27.04.2013 Views

L'Illa - Edicions bromera

L'Illa - Edicions bromera

L'Illa - Edicions bromera

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

PRIMAVERA 29<br />

2002<br />

DOSSIER<br />

PERIODISME I LITERATURA<br />

ENTREVISTES<br />

MANUEL BAIXAULI<br />

VICENT J. ESCARTÍ<br />

F. VIADEL I F. BAYARRI<br />

PERFIL<br />

JOSHUA A. FISHMAN<br />

QUADERNS<br />

D’ANIMACIÓ LECTORA:<br />

L’APRENENTATGE DE<br />

LA LECTURA


2<br />

SUMARI<br />

3 OPINIÓ<br />

DILEMA A SILICON VALLEY<br />

ALFONS CERVERA<br />

4<br />

L’OPINIÓ DE LA CRÍTICA<br />

5 PERFIL<br />

JOSHUA A. FISHMAN<br />

XABIER ERIZE<br />

6<br />

FLAIXOS<br />

9 OPINIÓ<br />

LA CIÈNCIA,<br />

UNA ARMA CONTRA EL RACISME<br />

CARLES LALUEZA<br />

10 ENTREVISTA<br />

MANUEL BAIXAULI<br />

ALÍCIA TOLEDO<br />

12 EXTRACTE<br />

LES HORES FECUNDES<br />

13 QÜESTIONARI<br />

VICENT J. ESCARTÍ<br />

MANUEL S. JARDÍ<br />

14<br />

UN COMPROMÍS A CASP<br />

JOAN F. MIRA<br />

DOSSIER<br />

PERIODISME I LITERATURA<br />

16<br />

LA REBEL·LIÓ DELS MANOBRES<br />

ADOLF BELTRAN<br />

18<br />

ENTREVISTA<br />

FRANCESC VIADEL I FRANCESC BAYARRI<br />

21 QUADERNS D’ANIMACIÓ LECTORA<br />

«L’ELEFANT» COMENÇA A CAMINAR<br />

JOSEP MILLO<br />

L’APRENENTATGE DE LA LECTURA<br />

J. CABALLERO, G. JIMÉNEZ I Á. LÓPEZ<br />

24<br />

RESSENYES<br />

28 NOVES TECNOLOGIES<br />

LES REVISTES LITERÀRIES A INTERNET (I)<br />

ANNA I. MONTESINOS<br />

29<br />

NOTÍCIES<br />

30 EL RETROVISOR<br />

EL PATÍBUL DE CRIST<br />

JULI CAPILLA<br />

PORTADA: FRAGMENT DE SANT LLUÍS D’ANJOU I SANT VICENT<br />

FERRER DE JOAN DE JOANES.<br />

EDITORIAL<br />

Diversitat i<br />

estandardització lingüística<br />

É s evident que, a pesar dels intents de normalització, els valencians,<br />

i els catalanoparlants en general, vivim en una societat<br />

on les problemàtiques sobre la llengua continuen vigents. Els<br />

conflictes afloren més sovint del que seria desitjable i, dissortadament,<br />

es tracta sempre d’enfrontaments complexos, que fins<br />

i tot, quan es plantegen des de l’estima, aporten visions contradictòries<br />

però, alhora, vàlides i justificades. Des de la perspectiva<br />

valenciana, per exemple, recentment trobem postures contraposades<br />

al voltant de la necessitat o no de la creació de l’Acadèmia<br />

Valenciana de la Llengua, la conveniència a l’hora de participar-hi,<br />

el tractament i l’ocultació de determinats escriptors, depenent de<br />

la seua naixença valenciana o no, en els nous currículums promulgats<br />

per la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat<br />

Valenciana —a propòsit, tampoc no eixien massa ben representades<br />

les editorials valencianes en les llistes de lectures recomanades<br />

que elaborà, almenys inicialment, la Conselleria d’Educació<br />

de la Generalitat de Catalunya—, la satanització o la defensa a<br />

ultrança de les edicions d’una mateixa obra en dues modalitats<br />

lingüístiques diferents, etc.<br />

A aquests conflictes d’abast valencià, podríem afegir-ne<br />

molts altres d’una amplitud més generalitzada al conjunt de les<br />

terres que comparteixen la nostra llengua. Es tracta de conflictes<br />

que, sovint, ni tan sols es qüestionen i que no generen un debat,<br />

sens dubte, necessari. Per exemple, en el món de l’ensenyament<br />

a penes es planteja la necessitat d’educar per a fer comprensible<br />

la diversitat lingüística existent als distints territoris de la nostra<br />

llengua: quants professors catalans recomanen obres valencianes<br />

als seus alumnes?, quants professors valencians s’atreveixen a<br />

suggerir la lectura d’autors catalans o balears? No seria, aquesta,<br />

una manera d’acostar-nos els uns als altres i de fer menys justificades<br />

les dobles versions lingüístiques d’una mateixa obra? A<br />

més, hi ha també traduccions d’obres estrangeres en un català<br />

quasi il·legible per a un lector valencià culte —versions, per<br />

altra banda, dolentes també per a un lector del Principat… Però<br />

enfrontar-se a aquests dèficits comportaria un esforç de reflexió<br />

col·lectiva que afectaria no exclusivament l’àmbit educatiu.<br />

D’una banda, la societat, o les societats de les distintes comunitats<br />

regionals, haurien de considerar positiva la diversitat lingüística,<br />

i, de l’altra, tot i respectant les genuïnes variants locals,<br />

caldria un esforç més gran d’estandardització lingüística per part<br />

de tots.


DILEMA A<br />

SILICON VALLEY<br />

ALFONS CERVERA<br />

ESCRIURE ÉS ESCRIURE, I OPINAR SOBRE ELS PER-<br />

FILS D’AQUESTA ESCRIPTURA NO HAURIA DE SER<br />

TROSSEJAR LES PÀGINES ESCRITES AMB CRITE-<br />

R I S A G U S T D E L C O N S U M I D O R . E S C R I V I M F I N S<br />

I TOT DES DEL SILENCI, I QUAN BECkETT DEI-<br />

escriptura no hauria d’admetre dissensions de gènere,<br />

L’ i encara menys que aquestes tingueren l’absurd vernís<br />

de certes disputes intel·lectuals que només maregen la perdiu<br />

d’un debat inútil.<br />

Les discussions sobre si el periodisme i la literatura són<br />

enemics o una mateixa cosa tenen una base d’interessada autocomplaença<br />

entre les parts que discuteixen si va ser primer<br />

l’ou, la gallina o l’anunci publicitari de la granja que potser<br />

s’inventà l’ou i la gallina.<br />

Les eternes reflexions sobre objectivitat i subjectivitat,<br />

sobre llenguatge denotatiu i connotatiu, sobre realitat i ficció,<br />

sobre testimoni i invenció, es desnodreixen a si mateixes<br />

quan acudim a les pàgines escrites<br />

i a la galàxia que ja no és la de Gutenberg,<br />

sinó la de Silicon Valley amb<br />

les seues aplicacions últimes als llen-<br />

guatges de la guerra, sobretot als de<br />

les que organitza George Bush en tot<br />

el món amb el permís dels seus acòlits<br />

europeus.<br />

La paraula és la paraula i serà, ara<br />

i sempre i des del format que faça servir<br />

en cada moment, un vehicle eficaç<br />

per a contar les misèries o la felicitat<br />

del món. El que de veritat tenen<br />

aquestes paraules ja són figues d’un<br />

altre paner, i aquesta veritat no ha de<br />

buscar-se, i encara menys discernirse,<br />

en el camp estricte de la literatura<br />

o el periodisme, sinó en el de la moral<br />

individual o col·lectiva que els seus<br />

discursos proposen.<br />

Des de sempre s’han volgut establir<br />

categories entre un llenguatge i<br />

un altre, com si literatura i periodisme<br />

hagueren de desenvolupar-se en l’es-<br />

Les discussions<br />

sobre si el periodisme i<br />

la literatura són enemics<br />

o una mateixa cosa<br />

tenen una base<br />

d’interessada<br />

autocomplaença entre<br />

les parts que discuteixen<br />

si va ser primer l’ou,<br />

la gallina o l’anunci<br />

publicitari de la granja<br />

que potser s’inventà l’ou<br />

i la gallina<br />

X A E N B L A N C L E S S E U E S L Í N I E S E S T À E L A B O R A N T<br />

U N D I S C U R S M É S P L E D E PA R AU L E S I S I G N I F I C ATS<br />

QUE MOLTS ALTRES ESCRIPTORS QUE EN LLIBRES<br />

DE CINC-CENTES PÀGINES NO DIUEN ABSOLUTA-<br />

MENT RES.<br />

pai humil i socarrat de la taula braser a l’hivern o en la sala<br />

de concerts on un actor amb veu impostada llegira per a un<br />

públic exquisit les vides exemplars de la seua classe social.<br />

Inaugura l’Odissea el gènere periodístic o el literari? És<br />

Madame Bovary més novel·la que crònica periodística i<br />

brutal de la societat burgesa del seu temps? Quan García<br />

Márquez o Barbey d’Aurevilly escriuen «El ahogado más<br />

hermoso del mundo» o «Le bonheur dans le crime» ens<br />

acosten la màgia inigualable d’un relat literari o la mestria<br />

igual d’inigualable dels grans reportatges o assajos filosòfics<br />

sobre la influència d’allò misteriós i sorprenent en els territoris<br />

del desig? Tan allunyats i distints es demostren el<br />

Jo i l’Altre, a remolc dels estereotips<br />

romàntics del moment, per a afirmar<br />

que la seua expansió suposa necessàriament<br />

un canvi de perspectiva nar-<br />

ratològica i, consegüentment, de definició<br />

genèrica?<br />

Tornem al principi. Escriure és inventar<br />

un món. Les paraules es retorcen<br />

sobre si mateixes i estimulen,<br />

alhora que certifiquen des de les convencions<br />

del llenguatge que ens assalta,<br />

a cada pas, l’acostament i la comprensió<br />

d’aquell món.<br />

La literatura i el periodisme són<br />

una mateixa cosa: només de tant en<br />

tant, i com que les ciències avancen<br />

que és una barbaritat (Pío Baroja i un<br />

cuplet ho van dir a la seua manera),<br />

caldrà demanar permís galàctic a Bill<br />

Gates per completar el camí des dels<br />

orígens d’aquella invenció fins al destí<br />

final que aquells orígens tenen reservat<br />

en les sempre penúltimes acaballes<br />

de la història.<br />

3


4<br />

PRIMAVERA 29<br />

REVISTA DE LLETRES<br />

2<br />

L’ILLA ÉS UNA PUBLICACIÓ D’EDICIONS BROMERA,<br />

0 0 2<br />

DE DIFUSIÓ GRATUÏTA, COORDINADA PER JOSEP A. FLUIXÀ I<br />

DIRIGIDA PER JOAN CARLES GIRBÉS.<br />

CONSELL DE REDACCIÓ: PASQUAL ALAPONT,<br />

JOSEP BALLES TER, VICENT BORRÀS I ENRIC SALOM.<br />

CONSELL ASSESSOR: JEREMIES BARBERÀ, SALVADOR<br />

BATALLER, JOSEP GREGORI, VÍCTOR A. OROVAL,<br />

JOSEP PALÀCIOS I ENRIC SÒRIA<br />

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: EUGENI ALBEROLA,<br />

AMAIA CRESPO I BEGONYA SOLER<br />

DISSENY: ENRIC SOLBES<br />

MAQUETACIÓ: EVA BUENO I XAVIER TORTOSA<br />

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: APARTAT DE CORREUS 147,<br />

46600 ALZIRA (RIBERA ALTA), TELÈFON 962 402 254<br />

ADREÇA A INTERNET: www.<strong>bromera</strong>.com<br />

CORREU ELECTRÒNIC: illa@<strong>bromera</strong>.com<br />

IMPRESSIÓ: PLIEGO DIGITAL<br />

TIRADA: 27.000 EXEMPLARS<br />

ISSN: 1134-8666 / DL: V-166-1990<br />

L’ILLA NO S’IDENTIFICA NECESSÀRIAMENT AMB ELS ARTI-<br />

CLES DELS SEUS COL·LABORADORS, NI ELS TORNA ELS<br />

ORIGINALS NO SOL·LICITATS, NI HI MANTÉ CORRES PON-<br />

DÈNCIA.<br />

L’ILLA AUTORITZA LA REPRODUCCIÓ DELS SEUS ARTICLES<br />

SI SE’N FA ESMENT DE LA PROCEDÈNCIA.<br />

L’opinió de la crítica<br />

«Mestre del conte, d’escriptura humil, fragant<br />

i trista, [Ernest Martínez Ferrando] té un lloc<br />

propi en la nòmina dels bons narradors del segle<br />

x x català. Juntament amb Vilanova, Rusiñol,<br />

Víctor Català, Ruyra, Carner, Vinyes i<br />

Calders, és abans de res un dels pioners del gènere<br />

breu.»<br />

Jordi Gàlv e z , La Vanguardia, febrer de 2002<br />

«Allò més atractiu d’aquestes narracions no és<br />

la descripció de l’acte sexual [...], sinó el bon fer<br />

literari d’aquest autor, és a dir, la capacitat de<br />

crear un suspens narratiu que manté l’atenció<br />

del lector fins al desenllaç final.»<br />

Arantxa Bea, El Temps, desembre de 2001<br />

«A poc a poc, com un licor suau, l’estil despullat<br />

i poètic de Xukri va calant l’ànima del<br />

lector, amarant-lo amb l’eficient melositat dels<br />

seus mots precisos, seduint-lo com únicament<br />

sedueix la millor literatura.»<br />

Vicent Usó, Avui, gener de 2002<br />

«Tot i els perills de fragmentació que una antologia<br />

planteja, el lector té ara l’oportunitat<br />

d’endinsar-se en una obra apassionant covada<br />

en la fèrtil cruïlla de la literatura italiana dels<br />

anys 40/50.»<br />

Manel Rod R í G U e z -Ca s t e l l ó,<br />

Lletres Valencianes, hivern de 2002<br />

«Gemma Lluch no ha estalviat cap estratègia a<br />

el-joc.com i ha aconseguit un relat per a joves<br />

que els atraparà del tot.»<br />

Imma Gan d i a , Levante-EMV,<br />

febrer de 2002<br />

«Practicar un somriure i, de passada, jugar amb<br />

la llengua. Aquesta és la proposta del nou títol<br />

de la col·lecció “El Micalet Galàctic”.»<br />

Laura est i R a d o , El Periódico,<br />

desembre de 2002.


JOSHUA A. FISHMAN (FILADÈLFIA, 1926) ÉS UN DELS<br />

AUTORS MÉS RECONEGUTS I INFLUENTS DE LA<br />

SOCIO LINGÜÍSTICA MODERNA, CAMP QUE ELL MA-<br />

TEIX VA CONTRIBUIR A CONFIGURAR EN LA DÈCADA<br />

DELS SEIXANTA I QUE HA SEGUIT CONREANT ININ-<br />

TERROMPUDAMENT FINS ALS NOSTRES DIES. DES DEL SEU<br />

CURS PIONER DE SOCIOLOGIA DEL LLENGUATGE EL 1959 A<br />

LA UNIVERSITAT DE PENSILVÀNIA —EL PRIMER QUE S’HA<br />

IMPARTIT SOBRE LA MATÈRIA EN UNA UNIVERSITAT AME-<br />

Al llarg de la seua obra, ha treballat amb especial interés<br />

àmbits com el manteniment i la substitució de<br />

la llengua, llengua i identitat ètniques, llengua i nacionalisme,<br />

planificació lingüística i sociologia de l’educació<br />

bilingüe. Actualment és professor i investigador emèrit<br />

en ciències socials a la Universitat de Yeshiva, professor<br />

visitant i investigador a la Universitat de Stanford i professor<br />

visitant a la Universitat de Nova York i a la Universitat<br />

de Long Island.<br />

És autor o editor de seixanta llibres<br />

i de centenars d’articles, citats i difosos<br />

àmpliament. Fundà la revista International<br />

Journal of the Sociology of Language,<br />

de la qual és actualment l’editor<br />

general. Així mateix, és el fundador i<br />

editor de la sèrie de llibres Contribu tion<br />

to the Sociology of Language en la coneguda<br />

editorial Mouton Publishers.<br />

La tasca acadèmica i la preocupació<br />

per les llengües amenaçades són<br />

dos aspectes que han constituït un tot<br />

inseparable al llarg de la dilatada carrera<br />

professional de Joshua A. Fishman.<br />

Ell mateix és membre d’una minoria<br />

lingüística. De llengua materna<br />

jíddix, idioma d’origen judeoalemany,<br />

fou educat al si d’una família d’immigrants<br />

de primera generació, activistes<br />

en pro de la seua llengua i de la<br />

seua cultura jueva. Als vuit anys ja escrivia<br />

poesia en jíddix, als dotze era<br />

col·laborador habitual de publicacions<br />

juvenils en aquesta llengua i des<br />

de llavors ha estat vinculat a les activitats<br />

de manteniment i de desenvolupament<br />

del jíddix.<br />

p e r f I L<br />

JOSHUA A.<br />

FISHMAN<br />

XABIER ERIZE<br />

RICANA— FINS A LA SEUA úLTIMA OBRA CAN ThRE-<br />

ATENED LANgUAgES BE SAVED? (2001), GENERACIONS<br />

SENCERES DE SOCIOLINGÜISTES DE TOT EL MÓN<br />

S’HAN INSPIRAT EN ELS ENSENYAMENTS I EN LES PRO-<br />

POSTES PRÀCTIQUES I D’INVESTIGACIÓ D’AQUEST AU-<br />

TOR, DEL QUAL EL PRIMER TÍTOL QUE S’HA TRADUÏT AL<br />

CATALÀ ÉS LLENgUA I IDENTITAT, UNA OBRA QUE BROMERA<br />

ACABA DE PUBLICAR EN LA COL·LECCIÓ «GRAELLA», DEDI-<br />

CADA A LA SOCIOLINGÜÍSTICA.<br />

Tres fets han estat determinants en la conformació del<br />

pensament de Fishman: la seua preocupació pel manteniment<br />

del jíddix i per la interpretació de la cultura jueva, la<br />

seua fascinació tant pel llenguatge en si com per l’enorme<br />

varietat de llengües i cultures presents en la societat nordamericana,<br />

i el seu afany d’abordar la qüestió, de tall ja més<br />

sociopolític, de quin és el paper de la consciència ètnica en<br />

la formació de la societat americana. Tots aquests problemes<br />

els ha abordats mitjançant estudis<br />

comparatius a escala internacional<br />

i posant atenció particularment als temes<br />

de revitalització de les llengües<br />

minoritzades. N’és una prova l’interés<br />

que sempre ha sentit per altres grups<br />

lingüístics o culturals, i en particular<br />

per catalans i bascos, com ell mateix<br />

expressa en l’entrevista recollida a les<br />

pàgines de Llengua i identitat.<br />

El nucli del seu plantejament és la<br />

seua famosa proposta d’Inversió de la<br />

substitució lingüística (Reversing Language<br />

Shift), que sintetitza en una escala<br />

de vuit nivells el procés que ha de<br />

recórrer un programa de revitalització<br />

de la llengua perquè tinga èxit.<br />

Per al llibre Llengua i identitat he<br />

seleccionat, de comú acord amb Fishman<br />

ma teix , els textos que em semblen<br />

més representatius de la seua visió<br />

sobre temes de llengua i identitat<br />

i dels problemes relacionats amb la<br />

conservació de la diversitat etnolingüística.<br />

[Podeu consultar el prefaci de l’obra<br />

i una entrevista amb l’autor a la<br />

web: www.<strong>bromera</strong>.com]<br />

5


6<br />

Dubtes<br />

?<br />

per què cap mitjà de comunicació valencià<br />

publica llistes —ni fiables ni manipulades—<br />

dels llibres més venuts?<br />

es critica molt el Premi Planeta pel<br />

seu mercantilisme excessiu, en detriment<br />

de la literatura de qualitat. Siga<br />

com siga, no seria desitjable tenir premis<br />

en català amb un ressò mediàtic<br />

semblant?<br />

per què tots trobem «normal» que al<br />

País Valencià no se celebre també —ni<br />

que siga d’una manera discreta o fins<br />

i tot testimonial— l’Any Verdaguer,<br />

una efemèride que a Catalunya motiva<br />

més de 400 activitats culturals?<br />

«el problema, o el final del<br />

problema, és que, per als<br />

catalans, els valencians hem<br />

deixat d’existir, si és que mai<br />

havíem existit, cosa dubtosa.»<br />

Joan francesc Mir a, El Temps<br />

«L’escriptor ha de tendir a<br />

innovar, però ha de partir de la<br />

seva època.»<br />

Josep Maria Cas t e l l e t, Avui<br />

«Un bon llibre per a infants<br />

és allò que pot llegir un adult<br />

sense que li caiga la cara de<br />

vergonya.»<br />

emili teixidor, La Vanguardia<br />

«La literatura és una manera<br />

d’estendre el coneixement i la<br />

consciència dels homes sobre<br />

ells mateixos i sobre el món.»<br />

Harold Blo o M , Avui<br />

Flaixos<br />

Escriptors<br />

en perill d’extinció<br />

JOSEP FRANCO<br />

enguany farà vint-i-cinc anys que<br />

existeix i funciona l’Associació d’Escriptors<br />

en Llengua Catalana, on<br />

sempre hi ha hagut una bona representació<br />

d’escriptors valencians:<br />

el president actual és Jaume Pérez<br />

Montaner, i també Joan Fuster, que<br />

va morir fa deu anys, hi va exercir<br />

aquest càrrec entre 1987 i 1991. Es<br />

tracta de dues efemèrides que en<br />

qualsevol altre lloc del món haurien<br />

generat una sèrie d’actes, de conferències...<br />

Què farem nosaltres per<br />

commemorar aquests dos aniversaris?<br />

Per ara, de Fuster no se’n sap res,<br />

encara que l’Associació d’Escriptors<br />

anuncia un homenatge a Vicent A.<br />

Estellés i un Encontre d’Escriptors.<br />

Poca cosa, i tot sufragat per institucions<br />

entre les quals no consten ni les<br />

diputacions valencianes, ni la Generalitat,<br />

ni el Consell Valencià de Cultura,<br />

ni, per descomptat, la flamant<br />

Acadèmia. I no deu ser per falta de<br />

pressupost, perquè la Biblioteca Valenciana<br />

organitza sovint presentacions<br />

de llibres, com ara: La propiedad<br />

eclesiástica y el juzgado de amortización<br />

de Valencia; La letra gótica, tipo<br />

e identidad nacional; o aquest altre,<br />

que sembla suggerit per Chiquito de<br />

la Calzada: Vicente Blasco Ibáñez: ese<br />

diedro de luces y sombras.<br />

És que els escriptors valencians<br />

no paguem impostos com la resta<br />

dels mortals o és que no existim per<br />

a l’administració de Zaplana? Tant<br />

si es tracta d’una cosa com de l’altra,<br />

el resultat és un comportament insultant,<br />

inquisitorial i xenòfob. Però<br />

una bona part de culpa la tenim nosaltres<br />

mateixos, per respondre amb<br />

entusiasme cada vegada que un polític<br />

ens demana que eixim en una<br />

foto, vés a saber amb quines intencions.<br />

O els escriptors valencians exigim<br />

ocupar el lloc que ens correspon<br />

en la nostra societat o ens esborraran<br />

definitivament del mapa.<br />

Stephen King<br />

es retira<br />

el rei indiscutible dels best sellers de<br />

terror, Stephen king, es jubila com a<br />

escriptor. «Ja he contat tot el que havia<br />

de contar», va declarar l’autor el gener<br />

passat. El conegut novel·lista té, en l’actualitat,<br />

54 anys, però pateix una malaltia<br />

degenerativa incurable que eventualment<br />

podria deixar-lo cec, i ha decidit<br />

deixar d’escriure per dedicar més temps<br />

a viatjar i a estar amb la família. Amb<br />

tot, els seus nombrosos lectors tardaran<br />

a notar-ne l’absència, ja que té diversos<br />

llibres escrits encara inèdits.<br />

Adéu,<br />

Jornades<br />

L’Ajuntament d’Alcoi ha decidit retirar<br />

la dotació econòmica per a les Jornades<br />

de Sociolingüística que tenien<br />

lloc, amb un prestigi creixent, a la capital<br />

de l’Alcoià des de l’any 1992. En<br />

aquestes Jornades han participat personalitats<br />

en la matèria de renom internacional.<br />

La seua desaparició ha mobilitzat<br />

nombroses associacions en una<br />

campanya de recollida de signatures per<br />

a combatre el que consideren «una nova<br />

prova de desafecte per la llengua dels<br />

valencians». Més informació a la web<br />

d’Escola Valenciana: www.fev.org<br />

Nou treball<br />

d’Urbàlia<br />

Rurana<br />

el grup valencià de música folk Urbàlia<br />

Rurana ha publicat el disc Territoris amables.<br />

En aquesta ocasió, ha col·laborat<br />

amb ells el grup piamontés Maurizio<br />

Martinotti. Els dos grups han fet, al llarg<br />

dels anys, propostes paral·leles de recuperació<br />

de músiques autòctones, dues<br />

recerques estètiques consonants en rigor<br />

i persistència. La universalitat d’amb dós<br />

repertoris conflueix en aquest treball que<br />

recomanem als amants de la bona música<br />

tradicional.


Francisco Tomás,<br />

nou rector de la<br />

UV<br />

francisco Tomás, catedràtic de química<br />

física i vicerector d’Investigació fins<br />

a l’inici del procés electoral —el primer<br />

de l’Estat després de l’aprovació de la<br />

polèmica LOU—, ha estat escollit nou<br />

rector de la Universitat de València.<br />

Tomás substitueix, així, Pedro Ruiz, el<br />

qual ha dirigit la Universitat amb resultats<br />

excel·lents durant els vuit anys que<br />

permeten els Estatuts. Desitgem al nou<br />

rector i al seu equip tots els èxits i el reconeixement<br />

públic que aquesta institució<br />

centenària mereix. Més informació:<br />

www.uv.es<br />

‘Cavall Fort’<br />

arriba als 40<br />

La revista infantil i juvenil Cavall Fort<br />

commemora enguany el seu 40é aniversari.<br />

Aquest tebeo, ja clàssic i apreciat<br />

per nens i nenes de diverses generacions,<br />

combina el còmic amb reportatges<br />

de tota mena adreçats a lectors d’entre<br />

9 i 15 anys. La revista, dirigida en l’actualitat<br />

per Mercè Canela, ha preparat<br />

una exposició que ja s’ha pogut veure a<br />

Barcelona, Girona, Lleida, Reus i Vic.<br />

Al mes de maig arribarà al País Valencià<br />

gràcies a la col·laboració entre la revista<br />

i la Fundació Bromera per al Foment<br />

de la Lectura. Més informació:<br />

www.cavallfort.es<br />

L’AELC celebra<br />

els 25 anys<br />

Des del 1977, any de la seua creació,<br />

l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana<br />

(AELC) no ha parat de créixer<br />

sobre els dos objectius bàsics inicials:<br />

d’una banda, la defensa dels drets professionals<br />

dels associats i la promoció del<br />

llibre català i, de l’altra, la canalització<br />

de les relacions amb les institucions. A<br />

hores d’ara, l’associació que presideix<br />

Jaume Pérez Montaner prepara, entre<br />

Flaixos<br />

molts altres actes commemoratius, un<br />

Encontre d’Escriptors, a més d’un Encontre<br />

d’Escriptors de Literatura Infantil<br />

i Juvenil que ja té data: 7 i 8 de<br />

juny a l’Alcúdia (la Ribera, País Valencià).<br />

Podeu visitar la web a l’adreça:<br />

www.escriptors.com<br />

Esports més<br />

pròxims<br />

el primer diari d’esports en català es<br />

pot trobar als quioscos de Catalunya<br />

des del passat mes de gener. El 9 està<br />

editat per la Coordinadora de Mitjans<br />

(Comit), que agrupa diverses empreses<br />

editores d’abast comarcal, entre les<br />

Dades<br />

Ha tocat sostre la lectura en<br />

català? La reducció d’un 4% en<br />

la venda de llibres en aquesta<br />

llengua a Catalunya durant l’any<br />

2000 ha disparat l’alarma entre<br />

els editors del Principat, que es<br />

queixen del difícil accés a les<br />

grans superfícies i als quioscos. El<br />

nombre d’exemplars i les tirades<br />

mitjanes s’han reduït aproximadament<br />

un 12%, però en canvi<br />

s’han tret a les llibreries més títols<br />

nous. Aquest fet s’explica perquè<br />

els editors han preferit publicar<br />

més novetats però amb una tirada<br />

inferior: en cas que les vendes<br />

siguen bones, les editorials prefereixen<br />

recórrer a la reimpressió.<br />

Segons les dades del Gremi d’Editors,<br />

l’any passat es van editar<br />

a Catalunya 25.467 títols, dels<br />

quals 7.795 eren en català.<br />

quals hi ha El Punt. S’aconsegueix cobrir,<br />

d’aquesta manera, un buit històric<br />

en el procés de normalització lingüística<br />

i social: el dels diaris d’esports<br />

en la nostra llengua. Es tracta, però,<br />

d’un primer pas, ja que l’objectiu és<br />

publicar diverses edicions, entre les<br />

quals hi ha una d’específica per al País<br />

Valencià. Enhorabona a aquesta valenta<br />

iniciativa.<br />

Un segle de<br />

crítica literària<br />

The Times Literary Supplement (TLS)<br />

celebra enguany el primer centenari de<br />

vida. El TLS es va fundar com un suplement<br />

del diari britànic The Times<br />

l’any 1902 i, després de guanyar-se la<br />

independència editorial el 1914, es va<br />

convertir en un dels setmanaris literaris<br />

més influents en llengua anglesa. T. S.<br />

Eliot, Virginia Woolf, Gore Vidal, Martin<br />

Amis i Mario Vargas Llosa apareixen<br />

entre els nombrosos col·laboradors,<br />

passats i presents, de la distingida revista<br />

que actualment dirigeix el també<br />

escriptor Ferdinand Mount. L’adreça<br />

electrònica és: www.the-tls.co.uk<br />

‘Quaderns<br />

d’Orientació<br />

Valencianista’<br />

La plataforma cívica Valencians pel<br />

Canvi (VpC) ha publicat, en collaboració<br />

amb les editorials Afers,<br />

Bromera, 3i4, Tàndem i Publicacions<br />

de la Universitat de València, els tres<br />

primers volums de la col·lecció «Quaderns<br />

d’Orientació Valencianista». Els<br />

títols són Quin espai nacional, quin<br />

espai polític?; Quin territori? i Quina<br />

cultura? Aquests llibrets recullen les<br />

ponències del Cicle Ernest Lluch sobre<br />

reflexió al voltant del País Valencià<br />

que es va fer l’any 2001 i en<br />

el qual van participar diverses personalitats<br />

de l’àmbit cultural i polític.<br />

Podeu consultar la web de VpC:<br />

www.valencianspelcanvi.org<br />

7


LA CIÈNCIA, UNA ARMA CONTRA<br />

TOTS SOM CONSCIENTS QUE HI HA DIFERÈNCIES<br />

ENTRE HUMANS DE DIVERSES PARTS DEL MÓN, PE-<br />

RÒ NO SABRÍEM CONCRETAR QUIN ÉS EL SIGNIFI-<br />

CAT REAL D’AQUESTES DIFERÈNCIES. ELS ÉSSERS<br />

HUMANS TENIM TRETS VISIBLEMENT DESIGUALS<br />

EL RACISME<br />

CARLES LALUEZA<br />

COM L’ALÇADA, LES PROPORCIONS CORPORALS, EL COLOR DE<br />

LA PELL, DELS ULLS O DEL CABELL. QUINA ÉS LA IMPORTÀN-<br />

La importància d’aquesta dicotomia és gran, perquè influeix<br />

en la percepció que podem tenir de la gent que<br />

ens envolta i del significat de la variació humana. Durant<br />

dos segles, la ciència occidental va intentar interpretar la<br />

diversitat humana mitjançant les classificacions racials. En<br />

aquesta visió, les races eren entitats biològiques caracteritzades<br />

per un conjunt de trets físics distintius i hereditaris.<br />

Sovint, es va passar de les races al racisme, que és la creença<br />

que algunes races són innatament superiors a unes altres.<br />

Però ara sabem que aquesta aproximació a la diversitat humana<br />

era purament ideològica i s’adaptava als prejudicis<br />

de la societat del moment; el desastre de la Segona Guerra<br />

Mundial va portar a entendre que les idees científiques<br />

sobre l’ésser humà poden tenir un greu impacte social. La<br />

ciència moderna ha mostrat que les races no existeixen, i<br />

per tant, s’ha convertit en la millor arma contra el racisme;<br />

perquè per a ser racista, és necessari que hi hagi races.<br />

Els estudis genètics recents han demostrat que, des del<br />

punt de vista del DNA, les diferències entre humans són<br />

irrellevants. Tots compartim els mateixos gens, i genèticament<br />

no hi ha divisions profundes dins<br />

la humanitat. Amb el que sabem actualment,<br />

podem predir que no trobarem<br />

diferències genètiques entre grups humans<br />

per trets socialment importants<br />

com la intel·ligència; i encara que algun<br />

dia es trobin, cal recordar que hereditari<br />

no vol dir fix; les diferències es poden<br />

eliminar mitjançant reformes culturals.<br />

La diversitat és un concepte relatiu;<br />

per a poder valorar si som poc o molt<br />

diversos ens hem de comparar amb altres<br />

espècies. Quan s’han estudiat seqüències<br />

de DNA en una mostra representativa<br />

d’humans, i després en una<br />

mostra de ximpanzés, s’ha observat que<br />

aquests darrers són fins a deu vegades<br />

més diversos que nosaltres. La nostra<br />

CIA BIOLÒGICA D’AQUESTS TRETS? ES TRACTA DE<br />

TRETS FONAMENTALS EN LA HISTÒRIA EVOLUTIVA<br />

DE L’ESPÈCIE, QUE ES CORRESPONEN AMB DIVISI-<br />

ONS PROFUNDES ENTRE GRUPS? O ES TRACTA DE<br />

TRETS DE SIGNIFICAT SUPERFICIAL, QUE ES COR-<br />

RESPONEN AMB ADAPTACIONS CLIMÀTIQUES, I PER TANT<br />

CONJUNTURALS, DE LES POBLACIONS HUMANES?<br />

uniformitat genètica és la conseqüència de l’origen recent de<br />

la nostra espècie, que va sorgir a Àfrica, fa aproximadament<br />

cent mil anys, a partir d’una població relativament petita.<br />

La clau de la nostra diversitat física és la dispersió geogràfica<br />

per tots els continents; això ha implicat que externament<br />

ens hem adaptat a condicions ambientals canviants. Però<br />

trets tan visibles com la variació en el color de la pell depenen<br />

de molt pocs gens, potser tres o quatre del total de<br />

35.000 que hi ha en el nostre genoma. A poc a poc, s’aniran<br />

coneixent aquests gens, com es coneix ja el gen implicat en<br />

el color dels pèl-rojos. En el futur, la genètica ens permetrà<br />

obtenir una visió fascinant i definitiva de la diversitat que<br />

durant segles ha capficat els científics occidentals.<br />

En el llibre Races, racisme i diversitat, proposo un viatge<br />

per la història de la ciència racial des del segle xviii fins a l’actualitat.<br />

El meu propòsit és mostrar els errors inherents a<br />

aquest plantejament i les contradiccions insalvables a què es<br />

van enfrontar aquests raciòlegs. Per què mirar cap al passat?<br />

Senzillament, perquè si oblidem les lliçons de la història, ens<br />

veurem abocats a repetir els seus errors. Però el llibre també<br />

mira al futur, perquè els nous descobriments<br />

genètics no solament ens proporcionen<br />

una nova visió de la diversitat<br />

humana, sinó que, en determinats contextos<br />

i en mans de determinades persones,<br />

poden donar lloc a un nou tipus<br />

de racisme científic: el basat en la discriminació<br />

genètica. Cal, doncs, traslladar<br />

aquest missatge a la societat actual: no<br />

hi ha races, només humanitat.<br />

Races, racisme i diversitat<br />

Carles Lalueza<br />

Col·lecció «Sense Fronteres»<br />

núm. 11. 176 pàgs.<br />

<strong>Edicions</strong> Bromera, 2002<br />

9


10<br />

e n T r e v I s T A<br />

MANUEL BAIXAULI:<br />

«‘VERSO’<br />

PRETÉN DESEMMASCARAR LA HIPOCRESIA DE<br />

LES RELACIONS HUMANES»<br />

ALÍCIA TOLEDO<br />

«QUAN EM PREGUNTEN DE QUÈ VA LA NOVEL·LA NO SÉ BEN<br />

BÉ QUÈ DIR —EXPLICA L’AUTOR—. POTSER ES TRACTA D’UNA<br />

OBRA SOBRE LA FORMACIÓ D’UN<br />

ARTISTA, SOBRE LA GELOSIA, SOBRE<br />

LA PRESÈNCIA DE PODERS OCULTS<br />

EN LA NOSTRA SOCIETAT... O POT-<br />

SER ES TRACTA SIMPLEMENT D’UNA<br />

PARANOIA IMMENSA». VERSO, PRE-<br />

Pel que fa a la forma, la novella<br />

de Baixauli congrega també<br />

materials ben diversos: la narració<br />

en tercera persona, el monòleg interior,<br />

l’escriptura dietarística i les<br />

reflexions sobre l’art. La dispersió<br />

de Verso, que al seu autor li agrada<br />

emfatitzar, ha estat, però, travada<br />

amb una cura excepcional, de manera<br />

que tot encaixa perfectament<br />

en aquest trencaclosques. Res no<br />

hi és superflu.<br />

El resultat és una novel·la heterogènia,<br />

complexa i dinàmica,<br />

que té molt a veure amb la idiosincràsia i la forma dels quadres<br />

que pinta Arnau Micó, el protagonista de Verso. Ara bé,<br />

segons l’autor, aquesta estructura intricada no és, en absolut,<br />

premeditada: «la possibilitat de barrejar registres i recursos<br />

narratius diversos se’m va acudir en les reescriptures». Baixauli,<br />

amb el gest plàcid i satisfet dels qui s’estimen la feina,<br />

comenta: «gaudisc tant reescrivint que, si no em posara un<br />

límit, no acabaria mai».<br />

Quant al contingut, l’autor reconeix també que no el<br />

va planificar al mil·límetre: «tot i que partia d’un esquema<br />

inicial, fins que la novel·la no va estar acabada no vaig ser<br />

conscient d’haver-hi plasmat tota una sèrie d’inquietuds<br />

MI DE NOVEL·LA CIUTAT D’ALZIRA 2001, REUNEIX TOTS<br />

AQUESTS INGREDIENTS ARGUMENTALS QUE APUNTA L’AUTOR I<br />

ELS ORGANITZA EN UNA NARRACIÓ<br />

HETERODOXA I ARRISCADA AMB<br />

PINZELLADES DE MISTERI, D’IRO-<br />

NIA I AMB UNA PRESÈNCIA, MÉS O<br />

MENYS VETLADA, D’ELEMENTS DEL<br />

GÈNERE FANTÀSTIC.<br />

i, especialment, la voluntat d’indagar<br />

què hi ha més enllà de<br />

les falses aparences i desemmascarar<br />

l’excés d’hipocresia que s’ha<br />

instal·lat en les relacions humanes».<br />

Heus ací el revers del món,<br />

el verso al qual fa referència el títol<br />

de la novel·la i que el protagonista<br />

descobrirà durant aquests<br />

tres mesos de reclusió, a través<br />

d’una sèrie de personatges sinistres<br />

amb els quals entra en contacte.<br />

«El protagonista de Verso és,<br />

com diria Conrad, un personatge<br />

que està a punt de travessar la línia d’ombra», comenta l’autor<br />

en al·lusió a aquest procés d’endinsament en la maduresa<br />

que comportarà al protagonista troballes desagradables. I<br />

afegeix: «com li passa al Hans Castorp de La muntanya màgica,<br />

Arnau Micó encara sura en la indefinició i, de fet, les<br />

seues pintures enrevessades reflecteixen perfectament aquest<br />

estadi de la seua personalitat».<br />

Baixauli és un escriptor amb moltes lectures a les espatles,<br />

i això es nota en aquest llibre i, també, en la seua manera<br />

de conversar. Cita constantment i ho fa d’una manera<br />

espontània, sense afectació. Amb la mateixa assiduïtat i naturalitat,<br />

Arnau Micó es refereix en el seu dietari a Dante,


Pavese, Svevo, Pla, Roís de Co rella,<br />

etc. «Sí, en aquest sentit —reconeix<br />

l’autor—, Arnau Micó és Manuel<br />

Baixauli i a l’inrevés: coneixedor de<br />

l’art, melòman i interessat en la literatura».<br />

L’autor insisteix, però, que aquesta<br />

identificació es redueix als fragments<br />

del dietari en què el protagonista reflexiona<br />

sobre art: «no hi ha res d’autobiogràfic<br />

en la novel·la». I afegeix:<br />

«si el protagonista és un pintor, aficionat<br />

a la literatura i a la música,<br />

com jo, és únicament perquè em fa<br />

una mica de mandra documentar-me<br />

i preferisc aprofitar-me de la meua experiència<br />

[riu]».<br />

D’altra banda i pel que fa a la profusió<br />

de citacions literàries, l’autor hi<br />

reconeix un interés estètic: «donen varietat,<br />

contrast i dinamisme al relat».<br />

També les nombroses al·lusions a<br />

personatges de la història de l’art<br />

con tribueixen a reforçar la idea de<br />

«novel·la collage» que tant atrau l’autor<br />

de Verso. Ara bé, Baixauli se servirà<br />

només d’aquells personatges que<br />

tenen alguna relació amb la trama:<br />

«Edvard Munch, per exemple, tenia<br />

una visió molt dramàtica i negativa de<br />

les relacions amoroses», un dels punts<br />

clau del relat.<br />

I tots aquests elements —citacions<br />

i referències a pintors—, en principi<br />

aliens a la història, s’hi encasten<br />

perfectament, perquè en Verso res no<br />

e n T r e v I s T A<br />

Man U e l Ba i x a U l i (Sueca, 1963) és<br />

pintor —com el protagonista de la<br />

novel·la— i escriptor. Verso és la seua<br />

primera novel·la, però abans ja s’havia<br />

guanyat el favor de la crítica amb el<br />

recull de contes Espiral, Premi Ciutat<br />

de Badalona 1998.<br />

Verso, XIII Premi de Novel·la Ciutat<br />

d’Alzira, va ser qualificada pel jurat<br />

del certamen com una obra «brillant».<br />

A partir d’una trama d’intriga sobre<br />

l’engany, suggeridora i captivadora,<br />

l’autor reflexiona sobre l’estat actual<br />

del món de l’art.<br />

Amb Verso irromp<br />

en el panorama<br />

de la narrativa<br />

valenciana actual una<br />

concepció de la novel·la<br />

més arriscada i dinàmica<br />

és gratuït i tot sembla tenir un lloc<br />

predestinat. Comenta Baixauli que<br />

aquesta obsessió per l’economia, tant<br />

dels recursos narratius com dels lingüístics,<br />

pot venir del seu anterior<br />

i primer llibre, Espiral, un recull de<br />

contes que va guanyar el Premi Ciutat<br />

de Badalona 1998. Siga com siga,<br />

la concisió i la brevetat apunten, en<br />

aquesta primera novel·la de Baixauli,<br />

un estil fresc i desinhibit, fruit d’un<br />

treball costós de depuració. A més,<br />

amb Verso irromp en el panorama de<br />

la narrativa valenciana actual una concepció<br />

de la novel·la més arriscada,<br />

que abandona les sendes velles de la<br />

linealitat i aposta per una narració dinàmica,<br />

confeccionada amb materials<br />

narratius ben diversos.<br />

Coneixes lectors a qui els agradaria rebre la revista de lletres L’Illa?<br />

Ara tens l’oportunitat de subscriure’ls de manera totalment gratuïta.<br />

Ompli aquesta butlleta (o bé una fotocòpia) i envia’ns-la a: <strong>Edicions</strong> Bromera - Subscripció<br />

L’Illa - Ap. Correus 147 - 46600 Alzira. També des de la web: www.<strong>bromera</strong>.com.<br />

11


12<br />

Les hores fecundes. notes per a un LLibre d’estiL és un<br />

dietari, gènere encara poc comú en la nostra lite-<br />

ratura. amb aquest treball de lectura apassionant,<br />

literàriament ric i temàticament divers, Joan garí<br />

(borriana, 1965) ha obtingut el iii premi<br />

d’assaig mancomunitat de la ribera alta,<br />

el mateix certamen que en l’anterior edició<br />

va guanyar toni mollà amb un dietari:<br />

una parella jove —molt jove. dalt d’una moto<br />

—una vespa. ell, amb texans i ulleres de sol, i<br />

una samarreta vella. va conduint. ella, al seient<br />

de darrere, amb uns pantalons cenyits, una brusa<br />

blanca amb la bocamàniga molt ampla, el pèl<br />

—ros— recollit en una cua i, per coronar-ho<br />

tot, unes sabates de tacó alt, que pengen al darrere<br />

del vehicle com una àncora estrafolària. estan<br />

parats al semàfor i parlen. ell contesta<br />

amb monosíl·labs. són molt joves<br />

i desprenen un aire de vulgaritat, el baf<br />

inconfusible d’alcohol barat i magreig<br />

inútil de dissabte a la vesprada. representen<br />

moltes de les coses que odie. no<br />

poden imaginar-se com els envege.<br />

han fet per fi la carretera nova i la<br />

vella, serpejant, estreta, precàriament<br />

abismal, queda tallada al trànsit, potser<br />

destinada solament a usos locals.<br />

la veus sempre, des del regne de la velocitat<br />

i l’eficiència, vorejada de pins<br />

i definitivament solitària. tant que la<br />

vas maleir en les cues de diumenge<br />

a la vesprada! i tanmateix comences a<br />

segregar-hi una estúpida nostàlgia, i<br />

potser t’imagines com seria la teua vida<br />

si poguera ser de nou encarrilada<br />

per aquella lentitud vegetal i anacrònica.<br />

d’alguna manera, encara hi vas.<br />

mette-marit tjessem, just quan la monarquia<br />

noruega experimentava els índexs<br />

de popularitat més baixos. mettemarit,<br />

promesa del príncep hereu<br />

haakon, ha confessat un passat «dissolut»<br />

i «salvatge», que inclou l’experiència<br />

de ser mare fadrina i certs<br />

tractes liminars amb les drogues. im-<br />

extracte<br />

Les hores fecundes<br />

Ossama Bin Laden<br />

sap mirar la mort,<br />

la té per amiga i<br />

companya i la distribueix<br />

a gratcient.<br />

Proporcionarà, com en el<br />

Che Guevara, bona cosa<br />

de somnis humits entre<br />

les adolescents occidentals<br />

en l’etapa de rebel·lia<br />

el polèmic espiLL d’insoLències. Les hores fecundes inclou<br />

també tres sèries d’aforismes i ens parla de viatges,<br />

de cinema, de literatura, de televisió, de política<br />

i es clou amb les agudes reflexions de l’autor sobre<br />

els atemptats de l’11 de setembre i les seues<br />

conseqüències. en reproduïm en aquest<br />

article alguns passatges. trobareu més informació<br />

a la web: www.<strong>bromera</strong>.com<br />

mediatament, un setanta per cent dels noruecs<br />

hi ha demostrat una acceptació comprensiva.<br />

no sé si això sorprén: al capdavall, aquestes<br />

«experiències», no haurien de ser absolutament<br />

obligatòries per a una futura reina?<br />

els ulls dels talibans. com que tenen el cap en<br />

gran part tapat —a dalt pel turbant magnífic<br />

i a baix per la barba, punxeguda i selvàtica—,<br />

aquests ulls brillen com fars<br />

ambigus, incendiaris i insolents, amb<br />

la qualitat penetrant del motor mogut<br />

per una sola idea (una gran idea).<br />

uns ulls com fars que, més que salvar<br />

els vaixells en la tempesta, volen per<br />

tots els mitjans enfonsar-los-hi. com<br />

fer venir a la raó una gent així (segons<br />

la proposta d’un expert)? són tipus<br />

forans, eixits (forajidos en el sentit<br />

etimològic d’aquesta bonica paraula<br />

castellana), no vindrien mai a cap<br />

lloc que no fóra l’estada del seu propi<br />

deliri.<br />

ossama bin laden és, em sembla,<br />

una altra cosa. té uns ulls bonics i uns<br />

gestos serens, i està avesat a manar per<br />

omissió. un pantocràtor amb la ferocitat<br />

exclusivament interior. aquest<br />

home sap mirar la mort, la té per amiga<br />

i companya —i la distribueix a<br />

gratcient. el seu luxe capil·lar proporcionarà,<br />

com en el che guevara, bona<br />

cosa de somnis humits entre les<br />

adolescents occidentals en l’etapa de<br />

rebel·lia —que és la mateixa etapa en<br />

què ja usen les seues pròpies targetes<br />

de crèdit. és el model samsó (abans<br />

de dalila). i que no s’hagen estilat<br />

mai els profetes calbs...


QüestiOnari<br />

vicent J. escartí:<br />

«‘nomdedéu’<br />

retrata amb versemblança<br />

una valència del passat»<br />

manuel s. Jardí<br />

vicent J. escartí, professor a la facultat de fi-<br />

lologia de la universitat de valència, escriptor<br />

guardonat i autor, entre altres, de dies d’ira, pu-<br />

blica ara nomdedéu (<strong>bromera</strong>, 2002).<br />

una època moguda, la que ambienta<br />

nomdedéu.<br />

—el x v i és un segle important<br />

per als valencians, amb multitud d’esdeveniments,<br />

com ara un virregnat,<br />

la presència de l’arquebisbe ribera, la<br />

im minent expulsió dels moriscos, el<br />

problema del bandolerisme... a més,<br />

em fascina què va passar després de les<br />

germanies.<br />

—senyors, capellans i un rerefons<br />

inquietant amb la pesta i el sant ofici.<br />

Quin mosaic!<br />

—una part important de la novella<br />

està dedicada als personatges més<br />

desfavorits d’aquella societat. hi ha<br />

els nobles, però també tots aquells que busquen la benedicció<br />

del santet o el miracle, la gent que no té diners ni mitjans,<br />

que va fugint de la pesta.<br />

—nomdedéu és el retrat d’una època amb les seues tensions,<br />

o senzillament és la història dels seus protagonistes?<br />

—una novel·la ha de tenir els dos<br />

aspectes: ha de saber retratar una època<br />

i fer la història dels personatges. no<br />

sé fins a quin punt una cosa s’apode-<br />

ra de l’altra. hi ha novel·les, que es<br />

diuen històriques, que són absolutes<br />

enciclopèdies. Jo no faig això. l’acció<br />

d’aquests personatges fa que apareguen<br />

uns elements o uns altres.<br />

—La València de després de les Germanies,<br />

la pesta, el bandolerisme, la<br />

inquisició... tot un univers perquè s’hi<br />

Crec que el fet<br />

d’enganxar el lector<br />

a la narració<br />

va més en la història<br />

que no en l’època<br />

fascinat per la valència del segle xvi, escartí cap-<br />

tiva el lector mitJançant una història de passions<br />

en una època convulsa, i un llenguatge molt<br />

apropiat per a endinsar-s’hi.<br />

belluguen els personatges de nomdedéu.<br />

—nomdedéu resumeix com són<br />

d’inevitables les coses. com d’inevitable<br />

resulta ser sant, perquè el personatge<br />

no fa res d’especial per a guanyar<br />

la santedat, la senyora no fa res<br />

per a tenir fills, el senyor no fa res per a<br />

oposar-se a les coses, però tots es troben<br />

immersos en un entorn del qual<br />

no poden escapar-se.<br />

—La manera d’utilitzar el llenguatge<br />

compta per a endinsar el lector en el<br />

segle x v i ?<br />

—crec que el fet d’enganxar el<br />

lector a la narració va més en la història<br />

que no en l’època.<br />

—però hi ha autors de novel·la medieval que fan servir una<br />

construcció literària poc evocadora de l’època que retraten.<br />

—Jo agafe un d’aquests best sellers referit al segle x i , llig<br />

«quilòmetres» i el deixe a la prestatgeria. el llenguatge que<br />

faig servir té un cert regust de l’època,<br />

però és que se’m fa molt dur el món<br />

medieval recreat amb un llenguatge<br />

actual.<br />

—de què va nomdedéu?<br />

—intenta ser una recreació versemblant<br />

de la valència d’un passat inexistent,<br />

però amb ingredients de l’època.<br />

també, tot i que filtrada, conté<br />

una reflexió sobre passions humanes.<br />

a l’hora de retratar una època, no se’ns<br />

pot escapar com sent la gent.<br />

13


14<br />

un<br />

compromís<br />

a casp<br />

Joan f. mira<br />

el maig del 1410, quan va morir sense descendència<br />

el rei martí, la corona quedava<br />

vacant i sense candidat indiscutible, i els<br />

tres parlaments —els de catalunya, valència<br />

i aragó— s’havien de reunir conJuntament<br />

per elegir un nou rei. el de catalunya es va<br />

reunir sense problemes, però a valència els partits<br />

nobiliaris i urbans havien derivat en dos bàndols<br />

com que a l’aragó passava<br />

una cosa semblant,<br />

la reunió conjunta va resultar<br />

impossible, i hom acordà<br />

finalment nomenar tres<br />

compromissaris per regne,<br />

en mans dels quals quedaria<br />

l’elecció. una solució aparentment<br />

neutral, però en la<br />

pràctica valencians i aragonesos<br />

estaven condicionats<br />

per la situació interna dels<br />

respectius països, on la pressió<br />

militar de ferran d’antequera<br />

havia convertit el<br />

seu partit en la força dominant.<br />

no és aquest el lloc per<br />

detallar els drets de Jaume<br />

d’urgell i de ferran de<br />

trastámara, dit d’antequera.<br />

el primer semblava més<br />

ben situat d’entrada, però<br />

el segon va saber aprofitar<br />

millor la situació interna,<br />

i va saber assegurar-se el<br />

suport de dos aliats crucials:<br />

el papa benet xiii i fra<br />

vicent ferrer. benet xiii,<br />

encara reconegut com a le-<br />

inconciliables que adoptaren posicions<br />

antagòniques en el conflicte successori:<br />

els centelles a favor de ferran d’antequera,<br />

els vilaragut a favor de Jaume<br />

d’urgell. amb el resultat que cada facció<br />

convocà parlaments per separat, i cap dels dos no<br />

reconeixia l’altre com a representant del conJunt<br />

del regne.<br />

gítim als regnes hispànics,<br />

va impulsar la fórmula dels<br />

nou compromissaris, i de<br />

fet almenys sis dels nou<br />

eren homes de la seua confiança.<br />

quant a vicent ferrer,<br />

a banda de les pressions<br />

papals, coneixia personalment<br />

l’infant ferran i estava<br />

convençut que era el<br />

candidat més oportú i amb<br />

més bones qualitats. allò<br />

que no es va plantejar en<br />

cap moment és una visió<br />

«nacional espanyola» o una<br />

visió «nacional catalana» de<br />

l’elecció: no era aquesta<br />

la perspectiva dels delegats<br />

a casp. i vicent ferrer<br />

(com el seu germà bonifaci),<br />

quan votava pel candidat<br />

castellà, ni pensava<br />

en la futura «unitat d’espanya»,<br />

com afirmen encara<br />

alguns, ni va ser un «traïdor»<br />

al seu país, com imaginen<br />

uns altres. pensava<br />

en la pacificació, i no pensava<br />

en la «castellanitat» del<br />

nou rei: «en aquell punt


que jo pronuncií la sentència de casp, totes les badositats<br />

cessaren», afirmava més tard. i, a més a més, segons el<br />

predicador, «aquest rei no ha condició de castellà, mas de<br />

català o aragonés: no té amigues, tot verge venc al matrimoni…<br />

los castellans són molt parlers: “ferran ferrandeç<br />

de los arcos de los mayores”; mas lo nostre rei a tard<br />

se parle, sinó que desempatxe los feits». una curiosa caracterització<br />

«nacional», si més no.<br />

[pàg. anterior] taula central del retaule que representa<br />

l’arquebisbe sancho de roJas i ferran d’antequera, al monestir<br />

de san benito el real de valladolid, obra d’autor desconegut.<br />

la institució alfons el magnànim<br />

convoca els seus premis literaris<br />

«valència 2002»<br />

premi de poesia en valencià<br />

15.000 euros i publicació de l’obra guanyadora per edicions <strong>bromera</strong><br />

premi de poesia en castellà<br />

15.000 euros i publicació de l’obra guanyadora per editorial hiperion<br />

premi de narrativa en castellà<br />

30.000 euros i publicació de l’obra guanyadora per algar editorial<br />

podeu consultar les bases a: www.alfonselmagnanim.com<br />

[esquerra] sant vicent ferrer en una reunió durant l’anomenat<br />

compromís de casp. pintura al fresc de bartolomé matarana.<br />

[dreta] taula lateral del retauLe de fra bonifaci ferrer,<br />

obra d’autor desconegut.<br />

edicions <strong>bromera</strong>, en col·laboració amb la institució alfons el magnànim, publicarà l’obra guanyadora del premi valència de<br />

poesia en valencià, convocat per la diputació de valència. aquesta institució convoca també el premi de narrativa, que per al<br />

2002 serà en castellà. l’obra guanyadora de la convocatòria passada, L’avió del migdia, de francesc bayarri, juntament amb la<br />

finalista, Les ales de mercuri, de mariano casas, han estat publicades recentment per edicions <strong>bromera</strong>.<br />

15


16<br />

DOssier: PeriODisme i Literatura<br />

la rebel·lió dels<br />

manobres<br />

adolf beltran<br />

manobres o paletes? hi ha en la nostra literatura, o si<br />

ho voleu en el panorama literari recent en llengua catalana,<br />

i molt específicament al país valencià, una rebellió<br />

de manobres? deia Josep pla —ell que, d’altra banda,<br />

els últims mesos hi ha hagut una allau<br />

de premis literaris que han anat a<br />

parar a mans de periodistes, en una irrupció<br />

que no pot passar desapercebuda.<br />

màrius carol (fins fa molt poc el cronista<br />

de La Vanguardia especialitzat en la casa<br />

reial), que va guanyar al gener el premi<br />

ramon llull, el millor dotat econòmicament<br />

en català, amb la seua novel·la Les<br />

seduccions de Júlia, va declarar, en ser preguntat<br />

inevitablement sobre la seua condició<br />

de periodista: «va dir wilde que la<br />

diferència fonamental entre la literatura<br />

i el periodisme és que la literatura no es<br />

llegeix i el periodisme és il·legible. crec<br />

que això ha canviat i ara el periodisme<br />

forma part de la millor literatura. Jo he<br />

gosat tirar per aquesta via».<br />

eva piquer, una altra firma de la<br />

premsa catalana, coneguda sobretot per<br />

la seua secció habitual a l’avui titulada<br />

«la lectora desacomplexada», es va fer<br />

De Defoe<br />

a tom Wolfe,<br />

de manzoni a sciascia,<br />

de Zola a Capote,<br />

de Hemingway a<br />

García márquez, la<br />

literatura i el periodisme<br />

han viscut una<br />

intensa promiscuïtat<br />

tant s’estimava la professió— que «el periodista sempre<br />

serà el parent pobre —encara que guanye més— del literat.<br />

són oficis del mateix color; el periodista és el manobre;<br />

el literat és el paleta de la mateixa construcció».<br />

amb el Josep pla també al gener amb un<br />

llibre no gaire complex, una victòria diferent,<br />

que, com el de carol, està protagonitzat<br />

per una dona, tot i que la peripècia<br />

té, en el seu cas, un caire de sàtira<br />

psicològica que en el d’aquell, en canvi,<br />

es complica amb una trama policíaca i<br />

(per descomptat!) periodisticocultural.<br />

les intimitats de la literatura i el periodisme<br />

vénen de lluny i resulta difícil que<br />

no siguen de domini públic. de fet, en<br />

els orígens de la premsa moderna hi ha<br />

les velles revistes angleses de crítica cultural<br />

del segle x v i i i, com the spectator o<br />

the tatler, animades per aquells burgesos<br />

tan peculiars que van ser addison i<br />

steele. si la crítica cultural és a la base de<br />

la premsa, per què no havia de fer incursions<br />

el periodisme en la creació cultural?<br />

no és gens estrany que haja passat sempre.<br />

de defoe a tom wolfe, de manzoni<br />

a sciascia, de Zola a capote, de he-<br />

Gravat satíric<br />

francés del<br />

segle xviii<br />

que fa al·lusió<br />

a la llibertat<br />

de premsa.


mingway a garcía márquez, la literatura i<br />

el periodisme han viscut una intensa promiscuïtat.<br />

garcía márquez, precisament,<br />

comentava: «en periodisme cal aferrar-se<br />

a la veritat, encara que no se la crega ningú,<br />

i en canvi, en literatura es pot inventar<br />

tot, sempre que l’autor siga capaç de ferho<br />

creure com si fóra cert».<br />

l’irresistible magnetisme de la versemblança<br />

atrau malignament aquells que tenen<br />

un ofici que es fomenta en la veritat. i<br />

a l’inrevés, els fabricadors de ficcions sem-<br />

pre sentiran la temptació de fer valer la seua<br />

veu en el terreny de l’objectivitat. els<br />

uneix la paraula, la capacitat d’observar i<br />

d’explicar. els separa l’estatut que organitza<br />

les coses i els fets en els seus relats.<br />

no és insòlit, per tant, que el diari<br />

electrònic ara o mai es preguntara al<br />

començament d’aquest any 2002: «per<br />

què men teixen els periodistes?». al·ludia<br />

aquesta interrogació a la nòmina espectacular<br />

de periodistes valencians premiats:<br />

alfons cervera (la llarga trajectòria literària<br />

del qual potser se n’ix de la classificació)<br />

amb el ciutat d’elx per la seua<br />

novel·la L’home mort, vicent soriano amb<br />

el carles sarthou d’assaig, francesc viadel<br />

amb el ciutat de xàtiva de narrativa<br />

per terra, miquel martínez amb l’ulisses<br />

de castelló per nòmina de dubtes,<br />

francesc bayarri amb el premi valència<br />

per L’avió del migdia… per què els periodistes<br />

es passen a la ficció?<br />

hi ha tot d’estímuls ambientals i so-<br />

DOssier: PeriODisme i Literatura<br />

La prosa i<br />

l’habilitat constructiva<br />

dels nostres<br />

periodistes-escriptors,<br />

o dels nostres<br />

escriptors-periodistes,<br />

justifica l’atreviment<br />

i suposa una aportació<br />

valuosa, fresca,<br />

al panorama narratiu<br />

de les lletres<br />

valencianes<br />

cials que poden adduir-se. qualsevol intent<br />

d’explicació ultrapassa la intenció<br />

d’aquestes ratlles, on l’única pretensió és<br />

constatar que, pel que es pot llegir, la<br />

prosa i l’habilitat constructiva dels nostres<br />

periodistes-escriptors, o dels nostres<br />

escriptors-periodistes, justifica l’atreviment<br />

i suposa una aportació valuosa,<br />

fresca, al panorama narratiu de les lletres<br />

valencianes. no es tracta d’una exageració<br />

gremial, com podrà comprovar<br />

qualsevol lector atent i interessat.<br />

oscar Wilde fragment d’èmile Zola d’eduard manet<br />

però la perplexitat difícilment escamparà.<br />

Joan barril, un columnista<br />

prolífic i suggeridor que s’ha llançat sovint<br />

al món de la literatura, ho revelava<br />

amb una certa ingenuïtat en respondre<br />

a la pregunta d’una nena en una entrevista<br />

que li van fer a educàlia, un<br />

portal virtual per a infants. «què fan<br />

exactament els escriptors-periodistes?»,<br />

li plantejava la xiqueta. i ell responia:<br />

«és que, en realitat, els periodistes gairebé<br />

sempre també som escriptors. de<br />

mica en mica, la figura de l’escriptor<br />

tancat a casa seua va desapareixent i, al<br />

final, tots els escriptors acaben escrivint<br />

als diaris». la resposta sona, indefectiblement,<br />

a justificació, com si calguera<br />

oferir excuses per l’atreviment. sembla<br />

obvi que darrere d’aquesta actitud, molt<br />

generalitzable, hi ha una mena de consciència<br />

de classe, de la classe dels manobres<br />

que envaeixen un altre terreny,<br />

afortunadament.<br />

17


18<br />

DOssier: PeriODisme i Literatura<br />

francesc viadel:<br />

«la irrupció de<br />

periodistes<br />

en la literatura és saludable»<br />

la discussió al voltant de les relacions entre la li-<br />

teratura i el periodisme és tan antiga com la mateixa<br />

professió periodística. a casa nostra, però, no ha estat<br />

mai un tema recurrent perquè, de fet, han sigut pocs<br />

els periodistes valencians que s’han dedicat també<br />

a la literatura, tot i<br />

que hi ha exemples illustres<br />

—però aïllats—<br />

d’aquesta relació, com<br />

els de teodor llorente,<br />

martí domíngueZ o<br />

francesc bayarri: supose<br />

que l’interés per<br />

les relacions entre periodisme<br />

i literatura prové<br />

de l’exèrcit de periodistes<br />

que els darrers mesos no<br />

han tingut millor idea<br />

que guanyar premis literaris.<br />

pot resultar sorprenent<br />

aquesta invasió en<br />

una narrativa com la valenciana, on tot és anormal. però<br />

no caldrà ara recordar la llista de periodistes que en altres<br />

literatures han escrit novel·les. encara que, segons la meua<br />

opinió, tampoc s’hauria de magnificar aquest fenomen, i<br />

prendre la part pel tot. la llista de narradors que no han<br />

tingut res a veure amb el periodisme o que, fins i tot, l’han<br />

menyspreat, tampoc es queda curta.<br />

francesc viadel: com siga, trobe que aquesta irrupció<br />

dels periodistes a les nostres lletres pot,<br />

fins i tot, resultar saludable. calia, ens<br />

cal, un tipus de novel·la enriquit amb el<br />

punt de vista del que fa inventari de l’actualitat,<br />

una novel·la que aborde móns<br />

molt més recognoscibles. no creus que<br />

això pot incorporar un nou tipus de<br />

lector?<br />

f. b.: resulta molt saludable, si els<br />

periodistes fan un esforç i no es limiten<br />

a allargar un reportatge. o a contar-nos<br />

les anècdotes divertides de les redaccions.<br />

encara hi ha<br />

temes i àmbits<br />

de la nostra realitat que<br />

no han estat novel·lats.<br />

ningú no s’ha atrevit<br />

a literaturitzar sobre<br />

el València CF,<br />

per exemple<br />

vicent andrés estellés. ara, però, sembla que caminem<br />

cap a la normalitat en aquest sentit. francesc bayarri,<br />

que acaba de publicar L’avió deL migdia, i francesc<br />

viadel, que publica al mes de maig Terra, són dos coneguts<br />

periodistes valencians que han decidit fer el pas<br />

cap a la novel·lística.<br />

en aquest article bayarri<br />

i viadel intercanvien<br />

opinions sobre les<br />

relacions entre la literatura<br />

i el periodisme.<br />

per a fer això, és millor<br />

que els periodistes callem.<br />

hi ha gent convençuda<br />

que, perquè escriu cada<br />

dia en els papers, pot passar<br />

a la novel·la quan vulga<br />

sense cap problema.<br />

construir una narrativa<br />

valenciana costarà anys i<br />

treball. en aquesta tasca<br />

són importants els periodistes i tots els narradors que provenen<br />

d’altres camps. però omplir el mercat de productes no<br />

és el camí. la quantitat per la quantitat no hauria de ser un<br />

valor.<br />

f. v.: evidentment, el periodista ha de ser conscient que<br />

s’enfronta a un altre tipus de text on precisament dominen<br />

la reflexió, la voluntat estètica... i sabedor d’això, el periodista<br />

ha de mirar d’enretirar-se del vertigen de la realitat immediata<br />

que el colpeix cada dia i, des de la<br />

serenitat, construir un món nou.<br />

f. b.: d’altra banda, hi ha una altra<br />

qüestió que potser interessarà algú. és<br />

tot allò de les relacions entre periodisme<br />

i literatura, però no des del punt de vista<br />

dels periodistes com a persones (els periodistes<br />

ens passem la vida parlant i escrivint<br />

sobre nosaltres), sinó sobre la<br />

línia que separa els dos gèneres. la veritat<br />

és que hi ha propostes que et fan dubtar<br />

de tot. per exemple, oriana fallaci


o ryszard Kapuscinsky fan periodisme<br />

o literatura?<br />

f. v.: o Josep pla... és clar, les<br />

fronteres no són gens fàcils de definir...<br />

en qualsevol dels casos hi ha<br />

una qüestió que personalment m’obsessiona,<br />

vull dir tot allò dels temes<br />

escollits i de les tècniques emprades.<br />

sovint et trobes amb novel·les que<br />

aborden la història d’un crim o d’una<br />

tragèdia quotidiana qualsevol en les<br />

quals descobreixes tot seguit el filòleg.<br />

són llibres que al final no aporten<br />

res, tot i ser lingüísticament correctíssims,<br />

sense taca. resulten massa<br />

inversemblants, neguitegen el lector,<br />

són aquells llibres en els quals des-<br />

cobreixes un escriptor obsedit pel<br />

llenguatge... davant d’això m’agrada<br />

pensar que segons quines novelles<br />

les hauria pogudes fer millor un<br />

periodista...<br />

f. b.: evidentment, considerar<br />

l’es til «lingüísticament correctíssim»<br />

com un valor s’explica només entre<br />

nosaltres. a ningú no se li ocorre valorar<br />

que la darrera novel·la de vargas<br />

llosa no té faltes d’ortografia. però<br />

hi ha una altra cosa, ben diferent, i<br />

és pensar que tota novel·la en valencià<br />

ha de tenir una acció trepidant.<br />

hi ha una certa prevenció d’un sector<br />

de lectors. obrin una novel·la en<br />

valencià i estan esperant que en la línia<br />

cinc o sis aparega el primer acudit<br />

graciós o el primer assassinat o<br />

la primera escena sexual explícita.<br />

en valencià es pot escriure així, però<br />

també hi ha altres opcions. la novella<br />

intimista, per exemple. i hi ha un<br />

camp on l’esforç estètic pot ser allò<br />

predominant.<br />

f. v.: el cas és que, si te n’adones,<br />

en parlar de la nostra literatura, ara<br />

DOssier: PeriODisme i Literatura<br />

Fra n c e s c Bay a r r i (almàssera, 1961)<br />

té una llarga experiència professional<br />

com a periodista en diaris i emissores<br />

de ràdio. actualment dirigeix nou dise,<br />

el periòdic setmanal de la universitat<br />

de valència, i participa en araomai.com,<br />

diari electrònic en valencià.<br />

L’avió del migdia, premi valència de<br />

narrativa alfons el magnànim 2001,<br />

parteix de la convocatòria d’una reunió<br />

política il·legal a l’estiu del 1974<br />

per revisar les esperances i les frustracions<br />

de la generació que va protagonitzar<br />

la transició democràtica.<br />

Fra n c e s c vi a d e l (algemesí, 1968)<br />

ha treballat en la majoria de les redaccions<br />

dels diaris i setmanaris valencians,<br />

i ha dirigit gandia televisió. ha<br />

publicat la novel·la dies de Venus i el<br />

recull de poemes èxode salnitrós.<br />

terra, premi blai bellver de narrativa<br />

2001, és una novel·la en clau de crítica<br />

social sobre la desaparició del món<br />

rural. un jove periodista retorna al<br />

seu poble i es veu obligat a treballar<br />

temporalment al camp abans de poder<br />

instal·lar-se a la ciutat —una valència<br />

moribunda i estranyament bella—<br />

per exercir la seua professió.<br />

mateix és el cas, sempre estem parlant<br />

de mancances. la que ens ocupa,<br />

tot això dels periodistes, n’és una...<br />

malauradament hi ha més mancances.<br />

el valencià continua sense tenir<br />

presència en zones àmplies de la realitat.<br />

el ventall de temes i tècniques en<br />

la nostra novel·la s’ha ampliat enormement<br />

els darrers anys, però hi ha<br />

àmbits de la realitat cada vegada més<br />

allunyats de la nostra llengua... àmbits<br />

de la realitat i temes que, tornant<br />

a l’inici de la nostra conversa, sí que<br />

podrien assumir els periodistes. l’escriptor<br />

vicent borràs es queixava públicament<br />

que encara ningú no s’havia<br />

atrevit a literaturitzar sobre el<br />

valència cf. fixa’t, un món, el del<br />

futbol, que tants rius de tinta ha fet<br />

córrer arreu d’europa. subscric plenament<br />

l’observació de borràs.<br />

f. b.: pense que has situat el debat<br />

en el punt exacte. perquè, en valencià,<br />

sembla que els narradors poden<br />

escriure només d’uns temes molt<br />

limitats, i a més a més des d’unes perspectives<br />

ideològiques i d’estil molt<br />

concretes. tots els que escrivim en<br />

valencià adoptem una perspectiva nacionalista,<br />

per exemple.<br />

f. v.: afortunadament, i encara<br />

que de manera tímida, comencen a<br />

aparéixer obres amb tot un altre caire...<br />

a propòsit, i parlant de periodistes<br />

i de gèneres, algú hauria d’obrir el<br />

debat entorn de la memorística... els<br />

prohoms valencians d’aquestes darreres<br />

dècades se n’han anat sense deixar-nos<br />

ni una sola semblança del<br />

temps i la societat que els tocà viure...<br />

en fi, i resumint, estic per dir-te que<br />

estem en condicions de mirar-nos el<br />

futur de la nostra literatura amb una<br />

mica d’optimisme.<br />

19


Descobreix els nous llibres<br />

de Bromera.txt<br />

Adaptats al nou currículum però amb autors i<br />

obres literàries de tot l’àmbit lingüístic<br />

Amb innovacions que els fan pràctics,<br />

còmodes, senzills i complets<br />

Recullen l’experiència d’usuaris i autors


QuaDerns D’animaCiÓ LeCtOra<br />

«l’elefant»<br />

comença a caminar<br />

Josep millo<br />

paral·lelament a l’aparició d’aquest número<br />

de L’iLLa, comença la singladura d’un dels<br />

proJectes més il·lusionants d’edicions brome-<br />

ra els últims temps. ens referim a la publicació<br />

dels quatre primers volums de la col·lecció<br />

«l’elefant», anuncia da l’any passat amb motiu<br />

de la celebració del quinZé aniversari de l’editorial.<br />

com s’apuntava en aquell catàleg, aquesta nova<br />

proposta naix del compromís de publicar narraci-<br />

la consideració del valencià com<br />

a llengua d’ensenyament va suposar<br />

en el seu dia la decisió més important<br />

per a la seua recuperació i<br />

dignificació social. cap altra mesura<br />

no hauria tingut més transcendència<br />

per a deixar la nostra llengua en disposició<br />

de convertir-se, a més a més,<br />

en llengua de comunicació i de cultura.<br />

i, malgrat alguns entrebancs<br />

in comprensibles, cal reconéixer els<br />

fruits positius d’aquest procés —si<br />

són pocs o molts seria objecte d’un<br />

altre comentari—, tenint en compte<br />

les condi cions en què ens trobàvem<br />

en els primers moments. en aquest<br />

sentit, cal reconéixer la tasca dels docents<br />

feta a l’escola i les metodologies<br />

modernes emprades per a facilitar el<br />

procés d’adquisició i aprenentatge de<br />

la llengua.<br />

però és en el moment en què els<br />

xiquets i les xiquetes s’apropen a la<br />

llengua literària dels contes i les narracions<br />

que la col·lecció «l’elefant»<br />

vol desenvolupar un paper decisiu,<br />

sobretot, a l’hora d’oferir obres interessants<br />

que contenen unes mínimes<br />

variacions lingüístiques respecte de la<br />

llengua en què aprengueren a llegir.<br />

al llarg del seu procés d’aprenentatge,<br />

pensem que la presència d’aquestes<br />

variants, d’una banda, contribuirà<br />

a donar-los una visió més completa<br />

de la llengua que parlen i, de l’altra,<br />

propiciarà la creació d’un espai comú<br />

d’autors que parlen i escriuen en una<br />

mateixa llengua, però que a l’hora de<br />

publicar una relat per a infants, ho<br />

feien només des de la seua parcel·la<br />

geogràfica i lingüística, o bé havien<br />

d’introduir alguna modificació en els<br />

ons infantils i Juvenils de qualitat literària<br />

excel·lent escrites en qualsevol varietat de<br />

la nostra llengua. l’obJectiu és, també, contribuir<br />

a la normalitZació lingüística posant<br />

en mans dels nostres Joves lectors obres escrites<br />

per autores i autors catalans, mallorquins<br />

i valencians sense que hagen de renunciar als<br />

trets lingüístics que els són propis i que, al capdavall,<br />

enriqueixen i caracteritZen les seues obres.<br />

originals que remetien als editors, d’ací<br />

o d’allà.<br />

com déiem adés, «l’elefant» arranca<br />

amb quatre títols que són quatre<br />

garanties que, de segur, consolidaran<br />

aquest nou projecte. es tracta de<br />

missió especial, de mercè company;<br />

8.388.607 caramels per a un aniversari,<br />

de vicent pardo; La dent de la clara,<br />

de Josep albanell (Joles sennell), i La<br />

màquina dels contes, de carles cano.<br />

tots quatre són autors ben coneguts,<br />

amb una llarga bibliografia publicada<br />

i, en certa manera, personifiquen la<br />

voluntat d’aquest projecte de convertir-se<br />

en un espai d’encontre d’autors<br />

i d’autores, però també de lectores i<br />

lectors, dels nostre domini lingüístic.<br />

trobareu més informació sobre la collecció,<br />

i una entrevista amb els autors,<br />

a la web: www.<strong>bromera</strong>.com<br />

21


22<br />

L’amor a La Lectura, com tot apre-<br />

nentatge humà, es forJa en La famí-<br />

Lia. si L’infant o Jove posseeix una<br />

riquesa cuLturaL, quaLsevoL acció<br />

sobre eLL serà fàciL. no obstant<br />

això, per desgràcia, eL modeL Lec-<br />

tor que perceben eLs aLumnes en<br />

La premissa que el lector es fa en<br />

la infantesa resulta fàcil de defensar:<br />

els «llibres escrits al vent» (poemes<br />

i contes de tradició oral); els<br />

«llibres escrits amb línies i ombres» (llibres<br />

d’imatges); els «llibres llegits per<br />

adults» i els «llibres de paraules i silencis»,<br />

configuren una seqüència per la<br />

qual tot bon lector ha passat.<br />

pel que fa a l’àmbit escolar, hauríem<br />

de distingir entre «lectura obligatòria»,<br />

que hauria de transmetre’s de la<br />

manera més lúdica possible, i la «lectura<br />

literària», com a activitat agradable,<br />

com a entreteniment amb capacitat<br />

de desenvolupar possibilitats noves, de<br />

posar-se en contacte amb mons màgics<br />

i distints, de desenvolupar la imaginació<br />

i transmetre valors.<br />

freqüentment en l’escola, la lectura<br />

lliure i oberta acaba donant pas<br />

a una lectura obligada i dirigida, atacant<br />

així les arrels de l’obra literària<br />

i obstaculitzant, de manera irreversible,<br />

la creació d’hàbits duradors de<br />

lectura.<br />

La literatura no s’ensenya, es contagia.<br />

s’ensenya amb amor i entusiasme<br />

allò que nosaltres mateixos estimem.<br />

quan un professor mana llegir un<br />

llibre als seus alumnes, hauria de tenir<br />

en compte tres coses: que no se<br />

senten carregats (ja tenen prou deures<br />

escolars), la qual cosa vol dir que el<br />

QUADERNS D’ANIMACIÓ LECTORA<br />

L’aprenentatge<br />

de<br />

La Lectura<br />

J. cabaLLero, g. Jiménez i Á. López *<br />

La literatura no<br />

s’ensenya, es contagia.<br />

S’ensenya amb amor<br />

i entusiasme allò<br />

que nosaltres mateixos<br />

estimem<br />

L’àmbit famiLiar és bastant pobre<br />

si considerem Les estadístiques,<br />

que refLecteixen un acLaparador<br />

42% d’aduLts que decLara no LLe-<br />

gir mai, un 63% que no comprà cap<br />

LLibre en L’úLtim any, o un 15% de<br />

LLars on no existeix cap LLibre.<br />

temps assignat per a la lectura ha de<br />

ser més que suficient; que puguen triar<br />

(d’una llista tan àmplia com siga<br />

possible); i que no hagen de llegir sota<br />

l’espasa de dàmocles del comentari.<br />

L’únic que el professor ha d’esperar<br />

és que l’alumne li diga si li ha agradat<br />

o no el llibre en qüestió. però<br />

que no tracte d’investigar el perquè.<br />

freqüentment ens molesta que ens<br />

pregunten els motius per què ens ha<br />

agradat un llibre, llevat que sentim<br />

espontàniament la necessitat de donar<br />

explicacions, de convertir-nos en<br />

crítics aficionats.<br />

finalment, no seria convenient, per<br />

a saber quins llibres agraden als infants,<br />

que les editorials els ho preguntaren?<br />

per què els lectors i els consellers<br />

són sempre adults?… s’evitaria l’absurd<br />

d’esperar que el lector ens diga,<br />

no el que li agrada personalment a ell,<br />

sinó el que creu que pot agradar a unes<br />

altres persones, d’una edat i d’un grup<br />

social completament diferents.<br />

Com mo t i v a r l a le C t u r a<br />

hi ha algunes receptes i consideracions<br />

que ajudaran a treballar la motivació<br />

tant a l’aula com a casa:<br />

– mai s’insistirà suficientment sobre<br />

la importància del model adult:


és fonamental que l’infant veja els<br />

adults llegir i gaudir-hi.<br />

– als infants i joves sovint els satisfà<br />

que algú llija per a ells. qui llig en<br />

veu alta exerceix, en definitiva, una<br />

funció fonamental de mediació entre<br />

el text i el receptor.<br />

– a quasi tots els infants els agraden<br />

els llibres-joc («amb aquests llibres<br />

es fan coses, no només es llig», declarava<br />

un alumne).<br />

– intentar aprofitar els mitjans tècnics<br />

(com la televisió), que fan una<br />

competència deslleial, com a esperó<br />

per a la lectura. per exemple, lectures<br />

prèvies o posteriors a la projecció<br />

d’una pel·lícula, en què s’hagen<br />

adaptat o utilitzat els textos originals<br />

literaris.<br />

– recomanar llibres (entre alumnes,<br />

per part de professors, pares, escriptors,<br />

etc.). qualsevol adult que resulte<br />

rellevant per als infants pot<br />

constituir una important font de<br />

motivació i aconseguir així un nexe<br />

fructífer entre l’escola i la comunitat<br />

educativa.<br />

– plantejar activitats lúdiques que<br />

QUADERNS D’ANIMACIÓ LECTORA<br />

Mai s’insistirà<br />

suficientment<br />

sobre la importància<br />

del model adult:<br />

és fonamental<br />

que l’infant<br />

veja els adults llegir<br />

i gaudir-hi<br />

impliquen la lectura i l’escriptura.<br />

– crear un «club de lectura».<br />

– visitar biblioteques locals, o<br />

simple ment fer passejos que finalitzen<br />

en una tranquil·la estona de<br />

lectura (els anomenats «llibres al<br />

sol»). açò és, en definitiva, identi-<br />

ficar els llibres com una cosa que<br />

forma part de la vida i no només<br />

de l’escola.<br />

– personalitzar els llibres amb segells<br />

o ex-libris, o disposar de la pròpia<br />

biblioteca o el propi espai dins de<br />

la biblioteca familiar, pot incentivar<br />

l’adquisició de nous volums.<br />

com a conclusió, recollim un paràgraf<br />

publicat en CLIJ 44 (1992) en<br />

què un jove lector es planteja aquesta<br />

pregunta: «“per a què em serveix llegir<br />

llibres i més llibres?” sembla una<br />

bona pregunta. però no ho és en absolut.<br />

quan algú se la fa, vol dir que<br />

hem arribat tard, que no hem sabut<br />

evitar una pregunta tan utilitària i<br />

pragmàtica, tan adulta. els llibres no<br />

serveixen… se’n serveixen, de nosaltres,<br />

per a multiplicar-nos i eixamplar-nos.<br />

també per a conéixer millor<br />

el món real —i l’altre. per a impulsar<br />

fermament els nostres somnis i quimeres».<br />

* Javier cabaLLero, gabrieL Jiménez<br />

i ÁngeL López. adaptació de L’articLe<br />

pubLicat a La revista CLIJ, núm. 89.<br />

23


24<br />

teatre<br />

per a comprendre<br />

L’aLtre<br />

Joan carLes ortega<br />

dues novetats de la col·lecció «<strong>bromera</strong><br />

/teatre» sobre els immigrants sense<br />

papers ens apropen a la microhistòria<br />

quotidiana de «l’altre» diferent que<br />

habita en l’occident opulent de fronteres<br />

impermeables. Les dues obres de<br />

teatre, Abú Magrib i Zona de lliure<br />

trànsit, ens presenten, a través de la<br />

tragèdia moralment crítica i de la comicitat<br />

gairebé subversiva, respectivament,<br />

els límits ferris que separen els<br />

nouvinguts dels beneficis de la civilització<br />

occidental.<br />

edicions <strong>bromera</strong> contribueix al<br />

debat públic sobre la condició d’estrangeria<br />

amb dues obres de teatre,<br />

Abú Magrib i Zona de lliure trànsit,<br />

que penetren en les vivències diàries<br />

dels immigrants que es veuen obligats<br />

a viatjar per trobar el pa i l’amor, però<br />

que xoquen amb una realitat institucional<br />

i econòmica que els degrada tot<br />

convertint-los en éssers marginals.<br />

els autors, l’experimentat home de<br />

teatre manuel molins, a Abú Magrib,<br />

i el tàndem —fecund literàriament—<br />

format per vicente muñoz puelles i<br />

Josep palomero, a Zona de lliure trànsit,<br />

han confeccionat les converses entre<br />

els personatges, amb un bagatge<br />

verbal sòlid, des de la seua vasta experiència<br />

biobibliogràfica, perfectament<br />

documentats sobre els detalls de la vida<br />

quotidiana dels immigrants i amb<br />

R E S S E N y E S<br />

un exquisit savoir faire teatral que ens<br />

llega, tot plegat, dues peces d’art escènic<br />

úniques.<br />

cada volum incorpora un estudi<br />

introductori que serveix d’orientació<br />

literària solvent a l’obra: gabriel sansano,<br />

de la universitat d’alacant, elabora<br />

la introducció a Abú Magrib, mentre<br />

que salvador bataller, director de la<br />

col·lecció «<strong>bromera</strong> / teatre», ens presenta<br />

la de Zona de lliure trànsit. cal<br />

remarcar que aquesta obra de vicente<br />

muñoz puelles i Josep palomero va obtenir<br />

el premi eduard escalante de teatre<br />

en valencià, de l’ajuntament de<br />

valència, l’any 2000.<br />

hi ha una diferència de to emotiu<br />

entre totes dues obres de teatre, que les<br />

fa plenament complementàries: Abú<br />

Magrib posa en relleu el dramatisme,<br />

en tota la seua cruesa i complexitat,<br />

capbussant-se en les clavegueres de la<br />

natura humana, tot il·luminant equilibradament<br />

la foscor que en resultaria<br />

amb tocs clars de lirisme i simbolisme<br />

serenament mediterranis. molins ens<br />

fa vibrar amb un quadre commovedor<br />

que desperta pedagògicament la<br />

nostra inquietud solidària, en esperonar-nos<br />

les consciències d’una manera<br />

profunda.<br />

Zona de lliure trànsit recorre a l’humor:<br />

un humor de concepció intelligent<br />

que satisfarà tant el públic més<br />

exigent com el més popular; muñoz<br />

puelles i palomero ens convencen, amb<br />

una comicitat incipientment subversiva,<br />

del fet que l’origen antropològic<br />

d’una persona constitueix un argument<br />

pèssim per a discriminar-la legalment.<br />

si amb Abú Magrib obtenim una<br />

panoràmica geològica eficient dels estrats,<br />

conscients i inconscients, que<br />

formen la textura de l’ànima d’un immigrant<br />

magribí mentre va rodant per<br />

europa, amb Zona de lliure trànsit accedim<br />

al guió d’un espectacle desimbolt<br />

on la immaduresa sagaç del<br />

pro ta gonista ompli d’una vitalitat entranyable<br />

el vedat on pretén recloure’l<br />

la tossuderia dels representants de l’ordre<br />

establert.


una porta oberta a<br />

La memòria<br />

imma gandia<br />

L a nit del 18 de juny de l’any 46,<br />

un misteriós home en bicicleta amb<br />

la cara coberta amb cotó en pèl i<br />

un mocador va assassinar a trets l’alcalde<br />

de Llaurí (la ribera baixa). víctor<br />

gómez Labrado aprofita la història<br />

d’aquest atemptat, i la posterior recerca<br />

de responsables, per a confeccionar<br />

la seua segona novel·la-crònica, que,<br />

com la primera, titulada La mestra, està<br />

elaborada a partir de documents i<br />

testimonis reals.<br />

el caràcter híbrid d’aquest gènere,<br />

novel·lat i veritable, permet satisfer diferents<br />

expectatives lectores. en el cas<br />

de La guerra de quatre s’articulen principalment<br />

al voltant de dos nivells de<br />

lectura: d’una banda, l’obra és la reconstrucció<br />

ben documentada de la<br />

resistència antifranquista i de la repressió<br />

feroç que es va patir durant la postguerra<br />

valenciana, però també es pot<br />

llegir com una novel·la negra excellent,<br />

a vessar d’intriga i amb un final<br />

obert.<br />

amb la intenció de culpar i condemnar<br />

comunistes, les autoritats franquistes<br />

van voler donar un caire polític<br />

R E S S E N y E S<br />

a la mort de l’alcalde. La insistència<br />

d’un jutge feixista forçà el resultat<br />

d’una investigació absurda plena de<br />

paradoxes. al remat, fins i tot els acusats<br />

mateix van creure la versió oficial,<br />

que ha entrat definitivament en la<br />

memòria col·lectiva. Labrado ressalta<br />

les zones fosques de la interpretació<br />

de les autoritats, planteja interrogants<br />

i evidencia la manca de coherència<br />

d’un escorcoll que va dur a la presó<br />

més d’un innocent. el resultat és un<br />

text que promou hipòtesis noves i<br />

que ens empenta a esclarir els arguments<br />

tèrbols de la justícia de l’època,<br />

a actuar gairebé com a detectius<br />

utilitzant la completa informació que<br />

proporciona.<br />

La guerra de quatre és, a més, la<br />

història d’aquelles poques persones<br />

decidides a lluitar per la república<br />

després de la derrota, els quatre que,<br />

a benetússer, a sueca o a la serrania,<br />

malgrat la por, encara conservaren<br />

forces i esperança per a combatre la<br />

dictadura amb alguna pistola i humor.<br />

fonamentat en testimoniatges<br />

escrits i orals, el llibre recrea escrupolosament<br />

un temps marcat per la<br />

debilitat de les veus discordants i,<br />

sobretot, per l’efectivitat esgarrifosa<br />

dels aparells coercitius i repressors del<br />

règim.<br />

assassinat misteriós a La ribera<br />

LLorenç martínez*<br />

La guerra de quatre demostra que és<br />

innecessari recórrer a paratges remots<br />

per dissenyar una història excepcional.<br />

La decisió de prescindir de qualsevol<br />

element fictici comporta certs<br />

avantatges —la versemblança n’és el<br />

més obvi—, però també exigeix un<br />

esforç extra que, segons gómez Labrado,<br />

es veu recompensat quan es valora<br />

el resultat final. «Jo seria incapaç<br />

d’imaginar-me una història tan ben<br />

parida com aquesta», reconeix l’escriptor,<br />

fascinat des del moment en<br />

què va descobrir que una família suecana<br />

—el fill de la qual és l’actual alcalde<br />

de sueca, alfredo guillem, que<br />

L’obra<br />

és la reconstrucció<br />

ben documentada<br />

de la resistència<br />

antifranquista<br />

i de la feroç repressió<br />

que va patir<br />

durant la postguerra<br />

en aquells moments tenia sis anys—<br />

havia amagat a la pallissa un maqui<br />

que col·laborava amb els seus hostes<br />

picant arròs amb un morter. Les primeres<br />

consultes de gómez Labrado<br />

foren fructíferes i prompte pogué lligar<br />

els moviments d’aquestes cèl·lules<br />

clandestines amb la mort sorprenent<br />

de l’alcalde de Llaurí.<br />

«el fet no fou cap broma —puntualitza<br />

el novel·lista—. era la primera<br />

vegada que algun vençut s’espolsava la<br />

por de damunt amb tota la insolència i<br />

gosava disparar contra els vencedors.»<br />

La investigació iniciada per l’autor a la<br />

tardor del 1999 va topar, precisament,<br />

amb una dificultat en part previsible.<br />

«algunes persones que han tingut maquis<br />

amagats jugant-se-la amb un grau<br />

de compromís i temeritat que avui ens<br />

costa d’imaginar, en l’actualitat s’han<br />

negat a parlar amb mi fins i tot oferintlos<br />

el privilegi de l’anonimat», constata<br />

l’autor, per a qui el temor «dels<br />

fantasmes» que encara tenalla aquests<br />

protagonistes «deriva de la por de recordar».<br />

alguns d’ells, segons afirma<br />

gómez Labrado, continuen dormint<br />

malament mig segle després.<br />

*fragment deL reportatge pubLicat<br />

a LevAnte-eMv eL 10/03/02.<br />

25


26<br />

Les ales de Mercuri<br />

Mariano Casas<br />

col·lecció «L’eclèctica»<br />

núm. 82. 178 pàgs.<br />

<strong>bromera</strong>, 2002<br />

en aquesta nova incursió en la novella<br />

històrica, mariano casas retrata la<br />

valència del final del xviii i el principi<br />

del x i x , en la qual tenien molt de pes<br />

l’estament religiós i el nobiliari. amb<br />

mà magistral ens introdueix en l’agitada<br />

valència burgesa i menestral de gremis<br />

jerarquitzats, confraries, col·legis,<br />

fundacions i obres pies.<br />

d’altra banda, passegem amb un<br />

dels protagonistes, que fa de narrador,<br />

per les comarques de la ribera i la<br />

costera: allí el porta el nostre autor<br />

per tal de desenvolupar la trama, complexa<br />

i subjugadora. en ocasions, els<br />

personatges mateix s’adonen que actuen<br />

més seguint la voluntat dels altres<br />

que la seua pròpia. el narrador,<br />

per exemple, es col·loca en situació<br />

ma r i a n o Ca s a s (va lència,1963)<br />

és llicenciat en dret. en la collecció<br />

«el micalet galàctic» ha<br />

publicat l’obra Pirates de la marjal<br />

(premi de l’iifv al millor Llibre<br />

Juvenil del 1999), i en la<br />

col·lecció de narrativa històrica<br />

juvenil «esguard», escales d’una<br />

fuga.<br />

R E S S E N y E S<br />

Mariano Casas<br />

d’igualtat amb el lector: cap dels dos<br />

no sap com acabarà allò.<br />

casas no sols reïx en la descripció<br />

d’espais, sinó també en la construcció<br />

dels personatges. així, basteix uns caràcters<br />

molt ben definits que completen<br />

una trama sòlida que atrapa el lector.<br />

L’argument va encaixant els diferents<br />

episodis amb precisió i cada fet, personatge<br />

o actuació troba el seu lloc.<br />

en resum, una història molt atractiva,<br />

que enganxa el lector des de l’inici<br />

amb uns protagonistes molt vius i<br />

un fresc històric versemblant.<br />

rafaeL pLa<br />

El viatge d’allò que és dit<br />

Albert Garcia Hernàndez<br />

col·lecció «<strong>bromera</strong> poesia»<br />

núm. 47. 76 pàgs.<br />

<strong>bromera</strong>, 2002<br />

L’ expressió «allò que és dit» de la<br />

qual ens parla albert garcia en el títol<br />

que encapçala el poemari no és una al-<br />

tra cosa que el llenguatge. els mots solament<br />

ens són propis en els nostres<br />

primers crits, sempre carregats de significats:<br />

una demanda d’aliment, la<br />

complaença de trobar-se servit i net,<br />

i, així i tot, ho dubte; els gens potser<br />

també s’imposen en aquest apartat de<br />

la vida. en créixer heretem una llengua<br />

—primer d’una manera oral, després,<br />

també escrita—, i amb aquesta,<br />

una cultura, una manera d’entendre<br />

la vida i de veure el món. per tant,<br />

mai no naixem nus i purs, sinó contaminats<br />

pels segles. agafem la paraula<br />

com el testimoni d’una cursa i reprenem<br />

el viatge amb els nostres coetanis.<br />

oblidant que allò que és dit forma la<br />

imatge del que som com a individus,<br />

com a societat.<br />

els sediments d’allò que és dit: la<br />

paraula, la informació que transporta i<br />

la transmissió de cultura, han creat el<br />

món i el temps en els quals ens desenvolupem.<br />

el nostre viatge serà també<br />

una part d’aquests sediments. així,<br />

allò que és dit mai no és innocent, fa<br />

el seu propi camí i potser retorna a nosaltres<br />

com un colp de puny. com els<br />

poemes que formen aquest llibre. fills<br />

d’una tradició estètica, fonamentats en<br />

allò dit per intel·lectuals, filòsofs i estudiosos<br />

del comportament humà, tot<br />

allò que ara reinicia en aquest llibre el<br />

viatge envers els lectors.<br />

maneL aLonso<br />

alb e r t Ga r C i a He r n à n d e z<br />

(va lència, 1949) ha estat autor i<br />

adaptador de cançons per a maria<br />

del mar bonet, marina rossell,<br />

Lluís miquel i els 4z, entre altres.<br />

ha obtingut diversos premis literaris<br />

i col·labora en el Quadern<br />

de l’edició valenciana del dia ri el<br />

País.


Societat limitada<br />

Ferran torrent<br />

col·lecció «L’eclèctica»<br />

núm. 86. 272 pàgs.<br />

<strong>bromera</strong>, 2002<br />

som a valència a<br />

pocs mesos d’unes<br />

eleccions autonòmiques.<br />

en el palau de<br />

la generalitat hi ha<br />

instal·lat un partit conservador —el<br />

mateix que a madrid— amb majoria<br />

parlamentària suficient per fer i desfer<br />

a la mesura de la seva prepotència. el<br />

dia a dia el formen descarats jocs d’influències<br />

a favor dels qui el poder veu<br />

amb bons ulls i una estètica casposa<br />

que distreu l’atenció del personal sobre<br />

els elements més perillosos de la<br />

llopada: una classe de joves dirigents,<br />

situats just darrere dels primers rengles<br />

del poder, sense escrúpols ni ideologia<br />

i entrenats per arrambar-se i xuclar,<br />

des de l’ombra, la saba de l’arbre<br />

Fer r a n t o r r e n t (sedaví, 1951)<br />

és en l’actualitat l’escriptor valencià<br />

més popular. Les seues novelles<br />

un negre amb un saxo, Gràcies<br />

per la propina i L’illa de l’holandès<br />

han estat traslladades amb èxit al<br />

cinema.<br />

R E S S E N y E S<br />

que domina el bosc. enmig, l’entrada<br />

en escena de Juan Lloris martorell dinamita<br />

l’aparent placidesa de la situació,<br />

un personatge individualista i enfrontat<br />

a la societat (com butxana,<br />

barrera, l’holandès...) però amb una<br />

novetat: a diferència dels seus predecessors,<br />

pertany a l’altre bàndol de la<br />

societat: al dels guanyadors.<br />

m’agrada Societat limitada perquè<br />

és una demostració del grau de mestria<br />

que ha assolit torrent en aquest<br />

ofici d’inventar històries. és un veritable<br />

festí per als amants de la novel·la<br />

veure com aquest home fa el que vol<br />

quan té una bona història entre mans.<br />

com juga amb la trama, com la fa<br />

créixer, com combina nous elements<br />

aparentment inconnexos i com lliga els<br />

serrells que podia semblar que quedaven<br />

solts. Societat limitada és, al meu<br />

parer, la millor novel·la que fins ara ha<br />

escrit l’autor de sedaví.<br />

Joan Josep isern. extracte de L a ressenya<br />

apareguda a L’Avui eL 21/02/02<br />

Amor i malediccions<br />

Mohamed Xukri<br />

col·lecció «L’eclèctica»<br />

núm. 87. 176 pàgs.<br />

edicions <strong>bromera</strong>, 2002<br />

Amor i malediccions és una col·lecció<br />

de retrats descarnats i emotius en els<br />

quals la ciutat de tànger, alguns dels<br />

seus personatges marginals o marginats,<br />

el paisatge urbà, la mar omnipre-<br />

sent, la misèria, la bogeria i els somnis<br />

formen un teixit translúcid, a l’altra<br />

part del qual s’endevinen les ombres<br />

d’un passat gloriós, les esperances frustrades<br />

de persones de carn i ossos i la<br />

presència d’éssers més intuïts que reals,<br />

que semblen pul·lular per la memòria<br />

col·lectiva d’una ciutat amb més<br />

passat que present.<br />

xukri estima la seua ciutat i la gent<br />

que l’habita, i en les pàgines d’aquest<br />

llibre es lamenta per la cultura de la<br />

despersonalització i ens presenta un<br />

tànger viu que, per això mateix, s’ha<br />

de renovar i es desfà, amb més o menys<br />

violència, dels elements que no encaixen<br />

en el nou esquema. xukri sap que<br />

ell mateix és un d’aquests elements,<br />

com les prostitutes que envelleixen, els<br />

veterans mutilats de tantes guerres...<br />

com tota la gent desorientada, trista<br />

i solitària que encara busca algun motiu<br />

per aferrar-se a la vida i que és incapaç<br />

d’estimar sense sentir-se desgraciada,<br />

maleïda.<br />

una lectura altament recomanable<br />

per a intentar comprendre alguns dels<br />

motius que han generat l’islamisme radical.<br />

però xukri afronta aquesta batalla<br />

desigual només amb la paraula, i això,<br />

encara que no ho semble, és molt<br />

més arriscat que les respostes violentes<br />

a les agressions del poder.<br />

Josep franco<br />

moH a m e d xu k r i (el rif, 1935)<br />

és conegut com «l’escriptor de<br />

tànger». va ser perseguit pels integristes<br />

després de publicar el pa<br />

de cada dia. el llibre Amor i malediccions<br />

eixirà a la venda la segona<br />

quinzena del mes de maig.<br />

27


28<br />

N O V E S T E C N O L O G I E S<br />

Les revistes Literàries a<br />

internet (i)<br />

anna i. montesinos<br />

L’abaratiment i La popuLarització de Les<br />

eines informàtiques han permés produir<br />

revistes eLectròniques a internet.<br />

aquestes presenten faciLitat de difusió,<br />

reproducció i actuaLització, així<br />

en general, s’ofereix un producte multimèdia i interactiu<br />

i no sols informatiu, ja que, d’una banda, es combinen<br />

diferents codis (text, imatge, so) de forma conjunta i, d’una<br />

altra, permet que la persona ciberlectora interactue amb el<br />

material electrònic, atés que pot prendre decisions i configurar<br />

el material i, fins i tot, en alguns casos, establir un<br />

contacte bidireccional amb l’editor o l’editora de manera<br />

immediata.<br />

a més a més, la persona usuària, generalment, pot subscriure’s<br />

a la revista i rebre per mitjà del correu electrònic un<br />

missatge amb la informació del nou número de publicació i,<br />

fins i tot, altres notícies relacionades amb el món literari. en<br />

aquest sentit, els formats de les revistes electròniques donen<br />

lloc al naixement de noves formes de lectura de tipus hipertextual.<br />

La majoria de les revistes electròniques d’internet són de<br />

tipus cultural, i dins d’aquestes destaquen, especialment, les<br />

literàries. hi ha tres tipus de revista literària segons el suport<br />

de la seua creació i els continguts electrònics. en primer<br />

lloc, tenim les revistes que estan en suport paper, però<br />

que disposen d’una pàgina web on es pot consultar l’índex<br />

dels números publicats i fer-hi una subscripció, com ara<br />

Serra d’Or. en segon lloc, hi ha les revistes que, malgrat<br />

que van veure la llum en suport paper, actualment disposen<br />

també d’una versió electrònica, que reprodueix totalment o<br />

parcialment la versió en paper. entre aquestes podem distin-<br />

Web s d’in t e r é s :<br />

http://www.pamsa.es<br />

http://www.uv.es/caracters<br />

http://www.campus.uoc.es/lletra/<br />

index.html<br />

http://vilaweb.com/arees/biblioteca/<br />

1991/1/index.html<br />

com agiLitat en L’edició. així, desapareix<br />

eL cost d’impressió i de distribució perquè<br />

quaLsevoL persona que dispose de connexió<br />

aL ciberespai pot accedir-ne a un exempLar<br />

dipositat en un servidor.<br />

gir, d’una banda, les revistes que ja no s’editen —en aquests<br />

casos, també s’ofereix la consulta en format electrònic dels<br />

números publicats en suport paper, com és el cas de Cairell,<br />

que presenta els vuit números que es van publicar des del<br />

1979 fins al 1981—, i de l’altra, les revistes que simultaniegen<br />

la publicació en paper i l’electrònica, com per exemple<br />

Caràcters, de la qual es pot consultar tant el text com les<br />

imatges, des del primer número d’octubre de 1997.<br />

finalment, trobem les revistes exclusivament electròniques,<br />

que cada vegada en són més i que van nàixer amb la<br />

popularització d’internet entre els lectors i les lectores de literatura.<br />

aquestes són les revistes literàries que més interacció<br />

ofereixen als usuaris i, freqüentment, permeten escoltar<br />

poemes recitats pels seus autors i autores, com és el cas<br />

de Lletra, l’espai virtual de literatura catalana, que acaba de<br />

complir un any. Lletra és una de les revistes més completes,<br />

ja que pretén informar ordenadament sobre els llocs web<br />

que hi ha a internet i també produir-hi nous continguts.<br />

així mateix, la secció «biblioteca» de vilaweb conté una<br />

sala dedicada a la Revista Magnética 1991 —dirigida per<br />

oriol izquierdo i Jaume subirana—, la qual es va publicar<br />

en disquet flexible des del 1992 fins al 1994, moment en<br />

què passà a publicar-se a internet. com que l’univers de<br />

revistes literàries de l’àmbit català és tan extens, seguirem<br />

parlant de característiques internes i de novetats en pròxims<br />

números de L’Illa.


FUNDACIÓ BROMERA<br />

pER AL FOMENT<br />

DE LA LECTURA<br />

eL pròxim mes de<br />

maig, <strong>bromera</strong> posarà<br />

en marxa una<br />

fundació destinada<br />

a promocionar<br />

La Lectura en La<br />

nostra LLengua<br />

La fundació <strong>bromera</strong> per al foment<br />

de la Lectura és un organisme de caràcter<br />

cultural i sense ànim de lucre<br />

que té com a objectiu la promoció de<br />

la lectura, especialment la literària i<br />

formativa, així com el foment d’activitats<br />

relacionades amb la reflexió sobre<br />

el món del llibre i la literatura. La<br />

fundació, que presideix Josep antoni<br />

fluixà, prepara diverses activitats per<br />

al 2002, que arrancaran amb les jornades<br />

inaugurals previstes per als mesos<br />

de maig i juny en nombroses poblacions<br />

valencianes. us en mantindrem<br />

informats.<br />

en aquests moments, mentre em decidisc<br />

a escriure algunes línies sobre<br />

itàlia en general i sobre el món cultural<br />

en particular, amb la sobrietat<br />

i delicadesa que el caracteritzen, apareix<br />

a la televisió el primer ministre i<br />

ministre d’exteriors silvio berlusconi<br />

afirmant que ha arribat el moment<br />

d’alliberar la televisió pública italiana,<br />

la rai. d’aquesta manera Il Cavaliere<br />

tindrà sota el seu domini el<br />

poder dels mitjans de comunicació, i<br />

sumarà així una altra de les moltes irregularitats<br />

que envolten el seu mandat,<br />

com ara l’ordre de llevar l’escorta<br />

als jutges que estaven investigant la<br />

seua possible relació amb la màfia.<br />

personatges que havien desaparegut<br />

durant l’anterior govern tornen ara a<br />

la televisió —és igual que siga públi-<br />

n otícies<br />

dites<br />

i suggeriments<br />

un periodista, com els bons novellistes,<br />

hauria de parar un compte especial<br />

a no dir tot el que sap. no<br />

per modèstia, ni per tàctica, ni com<br />

a prevenció, sinó estrictament en honor<br />

a la realitat.<br />

Joan Gar í<br />

estic segur que la gran majoria,<br />

per no dir la totalitat dels literats<br />

que hi ha hagut al món d’ençà que<br />

s’inventà la literatura, incapaços de<br />

guanyar-se el cel o l’infern aniran a<br />

parar als llimbs. (O potser no n’havien<br />

sortit mai?)<br />

Joan Fus t e r<br />

ITÀLIA,<br />

‘CITTÀ ApERTA’<br />

iban L. LLop<br />

ca o privada, l’amo i senyor és el mateix—<br />

lloant les magnificències de<br />

berlusconi. aquesta enorme capella<br />

considera com a portadors del mal i<br />

aliats del diable dramaturgs com dario<br />

fo i franca rame, i intenta que<br />

no ressonen en la seua església els<br />

cinquanta anys de carrera professional<br />

d’aquests joglars.<br />

si el neorealisme italià dels 40 i<br />

50 intentava descriure la realitat, els<br />

JUNTS<br />

pER ÀFRICA<br />

creu roJa,<br />

intermón oxfam i<br />

metges sense fronteres<br />

s’han unit<br />

per recaptar Les<br />

úLtimes pessetes i<br />

aJudar eLs més desfavorits<br />

d’àfrica<br />

en una campanya sense precedents,<br />

les tres ong han desplegat una campanya<br />

de captació de fons destinats<br />

a projectes d’acció humanitària i cooperació<br />

al desenvolupament en 38<br />

països del continent africà. amb el<br />

lema «dóna-li el millor final a la<br />

pesseta», milers de vidrioles de metall<br />

depositades en bars, supermercats,<br />

farmàcies o bancs han recollit<br />

les pessetes o monedes d’altres països<br />

que ens han sobrat amb l’arribada de<br />

l’euro. encara estàs a temps de fer la<br />

teua contribució. més informació a:<br />

www.juntosporafrica.org<br />

textos còmics i paradoxals de dario<br />

fo no fan res més que reflectir la situació<br />

actual d’itàlia, una situació en<br />

què un primer ministre és capaç de<br />

destruir les normes i les lleis per a<br />

beneficiar-se i mantenir el monopoli<br />

del poder a qualsevol preu.<br />

al mes de març dario fo i franca<br />

rame representen a milà alguns<br />

dels textos de la seua carrera, com ara<br />

Mistero Buffo, Sesso o Santo giullare<br />

Francesco. aquests cinquanta anys de<br />

teatre han estat també anys d’atacs,<br />

de processos judicials, d’insults, de<br />

censura, de violència... ara mateix el<br />

dramaturg i premi nobel està enllestint<br />

una comèdia grotesca sobre berlusconi<br />

i el seu govern, un text que<br />

de ben segur tornarà a encendre noves<br />

i velles polèmiques.<br />

29


30<br />

eL patíbuL<br />

de crist<br />

JuLi capiLLa<br />

enguany es compleix el segon centenari<br />

del naixement de victor hugo,<br />

un dels escriptors francesos del segle<br />

x i x de més anomenada. comentar,<br />

ara i ací, l’edició que <strong>bromera</strong> en va<br />

fer el 1997 de Pena de mort a la collecció<br />

«a la Lluna de valència» és del<br />

tot escaient per dos motius, principalment.<br />

en primer lloc, perquè l’edició<br />

o reedició, tant se val, d’un llibre d’un<br />

clàssic de la literatura universal sempre<br />

és d’agrair. i, en segon terme, perquè<br />

tot i que no es tracta d’una de les<br />

obres més conegudes de victor hugo,<br />

exemplifica amb escreix el tarannà<br />

d’un escriptor bel·ligerant amb les<br />

convencions i l’encarcarament de la<br />

societat del seu temps.<br />

L’esperit combatiu de victor hugo,<br />

però, contrasta amb la beneiteria<br />

inconscient de quan era jove. una beneiteria<br />

que el dugué a fer costat a la<br />

monarquia i a conrear una poesia més<br />

aviat conservadora, que era la que millor<br />

s’adeia amb els seus orígens familiars<br />

benestants, fill com era d’un general<br />

napoleònic i d’una dama de l’alta<br />

burgesia. aviat, però, canviaren les tornes<br />

i victor hugo va covar a poc a<br />

poc, i com més gran es va fer més fermament,<br />

uns ideals clarament contraris<br />

als règims conservadors i imperialistes<br />

de l’època. fruit del seu caràcter<br />

antagònic a les constriccions absolutistes,<br />

s’exilià voluntàriament de frança<br />

durant gairebé vint anys, després d’haver-se<br />

enfrontat a napoleó bonaparte.<br />

victor hugo convertí el feu de la<br />

seua literatura en un terreny propici<br />

a la proclama política. La rebequeria<br />

que ensumem a les seues obres palesa<br />

les idees revolucionàries d’un home<br />

avançat al seu temps. unes idees<br />

que va fer públiques amb obstinada<br />

perseverança i, de vegades, amb descarada<br />

ostentació exhibicionista a la<br />

seua obra poètica i en prosa, i sobretot<br />

a les peces dramàtiques. L’estil<br />

el<br />

retrovisor<br />

JULI CApILLA<br />

viC t o r Hu G o (1802-1885)<br />

fou un escriptor prolífic i un<br />

aferrissat defensor dels drets hu-<br />

mans. com a escriptor és autor<br />

d’una obra insigne i vastíssima.<br />

poeta, dramaturg i narrador, al-<br />

gunes de les obres que l’han im-<br />

mortalitzat són: els miserables<br />

(1862), nostra Senyora de París<br />

(1831), La llegenda dels segles<br />

(1859) o Hernani (1830).<br />

elegant i acurat de victor hugo no és<br />

una demostració gratuïta de literatura.<br />

és això, però també és la constatació<br />

de la denúncia de la manca<br />

dels drets elementals de la persona<br />

i d’una educació absolutament denigrant<br />

i insuficient. és la crítica mordaç<br />

a una justícia viciada d’antuvi,<br />

desinteressada per discernir la culpa<br />

de les causes del delicte, immobilista<br />

i absolutament inútil.<br />

Pena de mort és una novel·la que<br />

s’estructura segons l’esquema clàssic<br />

d’«exposició, desenvolupament i desenllaç»,<br />

la qual cosa ens remet a la<br />

disposició d’una obra dramàtica. Pena<br />

de mort conta la història, a través<br />

de tres personatges psicològicament<br />

i moralment ben definits —claude<br />

gueux, l’antiheroi; albin, la feblesa;<br />

i m. d., la maldat personificada—,<br />

d’una injustícia: un home bo però<br />

maldestre, víctima d’una societat que<br />

afavoreix les diferències socials i la<br />

marginació, l’analfabetisme i la pobresa,<br />

és condemnat a mort. L’encert<br />

d’aquesta peça narrativa breu de victor<br />

hugo no rau en la caracterització<br />

del mal d’una manera esquemàtica i<br />

tendenciosa, sinó en l’exposició de tota<br />

la casuística que origina i explica<br />

aquest mal. per a victor hugo, com<br />

per a rousseau, l’home és bo per natura<br />

però és la natura la que el corromp.<br />

La natura o la societat, tant em fa,<br />

com és el cas de Pena de mort. victor<br />

hugo estava convençut que, al capdavall,<br />

la culpa o la causa de gran part<br />

de les injustícies del món calia buscar-la<br />

en les diferències socials que es<br />

deriven d’una educació paupèrrima,<br />

l’únic objectiu de la qual era la perpetuació<br />

d’aquestes diferències. ací estava,<br />

segons l’escriptor francés, la mare<br />

de totes les desgràcies del món. al<br />

final de Pena de mort, victor hugo<br />

palesa, amb una clarividència i una<br />

claredat insubornables, la solució a<br />

totes aquestes desgràcies: «el cap d’un<br />

home del poble, cultiveu-lo, eixermeu-lo,<br />

utilitzeu-lo, fecundeu-lo, instruïu-lo,<br />

eduqueu-lo, i així no us caldrà<br />

tallar-lo». doncs això.

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!