Baixada gratuïta Un_tros_de_vida.pdf - Núria Ripoll Ferrer

Un tros de vida
En memòria de les persones com la
meva mare que, tot i haver perdut la guerra,
no van marxar a l’exili, es van quedar sota el
domini dels vencedors.
Per sobreviure van haver d’abaixar el
cap, saludar amb el braç aixecat, sentir com
els trepitjaven l’orgull i la dignitat i malgrat
això encara van conservar els seus ideals.
1

Capítol 1
Me’n recordo que quan era petita el que em feia més por era
estar sola. Quan vaig descobrir que tots ens havíem de morir l’única
cosa que em va impressionar era morir-me sola. Que em tanquessin en
el bagul blanc sola, que m’enterressin en aquells nínxols individuals,
foscos i arrenglerats, sola.
Un dia que estava al llit arran d’un fort refredat, vaig demanar a
la meva mare que si em morís es morís amb mi. Que ens fiquessin al
bagul blanc a totes dues. Ella, que mig m’escoltava, va moure el cap
incrèdula i amb ganes d’acabar aquella conversa tan macabra, em va
dir: Sí dona! si et mors...jo em moriré amb tu! - Allò ja em va
tranquil·litzar.
ara.
Penso que aquella sensació de por a la solitud encara em dura
No crec que la meva mare s’hi capfiqués amb aquella pregunta
meva. Era en acabar la guerra, l’any 1940, i tenia preocupacions més
immediates. Eren anys molt difícils.
Les tropes franquistes que “vencieron por Dios i por la patria”
tractaven d’eliminar el que quedava dels vençuts. Ella era la dona d’un
rojo, separatista i masón huido. Cosa que feia molt difícil la
supervivència en aquell món impenetrable i venjatiu on un cop acabada
la guerra encara persistia la persecució i el càstig.
El meu pare havia estat concejal ( regidor) de l’Ajuntament de
Badalona durant la República. Des del seu càrrec va viure plenament,
amb tota la responsabilitat, totes les vicissituds de la Guerra Civil.
Quan ja es va veure que els republicans perdrien la guerra,
tothom li aconsellava que se n’anés perquè havia estat un cap visible
de l’administració municipal republicana.
fugir.
— A mi m’ha elegit el poble. Em dec a ell, o sigui que no vull
— Mira Manel, deixa’t d’heroïcitats, - li deia la meva mare- a tots
els pobles on entren els feixistes el primer que fan és afusellar tots els
del consistori municipal...!
Sigui com sigui a l’últim moment va decidir marxar cap a
França. Com milers i milers, va agafar el camí cap a l’exili. Allà va anar
a parar a un camp de concentració a Argelers
I allà esperava... Esperava, què...?
La meva mare i jo ens vam quedar a Badalona també
esperant...Esperant què...?
2

Els meus pares tenien una petita fàbrica de cordes de tripes al
carrer Galileu (aleshores Galileo) de Badalona, on industrialitzaven les
tripes dels animals,concretament dels bens i les vaques i en feien
cordes per a violí, per a contrabaix per a raquetes de tennis i també fil
de cirurgia (catgut). I com que calia viure, la meva mare tan aviat com
va poder, va tornar a obrir la fàbrica del carrer Galileo núm 2.
Justament estava a la part posterior de casa nostra: la Plaça Pep
Ventura 18.
Recordo la mare amb un davantal, fet amb un parell de sacs
d’arpillera, molt gruixut i calçada amb uns esclops clàssics de fusta per
evitar la mullena del terra. Sempre la vaia davant d'un taulell ple de
tripes pudents i amb un tros de canya gruixuda partida per la meitat
“pelava” la tripa. Li treia la porqueria Estenia la gran budellada sobre
el taulell i amb el tros de canya molt gruixuda la rascava i li treia les
brinces. Els budells nets i preparats per fer-ne cordes lliscaven taulell
avall i es ficaven en una bóta. Altres budells, no aptes per fer cordes,
més gruixuts, també lliscaven cap a un altre barril. Eren els destinats a
la tripa per a embotir, per fer botifarres i llonganisses. Encara eren més
pestilents Les brinces i la porqueria de tots relliscaven cap a un altre
barril més gros. El preferit de les mosques que hi brogien i el cobrien
per fer àpats selectes. La pudor era tan forta que fins i tot, a vegades,
en dies humits i calorosos semblava que aquella pudor punxés. Moltes
vegades els veïns n’havien protestat.
Però la meva mare que sempre havia estat prou sensible amb
l’opinió col·lectiva, en aquest cas no pensava pas deixar de fer la seva
feina per una “mica de pudor” Les seves armes eren els budells, les
pudors, les brinces, les tripes. Es tractava de treballar!
Jo, amb els meus nou anys, ho vivia tot una mica de lluny. Anava
al col·legi de Doña Teresita al carrer de les Flors i quan tornava a casa
anava cap a la fàbrica.
La meva mare deixava el taulell, es treia el davantal i els
esclops i anàvem a dinar.
No hi havia gran cosa per dinar. Un plat de sopa aigualida i una
truita, bé, dues truites, perquè només hi havia dos ous i en feia una
d’un ou per a mi i l’altra d’un ou la partia en tres trossos: un tros per al
meu tiet Quico, el germà petit del meu pare, que feia uns dies que
havia tornat del front i estava molt prim, sec i afamat; i un altre tros
era per a l’avi. Era el pare del meu pare i ja tenia 85 anys; havia vingut
del poble de Calldetenes, prop de Vic; perquè allà no li quedava cap fill
i hi estava sol, era un home molt callat. Sempre havia treballat en una
bòbila fent maons i rajoles d’argila i no en parlava mai. No parlava mai
de res. I l’altre tros de truita era per a la meva mare. El tiet em mirava
com jo em menjava la truita de tot un ou amb ulls inquisidors,
envejosos i la meva mare que se n’adonava deia:
— La nena està creixent molt i necessita aliment. Nosaltres ja
hem crescut.
3

Però jo recordo els ulls delerosos de glatiment del meu tiet
veient com jo em menjava tota una truita d’un ou.
Al cap d’uns mesos, però, ja se’n podia fer una d’un ou per a
cadascun. La fàbrica anava tirant bastant bé i sobretot hi havia molta
demanda de catgut, venien molts estrangers a comprar-ne. Entre ells
un senyor alemany que es deia Robert Kossel Bub que volia tota la
producció per enviar-la a Alemanya perquè com que es preparava la
Guerra Europea sembla que el Govern alemany en feia provisió de
grans quantitats El pagaven bé i puntualment, i la meva mare ja podia
comprar mitja dotzena d’ous.
Però quan una cosa va bé se’n parla i provoca comentaris, per
això un dia va venir un señor, molt ben vestit i amb molt poca
educació, i va dir que anaven a confiscar la fàbrica por razones de
Estado. La meva mare sabia que la tenien fitxada com a roja i que ho
farien.
Fins aleshores s’havia lliurat de la presó, també s’havia lliurat
que la pelessin al zero com feien amb totes les rojas per humiliar-les i
castigar-les. Les dones pelades eren identificades com a rojas
peligrosas i ningú no volia parlar amb elles, ni acostar-s’hi. si no volien
comprometre’s. La meva mare sabia que l’amenaça era molt seriosa i
que segurament també li ho farien.
Quan va venir el Sr. Robert Franklin Kossel Bub a buscar el
catgut la meva mare li ho va comentar, aquella situació, i el Sr Roberto
va dir amb el seu català italofrancoespanyol
— Són unes males bèsties! Tots el feixistes són de la même
façon. Ara a mi l'empresa Bayer per la qual treballo, m’obliga a tornar a
Alemanya i allistar-me a l’exercit. Els he dit que tinc una lesió al cor i
que vaig ser descartat per al servei militar, però diuen que hi vagi aussi
i que ja ho decidiran allà. Jo no vull fer aquesta guerra. No és meva.
Estan tots bojos!
— I si no hi va? I si es queda aquí?
— Ma...de què viurem la mia femme i jo ? La Bayer ja no pagarà
el sou...i pot ser que igualment m’obliguin a presentar-me. Estic molt
amoïnat!
— Sí, són coses molt definitives...!
La mare es va quedar molt seriosa pensant. I al cap d’uns quants dies
de rumiar molt va tornar a parlar del tema amb el Sr. Roberto.
— Escolti, jo li proposo una cosa. Vostè es queda aquí, jo li
cedeixo la meitat de la fàbrica. Serem socis i vostè hauria de figurar
com a propietari, es podria ocupar de la part comercial ja que és un
gran venedor! Jo diré que els alemanys s’han quedat la fàbrica per
interessos estratègics; per assegurar-se el catgut que va molt escàs i
4

crec que els de la falange no gosaran a confiscar una fàbrica del führer
No s’hi arriscaran. Seria una solució per a tots dos.
— Puede sortir molto malamente, sap? Molto malamente!
— I tant! però sempre estaríem com estem ara. Jo m’hi
arriscaria. Si no ho fem, jo ho perdré tot i vostè haurà d’anar a la
guerra.
— Deixi-m’ho pensar.
I s’ho va pensar. I s’hi van arriscar. El cap d’uns dies al carrer
Galileo núm. 2 hi havia un un gran cartell a la part alta de la façana que
deia:
INDUSTRIA DE LA TRIPA . ROBERT FRANKLIN KOSSEL BUB.
Feia goig aquell cartell tan espectacular.
Els va sortir bé; a la meva mare no li van dir res més i al Sr
Roberto tot i que el van acomiadar de Bayer, no el van obligar a anar a
Alemanya . Mai he sabut si els certificats mèdics de lesió cardíaca
aguda que va presentar eren de veritat i quant n’hauria haver pagat
perquè encara que era baixet i molt gras se’l veia fort i sa i quan a
l’estiu al migdia m’ esperava, que sortís de ca la Doña Teresita, i em
portava a mar, sempre nedava cap endins i amb vigor. No feia llàstima
de malalt.
El Sr. Roberto encara que era nascut a Alemanya, havia viscut
molts anys a França. Era un home molt il·lustrat. Quan anava i venia de
Barcelona amb el tramvia sempre portava llibres i es passava el viatge
llegint. Parlava molts idiomes. francès, alemany, italià, espanyol... però
quan parlava amb nosaltres barrejava l’espanyol amb el català i totes
les llengües i li quedava un català italohispanofrancès que, a vegades,
costava d’entendre. La seva dona era italiana, es deia Sra. Remengui,
“Mimi”, a la intimitat. No tenien fills, potser per això era una entusiasta
dels gats. Vivien en un pis del passeig de Sant Joan a Barcelona i hi
tenien tres gats. M’agradava anar-hi perquè jugava amb les bestioletes
La senyora Mimi els plantava herba en unes llaunes de sardina buides
perquè els animalons la mengessin; deia que això els purgava. El pis
feia una fortor de pixum de gat que encara ara, quan passo pel davant
d’aquella casa, sento aquella bafarada que em sotragueja el record i
me’l fa ben present i ben pudent.
Eren dies tristos a Badalona.
Teníem amics entranyables, d’aquells de tota la vida, i que
també eren rojos com nosaltres a qui no convenia veure per no
comprometre’ns mútuament. Jo tenia una gran amistat amb els seus
fills però ens havien prohibit trobar-nos, jugar junts, per no aixecar
sospites. Sospites de què ?
5

Me’n recordo d’anar pel carrer del Mar i veure el meu amic Toni
amb els seus pares, jo anava a córrer cap a ells però la meva mare
m’agafava fort pel braç i em deia:
— Tira endavant! No els miris!
— Però mira mama, és el Toni!
— És igual, No saludis. No els diguis res.
Veia que el Toni, en creuar-se amb nosaltres també feia com si
no hi fóssim. La seva mare el tenia agafat també. No enteníem res! Ara
ho sé. Els seus pares tenien por i la meva mare també. Una gran por
que prevalia sobre de tot. La por dins la foscúria d’un silenci negre,
esgarrifós. No hi havia res més important que passar desapercebut; no
fer-se veure. Calia que visquéssim soterrats sota una pedra grossa i
pesada , com més enfonsats millor i si ens trepitjaven, aguantar i no
queixar-nos-en. No fer soroll. Era com estar enterrats. Però la sort que
jo tenia és que no estava enterrada sola.
La mare estava enterrada amb mi.
6

Capítol 2
Però anàvem vivint. La fàbrica INDÚSTRIA DE LA TRIPA.
FRANKLIN KOSSEL BUB anava tirant. Havien fet una societat. El Sr.
Roberto era el cap visible de l’empresa i s’ocupava de la
comercialització i l’administració que estava al primer pis. L’Agustí, que
fins aleshores havia estat un encarregat, va entrar a la societat i
s’ocupava de la tripa i l’arribada dels budells a la planta baixa, així que
ja no calia que la mare “pelés” tripes davant del taulell pudent. Ara
estava al pis de dalt plegant cordes.
Les tripes per a cordes, després de netejades, “pelades”,
passaven a l’ensofrador; era com una cambra crematòria
completament hermètica, allà, s’hi penjaven i s’hi encenia sofre per
blanquejar-les. Un cop emblanquides a l’ensofrador eren pujades al pis
de dalt per ser assecades a “l’estenedor” , on les anaven cargolant,
“donar voltes”, sobre elles mateixes amb una espècie de torn manual
que les arrodonia i els donava consistència, i després passaven a“
l’afinador”. Allà el tiet Quico les polia. Els passava un paper de vidre
que es posava entre els dits i el passava amunt i avall de les cordes
esteses arrenglerades i enganxades amb bagues dins de pals enlairats.
En passar el paper de vidre amunt i avall amb vigor, les cordes
desprenien una pols blanca que voleiava per tot i ho cobria d’una farina
blanca molt fina. el tiet Quico quedava tot blanc: les celles, les
pestanyes, la roba, els cabells els pèls dels braços tot ell era un home
enfarinat . Em feia gràcia veure’l; quan reia, la boca i les genives eren
tan vermelles que semblaven pintades per fer de pallasso.
Feia riure.
Ell, però, anava polint cordes fent vigorosos moviments atlètics
(com ara seria una sessió de fitness) Aquest polir les cordes amb paper
de vidre amunt i avall l’acompanyava amb cants de tenor de sarsuela.
Sempre el mateix repertori:
“Bajo el puente de la peña... una noche la encontre...!
”Soy arriero...!
“Hace tiempo que vengo al taller, i no se a qué vengo...!
Tenia una bona veu i cantar li donava ritme al moviment per
afinar.
Un cop les cordes eren polides, “afinades” passaven al plegador.
Allà les estenien en un llarguíssim taulell al final del qual hi havia una
roda, un volant, que s’impulsava manualment i feia rodar un con, de
diferents diàmetres, on s’hi anaven cargolant les cordes, després es
nuaven les petites rotllanes.
Quedaven “plegades” en cèrcols, rotllanes. Les cordes de violi
es plegaven en cèrcols petits, les cordes de raqueta en cèrcols grans.
7

Aquesta feina és la que feia la meva mare. La recordo asseguda
davant d’aquell manillar enrotllant en aquell torn manual “plegant” les
cordes i després de lligar-les les posava en sobres transparents que
deien: INDUSTRIA DE LA TRIPA Francklin Kossen Bub .
De tant en tant rebíem notícies del pare. Sabíem que havia sortit
del camp de concentració i estava amb una família coneguda a Nimes.
Deia que volia embarcar-se cap a Mèxic, com feien la majoria dels seus
companys. En saber aquell propòsit, la meva mare es va desesperar;
ella creia que tot passaria en uns quants dies i que Mèxic era massa
lluny!
Estava tan desesperada que va decidir anar a veure’l Tractaria
de convèncer-lo perquè no se n’anés. Anar a veure’l volia dir travessar
la frontera de nit per les muntanyes nevades. Caminar sempre per
caminois amagats per evitar el control de les carreteres i arriscar la
vida. Tota la família tractà de dissuadir-la però ella va tirar endavant el
projecte perquè sabia que d’altres ho havien fet.
Un dia em va dir:
— Mira nena, escolta’m bé. La mama se n’ha d’anar a França a
veure el papa. Hi estaré una o dues setmanes i tu no hi pots venir.
T’has de quedar.
— Jo vull venir amb tu.
— No pot ser. Les nenes no poden fer aquest viatge. No pots pas
venir.
— Però tu tornaràs, oi?
— Sí, jo tornaré aviat i mentrestant tu pots fer com unes
vacances del col·legi de Doña Teresita i passar-les allà on tu vulguis,
jugant sempre. I va continuar:
— Amb qui prefereixes quedar-te:
— Vols anar a Calldetenes amb la dida?
— Amb els tiets de Mataró?
— Amb els tiets de Barcelona?
Els tiets de Barcelona eren la tieta Ramona, que era la meva
padrina, i el tiet Antonio, el germà gran de la meva mare. Eren molt
senyorassos. Tenien criada i menjaven sempre amb la taula molt ben
parada, encara que amb poc menjar, però no hi faltaven les estovalles
de fil; les copes per al vi i per a l’aigua i els coberts, un per a cada cosa.
La tieta no em deixava que fes soroll en menjar la sopa. Vaig aprendre
a xuclar la cullera sense fer xarrups. Tampoc volia que estripés el tall
amb la forquilla. L’havia de tallar amb el ganivet.
8

Vivien en un pis a la carretera de Ribes. A la planta baixa hi
havia la fàbrica de cordes de tripa per a instruments musicals. Encara
hi és ara.
Com és que també fabricaven cordes de tripa? Us preguntareu i
jo ho explicaré:
L’ofici de tripers venia dels avis de la meva mare De l’avi
Eudald, Eudald Batlle que eren de Vic, i quan es casava un fill o filla
entre tota la família, per tradició establerta, li procurava l’exclusiva de
la tripa de l’escorxador d’algun poble i li pagaven la llicència. El
“plantaven” perquè treballés i es guanyés la vida. El fill gran de l’avi
Ferrer, Antònio, va aconseguir l’escorxador de Barcelona; la filla gran,
Magdalena, el de Granollers, la meva mare va ser el de Badalona, i el
fill petit, Daniel, el de Mataró. Tots feien el mateix: budellaires; alguns
només feien budells per embotir, i d’altres també industrialitzaven la
tripa. És per això també que no vivien mai en el mateix poble.
Estaven repartits segons els escorxadors i les llicències.
Continuo explicant:
Al pis de dalt, doncs, de la fàbrica de la carretera de Ribes hi
vivien la tieta Ramona i la seva filla Carmen. El tiet Antònio no vivia
amb elles, tenia el seu pis a part i feia la seva! Ara estarien separats o
divorciats però en aquell moment les coses es feien sense dir res. La
gent feia veure que ningú se n’adonava perquè la tieta continuava sent
la senyora. Ferrer, que era el més important, i tots feien el paperot. La
meva mare era l’única que s’hi ficava.
— Com pots, Antònio, deixar la teva dona i la teva filla!
— No els falta de res. I tu no t’hi fiquis, germaneta.
— Però no veus que la teva filla, la Carmen...
— Tu no tens aquí res a dir... Muts i a la gàbia!
I sempre acabava la conversa així.
La meva cosina, la Carmen, era deu anys més gran que jo i
endevino que la meva presència a casa seva l’amoïnava bastant
perquè, reconec que jo era molt pesada, perquè el seu escriptori em
tenia obsessionada. Hi tenia llapis, llibretetes, estampes... Ho tenia tot
tan ben posat! Mentre feien el sobretaula jo a poc a poc li obria els
calaixos i ho tafanejava tot. Ja he dit que era més fort que jo! Sempre
em produeix una gran emoció obrir calaixos i capsetes. La mare em
renyava: - Nena, deixa de remenar d’una vegada! i vine aquí al costat
meu i estigues quieta. - La cosineta Carmen feia mala cara.
— També pots anar a Mataró a casa dels tiets Dani i Mercè.
9

Els tiets de Mataró també tenien triperia; tenien un fill que era en
Joanet. El meu cosinet que tenia quatre anys menys que jo i que
realment era un joguet per a mi. Jo l’estimava molt. Tenien la casa i la
triperia davant del mar, al costat de la riera, al Callao Allà vivíem sense
reglaments i teníem poques normes a seguir. . Els tiets estaven tan
enfeinats amb la seva triperia que nosaltres, els petits, en Joanet i jo
corríem tot el dia per la sorra i ens ficàvem al mar sempre que ens
venia de gust.
Córrer per la platja era la llibertat absoluta.
No calia ni rentar-se la cara, ni les dents, ni pentinar-se. Jo ni em
posava el vestit, sortia a jugar al carrer amb els enagos. Les meves
trenes s’anaven desfent i el meu cabell quedava embullat a l’entorn del
cap com una gran corona negra. L’aigua de mar i la sorra ho acabaven
d’ arreglar! No calia tenir en compte els xarrups en menjar l’escudella,
ni calia asseure’s ben dreta a taula. No, només jugàvem a la platja amb
una colla de vailets veïns, que eren d’una família gitana, divertits i
cridaners. La nena de la meva edat es deia Rosarito i m’ensenyava a
capbussar-me al mar.
La meva tieta sempre em deia que vigilés en Joanet perquè era
petit. Però en Joanet es vigilava bé sol!
Tot plegat era la felicitat del paradís a la terra !
— O vols anar a Calldetenes amb la dida ?
A ca la dida no eren tripers, ni budellaires.
Quan jo vaig néixer la meva mare no va poder alletar-me. Havia
tingut un seguit d’atacs de fetge molt forts. El meu pare que era fill de
Calldetenes, un poblet prop de Vic, va saber que a la Rosa de cal
barber se li havia mort una filleta i que buscava alletar alguna criatura
per guanyar-se la vida, ja que s’havia quedat vídua amb quatre fills I
allà em van portar i em va alletar la Rosa de cal barber.
La Rosa era vídua. Ara vivia al carrer Gran i hi tenia una botiga
de vetesifils El seu marit havia estat el barber del poble i tots els
d’aquella casa eren de “cal Barber” Els fills eren: la Ramoneta de cal
Barber era molt bonica però per desgràcia de tots va morir molt jove;
encara no sé quina estranya malaltia la va consumir; només recordo
que es va anar tornant molt grossa i li queia el cabell. Era molt
impressionant veure aquell canvi tan dolorós. Aquella noia tan bonica i
vistosa s’havia convertit en una figura grassa i extravagant.
Una altra filla, l’ Angelina de cal Barber, no la vaig conèixer gaire
perquè vivia a Vic amb uns tiets . En Joan de cal Barber molt prim de
nas llarg i molt rondinaire. I finalment en Ton de cal Barber, el petit.
Tenia uns quants anys més que jo i era el meu germà mestre, el meu
germà salvador, era el més valent del poble, el que corria més. Ho
sabia tot i m’ho explicava tot! Si a la meva nina se li trencava un braç o
una cama ell me l’arreglava. Em portava a collibè per passar el rierol.
10

Em fregava amb malves quan em tocava una ortiga. Sabia enfilar-se a
dalt de tot de la figuera, on les branques ja són primes i el seu pes les
feia torçar fins a gairebé tocar el terra, però ell s’hi aguantava fins a
arrencar la figa madura que hi havia a la punta.
— Té, menja-te-la que està molt madura! –em deia.
En Joan i en Ton sempre es barallaven. Es donaven uns
mastegots que feia que la dida i jo correguéssim a separar-los pensant
que s’estaven matant. Jo, amb totes les meves forces estirava en Joan
dels pantalons però no hi podia fer res i la dida estirava en Ton dient:
— Us matareu...! Ai Déu nostre Senyor! Purgueta! Us matareu...!
— Sí que el mataré - deia en Ton, plorant i amb una cara
vermella a punt de rebentar.
— Ah! Sí?? Em mataràs...? Pobret...! I com ho faràs nen ? Mira
com amb una mà et tombo ! –deia en Joan tot empenyent-lo fins a ferlo
caure a terra.
Jo tenia tanta ràbia que li mossegava els braços amb tota la
meva força i li donava puntades de peu a les cames.
— Deixa’l burro, animal – li deia jo.
— Mira la nena com l’ajuda. Mira com les nenes l’han d’ajudar...!
— deia fent mofa en Joan
Tots cridàvem empipats, i el gos bordava excitat i frisós en
veure l’escena. Acabàvem suats i sense saber per què havia començat
tot. La dida, vermella i plorosa s’asseia en una cadira baixeta i es
ventava amb el davanta, i jo anava a seure a la seva falda també
plorant . Ens abraçàvem mentre ella deia:
— Em matareu, em matareu...Sou uns animalots! No teniu perdó
de Déu de fer-nos patir així.
En Joan quedava com el triomfador. En Ton guardava la ràbia
dins d’ell dient:
— Me les pagaràs! Un dia me les pagaràs...!
Ara, vist des de la distància del temps penso que barallar-se era
per a ells una manera de jugar. Com els cadellets de la gossa que
sempre es rebolcaven i es mossegaven. A vegades el cadellet de potes
blanques en sortia plorant i gemegant però al cap d’una estona
tornaven a mossegar-se i a rebolcar-se. La gossa mare se’ls mirava i no
s’hi posava per res. Penso que nosaltres, la dida i jo, havíem de fer el
mateix, però no érem tan sàvies.
A ca la dida era realment com a casa meva. M’hi vaig criar!
11

Després d’alletar-me durant gairebé dos anys em van tornar a
Badalona amb els pares però en esclatar la Guerra Civil, em van portar
al poble altra vegada, a ca la dida, per estalviar-me els bombardejos .
Vaig passar la guerra a Calldetenes amb en Ton, en Joan i la dida Rosa.
Els meus pares van llogar un pis a dalt mateix de ca la dida i venien
sempre que podien. Però el meu pare com que era conseller de
l’Ajuntament de Badalona estava molt atrafegat amb les situacions
extremes que es vivien i també calia tirar endavant la fàbrica, perquè
encara que era temps de guerra era necessari procurar que funcionés.
O sigui que els pares anaven poc per Calldetenes. Em van apuntar al
col·legi del poble que estava al pis de dalt de ca la Pepa, al final del
carrer. Vaig aprendre les taules de multiplicar cantant. Jo em sabia
totes les lletres d’aquelles cançons fins i tot la del nou que era molt
difícil. “Nou per un és nou...Nou per dos divuit...” Encara ara quan
multiplico canto.
Quan acabàvem la classe baixàvem les escales i després de
passar per l’entrada de ca la Pepa sortíem al carrer. Em feia molta por
sortir perquè sempre hi havia un parell de vailets esperant-nos. Ens
agafaven, a les nenes, i rient ens baixaven les calcetes.! s’hi divertien
molt!
Jo li havia explicat al Ton i ell molts dies m’esperava a la sortida.
Quan aquells galifardeus, bordegassos m’empaitaven carrer a
munt, jo cridava amb totes les meves forces:
— Ton ! Ton...! - I en Ton apareixia com el Superman salvador i
es llançava contra aquells animalots de poble.
Quan les altres nenes s’adonaren que jo tenia protecció,
m’esperaven i sortíem totes juntes corrents i totes cridàvem:
— Ton...! Ton...! –Fèiem tanta cridòria i esvalot que la gent del
poble sortia a veure què passava i, quan van saber perquè cridàvem
totes d’aquella manera, els bordegassos animalots van ser castigats.
Va ser la meva primera manifestació! Vaig saber que si els
desvalguts s’ajunten i criden segurament algú els escoltarà.
— Vull anar a Calldetenes amb la dida, vaig contestar decidida.
12

Capítol 3
Així que al cap d’uns anys de viure a Badalona i en plena època
de postguerra vaig tornar a Calldetenes.
Ja he dit que Calldetenes en aquell temps era un poble petit al
centre de la plana i a dos quilòmetres de Vic. També li deien Sant Martí
de Riudeperes. Tenia uns 900 habitants i l’eix principal del poble era la
carretera que anava de Vic a Sant Julià de Vilatorta.
L’anada a Vic era obligada per a tot. Per anar al mercat, per
anar a cal metge, per anar a buscar el tren... Com que no hi havia
autobusos ni cotxes de línia regular que fessin aquells dos quilòmetres,
sempre calia fer el trajecte, d’anar a Vic i tornar, caminant. Si teníem
sort trobàvem algun carro d’alguna masia coneguda i el pagès ens
deixava pujar a la part del darrere.
A mi m’agradava molt anar per aquella carretera que les fulles
dels arbres embolcallaven i transformaven en un túnel verdós i
refrescant. Les rengleres de plàtans a banda i banda marcaven
l’itinerari. I encara que fos en ple estiu i fes molta calor aquelles
branques ufanoses de fulles feien de para-sol i ens protegien de la
xafogor de l’ambient calent i encalmat de l’època.
M’agradava seure a la part del darrere del carro amb les cames
penjant i sentir-me bressolada pel seu vaivé. Un carro tirat per un
cavall gansoner i maimó, que sabia de memòria el trajecte i permetia
que el pagès fes una becaina mentre feia el camí.
Així, a dalt d’un carro arribàrem a Calldetenes i així dalt d’un
altre carro, va tornar marxar la mama després de deixar-me a ca la
dida per anar a França a veure el papa.
Però res no era igual que abans. Vaig trobar el poble més
silenciós, potser perquè jo estava trista i preocupada... Els veïns en
general estaven més quiets, El col·legi ja no era a dalt de ca la Pepa ni
se sentien cantar les taules de multiplicar en veu alta.. En Joan no era a
casa perquè treballava d’aprenent d’electricista, i en Ton estava intern
als “Padres”, un orfanat molt gran que hi havia cap a Sant Julià de
Vilatorta.
Les meves amigues, la Montserrat i la Teresa amb qui sempre
jugava a agulles i a bales al carrer, estaven sempre enfeinades i no les
deixaven sortir.
Però com que la dida tenia la botiga de vetesifils jo estava molt
entretinguda remenant les capses d’agulles, cintes, fils de tots colors i
botons... També hi havia caramels i galetes. Era un paradís de capses
per obrir i tancar. La dida m’ho deixava fer, no em renyava com la
cosineta Carmen i a més em demanava que si trobava cintes i vetes
embullades les anés cargolant cada una en el seu lloc, ben separada de
les altres i ho col·loqués tot una altra vegada ben endreçat. També els
botons que estaven cosits en un cartró i que s’havien descosit, jo els
13

tornava a cosir en el cartró ben arrengleradets. Veia que feien molt de
goig tan ben posats.
Cada dimarts al forn del poble feien pa. Un pa de serradures de
color groc. Eren pans molt grans i rodons i se suposava que havien de
durar tota la setmana, perquè només en feien el dimarts. La gent
portava una llibreteta i quan la fornera els donava el pa hi feia un
senyal. Ben dematí el forn s’omplia de clients i també les dones
aprofitaven per comprar vetes, agulles...i teníem molt de moviment a la
botiga.
M’agradava despatxar i buscar el botó o la cinta que
demanaven. Per això el dimarts era com un dia de festa! Hi havia gent i
xerrameca.
— Tornes a tenir aquesta petita, Rosa? - preguntava alguna
clienta.
— Sí, la seva mare està malalta i me l’ha portada uns dies.
Per què la dida deia que la que la mare estava malalta! Per què
no deia que havia anat a França a veure el papa?
Quan nosaltres, al migdia, la dida i jo vàrem tancar la botiga i
vam anar a buscar el nostre pa groc que ens tocava, un home que jo no
havia vist mai i que portava una camisa blau marí amb unes grans
corretges i cinturons em va dir:
— Tu ets la mocosa del Manel de cal Marró, oi ? Què ! ara ja no
ve per aquí el teu pare com un gran senyoràs de Barcelona ?
por?
I continuava...
— On està amagat? a dintre d’un cau com una rata cagada de
Jo anava a contestar que el papa estava a França i que no era
una rata! però la dida, que tenia la cara encesa com una brasa roent
em va agafar pel braç i d’una revolada em va fer anar cap a la sortida.
Encara no teníem el pa i vam perdre el torn.
— I el pa, dida? I el pa...?
— Ja tornarem ! Passa cap a casa! -I vam sortir d’una brusca
revolada cap al carrer.
La dida va entrar a la merceria tot remugant:
— Purgueta ...! Ai Déu nostre Senyor! Quin desgraciat! Per què
ha de mortificar la criatura? Ell va estar amagat durant els dos anys de
guerra i tots nosaltres l’ajudàvem. Fins i tot quan va tenir el tifus jo li
portava remeis que li aconseguia el teu pare de Barcelona. És un fill de
mala mare! És un mal parit!
14

Jo no entenia gairebé res. Però que la dida s’ empipés tant i
digués renecs tan grossos devia estar molt enfadada. Vaig veure que
al poble tot era igual que a Badalona. No sabia per què passaven
aquelles coses. Per què havia de callar sempre.
No dir res. No ser-hi.
Sort en vaig tenir aquells dies de les agulles de colors, de les
cintes lluents i de les capsetes, ja que les podia remenar, obrir i tancar
sense que ningú me’n digués res.
Però igualment em vaig entristir. No menjava gaire i com que
estava creixent molt m’anava aprimant. La dida es va començar a
preocupar i va dir que jo estava “espatllada” i que calia que algú
m’adobés. Un dia que feia molt de fred vam anar a una casa molt
amunt de la muntanya, cap a cal Trempat, a veure una dona que
arreglava les dones i nenes “espatllades”.
Pujàvem la muntanya aprofitant les roderes de carro i intentant
de no sortir-nos-en perquè tot estava molt enfangat Només fèiem que
pujar i pujar... finalment vam arribar a la mena de casa barraca on
vivia aquella dona que m’adobaria.
Ens va fer entrar. Era una entrada fosca que feia basarda, i el
terra era de terra de veritat, sense rajoles i la dona anava de color
negre i el mocador que li envoltava el cap també era negre. Em va fer
por. Em va fer seure en una cadireta de fusta i boga molt baixeta , em
va agafar els dits de les dues mans i em va estirar els braços cap
endavant i va fer que les dues mans es trobessin. Ho va fer tres
vegades, i anava dient:
— Malament...Malament...
— Vol dir que no està bé? – va preguntar la dida.
— No gens bé. Miri. Tot estirant els braços demostrava que un
quedava més curt que l’altra.
— Ho veu Rosa? aquesta nena està ben “espatllada”.
Jo pensava: “Si estic tan espatllada, com m’arreglaran?
Però ella ho va solucionar de seguida:
— Ara jo l’estiraré així... — I em va estirar ben fort, diverses
vegades, el braç curt i després va tornar a encarar-los.
Els braços van quedar un igual que l’altre.
— Veu Rosa? ja està adobada!
La dida va pagar la visita i vam tornar a baixar per les roderes
de carro i amb molt de compte. Durant la baixada es va anar fent fosc.
15

Vèiem el poble al lluny mig difuminat per dins una boira que s’anava
espessint.
— Si no ens afanyem no ens hi veurem i caurem de nassos –
deia la dida.
— Aquesta vegada em trencaré del tot! -vaig dir jo.
— Mira això que estaves “espatllada” no t’ho creguis gaire. Jo
crec que el que et passa és que estàs enyorada! Però aviat tornarà ta
mare i et passarà tot.
Allà baix, el poble ja havia desaparegut rere la boira. Seguíem el
camí de carro sense altra orientació que aquelles roderes enfonsades i
fangoses perquè la boira cada cop més espessa ens endinsava per
aquell trajecte fantasmal. Jo anava arraulida i agafada a les faldilles de
la dida. El sol ja s’havia post del tot i els arbres del camí que ens
envoltaven eren negres i els teníem al damunt com si estiguéssim en
un gran túnel sense sortida.. Per què tot era tan trist, tan fosc, tan
quiet? Era com un no estar enlloc.
No estava “espatllada” estava morta!
— Ton...! Ton...! - Vaig cridar com feia sempre sense adonarme’n
quan tenia molta por.
16

Capítol 4
Vaig arribar a pensar que la mama no tornaria mai més i que
aquelles ganes de plorar que sempre tenia i les llàgrimes que
m’anegaven per dins no se n’anirien mai.
Per això el dia que la vaig veure venir pel carrer Gran cap a ca la
dida, em va semblar que un raig de sol m'enganxava fort per la cintura
i em llançava cap a dalt d’un cel blau, càlid i acollidor per rebolcar-m’hi
i fer-hi tombarelles !
— Mama...! mama...! – vaig córrer, i ella va deixar a terra un
munt de paquets que portava i es va ajupir i em va abraçar molt fort.
— Ja he tornat...!
— Per què has trigat tant? Per què has trigat tant...! — Vaig dir
plorant i enfadada.
— Ja et vaig dir que tornaria. Que pensaves que et deixaria?
— Sí, m’ho pensava.
Em va semblar que la vida es tornaria a arreglar. Que tot
tornaria al seu lloc i que jo ja sortiria d’aquell pou fosc ja que no sabia
ben bé què hi feia allà dins.
La mama va plorar molt quan es va abraçar a la dida:
— Ai Rosa ! Com he patit per aquelles muntanyes! La guia em
duia camps a través, sense camins, pujant i baixant marges fins a
arribar a masies amagades, on dormíem a la cort amb els animals,
sense llum. Les rates se’ns passejaven per sobre, com si nosaltres
fóssim part de la seva família, de la seva colla. I jo que davant d’una
rata sempre feia xiscles incontrolats me’ls havia d’aguantar i
mossegar-me els llavis. Calia callar. Els amos de la masia ens portaven
un menjar esquifit i deien que si ens descobrien ells no en sabien res.
I bé que cobraven prou diners per amagar-nos! Que pervers pot ser
l’ésser huma, Rosa. Que dolents!
— I va poder veure el seu home? - preguntava la dida.
— I tant ! I tant!...i bé que ens vam barallar! Ell només vol anar a
Mèxic. Diu que com que s’acosta una guerra amb Alemanya, això va
per llarg. Ells, els que van marxar cap a França, ho veuen tot molt
diferent de nosaltres. Són dos mons diferents ! Nosaltres, que ens hem
quedat aquí, hem après a callar, a aguantar-nos i empassar-nos l’orgull
sense fer remor. Ells no. Ells encara en tenen d’orgull. Vençuts però
amb amor propi ! No entenen que hem perdut la guerra. No s’hi
resignen. Ho viuen com un parèntesi. En Manel vol anar-se’n a Mèxic o
a l’Argentina , diu que mentre hi hagi en Franco ell no tornarà... i diu
que quan estigui instal·lat , sigui on sigui, ens enviarà a buscar a la
nena i a mi. Quants anys han de passar perquè això passi?
17

— I aquí com us ha anat?
— Jo m’he “espatllat”. M’he fet malbé
— No — deia la dida — Ha estat una mica enyorada i res més.
I la mama va dir:
— Mentre he fet el viatge de tornada he tingut molt de temps
per pensar Estic ben decidida, Rosa. Com que és evident que tot va per
llarg i hem de viure aquí, tornarem a Badalona, i com que la fàbrica
sembla que va tirant bastant bé, penso aclimatar-me com sigui a les
circumstàncies. Els vençuts només podem o marxar o adaptar-no-hi. Jo
m’hi adaptaré costi el que costi. M’empassaré l’orgull per sobreviure.
— Tinc ben clar que no vull fer llàstima a ningú. Aquesta gent
que mana ara si et veuen caiguda t’acaben d’enfonsar. Els conec.
Aquesta mena de gent divideix la societat en: “els senyors” , catòlics,
poderosos i guanyadors, la gent d’ordre que diuen ells i “ els altres”.
Nosaltres, la meva filla i jo, farem veure que som “senyors”.
Si hem d’anar a missa, anirem a missa, si hem de cantar el Cara
al Sol el cantarem. Serem hipòcrites. Aixecarem el braç com els
feixistes. Serem mentiders i afalagarem els victoriosos quan calgui.
Hem de sobreviure, Rosa, i ara aquí, és l’única manera de fer-ho. — I va
continuar dient:
— Si veuen que som dels “altres” ens aniquilaran.
— Pot ser que no tinguem gaire per menjar, però anirem ben
vestides.
— Pot ser que no tinguem mai més els amics que teníem. Pot
ser que la meva filla no entengui res del que el seu pare volia
ensenyar-li, però abans que tot hem de sobreviure.
I així ho vam fer.
I en arribar a Badalona, el primer va ser posar una minyona, la
Pepeta.
Una dona ja bastant gran que l’únic fill que tenia li havien matat
a la guerra. Es passava el dia parlant d’ell mentre anava traient la pols
de la casa, perquè com que vivíem davant de la parada del tramvia i la
via no estava empedrada com la resta de la carretera, quan el tramvia
feia aquells esbufecs de frenada aixecava un núvol de terra que
entrava directament per les finestres de casa i ho empolsava tot.
S’ocupava de mi; feia el dinar, planxava, i ho feia una mica tot ja que la
meva mare estava tot el dia a la fàbrica. Anava a comprar pel veïnat i
quan parlava de nosaltres sempre s’hi referia com “ la seva senyora i la
seva senyoreta”.
18

Això sembla que impressionava prou. Si teníem minyona ja
començàve, a semblar “senyors”.
La veritat és que els àpats eren encara bastant esquifits. El tiet
Quico continuava passant gana, perquè en tenia molta i l’avi Josep si a
l’hora d’esmorzar tenia el porró de vi al costat i una torrada, encara
que fos de pa de serradures, untada amb oli i ben refregada amb all, no
deia mai res.
Quan va arribar Setmana Santa a Badalona van fer una gran
processó. Sembla que era molt famosa i important. La Pepeta i jo,
carregades amb dues cadires, vam anar a veure-la al carrer de Mar.
Ella deia que era molt devota dels Misteris. Sobretot de de la
Ressurrecció de Jesús.
Els que anaven a la processó portaven ciris i arrossegaven
grans carrosses amb “misteris” i hi havia dones vestides de negre i
descalces amb cadenes als peus.
Algunes caminaven agenollades i d’altres a recules amb un ciri
gegant a cada mà.
Quin esforç!
— Per què van així a la processó? – Preguntava jo a la Pepeta.
— Perquè ho han promès a Déu en un moment difícil o volen ferse
perdonar
— Eren molt dolentes?
— No dona no! Són piadoses! Són piadoses!
No entenia gaire que volia dir ser “piadosa” però no li vaig
preguntar a la Pepeta, pel to com em contestava semblava que tot allò
jo ja ho havia de saber!
Per Setmana Santa s’estrenaven els vestits de primavera i la
meva mare volia que anéssim ben mudades a l’ofici, molt lluït, que
feien a l’església de Sant Josep el Divendres Sant.
Per això havíem de comprar-nos roba i sabates... Un dia a la
tarda vaig veure que la meva mare agafava un penjoll molt bonic d’or i
plata que a vegades es posava per mudar-se i vam agafar el tramvia i
vam anar a Barcelona. El portava embolicat en un mocador. En arribar
a Barcelona vam anar a una joieria l’amo de la qual era de Vic i que
feia molts anys que es coneixien.
— Miquel, necessito diners. Vull vendre’m aquesta joia. Quant
me’n pots donar?
Van estar parlant i valorant la peça i van arribar a un acord.
Aquell senyor Miquel li va donar uns diners que la mama es va guardar
19

a la bossa i vam sortir de la joieria per anar a Santa Eulàlia del passeig .
de Gràcia. Allà em va comprar un preciós vestit, després vam anar a
una bona sabateria i em va comprar unes sabates molt maques. Ella
també es va comprar un vestit jaqueta i una brusa.
Ja podíem anar tal com calia a l’Ofici de Divendres Sant!
Uns dies després a mi em van fer Filla de Maria. A la mama li
van dir de d’estar en una taula de la parròquia per recaptar donacions
per als excombatientes.
I ella, el Dijous Sant es va asseure, molt ben arreglada, en una
d’aquelles taules entre les senyorasses de Badalona.
va dir:
Una d’aquelles senyores que semblava la que manava més em
— Quina nena més maca! Estàs molt gran i ets molt alta. Ja has
fet la Primera Comunió?
— Encara no — vaig contestar.
— Ah! doncs t’has d’afanyar perquè si no la fas aviat semblaràs
una núvia quan la facis. Ets molt alta.
— Sí, aviat la farà — va dir la meva mare.
Jo no en sabia res.
En arribar a casa la mare com neguitosa em va dir.
— Has de fer la Comunió. Ja tens deu anys!
A mi ja m’agradava fer-la! M’agradava portar un vestit blanc
llarg, i guants, i un vel... i fer una festa! El que no m’agradava era
estudiar la doctrina.
— Hauré d’anar a doctrina?
— Sí, A aprendre el Credo i tots els resos ...i tota la Doctrina
Però pensa que ho has de fer. Si no ho fas podem acabar a la presó.
— Com l’amic del papa, el senyor Riera que està a la presó?
— Què saps tu d’en Riera?
— L’altre dia tu parlaves d’ell amb la Sra. Carmeta a la peixateria
amb la veu molt baixa però jo ho vaig sentir. Va dir que el Sr.
Riera, que era amic del papa, estava a la presó amb pena de
mort i que un altre amic del papa, el Sr. Xifré, que també
estava a la presó ja l’havien mort!...i que si el papa no hagués
marxat també el matarien.... per què els volen matar ? Per què
els volen posar a la presó?
20

Crec que la mama no sabia què contestar.
— I tu per què escoltes el que diu la teva mare? Si ho dic en veu
baixa és que no es pot escoltar!
— És que vull saber coses.
Era veritat. No crec que fos tafanera del tot però sí que sabia
que en aquell món on vivíem les coses importants sempre es deien en
veu baixa.
Quan parlaven en veu baixa jo volia saber què deien. Segur que
era important.
21

Capítol 5
I la mama va parlar amb la Doña Teresita perquè em
preparessin per fer la Primera Comunió.
Érem quatre nenes que la volíem fer. Així és que després de
classe, a la tarda, venia una senyoreta, que deien que era mig monja, i
ens ensenyava la doctrina i tot el que feia falta per fer la Primera
Comunió.
Ens va dir que ens prepararia pel dia més important de la nostra
vida. Que hauríem d’estudiar de memòria Los Diez Mandamientos, El
Credo, i saber contestar unes preguntes que ens farien per deixar-nos
fer la Primera Comunió. Per merèixer-la!
En una de les classes ens va explicar el misteri de la Santíssima
Trinitat. Ella deia que era: El Diós Padre, el Hijo y el Espíritu Santo.
Com que no ho vaig entendre gaire, li vaig preguntar:
— L’Esperit Sant és un àngel?
— Un àngel ? No! L’Esperit Sant és un esperit que és sant!
Jo no ho vaig entendre encara. Aquella Santíssima Trinitat era
com una família?
Per mi totes les famílies eren: pare, mare, i fill, i en aquella
família on era la mare? L’Esperit Sant era una mare? Anava a
preguntar-li-ho però molt secament em va tallar i em va dir:
— Mira, per això se li diu Misterio No s’ha d’entendre! Ho has de
creure i prou.
— Has de tenir fe!
I aquí va acabar aquella explicació.
I un 16 de maig de l’any següent vaig fer la Comunió. La feia
perquè havia estat molt aplicada i m'havia sabut tota la doctrina i el
Credo. El vestit que duia era d’organdí brodat amb incrustacions de tul.
Realment era molt bonic. Portava una diadema de flors que
m'aguantava els cabells i a la mà, un llibre de missa que m'havien
regalat amb tapes de nacre, i una medalla, i moltes coses.
Però sembla que Déu nostre Senyor no se’n fiava gaire de la
nostra devoció perquè el moment de sortir de casa per anar a l’església
nova de Sant Josep va caure un xàfec que vam haver d’aixoplugar-nos
tots. La mare havia llogat una berlina amb cavalls i ens vam ficar tots
amuntegats a dins; a mi se’m van enfangar les sabates blanques i els
baixos del vestit d’organdí i a la meva mare li va caure el barret color
gris perla que portava. Però vam arribar a l’església, i allà entre càntics
i resos vaig fer la Comunió i tothom ho va veure.
22

En sortir de l’esglèsia aquelles senyores tan ben vestides
amigues de la mama van venir a saludar-me.
— Mira quin goig que fas! I un ocellet m’ha dit que has estat
molt aplicada en estudiar la doctrina. Has après moltes coses, oi?
— Sí senyora, he après a tenir fe - vaig contestar.
La meva mare em va mirar sorpresa i interrogativa.
— Oh! Elvira, quina benedicció de criatura que tens! — Va dir la
senyorassa del vestit blau i la meva mare va somriure plena de goig.
Jo havia dit allò perquè ja havia après a contestar el que volien
que contestés.
Estava segura que la meva resposta els agradaria molt. Ja era
una bona nena. Ja érem gent normal i podríem viure tranquil·les..
La veritat era que encara que jo havia estudiat molt bé la
doctrina continuava no sabent si l’Esperit Sant. era un esperit mare...o
un esperit com un segon pare. .
Però a part d’aquelles cabòries meves jo anava fent la vida
normal d’una nena de deu anys.
Un dia vaig pujar al pis de la fàbrica per demanar al Sr. Roberto un full
de paper blanc perquè havia de fer un dibuix per a l’escola.
Al despatx del Sr. Roberto n’hi havien molts, era com una
papereria. Tenia els calaixos plens de llapis, gomes, clips... però jo
tenia prohibit tocar-ne cap sense el seu permís. Ell no podia suportar
que li remenés els calaixos, com alguna vegada havia fet.
Tot li ho havia de demanar.
— Sr. Roberto, em podria donar un full de paper en blanc?
— Sí, té . És per fer deures? – va preguntar.
— Sí haig de fer un dibuix d’un paisatge.
— En aquest cas te’n donaré due Perquè moltes voltes lo primer
no lograre I mentre me’ls donava jo vaig pensar que ell que llegia tants
llibres i que sabia tantes coses potser sabria allò de l’Esperit Sant.
— Sr. Roberto. Vostè sap si l’Esperit Sant era com una mare de
nostre Senyor?
Es va quedar callat mirant-me i en un primer moment no em va
contestar res.
Després em va dir:
23

— Això no lo han parlato en la doctrina i en el catecismo ?
— Sí però no ho he entès bé.
— Ma... preguntele a tua ensenyante. Ella debe de respondere
— Ja ho he fet, però diu la senyoreta que no cal entendre-ho.
Que és un misteri i que només haig de tenir fe.
Em va semblar que s’enfadava molt amb la meva resposta
perquè amb un to irat em va dir:
— Es clar ! Alhora tu no pensare, tu no faràs servir la teua
lògica. Així els deixaràs tranquils! Mira, si tu bambina no entendere tu
pregunta, cavil·lare, pensa, En la recerca del coneixement hi ha la
veritat !
La veritat era que no va contestar res de la meva pregunta. Però
en dir tot allò es va exaltar i va aixecar el to de veu i la meva mare que
estava a l’estança del costat plegant cordes el va sentir. Es va aixecar
de pressa , va venir al despatx i em va dir molt seriosa:
— Núria, vés cap a baix a fer els deures.
Jo vaig intuir que alguna cosa no anava bé perquè em va dir
“Núria” i no “Nuri” i això significava que tot anava molt seriosament.
Vaig anar de pressa cap a l’escala. per baixar però naturalment em
vaig quedar en el primer esglaó perquè volia saber què diria la meva
mare. I així va ser, amb veu decidida i autoritària li va dir:
— Sr. Roberto. No vull que inciti la meva filla!
— Jo solamente li he resposto que debe pensare, cavil·lare, que
debe preguntar per trobare la veritat del seus dubtes !
— I pensant i preguntant s’enfrontarà a ells! Si la seva
tranquil·litat depèn que tingui fe, doncs que tingui fe!...i que s’ho cregui
tot sense qüestionar res.
— Això és una barbaritat — va contestar excitat el Sr. Roberto. I
va continuar:
— Vostè proposa anul·lar-la com a persona. — i com suplicant li
va dir - Deixi-la raonar Sra. Elvira, Només amb el coneixement i la raó
trobarà la felicitat.
I la mama, molt nerviosa, li va dir:
— Miri fa uns dos-cents anys, a les nenes de 15 anys que
pensaven, que raonaven i que feien preguntes els deien heretges i les
cremaven a la foguera. I ara si fa o no fa estem en el mateix. Manen els
mateixos! Així que prou! Prou!
24

— El que vostè digui. - Va dir el Sr. Roberto molt capbaix i trist.
Jo quan vaig sentir que cremaven a les noies a la foguera per fer
preguntes em vaig esgarrifar. Vaig sentir molta por. No preguntaria mai
més res. Mai més! M’ho creuria tot. Tot! Però no sé per què vaig sentir
una punyent tristesa.
Van anar passant els dies i ja cada cop feia més calor. Érem a
principis de juny i va arribar l’època que al Sr. Roberto li agradava anar
al mar a nedar. Com que a mi també m’agradava molt , sempre
m’esperava i hi anàvem junts.
Des de la plaça de Pep Ventura fins al pont del petroli, que és on
anàvem, hi havia un bon tros. Hi anàvem caminant i xerrant. Parlàvem
de moltes coses. Però a aquell dia ell estava molt callat. Estava molt
seriós. Semblava que encara estava dolgut per tot allò que havia dit la
meva mare. Vaig tractar d’iniciar una conversa i li vaig preguntar pels
gatets de la Sra. Mimí. Ell em va explicar que el més vell, en Piti,
s’havia posat malalt i que era ja molt vell i que segurament es moriria!
Finalment li vaig dir:
— Sembla que la mama es va enfadar aquell dia que jo li vaig
preguntar allò de l’Esperit Sant.
— Mira, la teua mamma t’estima molto i vol el millor per a tu. I
té raó en moltes coses.
— Per què es va enfadar tant ?
— Perquè a vegades em penso que encara visc a França. Ici es
todo diferent.
— A França hi té molts amics ?
— Sí...Però ara estem molt allunyats uns dels altres. Tot i això
els recordo molt! Sobretot en recordo un que es deia René Descartes,
Eren gent molt interessant en general!
— Què deien ? — li vaig preguntar una mica per acabar amb
aquella tibantor.
— Doncs deien que res es pot dir que és veritat si no s’ha provat
que ho és. I que s’han de posar en dubte les veritats que semblen
absolutes. El dubte és la base de la ciència i el saber.
— Jo no ho entenc gaire tot això. Eren molt amics seus ?
— Ells amics meus, no, gens. Jo sí que era molt amic d’ells.
— Tenien fills?
25

— No ho sé.. Sí, sí, tenien una filla que va ser molt important.
— I com es deia?
— Es deia Il·lustració.
— Quin nom més estrany per una nena. Oi?
Ja havíem arribat a la platja i sense pensar-ho gens em vaig
treure el vestit que duia sobre el de bany i em vaig capbussar al mar
tal com m’havia ensenyat a fer-ho la Rosarito de Mataró. L’aigua fresca
i salada del mar era com una netejadora de cabòries, angúnies, mals
pensaments, i ràbies contingudes dins meu. Allà submergida en aquella
aigua blava i juganera ja no em capficava gens l'Esperit Sant!
26

Capítol 6
En aquella època el lloc d’esbarjo de la mainada era al carrer. El
carrer era el nostre punt de trobada, el nostre pati particular, el nostre
camp de futbol i també, asseguts a la vorada, el nostre club social i el
nostre fòrum de tertúlia i aula de coneixement popular.
Al carrer Galileo, que encara no estava asfaltat, ens hi trobàvem
tota una colla de nois i noies que hi vivíem. Generalment sempre érem
els mateixos: la Pilar de la impremta, en Josep, la Ramona... Alguns
venien de la part alta del carrer d’allà on s’enfilava cap a la muntanya i
a vegades també venien de carrers veïns.
Era un capvespre de mitjan juny, quan els dies són molt llargs i
no es tenen ganes d’entrar a casa, la tertúlia del carrer estava molt
animada i plena d’assistents que ocupaven tota la vorera i barraven el
pas, però quan va passar la Sra. Magdalena que estava embarassada
de vuit mesos, tots es van aixecar diligents per deixar-la passar.
— Bona tarda nois! Sembla que esteu molt animats!...apa, adéu!
Quan va haver passat, en Jaume va comentar:
— Carai quin meló!
I un dels nois del carrer amunt va dir:
— Quina bona punteria va tenir la titola del seu home!
No ho vaig entendre, però no vaig gosar a dir res perquè em feia
vergonya. Jo encara amb els meu deu anys no havia entrat en el món
del sexe, i de la reproducció no en sabia res.
Però la Carme, que era tan fava com jo, sí que li va preguntar:
— Què vols dir?
— Vull dir que quan van encarregar el fill s’ho passarien molt bé
fotent!
La Carme i jo, i segurament algú altre, ens vam quedar molt
parats i deuríem posar cara de tanoques perquè el noi de Galileo amunt
va dir:
— Què? Encara no sabeu com es fan els nens? Encara no ho
sabeu!
Jo estava callada, muda, però la Carme va dir:
—Si tu ho saps...! Si tu ets tan savi...! Apa explica-ho! Però tu
no saps res i només vols fer-te l’interessant i el que ho sap tot!
27

—Doncs ho explicaré: El mascle, l’home, fica la seva titola, que
la té dura com una barra de ferro, dins la figa de la dona i li rega amb
una llet que li surt i comença a fer-se la criatura.
— Quina marranada! –va dir la Carme.
—Sí que és una porcada fastigosa! — vaig dir jo sense poder-me
contenir. Els altres callaven.
—Doncs...vosaltres com creieu que es fan els nens?
I jo vaig contestar el que realment pensava:
—No ho sé, però segurament les dones que volen ser mares van
a la farmàcia i compren una medecina que les fa quedar
embarassades.
—Ah sí? — va dir burleta i rient aquell noi tan saberut i pocasolta,
— I els gats i les vaques, i els gossos també van a la farmàcia a
comprar la medecina? Jo no n’hi he vist mai cap. Vosaltres n’hi heu vist
algun?
— Sí... i portaven la recepta a la boca! – va afegir, per més
vergonya, un altre! Tots van esclafir a riure. Tots se’n reien, de mi!
Vaig quedar tan tallada, tan avergonyida ...! La lògica era tan
indiscutible, tan aclaparadora que no vaig saber què dir i me’n vaig
anar vermella com un tomàquet, corrents cap a casa.
Vaig estar alguns dies sense sortir al carrer; estava molt
avergonyida i pensava que tots es burlarien de mi.
Però la pregunta: “Com es fan els nens...?” em va quedar sense
resposta. Perquè allò que havia explicat el Jaume no m’ho podia creure.
Era una porqueria i... qui hi hauria tan fastigós de fer-ho? I el meu cap
no parava de barrinar sobre aquell tema. Com començaven a fer-se els
nens?
I jo no volia preguntar-ho. Amb tot allò que la mama s’havia
encarat i renyat al Sr. Robert, i després de saber que per fer preguntes
les noies eren cremades a la foguera, vaig optar per no parlar-ne mai
més amb ningú. No preguntaria mai més res !
28

Capítol 7
Poc a poc el temps va anar apaivagant la por de viure i de fer
soroll. O és que ens acostumem a tot?
Però ja havia passat l’estiu quan sembla que tot és més alegre i
més clar, i tornaven el dies curts i freds de la tardor, la qual cosa
augmentava aquella sensació de viure en una cova amagada, fosca i
humida Un dia trist de principi de novembre, anava amb la meva mare
pel carrer dels Arbres perquè tornàvem de cal metge, ja que una
tristesa grisa i espessa emboirava el meu dins i em treia les ganes de
tot, sobretot les de menjar, jo estava cada dia més prima i no tenia mai
gana, i de sobte vaig veure el Toni i la seva mare, la Sra. Marcel·lina.
Sense ni tenir temps de comentar-ho vaig córrer cap a ells; la meva
mare no m’ho va impedir, ans al contrari, va venir rere meu i quan ens
vam trobar ens vam fer unes grans abraçades.
Els Mongay vivien al carrer Ribes i Perdigó, gairebé tocant al
carrer del Mar, i a la mateixa cantonada hi tenien una botiga de plats-iolles,
de pisa, de terrissa. La Sra. Marcel·lina era la millor amiga de la
meva mare, i el Toni , el seu fill gran, (després d’uns anys va néixer el
Marcel) també era el meu millor amic.
En Toni era molt xerraire, no callava mai. En aquell moment
estava tan excitat de la retrobada que encara parlava més de pressa.
— Això que ara ja ens podem saludar sense que els pares diguin
res vol dir que podem tornar a ser amics — i sense fre i sense esperar
respostes, va continuar, — Perquè... quants amics tens ara? Apa,
digues... quants amics teniu ara tu i la teva mare?
— Cap — vaig dir jo acceptant la nostra situació.
— Veus? Només per això hem de tornar a ser amics. Hem de
tornar a anar els uns a casa dels altres. Jo tinc fins i tot ganes d’entrar a
la vostra fàbrica i veure els budells i les tripes, veure tantes mosques! i
fins i tot em fa il·lusió ensumar la pudor!
— Ets un beneit de cabàs.— Vaig dir rient.
Mentrestant les mares anaven xerrant amb el mateix
excitament.
— Hem estat molt soles — deia la meva mare.
— Nosaltres també! Us hem trobat a faltar molt! Mira, jo crec
que ja és l’hora d’arriscar-nos un mica i començar a plantar cara Hem
de passar els festes de Nadal junts, com fèiem sempre. Ho hem de fer
passi el que passi.
— Sí ...! Sí...! — deia el Toni —. I el Cap d’Any també!
— Sí...! Sí...! — deia jo fent salts d’alegria.
29

I així es va decidir.
— Mira, - va dir la Sra. Marcel·lina - Si podeu veniu ara a casa, li
direm al pare i com que ja ho hem decidit no podrà dir res.
Jo sabia que el Sr. Mongay era el que tindria la paraula. Era una
persona molt severa en les seves decisions. Quan vam arribar la Sra.
Marcel·lina va obrir la porta i va entrar tot dient:
— Mongay...Mongay... mira qui ha vingut!
Quan va aparèixer el Sr. Mongay i ens va veure, la seva cara es
va transformar en una gran expressió d’alegria. Va venir cap a mi i em
va fer una abraçada que no oblidaré mai, era calenta, de color lluent,
diàfana, exactament la que jo necessitava en aquell moment,
d’aquelles que et transmeten tot un munt de sensacions.
Tenia els ulls plorosos i va acabar estirant-me les trenes com
feia sempre. I també va abraçar la mama.
— Quina alegria de veure-us! I què saps d’en Manel? — va
preguntar molt ansiós.
—Se’n vol anar a Mèxic. Diu que tot això va per llarg, que molts
dels seus companys hi van – i amb veu molt trista la meva mare va
dir- : Ens hem d’acostumar, la nena i jo, a viure sense ell i això és com
si s’hagués mig mort!
—Pare ! — va dir el Toni per trencar la tristesa d’aquell moment-
Hem decidit passar les festes de Nadal junts. Com abans...! Oi que és
una bona notícia?
—Molt bona. Molt bona... però amb una condició! — en Toni i jo
vam tremolar. Quan el Sr. Mongay posava condicions eren dures i
inflexibles.
—Quina condició ? — vam preguntar els dos alhora amb el cor
encongit.
— Que us aprengueu de memòria un vers, que jo us donaré, i
l’heu de recitar tot sencer el dia de Nadal.
festa.
—Pare! — va suplicar el Toni — Per què ens vols castigar?
—No hi ha res més a dir! O us apreneu els versos o no hi haurà
—Molt bé...doncs l’aprendrem —vaig dir jo
—I tu també, Toni –va afegir ell.
I va quedar pactat.
30

El Sr Mongay era un gran lletraferit, el que se’n diu un lletrut. Un
seguidor de Pompeu Fabra i de tots els noucentistes. Escrivia versos
magnífics. A vegades ens llegia poemes que havia fet estant al front
expressant l’enyorament de dona i fillet. Eren molt emotius.
Jo puc dir que ell va ser qui em va introduir al coneixement de la
llengua i de la literatura catalanes. Em deixava les Pàgines Viscudes de
Josep M. Folch i Torres del Patufet. També Aventures extraordinàries
d’en Massagran Qualsevol excusa era bona per fer-nos escriure en
català. Ell deia que si parles una llengua l’has d’estimar i estudiar i
saber-la. A vegades anàvem d’excursió però sempre amb la condició
que havíem de fer una redacció amb el tema del poble, el monestir o el
paisatge que havíem vist. El Toni i jo pensàvem que allò més que una
condició era una penitència.
El cap d’uns dies el Sr. Mongay em va donar mecanografiat el
vers que jo havia de dir el dia de Nadal. Es deia L’escut de Catalunya.
Em va dir que no el portés al col·legi, que l’estudiés a casa i que no ho
digués a ningú. Me’l vaig aprendre de memòria i el dia de Nadal
després de dinar i a l’hora del brindis, vaig pujar a dalt d’un tamboret
per recitar amb gran vehemència, i gesticulant amb fervor
l’Escut de Catalunya
És Sant Jordi el que empunya
la bandera de color blanc
i l’escut de Catalunya
amb quatre barres de sang...
D’aquestes barres la història...
El vaig recitar tot , de dalt a baix.
Tots em van aplaudir molt. Van dir que ho havia fet molt bé!
El Toni, però no havia preparat el seu vers. A ell no li agradava
recitar. No li agradava estudiar de memòria. Ell el que li agradava era
cantar; i ho feia molt bé, tenia una veu gruixuda i potent. Quan el Toni
li va dir al seu pare que no havia estudiat el vers que li havia manat
estudiar, el Sr. Mongay es va enfadar molt i em veu autoritària i com de
comandament militar, li va manar:
— Doncs canta , si no saps el vers...canta!
La Sra. Marcelina, la mama i jo vam protestar, però el Sr.
Mongay molt severament va exigir:
—Toni, et mano que cantis!
— És que no sé què cantar — va dir el Toni plorant
— El que sigui però et mano que cantis!
Va ser un moment molt desagradable i patètic. El Toni plorava
desconsoladament...
31

— Canta! — li tornava a manar el Sr. Mongay. Era molt dur i
exigent.
— Toni, canta Tango de Amor que et surt molt bé — li vaig
suggerir jo per acabar amb aquella situació tan humiliant.
I ell entre plors i sanglots va començar a cantar
Tango de Amor
Tango de amor...
que estás en el recuerdo...
Tango de Amor...
Les llàgrimes li baixaven cara avall. L’escena era cruel i difícil
d’entendre. Vaig odiar el Sr. Mongay com mai. Me’n vaig anar d’aquella
festa de mal humor. i pensant que aquell pare era dur i injust.
Semblava una altra persona. Com podia ser tan dur amb el Toni! Per
què el feia cantar si ell no ho volia fer? Per què volia manar i imposarse
tan barroerament?
I va arribar el Cap d’Any i que també havíem planejat passar-lo
junts. El sopar va ser de festa; una taula molt ben parada amb els plats
i coberts que sempre es tenien guardats a la vitrina, però tots estàvem
seriosos. Quan van ser les dotze de la nit i havíem de rebre l’any nou,
el Sr. Mongay va tractar de sintonitzar una emissora francesa però
només aconseguia sentir sorolls estranys... fins que en un moment es
va començar a sentir la Marsellesa. La cantaven una colla de veus joves
i potents.
Quan me’n vaig adonar el Sr. Mongay, amb el cap entre els
braços, plorava desconsoladament, plorava singlotant. Com una
persona que plorava d'aquella manera podia haver estat tan cruel amb
el Toni? La Sra Marcelina, recolzada a la paret també plorava, i la
meva mare amb el mocador als ulls s’eixugava les llàgrimes. En Toni i
jo ens vam quedar molt impressionats en veure els pares plorar. Què
era per a ells aquell himne francès?
No sé per què aquell rancor que el dia de Nadal em va inspirar el
Sr. Mongay, en aquell moment s’havia esvaït.
32

Capítol 8
Quan, després d'aquell llarguíssim i trist hivern, els dies
començaren a ser més llargs i els arbres de la plaça Pep Ventura
començaren a tenir fulles, la colla de nois i noies ja tornaven a sortir al
carrer i la meva veïna i companya de jocs , la Carme, va venir a casa a
buscar-me.
— Va Nuri, vine a jugar. Fa tant que no surts al carrer que em
pensava que estaves malalta.
—No, és que no en tenia ganes.
—Si és pel que va dir aquell gamarús ..., no en facis cas; ara ja
no ve amb nosaltres.
I de cop vaig agafar la decisió de tornar amb tota la colla.
—Va anem-hi!
Quan vam arribar allà on estaven tots em vaig sentir molt ben
rebuda.
— Mireu, mireu... la Nuri ! — van cridar.
Amb l’alegria que van demostrar de tornar-me a veure vaig
pensar que jo n’havia fet un gra massa ,que m’ho havia agafat massa a
la valenta, tot allò. Ningú es reia de mi. Ningú feia bromes sobre les
gates que anaven a la farmàcia. Semblava que res havia passat!
Sentia que ja no necessitava desempallegar-me d'aquella melangia,
que no em deixava des de feia molts dies.
Entre els nois hi havia un xicot nou. Era alt i ros, tenia els ulls
blaus, semblava anglès o alemany, era ben cepat i robust . La Carme
va dir:
— Mira, és en Jaume, te’n recordes? És el meu cosí de
Tarragona.
—Aquest és en Jaume? Però si era petit, escarransit i blanc com
la cera!
— Perquè abans estudiava al convent dels jesuïtes i no veia mai
el sol. Ara va a l’institut i, com que vol ser pagès, treballa sempre que
pot al camp i carrega les sàrries a les mules.
— Sí que has canviat, Jaume!- vaig dir jo.
—I tu també! Estàs més guapa! — va contestar afalagador.
— Apa! — van dir tots — Vigila que aquest tarragoní és un
trencacors!
33

Ens vam posar a jugar a “plantats”. Tot va ser com era abans. Jo
vaig sentir que recobrava la dignitat que em pensava que havia perdut.
I vam començar altra vegada els jocs divertits, les competicions i
curses. Aquell tros de carrer era el nostre club esportiu del barri!
Un dia que jugàvem a “fet i amagar” jo em vaig amagar darrere
d’una de les mitges portes d’una entrada esperant que no fos fàcil
trobar-me. Al cap d’una bona estona, però, es va obril el mig portal i va
entrar en Jaume.
— Ja et tinc!...Tocada!
Però en comptes de sortir corrents va entrar al cancell de la
casa i em va agafar per l’esquena amb força. Sense que jo hi pogués
fer res em va estrènyer i em va mossegar delicadament el clatell, on hi
havia la clenxa de les dues trenes. Hi va passejar la llengua i després
de fer-hi uns petons molt suaus i delicats se’n va anar corrents!
Aquella mossegada-llepada al clatell em va produir un
formigueig, una escalfor, una esgarrifança que anaven des de la punta
del dits dels peus fins a l’últim cabell de les meves trenes que si no
haguessin estat tan ben trenades i tan ben lligades s’haurien aixecat
enlaire com dues antenes!
Em vaig quedar allà plantada i encarcarada com un ninot de
fusta. No gosava sortir perquè notava que la meva cara bullia i
segurament estava molt enrogida perquè jo em sentia com una brasa
encesa.. Quan va passar la primera sufocació vaig decidir sortir però no
sabia ben bé què havia de fer.
Potser calia enfadar-me i escridassar el Jaume, però aquella
mateixa sensació de plaer que vaig sentir, em feia sentir culpable i em
va manar no dir res .Quan ens vam trobar ens vam mirar i es va crear
una entesa inexplicable. Per què jo no havia reaccionat com una
persona ofesa, ultratjada...? Per què m’havia agradat...tant? Per què el
meu cor encara bategava descontrolat dins meu amb ritme
d'orquestra?
Quan estàvem tota la colla em mirava amb complicitat, ell
sempre tractava d’estar al costat meu i dissimuladament m’estrenyia la
mà. Jo primer ho evitava discretament però al cap d’uns dies i amb la
mirada baixa li estrenyia també. Un dia va venir amb la Carme a casa i
va dir que venia a acomiadar-se perquè se’n tornava a Tarragona.
— Tornaràs aviat? — vaig preguntar-li.
— Sí , a l’estiu tornarà — va dir la seva cosina
— Mira, té — i em va donar un collaret fet de petxines petites de
platja. — Són petxines de la platja de Tarragona que he recollit jo d'una
a una per tu, perquè tinguis un record meu. La Carme ho escoltava
divertida i com a còmplice de la situació.
34

— Gràcies Jaume! — i sense pensar-ho gaire em vaig posar de
puntetes i li vaig fer un petó.
— Adéu!
35

Capítol 9
La casa de planta baixa de la plaça Pep Ventura , núm. 18 de
Badalona era una casa característica dels anys 20, senyorívola , amb
els trets que identificaven la petita burgesia.
Tenia una important entrada al punt mig de la façana. amb una
gran porta de dues grans portalades de fusta treballada que oferien un
respectuós cancell d’entrada. Dins el cancell un esglaó indicava l’ accés
a la casa. La porta d’accés tenia la part superior de vidre, amb un vitrall
treballat i decorat amb les inicials del propietari. Dues finestres a banda
i banda d’aquella important portalada d’entrada donaven la simetria
que exigien les façanes ben pensades i ben dissenyades.
La porta d’entrada donava a un ample passadís central. A
banda i banda hi havia les habitacions, amples i espaioses. Al mig
mateix del passadís, quatre columnes majestuoses s’enfilaven per
aguantar una claraboia que sobresortia per dalt de la teulada de la
casa.
La claraboia deixava passar a través d’uns vitralls laterals la
claror que il·luminava tot el passadís. Després de les columnes el
passadís accedia al menjador principal que tenia una finestra que
donava al carrer Galileo i que era l’estança més important de la casa.
Requeria importants mobles: una gran taula, bufet per posar-hi el
parament de la casa i el trinxant per posar-hi les viandes. Després, per
una porta molt gran s’accedia a un altre menjador. Li deiem el
menjador “ de cada dia” i on s’hi feia vida. Tenia una porta lateral que
era la cuina.
La cuina era molt gran, amb fogons de carbó i també tenia una
cuina econòmica de ferro molt gran i molt moderna amb diferents llocs
per posar les olles. A la part dreta , ple de prestatges,. en els qual es
guardaven totes les olles ,cassoles, paelles, pots i al fons de tot hi havia
l’entrada al rebost per a les viandes.
Després de la galeria o del menjador “de cada dia” se sortia al
pati, del qual, a la part dreta hi havia el safareig i una escala que anava
al terrat, a la part esquerra una porta que sortia al carrer Galileo i al
fons de tot una porteta que comunicava amb la fàbrica.
El terrat ocupava tot l’ample de la casa. Això vol dir que era
molt gran i espaiós, però no era pla com tots els terrats, feia dos
aiguavés, una declivitat que des del mig mateix d’aquella superfície,
tocant a la sortida de la claraboia hi havia la part més alta i anava
baixant fent dos pendents. Un pendent acabava quan arribava a la
barana de pedra que donava a la carretera, i l’altre cap a la part del
darrere, o sigui, que estar al terrat requeria sempre pujar o baixar. Jo ja
m’hi havia acostumat, fins i tot hi patinava . Era divertit baixar,
embalar-me pel pendent i quan arribava a la barana tombar amb força i
frenar; a vegades feia servir l’estesa de llençols i de roba per marcar
els itineraris. El terrat era per a mi el gran lloc d’esbarjo de la casa.
36

Quan no sabia què fer, quan no podia sortir al carrer a jugar,
anava al terrat.
Però si bé, com he dit, la casa en general feia patxoca , tenia els
defectes de les cases velles que el temps atrotinava i emmalaltia. Quan
plovia hi havia goteres als llocs més insòlits, degotalls d’aigua pertot
arreu: al menjador, sobre el llit del tiet, al costat de la claraboia...Tots
corrien a posar galledes i cubells per arreplegar l’aigua. Quan plovia
molt i seguit el soroll del degoteig dominava tota l’estança i oferia una
melodia a diferents tons . Era una cançó repetitiva i humida que
entristia l’ànima.
Segons deien, tota la culpa era d’ aquella superfície de la part
superior, de la coberta, que amb aquells aiguavés cobria el sostre
pròpiament dit de la casa i que formaven un sostremort , un gran
terrabastall . Dins d’aquell espai uns trossos d’ envans de maons
posats de cantell , un sí i un no, eren els encarregats d’aguantar la
coberta de la part superior. Això volia dir que tota aquella superfície,
aquell sostremort era una veritable laberint de petits passadissos i
carrerons entrecreuats que uns acabaven quan començaven els altres.
La part del mig d’aquelles golfes immenses era bastant alta, faria uns
1.50m d’altura, però a mesura que el pendent baixava l’espai s’anava
fent petit i només es podia arribar fins als laterals i als finals de
l’estança primer ajupint-se i després ja es necessitava ajeure’s del tot.
En aquells finals, on coincidien la coberta superior amb els
aiguavés i el sostre pròpiament dit de la casa, hi havia uns forats
rodons que donaven al carrer. Des de fora el carrer aquests forats eren
uns bonics adornaments de pedra que embellien la part superior de la
casa i il·luminaven bona part del sostremort.
Aquests forats que embellien la casa eren el lloc preferit pels
coloms que entraven a aquelles golfes i en sortien com si fos la seva
residència particular. Tots els ocells i aus de temporada hi entraven i hi
niuaven com a lloc segur . La vorera estava plena de cagades i a
vegades alguna queia damunt dels vianants, que protestaven i deien
que els coloms eren uns fills de Satanàs... ! Encara que últimament
això no passava gaire perquè hi havia pocs coloms.
Per entrar a dins d’aquell sostremort, d’aquelles golfes, i poder
arreglar les goteres, el tiet Quico havia fet un forat a la part més alta
del terrat, al costat de la claraboia, i es ficava dins d’aquell lloc
misteriós, empolsinat i laberíntic tot tractant de trobar les pèrdues
d’aigua que s’escolaven pel sostre i degotaven a baix a la casa. Quan
en sortia tapava el forat d’entrada; hi posava una gran planxa d’uralita
i l’assegurava amb quatre maons: un a cada angle.
Aquella uralita era fàcil de posar i treure, només calia desplaçarla
i el forat d’entrada quedava al descobert. Per això a vegades jo
l’enretirava , mirava a dins i tractava de de baixar-hi, però sempre
me’n desdeia perquè em feia basarda entrar en aquell lloc tan solitari i
immens.
37

Últimament, però, vaig notar que el tiet s’hi ficava en dies que
no plovia; que no calia tapar les goteres. S’hi estava una bona estona.
Què hi feia?
Un dia que la uralita estava enretirada i jo sabia que el tiet era a
dins, abocant-me pel forat vaig cridar:
— Tiet!....tiet...! Oi que ets aquí?
I la veu del tiet, bastant endins del lloc, va contestar:
— Sí, sóc aquí. No facis soroll. No cridis.
— Que puc baixar? Que puc veure què fas?
— Si vols baixar...vés en compte!
Així que posant un peu a cada costat dels forats dels envans
laterals de l’entrada, fent xarranca i molt a poc a poc vaig baixar. El lloc
era realment tètric. Molt empolsinat i no sabia cap a on tirar per aquell
aquell laberint de petits envans que s’entrecreuaven.
— On ets?
— Aquí, a la part del davant. Estic molt ajupit.
Vaig tirar cap endavant; cap on venia la veu. Com més avançava
més m’havia d’ajupir. Gairebé em calia ajeure’m del tot; pels forats
rodons que donaven al carrer entrava la claror suficient per veure el
tiet Quico estira a terra. Tenia una mena de xarxa a la mà. Quan jo
també estirada del tot a terra vaig arribar on estava, li vaig preguntar.
— Què fas?
—Espero els colomins que aviat entraran Calla. No facis soroll o
els espantaràs.- Deia en veu baixa- . Has d’estar molt quieta i molt
callada!
Jo vaig callar, però em preguntava per què no volia que els
coloms s’espantessin . De seguida ho vaig saber. Un colom va entrar
pel forat i quan anava a entrar el tiet li va tirar la xarxa al damunt.
— Ja et tinc colomí preciós! Ja et tinc!
— Per què els caces?
— Calla que ara n’entra un altre...!
I quan el segon colom anava a entrar també el va enxampar
— Per què els vols? — vaig preguntar tot sentint una tendra
llàstima pels animalons.
— Per què? Per rostir-los! Per cruspir-me’ls!
38

— Te’ls menjaràs ? De veritat que te’ls menjaràs?
— I tant! I si vols te’ls deixaré tastar. És com un pollastre petitet.
Apa, anem sortim d’aquí... que ens haurem d’arrossegar força.
Mentre deia això ja havia donat una bona cargolada als
caparrons dels animals. Ja no deien ni “piu”. Vam anar cap a la sortida i
quan l’espai ja era prou alt com per poder asseure’ns va dir:
— Va, ajuda’m a plomar-los.
Vaig anar estirant los plomes i vaig notar que no eres pas les
primeres víctimes que caçava ja que tot el terra estava ple de plomes
escampades.
— Pobres colomins — vaig dir.
— Pobres? Aquests ja no cagaran mai més, ja no embrutaran els
veïns — va dir rient — i quan me’ls cruspeixi el que cagaré seré jo, que
a vegades no ho faig perquè no tinc res per fer-ho!
Vam petar a riure tot dos. El tiet sempre em feia riure.
Un cop plomats els va travessar amb un ast i va dir:
—Va anem, ara ja estan a punt per rostir-los. Anem cap a
l’ensofrador que allà puc fer una bona brasa i una bona graellada.
I allà en el crematori de l'ensofrador va fer un bon foc i els va
coure. Vaig veure com després de rostir-los amb molta dedicació se'ls
menjava amb gran delit. De tant en tant hi feia un trago de vi negre
d'un porró que tenia al costat i deia:
— A la memòria d'aquest colom caganer!
39

Capítol 10
Així, un cop ja havia entrat una vegada en aquell gran
terrabastall misteriós, a aquelles golfes buides i empolsades va ser
tanta la meva tafaneria que vaig superar la por i la basarda que em
produïen els llocs solitaris i foscos. Per tant, quan tots estaven
enfeinats a la fàbrica, jo enretirava la uralita que tapava el forat
d’entrada i hi baixava. Anava molt a poc a poc, descobrint el laberint
d’envans . Realment era bastant engoixós. No hi havia res, pols, pols i
més pols. Quan anava cap a la banda del carrer els forats oberts a la
façana, allà on el tiet caçava els coloms, encara hi veia una mica de
claror . Aquella part a més de la pols estava plena de plomes; que de
vegades la mica de vent que hi entrava les movia i les enlairava com
fent rituals màgics. Era bastant fantasmagòric!
Aviat me’n vaig avorrir d’aquell itinerari i vaig provar d’anar cap
a l’altra banda, on no hi havia cap entrada de llum. Era fosc i encara
m’havia d’ajupir més per anar avançant. Tota jo quedava empolsada!
Però el fet de ser aquell lloc com una capsa tancada, accelerava la
meva curiositat i tafaneria. Quan els ulls s’acostumaren a la foscor
semblava que podia veure-hi fins el fons de tot. No hi havia res.
Però, un dia que escrutava tots els racons amb molta dedicació,
vaig notar un munt de maons apilotats en l’angle més allunyat i més
fosc. Semblaven maons sobrers de fer els envans. Estaven amuntegats.
Ajupint-me fins on em va permetre el sostre que s’anava tancant, vaig
arribar gairebé a tocar un maó d’aquell munt. Però encara no hi
arribava prou. Vaig haver d’ajeure’m i estirar molt el braç per agafar-ne
un. Quan el vaig tenir ben agafat, vaig fer una estrebada cap a mi i el
maó va cedir. Darrere d’ell en van caure un munt, i després de la
polseguera que es va produir vaig poder notar que hi havia quelcom
amagat entre aquell munt de maons.
Un cop esvaïda del tot la polseguera vaig veure un embalum embolicat
amb un tipus de tela de xarol color gris.
“Què era allò?” “Què hi havia allà dins?” Altra vegada sentia
aquella frisança que em produïen les capses tancades! Era aquell
neguit incontrolable que només s’apaivagava obrint-les.
Des d’aquell moment ja no vaig poder dormir bé a les nits. “Què
hi havia dins d’aquell embolcall ?” “Com podia arrossegar-lo fins que
l’altura de l’aiguavés em permetés desembolicar-lo?” “I si li comentava
a la mama?” “Què faria?...No! No! Segur que m’ho prohibiria. O no diria
res i ho faria desaparèixer tot! La coneixia prou bé! No, el millor era
que jo me les empesqués per destapar-lo i que ningú no en sabés res”.
Un dissabte al matí, que tots estaven molt atrafegats perquè era
el dia de pagar les setmanades vaig pujar al terrat amb un bastó del
iaio Josep i, després d’enretirar la uralita primer vaig tirar el bastó a
dins i tot seguit , com altres vegades baix baixar fent xarranca ,un peu
aquí, un peu allà; quan vaig arribar a terra vaig recollir el bastó i vaig
anar cap el lloc on hi havia l’embalum. Estava exactament tal com jo
l’havia deixat. Si pogués enganxar el mànec rodó del bastó en una de
40

les cordes que lligaven el paquet potser el podria arrossegar fins on era
jo. Aleshores ben ajaguda a terra , tot esperant acostumar-me a la
foscor del lloc i allargant-me tant com podia, vaig tractar d’enganxar el
cordill gruixut. Estava tan fortament nuat que no quedava espai per
encabir-hi el mànec del bastó. Després d’intentar-ho dues o tres
vegades, i quan ja pensava que no ho aconseguiria, vaig veure que al
final del nus que ho lligava tot hi havia com una vaga. Vaig tractar de
ficar-hi el bastó i després d’uns quants intents finalment ho vaig
aconseguir. “ Ja està, ja està!” “Només em cal fer força per arrossegarlo”.
Vaig fer força, molta força! La suor de la cara se’m barrejava amb
la polseguera que ho cobria tot, era com una pasta que fins i tot
m’aclucava els ulls. I amb una estrebada de deliri vaig aconseguir
moure-ho! “S’ha mogut! S’ha mogut!” “Només em cal estirar fort!”
Vaig estirar fort una altra vegada i la part superior del paquet va
desplaçar-se cap a mi. Era sols una part d’un embalum més gran.
“Sembla que hi ha molts paquets diferents” vaig pensar. Així que
estirant i arrossegant amb força vaig anar acostant-lo i vaig poder
agafar-lo amb la mà i emportar-me’l fins on podia asseure’m i deslligarlo
del tot.
“Ja està! Ja el tinc!” El cor em bategava i l’excitació em produïa
un esverament que ben bé no sabia com continuar aquell esverament
d’aventura, “L’haig de deslligar, L’haig de deslligar!”.
— Nuri...! Nuri...! Que anem a dinar. — Vaig sentir que la Pepeta
em cridava.
Com tornant a la realitat i despertant-me d’un món llunya, vaig
córrer cap a la sortida. Després de pujar i tapar el forat d’entrada amb
la uralita vaig baixar cap el pati, on hi havia el safareig , i allà em vaig
rentar la cara, les mans i em vaig treure el davantal d’estar per casa
molt empolsinat. Vaig espolsar-me les sabates i vaig seure a taula.
— D’on vens tan vermella i excitada?- va preguntar la mama.
— De jugar al carrer!
41

Capítol 11
Jo només esperava el moment, hauria de dir l’estona, que tots
estarien entretinguts per poder pujar al terrat, ( altra vegada i enretirar
la uralita per ficar-me pel forat de les golfes) i anar a desfer el nus que
lligava el paquet misteriós.
Vaig haver d’esperar altra vegada un dissabte, dia de pagar les
setmanades, per fer-ho perquè era quan tots estaven molt atrafegats
cobrant, pagant i comptant i ningú es fixava amb les meves anades i
vingudes. Entrí altra vegada al forat després d' enretirar la uralita i
arrossegant-me com sempre vaig arribar fins al paquet. A poc a poc,
gairebé em vaig arrencar les ungles, vaig poder deslligar el nus. El
paquet va quedar alliberat i amb desfici i tafaneria salvatge vaig desfer
l’embolcall d' aquella tela com de xarol. El que vaig veure eren llibres.
Hi havia com una dotzena de llibres amb cobertes de color taronja.
Tenien com una petita caravel·la i deia Editorial Proa. “ A Tot Vent”. En
vaig quedar una mica decebuda. No sé què esperava trobar-hi! Però els
vaig anar mirant i llegint...
L’ autor: Andreu Nin
Els moviments d’emancipació nacional
El proletariado español ante la revolución
Les anarchistes et le movement syndical
Els autors: Josep Carner i Puig-Oriol:
Els fruits saborosos
L’oreig entre les canyes.
Bella terra, bella gent.
En vaig fullejar algun, eren temes molt complicats per a mi. Molt
difícils. Així és que el vaig refer i lligar el paquet i vaig tractar de
col·locar-los altre cop al seu lloc. De la mateixa manera vaig obrir un
altre paquet. També eren llibres però aquests no eren d’una mateixa
col·lecció , eren de diferents mides i diversos editors. Vaig anar obrintlos
i llegint:
Nacionalitat catalana. Enric Prat de la Riba
Regionalisme i Federalisme. Lluís Duran i Ventosa.
Uns llibrets d’una col·lecció de poesies catalanes:
Los trobadors nous. Aribau. Bofarull. Balmes...
El Trobador Català. Aquest em va cridar molt l’atenció perquè
l’havia vist a casa del Sr. Mongay. Vaig fullejar-lo...Era tot de poesies i
versos:
“L’aranya filadora”. “La vaca cega”. “El cant espiritual”. “L’escut
de Catalunya”! Aquest últim era el que jo m’havia estudiat per Nadal !
Em va fer molta il·lusió i vaig pensar que aquell llibre me l’ emportaria
a baix per llegir-lo amb tranquil·litat .
També hi havia, i em va interessar molt: El cuerpo humano. Un
llibre ple d' imatges de tot el cos humà; de l’estructura òssia, el sistema
circulatori, els músculs, el cor, el sistema reproductiu. En aquest m’hi
42

vaig parar una bona estona perquè hi havia una làmina amb la imatge
d’una dona embarassada amb la criatura ben encabida dins la panxa i
de cap per avall i deia: “ A punto de alumbrar”. M’ho vaig mirar molta
estona però les veus dels treballadors que sortien em van fer adonar
que calia baixar de pressa si no volia cridar l’atenció. Vaig agafar els
dos llibres i vaig emportar-me’ls ben amagats a sota el davantal.
Després de sortir i tapar com sempre el forat amb la uralita correguí
escales avall del terrat i vaig anar cap al meu escriptori.
L’ escriptori el tenia a la meva habitació. Era un moble de
persiana que m’havien passat els Reis. Era només per a mi. Si volia
podia tancar la persiana amb una clau, pero no ho feia mai i sempre el
tenia obert i desendreçat.. Vaig pensar de guardar els llibres allà i
tancar-lo però segurament això cridaria l’atenció de la Pepeta i la
mama. El millor que podia fer era que tot es veiés igual i amagar els
llibres en algun lloc que semblés natural. Vaig rumiar on podia amagar
aquells dos llibres: A la part del davant, un cop aixecada la persiana, hi
havia uns calaixets molt petits i vaig notar que els caleixets eren curts,
no arribaven al fons del moble. Els vaig treure i vaig provar de ficar els
llibres al fons, però només n’hi cabia un. Em vaig decidir per guardar-hi
El Cuerpo Humano que hi cabia perfectament. Vaig tornar a col·locar
els calaixets.
— Nuri a dinar! –va treure el cap per la porta la Pepeta
Vaig amagar l’altre llibre com vaig poder pensant que quan
aniria altra vegada al terrat el tornaria. Al seu lloc. No tenia més remei
que desfer-me d’El Trobador Català.
Era evident que m’havia calgut triar. I tot allò que es referia a la
procreació era molt important per a mi. Saber com es feien els nens era
una qüestió primordial gairebé d’honor. Més que la poesia històrica i
patriòtica!
Si algú trobava aquells llibres se’m descobriria tot i el pitjor que
passaria és que s’acabaria també tot.. Ja no podria saber mai més què
hi havia en els altres paquets, i això seria insuportable.
Jo confiava que la meva mare no vindria mai a veure els meus
llibres; per ella aquell era el meu escriptori i el lloc on feia deures. A
ella li agradava molt llegir novel·les rosa i les tenia guardades a la
vitrina del despatx que hi havia a la primera porta a l’ entrada de la
casa o sigui que estava segura que mai vindria a tafanejar les meves
coses El tiet Quico no era afeccionat a la lectura. I el iaio Josep em
sembla que ni sabia llegir. La Pepeta tampoc en sabia gaire i només
llegia les notícies de revistes que parlaven de casaments i parelles
famoses o sigui que jo vaig pensar que era el millor lloc per amagar
aquelles lectures noves i secretes .
43

Capítol 12
Llavors que va començar en mi l’hàbit d’anar al meu escriptori a
llegir. Ningú deia res i tots pensaven que jo era molt estudiosa i
aplicada. Realment em vaig passar moltes hores tractant d’entendre
tot allò que deia aquell llibre sobre la procreació .
Vaig llegir-me’l fil per randa i vaig saber que la “titola” dels
homes, com deia aquell poca-solta de Galileo amunt, es deia penis,
“Era un òrgan masculí erèctil que serveix per a la còpula i la micció” ,
que la “patatona” era la vulva “la part més externa dels genitals
femenins que envolten l’obertura de la vagina”. I que aquella “llet
fastigosa” es deia esperma i que era un líquid viscós i blanquinós que
s’emet en el moment de l’ejaculació, i que porta milers i milers
d’espermatozous . Eren unes cel·lules masculines que tenien un cap i
una cua . Tenien uns 0,05 mm i que són molt àgils: corren 18cm per
hora. També vaig saber que els “collons” són els testicles, i que l’òvul
de la dona és la cel·lula humana més gran.
També deia que l’ejaculació és l’expulsió de l’esperma i que
només en una en surten uns 300 milions d' espermatozous cada
vegada. L’òvul de la dona està en els ovaris. Cada mes en madura un i
va a una trompa que es diu Fal·lopi per trobar-se amb l’espermatozou .
Si es troben s’implanten en l’úter i es comencen a dividir en cèl·lules
primer en dos, després en quatre... i així es forma la criatura. Si no es
troben ... l’òvul es destrueix i s’elimina del cos per la menstruació. Per
fecundar s’ha de fer l’acte sexual.
De fet vaig reconèixer que aquell gamarús ens havia dit el
mateix que deia aquell llibre però ho havia dit d’una manera tan animal
i barroera que semblava una altra cosa i també vaig veure i reconèixer
que l’acte sexual igualment es produïa de la mateixa manera que ell
havia explicat.
Però què l’impulsava? Per què a ningú li feia fàstic fer allò? Jo ho
trobava molt fastigós.
Aquella incògnita la vaig esbrinar uns fulls més endavant
d’aquell llibre En un capítol que deia El deseo sexual.
Allà explicava que aquest desig naixia d’una gran atracció física
entre la parella. Que aquesta atracció era inspirada per molts factors:
el tacte de la pell, la carícia , la mirada, el petó. Que tot això provocava
el desig, la libido: una manifestació sexual hormonal, psicològica i
nerviosa que conduïa amb plaer a l’acte sexual.
L’explicació era molt més llarga i bastant difícil. La vaig
entendre més quan deia que en èpoques anteriors, en el Romanticisme
principalment, a aquesta atracció se li deia enamorament. Amor.
Estimació. Passió... Això sí que era entenedor . Jo havia llegit algun tros
de les novel·les que llegia la meva mare i sempre parlaven
d’enamoraments, passions, amors...i sempre acabaven casant-se a
l’altar ...plens de felicitat!
44

Però allò de la libido era estrany...! De sobte em vaig adonar, i
amb molta vergonya, que aquella esgarrifança que em pujà de baix a
dalt de l’espinada quan en Jaume, el cosí de la Carmen, em va abraçar i
em va besar i acaronar suaument el clatell entre les dues trenes ,
aquella escalfor tan plaent que vaig sentir no era altra cosa que aquella
libido!
Realment totes aquelles explicacions , una mica estranyes
contestaven a aquella pregunta: Per què a ningú li feia fàstic fer allò?
Per què ho trobaven tan plaent?
Perquè era la libido!
Per què ningú m’havia parlat mai de la libido?
No m’agradava gens aquell nom.
Amb tot això la meva mare estava sorpresa de les hores que jo
em passava estudiant!
Si hagués sabut el tema dels meus estudis!
45

Capítol 13
La veritat era que aquell llibre sobre El cuerpo humano m’havia
aclarit molts dubtes. Així que ja el podia tornar a l’amagatall del terrat i
aprofitar per saber què hi havia en els altres dos paquets. Era evident
que aquella primera frisança tafanera, aquell primer desfici per obrir
aquells paquets s’havien apaivagat , mitigat bastant, perquè jo estava
segura que els altres paquets també serien llibres.
Va donar la casualitat que per aquests dies la Doña Teresita va
cridar a la meva mare i li va dir que havia arribat l’hora de decidir si
volia que jo continués estudiant. Ella li aconsellava que sí, que
continués i que fes el batxillerat. Si decidís això calia que jo em
preparés per fer l’ingrés que convocarien dins d’uns mesos. També li va
dir que les opcions de centres per estudiar-lo eren dos: les monges o
l’Institut Albéniz .
Lògicament la mama va optar, sense dubtar gens, per l’Institut
perquè encara que estava una mica lluny de casa, al començament de
la carretera de Canyet, va pensar que seria el millor per a mi. I així es
va decidir.
Al col·legi de Doña. Teresita van muntar unes classes especials
de preparació per a l’ingrés a les, només tres, nenes que volíem fer el
batxillerat. Les classes eren de Matemàtiques, Ciències Naturals, Llatí ,
Història, Llengua castellana...i un munt de coses més. I al cap d’uns
mesos ens van apuntar a l’examen.
La mare la va comentar aquesta decisió a la Sra. Marcel·lina i
després de pensar-ho els pares del Toni també van decidir que era
l’hora que el Toni comencés el batxillerat i també es va apuntar a
l’examen. Això va ser una gran notícia. Aniríem junts a l’Institut! I
també va ser un gran estímul perquè ens ho agaféssim molt
seriosament! I ens van aprovar!
Pel setembre vam començar el primer curs de batxillerat a
l’Institut Albéniz de Badalona. Encara que de la plaça Pep Ventura fins a
l’Institut jo havia de caminar bastant hi anava tan contenta que no
notava la distància. Agafava carretera amunt fins a la Riera i allà pel
carrer del Rector fins a l’altra Riera i i tirant per la carretera de Caynet
trobava una gran masia o casa pairal amb un gran pati d’entrada. Era
l’Institut, el pati per on entràvem era gran i espaiós. Hi havia un gran
safareig al mig i al costat del safareig un nesprer frondós i ple sempre
de micacus. La porta d’entrada estava al lateral del gran pati. Era una
porta generosa. senyora, amb gran forrellat com requeria tota casa
pairal.
A la planta baixa hi havia una grandíssima sala amb portes a
banda i banda que eren els despatxos de l’administració, la sala de
professors i la direcció. Al fons una gran i escalinata que duia al pis de
dalt que també era un gran espai rodejat de portes d’entrada a les
diferents classes.
46

Vaig conèixer una colla de nois i noies que començàvem amb
molta inquietud i incertesa el primer dia de classe del batxillerat i
aquells primers dies de classe van ser de grans novetats. Sobretot vaig
conèixer gent nova. En aquells moments l’Institut encara era per a nois
i noies, i tots disposats a fer un llarg trajecte junts.
Però sempre ha de sortir la rata que es menja el blat després de
fer un forat a la saca que el porta. Era una alumna que s’asseia al final
de la classe que va venir a dir-me (molt secretament; i em aire de
confidència) que no li donés gaire confiança a la Neus perquè no creia
en Déu i que no em fes amb ella. Que a casa seva feien sessions
d’espiritisme amb el dimoni.
— I tu com ho saps? — vaig preguntar sorpresa.
—Tot Badalona en va ple! — contestava com una gran a
sabedora de tot.
— No diguis coses inventades! Ets una envejosa... Ets tu la qui
fas pactes amb el dimoni!
—Això és que tu també ets heretge! Ets roja...! Ets roja...! Ho sé!
I tot Badalona també!. El teu pare és un roig!
Jo vaig enrecordar-me d’aquell comentari que havia fet la meva
mare sobre les heretges, allò que les cremaven totes a la foguera. No
sé si va ser la ràbia que jo tenia a sobre o que ja m’anava fent gran i
les idees les tenia prou més clares que irritada i molt enfadada li vaig
dir cridant perquè ho sentís tothom:
— Doncs mira, fes una bona foguera, al costat del safareig, i
crema’ns! Apa...! Crema’ns! Ets una pastanaga envejosa!
Es va quedar molt parada. Aquella noia segurament que no
esperava que jo li contestés tot allò. No va dir mai més res. No vam ser
mai, mai, amigues. En canvi va néixer una profunda amistat amb les
altres: La M. Neus, la Maria Niubó...la M. Dolors, en Toni, el Pere...i tota
una colla més.
Amb el Toni ens veiem diàriament; fins i tot els amics es
pensaven que érem família perquè sempre compartíem els problemes i
els dubtes i el Sr. Mongay, que sempre posava condicions, aquesta
vegada també, ens va manar anar a ensenyar-li les notes cada cop que
ens les donaven. Segons les notes que portàvem ens premiava o ens
posava obligacions afegides.
Ens controlava; li havíem d'ensenyar els deures fets; ens feia
explicar el capítol corresponent d' història. Era més preocupant
l'exigència del Sr. Mongay que la dels professors de l'Institut.
I de cop, va venir una ordre, no sé d’on, que no podíem estar
junts els nois i les noies ni a la classe, ni al pati, és a dir a l’escola. No
47

era prou moral, deien. És més, deien que fins i tot era immoral. Ningú
podia oposar-s’hi. No hi havia alternativa : una ordre era una ordre!
Així que com que les noies érem la minoria vam haver de
marxar d’aquella casa pairal que ja sentíem com nostra i que tenia en
el gran pati un safareig, i un gran nesprer amb micacus.
Ja he dit que ningú podia fer res per evitar-ho. Ningú podia
oposar-s’hi, així que ningú en va protestar ni preguntar res. Les coses
eren així. Les noies més grans, les dels últims cursos que ja tenien 15 i
16,anys van decidir continuar els estudis a l’Institut Verdaguer del Parc
de la Ciutadella. De Barcelona. Havien d’agafar cada mat el tramvia i
fer el llarg viatge. Calia que es quedessin a dinar ja que el temps no els
permetia anar a casa.
Semblava que aquesta era l’única solució però les mares de les
nenes més jovenetes no volien que fessin aquell llarg viatge. Ho
trobaven perillós. Finalment després de parlar-ho molt, van decidir que
llogarien un lloc entre totes i els professor es van comprometre a anarhi
a fer les classes. El lloc va ser la torre del Dr. Serrano. També
Dr. Agustí Era una torre-castell d’estil medieval amb un jardí que
l’envoltava. Estava a la plaça de Pep Ventura cantonada carrer de les
Flors. A davant de casa!
Encara que vaig lamentar separar-me del Toni i tots els nois
amics ...jo tenia l’institut davant mateix de casa. I ja no em calia
caminar pel carrer del Rector i Riera a munt! Els que ho van pagar més
car foren els professors que amb una gran voluntat anaven repartien
els seus horaris i es feien un tip de caminar amunt i avall. Les noies
grans, dels cursos avançats, se’n van anar a Barcelona, i moltes
d’altres van deixar d’estudiar, així que en vàrem quedar molt poques.
Hi havia cursos que només hi havia dues o tres alumnes.
Això que en un principi podria resultar negatiu a la llarga va
resultar un privilegi. En ser tan poques es va establir una veritable
comunicació entre professors i alumnes.. Va néixer una confiança
impensable en classes d’un institut normal.
A més vam tenir la sort de tenir extraordinaris professors que
ens van deixar una empremta humanista impensable en els temps que
es vivien.
Recordo el Sr. Canals , el Sr. Arpí, la Senyoreta Vilaltella, la M.
Aurèlia Campmany...
Moltes vegades el Sr. Canals en començar la classe deia:
— Noies, com que som tots de casa us explicaré el tema d’avui
en català.. .Però alguna de vosaltres ha de posar-se a la finestra i estar
atenta a l’entrada per si ve, de sobte, algun foraster!
Alguna vegada que havia vingut algú que no era de la “colla”, la
noia guaita avisava i ell continuava la classe en castellà.
48

També la M. Aurèlia Campmany ens explicava la literatura que
manava el llibre però hi afegia aclariments que no els hauríem sabut
mai.. Per exemple: Quan tocava parlar de Raimundo Lulio ella sempre
deia que era Ramon Llull i que sempre penséssim que el nom correcte
era Ramon Llull, però que si anàvem a examen al Verdaguer sempre
ens hi referíssim com Raimundo Lulio. Ens ensenyava els principals
autors teatrals fent-nos representar els seus personatges. Analitzantlos
un per un. Fent grans crítiques, establint controvèrsies d’opinions i
punts de vista. Quan vam estudiar Shakespeare va organitzar la
representació de La doma de la bravía. (La fierecilla domada) . Això va
significar memoritzar els diàlegs i assajar les escenes. Introduir-se en
els personatges i en els conceptes cabdals que hi abocava l’autor i
esbrinar el perquè de les reaccions humanes. Interpretàvem,
analitzàvem l’obra i en fèiem la critica als valors de l’època on estava
situada en el temps. Era com entrar en la història. Viure-la.
Els nois de l’Institut també hi participaven, i calia que baixessin
a assajar a la Femenina, com dèiem a la torre del Dr. Agustí! Això era
una gran excusa per tornar a estar junts!
Jo crec que va ser un privilegi fruir d’aquell tipus
d’ensenyament!
També anàvem a Barcelona a exposicions, al Liceu (al galliner,
lògicament) i als llocs més emblemàtics de la ciutat . Un dia que
estàvem parlant de la presència de la dona en la burgesia catalana la
M. Aurèlia Campany va dir:
— Eren dones que s’avergonyien moltíssim si el seu marit
portava la camisa mal planxada o un botó mig descosit, era per a elles
com una taca en la seva reputació, en canvi no s’avergonyien gens
d’escriure amb faltes d’ortografia. Vosaltres us heu d’avergonyir de fer
faltes ortogràfiques. La camisa del marit poc planxada no és tan
important.
I una de nosaltres va dir: — Que se la planxi ell! — i totes vam
riure molt!
Aquest conceptes en aquella època i lloc eren tot un repte. Una
nova filosofia i també demostrava un gran coratge i ho explico per
evidenciar la bona sort que vam tenir i el privilegi que representava
tenir, en el moment de la nostra formació, aquelles persones tan
properes i tan responsables.
49

Capítol 14
El fet d'haver hagut d'anar a l’Institut va representar un gran
canvi a la meva vida. El meu espai de viure es va eixamplar molt. Fou
com si m’haguessin sortit ales i hagués après a volar de cop. Ja no
tenia tantes ganes de sortir a jugar amb la colla al carrer de Galileo
perquè sentia que sortir a jugar al carrer era com esquifir-me.
Com que ja havia anat i vingut sola durant més d’un any a
l’Institut, ja havia adquirit seguretat i podia anar i venir de llocs més
allunyats. Jo ja anava a complir tretze anys i lògicament assumia més
responsabilitats i sentia una sensació d'amplitud en les decisions de
cap a on i amb qui podia anar.
I a mi el que més m'agradava era anar amb la M. Neus; era com
anar amb un reclam popular perquè de seguida venien una colla de
nois (els més ferms de Badalona) i de noies i de vegades anàvem
passejant amunt i avall del carrer del Mar, xerrant, rient, fent broma. La
M. Neus tenia una simpatia i un caràcter extravertit i radiant que
encomanava ganes de viure. A mi m’anava molt bé perquè jo era
tímida en general, introvertida i poc segura de mi mateixa. Quan
estava amb ells mai sabia què dir.
A vegades, quan portàvem uns quants amics al costat que deien
coses divertides i tots rèiem, jo tractava de dir alguna cosa per no
desentonar i no semblar una Mare de Déu de l’Empenta i una fava.
Pensava molt buscant què dir i pensant explicar alguna cosa divertida,
algun acudit, algun succés, alguna anècdota que pogués fer gràcia.
Però mai trobava el moment d’introduir-me en la conversa i que
m’escoltessin. De manera que a vegades quan hi havia un moment de
silenci general anava a dir allò que havia pensat dir i començava a dirho
però sempre hi havia algun d’ells que deia amb decisió:
— No sabeu què...? — i a continuació introduïa un relat o un
comentari i jo em quedava amb el meu propòsit postergat. I el propòsit
s’esquifia. La veu se m’aprimava i per dissimular reia com tots! Em
sentia una bleda. No sabia ser simpàtica. Però m’agradava tant estar
amb ells que ho acceptava tot; fins i tot ser tanoca!
En general cal dir que també tenia una bona colla de bons
amics, nois i noies,de l’Institut. Jo era bona amiga de tots, tret de la
fava que el primer dia em va fer posar nerviosa amb insinuacions
acusatòries. Al gran soterrani de la casa hi havia un ping-pong on
fèiem renyides partides...Amb la Maria, una de les més fidels amigues,
ens divertíem de moltes maneres. . Fins vam inventar-nos signes
gràfics, com uns jeroglífics egipcis, que representaven l’alfabet amb els
quals ens enviàvem missatges secrets que ningú entenia i despertaven
molta intriga i curiositat a totes les altres. Ens feia molta gràcia gaudir
d’aquella complicitat ! La Maria era molt bona estudiant, més d’una
vegada m’havia salvat d’algun buit mental a l’hora de dir la lliçó. I
m’ajudava molt amb els estudis.
50

Amb el Toni i uns quants més anàvem a patinar a la pista Iris. La
pista Iris era al final de la Rambla tocant a Mongat. Des de casa fins allà
era com fer una gran excursió i més si pensem que jo anava carregada
amb els patins marca Matador que eren de ferro i pesaven molt. Patinar
per aquella pista plana de Iris era una delícia per a mi ja que jo estava
feta a la superfície de l’aiguavés del terrat de casa, que només podia
anar amunt o avall. I frenar ràpidament si no volia estavellar-me.
Érem una colla de patinadors que ens agafàvem els uns darrere
els altres per la cintura, i donàvem voltes i més voltes a la pista
formant unes grans cues que anaven i venien. Jo ho trobava molt
divertit!...però sembla que els nois se’n van començar a avorrir. Un dia
alguns d’ells van portar uns pals amb la punta corba i van començar a
córrer desplaçant amb el pal un tros de fusta rodona i plana fins a
col·locar-la dins d’una porteria baixeta que s’havien fabricat a banda i
banda de la pista. Eren dos grups de competidors i es tractava de veure
que ficava més vegades la fusteta dins de la porteria.
Corrien com dimonis. No estaven per res més! A les noies que
patinàvem tranquil·lament ens donaven unes empentes que ens feien
enfadar i discutíem contínuament. Finalment les noies vam haver
d’apartar-nos de la pista si no volíem ser atropellades.
Jugaven amb tanta dèria que es transformaven en salvatges i
no respectaven res.
Després vaig saber que d’aquell joc en deien hoquey.
La veritat és que al Toni, el meu amic de sempre, aquell joc li
agradava tant que s’hi va afeccionar del tot i no volia jugar, ni parlar, ni
saber de res més. N'era un fanàtic i jo sentia com si aquell hoquey del
dimoni m'hagués robat l'amic de sempre!
Molts altres nois de l’Institut també van a afeccionar-se a altres
jocs que ells anomenaven esports i la veritat és que es van apartar
molt de totes nosaltres. Com que ja no estudiàvem al mateix lloc i ells
en el temps lliure els agradava fer aquelles activitats noves, la veritat
és que no ens vèiem gaire. Vam decidir, les noies, anar als
entrenaments, ells ho deien així, i veure’ls quan jugaven. I més d’una
vegada havíem anat a una petita pista on ells corrien rere una pilota i
la feien botar amunt i avall i que després tractaven d’introduir a una
cistella que hi havia penjada a banda i banda del camp. Tractaven de
prendre-se-la uns als altres.
També vaig saber que aquell joc se’n deia: basquet.
Tots van agafar veritable dèria per practicar aquells jocs, aquells
esports! I les noies vam quedar bastant abandonades. Quina febre va
agafar de sobte a tot els joves de Badalona?
Puc dir que les noies vam passar a interessar-los ben poc. Era
una competència injusta.
51

Capítol 15
Els deures de l’Institut em resultaven difícils, els estudis en
general comparats amb els de ca la Doña Teresita eren complicats. Em
costava molt entendre els problemes de matemàtiques i com sempre,
en tot allò que jo no hi arribava, que no era capaç d’assimilar li
demanava, al Sr Roberto, que m’ajudés. Aquell home ho sabia tot. Tot!
M’ho explicava, m’ho feia entendre i crec que gràcies a ell jo me’n
sortia i aprovava.
Però va passar una desgràcia. Es va morir la seva dona, la
senyora Mimí que feia temps que estava bastant malalta “d’un mal
lleig”. Jo no sabia què era exactament allò però sembla que la seva
mort estava anunciada; no va sorprendre ningú.
El Sr Roberto, naturalment, en va quedar molt afectat i em va
demanar si jo volia fer-me càrrec d’un dels seus gatets: la Mixeta. Una
gateta blanca amb taques marró que era la que ella més estimava.
Com li podia dir que no! I va portar la Mixeta. Des d’aleshores la gateta
no es va separar mai de mi. Formava part del meu jo. Va agafar el
costum de posar-se sobre el meu escriptori i mirar com jo estudiava.
Des d’aquell moment va ser l’única còmplice de les meves lectures
secretes.
El Sr. Roberto es va quedar molt sol i l’única família que
realment li restava vam ser nosaltres. Assistia a les nostres festes de
Nadal, encara que jo no sé si tot allò del Nen Jesús i els Pastorets li
agradava gaire perquè no deia mai quina mena de religió tenia; ell
sempre considerava que la religió de cada lloc s’havia barrejat tant
amb les cultures populars que mai no sabies on començava una i
acabava l’altra. Jo no el veia mai anar a missa ni resar, ni parlar de Déu
ni de verges. Ell només llegia. Per això jo pensava que ho sabia tot.
Però també sabia que era millor no preguntar-li mai res. El que sí que
continuava agradant-li molt era anar a mar a nedar i sempre que feia
bon temps continuàvem anant a la platja. Allà s'esbargia la seva
tristesa i poc a poc semblava que s'anava recuperant de la seva
solitud..
Per altra part va dedicar tota la seva energia a l'empresa i va ser
segurament per això que la indústria de la tripa va anar bé. Diria fins i
tot que molt bé.
S’havia ampliat la plantilla de treballadors. A la triperia de la
planta baixa ja hi havia deu persones treballant. També havien comprat
una camioneta per anar a l’escorxador a buscar les tripes. La van pintar
de color vermell i com totes les identificacions de l’empresa portava
ben retolat: Indústria de la tripa .ROBERT FRANKLIN KOSSEL BUB. De
veritat que feia goig .
De vegades jo anava també a acompanyar el tiet a buscar la
tripa. M’agradava anar amb la camioneta nova i veure l’escorxador.
Tiràvem carretera avall cap a Barcelona i de seguida tombàvem a la
52

dreta, cap a muntanya, per una altra carretera amb arbres de morera a
banda i banda i entràvem a l’escorxador per una gran portalada.
Era un edifici modernista amb una torre ben rodona alta com un
campanar i amb quatre rellotges, un a cada banda que a dalt del tot
s'eixamplava i oferia com una altra torre circular, mes ample, amb
bonics relleus. Un cop dins de l'escorxador baixàvem de la camioneta i
anàvem on sacrificaven els animals. M’afectava una mica veure els
bens penjats i morts. El que més m’impressionava era veure com, un
cop morts, amb un inflador a pressió , com els que fan servir per inflar
les rodes dels cotxes, els inflaven. Quedaven grans i voluminosos com
globus llanuts i encarcarats...i aleshores els estiraven la pell amb la
llana per baix, com si traguessin un mitjó. Quedaven escorxats i
despullats i les pells amb la llana se les emportava algun industrial,
fabricant de teixits suposo, que amb una camioneta com la nostra les
carregava i se les emportava.
Després donaven una bona empenta els xais o ovelles
escorxades i nues, que estaven penjades d’uns ganxos que sortien d’un
carril del sostre, i amb aquell fort impuls els enviaven amb prou
velocitat, per aquella via enlairada, que feia un llarg trajecte tortuós,
cap a una altra dependència.
A vegades el tiet, que sempre em volia divertir, em feia penjar
amb les mans d’un d’aquells ganxos i em donava la mateixa empenta
que als xais i jo també recorria penjada tot aquell itinerari ! Era molt
divertit! Però més d’una vegada l’empenta era massa forta i anava a
topar amb l’última ovella, escorxada i sagnosa i xocava amb la bestiola
morta. M’embrutava amb la seva sang, i gairebé sempre la meva cara
topava amb la seva cara com si li fes un petó de comiat.
Com que la bestiola morta encara tenia els ulls oberts, em
semblava que en fer-li aquell petó de comiat l’animal ,amb els ulls,
m’ho agraïa.! Tot plegat era una mica cruel i fastigós, però jo tractava
de superar tot aquell fàstic perquè m'hi divertia molt.
Mentrestant el tiet havia carregat la tripa a la camioneta i
tornàvem cap a casa.
— Té, neteja’t la cara — em deia donant-me un tros de drap —
La teva mare ens renyarà si sap que has tornat a penjar-te!
I jo em refregava el drap per la cara i pels braços per treure’m
la sang.
Tenien tantes comandes per servir de cordes i fil de cirurgia que
no en tenien prou amb la tripa que provenia de l’escorxador de
Badalona. Calia que un cop al mes sortissin a “fer el volt”. Això volia dir
anar amb la camioneta per tots els pobles i poblets de l’entorn
comprant tripa als escorxadors petits. El dia de “fer el volt” es
preparava tot. Sortien el tiet Quico i l’Agustí a les cinc del matí de casa
i no tornaven fins a la nit. Venien amb les bótes i barrils plens de
budells. Asseguraven la feina per dos o tres dies.
53

El tiet sempre portava alguna gallina, ous, oli, botifarres,
llonganisses, que li venien els pagesos i carnissers d’aquelles contrades
i alguna garrafa de vi per al iaio. Encara que ja no hi havia l’escassetat
de temps anteriors el dia de “fer el volt” era com una petita festa.
Aquell dia la nostra taula s'omplia d'aquelles viandes de pagès. Al tiet
ni tan sols li calia caçar els colomins que entraven pels forats de la
façana del terrat. La cara se li posava vermella de satisfacció després
d'aquells àpats especials els seus cants mentre afinava les cordes eren
entonats i vigorosos. Se'l sentia des del carrer!
— Per ser feliç no hi ha res millor que tenir la panxa plena. —
Deia la Pepeta.
54

Capítol 16
Com que els nois ja no tenies gaire interès a sortir amb
nosaltres, les passejades pel carrer del Mar eren molt de tant en tant, i
les anades a patinar a la pista Iris també ja s’havien fet difícils, perquè
ja he dit que els nois ocupaven tota la pista i no ens deixaven lloc i com
que semblava que la nostra presència els empipava, vaig tornar a
pensar amb altres coses, sobretot en els llibres que encara hi havia
dins d’aquells dos paquets que quedaven per obrir allà dalt les golfes.
Jo encara tenia el llibre d' El cuerpo Humano guardat a l’espai de
darrere dels calaixets de l’escriptori i vaig decidir tornar-lo al seu lloc
d'origen i obrir el tercer paquet misteriós que encara estava ben
embolicat sota els maons.
D’aquella troballa de llibres no n’havia parlat mai amb ningú i de
vegades, quan plovia i començaven els degotalls a la casa pensava que
quan anirien a tapar les goteres potser descobririen que algú havia
remenat la pila de maons que havien quedat bastant escampats. Però
sembla que al racó on estaven amagats no s’hi produïen filtracions
d’aigua i ningú arribava fins allà. Ningú no havia notat res. Això em
donava seguretat per continuar les meves indagacions i investigacions
secretes.
Per tant, quan vaig poder pujar per tornar el llibre d’El Cuerpo
Humano, ho vaig trobar tot exactament tal com jo ho havia deixat. Vaig
tornar a posar el llibre al seu lloc i com que sabia com havia de fer-ho,
ja anava ben preparada amb el bastó i col·locant-me exactament com
l’altra vegada vaig encalçar la vaga del nus del tercer paquet i vaig
estirar-lo cap a mi. Es veu que ja hi tenia certa pràctica perquè no em
va costar gens ni mica acostar-lo on era. També vaig notar que no
pesava tant i també vaig descobrir amb sorpresa que aquell no
contenia llibres! Vaig palpar-lo. “Què era allò?” “Què hi havia allà
dins?” Així és que em va tornar a agafar el deliri excitant que provoca
la tafaneria violenta i amb desfici i amb un elevat descontrol emocional
vaig desfer el nus.
Era una capsa! I ben bonica. Era com de llauna, com d’alumini
platejat amb uns gravats de flors i sanefes de llaços, garlandes i
fistons. Al mig i de forma destacada sobresortien com d’una xapa
repujada amb relleus uns gravats. Eren un compàs i un escaire. Obrí
aquella capsa misteriosa, i a dins hi havia una espècie de roba molt ben
plegada; la vaig desplegar i vaig veure que era com un davantal amb
unes borles i serrells i tota ella brodada amb gran perfecció amb fils
daurats, platejats i de molts colors. Feia molt de goig! També a sota de
la roba plegada, hi havia com un collar ample de tela també molt ben
brodada. .Semblaven unes gran solapes d’un vestit de cerimònia. De
ritual.
Era un davantal i collar ben estranys! Al fons de la capsa, sota
del tot de la roba, hi havia dos llibres, eren petits, bastant vells i
atrotinats. La religión al alcançe de todos era el títol del primer llibre i
La Francmaçoneria. Les Grans Lògies d’Occident, era el títol del segon.
55

I no hi havia res més.
Estava a punt d’estirar l’últim paquet però vaig pensar que ja
feia massa estona que estava allà dalt i no era prudent. Vaig pensar
que era millor agafar els dos llibres i endur-me’ls cap a baix, sota el
davantal i amagar-los a l’escriptori per llegir-los amb tranquil·litat i així
saber què era tot allò tan estrany. Segurament que aquells llibre m'ho
explicarien. Els llibres ho explicaven tot i el millor que tenen és que no
els ho has de preguntar. Ells t'ho diuen només en llegir-los.
Estava molt intrigada per saber què era tot allò d’aquell davantal tan
brodat i amb borles a banda i banda !
Ja hi tornaria un altre dia! I vaig córrer cap a baix, portant
només els dos llibres, abans que em trobessin a faltar.
56

Capítol 17
Estava segura que tota aquella troballa d’una capsa tan ben
forjada amb aquells dibuixos i relleus platejats i el seu contingut : el
davantal, les solapes tot tan ben brodat i tan ben endreçat devien
significar alguna cosa molt important per estar tan amagats.
El llibre que hi havia en el fons de la capsa: La Francmaçoneria.
Les lògies d’Occident fou el que, com jo ja sabia, en llegir-lo em va anar
donant una explicació de tot allò. Sembla que es referia a la maçoneria.
Què era, però, la maçoneria? Jo havia sentit que el meu pare era acusat
de separatista, rojo i masón i no havia sabut mai què volia dir ser
masón.
Quan vaig tenir l’oportunitat d’amagar els dos llibres, no eren
gaire grans, pensí que aquells dos llibres serien els que m’explicarien
tot allò ja que estaven amagats junt amb el davantal i les solapes
brodades. Quan els entaforava en l’amagatall de darrere els calaixets
de l’escriptori tenia la Mixeta sobre el moble mirant , com sempre, tot
el que jo feia.
— Mixeta, tu no diguis a ningú que tinc aquests llibres aquí. Si
veus que algú els remena i els tafaneja dóna-li una bona esgarrapada!
— El gat em va mirar com si realment agafés aquell compromís.
L’ànsia de lectura que en un principi m’havien produït els llibres
d’aquells paquets, i que últimament havia amainat bastant va tornar a
revifar-se. Altra vegada,, sempre que podia, i cal dir que era molt
discreta en fer-ho, anava a “fer deures” i a “estudiar” a la meva
habitació .
El llibre més important semblava que era el dels Francmaçons ja
que n’explicava moltes coses. Algunes no les entenia gaire bé...Quan
parlava de la Francmaçoneria deia que era una confraternitat universal
dels homes i que tenia per finalitat el progrés de la Humanitat
mitjançant l’autoperfeccionament de cada persona. Jo vaig pensar que
l’autoperfeccionament volia dir “fer-se perfecte un mateix”.
Deia que era una institució universal, escampada per tot el món,
essencialment ètica, tradicional i simbòlica. “Això ja no ho entenia
gaire”. Que practicava la fraternitat entre les persones d’esperit lliure
de totes les races, totes les nacionalitats, totes les creences.
Deia que no hi havia veritats absolutes. S’havia de desenvolupar
l’esperit crític i respectar els germans, d’altres llocs i creences. Tal com
eren. Que ens hem de comprendre, entendre i estimar.
També deia que sosté els postulats de la llibertat, igualtat i
fraternitat. “Igual que diu la Marsellesa”! – vaig pensar. La Marsellesa,
l’himne francès era d’ells ? dels “maçònics”?
És per això que el Sr. Mongay, la Sra. Marcel·lina i la mama
ploraven tant aquella nit de Cap d’Any quan la sentiren cantar?
57

I hi afegia que la Francmaçoneria propugnava la justícia social,
combatia els privilegis i la intolerància. No tenia fórmules concretes per
guarir aquests mals de la Humanitat. Això pertocava a cada maçó dins
la societat que li tocava viure. Deia que ens havíem d’estimar i ajudar!
Era tot molt bonic! Tot el que deia d’estimar-se uns als altres era
molt similar al que deia Déu nostre Senyor en el Catecisme i la Doctrina
que jo havia estudiat per fer la Comunió. “Amaràs a tu prójimo”...”No
mentiràs” “No levantarás falsos testimonios...”
Tot allò eren manaments iguals com els que jo havia estudiat en
la Doctrina. El Déu nostre sempre deia que ens estiméssim i que
perdonéssim que ajudéssim al desvalgut. O sigui que no hi havia cap
diferència amb el que manava aquell llibre. Vaig saber que a aquell
nostre Senyor maçó li deien: El gran Arquitecte de l’Univers i que
aquest Gran Arquitecte tracta d’edificar un gran edifici de germanor on
hi capiguem tots. Que com a institució docent, té per objecte el
perfeccionament de la persona i de tota la Humanitat. Fomenta entre
els seus membres la recerca constant de la veritat .
Aquest treball simbòlic el feien en tres etapes o graus: quan
eren aprenents; quan eren companys i quan eren mestres. La
Francmaçoneria no imposa als seus membres cap creença metafísica.
S’esforça a desenvolupar l’esperit crític i el lliure albir. Quin d’aquells
graus tindria el meu pare?
Aquella manera de pensar de la maçoneria havia començat a
sorgir entre les colles d’obrers i constructors de les catedrals en
èpoques molt anteriors. Les eines que feien servir en la construcció
eren els seu símbols: l’escaire i el compàs. Per això en la tapa de la
capsa hi eren ressaltats amb gran preferència.
Aleshores, em vaig preguntar donant voltes a ambdues
doctrines, per què el Déu nostre Senyor de sempre, el nostre, el que hi
havia a l’església de Sant Josep, on havia fet la Comunió i on anàvem
sempre a missa, era a l’altar, li posaven flors, li resaven... i per
Setmana Santa el passejaven per tota la ciutat dalt de carrosses
il·luminades, i li feien grans pregàries cantades i li posaven vestits de
vellut i diademes daurades. i a l’altre Déu nostre Senyor, aquell Gran
Arquitecte, el maçó, que predicava el mateix, havia d’estar amagat en
un terrabastall ple de pols, amb excrements i femtes de colom, colgat
dins d’una pila de maons, fosc i oblidat? Què havia fet de dolent?
Era com un Déu nostre Senyor castigat!
Vaig saber que la maçoneria havia creat la Creu Roja /La Mitja
Lluna Roja que tenia encara ara la seu a Ginebra. I també vaig saber
que eren maçons:
Escriptors i poetes com:Leandro Fernández de Moratin, Ramón
Gómez de la Serna, Vicente Blasco Ibáñez, José Espronceda, Gabriel i
Galan, Antonio Machado, José Ortega i Gasset.
58

Científics: Marià Cubí, Narcís Monturiol, Santiago Ramón i Cajal,
Alexandre Flèming, Ramón Franco Bahamonde (pilot)
Pintors, músics: Joaquim Sorolla, Mozart, Lluís Amstrong
Polítics i pedagogs: Santiago Casares Quiroga, Francesc Ferrer i
Guàrdia, Francesc Layret, Francesc Macià, Lluís Companys, Manuel
Azaña, Churchill
Vaig pensar que no era gens estrany que el meu pare també en
fos. ja que ell admirava molt Francesc Macià i Lluís Companys.
I què eren aquell davantal i aquelles solapes tan majestuosos?
Al davantal li deien mandil. Era usat en les cerimònies, les trobades, els
rituals. Les solapes suposo que també eren per establir els graus que
tenien i fer les seves “misses” o actes.
Sabut tot això vaig guardar el llibret de la maçoneria i vaig mirar
l’altre.: La religión al alcance de todos.
Era una explicació de diferents creences i religions però la que
més explicava era la nostra: Catòlica Apostòlica i Romana. De tot aquell
text tan complicat vaig arribar a entendre que els homes a la terra eren
poc diferents dels altres animals. Lluitaven, es mataven entre ells per
aconseguir menjar, eren salvatges del tot! A mesura que va anar
evolucionant el ser humà va creure en un més enllà que ho regulava
tot i va començar a adorar al sol, a déus poderosos...
Però nasqué Jesús de Natzaret , a Betlem, i , segons aquell
llibre, era fill de Maria i Josep; que era fuster; també deia que tenien
altres fills o sigui que Jesús tenia germans! Sembla que Jesús era un
pensador innat, ja que va veure que si el ser humà no raonava i tot era
lluita i enfrontaments no evolucionaria mai i va començar a predicar
l’entesa entre els homes, deia que ens hem de comprendre, acceptarnos
uns als altres amb les diferències de cadascú. Que hem d’ajudar al
desvalgut, és a dir, que ens hem d’estimar. No per guanyar-se un lloc al
més enllà ni per rebre’n cap premi d’un ser superior, sinó per
sobreviure, evolucionar i ser més feliços. Això ja ho proposava a grans
pensadors i teòlegs del temple quan tenia dotze anys!
La seva teoria o proposta va tenir tanta acollida i acceptació que
fins i tot dotze joves, els apòstols, van decidir ajudar-lo a estendre
aquesta teoria i anar pel món explicant i convencent.
Tot això que jo explico és el resum del que deia aquell llibre
bastant complicat però jo ho trobava entenedor, lògic i creïble.
Els apòstols van anant predicant pel món i la gent els seguia. La
gent en general ho entenia molt bé, creia convençuda amb aquella
nova manera de viure. Va ser tant el ressò que va tenir que va
començar a preocupar els governants. Temien que aquell moviment els
dominés i començaren a perseguir-los, empresonar-los i a castigar-los.
severament fins a la mort.
59

Jesús va ser empresonat i durament castigat a morir crucificat,
turmentat, penjat a la creu. Des d’aquell moment va ser Jesucrist
(perquè havia mort a la creu). Però la seva mort i la dels seus apòstols
encara va servir per escampar aquella manera de veure les coses i el
moviment es va fer molt important perquè cada vegada era més seguit
per milers de persones. Eren els cristians.
Tan gran es va fer i tants seguidors tenia que un César de Roma,
Constantí , cap a l’any 380, va decidir convertir-se al cristianisme, era
millor tenir-los de cara que fer-los la guerra i així s’estalviaria tanta
repressió i persecucions.
Va acceptar el cristianisme primitiu. Per ell era garantia d’unitat
per a l’imperi. Però com que en aquella època els humans només
creien en el que era diví, l’Església incipient que representava aquells
cristians va imposar els evangelis que només destacaven la divinitat de
Jesús i va rebutjar els escrits que remarcaven la humanitat, i no la
divinitat, de Jesús. I en el Concili de Nicea van proclamar que Jesús era
fill de Déu.
Per provar que era fill de Déu “una substantia, tres personae”
van crear el misteri de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant.
Em va interessar moltíssim! A veure si finalment algú explicava qui era
l’Esperit Sant! O sigui que l’Esperit Sant no era àngel, ni mare, era un
esperit que venia de Déu i que havia concebut en la Verge Maria el fill
de Déu Concebut al ventre de Maria, tal com deia la doctrina que jo
havia estudiat. Vaig pensar que tot allò era com inventat perquè el que
interessava era que Jesús fos Fill de Déu i no passés per un home
qualsevol.
I el veritable pare? el Sant Josep fuster? Ja no podia dir res. Feia
centenars d’anys que ja no hi era.
El llibre també deia que Maria Magdalena era la dona de Jesús.
Això tampoc ho havia sospitat mai, em pensava que Jesús era solter!
Realment aquell llibre em va resultar molt interessant i m’hi vaig
passar moltes hores llegint-lo. Era bastant complicat entendre’l i potser
alguna cosa no la vaig interpretar prou bé. No vaig entendre gaire quan
explicava el gnosticisme de l’emperador Dioclecià dels textos de
Qumran i els de Nag-Hammadi . Però saber, finalment, qui era l’Esperit
Sant i d’on venia, pregunta que feia molts anys que ningú em
contestava, ja havia justificat les hores que havia passat llegint,
entenent i cavil·lant.
La conclusió era que l’Esperit Sant era una creació del Concili de
Nicea, de Constantí, per dir que Jesús era fill de Déu i així tothom el
creuria més!
I què havia de fer jo amb aquell nou coneixement? Doncs, callar!
Si jo deia a algú aquella, per a mi, nova teoria escandalitzaria i
es descobriria la meva lectura secreta i potser també seria castigada
60

perquè sembla que tot allò eren sagraments prohibits. S’havia
d’amagar en golfes empolsades i fosques, eren “misterios”. Si parlaven
de l’Esperit Sant jo no havia de dir res. Jo havia de fer-me creient del
misteri per mitjà de la fe. Com feia la meva mare quan parlava amb les
senyorasses de la Parròquia. Ella es mudava bé, es posava el barret
més elegant que tenia i anava a presidir, amb les senyores, aquelles
taules de recaptació parroquial.
Jo havia vist que no els deia mai que no. Sempre els donava la raó
dient que era molt encertat tot el que deien. La hipocresia formava part
de les nostres vides. Era la condició per viure en aquell món. I,
realment, vaig arribar a ser-ne una bona practicant. Vaig aprendre del
tot a dir allò que esperaven i que digués. Val a dir que era per això jo
queia bé a tothom. Era una nena com calia!
61

Capítol 18
Diuen que quan ve la primavera, els sentits es comencen a
aguditzar perquè la natura en general esclata, impera amb vigor i tot
brota amb més força fins i tot els sentiments s’exasperen i s'exalten.
Crec doncs que aquella primavera de 1942 va ser molt exasperant i
exaltada, si tenim en compte els enamoraments i aparellaments que hi
va haver a casa nostra.
En el grup hi ficaré també el meu gat, la Mixeta, que sense més
ni més va desaparèixer i no venia al meu escriptori a fer-me companyia
mentre jo estudiava. Primer no en vaig fer cas però al cap de dos o tres
dies ho vaig comentar amb la Pepeta.
— Pepeta, has vist la Mixeta? No la trobo.
— Deu estar en zel. Deu anar eixida. Quan les gates estan en zel
volten per les teulada i pels terrats buscant un mascle — va contestar
molt segura del que deia- Ja veuràs que quan aparegui se li començarà
a inflar la panxa i tindrà gatets!
— Vols dir que és com si s’enamorés?
— Una cosa així. No et preocupis ja veuràs que aviat torna.
I efectivament la Mixeta va tornar, tota bruta i com rebolcada
per la pols de les teulades. Es passava tot els dia llepant-se per netejarse
tota la brutícia de la seva pell blanca. A mi no em feia gaire cas,
semblava concentrada en tasques més íntimes i profundes.
Després vaig notar que el tiet Quico estava diferent. Més alegre.
I és que entre les noies noves que havien entrat a treballar a la fàbrica,
a la triperia, n’hi havia una de rosseta i prima que es deia Isabel.
Sempre es feien broma l’un i l’altra. Com que el meu tiet era de cara
rodona i tenia un nas molt petit i camús, xato. La Isabel alguns cops li
deia:
— Quico, que t’has descuidar el nas a casa? o és que l’has
perdut pel camí...perquè no te’l veig!
I el tiet la perseguia per entre els taulells de “pelar tripa” i ella
en fugia corrent amb els esclops de fusta fins que ell l’enxampava i li
pegava al cul com a una criatura. Tot això entre les grans rialles de
tots. Jo, quan hi era, també em feia un fart de riure.Eren molt divertits.
— Perdona’m, Perdona’m! – deia amb clamor la Isabel- Et juro
que no t’ho diré més, mai més! Però tu no et descuidis el nas a casa!
I tots rèiem Així que entre ells dos, no hi havia dubte que va
néixer quelcom especial. Efectivament al cap d’un temps sortien junts i
poc de temps més tard van enunciar que eren “novios”.
62

Haig de dir que aquella alegria d’ells que alegrava la planta
baixa de la fàbrica contrastava amb la gran tristesa del Sr. Roberto que
estava al pis de dalt tancat en el seu despatx treballant sol i seriós. Jo,
de tant en tant, quan li anava a demanar que m’ajudés a fer els deures,
que cada cop eren més complicats, el veia mig plorós, Trobava a faltar
la seva dona, la Mimí. Em feia molta llàstima veure’l així, Un home com
ell, que sabia tantes coses! Que havia estat a tants països, que coneixia
tanta gent!
Quan va arribar més bon temps jo l’animava per tornar a anar a
la platja. Normalment deia que li venia de contracoeur, que no en tenia
ganes. Un dia vaig insistir tant que al final va accedir a portar-m’hi i
tornàrem a fer la gran caminada fins al Pont del Petroli.
Aquell dia, però, va ser molt especial perquè quan vam arribarhi
vam veure que tota l’aigua del mar tenia unes grans taques de
petroli que anaven amunt i avall i que en arribar a la sorra, s’hi
barrejava, i formaven com un quitrà negre. No es podia ni trepitjar. Era
com un fang llefiscós negre que ho empastifava tot.
En aquell temps no hi havia la sensibilització referent a la
protecció del medi ambient i com que allò passava moltes vegades...
pensàvem que era fins i tot natural que en el Pont del Petroli s’hi
vessés petroli. Ningú no en protestava. Ningú exigia tenir la platja neta.
Fins i tot alguns peixos morts suraven amunt i avall de les onades en
mig de la brutícia llefiscosa i ningú se’n sorprenia. Així que nosaltres
tampoc. Van haver de passar molts anys perquè la gent s'adonés que
no es podien permetre aquelles coses i amb les seves protestes ho
anessin denunciant.
Així doncs amb resignació vam anar més cap a Badalona. Allà hi
havia els Banys Belluguet i d’altres que llogaven casetes per despullarse
i guardar la roba. Vaig mirar el mar i encara que hi havia alguna taca
llefiscosa de petroli ens hi podíem ficar. Jo vaig córrer per capbussarm’hi
però en aquell moment vaig sentir una veu femenina que em
cridava:
— Núria...Núria...! – pronunciava la “ r “ vibrant simple” com a
“velar” com fan tots els francesos.
En buscar qui em cridava vaig reconèixer la meva professora de
francès de l’Institut. Estava estirada a la platja sobre una tovallola i
portava un gran barret de palla d’ala ampla.
Entre nosaltres li dèiem Madame Perroquet però a classe era la
Madame Julie. Vaig anar cap allà:
— Hola Madame Julie que ha vingut a prendre el sol? - vaig
saludar.
— Sí, a veure si em canvia una mica aquest color blanc com de
malaltia que tinc.
63

— No es banya?
— És que l’aigua, a més que encara és freda, avui està molt
bruta de petroli — Va dir mirant al darrere meu perquè acabava
d’arribar el Sr. Roberto.
— És la meva professora de francès –li vaig dir presentant — És
la Madame Julie.
I a ella: — És el Sr. Roberto. — No li vaig dir res més, ni li vaig
explicar qui era exactament perquè vaig pensar que era bastant
complicat.
En aquell moment de dins del Sr. Roberto van sortir les formes
més exquisides i versallesques de l’educació francesa. Gairebé li va fer
una reverència, com aquelles del minuet, mentre li feia un petó a la
mà. Només li faltava el barret amb plomes !
— Enchanté Madame. Il est a plaisir!
La Madame Julie deuria tenir uns 50 anys. Jo la veia una dona
gran però cal dir que se la veia distingida i expressava un cert encís, un
encant especial. El Sr Roberto es va asseure al seu costat sense
pensar-s'ho gaire i van encetar una animada conversa que l’omplien
amb rialles i molts: oui...! oui...!
Em vaig sentir una mica fora de lloc perquè no entenia gairebé
res del que deien, així és que me’n vaig anar a l’aigua. Al mar.
Ells continuaven xerrant. Finalment es van decidir i es van ficar
al mar; però continuaven parlant i rient. Aquell dia el Sr. Roberto no va
fer la seva gran nedada endins, es va limitar a acompanyar-la mentre
la Madame Julie només es remullava amb compte de no desfer-se el
pentinat.
Quan vam sortir de l’aigua ens vam adonar que tots anàvem
plens de petroli. El petroli dels peus es barrejava amb la sorra i com
sempre feia aquell quitrà negre fastigós i difícil de treure. Però Madame
Julie va córrer cap a la seva bossa i en va treure una empolleta amb oli
i cotofluix. Va untar amb oli uns trossos de cotofluix i ens els va donar
— Teniu, fregueu-vos bé les taques amb això. Sempre porto oli
perquè aquestes platges estan plenes de petroli! Però hi vinc perquè és
solitària i tranquil·la.
Vam fregar braços i cames i aconseguírem treure aquella gran
empastifada. Jo vaig poder netejar-me bastant bé, si més no per arribar
a casa i no semblar una negra africana. Però no vaig aconseguir treure
aquella negror i empastifament de les trenes.
Tota aquella aventura sembla que va animar el Sr Roberto i la
Madame Julie.
64

Tornàvem cap a casa rient Feia molt dies que no el veia riure!
S’explicaven un a l’altre les seves tasques i obligacions. Varen
descobrir que tots dos agafaven el tramvia per venir a Badalona i ja
establiren un horari per trobar-se en el trajecte.
El Sr. Roberto havia anat cap a la platja trist i cap clot, gairebé
per compromís i ara xerrava i reia com si fos feliç. Semblava un altre!
El petroli, negre i que ho empastifava tot, va resultar un gran
estimulant per la seva ànima, però vaig pensar que l’estimuladora era
la Madame Julie, amb la seva simpatia i savoir faire
Es van fer amics de veritat. La seva amistat va anar molt més
enllà. Jo sabia que es veien per anar al teatre, a concerts, al cine! Me’n
vaig alegrar molt. Però em feia una mica de respecte parlar amb ella
perquè era la meva professora de francès. La Madame Perruquet!
A mi em va donar tanta feina treure’m el petroli de les cues que
vaig començar a pensar que ja era hora de tallar-me-les! Però tret
d’aquesta decisió, la primavera no em va afectar en res més. Però sí
que aquella empastifada de petroli barrejat amb l'aire provocador d'
aquella primavera va afectar molt aquella parella de francesos ja que
des d'aleshores van fer un trajecte de vida junts.
65

Capítol 19
Aquell esclat que impulsava els éssers vius a aparellar-se, com
va passar amb el tiet Quico i la Isabel i al Sr. Roberto i la Madame,
també va tocar de ple la meva cosina Carme de Barcelona.
Havia conegut un noi de Vic que es deia Pere i després de
visitar-se diverses vegades i conèixer-se les famílies s’havien promès.
La tieta, la meva padrina n’estava molt contenta de la sort de la seva
filla ja que el Pere era d’una família molt benestant. Era de casa bona.
Era un xicot alt i malgirbat . Els seus gestos eren exagerats.
Caminava, i es movia en general, amb moviments poc controlats. A
vegades semblava que anava a caure o a trencar-se. Com si estigués
sempre molt nerviós i esverat. Les mans li tremolaven molt i ja sempre
estava molt atenta i anguniosa quan agafava una copa o un got per
beure perquè semblava que amb el tremolor el vessaria el contingut.
Quan la copa arribava als seus llavis sense vessar ni una gota jo
quedava tranquil·la i meravellada! Però sembla que ni la Carme ni la
seva mare s’adonaven d’aquelles anomalies.
A més en Pere tenia un cotxe esportiu molt modern. En aquell
temps això representava la màxima expressió de la modernitat de la
gent de classe bona i demostrava una gran posició social.
Un dia a la tarda la cosina Carme, la tieta Ramona i en Pere ens
van passar a buscar a Badalona, amb aquell preciós cotxe, per anar a
Mataró a veure els tiets. A mi veure en Joanet sempre em feia molta
il·lusió, però anar-hi amb aquell preciós cotxe tan llampant encara me’n
feia més. Vam anar a Mataró tots contens i vam sopar tots contents
també d’estar junts. Però es va fer bastant tard, ja era plena nit, i
decidírem tornar.
La carretera de la costa estava fosca i amb poc trànsit. Només
es veien els carros amb cavall que portaven les verdures dels camps
del Maresme cap al mercat del Born de Barcelona.
Els carros anaven carregats al màxim. Les mongetes, les cols,
els enciams i les pastanagues anaven lligats i tapats amb una gran lona
sobrepassant l’alçada normal del carro. Només a la part del darrere
portaven un fanal que era l’únic senyal per distingir-los de la negror de
la nit. Anaven a poc a poc gairebé a pas de persona.
Nosaltres anàvem amb el preciós cotxe xerrant molt animats. En
Pere conduïa, la Carme al davant al seient del seu costat i a darrere
anàvem la tieta, jo, al mig, i la mama. Al Pere li agradava córrer. Jo no
sé si a més de tremolós no hi veia bé però tot d’una tot i que la Carme,
la tieta, la mama i jo vam cridar a la vegada
— Compte! Ai!...Ai!. Frena! Frena! Frena!
66

Ell no va frenar i de cop ens vam trobar, després d’una bona
topada, dins d’un d’aquells carros i mig colgats per les cols,
pastanagues i coliflors!
Ens hi havíem encastat pel darrere. Com era possible que totes
veiéssim el fanalet del carro i ell no?
— Per l’amor de Déu! Per l’amor de Déu...— deia el pagès que el
conduïa- Que aneu begut? Com és que no heu vist el carro? — i mentre
deia això ens ajudava a sortir del cotxe.
— Esteu bé? Esteu bé? — deia l’home molt preocupat.
Tots vam anar sortint del cotxe. Realment només havia estat
una forta topada i sembla que les verdures ens havien fet de coixí
inflable. El cotxe tenia la part de baix del paraxocs xafada , però el que
ho va passar més malament va ser el cavall que es va espantar amb la
sotragada i va aixecar les potes del davant renillant . El pagès el va
tranquil·litzar i poc a poc l’animal es va calmar. L’única que va sortir
amb un cop al cap, que li sagnava una mica, va ser la meva mare.
Però en Pere va tornar a engegar el cotxe i vam continuar el
camí cap a casa. El pagès es va quedar arreglant les verdures i lligant
altra vegada la lona i rondinant.
— Encara hem estat de sort! - va dir la tieta Ramona- Aquests
carros pel mig de la carretera i sense llum són un perill! Els haurien de
prohibir!
67

Capítol 20
I semblava que tot quedava així. Però no! L’endemà en
despertar-nos la mama va començar a plorar i a cridar desesperada
— No hi veig! No hi veig de l’ull esquerre! No hi veig gens...!
Tots vam córrer, la Pepeta, el tiet, jo i fins i tot el iaio que
sempre estava absent de tot va treure el cap a l’habitació!
— No hi veig! Estic cega d’un ull! –continuava dient esverada.
La meva mare sempre havia estat miop, curta de vista, i portava
unes ulleres amb uns vidres molt gruixuts i si se les treia de lluny no hi
veia.
— Ha d’anar a l’oculista de seguida perquè la miri – va dir la
Pepeta.
— Jo t’hi portaré ara mateix amb la camioneta –va dir el tiet.
— Jo també vull anar-hi – vaig dir jo
— No. Tu vés a l’Institut. Ja m’hi acompanyarà el tiet.
Vam ajudar-la a vestir ja que no sé si estava molt afectada per
la situació o no s’hi veia prou per vestir-se sola.
Quan vaig veure que la camioneta se n’anava, una gran tristesa
i preocupació em va dominar tot el pensament. Vaig estar tot el matí a
classe sense escoltar res del que deia el professor. “I si la mama es
quedava cega?
Però el diagnòstic del seu oculista de Badalona va ser molt clar i
sense dubtes. El cop que es va donar al cap li va produir un
despreniment de retina i si no es tractava aviat perdria la visió de l’ull.
També va dir que per sort a Barcelona hi havia un metge oculista, un
oftalmòleg, va dir, que operava aquests tipus de despreniments. Era el
Dr. Arruga. Era molt famós perquè era únic en fer aquestes
intervencions. i per tant també era molt car. Però era l’única
possibilitat, no n’hi havia d’altra.
— I com puc jo pagar una operació així? D’on trauré els diners? –
es lamentava la mama.
No sé per què vaig maldir d’ aquell Pere tan esverat que
tremolava sempre encara que fos de família bona! La culpa era d’ell!
Per què no va veure el carro si la mama, la Carmen i la tieta el vam
avisar perquè vam veure el llum del fanal.
Naturalment la mama va decidir anar a veure el Dr. Arruga a
Barcelona.
68

— Mama deixa’m venir amb tu. Si el tiet ens porta amb la
camioneta a Barcelona jo et puc ajudar a pujar i baixar. — Vaig insistir.
Finalment la mama va consentir que jo els acompanyés i vam
anar cap a Barcelona a veure aquell Dr. Arruga tan famós i tan car.
Tenia una clínica en un passatge que tot eren grans cases amb jardins
i unes escales. Vam baixar del vehicle la mama i jo i el tiet va dir que
ens esperaria allà mateix. I vam entrar.
Després d’esperar una bona estona, en una sala plena de
fotografies d’ulls de totes les mides va venir una infermera i ens va fer
entrar al consultori del Dr. Arruga.
—Passeu, passeu...— Va dir el doctor sense mirar-nos. Estava
assegut i molt concentrat mirant dins d’una màquina de mirar ulls molt
gran. Quan es va aixecar i ens va saludar vaig veure un home més
aviat prim i bastant alt. Tenia un cap molt característic. Era calb de la
part de davant, unes grans entrades li deixaven la closca pelada. Els
cabells, llargs i arrissats i ja bastant blanquinosos li formaven com una
gran corona a tot el darrere del cap. Li donaven l’aspecte del Sant
Antoni que tenia la dida al menjador de Calldetenes.
— A veure, què passa que veniu amb tanta urgència?
— Doctor estic molt preocupada i angoixada – va començar a
explicar la mama- Des d’aquest matí que no hi veig gens d’aquest ull!
Diu el meu oculista que és a causa d’un cop al cap que em vaig donar, i
que només vostè em pot curar.
— Vine, seu aquí. — I li va indicar un seient darrere aquella
màquina tan gran. Li va fer repenjar la cara en una cavitat i quan va
tenir els ulls ben col·locats els anava mirant des de l’altre costat de la
màquina atentament, com per dins d’uns prismàtics.
—Vaja...vaja...Caram...! – Anava dient el Dr. Arruga
— Què passa doctor,? Que no hi veuré mai més d’aquest ull?
— Espera...espera! S’ha de mirar bé! — Va estar molta estona
rodant les ulleres d’aquells prismàtics tan especials i gegants i
finalment va dir- Ja està. Seu aquí - i li va assenyalar la butaca del
davant i va explicar- Mira tens un despreniment de retina . Un
despreniment de retina és com un estrip a la capa interna del globus
ocular, i és curiós perquè tu tens dos despreniments. . Un a dalt i
l’altre en forma de mitja lluna a baix. És molt curiós i molt interessant.
— És molt greu doncs? I s’hi pot fer alguna cosa –Va preguntar
la mama molt trista i a punt de plorar.
— Sí, sí que és greu, però es pot operar
— I amb l’operació es curarà? Hi tornarà a veure? — hi vaig
intervenir jo molt intrigada i preocupada.
69

—Esperem que sí! Crec que sí! Però s’ha de fer aviat. Molt aviat.
A veure, avui és dimarts, — i mirava el calendari — Això és molt
urgent! Mira, divendres al matí podem fer un lloc a la sala d’operacions
i et puc intervenir. Hauries d’ingressar a la clínica dijous al migdia per
fer-te les analítiques i la preparació. D’acord? — I ja s’alçava quan la
mama li va dir amb la veu molt trista i encongida.
— Doctor, jo no sé si podré afrontar econòmicament aquesta
operació. M’han dit que fer-la val molts diners.
— Sí, sí...és cara. És una de les operacions més cares. — i de
sobte va preguntar — Com és que vens a la visita amb la teva filla i no
véns amb el teu marit? Ets casada, oi?
— Sí, sóc casada...— i mossegant-se els llavis i amb els ulls
plorosos va afegir — És que el meu marit va haver de marxar cap a
França. Ara deu estar camí de Mèxic. Només estem aquí la meva filla i
jo...i...
—No diguis res més. Va dir amb resolució el Dr. Arruga— Mira és
veritat que els meus honoraris són molt cars. Per sort ara em vénen
pacients de tot el món i paguen el que els demanis amb divises. Tu ets
de casa....i farem una cosa: com que el teu cas és molt especial per a
mi perquè són dos despreniments en la mateixa retina l’operació
constarà com que tu et prestes, desinteressadament, perquè jo estudiï i
experimenti. Constarà com a recerca i investigació científica. Hauràs de
signar l’autorització. Només pagaràs l’estada a la clínica i els
medicaments. Però us demanaria que no ho diguéssiu a ningú. – i
dirigint-se a mi va dir- Tu nena tampoc has de dir res a ningú.
- Li juro que no diré res! Res! Vaig contestar de pressa.
La mama plorava de valent. No es va contenir gens.
— Apa...,apa ,aneu! i ja saps, dijous al migdia aquí!
— Sí...gràcies doctor- va dir la mama i em va agafar fortament
del braç i vam sortir de la consulta.
Estàvem contentes, molt contentes! La mama recobraria la
visió. Vaig pensar que realment aquell Dr. Arruga no solament
s’assemblava al Sant Antoni que tenia la dida al menjador de
Calldetenes sinó que era realment Sant Antoni!
Els dies que la mama va estar a la clínica van ser molt
angoixosos. Va anar sempre amb els ulls tapats i no sabíem què
passaria quan se'ls destapés. Em va cridar l'atenció que els llits
estaven a l'inrevés: la capçalera era als peus i els peus eren a la
capçalera. Em va dir una infermera que ho feien perquè els ulls, que
era el que curaven en aquella clínica, quedessin sempre a l'abast dels
metges i infermeres per fer les cures. Era comprensible.
Sempre que podia, sense deixar d'anar a classe anava a veurela.
A vegades m'hi portava el tiet, a vegades el Sr. Roberto... a vegades
els Mongay.
70

La clínica tenia tres plantes. La meva mare estava a la 1a.
planta però jo recorria totes les dependències mirant-t'ho tot. Les
infermeres em deixaven tafanejar una mica. Hi havia estranys aparells
de mirar ulls perquè el Dr. Arruga, a més d'operador de retines era un
gran inventor d'instruments per mirar ulls. A vegades em topava amb
ell i em saludava cordialment sense enfadar-se perquè jo ho mirava tot.
Em cridava l'atenció veure'l revisar amb atenció els panys de les portes
i amb un tornavís collar-ne algun perquè tenia un cargol fluix.
— No pot suportar que les portes grinyolin! — M'explicava la
infermera.
I l’operació va anar molt bé Ho vam saber després de dues
setmanes d’estar a la clínica; quan van destapar-li els ulls i finalment li
van treure la vena de l' ull operat, la meva mare només deia gairebé
cridant:
—Hi veig! Hi veig! Déu meu! Hi veig!
Va ser una gran èxit i una gran alegria per tot l’equip del Dr.
Arruga. Tots ho van celebrar. Fins i tot les infermeres em van abraçar.
Les vaig estimar tant! Les vaig estimar de dins a fora, de dalt a baix, de
dreta a esquerra, de sobre a sota per tot arreu!
Vam tornar a casa molt felices i començàrem a fer la vida
normal. La mama va reiniciar, com cada dijous, les anades a la
Parròquia de Sant Josep i es va retrobar amb les senyorasses de
sempre. Totes sabien pel tràngol que havia passat i li van fer una
afectuosa rebuda entre abraçades i petons.
— Veus? — Li deien — Vam resar totes a Sta. Llúcia i ens va
escoltar! Ho vam fer amb molta devoció i ens va escoltar! Li has d’estar
molt agraïda. Li has de donar les gràcies. No pots deixar de donar-li
gràcies!
I la meva mare que sempre l'interessava quedar bé amb
aquelles senyores i es deixava aconsellar, va encarregar un tipus de
missa a la tarda d’un dijous per donar les gràcies a Santa Llúcia.. Ho va
dir a tothom. Va enviar missatges a tots els parents i amics. Les
senyorasses també van dir-ho a totes les de la Parròquia o sigui que el
dia de la missa estava ple de gom a gom. Tots anàrem ben mudats cap
a Sant Josep a escoltar la missa de gràcies a Sta. Llúcia. La Pepeta que
acompanyava el iaio i l’ajudava a caminar. El tiet Quico i la seva
promesa, ja oficial, Isabel. El Sr. Roberto i la seva parella Madame Julie
que ja no se separaven mai. . Els tiets de Mataró amb en Joanet. Els
senyors Mongay amb el Toni. I fins i tot la tieta Ramona, molt ben
vestida amb un barret transparent d'ala gran i la Carme amb el
desgraciat d’aquell Pere nerviós i que jo no suportava i que van arribar,
quan estàvem a punt d’entrar, amb el cotxe esportiu, que ja estava
arreglat, i que feia tanta patxoca.. Realment va causar una gran
impressió aquella gentada tan mudada i les senyorasses van quedar
molt satisfetes d'aquell lluïment i van considerar que mereixíem la seva
amistat.
71

La missa va ser bastant llarga. A mi m’impressionava la imatge
d’aquella Santa Llúcia entre dos soldats, que portaven ganivets, ella
tenia les conques dels ulls buides i plenes de sang que li lliscava per la
cara i tot el vestit. A les mans portava una safata on hi havien dos ulls
rodons voltats de nervis i tendrums, com dos ous ferrats. Estava
rodejada d’àngels. Allò m’impressionava molt.
Vaig apartar la vista d’aquella Santa Llúcia tan sagnant, i
mentalment a sobre l’altar, hi vaig posar una altra imatge amb la
closca mig pelada amb aquells cabells esvalotats que la rodejaven i
que semblava el Sant Antoni que tenia la dida al menjador de
Calldetenes. Però aquell Sant Antoni que jo veia no portava el vestit
llarg vermell de vellut sinó que duia una bata blanca i estava assegut
davant d’una màquina de mirar ulls.
Els àngels tenien la cara de l’equip de les infermeres, aquelles
que jo vaig estimar tant!
72

Capítol 21
Per sort tot allò va passar i va ser com un malson. La mama
havia tornat a recuperat la vista i la nostra vida va continuar, però jo no
vaig poder evitar mai més aquella aversió que sentia per al tal Pere. El
feia el culpable de tot.
Va arribar el mes d’agost i Badalona es preparava per celebrar
la Festa Major; potser per demostrar que hi havia alegria després
d'aquella gerra tan cruel i tan sagnant i fer veure que no havia passat
res, l’Ajuntament va anunciar a so de bombo i platerets tots els actes
representacions i celebracions i sobretot que es plantaria l’envelat a la
platja on s’hi farien uns grans balls d’honor.
La meva padrina, la tieta Ramona, sempre havia tingut dèria per
assistir als balls de gala, aquells on anaven la gent de categoria, balls
de lluïment. Per això quan va saber que a Badalona muntarien l’envelat
per celebrar la Festa Major va dir a la mama que els faria molta il·lusió,
a ella, a la Carme i al condemnat Pere, assistir-hi.
L’envelat el muntaven a la platja, com sempre s'havia fet. La
veritat que era bonic veure'l tan gran i lluminós amb el marc de fons
del mar immens, a la nit ple de les barques de pescar a l'encesa amb
grans llums i repartides per tot aquella superfície plana i sense fi.
L'envelat era una immensa tenda de lona, de ratlles amples blaves i
blanques, engalanada amb banderoles, garlandes i molts llums.
Semblava un gran palau de fantasia al costat del mar. Per dins encara
era més fastuós: grans llums i aranyes penjaven del sostre; una catifa
vermella immensa cobria el terra preparada per rebre tots els balladors
i pel voltant les llotges on s’hi instal·laven el bo i millor de les famílies
badalonines totes mudades amb els vestits confeccionats
especialment per aquella ocasió i disposades a divertir-se, a figurar i a
fer-se veure. I una orquestra de renom, de les més conegudes i
famoses, feia amena la vetllada ja que l’Ajuntament volia demostrar
que no s’estava de res i que no havia de passar res.
Així que la mama, per donar gust a la tieta, va reservar per a
aquelles vetllades de Festa Major una d’aquelles llotges al costat
mateix de les senyorasses amigues de la parròquia i que no cal dir que
hi anaven totes amb les seves famílies. Era l'hora de les grans
presentacions: en la llotja hi havia: els marits, les àvies, els parent...! i
tot eren abraçades, petons i encaixades. Tots molt mudats. Nosaltres hi
vam anar amb el cotxe modern i impactant d’en Pere. Ens va deixar
davant mateix de l'entrada i tothom ens veia baixar, molt lluïts,
d'aquell cotxe. El Pere donant la mà per ajudar a baixar la Carme i la
tieta com jo veia que es feia en les pel·lícules. La veritat és que fèiem
molt de goig!
Quan a la llotja ens vam trobar amb les senyorasses tot van ser
salutacions i presentacions i el llargarut Pere molt elegant i molt senyor
i amb grans reverències els feia un petó a la mà cosa que les
captivava.
73

El ball va començar amb un alegre i estrident pasdoble i tothom
ja sortia a ballar! La veritat era que jo allà no hi tenia amics; i el Toni, ni
la Neus, ni en Josep... allà tot era diferent. Mentre la mama i la tieta
parlaven i reien sense parar amb les veïnes jo em divertia mirant-ho
tot! Feien balls de tota mena: El ball del fanalet. El ball de rams. ..El
ball de la poma, que consistia a ballar aguantant una poma al front i
sense agafar-se de les mans... Finalment van anunciar amb molta
fanfàrria El baile de los Ex-combatientes !
En Pere i la Carme van sortir a ballar. Cal dir que eren poques
parelles les que van sortir a la pista de ball. De cop un senyor amb un
vestit molt elegant i fosc va creuar pel mig de la pista i va anar cap a
on eren ells. Tothom els mirava. Aquell fet era molt inquietant! El
senyor elegant i decidit els va interrompre el ball i va demanar al Pere
uns papers. El Pere va treure’s de la butxaca de l’armilla unes
credencials i li les va ensenyar. Immediatament el senyor es va
quadrar, com feien els militars, i va dir:
va dir:
dir:
— Disculpe ! — i tot aixecant el braç i fent la salutació franquista
—Viva Franco ! Arriba España!
En Pere va fer el mateix. Va aixecar el braç, es va quadrar, i va
—Viva Franco! Arriba España!
El senyor se’n va anar i la parella va continuar ballant.
Quan va acabar aquell ball el mateix senyor que havia anat a
controlar els papers d’alguns balladors es va posar al micròfon i va dir:
— Un gran aplauso para los excombatientes que arriesgaron sus
vidas para salvar España!
— España una! España grande! España libre!
La gent va aplaudir, sobretot les senyorasses del costat nostre,
alguna de les quals va cridar amb el senyor del micròfon :
— España una! España grande! España libre! - amb el braç
estirat i plena d’entusiasme.
Quan el Pere i la Carme van arribar a la nostra llotja la tieta va
preguntar:
— Què t’ha demanat aquell home?
Sembla que dubtava que jo fos excombatent però quan ha vist
el carnet de la Falange i ha sabut qui era jo, se n’ha anat més
esporuguit que un gat moll. A mi ningú m’ha d’ensenyar a ser patriota!
74

— Va afegir ple d’orgull i perquè ho sentíssim tots.
— És clar! Ells no saben qui ets! — va dir la tieta.
Les senyorasses de la llotja del costat estaven exaltades de
satisfacció i aprovant tot el que deia el Pere. No paraven de parlar i
riure però jo vaig veure la cara de la meva mare, estava blanca, es
mossegava els llavis i no reia gens.
La llotja estava reservada per les tres nits de Festa Major però la
segona nit la mama no es va trobar bé i va dir que no es veia en cor
d’anar-hi, o sigui que hi vaig anar jo amb la Carme, la tieta i aquell Pere
que a més de tremolós i malgirbat era falangista!
En arribar a la llotja les senyores veïnes ens van preguntar per
la mama i jo els vaig dir que havia tingut un atac de fetge i que estava
al llit descansant. Però jo estava segura que allò era una excusa. La
meva mare no volia anar-hi. Segurament que aquell ambient
triomfador dels vencedors no li havia agradat gens ni mica. Jo la
coneixia i li havia llegit a la cara.
— Dóna-li molts records i que es millori!
— Sí gràcies – vaig contestar molt educada.
Com que jo no ballava ni tenia amics amb qui fer-ho, em vaig
asseure a mirar-ho tot però al cap d’una bona estona em va agafar son
i em vaig posar bé recolzant el cap i vaig tancar els ulls. La tieta també
feia molts badalls però com que la parella ballava i ballava nosaltres
ens avorríem com millor podíem. Finalment la parella va venir i es van
asseure darrere meu. Jo vaig intuir que alguna cosa no anava bé
perquè estaven molt callats i tibats. Fins que en Pere en veu molt
baixa, però que jo sentia, li va dir:
— Mira, perdona que hi insisteixi però tu hauries de venir
dimarts a la finca. És important pel meu futur,
— No hi aniré. Si heu convidat al ministre per anar a caçar a les
Guilleries, hi aneu i ja està. Jo no tinc ganes d’anar-hi. No m'agraden les
caceres
— Perdona que hi insisteixi Carmen, però el pare aprofitarà la
visita del senyor ministre per demanar-li un lloc de subsecretari al
ministeri per a mi. És important que et conegui com a futura esposa
meva. Això dóna estabilitat i seriositat, i seria molt important per a mi
aconseguir aquest lloc!
—I si te'l donen hauríem d’anar a viure a Madrid? – Va preguntar
interessada la Carme.
— És clar dona! el Ministeri és a Madrid! – Va dir en Pere
impacient.
75

—Doncs jo no vull anar-hi! No vull viure a Madrid.
—A no ? — I amb un to fora de control va afegir- Tenint
l’oportunitat de ser la dona d’un subsecretari de ministeri vols
continuar sent la filla d’un tripaire ?
Jo continuava fent-me l’adormida però estava molt atenta a la
conversa i vaig pensar que allò que havia dit en Pere no estava gens
bé.
—Mira, — Va dir la Carme tot alçant-se- la nena s’ha adormit i la
mamà està a punt de fer-ho, així que anem cap a casa i de tot això en
parlarem en un altre moment.
—Com tu diguis. —Va contestar en Pere. tibat.
Em van “despertar” i em van dir que ens n’anàvem a casa. La
tieta mig adormida va dir:
—Avui és molt aviat! Encara no han fet el ball de rams!
—És igual, però aquesta criatura - es referia a mi- s’està
adormint! — Van dir adéu a les veïnes i vam anar cap al cotxe.
Vam fer el viatge en un silenci absolut, la nit estava molt fosca,
impenetrable, i tots estàvem molt pansits i tibats . En arribar a casa,
m’hi van deixar, i sense dir res més, ells van continuar cap a Barcelona.
La mama, que semblava que ja es trobava bé, estava llegint una
de les seves novel·les d’amor i va comentar:
— Si que heu tornat aviat! Us heu divertit?
— No gens. En Pere i la Carme s’han enfadat.
— A si...? Per què ? - Va preguntar la mama molt interessada.
—Mira, jo no ho sé ben bé, perquè em feia l’adormida, però
escoltava el que parlaven en veu molt baixa i molt secreta.
— Com sempre ! És el que a tu t’agrada!
— Sí, jo ho escoltava! Sembla que el Pere vol que la Carme vagi
a Vic a la finca dels seus pares perquè hi han convidat, per anar a caçar
a les Guilleries, un ministre. Un home molt important, i el pare d’en
Pere ho vol aprofitar per demanar-li al senyor ministre un lloc de
subsecretari, o alguna cosa així, per al Pere. Es veu que és un lloc molt
important! I la Carme no hi vol anar, i si ho aconseguís, ser secretari,
no vol anar a viure a Madrid.
— A no?
76

— No. I s’han enfadat. I en Pere li ha dit que ella podent ser la
dona d’un subsecretari preferia només ser la filla d’un tripaire!
—Caram! que delicat que és aquest noi!
—Però jo també sóc filla d’un tripaire, oi? - vaig preguntar
després d’haver fet aquesta reflexió.
—Sí, també. Va dir la mama mig divertida. Ets la filla d’un
tripaire!
— Però encara que som filles de tripaires no fem pudor de tripes!
— És clar que no!
— No m’agrada la paraula filla de “tripaire”
—A mi tampoc. — Va dir la mama — La veritat és que li ho ha
dit per ofendre-la.
— Però tu mama, no diguis a ningú que jo t’he explicat tot això
perquè jo em feia la dormida. La Carme estava molt ofesa i ha volgut
marxar.
— La Carme no s’ha de preocupar gens per aquest lloc de
treball. — I molt segura va dir- No li donaran pas!
— I tu com ho saps? — Vaig preguntar molt sorpresa.
— Perquè en Pere és de Vic. És català. Mai li donaran! Sembla
que no sàpiguen el món en què viuen.
— Doncs si no li donen millor! Que es ”fumi!”
77

Capítol 22
Després d’ aquella Festa Major tan poc reeixida jo creia que la
vida podria ser tranquil·la però no era així. La mama estava neguitosa,
feia més de dos mesos, molt de temps, que no sabia res del papa. Cada
dia anava a la bústia de Pep Ventura per veure si hi havia carta i
després anava a la bústia de Galileo, de la fàbrica, a veure si allà hi
havia alguna cosa.
Com que amb els senyors Mongay ens vèiem molt sovint ella
s’esplaiava amb la Sra. Marcel·lina:
— No sé res d’en Manel, Marcel·lina, Estic molt angoixada. Li
vaig escriure tan aviat com vaig poder fer-ho a l’última adreça, a
Nimes, explicant-li tota l’operació i la situació difícil que hem viscut. No
sé si rebrà la meva carta. No sé si hi és encara. No sé res d’ell.
— Tu ja saps que ell volia anar a Mèxic. Segur que ha estat
viatjant cap allà. Mèxic és molt lluny i haurà de passar unes quantes
setmanes navegant. – La consolava la Sra. Marcel·lina- Tu t’has
d’alegrar que l’operació hagi sortit tan bé! Jo em pensava que perdries
la visió d’aquest ull. Alegra- te’n. No t’hi capfiquis més.
— Sí, sí, he tingut molta sort!
— I tu no saps quin prestigi t’ha donat que t’hagi operat aquest
metge tan famós. El dia de la missa a Sta. Llúcia, la senyora...,no me’n
recordo com se diu..., aquella que portava una jaqueta marinera amb
botons daurats.
— La Sra. Enriqueta — va aclarir la mama.
— Efectivament, sí aquesta. Doncs aquesta senyora li
comentava a la seva amiga: “Aquesta operació li deu haver costat una
fortuna, a l’Elvira. No ho sembla però es veu que són gent de
patrimoni!”
Jo pensava que en aquell moment la mama li explicaria a la Sra.
Marcel·lina el tracte especial que li va fer el Dr. Arruga, però la mama
no li va dir res. Es va limitar a comentar:
— Ja veus! Diu que som gent de patrimoni! Si sabés com hem de
treballar per viure!— Va respondre la mama, però no li va dir res més.
La mama era fidel a la promesa que havia fet de no comentar res.
Jo també vaig complir la meva promesa de no dir-ho a ningú i
això que jo pensava, i encara penso, que les coses bones sempre s’han
d’explicar, s’han de proclamar a quatre vents i sobretot dir qui les fa.
Però ara, ja ho puc dir, perquè els anys que han passat me’n
donen llicència i perquè ja no deu interessar ningú.
78

I finalment va arribar la carta del papa! Era molt llarga. La
mama es va asseure a la butaca de l’entrada i la va llegir molt quieta i
molt atentament i quan va acabar, alleugerida i emocionada va dir:
— Ja és a Mèxic! Diu que va arribar bé i que està amb una colla
de companys i que les autoritats mexicanes els tracten molt bé. – I
dirigint-se a mi va dir- Té llegeix aquesta carta del teu pare, crec que
l’has de llegir. Es una mica trista però l’has de llegir.
Efectivament la vaig llegir amb molta cura. El papa després
d’explicar que ja havia arribat a la ciutat de Mèxic relatava el viatge en
general. Però em va impressionar molt el paràgraf que deia: “ ...i vam
sortir de Marsella cap a Amèrica amb el cor encongit de saber que
anàvem tan lluny. Eren les sis de la matinada quan passàvem per
davant de la costa catalana .S’estava fent de dia. Sense saber-ho ni dirnos-ho
uns als altres tots anàvem apareixent a la coberta del vaixell
abrigats amb les mantes de dormir i amb abrigalls improvisats.
Passàvem per davant del Cap de Creus, La Badia de Roses encara tenia
els llums del passeig encesos. El fill d’en Ricart, que era del Centre
Excursionista, va treure l’harmònica i va anar tocant les notes de
“L’emigrant”, i aquella tonada se’ns va clavar a la pell i ens abraçàrem
plorant i mirant cap a terra endins per captar l’última visió de casa
nostra. Endevinàvem l’ermita a dalt del turó on havíem anat un dia; el
bosc on buscàvem bolets. Les Illes Medes, que sobresortien
nítidament, Begur, Lloret de Mar, Mataró... Jo aguantava bastant bé fins
que vam passar per davant de Badalona i on es distingien clarament
les quatre xemeneies de la Central Elèctrica del Besòs. Allò era casa
meva! Era dir adéu a tota una vida. Un dels companys es va enfilar
decidit i desafiant a una asta de bandera i va cridar “ Tornaré! Juro que
tornaré...! “ i allò va servir perquè aquell moment, a punta de dia i amb
uns raigs de sol incipients, encara fos més punyent.”
— Després explicava que el viatge havia estat llarg i pesat, que
s’havia marejat dues vegades però que ara estava bé.
Acabava la carta dient que un cop s’hagués instal·lat, que
s’hagués situat, ens enviaria a buscar.
Em va impressionar la tristor del relat perquè jo pensava que el
papa era fort i valent i això que plorés em va sorprendre molt. Vaig
veure que era molt desgraciat, que no era feliç, que la mama també
era desgraciada i que tampoc era feliç
—Per què no érem feliços? Per què sempre patíem?
79

Capítol 23
Després de rebre aquella carta del papa, tan esperada,
quedàrem més tranquil·les. Però jo, des d’ aleshores tenia la sensació
que tot era interí, i que havíem de considerar l’anada a Mèxic com una
cosa segura i propera.
Quan la mama li va contestar va deixar el final de la seva carta
en blanc i em va dir:
— Té, escriu-li aquí alguna cosa al teu pare. Estarà content .
Jo em vaig adonar que no tenia res a dir. Gairebé no el coneixia.
Jo m’havia criat la primera part de la meva vida amb la dida a
Calldetenes, després els tres anys de guerra altra vegada a
Calldetenes on ell venia poc i després, un cop acabada la guerra,
vaig tornar a Badalona ell ja no hi era. Què li podia dir? I li vaig fer la
carta que es fa sempre quan no es té res a dir.
Querido papà
Espero que al recibir la presente estés bien de salud como
estamos nosotras gracias a Diós.
Veo que ya estas en Méjico. Espero que te guste mucho.
Muchos besos de tu hija que te quiere.
Núria
Jo dels mexicans només sabia el que havia vist a les pel·lícules
de Jorge Negrete: que portaven grans barrets d’ales molt amples
rodejades de petites borles de tot colors I que tocaven rancheras amb
unes grans guitarres i anaven amb vestits molt elegants plens de
botons lluents. Jo ja vaig veure’m vestida com les mexicanes, amb
brusa blanca escotada i faldilles virolades ballant al so d’aquella música
alegre. Fins i tot vaig pensar de no tallar-me les cues perquè veia que
les mexicanes les portaven molt llargues plenes de flors i amb llaços
vistosos.
Quan van arribar els exàmens del tercer curs de batxillerat vaig
pensar que serien els últims que faria a l’Institut. Els exàmens es feien
a l’Institut Verdaguer de la Ciutadella. Per sort me’n vaig sortir bé i
quan tothom em deia que el pròxim curs seria molt més difícil, jo no els
escoltava gaire perquè mentalment em veia lluny de tot allò.
Com serien els instituts de Mèxic? Em van dir que els nois i les
noies anaven junts, a la mateixa classe com fèiem nosaltres abans. Que
la 2a. llengua era l’anglès i que molts professors eren de raça índia..
Però per més que vestir com les mexicanes i ballar rancheras
podia ser divertit i que segurament aprendria l’anglès, jo hauria preferit
que el papa hagués tornat a Badalona, i quedar-nos-hi, perquè anar a
Mèxic significava deixar els amics de l’Institut, el Toni...el Ton de la
dida... tots.
80

Tothom em deia que coneixeríem gent nova i que faria amics
nous, però jo no volia amics nous. Jo volia aquells, els meus. També
deien que coneixeria altres països: grans, immensos, rics, lliures ! però
jo volia el meu, així petit, així pobre, fins i tot així sotmès!
Com que tot allò semblava prou imminents vaig començar a
preocupar-me pel paquet de llibres que encara tenia a les golfes . Calia
anar de pressa i esbrinar què hi havia, a veure si el viatge es produïa
molt aviat i no tindria temps de fer-ho, i sobretot, calia tornar els dos
llibrets a la capça maçònica!
Així que un dissabte, com sempre, vaig pujar al terrat vaig
enretirar la uralita i vaig anar cap el racó dels llibres empaquetats. El
primer que vaig fer és obrir aquella capsa tan ben treballada i hi vaig
posar els dos llibrets maçònics tal com estaven abans, és a dir a sota el
mandil o davantal i a sota el collaret-solapa. Vaig tractar de plegar-los
exactament com els havia trobat, respectant els plecs perquè fossin els
mateixos. Un cop col·locada la capsa en el lloc original vaig encalçar,
amb la part rodona del mànec del bastó, la vaga nus del quart i últim
paquet; de seguida em vaig adonar que era molt pesat, el més pesat
de tots, cosa que m’obligà a fer una força extraordinària en estirar-lo.
La primera vegada no ho vaig aconseguir però vaig tornar a estirar-lo i
va semblar que s’havia mogut una mica. Els maons que tenia al davant
no deixaven que es desplacés així que vaig optar per enretirar-los un a
un i va quedar com un camí per on arrossegar-lo. La feina va ser lenta i
costosa però a poc a poc el paquet es va anar acostant. Quan vaig
poder agafar-lo amb la mà li doní una forta embranzida i ja el vaig tenir
al costat meu. “Ja està, ja el tinc!”
Com sempre que obria un paquet, i més aquells tan misteriosos,
m’agafava un esverament, un esglai que em feien perdre l’esma.
Semblava una eixelebrada sense poder raonar què fer després. Em
sentia la cremor a les galtes i les gotes de suor que anaven lliscant
front avall. No era la primera vegada d’ aquella excitació. Vaig desfer el
nus i la corda que l’envoltava. En treure la tela grisa i de xarol vaig
veure que es tractava de més llibres. Una certa desil·lusió va apaivagar
el meu l’esverament.
Hi havia uns llibres diferents. Dos eren més grans que els altres i
es destacaven perquè estaven molt ben enquadernats. Tenien les
cobertes com de pell marró amb lletres daurades. El títol deia: La araña
negra. Volum I , Volum II.. Autor: Vicente Blasco Ibáñez. Els altres llibres
eren més petits però també molt ben enquadernats, semblaven d’una
mateixa col·lecció.
Vaig començar per fullejar La araña negra. Hi havia unes
pàgines amb unes precioses il·lustracions a tot color. Em van agradar
molt perquè representaven nois i noies molt ben vestits, tal com
anaven les àvies allà al 1890. Sempre estaven en jardins plens de flors
o en salons molt ben moblats de palaus i cases opulents
Vaig pensar que la història deuria ser molt llarga i molt
interessant. Decidí endur-me’ls per llegir-los tranquil·lament. El
81

problema era on amagar-los. En l’espai a darrere els calaixets on havia
amagat els altres no hi cabrien. Però estava molt decidida a llegir-los i
ja m’empescaria alguna solució! Els vaig posar al meu costar com a
triats i em vaig entretenir mirant els altres llibres més petits.
Arroz i tartana
Cañas i barro
Flor de mayo
Los argonautas
Orient
Tots eren del mateix autor: Vicente Blasco Ibáñez
També semblaven històries molt interessants, però no tenien les
il·lustracions que tenien els dos volums de La araña negra. Així que
vaig decidir tornar a lligar-los i deixar-los al mateix lloc. Ho vaig fer i els
vaig empènyer fins al fons de tot i vaig anar posant els maons un a un
davant del paquet i així no es veien. Quan hagués acabat amb aquells
dos volums tan grans ja tornaria a buscar-ne més.
Vaig sortir de les golfes amb els dos grans llibres. Com sempre,
després d’enfilar-me i sortir pel forat el vaig tapar amb la uralita . Era
difícil amagar aquells llibres tan grans. Me’ls vaig posar sota les
faldilles però es notaven molt ja que les faldilles quedaven molt
inflades i semblava una embarassada, a més, els havia d’aguantar molt
bé perquè pesaven bastant o sigui que no tenia més remei que baixar
l'escala i passar quan ningú em veiés.
Poc a poc i molt alerta vaig baixar per l’escala i vaig vigilar que
no hi hagués ningú al pati i vaig entrar a casa corrents. Per sort la
Pepeta estava atrafegada a la cuina, la mama encara no havia baixat
de la fàbrica i el iaio estava assegut a la galeria dormint. Ell no
s’adonava mai de res. Vaig entrar a la meva habitació i de moment els
vaig posar sota el llit. Ja pensaria com amagar-los.
I no parava de pensar on podia amagar els dos volums de La
araña negra perquè no cridessin l’atenció. No se m’acudia cap
amagatall ni en l’escriptori ni a la meva habitació on entaforar-los .Eren
massa grans. A sota el llit no s’hi podien quedar perquè en fregar el
terra els trobarien. Posar-los fora del meu dormitori, per algun lloc de la
casa, era perillós perquè la Pepeta es passava el dia traient la pols i
sabia què hi havia a cada moble i a cada racó i era tan tafanera que
voldria saber qui els havia deixat allà, i ho preguntaria a tothom. I
s'escamparia la pregunta fins a localitzar-ne el culpable.
Vaig anar al despatx de sempre, el del papa, el que estava a
l’entrada a la dreta. Allà, dins una vitrina que ocupava tot el fons de la
paret, hi havia els llibres normals, comuns, que no comprometien, els
que tota família una mica com cal havia de tenir: Les novel·les “rosa”
de la mama, llibres de països diferents per a viatjar. També hi havia els
diccionaris: de francès, El Diccionario Enciclopedico Abreviado de
Espasa i Calpe, amb tres grans volums, que per cert estaven molt
atrotinats, els cursos de comptabilitat, com també els de
82

matemàtiques... i d’altres. Allà, no els hi podia posar perquè cridarien
l’atenció. Els veuria tothom dins d'aquella vitrina de vidre.
Vaig anar cavil·lant preocupada perquè no podia córrer el risc
que els trobessin; si ho feien se’m descobriria tot!
Aquella nit no vaig poder dormir. Finalment vaig pensar que el
millor era no amagar-los gaire, calia camuflar-los, que semblessin uns
llibres normals i vaig veure que els tres volums del Diccionario
Enciclopedico Abreviado d’ Espasa y Calpe, que estaven tan vells i
atrotinats, eren gairebé de la mateixa mida i gruix. Aquella
enciclopèdia tenia les cobertes verdes, com de pell i les lletres
daurades. Eren exactament de la mateixa qualitat. No ho vaig pensar
més. Era l’única solució! Així que vaig agafar els dos primers volums
d'aquella enciclopèdia i exigint-me valentia, els vaig buidar de fulls, de
pàgines. Haig de confessar que em feia molt mal el cor quan estripava
tota aquella informació de definicions, però em consolava pensar que la
meitat de les pàgines estaven malmeses per l’ús. O sigui que no em
vaig deixar portar per la indecisió.
En el lloc d’aquelles pàgines hi vaig posar els dos volums de La
araña negra de Vicente Blasco Ibáñez . I vaig veure que si posava els
tres volums d’aquella enciclopèdia a dalt del prestatge que tenia sobre
el meu escriptori penjat a la paret, no es notava gens que dos dels tres
volums fossin diferents i amb diferent contingut. Vaig pensar que
aquella seria la millor manera, la més natural de camuflar aquells
llibres.
Així que un dia li vaig dir a la meva mare:
— Mama, agafaré els tres volums del Diccionario Abreviado del
despatx perquè haig de consultar-lo molt sovint i cada vegada em toca
anar al despatx del davant. Necessito tenir-lo a prop - vaig dir amb tota
la calma.
—Fes el que necessitis. Tot sigui perquè estudiïs bé! —va
contestar la mama sense sospitar d’aquella mala fe i dolenteria meves .
Així ho vaig fer. Vaig col·locar aquells tres grans volums en la
prestatgeria sobre el meu escriptor. Fins i tot feien goig allà tots tres
arrenglerats. La veritat és que el gruix dels llibres i l’alçada eren
exactament iguals, quedaven encaixats dins d’aquelles cobertes
perfectament, i això permetia que els tingués tan a prop que només
calia estirar el braç per agafar-los.
I vaig començar a fullejar-ne un. Era publicat per l’Editorial Seix.
(1892) Les il·lustracions eren magnífiques d’un tal D. Eusebio Planas .
En la primera pàgina deia:
“La Compañia de Jesús es una espada dirigida contra el
progreso: su empuñadura está en Roma i su punta en todas partes”
83

Els gravats a diferents colors eren magnífics . M’agradaven molt.
Eren làmines acolorides. Es veien els personatges d’alta categoria. Els
homes amb barrets de copa i abrics de doble botonadura, sempre
duien guants i bastons, també polaines i pantalons ratllats. Per corbata
duien llaços de diversos colors sota els colls durs de les camises. Les
dones amb barrets d’ala alta plens de llaços també sempre amb guants
i para-sols. Portaven ventalls per tapar-se la cara quan enrogien, per
ventar-se les sufocacions que els produïen les paraules d’aquells
galants tan mudats i ben vestits. Els llocs on passejaven aquestes
parelles eren parcs amb excelses estàtues de marbre i grans
escalinates al fons que portaven a magnífiques mansions i palaus
d’importants columnates a banda i banda.
Animada i encoratjada per les magnificències d’aquelles
il·lustracions vaig començar a llegir La araña negra
Sembla que La Compañia de Jesús, els jesuïtes, tenien molt
d’interès a introduir-se en famílies adinerades. Els aconsellaven i
tractaven que les noies, si eren les hereves de grans fortunes, es fessin
monges. “Els encenien la devoción santa” perquè anessin, elles i el
seus diners, a parar als seus convents per a “la mayor glória de Dios”
Això li passava a la pobra Maria de la família Avellaneda que segons el
pare Fabian de “la Orden” aquella família valia quinze milions de
pessetes i que era necessari fer el que fos perquè la Maria es fes monja
i entrés al seu convent.
Però la Maria es va enamorar d’un tal Baselga i això interferia en
els propòsits de la Compañia de Jesús. Calia apartar a Baselga, deia el
padre Fabian.
I subtilment van aconseguir apartar-lo. El van acusar d’haver
mort algú i l’anaven a tancar però finalment, després de molts
patiments, el pare de la noia va reaccionar davant l’amor del jove i amb
l’ajuda d’una minyona aragonesa, la Tomasa, van evitar que la
Compañia de Jesús se sortís amb la seva.
Tot el llibre eren històries sobre les maquinacions dels jesuïtes
per apoderar-se de les grans fortunes. Retratava la societat de l’època
entre valsos i rigodons, duels, pitreres emmidonades, i interessos que
tractaven de dirigir ells, els jesuïtes, amb uns fils molt subtils
intervenien en la voluntat d' aquells personatges profundament
religiosos. Els jesuïtes es ficaven dins les famílies, amb nom de Déu, i
amb la confessió s’apoderaven dels seus secrets i de les seves
voluntats i així conduïen les seves fortunes cap a la Compañia.
Aquella lectura em va resultat apassionant! Eren històries
d’amor, de bons i dolents, de conspiracions i traïcions que tots anaven
per interès amb unes trames maquiavèl·liques, retorçades, on els bons
patien molt i l’amor pur entre els enamorats era aniquilat.
La història del tal Baserga era llarga i finalment, els jesuïtes, el
fan declarar boig i el tanquen i el pobre home se suïcida per un tret
d’una pistola misteriosa que portava a sobre.
84

Continuava el relat de totes les generacions posteriors. Una filla,
Enriqueta, hereva de tot el patrimoni; la manera com va ser tractat un
fill més petit, Ricardito, que es va fer jesuïta i va lliurar per “la mayor
glòria de Diós” tota l’herència a l’Orden fent un acte de pobreza.
Després, també, altres descendents vigilats de prop. La pobre
Enriqueta fugint de casa seva i casant-se per tapar el delicte del seu
embaràs amb un personatge desconsiderat vividor i fatxenda.
La lectura d’aquells dos volums era tan interessant que jo, un
cop començada no la podia deixar. Aquell estil fullatonesc de la novel·la
creava una necessitat incontrolable de saber què passaria...si els
enamorats se’n sortirien ... si es podrien estimar... i com s’acabaria la
història d’aquell amor tan apassionat. Això va fer que jo em passes tota
l’estona, que se suposava que estava estudiant, enganxada en aquella
lectura. No estudiava gens. Feia dies que no feia els deures de l’Institut
com calia. En l’assignatura de llatí calia traduir dues pàgines de La
Guerra de las Galias pel dijous, i érem dimecres i encara no havia
començat. En matemàtiques li demanava a la meva amiga Maria que
em deixés copiar els problemes i així anava tirant!
Però com volien que ja traduís del llatí! Fes els problemes i
estudiés! Sense poder saber què li passava al Ricardito, a l’Enriqueta...
Allò era demanar-me impossibles! La meva voluntat trontollava; es
posava a prova i haig de confessar que no podia resistir aquella
envestida tan potent!
85

Capítol 24
Reconec que la lectura d’aquells llibres d’en Vicente Blasco
Ibáñez m’apassionaven massa. Les històries d’aquelles noies tan
desgraciades per ser noies hereves de grans fortunes i que estaven
destinades a renunciar a l’ home que estimaven per dedicar-se a ser
monges solitàries i aïllades i així aquells milions de pessetes anirien a
parar als jesuïtes. Allò era desesperant!
Estava llegint una part on el nen, Paquito, únic descendent de
la família, i únic hereu de la gran fortuna, estava molt delicat de salut,
era tísic i els jesuïtes amb l’excusa de tenir cura d’ell el tenien en el
col·legi com a estudiant, però sempre el feien asseure en un pupitre
entre una finestra i una porta per on passava un gran corrent d’aire i el
nen cada dia estava més refredat. Fins que va agafar una
broncopneumònia.
Com ja he dit, en llegir una pàgina d’aquell llibre em creava una
necessitat imperiosa, dominant, de llegir la pàgina següent per saber
què passava després. El caràcter fulletonesc d’aquell estil d’escriure
em va resultar aclaparador. No podia deixar de llegir, i no podia fer les
altres coses. No podia estudiar... tot el meu temps era consumit en
aquella lectura.
A tot això, calia afegir-hi la satisfacció de la meva mare que
estava admirada i cofoia de les hores i hores que jo em dedicava a
estudiar! Ella estava segura que el quart any de batxillerat era molt
difícil, que calia “cremar-se les celles” com deia ella, i fins i tot havia dit
a la Pepeta que procurés que ningú em destorbés.
Per això va quedar molt sorpresa quan la professora de llatí,
senyoreta Vilaltella, la va cridar i li va dir que jo no estudiava gens, que
no feia els deures, que no em sabia ni les declinacions, ni els verbs i
que si en aquell trimestre continuava així em suspendria.
— Però com pot ser ! — deia la meva mare molt sorpresa — Si
es passa hores i hores estudiant!
— Doncs miri no sé què estudia, però llatí, no. Fa dues setmanes
que ha de traduir dues pàgines de La Guerra de las Galias i encara no
ha començat. Si dilluns no m’ho porta l’hauré de suspendre! –Va dir la
senyoreta com a ultimàtum.
Quan la meva mare va tornar a casa molt sorpresa i indignada
em va preguntar per què no estudiava! Jo no sabia què dir.
— És que no m’agrada el llatí.
— Doncs acostuma’t des d’ara a fer gairebé sempre les coses
que no t’agraden. Sempre hem de fer més les coses que no agraden
que les que agraden. Així que tot aquest cap de setmana te’l passaràs
de cara el llibre de llatí i traduiràs això de les Galies! I no sortiràs per
res...! Castigada!
86

Jo només pensava: “Com podia passar-me el temps en aquella
traducció i no saber si el Paquito s’havia mort o si se’n sortia”. Com
volia la mama que jo em concentrés amb genitius i datius llatins sense
saber què li passaria al Paquito!
Quan estava amb aquestes cabòries van tocar el timbre de casa
i la Pepeta va anar a obrir i va tornar per dir a la mama que la Carme,
del carrer Galileo i el seu cosí Jaume de Tarragona em venien a veure.
Si podia dir-m’ho.
Sense esperar la resposta de la meva mare vaig sortir cap a la
porta amb gran alegria.
— Hola Carme! Hola Jaume!
— Pots sortir un moment al carrer? - Va preguntar la Carme.
— No, em sembla que no em deixaran perquè la mama m’ha
castigat.
— Per què t’ha castigat? — Preguntava en Jaume.
Quan anava a contestar va sortir la meva mare molt enfadada.
— T’he dit que no pots fer res més que estudiar llatí! Res més.
— Perdoni — Va dir la Carme — és que el meu cosí Jaume ha vingut a
saludar-la perquè demà ja se’n torna a Tarragona.
— Bé. — Va dir la mama més comprensiva- Et deixo sortir deu
minuts però després a estudiar llatí !
I vam anar a seure a la nostra vorera de sempre, del carrer
Galileo.
— És veritat que te’n vas a Mèxic molt aviat? – va preguntar en
Jaume.
— Sí, el meu pare està allà i diu que aviat hi anirem nosaltres,
però no tan aviat com semblava en un principi. Primer diu que s’ha
d’instal·lar.
— Per què està tan enfadada la teva mare? No l’havia vist mai
així! — Va preguntar la Carme.
— Perquè últimament no he estudiat gaire. I la de llatí l’ha
enviada a buscar i li ha dit que si el dilluns no li porto la traducció de
La Guerra de las Galias em suspendrà el trimestre. I la mama m’ha
castigat a no fer res més que això.
text.
— Vols que t’ajudi — Va dir en Jaume- Jo ja l’he traduït aquest
87

— Ho faries? — Vaig dir il·lusionada — La veritat que no sé com
sortir-me’n. Però Jaume, tu no feies de pagès? No deies que t’agradava
el camp? Com és que fas llatí?
—Ja no fa de pagès — Va dir la Carme — L’avi no vol que faci
més de pagès. Diu que el Jaume té massa closca i massa cervell per
ajupir-se a picar terrossos. L’ha apuntat als jesuïtes d’ intern i li paga
els estudis fins i tot els universitaris perquè sigui alguna cosa
important. Diu que els altres nets, si no serveixen per estudiar, ja
llauraran els camps, però que ell no.
Quan vaig sentir que el Jaume anava als jesuïtes em vaig
angoixar molt!
I què et fan els jesuïtes, com et tracten? Què et diuen? – Vaig
preguntar nerviosa.
—Res, — Va dir en Jaume una mica sorprès- No em diuen res.
Allà estudio i prou. — i va insistir — Vols que aquesta tarda vingui i
t’ajudi a fer la traducció?
— Sí que m’aniria bé si em poguessis ajudar. - I vaig preguntar
de sobte- Tu Jaume tens una gran fortuna?
—Jo fortuna?...— I va dir rient — Per què em fas aquestes
preguntes? Jo no tinc res. L’avi em paga els estudis amb un gran esforç.
Nosaltres som gent de camp i obrers treballadors de fàbrica...! Per què
preguntes això?
— No, per res. — Vaig dir sense saber com sortir-me’n — La
veritat és que si em poguessis ajudar t’ho agrairia molt perquè no me’n
recordo de res. No sé què és el datiu...ni el nominatiu...Estic feta un
embolic.
— Doncs que no se’n parli més. Avui a les cinc de la tarda vindré
i farem aquest treball. Tens el diccionari de llatí?
— Sí, sí que el tinc.
— Doncs vindré a les cinc. – Va dir aixecant-se- Va vés, que la
teva mare ha dit deu minuts.
Quan vaig arribar a casa li vaig dir a la mama que en Jaume
vindria a ajudar-me perquè jo sola no sabia si me’n sortiria.
— Molt bé! Mentre ho facis! –Va consentir molt seriosa.
I a les cinc va venir en Jaume. La Pepeta, que era un gat vell i
molt malfiada, va dir que ens poséssim a la taula del menjador perquè
al meu escriptori de l’habitació no hi cabríem Jo vaig pensar també que
seria millor al menjador no fos cas que en Jaume tafanegés per la
prestatgeria i trobés el llibre de La araña i així ho vam fer i ens vàrem
posar a fer la feina. La veritat és que a mi em costava concentrar-me.
88

Des que sabia que en Jaume anava als jesuïtes el meu cap barrinava
pensant en les circumstàncies. Però fent un gran esforç, anàvem
traduint el text llatí i sort que ell sabia molt bé com fer-ho perquè jo
estava realment llunyana i preocupada. De cop li vaig preguntar sense
poder-me'n estar:
— Els jesuïtes et fan seure al mig de la classe o en un passadís
amb molt de corrent d’aire?
— M’assec a la classe com tots. Què dius d’un corrent d’aire! Per
què fas aquestes preguntes tan estranyes? — va dir sorprès i una mica
molest.
— Només vull dir que tinguis compte. Estar en un corrent d’aire
és molt dolent. Pots acabar tísic; pots morir-te. Comences a refredar-te
i després et ve una broncopneumònia i... ...
— Doncs mira, a Tarragona que a vegades fe molta calor, molts
cops s’agraeix molt el corrent d’aire!.
—No t’hi deixis posar Jaume. No et deixis posar al corrent d’aire!
–Vaig dir una mica esverada.
— Mira no t’entenc! Quina mania amb el corrent d’aire! Vols dir
que no estàs una mica distreta? Va... que aviat acabarem. Mira aquesta
frase...
De tant en tant la Pepeta passava per allà tot fent veure que
escombrava o que treia la pols. Semblava que això d’estar un noi i una
noia tanta estona junts no li feia cap gràcia. Jo penso que ens vigilava.
D’una manera o una altra vam acabar la feina. Ja es feia fosc i
era una mica tard. En Jaume es va aixecar i va dir:
— Ara ja podràs presentar la traducció, però penso que estàs
bastant distreta. Has d’estudiar bé les declinacions i tot una mica en
general. Bé jo me’n vaig.
— T’acompanyo — vaig dir anant cap a la porta de sortida.
Va treure el cap a la cuina i va dir: - Adéu senyora Pepeta. Digui a la
senyora Elvira que ja hem fet tota la traducció.
— Adéu noi — va dir la Pepeta i va ser prou prudent de no
acompanyar-nos a la sortida.
En el moment d’obrir la porta per sortir li vaig dir molt
sincerament:
— Gràcies Jaume, gràcies per ajudar-me.
— Mira, té, — va dir traient-se un paper de la butxaca amb la
seva adreça- Aquesta és la meva adreça de Tarragona- M’agradaria
que si te’n vas a Mèxic m’escriguessis.
89

— I tant que t’escriuré! — Vaig agafar l’adreça i la vaig guardar-
Però sembla que encara trigaré una mica a anar-me’n... — I mentre jo
deia això, de sobte, d’una revolada, em va abraçar, em va estrènyer
fort per la cintura i buscant els meus llavis, molt delicadament em va
fer un petó! Un petó de veritat, a la boca! D’aquells que es feien els
enamorats al final de les pel·lícules.
Jo primer vaig quedar parada i encarcarada com un estaquirot
però després, una escalfor de color daurat que llançava espurnes per
tot el meu cos i que em pessigava em va obligar a abraçar-lo també i a
tornar-li la carícia.
De cop em va deixar i va dir:
— Adéu! — i sense ni tombar-se se’n va anar corrent.
— Gràcies Jaume. Gràcies! — Vaig cridar mentre el veia creuar
la carretera — Gràcies!
Sempre el recordaré creuant la Rambleta fins al carrer de les
Flors. Aquella escalfor daurada, que m’havia provocat aquella carícia, i
que encara durava dins meu, s’havia transformat en un espetec intern
de focs artificials que encenien i feien espetegar i crepitar tots els meus
sentits. La cara enrogida...Un batec accelerat del cor...La respiració
incontrolada . Una esgarrifança a la pell! Totes aquelles sensacions que
estava experimentant en aquells moments no les podria oblidar mai.
Ja no pensava amb la dolenteria dels jesuïtes ni en els corrents
d’aire... S’havien esborrat del tot del meu pensament! Crec que aquella
sensació tan absoluta era una realitat del tot física. Aquell pessigolleig,
aquella escalfor, eren quelcom més que felicitat espiritual. L’esperit
quedava enretirat, rere, amagat. Tot allò que jo sentia era
incomparable a res. Era una sensació carnal. Sortia del meu cos! i de
sobte me’n vaig adonar:
Era la libido ! aquella estranya libido!
Vaig entrar a casa i per primera vegada no vaig agafar el llibre
de La araña negra. Vaig estirar-me sobre el llit i mirant només el sostre
em vaig sentir a dalt del cel.
90

Capítol 25
Els dies anaven passant i sembla que ja no parlàvem tant d’anar
a Mèxic. El papa no havia dit res més i suposàvem que s’estava
instal·lant, cosa que no devia ser gens fàcil.
Jo continuava, com podia, el meu quart curs de batxillerat
tractant d’estudiar més, però m’era molt difícil deixar la lectura
d’aquell fulletonesc relat perquè volia saber, d’una vegada, què els
passava a aquells personatges, uns tan bons i desgraciats i els altres
tan dolents. Vaig tractar d’establir un horari de lectura-estudi i fins i tot
me’l vaig penjar a l’escriptori amb tota la bona voluntat de seguir-lo.
Em vaig imposar ser rigorosa i puntual en acomplir-lo.
Així, quan tocava l’horari de lectura i ho vaig poder llegir, vaig
saber, per fi, que el tal Paquito va morir tísic. Que els capellans es van
quedar finalment, després de tres generacions, amb la fortuna
d’aquella família Avellandea “por la gracia de Diós”. Un cop vaig saber
aquell final tan desgraciat ja m’ho vaig prendre tot amb més calma.
Aquella història era evident que no acabava bé. Era el triomf de
l’interès, del cinisme dels malvats sobre l’amor, la generositat i
l’honradesa. M’ agradaven més les novel·les en les quals els bons
guanyaven i els dolents eren ben castigats!
Però a part de tot això jo pensava molt amb el Jaume. Vaig estar
a punt d’escriure-li, ja que tenia l’adreça, però què li diria? “...em va
agradar molt l’abraçada que ens vam fer...!”o “...Jaume, espero que
tornis aviat i ens tornem a abraçar...” o “...no em puc treure del cap la
nostra abraçada...!” Tot això és el que jo li hauria dit però em feia
vergonya. No gosava. Així que per escriure-li alguna poca-soltada valia
més que no li escrigués. I no ho vaig fer. I no el vaig veure mai més!
Després de molts anys vaig saber que havia acabat el batxillerat als
jesuïtes sense cap problema, que després havia anat a la universitat i
que s’havia doctorat en Dret. Va arribar a ser un dels advocats més
prestigiosos del país, la qual cosa va fer molt feliç el seu avi que havia
cregut en ell.
Aquell mes d’octubre va ser molt plujós. Hi van haver tempestes
que van provocar grans aiguats amb esllavissades i esfondraments. Les
rieres baixaven ràpides i molt plenes i com sempre, s’ho enduien tot a
mar. Aquelles abundoses pluges també van caure, sense parar, sobre
casa nostra. Com sempre el menjador, les habitacions, el passadís, la
casa tota plena de goteres i degotalls obligaven a posar palanganes i
cubells pertot arreu. Fins i tot per sobre els llits, a la cuina...
— Haurem de decidir-nos i fer alguna cosa definitiva en aquest
sostre — deia la mama.
— Jo he entrat a les golfes –deia el tiet- i he tractat de tapar
totes les filtracions que he pogut veure. Però en tapes unes i en surten
tres. No crec que s’hi pugui fer gran cosa.
91

Segons va dir el mestre d’obres quan ho va veure, que l’única
solució era fer hi un sostre a sobre. Vol dir aixecar-hi un altre pis! No hi
ha més solució. Però cal saber què valdria i si puc afrontar uns despesa
d’aquesta envergadura.
— I on viuríem nosaltres? Aquí com sempre o al pis nou ? –Vaig
preguntar jo.
— Al pis nou! –deia la mama- Ja estic tipa de cases i coses
velles.
— I qui viurà a baix?
— Ho llogarem i això ens ajudaria a suportar les despeses. Crec
que és la millor solució si hi ha els diners per fer-ho. — Va dir el tiet.
Últimament semblava que la fàbrica produïa i rendia bastant bé
perquè els tres socis gastaven més. El Sr. Roberto s’havia comprat un
cotxe per anar i venir de Barcelona, ell i la seva xicota la Madame .
L’Agustí s’havia canviat de casa ... I el que era meravellós és que el
Reis m’havien portat una bicicleta. Una preciosa bicicleta! I la mama ja
feia plans de construir el pis a dalt de la casa.
— I s’haurà de treure el terrat d’ara? - vaig preguntar inquieta.
— És clar dona! s’hauria de fer la part de dalt tota nova!
— I ho destaparan tot?
— Què vols dir amb “ho destaparan tot”. Hauran d’enderrocar
les golfes i afermar el nou sostre a la casa perquè aguanti tot el pis. –
deia el tiet.
— Enderrocaran tot el dins...? El trencaran ?
— Segurament. Com ho vols fer si no ?
Tot això ho parlàvem al matí, mentre preníem un cafè amb llet
ben calent per poder afrontar el fred que s’endevinava en obrir la
finestra i veure la gent ben tapada i que caminava de pressa, amb les
mans a les butxaques. En aquell moment va entrar la Pepeta molt
esverada tot dient:
— L’avi no es desperta! L’he cridat perquè fa estona que té el
porró i la torrada preparats i no ve. Ell és molt puntual! L’he cridat i no
es desperta!
El tiet primer i després la mama i jo vam córrer cap a l’habitació
del iaio. Hi feia una fortor de pixum que ja delatava que l’home s’ho
havia fet tot a sobre. El tiet el va cridar:
— Pare! Pare!
Però l’home no responia. La mama li va agafar el pols i va dir:
92

— No li trobo el pols! No respira!
El iaio se n’havia anat d’aquest món de la mateixa manera que
hi havia viscut. Calladament. Sense fer soroll. Tenia 87 anys. La
màquina era vella i s’havia parat cansada i gastada. Jo no sabia gairebé
res d’ell. Era tan discret que no havíem connectat mai en res.
Tot a la casa es va capgirar davant d’aquell fet. Vàrem cridar el
metge. La Pepeta deia que s’havia de cridar també un capellà per allò
de l’ extremunció, la unció dels malalts, però el tiet va dir que ja era
mort i no calia ja que no es podia confessar. Que els seus pecats
anirien amb ell i ja en donaria comptes a l’altre món.
Jo no vaig anar a l’Institut. La casa es va omplir de gent. El
metge primer, que va certificar que l’home era mort. Els de la funerària
portant el bagul, els ciris, la plataforma on posar-lo. Un crucifix gran
que presidia tota l’habitació. Després van arribar corones de flors que
havia encarregat la mama. Una deia “ De tu nieta” Crec que era la
meva perquè no tenia cap més néta.
Van venir també la Isabel, la promesa del tiet, i la mama li va
demanar que telefonés a una colla de gent. La Pepeta va portar vestits
i altres robes a la tintoreria a fer el dol. El tiet va anar a la impremta a
encarregar les esqueles que s’havien de repartir pels barris propers.
Van arribar la tieta , Mercè i el tiet Dani de Matarò amb en Joanet. Com
que la tieta Mercè era la seva filla va fer de receptora de condols. Rebia
la gent, plorava, i anava dient!.
— Pobre pare...! Pobre pare...! S’ha mort de vell! No ha patit!
Pobre pare...!
Al Joanet i a mi ens van enviar al pati de darrere per no fer nosa.
Però el que era més desesperant era que mentre a casa hi entrava
tanta gent, no parava de ploure i els degotalls i filtracions d’aigua
s’escolaven per tot i calia continuar posant-hi palanganes, galledes i
gibrells. .
La mama estava nerviosa i preocupada per les goteres
continuades en aquells moments de tantes visites.
— Hem de fer alguna cosa en aquest sostre. — Deia nerviosa.
A la tarda la casa es va omplir encara de més gent. Van arribar
els Mongay amb el Toni. Tots els parents de Calldetenes. La dida i el
Ton que es van quedar a dormir per anar a l’enterrament de l’endemà.
Per sort va parar de ploure i es van poder treure els gibrells i les
palanganes i la gent ja circulava normalment i no calia que fes circuits
especials per no topar amb aquells trastos plens d’aigua.
L’endemà al matí, quan la Pepeta va portar la roba de la
tintoreria i la mama em va donar una faldilla negra, una brusa negra,
93

una jaqueta negra, els mitjons negres i les sabates negres perquè m’ho
posés, em vaig esgarrifar.
— Jo no em posaré tot això tan negre! Semblaré una mosca
fastigosa!
— És el dol, nena — va dir la Pepeta- és el que toca! Era el teu
avi i has de portar el dol rigorós.
Al iaio tant li fa. Mai em deia com havia de vestir-me. No m’ho
posaré.
La mama va intervenir-hi tot dient:
— Mira, posa-t’ho per anar al cementiri, a l’enterrament, i demà
per anar a l’Institut ja pensarem en alguna cosa.
— I qui és que ho mana? Per què s’ha d’anar negre com un
escarabat fastigós al cementiri?
— Són costums, tradicions. Preceptes! — deia la Pepeta
Així que una altra vegada s’havia de fer el que deien que s’havia
de fer ! El que algú deia que calia! No el que una volia! Sempre la
mateixa història!
Però encara que jo rondinés com sempre, a l’hora d’anar al
cementiri em vaig vestir de dol com tocava. Sempre acabava fent el
que calia fer. Tota la família, parents i veïns vàrem anar a enterrar el
iaio al cementiri Nou.
En aquella època els enterraments eren petites processons. A
davant anava un capellà amb una creu molt alta, després els
escolanets i després el cotxe de morts tirat per dos cavalls. El cotxe
anava engalanat amb un sostre molt guarnit que acabava amb una
altra creu molt alta. i uns cortinatges arreplegats a cada angle que
deixaven veure el taüt. Darrere, la família tota vestida de dol i les
dones amb vels i mantellines, els parents i els amics. Aquella processó
fúnebre atreia l’atenció dels vianants i a mesura que avançava les
persones sortien de les cases per mirar-la. La gent xafardejava, i
s’assabentava qui era el mort i de quina família.
En arribar al cementiri Nou, vam veure-hi molta gent esperant.
Com trenta persones. Jo vaig pensar que hi havia algun altre
enterrament d’algú molt important. si tenim en compte la quantitat de
gent que hi havia. Tots vam creure el mateix.
— Qui s’ha mort avui també? –Va preguntar la mama a la Sra.
Marcel·lina que venia al darrere nostre amb el Sr. Mongay.
— Ningú. Són gent que vénen a l’enterrament del pare del
Manel. — Va dir el Sr. Mongay.
94

— Si el iaio no tenia amics. Els seus amics eren de Calldetenes i
ja estan tots morts!
— El teu avi, és veritat, ja no tenia amics però el teu pare encara
en té molts!
Vam quedar tots molt sorpresos i molt callats. Aleshores el Sr.
Mongay em va agafar pel braç i apartant-me una mica del grup em va
dir:
— Mira, hauries de fer una redacció o relat, digues-ho com
vulguis, explicant l’enterrament del teu avi. Explicar el que passa. La
gent que hi ha. Què veus.
— Avui també em mana una redacció? Avui no anem d’excursió!
— Sí, avui t’ho mano més que mai. Perquè li enviïs al teu pare.
Mira, tota aquesta gent que veus aquí són persones que es volen
manifestar solidàries amb ell i crec que ell ho hauria de saber. El
reconfortarà. Alleugerirà la seva absència.
— Però jo no sé qui són aquests senyors!
— És igual, si els descrius, ell, el teu pare, sabrà qui són. Veus
aquell senyor alt i prim d’ulleres grosses i amb el nas bastant llarg...?
Doncs el descrius com: “...un senyor alt i prim amb ulleres grosses que
estava davant de tot...” I amb això no calen noms ni cognoms. El teu
pare sabrà qui és. Apa! ho has de fer!
— Vostè sempre em mana fer aquestes coses! Jo no en tinc
ganes, gens de ganes...!
— Doncs ho has de fer. I mira, com que hauràs de descriure-ho
bé, també ho hauràs de mirar bé. Observar-ho tot amb detall per ser
relatat. Així doncs hauries de ficar-te dissimuladament entre la gent i
parar l’orella i saber què diuen.
faltes.
— Vostè vol que faci de xafardera, de tafanera!
— Doncs sí! Ah! i ho has de escriure en català!
— Jo només estudio Lengua Castellana i en català faig moltes
— És igual. Fes-ho en català.
— I al Toni també li manarà fer aquesta redacció? — vaig
preguntar una mica empipada.
— El Toni no ha vingut, és a l’Institut. Però si enterressin el seu
avi també ho faria.
Ningú podia negar-se al Sr. Mongay.
95

Dissimuladament mentre obrien el nínxol i preparaven
l’enterrament jo em vaig desplaçar pel mig del grup de gent i vaig anar
cap a l’entrada. Un senyor, amb un jersei de coll alt i gorra, que
acabava d’ arribar es va parar el costat meu i mirava atent la gent.
Darrere meu un altre senyor de cabell molt blanc el va veure.
— Jordi! Jordi! — Va cridar amb veu continguda.
— Joan...! — I en veure’s es van donar una forta abraçada, amb
ulls plorosos.
— Em pensava que estaves a França! — Va dir el tal Joan en veu
molt baixa.
— Hi vaig estar però he tornat, he passat la frontera i ara estic
gairebé amagat a casa d’uns parents. He llegit en l’esquela que
enterraven el pare del Manel i m’he arriscat a venir perquè sabia que
algú de vosaltres hi seria. Mira, allà hi ha en Francesc, i més endavant
he vist el de can Tura. i en Josep de Canyet. Però hem d’anar en
compte. M’han dit que ens estan vigilant.
Jo ho escoltava tot amb gran esforç perquè parlaven molt baixet
i jo volia retenir noms.
I amb els ulls plorosos el tal Joan va dir:
— Ja saps que ens han afusellat el Xifré?
— Sí, sí que ho sé. — I amb els llavis tensos va afegir —
Assassins!
— I en Farriol també l’han executat. — S’eixugava les llàgrimes
amb un mocador de quadres verds i blancs.
— I en Riera? què sabeu d’en Riera?
— Està en pena de mort fa molt de temps però sembla que
encara és viu. És espantós.
— I en Manel? — Preguntava el tal Jordi.
— No en sé res. — I en contestar, la veu se li anava cap endins
barrejada amb un singlot i no li va poder sortir cap més paraula.
Vaig aixecar la vista i vaig veure la mama que amb els ulls em
buscava. Vaig anar cap allà.
— On eres? Va, que ara que ja està el nínxol tapat i la gent
passarà a donar-nos el condol abans d’anar-se’n.
Així va ser. Van retirar l’escala. No hi va haver cap parlament ni
cap referència especial. La gent va anar passant i donant la mà, primer
96

al tiet, després a la tieta Mercè, i després a la mama i a mi. Molts quan
estrenyien la mà de la mama hi afegien:
— Us dono el condol. Saludeu el Manel. Sóc el Rafel.
— Saludeu el Manel de part d’en LLuís.
Va passar també aquell senyor del jersei de coll alt i que es deia
Jordi i que vaig sentir com parlava amb el tal Joan. Quan va donar la mà
a la mama i després a mi no vaig poder estar-me de dir-li.
— El meu pare és a Mèxic. — L’home sorprès, no em va dir res,
però em va estrènyer dos cops la mà.
Va venir un xicot amic de casa i va dir en veu molt baixa.
— No us atureu a parlar... aneu passant. Ens vigilen. Aneu
sortint sense parlar entre vosaltres.
Efectivament, a la sortida hi havia dos señores molt ben
equipats amb abrics i guants i barret que miraven com tots anàvem
sortint sense dissimular que ens estaven vigilant. A uns deu metros hi
havia una parella de guàrdies civils. Tots, amb el cor encongit, anàvem
tirant carretera avall en un silenci absolut. La mama, dreta com un ciri,
em va agafar la mà molt fort i fins i tot vaig notar que li tremolava.
Realment cridava l’atenció tanta gent junta en èpoques que
estaven prohibides les concentracions i manifestacions. El senyor del
jersei de coll alt anava arran de muntanya amb el cap baix i tractant de
no ser vist, amagant-se, Tenia por. Els Sr. Mongay i la Sra. Marcel·lina
anaven darrere nostra també molt callats i molt tensos. També tenien
por.
Tots teníem por. Molta por! Però érem allà.
El Sr. Mongay tenia raó. Calia explicar-ho al pare!
97

Capítol 26
A l’hora de tornar a l’Institut em vaig negar a anar-hi amb aquell
vestit negre, tan negre, però la mama m’havia fet fer una mena de
davantal-bata a quadrets blancs i negres i en posar-m’ho a sobre
alleugeria la negror d’aquell dol tan absolut i tan macabre. A mi tampoc
m’agradava perquè a més de semblar un escarabat negre fastigós, era
un escarabat negre fastigós disfressat. Però no vaig tenir més remei
que anar a l’Institut fent aquella fila de néta d’avi mort.
I abans que se m’esborrés de la memòria vaig posar-me a
escriure, per enviar-ho al papa, aquella redacció-carta a què m’havia
compromès.
Vaig procurar-me un paper fi, per a correu aeri, que era bastant
més incòmode per escriure-hi, i vaig començar fent una descripció
exacta de l’enterrament; la pujada al cementiri Nou darrere dels
capellans que portaven la creu ben alta a davant de tot; detallava les
persones i la tristesa que sentíem tots, no tant per la mort del iaio,ja
que per l’edat que tenia tots l’acceptàvem com un fet natural, sinó per
la seva absència. L’absència del papa. No vaig dir res de la vigilància a
què ens sotmeteren, ni de la parella de guàrdies civils que hi havia a la
sortida, ni de la por que passàrem tots. No ho vaig comentar perquè
em van dir que a vegades obrien les cartes, les passaven per la
censura, i que segons què deien ho ratllaven. Vaig pensar que qui eren
tots aquells per llegir el que jo explicava al meu pare. Però com sempre
vaig adaptar-me el que manaven.
Escrivia en català, tal com m’ havia manat el Sr. Mongay i vaig
poder constatar que si bé l’ortografia em feia dubtar molt perquè no
l’havia estudiada, i segurament escrivia amb molts errors ortogràfics,
en canvi trobava molt més aviat les paraules que necessitava per a la
descripció, com si les tingués més a prop, i vaig sentir que aquelles
paraules en català, quan eren dites, és a dir, la seva fonètica
s’enganxava molt més als meus sentits i reproduïen amb més nitidesa i
més claredat les sensacions que jo volia transmetre. Per exemple: si jo
escrivia:...el cel era blau, en dir-ho, el so oclusiu de la paraula blau
semblava que plosionés i esquitxés tot el meu dins i no solament
percebia el color blau sinó que el sentia. No era igual que escriure i
dir :... el cielo era azul Jo ho entenia perfectament igual, però la
fonètica, el so, quedava allunyat del meu dins i em calia traduir-ho per
sentir que el meu enteniment s’obria de bat a bat.
Vaig pensar que tothom hauria d’escriure en la primera llengua
que havia après en obrir els ulls al món. La comprensió era més
absoluta Penetrava més. Tothom hauria de saber escriure bé la seva
llengua materna. Per què a mi no m’ensenyaven català a l’Institut ?
Però en aquell temps parlar en català i sobretot escriure en català era
una altra cosa que s’havia de fer d’amagat, i fins i tot estar disposada
sofrir-ne un càstig. Vaig pensar que si algun dia pogués, jo aprendria bé
el català.
98

Però si me n'anava a Mèxic com ho faria? A Mêxic hi hauria
professors de català?
Van haver de passar trenta-cinc anys per poder-ho fer!
Quan vaig acabar la redacció-carta en aquell full de paper per a
correu aeri, la vaig doblar amb cura i la vaig donar a la mama perquè
l’enviés, junt amb la seva carta, al papa. Feina feta.
I un cop complerta aquella tasca vaig notar el neguit cada dia
més palès que sentia la mama referent les goteres i vessaments que hi
havia hagut a casa el dia que es va morir el iaio. Tot allò que sempre
s’havia arreglat posant-hi un gibrell o una palangana, aquell dia, que
havia vingut tanta gent, s’havia evidenciat i ella va considerar que
s’havia deixat estar, que havia estat negligent. Se sentia avergonyida
perquè els visitants havien vist la nostra casa com un gran colador i
gairebé en estat d’abandonament. Aquell sentiment la va impulsar a
trucar el mestre d’obres i començar a parlar de fer-hi quelcom. El
mestre d’obres va tornar a dir que l’única solució era fer-hi un altre
sostre a sobre, la qual cosa volia dir fer-hi un altre pis.
A casa van començar a entrar plànols, projectes, pressupostos i
finançaments. A mi m’agradava molt veure els plànols. Havien decidit,
segons les noves tendències més avançades fer el menjador i la sala
d’estar al davant, a la part que donava a la carretera, a la plaça Pep
Ventura, i a més, van dissenyar-hi una tribuna que sobresortia de la
façana i que ampliaria la sala i el menjador i que donaria a la casa un
gran prestigi.
I es va decidir fer l’obra. Començarien al cap de poques
setmanes. De sobte em vaig adonar que en el moment que
comencessin a enderrocar el terrat segurament, era del tot evident,
que trobarien els paquets secrets dels llibres amagats tot aquell temps!
Si deia alguna cosa es descobriria que jo ho sabia. Així que no
vaig dir-ne res, però estava molt neguitosa i molt atenta a tot el que
passava.
Un dia, finalment, quan ja s’havia concretat tot vaig sentir que la
mama deia al tiet:
— Sembla que dilluns que ve ja començaran els paletes. Mira,
hauries de buscar per allà dins del sostremort si hi ha algun paquet o
alguna cosa amagada. Jo sé que en Manel a últim moment hi va posar
uns llibres.
— I si els trobo què en faig? - Va preguntar el tiet.
— Crema’ls!
— No es poden ficar en algun altre lloc?
99

— No. — Va dir la mama molt decidida — Crema’ls! Crema tot el
que hi hagi amagat!
Quan vaig saber que tots aquells llibres s’havien de cremar vaig
sentir com si em robessin una cosa que era meva. No els podien
cremar! Me’n sentia propietària! Jo els volia, eren com uns amics
secrets amb els quals havíem compartit moltes hores. I encara
quedaven tots els llibres de Vicente Blasco Ibáñez que no havia tingut
temps de llegir. Vaig veure que no hi podia fer ni dir res. L’única cosa
que se’m va ocórrer era anar-hi abans que el tiet i agafar, si més no,
els de la col·lecció de Blasco Ibáñez.
Vaig decidir que l’endemà al migdia hi baixaria i faria el que
podria. Però a l’endemà en sortir de l'Institut quan vaig córrer cap al
terrat vaig veure la uralita enretirada. Hi havia arribat tard! Vaig anar
cap a la fàbrica i de dret cap a l’ensofrador . Efectivament hi havia el
tiet atrafegat cremant llibres. Els posava dins d’aquell forn de vidre
crematori i hermètic, els ruixava amb gasolina i els llibres s’encenien a
gran potència de combustió destructiva. Fins i tot la capsa maçònica
que era d’alumini amb el triangle i l’escaire es fonia i es recargolava i
es convertia en un suc gris i llefiscós.
Ho feia a etapes perquè no fos tan potent la foguera. Vaig veure
la col·lecció de Vicente Blasco Ibáñez apilada esperant el torn.
— Què fas? — vaig preguntar amb un to innocent.
—La teva mare vol que cremi tot això. Hi ha més llibres dels que
em pensava!
— Per què els cremes? — Vaig preguntar intentant fer-me la que
no sabia res.
— Sembla que si jo no els cremo, ells, aquests llibres, ens
cremaran a nosaltres.
— Ens cremaran?
— Vull dir que sembla que comprometen i són perillosos.
No vaig insistir més. Sabia molt bé què volia dir. Així que em
vaig fer la distreta mirant l’operació, però en un moment que va sortir i
estava parlant amb les treballadores de la triperia vaig agafar tres
volums de la col·lecció i me’ls vaig posar sota les faldilles. Sortí de
l’ensofrador i en passar per la triperia vaig veure que tothom estava
enfeinat i no estaven per veure què feia jo. Vaig córrer cap a casa i vaig
deixar aquells tres volums al meu escriptori dins d’un calaix. Volia anar
de pressa per poder tornar i agafar-ne uns quants més. Però quan vaig
arribar el tiet ja havia posat al forn crematori la resta de llibres.
O sigui que jo només em vaig quedar amb:
La bodega
100

Cañas y barro
La barraca
i La araña negra que encara tenia dins del Diccionario
Enciclopedico Abreviado d’Espasa- Calpe
Allò va ser un assassinat! Mai més he pogut suportar veure
cremar un llibre. Els llibres diuen coses, són idees escrites, són
pensaments, reflexions! Vaig quedar-ne trista i indignada. “Els que jo
tenia amagats no els cremaria ningú” ”Mai!” “Eren meus!”
Acabí de llegir La araña negra i si tot hagués estat com abans
l’hauria tornat al forat del terrat, però ara eren unes noves
circumstàncies i vaig deixar els dos volums camuflats, tal com havien
estat abans, i els altres tres, que eren més petits, els vaig posar al fons
dels calaixos de l’escriptori.
Estava tan indignada que ja m’era igual si els trobaven o no els
trobaven!
101

Capítol 27
I els paletes van venir un dia a enderrocar el terrat. El meu món
de lectures secretes, de descobriments misteriosos s’havia acabat; era
el punt final d’ una etapa tafanera i de certa aventura de la meva
infància.
Un dia, havent sopat i mentre miràvem els plànols del nou pis
per anar imaginant-nos com quedaria tot, vaig preguntar al tiet:
dir:
— Tu tiet quina habitació tries? Quina t’agrada més?
I el tiet em veu baixa i misteriosa, i com sempre mig jugant, va
—Jo cap! Perquè... saps per què no en vull cap? Perquè aviat em
casaré! — Ho va dir en to triomfant i feliç- Em caso!
— Amb la Isabel?
— És clar dona!
—I per què no veniu a viure tots dos aquí? Ara hi haurà molt de
lloc. I cabem tots! Oi mama que hi cabem tots? — li vaig preguntar.
— Sí, sí, hi cabem tots, però les parelles volen tenir el seu espai
propi. — Va dir la mama
— I no viuràs més aquí?
—Viure-hi del tot no. Però com que vindrem cada dia a treballar
ens veurem sempre.
Era veritat que gairebé seria igual, però a mi no em va agradar
gens. El tiet era com un company de jocs. Jo comptava sempre amb ell
com si fos el “tot ho arregla” “tot ho soluciona”, de la nostra família. No
m’havia passat mai pel cap que se’n podia anar de casa. Fins i tot,
egoistament vaig lamentar que hagués conegut i s’hagués enamorat
de la Isabel.
— Teniu pensat on anireu a viure? –Va preguntar la mama.
— Sí, hem vist un piset al carrer General Weyler que no està
malament.
— I quan us voldríeu casar?
— Aviat, el que passa és que han d’operar a la mare de la Isabel
i esperaríem que es posés bona. Però la decisió està presa.
— I la Isabel serà la meva tieta, doncs?
102

— És clar dona! I els marrecs que vinguin seran els teus
cosinets!
Ja no vaig lamentar tant aquella decisió. Tindria una tieta nova.
Sempre havia pensat que tenia pocs tiets i tietes i pocs cosins. En ser jo
única filla i no tenir germans sempre sentia una certa solitud. Jo veia
les meves amigues que es barallaven amb els seus germans, discutien,
els manaven i jo a casa no tenia ningú per fer-ho.
Al cap d’uns quants dies vam rebre dues cartes del papa. Una
per a la mama i l’altra tota sencera per a mi. Sembla que el relat de
l’enterrament del iaio el va commoure molt.. Em donava les gràcies i
deia que jo serviria per ser “reportera”. Jo no sabia ben bé què volia dir
ser “reportera”, quin ofici era exactament, ni què s’havia de fer per serne,
però vaig estar molt contenta de la comunicació directa que es va
establir entre nosaltres ja que sempre havíem estat bastant allunyats
un de l’altre.
La carta dirigida a la mama, però, ens va canviar tots els plans.
Segons deia li era molt difícil establir-se, situar-se a Mèxic. I per altra
banda tenia una molt bona oferta d’una empresa argentina, de Buenos
Aires, que li proposaven muntar una fàbrica de cordes de tripa en
aquella ciutat. Era una empresa bastant important i seriosa dedicada a
la importació i venda de tota classe d’instruments musicals. Deia que li
havia interessat tant aquella oferta; que ja l’havia acceptada i que ja
estaven preparant tota la documentació.
L’Argentina no era com Mèxic, que va obrir les portes a tots els
exiliats republicans. A l’Argentina, hi manava un tal Perón, amic d’en
Franco, i demanava molts papers i requisits per entrar al país. El papa
deia que necessitava una Carta de llamada que ja li enviava l'empresa
argentina i que assegurava el contracte laboral. Un altre paper que era
indispensable era un aval de Buena conducta que li havia de fer algú
important de Barcelona que fos clarament ben considerat dins del
règim, per acreditar que no era un revolucionari marxista. A la vegada
que ell, el papa, explicava tot això suggeria que la mama, per tal
d’aconseguir el document de l’aval, anés als frares de la Conreria de
Badalona, que ell sabia que segurament li farien. Reiterava que sense
aquell paper no podria entrar a l’Argentina.
Quan jo vaig saber que ja no aniríem a Mèxic ja em vaig
acomiadar, pel meu dins, dels mariachi i les bruses blanques i de les
faldilles de flors. I com que no sabia gaire res dels noies de Buenos
Aires no em podia imaginar com anirien vestides ho vaig preguntar.
— A Buenos Aires què fan? Com són?
— Allà ballen tangos i milongas. — Va dir el tiet. Hi ha tangos
molt famosos.
“Adiós muchachos compañeros de mi vida... farra querida...! I
també:
103

“Mi Buenos Aires querido...cuando yo te vuelva a ver...!” –I com
que li agradava molt cantar engegava el repertori a tota veu després
deia:
— Jo me’ls sabia tots.
La Pepeta, que també era una entusiasta dels tangos, va venir a
escoltar el tiet i també l’acompanyava cantant. Deia:
— A mi m’agradava el Carlos Gardel! Vaig veure totes les seves
pel·lícules: Melodias de arrabal i també Luces de Buenos Aires. Va morir
molt jove en un accident d’aviació! Jo vaig plorar-lo molt i fins i tot vaig
anar a un acte a la seva memòria. Tenia una veu tan masculina!
Portava els cabells tan clenxinats... i era tan elegant!
—I tu saps ballar el tango, Pepeta? — Vaig preguntar.
— Oh no! —Va contestar aixecant-se de sobte i fent uns passos
de ball va dir. - Mira, s’agafen molt fort per la cintura i donen voltes
creuant moltes vegades les cames. Generalment elles porten faldilles
molt curtes amb un costat com esquinçat i un cinturó molt cenyit. A
vegades porten un mocador al coll. La veritat és que les dones que
ballen tangos semblen dones de la vida.
— Dones de la vida? Què fan aquestes dones? — Jo no sabia
exactament què feien.
— Sí, dones de cabaret, de barris baixos.
— Jo no el podré ballar el tango?
— Dona, sí que el podràs ballar però no és un ball per a nenes.
— Va contestar donant per acabada la conversa.
La mama s’havia mantingut a part de tot aquell tema. Estava
capficada. Allò d’anar als frares de la Conreria li feia basarda. Com ho
faria? Què els diria? I si no ho volien fer...!
— Mama, anirem a Buenos Aires abans que s’acabi el curs? –
Vaig preguntar.
— No ho crec. Si s’han de fer tants tràmits, si es necessiten
tants papers per entrar-hi, i si encara el papa s’ha d’ instal·lar, jo crec
que trigarem bastant. Tens temps d’acabar el curs i tindrem temps
d’acabar les obres i temps per a tot! - Va dir la mama amb certa
amargura.
me.
— Què farem del pis nou? No hi podrem viure! – Vaig lamentar-
— No ho sé pas! És tot molt complicat. Tot és precipita quan
menys ho penses ! Mira, tu ves anant a l’Institut..., ves estudiant..., el
pis s’anirà fent...i ja veurem quan arribi l’hora com ho decidirem tot.
104

O sigui que com sempre calia esperar! I després d'aquesta
conversa tot el que vaig fer era com interí, com si no ho hagués
d'acabar mai del tot. Semblava que només hi hagués de dedicar mig
esforç i l'altre mig no pagués la pena. Era com inútil.
105

Capítol 28
Jo no estava gens convençuda ni animada a anar a l’Argentina
perquè el meu món a Badalona s’havia anat eixamplant, estava molt
bé en el meu medi. Podríem dir que fins i tot ja hi era feliç. Tenia amics,
feia les coses que m’agradava fer. Anava amb la meva bicicleta nova i
era com si m’haguessin nascut ales! Les distàncies ja no existien.
S’havia acabat el temps de solitud, de viure com mig amagada. És clar
que la visió de felicitat d’una nena que anava a complir catorze anys és
molt relativa i condicionada per les petites coses de cada dia, com anar
amb la colla de la Neus, amb tots aquells amics tan bulliciosos, a
passejar amunt i avall del carrer del Mar. Encara que jo continuava
sentint-m’hi bastant cohibida, hi anava molt contenta, perquè era com
si em donés prestigi badaloní. També anàvem, amb aquesta mateixa
colla, a veure jugar bàsquet al grup que es deia Joventut perquè tres
dels millors jugadors eren amics de la Neus i sempre anàvem a animar i
a fer soroll als partits difícils. Havia decidit no anar més a patinar a la
pista Iris perquè els nois s’ havien fet jugadors d’ hoquei i no ens
deixaven gaire espai per patinar. Tot i que el Toni era un dels jugadors
més entusiastes jo no hi vaig anar més per patinar, hi anava com a
espectadora a animar els meus.
Vaig preferir anar, perquè estava molt a prop de casa, a la
Cooperativa del carrer Guell i Ferrer a jugar el ping-pong. Les amigues i
amics del barri em venien a buscar i anàvem a entrenar-nos hores i
hores per participar en llarguíssims campionats. També , sempre que
podia i ben amagada llegia els meus llibres secrets: Cañas y barro em
va agradar molt! I ja havia començat La Bodega. A l’Institut m’ho
passava molt bé també continuant amb la M. Aurèlia Campmany
assajant i fent teatre. És clar que els diumenges tenia l’obligació, com
tothom, d’anar a missa, però com que la mama i jo hi anàvem ben
mudades i ben pentinades semblava que era el lloc natural per
estrenar els vestits que manava la temporada i lluir de bon gust, de
marques cares i de situar-nos allà on ens corresponia. Allà on la mama
s'havia proposat estar! Allà on ens respectarien i ens deixarien viure.
No volia que la consideressin “dels altres” Per això a la sortida de missa
anava a saludar i fer les presentacions de totes les amigues
parroquials. Les senyorasses molt mudades es deien unes a les altres
el goig que feien.
Com que ja deixaven fer bailes regionales y folkloricos van
començar a fer sardanes a la Rambla de Badalona cada diumenge el
vespre.
Ens agradava molt anar-hi. La mama, la Sra. Marcel·lina i altres
amics s’asseien en una taula de l’orxateria mentre nosaltres, el Toni, jo
i altres corríem per allà. Però de seguida vaig sentir curiositat i interès
per ballar sardanes. Un dia em vaig posar en una sardana i mirava de
seguir i fer els passos que feien tots però sembla que ho feia molt
malament i fins i tot els destorbava. Un senyor, que jo no coneixia, va
venir a treure’m i em va dir:
— Vine amb mi que t’ensenyaré a ballar-la.
106

I em va portar cap a on hi havia la cobla. Allà una mica
enretirats hi havien uns quants nois i noies que l’esperaven.
— Mireu, tenim una altra aprenent! Va agafeu-vos de les mans i
anem a ballar tots aquesta sardana.
Aquell senyor es deia Francesc i anava buscant els nois i les
noies que no sabien ballar amb el propòsit d’ensenyar-los-en. I vam
començar:
— Mireu, primer es ballen els passos curts amb els braços
baixos. Un, dos... cap aquí...un dos cap allà... I després els passos
llargs...que és quan s’alcen els braços i ja es comença a saltar quan el
cap de colla diu: “Enlaire!”
I així anava ensenyant-nos amb molta paciència i amb molta
voluntat. Amb tres vegades d’anar a la Rambla i sempre amb la colla
del Sr. Francesc ja vaig poder entrar en els rotlles dels que ja en
sabien sense mortificar-los.
Aquell Sr. Francesc no era de cap Centre Cultural, ni de cap
foment, ni cap dinamitzador social, no era de cap entitat, era un
sardanista convençut i que de la seva manera lluitava amb tota
convicció perquè la sardana persistís, sobrevisqués. Hi fos.
Penso que, per sort, en aquells moments en què pretenien
liquidar, ofegar, tota una cultura van sorgir persones, a cada carrer, a
cada barri, a cada poble, com el Sr. Francesc amb la voluntat
d’ensenyar a ballar sardanes o com el Sr. Mongay amb la seva
tossuderia amb el català, que gràcies a ells aquella cultura va resistir,
va perdurar i va sobreviure. Les petites llavors que aquestes persones
van anar plantant i regant amb voluntat i tossudesa sense cap profit ni
cap protagonisme personal, i així van poder brotar, més endavant,
quan el clima va ser propici.
Per tot això, per aquesta vida que fèiem no m’explicava la
postura tan negativa de la mama a quedar-nos i que tingués aquella
dèria per anar a l’Argentina. Jo ja comprenia que allà hi hauria el papa i
que ella volgués estar amb ell però potser no havia mesurat prou bé el
sacrifici que fèiem deixant-t’ho tot. La fàbrica anava bé. Podíem pagar
la construcció d’un pis nou. Ara les truites ja es poden fer de dos ous
cada una i fins i tot, els diumenges podíem menjar pollastre. Per què
ens n’havíem d’anar doncs?
També en aquells dies es va produir un esdeveniment
important. El Sr. Roberto que sempre escoltava notícies de l'estranger
per la BBC , va entrar al despatx molt animat dient que la guerra
europea podia donar un gir favorable als aliats. Jo ja havia après que
quan deien “aliats” volien dir els “nostres” i quan deien els “feixistes”
volien dir els enemics,, “ells” els culpables de tot i els culpables que en
Franco manés. Segons va comentar el Sr. Roberto sembla que un tal
general Eisenhower amb un poderós exercit havia desembarcat per
mar i aire a les platges de Normandia i estava guanyant una batalla
107

molt important. Sembla que els alemanys esperaven el
desembarcament en un altre lloc perquè l'espionatge havia pogut
enganyar-los. I que si els aliats, els amics: anglesos, francesos,
americans aconseguien vèncer, era el principi del final de la II Guerra
Europea. Deia que aquells dies Londres era salvatgement
bombardejada nit i dia per unes bombes dirigides que feien molt de
mal.
Jo vaig entendre que si el “aliats”, els nostres, guanyaven
aquella guerra el primer que farien seria treure en Franco d'Espanya
perquè havia ajudat molt al Hitler. Tots estaven convençuts que si
guanyaven aquella batalla els falangistes i en Franco se n'haurien
d'anar perquè fins i tot havia enviat un exèrcit, La División Azul, a
lluitar al front de Rússia i si entre tots els aliats treien en Franco, el
papa ja podria tornar.
Portada per aquell optimisme em va semblar un bon argument
per insistir davant la meva mare.
— Mama, i si amb tot això que fan els aliats a Europa. Això que
diuen pot ser que guanyin la guerra i treguin en Franco i el papa ja
pogués tornar? I si hi hagués un canvi? Tots ho diuen, El Sr. Roberto, en
Pere, l'Agustí......
— Un canvi! — Va dir la meva mare amb pessimisme- No
tindrem aquesta sort. La Guerra Europea trigarà molt a acabar-se i
després ningú sap què passarà
Jo no volia donar-me per vençuda.
— I si no volem anar a l'Argentina? I si ens quedem aquí perquè
segurament aviat podrà tornar el papa? I si li diem que tindrem un pis
nou on hi estarà molt bé?
— Aquí? Quedar-nos aquí? Això mai! Això sí que ho tinc clar... Ni
amb el pis nou ni amb un palau ! — Ho va dir amb ràbia continguda. —
A més, el teu pare no pot tornar ni ara ni aviat perquè l’agafarien i vés
a saber què passaria! Està decidit: ens n’anirem com més aviat millor.
Llogarem el pis nou, llogarem la casa ! Estic farta d’aquest ambient
condicionant-te a tot moment. Farta de la gent que marca el que està
bé i el que no. Tinc ganes de respirar aire nou. Nou i fresc i poder
decidir I no haver d’abaixar el cap per sobreviure.
I com si els meus comentaris li haguessin donat la força per
agafar la gran decisió va dir en un to que no tenia rèplica:
— Mira, demà mateix anirem a buscar aquest paper als frares!
Hi anirem tu i jo . Així que ens farem l’efecte que anem d’excursió. Ens
posarem sabates còmodes i disposades a fer una llarga caminada!
Decidit! Demà mateix anirem a la Conreria a demanar als frares
aquest aval.
108

— I per què no hi anem amb la camioneta. El tiet ens hi pot
portar
— No. Hem de ser molt discretes. Ningú ho ha de saber. – Va
contestar la mama molt segura del que feia.
Ara que ho puc jutjar des de la llunyania del temps penso que si
jo ho veia tot tan bé, si tenia una vida prou feliç era perquè la meva
mare havia obert un gran paraigua sobre meu que em protegida de la
inclemència de la humiliació i de la indignitat. Però la que duia el pes
d’aquell aixopluc era ella. Me’n vaig adonar amb la resposta que em va
donar quan jo vaig insistir:
—Mama. Vols dir que a l’Argentina, amb el papa, estarem
millor?
— Sí! I tant que hi estarem millor! Aquí jo treballo deu hores
diàries, Vaig a on s’ha d’anar. Dic el que s’ha de dir. Tinc les amigues
que s’han de tenir. Cada dijous vaig a la parròquia a seure a la taula
amb la gent com cal! N’estic farta! M’és igual viure en un pis nou ! I si
trobo gent que no m’agrada vull poder-la enviar a la...! - Ho deia
alterada i fins i tot trista- Vull que la por no em mani fins a l’extrem
d’obligar-me a cremar llibres ! A tancar el cervell. A no ser res. A no
pensar!
Allò de cremar els llibres sí que ho vaig entendre bé! I tant!
109

Capítol 29
Així que dit i fet. El primer dissabte al matí a primera hora de la
tarda la meva mare i jo vam sortir de casa ben preparades per fer una
bona caminada.
Jo no tenia gens de ganes de fer aquella excursió justament
després de dinar, però pels comentaris que feia la mama i per la
seriositat de la seva cara comprenia que allò era molt important.
Vam creuar tot Badalona fins a agafar la carretera de la Conreria
per enfilar-nos per la Serra de Marina. El cel estava blau, sense cap
núvol, per tant els raigs del sol hi relliscaven sense entrebancs i
escalfaven el camí desplegant una gran sensació de benestar. O sigui
que vaig arribar a pensar que fins i tot potser seria un passeig prou
agradable pujar sempre per aquella zigzaguejant carretera. En tot el
camí no vam veure més que un camió que baixava carregat de pedres i
enderrocs. Sembla que en aquella hora de la migdiada ningú tenia
ganes de fer excursions per la muntanya.
Vam pujar i pujar i jo com que ja començava a estar cansada i ja
ni veia el sol tan esplendorós ni aquell esclat de tebior del principi.
Finalment, en tombar per un revol, vam veure el convent o seminari
dels frares!
El silenci era absolut. Ens vam apropar a la porta d'entrada on hi
havia una campana. La mama, més decidida del que jo m'esperava, va
estirar la corda dues vegades. El dringuejar dels dos tocs de campana
va trencar aquella solitud i el silenci del lloc. Una espantadissa d'ocells
van sortir en bandada d'un arbre proper i la fugida d'un gat que dormia
plàcidament al sol demostrava que no estaven fets a sentir els tocs
d'aquella campana aquella hora.
Es va obrir la porta i va aparèixer un frare baixet de cara rodona.
— Déu vos guardi! Vostès diran.
— Miri, volíem veure el prior o el Pare Superior.
— Ara està recollit en la pregària. — Va contestar .
— Si no li sap greu l'esperarem.- Va dir la mama amb decisió.
El frare va quedar una mica indecís. Estava dubitatiu. I va
preguntar com cercant temps per decidir-se
— Són de per aquí ?
— Som de Badalona. - Va contestar la mama.
— Hem vingut caminant! — Vaig afegir jo perquè s'adonés de
l'esforç que havíem fet.
110

Ell sembla que es va decidir i va obrir la porta
— Passin, passin. — I vam entrar a un petit rebedor que donava
a una sala.
Ens va indicar seure en un banc de fusta que hi havia sota una
finestra. El lloc era auster, desproveït de qualsevol signe de benestar.
Semblava un lloc per fer-hi penitència. Vam esperar una estona fins
que va tornar entrar el frare baixet
— Demanen que em digui quin és el motiu de la seva visita
— Miri. — Va encetar la mama parlant de pressa com quan estava
nerviosa- Jo sóc la Sra. Ripoll i aquesta és la meva filla i venim a
demanar al Pare Superior si pot fer un aval o un certificat de Bona
Conducta per al meu marit - I traient-se un paper de la bossa va afegir-
Tingui aquí hi ha el nom complet i totes les dades. El meu marit ara és
a Mèxic i ha d'anar a l'Argentina però aquell país no li permet l'entrada
si no presenta un aval de Bona Conducta. Els agrairia molt si ens el
poguessin fer.
El frare baixet va agafar el paper i va tornar a sortir dient:
—D' acord. Esperin aquí.
Vam esperar altra vegada i vam esperar molta estona. Jo ja
havia comptat deu vegades les rajoles del terra a l'ample i al llarg de la
sala. Havia mirat quatre vegades per la finestra fixant-me en l'arbre on
hi havien els pardals. Ara sembla que estaven tranquils. També havia
olorat tres vegades un ram de flors pansit que hi havia davant d'una
marededéu molt lletja. Gairebé aquell ram pensit feia pudor de misèria.
aviat.
— Quina marededéu més vella i atrotinada. - Vaig comentar.
— Deu ser una peça antiga o de museu. - Va dir la mama.
— Triguen molt, oi?
— Millor. Si triguen és que fan alguna cosa. Si no, ja ens haurien
Vaig mirar altra vegada el sostre perquè hi havia una taca
d'humitat. Segurament que quan plovia hi havia goteres com a casa.
Totes les cases velles tenien goteres, vaig pensar. Finalment es va obrir
la porta. La mama i jo ens vam alçar decidides i va entrar altra vegada
el monjo baixet.
— Tingui, senyora. — I li va donar un paper. Suposo que això és
el que volia.
La mama va llegir el paper i amb un to alleujat va dir:
— Sí , sí. Era això . Moltes gràcies! — Va doblar amb molta cura
el paper i se'l posava a la bossa quan va entrar un altre frare. Aquest
111

era més alt i portava els cabells tallats a l'entorn del cap com portaven
els frares. I dirigint-se al frare baixet li va dir:
— Aneu germà. Ja les acompanyaré jo.
El frare baixet va sortir de la sala. El frare alt, de cabells en
corona, es va dirigir a la mama i li va dir:
— Volia només dir-li que el paper, l’aval que li he fet, no li he fet
pas per compromís. Ho he sentit un deure moral. El seu marit i altres
que en aquells moments estaven al consistori de l’Ajuntament de
Badalona ens van ajudar molt. Puc dir que si ara sóc aquí és gràcies a
ells. Si aquesta casa encara té una biblioteca és gràcies a ells. Volia
dir-li-ho.
La mama no va poder dir res. S’eixugava els ulls amb un
mocador. El frare em va agafar la mà i mirant-me als ulls va afegir:
— Nena, pensa que , diguin el que diguin, el teu pare és una
bona persona! - I anant cap a la porta de sortida va afegir- Aneu en
nom de Déu.
La mama continuava callada. No va contestar res. No va poder
dir-li ni adéu. Estava com rígida i com que jo me’n vaig adonar la vaig
agafar del braç i la vaig portar cap a la sortida. La porta es va tancar
darrere nostra i la bandada d’ocells va tornar a oronejar , a voletejar,
però el gat ja no hi era. Vam anar baixant per aquella carretera a poc a
poc, anàvem fent camí. De sobte em vaig parar i posant-me davant
mateix de la mama li vaig preguntar:
— Mama, per què tanquen a la presó i condemnen a mort a
bones persones?
Es va eixugar els ulls amb el mocador ja xop de les altres
llàgrimes i em va dir molt a poc a poc:
— No ho sé. No ho sé. No ho sé.
I aquella pregunta es clavà dins meu, se m'enganxava a
l'enteniment; m’esgarrapava i m' exigia una resposta. Vaig anar
pensant i rumiant mentre baixava per la carretera, al costat de la
mama sense ni adonar-me de la caminada, només cavil·lant sobre
aquella qüestió i pensant on podria trobar aquella resposta.
I no l’he trobada mai. Aquella pregunta mai ningú me l’ha
contestada encara. Ni filòsofs, ni juristes, ni savis, ni pensadors, ni
obrers, ni mares, ni capellans, ni monges, ni mestres, ni venedors, ni
esportistes, ni fracassats, ni vencedors, ni artistes, ni la gent que passa
pel carrer, ni les dones que van a plaça, ni els que van en cotxe, ni els
que porten un carro, ni els que recullen el blat, ni els metges, ni els
professors, ni els joves, ni els vells, ni els il·luminats, ni els creients...
ningú. Ningú l’ha contestada mai !
112

I buscant possibilitats de respostes vaig pensar en algun dels
llibres secrets i amagats que havia llegit i que sí que m’havien
contestat a alguna de les preguntes que el meu despertar a la vida
m’havia anat plantejant.
Aquell llibre de La araña negra de Vicente Blasco Ibáñez deia
que els jesuïtes condemnaven i mataven els hereus de les famílies de
gran patrimoni, encara que fossin bones persones, pels diners, pel
poder... per apoderar-se de les fortunes. Però si a aquella acusació que
feia l’autor de La araña negra en tot el llibre li aplicàvem allò que deia
l’amic francès del Sr. Roberto , René Descartes, i que tenia una filla que
es deia Il·lustració, que assegurava que “Tot el que no es pot provar
científicament ha de caure en el dubte “ (Dubte metòdic) Si aquesta
teoria l’aplicàvem a tota la història de Vicente Blasco Ibáñez vèiem
que tot era una gran imaginació de l’autor. Tot queia en el dubte! No
servia per respondre la pregunta.
Calia doncs, per trobar veritats i aconseguir respostes segures
no deixar-se portar ni per les idees, ni per la simpatia, ni per l’odi, ni pel
desig, ni per l’enveja, ni per l’amor. La veritat era nua. Anava
despullada del tot. Com podia jo, doncs trobar la resposta a la meva
pregunta:
“Per què tancaven a la presó i condemnaven a bones
persones ?”
Tota la meva vida n’he buscat la resposta. No l'he trobada mai. I
encara la busco ara.
Estava tan capficada amb les meves cavil·lacions que ni em vaig
adonar que havíem arribat a casa. Gairebé ja era fosc. Vaig veure la
mama molt cansada però molt alleugerida i fins i tot contenta. Havia
aconseguit el paper que havia anat a buscar!
113

Capítol 30
I l'endemà mateix la mama va enviar aquell certificat a Mèxic i
va quedar com alliberada d'una preocupació.
El cap d'uns dies, mentre estàvem sopant, el tiet Quico ens va
dir que com que la mare de la Isabel ja estava bona havien decidit
casar-se. Pensàvem fer-ho després de les festes de Nadal.
— Molt bé! — Vaig dir jo — I farem una festa?
— No ho crec. Els àpats i els banquets resulten molt cars i
nosaltres no tenim diners.
La mama va quedar pensativa i després va dir:
— Mira, nosaltres t'hem de fer un regal. Si vols podem regalarvos
el banquet de noces.
— Sí, sí. Fem una festa! — Vaig animar jo.
— Mira, si ens heu de fer un regal preferiríem que ens ajudessis
a pagar el viatge de noces. La Isabel té molta il·lusió d'anar a Mallorca,
a Palma, però resulta massa car. El viatge amb vaixell, l’estada a
l'hotel...Sí que ens aniria molt bé una ajuda econòmica en aquestes
despeses.
— I no farem cap festa? — Vaig preguntar decebuda.
— Hem pensat que si ens deixessis, podríem treure els trastos
del garatge i ajuntar-lo amb l'entrada i quedaria un lloc bastant gran
per muntar-hi una taula per unes 40 persones. La mare i les germanes
de la Isabel farien els menjars típics del seu poble, Albacete, i amb unes
bones botifarres, fuet, i bisbes de Vic i un bon vi podríem fer un bon
banquet.
— Sí, Sí. — Vaig animar jo. Sí mama fem aquesta festa a la
fàbrica!
— Si preferiu això... i que col·laborem en el viatge, a mi ja em
sembla bé. El que vosaltres digueu.
— Doncs ja està decidit! La festa la farem aquí. Pensàvem fer
una celebració íntima: només la família estricta i tots els treballadors
de la fàbrica. Amb tots, hem comptat unes 35 o 40 persones. La
cerimònia la farem a l’església de Sant Josep a les 12 h i així podrem
venir tots a dinar caminant i ens estalviem transports costosos.
— Em sembla molt ben pensat. — Va dir la mama. Quan hagis
d’encarregar els passatges i fer la reserva de l’hotel ja m’ho diràs.
— Vindran els tiets de Mataró, els de Calldetenes i els de Barcelona? —
Vaig preguntar.
114

— Sí, sí . És clar! Són la família!
Jo ja vaig començar a entusiasmar-me amb aquella festa.
— Haurem de guarnir el garatge per fer la festa! Engalanar-lo bé
amb banderetes i llums de revetlla. — Vaig proposar.
tiet.
— Sí, fins i tot he pensat passar-li una mà de pintura. — Va dir el
— Ja veuràs tiet, jo t’ajudaré a preparar-lo. Quedarà millor que
en un restaurant.
Així es va preveure. El dia del casament es tancaria la fàbrica
Por ceremònia de boda.
Es van començar a fer les llistes per enviar les participacions.
Estàvem tots una mica alterats. Les noies de la fàbrica només parlaven
del vestit que estrenarien; de les sabates que hi farien joc...En
Salvador, l’Agustí i els homes també parlaven del gran dia que
s’acostava.
Tots aquells preparatius em van donar l’excusa perfecte per
convèncer la mama que ja em podia treure el dol i també vaig decidir
tallar-me les cues. Ja n’era l’ hora! Seria un gran canvi.
— Si et talles les trenes t’hauries de fer una Solriza. — Va dir la
Pepeta.
— Què és una Solriza? — Vaig preguntar intrigada.
— Una permanent que t’arrissi els cabells. Com la Diana Durbin.
Diuen que ella porta Solriza
Portar els cabells arrissats era per a mi un somni perquè jo els
tenia llisos, fins i estirats i no hi havia manera de fer-hi ni rissos ni
ondes, però a més, assemblar-me a la Diana Durbin ja era somniar
massa.
Vam demanar hora a la perruqueria i una tarda, decidida, vaig
anar-hi per tallar-me les cues i fer-me la permanent. Havia arribat el
moment! Jo pensava que amb el cabell arrissat i curt, i sense aquells
vestits negres podria millorar una mica el meu aspecte llastimós
d'escarabat escanyolit.
Quan la perruquera va començar a tallar només deia:
— Déu meu quines trenes tan gruixudes i llargues. Quin greu
tallar aquest bé de Déu de cabells. - I mentre ho anava dient els ca
bells queien a terra, uns sobre els altres, i feien grans pilots com de
cordills negres. Quan els vaig tenir tallats i curts els va anar enrotllant
en uns bigudins. Quan van estar ben enrotllats i tot el meu cap estava
ple de petits cilindres m'hi posava uns sobres, com si ara fossin sobrets
115

de sucre, i després m'hi aplicava una gran pinça calenta que feia bullir
els pólvores que hi havia en els sobrets. Aquella escalfor a vegades em
cremava. Era un suplici de màrtir fer-me aquella Solriza; estar
enganxada més d'una hora allà en aquell turment. Quan vaig acabar i
vaig sortir de la perruqueria portava els cabells curts i enrinxolats però
no m'assemblava gens a la Diana Durbin. No sé si havia valgut la pena
aquell turment!
I va arribar el dia del casament. Jo amb el meu nou pentinat i un
vestit jaqueta gris pastel amb la brusa blanca brodada vaig ser la gran
novetat. El canvi era rotund. Fins i tot en Joanet, el meu cosinet, amb
va dir.
— T'has fet gran! Ja no ets nena ! Ja no jugaràs amb mil! Però
m'és igual perquè la meva mare aviat tindrà un germanet meu i jugaré
amb ell.
Era veritat. La tieta Mercè estava embarassada de vuit mesos i
aviat tindria un nen.
— Has vist la panxa de la mama? — Deia en Joanet.— Sembla
que s'hagi empassat una pilota de futbol!
Tothom anava molt mudat. Les noies de la fàbrica semblaven
senyoretes de Barcelona, els homes ben afaitats i amb camises
blanques semblaven de casa bona. . La Madame del Sr. Roberto
portava un barret francès que es notava que era francès. Tothom
anava entrant a l'església i col·locant-se als bancs. La família, que érem
nosaltres, a davant de tot.
La núvia, la Isabel, va entrar del braç del seu cunyat; lluïa un
vaporós vestit curt de color blau cel i un preciós ram de flors blanques.
A l'altar l'esperava el tiet amb un vestit fosc, i una camisa blanca amb
el coll dur. La corbata de ratlles. Estava molt elegant. Fins i tot
semblava que el nas li havia crescut.
La cerimònia va ser curta i quan ja estava a punt d'acabar van
aparèixer la tieta Ramona, la Carme i el llargarut Pere. Havien vingut
amb el cotxe i com sempre havien arribat a misses dites.
En sortir de l'església els nuvis van anar a casa el retratista, que
estava a la Riera, i tots els altres vam anar caminant cap a casa tret de
la tieta Mercè que com que estava embarassada hi va anar amb el
cotxe d'en Pere. Amb la tieta Ramona i la Carme.
Quan vam arribar a casa i vam entrar al garatge tothom va
quedar sorprès Estava molt bonic! Feia dies que el tiet i tots l'estaven
arreglant perquè fes goig. Havien tret la camioneta i el carro i els
trastos i havien pintat les parets i el sostre. Jo, amb l'ajuda de la Pepeta
i dues noies més, havíem retallat molts papers de colors per posar
garlandes i guarnir-ho tot amb banderoles i llaços blaus i blancs. De la
part del mig del sostre hi penjava un gran ram de tots colors amb unes
cintes que imitava el gran llum de l'envelat de Festa Major. I a tot
116

l'entorn del garatge una gran taula, molt ben parada, i les cadires amb
llaços també blaus i blancs. Era més luxós que cap restaurant! I a més,
el tiet hi havia portat la gramola de casa. Un moble bastant gran que
s'obria per la part superior on s'hi col·locaven les plaques de La Voz de
su Amo i la música era reproduïda per uns altaveus des de la part
inferior.
De seguida la família de la Isabel va omplir la taula de tota
classe de coses per picar i fer el vermut i de begudes refrescants
mentre esperàvem els nuvis. Tot estava a punt i quan van arribar
tothom els va aplaudir mentre ells es col·locaven al cap de taula. Era
una festa ben aconseguida.
I van començar a servir tota classe de menjar de la terra
extremenya, i també els de Calldetenes començaren a portar safates
de llonganisses, bisbe, fuet, botifarres i un bon vi negre repartit en sis
porrons.
Tothom va acabar l'àpat molt alegre. A la nostra família els
agradava molt cantar i cantant acabàvem totes les celebracions. Van
demanar al tiet, al nuvi, que cantés; ell que estava molt content i feliç
no es va fer pregar i va començar el seu repertori:
Hace tiempo que vengo al taller...!
I va acabar entre grans aplaudiments! El tiet Dani, de Matarò també va
voler lluir la seva veu de baríton i també va cantar, i després en
Salvador, que era de Gràcia i havia cantat molt anys a l'Orfeó, va
començar a cantar L'Empordà:
“Cap a la part del Pirineu
vora els serrats i arran de mar...”
Molts van anar cap on era ell i es van afegir al cor, i en diferents
veus: barítons, baixos, sopranos, contralts l'acompanyaren. La majoria
eren cantants de cors o orfeons i s'ho sabien bé, per tant aquell conjunt
va resultar de certa qualitat i tots es van entusiasmar.
El tiet Dani va encetar:
“Al damunt dels nostres cants...
aixequem una senyera,
que ens farà més triomfants!...”
Fins i tot els que s'ho miraven des de lluny es van posar drets i
van acompanyar el cant a la senyera
Mentre tothom cantava, ja vaig veure que el Pere, el llargarut,
es dirigia a la mama, que estava la meu costat, i amb to irat i més
tremolós que mai li va dir:
— No has de permetre que cantin aquestes cançons subversives
a casa teva.
117

— No són subversives, ara en diuen cantos folkloricos y
regionales. - Va dir la meva mare a la defensiva.
— Si passa algú pel carrer i ho sent et pot denunciar.
— O pot entrar i també cantar!
— Veig que no ho vols entendre! - va afegir molt nerviós- Jo no
puc permetre que es faci aquest ultratge al règim.
— Mira Pere, això és casa meva. I si creus que no ho pots
permetre val més que no ho escoltis!
Tots els altres estaven tan concentrats cantant que no captaven
res d'aquella conversa i continuaven mols entusiastes:
Au companys enarborem-la
Enlaire!
En senyal de llibertat...!
I en Pere va continuar molt ofès.
— M'obligues a marxar! — I dirigint-se a la Carme i a la tieta els
va dir- Va anem, no puc ser testimoni d'aquest ultratge! Val més que
ens n'anem.
La tieta Ramona es va alçar per marxar i la Carme es va aixecar
també decidida però per comptes d'anar cap a la porta se'n va anar a
integrar al grup de cantaires i es va a posar a cantar.
En Pere li va anar al darrere i li va dir en veu baixa i
amenaçadora:
— Carme! Jo me'n vaig. Jo me'n vaig! - I es va dirigir cap a la
porta i se'n va anar.
La tieta Ramona sense saber què fer va decidir-se a sortir
corrents rere ell.
Els cantaires van acabar entre grans aplaudiments i bravos: La
Carme va tornar a seure al costat de la mama com si ni s'hagués
adonat de la sortida d'en Pere. Al moment va entrar la tieta, tota
esverada, i li va dir:
— Carmen, en Pere se'n va. Ja ha arrancat el cotxe. Corre!
— Deixa que se'n vagi.
— Ja saps el que fas? Que t'has begut l'enteniment? I com
tornarem a Barcelona?
118

— Us podeu quedar a dormir aquí, si voleu. — Va oferir la mama
per facilitar la situació. La tieta va fer veure que no la sentia i amb to
colèric va insistir a la seva filla:
— Veig que no saps pas el que fas. No saps què t'hi estàs
jugant?
— Sí mamà. Ho sé molt bé. No t'hi amoïnis
Els cantaires havien començat un altre repertori. Semblava que
ningú s'havia adonat d'aquella situació però crec que tothom n'era
conscient perquè el Sr. Roberto i la Madame van anar a dir-li a la
Carme amb certa complicitat que si volien ells les podrien acompanyar
de tornada a Barcelona.
De cop tots es van adonar que els nuvis ja no hi eren. S'havien
escapat! L'Agustí va anar cap a la gramola i a cop de maneta la va
engegar. Va posar-hi una placa. Era un pasdoble. En sentir-lo tothom va
enretirar cadires i desmuntar taula i van fer espai per ballar.
— Tots a ballar! — deien — Tots a ballar!
Tothom ballava amb tothom. Fins i tot la Pepeta va ballar amb
qui va poder.
De cop van posar una placa que es deia La Cumparsita i la
Pepeta va agafar-me pel braç i em va portar al mig de la pista per
ballar.
Ara t'ensenyaré a ballar el tango! Veus? - I mentre ella creuava
les cames jo havia de creuar-les cap a darrere encara més- Ara posa' t
de costat i fes com si caminessis. Veus, veus... i ara un altre cop
enrere. - I així vaig ballar el meu primer tango.
Tothom ballava. Fins i tot el Sr. Roberto i la Madame ballaven el
tango, però ells ho feien en estil francès i s'ho agafaven amb molta
concentració i interès.
La festa va durar fins a altes hores de la nit. Alguna de les noies,
la Lola, que era gallega i havia portat oruxo, havia begut massa i
estava plorant desconsoladament i dient que ella també es volia casar
però que ningú la volia! La Roser i el Bernat la van acompanyar fins a
casa seva perquè no podia aguantar-se dreta.
Jo vaig veure la mama parlant confidencialment amb la Carme i
em moria de ganes de saber què deien. Vaig sentir una gran necessitat
d'anar cap on estaven. Ho vaig fer, i portada per un fort impuls i sense
to ni so vaig estrènyer la Carme pel darrere i li vaig donar una forta
abraçada.
Ella naturalment, es va sorprendre i em va mirar. La mama
també em va mirar inquisidora. Jo no sabia què dir exactament,
119

— Em sembla que estic una mica borratxa jo també!
— Doncs apa! Anem tots a dormir.- Va dir la mama alçant-se.
I la festa es va acabar! Però no era veritat que jo estigués
borratxa. Estava molt contenta i sabia bé per què l'abraçava.
120

Capítol 31
Els dies van anar passant. El pis de sobre casa s'anava
construint i ja s'hi podia veure la distribució. Jo m'hi passejava
imaginant-me com seria tot un cop acabat. Em feia molta il·lusió anar
seguint la construcció del pis nou. Era un incentiu diari per tornar a
casa aviat i anar a veure les obres. Semblava que controlés el que
acabaven de fer els paletes cada dia.
Encara que últimament anava a l'Institut molt preocupada
perquè estàvem estudiant matemàtiques molt seriosament i amb molt
de rigor; fèiem exercicis d'àlgebra molt complicats i jo no els entenia
gens. Sort, encara, que el Sr. Roberto m'ajudava; m'ho explicava amb
molta paciència i bona voluntat però era evident que les
matemàtiques, els números concretament se m'encallaven; no sabia
fer-los funcionar. És a dir no sabia acumular quantitats, distribuir-les,
fer-ne parts, comparar-les, precisar-les. Sempre m'equivocava i això
que vaig tractar de dedicar-hi tota l'atenció, fins i tot vaig prometre'm
no començar Arroz y tartana fins que hagués superat aquella
incomprensió dels tems algèbrics. Aquelles equacions laberíntiques
amb funcions diverses s'entortolligaven unes amb les altres i no me'n
sortia. Era com si m' ennuegués de números acumulats i no pogués ni
tossir per aclarir i donar pas a la comprensió.
Crec que va ser en aquells moments quan vaig decidir que si
hagués de continuar estudiant em dedicaria a les lletres mai els
números. Si en un futur calia estudiar era evident que em dedicaria a
les paraules que eren més amigues meves i no als números
indiferents, massa embolicats , definitius i freds, sense matisos.
Ja ho havia decidit.
I va donar la casualitat en una de les xerrades que fèiem a
l'Institut ens van preguntar una per una a què pensàvem dedicar-nos.
Deien que ja havíem de començar a pensar-ho per dirigir-hi els nostres
futurs estudis. La Maria va dir que volia ser pintora: Belles Arts. La
Dolors volia ser farmacèutica i a mi em va sortir allò que m'havia
suggerit el papa: reportera.
— Jo vull ser reportera. - Vaig dir decidida.
Totes es van sorprendre una mica.
— I què hauràs de fer? — Va preguntar la Lluïsa.
— Explicar què passa. — Vaig contestar.
— Treballen pels diaris i revistes. — Va comentar la professora
— I això on s'estudia? Hi ha universitat de reporteres? — Van
preguntar.
121

difícil.
— Entra dins de periodisme. Però ara és una professió molt
— Per què? — Van preguntar.
— Perquè ara no es poden dir les coses si no passen primer per
la censura. No pots fer un reportatge de les coses tal com les veus. Es
difícil ajustar-se a allò que estableixen les normes. — I va donar el tema
per tancat tot afegint:
— Bé, aneu pensant a què voleu dedicar-vos.
I es va acabar la conversa.
Quan sortíem de la classe la Maria em va dir:
— La teva decisió és molt interessant!
I des d'aquell moment vaig decidir del tot ser reportera! Era com
ser una xafardera intel·lectual.
Però realment m'agradava ser reportera? Crec que més aviat
m'agradava el nom, la novetat, per causar una bona impressió, ja que
honestament puc dir que no sabia en què consistia i no sabia valorar si
jo seria capaç d'exercir aquella tasca tan compromesa.
I aquell mateix dia els tiets van tornar de Mallorca amb dues
grans ensaïmades de cabell d'àngel. Semblaven molt feliços i
explicaven que Palma era preciós i que Soller era com una postal. Jo
vaig pensar que d'aquell viatge en podrien haver fet un reportatge.
Però ells no estaven per aquestes coses. Ni jo em vaig atrevir a
susggerir-ho.
122

Capítol 32
No entendré mai què va impulsar la meva mare, que era
absolutament qui decidia sobre mi, que jo, en hores lliures, hores
sobreres, com deia ella, anés a aprendre a cosir. Deia que era una cosa
molt necessària per a les dones. I que com que a l' Institut no ens
n'ensenyaven (que si hagués anat a les monges, allà n'hauria après)
considerava que se n'havia de saber. Per començar a ser una bona
modista, és a dir a fer vestits, s'havia d'aprendre a “cosir de blanc” que
realment era on s'aprenia a fer anar l'agulla. Això volia dir fer calats,
punt de relleu, tavelles, brodats, cosir roba blanca: llençols, mocadors, i
cortinatges...Per ser una bona modista s'havia de començar per tot
això. Deia la meva mare.
— Però jo no vull ser modista!
— No es tracta que t'hi dediquis. Es tracta d' aprendre a cosir
bé. Ara sembla que no ho necessites però ja veuràs que per una dona
és molt útil saber-ne.
— I on ensenyen això?
— M'ha dit la Sra. Enriqueta...
— La de la parròquia? La senyorassa que mana? La que sempre
ho sap tot i diu a tothom què ha de fer? Sembla que també et mana a
tu!
— Diu que hi ha una senyora que n'ensenya. Que hi va la seva
filla, la seva neboda i unes quantes noies més i que amb ella
n'aprendràs molt. Hi hauries d'anar cada dijous de sis a vuit. Ja t'hi he
apuntat.
— Tu sempre ho fas tot, decideixes, manes sense preguntar-me
res! I jo no hi vull anar. No hi aniré. I menys amb aquelles tibades!
Però la meva mare, com sempre, decidia i no em va fer ni cas. El
primer dijous a les sis de la tarda em va acompanyar a casa la Sra.
Lolita, que vivia en un pis del carrer Providència.
L’únic que m’agradava era aquell necesser amb agulles, fils i
estris de cosir que m’havia preparat. Em feia recordar les capses de la
merceria de ca la dida a Calldetenes: botons...tisores... agulles...
Quan vam arribar la Sra. Lolita ens va rebre molt atentament i
potser va notar la meva apatia perquè amb molt d’entusiasme deia:
— Ja veuràs com aprendràs i a la vegada t’ho passaràs molt bé.
— I dirigint-se a una colla de noies assegudes fent rotlle en una sala va
dir:
— Mireu noies, una nova companya que començarà ara mateix.
123

Aquella sala era plena d' imatges de marededéus, cortinetes,
estors i moltes prestatgeries atapeïdes de peces de roba. Les noies
estaven cosint molt atentes i gairebé no aixecaven la vista del tros de
roba que cosien. Al mig del rogle hi havia un braser que de tant en tant
algú remenava perquè en sortís calor. Veritablement el lloc era fred i
encara que totes portaven bones peces de roba, estar allà, hores i
hores quietes prometia poc confort i benestar. No em va agradar gens,
ni el lloc, ni la temperatura, ni les noies, ni la Sra. Lolita dient:
—Va. Ja pots seure aquí. — I va assenyalar una cadira. Has
portat un retall de roba blanca, com vaig dir?
— Si, sí, aquí la porta. – Va dir la meva mare obrint el necesser
que portava jo.
— Aquí està. - I sense pensar-s’hi més va afegir: - Com que ja
està tot clar jo me’n vaig. - I se’n va anar!
Em va deixar allà desemparada! Em vaig quedar quieta,
empipada i muda entre aquelles noies desconegudes. A algunes les
coneixia de vista com a la filla de la “generala”, encara que no havíem
parlat mai. Elles em miraven i no deien res. La Sra. Lolita es va asseure
al meu costat i em va ensenyar a fer una vora molt petita a l’entorn del
retall.
— Mira, has de doblegar la roba i fer la vora, com més petita
millor, i els punts han de ser gairebé invisible. Com si no hi fossin. Va
començar la feina i me la va donar.
—Apa, ves fent això per començar. Ara resarem el rosari com
fem sempre.
I sense dir res més, va començar a resar i totes a contestar les
parts del rosari que corresponia i a més del rosari encara hi afegia unes
frases que se’n deien jaculatòries. Eren oracions breus i fervents com
exclamacions molt sentides!
La veritat és que entre el rosari resat de dalt a baix, el fred que
sentia a l’esquena, haver de cosir puntades que no es veiessin en
aquell drap esquifit, vaig arribar a la conclusió que allò era “martiri” per
entrar al cel! Segurament que ho feien expressament, com aquelles
“piadoses” que anaven a la processó per patir i oferir aquell patiment a
Déu!
Quan es van acabar els resos les noies van començar a parlar
entre elles. Explicaven coses de gent que jo no coneixia. Finalment la
filla de la manaire em va preguntar:
— Tu vas a l’Institut, oi? Quin curs fas?
— Sí. Vaig a l’Institut. Estic a quart de batxillerat.
124

— Abans hi anàveu nois i noies junts, oi? — Va preguntar la
seva cosina.
— Sí, quan feia el primer curs anàvem junts, a la masia de la
carretera de Canyet, però ens van separar i ara les noies anem a la
torre del Dr .Agustí a la plaça de Pep Ventura i carrer de les Flors.
I aprofitant que la Sra. Lolita s’havia aixecat i havia sortit de la
sala, la cosina fent-se la divertida va dir:
— Això és que faríeu coses lletges, marranades, entre vosaltres i
per això us van separar. — Les altres noies van riure.
dir.
— Què vols dir? — Sincerament jo no vaig entendre què volia
Va tornar la Sra. Lolita i ningú va dir res més. Tornaven a parlar
d’altra gent. Finalment la Sra. Lolita va posar-nos a cadascuna la tasca
a fer a casa. A mi em calia fer les quatre vores d’aquell drap. Quan va
arribar l’hora de plegar vaig sortir corrents cap a casa i en arribar vaig
encarar-me a la mama:
— No hi penso tornar! Hi passo fred! Les noies són unes
criticaires i malpensades.
— Però tu hi vas per aprendre a cosir. Tot això no interessa.
— A no? I que hi passi fred? No hi tornaré. No hi tornaré!
Quan pensava que encara no havia pogut obrir els meu llibres
amagats de Cañas y barro o Arroz y tartana per poder estudiar
l’àlgebra; que jo tractava de ser estricte amb els meus horaris perquè
no em tornés a passar com em va passar amb el llatí; que jo volia
treure temps d’on fos per començar aquell llibre i havia d’anar allà a
cosir, que no m’agradava, que no em serviria de res, vaig decidir que
havia de trobar la manera d’ encarar-me a la mama. De quadrar-m’hi.
Però sabia que ella no era fàcil de convèncer si no li donava una bona
raó. I després de molt cavil·lar vaig trobar la raó i les maneres I
bonament, canviant d’actitud, amb bones paraules, li vaig dir:
— Mira mama, jo tinc molta dificultat a entendre l’àlgebra,
encara que el Sr. Roberto m’està ajudant molt i que hi fa el que pot jo
no ho entenc i no me’n surto. A la Dolors li passava igual, però diu que
ara va amb un professor que es diu Pep, del carrer Güell i Ferrer que li
dóna classes especials de matemàtiques i que se n’està sortint molt bé.
Per comptes d’anar ara a cosir a casa la Sra. Lolita proposo poder anar
a casa aquest professor. Ho necessito per aprovar aquest trimestre. I
més endavant ja aniré a prendre a cosir.
La mama en un principi no va contestar res. Això ja era un bon
senyal. Però després va dir:
125

— Sí, potser tens raó. Mira, jo només et demano que vagis a
cosir un dia més per no fer un lleig a la Sra. Lolita i després jo ja li diré
que de moment t’has de dedicar a estudiar matemàtiques per aprovar
els exàmens trimestrals.
— D’acord. Un dia més i prou! — Vaig contestar alliberada — Un
dia més i prou.
— I ja pots preguntar a la Dolors per aquest professor de
matemàtiques!
I el dijous següent vaig tornar a casa la Sra. Lolita. Hi feia el
mateix fred, la mateixa fortor de resclosit, el mateix tuf de falta de
ventilació que el primer dia. Les noies assegudes a l'entorn del braser
cosint i disposades a resar el rosari eren les mateixes. Les cortinetes i
les prestatgeries i les marededéus omplint tota la sala donaven al lloc
aquell aire de magatzem de pensaments caducs. Tanmateix com que
sabia que era l'últim dia d'estar allà vaig sentir una amagada alegria
triomfant.
va dir:
Quan van acabar de resar el rosari la cosina de la manaire em
— L'altre dia et vaig veure pel carrer de Mar amb la colla dels
eixelebrats.
— Quins són els eixelebrats? — Vaig preguntar a la defensiva.
— Aquells que sempre fan bullanga, gresca , criden i semblen
els reis del carrer.
— Jo sempre vaig amb la colla que juguen el basquet. La colla de
la Neus.
— Aquests! Aquests vull dir. I com és que vas amb la Neus,
aquella infidel i heretge? Va dir amb ràbia continguda.
— La Neus no és una heretge ni una infidel — Gairebé vaig
cridar — Sempre expliqueu la mateixa història!
— A ca seva són espiritistes i fan culte al diable!
— Què saps tu dels espiritistes? És una religió com una altra!
— Com una altra? De religió només n'hi ha una, la catòlica,
apostòlica i romana: única y verdadera.
Jo em vaig recordar de la lectura del llibre La religion al alcance
de todos que ho explicava molt bé i vaig veure que aquella noia no
sabia res. Era una fanàtica equivocada i ignorant. Però també havia
après que no m'havia d'enfrontar amb els ignorants fanàtics. Eren
perillosos, i més si manaven. Per sort la Sra. Pepita, que ho havia
escoltat tot molt neguitosa, va dir:
126

— Prou, prou de parlar d'aquestes coses! Aquí a casa meva
parlar d'aquestes coses és prohibit! Són coses de Déu. I per acostar-nos
a Ell en aquest moment resarem dos parenostres i dues avemaries. I es
va posar a resar.
“Padre nuestro que estás en los cielos...”
I així es va acabar la discussió Per sort no hi vaig tornar mai
més. L'àlgebra em va salvar ja que em va servir d'excusa per sortir
d'aquell grup de cosidores de blanc de boca i llengua esmolada i
verinosa.
Des del moment que vaig sentir l'àlgebra com una còmplice la
vaig estimar més i hi vaig posar molta bona predisposició a entendrela.
Però per més que hi posava bona voluntat no me'n sortia gens bé.
127

Capítol 33
I vaig anar a estudiar matemàtiques amb el tal Pep i va anar
molt bé. Me'n vaig sortir. Vaig aprovar el trimestre però haig de dir
que la incomprensió per als números va persistir; calia fer un gran
esforç desesperat per entendre’ls.
I al cap d'uns dies em va semblar que res de tot allò tenia
impotància. Ni números ni lletres. El que va ocupar el meu enteniment
per incomprensible del tot, inexplicable, il·lògic va ser la reacció que
vaig tenir, passats uns dies. Va ser una reacció primitiva! Veureu:
Jo crec que ho sabia gairebé tot referent a la menstruació ja que
en el meu amagatall de lectura havia llegit molt atentament El cuerpo
humano que m'ho havia explicat molt bé. Jo sabia què era i que la
menstruació es produïa mensualment quan l'òvul no havia estat
fecundat per l'esperma i que era una pèrdua de sang, un cicle.
També sabia, que les meves amigues que ja la tenien s'hi
referien com “ Tinc visites”, “Avui estic en els mals dies”, “No em trobo
bé”, “Estic espessa” i explicaven totes les molèsties i trastorns que els
produïa.
Puc dir també que ho sabia tot referent al procés, als
símptomes, al perquè es produïa, per això no m'explico, com ja he dit,
la reacció primitiva, animal, que vaig tenir quan en baixar-me les
calcetes, al lavabo de casa, les vaig veure totes mullades de sang
vermella, una sang escandalosament vermella que contrastava
violentament amb la blancor de la roba i que fins i tot regalimava
cuixes avall. Em vaig esgarrifar i esverar de tal manera que el meu
instint no em va deixar raonar; em va portar a tornar-me-les a posar i a
córrer escales amunt desesperadament buscant la meva mare.
— Mama! Mama! — Cridava jo tot plorant i pujant les escales
cap al plegador de cordes, aterrida.
Tothom va sentir els meus crits i van sortir, fins i tot les noies de
la triperia esverades per veure què passava. La meva mare es va
aixecar anant cap a l'escala corrents; el Sr. Roberto va sortir del
despatx també molt preocupat i el tiet Quico, tot enfarinat de pols
blanca també va venir esglaiat pels meus crits i plors.
— Què et passa...! què et passa...! - Va preguntar la meva mare
molt nerviosa.
— Em surt sang pel cul! — Vaig cridar sense poder evitar-ho! —
Sang pel cul!
En sentir allò tothom es va tranquil·litzar Les noies van tornar a
entrar a la triperia tot rient. El tiet també va riure, ensenyant una
vegada més les dents dins d'una boca vermella de pallasso:
— Ja era hora, noia! — Va dir.
128

I el Sr. Roberto també va dir molt tranquil:
—Ja tenim doneta! Una femme! Ja ets una dona, nena!
Em vaig sentir molt humiliada en veure que tothom se'n reia! La
meva mare em va abraçar dient:
—No és res. És la menstruació que finalment t'ha vingut. És molt
natural Va anem cap a casa i ho arreglarem. — I em va portar a casa.
Va treure una tovalloleta, un paño, com deia ella i em va
ensenyar a doblegar-lo i posar-lo entre les meves cames.
— Mira, normalment n'hi ha prou aguantant la tovalloleta amb
les calcetes però a tu, com que no hi estàs feta, de moment te
l'enganxaré a un cinturó i et sentiràs més segura. No t'has d'espantar
I mentre m’ho anava posant anava dient- Això, la menstruació, ho
tindràs un cop cada mes. No t'has d'espantar. És la cosa més natural
del món i me n'alegro que ja t'hagi vingut. Els catorze anys ja és una
bona edat! I en aquell moment va entrar la Pepeta i em va abraçar
emocionada:
— Ja tenim una doneta! Ja tenim una doneta!
Em m vaig anar tranquil·litzant. Només calia acostumar-se a
caminar amb aquella nosa entre les cames. Vaig començar a caminar
mig fent xarranca.
— Has de caminar normal! - Va dir la mama- Pensa que totes les
dones del món passen cada mes per això i no caminen així com fas tu
ara.
— Va camina bé. — Va dir la Pepeta
—No puc!
— Sí que pots! Ja t'hi acostumaràs. Ja no ets una nena! — Va
insistir la Pepeta.
Jo no sabia si era bo allò de no ser mai més una nena. Vaig
pensar que era com complicar-me la vida.
A l'hora d'anar a dormir la meva mare va entrar a l'habitació
com molt solemne i com disposada a dir-me coses importants. La vaig
notar tensa. Com si anés a fer quelcom que calia fer però que li era
difícil. Com complir amb un deure.
— Hem de parlar seriosament- Va dir asseient-se al llit al meu
costat i va començar:
— Mira, ara ja ets una dona.
129

— Altra vegada? Tots dieu que ara ja sóc una dona! Ja ho sé...ja
ho sé...
— Bé, ja ho saps, però és que hi ha una gran diferència entre ser
nena i ser dona. Ara ja no pots jugar amb els nois com si res. Tot ha
canviat!
— Però ells no saben que m'ha baixat aquesta sang.
— És igual. Has de saber que els nois s'exciten quan veuen una
noia que ja és dona. Quan els toques... Quan els mires... Vull dir que
has d'anar en compte i no provocar-los.
Jo veia que la meva mare ho estava passant molt malament. Ella
no sabia com dir-me que l'excitació sexual s'havia de controlar. No
sabia com dir-me que el contacte entre home i dona provoca desig i
que el desig portava a la còpula. Va arribar un moment que vaig
plànyer-la per l'esforç que feia i el moment difícil que estava passant. I
li vaig dir com per ajudar-la.
— No et preocupis, jo ja controlaré la libido.
— Què dius? — Va dir molt sorpresa i gairebé esverada.
— Vull dir controlar el plaer del sexe.
— D'on treus tot això?. Com ho saps tu això?
Em vaig veure perduda. I una vegada més vaig recórrer a la
mentida:
— És que a les classes de Ciències Naturals expliquen com es
reprodueixen les plantes, els animals, les persones...
— És clar, es clar. — La mama estava del tot descol·locada. — I
va tractar d'acabar d'explicar i dir el que ella creia que havia de dir i
fent un gran esforç va continuar- Has de saber que l'home dins la seva
“titola” porta un líquid i quan veu una dona...
— Sí, el seu penis excitat per l’acte sexual, ejacula l'esperma
dins la vagina de la dona. Introdueix els espermatozoides i fecunda
l'òvul. Si no el fecunda, l'òvul no fecundat surt amb la sang de la
menstruació. Com aquesta que m'ha sortit avui.
— Això! Això mateix! Si que ho saps bé ! La veritat és que us ho
expliquen molt bé! Però el que no entenc és com tu, sabent tot això i
tan ben sabut, t'esveressis d'aquella manera en veure la sang. Que
cridessis tan alterada si ja sabies què era la menstruació! No ho
entenc!
— És que no vaig tenir temps de pensar. Aquella sang tan
vermella com si s'hagués degollat algun animal dins meu, em va
provocar impacte, em va trastocar. Una cosa és el que saps però quan
130

ho veus de veritat, si no tens temps de pensar, t'esgarrifes i et
desboques. No hi vaig poder fer més.
— És clar! Tens raó. Sí la veritat sempre ens sobrepassa.
I vaig pensar que si la mama comentava aquell tema amb els
professors de l'Institut se'm podria descobrir tot, així és que vaig haver
de caure en una altra mentida.
— Però tu no ho comentis amb ningú que ens expliquen tot això
perquè sembla que no ho han de fer. El professor de Naturals diu que
s'ha de saber i ens ho explica d'amagat.
— Ah! Ara ho entenc! I fan molt bé, molt bé de fer-ho. I què més
us diuen?
— Doncs que el desig sexual, la libido, és un impuls molt fort
que fa que els homes i les dones realitzin l'acte sexual, que per això es
casen i copulen.
— Sí, Sí, és clar! — Va dir la mama i va quedar com alliberada
del seu propi compromís. I va afegir com per acabar bé la feina que
s’havia proposat fer:
— Doncs ja saps com has de tractar els nois. No provocant-los.
— Vols dir que m'haig de fer l'estreta?
— Bé... si ho dius així...— Estava del tot sorpresa i
desconcertada.
Pobre mama! Que difícil va ser per ella introduir-me en el món
prohibit, censurat, pecaminós del sexe! Però sempre vaig admirar
aquella seva valentia de voler fer-ho.
Una altra cosa que no m'explicava és que tenir la menstruació
fos motiu de felicitació per part de tothom com si es tractés d'un
aniversari o un mèrit guanyat. La Sra. Marcel·lina, per exemple, fins i
tot em va fer un regal. Em va regalar una ampolla de colònia Parera
mentre em deia:
— Té, per celebrar que ja ets una dona! I em va fer un parell de
sorollosos petons. Un a cada galta.
La meva padrina i la Carme, un dia que vam anar a casa seva a
Barcelona, em tenien preparades un parell de calcetes molt modernes
de regal i també em van felicitar i ho van voler celebrar amb una
copeta de moscatell que la tieta guardava per a les grans ocasions.
La dida de Calldetenes diuen que quan ho va saber va exclamar:
— Gràcies a Déu, ja era hora!
131

La tieta Mercè de Mataró no va fer res perquè en aquells dies
estava de part. Va tenir una preciosa nena que va apadrinar la meva
mare i per això li van posar Elvira. Aquell fet, per sort, va servir per
apaivagar el ressò general que havia tingut la meva primera regla. I jo
vaig poder deixar de ser-ne l' avergonyida protagonista!
En general tothom considerava un esdeveniment important això
de ser dona però a mi m'hauria agradat continuar sent nena i no portar
aquell drap entre les cames.
igual.
Vaig tractar de fer la mateixa vida d'abans però ja res va ser
Per exemple: quan al dissabte a la tarda vaig anar a la
Cooperativa a jugar la semifinal del campionat de dobles de ping-pong,
vaig notar que aquell drap que portava entre les cames m'impedia
desplaçar-me cap aquí, cap allà, ràpidament per tornar la pilota i
deixar-li de seguida lloc al meu company, en Josep.
— Què dimonis fas? Aparta't a temps. Sembles un estaquirot!
Deia en Josep. Aparta't!
Com podia dir-li que si era un estaquirot era perquè tenia por de
separar les cames i que em caigués a terra aquell drap tot brut de sang
i pudent! I la meva rigidesa en el joc ens va fer perdre la partida i la
final del campionat.
— No ho entenc! Què t'ha passat? - Preguntava en Josep
lamentant la pallissa que ens havien donat. Jo no deia res. Callava i
abaixava el cap. Què més podia fer?
132

Capítol 34
I aquell dia de maig de 1945 va arribar la notícia que Alemanya
havia capitulat. La II Guerra Europea s'havia acabat! Decididament
havien guanyat els aliats. França,. Anglaterra i els EEUU
Molts veïns del carrer Galileo i de la Placeta van sortir al portal
de les cases per comentar la notícia.
— Però la guerra encara no s'ha acabat! — Deien uns — Encara
estan lluitant al Japó, a l'orient.
— Però és cosa de dies. Ara ja és clar qui ha guanyat. Fins i tot
m’han dit que el Hitler s'ha suïcidat!
— Ara s'haurà de fer una Europa nova perquè està tot malmès i
no se'n podrà pas aprofitar res.
En general la gent demostrava una certa alegria però sobretot
insistien molt a dir:
— El que és important és que s'ha acabat! Que s'ha acabat tanta
barbàrie i tanta destrossa!
Però deien barbàrie i destrossa sense saber que al cap d'uns
mesos tirarien a Hiroshima una bomba d’urani i a Nagasaki una bomba
de plutoni: dues potents bombes atòmiques que jo, ni gairebé ningú, no
sabíem exactament què eren . Quan es va anar sabent què volia dir
“bomba atòmica” i què podien arribar a destruir aquelles bombes
noves, tothom va entendre que el Japó es rendís sense condicions.
Van commocionar la potència d’aquelles bombes atòmiques, i la
devastació de mils de milers de persones i la crueltat de l'atac
indiscriminat a aquelles ciutats on la gent, que no en tenia culpa,
s'haurien llevat aquell dia per anar a treballar, al col·legi, al camp a
recollir collita... Va ser tan impactant saber tot allò que cap veí va sortir
a la porta de casa a fer cap comentari tot i que havien anunciat
oficialment la fi de la guerra. Tothom estava aterrit del preu que s'havia
de pagar per guanyar una guerra.
Sigui com sigui, però, l'esperança que en Franco duraria poc es
va anar generalitzant i per mi era el més important perquè sabia que si
a Espanya no manava en Franco el papa podria tornar i no ens caldria
marxar de Badalona cap a països tan allunyats.
Jo volia viure a Badalona en el nostre pis acabat d'estrenar anar
a l'Institut que havia anat sempre, amb les meves companyes, amb els
meus amics! Volia continuar passejant pel carrer del Mar amunt i avall
amb la meva colla encara que hagués de suportar les humiliacions
d'algunes persones que es creien en la veritat absoluta i única. I estava
disposada a aguantar aquella gent que manava i que volien veure'ns
capbaixos i demostrant a cada moment qui havia guanyat la guerra.
133

Capítol 35
El temps anava passant i el pis de dalt s'anava construint.. Era
bonic i alegre i tot quedava tal com ho havíem previst en els plànols.
L'escala d'accés era per la part del davant, a la carretera, jo pensava
que aquell escala era massa petita i no feia per l'entrada d'un pis tan
gran i magnífic. L 'escaleta d'entrada donava a un rebedor-distribuïdor
A la dreta d'aquest distribuïdor hi havia una porta vidriera per la
qual s'entrava a la gran sala menjador, la part més noble del pis, amb
una gran tribuna que penjava sobre la façana principal. La tribuna
eixamplava el lloc i marcava estrictament per una part la zona d'estar:
sobre la tribuna amb sofàs i tauleta centre i per l'altra part, el
menjador, pròpiament dit, amb la taula i les seves cadires al voltant i
als laterals els dos importants mobles: el trinxant i el bufet.
A l'esquerra del rebedor hi havia una porta que donava al
despatx, a l'escriptori, amb la taula de despatx, la vitrina i dues grans
butaques. I també del rebedor, en sortia una escaleta que pujava fins a
unes golfes àmplies i lluminoses.
De la part noble del menjador en sortia, cap al darrere, un ample
passadís que anava a parar a una terrassa. A banda i banda d'aquest
passadís hi havien les quatre habitacions i la cuina. Aquesta cuina
estava equipada amb les instal·lacions més modernes: nevera de gel,
uns fogons de gas i també una cuina econòmica de llenya perquè en
aquell temps moltes vegades tallaven el subministrament de gas i
s'havia de cuinar amb llenya o carbó. També hi havia un gran armari i
un gran rebost. El bell mig de la cuina, una taula blanca de marbre amb
les seves quatre cadires, marcava al lloc on se suposava que faríem els
àpats de diari.
La meva habitació, vam decidir finalment que seria l'última del
passadís, la del final de tot. Hi havia una finestra que donava a la
terrassa de la part posterior que era gran i lluminosa. La mama tindria
l'habitació de davant de la meva i la Pepeta una habitació més petita al
costat de la cuina. Seguidament hi havia el quarto de bany, amb una
bona banyera, escalfador, i tot allò que se suposava que hi havia
d'haver.
I va arribar l'hora de fer el trasllat! Jo sentia una espècie
d'esverament en portar coses amunt i avall i cal reconèixer que tota
aquella feina, tot aquell tràfec em va distreure de les esgotadores
cabòries de nena-dona, dona-nena i van néixer altres il·lusions!
Quan van fer el trasllat dels mobles de la meva habitació vaig
anar amb molta cura per carregar i camuflar els meus llibres secrets.
Per sort ningú es va adonar de les meves anades i vingudes amb
aquells tresors secrets i misteriosos que jo valorava tant! Vaig poder
col·locar-los tal com els tenia abans, és a dir, dins del diccionari gran i
sobre les prestatgeries i van continuar sent meus i només meus!
134

La mama va poder llogar la casa de baix a uns veïns, els amos
de la fundició que hi havia al costat de casa o sigui que podíem dir que
per sort tot anava sortint bastant bé!
I un dia a l'hora de plegar el Sr. Roberto ens va dir que ell i la
Madame volien anar a França per formalitzar la seva unió ja que ara
França estava alliberada i ja no hi manaven els feixistes. Havia arribat
l'hora de veure grans amics del Sr. Roberto que havien estat sempre
lluitant en la resistència i que s'havien estat comunicant
clandestinament. Els volia abraçar!
Civil.
— Formalitzar la unió vol dir casar-se? - Vaig preguntar-li.
— Així és exactament. Però nosaltres ens casarem només pel
— Què és casar-se pel Civil?
— Vol dir que passarem pel Registre però no hi haurà cerimònia
religiosa.
— No anirà de núvia la Madame? Vaig preguntar incrèdula.
— Per ser una núvia no cal arribar a l'altar! Realment nosaltres
ja fa temps que ens considerem casats!
— I no farem una festa com la dels tiets?
No, nosaltres ho farem discretament. Anirem a França a fer el
tràmit i a veure els amics i després sí que farem un gran viatge. Hi
estarem un parell de setmanes entre una cosa i l'altre. Segurament
anirem a Egipte, La Julie ja ha demanat permís a les escoles on treballa.
Ho farem per Setmana Santa.
ball!
— Doncs jo penso que hauríem de fer una festa amb celebració i
— No cal. — Va dir el Sr. Roberto- Però si vols podeu venir un dia
a dinar a casa i farem una petita celebració. — Va afegir perquè va
veure que jo estava molt desil·lusionada.
Però la mama va intervenir:
— No. El millor serà que quan torneu vingueu vosaltres a dinar
aquí a casa i farem l'estrena del pis i celebrarem la vostra unió. Així ens
podreu explicar el viatge i brindarem per tot plegat!
I així es va decidir. La parella que volia estar quinze dies fora hi
va estar un mes.
I el Sr. Roberto no em va poder ajudar per e l'examen final que
jo ja començava a preparar. El vaig trobar a faltar molt.
135

Capítol 36
I la carta que finalment vam rebre del papa, una vegada més
ens ho va trasbalsar tot! Per gran sorpresa de tots la procedència era ja
de Buenos Aires, o sigui que ja estava a l'Argentina. Era una carta molt
llarga i relatava el viatge i les seves primeres impressions. Deia:
“...i quan l'empresa comercial de Buenos Aires, Domínguez i Cía. va
rebre l'aval que em vas enviar i que era imprescindible per iniciar els
tràmits van fer les gestions ràpidament. A les dues setmanes ja rebia
l'autorització d'entrada al país i a més un passatge d'avió perquè hi
anés de seguida. Sembla que estan molt interessats a posar una
fàbrica de cordes de tripa. Volen que comencem a produir com més
aviat millor i ja estant contractant la gent que hi ha de treballar.
Així que el dia 10 de febrer vaig agafar l'avió i després de creuar pel cel
tot Amèrica del Sud vaig aterrar a Buenos Aires a l'aeroport d' Ezeiza.
El Sr. Ignacio Domínguez m'esperava i em portar a Buenos Aires. Ara,
de moment visc en una pensió del carrer Montevideo perquè encara no
està fet el local on ens instal·larem.
Diuen que sobre aquest local on hi haurà la fàbrica s'hi farà un pis que
serà on viurem nosaltres quan vingueu.”
Un altre pis nou! -vaig pensar- però segur, segur que no serà ni
la meitat de bonic ni confortable que el nou nostre!
“...El lloc on viurem es diu Mataderos, també en diuen Nueva Chicago,
és molt lluny del centre de la ciutat, amb “colectivo“ (que són uns
autobusos petits que recorren tota la ciutat) s'hi està una hora des de
la casa fins al centre.
Aquí tot és immensament gran. Hi ha carrers com Rivadavia que va de
punta punta de la ciutat i té 30 km . Buenos Aires és completament
plana, No té pujades ni baixades . Les primeres muntanyes “sierras”
estan a 800 km i per comptes de mar té l'estuari del Rio de la Plata. Li
diuen així però l'aigua és fangosa i mai veus el fons. Hi ha un gran port
on arriben els més grans vaixells del món”
Jo vaig pensar que en una ciutat sense muntanyes i sense mar
no deuries saber mai cap a on anaves; a Badalona sempre sabies si
pujaves cap a muntanya o baixaves cap a mar i això feia que et
situessis amb facilitat, però en una ciutat plana que no sabies si
anaves cap amunt o cap avall tampoc no deuries saber si anaves
endavant o endarrere! Com ho feia la gent per orientar-se?
“... El que m'ha agradat molt és veure els escolars quan surten de les
escoles. Tot porten bates blanques i quan les escoles obren les portes
surten com estols de coloms blancs que voletegen per tota la ciutat.
Aquí l'escola pública és mixta i laica. Com la volíem a casa nostra. En
cap escola pública s'hi ensenya religió. Els nois i noies quan surten de
l'escola, si volen, se'n van als seus temples a aprendre les seves
litúrgies. Hi ha mesquites, sinagogues, esglésies cristianes,
catòliques... i també hi ha cementiris i hospitals diferenciats, catòlics,
136

jueus, àrabs... O sigui que cadascú viu segons les seves creences però
cap creença mortifica l'altra.
De catalans no se'n troben pel carrer. Diumenge vaig anar al Casal de
Catalunya i allà sí que en vaig trobar, molts, la majoria, són exiliats
com jo. El Casal és molt bonic i amb una gran història. Conté una gran
biblioteca. S'hi fa teatre català. Hi ha Orfeó, S'hi ballen ballets catalans.
Penso que quan arribeu aquí hi anirem perquè allà us ho passareu molt
bé i ajudarà a apaivagar el gran enyorament que produeix estar lluny
de casa.”
— Així que els catalans no van pel carrer! Allà es tanquen tots
en una casa que es diu Casal i només allà dins viuen i parlen en català!
— vaig dir a la mama molt alterada.
— No és això dona! El que passa que si tot és tan gran i hi ha
tantes cultures i races que l'única manera de perdurar en l'origen de
cadascú és agrupant-se.
— No sé si m'agradarà tot això. A mi m'agrada que la gent que
va pel carrer parli català com els de Badalona perquè gairebé tot són
de Badalona i els de Calldetenes perquè gairebé tots són de
Calldetenes- I vam continuar llegint:
“... I encara és més impressionant l'escorxador municipal de Buenos
Aires. El “matadero” és tan gran com tres vegades la plaça de
Catalunya. A dins, fins i tot hi ha carrers senyalitzats per on circulen
grans camions carregats de cents i milers de vaques que vénen de
totes les “estancias” del país. La carn argentina és molt bona i
l'exporten a tot el món. El que em va sorprendre més és que llencen
els caps dels bens que maten amb els cervells i tot. Penso que per
nosaltres el cervell era mol valorat i molt car. Diuen que no els paga la
pena la feina de buidar els caps. A vegades sento ganes d'emportar-me
uns quants d'aquells caps a casa quan els veig amuntegats a punt de
ser incinerats.
Sembla el país de l'abundància. He vist costellams de be i fins i tot
trossos de pa a les escombraries!
Bé, tot això us ho explico per anar-vos animant a venir cap aquí !”
La veritat és que a mi els cervells de be no m'havien agradat
mai! I no sé si els costellams eren gaire bons però jo no agafaria mai
res, ni pa, de les escombraries!
— El pa no es llença deia la dida! Era pecat.
El papa deia que ens explicava tot allò per animar-nos però a mi
no m'animava gens.
137

Capítol 37
I van tornar del seu viatge el Sr. Roberto i la Madame Julie. Se'ls
veia molt feliços. Vam acordar que el proper diumenge estrenaríem el
menjador del pis nou tot donant-los la benvinguda.
La mama volia parar la taula amb tots els ets i uts, posar la
cristalleria de casament i la pisa dels dies de festa. Calia que fos una
celebració, deia ella, però jo que estava trista i preocupada pensant
amb l'Argentina ho veia com més aviat un comiat!
Vam dir-ho als tiets Quico i Isabel i també a l’Agustí i la seva
dona i a la tieta i a la Carme de Barcelona. Però la Carme no podria
venir perquè estaria a València.
Resulta que, per alegria meva, havia renyit definitivament amb
aquell Pere excombatent i pocapena i ara es relacionava amb un José
Maria de València. L'havia conegut per una visita que aquest xicot
havia fet a la tieta Ramona com a nebot d'una amiga seva. Quan la va
anar a saludar i a dur-li l'encàrrec havien simpatitzat molt. A la Carme
se la veia feliç i il·lusionada amb aquella nova amistat i no volia ni
sentir parlar d'en Pere! En canvi la tieta Ramona deia que aquell noi era
un pixatinters com tots els comptables de Banc. Ella volia per a la seva
filla un noi de casa bona encara que fos un desgraciat pocapena com
en Pere.
O sigui que encara que no poguessin venir al dinar jo em vaig
alegrar de la nova amistat de la Carme amb el valencià.
Els tiets de Mataró, Mercè i Dani i en Joanet tampoc no van venir
perquè l'Elvireta encara era massa petita.
Aquell dia era més important per mi del que semblava perquè jo
sabia que el Sr. Roberto ens informaria com estava la situació d'Europa
i potser si deia que els aliats, els amics del papa, traurien aviat en
Franco no caldria anar-nos-en cap a l'Argentina.
Realment era la meva única esperança! Aquell diumenge quan
tornàvem, la mama i jo de missa, els vam veure arribar i baixar del
cotxe. Portaven un munt de paquets amb llaços tal com porten els
paquets per a regal. Jo ja frisava pensant obrir-los! Quan vam pujar al
pis els van deixar tots sobre les butaques del despatx mentre ens
explicaven el viatge que sembla que va ser molt interessant i magnífic.
En parlar d'Egipte la Julie va donar-me un paquet. El vaig
desembolicar i era la figura d'un faraó Ramsés II que a la vegada a la
part de la base tenia una capseta per guardar-hi joiells. I així, mentre
explicaven coses ens anaven donant els regals a tots. A la Pepeta li van
regalar un xal bufanda estampat amb escarabats de tots colors. Crec
que a la Pepeta li hauria agradat més que per comptes d' escarabats
haguessin estat flors o papallones però ells van explicar que l'escarabat
era sagrat a Egipte. També em van portar, de París, un impermeable
transparent d'un material que semblava cel·lofana. Era un material
138

molt nou que se'n deia niló; era sintètic de poliamida. Ningú el coneixia
encara a Badalona.
Però jo no el vaig portar gens a gust, com que semblava de
paper de cel·lofana quan me'l posava en dies de pluja la gent em
mirava sorpresa i venia a preguntar-me amb curiositat si no em
mullava, si aquell paper protegia de l'aigua! Em calia explicar que era
un material nou que es deis niló. Era una gran novetat en el tèxtil.
Aquella expectació que causava m'amoïnava molt. No m'agradava ser
protagonista. O sigui que vaig penjar-lo a l'armari i vaig continuar
posant-me l'impermeable de sempre.
I vam anar dinant mentre explicaven anècdotes del viatge. La
conversa que a mi m'interessava i de la qual vaig estar pendent no es
va iniciar fins a les postres quan ja acabàvem de dinar. La va iniciar
l'Agustí tot preguntant:
— I què Roberto, has vist els teus amics francesos? Què fan ara
els que estaven a la resistència? Suposo que els has vist a tots!
— I tant! Estava impacient per fer-ho. Tout le monde està
treballant per réanimer, refaire, el país. És desesperant veure França.
Tot el país està desfet, amúhile, détruire. Sembla que els americans
estan a punt de lancer un tal pla Marshall per ajudar a refer Europa.
Però els aliats estan molt preocupats per frenar el comunisme que ve
de Rússia. Han aconseguit vèncer el feixisme però ara estan molt
atents al comunisme.
— Vol dir que el Pla de no intervenció sobre Espanya continuarà:
— Va dir l'Agustí convençut. Tenim Franco per anys!
— Sí, crec que sí, que així serà. No intervindran. No faran res
perquè Franco els assegura que a Espanya no entrarà el comunisme
d'Stalin.
I amb aquesta conversa, que jo escoltava atentament, se'm va
enfonsar la més mínima esperança de retorn del papa. No hi havia res
a fer. De sobte em vaig veure cap a l'Argentina sense que ningú ho
pogués evitar. Aquella festa tan animada, ben preparada de
benvinguda al Sr. Roberto i a la Madame Julie i també d'inauguració del
pis nou se'm va convertir en una reunió de comiat! No n'estava gens
contenta d'aquella festa. La meva única esperança de romandre a
Badalona era que els franquistes no manessin més, però els amics
francesos del Sr. Roberto, que ho sabien bé, van dir que allò no es
produiria. Que ens continuarien manant i fent la punyeta
Vaig sentir una gran tristesa, sobretot quan la meva mare hi va
afegir:
— Es veia a venir. Tenim Franco per anys! Així que ja podem
anar preparant les maletes.
139

Jo no vaig dir res. Vaig abaixar el cap per dissimular el meu estat
d'ànim trist, dolgut i impotent per fer ni dir res més.
140

Capítol 38
Estava clar que pensés el que pensés, fes el que fes no hi havia
més remei.. Calia fer les maletes! El papa ens escrivia més sovint
perquè estava preparant la nostra arribada! Ell tractava d'animar-nos i
deia que ja gairebé ho tenia tot preparat. Fins i tot havia anat a parlar a
un escola de secundària (com un institut nostre) per saber com s'havia
de fer perquè jo pogués continuar els estudis. Li van dir que caldria que
jo fes el Sexto Grado. Ben bé no sabia què era.
La mama també anava preparant la marxa. Era tot molt
complicat i costós. S'havien de decidir moltes coses com llogar el pis
nou.
— Mama, jo crec que no hauríem de llogar el pis nou perquè pot
ser que en dos o tres anys ja puguem tornar i si ho fem, no tindrem on
viure i aquesta és la nostra casa. Per què no esperem per llogar-lo?
— Perquè no crec que puguem tornar tan aviat i necessitem els
diners. Ves pensant en allò que te'n vols emportar. Pensa només en el
que és imprescindible.
Què m'emportaria? Aquella pregunta em va fer pensar en els
meus llibres amagats i secrets. Com ho faria? Si els deixava
segurament que anirien a parar al crematori de l'ensofrador. Això no ho
podia permetre. Me'ls havia d'emportar fos com fos! Com ho faria?
Aquell tema em va tenir capficada dies i dies. Anava cavil·lant i
pensant... No sé pas com m'ho faria perquè ningú s'adonés que els
portava. Eren prou voluminosos per no passar desapercebuts. I les
inspeccions de duanes que ho regiraven tot! I si els trobaven i em
tancaven a la presó per roja subversiva?
Quin problema ! Quin risc! I no ho podia comentar amb ningú!
I ben disposada a fer el viatge i sense que res la pogués fer
desdir del seu propòsit d'anar cap a Amèrica, la mama va començar a
arreglar els papers. Aconseguir tots els permisos, segells, timbres,
visats i autoritzacions era tan complicat que la mama va llogar el servei
d'un nebot de la Sra. Enriqueta, que era guàrdia civil i un gran entès en
tots aquells tràmits. Cobrava, per fer aquesta feina, bastants diners,
però era l' única manera d'estalviar-se fer llargues cues davant dels
taulells de les comissaries i dependències oficials i a més sabia la
manera de salvar entrebancs burocràtics que anaven sorgint.
Un dels entrebancs més preocupants que van aparèixer va ser
que jo no podia sortir del país, d'Espanya, sense haver fet el Servicio
Social. Es tractava d'una ordre d'Estat que obligava a totes les noies
que quan complissin 18 anys havien de fer aquest servei. Era anar a
hospitals, hospicis, orfenats, escoles i servir per la Sección Femenina.
Era com un servei militar obligatori per a dones.
141

— O sigui que la meva filla no pot sortir del país fins d'aquí a
quatre anys? — Va preguntar la mama al guàrdia civil que
s'encarregava dels papers.
— Això és el que diu la Llei, senyora.
— I no hi ha cap possibilitat d'arreglar-ho?
— Doncs miri — i amb veu baixa va dir. — Jo conec un jutge que
acceptaria el compromís firmat per la seva filla, en el qual es
compromet a tornar d'aquí a tres anys, quan en tingui divuit, per
acomplir amb aquest deure patriòtic.
— I quant valdrà això? - Va preguntar directament la mama.
— Unes 5.000 pessetes. Perquè ha d' assumir tota la
responsabilitat en acceptar-ho. — Ja, ja, ho entenc. — Va dir la mama
una mica empipada- I va afegir:
—Bé ens quedarem sense un duro però no tenim altra
possibilitat.
I un dia vaig anar a un despatx de la Seción Femenina per signar
aquell paper de compromís en el qual jo jurava que quan tindria 18
anys tornaria a complir amb el meu deure de patriota. I tot es va
arreglar.
Vaig veure que això de jurar no era gaire estricte perquè ni no ni
ningú sabia què faria jo quan tingués 18 anys.
I com que el papa havia enviat La carta de llamada també, el
guàrdia civil va fer tots els tràmits al Consolat Argentí. Teníem un munt
de papers, passaports, certificats sanitaris, certificats de no tenir
deutes pendents, certificats de tota mena, .fins i tot la mama va
necessitar una maleteta especial per portar tota aquella paperassa! Tot
era complicadíssim i caríssim! Però sembla que en aquella època amb
paciència i molts diners tot s'arreglava.
També calia decidir altres coses molt importants. Trobar un
llogater fiable per al pis. Deixar la part legal de la societat de la fàbrica
ben estructurada...i altres coses que semblaven menors però que eren
molt importants. Per exemple: què faria de la mixeta? Amb qui la
deixaria? Ja estava vella i gastada. Sempre havia tingut el costum d'
anar a fer excursions pels terrats i les teulades i cada vegada venia
prenyada. Estava gastada de tantes cries que havia tingut. Ara, però,
jeia tot el dia en un coixí que jo li havia posat al costat del meu
escriptori. No miolava gaire ni feia res. Ja era vella!
Finalment se la va quedar la Madame Julie, o sigui que va tornar
d'on havia vingut. La Madame, que jo sempre pensava que era una
dona molt intel·ligent, la va acceptar com en memòria de la Sra.
Ramengui, la primera esposa del Sr. Roberto, i ell en va quedar molt
content i satisfet i li va agrair molt! I a tots ens va commoure.
142

I calia recol·locar la Pepeta. Ella estava molt preocupada. A casa
s'hi trobava molt bé. Era una més de la família. Més d'una vegada la
vaig trobar plorant.
— Per què plores, Pepeta? — Li vaig preguntar
— Perquè no sé què faré ara jo. Sóc gran per anar a fer feines
segons a on. Enlloc volen dones velles.
Finalment va coincidir que la minyona o la “dona de servir” de la
tieta Ramona i la Carmen se n'havia anat, d'un dia per l'altre, sense dir
res ni donar cap explicació ( La tieta sempre parlava de la gran
informalitat d'aquestes dones, del poc agraïdes que eren) per tant, tots
van pensar que era una bona solució perquè la Pepeta hi anés. Però jo
vaig pensar que la Pepeta no s'adeia a la manera de fer de la tieta. A la
tieta li agradava que les criades de casa seva portessin uniforme negre
i davantal i còfia blanques; que servissin la taula i que sempre obrissin
la porta dient - Bon dia. Què desitja? - i fessin passar les visites a la
sala d'espera.
La Pepeta era una bona dona que ho omplia tot de bona fe amb
la seva senzillesa però no era gens elegant. Ella era de les que, sense
adonar-se'n, es ficava en les converses, opinava i fins i tot decidia. Es
considerava com de la família i jo sabia que la tieta no acceptaria
aquella manera de fer. Però entre la mama i la tieta van decidir que
això era el millor per tots. I així va semblar que se solucionés de
moment aquell altre tema. Però la Pepeta va quedar molt trista i
preocupada.
I finalment la mama va comprar el passatge per embarcar cap a
la República Argentina. Sortiríem de Barcelona el dia 9 de juliol en el
transatlàntic Cabo de Buena Esperanza. Es va decidir el dia de sortida
tenint en compte el dia d el meu examen final del quart curs de
batxillerat de l'Institut Albéniz de Badalona.
Com sempre els exàmens finals es feien a l'Institut Verdaguer
del Parc de la Ciutadella . En un matí i davant d'uns tribunals de
professors del tot desconeguts i molt exigents, havíem de demostrar
que havíem assumit tots els coneixements de les assignatures de tot el
curs! A mi m'espantava molt aquella rigidesa, aquella impersonalitat, ja
que jo estava acostumada que els professors del meu institut eren com
amics i és per això que em posava molt nerviosa quan veia aquells
senyors i senyores durs, inquisidors, impersonals, fent-me preguntes i
més preguntes. Tot era oral. S'havia d'anar de pressa, no hi havia
temps de pensar gaire. O se sabia o no se sabia!
Crec que era a causa d'aquella por que sentia que, uns dies
abans de l'examen, vaig tenir una forta diarrea. Em donava la
sensació que tots els coneixements, tots els esforços que havia fet per
entendre l'àlgebra, gràcies al Sr. Roberto; per traduir la Guerra de les
Gàlies, gràcies al Jaume; per “empollar” la Història Universal de les
Guerres Púniques... tots aquells coneixements emmagatzemats al meu
cervell s'escolarien budells avall i sortirien barrejats i empudegats cap
143

al water junt amb la meva cagarina i em buidaria del tot! Era una
buidada de tripes i cervell! Em semblava que jo, mai més, retindria res
dins meu! El meu organisme era com una riera en dia de forta pluja.
Ara penso que aquella sensació de perdre-ho tot, d'abocar-ho
tot, aquella sensació d'impotència no me la produïa tant el respecte
d'enfrontar-me a aquell examen sinó saber el viatge que havia de fer
després.
Però quan va arribar el dia de l'examen, quan vaig contestar les
preguntes d'aquells tribunals del saber, tot i que els meus budells es
recargolaven i feien rebombori jo vaig anar contestant a mitja veu i
amb cara de pomes agres.
I me'n vaig sortir! Vaig aprovar el curs. Amb diarrea i tot.
144

Capítol 39
Però aprovat el curs o no aprovat el curs, la veritat és que res
em lliurava d'haver de fer les maletes!
La meva preocupació era com endur-me'n els llibres secrets. Per
més que hi havia rumiat i rumiat no trobava la manera de fer-ho sense
que se n'adonessin. Calia doncs tirar pel dret!
Molt decidida vaig dir a la mama que m'havia d'emportar els
llibres del curs que acabava de fer per repassar tots els temes durant el
viatge perquè en arribar a Buenos Aires em caldria fer aquell examen
que havia dit el papa. Aquell Sexto Grado I, naturalment, com que la
raó era molt convincent, la meva mare em va aconseguir una maleteta
que es podia portar a la cabina del vaixell, no calia posar-la a la
bodega.
Vaig agafar els dos llibre de La araña negra, que encara estaven
camuflats dins dels dos volums del Diccionario Enciclopédico Abreviado
d' Espasa-Calpe i amb les mateixes cobertes els vaig posar a sota de
tot. Al costat mateix vaig posar-hi els altres llibres de Blasco Ibáñez
però, abans, els vaig posar unes cobertes amb unes tapes de llibres
vells d'Història Sagrada. Ben bé a sobre hi vaig posar el llibre de
Formación del Espíritu Nacional i també hi vaig posar els diccionaris de
llatí, de francès, el de la Real Academia de la Lengua Española Tot
plegat feia bastant volum.
La maleta ja estava ja ben plena però encara hi vaig fer lloc, als
costats, per encabir-hi el plomer i l'estoig dels llapis i vaig tancar-la. Ja
estava preparada. Ja ho tenia tot solucionat.
De totes maneres continuava pensant que tot allò era com córrer un
gran risc. Potser ho trobarien i em tancarien a la presó per roja,
separatista y masona. Però no tenia més remei que arriscar-m'hi.
A més, fer allò tan perillós em produïa un plaer de venjança!
Venjar-me m'omplia el buit negre que sentia dins meu per tota la
frustració i desànim. Era un desafiament! Calmava la indignació! Era
com plantar-los cara a tots aquells! Jo m'emportaria els meus llibres
perquè eren meus i jo me'ls volia emportar! Ningú! Ningú em privaria
d'aquell dret!
La mama no va voler ni festes ni comiats, ni trobades especials
per dir-nos adéu.
— No és necessari! — Deia a tothom- D'aquí a un any ja
tornarem a ser aquí.
Jo sabia que ella deia allò “que només hi estaríem un any”,
perquè jo ho sentís i em canviés la cara d'empipament que portava a
sobre. Però era evident que allò no era veritat
— Tenim Franco per anys! — Havia dit un dia ella mateixa. I així
era. Tots sabíem que trigaríem molt a tornar.
145

Capítol 40
I va arribar el dia 9 de juliol de 1946 i vam haver d'anar a
embarcar.
I com que calia fer-ho al port de Barcelona, el tiet, amb la
camioneta, va carregar les maletes de mà i ens hi va portar, ja que
l'equipatge gran ja l'havia portat uns dies abans,. i quan vam sortir de
casa pel carrer Galileo, jo vaig tancar els ulls perquè no volia veure que
me n'anava. No volia veure els arbres de la Placeta...La Femenina,
l'Institut davant de casa. No volia veure el tramvia 70 que passava en
aquell moment... A mesura que ens acostàvem al moll jo m'anava
conscienciant que realment tot allò era veritat: Ens n'anàvem. Quan
vam arribar a les Drassanes i vaig veure, un cop més, el monument a
Cristòfol Colom, “Cristóbal Colón” se'n deia en aquells temps, al mig de
la plaça del Portal de la Pau, quan el vaig veure allà dalt enfilat en
aquella columna tan prima i dreta, rodejat del marc de la muntanya de
Montjuïc, amb aquell castell tenebrós i diabòlic al fons, ho vaig
percebre tot diferent. Com si tot ho veiés per primera vegada.
Jo vivia a Badalona i aquella imatge del port de Barcelona
sempre havia estat lluny de casa meva. Tot allò era Barcelona! Però
aquell dia, en especial aquell dia, tot aquell panorama era com si fos
part d'una Badalona eixamplada que jo havia arrossegat amb mi. Ho
sentia meu. Era casa meva.
I el tiet ens va portar abans que res a la Duana i que estava al
final de tot del port per fer els tràmits d'embarcament. Jo portava la
meva maleta ben agafada i l'estrenyia amb força. Vam arribar a uns
taulells on revisaven els equipatges de mà. Per sort vaig veure que,
com que hi havia tanta gent, no s'hi entretenien gaire. Va arribar el
torn de la meva maleta. I molt de presa la vaig obrir tot dient:
— Son mis libros de estudio.
— Pués a estudiar, niña! — i fent un ample somriure d'home
simpàtic, ell mateix la va tancar i li va enganxar un segell d' “equipage
revisado”.
Jo vaig fer un sospir baixet perquè ningú s'adonés de l'angúnia
que tenia acumulada. Vaig quedar-me molt alleugerida perquè tenia
molta por d'anar a parar a aquell castell que hi havia en aquella
muntanya de Montjuïc, tan a prop, i on diu que tancaven a tots els
traidores a la patria.
I de seguida, carregades amb les maletes de mà vam anar a
embarcar directament a l'escala núm. 1 del vaixell. Estava ple de gent,
gairebé no podíem passar. Malgrat que no havíem divulgat gaire el dia
de la nostra sortida vam veure que al peu del vaixell hi havia una gran
quantitat d' amics nostres. Les primeres que vaig veure, perquè feien
molt de xivarri van ser les companyes de l'Institut. També hi havia
algun professor. Després vaig anar veient a tot els altres. Hi havia tanta
gent que em calia descobrir-los un a un: els Mongay, la dida, en Ton,
146

les veïnes de Galileo, els tiets, la cosineta Carme, els parents de
Calldetenes, el personal de la fàbrica... No sé si era bo trobar-nos amb
aquells amics i parents al peu d'una escala que jo havia de pujar i que
ells no pujarien.
Després d'abraçar-los un per un, va arribar l'hora que la mama i
jo vam haver de pujar. No miràvem enrere. Vam anar a cercar la nostra
cabina dins d'aquell transatlàntic Cabo de Buena Esperanza gran com
un gegant dels mars i ple de passadissos, escaletes i portes d'entrada a
les cabines. Un cop vam trobar la nostra, hi vam deixar les coses. Vaig
posar la meva maleta a dins d'un petit armari i vam tornar a la coberta
per tornar a saludar la nostra gent.
Tots estaven agrupats i com que la coberta nostra era molt alta
només podíem comunicar-nos fent gestos exagerats i cridant molt. Però
ni aixís ens enteníem perquè tothom feia el mateix i es produïa un gran
xivarri De cop vaig veure que arribava corrents i a últim moment la
meva veïna Carme, la cosina del Jaume. Ens vam saludar aixecant molt
els braços i ella m'ensenyava un petit paquet per donar-me. Li vaig
indicar l'escala i jo també hi vaig anar amb la intenció de baixar-la i
trobar-nos perquè em pogués donar el paquet. Però els mariners no la
van deixar pujar. Jo vaig tractar de baixar-la però el mariner de dalt no
em va deixar tampoc. En aquell moment va sonar amb un so estripador
el primer avís de sortida i el mariner que m'impedia baixar es va
distreure parlant amb un altre marines i jo vaig aprofitar el moment per
baixar l'escala corrents i la Carme em va donar el paquet. No vaig tenir
més temps que sentir que em deia:
— És del Jaume! Bon viatge!
Vaig tornar a pujar l'escala. El mariner em va renyar... i no
només el mariner!... La meva mare també estava allà molt nerviosa i
molt excitada.
Em va sorprendre veure-la tan alterada. I amb un to fora de lloc
que li sortia de l'ànima em va escridassar:
— No em facis mai més això! Havia pensat que no tornaries a
pujar! Quina manera de fer-me patir! — I va plorar desesperadament
abraçant-me molt fort.
— La Carme em portava un encàrrec! Li he anat a buscar!
Vaig explicar jo molt sorpresa. No va contestar però va continuar
plorant.
Era com si hagués perdut la força per controlar-se i que hagués
deixat sortir tota l'angúnia de cop. I en aquell moment va sonar el
segon avís de partida. Ja van treure les escales. Treure les escales era
definitiu. No hi havia retrocés. No hi havia camí de retorn. Ja no hi havia
res a fer.
147

Des d'aquell dia quan en la meva vida he hagut d'agafar
decisions importants sempre he pensat: “ Decideix-ho bé, perquè
després trauran les escales”.
Al tercer avís es van acostar al vaixell uns petits remolcadors.
Poc a poc l'estiraven i l'arrossegaven fins anar separant-lo del moll.
Jo encara veia tots els nostres amics fent adéu però ja no deien
res. Veia la perspectiva de tot el port al seu darrere i enclavat en aquell
moll de sempre amb el monument a Colom com sempre presidint-lo.
Les barques Golondrines esperant a un costat, l'aeri a un altre, Monjuïc,
i la ciutat enclavada al peu de les muntanyes al fons. Era la postal de
tots coneguda, però cada minut més lluny i més petita. Però aquell dia
no era la postal de sempre. No ho era perquè el meu tros de vida s'hi
havia quedat enganxat.
Vaig sentir una gran angoixa i com sempre que estava
angoixada, des que era petita, abocada a la barana vaig cridar tan fort
com vaig poder...:
— Ton...Ton...Ton...!
La mama em va agafar amb decisió després de superar aquella
seva desesperació. Ja tornava a ser ella mateixa ! i fins i tot amb certa
brusquedat se'm va emportar cap a proa. deixant rere nostra tota una
gentada que s' acomiadava dels seus. L'últim adéu!
Em va portar de pressa fins a la punta mateixa del vaixell, allà
on el transatlàntic talla l'aigua amb força i s'endinsa cap a alta mar per
avançar sempre endavant.. El mar allà es veia immens No hi havia
ningú. I allà mirant a un horitzó resplendent em va dir gairebé cridant!:
— No ploris...! Mira cap endavant! Mira que ample que és tot
aquí. Alegra't de deixar enrere aquest món tan fosc, tan esquifit i
miserable on et diuen què has de pensar, què has de creure, com t'has
de comportar. Prou de baixar el cap. Prou d'alçar el braç quan ells t'ho
manen! L' única cosa que et farà feliç és conservar la teva dignitat.
— Apa, mira endavant i no ploris més. — I abraçant-me molt fort
va afegir:
— S'ha acabat un tros de la teva vida. Però en comença una
altra! I ja veuràs com serà millor! T'ho prometo!
Jo no sabia què dir. No sabia què dir. Tenia ganes de plorar. I
plorava.
148