La - Diari de Girona

6 Dominical
Diumenge 14
de gener de 2007
A mb
86,94 quilòmetres quadrats de superfície,
el terme municipal d’Arbúcies
és, després de Santa Coloma de Farners,
el més extens de la comarca de la Selva.
D’aquesta superfície 4.197 hectàrees es troben
dins del Parc Natural del Montseny. Això
fa que sigui també el de major territori protegit
pel Pla Especial d’Ordenació del massís.
La seva altitud sobre el nivell del mar
oscil·la entre els 250 metres a la masia El
Pol, fins els 1.706 de les Agudes, el segon cim
d’aquesta serralada prelitoral (el més elevat
es el Turó de l’Home, amb 1.712 metres)
Aquesta diversitat altimètrica, amb les seves
varietats climàtiques i graus d’humitat, proporcionen
a Arbúcies una riquesa botànica
que dóna al paisatge un aspecte multicolor.
Aquí creixen des d’espècies vegetals típiques
del Mediterrani, fins a d’altres pròpies
del centre d’Europa. La vegetació és exuberant
ja que les explotacions forestals ocupen
el 80% del municipi (no en va pertany a la
comarca anomenada la Selva). La flora del
Montseny queda reflectida en síntesi al jardí
botànic El Roquer, situat al mateix centre urbà
arbucienc. En aquest espai dendrològic, un
dels més importants del país, hi conviuen des
del taronjer de clima mediterrani fins a les coníferes
centreuropees. Tant per les espècies
que acull El Roquer com per la seva extraordinària
bellesa, li ha valgut el reconeixement
internacional. Aquest jardí ocupa una
extensió de 2,5 hectàrees i acull 150 espècies
de climes diversos, d’entre les quals es
pot destacar la magnòlia més gran d’Europa
i un cedre únic al món per la coloració de
les seves pinyes, a més de diferents sequoies
de gairebé 50 metres d’alçada.
Aquesta estratègica situació geogràfica d’Arbúcies,
en ple Montseny, amb un nucli de població
en una vall travessada per la riera del
mateix nom, ha facilitat als seus habitants el
conreu de les flors. En qualsevol balcó, finestra,
terrassa o jardí, s’hi poden contemplar
testos amb flors. És per això que la localitat
ha estat batejada amb l’epítet de Vila Jardí del
Montseny. Una mostra n’és el Concurs de Catifes
de Flors Naturals, recollides majoritàriament
a la zona Montseny-Guilleries, quan la
natura es troba en eclosió. Es tracta d’un certamen
de reconegut prestigi arreu de Catalunya
que anualment per la diada del Corpus
atrau milers de visitants. A partir de l’any
1977 constitueix el pròleg de les típiques
Enramades, declarades per la Generalitat Festes
Tradicionals d’Interès Nacional.
RECLAM PER A ARTISTES
Un indret d’aquestes característiques no podia
passar desapercebut per a la gent que
tenen en la Mare Naturalesa la seva principal
font d’inspiració. Poetes, pintors, escultors,
escriptors i compositors han fet estades
a Arbúcies per reflectir en les seves obres
les varietats cromàtiques, els indrets bucòlics
i gaudir de la salubritat que es respira amb
el clima del Montseny. Passejar per la contrada
eixampla l’esperit, relaxa la ment i des-
2
cansa el cos, tres avantatges molt preuats
per aclarir les idees i accentuar la reflexió.
Gairebé seria inacabable la llista de personatges
famosos en els camps més heterogenis
coneixedors d’Arbúcies i del Montseny.
N’hi ha un que mereix ser destacat perquè
per a la majoria de persones alienes a la història
del municipi és poc conegut, arran d’uns
esdeveniments disortadament contradictoris.
Es tracta de Santiago Rusiñol, que durant deu
estius va romandre a la vila, on va protagonitzar
anèctodes, curiositats i fets propis d’un
home polifacètic, bohemi i divertit.
Autor dramàtic, col·leccionista, narrador i,
sobretot, pintor, Santiago Rusiñol i Prats va
Rusiñol
al Montseny
El polifacètic artista Santiago Rusiñol va passar llargues
temporades a Arbúcies durant deu estius, que va aprofitar
per pintar nombrosos quadres i per protagonitzar anècdotes
que el van fer molt popular entre els veïns de la localitat.
1
néixer a Barcelona l’any 1861 en el si d’una
família de l’alta burgesia catalana dedicada
al ram del tèxtil. Aficionat a l’excursionisme,
va fer la volta a Catalunya amb carro, acompanyat
del seu amic i també pintor Ramon
Casas, a la descoberta d’ambients i personatges
inèdits. A l’edat de 27 anys es va independitzar
i va marxar a París amb el seu amic
Enric Clarasó. L’any següent s’instal·là amb
el seu inseperable Ramon Casas al barri parisenc
de Montmartre, lloc de concentració
dels pintors de l’època. A la capital francesa
hi va residir fins el 1895. De retorn a Catalunya
no va deixar de fer anades i vingudes
a la ciutat francesa. Després va comprar un
TEXT: ESTEVE PUIG
local a Sitges conegut com el Cau Ferrat –actualment
un museu dedicat a l’artista–, nom
derivat dels ferros que col·lecionava i que
en valorar-los artistícament allà guardava i exposava.
Fou protagonista d’una vida bohèmia
força peculiar. Anava sempre a la seva i aquesta
manera de viure i observar el món que l’envoltava
el va fer trencar amb el model de
societat aleshores constituïda. A conseqüencia
d’això va mostrar un interès creixent pels
conflictes col·lectius reflectit en el llibre Llibertat,
que va escriure l’any 1901, i en el qual
criticava l’estretor de mires de les dretes i
les esquerres del país. La transacció entre l’artista
i la societat pren un to de crònica èpica