La - Diari de Girona

Diari de Girona
Diumenge 14
de gener de 2007
Dominical
Reportatge
Viladecans en majúscules
La Fontana d’Or de Girona mostra
obres de gran format d’un dels artistes
catalans més reconeguts. PÀGINES 2, 3 i 4
Entrevista Sebastià Roig «Alguns monstres són fruit de les normes morals» PÀGINA 5. Reportatge Rusiñol al Montseny Les estades
a Arbúcies d’un creador polifacètic PÀGINES 6, 7 i 8. Entrevista Rosa Cursach «L’Església cansa quan parla de sexe» PÀGINA 9.
REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES
REBAIXES - REBAIXES
Mister
Sofà
Mister Sofà
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel./fax 972 20 82 14 - GIRONA
REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES - REBAIXES
REBAIXES - REBAIXES

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ («LA RÚBRICA
DELS TEMPS» –2005–, UN DELS QUADRES DE
JOAN-PERE VILADECANS QUE S’EXPOSEN A LA
FONTANA D’OR DE GIRONA).
14 de gener de 2007
SUMARI
5 Entrevista
Sebastià Roig
El periodista i escriptor
figuerenc repassa a «Els
malsons dels nostres avis» la
recepció del gènere fantàstic.
6, 7 i 8 Reportatge
Rusiñol al Montseny
Durant les llargues estades que
va fer a Arbúcies, el polifacètic
artista català va protagonitzar
nombroses anècdotes.
9 Entrevista
Rosa Cursach
Teòloga feminista, va ser una
de les signants d’un manifest
contra la canonització de
l’anterior Papa, Joan Pau II.
11 Arquitectura
Jutjats de Figueres
13 Gastronomia
La llet quallada
14 Col·leccionisme
Fornells i els trens
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge, 14
de gener de 2007
F a
«Los espejos ideales son los transparentes,
pero entonces dejan de ser espejos
y se convierten en cristales»
(Manuel Vázquez Montalbán).
més de dues dècades que li devem a
Vázquez Montalbán i a l’editorial Polígrafa
el millor començament possible:
«Nacido en plena mierda cultural fascista, dentro
de la reserva del proletariado comanche
catalán, Viladecans creció siempre bajo la
amenaza del desnudo, cubierto por harapos
de identidad salvados del desastre de 1939,
consciente de que en épocas de tiranía las palabras
sólo se salvan pegadas a las cosas y
quien dice las palabras podría poner en su lugar
cualquier signo de propuesta de comunicación».
I així, enganxant les paraules a les
coses, obstinat-se a definir la realitat desballestada,
no perdent pel que sembla mai la
fe (i de motius sovint no en falten), cobrintse
amb parracs robats a una misèria fonamentalment
ideològica, l’artista de Barcelona,
«el muchacho de barrio», segons el pare de
Pepe Carvalho, va anar configurant un trajecte
artístic i humà que ara se’ns mostra amb extraodinària
maduresa a la Fontana d’Or, seu
del Centre Cultural de Caixa de Girona.
Fixat el millor començament possible (el
text de Montalbán prologa un catàleg de 1980
que s’intitula Viladecans, compassió i geometria),
el que resta és assaborir els fruits
del viatge o, com se sol dir, fer balanç de la
feina feta (el present només s’entén quan es
rebobina). El primer que cal tenir en compte
a l’hora d’apropar-nos a l’obra de Joan-Pere
Viladecans (Barcelona, 1948) és que ens trobem
davant d’un autor de síntesi, és a dir, d’un
creador que combina els elements d’un tot
després d’haver-los separat per mitjà de l’anàlisi.
El viatge començava en un temps en el
qual la realitat calia que fos rehabilitada. El
«tot» semblava ferit de mort però les seves
parts, un cop analitzades, encara oferien a l’artista
la possibilitat de recuperar-les («harapos
de identidad salvados del desastre») mitjançant
la pràctica artística. Per portar a terme
aquesta empresa calia ser minuciós, calia actuar
amb modèstia, amb sinceritat (única arma
efectiva contra l’imperi de la mentida), calia,
en darrera instància, oposar-se amb les eines
pròpies de l’artista al desconcert del temps.
Antoni Puigverd insisteix en aquest aspecte
en l’esplèndid text que prologa el catàleg
de l’exposició de Girona: «Quan inicialment
he parlat de l’honestedat de Viladecans, no
1
2

Viladecans
en majúscules
Fins al 28 de gener es pot visitar a la Fontana d’Or de Girona una exposició que reuneix obres de
gran format del pintor català Joan-Pere Viladecans, un dels més destacats de la seva generació.
3
estava usant un concepte moral sinó artístic.
La veritat interna de la seva obra no és una
qüestió ètica, sinó estètica. Perquè els observadors
de la seva obra ens puguem creure
la seva operació artística, hem d’estar segurs
que és sincera». No és ètica sinó estètica,
però és també ètica, podem afegir
nosaltres, en la mesura que l’autor es manté
fidel als principis de la pintura sense caure
en les múltiples temptacions d’un temps que
tendeix a proscriure els vells formats, d’un
temps en el qual allò que compta, en paraules
del mateix Puigverd, és «l’impacte emocional
i la jerarquia de les llistes d’èxit».
Es pot parlar de la fi definitiva del somni
il·lustrat, de la ruïna irreversible de la idea
de progrés, de l’amanerament d’una tècnica
que ha caigut en el discurs autoreferencial,
deshumanitzat, de la fi, en definitiva, d’un
somni d’evolució lineal que fusionava en un
mateix pla la dimensió humana i la tecnològica...
Viladecans demostra fins a quin punt
aquesta fi, aquests finals, vénen acompanyats
d’una constatació bàsica que massa sovint
passa desapercebuda: el descrèdit del temps
reclama recuperar la dimensió humana de les
coses, reclama retornar l’art a la mesura de
l’home. I és en aquest punt on el fet de pin-
TEXT: EUDALD CAMPS FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
tar pren un sentit que tot i ser estètic ens trasllada
a una dimensió ètica justament perquè
forma part d’un acte conscient de restitució
antropològica. A l’exposició de Girona es parla
del món, del temps, de la memòria, de la
biologia, però sempre des d’una dimensió humana;
el primer mèrit de Viladecans és que
ètica i estètica es confonen gràcies a la coherència
d’uns plantejaments que ens retornen
a la nostra definició més essencial, que ens
reconcilien amb l’homo videns, amb l’homo
faber, amb el ludens, i posen una mica contra
les cordes el sapiens i els seus excessos.
LA METÀFORA DEL TUBERCLE
Algú pot creure erròniament que el sistema
d’imatges, símbols o metàfores emprat des de
fa anys per Viladecans dibuixa una mena de
cartografia que cal desxifrar; no és un codi
de signes fruit d’alguna mena de consens
general sinó un sistema imaginari sorgit i fonamentat
en la coherència individual. Gabriel
Ferrater feia observacions, a propòsit de la
poesia de Foix, que ens poden ajudar a encarar
millor l’univers simbòlic d’un artista plàstic,
per altra banda, tan proper a la sensibilitat
poètica: «...té tot sovint un vocabulari especial;
és a dir, una mena de diccionari
d’imatges, com els tenien els poetes clàssics.
(...) Foix té imatges d’aquestes però, és clar,
no les ha après de cap diccionari, se les ha
inventat ell. I, aleshores, el que ha de fer el
seu lector és llegir-lo tot, i en un poema un
entén la imatge, en un altre poema un la retroba,
i així ho va identificant»; un procedir,
és clar, que reclama a l’espectador fidelitat de
lector, que reclama constància a qui observa,
perseverança, honradesa sinònima a l’actitud
que promet l’artista.
D’entre totes les imatges que el visitant de
la mostra de la Fontana d’Or descobrirà n’hi
ha una que resulta especialment significativa:
el tubercle o el bulb, tant si es tracta d’una
ceba, d’uns alls, d’una remolatxa o d’un nap
de la Cerdanya. Puigverd, de nou al catàleg,
apunta la direcció a seguir tot i que opta per
no aprofundir en la interpretació del símbol:
«Diríem que ens hem ficat sota la pell del món.
Sota la pell que tot ho dissimula, notem la
textura profunda de les coses. Una textura
rara, mòrbida i porosa. Superada l’escorça visible
de la realitat, estem visitant els paratges
de la veritat profunda on la vida s’explica
sense teories, per pura acumulació de cicles
i presències vitals». Realitat aparent,
supèrflua, i veritat pro- (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge, 14
de gener de 2007
Fotos:
Sobre aquestes línies,
a dalt, «A l’entorn
de la literatura»
(2005); a baix, «Sense
títol» (2005).
1
«Allò que s’amaga»
(2006).
2
«Sense títol» (2005).
3
Una noia passa per
davant del quadre
«Una veritat subjectiva»
(2004), una de
les obres de gran
format de Joan-Pere
Viladecans que s’exposen
a la Fontana
d’Or de Girona.

Reportatge
4 Dominical
Diumenge, 14
de gener de 2007
Fotos:
Sobre aquestes línies,
a dalt, «Sense
títol» (2005); a baix,
«Sense títol» (2005).
4
Una noia observa el
quadre «De pas pel
món» (2005), exposat
a la sala romànica
de la Fontana
d’Or. Al costat
d’aquesta obra hi ha
«Germinació»
(2005) i a l’altra paret,
«Mapa del capvespre»
(2005).
5
«Germinació»
(2005).
6
«Càpsula mineral»
(2006).
7
«T’ho devia» (2005).
4
5
6
(Ve de la pàgina 3) funda i oculta; món ordinari
i laberint subterrani: el tubercle és una entitat
biològica que existeix «naturalment» en
aquests dos espais antagònics però complementaris.
Les seves tiges verdes, les seves
fulles, són la mínima presència visible, aèria,
d’un enorme dipòsit energètic ocult a la
mirada poc acostumada a indagar. La parènquima
del tubercle (teixit vegetal fonamental
que desenvolupa tasques d’emmagatzematge
d’energia) resta latent sota el paisatge
amb la finalitat de fer possible la vida present
però sobretot la futura. Com en les teories
aristotèliques, l’actualització de la potència és
el moviment genuïnament vital: la vida només
té sentit en la mesura que la semença garanteix
en origen (un origen que no serà visible
fins que el pas del temps l’actualitzi, el
realizi), just al lloc on la percepció normal no
arriba sinó és gràcies a l’esforç combinat amb
la intel·ligència abstractiva (per descomptat,
característica exclusiva d’aquell home que cal
restituir).
Però no cal haver llegit Aristòtil per compartir
l’aventura de Viladecans. No cal perquè
l’artista «es va allunyar –segueix Puigverd–
des dels seus inicis d’una visió sectària o ocultista
de l’art. No escriu en un codi secret que
7
pugui ser descodificat a la manera pintoresca
dels astròlegs. O a la manera erudita dels
savis arqueòlegs, que van acumulant vestigis
d’una llengua desconeguda fins que aconsegueixen
d’establir-ne l’alfabet. Ja sé que
és una obvietat, però cal dir-la: el pintor no
escriu, pinta»; pinta per fer visible un territori
que ha delimitat en l’espai de la representació,
per recuperar, per treure a la superfície
aquella veritat profunda, aquella força
vital del tubercle de la qual parlàvem.
PINTURA MAJÚSCULA
És indiscutible que ens trobem davant un enorme
repte professional. Les grans superfícies
de paper presentades a Girona (tres per dos
metres i mig) tenen més que mai l’aspecte
d’un atles general que volgués abraçar tots
els aspectes de l’home i de la seva relació amb
el món. La seva presència és contundent, incontestable,
en ocasions, fins i tot, aclaparadora.
El Viladecans intimista que il·lustrava el
contes de Poe ha deixat pas a un Viladecans
monumental; els seus caràcters d’aparença rúnica
són ara constel·lacions. Però només en
aparença. Malauradament ocults a l’exposició,
el catàleg reprodueix els petits apunts realitzats
per l’artista abans d’emprendre la tas-
ca titànica continguda en l’obra final. Són
dibuixos i collages amb anotacions valuosíssimes
per atansar-nos a la recambra creativa
d’un autor que no deixa de banda l’anotació
mínima ni l’esboç minuciós. Gràcies a aquest
quadern quasi domèstic sabem, per exemple,
que per a Viladecans La rúbrica del temps
és una «granota en procés de descomposició»;
sabem que a l’obra A l’entorn de la literatura
hi figura una àmfora perquè «a l’antiga Grècia
i en les tragèdies gregues contenia cendres
humanes»; sabem que l’enorme toro de
l’obra T’ho devia porta el «paisatge incorporat»;
sabem, en definitiva, que cada pintura
majúscula és la suma d’un treball minúscul
però no per això menys important. Com
dèiem, Viladecans és un autor de síntesi.
Tornant a Vázquez Montalbán: «Los espejos
ideales son los transparentes, pero entonces
dejan de ser espejos y se convierten en cristales».
Per això les obres de Viladecans no són
en absolut ideals: perquè ens retornen la mirada
transfigurada, perquè afegeixen coneixement
en la mesura que ens obliguen a reflexionar,
especialment ara, un temps en el
qual l’art cada vegada aboleix més la funció
de mirall i ens trasllada a la benevolença translúcida
del vidre.

SEBASTIÀ Roig Periodista i escriptor, publica «Els malsons dels nostres avis»
El rei dels goril·les. Les mòmies assassines. Les vampires catalanes. Els zombis. Aquest univers de
terror i misteri és el que creua el periodista i escriptor figuerenc Sebastià Roig en el seu llibre «Els
malsons dels nostres avis». En el qual cerca la literatura catalana influïda pel gènere.
“Alguns monstres són fruit
de les normes morals”
S ebastià
Roig (Figueres, 1965), periodista
abans que escriptor, articulista del Diari
de Girona, ocupa un buit important
amb aquest llibre, que estudia l’impacte del
cinema fantàstic i la nostra literatura del gènere.
Roig ha publicat Les generacions del còmic:
de la família Ulisses als Manga, i diverses
novel·les de ciència-ficció, gènere que devora
i practica. Els cartells que il·lustren l’obra
són del col·leccionista Lluís Benejam.
Tenim por del terrorisme, que uns kosovars
dolents ens entrin a casa mentre dormim;
de què tenien por els nostres avis?
No ho sé. Els nostres avis tenien por dels règims
totalitaris, del pistolerisme, de la tecnologia,
de la industrialització, del caciquisme,
del més enllà, de la religió catòlica, de l’art
modern... Alguns fins i tot tenien por del cinema.
A la crítica de cinema catalana de principis
del segle XX li agraden les pel·lícules
del fantàstic o en fuig com de la tinya? Les
de l’expressionisme alemany acostumen a ser
tolerades, tot i que als anys 30 les troben demodés.
Les produccions americanes, encara que
les facin cineastes europeus, són acusades
d’imitar malament l’expressionisme, explotar
la truculència i ser una nul·litat intel·lectual.
Què ens atreu de la mòmia? Que és una
mica kistch? Les benes? Ens suggereixen
hospitals i a molta gent li fa por d’anar
al metge...? Ni idea. La Universal la va recuperar
com a conseqüència de la fascinació
que va despertar la descoberta del tresor de
Tutankhamon i un revival de l’antic Egipte.
El vampir se’l té com un sinònim del mascle,
del Don Joan. Vostè també parla de
la dona vampira, que és tan antiga o més
que aquest, no? Sí. Si n’entenem com a antecedents
la diablessa assíria Lilitu o les empuses,
les làmies o les estriges clàssiques. Els
poetes romàntics van emprar sovint les vampiresses
com a recurs. Joaquim Ruyra va ser
un dels primers a fer-ho a casa nostra.
Els alemanys, amb la UFA, per exemple,
ens aporten la figura del psicòpata, o de
la societat racista i ultracapitalista a Metròpolis;
què aportem els catalans a aquest
discurs? Fílmicament, res. En el camp literari,
trobem influències de Metròpolis a l’obra
teatral Molock i l’inventor (1930), d’Ambrosi
Carrión, o a la novel·la Retorn al sol, de Josep
Maria Francès (1936). Salvant les distàncies,
Metròpolis impacta els seus contemporanis
amb una potència equiparable a la de
La Guerra de les Galàxies o Matrix.
Repassa freakys de luxe com la nòvia de
Frankenstein; a algun d’aquests elements
tronats li té especial simpatia o especial
ràbia? Simpatia i empatia. Vaig créixer llegint
l’edició castellana de la revista Famous Monsters
of Filmland. M’agradava molt. Hi sortien
moltes pel·lícules clàssiques i de sèrie B que
potser no veuré mai. Però com que en destripaven
tot l’argument i publicaven fotos, et
podies fer una idea de com eren.
Sembla que a l’escriptor H.G. Wells, un socialista
utòpic, li va agradar molt el president
Azaña; sembla curiós, o en política
no ens sorprèn res? Més que el cas de
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
l’Azaña, em sorprèn la seva postura davant
del cinema. H.G. Wells passa de denigrar el
mitjà a abocar-s’hi de ple. Abandona les novel·les
per fer guions. Amb tots els respectes,
Wells és molt millor novel·lista que guionista.
En canvi hi ha autors, com Richard Matheson,
capaços de fer-ho bé en tots dos àmbits.
La dona que trepitja la lluna de Fritz Lang
és la prova que el feminisme està triomfant?
Que el feminisme començava a despuntar
aquí i a fora és cert. En el cas de Fritz
Lang no em sembla tan rar, ja que els guions
sortien de la mà d’una dona: Thea von Harbou.
Ara bé; a casa nostra, després de la Guerra
Civil, el feminisme, com tantes altres coses,
incloent-hi aquesta llengua, va ser proscrit
durant quaranta anys.
La gironina Aurora Bertrana parlava de
princeses caníbals, teníem un planter d’autors
que s’atrevien amb el fantàstic; perquè
creu que no se’ls ha recuperat: per
la seva qualitat o, simplement, no tenim
solució? El cas d’Aurora Bertrana és especial.
Alguns dels seus contes els podem considerar
fantàstics. Depèn de la mirada de cada lector.
Quan ella els creava, no volia escriure
literatura fantàstica. Mirava de refer, de mane-
ra lírica i realista,
una societat de la
Polinèsia que començava
a transformar-se.
Bertrana
arronsaria el nas si
veiés que li pengem
l’etiqueta d’autora
fantàstica. Per
sort, avui podem
fer atractiva part de
la seva obra i la
d’altres autors amb
aquest canvi de coordenades.
Posi’s filosòfic:
què ens atreu de
la bèstia, que no
té normes morals,
que els salvatges
no estan
lligats per les normes
socials...? Alguns
monstres són
fruit de les normes
morals. El monstre
de Frankenstein no
és dolent, a priori.
Què li passa? Quan
l’han creat, es troba
que el seu mateix
pare el rebutja.
O que el seu aspecte
el converteix
en un empestat social.
El doctor Jekyll
només pretén eradicar
el mal de
l’ànima de les persones,
però li acaba
sortint un nyap
equiparable al que
ha fotut George
Bush a l’Iraq.
Fumanchú és el
perill groc, li estranya
que Hollywood
no ho exploti? Crec que hi ha corporacions
d’entreteniment nord-americanes
en mans de capital japonès. Blade Runner ja
apostava, amb encert, per un futur multiètnic.
La influència del cine de Hong Kong, l’anime
i el manga pot tenir vincles amb la potència
econòmica d’aquesta cultura.
Una imatge potentíssima és la del rei Kong
enfilat a l’Empire State, la natura que destrueix
la societat fabril. Diguin’s algunes
imatges que li cridin l’atenció. La creació
de Frankenstein al laboratori, al film de James
Whale. El manicomi del doctor Caligari. L’home
invisible traient-se les benes del cap. Lon
Chaney baixant per la façana de la catedral.
Nosferatu carregat amb el taüt. Els pobres
zombis pencant a les plantacions de White
zombie.
TV3 podria ajudar el gènere fantàstic, no
troba? TV3 ha tingut força sensibilitat cap al
cine fantàstic. Ha emès series com La Dimensió
desconeguda, Star Trek o Stargate, i bogeries
tan increïbles com Klaatu Barada Niktó,
d’Àlex Gorina. El mateix podríem dir de les
sèries d’animació. Potser deu anar a tongades,
però TV3 sempre m’ha semblat respectuosa
i oberta cap al gènere.
Entrevista
5 Dominical
Diumenge, 14
de gener de 2007
“
Els nostres
avis tenien por
dels règims
totalitaris, del
pistolerisme,
de la
tecnologia,
de la
industrialització,
del
caciquisme,
del més enllà,
de la religió
catòlica, de
l’art modern...
Alguns fins i
tot tenien por
del cinema.
“

6 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
A mb
86,94 quilòmetres quadrats de superfície,
el terme municipal d’Arbúcies
és, després de Santa Coloma de Farners,
el més extens de la comarca de la Selva.
D’aquesta superfície 4.197 hectàrees es troben
dins del Parc Natural del Montseny. Això
fa que sigui també el de major territori protegit
pel Pla Especial d’Ordenació del massís.
La seva altitud sobre el nivell del mar
oscil·la entre els 250 metres a la masia El
Pol, fins els 1.706 de les Agudes, el segon cim
d’aquesta serralada prelitoral (el més elevat
es el Turó de l’Home, amb 1.712 metres)
Aquesta diversitat altimètrica, amb les seves
varietats climàtiques i graus d’humitat, proporcionen
a Arbúcies una riquesa botànica
que dóna al paisatge un aspecte multicolor.
Aquí creixen des d’espècies vegetals típiques
del Mediterrani, fins a d’altres pròpies
del centre d’Europa. La vegetació és exuberant
ja que les explotacions forestals ocupen
el 80% del municipi (no en va pertany a la
comarca anomenada la Selva). La flora del
Montseny queda reflectida en síntesi al jardí
botànic El Roquer, situat al mateix centre urbà
arbucienc. En aquest espai dendrològic, un
dels més importants del país, hi conviuen des
del taronjer de clima mediterrani fins a les coníferes
centreuropees. Tant per les espècies
que acull El Roquer com per la seva extraordinària
bellesa, li ha valgut el reconeixement
internacional. Aquest jardí ocupa una
extensió de 2,5 hectàrees i acull 150 espècies
de climes diversos, d’entre les quals es
pot destacar la magnòlia més gran d’Europa
i un cedre únic al món per la coloració de
les seves pinyes, a més de diferents sequoies
de gairebé 50 metres d’alçada.
Aquesta estratègica situació geogràfica d’Arbúcies,
en ple Montseny, amb un nucli de població
en una vall travessada per la riera del
mateix nom, ha facilitat als seus habitants el
conreu de les flors. En qualsevol balcó, finestra,
terrassa o jardí, s’hi poden contemplar
testos amb flors. És per això que la localitat
ha estat batejada amb l’epítet de Vila Jardí del
Montseny. Una mostra n’és el Concurs de Catifes
de Flors Naturals, recollides majoritàriament
a la zona Montseny-Guilleries, quan la
natura es troba en eclosió. Es tracta d’un certamen
de reconegut prestigi arreu de Catalunya
que anualment per la diada del Corpus
atrau milers de visitants. A partir de l’any
1977 constitueix el pròleg de les típiques
Enramades, declarades per la Generalitat Festes
Tradicionals d’Interès Nacional.
RECLAM PER A ARTISTES
Un indret d’aquestes característiques no podia
passar desapercebut per a la gent que
tenen en la Mare Naturalesa la seva principal
font d’inspiració. Poetes, pintors, escultors,
escriptors i compositors han fet estades
a Arbúcies per reflectir en les seves obres
les varietats cromàtiques, els indrets bucòlics
i gaudir de la salubritat que es respira amb
el clima del Montseny. Passejar per la contrada
eixampla l’esperit, relaxa la ment i des-
2
cansa el cos, tres avantatges molt preuats
per aclarir les idees i accentuar la reflexió.
Gairebé seria inacabable la llista de personatges
famosos en els camps més heterogenis
coneixedors d’Arbúcies i del Montseny.
N’hi ha un que mereix ser destacat perquè
per a la majoria de persones alienes a la història
del municipi és poc conegut, arran d’uns
esdeveniments disortadament contradictoris.
Es tracta de Santiago Rusiñol, que durant deu
estius va romandre a la vila, on va protagonitzar
anèctodes, curiositats i fets propis d’un
home polifacètic, bohemi i divertit.
Autor dramàtic, col·leccionista, narrador i,
sobretot, pintor, Santiago Rusiñol i Prats va
Rusiñol
al Montseny
El polifacètic artista Santiago Rusiñol va passar llargues
temporades a Arbúcies durant deu estius, que va aprofitar
per pintar nombrosos quadres i per protagonitzar anècdotes
que el van fer molt popular entre els veïns de la localitat.
1
néixer a Barcelona l’any 1861 en el si d’una
família de l’alta burgesia catalana dedicada
al ram del tèxtil. Aficionat a l’excursionisme,
va fer la volta a Catalunya amb carro, acompanyat
del seu amic i també pintor Ramon
Casas, a la descoberta d’ambients i personatges
inèdits. A l’edat de 27 anys es va independitzar
i va marxar a París amb el seu amic
Enric Clarasó. L’any següent s’instal·là amb
el seu inseperable Ramon Casas al barri parisenc
de Montmartre, lloc de concentració
dels pintors de l’època. A la capital francesa
hi va residir fins el 1895. De retorn a Catalunya
no va deixar de fer anades i vingudes
a la ciutat francesa. Després va comprar un
TEXT: ESTEVE PUIG
local a Sitges conegut com el Cau Ferrat –actualment
un museu dedicat a l’artista–, nom
derivat dels ferros que col·lecionava i que
en valorar-los artistícament allà guardava i exposava.
Fou protagonista d’una vida bohèmia
força peculiar. Anava sempre a la seva i aquesta
manera de viure i observar el món que l’envoltava
el va fer trencar amb el model de
societat aleshores constituïda. A conseqüencia
d’això va mostrar un interès creixent pels
conflictes col·lectius reflectit en el llibre Llibertat,
que va escriure l’any 1901, i en el qual
criticava l’estretor de mires de les dretes i
les esquerres del país. La transacció entre l’artista
i la societat pren un to de crònica èpica

3
4
en la seva novel·la més ambiciosa, L’auca del
senyor Esteve, del 1907, de la qual en féu
una rèplica teatral estrenada deu anys després.
Sobradament conegudes són les seves
obres El pati blau, La Mare i El místic, inspirat
en la figura de mossèn Cinto Verdaguer.
Narrador infatigable, va escriure El català de
la Mancha i En Josepet de Sant Celoni. Precisament
en aquesta població, Rusiñol va ser
el «Mantenidor» dels Primers Jocs Florals Humorístics
com a mestre del ben escriure i,
sobretot, catedràtic consumat de la ironia i
la barrila de bona llei. Santiago Rusiñol ha
passat a la història de Sant Celoni per les anèctotes
protagonitzades durant l’acte dels Jocs
celebrats el 10 de setembre del 1923 a la capital
de la comarca natural del Baix Montseny.
Com a pintor va ser innovador, ja que la seva
exposició a la Sala Parès de Barcelona el
1890, amb Casas i Clarasó, va significar la
introducció a Catalunya d’un art que pel seu
estil gens convencional i revolucionari va
rebre el nom de modernisme, centrat en figures,
temes quotidians i de paisatge urbà.
Arran del seu viatje a Granada, va dedicar
les seves pintures a la temàtica dels jardins.
El 1903 va exposar una selecció de làmines
que va titular Jardins d’Espanya. Mallorca,
Olot, Girona i Aranjuez van ser alguns dels
molts indrets pintats per aquest personatge
tremendament controvertit i carismàtic en
els darrers trenta anys de la seva vida.
5
6
Iés en aquesta última etapa de la seva
existència quan comença la relació de Rusiñol
amb Arbúcies i el seu enamorat Montseny.
Arribat l’any 1920 a la localitat, s’hostatjà, amb
la seva esposa Lluïsa, en un antiga fonda situada
al carrer Francesc Camprodon, al mig
del poble, local de trobada de lliberals, republicans
de tota la vida i d’artistes estiuejants.
Don Santiago, com se l’anomenava, tenia taula
fixa a les tertúlies que es feien a l’establiment.
Amb unes barbes com de Pare Noël,
amb el seu barret xamberg, unes galtes rosades
i uns ulls semitancats, però d’una extraordinària
vivesa, Rusiñol sempre estava
amatent i a la cacera del detall pictòric o literari.
MOLTES ANÈCDOTES
Al seu davant, invariablement, un got d’absenta
(licor fet amb fulles de donzell), del qual
n’era un bevedor empedreït. Al voltant del
migdia, baixava al carrer la Lluïsa i quan l’artista
intuïa la presència de la seva muller cridava
al cambrer dient: «Noi! Que ve el municipal!».
El jove del cafè ja sabia que havia
de canviar el got d’absenta per un tallat. L’esposa
vigilava el seu marit i s’allunyava després
de parlar una estona amb ell. Tot seguit,
Rusiñol tornava a cridar: «Noi! Treu-me
aquesta porqueria!». I el tallat tornava a donar
pas a l’absenta.
En una ocasió i durant una de les tertúlies
pròpies del local, Artur Vinardell, escriptor i
periodista, sortia de la barberia amb la seva
barba ben polida, tant o més ufanosa que la
de Rusiñol. Malgrat, allò que li sobrava de
pulcre a Vinardell li faltava al pintor. I tot
allò que aquell tenia de puntós era, en l’artista,
simple desgana. Els altres polemistes no
portaven barba i reien d’ell dient-li que «el pél
llarg a les galtes resulta anti-higiènic». L’atabalaven
per tots costats. Estava agobiat i acorralat
pels companys de cafè. De sobte, se li
obrí un alè d’esperança en albirar la figura de
Don Santiago, tot baixant calmós l’escala de
la fonda. Era el darrer que hi arribava perquè
anava tard a dormir i li costava aixecarse
–molts dies fins i tot l’havien d’ajudar a vestir-se–.
Vinardell va respirar pensant en la seva
defensa i salvació, ja que Rusiñol era també
un barbut recalcitrant, del qual podia esperar-ne
una opinió favorable. Va demanar-li
la seva intervenció solemnement. El va escoltar
tot aixugant-se els ull encara llagrimosos
de son, tot fent un mig badall d’inconsciència,
i abans d’asseure’s a la cadira que
tenia a punt, va dir amb to de mandra: «Jo
no sé si l’ús de la barba fa net o si fa ser
brut. Allò que puc dir-vos és que jo me la deixo
a fi de no haver-me de rentar la cara». I
mentre l’auditori esclafia una rialla general, el
senyor Vinardell marxava ofès del local ràpid
com una sargantana.
En una altra ocasió la (Continua a la pàgina 8)
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Fotos:
1
Santiago Rusiñol
pintant als jardins
Badés d’Arbúcies.
Foto: Santiago Carreras
(Arxiu Municipal
de Mataró).
2
L’artista, amb els estris
de pintar.
3
Les taules d’aquest
cafè d’Arbúcies,
situades en ple carrer,
van ser escenari
de moltes anècdotes
protagonitzades per
Santiago Rusiñol.
Foto: Arxiu Piconaire.
4
Santiago Rusiñol
pintant les cases de
l’Onyar de Girona.
5
Racó del Molí de les
Pipes d’Arbúcies, un
dels paratges predilectes
del pintor.

Reportatge
8 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Fotos:
6
«El brollador del
parc Badés», una de
les obres que Santiago
Rusiñol va pintar
a Arbúcies
7
«Jardí abandonat»,
un quadre de Rusiñol
de 1868.
6
7
(Ve de la pàgina 7) dona del pintor va encarregar
al sastre un vestit, americana i pantaló, de
color blanc. A un home no massa polit ni meticulós,
això d’anar de blanc l’incomodava. La
Lluïsa ho sabia sobradament però li agradaba
perquè prestava categoria al personatge.
El problema de la muller sorgia quan Rusiñol
menjava i/o bebia. Aquells moments eren,
per a ella, un antèntic calvari. «Santiago, vés
amb compte a no tacar-te». «Santiago, no t’oblidis
de posar-te el tovalló». «Santiago, no t’acostis
massa a la taula que et pots embrutir». I
així continuament. Ja tip de tants advertiments,
el pintor agafa una tassa de cafè i se la tira
al damunt. Òbviament el vestit va quedar ben
galdós. «Quin desastre! Santiago perquè ho
has fet?». Resposta: «Ho he fet en benefici
teu. Ara ja no patiràs més». La riota que va
El mite de l’artista modern
E l
13 de juny de 1931 Santiago Rusiñol
va morir a Aranjuez, al bell mig
d’una de les múltiples estades que
hi havia fet per pintar-ne els Jardins
Reials. Acabava de fer setanta anys i posava
punt i final a una dilatada i interessant
trajectòria dedicada a l’art. Pintor,
narrador, introductor del poema
en prosa a Catalunya, dramaturg, periodista,
col·leccionista de forja catalana
antiga, teoritzador de l’art total i del
sacerdoci de l’art, creador de la figura literària
del senyor Esteve, i, per damunt
de tot, capdavanter del moviment modernista
durant els anys del tombant del
segle XIX al XX, Santiago Rusiñol va fer
de la seva vida i de la seva obra l’encarnació
del mite de l’artista modern, amb
projecció europea i reconeixement in-
ternacional». D’aquesta manera presenta
l’Ajuntament de Sitges a Rusiñol a la
pàgina que ha creat a Internet –www.rusinolsitges.com–
per difondre l’obra de
l’artista i el programa d’activitats de l’anomenat
Any Rusiñol, que –per commemorar
els 75 anys de la seva mort– va començar
el 13 de juny de 2006 i s’allargarà
fins al 13 de juny vinent.
A Sitges es concentren bona part dels
actes programats de l’Any Rusiñol, però
també se’n faran a les localitats amb les
quals l’artista va tenir una relació estreta,
com ara Barcelona i Aranjuez, però
també Girona i Olot. A les dues ciutats
gironines s’han previst presentacions
de publicacions i exposicions, la majoria
de les quals no es faran fins a la propera
primavera.
provocar l’escena a la gent que en aquells moments
l’envoltava va ser esclatant.
Rusiñol, a qui Josep Pla va definir com un
pintor «de tardes, d’aquelles hores en què, calladament,
el dia i el crepuscle es desmaien»,
tenia a Arbúcies un amic que es deia Pepet
Pol. Anaven sovint plegats a tot arreu i passaven
estones asseguts en una taula a la vorera
de la fonda on s’hostatjava, prenent la
fresca. El més curiós d’aquesta estreta relació
es que la tenien sense dir-se pràcticament
res. Tots dos muts i sense intercanviar-se cap
paraula. La mare de qui signa aquest escrit,
Conxita Ginesta (e.p.d), ho explicava perquè
havia conegut personalment el matrimoni
Rusiñol, que residia a la fonda del costat de
la seva pastisseria. Moltes hores he passat
escoltant a la meva mare les facècies de Don
Santiago. Sembla ser que s’entenien molt bé,
s’explicaven moltes coses amb afecte, simpatia
i confraternitat. «Mira nena, veus aquest
quadre? No val ni un duro perquè l’ha pintat
la meva dona. Ara el signo jo i ja té valor».
AUTORIA INCERTA
L’amistat amb Pepet Pol feia que l’artista passés
a casa seva moltes hores, i fins i tot s’hi
havia hostatjat en més d’una ocasió. En Pepet
no li cobrava res. Com a compensació,
Don Santiago li firmava els quadres que també
pintava l’arbucienc. Era el reconeixement
de la seva gratitud i de la qualitat artística de
l’amic. Va ser la manera de pagar-li el favor.
Això diu Lluís Lacomba, nét de la germana de
la segona muller d’en Pepet Pol. També se
sap perqué en Pepet ho havia explicat a un
altre gran pintor, Isidre Vicens, que va conèixer
a la presó de Salt just després d’acabada
la Guerra civil. Josep Pol i Pujató va ser detingut
per haver estat regidor de Cultura i alcalde
d’Arbúcies en época republicana. Per
tant, pot ser que alguns dels 28 quadres de
tema arbucienc que va catalogar l’estudiós
montserratí Josep C. Laplana, siguin realment
de Pep Pol i només tinguin de Rusiñol la firma,
cas que també es podria donar amb les
obres de la seva muller.
Arbúcies va servir d’inspiració a Rusiñol per
escriure Màximes i mals pensaments (1927).
En aquest municipi hi va pintar els quadres
titulats: Jardí Gris, Caseta dels infants, Aïgues
cap el tard, Riera d’Arbúcies, El brollador, Caminal
d’hortènsies, El poble d’Arbúcies, i d’altres,
com ara El Montseny, que va ser subhastat
el novembre de 1998 a la casa Sothhey’s
de Madrid amb un preu de sortida de
10,5 milions de les antigues pessetes. La majoria
d’aquestes obres tenien com a referència
el paratge del Molí de les Pipes i els jardins
de Can Badès, avui Parc Mongé, que més
d’una vegada els havia fet passar per Jardins
d’Aranjuez. Aquesta transformació d’emplaçament
no agradava als arbuciencs i aquest
va ser un dels motius que va fer que, en acabar
la guerra, el 1939, les autoritats franquistes
de la localitat canviessin el nom de la plaça
dedicada a Santiago Rusiñol després de morir,
per la de José Antonio Primo de Rivera,
lloc on s’aixecà el Monumento a los Caídos.
Anys després aquesta denominació es va substituir
per Doctor Turón. Arribada la democràcia,
l’Ajuntament va voler restituir l’honor
a Rusiñol donant el seu nom a un carrer
de l’eixample residencial de la població.

ROSA Cursach Teòloga feminista
La mallorquina Rosa Cursach es va llicenciar en Ciències Eclesiàstiques al seminari i en Filosofia a
la Universitat de les Illes Balears. Teòloga feminista, fa classes en un centre religiós i va adquirir
notorietat quan va ser una de les persones que va qüestionar la canonització de Joan Pau II.
V ocal
de l’Associació de Teòlogues Espanyoles
–una entitat creada el 1992 i
que persegueix, entre altres objectius,
«la investigació, estudi i difusió de la teologia,
en especial des de i per a la dona, així
com de les seves disciplines afins i auxiliars»–,
i fundadora de l’Associació Cristianisme en
el segle XXI, la mallorquina Rosa Cursach va
aconseguir notorietat fa aproximadament un
any, quan va ser un dels teòlegs de tot el
món que va signar un manifest contra la possible
canonització de l’anterior Papa. Entre
els retrets que en aquest manifest feien a Joan
Pau II hi ha «la tenaç oposició a considerar,
a la llum de l’Evangeli, la ciència i la història,
algunes normatives d’ètica sexual»; «la
dura confirmació del celibat eclesiàstic»; «el
rebuig a discutir en forma seriosa i profunda
la condició de la dona a l’Església» «la no
aplicació de normes establertes pel Concili
Vaticà II per a una major democràcia interna»;
i «la repressió de la teologia de l’alliberament
a l’Amèrica Llatina».
Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista:
És a dir, que Joan Pau II no és sant
de la seva devoció? El seu papat va ser controvertit.
Tenia una visió desencarnada de
la dona, no tenia en compte les dones de
carn i os. El Vaticà ha d’aclarir els criteris
de canonització, que no estaven clars els
últims anys de Joan Pau II.
No té prou fe per ser religiosa? No sóc
religiosa, però no és qüestió de fe. En la seva
primera encíclica, el Benet XVI de formació
platònica essencialista situa la vida matrimonial
com a excel·lència de la fe.
Què en sabrà, el Papa, de sexe? No entraré
en la intimitat del Papa, però l’Església cansa
quan parla de sexe. Tarabini va definir a
la perfecció el seu professor Benet XVI, «és
perillosament intel·ligent».
Déu li parla en català? No em parla directament,
i qui digui que Déu se li dirigeix personalment,
convé que vagi al metge. Sempre
dóna voltes, com els jueus van envoltant
la muntanya per entrar a Jericó.
Com és Déu? No m’agrada la figura masculina.
Pascal deia que, si les vaques tinguessin
un Déu, seria vaca. En definir-lo, ens
definim a nosaltres, i parlem de nosaltres. No
m’atreviria a descriure’l, perquè això és cosificar-lo
i perd la seva divinitat.
Qui manava realment en aquella família
era la Verge? Sant Josep desapareix de
seguida. La Verge va tenir un paper important,
la seva imatge dòcil i humil no concorda
amb els evangelis. La debilitat femenina és
un prejudici.
Per què hem de pagar a professors de Religió
que només l’Església pot escollir i
expulsar? La Religió ha de ser una assignatura
obligatòria –com diu Eugenio Trías,
«cal pensar les religions»–, una altra cosa és
que sigui confessional. Els professors no els
hauria d’escollir l’Església.
La dona pot avortar perquè és propietària
del seu cos? D’aquesta passo, seria perillós
respondre.
Per a què serveixen els preservatius? Per
prevenir malalties i per a la planificació familiar.
Si vol ser sacerdotessa, haurà de canviar
de religió. Abans arribarà el matrimoni
dels capellans, i potser estan abonant el
terreny amb una encíclica que ressalta el matrimoni.
Escrius que Jesucrist estava casat amb
Maria Magdalena, i vens milions de llibres.
La qual cosa m’emprenya. Històricament,
no pot afirmar-se res sobre Maria Magdalena,
encara que hi podia haver hagut com-
“L’Església
cansa quan
parla de sexe”
TEXT: MATÍAS VALLÉS FOTOGRAFIA: B. RAMON
petència amb Pere pel lideratge. Aquests
llibres venen perquè hi ha ganes de normalitzar
Jesús, de casar-lo. Són novel·les.
Els capellans pederastes els han fet molt
mal? Vincular la pederàstia al celibat és una
forma d’exculpar el pederasta, i esgrimir ara
el matrimoni de capellans equival a ocultar
el delicte, encara que les arques del Vaticà
s’estan buidant per pagar indemnitzacions.
Els capellans que van violar religioses a l’Àfrica
van ser enviats a Roma, se’ls va promocionar
teològicament.
En Teologia tenen una assignatura d’Estatuts,
que tant dominen els bisbes? El
Papa defensa en la seva encíclica la separació
Església-Estat. És important dir-ho en
aquests moments, sobretot a l’Estat espanyol
i per als bisbes espanyols.
La raó és la paraula de Déu? La raó és
una capacitat humana poc utilitzada, que segons
Sant Tomàs permet arribar a la divinitat.
Déu no és irracional, és una opció lliure.
La religió no cal per viure.
És pitjor viure sense filosofia o sense
teologia? Em quedo amb les dues. La filosofia
va ser per a mi una purificació de la
teologia.
A l’Islam encara ho passaria pitjor. Potser.
A elles les maten físicament i a nosaltres
moralment, encara que en altres temps
anàvem a la foguera.
Entrevista
9 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
“
Qui digui que
Déu se li
dirigeix
personalment,
convé que
vagi al metge.
Sempre dóna
voltes, com
els jueus van
envoltant la
muntanya
per entrar
a Jericó.
“

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Història
La fàbrica de
terrissa no se
sap exactament
quan va començar
a funcionar,
però hi
ha constància
que la família
Marcó resideix
a Quart des del
1782 –i fins i tot
abans–. Feien
càntirs i terrissa
i no va ser fins
a finals del segle
XIX quan
van ampliar
l’activitat, enviant
comandes
a Cuba. El taller
sempre ha estat
un niu d’artistes
famosos, com
l’arquitecte Rafael
Masó o
l’escultor Fidel
Aguilar. Les seves
col·leccions
són molt valuoses.
Origen
1782.
Fundador
Josep Marcó i
Ribas.
Propietari
actual
Jaume Marcó i
Cambó.
Treballadors
Règim familiar i
dos.
Activitat
Fabricació de
peces de decoració
de ceràmica
i terrissa.
A l’Arxiu
Ceràmiques Marcó Quart
La tradició ceramista i terrissaire de Quart està estretament lligada
al cognom Marcó, una empresa pionera a la localitat i que va
mantenir una llarga col·laboració amb l’arquitecte Rafael Masó.
de la Corona d’Aragó hi consten,
l’any 1473, uns Marcó ceramistes, el mateix
que passa a l’arxiu parroquial. En
les llistes de la Confraria d’Ollers de Quart
hi apareix el mateix nom, però el primer Marcó
registrat als llibres del 1782 és Josep Marcó
i Ribas, fill de Miquel Marcó i Bosch, que
era descendent de pagesos. Durant la Guerra
de la Independència es van perdre alguns
papers, i no consta cap document en la parròquia
de Quart, encara que se sap que els Marcó
feien de terrissaires.
Es torna a recuperar la constància de la nissaga
quan Miquel Marcó i Torra va continuar
l’ofici entre els anys 1890 i 1900. Se sap que
l’obrador tenia molta feina perquè va rebre
una elevada demanda de càntirs destinats a
Cuba, que s’embarcaven al port de Sant Feliu
de Guíxols. Aquest va ser el motiu pel qual
van haver de canviar de domicili. Primer van
viure a Can Xiquet i més tard a Can Salvi, al
mateix Quart, on feien de pagesos i de terrissers.
D’allà van passar al taller actual de
la carretera de Girona.
En aquest nou indret hi van treballar Miquel
Marcó i Torra i tres germans, així comels
seus fills, Frederic i Pere. Frederic es va casar
i va anar a viure a Girona, però la seva
dona i el seu fill van morir i l’home va marxar
a Prada de Conflent, on va conèixer l’escultor
Gustau Violet i es va posar a treballar
amb ell aprenent la tècnica de la fabricació
de motllos de guix. L’any 1914, durant la Primera
Guerra Mundial, Gustau Violet va marxar
a fer de corresponsal de guerra i aleshores
Frederic Marcó va tornar a Quart.
SEMPRE TERRISSA I CERÀMICA
L’any 1917, un cunyat de Frederic Marcó i Prat
li va presentar Rafael Masó, que li va fer un
encàrrec. A l’arquitecte gironí li va agradar
tant que ja no va deixar mai la seva col·laboració
amb els Marcó, cosa que va propiciar
que es dediquessin a fer reproduccions amb
fang de les troballes arqueològiques d’Empúries.
L’any 1925, Frederic Marcó va participar
en la fira de les Arts Decoratives de
París, on va obtenir la medalla d’or, exposant
figures noucentistes catalanes, amb la pà-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
tina verda, que que reproduïen obres dels escultors
Armengol, Casanovas i Fidel Aguilar.
Rafael Masó va morir el 13 de juliol de 1935
i Can Marcó va perdre un col·laborador i un
gran artista. Els elements arquitectònics i d’artesania
que havia dissenyat i moltes altres peces
de l’arquitecte es van quedar a l’establiment
i encara hi són, com hi són també emmagatzemades
curosament obres de Fidel
Aguilar i d’altres artistes del seu temps.
Durant la Guerra Civil no es va tancar el
taller perquè s’anaven fabricant peces. Després
de la guerra, l’any 1948 Angel Marcó i
Prats, fill de Frederic Marcó, agafa la direcció
tècnica de la casa. El 1950, sota la direc-
ció de l’arquitecte gironí Ignasi Bosch i Reitg,
Can Marcó va participar en la decoració de
les cases del barri gironí de Sant Narcís. L’any
1960 va morir Frederic Marcó i l’empresa va
passar al seu germà i al seu fill Àngel.
L’any 1972 va agafar el relleu a l’empresa
Jaume Marcó i Cambó, fill d’Angel Marcó, que
obre un forn a Riudarenes, però continua fent
peces artesanalment a Quart. Jaume Marcó
està casat amb Pilar Alsina i tenen dos fills,
Àngel i Míriam, que estan dins de l’empresa
i pensen seguir en el negoci. Jaume Marcó
està content de la feina que s’ha anat fent
durant aquests anys i assegura que, amb una
mica de sort, «encara en farem molta més».

A mb
prop de 9.000 metres quadrats construïts,
l’edifici judicial que van projectar
per a Figueres els arquitectes Humbert
Costas i Manuel Gómez va ser una de
les obres seleccionades en el concurs d’arquitectura
de les comarques gironines de l’any
2003. Situat entre els carrers Arnera, Ter i
Manol de l’eixample figuerenc, però amb la
«façana més amable» –en paraules dels mateixos
arquitectes– donant al primer d’aquests
tres carrers, s’hi combinen la clara voluntat
estètica –evidenciada en l’ús de determinats
materials i en la distribució dels volums– dels
seus autors amb les necessitats funcionals d’un
immoble d’aquestes característiques.
Costas i Gómez descriuen, en la memòria
del projecte, la distribució de l’edifici: «En la
planta baixa se situa un gran vestíbul des
del qual es distribueix l’accés a les set sales
de vistes, el jutjat de guàrdia (amb accés exterior),
el departament d’atenció al ciutadà, el
registre civil i la sala de matrimonis, a la qual
Edifici Judicial (Figueres)
Formes amb sentit
La volumetria de l’edifici afavoreix la seva bellesa i al mateix temps n’explica l’organigrama d’usos.
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA
també es pot accedir des de l’exterior. En les
plantes superiors s’ubiquen les oficines judicials,
que integren els despatxos dels jutges
i els secretaris judicials i la fiscalia».
La volumetria de l’edifici, a més de contribuir
a la seva bellesa, «explica l’organigrama
d’usos d’una forma i clara», apunten els arquitectes:
«Mentre que un cos folrat de pedra,
un pis més alt que la resta, acull l’activitat
dels càrrecs més representatius de l’edifici,
com són els despatxos dels jutges i dels
secretaris judicials, en un altre cos de color
verd, perforat de dalt a baix per uns patis que
fan de pous de llum, s’ubiquen les oficines
judicials, les quals s’obren al públic mitjançant
una galeria d’accés i sales d’espera connectades
visualment a l’exterior amb una façana
completament transparent».
A partir d’aquests volums s’estructura també
l’accessibilitat de l’immoble: «La base d’aquests
volums s’expandeix cap al carrer oferint
tres boques d’accés: una de principal al
vestíbul general, una altra al jutjat de guàrdia,
i una tercera a la sala de matrimonis i al
registre civil, a les quals s’acccedeix entre uns
volums d’una sola planta de formigó que equipen
el vestíbul amb les dependències dels advocats,
procuradors i serveis. Una escala principal
amb ascensors per al públic actua com
una gran torre que relliga tots els volums descrits
i facilita l’accés a les plantes superiors».
Els mateixos arquitectes donen altres detalls
de la funcionalitat que buscaven a l’hora d’elaborar
el projecte: «Una circulació horitzontal
a la tangent dels volums de pedra i de color
verd amb dos nuclis d’escales i ascensors a
les puntes permet l’accés directe del personal
als seus llocs de treball sense necesitat de
creuar-se amb les circulacions del públic».
Finalment, expliquen que «completa l’edifici
una planta subterrània connectada amb la
resta de l’edifici mitjançant aquests nuclis de
comunicació vertical, amb els usos d’aparcament,
serveis tècnics i cel·les de detinguts».
Arquitectura
gironina
11 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Fitxa
tècnica
Projecte
Edifici Judicial.
Adreça
Carrer Arnera,
Figueres.
Autors
Humbert Costa i
Manuel Gómez,
arquitectes.
Promotor
Departament de
Justícia i Interior.
Construcció
Arcadi Pla.
Col·laboradors
JG&Asociados,
instal·lacions;
Robert Brufau i
Associats, estructures;Antonio
Batlle Girona,
arquitecte
tècnic.
Més
informació
– Demarcació de
Girona del
Col·legi d’Arquitectes
de Catalunya,
plaça Catedral,
8, Girona.
972 41 27 27
www.coac.net/Gi
rona.

12 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Chateau
d’Yquem
remier cru superieur» de Sau-
Pternes, a la zona francesa de
Bordeus. Vi blanc de taula molt
dolç, de color daurat, que evoluciona
amb els anys cap a or
vell. Aromes que recorden la
mel, la vainilla, les fruites exòtiques
i la confitura de cítrics.
Perfecte equilibri entre la fruita
madura, l’acidesa, el sucre i l’alcohol.
Elaborat majoritàriament
amb la varietat Semillon, i part
de Sauvignon blanc, afectades
pel fong Botrytis cinerea, que
deshidrata els raïms i redueix la
seva producció a gairebé un got
per cep. El podeu degustar sol,
una mica fred, o acompanyat
d’un foie-gras autèntic. El seu
preu, segons l’anyada, oscil.la
entre els 300 i els 500 euros l’ampolla.
És un altre mite de la vinicultura
francesa.
La nostra gran sala pot acollir còmodament fins a 150 persones per
als vostres:
• Congressos
• Reunions
• Àpats d’empresa
• Banquets de noces
• Batejos
• Comunions
• Celebracions familiars
Fusió, cinquena part
ncara no hem tingut temps de recuperar-nos de
Eles jornades nadalenques i ja tenim aquí un dels
més importants esdeveniments gastronòmics de l’any:
la cinquena edició de Madrid Fusión, que obrirà
les seves portes demà dilluns, dia 15... M’agrada el
lema d’aquest any: la primera matèria com a base
de la creativitat. M’agrada, entre d’altres coses, perquè
segueixo pensant que no hi ha bona cuina amb
ingredients dolents, perquè em preocupa la creixent
escassetat dels grans productes, o la creixent dificultat
per aconseguir-los en augmentar la demanda
mentre disminueix l’oferta... i perquè la cuina
que anomenem «creativa» no és que usi gaire, precisament,
aquest tipus de matèries primeres. En fi,
hi haurà temps per parlar i, sobretot, per escoltar.
Per aprendre, que al cap i a la fi és al que va un a
aquests congressos: per aprendre tant el que cal
fer com, importantíssim, el que és millor que no es
faci mai o no es repeteixi.
El planter de ponents és, com sempre, esplèndid.
Tindrem dos habituals en la cita madrilenya,
Charlie Trotter i Heston Blumenthal; hi haurà els millors
espanyols, incloent-hi Santi Santamaria, que es
prodiga molt poc en aquest tipus d’esdeveniments.
Al seu costat, Juan Mari Arzak, Ferran Adrià, Andoni
Luis Adúriz, Dani García, Quique Dacosta, Toño Pérez,
Pedro i Marcos Morán, Koldo Rodero, Alberto
Chicote, Pepe Solla, Ricardo Sanz, que actuarà com
a «japonès»... Però aquest any les «estrelles« seran,
crec jo, els cuiners xinesos.
A Occident sabem molt poc del que es cuina als
fogons xinesos, perquè els «xinesos» que proliferen
entre nosaltres gairebé no tenen res a veure,
amb les excepcions de rigor, amb les cuines que
realment es practiquen a la Xina. Suposo que deuran
ser ells els que acapararan la major atenció
mediàtica. Madrid Fusión ha servit d’aparador a
representants de molt diferents i llunyanes cuines:
hi ha hagut –evidentment– japonesos, hi va haver
l’any dels Estats Units, del qual el millor va ser,
sens dubte, la devolució de visita dels espanyols a
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
MASBATLLE
R e s t a u r a n t
A menys de 5 minuts del Centre de
Girona, en una masia del segle XVII,
magníficament restaurada, el Restaurant
Mas Batlle posa a la vostra
disposició unes instal·lacions totalment
renovades.
Nova York, aquí es va destapar el millor de la grandíssima
cuina peruana... Aquest any toca la Xina. I
també, encara que amb menys escarafalls, el Marroc,
país amb una cuina interessantíssima i del qual
acudirà qui potser és la seva màxima expressió,
Fatema Hal, que exerceix a París.
Hi ha, després, activitats que podríem anomenar
paral·leles, que no secundàries. Una de les programades
per a aquest any és la referida als vins «biodinàmics»,
ja saben, els vins amb carta astral, elaborats
per ciutadans que pel que sembla distingeixen
un vi procedent de raïm veremat sota el signe
de Balança d’un altre que es va veremar sota Lleóo,
i aclareixen les diferències que resulten d’embotellar
amb lluna plena o fer-ho en quart creixent.
Un, què volen, és en aquest terreny molt escèptic,
però a veure què ens expliquen; déu n’hi do el
que cal inventar per vendre vi.
Jo tinc certa curiositat per saber com reacciona
la classe culinària espanyola a les últimes iniciatives
de l’administració, com el preceptiu congelat
del peix que se servirà cru o poc fet, ja en vigor, o
aquesta idea de fomentar la venda de peix en autoserveis,
és de suposar que pulcrament trossejat,
net i envasat, amb la qual cosa eliminem la possibilitat
que el client comprovi pel seu compte l’estat
de frescor de la peça. Curiós: la cuina del peix
és una de les glòries de la nostra gastronomia... i
sembla que hi hagi interès a fer-la impossible.
Però, tornant al nostre tema d’avui, ja és aquí la
primera gran cita de l’any. La veritat és que, últimament,
proliferen aquest tipus de convocatòries,
amb èxit desigual. Jo sóc fidel a les meves cites
bàsiques. Al començament de l’any, Madrid Fusión.
A la primavera, el Saló del Gurmet, on es
parla molt poc però es veuen moltíssimes coses. A
l’estiu... doncs això: estiu. I a finals de tardor, a
Sant Sebastià, Lo mejor de la gastronomía. Penso
que en aquests tres llocs cal ser-hi; potser en algun
més, però ja no ho considero obligatori. Es tracta,
ja dic, d’aprendre.
Oferim una cuina moderna amb arrels
tradicionals. Una cuina del país posada
al dia, amb propostes diàries de
mercat i utilitzant els millors productes
de la nostra terra.
Gran Sala de banquets
Carretera dels Àngels km 0,2
17241 La Creueta - Quart - GIRONA
Tel. 972 469 866 - Fax. 972 469 855
www.masbatlle.com - restaurant@masbatlle.com

L a
publicitat ens bombardeja amb la «cuajada»,
un producte industrial –Danone i
similars– extraordinàriament mediocre,
però que els nostres joves ja mengen en comptes
de l’exquisit recuit o del mató, que ja no
saben el que és, ni què signifiquen aquests
noms. Espanya –sigui franquista o socialista–
no solament persegueix la nostra llengua,
sinó també la nostra cultura gastronòmica,
introduint, gràcies als anomenats criteris
de «mercat» (que no són innocents), una
substitució culinària paral·lela a la substitució
lingüística. Per tant, la gent ja no sap dir
quallada (o llet quallada), ni collada o collà
(noms valencians), ni recuit (Girona), ni recuita
(Eivissa), ni brossat, ni brull, ni mató...
Enric Canut i Francesc Navarro varen escriure
fa anys –en un llibre excel·lent– que
el serrat era un formatge de subsistència, és
a dir, que era de consum propi. Però el cert
és que les dones del Pirineu han acostumat
a elaborar-lo i a vendre’n, a fi de subvenir petites
despeses. I, a més, han mostrat –com
en d’altres cultures formatgeres– un enginy
superb amb només amb llet d’ovella i herbacol,
i en un mateix cicle, a elaborar productes
diversificats. Així ho he vist fer a l’Angelina
Parramon, de Josa del Cadí, com s’ha fet
durant generacions en una família de pastors.
Escalfava la llet –acabada de munyir– en una
olla d’uns 16 litres. Quan tenia una temperatura
d’uns 35º –que ella sabia trobar amb
una saviesa de segles, simplement, ficant-hi
la mà– hi tirava el quall i, amorosament, ho
anava remenant amb el braç, tapant l’olla i
deixant-la refredar. Al cap d’un temps ho anava
remenant, i finalment, després d’un llarg i
laboriós procés, n’omplia els motlles –seran
els futurs formatges– o se’n poden guardar
porcions en un plat –és el mató–, tot i que
això és un luxe. Ja tenim dos productes.
PER MENJAR EN FRESC
Ara ve el tercer, el brossat, per menjar en fresc,
com el mató. Es fa aprofitant el xerigot, afegint-hi
més llet i posant-ho a bullir en una olla
amb un cul d’aigua, a fi que aquest delicat
producte no es torri. Es col·loca en un platet
i es menja amb sucre, mel, anís, cafè. Però,
a més, tenim un quart producte, el formatge
de tupí. Amb els formatges esquerdats, ben
«esfernagats», s’omple un tupí o olleta de terrissa,
s’hi afegeix una bona cullerada d’aiguardent,
es tapa amb un drap i es va remenant
cada nou dies, sempre del mateix cos-
T othom
La llet quallada
Amb diversos noms i presentacions, ha tingut de sempre un paper destacat en la cuina del país.
coneix l’internacional pastís de
formatge. Però als Països Catalans en
tenim de propis, tant o més exquisits:
a Mallorca i Menorca (greixonera o púding)
i a Eivissa (fló). El brossat és un exquisit
formatge fresc que s’elabora a Mallorca,
però també a altres zones dels Països Catalans:
a Menorca, a les comarques occidentals
dels Pirineus (Vall d’Aran, Alt Urgell,
Pallars, Ribagorça...), a les meridionals de
Catalunya (Montsià, Baix Ebre...) i a les del
nord valencià (els Ports...). Si bé originàriament
s’elaborava amb el sèrum producte
de l’elaboració del formatge pròpiament
dit (serrat d’ovella, tronxon, Maó...), actualment
es fa directament, normalment amb llet
de vaca. Això sí, per reeixir en aquesta greixonera
cal fer servir un brossat de bona qualitat
–mantegós, com dirien a Menorca–, i
si us trobeu a Catalunya, un mató (o un recuit
de drap a Girona; millor si és de Fonteta)
artesà i si pot ser, d’ovella. De fet, mató,
brossat (i brull o recuit de drap) són denominacions
aplicables a un producte similar,
que trobem arreu de la Mediterrània:
tat. A partir del mes ja el podem degustar.
També a vegades s’elaborava una mica de
mantega, un producte que a Catalunya és de
difusió relativament recent: encara en un carrer
de Barcelona un rètol d’abans de la guerra
anuncia «mantega fresca», com a quelcom
excepcional.
El mot brossat el retrobem a les Balears i a
Occitània –brossa, en francès brousse, en cors
brocciu–. A Mallorca, Menorca, etc., és el resultat
d’elaborar el formatge en fogassers o
peces de roba, però actualment ja no es fa
amb el xerigot, sinó directament amb llet. L’actual
Govern balear hi ha prohibit la utilització
de la llet crua, cosa que fa que el gust
del brossat se’n ressenti molt.
A la Catalunya Central –i actualment a la Catalunya
Nord– el seu equivalent és el mató
–nom que abans es deia en plural–; sempre
ha estat famós el mató de Montserrat –en
honor seu se celebra una fira.
A Barcelona, igualment, eren famosos els
matons de Pedralbes –dels quals en parla Santiago
Rusiñol–. L’anomenat mató de monja
–que també elaboraven les clarisses del convent
reial de les «pedres albes»– no és un formatge,
sinó una crema d’ametlles (menjar
blanc) tenyida, originàriament, amb safrà, o
Ingredients
● 500 grams de
brossat.
● 250 grams de
sucre.
La recepta
Greixonera de brossat
● 6 ous (segons la
seva grandària).
● 1 culleradeta de
canyella en pols.
● 1 clovella de llimona
ratllada.
brocciu a Còrsega, brossa a Provença, ricotta
a Itàlia, irkotta a Malta, recuita a Eivissa...
L’origen del mot és brossar que vol
dir coagular, d’una arrel germànica. El brossat
i el mató, en ser poc sàpids, s’han fet
servir, tradicionalment, per a la confecció de
pastissos: el pastís de brull de la regió de
l’Ebre, els flaons de Morella (amb brull o brullo),
la greixera de brossat de Menorca, el
flaó d’Eivissa i la greixonera de Mallorca.
Però també el fiadone (flaó) de Còrsega, la
torta ta’l-irkotta de Malta. El mot greixonera
es refereix al recipient de fang o cassola, i
és propi tant del català clàssic com del mallorquí
actual. El recipient, doncs, indica tant
plats salats com dolços. De fet, la que estem
explicant és anomenada també Grei-
simplement, feta amb rovells d’ou.
FORMATGE O LLET QUALLADA?
El mató i tots els productes d’arreu que s’hi
assemblen des del punt de vista tècnic no són
formatges (ni tan sols formatges tendres o
blancs, com es diu a França), sinó llets quallades.
Les llets quallades es poden presentar
en una olleta o terrina o bé de forma més
quallada i fins emmotllada, i llavors ens aproximem
al formatge. És la diferència que, a Girona,
hi ha entre el recuit i el «recuit de drap»,
que és el mató. Als Països Catalans, a més,
trobem el brossat, el brull, la recuita, la collada,
la «servilleta» o tovalló, el colistre (Andorrra)
etc.
A Itàlia, entre altres, la ricotta. A Provença,
la brossa. A Còrsega, el brocciu. A Anglaterra
(i als Estats Units, Austràlia, etc.) hi ha el
cottage cheese. Al Marroc i països àrabs, djbane
o jibne. A Alemanya, el Biestkäse. Al
Brasil, el catupiri o la coalhada. A Cuba (abans
de la revolució), el jicotea. A l’India, el chauna.
A Eusakadi, la mamia o quallada. A Romania,
Sèrbia, Txèquia, etc., l’úrda. A Xipre,
l’anari. A Creta, el manouri. A Holanda i Alemanya,
el Kwuark. A Egipte, baida. A Portugal,
requeijâo.
xonera dolça (sense l’afegit de brossat; vegeu-ne
la recepta).
Elaboració
En un recipient barregeu amb una forquilla
el brossat, els ous, el sucre, la llimona i la
canyella, fins que quedi una pasta unida,
però no excessivament: no hi fa res trobarhi
una mica de textura.
– Ompliu-ne un motlle rodó de gres o terrisa
o una greixonera de Pòrtol i poseu-lo al
forn baix, una mica menys de mitja hora. Per
comprovar el grau de cocció podeu emprar
una agulla o un escuradents: si surt sec, el
brossat ja està llest.
– Per servir-lo, talleu-lo a procions. Si bé es
pot menjar tebi, el normal és fer-ho fred; de
fet, l’endemà encara és millor.
Notes
Si voleu, podeu untar el motlle amb mantega,
o amb llard. Cal que no l’ompliu del tot
i que, per anivellar-lo, li doneu una sacsejadeta;
primer el brossat puja, si bé després
torna a baixar.
MARC MARTI
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge, 14
de gener de 2007
Jaume
Fàbrega

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Xavier
Romero
Fornells i els trens
C ontinuant
Els Amics del Ferrocarril instal·len un vell tren de vapor al davant del seu Museu-estació.
en la seva línia de contínua
millora i d’incorporació de nous objectes
i equipaments que facin encara més
gran i valuós el seu Museu, l’Associació
d’Amics del Ferrocarril de les comarques gironines
acaba d’instal·lar al davant de la seu social,
l’antiga estació de Renfe de Fornells de la
Selva, un minicomboi de vapor, format per una
màquina 031 del tren de Sant Feliu de Guíxols,
de 0,75 metres d’amplada d’eixos; i pel vagó
número 10, de tercera classe, que va estar en
servei a la línia d’Olot a Girona, i amb una amplada
d’eixos –en ser aquest tren de major envergadura–
d’un metre just.
Ambdues magnífiques peces arqueològiques
dels trens gironins han estat cedides pel
GEiEG, entitat que les tenia instal·lades al seu
equipament del grup de Sant Narcís fins al passat
dia 29 de desembre, data acordada per efectuar
el trasllat, alguns moments del qual, i de
la col·locació del material sobre el tram de via
habilitat a l’efecte, es poden veure en aquestes
fotografies de Joan Fernández López, un
dels impulsors d’aquest emprenedor col·lectiu
d’amants dels trens i del col·leccionisme de tot
allò que hi faci referència. Uns dies abans de
l’esmentada ubicació definitiva, diversos membres
de l’Agrupació van estar treballant en les
tasques necessàries per posar a punt les travesses
i posteriorment els rails, que revesteixen
una lleugera dificultat per la diferència
d’amplada d’ambdós vehicles, cosa que en termes
del transport actual es diu la tractora i el
remolc. Dues grans grues i altres plataformes
van ser necessàries per al transport.
DUES PECES AMB HISTÒRIA
Segons la informació que faciliten els Amics
dels trens, la història d’aquestes dues peces
de la història dels carrilets gironins és, a grans
trets, la següent: La màquina és del tipus 031
–aquesta sèrie de dígits indica la força o «cubicatge»
de la locomotora; zero eixos al capdavant,
tres eixos al centre, i un de sol al
darrere, just a sota de l’habitacle dels conductors.
En el cas de les grans locomotores
del tipus Mikado, el trio de dígits es multiplica
lògicament, i hi ha casos en què la xifra central
pot arribar a 8 o més–. El número de sèrie
és O-GC 7, i va pertànyer al ferrocarril
d’Onda al Grau de Castelló. Aquesta màquina
castellonenca, juntament amb la número
5 de la mateixa sèrie, van ser transferides ara
fa molts anys al Tramvia del Baix Empordà,
aquell que arrencant de Palamós arribava fins
a Flaçà per enllaçar amb la línia de via ampla
Barcelona-Portbou, i continuava trajecte
fins al barri de Pedret de Girona; per al cap
d’uns anys afegir-s’hi un ramal que arribava
fins a Banyoles, essent conegut aleshores com
el tren pinxo. Novament, aquestes locomotores
viatjarien a complir servei a Onda-Castelló,
per cert en una línia coneguda com la
Banderola; i finalment van tornar a terres gironines
a recórrer durant els seus darrers anys
el trajecte Sant Feliu-Girona.
Més dades sobre la màquina: va ser fabricada
per la prestigiosa casa alemanya Graus, amb
el número 2.392, l’any 1890. Ample de diàmetre
de 768 centímetres per a les rodes motrius,
i de 520 per a les lliures; llargada de 6.770; amplada
de 2.200, i alçada de 3.500, ara en milímetres.
Capacitat d’aigua de 2.900 litres, i de
carbó per a 1.000 quilos; pes en buit de 15.000
quilos, i en servei de 18.900 quilos; el dia del
trasllat la grua va marcar 17.000 quilos de pes.
Per la seva banda, el cotxe o vagó és un dels
escassos conservats de la línia garrotxina, en
haver estat cremats malauradament la majoria
d’ells a l’estació de Girona, en ser clausurada
la línia d’Olot el juny del 1969.
Amb aquesta incorporació de material ferroviari
de primera magnitud històrica, que se
suma a la màquina dièsel que des de fa uns
anys roman exposada igualment al carrer i al
davant de l’estació, el Museu dels Amics dels
trens gironins reforça el
seu fons, format igualment
pel seu circuit
permanent de vapor
viu o trenets, i que a
l’interior de l’edifici està
integrat per un ric inventari
d’objectes de
col·leccionista, com ara
documents, fotografies,
estris i moltes altres peces
relacionades amb
el ferrocarril. Les comarques
gironines van
ser durant una llarga
època capdavanteres a
l’Estat espanyol en
quilòmetres de línies i
en riquesa i varietat de
trajectes i d’estacions,
amb els quatre trens petits o carrilets –Palamós,
Olot, Sant Feliu de Guíxols i Banyoles–;
les dues línies de via ampla de Barcelona a
França passant per Portbou i Puigcerdà; un ramal
d’aquesta darrera fins a Sant Joan de les
Abadesses; i el cremallera de Núria.
NECESSITEM
SOLARS i TERRENYS PER ALS NOSTRES CLIENTS
TEL. 661 814 351

E s
L’hèrnia discal (I)
Es calcula que entre el 80% i el 90% de les persones tindrà mal d’esquena en algun moment de la
seva vida, i nou de cada deu d’aquests dolors, segons els experts, els provoquen les hèrnies discals.
calcula que el 80%-90% de les persones
tindrà mal d’esquena en algun moment
de la seva vida. Un gran percentatge
d’aquest dolor està ocasionat per l’hèrnia
discal, trastorn que causa 9 de cada 10
problemes d’esquena. «Mentre que en adolescents
la causa més comuna d’hèrnia discal
és generalment un traumatisme causat
per practicar esports com esquí, futbol o bàsquet,
en l’adult es tracta d’un procés degeneratiu:
amb els anys, la columna es degenera
perquè el disc perd aigua i es va deteriorant
i sortint del seu lloc», explica el doctor
Francisco Villarejo, cap de la Unitat de Neurocirurgia
de la clínica La Luz i director d’un
recent simposi internacional sobre hèrnia discal.
En aquesta reunió es va presentar l’artrodesi
interespinosa, «una tècnica recent a
Espanya que consisteix a col·locar una pròtesi
flexible amb forma d’U entre vèrtebra i
vèrtebra que aporta als pacients amb hèrnia
discal lumbar una recuperació ràpida i
una solució per a tota la vida». Aquests beneficis
són, segons els experts, un gran avanç
en la millora de la qualitat de vida dels pacients
amb hèrnia discal lumbar, tenint en
compte que, segons el doctor Fernando Carceller,
neurocirurgià de l’hospital La Paz i ponent
en aquest congrés, «l’hèrnia discal lumbar
provoca dolor local a la regió lumbar
de l’esquena amb irradiació al nervi ciàtic,
així com possibles alteracions en la força,
sensibilitat i control dels esfínters urinari i fecal».
A més, l’hèrnia discal en general provoca
cada any la pèrdua de 700.000 dies laborables
a Espanya a causa del dolor, que
causa un alt percentatge d’incapacitat laboral
transitòria.
El Dr. Villarejo afegeix que «treballs que
comporten esforç físic, com aixecar pes o
mantenir la mateixa posició permanentment
durant moltes hores, l’obesitat i el tabac, són
els factors de risc més importants». En aquest
sentit, el tabac produeix una disminució del
contingut mineral de l’os, disminueix la saturació
d'oxigen i interfereix en el metabolisme
discal. Respecte a aixecar pes, «per evitar
hèrnies discals, un home adult no ha
d’aixecar més de 30 quilos de pes, una dona
més de 20 i un adolescent més de 15 quilos».
QUE ÉS L’HERNIA DISCAL?
L’hèrnia discal és la lesió o anomalia produïda
per la degeneració del disc intervertebral,
del qual forma part un anell fibrós perifèric
i un nucli polpós central. La columna
vertebral està constituïda per 23 discos intervertebrals
(6 cervicals, 12 dorsals i 5 lumbars).
Quan l’anell es trenca o es perfora
per una sobrecàrrega en els discos, es facilita
la sortida a l’exterior del nucli i es produeix
l’hèrnia, que pot ser cervical o lumbar.
Les hèrnies cervicals són menys freqüents
que les lumbars. Malgrat això, els últims anys
s’ha registrat un increment a causa dels accidents
de trànsit.
Causes: A partir dels 25 anys, el disc vertebral
es va assecant i perd elasticitat; pas-
Patricia Ribera Riera
Directora
sar moltes hores en la mateixa postura, dret
o assegut, i aixecar o moure pesos; l’obesitat;
el tabac produeix una disminució del contingut
mineral de l’os, disminueix la saturació
d’oxigen i interfereix en el metabolisme
discal (a més, la tos crònica dels fumadors
exerceix pressió sobre les vèrtebres); en general,
qualsevol vibració continuada produeix
dany a la columna (és el cas dels mitjans de
transport: passar diverses hores al dia en
avions, vehicles i, sobretot, trens i metro, afavoreix
l’aparició de l’hèrnia amb el temps);
en les dones, els talons alts causen un sobreesforç
en la columna; també la postura en
dormir influeix: la més recomanada per a l’esquena
és la lateral o d’esquenes amb els
genolls flexionats.
Una part important de les hèrnies es podria
prevenir amb l’adopció d’una sèrie de
mesures posturals en els moments de més
risc per a la columna vertebral com aixecar
o transportar objectes pesats o estar moltes
hores en la mateixa posició: cal habituar-se
a aixecar els objectes doblant els genolls,
no la columna; també és aconsellable caminar
deixant caure el pes als talons; es recomana
seure de manera que s’eviti el forat que
es fa a la part baixa de l’esquena.
Els principals símptomes de l’hèrnia són el
dolor, els trastorns motors i els sensitius, que
es manifesten en diferents localitzacions segons
el tipus d’hèrnia. En el cas de l’hèrnia
cervical el dolor es localitza a la columna i
s’irradia fins als dits de les mans. En l’hèrnia
lumbar el dolor es manifesta pel nervi
ciàtic fins al peu. A més, els pacients poden
experimentar una pèrdua de força a les mans
o peus i menor sensibilitat a les mateixes.
ALGUNES DADES
–El 80%-90% de la població tindrà mal d’esquena
en algun moment de la seva vida.
– Els dolors lumbars són la causa del 2%
de les consultes al metge general o de família,
en la meitat dels casos els pacients són
remesos a l’hospital.
– 5 de cada 1.000 persones que ha visitat
el metge general per aquesta causa rep tractament
quirúrgic.
– La durada mitjana d’incapacitat per dolors
lumbars és de 33 dies.
– Les malalties de la columna vertebral originen
un 20% de les incapacitats temporals
a la feina i la meitat de les que determinen
la jubilació anticipada. El dolor lumbar és
la causa del 63% de les baixes laborals entre
els treballadors manuals, amb una pèrdua
de 15 milions de dies de treball per
any.
– La meitat dels dolors lumbars comencen
durant a la feina, el 27% a casa, el 8% a
l’esternudar o tossir, i el 15% sense causa coneguda.
– Un adolescent no ha d’aixecar un pes
de més de 15 quilos, un home adult no més
de 30, i una dona no més de 20.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
Salut
15 Dominical
Diumenge, 14
de gener de 2007
Ramón
Sánchez
Ocaña

16 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Bufanda i guants a
franges: Lacoste.
Bufanda de punt
gruixut: Chevignon.
Guants amb civella,
de Chevignon.
Gorra de punt gris,
de Bultaco.
Guants amb màniga,
d’Armand Basi.
Bossa en to vi,
d’Armand Basi.
Estils marcats
Caçadores de pell per a esperits rebels, jaquetes de punt d’aire bohemi, abrics per a dandis moderns,
americanes fàcils de combinar... una àmplia gamma de possibilitat per vestir l’hivern en masculí.
ANNA ESTARTÚS
El símbol de qualitat
CATIFES HOMAYUN
Versions actualitzades de jaquetes clàssiques masculines, d’Armand Basi. Rebels, inconformistes, urbans i moderns: Chevignon.
Catifes perses i orientals
HOMAYUN
Catifes artesanals perses, pakistaneses, afganeses, turques…
Ctra. Girona, núm. 27 - Tel. 972 46 89 85
AMB SERVEI DE NETEJA

Estil casual amb jaqueta de pell o americana de ratlles. Lacoste.
L’ART DEL
DESCANS
Abrics de tall clàssic, atemporals i molt combinables. Són d’IKKS.
Làmines de faig de color gris
Elements de suspensió dobles
Cinc posicions ergonòmiques
Bastidor color roure
799 €
Esperit entre militar i bohemi : Purificación García.
Tendències
17 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Americana amb
dessuadora
incorporada: Bultaco.
Jaqueta negra de
pell, de Patricia.
CATIFES CORTINES ROBA DE CASA OBJECTES DE REGAL
pack
somier elèctric
2006
+
matalàs Làtex 2000
Làtex 100%
Desenfundable
Canals transversals de ventilació
Teixit stretch
matalàs Tardor 2006
(80 x 190 cm.*)
189 €
Matalàs de molles
Double offset. 25% més de molles
Teixit piqué
* diponible en altres mides
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

Música
18 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Siempre
Il Divo
2 = Guapa
La Oreja de Van
Gogh
3 ▲ El tren de
los momentos
Alejandro Sanz
4 ▲ Nuestro
amor RBD
5 ▲ Love
The Beatles
REGNE UNIT
1 = Beautiful
world Take That
2 ▲ Back to
black Amy Winehouse
3 = Eyes open
Snow Patrol
4 = Razorlight
Razorlight
5 ▲ Undiscovered
James Morrison
ESTATS UNITS
1 ▲ 21 Omarion
2 ▲ Konvicted
Akon
3 ▲ BSO Dreamgirls
Diversos
4 ▼ Hip-hop is
dead Nas
5 ▲ The inspiration
Young Jeezy
Les arrels
de Laura
La cantant italiana Laura Pausini ha reunit a «Yo canto» setze
temes de músics del seu país –de Zucchero a Tiziano Ferro o
Eros Ramazzotti– amb lletres que han influït en la seva vida.
TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: J.J. GUILLÉN/EFE
Tenia un «deute pendent des de feia deu
anys» amb la música de les seves arrels, per
això Laura Pausini acaba de gravar el disc
Yo canto, en què porta al seu terreny temes
clàssics de la cançó italiana escrits per Baglioni,
Cocciante, Battisti, Ramazzotti i Zucchero,
entre d’altres. Laura Pausini reconeix
que la idea li «voltava el cap des de feia molt
temps», però va ser el passat 2006, en recollir
un Grammy a Los Angeles pel seu àlbum
Escucha, quan un grup de periodistes li va
comentar que el que més els agradava de la
seva música és que no s’hagués «allunyat del
pop italià de sempre. Llavors vaig decidir que
havia arribat el moment», diu.
Per gravar Yo canto, que té també la seva
versió en italià –Io canto–, va haver d’elegir
«entre els 152 temes que havia anat apuntant»
a la seva «computadora» i que «no tenien una
altra cosa que un sentit especial» per a ella.
No va buscar melodies populars o grans
cançons, «sinó lletres que marcaven una vida»,
que no és una altra que la seva. Per això va
gravar setze talls que van des de Mi libre canción,
composta per Battisti i Mogol el 1972,
a No me lo puedo explicar, escrita pel seu amic
Tiziano Ferro. Per a la versió espanyola ha
comptat amb la col·laboració precisament
de Tiziano Ferro, amb qui ha gravat a duo
la cançó composta per ell, i el colombià Juanes,
que canta en castellà Mi libre canción;
i per a la italiana va gravar amb el francès
Johnny Hallyday la peça Como el sol inespe-
rado, de Zucchero i Paoli. «Volia artistes que
cantessin en la seva pròpia llengua, amb la
clara intenció de promocionar la música italiana
a l’exterior i fer arribar aquests clàssics
a un públic més jove», assegura.
Únicament no va localitzar Zucchero –«és
molt complicat trobar el seu telèfon»–, però
ha estat ella mateixa la que personalment
ha trucat a cadascun dels músics per «demanar-los
permís» i «veure què els semblava això
que cantés les seves cançons. A tots els ha
semblat molt bé», diu orgullosa i «molesta al
mateix temps en pensar en la impossibilitat
que tenen els músics no anglosaxons d’entrar
a Itàlia. D’Espanya només s’escolta Bebe
i d’Amèrica, Julieta Venegas». Els temes han
estat elegits «en un 90 per cent pels seus textos,
no per les melodies, perquè en realitat
aquestes cançons no són una altra cosa que
setze moments particulars» de la seva vida.
La cantant italiana nascuda a Solarolo fa
32 anys es mostra «sorpresa i espantada» en
adonar-se que ja han passat gairebé vint anys
de la publicació del seu primer àlbum, El sueño
de Laura, i pensa en aquesta eterna adolescent
a la qual va abandonar fa només uns
quatre anys, moment en el qual «una crisi
emocional» li «va ensenyar a dir que no. Va
ser aquí –recorda– quan em vaig adonar que
la nena innocent i afectuosa s’havia fet adulta
en adonar-se que s’havien aprofitat d’ella»
i reconeix que si tornés a escriure La soledad,
hauria de parlar d’una soledat diferent.
Novetats
Ismael Serrano: «El viaje...»
El viaje de Rosetta recorre la discografia del cantautor
madrileny Ismael Serrano i reuneix col·laboracions
i rareses d’un músic la trajectòria del qual
«atén a la paraula i es compromet amb la realitat»,
segons diu. Serrano se situa dins d’un grup de
cantants i compositors que «va créixer escoltant
al tocadiscs dels pares Silvio Rodríguez, Luis Eduardo
Aute o Hilario Camacho», cantautors que representen
«una fita que va marcar una època i va
aportar esperança a gent que somiava amb un món
millor». Aquests somnis seguien vius a mitjan anys
90, en una nova generació de músics que, ara,
«aposten per una música que atén a la poesia».
Take That: «Beautiful World»
El grup Take That, que va fer embogir les noies de
quinze anys als 90, torna després de deu anys
d’absència amb Beautiful World, un disc que «explora
les relacions personals, el pas del temps» i que
vol mostrar «un món i uns sentiments molt positius»,
segons el cantant Jason Orange. El disc va dirigit
«a tota mena de públics, a qui li agradi», diu Orange,
de manera que la banda perd aquest objectiu
que tenia, dirigit gairebé en exclusiva a les fans
adolescents, per abraçar un públic més ampli.
Depeche Mode: «Touring...»
Touring the angel: Live in Milan recull l’esperat espectacle
en directe dels britànics Depeche Mode,
en una edició especial amb dos DVD i un CD en
directe. Els veterans Dave Gahan, Andy «Fletch»
Fletcher i Martin Gore, formació actual de Depeche
Mode, tornaven a pujar als escenaris l’octubre del
2005 per presentar en directe Playing the angel,
quatre anys després de la multitudinària gira Exciter
Tour, per recórrer 31 països en 124 concerts i
tocar davant de més de 2,5 milions de persones.
Bandes sonores
Stargate
David Arnold
Varèse Sarabande
Dotze anys després
de la seva
publicació es
reedita, amb temes
extra, la
banda sonora
que va donar a
conèixer David
Arnold, un compositor
que també
està d’actualitat
per la
partitura de l’últim film de la sèrie Bond, Casino Royale.
El compositor britànic va escriure per a aquell
film de caire fantàstic, que va donar peu a una
sèrie de televisió, un score simfònic i grandiloqüent,
amb un poderós tema central. Arnold, que possiblement
abusa dels clixés associats al cinema d’aventures,
va impressionar amb aquesta obra primerenca
en la qual també predominen subtils passatges
melòdics i referències a la música egípcia.
Aquesta edició inclou uns deu minuts més de música
que en el seu dia no van aparèixer al CD original,
cosa que el converteix en un àlbum molt recomanat
per a completistes, però també per a
tots aquells que encara no el tenen. Lluís Poch
LA MOSCA DE GIRONA
SI POT SER NO ET MOSQUEGIS I MOLT MENYS PER COSES TRIVIALS, GAUDEIX DELS TEUS I DE LA VIDA AMB INTENSITAT
I SIGUEM TOTS AQUEST ANY 2007 GIRONINS FINS A LA MEDULA, PORTEM EL SÍMBOL DEL NOSTRE ADN COM A GIRONINS
AL NOSTRE VEHICLE ARREU ON ANEM, PORTANT L’ENGANXINA DE LA MOSCA DE GIRONA
A la venda l’adhesiu als quioscs i llibreries de Girona i també si ara voleu podeu aconseguir l’Auca amb la llegenda de les Mosques i Sant Narcís.
La podreu trobar al preu de 3 euros amb mosca inclosa a Carlemany, Llibreria 22, Can Geli, Papereria d’Aro (Fontajau) i Botiga Records (Pont de la Princesa).

Matador
Director: Richard Shepard.
Intèrprets: Pierce Brosnan,
Greg Kinnear, Hope Davis.
Distribuïdora: Manga.
Durada: 94 minuts.
La relació entre un venedor
i un assassí a sou és l’eix
d’una esplèndida comèdia
negra que aconsegueix,
fins i tot, que els arriscats
girs argumentals tinguin la
seva gràcia. Però el que la distingeix són els intèrprets,
sobretot un Brosnan que s’autoparodia
sense pietat. P. P.
Flight 93
Director: Peter Markle.
Intèrprets: Jeffrey Nordling
Brennan, Elliot Kendall.
Distribuïdora: Manga.
Durada: 89 minuts.
Explica el mateix que United
93 –la història del quart avió
segrestat l’11 de setembre
del 2001–, però el que Paul
Greengrass despullava d’artificis,
Markle ho revesteix
d’una molesta pompositat que toca fons al clímax.
Rodada per a la televisió, només destaca
per la convicció que hi posen els seus desconeguts
protagonistes. P. P.
Maleficio
DVD
Director: Courtney Solomon.
Intèrprets: Donald Sutherland,
Sissy Spacek.
Distribuïdora: Fox.
Durada: 230 minuts.
Recreació més aviat mediocre
del cas real de la família
Bell, que durant el primer
terç del segle XIX va patir
l’atac d’un esperit maligne.
Solomon crea alguna atmosfera
inquietant, però el conjunt es ressenteix de
la seva dependència d’altres títols del gènere.
Correcte i prou. P. P.
Bandes sonores
María Antonieta
Diversos
Verve Forecast
Sofia Coppola, la
filla de Francis
Ford Coppola,
continua disposada
a trencar tòpics.
Per al seu últim
film, en el qual
explica la història
de la jove que
amb només 14
anys es va veure
obligada a casarse
i que els fets van convertir en l’última reina de
França, no ha utilitzat la música d’època que es
podia esperar, decisió que ha provocat nombroses
crítiques. A la seva banda sonora hi sona
música de Vivaldi, Couperin i Scarlatti, però són
versions en clau electrònica adaptades per Brian
Reitzellm, col·laborador habitual de Sofia Coppola,
que també ha supervisat la resta del soundtrack.
Per a molts, l’autèntic sacrilegi és haver
donat protagonisme a temes de la dècada de 1980
de Siouxsie and the Banshees, Bow, Wow Wow,
New Order, Adam and the Ants, Gang of Four o
The Cure. També hi ha material més actual de bande
com Aphex Twin, Air i The Strokes. Lluís Poch
El portador del
desastre
Deu anys després de la seva primera aventura cinematogràfica,
Rowan Atkinson reprèn el seu personatge més popular a «Les
vacances de Mr. Bean», ara a les ordres de Steve Bendelack.
J a
fa deu anys que Rowan Atkinson va
portar Mr. Bean a la pantalla gran en
una versió més aviat descafeïnada dels
seus gags televisius més celebrats. Aquest
era el principal problema d’aquell film de
Mel Smith: no hi havia voluntat real d’adaptar
el personatge al mitjà cinematogràfic, sinó
que es tractava d’un simple reciclatge d’idees
que, a sobre, no aconseguien encaixar
amb el ritme narratiu d’un llargmetratge. La
cosa, això sí, va funcionar prou bé a les taquilles
d’arreu del món, fins al punt que
Atkinson s’ha po-
gut estar una dècada
fent de secundari
de luxe en
produccions com
Maybe baby o Scooby-Doo,
o protagonitzant
nimietats
com Johnny English,
sense perdre
ni una mica de popularitat. Com que la seva
creació més famosa no caduca (a casa nostra,
per exemple, deu ser un dels programes
més repetits de la història de TV3), l’home
s’ha decidit finalment a confeccionar-li una
segona pel·lícula escrita per fins a quatre
guionistes; no cal dir que entre ells hi ha
els seus inseparables Robin Driscoll i Richard
Curtis, principals artífexs de la sèrie televisiva.
Les vacances de Mr. Bean intensifica, ja des
del títol, el to d’homenatge a Jacques Tati
que Atkinson ha sistematitzat des del nai-
TEXT: PEP PRIETO
xement de la criatura. En aquesta ocasió,
Bean viatja al sud de França per fugir del soroll
i l’estrès de la vida urbana. Però el seu
desplaçament no és només per plaer: l’home
té la intenció d’anar al Festival de Canes i
fer un vídeo amb tot luxe de detalls de la
seva estada. La cinefília, els crítics i el caràcter
dels francesos seran la principal font de
gags de l’aventura.
Dirigida per Steve Bendelack, director format
en sitcoms i sèries televisives, Les vacances
de Mr. Bean fa pinta de ser menys con-
Unes vacances molt accidentades
El britànic menys distingit viatja a França per
visitar el Festival de Canes, on es troba amb
actors com Willem Dafoe o Jean Rochefort
vencional que la seva predecessora i els primers
tràilers apunten a una ració de comicitat
força més acurada; tot i això, hi haurà moments
reciclats de les seves aparicions catòdiques,
com el seu famós periple per desprendre’s
d’un tros de carn en un restaurant per
a sibarites. El repartiment conté algunes sorpreses,
com les presències de Willem Dafoe
(aquest home, realment, s’apunta a un
bombardeig), Karel Roden i el veterà Jean
Rochefort. La prometedora Emma de Caunes,
per la seva banda, interpreta la jove francesa
que porta de cap el protagonista.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Lectures
20 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Miguel
Pérez
Capella
Expresident
de l’Audiència
de Girona
Isabel
Coch
Psicòloga
www.ddivan.com
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
Un bon gironí
l dia 11 de desembre del 2000 em van fer una
Eentrevista a Ona Girona i després es va celebrar
un àpat de comiat, amb motiu de la meva jubilació,
ja que complia 70 anys i segons la legislació
vigent m’havia de jubilar, ja que, per uns dies,
no em tocava la modificació de Llei Orgànica del
Poder Judicial, que establia la jubilació als 72 anys:
feien falta més jutges i magistrats, però aquesta modificació
no es va publicar fins després del 12 de
desembre, amb la qual cosa no em va arribar a
mi, ni tampoc al magistrat de la Sala Segona del Tribunal
Suprem, Gregorio García Ancos, que havia
nascut el mateix dia que jo...
Repassant els «meus arxius», comprovo que el
Consell General del Poder Judicial va acordar el
14 de novembre la vacant de la presidència de l’Audiència
Provincial de Girona que jo venia exercint
des d’octubre de 1985: és a dir, 15 anys i 54 dies,
i es deia en el mateix Acord del Consell, que podien
sol·licitar aquest càrrec «els magistrats amb més
de deu anys de servei a la Carrera Judicial». És a dir,
que el Consell General del Poder Judicial devia
saber molt bé la modificació a la Llei Orgànica del
Poder Judicial, fixant-se que la jubilació als 72
anys no entraria en vigor fins després del 12 de
desembre d’aquell any 2000, ja que no es publicaria
al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) fins després
d’aquesta data. Per això, al BOE de 12 de desembre
es publicaven sengles Reials Decrets declarant
la meva jubilació forçosa i la del Magistrat Gregorio
García Ancos. El Reial Decret 1.938/2.000, que
acordava la meva jubilació forçosa, era de data 24
de novembre i, en canvi, la de Gregorio García
–Reial Decret 1.836/2.000–, era de data 3 de novembre,
encara que ambdues jubilacions les va acor-
Èxit personal i autoconcepte
odríem definir l’autoconcepte com l’opinió que
Phom té de si mateix. Pel general, la llavor de
l’autoconcepte acostuma a ser sembrada o generada
al llarg de la infantesa per les persones emocionalment
més properes a la criatura. Així doncs,
ens trobem que pare i mare resulten tan importants
per al desenvolupament emocional del fill que si
l’opinió i els comentaris d’aquests éssers amb relació
al fill no resulten massa positius, es pot acabar
minant el propi autoconcepte del fill en qüestió.
Podríem posar molts exemples, però generalment
a la infantesa no són gens adequades
expressions reiterades de l’estil: «mai no te’n sortiràs»,
«espavila’t solet», «ets un gandul», «no faràs res
de bo»... Aquesta mena de verbalitzacions repetides
sense motiu acostumen a produir dos tipus
d’efectes ja que d’entrada poden causar un dany
emocional a l’infant per sentir-se verbalment agredit
per algun dels éssers que un infant més s’estima
i al mateix temps aquestes expressions s’immisceixen
dins la ment amb una espècie d’efecte
retard ja que per bé que s’introdueix el verí emocional
a la infantesa, els efectes contaminants s’aniran
expandint en el món de les cognicions del
nen que es va fent adult de forma que a més de
pensar que els altres el veuen com molt poca cosa,
ell –si no sap afrontar-ho–, amb el pas dels anys,
també s’anirà considerant com a inferior i reaccionarà
en conseqüència.
Un altre cas que podria minar l’autoconcepte fora
la situació en la qual els adults no fereixen directament
els sentiments de l’infant però, sense serne
massa conscients, poden ignorar-lo. En aquesta
situació, la criatura no desitja altra cosa que el
reconeixement de la tasca ben feta o, pel cap baix,
una mínima atenció o interès que li pugui fer pensar
que importa quelcom a aquell adult.
Aquesta darrera circumstància també pot desgastar
enormement la criatura ja que no se centra en si
mateixa i pren com a centre del seu angle de visió
aquell adult que tan poc cas li fa. Per tant, en aquest
cas a més de fissurar els orígens del propi autoconcepte,
la situació emocional pot provocar que
amb l’afany de satisfer el pare o la mare, el fill
tracti sempre de ser millor del que ha estat fins al
moment, amb el perill psicològic que pot comportar
el fet de no tenir límits i de no saber quan n’hi haurà
prou d’haver-se esforçat de tal manera –probable-
MIGUEL PÉREZ CAPELLA
ISABEL COCH
dar la Comissió Permanent del Consell General
del Poder Judicial el 7 de setembre, és a dir, noranta-set
dies abans que féssim els 70 anys...
L’àpat de comiat que em van fer va ser molt emotiu
i d’això se’n feu ressò la premsa de Girona i Barcelona.
Vaig començar a rebre cartes de persones
i entitats, a tots els quals vaig agrair les seves paraules,
d’afecte i elogi per «la gran tasca», que segons
ells, jo havia portat a terme, contestant-los que
jo només havia procurat, i m’havia esforçat per
«fer justícia», complint amb casos –alguns molt difícils–
que vaig haver de resoldre...
També m’han demanat el meu currículum professional,
que és el següent: president de l’Audiència
Provindial de Girona; secretari de l’Administració
de Justícia (Excedent); graduat social per l’Escola
de Graduats Socials de Barcelona; doctor en lleis
«Honoris Causa» per la Saint Ola’us Academy; cavaller
de Justícia de l’Ordre Militar i Hospitalària
de Sant Llàtzer de Jerusalem; cavaller «Ad Honorem»
del Reial Estament Militar del Principat de Girona,
confraria de Sant Jordi; Hijodalgo a Fuero d’Espanya;
col·legiat d’honor de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats
de Girona; Encomienda de Número de l’Ordre del
Merit Civil; Creu Distingida de Primera Classe i Creu
d’Honor de l’Ordre de San Raimon de Penyafort;
Creu al Mèrit Policial amb Distintiu Blanc; general
honorari dels Reials Terços d’Espanya, amb Medalla
de la Fidelitat als Reials Terços i Gran Creu dels
Reials Terços; IXè Premi a una Vida de Treball dedicada
a la comunitat, amb honradesa i professionalitat,
del Rotary Club Costa Brava; Insígnia d’Or
de l’Ajuntament de la Bisbal...
Però abans de res he procurat sempre «ser persona»
i un «bon gironí».
ment l’esforç no decreix mai–. Cal dir que en aquest
darrer cas, l’angoixa s’acostuma a apoderar de la
persona ja que per molt que faci no arriba mai a
assolir unes fites que no són de caire personal i a
més són totalment inexistents ja que l’infant ho
dedueix en funció del que creu que el pare o la
mare pensen d’ell.
Resulta més que evident que quan l’autoconcepte
és pobre la persona se sent poca cosa i, pel general,
s’estima ben poc; aleshores és quan poden
començar a sorgir problemàtiques d’autoestima...
Si em considero poca cosa, no valc per a res i conseqüentment,
no m’estimo i em sento fracassat; de
vegades, em tinc ràbia a mi mateix... Quan l’autoconcepte
és negatiu i l’autoestima és baixa i la persona
reacciona amb un bucle de ràbia contra si mateix,
s’està arribant al desagradable punt de la destrucció
psicològica personal en el sentit que si no
vaig agradar al pare o a la mare, probablement no
sóc bo per a res i em mereixo repetir-me mentalment
cognicions dures i negatives o senzillament
em mereixo ignorar-me a mi mateix, allunyant-me
de les possibilitats de reeixir com a persona.
L’autoconcepte correcte i equilibrat es genera
en la infantesa, de forma gairebé inconscient, enmig
d’un clima emocional d’estimació i si a més
és regat amb comentaris de caire esperonador, realista
i positiu, podríem dir que l’infant se sent emocionalment
nodrit i les verbalitzacions positives
retrunyen un i mil cops dins la seva ment animantlo
a seguir endavant i a no dependre de l’opinió
d’altri; podríem dir que els pares amb tal actitud
el fan sentir competent en un determinat tema.
Algú podria dir que l’èxit personal depèn de l’atzar
que envolta la persona. En aquest cas, jo no hi
estaria massa d’acord... Potser sí que la sort té un
cert component atzarós, ara bé, crec fermament que
el complet èxit personal no existirà mai sense el
paràmetre d’un autoconcepte positiu i d’un cert
nivell d’autoestima.
Per anar bé, hom s’ha de conèixer. Cal saber
qui és i què vol i evidentment ha d’analitzar què
pensa d’ell mateix, per què ho pensa i fins a quin
punt aquest pensar resulta una cognició personal
o adquirida. Cal saber qui ets, on pretens anar i
per què; d’aquesta forma un podrà començar a
entendre de què va el concepte d’èxit personal i alhora
intransferible.
Gironins del
segle XIX
Martí
Sureda
Vila
XAVIER CARMANIU
aminava esquivant la por-
Cqueria que envaïa aquell
carrer estret i humit. La lleu brisa
matinal no s’enduia la penetrant
olor de putrefacció que
semblava empudegar-ho tot. Els
peus trepitjaven una mena de
terra mig fangós. Darrere seu
es va obrir una porta. Es va girar.
Unes mans de dona van
treure una galleda per buidarla
amb violència al mig del carrer.
L’aigua bruta anava avall,
convertint-se en un petit torrent
de porqueria. Hauria de parlar
amb l’alcalde per si es podia fer
alguna cosa amb la part vella
de la ciutat. Si més no fer-hi
unes clavegueres.
Martí Sureda Vila va néixer
a Girona el 1866 i era fill de
Martí Sureda Deulovol, que va
ser l’arquitecte municipal i provincial
més important del segle
XIX. L’any de la mort del seu
pare, el 1890, Sureda Vila va
acabar la carrera d’arquitectura.
La coincidència professional
fa que la biografia dels dos homes
tingui molts punts en comú.
Tant l’un com l’altre, per
exemple, van voler adequar
l’entremat urbà gironí a les necessitats
dels seus temps. En
el cas de Martí Sureda Vila, entre
les seves obres municipals
destaquen la central lletera i l’escorxador,
que més tard es reconvertiria
en caserna per als
bombers; ja a les darreries del
s. XX, aquell edifici seria enderrocat
per construir-hi els nous
jutjats. També és el responsable
de la caseta de guarda que
hi ha a la Devesa i de la construcció
de la xarxa de clavegueram
i de l’empedrat de la
Girona vella. La voluntat de millorar
la ciutat també el va portar
a promoure la instal·lació de
l’electricitat. Una de les seves
tasques més rellevants com a
arquitecte municipal va ser la
reforma del projecte d’eixample
que havia dissenyat Eugeni
Campllonch el 1897. Entre el
1907 i el 1919, es va dedicar a
millorar el traçat de la zona anomenada
de la Mercè, on s’ubicarien,
entre altres, els carrers dedicats
al bisbe Tomàs Lorenzana
i al compositor Juli Garreta.
El 1918, on ara hi ha el Mercat
del Lleó, hi havia una gran
extensió de terreny anteriorment
ocupada per un convent.
Sureda va reconvertir aquell espai
en caserna d’artilleria. Llavors
ja havia construït les seves
obres més emblemàtiques: l’antiga
seu del Banc d’Espanya i
el Col·legi Bruguera. El primer
es va edificar entre 1901 i 1902
a la plaça Marquès de Camps,
fent cantonada amb el carrer
Álvarez de Castro; l’escola, realitzada
entre 1908 i 1909, encara
es manté en funcionament
a la Gran Via de Jaume I.
Martí Sureda Vila va morir a
Girona el 1947, als 81 anys. En
el càrrec d’arquitecte municipal
l’havia succeït Ricard Giralt.

Un mestre
de la comunicació
Antoni Bassas celebra aquest mes els seus dotze anys al capdavant d’«El matí de Catalunya Ràdio»,
convertit en tot un referent de la ràdio catalana pel seu rigor, humor i capacitat de comunicació.
D otze
anys poden semblar molt o poc, segons
l’edat i els condicionants socials de
qui s’ho mira. Però sembla clar que ningú
discutiria que Antoni Bassas pot estar molt
orgullós de celebrar que ja fa dotze anys que
està al capdavant d’El matí de Catalunya Ràdio:
dotze anys que l’han convertit en el programa
líder de la ràdio catalana, amb prop de
mig milió de seguidors diaris.
També sembla clar que poca gent discutiria
que Bassas és un periodista en majúscules.
Els seus 30 anys de professió, la seva personalitat,
el seu rigor, el seu gran sentit de
l’humor i, sobretot, la seva gran capacitat de
comunicació –tant a la ràdio com a la televisió–
fan d’ell un dels grans professionals de
la història de la ràdio a Catalunya.
La seva popularitat com a comunicador l’ha
dut a presentar nombrosos actes públics, tant
oficials com festius. Va ser l’encarregat de
llegir manifestos en contra de la matança
d’Algèria (1998), el genocidi de Kosovo (1999),
o pel Dia Internacional de la Pau (2000); i
també ha estat requerit a nombroses localitats
catalanes per participar en actes cívics
de diverses característiques.
Antoni Bassas té aquesta doble vessant de
personatge popular i professional reconegut.
En els seus 30 anys de carrera ha estat
distingit amb nombrosos premis i guardons,
però ha estat en aquests dotze anys al capdavant
d’El matí de Catalunya Ràdio quan ha
rebut els màxims reconeixements professionals:
vint-i-un en nou anys.
La seva trajectòria professional va començar
TEXT: DdeG
amb 16 anys i aquest mes de gener en fa
dotze que és al capdavant d’El matí de Catalunya
Ràdio. L’èxit d’aquests dotze anys s’ha
basat en el treball, en un equip amb ofici i
qualitat, en la pluralitat dels col·laboradors i
en el toc personal que Bassas imprimeix a la
seva posada en antena, on barreja el periodisme
rigorós, la fermesa, la tolerància i el
sentit de l’humor.
Molt poques persones poden dir que han
tingut a tocar, i que han conversat, amb caps
d’estat i presidents de govern com Mikhaïl
Gorbatxov, Václav Havel, Felipe González,
José María Aznar o José Luis Rodríguez Zapatero.
Però Bassas no s’ha conformat amb
polítics: també ha tingut als micròfons del pro-
grama premis Nobel, directors
de cinema, actors, actrius,
escriptors, cantants... i
molts ciutadans anònims que
han tingut alguna cosa per
dir o per denunciar.
Iés que Antoni Bassas potencia
en el seu programa un
element vital: la proximitat.
Proximitat geogràfica –ja que
el seu àmbit d’influència se
circumscriu principalment a
Catalunya–, però també proximitat
pel que fa a continguts
i pel fet de voler donar
la veu als oients.
Fruit d’aquesta proximitat
ha estat l’emissió d’El matí
de Catalunya Ràdio des de
la majoria de les ciutats més importants de
Catalunya (Girona, Tarragona, Lleida, Sabadell,
Cornellà, Tortosa, Figueres...) i també
des de localitats petites.
El programa ha sortit també de l’estudi per
oferir de primera mà l’actualitat i s’ha desplaçat
quan l’ocasió ho ha requerit: a Nova
York amb motiu del 11-S, a Brussel·les en el
moment de l’ampliació europea o a París amb
motiu de la final de la Lliga de Campions.
A les imatges, un breu recorregut fotogràfic
per algunes de les entrevistes d’Antoni Bassas:
amb Felipe González a La Moncloa (1996),
amb José María Aznar i Manel Fuentes (2003),
i amb el músic Marc Knopfler als estudis de
Catalunya Ràdio (2005).
Televisió
21 Dominical
Diumenge, 14
de gener de 2007

22 Dominical
Diumenge, 14
de gener de 2007
Els més vistos
(del 3 al 9
de gener)
Catalunya
CSI Miami
Dilluns 8 de gener,
Tele 5, 1.178.000 espectadors
(36,6%).
CSI Nueva York
Dilluns 8 de gener,
Tele 5, 933.000 espectadors
(33,9%).
House
Dimarts 9 de gener,
Cuatro, 801.000 espectadors
(24,6%).
Caçadors de paraules
Dilluns 8 de gener,
TV3, 782.000 espectadors
(24,8%).
30 Minuts
Diumege 7 de gener,
TV3, 748.000 espectadors
(23,8%).
Aída
Diumenge 7 de gener,
Tele 5, 746.000
espectadors
(23,3%).
Espanya
Aída
Diumenge 7 de gener,
Tele 5, 5.443.000
espectadors.
(28,5%)
CSI Miami
Dilluns 8 de gener,
Tele 5, 5.423.000 espectadors
(27,7%).
Los Serrano
Dimarts 9 de gener,
Tele 5, 4.739.000 espectadors
(24,4%).
Shrek 2
Dimecres 3 de gener,
Tele 5, 4.737.000
espectadors
(27,2%).
CSI Nueva York
Dilluns 8 de gener,
Tele 5, 4.571.000 espectadors
(26,3%).
Cuéntame cómo ...
Dijous 4 de gener,
TVE-1, 4.401.000 espectadors
(23,8%).
✔ Bolera amb 12 pistes.
Dilluns 15 de gener
11.00
12.40
20.05
22.00
23.30
02.55
✔ Promocions cada dia de la setmana.
✔ Festes d’aniversari.
✔ Tornejos d’empresa i grups.
La 2
Cuatro noches de boda
En una mateixa església se celebren tres casaments
que tindran les seves corresponents
nits de noces, que seran ben diferents: un
dels cònjuges d’una parella s’ha d’absentar,
un dels marits es pensa que la seva dona és
una bleda i el tercer tem l’hora d’haver de
ficar-se al llit. També hi ha una quarta parella
que no va poder celebrar el viatge de
nuvis en el seu moment.
K3
Ferros a les dents
Després de descobrir que la Sharon, sense
voler, ha entrat en una pàgina pornogràfica
d’Internet i que en Toni, un dels amics
de l’Adam, hi està força interessat, la Helen
decideix dedicar més temps a la seva filla,
perquè pari més atenció als perills dels canvis
hormonals de l’adolescència.
Cuatro
Las Vegas
Es reemet la tercera temporada de la sèrie,
que s’inicia quan Ed Deline lluita per aconseguir
que El Montecito es torni a obrir i intentarà
reunir el seu antic equip. Però la nova
directora del casino, Monica Mancuso, no li
posarà les coses fàcils...
Tele 5
CSI Miami
L’equip de forenses ha de trobar l’assassí
d’una jove parella que acaba de sortir de la
presó. Per resoldre el cas, Calleigh haurà de
treballar amb el seu ex.
33
Morir al front de l’est
La segona part del documental alemany
relata la darrera fase dels combats germanosoviètics
de l’hivern del 1944 i la primavera
de 1945, fins a la caiguda de Berlín.
La 2
El florido Pensil
La pel·lícula passa revista a una època (els
anys quaranta) vista a través dels ulls d’un
grup d’escolars, que aprenien en els seus
llibres que el cavaller era cristià i espanyol;
la dona, recatada i treballadora; i els rojos,
lladres i assassins. Basada en el llibre d’Andrés
Sopeña del mateix títol, la producció recupera
la memòria d’uns anys foscos, que
semblen molt llunyans, però que en realitat
no fa tant de temps que han passat.
Dimarts 16 de gener
11.15
22.00
22.00
22.00
00.40
33
Meravelles naturals d’Àfrica
Abans de produir aquesta sèrie sobre l’Àfrica,
els autors han tingut en compte quina era
l’oferta actual de mercat dedicada a la natura
africana. De fet, la percepció que es té
de l’Àfrica a través dels documentals que es
poden veure a la televisió és la de grans
espais poblats de zebres, nyus i gaseles empaitats
per lleons, hienes i voltors. Tenint en
compte aquesta reflexió, els autors del documental
han aconseguit una sèrie original
que mostra una Àfrica ben diferent.
Antena 3
Swat: Los hombres de Harrelson
Dan Harrelson és l’encarregat de reclutar i
entrenar cinc policies d’elit. Ells completaran
la unitat d’armes i tàctiques especials, que
haurà d’enfrontar-se a la seva primera missió:
escortar un capo internacional de la droga
que està sota custòdia federal. Amb Samuel
L. Jackson, Colin Farrell i Michelle Rodríguez.
Tele 5
Los Serrano
Després de ser informats que la casa del poble
s’ha inundat, Diego i Santiago, acompanyats
per Lucía i Lourditas, viatgen cap
allà per valorar els danys. Un cop al poble,
els germans troben el diari de la seva mare
i descobreixen que va ser infidel al seu pare,
de manera que Diego podria no ser un legítim
Serrano.
Cuatro
House
L’hospital Princetown té entre mans un pacient
poc comú: un jove amb un dispositiu
al coll que assegura que ha estat objecte
d’un experiment alienígena. Mentrestant,
House segueix afectat per haver fallat el
diagnòstic del seu últim cas, i Cameron s’indigna
quan s’assabenta que Cuddy i Wilson
han estat mentint a House sobre aquest suposat
error.
33
Canon Art
La Gioconda, de Leonardo da Vinci és, probablement,
la pintura més reconeguda arreu
del món, una de les obres més estudiades
per especialistes i aficionats, i tot un monument
al kitsch. Però des que Leonardo va
començar la pintura, al 1503, la Mona Lisa
s’ha transformat... El documental Els viatges
de la Mona Lisa explica l’evolució d’aquesta
icona mundial al llarg de la història.
Dimecres 17 de gener
17.00
17.05
22.00
22.00
01.30
✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.
Tele 5
Yo soy Bea
Álvaro té l’oportunitat d’assistir a un concert
amb Cayetana i s’inventa una excusa
per marxar de Bulevar 21. Però li promet a
Bea que tornarà de seguida que pugui per
acabar junts el llibre de comptes per a Diego.
Amb la il·lusió que Álvaro tornarà, Bea
es queda treballant fins molt tard i al final
es queda dormida al despatx. L’endemà,
Gonzalo aconsella a Álvaro que li digui a
Bea que ell també va passar la nit allà.
K3
Capelito
Capelito és un bolet que cada cop que es
toca el nas aconsegueix que el seu barret
es transformi. És un personatge inquiet i espavilat
que aconsegueix, amb la seva particular
habilitat, transformar-se en metge,
pescador, inventor, pintor...
Cuatro
Psych
Shawn i Gus són els encarregats de recuperar
un valuós anell, que va ser robat d’una
càmera cuirassada. Investigant, els dos nois
es colen en un casament de luxe. El problema
és que, arran del robatori, la policia
comença a investigar un assassinat comès
temps enrere. En el següent episodi, la vídua
d’un lladre vol contractar Shawn perquè
contacti amb el seu marit i li digui on
és el botí d’un robatori.
Tele 5
M.I.R.
Edu veu com se li acumulen els problemes
davant la proximitat del judici per l’agressió
al repartidor de publicitat. El seu advocat
li diu que en la vista vol parlar de l’aniversari
de la mort de la seva nòvia, però Edu
s’hi oposa. D’altra banda, quan els resultats
de l’autòpsia del noi apunyalat al carrer revelen
que havia consumit èxtasi, la seva
mare assegura als metges que arribarà fins
al final per aclarir la causa de la mort del
jove.
Antena 3
Sexo en Nueva York
En l’esmorzar que celebren totes les setmanes,
Samantha comenta a les seves amigues
que ha tornat amb Richard, i totes es
queden en estat de xoc. Miranda també
es queda de pedra quan Steve li diu que vol
batejar el petit Brady perquè no vagi a l’infern.
✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».
✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors
i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.
✔ Matinals especials per a escoles i grups.
Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Dijous 18 de gener
13.10
15.30
22.10
22.20
23.00
02.05
K3
Dr. Slump
Tothom a la vila del Pingüí està molt espantat
amb un monstre i la policia fa venir la
Superbrigada d’Intervenció Antimonstres.
L’Arare, però, hi juga i aconsegueix que el
monstre li tingui por a ella!
33
Planeta Terra
Els orangutans viuen a la densa selva tropical
de Borneo. Tot i que es diu que són animals
que prefereixen viure sols, ara es comença
a saber que tenen una certa «cultura».
Quan plou utilitzen fulles com si fossin
paraigües, i altres les fan servir de parasols.
El programa mostra els misteris de la
cultura dels orangutans de la mà d’una femella
i la seva cria.
Cuatro
The Closer
La detectiu Brenda Johnson torna a analitzar
el comportament i la declaració de l’assassinat
del principal testimoni d’un cas. Mentrestant,
la seva vida personal fa un gir quan
Estelle, l’exdona de Pope, comença a explicar
coses de Brenda que, entre altres conseqüències,
fan que Fritz comenci a plantejar-se
què sent realment.
TV3
Lo Cartanyà
A casa dels Cartanyà arriba l’Alejandra, una
parenta llunyana de la Maria que ve per participar
en unes jornades espirituals. El Cartanyà
i l’Alejandra no s’avenen gens. Una nit,
però, aconsegueixen intimar.
Antena 3
Numb3rs
Un franctirador desferma el pànic a la ciutat
matant gent a l’atzar. La investigació demostra
que, en realitat, hi ha més d’un franctirador.
Don contracta un expert perquè els
ajudi.
TV3
Silenci total
Els pares d’Amanda són assassinats per uns
lladres que entren a casa i la nena queda
traumatitzada, de manera que no pot parlar.
La germana de la seva mare, Julia, se l’endú
a viure amb ella. A partir d’aleshores comença
un seguit de fets estranys que fan pensar a
Julia que la nena, per haver estat testimoni
del crim, encara està en perill.
Divendres 19 de gener
11.00
15.50
16.00
21.40
22.55
23.15
La 2
También los ángeles comen judías
Una paròdia del cine americà sobre l’època
de la depressió, una mica simplona com
era d’esperar en el seu autor (Enzo Barboni),
però farcida de gags brillants i acudits
privats: una partida de pòquer entre diversos
gàngsters és interrompuda per dos tocs
del timbre. Quan tots estan agafant ja les seves
pistoles, el líder els tranquil·litza: «Tranquils,
és el carter, que sempre truca dues
vegades».
TV3
El cor de la ciutat
En Francisco sabrà què va passar amb en
Peris i la Virgínia. L’Eloi no sap callar i en
Jon s’endú el disgust de la seva vida. La Mònica,
gelosa de l’Empar, es comporta de manera
estranya amb l’Albert. I la Remei va a
la festa «només per a lesbianes»...
Antena 3
Aquí no hay quien viva
Rocío i Emilio ja ho tenen tot organitzat per
al casament, però ha sorgit un problema:
Emilio i Belén han tingut una trobada sexual
i els dos se senten culpables, especialment
el porter, que intentarà per tots els
mitjans que Rocío no sàpiga res de la seva
infidelitat.
TV3
Tomb inesperat
Jessica Shepard és una inspectora de policia
de San Francisco que acaba de guanyar
un ascens i té un nou company, Mike Delmarco.
Els dos s’hauran d’enfrontar a una
sèrie de crims, les víctimes dels quals són
homes que havien tingut relacions esporàdiques
amb Jessica. Mike comença a sospitar
de Jessica, i fins i tot ella dubta de la
seva innocència. Només hi ha un policia,
John Mills, que creu en ella.
33
En clau de vi
Un programa d’entreteniment i divulgació
per aprendre a gaudir del vi, que compta
amb la col·laboració setmanal del sommelier
gironí Josep Roca, d’El Celler de Can
Roca.
La 2
Perseguidos
Un documental que s’endinsa en la vida quotidiana
de les persones amenaçades per
ETA. Cinc actors reals, anònims, i les seves
vides: la seva família, els seus records, les
seves il·lusions, i la terrible experiència de
viure perseguits i sempre acompanyats per
escortes.
Dissabte 20 de gener
15.35
17.20
21.45
01.20
00.20
02.20
TV3
Shattered Glass
La pel·lícula, basada en fets reals, explica
la història del periodista Stephen Glass, que
va tenir una carrera meteòrica escrivint per
al diari The New Republic entre els anys 1995
i 1998, fins que Charles Lane, el nou director
del diari, va descobrir que escrivia reportatges
falsos.
TV3
Escrit en el vent
Un dels millors films de Douglas Sirk, que reflecteix
la decadència de la societat nordamericana
en un clima opressiu de frustració
sexual, alcohol i diners. Una vegada més,
a partir d’una història melodramàtica, Sirk
aconsegueix una bona crítica gràcies al seu
admirable ús dels elements cinematogràfics.
Excel·lent interpretació.
Antena 3
Los Simpson
Bart entra en coma després de saltar del sostre
de la piscina. La seva família intenta compensar
l’absència del nen amb un robot que
de seguida intenta demostrar que és millor
fill que Bart. Quan Bart es recupera, la família
decideix quedar-se amb els dos, però després
que el robot deixi en evidència Bart
diverses vegades, Homer abandona el seu
fill a la carretera.
33
El llibre dels rècords de Shutka
Ala població de Shutka, als Balcans, viu una
de les comunitats gitanes més nombroses
del món. Tots els habitants d’aquest indret
de Macedònia es consideren els campions
d’alguna cosa, sigui en la boxa o en el robatori
de tombes. Aquest documental visita
la comunitat i presenta alguns dels seus
pintorescos «campions».
La 2
La noche temática
El geni empordanès Salvador Dalí centra
aquesta entrega del programa, que intenta
apropar-se a la seva polièdrica personalitat
i a la seva sorprenent trajectòria vital i artística
a través de dos documentals: Dalí, la
persistencia de la memoria, i La verdadera
historia de los falsos Dalí.
TV3
Johnny Be Good
Johnny Walker és un adolescent nord-americà
amant de les festes, les noies i el futbol.
L’únic fet que el diferencia de la resta de
nois de l’institut és que acaba esdevenint,
quasi per casualitat, un atleta fora de sèrie
en l’àmbit acadèmic.
Guia TV
23 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Recomanem
Corazones
en la
Atlántida
Dimecres 17
La 2
22.35 h.
Un home rememora
un episodi de la
seva vida, succeït
el dia que feia 11
anys. Aquell dia,
un misteriós ancià
va ocupar el pis de
sobre d’on vivia el
noi, i entre els dos
es va establir una
relació especial,
màgica. Basada en
una novel·la de Stephen
King, es
tracta d’una bona
pel·lícula, amb el
bon gust de les coses
petites i ben fetes.
Any
2001.
País
Estats Units.
Director
Scott Hicks.
Intèrprets
Anthony Hopkins,
Anton Yelchid,
David Morse,
Hope Davis.