Memòries

miquelmc.files.wordpress.com

Memòries

Pròleg ...............................

Introducció ......................

1912-1919 .........................

1920-1929 ........................

1930-1939 ........................

1940-1949 ........................

1950-1959 ........................

1960-1969 ........................

1970-1979 ........................

1980-1989 ........................

1990-1999 ........................

2000-2012 .......................

Epíleg ...............................

Arbre genealògic ..............

Índex

pàg. 5

pàg. 9

pàg. 11

pàg. 29

pàg. 57

pàg. 117

pàg. 139

pàg. 159

pàg. 171

pàg. 193

pàg. 201

pàg. 207

pàg. 223

pàg. 225

Mapa de moviments ......... pàg. 227


Pròleg

És per mi un veritable plaer introduir en aquest breu pròleg el

document que esteu apunt de llegir. Ens ha dut més de quatre anys

de feina enllestir aquesta biografia. Per mi, més enllà del document que

ens queda i el valor que pugui tenir pel meu avi i per la família actual, i

la que ha de venir, ha estat una aventura personal que he tingut l’honor

de gaudir minut a minut.

El segle XX ha estat un període de canvis intensos que han transformat

la societat a nivell mundial. Ha estat el segle de les guerres mundials,

que han establert un nou ordre pel que fa a les relacions internacionals,

i d’una guerra civil a casa nostra. Ha estat el segle de la revolució

tecnològica, tant pel que fa al desenvolupament del sector industrial,

com als transports, a l’aparició de nous mitjans de comunicació com la

televisió, i especialment a l’aparició i implantació massiva de la

computació. Amb la tecnologia i la generalització de l’ús d’internet ha

nascut el concepte d’informació global i l’accés instantani a tota

aquesta informació ja és una realitat sense precedents. Tot això apunta

al naixement de noves formes democràtiques on els ciutadans podran

tenir una incidència més directa en les decisions i la política de país.

Malgrat no tinc amb què comparar, sempre he tingut la sensació que

viure els vertiginosos canvis del segle XX ha representat un privilegi

que pocs escollits han pogut experimentar. En aquest sentit, el meu

avi, és probablement una d’aquestes persones que han tingut el plaer

de veure amb els seus propis ulls tota aquesta transformació.

Aquesta biografia no pretén ser un document històric que descrigui

exhaustivament aquesta transformació, ni tan sols pretén fer-ho

5


informalment. En aquest llibre el meu avi explica, fent ús de la seva

prodigiosa memòria, els seus primers cent anys de vida, i permeteu-me

el to irònic. Cent anys són certament molt temps, però amb l’avi tot

s’acaba relativitzant. L’avi és una persona vital, amable, curiosa i

xerraire, que d’alguna manera sorprenent ha anat esquivant el desgast

del temps per arribar als seus cent anys en un estat envejable.

Des de ben petit he anat construint-me una imatge mental del meu avi.

A través de llargues converses a la galeria de casa seva he anat

coneixent al pare del meu pare, la seva manera de pensar i de fer,

modelades pel caràcter transformador del segle que li ha tocat viure.

Sovint els nostres avis ens deixen quan som petits i són poques les

vegades que la vida ens regala prou temps per poder gaudir i

aprofundir en les seves experiències vitals. Jo em considero privilegiat

en aquest sentit perquè la vida ha decidit fer-me dos regals: per una

banda, he tingut el privilegi de poder seure i escoltar l’explicació

exhaustiva de la vida del meu avi explicada per ell mateix, cosa que no

té preu; per l’altra, he pogut participar ajudant-lo a aconseguir

l’objectiu ambiciós d’escriure la seva biografia havent complert ja els

96 anys i fins als seus 100, i poder veure la seva satisfacció al final.

Malgrat que aquest document no té grans pretensions literàries, ha

acabat esdevenint un llibre de més de 200 planes. El procés de

generació d’aquesta biografia ha estat lent. Encara recordo les

primeres sessions, dinant a casa seva i sense entendre encara la

magnitud del projecte que empreníem. Si tot allò va tirar endavant va

ser principalment per la paciència, la il·lusió i la tenacitat d’un home

vora dels 100 anys amb un somni. En algunes sessions l’avi

m’explicava anècdotes de la seva vida que jo anava capturant amb el

6


meu ordinador. D’altres vegades, l’avi es basava en cartes que s’havia

escrit amb la iaia Elvira per tal de generar nous textos escrits del seu

puny i lletra. I de vegades, simplement escrivia textos basant-se en la

seva memòria, que després en un munt d’incomptables hores m’anava

dictant i jo copiava a l’ordinador. Podeu imaginar-vos doncs el

Frankenstein que vam generar després de la primera volta a tota la seva

vida, que ens va dur pràcticament un any a base d’un dinar setmanal.

Després d’aquell període, ha calgut molt temps per anar endreçant,

lligant i reescrivint parts d’aquesta biografia, i molts esforços per

homogeneitzar l'estil.

Per la meva part, jo m’emporto centenars d’hores impagables amb el

meu avi, aprofundint en les experiències de la seva vida, entenent els

seus punts de vista, qüestionant-li algunes accions però, en definitiva,

tornant a conèixer de nou a una persona tan propera com ell. No cal dir

que l’esforç ha estat gran i que moltes vegades feia l’efecte que, malgrat

no deixar de pujar, el cim mai es deixava veure. Però ara, a les acaballes

d’aquesta aventura, no vull deixar passar l’ocasió de recomanar-vos

que no perdeu mai l’oportunitat de generar projectes amb les persones

que us són més properes i compartir aventures amb ells. En aquest

sentit, m’agradaria agrair també al Roger perquè un dia va ser qui va

posar la llavor per a que aquest projecte acabés sent realitat i per la seva

col·laboració revisant el text i maquetant tot el llibre. I també agraeixo

a la resta de família que han estat ajudant aportant fotografies per

amanir la biografia.

L’avi ha lluitat per la seva família tota la vida. Com podreu llegir entre

línies en aquest llibre ha treballat incomptables hores donant-ho tot

pels seus. D’alguna manera, si la nostra família és el que és ara, és en

7


ona part gràcies al seu esforç. Aquesta biografia, no és només un recull

d’anècdotes fruït de la seva memòria, ni un document curiós per les

generacions que han vingut darrera d’ell i les que vindran. Aquesta

biografia és un homenatge a tota una vida d’esforç i sacrifici, d’un home

que ha plorat, ha estimat, ha suat i ha rigut per donar-nos el regal de la

vida a tots nosaltres. Possiblement, mai podrem acabar de fer-nos la

idea de com les vivències que explica en les línies de la seva biografia

estan íntimament lligades a les nostres vides i, en definitiva, han fet que

avui siguem qui som.

Per això, abans d’endinsar-nos en la seva vida, vull donar-li les gràcies

per ser qui és i per haver fet tot el que ha fet.

Victor Muntés i Mulero

Març, 2012

8


Introducció

Abans d'iniciar la narració de la meva vida, crec necessari fer

esment a les circumstàncies que varen afavorir que em decidís a

començar aquestes memòries. D'una part va ésser el meu estimat net

Roger el que em va donar la idea, ja que jo mai m'ho havia plantejat

abans. A més, per tal d'ajudar-me a començar, em va comprar una

llibreta força gruixuda per a que pogués fer les meves anotacions. La

cosa de moment va quedar així, però passaven els dies i la llibreta

seguia sobre la taula del despatxet, sense obrir. Faltava l'empenta per

fer caminar el carro de la meva decisió. El meu net, quan ens vèiem, em

preguntava com anava la tasca, i jo, una mica avergonyit, li contestava

que bé, ja que aviat pensava començar. Finalment, un dia, parlant amb

el Victor, un altre dels meus estimats nets, em va dir que trobaria cada

setmana una estona per venir a casa i si li feia un esborrany, ell aniria

passant a l'ordinador tot el que jo anés escrivint durant la setmana.

Després, en acabar, ja aniríem corregint el que calgués i així ho hem fet.

Des d'aquestes línies dono les gràcies als meus nets que tant estimo. Ja

veieu el que ha sortit de tot això.

El que a partir d'ara llegireu, no és de cap manera fruit de la meva

imaginació, sinó vivències verídiques del que m'ha passat fins ara. És

un petit resum dels fets que m'ha tocat viure. D'uns bons i d'altres no

tant. Fins i tot diria que dolents, i potser em quedo curt. Soc, degut a la

meva edat, d'una quinta molt antiga ja que vaig néixer l'any 1912 i la

guerra civil va començar el 1936 i em va agafar de ple. De fet, només

d'aquella conflagració, se n'han escrit molts llibres. Jo en vaig patir de

les conseqüències una petitíssima part ja que, de pura sort, em va tocar

la intendència de campanya al sorteig de reclutament. Durant aquells

9


temps, la vida d'una persona depenia de molts factors independents els

uns dels altres. Ja sé que això també pot passar avui en dia, però en les

circumstàncies d'aquell temps, el perill es multiplicava per deu.

Després de tres anys, va passar aquell infern i en va venir un de nou: la

postguerra. De totes maneres, èpoques de crisi n'hi ha hagut sempre,

com la de l'any 1929. Recordo haver llegit que als Estats Units van

haver capitalistes d'aquella època que degut a les caigudes de la borsa,

quedaren completament arruïnats. Alguns van arribar a suïcidar-se.

En fi, cada època té coses bones i d'altres dolentes. L'ésser humà està

exposat d'ençà el seu naixement a tota mena de variacions tan físiques

com psíquiques. Els que creiem en Déu tenim el consol del més enllà i

els demés ni això.

Quan vaig començar a escriure aquestes memòries em vaig prometre a

mi mateix que diria sempre la veritat. Els sentiments són molt

personals. Cadascú els sent d'una forma molt diferent, encara que en el

fons, el dolor o l'alegria siguin semblants. Els anys també influeixen

d'una forma notable. Per exemple, el que un jove pensa és molt diferent

del que pensa una persona gran. El vell té una visió molt més àmplia de

les coses degut als anys viscuts i a l'experiència que ha recollit de tot el

que ha passat, sigui bo o dolent. No vull dir amb això que perquè una

persona sigui més vella, sigui més sàvia. Parlo d'experiència, no de

coneixements. L'escriptor que escriu una novel·la mou els personatges

al seu capritx. Fa i desfà com li sembla. Els mata o els fa viure. Els fa rics

o els fa pobres. En fi, que no té dificultat en fer-los a la seva manera. A la

vida real, tot és diferent. L'escriptor és el destí. És ell que mou a les

persones com vol. Ell el que s'encarrega de tots els seus actes, com

putxinel·lis que ballen el so que ell toca. La vida és el gran guinyol.

Prou de reflexions. Comencem.

10


1912-1919 (dels o als 7 anys)

INFANTESA A VALÈNCIA (DELS 0 ALS 3 ANYS)

Vaig néixer a València l'11 d'abril de 1912, fill del Macario Muntés Ruiz i

de la Maria Castelló Piquer. La meva mare em va donar a llum en un pis

del número 1 del carrer Borrull. Si us he de ser francs no recordo si era el

número 1, el 3 o el 5, però recordo que la meva família vivia a l'entresol

1a. Era un pis situat molt a prop de les Torres de Quart. Probablement

aquesta és una de les primeres imatges que tinc de la meva infància,

aquelles torres imponents enmig del carrer Guillem de Castro.

El lloc on vaig néixer. El meu barri i el carrer Borrull

11


El carrer en l’actualitat. El número 1 és la casa pintada de salmó

Les Torres de Quart, prop del pis on

ma mare em va donar a llum

12


Abans que naixés jo, la família que vivia a València es composava de

vuit persones: el meu avi, la meva àvia i sis fills. Per ordre d'edats

començava amb el meu oncle Miguel, l'oncle Antoni, la meva mare, la

tieta Enriqueta, la tieta Amparo i la tieta Lola. A principis de segle, es va

llogar l'entresol segona i va entrar a viure una altra família de sis

persones: pare, mare i quatre fills. El més gran s'anomenava Macario,

com el seu pare. Les dues famílies convivien al mateix replà i aviat van

fer amistat. El fill gran, el Macario, es va fixar en un principi en la tia

Enriqueta, i tot i que només era una amistat de veïns, l'Enriqueta es va

començar a fer il·lusions. Al cap d'un temps, va arribar la més gran de

les filles, la meva mare Maria, que havia estat un temps fora a casa

d'uns parents. En veure el jove Macario a la Maria, aquest va canviar de

seguida de parella, però aquesta vegada no com a amistat. El meu pare

s'havia enamorat.

Com era d'esperar, això a la meva tia Enriqueta li va caure com una

gerra d'aigua freda, però com era la seva germana va deixar les

il·lusions que s'havia fet. El festeig va seguir i al cap d'uns mesos es van

casar.

Fruit d'aquest matrimoni vaig néixer jo.

El dia que vaig néixer el Titànic feia pocs dies que havia sortit de port i

travessava l'Atlàntic. Es deia que era impossible enfonsar-lo perquè

tenia compartiments “estancos”. Al cap de pocs dies ja s'havia

enfonsat, es va menjar un iceberg que surava. Una de les arestes de

l’iceberg el va tallar transversalment com un ganivet. La idea de separar

el vaixell en compartiments independents era bona, però no va servir

de res.

13


Jo, de ben petit

Com és natural tinc records inconnexes

d'aquella època. Un dels meus

primers records és per al meu avi, en

Miguel Castelló Desit, natural de

València i pare de ma mare. L'avi era

forner i encara recordo que de vegades

em portava una pasta del forn, de

matinada. Jo, amb els ulls tancats

buscava la pasta i me la duia a la boca.

També recordo algunes de les primeres

sensacions allà a València. Em ve a

la memòria el soroll del descampat que

hi havia darrera de casa. Em distreia

amb la remor que feien els soldats que

anaven amb la trompeta a assajar i,

probablement, a fer instrucció també.

14

Miguel Castelló Desit.

El meu avi matern era

forner a València


Jo era el fill gran. Els parents se'm disputaven per tenir-me en braços.

Recordo que els tiet Miguel, i la seva dona, que es deia Leonor, una

vegada em van portar a passar uns dies fora. Una de les primeres

anècdotes que em venen a la memòria és precisament en aquest viatge.

Per anar cap al nostre destí calia passar per un descampat on hi havia

un gos que bordava en una de les masies. El meu tiet em va agafar a coll

i be. Sembla ser que em vaig espantar tant que em vaig posar a plorar i

no vam poder seguir!

Aquest matrimoni va tenir un sol fill, el Pepito, bastant agraciat de cara

però no de fets. La història del Pepito és digna d'esmentar, però tot

arribarà al seu temps.

Aquest sóc jo disfressat amb les vestimentes tradicionals de la zona

15


Tenia jo dos anys quan un dia els meus pares van decidir que anirien al

teatre i, com que no tenien on deixar-me vaig anar amb ells. En un dels

entreactes el meu pare em va dur al passadís per distreure'm i, passió

de pare, em va enlairar com es fa amb totes les criatures. Tot va ser

pujar-me que, potser per la por o bé perquè en tenia ganes, des de dalt

vaig obrir l'aixeta del “pis” i vaig deixar al meu pare amb la cara feta un

fàstic. No sé si els meus pares van anar cap a casa o es van quedar al

teatre. Potser el meu pare va anar al lavabo i es va netejar. No ho sé, mai

ho vaig comentar amb ma mare.

Del meu besavi no me'n recordo personalment, només me n'havia

parlat el meu avi. Recordo que quan jo era petit, amb sis o set anys,

m'explicava que tenia un negoci de carros i cavalls. El meu besavi era

un home alt i fornit. S'anomenava Macario Muntés Arcos i era dels

afores de València. Una vegada, en una sortida que feu al camp per

menjar-se una paella amb els seus amics, va succeir un fet molt curiós.

Era costum que si, menjant de la seva part de la paella, algú trobava un

tall el tirava enmig de la paella. Quan acabaven l'arròs es repartien el

pollastre entre tots per a que tothom li toqués el mateix. Una de les

vegades que es va fer la paella, va haver un dels comensals que tros que

Diverses fotos de la família. El meu pare, el segon per

l’esquerra. Ma mare i jo al centre

16


trobava, tros que s'empassava sense esperar al final. El meu besavi, que

era molt temperamental i estricte amb aquests comportaments, el va

estudiar durant bona estona i, en veure com n'era de barrut, va agafar la

paella amb les dues mans i la va llençar amb força tres o quatre metres

lluny dient “S'ha acabat la paella!”. Tothom es va quedar bocabadat en

veure aquest rampell. Després tot es va aclarir. El barrut no va ésser

mai més convidat. M'hagués agradat poder conèixer al meu besavi,

doncs a mi tampoc m'agraden aquest tipus de persones. A aquell parent

llunyà tothom li tenia una mica de por pel seu geni tan viu, però se

l'apreciava per ser una persona justa i de bon cor.

DE VALÈNCIA A BARCELONA

Quan tenia 3 anys els meus pares van decidir traslladar-se a Barcelona.

Barcelona era una ciutat amb més medis de subsistència i això

proporcionava al pare més radi d'acció pels seus negocis. El pare era

patronista, feia sabates molt ornamentades. Dissenyava i tallava

models per a després passar-les a les maquinistes. Les maquinistes

treballaven la pell amb aquells dissenys i sovint criticaven el meu pare.

Pel que sembla feia dissenys molt complexes i executar-los era força

laboriós. Heu de pensar que ara tot això ho fan les màquines però

llavors les sabates es feien a mà...

El pare tenia un taller de calçat al carrer Hospital (des de Sant Antoni,

després de la plaça Padró, a 50m. a mà dreta), on també es van instal·lar

a viure. El taller estava al fons d'un pati interior que tenia una font al

mig. A tall d'anècdota recordo que una vegada hi vaig caure i em va anar

d'un pèl que no m'hi ofego! Per sort, em van salvar els treballadors del

meu pare.

17


El pare tenia molts clients a Barcelona. N'hi havia un al carrer Pelai (el

pare feia de corredor i els anava a visitar a casa) que tenia una sabateria

de sabata fina. Lluny dels negocis del meu pare jo tenia altres

preocupacions més importants. Recordo que aquest client tenia una

nena de la meva edat. Quan venia la nena a casa nostra amb el seu pare

m'empaitava per parlar amb mi i fer-me petons. Jo corria i m'amagava

darrera de les pells penjades perquè tenia vergonya.

LA VIDA A CASA

Fotografies dels meus pares

A casa teníem gas. Teníem llum però amb bombetes de molt poca

potència. Es feien servir quinquers, que eren una espècie d'artil·lugi

que s'omplia d'oli i tenia una metxa amb la part de dalt una mica

empapada per a que es pogués encendre. A mesura que s'acabava la

metxa l'anaves estirant. Després van venir els llums de carburo, que

feien una il·luminació blanquinosa més potent, i després les de petroli.

Feien una mica de pudor, suportable però evident.

18


A les cases no hi havia lavabos, hi havia comunes. Consistien en una

fusta gruixuda a sobre amb un forat de 20 o 25 cm de diàmetre que es

tapava amb una tapa de fusta. Cada vegada que hi anaves hi tiraves

aigua amb una galleda per a que marxessin les defecacions. Les

comunes eren privades. En teníem a cada pis.

No hi havia rentadores. Les dones rentaven a mà en un safarejos, als

baixos d'unes cases que hi havia expressament per això. Tampoc

teníem neveres. Hi havia fresqueres que es penjaven a la part de fora de

la paret. Quan tornaves de comprar penjaves la carn i productes

frescos. Podies tenir les coses un parell de dies com a molt. Les

fresqueres tenien una reixa que evitava que hi entressin les mosques.

Totes les dones anaven a l'estiu amb ventall. A l'hivern hi havia el braser

que es posava sota de la tauleta per escalfar els peus. Recordo que es

produïen molts desastres perquè emanava monòxid de carboni i si feia

mala combustió era molt tòxic. Havien mort moltes persones. També

recordo que penjàvem del llum uns papers amb pega per enganxar les

mosques. A la nit els trèiem tots negres de tants insectes que hi havia.

És ara que no n’hi ha de mosques!

Benedicció d’un cotxe de bombers. Barcelona, 1913

19


ELS PRIMERS AMORS

El meu primer amor a la vida va ser als 3 anys. Quan sortia al balcó llarg

de casa meva veia la botiga de vestits i altres robes que hi havia davant.

La filla dels amos tenia uns 17 anys i sempre sortia a la porta i es

recolzava contra l'aparador. Jo me la mirava des del balcó. Estava

enamorat. Quan no sortia m'enduia un disgust. Ella no se'n va adonar

mai.

De petit, a Barcelona

Les trapelleries amb les nenes també estaven a l'ordre del dia. Recordo

que a la botiga hi havia l'aparador i a sota hi quedava un espai on ens

ajuntàvem nens i nenes per jugar a metges i així ens tocàvem. Tinc

alguns altres records mig amagats a la memòria. Recordo que al carrer

20


Vallhonrat hi vivien dues nenes. A la botiga hi havia un balancí. Tinc la

imatge de mi, assegut al balancí i amb una nena asseguda a cada cama.

També recordo més tard, quan tenia 6 o 7 anys, que al barri hi havia una

noia que tenia fama de ser molt bufona. Em vaig enamorar d'ella. Ella

no em feia cas perquè anava amb nois més grans. Li vaig comprar un

anell de llautó i li vaig fer arribar a través d'uns amics meus. Ella, que

tenia uns 14 anys, mai em va contestar res.

Era una època on el tema del sexe i les noies no es tractava d'una

manera oberta com avui en dia. En temes de sexe apreníem dels amics.

Temes nous per nosaltres com la masturbació i tota la informació

teòrica sobre les noies ens arribaven a través d'ells.

L'ÈPOCA NEGRA DE LA NOSTRA FAMÍLIA

El pare era actor amateur. Feia bolos per les rodalies de Barcelona i

també a la ciutat. En una d'aquestes sortides hi representava Terra

Baixa en un teatre en males condicions. Va acabar molt acalorat i al

vestidor hi havia molt corrent d'aire fred. Es va constipar i no va fer llit

perquè era molt tossut i seguia fent de corredor (venedor a clients).

Amb el temps la malaltia se li va complicar i es va transformar en una

pulmonia, tot i així va seguir treballant. El metge li deia “n’hi ha que

estan al cementiri i estan millor que vostè”. Al final va caure al llit on

s'hi va passar dos anys malalt. En comptes de millorar, la cosa va anar a

pitjor i se li va complicar en una tuberculosi.

22


El meu pare i un nen,

en una obra de teatre

Jo amb el meu pare

En aquest sentit la meva infància no va ser molt agradable. Amb el pare

ja malalt, quan tenia jo 4 anys, va néixer el meu germà petit: l'Andrés

Muntés Castelló. Com és habitual en els nens d'aquesta edat vaig agafar

el xarampió i sembla ser que li vaig encomanar.

En poc temps el pare va morir. Encara recordo el dia de la seva mort, jo

tocant el tambor estant el meu pare de cos present, aliè al que acabava

de succeir. Tres mesos després moria el meu germà petit.

La mare, vídua, no sabia portar el negoci. El negoci el va agafar el germà

del pare, l'Antonio Muntés Ruiz. Era també patronista, però

malauradament tenia poc cervell. No era tan bo com el pare. Tirava mà

de la caixa sense tenir en compte que la cosa estava precària.

23


Després d'un temps, quan ja havia fet

els 5 anys, vam haver de tancar el

negoci i vam marxar a viure al barri

del Poble Sec, a la plaça de Santa

Madrona 1, 3r 1a. Era el pis on vivien

les germanes i el pare de ma mare ,

l’avi Miquel. En aquest pis viuria ma

mare la resta dels seus dies. La tia

Enriqueta era la que duia el dia a dia

de la casa. Recordo que tenia molt de

geni... potser per això va ser la única

que es va quedar soltera.

La mare hi va posar una sabateria. Al

fons de la sabateria tenien treballadors

que fabricaven el calçat. Tot i

l'intent per tornar a engegar, el tiet

Antonio no se’n sabia estar de posar la

mà a la caixa...

La plaça de Santa Madrona i el barri en l’actualitat

24

La meva mare


LA VIDA AL CARRER

La vida al carrer era molt diferent comparat amb ara, i especialment

per als nens, que tenien molta més llibertat de moviment. Recordo que

per 5 cèntims et donaven cacaus partits o mig cremats (a la botiga).

Amb 10 cèntims et donaven cacaus millors. Recordo que per aquestes

quantitats em donaven tants cacaus que no em cabien a les butxaques i

me'ls havia de posar entre la pell i la camisa.

Era molt habitual trobar-nos colles de nens i nenes i jugar a diversos

jocs al carrer. Recordo el “flendis”. Agafàvem un tros de fusta més

gruixuda de la mida d'un dit, acabat en punxa per les dues bandes.

Llavors el picàvem amb una pala de picar la roba (que a les hores

cadascú se les feia a casa) i el flendis sortia disparat cap a dalt. Quan

tornava a caure li donaven i el que l'enviava més lluny guanyava. També

era molt habitual jugar a bales. Recordo que les primeres bales que vaig

tenir eren de pedra pintada. Amb el temps van començar a aparèixer les

de vidre. Les compràvem a botigues on hi venien tot de petites coses.

Tres bales costaven 10 cèntims. Col·locàvem alguna cosa a terra i el joc

consistia en acostar-se amb les bales a la cosa tant com fos possible. El

que s'acostava més era el que guanyava. També recordo un joc que li

dèiem “la ferradura”. Agafàvem una ferradura i posàvem un pal dret en

algun lloc. Havíem d'aconseguir que la part interior de la ferradura

toqués el pal. També jugàvem a “la Xeringa”. En aquest joc uns

portaven una mànega per regar el carrer. Nosaltres ens en rèiem d'ells i

de tant en tant es giraven per mullar-nos. Nosaltres cantàvem: “la

Xeringa curtaaaa que no hi arribaaaa!”. Les nenes jugaven a “la

comba”, i es passaven el dia saltant la corda, o feien menjars amb

cuinetes que els portaven els reis.

25


Venien unes nines que es deien “pepes” i tenien mig metre d'alçada.

Eren de cartró pintat i vestides amb tergal molt senzill, que també

valien 10 cèntims. Els nois més aviat teníem tendència per la xocolata i

els cacauets.

Cada setmana venia un home amb una pianola amb rodes. La portava

en una espècie de carret amb dues llargues barres de fusta. Tocava

peces de l'època. Anava amb una gorra i una brusa una mica entallada.

Tocava dues o tres peces i els nois i les noies joves ballaven al carrer.

Llavors passava per les botigues demanant cèntims. Aquests homes

tenien una ruta i a cada barri s'hi passaven una hora. Per aquells temps

s'aprenia a ballar al carrer amb la música d’aquelles pianoles. Recordo

que els nois ballaven amb els nois perquè no hi havia prou noies.

Ballàvem passos dobles, xotis, tangos, rumba, el pericon, el vals i

moltes altres coses.

Un home amb la pianola.

Imatge habitual d’aquella època

Per esmorzar ens donaven 15 ó 20 cèntims. Em comprava una fulla de

figuera i a sobre m'hi feien una muntanya de nata. Ho acompanyava

amb un croissant. Tot plegat em costava un ral.

26


Tot i que eren temps difícils, els nens d'aquesta edat sempre troben la

manera d'esbargir-se. Jo era molt “tremendo”. Encara recordo com li

fèiem la guitza a l'escombriaire. Quan passava amb uns cabassos

enormes ens burlàvem d'ell. Sobretot els meus amics. Un dia

l'escombriaire es va enfadar, em va enxampar i em va posar dins del

cubell de la brossa. Feia pudor. Per sort un oficial molt bo del meu pare

que es deia Manolo, va sortir per defensar-me davant de

l'escombriaire. Era un home que coixejava de la cama dreta per un

problema que tenia de naixement. El treballador s'havia enamorat de

l'Amparo, la germana de la mare. Finalment el seu amor va ser

correspost, van començar a sortir i es van casar. Així el Manolo

esdevindria el tio Manolo i, molts anys després fins i tot jo aniria a

visitar-lo a Elche on ell acabaria vivint.

Recordo que al carrer es parlava el català i el castellà molt barrejat. A

l'escola tot s'aprenia en castellà. Va haver-hi molta immigració

andalusa i d’altres indrets d'Espanya, abans de la guerra civil del 36.

Els problemes de llengua hi han estat sempre. Tot i que es venien molts

altres productes, Catalunya per aquelles èpoques basava la seva

economia fonamentalment en la indústria tèxtil. Tenien fama els

teixits de Sabadell i Terrassa, que s'exportaven a l'estranger. Això va

produir forts moviments migratoris a la península.

La gent al carrer no es preocupava molt per la política. Els obrers

cobraven 30 pessetes al mes. Donava justet per mantenir la família, i

malament. Les dones no treballaven, només les solteres. Els diaris

valien 3 cèntims i comprats cada dia sumaven 1 pesseta al més.

Això sí, no em passava el dia al carrer. Aviat vaig començar a anar a

l'escola. Recordo que la meva primera escola es deia Sagrada Família.

Sempre em van dir que era un bon estudiant.

27


LA BARCELONA CONVULSA DELS MEUS PRIMERS ANYS

Però no us penseu que era una època molt segura. Ans el contrari, era

l'època dels sindicats. Una de les anècdotes que més recordo de la meva

infància és una vegada que estàvem jugant a la plaça de Santa

Madrona. Encara recordo un arbre gran a la plaça i una font. De sobte

un pistoler va aparèixer a una de les cantonades de la plaça i des d'allà

mateix va disparar a un home que sortia de casa seva just a l'altra banda

de la plaça. Vaig veure com l'home, després de rebre l'impacte de la

bala, es recolzava a una paret i anava caient poc a poc fins deixar anar el

seu últim alè.

El pistolerisme i les

lluites de classe van

marcar fortament

aquells anys

Hi havia força pobresa. Els operaris guanyaven poc. No és que hi

hagués molta gana, però no es podia menjar pollastre cada dia. Tant el

pollastre com els dolços anaven a 6 pessetes el quilo. Un litre d'oli valia

1,85 pessetes. I si era oli de primera en cobraven 2,10 pessetes. Les

patates anaven a 60 cèntims de pesseta el quilo. Quan tenies

l'oportunitat de menjar pollastre era bo de veritat, de granja. Un

pollastre de seguida et costava un duro. Un quilo de dolços valia unes 6

pessetes. Una tauleta de xocolata anava entre 5 i 10 cèntims en funció

de la qualitat.

28


1920-1929 (dels 7 als 17 anys)

La dècada dels vint va acollir la meva infància i adolescència. Va ser una

època socialment complexa tot i que, des de la meva perspectiva com a

nen, vaig viure aliè a moltes de les coses que passaven. Per mi va ser

l’època en que jo acabava la primària i vaig haver de canviar d'escola,

per anar a parar als Salesians, al carrer Rocafort.

De petit era un nano molt mogut, però no dolent. Amb molta energia i

molt entremaliat. Quan en feia alguna de les meves a casa em renyaven

i deixaven de parlar-me. Jo sóc molt extravertit i no poder-me dirigir a

ningú em tornava boig. Per això, com que no podia suportar que no em

parlessin, deixava a sobre del bufet un paperet que deia “NO HO FARÉ

MÉS”. Això els entendria i en general em perdonaven. El problema és

que això passava massa sovint i a la fi, sovint acabava rebent de valent...

En aquella època es pegava bastant als nens. A casa meva no es feia

gaire, tot i que de vegades la intenció no faltava. Recordo que el meu

avi, quan en feia alguna, es treia la corretja i em deia “vine aquí!” però

no m'enganxava mai. Ma mare de vegades em pegava amb el tacó de la

sabatilla, però no ho feia sovint tampoc.

Un dels primers records que em ve d'aquesta època es remunta a uns

fets que es van produir quan tenia 7 anys. Hi havia una dona a la plaça

que venia figues. A mi m'agradaven molt les figues. Li'n vaig comprar

dues dotzenes. Quan vaig tornar a casa i em disposava a menjar-me-les

me'n vaig adonar que més de la meitat eren verdes. Com que vaig veure

que la venedora no em tornaria els diners, vaig decidir tirar-les-hi des

del balcó. Ho hauríeu d'haver vist, la pobra dóna no sabia d'on li

venien!

29


La meva primera comunió

Una altra de les fetes dels nois del barri on jo vivia era posar un petard a

sobre d'una tifa (en aquell temps n’hi havia moltes al carrer). El petard

l'endinsàvem sobre la tifa i avisàvem al més innocent de nosaltres que

mirés de la vora allò que hi havia “allà” (vora la tifa). El noi s'apropava

on li havien dit i, quan ho estava mirant de prop, el cridava un altre

company per a que girés el cap, llavors un altre li encenia el petard i la

tifa li esclatava a la cara.

Ja sé que d'això avui en dia se'n diuen gamberrades, però cal tenir en

compte la mentalitat dels anys vint. En fèiem de tots colors. Recordo

que s'embrutaven d'excrements els picaportes de les escales i quan algú

trucava... Trencar els vidres dels fanals era un altre dels entreteniments

d'aquells temps. Jo no participava activament en aquestes activitats...,

però reconec que hi era.

30


Una de les nostres activitats era anar a un cabaret del Paral·lel on

sabíem que hi havia una mena de porta de fusta amb escletxes, darrera

de la qual es vestien i es despullaven les artistes. Miràvem per ordre i jo,

“mea culpa”, ho vaig fer una vegada, però no vaig veure res no sé si

perquè estaven treballant en aquell moment o perquè ja havien marxat.

El Paral·lel, l’any 1913

A la colla hi havia un xicot anomenat Peret, fill del bacallaner del barri.

Una de les vegades que hi vàrem anar ens va acompanyar. Quan li va

tocar el torn de mirar va tenir la mala sort que de dalt d'una finestra que

hi havia a l'edifici, li van abocar a sobre el contingut d'un orinal, on

devien haver pixat totes les artistes. Es veu que se n'havien adonat que

miràvem. Xop, se'n va anar cap a casa i en veure'l el seu pare i saber el

que li havia passat el va tancar a la comuna dos o tres dies, a l'hora que

tenia per costum sortir a jugar.

31


Quan tenia 8 anys, ens van enviar del poble del meu avi un cistell de

figues, tapat amb una tela cosida al cistell. Em van dir que no ho toqués,

però la curiositat va ser més forta que la meva voluntat i, per un foradet

que hi havia entre cosit i cosit, vaig aconseguir treure una figa, després

una altra, i una altra, i una altra i després vaig entendre que em

tostarien igual i vaig pensar “doncs posats a fer” i vaig deixar mig cistell

de figues. Quan va arribar el moment i a casa meva se'n van adonar del

que havia fet em van donar uns quants calbots, i jo em vaig haver

d'aguantar pensant com de bones eren les figues.

RECORDS DE FAMÍLIA D’AQUELLA ÈPOCA

Recordo un dia amb 8 anys que vaig acompanyar la meva mare a

comprar. Al sortir de l'escala de la casa on vivíem a la Plaça de Santa

Madrona, a uns cinc metres de la porta, vaig sentir de cop un fortíssim

dolor a sobre del cap. Em va donar la sensació que m'esclafaven el

cervell. M'havien tirat la terra de dintre d'un test, que estava

completament comprimida, des d'un balcó. La meva mare, en adonarse,

es va posar a riure, doncs va pensar en una pel·lícula. Però a mi, que

ho vaig patir, no em va fer cap gràcia. Vaig pensar que quasi em feia més

ràbia com s'ho havia pres la meva mare que no pas el cop, tot i que havia

estat molt fort. En aquell moment recordo pensar que per fer-se càrrec

d'una situació s'ha de viure.

La meva tia Rosario, germana del meu pare, es va casar amb un italià:

el tio Antonio. Fruit d'aquesta unió tindrien dos fills: un noi i una noia.

La noia, la Rosarín, es va casar amb un noi de nacionalitat alemanya i

molt bon xicot, tot i ser alemany. S'anomenava Guillermo, era alt, ros i

musculat. Jo particularment li tenia molt d'afecte, ja que un dia, quan

32


jo tenia 8 anys vàrem anar al matí, la meva cosina Rosarín, el Guillermo

i jo, a la platja de la Barceloneta. En aquell temps corria l'any 1920. La

platja no estava ni de bon tros tan cuidada com ho està ara. Barcelona

vivia d'esquena al mar i hi havia espais a la platja ocupats per barraques

especialment de gitanos, el famós Somorrostro, on hi vivien indigents.

L'aigua a trets estava bastant bruta i en endinsar-se al mar, els que es

banyaven havien d'anar molt en compte, doncs amb facilitat es podia

perdre peu i enfonsar-se dins l'aigua, ja que hi havia sots grans a la vora

d’on peten les onades.

Retrat on hi apareixem la meva mare i jo

Jo, amb la ignorància dels pocs anys i no sabent nedar, vaig entrar

aquell dia a l'aigua fins que, en un moment donat, em va cobrir tot,

sentint com m'entrava per les orelles, pel nas i per la boca. Sort que en

Guillermo, que no em perdia de vista, se'n va adonar. D'un salt es va

posar dret i es llençà nedant amb força fins on jo estava, treient-me tot

33


seguit de l'aigua. Quan ja vaig ser fora me'n vaig oblidar ràpidament del

que havia passat, però ell es va espantar. D'ençà aquell dia sempre em

miro l'aigua del mar amb molt respecte.

La família del Guillermo era Alemanya i una vegada els seus pares els

van venir a visitar, molts anys després. Eren els típics alemanys alts,

grassos, arrogants, antipàtics, que pensaven que tothom havia d'estar a

les seves ordres. Jo no hi vaig fer cap amistat, ni ganes! tan bon noi que

era el fill... I per més inri, perseguirien el Guillermo per a que anés a la

guerra mundial amb el bàndol hitlerià i el noi, que no tenia les mateixes

idees, no hi va voler anar. Però això passaria força anys més tard.

Una sortida al camp. Jo amb la mare i la seva família

34


LA VIDA ALS SALESIANS

La mare va caure malalta per aquella època i la van portar a l'hospital.

Els diumenges era obligatori anar a missa a l'escola dels Salesians però

jo aprofitava per anar a visitar a la mare a l'hospital i per tant hi faltava.

Malgrat que el meu comportament no era sempre el millor, no

acostumava a faltar mai a l'escola i, en general, participava a totes les

activitats. Recordo, quan tenia 9 anys, que als Salesians es va fer una

festa en nom de Joan Bosco. A mi i a un altre, possiblement perquè

érem bufons, ens van seleccionar de patges i ens van fer vestits de seda

de color rosa amb mitges blanques, barret amb ploma i ajudàvem a

missa.

La meva mare

Un dels capellans que posava ordre al pati duia sempre una campana

que feia sonar quan acabava l'hora del pati. Ho recordo bé perquè de

vegades em posava a la fila i pegava patadetes als companys, i una

vegada el capellà em va donar un bon cop amb el mànec de la campana.

35


Encara recordo el mal que em va fer. Va ser precisament aquest mateix

capellà el que em va fer fora per faltar a les misses dels diumenges. La

primera vegada vaig anar a parlar amb el director de l'escola per

explicar-li la situació de la mare i el motiu pel qual faltava a les misses,

però com que vaig seguir faltant em van tornar a fer fora i el director

finalment se'n va desentendre i em van expulsar definitivament de

l'escola.

MÉS RECORDS DE FAMÍLIA

Recordo que pràcticament cada diumenge anava amb la meva mare a

visitar la família del meu pare. Travessàvem la plaça d'Espanya. Ara, a

aquesta plaça hi ha una font monumental al bell mig de la mateixa que

s'il·lumina per les nits. En aquell temps, parlo de voltants de l'any 1921,

hi havia al centre un turonet de terra dalt del qual hi havia posat com

una garita o caseta de fusta i, dins d'aquesta, un treballador de la

companyia de tramvies, que s'ocupava de canviar els troles (vara

metàl·lica que va del tramvia a la via elèctrica penjada) dels tramvies

que passaven pel mig de la plaça. Els troles eren les vares metàl·liques

que anaven del tramvia a la via elèctrica penjada.

La família del meu pare vivia a Hostafrancs, en uns baixos. Hi vivia la

meva àvia i una germana del meu pare i el seu marit -per cert, una

excel·lent persona-. S'anomenava Paco, la dona Pepita i l'àvia Rosàrio.

Un any vam anar a casa d’ells per Nadal i hi havia per menjar gall dindi,

entre d'altres coses. Encara veig aquells homes que es passejaven amb

unes vares amb tot de galls dindi vius. Qui en volia el parava i li'n

comprava. En aquella època, vendre animals vius al carrer o productes

derivats com la llet era molt habitual. Hi havia venedors que passaven

amb vaques i ovelles i podies baixar a comprar llet d'una o de l'altra.

36


Però tornem al gall dindi. Com que l'havien comprat viu s'havia de

matar i aquí van començar els problemes. El tenien lligat d'una pota i,

en deslligar-lo, se'ls va escapar i feina vam tenir tots per agafar-lo.

Quan ho vam aconseguir, li vam tallar el cap, pensant que d'aquesta

manera s'hauria acabat el problema, però quedàrem esparverats en

veure que, sense el cap, l'animal corria per tota la botiga embrutant de

sang mobles, parets i fins i tot a nosaltres mateixos, que anàvem a la

caça de la bèstia. Va ser un fet que vaig trigar a oblidar i suposo que els

altres també. A partir d'aquell moment ja no es va comprar mai més

cap animal viu. Morts i ben morts, com ha de ser.

Cada any, i en època de vacances, m'enviaven a València, a casa dels

parents de la meva mare que vivien als Viveros, una mena de jardins i

parc zoològic a la vegada, que hi ha al final d'una gran avinguda al bell

mig de la ciutat. Els parents de qui parlo, eren els vigilants del recinte, i

jo corria que me les pelava per tot arreu, junt amb els amiguets que

m'havia fet allà. Una mica més enllà d'on estàvem nosaltres, hi vivia

una altra família formada per un matrimoni amb dues filles. Una de la

meva edat aproximadament i una altra més gran. La més petita, que

tenia 9 o 10 anys, era molt bonica i jo, ja en aquella edat, la buscava cada

dia per jugar o parlar. Aquesta intimitat, amb el temps, ja que jo hi

anava cada estiu, es va convertir en un afecte més profund i, tant és així,

que un dia li vaig preguntar si volia ser la meva xicota. Ella em va dir

que sí i vam viure un temps de les il·lusions que poden tenir uns

promesos de 9 anys. Durant aquell temps, els amics que havia fet allà,

van passar a segon terme, ja que només tenia ulls per la meva promesa.

Ara, al transcórrer els anys ho recordo amb certa enyorança, més que

pel fet en sí, per la pèrdua d'unes il·lusions que ara et fan somriure. No

deixen de ser unes vivències que guardes dins teu per sempre. Després

van venir altres vivències, fins que va arribar la definitiva, la que et

marca per tota la vida, de la que ja no pots escapar i que et fa oblidar

37


totes les altres. Però realment t'oblides del tot? No, penso que no.

Només que en recordar-les ara simplement ja només et fan somriure.

LA FIRA DE BARCELONA

El 1923 es produeix el cop d'estat del general Primo de Rivera. La gent

s'assabenta pels diaris. L'impacte a nivell social va ser fort. Els que no

pensaven com ell van ser detinguts i tancats. En aquella època també es

comença a parlar del seu fill el Jose Antonio. Jo personalment no vaig

seguir gaire tots aquells esdeveniments, no només per la meva edat,

sinó fins i tot quan vaig ser més gran. Sempre m'he sentit apolític i ni

tan sols llegia els diaris.

Quan tenia uns 12 anys, cap al 1924, un dia vaig anar amb els meus

amics a Montjuïc. Aleshores la muntanya sencera estava en obres per la

construcció dels pavellons i palaus per l’exposició mundial que se

celebraria el 1929. Jugant amb els amics vam trobar una figuera. Vaig

L’Exposició Universal, l’any 1929

38


agafar el cistell de vímet de la mare i el vam omplir de figues. Va arribar

el guarda i ens va clavar una esbroncada. A mi i a un altre ens van portar

a una espècie de comissaria amb el cistell de figues. Per variar, quan

vaig tornar a casa la mare em va perseguir amb una sabata per

estomacar-me, mentre jo fugia pels racons de la mateixa per a que no

m'enganxés.

Uns anys més tard, el 1929, s'inauguraria l'Exposició Universal.

Recordo que l'entrada valia un duro. Hi havia un dels pavellons on

feien ball. Jo hi vaig anar. El ball també valia un duro d'entrar. Hi havia

una barra de bar del hotel Ritz, que era l'hotel més important que hi

havia a Barcelona. Jo estava molt avesat a demanar xarop amb sifó.

Però al meu costat hi havia un senyor que estava bevent una beguda

que em va semblar que també ho era. Li vaig dir al cambrer “Com

aquest senyor”. Quan em va servir la beguda vaig veure que el que

m'havien servit era whisky. M'ho vaig empassar com vaig poder. És

l'únic glop de whisky que he provat en tota la meva vida. Em va semblar

aigua amb unes gotes de iode. I em va costar un duro!

Recordo també que a l'Exposició del 29 vaig veure passar a Alfons XIII i

la seva dona en un sidecar per la inauguració de l'exposició mundial. I

posats a recordar també recordo que a casa, com que teníem taller de

sabateria, les soles me les feien dobles. Com que era el moment de

l'Exposició i corria amunt i avall en llocs amb pedretes, així em

protegien el calçat.

DESCOBRINT LES NOIES

Va arribar un moment que vaig deixar d'anar a València a l'estiu i

llavors passava els mesos de més calor a casa del meu oncle Antonio,

39


germà de ma mare, que vivia a Gràcia, en una de les travessies que

donen al carrer Gran de Gràcia. La seva dona, la tia Asunción,

m'estimava molt i jo a ella. El matrimoni tenia dues filles, l'Asunción, a

la que anomenaven Tutón familiarment, i que era la gran, i l'Amparín,

la més petita. Havien tingut un noi que se'ls va morir als 3 anyets.

La Tutón tenia uns 11 anys i l'Amparín uns 10. Jo tenia uns 12 anys i

començava a sentir-me “home”. Jugava amb les meves cosines i

sobretot amb la gran, que era una mena d'homenot (en comptes de

jugar amb nines jugava a pilota).

A l'escala de la finca de la botiga on vivien, al tercer pis, hi vivia una noia

morena molt maca amb la que també vaig tenir-hi molta amistat, la

Teresa. A la segona botiga de la finca hi habitava una família que només

tenia una noia gran d'uns 18 anys, que es deia Pepita. Jo passava moltes

tardes amb la família, sobretot xerrant amb la Pepita i acompanyant-la

si havia de fer algun encàrrec. Com que era molt dolça amb mi, vaig

començar a fer-me il·lusions i ja me la mirava com si fos quelcom meu.

Encara que jo no li havia dit res, ella es va adonar dels meus sentiments

i, com qui no vol la cosa, m'anava dient que la Teresa n’estava de mi.

Encara que era més bonica que la Pepita, jo només tenia ulls per ella.

Va arribar la Festa Major de Gràcia. Tots els carrers es guarnien com

ara, segons diferents motius. Ja donaven premis com avui en dia i a

totes les places feien envelats. Nosaltres teníem molt a la vora la Plaça

de Rius i Taulet (actual Plaça de la Vila) i, també aquell any van fer

envelat. L'entrada valia un duro i venien les Toies, que eren figuretes,

flors artificials o qualsevol altre tonteria que regalaves a la parella amb

qui estaves ballant. No era obligatori comprar-ho, però si no

obsequiaves a la noia no quedaves gaire bé. Es feien dos balls, l'un a la

tarda i l'altre a la nit. Jo vaig anar un dia al ball de la tarda i em vaig

40


trobar amb la Teresa que també hi havia anat. Com és natural la vaig

treure a ballar tots els balls i, a la mitja part, me'n vaig adonar que no

portava diners per obsequiar-la. Només tenia les cinc pessetes de

l'entrada. Com que hi tenia confiança li vaig explicar a la Teresa i ella

em va contestar que no tenia importància. Tot hauria quedat en res,

però estant parlant amb ella, va venir a saludar-nos un xicot que era

dependent d'una botiga de comestibles que era a la vora d'on vivíem i

anàvem a comprar. A aquest xicot li agradava la Teresa i em tenia molta

enveja per l'amistat que teníem ella i jo. El primer que va fer en atansarse

va ser preguntar-me si li havia comprat la Toia a la Teresa. En aquell

moment, hauria volgut fondre'm, doncs la pregunta estava feta amb la

més mala intenció. Però li va sortir el tret per la culata perquè la Teresa

li va dir que jo ja la volia comprar però que ella no n'havia volgut. Això el

va desarmar i es va acomiadar. Jo li vaig dirigir a la noia un somriure i

una mirada d'agraïment. En conservo un bon record d'aquells temps.

Retrats meus, quan tenia uns 14 anys

41


CANVI D'ESCOLA

Quan vaig canviar d'escola vaig anar a parar a una que possiblement

estava al Paral·lel. No recordo el nom, però sé que el mestre

m'esbroncava perquè no em sabia mai la lliçó. Recordo que després

d'una esbroncada, em vaig sentir l'orgull ferit i vaig aprendre'm la lliçó

en un cap de setmana. El dilluns següent me la sabia perfectament. El

professor llavors em va dir que si no aprenia les lliçons era perquè no

estudiava i no pas perquè no pugués aprendre-les.

ACTIVITATS A L'ESGLÉSIA

Sobre els 14 anys, anava a l'església on coneixia molt a un capellà que es

deia mossèn Anton. Tenia molta confiança amb ell. Recordo que em va

ensenyar molts llibres d'art. Vam tenir una gran amistat i, després d'un

temps, vaig decidir fer-me portant a la seva parròquia. Estava en un

grup amb persones de totes les edats. Portàvem una espècie de

túniques negres amb corretges de pell creuades sobre el pit, d'on

penjava un recipient de pell dura on hi posàvem la punta de la creu que

traginàvem. Cada Divendres Sant fèiem una processió pel barri i

passejàvem el Sant Crist. Cada 5 minuts canviàvem de portador. El que

havia d'agafar el Sant Crist es posava davant teu. De les puntes de la

creu hi sortien dos cordons de seda gruixuts per mantenir-la en

equilibri. El de davant s'ajupia i el que el tenia i estava dret l'aixecava i el

posava al recipient del de davant. Això ho vaig estar fent fins que va

començar la crema de convents, però això us ho explico més endavant.

Als 15 anys em vaig fer el primer petó amb una noia amb qui sortia. Era

una noia que vaig conèixer a la processó de Setmana Santa. La vaig

conèixer anant amb l'únic amic de veritat que he tingut: el Pere, que era

42


un noi molts assenyat, amb molt interès pels estudis i pels idiomes.

Passejàvem Paral·lel amunt i avall només parlant. Vam conèixer un

parell de noies i ens vam guanyar la vida. Després de dos o tres dies les

vam deixar i no van saber res més de nosaltres. Els vam prometre l'oro i

el moro i després no vam acomplir res. Molt propi de la joventut.

Més tard, quan ja tenia 17 anys, al grup de portants els faltava una

medalla. Tots els grups de portants de Barcelona en tenien una. Jo

anava a la Llotja a fer classes nocturnes. S'hi feia escultura i dibuix.

Primer em vaig apuntar a les classes de modelatge. Recordo una

habitació molt gran on hi havia una espècie de caballets de modelatge.

Era un pedestal de fusta i a sobre hi havia una altra fusta que feia de

tauleta per poder-hi posar el fang, que agafàvem d'una pastera que hi

havia a un racó. Aquest fang després de fer la figura, anava a parar una

altra vegada a la pastera. Quan marxàvem a la nit el tapàvem amb un

drap mullat per a que conservés la humitat i poder-hi treballar el dia

següent en condicions. Les eines que fèiem servir eren de fusta de boix i

n’hi havia de diverses formes segons la figura que volies fer. Més tard

vaig anar a una altra acadèmia per fer dibuix. Aquesta vegada no vaig

estar dos anys, si no que era només un any. A casa ja dibuixava i

avançava més ràpid. Alguns dels dibuixos encara els conservo, tot i que

s’han tornat marrons amb el temps i els han sortit les taques típiques

del paper vell.

Per això em vaig oferir per fer la medalla. Vaig agafar una peça de guix i

amb una llima de triangle la vaig esmolar i vaig fer un punxó amb 3

cares. Vaig agafar el Sant Crist i el vaig posar una part a terra i l'altre

arrepenjat en dues cadires. Em vaig posar a 30 o 40 cm davant de la

cara amb una tauleta i un disc de guix. Vaig dibuixar primer la seva cara

i després vaig anar treballant-lo fins que vaig esculpir-la. Després vaig

fer la creu que hi ha al darrera. Pel darrera vaig buidar-lo amb cura i el

43


vaig portar a fundició. I el van fondre en bronze. La peça que portaves

l'empolsaven amb una pols molt fina de terra especial i li feien un forat.

Tiraven el bronze líquid que s'escolava pel forat i així es feia la medalla.

En vam fer dotze, una per cada portador. També vaig fer un dibuix de

la medalla, d'un pam d'alt, amb unes lletres que convidaven a fer un

donatiu per aquestes medalles.

L'ÈPOCA SINDICALISTA I LA CREMA DE CONVENTS

Quan va aparèixer el moviment sindicalista i la posterior crema dels

convents, van agafar el Sant Crist i el van treure al carrer. Van fer una

foguera al mig del carrer i el van cremar. Jo tenia una pistola del meu

pare molt maca amb la que havia disparat alguna vegada a la muntanya

per tal de provar-la. Era feta amb or de Toledo molt ben treballat. El

meu pare havia estat tan malalt i desesperat per com li anaven els

negocis que va pensar que abans de passar-ho molt malament potser es

suïcidaria i per això se la va comprar. Tot això ho vaig deduir pels

comentaris que es van fer després a casa. Un dia ma mare me l'havia

ensenyada, era d'aquelles petites.

Amb la ràbia d'aquells moments vaig pujar corrents a casa. En un

moment d'ofuscament vaig agafar la pistola i vaig sortir per una

finestra que donava a la cruïlla on cremava el Sant Crist. Els de casa em

van aturar abans que passés res més. Crec que no l'hauria disparat. De

fet ni la vaig carregar. La mare la va llençar a la claveguera després

d'aquest episodi.

A la plaça del Padró els sindicalistes van entrar al convent que hi ha i

estava ple d'esquelets de nadons, possiblement dels propis

avortaments de les monges que hi vivien. La gent d'església són

44


persones com les altres, amb les seves passions i defectes. No entenc

per què no poden fer vida com la resta de persones.

Tota la gent vinculada a l'església era perseguida pels sindicats. Els

capellans van haver de fugir. Jo mai m'havia posat en política però tot i

així vaig tenir problemes. Em van venir a buscar a casa. La portera que

era de la FAI no els va deixar passar i els va dir que era un bon xicot i que

mai m'havia posat en res. Ens portàvem molt bé ella i jo, sempre li feia

bromes. Li preguntava “Quan ens casem?” i ella reia. Com que eren del

mateix partit la van creure i van marxar. Possiblement em van salvar la

vida.

Mossèn Anton va fugir. Primer em va demanar si podria estar a casa de

les meves tietes. Jo vaig dir que jo no era l'amo del pis i que ho havia de

consultar. Les meves tietes van dir que elles no s'hi volien embolicar.

Després em vaig assabentar que havia anat a viure a casa d'un parents

de la seva majordona.

Imatge de la crema d’un convent

45


Van matar molts capellans durant aquella època. Bàsicament era la FAI

qui ho feia. Segurament ara no podria passar una cosa així. Les

persones llavors no tenien tants estudis ni tanta capacitat per rebre

informacions diferents que alimentessin el seu esperit crític. Potser un

20% de la població no sabia ni llegir ni escriure. Hi havia molt

analfabetisme. Va haver una petita revolució dels sindicats contra tot el

que ells consideraven de dretes. La FAI tenia una certa influència sobre

els partits de govern. La policia, mentrestant, els perseguia.

La lluita de sempre ha estat entre els patrons i els obrers. Llavors els

patrons tenien molta força i abusaven dels obrers. Jornades de 10 i 12

hores i empreses on fins i tot els diumenges els feien treballar pels

matins. La setmana anglesa va arribar molt més tard.

L’OFICI DE JOIER

Per aquells temps vaig entrar com a aprenent en un taller de joieria al

carrer Ferran, tocant a plaça Sant Jaume. Els amos eren dos germans i

treballaven per les millors joieries de Barcelona. A la nit seguia

estudiant. Un dels germans era artista i feia unes joies d'or i platí, amb

diamants, robins, maragdes i safirs que en aquell temps estaven de

moda. I d'allà a les joieries de Passeig de Gràcia.

Quan vaig entrar em van deixar escollir amb quin dels germans volia

treballar i jo vaig decidir quedar-me amb l'artista. Em vaig especialitzar

en tanques. Tant és així que em donaven peces que valien molts diners i

jo feia la tanca. La gràcia era que no es veiés gaire, només sortia un

puntet per obrir-la. Com els van agradar les proves que em van fer fer,

sempre em donaven les tanques. El germà artista era molt bo, en sabia

molt d'escultura. Per Nadal, al pessebre, ell feia les figures d'uns 20 cm

46


cadascuna. Creava de tot: indis, elefants, els reis, i tots guarnits de

pedreria. En canvi, en assumptes purament de joieria (arracades,

polseres, penjolls, etc) era una mitjania, a la inversa que el seu germà,

que d'artista no en tenia res, però de joieria era un fora de sèrie. Per això

es complementaven.

Temps després d'entrar jo, va entrar un altre xicot d'aprenent, que era

andalús. L'artista, que era el germà gran, quan anava al lavabo, no sé

com s'ho feia, que es deixava sempre la bragueta oberta. Un dia aquest

xicot andalús va fer una entremaliadura. Va encendre un paper

cargolat, es va posar sota la taula fent veure que buscava una petita

pedra de les que fèiem servir. Com que l'amo tenia la bragueta oberta,

l'altre va passar massa a la vora i l'amo va deixar anar un “cony, que em

cremaràs els collons!!!” i va tirar la cadira enrere i es va aixecar

corrents. L'aprenent es va disculpar dient que buscava una pedra i que

el foc era per veure-s'hi.

En aquell temps també va entrar a treballar al taller un altre xicot d'uns

28 anys que decidí estar amb l'altre germà. Es va asseure al costat

perquè no tenia l'ofici acabat del tot i estava d’aprenent. Les coses al cap

d'un temps van anar maldades ja que es va barallar amb els amos del

taller. Fins i tot van acabar als jutjats. Els demanava una indemnització

per algun motiu. El xicot necessitava un testimoni i m'ho va demanar a

mi. Com que els amos no em queien gaire simpàtics, vaig acceptar. Vaig

anar com a testimoni i vaig declarar a favor del treballador. Com que

tenia raó finalment el van haver d'indemnitzar. El noi va marxar i a mi

no em va importar gaire quedar malament davant dels amos perquè

també tenia pensat marxar. Ho vaig fer ben aviat i en aquell moment ja

era més de mig oficial.

47


Els oficis duraven un cert període. Aquest durava uns 5 anys. La idea

era estar treballant a algun lloc aprenent l'ofici i en funció del temps

que portaves arribaves a ser oficial. Els amos ja t'ho anaven dient

“Vostè ja és mig oficial”. Amb el temps, vaig acabar muntant un taller a

casa, però això vindrà més endavant.

EL MEU PRIMER COMPTE

Als 16 anys em vaig obrir el meu primer compte a La Caixa, a l’oficina

de la plaça Sant Jaume, l'oficina central: Caja de Ahorros y Monte de

Piedad de Barcelona, que es deia llavors. El Monte de Piedad és on es

portaven els objectes de valor per taxar-los i intercanviar-los per

diners. Un dia que vaig anar a dipositar diners em vaig posar a fer cua

en una de les famoses finestretes d'un caixer. Davant meu hi havia un

home d'uns 50 anys que tenia aparença d'indigent. Com que jo era alt i

tenia la llibreta oberta vaig veure que aquell home tenia un saldo de

més de 100000 pessetes. Era un pobre que jo alguna vegada l'havia vist

demanar. Em vaig quedar tan sorprès que després anava sospitant que

tots els pobres tenien llibreta!

LES MEVES PRIMERES EXPERIÈNCIES PROFESSIONALS A

L’ESCOLA

Als 17 anys em van agafar d'auxiliar a la primera escola on havia anat.

Recordo que em feien anar amb un “guardapols” (bata). Era bon

estudiant i per això m'ho van oferir. Tenia nanos de 6 a 8 anys. Tenia

també un ajudant que em donava un cop de mà. Quan aquest va marxar

en va venir un altre que era força intel·ligent.

48


A l’escola, amb el meu grup de nens

Des del pati de l'escola veia una noia en una finestra que era bufona de

cara. Sortia pràcticament cada dia i parlavem una mica. Un dia li vaig

preguntar si el diumenge la podia veure per parlar i passejar una mica i

vam quedar. La meva sorpresa va ser descobrir que era tan baixeta que

no m'arribava ni a l'espatlla. Jo no li vaig dir res però només vam

quedar aquell dia. Llàstima perquè era de bona casa, això ho valoro ara

naturalment. Ella se'n va adonar que la cosa no funcionaria.

LA LLUITA GRECO-ROMANA

Al final del carrer que va de la Rambla a la Catedral, cap a Portal de

l'Àngel, a una travessia de les que hi ha per allà, molt estreta, hi havia un

soterrani. Per unes escaletes es baixava a un gimnàs on es feia lluita

greco-romana. Hi vaig estar 3 anys, fins els 19. Lluitàvem. A mi se'm

49


donava força bé i m’agradava, tot i que mai vaig arribar a aconseguir res

important.

En tornar de passar un estiu a València, vaig voler participar a un

campionat no oficial que es feia al mateix gimnàs. Es donava una copa

al guanyador. Com que portava un mes i mig sense fer res de lluita, en

arribar el dia del campionat havia perdut facultats i no em vaig

presentar. Vaig veure que un que jo guanyava sempre amb facilitat, ara

era ell qui em guanyava i per això em vaig retirar.

LES PRIMERES TROBADES AMB NOIES

Durant l'estiu havia conegut una noia que era filla del vigilants d'un

petit zoo que hi havia i vam tenir un petit romanç (petoneig i una mica

de magreig). Però aquesta relació va ser esporàdica encara.

Per aquesta època jo anava a ballar els diumenges, sobretot a una sala

de ball al Consell de Cent. Com que hi anava freqüentment vaig

conèixer una noia que després va resultar que era cosina d'un amic meu

que era el barber que em tallava el cabell. Sempre ballava amb ella. Ens

compenetràvem molt bé ballant. Potser hi vaig estar anant dos o tres

anys (sobre els 17-19 anys). Després de la sessió de ball acostumàvem a

anar al cine, per un ral. Al final jo vaig deixar d'anar al ball i no li vaig dir

res. Després vaig assabentar-me que a aquesta noia li havia agradat.

Quan hi vaig deixar d'anar va tenir un disgust i va caure malalta al llit.

Després ja no en vaig saber res més...

Abans no teníem llibertat per practicar el sexe com passa ara, malgrat

que les necessitats eren les mateixes. En aquella època les noies no

estaven tan alliberades com avui en dia. Socialment estava mal vist que

50


una noia tingués relacions i quan es feia públic es convertia en un

escàndol. També és veritat que moltes noies tenien fulanos que les

mantenien, però el barri n'anava ple. Per tant, tenir relacions amb

noies no era fàcil i fins i tot en les parelles es produïa de manera

esporàdica. Jo tenia amics que sabia que se n'havien anat al llit amb la

seva parella, però sempre d'amagatotis.

La prostitució era, per aquest motiu, una cosa habitual, fins i tot entre

els joves. Avui en dia la prostitució és pública i, tot i que il·legal, es veu

fàcilment pel carrer. En aquella època era molt estrany veure una

prostituta al carrer. Sempre estaven en pisos. Hi havia sales d'espera on

els homes esperaven i llavors després de la cèlebre frase “niñas al

salón”, sortien les noies i els homes triaven. Moltes vegades hi havien

homes que anaven a mirar però no pagaven.

En aquells temps el jovent ho vèiem com un fet habitual. Ara, amb la

perspectiva dels anys, em dóna la sensació que les dones eren tractades

com a bèsties en una granja, però llavors em semblava normal. En

general era una societat molt hipòcrita, l'Església manava des de feia

segles i era la que establia les regles morals a la societat. Això provocava

que tot el que era considerat pecat s'amagués. Per això, les regles

morals ens feien jugar a un joc, però el que tothom sabia que passava en

realitat era molt diferent. Aquesta poca transparència també produïa

moltes més injustícies i que es respectessin menys els drets de les

persones.

Al carrer Santa Anna, una travessia a l'esquerra hi havia un carrer

estretet. Allà va ser la primera vegada que vaig anar amb una dona i pel

preu d’un duro. Deuria tenir uns 20 anys i escaig. Les de categoria

valien dos duros. En general tothom hi anava. La joventut tenia les

seves necessitats i era habitual. Aquesta era turca i es va portar molt bé

51


amb mi. Hi havia la sífilis, els xancrus, la benorrea, ... i jo hi vaig anar

sense preservatiu. Imagina't...

COSES DE SOCIETAT

En aquella època hi havia bastants borratxos pel carrer. Llavors només

hi havia tabac i l'alcohol. Es coneixia l'opi, que es fumava en unes pipes

llargues amb unes cassoletes. Havia sentit que hi havia fumadors d'opi

il·legals. Però jo mai en vaig veure cap ni tampoc era una cosa d'accés

habitual. Hi havia gent mig esclavitzada per l'opi. L'addicció del poble

era el vi. Als licors només tenien accés la gent adinerada. Una de les

begudes de més anomenada era el rom, assequible per pocs. Hi havia

un rom que es deia la Negrita que tenia una etiqueta amb un dibuix

d'una negra. El tabac era d'ús habitual i no estava mal vist.

Pràcticament tothom fumava. Jo el vaig provar una vegada i després de

tres cigarrets, semblants als puros però molt primets que es deien

“senyorites”, em vaig marejar una mica i ho vaig deixar per sempre. A

casa però sempre teníem un gotet de vi a taula. A partir dels 14 anys ja et

donaven a veure una mica de vi.

Les dones no fumaven. La història diu que l'estimada de Chopin,

coneguda pel seu pseudònim, George Sands, es vestia d'home i fumava.

Les dones bevien, però era difícil veure una borratxa al carrer. Les

dones en general estaven a casa cuidant-se de tot.

La crisi de la borsa a Nova York va tenir moltes repercussions a nivell

mundial. Aquí les notícies arribaven pels diaris, l'únic mitjà de

comunicació disponible per la gent del carrer. Els bancs i les caixes van

restringir els crèdits. No era normal comprar pisos llavors. Tothom

estava de lloguer, que valia 14 o 15 pessetes al mes. Però tot i així la gent

52


demanava crèdits quan necessitava diners i no podia respondre amb el

seu sou. No era normal anar endeutats. La Caixa, al carrer Hospital hi

tenia una sucursal. Allà podies empenyorar qualsevol cosa que tingués

valor: llençols, joies, màquines de retratar, figures de porcellana, etc.

Quan havia passat un cert termini i no ho havies anat a buscar quedava

en propietat de La Caixa. Llavors ho treien a subhasta i ho revenien.

Ells sempre hi guanyaven, naturalment. Tenien taxadors molts bons

que posaven preu a les coses. De totes maneres en general les

repercussions de la crisi no es van notar al carrer.

L'ENTRETENIMENT AL CARRER

A l'estiu una manera de refrescar-se era reunir-se a l'entrada de l'escala

en semicercles. Es comprava una síndria ben grossa entre tots els veïns

i ens la menjàvem ben fresca. Parlàvem de coses del barri. Ens

coneixíem tots, cada travessia es coneixia.

També anàvem molt al cine. El cine ha estat una de les coses que ha

evolucionat més. Recordo que estava enamorat de petit d'una actriu

que es deia Mae West. Sempre m'han agradat les dones exhuberants i

Mae West

53


entrades en carns. Recordo el Tom Mix, que feia pel·lícules de l'oest.

Recordo el Charlot, el Gary Cooper, Robert Taylor, Frederick Mark,

Esther Williams, Fred Astaire, Humphrey Bogart, Ingrid Bergman, i

molts d’altres.

D'actors catalans en recordo pocs de quan era jove. D'actors espanyols

posteriorment recordo la Concha Velasco. Vaig començar a anar al cine

quan tenia 7 anys. Hi anava a la tarda i m’emportava el sopar. Feien

sessió continua. A la tarda feien dues pel·lícules i a la nit canviaven el

programa i ja et feien la de la setmana vinent. Amb una entrada veies

quatre pel·lícules!

De petit també havia anat a veure sarsuela al Teatre Victòria que

m'agradava molt.

EL MEU COSÍ ANTONIO

Ja us he parlat de la Rosarín i el seu marit alemany, el Guillermo. L'altre

fill de la tia Rosario es deia Antonio, com el seu pare i, a diferència de la

seva germana era un cap tronat. Sempre es posava en conflictes. Jo que

al principi sortia amb ell els diumenges per anar al cine o a ballar, vaig

acabar per deixar-lo doncs, com he dit abans, sempre es posava en

problemes que acabaven en baralles. Una vegada, i per tenir el costum

d'anar amb prostitutes i sense cap protecció, va agafar una malaltia

venèria que quasi li costa la pell. Va quedar com un filferro i va haver de

fer llit durant molt temps.

Més tard i durant la guerra civil, amb un fusell a l'esquena, es dedicava

a posar ordre a les cues que feien les dones per poder comprar alguns

queviures. Quan es va acabar la guerra algunes dones el van denunciar

54


a la policia perquè el recordaven d'haver estat al bàndol republicà i,

com que figurava com a italià encara que havia nascut aquí, el varen fer

fora i l'enviaren a Itàlia, on tampoc el van voler i va haver de marxar a

Costa Rica on es va casar i creà una família. Allà es dedicava a llogar

cabines telefòniques i venia les fitxes que calia per trucar. No es va fer

ric, però li donava per viure.

El 14 d’abril de 1931 es proclama la

República Catalana des del balcó de

la Generalitat

55

5


1930-1939 (dels 17 als 27 anys)

Als 17 o 18 anys vaig entrar als Escolapis de Ronda Sant Antoni. Allà

vaig fer els estudis de comerç durant 3 anys i després vaig començar

peritatge. A aquella edat ja s'anava amb vestit i corbata. Portàvem unes

sabates a l'estiu que tenien uns ornaments que es pintaven de blanc.

Cada dia em repassava el blanc per tal de destacar-los. Eren molt

macos.

LES MEVES PRIMERES PASSES AL TEATRE

Sempre he estat molt aficionat al teatre. Des dels 18 anys anava a

assajar. El teatre m'ha agradat sempre i em vaig assabentar que hi

havia un grup a la parròquia on feia de portant. Així que vaig decidir

apuntar-m'hi.

Assajàvem un parell de nits a la setmana. Érem un grup de noies i nois i

ens ho passàvem bé. Recordo que una de les primeres obres que vam

representar era “A casa de la modista”. Jo feia el paper d'un noi molt

tímid i quan parlava fins i tot tartamudejava una mica quan parlava a

una noia que figura que m'agradava, a l'obra. També recordo haver fet

Terra Baixa. Fent aquesta obra un dels meus companys es va quedar en

blanc i vaig haver d'improvisar per salvar l'escena. Ja se sentien

algunes rialles perquè alguns començaven a adonar-se'n. Llavors vaig

intervenir i va quedar prou bé.

Abans al teatre hi havia sempre apuntadors, però en un moment donat

van desaparèixer i els actors es van haver d'aprendre els papers de

memòria.

57


LA HISTÒRIA DEL MEU COSÍ PEPITO

Permeteu-me que us parli del meu cosí Pepito, que ja he mig introduït

al principi d'aquestes memòries. El Pepito era molt mal estudiant.

Recordo que, quan parlava amb ell, m'explicava que li agradaria ser

aviador... però no li agradaven gens les matemàtiques. Va tenir la

desgràcia d'ajuntar-se amb uns amics no massa recomanables. En

aquests casos és quan els pares han d'estar a l'aguait de les companyies

que té el fill i penso que no ho van estar prou.

Jo deuria tenir 18 o 19 anys quan un dia vàrem tenir notícies de que era

a la presó. L'havia enxampat la policia per haver robat junt amb dos

més en una sabateria de luxe del Passeig de Gràcia a ple dia. Es veu que

els agents que els van capturar ja feia algun temps que els anaven al

darrera, doncs havien comès diversos atracaments en molt poc temps i

també a plena llum del sol. Aquesta manera d'actuar va despistar al

principi a la policia però, com sempre passa, els van acabar detenint.

Els diaris van treure la notícia degut a l'audàcia que els havia dut en un

sol dia a atracar dos o tres establiments a plena llum. Tot i ser tan joves

els van tancar a la presó. Crec que els van tenir reclosos, si no recordo

malament, un any i mig i, degut a que no tenien antecedents, els varen

deixar sortir.

Durant aquest període, va néixer la Mariïta, filla de la tia Lola, germana

també de la meva mare, i del tio Manolo. Com el matrimoni vivia a casa,

els més joves érem la Mariïta i jo. Recordo de més petits, quan jo tenia

poc més de vuit anys i la Mariïta uns tres, que sempre em seguia per

poder jugar amb mi, però jo, que la trobava massa petita, la defugia.

Quan estava estirat al llit llegint còmics, obria la porta de la meva

habitació buscant-me. Jo des del llit li tirava el que trobava a la mà, per

58


fer-la fora: un llibre, una sabata, etc. Resulta que la Mariïta, quan va

créixer, es va enamorar del seu cosí, el Pepito. Quan el van agafar, i

estant empresonat, l'anava a veure cada dia. Durant aquell temps, es

veu que varen parlar de les seves coses i un dia ella ens va comunicar

que es casava amb el Pepito tot i estant ell a la presó. Varen demanar

una dispensa a l'església, pel fet de ser cosins germans i, finalment, es

varen poder unir. Quan ell va sortir, varen viure en un pis junt amb el

pare d'ell, el tio Miguel, però sempre en precari, ja que el Pepito no li

agradava gaire el fet d'estar subjecte a un treball. Ella, la Mariïta crec

que feia feines en algunes cases i així anaven tirant. Jo els havia visitat

algunes vegades i veia el panorama però m'havia d'abstenir sempre de

fer cap comentari ja que cadascú és amo de la seva vida.

Més tard, quan va morir la tia Amparo, vaig haver de distribuir

l'herència entre tots els nebots i els vaig donar als dos el que els

pertocava, però va quedar una quantitat que pertanyia a una germana

que tenia el tio Manolo a Manila. Li vàrem escriure i no ens va

contestar. Això que la carta anava certificada i sabíem que era viva. Ho

vàrem consultar amb un advocat que ens va aconsellar que guardéssim

la quantitat durant uns mesos, passats els quals podíem lliurement

distribuir-la entre els altres nebots. Així ho vàrem fer. Però un dia, el

Pepito em va dir que no calia esperar tant perquè jo em podia morir i

llavors què passaria. El comentari no em va agafar per sorpresa, doncs

ja coneixia la seva manera de pensar. Temps després va ser ell el que es

va morir. Jo vaig donar, quan es va poder, la part que els pertocava a la

Mariïta. Amb el temps també ella i el tio Miguel van morir. En aquest

món tots tenim el nostre destí traçat i no se'n pot fugir.

59


LES PRIMERES RELACIONS SERIOSES

Un dia vaig sentir que hi havia un ball en un principal de la Ronda Sant

Antoni, en una sala molt gran. Vam anar amb diversos companys a

veure el ball un diumenge. Vam entrar i vam veure que hi havia una

noia molt maca. Com que ningú s'atrevia a treure-la a ballar jo vaig anar

i li vaig dir de ballar pensant-me que em diria que no. Però em va dir

que sí. Vam estar ballant durant dues hores. Fins i tot vam quedar per

trobar-nos en un altre local on feien un ball de màscares, on tothom

anava disfressat. Jo no m'hi vaig presentar perquè reconec que anava

al darrera d'una altra noia i mig festejava amb ella. He estat bastant

calavera en aquest sentit.

Sobre els 18 o 19 anys vaig tenir la primera xicota seriosa. Un amic meu,

l’Antònio, que era barber (que més tard durant la guerra me'l trobaria a

la frontera) em va parlar d'un bar que hi havia al carrer Font Honrada,

regentat per una família formada pel marit, la muller, dos nois i una

noia. Així que hi vaig anar. Al fons del bar hi havia una gran sala on hi

havia una espècie d'entresol amb un balcó amb una baraneta que

donava a la sala i els diumenges feien ball. Els clients eren tots

aragonesos. A la mitja part donaven la Toia, que els nois regalaven a les

noies. Pujant per una escaleta hi havia un piano amb un manubri i amb

això tocaven balls d'aquells temps.

La primera vegada que hi vaig anar, vaig conèixer a la noia, que es deia

Maria i, com no, m'hi vaig enamorar. Inicialment semblava que no em

correspongués i vaig deixar d'anar-hi després de dues o tres vegades.

Un dia anant pel carrer Manso jo pujava i ella baixava i ens vam trobar

de front. Ella em va preguntar perquè no havia tornat més al ball. Pel

que sembla a ella jo li havia agradat, però havia fet veure que no li

interessava. Jo vaig ser sincer i li vaig dir la veritat i ella em va

60


espondre “Qui li ha dit que em sigui indiferent?”. Li vaig demanar per

tenir relacions i ella va dir que sí.

Com podeu veure, era costum primer sempre tractar-se de vostè. En

aquella època es deia “Vostè m'agrada molt i m'agradaria que ens

veiéssim cada dia”. I sobretot, abans que res, primer li havies de dir que

l'estimaves. No és com ara, començaves per agafar-li una mà...

Amb aquesta noia vaig tenir relacions tres anys. Me l'estimava. Anava a

veure-la cada dia. Era bona noia. Cada setmana li donava un duro per a

que els anés guardant i estalviant per quan ens caséssim.

Sexualment no vam arribar a consumar. En general, les parelles es

feien petons i alguna cosa de magreig (pits, cul, etc.), però les relacions

es portaven amb prudència. Es sobreentenia que no es practicava el

sexe fins al matrimoni. Les noies, si se sabia que havien tingut relacions

sexuals, no eren acceptades com a dones dignes per casar-se. Jo

reconec que no m'hi hagués casat.

Nosaltres vivíem al 3r 1a, i al pis de dalt (el 4t 1a) hi vivia una vídua que

tenia una nena. Aquesta noia, que tenia entre 28 i 30 anys, s'entenia

amb un home d'uns 50 anys. Llavors era normal. Eren homes amb

negocis que tenien fulanes. Ells les mantenien i elles vivien del que els

donaven. Amb aquesta noia recordo haver intercanviat algunes

paraules pel balcó i era amiga de la meva família. Fins i tot algun dia

havíem anat junts al cine.

Amb petits detalls se m'anava insinuant. Fins que un dia em va dir

“Demà puja”. A l'endemà vaig agafar, vaig marxar de casa i, enlloc de

baixar al carrer vaig tirar escales amunt. Quan havia pujat 10 o 12

graons, la meva mare va obrir la porta i em va dir “On vas?”. Estava

61


entre l'espassa i la paret. Jo li vaig dir que la noia del pis de dalt m'havia

de dir alguna cosa. I la mare em va preguntar “Quina cosa?”. Ma mare

ja em vigilava. Potser ens havia escoltat pel balcó. Jo vaig tornar a

baixar i me'n vaig anar. La meva família no li va tornar a parlar mai més

a aquesta noia. Quina llàstima! Tan bé que m'ho hagués passat. A més,

la família em va fotre una bronca... Ja no vam tornar a parlar i només

ens saludàvem quan ens trobàvem per l'escala.

Amb tot això jo encara estava amb la Maria. En aquella època jo anava a

un bar a fer caramelles (sortíem amb un pal molt alt amb un cistell i un

ram de flors i cantàvem). El que ens tiraven al cistell ho recollíem per

fer una excursió (anàvem a algun lloc a menjar i a passar-nos-ho bé).

En aquest bar hi anava una noia a comprar vi que era casada. Va

demanar un mestre per a que li donés classes ja que volien posar un

estanc ella i el marit. Uns amics em van dir “Muntés, hi ha aquesta

ocasió per guanyar-te unes pessetes” i em van donar l'adreça d'aquest

matrimoni. Vaig anar i vam quedar que hi aniria dos cops a la setmana.

El primer dia va ser normal. Però el segon dia ja se'm va insinuar. A

partir d'aquí, el que menys fèiem era aritmètica.

Un típic ball d’envelat de l’època

62


Un dia de poc no ens enganxa el marit. Al menjador fèiem el que

podíem, al rebedor ens fèiem petons. Un dia vam sentir com obrien la

porta i ella va anar corrents al menjador. En obrir el marit li vaig dir

“Miri ja hem acabat, me'n vaig”. Això era just abans de l'estiu. A l'estiu

ella va marxar amb el marit a fora i no se li va acudir res més que

escriure'm una carta a casa. La meva mare, que estava a la que salta, va

enxampar la carta, la va llegir i es va assabentar de tot el que havia

passat. Ja no li vaig anar a donar més classe. Alguna cosa hauria après,

no?

Un dia, l'Antonio de la barberia em va dir que hi hauria ball al carrer

amb una orquestra de tres o quatre músics. Hi havia un grup de noies

que jo coneixia. L'Antonio em va dir que per què no deixava de festejar,

ja que ens ho podíem passar bé amb elles. Així que vaig dir a la Maria

que ho deixessim de moment. Jo me'n vaig anar a ballar amb les noies i

la Maria va venir al ball. Mira si jo n’era d’egoista que quan la vaig veure

ballant amb altres homes em vaig enfadar. Li vaig dir per senyes que se

n'anés cap a casa que jo hi aniria al darrere i en parlaríem. Ella se'n va

anar a dormir i jo parlant amb ella ho vaig arreglar. Tenia do de

paraula.

Ella em va mig perdonar. Però qui no em va perdonar va ser la seva

mare. Per ella això va ser un atac a l'orgull de la família. No vaig poder

anar a veure-la més. Abans de renyir l’anava a buscar a la vora de

Gràcia i l’acompanyava fins a prop de casa seva. Quan va haver-hi tota

aquesta situació ella va canviar de feina per a que no l’anés a buscar

més. Fins que un dia em vaig assabentar que treballava a la plaça del

Ninot, on venien verdures i fruites. Em vaig presentar davant de la

parada i li vaig dir que volia parlar-hi. Ella em va dir que ho havíem de

deixar perquè casa seva era un infern: després d'allò l'havien pegat per

haver-me perdonat. I quan jo tenia uns 21 o 22 anys, ho vam deixar.

63


Ens vam veure una altra vegada, molt temps després. Ella ja era casada

i amb dues criatures. Anava sola. Del primer amor sempre hi ha una

petita flama que es conserva. La vaig trobar a Santa Madrona. Havia

perdut un germà al front. Ella em va dir que estava molt contenta que

no m'hagués passat res a la guerra. Em va dir que la propera vegada que

ens trobéssim em presentaria el nen. Me la vaig tornar a trobar un altre

dia i em va saludar, però no me'l va presentar. Segurament va arribar a

oïdes de la seva família que parlava amb mi.

UN RECORD COM A PORTANT

A Montserrat es va fer una

concentració de portants.

Havíem de portar el Sant Crist

de l'Abadia. Nosaltres estàvem

acostumats als nostres

Sant Crists de les respectives

parròquies, que eren bastant

pesants, però quan vam

arribar a Montserrat ens vam

trobar amb un Sant Crist

massís que pesava més de 70

quilos. Tant és així, que

portant-lo només podies

arribar a donar 10 o 12 passes,

perquè les forces no donaven

per més. Com érem tots els

portants de Barcelona i algun

altre poblet de les rodalies

vam poder fer tot el trajecte,

64

Imatge d’uns portants de l’època


tot el calvari. Però sempre recordaré quan em va tocar a mi el torn. Els

peus quasi bé no els podia desenganxar del terra. Vaig poder donar les

passes que es demanaven i vaig poder cedir molt a gust a un company

que em va substituir.

LA MEVA PRIMERA FEINA DE PROFESSOR

Em van dir, per aquella època, que hi havia una escola al Poble Sec on

buscaven un professor. Vaig anar a parlar amb el director i vam acordar

fer una mena de societat, però sense papers. De paraula. Ell es feia

càrrec dels nois fins a 10 anys aprox i jo em faria càrrec de les noies. En

aquell temps, a més, jo portava la Fila: acompanyava els nens i nenes de

casa seva a l'escola i tornar-los, matí i tarda. Quatre viatges al dia.

Tots no hi anaven a la Fila, només tenia uns 14 o 15. Els pares em

pagaven una quantitat. El meu sou el donava íntegrament a casa i els

diners de la Fila me'ls quedava jo. Un dia, en anar a buscar una de les

noies més petites de les que jo tenia a la Fila a casa seva, va sortir la

mare i em va dir que volia parlar amb mi. Em va explicar que la nena

s'havia queixat perquè, pel que sembla, quan anava amb el director per

aprendre a llegir, aquest diverses vegades li havia intentat ficar mà. La

nena deuria tenir uns 8 o 9 anys. Al principi la criatura s'ho va prendre

com una carícia, però després va començar a pensar que no era normal i

li va explicar a la seva mare. I ella em va dir que alguna altra mare també

li havia comentat el mateix. Jo li vaig dir que no s'amoïnés perquè ja ho

arreglaria jo.

Es donava, a més, el cas que el pare d'aquesta criatura era Guàrdia Civil.

Quan vaig arribar a l'escola vaig cridar el director i li vaig dir que volia

parlar amb ell. Inicialment ell ho va negar, però jo li vaig dir que es

65


deixés d'històries perquè sabia que era veritat. Davant de la meva

insistència es va desmuntar i se'm va agenollar al davant, dient-me que,

pel que jo volgués, no ho fes saber a ningú. Que havia estat un moment

de debilitat. Jo li vaig contestar que de debilitat res, perquè ja feia

temps que ho feia això. Tot i així, com que era un home molt gran, li vaig

dir que no ho diria a canvi que mai més tornés a fer una cosa així. La

dona d'aquesta nena va dir que si reincidia li ho diria al seu marit.

LES NOIES, DE NOU

Aquest director, a més, tenia dos fills, un noi i una noia. La noia casada

amb un tinent i el noi era solter. Un dia, aquesta noia, parlant de cine

em va dir que si m'agradaria acompanyar-la al cine. Jo, pressentint les

conseqüències li vaig dir que no, que ella era casada i que per tant

l'acompanyés el seu marit. En dos o tres ocasions més va insistir i jo

sempre li vaig dir que no. El seu germà i jo ens vam fer molt amics.

Havíem anat algunes vegades junts al teatre a veure algunes revistes.

Aquest pobre noi va morir temps després d'un mal molt dolent a la

gola. L'apreciava molt i em va saber molt de greu.

Per aquella època, jo havia fet alguna amistat al barri del Poble Sec i una

de les noies amb qui havia parlat treballava al Tívoli de Barcelona. De

cara era una noia passable, però tenia un tipus fabulós. Feia de “niña de

conjunto”, del grup de ballarines que acompanyava a l'actriu principal.

Vaig sortir-hi un parell o tres de vegades, però al final ho vaig deixar

perquè, tot i el seu tipus, tenia el cap bastant buit.

66


COM VAIG CONÈIXER LA MEVA DONA

Al 3r 2a hi havia una família amb dues filles. Una d'elles, la petita, es

deia Mercè. La gran festejava amb un noi. A casa pensaven que potser

em podrien aparellar amb la petita que era una mica més jove que jo,

però a mi no m'agradava.

Un dia, quan jo tenia 23 anys, parlant pel balcó (els balcons només

estaven separats per un travesser) i sabent que jo buscava un lloc per

repassar el català escrit, em va dir que al carrer del Carme,

pràcticament tocant a la Rambla hi havia una sucursal de l'Institut

Enciclopèdic Català on hi feien classes de llengua. L'educació, llavors,

era tota en castellà, tot i que la gent parlava al carrer en català. A mi em

fa l'efecte que fins i tot més que ara, tot i que com que no s'estudiava es

parlava amb molts més barbarismes.

La nostra situació no era per tirar coets econòmicament parlant i jo

havia de portar el meu gra de sorra i, com a mínim formar-me i estar

preparat. Ho vaig comentar amb els meus companys dels Escolapis de

Sant Antoni, on hi estàvem cursant l'últim curs: 3r de comerç. Així vam

decidir anar-hi a tafanejar. Volia polir la meva escriptura en català que

havia après de manera autodidacta.

Eren uns principals molt grans d'una casa antiga. Hi havia entre les

dues portes del principal 8 habitacions que estaven assignades als

diferents temes que s'estudiaven. Una d'elles l'havien destinat al

català. Hi vàrem entrar, la classe estava plena. De tant en tant es veia

alguna cadira buida però molt poques. L'habitació era quadrada. A la

part esquerra hi havia la tarima del professor amb una taula i, una mica

més enllà, la pissarra de la paret. Just a la porta d'entrada però al fons,

feia una mica de racó... i allà estava ella. Quan la vaig veure, encara que

67


a uns 7 metres, vaig notar com se m'encongia l'estómac. Vaig sentir

com els meus companys comentaven també la seva presència, ja que hi

havia una cadira buida al seu costat. Encara que volíem fer-ho ningú

s'atrevia a anar-hi. Instintivament i quasi sense pensar-m'ho m'hi vaig

atansar. Sempre he estat molt decidit i vaig pensar que el pitjor que em

podia passar fos que em diguessin que estava ocupada, i vaig anar a

provar. En arribar i sense deixar de mirar-me-la, li vaig preguntar si a la

cadira que tenia al costat hi seia algú. Ella em va contestar que no i

llavors hi vaig seure.

Ella

68


Els meus amics em feien senyes i carotes però jo no els vaig fer cas.

Aquesta noia, alhora que seguia la classe, anava traduint un dictat que

li havien fet i ella havia pres amb taquigrafia, a text normal, i ho feia

sobre el genolls. Jo, que portava un llibre de comptabilitat bastant

gruixut, li vaig deixar per a que pugués fer de base per poder escriure

amb més comoditat. Ella en principi m'ho va rebutjar. Després vaig

insistir i finalment em va acceptar el llibre. Mentre ella treballava

traduint jo me l'anava mirant emocionat. Era rossa, amb un cabell

daurat i una mica arrissat. Els ulls grans i blaus i un somriure que em

deixava sense alè. Les papallones de l'estómac encara volaven però, al

mateix temps, temia que acabés la classe perquè marxaria. Ho vaig

decidir de sobte: quan ella marxés jo la seguiria i, com ja ens coneixíem,

l'abordaria al carrer amb algun pretext. I així ho vaig fer.

Quan va acabar la classe, els meus amics ja havien marxat, vaig sortir

darrera d'ella. Però ella anava acompanyada d'uns amics i vam estar

xerrant de temes intranscendents. Vam seguir cap avall tot el carrer del

Carme fins arribar a una cantonada que era cruïlla amb el carrer Riera

Alta. Ella va tirar per Riera Alta amb els altres i jo me'n vaig anar per la

plaça del Padró.

El segon dia, en sortir de classe i ja al carrer ella es va posar una pamela

de palla blanca i amb unes cireres de plàstic penjades amb una cinta de

seda. Llavors vaig anar per darrera d'ella i em vaig posar al seu costat. I

li vaig dir “Senyoreta, que són de veritat aquestes cireres?” Ella em va

dir que sí. “Hauria de vigilar perquè aquestes cireres que porta al

barret li cauran perquè li estan penjant.” i ella va girar el cap i mirantme

amb aquells ullassos que em marejaven em va contestar “No

senyor, no poden caure perquè estan molt ben cosides”. La vaig tornar

a acompanyar però aquesta vegada fins a la vora de casa seva. En

arribar a la Gran Via ella es va aturar i vam estar parlant una estona.

69


L’endemà, també vaig anar a buscar-la i també ens vam aturar a la Gran

Via i li vaig dir que m'agradava molt i si em permetia anar-la a

acompanyar a partir de llavors. I em va dir que s'ho pensaria i que a

l'endemà em donaria la resposta. L'endemà hi vaig tornar i llavors em

va dir que d'acord. Això va durar uns 15 dies espaiats, doncs les classes

eren dilluns, dimecres i divendres. Després d'aquest temps ja havíem

simpatitzat una mica, doncs jo m'havia fet un tip de parlar. Això a ella

semblava que li feia gràcia, doncs el seu caràcter era una mica

introvertit, encara que somreia i em contestava sempre.

Un dia em vaig decidir, en arribar a la Gran Via, i després d'haver parlat

una estona amb ella, em vaig posar seriós i, bastant emocionat, li vaig

preguntar si volia ésser la meva promesa, doncs la simpatia que sentia

per ella s'havia convertit en amor, ja que no podia treure-me-la del

pensament en cap moment. Ella també es va posar seriosa i em va

contestar de nou que s'ho pensaria i que ja em diria el que pensava

d'això quan ens tornéssim a veure. Aquestes hores es varen fer

insuportables. Em va semblar que el temps no corria, que s'havia aturat

per fastiguejar-me. Per fi va arribar el dia i l'hora de trobar-la. Varen ser

uns segons molt emocionants per mi. Em va dir que sí i jo vaig ésser en

aquell moment el més feliç dels homes. Va ser llavors que em va dir que

es deia Elvira. Des del primer dia que la vaig veure vaig entendre que

aquella noia era diferent de totes les demés i que em marcaria la vida.

Jo no m'atrevia a agafar-la del braç. No m'havia passat mai, em feia una

mica de respecte. La primera vegada que vaig veure a l'Elvira hem va

impactar de tal manera que vaig comprendre que quelcom estava

passant dintre de mi. Jo havia anat amb moltes noies i per tant ja estava

acostumat al tracte femení, però amb ella va ser diferent. Em trobava

mig cohibit i no em sortien les paraules com d'altres vegades. A dins

meu sentia que era un sentiment diferent del tot el que havia sentit fins

70


el moment. M'agradava tot d'ella i, més que res, els seus grans ulls

blaus que, quan els mirava, em deixaven sense alè. Un dia que anàvem

junts sense agafar-nos ella de sobte em va agafar la mà i se la va passar

per sota del seu braç. A partir de llavors, sempre més ens vam agafar del

braç. Això va durar fins que una de les vegades que la vaig acompanyar

a casa seva, el seu pare ens va trobar al portal i ella em va presentar.

Això vol dir que ella ja els havia parlat de mi.

L’Elvira, de més jove

El seu pare era metal·lúrgic i tenia, conjuntament amb un soci, un taller

a la Gran Via. Treballaven objectes de metall. No hi vaig estar mai al

taller. Després, durant la guerra, el soci va ser més llest que ell i li va dir

que partissin el negoci, que ell li compraria la seva meitat i es quedaria

71


amb tot. El seu pare, com que de seny no en tenia gaire, va agafar els

diners, unes 30.000 o 40.000 pessetes. Finalment aquests diners no li

van valdre per a res ja que, en acabar la guerra, van deixar de tenir

validesa.

En poc temps vaig pujar a casa seva i em va presentar la seva mare. Vaig

conèixer els meus futurs sogres. Ella no havia tingut mai cap nòvio ja

que no anava a balls i no es relacionava amb homes. L'Elvira també

tenia també una tieta, germana de sa mare, amb qui tenia molta

relació. Vivia a prop de nosaltres i es deia també Elvira. De fet, havia

heretat el nom d'ella. Em va portar a conèixer-la.

Jo també vaig portar l'Elvira a casa meva i la vaig presentar a la meva

mare, al meu avi (el Miguel) i a les tietes. Un dia el meu avi, que tenia 60

i escaig anys, va morir de cop i volta. El seu cos estava present i ningú

s'atrevia a vestir-lo. La meva mare i jo el vam amortallar. Li vam posar

un vestit. Sense adonar-me'n li vaig passar per la cara el meu colze i del

cop va obrir fixament un ull. Vam tenir un ensurt i vam fer un crit. Li

vaig tancar l'ull amb la meva mà.

Un tramvia col·lectivitzat, l’any 1936

72


L’INICI DE LA GUERRA CIVIL

Feia un any que coneixia a l'Elvira quan va esclatar la guerra. Hi havia

hagut rumors. Franco no es coneixia al carrer. Era un oficial com

qualsevol altre. Els que manaven eren els sindicats que es barallaven

entre ells constantment, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya.

S'havien comès molts assassinats en aquella època. El 1935, Franco ja

havia donat el cop d'estat a Melilla. El 36 va esclatar la guerra dividint

Espanya entre els rojos i els feixistes i Jose Antonio Primo de Rivera era

executat per insurrecció. La guerra civil a Espanya duraria tres

terribles anys del 1936 al 1939. Va ésser una guerra espantosa,

fratricida, doncs es mataven espanyols contra espanyols, germans

contra germans.

Alçament de Franco contra la República.

La meva mare, tenint por que m'enviessin a primera fila amb

infanteria, va anar a visitar alguns coneguts que sabia que tenien

relació amb l'exèrcit. En aquell temps jo tenia 24 anys. Un d'ells, que

73


era en el que ella havia posat més esperances, li va dir “Senyora Maria,

si jo tingués un fill des del primer moment estaria ja al front.” Ma mare

va perdre tota esperança d'enxufar-me.

En poc temps vam rebre una carta on se’m citava a Capitania, al peu de

la Rambla pel sorteig del cos de l'exèrcit i la destinació. Ens vam

presentar allà i van començar. Estàrem unes 3 hores esperant en un

pati que hi havia a la mateixa Capitania. Quan van acabar de sortejar

totes les places vam quedar unes 20 o 30 persones a qui encara no ens

havien dit res. Parlant amb els companys em vaig decidir a pujar a les

oficines i va sortir un tinent que em va preguntar què volia. Li vaig dir

que era un dels que estava al pati i sense deixar-me acabar em va dir “Sí,

ya lo sabemos, ahora os diremos a que regimiento os toca”. L'exèrcit

parlava sempre en castellà, fins i tot el roig. Al cap d'un quart d'hora van

cridar els dos grups que faltaven i vaig sentir “A ver muchachos, los que

quedais ahí a bajo, primero diremos los de intendencia de Campaña:

Miguel Muntés Castelló, ...” i així uns 10 o 12 més que pràcticament no

vaig ni sentir. Em van donar ordre que portés a tot el grup al carrer

Consell de Cent a un petit convent que estaven fent servir per

reclutament. L'altre grup anava a temes de sanitat i mèdics. Me'ls vaig

emportar fins allà, vaig demanar pel cap i els vaig presentar. Allà vam

ingressar a l'exèrcit. Jo en cap moment vaig estar nerviós.

Marxava a la guerra i anava cantant i fent acudits. Era una mica

inconscient potser. Juventud divino tesoro que te vas para no volver.

Al convent (a Consell de Cent) ens van fer un examen a tots els que vam

entrar. Segons això alguns vam sortir caporals. Per aquell temps jo

patia de l'estómac i ho vaig dir als oficials del convent, els quals em van

enviar al metge militar. El metge em va inspeccionar i després d'unes

proves em va dir que tenia una petita úlcera de la mida d'un cap d'agulla

74


al duodè. Em va dir que si de moment no em veia en cor d'anar al front

tenia un termini de sis mesos, però que finalment m'hauria

d'incorporar igualment. Jo m'ho vaig estar pensant i vaig resoldre que

si al cap de sis mesos m'havia de presentar igualment malgrat la úlcera,

tant s'hi valia si em presentava ja per anar a la guerra.

Així ho vaig fer i un bon dia vam sortir de casa la meva mare, la meva

promesa i jo fins al Paral·lel on vaig agafar el tramvia, després

d'acomiadar-me d'elles. Em vaig presentar a Capitania i l'ambient era

de preocupació. Em donava la sensació que el que estava menys

amoïnat era jo.

I vaig marxar a la guerra...

Vaig ésser d'intendència i no vaig viure al complert les barbaritats que

es van produir a la guerra, però me'n vaig assabentar. Durant els 3 anys

que va durar, li vaig enviar a la meva promesa una descripció de les

meves vivències en 300 cartes escrites a estones. Aquestes memòries

en part es basen en aquestes cartes que l'Elvira va rebre i va conservar.

Amb uns camions de l'exèrcit ens van portar al front a Girona. Jo

formava part de la brigada 144, 44a divisió. Catalunya, València,

Andalusia eren roges. Saragossa estava dividida. Hi havia part roja i

part feixista. Les tropes de Franco havien penetrat per Melilla, van

dirigir-se cap al Nord d'Espanya i van anar ocupant-ho tot.

Girona (18 de Juny al 4 d'agost)

El primer lloc on ens van traslladar va ser Girona. En arribar al quarter

el vam trobar molt brut. Vam estar tres dies per poder fer-lo net, doncs

75


els que hi van pernoctar abans que nosaltres no van tenir gens de cura

en anar-se'n i ho varen deixar tot potes amunt.

Com que vaig estar aquells dos o tres dies sense escriure a l'Elvira degut

a les presses que teníem per enllestir la feina, ella, en explicar-li el

motiu em va preguntar si eren guapes les gironines. Jo li vaig contestar

dient-li que encara no sabia la cara que tenien (penso que al llegir

deuria pensar: “embustero!”). Senyor, perquè seran tan malpensades

les dones?

Dies després d'arribar a Girona i ja ben instal·lat, em van fer “Jefe de

Cocina”, títol honorífic perquè no recordo haver fregit ni un ou. Els

primers dies, com que encara no havíem muntat la cuina, vàrem haver

d'anar a menjar en una fonda i sort que només va ésser un dia perquè si

no adéu butxaca!

Com que en marxar de Barcelona tenia l'estómac una mica delicat

anava amb cura al menjar. Afortunadament les aigües d'allà m'anaven

molt bé i això em va ajudar a tirar endavant. L'oficialitat, gràcies a Déu,

em tenia en gran concepte i estaven molt contents amb mi. Uns dies

abans el capità m'havia cridat i m'havia dit que a partir d'aquell

moment quedava anomenat “Jefe de la Oficina de Explotación”. És a

dir, m'havia d'encarregar dels llibres d'entrades, sortides, vales i altres

operacions pertanyents a aquest grup i dos grups més a les ordres de

dos caporals que cuidaven de la distribució dels queviures entre els

quarters o casernes. Jo tenia a les meves ordres sis companys que eren

comptables, escrivents i oficinistes i que m'ajudaven en la meva tasca.

Un dia el capità, estant asseguts a la Rambla de Girona, em va fer

entendre que quan nomenessin nous sergents havia pensat en mi. Els

nomenaments els feia la plana major, o sigui els oficials de més

76


categoria. Després, més tard, estant a Saragossa em nomenarien

Sergent. Els comissaris polítics eren gent que es presentaven amb

afany de poder. El càrrec era poc important, però a la seva manera

tenien poder. Un dia el comissari polític de la Companyia em va dir que

per què no m'apuntava al partit dels rojos extremistes. Jo li vaig dir que

a mi no m'interessava la política. A partir d'aquell moment em va

deixar de fer costat.

La veritat és que no m'agradava ser oficial perquè això implicava més

compromís i em treia llibertat. Per ser sincer, com que vaig mostrar

desinterès, tot i que no m'ho van fer saber oficialment, em van treure el

càrrec. De tant en tant es feien llistes per anar al front. I cada vegada

que sortien les llistes jo sortia al capdavant. Mai vaig saber qui em

posava a la llista. Automàticament també al cap de tres dies algú

m'esborrava. Mai vaig saber tampoc del cert qui ho feia. Sospito que

m'hi posava el sergent i m'esborrava el capità.

En aquelles dates li vaig demanar a la meva promesa un rínxol dels seus

cabells, doncs tenia molta il·lusió per tenir-los. Ja que no podia tenir-la

a ella, com a mínim em consolava el pensar que aquell rínxol era una

part de la seva estimada persona. Ens enviàvem cartes amb l'Elvira

molt sovint. Recordo quan no feia molt que havia marxat, que van

passar uns dies sense carta de la meva promesa i jo estava de mal

humor. De sobte, em van agafar ganes de beure un got de llet. Vaig

servir-me'l i vaig veure alguna cosa embolicada en un paper. En

desembolicar-lo vaig trobar dintre una carta seva. Algun amic meu

graciós havia agafat la carta i l'havia lligat al pot de la llet amb una

goma.

Es feien moltes bromes entre els companys. Recordo que una de les

nits vam sentir un gran soroll seguit de renecs. En esbrinar què

77


passava, vam veure que a un dels soldats, que era una mica ximple i

sempre defugia la feina, li havien preparat una broma: se li va enfonsar

el somier del llit quan s'hi va estirar i es pegà un bon tanto. Com és lògic

encara és hora que se sàpiga qui va ser. A tots ens va semblar molt

graciós. A ell no.

A Girona hi vam estar uns tres mesos. Va ser un temps d'inactivitat

força llarg, esperant ordres mentre sentíem els bombardejos a la

llunyania, però també vaig poder aprofitar per conèixer els companys i,

fins i tot, vam tenir estones per passar-nos-ho bé.

Passats aquest temps vam rebre l'ordre de marxar cap a Aragó. A

Saragossa hi havia els feixistes. Vam sortir cap a allà en camions.

Buscant la divisió, que havíem perdut temporalment, vam arribar a les

afores de Saragossa on en aquell moment s'estava lliurant un combat

que ens va obligar a protegir-nos estirant-nos a terra. Un dels oficials

que estava manant les tropes, recordo que era un tinent, estava estirat a

terra com els altres. Es va aixecar un moment per dir-nos que ens

estiréssim a terra i baixéssim el cap. En aquell moment va succeir un fet

esgarrifós. Mentre ell estava donant ordres al tinent, vam veure que li

desapareixia el cap del tronc, perquè una bala de canó se li va emportar.

Es va quedar el cos convulsant-se sense el cap durant uns instants. Poc

després va venir una ambulància per recollir el cos.

A partir d'aquell moment ens vam unificar amb la resta de la divisió,

que va quedar establerta a les afores de la ciutat. Vèiem Saragossa de

lluny. Des d'allà vam anar passant per diversos indrets d'Aragó amb les

brigades. Amb el camió anàvem a la recerca de blat per tots els pobles

bombardejats per poder fer pa per la resta de la divisió. Recordo un

dels pobles on vam arribar per requisar aquest cereal. Les cases eren

totes buides. Una de les cases on vaig entrar va resultar que era la casa

78


d'un metge. En entrar en una habitació vàrem veure que tot estava

potes enlaire. Sota uns mobles sortien unes cames que segurament

devien ser del metge que havia habitat aquell pis i era mort. Hi havia

llibres de medicina per terra i vaig decidir emportar-me'n un parell que

anys més tard, quan va acabar la guerra, donaria a un altre metge

conegut que em visitava. Encara que no us ho creieu, vaig portar els

llibres a sobre tota la guerra. Tenia curiositat.

Anàvem i veníem entre Aragó i Girona. Ho vam fer diverses vegades.

Alcañiz (8 d'agost de 1937)

Jo, de soldat.

Des de Girona ens vam desplaçar a Alcañiz a les dues de la matinada

després d'un viatge en tren de 18 hores. En aquella època, durant la

guerra, era habitual trigar 24 hores en tren per fer 100 quilòmetres. El

viatge va ser molt pesat.

79


En arribar, ens vam asseure a la vora d'un riu per poder rentar-nos.

Semblàvem negres degut al fum del tren que entrava per les finestres

del vagó. Sense deixar-nos descansar ens van avisar que marxaríem de

seguida a un altre poblet.

Cansats com estàvem i sense poder dormir semblàvem zombies.

Desitjàvem poder descansar a Alcoriza, la nostra destinació següent.

Alcorisa (11 d'agost de 1937)

Haviem arribat a Alcorisa amb tres camions. Jo cuidava de

subministrar el menjar a tota la brigada ja que el sergent i el tinent es

van quedar a Girona per complimentar uns assumptes i em va tocar fer

tot el subministrament. Com que l'oficina no estava del tot muntada,

anava cada dia a Alcañiz que dista uns 32 quilòmetres d'Alcorisa i, amb

un camió gran, recollíem tots els queviures i els portàvem de tornada.

Quan arribàvem els repartíem a totes les companyies.

Alcoriza era molt pintoresc i sa. L'aigua era estupenda. La única cosa

que no anava bé és el que feia referència al menjar, doncs era un poble

altament col·lectivitzat i no es podia comprar res de menjar, ja que

s'havia d'anar amb vales i només ho podien comprar els del poble. El

que recollien es portava a uns grans magatzems i allà es repartia. Els

pagesos podien vendre alguna cosa, però el gruix de les collites anaven

a parar a aquests magatzems. Ells anaven al mercat i els venien més bé

de preu i per tant, tant ells com els pagesos en treien profit. El més

fastidiós eren les mosques i la calor. De tant de sol que hi havia

semblava casi negre.

80


Com que al quarter on estàvem no hi cabíem tots, ens vam haver de

buscar allotjament. Jo dormia amb altres companys en un esplendorós

paller en un matalàs de palla de dos metres de gruix, però, en fin... Todo

sea por la Patria.

Recordo també que en un altre moment anant amb el camió, vam anar

a la recerca d'una panificadora que hi havia en un dels poblets de la

zona. Era la matinada i vam trucar a un dels forns on vam creure que hi

hauria la panificadora. Ens va estranyar que triguessin en obrir. Els

rojos i els franquistes a la població civil estaven barrejats i no se sabia

amb qui parlaves. Com que no obrien i teníem ordre d'entrar per la

força, ho vam fer, pensant que no hi havia ningú. Quan ja estàvem a

dins de la casa vam sentir sorolls al pis de dalt, al qual es pujava per una

escala de fusta i vam veure moments després com baixava un home,

una dona i una dona gran amb els ulls oberts com taronges pensant que

érem lladres. Vam comprendre que ens havíem equivocat de botiga i

els vam demanar perdó i els vam explicar el cas. Es van endur un bon

ensurt. L'home ens va adreçar a la panificadora on vam arribar, vam

descarregar el blat que portàvem i vam carregar els pans que ja tenien

preparats.

Una altra vegada, anant amb el camió vam tenir una avaria i vam

arribar com vam poder a un altre poble. Com que la visita no estava

prevista cadascú es va espavilar per trobar un lloc per dormir. Jo me'n

vaig anar cap a l'Ajuntament i els vaig demanar si podia dormir allà

dins. Em van dir que l'únic lloc on podia dormir era dins del calabós.

Com que estava molt cansat vaig acceptar i aquella nit vaig dormir

sobre palla perquè no hi havia ni matalàs. Jo he dormit a tot arreu.

81


L'ORGANITZACIÓ A L'EXÈRCIT

Rebíem notícies de les altres divisions. De fet, nosaltres teníem

contacte amb la Companyia de la divisió que era qui ens abastia de

menjar. Dins de la divisió hi havia els soldats que combaten, infermeria

i intendència, que és on estava jo. A la intendència devíem de ser unes

40 persones. A la divisió potser hi havia 2000 o 3000 persones. La

divisió rebia ordres de la divisió central. Nosaltres no coneixíem les

ordres, només els oficials. El sergent era el que normalment

comunicava als soldats on havia d'anar la Companyia. Al cap d'un

temps, la nostra Companyia es va establir durant un mig any en un

poblet de Lleida que es diu El Soleràs.

MIG ANY D'ATURADA

Cada dia agafàvem el lot que ens donava la Companyia pels que no

volíem menjar al quarter i ens havíem buscat una casa particular.

Teníem permís per anar on vulguéssim. El lot consistia normalment en

llegums de diversos tipus. Les cases particulars on nosaltres menjàvem

acollien de molt bon grat aquestes ajudes, perquè amb això feien molts

àpats. A canvi ens mataven algun pollastre o conill per a nosaltres. Així

compaginàvem els aliments.

Jo llavors donava classe als nois i noies del poble, que era força gran. En

ser jo el mestre, tenia un cert prestigi, especialment entre les noies. De

tant en tant sortíem a passejar alguns soldats amb les noies del poble.

Una de les vegades i en un dels camps que hi havia als costats del camí

on passejàvem, vaig veure una mà que sortia de terra. Vaig saltar i vaig

entrar al camp i amb el peu vaig fer córrer sorra i vaig tapar la mà.

Després me'n vaig assabentar que havien afusellat allà mateix a

82


diverses persones. Segurament franquistes afusellats per rojos. Ara ho

explico tranquil·lament però llavors va ser impactant.

Imatge de la Guerra Civil.

Calanda, 16 d'agost del 1937.

Durant els 20 dies que vam estar a Calanda es van produir dos fets que,

desgraciadament, van trencar la monotonia quotidiana.

El primer, va ser molt trist i va afectar tota la Companyia. Va ésser la

mort en un accident d'un dels nostres companys. Aquest xicot venia

d'un lliurament de queviures i anava assegut a sobre de la porta de

darrera del camió, porta que s'aguantava amb dues cadenes que

penjaven als costats agafades al vehicle per dues anelles. Com que els

camins i carreteres en aquell temps eren de terra i a més a més amb

totxos clavats, el camió trontollava i feia salts. I en un d'aquests salts el

company va caure. Ho va fer amb tanta mala sort que es va trencar

l'espinada.

83


Com és lògic, aquest fet va portar molt enrenou. Com érem en temps de

guerra, el cadàver va estar de cos present al cementiri del poble durant

24 h i jo, juntament amb un altre soldat, vaig haver de vetllar-lo durant

tota la nit. En un moment donat van cridar al soldat que em feia

Companyia i em vaig quedar sol. No li desitjo a ningú el tràngol que

vaig passar! Ja sé que els morts no poden moure's, però les rates sí i

com estan dins dels nínxols, fa l'efecte que els morts siguin els que fan

els sorolls.

L'altre fet afortunadament va ésser menys macabre, jo diria que fins i

tot quelcom còmic. La nostra Brigada era mixta, és a dir, que la

formaven la Intendència, repartidora de roba i queviures, i la Sanitat.

Un dia em vaig trobar indisposat i com que la Sanitat la teníem al

mateix poble, vaig anar a veure al metge i li vaig dir el què em passava.

Em va fer un reconeixement i va dir-me que havia agafat una mica de

grip i com tenien un llit buit, va fer-me l'ingrés. Els malalts prenien, a

més de les dues menjades, segons deia el reglament, una tassa de llet a

mitja tarda. Com jo havia ingressat al matí, em tocava la tassa de llet a

la tarda, però passava el temps i la llet no arribava. Això em va

estranyar i vaig preguntar als altres malalts a quina hora els donaven

aquest suplement, però varen dir-me que ho donaven alguna vegada

de tant en tant. Llavors vaig enfadar-me de debò i vaig cridar a

l'infermer perquè m'aclarís el cas. Quan va arribar l'infermer li vaig

preguntar per la llet, però ell em va dir que això era cosa del tinent, i ell

feia el que li manaven. Llavors li vaig dir que volia parlar amb el tinent.

Va passar força estona abans que es presentés l'oficial. Quan el vaig

tenir davant, li vaig fer la mateixa pregunta i ell, que ja sabia per on

anaven els trets perquè l'infermer l'havia posat al corrent, es perdia en

explicacions sense sentit. Jo llavors li vaig dir que cada setmana, i

personalment, feia el vale per quinze pots de llet i no comprenia el

84


perquè als malalts no se'ls donava el que era séu. A partir de llavors,

durant els dies que vaig estar a l'hospital va haver-hi llet cada dia.

Després... hagués pogut donar part, però vaig pensar que no valia la

pena fer-se enemics.

A Calanda hi tenia una casa una veïna de Barcelona. La seva família era

originària d'allà i jo hi vaig estar vivint una temporada. Em tractaven

molt bé, quasi com un fill. La última vegada que vaig anar a saludar-los

es van posar molt contents. Em van dir que em quedés a dinar que

matarien un pollastre, cosa molt valuosa a l'època. Vaig dir que ho

agraïa molt però que havia de tornar a la Companyia. De tant en tant

rebia carta d'ells preguntant per la meva salut. També em van fer

prometre que quan acabés la guerra els aniria a visitar. Vaig dir que sí,

però després les coses van anar d'una altra manera i no vaig poder

complir.

Diuen que a Calanda hi ha les dones més guapes d'Aragó. Potser sí que

és veritat, però jo no m'hi fixava perquè els meus pensaments durant

aquells dies estaven a Barcelona i només allà. Hauria volgut ésser ocell

per poder volar cap a una persona molt estimada que m'estava

esperant.

Fuendetodos, 9 de setembre del 1937

Des de Calanda, anàvem sovint a Fuendetodos, un poble de l'Aragó on

fa molt fred. De fet, el fred era el principal enemic allà. Mentre escrivia

una carta a l'Elvira van donar l'alarma d'avions i tots vam córrer a

amagar-nos. Deien els del poble que sistemàticament passaven dos

cops al dia, un al matí i l'altre cap al vespre. Encara recordo que un dia,

tornant de Fuendetodos, vam veure al cel com es barallaven quatre

85


avions de combat. Dos nacionals contra dos nostres. Durant una estona

es perseguien fent cabrioles aèries fins que esverats vàrem veure com

dos queien envoltats en flames. L'un era nacional i l'altre dels nostres.

És molt trist que es matin germans contra germans doncs de vida

només en tenim una i a la fi tot això no cura de res. El que sí és cert és

que dues mares ploraren els seus fills i probablement es feren la

mateixa pregunta: per què?

València, 29 de novembre del 1937

Un diumenge vàrem arribar a València en camió. M'havia desplaçat allí

amb un permís per entrar a l'Escola Superior d'Oficials i preparar-me,

juntament amb uns companys, per obtenir el grau de tinent. Durant la

guerra vaig fer tres viatges de permís i aquest era el primer. De seguida,

vam anar a una fonda per poder dormir. Eren les 22 h d'un diumenge i

no es podia trobar res més.

A l'Escola, hi anàvem només pel matí. Estava situada a uns 7 km de

València, a un poblet que es deia Godella. El 2 de desembre del 1937 ens

vàrem examinar per poder accedir als estudis i tot va anar molt bé.

Recordo que l'examen era d'història i em van preguntar sobre la vida de

Buda. Tot i així, una vegada fet l'examen, ens van demanar el Certificat

Sindical d'abans del 19 de juliol del 33. Els meus companys i jo no el

teníem i era condició indispensable per poder ingressar a l'Escola. Així

que no vam poder continuar. De fet, ser tinent no m'importava,

simplement era una excusa per baixar a València i veure a la família,

així que tampoc em va saber molt de greu. La qualitat de vida a València

era millor que a Barcelona; no obstant el pa escassejava molt, motiu pel

qual diàriament anàvem a menjar a llocs de pas.

86


Codo, 11 d'octubre del 1937

De Fuendetodos, la Companyia es va traslladar a un poblet anomenat

Codo, una mica més enllà de Belchite, on s'hi estava molt bé. Era més

gran que l'altre on vàrem estar i no ens va faltar de res. Un dia vaig rebre

un paquet de casa. En obrir-lo vaig haver de fer gran esforç per no

esclatar a riure. Eren uns calçotets llargs. Semblava que tingués

seixanta o setanta anys quan me'ls vaig posar. Vaig prometre’m a mi

mateix que quan tot allò acabés els engegaria ben lluny!

En aquella època tenia una forta angoixa per manca de notícies ja que el

correu no funcionava molt bé i Barcelona era bombardejada

metòdicament i constant. Quan no m'arriba correu sempre pensava el

pitjor. Havia deixat una promesa que m'estimava com a la meva vida i

la meva mare i d'altres parents. No podia viure d'angúnia pensant que li

hagués passat res. Vivia amb neguit i molt nerviosisme.

Bombardejos sobre Barcelona.

Jo seguia com sempre, encarregant-me de l'abastiment de la

Companyia. Encara que hi havia moments de molta feina, d'altres m'ho

87


passava realment bé. Els d'intendència teníem de tot i no ens faltava de

res. Però no tots estaven igual. Els de sanitat estaven en un hospital o bé

les passaven canutes al front, agafant els que queien, jugant-se la vida

en tot moment. Els que ho tenien pitjor eren els d'infanteria a primera

línia a les trinxeres. Quan plovia s'omplien d'aigua fins als genolls i ho

passaven molt malament. Tots els que van sobreviure van patir reuma

després. Altres víctimes eren la gent de la ciutat, que a més del perill de

les bombes passaven gana, i molts dies no podien menjar. I encara hi ha

gent que està a favor de la guerra!

En una conflagració no hi ha ningú que guanyi, els dos bàndols perden;

perden en qualitat de vida per les penalitats que passen; per la gana,

per l'aturada de moltes fàbriques menys les de guerra. És un disbarat.

Ara sembla que les nacions a Europa tinguin una mica més de seny.

S'han aliat i hi ha una pau 'parcial'. De totes maneres segueixen haventhi

països, bé sigui per qüestions internes o externes, històriques o per

interessos relacionats amb el petroli, el gas o altres recursos naturals,

que segueixen tenint enfrontaments armats. Pel que sembla la pau

absoluta no existeix.

Codo, desembre del 1937

Codo era un lloc tranquil on els avions en general no atacaven perquè hi

havia molt poca població. A part de les cartes que ens escrivíem la meva

promesa i jo, que per a mi era el més important, la resta no

m'importava. La feina rutinària de l'abastiment era sempre igual i no hi

havia res més.

L’única cosa que va remoure una mica el poble va ésser el dia de la festa

major, que vam fer ball i jocs pels menuts. Varen venir uns pallassos de

88


la capital i vàrem riure una estona. Després, cap a mitja nit, tothom al

llit ja que, encara que era festa major, els adults treballaven. Jo, com és

lògic, no vaig ballar ja que com sempre pensava en la meva promesa i no

tenia ganes de divertir-me.

Els tres mesos últims que vam estar a Codo varen passar sense pena ni

glòria, de rutina. Treballar i treballar sense parar i deixar-me créixer la

barba. La guerra té aquestes situacions, però això no vol dir que el perill

no existeixi. Estant a Codo vam començar a veure avions que ens

sobrevolaven circularment i vam començar a sentir detonacions de

canons. Ens van avisar que agaféssim el més necessari i que cadascú

s'espavilés pel seu compte. Nosaltres vam anar cap a les muntanyes a

amagar-nos. El pla era ser recollits pels camions de la divisió. Quan

fugies, de fet mai no se sabia on aniries a parar. Moltes vegades, abans

de trobar l'enllaç, dormíem una o dues nits a la muntanya.

Fraga, fins el 18 de març de 1938.

En la fugida vam anar a parar a prop de Fraga. Allà ens vam passar una

bona estona a la muntanya, esperant un camió que ens havia de portar

al poble de Fraga. Encara no ens havíem unit a la resta de la companyia.

Érem només 12 companys. Alguns havien fugit pel camí i d'altres es van

perdre. Era quasi segur que la majoria seríem detinguts, doncs les

carreteres i els camps estàvem molt vigilats i era impossible poder

fugir. Si no ens detenien, aniríem a Fraga i miraríem d'obtenir uns dies

de permís. Havíem perdut quasi tot l'equipatge quan vàrem fugir de

Codo i només portàvem la roba que ens vàrem posar en sortir del poble

i un macuto petit. Per sort, finalment no ens van detenir i ens vam

reunir de nou amb la Companyia.

89


LA MORT DE LA MEVA MARE

El segon permís me'l van concedir quan deuria faltar un any i mig o

menys per acabar la guerra. L'havia fet aprofitant un viatge d'un camió

que portava queviures a Barcelona pels familiars dels oficials de la

Companyia. En arribar em vaig assabentar que la meva mare estava a

l'hospital. Estava malament del pit i la vam anar a veure amb l'Elvira,

però no patíem per la seva vida.

Cap al 38, vaig rebre un telegrama informant-me que ma mare estava

molt greu. El tercer permís el vaig demanar quan vaig rebre el

telegrama. Vaig demanar al tinent permís per absentar-me. Em va dir

que havia de parlar amb el capità, que estava al front. Així que vaig anar

cap al front, a plena batalla. Em va donar permís, però em va dir que no

me'l donava per escrit perquè no estava permès deixar que un soldat

marxés. Quan vaig arribar, la meva mare ja havia mort d'una pulmonia

que s'havia transformat en una tuberculosi, igual com li havia passat al

meu pare. Als seus últims dies havia demanat, quan ja veia que anava a

morir, que la portessin de nou a casa. Les seves germanes em van

explicar que va morir al llit mentre li donaven de dinar. Em vaig

ensorrar quan vaig arribar a casa i m'ho van explicar. Però ja no s'hi

podia fer res i la vida continuava.

En aquella visita a Barcelona, em vaig fer fer una fotografia portant

barba que va tenir un gran èxit entre els companys. Tots se la volien

deixar també. Però com que no tenien constància, al cap d'un temps es

cansaven i es tornaven a afaitar.

90


La fotografia que esmentava, amb barba. I posteriorment, sense.

Òdena, des del 31 de març fins el 2 d'abril de 1938.

Cap a finals de març del 38 vam arribar a Òdena, un poblet a la vora

d'Igualada i només a 67 km de Barcelona. La gent d'aquest lloc era força

simpàtica i acollidora. Vam fer algunes amistat, entre elles l'alcalde que

era molt bona persona.

Des d'Òdena, vaig escriure a l'Elvira aconsellant-la sobre la conducta

del seu pare. Era un garrapo que quasi no donava res per al

manteniment de la casa i es pensava que es podia viure de l'aire. Li vaig

dir que si necessitava diners els demanés a la meva tia, ja que ella em

guardava tot el que em donaven allà com a soldat. Cada més ens

91


donaven 300 pessetes i com que no tenia cap despesa demanava que

me les guardessin.

Copons, des del 10 d'abril fins el 23 d'abril de 1938

Des d'Òdena, vam arribar a Copons i vam acaparar els baixos d'una

gran casa del poble, on hi havia grans habitacions. Una d'elles, es veu

que l'havien fet servir com a sala de ball, ja que fins i tot hi havia un

piano de maneta, que estava en bon estat. Un dels companys es va posar

a tocar-lo i d'altres es van posar a ballar entre ells, fins que un tinent ens

va cridar que ja n'hi havia prou.

A Barcelona pràcticament era impossible trobar aliment. Per

aconseguir un quilo de bledes s'hi podien passar tot el matí. De

vegades, l'Elvira, per aconseguir vegetals d'un familiar anava caminant

14 quilòmetres fins a Cerdanyola. A la companyia hi havia un xicot els

pares del qual tenien una carnisseria, precisament a Cerdanyola. Em va

fer un favor demanant als seus pares que fessin un paquet de carn per a

que la meva promesa el passés a recollir. Ens el regalava. Vaig escriure a

Elvira per dir-li que anés a buscar-lo. També vaig girar-li per correu

una quantitat per ajudar-la.

Feia uns dies m'havia passat un fet molt curiós. En anar per un dels

carrers del poble, de sobte vaig sentir un perfum com el que es posava la

meva promesa. En girar el cap vaig veure una noia que passava. Per un

moment em vaig imaginar que era ella, encara que sabia que no era

possible.

92


Sarroca, des del 11 de maig fins el 4 de juny de 1938

L'11 de maig, ens vam traslladar a Sarroca. Vam arribar al matí i vam

començar a instal·lar-nos-hi. Durant el trasllat ens havíem aturat

perquè el camió va tenir una petita avaria. Vaig baixar per obrir la part

del darrera del vehicle, és a dir, la porta que es baixa per carregar i

descarregar el camió. Vaig posar la mà dreta a una de les cadenes que

aguantaven la porta. En fer el gest de tirar de la mateixa, vaig sentir un

dolor molt fort al dit anul·lar de la mà dreta; m'havia enganxat el dit a

una de les anelles de la cadena.

En arribar al poble vaig anar a visitar el metge de la companyia per a

que m'ho mirés, però havia sortit i només hi havia l'infermer, que va

provar de posar-me el dit al seu lloc, doncs el tenia desllorigat. No va

poder i me'n vaig tornar al quarter. En veure que no em passava el dolor

vaig anar a veure el metge a l'endemà. El metge ho va mirar i em va dir

que no hi havia res a fer. Que s'havia format un tendrum i que això em

quedaria per sempre.

Un dia em van explicar un cas que em va indignar. Hi havia a la brigada

un tinent que no feia gaire l'havien fet capità. Aquell fulano tenia

relacions amb una noia de Barcelona ja feia tres anys i s'escrivien com

fan tots els promesos. Feia cosa d'un mes que la seva noia no tenia carta

seva, pel que estava preocupada i alarmada per la falta de notícies. Pel

que es veu li va arribar que el seu promès estava a Sarroca i ella tota

decidida va agafar el tren i se'n va anar al poblet on li havien dit que

estava ell. Arribada que fou al poble, va preguntar i li van donar l'adreça

d'on estava. Decidida es va arribar a la casa que li havien dit, va trucar a

la porta i va sortir un ordenança; la noia per gastar-li una broma i una

sorpresa al seu promès li va comentar que era la senyora del seu tinent,

doncs ella no sabia que l'havien fet capità. L'ordenança li va passar

93


l'avís al seu capità, el qual va contestar-li que no hi era i que li digués que

no sabia quan tornaria. La noia havia sentit la conversa dels dos homes

i al rebre la resposta li va dir a l'ordenança que era mentida, ja que els

havia estat escoltant. Tornà altra vegada el noi a comunicar-li el que

havia dit la promesa i es va trobar que el seu capità havia marxat per

una porta falsa que hi havia per darrera de la casa.

La xicota, amb un gran disgust se'n va anar plorant i li va comentar a un

company nostre el que li havia passat. I aquest company ens ho va

explicar a nosaltres. Em va fer tanta ràbia el fet, que d'ençà de llavors no

vaig saludar més al capità. Jo el coneixia de quan estàvem a

Fuendetodos i moltes vegades havíem fet bromes junts.

Per aquells indrets venia molta gent d'arreu a la recerca de menjar i se

n'havien d'anar amb les mans buides, doncs no n'hi havia gaire.

Recordo un dia a una dona que va venir a buscar oli, després d'haver

anat per alguns pobles. Va trobar-ne una mica, però en anar a agafar el

camió se li va trencar la garrafa i es va posar a plorar enmig del carrer.

Aquest fet era, per desgràcia, només un entre tants i a mi em donava

molta pena.

El Soleràs, des del 8 de juny fins el 21 de novembre de 1938

Una nit van bombardejar el poblet on estàvem i ho varen publicar als

diaris de Barcelona. Va ser una veritat parcial perquè encara que varen

caure dues o tres bombes, els avions anaven per una important

caravana que passava a la vora del poble on sí que van fer bastant mal.

Com que el bombardeig havia estat tan a prop vam haver de fugir a les

muntanyes properes durant la nit. Hi va haver homes que, esverats, van

sortir en calçotets i si no fos perquè la cosa no estava per bromes era un

94


espectacle grotesc. Jo no vaig sortir del quarter, però, per si de cas, em

vaig tirar a sobre tres matalassos.

Ens enviaven menjar de l'estranger. Recordo que de vegades repartíem

entre els nens dels col·legis unes pastes molt bones de massapà. Jo, que

era molt llaminer, augmentava el nombre de nens 'dissimuladament'

per tal que en toquessin més.

Un bon dia el comissari polític de la Companyia em va nomenar Soldat

de Cultura de la Companyia. Si arribava a ser-ho de la brigada,

m'augmentaven el sou al doble. És a dir, 600 pessetes en comptes de les

300 que cobrava en aquell moment. Era un càrrec que van crear pels

que donaven classes als nois i noies dels pobles i ho feien bé. Si em feien

de la brigada hauria d'anar a un altre poble a donar classes. Jo li vaig dir

que no m'interessava, doncs em trobava molt bé a El Soleràs.

Pel que fa a la meva promesa i jo, era tant l'enyorament que sentíem

que vam pensar la manera de poder casar-nos abans que acabés la

guerra doncs ella podria estar amb mi sempre que arribéssim a algun

poble on la Companyia s'hi pogués estar algun temps. Jo, sent

aleshores caporal, podia fer-ho, doncs coneixia companys també amb

el mateix càrrec que ja feia temps que ho estaven fent. Quan s'acabava

l'estança en aquell poble se n'anaven cap a casa i en arribar a un altre

lloc, on el marit els deia que s'estarien algun temps, tornaven a pujar i

així estaven molt temps junts. A Barcelona es morien de gana i amb ells

menjaven tot el que volien.

L'Elvira li va demanar al seu pare si ens podíem casar abans que acabés

la guerra. El seu pare li va contestar que no, tot i que molts companys

ho havien fet i els anava molt bé. En aquell temps qui manava era el cap

de família, encara que ho fes malament. El meu futur sogre era una

95


persona 'molt especial'. Vivia per ell i només per ell, els altres no

comptaven. Ja ho va demostrar abans de casar-se: se'n va anar a

Buenos Aires per no fer la mili. Passat el temps permès va tornar i

només es va casar quan els amics li van dir que no servia per casar-se...

Quan va arribar el primer fill, ell volia que fos un noi i, en sortir nena, va

estar vuit dies sense mirar-se-la. La vida que li va donar a la dona va ser

un calvari, ja que tot i no pegar-li, per la més petita cosa li feia morros i

no li parlava en un mes. L'Elvira no podia veure el seu pare i sempre li

deia a sa mare de marxar i abandonar-lo.

El Soleràs, des del juny fins l'octubre de 1938

En una de les cartes que em va enviar l'Elvira, em va dir que havia

tingut la sort d'haver pogut entrar d'ajudant a un hospital de guerra que

hi havia a Montjuïc.

Jo sempre havia tingut plena confiança en ella, doncs m'havia

demostrat ser una bona noia i sobretot molt honesta, però es donava el

cas que a El Soleràs a més d'haver-hi la companyia d'intendència hi

havia també un hospital d'urgències, on anaven a parar els ferits molt

greus procedent de la famosa batalla de l'Ebre. El comportament que

solien tenir les infermeres del citat hospital no era molt edificant que

diguem. I jo en saber que havia entrat a Barcelona en un hospital com a

ajudant de cuina, i encara que suposava que no era capaç de res

deshonest, vaig pensar que hauria d'aguantar alguna gamberrada i

això em va posar furiós (que no li toquessin el cul o li fotessin un

pessic!). Vaig cometre la tonteria d'esmentar-ho i, com era d'esperar,

es va enfadar molt pensant en la poca confiança que tenia en ella. Al

final tot es va aclarir, doncs em va dir que estava a la cuina amb una

96


Cartell del front republicà

persona molt gran, que era la cuinera i ella l'ajudava i que rarament

entrava cap home. A més, a la nit, l'anava a buscar el seu pare. El fet que

anés a treballar també tenia el gran avantatge que quan plegava per la

nit, s'enduia una fiambrera gran plena de ranxo. I això, en aquell

temps, era molt. Li vaig demanar perdó i ella, com era lògic, em va

perdonar.

El 22 de juny del 1938, ens van pelar a tots al zero. No es va escapar

ningú. Des dels soldats, fins al coronel. Feia riure veure tants caps

pelats. Nosaltres per dissimular-ho ens vam posar una boina. Seguia

donant classes als nois i noies del poble, que ja eren grandets. Per als

més petits, tenia un company que m'ajudava i així no es feia tan pesat.

97


Un dia se'l van endur al front junt amb d'altres. Ja sé que faltaven

homes al front, però més valdria que hi haguessin anat tots els enxufats

que es passejaven per Barcelona.

Un dia van bombardejar el poble. De fet, no venien a per nosaltres, si no

que de nou venien per una sèrie de camions que havien de passar per la

carretera que hi havia al darrera del poble. Tot plegat no va passar res,

doncs els camions varen passar per altres indrets i van deixar als avions

amb un pam de nas. Tot i així ens van tirar una bomba, que

afortunadament no va produir cap víctima.

El Soleràs, des del 6 de novembre de 1938

A El Soleràs teníem un Hospital de Sang, per curar d'urgència als ferits

més o menys greus de la batalla del Segre. Feia angúnia veure els

camions i ambulàncies que arriben plens de ferits. Escoltaves les

queixes dels pobres xicots que havien tingut la mala sort de rebre un o

més trets en els combats cos a cos on havien lluitat. Després, per la nit,

cada dia cap a les 12 h, se sentia pujar, camí del cementiri, un carro que

portava tots els morts que hi havia hagut cada jornada. La veritat és que

no era gens agradable pensar en la sort d'aquells pobres soldats i en el

dolor dels pobres pares que havien perdut els seus fills. Maleïda guerra.

Donava classes des de les 18.30 a les 20.30 h a xicots i xicotes joves que

no tenien edat per enrolar-se. Penseu que les escoles estaven totes

tancades. Era per la tarda, doncs pel matí havia de treballar a l'oficina i

enllestir i preparar la feina del dia següent. A la classe tenia més de 40

alumnes, amb nois i noies, i ho vaig haver d'acceptar ja que eren ordres

de la divisió. Feia quasi dos anys que no anaven a l'escola i, la veritat,

estaven bastant endarrerits.

98


També allà vam tenir sort, doncs estava amb diversos companys en una

casa particular, on donàvem les racions de llegums crues que ens havien

donat a intendència de la companyia i a canvi d'elles podíem menjar

conill i pollastre i també ens rentaven la roba i podíem anar nets i polits.

Rodenyà, 10 de gener de 1939

Ens anàvem movent constantment. De vegades no estàvem més de dos

o tres dies a un lloc. Recordo una vegada que estàvem a Castellolí

provisionalment, i l'endemà ens desplaçàvem a Alcover i després a

Rodenyà. Eren ordres de la divisió i havíem de complir-les perquè eren

ells els que manaven. El que més m'empipava era que quan se succeïen

aquests desplaçaments estava més dies sense notícies de l'Elvira i això

em posava de mal humor, doncs a Barcelona bombardejaven i no

estava tranquil. Així, vam passar per Copons de nou, Abrera i

Monistrol en només 5 dies.

LA RETIRADA, del 22 de febrer de 1939 al 12 d'abril de 1939

Com em temia feia dies, havia arribat el moment de la fugida. Quasi

estàvem cercats per tot arreu i allò va ser un 'salvi’s el qui pugui'. Com

no podíem agafar els camions, que eren el principal objectiu dels

avions, i a més anaven plens de queviures, ens vam fraccionar en grups

de dos o tres, carregant amb el més necessari. Vam escapar per

diferents indrets per anar a parar a un poblet decidit prèviament.

99


Cartell del front nacional

Els camions finalment van arribar. Portàvem tants queviures que a la

casa on vam anar, de les més grans del poble, els vam emplenar tres o

quatre habitacions fins a dalt del sostre. Com que els ho vam deixar per

ells, tindrien menjar per molt de temps. Vam preferir això que no pas

que ho agafessin els feixistes. Nosaltres vam quedar-nos el que vam

poder, però ja anàvem tan carregats amb mantes, aigua i altres objectes

imprescindibles, que no vam poder carregar tot el que hauríem volgut.

Camí de la frontera, ens vam trobar en un poble on hi havia una

sastreria deserta i a més mig buida de material. Vam entrar i vam

saquejar el que vam poder. Jo encara vaig tenir la sort de trobar dos

talls de bona tela blava per poder fer-me dos vestits. Ja sé que el fet va

ser un robatori, però si no ho agafàvem nosaltres s’ho quedarien els

feixistes, per tant vaig trobar normal aquesta acció.

100


La marxa va ésser molt penosa, doncs vam estar molts dies caminant

per poder arribar a la frontera amb França. Pel camí, de tant en tant,

ens bombardejaven i havíem de fugir als camps. Vam passar molt fred

perquè no teníem on aixoplugar-nos. En una casa de pagès, ens van

donar una bona llesca de pa i a sobre un bon raig de llet condensada. Va

ser el menjar més bo que vaig recordar durant molt temps.

Soldats passant la fontera francesa

A la fi vàrem arribar a França, però abans vàrem haver de passar per la

duana espanyola, on ens varen requisar quasi tot el que portàvem, fins i

tot una capsa de llapis de colors que portava que era molt gran i molt

bona. El que me la va confiscar se la deuria regalar a algun fill seu.

Una vegada vàrem haver traspassat la frontera, ens vàrem trobar amb

alguns camions espanyols que les nostres tropes havien hagut de

deixar, ja que era terra estrangera. Com que anàvem afamats, vam

veure que en un dels camions hi havia uns sacs plens de no sabíem què;

vàrem pujar i ens vàrem trobar amb sorpresa que eren avellanes. Jo,

que portava un petit ganivet, vaig fer un tall al sac i em vaig omplir la

camisa pel davant i pel darrera. Sort d'això, doncs amb la fam que

101


portàvem ens haguéssim menjat qualsevol animal... si l'haguéssim

pogut agafar.

Soldats anant al camp de concentració

Ens van recollir en una platja vigilada per soldats francesos i allà ens

varen tenir tres dies sense donar-nos quasi res. Era el camp de

concentració d'Argelers. Només una llauna de sardines amb oli, però

sense pa. La idea era que no entréssim a França. Per sort, allà no feia

gaire fred.

En sortir, vam anar a parar a un altre control espanyol. Allà ens van fer

posar en fila. Ens anaven preguntant nom, adreça, si érem de dretes o

d'esquerres, etc. També ens preguntaven si volíem quedar-nos a

Espanya o anar a Mèxic, que era el país que podia acollir-nos. Ens van

dir que sortia un vaixell amb els que volguessin marxar cap a Mèxic.

Com era lògic, jo em vaig quedar. Els que ens vam quedar, ens van

portar a la costa del Cantàbric i ens varen embarcar en un vaixell fins a

Galícia, on la primera menjada van ser cigrons. Jo que em marejo, vaig

vomitar per la borda tots els cigrons que ens havien donat. I cada

vegada que em donaven cigrons els treia, fins que a la tercera vegada no

els vaig treure més.

102


Aquest viatge va ser horrorós perquè vam trobar mala mar. Al

Cantàbric si hi trobes tempestes és mal assumpte. El vaixell tan aviat

s'enfonsava per proa i veies la popa al cel, com al revés, amb la proa

tocant al cel i la popa en un abisme, fins a Galícia.

Franco, en el “Primer Desfile de la Victoria”

EL CAMP DE CONCENTRACIÓ

Quan vam arribar a port ens van ficar al camp de concentració de

Camposancos, a la Corunya. Al principi érem un total d'unes 500

persones que només fèiem que passejar en el pati amunt i avall tot el

dia sense fer res. No obstant el menjar era prou bo, però la higiene era

regular, ja que hi havia una aixeta per tots i només et podies rentar la

cara després d'una hora de fer cua.

De rentar-nos tot el cos ni parlar-ne. Quan havíem d'anar de ventre, hi

havia uns receptacles sense porta i sense tassa, només amb un forat i la

forma dels peus feta de ciment. Això era normal en un quarter. El que

era fomut era que al davant sovint es posaven dos tíos pixant un cap a

103


cada costat i, de tant en tant, t'esquitxaven perquè no hi havia porta. .

Sense comentaris. No obstant això, el més bo era l'hora de dormir: 500

persones en una nau prou justa, amb matalassos a terra i una manta per

tapar-te, plena de polls. Al matí, totes les mantes anaven a parar a una

muntanya on es barrejaven. Allà deuria haver-hi milions de polls.

La primera nit no vaig poder dormir. Se'm va ocórrer una idea. Vaig

canviar el tall de vestit blau que em quedava, per un mono de mecànic.

Quan me n'anava a dormir, em treia el mono i quedava nu. Estant

despullat no picaven. L'endemà me'l tornava a posar, després de

dedicar un temps a matar polls.

Això va durar un temps, però un bon dia, o millor dit, un mal dia, es va

acabar la bona vida i ens van encaixonar amb 500 més. Com no hi havia

més espai, havies de dormir d'un sol costat, doncs si volies canviar de

postura es queixava el que tenies al davant i el que tenies al darrera.

Però el pitjor encara no és això, doncs a l'hora d'esmorzar et donaven

un cullerot de cafè, si és que, per donar-li algun nom, es podia

anomenar cafè a aquella aigua bruta, i un xusco de pa per tot el dia. Per

dinar i sopar, nou castanyes bullides per cada àpat.

Allò va ser el caos. Per poder rentar-te sense haver de fer cua tanta

estona, t'havies de llevar a les cinc de la matinada. Hi havia aigua, però

al final hi havia 1500 persones i quan havies d'anar a rentar-te havies de

fer cues de fins a tres quarts d'hora. Com que a les cinc no hi havia

pràcticament ningú, llavors aprofitaves per rentar-te bé. I al llit una

altra vegada fins que tocaven la trompeta.

Després de tant de temps passejant pel pati, vaig arribar a estar tan fart

i avorrit que un dia vaig decidir parlar-ne amb el sergent, que era el que

ho portava tot. Quan ho vaig comentar amb els companys, van voler

104


dissuadir-me de fer-ho, perquè s'havia donat el cas diverses vegades

que algú se li havia acostat per demanar-li alguna cosa i el sergent li

havia donat un cop a la cara amb el fuet que duia a la mà. Davant d'això,

ho vaig estar rumiant i a la fi, vaig pensar que el que volia demanar-li

era feina. No he sentit mai que s'hagi pegat a ningú per això.

Dit i fet, vaig adreçar-me al sergent. Quadrant-me això sí. I sens més li

vaig exposar el que volia. Se'm va quedar mirant fixament i em va

preguntar si era català. En respondre-li que sí em va dir que

l'acompanyés. En aquell moment, vaig pensar que seria al calabós.

Però amb gran sorpresa per la meva part em va portar a la cuina i vam

anar cap al cap de grup, a qui anomenàvem pelapatates. Va dir que

m'afegís al grup. El xicot que manava li va dir al sergent que tots els

grups estaven ocupats, però el sergent li va fer un crit i aquí es va acabar

tot. Jo vaig tenir el meu lloc.

Al principi alguns em miraven amb algun prejudici, però als pocs dies

ja tots érem companys. En treballar a la cuina, a més d'estar assegut,

podies parlar tota l'estona amb els companys, cosa prohibida al pati si

passejaves més de tres persones. A més, a la cuina teníem tot el menjar

que volíem. Podies repetir tantes vegades com vulguessis.

Una de les coses que em va impactar més va ser com d'indefensos ens

trobàvem al davant de les dolències o malalties que agafaves. Hi havia

una infermeria però pràcticament només podies fer llit i prou. Només

hi tenien aspirines. Hi havia, entre els malalts, un xicot que degut a una

ferida de guerra tenia dos o tres llagues entre el baix-ventre i la cama

dreta. Com que no hi havia mitjans per poder-lo curar el treien cada dia

a un racó del patí on tocava molt el sol. I aquesta era la cura, l'escalfor

del sol. Al cap d'una hora aproximadament el portaven a la infermeria,

i així cada dia. Allà m'hi vaig passar mesos.

105


EL FINAL DE L'ESTADA AL CAMP DE CONCENTRACIÓ

Finalment vaig sortir del camp de concentració, després d'haver passat

la selecció que feia la guàrdia civil de tots els que estàvem allà. La

selecció consistia en unes cartolines rectangulars allargades que ens

donaven, on constava en un dels angles una lletra entre la A i la C. Els de

la A, érem persones que no ens havíem posat mai en política. Els de la B

xicots que per alguna circumstància havien estat relacionats amb algun

partit polític, però superficialment. I els de la C eren militants de partits

polítics opositors a Franco. Aquesta selecció la feia la Guardia Civil,

assabentant-se de cadascun dels presos al seu lloc d'origen. I una

vegada investigats, et deixaven sortir o no. Jo vaig tenir la sort de ser

dels primers. Després d'un parell de mesos d'estar tancat vaig poder

sortir lliurement.

Les nostres pertinences no ens les van tocar durant el temps del camp.

Tampoc teníem gaire cosa. Jo només portava mantes, per combatre el

fred de l'Aragó i els estris d'afaitar. No teníem res. Anàvem a la bona de

Déu. Al sortir ens van donar un vale per agafar l'autocar fins a La

Corunya. Quan vaig arribar em vaig adreçar a la direcció que m'havien

donat. Allà em va rebre el comandant del quarter i em va dir

textualment: “Sácate la ropa que debes ir lleno de piojos. Aquí te

darán ropa nueva”. Efectivament em van donar roba nova, però al cap

de dos dies la roba que m'havien donat també estava plena de polls. No

havíem guanyat res.

En anar-me a canviar de roba, vaig anar a les dutxes per netejar-me,

doncs m'havien donat un tros de sabó. Vaig deixar la roba fora de la

dutxa, en un banc. Em vaig dutxar i al sortir em vaig trobar que

m'havien pispat les sabates. Vaig pensar un moment i vaig arribar a la

conclusió que només podia ser el caporal que hi havia a les dutxes.

106


Sense pensar-m'ho ni un moment vaig anar a buscar un sergent i li vaig

explicar el cas. Junt amb el sergent vam anar una altra vegada cap a les

dutxes. I, en entrar, el sergent es va dirigir al caporal i li va dir “A ver

muchacho los zapatos de este soldado.” El caporal va negar haver

agafat les sabates i el sergent, d'una revolada, li va pegar una bufetada

que el va fer anar a parar a l'altra punta de l'habitació. “Los zapatos,

cabo”, va tornar a repetir el sergent. Com a resposta va rebre una nova

negativa del caporal. I aquest va rebre una segona bufetada. I a la

tercera vegada van sortir les sabates.

EL SERVEI MILITAR

Com que quan vaig sortir del camp de concentració constava que jo no

havia fet el servei, em vaig haver de quedar en aquell quarter per fer-lo.

La vida allà era com a tots els quarters. Això sí, en aquest cas

concretament es donava molt bé de menjar. Els italians ens enviaven

caixes de pasta i pràcticament cada dia, tocava menjar-ne. Tant és així,

que el temps que vaig estar allà em vaig engreixar tres quilos. Durant la

guerra m'havia aprimat, sobretot durant la retirada.

Al menjador, alguns companys catalans ens havíem ajuntat i havíem

pres una decisió: com que el menjador estava dividit en seccions i cada

secció constava de 8 o 10 soldats, nosaltres, una vegada havíem format

per entrar, ràpidament anàvem a agafar una secció. Una de les vegades

se'ns va colar un gallec. I aquell dia el gallec només va menjar caldo,

perquè nosaltres ens vam servir els primers. Endinsàvem el cullerot

fins al fons i agafàvem tota la pasta. Quan va arribar-li a ell, només

quedava el caldo. Això estava mal fet, però era la llei de supervivència.

Si tu anaves a una secció d'altres llocs, et feien el mateix.

107


Durant algun temps vaig fer la vida com els altres. Passejava, fèiem

instrucció, etc. Però va arribar un moment en què van necessitar gent a

les oficines i ens van fer un examen que consistia en un dictat i una sèrie

de preguntes. Entre tots els que ens vam presentar, els catalans quasi

no teníem cap dret d'entrar en aquests llocs. Ens van dir “Los que

quieran trabajar en el despacho que den un paso adelante, menos los

catalanes”. Això ens ho van fer tres o quatre dies. En veure la inutilitat

dels que es presentaven, al final van acabar dient “catalanes y todo” i

tres o quatre vam fer un pas endavant. Tots els catalans van treure

bones notes.

Entrar a treballar a les oficines, va ser un canvi radical a la nostra vida.

Menys el menjar, que era general per tothom, tota la resta va ser

perfecte. Llits per cadascú i cada setmana canviaven els llençols. Hi

havia netedat i res d'instrucció. Una vegada que un tinent ens va voler

fer instrucció, aquell mes, vet-ho aquí, no li va arribar la nòmina. I

mentre vam fer instrucció la seva nòmina no va arribar. En veure això el

tinent, que no devia ser tonto i es va adonar de la situació, ens va dir que

deixessim de fer instrucció. L'endemà mateix va arribar la seva

nòmina. No preníem cap risc, perquè al despatx hi havia un comandant

al que li vam explicar tota la situació, es va posar a riure i va dir que ell

no en volia saber res.

Al despatx, tots estàvem molt ben avinguts i treballant teníem uns

avantatges que no tenien els altres soldats. Després de dinar, teníem

permís per poder sortir una estona. Una de les vegades que vaig sortir,

jo portava un cinturó que, de fet, era la cinta del macuto, ja que el vestit

de soldat no portava cinturó i a mi no m'agradava. Un suboficial que

estava a la porta em va dir “Quítate eso que no es reglamentario”. Jo

me'l vaig treure, però a l'endemà me'l vaig tornar a posar. En anar a

sortir, hi havia el mateix suboficial, que em va dir “Te dije ayer que te

108


quitaras eso. Por cojones!” Jo li vaig contestar “Sí, mi (no recordo quin

càrrec tenia), usted dice que por cojones. Yo salgo con el cinturón y yo,

por cojones, me lo pongo luego”. No sé perquè ho vaig dir. Si arriba a

donar part me les carrego. Em va deixar sortir. Als catalans ens tenien

respecte. Els oficials et miraven d'una altra manera quan deies que eres

català, com si fossis superior als que ells estaven acostumats a tractar.

La prova és que, que jo sàpiga, al calabós no recordo que hi anés a parar

cap català del quarter. Tampoc recordo que en peguessin a cap i en

aquells temps pegar era una pràctica molt habitual.

Recordo que a La Corunya, amb les 50 pessetes que m'enviaven de casa

comprava menjar. Recordo que per una pesseta et donaven tres

magnífiques sardines fetes al forn. També per una pesseta aconseguies

sis dolços de rebosteria o bé vuit, una mica més senzills. En general, ens

ho vam passar bastant bé. A La Coruña, hi havia el carrer Mayor, on a

dreta i esquerra estava ple de cafès amb les taules i seients al carrer. La

gent seia i mirava tota una sèrie de meuques que anaven amunt i avall

per mirar d'enganxar a algun client. En general, elles tenien un tipus

magnífic, doncs la dona gallega, si no és dona de camp, acostuma a ser

bastant guapa.

De vegades agafàvem l'autobús i anàvem a visitar quasi totes les petites

cales que hi havia a la costa, que semblaven talment de joguina.

Cadascuna podria haver estat creada per donar recer a una família.

Després passejàvem per camps plens d'herba, ens estiràvem a terra i

xiulàvem a les gallegues que vèiem passar. No ho vam passar gens

malament.

Quan ens van alliberar ens van donar tiquets de tren. El tren, que era un

dels antics de carbó va trigar dos dies a arribar a Barcelona i no teníem

ni seient. Quan vam arribar a la ciutat, enlloc de venir del nord

109


semblava que vinguéssim de l'Àfrica, amb la cara tota bruta de treure el

cap per la finestra, amb tot el fum que t’hi anava provinent de la

màquina. Tots els passadissos estaven plens de gent que dormia a

terra. El nostre únic seient era una maleta de fusta amb unes tires

metàl·liques de ferro que feien de contrafort, que de fet encara

conservo.

LA TORNADA A CASA

L’estació de França, a Barcelona

En acabar la guerra vaig tornar a casa. Alguns dels amics del barri

havien mort a les trinxeres. D'altres havien tornat però havien passat

moltes penúries i semblaven més vells. Una pena.

Després del conflicte, va venir la segona part, la postguerra,

pràcticament tan dolenta com la mateixa guerra. Com que havien

cridat la gent del camp a files, els camps no s'havien treballat. Les terres

abandonades durant 3 anys i sense treballar-les no havien donat fruit i,

resultat de tot això, va ésser la manca d'aliments i primeres matèries.

La gent estava desnodrida. Durant quasi tres anys havia passat gana.

110


Barcelona des de Montjuïc durant aquells anys

Paradeta a Barcelona durant la postguerra

111


S'havien hagut de fer cues de tres hores per poder comprar un quilo de

patates o un grapat de bledes. Als terrats, que estaven abans plens de

gats, no en va quedar ni un. Igual que els coloms del carrer. Fins i tot es

sospitava que molts gossos havien estat sacrificats per poder alimentar

la gent. Tot i que tinc entès que la carn de gos és molt dura i d'un gust

una mica repugnant. Van ésser 3 o 4 anys de penúria i d'escassetat de

quasi tot.

LA MEVA ESTADA A VILAFRANCA, de l'1 de setembre de 1939 al 4

de desembre de 1939.

1

A Villafranca del Penedès hi vaig anar perquè un amic meu, que era

d’un dels pobles dels voltants, s'havia assabentat que buscaven un

parell de professors. Vaig anar a parlar amb el director, Don Pedro

Mencía, castellà i franquista acèrrim. Teníem converses a l'hora de

dinar i ell defensava a Franco fins la mort i jo li deia que era un dictador.

No es podia parlar gaire del tema perquè ell de seguida s'enfadava.

Finalment em va acceptar com a professor.

Allà, i per no perdre el costum, em van donar la classe de noies. Feia les

classes de dia, matí i tarda, i de nit. Allí fèiem la vida: hi menjàvem i hi

dormíem, si és que menjar se'n pot dir del que ens donaven. La dona del

senyor Mencía, l'Angelina, era tan garrepa que pràcticament passàvem

gana. Per aquell temps jo no em trobava massa bé de l'estómac i li vaig

dir al senyor a veure si la seva senyora em podria fer un menjar adequat

a l'estat del meu estómac. Al principi em va complaure, però al cap de

poc temps ja ens donava la porqueria de costum. Quan ens donava carn

era, el 50 % carn i el 50 % greix i, com això, la resta.

1 S'ha conservat el nom oficial d'aquell moment de la població, perquè és tal i com l'anomena l'autor.

112


Amb mi treballava un xicot una mica més jove que jo, que portava la

classe dels nois d'entre 8 i 12 anys. Jo en broma l'anomenava “El niño

del Bróquil” encara que es deia Enric. Les nits del diumenge quan

tornàvem a baixar cap a Villafranca, ell sempre portava per menjar com

a primer plat bròquil. Per això l'anomenava així. Ell anava pentinat

com en aquella època. El cabell enrere i lluent, que era com anava

pentinat el Rodolfo Valentino, un dels artistes de cine més anomenats

de l'època.

Un diumenge, estant a Barcelona, vaig veure un charlatan que venia

diferents objectes a la via pública. Als que li compraven alguna cosa del

que ell venia, els regalava un sobret amb una pols que, desfeta amb

aigua, era el que llavors anomenaven un fixador. Recordo que li vaig

comprar alguna cosa, no recordo què, però el cas és que em va donar un

d'aquest sobrets. Quan va arribar el diumenge a la nit a Villafranca, i

vaig veure el Niño del Bróquil, li vaig donar i li vaig dir que el podia

aprofitar pel seu cabell. Va desfer els polvos amb aigua, es va mullar el

cap i es va pentinar. Efectivament, era un fixador. Era tan bo, que amb

dos o tres nits que se'n va anar a dormir, en aixecar-se no se li havia

mogut ni un pèl. Se li havia format una crosta tan dura que el problema

va ser treure-se'l del cap. Jo no en vaig tenir cap culpa, no ho sabia. Em

deia “Coño, que me has dado!”

D'aquells temps en conservo diverses anècdotes. A la festa major de

Villafranca, l'acadèmia acostumava a fer una petita processó amb els

alumnes davant. El Niño del Bróquil anava amb els seus i jo anava amb

les nenes. Per celebrar l'esdeveniment, jo havia pintat en un plafó de

fusta gran, fet amb pintura a l’oli, un calze. Ell el va fixar al balcó de

l'escola que donava al carrer. L'Angelina, la seva esposa, a més va

brodar la bandera de l'escola que portava lletres gòtiques que jo havia

dibuixat.

113


Una de les processons que hi havia durant aquests dies, que no era del

col·legi, va passar per davant de l'escola. Jo vaig abocar-me en pijama a

la barana per veure els que passaven. Entre els que formaven la

processó estava el senyor Mencía. En acabar-la, a l'hora de dinar, em va

dir que què feia jo al balcó en pijama. A l'habitació del costat hi dormien

habitualment ells dos. En veure'm en pijama va dir-me que la resta de

gent es pensaria coses que no eren.

Al col·legi fèiem tres classes amb tres grups diferents. A la nit tenia nois

i noies grans i una parella de guàrdies civil que venien a aprendre

correspondència, ortografia i cal·ligrafia i alguna cosa de comptabilitat

i aritmètica. Els guàrdies civils no podien ser analfabets, havien de

tenir un mínim d'educació. Els que sortien ja preparats anaven a

examinar-se per treure el títol a l'acadèmia Cots que hi havia al Portal

de l'Àngel, a Barcelona, on passaven l'examen i els donaven el títol.

Entre les alumnes que tenia, hi havia un parell que jo els deia l'àngel i el

dimoni. L'àngel era molt bona noia i el dimoni també, però aquesta era

molt més bellugadissa. Elles reien.

Per aquella època, i coincidint amb la festa major de Villafranca, hi

havia un edifici molt gran que en deien el Casino. Allà, els socis anaven

a parlar, a prendre el cafè, feien reunions i, a una de les sales grans, hi

feien ball. Jo, per distreure'm, anava al Casino, al primer pis, on

assegut en una taula i prenent una consumició veia des de dalt com

ballava el jovent, a baix. Una de les vegades que hi vaig anar, en pujar

l'escala principal, em vaig trobar que baixaven dos tinents i un alferes,

bastant beguts, sobretot un dels tinents. En venir de cara, i per por que

no m'atropellessin, els vaig dir “Perdonin”. El tinent, que anava més

borratxo, em va dir “Maldito catalán” i es va llençar a pegar-me. Per

sort vaig esquivar-li pràcticament tots els cops, però una de les vegades

sí que em va tocar la cara. Els que anaven menys borratxos el van agafar

114


dels braços per a que no formés un escàndol. En tornar del Casino ho

vaig comentar amb el director i li vaig dir que això era un abús i que ho

denunciaria. Ell em va intentar persuadir que ho deixés córrer, que ho

fes pel nom de l'acadèmia perquè la gent sabia que era professor d'allà.

Però jo un dia, sortint de l'acadèmia, vaig anar a comandància i ho vaig

denunciar. No en vaig saber res més tret que el tinent l'havien traslladat

a un altre poble.

Imatge de l’església de Sant Joan, a Vilafranca

115


116


1940-1949 (dels 27 als 37 anys)

PREPARANT EL CASAMENT

Jo seguia treballant a Villafranca i els dissabte i els diumenges baixava

a Barcelona (dormia amb les meves tietes), on l'Elvira i jo parlàvem del

nostre casament. Pràcticament no teníem diners, però ella em va dir

que això no era problema.

L'Elvira va entrar a treballar com a nurse a casa del director de la casa

Pirelli, un senyor italià amb el títol de “baronet” a la seva família. El que

guanyava ella era poc però, com a mi, li donaven de menjar i lloc per

dormir, i això era part del seu sou.

El director de la Pirelli tenia 4 fills, tres noies i un noi, que era el més

petit. Encara que tenien dues minyones, l'Elvira s'encarregava de

cuidar els quatre fills i els tenia molt afecte. Ells la corresponien de la

mateixa manera. Fins i tot una vegada la vaig acompanyar, ja que ens

havia convidat la senyora a prendre el te, i recordo que vam estar també

parlant del nostre casament. Finalment ens vam decidir, seria el 25

d'agost del 1940.

La meva promesa, que estava estiuejant a Sitges amb el matrimoni

italià i els seus fills, va aprofitar l'ocasió un dia en que el director de la

Pirelli havia pujat a Sitges, doncs ho feia una vegada a la setmana per

explicar-li la nostra situació i li demanà un lloc per a mi a l’empresa.

L'actuació de l'Elvira era molt valenta, ja que s'exposava a un rebuig,

però com que estaven molt contents amb ella pel comportament amb

els nens, el senyor li va dir que ho miraria, però que hi podia comptar.

117


Els plans amb l'Elvira es van precipitar i ja vàrem començar a

concretar. Jo li vaig comunicar al senyor Mencía de Villafranca que a

final de mes me n'anava i que es busqués un altre professor. Ell em va

suggerir que quan em casés podíem viure a Villafranca, i ens buscaria

un pis. Li vaig dir que no, que volia viure a Barcelona on tenia la meva

família. Es veu que aquesta decisió li va caure molt malament, perquè

em va dir que li era igual, que de professors se'n trobaven a grapats i va

juntar els dits de la mà dreta per indicar “un munt”.

Temps després, quan jo ja havia marxat, em vaig trobar el Niño del

Bróquil, el qual em va comentar que ja havien passat tres professors

per ocupar el meu lloc i que els havia fet fora. Ja sé que això sembla

petulant per part meva: ho sento però és la veritat. Tot i així, en veure

que no em podia convèncer, va tenir un gest magnànim i, com a regal,

em va donar un cullerot i una cullera gran d'acer inoxidable. Gràcies.

El cap de setmana quan vaig baixar a Barcelona, l'Elvira em va dir el

que havia fet sense que jo no ho sabés. Quinze dies després me'n vaig

anar de l'acadèmia: havia de presentar-me a la Pirelli per tal de fer un

examen per passar a formar part de la plantilla. Alguns dies després em

varen cridar per informar-me que havia aconseguit entrar.

EL TREBALL A LA COCOME

Llavors vaig entrar a treballar a la COCOME (Comercial de Cobre y

Metales S.A.) que era una filial de la Pirelli que s'encarregava de la part

de metalls. De l'estada a la COCOME durant aquells més de vint anys

no en guardo massa bons records: enveges, travetes, mentides,

murmuracions, etc. eren a l'ordre del dia. Com que necessitava la feina,

i els temps estaven difícils, vaig passar de tot. Em limitava a fer la meva

118


feina i prou i intentava no ficar-me en aquestes coses, encara que

alguna vegada m'havia esquitxat. Així van anar passant els anys.

La postguerra va ser gairebé tan dolenta com la mateixa guerra.

“L'estraperlo” estava a l'ordre del dia i, fora del perill dels avions que no

bombardejaven, per la resta estàvem igual. Va caldre molt temps per a

que la situació s'anés normalitzant. Érem un total de 12 persones al

despatx i 6 més al magatzem. L'ambient no va ésser mai gaire bo. Hi

havia moltes enveges, el que feia que es treballés en un constant neguit.

A l'època de l'estraperlo es veien els xanxullos que feien els caps de

secció començant pel director. Com de vegades venien els clients per

parlar d'alguns assumptes relacionats amb les compres que ens feien,

els havíem d'atendre molt bé, doncs eren ells dels qui trèiem els

beneficis.

Una de les vegades que vaig rebre un client em va passar un cas curiós.

Quan havíem de servir un encàrrec d'un client, abans de servir-li el

gènere ens havia de donar la matèria prima. Això volia dir que si

l'encàrrec era de 50 kg de fil de coure, per exemple, ens havia de

facilitar 50 kg de deixalles de coure per fer-ho, que nosaltres

transformàvem en el fil de coure que necessitaven. Per descomptat,

nosaltres a la factura final li descomptaven l'import de la matèria prima

que ens havia donat. Abans de la guerra no era així. Els clients no

havien de facilitar la matèria primera perquè al mercat, de metall hi

havia de sobra, però després de la guerra, i durant alguns anys més, va

escassejar molt.

Aquest client em va fer una proposició. Ell em donaria la meitat de la

xatarra i jo li faria una entrada de matèria prima com si li hagués donat

tot. A canvi jo rebria en efectiu l'import del 50 % de matèria primera

que no m'havia donat, ja que segons em va dir no trobava xatarra i

119


necessitava amb urgència el fil de coure. De moment jo no vaig dir res

doncs la sorpresa m'havia deixat bocabadat, però després de la

sorpresa li vaig dir que s'havia equivocat de persona, ja que jo no em

dedicava a aquesta classe d'embrolls. Em va respondre que ja li havien

fet algunes altres vegades. Jo li vaig contestar que si havia estat així

anés a parlar amb aquella altra persona doncs jo no el podia ajudar. Ja

no em va tornar a veure mai més.

Com era la meva obligació vaig contar-li al director el que m'havia

passat i potser va ésser fruit de la meva imaginació, però encara que em

va dir que era correcte el que havia fet, em va semblar veure-li al rostre

un gest de contrarietat. Al cap d'un temps després vaig comprendre el

que passava. Ell i alguns altres caps de secció feien el que jo no havia

volgut fer. Com que jo havia comentat alguna vegada al meu cap de

secció que m'interessava donar classes després de la feina per poder

portar alguns diners més a casa, un dia va llegir al diari que hi havia una

acadèmia que demanava un mestre per poder donar classes al vespre.

Hi vaig anar per veure si la plaça encara estava vacant. Sí que ho estava.

Parlàrem de les condicions. Era l'horari de 8 a 10 h de la nit. A mi

m'anava bé aquest horari doncs plegava de la COCOME a les 7 h i em

donava temps. Malgrat estar d'acord en un principi, van dir que ja

m'avisarien per donar-me una resposta definitiva. L'endemà mateix

varen telefonar-me per dir que ja podia començar. Em van donar la

classe de les noies. Tenien entre 15 i 25 i, com és lògic, treballaven de

dia. Vaig tenir aquestes classes durant molts anys. Més tard succeirien

fets a la COCOME que van canviar completament la meva vida laboral.

120


EL NOSTRE CASAMENT

El nostre casament va ser molt senzill. No teníem pràcticament gens de

diners i ens vàrem limitar a les despeses més imprescindibles. Com que

havien cremat l'església de Santa Madrona, que era la que ens

pertanyia, vam celebrar el casament en una capella que havien

habilitat en una gran botiga del Paral·lel. El mossèn que em coneixia de

jovenet de quan era portant del Sant Crist, com a regal de noses no em

va cobrar la cerimònia. I la família, en lloc de regals ens varen donar

diners, ja que anàvem molt justos de fons. Després de la cerimònia,

tothom se'n va anar cap a casa i nosaltres vàrem anar al cementiri per

deixar el ram de la núvia al nínxol dels meus pares. Després vam anar a

un hotel del carrer Hospital tocant a les Rambles, vam deixar les

poques coses que portàvem i ens vam dirigir a la Plaça Catalunya a

seure i menjar-nos uns dolços que havíem comprat. Així va ser el dia de

la nostra unió. L'endemà una altre vegada a treballar i gràcies que

tinguéssim feina.

Just després de casar-nos vam anar a viure a casa dels pares de l'Elvira,

la casa on em passaria la resta de la meva vida fins avui. Ens vam

instal·lar a la primera habitació, entrant a mà esquerra, moblant-la

amb els mobles de la meva mare. Els pares de l'Elvira dormien a

l'habitació del costat. Em portava prou bé amb els meus sogres. El

sogre tenia a mitges un taller on hi treballaven el metall amb un altre

soci. Encara tinc alguna carta amb el membrete de l'empresa. La meva

sogra era modista i ensenyava a noies joves a la nit. No hi havia molta

intimitat, però en aquell moment no hi havia diners i era o casar-se i

anar a viure amb altres persones de la família o deixar la relació. En

aquell temps pràcticament tothom vivia amb els seus pares o els

sogres. La situació a la postguerra va ser molt difícil i va durar força

anys.

121


LA BREU HISTÒRIA D'UN BRAU AL CARRER

Els bous i els toros anaven pels carrers. Una vegada, venint pel carrer

Entença amb Consell de Cent, vaig veure venir un toro enorme que

anava justament en la direcció on jo estava. Quan gairebé el tenia a

sobre em vaig quedar aturat en sec. L'animal va passar de llarg a 20 cm

d'on estava jo. Recordo que la gent del bar de la cantonada, adonant-se

de la situació, se'm van quedar mirant per veure si m'enganxava o no.

BUSCAT... PERÒ CASAT

Retrat de l’època

La Trini, una companya mecanògrafa de la Pirelli, se m'havia insinuat

vàries vegades i això ho sabia l'Elvira, perquè jo mai li ho vaig amagar.

Jo feia veure que no me n'adonava que se m'insinuava. Un dia que em

vaig equivocar d'hora i vaig anar una mica més d'hora, vaig trobar que

ella ja hi era. En saludar-la jo donant-li la mà, ella es va aferrar a la

meva mà i, donant un giravolt, va venir a caure sobre el meu pit. Jo no

m'havia bellugat i ella, en veure'm passiu i que no seguia el seu joc, em

va mirar fixament als ulls i em va dir “Covard!”. Jo llavors me la vaig

122


mirar fixament i li vaig dir “Sí, sóc un covard, però ho sóc perquè

estimo a la meva dona i no et seguiré el joc” I aquí es va acabar tot.

Ella no obstant seguia insinuant-se. Una vegada va venir una noia a

l'estiu per fer una suplència i es va fer molt amiga de la Trini. Aquesta

noia li va explicar a la Trini que n’hi havia un del despatx que li havia

demanat per anar al cine plegats. Ella li havia dit que no. Llavors la

Trini li va dir, “i si fos el senyor Muntés?”, llavors ella va dir “Si fos ell

sí”. Me n'adono que això que dic sembla una mica presumit, però va

passar així.

Una vegada, agafant un tramvia, un dia em va tocar al costat una noia

que anava molt perfumada. Com que anàvem tots molt junts se'm va

enganxar el perfum. Quan vaig tornar a casa l'Elvira em va preguntar si

havia estat amb alguna dona. Jo em vaig quedar parat però li vaig dir

que no, tot innocentment. La vaig tenir mosca durant uns dies.

Donant-hi voltes vaig acabar deduint que havia olorat el perfum

d'aquella noia.

Per aquell temps vaig entrar a treballar a un col·legi d’Horta, situat dins

d'una torre molt gran amb tres plantes. A baix els de parvulari, a la

segona els de primària, i a dalt els grans. Jo donava classe als nois grans

que tenien entre 15 i 16 anys. El col·legi era propietat d'un xicot bastant

jove i solter. Aquest tenia una germana que donava classes allà mateix.

Érem ells dos, jo i una noia que s'encarregava del parvulari. Ella era

bastant atractiva, tot i que sempre anava molt pintada. Era casada,

però el marit estava a l’estranger. A l'hora del pati xerrava amb ella i

amb la noia que s'encarregava de pàrvuls i fèiem broma. La germana

del propietari era bastant coqueta, i t'ho deixava saber constantment

amb els gestos i les mirades. Jo vaig comprendre que ella volia una altra

cosa, i aquí vaig deixar de fer bromes a l'hora de pati. L’última cosa que

123


hagués volgut era que s'assabentés la meva dona i que per culpa d'això

perillés la nostra relació.

Al dia següent, no sé per quina raó, jo vaig anar una hora abans, crec

que em vaig equivocar al mirar l'hora. Em va estranyar que no hi havia

cap nano quan vaig entrar a l'acadèmia. En pujar les escales, vaig trobar

al primer pis, que és on hi havia la vivenda, una noia jove que em va

semblar la minyona. Jo li vaig donar el bon dia i vaig continuar cap

amunt a la meva classe. A l'hora de pati, em va dir la germana del

director: “ja està bé, només m'ha saludat al pujar i no m'ha dit res”. Jo

vaig quedar tan sorprès que no vaig saber què contestar-li. Com que

anava sense pintar i ella normalment anava tan pintada no l'havia

conegut! Li vaig donar una excusa i va acabar tot així.

L'AMBIENT A LA COCOME

Com ja he dit abans, l'ambient que hi havia a la COCOME no era gaire

agradable, cosa que passa desgraciadament a moltes oficines. No

obstant, hi havia moments que eren com d'esbarjo. Per exemple, es va

fer un concurs de fotografies i dibuixos on jo hi vaig presentar un

dibuix. Es feia en una gran sala de la Pirelli. No em van donar cap

premi. Això ja ho esperava, però el que em va empipar és que el primer

premi li van donar a un xicot per un paisatge que segons ell havia

dibuixat del natural. Jo havia vist aquell dibuix en una targeta postal,

cosa que estava prohibida terminantment. En un principi vaig pensar

en delatar-lo, però després m'ho vaig repensar i ho vaig deixar córrer.

També participava en un grup teatral que vam formar. Jo, com que

havia representat vàries obres de teatre (A casa la modista, Terra Baixa,

etc.) de jove i m'agradava, m'hi vaig apuntar. Aquesta vegada es va

124


posar en escena “La Papirusa”, en la qual jo feia d'ambaixador. Per això

anava de frac. A la crònica que es va fer després a la Pirelli, que tenia un

diari interior, vaig llegir que el meu paper havia estat molt ben

representat. A aquesta representació hi va assistir l'Elvira que va sentir

darrera seu que dues noies parlaven de mi (va sentir “Muntés”), però

no va poder esbrinar què deien.

Jo, vestit de frac, a l’esquerra, fent La Papirusa

Recordo que estant al despatx, tenia davant meu un cap de segona del

qual depenia jo directament. Sens dubte, aquest xicot era bastant

intel·ligent, tot i que ho sabia i s'ho creia. Moltes vegades li preguntava

per algun tema i li demanava on podia trobar-ho. Ell, enlloc de dirm'ho,

s'aixecava, m'ho buscava i m'ho portava. M'empipava perquè si

ell no hi era, jo després no sabia com fer les coses. Un dia, fent un càlcul

de cables, que era un de tants productes que fabricàvem, va haver de fer

una sèrie d’operacions fins que va arribar un moment que no va poder

seguir, doncs no sabia com resoldre-ho. Quan es va veure perdut,

enlloc de preguntar-ho al cap de primera o al director, m'ho va

125


preguntar a mi i jo li vaig resoldre el cas. Es tractava de trobar el màxim

comú divisor de dos números. Això ho esmento perquè les persones ens

necessitem els uns als altres i no s'ha de ser egoïsta. Si et demanen un

cosa has de mirar d'ajudar a qui t'ho demana.

Una altra de les vegades em va passar una cosa semblant amb el cap de

comptabilitat, el qual es va trobar que no li quadraven una sèrie

d'operacions. Em va avisar per veure si el podia ajudar. Era un

malasombra, però el vaig ajudar desinteressadament. Em molestava

que després ells no t’ho agraïssin.

Com que tot no ha de ser dolent, comentant un dia que jo mirava de

trobar una feina fora d'hores, a poder ser en una acadèmia, ell havia

llegit al diari que hi havia un centre d'ensenyament que necessitava un

professor per la nit i m'ho va dir. Vaig anar a parlar amb aquesta

acadèmia sobre la feina, les condicions, etc. i em van dir que ja

m'avisarien. Quina va ser la meva sorpresa que l'endemà al matí em van

trucar per dir-me que ja podia anar a treballar-hi. En aquesta casa m'hi

vaig estar a la vora de 30 anys. Era l'Acadèmia Lloret.

L’Acadèmia Lloret en l’actualitat, ara escola

126


L'EMILIO, AJUDANT A REDREÇAR UN JOVE

La COCOME tenia el magatzem de productes al carrer Rocafort, molt a

prop d'on jo vivia. L'encarregat del magatzem era un senyor ja una

mica gran que tenia dos fills, un noi i una noia. La noia la tenia ja

casada, però el noi, l'Emilio, d'uns 19 anys, portava al pare pel camí de

l'amargura. S'ajuntava amb companys poc recomanables i portava una

vida desordenada. Un dia el pare em va cridar i em va dir que volia

parlar-me. Quan hi vaig anar em va explicar el problema que tenia amb

el seu fill i, com sabia que jo em dedicava feia alguns anys a

l'ensenyament, havia pensat que podria ensenyar-li comerç, per veure

si podia entrar a una oficina, ja que ell coneixia moltes cases comercials

que podien acollir-lo sempre que estigués ben preparat.

Vam quedar d'acord. Vindria dues hores cada dia al principi, de dilluns

a divendres. El primer dia no vam fer res, només vam parlar. Això em

va permetre estudiar el xicot i vaig comprendre que hi hauria molta

feina, ja que estava molt endarrerit en qüestió de coneixement. Vist

això, vaig plantejar-me el següent: quan vingués el noi veuria si tenia

ganes de treballar, si en tenia treballaríem, si no en tenia, parlaríem de

futbol, al que era molt aficionat, o d'altres coses. Això, encara que no ho

sembli, em va donar molt bon resultat. Gens de forçar-lo, al seu aire. Al

principi va ser una mica difícil, doncs ell volia que parléssim i no

treballar, però de mica en mica el vaig encarrilar i ja eren molts més els

dies que treballàvem que els que parlàvem. El que més li costava i, per

tant, no li agradava eren els números, el càlcul. En canvi, la qüestió de

correspondència, cal·ligrafia, gramàtica, etc. li encantava. Així van

passar els mesos. Una vegada vaig comprendre que ja estava ben

preparat, vaig començar a ensenyar-li comptabilitat. En aquell temps

no es treballava, naturalment, amb ordinadors, i les qüestions

comptables s'anotaven en llibre especials: Diari major, Balanç de

127


Comprovació, Inventari, Caixa, Magatzem, Efectes a pagar, Efectes a

cobrar, Efectes a negociar i Balanç general. Totes les operacions que es

feien s'anotaven al diari d'una manera determinada i després als llibres

corresponents segons el tipus d'operació. Si passat un temps l'alumne

podia resoldre correctament tota mena d'operacions comercials, es

podia anar a examinar a algun centre oficial i, si ho feia bé, li donaven el

títol de comptable. Aquests estudis tenien una durada de tres anys.

L'Emilio, després dels 3 anys ja va estar capacitat per anar-se a

examinar i, feliçment, va aprovar amb nota. No només va augmentar

els seus coneixements, si no que va canviar radicalment i parlava d'una

altra manera, vestia diferent, va deixar els seus amics per altres i el que

és més important, el seu pare estava orgullós del seu fill. Ja no estava

amoïnat per les companyies amb les que anava abans. Jo, que havia

intervingut en aquesta transformació el vaig comparar amb un camp

llaurat on només has de sembrar les llavors i, amb el temps, surt la

collita. Pot ser sona una mica a poètic però ho vaig dir així.

L'any següent l'Emilio, que ja va trobar feina en una oficina d'una casa

comercial, es casava amb una noia amb la que festejava feia temps. Jo

vaig ser el seu padrí de boda, cosa que em va demanar i jo li vaig dir que

sí. Efectivament, hi vaig anar amb la meva Elvira. Després de la lluna de

mel, van venir ell i la seva senyora a visitar-nos. Després vaig saber que

havien tingut un nen. Les nostres vides es van separar i ja no he sabut

res més d'ell.

La vida és així, tens una bona relació amb una persona i després les

circumstàncies ens fan anar per camins diferents. Amb el pensament li

desitjo que tot li hagi anat bé.

128


2

EL MEU PRIMER FILL, L'ARMANDO

Un dels dies més importants de la meva vida va ser el naixement de

l'Armando, el meu primer fill, el 31 d'octubre del 1941. Va néixer a casa i

el part va anar molt bé. Era un xic petit, però molt maco, semblava un

nino. Era ros, amb els cabells una mica cargolats, que després se li van

fer molt més. Des d'un principi va ser una bona criatura, fet que es va

anar multiplicant amb els anys. Era de caràcter dolç i molt dòcil.

L’Armando

De molt petit, sobre els 3 anyets, li agradava dibuixar en un tros de

paper “cococs” als què després pintava de groc. En anar a la plaça

d'Hostafrancs i entrar a la carretera, hi havia una botiga on, en un petit

aparador, estava ple de pollets que corrien amunt i avall. A la vora

tenien un petit aparell elèctric que els donava escalfor. L'Elvira i

l'Armando sempre s'aturaven davant de l'aparador. Després ell

2 Tothom l'anomena Armand, però jo sempre li he dit Armando i ell mateix m'ha confesat que

quan l'anomeno Armand fins i tot se li fa estrany.

129


eproduïa al paper aquells pollets que havia vist. Però el curiós del cas

és que els dibuixava tal i com eren i el que mirava els dibuixos sabia de

seguida de què es tractava de tan perfectes que eren. Després, aquesta

inclinació pel dibuix es va multiplicar. Tant és així que, passats els anys,

acabaria estudiant Belles Arts i es faria dibuixant professional.

Quan encara era petit però ja caminava, un dia havíem anat a comprar

pel barri i el portàvem a ell agafat de la mà. Va haver-hi un moment en

que el vàrem deixar anar, no recordo per quin motiu. Ell s'estava quiet a

la vora nostra i, en un moment donat, l'Elvira el va cridar per poder-lo

agafar de nou, però ell, llavors, en sentir que el cridaven es va

desorientar i enlloc d'anar cap a nosaltres, se'n va anar cap al mig del

carrer, per on passaven els vehicles i un d'ells va haver de frenar per no

atropellar-lo. Va ésser cosa d'un moment, però l'ensurt que vàrem tenir

encara el recordo.

Quan era una mica més gran va començar a anar al col·legi dels Reis

Catòlics, a la vora de casa. L'Elvira el portava i, com ell al principi

rondinava una mica per haver-se de separar de la seva mare, ella li deia

que l'esperava al portal de l'escola a que sortís i ell era de tan bona fe

que s'ho creia. Ara bé, l'Elvira tenia molta cura en estar puntual quan

sortia, així ell creia que no s'havia bellugat gens.

EL RAMON I EL PERE

Abans de casar-me, el Ramon i el Pere ja eren amics meus. El primer es

va casar amb una bona mossa, que tenia una parada de peix a la plaça

de Sant Antoni. Ell també en tenia una, quasi costat per costat, també

de peix. Com que el Ramon era molt ben plantat, formaven una parella

excel·lent amb l'Annita, que era el nom d'ella. Van tenir un sol fill i quan

130


va tenir uns 10 anys, ell em va venir a veure i em va explicar que, el Joan,

el seu fill, anava molt malament a l'escola. Volia saber si li podia donar

classes a les nits per veure si el podia posar al corrent amb els estudis.

Pel que em va explicar, vaig comprendre que era un cas complicat. Com

que era el fill del meu amic, no li podia dir que no. Vam començar doncs

les classes i el que em temia es va confirmar. Era un noi mandrós,

distret i sense voluntat. Em vaig trobar amb un problema molt gros. Si

li deia al meu amic, pensaria que no li volia fer el favor d'ensenyar al seu

fill. I si no li deia, quedaria malament, doncs no en trauria cap profit.

Finalment, vaig pensar que potser tindria una mica de sort i vaig seguir.

Jo freqüentava diàriament la casa del Ramon, ja que hi havia una gran

confiança amb la seva dona. El matrimoni tenia un canari, que estava

molt ensinistrat i el deixaven lliure i volava per l'habitació. Un dia que

havia arribat més d'hora, en asseure'm en una de les butaques, vaig

sentir un petit gemec. Com un llamp em vaig aixecar, doncs em vaig

imaginar que havia aixafat el pobre ocell. I efectivament així va ser.

Encara que va ser un seure-i-aixecar-me en un instant, la pobre bèstia

va sentir durant un segon tot el pes del meu cos. En fer l'exclamació, ho

va sentir l'Annita. Veient el que havia passat, agafà l'ocell i el posà sobre

l'aixeta de la cuina amb l'afany de fer-lo reaccionar, en lloc de donar-li

escalfor que és el que li vaig recomanar. El resultat va ser que l'ocell va

morir definitivament, potser d'una pulmonia si és que els ocells poden

tenir aquesta dolència. Encara que no em van fer cap comentari, vaig

comprendre que indirectament em culpaven a mi, sent així que els

veritables culpables eren ells, per no haver previst una cosa així. No es

va parlar més de l'assumpte, però jo no vaig poder oblidar-lo i, encara

avui, després de tants anys, ho recordo alguna vegada.

Pel que fa al Joan, el fill del Ramon, no me'n vaig poder sortir i al cap

d'un temps els ho vaig dir clarament. Penso que els pares ja ho sabien.

No he sabut res més d'ells ni del noi. Suposo que sí devia servir per

131


vendre peix a la parada dels seus pares, al mercat de Sant Antoni. Molt

temps després em vaig assabentar que el meu amic Ramón havia mort.

Era molt bona persona, que Déu el tingui a la Glòria.

El millor amic però era en Pere, company meu dels portants de

l'església de Santa Madrona del Poble Sec. Era alt, prim, amb ulleres

bastant graduades i vestia molt bé. Quan ens vam conèixer, vam

simpatitzar de seguida. Era molt instruït, havia estudiat peritatge

mercantil i treballava en una firma comercial bastant coneguda. Érem

tan amics que moltes vegades passejàvem amunt i avall de Paral·lel

parlant de les nostres coses i no ens avorríem, molt al contrari,

gaudíem. Eren els temps anteriors a la guerra. I va arribar una moment

en que ens varen cridar a files. Ens vàrem acomiadar i vam passar tres

anys sense saber un de l'altre. Passat aquest període de temps ens

vàrem tornar a veure, però vaig trobar que no era el mateix Pere

d'abans de la guerra. Havia canviat, el físic era el mateix, però jo el

trobava diferent. Semblava com s'hi amagués alguna cosa. El Pere

havia estat tan obert sempre que quasi podia llegir-li els pensaments.

Com que érem tan amics jo li vaig preguntar què li passava. Ell de

moment es va encongir i va començar a divagar sobre conceptes

polítics que jo no entenia. Per fi ho vaig comprendre tot, s'havia posat

en política i tenia por, molta por. Pel que es veu estava amenaçat de

mort per unes declaracions que havia fet i temia que en algun moment

el matessin. Jo, per calmar-lo, li vaig dir que potser tot eren

imaginacions d'ell, doncs no es mata a una persona així com així. Però

d'altra banda també jo estava espantat perquè estava assabentat de

coses semblants. Ens vàrem acomiadar i em va dir que ja m'avisaria per

veure'ns però ja no el vaig veure més. Em vaig assabentar al cap d'un

temps que havia mort, però no assassinat, si no de mort natural. Va

caure malalt perquè no havia pogut suportar aquell neguit que tenia.

Era el millor amic que he tingut mai.

132


LES AMÍGDALES DE L'ELVIRA

L'Elvira va tenir les amígdales inflamades i va haver d'anar al metge per

veure què li deia. El doctor li va dir que s'havia d'operar i treure-les.

Efectivament, vam anar per demanar hora a una clínica de monges que

pertanyia a l'associació Seguro Médico, a la que ens havíem subscrit en

entrar jo a la Pirelli. Com que no hi havia llit, estava tot ple, la vam posar

a una habitació que en realitat era el menjador de la clínica. En aquella

època no hi havia Seguretat Social. La gent es feia d'associacions o

pagava a les clíniques quan havia de ser intervingut. El dia que la van

operar i per la nit, com que no em van deixar quedar, me'n vaig anar cap

a casa i l'endemà a primera hora, sobre les 8 h (jo estava una mica

neguitós tot i que l'operació era molt senzilla), em vaig trobar a l'Elvira,

molt enfadada. En tota la nit no havia entrat ni una sola vegada una

monja a preguntar-li com es trobava. Li podria haver passat qualsevol

cosa i no se n'haguessin adonat. Quan vaig sentir el que m'explicava em

vaig posar com una fera i vaig cridar a la monja. Li vaig dir de tot. En lloc

de vestir els hàbits que portava, que no li servien de res, li vaig dir que

se'n podia anar pel carrer a fer la carrera. La monja es va quedar blanca

com el paper, i quan jo li vaig dir que m'enduia la meva senyora, ella em

va demanar que esmorzés primer i jo li vaig dir que se'l podia posar

entre les cames i me la vaig endur. Des d'aquell moment no puc veure

una monja perquè em ve aquesta escena al cap i em venen ganes de

riure.

UNA PETITA VENJANÇA

Quan vivia al Poble Sec formava part del cor de l'església. Al piano, hi

havia la neboda de mossèn Anton. Amb aquesta noia, abans de

conèixer a l'Elvira havíem simpatitzat bastant. Recordo un dia que

133


tenint una reunió a la sagristia, en donar-me ella un prospecte d'una

altra església, jo dissimuladament li vaig agafar la mà i ella, tota

seriosa, em va dir “em vols deixar la mà?”. Jo li vaig deixar, però m'ho

vaig apuntar. En acabar la guerra vaig tornar a formar part del cor. Un

dia, sortint del cor, com que ella vivia al carrer Rocafort, tocant a la

Gran Via, fèiem el mateix camí. En arribar a l'escala on ella vivia ens

vam quedar un moment a parlar. Amb gran estupefacció, vaig sentir

que em deia si podíem anar al cine, sabent que jo era casat. Jo llavors li

vaig dir que estimava molt a la meva dona i que no m'interessava cap

altra relació. Ja no se'n va parlar més i després d'un parell de setmanes

vaig deixar el cor. Mentre m'ho deia vaig pensar en la mà, va ser una

petita venjança.

LA FILLA QUE MAI VA SER

Abans del meu segon fill i després de tenir a l'Armando, l'Elvira va tenir

un avortament. Feia temps que no es trobava massa bé, li varen

començar a sortir una mena de grans pel cos que, al cap d'un temps se li

obrien i supuraven. Com és natural, vàrem cridar al metge del Seguro

Médico. El tocòleg, que era molt bo, de seguida va comprendre que era

l'inici d'un part prematur, però amb símptomes d'infecció, i que

segurament la criatura estaria malament.

De seguida es va decidir provocar-li el part. En aquell temps no hi havia

ecografies. No s'anava a l'hospital i el naixement es feia amb

comadrones a casa. La nostra era una molt bona comadrona i de fet va

ser ella la que va assistir el part quan va néixer l'Elvira, però

naturalment en aquest cas no va poder fer res i ella mateixa ens va

aconsellar que aviséssim al metge. Era una nena d'uns 30 cm de

llargada, completament formada amb els mínims detalls: manetes,

134


peuets, sexe, etc., però sense cap. Jo la vaig tenir una estona a les mans i

dono fe de que era així.

La nena va ser enterrada a Montjuïc per l'oncle Nicolau, un oncle de

l'Elvira que tenia una llauneria, però mai ens va dir a on l'havia

enterrat. Un cop treta la causa, l'Elvira es va posar bona al poc temps.

EL MEU SEGON FILL, EL SERGI

Al veure el que havia passat amb l'últim embaràs, vàrem agafar una

mica de por. Malgrat tot, i tot i que preníem precaucions perquè no

sabíem si volíem anar pel segon fill o no, tres anys i mig després de

néixer l'Armando, l'Elvira va tornar a quedar embarassada i va arribar

el Sergi, el meu segon fill. El Sergi, va néixer el 21 de juliol del 1945.

En Sergi

En néixer, el Sergi era bastant corpulent, molt més que l'Armando. Així

com el naixement de l'Armando va ésser completament normal, el del

135


Sergi va ser bastant complicat. Vaig estar present a tots dos parts. La

comadrona que va atendre a l'Elvira era la que ens havia assistit

sempre, amb majúscules una senyora comadrona. El Sergi venia de

peus i la comadrona li va donar la volta i el va fer néixer de cap. Quan el

Sergi va treure el cap per poder sortir, va sorprendre de nou a la

comadrona. Portava cargolat al coll dues voltes del cordó umbilical que

l'estaven escanyant. Tenia la cara bastant morada per la pressió que li

produïa el nus que l'ofegava. En aquell moment crític es va veure com

n'estava de preparada aquella professional. Sense perdre gens de

temps, va endinsar les mans per on sortia la criatura i, amb gran

habilitat, li anà donant voltes al cos fins deslliurar-lo del parany en que

estava atrapat. No va ésser cosa d'un moment. Va trigar de dos a tres

hores en acabar la feina i, quan el nostre fill va estar lliure, es varen

veure les conseqüències del forcejament produït. Els óssos del cap

estaven una mica comprimits en alguns indrets i les cametes un xic

garrelles. Després, ja més grandet, s'aniria arreglant fins a quedar

completament normal.

Com ja he comentat abans, la postguerra ens la vam passar fent cues

per comprar un quilo de patates i un de bledes. Recordo que anàvem a

comprar llet condensada per criar els fills. Els dos els vam criar amb llet

de pols de “La Lechera”, perquè l'Elvira tenia estries i li sortia sang. Van

ser uns temps difícils. Recordo que si alguna vegada jo venia de mal

humor de la feina, la meva sogra, en adonar-se'n agafava al Sergi i me'l

posava assegut a coll-i-bé. A mi se'm passava tot.

Quan el Sergi tenia uns 3 anyets, recordo que un dia anàvem passejant

amb ell, l'Elvira i jo, per la plaça Universitat quasi a l'entrada del carrer

Pelai. Com que moltes vegades l'agafàvem a coll, doncs no volia

caminar, aquell dia el portàvem de la mà perquè ja pesava molt. Al

passar just per l'entrada del metro que hi havia a Pelai, el Sergi va

136


desprendre's de les nostres mans i tot decidit va anar baixant les

escales que conduïen a la porta d'entrada del Metropolità. De moment

no vaig dir res, per veure què feia. Jo l'havia seguit i, abans que arribés a

baix del tot, el vaig fer pujar una altra vegada. Al preguntar-li on anava

tan decidit em va respondre que “A casa”. Tanta innocència em va fer

gràcia. No l'haguessin deixat passar. Llavors me'l vaig tornar a pujar

cap amunt. Ja de ben petit era decidit i tenia geni. Tindria un caràcter

molt fort.

Recordo també que quan el vàrem portar per primera vegada al col·legi

li va fer tanta impressió que se li removia l'estómac i l'havíem de dur al

lavabo. Menys mal que això va durar poc. Després ja hi va anar

normalment.

LA SALUT

Al 1946, un any després que li treiessin les amígdales a l'Elvira, em va

tocar a mi que m'ho fessin. Aquesta vegada vaig haver d'anar a una

clínica particular on les infermeres que atenien no eren monges, si no

seglars. Se'm va atendre molt bé, però vaig haver de posar-me al llit.

L'endemà que em treiessin les amígdales ja vaig aixecar-me i quan va

entrar la infermera em va veure vestit i tot. Se'm va quedar mirant i va

dir: “On va vostè?” Jo li vaig contestar una mica enrogallat: “A casa”.

Ella em va tornar a contestar: “Al llit és on va vostè, i demà ja en

parlarem”. Vaig posar-me de nou al llit però l'endemà ja estava també

llevat i vestit. Davant de tanta insistència, la infermera em va deixar

marxar, però em va dir que era una imprudència el que estava fent i que

havia d'anar molt en compte, perquè podia tenir una hemorràgia ja que

era una persona adulta i no una criatura. Igual que durant l'estada de

l'Elvira a les monges!

137


138


1950-1959 (dels 37 als 47 anys)

L'ESTADA DE REPÒS A PRADES

Quan tenia 38 anys, al 1950, portava un ritme de vida molt cansat i va

arribar un moment que el meu cos va començar a donar senyals

d'alerta. Quan havia d'escriure veia doble. Feia tanta feina que va

arribar un moment que ja no podia més. Per tal de poder recuperar-me

d'aquest esgotament, i travessant una època en la que em trobava

malament de l'estómac, vaig decidir anar al metge. Aquest em va

recomanar un temps de repòs i, a ser possible, fora de Barcelona.

Estudiat que fou l'assumpte, vaig decidir anar a passar un parell de

mesos a Prades, un poblet de muntanya a la província de Tarragona.

Vaig demanar permís per agafar-me la baixa. Vaig dirigir-me al poblet

esmentat, de moment sol, a una fonda. Era una gent força simpàtica,

per tant, de seguida vam establir una amistat. Es va donar la casualitat

que aquella setmana era la festa del poble. L'ambient d'aquells dies va

ser festiu i molt divertit: sardanes al davant de l'ermita, que estava al

caminet al fons del poble. Les colles que ballaven anaven totes vestides

de catalans: faldilles emmidonades i barretines. Aquells dies m'ho vaig

passar molt bé, però enyorava l'Elvira i els dos fills que s'havien quedat

a Barcelona. Quan portava un mes ja no vaig poder més. Era tanta

l'enyorança, que vaig escriure a l'Elvira i vaig demanar-li que pugés

amb els nanos. Finalment la vaig convèncer i va pujar, tot i l'enrenou

que representava. Vaig marxar de la fonda i vam buscar una habitació

en un pis d'una família que llogava habitacions. L'Elvira feia el menjar i

rentava la roba.

El primer mes que vaig ser a Prades, vaig fer amistat amb un xicot de la

meva edat aproximadament que també estava de vacances, no era del

poble i vivia habitualment a Barcelona. M'havien parlat d'ell amb un to

139


una mica misteriós. Es rumorejava que era l' “acompanyant” d'una

senyora rica i bastant gran. I sembla que el mantenia a canvi de la seva

companyia. Era un noi alt i prim i conversant amb ell es veia que tenia

una bona preparació intel·lectual, ja que parlava amb molta fluïdesa.

Ens vàrem fer molt amics i un dia em va confessar el que es deia al

poble: una senyora gran el protegia i ell... es deixava protegir. Com que

tots dos eren ja majors d'edat la cosa, en realitat, no tenia major

importància. Vàrem passar uns dies bastant distrets parlant de força

coses. Quan va pujar l'Elvira, ens vam distanciar i ja no el vaig tornar a

veure mai més.

Amb l'Elvira i els nanos, fèiem petites excursions per les rodalies del

poble. Hi havia llocs molt bonics que valia la pena de veure. En una

d'aquestes excursions, vàrem caminar tant que jo vaig retornar al poble

veritablement esgotat. Encara no estava bé del tot.

L’Armando i el Sergi

140


A la taverna de Prades, ens reuníem per parlar i de vegades jugar al

dòmino amb el metge, el mestre, l'alcalde i el capellà del poble. El metge

era qui em donava les injeccions que m'havien receptat. Eren tant

doloroses que quan me les donava la cama em quedava quasi

paralitzada. Encara recordo que aquest metge, per fer les visites del

poble i rodalies, anava en moto. Va ser tanta l'amistat que vam tenir,

que jo l'acompanyava a les visites i, mentre ell entrava a visitar el

pacient, jo em quedava vigilant la moto. D'aquesta manera, vaig

conèixer molt bé les rodalies. Hi havia alguns pobles del voltant, on no

veies ningú pel carrer, però te n'adonaves que et vigilaven des de

darrera de la finestra. Coses dels pobles.

EL TALLER DE JOIERIA A CASA

Després dels dos mesos vam tornar a Barcelona i jo ja em trobava

bastant millor. Era el 1951, i per poder portar més diners a casa, ja que

els temps estaven difícils a la postguerra, vaig pensar en posar un taller

de joieria a casa, en una de les habitacions de darrera que estaven mig

buides. Vaig comprar doncs, i de mica en mica, totes les eines que em

feien falta: dues màquines, un taulell de joier, llimes, soldador, fileres,

etc. Les fileres eren trossos d'acer plens de forats que serveixen per

posar fil d'or recuit (escalfant-lo amb un soldador) i així poder fer-lo

tan prim com es vulgui. La feina, tret de dos encàrrecs que em van fer

abans de començar, va venir poc a poc. Tenia també encàrrecs de

compostures, que consistien en soldar cadenes d'or i altres materials,

anells, arracades, polseres i demés. Amb el temps, em vaig fer una

petita clientela que era un ajut a sumar als ingressos ordinaris. Tenia

tres feines: a la Pirelli, a l'acadèmia Lloret i a casa al taller.

141


També traginava jo mateix els encàrrecs que em feien de rellotges,

cadenes, coberts de plata, ventes de joies de segona mà, etc. Comprava

les coses als majoristes i després les venia. Llavors hi havia molta

confiança. Quan necessitava platí (que ara ja no es ven de car que és)

em donaven una peça i me l'enduia a casa. Feia servir el que necessitava

i després tornava la resta i només pagava el que havia utilitzat.

L’Elvira i jo

Una vegada em va sortir l'ocasió d'un anell i unes arracades de platí i

brillants que es venia una senyora molt gran que havia estat de molt

bona posició. Es trobava en una situació econòmica que l'obligava a

vendre les joies de quan era jove. Aquests brillants eren bastant grans i

eren una meravella. La pedra es diu diamant, però quan s'esmola o es

talla, queda en forma de brillant, amb la part de dalt plana i el cul en

142


punxa, així la pedra té una brillantor espectacular. La senyora que es va

vendre aquestes joies sentia recança de portar-les a una botiga de

compra i venda per por a que l'estafessin. Com que a mi em coneixia i

sabia que em dedicava a la joieria me les va donar per a que en tragués

el màxim possible. Jo li vaig prometre que faria l'impossible per

trobar-li un client particular. Vaig tenir sort perquè uns parents de

l'Elvira que tenien negoci de productes químics se'n van enamorar en

veure-les, sobretot la dona, i de seguida vàrem fer tractes per a que se

les poguessin quedar. Varen ser tres els afavorits: la senyora, perquè en

va treure molt més del que li haurien donat a la botiga, la compradora

per l'ocasió que va tenir i jo per la comissió que en vaig treure. Tot i així,

em va saber greu perquè a l'Elvira també li havien agradat molt, i jo em

vaig quedar amb la recança de no haver-li pogut comprar. Es tractaven

de bastants diners, potser 50000 pessetes d'aquell temps. Amb el

temps li vaig fer altres joies i bastant maques, però mai van ésser tan

ostentoses com les que vaig vendre. Està vist que alguns adagis estan

ben fonamentats, com el que diu que el diner crida diner, perquè són

de la mateixa família.

LA BACALLANERIA

L'any 1953, quan tenia 41 anys, va haver-hi una època, i sempre amb el

desig de millorar la nostra situació econòmica, on vam tenir la possibilitat

de posar a la botiga que tenia l'oncle Nicolau, una bacallaneria.

El tiet Nicolau estava malalt al llit, ja no podia dedicar-se al negoci de

llauneria, que era el que havien tingut abans de posar la bacallaneria.

Tenia una part de la botiga on venien productes de llauna, i a l'altra, el

taller. En el últims temps la llauneria la portava la Pepita, la seva dona,

però no li agradava i va estar molt contenta en saber que posaríem un

altre negoci i que ella no hauria de ser esclava a la botiga.

143


En aquell temps es menjava molt bacallà perquè era molt econòmic i hi

havia moltes bacallaneries. La gent menjava un tall de bacallà que ja et

venien cuit i valia dos rals. Així que l'Elvira i jo ens vam decidir a obrirne

una. També vam pensar en vendre llegums cuits. Per preparar els

llegums calia afegir bisulfat a l'aigua on els teníem per a que

estiguessin més tous. Però el bisulfat era una mica perillós i calia posar

la mesura exacte. En resum, massa enrenou pel que podia arribar a

donar-nos. Després d'estudiar l'assumpte vam decidir deixar els

llegums i vendre només bacallà i altres articles relacionats amb la

bacallaneria: tonyina, bidons d'arengades (la sardina gran però ja

preparada), olives, etc. Jo em vaig encarregar de comprar les balances i

tota la resta d'estris que necessitàvem. Hi havia bacallà sec i remullat i

aquest últim necessitava unes piques de marbre blanc i un taulell. Tot

això comportava molta feina i jo em valia de les estones lliures per

poder anar a comprar, perquè treballava matí i tarda. Com que els

proveïdors d'aquestes eines tancaven tant al migdia com a la tarda més

tard que els despatxos, quan sortia de la feina hi anava.

La resta de la família involucrada en el negoci, que vivia sota nostre, es

composava del tiet Nicolau, la tieta Pepita i els dos fills, la Rosita d'uns

19 o 20 anys i el Miquelet que devia tenir-ne 16 o 17. L'Elvira es

dedicava a estar darrera del taulell despatxant. Així que el negoci de fet

el portàvem entre l'Elvira i jo. Els altres havien posat una quantitat

inicialment però després no van fer res més, a banda de posar la botiga,

i els guanys ens els repartíem a mitges.

No només nosaltres hi posàvem més esforç si no que a més, quan ells

treballaven eren força maldestres amb el negoci. Recordo que un dia

no vaig poder anar a buscar les llaunes de tonyina i hi va anar el

Miquelet. Quan va tornar no se li va ocórrer res més que agafar un taxi.

Tots els beneficis que vam treure amb aquella llauna de tonyina se'n

144


van anar amb el taxi. Per posar un altre exemple, al matí, com que el

Miquelet treballava, agafava un bon tros de barreta de pa, l'obria per la

meitat i se l'omplia de tonyina. Per tant, no només no guanyàvem sinó

que hi perdíem.

A la tieta Pepita, li agradava molt la tafaneria i anar pel barri parlant

amb uns i altres. Al principi el negoci de la bacallaneria va ser una mica

difícil: havíem de fer clientela. L'Elvira tenia molt bon caràcter amb la

gent. Aviat doncs l'establiment es va començar a conèixer al barri.

Algunes clientes, en tenir confiança amb l'Elvira, li explicaven el que

passava. Quan no hi érem, perquè arribava l'hora de tancar la botiga, la

Pepita posava mà a la caixa. Això feia que després no sortissin els

comptes. L'Elvira ja se n'havia adonat del poc calaix que hi havia, doncs

entrava molta gent a la botiga i molts pocs diners al calaix. L'Elvira els

comptava abans de plegar i a l'endemà n'hi havia menys. Va arribar un

moment en que la cosa no es va poder aguantar més. Pràcticament no

teníem beneficis. Pagàvem despeses i prou. Vam parlar amb la resta de

família involucrada en el negoci i els vam dir que allò no podia ser i vam

decidir deixar-ho. Els vam demanar que ens tornessin els diners que

havíem posat a la botiga i que ells se la quedessi amb tot el que s'havia

comprat. Tota la feina que vam fer nosaltres la vam perdre i se la van

quedar ells. La bacallaneria va estar oberta pràcticament dos anys. Van

decidir seguir amb la botiga i van posar com a venedora a la promesa

del Miquelet, però no va funcionar perquè la simpatia que tenia l'Elvira

amb els clients no la tenia la nova venedora. Després de l'entrada

d'aquesta noia potser els va durar mig any més.

Quan ens van dir que plegaven, vam tenir una conversa amb ells per

parlar del capital que nosaltres havíem invertit. Ens van dir que ens ho

anirien pagant de mica en mica, mes a mes. Els primers mesos van

complir, però després s'alternaven mesos que pagaven i mesos que no.

145


Es volien escapolir. Però no van poder-ho fer perquè quan va començar

la guerra, com que el tiet Nicolau era italià, van marxar al seu país

d'origen. Llavors, el meu sogre, per a que no els prenguessin la botiga,

la va posar al seu nom. En veure aquesta situació el meu sogre va parlar

amb ells i els va dir que havien de pagar fins l'últim cèntim, perquè si

no, no els tornaria la botiga. Els teníem enganxats. Això va ser una lliçó

que ens va ensenyar que val més no portar negocis a mitges amb ningú

perquè al final sempre surts escaldat.

En plegar el negoci, la Pepita no només ens havia fet males jugades,

sinó que a sobre parlava malament de l'Elvira. Jo, mentre no van tocar

a l'Elvira, vaig aguantar el que vaig poder, però en sentir per boca dels

altres el que deien sobre ella no vaig poder aguantar més. Deien que era

una mala administradora. Una nit quan estàvem sopant, vaig baixar

molt enfadat i els vaig dir el nom del porc. Al sopar estaven tots menys

el tiet Nicolau que estava malalt. Aquí vam partir peres definitivament.

Un temps després, va caure malalta la Pepita i el metge li va dir que

s'havia de posar una injeccions a la panxa. Com que s'havia de cridar a

una infermera i ells sabien que jo li donava alguna vegada injeccions a

l'Elvira van tenir la barra de demanar-me que si les hi volia posar. Jo,

que no he sabut dir mai un no, vaig oblidar tot el que havíem passat i

vaig dir que ja els hi donaria. Vaig parlar amb el metge i em va dir com li

havia de posar les injeccions. Jo em pensava que era una injecció

normal, però al moment de donar-li la primera, al ventre, amb una

agulla bastant llarga, em vaig trobar que,aquesta topava com si fos amb

una paret. No sabia què fer: si pressionar per a que entrés l'agulla o

deixar de donar-li la injecció. Finalment vaig decidir, pensant que si el

metge m'havia dit que li hi donés era perquè no hi havia perill,

pressionar i l'agulla va passar. Però jo aquella nit no vaig dormir

pensant que potser l'havia matat. I fins l'endemà al matí que vaig

146


preguntar com es trobava vaig comprendre que el metge no m'ho havia

explicat tot. Quan vaig tornar a parlar amb ell li vaig explicar tot i es va

posar a riure. A partir d'aquell moment ja li vaig donar les injeccions

normalment. A aquesta vida se'n troben de fredes i de calentes.

Conduint amb la Lambretta, l’any 1954

COMIATS A LA FAMÍLIA

Cap a l'any 1956 va morir la meva àvia Rosario, la mare del meu pare.

Havia tingut quatre fills: el Macario, la Pepita, la Rosario i el Lluís. El

seu marit, Macario Muntés Naixes, es va dedicar a la indústria del

calçat, però una malaltia del cor no li va permetre, ja gran, seguir amb

aquestes activitats. Com era un home bastant preparat, va acabar la

seva vida dedicant-se a l'ensenyament.

147


Encara que la meva àvia havia tingut quatre fills, el meu pare era el seu

predilecte i ell també se l'estimava moltíssim. Quan va morir el meu

pare tan jove, tot l'afecte de la meva àvia va passar a mi i també a la

meva mare, encara que a la resta de fills no els feia gaire gràcia. A

l'enterrament de l'àvia, que aleshores vivia amb les seves filles a

L'Hospitalet, hi van anar les seves filles, el meu fill Armando i jo. Al

posar-lo al nínxol varen obrir el taüt i jo inclinant-me li vaig fer un petó

al front. Vaig ser l'únic.

La meva àvia Rosario tenia una germana, la tia Juanita, que va tenir

tres filles: la Mercedes, la més gran; la Josefina (a qui anomenaven

Finita), la mitjana; i la Juanita, la més jove. A mi m'estimaven molt

totes elles perquè hi teníem molta relació amb l'Elvira. Per la tia

Juanita, jo era com un fill i, sempre que anava a veure-la, em volia

donar alguna cosa. Jo també me l'estimava molt i em sabia greu haverli

de rebutjar moltes vegades les coses que volia donar-me. Quan va

morir ho vàrem sentir moltíssim. Doncs perdre una persona que

t'estimes tant deixa un buit molt gran.

Nosaltres dos, a casa

148


Aquest afecte va passar a la filla gran, casada amb un home que deixava

molt que desitjar. A nosaltres ell no ens queia gens bé, ja que vèiem la

manera vexatòria amb que tractava a la seva dona. Quan anàvem a

visitar a la nostra cosina Mercedes, veient ell la deferència amb la que

ens tractava la seva dona, ens tenia enveja, cosa que no s'atrevia a

manifestar davant nostre, però que es veia d'una hora lluny. Nosaltres

ho sabíem perquè ens ho havia dit la cosina petita, la Juanita. Ell,

calladament, ens anomenava “los de quiero y no puedo”, cosa

incomprensible ja que mai havíem fet ostentació de res. El que passava

és que nosaltres ens agradava anar ben vestits i això ell ho desconeixia,

ja que era descarregador de moll. En el fons ens donava pena, doncs

l'enveja és molt trista i la persona que té la desgràcia de sentir-la, pateix

molt i sense motiu.

Quan moria la cosina Mercedes, vàrem estar presents l'Elvira i jo, fins

l'últim moment. Recordo que li vaig haver d'agafar la mà que ella

m'estrenyia de tant en tant, com si volgués dir-me quelcom o bé també

podia ésser producte dels últims moments, no ho sé.

Després de la mort de la Mercedes, vàrem anar cada setmana a visitar

la Juanita. Estava casada amb un llatí natural del Perú, bastant bona

persona. De vegades m'explicava coses del seu país. Mentalitat,

costums, menjars, etc., que diferien bastant dels nostres. Va passar

bastant temps i nosaltres seguíem visitant-los. Com que la cosina

Juanita començava a ser gran, va tenir trasbalsos fins que va arribar un

moment en què pràcticament no coneixia a ningú. Per aquell temps

l'Elvira va tenir problemes de salut. En aquestes circumstàncies vam

estar un parell de mesos sense anar a visitar-la. Un dia ens va telefonar

la veïna per dir-nos que la Juanita feia uns dies que havia mort. Vam

tenir un gran disgust perquè l'apreciàvem molt.

149


Pel que fa a la mitjana, la Josefina, no havíem tingut mai gran relació,

doncs feia una vida bastant bohèmia. Es relacionava molt amb

l'ambient marítim. Havia tingut un parell de promesos mariners de

graduació i no es va saber mai quina mena de relació va tenir amb

aquests oficials. Jo penso que això ara no tindria gran importància,

però en aquell temps era criticable. Quan va morir la Juanita, que era la

última que ens lligava a aquella família, jo vaig perdre la pista de la

Josefina, i tampoc vàrem fer cap cosa per trobar-la. No ens unia res.

L'ARMANDO I LA SEVA HABILITAT ARTÍSTICA

Per aquelles èpoques l'Armando va començar a anar a l'institut. El

vàrem portar a l'institut Jaume Balmes per fer el batxillerat. Les

criatures de 5 o 6 anyets jugaven a la vorera del camí. Quasi no hi havia

trànsit. De tant en tant, passava un carro amb el cavall i, una estona

abans, se sentia el remor de les rodes que feien molt soroll. També

passava de tant en tant algun cotxe, però a velocitats mínimes. Anar pel

carrer era força segur. L'Armando anava a l'institut amb algun

company del barri que també hi feia cap. D'entre les assignatures que

tenia a l'institut hi havia la de dibuix. Encara que les altres les portava

bé, dibuix era la seva preferida i sempre se la treia amb la màxima nota.

Feia els dibuixos tan perfectes, que semblaven calcats de l'original.

Una vegada vaig anar a parlar amb el professor de dibuix de l'institut,

Asián Peña crec que es deia, i em va dir que era el millor alumne que

havia tingut i que tant en el que feia a l'assignatura, com el seu

comportament com a alumne, eren perfectes. Aquest professor, en

veure la qualitat dels seus dibuixos del seu alumne Muntés, li va

encarregar per un llibre de text, alguns dibuixos que l'Armando va fer.

Recordo haver-los vist i estaven molt bé. Crec que els hi varen pagar

però no recordo el que li varen donar.

150


Pel que fa a les seves amistats a casa estàvem tranquils, doncs tenia

amics, xicots i xicotes, que tenien la mateixa diversió al pati de

l'església de la Medalla Miraculosa, la “Mila”, com li deien. Crec que

també hi havia un agrupament escolta, amb el que feien sortides en

grup de tant en tant. Recordo que un dia ens va explicar a l'Elvira i a mi

amb tot detall la cerimònia del jurament que els havien fet fer. A partir

d'aquell moment eren “oficialment” membres del moviment escolta.

LA PAPERERIA MUNTÉS

L'any 1956, per tal d’aconseguir, com sempre, ingressos extres vàrem

trobar al carrer Obispo Laguarda, un carrer que va de Riera Alta a plaça

del Pedró, començament del carrer Hospital, una botiga-papereria que

es traspassava. La botiga era molt maca, amb dos grans aparadors amb

grans vidres arrodonits que feien molt de goig. El propietari de la

botiga, que era un home d'uns 40 anys la tenia totalment abandonada i

bastant desacreditada. Tenia només la meitat del gènere que s'havia de

tenir. Per tant, la majoria de les vegades, els pocs clients que encara li

quedaven no trobaven el que anaven a buscar. A la fi va decidir

traspassar-se-la. Demanava pel traspàs 40000 pessetes, quantitat

relativament elevada per aquells temps. Si ve ens va interessar des del

principi, no teníem els diners que ens demanava, ja que a més calia

pensar en el gènere que s'havia de comprar i altres despeses

immediates. Vam demanar doncs un préstec al tiet Casimiro, que vivia

a Madrid i que era cunyat de la meva sogra. En aquells temps tenia una

posició bastant bona.

Com era d'esperar, l'oncle Casimiro, que s'estimava molt a l'Elvira, li va

dir que sí i es va vendre uns valors que tenia per enviar-nos aquests

diners. Férem el tracte amb l'amo de la papereria i començàrem a

151


comprar gènere per omplir el que faltava, que era molt. També vàrem

vernissar la fusta del taulell, etc. Finalment la botiga va quedar bastant

bé. Tenia un taulell bastant ampli que agafava la meitat de la mateixa i

una habitació al fons. Vàrem imprimir uns fulletons donant a conèixer

al barri la inauguració del negoci: la Papereria Muntés.

La Papereria Muntés

Vam començar a vendre. Al principi entrava poca gent però, de mica en

mica, en va entrar molta més, atrets pels magnífics efectes de la botiga i

pel gènere que hi havia als aparadors. Tota la clientela que havia perdut

l'antic propietari, va tornar a poc a poc pel gènere que hi havia als

aparadors i, perquè no dir-ho, per la simpatia de la venedora, que era

l'Elvira. El meu sogre, que tenia uns coneguts que treballaven en una

oficina ens compraven també el gènere, i jo els feia un 10 % de

descompte. Això ens va ajudar molt.

152


Jo, aleshores, treballava encara a la Pirelli i entrava a la feina a les 8 h

del matí, mentre que la papereria s'obria a les 9 h. O sigui que a aquella

hora jo ja feia una estona que estava treballant. L'Elvira cada dia, en

obrir la botiga, havia de fer un gran esforç ja que teníem una gran porta

de ferro que s'aixecava cap amunt, cosa que jo ignorava perquè no

m'havia dit res. Així va arribar fins l'hivern, i la cosa es va fer més greu,

ja que li sortien penellons i se li rebentaven amb sang. Per tant, va

acabar sent un martiri que passava cada dia. L'amo d'una botiga de

queviures que hi havia al barri se n'havia adonat i, amb molt bona fe,

cada dia, a l'hora d'obrir la botiga, anava a ajudar-la. Jo ho ignorava,

però quan me'n vaig assabentar vaig dir-li d'anar al metge.

En aquella època, la meva sogra va caure malalta i l'Elvira s'havia de

quedar a casa per poder cuidar-la. Entre unes coses i altres, la situació

es va fer insostenible i vam pensar en prendre una decisió: traspassarnos

la botiga. I així ho vam fer. De fet no vam perdre, sinó que vam

guanyar uns diners. Però ens fèiem un tip de treballar. Després de la

feina anàvem a comprar a l'engròs allò que ens havien encarregat o ens

faltava. En tornar deixàvem a l'habitació del darrera de la botiga el que

havíem comprat. El gènere que va quedar-nos, que va ser molt, el vam

embalar en grans caixes que entaforàrem a casa en una habitació. Més

tard se'l va endur una de les cases que es dediquen a comprar grans

quantitats de gèneres de tota mena. Així va acabar l'aventura de la

papereria.

Ah, m'oblidava d'explicar que, per Sant Joan, vam vendre gran

quantitat de petards, piuletes, castells, etc.

Pel que sembla no havíem de tenir sort amb els negocis. Què hi farem!

Com a mínim tampoc havíem perdut. Tot plegat ens va durar un any i

mig.

153


EL RELLOTGE I LES “DELANTERES”

L'any 1957, durant l'època en que tenia el taller de joieria a casa, també

venia a comissió rellotges, cadenes, i altres articles, a banda de fer-ne jo

mateix. Un dia em va cridar una de les famílies per les que treballava

per veure si els venia un rellotge pel pare de la dona. Quan hi vaig anar

em va rebre la noia, la filla casada del senyor. En aquells moments ella

estava al menjador donant-li el pit a una criatura que tenia. Vaig entrar

i em vaig asseure en una cadira, ja que el senyor no havia arribat. El fet

en sí no tenia importància, ja que no era res extraordinari. En aquestes

ocasions s'acostumava a que la mare es posés un mocador des del seu

pit al cap de la criatura, per no ensenyar el pit. En aquesta ocasió no va

ser així. Després del pit esquerre es va treure el dret amb una ostentació

de mames que em va deixar impressionat. Jo ja mirava el sostre i els

mobles. Tant és així que me'ls sabia de memòria. Tot això va durar fins

que va sentir soroll a la porta d'entrada de l'escala llavors, com un

llamp, es va amagar els pits. O sigui, que em va donar una lliçó

d'anatomia pectoral. Sempre aprens alguna cosa. Jo que estava a dos

metres d'ella vaig quedar ben assabentat de les seves delanteres.

Per fi va arribar el seu pare. Jo, dins meu, em petava de riure. Vam

quedar doncs amb el seu pare que li portaria el rellotge que volia, i tot

plegat va quedar en l'anècdota. Ara, jo sé com són les protuberàncies

que tenen les dones a davant del pit. Quines penques!

LA FILATÈLIA I LA NUMISMÀTICA

El que no m'havia passat mai, em va passar un dia a la Plaça Reial: em

va agafar el caprici de la filatèlia. Ja per costum recollia tots els segells

de les cartes que m'enviaven o bé els que em donaven, però mai amb la

154


idea de fer-ne una col·lecció. Era només una curiositat, fins que un dia

vaig pensar posar en ordre de dates i de països tots els segells que tenia

en un àlbum que encara conservava de quan era petit i que m'havia

donat l'oncle Antonio amb alguns segells i que jo pràcticament tenia

oblidat. D'ençà d'aquell moment, recollia els segells com abans, però a

més demanava als coneguts que me’n guardessin si rebien cartes. Per la

meva part, anava a la Plaça Reial i en comprava alguns, però sempre els

més barats, perquè els més interessants eren molt cars. Amb el temps,

jo sabia ja les parades on, de tant en tant, trobava alguna ocasió.

A la citada plaça també hi havia parades de monedes antigues,

numismàtica. A mi sempre m'havia agradat aquesta afició, però tenia

un defecte, eren molt cares. Recordo que en acabar la guerra, i després

que morís el meu sogre, vam trobar a casa i a dalt d'un armari, una

caixeta de fusta plena de monedes de plata d'abans de la guerra. Duros

de cinc pessetes, peces de dues pessetes, peces d'una pesseta i de 50

cèntims i molta xavalla de coure i níquel. De níquel, peces de 25

cèntims. De coure, peces de 10, 5, 2 i d'1 cèntim. Tots aquests valors en

monedes de plata, coure i níquel s'havien de classificar, doncs segons

l'any podien valdre més o menys. Així ho vaig fer, però no ho vaig portar

per vendre a la plaça Reial, si no que les vaig anunciar al diari per a que

les pogués adquirir algun particular. Efectivament, em varen trucar per

dir-me el dia i l'hora en que vindrien a casa per poder-les veure. Com

que li van interessar al senyor que va venir, vàrem fer tractes i em va

donar 15000 pessetes per tot, quantitat que no estava gens malament

per aquella època.

Però tornem a la filatèlia. Un diumenge al matí com d'altres diumenges

vaig anar a les parades de segells a la recerca de les gangues que

trobava. Alguna cosa vaig trobar i, en tornar cap a casa, vaig seure en un

dels bancs que hi havia a la meitat de la plaça per tornar a mirar els

155


segells que havia comprat. Jo estava en un dels extrems del banc i, a

l'altre extrem em va semblar que hi havia una noia o dona. Jo vaig

seguir mirant els segells que m'havia comprat quan, de sobte, i sense

que m'hagués ni mirat aquella dona, vaig sentir a la galta dreta tal

bufetada que se'm va enterbolir per un moment totes les idees. Era la

primera vegada a la vida que una dona em posava la mà a sobre. Quan

em vaig refer del cop ja havia marxat. Més que el cop, el que em va

encuriosir va ser quin devia ser el motiu d'aquell atac sense aparent raó.

Em va intrigar de tal manera que em vaig prometre a mi mateix

esbrinar l'assumpte. Un dels que tenia parada a la plaça es veu que la

coneixia. Pel que em van explicar, no era la primera vegada que ho feia,

no estava gaire bé del cap. Arribant a casa li vaig explicar el fet a l'Elvira

i, com és natural, tampoc li va trobar cap gràcia. Sortint de casa al matí,

no podia imaginar que tornaria amb una bufetada de més. Coses de la

vida.

La Plaça Reial, amb el mercat de segells i monedes

156


LA FAMÍLIA DEL TÍO ANTONIO I LA TIETA ROSARIO

Els meus oncles vivien a Barcelona, al carrer Entença, on tenien ja feia

anys una merceria. Ja us he parlat anteriorment dels seus fills, la

Rosarín i l'Antonio. Amb el temps es varen deixar enredar pel fill que

els demanava que anessin a Costa Rica, detallant-los les excel·lències

d'aquella terra. Mentre van viure el tío Antonio i el Guillermo, marit de

la Rosarín, es van quedar a Barcelona, però al morir el marit i el gendre,

la tía Rosario va decidir traspassar la merceria i marxaren a ultramar.

Allà les coses no els van anar massa bé. L'Antonio els demanava una

quantitat per emprendre un d'aquell negocis quimèrics a que ens tenia

habituats. La mare que l'estimava com a fill però que el coneixia a fons

s'hi va negar i aquell motiu va fer que hi hagués un distanciament entre

ells.

El meu cosí sempre va viure d'il·lusions. Quan estava a Barcelona, va

treballar durant algun temps en una fàbrica de tintes, d'on el varen fer

fora. Com ell creia conèixer els secrets de la fabricació d'aquest

producte, em va proposar una societat per l'explotació d'aquesta

matèria, just després de la guerra. Jo, que no em considerava

excessivament llest, vaig veure els inconvenients que presentava el

negoci i li vaig dir que no. I així es va acabar la cosa. Ell tampoc es va

veure en cor i la idea es va quedar en això, en idea.

Molt temps després em vaig assabentar de la mort de la meva tia

Rosario. Ens ho va comunicar la filla, la Rosarín. I després, al cap d'un

temps, la mort d'aquesta, informats per una veïna, no pel seu germà.

Així va acabar la història amb aquests parents. En quant al fill,

l'Antonio, ens van comunicar la seva mort la seva dona i una filla que

havien tingut.

157


158


1960-1969 (dels 47 als 57 anys)

L'ARMANDO AL CONTINENT AFRICÀ

Quan l'Armando va acabar el batxillerat, que era aleshores de 6 anys, va

haver d'escollir carrera i fou la de magisteri, la que en aquell moment

més li agradava. Després, quan va acabar, estigué treballant al grup

escolar Pere Vila, fins que el van cridar a files. Li va tocar a l'Àfrica,

exactament a Melilla. Al 1912, any en que jo vaig néixer, es va establir el

Protectorat Espanyol del Marroc, una cessió a Espanya per part de

França de l'administració colonial d'una franja del nord del país. El

Marroc va esdevenir una destinació habitual per anar a fer-hi el servei.

Tota aquesta situació va provocar 8 anys més tard, al 1920, l'inici de la

Guerra del Rif entre Espanya i els marroquins, liderats per l'Abd el-

Krim.

Com que l'Armando podia fer-ho, va estudiar fins a caporal de primera

i, d'aquesta manera, l'estança en aquelles terres se li va fer més

suportable. Durant tot el temps de mili, no li varen donar cap permís,

doncs en ésser tan lluny, el permís quedava escapçat de temps. Va ésser

al final quan li va tocar. El varen fer marxar un mes abans del que li

pertocava.

EL SERGI, UN PERFIL MOLT MÉS TÈCNIC

Al ser més grandet, el Sergi va anar a l'escola Reis Catòlics, com el seu

germà, i temps després també a l'institut Jaume Balmes. Així com

l'Armando s'havia decantat per les lletres, ell ho va fer per les ciències.

Als estudis acostumava a treure molt bones notes, fins i tot algunes

matrícules d'honor, cosa que ens enorgullia als pares. En acabar

159


l'institut, també va fer magisteri com el seu germà però, crec que va ser

quan feia el segon curs, em va dir que a ell el que li agradava era la

carrera d'enginyeria electrònica. Jo de moment em vaig quedar una

mica sorprès. M'ho vaig pensar un moment i després li vaig dir que

estava d'acord, però que primer m'havia d'acabar els estudis de

magisteri. Encara que això suposava un retard en els estudis

d'enginyeria, va estar d'acord i va acabar el magisteri.

En aquesta vida, Déu no m'ha donat diners, però vaig tenir molta sort al

conèixer l'Elvira que em va donar dos fills que han estat el nostre orgull

per intel·ligents, honestos i sense cap vici, ja que ni tan sols fumen.

L’Armando i el Sergi, en la seva joventut

160


LA VISITA A SARAGOSSA

L'any 1962, tenint l'Elvira 46 anys i jo 50, vam fer un viatge a Saragossa.

L'Elvira hi tenia uns parents per part de pare, que ens havien convidat a

passar uns dies amb ells. Ho vàrem aprofitar per tornar-los la visita ja

que ells havien estat uns dies l'any anterior a casa nostra, visitant

Barcelona, perquè encara no la coneixien. Vàrem pujar amb el tren i

arribàrem a casa dels parents. El primer dia que vam ser-hi volíem anar

a fer una mica de passeig pel centre de la ciutat, però l'Elvira va haver

d'anar amb els parents sola, ja que em vaig trobar malament i em vaig

quedar al llit. L'endemà em trobava millor i aprofitàrem per anar a fer

una visita a la verge del Pilar. La “Pilarica”, com li diuen allà. M'havien

dit que era d'una mida més aviat petita, però quan la vaig veure no m'ho

podia creure. Era menuda com una nina! Això sí, tenia un mantell

preciós, llarguíssim, quasi d'un metre i mig de llarg. Això feia que la

talla de la verge es veiés encara més menuda. Tot el brodat era d'or.

Ens varen dir que en dies de celebració, li posen a sobre un altre

mantell, però aquest ple de joies i pedres precioses, que valien una

fortuna, i que es va costejar per donatius que va fer el poble de

Saragossa, degut a la fe que tenen per la seva patrona. Jo vaig pensar

que aquesta fortuna a la verge no li servia de res. Es podia haver

aprofitat molt més en ajudes a la gent necessitada que hi ha arreu. A la

Verge li hagués agradat més els precs de tot cor de la gent que anava a

veure-la i no tanta riquesa desaprofitada.

Saragossa ens va agradar molt. Només vam trobar un defecte: feia molt

vent i, encara que era l'estiu, molestava.

161


L'INTENT D'ESTABLIR UNA ACADÈMIA FAMILIAR

Van passar els anys de l'institut i la meva idea era posar una acadèmia

amb els meus fills. L'Armando s'encarregaria de la part de lletres, el

Sergi de la part de ciències i jo de la part comercial. Cap al 1963, vaig

trobar una acadèmia al carrer Rocafort passada l'avinguda Mistral i

vaig deixar la paga i senyal que em van demanar pel traspàs. Jo havia

parlat amb els meus fills i en un principi em van dir que sí.

En aquesta acadèmia hi havia una professora que no sabia el que estava

tramant el director. En assabentar-se'n li va dir que a ella li

interessava. Llavors el director m'ho va comunicar. En aquell temps, la

llei deia que si tu donaves una paga i senyal i, la segona part es

retractava, t'havia de tornar el doble. A mi em va saber greu i, tot i que

inicialment li vaig dir que li havia de cobrar el que em pertocava, per no

tenir el remordiment a sobre, li vaig acabar dient que em tornés els

diners i prou. Passat això vaig tornar a parlar amb els meus fills. Ells

llavors em van dir que no tenien gaire vocació per l'ensenyament, però

que en veure que jo tenia tanta il·lusió m'havien dit que sí.

El Sergi llavors va començar els estudis d'enginyeria electrònica i

l'Armando, els de Belles Arts. De fet l'Armando treballaria 12 o 13 anys

de professor a diverses escoles i després es dedicaria al dibuix i la

pintura, havent acabat els estudis a l'Escuela Oficial de Bellas Artes, al

carrer Avinyó. El Sergi va entrar a treballar en una empresa

d'electrònica i l'Armando en un taller com a dibuixant i, més tard, es

faria autònom.

Paral·lelament, recordo un fet que els va succeir als germans Lloret,

que eren els amos de l'acadèmia on treballava. Un dia, a poc de

començar la classe, va entrar el senyor Joan, el més gran dels dos

162


germans Lloret, per dir-me que plegués la classe perquè el seu pare

havia mort. Tal notícia em va afectar molt, doncs jo havia parlat amb ell

moltes vegades perquè era un senyor molt senzill i tractable. La seva

mort va passar un dia en què havien sortit per anar al camp i fer una

petita excursió. En arribar a casa s'havia assegut en una de les cadires

que hi havia al pis. En cridar-lo per a que anés a sopar se'l van trobar

mort. Tot el dia s'havia trobat bé i havia acabat els seus dies en arribar a

casa.

L'ARMANDO, ARTISTA I MARIT

Jo, al pati de l’Acadèmia Lloret

En venir de Melilla, l'Armando va anar a fer de professor a l'acadèmia

Lara, al carrer princesa. Eren els anys 1964 o 1965. Després va donar

classes a l'escola Patronat Domènech, l'escola Thau, Elaia i finalment a

163


treballar a l'empresa Cavall de Cartró. En aquesta última se'n cuidava

de dibuixar nous projectes de nines i altres joguines de fusta per a les

criatures. S'hi va estar aproximadament un parell d'anys. Va tornar

després a donar classes als Escolapis del carrer Balmes i aquesta vegada

va ésser la última en dedicar-se a l'ensenyament. Ja mai més ho

tornaria a fer. El cridava molt més l'art, la feina creativa, la

manifestació de noves formes, la barreja de colors, etc. Tornà doncs a

Cavall de Cartró on hi va treballar alguns anys. Després d'aquesta

última experiència ja va deixar de treballar a les ordres dels altres i es va

fer autònom. Va entrar de ple al món de la il·lustració.

L'Armando va començar a exposar quadres (i encara ho fa) en diverses

sales d’exposicions. Sempre ha tingut un gran amor per la naturalesa i

ha fet un munt d'excursions. Coneix Catalunya molt bé, ja que ha estat a

moltíssims indrets. En ésser autònom l'Armando quasi va començar de

zero i de mica en mica va haver de fer-se una clientela. Li va costar

bastant, però tenia l'avantatge sobre els altres de l'ofici que dominava

en quasi tots els estils. Es passava de tant en tant força temps quasi

sense feina, però després n'hi venia tanta que havia de quedar-se fins a

la matinada per acabar-la.

Treballant ja al Thau, l'Armando es va casar amb la Pili, una noieta que

es movia a l'ambient de camaraderia sana d'aquells temps. Era morena,

d'ulls negres i un tipet molt harmoniós, nasset petit i perfecte i molt

extravertida. A la Pili li agradava també la natura. Fan un matrimoni

ideal i s'estimen moltíssim. Com es comprendrà jo n'estic molt content,

ja que jo també he estimat de tot cor a la meva muller. L'Armando va

estar de sort en trobar-la i ella també. Amb el temps tindrien tres fills: el

Roger, el més gran; la Mireia, la mitjana; i el Bernat, el més petit. Ja

parlaré d'ells més endavant doncs, com és normal, me'ls estimo molt.

164


Casament de l’Armando amb la Pili

EL SERGI, ENGINYER I ESPORTISTA

Com ja he comentat, una vegada acabat el magisteri, el Sergi va

matricular-se a l'Escola del Treball i començà la seva segona carrera.

Com que això li agradava, encara que els estudis eren llargs i pesats,

se'n va anar sortint i amb bones notes, fins que es va treure el títol

d'Enginyer tècnic electrònic. Ja estava preparat per afrontar la seva

vida amb algun avantatge.

Ja de jovenet va tenir l'afició del patinatge i ho va practicar durant

molts anys. Si tenia alguna avaria als patins, ell mateix se'n cuidava

d'arreglar-ho i moltíssimes vegades patinava entre d'altres en una

pista que anomenaven la Foixarda, en un terreny de la part alta de

Montjuïc, on l'Elvira i jo havíem anat diversess vegades a veure'l. De

jovenet havia anat també amb el seu germà a un gimnàs del carrer

Joaquim Costa. Va ésser aficionat a la natació, element, l'aigua, on es

165


defensava bastant bé. Una altra de les aficions que ha tingut i encara té

són les competicions de cotxes i motos arreu del món.

EL FINAL DE LA MEVA FEINA A LA PIRELLI

Ja feia 28 anys que treballava a la COCOME quan un dia ens varen fer

saber que ens traslladàvem als afores de Barcelona. Podíem traslladarnos

o bé, si a algú no li anava bé anar a treballar tan lluny, el

recompensaven pagant-li dos anys de sou amb les pagues

corresponents. Ho vaig consultar amb l'Elvira per veure entre els dos

quina solució donàvem al problema, doncs dos anys eren temps

suficient per trobar una altra feina. Jo, que no estava gaire a gust,

també ho vaig comentar amb el director de l'acadèmia Lloret. El senyor

Joan, que era el més gran dels dos germans Lloret i el que portava els

assumptes comercials del negoci, em va dir que si m'interessava, podia

donar les classes de noies que ell donava durant el dia, ja que tenia la

intenció de deixar-les. Es tractava de treballar tota la jornada sumant

les classes de nit que jo ja feia més aquestes noves classes. Vaig veure el

cel obert, perquè marxava d'una feina on estava a disgust, però amb la

quitança a la butxaca, i entrava en una feina per la que sentia vocació.

Com és lògic li vaig dir que sí m'interessava. Vàrem quedar que a

principis de mes començaria. Vaig parlar doncs amb el director de la

COCOME per dir-li que m'agafava a l'oferta que ens havien fet i que

seria baixa a finals de mes. Així ho vam fer i em vaig embutxacar unes

100000 pessetes d'aquell temps, quantitat que ja feia goig.

Havia treballat uns 28 anys a les oficines de la COCOME, a la secció de

vendes. Començava per mi una altra etapa de la meva vida. En canviar

de feina, vaig sortir guanyant en dues coses. Primer substancialment

pels diners que havia cobrat, i segon per la tensió que ja no tindria.

166


LA VIDA A L'ACADÈMIA

A l'acadèmia feia un horari bastant intens, doncs treballava de nou del

matí a una de la tarda i de tres de la tarda a les deu de la nit, arribant a

casa a tres quarts d'onze. Eren a la vora de deu hores i mitja cada dia,

però com em trobava a gust amb la meva feina no se'm feia feixuc el

treball. D'aquesta manera, vaig començar a l'acadèmia amb horari

complet. Quan treballava només de nit, les assignatures que donava

eren quatre: càlcul, comptabilitat, correspondència i ortografia, i a

algunes noies també cal·ligrafia, doncs tenien una lletra molt irregular.

En fer jornada completa, les assignatures varen ésser moltes més, ja

que a més de les ja citades, hi havia algunes més del batxillerat,

matemàtiques, història, geografia, etc. Als primers temps vaig sentirme

una mica vigilat, cosa que em suposava que passaria, però poc

temps després sembla ser que es van sentir satisfets doncs ja no vaig

tenir aquesta sensació. Afortunadament no van haver-me de cridar

l'atenció en res. De fet, a finals de curs el director escrivia una sèrie de

preguntes i proves per a l'examen dels alumnes. I un bon dia em varen

dir que ho preparés jo. A mi això em va anar molt bé, doncs em

permetia conèixer a fons a cada alumne i, sense fer trampa, els

preparava uns exàmens clars i d'acord amb el que els havia ensenyat.

A la classe, vaig acostumar a les alumnes a que em diguessin sempre la

veritat. Si feien una malifeta, fos el que fos, preguntava qui havia estat i,

per regla general, li aconsellava que no ho fes més, fent-li veure el que

tenia de negatiu el seu comportament i després li perdonava el càstig.

Això no vol dir que no posés càstigs: en posava però amb mesura. Per

regla general, els feia copiar dos o tres vegades les lliçons més

antipàtiques i després me les havien d'explicar com si fos un petit

examen. Amb el temps hi havia certa confiança amb les alumnes, que

feia que les persones que composaven les meves classes formessin

quasi una pinya.

167


Recordo una vegada que la senyoreta mestra que tenia a la classe del

costat de la meva em va dir que a la seva aula havien robat un moneder i

que pensava que no hagués estat alguna de les meves alumnes que eren

més grans. Això ho va dir al davant de totes les meves noies. La meva

reacció va ser fulminant. Li vaig dir que a la meva classe no hi havia cap

lladre. Que mirés primer si havia estat alguna de les seves noies. Per

demostrar-li, vaig preguntar a les meves alumnes, si alguna havia

“trobat” algun moneder. La mestra em digué que jo confiava molt en les

meves alumnes, però li vaig contestar que hi confiava perquè els havia

ensenyat a dir la veritat. Alguns dies després es va saber que l'alumna

que havia perdut el moneder se l'havia deixat al lavabo, després d'anar

a secretaria a comprar material. D'ençà aquest episodi sempre va

haver-hi certa tibantor entre nosaltres dos. Les meves nenes van

quedar molt agraïdes per la defensa que havia fet d'elles i em varen

donar les gràcies.

LA VISITA A JACA PER ANAR A VEURE EL SERGI

El Sergi va fer el servei a Jaca, a Osca, per on passa el riu Aragón.

Aprofitant uns dies que tenia lliures vàrem anar la meva senyora i jo a

veure’l ja que, per aquelles dates, els soldats juraven bandera i ens hi

vàrem atansar per veure la cerimònia. La gent que havia anat a veure

l'acte, generalment familiars dels soldats com nosaltres, i alguns

curiosos, ens van posar a banda i banda per on anaven passant els

soldats, formant com una espècie de carrer. En un lloc determinat

d'aquesta mena de passeig, hi havia l'oficialitat i la bandera espanyola.

Els soldats correctament formats passaven tocant l'ensenya. En arribar

just al davant agafaven un moment la bandera amb la mà i, inclinant

lleument el cap, la besaven un moment i seguien. D'entre aquells xicots

que desfilaven hi havia un que també portava una altra bandera i

168


passava per davant de tots nosaltres. En arribar just al davant, vaig

sentir com un brigada dirigint-se a mi, em deia amb veu de mala llet, “si

se descubre no se va a enfriar”, donant a entendre que havia de saludar

descobert l'ensenya d'Espanya. Jo de moment em vaig quedar sorprès,

doncs no me n'havia adonat que anava amb la gorra. Em vaig doncs

treure la gorra i vaig fer-li un somriure de circumstàncies.

Per aquells dies es donava també el cas que celebraven pel carrer major

de Jaca un esdeveniment on es manifestaven totes les províncies

espanyoles lluint els respectius vestits tradicionals. Era molt bonic tant

pel color com pels vestits. Com que portava la màquina de retratar ho

vaig aprofitar. En passar la regió andalusa, que anava davant de tot,

vam veure una noia vestida amb el vestit de la seva regió i una rosa

vermella al cabell davant del front com una carxofa. Com que era

bonica i amb una bona figura, feia goig. En veure que volia retratar-la

s'hi va posar bé fent un somriure.

La fonda on vàrem fer estada, era bastant fluixeta. El menjar per no

morir-se de gana i l'habitació amb un llit d'alpinista. I dic això perquè el

somier i el matalàs feien pujades i baixades com si anéssim d'excursió

cada nit. Al cap d'uns dies ja vam trobar cadascú un zona plana al llit

per no caure. El menjar va ésser també complicat. Posaven a la taula

una olla plena de caldo. El primer dia vàrem caure al parany i només

vàrem veure caldo com a primer plat. Després de càlculs complicats,

vàrem descobrir que la pasta de sopa era al fons. Com érem els primers

en servir-nos, mentre la minyona feia d'altres coses, endinsàvem el

cullerot fins al fons de l'olla i trobàvem la sopa. Els primers estàvem de

sort, però els últims...

Així va ser la nostra estada a Jaca, un bonic poblet que no oblidarem.

169


ELS VIATGES A TOSSA DE MAR

Encara que amb la meva esposa no vàrem fer mai grans viatges, sí que

vam fer sortides a la muntanya, a la platja, etc. Una de les sortides que

fèiem algunes vegades a l'estiu, als voltants de l'any 1966, era a un

poblet de la costa anomenat Tossa de Mar. Aquest indret era en aquella

època un lloc tranquil, d'aigües molt blaves i netes i les runes d'un antic

castell del que no quedaven més que algunes parets, però completaven

l'estil del paisatge.

Un dia recordo que varen venir a la platja un matrimoni amb els que

férem força amistat. Era una parella molt amable i simpàtica i ens

sentíem bé al seu costat. Ells també gaudien de la nostra companyia i

ens enteníem la mar de bé. Durant molt de temps, no es va donar el cas

de saber d'on eren originaris. Sabíem que no eren de Catalunya, ja que

parlaven en castellà i, pel que semblava, no entenien pràcticament res

del català. Al principi vàrem pensar que eren d'alguna altra província

espanyola, però mai pensàrem que fossin madrilenys. He d'aclarir que

jo no tinc res a dir sobre aquesta província. Més aviat són ells els que no

ens tenen gaire simpatia i no sé per què. Bé, sí que ho sé, perquè ens

tenen enveja.

Jo suposo que a tot arreu hi ha persones bones i dolentes. Ja ho diu un

refrany castellà: “En todas partes cuecen habas y en mi tierra a

calderadas”. Siguem tots més comprensius i les coses ens aniran

millor.

També diu la bíblia que el que estigui lliure de pecat que tiri la primera

pedra.

170


1970-1979 (dels 57 als 67 anys)

L'ANÈCDOTA DEL “POTRO”

Quant tenia 58 o 59 anys, a l'acadèmia també feia de professor de

gimnàstica dels nois grans. Un dia, fent exercicis saltant al “potro”, per

ensenyar als alumnes com s'havia de fer, vaig calcular malament la

distància i en caure per l'altre costat vaig topar amb la part mitja del cul,

sobre el còccix. De moment i en calent, només vaig notar una mica de

dolor, però en arribar a casa i seure ja no em vaig poder aixecar i vaig

haver de fer llit un parell de dies.

Com era època d'exàmens, després dels dos dies de llit, vaig haver de

tornar a la feina. Recordo que l'Elvira i l'Armando m'havien

d'acompanyar al metro per anar a treballar. Van ésser uns dies difícils,

però com tot té un final, també jo em vaig posar bé. A partir de llavors

saltava amb molta cura i guardant les distàncies.

De tant haver de parlar, va arribar un moment en què la gola em feia

tant mal que vaig decidir consultar-ho al promès de la Montserrat, la

neboda del senyor Joan, que era metge. Em va donar de moment un

inhalador o esprai per la gola. Era tan fort que quan m'ho posava me

n'havia d'anar al lavabo doncs em saltaven les llàgrimes, però em

passava el dolor. Per poder donar una solució definitiva em va

aconsellar que anés a un especialista. Així ho vaig fer. En mirar-me el

coll, a banda de la gran irritació que tenia, m'havia sortit un nòdul,

espècie de petita protuberància, i que s'havia de treure. Em va donar dia

i hora i m'ho va treure. A partir d'aquell moment vaig haver de fer

gargarismes casi cada dia i anar amb molt cura al parlar. Al cap d'un

temps ja em vaig trobar bé del tot.

171


CREUANT LA FRONTERA

Durant el 1972 era l'època en què va tenir molt èxit una pel·lícula

americana protagonitzada per l'actor, també americà, Marlon Brando.

El tema era bastant escabrós, per la qual cosa estava prohibit exhibir-la

als cinemes a tota Espanya; es deia “El último Tango en París”. Però no

a França, on la passaven lliurement. Un diumenge, amb el cotxe de

l'Armando vàrem pujar cap a França quatre persones: l'Armando que

conduïa el cotxe; la Pili, la seva dona; l'Elvira i jo. Encara que la

passaven per tota França, nosaltres la vàrem anar a veure al lloc que era

més a prop de la frontera: Perpinyà. Com era l'estiu i teníem ganes de

refrescar-nos, ens vam aturar en un poble francès per prendre un

refresc. Ens va atendre un cambrer i, per més que vàrem fer, no

poguérem fer-li entendre el què volíem. No entenia res, ni en català ni

en castellà. I això que estavem a molt pocs kilòmetres de la frontera.

Sort que la mestressa era catalana i se'n va adonar del què ens passava i

va venir a ajudar-nos, perquè sinó hauríem hagut de marxar i anar a un

altre lloc. Vam seguir després cap a Perpinyà, però el cinema on feien la

pel·lícula estava ple i no vam poder entrar. De totes maneres tampoc

devíem tenir massa interès, doncs hauríem pogut esperar a la segona

sessió. El viatge ens va servir de passeig. El paisatge era bonic i vam

quedar satisfets. Ens vam estalviar unes pessetes i, després de tot, com

que les dues parelles erem casades no crec que haguéssim après res de

nou.

VISITA A L'AMPARO I EL TÍO MANOLO

També per aquelles èpoques, l'Elvira i jo vam pujar a Elche a visitar

durant uns dies a la tia Amparo, germana de ma mare, i el seu marit, el

tío Manolo, que s'havien traslladat feia un temps a aquelles terres d'on

172


ell era nascut. En arribar a l'estació, encara que sabíem l'adreça, de

moment no vàrem trobar ningú per preguntar. Als pocs moments

vàrem veure un cotxe que estava aturat a la vora d'un dels carrers

pròxims a l'estació. En aquell moment, un senyor sortia d'una de les

portalades d'una de les cases i s'atansava a un cotxe. Aprofitàrem

l'ocasió i li preguntàrem on havíem d'anar per trobar el carrer que

buscàvem. El senyor, molt atent, ens va dir que el carrer que buscàvem

estava una mica lluny, però que no ens amoïnéssim, que ell ens

portaria. Tanta amabilitat ens va fer sentir simpatia per ell. Vàrem

pujar doncs al cotxe que ens va deixar al davant mateix de la botiga on

vivien els nostres parents. Li vàrem donar les gràcies per la seva

generositat. I li vàrem dir també que havíem quedat agradablement

impressionats.

Finalment ens vam reunir amb els nostres familiars. El tio Manolo es

trobava al llit. Ell era coix de naixement i sempre havia anat amb dos

bastons. Pel que jo sé tenia una enfermetat als ossos de les cames i

sempre havia estat coix. Ja us n'havia parlat abans. Havia estat un dels

sabaters del meu pare quan tenia el taller al carrer Hospital, i va ésser

allí on va conèixer la tia Amparo i es van enamorar. A part del que li

passava a les cames, era un tipus bastant atractiu i molt varonil. Els

dies que vàrem estar a Elche, els vam aprofitar per fer visites a diversos

indrets del poble que, per cert, era molt bonic. Trobaves palmeres

arreu, milers i milers d'elles guarnien les rodalies. Era l'arbre

característic per antonomàsia. Hi havia un indret als afores, que

visitaven molt els turistes, l'anomenat “Huerto del Cura”. Un lloc

tancat i de pagament, on les palmeres es trobaven a centenars. A

l'entrada hi havia un exemplar únic. Tenia un tronc principal i d'ell

sortien, ran de terra, cinc troncs tan gruixuts com el del mig. Tots els de

l'hort donaven fruit, els famosos dàtils, que els venien en una espècie de

parada que hi havia dins del recinte. Els fruits eren dolcíssims, res a

173


veure amb els que venien a les botigues del poble. No és que aquests

últims fossin dolents però els del Huerto eren especials. Un altre dels

dies ens vàrem arribar a Benidorm, lloc de moda molt turístic. Era

bonic, però pel meu gust massa urbanitzat. Els pobles amb aquestes

característiques perden l'encant rústic dels temps passats. Alguns dies

després vàrem tornar a Barcelona.

EL CASAMENT DEL SERGI I LA CATI

L'any 1974 i amb 29 anys, el Sergi va conèixer a la que seria la seva

esposa un any després, la senyoreta Cati Mulero: noieta rossa, primeta,

d'ulls verdosos i de cabells rinxolats. El Sergi la va conèixer patinant a

l'antiga pista de la Foixarda. Els dos van compartir l'afició per la

fotografia fins a tal punt que el meu fill va prendre tan d'interès que, ja

casats, es va muntar a casa seva un laboratori on revel·lava els seus

propis carrets, en blanc i negre i en color, tot i que aquest últim sortia

força car. La Cati va seguir amb la fotografia però de manera molt més

esporàdica fins que va acabar per deixar-la.

174


D'aquest matrimoni en van néixer dos fills, el Victor, el més gran, i el

Gerard el més petit. D'ells en parlaré extensament més endavant.

També he de fer esment de la senyora Isabel, la mare de la Cati, una

senyora boníssima i d'un caràcter molt dolç i comprensiu. La meva

senyora i ella simpatitzaven moltíssim, ja que venia a visitar-nos

algunes vegades. Amb el pare jo hi havia parlat algunes vegades però

esporàdicament.

ELS ÚLTIMS ANYS DE L'ACADÈMIA

A l'acadèmia seguia fent classes de dia. Recordo que a les classes de

geografia i història hi tenia la Montserrat, la que actualment és

directora de l'acadèmia. Era una excel·lent estudiant i molt bona

persona. Un dia, en preguntar-li la lliçó em va dir que no se la sabia i jo

em vaig quedar sorprès, ja que era la primera vegada que li passava. Es

veu que, en veure el gest meu de sorpresa, ho va agafar com un gest de

contrarietat i de sobte es va posar a plorar. A mi això em va donar molta

pena, doncs el meu gest no havia estat de cap manera negatiut. I més

tractant-se d'ella que era una model d'alumna. Com és lògic li vaig que

no tenia importància que un dia fallés, a tots ens podia passar això

alguna vegada. Què més hauria volgut jo que totes haguessin estat com

ella!

D'entre les alumnes grans que havia tingut, n'hi havia una, per cert

bastant intel·ligent, que va acabar els estudis de comerç amb molt

bones notes. Tindria aleshores uns 18 anys. Un dia em va dir que li

agradaria que anés a veure la botiga que tenien a la carretera de Sants.

Es tractava d'una camiseria i un dia, amb l'Elvira, vàrem anar a visitarla.

Quan vàrem arribar a la botiga, hi havia la meva alumna i la seva

175


mare darrera el taulell. Després de les presentacions vàrem estar

parlant de coses informals: que si la botiga era bonica, que si estava ben

situada, etc. La meva alumna, millor dit, exalumna em va fer l'obsequi

d'una bufanda de llana i uns mitjons per haver tingut nosaltres

l'amabilitat d'haver-les anat a visitar. Després d'una estona ens vàrem

acomiadar i vàrem marxar. Pel camí de tornada a casa, l'Elvira em va

comentar un fet del que jo no me n'havia adonat. Pel que es veu, la meva

alumna havia estat mirant-se a la meva dona amb un gest d'odi als seus

ulls durant tota l'estona. Jo de moment vaig quedar sorprès, doncs no

me n'havia donat. Li vaig dir que em semblava que potser s'ho havia

imaginat, però l'Elvira em va dir que d'aquestes coses només se

n'adonen les dones.

Temps després i amb relació a una visita que em va fer la Llop (aquest

era el cognom de la meva exalumna) vaig comprendre que l'Elvira tenia

raó. La meva ex-alumna treballava al despatx d'una coneguda firma

comercial i, quan em visitava, m'explicava com li anava a la feina. Un

dia em contà un fet que em va deixar una mica confós. Es veu que els

amos de l'empresa on treballava sovint la feien objecte de lleus

agressions sexuals, de les quals, segons em va dir, se'n sortia com

podia, ja que no volia perdre la feina. Això de moment em deixà molt

sorprès i li vaig aconsellar que es busqués una altra casa, ja que no li

convenia. Va passar un temps i va tornar a visitar-me. Aquesta vegada

ja em va dir que les agressions s'havien fet més freqüents i més

intenses. L'havien tirat sobre el llit d'una habitació i havien volgut

abusar d'ella. S'havia espantat, perquè si s'havia de lliurar seria a un

home que li agradés. Arribat a aquest moment jo li vaig veure el joc, li

vaig donar alguns consells i la vaig acomiadar. En arribar a casa, li vaig

explicar a l'Elvira la conversa que havia tingut amb la Llop i que ja

comprenia la intuïció que havia tingut el dia de la visita a la botiga. A la

classe recordo que, de tant en tant, venia a visitar-me. Quan ho feia, es

176


sentia com una remor de les nenes degut als comentaris que es feien

entre elles. Per fi ja no va venir més i jo vaig descansar. A banda de

trencar-me les classes, es feia pesada amb els seus problemes i que qui

l'havia d'aconsellar era la seva mare, que era dona com ella.

Em ve a la memòria que dos dies després dels exàmens de final de curs,

deixàvem de fer classes i els passàvem fent jocs i explicant històries i

contes. Un dels jocs que més els agradava a les nenes era el joc de

prendes, on jugàvem tots, alumnes i professors. Quan em tocava pagar

prenda a mi, sempre era el mateix: havia de fer un petó a alguna de les

alumnes. Totes estaven molt atentes a aquest càstig. Jo

parsimoniosament m'aixecava, anava cap a la noia que em pertocava i,

agafant-li el cap, li feia un petó al front. La decepció era gran, elles

haurien volgut una altra cosa, per això eren dones.

El senyor Ramon, el més jove dels germans Lloret, era un home una

mica gras. Molt àgil i extravertit, pràcticament sempre estava de

broma. De vegades, quan jo estava fent classe, entrava a l'aula

s'atansava a mi i m'explicava amb molta gràcia, l'últim acudit que

sabia. A mi, aquesta manera de ser em queia molt bé, doncs feia que em

trobés a gust a la feina. De vegades, el senyor Ramon, quan tenia lliure

alguna estona després d'acabar les classes posava la taula de ping-pong

al pati i començava una partida amb algú dels xicots grans que tenia a

classe. Era un goig veure’l saltar d'un costat a l'altre amb una lleugeresa

increïble. Jo m'hi estava tota l'estona mirant el partit i gaudint del

mateix. El germà gran, el senyor Joan, era l'antítesi d'ell: seriós,

tranquil... era l'encarregat de l'organització del negoci i el que

ensenyava l'assignatura de comerç que vaig agafar jo després. En morir

del cor el senyor Ramon, cosa que em va sorprendre en una persona tan

dinàmica, em vaig fer càrrec jo de tot el que pertanyia al comerç.

177


D'entre les activitats que es feien al pati a l'hora de gimnàstica, estava la

de pujar la corda uns metres. Des del pati hi havia una escala que

pujava a la primera galeria on hi havia les classes. Al final d'aquesta

escala, a la part de dalt, i havia una biga de ferro on hi havia una argolla

d'on penjava la corda. Jo per dir-los com ho havien de fer, ho feia

primer i pujava fins a saltar a l'escaleta que hi havia al costat. Aleshores

jo tenia sobre els 58 anys i els feia gràcia veure'm al senyor Joan i al

senyor Moragues, el sotsdirector. Això en sí no tenia massa

importància per mi, doncs de jove ho havia fet al gimnàs moltes

vegades i, a la meva edat, encara ho podia fer, encara que no amb

l'agilitat dels 18 anys.

Jo, durant aquesta època

EL ROGER, EL MEU PRIMER NET

El meu primer net, fill de l'Armando i Pili, es diu Roger i va néixer el 14

d'abril de 1972. És alt i prim i amb grans ulls marrons. En néixer va tenir

algun problema amb els peuets i el van haver d'operar vàries vegades,

178


però en fer-se més grandet, es va poder solucionar satisfactòriament.

Va ser el Roger, molt més de gran naturalment, el que em va suggerir la

idea d'escriure aquestes memòries, doncs jo no hi havia pensat mai.

EL NAIXEMENT DE LA MIREIA

El segon fill de l'Armando i la Pili va ser una nena, que van anomenar

Mireia. Va néixer el 18 de gener del 1974. Sempre ha estat, ja des de

petita, una criatura molt bonica. Jo recordo que, junt amb la meva

senyora, l'havíem portat a passejar amb el cotxet, algunes vegades.

Estàvem molt orgullosos de ser avis d'una nena tan bufona. En fer-se

més grandeta, va demostrar als seus pares que tindria un caràcter fort i

molt personal. Feu, com totes les criatures, els estudis primaris i

secundaris, inclinant-se per les arts plàstiques. Després acabaria fins i

tot estudiant il·lustració i restauració de metalls i ceràmica

arqueològica.

La Mireia és l'ull dret del seu avi. El fet

que anys enrere perdéssim una filla

durant l'embaràs sempre m'ha fet

pensar que, d'alguna manera, la Mireia

ha estat com la filla que mai vaig tenir.

En Roger i la Mireia, l’any 1976

179


LA SORTIDA AL SANTUARI DE MONTGRONY

Una de les sortides que vàrem fer amb l'Armando i la Pili va ésser al

Santuari de Montgrony, poble de la província de Girona, on havíem

anat a passar un cap de setmana. Érem quatre persones i el Roger, que

aleshores devia tenir dos anyets el portàvem a coll. En una de les

sortides que vàrem fer pels voltants del poble passàrem per un camí

estret i que feia pujada. Als costats d'aquests caminet hi havia unes

parets rocoses. Aproximadament a la meitat del mateix, hi havia unes

escales de tres o quatre graons de pedra. En pujar el primer graó vaig

sentir que em queia al davant meu alguna cosa despresa de la paret de

l'esquerra. Al mirar el que era, vaig fer un pas enrere. Una serp d'una

mica més d'un metre jeia als meus peus. El més greu és que es tractava

d'un escurçó que al moment de caure s'alçà sobre la cua i em plantava

cara amb el seu cap triangulat i bufant furiosament. No m'hi vaig

pensar dues vegades. Vaig collir una pedra que hi havia a la vora del

camí bastant grossa i li vaig aixafar el cap al rèptil. Va ser la primera

vegada que matava. Mai m'ha agradat treure la vida a ningú ni que sigui

una bèstia repugnant com aquella. Però era un gran perill i més portant

una criatura.

Que Déu la tingui a la Glòria, si és que hi van aquestes bestioles.

Després d'aquell ensurt vam seguir caminant feliçment.

LA MORT DEL TÍO MANOLO I LA TIA AMPARO

Aquell mateix any vaig rebre carta de la Maria, la germana del tío

Manolo, comunicant-me la mort del seu germà. Ho vaig sentir molt

doncs d'ençà que va festejar amb la meva tia, va haver-hi una corrent de

simpatia entre ell i jo, encara que hi havia una gran diferència d'edats.

180


Quan em trobava, sempre em feia bromes, i a mi em semblava com si ja

fos de la família. Vaig escriure a la germana i a la meva tia donant-los de

part de l'Elvira i meva, els més sincers condols. Mig any després em va

tornar a escriure la Maria per dir-me que la meva tia Amparo estava

greu i que li havia encomanat que em digués que l'anés a buscar per

venir a Barcelona a viure amb nosaltres, ja que era l'únic nebot amb el

que tenia confiança. Jo vaig comprendre el que passava, la Maria

sentia un grandíssim afecte pel seu germà i quan va estar malalt era ella

el que el cuidava, doncs era jove i la meva tia gran. Això va fer que hi

hagués una mica de gelosia entre les dues. En caure malalta la meva tia,

la qüestió va empitjorar i es va fer difícil la convivència.

En aquells temps, l'Elvira passava una mala temporada. Va anar al

metge perquè havia de dormir mig asseguda al llit de tant de mal que li

feia l'esquena. Com que els metges no li trobaven el remei, i ens havien

dit que en un poblet dels afores de Barcelona hi havia un doctor que

curava de gràcia (tot i ser doctor), el vam anar a veure. O sia que curava

passant-te les mans a sobre d'on tenies el problema. Nosaltres no

crèiem en aquestes coses. Hi havia molts xarlatans que deien que

curaven i no era cert, però com vam saber que a moltes persones els

havia anat molt bé, vàrem provar-ho. Aquesta vegada ho encertàrem.

Primer hi vam haver d'anar sovint. Però després les visites es van anar

espaiant fins que, finalment, només hi anàvem un cop al mes. Així

vàrem estar tres anys fins que l'Elvira va poder fer una vida normal.

L'assumpte de la tia Amparo es va presentar després que l'Elvira es

trobés ja pràcticament bé de la seva dolència, però havia d'anar en

compte a l'hora d'aixecar pesos. Ho vàrem parlar els dos i decidírem

que jo aniria amb una ambulància a Elche i portaria la meva tia. Una

vegada aquí ja veuríem el que s'havia de fer. Es tractava d'anar a la part

del darrera del vehicle assegut en una cadireta durant 580 km d'anada i

181


altres tants de tornada. En total 1160 km i sense dormir. Unes 24 hores

despert... i amb un munt de nervis.

Vaig arribar a Elche de matinada i em vaig fer càrrec del problema. Ja

que m'enduia a la meva tia a Barcelona, també havia de cobrar el saldo

de les llibretes que la tia tenia, doncs es presentaven unes despeses que

s'havien de cobrir. Vaig tenir sort en aquest assumpte, doncs les caixes

d’estalvi, cosa estranya, van ésser comprensives, i em van liquidar amb

la signatura de la tia els saldos de les llibretes.

També hi havia l'assumpte de les joies i aquí la germana volia fer-se la

ronsa, però donava el cas que les hi havia fet jo i coneixia una per una

totes les que tenia la meva tia. De tornada a Barcelona, el viatge va ser

més pesat que el d'anada. Jo portava moltes hores assegut i em feia mal

el cul. Com totes les coses tenen un fi, arribàrem a Barcelona a les 2 de la

matinada i vàrem instal·lar a la tia en un llit que prèviament havíem

preparat a la que havia estat l'habitació dels nens, que ja s'havien

independitzat.

La vàrem tenir tres dies netejant-la, donant-li de menjar i bellugant-la.

Era el pes d'un cos mort i ens les vam veure de verdes i de madures per

canviar-la de postura. A la fi, i completament esgotats, vàrem parlar

amb el Josep, el marit de l'Amparín, una cosina germana meva, per

veure si li trobàvem una residència on poguessin atendre-la

adequadament. En trobàrem una a Arenys de Munt, prop de Barcelona,

i la vam dur allí. Vàrem visitar-la vàries vegades i semblava que es

trobés relativament bé. Uns dies després varen telefonar per dir-nos

que havia mort. No ho sé, ja m'he trobat amb diversos casos en què

després de posar una persona a la residència en molt poc temps moren.

No sé si serà la tristor.

182


La portàrem a Barcelona amb ambulància fent veure que estava

malalta però viva, ja que per traslladar un cadàver es necessita un

permís especial... i es pagava. Així va constar que havia mort a

Barcelona. Que Déu la tingui a la seva glòria.

La vam enterrar al nínxol de la família que tenim en propietat al

cementiri de Montjuïc. Temps després es va repartir la seva herència i,

per no perdre el costum, me'n vaig haver de fer càrrec jo. Com que es

tractava de pocs diners, no hi va haver cap problema amb els quartos.

En quant a les joies va ésser una mica més complicat. No obstant, vaig

fer lots més o menys del mateix valor i, com sol passar sempre, a l'Elvira

li va tocar el lot més senzill.

Pel carrer, amb un llibre a la mà

183


LA VISITA A MONTSERRAT

Tenim a Catalunya indrets que val la pena visitar entre els quals

destaca, per la seva bellesa i originalitat, la muntanya de Montserrat.

Té aquesta prominència un aspecte únic. Els diversos turons que

sobresurten acaben en pics tots ells arrodonits, sense cap aresta, com

les que tenen els pics de les muntanyes normals. Al bell mig d'aquests

turons, es troba el monestir, on es venera la Moreneta, famosa verge de

tonalitat negra. Diu la llegenda que es va trobar a la vora d'on hi ha

actualment el monestir. La verge porta als seus braços el seu fill, del

mateix color. I és la patrona de Catalunya. Jo hi havia estat tres o quatre

vegades, recordo una al 1974 amb l'Elvira. Vam decidir pujar a Sant

Jeroni, que és la part més alta de la muntanya, a peu per un caminet que

comença d'ençà una clariana d'on neixen dos camins, anomenada Pla

dels Ocells. Jo sempre que hi havia estat agafava el telefèric que et deixa

al mateix mirador. Però aquesta vegada vam decidir fer la pujada a peu.

Vàrem agafar el camí de la dreta, ja que pensàvem que els dos camins

conduïen a Sant Jeroni. Començàrem a caminar per la senda que anava

pujant, però amb molta calma perquè pensàvem que el viatge seria

força llarg. Quan feia ja dues hores que caminàvem, ens va estranyar no

trobar ningú pel camí, però vàrem seguir endavant. A les tres hores

vam comprendre que ens havíem equivocat, no era aquest el camí que

havíem d'agafar, però vàrem seguir endavant per curiositat de veure on

portava. Per fi vàrem arribar a dalt de la muntanya. Allà ens trobàrem

una espècia de mirador, però res del que buscàvem. Sant Jeroni el

teníem al davant, però a una altra muntanya. Si volíem anar-hi havíem

de baixar per darrera d'on havíem pujat i després pujar la nova

muntanya del davant. El problema no estava encara en això, el

veritable perill se'ns va presentar quan va començar a estendre's la

boira. En poc més d'un quart d'hora, vàrem quedar completament

envoltats. No vèiem més enllà de tres metres i em vaig espantar. Si

184


tornàvem enrere eren tres hores perdudes de camí i això si la boira ens

ho deixava fer. De tot això jo no li deia res a l'Elvira. Més aviat li treia

importància per què no s'espantés. Vam estar mitja hora en aquestes

condicions. A la fi, quan ja pensava en el pitjor, va començar a marxar

la boira poc a poc. La baixada de la muntanya on estàvem i la pujada de

l'altra va ésser molt cansada, doncs havíem fet uns quants kilòmetres.

Però tot té un final en aquest món i vam arribar al veritable mirador.

Ara ja sabíem el camí que havíem de fer per una altra vegada, però a

quin preu!

Dos anys després de la famosa travessa al mirador de Sant Jeroni, al

1976, vàrem tornar a Montserrat. Aquesta vegada anàvem al mirador

de Sant Miquel, que és més a la vora i el camí molt senyalitzat i cuidat.

Per Setmana Santa s'hi fa el famós via crucis. Encara que el camí era

relativament ample, hi havia indrets on s'encongia una mica més.

Nosaltres ens havíem aturat a menjar conill en un d'aquests indrets. Al

davant mateix hi havia una clariana que donava a un cingle. Per això

aquest tros estava protegit per una barana de ferro molt rudimentària,

composta per quatre barres gruixudes, dues plantades, una a cada

costat del cingle i dues travesseres. No és que la protecció fos molta,

però sí la suficient per no caure al buit.

De tant en tant anaven passant unes quantes persones. Una de les

parelles que varen passar eren estrangers i ens va cridar l'atenció

perquè en passar davant de la protecció de la barana, ells anaven molt

poc a poc i fregant la paret. Jo em vaig aixecar per deixar-los passar i

em vaig recolzar amb la barana. Ells, en veure això, em miraven com si

estigués fent quelcom extraordinari. Es veu que a baix, i abans de

sortir, els havien aconsellat que anessin amb molt de compte al passar

per aquest indret. Estava bé el consell però diuen que totes les masses

piquen. Quan vàrem acabar de dinar seguírem fins arribar al mirador

185


de Sant Miquel que, per cert, també tenia una altra barana com la

d'abans però més gran i gruixuda, per veure el paisatge. Vàrem estar

una bona estona ja que el lloc era bonic. Vam tornar al monestir i aquell

mateix dia ja tornàvem a Barcelona.

LA TIETA DE L'ELVIRA

En Sergi i l’Armando

L'Elvira tenia una tia carnal, germana de la seva mare que vivia sola

perquè era soltera, al carrer Rocafort, molt a prop d'on vivíem

nosaltres. L'Elvira i jo la visitàvem cada setmana per fer-li una mica de

companyia. Era més jove que la meva sogra i, per casualitat, treballava

a la Pirelli. Havia entrat a l'empresa de molt joveneta i havia anat

pujant de càrrec fins arribar a secretària del director general. La Pirelli

era italiana, i ella també tenia la mateixa nacionalitat. Això l'havia

ajudat a tenir més possibilitat a l'ascens. Era també propietària d'una

torreta en un poblet dels afores de Barcelona, anomenat Cerdanyola.

La torreta era molt petita però el terreny era bastant gran i tenia

plantats deu o dotze arbres fruiters que li donaven cada any una petita

186


collita que feia goig. Tenia un jardiner que hi anava cada mes i li cuidava

les plantes i els arbres. També hi havia al terreny un bonic pou que

havia manat fer, doncs era terreny d'aigua. Mitjançant una bomba feia

pujar l'aigua que era boníssima i que li servia per regar i beure. L'Elvira,

jo i els nostres dos fills hi pujàvem de tant en tant. Durant anys, hi

anàvem tot el dia i tornàvem a casa a última hora de la tarda.

El temps va passar i li va arribar el moment de la jubilació. Les forces,

com és lògic, li van anar faltant i se li feia feixuc haver de pujar a la

torreta. En no poder ja pujar, va pensar en vendre's la propietat i va

donar veus per veure si trobava un comprador. El va trobar, però li

donava per tot un milió i mig de pessetes. Jo li vaig aconsellar que

s'esperés un temps, doncs pensava que li donaven poc, però ella, que

era molt tossuda, no volia esperar. Va passar pel nostre pensament el

comprar-li nosaltres per aquest preu, però ho vàrem deixar córrer

perquè, per mi, eren molts diners i jo havia de mantenir i tirar endavant

una família. Passades dues o tres setmanes el comprador va insistir en

la compra de la torre i la tieta Elvira finalment es va decidir i li va vendre

per aquella quantitat. Temps després, la dona d'un germà d'ella, que

tenia una altra torre més o menys de les mateixes dimensions i que

estava al costat de l’altre quan va morir ell, se la va vendre per sis

milions. Però aquesta va tenir paciència i va esperar el moment oportú.

LA JUBILACIÓ

Tot arriba, també el moment de la meva jubilació, als 65 anys.

De tota la paperassa se'n va fer càrrec el gestor, que li portava els

assumptes al senyor Joan. Quan em varen parlar amb el director,

aquest em va demanar si durant algun temps li podia seguir donant les

187


classes de comerç als matins o a les tardes, com a mi m'anés millor. Jo li

vaig dir que sí i ho vaig fer durant tres anys més.

Acabat aquest període i amb 68 anys, vam decidir les dues parts deixarho

definitivament. El dia del comiat, els altres mestres varen fer-me

l'obsequi d'un clauer d'or i plata, i el senyor Joan, al despatx, em va

lliurar un sobre amb una quantitat molt acceptable i aquí va acabar la

meva vida laboral a l'ensenyament. Molt temps després, varen avisarme

per telèfon de la mort del senyor Joan i vaig anar a l'enterrament. Va

ésser molt bona persona i l'apreciava.

EL VIATGE A MADRID

A l'estiu del 1978 l'Elvira i jo vam decidir anar a visitar els oncles de

l'Elvira a Madrid. A mi la capital d'Espanya no em cridava massa

l'atenció, només una certa curiositat. El que sí m'interessava i molt era

el museu del Prado. Vàrem doncs agafar el tren i marxàrem cap al país

dels madrilenys. Al vagó ens vam trobar amb persones força

simpàtiques amb les que férem una curta però bona amistat durant

aquell viatge. En arribar a Madrid, ens esperaven els oncles de l'Elvira i

la cosina. La família vivia en un pis del carrer Montesa, al centre de la

capital i, encara que l'oncle era català, per assumptes de la seva feina

pernoctaven ja feia anys a Madrid. Com ells venien de tant en tant a

visitar Barcelona, la seva terra, una de les vegades ens havien convidat

a l'Elvira i a mi a passar uns dies amb ells. De fet, l'oncle Casimiro era

d'origen català, però la seva muller, la tieta Querubina, era d'origen

italià i era germana de la meva sogra, que també tenia el mateix origen.

Fruit d'aquest matrimoni era un noia, l'Antonieta, que era una mica

més jove que l'Elvira. També van tenir un nen però se'ls va morir quan

tenia quatre anys.

188


Els primers dies ens vàrem dedicar a veure la ciutat que, com ja em

pensava, era tan gran com Barcelona, però sense el mar que acarona el

nostre litoral. Després d'haver vist les principals atraccions turístiques,

que no estaven malament, vam anar a veure el museu del Prado, molt

interessant. El museu exposa pintures de grans artistes. A mi, que

sempre m'ha agradat l'art, m'hi hauria estat dues o tres hores a cada

sala. Però, com que ens havia acompanyat l'oncle Casimiro, ell ja s'ho

sabia tot de memòria, d'haver-hi estat moltes vegades. Nosaltres ja hi

hauríem anat sols, però ells no ens deixaven “ni a sol ni a sombra”, de

tant que ens volien atendre. De fet, ens sentíem com a presoners. El

marit de l'Antonieta que tenia cotxe, ens va portar per diversos indrets i

un d'ells el Valle de los Caídos, espècie d'església-capella però

monumental, tan gran que abastava tot un turó. Ens va agradar

moltíssim, tot i que per veure'l hom s'ha d'oblidar de l'època en que es

va fer i el motiu, i mirar només la grandiositat de l'obra. En realitat era

una església-sepultura, doncs hi estan enterrats els cabdills Jose

Antonio i Franco, de molt trista memòria. En entrar a la cripta, vigilen

l'entrada quatre evangelistes d'una mida fabulosa. Tenen una alçada de

6 o més metres cadascun. L'interior de l'església-cripta també és

monumental. Imatges de diversos sants també molt alts i parets

cobertes de pintures, també al sostre de l'església. És doncs una

meravella i val la pena anar-hi per veure-la.

A la tornada vàrem estar-nos a Toledo, però no vam poder veure la

catedral perquè estava tancada. De tornada a Madrid passàrem per

Àvila, la ciutat emmurallada, però no vàrem poder visitar-la perquè era

molt tard i ens vam quedar amb les ganes. Estant a Toledo, compràrem

alguns objectes de ceràmica, ja que la ciutat és famosa arreu per

aquesta fabricació d'objectes, entre d'altres coses.

189


En tornar a Madrid, visitàrem de nou la ciutat, però ara més

reposadament. Una setmana després ja tornàrem a la nostre enyorada

Barcelona.

No vull acabar aquesta anècdota sense explicar cert fet desagradable

que ens va succeir al tren de tornada. Així com al tren d'anada vam tenir

la sort de trobar persones simpàtiques i tractables, a la tornada va ser al

revés. És a dir, un sola persona ens va donar la nota a la travessa. Es

tractava d'un home d'aspecte desagradable, tant pel físic com per la

indumentària. Tranquil·lament i quan feia una hora que marxàvem es

va treure les sabates, d'una netedat més que relativa i va posar els peus

al seient del davant. Tots els que érem al vagó ens vam quedar

esgarrifats en veure el que havia gosat fer. A més de bruts, ja que no

portava mitjons, li feien una pudor insuportable. En refer-nos de la

nostra sorpresa, li diguérem que no era correcte el que estava fent, però

va fer veure que no anava per ell la indicació i va seguir com si no passés

res. Els ànims van començar a escalfar-se i ja pensàvem prendre altres

mesures quan de sobte va calçar-se i va baixar a l'estació següent. Havia

arribat al seu destí. Aquestes situacions, per bé que no siguin freqüents,

se solen donar algunes vegades. Els porcs s'escapen de tant en tant de

les seves porqueres i es barregen amb les persones.

EL NAIXEMENT DEL VICTOR

El Sergi i la Cati varen tenir com a descendència dos fills. El més gran, el

Victor, els va néixer el 29 de novembre del 1978 i és, en molt, el cervell

de la família. És alt, més que jo. De cabell fosc i ulls verds i grisosos. Ja

des dels 7 o 8 anys va demostrar interès pels ordinadors, i de més gran

acabaria dedicant-s'hi professionalment.

190


L’Elvira i jo

Amb el meu nét Victor en braços

191


192


1980-1989 (dels 67 als 77 anys)

Com que la tieta Elvira era molt gran i amb prou feines sortia de casa, el

germà petit, que també treballava a la Pirelli, li va parlar d'una

residència que hi havia al carrer Balmes per a que la puguessin cuidar,

ja que en aquell temps no s'havia posat de moda les senyores que

cuiden els malalts.

Al principi va posar certa resistència, però com que estava sola no va

tenir més remei que acceptar. A aquests llocs tenen una mica la

disciplina d'un quarter, tot va a hores fixes. És un reglament que s'ha de

complir amb tot rigor i aquí va ensopegar la tieta Elvira. Ella, que

estava acostumada a ser la senyora de casa seva, havia d'acomplir les

regles de l'establiment. La infermera que la cuidava a la residència

s'enfadava perquè la tieta no volia complir el què li manaven, i això va

fer que agafés fama d'antipàtica, ja que també volia escollir les seves

amistats i deixava de racó les que se li atansaven. Quan nosaltres

anàvem a veure-la, la cuidadora es queixava de la feina que els donava i

el geni que tenia. Mentre va estar a la residència només la vàrem anar a

veure l'Elvira, la cunyada que es deia Mercè, que era dona del seu

germà petit, i jo. Com era d'aquesta manera i molt gran, nosaltres li

havíem dit que fes testament i deixés els seus béns a qui volgués, però

que el fes. Perquè per fer-lo no s'havia de morir. Nosaltres el teníem fet

de feia molts anys.

Ella a tot deia que sí, que ja el faria, però mai es decidia. El que havíem

temut es va produir. Un dia ens van telefonar per donar-nos la notícia.

El dia anterior l'havien trobat morta a l'habitació. Després de

l'enterrament, varen venir els problemes. Com que havia mort sense

atestar, es presentaven molts conflictes amb l'herència. S'havien de

treure molts documents per testificar quins eren els hereus. Per

193


descomptat vaig ser jo l'encarregat de tots els tràmits. Vaig posar-me

en contacte amb un advocat i un notari i, després de molts dies d'anar

amunt i avall, vàrem començar a veure la llum. Es comunicà a tots els

hereus els resultats de les gestions i dia i hora per anar a cobrar. Durant

la malaltia de la tieta Elvira, ningú menys nosaltres i la cunyada s'havia

preocupat d'anar-la a veure i hi havia algú que ni la saludava si la veia

pel carrer, però això sí, al notari no hi va faltar ningú. A l'herència

s'havien tingut en compte els germans i, en haver-hi algun de mort, els

fills. En aquest cas, la part del germà era repartida entre tots ells. Però

jo, que sempre he estat una mica tonto, vaig fer parts iguals, encara que

sabia que els altres sortiríem perdent. Vaig pensar que si ho feia segons

la llei sabia que no estarien conformes i vaig preferir perdre-hi una

mica.

Ara quedava el pis de propietat i tot el que hi havia dintre: mobles,

làmpades, radio-gramola, coberts, etc. En conjunt vaig fer trenta-tres

lots, que vaig vendre en qüestió d'un parell de mesos. El pis el va

comprar el gerent d'una firma de mitges molt anomenada (Medias

Platino). Em volia pagar amb diner negre i al comptat, però jo em vaig

negar i li vaig dir que no, que el venia amb diner normal i davant de

notari. M'estimava més que tot fos així, encara que hagués d'esperarme

una mica més. Encara conservo, després de tants anys, tot el

paperam de l'operació per recordar tota la feinada que vaig tenir. Per

vendre els lots que havia fet del pis, havia d'estar disponible fins a

l'hora de menjar per anar a mostrar els lots a clients. Però vaig tenir

sort: de tot en vaig treure mig milió.

Recordo que va venir una persona a comprar el menjador. Les cadires

estaven una mica enfonsades. Amb el temps les tires que aguantaven

les molles havien cedit. Li vaig dir al comprador que això no tenia

problema, que en posés unes de noves. Finalment vaig vendre les

194


cadires. També hi havia unes estores per llençar que es va quedar un

noi que tenia una associació i deia que tenien fred a l'hivern. Ho vaig

vendre tot.

Aquesta va ser l'odissea de l'herència de la tia Elvira, per no haver

volgut fer testament. Que en pau descansi.

L’Elvira i jo, ben elegants

EL PAS DEL SERGI PER DIVERSES EMPRESES

El Sergi ha passat al llarg de la vida per vàries empreses. Després d’estar

breument a “Central de Víveres” i durant un any a “Inter Electrónica”,

va treballar durant 13 anys a “Industrias Cosmo”, empresa dedicada a

195


productes de so. A continuació, i si no m'equivoco, va prestar els seus

serveis a “Mecànica Moderna” del Poble Nou durant dos anys.

L'empresa va canviar de nom (Novat) i es va traslladar a prop de la

plaça Lesseps. Allà hi va estar durant 4 anys. Després va entrar a la

firma WIK Spain Electrodomèstics, a Granollers, durant 3 anys i,

finalment, va treballar a L'Hospitalet, a l'empresa Atcor Geryma, en

temes de control de motors elèctrics 18 anys més. En aquesta última

firma és on s'ha jubilat. D'entre totes aquestes empreses n'hi ha hagut

d'altres on hi va ser poc temps, degut a diverses circumstàncies, sent 15

el total les empreses en les que va treballar abans de jubilar-se.

EL NAIXEMENT DEL BERNAT

L'últim fill de l'Armando i la Pili va néixer el 14 d'octubre del 1980.

Físicament i estèticament crec que és el més bell de tots. Se sembla

molt a l'Armando quan era jove. També ha tret del seu progenitor

l'habilitat pel dibuix i la pintura, encara que no acadèmicament.

EL NAIXEMENT DEL GERARD

El Victor té un germà més jove que ell: és el Gerard, el més petit dels

meus néts. Va néixer el 27 de desembre del 1981 i té un caràcter força

carinyós. És alt i prim, però de complexió forta, cabell castany clar i ulls

verdosos. Va fer els estudis primaris i secundaris, el batxillerat i una

enginyeria tècnica.

196


En Bernat

En Gerard

197


Una imatge meva d’aleshores

L’Elvira i jo, amb en Gerard i en Victor

198


Foto de família (aquí encara no hi era el Gerard)

Una altra imatge, aquesta de l’any 1986

199


200


1990-1999 (dels 77 als 87 anys)

Tots, al terrat del nostre edifici

CELEBRACIÓ

En complir l'Elvira 80 anys i els 55 de casats, al 1996, vaig convidar els

nostres fills amb les seves mullers i la mare de la Cati, amb qui teníem

molta amistat, a dinar en un restaurant. També hi eren, com no, els

nostres estimadíssims néts. Al final de l'àpat es van tancar de sobte els

llums i vàrem quedar a les fosques. Unes llumetes s'anaven atansant.

Era la cambrera del restaurant que portava a les mans un pastís amb les

espelmes en forma de número indicatiu de l'edat de l'Elvira: 80.

Després van sortir els regals que ens van fer tots. Va ésser una vetllada

molt bonica i inoblidable. El Sergi i la Cati ens van filmar per passar-la

201


al vídeo una cinta que vàrem poder veure a la televisió. Amb el temps

aquesta cinta l'he visionada moltes vegades i encara em fa sentir

enyorança d'aquell esdeveniment.

ELS PROBLEMES DE CIRCULACIÓ DE L'ELVIRA

Un dia, passejant per la Rambla l'Elvira i jo, estant a l'alçada de la font

de Canaletes, li va agafar a la meva esposa un dolor tan fort a la

pantorrilla de la cama dreta que vam haver d'aturar-nos per veure si li

passava. Al cap d'una estona, li va afluixar una mica i vam arribar fins a

casa. Això es va repetir diverses vegades i, a la fi, un dissabte, vàrem

decidir anar d'urgències a l'hospital de Sant Pau. La va visitar un

traumatòleg que li va fer unes primeres proves per veure com tenia la

circulació de la sang. Entre elles, l'anomenat bypass. Li va trobar que, a

estones, la circulació era deficient, doncs se li havien format coàguls

que la dificultaven i això a la llarga podia produir un gran perill, ja que

els coàguls li podien arribar al cor. Donada la gravetat del cas, el doctor

ens va dir que la única solució per fer front al perill era l'amputació de

part de la cama dreta. Com era de suposar això ens va produir un

grandíssim trastorn i, més que a ningú, a l'Elvira, que li demanaven de

sobte el deixar-la invàlida. També ens van comunicar que, si estàvem

tots d'acord en aquell moment, hi havia un llit buit on podia ingressar

ja. No obstant això, ens va dir que si ens ho volíem pensar podíem

tornar el dilluns, però ja no ens assegurava que hi hagués un llit lliure. A

contracor i degut a aquestes circumstàncies especials, ho vàrem

consultar entre tots els que erem i, especialment, amb l'Elvira, que era

la que tenia la última paraula. Finalment, l'Elvira va decidir quedar-se i

fou ingressada de seguida. Fins que no la van operar li van estar fent

proves constantment però, per desgràcia, totes van sortir negatives, no

hi havia més remei que l'operació.

202


Va estar a l'hospital un total de 33 dies, durant aquest temps jo ja feia

els tràmits per l'adquisició d'una cama ortopèdica. Encara que al

principi mig suportava aquesta pròtesi, aviat va trobar moltes

dificultats per portar-la. Quan havia passat cert temps de la primera, li

vaig demanar una segona cama, que va seguir el camí de la primera. Tot

eren dificultats, no s'hi acostumava. Una tercera va seguir el camí de la

primera i la segona. Totes aquestes pròtesis, així com la cadira de rodes

(dues) i els bastons i l'estança a l'hospital van anar a càrrec de la

seguretat social. Només els 33 dies d'estada a l'hospital i l'operació

varen pujar 900.000 pessetes, a banda de l'import dels altres estris.

Nosaltres, poc abans de l’operació

203


LA VIDA DESPRÉS DE L'OPERACIÓ

A partir del moment en que li varen tallar la cama no va fer res de bo.

Ella, que sempre havia estat de molta activitat, es va tornar apàtica,

trista, sense empenta, encara que seguia cuidant-se de les principals

feines de la casa. Per les feines feixugues vàrem contractar a noies. Ella

necessitava ajuda, doncs no podia valdre’s en alguns casos. A estones

sortia al balcó per mirar com les persones que passaven caminaven

normalment i sense cap ajuda. Jo ho veia i patia també, doncs en part

sentia el que ella sentia, però no la podia ajudar amb això. Era una creu

que només ella havia de portar, i això em desesperava.

Com ja he dit abans, tinguérem vàries noies o senyores. Les unes eren

lentes, lentíssimes; d'altres més actives, però estaven esperant torn per

entrar en un hospital i acabaven marxant. Abans de tot això, havíem

tingut noies per a que ajudessin a l'Elvira a les tasques de la casa, les

teníem a hores. Unes eren competents, d'altres no gaire, i així anàvem

tirant. Quan a l'Elvira la varen operar, l'ajuda va haver de ser completa,

així que que buscàrem una persona que fes la vida amb nosaltres dia i

nit. Una de les que vàrem tenir es deia Rosa, i era molt bona persona.

Per les feines normals anava regularment, però tenia un gran defecte,

era molt poc forçuda. Per nosaltres i en aquelles circumstàncies això

representava una gran dificultat, ja que necessitàvem una persona amb

certa força per poder atendre a la meva dona: netejar-la, aixecar-la del

llit per posar-la a la cadira de rodes, etc. Sentint-ho molt vam haver de

fer-la fora. Li vàrem explicar el motiu d'aquella decisió i ho va entendre.

Aquí entrà a treballar amb nosaltres l'Alba, una senyora bastant jove,

d'uns 40 anys i de complexió bastant forta. Havia nascut a Hondures

allà tenia tres fills: dues noies i un xicot. En arribar a Espanya havia

treballat durant un any amb un senyor de raça gitana amb el que,

204


segons sembla, no s'avenien gens. Buscava doncs una altra feina i va

ésser quan ens va trobar a nosaltres mitjançant una senyora de

l'església del Bon Pastor d'Hostafrancs.

L'Alba treballava ràpid i tenia força, que era el que ens interessava.

Com que l'havíem agafat per tot el dia, menjava i dormia a casa.

Treballava de dilluns a divendres tot el dia i el dissabte al migdia. Diuen

que les persones se les coneix més a fons quan convius amb elles i és

veritat. De presentació, totes les persones o quasi totes són agradables.

Instintivament presentem als altres un tarannà que sovint no és el

nostre. Volem donar una bona imatge. Després en intimar és diferent.

Surten de mica en mica les nostres veritables reaccions. Ja no

amaguem res o quasi res del nostre caràcter. I això passa fins i tot amb

els matrimonis. Això no vol dir que deixin d'estimar-se, però

poquíssimes són les persones, tant si són homes com si són dones, que

segueixen sent com la primera vegada. N'hi ha, ja ho sé, però són

poques.

I tornant a l'Alba també va ser el mateix. La presentació també va ser

molt bona, massa bona diria jo ara. I amb això no vull dir que sigui una

mala persona ni molt menys. És honrada, llesta i molt treballadora pel

que ella vol. Neta fins l'exageració, però amb un caràcter... Jo sempre li

deia que tenia la sensibilitat de les banyes d'un cargol perquè a tot, o a

quasi tot, li buscava una segona intenció. Amb l'Elvira aviat van sorgir

les divergències. Va ser com un rebuig instintiu i aquest rebuig ja va

ésser per sempre fins que l'Elvira morí. Jo en aquest aspecte no hi podia

fer res. Mirava de reconciliar-les, però va ser en va. No va haver-hi

manera.

El temps va passar i l'Elvira no millorava. Al contrari, s'anava

enfonsant cada dia una mica més. Mai va poder acostumar-se a les

205


cames ortopèdiques i encara que mentalment estava força bé,

físicament no era el mateix. Jo que sempre la vaig estimar molt,

moltíssim, patia per ella per veure com s'anava aprimant. No pensava

que la seva fi arribaria tan aviat.

L’Elvira i jo, al sofà de casa

206


2000-2012 (dels 87 als 100 anys)

LA MORT DE L'ELVIRA

El dia 2 d'abril del 2007 va ésser un dia com els altres, ni millor ni pitjor.

Me'n vaig anar a dormir després d'haver inspeccionat les bragues de

paper que se li posaven a l’Elvira a la nit per a que si s'orinava

absorbissin la mullena i li vaig fer un petó. Cap a la matinada la vaig

sentir com si parlés amb algú i li deia “no, no vull anar”. Com era quasi

normal en ella sentir-la parlar a la nit, no vaig fer-ne massa cas i em vaig

tornar a adormir. Un parell d'hores més tard vaig tornar-me a

despertar amb l’estranya sensació que hi havia quelcom que no estava

bé. Em vaig atansar al llit de la meva dona i em va semblar que dormia,

però amb els ulls oberts. Això em va espantar. Li vaig posar la meva mà

sobre el front i el tenia completament gelat. Les cames les tenia encara

tèbies. Vaig comprendre la terrible veritat. M'havia quedat sol, l'Elvira

era morta. Li vaig tancar els ulls que tantes i tantes vegades havia besat i

vaig trucar als meus fills.

Després tot ho recordo vagament. Es van fer els tràmits corresponents

ja que pertanyíem a una societat per aquests casos ja feia anys i ells es

van fer càrrec de tot. Com que ella en vida, diverses vegades, havia

comentat que si moria volia que l'incineressin, ho vam fer així. Al poc

temps, i després de telefonar-los, van venir. Primer un metge forense

per certificar la seva mort i després uns homes se la van endur tal i com

estava al llit, amb el mateix llençol i la roba per amortallar-la a Sancho

de Ávila, on van quedar les seves restes durant 24 hores. L'endemà

vàrem anar a veure-la. Ja estava vestida i preparada dins el taüt. Estava

guapíssima i tal com era ella de molt més jove. En feren la missa

d'absoltes o respons i després se l'endugueren, seguida per nosaltres en

el cotxe, al crematori on la varen deixar fins al dia següent. L'endemà hi

207


vàrem tornar. La tenien preparada en la caixa sobre una petita tarima,

que era com un muntacargues, tot dintre d'una vitrina. D'allà anava

directament al crematori. Al dia següent hi tornàrem de nou. Les restes

estaven en una petita urna en forma de gerro. La vàrem destapar i dins

hi havia una bossa de plàstic que contenia dos o tres grapats de cendra

que vàrem deixar després dins del nínxol.

Així va acabar aquell cos tan i tan estimat per mi durant uns 70 anys.

Que Déu la tingui en la seva santa glòria que és on deu estar per bona!

En escriure aquest episodi de la meva vida és com si tornés a viure-ho i

segueixo sentint la mateixa pena, però la vida segueix.

“Quan vaig conèixer l'Elvira va ser com un enlluernament mai conegut abans per

mi. En aquesta vida diuen que l'amor baixa una sola vegada per cada persona: si

el pots agafar, t'ha tocat la loteria, però si bades et quedes, amb molta sort, amb

les deixalles i gràcies. Jo vaig tenir la fortuna d'enxampar-lo a la primera, i dono

gràcies a Déu per això.

La “Leta”, abreujament d'Elvireta, com li deia jo carinyosament, va ésser una

dona deu, una noia que tenia totes les virtuts i quasi cap defecte. Vàrem formar

un equip perfecte, ja que teníem el principal: un amor ferm i un gran respecte

entre nosaltres que mai es va perdre.

Com és lògic, entre dues persones que viuen juntes cada dia, hi ha de tant en tant

lleugeres divergències, però, com que no podíem viure l'un sense l'altre, o bé era

jo el que volia fer les paus o era ella la que em buscava, per això vam ser tan

feliços. Quan em va faltar, el 3 d'abril del 2007, després de 66 anys de matrimoni,

em vaig quedar buit; no podia creure el que m'havia passat, ni podia explicar el

que sentia. Després de molt temps, i quan hi penso, encara m'envaeix una

sensació estranya i una opressió a la gola, com un nus, i he de fer un esforç...

Que Déu la tingui a la Glòria i si jo moro que pugui trobar-la per estar un altre cop

junts per tota l'eternitat.”

208


Gairebé 70 anys junts, l’Elvira i jo

EL MEU DIA A DIA ACTUAL

Segueixo estant a casa amb diverses noies que al llarg del temps m'han

anat ajudant amb les meves coses del dia a dia. De tant en tant, vaig al

cementiri a fer acte de presència i a netejar els vidres. Em porten els

meus fills, principalment el Sergi. Porto els estris per netejar-lo i tenir

el nínxol el més net possible. Com el Sergi viu molt a la vora del port, ell

és amb el qui més vegades hi vaig. D'altres vegades també m'hi porten

l'Armando i la Pili, però a ells els agafa força lluny. La setmana la passo

a casa acompanyat amb les diferents noies que he anat tenint. Els

dissabtes a primera hora de la tarda em venen a buscar alternativament

l'Armando o el Sergi, passo el dissabte amb ells, dormo en una de les

seves habitacions on tinc el llit i l'endemà diumenge em porten al tard

cap a casa.

209


EL RECORD DE L'ACADÈMIA LLORET

Al 2008, quan feia quasi un any que havia mort l'Elvira em varen trucar

de l'acadèmia Lloret per convidar-me a un sopar en celebració del 60è

aniversari de la formació de la institució pedagògica. Segons em va dir

la Montserrat, l'actual directora i neboda dels germans Lloret, les noies

ex-alumnes havien demanat per mi diverses vegades. Com només es

tractava d'un sopar hi vaig anar.

Em va acompanyar amb el cotxe el Sergi i, quan vàrem arribar a la porta

del local, ja que es va celebrar en una de les cotxeres on estaven els

tramvies de Sants, ja m'esperaven d'entre 15 o 20 de les meves exalumnes

amb casi la quarantena a les espatlles. Em va fer molts il·lusió

tornar-les a veure i poder-les abraçar de nou. Algunes les recordava

però d'altres havien canviat bastant físicament i les vaig haver de

recordar pels cognoms. Amb els antics professors ens vàrem fer vàries

fotos i també amb els actuals. Va ser una vetllada molt simpàtica. Al

final, em vaig acomiadar de tots i el Sergi em va portar a casa. Com hi

havia bufet lliure i per a que no hagués de fer cua, alguna antiga

professora es va encarregar de portar-me el que em pertocava de

menjar. Va ser una nit perfecta.

LA FAMÍLIA A L'ACTUALITAT

Han passat els anys i tant a l'Armando com al Sergi els ha arribat la

jubilació. Ara gaudeixen d'un descans que s'han guanyat després de

tanta lluita.

A l'Armando li fa costat, com sempre, la Pili, també jubilada, i són, com

sempre han estat, un matrimoni molt feliç i sobretot molt ben unit.

210


L'Armando ajuda a un dels seus fills, el Bernat, que ha tret l'afició del

seu pare, a fer algunes làmines d'algun llibre que li donen per il·lustrar.

La Pili entre setmana em ve a veure els dijous, ella sola. L'Armando en

canvi em ve a visitar dimarts i divendres per la seva part. Així em fan

més companyia. Els dimecres em ve a visitar el Sergi. De fet, la única

que no pot venir és la Cati perquè treballa, doncs és més jove que el meu

fill petit. Quan ve la Pili fem grans xerrades i ho passem molt bé, ja que

als dos ens agrada parlar i discutir quan no estem d'acord amb les

respectives opinions... però la sang no arriba al riu. Jo l'aprecio molt

perquè té detalls que demostren l'estimació que ella també té per mi.

Reposant una estona

211


Un passeig per la Vila Olímpica

212


EL ROGER

El Roger, després dels seus estudis primaris i secundaris va agafar la

branca d'estudis d'imatge i so i disseny gràfic, de caire publicitari.

Treballa en una casa d'acord als seus estudis i es dedica principalment a

tota mena d'anuncis, publicitat, etc. És molt apreciat per la seva feina i

caràcter. Una de les seves aficions ha estat l'art escènic, doncs ha

interpretat vàries obres i dirigit diversos grups amateurs.

Una altra afició seva és el futbol. És del Barça, com el seu avi. Ja podeu

veure doncs si n’estic orgullós del meu estimat nét. Cap al 2005, va

poder fer-se amb dues entrades per poder anar a veure un partit al

Camp Nou i va pensar en mi per acompanyar-lo. Va ésser fantàstic,

tenint en compte que jo feia anys que no visitava l'estadi. Alguns

diumenge, quan em pertoca anar amb l'Armando i la Pili, el Roger

també va a dinar a casa dels seus pares i llavors ens trobem ell i jo.

Canviem impressions d'entre d'altres de com van les coses al nostre

club. I dic nostre, perquè a més d'ésser català al 100 % ha estat, com a

mínim per a mi, el club de tota la vida. El que és curiós és que ni tan sols

sóc soci perquè no volia deixar sola a la meva dona.

El Roger, fa uns anys, va optar per anar a viure sol, com quasi tots els

joves d'avui en dia. Primer va llogar un piset amb dret a compra i, algun

temps després, es va traslladar a un altre immoble, pràcticament

davant mateix del seu. Però només de lloguer. És més grandet que el

primer i a més té ascensor. L'ha moblat i ha fet un racó per viure molt

agradable, doncs té molt bon gust. L'antic pis l'intenta anar llogant.

Fa poc temps, i amb ocasió del partit que varen jugar a València el

Barcelona i el Manchester, el 2009, com a finalistes de la Copa

d'Europa o Champions, ens vàrem reunir a casa meva el Roger, el

213


Victor i jo, per veure el partit ja que tinc una tele més aviat gran. Ho

vàrem passar molt bé, cada net va portar per anar picant durant el

partit diversos fruits secs i d'altres coses. De beguda: Coca-Cola. Va

guanyar la competició el Barça amb un resultat de 2 a 0. En marcar el

Barça, els tres llençarem el crit de “Goooool” i ens abraçàrem molt

entusiasmats. Va ésser una vetllada de les que no s'obliden i més encara

per estar acompanyat pels meus néts.

LA MIREIA

Pel que fa a la Mireia, durant un temps, va fer societat amb dues noies

més, i les vaig tenir a l'entresol d'on visc jo. Cada una se'n cuidava d'una

branca de restauració i anaven fent. En un moment donat una d'elles va

haver de marxar degut a certes circumstàncies i, en deixar la societat,

quedava escapçada l'entrada d'ingressos. En no sortir a compte el petit

negoci que havien muntat, es va dissoldre la societat i varen plegar. En

tenir un caràcter tan decidit, ella sempre s'havia guanyat la vida fent

diverses feines, doncs s'adaptava fàcilment a qualsevol cosa que li

sortia.

Havia fet sempre sortides amb les seves amigues i amics, sobretot

excursions. Era d'un agrupament escolta, el mateix que el del Roger.

Alguna vegada, en alguna d'aquestes trobades havíem anat l'Armando,

la Pili, l'Elvira i jo. Cadascú portava quelcom de menjar i, en arribar al

lloc de la trobada, es menjava del comú, de tot el que més t'agradava.

Eren trobades simpàtiques i durant unes hores es vivia d'una altra

manera i hi havia més fraternitat.

Encara que havia tingut algun amic, mai va ésser res seriós. Companys

més o menys apreciats, però res més. Un dia però, va conèixer el Lluís,

214


un jove advocat. I aquesta vegada sí que va ésser seriosa la cosa, s'havia

enamorat. Van ser doncs una parella feliç i fruit d'aquesta felicitat va

néixer l'Adrià i després el Rai, els meus estimats besnéts. Són les

criatures més boniques de les que he vist en molts anys, i no es passió

de besavi... no poc. Els dos són molt espavilats i bufons i l'orgull del seu

besavi. També he de dir que els dos tenen molt de geni tret, potser, dels

pares i potser també de la Pili, dona de ferm caràcter i inamovibles

conviccions.

Amb en Roger, la Mireia, en Bernat i el petit Adrià

Recordo l'Adrià, quan tenia un any i mig i començà a donar alguns

passets sol, però encara tenia una mica de por. Com sí que caminava era

donant-li la maneta. Quan estava enrabiat i de sobte sentia música, es

quedava instantàniament calmat i, tot seguit, l’escoltava com si

entengués el que s'estava tocant. Potser de gran serà una persona

melòmana, de gran valua. Qui sap, el temps ho dirà! Aquestes dues

215


preciositats de nens m'han fet besavi, per la qual cosa estic molt orgullós.

Ja veurem (o veuran) quines inclinacions tenen les dues criatures. No cal

dir que, de moment, són els més joves de la família. Per això són els ninos

que tothom voldria acaronar i tenir-los a la falda, encara que ja pesen

força! Que Déu els doni molts anys de vida i tots ho puguem veure.

EL VICTOR

Després de fer els corresponents estudis primaris, secundaris i el

batxillerat, per cert també a l'institut Jaume Balmes com l’Armando i el

Sergi, el Victor va fer els estudis d'enginyeria informàtica fins el

doctorat. Recordo que, quan va defensar la seva tesi doctoral el 2007,

ho va fer en anglès. Jo que havia fet de jove dos cursos en aquesta

llengua, i que vaig haver de deixar-ho per circumstàncies particulars,

em vaig quedar bocabadat en sentir l'aplom amb el que el meu nét

s'explicava amb un tema tan complex. Després de la defensa, on va

obtenir la nota més alta, va seguir parlant d'altres temes. En un

moment donat es veu que va fer referència a la presència del seu avi i

tots varen girar el cap per contemplar-me. El meu fill Sergi que, també

hi era, em va avisar del que estava dient el seu fill, doncs jo no me

n'havia assabentat. Va ésser un detall carinyós que li vaig agrair.

Va ser professor a la Universitat Politècnica de Catalunya durant 8

anys, on donà classes. Allà va continuar dedicant-se a la recerca

informàtica amb un parell d'amics seus que van crear DAMA-UPC, un

grup de recerca de la universitat. El juny de 2011 va fer el salt a

l'empresa privada. Li van oferir ser director del laboratori de recerca

europeu de CA Technologies, una empresa multinacional americana

amb 14000 treballadors arreu del planeta, i ho va acceptar. El

laboratori s'ha ubicat a Barcelona.

216


Això que he descrit, és la feina oficial. Doncs també es dedica a tasques

“no oficials”. Les diverses aficions que li agraden: com el judo (és

cinturó negre), el futbol (i com no, és del Barça com el seu avi) i la

navegació (té el títol de patró d'embarcacions d'esbarjo). I em deixo

l'escoltisme, que és per ell una de les tasques més intenses. Actualment

és el president d'Escoltes Catalans i de la Federació Catalana

d'Escoltisme i Guiatge.

Amb en Victor, en ser escollit President

d’Escoltes Catalans

Com és lògic, viu en pis propi, amb una noia, l'Elena, a la que va

conèixer fa ja anys i que és el seu complement sentimental. Té el cabell

castany, molt agraciada, de bona figura i bastant intel·ligent, doncs

s'està traient la llicenciatura en econòmiques.

Per si no tingués prou feina amb tot el que fa, el meu net es va passar

més d'un any venint cada dimecres a casa, on durant una hora o una

hora i mitja agafava a l'ordinador i escrivia el que he viscut durant els

100 anys que tinc. En principi, jo havia d'escriure a mà o a màquina els

217


fets, però vaig comprendre que a la meva edat era una feina molt

feixuga. El Victor em va dir que no m'amoïnés, doncs ell s'encarregava

d'escriure la meva biografia, passant a l'ordinador el que jo li anés

explicant i endreçant totes les meves vivències, i així ho hem fet. No hi

ha com ésser jove. La joventut pot amb tot o quasi tot. Jo també m'he

trobat en aquestes circumstàncies, però els anys passen per tothom.

EL BERNAT

El Bernat, després del batxillerat, va estudiar belles arts, però no amb la

idea de dedicar-s'hi plenament com a professional, si no per l'obtenció

d'una cultura més àmplia. Ha estat com a venedor en un gran

establiment anomenat FNAC, a la secció de llibreria.

Va conèixer a la Neus, una formosa noieta que estudiava farmàcia, molt

maca i simpàtica i amb la que s'entenen força bé. La Neus havia de fer

un màster d'enologia que només es fa a Tarragona. Allà se'n van anar

els dos a viure. Mentre la Neus feia el curset, al mateix temps treballava

en una farmàcia, i el Bernat a la casa Abacus. Viuen en un petit piset a la

part més antiga de la ciutat. Fa una mica més d'un any es van casar. De

moment no hi ha descendència.

El Bernat, a més de la tasca que fa a l'Abacus, a casa es dedica a dibuixar

i pintar l'aquarel·la. Ho fa tan bé que jo, la primera vegada que vaig

veure els dibuixos, em va semblar que els havia fet el seu pare i no ell. Fa

un temps vàrem anar a visitar-los la Pili, l'Armando i jo a casa seva. El

Bernat i la Neus ens varen convidar a veure Tarragona i tots els seus

indrets pujats en un trenet que fa aquesta ruta. Ens vam haver de posar

a les orelles, una mena d'auriculars amb pitorros que ens havíem

d'endinsar a les oïdes, doncs anaven explicant els recorreguts en

218


diferents idiomes. Va ser molt divertit. Actualment els veig de tard en

tard, però en tot moment sé que estan bé.

EL GERARD

Al casament d’en Bernat i la Neus

En aquests últims anys ha estat treballant a Dundee, a Escòcia, a una

empresa que s'anomenava Real Time Worlds com a Character Artist.

És molt aficionat a ballar salsa. La seva promesa, l'anglesa Sarah

Mitzielinska, és d'un caràcter fantàstic. És com el seu promès, molt

carinyosa, per la qual cosa fan una parella molt agradable. Quan parlen

entre ells no hi ha manera d'entendre'ls. Per la meva part no entenc ni

219


fava. Sort que el meu nét m'ho va traduint de mica en mica. Pel que fa al

físic, la Sarah és rossa, prima i molt ben formada. Té els ulls blaus i és

atractiva. I encara més quan parles amb ella. Pel que jo sé s'avenen

molt, estan molt enamorats. La pega és que viuen molt lluny i els seus

pares i jo només el podem veure un cop a l'any. Tot i això, moltes

vegades quan em toca anar el cap de setmana amb el Sergi, es

comunica amb el Gerard a través de l'ordinador. Llavors parlo amb ell i

li pregunto coses al mateix temps que el puc veure.

Al dia en les noves tecnologies

A la companyia per la que treballava l'apreciaven molt i, fins i tot, li

havien donat una feina més important. Això li va significar una altra

categoria amb el corresponent augment de sou, cosa que li va anar

força bé, ja que la vida allà també està molt cara. Malauradament,

l'empresa va tancar i van decidir traslladar-se a Londres on, després

d'uns mesos treballant a casa pel seu compte, recentment l'ha

220


En Gerard, a casa meva

contractat una altra empresa. La Sarah va fer un doctorat relatiu a la

neurologia que ja ha acabat. A mi em faria molta il·lusió tenir un besnét

anglès. L'any passat, que van baixar, ens vàrem reunir a casa del Sergi,

la Cati, el Victor i l'Elena, la Mari, germana de la Cati, el Josep Maria,

company de la Mari, l'Eva, la filla de la Mari i el seu marit, i jo. Després

de dinar, la Cati, sa germana i el Gerard, es varen posar a ballar salsa. El

Gerard feia de mestre i les anava conduint. Jo vaig quedar admirat de

l'habilitat amb que es movien tots i va ésser una vetllada molt

simpàtica. També m'hi hauria posat jo, però els anys no perdonen. Ho

deixarem per quan torni a venir a la terra i sigui jove.

220


I, finalment, JO MATEIX

Quant a mi, una vegada he acabat aquestes memòries, he seguit

escrivint, però ara contes curts i algunes vivències que el meu fill

Armando em passa a l'ordinador i després em fa enquadernar amb

llom d'espiral i mida de llibre normal. Ja n'he escrit cent i penso donar

per acabada la tasca. Ja n'hi ha prou. Si fos més jove potser seguiria

però prou he fet a la meva edat embrancar-me en una tasca tan llarga.

Escrivint relats, una afició descoberta els últims anys

221


L’Adrià i en Rai, els meus besnéts!

Concentrat, llegint

222


Epíleg

Dues dates hi ha en aquesta vida que han marcat profundament la

meva existència. La primera quan vaig conèixer la meva

estimadíssima esposa. La segona quan la veig perdre. Aquest espai de

temps representen 66 anys quasi justos de la meva vida. Dos

esdeveniments que han representat l'abans i el després per mi, sense

exagerar.

Vàrem tenir dos fills i vàrem passar molts anys de molt feliç matrimoni.

Hi va haver de tot, com a les altres parelles, però sobretot molt amor.

Les petites discrepàncies que comporta la vida en comú de dues

persones, se solucionaven sempre amb acords i conciliacions pròpies

d'una parella que s'estima per sobre de totes les coses. Vàrem veure

créixer els fills, es varen casar i van tenir fills, els meus néts. I d'un d'ells

han nascut l'Adrià i el Rai, els meus besnéts. Només sento que l'Elvira,

que Déu la tingui a la seva santa glòria, no els va conèixer, doncs li

hauria caigut la bava com al seu besavi.

A partir del moment en que ella em va deixar, la vida ha seguit, però per

mi ja és una paròdia del que havia estat abans. He quedat sol, molt sol,

després d'haver-ho tingut tot. Els meus fills i néts m'han ajudat i

m'ajuden tot el que poden amb l'estimació i la seva companyia, cosa

que agraeixo moltíssim, però no és el mateix. M'enteneu, no? La

malaltia de la meva dona la vaig viure jo dia a dia i ja l'he explicat abans,

pel que no estimo necessari tornar a escriure uns fets tan dolorosos.

He acomplert els tres objectius que diuen que té a la vida un home:

tenir un fill, que n'he tingut dos; escriure un llibre, que esteu acabant de

llegir; i plantar un arbre, cosa que vaig fer fa molts i molts anys quan era

petit plantant un pi a Montjuïc.

223


Aquí acaben les meves memòries dels últims 100 anys, o sigui des que

vaig néixer. No sé si interessaran als altres, jo ho he escrit per la meva

família. El que passi d'ara en endavant només Déu ho sap.

224


Arbre genealògic

225


226


Mapa de desplaçaments

durant la guerra civil

227


Barcelona, març de 2012

Similar magazines