientades a fornir d'aigua permanent les hortes que s'hi

conreaven. Nosaltres creiem en la presència de banyols generats per l'acció humana, però no podem justificar que el seu

origen sigui d'època andalusina. El torrent de la Grípia no ha tingut mai un cabal permanent i depèn de les pluges. Suposem

que en èpoques reculades no devia variar en excés, i les banyeres serien estructures que permetrien mantenir aigua

embassada per al seu aprofitament al llarg de l'any.

A l'actualitat la situació del cabal d'aigua és semblant. Així com en aquest sector del torrent l'aigua és intermitent, a la part

més inferior, és a dir, a prop de Can Sabater del Torrent, l'aigua discorre amb més freqüència. De fet en aquell sector hom

encara hi pot trobar restes d'una verneda, arbre típicament de ribera, en canvi al sector del barri de la Grípia, la vegetació de

ribera és més aviat escassa i hi predominen els horts de tipus marginal. Al contrari del que es pugui pensar, aquests horts no

ajuden gens a la connectivitat i al desenvolupament equilibrat de l'espai natural del torrent tant pel que fa a vegetació com a

fauna, atesa la gran quantitat de tanques, construccions diverses, deixalles.... Potser el nou parc territorial és la darrera

112

oportunitat per disposar d'un torrent amb un ecosistema equil·librat on la acció humana no sigui tant determinant.

Pel que fa al topònim Grípia, hem de dir que ja es documenta al segle XVIII. La paraula té diversos significats, el més genuï dels

quals és el de pessebre o menjador per a les bèsties. Creiem que l'origen de la denominació pot anar relacionat amb la presència

d'espais on les bèsties dels ramats podien beure i menjar en condicions. Potser propers a la pròpia masia de can Montllor.

Una dada que convé recordar és que aquest torrent era la línia divisòria entre les parròquies de Sant Pere de Terrassa i la de

Sant Julià d'Altura.

109. GERÈNCIA MUNICIPAL D'URBANISME DE TERRASSA. Gestió 2003-2006, Ajuntament de Terrassa, 2007, p.39.

110. SLM, 260: 23 d'octubre de 1036.

111. SLM, 77: 24 de gener del 993.

112. És important citar el treball de GERMAIN I OTZET, JOSEP. “La connectivitat i el cinturó verd de Terrassa en el sector est de la ciutat”, 2005, 110p. Es tracta d'un estudi corresponent a

l'expedient COMA 8/04 encarregat per la regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat de l'Ajuntament de Terrassa.

CAN MONTLLOR

[També conegut com CAN MONTLLOR DE LES ARENES. Antic MAS MOSTEROLES i MAS ISARN]

Un cop arribat al carrer d'Ibáñez de Aldecoa, es pot observar a l'horitzó la masia imponent de Can Montllor. Actualment,

però, es troba en un estat proper a la degradació més absoluta. Mala cara per a un sector que ha de patir importants

modificacions els propers anys. Un Pla de Millora Urbana de Completament del Teixit Urbà d'aquest sector preveu la

construcció de 706 nous habitatges i la destinació de poc més de 30.000 m2 a usos terciaris, és a dir, a zona verda i a

113

equipaments de servei públic o privat. De fet, a dia d'avui, el poc que queda del Camí original és un tram ben curt i una

senyalització antiga, que entenem s'haurà d'actualitzar tard o d'hora. També és cert, que de l'entorn del Camí dels Monjos

queda la pròpia masia de Can Montllor.

El nom més antic conegut d'aquesta masia, però, és el de mas Isarn, i la datem el 1210. La trobem en un document

importantíssim per a la història de l'edifici. El 28 d'octubre d'aquell any, el batlle reial Durfort féu concessió a Guillem

Mosterol i a la seva esposa Guillema del mas “qui vocatur de Isarno”. Amb el mas hi anaven incloses totes les pertinences

associades i els arbres del domini. Es diu que aquestes possessions es trobaven a la parròquia de Sant Pere d'Ègara i a la de

Sant Julià d'Altura. El document, en realitat, confirmava la donació que Berenguera, germana de Guillem Mosterol i filla de

Joan Isarn, li havia fet conjuntament amb el seu marit, Ramon de Molera, temps enrera. El fet és que amb aquesta donació el

114

mas deixarà d'anomenar-se Isarn i passarà a ser conegut com a mas Mosterol o de les Mosteroles.

El mas Isarn es documenta per primera i última vegada l'any 1210, però coneixem personatges que porten aquest nom dins

115

del terme del Castell de Terrassa almenys des de l'any 1119 en què coneixem un Guillem Isarn. Entre 1150 i 1175 tenim

116

documentat a Pere Isarn, el qual podria haver estat pare del dit Joan Isarn, pare de Berenguera i Guillem Mosterol. Pere

Isarn va patir també la violència de Deusdèdit de Tamarit (a qui hem vist robant impunement a Pere de Pujada, del mas de la

117

Pujada), qui li va prendre tres mitgeres d'ordi i un moltó.

En principi, i arran de la concessió que féu el batlle reial Durfort l'any 1210, semblaria que el mas era de domini reial, però a

l'enquesta de 1311-1314, no hem trobat cap menció al dit mas Mosterol. Aquesta absència, però, no significa per res la seva

desaparició. Així a la llista de masos de 1413 encara surt el mas Mosterol. No serà fins l'any 1440 en què es produirà un canvi

de nom definitiu. Amb motiu dels capítols matrimonials signats entre una filla de Pere Mosterol i Antoni de Montllor, que

118

procedia de la parròquia de Sentmenat, el mas va rebre el nom de Can Montllor. Poc més sabem dels segles XV i XVI, però

a partir del segle XVII trobem documentació relativa al mas al fons de la Família Tobella, Garí i Montllor que es conserva a

l'Arxiu Històric de Terrassa. Gràcies a aquesta documentació sabem de l'existència de Joan Montllor, fill de Jaume Montllor,

que morí l'any 1712. A raó de la seva mort, la seva vídua Eulàlia Montllor, aixecà inventari dels béns de la masia. Simplement

repassant els diferents espais de la casa ens podem adonar de la seva magnitud ja a principis del segle XVIII. En concret es

113. PM-CMO001, aprovat definitivament el 29 de desembre del 2005, publicat al BOP, núm.49, del 27 de febrer del 2006.

114. Aquest document es troba a l'Arxiu Tobella de Terrassa.

115. SPT, 113: 1 d'agost del 1119.

116. SPT, 184: 6 de setembre del 1175.

117. Vegeu novament BISSON, THOMAS N. Op. cit, i RUIZ I GÓMEZ, VICENÇ. Op.cit. I, ACA, Cancelleria, Perg. Extrainventari, 3275: c.1150.

118.

CARDÚS, SALVADOR. “Apunts de toponímia local. IV Can Montllor [Mas de les Mosteroles]”, Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa, III, núm. 32 (gen-feb. 1929), p.120.

El Camí dels Monjos · 99

More magazines by this user
Similar magazines