La - Diari de Girona

Lectures
20 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
Miguel
Pérez
Capella
Expresident
de l’Audiència
de Girona
Isabel
Coch
Psicòloga
www.ddivan.com
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
Un bon gironí
l dia 11 de desembre del 2000 em van fer una
Eentrevista a Ona Girona i després es va celebrar
un àpat de comiat, amb motiu de la meva jubilació,
ja que complia 70 anys i segons la legislació
vigent m’havia de jubilar, ja que, per uns dies,
no em tocava la modificació de Llei Orgànica del
Poder Judicial, que establia la jubilació als 72 anys:
feien falta més jutges i magistrats, però aquesta modificació
no es va publicar fins després del 12 de
desembre, amb la qual cosa no em va arribar a
mi, ni tampoc al magistrat de la Sala Segona del Tribunal
Suprem, Gregorio García Ancos, que havia
nascut el mateix dia que jo...
Repassant els «meus arxius», comprovo que el
Consell General del Poder Judicial va acordar el
14 de novembre la vacant de la presidència de l’Audiència
Provincial de Girona que jo venia exercint
des d’octubre de 1985: és a dir, 15 anys i 54 dies,
i es deia en el mateix Acord del Consell, que podien
sol·licitar aquest càrrec «els magistrats amb més
de deu anys de servei a la Carrera Judicial». És a dir,
que el Consell General del Poder Judicial devia
saber molt bé la modificació a la Llei Orgànica del
Poder Judicial, fixant-se que la jubilació als 72
anys no entraria en vigor fins després del 12 de
desembre d’aquell any 2000, ja que no es publicaria
al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) fins després
d’aquesta data. Per això, al BOE de 12 de desembre
es publicaven sengles Reials Decrets declarant
la meva jubilació forçosa i la del Magistrat Gregorio
García Ancos. El Reial Decret 1.938/2.000, que
acordava la meva jubilació forçosa, era de data 24
de novembre i, en canvi, la de Gregorio García
–Reial Decret 1.836/2.000–, era de data 3 de novembre,
encara que ambdues jubilacions les va acor-
Èxit personal i autoconcepte
odríem definir l’autoconcepte com l’opinió que
Phom té de si mateix. Pel general, la llavor de
l’autoconcepte acostuma a ser sembrada o generada
al llarg de la infantesa per les persones emocionalment
més properes a la criatura. Així doncs,
ens trobem que pare i mare resulten tan importants
per al desenvolupament emocional del fill que si
l’opinió i els comentaris d’aquests éssers amb relació
al fill no resulten massa positius, es pot acabar
minant el propi autoconcepte del fill en qüestió.
Podríem posar molts exemples, però generalment
a la infantesa no són gens adequades
expressions reiterades de l’estil: «mai no te’n sortiràs»,
«espavila’t solet», «ets un gandul», «no faràs res
de bo»... Aquesta mena de verbalitzacions repetides
sense motiu acostumen a produir dos tipus
d’efectes ja que d’entrada poden causar un dany
emocional a l’infant per sentir-se verbalment agredit
per algun dels éssers que un infant més s’estima
i al mateix temps aquestes expressions s’immisceixen
dins la ment amb una espècie d’efecte
retard ja que per bé que s’introdueix el verí emocional
a la infantesa, els efectes contaminants s’aniran
expandint en el món de les cognicions del
nen que es va fent adult de forma que a més de
pensar que els altres el veuen com molt poca cosa,
ell –si no sap afrontar-ho–, amb el pas dels anys,
també s’anirà considerant com a inferior i reaccionarà
en conseqüència.
Un altre cas que podria minar l’autoconcepte fora
la situació en la qual els adults no fereixen directament
els sentiments de l’infant però, sense serne
massa conscients, poden ignorar-lo. En aquesta
situació, la criatura no desitja altra cosa que el
reconeixement de la tasca ben feta o, pel cap baix,
una mínima atenció o interès que li pugui fer pensar
que importa quelcom a aquell adult.
Aquesta darrera circumstància també pot desgastar
enormement la criatura ja que no se centra en si
mateixa i pren com a centre del seu angle de visió
aquell adult que tan poc cas li fa. Per tant, en aquest
cas a més de fissurar els orígens del propi autoconcepte,
la situació emocional pot provocar que
amb l’afany de satisfer el pare o la mare, el fill
tracti sempre de ser millor del que ha estat fins al
moment, amb el perill psicològic que pot comportar
el fet de no tenir límits i de no saber quan n’hi haurà
prou d’haver-se esforçat de tal manera –probable-
MIGUEL PÉREZ CAPELLA
ISABEL COCH
dar la Comissió Permanent del Consell General
del Poder Judicial el 7 de setembre, és a dir, noranta-set
dies abans que féssim els 70 anys...
L’àpat de comiat que em van fer va ser molt emotiu
i d’això se’n feu ressò la premsa de Girona i Barcelona.
Vaig començar a rebre cartes de persones
i entitats, a tots els quals vaig agrair les seves paraules,
d’afecte i elogi per «la gran tasca», que segons
ells, jo havia portat a terme, contestant-los que
jo només havia procurat, i m’havia esforçat per
«fer justícia», complint amb casos –alguns molt difícils–
que vaig haver de resoldre...
També m’han demanat el meu currículum professional,
que és el següent: president de l’Audiència
Provindial de Girona; secretari de l’Administració
de Justícia (Excedent); graduat social per l’Escola
de Graduats Socials de Barcelona; doctor en lleis
«Honoris Causa» per la Saint Ola’us Academy; cavaller
de Justícia de l’Ordre Militar i Hospitalària
de Sant Llàtzer de Jerusalem; cavaller «Ad Honorem»
del Reial Estament Militar del Principat de Girona,
confraria de Sant Jordi; Hijodalgo a Fuero d’Espanya;
col·legiat d’honor de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats
de Girona; Encomienda de Número de l’Ordre del
Merit Civil; Creu Distingida de Primera Classe i Creu
d’Honor de l’Ordre de San Raimon de Penyafort;
Creu al Mèrit Policial amb Distintiu Blanc; general
honorari dels Reials Terços d’Espanya, amb Medalla
de la Fidelitat als Reials Terços i Gran Creu dels
Reials Terços; IXè Premi a una Vida de Treball dedicada
a la comunitat, amb honradesa i professionalitat,
del Rotary Club Costa Brava; Insígnia d’Or
de l’Ajuntament de la Bisbal...
Però abans de res he procurat sempre «ser persona»
i un «bon gironí».
ment l’esforç no decreix mai–. Cal dir que en aquest
darrer cas, l’angoixa s’acostuma a apoderar de la
persona ja que per molt que faci no arriba mai a
assolir unes fites que no són de caire personal i a
més són totalment inexistents ja que l’infant ho
dedueix en funció del que creu que el pare o la
mare pensen d’ell.
Resulta més que evident que quan l’autoconcepte
és pobre la persona se sent poca cosa i, pel general,
s’estima ben poc; aleshores és quan poden
començar a sorgir problemàtiques d’autoestima...
Si em considero poca cosa, no valc per a res i conseqüentment,
no m’estimo i em sento fracassat; de
vegades, em tinc ràbia a mi mateix... Quan l’autoconcepte
és negatiu i l’autoestima és baixa i la persona
reacciona amb un bucle de ràbia contra si mateix,
s’està arribant al desagradable punt de la destrucció
psicològica personal en el sentit que si no
vaig agradar al pare o a la mare, probablement no
sóc bo per a res i em mereixo repetir-me mentalment
cognicions dures i negatives o senzillament
em mereixo ignorar-me a mi mateix, allunyant-me
de les possibilitats de reeixir com a persona.
L’autoconcepte correcte i equilibrat es genera
en la infantesa, de forma gairebé inconscient, enmig
d’un clima emocional d’estimació i si a més
és regat amb comentaris de caire esperonador, realista
i positiu, podríem dir que l’infant se sent emocionalment
nodrit i les verbalitzacions positives
retrunyen un i mil cops dins la seva ment animantlo
a seguir endavant i a no dependre de l’opinió
d’altri; podríem dir que els pares amb tal actitud
el fan sentir competent en un determinat tema.
Algú podria dir que l’èxit personal depèn de l’atzar
que envolta la persona. En aquest cas, jo no hi
estaria massa d’acord... Potser sí que la sort té un
cert component atzarós, ara bé, crec fermament que
el complet èxit personal no existirà mai sense el
paràmetre d’un autoconcepte positiu i d’un cert
nivell d’autoestima.
Per anar bé, hom s’ha de conèixer. Cal saber
qui és i què vol i evidentment ha d’analitzar què
pensa d’ell mateix, per què ho pensa i fins a quin
punt aquest pensar resulta una cognició personal
o adquirida. Cal saber qui ets, on pretens anar i
per què; d’aquesta forma un podrà començar a
entendre de què va el concepte d’èxit personal i alhora
intransferible.
Gironins del
segle XIX
Martí
Sureda
Vila
XAVIER CARMANIU
aminava esquivant la por-
Cqueria que envaïa aquell
carrer estret i humit. La lleu brisa
matinal no s’enduia la penetrant
olor de putrefacció que
semblava empudegar-ho tot. Els
peus trepitjaven una mena de
terra mig fangós. Darrere seu
es va obrir una porta. Es va girar.
Unes mans de dona van
treure una galleda per buidarla
amb violència al mig del carrer.
L’aigua bruta anava avall,
convertint-se en un petit torrent
de porqueria. Hauria de parlar
amb l’alcalde per si es podia fer
alguna cosa amb la part vella
de la ciutat. Si més no fer-hi
unes clavegueres.
Martí Sureda Vila va néixer
a Girona el 1866 i era fill de
Martí Sureda Deulovol, que va
ser l’arquitecte municipal i provincial
més important del segle
XIX. L’any de la mort del seu
pare, el 1890, Sureda Vila va
acabar la carrera d’arquitectura.
La coincidència professional
fa que la biografia dels dos homes
tingui molts punts en comú.
Tant l’un com l’altre, per
exemple, van voler adequar
l’entremat urbà gironí a les necessitats
dels seus temps. En
el cas de Martí Sureda Vila, entre
les seves obres municipals
destaquen la central lletera i l’escorxador,
que més tard es reconvertiria
en caserna per als
bombers; ja a les darreries del
s. XX, aquell edifici seria enderrocat
per construir-hi els nous
jutjats. També és el responsable
de la caseta de guarda que
hi ha a la Devesa i de la construcció
de la xarxa de clavegueram
i de l’empedrat de la
Girona vella. La voluntat de millorar
la ciutat també el va portar
a promoure la instal·lació de
l’electricitat. Una de les seves
tasques més rellevants com a
arquitecte municipal va ser la
reforma del projecte d’eixample
que havia dissenyat Eugeni
Campllonch el 1897. Entre el
1907 i el 1919, es va dedicar a
millorar el traçat de la zona anomenada
de la Mercè, on s’ubicarien,
entre altres, els carrers dedicats
al bisbe Tomàs Lorenzana
i al compositor Juli Garreta.
El 1918, on ara hi ha el Mercat
del Lleó, hi havia una gran
extensió de terreny anteriorment
ocupada per un convent.
Sureda va reconvertir aquell espai
en caserna d’artilleria. Llavors
ja havia construït les seves
obres més emblemàtiques: l’antiga
seu del Banc d’Espanya i
el Col·legi Bruguera. El primer
es va edificar entre 1901 i 1902
a la plaça Marquès de Camps,
fent cantonada amb el carrer
Álvarez de Castro; l’escola, realitzada
entre 1908 i 1909, encara
es manté en funcionament
a la Gran Via de Jaume I.
Martí Sureda Vila va morir a
Girona el 1947, als 81 anys. En
el càrrec d’arquitecte municipal
l’havia succeït Ricard Giralt.