Transcripció COmissió de Salut 6 febrer 2013 - Esquerra ...

esquerra.cat

Transcripció COmissió de Salut 6 febrer 2013 - Esquerra ...

Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

TRANSCRIPCIÓ EN BRUT

Aquesta transcripció està pendent de

verificació i correcció. Pot contenir, doncs,

errades de fidelitat i incorreccions

lingüístiques i no es pot considerar

com una publicació oficial

1


Sessió núm. 2 / CS / 06.02.13

Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Doc. q:\d18\transcri\CS\02CS1.doc

Fitxer 2cs1

Comissió de Salut

X legislatura / Segon període / 6 de febrer de 2013

SESSIÓ NÚM. 2

Comissió de Salut

Presidència de l’I. Sr. Albert Batet i Canadell

Sessió núm. 2

La sessió s'obre a ***. Presideix Albert Batet i Canadell, acompanyat de la

vicepresidenta, Montserrat Capdevila Tatché, i de la secretària, Begonya

Montalban i Vilas. Assisteix la Mesa la lletrada Anna Casas i Gregorio.

Hi són presents els diputats Violant Cervera i Gòdia, Annabel Marcos i Vilar, Joan

Recasens i Guinot, M. Glòria Renom i Vallbona, Anna Solé i Ramos i Pere Vila i

Fulcarà, pel G. P. de Convergència i Unió; Oriol Amorós i March, Pere Bosch

Cuenca i Alba Vergés i Bosch, pel G. P. d'Esquerra Republicana de Catalunya;

Joan Ignasi Elena Garcia i Marina Geli i Fàbrega, pel G. P. Socialista; Eva García i

Rodríguez, Rafael López i Rueda i Jordi Roca Mas, pel G. P. del Partit Popular de

Catalunya; Josep Vendrell Gardeñes i Lorena Vicioso Adria, pel G. P. d’Iniciativa

per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa; José Manuel Villegas Pérez,

pel G. P. de Ciutadans, i Georgina Rieradevall i Tarrés, pel G. Mixt.

Assisteix/-en a aquesta sessió...

2


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA

Punt únic: Sessió informativa de la Comissió de Salut amb el conseller de Salut

sobre els objectius i les actuacions del departament (tram. 355-00010/10).

Conseller del Departament de Salut. Sessió informativa.

El president

Honorable conseller, diputats i diputades, molt bon dia a tots i a totes.

Sessió informativa

de la Comissió de Salut amb el conseller de Salut sobre els objectius

i les actuacions del departament (tram. 355-00010/10)

Avui iniciem les sessions de la Comissió de Salut, després de la seva constitució la

setmana passada. Per tant, en nom d’aquesta presidència i de la Mesa de la

Comissió de Salut, donar-los la benvinguda a tots i a totes en aquesta desena

legislatura.

Només unes breus paraules per expressar que representa una gran satisfacció i a

la vegada tot un honor poder col·laborar amb tots vostès. Estic del tot convençut

que podrem fer molt bona feina, en un ambient de col·laboració, de treball, de

diàleg per a tots, al servei i en benefici dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

També voldria fer una crida a favor de l’esperit de servei i de la proximitat que tots

compartim i que ha d’estar sempre present a totes les idees, propostes i decisions

que prenguem en aquesta comissió. Tots coincidirem que cal l’esperit de servei,

perquè estarem tots d’acord que, en els temps difícils que estem vivint i ara més

que mai, haurem de posar al centre de totes les decisions les persones i els

problemes reals de les persones. I a la vegada també generar confiança. I cal

proximitat perquè estant a prop de les persones, al seu costat, escoltant el que

tenen a dir, és com millor podem servir-les i resoldre els seus problemes.

Per tant, desitjar-los una vegada més, a tots i a totes, una molt bona legislatura i

una molt bona feina a fer.

Agrair a l’honorable conseller de Salut, el senyor Boi Ruiz, per comparèixer a

aquesta comissió informativa. Com saben, l’objectiu de la sessió és el de poder

conèixer de primera mà les actuacions del departament i quines són les línies

3


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

estratègiques i les estratègies del Govern en matèria de salut per a la present

legislatura.

Si els sembla, recordar-los com es desenvoluparà avui la comissió. Començaríem

amb l’exposició del conseller per un termini màxim d’una hora. Si els sembla bé tot

seguit faríem un recés de deu minuts i reprendríem la sessió amb les intervencions

de tots els grups parlamentaris per un temps màxim de deu minuts per a cada

grup.

Dit això i sense més preàmbuls, passo la paraula a l’honorable conseller de Salut,

el senyor Boi Ruiz.

El conseller de Salut (Boi Ruiz i Garcia)

Bé, molt bon dia a tots i totes, honorables diputats i diputades. Vull expressar la

meva satisfacció per ser aquí en el començament d’aquesta legislatura i espero

que de les contribucions del Consell de Salut, doncs, puguem millorar l’acció de

govern de la qual som responsables davant dels ciutadans. Vull agrair també la

presència dels membres del Consell de Salut, que com saben és l’òrgan de

participació màxim del Departament de Salut i estic molt satisfet que avui estiguin

aquí molt ben representats.

Bé, la meva intervenció, sent una intervenció d’inici de legislatura, la faré en tres

blocs i després unes conclusions derivades d’aquests tres blocs. Al primer bloc

passaria a exposar una miqueta d’on venim per contextualitzar després en un

segon bloc on som i en un tercer bloc plantejar on hauríem d’anar i per què

hauríem d’anar-hi i al final fer una certa conclusió de tot plegat.

Bé, venim, com saben molt bé, d’un sistema sanitari que ha estat sempre molt més

centrat en malaltia que no centrat en abordar els riscos d’emmalaltir i, per tant, això

dóna un panorama propi dels moments on desenvolupa aquest sistema sanitari a

l’entorn dels anys vuitanta, que ens porta avui a una situació molt clara d’una major

freqüentació de la visita mèdica amb relació als països europeus del nostre nivell,

una baixa participació de les persones en la cura de la seva malaltia i en les

decisions sobre aquesta pròpia malaltia.

Tenim un sistema que malgrat que és declarat en el seu moment com un sistema

nacional de salut té un desenvolupament reglamentari basat en una matriu sobre la

qual es va construir de la Seguretat Social i que, malgrat que, com deia, la Llei

4


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

general de sanitat establia els principis d’un sistema nacional de salut, el

desenvolupament posterior –i ho tenim recentment en algun reial decret de l’Estat–

continua insistint en una via de sistema de seguretat social.

Tenim un model sanitari propi a Catalunya; venim d’aquest model que no és un

model que ve de la Transició, és un model que ve de l’any 34. L’any 34 el Govern

de la Generalitat va promulgar una llei que era la Llei de bases per a l’organització

del servei de sanitat i assistència social a Catalunya. Aquest model que se

centrava en l’atenció als ciutadans, en la societat civil i en el món local des de la

responsabilitat de la Generalitat de Catalunya ha estat impregnant permanentment

l’evolució del nostre propi model, quan teníem un model de seguretat social, i ha

continuat impregnant el model malgrat l’encotillament que té la nostra llei, la Llei

d’ordenació sanitària de Catalunya. Malgrat l’encotillament que té del model de la

seguretat social, sí que està fortament impregnat d’aquesta llei de l’any 34 que

signava el president Companys.

Venim d’una organització que en el seu moment era etiquetada

d’hospitalcentrisme, centrada en equipaments hospitalaris fruit de l’orientació de la

malaltia al llarg de les tres darreres dècades, i amb una atenció primària amb

moltes reformes afegides, però, si em permeten l’expressió, encara amb una

revolució pendent.

Tenim una administració sanitària –dic administració, eh?, no organització

sanitària−, una administració a l’entorn de la salut, fortament burocratitzada i

jerarquitzada, amb un model traslladat també, malgrat les competències

transferides, del model organitzatiu de la seguretat social, fidel rèplica dels models

d’administració jacobins i sobretot napoleònics.

Tenim un model sanitari propi de Catalunya, com deia abans, que ha pogut gaudir

d’uns instruments basats en allò que es va denominar en el seu moment els nous

models de gestió pública; basat, com deia abans, amb encerts i errades, en

elements nuclears d’acreditació, autorització, integració i sistema sanitari integrat

de Catalunya, xarxa d’utilització pública, i fortament diferenciat d’altres comunitats

autònomes, també pel que fa a les instàncies formals de participació, transparència

i rendiment de comptes. El model sanitari català és l’únic sistema a totes les

comunitats autònomes de l’Estat que gaudeix d’aquests elements de participació i

de transparència, al conjunt de l’Estat. No hi ha ningú que tingui aquests elements,

5


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

segurament millorables, però ningú els té. Per tant, a partir d’aquí creiem que és un

valor que té aquest model i venim d’aquest valor.

I tenim un model territorial molt proper a les persones, amb la contribució de

governs locals i de la societat civil dels territoris, tal com contemplava i inspirava en

el seu moment la llei de l’any 34. Tenim un model assistencial que ha assolit

excel·lents resultats en l’atenció reactiva, en l’atenció a la malaltia, i en la recerca, i

amb una consciència en el conjunt del sistema sanitari que tenim una imperiosa

necessitat d’avançar en un àmbit d’una atenció més comunitària, més integrada i

més proactiva.

Tot això –tot això− ho hem anat sostenint al llarg del temps amb una insuficiència

financera que és la que dóna origen a molts dels mals que ara tenim o si més no

els agreuja, i sempre, com saben vostès, els nostres recursos financers han estat

inferiors al que el nostre PIB permetria destinar-hi.

Això són els nostres antecedents, és a dir, un model centrat en la malaltia,

fortament regulat des del punt de vista de seguretat social, i amb una inspiració

diferent des del punt de vista de la realitat del nostre país, que feia que el conjunt

de sumar Generalitat, societat civil i món local permetés tenir aquests serveis

sanitaris de què en aquests moments gaudim.

On som en aquests moments? Bé, en aquests moments som davant d’una, si em

permeten dir-ho així, triple amenaça d’aquest model sanitari. Una primera

amenaça, que no se’ns deu escapar a ningú, és la situació financera, com passa a

tots els sectors econòmics del país i a tots els sectors públics, i una manca de

liquiditat. Aquesta seria la primera gran amenaça que pivota sobre el nostre model

sanitari.

En segon lloc, el canvi de la societat sanitària previst en la darrera dècada del

segle XX i que, per tant, hem de donar resposta d’una manera diferent a com

donàvem resposta en la dècada anterior a l’atenció dels pacients, com deia abans,

molt centrada en la malaltia i menys centrada en la gestió del risc de malaltia.

I tercera gran situació d’amenaça és la forta atracció de les estructures

administratives de l’Estat a fer prevaldre la normativa de la seguretat social sobre

l’ordenació pròpia d’un sistema nacional de salut i el seu desenvolupament a

Catalunya, tracció que es trasllada a les decisions del Govern de l’Estat i torno a

6


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

reiterar les diferències que vam tenir i mantenim amb el Govern de l’Estat respecte

al dret a la protecció de la salut i l’atenció sanitària dels ciutadans.

Parlem de la primera amenaça, la situació financera. La situació financera avui,

malgrat el creixement importantíssim que va tenir la despesa sanitària del 2003 al

2012, que va ser d’un 76,5 per cent, acumula un dèficit de 1.296 milions d’euros i

una despesa compromesa de 5.189 milions en els propers anys.

A part de la situació financera, tenim uns objectius de reducció del dèficit imposats i

que ens obliguen a esforços i sacrificis inusuals. Tenim una manca de liquiditat que

introdueix tensions i dificulta pagaments i això ha fet necessari, en el context de

l’anterior legislatura, mesures de contenció dels costos de les dues partides més

importants −tal com vaig dir sempre, des del primer dia, en aquesta comissió i en el

Parlament− que afectarien el capítol de recursos humans i afectarien la despesa

de farmàcia, que aturarien les noves inversions i que reduirien l’activitat sanitària i

incrementarien les llistes d’espera.

Aquestes mesures som conscients que fer el mateix amb menor cost en salut no

garanteix la societat futura. Per tant, ja hem fet allò que podíem fer respecte als

costos d’allò que fem i, per tant, ni en el cas d’una millora financera, aquest seria el

camí per fer sostenible, des del punt de vista sanitari i des del punt de vista

d’eficiència econòmica dels recursos públics, un sistema nacional de salut com el

que volem tal com la majoria d’experts afirmen.

Per tant, per sostenir el sistema sanitari i sostenir aquest sistema sanitari des del

punt de vista dels recursos disponibles, hem de començar i hem començat en el

2011 i el 2012 primeres reformes del model assistencial o n’hem accelerat algunes

que havien estat ja començades anteriorment. Per tant, aquest és el repte que

tenim davant, és fer un sistema sanitari sostenible amb independència que en un

moment determinat gaudim de millors o més recursos.

Quines reformes hauríem de fer per fer front a aquests canvis que deia jo com a

segona amenaça sobre el nostre model sanitari? Bé, aquest pla de reformes

nosaltres l’articulem amb un pla obert que és el Pla de salut de Catalunya, que és

fruit de la iniciativa reformista de moltes entitats i molts professionals que hi

participen i de plantejaments de governs de Catalunya i de parlaments de

Catalunya d’anteriors legislatures. Ja vam tenir ocasió de presentar-lo al

7


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Parlament, com determinava la LOSC. Ho vam fer al seu moment. Aquest Pla de

salut no té més que un objectiu que ha de continuar sent vigent també en aquesta

legislatura, que simplement –simplement, i ho dic amb tota la complexitat que això

comporta− és tenir un sistema sanitari públic d’excel·lència, sostenible al servei de

les persones, que permeti a tots els ciutadans que viuen a Catalunya, sense

diferències per raó de sexe, procedència o situació econòmica, viure més anys i de

forma més saludable. Tot això basant-se en l’informe de l’Organització Mundial de

la Salut sobre els sistemes universals i la seva sostenibilitat.

L’aplicació del pla de salut incipient ens ha permès tenir uns guanys d’eficiència

que han estalviat determinades accions que haurien estat necessàries sobretot el

2012, i això ja serà ocasió d’una compareixença que demanaré formalment, com

he fet en l’anterior legislatura, de rendir comptes cada sis mesos davant de la

Comissió de Salut de com van els resultats del nostre sistema sanitari en termes

d’atenció sanitària.

En l’atenció primària hem començat a avançar en algunes coses importants, com

deia abans, fruit d’iniciatives inercials anteriors i fruit d’iniciatives afegides.

L’atenció a domicili ha anat pujant, l’atenció telefònica... La implementació de la

recepta electrònica crec que és un element qualitatiu que aporta als ciutadans un

valor afegit i descomprimeix la pressió sobre la demanda a l’atenció primària.

Gràcies a la implementació, especialment en l’àmbit de Girona, del Pla de crònics

amb tota intensitat hem reduït allò que diem els ingressos que no serien desitjables

o que serien evitables en l’àmbit de l’hospital. L’atenció continuada i sobretot el

desenvolupament dels centres d’urgències d’atenció primària ens ha permès

descomprimir i baixar un 10 per cent l’activitat dels serveis d’urgències hospitalaris.

Què no hem fet i és assignatura pendent? No hem pogut desenvolupar i construir

tots els equipaments previstos que teníem a atenció primària. No ho hem pogut fer,

i així ho reconeixem, i això és una de les mancances que en aquests moments

tenim. Tenim alguns equipaments d’atenció primària que hem de millorar i en tenim

alguns altres que hem de desdoblar, però la situació no ens ha permès, a l’hora

d’haver de prendre decisions de cost-oportunitat, és a dir, què deixem de fer per fer

l’essencial..., hem hagut de perdre decisions en aquest sentit i, per tant, hem de

reconèixer que no hem pogut donar resposta a aquestes necessitats.

8


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

En l’àmbit de l’atenció hospitalària i molt per sobre han crescut de manera

extraordinària, en aquell canvi que dèiem de com respondre a la malaltia, els

tractaments hospitalaris alternatius a l’hospitalització tradicional. L’hospitalització a

domicili ha augmentat, també la cirurgia major ambulatòria. Això ens ha permès

baixar l’estada mitjana. Si operem més persones i n’ingressem menys, això ens

permet baixar l’estada mitjana, perquè com saben una cirurgia ambulatòria consta

com un dia d’estada i, per tant, això baixa la mitjana d’estada. I, per altra banda,

l’hospitalització domiciliària exactament el mateix.

Les llistes d’espera quirúrgiques, la seva territorialitat...

Fitxer 2

i la seva participació oberta a tots els proveïdors i a cada territori ha disminuït a

l’entorn d’un 12 per cent, a 31 de desembre del 2012, amb un temps d’espera que

es manté perquè hem prioritat aquells que esperaven més, com no pot ser d’una

altra manera, i que caldrà continuar millorant; hem millorat la llista d’espera, però

no hem resolt la llista d’espera amb els termes raonables, i això hem de

reconèixer-ho. L’hem millorat molt més del que esperàvem millorar-la, però encara

l’hem de millorar més en aquests propers temps.

El temps d’espera per al diagnòstic ràpid del càncer s’ha mantingut en allò que ha

estat sempre.

I la cirurgia cardíaca ha tingut un temps d’espera per sota –molt per sota– dels sis

mesos que garanteix l’Estat.

I la cirurgia oncològica es manté per sota dels quaranta-cinc dies d’espera, que són

els estàndards internacionals. D’això en tindrem molt més detall el dia que fem la

compareixença.

Què no hem fet bé?

Com deia abans, no solament no hem aconseguit resoldre la llista d’espera i situar-

la..., malgrat el gran esforç, que és molt positiu, aquesta reducció del 12 per cent;

pensin que l’objectiu que teníem era un 2 per cent, o sigui, arribar amb un 12 per

9


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

cent dels processos garantits és un esforç tremend, però nosaltres voldríem anar

més enllà, som ambiciosos en això i voldríem anar més enllà.

Sí que... Una cosa que no ha empitjorat, però no hem aconseguit millorar i que és

un repte per aquest any i pel que ve és el temps d’espera per a les proves

diagnòstiques; per tant, no solament diem allò que ha anat bé, sinó que no ha

empitjorat, però no ha anat millor del que voldríem que anés.

L’atenció urgent. L’aplicació generalitzada del triage ens ha permès optimitzar la

resposta al més important. No cal dir que els codis infart, ictus i politraumàtic han

millorat els indicadors de supervivència, i els transports urgents han millorat en la

franja dels vint minuts, han augmentat el temps de resposta.

Per tant, aquestes són dades valorables en el sentit que tenen en el context en el

que estem.

També és cert que la satisfacció i felicitat dels usuaris del sistema públic se situa

en un 8 sobre 10 en primària i un 8,2 sobre 10 en atenció hospitalària, i que també

han baixat les reclamacions, sent les més importants les reclamacions –

òbviament– pels aspectes administratius que signifiquen les llistes d’espera.

La recerca biomèdica, malgrat també les dificultats, ha mantingut una qualitat

científica en biomedicina que ha continuat creixent, no hem perdut la inèrcia de

creixement, representa el 30 per cent del conjunt de l’Estat la nostra recerca

biomèdica en aquesta legislatura, quasi un 8 per cent del de la Unió Europea i un 2

per cent del total mundial. Parlo de Catalunya, aquest petit país del córner de la

península ibèrica fa aquest volum de producció científica, que és un dels valors de

futur en què hem d’apostar.

La salut pública, des del punt de vista de l’aplicació en aquesta legislatura de la Llei

antitabac, obté un altíssim grau de compliment i no ha estat el grau de compliment

perquè hàgim tingut un sistema policial de perseguir aquells que no complien, sinó

que l’actitud social en general ha estat molt positiva en el compliment de la Llei

antitabac.

Ha baixat el percentatge de fumadors; per tant, no solament es compleix amb la

Llei antitabac, sinó que, a més a més, hem aconseguit que continuïn baixant els

fumadors.

10


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Hem mantingut l’esforç amb alguns punts debilitats per la manca d’aportacions

finalistes de l’Estat. En el cas concret de la sida, hem mantingut l’esforç gràcies a

la col·laboració de les diputacions i no hem pogut fer més esforç d’aquell que

hauríem volgut fer per aquests imperatius que no han estat a les nostres fans,

però, fins on ha estat a les nostres mans, hem intentat resoldre les dificultats que

totes aquestes organitzacions que ens ajuden en la lluita contra la sida tinguessin,

si més no, una certa estabilitat, malgrat les dificultats sobretot de tresoreria que

tenim en tots els tipus d’organitzacions que, com saben molt bé, cobren amb molt

endarreriment.

Per altra banda, hem constituït la comissió interdepartamental perquè creiem que

en aquesta legislatura propera hem de partir d’una comissió interdepartamental,

que vol dir que el Govern entén la salut no com un tema del Departament de Salut,

sinó com un tema que s’ha d’abordar des de tots els departaments del Govern de

la Generalitat perquè tots els departaments estan implicats d’una manera o d’una

altra amb la salut col·lectiva i, per tant, aquesta comissió interdepartamental, que

ha de desenvolupar el pla interdepartamental que preveu la llei, està en aquests

moments on som constituïda.

Anem a la tercera gran amenaça. I, permetin-me, dit això, malgrat aquests resultats

que poden semblar cofoistes, és evident que en el sistema sanitari del nostre país

es produeixen cada dia milers i milers d’actuacions sanitàries i mèdiques i, per tant,

aquestes actuacions sanitàries i mèdiques, aquests milers d’actuacions és obvi que

no són alienes a disfuncions i, per tant, sempre trobarem disfuncions en un sistema

tan gran i en un sistema que aborda cada dia tantes actuacions. Per tant, aquests

són els resultats objectius; després, les situacions que es produeixen en cada una

de les actuacions i cada una de les organitzacions són algunes vegades millor,

algunes vegades pitjor, però sí que hem de dir que en el conjunt del sistema els

ciutadans responen molt positivament de l’atenció que reben i com valoren

l’atenció i com valoren el sistema que tenen. Per tant, malgrat les disfuncions

puntuals que es puguin produir, crec que no hem de defugir també que hi ha un got

molt ple, que és aquest [gold#, min. 5.22] dels resultats en salut objectivables i que

fan que moltes de les hipòtesis que plantejàvem a les accions s’hagin complert des

del punt de vista de les tesis en termes de resultats.

11


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Anava al tercer bloc d’amenaça per al sistema sanitari de Catalunya. Jo crec que

hem de reiterar que la inexistència d’un clar marc normatiu sobre què és el sistema

nacional de salut del conjunt de l’Estat espanyol ens dóna unes certes inseguretats

sobre moltes coses que el nostre model sanitari català protegeix.

Com saben molt bé, es posa clarament en qüestió en aquests moments el dret a la

protecció a la salut i a l’atenció sanitària, que entenem –i així entenem que lleis de

rang superior ho consideren– que és un dret que neix d’un dret de ciutadania, no

neix de ser un dret subsidiari de ser cotitzant o no cotitzant a la seguretat social i

menys encara que un dret emani del dret d’una altra persona i tu siguis un

beneficiari d’un dret d’un tercer; un és beneficiari d’un dret i mai és beneficiari d’un

dret d’un altre, eh?, i per tant, tot això creiem..., que hi hagi una certa racionalitat

en el moment de la interpretació que faci el Tribunal Constitucional, al que hem

acudit, com saben tots vostès, després de fallides negociacions en l’àmbit de les

comissions bilaterals per resoldre aquest problema, que la llei és contradictòria

perquè, malgrat en el preàmbul diu que aquest és un dret de ciutadania, en el

desenvolupament reglamentari no ho lliga al dret de ciutadania, sinó que ho lliga al

dret de ser cotitzant o no cotitzant a la seguretat social, cosa que creiem que és

d’uns altres temps.

I, després, hi ha una segona important amenaça sobre el nostre sistema que porta

conseqüències a vegades fora dels plantejaments de la Llei d’ordenació sanitària

de Catalunya i que la debilitat, que és la Llei de contractes de l’Estat.

La Llei de contractes de l’Estat, que té un rang superior, com saben, a la Llei

d’ordenació sanitària de Catalunya, no permet que a l’hora de fer concursos públics

es valorin determinats paràmetres, com pot ser l’experiència acreditada, com pot

ser la connotació de profit/non-profit, com poden ser altres consideracions, i a més

a més fa pesar enormement en la decisió el volum econòmic de la proposta de

cada un dels licitants, eh? Per tant, crec que aquesta llei no és una llei útil per al

model sanitari de Catalunya, que hauríem de tenir una llei pròpia de contractes de

l’àmbit sanitari, no solament per a Catalunya, sinó per a la resta de l’Estat, perquè

entenc que no és el mateix moblar o contractar un servei per a un ministeri que

decidir sobre la gestió o sobre els equipaments d’un centre sanitari; són dues

coses diferents que no poden ser mesurades pels mateixos paràmetres i, per tant,

12


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

aquesta és una llei que desvirtua allò que diu la Llei d’ordenació sanitària de

Catalunya respecte a com volem que sigui el nostre sistema sanitari.

Per tant, venim d’aquesta triple realitat: situació econòmica, en segon lloc,

necessitats de canvi en l’abordatge de la malaltia i, tercer, un marc regulador del

sistema nacional de salut que no acaba de ser prou clar respecte a què hem de fer

en cada moment i que, a vegades, no és coincident amb el que és la nostra llei,

diguem-ne, bàsica i d’ampli consens, que va ser la Llei d’ordenació sanitària de

Catalunya.

Per tant, cap on hem d’anar o cap on proposem anar?

Nosaltres volem anar, dins d’aquesta legislatura i amb els acords pertinents, cap a

un model sanitari propi en el marc, si és possible, d’un finançament propi. Per tant,

això que és un model sanitari propi no necessitem construir des d’un punt zero,

tenim molt de construït i, per tant, sobre aquestes bases creiem que és factible

definir el nostre model propi sanitari, com deia, que sigui un real sistema nacional

de salut de cobertura universal, o sigui, nosaltres volem un sistema nacional de

salut, no volem un sistema de seguretat social universalitzat.

En segon lloc, això podrem fer-ho amb un model de bona governança, «de bona

governança» vol dir de participació, de transparència i de retiment de comptes, tant

a nivell del CatSalut, com al nivell de proveïdor de serveis, cosa que anem

avançant, però moltes vegades trobem dificultats a l’hora de constituir determinats

àmbits formals per raons reguladores.

Volem anar a un model de gestió pública propi de Catalunya regulada amb una

xarxa d’utilització pública absolutament integrada. Hem tingut un problema

normatiu a l’hora que vam voler constituir una xarxa sanitària d’utilització pública,

diguem-ne, àmplia i només vam aconseguir que aquesta distinció de xarxa

d’utilització pública fos acceptable des del punt de vista normatiu pels establiments

d’internaments i no vam aconseguir que l’atenció primària tingui aquest mateix rang

que té la xarxa d’utilització pública i que tots els centre d’atenció primària puguin

ser centres d’atenció primària d’utilització pública i, per tant, no hàgim de tenir

instruments diferents a les regles que tenim a l’hora de relacionar el CatSalut amb

els hospitals que no podem tenir en aquests moments per relacionar el CatSalut

amb l’atenció primària. I això ens dificulta molt el desplegament del que entenem

13


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

pel nostre propi model. La nostra relació entre el CatSalut i l’atenció primària no ha

de ser la mateixa que tingui el servei valencià de Salut amb la seva primària o que

tingui el servei madrileny de salut amb la seva primària; el nostre model és diferent,

però la llei que empara la relació és la mateixa per a totes les comunitats

autònomes, que és aquesta llei de contractes de l’Estat de la que, com saben, hi

insisteixo, gràcies al decret de l’any 2010 del Siscat, vam aconseguir que

quedessin fora de l’aplicació d’això tots els establiments que tenien internament,

però no vam aconseguir que estigués fora l’atenció primària.

Volem una gestió descentralitzada, però alhora compartida –«descentralitzada» no

vol dir compartida–, que tingui una integració amb base territorial en aquest model i

que volem, en tot cas, que no confonguem, hi insisteixo, la descentralització amb

no compartir, eh?, volem una descentralització, però compartir amb els territoris i

volem una certa centralització i un cert compartir col·lectiu en el tema logístic i en el

tema d’aprovisionaments, en la línia que moltes vegades s’ha parlat de les centrals

de compres, que en tenim diverses, no vol dir que no es compri [gradament#, min.

11.41] en el sistema sanitari català ni que hi hagi plataformes..., que cadascú tingui

la seva logística i amb plataformes logístiques, però encara hem de sumar molt

més que allò que hem sumat molt més fins ara.

Necessitem poder tenir potestat sobre una cartera de prestacions i serveis públics

sanitaris que estigui basada en el cost/benefici per als pacients i en l’evidència

científica amb un accés equitatiu a la qualitat.

Volem tenir un model propi d’avaluació i de retiment de comptes i de transparència,

que ja el tenim, però volem que aquest model sigui un element propi d’aquest

sistema sanitari nostre.

Volem un model de sostenibilitat que es basi en els principis de l’informe 2010 de

l’Organització Mundial de la Salut i que parla de dos grans plantejaments per fer

sostenible un sistema, que diu: «Més salut amb els diners que tenim i més diners

per a la salut.» Per tant, aquests dos eixos són els dos eixos que ens han de fer fer

sostenible el nostre sistema: no n’hi ha prou en posar més diners a la salut, sinó

que hem de fer més salut amb aquests diners, i són els dos grans eixos que parla

l’Organització Mundial de la Salut i amb què estem plenament d’acord.

14


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Els objectius de salut han de ser objectius de salut que estiguin amb els objectius

de salut estratègics de l’OMS per a Europa el 2020. L’OMS Europa estableix uns

objectius de salut per al conjunt i que jo crec que hem de fer nostres, aquests

objectius de salut de l’OMS Europa.

També hem de tenir present que el que la nostra sanitat guanyi en valor per als

ciutadans de Catalunya no ha de ser solament per als ciutadans de Catalunya, sinó

que voldríem tenir un model sanitari amb voluntat de contribució a la millora de la

salut dels pobles amb una certa internacionalització tant de l’ajuda i la cooperació

com del coneixement posat en xarxa i posat a disposició de tots aquells que

creguin que és aplicable.

Malgrat que això és un camí que té el seu recorregut, no hem d’abdicar mentre

anem fent aquest camí, camí que, hi insisteixo, encara que sigui un camí que té el

seu recorregut, tenim la majoria dels elements ja construïts i és qüestió d’unir-los

entre tots plegats i acordar, des del punt de vista polític, com els unim, mentrestant

hem de fer una reivindicació permanent per l’adequat tractament fiscal per part de

l’Estat a Catalunya i, sobretot, el compliment dels deutes de l’Estat amb Catalunya,

perquè aquest és un dels elements que, com saben vostès molt bé, ens dificulta el

dia a dia, eh?; l’any 2012 hauria estat un any d’una certa tranquil·litat gràcies a les

reformes impulsades el 2011, però ha estat un any enormement tens pels

problemes de tresoreria i, per tant, els problemes de tresoreria, com saben molt bé,

tenen els orígens i els circuits que patim.

Per tant, primer, model propi en el marc de la nostra pròpia història, evolució de la

nostra pròpia història, avançant i determinant clarament un sistema nacional de

salut i no un sistema de seguretat social universalitzat i, en segon lloc, un pla de

salut, com el que és vigent en aquests moments, obert, que faci un model

sostenible i d’excel·lència, orientant una millor resolució de la malaltia en els

centres d’atenció primària

Fitxer 03

...amb una medicina molt més proactiva que reactiva, i amb un aprofundiment en

l’atenció, en la salut comunitària, la promoció i la prevenció de la malaltia.

15


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Ens hem de centrar en un malalt que no ha de ser passiu, en un malalt actiu. Ja

tenim experiències molt positives al llarg d’aquests últims anys, de com un malalt

actiu contribueix –tenim l’exemple del programa del malalt expert– a la millora

sanitària i de salut del conjunt de pacients amb què interacciona.

Hem d’adequar l’atenció de l’hospitalització i l’atenció especialitzada a les noves

demandes. Necessitem una organització dels serveis d’urgències diferent en

termes de resposta. Necessitem una major eficiència en l’atenció altament

especialitzada. És a dir, hem tingut un creixement extraordinari de l’atenció

especialitzada; ara hem de començar a valorar, aquest creixement, com l’hem

d’agregar.

Necessitem una major integració –i això és un repte del nostre sistema, també,

d’aquests pendents des de fa uns quants anys– de l’atenció sociosanitària i

l’atenció a la dependència. Ha d’haver-hi un equilibri entre l’atenció sanitària i

l’atenció a la dependència. Una mala atenció sanitària comporta un elevat grau de

dependència de les persones malaltes per raó de malaltia, però una mala atenció a

la dependència agreuja la situació d’aquelles persones que han perdut la seva

capacitat d’autonomia personal i que no poden fer una cura raonable de la seva

salut, i necessiten un suport a aquesta situació, d’un tercer, que és el que en diem

la «dependència».

Per tant, equilibri entre dependència i salut és imprescindible, perquè no una bona

resposta a la dependència ens agreuja els problemes de salut, i una mala atenció a

la salut ens agreuja els problemes de dependència. Per tant, aquesta és una

assignatura pendent des de fa molts anys al conjunt de Catalunya. I crec que al

conjunt de l’Estat, però a Catalunya especialment des que vam començar amb el

reconegut programa «Vida als anys»; no hem anat més enllà del programa «Vida

als anys», a una evolució amb més profunditat.

I després una cosa que hem d’avançar en aquest model assistencial diferent:

incorporar l’oficina de farmàcia com un agent sanitari, que respongui davant d’uns

resultats i davant d’unes actuacions sanitàries, i no solament respongui amb la

seva obligació o el seu paper de dispensador de medicaments.

Hem de fer una aposta permanent per l’avaluació i la transparència. Hem

d’aprofundir molt més en un sistema sanitari que, malgrat tot el que es pugui dir, és

16


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

el sistema sanitari més transparent d’Europa i més transparent d’Espanya, que

disposa d’una central de resultats pública –millorable, segurament; hi afegirem més

indicadors–, que dóna compte públic del que fa cada centre d’atenció primària, i

dóna compte públic del que fa cada un dels hospitals de la xarxa d’utilització

pública; que té un observatori de salut accessible per tothom als seus informes, i

que, a més a més, recordem que des de la vuitena legislatura es va crear un

registre de contractes públic, accessible a tothom, on es poden veure tots els

contractes que el Servei Català de la Salut estableix amb proveïdors, i tots aquells

contractes que s’estableixen des de l’àmbit públic de responsabilitat en l’àmbit de

salut.

Necessitem un sistema, hi insisteixo, que aprofundeixi en la transparència, però no

sent un sistema transparent. El sistema ja és transparent. Segurament sempre s’ha

de ser més transparent i sempre s’han de retre més comptes, però el punt de

partida de transparència i rendiment de comptes és un punt de partida molt llunyà

de molts altres que ni han començat. Per tant, valorem allò que tenim, perquè

aleshores valorarem el que no tenim o la millora que podríem fer, com un

element..., a nivell de categoria segurament és millorable, però la categoria del

problema no és la millora, és tenir-lo o no tenir-lo, i en aquests moments crec que

el tenim.

Necessitem més proximitat dels professionals i del ciutadà. Hem d’avançar en la

incorporació del coneixement i les competències professionals de manera clara en

l’àmbit de l’autonomia de gestió, dins de les organitzacions sanitàries públiques,

dels professionals; òbviament, autonomia de gestió amb rendiment de comptes i

avaluació públics. I hem de mirar d’afegir, el màxim possible, valor a la pràctica

clínica, que vol dir posar les pràctiques clíniques de tothom en conjunt, per anar

avançant en el fet que la variabilitat clínica sigui menor i que els ciutadans tinguin

accés a la millor pràctica clínica demostrada, de les moltes pràctiques clíniques –

que poden ser variables–, en el conjunt del nostre sistema.

Hem de, com deia abans, insistir en el paper actiu del ciutadà malalt en la seva

malaltia, i en el paper actiu del ciutadà a tenir cura de la seva pròpia salut, com un

valor ètic social. Tenir cura de la salut un mateix ha de ser un valor incorporat als

valors socials, i no la transferència, moltes vegades, de la responsabilitat sobre la

curta de la salut al sistema sanitari.

17


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Creiem també que... Tothom parla normalment en nom dels ciutadans i dels

pacients, però crec que hem de donar veu directa a l’àmbit de participació...,

directa i pròpia, i singularitzada als pacients. Per això vam crear en el darrer any el

Consell de Pacients, i volem que tingui un desplegament molt important en aquesta

legislatura, per avançar en aquesta coresponsabilitat i en aquesta proximitat al

problema concret de la malaltia. I això, si no singularitzem el paper de les

associacions de pacients, moltes vegades es queda dispers amb les

col·laboracions generals.

I, després, hem d’anar a una administració sanitària eficient i moderna. Hem d’anar

a l’extensió d’un nou model de governança i participació a nivell dels # sanitaris.

Hem de fugir del model burocràtic tradicional –que aquesta és una cosa també

d’assignatura pendent del nostre país. Tenim el mateix model administratiu que té

l’Estat, que serveix per administrar els patrimonis de l’Estat, però no serveix per

gestionar ni administrar els serveis públics que necessiten els ciutadans.

Necessitem l’autonomia de gestió dels centres sanitaris del nostre país, d’acord

amb les diferents realitats a què donen resposta; que això és el que justifica

l’autonomia de gestió. No es poden gestionar totes les entitats de la mateixa

manera, és a dir, tenir la mateixa organització, tenir el mateix model organitzatiu,

quan responen a necessitats diferents. Ara, sí, aquesta autonomia de gestió ha

d’estar supeditada al fet que donin resposta..., als resultats esperats i als resultats

exigibles de cada una d’aquestes entitats. Autonomia sí, sempre que s’assoleixin

els resultats. I si no s’assoleixen aquests resultats, com hem fet en algun cas a

Catalunya ja, intervenció directa de l’Administració per anar reconduint la situació.

Hem de prosseguir amb la racionalització de les estructures administratives

centrals i territorials del sector públic de salut a Catalunya, que, hi insisteixo, tenen

un marc regulador encara, al Departament de Salut, al Servei Català de la Salut i a

tot allò que depèn del departament, emmarcat en l’ordenació administrativa d’un

model de seguretat social. No parlo dels centres sanitaris, parlo de l’organització

administrativa que té l’Administració catalana. I hem d’impulsar la simplificació dels

processos –l’administració electrònica– i la participació directa de les persones en

els problemes que els afecten.

Com deia abans, la recerca és un element fonamental per a la millora de la salut

dels ciutadans. Jo sempre descric els tres pilars indispensables per guanyar anys

18


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

de vida i de salut. El primer pilar és la progressió col·lectiva de la salut; és a dir, la

salut pública. Una salut pública que protegeixi col·lectivament els ciutadans és una

cosa irrenunciable per guanyar anys de vida i salut. Una segona és una bona

assistència mèdica i una assistència sanitària que resolguin la malaltia, però que

sobretot s’anticipin a la malaltia. I després una recerca, fruit de la relació entre

l’assistència sanitària i la mateixa recerca. Tenim una gran recerca, però encara

molt allunyada de la pràctica clínica; és a dir, tenim uns resultats en recerca molt

importants, però aquests resultats tan importants que tenim en recerca triguen molt

temps o es traslladen poc a la clínica.

Per això vam plantejar amb el Departament d’Economia i Coneixement un pla de

recerca biomèdica a Catalunya, que es va presentar el darrer trimestre, i que entén

la recerca biomèdica i d’innovació com un objecte de referència per al conjunt de

l’Estat i per a Europa; que a més a més l’hem de valorar com un sector econòmic

de futur –la recerca pot ser per a Catalunya un sector econòmic de futur–,

orientada, com deia, a la translació i a una proximitat del model d’assistència, i

finançada públicament, d’acord amb els seus resultats. És a dir, hem de rendir

comptes de cada euro que posem en recerca; quin retorn torna a la societat

d’aquest euro que posem en recerca. I, per tant, no es tracta solament de donar

molt suport amb diner públic a la recerca, sinó exigir que aquest recolzament públic

a la recerca tingui retorn en termes de guanys, de translació a l’atenció als

ciutadans.

Hem de prosseguir amb una certa ordenació per guany de sinergies amb els

equipaments i institucions ara existents. Per tant, no podem tenir duplicats i

triplicats elements administratius per cada un dels ens que fan recerca. Hem de

buscar sinergies i aglutinar coses, que permetin que el diner públic que posem en

recerca es gasti el menys possible en administració de la recerca i el més possible

en investigadors.

I, com deia abans, hem de fer de la salut un problema de govern –que ja ho és–,

compartit per tots els departaments, i que tingui importància, a l’hora de parlar del

trànsit, l’efecte de les normes de trànsit en la salut; que tenen importància –ja no

cal que ho digui– les normes mediambientals; que tenen importància –no cal que

ho digui– els marcs laborals. Tot això té importància en la salut dels ciutadans. I,

per tant, no hem de tenir simplement un sistema sanitari que estigui a l’espera de

19


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

les conseqüències que altres polítiques puguin tenir sobre la salut, sinó que el

Departament de Salut vol participar directament en aquestes polítiques, per avaluar

sempre quins impactes sobre la salut poden tenir en els ciutadans.

I, bé, dit una miqueta d’on venim, on som i on creiem que hem d’anar... Home, per

què hi anem cap aquí? Home, hi anem per aquest principi que dèiem, no?,

irrenunciable per a qualsevol govern, és: més anys de vida amb anys més

saludables. Això crec que és una cosa que ningú pot discutir. Però sí que, a la

curta, nosaltres l’orientació màxima que hem de donar a les properes polítiques

sanitàries del nostre país és regirar els resultats de salut en favor de la protecció i

la prevenció de la salut, enfront de la malaltia. Per dir-los-ho d’una manera simple i

entenedora: a mi m’agradaria ser el país que menys trasplantaments hagi de fer,

en lloc de ser el líder en transplantaments a tot l’Estat. L’important d’un sistema

sanitari no és ser el que més trasplanta, sinó el que menys necessita trasplantar. I

això és un canvi radical de polítiques sanitàries. I ser el país que atén l’infart al més

ràpidament possible quan es produeix, però ser el país que menys infarts té. L’èxit

és tenir menys infarts i tenir menys a trasplantar. I l’èxit és, si no aconsegueixes

aquest primer èxit, a conseqüència del fracàs d’haver de trasplantar molt i del

fracàs de tenir molts infarts, has de tenir com a mínim l’èxit de reparar-los. I crec

que aquest és un canvi d’enfoc polític molt important en termes de política

sanitària.

Dit això, tot això ho hem de fer, com? Ho hem de fer millorant l’equilibri territorial

amb la resolució. És a dir, hem d’intentar que hi hagi una equitat resolutiva en

l’àmbit de tots els territoris. Hem d’intentar que l’accessibilitat..., a curt termini. I

quan dic «accessibilitat» estic parlant de l’espera, tant de l’espera quirúrgica com

l’espera de visita del malalt en atenció especialitzada, o les proves

complementàries per a confirmació diagnòstica, sobretot, siguin millorades el millor

possible. I, per tant, millores d’eficiència que anirem introduint al sistema han de

revertir..., com ha passat l’any 2012 respecte a la llista d’espera quirúrgica: les

millores d’eficiència que hem tingut en el sistema han revertit a poder fer més

activitat que aquella que pressupostàriament hauríem pogut fer.

I per altra banda, jo crec que –i ara ja, si em permeten, conclouré, president–..., fer

polítiques socials creiem que és fer-les sostenibles i perdurables. I això és el que

ens proposaríem en aquesta legislatura. Per fer això necessitarem sempre

20


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

reformes. I dic «reformes» avui i sempre. Un sistema sanitari ha d’estar sotmès no

a brusques reformes periòdiques, sinó a una reforma permanent i a una adaptació

permanent a la realitat. I això necessita flexibilitat. Que un marc normatiu com el

que tenim en aquests moments no ens ho permet.

I per mi la primera reforma, la gran reforma, és definitivament poder desenvolupar

aquest model de sistema nacional de salut, i construir, a través d’aquest model

sanitari de sistema nacional de salut, les polítiques sanitàries que se’n deriven.

Això em fa proposar-los una oferta de treballar, tots els grups parlamentaris, per un

acord per la salut a Catalunya en el marc d’un model propi; de desplegar aquest

model propi des de les bases que tenim en aquests moments. I jo sí que em poso

a disposició de la comissió, perquè la comissió deliberi sobre quina proposta seria

la més adequada per construir en l’àmbit parlamentari, en l’àmbit de la Comissió de

Salut, aquest acord que ens permeti avançar en un sistema sanitari que, amb

independència dels seus contextos econòmics, tingui una realitat pròpia, la que

tenim en aquests moments, però que a sobre aquesta realitat pròpia quedi força

blindada de qualsevols accions que ens facin, a vegades, haver de canviar el rumb

dels propòsits.

Aquest acord, el més ample possible, per la salut a Catalunya, el necessitem –i

amb això acabo– per tenir un sistema sanitari públic d’excel·lència, sostenible i al

servei de les persones, com he dit abans, que permeti a tots els ciutadans que

viuen a Catalunya, sense diferències de sexe, raça, origen o situació

socioeconòmica, viure més anys, i viure aquests anys de vida de forma més

saludable.

Moltes gràcies, president. Quedo a la disposició de la Mesa i dels diputats.

El president

Molt bé. Moltes gràcies, conseller. Tal com havíem acordat, suspenem la sessió

durant deu minuts.

Fitxer 4

21


La sessió es reprèn a ...

La vicepresidenta

Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Reprenem els treballs de la comissió i la compareixença de l’honorable conseller.

Dir-vos, doncs, que substituiré el president Albert Batet, atès que ha d’exercir de

portaveu del Grup Parlamentari de Convergència i Unió. I, en tot cas, simplement

recordar, pels diputats que en tot cas s’estrenen en la seva primera

compareixença, que començarem dels grups de major a menor acabant pel grup

que dóna suport al Govern i, en tot cas, per un temps de deu minuts farem aquest

primer torn. Després el conseller també tindrà un temps màxim de trenta minuts

per donar resposta a les preguntes que li hagin pogut fer els diferents diputats. I,

en tot cas, valorarem en funció d’aquest segon torn o d’aquestes respostes del

conseller si tanquem un darrer torn per tres minuts, tot i que donat el temps o

l’horari amb què es pugui allargar la comissió, en tot cas ho valorem amb els

diferents portaveus.

Per tant, per començar aquest torn dels grups parlamentaris, començaríem pel

Grup d’Esquerra Republicana de Catalunya. La senyora Alba Vergés té la paraula.

Alba Vergés i Bosch

Molt bon dia a tothom, president i membres de la Mesa, moltes gràcies per encetar

aquesta Comissió de Salut amb la sessió informativa de l’honorable conseller Boi

Ruiz al qual dono també les gràcies.

Entenem que no és fàcil, conseller, estar al capdavant del Departament de Salut

amb una situació econòmica tan complicada. El president Mas, però, li ha tornat a

fer confiança en un moment en què els reptes que es plantegen són molt

importants.

Políticament estem vivint moments històrics, des d’Esquerra Republicana de

Catalunya - Catalunya Sí ens hem compromès amb un pacte d’estabilitat

parlamentària per garantir la governabilitat del país. Ara bé, no dic res de nou si

expresso la nostra discrepància respecte al model sanitari que s’ha dut a la

passada legislatura per part de la conselleria.

Veiem amb molta –molta– preocupació l’escanyament econòmic que s’està patint

al nostre país, i sobretot quan aquest afecta pilars bàsics de l’estat del benestar

22


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

com la salut. Malgrat tot, considerem que en el sistema sanitari català ja no hi ha

marge de retallar més sense que es vegi afectada la qualitat dels serveis d’un

sector, que segur que estem d’acord tots els grups parlamentaris d’aquesta cambra

i tindrem consens a dir que és un dels més importants per al desenvolupament

d’un país cohesionat i just. Tenim aquesta ferma convicció que el camí que hem de

seguir és aquell que duu a tenir una competència total i a ser els únic responsables

de la sanitat que volem, amb plena capacitat de decidir. El percentatge que

nosaltres destinem actualment del PIB a despesa pública en salut és dels més

baixos de la Unió Europea i el nostre model, el model que volem, no és aquest.

Per aquest motiu, des d’Esquerra Republicana dèiem en referència al Pla de salut

2011-2015 del qual compartim alguns plantejaments, és veritat, però que no hem

de fer plans de tres-quatre anys, el que plantegem des d’Esquerra és un futur

model sanitari a Catalunya que s’adapti a les diverses necessitats territorials, que

passi per treballar i incrementar la prevenció i els hàbits saludables i amb una

estabilitat financera assegurada, en el qual s’inclogui també el Pla de salut pública i

el Pla estratègic de recerca per potenciar la investigació. Pensant, doncs, en el

millor per al país i llegint el moment actual malgrat les discrepàncies, nosaltres

posem a disposició del conseller i d’aquesta comissió parlamentària la nostra

voluntat, il·lusió i el compromís per contribuir al model sanitari del futur, que no pot

ser altre que el sistema nacional de salut del futur Estat català.

M’ha sorprès molt, conseller, molt, que no ha esmentat ni una sola vegada els

professionals i els treballadors i treballadores de la sanitat. Tot això que ens ha

explicat avui aquí, amb qui pensa fer-ho? Nosaltres tenim clar que hi comptem. El

Pacte nacional per la salut que proposem és un pacte de país, construït a partir de

grans consensos des de la pluralitat parlamentària, que reculli, en primer lloc, les

necessitats dels usuaris, però que inclogui les inquietuds de tot el sector, amb

participació vinculant dels professionals i sobretot un model reformat de gestió, que

es desfaci, si em permet, de les xacres de [l’actual # 12.08].

El desprestigi del sistema ve de la manca de control en les contractacions, les

ineficiències permanents i sobretot la falta de fiscalització i transparència dins del

sistema. Per això haurà d’anar acompanyat d’una regeneració política com a

condició necessària, aclarint responsabilitats i renovant persones i càrrecs, aplicant

el rigor i la voluntat, voluntat d’avançar en la simplicitat administrativa i de gestió i

23


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

no defugint ni el rendiment de comptes i promovent la transparència en tot

moment. Hem de fer imprescindible la fiscalització econòmica de tots els concerts i

contractes programa amb les unitats proveïdores, independentment de la seva

naturalesa jurídica, mitjançant una agència d’avaluació independent que nosaltres

la passada legislatura ja vam anomenar.

Demanem que ens informi, a tota la ciutadania, a totes les entitats, a tots els

agents i a tots els grups parlamentaris també, honorable conseller, de les

propostes del departament a curt i mitjà termini. Massa sovint ens hem assabentat

de les intencions del Departament de Salut mitjançant els mitjans de comunicació,

com és en el cas de la taxa per anar al metge, i ens agradaria, com segur que als

altres grups parlamentaris, poder debatre i valorar la feina del departament amb

tota la informació.

Pel que fa a la sostenibilitat del sistema, també estem d’acord que l’hem de fer

sostenible, totalment d’acord, per això ja no volem parlar més de retallar, sinó

d’estalvi. Cal trobar i esmenar aquestes bosses d’ineficiència i millorar la gestió en

els serveis públics, implicant els professionals en la reducció de les despeses i

fent-ne partícips els treballadors i treballadores, i usuaris i usuàries.

Tenim el sector amb ganes d’aportar propostes per la sostenibilitat, per la millora

del sistema sanitari públic, jo ho he constat això, propostes per l’ús adequat i

eficient dels medicaments a Catalunya, amb una revisió dels medicaments primant

els de millor evidència científica, propostes que les hem de valorar i les hem

d’aprofitar. Els professionals que hi treballen i són els que millor han pogut

constatar les ineficiències i les mancances del sistema, per tant, les propostes que

ens puguin fer seran lògiques i possibles. Per garantir que aquest sistema sigui

eficient, no només és necessari que les diferents unitats ho siguin, sinó que la

coordinació entre els diferents nivells assistencials sigui la norma. Cal la voluntat

política, conseller, per tenir la història clínica única i present a tot el territori, i

disponible a tots nivells, primària, hospitalària i compartida per tots...

Fitxer 5

24


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

...les unitats proveïdores públiques, que possibiliti l’accés dels mateixos usuaris i

usuàries, garantint-ne la seva confidencialitat. Això també és estalvi: no duplicar

proves ni visites ni res.

Per tant, nosaltres, conseller, considerem que és bàsic establir prioritats dins del

sistema. Una especial atenció als col·lectius més fràgils, que s’han de protegir més

i millor. És en el camp de la salut mental, per exemple, on es fa més palesa

aquesta necessitat de coordinació: sanitària, social, educativa, laboral i de la

justícia. Impulsar aquesta coordinació entre diferents àmbits que corresponen a

altres departaments per tal que els casos de salut mental puguin ser tractats de

forma integrada.

Creiem que cal abordar decididament el desplegament del total del pla director i el

Pla integral de salut mental. En el mateix sentit, des d’Esquerra, demanem que

s’incorpori la perspectiva de gènere en l’àmbit de la salut. Sempre ha estat

relegada a àmbits de salut sexual i reproductiva, quan hi han altres diferències

genètiques, hormonals i metabòliques que millorarien la diagnosi i el tractament si

fossin considerades des de la visió de gènere.

Per tant, com a prioritat també i tenint en compte que creiem que el focus del

model és veritat que ha d’anar des de la malaltia fins a la prevenció, centrant

sempre el model en les persones i en la necessitat de mantenir-les sanes, ja ho he

esmentat abans, però voldríem saber en quina situació quedarà l’educació per a la

salut i com es troba l’Agència de Salut Pública de Catalunya: en quina fase de

desplegament està i si [és #00.01.31] al pressupost adient.

Conseller, hi ha focs oberts, moltes brases en diferents hospitals catalans, en el

sistema de transport urgent, no urgent, en algun cas les llistes d’espera, etcètera.

Les persones usuàries dels serveis estan alerta, expectants, i sobretot veuen amb

neguit tots aquests canvis que afecten la seva vida, sobretot els pacients que

pateixen malaltia crònica.

En la majoria dels casos no es poden permetre una alternativa sanitària que no

sigui la pública. Per tant, hi ha feina, molta feina a fer, i cal fer-la ben feta.

Nosaltres no tenim por de plantejar-nos el que sigui; ens arremangarem i

treballarem, i ho volem fer amb tots els grups i amb el Govern, però sempre per

construir.

25


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

No deu funcionar tan i tan bé, ni deu ser tan transparent el sistema que ens cal

urgentment la represa aquesta immediata de les comissions d’investigació en

sanitat. Cal determinar responsabilitats, obrar en conseqüència, perquè no hi ha

camí a fer si primer no el desbrossem. És una tasca de tots que la sanitat catalana

sigui un veritable model a seguir.

Necessitem saber –no nosaltres com a grup parlamentari, sinó tota la ciutadania–

de forma clara i concisa quin és el futur de l’ICS. No són noves les entitats de dret

públic sotmeses a dret privat, societats mercantils, consorcis en l’àmbit sanitari. Hi

ha molts hospitals i centres sanitaris a Catalunya que estan gestionats mitjançant

aquestes figures jurídiques.

Des del nostre punt de vista, sota el pretext de modernitzar l’Administració,

s’apliquen formes de gestió privada al model sanitari públic que s’escapen del

control polític i democràtic, i no estan subjectes a la fiscalització que caldria des del

Parlament.

En aquesta mateixa intervenció volem incloure la nostra discrepància pel que fa a

qualsevol centre sanitari del sistema públic, ja sigui un hospital o un CAP..., que

aquest centre pugui ser gestionat per entitats amb ànim de lucre. Demanem una

clàusula social en les contractacions amb el Servei Català de la Salut. No podem

permetre que, per davant de la necessitat dels usuaris i els criteris clínics, hi passin

els rendiments econòmics. Acabo, un segon.

Per això demanem, conseller, que en temes tan importants actuï amb escrupolós

rigor i transparència. Ens hi estem jugant la salut del nostre país. Nosaltres així ho

exigirem, perquè creiem que des del debat parlamentari i la convicció que el que li

cal al país és un pacte nacional de salut, impulsat no només des d’un govern, sinó

amb pluralitat d’aportacions, garantint participació ciutadana, implicació dels

professionals en la presa de decisions, tenint en compte les diferents idiosincràsies

del nostre territori... Només així podrem millorar el nostre sistema actual sense el

perill d’anar enrere i de trencar els principis de públic, universal i equitatiu que

pretenem tenir en el model actual.

Moltes gràcies.

La vicepresidenta

26


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Moltes gràcies, senyora Vergés. Bé, en tot cas, agrair que es puguin ajustar al

màxim, doncs, als temps previstos. Tot seguit, pel Grup Parlamentari Socialista

l’honorable senyora Marina Geli té la paraula.

Marina Geli i Fàbrega

Moltes gràcies, presidenta. Mesa, honorable conseller i totes les persones que

l’acompanyen i tot el consell de direcció i el Consell de Salut, que està aquí.

«Torno a la casa del pare», deia. Això és un signe de continuïtat institucional.

Només tenim dues obligacions en aquesta –i crec que podem fer-ho– comissió,

que és tornar el crèdit a la política, parlar de la vida quotidiana de la gent –la salut

interessa i afecta el cent per cent de la població. I, segon, per descomptat, ser

orgullosos, sentir-nos orgullosos del model sanitari de Catalunya.

Podem discrepar-hi i hi discreparem, ho criticarem. Però quan vaig veure els Jocs

Olímpics de Londres, on posaven el National Health Service com a exemple al

costat de Shakespeare, vaig pensar: voldria estar en el Regne Unit. Però és que

estem en un país –el nostre, Catalunya– en què, de veritat, eh?, ens falta tornar a

dir-nos que ens sentim orgullosos.

La nostra intervenció... Primer els vull dir que el nostre grup parlamentari, a través

d’aquesta portaveu i de les persones de la comissió, garantirem treball, rigor,

diàleg, crítica i proposta. Sí al pacte. Ara aquest és un pacte seriós, que l’hem

intentat en moltes ocasions –i ho saben–, a l’Estat espanyol i aquí, eh? I els dos

últims anys han passat massa coses –massa coses.

Cinc qüestions. Conseller, tindrem temps, eh?, per parlar de moltes més.

Universalitat, sí o no? Model sanitari català, sí o no? Accessibilitat, sí o no? Pacte.

Pressupost, sí o no? Quin serà el del 2013 i els següents? I el cinquè tema: per

què no tornem a parlar del sector salut com un dels sectors que ens pot treure de

la crisi econòmica? Per cada milió d’euros deixat d’invertir en salut perdem divuit

llocs de treball, i moltíssimes empreses arrossegades. Per tant, aquestes eren les

cinc qüestions.

Han passat moltes coses –deia– aquests dos últims anys i els últims anys. La crisi

econòmica amenaça el sistema; ho ha dit vostè, i ho compartim. Però no pot ser

una excusa, eh?, per tornar als anys setanta. Perquè hi estem tornant. Perquè,

fonamentalment, decisions... I, a més, aquí hi ha un canvi. L’any 2010 en aquest

27


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Parlament per unanimitat vàrem aprovar la definitiva universalització del sistema

sanitari per una modificació de la LOSC. Què ha passat? Un reial decret d’un

divendres d’aquests. Doncs, ara han tornat al model de seguretat social.

La pregunta és molt clara –#00.07.26 que espero el Tribunal Constitucional digui

que no es pot aplicar aquest decret per anticonstitucional i antiestatutari, però, en

fi, mentre esperem això, conseller–: quants catalans han perdut la targeta sanitària

des de l’1 de setembre? Quants? 600.000. Vostè ho va dir en una nota de premsa

el mes d’agost. Ara vull saber-ho, ara. Com ho hem resolt?

Per tant, aquest és un tema molt important. No, no parlem de futur, perquè tenim

l’obligació... Els catalans decidiran el seu futur. I així espero que sigui possible,

però tenim l’obligació de parlar del present –del present. És una obligació quasi

moral, eh?, per tornar el crèdit a la política. Però, quants catalans, a dia d’avui i fins

a l’1 de març, perdran la targeta sanitària perquè l’Estat espanyol va decidir –

legítimament, eh?, hi estic totalment en contra, però– canviar el model sanitari i

tornant a Girón de Velasco, al model de [seguretat# 00.08.17] social?

I com ho hem resolt? I aquí ve la proposta, conseller: fem-ho fàcil, si us plau –fem-

ho fàcil, fàcil. Els que siguin –no sé si 600.000–, estrangers o no –m’és igual–,

persones que viuen a Catalunya –m’és igual empadronades, residents, legals...,

m’és igual. Perquè ens sortirà més car. I serà..., a part d’inhumanitari, eh?, que és

la raó bàsica, però això és que... O no dorm? O jo no dormo, perquè estic mirant la

tuberculosi cada dia, eh? M’ha agafat aquesta vena de malalties infeccioses que jo

tinc, de la meva carrera professional. Perquè és que ni tres mesos, conseller. Si us

plau, replantegi-s’ho, fem-ho molt senzill. Persona que perd la targeta sanitària per

raó del decret de l’Estat li donem una targeta. I no només a la primària, no només

per a programes d’interès general. Perquè, si no, d’aquí a cinc anys començarem a

tenir verdaders problemes amb moltíssimes altres qüestions.

Segon. Sí o no al model sanitari català? Ha estat qüestionat com mai, el model

sanitari de Catalunya. Potser és que no ens expliquem bé, eh? Jo crec que és el

sistema de servei públic que té més instruments de control, però no els alineem –

no els alineem–, no sabem explicar-ho, no sabem posar –com deia la diputada

d’Esquerra Republicana– allò... Escolti, la Llei de contractes és pública des de l’any

2010. La Central de Resultats... Ho portava aquí perquè... Algú coneix un altre

servei que tingui una central de resultats com la que tenim nosaltres, una central

28


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

de balanços? És que no és un problema d’autoritat, és un problema d’utilitzar els

instruments que tenim alineats: l’Agència de Formació, Avaluació i Qualitat. Aquest

sí que és una obligació.

Ara, el model sanitari català requereix consens en alguns temes. On va l’ICS?

Vàrem intentar –per unanimitat, per cert– fer una llei de l’ICS, passant d’un

organisme administratiu a una empresa pública. Però entre les intervencions i els

lios que ens fem amb la falta de lideratge... No ho sé. És que ja no sé on anem, a

l’ICS. De moment anem enrere, amb la percepció ciutadana que no sabem on

anem. Per tant, el pacte de l’ICS és la prova del nou, conseller –la prova del nou.

On van les empreses públiques i els consorcis? on va la capitalització del sector,

que està descapitalitzat? Tornem a deixar de pagar la quota patronal a la seguretat

social? Tornem a endarrerir pagaments de proveïdors? En fi, diguem-nos-ho,

quines reformes hem de fer per intentar... En aquests moments, ara parlo de

gestió, eh? Perquè aquests són temes concrets, que els hem de fer a curt termini –

a curt termini. Quin model d’agregació operativa de gestió fem? Quin model de

governança fem? Quin model de participació dels professionals? Autonomia de

gestió, autogestió, autogestió sense personalitat jurídica però a tota la primària?

Autogestió alguns amb personalitat jurídica i els altres no? És això el que haurem

de debatre a curt termini.

Perquè, si no, el cas d’Eulen fa mal. Perquè vostè ho ha dit –suposo que anava per

Eulen, no?–: «La llei obliga.» Sí, d’acord, la llei obliga, però, bé, haurem de revisar,

doncs, com ho fem, això. Perquè li hem tret una organització sanitària integrada,

que n’havíem fet bandera –em semblava a mi– de país. I ara, en fi... O on va el

Clínic? Em perdo, conseller. Miri que jo intento ser constructiva, com saben, però

és que encara no sé on anem. No sé si anem cap a una privatització, cap a una

separació simple de la propietat al Govern i la gestió. Però no, no és això del que

hem de parlar.

Tercer tema. El que sí que està passant –i ho hem d’acceptar– és que el sistema

està perdent accessibilitat –no per a la malaltia greu. I això vostè ho ha reconegut,

almenys en proves diagnòstiques. A mi el que em preocupa i em treu la son és el

retard dels diagnòstics. Perquè diu..., no ho sé, ens explicarà com ara diu que han

millorat el 12 per cent les llistes d’espera. Fins ahir estaven penjades les del juny

del 2012. De les quirúrgiques, parlo. Però el tema és desbrossar la demanda

29


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

innecessària i tenir tots alineats per a la demanda necessària. Estarà amb mi que

hem de fer un pacte per l’accessibilitat fonamentalment dels diagnòstics i dels

tractaments.

A més, al pacte per l’accessibilitat hi ha un altre element molt important. Estan

empitjorant molt les desigualtats socials, conseller. I això comporta desigualtats en

salut. Aquest és un element propi de l’Agència de Salut Pública. Si alguna cosa

bona he sentit, a part de la protecció a la salut, la promoció i la prevenció, la

vigilància epidemiològica, pobresa infantil, educació i escola, activitat física, cultura

i salut... Hem de minimitzar..., és una responsabilitat. No li ha canviat el nom –al

Departament de Salut, hi continua dient «salut», eh?, no «de sanitat». Estan

empitjorant –estan empitjorant. La salut bucodental, els suïcidis. Evidentment, el

sistema sanitari no pot fer-ho tot, però. En el Pla interdepartamental de salut, que

deriva de l’àrea de salut pública, aquest és un element substantiu.

Quart tema: pressupost del 2013. Espero que el seu soci de govern, de

governabilitat... Esquerra Republicana li acaba de dir que no aprovaran un

pressupost que tingui retallada de Salut. M’ha semblat entendre-ho. Ens en

felicitem, conseller. Aquí ens hi trobarà. No podem retallar més.

Permeti’m una qüestió. Diu: «Va créixer un 75 per cent el pressupost de 2003 al

2010.» La població va créixer més d’1 milió, eh? I veníem d’un pressupost per

capita baix, en anys de bonança econòmica: 860 euros per persona i any el 2003. I

vam acabar a 1.297 el 2010. Deixem de dir... Tots tenim els mateixos problemes.

Treballem amb pressupost real, conseller, o no? Perquè tant cràter que vaig sentir

que vaig deixar... Doncs, ara el cràter és el mateix. Perquè fem pressupostos per

sota de la realitat. Haurem de treballar amb un pressupost real. I a partir d’aquí

veure quines són les prioritats i com comprem. Això que..., en fi, hi ha gent que sap

que entre nosaltres parlem de com comprem, quin és el model de compra, com

paguem les entitats del sector que fan treball de promoció, d’atenció per nosaltres,

com comprem primària, etcètera.

I, per últim, conseller, convenci si us plau el conseller d’Economia al Govern que...

30


Fitxer 06

Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

...sector salut és un dels sectors més interessants des del punt de vista de sector

econòmic del país. Catalunya no és excel·lent en moltes coses. En poques coses.

És excel·lent en salut. I tenim 350 empreses, invertim com a mínim 550 milions en

recerca bastant aplicada... Aquí discreparia. Tenim 25.000 investigadors. Els

nostres estàndards són el món. Ens estem internacionalitzant...

La vicepresidenta

Diputada, se li ha acabat el temps; si pot anar acabant...

Marina Geli i Fàbrega

Sí, acabo.

La vicepresidenta

Gràcies.

Marina Geli i Fàbrega

I, per tant, aquest és un element molt important; potser ens farà recuperar un relat,

eh?, complex de la despesa i d’inversió que hem de fer, perquè arrosseguem

moltes coses.

Finalment, vostè ens demana posar-nos a treballar per un pacte. No, no serà pel

Grup Socialista, eh? Ara, necessitem, de veritat, refermar el present perquè potser

no tindrà futur, potser ens aixecarem un dia, eh?, i veurem que haurem perdut

molta qualitat; els professionals van perdent el 25 per cent, el 20 per cent del seu

salari; molts ja no hi treballen, eh? I, per tant, si parlem del present podem fer un

pacte per als propers anys, perquè en salut necessitem la mirada curta i la mirada

al mitjà termini, aquí i en aquestes qüestions concretes que nosaltres li hem

comentat.

Moltes gràcies, honorable conseller.

La vicepresidenta

Moltes gràcies, honorable diputada. Bé, en tot cas, tot seguit pel Grup Parlamentari

del Partit Popular tindria la paraula la il·lustre senyora Eva García Rodríguez.

31


Eva García i Rodríguez

Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Moltes gràcies, senyora presidenta. I, en primer lloc, donar la benvinguda al

conseller Ruiz i a tots els càrrecs que l’acompanyen. I, parlant de càrrecs, vull

començar aquesta intervenció fent un comentari sobre la nova estructura del

Departament de Salut, perquè no m’ha semblat sentir absolutament res d’aquest

tema, que considerem molt important, en la seva intervenció, conseller.

Hem vist que desapareix la Secretaria d’Estratègia i Coordinació, que era en mans

del doctor Sancho, però han creat la Secretaria de Participació Social i Local en

Salut, és a dir, la nova secretaria té rang de secretaria general quan l’anterior era

una secretaria sectorial. Per altra banda, l’antiga Direcció General de Regulació i

Recursos Sanitaris es desdobla en dues direccions generals, la de Planificació i

Recerca en Salut i la d’Ordenació i Regulació Sanitàries. Per altre costat, també,

l’anterior Direcció General de Salut Pública passa a ser la nova Secretaria de Salut

Pública, amb rang també de secretaria general. Conseller, voldríem saber a què

obeeixen tots aquests canvis; és evident que incrementen la despesa perquè

augmenten els sous i hi ha més càrrecs, per tant, en el departament. Voldríem

saber, conseller, què queda d’aquelles suposades polítiques d’austeritat,

d’aprimament de l'Administració a què s’havien compromès vostès fa pocs mesos.

Comencen malament, senyor conseller. Comencen o, més ben dit, segueixen

incomplint pactes i acords signats amb el Partit Popular. Se’n recorda, senyor

conseller, de l’addenda de compromisos signats amb el meu grup parlamentari?

Doncs vull recordar-li que també en l’àmbit sanitari es van incomplir. Perquè, què

han fet amb la reordenació dels serveis? Havien de millorar l’atenció primària,

fonamental per seguir amb el nostre sistema sanitari, amb el nostre model sanitari.

I, sincerament li ho hem de dir, els efectes sobre la primària han estat

completament nuls. També havien de millorar la coordinació assistencial per tal

que els pacients tinguessin una atenció més eficient i més eficaç, i tampoc hem vist

cap efecte, al contrari, la sensació entre els pacients és molt pitjor.

I parlant de les llistes d’espera, avui ens ha donat una dada, com a mínim en els

mitjans de comunicació així s’ha transmès. Ens ha parlat d’un 12 per cent, i em

refereixo a les quirúrgiques, però coneixem dades oficials del 2011; és veritat que

en la web del Departament de Salut apareixen dades del juny del 2012, però no

totes, són incompletes. I avui ens ha donat, com deia, unes dades que

32


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

desconeixíem, però en tot cas voldríem saber el detall. Vostè, senyor conseller, va

afirmar que un dels objectius del Govern català per al 2012 passava per disminuir

com a mínim un 2 per cent el nombre de persones, de pacients en espera; però,

com li deia, el mes de juny del 2012 gairebé només s’havien reduït en quatre-

centes les persones que esperaven una cirurgia. En sis mesos, per tant, des del

desembre del 2011 fins al juny del 2012 el sistema sanitari només havia aconseguit

reduir un 0,5 les llistes d’espera. Per tant, han quedat molt lluny de l’objectiu que

perseguien i vostès mateixos havien reconegut.

I, per cert, i parlant d’un altre tema que també hi té una certa relació, encara estem

esperant l’informe el qual es van comprometre –i s’hi va comprometre mateix en

seu parlamentària– a presentar fa un any i mig sobre la idoneïtat de certs

equipaments sanitaris, sobre la seva idoneïtat i també sobre el calendari possible i

previst de la seva construcció. D’això fa pràcticament dos anys i encara, com li

deia, l’estem esperant.

Quant al Pla de salut 2011-2015, avui ha dedicat una molt petita part de la seva

intervenció a parlar d’aquest famós pla, i dic «famós» perquè la legislatura passada

–i dic «legislatura» per dir alguna cosa–, en aquells vint-i-cos mesos que van

governar a Catalunya, doncs, es van centrar a elaborar aquest pla; van fer

reunions, presentacions, van presentar la primera part, la segona part, li van

canviar el nom: 2011-14, 11-15. Però, i ara què? Fa molts mesos que vostès el van

aprovar, prop d’un any, i no tenim ni en coneixem cap concreció, no sabem com

l’estan aplicant, no sabem quins resultats està donant, no sabem res de res. Avui

ens parlava que està donant guanys d’eficiència i s’ha compromès a venir en

aquesta mateixa comissió cada sis mesos per retre comptes de com està

funcionant. Però fins a la data, fins al dia d’avui no en tenim absolutament cap

informació.

Altra qüestió, altra qüestió que avui tampoc m’ha semblat sentir-ne re: els famosos

governs territorials. Voldríem saber què se n’ha fet finalment, perquè és un tema,

doncs, al final, que ens despista a qualsevol, perquè els mantenen o no els

mantenen? Voldríem saber què els demana en aquest cas Esquerra Republicana

que facin amb ells, perquè, clar, quan el Partit Socialista els va posar com a

condició per aprovar la llei òmnibus que no desapareguessin, vostès els van tornar

a incorporar. I, per tant, ara haurem d’esperar, en tot cas, a saber què és el que

33


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

pensa Esquerra Republicana per saber què faran amb ells. Realment, senyor

conseller, Convergència i Unió, sotmesa a la voluntat de qualsevol per mantenir un

suport parlamentari.

En relació amb l’euro per recepta, el Govern espanyol, com tothom sap, el va

recórrer i el Tribunal Constitucional va donar la raó i l’ha suspès cautelarment,

després de set mesos de la seva aplicació. Nosaltres ja havíem dit en reiterades

ocasions que envaïa les competències exclusives per legislar sobre productes

farmacèutics i sobretot introduïa desigualtats entre els ciutadans espanyols. Però

voldríem saber, senyor conseller, quina és la previsió que vostès tenen per tal de

suplir l’ingrés pressupostari que vostè calculava que havia de tenir per a enguany,

per als pressupostos d’enguany, del 2013.

I, per cert, i parlant de pressupost del 2013, ens agradaria saber si ens pot avançar

alguna cosa, perquè entenem que el més normal seria que el Govern de Catalunya

les properes setmanes el presentés i, per tant, que des dels diferents departaments

hi hagués alguna cosa ja, diguem-ne, mig elaborada, no?

En relació, també, amb la comissió d’investigació de Salut, amb tota probabilitat al

Ple de la setmana vinent s’aprovarà, aquesta vegada sembla que per unanimitat,

perquè sembla que Convergència i Unió, a diferència del que va fer fa sis mesos,

quan no la va votar, aquesta vegada sí que la votarà. Probablement aquest és un

altre peatge del pacte amb Esquerra Republicana. Però, com li deia, doncs, els

noms de Crespo, Bagó, Manté, Prats, Hospital de Sant Pau, tot això sortirà una

altra vegada; crec que això sí que és realment un acte de transparència, no?

En relació amb el retard dels pagaments dels concerts, sabem que la Generalitat

abonarà, o ha abonat aquest mes de gener, només el 75 per cent dels concerts

sanitaris, però amb retard, un retard que ja es va produir diferents cops l’any

passat. I amb aquest nou retard en el pagament, la Generalitat acumula un deute

d’un mes i vint dies als centres sanitaris concertats, una xifra que puja als 580

milions d’euros. Concretament, el cost que tenen per a l’ICS els serveis prestats els

seixanta hospitals i CAP privats és de 345 milions mensuals, dels quals 87 milions

són els que s’han pagat a temps aquest mes de gener.

També volia fer una referència a la Unió Catalana d’Hospitals; avui tenim persones

que ens acompanyen representants d’aquesta patronal. I aquesta en concret va

34


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

advertir que hi ha diferents hospitals que estan en una situació financera molt

complicada, molt difícil, i que, en cas de no aconseguir els crèdits que hauran de

demanar als bancs, doncs, la patronal retardaria el pagament als proveïdors, ja

siguin de material o de serveis. Voldríem saber, senyor conseller, quina valoració

fa vostè d’aquesta situació extremadament delicada.

Un altre tema important –i crec que no per comentar-lo ni que sigui al final

d’aquesta intervenció deixa de ser important–, i relacionat precisament amb la

transparència, allò que se’n parla tant aquests dies, perquè resulta que si un català

qualsevol entra a la web del departament per buscar certes informacions –i em

refereixo, doncs, a informacions com poden ser les memòries de salut pública, la

memòria anual de l’Agència de Salut Pública, les memòries anuals de l’ICS– es

troba que tots aquests documents estan signats per una consellera que es deia

Marina Geli, que també, per cert, avui ens acompanya, no? Ens agradaria saber

què és el que fan vostès. Per què no hi ha tota aquesta informació de l’any 2009

cap aquí? Per què l’última informació que hi ha penjada, que hi ha oficial, que hi ha

publicada és la referent a l’any 2009? Perquè vostès s’omplen la boca de retre

comptes, de transparència, però realment quan un consulta la web del

Departament de Salut per accedir a totes aquestes dades, dons, es troba amb la

sorpresa que sembla que el temps no hagi passat i encara governi aquell tripartit,

no?

I per acabar, senyor conseller, vostè ha fet diferents al·lusions al Govern

d’Espanya, doncs, com a causant de tots els mals d’aquest món mundial. Jo

només els demano que deixin de fer de ploramiques, que assoleixin d’una vegada

la majoria d’edat, que no s’excusin sempre en el Govern espanyol. També reconec

que el dia que deixin de culpar el Govern espanyol de tots els seus mals, doncs, el

nacionalisme haurà desaparegut, afortunadament, però mentrestant el seu discurs

és aquest, sense pietat, no? Per tant, jo els demano que gestionin, que treballin,

tenen totes les competències en salut transferides i que, per tant, governin bé i

gestionin bé.

I acabo, senyora presidenta. Amb relació al sistema nacional de salut, hem vist que

és el seu gran objectiu –sistema nacional de salut per a aquesta legislatura.

Nosaltres estem absolutament disposat a treballar, a contribuir i a col·laborar,

només faltaria. Però, senyor conseller, com influeixen els socis de govern, eh?

35


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Sistema nacional de salut. Fa pocs mesos, fa potser..., ni dos anys encara, vostès

ni en parlaven, d’aquesta manera, i ara, doncs, sembla que serà la gran solució a

tots els mals, no? Per tant, els demano que treballin, que continuïn treballant en

aquesta línia i tindran en aquest grup parlamentari un col·laborador per tal d’assolir

un sistema de salut –un sistema de salut–, el millor per a Catalunya.

Gràcies.

La vicepresidenta

Moltes gràcies a vostè, senyora García. I ara és el torn del Grup Parlamentari

d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa; l’il·lustre diputat

senyor Josep Vendrell té la paraula.

Josep Vendrell Gardeñes

Gràcies, presidenta. Saludar el conseller i tot l’equip que l’acompanya, i també les

persones convidades a aquesta sessió. Vostè no és nou en el càrrec, ja fa dos

anys que exerceix de conseller de Salut. Torna a repetir i creiem, a parer nostre, i li

ho dic amb tota sinceritat, que és un error, que vostè comença el seu recorregut

amb la motxilla molt carregada de rocs, amb un balanç negatiu que fa difícil

afrontar els nous reptes. Li’n donaré algunes raons.

Miri, el conseller de Salut ha estat més el conseller Mas-Colell que vostè mateix.

Ha imposat al sistema sanitari retallades a dojo, amb objectius estrictament

econòmics, més que de guanyar racionalització i eficiència, i ho ha fet en molt poc

temps; reducció de llits, de plantes, de quiròfans, d’unitats de cures intensives, de

punts d’urgència, d’horaris d’atenció nocturna, que han provocat la degradació de

la qualitat de l’assistència i dificultat d’accés al sistema sanitari, i un increment

històric de les llistes d’espera. I tot això ho ha fet sense diàleg, de forma autoritària,

sense participació ni dels professionals ni del conjunt dels treballadors del sistema

sanitari, ni dels usuaris, ni dels ajuntaments.

Segona raó: hem pogut conèixer a través d’alguns mitjans de comunicació tot un

seguit de casos de possibles irregularitats i denúncies, de possibles casos de

corrupció que afecten institucions sanitàries del nostre país; noms que es van

repetint: Prats, Bagó, Manté, recentment les notícies que apareixien de l’Institut

d’Alta Tecnologia, casos de sobresous, d’adjudicacions a dit, de desviacions

pressupostàries de grans quantitats. Vostè va mantenir el senyor Josep Prats com

36


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

a president de l’ICS fins que no va dimitir, el juny de l’any passat. En un moment

crític com aquest, amb una perillosa combinació d’irregularitats i retallades que

afecten la ciutadania i els treballadors del sistema sanitari, no va prendre cap

iniciativa, cap proposta, cap mesura per garantir la transparència del sistema; no

va dir res, només silenci. Avui tampoc no ha dir res. Paradoxalment i injustament,

només de moment hi han condemnades persones que han denunciat aquests

casos...

Fitxer 7

com és la gent de cafè amb llet.

Tercera raó: miri, pel que fa uns dies em deia una metgessa en un correu

electrònic, que contradiu la seua anàlisi cofoista que vostè ens ha fet avui. Diu:

«Des de la trinxera el deteriorament és aclaparador. Als hospitals s’ingressa poc,

les altes són precipitades. A la primària els temps són cada vegada més reduïts i la

patologia, més complexa. Llistes d’espera més llargues, que dificulten el diagnòstic

i creen problemes.» Hi ha desmoralització, angoixa, sobrecàrrega de feina –no

substitueixen ni baixes, ni permisos, ni jubilacions. Els treballadors del sistema

sanitari fan més amb menys: més hores de treball, menys salari. Però,

afortunadament, és un col·lectiu que ha reaccionat; mai hem tingut tantes

mobilitzacions, tancades en hospitals i lluites en defensa de la sanitat pública, i sort

en tenim.

Miri, amb aquest estat d’ànim que hi ha en el sector sanitari i entre els

professionals, com, vostè, pot liderar una nova etapa? Nosaltres creiem que això

és impossible, perquè vostè ha instal·lat un clima de desconfiança entre els

treballadors i els usuaris del sistema sanitari.

Vostè diu que defensa un determinat model; avui ho ha repetit: la defensa d’un

model de sistema nacional de salut. Nosaltres volem, també, un sistema nacional

de salut únic, integrat, universal, finançat a través dels impostos; la salut entesa

com un dret i no com un servei, l’accés a la sanitat que no depengui dels diners

que té cadascú, sinó del fet que sigui un dret per a totes les persones que viuen a

Catalunya sense excepció.

37


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

I pot semblar això que dic molt elemental, però no ho és en absolut, perquè la

pregunta que cal fer és: si vostè amb el que ha fet i vol fer ens apropa o ens

allunya d’aquest model? Nosaltres creiem que ens estem allunyant. Miri, el Govern

de Madrid, els dos, el de la comunitat i el de l’Estat han optat per la via ràpida de

desmuntatge del sistema nacional de salut. Aquí s’opta per una via més lenta, més

opaca, de reconversió, de canvi, de reformulació, que vostès en diuen, del sistema

cap a noves fórmules més mercantilitzades i privatistes. I no podem oblidar que el

context és que la sanitat pública és un gran pastís de negoci cobejat per grans

empreses, com Eulen, o fons d’inversió especulatius, com hem vist en els casos de

Madrid o de València, o altres grups de poder corporatiu econòmic. No sé si és a

això al que es referia, conseller, a Diario Médico quan deia el següent, deia, vostè:

«El sistema sanitari ja no és propietat de la ciutadania, sinó dels grups d’interès.»

Vostès volen fer més complex i segmentat encara el sistema sanitari català. Diuen

que l’estan reformulant introduint, per nosaltres, fórmules de mercantilització i

privatització, prestacions privades de serveis en centres públics, autogestió –

nosaltres diem: «autonomia, sí; autogestió convertint els professionals en socis

dels centres amb ànim de lucre, no»–, extensió del model Evans, o directament

privatitzant la gestió, com en el cas de l’Àrea Bàsica de Salut de l’Escala.

Miri, voldria fer-li arribar algunes consideracions, idees i preguntes que ens han fet

també ciutadans i persones de l’àmbit sanitari. Primer, l’escenari pressupostari.

Vostè en una entrevista –avui no li he sentit que ho digués– va dir que ja no es pot

rebaixar més en assistència i en salaris i que aquesta via no té més recorregut.

Creiem que això és evident. Ens hauria d’explicar quin és l’escenari pressupostari

que ens trobarem, perquè, malauradament, si volen retallar 3.000 o 4.000 milions

d’euros, això sí que pot afectar el sistema sanitari.

No ens ho acabem de creure, que no hi haurà més retallades. Miri, l’increment de

la jornada laboral als treballadors de l’ICS, seixanta-cinc hores, als de la XHUP,

vuitanta hores, fomenta les rotacions i canvis de serveis i especialitats dels

diversos professionals per tal de cobrir l’augment de la jornada, les baixes, les

vacances, baixes i permisos. Com garantiran que aquest augment de la jornada no

perjudicarà la qualitat assistencial? Aquest augment de la jornada no tindrà com a

conseqüència immediata l’acomiadament o no-renovació del contracte a centenars

de professionals suplents o interins, com ja ha passat?

38


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Per què, conseller, segons les informacions que tenim, les ambulàncies de reforç

previstes en el Pla integral d’urgències de Catalunya, que acaba a finals de març,

s’han retirat ja el passat 1 de febrer? Per què ha passat això?

Confirma o desmenteix que el proper abril es vol aplicar una retallada, en el cas del

Servei d’Emergències Mèdiques, del transport en ambulàncies? Hi haurà retallada

en el proper concurs del transport sanitari del Servei d’Emergències Mèdiques?

Aquest creiem que és un servei vital que no s’hauria de retallar.

Vostè és un fan del copagament, ho deia en l’entrevista a què em referia abans.

«Prefereixo una taxa per anar al metge que més impostos», declarava. Miri,

nosaltres al revés: nosaltres preferim impostos progressius i que pagui qui més té

que no taxes que barren l’accés a la prestació sanitària. Pensa prendre alguna

iniciativa davant del Govern de Madrid per promoure’ls?, com ja van fer la

legislatura passada.

Llistes d’espera: brutal increment el 2011. A les dades darreres, del mes de juny,

havien aconseguit una reducció del 0,5 per cent; ara vostè ens diu,

miraculosament, que tenim una reducció del 12 per cent. Ja ens ho explicarà. Però

estem molt preocupats pels temps d’espera de diagnòstiques, en concret, per

exemple, per les ginecològiques. Com les pensa reduir, conseller?

L’accés a l’assistència sanitària, un tema que ens preocupa moltíssim. El reial

decret aprovat pel Govern de l’Estat implementava un autèntic apartheid sanitari en

excloure a les persones immigrades no regulars. A hores d’ara, segons diferents

col·lectius i entitats que agrupen persones immigrades, hi ha una gran preocupació

i confusió per les informacions que reben del CatSalut per poder accedir a la

targeta sanitària. No hi ha cap campanya informativa sobre aquesta qüestió.

Creiem que no era necessari establir tres mesos d’empadronament i que s’hauria

pogut fer de forma automàtica, i menys encara un any per accedir a l’assistència

especialitzada.

Per altra banda, també hi ha una gran preocupació entre les entitats de VIH/sida,

que atenen col·lectius en situació de vulnerabilitat social i sanitària, persones

nouvingudes en situació regular afectades per tuberculosi, hepatitis, VIH, persones

drogodependents o persones que exerceixen el treball sexual i que tenen dificultats

per accedir als centres sanitaris. Fins ara aquestes entitats, en col·laboració amb el

39


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

CatSalut, facilitaven l’accés a la targeta sanitària individual. En aquests moments,

hi ha informacions contradictòries. Què és el que passarà amb aquesta situació?

Què passa amb la gent que no està empadronada? Com pensa garantir l’atenció a

la part més vulnerable de la societat? Nosaltres, des de Catalunya, no podem

contribuir a aquest apartheid sanitari.

El trossejament de l’ICS. Miri, trossejar l’ICS sembla –avui no n’ha parlat– que és

un objectiu del seu departament; un objectiu compartit de fa temps per la patronal

privada del sector sanitari, que l’ha vist sempre com un competidor. Per nosaltres,

l’ICS i els seus valors són un element fonamental del sistema sanitari públic. És

imprescindible que vostè ens digui aquí –i potser estaria bé, en una compareixença

específica– què pensa fer amb l’ICS, perquè ho estan gestionant amb absoluta

opacitat i secretisme, no? Pensem que era una estratègia més per introduir d’una

forma o altra l’ànim de lucre en el sector sanitari i per eliminar la competència que

suposa l’ICS per als centres concertats i privats, per eludir el control públic,

multiplicar i fragmentar les subcontractacions i les externalitzacions.

El cas de l’Hospital Clínic: què volen fer amb l’Hospital Clínic? Volen fer més

fundacions? Un altre cas d’opacitat, almenys els treballadors –que crec que fa pocs

dies li van adreçar una carta en què demanaven informació sobre el projecte– no

en saben res. I no és un tema menor, conseller. Menys opacitat, més transparència

i més explicacions.

Els elements de privatització: és molt preocupant i perillós que una empresa de

serveis dedicada a la neteja i a la seguretat, fonamentalment, com Eulen, sense

experiència en el sector sanitari, guanyi la concessió de la gestió de l’àrea bàsica,

en aquest cas, de l’Escala. Estem molt d’acord amb els alcaldes que ahir

expressaven en un manifest que no es pot deixar en mans de les regles del

benefici privat, d’una gestió que busca sobretot el negoci, l’atenció sanitària. Vostè

ens parlava de la Llei de contractes públics de l’Estat. Busquem les estratègies, els

mecanismes, els canvis normatius necessaris perquè això no torni a passar.

Miri, tinc moltes altres preguntes per fer-li, no? Com pensa garantir les polítiques

de prevenció i atenció al VIH a Catalunya? Si pensen augmentar les partides,

atesa la situació conjuntural de l’epidèmia a casa nostra. Per què no s’ha presentat

encara en el termini compromès de 2012 el pla interdepartamental de salut pública,

40


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

compromès en el Pla de Salut? I segurament moltes altres preguntes, que no puc

fer per manca de temps.

Però si m’ho permet, presidenta, només una reflexió final emprant unes paraules,

reproduint unes paraules del professor Vicenç Navarro, que trobo molt escaients,

que diu: «Els dèficits del sector sanitari no s’han de resoldre a base d’augmentar el

sector privat» –jo hi afegiria «la mercantilització del públic»–, «sinó a base de

corregir els del públic. Catalunya té una sanitat polaritzada per la classe social, en

la qual un 35 per cent, les classes altes, utilitzen la sanitat privada i el 65 per cent

restant, les classes populars, la pública.» La dualització no és el camí que volem.

Tenim estructures d’estat ja, la sanitat és una estructura d’estat, l’ICS és una

estructura d’estat...

La vicepresidenta

Diputat, hauria d’anar acabant.

Josep Vendrell Gardeñes

...no les desmuntin.

Gràcies.

La vicepresidenta

Moltes gràcies. Ara, tot seguit, és el torn del Grup Parlamentari de Ciutadans, i pel

seu grup té la paraula l’il·lustre senyor José Manuel Villegas.

José Manuel Villegas Pérez

Gracias, señora presidenta. Señor conseller, resto de miembros del consell de

salud que están presentes, gracias por su presencia en esta comisión.

Bueno, el señor conseller nos ha hecho un discurso satisfecho con las políticas

que había iniciado, poniendo también de relevancia las dificultades que hay por

delante, pero satisfecho con las políticas que se han iniciado en su conselleria

durante los dos años anteriores –lo cual es lógico– y con lo que ha acaecido en

ella. Esto lo que supone o lo que inferimos de ahí son unas políticas continuistas,

lo cual, lógicamente, causa preocupación en aquellos que hemos sido críticos con

las políticas que se han desarrollado en este ámbito en Cataluña en los dos últimos

años.

41


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Además, estas políticas en este momento se tienen que enmarcar en un acuerdo

de legislatura firmado entre Convergència i Unió y Esquerra Republicana de

Catalunya, que es lo que da sustento a su Gobierno, al Gobierno al que usted

pertenece. Es acuerdo con un preámbulo, con siete pactos, con sesenta medidas

concretas sobre economía, bienestar, etcétera; de esas sesenta medidas

concretas dos hacen referencia a sanidad, prácticamente dos titulares. Parece que

la prioridad de este Gobierno –y usted supongo que tendrá que luchar para darle la

vuelta a eso–..., o por lo menos la prioridad de este pacto que sustenta al Gobierno

no es la sanidad en Cataluña. Este pacto tiene una prioridad y un horizonte: la

prioridad es la separación, la consulta soberanista, y el horizonte es el 2014. Yo

creo que ni esta prioridad ni este horizonte son buenos para establecer esas

políticas estratégicas a medio plazo que hacen falta, que son tan necesarias en el

ámbito de la sanidad.

En este contexto, en el contexto de un gobierno para el que pensamos que la

sanidad no es la prioridad, ¿vamos a conseguir incrementar el gasto per capita en

Cataluña en sanidad? Estamos por debajo de la media, no de la media europea,

sino de la media de las comunidades autónomas en España. Pensamos que es un

esfuerzo que se debería hacer si realmente nuestra prioridad es dar un sistema de

salud de calidad.

Y, por otra parte, lógicamente, no todo es dinero, aunque en parte es dinero, pero

es importante la eficiencia; luego hablaremos de cómo conseguimos gestionar con

eficiencia los recursos que tenemos.

Entonces, en este escenario, ¿qué se va a hacer? La política continuista, ¿qué

significa? ¿Vamos a seguir haciendo la política del contable, la política de llegar a

final de mes? Esa es la política que se ha hecho hasta ahora, la política del

recorte. Yo le he oído alguna declaración, con la que estoy totalmente de acuerdo,

en cuanto que al sistema catalán de salud le hacen falta reformas y no recortes. Lo

único, que ustedes lo que han aplicado hasta ahora son recortes, recortes y

recortes. Y nos tememos que esa satisfacción con lo hecho y esa política

continuista nos lleve a que sigan en esa línea.

Recortes que han significado cierres o disminución de horarios en centros de

atención primaria. Recortes que han significado cierres o disminución de horarios

en servicios de dar al público de quirófanos. Recortes que están significando

42


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

retrasos en pagos a proveedores, farmacias, etcétera. Política de contable que ha

significado también intentar introducir métodos de recaudación de una forma

precipitada, como fue la tasa del euro por receta.

Esto es lo que nos hemos encontrado hasta ahora y esto es lo que nos tememos

que tenga continuidad de ahora en adelante. Nosotros, desde luego, estaremos de

acuerdo si esta política se cambia y se lleva a cabo #, lo que usted propiamente

dijo: «Lo que se necesitan son reformas y no recortes.» Porque creemos que hay

campo para, realizando reformas, tener un sistema de salud sostenible sin

renunciar a que sea un sistema de salud de calidad.

Por otra parte, también nos tememos la continuidad en lo que no se ve, en lo que

usted no anuncia y en aquellas medidas que no son propiamente medidas de

gobierno, sino en lo que se intuye que hay detrás de sus políticas. Ustedes hablan,

hemos hablado aquí, de transparencia y de la asistencia de órganos que la

aseguran. La verdad es que si existieran estos órganos o funcionaran

correctamente no tendríamos ese reguero de escándalos que afectan a..., o que

han afectado a la conselleria de sanidad durante estos últimos años y que de ahí

viene que la semana que viene tengamos que discutir sobre si necesitamos o no

poner en marcha una comisión para ver todos estos escándalos en sanidad.

Bueno, desde el caso Crespo, las actuaciones del señor Bagó y el señor Prat –ya

se han mencionado aquí la mayoría de ellos–, el caso de Sant Pau y, últimamente,

el caso del Institut d’Alta Tecnologia.

Fitxer 08

...lo que podía subyacer o el temor que podíamos tener algunos detrás de todos

estos casos es: ¿realmente lo que hay detrás es una política no declarada para

fraccionar el sistema de salud y trasferir las unidades o aquellos elementos que

puedan ser rentables a determinadas empresas privadas –no demasiadas, pocas

empresas privadas, y seguramente, pues, bien conectadas con la conselleria?

Este es el temor. Este es el temor que tenemos desde Ciutadans, y nos gustaría

una declaración por su parte –una declaración por su parte en ese sentido. Porque

en lo que es la discusión sobre la gestión privada del servicio público, ahí nosotros

43


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

no somos dogmáticos. Es posible que en determinados casos una gestión privada

mejore el servicio y ahorre, y suponga un ahorro para el erario público.

El problema es que si se producen estos mecanismos, esa trasferencia de gestión

privada sin establecer los mecanismos de trasparencia y control de los que tanto

se ha hablado aquí, pero que si hubieran funcionado no hubieran salido todos

estos casos y escándalos, nos encontramos con que se puede producir una

trasferencia de recursos del sector público hacia el sector privado descapitalizando

nuestro servicio de salud. Y sí que, pues, lógicamente se encontrarán con la

oposición de Ciudadanos.

Hay algunos temas concretos que no gustaría saber o tener respuesta. Uno, ya lo

he mencionado, es el gasto per capita. ¿Vamos a tener un incremento, va a haber

un esfuerzo de este Gobierno en dar más recursos, en dotar de más recursos a la

sanidad? ¿La sanidad realmente va a ser una prioridad para este Gobierno o

vamos a mantenernos en cifras por debajo de la media de las comunidades

autónomas?

Por otro lado, ya ha habido un compromiso en la anterior legislatura de

simplificación…, de poner en marcha medidas de simplificación de la

administración de salud. ¿Cómo se está llevando a cabo? ¿Realmente se está

obteniendo resultado? Yo creo que ahí…, la administración de salud es una

administración con muchísima proliferación de organismos y empresas tanto

públicas como privadas. Y en esa simplificación sí que creo que hay un margen

importante para conseguir esa eficiencia de la que antes hablábamos. Para

conseguir que con los mismos recursos –sería deseable que se incrementaran–,

pero que estos recursos tengan una utilización más eficiente y pudieran revertir en

un mejor servicio a los ciudadanos.

Pero sobre todo la pregunta es: ¿se van a aplicar medidas realmente de control

que nos permitan la gestión del servicio público? Esa es la forma con la que se va

acabar con este reguero de escándalos o de noticias alarmantes que surgen en el

ámbito de la conselleria de Salut. ¿Hay un plan para revertir esa situación? ¿O

vamos a seguir echando pelotas fuera y mirando para otro lado? Creo que estos

son los principales temas y nuestras principales preocupaciones.

44


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Y, por otro lado, en su intervención usted proponía un acuerdo por un sistema

nacional de salud propio. Desde luego desde Ciutadans estaremos dispuestos a

trabajar y a colaborar con la conselleria, y a discutir y a hacer las aportaciones que

humildemente podamos hacer por un sistema catalán de salud eficiente.

Gracias.

La vicepresidenta

Gràcies a vostè, il·lustre diputat, perquè no ha esgotat el temps del qual disposava.

I, per tant, això segurament farà que tornem a recuperar el temps, en tot cas, que

abans no s’ha esgotat.

Tot seguit, pel grup parlamentari del Grup Mixt… En tot cas, aprofitem que la

portaveu Georgina Rieradevall ha estat mare per felicitar-la i traslladar-li la

felicitació. I, en tot cas, li donem la paraula al senyor Quim Arrufat, que en nom del

Grup Mixt farà la seva intervenció. Moltes gràcies.

Quim Arrufat Ibáñez

Moltes gràcies.

Bon dia a tothom. Bon dia, senyor conseller... (Quim Arrufat Ibáñez intervé sense

fer ús del micròfon.) Perdó.[#]

Efectivament, la representant a la comissió serà la Georgina, que està de baixa,

estarà de baixa les properes setmanes i mesos. I mentrestant assumirem els altres

dos diputats, com puguem, la representació del grup de la Candidatura d’Unitat

Popular en aquesta i en les altres comissions.

Bé, l’avantatge de ser l’últim a intervenir és que un ja ha sentit totes les

preocupacions de tots, tant de la conselleria, diguéssim, com de tots els altres

grups. I també l’altre avantatge és que hi ha moltes coses que ja han estat dites i,

per tant, podem focalitzar millor la nostra intervenció en les qüestions que ens

preocupen.

En primer terme, la universalitat i la qualitat del servei, posada en entredit els

darrers dos anys i que tampoc veiem que s’abordi amb rigor per als propers dos

anys. En tot cas, són qüestions que han estat parlades i no ens repetirem però

posarem el focus d’atenció en les dues qüestions que ens preocupen més després

d’aquesta, que són la privatització del servei i els casos de corrupció.

45


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Venim –i com a reflexió general i de context– d’una economia que durant molts

anys va «alentar», amb el beneplàcit del conjunt de forces polítiques, podríem dir,

l’especulació immobiliària que va provocar l’entrada a les diverses catàstrofes que

provocar una economia falsejada basada en l’especulació financera, un creixement

i una voracitat del capital financer, diguéssim, exacerbat i, a més a més, uns

ingressos per sobre a l’Administració pública –que[#?], per tant, un nivell de

despesa corresponent– que ara es veuen tallats d’arrel amb l’inici d’aquesta crisi.

Bé, però el capital... Així com l’Administració té el recurs de l’austeritat, de

replantejar-se, de tornar a plantejar el nivell de despesa i d’intentar optimitzar els

serveis, el capital financer necessita continuar creixent. I si no és en la construcció,

ho és en altres sectors.

I un dels sectors que continua pagant i continua garantint el pagament i garantint

negoci malauradament és l’Administració pública, els serveis públics i l’oferta que

pot oferir a l’Administració pública privatitzant-los. I dins dels serveis públics el que

més pressupost s’endú i, per tant, el més suculent i que, a més a més, ja estava a

meitat de privatitzar per la convivència entre públic i provat, és el de la sanitat. I,

per tant, està enmig segurament de les intencions del capital financer –dit de forma

anònima, però que no és un món anònim, és un món ben concret i amb noms

propis– la pressa per conquerir, diguéssim, per part d’aquest capital financer.

I això ens preocupa. És una dinàmica global i sistèmica, però que té noms i

cognoms concrets, com deia, i mecanismes concrets. I com a mostra, un botó. A la

privatització de l’àrea bàsica de salut de l’Escala i la seva concessió al Grup Eulen.

És una decisió política, res més que això, en la línia de la privatització.

El que ens preguntem nosaltres i li volem demanar..., perquè li farem tres

preguntes al final d’aquesta intervenció o en el conjunt d’aquesta intervenció. La

primera d’elles és si el paper de la seva conselleria i el seu paper, senyor conseller,

serà, en termes globals i al final del seu mandat, de facilitador d’aquest negoci que

busca el capital financer o de defensa del sistema de salut pública, transparent i

universal? És una pregunta en termes globals, i que segurament no serà fins al

final del seu mandat que podrem treure l’entrellat de si ben bé el seu rol va ser el

de facilitar el negoci del capital financer o de facilitar i de construir un sistema

públic, transparent i universal.

46


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Ara que es parla tant de casos de corrupció també, veiem que el sistema sanitari

català és el focus de molts casos que ja són investigats per la justícia. I d’altres

molt greus que no ho són gràcies als impediments que posen diversos partits

polítics, entre ells el seu mateix, referint-nos al cas Crespo, tapat per la sindicatura

per qüestions polítiques. El cas Crespo. No el lligat a la màfia russa, sinó el lligat a

la sanitat.

Aquests casos ens donen –la seva gran majoria– al sector concertat, que

diguéssim que en el seu mandat i a la seva conselleria ha estat tan lloat. Veiem

com aquests invents de col·laboració publicoprivada en moltes ocasions acaben en

fallida i al final hem de ser els ciutadans els que acabem fent-nos càrrec de les

pèrdues mentre que la part privada desapareix amb els guanys.

N’hi ha molts exemples, però n’hi podem posar un de sagnant: és el cas de la

fundació IAT. Una aventura publicoprivada que va acabar en concurs de creditors i

on es van perdre més de 4 milions d’euros públics provinents, entre d’altres,

d’hospitals públics on ara mateix es retalla. Un escàndol, el d’aquesta fundació,

tant del seu gust, de la seva conselleria, que fins i tot va fer desaparèixer desenes

de milers d’euros provinents de La Marató de TV3.

Podríem estar-nos tot el matí posant exemples. El cas dels hospitals de Blanes i

Calella, on han desaparegut 2,4 milions d’euros públics en mans de gent com

Xavier Crespo. Podríem parlar dels escàndols de Reus, protagonitzats per

l’expresident de l’ICS. Podem parlar de Sant Pau o l’hospital Clínic. Podem parlar

de la investigació que des d’ahir està fent la Fiscalia al voltant de l’empresari

Ramon Bagó i el Consorci de Salut i Social, peça fonamental del sistema concertat.

Això són proves, al nostre entendre, que alguna cosa funciona malament dins

d’aquest sector concertat, aquest sector mixt que el seu Govern tant lloa.

Però el més preocupant és que ja sabem tots que l’objectiu de la seva conselleria

és estendre aquest model opac –per nosaltres, opac– arreu del sistema sanitari.

Sabem que l’objectiu és convertir l’ICS en un succedani, o almenys això és el que

ens deixa intuir, d’aquest sistema concertat. I a hores d’ara això creiem que

comença a ser públic i ja no ho nega ningú. Llavors la pregunta obligada és: davant

l’evidència que estem davant d’un sistema opac, impermeable a conductes molt

reprovables, la seva conselleria mirarà cap a una altra banda? Mirarà cap a una

47


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

altra banda i exportarà el model concertat, també, a l’ICS? Continuarà, la seva

conselleria, mirant cap a una altra banda davant dels escàndols?

Tenim –i això és una altra de les peticions– pressa per saber exactament els plans

concrets de cap on va l’ICS, quin és el resultat final que es busca. I sobretot en

termes d’introducció de capital financer en la seva gestió.

Com a exemple, nosaltres ens vam assabentar, diguéssim el dia 1, malgrat que la

decisió ja ve de l’octubre passat, que els consell d’administració de l’ICS ha decidit

traspassar l’Institut de Diagnòstic per la Imatge –una empresa pública–, la part dels

serveis de radiodiagnòstic que encara no controlava dels hospitals Trueta, Joan

XXIII i Verge de la Cinta. Un pas més en el procés d’aquest esquarterament de

l’ICS que no sabem exactament cap a on duu.

Per això, li volem demanar que ens expliqui exactament els plans que té per a

l’ICS. Com acabarà tot plegat i de què depèn.

Justament avui hi ha una cimera anticorrupció. També li volem preguntar si té

pensat que algú de la seva conselleria hi participi per tal d’investigar els escàndols

que s’estan produint a la sanitat. Que són uns escàndols que tot ens indica que tot

just acaben de començar a conèixer i que, per tant, aniran en augment.

Té, la seva conselleria...? Perquè la senyora Marina Geli ens ha explicat que el

sistema català de salut té suficients mecanismes o instruments de control. En tot

cas, que no estan ben alineats o alguna cosa falla. I és obvi que alguna cosa falla

en el seu alineament. Té, la seva conselleria, algun pla per investigar els

mecanismes que han permès que durant anys la sanitat catalana no hagi estat un

sector gens transparent? És a dir, té algun sistema, algun pla, alguna mesura

d’intervenció gairebé quirúrgica per saber si encara estem a l’inici o al final de la

descoberta de tots aquests casos de corrupció?

I ja està. Moltes gràcies.

La vicepresidenta

Moltes gràcies a vostè, il·lustre diputat.

Tot seguit ja, i per tancar aquest torn d’intervencions dels grups parlamentaris–, té

la paraula, doncs, el grup que dóna suport al Govern. I el senyor il·lustríssim Albert

Batet i Canadell, del Grup de Convergència i Unió.

48


Albert Batet i Canadell

Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Molt bé. Moltes gràcies, presidenta. Honorable conseller, membres també de la

conselleria que ens acompanyen i del Consell de Salut que avui són aquí..., en

nom del Grup de Convergència i Unió li donem les gràcies per haver sol·licitat la

compareixença en aquesta Comissió de Salut. Li agraïm l’exposició i que hagi

vingut a compartir amb nosaltres les línies estratègiques i de treball que el seu

departament es planteja desenvolupar en els propers anys.

Avui ens ha presentat un programa de futur –de futur–, i crec que això és amb el

que ens hem de quedar. Perquè parlar del passat..., està bé parlar del passat, no?

Però, en tot cas, els ciutadans de Catalunya van opinar sobre el passat en unes

eleccions al Parlament de Catalunya i avui el que pertoca és parlar de futur, com

molt bé ha fet el conseller.

I parlar d’un programa de futur, amb unes bases sòlides. I el més important: un

programa que ve avalat per la feina constant que s’ha fet des del Govern, que es fa

des del Govern, per la feina tenaç que s’ha impulsat des del departament amb

l’objectiu d’enfortir entre tots el sistema sanitari públic català.

Sabem que ens trobem davant d’un escenari complex, complex per la duresa del

context econòmic. Però també volem remarcar, i també de manera especial, la

gran feina que s’ha fet durant molts anys en l’àmbit de la salut pública, en l’àmbit

de la sanitat del nostre país. El conseller i el seu equip però sobretot –sobretot–

tots els professionals de la salut –dels metges a les infermeres– passant pel

personal administratiu, els treballadors socials i un llarg etcètera de professionals a

Catalunya que dia rere dia són l’autèntic exemple del que durant molts anys hem

sigut capaços de construir els catalans i les catalanes. Els indicadors dels resultats

de polítiques impulsades pel departament que vostè ens ha citat en la seva

exposició així ho demostren. Anem –i no en tenim cap mena de dubte– pel bon

camí.

També volem celebrar una vegada més, com ha fet sempre, que vostè vagi per

feina. Celebrar que no...

49


Fitxer 09

Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

...[una] de les herències rebudes d’anteriors governs, sinó tot al contrari, com ha fet

sempre, que vagi per feina. Catalunya compta amb un sistema sanitari

d’excel·lència, un model d’èxit, un sistema nacional que davant de les nous reptes,

davant les noves necessitats entre tots hem de preservar i per això el que toca és

anar per feina.

Des de Convergència i Unió defensem un model sanitari basat en els valors i

principis de la universalitat, de la qualitat, de l’equitat, de la sostenibilitat i de la

participació i transparència, uns principis i valors que han de ser més forts que mai,

precisament per preservar un model d’èxit i de referència que des dels anys

vuitanta entre tots hem anat consolidant i construint. En definitiva, un sistema de

salut que és un pilar bàsic de la cohesió social i del benestar del nostre país.

Ens ha parlat de la feina feta en aquests darrers dos anys. Des del Grup de

Convergència i Unió som molt conscients i entenem els moments que estem vivint,

i entenem que hi ha mesures que són necessàries però que són compatibles amb

la millora substancial de la gestió del sistema sanitari de Catalunya i amb la millora

de la prestació dels serveis sanitaris, com esteu demostrant i com heu explicat ara

fa un moment: la disminució de les llistes d’espera, en un 12 per cent, de l’àmbit

quirúrgic per aquest any 2012 és un fet que així ho demostra.

Sens dubte en uns moments de dificultats econòmiques cal prioritzar les polítiques

de salut fent-ho més que mai amb rigor i responsabilitat perquè precisament està

en joc la supervivència del sistema. El cert és que malgrat les polítiques d’austeritat

que la cridi econòmica ha obligat a aplicar i malgrat el maltractament financer que

pateix Catalunya per part de l’Estat espanyol podem estar satisfets, perquè s’ha

incrementat el pes de Salut en el pressupost global de la Generalitat de Catalunya,

concretament un 38 per cent dels recursos, i que s’ha establert i s’han complert les

garanties de qualitat de la sanitat pública de Catalunya previstes en l’acord de

Govern, del 12 d’abril de 2011.

Sota l’empara d’aquests recursos, d’aquestes garanties de qualitat i d’aquest

model de gestió responsable ha estat possible tirar endavant la reforma del model

assistencial mitjançant el Pla de salut de Catalunya 2011-2015. Un Pla que està

50


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

demostrant que funciona i pel qual hem de felicitar la feina feta des del

Departament i de la feina feta i la implicació de tots els professionals de la salut.

Una reforma assistencial aprovada ara fa un any en la qual vostè ha dit i ha posat

èmfasi en l’orientació als malalts crònics, la resolució dels primers nivells i el

territori, la qualitat i l’equitat amb resultats d’alta especialització i la prevenció de

malaltia, i protecció i promoció de la salut. També ens fem ressò i ens felicitem pels

bons resultats obtinguts, que vostè ja ha comentat amb detall, i que demostra que

la feina feta fins ara ha permès mantenir la qualitat d’atenció i els resultats en

termes de salut.

D’altra banda, com deia, compartim els valors que inspiren les línies estratègiques i

l’acció del Departament de Salut. Creiem en un sistema de finançament públic

d’accés universal –una sanitat de finançament públic i d’accés universal– però

considerem que els temps ens exigeixen respostes noves i innovadores que

demostrin que la sostenibilitat de les polítiques socials i de salut són compatibles

amb l’excel·lència i el progrés. Hem de pensar que tenim el repte tots junts, més

enllà de la ideologia i dels models socials que defensem, que tenim el repte davant

nostres de millorar la gestió pública, dels criteris de sostenibilitat, d’eficiència i

d’eficàcia. Vivim nous temps, en els quals les solucions són més complexes i, per

tant, exigents a nivell polític i tècnic i de gestió i que, per tant, ens demanen que

ens impliquem més i treballem més per complir amb els ciutadans tant en termes

d’expectatives com de qualitat, com des del punt de vista de la gestió responsable

dels recursos.

Mirin, els diputats d’aquesta comissió som diputats del Parlament de Catalunya i

hem de defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya. Jo estic convençut

que en l’àmbit de la salut pública és molt més fort el que ens uneix que no pas el

que ens separa, estic convençut que més del 80 i del 90 per cent del que cada

partit polític podem pensar del model sanitari català és molt més fort el que ens

uneix que no pas el que ens separa, i crec que nosaltres tenim l’obligació de vetllar

pels serveis de salut i que n’hem de difondre una bona imatge, perquè en som

partícips i en som els principals responsables, conjuntament amb els responsables

del departament, i hem de generar confiança. Jo emplaço els diputats d’aquest

Parlament, d’aquesta comissió, a generar aquesta confiança. Els ciutadans i

51


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Catalunya necessiten incrementar la seva confiança amb el sistema sanitari de

salut.

Finalment, pel que fa a les línies estratègiques i de treball que heu presentat. Hem

de dir que compartim i tenim el convenciment que són les necessàries per donar

resposta als diferents reptes que té plantejat el sistema sanitari del nostre país en

els propers quatre anys. En aquest aspecte volem destacar la defensa i la definició

del model sanitari propi, que és fruit de la nostra història, amb hospitals centenaris,

públics i privats, que vénen de la societat civil o que vénen del servei públic i que

s’han construït fins a dia d’avui. Un model que existeix a Catalunya i que no

existeix a la resta de l’Estat espanyol, que existeix a Catalunya, que és el nostre

model i que és un model que ha de ser la nostra força. Pensem que és important

que el nostre model de sanitat pública, que ens els darrers anys ha demostrar ser

un dels millors del món, ha de continuar apostant per seguir sent una referència,

aprofitant tota l’experiència acumulada i incorporant les innovacions necessàries

dins del marc d’excel·lència i de qualitat que tots desitgem i que recull el seu pla de

treball.

En aquest sentit, creiem molt encertada la introducció de línies de treball i

instruments que contempli l’avaluació i la transparència per millorar el sistema

sanitari de proximitat i de compromís amb els professionals i els ciutadans, i de

canvis per assolir una administració sanitària eficient i moderna, i, a més a més,

convé per donar una bona imatge de la feina de tants i tants professionals. No hi

pot haver la percepció que el sistema sanitari a Catalunya és un sistema opac, hi

ha d’haver la percepció que hi ha milers i milers de professionals que treballen

cada dia per millorar el sistema de salut, la salut dels catalans i les catalanes. I això

ha de tindre més força que no pas petites coses que hi puguin haver, i aquestes

petites coses que dignifiquin[#]. I, com he dit, farem la comissió d’investigació, no

ens hi vam oposar en l’anterior legislatura, ara tampoc ens hi oposarem i, a més a

més, que d’aquesta comissió d’investigació surti tot el que hagi de sortir, siguem el

màxim de transparents, però a la vegada també apliquem aquelles polítiques

necessàries i aprenguem aquelles millores necessàries per millorar el servei,

perquè això no es torni a repetir.

I també voldria fer un petit parèntesi, escolti’m, la Comissió d’investigació. La

majoria de temes no tenen res a veure amb la conselleria –no tenen res a veure

52


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

amb la conselleria– tenen a veure amb altres estaments: amb consorcis, amb

consorcis que no són de titularitat de la conselleria, que són titulars els

ajuntaments, o d’àmbit privat amb empreses privades. Per tant, jo crec que és

important que desgranem bé la informació i desgranem bé el gra de la palla,

perquè els ciutadans es mereixen i els professionals que treballen es mereixen

que se’ls expliquin les coses ben explicades.

Acabo ja, presidenta. El nostre model sanitari és un dels pilars del nostre model

d’estat del benestar i és per això que defensarem sempre la necessitat d’acords

amplis per fer front als reptes de futur que tenim plantejats i de conveniència de

debats seriosos i objectius. Per això agraeixo i agraïm, des de Convergència i

Unió, l’oferiment que ha fet el conseller d’intentar arribar a un Pacte nacional per a

la salut. Jo crec que, com deia anteriorment, és molt més fort el que ens uneix, és

molt més forta l’energia positiva que molts i molts professionals del sector de la

salut i molts avenços que s’han fet, és molt més fort això que altres coses, i aquí

ens hem d’esforçar per generar confiança positiva amb tots aquests altres temes.

Res més i moltes gràcies.

La vicepresidenta

Gràcies a vostè. I ara, doncs, per respondre les preguntes dels il·lustres diputats i

diputades té la paraula, per un màxim temps de trenta minuts, l’honorable conseller

Boi Ruiz.

El conseller de Salut

Moltes gràcies, presidenta. A veure, entrarem en algunes de les qüestions

plantejades, però deixi’m que faci una reflexió inicial. Jo crec que aquesta Comissió

de Salut té, i jo mateix, tenim una certa obligació ètica i moral en aquests moments,

que algú ho ha dit, alguns ho han dit, que és tornar un cert crèdit a la política i

tenim l’oportunitat. Jo crec que fer una política, i a més a més també he de dir que

el clima que he trobat en aquesta intervenció no és el clima que vaig trobar el 3 de

febrer. Quan vaig arribar aquí, encara no havia fet res i nomé saludar,

pràcticament, va ser un al·luvió de retrets, no? Per tant, jo crec que estem en un

nou escenari social, estem en un escenari de país, i no podrem fer avançar el país

i la societat d’aquest país si no li tornem el crèdit a la política, i tornar el crèdit a la

política és utilitzar el rigor, utilitzar l’evidència i contrastar-la. Per tant, hem viscut –

53


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

tots plegats, eh?–, de la política d’opinions més o menys interessades, més o

menys escoltades, i a partir de les polítiques d’opinions hem fet hipòtesi i aquestes

hipòtesi sense demostrar-les han passat a tesis, i aquí ens hem quedat tots, no?

Tenim quantitat d’hipòtesi que s’han transformat en tesis.

I, per tant, jo crec que el sistema sanitari català té les seves bondats i els seus

defectes, com qualsevol altra cosa, crec que és molt propi d’aquest país. Quan

algú diu: «No, és que un model d’Estat, de l’Institut Català de la Salut serà de

l’Estat espanyol, perquè l’Institut Català de la Salut és de la Tesorería General de

la Seguridad Social i els seus treballadors són estatutaris del Régimen Especial de

la Seguridad Social.» Per tant, no tenim cap, diguem, potestat patrimonial sobre

l’Institut Català de la Salut, ni sobre, insisteixo, el capital treball, ni sobre els

equipaments. Per tant, si aquest és el model parlem, si aquest és el model o quin

és el model del nostre país.

Dit això, crec que les polítiques que al final faci el Govern i que siguem capaços de

consensuar de la manera més àmplia possible no són bones ni dolentes per les

posiciones de què parteixen, sinó són bones o dolentes si es poden demostrar que

porten bons resultats per als ciutadans. Per tant, si una política des d’un punt de

vista de plantejament ideològic o de posició salva la posició i el plantejament

ideològic per donar bons resultats crec que no fem una bona política.

Per tant, feta aquesta primera reflexió deixi’m que primer parlem de mecanismes

de control, i deixi’m que parli de la participació, el primer mecanisme de control és

la participació i la transparència. Si una de les coses hem de regenerar d’aquest

país, tots, col·lectivament, és la participació, hi ha molt representant que no arriba

als representats, i això ho podem constatar a tots els àmbits de participació

d’aquest país. Hi ha infinitats de cadires on estan representats els ciutadans, en

funció dels grups d’interès que sigui, que no hi arriba en la forma en què hi hauria

d’arribar, allò que reben els representants no arriba adequadament als

representats. I això és un element de reflexió que hauríem també de mirar de

millorar en l’àmbit del que entenem la participació democràtica, sinó, diguem-ne,

que ens podem omplir la boca de participació però si els que vénen a representar

els ciutadans se’n van a les institucions pertinents i tu quan vas a veure els

representats als representats no els ha arribat res, doncs, tenim un problema

general, eh? I no parlo exclusivament de l’àmbit del Departament de Salut, parlo de

54


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

l’àmbit general de la dinàmica de participació democràtica en el nostre país. No n’hi

ha prou en tenir cadires, barallar-se per tenir les cadires, sinó que hem d’utilitzar

les cadires en funció d’aquells que representem, que crec que és el que fan els

parlaments i el que fan els diputats i diputades, però que segurament això no ho

tenim tan estès a altres àmbits de participació del nostre país.

Mecanismes de control en tenim tots –tots– el del món mundial. Què vull dir amb

això? Tenim interventors en tot l’àmbit del sector públic, no solament és públic

l’Institut Català de la Salut, és públic moltes altres coses; tenim una Sindicatura de

Comptes, tenim una Sindicatura de Greuges, tenim una Comissió anticorrupció,

tenim un protectorat de fundacions, tenim auditories externes... Per tant, alguna

cosa passa si apareixen coses que, precisament, quan apareixen és perquè ho diu

alguna sindicatura de comptes, ho diu un auditor, ho diu un interventor... Per tant,

no són coses que apareguin perquè algú les ha investigat de manera, diguem-ne

independent i altruista i a partir d’aquí ens trobem una falla en el sistema, que en

tindrem sempre. Per moltes normes que hi hagi que diu que no et pots saltar un

semàfor sempre hi ha algú que se salta un semàfor, i això és condició humana i

factor humà i, per tant, el que hem de procurar és no facilitar que la gent es salti els

semàfors, però mai podrem evitar que algú es salti un semàfor. Ara, això sí, quan

algú es salti un semàfor haurà de complir amb la pena corresponent. I això hem de

fer-ho tots amb una certa responsabilitat...

Fitxer 10

[#]habilitat de concentrar el problema a on està i no traslladar-lo a vegades al

ciutadans una sensació de disbauxa absoluta.

A veure, jo reitero, com vaig reiterar reiteradament, i em trasllado a l’evidència:

aquest Govern i aquest conseller no tenen intenció de privatitzar la sanitat pública

d’aquest país. I, per tant, qualsevol evidència concreta que hi hagi sobre aquest

tema o que pugui ser interpretat com a evidència, jo estic disposat a parlar-ho amb

qui sigui. Amb qui sigui i en el moment que sigui. I alguna interpretació, o el perquè

de tot plegat ho puguem explicar amb absoluta transparència. No tinc cap

inconvenient.

55


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Perquè, per exemple, quan plantegem per què l’àmbit de l’atenció primària de

l’Escala s’ho ha emportat Eulen, per què no em pregunten per què ha perdut

l’Hospital de Figueres? Preguntin per què ha perdut l’Hospital de Figueres, i jo els

ho explicaré. No és que hagi guanyat l’altre, en una posició discriminatòria; és,

sinó, «per què ha perdut l’hospital de Figueres?» I en parlarem. I, per tant, a partir

d’aquí podrem jutjar si és una decisió política, o no, l’haver adjudicat a algú, o és

una decisió que estàs obligat, per no incórrer en prevaricació, a posar a sobre de la

taula l’aplicació de la Llei de contractes de l’Estat. Per tant, compte amb

determinades afirmacions o determinats postulats –que se signen– demanant que

es facin segons quines coses en un concurs públic, perquè això pot ser un acte de

prevaricació. Per tant, jo crec que tot això hem de parlar-ho, amb tranquil·litat, hem

de tenir tota la transparència del món i jo estic disposat a explicar-li-ho a tothom, no

tinc cap inconvenient.

El que passa és que, malauradament, les preguntes no les fem oportunament, i

segurament les explicacions tampoc, no? I tenim una dinàmica estructurada en

l’opinió publicada, que no en la informació –en l’opinió publicada–, que predisposa

a determinades conclusions sense que les premisses estiguin en l’ordre adequat.

És a dir, aquest conseller i aquest Govern no privatitzaran la sanitat pública

d’aquest país. Primera qüestió. Segona qüestió, derivada d’aquesta: aquest

conseller i aquest Govern no privatitzaran mai l’Institut Català de la Salut. Ho he dit

sempre i ho continuo dient. Ja no sé com dir-ho d’una altra manera. L’Institut

Català de la Salut necessita mecanismes de gestió més àgils i necessita que als

territoris..., que l’ICS es pugui integrar en el territori, i perquè l’ICS s’integri en el

territori ha de tenir una reforma administrativa –que no de titularitat– de com s’han

d’identificar cada un dels centres de l’ICS. Per tant, no hi ha cap voluntat política,

com no hi havia voluntat política en el fer [#] de l’ICS, de privatitzar l’ICS; ni hi

haurà entrades de capital a l’ICS. Jo he [#] l’Hospital de [#] quan m’han dit que ja

tenia compromesa no sé quina planta en venda per a no sé quina mútua. M’ho

diuen a mi. «I no ho sap vostè, això?» Si no li ho he dit jo, doncs segurament ho

pot dir molta gent. Per tant, jo agafo el compromís polític aquí que no privatitzaré la

sanitat pública d’aquest país, ni privatitzaré l’ICS. I acabem ja amb aquesta

dinàmica de permanent..., de posar en dubte el que es fa, amb presumptes indicis,

amb presumptes agendes ocultes, amb presumptes informes que circulen,

56


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

etcètera. Per tant, si això es produeix, jo vindré aquí i respondré. Però mentre això

no es produeixi, deixem d’especular. Perquè aquesta especulació no ens porta a

masses llocs.

Alguns elements nuclears i de curt termini. Crec que va quedar molt clar en aquest

Parlament amb una interpel·lació que aquest departament i aquest conseller

consideraven que tot ciutadà resident a Catalunya tindria atenció sanitària. I, per

tant... I que mentre això no ho tinguéssim regulat, qualsevol persona que tingués

targeta sanitària no la perdia, eh? I que l’accés a la nova targeta sanitària tindria un

procés de regulació que el que intentàvem és evitar allò que diem turisme sanitari,

que estarem tots d’acord. Parlem d’atenció sanitària als residents de Catalunya. I el

que hem de veure és que una persona empadronada fa un mes no vingui a posar-

se una pròtesi de genoll. No sé si m’entenen amb el que vull dir amb això. I, per

tant, haurem de tenir alguns mecanismes de control crec que necessaris –eh?

Ningú deixarà de tenir targeta sanitària i accés a la sanitat pública, i, per tant, ho

estic dient. Per tant, si ho estic dient, hem de tenir la mínima credibilitat en seu

parlamentària que no es posi en dubte. Diguin el que diguin. No es posi en dubte. I

si es produeix un sol cas, té els mecanismes oportuns per denunciar que s’ha

produït aquest cas. Per tant, jo crec que donar crèdit a la política és precisament

no escampar determinades sospites sobre coses que probablement potser tenen

una disfunció operativa, però que políticament tenen el compromís clar que tenim.

Vam dir que negociaríem fins allà on poguéssim una solució per a l’accés al dret

sanitari, amb el partit..., amb el Govern de l’Estat a través de la Comissió Bilateral.

No ens n’hem sortit, i, per tant, hem fet allò que vam dir que faríem: anar al

Constitucional. Per tant, aquesta qüestió de l’accés i la targeta sanitària, que ningú

tingui el més mínim dubte ni la més mínima preocupació que la voluntat política és

aquesta. Administrativament, segurament hi ha alguna disfunció i a algú no li ha

arribat prou bé la informació, i hi han dubtes i tal[#]. Però aquells que preguntin,

que preguntin allí on ho han de preguntar. És a dir, si algú té un dubte de com va

això, atenció al ciutadà del Servei Català de la Salut. I allà els resoldran les

qüestions, si els les resolen al Centre d’Atenció Primària. I no confonguem

disfuncions administratives amb incompliments polítics. Són dues coses diferents.

Per tant, el compromís polític és el que és. I treballaré jo i el meu equip perquè

aquest compromís polític sigui executable des del punt de vista de l’Administració,

57


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

perquè a vegades també tenim la sensació els governs que estem al servei de les

administracions i no a vegades les administracions al servei dels governs –eh?–, i

a vegades, molts cops, les administracions estem al servei dels governs. Ho

lamento per als responsables del Partit Popular, però, a l’Estat espanyol, està molt

més al servei de les administracions el Govern de l’Estat que no les

administracions al servei del Govern...

Dit això, demano, pel crèdit de la política, que tots parlem amb el màxim rigor

possible. El canvi de paradigma no ens permet continuar amb la dinàmica política

habitual. Aquí està el descrèdit. Si no..., jo torno a insistir: les coses són bones o

dolentes en funció del rodatge[#] que porten. I en aquests moments, alguna culpa

tindrem tots plegats del descrèdit de la política –i no solament pels temes de

corrupció, sinó pel tema de confiança, tindrem algun descrèdit.

Per tant, no etiquetem d’elements de corrupció determinades coses que encara no

hem valorat, no hem analitzat, i no hem posat a sobre de la taula tots els papers.

Per tant, després ja veurem si és corrupció o no és corrupció. Però a partir d’aquí,

aquells que destapen això i que diuen que és corrupció, home, com a ciutadans

convençuts que és corrupció han d’anar a la fiscalia, no han d’explicar... I si, a més

a més, això és una Sindicatura de Comptes qui aflora un document, que aquest

document és un document públic, i que a més a més té translació immediata a la

fiscalia, doncs jo crec que les coses estan en el just termini a on estem.

Una altra cosa és que hi hagin comportaments reprovables, des del punt de vista

estètic, des del punt de vista ètic, i etcètera... Això és una cosa diferenta. Però això

és un comportament, com deia abans, d’un, de dos, de tres, de vint, eh?, però això

no és posar en qüestió l’honestedat del conjunt d’un sistema sanitari d’aquest país,

ni dels seus gestors ni dels professionals que hi treballen. Per tant, crec que hem

d’obrir una nova època per fer amb el sistema sanitari de Catalunya el que

convinguem que hem de tenir, un sistema sanitari no sotmès a utilització política, a

vegades instrumental, i molt a la curta.

Per tant, insisteixo: el projecte d’aquest Govern no és privatitzar la sanitat pública;

el projecte d’aquest Govern no és privatitzar l’ICS. És donar-li a l’ICS els

instruments de gestió empresarial públics que necessita per ser competitiu amb

l’altre sector.

58


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

«Transparència.» Home, en això ja no hi insistiré. Hem d’avançar molt més, i hem

d’acordar aquí quins són els sistemes que són. Jo els puc fer una llista brutal

d’accessos en els que poden consultar tota la informació pública, actualitzats,

malgrat el que es pugui dir. I, per tant, fa quatre dies hem rebut una pregunta d’una

entitat sanitària que fa estudis i ens ha demanat on podia accedir a informació,

pública. La llista és immensa. I, per tant, i, en tot cas, jo no obligo a ningú que vagi

a buscar una informació. És a dir, aquell que vulgui tenir una informació que la

demani i la hi donarem. No tinc cap inconvenient. Per tant, no tenim res a amagar.

Seria una pràctica absolutament poc coherent. I, per tant, molt coherent amb els

principis i els valors que jo pugui defensar.

Respecte a coses concretes: el Clínic. Jo no com explicar-lo, ja. El Clínic, he

reiterat que serà un hospital públic, que no canvia. Que hi ha una proposta dels

professionals del Clínic de dir: «Escolti’m, nosaltres voldríem gestionar el Clínic a

través d’una fundació; i voldríem gestionar aquest hospital sense que aquest

hospital deixés de ser públic.» Aquesta proposta és una proposta que analitzarà el

Govern en el seu moment i que ha d’anar articulada amb la Llei de pressupostos.

Ho he dit des del primer dia: el Clínic continuarà sent un hospital públic, gestionat

per una fundació d’alts professionals, que tindrà la corresponent tutela pública i que

ens permetrà fer el que creiem que hem de fer amb el Clínic, que és encara sigui

un hospital de més projecció internacional, de més prestigi... Ho demanen els

professionals de l’hospital. Per tant...

Que aquest «procés de no-informació»... De què més hem d’informar? Si no hi ha

res més que això! Una proposta que l’ICS sigui –el Clínic– sigui un hospital

gestionat per una fundació dels propis professionals, que analitzarà el Govern en el

seu moment i portarà a la llei de pressupostos. Per tant, no hi ha més que això –no

hi ha més que això. No hi han capitals estrangers, no hi han els suecs que

vindran... Tot això..., intento generar una mínima credibilitat. No hi ha res més, i si

hi ha hagués alguna cosa més, en el seu moment m’ho reproven. Però no hi ha res

més. Com no hi ha hagut res més en tot el que he anat dient durant aquests dos

anys.

Quan parlem de l’atenció primària. Miri, nosaltres tenim un model d’atenció

primària que estem obligats per llei que totes aquelles entitats de l’antiga seguretat

social que han de gestionar atenció primària han de passar per concurs públic. Ara

59


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

els poso un exemple a l’inrevés. Que l’honorable diputada Geli va veure: Igualada.

Va sortir a concurs, l’atenció primària d’Igualada. Es va presentar l’hospital

d’Igualada, consorci públic de la Generalitat, i un grup de metges que era una EBA.

Acaba de decidir l’Administració: això, a l’hospital públic. Perquè, home, la

raonabilitat és que l’hospital integrés verticalment l’atenció.

Què va sentenciar el jutge, quan van reclamar, van portat al jutjat, al contenciós-

administratiu, els metges... Va sentenciar que ni parlar-ne. No es prioritzar una

entitat pública, perquè d’entrada no s’ha ni de presentar a concurs. I, per tant, ho

ha tirat endarrere. Què ha fet aquest Govern? Recórrer aquesta sentència. Per

què? Perquè haig de fer prevaldre l’interès d’allò públic, encara que ho perdi, amb

un recurs.

Perquè, fixin-se de què estem parlant. Estem parlant de la Llei de contractes que

deia abans. Per tant, no mirem solament el tema de l’Escala. I preguntem-nos per

què ha perdut el que portava durant uns anys l’Escala. Mirem Igualada. Igualada

va significar que molts dels senyors que estan asseguts aquí, funcionaris de la

Generalitat de Catalunya, que complint amb la seva obligació van fer les coses el

millor possible, van anar al jutjat.

Per tant, jo crec que hem d’utilitzar el màxim rigor possible a l’hora de fer

interpretacions, i jo estic disposat a explicar-ho tot. No tinc cap inconvenient. El que

sí que demano és que abans d’emetre opinió, i llançar opinió, sigui contrastada. Es

pot no estar d’acord amb el que digui, però, com a mínim, que el departament, i el

conseller i el seu equip puguin parlar de per què passen determinades coses.

Si no, crearem una incertesa que no es mereixen els ciutadans d’aquest país, i

que, a sobre, no abundarà en la nostra qualitat política. No, uns diuen una cosa,

uns en diuen una altra. Aquí no hi ha qui s’aclareixi. No. Intentem tots dir, no dic el

mateix i opinar el mateix, però opinar amb base a les mateixes informacions i

coneixement.

Bé, dit això, jo comparteixo totes les seves preocupacions, totes. A mi em

preocupa la llista d’espera, a mi em preocupen les proves diagnòstiques, a mi em

preocupa donar resposta al tema de la sida. A mi em preocupa el mateix que els

preocupa a vostès. Jo he treballat tota la meva vida al sector públic, per molt que

alguns m’etiqueten que vinc d’altres sectors diferents. He treballat tota la vida com

60


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

a metge i com a professional de la gestió, al sector públic. I a mi em preocupa el

que li preocupa al sector públic. I aquesta preocupació o la compartim tots en

positiu, buscant solucions, o, si en lloc de compartir la preocupació confrontem les

preocupacions, no ens ocuparem dels problemes. I, per tant, crec que ens hem

d’ocupar dels problemes i hem de donar la màxima sortida possible, entre tots, a

un sistema sanitari que és patrimoni d’aquest país, per molt que vulguem dir «no»,

quan jo parlo de sistema nacional de salut parlo de sistema nacional de salut en

minúscula, no nacional en majúscula, eh? Nacional en minúscula és un sistema

inspirat en el model anglès Beveridge i els països nòrdics. No parlo d’un sistema

nacional... Després veurem si aquest sistema nacional és com etiquetem la salut

de Catalunya i li posem majúscula. Però quan parlo de sistema nacional de salut

parlo de sistema nacional en minúscula; per tant, que és un model sanitari de

finançament públic i universal i equitatiu, a diferència del model de seguretat social,

que és limitatiu, com bé s’ha demostrat o el de mercat que exclou de l’atenció

sanitària aquell que no se la pot pagar. No volem ni un sistema privat ni volem un

sistema de seguretat social. Volem un sistema nacional de salut que és un model

sanitari.

Per tant, crec que hi han moltes coses que segurament tenen «mala pinta». Hi

estic d’acord. Si no les expliquem tenen «mala pinta». Per això, benvinguda la

comissió, que tinguem tots l’ocasió d’això que fa «mala pinta» explicar-ho aquí. El

perquè ha passat, i si aquesta «mala pinta» es confirma, i si es confirma aquesta

«mala pinta», doncs escolta’m, cadascú haurà d’assumir les responsabilitats

oportunes. I si no es confirma aquesta mala pinta, doncs direm «ha quedat en un

element de distorsió en un moment determinat». Amb això no pressuposo res

sobre el resultat de la comissió. Simplement dic que moltes d’aquestes coses no

les hem parlat i, jo, com sabeu, sóc resident de segon any de la política, i jo no

estic habituat a que el mecanisme de comunicació entre els polítics siguin els

mitjans de comunicació i els titulars que emeten. Crec molt més en el diàleg, però

com que quan intentes parlar ja ha sortit una opinió determinada, no hi crec, i, per

tant, jo m’ofereixo a parlar amb tots i cada un dels diputats d’aquesta comissió

sempre que ho vulguin, en el moment que ho vulguin, d’allò que els interessi i que

jo els pugui donar resposta. Per tant, jo o qualsevol dels meus col·laboradors, que

estaran absolutament en la mateixa línia.

61


Fitxer 11

Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

... crec que és un moment complex, és un moment excepcional, i compateixo

absolutament –hi insisteixo– les preocupacions, i m’agradaria compartir les

solucions, i buscar solucions que siguin mesurables, objectivables i opinables,

perquè res no és bo ni dolent si no podem mesurar i no podem comparar, i per tant

jo m’ofereixo a totes i cadascuna de les solucions que puguem trobar en comú, i

aquelles que no trobem el consens suficient, donar objectivament compte de quin

ha estat el resultat o no. Ho veurem quan faci la compareixença per explicar els

resultats aquests de 2011-2012, i veuran que els resultats són els que són, eh?

Que podien ser millors? Evidentment. Podien ser pitjors? Segur. Són els que són, i

són tots objectivables i mesurables. Llavors, especular si en una llista d’espera és

un miracle que en sis mesos...., home, és no conèixer prou la gestió sanitària i no

conèixer prou el mecanisme de funcionament dels hospitals, fer asseveracions

d’aquest tipus, però abans de fer-les jo estic disposat i vindré a explicar per què

s’ha produït aquesta reducció en la llista d’espera, i crec –hi insisteixo– insuficient,

m’hagués agradat anar molt més enllà, però si més no amb una inflexió important

de la tendència de creixement, que és el que hauríem de valorar.

Respecte a concursos, si sortiran o no sortiran, miri, jo, com que m’ho pregunten

ho contesto, no crec ni tinc coneixement que hi hagi cap restricció en el tema del

concurs del tresor públic, que hi hagi cap restricció previst en el servei

d’emergències mèdiques, és a dir, jo li agraeixo molt que faci la pregunta en seu

parlamentària perquè jo li contesto amb total rotunditat, i si és així m’ho reprova a

la propera sessió, però això no és així i no ha de ser així. Per tant, jo crec que hem

de canviar –hi insisteixo– per allò que molts de vostès creuen que és tornar el

crèdit a la política, que la relació política sigui una relació fluida, basada en

evidències, basada en la discrepància, però la discrepància basada en l’evidència,

no en l’opinió.

Per tant, deixi’m, si em permeten, acabar reiterant que benvinguda la comissió,

com deia abans, per explicar les coses que tothom en parla, tothom escriu i aquells

que són els actors són els que d’alguna manera han de donar les explicacions.

Reiterar que aquest Govern i aquest conseller no han vingut a privatitzar la sanitat

d’aquest país –la pública– ni han vingut a privatitzar l’ICS ni a privatitzar el Clínic ni

62


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

a fer entrar el capital risc en el sistema sanitari, ni a tot això que s’especula i que

s’intueix. Deixem d’intuir, i per tant en aquests dos anys, que jo sàpiga, excepte

una cosa que he explicat abans, que és la famosa àrea bàsica de l’Escala, que jo

sàpiga no hem introduït el capital, no hem introduït la privatització, no hem fet

absolutament res de res, i sí que volem construir, perquè no hi hagi confusions,

què denominem com a país «el nostre sistema nacional de salut», què entenem

per sistema sanitari català –sistema sanitari català públic. Perquè si només

entenem com a sistema sanitari català públic l’Institut Català de la Salut –hi

insisteixo– una de les empreses més importants d’aquest país i un dels proveïdors

sanitaris de més qualitat de Catalunya, d’Europa i d’Espanya, si entenem que el

model sanitari propi del país és un model que no és patrimonialment nostre, doncs

home, segurament haurem d’apostar per un model, que no dic que

organitzativament hagi de ser diferent sinó que probablement ha de ser igual, però

com a mínim que el patrimoni sobre els mitjans sigui nostre i el patrimoni sobre els

funcionaris que hi treballen, per cert, amb un resultat excel·lent i amb una

dedicació excel·lent, malgrat l’adversitat, el patrimoni també sigui de Catalunya

com a funcionaris d’aquest país, i no com a funcionaris del Régimen Especial de la

Seguridad Social.

Per tant, quedo a la seva disposició, i espero molt que aquesta comissió doni un

punt d’inflexió al foment d’abordar tots col·lectivament la sortida d’una situació

enormement difícil que té aquest país –econòmica– sense tenir la clau de la caixa,

de liquiditat, i això existirà cada dia, i hem de buscar les solucions més adients en

cada moment, i estic d’acord amb què hi ha dues velocitats, una cosa és construir

el model i una altra cosa és començar a introduir determinades reformes que ens

permetin que, com defenso i defensaré sempre, torno a insistir en el que deia

l’OMS, l’OMS diu més diners per a la salut, i quan no hi ha més diners per a la

salut només pots jugar amb una pota, que la pota és més salut amb els diners que

tens. Per tant, introduir tots aquells elements de simplificació, etcètera, etcètera,

que toquen introduir de reformes, perquè els diners són ja dins del sistema, per

tant, els hem d’utilitzar millor.

Respecte al plantejament aquest d’incrementar la despesa, etcètera, etcètera, i

l’estructura pública, el que hem fet és eliminar la direcció general, perquè la llei fa

crear –la Llei de salut pública– rang de secretaria sectorial a la salut pública, i per

63


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

tant en lloc de tenir la direcció general de salut pública tenim una secretaria amb

rang de secretaria sectorial, i creiem, amb la participació territorial, creiem en el

desplegament dels sectors abans dels anomenats governs territorials, no hem

canviat res més, hem canviat la figura administrativa que feia consorci i en lloc de

consorcis fem sectors de participació convencionals, i una secretaria sectorial, que

no general, que el que fa és impulsar tota la participació i tota la proximitat als

ciutadans amb aquests sectors en què hi creiem.

Ho podrem fer millor o pitjor, però els resultats seran els que manaran, i uns

resultats seran per males polítiques segurament, i uns altres resultats seran perquè

les coses no han funcionat prou bé en el seu desenvolupament, i d’allò que no

funciona prou bé i d’allò que siguin errors polítics assumiré el 100 per cent jo la

responsabilitat.

Moltes gràcies.

La vicepresidenta

Moltes gràcies, honorable conseller. Vista l’hora que tenim, no sé si algun diputat o

diputada vol fer alguna puntualització? Molt breu, els demanaria que fossin molt

breus, concrets i directes, per no allargar més del compte també els torns

d’intervenció.

Hi ha algun grup que vulgui fer alguna puntualització? Sí? Fem un torn, en tot cas?

Els demanaria molta brevetat. Començaríem, doncs, pel Grup d’Esquerra

Republicana, la senyora Alba Vergés.

Alba Vergés i Bosch

Moltes gràcies. És que deu minuts és molt poc temps per poder dir i plantejar

preguntes, dubtes. Bé, primer agrair la voluntat de comparèixer aquí cada sis

mesos en rendiment de comptes, és una cosa que jo tinc moltes ganes de treballar

i suposo que els altres grups també, i per tant aquí estarem, aquí ens trobarà.

Després una cosa que m’ha quedat pendent d’abans, tema recerca. Creiem que és

un sector també econòmic a potenciar a Catalunya. I al marge pensem que ens

podem basar en el marc europeu, ens hem d’internacionalitzar, i penso que si

esteu d’acord, perfecte.

64


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Segon. Ha parlat de la universalitat. Potser no en parlem tant i garantim-la, i no

m’estava referint –i em sembla que els altres grups tampoc– al tema del turisme

sanitari, sinó a altres col·lectius, per tant, hem de fer alguna cosa ara amb això, ara

mateix.

Sobre la taxa per anar al metge em sembla que no ha comentat res. Bé...

(Veu de fons.)

Bé, sortia al diari...

La vicepresidenta

Els demano que no facin diàleg. En tot cas, faci les preguntes concretes, senyora

diputada, i el conseller després li respondrà.

Alba Vergés i Bosch

Espero tenir una altra ocasió per poder-ho parlar. Voldria preguntar també com

està el tema amb l’Estat Espanyol sobre el fons de cohesió sanitària, si la quantitat

de milions d’euros que ens deuen la tenen actualitzada i algun dia ens pot donar

aquesta informació.

Un altre tema que penso que és important per a l’estalvi és el tema de les proves

diagnòstiques, és a dir, reduir el temps d’espera també suposa un estalvi després

en despesa sanitària.

I segon, vostè ha parlat de les organitzacions que tracten amb el VIH i el sida, hem

pogut parlar amb elles. Aquestes organitzacions el problema que tenen és què

passa a partir d’ara, com està el pressupost 2013, i per molt que jo hi insisteixi i els

vagi a explicar, i ho explico a tothom, que tenim un problema amb l’Estat Espanyol,

que de la situació que tenim ara econòmica és responsable de l’Estat Espanyol, no

podem deixar que pleguin, i per tant hem d’actuar.

La vicepresidenta

Diputada, si vol anar acabant, si us plau. Era molt breu i concret, si us plau.

Alba Vergés i Bosch

Val, acabo. Sí, un segon. Només vull puntualitzar. Retornem l’oferta de treballar

conjuntament, altres grups parlamentaris també ho han fet, els dono les gràcies i

aquí ens trobareu.

65


Moltes gràcies.

La vicepresidenta

Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

Moltes gràcies, il·lustre diputada. Honorable diputada, senyora Geli.

Marina Geli i Fàbrega

Amb molta brevetat, eh? Seria una paradoxa moral que la política espatllés la

confiança que tenen els catalans en el seu sistema sanitari i els professionals. Això

ho afirmo, té evidència científica el que dic. Discutirem a la comissió d’investigació,

escoltarem, destriarem el gra de la palla, i el nostre grup parlamentari podem anar

pensant quines són les propostes, portava per aquí papers per no explicar, però no

hi ha –torno a insistir– cap altre sector que no tingui els mecanismes no ben

alineats.

Segona qüestió. El nostre grup parlamentari demana si us plau un pacte per

l’accessibilitat. Aquest és l’element bàsic, conseller. Revisi els circuits de la targeta

sanitària. Li poso un exemple: joves de vint-i-sis anys que estan a l’estranger que

estan perdent –catalans, eh?– la targeta sanitària europea. És així –és així. Perquè

com que l’Estat els hi denega, llavors... Ara dic aquest com altres. Si us plau,

revisi-ho, fem-ho molt més senzill –molt més senzill– des del primer dia –des del

primer dia. Parlo del circuit administratiu, perquè sé la voluntat política.

Segon. Canviem, si us plau, el pacte pel circuit diagnòstic. Deixem de parlar de

visita a especialista, que si tomba que si gira, que si ara prova complementària, allò

que vam fer amb el circuit de diagnòstic ràpid, posem-nos a treballar aquest 2013

per això, conseller, i oposi a compte de la primària aquest element, perquè aquest

és l’element clau pel que sí que podem migrar cap a un sistema dual,

d’assegurament privat per a una part, perquè els catalans es fan un assegurament

privat no per la mala qualitat del sistema públic, això és fals –fals– ni està

dualitzada la societat, se’l fan pel retard dels diagnòstics o de les intervencions

quirúrgiques. Això, almenys el nostre grup parlamentari, no ho pot permetre.

I si us plau, revisi i ens explica –he fet preguntes al respecte– una preocupació,

que és la baixada tan ràpida de la despesa farmacèutica. Jo quan he vist el

nombre de receptes que ha caigut al mes de desembre, he començat a pensar si

no serà que la gent no va a buscar les receptes. Perquè, d’acord, l’euro per

66


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

recepta, el copagament de l’Estat, no sé què, però aquí deu haver passat alguna

cosa, perquè un 23 per cent que ha caigut al mes de desembre...

I torno a insistir amb les desigualtats, i acabo. El curt també –el curt– liquiditat,

tresoreria, pagament a tercers, l’ajudarem davant d’economia perquè vostè deia:

«Tenim els diners que tenim.» Estem d’acord, hem de generar més salut, però la

salut aporta activitat econòmica...

La vicepresidenta

Diputada, si us plau.

Marina Geli i Fàbrega

... i hem de convèncer de l’input/output del sector salut.

Moltes gràcies.

La vicepresidenta

Gràcies a vostè. I en tot cas, pel Partit Popular? Passa el torn? Tot seguit, el Grup

Parlamentari d’Iniciativa, el senyor Vendrell.

Josep Vendrell Gardeñes

Sí, gràcies, presidenta. Miri, conseller, vostè ens està capgirant l’argument, no?

Parla de descrèdit, de crèdit i de descrèdit de la política, i el que és més

sorprenent, de participació. Ja té gràcia que vostè parli de participació quan

aquests darrers dos anys ha impulsat la retallada sense cap mena de diàleg ni de

participació, ni amb els professionals ni amb els usuaris, ni amb els ajuntaments.

Mecanismes de control, transparència, participació. Miri, a vegades fallen aquests

mecanismes de control. La Sindicatura de Comptes, amb el cas Crespo, amb el

cas de l’informe famós, va fallar el mecanisme de control. No? Jo crec que és

evident el cas, per tant, molta més transparència. Els concerts, els contractes, els

contractes a tercers, els sous dels consorcis haurien de ser públics, haurien d’estar

penjats a la web, ho ha de resoldre aquesta Llei de transparència que s’ha

d’aprovar aquí, al Parlament, és urgent i s’ha de fer de forma immediata.

Vostè diu: «Deixem d’especular.» En relació al Clínic, en relació a l’ICS. Però qui

ha fomentat això? Són vostès mateixos, perquè no parlen clar, perquè no informen,

perquè no actuen amb transparència. Vostè ha de venir aquí, a la comissió, i

67


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

explicar què vol fer amb l’ICS, explicar què passa amb l’autonomia dels centres,

què passa amb la gestió, què passarà amb les EBA, què passarà amb el Clínic,

què vol dir això de la participació dels professionals, amb risc, sense risc. Són

vostès mateixos. Com és possible que els treballadors del Clínic s’hagin d’adreçar

amb una carta a vostès perquè no saben exactament què passarà amb el Clínic?

Miri, jo divendres passat a Lleida. A Lleida se suposa que l’Arnau de Vilanova ha

de ser el primer centre on ha de començar la reformulació de l’ICS, no? No saben

res els treballadors, la junta de personal no sap res d’això. Molta opacitat,

conseller. Com vol guanyar crèdit si actuen amb tota aquesta opacitat?

I la darrera cosa. Miri, vostè parlava d’un acord. Nosaltres som escèptics amb això

dels acords –som escèptics. Creiem que prèviament potser caldria debatre molt a

fons totes aquestes qüestions que hem plantejat, per si realment, més enllà de

l’anunciat Sistema de Salut Nacional de Salut realment compartim el model. Jo en

tinc seriosos dubtes. Però miri, si vol un acord, que a més ha de ser no només de

parlamentaris sinó que ha de ser amb els professionals, amb els treballadors,

etcètera, hi ha una primera cosa. Prenem totes les mesures...

La vicepresidenta

Senyor Vendrell, hauria d’anar acabant.

Josep Vendrell Gardeñes

...tots els acords perquè això d’Eulen que ha passat al CAP de l’Escala no torni a

passar –no torni a passar– primera qüestió.

Gràcies.

La vicepresidenta

Gràcies a vostè. Senyor Villegas, vol intervenir?

José Manuel Villegas Pérez

Sí, muy rápido. Solamente… El señor conseller hablaba de dar crédito a la política,

ha sido el centro de su discurso, y pedía rigor, evidencia y contraste, sobre todo a

las críticas vertidas, supongo. Eso tiene otra cara que no ha mencionado usted,

que es en la actuación política transparencia, control y separación clara y

meridiana de los intereses privados de la defensa de la gestión del interés

68


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

generado. Yo creo que esas dos caras tienen que convivir, y una conlleva a la otra,

si se produce una se producirá la otra.

Y luego agradecer el ofrecimiento de información…

Fitxer 12

... a los grupos. Nuestro grupo, en la anterior legislatura, pidió bastante información

sobre determinados temas y no fue todo lo satisfactoria que debía de ser, esta

información. Esperemos que en esta legislatura mejore el mecanismo.

La vicepresidenta

Moltes gràcies, senyor Villegas. El senyor Arrufat vol intervenir? (Pausa.) Per part

de Convergència i Unió, tampoc? (Pausa.)

Bé, en tot cas, conseller, és el seu torn. Té tot el temps del món, tot i que li

demanaríem, per les hores que som, si pogués ser el màxim de concís i concret.

Moltes gràcies.

El conseller de Salut

A veure, no..., respectaré el seu nivell de glicèmia a aquesta hora i seré molt ràpid.

Jo insisteixo en el que dic. A la intervenció del representant d’Iniciativa, quan els

treballadors del Clínic preguntin a Iniciativa: «No sabem res del Clínic.» El

representant pot dir: «Miri, el conseller com a mínim ha dit això al Parlament.» I,

per tant, com a mínim –com a mínim–, transmetria el que s’ha dit al Parlament

respecte a això. Ho pot posar en dubte; però com a mínim els treballadors han de

conèixer el que ha dit al Parlament el conseller, reiteradament, sobre la reforma de

l’ICS, o sobre la reforma del Clínic. Jo simplement demano això. És a dir, es pot

compartir o no, però com a mínim que «mira, el conseller ha dit això i no ens ho

creiem. Pregunteu-li-ho a ell.» Però com a mínim, jo crec... Quan parlo de la crisi

de la representació estic parlant d’això. Els representants estan per traslladar el

que arriba, es comparteixi o no, als representats.

I, per tant, quan parlo d’això... I també, no generalitzem les coses. Quan diem: «No

ha participat ningú en tot el que s’ha fet de l’any 2012.» Escolti’m, però si s’han

69


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

votat fins mesures als hospitals, i ho sap molt bé; hospital per hospital. No diguem

que no ha participat ningú. Per tant, no generalitzem les coses, eh? Segurament en

algun lloc s’ha participat més i en un altre menys; però no generalitzem, perquè

això és el que, hi insisteixo, no ens dóna crèdit a ningú dels que estem aquí,

aixecar categoria de tema general a allò que es produeix amb una disfunció

oportuna.

Estic d’acord amb el que plantejava l’honorable consellera Geli respecte al circuit

de les targetes; però pensi una cosa molt, molt important: que no depèn del Govern

de Catalunya. A aquests pacients –o ciutadans– que els donem targeta sanitària a

Catalunya, clar, al no ser reconeguda per l’Estat, aquesta targeta, no els dóna dret

a l’accés a la targeta europea, ni els dóna dret a l’atenció sanitària a la resta de

comunitats autònomes que no siguin Catalunya. (Veus de fons.) Aquí sí. (Veus de

fons) Però allà no. O sigui, l’Estat no reconeix aquesta targeta, ni reconeix...

Nosaltres, si donem una targeta aquí, que tingui àmbit europeu, ni ens passaran la

factura; no atendran el ciutadà, perquè aquesta targeta no és reconeguda en

l’àmbit europeu com a targeta sanitària.

Per tant, la batalla la tenim precisament en el recurs que hem fet

d’inconstitucionalitat perquè aquesta targeta segueixi el registre d’una targeta

universal. Per tant, la limitació... Nosaltres només hem pogut pal·liar a Catalunya

que, com a mínim, a Catalunya, el que no té reconeguda la targeta per l’Estat, a

Catalunya tingui atenció sanitària pública. El que no podem estendre és aquest

dret ni a la resta d’Espanya ni a la resta d’Europa i del món, si no són convenis

entre Catalunya i sistemes sanitaris, que amb algun en tenim. Li passarem tota la

informació del FOGA, perquè l’estem treballant... La passarem a tots... (Veus de

fons.) Perdó, del fons de cohesió, que és el FOGA, perquè aquí hi ha un forat

tremend, de deute de l’Estat amb les prestacions que fem. Des de fa molts anys

que s’ha lluitat reiteradament i que no l’hem aconseguit mai. Després, passa el que

passa.

L’escenari pressupostari? Depenem, com saben molt bé, de l’escenari

pressupostari que ens marquin des de l’Estat. Però, clar, ja partim d’una situació

una mica complicada, que és que el mateix Estat ja no es creu els comptes de

Catalunya. Si comencem ja no creient el dèficit de Catalunya... Clar, serà molt

difícil que puguem construir uns pressupostos que hauran de recollir el dèficit que

70


Sessió núm. 2 / Comissió de Salut / 6 de febrer de 2013

té Catalunya, quan ja no es reconeix per part de l’Estat aquest dèficit; tenen els

comptes que no acaben d’entendre-ho. Jo crec que això ho haurem de polir una

mica.

Jo sí que em comprometo, hi insisteixo: a tots i cada un dels membres els farem

arribar, perquè vegin que és una realitat, tots i cada un dels links d’informació a

què es pot arribar; des del registre de contracte, l’observatori..., tot el que és

accessible des del punt de vista de qualsevol ciutadà d’aquest país, perquè

qualsevol diputat de la comissió pugui accedir-hi. Hi ha trenta mil accessos. I si

volen fer una pregunta concreta, la poden fer; no cal que sigui una pregunta formal,

entrada..., quan convingui políticament, segur, però si volen informació, tota la que

vulguin i d’accés directe.

Moltes gràcies, i espero que sigui una legislatura constructiva, malgrat les

diversitats d’opinions, i que surti reforçat..., per allò que deia la consellera Geli, que

a Catalunya tots estimem un model sanitari –tots els que estem aquí–, i no podem

fer que una cosa que és bona per als ciutadans l’espatllem entre tots plegats.

Moltes gràcies.

La vicepresidenta

Moltes gràcies, conseller. En tot cas, tindrem temps de continuar-ne parlant en

aquesta comissió, i tots els seus membres estarem encantats de tornar-lo a tenir

aquí al més aviat possible.

Moltes gràcies i, en tot cas, aixequem la sessió.

La sessió s’aixeca a les...

71

More magazines by this user
Similar magazines