Descarrega - Esquerra Republicana de Catalunya

esquerra.cat

Descarrega - Esquerra Republicana de Catalunya

esquerra nacional

MAIG - JUNY 2001 NÚMERO 26

Ni Ni més, més,

ni ni menys

Els Els Països Països Catalans

necessiten

un un finançament just

just

Els Països Catalans

aporten el 30,5%

de la totalitat

dels impostos

de l’Estat espanyol

Els Països Catalans

representen

el 27,5% de la població

de l’Estat espanyol

La inversió pública

mitjana anual

de l’Estat espanyol

als Països Catalans

és del 20,3%

des de que mana el PP

La inversió pública

mitjana anual

de l’Estat espanyol

als Països Catalans

va ser del 18,6%

en l’etapa del PSOE

entrevista a a Víctor Torres

«Tarradellas era era un un tanc, tanc,

un un animal polític»


AGENDA

JULIOL

dl dm dc dj dv ds dg

1

2 3 4 5 6 7 8

9 10 11 12 13 14 15

16 17 18 19 20 21 22

23 24 25 26 27 28 29

30 31

AGOST 1 2 3 4 5

6 7 8 9 10 11 12

13 14 15 16 17 18 19

20 21 22 23 24 25 26

27 28 29 30 31

SOL·LICITUDS D’AFILIACIÓ

2

ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001

19-22 juliol ACAMPADA JOVE

ARBÚCIES

8 agost DIADA D’EIVISSA

EIVISSA

16-25 agost UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU

PRADA

Durant els mesos de març i abril es van rebre a la Secretaria

Nacional d’Organització i Finances 113 sol·licituds d’afiliació

a ERC. En van 189 enguany.

Un rey golpe a golpe

en venda de nou a la Seu Nacional d’ERC

Un rey golpe a golpe, la

biografia no autoritzada del

Rei d’Espanya, escrita sota el

pseudònim de Patricia Sverlo i

editada per Ardi Beltza, explica

la història mai escrita d’aquest

personatge.

1931 - 2001 70 anys d’Esquerra Republicana de Catalunya

Enguany ERC celebra

el 70è aniversari de la seva fundació.

Amb aquest motiu el Museu

d’Història de Catalunya i ERC

coorganitzen una exposició sobre la nostra

història que s’inaugurarà l’últim trimestre d’enguany.

L’obra ha patit el silenci

més absolut de la pràctica totalitat

dels mitjans de comunicació

sempre amatents a

impedir la difusió de qualsevol

informació que malmeti la

imatge reial.

Fem una crida a tots els militants i simpatitzants d’ERC

per tal que facin arribar a la Secretaria d’Imatge i Comunicació

aquell material de

caire històric

que creguin que

pot ser útil

per a l’exposició.

Després d’haver-se esgotat

durant la Diada de Sant

Jordi a l’estand d’ERC de la

Rambla de Barcelona, ja disposem

de nou de més exemplars.

Podeu adquirir el llibre, per

2.300 PTA a la Seu Nacional

d’ERC. Telèfon 93.453.60.05

Acampada jove de les JERC

a Arbúcies

«El 6è festival de la joventut

catalana». Així anuncien

les JERC la trobada juvenil

més important dels Països

Catalans que des del 1996

se celebra a Arbúcies, al peu

del massís del Montseny.

Una Acampada jove que

any rere any ha anat creixent

fins aplegar en la darrera edició

10.000 participants.

L’oferta d’enguany és contundent:

més de vint actua-

cions musicals (Els Pets,

Elèctrica Dharma, Obrint Pas,

Lax’n’Busto...), el 2n concurs

de Jerock, debats, xerrades,

passis de video, castellers,

grups d’animació, exposicions,

fira d’entitats, esports,

carpa cultural...

Si podeu no us perdeu

l’Acampada Jove 2001!

Informació

93 310 79 80

www.jerc.net

33a Universitat Catalana

d’Estiu a Prada

Entre els temes que tractarà

enguany la UCE destaquen

els següents: 2001:

una odissea en el ciberespai;

Canvi ambiental global; Història

del dret als Països Catalans;

La nova economia; La

vertebració de l’arc mediterra-

ni; El País Basc: perspectiva

històrica i actualitat; Llengua

global, llengua territorial;

Lluís Companys i la seva acció

política i Cinema i utopia:

mirada cap al futur.

Informació 93 317 24 11

www.partal.com/uce


ESQUERRA NACIONAL

DIRECTOR

JOSEP VALL

CAP DE REDACCIÓ

ÀNGEL RAMOS

REDACCIÓ

DANIEL CONDEMINAS

EDUARD LÓPEZ

DOCUMENTACIÓ

NATÀLIA LARA

COL·LABORADORS

D’AQUEST NÚMERO

JOSEP MARIA ALCOBERRO

LAURA BOVER

ÀNGELS COTÉ

PILAR DELLUNDE

JOSEP MARIA JOVÉ

JOFRE MONTOTO

JOSEP PASTELLS

MARC PUIGDOMÈNECH

ANNAMARTA ROCA

JOSEP ROVIRA

AGUSTÍ SÀNCHEZ

AGRAÏMENTS

XAVIER BASTOS

SANTI BRACONS

EL TRIANGLE

JOSEP LLUÍS SÀNCHEZ

DISSENY GRÀFIC

JOSEP VALL

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

ÀNGEL RAMOS

REDACCIÓ

ERC

SECRETARIA D’IMATGE I COMUNICACIÓ

VILLARROEL, 45

08011 BARCELONA

TELÈFON 93 453 60 05

FAX 93 323 71 22

SUBSCRIPCIONS

MONTSE ROMEU

TELÈFON 93 453 60 05

CORREU ELECTRÒNIC

IMATGE@ESQUERRA.ORG

WEB

WWW.ESQUERRA.ORG

EDITA

FUNDACIÓ JOSEP IRLA

DIPÒSIT LEGAL

B-3690-1998

IMPRESSIÓ

IMPRINTSA

Pàtries

ELADI CREHUET

NOTARI

I MILITANT D’ERC

El protagonista de la novella

de Joseph Roth La marxa de

Radetzky, el vell senyor de

Trotta, diu que la seva pàtira

era el palau de l’emperador

Francesc Josep. Únicament

dins d’aquell palau, dins d’a-

quella casa de nines i soldats,

el nonagenari senyor de Trotta,

heroi involuntari de la batalla

de Solferino, se sentia

com a casa seva, se

sentia com un nen

que entra en una habitació

plena de les seves

joguines preferides.

S’acostuma a dir que La

marxa de Radetzky constitueix

una crònica, magníficament

novel·lada, de la decadència i

desmembrament de l’imperi

austro-hongarès. No és causal

que Roth faci coincidir la mort

física del senyor de Trotta amb

la de l’emperador Francesc Josep.

Amb una ironia no exempta

de melangia, Roth constata

que, a partir d’aquelles dues

morts gairebé simultànies, els

palaus imperials i totes les seves

cases de nines i soldats,

ja no podran ser pàtria per a

ningú.

És cert que avui ja no són

gaires les persones que identifiquen

la seva pàtria amb

un imperi o amb una

monarquia, però continua

sent força habitual

que la identifiquin,

que la identifiquem,

amb una part del

món, amb un territori més o

menys extens i més o menys

limitat. Algunes persones, alguns

grups d’esquerra han fet

considerables esforços teòrics

per ampliar aquest concepte

restringit de pàtria: «la meva

pàtria és el món» o «la meva

pàtria és l’esquerra», són algunes

de les frases que aquelles

persones i grups han fet

circular amb més o menys fortuna.

Terre, patrie és el títol

d’un dels darrers llibres del

francès Edgar Morin; la pàtria,

per a Morin i per a molts es-

PÀGINA 3

criptors contemporanis, coincideix

exactament amb la superfície

del planeta Terra. Una pàtria

encara utòpica i tanmateix

necessària; una pàtria desconeguda

i alhora pressentida.

(Òbviament els discursos

neoglobalitzadors i neotecnològics

passen de puntetes sobre

aquesta idea global de pàtria;

els diners no han tingut

mai una pàtria concreta, a

menys que es consideri que la

butxaca és una pàtria).

Algunes de les persones

que ens hem apropat darrerament

a ERC ho hem fet amb la

il·lusió que aquesta pàtria que

és el món i que és l’esquerra

es construeixi també a partir

d’una pàtria catalana, i que el

resultat sigui no un palau imperial

ni cap edifici singular, sinó

una casa ben ampla amb

les habitacions perfectament

comunicades.

A LES PENES, PUYALADES MANUEL PUYAL

L’ENQUESTA

Com valoreu l’Acord sobre la Seguretat Social?

JOSEP MARIA ÀLVAREZ

SECRETARI GENERAL

DE LA UNIÓ GENERAL

DE TREBALLADORS (UGT)

DE CATALUNYA

En no separar les fonts de

finançament, la Seguretat Social

perdrà fins a 4 bilions de

pessetes. La jubilació anticipada

no es reconeix com un

dret. Els majors de 52 anys

que perdin la feina quedaran

malament, com fins ara... I la

irrisòria puja de les pensions

de viduïtat i orfandat queden

absorbides pel complement

de mínims. És un mal acord

de pensions que queda molt

lluny de les propostes inicials

dels sindicats.

JOAN COSCUBIELA

SECRETARI GENERAL

DE COMISSIONS OBRERES (CCOO)

DE CATALUNYA

Positivament perquè comporta

més drets, més garanties

de futur i una millora de

pensions, sense cap retrocés

amb la situació actual, ja que

no es rebaixen les cotitzacions

ni es canvia el sistema de càlcul

de les pensions. També pel

moment en què s’ha assolit,

en un context europeu de moltes

pressions per passar d’un

sistema públic a un altre de

capitalització individual i de

retallades (Itàlia) o reformes a

la baixa (Alemanya i França).

ISABEL PALLARÈS

SECRETARIA GENERAL

DE LA INTERSINDICAL-CSC

Com amb l’acord de 1996

signat per CCOO i UGT continuen

empitjorant les condicions

de treball i de les prestacions

socials.

S’augmenta el nombre

d’anys per a calcular la base

reguladora. Es fomenta el treball

més enllà dels 65 anys i

es basa en la idea que les

pensions s’han de pagar

estrictament amb les cotitzacions

de la Seguretat Social,

preparant el terreny per justificar

posteriors retallades.

DIEGO REJÓN

SECRETARI GENERAL

DE LA CONFEDERACIÓ

GENERAL DEL TREBALL (CGT)

DE CATALUNYA

L'acord signat per CCOO i

el govern del PP és un altra

oportunitat perduda per la

manca de fermesa a la negociació

dels sindicats institucionalistes.

A més d'esser una

almoina per un petit nombre

de pensionistes, obre la porta

a l'aplicació dels aspectes

més negatius del Pacte de

Toledo. Si afegim la passivitat

en front d'una reforma laboral

imposada pel govern, el balanç

és netament negatiu contra

els/les treballadors/es.

RICARDO RODILLA

MEMBRE DE LA COORDINADORA

CONFEDERAL DE LA

INTERSINDICAL ALTERNATIVA

DE CATALUNYA (IAC)

És regressiu: contribuirà a

reduir el nombre de pensionistes

amb dret a pensió contributiva

i les quanties que han

de percebre, afebleix el sistema

públic de pensions potenciant

els fons privats i contribueix

a augmentar les plusvàlues

del capital davallant les

seves cotitzacions a la SS.

Ara cal pressionar UGT per

concretar mobilitzacions camí

d’una vaga general que doni

resposta social a la política

econòmica del govern.

MAIG - JUNY 2001 ESQUERRA NACIONAL 3


NOVA CAMPANYA D’ERC

ERC torna a portar al carrer

la reivindicació d’un finançament just

Amb la campanya «Ni més ni menys. Catalunya necessita un finançament

just» ERC torna a traslladar a la ciutadania del Principat l’interès

social, i per tant personal, que el país deixi de patir el permanent espoli

fiscal i la baixa inversió de l’Estat

La negociació del nou sistema

de finançament, juntament

amb el polèmic projecte

de transvasament del riu Ebre,

serà no només un dels grans

debats de l’any, sinó que

també representa l’única gran

raó amb la qual CiU pretén justificar

el manteniment del seu

pacte amb el PP. Res fa pensar

però que el gabinet Aznar

estigui disposat a gaire cosa

més que incrementar la cessió

d’impostos a canvi de

reduir en la mateixa quantitat

les transferències de l’Estat

espanyol a les comunitats

autònomes. El greu dèficit fiscal

que pateixen els Països

Catalans sota administració

espanyola sembla lluny d’iniciar

la seva resolució.

Negociant un nou model

Enguany finalitza el període

d’aplicació del sistema de finançament

pactat el 1996 entre

el PP i CiU que en poca cosa

es diferencià dels anteriors

models implementats durant

els governs del PSOE. Quan

CiU comprovà a les passades

eleccions espanyoles que els

seus vots al Congrés ja no servien

per ser moneda de canvi

per les seves tradicionals negociacions

partidistes, si no

per interessos particulars, la

direcció convergent es veié

obligada a argumentar més

que mai el pacte amb el PP.

Així la cúpula convergent

intentà justificar el manteniment

del pacte a Catalunya i la

votació novament favorable a

la investidura de José Maria

Aznar amb el convenciment

que des d’una postura amistosa

amb la dreta espanyolista

seria possible negociar un nou

sistema de finançament més

favorable per a Catalunya,

peça fonamental de l’autogovern.

Aquest argument, prou

feble políticament, queda encara

més en entredit quan

hom analitza els migrats

guanys —si es que existeixen—

d’anteriors negociacions

amb el PSOE i després

amb el PP, sobretot si es té en

compte que en aquella situació

ni uns i ni altres no gaudien

de majoria parlamentària

a Madrid i per tant CiU disposava

en teoria d’una àmplia

capacitat de pressió.

Josep-Lluís Carod-Rovira presentant la campanya davant la Delegació d’Hisenda a Barcelona.

president comarcal d’ERC-Vallès Oriental, Santi Martí, i el diputat vallesà Joan Ridao davant la

elegació d’Hisenda a Granollers, repartint díptics de la campanya.

4

ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001

CiU renuncia de nou

Davant d’aquest procés

negociador, ERC tornà a impulsar

l’estratègia de constituir

una àmplia majoria parlamentària

des de la qual Catalunya

pogués negociar amb

força i no tornés a ser el govern

de CiU qui ho fes directament

i de forma partidista

amb el govern espanyol. Si inicialment

s’aconseguia un primer

èxit a la cambra catalana

fent aprovar en comissió les

conclusions de la comissió

d’estudi sobre el concert econòmic

elaborades al final de la

passada legislatura, l’alegria

durà ben poc. Tant Artur Mas

primer, com després Francesc

Homs —especialista en conjuminar

càrrecs públics i interessos

privats— han renunciat

a cap plantejament que

defensi la bilateralitat en les

negociacions Estat-Catalunya,

ni tan sols que reclami un tractament

diferencial per al país,

davant l’evidència del dèficit

fiscal acumulat. Com si es

tractés —de fet es tracta—

ÀNGEL RAMOS

GRISELDA ESCRIGAS / EL 9 NOU DEL VALLÈS OREINTAL

TAULA COMPARATIVA DEL DÈFICIT FISCAL

d’una escenificació pactada

entre CiU i PP, els primers només

reclamen allò que els segons

ja han decidit tirar endavant.

Una proposta de mínims

Davant la negativa convergent

d’assolir un ampli acord

parlamentari, ERC presentà la

seva pròpia proposta per als

propers cinc anys, a mig camí

de l’actual i injust sistema i el

model de Concert Econòmic.

En concret la fórmula de mínims

plantejada significaria el

traspàs dels impostos de l’Estat

i la cessió de la capacitat

normativa, de gestió i inspecció;

l’aplicació efectiva del text

estatutari que especifica que

la participació en les subvencions

de l’Estat hauria d’igualar-se

a la mitjana que s’obté

entre el percentatge estatal

de població i el seu esforç fiscal,

—és a dir el 19,7% en el

cas del Principat—, molt lluny

de l’actual situació; i a més de

la integració de la sanitat en el

sistema general de finançament,

es reduís el dèficit fiscal

en 500.000 MPTA Anuals o el

que és el mateix, limitar

aquest en un terç.

ERC surt al carrer

Per tal de reforçar els plantejaments

defensats, ERC

decidí impulsar una campanya

de conscienciació entre la

població, amb el lema de Ni

més ni menys. Catalunya necessita

un finançament just.

L’inici de la campanya fou un

seguit de contactes amb la

gent que s’atansava a les oficines

de l’Agència Tributària

escampades pel territori. Primer

a Barcelona el 29 de maig

i després simultàniament l’1

de juny a Manresa, Terrassa,

Sabadell, Igualada, Mataró, Vilafranca

del Penedès, Sant Feliu

de Llobregat, Cornellà de

Llobregat, l’Hospitalet, Lleida,

Reus, Tarragona, Girona, Vilanova

i la Geltrú, Vic, Granollers

i Berga, dirigents, diputats i

regidors d’ERC, contactaren

amb els mitjans de comunicació

presents i repartiren l’opuscle

informatiu i conversaren

amb els ciutadans i ciutadanes

que realitzaven gestions

fiscals en aquestes dependències.

Els nostres impostos,

a Catalunya

Fa nou anys, després de

les exitoses eleccions al Parlament

de 1992, ERC emprenia

p% ef% psoe% pp%

CATALUNYA 15,4% 21,9% 8,9% 11,7%

PAÍS VALENCIÀ 10,1% 7,0% 8,1% 6,1%

ILLES BALEARS 2,0% 1,6% 1,6% 2,5%

PAÏSOS CATALANS 27,5% 30,5% 18,6% 20,3%

p% percentatge de població respecte al total de l’Estat espanyol

ef% percentatge d’esforç fiscal respecte al total de l’Estat espanyol

psoe% percentatge d’inversió de l’Estat durant l’època del PSOE

pp% percentatge d’inversió de l’Estat durant l’època del PP

una gran campanya d’informació

i mobilització en favor del

Concert econòmic que finalitzà

amb el multitudinari

«Concert pel concert» el 25

d’abril de 1993 al Parc de la

Ciutadella de Barcelona.

Amb el lema «Els nostres

impostos, a Catalunya» l’estructura

territorial de la formació

desplegà una ingent organització

d’actes informatius —

914— que aplegaren més de

47.000 persones assistents

en total. Juntament amb els

actes informatius, la campanya

anà acompanyada de diversos

impresos divulgatius

—tríptics i llibrets— així com

d’un video que simbolitzava

els Països Catalans drenats

fiscalment amb la imatge

d’una vaca munyida sense

contemplacions. A nivell institucional,

ERC promogué l’aprovació

de mocions municipals

en favor del Concert

econòmic en una seixantena

llarga d’ajuntaments, així com

una resolució genèrica aprovada

al Parlament de Catalunya,

que tingué els vots favorables

de CiU i IC.

La cloenda de la campanya

d’ERC significà la concentració

de més de 50.000 persones

prop del Parlament de Catalunya

que fongué, en un ambient

festiu, l’espectacle musical

de Lluís Llach i Sangtraït

amb els parlaments reivindicatius

de la direcció d’ERC del

moment.

La ingent tasca propagandística

serví per activar un

dels primers grans debats ciutadans

sobre les greus limitacions

—en aquest cas financeres—

de l’actual autonomia

política, alhora que permeté

que una part de l’opinió pública

comencés a relacionar

sobirania i benestar.

L’opuscle de la campanya,

una suma de raons

Sota el títol de «Catalunya

paga molt i rep poc», l’opuscle

de l’actual campanya destaca

el gran esforç fiscal dels ciutadans

de Catalunya, ja que

representant només el 15,4%

de la població de l’Estat, aporten

el 22% de la totalitat dels

impostos. Aquesta contribució

més alta, producte d’una societat

desenvolupada, té però

un element afegit i injust que

és que el rigor de la inspecció

fiscal a Catalunya no és el mateix

a la resta de l’Estat, on hi

ha territoris que el nivell d’acompliment

amb les obliga-

cions tributàries és quasi un

40% inferior.

El problema és plantejat

amb tota la seva cruesa, a

partir de la comparació entre

l’enorme contribució fiscal catalana

amb la baixa inversió

de l’Estat espanyol; juntament

amb el fet que l’insuficient finançament

autonòmic fa que

els recursos de la Generalitat

de Catalunya per càpita siguin

inferiors a la resta de comunitats

autònomes. La suma d’aquestes

dues discriminacions

pressupostàries origina l’històric

dèficit fiscal salvatge que

patim, aproximadament un milió

de pessetes per família, i

que conforme s’acumula any

rere any ha sumat durant el

període 1986-1998 uns 14,4

bilions de pessetes d’avui.

Com a antítesi s’assenyala

per il·lustrativa la dada que la

comunitat foral de Navarra té

uns recursos per habitant un

54% superiors als de Catalunya.

Així es denuncia que amb

l’esforç fiscal de Catalunya,

l’Estat enlloc de promoure

autèntiques polítiques de cooperació

o solidaritat per al desenvolupament

de les zones

més deprimides, ha utilitzat

en bona part els nostres recursos

per a mantenir la burocràcia

i un funcionariat duplicat

al que ja disposen les autonomies;

el foment del clientelisme

i el manteniment dels

privilegis de l’oligarquia de

sempre, i finalment concentrar

inversions a Madrid que, amb

aquest gran suport pressupostari

al darrere li permet

competir de forma deslleial

amb el teixit econòmic català.

Finalment, la proposta temporal

defensada per ERC, amb

aquest increment de diner

públic de 500.000 MPTA anuals

permetria en un any, com

exemplifica l’opuscle, tot un

seguit d’actuacions en política

social en els sectors més necessitats

així com poder acabar

amb el deute de la Generalitat

abans de 15 anys.

A la tardor, caixa o faixa

Quan després de l’estiu es

reprengui l’activitat política, el

govern espanyol té previst tancar

en poc temps la negociació,

pendent d’atreure CiU i

PSOE a un «pacte d’estat». En

aquest escenari, l’actitud del

PSOE és transcendental per a

un govern Pujol lliurat incondicionalment

al pacte. Si el partit

liderat per José Luís Rodríguez

Zapatero pacta amb el

PP, no només apuntalaria les

suposades virtuts del nou sistema,

sinó que imposibilitaria

que el PSC en fes cap tipus de

crítica amb un mínim de credibilitat,

a menys que decidís

qüestionar enèrgicament la direcció

dita federal.

Així les coses, tot fa pensar

que ERC restarà com l’única

formació política, juntament

amb IC-V, que acabi defensant

un finançament just

per als ciutadans i ciutadanes

del Principat.


Finalitza la renovació de la direcció d’ERC

iniciada al 23è Congrés Nacional

El Consell Nacional d’ERC,

reunit a Cornellà de Llobregat

el 28 d’abril, va servir per finalitzar

el procés d’elecció de

membres a diferents òrgans

de govern del partit iniciat al

23è Congrés Nacional.

En primer lloc s’escollí la

Mesa del propi Consell Nacional

que és l’encarregada de

dirigir les reunions del màxim

òrgan d’ERC entre Congressos.

S’escolliren també les 11

secretaries nacionals encarregades

de dur la gestió diària

de l’organització, a proposta

de la secretaria general i de

les vicesecretaries generals.

En tercer lloc s’escolliren,

quatre membres per l’Executiva

Nacional entre tots els con-

ELECCIÓ DE LA MESA DEL CONSELL NACIONAL

sellers i conselleres nacionals

que es presentaren.

Enguany s’escollí també,

per primer cop, el Consell Assessor

Municipal, format per

vint-i-cinc regidors i regidores.

En cinquè lloc s’escolliren

els tres membres de la Comissió

de Garanties, que té

cura de l’aplicació i la interpretació

dels Estatuts, la

Vots a favor Vots en blanc

Marta Cid 109 29

Presidència 78,9% 21%

Miquel Àngel Estradé 110 28

Vicepresidència 79,7% 20,2%

Eduard López 118 20

Secretaria d’Actes 85,5% 14,4%

Elisenda Romeu100 38

Secretaria de Notes 72,4% 27,5%

Macià Serra 106 32

Secretaria de Notes 76,8% 23,1%

ELECCIÓ DE LES SECRETARIES NACIONALS

Vots a favor Vots en contra Vots en blanc

Jesús Maestro 89 22 36

Secretaria 60,5% 14,9% 24,4%

de Política Internacional

Xavier Vendrell 118 18 11

Secretaria 80,2% 12,2% 7,4%

d’Organització i Finances

Josep Vall 113 19 15

Secretaria 76,8% 12,9% 10,2%

d’Imatge i Comunicació

Josep Bargalló 99 18 30

Secretaria de Cultura, Educació 67,3% 12,2% 20,4%

i Societat de la Informació

Maria Àngels Prats 101 19 27

Secretaria 68,7% 12,9% 18,3%

de Formació i Programes

Alfons Garcia 101 18 28

Secretaria 68,7% 12,2% 19%

d’Economia i Treball

Ramon Arribas 86 34 27

Secretaria 58,5% 23,1% 18,3%

de Política Territorial i Medi

Jaume Oliveras 106 17 24

Secretaria 72,1% 11,5% 16,3%

de Política Municipal

Laia Castells 86 42 19

Secretaria 58,5% 28,5% 12,9%

d’Afers Europeus (UE)

Pilar Dellunde 106 13 28

Secretaria de la Dona 72,1% 8,8% 19%

Anna Simó 121 9 17

Secretaria de Política Social 82,3% 6,1% 11,5%

Carta Financera i el Codi Ètic.

En sisè lloc s’escolliren els

tres membres de la Comissió

Censora de Comptes, que realitza

anualment una auditoria

de les finances d’ERC.

I finalment es ratificaren, a

proposta de l’Executiva Nacional,

la Comissió redactora de

l’Estatut del Simpatitzant i la

ELECCIÓ A L’EXECUTIVA NACIONAL

Vots

Carme Capdevila 121

David Minoves 90

ELECCIÓ DEL CONSELL ASSESSOR MUNICIPAL

CONSELL NACIONAL

Comissió redactora del Reglament

d’Incompatibilitats que

abans de nou i sis mesos respectivament

han d’enllestir els

seus treballs.

Vots

Vicent Font 79

Carme Forcadell 67

Vots a favor Vots en contra Vots en blanc

Joan Puig, Blanes 109 10 13

Presidència 82,5% 7,5% 9,8%

Completen el Consell Assessor Municipal:

Xavier Almagro, Tarragona

Tomàs Alvaro, Vilanova i la Geltrú

Josep Andreu, Montblanc

Lluís Aragonès, Riudoms

Ramon Arribas, Terrassa

Manel Balcells, Granollers

Josep Basart, Calella

Carles Bassaganya, Sant Joan de les Abadesses

Pere Bosch, Banyoles

Rosa Camps, Alcoletge

Joan Carretero, Puigcerdà

Jordi Castells, Valls

Josep Cosconera, Guissona

Miquel Àngel Estradé, Les Borges Blanques

Ramon Fontdevila, Manresa

Alfons Montserrat, Alcanar

Empar Pont, Reus

Jordi Portabella, Barcelona

Agustí Redó, Monistrol de Montserrat

Xavier Sàez, Lleida

Joan Tardà, Cornellà de Llobregat

Filo Tió, Santa Eugènia de Berga

Pere Vigo, Ribes de Freser

Laura Vilagrà, Santpedor

ELECCIÓ DE LA

COMISSIÓ DE GARANTIES

Vots

Marc Sanglas 107

Rut Carandell 80

Pere Olivé 34

ELECCIÓ DE LA COMISSIÓ REDACTORA

DE L’ESTATUT DEL SIMPATITZANT

ELECCIÓ DE LA COMISSIÓ

CENSORA DE COMPTES

Vots

Jordi Caire 61

Ramon Vicens 59

Jaume Padrós 53

Vots a favor Vots en contra Vots en blanc

Marta Cid 97 7 14

Coordinació 82,2% 5,9% 11,8%

Completen la Comissió: Josep Cruanyes, Joan Manuel Tresserras,

Josep Vall i tres simpatitzants a ratificar per l’Executiva Nacional.

ELECCIÓ DE LA COMISSIÓ REDACTORA

DEL REGLAMENT D’INCOMPATIBILITATS

Vots a favor Vots en contra Vots en blanc

Joan Puigcercós 98 9 11

Coordinació 83% 7,6% 9,3%

Completen la Comissió: Enric Aloy, Jordi Brillas, Apel·les Carod,

Miquel À. Estradé, Carme Olivella i Maria Àngels Prats.

MAIG - JUNY 2001 ESQUERRA NACIONAL 5


ÀNGEL RAMOS

GINA CALVET

ÀNGEL RAMOS

ÀNGEL RAMOS

ESQUERRA

Exposició sobre Josep Irla

al Museu d’Història de Catalunya

El 20 d’abril s’inaugurà al

Museu d’Història de Catalunya

l’exposició Josep Irla, president

de la Generalitat a l’exili

(1940-1954).

A la foto el director del Mu-

Primer de Maig

En una convocatòria marcada

per les dissencions entre

la UGT i CCOO, ERC assistí

a la manifestació unitària

del Primer de Maig, celebrada

a Barcelona, que comptà amb

Es presenta l’edició de

l’Avantprojecte d’Estatut Nacional

d’Autonomia

El 3 de maig tingué lloc a

la seu del CIEMEN, a Barcelona,

la presentació del llibre

Avantprojecte d’Estatut Nacional

de Catalunya, que anà

a càrrec de l’economista Mu-

Josep Huguet presenta

Os nacionalismos perigosos

El 22 de maig va tenir lloc

a la sala Sargadelos de

Barcelona, la presentació de

la traducció gallega del llibre

de Josep Huguet i Joan M.

Serra, Os nacionalismos perigosos.

A la presentació, a

més a més dels autors, hi

participaren el secretari gene-

6

ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001

seu, Jaume Sobrequés, mostra

uns documents exposats

a Joan Saura (IC-V), al president

d’ERC Jordi Carbonell i

al conseller en cap de la Generalitat

Artur Mas.

una assisstència de prop de

30.000 persones.

L’eslògan d’ERC d’enguany

feia referència a la defensa

de l’ocupació estable

per a tothom.

riel Casals, el catedràtic de

Dret Administratiu, Manuel

Ballbè, el secretari general

d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira

i l’autor d’aquest text de

caire jurídic, Jaume Renyer.

ral d’ERC, Josep-Lluís Carod-

Rovira i el responsable de

l’Assemblea local del BNG a

Catalunya, Francisco Nieves.

Os nacionalismos perigosos,

porta ja més de dos

mesos entre els cinc llibres

més venuts a Galícia en l’àmbit

de no-ficció.

L’Assemblea Nacional de la Dona fixa

els seus objectius per als propers anys

L’Assemblea, que es

va celebrar el 12 de

maig a Valls, va reunir

una seixantena de militants

que feren balanç

de la tasca feta

per la Secretaria de la

Dona des de la seva

creació en el 22è Congrès

Nacional d’ERC, i

per debatre el Pla de

Treball dels propers

tres anys.

La Secretaria de la Dona

sortint, Carme Porta, va fer

l'informe de la seva gestió al

capdavant de la Secretaria.

L’informe va ser aprovat per

l’Assemblea i va rebre una valoració

positiva per part de les

assistents. Algunes de les activitats

desenvolupades des

de la Secretaria han estat la

participació en el 1r Congrés

de Dones de Barcelona, el

1999, i el seguiment dels

acords de Beijing amb l’assistència

a l’assemblea de les

NNUU a Nova York, el 2000.

Durant aquest període s’ha

entrat a formar part del Consell

Nacional de Dones de Catalunya

i de la Xarxa de Dones

europea de la PDPE-ALE. Un

altre fet important ha estat la

participació de la Secretaria

nacional de la Dona d’ERC en

l’elaboració dels nous estatuts

del Consell Municipal de

Dones de Barcelona.

La nova secretària de la

Dona, Pilar Dellunde, va presentar

els seus objectius polítics:

augmentar el nombre de

dones militants, simpatitzants

i votants, aconseguir una major

presència de dones en els

diferents òrgans del partit,

avançant cap a la paritat, i una

participació més activa de dones

d’ERC en el moviment feminista

i en els col·lectius de

dones presents a les diferents

ciutats i pobles dels Països

Catalans.

Per assolir aquests objectius

es van presentar diferents

propostes, tant a nivell d’organització

interna del partit, d’imatge

i comunicació, com de

relacions amb altres associacions

i institucions. Entre

aquestes propostes trobem el

rellançament de l’Associació

de Regidores d’Esquerra Nacional,

la creació d’una pàgina

web, dins de la web nacional

d’ERC o l’organització de cursos

de formació específics. En

aquest sentit el dia 21 de juny

es farà una taula rodona sota

ERC present a la Rambla

per Sant Jordi

Víctor Alexandre signant exemplars del seu últim llibre.

Al seu costat Josep Anton Fernàndez.

El 23 d’abril, durant la diada

de Sant Jordi, ERC instal·là

un estand a la Rambla de Barcelona

per on hi passaren dirigents

i militants del partit que

han publicat recentment algun

llibre per tal de signar-ne

exemplars als compradors.

Jaume Fàbrega, Pere Meroño,

Eladi Crehuet, Carles

Bonet, Josep Huguet, Joan Ridao,

Jaume Renyer, Josep Anton

Fernàndez i Josep-Lluís

Carod-Rovira, hi passaren en

algun moment al llarg del dia.

També hi fou present el periodista

Víctor Alexandre que

La secretària de la Dona, Pilar Dellunde, presentant el seu Pla de treball a l’Assemblea Nacional

de la Dona d’ERC. Al seu costat la Mesa de l’Assemblea formada per Laia Castells, Dolors Martínez

i Laura Pelay.

va vendre més d’un centenar

d’exemplars dels seus dos

últims llibres, Despullant Espanya

i Jo no sóc espanyol.

Al llarg de tot el dia també

es distribuïren gratuïtament

més de dos-cents exemplars

de El cansament del catalanisme

de Toni Strubell, gràcies a

la donació que en féu l’autor.

L’estand a més de ser un

punt de venda de llibres va

permetre també la difusió de

divers material propagandístic

d’ERC, així com d’un miler d’exemplars

de la nostra publicació

esquerra nacional.

ÀNGEL RAMOS

el lema «Dona i Globalització»i

el 20 d’octubre una Jornada

sobre violència de gènere.

També està prevista la celebració

d’una Conferència Internacional,

en el marc de la

nostra participació en la recent

creada Xarxa de Dones

del PDPE-ALE.

Operatiu Nacional de la Dona

A l’Assemblea es va ratificar

el nou Operatiu Nacional

de la Dona, i van ser escollides

tres persones de l’Assemblea

per ser-ne membres.

Composen aquest òrgan de

treball, a més de la secretària

de la Dona Pilar Dellunde: Àngels

Coté, Joana Fernàndez,

Marina Garcia, Antònia de

Gràcia, Eva Martínez, Carme

Massot, Eulàlia Padrós, Susanna

Pérez, Rosalia Ramon,

Elisenda Romeu, Conxa Royo

i Pilar Vallugera.

El 28 d’abril, en el marc del

recinte de la Fira de Cornellà

de Llobregat, tingué lloc l’Homenatge

Nacional a Víctor

Torres, pocs dies després del

70è aniversari de la República.

En el decurs del sopar,

amb més de cinc-cents comensals,

prengueren la paraula

el president del Parlament

de Catalunya, Joan Rigol; el regidor

d’ERC a Cornellà, Joan

Tardà, el vicesecretari general

de Coordinació Interna i Acció

Electoral, Carmel Mòdol i el

secretari general d’ERC, Jo-

Un darrer punt important

en l’ordre del dia va ser l’aprovació

d’una resolució de

condemna del règim taliban i

de totes les forces fonamentalistes

del Afganistan. Amb

aquesta resolució les dones

d’ERC volen manifestar el seu

suport i solidaritat amb el poble

afganès en general i amb

les dones en particular, que

es veuen privades de tot tipus

de drets elementals, com ara

el dret al treball, a la sanitat o

a l’educació. Aquest manifest,

iniciativa del Operatiu Nacional

de la Dona, és una crida a

tota la militància d’ERC i a la

societat catalana, en general,

per participar en les accions

de solidaritat amb aquest poble,

organitzades per associacions

democràtiques que lluiten

pels drets humans i pels

drets de les dones com RAWA

i HAWCA.

Homenatge Nacional

a Víctor Torres

Joan Tardà, Carmel Mòdol, Josep-Lluís Carod-Rovira i Víctor Torres

en un moment de l’Homenatge.

sep-Lluís Carod-Rovira.

També s’hi distribuí un

opuscle que amb el títol Víctor

Torres. Raó i força, glossa la

trajectòria política del nostre

company.

El parlament del veterà dirigent

d’ERC fou molt emotiu ja

que passà revista a bona part

dels esdeveniments his-tòrics

que li ha tocat viure: la fundació

d’ERC, les seves arrels

familiars, el 6 d’octubre, la

Columna-Macià-Com-panys,

l’exili al costat del president

Irla o el retorn a Catalunya

entre d’altres.

MARTA MOLINA

ENRIC BOUISSY


CONGRÉS DELS DIPUTATS

Rebutjades definitivament les esmenes d’ERC al PHN,

que tira endavant amb el suport de CiU

El Pla Hidrològic Nacional i la llei de reforma

laboral han estat els dos temes estrella dels

darrers plens del Congrés dels Diputats en els

quals el PP ha aplicat el corró fruit de la seva

majoria absoluta.

El Congrés dels Diputats va

rebutjar definitivament, el 26

d’abril i amb els vots del PP,

CiU i Coalició Canària, 26 de

les 27 esmenes presentades

per ERC al Pla Hidrològic

Nacional (PHN).

Així mateix, el Congrés va

aprovar el dictamen de la ponència

del PHN, que incloïa

una esmena de variació del

Títol II introduïda per ERC i

serà debatut pel Senat per tornar

en ultima instància a la

Cambra baixa per a la seva

aprovació definitiva. El dictamen

va rebre els vots en contra

de tots els partits del Grup

Mixt, el PNV, el PSOE i IU, que

van criticar amb duresa un pla

que consideren «ecològicament

insostenible, socialment

rebutjat i científicament

suspès». Així mateix el diputat

d’ERC Joan Puigcercós, es va

mostrar molt crític amb el suport

de CiU al PHN, ja que «no

tenen cap argument seriós

per justificar-lo i no fan res

més que jugar a la ruleta russa

amb el Delta de l’Ebre, un

territori que si tiren endavant

les tesis del PP s’exposa a la

desertització».

En el decurs de la seva intervenció

davant del ple del

Congrés, Puigcercós va explicar

que les esmenes d’ERC es

dividien en quatre blocs. «En

el cas del primer, engloba tot

el que seria condicionar la llei

En el ple celebrat el 21 de

maig, la senadora Marta Cid

va formular una pregunta

sobre les mesures que planteja

adoptar el govern espanyol

per tal d’impedir les mutilacions

genitals rituals sofertes

per dones menors d’edat; àdhuc,

quan aquestes pràctiques

es realitzen a l’estranger,

aprofitant estades temporals

de les víctimes i de les seves

famílies.

En la seva intervenció,

Marta Cid, va fixar la posició

d’ERC i del grup parlamentari

de l’Entesa. «El compromís

per a eradicar aquesta forma

de violència contra la dona

obliga a subscriure totes les

iniciatives que afavoreixin la

desaparició d’aquestes pràctiques,

aquí i en d’altres països;

ja sigui amb la cooperació

internacional per intervenir

en aquells països on la se-

a la directiva marc de la UE,

en la qual prevalen tres conceptes

que aquesta llei deixa

de banda: estalvi, aprofitament

i reciclatge de l’aigua.

En segon lloc, és fonamental

definir el cabal ambiental, és

a dir, el cabal mínim que garanteixi

la vida de la fauna i la

flora tradicional». En referència

a aquest segon bloc, també

va parlar «del que podria

ser la trampa d’aquesta llei:

l’any 1995, al transvasament

Tajo-Segura, la llei definia

6m 3 /s al pas per Aranjuez, però

va ser un any de sequera

en què la pressió sobre el Govern

va fer reduir el cabal a

3m 3 /s . Qui ens assegura que

aquesta situació no es podria

repetir a l’Ebre?», Pel que fa

al tercer bloc d’esmenes presentades

per ERC, incidia en

la supressió dels transvasaments,

mentre que el quart es

concretava en una esmena de

caràcter social que defensava

«que els regants que es beneficiïn

del transvasament i utilitzin

mà d’obra irregular

(aquest és el còctel: aigua

des de fora i mà d’obra irregular

en condicions de semiesclavatge,

que garanteixen

un creixement desmesurat no

ecològic i no sostenible) siguin

suspesos per vida del

subministrament d’aigua dels

regs».

«L’aigua és un bé escàs i

va pràctica es justifica a l’empara

de la tradició cultural i/o

religiosa; ja sigui amb la implementació

de polítiques de

formació i informació dirigides

a les comunitats d’emigrants;

ja sigui facilitant la

mediació i actuació d’agents

socials, sanitaris i educatius

en els col·lectius afectats.

Però també pensem que s’ha

de contemplar la persecució

judicial fins i tot quan la pràctica

de la mutilació genital ritual

de nenes i adolescents

es realitzi fora del territori

espanyol. L’extraterritorialitat

jurídica en aquest cas és

una qüestió de drets humans.

Només així garantirem el

compliment dels nostres compromisos».

La resposta del ministre

de treball i afers socials,

Juan Carlos Aparicio, del

que depèn l’Instituto de la Mujer,

va ser més aviat evasiva.

les conques hidrogràfiques

són tancades i no es poden

transvasar. Per aquest motiu,

pensem que cada conca ha

de ser autosuficient, i entenem

que aquesta llei, que

consagra un model sostingut

d’economia i d’aigua, no tindrà

continuïtat, perquè o vostès

mateixos s’adonaran que

no té sentit tirar-la endavant

o arribarà un altre govern que

haurà de desfer tot el que

vostès han fet malament», va

sentenciar Joan Puigcercós

adreçant-se al ministre de Medi

Ambient, Jaume Matas.

Reforma laboral

D’altra banda, en el ple

que es va dur a terme el 17 de

maig, el Congrés va aprovar el

projecte de llei de mesures

urgents de reforma del mercat

de treball, també anomenat

«de reforma laboral». ERC va

votar-hi en contra en considerar

que «en els contractes de

formació es ressuscita el contracte

deixalla, amb l’ampliació

dels contractes a una sèrie

de col·lectius que no hi tenen

res a veure, amb la introducció

de contractes amb

una retribució ínfima, moltes

vegades per sota del salari

mínim interprofessional, i

amb l’eliminació de la prestació

per als aturats o la reducció

de la cotització a càrrec

de l’empresari». Així mateix,

Joan Puigcercós va advertir

que «amb la desregularització

del contracte a temps parcial,

la diferència amb el contracte

a temps complet es

farà evident amb una retribució

més petita i l’eliminació

Tot i considerar l’ablació com

una pràctica absolutament rebutjable,

va remarcar que no

és necessari donar instruccions

específiques al ministeri

fiscal atès que es tracta d’un

delicte perseguible d’ofici, ni

tampoc modificar la llei penal.

A més, va supeditar la persecució

dels delictes comesos

en tercers països a l’adopció

prèvia de tractats internacionals.

En aquest sentit, Carme

Porta, vicesecretaria general

d’ERC de Polítiques per a la

Igualtat d’oportunitats està

impulsant un seguit d’iniciatives

parlamentàries per tal de

reformar el marc legal vigent i,

alhora, sensibilitzar els col·lectius

afectats.

Patrimoni de la Humanitat

i marc competencial

En la seva estratègia adre-

de la majoria dels drets laborals.

Per tant, no seria gens

desencertat qualificar aquest

contracte laboral de contracte

de plena disponibilitat del

treballador envers l’empresari».

En la mateixa línia, el diputat

d’ERC va afirmar que «es

detecta un cinisme absolut

en la justificació del contracte

quan des del Govern s’afirma

que servirà perquè les

dones i els joves puguin compatibilitzar

el treball amb

altres ocupacions. Jo, en canvi,

faré l’esforç de dir les coses

pel seu nom: el resultat

serà l’ampliació de supòsits

de precarització de mà d’obra».

Un altre punt pel qual

ERC va votar en contra del projecte

de llei de reforma laboral

va ser la introducció d’una

nova causa d’acomiadament,

que afectarà una part de treballadors

de les empreses

contractistes d’obres de les

administracions. A més, va

subratllar que «també ens

oposem a aquest projecte de

llei perquè, mitjançant el contracte

de foment per a la contractació

indefinida, s’aconseguirà

una ampliació de

nous col·lectius de treballadors

de la modalitat d’acomiadament

improcedent, amb

indemnitzacions de 30 dies

per any treballat». Finalment,

va afegir que «per si fos poc

afegeixen una modalitat de

contracte temporal denominat

contracte d’inserció, com

si ja no n’hi haguessin prou».

Per acabar Puigcercós va pronosticar

que «el Govern del PP

continuarà utilitzant o mani-

çada al buidatge competencial

de les comunitats autònomes

a favor de l’administració central,

el PP va presentar una

moció demanant la integració

dels trenta-set espais declarats

Patrimoni de la Humanitat

per la UNESCO en programes

de planificació general elaborats

pel govern espanyol. Hom

pretenia que les funcions d’identificació,

protecció, conservació

i revalorització dels bens

culturals i naturals declarats

Patrimoni de la Humanitat

(com el romànic de la vall de

Boí, la ciutat romana de Tarraco

o el palmerar d’Elx, entre

d’altres) fossin exercides per

l’Estat.

En l’esmena de substitució

presentada per l’Entesa s’exigia

l’estricte sotmetiment del

govern central al marc jurídic,

que reserva a les comunitats

autònomes les competències

exclusives en patrimoni històric,

artístic, monumental, arquitectònic

i arqueològic, així

com la transferència dels recursos

financers prevists per

a aquestes actuacions a les

comunitats autònomes, d’a-

pulant les macroxifres de treball

tot emparant-se en els

creadors d’opinió econòmica,

i continuarà sense debatre en

cord amb la doctrina del Tribunal

Constitucional. «El Grup

Popular no pot invocar que,

atès que l’Estat és responsable

davant organismes internacionals

com la UNESCO, ha

de ser l’administració central

la competent d’aquest patrimoni».

«Si l’Estat vol afavorir

les comunitats autònomes en

matèria de competències exclusives

—manifestà també

Carles Bonet—, el que ha de

fer és subvencionar-les i no

pretendre recuperar les competències».

La moció final modifica de

manera substancial la presentada

inicialment: insisteix en

el respecte al marc competencial

vigent i condiciona les actuacions

del govern en relació

a bens declarats Patrimoni de

la Humanitat a un acord previ

de coordinació i col·laboració

amb les comunitats autònomes

i les administracions locals

afectades.

Pla Hidrològic Nacional

Properament, Marta Cid

serà l’encarregada defensar al

Senat les esmenes d’ERC pre-

profunditat els problemes de

seguretat laboral i de la lluita

contra la precarització i la

temporalitat».

ERC demana al govern espanyol accions més enèrgiques

per impedir les mutilacions genitals

Dos han estat els temes que han centrat el treball del senador i la

senadora d’ERC a l’Entesa Catalana de Progrés, Carles Bonet i Marta

Cid, durant el darrer ple: les mutilacions genitals rituals sofertes per

dones menors d’edat i els espais declarats Patrimoni de la Humanitat

per la UNESCO.

LUÍS MAGAN / EL PAÍS

José Antonio Labordeta (CHA), Guillerme Vázquez (BNG) i Joan Puigcercós

esperant el seu torn d’intervenció.

SENAT

sentades al Pla Hidrològic Nacional.

ERC defensa, entre

d’altres aspectes, la supressió

total dels transvasaments,

i per tant Carles Bonet i Marta

Cid, no recolzaran algunes

esmenes del PSOE, utilitzant

la llibertat del vot del que disposen

els membres del grup

parlamentari de l’Entesa.

D’altra banda, després

d’una interpel·lació prèvia sobre

mesures per a millorar l’eficàcia

en l’ús de l’aigua a la

agricultura, l’Entesa ha aconseguit

aprovar un compromís

perquè el Senat, en la seva

condició de cambra territorial,

realitzi el debat del pla estatal

de regadius durant el propi període

de sessions. La condició

imposada pel PP és que

aquest debat es realitzi a la

comissió d’agricultura. L’Entesa

entén que s’ha de celebrar

en el marc de la comissió general

de comunitats autònomes,

però el PP, tal com va fer

la mateixa setmana amb una

altra petició de debat sobre el

PHN, vol evitar donar protagonisme

a la Comissió General

de Comunitats Autònomes.

MAIG - JUNY 2001 ESQUERRA NACIONAL 7


PARLAMENT DE CATALUNYA

A instàncies d’ERC, el Govern haurà

de fer un estudi per determinar la

necessitat de mà d’obra a Catalunya

La Comissió de Política Social

del Parlament va aprovar

per unanimitat, el 23 de maig,

una proposició no de llei, presentada

pel portaveu del Grup

Parlamentari d’ERC, Josep Huguet,

per determinar la necessitat

de mà d’obra existent a

Catalunya.

El Govern haurà de realitzar

un estudi, durant el 2001,

en col·laboració amb patronals

i sindicats, que avaluï la

necessitat de mà d’obra per

cadascun dels sectors productius,

per territori i per tipus de

qualificació professional demandada.

Aquest estudi també

haurà d’incloure una anàlisi

detallada de la situació dels

treballadors i treballadores catalans

per tal de conèixer

aquells que es troben en situació

de subocupació o de

precarietat laboral.

A més, el Govern haurà de

S’aprova una proposició d’ERC sobre la cobertura

dels telèfons mòbils en àrees rurals

Josep Huguet va veure

aprovada una proposició no de

llei sobre la cobertura dels

serveis de telefonia mòbil,

que va ser votada, el 9 de

maig, un cop es va consensuar

amb el grup de CiU.

La proposició insta el govern

de la Generalitat a reforçar

les gestions necessàries

davant de les companyies de

telefonia mòbil per tal que tots

els municipis de Catalunya superiors

als cent habitants tinguin

al llarg de l’any 2001 accés

al servei d’aquestes en el

conjunt del terme municipal,

així com a prioritzar en la recepció

de la telefonia mòbil

8

ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001

fer el possible perquè la demanda

detectada per aquest

estudi sigui assumida per

l’Estat com a flux possible i

necessari d’immigració a Catalunya

a l’hora d’arribar a

convenis internacionals sobre

el tema.

D’altra banda, la proposta

aprovada insta el Govern a

oferir als treballadors estrangers

que hagin de ser contractats

a Catalunya la informació

i la formació necessària perquè

puguin conèixer els seus

drets i deures, l’entorn sòciolaboral

i la llengua del país

d’acollida, és a dir, el català.

Huguet va explicar que

«aquesta informació i formació

mínimes facilitaran la integració

social i cultural dels

immigrants, i permetrà evitar

l’actuació de les màfies», i va

posar l’exemple de països

com Holanda o els Estats

El Parlament aprova per unanimitat

autoritzar l’ús terapèutic del cannabis

El cannabis: una ajuda a les teràpies contra el càncer.

El 25 d’abril el Parlament

va viure una fita històrica: l’aprovació

per unanimitat, en la

Comissió de Política Social,

d’una iniciativa conjunta de

tots els grups parlamentaris

per legalitzar el cannabis amb

finalitats terapèutiques.

La proposta tenia l’origen

en una iniciativa presentada

per ERC la passada legislatura,

que en aquell moment va

ser rebutjada. Arran d’això,

tots els grups van començar a

buscar el consens per poder

presentar al Parlament una

proposta conjunta en aquest

sentit, recollint la reivindicació

del grup de dones Àgata, que

des de fa anys ha dut a terme

una tasca de sensibilització

per defensar l’ús de la marihuana

per alleujar les nàusees,

el dolor, la inapetència alimentària

o l’ansietat que provoca

el tractament de la quimioteràpia

en les persones

malaltes de càncer.

aquells municipis que en els

darrers anys s’han vist afectats

per catàstrofes naturals

fruit del foc o de l’aigua.

Huguet va explicar en defensa

de la seva proposta,

que les circumstàncies extraordinàries

climatològiques viscudes

al Bages en els passats

aiguats del 10 de juny han posat

en evidència, com en casos

anteriors els incendis, la

diferència de serveis que alguns

pobles rurals encara han

de patir. «Per aquesta raó, en

casos de catàstrofes naturals

—continua Huguet— l’absència

de cobertura per la telefonia

mòbil mostra la seva inci-

Per facilitar la integració i evitar l’actuació de les màfies, ERC vol

que els treballadors immigrants siguin contractats en origen.

Units, que faciliten als treballadors

immigrants la informació

i la formació suficient perquè

no arribin sense tenir coneixement

de la situació.

La proposta inicial d’ERC

pretenia facilitar la contractació

de treballadors immigrants

La proposta aprovada insta

el Govern a fer les gestions

necessàries davant les diferents

administracions perquè

s’autoritzi l’ús terapèutic del

cannabis. I aquesta demanda

ja ha tingut ressò perquè pocs

dies després de l’aprovació de

la proposta el Ministeri de Sanitat

ha autoritzat un fàrmac

derivat del cannabis, la nabilona,

per alleujar els efectes de

la quimioteràpia.

Ernest Benach, que va ser

un dels impulsors de la proposta,

va manifestar que «ens

hem de felicitar del pas endavant

que suposa l’aprovació

d’aquesta proposta. Hi ha estudis

científics i clínics sobre

les possibilitats mèdiques del

cannabis, però la situació d’illegalitat

en què es troba impedeix

que els beneficis del

seu ús puguin ser una opció a

l’abast de tothom, i només

una minoria privilegiada i ben

informada pot aprofitar el recurs

terapèutic que representa».

El diputat d’ERC va remarcar

en la seva intervenció al

dència en la vida quotidiana

dels ciutadans, ja que un servei

bàsic per la seguretat

com les comunicacions telefòniques

són habitualment

afectades».

En aquest sentit, el diputat

d’ERC ha declarat en relació a

les infraestructures de comunicació

a les zones rurals, que

«avui dia, la demanda de cobertura

d’aquest servei per a

tot el territori no és un caprici

sinó la voluntat de preservar

l’equilibri territorial i la no

discriminació dels ciutadans

pel que fa a serveis que són

una condició bàsica de la qualitat

de vida».

en els seus països d’origen, a

través de la creació de delegacions

del Servei d’Ocupació

de Catalunya en aquests països,

però aquest punt es va

derivar a la ponència que ha

d’elaborar la llei d’aquest organisme.

Parlament que «la realitat va

per davant de les lleis, ja que

són molts els i les pacients

que actualment estan prenent

marihuana, i molts els

metges que en recepten». Benach

va instar la Generalitat a

«ser valenta i a superar la legalitat,

i que això faci possible

que els oncòlegs receptin

marihuana».

Des de temps antics s’han

utilitzat certes plantes i els

seus derivats per lluitar contra

el dolor i per obtenir benestar

en determinades situacions

adverses amb finalitats mèdiques,

entre les quals hi ha el

cannabis, que fa milers d’anys

que es cultiva en diferents regions

del planeta i que se’n

coneixen les propietats terapèutiques.

Els darrers anys,

diverses investigacions han

posat de manifest la seva eficàcia

com a medicament en

diferents patologies. Per tant,

la legalització d’aquesta

substància és un gran avenç

per millorar les condicions de

vida de les persones que pateixen

aquestes malalties.

ERC aconsegueix que el Parlament recorri

la suspensió de l’impost de grans superfícies

La moció d’ERC, aprovada

el 17 de maig amb el vot favorable

de tots els grups, excepte

el PP, constata que «els perjudicis

que la suspensió de

l’impost de grans superfícies»

impulsada pel govern espanyol

contra la mesura de la Generalitat

«comporta per al

desenvolupament del pla de

dinamització del comerç urbà»,

i insta el Govern de la Generalitat

a interposar un recurs

davant del Tribunal Constitucional

contra la suspensió

esmentada.

Donat que el govern espanyol

va recórrer la llei catalana

—pactada entre ERC i CiU—

El Ple aprova una moció

d’ERC per prioritzar

els generadors eòlics

com a energia alternativa

La moció aprovada el 17

de maig, impulsada per Xavier

Vendrell i que prèviament

havia estat consensuada amb

la resta de grups d’esquerra

de la cambra, demana al Govern

de la Generalitat una moratòria

en la implantació de

grans instal·lacions generadores

d’energia fins que no s’hagi

articulat una planificació

energètica global, i en aquesta

línia, insta el Govern a impulsar

l’energia eòlica a Catalunya

com un dels principals

sistemes de producció energètica

en el futur, a través del

Pla Director d’Energies Renovables

que preveu el Pla

d’Energia de Catalunya, Horitzó

2010.

Amb l’objectiu citat, el Govern

haurà d’elaborar un Mapa

de Vents, els més complet i

precís possible pel que fa a

les mesures de la velocitat del

vent en el territori. A més,

haurà de regular la densitat i

la potència instal·lada dels

Parcs Eòlics excloent, en tots

els casos, els Parcs Naturals,

Nacionals i zones ZEPA, actuals

i futurs, així com a les

zones PEIN, on la instal·lació

dels Parcs Eòlics sigui incompatible

amb la preservació del

patrimoni natural, paisatgístic

i cultural del territori.

En aquest sentit, el Govern

haurà de fer prioritari el desplegament

distribuït pel territori

dels aerogeneradors, aprofitant

en l’àmbit municipal

aquelles zones destinades a

polígons industrials i altres infraestructures

susceptibles de

consumir l’energia generada.

La moció també insta el Govern

a promoure l’aprofitament,

com a font d’energia

elèctrica o com a biocombustible,

del gas metà que es produeix

en determinades installacions.

Així, caldrà elaborar

un estudi que avaluï la viabilitat

d’aprofitar el metà que es

forma en els abocadors de

residus sòlids urbans a les

EDAR i a les foses de purins.

El Govern també haurà de planificar

el desenvolupament de

les instal·lacions d’aprofitament

de gas metà que s’hagin

davant del Tribunal Constitucional,

el text de la moció també

constata que darrere la

presentació del recurs hi ha

una posició política del Govern

central contrària a què la Generalitat

exerceixi autònomament

les competències fiscals

i tributàries que li corresponen

tant constitucionalment com

estatutàriament.

El diputat Pere Vigo va explicar

que un altre punt del

text presentat insta el Govern

de la Generalitat a introduir en

el Pla Territorial Sectorial de

Comerç (PTSEC) una limitació

del creixement de l'oferta comercial,

mesurada en superfí-

L’energia eòlica és una

de les energies del futur.

analitzat com a viables.

El text aprovat també insta

a negociar amb el govern

espanyol perquè en el procés

anunciat de renovació dels estudis

de Formació professional,

es prevegi la inclusió de

les famílies professionals de

manteniment i instal·lació de

fonts d'energia netes i renovables.

A més, també s’insta el

Govern a introduir de forma

prioritària en el Pla de Recerca

de Catalunya, les investigacions

de fonts d'energia netes

i renovables i l'estalvi i l'ús eficient

de l'energia.

Un altre punt de la moció

obliga el Govern a garantir la

participació de l’Administració

Local en el procés de decisió

de l’emplaçament i de la instal·lació,

així com en la gestió

de les Centrals de Producció

de l’Energia que hi hagi en el

seu municipi. En aquest sentit,

l’executiu català haurà d’elaborar

un reglament marc que

pugui facilitar la signatura

d’un contracte entre les empreses

i els municipis afectats

directament o indirecta, i haurà

de promoure que els ens locals

puguin participar en

aquestes centrals amb un percentatge

del capital.

Per últim, la moció insta el

Govern a cercar fórmules per

tal que els municipis petits de

zones deprimides que no poden

acollir instal·lacions a

causa de l’elevat interès natural

o paisatgístic del seu entorn,

rebin compensacions per

a la preservació d’aquests valors.

cie de venda, que es pugui

generar com a resultat de l'aplicació

de les excepcions contemplades

en l'article 8.2 de

la Llei recorreguda per Madrid.

Així mateix, la moció també

insta la Generalitat a introduir

les mesures efectives necessàries,

a través del Servei de

competència en la distribució

comercial a Catalunya, creat

en la disposició addicional

segona de la Llei 17/2000

per a garantir que no es generaran

o ampliaran posicions

de domini en el mercat com a

conseqüència de l'aplicació de

la disposició transitòria segona

de l’esmentada Llei.


Després de les protestes

de CiU i d’uns moments d’incertesa,

el president del

Parlament, Joan Rigol, va decidir

donar per vàlida la votació.

I no és d’estranyar el nerviosisme

que es va viure en

les files convergents a causa

de la importància del contingut

de la moció. Instants després

de l’aprovació, la consellera

d’Ensenyament, Carme

Laura Gil, es va mostrar molt

enfadada i fins i tot contrària a

complir la resolució adoptada

pel Parlament, en una nova

mostra del menyspreu del

Govern cap als mandats de la

Cambra.

L’impulsor de la iniciativa,

el diputat Josep Bargalló, va

manifestar la seva satisfacció

perquè «a partir d’ara Ensenyament

haurà de rectificar

en la doble política de tracte

entre l'escola pública i l'escola

privada, i haurà de revisar

el decret de matriculació, els

concerts educatius, i haurà

de definir la coeducació com

un valor fonamental de la missió

social de l'educació».

Efectivament, la proposta

aprovada fa referència, en primer

lloc, al decret de matriculació,

i insta la Generalitat a

presentar, per al curs escolar

2002-2003, un decret que

estableixi el règim d'admissió

d'alumnes als centres docents

sostinguts amb fons públics,

a partir del consens

amb els agents socials i les

institucions implicades, que

es fonamenti en la igualtat en

l'accés a l'educació i que reculli

les recomanacions del

Consell Escolar de Catalunya.

Entre el conjunt d’aspectes

que haurà de contemplar el

nou decret, hi ha estendre les

Comissions d'escolarització

arreu del territori, ampliar-les

durant tot el curs escolar i

augmentar-ne les competències.

A més, també s’haurà de

fer reserva de places a totes

les zones escolars i a tots els

centres sostinguts amb fons

públics i durant tot el curs

escolar per als alumnes amb

necessitats educatives especials

o d'incorporació tardana.

L’administració haurà de garantir

la participació de l'administració

local i de la comunitat

educativa en tot el procés,

i haurà de crear oficines o

punts d'informació i de recollida

de preinscripcions.

La segona part de la moció

fa referència als concerts educatius

que tanta polèmica han

generat els darrers mesos.

Segons el text aprovat, el

Govern haurà de revisar els

criteris de la Resolució de 6

de març de 2001, de modificació

i renovació de determinats

concerts educatius de

centres docents privats, així

com els criteris d'aplicació global

dels concerts educatius

perquè es retirin o no es renovin

els concerts a aquells centres

privats que incompleixin

la gratuïtat de l'ensenyament,

que obliguin al pagament estable

o fix de quotes per a la

docència o per a fundacions i

que mantinguin criteris de

segregació o discriminació per

raó de gènere, raça, ètnia o

condició social.

A més, la Generalitat haurà

de realitzar auditories externes

de gestió de tots els centres

concertats, per controlar

l’adequació de la política de

PARLAMENT DE CATALUNYA

A instàncies d’ERC, el govern haurà de revisar

els concerts educatius i auditar els centres concertats

L’aprovació, el 19 d’abril, de la proposta de Josep

Bargalló va tenir polèmica inclosa, ja que

la majoria de sempre es va veure alterada

quan quatre diputats de CiU no van manipular

bé el mecanisme de vot i la moció va quedar

amb el resultat 67 vots dels partits d’esquerra

contra 64 del bloc CiU-PP.

S’aprova la creació d’un àmbit propi

de planificació per a l’Alt Pirineu

El Ple va aprovar per unanimitat

les proposicions de llei

presentades pels grups

d’ERC, IC-V, PSC-CpC i PP en

el sentit de modificar el Pla

Territorial General de Catalunya

per tal de reconèixer les

comarques de l’Alt Pirineu

com un àmbit funcional de planificació

propi.

Aquesta nova àrea agruparà

les comarques pirinenques

d’Alta Ribagorça, Alt Urgell,

Cerdanya, Pallars Jussà, Pa-

OPINIÓ

llars Sobirà i Vall d’Aran, i se

sumarà a les sis demarcacions

ja existents: Àmbit Metropolità

de Barcelona, Comarques

Gironines, Camp de

Tarragona, Terres de l’Ebre,

Ponent i Comarques Centrals.

El diputat Jordi Ausàs va

qualificar l’acord de la cambra

legislativa catalana com a

«històric», després que CiU

s’hagi oposat sistemàticament

al llarg de diferents legislatures

a incloure l’Alt Piri-

La universitat del PP:

menys pública, més espanyola

JOSEP BARGALLÓ

DIPUTAT PER TARRAGONA

El proppassat 7 de

maig, la ministra Pilar

del Castillo presentava,

a correcuita,

l’Avantprojecte de Llei

Orgànica d’Universitats,

amb la voluntat que sigui

aprovada més depressa encara

i aprofitant l’avinentesa

que ara ve l’estiu. La comunitat

universitària, des de la

gran majoria de rectors i

claustres d’arreu de l’Estat

fins als sindicats de professorat,

alumnat i personal no docent,

ha mostrat la seva ferma

oposició a un projecte

que, en paraules de la Declaració

dels rectors catalans,

«respira desconfiança cap a la

Universitat pública».

És, certament, una proposta

reaccionària i conservadora,

limitadora de la representativitat

democràtica en

els òrgans de govern, involucionista

pel que fa a l’accés a

la Universitat —tant d’alumnes

com de professors—, que

pretén instaurar un model uniformitzador

i centralitzat, que

prioritza les privades, i

que, en definitiva, no

soluciona els problemes

actuals: ni tan

sols parla del finançament

universitari i perpetua

les condicions laborals

denigrants del professorat

més jove i del personal

investigador, a més d’ignorar

l’espai universitari europeu en

construcció. La proposta, per

acabar-ho d’adobar, lamina

conscientment tant l’autonomia

universitària com les pròpies

competències de les comunitats

autònomes, que,

des de l’aprovació de l’encara

vigent Llei de Reforma Universitària

—el 1983, el mes d’agost

per ser més exactes, que

el PSOE també va mantenir la

tradició de fer aprovar les lleis

educatives l’estiu— han anat

augmentant el seu abast competencial

i de gestió en la matèria.

L’Avantprojecte manté tics

tan antidemocràtics que, en

ponderar els vots a l’hora

neu en un àmbit específic propi

dins el Pla Territorial.

Com va explicar Ausàs en

la defensa de la seva proposició

de llei «la creació de l’àmbit

de planificació de l’Alt Pirineu,

deslligat del de Ponent i

del de les Comarques Centrals,

en el cas de la Cerdanya,

es justifica sobradament,

per bé que parlem

d’una àrea socioeconòmica

homogènia amb una problemàtica

específica».

d’escollir rector —és a dir, no

valdrà el mateix el vot d’un

catedràtic que el d’un interí i

aquest tampoc serà igual al

d’un alumne—, pot donar-se

el cas, ni que sigui buscant

l’exemple més extrem, que sigui

nomenat un candidat que

ha obtingut 2.000 vots —dels

estaments més «valorats»— i

sigui rebutjat un segon que

n’hagi tingut 12.000 —dels

menys. D’això en deien abans

«democràcia vertical».

En definitiva, una aposta

per una universitat menys pública,

menys democràtica,

més elitista i més espanyola.

I, per tant, de menys qualitat.

Per això, des d’ERC, ens hi

oposarem, al Congrés i al Senat,

de manera contundent. I,

si s’arriba a aprovar —la majoria

absolutista del PP pot

passar pel damunt de la unànime

resposta universitària—,

demanarem, des del Parlament

de Catalunya, que la Generalitat

hi interposi recurs de

constitucionalitat.

ERC aposta per una escola pública de qualitat.

La Comissió de Política

Social del Parlament va aprovar

el 25 d’abril una proposició

no de llei de la diputada

Carme Porta sobre el suport

als nuclis familiars monoparentals,

en què es proposen

un seguit de mesures per

aconseguir millorar les condicions

socials d’aquest tipus

de famílies al nostre país.

La iniciativa insta el Govern

de la Generalitat a presentar

en el termini d’un any un estu-

di sobre la situació i les

necessitats de les famílies

monoparentals a Catalunya,

aquelles que depenen d’un sol

cap de família, amb una especial

incidència en matèria de

serveis socials.

Carme Porta va posar de

manifest que «els nuclis familiars

monoparentals es troben

amb dificultats afegides per

poder viure normalment. Per

exemple, en l’àmbit domèstic

no poden repartir les tasques

cada centre en relació als

objectius definits pel concert

educatiu: procés de preinscripció

i d’inscripció definitiva,

la vinculació del centre amb el

territori o zona vinculada, l’estat

de les infraestructures del

centre... El Govern haurà de

presentar les conclusions en

el termini d’un any, i haurà de

contrastar la informació obtinguda

per l’auditoria amb els

informes de la inspecció en

relació als mateixos aspectes

i les decisions preses pel

Departament.

Aprovades, a proposta d’ERC,

mesures en suport a les famílies monoparentals

OPINIÓ

La Generalitat,

una esplèndida menjadora

JOAN RIDAO

DIPUTAT PER BARCELONA

Darrerament s’observa

una creixent politització

de l’administració

de la Generalitat

i un desplaçament

del centre polític del Parlament

i de diferents instàncies

del Govern cap a l’Administració.

Aquest fet ha acabat

creant una èlit política,

amb un alt grau de fidelitat

amb els partits de govern,

amb una gran capacitat de decisió

i una molt pobra opinió

del Parlament i dels seus instruments

de control. Només

cal veure l’incompliment sistemàtic

de les resolucions i el

retard morós en atendre les

demandes d’informació parlamentàries.

Tanmateix, aquest no és

l’únic problema que té la nostra

Administració: La seva estructura,

còpia del model napoleònic

de l’Estat, apareix

com un sistema burocràticinstitucional

centralitzat, amb

una estructura departamental

sectorialitzada, excessivament

compartimentada, poc

transversal i poc articulada

sobre la base d’objectius

concrets. I

aquí no acaba tot; Hi

ha massa nivells político-administratius,

una inflació d’alts càrrecs

i una proliferació d’assessors

per metre quadrat que espanta...

En el primer dels casos, el

nombre d’alts càrrecs ha passat

de 130 (1992-1999) als

157 actuals, un 20,77% més,

i tot això amb idèntic nivell

competencial. L’evolució del

nombre d’eventuals i assessors,

202 actualment, és més

desconcertant, si cap. Després

de 5 anys de l’aprovació

d’un Acord de Govern en

aquest sentit, mai no s’ha fet

pública la relació de llocs de

treball i la majoria de conselleries

tenen més dotacions

que les set taxades per cadascun

dels quinze departaments,

entre els que destaquen

Presidéncia i Cultura

amb 38 i 29 respectivament.

de la llar i la cura dels altres,

fet que dificulta l’accés al treball

remunerat».

A Catalunya, el 1996, el

nombre de famílies monoparentals

a càrrec de mares soles

era de 156.185 i a càrrec

de pares sols 40.887. El

1999 hi havia una mitjana del

18’4% de naixements fora del

matrimoni i la població vídua

representava un 13’7% de la

societat catalana (un 11’1%

són dones).

El descontrol arriba al punt

que el delegat de la Generalitat

a Madrid cobra més que

Pujol, i la secretària d’aquest

més que un conseller. Els

eventuals s’han pujat el sou

un 5% de mitja, mentre els

funcionaris només poden ferho

un 2% i l’impacte pressupostari

és de uns 1.600

milions de pessetes a l’any.

Conclusió: El Govern incompleix

la normativa i el

nombre va a l’alça (un 13%

més que el 2000) i s’erigeixen

en una peça més de la

creixent politització de l’Administració,

un signe de desconfiança

i menyspreu pel col·lectiu

de funcionaris. En molts

dels casos, els assessors

existeixen per resoldre situacions

personals i escapolir-se

de la rigidesa en l’accés a la

funció pública, fent els llocs i

les retribucions a mida del

seu beneficiari. Autèntiques

canongíes i recessos daurats

que hem d’acabar pagant tots

els contribuents.

Així no anem bé.

MAIG - JUNY 2001 ESQUERRA NACIONAL 9


ENTREVISTA

Víctor Torres

(Lleida, 1915)

Llicenciat en Dret per la UB.

Durant la Guerra Civil fou primer

milicià de la columna Macià-

Companys, i després comissari

polític de l’exèrcit republicà.

A l’exili treballà en diversos oficis

manuals (veremador,

transportista, pintor...)

Del 1948 al 1954, a París, fou

secretari general de la

Presidència de la Generalitat,

en el mandat del president

Josep Irla.

Diputat d’ERC al Parlament de

Catalunya del 1980 al 1988 i

senador en representació del

Parlament de Catalunya.

Durant els darrers anys han estat

nombrosos els reconeixements

per part d’entitats i institucions

cap a la seva persona: Creu de

Sant Jordi de la Generalitat, Premi

al Compromís Rafael Campalans,

Medalla d’Or de la ciutat de

Lleida...

10

ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001

ÀNGEL RAMOS

El vostre pare Humbert

Torres i el vostre oncle Alfred

Perenya, van ser dos dels fundadors

de Joventut Republicana

de Lleida (JRL) una entitat

vital per entendre la política a

Ponent...

A començament de segle

Lleida era allò que se’n diu

una ciutat provinciana dominada

per l’Església. Hi van haver

dues entitats que van revolucionar

la situació: el Liceu Escolar,

un centre d’ensenyament

de batxillerat i la JRL.

Estaven a tocar. El Liceu Escolar

era una entitat que entre

altres misions va tenir el de

plantar cara a l’ensenyament

religiós que ho dominava tot a

Lleida: els escolapis, els jesuites,

els franciscans, els maristes…

Perquè l’escola de l’Estat

era una cosa insignificant i

vergonyosa. I el Liceu Escolar,

una escola neutral, sense fonament

religiós, va ser modèlica.

El president d’aquella en-

Víctor Torres

«Tarradellas era un tanc,

un animal polític»

Víctor Torres, acaba de rebre l’homenatge d’ERC, la seva organització de sempre,

per tota una vida de combat polític.

És, doncs, un bon moment per repassar les arrels polítiques familiars, la participació

a la columna Macià-Companys durant la Guerra Civil, l’exili, la reconstrucció d’ERC

als anys 70... entre alguns dels fets més significatius de la seva dilatada experiència vital.

titat era don Frederic Godàs

que també va ser president de

JRL, i el meu pare quan es va

morir Fredreric Godàs va ser

director del Liceu Escolar. Hi

havia una interpenetració entre

les dues entitats que va fer

que Lleida es tragués una mica

les puces de sobre. Després

s’afegiren el fenomen

Francesc Macià i el fenomen

de l’Associació Escolar Republicana

de Barcelona, una entitat

d’estudiants fundada per

Francesc Layret, Humbert Torres,

Alfred Perenya, Pere

Mias... Quan el meu pare i

l’oncle tornen d’estudiar de

Barcelona cap a Lleida planten

cara als capellans, als carlins

i als tradicionalistes.

I el vostre oncle va començar

a ocupar responsabilitats

polítiques...

L’avi matern Manuel Perenya

ja fou el primer diputat

republicà de Lleida, el 1903. I

el seu fill i oncle meu, Alfred

Perenya, fou diputat provincial

des del 1908 i membre del

Consell Permanent de la Mancomunitat,

el 1914. I fou l’ànima

de JRL. Era un home molt

afable, molt dialogant, molt

carinyós i molt tossut. Era un

realitzador, un home de carreteres,

d’escoles, que tocava

de peus de terra.

I el vostre pare...

El 1917 va ser escollit alcalde

de Lleida, el primer per

elecció popular indirecta. Després

va ser diputat a les Corts

espanyoles i més tard al Parlament

de Catalunya. El meu pare

era més aviat un teòric, un

ideòleg del republicanisme,

del nacionalisme… Però tenia

un problema físic que era la

sordesa. Al Parlament de Catalunya

i al Congrés de Diputats

tenia uns companys que li

escrivien uns esquemes del

que deien els seus contraopinants.

Al Parlament de Catalunya

li feia en Joan Sauret, un

home molt llest que en quatre

pinzellades li preparava la rèplica.

I a Madrid igual, hi havia

en Palacín, l’Estadella, en Pe-

re Coromines...

Amb aquest ambient estaveu

predestinat a la política...

Per força. L’oci, també el

fèiem a la JRL. Els dissabtes a

la tarda i els diumenges anàvem

a ballar al Casal. Al camp

de futbol de JRL, l’actual de la

UE Lleida, jo hi he jugat de porter

de l’equip de JRL. I jugàvem

al tennis i anaven a banyar-nos

a la piscina i al velòdrom...

La nostra vida tant des

del punt de vista ideològic

com del temps d’esbarjo girava

al voltant d’això. Quan anàvem

a fer esport o a ballar

amb les mosses o als aplecs

del pobles als quals ens convidaven

els amics dels casals

republicans... A les Borges

Blanques, per exemple, hi

havia la festa major dels carlins

i la dels republicans. La

força de JRL es va escampar

per tots els pobles. Encara

avui en dia la gent se’n recorda

de JRL.

El 6 d’octubre de 1934 el

vàreu viure intensament...

AGUSTÍ SÀNCHEZ

El meu pare, amb Tarradellas,

Pi i Sunyer... hi estaven

en contra. I els macianistes a

favor. Jo llavors era de les

JEREC i la proclama d’en Companys

em va emocionar. Després

de sopar me’n vaig anar

al Casal de JRL sortint de puntetes

de casa. I del Casal a la

Diputació a on hi havia molta

excitació esperant que donessin

consignes des de Barcelona.

I a les tres de la matinada

ens diuen que els militars estan

baixant pel carrer Cavallers

amb la baioneta calada.

Cap a casa amb la cua entre

cames. M’esperava el meu

germà Màrius. Jo portava la

pistola al cinto i em va dir:

«deixa això desgraciat, veste’n

a dormir». Va agafar la pistola,

i la va tirar al riu. Però

l’endemà la Guàrdia Civil va

venir a buscar el meu pare. El

varen passejar per Lleida amb

la Guàrdia Civil a cavall i ell caminant.

Quan es va assabentar

que jo havia anat a la Diputació,

no em va renyar, va


comprendre la meva eufòria

juvenil.

Amb l’esclat de la Guerra

mobilitzeu el jovent de Ponent

perquè s’allisti a la Columna

Macià-Companys...

L’estiu de 1936 la major

part de socis de JRL, gent ja

gran, es va espantar, vista l’irrupció

dels anarquistes, del

POUM... El Casal de JRL estava

pràcticament tancat. Uns

quants joves amb en Paco Morant

vam decidir continuar.

Vaig assumir la secretaria de

JRL i vàrem animar una mica

la gent. La primera cosa que

vam fer fou crear unes milícies

per intergrar-nos a la columna

Macià-Companys que s’estava

constituint a Barcelona sota

l’ègida d’ERC. Vam fer una crida

als casals dels pobles

dient que necessitavem voluntaris

per anar cap al front. Van

apuntar-s’hi dues-centes persones.

El 5 de setembre marxàvem

de Lleida cap a Barcelona.

I el dia 8 de Barcelona

cap a Alcanyís, al front d’Aragó.

Abans però la columna

Macià-Companys desfilàreu

per Barcelona...

Va ser un dels moments

més emotius de la meva vida.

La desfilada de la columna

Macià-Companys per la Via

Laietana, en direcció a l’Estació

de França, únicament amb

banderes catalanes i alguna

estelada. La gentada al carrer

va aplaudir-nos d’una manera

extraordinària, perquè per a

ells era com un respir, com un

alliberament després de tanta

rojor i negror veure tantes senyeres

que desfilaven amb pas

marcial i amb l’escopeta a

l’esquena.

I després de la derrota a la

Guerra Civil, exiliat a una

França que pocs mesos després

seria ocupada pels nazis...

Primer al camp de concentració

de Sant Cebrià d’on vaig

poder sortir al cap de dues

setmanes gràcies a les gestions

de la meva família amb

la qual em vaig retrobar a Osseja.

D’allí anàrem a Lió, i finalment

a Montpeller a La Résidence

des Intellectuels Catalans.

A Montpeller estudiavem,

treballavem de qualsevol

cosa i miràvem de no tenir problemes

amb els nazis, perquè

la nostra situació era sumament

precària. A Montpeller, el

1941, vaig conèixer a Raymonde,

la meva dona.

Mentres la Generalitat es

reorganitzava...

El 1943, en plena Guerra

Mundial, amb els nazis al carrer,

el president Irla, que ja havia

assumit clandestinament

les funcions, va fer un viatge a

Montpeller i va organitzar una

reunió a la qual van assistir

Rovira i Virgili, Sauret, el meu

pare... on es varen establir el

que després es va anomenar

com «Els 10 punts de Montpeller»,

que significaven esquemàticament

el que era en

aquells moments la política

institucional de la Generalitat i

les perspectives de futur.

Vàreu ser secretari general

de la Presidència de la Generalitat,

a París, del 1948 al

1954. Quines eren les vostres

obligacions, i com fèieu front

a les penalitats en què us trobàveu?

El president Josep Irla havia

format un govern de personalitats.

Rovira i Virgili, Pompeu

Fabra, Josep Carner, Carles

Pi i Sunyer, Joan Comorera,

Serra i Moret... però es va

adonar que a més de la precarietat

econòmica, el govern no

era operatiu i va decidir dissoldre’l

i assegurar la continuïtat

de les institucions únicament

amb una Secretaria General

de la Presidència que tenia

l’encàrrec de reorganitzar tots

els serveis de la Generalitat:

el d’informació, el de relacions

amb l’interior, el de cultura,

el d’ajut, el d’ensenyament

i el social.

«El 1948

la Generalitat a

l’exili de París,

érem sis o set

persones»

Quanta gent èreu?

El 1948 la Generalitat a l’exili

de París, érem sis o set

persones. Joan Tauler, exdiputat

del Parlament, i home de

confiança de Companys, que

tenia al seu càrrec el servei

d’ajut i la comptabilitat. Pere

Puig, un home que ens va servir

molt d’enllaç amb l’interior

de Catalunya. Salvador Puigverd,

que es va encarregar de

les publicacions... I a més

teníem tot un estol de personatges

que orbitaven al voltant

de la Generalitat, com Mercè

Rodoreda, Josep Fontbernat,

Rafael Tasis i Marca, Armand

Obiols, Xirau i Palau, Just

Cabot, Eugeni Xammar...

I financerament com us en

sortíeu?

Funcionaven tres branques

d’ingressos. Unes quantitats

que el Govern de l’Estat espanyol

ens lliurava cada mes,

sota el nom d’«anticipos reintegrables».

Algunes donacions,

sobretot del servei d’ajut.

I hi havia un dipòsit de la

Generalitat de Catalunya al

Banc de la Propietat de Mèxic

del qual tenia la direcció en

Joan Casanellas. Això va durar

el que va durar. El 1954 quan

es van exhaurir els mitjans i va

sobrevenir la malaltia de Josep

Irla vam haver de plegar.

Irla va dimitir i Josep Tarradellas,

escollit nou president,

s’emportà la Generalitat a

Saint-Martin-le-Beau.

Durant aquells anys vàreu

fer una gran amistat amb Josep

Tarradellas. Una figura

amb una trajectòria polèmica...

Tarradellas era un tanc, un

animal polític. Era el secretari

general d’ERC, el partit majoritari

a la Catalunya republicana.

I aquesta era una posició

que encara es mantenia a l’exili.

Era doncs un personatge

important i això li donava l’opció

a opinar amb força dins la

Generalitat. Ens veiem cada

setmana a dinar o a sopar. Jo

li explicava els problemes de

la Generalitat i ell era una peça

fonamental perquè tenia

una voluntat molt clara de

mantenir les institucions. Era

un autodidacte, no sé si tenia

el batxillerat. Quan ens reuníem

per fer un editorial per a La

Humanitat o fer una proclama,

les havia de fer jo, amb angúnies

perquè ell tenia unes

idees molt precises. I sempre

em corregia unes quantes coses

i jo hi fotia unes quantes

paraules que a ell li agradaven

molt, per exemple «els anhels»...

I llavors resultava que

fèiem un compromís entre una

cosa i una altra... Teníem una

gran confiança i relació. A vegades

era fàcil i a vegades era

difícil. Que després potser va

anar a veure el Rei massa

aviat? Es pot discutir, però

sense la tornada de Tarradellas

potser encara seríem a la

Diputació Provincial. Em podríem

estar parlant deu hores i

discutir-ne moltes coses, les

seves relacions amb Montserrat,

amb Òmnium... Aquests

homenots, com Tarradellas,

que fan moltes coses és molt

fàcil que s’equivoquin.

Acabada la feina a la Generalitat,

que vàreu fer?

Iniciar una altra etapa de la

meva vida. Me’n vaig a treballar

a una fàbrica de botons,

prop de Meaux, un país que

només hi ha remolatxes…

molt trist. Després un parent

de la meva dona que tenia un

gabinet d’afers molt important,

a Montpeller: gestoria,

assessorament fiscal... va

comprar una petita cartera

d’assegurances i em va cridar

per si volia anar a explotar-la. I

allà vaig poder regularitzar la

meva situació, donar carrera

als meus fills, comprar un

pis... Em vaig guanyar la vida

des del 1957 fins al retorn

definitiu a Catalunya.

Durant la Transició participeu

des del primer moment

en la reconstrucció d’ERC...

Els anys 1976, 1977...

vaig tenir una vida tremendament

agitada. Hem guanyava

la vida a Montpeller i feia política

a Catalunya. Cada dissabte

al matí agafava el cotxe i

cap a Lleida, fent una escala a

Barcelona per a veure la meva

germaneta. A Lleida m’esperaven

els companys que estaven

reorganitzant ERC. I m’enviaven

als pobles, a Tàrrega, a

Balaguer, a Linyola... Eren actes

bastant compromesos.

Havies de demanar permís al

Govern Civil, hi havia la guàrdia

civil al carrer... El diumenge

tornava i arribava a Montpeller

a les quatre del matí.

«Ocupar l’escó

del meu pare al

Parlament va

ser la realització

d’un somni»

Ser escollit diputat va ser

una gran satisfacció personal...

Ocupar l’escó del meu pare

al Parlament va ser la realització

d’un somni que per cert,

no va ser fàcil. El 1980 en el

moment de fer les candidatures

al Parlament de Catalunya,

Rossend Audet, alcalde de

Guissona, que havia estat

escollit senador amb l’Entesa

també volia encapçalar la llista

de Lleida. Hi havia una gran

divisió perquè de Tàrrega cap

a baix tot era Víctor Torres però

cap amunt era de l’Audet.

Jo tenia majoria per la senzilla

raó que Lleida estava amb mi.

I amb això va sorgir una tercera

candidatura, com per art

d’encantament, la del doctor

Antoni Puigvert. L’Audet acceptava

retirar-se si jo renunciava

a encapçalar la llista.

Barrera em feia costat prengués

la decisió que prengués.

Em vaig trobar amb una situació

delicada i vam anar a demanar

consell a en Tarradellas.

Hi vam anar en Barrera,

en Fornàs, en Josep Pi i Sunyer,

potser na Conxa Farré,

n’Audet i jo. El Tarradellas va

dir que el seu candidat era el

Víctor Torres, però que la

situació era molt delicada i si

això havia de representar enfrontaments

a ERC de Lleida

potser hi perdríem bous i esquetlles.

Acordarem que Puigvert

encapçalaria la llista i jo

aniria en segon lloc. Tarradellas

insistí en que Puigvert a

més del pes de la seva popularitat

hi posés també els

seus diners. No va posar ni un

duro! L’Heribert Barrera s’hi

havia de barallar cada vegada

per cobrar el percentatge reglamentari.

Aquest cop la història va

tenir un final feliç...

Sí perquè les expectatives

eren de treure un escó només.

Vaig fer una partida de pòquer,

perquè jo ja tenia 67 anys. Va

ser una campanya brillant i vàrem

treure dos diputats per

Lleida, dels quatorze de tot Catalunya.

Com a compensació

dels meus maldecaps em van

escollir per representar ERC al

Senat. I això em va donar un

reconfort i va ser la realització

d’un somni a la vegada complementat

amb la nova vida a

Lleida. Perquè sempre m’he

sentit molt de Lleida. A l’exili

tenia un quadro de la Seu Vella

i el mirava cada matí.

Com veieu la situació

d’ERC avui en dia?

ERC està pasant uns moments

excel·lents. Tant des

del punt de vista d’organització

interna com de projecció

exterior. Tenim la sort de

comptar amb un gran director

d’orquestra. Ho diu molta gent

que no són dels nostres. Carod-Rovira

és una figura absolutament

emergent, que em

mereix una gran consideració i

estima. I a més està envoltat

d’un gran estol de joves que

poden aspirar al millor. El nostre

grup parlamentari està fent

un treball eficaç. A Madrid en

Joan Puigcercós és prou valent

i combatiu i intel·ligent

per sortir-se’n. I al Senat, en

Carles Bonet i la Marta Cid

són personatges que ens faran

quedar bé allà on vagin. I

ja no parlem dels ajuntaments,

consells comarcals,

diputacions... No ens hem d’avergonyir

de res, podem anar

amb la cara ben alta. Si no

perdem els estreps, i no volem

avançar massa, i fem bondat

tots plegats, i quan sigui

l’hora de dir les coses les

diem, dins el Consell Nacional

o on sigui, i no fem exabruptes

fora i no perdem el temps en

picabaralles inútils... crec que

estem en una via ideològica

perfecta, i molt ben situats estratègicament.

Us ha tocat viure grans

esdeveniments de història de

la Catalunya contemporània.

Quin balanç en feu?

ARXIIU VÍCTOR TORRES

ARXIIU VÍCTOR TORRES

EUROPA PRESS

ALCANYÍS, SETEMBRE DE 1936. COLUMNA MACIÀ-COMPANYS. Dempeus: Josep Català

i Víctor Torres. Ajeguts: Manuel Sanfeliu i un milicià no identificat.

Com cantava l’Edith Piaf Je

ne regrette rien, no renuncio ni

a una coma. He tingut una

vida fantàstica. De la guerra,

és clar, els trets no fan cap

gràcia, però en canvi poder entrar

a Belchite vencedor...

Quan he tornat a visitar amb

els companys i la meva dona,

el front d’Aragó: Terol, Montalban,

Belchite, Portalrubio...

Quan passo per Linyola i Balaguer,

doncs escolta, se m’eixampla

el cor. Què les vam

passar putes, és clar que sí! I

del 1939 al 1944 a Montpeller

amb la Gestapo al carrer i

les ràzzies continues, que si

caus o no caus... Però aquells

set anys a París, a la Generalitat,

vam ser per a mi una delícia.

Van donar-me una gran

plenitud. I després l’amistat

amb en Tarradellas. Ara tinc

vuitanta-sis anys, encara camino,

porto el cotxe, faig discursos,

menjo amb molta gana i

paeixo molt bé… Vull dir que

quan es té aquest patrimoni i

ENTREVISTA

PARÍS, 31 DE JULIOL DE 1948. Josep Tarradellas, Joan Tauler, Carme Ballester

i Víctor Torres en un sopar d’homenatge a Joan Tauler.

SORT, 24 DE JULIOL DE 1978. Víctor Torres s’adreça als assistents a l’acte

d’inauguració de la seu local d’ERC.

s’ha viscut tan i tan intensament…

és un privilegi.

«De la guerra, és

clar, els trets no

fan cap gràcia,

però en canvi

poder entrar

a Belchite

vencedor...»

Així el Víctor Torres jubilat

no té temps d’avorrir-se?

Què va. Estic molt content

amb la vida que m’ha tocat de

viure, amb la meva dona i els

meus fills. I ara passo una de

les èpoques més bones de la

meva vida. Sóc un gran caminador

i m’agrada anar per l’horta

o pel secà a collir ginesta,

timó o cargolines. I a més aquí

a Lleida hi ha molta oferta cultural.

No, no m’avorreixo mai.

MAIG - JUNY 2001 ESQUERRA NACIONAL 11


MUNICIPAL

El 2n Congrés de Municipis de Catalunya

inicia les seves sessions

El Congrés, que s’inaugurarà

el 16 de juny a Tarragona i

es clourà el 10 de novembre a

Barcelona, es desenvoluparà

en diverses sessions a set al-

12

ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001

tres municipis catalans.

L’organització del Congrés

(FMC i ACM) calcula que més

de 2.300 delegats hi prendran

part.

Amposta 6 OCTUBRE

LA POTENCIALITAT D’UNA ADMINISTRACIÓ LOCAL FLEXIBLE

Els ajuntaments: capacitats per perfilar el futur

Evolució institucional i cultura organitzativa

Girona 6 OCTUBRE

UNA NOVA CULTURA ORGANITZATIVA I EFICIENT

Prestació de serveis públics

Economia de la ciutat: polítiques municipals

Eficiència en la utilització de recursos

Lleida 20 OCTUBRE

LA SOSTENIBILITAT EN UN MARC DE COHESIÓ

Infraestructures logístiques

Ajuntaments: el progrés sostenible

Reus 20 OCTUBRE

LA GLOBALITZACIÓ I LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS

Oportunitats per a tothom

La justícia local

Municipis, Europa, globalització

Vic 20 OCTUBRE

EL GOVERN LOCAL I LES NOVES TECNOLOGIES

Per un nou govern local

L’administració oberta

Nous principis i capacitats competencials

Sitges 27 OCTUBRE

COM VOLEM CONVIURE ALS POBLES I CIUTATS

El disseny d’un nou model urbà

Ciutadans i participació

Mobilitat i deslocalització: una societat canviant

La Seu d’Urgell 27 OCTUBRE

LA IMPLEMENTACIÓ DE LES CAPACITATS LOCALS.

EL MARC JURÍDIC FINANCER

L’actualització del marc jurídic

Evolució laboral

Finances públiques i finances locals

OPINIÓ

Reflexions

per al municipalisme del futur

JOSEP BASART

ALCALDE DE CALELLA

Seixanta-vuit anys

més tard, els municipis

de Catalunya celebraran

el seu 2n Congrés.

El primer es va celebrar

el 1933. En aquella ocasió,

ERC va tenir un paper

important i protagonista. Ara,

haurem de representar un paper

secundari, bé, si és que

volem que sigui així, perquè si

ens posem a treballar com cal

podem canviar la correlació

de papers d’aquesta segona

edició.

De moment, són l’Associació

Catalana de Municipis i

Comarques i la Federació de

Municipis de Catalunya, una

sota l’hegemonia de CiU i l’altra

del PSC, les que estan

mostrant el protagonisme de

la organització d’aquest esdeveniment.

El nostre partit, a

qui represento al Comitè organitzador

procura aportar idees

i propostes útils de cara al

que serà l’estructura i el funcionament

del Congrès. Però

ERC presenta un centenar d’esmenes

a la Llei d’urbanisme

La Secretaria de Política

Municipal ha elaborat un centenar

d’esmenes al projecte

de llei d’urbanisme aprovat

pel Govern de la Generalitat,

actualment en tràmit parlamentari.

Davant la necessitat d’establir

criteris d’ocupació del

territori a conseqüència de la

política liberalitzadora en

matèria de sòl endegada pel

govern espanyol, des de la

Secretaria s’està treballant

per millorar molts dels aspectes

de l’articulat del projecte

de Llei. Així doncs, les esmenes

fan referència, a grans

trets a:

1. La introducció de mesures

per a la sostenibilitat del

territori i criteris d’ocupació

del sòl i d’ordenació urbanística

dels municipis. S’ha proposat

el redactat d’un nou article

definidor del principi de

sostenibilitat, criteri que ha

d’orientar tota actuació en matèria

de sòl. Així com també,

s’han proposat mesures específiques

de protecció del territori

català no urbanitzable.

2. Es fa referència a l’establiment

del lligam entre els

instruments d’ordenació territorial

i els de planejament urbanístic,

recollint, també en

l’articulat, la corresponent jerarquització

dels plans.

3. Es proposa la introducció

d’un nou capítol al Títol

Preliminar al respecte de la regulació

de la informació pública

i la participació ciutadana

en l’elaboració del planejament,

amb aspectes rellevants

com són els Consells

Assessors del Planejament

Municipal o la designació d’un

inspector tècnic, sense vinculació

amb els serveis municipals

i els tècnics redactors del

pla, per informar de les allegacions

presentades i recomenar

les modificacions a introduir-hi.

4. Es fa incidència en les

mesures adients per potenciar

l’urbanisme com a funció pública.

5. S’introdueix la regulació

d’aspectes derivats de la legislació

sectorial.

6. La creació dels Plans de

Millora Urbana o els Plans Especials

de Recuperació i Millora

del Paisatge Urbà.

7. La regulació dels convenis

sobre planejament, de les

ordenances municipals d’edificació

i urbanització, així com

la regulació de la promoció de

l’habitatge de protecció pública,

entre moltes d’altres esmenes

que en definitiva han

de permetre la millora del projecte

de llei promogut pel

Govern de la Generalitat.

ERC defensa un impost de pernoctacions

per al finançament dels municipis turístics

El secretari de Política Municipal

d’ERC, i diputat, Jaume

Oliveras ha proposat recentment

al Parlament una reforma

de la Llei d’hisendes locals

—una legislació de caràcter

estatal— per tal de possibilitar

que els municipis turístics

que així ho acordin puguin

crear un impost sobre les pernoctacions

en establiments

hotelers.

La quantitat de la quota a

pagar, variable segons les ne-

cessitats de cada ajuntament,

oscil·laria entre 1 euro

per nit (en el cas dels hotels

de més de dos estrelles) i 0,5

euros en el cas d’establiments

de menor qualificació.

La proposta d’ERC, rebutjada

en el tràmit parlamentari,

significa la creació d’una nova

font de recursos que no implica

(com significaria la ponderació

de la població en el càlcul

del PIE o introduir modificacions

en els repartiments

dels Fons de Cooperació Local

de Catalunya o el PUOSC) que

el que guanyessin els municipis

turístics anés en detriment

d’altres ajuntaments. L’impost

representaria, a més, un

benefici completament singular

per als municipis turístics i

no pas una mesura de caràcter

general per a tothom com

seria, per exemple, l’exempció

de l’IVA per als municipis (una

proposta difícilment aplicable

des d’una òptica jurídica).

allò què marcarà aquest, serà

la participació de regidors

i regidores, d’alcaldes i

alcaldesses. És en

aquest espai on la

gent d’ERC hem de

demostrar que som el

grup que més defensem

la vida municipalista, els que

més ens creiem el discurs —

sovint menystingut per part

d’alguns partits dretans i

manipulat per altres—, en

què és l’administració local

l’eix vertebrador de la vida

política del nostre país. Serà

amb la participació dels electes

d’ERC en les diverses ponències,

que es faran a diverses

seus del Catalunya al

mes d’octubre, a on es posarà

damunt la taula qui es creu

tot el que el Congrés proclama:

ser el nucli teòric de la futura

actuació municipalista en

els propers anys. També es

podrà copsar el grau d’interès

participant en el Fòrum Virtual

que es fa per mitjà d’internet

a l’adreça: www.2comu.org

En aquest Fòrum hi pot

participar tothom. Seria con-

venient que els electes locals

d’ERC hi participessin fent

aportacions sobre els temes

més vinculats a la vida municipal,

a les diferents ponències

que es treballaran al llarg

del congrés, etc...

Els temes que seran la

base del treball del Congrés

procuren fer esment a temàtiques

que seran, en els propers

anys, importants. Temes

com el marc jurídic dels ajuntaments

i dels electes, les infraestructures

tecnològiques i

logístiques, els ciutadans i la

participació, les oportunitats

per tothom, la justícia local,

l’administració oberta, l’evolució

laboral..., entre altres,

configuren un recull dels principals

elements que formen

part de la vida local. Cal veure

tots aquests àmbits com a

oportunitats per millorar l’administració

pública local. El

Congrés ha de ser el punt d’inflexió

per la vida municipalista

dels propers anys. Per això és

important que ERC no en

quedi al marge. Els electes

republicans hem d’estar en

ERC homenatja a Valls

Jordi Castells i Josep Andreu

Josep Andreu i Jordi Castells,

alcaldes d’ERC a Montblanc

i Valls, respectivament,

han deixat recentment el càrrec

en virtut dels acords de

govern establerts després de

les eleccions municipals (amb

CiU a la capital de la Conca

de Barberà i amb el PSC a la

de l’Alt Camp). Ambdós continuen

són ara primers tinents

d’alcalde.

Amb motiu de la commemoració

del 70è aniversari de

la República Catalana, Andreu

i Castells van rebre l’homenatge

dels seus companys

en un sopar celebrat a Valls.

A la fotografia, que recull

un moment d’aquest homenatge,

apareixen d’esquerra a

dreta: Josep-Lluís Carod-Rovira,

Margarida Aritzeta, Jordi

Castells i Josep Andreu.

MARC LLEDÓ / EL VALLENC

primera línia d’aquest esdeveniment.

La nostra veu s’ha de

fer sentir i s’ha de notar que

som el partit que més creu en

allò que predica: la política comença

al municipi i d’aquí es

trasllada a les altres administracions.

Ara estem davant d’una

oportunitat històrica —el 3r

Congrés qui sap si el farem o

quants anys pot tardar a celebrar-se—,

i el nostre partit no

pot quedar fora o al marge de

la influència del que seran les

decisions que ens afectaran.

Per tant, faig una crida a

totes i tots els electes d’ERC

perque vegin en aquest 2n

Congrés una oportunitat única

de tenir un paper protagonista

en la política municipal i demostrar

a tothom que el nostre

partit és fort, que té gent

amb ganes i il·lusió per treballar

en favor de les persones i

per voler construir una administració

més útil, més propera

al ciutadà i, si m’és permès

dir-ho, més amable.

Ara tenim la paraula, prenem-la!!

Ratificada

la composició del

Consell Assessor

Municipal

El Congrés de Rio, decisiu per a la unificació

del municipalisme en el pla internacional

Les dues organitzacions

municipalistes a nivell mundial,

IULA i FMCU, reunides

recentment en un Congrés

celebrat a Rio de Janeiro han

fet un pas decisiu amb vista a

la seva futura unificació.

En aquest sentit, la declaració

conjunta sorgida del congrés

recull explícitament d’avançar

decididament cap a la

fusió en un termini de temps

el més breu possible. Aquesta

declaració presenta els governs

locals com un nivell de

representació política de la

majoria de ciutadans, en què

aquest poden participar en la

presa de decisions i accedir a

la informació de les problemàtiques

que els afecten col·lectivament.

Segons la declaració, els

governs locals s’han de proposar

la provisió òptima de serveis

públics de qualitat amb

un nivell de costos raonables,

garantint el major nivell d’accés

possible. En aquesta línia,

s’apunta que cal que des de

El Consell Nacional celebrat

a Cornellà de Llobregat el

28 d’abril, va elegir el Consell

Assessor Municipal d’ERC,

que serà presidit pel regidor

de Blanes i president del Consell

Comarcal de la Selva,

Joan Puig.

Aquest òrgan de nova creació

té com a funció, segons

els Estatuts d’ERC aprovats el

23è Congrés Nacional, a Tarragona,

ser un «instrument de

suport, debat i assessorament

a l’activitat municipal

del partit».

L’òrgan està format per

vint-i-cinc alcaldes i regidors

d’ERC de tot el territori. Podeu

consultar la composició exacta

del Consell Assessor Municipal

d’ERC, a la pàgina 5 d’aquesta

esquerra nacional.

l’administració local es treballi

per incrementar les possibilitats

d’elecció mitjançant el

desenvolupament del capital

social.

El darrer punt de la declaració

es refereix a la conveniència

que el món local contribueixi

a la integració de les

diferents cultures i ètnies, per

la qual cosa esdevé essencial

que despleguin una tasca important

en el sentit de proveir

la ciutadania d’una educació

de bona qualitat.


ERC perd l’alcaldia de Cassà de la Selva per

la seva oposició a la línia d’alta tensió de les Gavarres

ERC va guanyar les eleccions municipals de 1999 a Cassà de la Selva

amb una àmplia majoria absoluta (53,15% dels vots i 8 regidors d’un

total de 13) gràcies, en gran part, a la seva aposta per una línia d’alta

tensió soterrada.

Dos anys després, l’alcalde, Antoni Baulida, ha propiciat un mal acord

amb ENHER que la majoria del poble i la secció local d’ERC rebutja.

Baulida ha marxat d’ERC i ha format govern amb CiU i PSC en un acte

de transfuguisme que traeix la voluntat popular expressada a les urnes.

La línia d’alta tensió de les

Gavarres no és un projecte

recent, sinó que ja fa anys que

se’n proposa la construcció,

tot i que en unes condicions i

traçats que han anat variant.

Fins al 1995 la companyia

elèctrica ENHER havia proposat

la construcció de la línia a

través del mateix massís de

les Gavarres. Una opció que

es retirà, a causa de l’oposició

que generà per part de la ciutadania

i d’alguns ajuntaments.

Aleshores es va optar

per situar-la més lluny de la

zona protegida, per la qual

cosa s’havia d’aproximar als

nuclis habitats. Aquí és on

OPINIÓ

entraren en joc els municipis

afectats pel projecte actual,

entre els quals el de Cassà de

la Selva.

Les mobilitzacions en contra

de la línia no es van fer

esperar, i aquestes eren motivades

tant pel que comportava

d’agressió al medi ambient

com pels efectes negatius que

una línia de 110 kw pot comportar

a la qualitat de vida de

les persones.

L’Ajuntament de Cassà de

la Selva (aleshores governat

per CiU) va mostrar inicialment

les seves reticències, però

posteriorment va anar-se sotmetent

a la voluntat de la

direcció del seu partit. Aquest

fet, juntament amb l’oposició

d’ERC i PSC a la línia, i en un

context d’elevada mobilització

de la ciutadania, va fer que

CiU perdès l’alcaldia en benefici

d’ERC.

ERC pel referèndum ciutadà

Després de les eleccions

del 1999 i amb ERC a l’alcaldia,

la qüestió va continuar formant

part de l’agenda política

de Cassà fins a l’actualitat.

Mentre l’assumpte era als tribunals,

ERC va continuar defensant

la necessitat d’un referèndum

ciutadà per decidir

en quines condicions s’havia

Responsabilitat i dignitat política

JAUME SITJÀ

PRESIDENT D’ERC

A LA FEDERACIÓ DE GIRONA

Sempre és lamentable

perdre una alcaldia,

però com a referent

del municipalisme

que pretenem ser, ERC ha

optat per continuar al costat

de la gent de Cassà de la Selva

en l’oposició a la línia d’alta

tensió de les Gavarres. Una

oposició constructiva, apostant

pel soterrament de la línia,

per la qual la ciutadania

ens va donar una àmplia majoria

a l’Ajuntament.

Ara, molta gent ha quedat

defraudada, i aquesta situació

no només contraria la confiança

política del poble de

Cassà, sinó que també contribueix

al desprestigi que pateix

la política en general. Actituds

com la de Baulida, CiU i el

PSC no fan sinó allunyar la política

dels ciutadans, i contribuir

a desacreditar-la.

No es pot defraudar els

electors, els polítics no poden

acabar fent el contrari del

que prometen. És evident

que les situacions

no són estàtiques,

i que a vegades

es pot arribar a canviar

d’opinió respecte alguns

temes. Però no ha estat el

cas. Baulida no ha escoltat

l’opinió de la ciutadania ni ha

tingut en compte l’acord de la

majoria del grup municipal

d’ERC, fet que mostra la seva

il·legitimitat com a alcalde.

Per arribar a aquest resultat,

en què s’ha impulsat un

transfuguisme polític evident,

han tingut lloc una sèrie d’actituds

que haurien d’avergonyir

els seus protagonistes.

Així, CiU s’ha mantingut al

costat d’ENHER durant tot el

procés, i els seus regidors

han acatat les ordres que els

arribaven. Una actitud de sotmetiment

als interessos privats

que ja els havia costat un

Els ajuntaments destinen

més d’un 30% del pressupost

a prestar serveis

d’altres administracions

Un estudi elaborat per

l’Institut d’Economia de Barcelona

ha arribat a la conclusió

que els ajuntaments destinen

entre un 30 i un 46% del seu

pressupost a la prestació de

serveis que són competència

d’altres administracions, fonamentalment

de la Generalitat

de Catalunya.

L’informe, encarregat per

la Diputació de Barcelona i re-

ferit als municipis d’aquesta

circumscripció, —amb l’excepció

de la capital— apunta que

les matèries a les quals es

destinen partides més importants

són per ordre: seguretat

i protecció civil (21,2% del

total), cultura (20,1% del

total), promoció social (13,8%

del total), sanitat (13,7% del

total) i educació (7,2% del

total).

preu polític en les darreres

eleccions, però que almenys

és una característica previsible

de CiU.

El més sorprenent, però,

ha estat l’impressionant canvi

de posició del PSC: de darrere

la pancarta de la manifestació

contra la línia a votar a favor

d’un conveni molt pitjor que

d’altres que havien estat sobre

la taula. No és gaire de

fiar un partit que es diu tan

progressista, que pregona la

unitat de les esquerres, i que

aprofita la primera oportunitat

per destruir un govern d’esquerres,

fomentant el transfuguisme

juntament amb CiU.

Una operació que, lluny de

sorgir de les necessitats del

poble, ha estat directament

preparada pel seu famòs

«govern a l’ombra», com ho

demostren les reticències que

ha suposat aquesta opció entre

la mateixa militància socialista,

i la situació contradictòria

que mostren en la resta de

de construir la línia, per la

qual cosa es proposava el soterrament

de la mateixa en el

seu pas per nuclis urbans.

En aquest sentit, i tenint

en compte la possibilitat de

perdre el procés judicial, ERC

va arribar a un acord que establia

unes garanties mínimes

per a ENHER en la construcció

de la línia. Es tractava d’un

acord que no es va arribar a

fer efectiu per decisió de l’alcalde

Antoni Baulida i que, en

qualsevol cas, d’entrada establia

més garanties que no pas

el que finalment va acabar presentant

el propi alcalde al Ple

de l’Ajuntament.

municipis afectats per la mateixa

línia. Amb aquesta actuació

la direcció socialista ha

practicat el mateix caciquisme

que tan critica a CiU, ha alimentat

el transfuguisme polític

i ha destruït la unitat de les

esquerres. Si aquesta és l’autèntica

«alternativa de govern»

que representa el PSC, no

mereix aquest nom, perquè

per defensar els grans interessos

privats ja hi ha CiU.

La secció local d’ERC a

Cassà de la Selva i la majoria

del grup municipal, per la seva

part, han optat per l’única

opció possible, i els nostres

cinc regidors han estat desplaçats

a l’oposició. Aquest

és el cost que s’ha de pagar

per l’exercici de la responsabilitat

i dignitat política, i per

fer front a una situació que

rebutja la majoria del poble de

Cassà. Però aquesta situació

no és definitiva, el temps i la

ciutadania ja jutjaran aquests

esdeveniments.

Localret vetllarà

pel desplegament

de les telecomunicacions

a les noves urbanitzacions

El consorci Localret ha arribat

a un acord amb Telefònica

i els principals operadors que

actuen a Catalunya per tal que

el procés de desplegament de

les infraestructures de telecomunicacions

a les noves urbanitzacions

garanteixi el necessari

respecte a la competència

i, al mateix temps, no deixi

de banda l’aportació de valor

públic.

ERC vol que la línia d’alta tensió passi soterrada.

Durant les properes setmanes

es realitzaran diverses jornades

informatives per proposar

als ajuntaments l’adhesió

a un protocol genèric que, entre

altres, garantirà que una vegada

construïda la infraestructura,

el promotor la lliuri al municipi

amb la comprovació prèvia,

per part de Localret, que

s’ha realitzat segons els termes

acordats en el projecte.

Baulida va per lliure

Així, poc temps després de

«deixar escapar» aquest

acord, Baulida va decidir portar

al Ple del passat 9 d’abril

un conveni que havia acordat

ell mateix amb la companyia,

sense garanties, i mantenint

aèria la pràctica totalitat del

traçat. Aquesta decisió es va

fer pública el 7 d’abril, al mateix

temps que es van visualitzar

clarament les diferències

de l’alcalde amb la majoria del

grup municipal d’ERC, partidari

del soterrament de la línia i,

en tot cas, de realitzar una

consulta per conèixer l’opinió

de la ciutadania. Així, aquesta

opció de compromís es va

anar perfilant i, uns dies més

tard, la secció local i la majoria

del grup municipal d’ERC

van proposar una consulta popular

en lloc del referèndum,

per agilitzar el procediment. I,

en aquest sentit, si no s’arribava

al 30% de participació o

el resultat no era prou clar,

s’entendria que la decisió fos

adoptada segons el criteri de

cada regidor.

Momentàniament, la pressió

popular i els intents conciliadors

de totes les instàncies

del partit van permetre que

l’alcalde ajornés la presentació

del conveni fins al següent

ple, dues setmanes més tard.

Durant aquest temps, es va

fer públic el contingut de l’acord

entre ENHER i Baulida, i

va tenir lloc el debat sobre el

futur de l’equip de govern.

Es consuma la traïció

En aquest context, el 12

d’abril, Baulida va fer pública

la seva aposta per un govern

de coalició, mentre mostrava

les diferències que existien

entre ell i la majoria del grup

municipal d’ERC. L’ende

mateix, el PSC mostrava la

seva predisposició per entrar

a un equip de govern d’aquestes

característiques, juntament

amb CiU. Una proposta

MUNICIPAL

que, juntament amb el seu

anunciat suport al conveni

proposat per Baulida, va generar

reticències entre la militància

del PSC de Cassà, així com

certa preocupació als regidors

socialistes d’altres poblacions

afectades per la línia.

En aquesta situació, es va

arribar al 20 d’abril, data en

què l’alcalde va tornar a portar

el conveni al Ple. Com en el

ple anterior, la tensió era elevada,

i la sala de plens va

omplir-se de persones que

protestaven contra la decisió

de l’alcalde. De fet, la Plataforma

contra la línia havia

aconseguit més de 900 signatures

de rebuig en menys de

24 hores. Però la mobilització

ciutadana no va poder impedir

que Baulida tirés endavant l’acord

amb els vots de PSC,

CiU, l’alcalde i un regidor

d’ERC. Els cinc regidors d’ERC

que van votar contra el conveni,

malgrat el suport que van

rebre del centenar d’assistents,

havien quedat en minoria.

El vuitè regidor d’ERC era

de viatge, però a la tornada

s’ha posicionat amb l’alcalde.

Durant les setmanes següents

es va anar definint el

nou equip de Govern, que fou

constituït per Baulida el dia 17

de maig, i en què participen

tant CiU com el PSC, quedant

el grup majoritari d’ERC a l’oposició.

El conflicte continua

La Plataforma ciutadana

manté la seva oposició a l’actual

projecte de línia aèria als

tribunals i a d’altres municipis

afectats per la línia, els grups

municipals del PSC (Santa

Cristina d’Aro) i de l’Entesa

per Llagostera (on són IC-V,

ERC i PSC) ja han mostrat la

seva oposició a acceptar el

traçat i han posat en entredit

el plantejament de la direcció

gironina del PSC, que respecte

a aquesta qüestió ha actuat

de manera totalment indigna.

MATERIAL DISPONIBLE A LA SECRETARIA DE POLÍTICA MUNICIPAL

✏ Moció de rebuig a les paraules expressades pel rei en

l'entrega del premi Cervantes i proposta de retirada provisional

de la fotografia de totes les dependències municipals.

Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses.

✏ Informe de la Secretaria de Política Municipal al respeste

del projecte de llei d'urbanisme.

✏ Moció de comdemna del règim taliban afganès.

✏ Ordenança municipal tipus de l’FMC reguladora de les

píscines d’ús públic en desplegament del decret 5/2000 de

22 de febrer.

✏ «La immigració: elements per a una cohesió social a la

regió metropolitana de Barcelona (ocupació, urganisme i

habitatge, educació i cultura, drets i seguretat)». Jornada tècnica

del Pla Estratègic de Barcelona.

MAIG - JUNY 2001 ESQUERRA NACIONAL 13


14

ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001

POLÍTICA LINGÜÍSTICA

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua

contra la unitat del català

L’escriptor i membre de la direcció d’ERPV Toni Cucarella repassa en

aquest article l’actual situació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua,

la creació de la qual interpreta com una etapa més en el camí secessionista

del govern Zaplana, amb la connivència del BNV i de CiU.

TONI CUCARELLA

SECRETARI DE PREMSA D’ERPV

Primer de tot, el que

cal subratllar és que

l’Acadèmia Valenciana

de la Llengua (AVL) és

un ens innecessari perquè

la seua funció normativitzadora

ja la realitza l’IEC,

que era, fins a la promulgació

de la Llei de Creació de l’AVL,

l’única autoritat normativa per

al català (Reial Decret

3118/1976). De més a més,

l’IEC fa temps que ha acceptat

la doble denominació catalàvalencià

i ha incorporat a la

normativa general bona part

de les especificitats valencianes.

És sospitós que després

de publicar-se la Llei de Creació

de l’AVL hagen proliferat

pertot arreu dobles versions

en català i en valencià com si

no foren el mateix idioma. Això

és així perquè la Llei de Creació

de l’AVL no reconeix explícitament

la unitat de la llengua

catalana, ni tampoc preveu

que, quan entrarà en funcionament,

haja de mantenir

relacions de col·laboració amb

l’IEC. Tenim, doncs, dues enti-

SANITAT

JOSEP MARIA PONS

PRESIDENT DE LA COMISSIÓ

SECTORIAL DE SANITAT

Existeix la queixa

de què els governs no

escolten els ciutadans.

En Sanitat és

cert: les llistes d’espera,

els col·lapses sovintejats en

els serveis d’urgències, la

desmotivació dels professionals...

ens assenyalen que la

ciutadania vol que s’incrementi

la despesa i que es gestionin

millor els recursos.

És difícil entendre la resistència

dels poders públics a

augmentar la despesa sanitària,

i més tenint en compte

que és una despesa que genera

ocupació, activitat econòmica

i benestar social.

A ERC no creiem que la

Sanitat Pública estigui en

crisi; en tot cas està en perill

per les polítiques sanitàries

de la dreta. De recursos n’hi

ha, el que cal revisar són les

prioritats d’inversió. En uns

anys de creixement econòmic

estatal i nacional català amb

increment constant del PIB no

es pot anar dient que no hi ha

diners pel sector públic, n’hi

ha i s’han de dedicar al benestar

de la població.

Cal augmentar la despesa

tats normatives per a dues

llengües distintes: català i valencià.

És a dir: som davant

una maniobra inequívocamentsecessionista,

des del punt de

vista legal i de l’autoritat

normativa. Seria interessant,

per això, que

els serveis jurídics de l’IEC estudiaren

si la Llei de Creació

de l’AVL envaeix atribucions

normatives que són exclusives

de l’IEC, i si la promulgació de

la llei valenciana suposa, des

del punt de vista legal, la diferenciació

del català i el «valencià»

com a llengües diferents.

De més a més, durant tot

el temps en què s’ha estat remenant

l’olla de l’AVL, el PP

no s’ha atemperat en les

seues actituds secessionistes

i hostils envers la unitat de la

llengua catalana i el món acadèmic

i cultural més compromés.

Caldrà referir el menyspreu

envers figures de la nostra

cultura com Joan Fuster, Vicent

Andrés Estellés, Enric Valor

i Ovidi Montllor; s’han perseguit

els professionals de

l’ensenyament per usar els

termes «País Valencià» i «cata-

sanitària, com a mínim fins a

igualar el percentatge del PIB

en Sanitat a la mitjana del

destinat en els països

de la Unió Europea i

calen més recursos

sanitaris públics, entre

altres coses, perquè

és el què els ciutadans

i les ciutadanes estan

demanant i fer així una política

més propera a la realitat, fer

una política pressupostària

pensant en la gent i en els professionals

i no en fastuositats.

En definitiva cal invertir

en les coses que afecten el

dia a dia de la gent normal.

I augmentar la despesa

sanitària no vol dir un «campi

qui pugui» sinó que dins la cartera

de serveis que la Sanitat

Pública assumeixi, aquests

han de ser contrastats prèviament

i eliminats els obsolets,

i oferir-los amb equitat d’accés

per qualsevol ciutadà i ciutadana

visqui on visqui de

Catalunya.

A ERC ens oposarem a les

propostes que qüestionin els

principis d’una Sanitat pública,

universal i gratuïta, o que

iniciïn una línia de limitació

significativa i de regressió de

les prestacions sanitàries.

La situació de la Sanitat

catalana aquests darrers anys

là»; s’han prohibit paraules sota

sospita de «catalanitat»; hi

ha hagut continuades i milonàries

subvencions econòmiques

a les entitats secessionistes

de tota mena, en contrast

amb la nul·la presència

de la creació cultural en català

als mitjans de comunicació públics;

s’ha reduït encara més

la presència del català en la

programació de les emissores

de RTVV; s’ha instaurat la censura

prèvia als llibres de text

perquè no hi figure cap referència

a la unitat de la llengua

catalana i a la literatura comuna;

i com a mostra més recent

de l’actitud hostil del PP tenim

l’argument de la presidenta de

la Corts Valencianes, Marcela

Miró, justificant la negació de

mitjans econòmics per a la

promoció del «valencià» perquè

provoca «rebuig social»...

Totes aquestes accions bel·ligerants

no permeten la més

mínima confiança en la bondat

final de l’AVL.

Per altra banda, tant als llibres

de text que compten amb

la conformitat política del govern

del PP com en el «valencià»

que usa l’administració

ha empitjorat, i malgrat que el

seu pressupost suposa un

terç del total de la Generalitat,

aquest és clarament insuficient

per cobrir les necessitats

immediates. El greu problema

del dèficit sanitari segueix

present com una llosa

que ha produït en els darrers

anys una marcada orientació

privatitzadora de ben segur

influida per la dependència de

CiU del PP. Decep veure que

aquesta situació no s’ha traduït

en la millora del finançament

de la Generalitat que

segueix sent escandalosament

insuficient.

Mantenir el dèficit fiscal

amb l’Estat posa en perill l’espai

social català; però és que

el sistema de finançament sanitari

actual encara és pitjor.

S’està treballant sobre pressupostos

i liquidacions no

reals, i això comporta una

desviació pressupostària segura,

recursos insuficients i

conseqüències que acaben

perjudicant als usuaris de la

sanitat pública destacant l’enorme

pressió existent sobre

els centres hospitalaris propis

i concertats que acumulen un

important dèficit de prop de

200.000 MPTA, amb el perill de

caure en el parany d’engruixir

el deute amb la seguretat

pública valenciana, s’hi està

impulsant un model de llengua

que tendeix a allunyar-se de

l’estàndard que escriptors i

mitjans de comunicació havien

consolidat, amb la qual cosa

cal advertir que aquesta intenció

diferenciadora s’accentuarà

encara més quan s’haurà

constituït l’AVL. Aleshores

serà quan s’exigirà (amb el

suport suport legal i «científic»

que donarà l’AVL) a editorials,

escriptors i, en general, a tots

el productes culturals del País

Valencià (cinema, teatre, mitjans

de comunicació) que vulguen

rebre subvencions públiques

que accepten, com s’esde

amb els llibres de text, la

normativa diferenciada de

l’AVL. Això comportarà la marginació

dels qui no acceptaran

aquest secessionisme, alhora

que impedirà la normal circulació

dels productes culturals

de la resta dels Països Catalans,

trencant així la unitat del

mercat cultural català que caldria

haver reforçat per evitarne

la fragmentació i, doncs, la

precarització de la indústria

cultural en català.

Cal advertir també que els

acadèmics de l’AVL (últim tràmit

que queda pendent per

tancar-ne la constitució) no hi

accediran per mèrits de capacitat

i idoneïtat, sinó per quota

de representació política. Així,

social provocant a la llarga

situacions encara més delicades.

Amb un dèficit total de la

sanitat a Catalunya al voltant

de 500.000 MPTA el sistema

sanitari català ha fet pràcticament

fallida per dos motius

principals: en primer lloc un

sistema de finançament de la

Generalitat absolutament insuficient,

i en segon lloc una

mala gestió del escassos recursos

disponibles. Cal posar

de relleu que aspectes com la

separació de funcions i el mercat

planificat han servit per

augmentar la burocràcia i les

despeses de transacció i no

sembla que hagin millorat la

gestió dels recursos.

Així doncs, no anem bé ni

en el finançament, ni en la

direcció, ni en la voluntat política

en que s’està portant

aquests darrers anys la sanitat

pública catalana.

Alguns problemes a esmentar

són: l’augment del

dèficit de la XHUP que demostra

que les restriccions pressupostàries

que pateix la sanitat

pública està passant factura

als hospitals públics i concertats

de la XHUP, als seus

professionals, a les infrastructures

i als usuaris. Es continuen

repetint les situacions

de col·lapse en les unitats

d’urgències hospitalàries, les

llistes d’espera han empitjorat

s’hi admetran membres de

clara militància secessionista,

com l’impulsor de les anomenades

Normes del Puig, Xavier

Casp. Fins i tot, per demostrar

el caràcter polític de l’AVL, val

a dir que qui més sona com a

president de l’ens és l’actual

conseller de Cultura Manuel

Tarancón, de qui es coneix la

seua escassa competència

lingüística en català. De més a

més, Tarancón va afirmar, en

unes declaracions fetes el 8

de març, que les Normes del

32 havien estat «traduïde

per l’Institut d’Estudis Catalans,

tot acusant Sanchis

Guarner d’haver canviat la gramàtica

durant els anys 50, cosa

que les invalidava com a

normes genuïnament valencianes.

Per últim, cal assenyalar el

vergonyant suport incondicional

que CiU dóna a l’AVL, així

com els seus socis del BNV.

Per corroborar aquest suport,

tenim la pregunta parlamentària

que a través del diputat

Francesc Ferrer i Gironés ha

presentat ERC, i la resposta

inacceptable amb què l’ha

despatxada el conseller Vilajoana.

Aquest recolzament de

CiU a l’AVL posa de manifest

que el seu pacte amb el PP

inclou fer-li costat en el foment

del secessionisme lingüístic

al País Valencià.

La sanitat pública a Catalunya: no anem bé

Josep Maria Pons fa una anàlisi de l’estat crític en que es troba la sanitat

pública a Catalunya, lligada a un finançament insuficient.

i el desplegament de la reforma

de l’atenció primària continua

pendent de finalitzar. Hi

ha un excés de burocratització

del sistema i s’està produint

una situació de desmotivació,

saturació i estrès en les professions

sanitàries assistencials.

Ara bé, fins que arribi una

situació de normalitat financera

cal buscar i proposar fórmules

de finançament que millorin

la situació. Algunes de

les mesures que caldria prendre

són: el reconeixement del

deute històric del sistema sanitari

català, la millora de la

gestió dels recursos, l’elaboració

de pressupostos reals i

ajustats a la despesa, la negociació

en funció dels serveis

prestats a usuaris no residents

a Catalunya i la negociació

en funció de la piràmide

d’edats existent a Catalunya i

dels esforços d’investigació

mèdica fets al nostre país.

En definitiva no avançar

cap a formes de prestació

d’assistència que puguin configurar

en el futur un sistema

sanitari de més d’una velocitat.

Un sistema que propiciés

una sanitat per a gent benestant

i una sanitat per a gent

menys afavorida. Perquè mantenir

el sistema sanitari públic

és bàsic com element que garanteix

la cohesió social i la

igualtat entre les persones.


L’Acord sobre

la Seguretat Social

L’Acord per a la millora i el desenvolupament del sistema de protecció social ha significat,

per primer cop des del 1988, la «ruptura» de la unitat d’acció entre els dos principals sindicats

de l’Estat: UGT i CCOO.

El 9 d’abril José María Aznar,

president del govern espanyol,

el secretari general de

CCOO, José María Fidalgo i els

presidents de la Confederació

Espanyola d’Organitzacions

Empresarials, José María Cuevas

i de la Confederació Espanyola

de la Petita i Mitjana Empresa,

Antonio Masa signaven

al Palau de la Moncloa —i després

de nou mesos d’intenses

negociacions— l’Acord per a

la millora i el desenvolupament

del sistema de protecció

social. Es tracta d’un document

de trenta folis, organitzat

en quinze apartats que en

funció de les recomenacions

del Pacte de Toledo —i segons

els seus valedors— servirà

per aconseguir una Seguretat

Social més solidària. Per contra,

els seus detractors, i especialment

la UGT, consideren

que l’Acord descapitalitza la

Seguretat Social, representa

una retallada espectacular de

la jubilació anticipada, desprotegeix

els més grans de 52

anys i obre la porta a una futura

retallada de les pensions

públiques.

Però, més enllà de la polèmica

sindical sobre la bondat

o no de l’Acord, quins canvis

incorpora aquest pacte de les

pensions i com garanteix la

viabilitat futura d’aquestes?

Jubilació flexible

Es tracta d’una de les

grans novetats que estableix

l’acord. Es manté l’edat de 65

anys com edat oficial per poder

jubilar-se, tot i que s’estableix

que els treballadors que

optin per prolongar la seva vida

laboral més enllà dels 65

anys podran fer compatible el

cobrament d’una pensió i la

realització d’activitats laborals

que es trobaran lliures del pagament

de cotitzacions per

part del treballador i de l’empresa.

La quantia de les pensions

d’aquells que es jubilin

amb més de 65 anys podran

superar el 100 % de la base

reguladora, cosa que fins ara

era il·legal, això sempre que

es retardi l’edat de jubilació i

que se sumin al menys els 35

anys de cotització de rigor. Per

altra banda, tot i mantenir-se

la possibilitat de jubilar-se anticipadament

a partir dels 61

anys però s’exigeix haver acumulat

30 anys de cotització i

es retalla la quantia de la pensió

en un 8% per cada any d’avançament.

En aquest punt,

es produeix una retallada espectacular

del dret a la jubilació

anticipada. Els sindicats

defensaven executar aquest

dret als 60 anys amb 25 de

cotització.

Viduïtat i orfandat

Les prestacions de viduïtat,

tot i que la reforma de

pensions estableix una pujada

per a totes les pensions mínimes,

són les més beneficiades.El

ministre de Treball,

Juan Carlos Aparicio ha xifrat

en més de 100.000 MPTA els

diners que el Govern destinarà

per aquesta partida. Per als

perceptors de pensions de viuditat

amb càrregues familiars

—i que la prestació de viudetat

constitueix la principal font

de rendes— el percentatge

aplicable a la corresponent base

reguladora quedarà fixada

en el 70%. L’acord estableix

també un nou marc de compatibilitats

de la pensió de viduïtat

permetent el manteniment

en la percepció d’aquesta pensió

tot i que el pensionista

contregui noves núpcies, sempre

que es tracti de persones

grans o incapacitades o que la

prestació de viduïtat constitueixi

la principal font d’ingressos

del pensionista.

En el cas dels orfes, amb

caràcter general s’amplia als

22 anys i, en els supòsits d’orfandat

absoluta, als 24 sempre

que no treballin o els seus

ingressos no superin el 75%

del salari mínim.

Càlcul de pensions

S’amplia el còmput que

dels actuals 12 anys passarà

als 15, l’any 2003, amb una

ampliació d’un any per exercici.

De fet aquesta decisió

d’ampliar els anys del còmput

del càlcul de les pensions ha

resultat un motiu important

per tal que la UGT no signés

l’acord.

En la mateixa signatura de

l’acord, el president Aznar insinuà,

a més a més, que en el

futur la pensió s’hauria de calcular

a partir de tota la vida

laboral del treballador, cosa

que, en opinió dels sindicats

significaria una rebaixa de la

quantia de la pensió al voltant

del 25%. Una afirmació aquesta,

que fou posada en qüestió

pel secretari d’Estat per a la

Seguretat Social, Gerardo

Camps que afirmava que la

pensió mitjana de jubilació havia

crescut els últims cinc

anys unes 20.000 PTA. Per

Camps «No hi ha haugut cap

retallada sinó en tot cas una

racionalització de la despesa,

un creixement ordenat».

Sanejament financer

L’acord determina que les

cotitzacions que paguen treballadors

i empresaris a la Seguretat

Social es destinin íntegrament

a pagar les prestacions

contributives seguint la

recomenació número 1 del

Pacte de Toledo que estipula

que «el finançament de les

prestacions de naturalesa

contributiva dependrà bàsicament

de les cotitzacions socials

i el finançament de les

prestacions no contribuitives i

universals (sanitat i serveis

socials, entre d’altres) exclusivament

de la imposició general»

i que «les cotitzacions

socials hauran de ser suficients

per a la cobertura de

les prestacions contributives, i

per a la qual cosa es duran a

terme les revisions necessàries

per garantir l’equilibri present

i futur d’aquesta part del

sistema de Seguretat Social».

També es fixa que el Fons de

Reserva, donada la necesitat

que el sistema contribuitiu

pressenti pressupostos equilibrats

i sempre tenint en compte

que aquest Fons ha d’estar

destinat a situacions estructurals

de dèficit financer del Sistema

de la Seguretat Social,

tindrà una dotació de 800.000

MPTA i es considera que «seria

OPINIÓ

Un acord coix

ALFONS GARCIA

SECRETARI

D’ECONOMIA I TREBALL

En la signatura, el

passat 9 d’abril, de

l’Acord sobre el desenvolupament

de la

Seguretat Social que desplega

el Pacte de Toledo pel

període 2001-2004, han destacat

dos elements d’entorn o

d’escenificació que, finalment,

han pres més rellevància

que el contingut material

de l’acord. El primer ha estat,

sens dubte, l’absència d’UGT

en la signatura, que trenca

així un llarg període d’unitat

sindical; més endavant parlarem

sobre alguna de les raons

d’aquesta absència —més

enllà de les raons estrictes de

tàctica sindical, que no ens

pertoca valorar—, però el que

si que crec oportú destacar

és el fet de que aquesta absència

ha comportat per al

sindicat uns nivells de crítica

absolutament desproporcionats

en relació als que, per

exemple, va rebre la patronal

espanyola CEOE quan no va

participar en la signatura de

l’anterior acord (1996). El segon

element de tipus general

ha estat l’absoluta absència

desitjable, d’acord amb les

orientacions contingudes en el

Pla d’Estabilitat, incrementar

la quantia del Fons fins a un

import de 1.000.000 MPTA».

Autònoms

S’incrementa l’acció protectora

als autònoms per tal

que vagin apropant-se a la situació

de règim general, tot

fent-se ressò de la quarta recomenació

del Pacte de Toledo

que parla de la necessitat

de «modificar tant com sigui

possible la situació actual sota

el criteri, segons el qual

amb una mateixa igualtat protectora

l’aportació contribuitiva

ha de ser semblant». També

s’acorda que l’autònom

major de 55 anys podrà rebre

la prestació d’incapacitat permanent

total «qualificada».

I finalment s’estableix la

constitució d’una Mesa que

tingui com a tasca l’anàlisi de

la integració en el Règim General

dels treballadors per

compte aliè del Règim Especial

Agrari.

d’auguris sobre la imminent

fallida financera del sistema

públic de pensions; en altres

ocasions semblants

alguns experts

—amb el patrocini

d’entitats financeres—

havien fet públics

estudis que «demostraven»

la inviabilitat del sistema

en un horitzó temporal no

superior al 2015-2020. La

modificació de la perspectiva

demogràfica que comporta la

immigració extracomunitària i

el llarg cicle econòmic expansiu

que estem vivint ha tornat

a posar de manifest l’encert

del vell acudit de Keynes quan

li demanaven anàlisis a llarg

termini i ell replicava que «a

llarg termini tots morts».

L’acord signat desplega alguns

dels punts acordats com

a objectius en el Pacte de Toledo

i que cal interpretar positivament

per a la consolidació

i equitat del sistema públic de

pensions. La millora de les

pensions de viduïtat, orfandat

i les mínimes són els que tindran

un impacte més directe

en les persones a curt termini,

però també tenen una notable

transcendència la dotació

del fons de reserva de la

Seguretat Social (fins el mí-

Conseqüencies sindicals

de l’Acord

Més enllà de la constació

per part d’alguns estudiosos

que la configuració legislativa

del sistema públic de pensions

ha anat dirigida a afavorir

i estimular el desenvolupament

d’un «sistema complementari»

privat, la no signatura

d’aquest Acord per part de

la UGT representa una novetat

en l’anomenada «unitat d’acció»

sindical. Es trenquen així

tretze anys de col·laboració

entre les dues centrals sindicals,

col·laboració que va començar

amb la vaga general

del 14 de desembre de 1988

i va tenir continuïtat amb l’aturada

general del 28 de maig

de 1992 contra la retallada

dels subsidis de desocupació

o amb la del 27 de gener de

1994 contra la reforma laboral

del Govern socialista. També

juntes les dues centrals més

importants signaren, l’octubre

de 1996, el pacte sobre pensions

—el precedent de l’actual—

i aquell mateix any

nim del bilió de pessetes al

2004), les bonificacions en

les cotitzacions empresarials

(en el cas de maternitat i prejubilacions),

els objectius de

lluita contra el frau o el replantejament

dels serveis socials

vinculats al sistema de la Seguretat

Social. Sóc conscient

de que faig un resum apressat

i incomplet d’aquests

temes, però crec més interessant,

en l’espai que em resta,

fer alguns apunts sobre les

principals mancances que trobo

en l’acord.

Si hem de valorar les mancances,

sens dubte un element

destacat és que tot l’acord

està pensat i estructurat

en un marc estatal a l’empara

de la famosa «caixa única».

Deixant de banda el fet de

que un cop ultimat l’objectiu

de separació de les fonts de

la Seguretat Social —culminació

que es reconeix en el propi

text de l’acord— ja no existeix

cap obstacle tècnic insalvable

per a la creació de les «caixes»

territorials de la Seguretat

Social, hi ha el fet injust

de que els jubilats de Catalunya

perden cada any poder

adquisitiu pel fet de que els

increments de les seves pensions

es programen d’acord

TREBALL

també signaren l’Acord per a

l’Ocupació i la Protecció Social

Agrària i, novament, el 1997

la nova reforma laboral.

Per què ara la UGT decideix

no signar aquest Acord? Segons

Pedro Díaz Chavero, el

negociador de la UGT —que

dimití del seu càrrec dins l’executiva

del sindicat per mostrar-se

favorable a la signatura

de l’Acord, contràriament a

allò que defensava l’organització—

ja d’entrada el sindicat

havia decidit no signar aquest

Acord.

Més enllà de les raons esmentades

oficialment pel sindicat,

trencar la pau social

aconseguida pel gabinet Aznar

seria una de les prioritats del

PSOE i, també, de la UGT encapçalada

pel seu secretari general

—i militant socialista—

Cándido Méndez. La convocatòria

d’una vaga general per

part de la UGT, enmig del tràmit

parlamentari de la reforma

laboral, podria obrir un cisma

insalvable amb CCOO al que a

priori no pensa afegir-s’hi.

amb la inflació estatal (inferior

a la catalana), un fet que l’acord

no considera en cap moment.

Un altre aspecte en el

qual el contingut de l’acord és

manifestament millorable és

en el tractament del règim

d’autònoms, en el qual no

s’introdueix cap avenç notable

en l’equiparació amb el règim

general, principalment per a

aquells professionals que

tenen la consideració d’autònoms-depenents.

Per últim, hi

ha la qüestió de l’ampliació

del període de càlcul de la

pensió —element que l’UGT

ha senyalat com clau en la seva

discrepància amb l’acord;

si bé és cert que l’ampliació

acordada (de 12 a 15 anys) ja

formava part dels compromisos

de Toledo, també és cert

que en el text de l’acord, concretament

en la secció cinquena,

s’ha introduït un paràgraf

que obre la porta, partir

de 2004 a la vella aspiració

del PP de que el càlcul de les

pensions es faci sobre tota la

vida laboral, cosa que comportaria

una dràstica i innecessària,

per a la viabilitat financera

del sistema, reducció

de les pensions públiques.

MAIG - JUNY 2001 ESQUERRA NACIONAL 15


FUNDACIÓ JOSEP IRLA

Atorgat el Memorial Lluís Companys 2001

a mossèn Vidal Aunós i a l’associació Tamaia

El 25 d’abril se celebrà

l’acte d’entrega del Memorial

Lluís Companys 2001. Enguany

per primera vegada en

la història d’aquests guardons

se’n concediren dos. Un a la

trajectòria personal de mossèn

Vidal Aunós i l’altre a l’As-

MOSSÈN VIDAL AUNÓS

Nascut a Foix (Occitània) el

1921 en el si d’una família

d'origen aranès, mossèn Vidal

Aunós va ser ordenat sacerdot

el 1946. La seva primera

destinació fou una parròquia

de Viladecans. Més

endavant vindrien Santa Mònica

i els Josepets, a Barcelona

i Gualba, al Montseny.

El 1957 va ser destinat

com a rector a Sant Medir, al

barri barceloní de la Bordeta,

on hi va passar més de 25

anys. Al capdavant d’aquesta

parròquia, mossèn Vidal Aunós

va destacar en la lluita

contra el franquisme acollint

tot un seguit de moviments

socials. El 1959 va donar suport

als obrers de la Hispano-

Les 3es Jornades d’Economia

analitzen el finançament autonòmic

Més d’un centenar de persones

van seguir les diferents

taules rodones, on destacats

experts del món acadèmic i

institucional van oferir la seva

visió d’un tema d’absoluta

actualitat.

A la primera taula rodona

—moderada per Carles Bonet—

es van presentar diferents

propostes de finançament

en estats federals i confederals.

Montserrat Colldeforns,

autora de diversos llibres

i estudis sobre finançament

autonòmic, va exposar el

model de finançament dels

länders alemanys i Joaquim

Solé Vilanova, catedràtic de la

UB, va fer el mateix amb el

model canadenc. Ambdós ponents

van destacar els elements

de solidaritat i anivellament

entre regions d’aquestes

àrees i van reflexionar sobre

els efectes que tindria l’aplicació

a casa nostra. El diputat

d’EA Rafael Larreina, va

explicar el concert econòmic

basc.

La segona taula rodona —

moderada per Carme Porta—

va discutir sobre els efectes

que té el dèficit fiscal que pateix

Catalunya sobre la cohesió

social i el desenvolupament

econòmic del país. El ca-

16

ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001

sociació de Dones contra la

Violència Familiar Tamaia.

L’acte, celebrat a la Nau

Ivanow de la Sagrera, a Barcelona,

després d’un nombrós

sopar popular, organitzat pel

Casal Lluís Companys i coordinat

des del Fòrum Sindical

Suïssa, que s'avançaven a la

contestació contra la dictadura.

Vidal Aunós havia entrat

de molt jove en contacte amb

els activistes de la Germandat

Obrera d'Acció Catòlica i

de la Joventut Obrera Catòlica,

i a Sant Medir va trobar

una parròquia que el seu predecessor,

mossèn Amadeu

Oller, ja havia convertit en

punta de llança de l'acció

social més valenta. En aquest

sentit, cal destacar el naixement,

el 1964, de la Comissió

Obrera Nacional de Catalunya,

embrió català de les clandestines

CCOO. També allà va fer

les primeres passes l'anomenat

Grup de Defensa i Promoció

dels Drets Humans.

tedràtic de la UB i Síndic de

Comptes Jacint Ros Ombravella

va destacar que als catalans

se’ns pot considerar socialdemòcrates

en el que paguem

i liberals pel que ens arriba

de l’Estat, fet que ens

obliga a pagar el nostre propi

estat del benestar de peatge

per suplir la iniciativa que en

d’altres llocs és pública. Xavier

Vives, director de l’Institut

d’Anàlisi Econòmica del CSIC i

Jordi Gual, professor de

l’IESE, van centrar-se en les

implicacions del dèficit sobre

el sectors productius. El primer

va presentar el seu estudi

sobre la pèrdua de poder econòmic

i empresarial de Catalunya,

en especial pel que fa

als sectors regulats i de la

nova economia que migren

d’ERC, comptà amb la presència

del jurat del premi encapçalat

pel president de la

Fundació Josep Irla i secretari

general d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira

i de més d’un centenar

de persones del barri,

immigrants, sindicalistes...

A principis dels anys 80,

fou nomenat vicari episcopal

de l'àrea Barcelona sud, amb

una població al seu càrrec de

més de 600.000 persones.

Des de principis dels anys

90, mossèn Vidal Aunós és

rector a la parròquia de Santa

Maria del Pi, la primera de Catalunya

on es van tancar els

immigrants sense papers, el

passat mes de febrer per protestar

per l'entrada en vigor

de la nova Llei d'estrangeria.

Mossèn Vidal Aunós, un

home obert, tolerant, honest,

treballador i compromès és

sens dubte un punt de referència

obligat de l'església

barcelonina i catalana del darrer

mig segle.

Les Jornades, celebrades el 26 de maig a Barcelona, sota el títol «El finançament

de Catalunya: de l’asfíxia premeditada a la respiració assistida.

Una proposta alternativa» foren organitzades per la Fundació Josep

Irla i la Vicesecretaria general de Política Econòmica i Societat

d’ERC i tractaren sobre les mancances més destacades de l’actual

model de finançament autonòmic i les principals línies de reforma que

s’hauran d’emprendre en el futur més immediat.

cap on és el poder polític, és a

dir, a Madrid, i el segon va palesar

que la convergència econòmica

de Catalunya cap a la

UE s’ha aturat i que sense el

dèficit fiscal les taxes de creixement

catalanes es podrien

doblar fàcilment.

La sessió de la tarda va

comptar amb una taula rodona

moderada per Josep Huguet,

on es van proposar les principals

propostes de reforma del

model de finançament. Montserrat

Bassols, directora del

«Programa per l’estudi i la reforma

del finançament autonòmic»

del Departament d’Economia

va resumir el model que

està negociant la Generalitat,

basat en una cistella d’impostos

que permeti incrementar

els ingressos i la suficiència

financera de Catalunya i que

esdevingui un model estable

en el temps i generalitzable.

Antoni Castells, catedràtic de

la UB i membre de l’Executiva

del PSC, va perfilar les grans

línies que defensa el seu partit,

destacant la necessitat

que Catalunya pagui en funció

de la renda i rebi en funció de

la població. Guillem López

Casasnovas, degà d’Economia

de la UPF, va destacar la

injustícia que representa l’alt

dèficit fiscal que pateix Catalunya

i va posar de relleu la

necessitat d’evitar que el nou

model es basi en el «cafè per

a tots» com fins ara s’ha imposat,

perquè no totes les CA

tenen la mateixa voluntat d’autogovern

que té Catalunya.

El secretari general d’ERC,

Josep-Lluís Carod-Rovira, va

intervenir en la cloenda i va

presentar la conferència de

Jordi Galí, director del Centre

de Recerca en Economia internacional

de la UPF. Galí, considerat

un dels economistes

més rellevants en el món

acadèmic europeu, va qüestionar

el paper del estats de la

Joaquim Solé Vilanova, Carles Bonet, Rafael Larreina i Montserrat Colldeforns en la conferència sobre

«El finançament en estats federals i confederals».

Josep-Lluís Carod-Rovira, entre mossèn Vidal Aunós i les membres de l’associació Tamaia.

TAMAIA

L’altre guardonat, l'Associació

de Dones contra la Violència

Familiar Tamaia va néixer

el 1992 fruit de la iniciativa

d'un grup de dones víctimes

de la violència domèstica

i d'un grup de professionals

del treball social.

El primer objectiu de l’associació

va ser la constitució

ÀNGEL RAMOS

d'un grup d'ajuda mútua per a

dones maltractades, detectada

la manca de recursos

específics que ajudessin a les

dones agredides a recuperarse

dels efectes i conseqüències

de la violència, un cop

havien sortit del centre d'acollida

o s'havien separat legal i

físicament dels agressors.

UE en política econòmica i fiscal

en el procés d’integració

europeu perquè considera que

la sobirania en aquests temes

hauria de recaure cada vegada

més en la pròpia UE i en els

governs de les regions que la

integren i no en estructures in-

OPINIÓ

termèdies. Va recordar que no

existeix cap correlació entre la

mida d’una regió i la prosperitat

econòmica i que, per tant,

no es poden justificar els

grans estats actuals en funció,

exclusivament, de criteris

de creixement econòmic.

Una economia en forma,

malgrat el govern

JOSEP HUGUET

VICESECRETARI GENERAL

DE POLÍTICA ECONÒMICA

I SOCIETAT

Les Jornades han

permès constatar que

els principals acadèmics

de Catalunya avalen

en línies generals el

discurs econòmic d'ERC. Es

produeixen reiterades desqualificacions

procedents del

camp convergent que subratllen

una suposada visió catastrofista

o bé una concepció

intervencionista pròxima al

comunisme o simplement la

ignorància d'ERC —en boca

del conseller d'Economia

Francesc Homs en el darrer

debat parlamentari. Però els

números són tossuts. L'economia

privada, de les pimes,

va bé, molt bé, malgrat l'escàs

suport governamental.

Els que no van bé són aquells

àmbits que depenen de la regulació

o de la gestió política:

Després d'un període de

treball intern de les professionals

i de les dones de

Tamaia, es va decidir obrir el

grup a d'altres dones afectades

per la problemàtica i es

va crear un espai permanent

d'informa-ció sobre la violència

familiar i sobre el treball

amb grups.

concentració creixent dels

centres de decisió i de tecnologia

de les empreses privatitzades,

d'aquelles que

treballen per concessió

o en sectors regulats,

especialment

aquelles vinculades a

les noves tecnologies.

Pèrdua de poder de Barcelona

davant de Madrid. Pèrdua

de gas en àmbits com el

de la Fira. I això perquè no hi

ha voluntat política d'utilitzar

les palanques del poder financer

català (les caixes) per dissenyar

una política econòmica

nacional. Perquè CiU ha

preferit col·locar la seva gent

als consells d'administració

de les empreses estatals o

dels sectors regulats (Homs a

Àreas) que bastir una estratègia

de foment d'operadors

que optessin per la centralitat

barcelonina. I tot plegat en el

marc d'un dèficit fiscal insostenible

i incomparable en el

marc de la Unió Europea.

PAU VINYES


D’un país que vol ser basc

Després d’una de les més dures campanyes polítiques i mediàtiques que hagi hagut de suportar un govern democràtic,

la ciutadania basca expressava, amb el resultat electoral del 13 de maig, un autèntic «basta ya» a tanta criminalització

contra els partits nacionals del País Basc que havien aguantat un govern assetjat a diari.

Assolida la majoria absoluta

al parlament espanyol i havent

possat el murrió al govern

del Principat, l’estratègia

nacionalista de la dreta espanyola

es marcà com a gran objectiu

desembarcar a la Lehendakaritza

amb una llarga operació

de desgast.

Fer del nacionalisme basc

l’enemic del poble

Des del trencament de la

treva d’ETA, els responsables

d’haver aconseguit que l’organització

armada hagués penjat

les pistoles durant més d’un

any foren assenyalats com a

còmplices. S’oblidà absolutament

que l’Acord de Lizarra-

Garazi tingué entre altres precedents

l’esgotament del pacte

d’Ajuria Enea per l’acció

d’obstrucció del PP que bloquejava

qualsevol intent d’avançar

en el procés de pau cada

vegada que Ardanza en

convocava una reunió.

Una orquestrada i brutal

operació mediàtica de diversos

mitjans escrits i audiovisuals,

públics i privats, molts

d’ells afins a Aznar, es posava

en marxa. Calia demostrar

que l’origen de tots els

mals era el nacionalisme basc

plantejant les eleccions com

un combat de la lllibertat contra

l’opressió. El guió era ben

senzill: davant una societat

atemorida i assetjada, una

avantguarda de suposats intelel·lectuals

posen la veu a un

poble que reclama la salvació,

i finalment, com un «deus ex

machina», apareix un candidat

disposat a posar fi a aquest

règim de terror.

Prèviament, però calia entronitzar

el príncep salvador, el

candidat del PP Jaime Mayor

Oreja. I això va ser possible

gràcies a la inestimable col·laboració

d’un PSOE que primer

signava el Pacte antiterrorista

redactat des del Ministeri de

l’Interior, i després renunciava

a tenir cap perfil propi durant

la campanya. Nicolas Redondo

Terreros se sumava dòcilment

a l’estratègia frontista i de

confrontació social dissenyada

per José Maria Aznar i Jaime

Mayor Oreja.

RESULTATS ELECTORALS

Tot val contra la violència

Que la violència, i menys la

mort, no té cap justificació

política quan hi ha regles de

joc democràtiques no ho discuteix,

feliçment, la immensa

majoria de bascos. Però que

com a tot conflicte d’aquestes

característiques cal diàleg,

treva i negociació, n’hi ha que

no ho volen veure, i fins i tot

criminalitzen als qui defensen

aquesta via de resolució del

conflicte qualificant-los de

còmplices del terrorisme.

Si bé és difícil de mantenir

el cap fred quan hom veu companys

de professió amenaçats

i alguns fins i tot morts, cal

reclamar sempre, als mitjans

de comunicació, la recerca de

la veracitat i el contrast de la

informació, com cal reclamar

dels polítics solucions i no

crispacions. Res d’això s’ha

practicat durant aquest

temps. La versió única dels

fets era la del Govern espanyol

i la veu del carrer era la del

comentari d’algun «no-nacionalista»

de qualsevol de les

plataformes «constitucionalistes».

Per determinada premsa,

amb l’argument d’anar

contra els violents tot valia: és

la guerra. I com en tota guerra,

la primera víctima és la

veritat.

CIS, ETA i Garzón,

un còctel explosiu

per al final de campanya

El govern espanyol utilitzà

tots els recursos al seu abast

per intentar modificar el resultat

final. L’esperpèntic capítol

de l’enquesta amagada del

CIS en va ser un bon exemple,

de tal manera que els dubtes

sobre la seva veracitat, sobre

tot un cop vistos els resultats

semblen evidents.

ETA tampoc volgué renunciar

a la seva participació en

la campanya electoral. El

cotxe bomba primer i l’assassinat

després contra el president

del PP d’Aragó deixava

ben clar que ells votaven

desestabilització de les institucions

basques.

El reflex d’una ciutadania

espanyola manipulada irresponsablement

es veié a l’en-

Electors 1.813.356

Votants 1.431.996 78,96

Vots % Escons

PNV-EA 604.222 42,72 33

PP 326.933 23,12 19

PSE-EE-PSOE 253.195 17,90 13

EH 143.139 10,12 7

IU-EB 78.862 5,58 3

terrament a Jaca del dirigent

del PP. Mentre Aznar i companyia

eren rebuts amb aplaudiments,

el lehendakari Ibarretxe

era rebut a la porta de

l’església per una colla d’exaltats

que li cridaren assassí.

I justament el dia abans de

la finalització de la campanya

Baltasar Garzón decidia il·legalitzar

l’organització juvenil

d’EH, Haika, en una decisió

que no semblava gens casual

i que podia servir per evitar la

ja evident fuga de vots cap a

PNV-EA.

Una ERC solidària,

una CiU amb el murrió posat

Dels partits nacionals catalans,

només un afrontà la

campanya basca des de la coherència.

ERC fou l’única força

política catalana que participà

en el tancament de la campanya

—al míting de PNV-EA—

amb la presència del seu màxim

dirigent Josep-Lluís Carod-

Rovira mentre CDC enviava el

seu exsecretari general. Com

si fos el resultat d’un acord

tàcit amb el PP, cap membre

del govern Pujol s’acostà per

la campanya del PNV.

L’abrupta fi

del somni espanyolista

El 13 de maig la societat

basca, suposadament atemorida,

anà a votar com mai, per

ratificar allò que el País Basc

OPINIÓ

l’havien de governar partits

bascos, com a qualsevol país

normal.

Durant la nit electoral i a

mesura que avançava l’escrutini

els comentaristes espanyols

emmudiren. «Ha pasado

algo muy raro» deia algú com a

gran anàlisi de la situació.

L’explicació «oficial» dels fets,

però, la donà dies després el

general d’aquella operació fracassada:

segons Aznar, la societat

basca no és prou madura.

El 13 de maig, però, no

guanyà només la coalició PNV-

EA. L’altre guanyador de les

eleccions fou IU-EB. A diferència

del PSOE, l’altre partit de

l’esquerra estatal no es plegà

a la voràgine incendiària del

PP, i en resultà premiat. I això

malgrat el fet que no només

patí com la coalició PNV-EA els

atacs furibuns de la Brunete

mediàtica que també els considerava

uns quasi amics

d’ETA, sinó que també patiren

l’intent de situar-los en l’ostracisme

informatiu, a còpia de

silenciar-los quan no de ridiculitzar-los.

Aznar volia evitar una deriva

sobiranista del País Basc

provocant l’avançament de les

eleccions i s’ha trobat amb la

victòria de la coalició PNV-EA

amb un programa que preveu

avançar cap a l’exercici del

dret d’autodeterminació.

El paperàs

de Pujol i Maragall

L’endede les eleccions

Jordi Pujol opinava per primer

cop de les eleccions basques

vantant-se de la derrota de «la

creuada espanyolista», protagonitzada

pels mateixos que

mantenen en una situació de

respiració assistida el seu

govern.

Però no només CiU és víctima

de les seves contradiccions.

Després d’una campanya

on els màxims dirigents

del PSC expressaren en persona

el seu suport a l’escuder

de Mayor Oreja —Redondo

Terre-ros— Maragall, disposat

sempre a ser el protagonista,

es despenjava preguntant a

Pujol al Parlament sobre què

pensava fer ell davant el fracàs

«del nacionalisme espanyol»!!

Una pregunta digna d’un

sainet d’Escalante.

El PSC però, no trigà gaires

dies en baixar de l’estratosfera

i tornar a la disciplina «federal»

del PSOE. No passà gens

desapercebuda la presència

d’una alta dirigent del PSC a la

primera reunió postelectoral

entre PP i PSOE, que serví per

reiterar solemnement la vigència

de la formulació nacionalista

i excloent del text del

Pacte antiterrorista; un pacte

contestat per bona part de la

societat civil catalana (veure

esquerra nacional 24).

13 de maig: la victòria d’Euskadi

BEGOÑA ERRAZTI

PRESIDENTA

D’EUSKO ALKARTASUNA

El passat 13 de

maig, la Comunitat

Autònoma Basca, una

part d’Euskal Herria,

celebraba eleccions

autonòmiques per a elegir el

nou parlament basc i al seu

lehendakari. I va ser, sens

dubte, una data històrica. Per

moltes raons.

En primer lloc, perquè van

anar a votar vuit de cada deu

ciutadans amb capacitat de

sufragi. I això demostra una

maduresa democràtica que

havia estat posada en dubte

per molts polítics, analistes i

columnistes del nacionalisme

espanyol, que es col·locaven

així la bena abans que la ferida,

apel·lant a que, si no

guanyava l’entente PP-PSOE,

seria per la por a votar.

La següent lectura és

també clara: la coalició EA-

PNV ha revalidat la seva

gestió política i institucional

amb 33 dels 75

escons de la Cambra i

una majoria aplastant

de vots, en torn als

600.000. I això significa

que la ciutadania ha apostat

clarament per un programa

molt concret, que descansa

en tres pilars: el respecte als

drets humans, el diàleg com

camí per arribar a la pau, i el

respecte a la voluntat lliure i

sobirana de la ciutadania,

això és, el dret d’autodeterminació.

Així mateix, hi ha un altre

missatge diafanament expressat

pels bascos i basques de

la Comunitat Autònoma. I

aquest missatge és que la

societat basca ha tornat a dir

que no, de manera rotunda, a

l’estratègia violenta d’ETA, a

través del daltabaix d’EH, que

ha perdut al voltant de

80.000 vots i 7 escons, la

meitat dels que tenia a l’anterior

legislatura. Un missatge

que desgraciadament ETA no

escolta amb la seva cega persistència

en la cruel violència

que va tornar a exercir tan

sols unes hores després que

les urnes parlessin.

Però també ha dit no a l’altre

extrem, el de la intransigència

del bloc espanyolista

PP-PSOE que han fracassat en

el seu intent de criminalitzar i

fer miques al nacionalisme

basc democràtic. És precisament

el pacte anomenat antiterrorista,

que en realitat és

un pacte antinacionalista, un

altre dels principals derrotats

en aquesta cita amb les urnes.

Ho expressava un observador

de luxe, la prestigiosa

revista The Economist en el

seu número posterior al 13-M:

MÓN

L’ende

Mentre PNV i EA, reforçats,

preparen la constitució del

nou govern basc, als extrems

tot continua lamentablement

igual.

ETA, fent oïdes sordes un

cop més a la voluntat popular,

va sumant morts indiscriminadament.

Des de l’altre extrem,

el PP ha decidit mantenir l’estratègia

de desgast contra el

nacionalisme basc, i no passa

dia que no emfatitzin que el

govern basc és l’únic responsable

d’evitar noves accions

violentes, com si la Moncloa i

els milers d’efectius policials

espanyols presents al País

Basc no tinguessin res a veure

amb el tema.

Alguns del PP però, no variaren

ni de discurs. L’inefable

Delegat del govern espanyol al

País Basc, assenyalà Arzallus

com a responsable ideològic

de l’assassinat de Santiago

Oleaga, directiu de El Correo

Vasco. I no es quedà sol; per

si algú de bona fe pensava

que la Brunete mediàtica havia

guardat els seus tancs, un

dels oficials de la ploma escrigué,

sense cap rastre de decència,

que el president de

l’Euskadi Buru Batzar i Carod-

Rovira, passant per Jordi Pujol,

s’havien de trobar anímicament

millor després d’aquesta

darrera mort.

Aquesta tardor, Galícia.

«Després de les eleccions

basques, els votants han dit

no a Aznar i a ETA».

Per això, ambdós extrems

han de reflexionar i permetre

que vegi la llum una nova

època, en la qual a través del

diàleg poguem entre tots

assolir la pau i la normalització

política d’Euskal Herria.

Desgraciadament, i a la vista

dels primers compassos després

del 13-M, no sembla que

ni uns ni els altres tinguin

intenció de respectar la voluntat

sobirana del poble basc,

però, sens dubte, serà aquesta

la que s’impossi sobre

qualsevol tipus de coacció o

limitació al desig majoritari de

la ciutadania. I, així, els nostres

pobles, Euskadi, Catalunya...

seran allò que decideixin

els seus ciutadans i ciutadanes.

No més. Però tampoc

menys.

JULIOL - AGOST 2000 ESQUERRA NACIONAL 17


MEMÒRIA

18

Antoni Maria Sbert

un constitucionalista

dels Països Catalans

L’historiador Pep Martí ens recorda

la trajectòria política i vital d’Antoni Maria Sbert,

der estudiantil durant la Dictadura de Primo de Rivera,

fundador d’ERC i destacadíssima figura política

de la Catalunya republicana.

ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001

PEP MARTÍ

HISTORIADOR

El que més atreu

d’Antoni Maria Sbert

(Palma, 1901-Mèxic,

1980) és la seva condició

d’home tot terreny.

D’ell es pot dir que va tocar totes

les tecles possibles del

personatge inquiet. Josep

Massot i Muntaner ens el presenta

d’aquesta manera en

l’excel·lent estudi Antoni M.

Sbert. Agitador, polític i promotor

cultural, editat per Publicacions

de l’Abadia de

Montserrat. A Sbert li va passar

com a molts altres membres

de la seva generació, que

van viure en uns anys de fortes

convulsions socials i polítiques

i van haver de fer tots els

papers de l’auca.

der estudiantil

Nascut en el si d’una família

burgesa de les Illes, l’ambient

il·lustrat que el va envoltar

de petit el va marcar per

sempre. Va cursar els estudis

d’Enginyeria Agrícola a Madrid,

però ell ja mirava molt més

enllà de les classes. A la universitat

espanyola dels anys

vint s’estenia el corrent dels

opositors a la Dictadura del

general Primo de Rivera, imposada

l’any 1923 per un cop

militar. S’estava gestant

un vast moviment que

donaria lloc a finals de

la dècada a la Federació

Universitària Espanyola

(FUE), impulsada

pel sector més polititzat

dels estudiants. Sbert era un

d’ells, i el naixement de la

FUE, que ell va presidir, va haver

de superar, abans de la

seva aparició, un seguit de

lluites i conflictes interns entre

els diversos grups estudiantils.

Sbert es va haver

d’enfrontar durament a un altre

der universitari emergent:

José Antonio Primo de Rivera.

La FUE va ser l’escola política

on «el mallorquí» va destacar

i fer-se un lloc en el «qui

és qui» madrileny. Però mai va

oblidar el seu país. Segons

Massot, la influència de Gabriel

Alomar va ser decisiva

per això. La personalitat del

també illenc Alomar, un altre

agitador polític i intel·lectual,

una mica esteta, va marcar

Sbert. Més gran que aquest,

Alomar havia estat un dels

fundadors del Partit Republicà

Català (1917), junt amb Lluís

Companys, Marcel·lí Domingo

i Francesc Layret, i l’any 1923,

el mateix del cop de Primo, va

fundar la Unió Socialista de

Catalunya. El catalanisme

d’Alomar va incidir directament

en Sbert, que va entrar

en contacte amb els dirigents

nacionalistes catalans que

lluitaven per enderrocar dictadura

i monarquia, tot alhora.

Fundador i diputat d’ERC

«El mallorquí» va col·laborar

de manera destacada en el

procés del nacionalisme català

per formar una alternativa

política al règim borbònic. I, un

cop proclamada la República i

instaurada la Generalitat en la

persona de Francesc Macià, el

seu nom va figurar ja en la primera

candidatura d’ERC a les

Corts espanyoles, l’any 1931.

Antoni Maria Sbert va destacar

com a parlamentari d’ERC

a les Corts de Madrid, en la

defensa dels posicionaments

del nostre partit en la discussió

de la Constitució espanyola

i en el debat sobre l’Estatut

BARCELONA, 7 DE FEBRER DE 1930. Antoni Maria Sbert es rebut a la seva tornada de l’exili de la Dictadura

de Primo de Rivera.

de Catalunya. Sbert va demostrar

entre 1931 i 1932 la seva

capacitat pels temes constitucionals.

Va destacar, sobretot,

defensant la possibilitat de la

federació de «regions autònomes»,

aspecte no contemplat

en la Constitució republicana,

i aquí va fer costat a Alomar, i

també a Joan Estelrich, illenc i

diputat de la Lliga. També va

ser un apassionat advocat de

les competències de la Generalitat

catalana en matèria

d’ensenyament.

Membre del Tribunal

de Garanties Constitucionals

Però, sens dubte, la seva

actuació més destacada va tenir

lloc com a membre del

Tribunal de Garanties Constitucionals

(TGC), el tribunal constitucional

de la República, format

per vint-i-tres vocals, òrgan

al qual va accedir com a

representant institucional de

la Generalitat de Catalunya,

l’any 1933. Va ser al si d’aquest

organisme que va viure

la discussió sobre la llei de

Contractes de Conreu. El contingut

reformista d’aquesta

llei elaborada pel Govern català

de Companys va provocar

una reacció virulenta per part

de les dretes catalana (la Lliga)

i espanyola, en el poder

des de novembre de 1933.

Com se sap, un dels fronts

d’atac a la llei per part del

bloc conservador va ser la incompetència

de la Generalitat

en aquest àmbit. Quan l’asumpte

va arribar al TGC,

Sbert es va posicionar a favor

de les posicions de la Generalitat,

com també ho van fer els

consellers espanyols de línia

republicana i esquerrana, encapçalats

pel propi president

de l’organisme, Álvaro de Albornoz.

Entre l’1 i el 8 de juny,

el TGC va viure un seguit de

fortes discussions, i Sbert va

donar suport a tots els vots

particulars que donaven la raó

al Govern català. La votació

final, però, va donar un resultat

de 13 a 10 contra la constitucionalitat

de la llei.

Conseller de la Generalitat

durant la Guerra Civil

Els esdeveniments van demostrar

la disponibilitat absoluta

d’aquest intel·lectual i

home d’acció, sempre al servei

de la causa catalana. Amb

l’esclat de la Guerra Civil,

Sbert va ser cridat a exercir

les conselleries de Cultura i,

més tard, de Governació. Des

d’aquests llocs va tornar a

manifestar que era, per damunt

de tot, un creador i un

constructor d’institucions. Va

ser ell l’ànima de la famosa

Exposició d’Art Català celebrada

a la capital francesa el

1937, i que si, per una banda,

va demostrar l’esforç del Govern

català per preservar un

patrimoni artístic que havia

quedat en perill en molts llocs

de la nació, per l’altra va ser

una gran mostra de propaganda

a favor de la causa republicana.

I, ja a l’exili, va contribuir

al naixement de la Fundació

Ramon Llull, que va ser

una eina important d’ajut a la

represa cultural dels catalans

i un aixopluc per als intel·lectuals.

Lleial a la Generalitat

en l’exili

La seva fidelitat a la institució

de la Generalitat es va

fer encara més evident durant

tot el llarg exili. Sempre va

estar al costat del president,

primer Josep Irla i, a partir de

1954, Josep Tarradellas.

Aquest el va fer delegat seu a

Mèxic, on Sbert va residir després

d’una estada a França.

Quan molts membres de l’oposició

antifranquista a casa

nostra no donaven res per la

recuperació de la institució

vençuda, ell se’n reia i afirmava

—com cita amb molt d’encert

Massot— en una carta a

Tarradellas el juny de 1977:

«Val la pena de sobreviure per

veure la Generalitat restablerta

i encara més si hom ha

mantingut la continuïtat històrica,

malgrat la dèria dels

nostres ‘‘patriotes’’ de tornar

a començar després de cada

ensulsiada, carregant el mort

a la malestruga [sic]. No cal

repetir però cal continuar».

Pocs mesos després, la veuria

restaurada i ell en va ser testimoni,

perquè es va traslladar

a barcelona per assistir al retorn

del president. Seria l’últim

viatge a la seva pàtria.

L’any 1980, moria a Mèxic.

Sbert versus Maura

Hi ha una comparació que

no ens resistim a fer, en el

cas d’Sbert. I és amb Antoni

Maura (Ciutat de Mallorca,

1853-Torrelodones, 1925).

Maura i Sbert són dos catalans

de Mallorca que van deixar

la seva terra per fer carrera

a Madrid. En el cas de Maura,

carrera de Dret. Tots dos

van triomfar a la capital del

regne. Però mentre un, Sbert,

no va oblidar mai quines eren

les seves arrels, i va mantenir

els referents culturals clars,

no va ser així en el cas de

Maura. Aquest, instal·lat a la

«villa y corte», també es va enfilar

per la política, però molt

aviat com a «español de las

Baleares». Primer en el Partit

Liberal i, més tard, passant al

Partit Conservador. El seu

deix mallorquí feia riure els

espanyols, però Maura es va

obrir camí, sent elegit diputat

per Mallorca. Orador brillant a

les Corts, segurament la seva

condició «perifèrica» el va fer

més obert a alguns dels problemes

que afectaven l’Espanya

de la Restauració. Diuen

que s’entenia molt bé amb

Cambó (faltaria!), amb qui en

més d’una ocasió va fer tàndem

enfront els ultracentralistes,

però Maura va escollir ser

un polític espanyol. Gràcies a

aquesta opció, i a les seves

qualitats, va arribar a ser ministre

i líder dels conservadors

espanyols. Una part de la

historiografia ha mitificat el

component «renovador» de

Maura, que era cert si el comparem

amb la manca de lucidesa

del gruix d’una classe

política que, davant l’aixecament

del moviment obrer, i l’odiós

«problema catalán», era

incapaç de fer res més que

encomanar-se a la Guàrdia

Civil. Però Maura ni tan sols va

donar un suport clar a la Mancomunitat,

i es va oposar sempre

a tot projecte d’autonomia

política de Catalunya.

Abans hem citat Joan Estelrich.

Quan es va produir l’aixecament

feixista de 1936,

Estelrich va fer costat als facciosos.

No només això sinó

que va ser un actiu propagandista

de la «causa nacional» i

va emprar els seus contactes

internacionals, sempre al costat

de Cambó, per fer valer la

força de Franco. També en el

camp de la propaganda i de

l’acció internacional es va destacar

Sbert. Després de l’ensulsiada

de 1939, Sbert i

Estelrich van continuar distanciats.

El primer, passant per

tots el fòrums internacionals

per denunciar la dictadura

franquista i la repressió contra

la cultura de la seva terra.

Estelrich, en canvi, va ser ambaixador

de l’Espanya de

Franco a la UNESCO. Dues

maneres ben diferents d’actuar.

Catalunya ha tingut i té

molts Estelrichs, persones

catalanistes que, en moments

de perill, poden fer fins i tot

cert activisme cultural (i el

d’Estelrich va ser, en aquest

sentit, notable), però que

posen en primer lloc la seva

condició de persones burgeses

i el seu pànic als processos

socials. També hi ha massa

Maures. Un dels drames

del nostre país és que potser

no ha donat tants Sberts com

caldria. O, en tot cas, que no

els ha sabut recordar.

ARXIU HISTORIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA / ARXIU FOTOGRÀFIC


Globals o imbècils

CARMEL MÒDOL

En els darrers anys hem

pogut constatar com s’ha anat

extenenent entre la ciutadania

del món occidental el dubte

sobre si allò que mengem beneficia

el nostre organisme o

si realment el perjudica. Les

vaques boges, els aliments

fabricats amb vegetals modificats

genèticament, el bestiar

alimentat amb productes potencialment

cancerígens, les

dioxines, la pesta porquina...

han provocat que la part de la

població més sensible hagi

passat per autèntiques situacions

d’angoixa.

Hi ha autors que assenyalen

la casualitat i la fatalitat

com a causes principals dels

ensurts alimentaris alhora

que manifesten la improbabilitat

de la seva reproducció.

També diuen quines formes de

producció són les convenients

per assegurar l’alimentació

mundial. Aquests autors acostumen

a gaudir d’excel·lents

condicions laborals i les seves

opinions solen ser difoses

amb abundositat de mitjans.

LLUÍS MARTÍN SANTOS

A Conflicte i violència a

l’Ebre. De Napoleó a Franco,

el darrer llibre de Josep Sànchez

Cervelló, professor

d’Història contemporània de la

Universitat Rovira i Virgili, hi

trobem un repàs dels darrers

130 anys d’història des de la

invasió de les tropes napoleòniques,

el 1808, fins a l’acabament

de la Guerra Civil, el

1939. En l’endemig hi ha els

diversos moviments de resistència

a les tropes napoleòniques,

les lluites entre liberals

i absolutistes, la sublevació

D’altres treballen en condicions

més precàries, les seves

opinions no tenen tanta difusió

i molt freqüentment són

titllats d’alarmistes. Aquests

darrers autors són els que assenyalen

el model forçat d’agricultura

i ramaderia —al que

anomenen contranatural—

com el principal causant de

tota la problemàtica sanitària

recentment desfermada.

La majoria dels pagesos i

ramaders han seguit el model

productivista, convençuts com

estàven que d’aquesta manera

assegurarien la viabilitat de

les seves explotacions i el futur

de llurs families. Aquest

model és el generador de la

superproducció i subsidiari del

control dels mercats per part

de les grans corporacions multinacionals.

Un grup de pagesos

però ha agafat un camí diferent

i durant les dues darreres

dècades han bastit un nou

model d’agricultura, model

que assegurava la supervivència

de la familia pagesa en

major mesura que el productivista,

model que no genera superproducció,

que no depen

de les multinacionals i que situa

al pagés com a centre de

l’espai rural, com a harmonitzador

del territori.

José Bové i François Dufour

són d’aquesta classe de

pagesos, dels que no consideren

l’agricultura com una simple

activitat de producció. Ells

consideren que gastronomia,

hàbits de consum, qualitat, lligams

socials i identitat cultural

constitueixen el «fet agricultural»

i que la sort dels pagesos

està estretament lligada

a la de la resta dels ciutadans.

Membres de la Confédé-

Les revoltes

de les Terres de l’Ebre

dels camalluents, les tres guerres

carlines, l’assalt de l’oligarquia

al poder i les tensions

socials que s’hi generen, l’epíleg

autoritari de la monarquia

(1923-1931), i el moment esperançador

que va significar la

República, estroncada pel cop

d’estat del general Franco.

El llibre sorgeix del repte

fet per un savi autodidacta

d’Ascó, Carmel Biarnès a un

jove Sànchez Cervelló quan li

indica que la història de Catalunya

no parla de la història de

les Terres de l’Ebre i de que

caldrà que algú solventi, en el

futur, aquesta mancança; i

esdevé no només una mostra

d’erudició i d’investigació historiogràfica,

sinó també, i sobretot,

un acte de normalització

cultural: la recuperació de

la memòria històrica de les

Terres de l’Ebre i la seua inclusió

a la història de Catalunya,

una revisió del passat

que l’autor utilitza com a marc

general per a establir una

aproximació a la història dels

moviments socials a les Terres

de l’Ebre.

Perquè si alguna cosa s’hi

constata al llarg del llibre és la

constant tensió que ha existit

al territori al llarg d’aquests

ration Paysanne, han encapçalat

la lluita contra el menjar

porqueria a França. Han denunciat

el model productivista

d’explotació i han aixecat la

reivindicació global contra el

mercantilisme mundial i la globalització

econòmica salvatge.

De tots dos, José Bové és

el més conegut degut a l’engarjolament

que va patir després

de l’acció contra un

McDonald’s a Milhau, a

l’Aveyron occità, l’agost de

1999. També per la seva tradició

de lluita antisistema des

del maig del 1968, que va

viure amb quinze anys qüestionant

el paper de l’educació

en un institut a Athis-Mons,

fins a l’ocupació de terrenys

militars del Larzac el 1972 on

decideix dedicar-se a l’agricultura

i la ramaderia esdevenint

un neorural. L’evolució de

François Dufour és, en canvi,

força diferent i opino que més

remarcable. Ell és un granger,

fill i net de grangers, educat

en la tradició d’un sistema

cada cop més abocat cap al

productivisme que, des de la

solidaritat, trenca amb el

model de producció i la dinàmica

sindical que fins aleshores

li era pròpia.

A El món no és un negoci

trobem, en forma de converses

magníficament conduides

per Gilles Luneau, les reflexions

de tots dos sobre les

motivacions i les conseqüencies

de les seves accions,

sobre l’esdevenidor d’un món

que convé sostreure a l’acció

del mercantilisme deshumanitzador.

Podem no estar-hi d’acord,

però, de ben segur, que ens

convé llegir-lo.

130 anys, la constant desídia

de la major part de l’oligarquia

dirigent preocupada només

per la pervivència de la seua

dominació caciquil sobre la

ciutadania ebrenca, la constant

traïció al territori de la

classe política que ha anteposat,

amb honroses excepcions,

la seua voluntat de fer

carrera a l’interès públic de la

col·lectivitat.

És innegable la contribució

a cohesionar una identitat territorial

que sempre s’ha tingut

i que en els nostres dies, a

través dels moviments reivindicatius

de dignificació territorial,

lliga el present amb un

passat que deixa ben clar que

l’esperit de revolta ve d’antic a

les Terres de l’Ebre, que no és

fruit d’una moda passatgera

sinó del descontent claríssim

de la ciutadania que es perllonga

al llarg dels anys.

El llibre, en definitiva, és

una lluita contra l’oblit a través

de l’escriptura perquè la

història que no s’escriu és la

història que es perd, és la història

que s’oblida; una lluita

per evidenciar que oblidar la

història de les Terres de l’Ebre

és oblidar, també, la història

de Catalunya.

Introducció a Còrsega

MIQUEL MAYOL

La identitat corsa, una

realitat dins d’Europa, de

Catalina Maroselli-Matteoli,

fa una reflexió sobre la noció

d’identitat des d’un enfocament

volgudament sociològic.

El lector no té pas de buscar-hi

una guia sobre l’entre-

mat complex dels partits polítics,

grupuscles, moviments

clandestins que es bellugen a

l’illa, que els que en saben

d’insularitat mediterrània qualifiquen

de la més bella. Tampoc

no cal buscar-hi una cronologia

de la rica i sovint tràgica

actualitat dels tres últims

decennis.

Pèrò sí que s’hi troben uns

desenvolupaments interessants

sobre els fonaments

històrics del nacionalisme

cors i sobre les perspectives

de futur.

Un lector català trobarà evidentment

d’especial interès el

capítol dedicat a les relacions

entre Catalunya i Còrsega als

anys trenta. Jo hi vaig aprendre

entre moltes coses que la

petició per la reunificació de

les terres catalanes que uns

quants rossellonessos havien

enviat al President Macià havia

tingut ressò en la premsa

L’escola desconcertada

JOSEP CATÀ

La primavera de l’any passat,

després d’haver llegit una

entrevista feta a l’autor, vaig

tenir l’ocasió d’assistir a la

presentació que Salvador Cardús

va fer de la seva obra a

Olot. Poc després, un bon

amic i col·lega m’obsequià un

exemplar d’El desconcert de

l’educació. No cal dir que, docent

i desconcertat com

molts, vaig llegir el llibre d’una

tirada.

Com el mateix autor va recordar

en l’acte de presentació,

l’obra té un caràcter més

provocador que consolador i

més diagnosticador que terapèutic.

Només cal recordar,

per a comprovar això, a part

del seu títol, l’encapçalament

d’alguns dels seus capítols:

Atrevir-se a fer de pares, A favor

de la televisió, No hi ha

crisi de valors o Contra la tolerància.

També cal afegir que,

en aquesta mateixa línia de

provocació-reflexió, rep de valent

l’excés de psicopedagogia.

Així mateix, segons em va

semblar entendre durant el debat

posterior a la presentació,

alguns psicopedagogs «de

despatx» surten força mal parats.

El fil argumental de Cardús

manté una coherència estricta

durant moltes pàgines del seu

llibre. La societat de consum

—ens ve a dir— ha desplaçat

definitivament, en el nostre

àmbit cultural, l’anterior socie-

tat de l’escassetat i això ha

trastocat rols, papers i conductes

i, d’entre ells, els de la

família i l’escola com a institucions

socials bàsiques. Tant

l’una com l’altra assisteixen

desconcertades a l’arribada

d’infants, nois i noies amb

unes actituds gens educades

o, si més no, impensables

pocs anys enrere. Tant pares i

mares com l’escola es veuen

impotents en la seva tasca

educativa. Algunes cites són

suficientment clares en relació

al que acabem de dir: «La

indústria de la cultura de

massa necessita voluntats febles,

memòries dèbils i enteniments

prims per triomfar».

«La joventut no ha arribat a

ser mai una nova classe…

sinó que ha acabat sent, per

damunt de tot, un mercat».

«Els pares no han sabut quan

calia dir, definitivament, no, o

prou, o s’ha acabat».

Solucions? Cardús ha deixat

ben clar que no és el seu

propòsit aportar-les; més aviat

ha volgut reflexionar sobre la

situació real de l’escola avui;

«a l’escola se li demanen coses

incompatibles»; ha de ser

crítica i integradora alhora, humanística

i a la vegada enfocada

cap al mercat laboral,

etc. Si bé «caldria acceptar

que l’escola és, també, un

pàrquing necessari de criatures

per a parelles que treballen»,

o bé, conclou, al penúltim

pàragraf de l’obra en referència

als pares i mares, que

«l’educació no té res a veure

amb els sermons, sinó que

s’aconsegueix, dia a dia, abocant-hi

temps». Aquesta última

afirmació serveix per endinsar-nos

en allò que podríem

definir com el «curriculum

ocult» de les solucions de l’autor.

Perquè de solucions es

poden trobar al llarg de tota

l’obra:

«És urgent que l’escola repensi

els models de sentimentalitat

que transmet» (pàgina

59).

«Potser sí que una escola

vinculada a l’Administració

municipal seria un bon camí

LLEGIR

autonomista corsa.

Pel que fa al futur, la perspectiva

europea, la reflexió de

l’autora és molt pertinent.

De tota manera els actuals

responsables polítics de l’illa

comparteixen aquesta fe europeista.

Així és que per exemple

la Unione di u Populu Corsu,

fundada pels germans

Max i Edmond Simeoni i avui

dirigida per François Alfonsi és

membre com nosaltres de

l’Aliança Lliure Europea nucli

del futur Partit Democràtic

dels Pobles d’Europa. I Jean-

Guy Talamoni, líder de Corsica

Nazione presideix la Comissió

Europea de l’Assemblea de

Còrsega.

Les consideracions de na

Catalina Maroselli-Matteoli

són d’especial interès ja que

poden perfectament ser enteses

a d’altres nacions sense

Estat i evidentment a la nostra

pròpia realitat.

per aproximar-la al ciutadà»

(pàgina 63).

«Bona part dels fracassos

escolars no són culpa del mal

funcionament de l’escola, sinó

que es podrien resoldre si

els pares i els mestres sabessin

tractar aquests desordres

sentimentals» —en referència

als problemes de comportament

dels nois i noies— (pàgina

155).

«La meva proposta de treball

[…] es podria titular Cap

a una bona educació a través

de la rutina» (pàgina 175).

«Sense un hàbit que hagi

fet del silenci una experiència

personal còmoda, no s’està

en condicions d’escoltar ningú»

(pàgina 293).

Arribats aquí la sensació

que ens pot assaltar als lectors

de l’obra —a mi particularment

sí— és que l’autor

també es troba, i no podia ser

d’altra manera, tant desconcertat

com el conjunt social;

escola, pares, mares, docents,

ciutadania en general…

Sentimentalitat, escola pròxima

als ciutadans, rutina, austeritat,

autocontrol, esforç, hàbit,

silenci… No són potser receptes

pròpies d’una societat

de l’escassetat, la contenció,

l’austeritat? No serà que, en

realitat, l’escola és presonera

de les condicions socials i

que, en una societat de consum

globalitzadora, es fan

necessàries solucions i/o alternatives

globals a aquest

tipus de societat? Algú pot assegurar,

en les condicions

actuals, que l’escola sigui capaç

de contribuir a modificar

una societat ferotgement individualista

i competitiva cap a

una societat més cooperant i

més justa?

Cardús ens ha ofert un

magnífic diagnòstic i un no

gens menyspreable repertori

de solucions. Això no obstant,

de ben segur estarà d’acord

que el desllorigador definitiu i

eficaç encara l’hem de trobar

entre tots. De moment, doncs,

gràcies per l’esforç. Esperem

que el desconcert no esdevingui

crònic.

MAIG - JUNY 2001 ESQUERRA NACIONAL 19


L’ÚLTIMA

Cavall Fort

educant i entretenint

generacions

El desembre d’enguany farà quaranta anys que

es va publicar el número 1 de Cavall Fort. S’encetava

així, de nou, en ple franquisme, la rica

tradició de revistes en català adreçades a un

públic infantil i juvenil, més necessitat que mai

de publicacions on aprendre a llegir en la pròpia

llengua.

Sota l’aixopluc de l’Església

Cavall Fort va néixer el

1961 sota l’empara dels Secretariats

Catequístics de Vic,

Solsona i Girona, que van donar

en ple franquisme la necessària

cobertura legal.

El contingut de la revista,

però, sempre ha estat determinat

per un consell de redacció,

constituït inicialment pels

fundadors i que s’ha anat renovant

al llarg de la seva

existència.

El primer director de la revista

fou Josep Tremoleda

(1961-1979) que fou substituït

per Albert Jané (1979-

1997). Des del 1998 la directora

és Mercè Canela.

Protagonista, el còmic

En el procés fundacional,

debatent sobre els continguts

de la revista, un grup de gent

apostava per la presència del

còmic i un altre considerava

que aquest era un element

antieducatiu que no havia de

ser present a la publicació.

Sortosament Cavall Fort

incorporà des dels seus inicis

el còmic europeu de més qualitat

(Jan i Trencapins, Els Barrufets,

Sergi Grapes...) i obria

la porta perquè autors catalans

com Madorell o Picanyol

comencessin a desenvolupar

aquesta activitat creativa.

Història d’un cartell censurat

El 1964 Cavall Fort encarrega

el seu primer cartell de

promoció a Cesc. S’havia pen-

20

ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001

sat que portés com a eslògan

«M’agrada Cavall Fort. És una

de les revistes infantils millors

d’Europa». El delegat governatiu

de torn suggerí un altre:

«Me gusta Cavall Fort. Es la

mejor revista infantil de España».

L’estira-i-arronsa acabà,

finalment, amb un simple

«M’agrada Cavall Fort».

Enguany, aprofitant l’exposició

antològica de Cesc al Palau

de la Virreina de Barcelona,

aquest cartell (reproduït

avall) ha estat reeditat per

començar a celebrar el 40è

aniversari de la publicació.

Una revista consolidada

Cavall Fort es manté econòmicament

amb els 14.000

subscriptors que té, tot i que

des de fa uns anys les altes

no acaben de suplir les baixes.

Un dels reptes actuals és

la promoció de la publicació.

En aquest sentit el 1999 va

aparèixer la seva pàgina web

(www.cavallfort.es)..

40è aniversari

Cavall Fort es prepara per

celebrar el seu 40è aniversari

amb un número especial antològic

del còmic que ha publicat

en aquestes quatre dècades.

I també enguany el Premi

Cavall Fort —creat el 1963 i

que sempre s’ha donat a un

recull de contes o d’articles—

es donarà a una historieta de

còmic i a més, excepcionalment,

serà de cinc-centes mil

pessetes.

Va nèixer el 1956

a Sant Guim de Freixenet.

Llicenciada en Arqueologia

per la UAB.

Escriptora per a públic

infantil i juvenil.

Des del 1983 formava part

del consell de redacció de

Cavall Fort, i des del 1998

n’és la directora.

Es considera catalanista

i d’esquerres.

Mercè Canela

«Volem fer una revista de qualitat, que

serveix la curiositat dels nanos i que

els dóna elements per a la seva formació»

ÀNGEL RAMOS

Els nostres pares i avis

tenien En Patufet. Per a la

gent de la nostra generació

Cavall Fort ha fet el mateix

paper?

No, però en alguns aspectes

sí, com a element que permet

aprendre la llengua, a

escriure i llegir-la o adonar-te

que la teva llengua s’escriu.

Com a fenomen sociològic

tots dos ho són, però han fet

un paper diferent. I també han

viscut en una societat diferent.

La comparació és inevitable

però s’hauria d’analitzar

molt més a fons.

En Patufet transmetia uns

valors més conservadors?

Segurament sí, era més

conservador, però no podem

analitzar-lo prescindint de l’entorn,

del seu moment històric.

De tota manera en la valoració

d’En Patufet hi ha uns

quants estereotips. No se li

ha perdonat que fos tan popular.

Quan les coses es fan

molt populars es dubta sobre

la seva qualitat o sobre si es

rebaixen plantejaments perquè

pugui arribar a tothom.

Quan sents parlar als

pares sempre surten les inevitables

«Pàgines viscude

d’en Folch i Torres que evidentment

no tenen paral·lel a

Cavall Fort...

Efectivament, els fundadors

de la revista es van trobar

amb aquest problema.

Feia més de vint anys que no

hi havia cap revista en català i

es trobaven senses models,

sense escriptors, sense il·lustradors…

Inevitablement tenien

En Patufet al cap, però ni

volien ni pretenien ser-ne la

continuació. Eren gent molt

conscients del moment que

vivien i una de les opcions

que van fer és que s’havia de

partir de la nostra realitat. Per

això els primers contes que

van sortir —en Joaquim Carbó

sempre ho explica, i és l’autor

dels cinc primers que van sortir

a la revista— eren a partir

de notícies de diaris, de

coses reals, perquè es volia

parlar als nens sobre el món

real. Evidentment amb els

anys hi han entrat coses més

fantàstiques però sempre

s’ha fugit del sentimentalisme.

El que passa és que al

Patufet en aquesta anàlisi no

se li ha fet tota la justícia del

món perquè no era només les

«Pàgines viscudes» i d’aquestes

no totes eren sentimentals

ni melíflues. Hi havia moltes

altres coses.

Malgrat la vostra relació

amb l’Església no sou una

revista especialment confessional…

Al principi hi havia més articles

religiosos, però de confessional

no ho hem estat

mai. Ara bé sempre hem tingut

molt presents uns valors

humanístics compartits en

bona part amb plantejaments

de la religió cristiana, perquè

és un fet que això forma part

de la nostra cultura.

Quines són les historietes

de còmic preferides pels lectors?

Continua sent en Jep i

Fidel, que surt des del número

1. I darrera Ot el Bruixot,

que va néixer deu anys més

tard. I després tots els altres,

en Sergi Grapes, etc...

Grans èxits del còmic es

van introduir a través de

Cavall Fort. Això també ha de

ser un motiu d’orgull…

Molta gent no se’n recorda,

però els Barrufets funcionaven

molt abans a Catalunya

que a Espanya. L’Albert Jané,

es va inventar la paraula. Bé,

de fet ja existeix. A les Illes és

un dimoniet, però li anava bé

per tot el joc que havia de

tenir després.

Com resoleu en la pràctica

el fet d’entretenir i educar

a la vegada?

Quan va sortir la revista

l’objectiu essencial era que

els nens aprenguessin a llegir

i escriure en català. Entretenir

i ser educatiu. No és tan que

ens plantejem que hem de fer

una revista educativa en el

sentit que els nens quan llegeixin

Cavall Fort han d’aprendre

coses. No ens plantegem

pas ser una mena de substituts

o de reforç de l’escola,

encara que hi ha moltes escoles

que el fan servir, sinó que

volem fer una revista de qualiltat,

que serveix la curiositat

dels nanos i que els dóna elements

per a la seva formació.

Ens adrecem a un públic que

està en creixement, en formació

personal i sabem que tot

el que els hi arriba incideix en

aquesta formació. Procurem

aportar-los alguna cosa, que

els cridi la curiositat i fer-ho

amb rigor, amb molta qualitat

i que els valors humanístics hi

siguin presents. Per això a la

revista no hi haurà mai apologia

de la violència, el que no

vol dir que en una historieta

de còmic un dia no hi hagi una

patacada…

Publicareu «manga» japonès?

En principi no. Però Japó

és un gran país consumidor

de còmic i de «manga» n’hi ha

de moltes menes. Si un dia en

veig un que lliga amb la nostra

línia, no hi tenim cap inconvenient.

Ara tampoc penso que

Bola de Drac o Pokémon no

hagin d’existir. Nosaltres ocupem

el nostre espai i altres

n’ocupen d’altres.

La presència als quioscos,

per a quan?

S’ha intentat un parell de

vegades. Ara ho intentem de

nou. Des del gener estem

anant a uns quants quioscos i

punts de venda. Però no volem

entrar en el joc d’altres

revistes infantils que van a

quiosc que amb cada exemplar

regalen no sé què. No tenim

ganes de promoure el

consumisme irreflexiu entre

els nostres lectors, No podríem

entrar en aquest joc.

El món de l’escola i dels

mestres deu ser essencial

per a vosaltres.

És molt important. Som a

moltes escoles, sabem de

molts mestres que ens fan

servir, encara que alguns de

les noves generacions ja no

ens coneixen tant, i hem de

recuperar això. Hi ha sis-centes

escoles que reben Cavall

Fort a través del SEDEC però

els arriba relligat, que no és la

millor manera d’ensenyar que

això és una revista. També hi

ha moltes escoles que hi

estan subscrites pel seu

compte. Gairebé totes les

biblioteques públiques tenen

Cavall Fort. El més important

per a nosaltres, però, és arribar

directament als subscriptors,

a casa seva.

Ara hi ha, sortosament,

altres publicacions en el mercat.

Com valoreu la competència?

Tretzevents és una revista

que té molts anys. Va començar

a sortir el 1963 com L’Infantil

i havia recuperat la capçalera

d’una revista més antiga

que es feia al Seminari de

Solsona. Camacuc es fa al

País Valencià i no ha pogut ar-

ribar al nostre nivell perquè

segurament no té les coses

tan fàcils com nosaltres. Cucafera

i el Tiro Liro que són revistes

que edita Bayard Press

una editorial francesa molt

forta i de molta qualitat, que

com a competència ens fan

més por perquè tenen una

gran potència econòmica. I

després hi ha La Revista dels

Súpers que s’adreça a una altra

mena de públic potser. Un

públic que en un moment determinat

pot ser coincident

perquè la gent té gustos molt

variats i no ha de mirar només

una cosa. Que hi hagi opcions

diferents és un signe de normalitat

i si ho fan bé ens obliga

a no adormir-nos.

Cavall Fort, Drac Màgic i

Rialles heu promogut el

doblatge de pel·lícules infantils

en català. Quina valoració

en fas de l’experiència?

Són tres entitats pioneres

en aquest camp, que van començar

juntes en el doblatge

de pel·lícules en català per a

infants, i que hi continuen treballant

des de l’Associació

Cultural Cavall Fort, Drac Màgic,

Rialles. Han fet una feina

molt important, però l’enorme

esforç que representa portar

bones pel·lícules i doblar-les

ha estat molt silenciat. Quan

esclatà la polèmica sobre si

es doblaven al català les pellícules

de Disney es va dir

amb una tranquil·litat absoluta

que aquí mai s’havia doblat

res en català per nanos quan

ja portàvem trenta pel·lícules.

És una feina complicada perquè

si publicar una re-vista té

un cost elevat i és difícil, doblar

una pel·lícula, pagar-ne

els drets i distribuir-la és una

odissea.

Es diu que en aquest país

es llegeix poc, però l’hàbit de

la lectura s’adquireix a

aquesta edat…

Es llegeix menys que a

d’altres països europeus,

però dir que es llegeix poc és

una visió catastrofista amb la

qual no hi estic d’acord. Com

tampoc ho estic amb l’afirmació

que la televisió impedeix

els nens de llegir. Sí que és

veritat que els nens i nenes

d’ara tenen una vida molt més

embolicada amb moltes activitats

i els hi queda molt poc

temps fins i tot per jugar lliurement.

Això sí que em sembla

que és un problema.

ÀNGEL RAMOS

More magazines by this user
Similar magazines