Descarrega - Esquerra Republicana de Catalunya

More documents

Recommendations

Info

$Presentació «El fracking a Catalunya - Esquerra Republicana de ...$

FUNDACIÓ JOSEP IRLA Atorgat el Memorial Lluís Companys 2001 a mossèn Vidal Aunós i a l’associació Tamaia El 25 d’abril se celebrà l’acte d’entrega del Memorial Lluís Companys 2001. Enguany per primera vegada en la història d’aquests guardons se’n concediren dos. Un a la trajectòria personal de mossèn Vidal Aunós i l’altre a l’As- MOSSÈN VIDAL AUNÓS Nascut a Foix (Occitània) el 1921 en el si d’una família d'origen aranès, mossèn Vidal Aunós va ser ordenat sacerdot el 1946. La seva primera destinació fou una parròquia de Viladecans. Més endavant vindrien Santa Mònica i els Josepets, a Barcelona i Gualba, al Montseny. El 1957 va ser destinat com a rector a Sant Medir, al barri barceloní de la Bordeta, on hi va passar més de 25 anys. Al capdavant d’aquesta parròquia, mossèn Vidal Aunós va destacar en la lluita contra el franquisme acollint tot un seguit de moviments socials. El 1959 va donar suport als obrers de la Hispano- Les 3es Jornades d’Economia analitzen el finançament autonòmic Més d’un centenar de persones van seguir les diferents taules rodones, on destacats experts del món acadèmic i institucional van oferir la seva visió d’un tema d’absoluta actualitat. A la primera taula rodona —moderada per Carles Bonet— es van presentar diferents propostes de finançament en estats federals i confederals. Montserrat Colldeforns, autora de diversos llibres i estudis sobre finançament autonòmic, va exposar el model de finançament dels länders alemanys i Joaquim Solé Vilanova, catedràtic de la UB, va fer el mateix amb el model canadenc. Ambdós ponents van destacar els elements de solidaritat i anivellament entre regions d’aquestes àrees i van reflexionar sobre els efectes que tindria l’aplicació a casa nostra. El diputat d’EA Rafael Larreina, va explicar el concert econòmic basc. La segona taula rodona — moderada per Carme Porta— va discutir sobre els efectes que té el dèficit fiscal que pateix Catalunya sobre la cohesió social i el desenvolupament econòmic del país. El ca- 16 ESQUERRA NACIONAL MAIG - JUNY 2001 sociació de Dones contra la Violència Familiar Tamaia. L’acte, celebrat a la Nau Ivanow de la Sagrera, a Barcelona, després d’un nombrós sopar popular, organitzat pel Casal Lluís Companys i coordinat des del Fòrum Sindical Suïssa, que s'avançaven a la contestació contra la dictadura. Vidal Aunós havia entrat de molt jove en contacte amb els activistes de la Germandat Obrera d'Acció Catòlica i de la Joventut Obrera Catòlica, i a Sant Medir va trobar una parròquia que el seu predecessor, mossèn Amadeu Oller, ja havia convertit en punta de llança de l'acció social més valenta. En aquest sentit, cal destacar el naixement, el 1964, de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, embrió català de les clandestines CCOO. També allà va fer les primeres passes l'anomenat Grup de Defensa i Promoció dels Drets Humans. tedràtic de la UB i Síndic de Comptes Jacint Ros Ombravella va destacar que als catalans se’ns pot considerar socialdemòcrates en el que paguem i liberals pel que ens arriba de l’Estat, fet que ens obliga a pagar el nostre propi estat del benestar de peatge per suplir la iniciativa que en d’altres llocs és pública. Xavier Vives, director de l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC i Jordi Gual, professor de l’IESE, van centrar-se en les implicacions del dèficit sobre el sectors productius. El primer va presentar el seu estudi sobre la pèrdua de poder econòmic i empresarial de Catalunya, en especial pel que fa als sectors regulats i de la nova economia que migren d’ERC, comptà amb la presència del jurat del premi encapçalat pel president de la Fundació Josep Irla i secretari general d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira i de més d’un centenar de persones del barri, immigrants, sindicalistes... A principis dels anys 80, fou nomenat vicari episcopal de l'àrea Barcelona sud, amb una població al seu càrrec de més de 600.000 persones. Des de principis dels anys 90, mossèn Vidal Aunós és rector a la parròquia de Santa Maria del Pi, la primera de Catalunya on es van tancar els immigrants sense papers, el passat mes de febrer per protestar per l'entrada en vigor de la nova Llei d'estrangeria. Mossèn Vidal Aunós, un home obert, tolerant, honest, treballador i compromès és sens dubte un punt de referència obligat de l'església barcelonina i catalana del darrer mig segle. Les Jornades, celebrades el 26 de maig a Barcelona, sota el títol «El finançament de Catalunya: de l’asfíxia premeditada a la respiració assistida. Una proposta alternativa» foren organitzades per la Fundació Josep Irla i la Vicesecretaria general de Política Econòmica i Societat d’ERC i tractaren sobre les mancances més destacades de l’actual model de finançament autonòmic i les principals línies de reforma que s’hauran d’emprendre en el futur més immediat. cap on és el poder polític, és a dir, a Madrid, i el segon va palesar que la convergència econòmica de Catalunya cap a la UE s’ha aturat i que sense el dèficit fiscal les taxes de creixement catalanes es podrien doblar fàcilment. La sessió de la tarda va comptar amb una taula rodona moderada per Josep Huguet, on es van proposar les principals propostes de reforma del model de finançament. Montserrat Bassols, directora del «Programa per l’estudi i la reforma del finançament autonòmic» del Departament d’Economia va resumir el model que està negociant la Generalitat, basat en una cistella d’impostos que permeti incrementar els ingressos i la suficiència financera de Catalunya i que esdevingui un model estable en el temps i generalitzable. Antoni Castells, catedràtic de la UB i membre de l’Executiva del PSC, va perfilar les grans línies que defensa el seu partit, destacant la necessitat que Catalunya pagui en funció de la renda i rebi en funció de la població. Guillem López Casasnovas, degà d’Economia de la UPF, va destacar la injustícia que representa l’alt dèficit fiscal que pateix Catalunya i va posar de relleu la necessitat d’evitar que el nou model es basi en el «cafè per a tots» com fins ara s’ha imposat, perquè no totes les CA tenen la mateixa voluntat d’autogovern que té Catalunya. El secretari general d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va intervenir en la cloenda i va presentar la conferència de Jordi Galí, director del Centre de Recerca en Economia internacional de la UPF. Galí, considerat un dels economistes més rellevants en el món acadèmic europeu, va qüestionar el paper del estats de la Joaquim Solé Vilanova, Carles Bonet, Rafael Larreina i Montserrat Colldeforns en la conferència sobre «El finançament en estats federals i confederals». Josep-Lluís Carod-Rovira, entre mossèn Vidal Aunós i les membres de l’associació Tamaia. TAMAIA L’altre guardonat, l'Associació de Dones contra la Violència Familiar Tamaia va néixer el 1992 fruit de la iniciativa d'un grup de dones víctimes de la violència domèstica i d'un grup de professionals del treball social. El primer objectiu de l’associació va ser la constitució ÀNGEL RAMOS d'un grup d'ajuda mútua per a dones maltractades, detectada la manca de recursos específics que ajudessin a les dones agredides a recuperarse dels efectes i conseqüències de la violència, un cop havien sortit del centre d'acollida o s'havien separat legal i físicament dels agressors. UE en política econòmica i fiscal en el procés d’integració europeu perquè considera que la sobirania en aquests temes hauria de recaure cada vegada més en la pròpia UE i en els governs de les regions que la integren i no en estructures in- OPINIÓ termèdies. Va recordar que no existeix cap correlació entre la mida d’una regió i la prosperitat econòmica i que, per tant, no es poden justificar els grans estats actuals en funció, exclusivament, de criteris de creixement econòmic. Una economia en forma, malgrat el govern JOSEP HUGUET VICESECRETARI GENERAL DE POLÍTICA ECONÒMICA I SOCIETAT Les Jornades han permès constatar que els principals acadèmics de Catalunya avalen en línies generals el discurs econòmic d'ERC. Es produeixen reiterades desqualificacions procedents del camp convergent que subratllen una suposada visió catastrofista o bé una concepció intervencionista pròxima al comunisme o simplement la ignorància d'ERC —en boca del conseller d'Economia Francesc Homs en el darrer debat parlamentari. Però els números són tossuts. L'economia privada, de les pimes, va bé, molt bé, malgrat l'escàs suport governamental. Els que no van bé són aquells àmbits que depenen de la regulació o de la gestió política: Després d'un període de treball intern de les professionals i de les dones de Tamaia, es va decidir obrir el grup a d'altres dones afectades per la problemàtica i es va crear un espai permanent d'informa-ció sobre la violència familiar i sobre el treball amb grups. concentració creixent dels centres de decisió i de tecnologia de les empreses privatitzades, d'aquelles que treballen per concessió o en sectors regulats, especialment aquelles vinculades a les noves tecnologies. Pèrdua de poder de Barcelona davant de Madrid. Pèrdua de gas en àmbits com el de la Fira. I això perquè no hi ha voluntat política d'utilitzar les palanques del poder financer català (les caixes) per dissenyar una política econòmica nacional. Perquè CiU ha preferit col·locar la seva gent als consells d'administració de les empreses estatals o dels sectors regulats (Homs a Àreas) que bastir una estratègia de foment d'operadors que optessin per la centralitat barcelonina. I tot plegat en el marc d'un dèficit fiscal insostenible i incomparable en el marc de la Unió Europea. PAU VINYES
D’un país que vol ser basc Després d’una de les més dures campanyes polítiques i mediàtiques que hagi hagut de suportar un govern democràtic, la ciutadania basca expressava, amb el resultat electoral del 13 de maig, un autèntic «basta ya» a tanta criminalització contra els partits nacionals del País Basc que havien aguantat un govern assetjat a diari. Assolida la majoria absoluta al parlament espanyol i havent possat el murrió al govern del Principat, l’estratègia nacionalista de la dreta espanyola es marcà com a gran objectiu desembarcar a la Lehendakaritza amb una llarga operació de desgast. Fer del nacionalisme basc l’enemic del poble Des del trencament de la treva d’ETA, els responsables d’haver aconseguit que l’organització armada hagués penjat les pistoles durant més d’un any foren assenyalats com a còmplices. S’oblidà absolutament que l’Acord de Lizarra- Garazi tingué entre altres precedents l’esgotament del pacte d’Ajuria Enea per l’acció d’obstrucció del PP que bloquejava qualsevol intent d’avançar en el procés de pau cada vegada que Ardanza en convocava una reunió. Una orquestrada i brutal operació mediàtica de diversos mitjans escrits i audiovisuals, públics i privats, molts d’ells afins a Aznar, es posava en marxa. Calia demostrar que l’origen de tots els mals era el nacionalisme basc plantejant les eleccions com un combat de la lllibertat contra l’opressió. El guió era ben senzill: davant una societat atemorida i assetjada, una avantguarda de suposats intelel·lectuals posen la veu a un poble que reclama la salvació, i finalment, com un «deus ex machina», apareix un candidat disposat a posar fi a aquest règim de terror. Prèviament, però calia entronitzar el príncep salvador, el candidat del PP Jaime Mayor Oreja. I això va ser possible gràcies a la inestimable col·laboració d’un PSOE que primer signava el Pacte antiterrorista redactat des del Ministeri de l’Interior, i després renunciava a tenir cap perfil propi durant la campanya. Nicolas Redondo Terreros se sumava dòcilment a l’estratègia frontista i de confrontació social dissenyada per José Maria Aznar i Jaime Mayor Oreja. RESULTATS ELECTORALS Tot val contra la violència Que la violència, i menys la mort, no té cap justificació política quan hi ha regles de joc democràtiques no ho discuteix, feliçment, la immensa majoria de bascos. Però que com a tot conflicte d’aquestes característiques cal diàleg, treva i negociació, n’hi ha que no ho volen veure, i fins i tot criminalitzen als qui defensen aquesta via de resolució del conflicte qualificant-los de còmplices del terrorisme. Si bé és difícil de mantenir el cap fred quan hom veu companys de professió amenaçats i alguns fins i tot morts, cal reclamar sempre, als mitjans de comunicació, la recerca de la veracitat i el contrast de la informació, com cal reclamar dels polítics solucions i no crispacions. Res d’això s’ha practicat durant aquest temps. La versió única dels fets era la del Govern espanyol i la veu del carrer era la del comentari d’algun «no-nacionalista» de qualsevol de les plataformes «constitucionalistes». Per determinada premsa, amb l’argument d’anar contra els violents tot valia: és la guerra. I com en tota guerra, la primera víctima és la veritat. CIS, ETA i Garzón, un còctel explosiu per al final de campanya El govern espanyol utilitzà tots els recursos al seu abast per intentar modificar el resultat final. L’esperpèntic capítol de l’enquesta amagada del CIS en va ser un bon exemple, de tal manera que els dubtes sobre la seva veracitat, sobre tot un cop vistos els resultats semblen evidents. ETA tampoc volgué renunciar a la seva participació en la campanya electoral. El cotxe bomba primer i l’assassinat després contra el president del PP d’Aragó deixava ben clar que ells votaven desestabilització de les institucions basques. El reflex d’una ciutadania espanyola manipulada irresponsablement es veié a l’en- Electors 1.813.356 Votants 1.431.996 78,96 Vots % Escons PNV-EA 604.222 42,72 33 PP 326.933 23,12 19 PSE-EE-PSOE 253.195 17,90 13 EH 143.139 10,12 7 IU-EB 78.862 5,58 3 terrament a Jaca del dirigent del PP. Mentre Aznar i companyia eren rebuts amb aplaudiments, el lehendakari Ibarretxe era rebut a la porta de l’església per una colla d’exaltats que li cridaren assassí. I justament el dia abans de la finalització de la campanya Baltasar Garzón decidia il·legalitzar l’organització juvenil d’EH, Haika, en una decisió que no semblava gens casual i que podia servir per evitar la ja evident fuga de vots cap a PNV-EA. Una ERC solidària, una CiU amb el murrió posat Dels partits nacionals catalans, només un afrontà la campanya basca des de la coherència. ERC fou l’única força política catalana que participà en el tancament de la campanya —al míting de PNV-EA— amb la presència del seu màxim dirigent Josep-Lluís Carod- Rovira mentre CDC enviava el seu exsecretari general. Com si fos el resultat d’un acord tàcit amb el PP, cap membre del govern Pujol s’acostà per la campanya del PNV. L’abrupta fi del somni espanyolista El 13 de maig la societat basca, suposadament atemorida, anà a votar com mai, per ratificar allò que el País Basc OPINIÓ l’havien de governar partits bascos, com a qualsevol país normal. Durant la nit electoral i a mesura que avançava l’escrutini els comentaristes espanyols emmudiren. «Ha pasado algo muy raro» deia algú com a gran anàlisi de la situació. L’explicació «oficial» dels fets, però, la donà dies després el general d’aquella operació fracassada: segons Aznar, la societat basca no és prou madura. El 13 de maig, però, no guanyà només la coalició PNV- EA. L’altre guanyador de les eleccions fou IU-EB. A diferència del PSOE, l’altre partit de l’esquerra estatal no es plegà a la voràgine incendiària del PP, i en resultà premiat. I això malgrat el fet que no només patí com la coalició PNV-EA els atacs furibuns de la Brunete mediàtica que també els considerava uns quasi amics d’ETA, sinó que també patiren l’intent de situar-los en l’ostracisme informatiu, a còpia de silenciar-los quan no de ridiculitzar-los. Aznar volia evitar una deriva sobiranista del País Basc provocant l’avançament de les eleccions i s’ha trobat amb la victòria de la coalició PNV-EA amb un programa que preveu avançar cap a l’exercici del dret d’autodeterminació. El paperàs de Pujol i Maragall L’endemà de les eleccions Jordi Pujol opinava per primer cop de les eleccions basques vantant-se de la derrota de «la creuada espanyolista», protagonitzada pels mateixos que mantenen en una situació de respiració assistida el seu govern. Però no només CiU és víctima de les seves contradiccions. Després d’una campanya on els màxims dirigents del PSC expressaren en persona el seu suport a l’escuder de Mayor Oreja —Redondo Terre-ros— Maragall, disposat sempre a ser el protagonista, es despenjava preguntant a Pujol al Parlament sobre què pensava fer ell davant el fracàs «del nacionalisme espanyol»!! Una pregunta digna d’un sainet d’Escalante. El PSC però, no trigà gaires dies en baixar de l’estratosfera i tornar a la disciplina «federal» del PSOE. No passà gens desapercebuda la presència d’una alta dirigent del PSC a la primera reunió postelectoral entre PP i PSOE, que serví per reiterar solemnement la vigència de la formulació nacionalista i excloent del text del Pacte antiterrorista; un pacte contestat per bona part de la societat civil catalana (veure esquerra nacional 24). 13 de maig: la victòria d’Euskadi BEGOÑA ERRAZTI PRESIDENTA D’EUSKO ALKARTASUNA El passat 13 de maig, la Comunitat Autònoma Basca, una part d’Euskal Herria, celebraba eleccions autonòmiques per a elegir el nou parlament basc i al seu lehendakari. I va ser, sens dubte, una data històrica. Per moltes raons. En primer lloc, perquè van anar a votar vuit de cada deu ciutadans amb capacitat de sufragi. I això demostra una maduresa democràtica que havia estat posada en dubte per molts polítics, analistes i columnistes del nacionalisme espanyol, que es col·locaven així la bena abans que la ferida, apel·lant a que, si no guanyava l’entente PP-PSOE, seria per la por a votar. La següent lectura és també clara: la coalició EA- PNV ha revalidat la seva gestió política i institucional amb 33 dels 75 escons de la Cambra i una majoria aplastant de vots, en torn als 600.000. I això significa que la ciutadania ha apostat clarament per un programa molt concret, que descansa en tres pilars: el respecte als drets humans, el diàleg com camí per arribar a la pau, i el respecte a la voluntat lliure i sobirana de la ciutadania, això és, el dret d’autodeterminació. Així mateix, hi ha un altre missatge diafanament expressat pels bascos i basques de la Comunitat Autònoma. I aquest missatge és que la societat basca ha tornat a dir que no, de manera rotunda, a l’estratègia violenta d’ETA, a través del daltabaix d’EH, que ha perdut al voltant de 80.000 vots i 7 escons, la meitat dels que tenia a l’anterior legislatura. Un missatge que desgraciadament ETA no escolta amb la seva cega persistència en la cruel violència que va tornar a exercir tan sols unes hores després que les urnes parlessin. Però també ha dit no a l’altre extrem, el de la intransigència del bloc espanyolista PP-PSOE que han fracassat en el seu intent de criminalitzar i fer miques al nacionalisme basc democràtic. És precisament el pacte anomenat antiterrorista, que en realitat és un pacte antinacionalista, un altre dels principals derrotats en aquesta cita amb les urnes. Ho expressava un observador de luxe, la prestigiosa revista The Economist en el seu número posterior al 13-M: MÓN L’endemà Mentre PNV i EA, reforçats, preparen la constitució del nou govern basc, als extrems tot continua lamentablement igual. ETA, fent oïdes sordes un cop més a la voluntat popular, va sumant morts indiscriminadament. Des de l’altre extrem, el PP ha decidit mantenir l’estratègia de desgast contra el nacionalisme basc, i no passa dia que no emfatitzin que el govern basc és l’únic responsable d’evitar noves accions violentes, com si la Moncloa i els milers d’efectius policials espanyols presents al País Basc no tinguessin res a veure amb el tema. Alguns del PP però, no variaren ni de discurs. L’inefable Delegat del govern espanyol al País Basc, assenyalà Arzallus com a responsable ideològic de l’assassinat de Santiago Oleaga, directiu de El Correo Vasco. I no es quedà sol; per si algú de bona fe pensava que la Brunete mediàtica havia guardat els seus tancs, un dels oficials de la ploma escrigué, sense cap rastre de decència, que el president de l’Euskadi Buru Batzar i Carod- Rovira, passant per Jordi Pujol, s’havien de trobar anímicament millor després d’aquesta darrera mort. Aquesta tardor, Galícia. «Després de les eleccions basques, els votants han dit no a Aznar i a ETA». Per això, ambdós extrems han de reflexionar i permetre que vegi la llum una nova època, en la qual a través del diàleg poguem entre tots assolir la pau i la normalització política d’Euskal Herria. Desgraciadament, i a la vista dels primers compassos després del 13-M, no sembla que ni uns ni els altres tinguin intenció de respectar la voluntat sobirana del poble basc, però, sens dubte, serà aquesta la que s’impossi sobre qualsevol tipus de coacció o limitació al desig majoritari de la ciutadania. I, així, els nostres pobles, Euskadi, Catalunya... seran allò que decideixin els seus ciutadans i ciutadanes. No més. Però tampoc menys. JULIOL - AGOST 2000 ESQUERRA NACIONAL 17
Page 1 and 2: esquerra nacional MAIG - JUNY 2001
Page 3 and 4: ESQUERRA NACIONAL DIRECTOR JOSEP VA
Page 5 and 6: Finalitza la renovació de la direc
Page 7 and 8: CONGRÉS DELS DIPUTATS Rebutjades
Page 9 and 10: Després de les protestes de CiU i
Page 11 and 12: comprendre la meva eufòria juvenil
Page 13 and 14: ERC perd l’alcaldia de Cassà de
Page 15: L’Acord sobre la Seguretat Social
Page 19 and 20: Globals o imbècils CARMEL MÒDOL

Descarrega - Esquerra Republicana de Catalunya

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?