interior llibre.cdr - Xavier Caballé

media.caballe.cat

interior llibre.cdr - Xavier Caballé

112 · La memòria dels espais

1244: na Ferrera

1298 · 1340: na Saurina d'Estapera.

1368 · 1411: na Blanca Ramoneda.

1411 · 1450: sor Antònia Guitarda.

1457 · 1469: sor Caterina Artaguila.

1470: sor Isabel Bages.

1477: sor Isabel Vediela.

1478 · 1484: sor Angelina Coloma.

1484 · 1485: sor Mencía de Guzmán.

1486 · 1490: sor Angelina Coloma.

1490: sor Segimona de Lobrono.

1490 · 1506: sor Bartomeua Masdevall.

1512 · 1528: sor Caterina Cristiana.

1530 · 1537: sor Francina Costa.

1539: sor Margarida des Brull i de Pemolo.

La nòmina de monges que habitaren el convent és ingent i estalviarem al lector una llista inacabable. Però sí pararem

141

atenció en l'inventari d'una d'elles, sor Anna Valls, que morí l'any 1547. Disposem les pertinences de la monja a fi i efecte

d'observar els pocs béns temporals que tenien en propietat:

Primo, trobam quatre posts y dos banchs de llyt; ítem, hun matalàs y dos llansols y duas flassadas y una coxinera ab hun coxí de ploma, tot

dolent excepto lo matalàs que és bo y de bona llana; ítem hun mantel bo, dos hábits […] bo […] lahonat; ítem, una gonella de gris de frare y un

altra de mescla y hun jaquet blanch; ítem, quatre fusos buisolats y hu de retòrser; ítem, hun sombrero ja tofat negre; ítem, una coxinera y hun

pallís entretallat ab hun altre filenpúa e hun tros de flocadura blancha y dotze trocas de lly de Nápols y huns saltiris blanchs y huns altros de

Gayeta, tot bo; ítem, una beyna ab dos gavinets y tres troques de fillera ab altres man(u)darias; ítem, hun torcabocas, hun mocador y hun drap

no gayra bo; ítem, dos papers ab dues ymages; ítem dos libres, lo hu se diu “dels Sancts Pares” y l·altre de “Sanct Honofre”; ítem, dos parells

de mànagues fetas de agulla y dues de comançadas y tres calssetas; ítem, hun jaquet dolent lahonat y huns chapins de Contray; ítem, huna

empolla y hun pot de vidre; ítem, mitga liura de llana blanca fluxa; ítem, una caxa en que stà tota la roba de vestir amb una clau y pany dolenta;

ítem, dos llumeners y huna pahella; ítem, huna ymage de Nostra Senyora en huna post; ítem, una ligassa y una camissa ja dolenta; ítem, un

brial de tela negra ja dolent y huna ligassa dolenta.

El convent de Santa Magdalena del Puigbarral acaba tancat. L'ermita, en canvi, continuà com a capella privada dels

habitants de Can Petit. Sí que és cert, però, que no quedà deshabitat a partit d'aquella data, ja que hem trobat la presència de

diferents masovers que la mantenien en condicions. Així, entre 1659 i 1737 hi residien entre 2 i 4 persones. En canvi, entre

1744 i 1760 hi varen arribar a viure entre 7 i 10 persones. De manera que, almenys, fins a finals del segle XVIII tant l'ermita

com els edificis del seu voltant van estar en plena activitat.

En relació al Camí dels Monjos, hem de dir que la capella es trobava més elevada que el propi traçat del vial, que no hi

passava directament. El Camí devia ser utilitzat per tots aquelles matadeperencs que el dilluns de Pasqua Granada anaven a

fer-hi un aplec força popular que se celebrà fins els darrers anys del segle XIX. A partir de llavors, l'església començà un

procés d'abandonament que acabà amb l'enrunament. L'any 1927 Salvador Cardús transmetia l'opinió d'un amic seu que

142

obeïa a les sigles A.G., que es planyia justament de la poca atenció que tenien els terrassencs pels monuments. Descriu

l'estat de l'ermita de la següent manera:

La seva teulada temps ha que jeu trocejada per terra i tot fa preveure que dintre de poc hi seran també les quatre parets i l'àbsis romànic.

Sabem, però, que temps endarrera, el seu propietari actual, el doctor Joan Bosch, estava temptat de reconstruir-la. No seria l'hora oportuna

de donar-hi impuls aprofitant les engrunes d'aquell caliu?

El procés per reconstruir la capella s'inicià l'any 1934, moment en què A. Pàmies, sota les ordres de l'arquitecte reusenc

Cèsar Martinell i Brunet, féu un aixecament de la planta que actualment es pot consultar a l'Arxiu del Col·legi d'Arquitectes

143

de Barcelona. Malauradament no es tirà endavant el projecte.

L'any 1956, en canvi, sota la direcció de l'arquitecte Josep Pratmarsó i del constructor Alfons Jordà es reconstruí tot l'edifici.

Joaquim Alavedra s'encarregà de decorar el seu interior. L'església, a l'actualitat, consta de planta rectangular i un àbsis ben

orientat amb arc triomfal de mig punt, a la manera romànica. La coberta és de fusteria i es diu que segurament l'original

també ho havia de ser atès que els murs són molt prims i no podrien suportar una volta de canó. Existeixen uns contraforts

al mur sud que també semblen originals. L'església té una finestreta a la part sud de l'àbsis, element poc freqüent a

l'arquitectura romànica. El campanar actual és d'espadanya i d'una sola campana, però l'original sembla que tenia doble

forat i, per tant, doble campana. L'accés manté un arc dovellat, més propi de l'època moderna, que no pas d'època medieval,

que encara es conservava en el moment de la restauració. En aquest punt convé recordar algunes informacions relatives al

seu estat de conservació al llarg dels segles. Així, a la reunió que el Consell de Parroquians de Sant Pere de Terrassa féu el 16

d'abril de 1480 es diu que el monestir “est derochat e quasi del tot destruit”, i l'any 1487 Gabriel Riera, amo del mas Arenes

144

Sobirà, diu “que per causa de la dita guerra lo dit monestir és stat rònech”. De manera que les restes que es van restaurar

l'any 1956, en realitat no deurien ser massa semblants a l'església original construïda a mitjans del segle XIII. Potser la

inspiració era semblant, però les diferents refactures realitzades van canviar força la seva fisonomia inicial.

Actualment, l'ermita es troba a l'interior d'una propietat privada. Envoltada d'alzines i amb una casa construida els anys 70 al

damunt de les restes d'antigues edificacions i d'on devia haver existit l'antic Mas Barral. Per visitar-la convé demanar permís

als propietaris, els quals mai posen problemes. En el fons millor així, sinó encara hauríem de veure com l'edifici es degrada

per l'acció d'alguns descontrolats, com va passar no fa gaire a l'esglesiola que hi ha al costat de Can Fonollet, a Les Fonts de

Terrassa, que fou cremada i desolada per una colla de brètols.

L'interior de l'església, que decorà Joaquim Alavedra, està ple d'antics goigs dedicats a Santa Magdalena i gravats en blanc i

negre i alguns colorejats del segle XVIII i d'origen francès dedicats a immortalitzar la seva iconografia i la de Sant Llorenç.

141. AHCT. Fons notarial, Inventaris, s.XVI, capsa 598. 25 d'agost de 1547. 142. CARDÚS, SALVADOR. “Monestir de Santa Magdalena del Puigbarral”, al Butlletí del Centre Pirinenc de Terrassa, núm.25, novembre-desembre 1927, p.9-11.

143. ACOAC, C 233/301. Aixecament en planta E 1: 100/p vegetal a tinta xina i /p paper.

144.

ARMENGOL I VIVER, JOSEP Mª. “Santa Maria del Puigbarral”, Imp.Joan Morral, Terrassa, 1966, p.28-29.

El Camí dels Monjos · 113

More magazines by this user
Similar magazines