10 Opinió - Blanquerna - Universitat Ramon Llull

01 Portada
02 Editorial
Gener 2013 | Universitat Ramon Llull | Núm. 28
Un món
en construcció
Nous lideratges per als valors de sempre
04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres

2 | Editorial | Sumari
04
Reportatge
01 Portada 02 Editorial
EDITORIAL
Nous referents per al
món sorgit de la crisi
Cinc anys després de l’esclat de la pitjor crisi econòmica dels
darrers anys, la realitat empeny a prendre decisions sobre quin
món es vol. Com resolem els problemes de la misèria i l’atur
i com donem esperança en el futur a milions de persones que
han viscut els darrers vint anys en un ‘benestar’ que finalment
ha resultat fictici? Enmig d’aquest període d’incerteses, és hora
de posar-nos a construir o a reconstruir un món nou, més habitable,
més responsable, més sostenible, més humà. Com? Les
respostes a les situacions complexes no s’improvisen. En el reportatge
d’aquest número de La Revista de Blanquerna s’apunten
algunes questions sobre les quals reflexionen diversos professionals.
Aquests apunten que, davant del panorama actual,
es rescaten un seguit de valors tradicionals com la solidaritat,
l’empatia, el compromís social i la sobrietat, que havien quedat
en l’oblit. Però també assenyalen la necessitat de nous lideratges.
10
Opinió
Revista semestral de Blanquerna-URL
Passeig de Sant Gervasi, 47
08022 Barcelona
Tel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 37
www.blanquerna.url.edu
martacj@blanquerna.url.edu
Edita: Blanquerna-URL
16
Conversa
Directora: Marta Clos
Redacció: Neus Fajas i Irene Blasco
Consell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz,
Ignasi Ivern, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom
El sociòleg Joan Subirats afirma que “s’han acabat els líders heroics”
en relació amb l’esfera política, en plena crisi en aquests
moments, i afegeix: “Necessitem un lideratge més comunitari,
disposat a construir capacitats col·lectives de resposta.” “S’haurà
d’exercir un lideratge més ètic en el sentit que el que es valora
d’un líder és la seva coherència entre el dir i el fer, entre el dir i el
viure”, diu Miquel Calsina, professor de la Facultat de Comunicació
Blanquerna-URL.
Nous lideratges per als valors de sempre. En aquest sentit, la
contribució de la Universitat serà cabdal. Formar els professionals
que hauran de liderar, a diferents escales, el món sorgit de
la crisi, implica una enorme responsabilitat. No només des del
punt de vista professional –amb el que suposa de saber interpretar
les noves formes de mestratge que imposen, per exemple, les
noves tecnologies– sinó en l’àmbit ètic i moral, en la formació
de persones íntegres. Però per aconseguir-ho cal també des de
les institucions universitàries una mirada atenta i renovadora
de la realitat, de les formes d’ensenyar i d’aprendre. En paraules
del Dr. Andreu Ibarz, director general de Blanquerna, “en el
marc d’un fosc llegat per als joves i les seves expectatives, creure
i comprometre’s en una nova universitat és una oportunitat per
donar esperança i sentit a allò que som i fem. I en allò que volen
ser i viure.”
22
Alumni
Disseny i compaginació:
Servei de Disseny i Publicacions Blanquerna
Il·lustració de la portada: Josep Rom
Correcció: Txema Martínez
Impressió: Nova Era
Aquesta publicació és impresa sobre paper ecològic
Òfset centaure blanc de 110 g
Tiratge: 18.000 exemplars
ISSN: 1575-4642
Dip. Legal: 25.555/1999
26 30
Notícies Recerca
04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
36
Llibres
Editorial | Sumari | 3

4 | Reportatge
REPORTATGE
Un món en
construcció
L’actual situació econòmica empeny a recuperar
valors tradicionals i reclama nous lideratges
per consolidar-los
Text: Susana Pérez Soler
Fotografies: Pere Virgili
L
a crisi ha sacsejat amb força la societat: el poder adquisitiu de les famílies disminueix dia rere dia
mentre l’atur augmenta i els sistemes polític i econòmic vigents no donen respostes eficaces a la
dramàtica situació. Davant d’aquest panorama, però, els experts apunten que es rescaten un seguit
de valors tradicionals, com ara la solidaritat, l’empatia, el compromís social i la sobrietat, que havien quedat
en l’oblit. Aquesta “nova” manera de fer –recuperada més per necessitat que per virtut– empeny també cap
a un nou tipus de lideratge. La incògnita és saber si la societat que es dibuixa marcarà un canvi d’època o
simplement quedarà en l’oblit quan la crisi amaini.
Fa uns anys que els fets succeeixen de manera precipitada.
En poc temps, la societat ha canviat significativament.
D’una banda, la crisi financera internacional,
declarada l’any 2008, ha acabat amb la
creació de riquesa efímera (a l’Estat espanyol s’ha
punxat la bombolla immobiliària) i ha empobrit les
llars. L’atur s’ha disparat i les retallades amenacen
l’estat del benestar. De l’altra, la mateixa crisi ha posat
de manifest la ineficàcia del sistema polític vigent
per donar respostes a la complexa situació, alhora
que ha fet més visibles les interferències del sistema
econòmic en la presa de decisions polítiques. Els experts
asseguren que, a més d’estar davant d’una crisi
econòmica, ens trobem davant d’una crisi moral.
Un liberalisme possessiu, desprès de qualsevol tipus
d’ètica, i un individualisme ferotge, que ha arraconat
i fins i tot menystingut el bé comú, entre altres
01 Portada 02 Editorial 04 Reportatge
factors, expliquen com hem arribat fins aquí. Arran
de la crisi, però, la societat ha començat a desempolsar
els valors tradicionals abandonats dalt dels armaris
durant els anys de bonança. Tot apunta, ateses la
quantitat de canvis i la profunditat d’aquests, que
comença a dibuixar-se un canvi d’època.
“Estem davant d’un paradigma diferent”, afirma
amb seguretat Begoña Román, professora d’Ètica a
la facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona,
que entén el concepte de paradigma tal com el
va plantejar el seu difusor, Thomas Kuhn, és a dir,
com una manera de pensar, una teoria, que permet
resoldre els problemes. “Podem afirmar que estem davant
d’un nou paradigma –continua–, ja que la forma
d’abordar les dificultats a les quals s’enfronta la societat
ha quedat obsoleta. Hi ha una sèrie de valors, que
han estat imperants i acceptats acríticament, que no
Manifestació del moviment dels indignats, col·lectiu 15-M, a Barcelona, el 15 d’octubre de 2011.
només no resolen els problemes actuals sinó que, a
més, en creen de nous.” Aquests valors, que anomena
disvalors o valors caducs, serien el consumisme
hedonista com a única plenitud existencial; un individualisme
feroç que no mira més enllà del propi
interès personal i es desentén per complet de l’altre;
l’entreteniment fàcil; la superficialitat; l’acceleració i
l’espontaneïtat emotiva; i la impaciència.
Begoña Román:
“Estem davant un nou paradigma,
perquè hi ha uns valors imperants i
acceptats acríticament que, a més
de no resoldre els problemes actuals,
en creen de nous”
El predomini d’aquests valors durant algunes
dècades ha fet que es dilueixi la idea del bé comú,
apunta Miquel Calsina, professor de la facultat
de Comunicació Blanquerna-URL i director del
Centre d’Estudis Jordi Pujol. Fins al punt d’arribar
a una societat poc exemplar. Segons Calsina,
que creu que estem davant d’un canvi sistèmic
com l’entén Karl Marx, arran de la greu situació
econòmica es recuperen vells valors com ara el
que ell anomena “la mirada atenta cap a l’altre”,
és a dir, no pensar només en els propis drets sinó
en els deures. Posar l’èmfasi en l’altre, no tant
en l’individu. Un exemple tangible de solidaritat
el trobem en l’augment de més d’un 20% del
nombre de voluntaris durant el 2012, segons la
Plataforma del Voluntariat d’Espanya. Un fenomen
que el psiquiatre i professor de la facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL Carles Pérez-Testor atribueix al
fet que ara el que pateix és al costat. “Posar cara
i ulls a la pobresa ens estimula a ajudar”, afirma.
Què pensen, els joves, de tot plegat? Al cap i a
la fi, seran ells qui consolidin (o no) la societat que
ara comença a perfilar-se. Eva Ausona, estudiant
de quart d’Infermeria a Blanquerna, comparteix
aquest extrem: “Amb la situació que vivim, els joves
hem incorporat la solidaritat en el nostre dia a
dia. Un valor que, potser per edat –penso que els
joves som més egoistes–, no teníem. Veient com
ho passa la gent, hem deixat de mirar-nos el melic
per ajudar aquells que ho necessiten.”
En aquesta línia, però en un sentit encara més
ampli, Calsina percep la recuperació del valor de
10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
Reportatge | 5

Iniciativa solidària Gran Recapte, Fundació Banc dels Aliments, a Barcelona, el 26 de novembre de 2011.
Miquel Calsina:
“Hem de ser sostenibles socialment,
econòmicament, ecològicament, perquè les
generacions futures ens imposen uns deures”
sostenibilitat. “Els recursos disponibles han permès crear
noves necessitats que no eren reals. Hem de ser sostenibles
socialment, econòmicament, ecològicament, per garantir
els drets de les generacions futures, que tot i que encara no
existeixen ens imposen uns deures”, explica.
Mobilització ciutadana i noves tecnologies
Juntament amb l’altruisme i la sostenibilitat, es detecta
un creixent compromís social. Els experts coincideixen
que s’ha delegat massa, i de manera irresponsable, en el
poder polític. I ara, com s’ha vist arran dels moviments
dels indignats –15-M, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca,
No les Votes, Anonymus, Joventut Sense Futur, etc.–,
es comença a rectificar. “La crisi ha posat en dubte la capacitat
dels poders públics de respondre a les necessitats
de les persones”, assenyala Joan Subirats, catedràtic de Ciència
Política de la Universitat Autònoma de Barcelona.
“I això exigeix més responsabilitat per part de tots. Arran
de la crisi deixem de confondre allò públic amb allò institucional
i recuperem la idea del que és públic com una
6 | Reportatge
01 Portada 02 Editorial 04 Reportatge
capacitat col·lectiva de fer front a problemes comuns.”
Un canvi que els joves asseguren començar a entendre:
“T’adones que t’has d’implicar i que has de donar el màxim
de tu per fer millor la societat”, diu Andreu Prados,
estudiant de Nutrició a Blanquerna-URL.
Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC)
han estat claus en aquest punt, ja que han facilitat la mobilització
ciutadana. El director de grau de Periodisme a la
facultat de Comunicació Blanquerna-URL i autor del llibre
Ciberètica. TIC i canvi de valors, Josep Lluís Micó, apunta
que alguns valors com ara la col·laboració, la participació,
el compromís social o la solidaritat són ara més visibles i
seguits gràcies a les tecnologies. “No es tracta que ara la
gent sigui més compromesa que abans, sinó d’una qüestió
de preeminència per simple comoditat. Abans per mobilitzar-te
et tocava anar a una manifestació o tancar-te en una
universitat. Ara només has de fer clic en un punt concret
de la pantalla i dir si t’hi afegeixes o no.”
Un altre valor a l’alça, que ve imposat per l’actual situació
econòmica, és el de la sobrietat. La crisi empeny
a ser menys materialistes. A pensar dues o més vegades
què és el que realment es necessita. S’ha viscut amb moltes
més coses de les imprescindibles i ara toca portar una
vida més sòbria, més equilibrada. Una manifestació actual
d’aquesta manera d’entendre la vida és l’auge del moviment
slow. “S’ha de passar del tenir al ser”, indica Maria
Rosa Buxarrais, catedràtica de la facultat de Pedagogia de
la Universitat de Barcelona. “El valor de l’austeritat, que
ara s’imposa, ha de ser un valor ètic”, afegeix. Es tracta
d’una nova mentalitat. “Ens havien ensenyat que havies
de treballar per tenir la teva casa, per tenir el teu cotxe,
per tenir la teva segona residència... –explica Núria Espín,
estudiant d’Educació Infantil a Blanquerna-URL–. I ara tot
això es perd. Ja no ens interessa. Els joves volem viure el
present, perquè les coses són més efímeres del que ens
pensem i volem gestionar-nos i organitzar-nos seguint
models més cooperatius.”
La irrupció d’Internet està transformant el rol
del líder. El ciutadà és més autònom, però
l’autoritat d’aquell que sap és innegociable,
assenyala Josep Lluís Micó
Lideratge d’acompanyament
L’actual crisi econòmica, política i social posa en evidència
la necessitat de lideratges capaços de conduir i construir la
societat emergent. Caldrà fer un aprenentatge per tal de consolidar
els valors que comencen a recuperar-se, i per fer-ho,
els models, els referents –assenyala Buxarrais–, són imprescindibles.
Aquest lideratge s’haurà de fer des de les institucions
polítiques, però també des dels mitjans de comunicació,
des dels discursos públics a les universitats i a les escoles, etc.
En definitiva, caldrà implicar tota la societat. Els lideratges,
però, també es transformen i són més complexos. Aquest és
un altre factor clau que, segons els experts consultats, indica
que estem davant d’un canvi d’època.
La irrupció d’Internet ha trastocat els processos de lideratge.
La xarxa dóna més poder als ciutadans i crea la
il·lusió que els intermediaris no són necessaris, és a dir,
com que hi ha la possibilitat d’accedir directament a la informació,
es tendeix a pensar que polítics, professors, comunicòlegs,
etc., són prescindibles (Daniel Innerarity, La
democracia del conocimiento; Paidos, 2011). Però els mediadors
que aporten valor –els que tot just ara esmentàvem–
encara són insubstituïbles, essencials, tot i que les seves
funcions varien.
“El mestre abans –explica Subirats– era la finestra al
món; ara la finestra és Internet i el mestre ha de fer de guia.
Ha de ser la persona que acompanyi a passar de la informació
al coneixement i del coneixement a la saviesa.” El
fet que la informació es trobi a la xarxa no suposa un pla
d’igualtat dins l’acadèmia entre professors i estudiants. Ans
al contrari. “Hi ha un aspecte innegociable, que és l’autoritat
d’aquell que sap i que transmet coneixement”, apunta
Redacció del diari ‘Ara’.
El mestre avui, més que trametre informació,
és qui acompanya en el procés d’assolir el
coneixement i la saviesa
Micó. “L’experiència, el bagatge, la formació prèvia, els coneixements
acreditats i les aptituds demostrades donen al
professor una autoritat innegociable”, recalca. El professor,
a més de conèixer el seu tema i saber explicar-lo, ha d’assumir
noves tasques imposades per les noves tecnologies,
com ara la dinamització de grups a la xarxa i l’actualització
constant del temari.
Alguna cosa semblant succeeix als mitjans de comunicació,
que ja fa anys que experimenten grans canvis. Els periodistes
–com els professors– també han perdut el monopoli
de la informació, de manera que el seu rol es transforma.
Passen d’establir l’agenda a fer d’orientadors. Si abans deien
què era notícia, ara ens mostren les fonts fiables que circulen
a la sobrecarregada i gens jerarquitzada xarxa.
10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
Reportatge | 7

Acte de suport a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Acte reivindicatiu del moviment dels indignats a Barcelona.
Les esferes de la comunicació i l’educació exemplifiquen
com està canviant el lideratge. El nou món que es
dibuixa reclama “líders més d’acompanyament i transformació
que no pas de direcció –indica Calsina–, un lideratge
més d’autoritat, de referent, que no pas de poder”.
“S’han acabat els líders heroics”, afegeix Subirats en referència
a l’esfera política. “Necessitem un lideratge més
comunitari, disposat a construir capacitats col·lectives de
resposta. Un lideratge més horitzontal i menys centrat en
el poder en una única persona, on les persones puguin passar
i les comunitats i els processos puguin seguir.”
Canvi estructural o conjuntural?
Som testimonis d’un col·lapse de la confiança en les elits
polítiques, econòmiques, mediàtiques, etc. No tenim fe
en els líders, entre altres raons perquè el que diuen no
s’ajusta al que fan. Prediquen valors, però en practiquen
pocs.
Internet posa de manifest de manera flagrant les incongruències
dels líders. La cadena de comunicació tradicional s’ha trencat
i ha atorgat als ciutadans part del poder que anteriorment
només tenien empreses i institucions. Els ciutadans –abans els
més febles de la cadena– ja no són els que escolten de manera
passiva un missatge i l’accepten, ara es comuniquen entre ells i
8 | Reportatge
01 Portada 02 Editorial 04 Reportatge
produeixen el seu propi contingut. Davant d’aquest canvi, els
líders han de dir la veritat i han de crear vincles estables amb els
ciutadans basats en tres elements successius: el diàleg, la reflexió
conjunta i la confiança mútua (Ferran Rodés i Vilà, lliçó inaugural
del curs 2012-2013 de la Universitat Ramon Llull).
Joan Subirats:
“Necessitem un lideratge més comunitari,
disposat a construir capacitats col·lectives
de resposta”
En altres paraules, el lideratge ha de fer una aposta decisiva
per la qualitat humana. “S’haurà d’exercir un lideratge
més ètic –assenyala Calsina– en el sentit que el que es valora
d’un líder és la seva coherència entre el dir i el fer, entre
el dir i el viure.”
“El primer deure dels nostres líders avui és intentar restaurar
la confiança en els ciutadans. I això comença per
explicar què ha passat. (...) Forma part importantíssima
de l’acció de liderar l’elaboració d’un diagnòstic ajustat
de la realitat”, apuntaven recentment Àngel Castiñeira i
Josep M. Lozano en un article publicat a La Vanguardia
(25/9/2012). “Si penses que és una crisi –diu Subirats–,
t’adaptes i intentes fer el que feies abans però d’una altra
manera. Si creus que és un canvi d’època, t’has de preguntar
si el que feies abans tenia sentit. En el primer cas,
només has de modificar les respostes. En el segon, has de
canviar les preguntes.”
Fer un diagnòstic encertat és el punt de partida per definir
nous propòsits i valors. I és el pas previ abans de començar
a actuar. Però en els temps que corren no és gens
fàcil encertar el diagnòstic. Hi ha qui pensa que els valors
que semblen rescatats tornaran a dalt de l’armari quan la
crisi amaini. Veuen difícil pronosticar si som davant d’un
canvi d’època o simplement hi ha una sèrie de valors que
es fan ara més visibles com a conseqüència de l’actual crisi
econòmica.
Fer un diagnòstic encertat de l’actual situació
no és fàcil, però és el punt de partida per
definir nous propòsits i valors
“Fins que no hagin passat uns anys no sabrem si això
ha estat un sotrac més en la manera com es comporta el
capitalisme o ha estat un canvi de paradigma”, explica el
professor de la facultat de Comunicació Blanquerna-URL
i director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis
de la Generalitat de Catalunya, Ferran Sáez. “Cal analitzar
amb més precaució la diferència entre actitud, moda, etc.,
i canvi social tal com el va definir Durkheim. Avui diem
canvi social a qualsevol cosa que passa.” “Certs valors són
ara més visibles per la greu situació econòmica que vivim,
però són valors que ja teníem i que hem practicat tota la
vida”, afegeix Pérez-Testor.
La dificultat de saber on som es basa, segons Calsina,
en el llenguatge. “És la tesi de Peter Berger i Thomas Luckmann
de la construcció social de la realitat. La realitat la
construeix, fins i tot, el llenguatge. És a dir, comencem a
entendre què passa quan trobem les paraules per explicar-ho.”
Tot i la dificultat de fer un diagnòstic ajustat, la naturalesa,
la intensitat i l’extensió dels canvis que vivim obliguen
a repensar la manera d’abordar els problemes i el
conjunt de valors pels quals hem reeixit fins ara. No hi ha
alternativa; la necessitat neix de la realitat. L’altruisme, el
compromís social, l’austeritat, els lideratges d’acompanyament,
horitzontals i ètics. El món que tot just ara comença
a dibuixar-se ve imposat per una societat que afronta tensions
significatives i que demana amb urgència un canvi
profund.
Espai de ‘coworking’ (treball compartit) al barri de Gràcia, Barcelona.
10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
Reportatge | 9

Opinió
Dra. Anna Pagès,
professora
de la Facultat de
Psicologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL
Un món en construcció
La fragilitat simbòlica i el temps a venir
R
esulta difícil i sens dubte agosarat imaginar
el temps a venir, el resultat –o la conseqüència–
dels fenòmens generats per la
crisi actual a nivell econòmic i social, però també
(sobretot) a nivell cultural, entenent per cultura
una experiència de vincle particular, que cadascun
de nosaltres enllaça amb una significació col·lectiva
(la tradició).
Lluís Duch defineix la crisi dels temps que vivim
des de la perspectiva d’una dificultat per “emparaular
el món”. Aquesta expressió té molt d’interès per
als qui ens dediquem a la qüestió cultural perquè
defineix amb precisió els efectes que la laminació
progressiva del món que hem conegut, el dels estats
democràtics, estructurats des d’un sistema de
salut i educació estables, produeix en la vida de les
persones.
“El que fem nosaltres, a partir d’ara,
des de les institucions culturals com
la Universitat, per impedir una catàstrofe
humana de grans dimensions
com aquesta, no és que sigui important:
és una qüestió de vida o mort”
Hi ha una conseqüència veritablement preocupant
de la crisi del postcapitalisme: la fragilitat simbòlica.
Es tracta d’un efecte irreversible, desolador i
massiu. Per fragilitat simbòlica entenem la impossibilitat
de traduir en paraules, d’articular de manera
seqüenciada i comprensiva, les experiències subjectives
i socials que afecten en primera persona els
individus d’una comunitat.
Quan l’any 1960 el filòsof de Marburg Hans-
Georg Gadamer publica la seva obra cabdal, Veritat
i Mètode, en un món que comença a sortir dels
traumes inhabilitants de la Segona Gran Guerra, la
qüestió del “comprendre” esdevé nuclear per a molts
pensadors que troben en aquest text una orientació
suggerent per al que podríem definir com “una via
simbòlica”. Aquesta via simbòlica planteja la pregunta
pel significat de l’experiència cultural.
Avui ens trobem amb individus incapaços
d’explicar què els succeeix a nivell subjectiu, que
no poden referir el que pensen: persones en una
10 | Opinió Opinió | 11
02 Editorial
relació de perpètua perplexitat i angoixa amb el
món, sense sintaxi ni gramàtica. Necessitem traductors.
És un codi inexplicable, incomprensible,
resultat d’una desestructuració, des de la base, del
vincle amb l’altre. Diu Gadamer que “la vida de
l’esperit consisteix més aviat a reconèixer-se un
mateix en l’ésser altre”. La cultura (llengua, mites,
relats, formes d’urbanitat, arts) s’estructura, precisament,
com un mapping de circuits possibles que
permeten a les persones circular en un món. Sense
cultura no hi ha món. No obstant, avui trobem que
la cultura ja no funciona com un mapping sinó més
aviat com un zapping: les persones llisquen en la
superfície de l’experiència cultural, van d’un fragment
descontextualitzat a l’altre, sense continuïtat
ni coherència. No són analfabets, però no entenen
res ni poden explicar-ho, i molt menys transmetreho
als fills. Per descomptat, no parlem pas d’una patologia
o un trastorn, sinó de la conseqüència d’una
experiència límit d’una gran angoixa, com pot ser
quedar-se sense feina o sense habitatge, o no saber
com alimentar els fills.
Els efectes de la crisi actual són un món on ja no
parlem d’exclusió social sinó més aviat de “desinserció”
i de “desamparament”, desamparament davant
del pensar, com deia Hannah Arendt. La diferència
es basa en el criteri d’anàlisi: desamparament perquè
no trobem un punt d’ancoratge simbòlic que
faci possible un enllaç amb la cultura com a perspectiva
de sentit; l’exclusió, en canvi, implica tan
sols un “quedar a fora”; molts pensadors, de fora
estant, han plantejat grans coses per fer avançar la
societat des dels marges. En la desinserció i el desamparament
hi ha la fragilitat simbòlica afegida.
El temps a venir no el podem imaginar, el podem
témer. La temença no ha d’excloure, en cap
cas, l’esperança que passa per l’acció. Si el sentit
deixa d’estar present en la vida de les persones és
perquè, en aquest enllaç amb la cultura, fa falta un
Altre que s’hi articuli, que el faci possible: algú que
lligui ben fort el nus de la corda que ens estreny a
tots. Per això el que fem nosaltres, a partir d’ara, des
de les institucions culturals com la Universitat, per
impedir una catàstrofe humana de grans dimensions
com aquesta, no és que sigui important: és
una qüestió de vida o mort.
Opinió El mestre del segle XXI
Dr. Josep Gallifa,
degà de la Facultat
de Psicologia,
Ciències de
l’Educació i de
l’Esport
Blanquerna-URL
La formació dels mestres
L
es demandes de formació dels mestres d’avui
les determina la necessitat de donar resposta
col·lectiva als reptes més importants de les
nostres societats del segle XXI. En resumim alguns.
En primer lloc, ens trobem amb la necessitat de
respondre a uns problemes ben immediats, com són
les elevades i insostenibles taxes de fracàs escolar,
reflectides en els resultats poc desitjables del nostre
sistema educatiu en estudis comparatius internacionals.
Per respondre a aquest repte caldrà impulsar
un major èmfasi en l’adquisició de competències bàsiques,
sobretot les referides a la lectura i l’escriptura
i les matemàtiques. No es pot, en aquest mateix
sentit, oblidar l’atenció a la diversitat i la cura més
especial als alumnes amb problemes d’aprenentatge
en aquests processos escolars bàsics. És possible, des
de l’escola, abordar adequadament aquest repte per a
un major coneixement dels diferents tipus de dèficits
i trastorns. Per respondre adequadament a l’atenció
que requereixen aquests alumnes, caldrà intensificar
la col·laboració dels mestres amb altres professionals:
els logopedes, els psicòlegs de l’educació, els pedagogs
o els psicopedagogs. La finalitat és treballar, ja des
dels primers anys d’escolaritat, per prevenir un fracàs
escolar que acaba manifestant-se més endavant.
Un segon grup de reptes per l’educació provenen
dels canvis accelerats que es donen en la societat, com
els relacionats amb l’avenç de les tecnologies de la
comunicació. Hem de tenir en compte que els nens
i nenes d’avui pertanyen a generacions de nadius digitals.
I les tecnologies de la comunicació tenen unes
grans possibilitats educatives, poden facilitar la tasca
del mestre i proporcionar situacions d’aprenentatge
motivadores. Un altre dels reptes de la societat d’avui
es deriva de la seva característica multicultural i multilingüe,
amb el paper de l’anglès com a llengua de
comunicació global. Al costat del domini de les dues
llengües cooficials s’ha d’aprendre amb naturalitat la
tercera llengua, l’anglès. Es tracta d’un repte pedagògic,
atesa aquí l’escassa presència social de l’anglès, que
contrasta amb les necessitats professionals i personals
de domini lingüístic. Així doncs, a més d’aprendre
l’anglès, caldrà intensificar l’aprenentatge també en
anglès d’altres matèries (metodologia AICLE), per contribuir
a aquesta naturalitat d’una escola multilingüe.
S’acaben aquí els reptes? És això tot? No ho cre-
iem pas. Hi ha un repte tal vegada de més recorregut
que deriva d’un canvi de fons i que podríem denominar
com el pas d’una modernitat “tecnocientífica”
a una modernitat “humanista”. Fa uns anys,
molts experts en educació defensaven que l’escola
només ha d’instruir. Això era molt coherent amb
la cosmovisió d’aquesta sensibilitat tecnocientífica:
ensenyament de continguts i procediments i pragmatisme
en les formes d’actuar. Però és suficient avui
instruir? Amb el canvi en la sensibilitat moderna que
hem citat, hem de dir que no ho és i que la instrucció
ha d’anar acompanyada d’una educació de l’ésser
de la persona, d’una educació integral; una educació
de totes les dimensions de la persona, també les que
poden passar més desapercebudes perquè tenen un
“L’ideal de persona d’avui s’assembla
al de l’humanisme renaixentista, una
persona amb diferents facultats i que
va realitzant el seu potencial”
dinamisme més inconscient, com l’esfera afectiva i
emocional. L’ideal de persona d’avui s’assembla al de
l’humanisme renaixentista, una persona amb diferents
facultats i que va realitzant el seu potencial.
Aquesta educació integral replanteja també el
repte de l’educació de la dimensió espiritual i religiosa.
L’objectiu no és nou, però sí que ho és el repte de
com abordar-lo d’acord amb les característiques del
món d’avui. Aquesta esfera comporta tractar el que
en l’educació clàssica es denominava educació de les
virtuts. Així, al costat de la formació de l’intel·lecte
i les emocions, hi ha d’haver també la formació de
la voluntat i del caràcter, per un desenvolupament
harmònic de totes les facultats humanes.
Aterrant en la formació dels mestres, ja Manjón,
a principi del segle XX, va dir que “quien educa a
un niño o a treinta hace un bien; pero aún lo hace
mucho mayor quien forma a un Maestro, esto es a
un educador de cientos y miles de niños que han de
pasar por su escuela”. Tot un repte per Blanquerna,
institució continuadora de l’escola de Magisteri del
Sagrat Cor (fundada l’any 1948) i hereva del seu llegat
de qualitat intel·lectual, de personalització i de
bon to en la formació de mestres de Catalunya.
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres

Opinió L’impacte social de l’esport
Ricardo Sánchez
Martín,
antropòleg i professor
de la Facultat de
Psicologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL
Esport i societat
L
’esport és un fenomen social i econòmic
en expansió que contribueix en gran mesura
als objectius estratègics de solidaritat i
prosperitat de la Unió Europea”, útil per promoure
l’educació, la salut, el diàleg intercultural i el desenvolupament.
Així ho definia el Llibre Blanc de
l’Esport editat per la Comissió de les Comunitats
Europees el 2007. Ja el sociòleg Norbert Elias va
identificar l’esport com a part del “procés de civilització”
que dibuixava un nou codi moral, polític
i econòmic en la societat moderna. Un “fet social
total” transformador que és fonamental per al coneixement
de la societat.
“Cal destacar l’increment del pes de
l’esport en la nostra societat almenys
en tres àmbits concrets: economia,
salut i integració social”
En efecte, si busquem les característiques de l’esport
a Catalunya, avui hi trobarem les claus de la
nostra pròpia societat: ecologització, reelaboració
del temps i de l’espai, corporalitat, tecnologització,
globalització, revolució dels mitjans de comunicació
i reforma de l’estat del benestar, entre altres.
Camps de força social que dinamitzen els canvis en
l’esport actual, amb direccions i intensitats variables
segons els processos d’estructuració esportius
interns dins les diferents zones del territori. Però,
no obstant això, tendint, en general, a la diferenciació
i la personalització de les pràctiques, la multiplicació
del sistema de valors, la desburocratització
i la deslocalització.
D’altra banda, cal destacar l’increment del pes
de l’esport en la nostra societat almenys en tres àmbits
concrets: economia, salut i integració social.
En l’àmbit econòmic, i més enllà de l’enorme
impacte econòmic, urbanístic i social que tenen
els grans esdeveniments esportius, podem veure
com l’esport representa el 2,3% del PIB a Catalunya,
que és, de fet, el territori d’Europa amb
més concentració d’empreses de l’esport, amb un
sector productiu que representa més del 80% del
total productiu de l’Estat espanyol. L’any 2006,
hi havia més de 91.000 persones ocupades en el
12 | Opinió Opinió | 13
02 Editorial
sector de l’esport català. I el mercat laboral de
l’esport no només ha crescut, sinó que s’ha diversificat.
S’obre a més àrees (docència, educació
social, entrenament, salut, tecnologia esportiva,
equipaments, gestió, oci, investigació, etc.), alhora
que tendeix a l’especialització. A Catalunya,
aquest camp ha quedat regulat per la Llei de l’Esport
Català, que garanteix un paper clau per als
estudis en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport
(CAFE).
També en l’àmbit de la salut, l’esport sembla
jugar un paper cada vegada més important. En
l’enquesta d’hàbits esportius dels catalans 2009,
el motiu principal per practicar esport per al 82%
dels esportistes és “mantenir-se en forma o millorar
la salut”. Un fet, assenyalat per Zygmunt Bauman,
que porta al “salutisme”, un “estar en forma” que
implica una tendència il·limitada cap a la millora
corporal i condueix a l’augment de la pràctica, la
freqüència i la intensitat de l’esport, tal com indiquen
les recomanacions de l’American Collegue Sport
Medicine.
D’altra banda, la força simbòlica de l’esport el
converteix en un potent instrument d’inclusió i integració
socials, com opina un 90% dels estrangers
en l’enquesta d’hàbits esportius dels espanyols del
2010. Però és destacable, actualment, el creixement
de formes desinstitucionalitzades de pràctica esportiva
que redefineixen el paper socialitzador de l’esport
i obren formes noves, subpolítiques en termes
del sociòleg Ulrich Beck, de reestructuració de la
societat.
En definitiva, ens trobem amb un sistema esportiu
català molt dinàmic i en ebullició. La pràctica
esportiva dels catalans creix i ja és del 50,5% de la
població major de 15 anys (Consell Català de l’Esport,
2010), una millora respecte a l’enquesta del
1990 (34,6% de la població), però encara per sota
dels països del nord d’Europa. I es diversifica en un
pluralitat de models (esport professional, tradicional,
de vivència, salut...). Aquesta diferenciació interna
s’acompanya d’una tasca d’expansió a altres
esferes de la vida social que fa de l’esport un àmbit
privilegiat per al desenvolupament personal, professional
i social dels nostres joves i, en general, de
tota la societat.
Opinió L’impacte social de l’esport
Dr. Casimiro Javierre,
Campus de Ciències de
la Salut de Bellvitge,
Facultat de Medicina,
Universitat de Barcelona
Activitat física i salut
L
’ésser humà, des del punt de vista físic, té
peculiaritats que el fan especial i li han
permès adaptar-se a ambients molt diferents,
on ha prosperat com a espècie dominant.
Som animals i, per tant, podem moure’ns de manera
voluntària per relacionar-nos amb l’entorn
i, gràcies a la bipedestació, tenim els membres
superiors alliberats per realitzar activitats diferents
al desplaçament, mirant al voltant des
d’una major alçada per poder observar i preveure
possibles perills.
Per tant, l’ús dels nostres músculs és una cosa
consubstancial a la nostra essència com a ésser
vius. És per això que, per mantenir el nostre
equilibri fisiològic, hem de moure’ns, de manera
quotidiana i amb una certa intensitat.
Pel simple fet de decidir caminar, al nostre organisme
hi ha canvis, que afecten tots els aparells
i sistemes. Per exemple, des dels primers passos,
es produeix una millora en el retorn sanguini cap
al cor. Això fa que el volum de sang i la pressió
en el territori venós de les cames disminueixin i,
així, la distensió de la seva paret sigui menor i
retorni més fàcilment. Millorarà el funcionalisme
cardíac i el seu rendiment mecànic, mentre que el
requeriment energètic a cadascuna de les cèl·lules
miocàrdiques serà, proporcionalment, menor.
Com que a la vegada hi ha més volum sistòlic
en cada un dels batecs i un augment de la pressió
arterial, l’aportació sanguínia i, per tant, d’oxigen
a aquestes cèl·lules miocàrdiques millorarà.
El cor funcionarà millor, amb un rendiment més
eficient i una oxigenació i oferta de nutrients més
avantatjosa a través de la circulació coronària.
En resum, el moviment, l’activitat física en
general, està en la nostra essència com a éssers
vius. És una cosa imprescindible per al normal
funcionament. Per contra, no fer exercici serà
responsable de deficiències i de l’aparició de diferents
símptomes.
El sedentarisme seria una forma de confrontar-se
a la nostra pròpia fisiologia, comparable,
per a molts especialistes, al procés d’envelliment.
Per això, més enllà dels efectes beneficiosos
de l’activitat física, hem d’entendre com una
necessitat fer exercici, regulat i controlat, com
una forma de complementar una deficiència que
la vida moderna provoca, amb conseqüències
pernicioses sobre la salut.
Una part important de la població assegura
que no fa cap exercici. S’hauria d’intentar introduir
aquest hàbit a la població que es manifesta
com a sedentària. Però, a l’altre extrem, ens trobem
amb actituds davant de la realització d’un
exercici més a prop de la competició i que poc
tenen a veure amb millorar la salut i prevenir
malalties. Per aquesta raó, moltes vegades, la realització
de determinades activitats físiques que
podrien ser extraordinàriament positives, acaben
convertint-se en la causa per a l’aparició de lesions
o, de vegades, de problemes més importants.
Per exemple, sortir a córrer algunes vegades a la
setmana pot resultar agradable i font de salut
amb un risc de lesió molt baix. Si hi introduïm
objectius o reptes que suposen grans càrregues
d’entrenament, poden aparèixer els efectes negatius
en forma de lesions. En aquest grup, és molt
fàcil trobar participants amb diferents tipus de
lesions segons la sobrecàrrega d’entrenament i
molt complicat parlar d’algú sense cap símptoma.
“El moviment, l’activitat física, està en
la nostra essència com a éssers vius.
És una cosa imprescindible per a un
normal funcionament”
Quan abordem l’activitat física com a millora
de la salut, aquest hauria de ser l’únic objectiu,
mentre es redueix la possibilitat de patir qualsevol
tipus de lesió o augment dels riscos. En
aquest sentit, la càrrega física hauria d’estar dins
de la vida habitual, per possibilitar mantenir el
temps destinat al descans i la recuperació després
de cada entrenament.
En conclusió, hauríem d’explicar i promocionar
una pràctica d’exercici continuat, lúdic, estimulant
i personalitzat, fins i tot amb la participació
de professionals que poguessin optimitzar
el temps dedicat a aquesta activitat, però sense
assumir riscos importants per un volum de treball
o una intensitat excessius.
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres

Dr. Gaspar Maza
Gutiérrez,
antropòleg i professor
de la Universitat Rovira
i Virgili
14 | Opinió
Opinió L’impacte social de l’esport
El paper de l’esport en la inclusió social
Una veu important del món de les lletres
actuals, l’escriptor Juan Villoro, assenyalava,
en la conferència d’inauguració
del I Fòrum Esport i Societat celebrat a Madrid
(setembre de 2012. www.planamasd.es), l’important
paper “passional” i “il·lusionant” que
l’esport juga a la societat contemporània: “Crec
que per entendre una època no hi ha millor manera
de fer-ho que entendre en què s’entreté
la gent d’una època, on delega les seves passions,
com s’il·lusiona i com organitza aquesta
il·lusió. I un dels reptes socials és fer que aquesta
il·lusió sigui constant, que sigui programable
i que torni, és a dir, necessitem articular-la en
campionats mundials, en partits previstos per
als dimecres de copa europea, els dissabtes de
lliga...”
“Els darrers anys han proliferat
projectes esportius amb objectius
socials, de solidaritat, d’integració,
de cohesió social, que han aportat
accions originals i innovadores que
porten l’esport cap a altres camps”
Altres papers socials de l’esport són prou
evidents quan veiem que organismes com les
Nacions Unides li atribueixen funcions que van
des de l’aprenentatge de qualitats personals
fins a la pràctica de principis com la tolerància,
la cooperació o el respecte. El mateix Juan
Villoro també ens recordava com el president
de l’ONU, Kofi Annan, reconeixia com “la FIFA
no només tenia més països associats que l’ONU,
sinó que a més li feien cas”.
Admesa aquesta centralitat de valors, també
hem de ser conscients dels aspectes excloents
que encara romanen en l’esport, com per exemple
el nacionalisme radical, la discriminació
sexual, el racisme o el frau que representa el
dopatge, entre altres.
Després de la constatació d’aquesta àmplia
extraterritorialitat guanyada per l’esport en di-
02 Editorial
ferents àmbits, veiem com alguns dels reptes
més interessants apareixen a les fronteres amb
altres disciplines. Així, una d’aquestes és la que
ocupen les activitats esportives orientades a la
inclusió social.
En aquest espai mixt veiem com els darrers
anys han proliferat diferents projectes esportius
amb objectius socials, de solidaritat, d’integració,
de cohesió social, que han aportat accions
originals i innovadores que porten l’esport cap
a altres camps. Ens referim a experiències en
què, per exemple, els mateixos esportistes han
acabat autoconstruint les seves instal·lacions
esportives amb materials reciclats (Arbúcies,
Girona, 2012), projectes en què l’esport ha estat
l’element central d’una acció participativa
per a la recuperació d’un espai públic abandonat
(plaça Cebada, Madrid, 2011) o projectes
en què l’esport ha estat fonamental en la mediació
entre entitats veïnals enfrontades en un
conflicte urbanístic (Cabanyal, València, 2012.
www.idensitat.net).
Un altre punt important que es comença a
dibuixar en aquest espai híbrid, és la constatació
i la pertinència de l’esport com a vehicle i
com a ventríloc d’allò que no es pot fer o expressar
en altres àmbits. I sovint també l’esport
esdevé l’activitat que entrellaça d’una forma
àgil i eficaç amb l’extens puzle d’intervencions
procedents de l’educació social, el disseny,
l’art, l’arquitectura… i de tots aquells/es que
busquen anar més enllà dels seus propis límits
i fronteres.
Alguns d’aquests nous horitzons fan de
l’esport enfocat a l’exclusió social un camp en
transformació permanent però que també hem
de reconèixer com un camp amb límits. Les activitats
esportives no treballen sempre igual ni
són una panacea. Els protocols i resultats són
ben diferents quan es pretén millorar les condicions
d’un col·lectiu d’immigrants estrangers, o
incidir en la millora d’un barri amb importants
problemes socials, o promocionar un grup de
joves en dificultats.
VINE A LES CONFERÈNCIES INFORMATIVES
Facultat de Psicologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport Blanquerna
5 de febrer, a les 19h
19 de març, a les 19h
20 d’abril, a les 10.30h
1 de juny, a les 10.30h
27 de juny, a les 19h
c. Císter 34. 08022, Barcelona
93 253 30 06
sioefpcee@blanquerna.url.edu
Amb més
suport als
emprenedors
el B N FUTUR
existeix
Facultat de Comunicació Blanquerna
21 de febrer a les 19h
21 de març a les 19h
20 d’abril a les 11h
30 de maig a les 19h
29 de juny a les 11h
c. Valldonzella, 23. 08001 Barcelona
93 253 31 42 | 93 253 31 08
infofcc@blanquerna.url.edu
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
Facultat de Ciències de la Salut
Blanquerna
23 de febrer a les 10.30h
21 de març a les 19.15h
20 d’abril a les 10.30h
30 de maig a les 19.15h
29 de juny a les 10.30h
c. Padilla, 326. 08025 Barcelona
93 253 31 27
bsalutsioeinfor@blanquerna.url.edu

16 | Conversa
CONVERSA
L’educació inclusiva
en temps d’incertesa
Conversa entre Cristina Pellisé, Elisabeth Alomar i Climent Giné
E
l camí cap a una escola per a tothom (escola inclusiva) va iniciar-se a Catalunya al començament
dels anys noranta, a partir de les iniciatives d’integració escolar promogudes pel Decret 117/84,
i és un dels objectius de l’educació actual. És un camí llarg i no exempt de dificultats, i més en
aquests moments de crisi econòmica, però cal seguir avançant en aquesta direcció. Això és el que pensen
dos reconeguts experts sobre el tema i que conversen en aquestes pàgines: Cristina Pellisé Pascual, subdirectora
general d’Ordenació i Atenció a la Diversitat del Departament d’Ensenyament de la Generalitat
de Catalunya, i el Dr. Climent Giné i Giné, que ha treballat en l’àmbit de la discapacitat i és investigador
amb una llarga trajectòria en escola inclusiva. Condueix la conversa la Dra. Elisabeth Alomar Kurz, coordinadora
del Màster Universitari en Educació Especial de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i
de l’Esport Blanquerna-URL.
Les polítiques a favor de la normalització dels serveis
per a les persones amb discapacitat promogudes
i desenvolupades des de feia anys pels governs
dels països nòrdics –i en concret Dinamarca (1958)
i Suècia– arriben també a Catalunya (dècada dels
setanta). El principi de normalització arrela en la
consciència que les persones amb discapacitat són
ciutadans de ple dret i han de rebre els serveis, com
qualsevol altre ciutadà, dins la comunitat i no en
02 Editorial
institucions aïllades. Estudis empírics havien demostrat
que els contextos comunitaris incidien
positivament en el desenvolupament dels infants
amb i sense discapacitat.
Durant els darrers anys de la dècada dels setanta,
comencen les primeres iniciatives a Catalunya
dels pares i professionals que tendeixen a la integració
dels infants amb discapacitat a l’escola ordinària.
En un primer moment, en el camp de la
discapacitat auditiva i visual, i més tard en el camp de la discapacitat
intel·lectual. Durant aquests anys, l’educació passa
per un moment de forta creativitat. La presència a les aules
ordinàries d’alumnes amb discapacitat genera una cultura de
renovació pedagògica que es caracteritza pel reconeixement
del dret a la diferència i per la necessitat que el centre s’adapti
a les necessitats dels alumnes.
Elisabeth Alomar: Actualment tothom parla d’educació inclu-
siva, però què entenem quan parlem d’una escola inclusiva.
Climent Giné: Sobre el que s’entén per escola inclusiva hi ha
molt debat, molta discussió. Des del meu punt de vista,
l’escola inclusiva o la inclusió és una manera d’entendre
l’educació que va més enllà de les metodologies, de les tècniques
i de les estratègies. És entendre que l’educació arribi
a tothom, respongui a les necessitats de tothom i, per
tant, el seu objectiu és identificar quines són les barreres i
les dificultats que els infants troben en l’escola per ser-hi
presents, per participar, és a dir, per aprendre i per poder
tenir èxit en el seu desenvolupament i, per tant, en el seu
currículum.
Cristina Pellisé: Hi ha un punt que m’agradaria remarcar, que
és el fet d’aprendre. Sovint, quan parlem d’escola inclusiva,
fem molta incidència en els aspectes socials, que els
infants hi siguin presents, que hi participin, però es parla
molt poc de l’aprenentatge de les persones més vulnerables
i que tenen més dificultats. Poden i han d’aprendre.
És un paràmetre que hem de tenir molt present quan planifiquem
l’acció educativa a les nostres escoles.
E.A.: Però com podem assumir aquest repte d’una escola per
a tothom i on tots els infants aprenguin sense promoure
canvis organitzatius, metodològics i d’avaluació a les nostres
aules? Realment penseu que no és el més important?
C.G.: No s’ha de reduir la inclusió a canvis organitzatius sinó
que cal canviar la manera d’entendre l’educació. L’escola
ha de proposar una oferta educativa que pugui respondre
a la diversitat de necessitats i això implica canvis fonamentalment
en la mateixa concepció i disseny d’aquesta
oferta. Ha de preveure, des del seu plantejament, diversos
nivells d’èxit i d’exigència en els alumnes i també canvis
en la programació i en l’organització. D’altra banda, moltes
de les estratègies que s’han revelat com a afavoridores
de la inclusió tenen a veure amb l’aprenentatge entre
iguals, amb els companys com a tutors, amb diversos nivells
d’aprenentatge, etc., però també tenen a veure amb
canvis en l’organització de la mateixa escola i dels mestres.
Afirmar que és fonamentalment una qüestió de “mirada”
no vol dir que es descuidin els necessaris canvis curriculars,
organitzatius i metodològics.
C.P.: A més, actualment, les noves tecnologies permeten
abastar una personalització de l’ensenyament que no era
possible amb instruments i materials més tradicionals. Evidentment
que hi ha d’haver canvis organitzatius i metodològics,
però crec que avui dia som molts els que estem
convençuts que aquest procés és possible.
E.A.: És evident que compartim que cal transformació i innovació.
Cristina, tu, com a tècnica i responsable del DEGC
en l’atenció a la diversitat des de fa molts anys, quins creus
que són els punts febles que tenim actualment a les escoles
per poder atendre la diversitat de necessitats dels nostres
infants?
C.P.: La resposta fàcil i tòpica és que el punt feble de les escoles
és la manca de recursos, però honestament crec que
això no és del tot cert. Evidentment que calen recursos,
però aquests no són la clau de la inclusió i la prova és
que hi ha escoles amb recursos semblants i resultats ben
diferents en l’atenció a la diversitat de l’alumnat. La clau
d’una bona pràctica és el convenciment de la comunitat
educativa que tots els alumnes tenen cabuda al seu centre
i que a l’escola tots els alumnes tenen els mateixos
drets i els mateixos deures. Hi ha un tema que provoca
malestar al professorat i és la creença molt estesa que en
una escola inclusiva els nens ha d’estar sempre junts, en
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
17 | Conversa

Dr. Climent Giné
“No hi ha base a la literatura científica
per poder afirmar que la presència de
nens amb discapacitat fa baixar el nivell
acadèmic de l’aula”
el mateix espai. La majoria d’alumnes, amb una metodologia
i organització adequades, poden aprendre junts,
però també, quan la diferència entre el que un alumne
ha d’aprendre i el que fa el seu grup és significativa, cal
planificar de forma personalitzada per a aquest alumne,
i si és necessari ha de treballar en grup petit, individualment
o amb un altre professor... Hem d’aconseguir fer
entendre als professors que inclusió i personalització de
l’ensenyament no estan renyits i que es poden complementar.
C.G.: Les principals dificultats en què es troba l’escola estan
en la mirada i en les actituds. Cal deixar de veure
el nen des de l’adjectiu, que són les seves dificultats, i
passar al subjectiu, que és ell com a persona. No s’ha de
mirar des de la perspectiva del que aquest nen no pot
fer sinó del que sí que pot fer i encara ara el que veiem
no és tant el que té d’igual amb els altres nens sinó el
que té de diferent. Des d’aquesta perspectiva, l’adjectiu
que s’atribueix al nen ja suposa una certa limitació a
les possibilitats de fer. En una bona educació inclusiva
un factor decisiu perquè les coses funcionin és el treball
conjunt dels mestres.
18 | Conversa Conversa | 19
01 Portada
02 Editorial
C.P.: Últimament, quan es parla d’aquest tema s’utilitza molt
l’etiqueta de “nens d’inclusió” o “nens d’inclusiva” i fa
mal d’escoltar, ja que la inclusió és un paradigma però els
nens són tots alumnes i prou, sense diferenciació.
E.A.: Un dels punts que malauradament encara sorgeixen per
part d’algunes famílies és que la diversitat a l’aula no afavoreix
l’aprenentatge dels estudiants amb més capacitats,
que abaixen els nivells d’ensenyament. Què en penseu?
C.G.: No hi ha base a la literatura científica per poder afirmar
que la presència de nens amb discapacitat fa baixar
el nivell acadèmic de l’aula. La inclusió és una manera
d’entendre l’educació i cal treballar des de l’escola valors
com la cohesió, el respecte, etc., perquè a l’escola hem de
trobar allò que ens trobarem al carrer. Un treball conjunt
entre mestres, administracions... ha de fer possible que
tots els nens puguin seguir, i els més avançats puguin fer
la seva carrera.
C.P.: L’organització i la metodologia atenta a la diversitat, que
facilita que els alumnes amb més dificultats puguin participar
i progressar a l’escola, a la vegada serveixen igualment
perquè aquells nens que tenen més talent puguin
avançar al seu ritme, com ho prova l’escola rural, on tenim
a la mateixa aula, aprenent junts, nens de diferents cursos,
i en les proves d’avaluació són de les escoles que obtenen
millors resultats. Això demostra que és possible treballar a
diferents nivells amb la metodologia adequada.
E.A.: El que sí que es constata és que en general costa fer
canvis i innovacions a les escoles. Hi ha una qüestió que
preocupa especialment i és saber què penseu entorn la formació
inicial dels mestres i professors de secundària. Dóna
la formació inicial les eines suficients per poder assumir
aquests nous reptes? Ha canviat prou la formació per assumir
el canvi dels darrers quinze anys?
C.G.: Certament és un tema complicat. No defensem que el
tema de la inclusió sigui fàcil; coneixem prou les escoles
per saber que la inclusió és un repte important. En general,
veiem en els estudiants de pràctiques que tenen serioses
dificultats per casar el que senten, el que se’ls explica, amb
la realitat, que és molt complicada i posa més èmfasi en
les dificultats. El que també és cert és que si assumim una
determinada visió de l’educació hem de ser conseqüents
tots, des de l’administració fins als sistemes educatius. Respecte
de la formació inicial, destacaria la dificultat perquè
els mestres atribueixin sentit al que els expliquem a la uni-
versitat. Les pràctiques haurien de permetre casar la teoria
amb la pràctica per trobar sentit a tots els aprenentatges.
En el cas concret de la inclusió costa una mica més, perquè
models que contribueixin a trobar sentit entre els que
se’ls explica i la realitat són molt distants. Els canvis en la
nostra formació no anirien tant amb els continguts sinó
amb la pràctica, és a dir, que les pràctiques esdevinguessin
un element més important en la reflexió sobre l’acció
educativa.
C.P.: Un mestre, abans de ser inclusiu o no, ha de ser bon mestre,
ha de conèixer allò que ensenya, ha de saber com organitzar
la classe, i si fa això serà més inclusiu. Ser bon mestre
i fer-ho bé amb tots els alumnes ja és ser un mestre inclusiu.
E.A.: Però també es constata l’angoixa de molts mestres en actiu
que es troben que no saben donar resposta a nens amb
tanta diversitat funcional dins l’aula. Heu constatat més
demanda de formació continuada pel que fa a la formació
d’estratègies, de metodologia, de coneixements, de detecció
i saber donar una resposta en aquest àmbit?
C.P.: Sí, hi ha molt interès i molta demanda de formació. Al
Departament treballem en una oferta de formació més directament
aplicable a l’aula, mòduls menys generalistes i
sobre temes més concrets. Per exemple pel que fa als diferents
trastorns de l’aprenentatge, i a les discapacitats,
sovint en les activitats de formació s’acostuma a fer un
emmarcament teòric molt potent i menys incidència en
propostes concretes que siguin d’aplicació directa per part
dels mestres i professors com són els protocols de detecció,
programes concrets d’intervenció, etc. En aquest moment
fem un esforç per ajustar la formació, per centrar-la
en l’aprenentatge de metodologies i estratègies que pugui
utilitzar el mestre.
C.G.: El fet de suposar que un nen amb dificultats d’aprenentatge
pugui tenir unes necessitats molt diferents a les dels altres,
de vegades em sembla que és molt suposar. La tendència a
sobredimensionar alguns d’aquests elements i buscar especificitats
no sé si ens porta pel bon camí. El plantejament
que defensaria és tenir uns bons mestres generalistes i, sobre
l’estructura, dotar el sistema d’alguns mestres que coneguin
una mica més les condicions de desenvolupament
desenvolupament, dificultats i sistemes de suport amb
relació a alguns d’aquests col.lectius. I si sabem gestionar
aquestes qüestions en el marc de l’escola i complementar el
rol del mestre, primer responsable, amb el d’uns professors
que tenen uns majors coneixements d’aquestes dificultats,
Cristina Pellisé
“Ser bon mestre i fer-ho bé amb tots els
alumnes ja és ser un mestre inclusiu”
a través d’un màster, seria una bona manera de respondre
als interrogants que s’han plantejat.
C.P.: Jo hi estic d’acord però ho matisaria. Si bé el punt de
partida és una programació pensada per a alumnes amb
diferents capacitats, interessos i nivell de coneixements,
en aquest moment, i sobretot amb el tema dels trastorns
de l’aprenentatge, tenim coneixements d’estratègies concretes
que afavoreixen la participació d’aquests alumnes;
si els mestres ho saben, els pot facilitar la feina a la classe.
Per exemple, als alumnes amb la síndrome d’Asperger els
ajuda molt portar una agenda, saber què han de fer cada
hora. Per tant, és necessari que el seu professor sàpiga que
si utilitza l’agenda, on té anotat exactament què ha de fer
al llarg de la jornada escolar, aquest alumne se sentirà més
segur i treballarà millor. I si a més ho pot incorporar per a
tots els alumnes de l’aula, és fabulós perquè ja ho ha normalitzat.
Per tant, considero molt positiu que el mestre conegui
estratègies que funcionen per a alumnes que tenen
determinades dificultats i sempre que sigui possible incorporar-les
a la programació general per a tots els alumnes.
E.A.: L’any 2003, amb el Pla director de l’Educació Especial
a Catalunya, es plantejava per primera vegada que els
centres d’educació especial havien d’iniciar un procés de
transformació cap a centres de recursos específics i diver-
04 Reportatge 10 Opinió 16 16 Conversa 22 Alumni
26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres

Dr. Climent Giné
“Hauríem d’evitar utilitzar els centres
d’educació especial com a munició contra
la inclusió i de plantejar la inclusió com a
procés que mai acaba i que significa canvis
progressius en els centres”
sos per donar suport a l’escolarització d’alumnes amb ne-
cessitats educatives especials a l’escola ordinària. Es porta
realment a terme, aquest canvi? I una darrera qüestió: té
sentit la coexistència de centres d’educació especial i centres
comuns en un model d’educació inclusiva?
C.P.: Actualment, gairebé tots els centres d’educació especial
participen en projectes compartits amb escoles
ordinàries. Aquesta col·laboració és positiva tant pels
centres ordinaris com pels d’educació especial. Quin suport
donen? Es consoliden les escolaritats compartides
i també els suports específics com logopèdia, fisioteràpia,
suport conductual, etc. Quant a l’ultima qüestió
que planteges, la realitat és que ha disminuït el nombre
de centres d’educació especial al llarg d’aquests darrers
anys, però actualment tenen una matrícula força estable
que es manté curs rere curs. Per a un petit percentatge
d’alumnes, que en aquest moment és el 0,48% sobre el
total de l’alumnat de Catalunya, l’escolarització en centres
d’educació especial és un recurs adequat a les seves
20 | Conversa Conversa | 21
01 Portada
02 Editorial
necessitats de suport. Per tant, l’obertura dels centres
d’educació especial com a suport a l’escola ordinària és
una realitat i s’ha de potenciar, però l’existència dels centres
d’educació especial actualment no es qüestiona.
C.G.: Hauríem d’evitar utilitzar els centres d’educació especial
com a munició contra la inclusió i de plantejar
la inclusió com a procés que mai acaba i que significa
canvis progressius en els centres. Des d’aquesta perspectiva,
tant els centres ordinaris com els centres d’educació
especial han de prendre aquelles mesures que permetin
canvis en el mateix centre d’educació especial per tal que
puguin ser un recurs, un actiu important per millorar i
fer més inclusives totes les escoles. Des d’aquest punt de
vista, hi ha canvis en els centres que han d’anar cap a
dins i una major presència en els centres de la comunitat
per afavorir que les escoles ordinàries puguin atendre
millor, capitalitzar la seva experiència i els seus recursos
en benefici de tota l’escola.
C.P.: I anar-los adequant a les noves realitats perquè, per
exemple, ara cada cop tenim menys nens amb la síndrome
de Down i en canvi tenim un increment d’alumnes
amb trastorns de l’espectre autista i amb problemes de salut
mental molt considerables. Sembla que per a l’alumnat
amb TEA l’educació en entorns ordinaris pot obtenir bons
resultats. Per un altre costat, pel que fa a alumnes amb
problemes de salut mental, l’experiència ens demostra
que en moments de crisi sovint i durant un temps necessi-
ten un entorn i uns suports que difícilment es poden proveir
en un centre ordinari. El sistema d’educació especial
ha d’anar per aquí; hem de ser capaços d’adaptar-lo a les
noves necessitats. A més, a la vegada s’ha d’anar aprenent
a atendre millor els alumnes als centres ordinaris; fa trenta
anys, amb els sords i amb els cecs discutíem si havien
d’anar a un centre d’educació especial o a un centre ordinari
i ara, quan parlem de sords, no parlem ni d’inclusió,
donem per fet que aquests nens van a l’escola ordinària,
i no diguem els cecs. Tinc l’esperança i el convenciment
que amb altres discapacitats també n’aprendrem i ja no
discutirem si han d’anar a l’escola ordinària. Hi aniran.
Però mentre fem camí necessitem ajudar tots.
E.A.: M’agradaria conèixer la vostra opinió pel que fa a les
Unitats de Suport a l’Educació Especial (USEE). Quan es
van iniciar, cap a l’any 2004, tenien defensors i detractors.
Actualment, com veieu aquestes unitats de suport a les escoles?
Podem garantir que són un bon recurs per atendre
l’alumnat amb discapacitats greus a les escoles?
C.G.: Jo sempre he mantingut que era innecessari. No hem de
posar una etiqueta administrativa, tot respectant que algunes
hagin funcionat. Cal fer-ho més senzill: si cal posar més
recursos en una escola, els posem. Durant vint anys vam
treballar molta gent per canviar l’aula d’educació especial
per un mestre de suport. Ja no parlàvem d’aula sinó d’un
recurs funcional. Ara, en els 2000, crear una unitat em sembla
innecessari i contraproduent. Hem de posar els recur-
Cristina Pellisé
“La crisi és innegable i per tant hi ha
retallades. Però en tot cas, fins al curs
actual, els recursos d’atenció a la diversitat
(mestre d’educació especial, les USEE,
centres d’ee) no han tingut cap retallada”
sos que creiem, hem de donar la responsabilitat a l’equip
directiu del centre per organitzar el personal en funció de
les necessitats. Cal buscar les fórmules organitzatives que
considerin més oportunes d’acord amb el pla del centre,
d’acord amb les necessitats dels alumnes, etc. L’únic que
qüestiono és la necessitat de crear una unitat que esdevé
una etiqueta o una categoria administrativa que al cap i a la
fi resulta més contraproduent que favorable.
C.P.: Les USEE han tingut una implantació molt diferent i
molt irregular. No sé si és manca de regulació o proble-
ma de concepció, però certament algunes escoles n’han
fet molt bon ús i els ha permès avançar i en d’altres han
acabat sent com les antigues aules d’educació especial.
E.A.: Finalment i davant de la situació econòmica actual, on ja
s’han apuntat novament més retallades per a aquest 2013,
no és un risc que tots aquests infants amb necessitats educatives
específiques i especials no acabin rebent l’atenció
que requereixen per tenir èxit en el sistema educatiu en
què es troben immersos?
C.P.: La crisi és innegable i per tant hi ha retallades. Però en tot
cas, fins al curs actual, pel que fa als recursos d’atenció a
la diversitat (mestre d’educació especial, les USEE, centres
d’ee), no han tingut cap retallada. En un futur la voluntat
de la conselleria és no retallar per aquí, però la crisi ens
condiciona molt i no podem avançar què passarà el curs
vinent. Aquest curs hem incrementat les USEE.
C.G.: Des dels serveis públics és necessari prestar una especial
atenció als col·lectius més vulnerables i més en risc,
ja que fer-ho és preventiu de majors problemes. El risc és
que es deixin de banda. A més, des dels professionals, que
normalment i en la major part dels casos hi dediquen tot
el seu esforç, en aquestes circumstàncies s’ha de ser més
creatiu. Potser hi ha maneres de treballar el que és una
amenaça i convertir-ho en una oportunitat, tenint clars els
objectius i no deixant ningú de banda.
C.P.: La consellera d’Ensenyament ha verbalitzat en diverses
ocasions que els recursos que destinen als alumnes amb
més dificultats no es retallaran i fins ara ho hem complert.
E.A.: Moltes gràcies a tots dos. Hem d’acabar aquí la conversa.
Realment s’ha avançat molt en els darrers vint-i-cinc anys
pel que fa a la intervenció educativa dels infants amb major
risc d’exclusió social, gràcies a la persistència dels pares,
la dedicació dels professionals no sempre reconeguda
(mestres, mestres especialistes, professionals dels serveis...)
i també de l’administració. M’agradaria concloure amb
una cita d’un llibre de R. De Lorenzo García que resumeix,
segons el meu parer, molt bé el repte que des de fa temps
tots tenim i al qual no hem de renunciar: “La presència
social permanent i la visibilitat de les persones amb discapacitat
incrementen la coresponsabilitat i la participació.
Una robusta construcció de la imatge col·lectiva de la discapacitat
enriqueix el sistema de valors de la comunitat i
permet avançar cap a la plena normalització en una societat
inclusiva.”
04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa
26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
16 Conversa
22 Alumni

22 | Alumni
ALUMNI
L’experiència
dels emprenedors
Text: Sònia de Jaime
Fotografies: Ingrid Port i Wayra Ficapal Lamoglia
Q
uan el mercat actual assenyala l’emprenedoria com una de les sortides
laborals a les quals opten els acabats de titular, coneixem l’experiència i
els projectes d’èxit de quatre exalumnes de Blanquerna-URL.
En Marc i en Carles Nin són bessons i van estudiar
fisioteràpia a Blanquerna-URL. Sis anys després de
finalitzar els estudis, tenen empresa pròpia, INTEC-
MA. Per ells, treballar de cara al públic mentre estudiaven
va ser un aprenentatge per entrenar “l’empatia,
saber escoltar i entendre les persones”. Avui dia apliquen
aquests criteris de qualitat en el seu treball, un
equip de cinc persones, i més de 2.000 clients.
02 Editorial
Xevi Montoya, cofundador de Playbrand.
En Xevi Montoya acumula 14 anys com a emprenedor.
Va estudiar periodisme i comunicació
digital a Blanquerna-URL. Diu que no es veia tota
una vida assegut en una redacció, li calia “poder fer
moltes coses”. Avui és cofundador de Playbrand,
una consultoria de màrqueting i comunicació especialitzada
en comunicació digital, que durant la
darrera dècada ha anat creixent, reformulant-se i
especialitzant-se. El seu fundador creu que per poder
ser emprenedor cal tenir un determinat “tarannà”.
L’Ignasi-Joan Caballé ja era emprenedor abans
de passar per Blanquerna-URL, on va cursar els estudis
de CAFE. Compagina la seva faceta d’empresari
a Obrint Via, una empresa dedicada al disseny i realització
de programes esportius i del lleure des del
1998, amb la de tutor i professor de Cicles Esportius.
Per ell, la formació a Blanquerna va ser un complement
a la seva feina, que el va ajudar a resoldre algunes
inquietuds, créixer i actualitzar-se.
Aquests quatre exalumnes han aconseguit tirar
endavant projectes empresarials propis d’èxit. Alguns,
en moments en què ni es parlava d’emprenedoria;
d’altres, en ple esclat de la crisi. Tots, però, ho
han fet des del profund convenciment que això és
el que ells volien, perquè per ser emprenedor cal un
determinat tarannà. Coincideixen que és una decisió
que implica molts sacrificis, però allà on altres hi
veuen inconvenients, aquest tarannà els hi fa veure
oportunitats i avantatges.
En Xevi Montoya es va llançar al món de l’emprenedoria
quan “no hi havia cap discurs sobre el
tema”. No era una opció que s’hagués plantejat
abans, però un cop introduït en el mercat laboral ho
va veure clar. És el primer que parla de “tarannà”,
una actitud que “sovint no saps ni que la tens, però
arriba un dia que et trobes treballant per a una tercera
persona i penses: prefereixo fer-ho directament
jo”. En Marc i en Carles Nin tenien molt clar que el
seu futur empresarial passava per un projecte propi
que combinés la salut i l’esport. Amb això en ment,
un cop acabada la carrera van dedicar dos anys a
treballar en diverses empreses i àmbits, un procés
sacrificat que els va permetre “veure pros i contres,
bones pràctiques i altres de no tan bones”. Saber,
en definitiva, com volien que fos la seva empresa
i, sobretot, com volien que no fos. L’Ignasi Caballé
descriu l’esperit emprenedor com una “inquietud”
que va acabar de prendre forma després d’una bona
experiència de treball de dos anys en una empresa
del sector.
Marc Nin:
“Un emprenedor no pot tenir pressa,
les presses et porten a la ruïna”
Amb tres titulacions que poc tenen a veure amb
la gestió i administració d’empreses, tots destaquen
que, en un moment o altre, es troba a faltar formació
específica, sobretot en les àrees de gestió comptable i
econòmica i en la de gestió de personal. Posar solucions
a aquestes mancances passa sovint per l’opció
de l’externalització, com és el cas dels germans Nin,
o per l’acompanyament d’un soci expert en aquesta
àrea, com és el cas de Playbrand. Per l’Ignasi-Joan Caballé,
cal que el món universitari, en general, “s’apropi
més i tingui en consideració la realitat que es viu a les
empreses”. En aquest sentit, tots valoren la formació
i la informació que els van facilitar les pràctiques empresarials
realitzades a Blanquerna-URL.
Marc i Carles Nin, fisioterapeutes i fundadors d’INTECMA.
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
Alumni | 23

24 | Alumni
A l’hora de definir els avantatges i inconvenients
d’esdevenir un emprenedor, hi ha coincidència que el
que per ells pot ser un avantatge, per una altra persona
por ser clarament un inconvenient. És una qüestió, de
nou, de “tarannà”, explica Xevi Montoya, “de voler
prendre les pròpies decisions i de, finalment, fer-te la
feina com si et fessis un trajo a mida”. L’emprenedor,
en la mesura possible, va definint allò que vol que
Xevi Montoya:
“Arriba un dia que et trobes treballant
per a una tercera persona i penses:
prefereixo fer-ho directament jo”
sigui la seva feina, els seus propis objectius, quines
responsabilitats vol assumir, quines delegar, les àrees
en les quals vol créixer... Però, sobretot, com apunta
Carles Nin, “decideixes tu com vols fer les coses, amb
quina qualitat, amb el teu propi criteri”.
Tot i això, també hi ha unes dificultats que semblen
repetir-se. Segons l’Ignasi-Joan Caballé “en la fase
inicial l’excés de burocràcia i la manca d’ajuts no faciliten
gens ni mica l’emprenedoria”. Pel Carles Nin,
començar “va ser molt difícil, mai vam rebre cap ajuda
per a joves emprenedors”.
Un cop el projecte ja està en marxa, els germans
Nin qualifiquen els dos primers anys de “terrorífics”,
una època de molts sacrificis econòmics i familiars,
on es posa en pràctica la capacitat per resoldre nous
problemes. En aquesta etapa, els projectes han de créi-
02 Editorial
Ignasi-Joan Caballé, creador de l’empresa Obrint Via.
xer, definir-se, adaptar-se i redefinir-se. Un creixement
en paral·lel de l’emprenedor i de la seva empresa.
Però, avui, amb quatre projectes consolidats, la
seva valoració és molt bona. No hi ha camí enrere.
La satisfacció d’encarrilar un projecte propi supera els
inconvenients. Si les coses van bé, l’emprenedor sap
que “té una responsabilitat directa en l’èxit”, com destaca
Xevi Montoya.
Ara bé, què cal tenir per convertir-se en emprenedor?
“Un soci capitalista!”, diu Marc Nin. “No hi
ha ajudes, ni públiques ni dels bancs”, però òbviament
també cal tenir un projecte, una idea, i això
passa per “la intuïció”, com diu Montoya. Carles
Nin resumeix com ha de ser un emprenedor: “Ha
d’estar disposat a fer molts sacrificis, es necessita
passió per la professió i ganes de fer les coses bé.”
En Marc Nin apunta: “Un emprenedor no pot tenir
pressa, les presses et porten a la ruïna.” Per acabar,
Caballé afirma que cal ser optimista i organitzat i sobretot
“vendre, vendre i vendre... Ningú millor que
un mateix per defensar un projecte!”.
En la situació actual del mercat laboral, Xevi Montoya
conclou que “si un té interès, si algú s’ha plantejat
emprendre, aleshores s’ha d’intentar. Què pot
perdre?”. Si al final no surt bé, quedarà una magnífica
experiència i un procés d’aprenentatge. Si surt bé, un
negoci personal propi, fet a mida. “Ara és el moment
de provar coses”, diu. L’Ignasi-Joan Caballé recorda la
cita de Jonas E. Salk: “La recompensa del treball ben fet
és l’oportunitat de fer més treball ben fet.” Aquest és el
tarannà d’un emprenedor.
Prepara’t
Envolta’t de professionals de prestigi, posa en
pràctica el que aprens i amplia el teu networking
Màsters Universitaris Blanquerna-URL | curs 2013-14
Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
· Psicologia de la salut i psicoteràpia
Coordinadora: Dra. Carol Palma | 60 ECTS
· Psicologia del treball, organitzacions i recursos humans
Coordinadora: Dra. Eulàlia Ros | 60 ECTS
· Educació especial: atenció a la diversitat i escola
inclusiva
Coordinadora: Dra. Elisabeth Alomar | 60 ECTS
· Formació del professorat d’educació secundària
obligatòria i batxillerat, formació professional i
ensenyament d’idiomes
Coordinador: Dr. Pau López | 60 ECTS
· Innovació pedagògica i lideratge educatiu en el segle XXI (1)
Coordinador: Dr. Miquel Àngel Prats | 60 ECTS
Facultat de Comunicació
· Ficció en cinema i televisió. Guió, producció i realització
Director: Dr. Fernando de Felipe | 60 ECTS
· Estratègia i creativitat publicitàries
Director: Dr. Josep Rom | 60 ECTS
· Periodisme avançat. Reporterisme
Director: Dr. Joaquim Roglan | 60 ECTS
· Comunicació política i social
Director: Dr. Marçal Sintes i Dr. Alfons Medina | 60 ECTS
Facultat de Ciències de la Salut
· Atenció als problemes de salut crònics
Directora: Dra. Emília Sánchez | 60 ECTS
Oberta la preinscripció a partir del dia 5 de febrer
www.blanquerna.url.edu
· Esport, lleure i canvi social
Coordinador: Dr. Sixte Abadia | 60 ECTS
· Educació física de 0 a 12 anys (1)
Coordinadora: Dra. Sara Figueras | 60 ECTS
· Interuniversitari en psicologia de l’educació
Coordinadora: Dra. Montserrat Castelló | 90 ECTS
· Ciències socials del desenvolupament: cultures i
desenvolupament a l’Àfrica | 120 ECTS
c. Císter, 34.
08022 Barcelona
Tel. 93 253 30 06
sioefpcee@blanquerna.url.edu
· Producció i comunicació cultural
Director: Dr. Lluís Anyó | 60 ECTS
· Direcció d’art en publicitat
Director: Dr. Josep Rom | 60 ECTS
c. Valldonzella, 23
08001 Barcelona
Tel. 93 253 31 08
infofcc@blanquerna.url.edu
c. Padilla, 326-332.
08025 Barcelona
Tel. 93 253 31 27
bsalutsioeinfo@blanquerna.url.edu
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres

Notícies
Blanquerna-URL destina 1.600.000 euros a
beques i ajuts, el doble que el curs passat
Blanquerna-URL destinarà un pressupost
d’1.600.000 euros per al curs
vinent al fons de beques i ajuts amb
l’objectiu de facilitar l’accés dels estudiants
que ho desitgin als dotze graus
que s’imparteixen a les tres facultats.
En aquest sentit, Blanquerna ha doblat,
en relació amb el curs passat, el fons
que inclou ajuts diversos: beques per a
nous estudiants, ajuts puntuals, beques
a l’excel·lència acadèmica, al programa
Talent i al finançament de les pràctiques
internes extracurriculars que suposen
un ajut econòmic.
D’altra banda, també es va aprovar no
apujar el preu de les matrícules per al curs
vinent en un exercici de coresponsabilitat
amb el moment de greu crisi econòmica
que pateix el país.
Des de fa ja molts anys, Blanquerna
facilita el pagament de la matrícula amb
una quota inicial del 50% i la resta es divideix
en nou mensualitats. També ofereix
la possibilitat de finançar els estudis amb
crèdits de diferents entitats bancàries.
Els ajuts econòmics
Cada any es destina un fons limitat
per a la concessió d’ajuts econòmics
a tots els estudiants que es matriculen
26 | Noticies Noticies | 27
02 Editorial
per primera vegada a Blanquerna-URL
i no poden finançar la totalitat dels estudis.
L’estudiant pot anar renovant
aquest ajut cada curs sempre que continuï
complint les condicions inicials.
El curs passat, 102 estudiants de primer
curs van rebre aquesta beca i es van renovar
132 beques a estudiants de segon,
tercer i quart curs. Blanquerna disposa
també d’uns ajuts econòmics especials
per a tots aquells estudiants de qualsevol
curs que visquin una situació que
afecti l’economia familiar i els dificulti
greument la continuïtat dels estudis.
El curs passat es van concedir 96 ajuts
d’aquesta modalitat.
Beques a l’excel·lència acadèmica
Les beques a l’excel·lència acadèmica
comporten la gratuïtat total de la matrícula
durant el primer curs i s’estenen als
cursos successius, en cas de mantenir-se
l’excel·lència acadèmica, fins a la finalització
de la titulació que l’estudiant estigui
cursant. Durant aquest curs s’han concedit
23 beques d’aquest tipus.
Altrament, la resta d’estudiants que
obtenen matrícules d’honor durant els
anys de carrera tenen també descomptes
importants.
El programa Talent
El programa Talent té com a objectiu
oferir la gratuïtat total dels estudis que
s’imparteixen a Blanquerna-URL als
estudiants de batxillerat amb un expedient
acadèmic brillant o que destaquin
notòriament per un fet objectiu i significatiu
relacionat amb els estudis que
es vulguin cursar. La finalitat d’aquest
projecte és premiar el talent i la cultura
de l’esforç, contribuir a la igualtat
d’oportunitats a les aules i col·laborar,
des de la universitat, en la creació de valor
social i professional. Les escoles que
participen en aquest programa són les
que seleccionen l’estudiant o estudiants
candidats a tenir aquesta beca i que presenten
un informe detallat dels mèrits i
les qualificacions.
Pràctiques internes extracurriculars
Els estudiants tenen la possibilitat de
fer pràctiques internes extracurriculars.
Es tracta d’activitats vinculades a
un programa formatiu tutoritzat que
els estudiants desenvolupen en els diferents
departaments de les facultats
Blanquerna-URL i que tenen un ajut
econòmic. El curs passat 101 estudiants
es van beneficiar d’aquestes pràctiques
amb diferents tipus de durada.
El Suro
Els estudiants de Blanquerna tenen
accés, a través de la intranet El Suro,
a demandes temporals o puntuals
compatibles amb l’horari lectiu. Quan
arriba una petició (cangur, classes de
reforç, etc.) en què no es requereix
ser titulat, la sol·licitud es publica en
aquesta cartellera virtual i l’estudiant
la pot gestionar directament. El curs
passat es van tancar positivament 214
demandes.
La Facultat de
Comunicació crea la
plataforma MiLAB per
fomentar els projectes
dels estudiants i Alumni
La Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL ha creat la plataforma MiLAB, “Media
Innovation Lab”, per fomentar els
projectes innovadors per al sector de la
comunicació produïts pels estudiants de
grau, postgrau, màster i Alumni de la Facultat.
Els projectes es realitzaran en collaboració
amb les empreses per posar-los
a prova en situacions reals del mercat. El
MiLAB el dirigeix el professor Joan Sabaté
i Salazar i el coordina Belén Sánchez Silvero,
amb els professor Sònia de Jaime,
Sue Aran i Josep Maria Picola com a integrants
del comitè de direcció del projecte.
El MiLAB (ja està en marxa la plataforma
virtual www.mediailab.org) oferirà, a
més a més, recursos per a la recerca i la innovació
adreçats a les indústries creatives
associades als mitjans de comunicació. La
plataforma neix amb la finalitat d’avançar-se
a les necessitats del mercat i ajudar
a crear un nou món de la comunicació en
col·laboració amb empreses i empresaris.
El VII Congrés Comunicació i Realitat
es dedica a analitzar el “Breaking
the Media Value Chain”
El VII Congrés Internacional Comunicació
i Realitat, que organtiza la Facultat
de Comunicació Blanquerna-
URL, se celebrarà a Barcelona, els dies
13 i 14 de juny del 2013, i tractarà
el tema “Breaking the Media Value
Chain” (Trencant la Cadena de Valors
dels Mitjans).
El congrés, que coordinen els doctors
Klaus Zilles i Joan Cuenca, analitzarà
la necessitat d’explorar noves
direccions per a la millor comprensió
i identificació de les interdependències,
les dinàmiques i els canvis
radicals que cal que experimenti
l’anomenada “plaça pública” que esdevé
la premsa, el cinema, la ràdio,
la televisió, les accions de relacions
públiques i les campanyes publicitàries,
i que afecten directament la
seva línia de flotació: “la cadena de
valor”. Aquest paradigma està basat
en la venda de l’audiència a les organitzacions
anunciants i a les institu-
El Dr. Salvador Pié-Ninot, president de
Blanquerna-URL, ha nomenat el Dr.
Josep Gallifa nou degà de la la Facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació
i de l’Esport Blanquerna-URL en
substitució del Dr. Climent Giné, degà
d’aquesta facultat des de l’any 2004. El
Dr. Josep Gallifa, que va assumir el càrrec
oficialment el dia 1 de febrer, és llicenciat
en Matemàtiques i en Filosofia
i Ciències de l’Educació, i doctor per la
UB (1990). Així mateix, és catedràtic
de la FPCEE, cap del departament de
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
cions. Però aquesta “cadena de valor”
ara ha entrat en crisi des del moment
que en l’escenari del sector econòmic
de la comunicació s’incorporen
les xarxes socials i la comunicació de
masses horitzontal.
Federico Subervi i Joshua Benton
Els comunicòlegs Federico Subervi
(director del Center for the Study of
Latino Media & Markets en la School
of Journalism and Mass Communication,
Texas State University-San
Marcos) i Joshua Benton (fundador
i director del Nieman Journalism
Lab de Harvard University) seran els
ponents principals del congrés, que
plantejarà l’elaboració d’un manual
que, com els comunament destinats
a productes electrònics i programes
informàtics, contingui una guia escrita
i imatges pertinents per a la millor
comprensió i identificació dels
canvis als mitjans.
El Dr. Josep Gallifa, nou degà de la Facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació
i de l’Esport Blanquerna
Psicologia i investigador principal del
grup de recerca “Psicologia, persona
i context”, àmbit sobre el qual té un
ampli currículum.
Gallifa va ser cap d’estudis i director
de l’Escola de Mestres Blanquerna
i el primer degà que va endegar el
projecte de la nova Facultat. Posteriorment,
va exercir de primer secretari
general i vicerector acadèmic de la
Universitat Ramon Llull i l’any 2006
es va reincorporar a la Facultat en tasques
de professor i investigador.

Notícies
Blanquerna-URL col·labora amb
Càritas en un projecte per
combatre la pobresa
Blanquerna col·labora en el Projecte
d’atenció integral i integrada de la
pobresa infantil (Paidós), impulsat per
Càritas, que té com a objectiu combatre
la pobresa infantil. Aquest projecte
es focalitza en les famílies amb infants
de 0 a 6 anys en situació de pobresa,
amb dificultats per tenir cura dels fills
i que poden presentar altres necessitats
importants no cobertes. El treball
s’aborda des dels àmbits socioeducatiu,
psicoterapèutic i comunitari per
augmentar els factors de protecció i
resiliència dels infants, incrementar
les competències parentals i facilitar
la vinculació de les famílies amb el seu
entorn més proper.
L’aportació de Blanquerna-URL girarà
al voltant de tres eixos, va explicar
el Dr. Andreu Ibarz, director general de
Blanquerna. El primer, “el seguiment,
l’anàlisi i l’avaluació del projecte amb
els instruments propis de la universitat”;
el segon, “les intervencions de professionals
del món de l’educació, la psi-
Un total de 485 estudiants de batxillerat
va participar durant el mes de
gener en la desena edició dels “Tallers
Salut-Escola” que organitza la Facultat
de Ciències de la Salut Blanquerna-URL.
Els tallers, que són gratuïts,
s’han organitzat al voltant dels tres
graus que s’imparteixen a la Facultat:
“Aprèn la reanimació cardiorespiratòria
bàsica” (taller d’infermeria);
“Cuida la teva esquena” i “Aprèn a
utilitzar els músculs correctament per
prevenir lesions: anàlisi muscular del
gest” (de fisioteràpia); i “Nutriactiva’t
28 | Noticies
02 Editorial
cologia, l’esport i la salut per tal de fer
assessorament, formació o intervenció
directa”, i el tercer, “el desplegament de
sinergies entre el projecte i l’àmbit universitari
a través d’un ampli ventall de
possibilitats acadèmiques –pràctiques
d’estudiants en els casos que sigui possible,
treballs de fi de grau, treballs de
postgrau o tesis, etc.– i, també, un treball
de coneixement de la realitat de la
pobresa i del model d’actuació en tota
la comunitat universitària”.
El Dr. Ibarz va puntualitzar que “al
darrere d’aquest projecte no solament
hi ha un conjunt de famílies destinatàries,
sinó que es tracta de fer una prova
pilot d’un model d’intervenció basat en
la prevenció, la integració o el treball
conjunt de diverses institucions, que
vol ser una referència per a futures actuacions
en el camp de la pobresa”. Finalment,
el Dr. Ibarz va dir que “tenim el
compromís d’estendre la sensibilitat del
projecte als universitaris, és un model a
seguir per als estudiants”.
Gairebé 500 estudiants de batxillerat, a la
desena edició dels ‘Tallers Salut-Escola’
pels exàmens” i “La carmanyola intelligent”
(de nutrició).
La X Jornada de Salut
i Diversitat Cultural
tractarà ‘L’espiritualitat
de les cultures’
El dia 27 de febrer, la Facultat de Ciències
de la Salut Blanquerna-URL organitza
la X Jornada de Salut i Diversitat
Cultural sota el títol “L’espiritualitat
de les cultures i la seva incidència en
el tenir cura”, en un col·loqui en el
qual participaran el Dr. Jordi López
Camps, doctor en Biologia, i el Dr.
Francesc Torradeflot, doctor en Teologia,
cap del departament de Diversitat
i diàleg interreligiós de l’Associació
Unesco de Catalunya. Moderarà la
taula rodona el Dr. Antoni Nello, professor
de la Facultat de Ciències de la
Salut Blanquerna-URL.
Aquesta jornada s’organitza amb
l’objectiu de reconèixer l’espiritualitat
com a factor a tenir present en les situacions
de malaltia així com promoure la
reflexió al voltant del tenir cura espiritual
i les implicacions del suport espiritual en
el decurs de la malaltia.
Més de 250 mestres
participen a les XI Jornades
‘Diàleg Escola-Universitat’
Més de 250 mestres van participar el
passat 10 de novembre a les XI Jornades
“Diàleg Escola-Universitat”,
sota el títol “Competents en un món
complex”, que organitza la Facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació
i de l’Esport Blanquerna-URL. L’acte
central de les jornades va ser la conferència
“Competències per viure bé”
que va impartir Cesc Notó, d’Equip
Cuidem-nos de l’ICE (UAB). Aquestes
jornades tenen com a objectiu, d’una
banda, oferir un espai de comunicació
i d’intercanvi entre les escoles i, de l’altra,
refermar la vinculació entre l’escola
i la universitat.
El dia 5 de febrer
s’obre la preinscripció
a Blanquerna-URL
per al pròxim curs
El dia 5 de febrer, les tres facultats de
Blanquerna-Universitat Ramon Llull
obren el període de sol·licitud de plaça
per al curs 2013-2014 dels 12 graus
que imparteixen. Els estudiants que
vulguin cursar els seus estudis universitaris
a Blanquerna-URL: a la Facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació
i de l’Esport, a la Facultat de Ciències
de la Salut o a la Facultat de Comunicació,
podran fer la preinscripció per
Internet o personalment a la secretaria
del centre. Durant aquests mesos, els
centres han organitzat sessions informatives
per a totes les famílies que hi
estiguin interessades. Tambés es poden
demanar visites personalitzades
a cada facultat- Trobareu tota la informació
sobre les dates de les sessions
informatives a la nostra web www.
blanquerna.url.edu.
La 8a edició d’Aula Salut
Blanquerna es dedica a
‘La (des)medicalització’
El dia 16 de maig a les 12 hores,
la Facultat de Ciències de la Salut
Blanquerna-URL organitza la 8a edició
de l’Aula Salut Blanquerna amb
una taula rodona que abordarà el
tema de “La (des)medicalització”. A
la taula hi intervindran la Gna. Teresa
Forcades, doctora en medicina
i religiosa benedictina del Monestir
de Sant Benet de Montserrat, i el Dr.
Màrius Duran, doctor en farmàcia i
degà de la Facultat de Ciències de la
Salut Blanquerna-URL. Moderarà el
col·loqui el Dr. Antoni Nello, professor
titular d’Antropologia i Ètica
de la Facultat de Ciències de la Salut
Blanquerna-URL.
Les XIX Jornades de Comunicació
proposen una reflexió sobre la relació
entre la comunicació i l’esport
La dinovena edició de les Jornades de
Comunicació Blanquerna, que organitza
la Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL els dies 5, 6 i 7 de març, proposen
una reflexió al voltant de l’esport com a
factor comunicatiu de primer ordre: pel
seu paper en la cohesió i inclusió socials
o en la construcció identitària; pels seus
diferents vessants a escala internacional,
especialment en els Jocs Olímpics; pel
monopoli del futbol (en el cas català, especialment
del Barça) en el periodisme
esportiu... Més d’una cinquantena d’experts
s’aplegaran en aquesta nova edició
per analitzar el tractament mediàtic del
dopatge, l’humor televisiu sobre l’esport,
la creativitat publicitària i l’esport, la comunicació
dels valors esportius, el tractament
audiovisual dels grans esdeveni-
L’expresident Jordi Pujol inaugura el primer curs
del nou grau en Relacions Internacionals
L’expresident de la Generalitat de Catalunya
Jordi Pujol va inaugurar, el
passat 12 de setembre, el primer curs
del nou grau en Relacions Internacionals,
que s’imparteix a la Facultat
de Comunicació Blanquerna-URL –el
primer que ofereix una universitat catalana
i el primer que es realitza fora
de Madrid– amb una conferència titulada
“El nostre món és el Món, més
que mai”.
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
ments, el valor del patrocini esportiu i els
clubs de futbol com a marca, entre altres
taules rodones i conferències.
Per tancar les XIX Jornades de Comunicació
Blanquerna, es farà com cada
any la tradicional entrega dels Premis
Blanquerna de Comunicació, en els seus
dos àmbits: Premi Blanquerna al Millor
Comunicador, votat pels estudiants, els
professors i el PAS, i Premi Extraordinari
Blanquerna, atorgat per la Facultat.
La Facultat de Comunicació Blanquerna
organitza des de l’any 1995 les
Jornades de Comunicació Blanquerna
amb l’objectiu d’acostar els estudiants al
món professional a través de conferències,
taules rodones i debats en els quals
intervenen personalitats del món acadèmic,
empresarial o institucional.
Noticies | 29

RECERCA
02 Editorial
La bretxa
digital
Text: Francesc Viadel
Il·lustracions: Esperanza Maestro Babío
Durant els darrers tres anys, un equip dirigit pel sociòleg i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna,
Dr. Jordi Busquet, ha investigat allò que es coneix com la bretxa digital generacional, un concepte d’una extraordinària
complexitat i, alhora, un fenomen que afecta la manera de relacionar-se joves i adults en funció
dels usos que aquests fan de les noves tecnologies. Àmbits tan centrals de la vida social com els de l’escola i la llar
han esdevingut el camp de batalla, també, d’aquesta pugna entre generacions pel domini de les noves tecnologies. La
qüestió de la distància entre nadius i immigrants digitals inquieta sociòlegs, pedagogs, economistes o comunicòlegs.
Sigui com sigui, una distància que en cap cas és insalvable.
La bretxa digital, això és, la distància cultural
existent entre nadius i immigrants digitals, és un
dels fenòmens més visibles de la Societat de la
Informació, al capdavall un factor més de desigualtat
social, percebut per nombrosos experts
com un risc important i com un repte per a les
societats democràtiques avançades.
Si durant molt temps es va creure que amb
l’accés a la tecnologia n’hi hauria prou per escurçar
aquesta distància, a hores d’ara qualsevol coneixedor
d’aquesta problemàtica qüestió consideraria
l’accés com una condició necessària, però
no suficient, per apropar nadius i immigrants,
joves i adults, per reduir la temuda distància. La
perspectiva ha canviat, però, i l’ús que els uns i
els altres fan de la tecnologia ha esdevingut un
dels factors claus a tenir en compte a l’hora de
reduir el que molt sovint s’ha considerat una distància
gairebé insalvable.
Durant els darrers tres anys, un equip interdisciplinari
dirigit pel sociòleg, economista i professor
de la Facultat de Comunicació Blanquerna,
Dr. Jordi Busquet, ha indagat sobre aquesta qüestió
i ha investigat l’ús de les noves tecnologies
per part de les diferents generacions en els àmbits
de l’escola i de la llar, així com els conflictes generats
com a conseqüència justament d’aquests
diferents usos.
L’equip dirigit per Busquet ha comptat amb
les aportacions de quinze investigadors procedents
de diferents universitats espanyoles:
la mateixa Universitat Ramon Llull, la de Saragossa,
la Rey Juan Carlos i la de Sevilla. Alguns
d’aquests membres de l’equip vénen avalats per
un treball molt sòlid en aquest àmbit, com és
el cas del doctor en Comunicació Audiovisual i
Professor d’Estudis d’Informació i Comunicació
de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC),
Daniel Aranda. Format a Blanquerna, Aranda és
un investigador centrat en l’estudi de les formes
de consum, pràctiques culturals i dinàmiques
socials relacionades amb l’oci i l’entreteniment
digital.
Val a dir que L’ús de les TIC i la Bretxa Digital
entre adults i adolescents. Encontres i desencontres
a l’escola i la llar (AUSTICA), és un dels molts
projectes engegats per la xarxa d’investigació
interdisciplinària Conflicte, Infància i Comunica
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
Recerca | 31

ció (CONINCOM), que es marca com a objectiu
l’estudi de situacions de conflicte social, el tractament
mediàtic i la percepció social de la violència.
CONINCOM estudia els usos socials dels mitjans
de comunicació i les Tecnologies de la Informació
i la Comunicació (TIC) i la incidència que els
missatges mediàtics tenen sobre les audiències,
especialment aquelles formades per nens i adolescents.
Així doncs, la bretxa digital i els conflictes
intergeneracionals és només una de les moltes línies
d’investigació d’aquest grup fundat el 1997 a
la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL arran
d’un encàrrec del Consell de l’Audiovisual de Catalunya
per realitzar un model d’anàlisi qualitativa
de la violència en televisió.
“Els primers resultats confirmen, en
efecte, l’existència d’una bretxa
digital entre generacions però també
apunten que pot superar-se i afavorir
la cohesió social en àmbits tan importants
com els de l’escola o la llar”
Els primers resultats –el grup encara continuarà
treballant durant els propers sis mesos en una fase
d’anàlisi quantitativa i de difusió de resultats– confirmen,
en efecte, l’existència d’una bretxa digital entre
generacions, en un context de canvis tecnològics vertiginosos.
Això no obstant, també apunten que aquesta
bretxa pot superar-se i afavorir així la cohesió social
en àmbits tan importants com els de l’escola o la llar.
“Primer que res”, assegura Busquet, “cal tenir
en compte que el concepte de bretxa digital no
s’ha d’analitzar des d’un sol punt de vista. Considerem
d’entrada el mateix concepte de TIC com a
incomplet en la mesura en què només defineix les
noves tecnologies com unes eines concebudes a fi
d’informar i comunicar. Des d’aquesta perspectiva,
la noció de TIC resta encotillada, té un caràcter
determinista”. “És”, matisa, “ben bé com si la tecnologia,
la innovació tecnològica, comportés per
si mateixa transformacions de gran abast quan en
realitat és l’ús que en fem en una determinada direcció,
amb unes determinades finalitats, allò que
en realitat possibilita els canvis”.
Així mateix, el sociòleg creu que “cal insistir
que les TIC també serveixen per relacionar-se. Els
adolescents i els joves fan servir aquests eines com
32 | Recerca Recerca | 33
02 Editorial
a instruments bàsics de socialització. En canvi, els
adults, tret d’excepcions, solen emprar-les per resoldre
problemes, per exemple per enviar un correu
electrònic. La diferència és molt gran. En el
cas dels joves, el valor expressiu dels missatges que
s’intercanvien entre ells són d’una complexitat
enorme”.
Sens dubte, aquest diferent ús ha suposat, segons
explica Ana Cinthya Uribe, una de les tècniques
de l’equip, un canvi qualitatiu: “Abans algú
aprenia a utilitzar Photoshop o Excel, com ho faria
amb qualsevol eina. Avui, per als joves, la tecnologia
depassa de llarg aquest ús purament instrumental.
Fet i fet, no diferencien gaire entre el món real
i el món virtual. Aquest darrer és per ells, en realitat,
la continuació de la vida en un altra dimensió
de l’espai i d’aquí que de vegades ens trobem amb
exemples tan extrems de confusió entre tots dos
plans.” Per a l’adult, en canvi, els espais socials on
line són un món a part. Els adults ben sovint no
saben com acompanyar els joves en aquest espai.
Tot i que Uribe adverteix que la premsa massa
sovint posa l’accent en l’excepcionalitat, en la idea
del temor tecnològic, l’existència d’aquesta duplicitat
de plans diferents de la realitat és un fet. Ho
demostren casos tan contundents com el del suïcidi,
l’octubre de 2012, de l’adolescent canadenca
Amanda Todd, víctima d’un ciberdepredador. N’hi
hauria hagut prou potser a apagar l’ordinador, a
distingir un espai de l’altre, el de la vida real del de
la virtual. Sigui com sigui, el de Todd no és ni de
bon tros l’únic cas i el bullying, l’assetjament escolar
a les xarxes socials, ha esdevingut un problema de
primer ordre en les nostres societats tecnològiques.
Inicialment, l’equip de recerca va haver de fixar
quin era l’estat de la qüestió. Accedir als principals
estudis internacionals fets fins ara sobre la bretxa
digital i, sobretot, conèixer de primera mà l’opinió
d’experts procedents de diferents àmbits, a fi de
detectar quins havien estat els darrers canvis més
importants. “No sempre”, recorda Uribe, “el discurs
que reflecteix l’opinió pública coincideix amb
allò que han esbrinat de nou els experts d’una determinada
matèria”.
Així doncs, durant el 2010 una part del treball
va consistir en la realització d’onze entrevistes
amb caràcter exploratori a especialistes d’àmbits
com el de la pedagogia, la comunicació, la sociologia
o la programació de continguts audiovisuals,
“Abans algú aprenia a utilitzar
Photoshop o Excel, com ho faria
amb qualsevol eina. Avui, per als
joves, la tecnologia depassa de llarg
aquest ús purament instrumental.
Fet i fet, no diferencien gaire entre
el món real i el món virtual”
entre d’altres. També van ser entrevistats usuaris
i tècnics educatius. Cristóbal Cobo, professor de
l’Oxford Internet Institute, especialista en optimització
d’interacció entre persones i tecnologies
interactives; Pere Arcas, director de Projectes
Educatius de TV3, o Carmen Puyó, responsable
de l’Observatori de la Infància, dependent del Ministeri
de Sanitat i Política Social, van ser algunes
d’aquestes fonts consultades durant la fase inicial.
En una segona fase es va procedir a fer el treball
de camp a cinc ciutats espanyoles: Madrid, Barcelona,
Sevilla, Saragossa i Santiago de Compostel·la.
Es va realitzar un total de 30 focus grup formats: 10
grups de preadolescents de 12 i 13 anys, 10 grups
d’adolescents de 15 i 16 anys i, finalment, 10 grups
de pares, mares i mestres. En definitiva, s’han entrevistat
persones de totes les edats, alumnes, educadors,
individus de diferents classes socials, la majoria
pertanyents a escoles públiques de ciutats amb diversos
nivells de connectivitat a la xarxa, grups, en
definitiva, molt heterogenis. Fins a 180 participants
van aportar els seus punts de vista al llarg de les sessions
de treball de 45 minuts que es van realitzar.
Finalment: centenars de pàgines de transcripció, milers
de dades... Els mateixos investigadors reconeixen
que l’aposta metodològica era molt complicada
però es mostren satisfets amb uns resultats que, asseguren,
són d’una enorme riquesa. D’altra banda,
els canvis en el món tecnològic són tan ràpids que
els investigadors s’han vist obligats en molts moments
del procés a redefinir alguns conceptes.
“Inicialment”, explica Uribe, “començarem
buscant diferències, encontres i desencontres entre
els joves i els professors, entenent que la bretxa
digital estava allí, però a mesura que avançàvem
ens adonàrem que la simple definició de bretxa
no ens servia, que calia fer-la créixer, parlar d’un
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres

“Amb els nous mòbils, la sensació és
que molts pares perden el control, es
queden com fora de joc. L’ordinador de
casa pot ser un artefacte controlat i el
mòbil, en canvi, no”
doble bretxa. L’accés no ho és tot, és només un
aspecte de la distància digital. L’ús és clau. Així,
doncs, no n’hi ha prou d’afavorir que la gent pugui
connectar-s’hi. Altrament, hi ha gent que té
una gran capacitat per solucionar coses a través de
l’ús de les xarxes i d’altres que només utilitzen el
telèfon per trucar. Però per a un adolescent un mòbil
no és un telèfon, és una altra cosa...”
Els investigadors recorden també com la lluita
generacional passa per la lluita pel control i
l’apropiació de les diferents tecnologies, posem per
cas, entre pares i fills. En aquest sentit, Busquet as-
34 | Recerca Recerca | 35
02 Editorial
senyala que “amb els nous mòbils, per exemple, la
sensació és que molts pares perden el control, es
queden com fora de joc. L’ordinador de casa pot ser
un artefacte controlat i el mòbil, en canvi, no. Les
innovacions tecnològiques alteren les condicions
d’ús i, fins i tot, les relacions entre pares i fills”. “Els
nens saben transgredir les normes”, recorda, “però
els adults han de saber com acompanyar, compartir,
ser receptius pel que fa a l’ús de les TIC per part dels
joves”. Segons el sociòleg, el problema arriba quan
“l’adult creu que ja no domina aquella tecnologia.
Aleshores ens trobem amb dues reaccions possibles.
La de prohibir o no comprar o bé la d’ignorar. És
quan ensopeguem amb l’abdicació. Desentendrese’n,
però, és molt perillós. A un nen o a un adolescent
se li han d’ensenyar unes normes bàsiques per
navegar per Internet com se li ensenyen unes normes
bàsiques per moure’s sense riscos pel carrer”. Massa
sovint interfereix en les diferents percepcions de risc
entre joves i adults. “L’adult també s’equivoca, pot
tenir pors imaginàries que tenen poc a veure amb
el ris d’ús real d’una determinada eina tecnològica.
I cal que aquesta percepció de risc sigui compartida,
cal negociar, cal dominar aquesta por de l’adult a
la incertesa, al desconegut, que finalment pot conduir
a l’abdicació”, adverteix Busquet. En qualsevol
cas, els investigadors constaten que tots els grups
reclamen més i millor informació sobre els riscos i
la vulnerabilitat de la xarxa.
Cal també emprar amb prudència el concepte
de nadius i immigrants digitals, enderrocar també
aquell mite segons el qual els nens gairebé ja neixen
ensenyats i els adults no. De fet, insisteix Uribe,
“hi pot haver una distància d’ús entre adults
i joves, però, en cap cas, aquesta és insalvable.
Que un nen sigui hàbil tecnològicament no vol
dir que sàpiga usar aquella tecnologia, que pugui
dotar de contingut l’ús”. “En tot plegat”, recalca
Busquet, “hi ha com un fetitxisme tecnològic;
l’adult queda fascinat quan veu un nen de quatre
anys utilitzant una tecnologia gairebé equiparada
a la màgia, tendeix a pensar que aquell nen és un
geni, però no és veritat”.
La llar no és l’únic camp de batalla. A l’escola
es lliura també bona part d’aquesta guerra entre
joves i adults, d’aquest desencontre. I la situació
sembla a hores d’ara greu bàsicament perquè
a l’escola s’insisteix a ensenyar només les
TIC a un nivell purament instrumental. També
els mestres, com els pares, cauen sovint en
la temptació de l’abdicació pel que fa a l’ús de
la tecnologia. Amb aquest panorama, i segons
conclouen els investigadors, els alumnes poden
“La llar no és l’únic camp de
batalla. A l’escola es lliura també
bona part d’aquesta guerra entre
joves i adults, d’aquest desencontre”
mostrar-se més o menys condescendents amb
els seus familiars, però, en canvi, solen mostrarse
molt crítics amb la “incompetència digital”
dels seus mestres. Cal, doncs, millorar la capacitat
d’utilitzar les TIC per tal de resoldre problemes
i de trobar solucions en l’àmbit de la vida
personal, laboral o de l’oci.
El cas és que “l’escola”, com assegura Jordi
Busquet, “tendeix a estigmatitzar tots aquells
usos que s’escapen de l’educació formal, d’una
forma reglada, d’un aprenentatge sistemàtic.
Això genera una paradoxa perquè, d’una banda,
es vol potenciar l’ús de les tecnologies a les aules,
però, de l’altra, se sanciona l’ús relacional de
les tecnologies en l’àmbit de l’escola”. Segons el
director de la investigació, per a molts mestres
la cultura i l’educació és allò que estrictament
s’explica a l’escola. Molts mestres desconfien de
la xarxa o de la televisió. I a la fi resulta que tot
allò que interessa als nens està prohibit a les au-
“L’escola ha d’entendre que els reptes
als quals s’enfronta estan íntimament
relacionats amb el fet de la revolució
digital i no pot quedar-ne de cap
manera al marge”
les. Aquest fet, del tot contradictori, segons posa
en relleu Busquet, el que fa és acréixer encara
més la distància, fer molt més profunda la desconfiança
entre generacions. Tot plegat, i així ho
constata l’equip, produeix un xoc de legitimitats
entre allò que seria una cultura escolar i una cultura
digital dels joves.
“L’escola”, assevera Busquet amb fermesa i amb
un deix de preocupació, “ha de canviar. Cal que ensenyi,
per exemple, a discernir continguts. La situació
és d’una certa gravetat. L’escola ha d’entendre
que els reptes als quals s’enfronta estan íntimament
relacionats amb el fet de la revolució digital i
no pot quedar-ne de cap manera al marge”.
La clau, doncs, per acurtar aquesta bretxa és
entendre que per a les noves generacions les TIC
són molt més que unes eines que resolen problemes
quotidians, entendre que les xarxes són
per als joves un espai de socialització vital i necessari
on aprenen habilitats, coneixements bàsics
a fi de desenvolupar-se com a éssers humans
competents, un lloc on es coneixen, comparteixen,
treballen la identitat... Assumir també, i
sobretot, el repte d’apropar-se a aquesta realitat,
sense prejudicis, apamant de forma racional
l’envergadura real dels riscos, superant les pors,
evitant una abdicació que a la llarga i a la curta
pot resultar fatal per a la cohesió social. Una
bretxa tan profunda com vulguem però en cap
cas insalvable.
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres

Novetats editorials
Ars Brevis, núm. 17
L’anuari de la Càtedra Ramon Llull Blanquerna
dedica l’apartat Monogràfica a “La
relació entre Schelling i Kierkegaard”, en
commemoració del bicentenari del naixement
de Kierkegaard, amb articles de
Jon Stewart, Ingrid Basso, María J. Binetti, José García
Martín, José Alberto Rivera, Jacobo Zabalo i Fernando
Pérez Borbujo. L’apartat Estudis recull 10 escrits que
fan referència a temes diversos sobre educació, esport,
pensament, antropologia, filosofia, història i religió. La
secció Recensions tanca aquesta 17a edició de l’anuari.
Lenguaje NIC para el aprendizaje teoricopráctico
en enfermería, de Rosa Rifà, Cristina Olivé
i Montserrat Lamoglia (coord.)
Aquest llibre, coordinat per les professores
de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL
Dra. Rosa Rifà, Cristina Olivé i
Montserrat Lamoglia, emmarca els procediments en les
intervencions NIC amb una estructura que utilitza la inclusió
del llenguatge estandarditzat, que guia tots els aprenentatges
pràctics dels estudiants. Editorial Elsevier, 2012.
Sobre el olvido, d’Anna Pagès
La Dra. Anna Pagès, professora de la Facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació i
de l’Esport Blanquerna-URL, ofereix una
original visió sobre el record i les seves contradiccions,
enllaçant autors com Freud o
Gadamer amb el seu propi pensament, però també amb
escriptors com Jorge Semprún o Thomas Mann. Es tracta
d’un assaig filosòfic sobre l’experiència de l’oblit, un
tema de gran abast que afecta diverses generacions, les
famílies i els individus, relacionat amb el patiment i la
pèrdua. Editorial Herder, 2012.
Revista Trípodos, núm. 29
El número 29 de la revista acadèmica Trípodos
dedica els articles centrals a la figura del
periodista nord-americà Gay Talese, amb la
conferència que va fer a la Facultat de Comunicació
Blanquerna-URL el 19 de maig
de l’any passat. Aquest número també recull la conferència
que el professor Stewart M. Hoover va oferir a la
Facultat el passat mes de febrer amb el títol “Religion
and the Media in the 21st Century”. En la secció “Fonaments”,
s’inclouen els articles “La emoción y la razón en
36 | Llibres
02 Editorial
la estructura del pensamiento estratégico publicitario”
(Omar Núñez), “Medición de las respuestas psicofisiológicas
grupales para apoyar el análisis de discursos políticos”
(José Luis Martínez Herrador, et al.), “Existència
per contrast. La natura psicoacústica del silenci” (Daniel
Torras), “Una reflexión sobre los procesos de visibilización
de temas sociales en los medios de comunicación”
(Catalina Gayà i Carme Ferré), “La externalización como
estrategia de creación del tercer canal. El caso de la televisión
autonómica de Murcia” (Isabel Sarabia, et al.)
i “Docudrama contemporáneo: rasgos configuradores”
(Carme Raventó, et al.). Editorial Trípodos, 2012.
Aloma, núm. 30 (1)
L’últim número de la revista Aloma, de la
Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació
i de l’Esport Blanquerna-URL, tracta el
tema de l’envelliment i salut, coordinat per
la professora Olga Bruna, neuropsicòloga i
doctora en Psicologia. En aquest monogràfic hi han participat
experts en diferents àmbits. Completa el número
l’“Espai obert”, apartat dedicat a articles de diferents autors,
i la secció “Lectura”.
Les ombres errants, de Ferran Sáez
En la seva primera novel·la, el professor
de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL
Dr. Ferran Sáez narra una història
que transcorre el 1975, amb dos germans
que no s’han vist des de fa 34 anys, un
poeta nacional cínic i moribund, supervivent de l’heroïna,
i un teòric de la revolució a punt de passar a la
praxi. Tenen en comú una cosa: haver viscut un misteri
en temps molt confusos. Edicions La Magrana, 2012.
Incitacions, d’Enric Sòria
L’escriptor i professor de la Facultat de Comunicació
Blanquerna-URL Enric Sòria recull
en aquesta obra, una reedició ampliada,
articles sobre llibres o lectures personals amb
l’objectiu d’incitar a la lectura, a la reflexió
i al debat. Diu l’autor: “Cada llibre és un món i cada lectura
una relació personal amb aquest món. El comentari
escrit dóna testimoni d’aquest viatge singular que és la
lectura. El crític no té com a missió sentenciar les obres
que comenta. Ha d’intentar comprendre-les: la seua tasca
és informar i orientar, ha d’arriscar-se a interpretar i a
valorar.” Publicacions de la Universitat de València, 2012.
El valor de tenir valors, de Francesc Torralba
El professor de Blanquerna-URL Dr. Francesc
Torralba pretén despertar els valors
amagats que hi ha en tot ésser humà, fer-los
sortir a la llum, perquè cadascú en prengui
consciència, pugui respondre les seves pròpies
preguntes i viure de manera lliure i independent.
“Els valors –diu a la contracoberta– no són realitats que
es deixin posseir o agafar. (...) Es poden definir com a
horitzons de referència, però també com la força motriu,
com el que empeny a actuar, a moure’s i a viure.” Ara
Llibres, 2012.
Trípodos extra: ‘La innovació en relacions públiques’
La Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL recull en aquest número extra de la
revista Trípodos, editat pels professors Enric
Ordeix i Josep Rom, les actes presentades
en el cinquè congrés internacional
d’investigació i relacions públiques amb el títol “La
innovació en relacions públiques”, que va organitzar a
la Facultat el grup de recerca en estratègia i creativitat
publicitàries conjuntament amb l’Asociación de Investigadores
en Relaciones Públicas.
Quan els obrers van ser els amos. Una setmana
de vaga general política a Sabadell el febrer
de 1976, de Xavier Vinader
El periodista i professor del Màster en
Periodisme Avançat-Reporterisme Blanquerna-Grup
Godó, Xavier Vinader, explica
en aquest llibre els fets de la darrera setmana
de febrer de 1976, quan els obrers es van convertir
en els veritables amos dels carrers de Sabadell com a
resposta ciutadana contra l’abús de poder d’un consistori
prepotent i desacreditat. L’autor recull aquest
moment històric detalladament i hi aporta dades,
fotografies i documents inèdits. Pagès Editors, 2012.
Imitació de l’home, de Ferran Toutain
L’escriptor Ferran Toutain, professor de la
Facultat de Comunicació Blanquerna-URL,
tracta en aquest assaig literari el tema de la
imitació des de múltiples punts de vista i
combina el relat autobiogràfic amb la divulgació
filosòfica, la teoria literària i la reflexió personal
sobre el món. “Tot el que constitueix la personalitat
d’un home prové de la imitació dels altres homes –es
llegeix a la contracoberta–. Tot potser no, però sí la part
més substancial, les seves conviccions, el seus anhels, els
seus gestos (...) Per dir-ho amb paraules de Gombrowicz,
l’autor més al·ludit en aquest llibre, l’autenticitat està
fora de l’abast humà.”Edicions La Magrana, 2012.
Juan Marsé. Periodismo perdido (Antología
1957-1978), de Joaquim Roglan (ed.)
El periodista i professor de la Facultat de
Comunicació Blanquerna-URL Joaquim
Roglan és l’editor d’aquest recull de textos
iniciàtics en el periodisme escrit de Juan
Marsé, des de crítiques de cinema, teatre i televisió, entrevistes
a folklòriques i toreros, fins a consultoris sentimentals
i altres textos. La contracoberta del llibre apunta
(referint-se a Juan Marsé): “Polemista, valent, àgil, sincer,
divertit i contundent, aquesta antologia abasta des
del seu periodisme sota censura fins al preludi de la llibertat
d’expressió.” Editat per la Facultat de Comunicació
Blanquerna-URL i l’editorial Edhasa, 2012.
Revista Trípodos, núm. 30
El número 30 de la revista acadèmica de la
Facultat de Comunicació Blanquerna-URL
Trípodos, que ha coordinat el director de
Grau en Relacions Internacionals, Dr. Joan
Barata, està dedicat a les revoltes àrabs i els
mitjans de comunicació. The Arab revolutions and the media
és un monogràfic amb els articles “Narratives of Legitimacy”
(Monroe E. Price); “Médias et developpements
politiques dans le Maghreb et le monde arabe” (A. Ghazali);
“The Political Transition in Tunisia from the Point
of View of Regulation of Communication Media” (Joan
Barata); “Media and Revolution in Lybia” (Jacobo Quintanilla
i Jamal Dajani); “Mubarak Resigns: Assessing the
Quality of Readers Comments in Online Quality Media”
(Javier Díaz Noci), i “Les ‘primaveres àrabs’ i la reinvenció
del nord d’Àfrica” (M. Dolors Genovès).
La construcció del pensament a l’aula. Filosofia,
escriptura i treball cooperatiu en el
batxillerat, de Mariona Corcelles
Aquesta obra, de la professora de la Facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació i
de l’Esport Blanquerna-URL Mariona Corcelles
i d’Antoni Pujadas, va ser la guanyadora de la cinquena
edició del Premi d’Educació Edu 21 de suport a
la recerca i a la reflexió educativa que impulsa el Centre
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres
Llibres | 37

d’Estudis Jordi Pujol. Es tracta d’un treball que afronta
la necessitat de reflexionar sobre el sentit de la filosofia
en la societat del segle XXI i sobre com ha de ser el seu
ensenyament a les escoles. La proposta que fan els autors
en aquest llibre detalla i explica quines poden ser
aquestes condicions i com posar-les en pràctica a l’aula.
Editorial Barcanova, 2012.
Retaule en gris, de Joaquim Amat Piniella, de
David Serrano (ed.)
El professor de la Facultat de Comunicació
Blanquerna-URL David Serrano ha editat
aquest recull de contes inèdits de l’escriptor
Joaquim Amat-Piniella, supervivent de
l’Holocaust que va escriure en els anys més durs de la
postguerra. L’origen d’aquestes narracions es remunta a
1996, quan el professor Serrano va localitzar a casa del fill
d’Amat Piniella una maleta amb el seu llegat literari, intellectual,
epistolar i fotogràfic. Editorial Bromera, 2012
Arqueologia, d’Enric Sòria
L’escriptor i poeta Enric Sòria, professor de
la Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL, ha estat guardonat amb el premi Alfons
El Magnànim de poesia en valencià,
que concedeix la Diputació de València,
per aquesta obra. Bona part dels poemes que acull Arqueologia
estan relacionats amb la memòria, la pervivència
en el temps i la mort, així com amb les paradoxes que es
deriven d’aquests conceptes. El jurat que va seleccionar
l’obra destaca del poemari “l’exploració que el poeta fa
de les diferents formes mètriques, a més de les versions
i variacions sobre grans autors clàssics per donar forma
a un exercici de saviesa que reflexiona sobre la condició
humana”. Editorial Bromera, 2012.
38 | Llibres
02 Editorial
El benestar als centres i en el professorat. L’estat
de l’educació a Catalunya, de Jordi Longàs (coord.)
El professor de la Facultat de Psicologia,
Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL Dr. Jordi Longàs, juntament
amb Miquel Martínez, ha coordinat aquest llibre
que analitza el paper fonamental que té el benestar
en l’estat de l’educació a Catalunya, tal com mostra
la recerca educativa. Des de diferents perspectives, el
text argumenta que el benestar a l’escola és un factor
determinant de l’èxit educatiu, tant des d’un vessant
acadèmic i escolar com amb relació a la formació integral
dels infants i joves escolaritzats i, fins i tot, en la
prevenció de la violència escolar. Editat per Fundació
Jaume Bofill, 2012.
El futbol, l’avantguarda d’una nova religió,
de Xavier Arranz
El professor de la Facultat de Psicologia,
Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL
Dr. Xavier Arranz analitza en
aquest llibre com el món del cristianisme
des de la seva aparició, com una escissió del judaisme,
dins la comunitat cristiana d’Antioquia amb forts trets
hel·lenístics, amb el lideratge de Pau de Tars, i el món
del futbol des de la seva aparició a Anglaterra al segle
XIX amb la promulgació del codi de Cambridge, mantenen
punts convergents. Les propostes axiològiques
de sant Pau, concretades en les anomenades metàfores
esportives, serveixen de punt de comparació amb els
trets que identifiquen les característiques del futbolista
contemporani. La utilització d’un llenguatge sagrat
dins del món profà del futbol també és objecte d’anàlisi
en aquesta obra. Publicat per Editorial Académica
Española, 2012.
Si ets excel·lent,
estudiaràs de franc
a Blanquerna
Beques a l’excel·lència acadèmica 2013-14
www.blanquerna.url.edu | infor@blanquerna.url.edu
01 Portada 04 Reportatge 10 Opinió 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres