la xarxa de telegrafia òptica a la catalunya central - mNACTEC

LA XARXA DE TELEGRAFIA ÒPTICA A
LA CATALUNYA CENTRAL
INTRODUCCIÓ
1
Lluís Len i Currius
Jaume Perarnau i Llorens
La utilització de diferents sistemes visuals per a comunicar-se és tant
antiga com la mateixa humanitat. Els senyals amb les mans a distàncies curtes, o la
utilització del foc o el fum des de llocs elevats per a distàncies més llargues poden ser
considerats com els primers sistemes de comunicació òptica. Duran el segle XVI es
comencen a utilitzar miralls per a aconseguir que el reflex del sol a l'espill doni una
major distància de transmissió, fent que, ja en el segle XVII, aquesta distància encara
es pugui augmentar utilitzant ulleres de llarga vista.
Pròpiament la telegrafia òptica, estructurada com a servei públic de
comunicacions, neix a França a finals del segle XVIII per mitjà d'un sistema ideat per
Claude Chappe que consistia en situar un gran pal de fusta amb dos regles
transversals, també de fusta i de gran mesura, al capdamunt d'una torre de gran
alçada. Les interseccions i angles dels regles transversals amb l'eix eren interpretats
d'acord amb un alfabet prefixat. Durant la primera meitat del segle XIX, diferents
sistemes de telegrafia òptica, basats en el de Chappe, s'instal⋅laran i utilitzaran a
diferents països d'Europa. Aquest sistema de comunicació tindrà, però, una durada
molt curta, ja que a meitats del segle XIX apareix el telègraf elèctric amb els avantatges
i comoditat que aquest nou sistema representava.
Tot i aquesta curta existència a Europa, avui dia no hauria de ser pas
estrany poder trobar restes de les torres on s'hi instal⋅laven aquests "artilugis", però la

ealitat és que ja sigui per la desaparició física de les torres, ja sigui per la manca de
documentació o bé pel propi desconeixement de la utilitat i funció que aquestes torres
tenien, el cert és que, fins avui, es té un coneixement molt dispers d'aquesta
existència 1 . Amb la finalitat de donar a conèixer l'existència d'unes línies de telegrafia
òptica ben definides en algunes de les comarques de l'interior de Catalunya, mostrar-
ne les restes físiques i documentals i apuntar les línies de treball i investigació
posteriors que es puguin desenvolupar, tot seguit es dóna a conèixer els resultats
d'una primera investigació documental sobre el tema així com del treball de camp que
s'ha dut a terme.
LA TELEGRAFIA ÒPTICA CIVIL A CATALUNYA
La primera línia de telegrafia òptica que es va instal⋅lar al món va ser la
que anava de París a Lille utilitzant el sistema de Claude Chappe. Els 230 Km. de
distància van entrar en funcionament l'any 1794 2 . A finals del mateix any s'instal⋅lava
una altra línia a Londres, on hi havia l'enginyer espanyol Agustín de Betancourt. Aquest
va estudiar el sistema anglès de Murray, el va comparar amb el francès de Chappe i va
dissenyar un model propi juntament amb el seu amic francès Breguet. Aquest sistema
es fonamentava en un joc de dues politges dividides en 24 posicions una i en 36 l'altra.
Això permetia obtenir un codi de fins a 36 lletres i 10 xifres segons la disposició d'una
sageta indicativa en cada una de les divisions. L'operació per col⋅locar les politges i la
sageta per a cada lletra o número suposava un temps de 6 a 8 segons.
El sistema de Betancourt-Breguet no es va utilitzar a França en topar amb
els interessos de Chappe, però el 1798, de retorn a Espanya, va interessar al govern
de Godoy, que va autoritzar el 1799 la construcció d'una línia de telegrafia òptica entre
Madrid i Cádiz. Aquesta primera línia tenia un total de 70 estacions intermèdies i es va
construir en 20 mesos. A l'experiència de Betancourt van seguir diferents iniciatives,
moltes d'elles sorgides des del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit, que van crear diferents
línies telegràfiques que utilitzaven, cada una d'elles, diferents sistemes de transmissió.
Durant la Guerra del Francès, és molt probable que es situessin diferents telègrafs
portàtils en els llocs elevats, doncs es recullen la seva existència els informes de
l'exèrcit francès que esmenten que l'exèrcit espanyol utilitza aquest sistema per advertir
2

àpidament de la presència de les tropes franceses. Això fa suposar que, a Catalunya,
haurien d'existir en aquesta època sistemes de telegrafia òptica fixa o portàtil en els
llocs militars i estratègics més importants. Aquests llocs coincidiran més tard amb la
ubicació de torres de telegrafia fixa a meitats del segle XIX: La Guàrdia de Can Maçana
(al lloc de la Batalla del Bruc); Castell de Montjuïc, a Barcelona; Turó del Casot, proper
a Girona, etc.
Diferents van ser les iniciatives per a desenvolupar una xarxa de
telegrafia òptica per tot l'Estat Espanyol, totes elles procedents de militars del Cos
d'Enginyers. Entre aquestes iniciatives cal recordar les del Tinent Coronel Francisco
Hurtado, amb el seu propi sistema, fins a 1820; la del tinent Juan José Lerena, entre
1830 i 1838 o la del General Santa Cruz per a la zona de Navarra durant la primera
guerra carlina.
No serà fins el 1843 quan s'autoritza oficialment la construcció de
diferents xarxes de telegrafia òptica civil per tot l'Estat. La implantació de la xarxa es va
encomanar al guanyador del projecte, el coronel José Maria Mathé 3 . Aquest projecte
va dotar a tot l'Estat de tres línies principals de telegrafia òptica, una de les quals,
procedent de València, resseguia tota la costa catalana fins a La Jonquera. Les fonts
oficials civils i els principals tractats de la matèria no citen ni esmenten cap altra
referència d'existència ni de projectes de realització d'altres xarxes a Catalunya fora de
la ja esmentada. Com podrem comprovar, a finals de la dècada de 1840 Catalunya
tindrà un extraordinari pla de comunicacions per telegrafia òptica, especialment les
comarques de l'interior, amb l'específica finalitat militar de poder combatre a les
partides carlines. Amb l'aparició de la telegrafia elèctrica les xarxes civils de telegrafia
òptica van quedar obsoletes. No obstant, en la vessant militar, encara tindran puntual
utilitat en diferents conflictes de la segona meitat del segle XIX. de Catalunya
LA XARXA CATALANA DEL MARQUÈS DEL DUERO
L'any 1845 el general Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero, es feia
3

càrrec de la Capitania General de Catalunya. A finals del mateix any haurà d'enfrontar-
se a les primeres partides carlines que iniciaven l'anomenada Guerra dels Matiners
(1846-1849) i emprendrà diferents mesures militars. Una d'aquestes serà la
d'encarregar al coronel José María Mathé, dissenyador i impulsor de la telegrafia òptica
civil, una xarxa específica militar per a comunicar Barcelona amb les principals zones
revoltades o bé amb possibilitats de ser-ho. Així es feia especial incidència en la
necessitat d'estar perfectament comunicada Barcelona amb Lleida, Manresa, Solsona,
Vic i altres poblacions de l'interior de Catalunya.
La xarxa prevista establia un sistema d'entramat que unia les principals zones
susceptibles d'afavorir les partides carlines. La reproducció feta per Carreras Candi del
projecte elaborat per Mathé, és, al nostre entendre, una visió parcial del projecte global,
sense una sistematització cartogràfica suficient, que si deuria tenir la militar de Mathé, i
abocada amb excés a la interpretació popular i personal del dibuixant del mapa.
Malgrat tot, aquest mapa permet prendre una idea del gran abastament que es pretenia
donar a aquesta xarxa, tot i que possiblement algunes de les torres projectades no van
arribar a construir-se per l'alt cost tècnic i pressupostar que representava i,
essencialment, per la rapidesa amb que s'acaba el conflicte de la segona guerra
carlina.
LES LÍNIES DE LA CATALUNYA CENTRAL
Segons el projecte ideat pel coronel Mathé, s'establia una línia principal, o
preferent, que unia Barcelona amb Lleida seguint aproximadament el traçat del camí
reial (actual N-II). Des d'aquesta línia, establerta en sentit horitzontal i que partia
Catalunya pel mig, havien de sortir altres línies de primer ordre que posessin en
contacte Barcelona i Lleida amb les principals poblacions de l'interior de Catalunya, al
nord de l'eix Barcelona-Lleida. Així, es citava expressament la comunicació amb Vic,
Berga, Manresa, Solsona, La Seu d'Urgell, etc. A partir d'aquests altres eixos verticals,
s'hauria de tramar tota aquesta àrea amb altres petites línies que interconectessin les
anteriors.
Interpretant el plànol presentat per Carreras Candi 4 i sobreposant-lo al treball de
4

camp realitzat, es dedueix que les torres de les principals línies si que van arribar a
construir-se, però que bona part de les secundàries o bé no es van construir amb la
mateixa solidesa que les primeres, en no localitzar-se les restes físiques, o bé eren
simples punts d'observació i d'avís lluminós a les principals torres.
Per a les actuals comarques del Bages, Berguedà i Solsonès es plantegen dos
eixos bàsics que partien de Manresa, la qual es comunicava amb l'eix Barcelona-Lleida
a través de les torres del Brunet i Can Maçana. Una era la línia Manresa-Cardona-
Solsona i l'altra la Manresa-Lluçanès-Vic. D'aquestes línies, fins a la present, s'ha
localitzat molt poca documentació escrita referida a les mateixes però si que en canvi
hem tingut la bona sorpresa de poder trobar, embrossades i perdudes al mig del bosc,
les restes físiques de bona part de les torres que es van construir.
Per a descriure la ubicació i estat de cada una de les torres, i a manca de poder
completar l'estudi de la totalitat de les línies principals i secundàries, numerem
correlativament les torres partint de Can Maçana fins a Solsona i des de Manresa fins a
Sant Feliu Sasserra.
LA LÍNIA DE BARCELONA A MANRESA I SOLSONA
Aquesta línia, com la del Lluçanès, arrenca des de Manresa, però per arribar la
comunicació de Barcelona a Manresa, calia utilitzar l'eix principal Barcelona-Lleida i, a
l'alçada del Bruc, derivar la línia cap a Manresa mitjançant la utilització de dues torres,
la de Can Maçana, que servia de derivació, i la del Brunet..
Torre de Can Maçana o de La Guàrdia (nº 1)
Situada no en el punt més alt del coll de Can Maçana però si en una estratègica
elevació a 820 metres que domina el pas de l'antic camí de Manresa a Can Maçana i
que enllaçava amb el camí real de Barcelona. La torre, com gairebé la totalitat de les
dissenyades per Mathé, és de planta quadrada, amb tres pisos i amb espitlleres
defensives a tot el voltant de la torre. Per la part sud la cinglera en roca s'utilitzava com
a defensa natural mentre que per la part frontal, més accessible, s'augmentava la
seguretat amb la presència d'un mur de tanca. Conserva les parets principals però
5

s'han esfondrat les plantes dels pisos. La gent de la zona la coneix com la Torre dels
Moros, segurament perquè el lloc ja s'hauria utilitzat des de temps molt antics per a
protegir el pas de Can Maçana i, també, per desconeixement de la utilització
d'aquestes torres edificades de nova planta a meitats del segle XIX.
Des d'aquest punt es té una visual directa amb les torres del Brunet i les de l'eix
Barcelona-Lleida, que augmentava considerablement amb la utilització d'ulleres de
llarga vista i podia facilitar la supressió d'una torre intermitja. La distància entre les
torres es manté equidistant entre 6 i 8 Km., com es podrà veure més endavant.
Torre del Brunet o de La Guíxola (nº 2)
Situada en un petit turonet de 420 metres, rodejada i tapada completament pel bosc
i desconeguda la seva existència física per la majoria de la població. Conserva els
murs de la seva estructura quadrada, el rectangle defensiu d'avantguarda, a més a
més d'un fossar al voltant de tot el conjunt, també amb finalitats defensives. Els murs
són completament espitllerats i s'hi dibuixa l'arrencada de la coberta o terrat circular, al
damunt de dos pisos, on hi hauria instal⋅lat el mecanisme de comunicació. Si observa,
també, la porta d'accés, situada gairebé a l'alçada del primer pis per a dificultar-ne
l'accés exterior. Aquest accés es feia mitjançant una escala que es retirava a l'interior
en cas d'atac per part d'alguna partida carlina. Els murs, com totes aquestes torres són
fetes combinant carreus de pedra ben tallats, pedres irregulars, maó, tàpia i arrebossat
interior. Des d'quest punt, equidistant entre Can Maçana i Manresa, es té un contacte
visual directe entre els dos punts.
Torre de Puigterrà (Manresa) (nº 3)
No s'en conserva cap resta física, però si documental, ja que va ser construïda el
1848 5 i es va mantenir, com a mínim, fins a l'abolició oficial de la telegrafia òptica l'any
1862, tot i que la documentació fotogràfica recollida permet afirmar que es va mantenir
dempeus fins a finals del segle XIX. La torre era situada a tocar del fortí de Santa
Isabel, al capdamunt del turó de Puigterrà, dominant la ciutat de Manresa, i que va tenir
un paper prou destacat en els conflictes civils del segle XIX. La seva situació exacta
estaria on ara actualment hi ha la caseta del repetidor de ràdio Manresa.
6

Torre de Sant Martí de Torroella (nº 4)
Situada en un petit turó de 310 metres, a tocar del nucli de Sant Martí de Torroella.
Conserva en molt mal estat les parets espitllerades de la seva estructura quadrada i
s'hi aprecia el fossar defensiu al seu voltant.
Torre de Súria (nº 5)
Excepcionalment, el punt de contacte visual era situat al capdamunt de la torre del
campanar, a tocar del castell. La situació més enclotada del castell, que si que té una
línia visual directa amb la torre de Sant Martí de Torroella, però no en podia tenir amb
cap altra que li seguís, hauria de comptar amb una torre auxiliar molt propera que li
servís de repetidor. Aquesta hauria estat situada o bé just en el lloc on ara hi ha
l'església de Sant Salvador del Quer o bé al turó de Salipota, on encara hi han restes
d'una torre circular d'origen medieval a la base, però espitllerada a la seva part superior
amb maó i seguint els mateixos models que les torres del segle XIX.
Des de Súria, la comunicació es podia fer amb Cardona, a través de Sant Salvador
de Torroella, i amb les torres de Serrateix i Castelladral. 6
Torre de Sant Salvador de Torroella (nº 6)
Torre situada a mig camí de Súria i Cardona, documentada en diferents referències,
però que fins a la present no hem pogut localitzar-la puntualment ni trobar-ne cap resta
física de la seva existència. Per la situació geogràfica i les alçades dels serrats propers,
deduïm que podria estar situada a la carena que va del Coll d'en Guineu a l'Obaga
Negra.
Torre del Castell de Cardona (nº 7)
Era situada al centre del castell 7 . Tenia una importància estratègica molt gran
degut a la presència d'un important contingent militar a la vila i per servir d'enllaç amb
la zona del Solsonès, d'especial incidència en la majoria dels conflictes carlins del segle
XIX.
7

Torre de Clariana (nº 8)
Situada a tocar del castell del mateix nom, avui enrunat. La seva situació és
documentada per Carreras Candi.
Torre d'Hortoneda (nº 9)
Documentada, també, per Carreras Candí, però no havent-se pogut trobar, fins a la
present, cap resta física de la mateixa.
Torre de Solsona (nº 10)
Era final de línia, tot i que continuava la comunicació cap a La Seu d'Urgell.
LA LÍNIA DE BARCELONA A MANRESA I AL LLUÇANÈS
Partint també de Manresa, i aprofitant la comunicació ja existent entre les torres nº
1, 2 i 3, s'iniciava una altra línia de comunicació que, passant per Artés, Avinyó i Sant
Feliu Sasserra arribava fins a Prats de Lluçanès i, des d'allà podia comunicar-se amb
Berga, per una banda, o bé amb Vic per l'altra.
Torre del Santmartí (nº 11)
És situada molt a prop del poble de Sant Fruitós de Bages. Tot i haver-hi
referències documentals, actualment solament es conserven algunes pedres de la
base de la torre, ja que va ser esfondrada fa pocs anys per a construir-hi una fita
geodèsica de considerable alçada. Des d'aquesta torre es podia connectar directament
amb la nº 3 de Puigterrà i amb la següent, la nº 12 del campanar d'Artés.
Torre d'Artés (nº 12)
A l'igual que la de Súria, en aquest cas es va aprofitar la situació geogràfica del
campanar de l'església per a situar-hi un aparell de telegrafia òptica que comuniqués
amb la torre següent, la d'Avinyó.
Torre d'Avinyó o dels Soldats (nº 13)
És situada al capdamunt d'un turó que domina el poble d'Avinyó. Conserva
l'estructura de la torre i part de l'avançer defensiu. Les parets també són espitllerades i
8

l'accés s'efectuava, com en altres torres, a una alçada superior a la del terra.
A tocar d'aquesta torre va tenir lloc el 16 de novembre de 1848 una de les últimes
victòries carlines de la guerra, en derrotar Rafael Tristany al brigadier isabelí Manzano.
Torre de Sant Feliu Sasserra (nº 14)
Citada per Mossèn Guitart 8 , fins avui no l'hem pogut localitzar. Aquesta torre
enllaçava amb la capital del Lluçanès i, des d'aquí es podia continuar la tramesa de
missatges cap a Berga i Vic.
LES TORRES. MIDES, UBICACIÓ I SITUACIÓ
La majoria de les torres construïdes de nova planta per combatre les partides
carlines, segueixen la mateixa disposició entre elles i copien l'estructura de les
utilitzades en la telegrafia òptica civil que va crear el mateix coronel Mathé. La planta és
gairebé quadrada, amb laterals d'entre 5 i 5'5 metres; disposició de tres nivells
d'alçada; espitlleres a tots els nivells i per totes les parets; avançer defensiu combinat
amb fossar o defensa natural per la pròpia situació de la torre; parament de pedra i
maó amb morter i arrebossat interior. En definitiva, unes torres molt similars entre si i
que permeten veure com podia haver-se estructurat una xarxa força completa de
telegrafia òptica civil a Catalunya.
La distància entre torre i torre, salvant les excepcions que imposa les pròpies
condicions geogràfiques del terreny, s'estableix entre 6 i 8 Km. en línia recta.
CONCLUSIONS
9

NOTES
1 Un dels treballs més interessants pel que fa a la història tècnica i l'evolució de la
implantació de la telegrafia òptica amb finalitats civils a tot l'Estat Espanyol és el
llibre de Sebastián OLIVÉ ROIG Historia de la Telegrafía óptica en España .-- Ed.:
Ministerio de Transporte, Turismo y Comunicaciones .- Madrid 1990.
2 Josep IGLESIAS La contribució catalana al telègraf elèctric .-Ed.:R.Dalmau
Barcelona 1965
3 Per a conèixer les característiques tècnicques i històriques dels diferents sistemes
de telegrafia òptica, remetem a Sebastián OLIVÉ ROIG, ob. cit.
4 F. CARRERAS CANDI Geografia General de Catalunya .- Ed. A. Martín .-
10

Barcelona 1913-1918 .- Vol. Catalunya, pàg. 1100.
5 Josep OLIVERAS i SAMITIER Desenvolupament industrial i evolució urbana a
Manresa (1800-1875) .- Ed. Caixa d'Estalvis de Manresa.- Manresa 1985 . pàg 280.
6 Josep Mª GASOL i ALMENDROS Gran Geografia Comarcal de Catalunya .- Ed.:
Enciclopèdia Catalana .- 2ª edició .- Barcelona 1994 .- Vol.: nº 9, pàg.94
7 Cayetano CORNET y MAS Guia del viajero en Manresa y Cardona .- Impremta de
V. Magriñá.- Barcelona 1860
8 Josep GUITART "Geografia comarcana" a Butlletí del Centre Excursionista de la
Comarca de Bages, (Manresa, 1929) Vol. II, nº 133
11