L'orde de la Mercé i Jaume I a Borriana - ajuntament de burriana

L'orde de la Mercé
i Jaume I a Borriana
SETEMBRE 2008
205
Buris-ana
butlletí de l’agrupació
borrianenca de cultura

Director: Jordi Bort Castelló
(jordibort2@hotmail.com)
Consell de redacció: Glòria Olivares i
Muñoz, Roberto Roselló, Raquel Doñate, Juan
M. Ros.
Disseny logotip: Expanweb.
Disseny portada: Juan Lara
Edita: Agrupació Borrianenca de Cultura
(ABC). Setembre 2008, núm 205.
Redacció, administració i publicitat:
Encarnació, 45, entresòl.
Apartat de Correus 155. 12530 Borriana
(Plana Baixa). País Valencià.
Visiteu la nostra web:
www.borriana.com
Fotocomposició i impressió:
Sichet, S.L. (Vila-real)
Dipòsit legal: CS 77-1958
ISSN: 1137-4519
Tots els articles d’aquesta revista són inèdits,
excepte quan consta el contrari, i les opinions
expressades corresponen als seus signataris.
S’autoritza la reproducció, sense fins
comercials, dels continguts d’aquesta
publicació, citant l’autor i la procedència.
Si voleu escriure algun article, us agrairíem
que ens ho donàreu en qualsevol suport
informàtic i amb alguna il·lustració.
S’admetran per a la seua publicació, originals
en qualsevol llengua.
Amb la col·laboració de:
AJUNTAMENT DE BORRIANA
CONSELLERIA DE CULTURA
sumari
coses de casa 04 Un Maig molt literari
portada 06 Jaume I i l’orde de la Mercé
entrevista 10 Entrevistem al nostre Alcalde
arguments 13
el racó del joglar 30
L’Alqueria del Batle i el baró
de Terrateig (II)
La memòria de les víctimes
del franquisme
L’heroisme i el camí del sacrifici
medi natural 21 Forasters vindran...
que a casa es quedaran
el personatge 26
L´homilia de la Transició
galeria 28 Teníem vint anys
i una ànima de vidre
L'enigma del borrianenc
Extracció del poemari Pa i oli
Les Creus de Maig
Portada: Medalla processional de la Confradia de la Mare de Déu de la
Mercé de Borriana.
NOTA INFORMATIVA: Des de feia quatre números la revista Buris-ana publicava
l’article, "L’estany de la Vila", del col·laborador Nobert Mesado. Per motius d’espai
i no poder perllongar més en el temps el document, resta a la disposició del
lector, pel seu interés i vàlua a la pàgina web de l’agrupació, www.borriana.com

coses de casa
buris-ana 205
4
Un Maig molt
literari Consell de Síndics de l’ABC
Es du a terme la tercera edició dels Dissabtes Literaris i
la segona del Maig Cultural i Festiu
Continuant amb l’encetada tradició del Maig Cultural i Festiu (que inclou les xarrades dels Dissabtes Literaris), l’Agrupació
Borrianenca de Cultura ha organitzat un altre any el Concurs de Pic i Pala (joc tradicional de Borriana), adreçat a la població
escolar del nostre poble, i també el Primer Concurs de Fotografia Digital. El primer premi, dotat amb 500 euros, va correspondre
al jove fotògraf Aitor Albella, per una sèrie de fotografies ambientades a la platja del Borriana. El segon se’l va endur David
González (250) i el tercer Juan Garcia Sánchez (100). També es van donar dos accèssits honorífics que van correspondre a
Mercedes Planelles i Carmen Moreno.
L’activitat estrella del Maig Cultural, però, era la tercera edició
dels Dissabtes Literaris. Aquesta és la seua crònica.
10 de maig
Un moment de la intervenció de Joan F. Mira
Per a començar aquesta tercera edició dels Dissabtes Literaris
vam triar un pes pesant de la nostra literatura: Joan F. Mira
(València, 1939).
Joan F. Mira és un autor que no necessitaria més presentació:
ara mateix és, probablement, l’escriptor valencià viu més
important. No és tracta només de l’autor d’algunes novel·les
imprescindibles (com l’exitosa Borja Papa, on assaja una
autobiografia del gran Alexandre VI, o Purgatori, que va
merèixer el prestigiós premi Sant Jordi), o d’alguns assajos
clarividents per a entendre la realitat valenciana (com ara
Crítica de la nació pura o Sobre la nació dels valencians).
En parlar de Mira cal fer esment especialment de la seua
notòria activitat com a traductor, que igual s’enfronta amb
la Divina Comèdia de Dante com amb els Evangelis, ja que
és ben coneguda la seua faceta de polígraf amb domini de
les llengües clàssiques (llatí i grec) i també de les modernes
(anglés, francés, italià).

Mira és un luxe de la nostra literatura que tenim ben a
prop, ja que des de fa molts anys viu a Castelló. És per això
que l’ABC va considerar convenient portar-lo a Borriana
per a què ens parlara d’un tema genèric que vam titular
“Literatura i compromís”. Mira va aprofitar la seua xarrada
per a desmarcar-se del títol, ja que segons ell això del
“compromís” està un poc passat d’ona. Ell prefereix parlar
de “responsabilitat de l’escriptor”, en el benentés que no es
pot fer literatura sense un mínim de connexió amb la societat
que fa possible l’obra literària. De tota manera, per a ell una
obra literària només es justifica des del punt de vista estètic:
d’haver de triar entre un llibre necessari, amb gran difusió i
eco social, però mal escrit i un altre impecable estèticament,
però de nul·la difusió, sempre preferiria el segon. Per a ell
l’escriptor es deu, sobretot, a la seua pròpia tradició literària
i, en aquest sentit, la seua màxima responsabilitat és fer
llibres bons.
Amb aquests plantejaments va suscitat un viu col·loqui amb
el públic, que va voler estendre les seues argumentacions a
altres camps artístics, com ara la pintura, la fotografia o la
música.
Aspecte del públic el dia de la xarrada de J. Daniel Bezsonoff
17 de maig
El segon dissabte va ser el torn de Joan Daniel Bezsonoff.
Nascut a Perpinyà, al cor de la Catalunya d’administració
francesa, és actualment l’escriptor nordcatalà més
destacat. Ell mateix es va encarregar de recordar-nos la
seua trajectòria: quan van aparéixer els seus primers llibres
va tindre un eco molt escàs. Els va publicar una editorial
rossellonesa i se’n van vendre molt pocs exemplars. Només
amb els anys, quan va passar a publicar a Barcelona, va
arribar a ser un escriptor unànimement elogiat per la crítica,
que l’ha considerat un dels nous valors de la literatura
catalana. De fet, és un estilista fi, que ha aconseguit
l’equilibri exacte entre un model de llengua fidel a les formes
pròpies del seu país i, alhora, perfectament intel·ligible en
la resta de l’àrea lingüística.
Ningú com ell era més adequat per a parlar del tema que
li va encarregar l’ABC: “Literatura europea i literatures
nacionals”. De fet, Bezsonoff està absolutament convençut
que tots compartim diferents identitats simultànies. Es
pot ser, per exemple, ciutadà francés, escriptor en llengua
catalana i provindre, familiarment, d’uns ancestres russos
-als quals ha dedicat la seua última novel·la Els taxistes del
tsar (editorial Empúries).
Precisament la connexió russa va ser un dels temes que més
va interessar l’auditori. De fet, l’avi de Bezsonoff va ser un rus
blanc que va fugir de Rússia en temps de la revolució leninista.
Com molts altres russos antirevolucionaris, va acabant fent
de taxista a París. Interessat a bussejar en aquesta branca
enfonsada de la seua família, Bezsonoff ha arribat a aprendre
rus. D’ací li ve, d’alguna manera, una empatia evident cap a
tota mena de perdedors en la Història.
Sobre la seua –i nostra- llengua, ell és moderadament
optimista. És coneguda la tradicional política francesa
en contra de totes les llengües de França que no siguen
el francés. En els darrers anys, però, això està canviant, i
s’endevina un temps de més tolerància.
En l’aspecte humà, vam poder comprovar l’extraordinària
humanitat de Bezsonoff –i també la seua (per dir-ho a la
manera francesa) joie de vivre. Va estar encantat d’haver
conegut Borriana i va elogiar molt el País Valencià, que
considera molt pròxim al seu propi país. De fet, va contar
l’anècdota segons la qual un dia va llegir en una pàgina
d’internet una proclama blavera que afirmava que les
diferències entre el “valencià” i el “català” eren clares i es
podien xifrar en vint característiques. Ràpidament Bezsonoff
va enviar un comentari confessant que, després de llegir això,
estava convençut que a la Catalunya Nord es parlava “valencià”,
perquè de les vint característiques (com ara dir “meua” en lloc
de “meva” o usar paraules com “eixir” en lloc de “sortir”) n’hi
havia 18 que s’usaven al Rosselló. I és que les coses de la
llengua no deixen de portar-nos sorpreses hilarants.
J. Daniel Bezsonoff, amb una admiradora
Un Maig molt literari
buris-ana 205
coses de casa
5

coses de casa
buris-ana 205
6
Un Maig molt literari
24 maig 2008
Sebastià Alzamora –dreta-, presentat per Joan Garí.
Sebastià Alzamora, novel·lista i poeta mallorquí resident
a Barcelona, era l’encarregat de tancar el tercer cicle dels
Dissabtes Literaris, i ho va fer amb la xarrada que portava per
títol “Literatura i provocació”. El títol de la seua intervenció venia
motivat per la seua última novel·la Nit de l’ànima, on l’autor
recrea el mite de Faust i el situa en un escenari apocalític amb
una voluntat clarament sacsejadora de consciències benpensants.
Com ell mateix va comentar, la recepció de la novel·la es va dividir
entre els qui van voler entrar en el joc i els qui van denunciar una
suposada intenció provocativa, en un context com el de l’art
actual en què se suposa que el vell propòsit avantguardista
d’”épater le burgeois” ja no té cap sentit.
Alzamora va defensar la llibertat com a fonament essencial
de la literatura, i el plaer com el seu objectiu més evident. La
intenció provocadora, si n’hi ha, només pot ser un corol·lari
que partisca d’aquestes bases. A ell precisament se l’inclou
dins un grup poètic, anomenat “Els imparables”, caracteritzat
per una certa arrogància juvenil (i de qui Sam Abrams, un
altre dels convidats dels nostres Dissabtes Literaris en una
edició anterior, va fer una antologia modèlica). En la seua
intervenció a Borriana va considerar que avui dia ja no té
massa sentit repetir els vells models avantguardistes que, si bé
van resultar provocadors a principis del segle XX (com ara la
poesia fonètica), en l’actualitat són recursos fossilitzats que
pertanyen més a la Història de la Cultura que a un repertori
viu que puga ser utilitzat impunement.
L’autor de La pell i la princesa va cloure les seues paraules
contestant les preguntes del públic, que va seguir amb gran
atenció el seu discurs.
En conjunt, la resposta del públic a aquesta nova edició
dels Dissabtes Literaris ha estat molt satisfactòria. Hem
mantingut una mitjana d’unes 50 persones per intervenció
(l’aforament del nostre local és de 60), la qual cosa dóna
indicis que es tracta d’una activitat consolidada que val
la pena renovellar en anys successius, cosa a la qual els
organitzadors es van comprometre.
Jaume I
i l’orde de
la Mercé Josep Lluís Gil
L‘Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercé,
Redempció de Captius, coneguda popularment com
Orde dels Mercedaris, és hui en dia a Borriana una gran
desconeguda. Les noves generacions solament coneixen
una parròquia amb el títol de la Mare de Déu de la Mercé,
situada en la plaça de la Mercé, allí on es planta la falla
del barri que porta el seu nom. Solament els que ja han
complert els quaranta anys recorden que en eixa plaça hi
havia un casalot vell, que semblava haver sigut antigament
un convent. Als frares de la Mercé des de fa cent setantaun
anys mai ningú els ha vists a Borriana, si no és amb
ocasió de predicar les festes de la seua patrona, o quan
a mitjans dels anys seixanta del passat segle intentaren
recuperar el domini del convent; no per tornar-s’hi a
establir sinó per a vendre’l i amb el producte prosseguir
l’obra social que els és pròpia.
Aquest edifici conventual ha estat durant quatre segles
llar de la cultura i de l’educació per a Borriana. Pocs anys
després de la seua fundació l’Ajuntament de Borriana
concertava amb el frares mercedaris l’establiment d’una
Escola de Gramàtica, que perdurà fins a l’exclaustració
consegüent a la Desamortització de Mendizábal de
1836. Després el convent seria reutilitzat com a seu de
l’ajuntament fins 1853, casa dels mestres i escola pública
fins a 1936, i després de 1938 fins a 1975 també albergà
entre altres usos unes aules de l’Escola Pública. I també
fou utilitzat durant uns pocs anys com a presó de presos
de la Guerra Civil (1936-39), creant un contrasentit amb
l’origen i finalitat dels frares mercedaris que durant segles
lluitaren ací per restituir la llibertat i dignitat als homes,
guanyant-los de l’esclavitud i l’analfabetisme.
Amb el primer ajuntament democràtic fou l’embrió
de la Casa de la Cultura i, després de la rehabilitació o
requalifiació arquitectònica a cura de l’arquitecte José Luís
Ros, passà a ser el Centre Municipal de Cultural La Mercé
i seu de la Fundació Municipal de Cultura Rafael Martí
de Viciana.

Fins ací una ràpida ullada a la
funció cultural i educativa que la
municipalitat de Borriana atorgà a
l’orde mercedari i la seua continuïtat
fins els nostres dies.
Però el director de Buris-ana, Jordi Bort,
ens havia demanat que exposàrem la
relació dels mercedaris de Borriana amb
Jaume I, ja que enguany celebrem el
huit-cents aniversari del seu naixement
a Montpeller.
Jaume I promotor,
patró i protector de Orde
Mercedaria
Jaume era un rei-xiquet que als
deu anys (10 d’agost de 1218) veié
com iniciava la singladura la nau
mercedaria de la mà de Pere Nolasc
(1182 - +1256) i en fomentà el
creixement.
Pere Nolasc era un jove comerciant
de Barcelona, fill de comerciants, que
descobrí en els seus viatges mercantils
entre els musulmans la degradació a
què eren sotmesos els esclaus cristians.
Açò el mogué a canviar de comerç per
tal d’aconseguir l’alliberació d’aquests
éssers humans; negoci on ja el trobem
en 1203, cinc anys abans del naixement
del Conqueridor.
Quinze anys després i a conseqüència
d’una sèrie d’aparicions de la Mare de
Déu a Pere Nolasc al bisbe de Barcelona
Berenguer de Palou i al reiet Jaume I,
tingué lloc en l’Altar major, sobre la
tomba de Santa Eulàlia, en la catedral
de la Santa Creu de Barcelona, la
institucionalització de l’Orde. El rei
Jaume, copsat per l’esperit heroic i
cavalleresc que presentava el nou ordre
decidí posar-la sota la seua protecció
i patronatge, donant-li com a signe
les armes reials: quatre pals de gules
(vermells) sobre camp d’or, i part del
Palau Reial per instal·lar provisionalment
el nou Orde. En aquell acte el bisbe de
Barcelona concedeix a l’orde la seua
forma canònica, l’hospital de Santa
Eulalia i el dret d’ús de l’escut de la
Catedral, una creu de plata (blanca)
sobre camp de gules (vermell).
Sta. Maria del Puig
Pere Nolasc
i el regne musulmà de
València
Pere Nolasc i els seus seguidors
s’endinsaren en els regnes musulmans de
Mallorques i València, en la seua condició
de comerciants, sense alçar sospites
compraven la llibertat dels cristians
captius que trobaven, aconseguint
l’objectiu que s’havien proposat.
Tanmateix, el coneixement dels territoris
musulmans fou aprofitat per a l’expansió
de la fe cristiana i de l’hegemonia de la
Corona d’Aragó. A ben segur que tant
Pere Nolasc com el seu successor en
la jerarquia de l’Orde Mercedari, fra
Guillem de Bas, segon mestre general,
estigueren a Borriana abans i després de
la conquesta per Jaume I, i probablement
els seus informes els feren mereixedors
de la donació de propietats en aquest
primer bastió de la cristiandat en el
regne musulmà de València.
Les seues cases van créixer pels nous
territoris conquerits als musulmans, amb
seus en diversos llocs. Entre tots ells es
destaca el monestir del Puig, vinculat a
la troballa de la imatge de la Mare de
Déu i a la batalla que va decidir la presa
de la capital per Jaume I, qui proclamà
la Mare de Déu del Puig patrona del nou
Regne de València.
Jaume I i l’orde de la Mercé
Des de la seua constitució com a Orde
Religiós i Militar, en 1218 fins 1317,
els mercedaris desenvoluparen una
gran tasca d’alliberament de captius
i difusió de la fe, incloent el vot de
combatre l’infidel per les armes si fos
necessari. Tenien un jerarca o mestre
suprem de l’Orde i una regla semblant
a la de les altres ordes militars com els
Templers, els Hospitalers, els Calatraus
o Santiaguistes, o els Uclenys. Aquesta
institució religiosa-militar, de vida
comuna, estava composada per frares
laics i frares religiosos (clergues i
llecs) que feien els tres vots comuns a
totes les ordes religioses: obediència,
pobresa i castedat, i a més un quart
vot d’immolació suprema arribant a
canviar-se pels captius en perill de
perdre la fe.
L’orde mercedari va estar vinculada des
de l’inici a les ciutats conquerides, en
la seua condició de terres de frontera,
sotmeses a constants saquejos dels
sarraïns que les fustigaven en un
intent desesperat de reconquerir-les
o bé d’obtenir botins que a més dels
béns materials incloïen sovint hòmens,
dones i xiquets que, com a presoners
de guerra, eren venuts com a esclaus.
D’ací la ingent tasca dels mercedaris
com a redemptors de captius.
La captivitat era un problema iniciat
en els orígens de la humanitat, que
durant tota l'edat mitjana semblava
no tenir solució política, perdurant
fins a la segona meitat del segle
XIX en què fou abolida oficialment.
Durant segles ha estat la base del
progrés econòmic.
A l’edat mitjana diferents normes,
segons els regnes i àmbits d’aplicació,
El Fur de Saragossa, Els Usatges, Els
Furs de València, Las Siete Partidas, El
Fuero Juzgo o El Fuero Real, regulaven
les relacions internacionals i culturals
entre els regnes cristians, mentre que
al món islàmic ho feien mitjançant El
Muhtasar (compendi de dret Melquita)
i l’Alcorà tan mateix. Açò no obstant
aquestes normes eren violades o
ignorades fàcilment i impune, ja que
l’esclavitud era el pilar sobre el qual
s’assentava l’economia.
buris-ana 205
portada
7

portada
buris-ana 205
8
Jaume I i l’orde de la Mercé
Batalla del Puig segle XVII
Pere Nolasc va morir l’any 1249, i fou canonitzat el 1688. L’orde
mercedari va seguir expandint-se i va tindre un paper molt
actiu en la societat d’aquell moment, i en el segle XIV seguiren
l'expansió fundant convents a Elx, Oriola, i Múrcia.
El 1337 l’Orde Mercedari abandona la vessant militar i es
transforma en clerical, seguint l’observança de la regla de sant
Agustí. L’Orde s’organitzà en cinc províncies sota un mateix
Mestre General: Catalunya; Aragó i Navarra; València i Múrcia;
Provença, França i Mallorques, Castella i Portugal.
A partir de la segona meitat del segle XVII, quan la pirateria
berberisca deixà de ser un problema, els mercedaris dirigiren
el seu carisma cap a les presons i els qui pateixen condemna,
seguint el consell evangèlic: «Vaig estar pres i em vinguéreu
a visitar».
Les donacions de Jaume I
als mercedaris
en Borriana
No tenim dates cronològiques precises de l’establiment
dels mercedaris a Borriana. Per tradició de l’Orde sabem
que Jaume I els donà terres i cases, però fins ara no hem
trobat el document de donació i no podem precisar ni la
data, ni els llocs on eren, tampoc la seua quantia ni extensió.
També es creu que Jaume I fundà un convent mercedari sota
l’advocació de Sant Miquel arcàngel, del qual no en tenim
restes arqueològiques ni documentals.
La primera notícia documental fiable d'aquestes
possessions a Borriana la trobem a la Butlla del Papa Urbà
IV, de 18 de gener de 1262 on confirma estes possessions
i d’altres repartides pel País: “... Domos, terras, vineas, et
possessiones, quas ins castris, et villiis, quae Burrianam,
Xàtiva, Algar , Rafelinarae (és Rafelmardà), Rafalcet,
Gandia, Consentaina, Segorb, etc vocantur. ...” D’aquests
llocs solament, Xàtiva, Sogorb i l’Algar tenien comunitat
pròpia, i autònoma, és a dir, amb superior ordinari amb
súbdits i jurisdicció, éssent la resta propietats del Monestir
del Puig, sense religiosos, o bé amb un frare llec o un
administrador seglar; o com en el cas de Borriana en 1311,
estaven arrendades. A banda dels convents o comandes,
hi havia priorats que eren cases filials d’altres convents i
comptaven amb dos o tres religiosos, sense autonomia ni
vot en els capítols. Tal volta aquest fóra el cas de Borriana,
i d’ací que perdurés la memòria d’un convent medieval. El
pare Ignatius Burns S.J., no ho qüestiona i justifica la no
participació en el capítol general de 1317 a causa de que
estaven moribundes.
És possible que la tradició que atribueix una església mercedaria a Borriana sota el priorat de fra Gascó de Jaca, i que recull Fray
Joaquín Nolasco Martín O.M.: “... fratris Gasconis presbiteri Dosca Prioris Eclesiae Sancti Michaelis de Buriamam...” amb motiu
de la participació d’aquest prior en el capítol general “... En el año 1317 ya se halla Comr. de Burriana Fr. Gascon de Jaca en la
Convocatoria que hizo el Prior Gral. Fr. Raymundo Albert para la elección de Maestre por muerte del Rmo. Arnaldo Rossinyol,
pero reparo, que se firma Prior de la Yglesia de Sn. Miguel de Burriana….”, arranca d’una confusió ortogràfica de la lectura de
l’acta manuscrita de l'esmentat capítol on segurament devia referir-se a Burjamam, un despoblat de la província d’Osca.
L’advocat i historiador local D. Joaquín Peris Fuentes recollia una nota on deia que “Había en las entonces afueras de Burriana
una ermita dedicada a San Mateo, la que en época muy anterior, estuvo bajo la advocación de San Miguel…”. Aquesta nota
fou citada per Roca i Alcayde dient que li semblava prou antiga però que no li donava cap crèdit entre altres coses per “…
no estar avalada por firma alguna. ...”
El nostre historiador i cronista, Rafael Martí de Viciana, no menciona per a res cap església dedicada a Sant Miquel
existent o que hi hagués existit a Borriana, i tampoc diu res dels mercedaris que aleshores no tenien cap comunitat a
Borriana. I referent a l’ermita de Sant Mateu escriu a la seua Crònica:”... Otro si en la huerta tienen un hermitorio so
titulo del Apostol sant Matheo que es casa de mucha devocion y frecuentada de los devotos Christianos...”, i així ho deixà
lacònicament, sembla que no vol entrar en cap detall com el pou que hi havia en la plaça de la Mercé, alineat amb la
cantonada de l’església, a uns cinc metres del cantó del carrer de Sant Pere Pasqual. El Tribunal del Santo Oficio incoà,
procés a D. Martí de Viciana, per haver difós milacreries i bondats sobre l’acció curativa de les seues aigües, segons
les dades existents a l’ Archivo Histórico Nacional, citats per Forner, el qual considera que el procés té l’origen en una
malintencionada denúncia. El pou estigué en funcionament fins a 1901 en què aquest i d’altres pous que s’utilitzaven per
al servei públic d’aigües, se cegaren, ja que l’abastiment d’aigua directa a les cases era ja una còmoda realitat.

El retaule portàtil que Jaume I
va donar al monestir del Puig de Santa Maria,
empenyorat a Borriana.
Per tal d'arrodonir el tema que ens havia proposat el nostre
director, Jordi Bort, i no deixar res per tal de vore la relació
dels mercedaris amb Jaume I i Borriana, finalment hem
consultat la monumental obra Historia General de la
Orden de Nuestra Señora de las Mercedes (1568-1639)
del mercedari Fra Gabriel Téllez, en el segle conegut com
a Tirso de Molina, un dels més grans dramaturgs de la
literatura clàssica castellana. Res no diu en aquesta història
del convent de Borriana si no fós que hi hagués professat
com a frare llec fra Gabriel Ripollés, natural de Cabanes
i morí en aquest convent el 1603, del qual conta la vida
i virtuds que li valgueren el reconeixement de l’Església
Catòlica com a Venerable i dels qui el conegueren o el
veneraren com a sant.
Jaume I i l’orde de la Mercé
Però ens aporta una altra notícia, fins ara desconeguda per tothom o ignorada, que si bé no ens parla de cap convent mercedari
a Borriana, sí que relaciona el nostre poble amb el Monestir Mercedari del Puig de Santa Maria en els moments previs a la
Conquesta de la Ciutat de València.
Es tracta del retaule portàtil que Jaume I portava sempre en els seus viatges i campanyes, davant del qual pregava i oïa
missa a diari, però deixem que ens ho conte el propi fra Gabriel Téllez (Tirso de Molina): “... Dio a este sancto monasterio
nuestro Conquistador don Jaime el sitio, el edificio, las posesiones y el curato, que refiere en su deuoto priuilegio; diole el
retablo mismo que trahía portátil en su oratorio, quantas veces hacía jornadas y conquistas, armándole en su tienda; es de
plata fina todo, puesto que pequeño, porque sólo consta de vara y media de largo y hancho, y fue éste el que empeño para
la expedición del reyno valenciano, en la villa de Burriana, enprestándole sobre él quinientos sueldos o quinientos medios
reales y, con / [82vº ] caudal tan corto, se dio principio a aquella sancta guerra, insuficiente agora aún para comprar vaquetas
a los atambores. …”
Pot ser algú es pregunta perquè va venir a Borriana a
empenyorar l'esmentat retaule. La resposta és senzilla:
Borriana havia estat conquerida el 1233 i hi havia traslladat
Jaume I la seua cort i sa mulller, la reina Na Vilolant d’Hongria.
Es a dir, a les acaballes de 1237 era Borriana el centre
administratiu i seu de la monarquia catalanoaragonesa, on hi
havia bisbes, frares, capellans, escrivans, notaris, comerciants
i prestamistes; platers, fusters, picapedrers, ferrers i altres
artesans que segueixen l’exèrcit conquistador, per bastir-lo i
atendre les necessitats dels nous colons establerts als pobles
recentment conquerits.
D’altra banda es pot pensar que es tracta d’una tradició
pietosa més de les que omplin la història de l’Orde Mercedari,
però si analitzem bé el text, són moltes les dades concretes
que ens facilita, entre les quals la més destacada potser siga
les mides de l’obra empenyorada i el preu. El que ens fa pensar
que al monestir del Puig hi hagué memòria escrita d’aquest
retaule portàtil, les dades del qual van ser accessibles al
nostre literat i historiador. Si atenem a les mides podem
vore com son molt semblants a les de la imatge de la Mare
de Déu dels Àngels que es venera com a patrona i titular del
monestir i poble del Puig.
Vila de Borriana
La tradició fa aparéixer la imatge de la Mare de Déu dels
Àngels sota una campana en el Puig de Cebolla, després
de Santa Maria, però sembla ser portada per Jaume I
com a imatge de campanya en el retaule de plata de
la seua capella privada. La imatge, segons l’antiquari
Agustín Sales, està tallada en baix relleu sobre una peça
de granit oriental, que amida 980 x 620 x 117 mm, i
pesa uns 200 kg, està policromada i la seua cronologia
cal situar-la entre les darreries del segle XII i les tres
primeres dècades del segle XIII, éssent probablement la
seua factura italiana. Aquesta imatge fou destruïda durant
la guerra civil de 1936, i restaurada en 1939, venerant-se
encara dins d’un marc de plata i esmalt obrat pels orfebres
Piró de València en 1994.
El retaule de Jaume I degué estar format per un marc de
plata envoltant el rectangle de granit oriental, el qual
devia tindre dues portes de plata treballades en baixrelleu
i esmalt que protegirien el relleu de la Mare de
Déu. Aquest muntatge de plata degué ser el que Jaume I
va empenyorar a Borriana per cinc-cents sous, per tal de
destinar el seu producte als preparatius de la conquesta
de la ciutat de València.
buris-ana 205
portada
9

portada
buris-ana 205
10
Jaume I i l’orde de la Mercé
Fundació del primer convent
mercedari a Borriana.
El primer convent mercedari, establert com a tal a Borriana,
data de 1594, en què l’Ajuntament de Borriana oferí a l’Orde
de la Mercé l’Ermita de Sant Mateu i «L’hortet de les Moreres,
de tres fanecaes que’s rega per l’ull de la Vila». . ...”, per tal que
fundaren un convent vora l’ermita, la qual podrien aprofitar
inicialment com església conventual.
Fins ací tot el que podem relacionar, al nivell en què es troben
les investigacions actualment, sobre Jaume I, l’orde mercedari
i Borriana.
Borriana 16 de juliol 2008
Bibliografia:
An d r e u VA l l s, Guillermo.- “El Venerable Fray Gabriel Ripollés (1575-1603).
Notícias de su nacimiento”, en Buris-ana, Boletín de la Agrupación
Burrianense de Cultura. Año VIII, nº 62, Septiembre de 1962, p. 7.
Bu r n s s.J., ro B e r t iG n At i u s.- El Reino de Valencia en el siglo XIII. Iglesia y
sociedad, Valencia, 1982, Vol. II.
Fo r n e r ti c h e l l, Vi c e n t e.- Familia de los Viciana (Estudios histórico-críticos),
Valencia, 1922.
Gil cABrer A, Jo sep ll u ís.- “El Convento de la Merced. Historia de la evolución,
de ermita de San Mateo a Centro Municipal de Cultura.”, Burriana. Guía de
Monumentos. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat
Valenciana y Magnífico Ayuntamiento de Burriana. Castellón 1996.
Gil cABrer A, Jo sep ll uís.- “El Convento de la Merced, Bien de Interés Cultural.
Historia de la evolución, de ermita de San Mateo a Centro Municipal de
Cultura.”, El Museo Histórico Municipal de Burriana, Col·lecció Papers, 2ª
època, nº 17. Magnífic Ajuntament de Borriana, 1991.
Gil cABrer A, Jo sep ll u ís.- “El Convent Mercedari de Sant Mateu”, Burriana en
su Historia, Vol. 2, Magnífic Ajuntament de Borriana, 1990.
Gil cABrer A, Jo sep ll uís.- “Ex-convent de la Mercé”, Catàleg de Monuments i
Conjunts de la Comunitat Valenciana, Vol. 1. Conselleria de Cultura, Educació
i Ciència de la Generalitat Valenciana. València, 1983.
Gil cABrer A, Jo sep ll u ís & me s A d o, no r B er t.- “El valor histórico-artístico del ex-
Convento de la Merced”. Boletín de Información Municipal, núms.: 3, 4, 5,
6, 7, 8 i 9. Ajuntament de Borriana, Borriana 1979 -1980.
mA d o z, pA s c u A l .- Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España
y sus posesiones en Ultramar. Madrid, 1845-1850, Ed. Facsímil de Alicante,
Castellón y Valencia, vol. I. Institució Alfons el Magnànim. València, 1982.
mAr tín de Vic iA n A, rAFAel.- Libro tercero de la Chrónica de la ínclita y coronada
ciudad de Valencia y de su reyno, Valencia, 1564, fol. cxxxxj. Ed. Facsímil del
Dept. d’Història Moderna de la Universitat de València, 1972.
nol A s c o mA r t ín o.m., Fr Ay Jo A q u í n.- + Borrador y noticias. Anales de la
Provincia de Valencia del Real y Militar Orden de Ntra. Srª. de la Merced
Redención de Cautivos, año 1755.
riBer A, mA n u e l mAriA no.- Centuria Primera de la Orden, 1726.
ro c A y Al c Ay d e, FrA n c i s c o.- Historia de Burriana, Castellón 1932.
serr AtosA o.m., Fr Ay rA m ó n.- El Siervo de Dios Fray Gabriel Ripollés, religioso
lego de la Orden de la Merced (Cabanes 1575 +Burriana 1603). Memoria
Hagiográfica, Burriana, 1926.
téllez, Fr. GA Briel, om, .- Historia General de la Orden de Nuestra Señora de
las Mercedes (1568-1639), Primera edición crítica por Fray Manuel Penedo
Rey, O.de M. del Instituto de Estudios Madrileños.Edición de la Provincia de
la Merced de Castilla. Colección «Revista Estudios», Madrid - 1974.
“M’ha agradat
molt que s’haja
recuperat el
paper del
Buris-ana” Joan Garí
Un any després de fer-se càrrec de l'alcaldia
de Borriana, entrevistem Josep Ramon Calpe.
-El teu partit està disfrutant d'una còmoda majoria
absoluta a Borriana. L'únic ensurt que heu tingut des
de les eleccions ha sigut la polèmica amb Mercedes
Giménez, que finalment va dimitir. Quina conclusió has
tret d'aquell lamentable episodi?
Jo crec que Mercedes era una bona regidora d’Esports, i
per això vaig lamentar que dimitira només per un problema
de l'ús de la llengua. Jo crec que ella es va encegar i no
va tindre en compte que a Borriana hi ha molt poca gent
interessada en els postulats ideològics durs de Coalició
Valenciana. De fet, en les últimes eleccions generals em
pense que van traure una vintena de vots, i són a eixos
als únics que els interessa tot l'embolic secessionista. Crec
que Mercedes és una bona gestora i no hauria d'haver-se
ficat en eixos bucs. D'altra banda, és evident que hi ha
una legalitat vigent, també en matèria lingüística, i cal
complir la llei sempre.
-Crec que si tornara a tocar poder, Coalición Valenciana
tornaria a voler imposar el seu valencià il·legal. Quina
seria la teua actitud?
Ara ja estem escarmentats! Si jo tinc responsabilitats, vos
garantitze que no tornarà a passar. Si Coalició Valenciana
fóra necessària per a completar una majoria, doncs la
rebutjaríem i miraríem de completar majories amb altres
partits. De tota manera, sempre queda l'opció de governar
en minoria, que és una cosa molt digna.

“M’ha agradat molt que s’haja recuperat el paper del Buris-ana”
Foto: Glòria Olivares
-Creus que des que eres alcalde l'ajuntament està fent
tot el que pot fer per a promoure el valencià? T'ho dic
perquè fa poc vau inaugurar la nova versió de la pàgina
web burriana.es i no era ni tan sols bilingüe. De fet, era
monolingüe en castellà. No creus que s'haurien d'anar
corregint eixos tics que converteixen la nostra llengua
en una cosa inútil o ornamental?
Indubtablement es pot fer molt més pel valencià. Crec
que s'hauria de dir a la gent d'informàtica que prepararen
les dos versions de la web. De tota manera, al BIM s'han
incrementat les pàgines en valencià, tal com ens vau demanar.
Jo crec que en aquests anys el valencià ha anat a més. Ara,
crec que ens hem d'anar plantejant que l'ajuntament ha de
complir la llei i, per exemple, contestar als qui se'ns adrecen
administrativament en valencià en aquesta llengua.
-Prompte s'oficialitzarà la forma "Borriana", que el ple de
l'Ajuntament, a proposta de l'ABC i d'altres entitats del
poble, va sancionar l'any passat. ¿En quin moment està
el procés d'oficialització a València i què penseu fer des
de l'equip de govern una vegada siga un nom legal per a
convertir-lo en d'us habitual per part de la corporació i
de la població?
Quan siga oficial farem una campanya amb un eslògan amable
per a afavorir l'ús de la forma "Borriana". Sí que et garantisc
que els impresos, rètols, etcètera que isquen de l'ajuntament
aniran en la forma genuïna.
-L'Agrupació Borrianenca de Cultura ha demanat
reiteradament, conjuntament amb l'Associació de Veïns
La Vila, que s'avance en la conversió del Centre Històric en
una zona exclusivament de vianants. Quins són els plans
de l'ajuntament en eixe aspecte?
Prompte eixirà un concurs d'idees per a la remodelació del
Pla i la Plaça Major. Això condicionarà com quedaran els
altres carrers de la Vila. Ara hem tret també la licitació de la
redacció del Pla Especial del Nucli Antic. Tot açò va lligat a
la problemàtica dels pàrquings. O bé en fem un a la Terrassa
Payà o un al Pla. També hi ha l'opció de cobrir el llit del riu a
l'entrada del poble i fer-hi un pàrquing en superfície. I després
està la qüestió del TVR (Transport de Via Reservada), que
ens exigirà remodelacions de carrers a la zona del riu i ens
condicionarà per eixa banda.
-Quin és el futur que espera a tots els plans urbanístics
que han anat presentant-se en estos darrers anys? En
quina mesura l'actual situació de crisi econòmica els
afectarà?
De moment es veu poca alegria inversora, però no sabem
quan durarà la crisi. Els promotors de PAis com Pedrera-
Port i Santa Bàrbara han manifestat seguir-hi interessats.
Mentrestant, vorem com evoluciona la cosa, però no té perquè
anar malament.
-Com t'imagines Borriana d'ací a un quart de segle? Ens
haurem convertit en un destí privilegiat per a jugadors de
golf i jubilats alemanys i ja ningú s'enrecordarà de com
s'alicata una taronja?
Estem ben posicionats per a ser un lloc de residència per a
jubilats i no jubilats, però espere que es mantinga la cultura
de la taronja. Ara ens critiquen per crear molt de sòl urbà o
urbanitzable, però queda molt de sòl rústic i el destí d'aquest
sòl ha de ser el conreu de la taronja. S’haurà de fer una aposta,
això sí, pel cultiu en comú (el minifundi no té futur). El que
no podem és continuar abandonant les terres.
-Un altre tema. El teu partit, a València, va acabar
la legislatura anterior amb una insòlita iniciativa: el
tancament dels repetidors que, des de fa més de vint
anys, ens permeten vore TV3 als valencians que la volem
vore. La cosa ara està sub iudice però m'agradaria saber
la teua opinió.
En eixe tema el Consell només ha aplicat la legalitat vigent.
Hem de tindre en compte que les normes són iguals per a tots
i si hi ha una televisió emetent il·legalment la Generalitat ha
d'actuar.
-És clar, però em fa la impressió que la Generalitat, en
aquest cas, actua més en pla persecució política que no
en pla legalista. Crec que a Camps li molesta especialment
que es veja TV3 –potser perquè ensenya com es pot fer
buris-ana 205
entrevista
11

entrevista
buris-ana 205
12
Entrevistem al nostre alcalde
televisió en la nostra llengua sense manipular ni ofendre el
gust dels espectadors. Si el problema fóra exclusivament
legal, ja estaria perseguint Castalia Televisión, el canal
de Josety a Castelló on es dedica a fer apologia de la
ultradreta, no creus?
Torne a dir que la llei és per a tots. Si algú creu que no
s'aplica bé sempre pot recórrer als tribunals de justícia. De
tota manera, no sé com està el tema, perquè jo ara veig la
TV3 sense problema a casa, amb la TDT.
-Canviem de tema. Després de les últimes eleccions
han esclatat amb força les contradiccions personals i
ideològiques dins del PP a nivell espanyol. Hem viscut
una fortíssima operación mediàtica en contra de Rajoy
per voler centrar el partit i netejar-lo d'extremistes. Tu
de qui et sents més pròxim, de Gallardón –en qui Rajoy
sembla voler recolzar-se –o de la gran enemiga dels
dos, Esperanza Aguirre?
Jo sóc dels qui creuen que Rajoy fa molts anys que està
en primera fila de la política –els darrers quatre anys,
en primeríssima fila- i que no vindria malament una
renovació. El que passa és que a mi m'ha agradat com ha
quedat la direcció del grup parlamentari amb la incorporació
de gent com Soraya Sáez de Santamaría, Josep Lluís Ayllón o
Alfonso Alonso. Jo em sent més pròxim a ells –o a gent com
Gallardón o González Pons- que a una possible alternativa.
-Quina ideologia creus que hauria de ser la predominant en
el PP, que el fera capaç de tornar a guanyar eleccions?
A mi m'agradaria que fóra un partit netament liberal, tot
i que un partit que vol ser majoritari ha de sumar moltes
tendències. Comprenc que hi haja gent socialdemòcrata o
democristiana, però jo sóc liberal.
-Què vol dir ser liberal?
En primer lloc, considerar que l'individu és més important
que els grups. En segon lloc, defensar la llibertat econòmica,
el lliure mercat. I en tercer lloc, creure que l'Estat ha de ser
neutre davant tota clase d'influències religioses o ideològiques.
Això vol dir ser addicte a una sèrie de valors civils i a la
Declaració de drets Humans, per exemple.
-Anem acabant. Com t’agradaria ser recordat com a
alcalde una vegada deixes de ser-ho?
A mi m’agradaria que la gent que ha acudit a mi com a
alcalde sapiera que va ser escoltada i vaig intentar ajudarlos,
honestament, a resoldre els seus problemes. Tot i que mai
no plou a gust de tots!
-Finalment, volem recordar que ets soci de l'Agrupació
Borrianenca de Cultura des de fa molts anys. Com jutges
les nostres activitats en els últims temps i quina creus
(El desideràtum d'un alcalde filharmònic i 'burrianero')
Per: R. Roselló
que és la nostra aportació a la societat borrianenca
contemporània?
Aquests últims anys l'Agrupació ha estat més dinàmica
i s'ha notat molt, per exemple, el canvi de local. Jo crec
que l'ABC ha demostrat que és un fòrum de creació d'opinió
i pensament no només local. Sí que trobe a faltar que no
tinga tanta influència com quan jo era jove. També és veritat
que els temps no són els mateixos. Abans els actes de l'ABC
eren massius perquè no hi havia competència, i hui és més
complicat acontentar a tots perquè hi ha més oferta. Sobretot
m'ha agradat molt que s'haja recuperat el paper del Buris-ana.
Crec que Borriana necessita revistes com la nostra.

L’Alqueria del Batle i el baró
de Terrateig (II) Glòria Olivares i Muñoz
Els Goçalbo
Roca i Alcaide (1932) ens detalla la ubicació de la casa pairal on nasqué el cronista Rafel Martí de Viciana: «es la señalada
con el núm. 4 de la calle de Cervantes (...) en cuya casa se halla instalada la sucursal del Banco de Valencia. Esta casa es
la que dió D. Jaime el Conquistador al primer Viciana, llamado D. Rampston [d’origen anglés]; lindaba por el frente con la
entonces llamada calle Major; por derecha entrando con el callejón que se llamó en 1530 Carreró que no trau cap (azucat), en
1581, Carreró de Romero y en 1724 hasta nuestros días, Carreró del Forn de la Vila. Por la izquierda con la muralla y por detrás
(corrales por medio) el horno de la Vila»1. Aquestes conclusions també les podem llegir en Forner i Tichell (1922), qui després
d’analitzar diversos documents diu que «la primera [casa] a mano izquierda entrando por el portal de Valencia (...) es para
nosotros, sin género alguno de duda, la Solar de los Viciana»2. La casa fou assolada enmig d’una gran polèmica l’any 2003.
En les excavacions de 2004 s’hi trobaren despulles humanes soterrades de l’època musulmana. La direcció de l’esmentada
intervenció arqueològica, segons ens informa oralment, posa en dubte les teories de Roca i Alcaide i Forner i Tichell.
1 ROCA, F. (1932): Historia de Burriana. Castelló de la Plana, Fill de F. Armengot.
2 FORNER, V. (1922): Familia de los Viciana. València, Fill F. Vives Mora.
Hort del Palau.
buris-ana 205
arguments
13

arguments
buris-ana 205
14
L’Alqueria del Batle i el baró de Terrateig (II)
La casa solar dels Viciana passà al poder del clergat parroquial,
de qui l’adquirí per compra la família Goçalbo i Bonet. El 1724
pertanyia al cavaller Josep Goçalbo i Soler, qui obrà el seu escut
a la façana. Aquest immoble passà als successors, els barons
de Terrateig, un dels quals la vengué a Joan Baptista Gibernau.
L’escut es conserva hui al Museu Arqueològic de Borriana per
donació del baró de Llaurí i baró consort de Terrateig 3 .
Com vam dir en la primera part d’aquest article (Buris-ana
núm. 203), els Goçalbo eren naturals de Borriana i titulars
del senyoriu del Palau, Palamarinar i Pontcorrent. A Borriana
posseïen nombroses finques rústiques i urbanes. Els carrers de
la Mercé, Mare de Déu d’Agost, Sant Isidre, el Barranquet, Sant
Llorenç i Sant Blai estan en el que foren els seus camps, així
com unes quantes finques de la partida de la Santa Pau 4 .
L’any 1870 el baró de Terrateig era un dels majors propietaris
tant a Borriana com a la resta del nord valencià. Ell fou un
dels terratinents que encetà les rompudes i canvis agrícoles
per a introduir el conreu de la taronja 5 .
Roca i Alcaide també escriu en Historia de Burriana que el
23 de juliol de 1893 «se compra a la señora Baronesa de
Terrateig, para ensanche del camino de Onda, un trozo de
tierra (huerta) que posee en los límites de dicho camino y
frente a la calle del Rosario, consistentes en dos hanegadas
y diez brazas, por 8.052 pesetas».
El 21 de maig de 1926 l’Ajuntament de Borriana acordà comprar
per valor de 70.000 pessetes un solar anomenat popularment
el Pati de Monraval. Aquest pati s’havia creat en assolar-se un
magatzem que donava al carrer de la Tanda, al qual van unir-se
uns solars contigus que donaven al carrer de Colom i de Sant
Victorià i que eren propietat del baró de Terrateig. El Pati de
Monraval és el lloc on hui hi ha el mercat de Borriana 6 .
El 26 de novembre de 1962 s’inaugurà una estació de llavat i
engreixat per a cotxes, annexa a l’estació de servei GIVI de la
carretera del Port. Tant una estació com l’altra van construirse
en terrenys cedits per Jesús Manglano i Cucaló de Montull,
l’aleshores baró de Terrateig 7 .
Els Cucaló de Montull
Els Montull arribaren al País Valencià en el segle XIV procedents
del Principat, amb casa solar a Vila-real. Francesc Montull
fou nomenat cavaller pel propi Alfons V 8 . El seu fill, Jaume
3 Ibídem.
4 Ibídem.
5 OBIOL, E. (1988): Terra i propietat a la Borriana Tarongera del segle XIX. Borriana,
Magnífic Ajuntament de Borriana, col·lecció Papers.
6 NOS, J., CLARAMONTE, M. SOROLLA, F (2003): El mercat de Borriana. Borriana.
Magnífic Ajuntament de la Ciutat de Borriana.
7 “Inauguración” (Buris-ana (1962) núm. 65. Borriana, Agrupació Borrianenca de
Cultura)
8 AAVV (1973): Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. València, Gran Enciclopedia
de la Región Valenciana.
Placa del carrer del Baró.
Montull, fou batle de Vila-real, opulent hereuatge que posseïa
més de 1.500 ducats de renda. La filla del batle, Isabel Montull,
es casà amb Joan Cucaló i amb aquest enllaç es formà el
cognom compost Cucaló de Montull. Així, el fill d’Isabel i Joan
era Jacob Cucaló de Montull, titular del senyoriu de Càrrica
(llogaret tocant Sogorb) 9 .
Quant als Cucaló, el referit Joan era fill de Jaume Cucaló, a qui
l’emperador Carles V concedí el privilegi de cavaller el 1547,
i de Joana Berenguer 10 .
Jacob Cucaló de Montull es casà amb Isabel Saiol i Vallseca,
de nobles llinatges catalans. Ella era consanguínia del doctor
Guillem de Vallseca, un dels tres electors nomenats per Catalunya
per al Compromís de Casp 11 .
El fill de Jacob i Isabel era Francesc Joan Cucaló de Montull
i Saiol, casat amb Agnés Jerònima de Cruïlles 12 .
ARBRE GENEALÒGIC NÚM. 2
Francesc Montull
ıJaume Montull (batle de Vila-real)
ıIsabel Montull
Joan Cucaló
ıJacob Cucaló de Montull (senyor de Càrrica)
Isabel Saiol i Vallseca
ıFrancesc Joan Cucaló de Montull i Saiol
Agnés Jerònima de Cruïlles i Peres d’Azagra (baronessa de Càrcer)
9 CARUANA I REIG, J. BARÓ DE SAN PETRILLO (1946): Los Cruïlles y sus alianzas: nobiliario
valenciano. València, Centre de Cultura Valenciana.
10 Ibídem.
11 Ibídem.
12 Ibídem.

La baronia de Càrcer
El títol de baró de Càrcer fou concedit el 1437 a En Pere Martínez
d’Eslava per Alfons V d’Aragó. La jurisdicció territorial de la
baronia de Càrcer comprenia el lloc de Càrcer (la Ribera Alta).
Passà als Cruïlles, als Cucaló de Montull i als Manglano 13 .
En morir sense descendència Eiximén Peres Eslava, abans Peres
d’Azagra, heretà el senyoriu de Càrcer la germana d’aquest,
Maria Jerònima, casada amb Gaspar de Cruïlles. La filla de Maria
Jerònima i Gaspar fou Agnés Jerònima Honorata de Cruïlles i Peres
d’Azagra, que es casà amb Francesc Joan Cucaló de Montull 14 .
ARBRE GENEALÒGIC NÚM. 3
Maria Jerònima Peres d’Azagra
Gaspar de Cruïlles
ı Agnés Jerònima de Cruïlles (baronessa de Càrcer)
Francesc Joan Cucaló de Montull i Saiol
ıFabià Cucaló de Montull
Àngela Escrivà de Romaní i Mateu
ıOnofre Cucaló de Montull
Maria Anna Vives de Canyamàs i Montpalau
ıJoan Josep Cucaló de Montull
Anna Mercader i Berga (baronessa de Terrateig)
ıJosep Tomàs Cucaló de Montull
Vicenta Montpalau i Sabater
ıAlexandre Francesc Cucaló de Montull
Desemparats Agustina Goçalbo i Mas (senyora del Palau,
Palamarinar i Pontcorrent)
ıJosep Maria Cucaló de Montull i Goçalbo
Francesca Roís d’Alarcó i Ros d’Ursins
ıJoaquim Cucaló de Montull
Assumpció Cubells i Ciscar
ıJosepa Cucaló de Montull
Lluís Manglano i Palència (baró de Llaurí)
ı ı ı ı
Joaquim Manglano Ma Carme Manglano Jesús Manglano etc.
Maria Baldoví i Miquel Benigne Aguirre Àngela de la Lastra
ı ı ı
Joaquim Josep Lluís Àngela
Gonçal Carme Maria
Xavier Ma Lourdes Ferran
Vicent Alfons
Lluís Josefina
Jurament de fidelitat de vassalls a Jaume I, segons el Llibre verd.
(Avantpassats paterns de Josep Maria Cucaló de Montull
i Goçalbo i descendents)
13 AAVV: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, S.A.
14 CARUANA I REIG, J. BARÓ DE SAN PETRILLO (1946): Los Cruïlles y sus alianzas:
nobiliario valenciano. València, Centre de Cultura Valenciana.
L’Alqueria La nostra del Batle llengua i el baró en temps de Terrateig de Jaume (II)
I
Entre els membres de la família, destaquem Fabià Cucaló i
Onofre Cucaló. El primer fou poeta i membre de l’Acadèmia
dels Nocturns 15 . L’Acadèmia dels Nocturns era la més famosa
de les acadèmies valencianes on s’aplegaven els lletraferits
laics al darrer terç del segle XVI 16 . Quant al segon, Onofre, va
ser generós i familiar del Sant Ofici de la Inquisició 17 .
La baronia de Terrateig
El títol de baró de Terrateig fou concedit el 1353 a Guillem de
Bellvís per Pere IV d’Aragó. Amb el casament de Maria de Bellvís
amb Vicent Mercader, passà als Mercader i posteriorment als
Eslava, als Cucaló de Montull i als Manglano 18 .
ARBRE GENEALÒGIC NÚM. 4
Maria de Bellvís (senyora de Terrateig)
Vicent Mercader i Figuerola
ıFrancesc Mercader
Maria Berga i Arrufat
ıAnna Mercader
Joan Josep Cucaló de Montull (baró de Càrcer)
La baronia de Llaurí
La vila de Llaurí, d’origen musulmà, fou lliurada després de la
conquesta a Pere de Sant Joan per Jaume I el 1249 19 . El mer i
mixt imperi de la baronia de Llaurí fou concedit el 1437 a favor
del seu posseïdor Jaume de Romaní, senyor de les baronies de
Beniomer i Beniboquer. La seua filla i hereva, Antònia de Romaní,
l’aportà en matrimoni a Lluís Vich i Corbera, senyor de Gallinera
i Ebo. El 1535 Llaurí s’erigí en rectoria de moriscs, però amb
l’expulsió d’aquests el 1609 sofrí una despoblació important.
El 1616 rebé una carta nova de població del seu senyor Lluís
Vich. El 1863 la baronia fou reconeguda com a títol del regne
al seu descendent Josep Pere Vich, òlim Manglano i Roís 20 .
Els Vich pertanyen a un llinatge noble de cavallers catalans
originari de Castelló d’Empúries. Amb la conquesta de Jaume
I radicaren al País Valencià, on foren patrons del monestir
de Santa Maria de la Murta. L’herència dels Vich passà per
successió als Manglano 21 .
13 AAVV: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, S.A.
14 CARUANA I REIG, J. BARÓ DE SAN PETRILLO (1946): Los Cruïlles y sus alianzas:
nobiliario valenciano. València, Centre de Cultura Valenciana.
15 Ibídem.
16 SOLERVICENS, J. (2000): Literatura catalana moderna I: el Renaixement. Barcelona,
UOC.
17 CARUANA I REIG, J. BARÓ DE SAN PETRILLO (1946): Los Cruïlles y sus alianzas:
nobiliario valenciano. València, Centre de Cultura Valenciana.
18 AAVV: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, SA.
19 AAVV (1991): Gran Enciclopèdia Valenciana. Almassora, Difusora de Cultura Va-
lenciana, SA.
20 AAVV: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, SA.
21 Ibídem.
buris-ana 205
arguments
15

arguments
buris-ana 205
16
L’Alqueria del Batle i el baró de Terrateig (II)
L'Alqueria del Batle.
ARBRE GENEALÒGIC NÚM. 5
Lluís Vich i Corbera
Antònia de Romaní (1ª esposa, baronessa de Llaurí)
Damiata de Vallterra i Ferrandis dels Arcs (2ª esposa)
ıJeroni Vich i Vallterra
Violant Ferrer i Soler
ıLluís Vich i Ferrer
Mencia Manrique de Lara i Fajardo
ıÀlvar Vich i Manrique de Lara
Blanca Castellví
ıDídac Vich i Castellví
En la família Vich volem destacar Jeroni Vich (València
1459-1534) 22 , ambaixador a la Santa Seu. El diplomàtic, a
més de tindre un carrer dedicat a València, apareix esmentat
en la Comedia Tinellaria de Torres Naharro 23 .
22 AAVV (1973): Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. València, Gran
Enciclopedia de la Región Valenciana.
23 J. Solervicens “Civilitzats, tanmateix: «La Vesita» (1524/25) de Joan Ferrandis
d’Herèdia i la comèdia renaixentista” (AAVV (1999): Estudis de llengua i literatura
catalanes/XXXVIII. Homenatge a Arthur Terry núm. 2. Barcelona, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat)
L’Alqueria del Batle ara
L’edifici, amb teulada de doble vessant, consta de planta baixa i
dos plantes superiors. La porta d’entrada la formen dos fulles de
ferro. Rematen aquesta porta dos guardacantons calcaris cònics i
un brancal de pedra. La part inferior de la façana està construïda
amb carreus. De la cantonada esquerra ix un permòdol senzill.
A la façana comptem cinc finestres, dos de les quals flanquegen
l’entrada principal. Dalt de la porta hi ha una finestra amb un ampit
de fusta que es veu clarament que antany era un balcó. Les altres
dos finestres són contigües a la volada de la teulada. Aquestes
dos finestres superiors donen a la pallissa i actualment és el lloc
que els pardals aprofiten per a entrar dins de la casa i niar.
La façana conserva el color blanc esmorteït de la pintura.
La resta de les parets exteriors de l’edifici presenten el color
rogenc propi dels bolos barrejats amb el fang.
Antigament el parament de la dreta es perllongava en el mur
del pati ja desaparegut. Al pati hi havia les dependències per
a pallers i ferramentes de llaurança i les cavallerisses dels
rossins que xarugaven les finques.
Pel que fa als elements de construcció, s’aprofitaren els materials
romans extrets de la vil·la romana del Palau 24 .
24 MELCHOR, J.M. (2004): Breve historia de Burriana. Borriana, Magnífic Ajuntament
de Borriana.

Quant al Molí del Palau (del Baró o Ginero), afegirem al que
hem comentat més amunt (Buris-ana núm. 203) que s’ubicava
sobre la séquia del mateix nom, a frec de l’actual carretera de
Vila-real. En condicionar la séquia les restes del molí es colgaren.
Posteriorment, en les excavacions de finals de 2000 i principis
de 2001 se’n descobrien els fonaments, les parets esmotxades i
alguns elements com el cup, carcau i restes d’una de les canaletes
de fusta de les botanes. 25
Per a situar-nos, ens hem d’aturar en la primera rotonda que
trobem eixint de Borriana camí cap a Vila-real. A mà dreta hi
ha l’Alqueria del Batle i a mà esquerra hi ha la senyalització
«Sedeny del Molí de Palau». Fixant-nos-hi bé, vorem que la
carretera travessa el sedeny i podem imaginar que antigament
la senda unia l’Alqueria del Batle amb el molí.
A Borriana circula la llegenda de l’existència de passadissos
subterranis que comunicaven la vila emmurallada amb l’exterior.
L’Alqueria del Batlle també forma part de la creença popular. Roca
i Alcaide (1932) 26 ens dóna fe d’un camí que partix d’una casa del
carrer de la Puríssima i passa per l’Alqueria del Batle. Diuen que
els orígens de les llegendes es basen en esdeveniments reals. De
fet, més recentment hom observà que, quan regaven els tarongers
que envolten l’Alqueria del Batle, en un determinat punt la terra
s’engolia una quantitat gran d’aigua, just darrere de l’edifici. El
procurador dels horts explica que hi van descobrir un forat i
l’investigaren. Els encarregats de la investigació, membres del
grup Operació Rescat, van entrar-hi. Segons la llegenda, el túnel
passaria per davall del riu i arribaria a l’església del Salvador.
Les expropiacions per a construir carreteres noves han anat reduint
i dividint els terrenys de conreu de cítrics de la partida del Palau.
Actualment podem observar la porta d’entrada de l’hort del Palau
a la ronda del 16 de juliol, amb uns taulellets que ho indiquen.
25 BARBERÀ, B. (2002): Catàleg dels molins fariners d’aigua de la província de Castelló.
Vinaròs. Editorial Antinea.
26 ROCA, F. (1932): Historia de Burriana. Castelló de la Plana, Fill de F. Armengot.
L’Alqueria del Batle i el baró de Terrateig (II)
Com es veu en l’arbre genealògic número 3, Josepa Cucaló de
Montull i Luís Manglano tingueren set fills (només n’hem posat
el nom de tres per manca de lloc). El primogènit, Joaquín, fou
el XVIII baró de Llaurí i XV baró de Càrcer. Joaquín Manglano
va ser batejat el 25 d’agost de 1899 i fou el primer alcalde
de València després de la guerra civil. Es va casar amb María
Baldoví i Miquel, de família d’antics hisendats de Sueca. Dels
cinc fills del matrimoni, Joaquín heretà la baronia de Llaurí i
Luis la baronia de Càrcer 27 .
Quant a la baronia de Terrateig, es concedí a Jesús Manglano
i Cucaló de Montull, casat amb Ángela de la Lastra i Mesia.
Dels cinc fills de Jesús i Ángela, Fernando posseïx el títol de
baró de Terrateig 28 .
L’Alqueria del Batle fou heretada per Ma Carmen Manglano
i Cucaló de Montull, casada amb Benigno Aguirre i Erdocia.
Actualment, la societat mercantil ATITLAN SA és la titular de
l’alqueria i de la finca que l’envolta. Els tres fills de Ma Carmen
i Benigno eren socis de l’empresa i ara en són els néts.
L’Alqueria del Batle és un edifici protegit pel valor històric.
La intenció de la família Aguirre i Manglano ha sigut sempre
conservar-la i restaurar-la. Tanmateix, la seua voluntat de
moment no es pot satisfer pels impediments burocràtics.
Mentrestant, les plogudes i inclemències de l’oratge van
corcant a poc a poc una alqueria senyorívola i augusta que
ens albira des del segle XVII.
Agraïments: Norbert Mesado, Vicent Calpe, Dolores Ferrandis,
José Manuel Melchor, Vicente Planelles, José Luis Aguirre, Fèlix
Leal, Pere Maria Orts, Armand de Fluvià, Pilar Argenter, Luis
Vidal, Martín de Oleza i Vicent Abad.
27 CARUANA I REIG, J. BARÓ DE SAN PETRILLO (1946): Los Cruïlles y sus alianzas:
nobiliario valenciano. València, Centre de Cultura Valenciana.
28 Ibídem
buris-ana 205
arguments
17

arguments
buris-ana 205
18
La memòria de les víctimes
del franquisme Col·lectiu Escletxa Borriana
Més de 400 persones van assistir a l’acte homenatge que va
organitzar el Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica
de Castelló l’1 de maig al riu Sec, al costat del Cementiri
Municipal de Castelló, en record de les víctimes de la repressió
franquista a les comarques de Castelló. L’acte es va convertir
en un inestimable testimoni de solidaritat i d’adhesió amb les
víctimes i els seus familiars i en una demostració de reparació
cívica, pública i moral, 70 anys després de l’inici d’una brutal
repressió que va suposar la mort de més de 1.200 persones
de les nostres comarques.
L’acte es va iniciar amb una salutació i presentació a càrrec
del periodista Miguel Angel Campos. Dos membres del
Grup, María Isabel Peris i Joan Pinyana van presentar el
projecte, explicant els objectius i el significat d’aquesta
iniciativa en el marc de la trajectòria de recuperació de la
memòria històrica iniciada per l’associació des de fa més
de quatre anys.
L’acte va continuar amb emotives intervencions de familiars
de víctimes de la repressió: Rubén Peris, Rosa Giró, Laureano
Benedito, Oliver Herrera i Remedios Cuartero. Posteriorment
la intervenció del subdelegat del Govern en Castelló, Antonio
Lorenzo, en representació del Ministeri de la Presidència i del
Govern d’Espanya, organisme que ha subvencionat aquest
projecte de memòria històrica.
L’acte va finalitzar amb una recitació de poesies a càrrec de
Francisco Mezquita, el cant d’albaes per part de Josep Martí i el
descobriment del monòlit-escultura en record de les víctimes:
una escultura de bronze sobre un monòlit de pedra amb una
inscripció recordant a les víctimes de la repressió franquista.
Familiars i públic van confraternitzar en un emotiu homenatge
que té la seua continuació amb l’exposició que sobre la
repressió franquista a les comarques de Castelló es va
inaugurar el mateix dia al Casal Popular de Castelló, recollint
textos històrics i material fotogràfic i documental aportat
per les famílies, una exposició que va romandre oberta fins
l’11 de maig. Cal destacar que entre el nombrós material
podem trobar prou informació relacionada amb Borriana.
Com a exemple dues fotos de l’interior de la presó de la
Mercé inèdites fins ara.
Des d'Escletxa i FAB també vam voler aprofitar aquesta data
per fer un xicotet recordatori de les víctimes de Borriana i
així a les sis de la vesprada vam dipositar un ram de flors en
la seua memòria en lloc on els afusellaven.

L’heroisme i
el camí del sacrifici Pablo
Una vegada em preguntaren uns testimonis de Jehovà si
canviaria les meues creences per amor. El que en un principi
em paregué un absurd en els propòsits, acabaria convertintse
en la revelació d’una cosa realment quotidiana. És una idea
senzilla la que vull analitzar, que fer el bé implica sacrifici.
L’origen d’açò ho tenim en la història d’un fill a punt de ser
sacrificat en un altar per comanda divina, i la major de les
respostes en aquest moment àlgid ha sigut la solidaritat,
la major carència de la qual és la d’una icona senzilla que
l’explique en tota la seua potència.
Els anuncis d’associacions altruistes i de xiquets plens de
mosques, no serveix, perquè la crida d’aquests no és a la
solidaritat, sinó a la redempció.
Sacrifici no, fou la resposta, però compartir i sumar esforços
i voluntats per vers un bé comú, sí. Això és solidaritat.
Qui haja donat com vencedora a la solidaritat sobre el sacrifici,
possiblement se somriguen també quan els oferisquen una
ideologia a canvi del seu estatut sentimental i emocional,
segurament perquè no reparen que, de fet, ja han acceptat
aquesta proposta.
Reguera Perelló
Exemple. Els herois, la visió de l’heroisme, l’enteniment
d’aquest instant de telefilm en què l’heroi mor en braços de
l’amada a qui ha salvat vital i espiritualment, una salvació
que sempre implica que a partir d’aleshores l’amada o l’amat
que ha sobreviscut canvie la seua vida i prenga els passos de
l’heroi... això ens emociona. Aquest ressort garantix l’èxit de
moltes sèries, com l’americana Heroes.
Així, en els furs íntims i particulars, després d’haver viscut
una experiència en què allò alié ens ha calat, apareix la
temptació de superar aquest moment, d’amplificar-lo, de
donar-ho tot per la nostra parella en els moments de crisi,
i de dir: a partir d’ara seré millor, quan algun aspecte de la
nostra vida se’ns ha ensorrat.
Així que als testimonis de Jehovà que caminen els carrers
cercant nous adeptes, quasi amb tota seguretat, els
contestaríem que no, gràcies. Tanmateix, als productors
d’aquesta gegantesca indústria cultural que és Hollywood,
que diàriament consumim, i que pertanyen al mateix sistema
religiós i cultural, els estem dient que sí amb un gest velat
d’íntima emoció.
buris-ana 205
arguments
19

uris-ana 205
20
FES-TE SOCI DE L’ABC I REP A CASA GRATUÏTAMENT UN MAGNÍFIC REGAL
• Si vols formar part d’una entitat amb gran tradició però que al mateix temps se sent molt jove.
• Si vols ajudar a normalitzar i protegir la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre medi natural.
• Si vols tenir dret a rebre per correu totes les nostres publicacions, i informació i avantatges suplementaris
en totes les nostres activitats.
• Si estàs decidit a ser en la teua vida alguna cosa més que una mil·lèsima més en l’estadística del tele-fem.
• Si creus que Borriana i el País Valencià necessiten de la teua opinió i del teu concurs.
No ho dubtes. Fes-te soci de l’ABC omplint i retornant a l’Apartat de Correus 155 de Borriana la
butlleta adjunta (amb totes les dades).
[Tipus de quotes: individual: 40 Euros/any; estudiant o parat: 22 Euros/any; quota familiar: 58 Euros/any;
protector: quantitat a determinar].
Si contestes de seguida rebràs a casa, a més, un llibre-regal en edició de luxe totalment de franc.
AGRUPACIÓ
BORRIANENCA
DE CULTURA
Encarnació, 45, entresòl
Apartat de Correus, 155
12530 Borriana
Tipus de Quota:
Estudiant
o aturat
Individual
Familiar
Protector
Col.laborador
IMPORT: ...................................................................................................Euros.
DADES DE DOMICILIACIÓ
Cognoms: ..................................................................................................................................................................................................................
Nom: ...............................................................................................................................................................................................................................
N.I.F.: ................................................................................................................................................................................................................................
Domicili: .....................................................................................................................................................................................................................
Població: ........................................................................................................ Codi Postal: .....................................................................
Telèfon personal: .................................................................................. Tel. treball: ........................................................................
Professió: ...................................................................................................... Data naixement: .........................................................
Banc o caixa: .........................................................................................................................................................................................................
Codi entitat (4 números): .......................................................................................................................................................................
Codi oficina (4 números): .......................................................................................................................................................................
Número de c/c. o llibreta (10 números): ...............................................................................................................................
Dígit de control (2 números): .............................................................................................................................................................
Adreça de l’oficina: ........................................................................................................................................................................................
Població: ........................................................................................................ Codi Postal: ....................................................................
Signatura:
Data d’alta: A ................................................. , ......................de ........................................................................... del 200 ..........

Forasters vindran… que a
casa es quedaran R. Roselló Gimeno
(Flora rupícola suculenta de les nostres teulades)
Foto 1: La consolda arbòria (Aeonium arboreum) amb les típiques carxofetes, canària, i l’orella de monjo en flor (Umbilicus rupestris), autòctona,
conviuen en harmonia sobre esta teulada de vessant nord, al carrer Santa Elvira 9.
Al perfil urbà de la Borriana de la dècada dels 50 encara
predominaven les línies horitzontals, amb cases que molt
rarament superaven les tres plantes d’altura. Des de la pallissa
o des de dalt del terrat, s’apreciava un panorama on es
distingien fumerals fumejants i encara molt poques antenes
de TV, on la vista es podia perdre entre les ones d’una mar de
teulades i aplegar als confins dels quatre punts cardinals del
terme. Regnava una agradable harmonia de volums i teulades
de variats aiguavessants; en definitiva, un altre bé cultural
que els vents del progrés s’han endut calladament.
Imbricades com escames d’escurçó i alineades amb la
regularitat d’una desfilada militar, les velles teules mores
cobrien com una pell immensa i discontínua les cases de
Borriana. Ara, després de 50 anys ja res és igual: els gats
s’estimen més els amagatalls dels cotxes i l’asfalt dels carrers
per a flirtejar, i l’amant adúlter descobert in fraganti ja no
pot fugir per dalt de les teulades.
Perduda irremissiblement la rústica fesomia pobletana, encara
podem, però, admirar hui a peu de carrer moltes cases que,
humils o benestants, ofegades per la verticalitat de mediocres
edificis sense personalitat arquitectònica, conserven
aquelles velles teulades que de forma incessant no han parat
d’arreplegar i canalitzar les remorejants aigües pluvials. Potser
encara no siga massa tard per a observar que eixes teulades
constitueixen ecosistemes urbans on encara bullen variades
formes de vida, i per això creiem interessant inventariar la
presència d’algunes curioses plantes abans que desapareguen
definitivament de Borriana i no hi en quede ni rastre.
La vida és dura a les teulades
Vegem-ho des del punt de vista d’un vegetal que tractara
de sobreviure en eixe ambient. Una primera dificultat la
constituiria l’absència o precarietat d’una capa de terra en la
qual poder clavar les arrels, situació agreujada pel pendent
de la teulada, a més d’una desprotegida exposició al carasol
amb fortes oscil·lacions de temperatures entre el dia i la
nit, especialment durant l’estiu. Tot açò dificulta la retenció
d’aigua i en la pràctica transforma la vida ací en quelcom
paregut a la supervivència en un desert. No és casualitat
que moltes plantes cresquen preferentment en els vessants
orientats al nord —com de fet hem pogut comprovar!— o en
ubicacions ombrejades on és més fàcil servar la humitat.
buris-ana 205
medi natural
21

medi natural
buris-ana 205
22
Forasters vindran …
Foto 2: Com si els hagués plantat a posta un jardiner en el rocall d’un jardí
botànic, trobem junts el crespinell glauc (Sedum dasyphyllum) —dreta— i la
Crassula lycopodioides, en una teulada del carrer Bisbe Lluís Pérez 22.
Una altra característica d’aquest hàbitat (de reacció no
calcària) és la seua nitrificació, deguda als excrements animals
(dels pardals sobretot), i a la pols rica en sals minerals que es
va acumulant procedent de les zones properes. A poc a poc una
fina capa de terra va dipositant-se sobre les teules i reomplint
els seus intersticis, encara que la inclinació de la coberta
farà que els escorrims acumulen els sediments sobretot en la
canal de la vora que, a guisa d’inopinada jardinera, acabarà
per oferir a les plantes un bon toll d’argila saulonosa on poder
prosperar, inclús aquelles de mida més gran (vegeu dibuix).
Vegetació rupícola de les teulades
Però no totes les llavors o espores que cauen en una teulada
tindran les mateixes possibilitats de germinar i donar una nova
generació de plantes. La selecció natural ha determinat que
l’atzar siga un factor a tindre en compte però no decisiu, ja que
les possibilitats d’establir-s’hi formant poblaments permanents
serà cosa d’autèntics especialistes. I els primers especialistes
són els líquens (fongs que viuen associats amb cianobacteris
o algues verdes unicel·lulars), amb aptitud per a créixer fins i
tot incrustats sobre la roca. Per això les velles teules semblen
pintades per les abundants colònies ataronjades i blanquinoses
de les Xanthoria, Caloplaca, etc., líquens que amb la seua
activitat van esmicolant a poc a poc el fang cuit de què estan
fetes, barrejant-lo amb els propis vestigis orgànics i amb les
partícules de pols atmosfèrica que han aconseguit retindre
(per això últim, reben el nom de “coniòfils”).
Com a resultat es forma una pel·lícula de sòl incipient que
per efecte de la gravetat s’acumularà principalment en les
canals de la teulada, sobre les quals podran desenvoluparse
els verds coixinets d’algunes molses, vertaderes esponges
per a la humitat. Si la capa de sòl és més potent, fins i tot
poden colonitzar-la vegetals superiors amb flors, que són els
que interessen en aquest treball. Les plantes com les molses
que poden créixer sobre un replà de roca o una teula amb
Foto 3: Aspecte primaveral de l’orella de monjo (Umbilicus rupestris) en
una canal orientada al nord (Barranquet 25).
una capa de sòl de pocs mil·límetres, s’anomenen comòfits.
Cal distingir-los dels casmòfits que ancoren les arrels més
profundament, a l’interior d’escletxes i fissures plenes de
terra. Uns i altres constitueixen l’anomenada vegetació
rupícola, en aquest cas, de les nostres teulades i terrats.
Les crassulàcies: un 10 en supervivència
No és per casualitat que el grup amb major representació de
la flora rupícola de les nostres teulades siguen les crassulàcies,
amb 13 espècies diferents que hem aconseguit inventariar a
Borriana, seguides a molta distància per les asteràcies, amb 5
espècies. Els líquens i els briòfits (molses) no entren en el còmput.
Les crassulàcies són plantes repartides per tot el món,
adaptades a viure en indrets rocosos (hi ha molts casmòfits
i comòfits) i a resistir llargs períodes de sequera. A diferència
d’altres especialistes dels deserts, com ara les cactàcies que
generalment han perdut les fulles i acumulen aigua en la tija, les
fulles de les crassulàcies constitueixen el seu principal reservori

Foto 4: Opuntia monacantha (V. Sales Musoles 9).
hídric, amb una grossa epidermis recoberta per ceres pruïnoses per
a suportar millor la deshidratació i la insolació del desert o de l’alta
muntanya. Moltes espècies han desenrotllat admirables estratègies
reproductores a base de fragments o propàguls.
Però cal fer notar que només una tercera part aproximadament
(quatre de tretze) de les crassulàcies inventariades són autòctones
ibèriques: en arribar ací, toquem, per fi, la zona medul·lar del present
article. Les característiques botàniques de la família adés citades
(suculència, resistència al sol, facilitat reproductora i per tant de
cultiu, etc.) les han fetes molt populars en jardineria: una bona part de
la flora ornamental dels nostres balcons i terrasses són crassulàcies.
I és que una simple fulla carnoseta arrancada casualment pel
vent, un tros malbaratat i llançat pel balcó, per no parlar dels
coneguts brots adventicis en Crassula multicava o en Kalanchoe
(el gran escriptor Goethe n’era un gran entusiasta), són material
més que suficient a partir del qual una exòtica crassulàcia en un
gerrot es pot reproduir subespontàniament en una teulada o en
una canal situada uns metres davall.
Catàleg de suculentes
Conforme al plantejament exposat, presentem tot seguit el catàleg
local d’aquestes curioses plantes, alhora rupícoles i suculentes
(amb òrgans carnosos, sucosos), moltes de les quals sobreviuen
a les modes —en jardineria també n’hi ha— refugiades sobre les
teulades. Hi dominen les crassulàcies, però també hem trobat
dos cactàcies. En un proper número de la revista completarem el
treball amb les “no suculentes”.
La presència de no poques d’aquestes espècies exòtiques
subespontànies “asilvestradas en el Levante español (sic)” ja va
ser mencionada per S. Castroviejo, monògraf de les crassulàcies
en Flora Ibèrica. De fet, no hi ha costum d’incloure-les a les
flores de caràcter regional o general. Fins i tot solen ser omeses
a les flores locals, i és així que encara no ens n’havíem ocupat a
Borriana. Completem l’inventari amb els corresponents documents
fotogràfics obtinguts en llur majoria a peu de carrer.
Foto 4.2: Opuntia tunicata (carrer del Treball).
Foto 5: Sedum sediforme (Jacinto Benavente 1).
Foto 6: Sedum palmeri (San Llorenç 22).
Foto 7: Sedum acre (Burgà 17).
Forasters vindran …
buris-ana 205
23
medi natural

medi natural
buris-ana 205
24
Forasters vindran …
Foto 8: Sedum lineare (Marí 43). Foto 9: Crassula ovata (Barranquet, 25).
Cactàcies
Opuntia monacantha (Willd.) Haw., Suppl. Pl. Succ.: 81.1819
Nv. val.: palera (genèric aplicat a unes quantes espècies.)
(Monducuru, urumbeba, en cast.)
Originària de Sud-amèrica (Argentina, Uruguay, etc.) N’hem
trobat un exemplar perfectament assilvestrat, al carrer de
Vicente Sales Musoles 9. (Foto 4).
Opuntia tunicata (Lehm.) Link & Otto ex Pfeiff., Enum.
Diagn. Cact. 170 (1837)
Nv: cholla.
Cactus d’origen mexicà, d’insòlita presència en la teulada
d’una vella casa cantonera entre el carrer del Treball i el
carrer Bisbe Lluís Pérez. (Foto 4.2).
Crassulàcies
Aeonium arboreum (L.) Webb & Berthel., Phytogr. Can. 3
(2,1) : 185 (1840)
Nv. val.: consolda arbòria, consolda, pinya groga, flor de
Sant Sebastià. (Siempreviva arbórea en cast.)
Oriünda de les Canàries, cultivada i subespontània. Rara,
localitzada als carrers de Sant Pasqual 36, Sta. Elvira 9 i La
Bosca 10. (Foto 1).
Cotyledon macrantha De Smet ex Rafarin in Rev. Hort. 49:
87 (1877)
Nv. cast: cotiledón.
Xicotet arbust d’origen capenc de fulles gruixudes i carnoses,
esporàdicament cultivat als balcons i jardins però rarament
assilvestrat. La fortuna ens ha vingut de cara i ens n’hem topat
amb un exemplar en una canal, al carrer de Burgà 10. (Foto 12).
Crassula ovata (Mill.) Druce, Bot. Soc. Exch. Club Brit. Isles:
617 (1917)
Nv. cast.: árbol del jade.
Arbust sempre verd d’origen sud-africà semblant un bonsai.
Planta clàssica de jardineria que també tolera ambients interiors,
i que es pot veure perfectament acomodada a les nostres
teulades. Carrers: el Barranquet 25, Sant Agustí 5. (Foto 9).
Crassula multicava Lemaire, Ill. Hort. ix. (1861) Misc. 40.
Espècie sud-africana (com moltes crassulàcies), però potser amb
major tendència infestant que altres. S’adapta meravellosament
a viure a les canals de les teulades, que ràpidament colonitza
en tota la seua llargària. Carrers: Sant Miquel 20, Indústria 28,
Sta. Rosa de Lima 11, Camí del Grau 11. (Foto 10).
Crassula lycopodioides Lam., Encycl. 2: 173 (1783)
Nv. cast.: cordón de San José.
Aquesta planta, que per a Lamarck tenia aspecte de licopodi
(“lycopodioides”) i per a Linné de molsa (la batejà C. muscosa),
és un altre clàssic de la jardineria, dels “de tota la vida”. Oriünda
de Sud-àfrica s’assilvestra amb facilitat i és molt freqüent a
les canals de les velles teulades: carrer de la Creu de Sant Joan
2, Pere Cornell 48, Bisbe Lluís Pérez 22 (Foto 2), Santa Elvira 9,
El Raval 14, id. 20, Avda. de Vila-real 3 (Foto 11), etc.
Kalanchoe daigremontiana Raym.-Hamet & Perr. in Ann.
Inst. Bot.-Géol. Colon. Marseille ser.3, 2: 128 (1914)
Nv. cast.: aranto, espinazo del diablo.
Espècie nadiua de Madagascar, dedicada a Madame
Daigremont (botànica francesa), tradicionalment cultivada
i de fàcil propagació natural mitjançant gèmmules foliars.
L’hem vista al carrer del Bisbe Lluís Pérez 16 (Foto 13), Camí
del Grau 21 (Grau), i Avda. València 88.
Kalanchoe delagoensis Ecklon & Zeyher, Enum. Pl. Afric.
Austral.3 : 305 (1837)
També com l’anterior oriünda de Madagascar, i fins fa poc
habitualment referida en la bibliografia sota el sinònim K.
tubiflora (Harv.) Raym.-Hamet. Només n’hem localitzat
un poblament subespontani a l’Avinguda de Vila-real 3, en
cohabitació amb Crassula lycopodioides (Foto 11).
Sedum acre L., Sp. Pl.:432 (1753)
Nv. val.: crespinell groc, raïm de gat, herba coent, raïm de llop,
etc. (Uña de gato, pan de cuco, etc., en cast.)
Avistada una xicoteta colònia al carrer de Burgà 17. Tot i
l’aspecte de l’indret que es veu a la foto (Foto 7), el propietari de
la casa ens ha assegurat que la planteta “ha eixit a soles (sic)”
i no havia sigut cultivada. És d’ampla distribució euroasiàtica.

Forasters vindran …
Foto 10: Crassula multicava (Sta. Rosa de Lima 11). Foto 11: Kalanchoe delagoensis —dreta— amb C. lycopodioides (Avda. Vilareal 3).
Sedum dasyphyllum L., Sp. Pl.: 431 (1753)
Nv. val.: crespinell glauc, arròs de paret, etc. (Uña de gato,
arroz, uguetas, en cast.)
Espècie autòctona (europea i nord-africana) a voltes també
emprada pel seu aspecte ornamental en rocalls de jardins
i en gerrots. No descartem que els vistosos exemplars que
hem pogut trobar en sengles canals (carrer del Bisbe Lluís
Pérez 22 (Foto 2), i de Salvador Giner 23) pogueren haverse
originat a partir de cultius precedents. No hem pogut
examinar-los de prop per a determinar-ne la subespècie.
Sedum lineare Thunb., Syst. Veg. ed. 14 (J.A.Murray). 430
(1784)
És un “raïmet” entapissant, de fulletes estretes punxegudes d’un
agradable color verd. D’origen asiàtic i molt cultivat antigament,
és el paradigma de la trivialitat entre les plantes suculentes. Se’l
troba residual i assilvestrat en cornises de façanes i canals, com
ara al carrer de Marí 43 (Foto 8), i de la Cova Santa 23. No
apareix citada a l’obra de Sanz Elorza & al. (2004).
Sedum palmeri S. Wat., Proc. Amer. Acad. Arts 17: 355 (1882)
Entre les diverses espècies de Sedum d’origen mexicà que
es cultiven per ací, aquesta és l’única que hem detectat
subespontaneïtzada, en una canal del carrer de Sant Llorenç
22, com testimònia la Foto 6. Tampoc no es menciona a l’obra
de Sanz Elorza & al., (2004).
Sedum sediforme (Jacq.) Pau in Actas Mem. Prim. Congr.
Nat. Esp. Zaragoza: 246 (1909)
Nv. val: raïmet de pastor, raïm de bruixa, crespinell gros (uña
de gato, arroz de moro, uguetas, etc. en castellà.)
És la crassulàcia més vulgar que puguem vore a les nostres
teulades. De distribució europea, també creix en altres
indrets eixuts i assolellats com ara carreteres, etc. (Foto 5).
Umbilicus rupestris (Salisb.) Dandy in Ridd., Fl.
Gloucestershire: 611 (1948)
Nv. val.: orella de monjo, capadella, capellets de teulada,
barrets de capellà, etc. (Ombligo de Venus, ombliguera, orejas
de fraile, gorros de sapo, etc., en cast.)
Planta que no dubtaria a triar com la més representativa
d’aquest treball, tot i que és autòctona, i paradoxalment
minoritària. No hi ha teulada vella del poble on falte, això
sí, sempre que el vessant s’oriente al nord! D’aspecte sui
generis, amb fulletes carnoses, rodones i còncaves, floreix
entre Falles i Pasqua. Segons el Dr. Font Quer, Hipòcrates
recomanava menjar-ne les fulles crues per a engendrar
xiquets barons. (Fotos 3,1,12).
Foto 12: Cotyledon macrantha (Burgà 10). Foto 13: Kalanchoe daigremontiana (Bisbe Lluís Pérez 16).
(Continuarà)
(Fotos: R. Roselló).
buris-ana 205
25
medi natural

el personatge
buris-ana 205
26
L´homilia de la
Transició Jordi Bort
D'esquerra a dreta Pare Agustí, Pare Adalbert, Cardenal Tarancon, Abat Cassià i Pare Eugeni. (Foto: Monestir de Montserrat. Any 1987).
La memòria del cardenal Tarancon sempre estarà lligada a
la idea de la reconciliació entre els espanyols. El seu nom
ja ocupa un lloc destacat en la recent història a l’Estat
espanyol. La seua homilia del 27 de novembre de 1975, en
l’entronització del príncep Joan Carles com a rei d’Espanya,
va ser una defensa valenta dels drets humans enfront de la
imposició de la dictadura. I això cal recordar-ho ara, dins
del marc del 60é aniversari de la Declaració Universal dels
Drets Humans, com també en altres documents i acords
internacionals, que garantitzen el dret i el respecte a la
llibertat religiosa, la promoció del diàleg, la interacció i la
comunicació entre pobles, nacions i cultures.
La missa de l’Esperit Sant, presidida per Tarancon a l’església
dels Jerònims de Madrid, obria una nova etapa en la història
d’Espanya. Davant del president de la República francesa
Giscard d’Estein, del president de la República Federal
Alemanya Walter Sell, del vicepresident dels EUA Nelson
Rockefeller, del príncep Felip d’Edinburg, dels prínceps
hereus de Bèlgica, Luxemburg i Marroc i d'altres delegacions
europees que no havien estat presents als funerals de Franco,
Tarancon pronuncià una homilia clarament aperturista, que
evidentment, va molestar als franquistes, a causa de les
al·lusions als drets humans i a les llibertats, i que fermament
obria nous horitzons democràtics. En la seua homilia, el
cardenal va utilitzar set vegades la paraula llibertat, sis la
paraula pau i tres la paraula justícia.
Tarancon començava l’homilia, subrallant l’excepcional
importància del moment cívic que es vivia, i també, la seua
extraordinària dificultat. Per això mateix, el cardenal creia
“necessària la col·laboració de tots, la prudència de tots i
la decisió de tots” per tal d’obrir un nou camí de “pau, de
progrés, de llibertat i de respecte”

Amb veu clara i ferma, Tarancon, fent-se ressò de la renovació produïda pel Concili Vaticà II, proclamava que l’Església
“no imposa un determinat model de societat, ni presenta opcions concretes de govern, ni patrocina cap forma ni ideologia
política.” De fet, amb les seues paraules, el cardenal va tindre la valentia d’avançar-se a la Constitució, en el transcendental
aspecte de la desconfessionalització, del pluralisme i de l’autonomia en les relacions Església-Estat. Amb l’homilia dels
Jerònims, Tarancon tancava l’etapa del nacionalcatolicisme, i deixava ben clar, que l’Església havia d’exigir a les autoritats
que “estiguen al servei de la comunitat, que promoguen els drets humans, que enfortisquen les llibertats o que ajuden a
promoure les causes de la pau i de la justícia”
Dirigint-se al rei, el cardenal demanava que els governants havien de respectar “sense discriminació ni privilegis, els drets de
la persona, i protegir i promoure l’exercici de la llibertat”
Davant la polèmica que va ocasionar la tancada a
Montserrat, l’abat Cassià va ser rebut a Roma pel papa Pau
VI. Les relacions entre l’Església i l’Estat eren tenses, però el
papa va donar suport a l’actitud del P Cassià: ‘Ricevete tutti’
(Rebeu tothom) Era la resposta de Pau VI a l’abat. Paraules
gravades en la història de l’abadia de Montserrat i eclesial
de Catalunya i que també eren aplicables a Tarancon i que
el cardenal, en aquesta homilia als Jerònims, va traslladar al
rei. Perquè a partir d’aleshores el rei hauria d’escoltar a tots:
partits, sindicats, dretes i esquerres.
Per a construir una societat digna, és necessària la veritat
com a fonament, la justícia com a regla, l’amor com a norma,
la llibertat com a clima. La pau no és simplement l’absència
de guerra o l’eliminació d’un dels bàndols. La pau no naix del
domini despòtic d’un govern, sinó que és pròpiament l’obra
de la justícia. La pau s’ha d’anar aconseguint dia a dia.
L´homilía de la Transició
En el seu moment, aquesta homilia va ser qualificada com una declaració programàtica, d’allò que el Poble espanyol
desitjava en la nova etapa que s’obria, després de quaranta anys de dictadura.
Un punt transcendental de l’homilia ressaltava la importància que el rei fóra “rei de tots els espanyols”. Havia arribat
l’hora d’acabar amb les dos Espanyes, amb la confrontació i amb la divisió. Però el cardenal encara anava més lluny.
Demanava al rei, que “les estructures juridicopolitiques, donaren a tots els ciutadans, la possiblilitat de participació
lliure i activament en la vida del país”. Amb aquestes paraules, Tarancon urgia, sense embuts, a l’inici d’una etapa
democràtica, “justa socialment i equilibrada econòmicament”. Havia arribat l’hora d’obrir un nou camí, en el qual
“cap forma d’opressió no esclavitze a ningú”, en el que “tots tingueren cabuda, sense discriminacions ni favoritismes”.
Aquestes paraules, plenes de visió de futur, animaven al rei a acabar amb l’uniformisme estèril i empobridor.
Per a Tarancon, aquest nou camí, en el qual es requeria la participació de tothom, “havia d’acollir i respectar les
diferències”.
L’homilia acabava demanant una “autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau ampla i fecunda, en la que tots
puguen crèixer i progresar”. Segons Tarancon, la política no havia de ser cosa d’alguns. D’una manera clara,
Tarancon estava demanant eleccions lliures, la participació dels ciutadans, la legalització dels partits polítics i
dels sindicats, i la implicació de tots, en la vida del país. En definitiva, fomentar el pensament crític, creure en la
pluralitat i acceptar-la.
Aquesta línia conciliar també va ser la brúixola que va guiar al P. Cassià Maria Just, abat emèrit de Montserrat,
traspassat el 12 de març de 2008. El P Cassià afirmava que ‘el pensament únic empobreix l’església’. L’abat Cassià, com
el cardenal Tarancon (al qual va convidar que féra els exercicis espirituals a la comunitat benedictina l’any 1987) era un
home plenament conciliar, i obert a tots els grups i sensibilitats. És així com al final del franquisme, amb plena sintonia
amb Tarancon, l’abat Cassià va acollir 300 intel·lectuals que es van tancar al monestir de Montserrat, en protesta
per l’anomenat ‘Procés de Burgos’ (1970), un consell de guerra que va condemnar a mort a diversos membres d’ETA.
Les religions, basades en valors compartits com la
fraternitat, la solidaritat humana i l’amor, no deuen
ser mai l’origen de confrontació, sinó de conciliació. I
això Tarancon ho va tindre clar des d’un primer moment
portant-ho a la pràctica amb fets, parafrassejant una
nota bíblica dels Corintis: “Déu ens ha confiat el ministeri
de la reconciliació” (2C 5: 18). Aquest ministeri confiat
per Déu, Tarancon el va exercir durant tota la seua vida
i d’una manera especial el va dur a terme en l’Assemblea
Conjunta de bisbes i capellans el 1971. En els seus debats,
Tarancon va defensar una proposta de reconciliació, que
desgraciadament no va ser aprovada per no arribar als dos
terços que es requerien. La proposta deia: “reconocemos
humildemente y pedimos perdón porque no siempre
supimos ser verdaderos ministros de reconciliación en
el seno de nuestro pueblo, dividido por una guerra entre
hermanos”.
buris-ana 205
el personatge
27

galeria
buris-ana 205
28
Teníem vint anys i una
ànima de vidre Josep Palomero
Miquel Peris llegint poemes a la terrassa d'El Morro, el 3 de febrer de 1974, III Setmana d'Art. (Foto: Rafael Menezo).
Fa uns quants anys, la celebració del primer Aplec de la
Joventut del País Valencià (Llíria: 1960), l’aparició de la Nova
Cançó (Raimon: Al vent, 1959), la publicació de Nosaltres els
valencians (Joan Fuster: 1962), i bastants altres elements més,
foren indicis inqüestionables d’una nova època, que una sèrie de
fets històrics van contribuir a configurar a escala mundial. Entre
altres: les sessions del Concili Vaticà II (1959-65), la irrupció de
The Beatles (Liverpool, 1962), l’assassinat de John F. Kennedy
(Dallas, 1963), la interveció militar nord-americana a Vietnam
(1965), el moviment hippy (EUA, 1965), la Revolució Cultural
xinesa (1966), la Primavera de Praga (1968) i la revolta dels
estudiants parisencs (Maig del 68).
Com a conseqüència de tot això, al començament de la dècada dels
70, en els últims anys de la dictadura franquista, alguns estudiants
vam coadjuvar a l’organització de diversos actes culturals per a
propagar entre la població noves idees, que no eren sinó vacil·lants
punts de vista sobre com havia de canviar la nostra societat.
A Borriana, aprofitant les festes de sant Blai de 1971, el regidor de
Cultura, Pepe Aymerich, amb la col·laboració d’altres culturalistes
de la seua generació, com Enric Safont, Roberto Roselló Gasch
i Ramón José Vicent, van organitzar la primera Setmana d’Art.
A l’hora de materialitzar-la Ramon José Vicent, que era un bon
aficionat al col·leccionisme d’arts plàstiques, va comptar amb
l’assessorament del Dr. Ramón Rodríguez Culebras, el qual,
després d’haver passat uns anys com a investigador d’art a
Munic, era professor del Col·legi Universitari de Castelló. La seua
influència sobre la modernització dels plantejaments estètics dels
artistes castellonencs d’aquella època va ser decisiva.
La ‘I Setmana d’Art’ pretengué ser un espai d’encontre i de debat
entre els jóvens artistes plàstics que maldaven per obrir-se camí. En
les festes de la Misericòrdia de 1971 s’inaugurava el primer concurs
nacional de pintura en els salons de la Societat de Caçadors, que
anteriorment ho havien sigut del Cercle Fruiter. S’hi van presentar
128 obres. El jurat, compost per Felipe Garín, director del Museu de
BBAA de València, el pintor Juan de Ribera Berenguer i el mateix
Ramón Rodríguez Culebras, va determinar esposar-ne 52.
La ‘II Setmana d’Art’, que també va comptar amb el patrocini de
l’Ajuntament, es va desplaçar de les festes locals de setembre a
les de sant Blai de 1973. En aquesta ocasió el jurat, compost per
Vicente Aguilera Cerni, director del Museu de Vilafamés, el pintor

Lluís Prades i el mateix Rodríguez Culebras, va atorgar la medalla d’or i les 30.000 pta del
primer premi a l’oli ‘Naturalesa morta’, de José Quero, i la medalla de plata i 20.000 pta a una
figura humana robòtica de Vicente Traver Calçada, les quals es van depositar en l’ajuntament.
Va haver-hi tres mencions honorífiques per a diverses obres de Manuel Vivó, Fernando Peiró
i Amat Bellés, més una altra per a un artista jove local, Manuel Bodí. En aquesta exposició,
que es va instal·lar en els locals de l’edifici sindical del Raval, es van seleccionar 32 obres i,
a més, es va exposar una mostra del ceramista Manuel Safont com a invitat especial.
La ‘III Setmana d’Art’ que, com la segona, va tenir un destacat caràcter pictòric, es va
celebrar el sant Blai de 1974 en un ambient més obert. Després del magnicidi del cap
del govern, l’almirall Carrero Blanco, ocorregut el desembre anterior, Arias Navarro, el nou
president del gabinet, es disposava a proposar la llei d’associacions polítiques que s’havia
de conéixer com “l’esperit del 12 de febrer” i la premsa en parlava a bastament. Semblava
que alguna cosa havia començat a canviar i alguns joves estudiants ens hi vam implicar.
En el Buris Ana núm. 139, el pintor Traver Calzada publicà una crònica d’aquesta ‘III
Setmana d’Art’ en què deia: “Y así, sin pretender agotar las reservas de excelentes artistas
provinciales y ni siquiera sin pretender seleccionar ni excluir a unos u otros, se reunió un
grupo de profesionales de la escultura, el grabado, el cine y la poesía, que trabajan en
esta línea de búsqueda pura, que ha sido la idea central sobre la que se pretendió basar
la tercera Setmana d’Art. Así, se consiguió presentar al público la obra de doce artistas
plásticos, de un grupo de poetas y de un realizador de cine independiente. Se abrieron
las puertas de una digna y representativa exposición de pintura, escultura y artes gráficas.
Se realizaron dos sesiones de cine independiente; una conferencia, acompañada de
un fogoso coloquio, y un recital de poesía enriquecido con la colaboración de un grupo
de poetas catalanes que redondearon lo que, a nuestro parecer, es la más importante
manifestación cultural en nuestra ciudad.”
L’exposició que menciona Traver, que ja no va ser competitiva, es va exhibir en la primera
galeria d’art que s’havia obert en la ciutat, “Quatre cantons”, al carrer sant Agustí núm.
4, propietat del col·leccionista Ramón José Vicent. Hi va participar un ampli grup dels
artistes que, amb les seues obres, van aportar una renovació fonamental a la pintura
castellonenca dels 70: Pepe Agost, Pilar Dolz, José María Doñate, Fernando Peiró
Coronado, Wenceslao Rambla, Manolo Rodríguez, Manolo Safont, Manuel Vivó, més
els borrianencs Manuel Bodí, Lola Torres, Traver Calzada i Amat Bellés. En les dos
sessions de cine independent es van projectar unes pel·lícules de Rafael Menezo. El
conferenciant a què Traver al·ludeix era Rodríguez Culebras. En el recital de poesia
participaren Miquel Peris, Jesús Huguet, José Félix Escudero i Josep Palomero, més
un grup de joves poetes barcelonins amics d’aquest últim.
Grup de joves poetes que el 3 de febrer de 1974 van participar en la III Setmana d'Art, més Joan
Ripolles, Miquel Peris i Manolo Safont. (Foto: Rafael Menezo).
Teníem vint anys i una ànima de vidre
Aquella ‘III Setmana d’Art’ va culminar
amb un dinar de germanor que es va
celebrar al Morro, probablement el mateix
3 de febrer. Després del dinar, un grup
va pujar a la terrassa del restaurant on,
al costat del far de l’escullera de ponent,
Miquel Peris (que llavors tenia 57 anys) va
llegir un dels seus poemes més reeixits,
“Marineret d’ulls blaus”. Rafael Menezo va
fer fotos. En aquesta apareixen, drets, dos
dels artistes plàstics que havien participat
en aquella tercera Setmana d’Art: Manolo
Safont (que llavors tenia 46 anys) i Joan
Ripollés (que en tenia 41). La resta dels
fotografiats són els joves poetes catalans
que havien vingut a Borriana a llegir els
seus versos, i els amfitrions locals.
Les onades de la vida han dut aquells
joves a deixar d’escriure versos i, com
és natural, a exercir professions menys
espirituals. En la fotografia, drets
d’esquerra a dreta, veiem: Josep Lillo,
metge; Doménec Marzà, borrianenc,
professor a Barcelona; Toni Batista,
periodista, actualment director de l’àrea
de comunicació de l’institut Ramon Llull;
el malaguanyat Josep Solé Fortuny, fill
de l’advocat Solé Barberà, el qual va
actuar com a defensor en el procés de
Burgos; Margarida Arboix, catedràtica
de Farmacologia i actualment directora
del Servei de Salut de la Generalitat a
Barcelona; un servidor; els ja citats
Ripollés, Peris i Safont. Asseguts,
d’esquerra a dreta: Rosalia, Xavier
Vidal-Folch, director de El País, edició
de Barcelona; Amat Bellés, pintor i
dissenyador de la UJI; Jesús Huguet,
secretari del Consell Valencià de Cultura,
i Lluís Meseguer, catedràtic de Literatura
de la UJI, company meu d’estudis a
l’Autònoma de Barcelona i amic també
d’aquella colla de barcelonins. En aquella
època teníem vint anys i una ànima de
vidre, i ni tan sols Ripollés rosegava un
brot de romer com si fóra el primer fill
d’Adam i Eva escapat del paradís.
Durant els primers anys del
postfranquisme, l’aleshores anomenada
‘Setmana de l’art i de la cultura’ va ser
assumida per l’ABC. El 1976, durant
la presidència de Vicent Franch, es va
organitzar la quarta edició i, el 1977,
durant la presidència de Vicent Abad, la
quinta i última.
buris-ana 205
29
galeria

el coses racó del de casa joglar
buris-ana buris-ana 205
30
L’eucaliptus de mascarós
L’enigma del borrialenc Nikèforos
Diu l’ancestral tradició:
«Entre Borriana i Borriol
ha nascut un refillol,
i val tant el refillol
com Borriana i Borriol».
Ja sabeu la solució?
Es pensava Castelló,
en trobar-se al mig dels dos,
que l’enigma misteriós
resultava profitós
per a un futur orgullós.
Altiva satisfacció!
Extracció del
poemari Pa i oli Pablo Reguera Perelló
I
Duies, sí, sabates d’oli
i caminaves despullada amb aquella gràcia
les mans juntes com en prec, sobre el
pubis, aparentment submisa.
I els meus llavis de pa. També recorde
que ho eren.
II
Peus de pa cuit. Aquests teus.
Com podrien haver-hi cruixit!
Com vigues d’una casa plena.
Com una foguera.
Com vaixell a la galerna.
Sucoses, en canvi, aquestes mans
d’oli pacient.
Com podria haver-te impregnat.
Com podrien haver sigut pa igualment
les teues cames!
Hauria anat pujant
vessant-me
pujant
Barreja de borrianenc
i d’una borriolenca,
o potser de borriolenc
i d’una borrianenca,
el rètol ha demostrat
que aquella criatura
era un tancat de ramat
envoltat de verdura.
Es pensava Castelló
que era ell el refillol,
i aquell enigma es resol
igual que quan ix el sol
entre Borriana i Borriol:
com una resurrecció!
Diu l’ancestral tradició:
«Entre Borriana i Borriol
ha nascut un refillol,
i val tant el refillol
com Borriana i Borriol».
Ja tenim la solució!
LES CREUS DE MAIG
L’amic i membre de l’aprupació Julián Arribas ha sigut l’autor
del llibre Les Creus de Maig amb la iniciativa del Grup d’Estudis
Històrics Fallers. Amb aquestes humils i senzilles paraules
l’ABC li dóna l’enhorabona a través de la revista Buris-ana,
i l’anima a la continuació d’aquest treball per la cultura de
Borriana. El fruit ha sigut un document històric i gràfic de les
creus de maig a la nostra ciutat, gràcies a la llavor que ha
sembrat Julián. Un bon treball per donar a conèixer la nostra
terra. Sens dubte que el segle XX a Borriana no s’entén
sense el treball incondicional i desinteressat dels fallers. Els
exemplars es poden aconseguir en les oficines de la Caixa
Rural de Borriana.