Originalitat imaginativa - Qui Som

Originalitat
imaginativa
Fotografies Teresa Torres i Casals
Poesies Josep Vendrell i Torres

Originalitat
imaginativa

Edita:
Fundació la Calàndria
C. Dr. Agell, 5. 08320 El Masnou
Tel. 93 540 40 72
Disseny gràfic: Josep Puig
Maquetació: Eva Ribas
Correcció de textos: Aurora Mateu i Montserrat Llop
Producció: Ramon Ruiz Bruy
Imatges: Teresa Torres i Casals i fons familiar
Dipòsit Legal: B-29.269/2007
NOTA: Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o tramesa,
per cap mitjà electrònic, químic, mecànic, òptic, de gravació o fotocopiat, sense prèvia
autorització dels autors i dels qui han cedit les imatges.

Originalitat
imaginativa
Fotografia
Teresa Torres i Casals
i fons familiar
Poesia
Josep Vendrell i Torres
Pròleg i cloenda
Joan Muray
Fundació la Calàndria

Pròleg/alfa
ORIGINALITAT IMAGINATIVA, el llibre que teniu a les mans, no és un llibre corrent, és una obra singular,
sortida de l’amor i l’admiració de l’autor, Josep Vendrell i Torres, el nostre Jutge-poeta, vers la seva
tia, la fotògrafa masnovina, Teresita Torres i Casals, que va marcar una època del seu i nostre Masnou,
deixant plasmats, no sols els paisatges, sinó també tota mena d’esdeveniments, fossin públics o privats.
El primer que vull remarcar en aquest pròleg/alfa, com a fotògraf, és que les fotografies del llibre,
la majoria de la Teresita, serveixen per a situar al lector a l’àmbit, no sols a l’íntim de l’artista, sinó
també al del moment històric, alhora que per demostrar el seu talent. Són fotografies on es veu la
ma i la ment d’una dona amb un gust i un sentit de l’estètica i de la proporció excel·lents.
La majoria d’imatges que veureu estan agrupades en diversos apartats, com: Prosàpia (algunes d’aquestes
no són seves, formen part de l’album familiar). El Mar. El Poble. Les Persones. Les Cases.
Les Quatre Estacions. Llum i Ombres. Contemplació. Amor. La Pàtria. Súplica. I Agraïment. A totes
elles hi podreu copsar el que he dit a l’apartat anterior.
El nebot de la Teresita, autor d’aquest treball, va començar-lo en vida d’aquesta triant les fotografies
fetes per ella en la seva vida professional, i va fer un poema per a cadascuna, poemes a mida de la
imatge i els hi anava ensenyant a mida que anava acabant. Ella n’estava molt cofoia, però el destí,
en forma de mort sobtada de la Teresita, va estroncar la labor, el regal podria dir, però que per sort
en Josep va decidir continuar. I si abans, hauria estat un regal molt personal per a ella, ara, en acabar
el llibre i publicar-lo, ha estat un esplèndid i sentit homenatge a la persona i l’artista que fou la
Teresita: un bonic record que perdurarà i passarà a formar part de la història dels masnovins.
I el segon apartat que vull remarcar, tot i no ser el meu punt fort, és el de la part poètica, de la qual
sí que puc assegurar, després d’empassar-me les poesies i gaudir-ne, és que són fetes amb tot el cor,
i fins i tot l’ànima. Sorgeixen espontànies de la mateixa intenció que ha dut en Josep a aplegar-ne
les imatges. Són un recull de poemes farcits d’una senzillesa poètica que copsa les més petites instantànies,
instantànies però, plenes d’una sensibilitat que ens és propera, com tot allò que estimem.
I ja que tinc el privilegi de començar el llibre per mitjà de les lletres, i cloure’l per mitjà de la imatge,
com una alfa i una omega, vull que els meus mots finals serveixin d’agraïment a la Teresita, tant
pel seu mestratge, com per la confiança dipositada en mi, però molt especialment per la seva amistat.
I per a en Josep, un bon i entranyable amic, que m’ha honorat encarregant-me aquest pròleg.
Joan Muray
Fotògraf i historiador
7

Introducció
En les XERROLES MEDIEVALS, se’m va despertar la curiositat devers el cognom Vendrell, prenentlo
com a motivació per als escrits poètics. Això em va fer néixer un sentiment d’injústicia vers el cognom
de la meva mare i de totes les altres dones, el qual passa a l’oblit.
Del llinatge dels Torres, arribant fins als vuit rebesavis de la part materna, amb els meus germans,
cosins i jo mateix, desapareixeran un total de catorze cognoms: Nin, Antich, Serrallé, Xifre, Piera,
Alsina, Bosons, Vila, Pi, Ballescá, Rossinyol, Ribas, Casals i, finalment, Torres.
De tots ells, els que venim d’aquesta branca, portem l’herència dels seus gens que es van fonent fins
als orígens de totes les coses.
La Teresa Torres i Casals m’ha servit de clau, ella i el seu esperit creador (palès en les seves fotografies),
per portar a terme aquests escrits sobre l’ORIGINALITAT IMAGINATIVA, i fer, d’aquesta
manera, un homenatge (jurament de fidelitat) als avantpassats, dels quals, quelcom en porto.
Voldria, també, que qui llegeixi les poesies i miri les fotografies revifi en ell un respecte més profund
per als qui l’han precedit i pel propi espai mutable en què van viure, sigui el lloc que sigui.
Que aquesta clau, original i imaginativa que es diu Teresa, obri les portes de la vostra sensibilitat que
espero esperonar amb la meva pobra poesia i reviscoli els orígens i les arrels dels predecessors dels
quals veniu.
Josep Vendrell
9

Prosàpia
Amb fotografies provinents de l’arxiu familiar

Genealogia
FRANCISCO TORRES I ANTICH
1806 (Alella) - 1/02/1874 (El Masnou)
MARIA BALLESCÁ I SERRALLÉ
1813 (Vilamajor) - 14/08/1883 (El Masnou)
12
JOAN ROSSINYOL I CASALS
1806 (Alella) - 1/02/1874 (El Masnou)
FRANCISCA PI I ALSINA
1816 - 20/02/1893 (El Masnou)
MIQUEL CARLES MATEU JOAN ROSA JOSEP RAMONA FRANCISCO
HIPÒLIT HERMENEGILDO JOAN
CARLES TORRES I BALLESCÁ
(Avi Carlets)
1844 - 28/12/1916 (El Masnou)
FRANCISQUETA TORRES I CASALS
(Tetagran)
28/02/1901 - 22/05/1971 (El Masnou)
JOSEP VENDRELL I SAMON
29/09/1900 - 3/02/1980 (El Masnou)
JOAN VENDRELL I TORRES
9/04/1925 (EL MASNOU)
RAMONA ROSSINYOL I PI
1849 - 9/07/1932 (El Masnou)
? JOAN ? SALVADOR
JOSEP VENDRELL I TORRES
10/02/1940 (EL MASNOU)
RAMONA TORRES I CASALS
30/03/1903 - 16/06/1996 (El Masnou)
CARLES VENDRELL I TORRES
8/11/1929 (EL MASNOU)
JOAN TORRES I ROSSINYOL
5/08/1875 - 4/01/1960 (El Masnou)
MARIA TORRES I CASALS
30/03/1903 - 16/06/1996 (El Masnou)
ROSSEND BATALLER I PARADELL
(El Masnou)
MARIA BATALLER I TORRES
BARTOMEU BATALLER I TORRES

JOSEP CASALS I NIN
(Pepdispeser)
ROSA VILA I PIERA
1808 (Molins de Rei) - 16/09/1886 (E Masnou)
JOAN TORRES I CASALS
(Tetagran)
04/1913 - 06/1914 (El Masnou)
TERESA TORRES I CASALS
(Tia Teresita)
20/07/1916 - 20/07/2003 (El Masnou)
13
ANTONI RIBAS I XIFRE
(Mataró)
TERESA ANTICH I BOSONS
1829 (Alella) - 22/02/1913 (El Masnou)
JOSEP ROSA ENRIC FEDERICO ANTONI LLUÍS
JOAN CASALS I VILA
(Avi Pep - mestre d’aixa)
1855 - 12/04/1931 (El Masnou)
TERESA CASALS I RIBAS
5/05/1877 - 15/03/1965 (El Masnou)
FRANCISQUETA RIBAS I ANTICH
1856 (Tiana) - 2/10/1933 (El Masnou)
MARIA FRANCISQUETA JOAN
(Tia Mariona)
(L’oncle Joanet)
22/04/1882 - 4/01/1967 (El Masnou)
ROSA TORRES I CASALS
3/04/1920 - 15/02/2005 (El Masnou)
ÀNGEL PICÓ I RIPOLL
(El Masnou)
CARLES PICÓ I TORRES ROSSEND PICÓ I TORRES

Nissaga de mariners
FRANCISCO TORRES I ANTICH. «Mariner» 1806 Alella – 1874 El Masnou.
Casat amb Maria Ballescá i Serrallé.
Fills d’en Francisco i de la Maria:
MIQUEL TORRES I BALLESCÁ. «Mariner» 1841 El Masnou – ?
A l’edat de 26 anys ja estava embarcat.
CARLES TORRES I BALLESCÁ. «Mariner pilot» 1844 – 1916 El Masnou.
L’Avi Carlets estava casat amb Ramona Rossinyol i Pi.
MATEU TORRES I BALLESCÁ. «Mariner» 1849 – 1917 El Masnou.
A l’edat de 18 anys ja estava embarcat.
JOAN TORRES I BALLESCÁ. “Mariner” 1852 El Masnou – ?
A l’edat de 15 anys ja estava embarcat.
JAUME PI I ALSINA. “Mariner” 1832 – 1909 El Masnou.
Casat amb Dolors Noms i germà de la Francisqueta Pi i Alsina.
Fills d’en Joan Rossinyol i Casals i de la Francisqueta Pi i Alsina:
HIPÒLIT ROSSINYOL I PI. “Mariner” 1840 El Masnou – ?
A l’edat de 27 anys ja estava embarcat.
JOSEP ROSSINYOL I PI. “Mariner” 1844 Barcelona – ?
A l’edat de 23 anys ja estava embarcat.
HERMENEGILD ROSSINYOL I PI. “Mariner“ 1846 Barcelona – ?
A l’edat de 21 anys ja estava embarcat.
JOAN ROSSINYOL I PI. “Mariner” 1855 Barcelona – ?
A l’edat de 12 anys ja estava embarcat.
Fill d’en Josep Casals i Nin i de la Rosa Vila i Piera:
JOAN CASALS I VILA. “Mestre d’aixa” 1855 – 1931 El Masnou.
Casat amb Francisqueta Ribas i Antich i pare de la Tia Mariona.
Menestral-mariner de la Companyia Transatlàntica.
Anomenat “Avi Pep” per ser fill de can Pepdispeser.
14

Nissaga equatoriana
Fills d’Antoni Ribas i Xifre i de la Teresa Antich i Bosons:
ENRIC RIBAS I ANTICH. Nat al Masnou, morí a l’Equador.
La seva esposa Rosa Murfhy Harker i el seu fill Alfredo Ribas i Murfhy (anglesa i equatorià) moriren
a Barcelona i estan enterrats al Masnou.
FEDERICO RIBAS I ANTICH. 1871 – 1932 El Masnou.
Solter, visqué molt de temps amb el seu germà a l’Equador.
Fill d’en Joan Casals i Vila (avi Pep) i de la Francisqueta Ribas i Antich:
JOAN CASALS I RIBAS. Nat al Masnou, morí a l’Equador.
Es casà a l’Equador i va tenir fills i filles. Li deien oncle Joanet i era germà de la tia Mariona, la
que va regalar la màquina de fer fotografies a la Teresita.
15

Família Casals i Ribas
Francisqueta Ribas i Antich, Maria (Tia Mariona) i Joan Casals i Vila
(Avi Pep per ser de can Pep Dispeser, era mestre d’aixa)
16

Dins de la grandiositat de l’oceà
Grandària sense mida,
monotonia engronsada, constant, de nit i de dia,
suau, enfurismada,
enterbolint la mirada
a plena llum o de fosca aclaparada.
Neguit d’enyorament
enmig de blau de mar i blau de cel,
malenconia... somni... anhel...
Vaixell a l’intemperi
dessota l’estelat, lliure de nuvolada,
assaborint, lànguidament, el celest hemisferi!
Dient: «On ets Pàtria estimada?
Esposa meva!
Dolça fillada!
Oh poble meu!
Cada trosset de l’ànima és fet d’un record teu!»
Veient, enmig del propi deliri
amb els ulls clucs, mirant l’inaccessible empiri, carrers, cases, amics...
mar i muntanyes, conreus i camps florits,
dies sadolls de llum i d’alegries,
de la pau casolana i de plàcides nits!
Bressol genètic
d’aquells avantpassats, herois anònims d’esperit ètic,
que creuaren els mars!
Genomes que tot just proppassats,
són l’herència preuada pels seus plançons,
que en avis, pares i fills són engendrats!
Braus mariners!
Dins de la grandiositat de l’oceà, heu covat la llavor!
No es compra amb els diners el vostre viu llegat.
No hi sou, però l’hàlit hi és en el futur que Déu té preparat!
És vital i és activa la força del Suprem Amador!
Ell la dóna, segons el pes i la mida,
a l‘originalitat imaginativa de cada esperit que és creador!
17

Família Torres i Casals
Francisqueta, Teresa Casals i Ribas, Ramona, Maria i Joan Torres i Rossinyol
18

Tot es veu gran,
mirat amb ulls d’infant!
Tres esglaons i el pati de l’entrada
amb unes ventalles
que per dintre i al seu darrere,
eren tancades amb l’enorme portalada,
abans i després de la jornada.
Prestatges i taulells
plens de tabac, cansalada, embotits i atuells
feien la benvinguda
a dones, homes i vells,
també alguna criatura,
adelerada per la llaminadura!
Tot es veu gran,
mirat amb ulls d‘infant!
El celler... el magatzem
i al mig la cargolada i ampla escala,
cada graó necessitava una ala,
des de baix pujava el pensament…
davant del cos anava!
Aquella eixida on l’avi Joanet
més d’una bóta, tot sol, havia fet.
El menjador, la cuina i el rebost,
futura cambra obscura
per al revelat de la impresa figura,
imatges vives dels records
movent-se entre el vermell
i el verd d’aquell lloc fosc!
Ombres fugisseres que ambulant
en el paper les formes anaven dant.
Tot es veu gran,
mirat amb ulls d’infant!
A dalt els dormitoris,
alcoves i sales de sostre alt,
amb vidrieres separant-les tal com cal.
Calaixeres, balancins, escriptoris…
Allà les àvies Francisqueta i Ramona
La casa gran
19
dones de mariners, avesades a estar soles,
envellint-se, anaven navegant les hores,
amb sos records,
amb sos passats i revifats amors!
Del propi mar, esperant l’última ona!
Tot es veu gran,
mirat amb ulls d’infant!
Expectant allò nou, instant darrere instant,
Sadollant la intel·ligència de coneixement,
i així,creixent,
hom arriba a adult,
experimentant i assimilant allò que era ocult,
sumant la vivència de nen i adolescent
a dins de l’ànima i en la memòria
de tot son pensament!
Si bé el futur, el gran desconegut,
és un constant interrogant,
per més vell que siguis
et fa sentir petit, atònit... ignorant;
el passat, dolorós o afortunat,
com una fulla despenjada
que enyora la grandària de l’alçada,
veient-la pel costat contraposat,
ell, el passat,
desmesurat de la vera realitat,
tot recordant amb gratitud
cada racó viscut,
amb alegria i dolor,
amb convivències de rialles i de plor,
com un cantar llunyà, quasi perdut,
em retorna a la memòria el seu gust!
Sí… aquella CASA GRAN
és viva en mi quan la vaig recordant
i a dintre del meu cor,
servant-la com un preuat tresor,
reviu i es fa més flagrant,
veient-la com si encara fos infant!

Ramona i Francisqueta Torres i Casals
20

Vivència
Cent seixanta-tres anys de vivència
comencen pel primer!
Que faria la infantesa
si no tastés l’existència
(l’abundància… la carència)
d’allò que amb la vida ve?
Noranta-tres o setanta,
les anyades que hom aguanta
el fan el que ha de ser.
Convivint uns i altres,
entre encerts, neguits i faltes,
i els gens que portem també,
cada u és únic en el seu fer!
Però seria diferent
si en lloc de viure amb qui viu,
visqués amb una altra gent!
El tracte que hem de tenir
amb l’amor que hem de sentir
vers aquells que ens han precedit
i als que ens han de seguir,
ha de ser noble i honrat,
perquè un és el que és,
i d’igual no n’hi ha cap més!
LA VIDA: un moment sagrat!
21

Rosa i Teresa Torres i Casals
22

Les filles petites
Aquí tenim les menudes.
De sis fills, elles, les dues,
tanquen el grup familiar.
Amb les àvies i la tia,
la casa gran s’encongia
de tanta vivència activa,
de tanta història explicada
i de vida compartida.
Amb plors, amb cants i alegries
se sadollaven els dies,
creixien inquietuds
i afloraven els records
dels vells als més tendres cors.
Ah! si pogués retornar
part d’aquella saviesa
que sense tenir erudició,
tenia la condició
d’una atractiva bellesa
plena de participació!
La llavor porta l’amagada saba
que es manifesta en l’opulència
de l’arbre.
23

Ramona Torres i Casals Teresa Torres i Casals
24

Les noies de l’estanc
S’omple de festa i tot no és igual,
el cel sembla més clar,
se sent un nou encant,
de llum i d’alegria n’és ple el Camí Ral!
Hom canvia el seu semblant
quan passen pel passeig
les NOIES DE L’ESTANC!
Soles o acompanyades
atreuen les mirades.
La joventut somriu!
Les galtes vermellegen.
L’hivern es torna estiu!
I tot és primavera!
La gràcia falaguera
passeja amb pas joliu!
Els nois, fatxendejant
els van al darrere, adés pel davant
tirant-los floretes,
elles, sordes... distretes
caminen avant.
Les dones, en veure-les, fan la xiu-xiu.
El vell, callat les mira, pensa el que no diu!
L’ocell refila el cant.
Les flors tenen enveja
guaitant-les de lluny
quan es van aproximant!
I avui, bo i fent molts anys,
carrers i places retornen
els seus perduts afanys;
fan junts Festa Major!
Tot l’envelat s’emplena de música i cançó!
Queda parat el temps.
El cel, il·luminat i blanc,
celebra la boniquesa
de les NOIES DE L’ESTANC!
25

Francisqueta Torres i Casals
(La Teta Gran)
26

Mare
Sempre et vaig veure gran,
Mare estimada!
Jo era el teu fill petit,
el fruit inesperat
d’aquella dolça nit
en què va tornar el pare!
La pau em va portar,
mentre la maleïda guerra s’allunyava.
Sempre et vaig veure gran,
lluitant atrafegada,
quatre homes són multitud
dins d’una casa,
per una sola dona,
Mare estimada!
Avui... potser l’atzar,
o bé des del bon Déu,
m’arriba l’escalfor del teu esguard
i sento dins mon cor
la teva companyia…el teu amor!
Sí! et vull veure la noia més xamosa
radiant de joventut i preciosa.
Aquella:
que jo en ella i ella en mi,
ambdós en temps de gestació,
vam ser una sola cosa!
Mare estimada!
De lluny, sí, de molt lluny...
m’arriben tes carícies
que donen a la meva ànima,
consol, tendresa i llum!
La flor dóna del tot el seu perfum,
fins que es desglossa,
se’n va i s’allunya enllà,
amunt... amunt!
Ai! si sabessis com enyoro
ton abraçada,
MARE ESTIMADA!
27

Teresa Torres i Casals
(primera comunió)
28

Originalitat imaginativa
Inquieta imaginació,
constant recerca
de la imatge ignota… secreta!
Com la il·lusió de la primera comunió,
pura, innocent,
que estima allò que vol
i anhela allò que pensa,
porta a la realitat
tot el sentiment del seu cor
amb plena llibertat
i amb plenitud d’amor!
I així creixent,
de blanc immaculat,
la glòria del moment
de la infantesa
va vers el cel daurat,
aquell cel impensat
que havien somiat
els braus mariners,
els seus avantpassats,
anant, retornant d’indòmits mars!
Ulls d’angelet
que miren, contemplant
allò que pel defora la va envoltant.
Penetra a dintre seu.
Oh, aigua soterrada d’una abundant deu!
La va enriquint de dolça poesia,
de llum i de foscor,
fent un conjunt de plàcida harmonia!
En fer-se gran, el somieg d’infant
es realitza amb més bellesa,
ressaltant, adés l’austeritat, adés la tendresa,
ambdues en cert encant!
L’obra d’artista és filla de qui la va creant.
29

Detall d’un pessebre fet per la Tere
30

La pessebrista
Gulliver era gegant al país de Lil·liput,
i en el país de Brobdingnag era menut!
L’enginy agosarat del pessebrista
es fa a la mida d’allò eixit de la seva ment,
proporcionat al lloc que mana el pensament
i va creant com a desapercebut artista.
La perspectiva li dóna la mida adequada,
s’adapta a les distàncies, a les formes,
seguint, segons la història i a les normes
d’aquell fet fa tant de temps perpetuat!
No és ni gegant, ni menut...
és com l’indret on la imaginació l’ha dut!
I així la tenaç Teresita,
veient allò desconegut i amagat de la vista,
(creadora, fidel a si mateixa i a la pròpia fita)
va ser, del Masnou, la millor pessebrista.
Ombra i llum,
amb nits plenes d’estels,
albada i posta,
han concebut sos anhels!
La flor amb son perfum
i el foc de flama roja amb brasa i fum,
amatents, la porten caminant per viaranys,
coneguts per ella i pels altres estranys.
Passa per conreus i pobles,
darrere de l’anunci dels àngels i els seus cants!
I allà a Betlem,
a fora, en un raval,
arriba de la cova al portal!
Hi troba el Déu fet nen…
i és que el pessebrista,
a més a més de ser un artista,
també és pessebre i és bressol
on l’Home-Déu hi heu el seu consol!
Té l’ànima protegida contra el mal
el qui porta en el cor, tot l’any,
el SANT NADAL!
31

Maria Casals i Ribas
(Tia Mariona)
32

La màquina de retratar
Dins de son si, es diu la tia Mariona:
“Aquesta noia, allò que veu allò raona.
Vestits, colors, paisatges i carrers,
contrallums i foscors,
formes, figures que evoquen sentiments als cors,
miratges i desitjos presoners
que volen realitzar-se en el seu ara
per tenir lliure l’expressió en el després!
S’ha de fer quelcom
perquè aquesta inquietud
pugui arribar a tothom!”
Amb generositat amorosa, la Maria,
(no sé on la va comprar,
però era la millor que en el mercat hi havia),
li regalà una màquina de retratar.
Està encetat el camí de l’aventura,
l’exploració excitant no veu la ruta dura!
Selva o desert fan atractiu l’indret!
Imprès en el clixé,
el negatiu es torna viu en el paper,
i tot allò amagat
es manifesta en pura realitat!
La càmera fotogràfica va ser un bon invent,
però per a la Tere, del tot ha estat adient!
Dins de son si, quantes coses va dir la tia Mariona?
Callada i expectant,
qui com ella, a aquella noia, la va comprendre tant?
De jove, atractiva i bufona,
de gran i sempre, una excel·lent persona!
La musa poetessa,
d’incògnit i d’amagat, té la mà estesa.
Qui la vol agafar?
La copsa sens pensar
qui treballa i s’esforça
a realitzar el que el seu cor li mostra,
i veu, i sent la poesia
allà on el pensament va
perquè la inspiració li fa de guia.
33

Ramona Torres i Casals
(fent de model)
34

La model
-“Als disset anys perdies l’estimat del teu amor,
el que has servat tota la vida en el més profund del cor!
Riallera, “carinyosa”,
ningú et veia el sofriment.
Simpàtica i xamosa
eres la fidel esposa
del rei del teu pensament!
Ja gran, un dia em vas dir
que no et feia por el morir,
que allà, en l’altra vida
hi havia més gent que et volia
que no pas la que hi ha aquí!”-
Una noia de l’estanc
és prudent com no n’hi ha
per això tothom se l’estima
i per això tant es fa estimar!
Per provar llum i ombrejat,
la Ramona, amatent,
estava quieta però latent
a allò que li era manat!
Es vestia i s’arranjava
com una model de veritat.
La Tere la dirigia,
bé de cara o de perfil,
seriosa i ben ornada,
atractiva, d’encisadora mirada.
Ambdues… un jardí d’abril!
Sí, entre rialla i rialla,
amb finura i amb dolçor,
com si tingués disset anys
i jugués amb son amor,
la Ramona revivia
aquell que sempre tenia
guardat, un dia i un altre dia,
en el més profund del cor!
35

La Tere fotografiant les barques i els cabrestants de l’Ocata, davant del torrent de l’Ase
36

Quiet… un moment
Les barques estant atracades,
el mar s’ha quedat parat,
via, pedres i travesses
han callat les seves queixes
lliures de l’insolent sotrac,
per no fer moure els trespeus.
Automòbils i persones,
tots, han emmudit les veus!
Quiet... un moment!
que res ni ningú es mogui,
ara que ha parat el vent!
El clic! fa la impressió.
És la Teresita de l’estanc
que tot ho està retratant!
ESTÀTICA ACCIÓ
DE LA IMAGINACIÓ!
37

El mar

La platja on ara hi ha el port esportiu
(El Castellet, Can Teixidor i Montgat)
40

Petjada eterna
Petjada eterna que passes,
véns d’allà on el sol albira,
te’n vas on es pon el sol,
tot esguard, captiu et mira,
amb l’ànim tranquil o amb ira,
segons son alegria o dol!
Amb frenesí o amb moixaina,
s’enfurisma o amaina
el neguit del teu combat!
La roca, la sorra… el mar,
marquen ton camí platejat.
Ets la unió on es pledeja
el que té i el que deleja
el temps dins l’eternitat!
Cant, murmuri o crit amarg,
brogit d’incontables ones
que piquen en el rocam al llarg
d’una perpetuïtat d’estones!
Quan el batec del cor
deixa la indefensa persona,
el mar en guarda el ressò
en el vaivé de cada ona!
41

Des de l’espigó sense el port
42

Fantasia passatgera
Fantasia passatgera
que evocas el bell passat
quan no hi havia cap frontera
per anar de casa al mar!
Ni via, ni carretera
eren suficient barrera
per separar ambdós costats.
Oh! Desig d’enamorats!
Tant de dia com de nit
si hom volia eren trobats,
mar i terra
i terra i mar,
amb la precessió d’un poble
sempre devers de l’esguard
de l’horitzó que ajuntava
el blau cel i el blaumarí
amb un bes imaginari
que només fa que fugir!
Mai més l’escumosa onada,
en aquest tros del Masnou
on el port hi té l’estada,
podrà la platja,per ella ser acariciada
com ho era abans de posar-li el jou!
Ara, sense glòria ni pena,
fermada amb una subtil cadena,
reposa quieta com l’aigua d’un pou
i el bell passat s’evapora
perquè li és arribada l’hora
de l’oblit sense consol!
43

Una barca i les primeres pedres de l’espigó
44

Excitació
La proa s’està excitant.
L’ona, que ara ve i s’entorna,
la crida, esquitxant-la, provocant!
Allà lluny veu Montjuïc
i se li esperona el pit
per llançar-se a l’aventura.
Sa quilla, sense fretura,
ja té ganes de solcar
per deixar un camí ben ample
en la grandària del mar!
La sorra es fa baixada
i amb la travessa humitejada
la convida a rossolar.
Ella, que té l’esperit
de les naus conqueridores
d’aquell rei tan gran i ardit
que alliberà les illes mores,
tan sols pensa d’ avarar.
No hi ha res més relaxant
que veure, dins l’aigua calmosa
el solc que la barca airosa
fa amb el pescador remant!
45

Els cabrestants i les barques de la platja d’Ocata
46

Cabrestans
Immòbils guerres de ferro colat,
d’esquena a la via
i de cara al mar.
Rossolant les barques
sense cap esforç,
buides i lleugeres
per ser les primeres
a entrar al combat,
lliures dels cabrestants
i fugint dels caps.
Ja arribarà l’hora
que sortint de l’aigua
tocaran la sorra
i l’impassible soldat
amb la cantarella
del cadell picant el dentat,
les haurà, un altre cop,
estirant-les fort,
lligat i fixat!
El mar, quan està volat,
sacseja les barques
declarant la guerra,
foll i atribolat,
als immòbils guerrers
de ferro colat!
En aquesta terra
qui té un bon cabrestant,
el trontollaran
però, les torbonades,
no se l’enduran!
47

Salabret i barques d’Ocata
48

Dins del salabret
Dins del salabret tinc la mirada
i veig les barques de la vida
amb la vista enxarxada.
Sorra, mar i cel,
i una caixa buida
d’inaccessible horitzó,
com el de la llunyania,
que mai no l’abasta
la infimitat del jo!
No és la carència
de vida i de llum que té l’existència,
és la plenitud de tot allò
que encercla el meu pobre ego!
Minso i pidolaire
reclamo l’alè
quan em toca de ple
el salubre aire!
Dins del salabret
l’agonia és llarga
per al peix que és sostret
del seu propi indret.
Per la llibertat…
perd la flor la seva flaire?
49

Nanses i barques a la Costa Brava
50

La nansa
La nansa
descansa.
La seva aparença
no dóna temença
a sobre el sorral,
ningú s’imagina
que pugui fer mal.
És dessota l’aigua
quan canvia el seu caire…
sa boca té fam
i és més voraç
que el punxegut ham!
51

Els Banys de Sant Pere al davant del baixador del carrer Capitans Comelles
52

Els banys de Sant Pere
Relaxament
dessota els raigs del sol
amb la salabror del mar
i de l’ombra el dolç consol
que dóna l’encanyissat
i el més senzill para-sol!
La sorra quasi no es veu,
la platja fa aixecar el peu
que busca adelerat
remullar-se a dins de la blanca ona
per refrescar tot el cos
en una llarga-curta estona!
Els banys estan preparats
per donar acolliment
a tots els acalorats!
Jo he vist, quan no fa calor
i la forta maregassa
amb un tràngol esfereïdor
que tot ho trenca i arrabassa,
els banys enfrontant isolats
la ventura de les onades
i a mercè del simple atzar
que fa entristir les mirades,
enyorades de les felicitats passades.
53

El poble

El Masnou des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies
(els arbres del carrer Esperança i del Casino, l’Església…)
56

A Masnou
Masnou dels meus amors! Vila xamosa,
la més blanca, joliua i esplendorosa
que Déu posà somrient ran de la mar,
penyora de lleialtat i d’honradesa,
espill de caritat, font de noblesa,
de la Costa joiell el més preclar.
Terra de braus marins i barons savis
que han dut arreu del món ton nom
triomfant,
i de noies d’ulls clars i rojos llavis
que t’omplen tot d’encís i dolç encant.
Feliç qui, del gran món, lluny de l’escòria,
de sa vida, a prop teu, arriba al fi,
que és passar d’una glòria a l’altra Glòria
poder a ton redós viure i morir.
JOSEP PUJADES i TRUCH
Que calli tota boca
i parli el cor!
Davant de tanta estima
i tan sublim amor.
Tota lloança és poca!
Els sentiments que aquest poeta evoca,
ja ho diu clar i ben fort
en sos cants i llaors:
MASNOU DELS MEUS AMORS!
57

Mirant devers Mataró des dels Laboratoris de can Cusí
58

Carretera de França
Per la carretera de França,
que va vorejant el mar,
quan hom al Masnou s’atansa
després de deixar Montgat
de ca l’Antich la masia
hi passarà pel costat!
Tot seguit can Teixidor!
Si el primer era pagès
el segon un gran senyor!
Tothom sap, en arribar,
que en aquest poble que entra
treball i noblesa hi ha!
En són plenes d’al·legories
(sobre aquest lloc i son història)
la fermesa de la terra
i l’elasticitat del mar
que en tot al llarg de la costa
mantenen un incansable tragí,
manifestat en sos fills,
tant a terra com en el mar,
desafiant els perills
i enfrontant-se al destí!
Que en l’avui i en el demà
sempre sapiguem portar
allò que ens donà l’ahir:
Fortalesa en el patir
i la satisfacció ben nostra
de saber, també, gaudir!
59

Can Torres des de can Sorts
(ara gasolinera de la carretera d’Alella)
60

El bres pairal
El bres pairal,
del peu de la muntanya,
molt calmosament
baixa vers la plana.
Allà, els seus fills,
conquerint els mars,
la indústria i les arts,
sense por als perills,
seran menestrals i seran cabdills.
El redós patern,
sota el cel etern,
s’anirà envellint
veient com sos plaçons
amb vitalitat van sobresortint!
El bres pairal,
mur sòlid i alt,
veu com la fillada,
enmig les maresmes
fan niu i son estada
amb matoll, jonc i canya,
damunt de l’aigua dolça-salada
i terra flonja que tot cor enganya.
Devers l’aventura
va la jovenalla,
vaixell de vela estesa
que l’oceà talla!
Conqueridors de noves aventures
i perdedors de les arrels més pures!
61
El pas endavant
deixa la petjada,
darrere l’esquena,
sola i oblidada
amb l’ona del temps
que la va esborrant!
Record i desig s’ho estan mirant!
No hi hauria existència
si hom no va avant!
Per això el bres pairal
és tan important.

El Masnou des d’una barca i sense el port esportiu
62

El rovell de l’ou
La immensa mar deia:
“Estan davant meu,
la Casa Benèfica,
la Casa de Déu
i el Mercat del poble
on tot té el seu preu!”
Des d’aquest indret,
mirant l’horitzó,
(l’adolescència és expectació)
he vist els dofins,
reis sense confins,
fent salts alts i llargs
per sobre la calma
de la grandiositat!
L’aigua quan era embravida
es volatilitzava sobre el Camí Ral,
aquella situació humida,
d’ambient hivernal,
assaboria amb una suau mida
els llavis de son regust de sal.
Aquest és el meu poble
el que estimo tant!
vist de dalt la barca,
des del mar estant!
El seu nom:
EL MASNOU!
i del tros que us parlo,
EL ROVELL DE L’OU!
63

L’Ajuntament, el Casino, el Casinet… des de l’espigó
64

L’espigó
Aquest Maresme nupcial
és la unió d’espòs i esposa
on dins de son llit hi reposa
l’aigua, sigui dolça o amb gust de sal!
Els fills hi han posat la mida
cansats d’anar amunt i avall
(la carretera, la via i el rocam fent de topall)
procurant de tenir la sorra recollida
en una platja com cal.
Amb la pala, pic i mall,
tot tirant de carretó,
salvaran la situació.
És l’enginy i el dur treball
els qui van fent l’espigó!
També el progrés i la ciència
porten la televisió,
però el cel, netejat d’antenes.
encara no sap el que és la pol·lució!
Les barques estan reposant,
sense pensar, les pobretes,
que això d’estar tranquil·letes
i seques sobre l’areny,
a poc apoc se’ls va acabant.
L’home vers el mar les empeny
per no ser més recalades,
mai més, sobre les sorres daurades.
I així sempre molles… avarades
a mercè de les engronsades
del mar lliure o captivat!
Potser hom pot perdre el seny
davant la prosperitat?
65

De dalt dels pisos de can Patatetes, Ocata i la nostra platja
66

El veïnat de Teià
A cavall de mon somni il·lusionat,
albiro la imatge imprecisa del passat.
Enmig de joncs, canyes i terra
per aiguamolls enfangat,
m’imagino el meu lloc natal tan estimat!
La natura, neta i pura,
fa el procés just i manat
en la costa del Maresme, tan xamosa,
acariciada per l’escuma blanquinosa
d’aquest constant anar i tornar
de l’enorme immensitat!
Vorejant la sorra tova, on el sòl
és compacte i endurit,
entre pinars que donen la millor fusta
hi passa la Via Augusta
amb un trànsit ben fluid.
Qui va cansat, xano-xano,
descansa i es recupera
en la Vil·la d’en Taliano.
Banys i menjars exquisits
fan que hom s’hi gasti els denaris,
tant rústics com mandataris
hi van per llepar-se els dits!
Els anys, amb guerra i pirateria,
destruïren tal encís,
i fugint a la muntanya
deixaren isolat tal paradís!
67
A prop del torrent d’Hassam,
(nom del sarraí enamorat
que per una donzella va perdre
el cap de veritat),
allà, ruïnós i sota terra,
amb el mareny oblidat
hi resta l’antiga història
d’aquest espai, pels seus nadius
tan preuat!
Per la feina i el progrés
baixaren els de Leucata.
Sol i lluna sobre el mar obrien
camins de plata!
Qui hi ha nascut, hi viu i hi creix
no necessita res més!
Mireu que maca és l’Ocata!

La cruïlla d’Alella, l’estació del Masnou i la carretera de França
68

El veïnat d’Alella
El veïnat d’Alella, fa temps, té estació,
(és una de les primeres de tota la nació)
també dues vies mortes
i una, la pricipal, amb doble direcció.
La carretera estreta,
que ahir era sorrenca
i ara amb els llambordins
és sòlida i ben feta,
per no enfangar els veïns.
La cruïlla, on riera i calçada
baixen ambdues plegades,
de la muntanya endins.
Una, neta i marcada
amb mollons de blanc i acolorits,
l’altra, mig soterrada
passa quasi amagada
amb els vorals humits
i va devers la mar
ofegant els seus crits!
Qui et veu i qui et veurà?
La mar pel port lligada.
Estació i carretera
de neguits trasbalsades,
i la riera igual,
passant sola… oblidada!
Tan sols quan plora fort el cel
atrau d’hom les mirades
i fa sentir ses veus!
69

El carrer Esperança des de Mestres Villà
70

Esperança
Oh, petiteta esperança!
aquell que et té
o se t’atansa
amb delit
o amb cor contret,
tant si té calor com fred,
heu temperància
en la teva estança!
UN POBLE
és o no és
segons la mida i el pes
del seu bon grau
D’ESPERANÇA!
Aquell que no en té… no és res.
71

El Mercat Vell i un dels últims trens de carbó
72

Memorial
El fum perdut en el cel blau
varia constantment la seva forma.
A voltes sembla que se’n va, a voltes torna.
És lliure en l’espai son moviment,
minvant, creixent.
És lliure, sí, però al mateix temps esclau,
lligat al vent, perdut en el cel blau.
Així, aquesta terra on he nascut,
d’aigua salada i dolça a la vegada,
amagada, soterrada, esclavitzada,
abans marenys de fang i platja,
de canyes i matolls sacsejats per l’oratge.
El vent del temps l’ha canviada
fins a ser el que és en el meu ara.
Ignoro com serà en el futur
aquesta terra meva on he nascut.
Conec, amb amor tendre, aquest espai
on he estat dut i crescut.
La seva història és la meva història,
amb joia, amb dolor, fracàs i glòria
m’han forjat com el ferro en la fornal.
Ni que volgués…
podria ablidar-me del meu lloc natal!
El primer pas devers la Mare Pàtria…
el sentiment pairal,
tot ella és sagrat memorial.
Ai! Si la perdés, que això no passi mai!
Estimo amb dolç amor aquest espai.
El seu paisatge sempre és viu i nou,
i jo com l’aigua del seu pou,
ara melosa, ara salabrosa,
mon ànima hi reposa
i vitalment s’hi mou.
Oh, poble del meu cor,
EL MEU MASNOU!
73

Les persones

Els torrents Bassegoda i Amigó (correus) i Roger de Flor
76

Torrents adormits
Torrents adormits
que no sou rieres
però teniu quimeres
quan fa el cel mugits!
Barreu tot el pas
i allò que trobeu
feu tomballar i flaquejar el peu!
Les tamborinades
teniu per compàs,
qui amb vosaltres topa
ha d’arrufar el nas!
Quin temperament!
quan el dia és bo
sou d’allò millor
i quan és dolent…
val més que s’allunyin
els grans i el jovent.
Aquella persona
que s’assembla a tu,
es quedarà sola
en sense ningú!
Si hom és arrauxat;
ara bona cara…
ara malcarat.
Qui serà el valent
que li fa costat?
77

Nevada de l’any 1962
(en Comelles i la Maria Teresa Baucells)
78

Qui mano sóc jo
Qui mano sóc jo
encara que riguis
i portis bastó!
I tu, estimat Comelles,
com que ha sortit el sol,
ja et veus les orelles,
estàs satisfet!
no fas com ahir que tenies fred!
És temps de Nadal,
tothom està content,
ara que està serè
i ha parat el vent.
JO…
(aquesta nevada del seixanta-dos)
he estat del tot fastigós
i també he fet mal!
Si és que en trobes un,
pregunta al pardal!
79

Els pescadors d’Ocata
(Josep Batlle, Marfanet, Joan Valls de ca la Mariana i Francesc de can Quirico)
80

En el mar de Galilea
En el mar de Galilea,
Simó amb l’Andreu, en Jaume i en Joan,
trescant al peu de la barca,
les xarxes anaven arranjant!
I quan va passar el Senyor
els digué:
“Seguiu-me, veniu amb mi!
Que sóc la veritat… la vida
i a més a més el camí!
Qui fa allò que faig jo, d’homes n’és pescador!
És la mar Mediterrània
que mulla els peus del Masnou,
i els bons pescadors d’Ocata
preparant estan la xarxa
abans que s’amagui el sol!
Ah!, si passés el Senyor!
Són pescadors de primera,
la mar tranquil·la s’espera
per donar-los el fruit millor.
Els homes d’aquesta mena
fan com la fèrtil llavor
que amagada a sota terra,
sense soroll, sense guerra,
fan germinar una nació!
Vine, si és que has de venir,
però… no te’ls enduguis d’aquí,
que els del Masnou i els d’Ocata,
sense ells no farem camí!
81

La pujada de la plaça Jaume Bertran pel carrer Sant Francesc amb el grup de neteja en plena acció
82

Eficiència
Al costat de ca l’Emili del Ous,
la pujada escalonada
ha quedat neta i adobada
per l’esforç de quatre sous!
Les escombres van ballant
entre l’ombra-llum del sol,
la pala vol i no vol,
sobre un punt es va inclinant,
reflectint, com ballarina,
sobre el sòl sa imatge fina
bo i sent plana per darrere i per davant…
es creu tenir cert encant!
En tot, no hi veig la brossa.
Serà la imaginació
que hom, en sense fer res,
està en frisant acció?
Potser la dic massa grossa...
però no sé per quins set sous,
tres escombres i una pala
amb l’esforç de quatre sous,
simulen una escombrada
a la pujada o baixada
de ca l’Emili dels Ous!
83

El grup que la Tere ensenyava a tallar i fer confecció, en un dia d’esbarjo i d’excursió
84

Atalaiant l’esdevenidor
Somrís il·lusionat,
rostre encisat,
mirada adelerada
amb l’ànima esperançada
d’allò que va venint
i com la llum del sol
omple la cara
de joia i joventut
mai igualada!
Atalaiant l’esdevenidor
que com el rebrot d’una flor
fa percebre l’olor
tan desitjada!
Plors i somriures
faran esclaus els tendres cors,
ara anhelosos de ser lliures!
Ah, dolç passat!
que avantatges el futur inesperat
sadollant l’esperit amb ta bondat!
Si bé la vida traspua,
fugint del nostre si
devers l’eternitat,
certament s’emporta l’aurèola
de cada ser humà,
amb pena o glòria,
que mai no es perdrà!
Somris il·lusionat,
rostre encisat,
mirada adelerada,
la llum del SOL etern
t’ omple la cara!
85

Els directius de la Calàndria el dia de la inauguració:
Basomba, Gazquez, Vinyals, Arisa, Puig, Llop, Uson, Vilalta i Tabares
86

La junta
La junta amb corbata fa patxoca
empolainada i amb complaent mirada
fa bona cara,
té bon humor!
Ha desnuat la troca,
allò vell ara és nou,
i la Calàndria canta
en tota la contrada
d’Ocata i del Masnou!
Els herois de tal gesta
(compteu-los, en són nou)
avui estan de festa,
celebren que la feina ja està llesta.
Satisfacció i orgull és el seu sou!
Això és el que necessita un poble!
Això és el que forma una nació!
El treball fet amb un esperit noble!
Enginy i esforç realitzats amb dedicació!
Mireu i no oblideu!
La junta està asseguda,
l’admiració i l’honra els és deguda…
que hom es posi dret
al davant seu!
El respecte és son preu,
ells... hi tenen tot el dret!
Fora maldiences i menyspreus,
tothom dempeus!
87

Alumnes de les Escoles Pies; filles del poble i futurs puntals
de les generacions venidores
88

Donzelles, filles de Zeus i de la Nit,
guardianes de les pomes d’or,
posseïdores de la virtut,
de la fecunditat i de l’amor,
mireu bé, de fit a fit,
el vostre pensament va més lluny
que l’infinit!
El lloc on habiteu
és l’illa de la benaurança!
El futur que porteu
està ple d’esperança
per a aquest poble que esteu!
Entre mar i muntanya
sou llavor del jardí
que amb amor feu florir,
fecundant el camí
que de França va a Espanya!
El drac ensinistreu
perquè vigili i servi
tot l’amor que coveu
en la vostra innocència,
que no cal ser lletrat
per tenir la ciència
de la simple bondat.
Les hespèrides
89
Sigueu el que sou
i feu créixer formós
aquest petit redós!
Es farà realitat
tot això que heu pensat
en el vostre passat!
Ja... en l’adolescència
es viu i s’hi mou
i es fa experiència
la vostra vivència,
aquí… en el Masnou!

La plaça de l’Església el dia vint-i-set de gener
90

Commemoració
Tothom atent i escoltant
per no oblidar aquella guerra
que a tots ens va colpir tant!
La plaça de gom a gom,
a la paret de l’Església,
perquè ningú no tingui amnèsia,
la creu i els caiguts amb el seu nom.
El discurs alt i eloqüent
per membrar en la memòria
els fets tristos de la història
tan fratricida i cruent!
Al final, arengar la multitud
per enaltir la victòria
i atemorir el vençut!
Perquè la por és així:
Acoquina aquell que perd,
ja que en perdre perd tot dret!
Qui guanya se sent segur
i fa que moltes vegades
ja no respecti a ningú!
Però la vida té equitat
i en un moment o en un altre
qui venç se sent desemparat!
És justa la commemoració,
cal revifar-la dins de l’ànima
pels morts de cada cantó!
Que no torni a succeir
allò que ens va passar ahir!
L’odi fa la divisió
i un poble esquarterat
mai no tindrà prosperitat!
CAL QUE UNITS SIGUEM NACIÓ!
91

El pas dels “Tres Tombs” per la N-II des del Casino, el dia de Sant Antoni Abat
92

Els tres tombs
Canten alegres cançons
les ferradures lluents
i els llambordins amb ressons!
Els pagesos empolainats
semblen uns valents soldats!
La gent s’ho mira amb plaer.
Avui, llauradors i poble
han tingut la paga doble,
són els amos del carrer!
Els TRES TOMBS seran ben dats,
borregos i caramels
per a tothom ben regalats!
Sant Antoni, el bon abat,
amb el porquet al costat,
contemplan-t’ho complaent,
diu:
“Un bon poble amb bona gent!
Què us sembla, oh Pare Déu?
Això que fan no té preu,
val la pena estar content!”
93

Plaça Jaume Bertran i el garatge de les gasoses Fernández
(antiga masia Millet)
94

Dos camions
Dos camions de dolcesa
estan a punt de sortir,
que la dolçor d’aquest poble
d’un lloc o altre ha de venir!
Si parlem de salabror…
també en tenim, Déu n’hi do!
que de salats i afables
no en trobareu de millors!
La salina ens ve del mar,
i el nostre gustet melat
d’aquests quatre agosarats
que l’escampen sense mida
per tots els quatre costats!
95

Carrer de Sant Pere
96

Camina solitària
Camina solitària la infantesa
devers la pubertat,
l’apòstol, que és Sant Pere,
la porta cap al temple més sagrat.
Té dubte... té certesa.
És tan fràgil el cos que li han donat!
Prou no sap quin destí li espera,
però camina… camina,
decidida, amb plena soledat!
I creixerà i deixarà enrere
aquell jardí florit d’allò que era
per ser allò desconegut del que serà!
Quan miro aquest vailet
des del profund del cor
sento un calfred!
En ell veig mon passat
i tot el que en aquest temps se m’ha donat,
i si bé ell ignora el que l’espera,
jo sé el que ell no sap!
Sigui bo o dolent
ho guarda amorós mon pensament!
Camina solitària la infantesa
devers la pubertat,
i camina… camina,
decidida,
tan decidida que ha passat de llarg!
Deixa la pubertat i arriba a la vellesa
i estima i recorda el seu passat,
és d’ell i és seu,
AIXÍ ESTÀ MANAT!
97

Les cases

La part de dalt del carrer de Sant Pere, com si fos la continuació del carrer de la Caterra
100

Cases assolellades
Cases assolellades
de plàcid hortet,
on de porta a porta
cap paret s’ha fet.
La bugada estesa
s’hi troba a plaer
hi passa l’estona
tranquil·la a pleret!
Ara, al decurs del temps,
sense tes banderes
que deien qui eres
a mercè dels vents,
t’has quedat ornada
però closa i separada
amb jardins florents.
No hi ha cap mirada
que sàpiga i digui
quina gent tu tens!
Aquella avior
que corrents s’allunya,
sense mandra i amb punya
hem de recordar-la
amb cor amatent,
que no hi ha història
si no hi ha memòria,
i no hi ha esperit
sense pensament!
101

El Casino i la Casa de la Vila
102

Regalament
El brau guerrer, l’home afeixugat,
la dona atabalada pels quefers de la casa,
el jovent… la quitxalla,
volen relaxament després de la batalla!
I així, els nostres avantpassats,
forjats amb dur treball,
trempats a dins dels mars,
cercaven de l’inassolible empiri
l’Elisi, demanat amb insistent captiri,
per posseir l’Edèn terrenal!
Amb enginy, unió i força d’esperit immortal,
construïren, en la masia de can Fontanills,
allò tan desitjat per a ells i per als seus fills.
Bonaventura Bassegoda i Amigó
en va ser el constructor!
Sales de joc i de lectura,
terrasses i jardí grandiós,
teatre (de la costa preuat i preciós).
Regalament d’esbarjo i de cultura!
La simfonia de la millor partitura
que aquella classe dirigent
va realitzar per a ells i per a la seva gent!
Orgull de tot un poble
que tant pobres com rics
es vanagloriegen
i encara avui celebren i festegen
allò fet pels antics!
La Casa de la Vila té a la seva dreta
aquesta obra del poble tan ben feta,
aquest casal pairal, bressol de primaveres,
on les banderes airegen juganeres
davant del mar i a sota del rei sol!
La HISTÒRIA es reviscola i es commou
al davant del CASINO DEL MASNOU!
103

La torre “Xina”
(Vil·la Montevideo sobre l’actual Poliesportiu)
104

Dilapidació
Sobresortint a les altres
hj ha la Torre Xinesa,
damunt un turó enlairada
ella guaita i és mirada,
gaudint de la seva altesa!
És fruit de fer les amèriques.
L’opulència l’ha envanit,
omplint de festa la nit
sa fortuna ha fet miques.
Esvaïda la riquesa
també ha perdut l’amistat
(si és que es pot dir que té amics
aquell que és acabalat).
Val més ser prudent i assenyat
tant si ets pobre com adinerat,
que la companyonia no la porta l’abundor
sinó la vera estimació!
Aquell que té rauxa i ximplesa
és com la Torre Xinesa!
Va de l’emparança a l’abandó.
105

La torre del Doctor Ribas, en el punt més alt del carrer Ciutat Vila Jardí
106

Afany operant
La cirurgia també té
el seu mirador,
guaita, escruta i vigila,
desnua, lliga o desfila
més enllà de l’horitzó!
Igual que fa el navegant,
va, enmig de l’oceà,
obrint i formant camí
per salvaguardar la vida
i el malalt poder guarir.
El seu afany operant
ha fet de la medicina
quasi una ciència divina,
d’entre totes, la més gran!
107

La torre de can Guarino, vista des de dalt de tot de cal Doctor Ribas
108

Mansió paradisíaca
Mansió paradisíaca,
verger fornit,
bosc clausurat.
Oh, Edèn somiat!
Consol d’aquesta nit
on hom atraca.
Redós tranquil
que enmig del tràngol
reposa nostra barca.
De cara al mar,
dessota el sol daurat,
a prop de Déu,
mirant el casal
del vell i del malalt,
i així, entre la impotència
i el patir,
somiar amb allò immortal!
Qui és?
(tant si és pobre com ric)
el qui no té una mansió,
i a dins del cor
un palau d’il·lusió
que li esperona el pit?
109

Les quatre estacions

“Carretera de les Bolas” abans de dir-se carrer Navarra
(la torre de cal Marquès)
112

Té quatre estacions
el cicle anual.
Realitats i ficcions
es van realitzant
amb canvi constant.
Desig immortal
que vagabundeja
entre el bé i el mal.
Oh temps autumnal!
Començo per tu!
Quan la fulla cau
i l’arbre més verd
queda al descobert
i el brancam tot nu
vol heure el cel blau.
Sento, en el meu si,
la quietud serena
que enmig de la pena
em va omplint de pau!
Repòs evident
que va sadollant
el meu pensament!
Irretornable camí
del passat que es fa
pel present mesquí
que no vol fugir!
Autumnal
113
Pujada que cansa la meva mirada,
d’un incert destí
que em porta i m’estira
i em roba la vida,
la poca que hi ha en mi!
Per això, oh temps autumnal!
la teva tristesa
té el seu atractiu
i certa bellesa
per al pobre mortal
que copsa en tu
quelcom transcendental,
un procés actiu
que bo i sent caduc,
el fa sentir viu!

Platja del davant del carrer Josep Llimona i una base de l’antic embarcador (1912)
114

Hiemal
Té quatre estacions
el cicle anual.
Realitats i ficcions
es van realitzant
amb canvi constant.
Desig immortal
que vagabundeja
entre el bé i el mal.
Oh temps hiemal!
Tens el dia curt
i llarga la nit.
El sol molt més baix
penetra arrupit
per dins la finestra
fins al capçal del llit.
Homes i natura,
tot està adormit!
És la immensitat del llençol del mar
que juga si mulla o no mulla
el somni platejat
de l’adolescent ardit i atrevit
que hom porta amagat.
La saba vital
remuga soterrada
en l’aparent mort que la té lligada
el temps hivernal.
L’humus que la terra cova
és el fertilitzant
que té el seu instant
per fer la natura vella,
radiant i nova!
És en el fred febrer
quan floreix amb força
el bon ametller.
115

Jardí amb un petit llac de l’Alberg del Masnou
116

Vernal
Té quatre estacions
el cicle anual.
Realitats i ficcions
es van realitzant
amb canvi constant.
Desig immortal
que vagabundeja
entre el bé i el mal.
Oh temps vernal!
En llocs impensats
surt la nova vida,
la soca envellida
té els dies comptats,
però de la seva arrel
rebrota, amb més força,
son perdut anhel!
Tot, molt més verd i joliu,
amb la flor més tendra
ens fa pensar i entendre
que la mort reviu!
La vitalitat, pels quatre costats,
ningú no la para!
Pla, muntanya i prada,
n’estan sadollats!
El cor parla i diu:
“De la fulla morta
i del fred gelat
en surt el presagi
que obre la porta
on, allò esclavitzat
brolla amb l’aire sa
de la llibertat!
117

Banys Sant Cristòfol de la família Muray; davant del torrent Umbert
i a prop de l’estació del Masnou
118

Estival
Té quatre estacions
el cicle anual.
Realitats i ficcions
es van realitzant
amb canvi constant.
Desig immortal
que vagabundeja
entre el bé i el mal.
Oh temps estival!
Clima calorós
on la suor reina
sense que cap eina
faci moure el cos.
La canícula forta
obre finestra i porta
com lladre laboriós!
De dia i de nit
hom busca la fresca
amb ànsia i neguit.
Hi ha un refrany que diu
que en el temps d’estiu
tota cuca viu!
Del mar ve la vida
i ella…ens atrau i ens crida
com ho fa la fembra
amb la seva cria!
La platja està plena
i és que l’anella d’aquesta cadena
ens aporta la il·lusió
de gaudir sense cap pena
d’una existència millor!
119

Llum i ombres

Fanal sobre una lona a la platja dels pescadors d’Ocata
122

El vell fanal
El vell fanal està cansat
de cercar tota sa vida
la fosca, que cridant-lo el convida
per fer junts el seu traçat!
El desert, ample camí,
sense llargada ni amplada,
que ni el linx té prou mirada
per poder-hi veure el fi,
els va embogint amb deliri!
La fosca l’atrau i fuig.
El fanal com més corre menys l’agafa,
tot plegat sembla una estafa
que els està fent el destí!
Aquest inaccessible empiri
els va sadollant d’enuig!
No heuen allò que volen,
i a més voler, més rebuig.
L’espurna de llum s’ha apagat
i el joc del fanal i fosca,
de fil viu s’ha tornat osca,
tot ha quedat deturat!
El dia va clarejant
i de la negror es passa
a un estat radiant!
La fosca dóna fondària i relleu,
amb son ombra variada
enjoia aquella contrada.
Engalanant el mateix lloc,
amb sa cavitat sense foc
i abaixat del seu seti més alt,
com aquell que no fa res,
es transparenta el fanal!
Relaxats, amb distensió,
d’una manera normal,
veuen que allò que volien
els és regalat des de dalt!
123

Porxada d’una torre d’estiu a l’antiga carretera de Teià
124

La uniformitat de la diformitat
Sobre un pilar i una jàssera
hi ha posat un embigat,
subjectat a la paret amb ciment molt ben collat.
És perfecta la terrassa,
el terra està enrajolat,
tant la porta com la finestra
amb la corresponent cavitat,
el gruix no és poc ni és massa,
el propi de la paredassa!
El sòcol i un esglaó rematen el que he dit jo.
Dos testos, finestrons i porticons,
tancats per les més simples raons.
L’estiu trigarà a tornar,
la tardor és la que mana,
i la quietud i el sol fan allò que els dóna la gana!
Encarat vers la terrassa hi veiem la solitud
amb el sol, que vol omplir-la de la seva excelsitud.
Però el bigam diu tot trempat:
“Mira sol, si vols entrar
passa per les badadures
que deixem els cabirons
separats per obertures!”
Com un rellotge solar amb una munió de gnòmons,
el sol, molt pausadament, arriba a tots els racons.
125
I és el quid de la qüestió:
Són diferents entre si cada ombra projectada
amb la forma i la llargada,
movent-se lentament van canviant constantment,
però són iguals els cairats
posats del terra més alts,
paral·lels i horitzontals,
amb idèntiques longituds
i amb les mateixes amplituds
que tenen els espais buits,
immòbils, amb permanència normals!
I això m’ha fet pensar:
LA DIFORMITAT D’AVUI
ES LA UNIFORMITAT D’AHIR?
I EL FUTUR DE L’AHIR I L’AVUI,
DEL NOSTRE DEMÀ UNIFORMITAT SERÀ?

Pescadors de canya al davant del Mercat Vell
126

Espera pacient
Espera pacient
que l’esquer, en l’ham,
també té el seu temps!
Si bé el contrallum
et deixa enlluernat
veient sols brillantor
i ombra per contrast,
per l’altre costat
i d’esquena al mar,
tot té el seu color
i la variació
que la llum li ha dat!
Sent allò mateix,
ho veu diferent la pròpia visió,
si el sol ve de cara,
d’esquena o de trascantó!
L’ham espera el peix.
La llinya, de l’ham el tomb,
i la canya l’estrebada
perquè la torçada
la vegi tothom!
Però l’home expectant
està a contrallum,
somiant quin peix picarà l’esquer.
Quan arriba l’hora,
fa el que ha de fer
i traurà de l’aigua el seu presoner!
La seva il·lusió serà joia o fum!
L’atractiu que té l’espera pacient
està ben lligada al moment present!
127

El Garrofer de l’Indià, en terme de Teià, mirant l’Ocata
128

El garrofer de l’Indià
Des d’un puig més enlairat
fecunda totes les fembres
ell que de fruit no en té cap,
però el seu pol·len escampat
germina en les flors tendres
de les serres fins al mar!
Moltes vegades una idea,
sense cap fruit aparent,
sadolla tot pensament,
sent per als altres una dea.
El garrofer recargolat
d’un indià retornat,
ha sadollat de garrofes
les vinyes, horts i sembrats!
Els ases tenen tiberi
i els cavalls van atipats
per aguantar el vituperi!
Temps hi haurà
que aquell que vulgui garrofes
de sobres en trobarà.
Si no en troba
és perquè no hi és
el garrofer de l’indià!
129

Un pal amb un llum i dos fanals en algun lloc de la Costa Brava
130

El pal
És pelat i alt el pal,
no està arborat de banderes
sinó amb un llum i dos fanals!
La decisió (si és ben presa)
bo i sortint d’allò normal,
ha solucionat el cabal.
La situació era crítica,
el terra molt anormal,
més d’una relliscada
havia fet bastant mal!
El consistori reunit
així ho manà decidit,
per poder il·luminar
aquell petit tros de nit!
De dia ja és diferent,
si hom es trenca la cara
en aquell tros de pendent.
Tots els badocs i babaus
ben merescut s’ho tindran
si cauen allí, rodolant.
Qui mira el pal pelat
amb un llum i dos fanals,
si es vol deslliurar dels mals
cal que s’estigui parat!
131

El poble de Pals (amb la torre de les hores) vist des de la carretera que va a Torroella de Montgrí
132

Sempre
Quan hom aixeca la mirada
i allò que veu més a prop
té la similitud
amb el sentiment del seu cor,
ambdós:
interior i exterior,
es fonen en una abraçada.
Mar, plana i muntanya,
núvols, cel blau, tramuntana,
no són esquius ni cosa estranya
quan és l’emoció la qui mana,
i es fa, dins nostre, germana!
Un trosset et corprendrà
aquella terra llunyana,
farà més gran el teu estimar,
sempre estarà en la teva ànima!
La silueta de Pals
airejada com les fulles,
tapada per llençols alts!
133

Una teulada pissarrosa de la Vall d’Aran
134

Paradoxa
Cel blau i núvol blanc
fan de coixí
a l’arbre encreuat,
de ferro fred,
encimbellat
en la llitotxa pissarrosa
on la mort hi reposa,
la del cadàver,
que viu no tenia on dormir
i sense vida refloreix sa soca!
Estranya paradoxa!
Antilogia d’un acabat camí,
conclús i poca-solta,
full en blanc que no té res a dir
i un cop donat la volta
trobes escrit allò que no té fi!
“Llavor soterrada i morta
treus la florida immortal i forta!”
Aquell que neix i viu
fosc i tancat,
no sap el que és la llum
fins que s’obre la porta!
135

L’home volant a la Costa Brava
La Tere m’explicava que en Josep Pla la va mirar una llarga estona i no se’n va anar fins que va fer
la foto; li digué: “M’agradaria veure com ha sortit”. Platja de Calella de Palafrugell
136

Un instant pot ser immortal
Aigua, sorra i cel!
L’HOME VOLA…
l’home vola per assolir el seu anhel!
Un instant pot ser immortal
si hom fa un salt,
amunt, ben alt
i el moment queda parat,
fent que allò caduc i breu,
per l’impuls donat pel peu,
sigui fet eternitat!
L’home vola, i enlairat,
des de l’aire,
mira a terra per no caure
a dins del mar.
Aquell que estira la corda,
ajupit, mig amagat.
Estàtics ell i la borda,
barca i sirgador contraposats,
tenen amb aquell que vola
la mateixa força sola
parada o en moviment.
A l’un, ningú no hi para esment,
a l’altre,
tant si es mulla o no es mulla,
el mira tota la gent!
137

Contemplació

Fresc pintat per J.Brunet i ajudat pel nostre artista masnoví Pere Pujades
Capella del Santíssim de la Parròquia de Sant Pere del Masnou (costejada per la família Guarino)
140

Sublimitat
Amunt, amunt l’encavallada,
i més amunt el tauló damunt d’escales!
Cossos angèlics extasiats
amb ulls oberts i amb ulls tancats!
Cants exultants!
Eterna simfonia de nit i dia!
L’obra no està acabada,
la mà de l’home igual que els àngels té la mirada,
escruta endins… sotjant enfora…
va contemplant el que li mostra l’istant i l’hora,
minuciositat de tot allò que és superat
per un misteri que hom vol comprendre
i en el seu si hi és, però no hi cap!
Continuant ben ple d’eufòria,
encimbellant son pensament a dalt la Glòria,
allà on el TOT hi té fixat l’esguard!
Quan la labor estigui realitzada,
sense bastida, tauló i escala,
tothom, de baix estant,
bocabadats s’ho miraran.
L’artista, amb un somrís,
afirmativament donarà gràcies,
enmig d’adulacions i cortesies,
més ell, absent,
en la intimitat de la seva ment,
posseït pel proppassat encís,
estarà content d’haver tastat,
només un xic,
el paradís!
141

Un dels primers trens elèctrics que passaven per la costa, des del davant de l’estanc de can Torres,
carrer Barcelona, 36
142

Silenci trencat
Tot està en repòs,
ni el miol del gat,
ni el lladruc del gos,
se sent pel passeig.
La gent ha callat,
el cant dels ocells també està ofegat,
ni la pica, ni el safareig fan el xipolleig.
El mar està en calma,
el bramul s’ha fos,
les ones tranquil·les
estan a redós del mur rocallós!
Mils de llambordins,
escalfats pel sol,
troben son consol
sense els tremolins
que fa la circulació de la locomoció.
Els cairons també,
entre fitor i ombra,
dormisquegen bé!
Cap peu els trepitja.
La jornada és mitja,
buit és el carrer!
De sobtana!...
Com un cop de vent de la tramuntana,
trencant el moment silent,
trontollant-ho tot…
ha passat el tren!
(senyor del progrés i del moviment)
Després, un altre cop,
tot està en repòs,
tot torna al seu lloc,
ni el miol del gat,
ni el lladruc del gos!
Llambordins i cairons
tornen als seus somnis
i a ses il·lusions!
143

Quatre vailets mirant el poble el dia del Dissabte de Glòria
Carrer Sant Miquel, cantonada amb el camí del Cementiri, ara avinguda Joan XXIII
144

Caramelles
S’ha fos o és diferent
el cant de nostra gent?
On són les melodies
que al llarg de quatre centúries
omplien la Pasqua amb cantúries
en aquells sants i inoblidables dies?
Mireu minyons del temps les llunyanies
que es perden en l’oblit!
Això que guaiteu ara,
des d’aquest lloc,
el progrés amb el seu joc
us taparà la cara
amb un forfet encobrit!
Heu canviat les caramelles per complantes
per allò que mor en sense remissió.
Però sento un cant ancestral
que em ve a l’esperit des del més alt!
Treuen rebrots arbres i plantes!
Retornen amb la força vernal
quan dintre del meu cor el record canta!
Sí… tota quaresma acaba en la passió
i és transfigurada per la RESURRECCIÓ!
Pareu esment!
En Déu no hi ha passat, tot és PRESENT!
No és fos, ni és diferent…
és nou i viu per sempre
el cant de nostra gent!
145

La barca Maria, lligada i amarrada a una estaca
146

Subjugació
La barca dels meus somnis
la tinc ben amarrada,
la corda sobre sa proa
la fa despentinada.
Dóna, la popa, al mar
que xiuxiuejant la crida
amb amoretes tendres,
constants… fora de mida.
L’afalaga perquè s’endinsi sola
a mercè de les ones
i, amb complaents estones,
es fongui en l’eterna infinitud
de la imaginació d’un pensament perdut
més enllà de l’horitzó
on aigua i cel la volen dur!
Jo, la tinc subjugada,
no vull que un cop de mar
la faci malaurada!
Ja arribarà el moment,
que lliures de tota lligadura,
solcarem l’espai superant la natura,
ambdós en un sol pensament!
Serem els amos i ens servirem del vent.
Farem la nostra pròpia singladura
per dessota l’univers,
per sobre de tota aquosa criatura,
devers camins d’argent
que ens seran regalats pel sol roent
i per la lluna plena i nua!
147
I així és quan la meva ànima,
ingràvida, amb la nau de mes il·lusions,
tota matèria orgànica traspua
recalant al port sublim,
assolint l’inaccessible cim
on res no s’esgota
i on tot allò estimat
per sempre dura!

Nevada del 1962
La via del tren des del davant del Mercat Vell
148

Mai més no tornarà a passar
Mai més no tornarà a passar,
i si una altra volta tornava
la impetuosa nevada
no serà la nostra mirada
qui de nou la podrà copsar!
Hi ha allò que ve i se’n va
i hom no hi para esment
perquè el seu repetiment
dóna el senzill coneixement
que un altre cop tornarà.
Però el fet que és singular,
fora de tota raó,
inesperat i rar,
no té la seguretat
de tornar a ser realitzat!
Alerta! estiguem atents
i gaudim amb plenitud
allò que ve de sobtana
i fa allò que li ve en gana.
Val la pena recordar
tots els esdeveniments
que enriqueixen nostra vida
i alegren els pensaments.
Hi ha coses que vénen i se’n van
i mai més no tornaran.
SI LES RECORDEM…
VIURAN!
149

Amor

Capella de la Sagrada Família ornada (per la Mare Maria)
per la reserva del Santíssim (Monument), dies de Setmana Santa
152

El monument
AMOR empresonat!
Déu subjugat per la misèria humana,
per l’odi i el pecat!
Per què et deixes fer això,
digue’m... qui et mana?
Ara t’has fet menjar,
pa i vi per a cada casa,
aliment per nodrir,
força per no morir,
del foc mig apagat la nova brasa!
T ‘has quedat sol AMOR!
Sol amb la Mare
que amb tu plora el desamor
que t’embolcalla!
Tancat en una caixa daurada i platejada,
amb quatre àngels lligats,
experts en molts combats
però que els frena la teva voluntat!
Palmes i palmons,
lliris i flors et canten ses cançons,
flames encerades llagrimejant
per tantes injustes agressions!
Vidrats ben emplomats
que volen ser trencats,
abans de ser mirats
pel que et fan ara.
Creus d’innocents aplanades
que esperen ser salvades!
AMOR... AMOR!
seràs crucificat!
“L’AMOR...
MORINT GUANYA EL COMBAT!”
(el tercer dia, viurà per sempre ressuscitat)
153

Cel i sorra units pel mar
(Can Teixidor i el turó de Montgat)
154

Amor
El mar i la terra s’han enamorat!
La terra s’esponja,
el mar… s’hi ha traspuat
i la sorra flonja,
no sap bé si és ella
o el seu estimat!
El sol , amagat,
vol treure la cara
per ser acaronat,
i lluu ple de joia
per tanta tendresa,
per tanta bondat
que li manifesten
LA TERRA I EL MAR!
155

Carrer Buenos Aires des de la cantonada del Camí del Cementiri, ara Joan XXIII
(des d’aquí, a can Genové, es donava per acomiadat el dol i fora dels més íntims tothom
s’anava a casa seva)
156

L’hora de l’adéu
El dol s’ha acomiadat!
Murmuri perdut,
de veus i del mar, que l’aire s’ha endut.
Tot ja s’ha acabat!
Pujada de sorra
on rellisqueja el cavall i la roda,
i vers l’eternitat,
l’ànima em rossola!
Tothom ja se’n va.
El meu pobre cos,
aquells que m’enyoren,
el van a enterrar.
Els altres a casa
o bé a treballar,
que res no s’acaba
perquè un se’n va!
I aquí, a mig camí,
miro el pendent
mentre a poc a poc,
com borrall de neu,
tot es va fonent!
Adéu campanar!
(per mi… mai més no tornarà a tocar)
Oh, casa bondadosa!
de la vida de molts,
tu, veus l’última hora.
Aspra solitud
d’aquest comiat per ningú no volgut,
i em té embolcallat!
Adéu, oh món estimat!
Sento la dolçor
que del cel estant
(gris en l’horitzó, en el zenit blau
i per sobre dels núvols que el sol ha pintat de blanc)
m’està posseint i m’està cridant!
Una gran tendresa…
una força suau,
m’atrau i em sadolla
d’una immensa PAU!
157

La neu i el mar en la nevada de l’any 1962
158

Apassionament
Amb una abraçada
la neu va envoltar,
tota enamorada,
un trosset del mar!
El bes que es donaren,
mig dolç… mig salat,
deixà la neu
presa i encisada
dins del balanceig
de l’escuma blanca,
de l’ona incessant
que ara recula
i ara s’avança
amb el mormoleig
d’un infinit cant!
Dels cimals més alts,
la neu blanca i pura,
es fon de delit
i el bon sol l’ajuda!
Baixa atrafegada
per vessants i rius
amb desitjos vius.
Sols té la mirada
com d’una donzella
que vol ser estimada!
Enyora la nit
per endolcir una mica,
del seu estimat,
el majestuós llit!
159

La pàtria

Carrer Ciutat Vila Jardí en el punt d’unió amb la Carretera de Teià
162

Aquest poble enjardinat
Aquest poble enjardinat,
aquesta vila xamosa
que el mar li remulla els peus
i la flor en son cap reposa!
Aquesta… el blau del cel
i l’estelat de la nit,
ambdós amb un sol anhel
i amb un idèntic neguit,
la festegen per esposa!
El braç del treballador
i la prosperitat del senyor,
l’afalaguen,
fent-la més maca i formosa!
-Tranquil·la en mon cor reposa.
Endormiscada en mon llit
se’n fa silent el brogit,
dins de ma cambra reclosa
tota aspror per a mi és melosa,
tot sofriment m’és oblit!
Oh, trosset de pàtria meva
tota mon existència és teva!
Ton amor m’abrusa el pit!
163

Lluís Millet va néixer en aquest carrer, per això porta el seu nom
164

Lluís Millet i Pagès
Venint del costat de Barcelona,
en el balcó que fa tres,
l’elf del geni ha quedat pres
en un infant,
tot just nat fa poca estona.
El seu plor serà cançó,
música, clam i victòria,
que d’aquest petit racó
arreu portarà el ressò
de la Pàtria i de sa glòria!
Si el desencís l’adormia
i sa veu era afonia
d’un poble mut i vençut,
ell, despertarà la història,
retornarà la memòria,
enaltint el seu escut!
Quan el blat sigui daurat,
oblidarem de la sembra
el feixuc treball ingrat.
El dolor que té la fembra
al moment que va de part,
amb el fill és superat!
Quatre rius de flor vermella
enmig del camp, com la rosella,
ens duran la llibertat!
En mon poble del Masnou
hi ha un carrer assolellat
on va eixir en Lluís Millet!
Per abril ja fuig el fred,
la primavera floreix!
Amb sa música i els seus cants
TOT CATALUNYA RENEIX!
165

Ocata vista des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies
166

Aflueix l’últim hàlit
Aflueix l’últim hàlit
per teulades i terrats.
Els carrers buits, isolats,
orfes de la veu i el crit,
sent de dia, són de nit!
L’esperit, l’èter traspua
deixant son història ben nua
en un temps on parlar està prohibit.
Els orígens són esborrats,
occint les identitats
devoren nostres memòries!
Amb la por... la fam... les cabòries,
un poble han engrillonat
i en quatre esquarterat!
Aflueix l’últim hàlit!
L’esperit l’èter traspua
però no ha caigut en l’oblit!
La llavor, morint soterrada,
arrela i treu nova saba,
creix amb més vitalitat!
El silenci que ara mana
i el moment entenebrit,
sols son símbol i presagi
que el dia ja venç la nit!
El graner té l’abundància
(pel treball i la constància)
quan veus un paller fornit!
167

El Garrofer de l’Indià vist des del terrat dels pisos de can Patatetes
168

D’esquena al mar
De dalt de can Patatetes
(els pisos més enlairats
del costat de la parròquia,
d’on contemplo les cases i els sembrats),
bo i donant l’esquena al mar
he vist tres línies ja fetes,
invisibles i de forma irregular
sortint d’un centre indeterminat,
marquen els termes concrets
on la història i els fets
han estat agermanats!
L’horitzó tampoc no és pla,
la muntanya dóna forma
al cel que la vol tapar!
Alella, Teià, el Masnou,
són el meu punt de partida
i que té la justa mida
a on mon existència s’hi cou!
Tot, amb un canvi constant,
de petit es va fent gran.
La vida, que ve i se’n va,
no es cansa mai de crear,
i dintre aquest creixement
s’amplia el cor i el pensament
devers la Pàtria estimada,
que la pot haver la ment
però no cap en l’abraçada
que desitja el sentiment!
La visió em diu això:
“La Pàtria que tant estimes,
comença en aquesta possessió,
si bé hom li posa mida
ella mateixa et convida
anar més enllà de l’horitzó!”
169

La plaça d’Ocata i un trosset del mar
170

La plaça d’Ocata
Espai privilegiat,
ombra plaent,
també assolellat
amb un trosset de vista cap al mar.
Fullam portat pel vent
en temps d’hivern!
Verdor preuada
quan la canícula fa la seva estada.
Pintors s’han inspirat
assaborint la teva venustat!
Crit i rialla,
jovent, vells i quitxalla
són ta vitalitat!
I la sardana,
saltironant joiosa,
t’ha fet l’esposa
d’un poble apassionat!
Per a mi, el meu Masnou,
comença aquí!
Al teu redós vaig néixer!
Aquí, amb tots els meus amors,
vaig viure i créixer.
Déu vulgui que també hi pugui morir!
La capacitat que tinc
per estimar la Pàtria,
té nom,
té lloc
i data.
El nom és Catalunya.
El lloc... el meu Masnou.
La data:
(temps i moment que mon ànima acata)
ÉS LA PLAÇA D’OCATA!
171

Dos bous de la Vall d’Aran
172

El Jou
Lligat a les banyes, el jou,
de dos... en fa un sol bou!
Malcarats i amb mala bava,
amb el morrió posat
fan allò que els és manat.
Ni un mugit
(que pot ser un crit),
sols el buf, morro i forat!
Aquell que els ha ben junyit
és perquè facin la feina.
Més que animals, són una eina
per treure’n màxim profit.
Qui té la vara a la mà
és qui els fa treballar.
No crideu:
INDEPENDÈNCIA!
L’amo del jou té la ciència,
és l’únic que pot pensar.
Davant de tal, feu el bou,
que s’ho tingui ben cregut
que us fa passar per l’embut
i està triplicant el sou.
Vosaltres… com un de sol,
heu de tenir la certesa
que amb latent destresa
us podeu desfer del jou!
173

El poblet dels bous i les oques tafaneres
174

Vell casal
Vell casal de pedra nua,
carrer tort i rocallós.
Pell resseca que traspua
el forçat i etern repòs.
Arbre d’arrel revellida
cansada de donar vida!
Fidel i laboriós espòs,
les, amb l’ànima punyida
sense trobar el seu redós!
El meu poble, tan novell,
no tindria l’embranzida
que li ha dat tan gran florida
si no fos pel casal vell!
Quan albiro un poble antic,
–perdo el seny… no sé què dic–
m’agafa un insòlit rampell.
La PÀTRIA que porto a dins
m’aflora a flor de pell!
175

Súplica

Dia de Rams; la porta de l’Església no s’obria fins després de trucar tres cops
(representava l’entrada de Jesús a Jerusalem)
178

Diumenge de rams
Obre’t Jerusalem!
que ja hem trucat tres cops la teva porta.
Com féu el rei David dalt d’un pollí,
davant de tots Jesús ens porta
devers el Santuari més Diví,
on Déu es troba amb l’home!
Obre’t Jerusalem!
Ja som aquí!
Amb palmes i palmons
cantem: “Hosanna i Glòria!”
a aquell que és la veritat, la vida i el camí,
i salvarà el món i canviarà la història!
Les portes, al final es van obrir!
Lligat pel Sanedrí,
del temple va a Pilat,
i de Pilat a Herodes
sent de nou retornat,
més tard, al Gòlgota portat,
on, finalment crucificat, morí!
Estranya paradoxa
del sofriment i de la mort,
que sigui recte allò que és tort
i sigui redemptor l’acte ferotge!
Però això sembla impossible de pair!
L’Anyell moria i el poble revivia!
LA PASQUA RESSORGIA!
D’allò que mata
en surt la nova vida!
Que la porta tancada
quedi del tot esbatanada!
OBRE’T JERUSALEM!
(diem inconscientment en tot moment)
Que el món s’està morint de sofriment,
i és fill de Déu l’hàlit que a dins portem!
179

Camí del Cementiri, ara la transitada avinguda de Joan XXIII
180

Vial de solitud
Vial de solitud
on la verda fulla ja grogueja,
deixant filtrar la llum,
temperant el fred que ja comença,
i fas sentir a dins, en el més profund,
la càlida sensació
d’aquella estimació
que cerca i vol la pensa!
Ara, que la florida és passada
i el fruit madur
emplena el paladar
i em fa caure la bava
assaborint la pau tan anhelada,
veig la casa dels records
on descansen aquells
que mon cor ama!
Abans de ser trencat
aquest somni preuat
i el passat sigui futur...
(dic: tot allò viscut... retrobat)
vial, vull servar per sempre
el que tu m’has dat
i on, volent-ho o no,
jo seré dut!
Reialme etern de dolça quietud,
on s’atura el part constant
que ens dóna la vida
i ens va matant,
i és bescanviat
per la duradora beatitud
de ser estimat
i estimar, per sempre,
CONSCIENT I COMPLAGUT!
181

Les mans d’un desconegut: tota una tarda de feina
182

Súplica
Clama la creació!
La vida, incerta,
busca una explicació,
a l’absurditat de la seva situació,
amb l’existència inerta.
Llum i color són fosca i negra nit,
van del no-res,
passant per un instant
de vitalitat esclatant,
al més amarg oblit.
Alço les mans
vers tu força suprema!
(ara que el raïm daurat
ens diu que és temps de verema),
i amb trèmula exclamació
suplico, insistentment,
un bri… tan sol un bri,
que doni esperança al meu pobre patir
i aclariment al meu pensament!
Enmig de la més pura negror,
l’extremitat dels dits
s’emplenen de claror!
Des del més alt,
el vigor que ens esperona,
és bellesa, cant i amor!
Enalteix la persona
i dóna sentit al cor.
L’existència, d’inerta, es torna bona!
Hom no fa una obra d’art
amb mala cara i a desgrat.
Pensa… medita… raona,
que no hem nascut
per viure la minuciositat
d’una estona!
183

Agraïment

L’Aurora Mateu i la Montserrat Llop
(assessorament lingüístic)
186

Mirmanda
Aigua amunt de la Canta-rana,
pujant dels Aspres els muntijols,
el Canigó li fa de casa
i del Rosselló, la plana,
el rebost dels seus consols.
Entre valls i rierols…
allà, en una fondalada ufana
els encantaments i fades
manen la imaginació,
hi ha la ciutat de Mirmanda,
bressol on neix i reneix la branda,
foc i llum d’una nació!
Embrió de la parla catalana,
repicar d’una petita campana
que ensordeix l’opressor!
Dones d’aigua i goges de les geleres
que junt amb deus i fonts de les muntanyes,
boires, plugims i serenins,
emplenen els nostres mars
molt més enllà dels confins!
Els fills de la mare Pàtria
en surten vibrants de vitalitat!
La musa que a mi em festeja
dintre mon cor encisat,
si no fos per les deesses
que es cuiden del bon parlar,
els númens de mon escriptura
es quedarien a terra
i no podrien volar!
Gràcies! bones amigues,
servadores de la llengua
que la història ens ha donat!
“Una d’elles és l’Aurora,
l’altra és la Montserrat”.
Llums que a la nit donen vida
al nostre ben dir sagrat!
MERCÈS! us dic de bon grat.
187

Teresa Torres i Casals amb en Joan Muray, el dia de l’inaguració, 25 de març,
de les fotografies exposades a Gent del Masnou, fins al 7 d’abril del 1995
188

El puntal
Teresita...
en la mà d’en Joan,
la veritat sigui dita,
el recod d’un poble
es manté invicte!
No serà vençuda
la teva originalitat
i el geni amagat
que en tu s’ha mostrat!
Ta imaginació
ha estat ben rebuda.
Del perpal de l’art
has estat el fulcre
on les llums i ombres
han esdevingut
una imatge pulcra!
Sí… ens has deixat.
Per l’espai astral
el teu esperit té la llibertat
del tot immortal!
Com la claror del Sol,
des del punt més alt,
has enllumenat el teu lloc natal.
DEL POBLE QUE ESTIMES
ETS UN BON PUNTAL!
189

L’edició d’aquest llibre ha estat patrocinada per la Fundació Privada La Calàndria; cal doncs, donar
mostres d’agraïment, tant individualment per haver-ne facilitat la publicació, com col·lectivament
per haver-la feta assequible a tothom.
No sentiu una cançó?
És l’Esperit d’aquest Poble,
que amb orgull i ànim noble
ens fa oir el seu dolç so!
“LA CALÀNDRIA” persisteix;
la llavor que fou plantada
fa complaure la mirada
del fruit formós que ara neix!
191

Cloenda/omega
Al final, a tall de cloenda d’aquest llibre d’homenatge a la persona i l’artista, començat per un pròleg/alfa,
ha de finir per una cloenda/omega, ja que si l’alfa és la primera lletra de l’alfabet grec, l’omega
n’és la darrera, i des de temps immemorial, ambdues lletres han estat utilitzades com a començament
i com acabament de tot.
I el final més immediat que té, si és que representa quelcom, quan hom se’n va, és un In Memoriam,
com el que se li va dedicar a la Teresita Torres i Casals a l’estiu del 2003, arran del seu traspàs.
Ell ens servirà, ja que quan fou fet, ens sentíem colpits per la seva sobtada partença, i per tant els
mots que li dedicarem, sorgien més naturals, fruit del sentiment més primari, i per tant, ara, seran
una bona cloenda/omega per a aquest recull que li dediquem.
Deia així:
TERESA TORRES I CASALS (El Masnou 1916 - 2003)
–La Teresita de l’estanc– Fotògrafa pionera del Masnou.
“Estimo i admiro el meu poble; amb la meva càmera fotogràfica, els tres peus i, àdhuc, el flash, he
recorregut els seus carrers, places, etcètera, cercant els tradicionals festeigs, les postes de sol,
ombres, núvols, llum... Seria un disbarat dir que les meves fotos són bones o dolentes, simplement
són fotos fetes amb amor i en homenatge al meu Masnou”.
Amb aquests mots, la Teresita, cloïa l’entrevista que li vaig fer el 1995, amb motiu de l’esplèndida
exposició que féu als nostres locals, i que es titulava “Fotografies del Masnou. Anys 50 - 60”.
Ara, amb motiu del seu traspàs, he volgut que siguin aquells mateixos mots els que encapçalin
aquest in memoriam que li dedico en nom propi i de l’entitat (Gent del Masnou).
La Teresita va ser una masnovina inquieta i amb una acusada sensibilitat, fets pels quals, al llarg de la
seva vida, va fer un munt de coses, totes però, dins el que se’n podria dir, del món de la creació i de
l’art, que què és sinó l’art veritable, sinó una obra sorgida del no-res, una creació per al gaudi propi
i alhora perquè altres éssers en gaudeixin.
193

Dins aquesta línia, va fer de modista, ara en dirien dissenyadora de moda. Va fer de pessebrista, ara
en diuen modelista. I, finalment, on va sobresortir definitivament, i d’on els masnovins en conservàrem
el millor record, fou en la fotografia, sobretot en l’anomenada de reportatge, la que plasma
moments privats o públics d’esdeveniments socials.
De la seva faceta de pessebrista, vull destacar que els seus pessebres eren unes veritables maquetes,
a escala, on s’hi podien veure pobles, o els seus racons, d’aquells que, quan en veiem un al natural,
que ens sembla bucòlic, bonic, equilibrat, encantador, en diem que és de pessebre. Els feia al llarg
dels dos o tres mesos que precedien el Nadal, i eren, com ja he dit, veritables obres artístiques que
plasmaven pobles imaginaris, talment de postal, on no hi faltava cap detall, fos arquitectònic, de proporció,
de llum, etcètera. Els feia amb diversos materials, però principalment amb guix, que després
pintava, per donar-li el toc d’autenticitat. Els tenia al mateix estanc, i eren molts els masnovins que
passaven a veure’ls.
Paral·lelament a l’època dels pessebres, va començar la que se’n podria dir la fase de la seva vida
més popular i coneguda, la de fotògrafa, de la qual podem dir, a ple pulmó, que en fou, com a dona,
la pionera a la nostra vila, i l’única, per ara, en aquest gènere. Fou a començaments de la dècada
dels cinquanta del passat segle, i en un temps, en realitat des d’acabada la guerra (1936 - 39), que
el Masnou no tenia cap fotògraf que deixés la seva petja, tant em l’àmbit familiar com públic, del
que passava a la nostra vila. Per tant, quan ella va començar a la societat La Calàndria a fer les primeres
fotos, cosa que féu primer sense cap interes professional, el públic, delerós de poder recordar
per mitjà d’imatges els seus moments de joia, va aplaudir efusivament els primers clics sorgits de
la seva càmera, que aleshores eren, per ser encara una càmera de gran format, molt més sonors que
els actuals. Això l’esperonà a continuar.
D’aquestes dècades com a professional de la fotografia, he d’esmentar que, a més dels reportatges
sobre la societat masnovina, també féu un altre mena de reportatge, aquest però, més artístic: foren
les postals del Masnou, que es venien a l’estanc familiar, les quals eren, i són, més que postals, ja que
estaven fetes amb gust i sensibilitat.
I així va seguir durant tota aquella dècada i la següent, fins cap a finals dels seixanta, quan, per
necessitats de l’estanc, aquell que portava amb tanta gràcia la seva més que germana, la Ramona,
va haver de deixar-ho. Aleshores però, ja hi havia altres fotògrafs, i per tant, la seva labor ja no era
necessària.
Després, ja retirada, seguia gaudint, en solitud o junt amb familiars i amics, de totes les imatges que
havia creat al llarg del temps en què va poder observar la vida masnovina rere la seva càmera, i ara
194

quan, persomalment ens ha deixat, no ho serà pas del tot, ja que el seu record, les seves empremtes,
la seva petja, viuran per sempre més entre nosaltres.
I si hem emprat l’alfa i l’omega gregues a tall de començament i final d’aquest llibre, no ens cal altra
cosa que continuar a l’Hèl·lade, per dir que el seu art es va guanyar un lloc a l’Olimp masnoví.
Joan Muray
Fotògraf i historiador
195

Índex de fotografies
Teresa Torres i Casals als 32 anys Portada
Família Casals i Ribas: Francisqueta Ribas i Antich, Maria
(Tia Mariona) i Joan Casals i Vila (Avi Pep per ser de can
Pep Dispeser, era mestre d’aixa) 16
Família Torres i Casals: Francisqueta, Teresa Casals i Ribas,
Ramona, Maria i Joan Torres i Rossinyol 18
Ramona i Francisqueta Torres i Casals 20
Rosa i Teresa Torres i Casals 22
Ramona Torres i Casals 24
Teresa Torres i Casals 24
Francisqueta Torres i Casals (La Teta Gran) 26
Teresa Torres i Casals (primera comunió) 28
Detall d’un pessebre fet per la Tere 30
Maria Casals i Ribas (Tia Mariona) 32
Ramona Torres i Casals fent de model 34
La Tere fotografiant les barques i els cabrestants de l’Ocata,
davant del torrent de l’Ase 36
La platja on ara hi ha el port esportiu (El Castellet, Can Teixidor
i Montgat) 40
Des de l’espigó sense el port 42
Una barca i les primeres pedres de l’espigó 44
197

Els cabrestants i les barques de la platja d’Ocata 46
Salabret i barques d’Ocata 48
Nanses i barques a la Costa Brava 50
Els Banys de Sant Pere al davant del baixador del carrer
Capitans Comelles 52
El Masnou des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies
(els arbres del carrer Esperança i del Casino, l’Església…) 56
Mirant devers Mataró des dels Laboratoris de can Cusí 58
Can Torres des de can Sorts (ara gasolinera de la carretera d’Alella) 60
El Masnou des d’una barca i sense el port esportiu 62
L’Ajuntament, el Casino, el Casinet… des de l’espigó 64
De dalt dels pisos de can Patatetes, Ocata i la nostra platja 66
La cruïlla d’Alella, l’estació del Masnou i la carretera de França 68
El carrer Esperança des de Mestres Villà 70
El Mercat Vell i un dels últims trens de carbó 72
Els torrents Bassegoda i Amigó (correus) i Roger de Flor 76
Nevada de l’any 1962 (en Comelles i la Maria Teresa Baucells) 78
Els pescadors d’Ocata (Josep Batlle, Marfanet, Joan Valls de ca la
Mariana i en Francesc de can Quirico) 80
La pujada de la plaça Jaume Bertran pel carrer Sant Francesc amb
el grup de neteja en plena acció 82
El grup que la Tere ensenyava a tallar i fer confecció, en un dia
d’esbarjo i d’excursió 84
198

Els directius de la Calàndria el dia de la inauguració: Basomba,
Gázquez, Vinyals, Arisa, Puig, Llop, Uson, Vilalta i Tabares 86
Alumnes de les Escoles Pies; filles del poble i futurs puntals de
les generacions venidores 88
La plaça de l’Església el dia vint-i-set de gener 90
El pas dels “Tres Tombs” per la N-II des del Casino,
el dia de Sant Antoni Abat 92
Plaça Jaume Bertran i el garatge de les gasoses Fernández,
(antiga masia Millet) 94
Carrer de Sant Pere 96
La part de dalt del carrer de Sant Pere, com si fos la continuació
del carrer de la Caterra 100
El Casino i la Casa de la Vila 102
La torre “Xina” (Vil·la Montevideo sobre l’actual Poliesportiu) 104
La torre del Doctor Ribas, en el punt més alt del carrer
Ciutat Vila Jardí 106
La torre de can Guarino, vista des de dalt de tot de cal
Doctor Ribas 108
“Carretera de les Boles” abans de dir-se carrer Navarra
(la torre de cal Marquès) 112
Platja del davant del carrer Josep Llimona i una base
de l’antic embarcador (1912) 114
Jardí amb un petit llac de l’Alberg del Masnou 116
Banys Sant Cristòfol de la família Muray; davant del torrent
Umbert i a prop de l’estació del Masnou 118
199

Fanal sobre una lona a la platja dels pescadors d’Ocata 122
Porxada d’una torre d’estiu a l’antigua carretera de Teià 124
Pescadors de canya al davant del Mercat Vell 126
El Garrofer de l’Indià, en terme de Teià, mirant l’Ocata 128
Un pal amb un llum i dos fanals en algun lloc de la Costa Brava 130
El poble de Pals (amb la torre de les hores) vist des de
la carretera que va a Torroella de Montgrí 132
Una teulada pissarrosa de la Vall d’Aran 134
L’home volant a la Costa Brava . La Tere m’explicava que
en Josep Pla la va mirar una llarga estona i no se’n va anar
fins que va fer la foto; li digué: “M’agradaria veure com
ha sortit”. Platja de Calella de Palafrugell 136
Fresc pintat per J.Brunet i ajudat pel nostre artista masnoví
Pere Pujades. Capella del Santíssim de la Parroquia de Sant
Pere del Masnou (costejada per la família Guarino) 140
Un dels primers trens elèctrics que passaven per la costa, des
del davant de l’estanc de can Torres, c/Barcelona, 36 142
Quatre vailets mirant el poble el dia del Dissabte de Glòria;
carrer Sant Miquel, cantonada amb el camí del Cementiri,
ara avinguda Joan XXIII 144
La barca Maria, lligada i amarrada a una estaca 146
La via del tren des del davant del Mercat Vell. Nevada del 1962 148
Capella de la Sagrada Família ornada (per la Mare Maria)
per la reserva del Santíssim (Monument), dies de Setmana Santa 152
Cel i sorra units pel mar, (Can Teixidor i el turó de Montgat) 154
200

Carrer Buenos Aires des de la cantonada del Camí del Cementiri,
ara Joan XXIII, des d’aquí, a can Genové, es donava per acomiadat
el dol i fora dels més íntims tothom s’anava a casa seva 156
La neu i el mar en la nevada de l’any 1962 158
Carrer Ciutat Vila Jardí en el punt d’unió amb la Carretera de Teià 162
Lluís Millet va néixer en aquest carrer per aixo porta el seu nom 164
Ocata vista des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies 166
El Garrofer de l’Indià vist des del terrat dels pisos de can Patatetes 168
La plaça d’Ocata i un trosset del mar 170
Dos bous de la Vall d’Aran 172
El poblet dels bous i les oques tafaneres 174
Dia de Rams; la porta de l’Església no s’obria fins després de trucar
tres cops (representava l’entrada de Jesús a Jerusalem) 178
Camí del Cementiri, ara la transitada avinguda de Joan XXIII 180
Les mans d’un desconegut: tota una tarda de feina 182
L’Aurora Mateu i la Montserrat Llop (assessorament lingüístic) 186
Teresa Torres i Casals amb en Joan Muray, el dia de l’inaguració,
25 de març, de les fotografies exposades a Gent del Masnou, fins
al 7 d’abril del 1995 188
201

Índex
Pròleg/alfa: Joan Muray 7
Introducció 9
Prosàpia
Genealogia 12
Nissaga de mariners 14
Nissaga equatoriana 15
Dins de la grandiositat de l’oceà 17
La casa gran 19
Vivència 21
Les filles petites 23
Les noies de l’estanc 25
Mare 27
Originalitat imaginativa 29
La pessebrista 31
La màquina de retratar 33
La model 35
Quiet... un moment 37
El mar
Petjada eterna 41
Fantasia passatgera 43
Excitació 45
Cabrestants 47
Dins del salabret 49
La nansa 51
Els banys de Sant Pere 53
El poble
A Masnou 57
Carretera de França 59
El bres pairal 61
El rovell de l’ou 63
L’Espigó 65
El veïnat de Teia 67
El veïnat d’Alella 69
203

Esperança 71
Memorial 73
Les persones
Torrents adormits 77
Qui mano sóc jo 79
En el mar de Galilea 81
Eficiència 83
Atalaiant l’esdevenidor 85
La junta 87
Les Hespérides 89
Commemoració 91
Els tres tombs 93
Dos camions 95
Camina solitària 97
Les cases
Cases assolellades 101
Regalament 103
Dilapidació 105
Afany operant 107
Mansió paradisíaca 109
Les quatre estacions
Autumnal 113
Hiemal 115
Vernal 117
Estival 119
Llum i ombres
El vell fana 123
La uniformitat de la diformitat 125
Espera pacient 127
El garrofer de l’Indià 129
El pal 131
Sempre 133
Paradoxa 135
Un instant pot ser immortal 137
204

Contemplació
Sublimitat 141
Silenci trencat 143
Caramelles 145
Subjugació 147
Mai més no tornarà a passar 149
Amor
El Monument 153
Amor 155
L’hora de l’adéu 157
Apassionament 159
La pàtria
Aquest poble enjardinat 163
Lluís Millet i Pagès 165
Aflueix l’últim hàlit 167
D’esquena al mar 169
La plaça d’Ocata 171
El jou 173
Vell casal 175
Súplica
Diumenge de Rams 179
Vial de solitud 181
Súplica 183
Agraïment
Mirmanda 187
El puntal 189
La Calàndria 191
Cloenda/omega 193
205

Obres poètiques del mateix autor
ORIGINALITAT IMAGINATIVA
Un de tants cognoms que deixen pas al primer per perdre’s en l’oblit,però, la imaginació, l’originalitat
i la fantasia de la Teresa Torres i Casals, ha fet que, per mitjà de la fotografia, no es perdi del
tot. Cada fotografia, una poesia.
EN PREPARACIÓ
XERROLES MEDIEVALS
Història i ficció de l’inici dels cognoms i vitalitat creixent d’un d’aquests, que des de Su (poble del
Solsonès), s’ha escampat pel món. El passat i el present, coincidint, han fet junts una xerrola al costat
del foc.
ROSELLES CARTOIXANES
Experiències personals de l’autor, d’un petit espai del temps (nou mesos) de vida monàstica a la cartoixa.
OTGER KATHALON
L’esperit obstinat d’una nació: origen llegendari del gentilici CATALÀ.
CORS ABRUSATS
Tres poemes d’amor:
EL CANTIC MÉS SUBLIM
LA NOVA CREACIÓ
JOAN
MINYONET EL CAP BEN DRET!
L’escoltisme viscut en un temps que, tant si es vol, com si no es vol, ens el vam fer nostre.
MARIA LLUÏSA
L’estimada de l’estimat.
207