28.04.2013 Views

El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

El Barri, pdf - Xavier Fernández Gené

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

EL BARRI<br />

____________________<br />

<strong>Xavier</strong> <strong>Fernández</strong> <strong>Gené</strong>


INDEX<br />

Títols pàgina<br />

__________________________________________________<br />

Vilamon 3<br />

Gènesi 13<br />

L'esperit protector 19<br />

La guerra dels vuit dies 29<br />

La televisió 37<br />

L'amic del "Noi" 43<br />

<strong>El</strong> primer amor 56<br />

La germandat discreta 65<br />

Una qüestió d'orgull 80<br />

Les llibretes blaves 88


VILAMON


També jo vaig quedar sobtat en sentir el nom de Vilamon, i em vingué vestit amb garlandes<br />

d'esperança, en els duríssims anys 50, quan les fàbriques de teixits començaven a tancar,<br />

Vilaverd havia quedat immers en l'atur, i el sol fet de poder menjar cada dia era un luxe, els<br />

queviures constituïen un element d'ostentació. Vilamon representava futur, possibilitats,<br />

menjar i, per a un nen de sis anys, veure el dibuix del somriure en la seva mare, la fressa del<br />

viatge, que de moment ella i jo faríem. Després vindrien els altres germans i, quan pogués,<br />

el pare. <strong>El</strong> meu germà gran feia uns quants mesos que ja hi era, tenia setze anys i treballava<br />

a cal Minerva, una fàbrica de teixits. <strong>El</strong> retrobament fou com totes les relacions amb ell: ens<br />

separaven deu anys i m'hi unia la certesa vers una persona tan propera i "familiar" que fins i<br />

tot exterioritzar sentiments, el del mateix retrobament, era innecessari.<br />

Vilamon era gran -ara sé que és una ciutat de 40.000 habitants-, però el mes de setembre de<br />

l'any 56 Vilamon era un poble gran, on calia aprendre's les escales, la font, la plaça del<br />

mercat, fins a la tenda de llegums de cal Torrat, on la tieta Maria em feia anar a comprar.<br />

Vilamon era sentir satisfacció d'anar a comprar menjar, tornar a casa de la tieta olorant el<br />

llegum, i no perdre's, i en el reconeixement de la tieta:<br />

- És molt espavilat aquest xiquet. - Encara conservava el parlar de Reus.<br />

Sentia seguretat en un món gran, tan gran com Vilamon, per on podies moure't i créixer.<br />

Sentia que se m'obrien unes portes, grans i noves, i jo no m'ho volia perdre.<br />

<strong>El</strong> marbre de les escales, la figura de bronze d'aquell home lluitant amb l'àliga, els sostres<br />

alts, els vitralls orientats a migdia i les inscripcions que encara no sabia llegir però que<br />

ressaltaven solemnes a les parets eren un contrapunt/contrasentit d'aquells himnes que ens<br />

feien cantar, abans d'entrar a l'escola, posats en fila, mentre uns homes, que eren anomenats<br />

mestres, ens feien "formar". L'estufa de llenya era l'únic element que trametia calor, i això<br />

que, dit així, et pot semblar una obvietat, tan lluny com estàs d'aquesta història, serà més<br />

entenedor si et dic que el càstig era haver de rebre cops de bastó a les mans balbes de fred.<br />

Resar era una obligació completament despullada de sentit religiós, i aquell déu de què ens<br />

parlaven era una autoritat més que legitimava aquella situació.<br />

<strong>El</strong>s nens d'aquella escola parlaven tots castellà, els mestres també, les baralles hi eren<br />

diàries i per qualsevol motiu. <strong>El</strong>s pares d'aquells nens eren vinguts feia ben poc d'altres<br />

terres. Res a veure amb els qui, un carrer més enllà, anaven als "Hermanos": ben<br />

uniformats, conduïts per uns "mestres" amb sotana negra i llarga, pitet blanc, i files ben<br />

rectes també, però cabells ben pentinats amb brillantina, cara rosada i abric sobre la bata,<br />

rematat amb botes "gorila", un conjunt que, sense saber-ho, em despertà el primer<br />

sentiment d'enveja i la certesa que sempre n'hi hauria de superiors i inferiors.<br />

De mica en mica anava descobrint que res no seria com "abans de la guerra", i aquesta<br />

expressió la feien servir de manera molt diferent els qui deien que l'havien guanyat i els qui<br />

sabíem que l'havíem perdut, àdhuc, com en el meu cas, sense haver-hi lluitat. <strong>El</strong>s primers,<br />

en to despectiu, i els altres, com a record d'un temps i unes referències en què tot era millor.<br />

Així vaig saber, també, que les herències no sempre són renunciables.


Al migdia ens quedàvem a dinar, i mentre esperàvem, jugàvem. Les nenes, a les seves<br />

coses; els nens, a marcar el territori en el qual els més valents manaven i els més petits o els<br />

qui no teníem germans havíem d'obeir. Sempre m'ha sorprès la crueltat de la infància,<br />

veritable pantalla on es projecten els desitjos i frustracions dels grans.<br />

Tot això i molt més deia que sabia el senyor Viñes. Aquells anys, em semblava un home<br />

madur. Venia alguns migdies entre el dinar i la "classe", tenia entrada lliure a l'escola, on<br />

mestres, cuinera i vigilant li reconeixien un poder i autoritat que ningú dels nens no era<br />

capaç d'identificar, però tampoc no posar en el més mínim dubte. Captava la nostra atenció<br />

fent un joc malabar amb tres pilotetes de goma que demanava als infants, parlava amb<br />

nosaltres i s'interessava vivament per les condicions en què vivíem.<br />

Ningú dels qui vam trepitjar aquelles aules aquells anys no podríem saber mai que el senyor<br />

Viñes era un patrici important del nacionalcatolicisme i que era la representació més viva i<br />

patent de l'espoli que el "règim" havia fet de l'Ateneu Vilamoní.<br />

Vist distància pot semblar maquiavèl·lic, però per als nens de la immigració era una<br />

persona gran que no ens castigava i que ens guanyava l'atenció amb un joc d'habilitat, i<br />

aquests dos fets, sumats, eren una illa de tranquil·litat i pau en les nostres vides. Tothom<br />

diria, llavors, que era molt bona persona, i ara no seré pas jo qui li negui aquest títol. Quan,<br />

al cap de poc temps, vaig poder fugir d'aquell centre, que a tot Vilamon en deien "<strong>El</strong>s<br />

Nacionals", vaig continuar tractant, per bé que amb llarga intermitència, el senyor Viñes, i<br />

sempre em va escoltar amablement. Com tants addictes de bona fe a la dictadura, el pas<br />

dels anys i la mateixa destrucció física els va ablanir i els va fer comprendre la magnitud de<br />

l'error dels seus suposats contrincants, dels quals també et parlaré.<br />

<strong>El</strong> Sr. Viñes, que així era com tothom l'anomenava, tenia una petita fàbrica de teixits al<br />

raval, on també vivia, enfront de la fàbrica, en un pis d'una casa una mica tronada, almenys<br />

exteriorment. Li vaig portar el correu durant dos o tres anys, per bé que no ens vèiem.<br />

Passats uns quants anys, va tancar els teixits, i amb els fills va iniciar una nova activitat<br />

fabril dintre la confecció. <strong>El</strong>s anys em van permetre tenir una idea bastant aproximada del<br />

personatge i, malgrat la recança amb què me'n parlaven els de la seva generació que n'eren<br />

contraris, republicans i ateneistes, em resistia a modificar el meu record sobre el senyor<br />

Viñes.<br />

Avui, quan poques persones el poden evocar, quan conec els seus fills i néts -no pas<br />

personalment, però a Vilamon tothom sap qui són i que han assolit una portentosa fortuna i<br />

posició-, vull creure en aquell senyor Viñes com a exponent d'un tarannà que, situat en<br />

l'espai que sigui, aporta sentit positiu als qui gaudeixen del seu tracte. Sortosament he<br />

conegut d'altres senyors Viñes.<br />

La justícia havia estat substituïda per la caritat i, òbviament, els fills de la justícia, els drets,<br />

per la discrecionalitat. Un infant no pot fer aquest raonament, però sent, per transmissió<br />

dels grans, el que passa al seu entorn. La mare prenia les decisions i es movia pels viaranys<br />

del possible.<br />

Vam anar a aquella petita escola en què tots els cursos es barrejaven: trenta nois de vuit a<br />

catorze anys, i en el petit despatx, on els mobles de fusta compartien l'espai amb un piano


d'estudi, el mestre va acceptar/acceptar-me en aquella petita comunitat. No tenia res a veure<br />

amb "<strong>El</strong>s "Nacionals": els propers sis anys jo seria escolà i estudiant alhora. Comprovaria<br />

com un espai més petit esdevenia més lliure que l'escola anterior, on amb tres mesos<br />

escassos vaig conèixer el fred, les colles de nois, el favoritisme raquític vers determinats<br />

alumnes, la senyora que cuinava i la seva filla, veritable personatge distingit dels altres nens<br />

i que, quan fos gran, seria mestra. Sabria també que quan descobria un nou paisatge de<br />

llibertat, hi trobaria els límits on topaven els desitjos de noves i desconegudes ànsies.<br />

En la meva nova escola seria tractat com a persona, i era fàcil identificar les reduïdes parets<br />

del localet de la plaça de Sant Josep com una casa entranyable. <strong>El</strong> senyor Hom així ho<br />

volia, encara que els alumnes no l'ajudàvem en la seva pretensió.<br />

Em varen batejar com en Nandes, catalanització i simplificació del meu cognom.<br />

La pell se m'havia torrat pel sol de l'estiu de Vilamon, perquè jo vivia permanentment als<br />

afores. La meva morenor contrastava amb els altres nois i la coincidència amb els distints<br />

conflictes internacionals de les descolonitzacions: el Congo, Sud-àfrica, etc. feien que els<br />

negres fossin vistos com a éssers curiosos, i a l'escola tenien un nen que semblava negre. <strong>El</strong><br />

meu nas ample i el sol facilitaven que durant sis anys jo fos el "moreno". Durant sis anys<br />

vaig ésser negre.<br />

Feia ben poc que ens havíem instal·lat a la pensió de Cal Set, on la mare feia les feines de<br />

neteja; a canvi podíem viure a la primera planta, on la terrassa, que mirava al carrer de Sant<br />

Josep, ens permetia jugar. Un diumenge van venir en Daniel i els seus pares. Mai no havia<br />

vist aquell nen de dotze anys, prim i llarg com el seu pare, tan ben pentinat i tan ben vestit.<br />

Venien de Vilaverd, fugitius com nosaltres de la gana, i se n'anaven cap a Barcelona. Em<br />

vaig sentir sense recursos per a obsequiar el qui havia estat el meu amic fins feia ben poc a<br />

Vilaverd i, orb com era, me'l vaig endur cap a la Rambla, i en veure la gent de Vilamon tan<br />

ben vestida, se sentí estrany, tot i que ell semblava un nen de casa bona. Quan el serrell se li<br />

va menjar el front, vaig comprendre que havia de dur-lo a l'escenari de les meves noves<br />

aventures. Devia ser l'estiu, perquè el dia era llarg, i vam baixar cap al rec, i per la palanca<br />

de la Creu del Maginet, al peu de l'antic camí de Manubens, vam travessar el riu pudent i<br />

ple d'argila de color roig/marró de les adoberies.<br />

No vaig ser un bon amfitrió ni vaig poder-li explicar, a en Daniel, les múltiples coses noves<br />

que em trobava. De fet, tampoc no em preocupava massa del detall; a la fi ell se n'anava a<br />

Barcelona, on ni sabien on era Vilamon, de tan petit com és.<br />

A l'hora de sopar la mare d'en Daniel i la meva parlaren de les coses que nosaltres dos els<br />

evocàvem, i es prometien la certesa que, en separar-nos, l'un i l'altre seríem millors. Jo<br />

interiorment em prometia no complir aquest desig de la mare, perquè pensava que el que<br />

volia era tallar les minses ales de la infantesa.<br />

A Vilaverd, poble petit de la vora del Francolí, hi havia una escola en l'edifici de<br />

l'ajuntament, i els pocs nens i nenes que n'érem alumnes ens dividíem en dues aules. En<br />

Daniel i jo anàvem a la mateixa, i aquest fet em fa pensar que ell anava una mica endarrerit


en els estudis. Tots dos fèiem un bon duet, tot i la diferència d'edat. Em feia servir d'escut<br />

davant la família i jo el feia servir a ell. Jo era el braç que executava les malifetes i ell<br />

l'inspirador; amb aquest repartiment de papers, i seguint un esquema ja consolidat, em va<br />

suggerir de prendre el cornetí de l'agutzil del poble, permanentment penjat al passadís<br />

esperant que en Daniel i jo l'agaféssim. Servia per a fer els pregons que es feien a la plaça<br />

de l'Ajuntament i a l'altre cantó de la carretera, a la plaça de la font. També servia per a<br />

anunciar els escombriaires i com a avís cívic de qualsevol fet ciutadà. La temptació del<br />

cornetí era irresistible, era agafar un signe inequívoc del poder. L'uniforme de l'agutzil era<br />

la representació local dels poders de l'Estat.<br />

De quina manera tan crua es presentà l'etern conflicte entre desig i realitat. Teníem amagat<br />

aquell cornetí i teníem a la vista un problema: si el tocàvem, ens descobrien; si no el<br />

tocàvem, de què ens servia haver-lo pispat? La temptació va resoldre el dilema, i quan ens<br />

van "detenir" no ens importaven les reflexions filosòfiques, calia sortir-ne amb el mínim<br />

càstig físic possible.<br />

Vaig comprovar, no obstant això, que l'admiració per l'atreviment i l'atrevit tenia també el<br />

seu valor. <strong>El</strong> robatori de l'instrument ens havia convertit en populars en aquell petit poblet<br />

on mai no passava res. De qui més por tenia era de l'agutzil, del qual la família m'havia<br />

previngut, perquè descarregaria en contra meva i d'en Daniel el greu afront fruit de la nostra<br />

gosadia. Me n'escapava sempre que el veia, i el moment més perillós era el diumenge a la<br />

tarda, quan anàvem al cinema al "Sindicat", on els homes jugaven a cartes i els nens i la<br />

resta del poble es distreia amb un programa doble, en blanc i negre, i en el qual la foscor<br />

ens ajudava al somni i la fantasia. L'agutzil era el porter del cinema i jo era massa petit per<br />

pagar, però la discrecionalitat de l'entrada la tenia aquell home que jo suposava ofès en<br />

l'arrel de l'autoritat, per haver-li pispat l'instrument que posava el veïnatge en atenció. Mai<br />

no em va dir res, però la seva inequívoca i aterridora mirada no me la podia treure del<br />

damunt, tant si em veia com si no.<br />

Hi havia dues distraccions fonamentals que no afectaven els poders i el patrimoni de l'Estat:<br />

jugar als marges i tolls del Francolí i les diferents variants d'aventura i joc de la carretera.<br />

De la plaça de l'Ajuntament/Escola al riu hi anàvem pel carrer del safareig i per les escales,<br />

cap als horts, i molt aviat la palanca/passera; a l'altra riba el riu es feia pla i les herbes<br />

permetien més joc que la roca, i la part bona eren horts. <strong>El</strong>s tolls, fins a la resclosa, eren poc<br />

profunds. En sortir a jugar al pati/plaça, vaig seguir el meu instigador particular, en Daniel.<br />

Vam travessar la passera amb tota l'excitació de fer una malifeta. Primer ens vam atipar de<br />

móres i de tomàquets que, rentats al riu, tenien un gust que em trasbalsava; després ens vam<br />

despullar per no mullar-nos la roba, riu amunt vam anar de pedra a toll fins a la resclosa; la<br />

por ens impedia deixar els joncs i la petita paret de ciment. Les herbes del fons i el llot em<br />

produïen un pànic especial. La noció del temps ens va quedar amb la roba i les sabates ben<br />

a prop de la palanca, i vam sentir els crits dels familiars que ens venien a buscar. S´havia fet<br />

l'hora de dinar i nosaltres, tips de móres i tomàquets, estàvem totalment ocupats pel bany.<br />

Atemorits, ens vam amagar darrera unes roques i sentíem les exclamacions de les mares<br />

que transcorrien entre la indignació i la promesa d'una bona pallissa i la por que, en no<br />

veure'ns, ens haguéssim ofegat. Quan només quedava el pànic en pares, germans i una


veïna que ens va veure baixar, vaig trair el meu còmplice i vaig cridar la mare. Et puc ben<br />

assegurar que l'amor i l'odi són sentiments fronterers i que aquell dia el meu cul n'era un viu<br />

testimoni. Vaig començar a plantejar-me que la meva carrera delictiva havia d'ésser<br />

revisada, però el propòsit d'esmena s'anava esvaint a mesura que el dolor es calmava.<br />

La carretera, que també era el carrer principal del poble, semblava un embut quan venia la<br />

baixada del pont, fent cruïlla al carrer que duia a la plaça de la font, el camí de Les Masies i<br />

l'ermita del Mongoi. <strong>El</strong> trànsit hi era tan escàs que en aquella baixada hi jugàvem amb<br />

patins i cotxes de coixinets, fets amb una caixa de fusta i quatre rodetes.<br />

<strong>El</strong> "Sindicat" era a la carretera, a prop de la baixada i el coll d'ampolla. <strong>El</strong> joc més atrevit<br />

era esperar el pas d'un carro ple de palla i tirar-se des del balcó, passar la baixada i el pont a<br />

dalt del carro i, quan la carretera s'estrenyia de nou, a uns cent cinquanta metres, baixar del<br />

carro en marxa. Tot plegat era com una revàlida de valentia. Qui ho feia obtenia la<br />

categoria dels valents. De tant en tant passaven camions. L'espectacle era veure com aquells<br />

trastos amb una caixa tan ampla havien d'alentir la marxa, i el doctorat en valentia era fer<br />

com amb els carros però amb un camió de palla.<br />

Vam sentir que venia un camió i la caixa semblava que s'havia engreixat, tipa de palla. En<br />

Daniel i jo vam pujar d'un salt al balcó del "Sindicat", la senyora que vigilava no ens va<br />

veure. En Daniel em donava les instruccions precises per deixar-me anar quan passés i<br />

s'aturés el camió fregant-nos amb la palla. Hi havia prou expectació -no servia de res fer la<br />

prova del camió si no ens veien, no s'ho creurien... Quan el camió va estar a la nostra<br />

alçada, vaig sentir un pànic que em paralitzà. Si en Daniel no m'hagués donat una bona<br />

empenta no hauria saltat. Vaig ésser mal agraït i el vaig maleir quan el camió, en arribar<br />

allà on la carretera es tornava a estrènyer, no va aturar la marxa. Vaig plorar fins arribar al<br />

pas a nivell, on, per sort, un tren llarg i salvador va aturar el camió de palla.<br />

Quan tornàvem cap al poble, pujada l'última petita costa i quan enfilàvem la recta final,<br />

vam poder distingir una colla de gent que ens esperava o ens venia a buscar. Vaig plorar<br />

fins arribar al grup, i aquest sofriment no em va servir de res, el càstig volia ser sever i amb<br />

vocació de definitiu, però jo no podia deixar de pensar que per als altres nens m'havia<br />

convertit en un petit heroi. Mai un nen de sis anys no havia fet aquella proesa.<br />

Et parlo de Vilaverd i et volia parlar de Vilamon. Deu ésser el record d'en Daniel, i la seva<br />

vinguda a Vilamon -l'última vegada que ens vam veure- el que m'ha dut als fets que han<br />

restat més marcats a la memòria. Voldria ser molt precís per a dir-te que Vilamon va entrar<br />

a la meva vida per dues casualitats que he de situar en dies festius, gens premonitori del que<br />

seria la meva vida en aquesta petita ciutat.<br />

Tot el poble era al "Sindicat" ballant perquè era la festa major i tothom se sentia orgullós<br />

que toqués l'Orquestra Genial. A casa es van comentar dades importants dels músics, que<br />

eren de Vilamon, on el meu germà havia anat a treballar. <strong>El</strong> mateix dia, al cinema del<br />

"Sindicat" i com si fos un regal de festa major, el No-Do va ensenyar els 450 pisos que "la<br />

obra sindical del hogar" estava enllestint. La joia de la família per aquesta circumstància<br />

informativa ens va omplir i marcar aquella festa major. No tenia consciència que aquella<br />

barriada seria tan important en el meu futur, i encara avui penso que el destí ens dóna pistes<br />

que mai no sabem veure i que, no obstant això, ens indiquen amb precisió els paisatges,


físics o d'altra mena, pels quals haurem de transitar. Aquell capvespre en què la mare i jo<br />

vam anar per primera vegada al barri del Pilar vaig sentir l'efecte del retrobament: la imatge<br />

d'aquell No-Do d'uns mesos abans convertia en familiar aquella barriada.


GENESI


Vilamon, no t'ho he dit encara, és una petita ciutat, cap de comarca, del centre de<br />

Catalunya. <strong>El</strong>s seus orígens són un mercat en un indret en què es trobaven els camins de<br />

Barcelona a Lleida i dels Pirineus a Tarragona. En aquell mercat s'hi va construir una<br />

capella, que després fou església i que ara és una basílica, i en l'entorn del mercat i<br />

l'església va anar creixent el petit nucli, esgarrapant terreny als pobles veïns.<br />

La revolució industrial havia donat una bona empenta a la ciutat, i les fàbriques de teixits i<br />

les adoberies eren els principals arguments per a reclamar i exercir la capçalera comarcal.<br />

La guerra civil d'Espanya havia permès negocis molt lluents als vilamonins, que, en el<br />

decurs de la Gran Guerra, la segona mundial, aconseguien de vendre amb enorme facilitat<br />

els seus productes.<br />

Al final de l'any 1952 el batlle de la ciutat, un catòlic que en els escassos 340 metres<br />

d'alçada del poble havia aconseguit escalar fins al cobdiciat càrrec, va rebre l'ordre de<br />

traslladar-se, amb dos dels seus consellers, a visitaR el Governador Civil. L'ordre, com<br />

sempre, venia lliurada personalment pel cap de la Guàrdia Civil, i no contenia cap pista que<br />

pogués orientar sobre els motius que l'originava. <strong>El</strong> Sr. Codina va restar immers en la<br />

sorpresa i la contrarietat. <strong>El</strong>l desitjava no haver de viatjar amb els seus dos consellers, la<br />

seva experiència li feia entendre que d'aquella entrevista no en podia sortir res de bo, i<br />

recordava que el càrrec el va obtenir en una altra visita al Governador. Convençut com<br />

estava que la seva carrera no donava per a més, només se li acudia pensar que el<br />

Governador li donaria un bon disgust i que el pitjor de tot fóra que hi hauria testimonis.<br />

L'equilibri entre les forces del règim -falangistes, carlins, nacionalcatòlics i oportunistes de<br />

distint pelatge- no li podia portar res de bo, i ell, home contemporitzador amb totes les<br />

representacions locals d'aquests poders, no podia esbrinar de quina banda li venien els<br />

possibles enemics. Aquestes cavil·lacions, però, no li permetien ocultar el viatge i havia de<br />

dir-ho als membres del consistori. Va sentir la temptació de triar-se els dos acompanyants,<br />

però la prudència li va manar d'aprofitar un ple ordinari per dir-ho i veure les reaccions dels<br />

seus companys; d'aquesta manera ningú no el podria acusar de favoritisme i, afinant els<br />

sentits, podria descobrir els possibles conspiradors.<br />

La sala d'actes de l'Ajuntament era buida de públic, com sempre. només el "Cronista<br />

Oficial", que escriuria l'acord al petit setmanari. <strong>El</strong>s consellers s'entretenien en comentaris<br />

banals i, en intentar esbrinar la cara circumspecta del seu batlle, Sr. Codina, hi faltava,<br />

també com sempre, l'Antoni Gomà. Quan va fer acte de presència, ningú no li va tenir en<br />

compte que feia uns vint minuts que l'esperaven, semblaven tots agraïts que els fes l'honor<br />

de presentar-se a exercir aquell càrrec pel qual es va fer pregar i tothom li reconeixia que,<br />

essent el principal empresari de la pell de la ciutat, bestreure temps era un penós i en tot cas<br />

remarcable sacrifici que els feia.<br />

Quan va acabar el ple, en Codina els demanà que anessin al seu despatx en el qual -sense<br />

públic- els havia de comunicar una notícia. La majoria se'n mofava, de la referència al<br />

públic, inexistent, i es van sorprendre que l'Antoni Gomà els acompanyés. Van creure que<br />

la seva permanent indiferència explicava el fet que no li sorprengués la reunió al despatx de<br />

la "primera autoritat".<br />

<strong>El</strong> Sr. Codina va exposar amb claredat i fredor quasi mecànica l'ordre rebuda del<br />

Governador, va fer un immediat silenci i es mirà tots els presents per tractar de descobrir si<br />

algun sabia d'on venien els trets. <strong>El</strong> silenci va ser compartit i llavors en Codina es va adonar


que tothom estava tan peix com ell. Va demanar els dos acompanyants i la sorpresa fou<br />

general quan l'Antoni Gomà es va oferir. Tothom hi va venir d'acord, però ningú no<br />

comprenia que aquell jove empresari, fill d'una família que mai, ni en la guerra ni en la<br />

República, no es van significar per cap tendència política, s'oferís per anar a aquella<br />

misteriosa entrevista. <strong>El</strong> Sr. Codina, però, va començar a tenir la certesa que en Gomà sabia<br />

de què anava tot allò. Sabia també que no li podia fer cap pregunta al respecte -fins ací no<br />

arribava la seva autoritat- i sabia també que d'en Gomà no havia de témer que li volgués el<br />

càrrec; les altres coses que no sabia li augmentaven encara més la incertesa. Ho van tenir<br />

fàcil, doncs, per a decidir qui aniria a Barcelona; el tercer seria en Vicentó Soler, bon<br />

vividor que a Barcelona hi tenia els llocs de distracció, compensatoris de l'avorriment del<br />

seu matrimoni amb una malaltissa i estricta muller.<br />

En sortir de la reunió es van formar dos grups ben concrets i decidits: els uns anirien al<br />

cercle Econòmic, UNA espècie de "casino" dels "rics", i els altres al casal, on s'hi reunia el<br />

que restava del catalanisme més suau i conservador.<br />

A totes dues entitats es va produir una festa de comentaris i al cap de poques hores les<br />

especulacions corrien per la ciutat. <strong>El</strong> Sr. Codina tenia la sensació que tothom se'n mofava,<br />

i els que se'n mofaven tenien la sensació de no saber de què, per bé que això no els privava<br />

gens ni mica de continuar fent-ho.<br />

En la petita comunitat de Vilamon les especulacions sobre l'entrevista van animar el clima<br />

fred de l'hivern del 52 al 53.<br />

Quan els Srs. Bartomeu Codina, Antoni Gomà i Vicentó Soler van sortir del Govern Civil,<br />

mantenien el silenci que els havia acompanyat mentre baixaven les escales del palau. Es<br />

van acomiadar correctament i mirant-se tot dient-se que ja veurien com resoldrien el<br />

problema. En Gomà va pujar al seu cotxe -dels pocs que aquells anys hi havia a Vilamon-,<br />

en Vicentó va anar als seus "negocis" i en Codina va tornar amb metro cap a la plaça<br />

d'Espanya, i d'allà, amb el carrilet, cap a Vilamon.<br />

Durant el viatge va tenir temps d'ordenar les idees i les impressions: la cadència d'aquella<br />

màquina de vapor l'ajudava a pensar. Era evident que en Gomà havia volgut anar a la<br />

reunió per donar suport a la idea, possiblement suggerida per ell mateix i altres empresaris,<br />

si no de la comarca sí dels gremis provincials, de la construcció de 450 habitatges barats<br />

per donar cabuda a la mà d'obra, cada vegada més necessària, per a la indústria. Era<br />

constatable la satisfacció que sentia el Governador i el Jefe Provincial del Movimiento, que,<br />

conjuntament amb el Delegado Provincial de Sindicatos, havien anunciat el projecte.<br />

L'Ajuntament "només" havia d'aportar-hi els terrenys. Aquesta era la segona<br />

evidència/ordre que ell havia de resoldre. <strong>El</strong> problema era on col·locar el barri de pisos<br />

"baratos" i a quin propietari li serien comprats els terrenys al preu de valor cadastral. Un<br />

altre problema seria on la "ciutat" voldria situar-lo, i per a ell i el seu Ajuntament la ciutat<br />

eren els poders reals, dels quals en Gomà n'era la millor representació. Comptava també<br />

amb el poder que li havia atorgat el Governador: >. Però el Sr.<br />

Codina sabia que aquell "escolti tothom" volia dir massa cosa no concreta i tanmateix ben<br />

real. Mentalment va prendre una altra decisió: l'Antoni Gomà sabia de què anava<br />

l'assumpte; doncs bé, en ell havia de descansar l'última decisió. Sabia amb exactitud on era<br />

el poder real, i ell no se'l volia posar mai en contra.


Ni que els terrenys on aniria el futur barri del Pilar fossin més enllà del cementiri, ni les<br />

reticències d'algun falangista, ni haver de convèncer la família Fura, vell republicà i quasi<br />

l'únic terratinent de Vilamon, ni tampoc la manca total del més mínim servei: aigua, llum,<br />

etc., ni els vaticinis d'una zona que seria marginal i conflictiva, no van preocupar gens ni<br />

mica el Sr. Codina. Tenia el vist-i-plau del Sr. Gomà, la conformitat de la família Fura,<br />

pressionada convenientment, i l'acceptació del Governador Civil. Se sentia fort i satisfet, i<br />

els cercles on la crítica en forma de burla s'havia estès restarien callats. <strong>El</strong>l havia actuat com<br />

corresponia a un batlle i la seva autoritat surava a Vilamon. Les interioritats de la seva<br />

història no eren conegudes de ningú, i els qui les sabien no en parlarien mai.<br />

Al cap de tres anys, el Bisbe de Vic, les principals autoritats i els primers ocupants del barri<br />

en celebraven la inauguració. De Vilamon només hi havia els membres del consistori i els<br />

del Sindicat Vertical, els quals havia estat encarregats de les adjudicacions dels habitatges.<br />

També hi havia, per primera vegada a Vilamon, uns estranys personatges, plens d'estris que<br />

els curiosos només havien vist en el cinema, i tots se sentien protagonistes d'aquella<br />

pel·lícula que les filmadores del No-Do estaven enregistrant. Tothom somreia i saludava.<br />

<strong>El</strong>s nens duien el cap rapat; les nenes, trenes i faldilles llargues. <strong>El</strong>s homes principals duien<br />

barret. Les autoritats passejaven cerimonioses sota el pal·li del bisbe. Jo, a Vilaverd, ho veia<br />

tot inconscient que m'ensenyaven el que seria el meu barri durant quasi catorze anys.


L'ESPERIT PROTECTOR


Era una tarda de maig del 1952, la primavera havia esclatat, però els estadants del recinte<br />

no podien apreciar-ho, ja no els afectava ni els sentits ni el pas del temps, que no podien<br />

mesurar.<br />

S'obrí la portalada del tot per a deixar entrar el fèretre i la nombrosa comitiva<br />

d'acompanyants. Era un enterrament de segona, i els signes externs denotaven que el difunt<br />

era important, no tant com per a ésser una cerimònia de primera, però decididament<br />

allunyat del oficis de tercera.<br />

Hi havia autoritats i tot, i hom pensava que d'enterraments com aquest n'hi havia ben pocs.<br />

Davant la capella central del recinte es va aturar la processó, encapçalada per tres capellans<br />

i dos escolans, es va fer un semicercle, el capellà que oficiava va seguir la seva litúrgia en<br />

llatí i, amb els altres dos sacerdots, van entonar un cant gregorià de llargues i meloses<br />

notes. <strong>El</strong> gruix dels presents va enfilar cap als nous edificis de nínxols al fons del recinte,<br />

mirant cap al matí, i allí, en les noves construccions, van enterrar definitivament el nou veí<br />

del cementiri. Quan els empleats municipals van tancar el nínxol i el capellà digué les<br />

últimes paraules, el plor cansat de la vídua i les filles va allunyar-se modestament, subratllat<br />

per la conversa, respectuosa i al·legòrica, dels amics, familiars, coneguts i empleats de<br />

l'Ajuntament, amb el batlle Sr. Codina, al qual li van reservar una posició privilegiada en<br />

tot l'esdeveniment. Acomiadar un bon funcionari mereixia la seva actuació.<br />

Fet i fet es van fer les set de la tarda i el guardià va tancar la porta, i llavors, sense intrusos<br />

possibles, va trencar-se el silenci al taüt d'en Carles Plensa.<br />

Des que va sentir aquell dolor tan fort al pit i va entrar en aquell somni estrany, no havia<br />

sentit res més. Ara pensava que potser és que s'havia desentès del cos, i a mesura que el<br />

raonament es feia més i més nítid, en Carles va sentir com si una assemblea li ho discutís:<br />

Ca, no home, no! Encara no tens consciència del que et passa?<br />

I com vols que en tingui? A tots ens ha passat si fa no fa. -va dir un altre.<br />

Voleu dir-me què em passa i qui sou vosaltres?<br />

Nosaltres, digué un que semblava que tenia autoritat, nosaltres som els teus companys,<br />

difunts com tu.<br />

Aquesta sí que és bona, jo tota la vida creient que un cop mort tot s'ha acabat i resulta que<br />

estic més acompanyat que mai.<br />

Home, si vols que et deixem sol?<br />

No, no és això el que vull dir, només que tot em ve tan de nou que no m'hi sé fer.<br />

Doncs mira, fes-te a la idea que comences un procés que ha de durar fins que siguis ben bé<br />

pols; vaja, fins que et resti un bri d'energia.<br />

I quan sigui ben bé pols, què m'ha de passar?<br />

Cap de nosaltres no et pot contestar; ho sabràs quan hi arribis.<br />

En Carles Plensa s'adonava que no li interessava res més que la contemplació del seu nou<br />

estadi. No sentia res, o almenys res que fos dolent. Reconeixia el seu cos i podia fins i tot<br />

reconèixer el que l'envoltava, però tenia massa dubtes per a experimentar i prou. Tenia clar<br />

que conservava la memòria. Sabia qui era i d'on venia i va constatar que li restava la<br />

memòria.


I és clar que tens memòria, potser caldria que parlessis amb en Pujades, que fou professor<br />

de física; ell sabria explicar-t'ho millor.<br />

Què vols saber? -digué el professor.<br />

Com és que ens podem comunicar?<br />

Això és d'allò més senzill. Observa que el nostre llenguatge no és xifrat, ens entenem per<br />

un mitjà de comunicació que usa formes reconegudes -les de la memòria- amb distints<br />

graus d'intensitat energètica.<br />

No ho entenc.<br />

Sí que ho entens, el que passa és que encara no ho saps desxifrar. Un capellà diria que és<br />

l'esperit; els científics, però, ho expliquen des de la física quàntica.<br />

Molt complicat per a mi.<br />

Si hi pares atenció aviat ho entendràs. Aquest estat de consciència que tu tens és l'expressió<br />

de l'energia que el teu cos desprèn i l'acumulació d'experiències anteriors al teu estat actual.<br />

Tu en diries la memòria. Diguem que ens comuniquem amb l'esperit; ho entens ara?<br />

Doncs això ho entenc millor. <strong>El</strong> que no sabia era que l'esperit i el cos tenien aquesta<br />

connexió tan íntima.<br />

Aquest és el gran debat de místics, religiosos, filòsofs, pensadors i savis de tota mena.<br />

Però jo em sento fora i lliure del meu cos.<br />

I en certa manera hi estàs, però cal que vagis amb cura.<br />

Què vols dir?<br />

Pots allunyar-te del cos tant com la teva energia t'ho permeti, però hauràs d'anar amb cura si<br />

hi vols tornar.<br />

No entenc res.<br />

Si vols tornar també necessites energia i, com que no controlem el temps, el cos es pot<br />

consumir -perdre energia- i pot passar que quan vulguis tornar, no pugis perquè el cos no<br />

t'ajudi prou.<br />

I què em passaria?<br />

Doncs series una ànima en pena -així ho entendràs<br />

Va tractar de fer-se amb el seu nou estat i es va allunyar del cos; no gaire, però prou per a<br />

veure el seu cementiri amb una dimensió totalment nova. Va tornar amb celeritat al seu<br />

nínxol per por de restar vagant com una ànima en pena i s'adonà que els seus veïns<br />

l'observaven encuriosits.<br />

<strong>El</strong>s dubtes, però, no se li havien esvaït del tot.<br />

Potser li convindria parlar amb el teòleg, penso que no l'he convençut del tot. digué en<br />

Pujades.<br />

Què vols saber, fill meu.<br />

Aquell capellà jove el va tranquil·litzar i ell va fer-li les preguntes que més el neguitejaven.<br />

Què en diu la fe d'aquest estat? Jo creia que, en morir, els creients anaven directes al judici<br />

final i, si més no, s'havien de presentar al Pare Déu.<br />

Si t'he de ser sincer haig de dir-te que quan vaig arribar jo tampoc no ho entenia prou, però<br />

aviat vaig situar-me. Res del que m'ha passat fins ara està en contra de la fe. Res no s'ha<br />

escrit sobre el trànsit posterior a la mort. Diguem que nosaltres estem fent el viatge cap a la<br />

integració a la terra, de la qual, no ho oblidis, tots venim.<br />

Jo creia, però, que els creients i els no creients seguirien camins ben distints.


I potser serà així, res no sabem sobre què ens passarà quan siguem només pols, quan la<br />

desintegració del cos sigui total i ens integrem a nous organismes.<br />

O sigui que ací som tots iguals?<br />

No, aquí som tots diferents, i hem d'aprendre a conviure entre nosaltres. És ben segur que la<br />

memòria ens ho facilita: com més solidari s'ha estat en vida, més acostumats estem a<br />

compartir, i els qui han estat solitaris i egoistes ací ho tenen malament. Aquí el tenir no<br />

serveix de res, és des d'aquesta òptica que les creences cristianes van adquirint sentit, però<br />

hem de saber veure que no solament per als creients cristians: aquell d'allí era anarquista,<br />

te'n recordes? Doncs és un dels qui s'han adaptat més bé.<br />

En Carles va reflexionar i va tractar de veure les coses segons el capellà li havia dit, i s'hi<br />

sentia prou bé, encara que el dubte li continuava creant confusió: tenia moltes novetats<br />

aquest estat que ara tenia i es preguntava què els passava als qui morien de malaltia, no com<br />

ell, que havia mort d'un atac de cor. Llavors es va adonar que quan ell pensava -o creia que<br />

pensava- qualsevol cosa, els seu companys l'entenien. <strong>El</strong> cert és que no estava acostumat<br />

que li entenguessin els pensaments, però tampoc no se'n feia cap problema...<br />

És interessant que et preguntis què els passa, als qui moren molt deteriorats.<br />

I tu qui ets?<br />

No em coneixes, sóc el doctor Mulet, vaig assistir el naixement de la teva primera filla.<br />

Ara hi caic, sí que me'n recordo. I doncs, què els passa als qui moren de llarga malaltia?<br />

Doncs és ben clar; tenen una part del camí ja feta, no oblidis que som ací per a desintegrarnos.<br />

Haig de dir, però, que no compensa gens el dolor de la malaltia pel que s'avança en el<br />

camí. <strong>El</strong> millor és el que t'ha passat a tu. Encara que el dolor no el podem recordar d'una<br />

manera dolorosa, perquè aquí no podem sentir-lo, és un concepte abstracte més que tenim<br />

arxivat a la memòria.<br />

I els qui moren deteriorats conserven la memòria? Què els passa a aquells que es<br />

desmemorien en vida?<br />

De tan elemental com és, quasi que no cal el comentari; no veus que si no es té memòria el<br />

temps ja no compta!<br />

Clar que sí!, recorden les coses que els van passar abans de perdre la memòria.<br />

Les peces anaven encaixant al trencaclosques. Era tot tan evident que el pobre Carles quasi<br />

s'abstenia de pensar, però era inevitable: mentre tingués dubtes no podria aturar el seu<br />

esperit o el que fos, aquell jo que el pervivia. Si tot allò passava als morts, per què els feien<br />

aquells enterraments? Per què els emmagatzemaven en aquells cementiris? A tot arreu<br />

passava igual? Era curiós, en vida recordava el temor a morir i els distints recursos de<br />

creences que havia anat triant per a consolar-se davant d'aquest estadi, i ara, a la vista del<br />

que vivia, notava que no calia témer res.<br />

Potser que parlis amb en Feliu, en Prudenci Feliu. Era antropòleg aficionat i potser te'n faria<br />

cinc cèntims.<br />

No entenc per què les coses han d'ésser així? Sembla com si el costum fos l'única raó!, com<br />

si una situació tan fonamental i llarga com sembla que és no s'hagués previst.<br />

És lògica la teva estranyesa. Si ens fixem en d'altres cultures veurem que hi han pensat una<br />

mica més que la nostra. Per a la cultura judeo-cristiana -la nostra- la mort és el gran tabú i<br />

no sembla pas que els avenços científics ho puguin canviar.


Vols dir que les raons no són de tipus religiós, de creences?<br />

Es diu que són tradicions culturals, però el cert és que ni tan sols podem donar aquesta<br />

categoria a tot el que envolta la mort. <strong>El</strong>s cristians ens hem cregut la "vida eterna" i ens<br />

hem despreocupat del destí del cos, deixant-lo en un magatzem o arxiu; amb el cementiri,<br />

en tenim ben bé prou.<br />

I com s'ho fan d'altres cultures o creences?<br />

N'hi ha de tots els colors. <strong>El</strong>s egipcis poderosos es passaven una bona part de la vida<br />

preparant-se per a la mort. Feien construir un bon edifici mortuori: les piràmides, on es<br />

feien enterrar embalsamats i es feien acompanyar dels difunts més estimats. <strong>El</strong>s objectes<br />

més valuosos i grats del mort li feien companyia i les parets tenien escrits que lloaven la<br />

seva existència. Embalsamar el cos és, ni més ni menys, retardar-ne al màxim la<br />

desintegració. <strong>El</strong>ls creien que així allargaven el trànsit en el qual nosaltres ara ens trobem, i<br />

creien que no era ni trist ni dolorós; per això el volien llarg en el temps.<br />

Sembla que no anaven errats.<br />

No ho sabrem mai del tot. <strong>El</strong>s indis i moltes altres cultures, ben diverses per cert, tant<br />

geogràficament com teològicament parlant, incineren els difunts, i n'hi ha de tan<br />

extremistes que, quan mor l'home, incineren l'esposa amb ell.<br />

I per què ho fan d'incinerar, si d'altres creuen que el trànsit no es pas dolent?<br />

<strong>El</strong>ls volen anar de pressa, creuen en la reencarnació. Uns creuen que reneixen en altres<br />

persones, d'altres, en coses i animals, i en el fons, com nosaltres, saben que es reintegraran<br />

al cosmos. Diguem que volen anar de raig cap al nou estadi.<br />

I com s'entén que ací s'enterrin uns en nínxols apilats i d'altres en enormes panteons, i fins i<br />

tot n'hi ha que els enterren a les seves propietats, en palaus, esglésies, etc. Com s'han de<br />

veure aquests costums?<br />

Si ho sabessis... en quasi tots els casos els qui són distingits en la mort són els més<br />

perjudicats. En vida la distinció en la distància és la llavor de l'enveja, però en la mort és<br />

una condemna. Perquè resten sols i en resulten els menys envejats. Hi ha qui diu que és una<br />

mena de justícia i compensació: pots ben creure que passar tot el procés de desintegració en<br />

soledat és una mala jugada. Ben mirat, els cementiris són edificis d'ostentació de la més<br />

folla. Fixa't: "propietat de", quin sentit té la propietat en la mort? Si no fos una broma<br />

pesada per al pobre enterrat n'hi hauria per a riure dels vius. I si en vida sabéssim el que ara<br />

sabem, ningú no voldria ser arxivat en una soledat més que segura.<br />

I els qui s'enterren a la seva pròpia estança, palau o convent?<br />

Aquests són beneficiats per la presència dels vius, que consola, però amb qui mai no es<br />

podran comunicar.<br />

Podem veure o sentir els vius?<br />

Per sort per a ells i nosaltres, per més que ens hi esforcem no ens podem entendre, i això és<br />

una sort. La certesa ens permet només la contemplació. Però només quan ens vénen a<br />

veure. Ja saps que no ens podem allunyar massa del cos, perquè vagaríem eternament,<br />

perduts i sense identitat.<br />

Ja m'ho han advertit.<br />

L'explicació rebuda d'en Prudenci Feliu el va deixar conformat i sense cap dubte, i llavors<br />

va iniciar l'experimentació del nou estadi. Podia sortir del cos i veure altres veïns, i si<br />

s'atrevia a anar-se'n una mica lluny podia donar una ullada a tot el recinte. Aviat va<br />

aprendre a mesurar l'energia que li restava i va rebre un bon consell;<br />

No surtis mai del cementiri. Aquí dins sempre, o quasi sempre, podràs tornar-hi; si surts<br />

fora, tindràs tant d'interès pel que hi passa, que ben segur no podries tornar.


I en Carles Plensa es va fer el propòsit de no aventurar-se més enllà dels marges.<br />

Amb curiositat va poder passar revista a la memòria i va saber que cap record no li era<br />

dolorós, ni agradable, ni tampoc, per tant, no es podia penedir de res. Va recordar que una<br />

vegada que va tenir un accident, la vida li va passar pel cap com una pel·lícula, com si amb<br />

una velocitat fora de tota mesura coneguda, pogués repassar el que havia estat la seva vida.<br />

I llavors va creure que aquesta sensació devia ser una premonició de la memòria que ara<br />

tenia, i per un moment va pensar que la vida li podia haver donat altres indicis de la seva<br />

situació actual; però, per més que es va esforçar, en la memòria no en va trobar cap<br />

constatació i es va desfer d'aquesta idea immediatament.<br />

Tu que treballaves a l'Ajuntament, ens pots explicar les novetats de la ciutat -li preguntà un<br />

desconegut, voltat d'un estol de gent interessada<br />

Què voleu que us digui?<br />

No passis pena, tindràs ocasió de dir-nos-ho tot. Aquesta és la principal distracció que<br />

tenim: compartir la memòria.<br />

Voleu saber de les vostres famílies?<br />

Ca, home, ca! Aquí no som tafaners i deixem els vius que facin la seva. Quan vinguin ja<br />

ens ho explicaran ells mateixos.<br />

Doncs què us interessa?<br />

Hem sentit gent a prop del cementiri, què ens en pots dir?<br />

Ah sí! <strong>El</strong> barri, comencen a construir una barriada.<br />

Es creà una expectació que va sorprendre en Carles, i es van ajuntar una bona colla<br />

interessats per la conversa.<br />

Explicans-ho...<br />

Doncs és ben senzill, volen construir 400 pisos per a gent humil, treballadors de la<br />

indústria.<br />

I com és que ens el posen tan a prop nostre (el qui ho deia ho feia amb alegria).<br />

Doncs perquè els terrenys són els més barats, i als nous veïns no els volen a prop de la<br />

ciutat.<br />

Sense voler ens han fet un favor -digué un venerable vellet.<br />

Per què ho dieu? -digué estranyat en Carles.<br />

Als difunts ens agrada la presència dels vius, som afortunats.<br />

<strong>El</strong>s nens potser vindran a jugar!<br />

No us engresqueu tant, que els vius tenen por del cementiri.<br />

Les paraules del vell eren raonables.<br />

Amb la proximitat perdran la por -digué l'optimista.<br />

Si volem que els nostres veïns no ens tinguin por haurem de fer tots els esforços possibles<br />

per a no espantar-los mai.<br />

Ben poc hi podem fer nosaltres.<br />

Potser amb desitjar-ho n'hi haurà prou. Tinguem els qui vinguin a viure al barri com els<br />

nostres protegits. Mai no sabrem si l'esforç servirà de res, però ho hem d'intentar.<br />

Potser aviat tindrem un company entre nosaltres!<br />

Ni els morts no hem de desitjar la mort -digué la veu autoritària del vell savi.<br />

Jo no desitjo la mort -es justificà l'optimista-, penso només que quan hi hagi difunts del<br />

barri, com que els seus parents són tan pròxims, vindran molt sovint a visitar-los


I en Carles Plensa va prendre el compromís d'explicar què feien els obrers dels carrers i les<br />

cases i durant molts mesos tots els difunts als quals restava energia treien el cap per la paret<br />

de matí per a veure aquella gent. I més endavant, quan les famílies s'hi havien instal·lat i<br />

passaven de matinada, al migdia i al vespre pels caminets que tocaven al cementiri, els<br />

difunts se sentien molt acompanyats. I quan a les nits d'estiu els nens entraven a jugar al<br />

recinte, es feia festa grossa, i al vell savi, que quasi no li restava energia, en Carles Plensa li<br />

contava que potser sí que la protecció dels morts els feia bé, als veïns del barri. Si més no,<br />

el sol fet de creure-ho era un bon consol per a tots.


LA GUERRA DELS VUIT DIES


I - LA DECLARACIO DE GUERRA.<br />

La mítica guerra dels vuit dies que tots els nens del <strong>Barri</strong> que l'any 1959 teníem entre vuit i<br />

catorze anys vam viure, la mítica guerra, com deia, es va declarar un dissabte d'estiu, a la<br />

tarda i en època de vacances de l'escola.<br />

Jugàvem un partit de futbol, d'aquells espontanis que es feien quan un de nosaltres<br />

apareixia amb una pilota de cuiro o de goma dura. S'organitzava triant entre dos capitans i,<br />

un cop començat el partit, només t'hi podies incorporar si et buscaves un company, i així,<br />

de mica en mica, els equips s'anaven engreixant i sovint podíem acabar jugant vint contra<br />

vint.<br />

<strong>El</strong> cas és que pel gol sud, on hi havia la muntanyeta per on els més valents s'hi deixaven<br />

anar amb bicicleta, per darrera la porteria va aparèixer en Pedrito, el fill del Pedro el<br />

Caminero i de la Remedios, que feia de llevadora sense cap títol però amb eficàcia<br />

contrastada. <strong>El</strong> pobre Pedrito cridava com un posseït i no es treia les mans del cap, prement<br />

un mocador o drap blanc xop de sang. Es va aturar el partit i en un moment en Pedrito era<br />

envoltat per tots els nens.<br />

<strong>El</strong>s del barri de Lourdes! Han estat els del barri de Lourdes!<br />

Et fa molt mal? -preguntà un dels grans.<br />

I és clar que em fa mal! Mireu!<br />

Va estar a punt d'ésser ofegat, ens hi vam tirar tots a sobre, no es podia deixar passar<br />

l'ocasió de veure un trau brollant-hi sang.<br />

I com t'ho han fet?<br />

D'una pedrada; m'han tirat tot de pedres, i eren molts, potser deu o quinze.<br />

<strong>El</strong>s del barri de Lourdes són uns covards.<br />

Doncs diuen que els del nostre barri som unes donetes i que si volem alguna cosa ens<br />

esperen ben tranquils.<br />

<strong>El</strong>s donarem una lliçó! -digué el més exaltat.<br />

Podríem anar-hi ara mateix! -afegí un altre encara més exaltat.<br />

Ara el que hem de fer és acompanyar en Pedrito a casa seva.<br />

Vam restar impressionats pel que havia passat, però estàvem tranquils per en Pedrito: la<br />

seva mare el sabria curar.<br />

<strong>El</strong> partit es va donar per finalitzat. <strong>El</strong>s nens que havien acompanyat en Pedrito havien<br />

descompost els equips i el que ens preocupava era la venjança: donar una lliçó als del barri<br />

de Lourdes. Restituir l'honor i fer justícia immediata: d'això els nens del barri en sabíem un<br />

pou i era la pràctica habitual. Les discussions s'acabaven amb una baralla, de manera que el<br />

més fort quasi sempre tenia raó.<br />

II - EL RECLUTAMENT.<br />

<strong>El</strong> diumenge a la tarda l'expectació al cinema no era a la pantalla, on una pel·lícula sense<br />

interès ens avorria. Si no eren de l'oest, de guerra o de lladres i policies, les pel·lícules no<br />

ens interessaven gens ni mica. Les nenes tenien d'altres preferències, i aquella estúpida<br />

pel·lícula de la Rocío Durcal les tenia embadalides. <strong>El</strong>s nois estàvem pendents de la mitja<br />

part per a interessar-nos per a en Pedrito. <strong>El</strong> seu cap embenat sobresortia en la foscor del<br />

cinema.<br />

Ens vam arraulir entorn d'en Pedrito i li vam fer explicar amb tot luxe de detalls el que li<br />

havia passat. L'ofensa de la seva derrota ens colpia tots.


No podíem permetre que tot quedés com estava i ens vam conjurar per donar la resposta<br />

adequada. <strong>El</strong>s més grans van organitzar el reclutament i l'anunci de la batalla, que es<br />

donava per segura, el proper dissabte a la tarda. <strong>El</strong>s presents vam restar compromesos sense<br />

cap excepció, la deserció tenia el càstig de la vergonya; tots hi érem implicats.<br />

Es van repartir les tasques més immediates: s'havia de fer saber als nens del barri de<br />

Lourdes que el dissabte rebrien la resposta adequada al greuge comès.<br />

Cadascun de nosaltres havia de comprometre els amics del barri; si n'hi havia algun que no<br />

volia venir, tots els altres ens conjuraríem per tenir-lo on es mereixia: a la llista dels<br />

desertors! Quatre o cinc dels qui tenien pel vol de 14 anys i no treballaven es<br />

responsabilitzarien de l'organització dels mitjans, l'armament que ens caldria, i d'imposar la<br />

disciplina. De mica en mica es perfilava la piràmide de comandament. L'endemà restàvem<br />

convocats al camp de futbol cap a les sis de la tarda, i pobre del que hi faltés. També<br />

hauríem de dur els nous reclutats i allí es prendrien decisions ben concretes.<br />

Per sort la segona pel·lícula era "Flecha rota" i els nois vam viure amb intensitat l'argument<br />

i l'acció. En sortir teníem l'ànim guerrer a flor de pell. Uns es definien a favor de la<br />

disciplina de l'exercit americà, el qual lluïa un envejable uniforme i uns recursos<br />

admirables, d'altres se sentien solidaris dels indis, valents i temeraris, però al final ens<br />

decantàvem pels americans: ells sempre guanyaven i nosaltres no volíem ser perdedors.<br />

<strong>El</strong>s distints grupets que es van fer per tornar a casa confonien l'argument de la pel·lícula<br />

amb la imminent batalla que nosaltres protagonitzaríem i ens engrescàvem en una victòria<br />

que donàvem per segura. Identificàvem els del barri de Lourdes amb els indis o els<br />

americans: depenia del passatge de la pel·lícula, però sempre els situàvem al bàndol<br />

perdedor.<br />

L'endemà a les sis de la tarda el camp de futbol era ple de nens que jugàvem un dels<br />

multitudinaris partits. En acabar es va fer un cercle de nois que parlaven de l'afer d'en<br />

Pedrito i feien apel·lacions al valor dels presents. Hi hagué una queixa perquè no havíem<br />

aconseguit gaire afiliació per a la nostra causa i vam quedar convocats per a l'endemà,<br />

moment en què seríem instruïts adequadament.<br />

III - L'ARMAMENT.<br />

<strong>El</strong> dimarts no hi havia pilota i no es va fer partit, així que els nostres caps van aprofitar-ho<br />

per a fer instrucció militar de la bona. Cadascú s'havia proveït d'un tirador, fona i pedres.<br />

Tot d'armament balístic per a fer una batalla a distància, ja que ningú no preveia la<br />

possibilitat del cos a cos. <strong>El</strong>s objectius eren de represàlia. No hi entrava la possibilitat de<br />

l'ocupació del territori, només que sabessin que els nostres havien d'ésser temuts i que<br />

qualsevol atac tindria resposta.<br />

<strong>El</strong>s més grans van passar revista d'armament. Més de la meitat només tenien les mans per a<br />

tirar pedres.<br />

Veieu el que és un tirador! -tiraxines, en deien; i amb tot detall ens va explicar com fer-ne<br />

un.<br />

Necessitem una branca en forma de v baixa; veieu?, com aquesta -tots paràvem atenció<br />

admirats de la peça, perfecta i ben triada- pot ésser d'ametller o d'olivera. Desprès cal la<br />

goma, heu d'aconseguir una recambra de bicicleta i tallar-ne dues tires d'un pam i mig, ho<br />

veieu? -i va estirar una mica la seva eina perfecta-. I després només ens falta el filferro per<br />

a lligar-ne els extrems. Ah!, m'ho deixava, i un tros de pell, ho veieu?, pot ser d'una sabata


vella; amb la pell farem la peça per on prémer la pedra. I amb un estil envejable va llançar<br />

una pedra ben lluny, rubricant amb elegància la seva classe teòrica.<br />

També podem usar la fona, qui la tingui -digué un que la duia; però tothom va fer cara<br />

d'incredulitat. Aquest guerrer va començar l'explicació amb una demostració pràctica. Ens<br />

vam apartar i ell va girar amb força els dos cordills i amb una forta embranzida alliberà la<br />

pedra, que va anar molt més lluny que l'anterior.<br />

Ho veieu? Dues cordes i un tros de pell, res més, no ens cal res més.<br />

Però és més difícil de fer anar -digué el del "tiraxines"<br />

És veritat, però també hauràs vist que allarga molt més.<br />

L'argument semblava definitiu.<br />

Fem una prova! Si tu toques aquell pal de la llum només la meitat de vegades que jo,<br />

llavors farem fones.<br />

La cosa era d'allò més interessant. Van agafar deu pedres cadascun i les van tirar, ara amg<br />

la fona, ara amb el tirador. <strong>El</strong> resultat era aclaparador: el tirador va guanyar de quatre a una.<br />

La instrucció, doncs, era clara: tothom faria "tiraxines", i el dimecres faríem entrenament.<br />

Qui no el sabés fer, que portés les peces i els grans o més hàbils els muntarien.<br />

IV L'ESTRATÈGIA.<br />

<strong>El</strong> dimecres va funcionar la indústria d'armaments. Curiosament el subministrament més<br />

escàs fou el filferro. Hi havia una recambra de bicicleta que, ben aprofitada, encara va<br />

donar per a un recanvi. Quan vam trobar el filferro vam poder fer tots els tiradors, i amb<br />

pedres -al nostre barri de carrer sense asfaltar n'hi ha de sobres- vam poder-nos ensinistrar<br />

en l'art del "tirador".<br />

<strong>El</strong>s caps del nostre exèrcit van discutir els detalls estratègics de l'assalt del dissabte. Primer<br />

de tot es va fer recompte dels efectius. Érem divuit soldats, motivats: però, segons els caps,<br />

érem escassos. Deien que ben segur que podríem ser més si ens hi esforçàvem. Llavors es<br />

va passar revista als absents, que, no cal dir érem molt nombrosos. Es van constatar algunes<br />

desercions i les excuses no foren fàcilment acceptades.<br />

Tenim el que tenim -va dir el més entenimentat-, de res no ens val lamentar-nos. Sigui com<br />

sigui, ningú no ens aturarà.<br />

Hem de tenir en compte la muntanyeta de la bòbila!<br />

<strong>El</strong> toc d'atenció era oportú, considerant que per arribar al barri de Lourdes hauríem de<br />

passar per davant de la bòbila, pujant la muntanyeta més enllà del pont. La via que transita<br />

el pont feia dificultós el pas i ens posava en perill si l'enemic ens esperava des del cim de la<br />

muntanyeta, i la bòbila aportava una considerable munició, si tenim en compte les deixalles<br />

de totxo.<br />

<strong>El</strong> que hem de fer és anar pel pont un grupet petit i la resta travessar el riu per sota i pujar<br />

pel caminet que coincideix allà on s'acaba el pont.<br />

I si ens esperen dalt de la muntanyeta, què farem?<br />

Ho podrem veure des d'aquest cantó del pont; si hi són, esperarem o donarem la volta<br />

seguint la carretera i els atacarem des del pla.<br />

A quina hora ens haurem de trobar?<br />

A les cinc de la tarda, i que no hi falti ningú.<br />

Vam continuar afinant la punteria contra el pal de la llum, que, si hagués pogut, s'hauria<br />

fotut de nosaltres. Ben poques vegades el tocàvem i, quan l'encertava, havia de discutir amb<br />

algun altre que s'anotava l'encert. Vam decidir fer proves més precises de punteria


l'endemà: les faríem des d'una distància tots igual, aturats i en marxa, i així el nostre<br />

aguerrit exèrcit ocuparia els dos dies que ens restaven d'instrucció i disciplina militar.<br />

V LA BATALLA FINAL.<br />

A les cinc de la tarda érem vint-i-un soldats preparats per a la batalla. La mentalitat militar<br />

s'havia anat introduint en nosaltres, i més d'un venia preparat amb dos tiradors i amb pedres<br />

de riu, curosament seleccionades, dintre de bosses penjades a la cintura. Érem temibles i<br />

estàvem atents a comprovar si els qui havien resultat els millors tiradors resultarien els<br />

millors guerrers.<br />

La por no es podia ni esmentar, però es feia patent en el cos expedicionari que va enfilar el<br />

camí del riu, uns pel pont i la majoria per la passera de pedres. Qui més qui menys pensava<br />

en el cap del Pedrito, que ja no era embenat però que tenia un bon trau i el cabell tallat<br />

arran. Venia amb nosaltres i constituïa la font del nostre desig de venjança.<br />

Érem a baix esperant que els vuit o nou grans que travessarien el pont per la via ens<br />

diguessin que a la muntanyeta no hi havia ningú. Vam rebre el senyal i vam avançar en<br />

silenci, tret de quan el Julián va caure en patinar amb una pedra i es va remullar del tot: les<br />

rialles foren inevitables; semblava, però, que l'incident alliberava la tensió i un dels caps va<br />

haver de restablir l'ordre.<br />

Silenci!, hem d'anar en silenci. Tu Julián vés-te'n cap a casa, que vas tot xop.<br />

<strong>El</strong> pobre Julián, bon amic d'en Pedrito, va ser la primera baixa de la imminent batalla.<br />

Vam pujar pel caminet i vam comprovar que, efectivament, dalt la plana no hi havia ningú.<br />

Vam avançar més enllà de la fàbrica de ceràmica i, en voltar, vam anar en compte que no<br />

ens esperessin a la cantonada, però tampoc no hi havia ningú. <strong>El</strong> gruix del nostre exèrcit<br />

s'anava excitant, convençuts com estàvem que al barri de Lourdes hi hauria més baixes. Ens<br />

faltava avançar uns tres-cents metres, en els quals els ametllers suggerien perills imminents,<br />

avançàrem en formació de guerrilla, en grupets de tres o quatre i d'arbre en arbre, i quan<br />

només restaven uns cinquanta metres per a les primeres cases del barri enemic, dos nois<br />

sortien d'un carrer i, amb intencions perverses, avançaren collint pedres. Llavors vam armar<br />

els tiradors i vam començar a disparar: més d'un va encertar els blancs i els dos enemics<br />

corrien esbojarrats i atemorits per nosaltres. Cridàvem que ja els ho havíem dit i que, amb<br />

els del barri, ningú no havia de posar-s'hi sense sentir el braç de la resposta.<br />

Vam avançar cap dintre els carrers del barri i no vam trobar oposició. <strong>El</strong>s nois s'apartaven<br />

esporuguits i els adults no ens feien ni cas. Fins que un home va venir cap al grup i ens vam<br />

espantar, perquè amb això no hi comptàvem, i un dels nostres li va fer un petó a la galta:<br />

És el meu tiet -digué amb to de disculpa.<br />

Vam tornar i comentàvem les escasses incidències, però magnificant-les d'allò més.<br />

Com corrien aquells, oi? Heu vist?<br />

I els altres s'amagaven com donetes a casa seva.<br />

Estàvem convençuts d'haver refet el nostre honor i en Pedrito havia pogut comprovar que li<br />

fèiem costat. Ningú, però, no li va preguntar pels detalls més precisos de com havia sofert<br />

la seva ferida; en teníem ben bé prou amb la nostra victoriosa actuació.


LA TELEVISIO


<strong>El</strong> "Quico l'americano" tenia raó. Ara ho sabem, però quan va venir a viure al barri tothom<br />

el tenia per un sonat i, porucs i ignorants com érem preferíem catalogar-lo de a boig. I ell,<br />

que ens necessitava, no ens ho tenia en compte.<br />

De totes les fantasies, la que més li dolia que ens en fotéssim era la de la televisió, i a<br />

voltes, per fer-lo emprenyar, algun veí el feia xerrar:<br />

Com dius que és aquella ràdio en què es veuen els qui parlen?<br />

I ell, amb to entre cansat i didàctic, explicava:<br />

Televisió, se'n diu la televisió. Jo la vaig veure a quasi tots els països d'Amèrica.<br />

Quins països? Vols dir que has sortit mai de casa?<br />

I ell, en "Quico l'americano" ,s'ofenia.<br />

Això tu, ignorant, que no saps res del món on vius!<br />

<strong>El</strong>s ulls se li entristien i semblava un ocell engabiat en aquell ambient d'ignorància.<br />

Us ho cregueu o no, jo he estat a Río de Janeiro, Montevideo, Mar del Plata y Buenos<br />

Aires, Cabo de Hornos, Santiago de Xile, Lima, Panamà, l'Havana, Miami, Nova York.<br />

Feia un silenci com si vingués d'un llarg viatge que ell interiorment sens dubte havia fet.<br />

Ningú no se'l creia i no faltava qui se'n reia. Però en "Quico l'americano" ens havia donat<br />

una lliçó de geografia i ens havia dibuixat la ruta del mercant pel qual treballava i<br />

mentalment ens havia passejat per Brasil, Uruguai, Argentina, Xile, Perú, Panamà, Cuba i<br />

els Estats Units. Però ningú no se'l creia, perquè en "Quico l'americano" era alcohòlic,<br />

solter, vell i germà del "Cáceres", que era casat i que l'havia acollit a casa quan va tornar de<br />

vés a saber on, i que ell deia que era de treballar a la marina mercant, però també hi havia<br />

qui deia que el seu germà, el "Cáceres", se l'havia trobat casualment al barri xinès de<br />

Barcelona i, encara que el "Quico" s'esforçava a dir que un vaixell barat el va abandonar a<br />

port, ningú no se'l creia. Li pagàvem vi dolent que ell bevia i, entre glop i glop, contava<br />

històries increïbles.<br />

La televisió ens permetrà de veure pel·lícules a casa i quan ens contin una notícia, la<br />

podrem veure en imatges, com si fessin el No-Do. Veurem cantar i actuar els artistes i la<br />

gent com tots nosaltres hi sortirem en concursos i com a públic.<br />

I parlava i parlava d'aquella meravella, i els grans se'n fotien, però els nens que l'any 1958<br />

teníem la sort de sentir en "Quico" quedàvem embadalits i amb el dubte de si la resta<br />

d'homes grans tindrien raó, o si la tindria aquell ximple i embriac que deia que havia vist el<br />

món.<br />

L'alcohol feia estralls en aquell home, i el seu germà no se'n sortia de treure'l del vici. De<br />

vegades demanava als homes que no li paguessin cap "ronda" de vi i també al cafeter, però<br />

aquest li deia que ell no ho podia evitar. No conec els detalls, però el cert que en "Quico" es<br />

passava llargues temporades en un sanatori. Quan tornava, venia com embotit, groguenc i<br />

amb la prohibició de beure gens d'alcohol. Sovint els grans el posaven com a exemple de<br />

degradació pel vici de la beguda.<br />

No era violent ni rancorós, ben bé semblava que la seva existència s'anava apagant com un<br />

ble.<br />

Ningú no se'n recordava, d'en "Quico", el dia que algú va venir a la terrassa d'un dels dos<br />

bars del barri, ningú no va reivindicar el seu nom quan el veí va anunciar:<br />

Sabeu que aviat veurem la televisió?<br />

N'he sentit a parlat -afegí un altre-, a Madrid comencen a fer-ne proves.<br />

Diuen que a Barcelona també i que ben aviat la podrem veure ací mateix.


Tot us ho creieu! -intervingué l'incrèdul-, sembleu nens!<br />

Doncs t'ho pots ben creure, diuen que és com un vidre on es veu com un cinema en petit.<br />

I ho podrà tenir tothom?<br />

Tothom que tingui peles; aquestes coses, si són veritat, són només per als rics -altra volta<br />

l'incrèdul hi deia la seva.<br />

Sigui com sigui, jo us dic que aviat es podrà veure la televisió. Ho he llegit a La<br />

Vanguardia, i sembla que serà ben aviat.<br />

Cadascú se'n feia una idea. Per a mi era pura fantasia. Encisat com estava del cinema,<br />

m'imaginava que podria veure-hi totes les pel·lícules, especialment les de ciència-ficció,<br />

que eren les que més m'agradaven. Ben aviat, i potser a casa meva, podria conviure amb<br />

l'home invisible, Superman, extraterrestres de tota mena i viatjar pel món sense moure'm de<br />

la cadira. N'hi havia que somniaven veure futbol, i d'altres, toros, i sentir i veure els seus<br />

cantants favorits. Ens crèiem que, efectivament, veuríem la televisió i cadascun, des del<br />

desig, es feia la seva pròpia programació. Tots plegats vam baixar de sobte del nostre núvol<br />

quan algú va fer:<br />

Aquell brètol del "Quico l'americano" tenia raó!<br />

Es va fer un silenci en el qual podia veure's ridiculitzat el tarannà d'una gent que sentia la<br />

seva ignorància com una ferida. Aquells qui es fotien del pobre "Quico" ara s'il·lusionaven<br />

com nens petits amb allò de què, quan ell els en parlava, no li volien fer cas. Per als veïns<br />

del barri, la saviesa i el poder anaven de bracet i que el més desgraciat de nosaltres fos<br />

alhora un dels més cultes no era cosa que es pogués admetre sense cap oposició. Per això<br />

algú va intervenir per a salvar tothom:<br />

Ben segur que la nostra televisió no serà com la que ell deia. En pot haver sentit parlar, però<br />

veure-la, ca!, no crec pas que hagi vist res més enllà d'una ampolla buida de vi.<br />

Eren tres quarts de cinc de la tarda i a l'escola plegàvem a les sis. <strong>El</strong> mestre era un fervorós<br />

seguidor del F.C. Barcelona. A la plaça del Pilar s'hi havia instal·lat un televisor en una<br />

botiga d'electrodomèstics. Donaven la final de la Copa de S.E. <strong>El</strong> Generalísimo, i tot plegat<br />

era massa atractiu per a continuar la classe.<br />

<strong>El</strong> mestre ens va permetre sortir abans i va responsabilitzar els més grans que vigilessin els<br />

petits fins a les sis, de manera que vam anar corrents a veure el nostre primer partit de<br />

futbol televisat i el primer televisor. <strong>El</strong> mestre no venia perquè uns amics seus havien<br />

comprat l'aparell i ell veuria el partit a casa seva.<br />

La plaça del Pilar era mig plena de gent, principalment homes que s'arraulien al voltant d'un<br />

aparell penjat a uns tres metres de terra i en el qual, amb el contrallum de la tarda, gairebé<br />

no es veia res. <strong>El</strong>s jugadors eren taques blanques o negres, petites i que es movien sense<br />

ordre aparent. <strong>El</strong> locutor hi posava tot l'èmfasi que la visió no permetia.<br />

La majoria eren del Barça i els pocs del Madrid van estar molt contents perquè es van endur<br />

la Copa. Un company d'escola més petit que jo, devia tenir 6 o 7 anys, em preguntava com<br />

era que els jugadors no ensopegaven amb aquelles barreres blanques. Vaig tardar una bona<br />

estona per a explicar-li que aquelles línies eren pintades al terra del camp. No sé pas si el<br />

vaig convèncer, però vaig comprovar que aquell aparell havia exercit un fort impacte en<br />

cadascun de nosaltres.


En arribar al barri la discussió era entre els qui havien seguit el partit per la ràdio i els qui<br />

deien que l'havien vist per televisió. La passió que ambdós grups hi posaven era la mateixa<br />

i corresponia al desori que el futbol genera en els afeccionats més propers al fanatisme. <strong>El</strong>s<br />

que l'havien vist per televisió pretenien tenir raó en les seves argumentacions tot dient als<br />

seus opositors que, si no ho havien vist, callessin. La televisió, però, tampoc no fou capaç<br />

d'introduir el raonament entre els incondicionals d'un i altre equip.<br />

Vaig arribar a diverses conclusions:<br />

a) Que la vista també ens enganya b) que ningú no és més cec que qui no vol veure i c) que<br />

jo mai no seria fanàtic de cap equip de futbol ni del mateix futbol com a esport.<br />

L'amo del bar, a la vista de l'interès que la televisió va despertar, va fer un anunci solemne:<br />

tan bon punt pogués, ell tindria el primer televisor del barri. <strong>El</strong> negoci sempre és el negoci.<br />

La resta de la setmana foren esdeveniments que es referien a la televisió del bar. <strong>El</strong> dijous<br />

van començar a instal·lar allò que en dirien l'antena. Desenes de persones observàvem les<br />

operacions que aquells especialistes feien al sostre de la casa on hi havia el bar. Es feien<br />

pocs comentaris i tots eren d'admiració. <strong>El</strong> divendres el van ocupar en clavar fils<br />

d'electricitat i fer-los entrar al bar. Vaig estar de sort: aquells homes treballaven de 6 a 8 de<br />

la tarda i el divendres a la nit tot va restar a punt per penjar l'aparell en un prestatge que<br />

havien col·locat a l'entrada, mirant al costat dret.<br />

<strong>El</strong> dissabte frisàvem per veure com s'encenia aquell estri màgic, i no s'hi cabia. <strong>El</strong>s operaris<br />

que van desembalar el televisor es movien amb dificultat entre tanta gent, i el cafeter va fer<br />

fora els nens, i així em vaig perdre les últimes operacions d'instal·lació.<br />

La meva germana em vingué a buscar:<br />

Que no penses venir a sopar?<br />

No me'n recordava.<br />

Doncs ja veuràs la mare! Que no tens cap?<br />

<strong>El</strong> diumenge al migdia els homes feien el vermut a la terrassa del bar i es presentà el<br />

"Quico l'americano".<br />

"Quico", ja tenim televisor, pots estar content, tenies raó.<br />

Però en "Quico" no tenia esma per a gaudir la seva victòria. La seva mirada es feia llunyana<br />

i trista. Sabia que en aquell barri hi era de més i, com que no tenia espai en el món, s'anava<br />

retirant vers una mort que duia dibuixada al rostre. I en "Quico" no replicava; sense<br />

recança, només va dir:<br />

Us han venut ferralla; aquests televisors a Amèrica -volia dir als Estats Units- ja són<br />

antigalles; allí la televisió és en color.<br />

No en tens mai prou, oi? Potser esperes que ens ho creguem...<br />

Però en "Quico" no va insistir, només es va sentir un murmuri sense resposta:<br />

Que n'és de feliç, l'ignorant, qui pogués tornar-ne a ser.


L'AMIC DEL NOI


En Cesc vivia al pis de sota casa meva. Per això quan el recordo ho faig des de la<br />

proximitat i també l'admiració.<br />

Teníem la mateixa edat i, no obstant això, sempre el vaig considerar més madur, com si fos<br />

dos o tres anys més gran que jo.<br />

Les parets de la casa eren primes, tan primes que la intimitat era una quimera. <strong>El</strong>s pisos<br />

eren tan petits que els sorolls de cadascun se sobreposaven als dels altres, i qualsevol dels<br />

sons -una ràdio, un tocadiscos, el televisor, la màquina de cosir- feia que les converses<br />

fossin en veu alta, més a prop del crit que de la paraula. Tot plegat feia que, si al barri tot se<br />

sabia de tothom, als edificis era quasi impossible desconèixer com eren els nostres veïns.<br />

Per això jo sabia que en Cesc era un nen de dotze anys que tenia molts problemes, i la<br />

simple comparació amb ell em deixava en posició privilegiada. No obstant això, jo<br />

admirava en Cesc.<br />

En Cesc se sobreposava amb desimboltura al fet que el seu pare fos alcohòlic i que a dures<br />

penes aportés cap diner a les càrregues familiars. La seva mare, una dona polida i digna,<br />

traspassava als fills -tres noies i en Cesc- tota la pressió que l'estretor econòmica li<br />

comportava. Potser per això, en Cesc, en sortir de l'escola, despatxava a la "castanyera" de<br />

la Rambla i als migdies repartia <strong>El</strong> Correo Catalán a trenta cases de la ciutat, i els<br />

diumenges, a més dels diaris, repartia pastissos per a cal Garriga.<br />

Per a mi en Cesc tenia algun secret que el feia entre diferent i admirable, i mereixedor del<br />

meu respecte. Jugàvem però no competíem. <strong>El</strong>l em va ensenyar a anar amb bicicleta. Com<br />

s'ho feia en Cesc per tenir bicicleta quan ningú no en tenia? Feia coses extraordinàries per a<br />

mi, amb una naturalitat que em desarmava.<br />

D'on has tret la bicicleta?<br />

M'he l'ha regalat una família a la qual porto el diari, els fills se'ls han fet grans i la bicicleta<br />

és de nen.<br />

Un dia vaig saber que havia aconseguit tres matalassos de llana per a la seva família. La<br />

mare ho va comentar amb admiració pel meu veí i amic, i vaig voler saber com s'ho havia<br />

fet:<br />

Vaig haver d'enganyar els capellans...<br />

Ho deia una mica avergonyit. Càritas repartia matalassos que, amb menjar i altres estris,<br />

constituïen l'ajut nord-americà a Espanya, i cada parròquia repartia els bens segons criteris<br />

de necessitat. En Cesc era escolà de la Soledat, el barri era de la parròquia de la Sagrada<br />

Família i en Cesc, com a escolà, coneixia tota la clerecia.<br />

Mossèn Jordi, el capellà del barri, li va donar un paper -un "vale"- per a un matalàs, i aquell<br />

vespre el pare d'en Cesc venia carregat amb un matalàs de llana i en llençava un de borra,<br />

endurida per l'ús.<br />

Al cap d'uns quants dies en Cesc va anar a veure el rector de la Soledat, un home vell i<br />

malcarat, potser malaltís. Amb la mirada més trista que tenia, li va exposar la situació:<br />

Mossèn Estanislau, a casa som sis i ens aniria molt bé que ens donessin un matalàs<br />

d'aquests de Càritas.<br />

Però Cesc, la teva parròquia és la Sagrada Família.<br />

És veritat, però jo sóc escolà de la Soledat... ens aniria molt bé un matalàs.<br />

<strong>El</strong> pobre i vell mossèn no podia resistir el posat d'aquell vailet. Quan en Cesc m'ho<br />

explicava, jo sabia que no em mentia. No m'ho deia com una aventura, però per a mi era<br />

una proesa.<br />

I el tercer, com t'ho vas fer amb el tercer?


Igual, vaig anar a Santa Maria amb la mateixa història i el vaig aconseguir. Però m'han<br />

enxampat.<br />

I què t'han dit, doncs?<br />

Em va cridar el mossèn Genís i em va fer un sermó sobre la mentida i em va amenaçar amb<br />

un futur ben fosc. Va dir-me que si continuava per aquest camí acabaria molt malament.<br />

Què li vas dir a ell?<br />

Què volies que li digués?... Que jo creia que no havia fet tant de mal, i que la meva família<br />

ho necessitava. Em va treure amb mala "pata", tot dient que jo era un desvergonyit i un<br />

insolent.<br />

En Cesc era genial i jo n'estava ben content que fos amic meu. Quan anava a comprar a la<br />

"castanyera" procurava que hi fos ell sol, perquè sabia que em donava molt més que el que<br />

comprava. Aquest privilegi, però, el teníem ben pocs nens, diria que només l'Ismael i jo.<br />

Malgrat el veïnatge i el fet de considerar-lo un bon amic, en Cesc i jo no anàvem junts els<br />

diumenges a la tarda. La meva germana Marta, dos anys més gran que jo, em duia al<br />

cinema i seia al meu costat. A la mitja part jo me n'anava amb altres nens a jugar i la Marta<br />

xiuxiuejava amb altres noietes, però jo ni me n'adonava. En Cesc poques vegades hi era<br />

entre els meus amics de joc. Ara que hi penso, diria que mai. Quan en Cesc i jo jugàvem era<br />

o tots dos sols o amb l'Ismael, que vivia a la casa del davant i tenia un any més que<br />

nosaltres.<br />

Quan aquell diumenge, en anar al cinema, en Cesc em va dir si volia seure amb ell em va<br />

semblar bé, però no tenia ni idea de les conseqüències que aquella invitació representaria<br />

per a mi.<br />

La primera és de lladres i la segona de "l'Oeste" -va dir-me amb un entusiasme inesperat. Jo<br />

no sabia mai quines pel·lícules feien, anava al cinema i prou, fessin el que fessin.<br />

En el petit trajecte fins al local on s'hi feia el cinema -l'església del barri que havien<br />

construït els homes i que amb rifes i col·lectes s'anava pagant- en Cesc m'anava il·lustrant<br />

sobre els gustos que tenia sobre les pel·lícules. Em tenia encisat! En Cesc retenia un munt<br />

de detalls sobre actors, històries, gèneres i fins i tot músiques. Vaig saber, doncs, que<br />

preferia les de "l'Oeste" a les de lladres i policies, però que les que més s'estimava eren les<br />

de fantasia, les que tenien protagonista amb poders màgics: Superman, l'home aranya,<br />

l'home invisible, l'home d'ulls de raig-x... i de les de riure, sempre preferia els germans<br />

Marx, Charlot, el "Gordo y el Flaco" i "Jaimito", per aquest ordre.<br />

Era una font inesgotable d'informació detallada. Em sentia clarament inferior en no tenir<br />

cap criteri sobre aquella distracció, que per a mi representava aquell local fosc i aquella<br />

paret blanca que s'il·luminava.<br />

Vam seure al mig dels bancs, i ell va triar el passadís, va dir que sempre ho feia, i va<br />

començar la sessió.<br />

<strong>El</strong> No-Do no li va fer ni fred ni calor i, quan va començar la pel·lícula, en Cesc es va<br />

transformar. No era només que estigués atent, era que es transportava dintre l'acció i no em<br />

costava de veure'l com si fos dintre la pantalla.<br />

Guaita, surt el Tyrone Power! Aquest és molt bo... la noia no la conec, però és igual.<br />

En Cesc sabia que a les pel·lícules de lladres i policies les noies eren un element decoratiu.<br />

Va començar l'acció i en Cesc va endevinar quan sortiria el "Noi".<br />

<strong>El</strong> "Noi" era l'heroi que vencia en cada pel·lícula. <strong>El</strong> qui alliberaria la família assetjada pels<br />

indis, el qui detindria el cap dels dolents, el qui lluitaria a la selva contra el lleó assassí.


En Cesc sabia que quan aquells lladregots havien ferit en Tyrone Power no l'havien mort.<br />

Que se'n sortiria i que a l'hospital dirien que estava molt pitjor perquè pogués sortir<br />

d'amagat i atrapar definitivament aquells homes dolents que sempre duien barrets negres<br />

amb betes blanques i un pentinat lluent de brillantina.<br />

En Cesc sabia dir-me que aquella dona fatal, que duia un vestit negre ajustat i procaç, era<br />

dolenta i el "Noi" finalment se n'adonaria.<br />

A la mitja part vam anar a comprar una bossa de cacauets i un xiclet i vam sortir fora, on, a<br />

part de fer un riu, els nens jugàvem tot imitant el "Noi" o d'altres personatges de la<br />

pel·lícula. He de dir, però, que, per a mi, aquest ritual, el de continuar l'acció en la imitació,<br />

era totalment nou. Altra volta la manera de veure les coses que en Cesc tenia em van servir<br />

de model. En Cesc dirigia el joc d'imitació i si un volia fer de dolent ens dedicàvem a<br />

assetjar-lo, fent així la més divertida modalitat del "cuc i amagar" que jo havia conegut.<br />

Un timbre ens avisava que començava la pel·lícula.<br />

Aquesta era de "l'Oeste" i en Cesc la vivia amb una total intensitat. He de dir, però, que<br />

també dominava altres aspectes. M'advertia amb total encert que es produiria un canvi de<br />

rotlle. Jo no ho entenia, però ell em va fer veure que quan al cantó de dalt, a la dreta de la<br />

pantalla, hi sortien uns senyals: triangles, estrelles i altres marques, llavors en molt poc<br />

temps saltaria la pel·lícula. A vegades canviant el color -quan era de color- o fins i tot el<br />

doblatge. Detalls tots ells que jo no havia reparat, però que a en Cesc li eren del tot<br />

familiars.<br />

En Cesc es posava dos dits a la boca i feia un xiulet molt estrident, ric en tonalitats, i quasi<br />

sempre el seguien d'altres nois, tots més grans. En Cesc era el líder natural del cinema, i jo<br />

fins aquella tarda no me n'havia adonat. Xiulava llarg i de menys a més fort quan la<br />

pel·lícula s'enfosquia; i quan es tallava feia un xiulet fort i sec abans que s'obrissin els<br />

llums, i si tardaven molt a recomençar la projecció, feia un xiulet acompassat tot esperant, i<br />

aconseguint, altres xiulets de la sala.<br />

En sortir els nens comentàvem els passatges més excitants de la pel·lícula i tots quedàvem<br />

en evidència quan en Cesc assenyalava els aspectes més complexos i detallats. Qualsevol<br />

detall, imperceptible per als altres, constituïa una font de significat per al meu amic. Jo<br />

estava del tot satisfet i començava a pensar que la intensitat amb què ell vivia les coses era<br />

el que jo realment admirava del meu veí i amic.<br />

Al cap d'uns quants dies, potser dues setmanes, en Cesc estava molt content.<br />

Saps que he parlat amb el Sr. Jorba?<br />

Quin Sr. Jorba?<br />

Sí, home! <strong>El</strong> que "tira" la pel·lícula al cinema.<br />

Vaig fer una cara d'ignorant que en Cesc va entendre immediatament.<br />

<strong>El</strong> Sr. Jorba és el qui fa anar la màquina del cinema i sempre l'ajuda algun noi. Ara li plega<br />

el qui l'ajudava i m'ha dit que potser sóc molt jove, però que em posarà a prova.<br />

Vaig veure-hi inconvenients i els hi vaig exposar. Poc em podia imaginar que, com en tot el<br />

que en Cesc feia, ell hi veia sempre molt més lluny.<br />

Cesc, vols dir que et divertirà? Penso que no podràs gaudir de les pel·lícules com ara ho fas.<br />

No crec que des de dintre d'aquell quartet puguis veure la pel·lícula.<br />

Tot al contrari. No has vist mai com ho fan?


Ni jo ho havia vist, ni mai hi havia pensat, ni mai em va passar pel cap que en Cesc ho<br />

pogués saber.<br />

Normalment hi ha dues màquines. Si t'hi fixes, els cinemes bons -volia dir els del centre de<br />

la ciutat- tenen dues finestretes i, quan fan el canvi, n'apaguen una i encenen l'altra. Al barri<br />

només n'hi ha una i per fer el canvi de rotlle cal fer-ho amb un sistema que uneix l'un i<br />

l'altre tros de cinta. Per això cal l'ajudant.<br />

Però fins ara tu anaves al cinema a gaudir, encara no veig com pots passar-t'ho bé<br />

treballant-hi.<br />

Tinc interès a veure com són les pel·lícules, com es poden veure mirant les fotografies en<br />

petit. Hi tinc molta curiositat.<br />

Manteníem la conversa tot anant de la Rambla fins a casa i el seu relat, l'interès que hi<br />

posava, ocupava tota l'atenció. Devia ser el meu posat incrèdul el que va fer que m'ensenyés<br />

la seva habitació, com per donar-me l'últim argument per a fer-me entendre el que per a ell<br />

aquella feina representava. En Cesc tenia habitació per a ell sol, cosa que li vaig envejar. Jo<br />

havia de compartir aquell petit quartet amb el meu germà; a ell, com que que tenia<br />

germanes, no li calia.<br />

La seva habitació, igual que la meva, era a l'entrada a la dreta, no tenia més de sis metres<br />

quadrats i allí, en tan poc espai, en Cesc s'hi havia acomodat tot un univers. En entrar a la<br />

dreta, hi havia un armari petit amb portes corredisses i el llit estret; a continuació, a<br />

l'esquerra, la bicicleta repenjada a la paret i, a sobre, uns prestatges plens d'estris i els llibres<br />

de l'escola i totes les parets farcides de programes de pel·lícules. N'hi havia de totes menes,<br />

des dels grans que clavaven a les parets dels carrers, cartrons que s'exposaven a les<br />

cartelleres, programes de mà i fotografies, trets de vés a saber on, dels artistes que més li<br />

agradaven. <strong>El</strong> garbuix de color de les parets feia un món de fantasia. Vaig comprendre del<br />

tot el meu amic: el seu món era prou punyent per a sortir-se'n cap al món de la fantasia i en<br />

Cesc, en aquest món fantàstic, s'hi sentia com a casa seva. <strong>El</strong> respecte que tenia pel meu veí<br />

es va convertir en estimació. Sabia que, en compartir el seu món amb mi, el Cesc obria la<br />

porta gran de l'amistat.<br />

Quan aquella nit em vaig ficar al llit vaig sentir com si aquella casa, de sobte, hagués<br />

guanyat en virtuts que jo desconeixia fins aquell capvespre i desitjava fervorosament que el<br />

Sr. Jorba arribés a acceptar el meu amic.<br />

Feia un quant temps que vèiem el cinema junts i jo m'havia acostumat a veure'l amb els ulls<br />

d'en Cesc. Per això aquell primer diumenge sense la seva companyia el vaig trobar a faltar.<br />

No obstant això, jo havia après a veure aquell màgic espectacle amb un interès que mai<br />

més no m'ha abandonat. A la mitja part també el vaig enyorar, però estava content per ell, i<br />

volia que m'ho expliqués.<br />

A la segona pel·lícula, quan ja s'havia canviat el primer rotlle, vaig tenir la sorpresa que en<br />

Cesc em vingués a saludar:<br />

Què hi fas aquí? -li vaig dir.<br />

M'he pogut escapar.<br />

I què? T'agrada?<br />

No era el que esperava, però m'ho passo bé, encara haig d'aprendre molt.<br />

La pantalla es va enfosquir i en Cesc se'n va anar ben de pressa.<br />

Haig d'anar-me'n, s'han d'acostar els carbons.


Jo no entenia res, però comprenia que en Cesc se sentia responsable. Quan es va acabar la<br />

sessió me'n vaig anar fent una mica de temps per si en Cesc sortia. Quan ja no quedava<br />

quasi cap nen vaig anar-me'n cap a casa. Tenia ganes que m'expliqués el que havia vist i fet.<br />

Vaig haver d'esperar l'endemà.<br />

Saps per què es talla tant la pel·lícula? Doncs és perquè només tenim una màquina. Si en<br />

tinguéssim dues faríem el canvi sense problemes, però perquè no es talli amb una sola<br />

màquina s'ha d'ésser un artista, i el Sr. Jorba en sap un pou!<br />

I com us ho feu, doncs?<br />

No sabia ben bé de què em parlava ni si la meva pregunta era oportuna, però frisava perquè<br />

en Cesc m'ho expliqués. M'ho feia viure.<br />

Mira: les pel·lícules vénen en tres o quatre rotlles. La màquina en té un de sol i, quan<br />

s'acaba, s'ha de desenrotllar uns quants metres, els suficients per a enganxar amb el nou<br />

rotlle. La unió es fa amb cel·lo o cetona. Amb cetona és més fort, però de vegades no hi ha<br />

temps; per això s'ha de fer amb cel·lo i sovint es trenca la unió: llavors és quan es talla la<br />

pel·lícula i s'ha de tornar a muntar la màquina. Ara me'n faig creus que no es talli cada<br />

vegada.<br />

I què més has de fer? -preguntava sense donar gaire valor al que m'havia dit, no ho<br />

comprenia.<br />

S'han de vigilar els carbons. La màquina fa molta llum i aquesta llum no la pot fer cap<br />

bombeta, es fondria. Es fa amb dos carbons, un de positiu i l'altre negatiu, que en estar<br />

quasi tocant-se fan una llum molt forta. Quan es consumeixen, s'allunyen i la llum es va<br />

esmorteint, llavors la pantalla fa com si s'apagués i cal anar apropant els dos pols. <strong>El</strong> Sr.<br />

Jorba diu que les màquines més modernes, com les de l'Astoria, ho fan automàticament.<br />

També s'ha de rebobinar la pel·lícula per tornar-la al distribuïdor.<br />

I com ho feu?<br />

Preguntava només perquè m'expliqués, però no entenia gaire el que en Cesc em deia. Per<br />

res del món, però, no volia que pensés que no m'interessava.<br />

Hi ha uns manubris, com uns rodets de màquines de cosir, però grans així -i estirava els<br />

braços quasi a la meitat del que podia- però has d'estar al cas perquè no s'enrotlli fluixa.<br />

Mira, amb una mà has de rebobinar i amb l'altra has de frenar.<br />

Va continuar amb explicacions que m'encisaven i, de sobte, em digué:<br />

T'agradaria repartir pastissos els diumenges i festius?<br />

Vols dir que em voldrien?<br />

Per què no t'han de voler? Jo ho diré a la pastisseria i un diumenge vindràs amb mi. Quan<br />

en sàpigues prou, jo ho deixaré.<br />

Que no t'agrada? Potser t'has cansat?<br />

És que amb els pastissos s'acaba molt tard i, com que haig d'anar al cinema abans de<br />

començar la pel·lícula, a vegades amb prou feines tinc temps de dinar.<br />

Però amb els pastissos deus guanyar més que amb el cine.<br />

Molt més, però m'interessa més el cinema. Per això et dic que ho agafis tu, perquè hi pots<br />

guanyar diners.<br />

Quan vam arribar a casa estava tot engrescat i frisava per dir-ho als pares i a les germanes.<br />

No va ser fàcil. <strong>El</strong>s meus familiars no volien que fos dit que el seu fill de dotze anys havia<br />

de treballar. Ho trobaven bé d'en Cesc, perquè la seva família ho necessitava, però nosaltres<br />

no!


Vaig argumentar amb convicció, i ho devia fer prou bé, perquè al final vaig vèncer les<br />

resistències familiars.<br />

Al cap de dos diumenges, a les onze del matí, en Cesc i jo ens trobàvem davant de la<br />

pastisseria Garriga. No cal dir que jo estava neguitós i excitat. La pastisseria era un santuari<br />

en el qual jo no tenia gaire acceptació. Però la fe em sobreeixia per tot. L'olor em<br />

transportava i passar del taulell endins, anar a la rebotiga, a l'obrador, era un privilegi que<br />

emplenava el meu esguard de nen.<br />

<strong>El</strong>s tres o quatre homes que treballaven a l'obrador amb prou feines ens van fer cas. En<br />

Cesc era conegut i apreciat. Es movia amb desimboltura. Qui donava els encàrrecs per a<br />

repartir era la mestressa.<br />

Podeu començar per aquests dos.<br />

A cada pastís, relligat amb delicadesa per les dependentes, li corresponia una targeta blanca<br />

amb el nom i l'adreça.<br />

Vam sortir amb un pastís cadascun i en Cesc m'anava alliçonant:<br />

Porta el pastís per sota i si és molt pesant agafes una plata. Deixa'm veure la teva tarja. -Se<br />

la va mirar i va fer:<br />

Aquest teu és bo!<br />

Què vols dir que és bo?<br />

Mira, aquest meu és de la família Codina; el teu, en canvi, és d'una gent que no conec però<br />

que celebren un sant.<br />

I com ho saps?<br />

Mira la tarja i ho veuràs.<br />

Per més que llegia no era capaç de veure res més que un nom, un cognom i una adreça. Feia<br />

cara de no entendre res.<br />

Què hi posa a la tarja?<br />

La vaig llegir amb aplicació: Sra. Perpètua Puig, St. Ireneu, 42.<br />

Quin sant és avui? -En Cesc talment semblava que m'estava examinant.<br />

Jo què sé quin sant és avui.<br />

És santa Perpètua.<br />

I què vols dir?<br />

Doncs que aquesta senyora celebra el sant. A cal Codina no ens donaran cap propina. <strong>El</strong>s<br />

rics es fan dur els pastissos perquè tothom vegi que en mengen. De propines, però, només<br />

per Nadal. Aquesta senyora Perpètua, però, no en compra quasi mai de pastissos i, si la<br />

felicitem pel seu sant, ben segur que ens donarà propina.<br />

En Cesc no s'equivocava.<br />

Quan vam acabar el dia havia fet 31 pessetes de propina i me'n va donar deu per a mi. A la<br />

pastisseria ens van donar un tortell a cadascun. En arribar a casa no hi cabia de tan content i<br />

els pares i germans van compartir el tortell ben contents també.<br />

Aquell diumenge vaig guanyar el primer sou i una lliçó que era impagable.<br />

Vaig passar l'estiu repartint pastissos i, per a en Cesc, jo era un col·lega, un amic al qual<br />

havia fet compartir una part de la seva vida. Érem còmplices i jo m'hi sentia bé.<br />

La tardor i l'hivern van passar per fer-nos complir els tretze anys. Tots dos sabíem que la<br />

infantesa s'esmicolaria amb el calendari que els nostres pares van canviar aquell any nou. I<br />

que més que probablement abans d'acabar aquell any 1964 en Cesc i jo no podríem<br />

continuar estudiant i que començaríem a treballar.


Aquell últim any, abans d'anar a treballar, va passar volant, segurament perquè el vam<br />

esprémer amb fruïció.<br />

Quan el setembre tenyia dels primers grocs als arbres, jo vaig començar a treballar. Per<br />

primera vegada vaig fer alguna cosa abans que en Cesc. No obstant això, abans que la<br />

tardor deixés pas a l'hivern, en Cesc ja treballava. <strong>El</strong>l feia d'aprenent de lampista i jo era en<br />

una fàbrica de gènere de punt. Tots dos portàvem pantalons llargs, i els grans a la cara ens<br />

feien el rostre grotesc. Vaig preguntar a en Cesc si continuava ajudant el Sr. Jorba.<br />

Ho vull deixar, tinc ganes de sortir amb colla. En tinc prou de treballar tota la setmana.<br />

Podríem sortir junts.<br />

Amb qui surts?<br />

Depèn, a vegades amb uns i a vegades amb altres.<br />

Ens ho passarem bé!<br />

Així vam segellar altra volta el nostre pacte.<br />

Van passar uns quants mesos i en Cesc s'anava tornant sorrut i reservat. Jo li ho respectava.<br />

Em guardava de preguntar res. Sabia que, quan volgués, ja m'ho diria. I m'ho va dir:<br />

<strong>El</strong> pare està malalt... tanta beguda li ha fet malbé el fetge.<br />

Potser ara s'espantarà i ho deixarà.<br />

Per res del món no volia veure el meu amic trist.<br />

No sé si arribarà a temps.<br />

I no hi va arribar. Al cap d'uns quants mesos vam enterrar el pare d'en Cesc. Vaig plorar pel<br />

meu amic, i aquella fou la meva primera mort.<br />

No sé encara per què, però el cert és que la seva mare va decidir retornar al seu poble, on en<br />

Cesc viuria amb els seus avis, els quals mai no van acceptar el seu gendre.<br />

La notícia va trasbalsar el veïnat, i a mi em va doldre especialment. Li ho vaig fer saber a<br />

en Cesc, tot dient-li els dubtes que la seva nova situació a mi em suggeria. <strong>El</strong>l ho va<br />

comprendre i l'últim divendres que va viure sota de casa, abans que desparessin el pis, en<br />

Cesc em va demanar que l'acompanyés a la seva habitació, que em volia fer un regal.<br />

L'estança era, si fa no fa, com la primera vegada que l'havia vista i vaig caure que aquesta<br />

era la segona vegada.<br />

En Cesc em va fer seure al llit, va obrir una capsa que tenia sota i va endollar un cable a la<br />

llum, va apagar la llum de l'estança i davant d'un forat rodó hi va anar posant fotogrames de<br />

pel·lícules que es projectaven a la paret. Cada fotograma era identificat amb el títol de la<br />

pel·lícula i detalls sobre actors i d'altres. Jo no pronunciava cap paraula. No volia trencar la<br />

màgia d'aquell moment, que per a en Cesc era buidar el pou del record i obrir-lo i<br />

compartir-lo amb mi.<br />

Tot això és teu.<br />

No ho puc pas acceptar -sentia que m'ho donava en un excés de generositat.<br />

Al lloc on vaig no me'n calen, de records, em farien mal.<br />

Mai més no he tornat a veure'l. Només me'n resta la capsa màgica que em va regalar, i allí<br />

dintre sé que hi ha molt més que fils, bombetes, un vidre d'augment i un munt de<br />

fotogrames. Hi guardo el record de qui ha estat un dels mestres de la meva vida, herois de<br />

la quotidianitat. Després n'hi ha hagut d'altres i només cal saber mirar per trobar-los en la<br />

senzillesa de qui va net de cor i dels qui senten l'angoixa de viure i, malgrat tot, estimen la<br />

vida.


PRIMER AMOR


Vilamon, 10 de gener de 1997<br />

Esperança,<br />

Tinc veritables problemes per encapçalar aquesta carta. Com posar en un concepte el motiu<br />

d'escriure't? Estimada? Recordada? Benvolguda?... Res no s'escau ni encerta.<br />

<strong>El</strong>s dubtes arriben, fins i tot, en pensar si et recordes de mi. Vull dir si ara casaries el record<br />

i la persona. Jo vaig casar-los i no era fàcil. Quants anys fa? Trenta-i-quants?... I, en canvi,<br />

et vaig veure en l'última Fira de Reis de Vilamon, sota la pluja, comprant planter. De sobte,<br />

en veure't de cara, de fit a fit, vaig veure els mateixos ulls de quan tenies catorze anys. Tu<br />

vas tenir una impressió que, com jo, no vas poder derivar cap al convencionalisme: Hola,<br />

com estàs?... Només la mirada i després fixar-nos en les persones que ens acompanyaven:<br />

la meva esposa, el teu marit i dos joves, noi i noia, que vaig creure que eren els teus fills.<br />

Cap salutació, cap paraula i, no obstant això, la certesa de l'emoció.<br />

Voldria tranquil·litzar-te respecte a les intencions d'aquest escrit. Cal que sàpigues que la<br />

vida, més per tossuderia que per encert, m'ha permès d'expressar-me escrivint i ara, que<br />

escric un llibre de contes sobre el barri on vaig viure 14 anys, t'hi volia incloure i fer públic<br />

i disfressat alhora aquell esdeveniment que, per a mi, va representar la nostra petita i quasi<br />

innocent història d'amor.<br />

En veure't al cap de tants anys vaig pensar que no hi tenia cap dret i que la nostra història<br />

no la podia utilitzar sense el teu consentiment. Ara penso que aquesta carta sempre quedarà<br />

entre tu i jo i que no pretén altra cosa que fer-te arribar el record i, passat pel sedàs del<br />

temps, el meu agraïment. Perquè la nostra inexperta experiència va representar l'entrada al<br />

món dels sentits i del sentiments i, en aquells anys en què tot el que tenia a veure amb els<br />

sentits i fins i tot els sentiments que forçosament els sentits generen era sinònim de pecat,<br />

poder experimentar el desig, l'acceptació, la complicitat i el tacte era prou extraordinari<br />

perquè avui, quan sabem que només amb la ignorància i l'engany es pot mantenir la<br />

repressió, avui dic, encara l'agraïment sigui l'impuls en què millor et puc trobar.<br />

No tinc cap certesa sobre com vas viure aquells quatre dies d'agost d'aquell any 1963.<br />

L'experiència m'ha ensenyat que podem viure els mateixos fets i sentir-los ben diferentment<br />

l'un de l'altre. Et parlo només de com jo els vaig sentir i en parlo a l'única persona que té el<br />

dret de compartir-ho: tu.<br />

Quan et vaig conèixer havies vingut al barri a visitar els teus avis, que hi vivien amb uns<br />

tiets -això em vas dir- i, per a mi, m'havies vingut a conèixer. Eres al petit parc infantil i ni<br />

tu ni jo no érem dos nens: tu tenies catorze anys i jo en tenia tretze. Eres de fora i ni a tu ni<br />

a mi no ens podien afectar ni passat ni futur. No ens coneixíem i probablement no ens<br />

tornaríem a veure. Per això vam saber convocar el més nou i fresc que podíem tenir en les<br />

nostres persones. Te'n recordes? Era dijous al captard i em vas preguntar si m'agradaven els<br />

Beatles i jo, que per influència de les meves dues germanes més grans els havia escoltat<br />

fins a l'exasperació dels pares, et vaig dir que sí, i que si volies podríem anar al bar de<br />

l'entrada del barri, venint de Vilamon, on hi havia una màquina de discos i on vam escoltar<br />

el Twist and Show i el vam ballar sols, perquè dintre, on hi havia el tocadiscos no hi havia<br />

ningú, i jo vaig creure que eres el ser més meravellós que havia conegut i seguia els teus


moviments amb delectació, i aquell moviment de malucs, cintura i pits incipients em<br />

transportaven a un món ple de promeses.<br />

En sortir vam tornar al parc infantil, a prop de casa dels teus avis, on em vas explicar coses<br />

de l'escola, de les amigues, i on vaig tenir el goig que em fessis mil preguntes i vaig sentir<br />

dues sensacions que es contraposaven i que eren inevitables: que t'interessessis pel meu<br />

món i que aquest món, el d'un nen/noi de tretze anys, no fos més atractiu, de manera que<br />

sentia certa vergonya en respondre les teves preguntes, però preferia la veritat a inventarme<br />

una maduresa que no tenia. No podia mentir, perquè tu em responies amb sinceritat<br />

totes les preguntes que et feia. Preguntes que envaïen el teu terreny íntim però que, aquell<br />

primer dia, no m'atrevia a fer-les sobre el que més m'interessava, aquella curiositat gens<br />

morbosa sobre el teu cos. Ara ho sé: en aquell temps, era tal l'estat d'ignorància i repressió<br />

que jo tenia -i que no era només meu sinó que era atribut del barri, la ciutat i jo creia que de<br />

tot el món sencer-, era tal la ignorància, dic, que les preguntes que et volia fer no m'atrevia<br />

a fer-les per por que t'espantés. Era superior la por que la vergonya que et riguessis d'un nen<br />

inexpert. Per això sé que vaig tractar d'obtenir la teva confiança i complicitat.<br />

Teníem molt poc temps, sabia que el dilluns al matí te'n tornaries cap a Santa Coloma de<br />

Queralt. Teníem poc temps, però era nostre. Tu no coneixies ningú del barri i jo, aquells<br />

quatre dies, tampoc no hi vaig tenir ningú més que no fossis tu. Per això, aquell divendres<br />

al capvespre ens vam buscar sense haver-nos convocat, i altra volta el parc infantil ens va<br />

servir de punt de trobada.<br />

Em vas dir que al matí havies anat a la piscina amb la teva tia i jo hauria donat el meu regne<br />

per coincidir-hi amb tu. T'ho vaig dir i et vaig demanar que l'endemà hi tornessis a anar, em<br />

vas dir que faries els possibles, que jo hi anés, però que la teva tia havia d'anar a la plaça a<br />

comprar i que, en no tenir cap altre familiar disponible, potser no hi podries anar.<br />

Vam esprémer aquell divendres parlant i parlant, i recordo que quan ens parlàvem ens<br />

miràvem als ulls, com si volguéssim entrar l'un en l'altre per la vista, i aquella franquesa em<br />

feia sentir com si sempre t'hagués conegut.<br />

Van venir altres nois de la nostra edat i junts vam anar al bar del tocadiscos i vam posar<br />

aquell senzill dels Beatles fins que se'ns van fer dos quarts de deu. Tu eres, entre aquella<br />

petita colla, com l'únic ser que jo podia veure, i tu amb els ulls em deies que sí. Mai un ball<br />

separat, allò que els grans criticaven: això no és ballar! això és saltar!... mai, doncs, hi havia<br />

hagut un ball que comportés tanta intimitat. Tothom et podia veure, però tu ballaves per a<br />

mi i jo, poca-traça i atrevit, ballava per a tu.<br />

Vam tornar amb colla cap al parc, però tu venies amb mi i ens separàvem del grup caminant<br />

al seu darrera i mantenint una conversa que només era teva i meva i que havíem començat<br />

el dia abans. Una conversa a la qual convocàvem tots aquells qui ens havien parlat de pecat<br />

i d'inferns per a dir-los amb el nostre sincer i desinhibit descobriment que les repressions se<br />

les podien ben guardar per a les seves pròpies renúncies, si les tenien, i que nosaltres,<br />

exercint la llibertat del donar-se sense interferències, encetàvem quelcom més que el<br />

descobriment. Ens dèiem amb mirades, gestos, actituds i fins les paraules que per què no?<br />

Que no havíem de demanar permís a ningú i ens avalava la certesa en la mútua fragilitat i,<br />

sense saber-ho, aquesta era la nostra única força.<br />

Quan em vaig ficar al llit aquella nit de divendres, tenia la joia de saber-te un tros meva.<br />

Fins llavors tenia la família, els amics i els veïns; tu, en canvi, no eres de cap d'ells, venies<br />

d'un món per a estrenar, feia poques hores que ens coneixíem i, no obstant això, havíem


obert les estances més secretes l'un a l'altre i, potser, ens mostràvem mútuament un paisatge<br />

que ni nosaltres no sabíem que posseíem i, de ben segur, amb l'ornament de la confidència,<br />

posàvem els detalls per a completar un món nou, en què per primera vegada habitava el déu<br />

de l'amor.<br />

Em vaig adormir amb la confiança de posseir un bé exclusiu i amb la frisança de la por de<br />

perdre'l, amb mil preguntes relatives a si l'endemà et veuria a la piscina.<br />

<strong>El</strong> neguit d'aquell dissabte el vaig veure reflectit en el teu rostre quan al migdia vas passar<br />

per davant de casa perquè et veiés. Veure't va curar la ferida que se'm va obrir al matí, que<br />

no vas venir a la piscina. Vaig estar pendent de si venies i els jocs amb els companys, les<br />

remullades i el prendre el sol, ho feia tot mirant l'entrada al recinte i al vestidor, per si no<br />

t'havia vist entrar. Vaig sortir de casa i et vaig seguir fins a posar-me a la teva alçada:<br />

No he pogut venir, la tieta ha hagut d'anar a comprar... ja t'ho vaig dir.<br />

M'ho deies justificant-te i tractant de treure'm la tristor que el meu posat reflectia. Llavors<br />

vaig cometre un dels pecats venials més corrents dels qui estimen: la mentida pietosa.<br />

Ja m'ho pensava que no vindries, he mirat de passar-m'ho bé i ha estat divertit.<br />

Millor que sigui així, jo t'he trobat a faltar i aquesta tarda te la puc dedicar quasi sencera.<br />

Sortiré per allà a les sis i no he de tornar fins a les deu.<br />

Podem anar a passejar.<br />

Allà on tu vulguis.<br />

Vaig dinar i desprès vaig anar a jugar a pilota fins a les cinc de la tarda, i totes aquelles<br />

hores les vaig malgastar pensant on podríem anar a partir de les sis i, quan va arribar<br />

aquesta hora, jo no havia resolt el conflicte i llavors em vaig resignar a caminar junts. Jo no<br />

en necessitava més i tu no tenies cap pla premeditat. Lamentava no ésser un jove més<br />

experimentat i, quan veia altres parelles, envejava els nois que, amb pas segur, agafaven de<br />

la mà les seves noies. Nosaltres, aquell dissabte, no ens agafàvem la mà, i jo me'n moria de<br />

ganes.<br />

Ens vam trobar al nostre parc infantil i, des d'allí, pel caminet que vorejava el cementiri,<br />

vam anar passejant cap a Vilamon. Tu duies un jersei de color blanc, faldilla prisada a<br />

quadres escocesos, mitjons blancs, sabates negres i una cinta vermella al cap que et feia una<br />

noia més gran del que eres. Jo em sentia ridícul, prim, espigat, amb incipients grans a la<br />

cara, sense saber què fer de les mans, amb un cabell impossible de pentinar i creient que<br />

tothom em veia un infant al teu costat.<br />

Tu em salvaves amb cada somrís, cada paraula, cada gest que m'adreçaves, amb cada<br />

ocurrència que et suggeria el que vam anar veient. Te'n recordes, d'aquell passeig? En<br />

passar per la porta del cementiri em vas explicar que a Santa Coloma també anàveu a jugar<br />

al cementiri i que, una vegada, hi vàreu posar una carbassa buida amb uns forats i una<br />

espelma i que de lluny semblava una calavera. Éreu amagats darrera un marge en front de<br />

l'entrada i no us podíeu aguantar el riure quan els pocs veïns van passar pel davant, uns<br />

pagesos i els grangers que retornaven a casa del tros i la granja. Fins que un home va entrar<br />

al recinte on, a quatre metres, havíeu deixat la carbassa i d'un destrer cop de peu us va<br />

engegar el joc a dida. Em digueres també la sorpresa que et vas endur en arribar a casa,<br />

quan el teu pare et va preguntar si per casualitat tu eres una dels qui jugava al cementiri i tu<br />

li vas dir que no.


Jo no podia relacionar la nena que feia aquestes coses amb la noia que duia al meu costat i<br />

m'ho prenia com si fos un conte que m'explicaves, com una entremaliadura que d'altres<br />

havien protagonitzat.<br />

Aquell dissabte vaig sentir que era la primera vegada que seia a la terrassa de la gelateria<br />

amb una noia. Una noia que estava per mi i que nois més grans es miraven amb uns ulls que<br />

llavors en vaig dir bruts i que, ara ho sé, eren de desig. Vam parlar de moltes coses i tu em<br />

vas fer veure que el centre de Vilamon era com una realitat i el barri una altra de ben<br />

diferent i tu, en una opinió que vaig qualificar de solidaritat amb el barri i amb mi mateix,<br />

deies que t'agradava més la gent del barri, que el raval de Vilamon et semblava un aparador<br />

on tothom anava a lluir. Jo no vaig entendre tot el significat del que em deies i quasi va<br />

poder més el sentiment, proper a la vergonya, de viure en una barriada amb connotacions<br />

de marginació que no pas l'agraïment de la teva elecció. I quan vam tornar al barri em vaig<br />

posar transcendent i trist i a la fi tu ho vas entendre i em vas dir que miraries de tornar tan<br />

bon punt et fos possible. Quan el rellotge era a prop de les deu et vaig deixar a casa dels<br />

teus tiets i tu em vas fer passar per darrera de les galeries, on la foscor et va permetre ferme<br />

un petó a la galta i jo no vaig saber fer-te'n cap als llavis, i me'n vaig anar a casa content<br />

i lamentant no ser savi en amors, i vaig envejar els nois més grans que et miraven al raval.<br />

Havíem quedat per al diumenge a la tarda al cinema del barri. Seria el nostre últim dia, i a<br />

mi em va semblar poc. <strong>El</strong> matí el vaig passar voltant casa teva, però no et vaig veure. A la<br />

tarda em vas explicar que havies passat el matí i el dinar a casa d'uns parents que vivien a<br />

Vilamon, però no em vaig conhortar.<br />

Ara no puc recordar quines pel·lícules feien aquell diumenge. Recordo només la foscor que<br />

ens va permetre que, amb un moviment lentíssim, les nostres mans es trobessin i<br />

s'enllacessin i els dits fessin una festa en un contacte que a mi em va trasbalsar i em va<br />

excitar, i jo només tenia ulls per a mirar el teu rostre, que, savi i astut, mirava la pantalla,<br />

segura com estaves que jo no podia mirar enlloc més que els teus ulls. De tant en tant<br />

viatjàvem per les valls de la mirada de l'altre i ens fèiem etern aquell moment que tu<br />

trencaves amb una expressió de complicitat i de seny, i retornaves a la pantalla prement<br />

amb més força, si podies, la meva mà.<br />

En sortir anàvem amb colla, però ens vam anar retirant a soles per tal d'esgotar els pocs<br />

moments que ens restaven va semblar que tothom ho entenia i ens van deixar sols. Vam<br />

vorejar la barriada fins arribar a la paret que feia de límit el camp de futbol. Era de nit i vam<br />

seure al petit marge. Les mans es van continuar buscant, i totes quatre, lligades entre si, van<br />

explorar-se mútuament, fins que tu les vas separar i em vas acariciar la cara i, en tocar-me<br />

les orelles, no sentia el que em deies i vas assajar un petó als llavis que jo no vaig saber fer.<br />

Les mans van anar instintivament a la cintura i per res del món les volia treure d'on eren.<br />

Estava concentrat en uns llavis orbs i poc destres que no sabien besar, però que estaven<br />

inevitablement enganxats als teus, amb la boca tancada, inexperts però delitosos de tu.<br />

Sabia que aquell moment era irrepetible, per ser el primer, perquè no coneixia cap altra noia<br />

amb qui m'atrevís a fer res de semblant i perquè te n'aniries ben aviat. Excitat i trist, et vaig<br />

demanar que no t'enfadessis si et demanava una cosa i tu em vas dir que no m'enfadés si no<br />

la podies fer, i ple de dubtes et vaig dir que et volia veure les cames, que t'aixequessis les<br />

faldilles, i tu, en un moviment lent i magnífic, subratllat pels cotxes que des de la carretera<br />

t'il·luminaven, em vas deixar veure unes cames primes que s'acabaven en unes calces<br />

blanques i, quan et tenia així, et vaig besar i vaig acariciar el que veia amb una dolçor i<br />

temença que mai més he tingut.


Vas dir-me que se t'havia fet l'hora, que ho senties però que havies d'anar-te'n, i et vaig<br />

acompanyar. Et vaig preguntar si estaves enfadada i em vas dir que no en tenies cap motiu i<br />

que et recordés i que tu pensaries en mi.<br />

Al cap d'uns quants mesos va morir la teva àvia i jo vaig anar a veure quan els familiars<br />

sortien de casa per si hi eres, però no vas venir.<br />

<strong>El</strong> pas del temps va anar posant catifes de pols en el record: fa tres dies et vaig tornar a<br />

veure.<br />

Tu i jo som altres persones, però et mereixes aquest homenatge escrit, que jo només em<br />

sentiré autoritzat a publicar si me'l retornes. Si se'n va al cabàs del teu record també ho<br />

entendré.<br />

Amb tot el meu respecte, et saludo.


LA GERMANDAT DISCRETA


Pensar que els qui havíem viscut al <strong>Barri</strong> havien constituït una mena d'organització de<br />

solidaritat entre ells i en relació als qui continuaven vivint-hi era una teoria agosarada, però<br />

no impossible.<br />

Era una possibilitat i, si no era cert el que jo intuïa, no hi tenia res a perdre. Potser sí que era<br />

una mica fantàstic, però a la meva germana Isabel li va semblar creïble. Com era d'esperar,<br />

el meu cunyat Joaquim no atorgava cap possibilitat de certesa en el nostre intent. I jo m'hi<br />

vaig implicar perquè m'estimo la germana i el nebot i perquè vaig veure el pànic en els ulls<br />

d'aquell noi de divuit anys, i el pànic és molt més preocupant que les ferides que el tenien al<br />

llit de l'hospital. A la Isabel li preocupava tant la por del seu fill com les ferides; a en<br />

Joaquim, en canvi, només li preocupava el braç trencat, les dues costelles enfonsades i<br />

l'hematoma a la cara, espectacular, però que jo prou sabia que no tenia gaire importància.<br />

Feia divuit hores que era a l'hospital després que aquella colla de nois l'apallissessin a la<br />

discoteca. Pel que vaig saber, hi va haver un cúmul de circumstàncies que van<br />

desencadenar la baralla, de la qual el meu nebot Oriol havia resultat el més mal parat: una<br />

noia que havia sortit amb un dels contraris, cert odi engendrat pels grups clarament<br />

diferents de l'institut i un soterrat conflicte idiomàtic -els agressors eren de parla castellana.<br />

Tot plegat, i potser perquè els agressors eren més nombrosos, es va desencadenar una<br />

baralla de la qual ja s'havien fet denúncies i atestats i la premsa local se n'havia fet ressò.<br />

Li vaig dir a l'Oriol que li aniria a buscar una revista perquè es distragués durant les trenta<br />

hores que havia d'estar-se en observació i, en tornar, vam estar deu minuts a soles i vaig<br />

aprofitar-ho per preguntar-li coses que no m'havien quedat prou clares:<br />

De què tens por?<br />

Conec els qui m'ho van fer, són nois del <strong>Barri</strong>.<br />

Però no has de témer; en aquest moment estan denunciats i és ben segur que tenen més por<br />

ells que tu.<br />

No saps de què parles, tiet. <strong>El</strong>s joves d'ara del teu <strong>Barri</strong> no són com éreu vosaltres.<br />

Com són ara?<br />

Van amb colla, tenen odi, el ressentiment els fa ser venjatius.<br />

Comprenc que estiguis afectat, només cal veure com t'han deixat, d'aquí a uns quants dies<br />

ho veuràs millor, ja ho veuràs!<br />

Jo no sóc un covard, tinc por perquè a ells tant se'ls en dóna. No tenen res a perdre i temen<br />

poques coses.<br />

Però tu hi tens alguna cosa en especial? Què et pot fer diferent de qualsevol altre jove?<br />

Per a ells sóc un representant d'una classe superior, però això no em preocupa: n'hi ha molts<br />

més. <strong>El</strong> pitjor és que em vaig enamorar d'una noia que feia poc ho havia deixat córrer amb<br />

un d'ells, i és un dels més violents.<br />

Però aquest problema, en tot cas, és personal entre tu i ell.<br />

És clar que sí, i filant molt prim entre ell i la noia, però aquesta gent és molt valenta quan<br />

va amb colla; a soles són com qualsevol altre.<br />

Miraré què hi puc fer.<br />

Em va fer una mirada d'agraïment, més pel que el vaig entendre que no pas pel que el<br />

pogués ajudar. Però jo volia ajudar-lo. Per això aquella nit vaig dir a la Isabel i el Joaquim<br />

que vinguessin a sopar a casa. L'Oriol és el seu únic fill i la Isabel aniria a passar la nit amb<br />

el noi; amb el trasbals no els anava bé de fer menjar i van agrair venir a sopar a casa. Em va<br />

semblar oportú que en parléssim i vaig oferir-los la meva ajuda.


Vam parlar dels aspectes legals i de la repercussió que els fets havien tingut en els mitjans<br />

de comunicació. Una part de les imatges van ser enregistrades per una televisió local i les<br />

televisions autonòmiques se'n feien ressò. En Joaquim i la Isabel van rebre una trucada del<br />

batlle de Vilamon que els deia que prendria mesures. La impressió era que es volia<br />

polititzar el fet. Aquest aldarull se'l podia afegir fàcilment d'altres actes protagonitzats per<br />

grups o tribus urbanes que constituïen un perill evident. <strong>El</strong> fet que l'Oriol i els seus amics<br />

fossin integrants d'un grupuscle independentista abonaven el camp per a una interpretació<br />

amb components de lluita urbana. No obstant aquestes observacions, a mi se'm feia costa<br />

amunt de creure. Dubtava que els joves del <strong>Barri</strong> estiguessin tan organitzats, tenia elements<br />

per a creure que es tractava d'una colla ocasional amb l'argamassa del veïnatge i el<br />

component emocional d'un noi gelós, encara que se'm feia versemblant que hi hagués un<br />

rebuig social evident. Arribat aquest punt, vaig proposar-los una possibilitat que, en aquell<br />

moment, em va semblar oportuna:<br />

Què us sembla si intento parlar amb aquesta colla de nois del <strong>Barri</strong>?<br />

Dubto que hi aconsegueixis parlar, i molt més que et facin cas.<br />

<strong>El</strong> meu cunyat no m'atorgava cap possibilitat en la meva empresa.<br />

Pot ser que tinguis raó, Joaquim, però no hi perdrem res si faig l'intent. Què te'n sembla a<br />

tu, Isabel? És probable que coneguem els pares o parents dels nois, nosaltres també som del<br />

<strong>Barri</strong>.<br />

A mi em sembla bé, només que tinc dubtes que te'n surtis.<br />

Hi ha un personatge amb vinculacions al <strong>Barri</strong> que me'n deu una... deixeu-me que faci la<br />

meva, us en tindré informats.<br />

Tu mateix, tampoc no crec que ni els jutges ni l'Ajuntament hi puguin fer massa; així que<br />

fes i ja ens tindràs al corrent.<br />

<strong>El</strong> meu cunyat va fer un gest de condescendència prenyat de dubtes, però jo en tenia ben<br />

prou.<br />

Vaig decidir de parlar amb B., tot recordant quan em va venir a veure al despatx amb un<br />

assumpte que en aquell temps no vaig saber avaluar en tota la seva extensió. B. era un exveí<br />

del barri, com jo mateix i, si fa no fa, de la meva edat. B. havia aconseguit una<br />

privilegiada situació econòmica a Vilamon, era concessionari de cotxes d'una de les<br />

primeres marques del país, tot un rècord tenint en compte que era provinent del <strong>Barri</strong>, però<br />

B. era llest i tenaç i va saber aprofitar les oportunitats que la vida li va brindar.<br />

Decididament B. era la persona que em podia ajudar en la meva empresa. Sense adonarme'n<br />

vaig començar a lligar caps i, de moment, vaig deixar de banda altres consideracions,<br />

en vaig tenir prou amb la confiança de B. i els altres veïns del <strong>Barri</strong> que van intervenir en<br />

l'assumpte, que per mitjà de B. vaig viure no feia ni un any.<br />

Així que el vaig trucar per telèfon i vam quedar per veure'ns al cap de tres dies, prendríem<br />

una copa en un bar de la via exterior i parlaríem. No li vaig concretar res per telèfon, li vaig<br />

dir només que necessitava la gent del <strong>Barri</strong> i que confiava en ell. Em va confirmar la seva<br />

intenció i em va dir que no em preocupés, que, fos el que fos, m'ajudaria, que "ells" estaven<br />

en deute amb mi.<br />

<strong>El</strong>s dies següents vaig anar a veure l'Oriol i tant a ell com als seus pares els vaig dir que la<br />

meva estratègia anava endavant, sense afegir-los cap més detall.<br />

A soles vaig intentar de reconstruir els fets en els quals B. em va implicar i veure'n els<br />

detalls més mínims per a trobar-hi indicis que em confirmessin una teoria que, de mica en


mica, jo anava endevinant. Vaig repassar detalls aparentment sense importància però que<br />

s'anaven destacant com a centrals en la meva elucubració.<br />

<strong>El</strong> dia abans que ens veiéssim vaig agafar l'expedient d'en Francisco Muñiz, i vaig anar<br />

recordant coses que ara se'm feien com una revelació. L'expedient em permetia situar dates<br />

i fets, coses que per la seva formalitat no em deien gaire però que ajudaven l'ordre en el<br />

record.<br />

Va ser el 17 de maig de 1978, ara feia uns deu mesos, que B. es va presentar al meu despatx<br />

d'immobiliària.<br />

Et vinc a veure per demanar-te un favor.<br />

Si te'l puc fer ja hi pots comptar.<br />

No és personalment per a mi, es tracta d'un veí del <strong>Barri</strong>.<br />

T'escolto i, pel cas, tens la meva millor disponibilitat.<br />

Suposo que et recordes d'en Francisco Muñiz, és del nostre temps. Fa de paleta, té una<br />

petita empresa de construcció i es troba en una situació extrema i ens ha demanat ajuda.<br />

Recordo que la manera de parlar de B., el plural que utilitzava, em va semblar estrany, però<br />

no li vaig demanar cap aclariment; potser si ho hagués fet ara tindria més informació.<br />

Estan a punt de subhastar-li la casa. Es va embrancar amb una feina potser una mica gran<br />

per a ell, el seu client ha fet fallida, i l'hi ha quedat a deure molts diners. <strong>El</strong>s bancs se li tiren<br />

a sobre i estan a punt de prendre-li la casa que s'estava fent i que constitueix el seu únic<br />

patrimoni.<br />

I en quina fase està la subhasta?<br />

D'aquí a vint-i-un dies serà la tercera, és a dir, que ara ja no es per cap mínim, tu ja<br />

coneixes el procediment i saps que els voltors s'ho faran seu per cap diner.<br />

Aquest malalt és a la U.V.I.! no tenim gaire temps. A quin jutjat es fa la subhasta?<br />

Al número 3 de Vilamon. La documentació que hi ha fins ara és aquesta -em va donar una<br />

carpeta plena de papers.<br />

Voldria que em diguessis una cosa: com és que has pensat en mi? Podies haver buscat altres<br />

professionals de la immobiliària.<br />

Que siguin del <strong>Barri</strong> només ets tu i aquest tema s'ha de tractar d'un forma una mica especial<br />

i a tu no caldrà explicar-te gaires coses perquè ho entenguis. No obstant això, no t'estic<br />

demanant que ho facis de franc. Per a tu és una feina que hauràs de cobrar.<br />

Cal que et digui que el món de les subhastes no em fa cap gràcia. Les pràctiques mafioses<br />

que l'envolten són ben conegudes.<br />

No hem pensat mai que seria senzill; voldria saber, però, si hi tenim possibilitats.<br />

M'hauries de donar dos dies, almenys, per a estudiar-m'ho.<br />

Ens veurem d'aquí a tres dies. Llavors digue'm tot el que cal per a salvar la finca i pagar-ne<br />

el mínim.<br />

Et trucaré tan bon punt en tingui una idea clara. Amb tres dies en tinc ben bé prou.<br />

La conversa va derivar cap al record del <strong>Barri</strong> i la situació actual. B. semblava que tenia<br />

molta informació sobre les activitats de cadascun dels veïns de qui parlàvem. Ho vaig<br />

atribuir a la seva activitat de concessionari d'automòbils: tenir informació precisa li<br />

permetia vendre els cotxes -vaig pensar- i em va sorprendre tot dient que determinats<br />

negocis relacionats amb l'automoció -venda i equilibrats de rodes, rentacotxes, mecànics,<br />

planxistes i pintors- eren propietaris de gent del <strong>Barri</strong>, persones a les quals jo coneixia i a<br />

les quals semblava que B. estava vinculat. <strong>El</strong> sentiment que em va venir és que el meu<br />

interlocutor valorava d'una manera particular la pertinença al <strong>Barri</strong>. Em semblà curiós i<br />

agradable i vaig entendre que em vingués a veure per a intentar resoldre el problema d'un


tercer. Al cap de dos dies ens vam veure i li vaig exposar el meu punt de vista sobre<br />

l'assumpte que m'havia encomanat.<br />

Per a salvar la finca necessitem unes quantes coses, totes imprescindibles.<br />

Tu diràs, mirarem si s'hi pot arribar.<br />

Necessitem uns cinc milions de pessetes, efectives en 10 dies, un home de palla a qui<br />

adjudicarem la finca i que no tinguem dubte que retornarà la casa tan bon punt li reclamem.<br />

<strong>El</strong> més complicat serà el moment de la subhasta.<br />

Què et cal per a resoldre-ho. Desconec com funcionen les subhastes i com actuen els<br />

subhasters.<br />

Mira, a Vilamon solen venir-n'hi quatre o cinc, i potser algun d'aquí mateix, n'hi ha dos o<br />

tres. Entre ells tenen una jerarquia, per la qual decideixen qui es quedarà la finca que és<br />

objecte de subhasta. <strong>El</strong>s altres cobren uns diners en el decurs d'un acte previ a la subhasta,<br />

davant el jutjat, en el que ells en diuen "la subhastilla"; però en tot això nosaltres no hi<br />

podem entrar.<br />

I si volem anar directes a la subhasta, passant per sobre d'ells?<br />

Encariran tant el preu que ens el faran impossible.<br />

I si els donem diners?<br />

Ens pot costar molts diners; entre ells tenen uns codis que no respecten amb els profans.<br />

Alguna manera hi deu haver de saltar-nos tot això.<br />

Quan convé ells utilitzen la força, sobretot als jutjats de Barcelona; aquí els hi costa més<br />

perquè són pocs. Però no cal refiar-se'n massa.<br />

Si és per gent, no hi pateixis; quantes persones necessites?<br />

Com més, millor.<br />

Digue'm un nombre, no podem fer venir tot el <strong>Barri</strong>.<br />

Home, entre trenta o quaranta seria ideal. Hem de tenir en compte la Guàrdia Civil.<br />

Què vols dir, que la Guàrdia Civil ens pot anar en contra?<br />

Si deixem que els subhasters entrin a la subhasta, ho tenim molt malament.<br />

Ja ho entenc, caldrà preparar-ne uns quants de decidits. Amb la família d'en Francisco<br />

Muñiz en tindrem prou. <strong>El</strong>s altres faran pinya.<br />

Aniria bé que en un moment determinat algú reclamés l'atenció dels guàrdies, i llavors fer<br />

fora els subhasters.<br />

Deixa-m'ho a mi, ja ens en preocuparem. Dos o tres dies abans ens reunirem amb els més<br />

decidits. Potser que ens veiéssim fora del teu despatx.<br />

Serà millor; tu em dius on i, jo ja faré cap.<br />

Tot va anar com un rellotge. Vam utilitzar el factor sorpresa amb encert total. <strong>El</strong> dia de la<br />

subhasta érem vint-i-cinc o trenta homes al vestíbul del jutjat número 3. Quatre subhasters<br />

de fora i un de Vilamon feien la seva. Quan faltaven deu minuts per a començar l'acte de<br />

subhasta, sis homes els van rodejar i els altres s'hi van acostar; les intencions eren clares i<br />

definitives:<br />

Si voleu cent mil pessetes entre tots, teniu-les i ja podeu anar!<br />

Entrarem a la subhasta i la farem pujar, vostès no en tenen ni idea.<br />

Amb aquestes va pujar la Consuelo, cunyada d'en Francisco Muñiz, i, cridant com un<br />

posseïda, va endur-se els dos guàrdies civils presents al jutjat.<br />

Vinguin, ràpid, que s'estan matant! Són a la cantonada, vinguin que s'estan matant!<br />

Quan els guàrdies eren fora, els homes del barri, actuant tots a l'una, van empènyer els<br />

subhasters escales avall sense donar-los oportunitat de reaccionar, i van deixar a B., en


Camilo i a mi a la sala. Vam aconseguir la casa per quatre milions i mig i vam sortir amb<br />

un document que feia propietari en Camilo. Al carrer ens esperaven els altres que van<br />

intimidar els subhasters i ja només hi restava el de Vilamon, que es justificà amb en B. i<br />

amb mi, tot dient que si li haguéssim dit ell ens ho hauria aconseguit sense violència. Li ho<br />

vam agrair i no ens ho vam creure.<br />

Ara tota aquesta història es revelava prometedora de cara al que em proposava, i em donava<br />

confiança. Amb aquest esperit vaig entrar al despatx de B., al seu establiment de venda<br />

d'automòbils.<br />

Et vinc a veure per un problema que em toca bastant de prop.<br />

T'ha passat res de greu?<br />

Segons com t'ho miris; de fet, li ha passat al meu nebot, el fill de la Isabel, ja la coneixes. <strong>El</strong><br />

van apallissar una colla de joves del <strong>Barri</strong>. Podríem dir-ne coses de joves, si no fos perquè<br />

li han trencat un braç, dues costelles i l'han deixat estomacat i, és clar, això no és una cosa<br />

qualsevol.<br />

Se sap qui han estat?<br />

Hi ha hagut un atestat i s'han obert diligències judicials contra una colla, o sigui que sí, en<br />

sabem els noms.<br />

Li vaig ensenyar una còpia de l'atestat que va redactar la policia, en la qual figuraven els<br />

noms i altres detalls dels fets. S'ho va mirar amb detall i em va interrogar:<br />

Tu què en penses, quina impressió n'has tret?<br />

Em sembla que aquesta colla està jugant amb foc. Tot aquest assumpte s'està desbordant i<br />

aniran per ells; d'aquesta, més d'un pot passar una temporada tancat, amb tot el que això<br />

representa per a un jove: una marca que pot esdevenir definitiva. Però em preocupa més el<br />

fet que, protegits pel grup, s'hagin abonat amb un xicot que, pel què sé, l'única cosa que ha<br />

fet ha estat enamorar-se d'una noia que havia estat parella del cap d'aquesta colla. Tot<br />

plegat em sembla bastant penós, perquè si la noia no vol aquest "machito" el que ha de fer<br />

és deixar-la tranquil·la, i no diguem el xicot. Si hi té problema, que s'hi enfronti a soles. <strong>El</strong><br />

fet cert és que el meu nebot està espantat i voldria parar els peus al "valent".<br />

Deixa-ho del meu compte, jo me'n preocuparé.<br />

M'agradaria tenir-hi una conversa, amb aquest element. Vull que sàpiga que el meu nebot<br />

també té qui el pot protegir.<br />

No n'hi restarà cap dubte d'això després que s'hi tingui una conversa, encara que entenc la<br />

teva posició. Tan bon punt em vagi bé, et trucaré i tindrem una trobada amb ell.<br />

T'ho agraeixo.<br />

No m'ho has d'agrair, estem en deute amb tu, i el que és just, és just!<br />

De totes maneres t'ho agraeixo.<br />

Després de parlar amb B. el meu sentiment era barrejat, volia protegir a l'Oriol, però també<br />

pensava en aquella colla de joves. Decididament no eren delinqüents habituals i tenien una<br />

família. Famílies que amb tota certesa jo coneixia i que estarien passant el seu drama<br />

particular.<br />

Tenia tota la intenció d'intervenir a favor de tots ells i em sorprenia de veure amb quina<br />

lentitud les coses canvien. Aquella colla de joves del <strong>Barri</strong> sentien marginació, ràbia, i tot<br />

plegat els justificava el seu sentit de grup i la seva actuació. Em preguntava fins a quin punt<br />

el fet diferencial de cultura, classe social, parla i lloc de residència podia determinar que


fills de gent que en altre temps eren iguals -la meva germana Isabel i els pares d'aquells<br />

nois-, ara podien estar tan radicalment oposats. <strong>El</strong> pessimisme històric se'm feia present.<br />

Va passar una setmana sense novetat, l'Oriol s'anava recuperant amb la celeritat que només<br />

la joventut n'és regalada, quan B. em va dir que aquell vespre em passaria a recollir per anar<br />

a casa del xicot que jo volia veure.<br />

La meva bona disposició no em proporcionava tota la tranquil·litat que desitjava, però<br />

estava completament decidit a arribar fins al final del meu intent.<br />

Quan anàvem cap al <strong>Barri</strong> em vaig adonar que feia més de deu anys que no entrava en cap<br />

pis d'allà, des que va morir la meva mare. Estava trasbalsat, però tenia la tranquil·litat que<br />

B. em donava.<br />

<strong>El</strong> xicot era fill de l'Eduardo, una mica més jove que jo, i el coneixia més pel seu pare que<br />

per ell mateix. La seva esposa tenia la humilitat gravada al rostre, les mans i la vestimenta.<br />

<strong>El</strong> pis era igualment humil i les olors de la cuina s'expandien inevitablement pertot. Vam<br />

seure al voltant de la taula. <strong>El</strong> jove tenia els trets externs que es podien imaginar: texans<br />

negres ajustats, sabatilles esportives altes, samarreta estampada amb motius fantàstics i<br />

violents, cabell llarg i arracada a l'orella esquerra. Impossible que em mirés als ulls. <strong>El</strong> seu<br />

pare es lamentava que no estudiés, que no els portés res més que problemes, que ell a dintre<br />

a casa el dominava però a fora no el podia controlar. Les males companyies, que no feia<br />

tant que era un bon estudiant, que ja era major d'edat...<br />

I tu què hi tens a dir? Sembla que ets molt home quan ets voltat de la teva colla! -estava<br />

empipat amb aquell jove i no em podia sobreposar.<br />

<strong>El</strong>ls també eren colla -la seva veu era quasi inaudible.<br />

No és la informació que a mi m'ha arribat.<br />

No sabeu el greu que em sap. Justament li han fet a un noi que la mare és del <strong>Barri</strong> -el pare<br />

ho deia compungit i sincer.<br />

És que això no s'ha de fer ni al meu nebot ni a ningú. Si tens problemes amb la noia els<br />

resols amb ella i, si els tens amb ell, sigues prou home per afrontar-los a soles -aquell posat<br />

de mosca morta em posava violent.<br />

Hem vingut a resoldre els problemes. Tu tens el més gran -B. ho deia referint-se al jove-,<br />

has decebut els teus pares i, com pots veure, també hi ha qui et pot respondre amb la teva<br />

pròpia moneda, i ja saps que tens el <strong>Barri</strong> en contra. <strong>El</strong>s teus companys s'excusaran amb tu i<br />

els qui creies amics seran els primers de desertar; en fi, que ho tens malament. Ja saps en<br />

què hem quedat. Diga-li a aquest home que et sap greu i demana-li que retirin els càrrecs;<br />

sempre et servirà davant del judici i de les possibles sancions governatives.<br />

Vam deixar aquell petit i trist pis, i aquella gent em dolia, els pares no podien fer-hi res i el<br />

noi quasi tampoc. Al capdavall aquell jove era l'expressió de la impotència, l'element fort i<br />

mal dirigit d'una situació que continuava essent de marginalitat.<br />

Quan havien passat uns quants dies l'Oriol em va dir que volia parlar amb mi. Vaig anar a<br />

casa seva i la Isabel ens va deixar sols; en Joaquim no hi era.<br />

T'agraeixo el que has fet per mi.<br />

No m'ho agraeixis, explica-m'ho -no sabia ben bé de què em parlava, ni el que ell podia<br />

saber.<br />

M'ha vingut a veure l'Eduardo.<br />

<strong>El</strong> pare del noi?


No, tiet, el mateix noi, es diu Eduardo.<br />

I què t'ha dit?<br />

Que li havien fet veure que anava equivocat, que quan em va atacar estava fora de si.<br />

I ha vingut sol?<br />

Sí, per què ho dius?<br />

No, per res. Et va semblar que venia per la seva pròpia iniciativa?<br />

Home, fer un pas així, o es fa convençut o no es fa.<br />

Vaig treure'n conclusions positives, però volia que aquella iniciativa no vingués obligada, i<br />

la mà de B. em semblava de tanta evidència que la trobava excessiva. Vaig pensar que el<br />

que havia succeït em permetia concretar la meva teoria.<br />

Descartava que B. actués a soles en els assumptes que es relacionaven amb el <strong>Barri</strong>, i<br />

començava a creure que hi havia alguna cosa més. Vaig parlar amb en Joan, amic de la<br />

infància que suposava més vinculat que jo a l'actual <strong>Barri</strong> i amb els qui hi havien viscut,<br />

especialment perquè treballava en els magatzems de subministraments industrials més<br />

grans de la comarca.<br />

Què en saps de la relació de B. amb la gent del <strong>Barri</strong>?<br />

No sé què em vols dir, concretament... el que sé és que està molt relacionat amb gent que ha<br />

muntat negocis del sector de l'automòbil, en el qual, com ja saps, ell és un element<br />

important.<br />

Veuràs, Joan, t'ho pregunto perquè em va encarregar l'assumpte d'en Francisco Muñiz i<br />

després, ara fa poc, ha intervingut en un problema que el meu nebot Oriol, el fill de la<br />

Isabel, va tenir amb una colla de joves del <strong>Barri</strong> i, en cada cas, ha tingut una actuació vital.<br />

No crec que hi hagi res d'estrany; en tot cas, res de reprovable. Què hi pots veure de negatiu<br />

en el fet que s'ajudi a recuperar una propietat a un amic i que es resolgui un problema entre<br />

joves?<br />

No hi veig res de mal, només que tot plegat em desconcerta i, de fet, em replanteja la meva<br />

relació amb el <strong>Barri</strong>, que, com tu ja saps, en no viure-hi, és molt llunyana.<br />

Ara que ho dius, és cert que hi ha gent de la nostra edat que hi té més vinculació. Res de<br />

nou, de fet.<br />

No em va aclarir gran cosa, en Joan. Em va afermar, però, en la creença que jo havia<br />

oblidat una part de les relacions anteriors, que vaig justificar per la meva tendència a no<br />

mirar el passat. <strong>El</strong>s afectes, no obstant això, els tenia intactes vers la gent que durant<br />

catorze anys havia constituït el meu veïnatge.<br />

La meva inclinació a arribar al fons dels assumptes em va portar a intentar una última<br />

conversa amb B., i el vaig convocar per parlar, invitació que, com sempre, va acceptar<br />

amablement. Ens vam veure a casa meva i vaig anar directament al gra:<br />

M'ha semblat descobrir que existeix un vincle especial entre els habitants del <strong>Barri</strong>, tant els<br />

que hi viuen com els qui ja no hi som. M'agradaria que m'aclarissis si vaig errat.<br />

Sembla que et sorprengui; no és gaire diferent del que fa la gent que es dóna suport pel fet<br />

de pertànyer a qualsevol altra identitat.<br />

Perdona'm, però em sembla que això va una mica més enllà.<br />

Jo no ho veig així. Mira en el món de la feina, per exemple, sovint comprem productes i<br />

serveis pel vincle més important: la confiança. Si has de buscar un pintor per casa teva, en<br />

buscaràs un del qual et fiïs totalment. <strong>El</strong>s qui som criats al <strong>Barri</strong> tenim la sort de conèixer<br />

profundament un bon nombre de famílies; així, doncs, si hem de triar en qui confiar, ho fem<br />

en qui coneixem.


Però també hi ha vinculacions econòmiques, i d'actuació com a grup. Com, si no, hauríem<br />

pogut resoldre l'assumpte d'en Francisco Muñiz?<br />

És que l'amistat obliga a fer determinades coses; jo vaig arribar a aquestes conclusions per<br />

mitjà de l'experiència pròpia.<br />

Vols dir que a tu també t'han ajudat?<br />

I a qui no? A tots ens ha ajudat algú. Quan vaig obrir la botiga d'automòbils, els primers<br />

clients i els més fidels van ser, i encara són, els del <strong>Barri</strong>; de mica en mica vaig anar donant<br />

feina als tallers de la gent del <strong>Barri</strong>. Tinc mecànics, venedors, administratius que són del<br />

<strong>Barri</strong> o hi estan relacionats, i creu-me: em funcionen. Així, un dia em vaig adonar que, tal<br />

com altra gent que coneixia s'anava relacionant per determinats orígens o trets comuns -exalumnes<br />

d'escoles i instituts, pertànyer a una mateixa associació, partit polític...-, la meva<br />

identitat era haver format part del <strong>Barri</strong>. És clar que no és la meva única identitat, però és<br />

prou important per sentir-me-la molt meva.<br />

Vols dir que és una qüestió purament espontània.<br />

Naturalment! Com podia ser d'una altra manera?<br />

Home, què vols que et digui; per ser espontània, funciona prou bé.<br />

Ho dius per allò del jutjat? Allò va ser una qüestió de solidaritat. Tingues en compte que el<br />

Francisco és un home estimat per molta gent.<br />

Jo creia que estava davant d'una gent perfectament organitzada i B. em deia tot el contrari.<br />

Les evidències, però, eren moltes i li ho vaig fer saber. Tractant de treure'n el màxim<br />

d'aquella relació i de la conversa.<br />

Què me'n dius de les relacions econòmiques? Hi ha sectors quasi dominats per gent del<br />

<strong>Barri</strong>: el de la neteja, moviment de terra i una part cada vegada més important de la<br />

construcció.<br />

Això s'explica pel sacrifici i vàlua de cada empresari, i hi pots afegir un món de relacions<br />

que et donen suport. Ben senzill.<br />

Reconeixes, doncs, que hi ha alguna cosa més?<br />

Més que què? Hi ha una gent que es coneix i que es dóna suport. Ni més ni menys. Sense<br />

cap lligam formal.<br />

Però molt efectiu!<br />

Les millors coses de la vida, fins i tot els negocis, es fan per confiança.<br />

Voldria preguntar-te què et semblaria si escrivís sobre l'existència d'aquesta mena de<br />

germandat discreta.<br />

Fes el que vulguis. Si dius que existeix com a tal, ni tu ni ningú no ho podrà demostrar. Ben<br />

mirat, no farà cap mal. Semblarà que és una invenció fantàstica, però podrà obrir els ulls als<br />

qui ho desconeixen i pot fer que, en cas de problemes, determinada gent sàpiga que, en una<br />

relació de compromís, poden cercar l'ajut. Sí, val la pena que ho escriguis. Et demano que<br />

no parlis massa concretament de persones i situacions. La discreció és un valor que no hem<br />

de perdre.<br />

En sortir vaig fer-me el propòsit d'escriure un conte en el qual la germandat discreta fos el<br />

centre idíl·lic de la relació entre els qui havíem viscut al <strong>Barri</strong>, sense importar-me si algú en<br />

llegir-me s'ho arribaria a creure. I això estic fent.


UNA QÜESTIO D'ORGULL


Mai no sabré si en Marcel·lí voldria que jo hi fos aquí... però tant li fa. He vingut perquè la<br />

Remei m'ho ha demanat. Perquè la Remei i la Sara sempre s'han parlat i han fet com si no<br />

es donessin per afectades pel fet que en Marcel·lí i jo faci més de trenta anys que no ens<br />

parlem. M'adono que ho dic en present, com si encara poguéssim parlar. Aquesta reflexió i<br />

el fet que un capellà que no coneix quasi ningú dels qui ara som a l'església i d'altres<br />

circumstàncies fan que aquest acte religiós em provoqui una certa hilaritat, que òbviament<br />

reprimeixo, pel respecte que la Sara i els fills, les dues noies i els nois i les seves famílies<br />

em mereixen. Tampoc no seria seriós que un home de 72 anys fes broma d'un acte<br />

mortuori. Però avui encara tinc un record gens dramàtic del motiu de la nostra desavinença<br />

i, com sempre, prefereixo el record amable d'una persona a la qual mai no he desitjat res de<br />

mal però que, tan gamarús com jo, mai no va fer cap pas per a resoldre un malentès que,<br />

avui més que mai, és del tot insignificant.<br />

Eren tantes les coses que ens unien que el fet de no parlar-nos era fins i tot simpàtic.<br />

Sabíem l'un de l'altre per les respectives famílies i ens coneixíem de quan érem dos<br />

ganàpies de setze o disset anys i jugàvem a futbol.<br />

Vaig ésser jo qui li a dir que vinguessin de l'Espluga de Francolí a Vilamon a viure al<br />

nostre barri. Carallot! Mai no m'ho va agrair gens ni mica. Què hi haguera fet en un poble<br />

on ja no li quedava res? Bon estruç estava fet el seu pare! Ja ha tingut en qui assemblar-se,<br />

malgrat que no es poguessin veure.<br />

Sempre va viure esperant que a la mort del pare a ell li tocaria una bona herència. Innocent!<br />

No volia ni sentir parlar de la dona que es casà amb son pare, quan va morir la mare. I quan<br />

li ho deies et recordava que la mare tenia unes terres a la sortida del poble, on més endavant<br />

van fer la carretera de Valls, i els diners que va rebre no van ser res, tot i que, com en tota la<br />

resta, en Marcel·lí tenia un món de fantasia en el qual ell era superior als altres que vivíem<br />

al barri. Es creia que la seva estada era provisional. Ara és dintre un taüt que ben aviat el<br />

durà per sempre al cementiri, a prop del barri.


Mai no sabré si en Ramon voldria que jo fos aquí... però tant li fa. Ara ell és dins del taüt i<br />

la seva opinió, que a mi mai no em va preocupar ni poc ni molt, ara em preocupa menys<br />

que mai. He vingut obligat per la Sara, que sempre ha mantingut les formes amb la Remei,<br />

els fills i d'altres parents del gamarús d'en Ramon, que, ben segur, si es veiés tan<br />

acompanyat en el dia del seu enterrament n'estaria ben orgullós. Perquè en Ramon va<br />

passar per aquest món com una persona humil, però jo sé que era un posat, que en Ramon<br />

aprofitava totes les ocasions per a fer-se reconèixer, i aquesta condició, que tant s'aproxima<br />

a la suficiència des de la humilitat és el vestit que els cínics es posen quan surten al carrer.<br />

Fins i tot quan el capellà ha parlat de l'exemple que el difunt ens ha deixat a tots -la seva<br />

discreció, senzillesa i respecte, qualitats de bon cristià-, no he pogut evitar un somriure que<br />

he hagut de reprimir. Perquè aquest capellà amb prou feines el coneixia i, és clar, parla al<br />

dictat dels familiars.<br />

Jo sí que el coneixia!, perquè quan coneixes una persona des de la joventut és difícil que et<br />

pugui enganyar. I en Ramon i jo ens vam conèixer jugant a futbol qual ell vivia a<br />

Montblanc i jo a l'Espluga.<br />

En Ramon era el germà petit i va haver de marxar de casa a la mort del pare i, malgrat que<br />

sempre deia que això ho sabia des que va néixer, jo sé que mai no ho va pair prou bé, que a<br />

distància lluitava amb el seu germà i que, quan va poder comprar-se una casa a Montblanc,<br />

tip de fer hores extres, va ésser com si tornés alguna cosa al seu germà gran. Quan va rebre<br />

l'herència d'aquelles petites terres a la carretera de Vilaverd ja fou el súmmum. Havia<br />

assolit l'estatus de propietari, i al barri tant se'ns en fotia; a Montblanc, però, era un títol i ell<br />

el lluïa amb prepotència envernissada d'humilitat.<br />

Ara m'adono que si ell hagués fet un intent de resoldre aquell estúpid i insignificant<br />

problema jo ho hauria liquidat; al capdavall ell en fou el responsable! I a mi ja m'era<br />

còmoda la situació. Ara ja no en tindrà ocasió. Ara és dintre un taüt que ben aviat el durà<br />

per sempre al cementiri, a prop del barri.


Tinc ben present quan en Marcel·lí i la Sara van anar a viure al barri. Un cert aire de<br />

superioritat fou la nota dominant des del primer moment. No era difícil. La majoria de les<br />

famílies venien d'altres terres. Nosaltres ens confoníem amb certa facilitat amb la resta<br />

d'habitants de Vilamon. Per a en Marcel·lí, aquest no era l'únic motiu d'orgull. <strong>El</strong>l conduïa<br />

un camió i guanyava un bon sou, viatjava sovint, veia el món, tal com ell deia; tot plegat li<br />

permetia una certa distància respecte a la majoria, que com ell, veníem de treballar la terra i<br />

vam haver de començar per l'esglaó més baix de la indústria. A en Marcel·lí li semblava<br />

que el seu motiu de viure al barri el feia superior, perquè si es resolia el problema amb son<br />

pare ell se'n tornaria a l'Espluga. <strong>El</strong> problema, però, mai no es va resoldre; tot al contrari, va<br />

empitjorar.<br />

Reclamava el reconeixement de la diferència. Aquesta actitud li va comportar el rebuig per<br />

part de molts veïns, que en feien broma, i ell, en Marcel·lí, quasi mai no se n'adonava.<br />

Com aquella vegada que es presentà al bar amb una ampolla de conyac francès:<br />

Manel! Guarda'm aquesta ampolla, i quan et demani un conyac me'n serveixes. M'escalfes<br />

la copa i jo t'ho pagaré com si fos un Veterano. Jo no vull beure porqueries!<br />

Tothom el coneixia prou per a prendre-ho a títol d'inventari: una bajanada més d'en<br />

Marcel·lí.<br />

La broma va començar quan un dia que en Manel no hi era i un dels clients va demanar el<br />

conyac Napoleón, el xicot que servia el va posar al mostrador i entre tots se'l van beure i el<br />

van reomplir amb Veterano. Costava un munt reprimir la rialla quan en Marcel·lí demanava<br />

cerimoniós el seu conyac i no sabia distingir-lo del Veterano. Sempre hi havia algú que<br />

deia: I els altres reien escandalosament i en Marcel·lí no podia<br />

ni imaginar el motiu de tanta rialla.<br />

Aquella ampolla li va durar mesos perquè, per tal de continuar-la, els homes li reomplien<br />

quan ell no hi era. Potser millor que hagi mort sense saber mai de cert el que pensàvem<br />

d'ell.


Tinc ben present quan en Ramon i la Remei van anar a viure al barri. Va treballar de fuster,<br />

una feina que havia mig après al taller del seu oncle, a Montblanc. L'extraordinari<br />

desenvolupament de Vilamon li va permetre progressar, i al cap de poc temps es va decidir<br />

a plantar-se per ell i va posar una fusteria. En Ramon era un dels primers empresaris del<br />

barri. Aquesta condició era un dels components del seu tarannà. Vestia d'humilitat el que en<br />

el fons era superioritat. Perquè en Ramon podia haver-se fet una casa lluny de la barriada,<br />

ben a prop de Vilamon. Però ell preferia el barri, on ell era autènticament superior. <strong>El</strong>s<br />

diners que feia els invertia a Montblanc, on la restauració d'una casa representava un signe<br />

d'ostentació i motiu de reconeixement del seu germà, respecte del qual podia acreditar una<br />

certa superioritat.<br />

<strong>El</strong> barri, disfressat d'ignorància, se'n va aprofitar a bastament. Com en aquella ocasió en què<br />

es va organitzar la primera festa major, i un grup d'homes el van anar a veure per demanarli<br />

que, com a bon fuster que era, els fes una tarima per a l'orquestra, porteries per al camp<br />

de futbol i cavallets i taulell per a servir begudes. L'innocent d'en Ramon va treballar més<br />

d'un mes en tots els actes i se li agraïa la seva aportació a la festa. Al ball de nit li van fer<br />

entrega d'una copa, com si hagués guanyat una cursa, i això és tot el que va cobrar. Quan va<br />

finalitzar la festa major, la comissió que espontàniament s'havia format tenia tarimes,<br />

taulells, cavallets i porteries, un dèficit generat en el decurs dels actes i una factura d'en<br />

Ramon que mai no va cobrar.<br />

Quan en Ramon entrava al bar s'aturava la conversa fins que algun dels presents li feia:<br />

Què Ramon, ja has cobrat?<br />

I ell, carallot com era, ni s'enfadava, i amb un to que provocava la rialla a més d'un dels<br />

presents responia:<br />

Ja m'ho cobraré... tu no te'n preocupis, hi ha més dies que llonganisses.<br />

I que jo sàpiga mai no s'ho va poder cobrar. Potser millor que hagi mort sense saber mai de<br />

cert el que pensàvem d'ell.


No he pogut evitar l'emoció quan la Sara m'ha fet un petó. Ha estat com dir-me que el seu<br />

marit no em guardava rancúnia.<br />

Quina estranyesa! Hem estat més de trenta anys sense parlar-nos i, no obstant això, jo ho<br />

sabia tot d'ell i, de ben cert, igualment ell ho sabia de mi. Ja ho veus, Marcel·lí, hem estat<br />

dos carallots!<br />

Torno al barri en silenci i el veig amb ulls nous. Aquesta gent vinguda de tants indrets<br />

diferents en el fons et van admetre tal com eres. Ho noto perquè han vingut al teu<br />

enterrament tots els qui han pogut. I amb ells, sense tristor, hem evocat la teva vida, i m'ha<br />

semblat que em feien un espai especial en tot el trasbals del teu traspàs, com si en parlar-ne<br />

em fessin el reconeixement que tu i jo érem amics. Aquest respecte m'ha semblat oportú i<br />

d'una sensibilitat que, lamento pensar-ho, tu no vas copsar mai.<br />

<strong>El</strong> cas és que més d'un dels presents era testimoni del motiu de la nostra desavinença.<br />

Precisament per això ells, que mai no t'ho van dir, comprenien la futilesa del nostre<br />

desacord.<br />

Per què carall tenies tant d'orgull? Prou que ho sabies que jo no tenia cap interès a ofendre't.<br />

No saps el mal que et va fer que t'agafessis a la valenta el que fou una insignificança. La<br />

teva actitud va desencadenar un seguit de fets en els quals tu eres el centre de distracció. Et<br />

vas ben lluir! D'on sinó van sortir el seguit de bromes que et van fer? Com quan et van fer<br />

creure que un oncle avi del Perú t'havia nomenat hereu i vas anar al bar a ensenyar la carta i<br />

t'enorgullies, i els presents es dividien entre els tres o quatre que t'havien enviat l'escrit i els<br />

qui no en sabien res, però ningú no es creia que fos cert, i mira que la Sara t'ho deia...<br />

Marcel·lí, no t'ho creguis, que pot ser una broma.<br />

I tu no vas caure que la carta te la va entregar el carter el 28 de desembre. I avui, al teu<br />

enterrament, encara se'n feia broma. I entre evocació i evocació de les ensarronades que el<br />

barri et va fer, encara hem rigut en arribar al bar. Tot plegat m'ha fet pensar que aquest barri<br />

ha estat el nostre poble, on fins ara hem viscut i des d'ara morim.


No he pogut evitar l'emoció quan la Remei m'ha fet un petó. En Ramon ja era al nínxol i<br />

estic ben segur que no li guardo cap rancúnia. Aquest petó de la Remei ha estat com dir-me<br />

que el seu marit tampoc no me'n tenia.<br />

En el decurs de l'enterrament hem parlat amb altres homes del que ha estat la vida al barri i<br />

puc dir-te, Ramon, que tothom me'n parlava reconeixent-me que tu i jo érem molt pròxims.<br />

Perquè el barri comprèn el motiu que va fer que deixéssim de parlar-nos. Sabien que va ser<br />

una qüestió d'orgull. Avui sé que la nostra situació era entesa i respectada i del cementiri al<br />

bar hem anat comentant anècdotes en les quals tu eres el protagonista central, com un<br />

homenatge pòstum que tots t'hem fet. Hem reviscut les moltes ocasions en què la parròquia,<br />

l'equip de futbol, l'Associació de Veïns i qui ho necessités et venien a demanar l'ajut, i tu<br />

els el donaves: hi venies obligat pel paper que tu mateix et vas triar. Ja ho saps, ésser el més<br />

ric dels pobres té aquestes conseqüències.<br />

No me n'he pogut estar, i amb els dos o tres que veníem cap al bar hem rememorat el fet<br />

que va trencar la nostra relació. <strong>El</strong> pas del temps hi ha posat una pàtina de tendresa, com si<br />

parléssim d'altres personatges i deixant gravats els fets com a integrants de la petita història<br />

del nostre barri.<br />

Et va fotre que en Ramon se t'avancés?<br />

Quan el "Cáceres" em va engegar la pregunta, tots quatre homes sabíem de què parlàvem i<br />

que tu n'eres el subjecte.<br />

Sí, ho reconec, em va fotre, perquè en Ramon prou que ho sabia que jo volia ser el primer.<br />

Marcel·lí, hi ha una cosa que m'agradaria que em diguessis: qui el va demanar primer, ell o<br />

tu?<br />

<strong>El</strong> vaig demanar jo, el primer.<br />

Doncs, com és que li ho van entregar a ell i no a tu?<br />

Perquè jo el volia de color blanc i ell, per tal d'avançar-se, el va acceptar d'aquell ridícul<br />

color verd.<br />

Però et va ben fotre! <strong>El</strong> seu fou el primer cotxe del barri.<br />

Tot plegat m'ha fet pensar que aquest barri ha estat el nostre veritable poble, on fins ara<br />

hem viscut i on des d'ara morim.


LES LLIBRETES BLAVES


Hi ha vegades que la vida ens dóna sorpreses que en diem casualitats, explicables també<br />

des del càlcul de probabilitats, però què, ben mirat, són les peces que ens manquen per al<br />

trencaclosques. Només així em puc explicar les circumstàncies encadenades que em van<br />

dur fins a les llibretes blaves que, potser inconscientment, desitjava trobar i de les quals<br />

desconeixia la pròpia existència.<br />

Que en Roger es volgués tornar a casar a Vilamon, havent-se casat feia quasi un any a<br />

Toronto, on vivia amb la Mitchelle, a qui havia conegut a Nova York i resultés que era néta<br />

de catalans que vivien al Canadà, representava un cúmul de fets ben curiosos. <strong>El</strong>s pares de<br />

la Mitchelle volien viatjar a la terra dels avis i van aprofitar-ho per venir a conèixer a la<br />

família del seu gendre. En Roger m'havia demanat que col·laborés en l'organització del<br />

casori, i jo ho vaig fer amb la diligència que l'amistat obliga.<br />

A l'hora de l'àpat tot això no ho tenia en compte. Havia fet la meva feina i em tenia ben<br />

guanyat el gaudir d'aquell acte poc convencional i prou emotiu per les especials<br />

circumstàncies que l'envoltaven.<br />

Vam trobar la taula on ens havien instal·lat i vam saludar amb cortesia els presents.<br />

Coneixia gairebé tots els companys de taula, tret d'una parella que aviat em van presentar.<br />

Quan em van dir: Natàlia i Antonio, em fou familiar, i el vaig interrogar:<br />

Antonio Meléndez, potser?<br />

Sí; em coneixes?<br />

I tu, tu no em coneixes? Sóc en <strong>Xavier</strong>, del <strong>Barri</strong>.<br />

Em va reconèixer immediatament i va repetir l'encaixada de mà amb més força i afectivitat.<br />

Quina casualitat! Feia temps que no tornava a Vilamon i feia molts anys que no ens vèiem.<br />

Per on pares?<br />

Vivim a Cornellà -m'assenyalà la Natàlia.<br />

Nosaltres ens estem a Bonesaigües -li vaig dir.<br />

Quasi no us heu mogut... <strong>El</strong>s teus pares, com estan?<br />

Van morir, ja fa uns quants anys; no hi tinc família, ara, al barri.<br />

Jo gairebé tampoc, els meus pares viuen a Vilanova, a casa de ma germana. M'hi resten<br />

només uns tiets avis.<br />

Així, quants anys fa que no hi has anat?<br />

Potser en fa quinze. Però sempre que venim a Vilamon, a casa dels pares de la Natàlia, veig<br />

algú del barri.<br />

Llavors vaig saber que la Natàlia era família d'en Roger, que l'Antonio continuava<br />

treballant en la reparació d'electrodomèstics, que la seva esposa era mestra, que es van<br />

establir a Cornellà perquè a ella la van destinar a una escola d'allí quan va aprovar les<br />

oposicions i que ell va treballar primer per a una gran botiga, en el taller de reparacions i<br />

que, més endavant, va plantar-se un taller propi, com a servei tècnic oficial de distintes<br />

grans marques, i que ara tenia treballadors al seu càrrec. Me'n vaig alegrar i el vaig posar al<br />

dia sobre les meves actuals circumstàncies personals i professionals.<br />

Què en saps, del <strong>Barri</strong>, tu que n'ets molt més a prop?<br />

Doncs mira, justament ara estic escrivint uns contes sobre el barri. Una colla em va<br />

engrescar a fer-ho i ho estic complint.<br />

Em sembla una bona idea, i a fe que hi ha molt per contar. A vegades he pensat que el barri<br />

va ser com aquells pobles de "l'Oeste" que vèiem a les pel·lícules. Pobles que s'anaven<br />

formant sense gaire ordre i amb pocs, poquíssims, recursos.


Ho pots ben dir. Ara que estic reflexionant en aquells primers anys, trobo que fou molt<br />

difícil tot plegat i que poc podíem imaginar que els nens d'aquella època ens en sortiríem<br />

tan bé com la majoria se n'ha sortit.<br />

<strong>El</strong> creixement dels anys seixanta deu ésser una de les claus que expliquen una bona part del<br />

resultat.<br />

Ben segur que tens raó, tot i que els primers anys foren autènticament difícils, i potser per<br />

això en tinc menys memòria. A mi em costa recordar els quatre o cinc primers anys del<br />

barri, i no només perquè llavors era molt petit.<br />

Conec una persona que en té informació ben fidel i concreta.<br />

Doncs ben segur que voldria parlar amb aquesta persona. De qui es tracta?<br />

Del meu primer empresari, el senyor Gabriel Mitjana.<br />

Sí, ja el conec! fa uns quants anys va tancar la botiga.<br />

Quan es va jubilar els fills no van continuar-la i ell no en tenia necessitat.<br />

Ara que hi penso, jo conec el seu fill... i també la filla.<br />

<strong>El</strong> noi treballa a la "Caixa d'Estalvis".<br />

D'això el conec; miraré de posar-m'hi en contacte.<br />

No tinguis cap dubte que el que el senyor Gabriel t'ha de dir et serà molt útil. Ho sé perquè<br />

quan jo treballava per a ell me n'havia parlat, i no crec que hagi llençat tota la informació<br />

que tenia.<br />

Vaig restar encuriosit i vaig derivar la conversa cap a temes que la resta de companys de<br />

taula poguessin compartir.<br />

En acomiadar-nos l'Antonio em va dir que el tinguéssim en compte per qualsevol cosa que<br />

féssim al barri, que ell n'era un membre de tot dret, malgrat que en visqués tan lluny en<br />

l'actualitat. La seva esposa ho va certificar tot dient que per a ell ser del barri era una senya<br />

d'identitat molt important.<br />

Altra volta la casualitat va fer el seu paper i en pocs dies vaig parlar amb en Daniel Mitjana,<br />

el qual coneixia prou bé per fer un apartat en aquell acte social en què vam coincidir.<br />

Tinc entès que el teu pare em pot ajudar en un llibre que escric sobre el barri. Em podries<br />

arreglar una trobada amb ell?<br />

Ben segur que n'estarà orgullós. <strong>El</strong> meu pare és un home obert i del teu barri en té uns bons<br />

records i una documentació extensa.<br />

Això m'han dit...<br />

I qui t'ho ha dit, si es pot saber?<br />

No fa gaire vaig parlar amb l'Antonio Meléndez, un xicot del barri que havia treballat amb<br />

el teu pare.<br />

T'ho he preguntat perquè, tret de la família i d'alguns amics íntims, ningú no ho sabia. Però<br />

no et preocupis, te'n parlarà amb tota cordialitat. <strong>El</strong> meu pare hi té una fixació amb el barri.<br />

Pensaria que són coses de vells si no fos que de sempre n'hi he sentit parlar amb una<br />

especial afectació.<br />

L'interès per parlar amb aquell home va anar en augment, però com tot el que fa referència<br />

al barri, ho vaig deixar descansar en un lloc amable i grat, on viuen tants records que el<br />

temps ha anat endreçant i n'ha tret el que poguessin tenir de dolorós.<br />

Al cap de pocs dies vaig rebre una trucada de telèfon d'en Daniel, em deia que havia parlat<br />

amb el seu pare, me'n donava el número de telèfon i m'indicava que li truqués quan em fos<br />

possible. No cal dir que ben aviat em vaig posar en contacte amb el senyor Gabriel Mitjana,


que, amable fins a l'extrem, em va convidar a prendre cafè a casa seva el diumenge sobre a<br />

la tarda.<br />

<strong>El</strong>l i la seva esposa vivien en un pis antic i ample, gran, del raval. En aquest cas, vaig<br />

pensar, antic no significava tronat. La casa era amb façana de pedra, porta de fusta en una<br />

portalada gran, graons de marbre, gastats i encara lluents. Era al segon pis -n'hi havia tres, i<br />

cadascun ocupava una planta. <strong>El</strong>s baixos eren ocupats per dos establiments: una òptica i<br />

una tenda de roba i, al mig, la portalada d'accés als pisos. <strong>El</strong> conjunt imposava una certa<br />

quietud, i quan el senyor Gabriel Mitjana em va obrir la porta de casa seva se'm va fer que<br />

ell i la casa no desentonaven gens ni mica.<br />

Quan vam passar per davant de la cuina cridà la seva esposa perquè em saludés.<br />

Aquest és el jove de qui ens va parlar en Daniel.<br />

Tant de gust -m'estengué la mà i vaig sentir la calidesa de la seva encaixada- Com li agrada<br />

el cafè?<br />

Fluix, quasi aigualit, potser una mica tallat.<br />

Em sentia una mica incòmode per tanta amabilitat, i el meu amfitrió ho va notar...<br />

Li demano que se senti com a casa seva. La Maria és molt complimentosa. Ja ho sap, la<br />

gent gran, a la fi només ens resten les formes.<br />

Vaig seure i ell mateix va trencar el gel amb una conversa que a mi em costava d'encetar...<br />

Com es deien els seus pares?<br />

Josep i Magdalena.<br />

Josep i Magdalena... Josep i Magdalena! No els recordo. En quina casa vivíeu?<br />

Al final del carrer central, a l'esquerra.<br />

En quin pis?<br />

Al primer.<br />

Ara i caic! <strong>El</strong> José i la Magdalena! En dir-ho en català m'ha despistat.<br />

La precisió amb què havia identificat els meus pares em va deixar desconcertat, tenia la<br />

certesa que si li hagués dit el José i la Magdalena ell els haguera identificat immediatament.<br />

<strong>El</strong>s recordo molt bé. Tenia caràcter, la seva mare. <strong>El</strong> seu pare caminava amb passes molt<br />

llargues pel petit que era.<br />

<strong>El</strong>s detalls que el senyor Gabriel em donava sobre els meus pares eren d'una precisió<br />

extrema i en parlava en passat donant per suposat que sabia que els dos havien mort. Li<br />

vaig agrair que no en fes referència en present i que el to fos familiar i amable.<br />

Em va dir el meu fill Daniel que estava escrivint un llibre sobre el barri. Si jo hagués estat<br />

dotat per a l'escriptura, ja ho hauria fet. <strong>El</strong> <strong>Barri</strong> constituïa un univers en si mateix, i aquest<br />

és un bon motiu literari...<br />

<strong>El</strong> seu fill em va dir que podia donar-me'n informació i que em seria d'utilitat.<br />

Miraré d'ajudar-lo en el que pugui. De fet, vostè hi té més dret que jo a escriure sobre el que<br />

ha viscut. Jo, en certa manera, era un estrany al <strong>Barri</strong>, mai no hi vaig viure. De quina època<br />

en vol escriure?<br />

Ho faig en forma de contes, narracions curtes que assenyalin distints moments crucials per<br />

a la vida personal i col·lectiva. Ara pretenc explicar com va ser el primer temps. Amb quins<br />

recursos s'anaven instal·lant les famílies. Com de durs foren els primers anys. Curiosament<br />

és un temps que, potser perquè era molt infant o perquè fou ingrat, el tinc com esborrat de<br />

la memòria.<br />

<strong>El</strong>s primers temps foren autènticament durs per a la majoria de les famílies. L'origen era<br />

d'una necessitat extrema. La vinguda d'altres terres no era una elecció, era l'única sortida. <strong>El</strong>


patrimoni de la majoria eren exclusivament les mans per a treballar i una colla de fills per<br />

alimentar.<br />

També hi havia unes quantes famílies catalanes...<br />

<strong>El</strong>s recursos d'aquestes famílies no era millor en cap sentit. Un per un tenien una història<br />

darrera de necessitat, fracàs... però tots ells veien en Vilamon i el seu petit piset una<br />

plataforma des de la qual capgirar la seva història. Tenien l'oportunitat d'enganyar el destí.<br />

Com s'hi va implicar en la vida del nostre <strong>Barri</strong>?<br />

Va ser quasi per casualitat, com moltes de les coses que se'ns presenten a la vida, que sense<br />

poder-ho detectar són indicatius del futur, fets que ens semblen únics i que esdevenen<br />

motlles que anem repetint, de vegades, com en aquest cas, durant anys. Nosaltres vam venir<br />

de Sant Pere de Riudebitlles, on treballàvem en els teixits. Vaig ser contractat per una<br />

fàbrica de Vilamon, on vaig entrar com a contramestre; llavors fèiem torns, i a deshora em<br />

vaig posar a treballar en una botiga de mobles. D'ací va venir tot.<br />

La polidesa en l'exposició em va semblar remarcable. Aquell home em parlava amb ordre<br />

en el record. Em vaig adonar que ens tractàvem de vostè i, no obstant la distància del tracte,<br />

no em feia sentir gens distant. Tot això ho vaig reflexionar mentre ell continuava el seu<br />

relat, en presència de la seva esposa, que no intervenia gens ni mica en la conversa, però<br />

que constituïa una mena de "jòquer" per al senyor Gabriel, que, de tant en tant, dins el seu<br />

relat, es dirigia a ella amb la mirada, com si fos, també ella, la primera vegada que se<br />

l'escoltava...<br />

Un dia va venir a la botiga un home de Sant Pere de Riudebitlles a comprar un llit, quatre<br />

cadires i una taula de menjador. Naturalment jo el coneixia del poble. Feia no res que havia<br />

vingut a viure al barri i em va dir que no ens podia pagar els mobles si no era de fiat. Li<br />

vaig demanar que tornés l'endemà per tal de donar-me temps per parlar amb l'amo de la<br />

botiga. Així ho va fer.<br />

Li vaig dir al propietari del negoci de mobles que aquella família em mereixia confiança.<br />

<strong>El</strong>l va mostrar molts dubtes i va dir que la gent que s'anava instal·lant al barri no oferia cap<br />

garantia. Li vaig proposar un tracte: ell cobraria de mi i jo cobraria al client, i li va semblar<br />

bé.<br />

L'endemà vingué el comprador i l'esposa i vam fer tracte: jo els aniria a cobrar cada<br />

setmana un tant, en el qual vaig afegir un petit guany.<br />

<strong>El</strong> dia que vam entregar els mobles, hi vaig anar personalment i vaig ser tractat amb una<br />

afabilitat que reconfortava. No tenia cap dubte sobre el bon fi dels meus diners, ni em<br />

passava pel cap que aquella treballadora i humil família em deixés de pagar, si no era per<br />

circumstàncies de força major.<br />

En sortir d'aquella casa em va aturar un home jove i decidit i em va demanar si jo li faria el<br />

mateix tracte que al qui havíem dut els mobles. Vaig dubtar, no per desconfiança vers<br />

aquell home; dubtava de mi, de la meva pròpia capacitat per a cobrir l'eventualitat d'un<br />

deute, i li vaig demanar que em deixés dos dies per a pensar-m'ho. Vaig donar mil voltes al<br />

tema sense prendre una decisió i, de mica en mica, va anar pesant en mi l'agraïment mostrat<br />

per aquelles persones a qui tanta falta els feien els mobles. Vaig acceptar el repte i així, de<br />

cop i volta, em vaig convertir en revenedor i finançador.<br />

Al cap de pocs mesos aquesta activitat m'ocupava tot el temps de què disposava. <strong>El</strong>s<br />

beneficis, un per un, eren petits, però sumats constituïen una quantitat considerable, de<br />

manera que em vaig plantejar de deixar la fàbrica, i ho vaig fer.<br />

Tanta feina li donava la botiga de mobles?


No era tant la venda com la manera de vendre. Jo no tenia establiment, havia d'improvisar, i<br />

la gent em localitzava pels carrers del barri, per les cases quan anava a cobrar o, fins i tot, al<br />

bar on em vaig acostumar a passar-hi algunes estones, que sempre eren productives, tant<br />

pels negocis que hi feia com per la simple convivència amb els veïns.<br />

Va arribar un moment que tenia quasi tres-cents clients al <strong>Barri</strong>.<br />

Devíeu necessitar un despatx per a controlar tanta clientela.<br />

Amb això vaig haver d'inventar. De tècniques de venda, no en tenia ni idea. Vaig aplicar<br />

principis d'ordre que havia après en els teixits. Cada família era una llibreta, on anava<br />

anotant els mobles que compraven i els terminis de pagament i la primera fulla de la llibreta<br />

contenia les dades personals...<br />

Es va aixecar de la seva butaca i es va girar cap a un armari integrat a la biblioteca que<br />

cobria tot el pany de paret. Va obrir un porticó i va buscar amb parsimònia una llibreta de<br />

tapes blaves, una de les cents de llibretes que aquell armari contenia. Era una llibreta que<br />

vaig reconèixer perquè era com les que fèiem servir a l'escola. Estava cosida amb dues<br />

grapes pel llom, no tenia gaires fulls i les ratlles eren dues de fines; en dèiem llibreta de<br />

cal·ligrafia.<br />

Aquella que el senyor Gabriel va extreure de l'armari era vella però es veia ben tractada. Va<br />

seure i es posà a llegir.<br />

José <strong>Fernández</strong> i Magdalena <strong>Gené</strong>, adreça... ocupació... tingui, vostè mateix la pot veure...<br />

Estava captivat per aquella llibreta en què, a part de les dades dels pares, hi havia les dels<br />

meus germans i la meva. Aquell home tenia enregistrat on treballava el meu pare i el meu<br />

germà gran, desprès les germanes. La segona pàgina posava: . Darrera les pàgines, amb el calendari de pagaments i en tinta diferent, bolígraf<br />

o llapis, les anotacions dels pagaments. Continuava la llibreta amb altres mobles que<br />

successivament anava comprant la meva família i dels quals podia recordar els colors i la<br />

posició que van ocupar en el petit menjador que teníem.<br />

Allí, en aquella llibreta, hi havia un tresor d'informació sobre la meva família. Vaig<br />

recordar el senyor Gabriel quan, molt més jove, venia a cobrar cada dissabte a la tarda, i el<br />

recordava també com un personatge que formava part del paisatge humà del barri, de tal<br />

manera que jo creia que hi vivia.<br />

Vaig revisar aquella llibreta en silenci absolut que ni el senyor Gabriel ni la seva esposa van<br />

trencar. Suposo que en tancar la llibreta m'era difícil de contenir l'emoció, i llavors em va<br />

dir:<br />

Vingui amb mi, li ensenyaré les llibretes que guardo.<br />

<strong>El</strong> vaig acompanyar a l'armari on, ordenades, s'hi guardaven més de tres-centes llibretes,<br />

separades entre si per uns cartrons marrons, apilades i vistes pel llom, les tapes es podien<br />

veure enfonsades, i de cada cartró hi penjava un paperet amb adreces. Després vaig saber<br />

que els papers havien estat enganxats amb cola i que les divisions eren per edificis i per<br />

pisos, amb l'ordre en què el client vivia, de baix a dalt.<br />

Aquest ordre em permetia controlar el que havia d'anar a cobrar a cada família.<br />

<strong>El</strong> més extraordinari és que ho hagi guardat, després de tants anys.<br />

Home, no em feien gaire nosa i tenir aquesta memòria escrita és com un reconeixement al<br />

<strong>Barri</strong> que em va permetre convertir-me en un comerciant.<br />

De quin any a quin any hi és guardat?<br />

Del 1956 al 1961.<br />

Què va passar desprès?


Quan tothom tenia mobles vingué el temps dels electrodomèstics, que, de fet, ja s'havien<br />

anat introduint de mica en mica. La meva activitat anava enxiquint-se per la mateixa<br />

saturació del mercat i perquè, per sort, tothom treballava i podia comprar sense tant de<br />

crèdit. <strong>El</strong>s comerciants de Vilamon també es van espavilar i es van adonar que la gent del<br />

<strong>Barri</strong> eren bons pagadors. A més, els comerciants dels electrodomèstics varen néixer dintre<br />

la cultura de la venda a terminis.<br />

Per aquell temps jo havia estalviat uns quants diners i ja tenia un pis propi. Em vaig adonar<br />

que el futur immediat eren els estris per a la llar que anaven amb corrent: les ràdios,<br />

rentadores, planxes, cuines i cada dia més invents que facilitaven el confort a les famílies.<br />

<strong>El</strong>s televisors foren els grans dinamitzadors del comerç dels electrodomèstics. Altra vegada,<br />

doncs, vaig començar quasi de nou i vaig llogar el local on vaig tenir botiga durant uns<br />

vint-i-cinc anys. Comptava amb una clientela feta, la del <strong>Barri</strong>, pensava també que Vilamon<br />

havia crescut prou per a fer altres nous clients, i així va ser.<br />

<strong>El</strong> sistema de vendes continuava essent fiat. Llavors vaig substituir el sistema de llibretes<br />

pel de fitxes. No les guardo perquè la botiga, tot i que em va donar diners, no tenia el<br />

component emocional que l'aventura del <strong>Barri</strong> em va representar.<br />

Tornàvem a seure. Aquell home i jo havíem parlat, primer drets i, seguint unes indicacions<br />

quasi imperceptibles que m'anava fent, ens havíem acomodat.<br />

Ara el senyor Gabriel em mirava com si m'interrogués,<br />

Creu que el que tinc li pot ser d'utilitat per al seu llibre?<br />

Sens dubte és una informació de gran valor, una troballa que tothom voldria fer, però no<br />

tinc prou clar com utilitzar-la.<br />

Què vol dir? No té una idea sobre les històries que vol retratar?<br />

Fins fa ben poc, abans que parléssim, volia escriure sobre els primers anys del <strong>Barri</strong>. Ara en<br />

tinc tanta informació i tan fidel que m'aclapara i, ho he de reconèixer, no sé com fer-la<br />

servir.<br />

Quin tipus de literatura fa?<br />

La pregunta em va deixar en blanc el cervell. No estava escrivint amb un patró premeditat i<br />

per un moment vaig témer que el senyor Gabriel fos un entès en literatura i que<br />

desqualifiqués el que fins aquell moment havia escrit sense un patró, guiat per l'emoció i el<br />

record, sense cura de l'estil ni d'altres floritures que jo no dominava. Altra vegada els meus<br />

temors eren infundats...<br />

Vull dir que si pretén fer unes històries realistes, amb personatges identificables o si li<br />

interessa més el simbolisme, diguem-ne una literatura més fantàstica.<br />

Miri, no voldria que ningú s'hi sentís personalment retratat, vull que tothom s'identifiqui<br />

perquè hagi estat capaç de reflectir l'esperit del que vam viure.<br />

Ho entenc i li ho aprovo. Jo li poso aquests documents a la seva disposició, però no voldria<br />

que fossin utilitzats de forma literal.<br />

Li ho agraeixo i li ben asseguro que no tinc intenció de fer-ne un ús que no sigui<br />

acceptable. En qualsevol cas, si d'aquestes llibretes en surt alguna història, li'n demanaré<br />

l'aprovació.<br />

Eren les set de la tarda i em va semblar que la bona disposició del senyor Gabriel donava<br />

per a més. Se'l veia disposat a parlar, i vaig aprofitar l'avinentesa.<br />

Estava ben convençut que vostès vivien al <strong>Barri</strong>.<br />

Es pot dir que jo hi vivia, però no hi dormia. Sempre vam viure al centre de Vilamon. No<br />

m'estranya la seva creença. En realitat durant aquells cinc primers anys m'hi vaig sentir<br />

molt integrat.


Vol dir que hi tenia altres interessos a part dels purament comercials?<br />

Jo no en diria interessos, eren altres aspectes igualment o encara més importants. M'hi<br />

sentia bé.<br />

Diria, però, que era una relació d'igual a igual?<br />

Comprenc el que em vol dir. Jo no era acceptat perquè era un comerciant. Hi tenia, i encara<br />

hi tinc, amics. No és fàcil d'explicar si no li poso exemples.<br />

Ben segur que interpretava la cara de desconcert que jo devia fer en aquelles alçades de la<br />

conversa. Vaig témer que posar en dubte el que em deia no fos un gest de mala educació,<br />

però aquell home que tan bé m'havia atès fins aquell moment semblava llegir-me el<br />

pensament i em va alliberar posant-me tot d'exemples.<br />

Vostè, que va viure al <strong>Barri</strong> i que en coneix els personatges, entendrà fàcilment el que li<br />

vull dir. Per exemple: el Goyo, que encara és viu, és un bon amic meu. No ens veiem<br />

perquè està molt malament a causa de l'edat, però mai no he tingut millor parella que el<br />

Goyo per a jugar al dòmino...<br />

<strong>El</strong> Goyo és un home que va venir d'Alcántara i que jo recordo de sempre com a<br />

escombriaire. Era casat, tenia fills i era un home animós que sempre es veia content. Un<br />

dels seus fills encara el tracto. Però jo no podia imaginar el Goyo com un dels amics del<br />

senyor Gabriel.<br />

... <strong>El</strong> Goyo i jo fèiem una parella quasi imbatible. Tenia una intel·ligència intuïtiva fora del<br />

normal, difícil de casar amb el seu ofici, però tan certa com que era ell qui duia la iniciativa<br />

en el joc. Mai no em vaig entendre amb cap més home en el joc del dòmino com amb en<br />

Goyo. Vaig estar molt de temps durant el qual ell havia de tenir paciència amb mi, i aviat<br />

va perdre la vergonya i em va començar a esbroncar quan, per un error meu, perdíem la<br />

partida. De mica en mica el vaig anar coneixent, i ell a mi. Qualsevol gest amb les mans, la<br />

mirada, la forma de moure les fitxes, en fi, gestos que per repetitius acaben essent tant o<br />

més clars que les paraules. La simbiosi era total i de mica en mica vam aprendre a enganyar<br />

els contrincants. Encara avui enyoro aquelles partides, i li diré un secret: quan en Goyo em<br />

retreia un error, els jugadors contraris i els homes que miraven se sentien en certa manera<br />

satisfets. <strong>El</strong>s semblava simpàtic que aquell escombriaire de vida avorrida em pogués donar<br />

lliçons. Jo, amb un to de confiança, li deia el "professor", i aviat tothom li ho deia i ell mai<br />

no s'ho va prendre malament.<br />

Recordo que un dia teníem una discussió amigable amb un home a la terrassa del bar. Era<br />

professor de matemàtiques i deia que només la intel·ligència fruit de la instrucció -l'estudi,<br />

la formació, l'experimentació científica- tenia valor. D'altres li deien que això eren<br />

ximpleries i posaven mil exemples de personatges que sense cap preparació havien assolit<br />

l'èxit social i, el que era més important, l'econòmic. <strong>El</strong> pobre home donava arguments ben<br />

fonamentats per a defensar la seva tesi, però els presents no estaven per romanços. Jo no<br />

havia intervingut en el debat, però com que coneixia aquell professor li vaig proposar una<br />

prova pràctica: miri, podem fer una prova del que vostè diu.<br />

Com la farem aquesta prova, no se m'acut com podria fer-se?<br />

Ben senzill, jugarem al dòmino!<br />

Jo no en sé de jugar al dòmino! -va argumentar tot excusant-se.<br />

Miri, és ben senzill, jugarem a un joc en què l'atzar és el factor menys important. Li ben<br />

asseguro que la saviesa, la intel·ligència, en el seu llenguatge els càlculs matemàtics, en són<br />

el principal factor.<br />

Hi estic disposat, però sàpiga des d'ara que atorgo poc valor de prova al joc que em<br />

proposa.


Jo no ho crec així -li vaig dir- en el dòmino hi ha vint-i-vuit fitxes que tenen dos valors,<br />

combinats entre si: van del zero, o blanca, al sis. Hi ha set fitxes de cada valor, una d'elles<br />

n'és el doble, de forma que veient les fitxes jugades, les pròpies i el joc que cadascú va<br />

jugant, es pot gairebé preveure quin joc té l'adversari.<br />

Insisteixo que jo no he jugat mai al dòmino, i els factors de novetat o falta de costum poden<br />

ser determinants.<br />

Li ho reconec i per a resoldre això jugarem les partides que vostè vulgui fins a dominar-ne<br />

les regles.<br />

Ho podem provar.<br />

Per fer-ho més senzill, no jugarem a parelles. Li puc assegurar que cal molt de temps per<br />

arribar a compenetrar-se dos jugadors. Jugarem a la "garrafina", que és el joc més senzill<br />

del dòmino. La "garrafina" és un joc individual en què poden jugar tres o quatre jugadors,<br />

dels quals, si en són quatre, un descansa per a donar la possibilitat que si un jugador té mal<br />

joc pugui canviar les fitxes per les set que han quedat lliures. Si no coneix aquest joc no li<br />

explicaré; li dic el suficient perquè entengui que el matemàtic el Goyo i jo vam començar a<br />

jugar a la "garrafina".<br />

Jo li anava explicant les normes que regien el joc i l'home de mica en mica hi anava entrant.<br />

<strong>El</strong> Goyo no deia res i jugava de la manera més neta que sabia; havia entès perfectament el<br />

que estàvem fent i ell, en Goyo, estava segur de guanyar.<br />

<strong>El</strong> Goyo es va transformar, ell i jo ens coneixíem prou perquè amb un gest, aparentment<br />

insignificant, sabéssim quin joc duia l'altre. <strong>El</strong> pobre professor de matemàtiques no rascava<br />

bola, i en Goyo li deia:<br />

Aquest doble cinc no el podràs tirar -i tot seguit posava l'última fitxa.<br />

<strong>El</strong> matemàtic no s'ho volia creure. Aquell escombriaire no solament sabia controlar el joc<br />

propi, sinó que endevinava el joc dels altres.<br />

<strong>El</strong> nostre amic científic va restar totalment derrotat, però el Goyo i jo, quan vam quedar<br />

sols, no estàvem gaire contents, havia estat massa fàcil. L'un i l'altre sabíem que aquell<br />

home tenia molta raó i que al nostre país sobrava la intel·ligència intuïtiva i anàvem<br />

mancats de matemàtics convençuts del valor de la seva ciència.<br />

Vaig quedar ben convençut pel relat del senyor Gabriel i la meva incredulitat anterior va<br />

desaparèixer. La sensibilitat d'aquell home era molt profunda. Em va semblar oportú de ferli<br />

saber que l'havia entès:<br />

No tothom va saber veure les virtuts dels qui vivíem en aquella comunitat.<br />

No els culpi per això. Tingui present les circumstàncies del temps en què es va<br />

desenvolupar el <strong>Barri</strong>. Jo mateix vaig suggerir alguns dels negocis que s'hi van instal·lar i,<br />

cregui'm, foren molt bons negocis, però més d'un em va dir que en aquella barriada no hi<br />

posaria un negoci ni mort. <strong>El</strong>ls s'ho van perdre, pensava llavors i penso ara.<br />

Com a totes les comunitats, van anar sorgint els elements que lideraven les iniciatives. Ara<br />

recordo quan van crear el club de futbol. <strong>El</strong> futbol va ser un element de cohesió i identitat.<br />

<strong>El</strong>s joves podien fer un esport i la gent els podia animar. Darrera del futbol hi havia homes<br />

entusiastes i sacrificats.<br />

Pensi per un moment en l'Església. <strong>El</strong> capellà dels primers anys era un home molt especial.<br />

No només es preocupava dels aspectes religiosos. S'esforçà perquè el <strong>Barri</strong> tingués un local<br />

social: l'església, que molts homes van construir amb les seves pròpies mans. En aquesta<br />

iniciativa també hi havia líders de la comunitat. Aquell capellà n'era un. Reconec que aquell<br />

home tenia un cert avantatge: el seu treball era el <strong>Barri</strong>. Però podia haver-se inhibit i no va


fer-ho. Cada diumenge al matí posava sardanes pels altaveus que tenia instal·lats al bell mig<br />

del barri i a tres quarts de dotze, abans de la missa, posava una mica de música religiosa.<br />

D'això jo en dic una bona combinació.<br />

En aquestes alçades de la conversa jo estava ben convençut que el meu interlocutor era un<br />

home essencialment bo, que havia copsat l'esperit del <strong>Barri</strong>, que quan parlava dels seus<br />

amics no ho feia des de cap posició de privilegi. No obstant això,sempre m'he malfiat de les<br />

actituds voluntaristes, he pensat que darrera hi havia una intenció: la religió, el negoci, en<br />

fi, qualsevol interès del qual la bonhomia n'és una pantalla i, de vegades, una cortina de<br />

fum. Potser per tot això li vaig fer una pregunta que incloïa una opinió, també un dubte, que<br />

en el decurs de l'escriptura del meu llibre m'havia anat repetint.<br />

Passats els anys, no li sembla pervers haver situat el <strong>Barri</strong> tan lluny del centre de Vilamon?<br />

I encara més, el fet de concentrar en un barri tanta gent quasi marginal, no li sembla que<br />

podia haver resultat un fracàs social?<br />

Si m'ho miro passats els anys, li he de dir que no m'ho sembla. M'explicaré. M'ho semblava<br />

al començament del <strong>Barri</strong>: era un risc que qualsevol observador podia constatar. Observi,<br />

no obstant això què va passar: les famílies es van poder integrar perquè tota la mà d'obra<br />

que hi havia va ser utilitzada per la indústria i els serveis. La primera i la segona generació<br />

d'immigrants i, més concretament els del <strong>Barri</strong>, van poder fer una vida que podem<br />

qualificar de digna.<br />

Sembla passar per alt les mancances de serveis elementals: carrers, enllumenat públic,<br />

autobusos, escola... coses que ara hi ha i que fa quaranta anys també ens mancaven.<br />

Vostè s'ho mira fora de context. No vull dir que justifiqui la falta de previsió d'equipaments,<br />

li dic que no ho podem analitzar amb els ulls d'ara. Si ho fem haurem d'admetre que, per les<br />

raons que siguin, el resultat final d'aquella comunitat ha estat prou digne. I això no justifica<br />

els responsables de la manca de previsió, ni els qui des dels poders públics van decidir<br />

allunyar el barri, ni molt menys els fariseus que acusaven els qui hi vivíeu de ser poc<br />

integrats a Vilamon.<br />

Senyor Gabriel, jo vaig sentir aquesta discriminació d'una manera particular. En realitat, jo<br />

era català en una comunitat majoritàriament de parla castellana, i sovint la comunitat de<br />

Vilamon em rebutjava pel sol fet de viure al <strong>Barri</strong>.<br />

Jove, vostè mateix podria ser un exemple del que li estic dient. Miri's vostè mateix. No dic<br />

que quan era nen no pogués sentir un cert rebuig, però ara vostè és, en certa manera, un<br />

privilegiat. Jo l'envejo. M'agradaria poder escriure històries que puguin interessar. Jo no en<br />

sé i li ben asseguro que m'agradaria. Estic molt interessat en el que ha escrit i vol escriure<br />

sobre el <strong>Barri</strong>, i en el que el pugui ajudar pot comptar-hi sense cap limitació.<br />

La cordialitat d'aquell home em va desarmar. Com li podia rebatre aquella argumentació? I<br />

vaig adoptar un to quasi humorístic i de confiança.<br />

No em deixa escapatòria, m'ha ben convençut, potser hauré d'acabar creient que vam ser<br />

uns privilegiats.<br />

Cregui'm, no senti mai autocompassió, deixi-ho per quan sigui més vell. Jo encara no m'ho<br />

permeto. Li dic només dues coses: pensi per un moment que moltes persones de<br />

procedència com les de la majoria dels qui poblaren el <strong>Barri</strong> eren els qui ocuparen barris de<br />

barraques a l'entorn de les grans ciutats. Situï el <strong>Barri</strong> a l'actualitat i imagini que el pot<br />

construir per a alliberar els milions i milions de persones que viuen infinitament pitjor que<br />

quan vostè era nen. Ben segur que vostè mateix ho manaria construir sense cap dubte. I per


fi li diré una altra cosa: em preocupen més els néts dels qui vingueren els anys cinquanta<br />

que el que em preocupaven els mateixos avis. Llavors tenien feina, ara tenen atur.<br />

Ens vam acomiadar amb la mateixa cortesia de tota l'entrevista. Vaig caminar una bona<br />

estona i, no sé encara per què, sentia olors de primavera. Tenia els pulmons oberts i el cap<br />

clar. Havia fet un amic i tenia una mena de tresor, una herència que el senyor Gabriel<br />

m'oferia, i em sentia ric. Ric per aquelles llibretes blaves i tota la sensibilitat que la seva<br />

sola existència significava, i aquella herència em feia sentir afortunat.<br />

EL BARRI<br />

____________________<br />

<strong>Xavier</strong> <strong>Fernández</strong> <strong>Gené</strong>


INDEX<br />

Títols pàgina<br />

__________________________________________________<br />

Vilamon 3<br />

Gènesi 13<br />

L'esperit protector 19<br />

La guerra dels vuit dies 29<br />

La televisió 37<br />

L'amic del "Noi" 43<br />

<strong>El</strong> primer amor 56<br />

La germandat discreta 65<br />

Una qüestió d'orgull 80<br />

Les llibretes blaves 88


VILAMON


També jo vaig quedar sobtat en sentir el nom de Vilamon, i em vingué vestit amb garlandes<br />

d'esperança, en els duríssims anys 50, quan les fàbriques de teixits començaven a tancar,<br />

Vilaverd havia quedat immers en l'atur, i el sol fet de poder menjar cada dia era un luxe, els<br />

queviures constituïen un element d'ostentació. Vilamon representava futur, possibilitats,<br />

menjar i, per a un nen de sis anys, veure el dibuix del somriure en la seva mare, la fressa del<br />

viatge, que de moment ella i jo faríem. Després vindrien els altres germans i, quan pogués,<br />

el pare. <strong>El</strong> meu germà gran feia uns quants mesos que ja hi era, tenia setze anys i treballava<br />

a cal Minerva, una fàbrica de teixits. <strong>El</strong> retrobament fou com totes les relacions amb ell: ens<br />

separaven deu anys i m'hi unia la certesa vers una persona tan propera i "familiar" que fins i<br />

tot exterioritzar sentiments, el del mateix retrobament, era innecessari.<br />

Vilamon era gran -ara sé que és una ciutat de 40.000 habitants-, però el mes de setembre de<br />

l'any 56 Vilamon era un poble gran, on calia aprendre's les escales, la font, la plaça del<br />

mercat, fins a la tenda de llegums de cal Torrat, on la tieta Maria em feia anar a comprar.<br />

Vilamon era sentir satisfacció d'anar a comprar menjar, tornar a casa de la tieta olorant el<br />

llegum, i no perdre's, i en el reconeixement de la tieta:<br />

- És molt espavilat aquest xiquet. - Encara conservava el parlar de Reus.<br />

Sentia seguretat en un món gran, tan gran com Vilamon, per on podies moure't i créixer.<br />

Sentia que se m'obrien unes portes, grans i noves, i jo no m'ho volia perdre.<br />

<strong>El</strong> marbre de les escales, la figura de bronze d'aquell home lluitant amb l'àliga, els sostres<br />

alts, els vitralls orientats a migdia i les inscripcions que encara no sabia llegir però que<br />

ressaltaven solemnes a les parets eren un contrapunt/contrasentit d'aquells himnes que ens<br />

feien cantar, abans d'entrar a l'escola, posats en fila, mentre uns homes, que eren anomenats<br />

mestres, ens feien "formar". L'estufa de llenya era l'únic element que trametia calor, i això<br />

que, dit així, et pot semblar una obvietat, tan lluny com estàs d'aquesta història, serà més<br />

entenedor si et dic que el càstig era haver de rebre cops de bastó a les mans balbes de fred.<br />

Resar era una obligació completament despullada de sentit religiós, i aquell déu de què ens<br />

parlaven era una autoritat més que legitimava aquella situació.<br />

<strong>El</strong>s nens d'aquella escola parlaven tots castellà, els mestres també, les baralles hi eren<br />

diàries i per qualsevol motiu. <strong>El</strong>s pares d'aquells nens eren vinguts feia ben poc d'altres<br />

terres. Res a veure amb els qui, un carrer més enllà, anaven als "Hermanos": ben<br />

uniformats, conduïts per uns "mestres" amb sotana negra i llarga, pitet blanc, i files ben<br />

rectes també, però cabells ben pentinats amb brillantina, cara rosada i abric sobre la bata,<br />

rematat amb botes "gorila", un conjunt que, sense saber-ho, em despertà el primer<br />

sentiment d'enveja i la certesa que sempre n'hi hauria de superiors i inferiors.<br />

De mica en mica anava descobrint que res no seria com "abans de la guerra", i aquesta<br />

expressió la feien servir de manera molt diferent els qui deien que l'havien guanyat i els qui<br />

sabíem que l'havíem perdut, àdhuc, com en el meu cas, sense haver-hi lluitat. <strong>El</strong>s primers,<br />

en to despectiu, i els altres, com a record d'un temps i unes referències en què tot era millor.<br />

Així vaig saber, també, que les herències no sempre són renunciables.


Al migdia ens quedàvem a dinar, i mentre esperàvem, jugàvem. Les nenes, a les seves<br />

coses; els nens, a marcar el territori en el qual els més valents manaven i els més petits o els<br />

qui no teníem germans havíem d'obeir. Sempre m'ha sorprès la crueltat de la infància,<br />

veritable pantalla on es projecten els desitjos i frustracions dels grans.<br />

Tot això i molt més deia que sabia el senyor Viñes. Aquells anys, em semblava un home<br />

madur. Venia alguns migdies entre el dinar i la "classe", tenia entrada lliure a l'escola, on<br />

mestres, cuinera i vigilant li reconeixien un poder i autoritat que ningú dels nens no era<br />

capaç d'identificar, però tampoc no posar en el més mínim dubte. Captava la nostra atenció<br />

fent un joc malabar amb tres pilotetes de goma que demanava als infants, parlava amb<br />

nosaltres i s'interessava vivament per les condicions en què vivíem.<br />

Ningú dels qui vam trepitjar aquelles aules aquells anys no podríem saber mai que el senyor<br />

Viñes era un patrici important del nacionalcatolicisme i que era la representació més viva i<br />

patent de l'espoli que el "règim" havia fet de l'Ateneu Vilamoní.<br />

Vist distància pot semblar maquiavèl·lic, però per als nens de la immigració era una<br />

persona gran que no ens castigava i que ens guanyava l'atenció amb un joc d'habilitat, i<br />

aquests dos fets, sumats, eren una illa de tranquil·litat i pau en les nostres vides. Tothom<br />

diria, llavors, que era molt bona persona, i ara no seré pas jo qui li negui aquest títol. Quan,<br />

al cap de poc temps, vaig poder fugir d'aquell centre, que a tot Vilamon en deien "<strong>El</strong>s<br />

Nacionals", vaig continuar tractant, per bé que amb llarga intermitència, el senyor Viñes, i<br />

sempre em va escoltar amablement. Com tants addictes de bona fe a la dictadura, el pas<br />

dels anys i la mateixa destrucció física els va ablanir i els va fer comprendre la magnitud de<br />

l'error dels seus suposats contrincants, dels quals també et parlaré.<br />

<strong>El</strong> Sr. Viñes, que així era com tothom l'anomenava, tenia una petita fàbrica de teixits al<br />

raval, on també vivia, enfront de la fàbrica, en un pis d'una casa una mica tronada, almenys<br />

exteriorment. Li vaig portar el correu durant dos o tres anys, per bé que no ens vèiem.<br />

Passats uns quants anys, va tancar els teixits, i amb els fills va iniciar una nova activitat<br />

fabril dintre la confecció. <strong>El</strong>s anys em van permetre tenir una idea bastant aproximada del<br />

personatge i, malgrat la recança amb què me'n parlaven els de la seva generació que n'eren<br />

contraris, republicans i ateneistes, em resistia a modificar el meu record sobre el senyor<br />

Viñes.<br />

Avui, quan poques persones el poden evocar, quan conec els seus fills i néts -no pas<br />

personalment, però a Vilamon tothom sap qui són i que han assolit una portentosa fortuna i<br />

posició-, vull creure en aquell senyor Viñes com a exponent d'un tarannà que, situat en<br />

l'espai que sigui, aporta sentit positiu als qui gaudeixen del seu tracte. Sortosament he<br />

conegut d'altres senyors Viñes.<br />

La justícia havia estat substituïda per la caritat i, òbviament, els fills de la justícia, els drets,<br />

per la discrecionalitat. Un infant no pot fer aquest raonament, però sent, per transmissió<br />

dels grans, el que passa al seu entorn. La mare prenia les decisions i es movia pels viaranys<br />

del possible.<br />

Vam anar a aquella petita escola en què tots els cursos es barrejaven: trenta nois de vuit a<br />

catorze anys, i en el petit despatx, on els mobles de fusta compartien l'espai amb un piano


d'estudi, el mestre va acceptar/acceptar-me en aquella petita comunitat. No tenia res a veure<br />

amb "<strong>El</strong>s "Nacionals": els propers sis anys jo seria escolà i estudiant alhora. Comprovaria<br />

com un espai més petit esdevenia més lliure que l'escola anterior, on amb tres mesos<br />

escassos vaig conèixer el fred, les colles de nois, el favoritisme raquític vers determinats<br />

alumnes, la senyora que cuinava i la seva filla, veritable personatge distingit dels altres nens<br />

i que, quan fos gran, seria mestra. Sabria també que quan descobria un nou paisatge de<br />

llibertat, hi trobaria els límits on topaven els desitjos de noves i desconegudes ànsies.<br />

En la meva nova escola seria tractat com a persona, i era fàcil identificar les reduïdes parets<br />

del localet de la plaça de Sant Josep com una casa entranyable. <strong>El</strong> senyor Hom així ho<br />

volia, encara que els alumnes no l'ajudàvem en la seva pretensió.<br />

Em varen batejar com en Nandes, catalanització i simplificació del meu cognom.<br />

La pell se m'havia torrat pel sol de l'estiu de Vilamon, perquè jo vivia permanentment als<br />

afores. La meva morenor contrastava amb els altres nois i la coincidència amb els distints<br />

conflictes internacionals de les descolonitzacions: el Congo, Sud-àfrica, etc. feien que els<br />

negres fossin vistos com a éssers curiosos, i a l'escola tenien un nen que semblava negre. <strong>El</strong><br />

meu nas ample i el sol facilitaven que durant sis anys jo fos el "moreno". Durant sis anys<br />

vaig ésser negre.<br />

Feia ben poc que ens havíem instal·lat a la pensió de Cal Set, on la mare feia les feines de<br />

neteja; a canvi podíem viure a la primera planta, on la terrassa, que mirava al carrer de Sant<br />

Josep, ens permetia jugar. Un diumenge van venir en Daniel i els seus pares. Mai no havia<br />

vist aquell nen de dotze anys, prim i llarg com el seu pare, tan ben pentinat i tan ben vestit.<br />

Venien de Vilaverd, fugitius com nosaltres de la gana, i se n'anaven cap a Barcelona. Em<br />

vaig sentir sense recursos per a obsequiar el qui havia estat el meu amic fins feia ben poc a<br />

Vilaverd i, orb com era, me'l vaig endur cap a la Rambla, i en veure la gent de Vilamon tan<br />

ben vestida, se sentí estrany, tot i que ell semblava un nen de casa bona. Quan el serrell se li<br />

va menjar el front, vaig comprendre que havia de dur-lo a l'escenari de les meves noves<br />

aventures. Devia ser l'estiu, perquè el dia era llarg, i vam baixar cap al rec, i per la palanca<br />

de la Creu del Maginet, al peu de l'antic camí de Manubens, vam travessar el riu pudent i<br />

ple d'argila de color roig/marró de les adoberies.<br />

No vaig ser un bon amfitrió ni vaig poder-li explicar, a en Daniel, les múltiples coses noves<br />

que em trobava. De fet, tampoc no em preocupava massa del detall; a la fi ell se n'anava a<br />

Barcelona, on ni sabien on era Vilamon, de tan petit com és.<br />

A l'hora de sopar la mare d'en Daniel i la meva parlaren de les coses que nosaltres dos els<br />

evocàvem, i es prometien la certesa que, en separar-nos, l'un i l'altre seríem millors. Jo<br />

interiorment em prometia no complir aquest desig de la mare, perquè pensava que el que<br />

volia era tallar les minses ales de la infantesa.<br />

A Vilaverd, poble petit de la vora del Francolí, hi havia una escola en l'edifici de<br />

l'ajuntament, i els pocs nens i nenes que n'érem alumnes ens dividíem en dues aules. En<br />

Daniel i jo anàvem a la mateixa, i aquest fet em fa pensar que ell anava una mica endarrerit


en els estudis. Tots dos fèiem un bon duet, tot i la diferència d'edat. Em feia servir d'escut<br />

davant la família i jo el feia servir a ell. Jo era el braç que executava les malifetes i ell<br />

l'inspirador; amb aquest repartiment de papers, i seguint un esquema ja consolidat, em va<br />

suggerir de prendre el cornetí de l'agutzil del poble, permanentment penjat al passadís<br />

esperant que en Daniel i jo l'agaféssim. Servia per a fer els pregons que es feien a la plaça<br />

de l'Ajuntament i a l'altre cantó de la carretera, a la plaça de la font. També servia per a<br />

anunciar els escombriaires i com a avís cívic de qualsevol fet ciutadà. La temptació del<br />

cornetí era irresistible, era agafar un signe inequívoc del poder. L'uniforme de l'agutzil era<br />

la representació local dels poders de l'Estat.<br />

De quina manera tan crua es presentà l'etern conflicte entre desig i realitat. Teníem amagat<br />

aquell cornetí i teníem a la vista un problema: si el tocàvem, ens descobrien; si no el<br />

tocàvem, de què ens servia haver-lo pispat? La temptació va resoldre el dilema, i quan ens<br />

van "detenir" no ens importaven les reflexions filosòfiques, calia sortir-ne amb el mínim<br />

càstig físic possible.<br />

Vaig comprovar, no obstant això, que l'admiració per l'atreviment i l'atrevit tenia també el<br />

seu valor. <strong>El</strong> robatori de l'instrument ens havia convertit en populars en aquell petit poblet<br />

on mai no passava res. De qui més por tenia era de l'agutzil, del qual la família m'havia<br />

previngut, perquè descarregaria en contra meva i d'en Daniel el greu afront fruit de la nostra<br />

gosadia. Me n'escapava sempre que el veia, i el moment més perillós era el diumenge a la<br />

tarda, quan anàvem al cinema al "Sindicat", on els homes jugaven a cartes i els nens i la<br />

resta del poble es distreia amb un programa doble, en blanc i negre, i en el qual la foscor<br />

ens ajudava al somni i la fantasia. L'agutzil era el porter del cinema i jo era massa petit per<br />

pagar, però la discrecionalitat de l'entrada la tenia aquell home que jo suposava ofès en<br />

l'arrel de l'autoritat, per haver-li pispat l'instrument que posava el veïnatge en atenció. Mai<br />

no em va dir res, però la seva inequívoca i aterridora mirada no me la podia treure del<br />

damunt, tant si em veia com si no.<br />

Hi havia dues distraccions fonamentals que no afectaven els poders i el patrimoni de l'Estat:<br />

jugar als marges i tolls del Francolí i les diferents variants d'aventura i joc de la carretera.<br />

De la plaça de l'Ajuntament/Escola al riu hi anàvem pel carrer del safareig i per les escales,<br />

cap als horts, i molt aviat la palanca/passera; a l'altra riba el riu es feia pla i les herbes<br />

permetien més joc que la roca, i la part bona eren horts. <strong>El</strong>s tolls, fins a la resclosa, eren poc<br />

profunds. En sortir a jugar al pati/plaça, vaig seguir el meu instigador particular, en Daniel.<br />

Vam travessar la passera amb tota l'excitació de fer una malifeta. Primer ens vam atipar de<br />

móres i de tomàquets que, rentats al riu, tenien un gust que em trasbalsava; després ens vam<br />

despullar per no mullar-nos la roba, riu amunt vam anar de pedra a toll fins a la resclosa; la<br />

por ens impedia deixar els joncs i la petita paret de ciment. Les herbes del fons i el llot em<br />

produïen un pànic especial. La noció del temps ens va quedar amb la roba i les sabates ben<br />

a prop de la palanca, i vam sentir els crits dels familiars que ens venien a buscar. S´havia fet<br />

l'hora de dinar i nosaltres, tips de móres i tomàquets, estàvem totalment ocupats pel bany.<br />

Atemorits, ens vam amagar darrera unes roques i sentíem les exclamacions de les mares<br />

que transcorrien entre la indignació i la promesa d'una bona pallissa i la por que, en no<br />

veure'ns, ens haguéssim ofegat. Quan només quedava el pànic en pares, germans i una


veïna que ens va veure baixar, vaig trair el meu còmplice i vaig cridar la mare. Et puc ben<br />

assegurar que l'amor i l'odi són sentiments fronterers i que aquell dia el meu cul n'era un viu<br />

testimoni. Vaig començar a plantejar-me que la meva carrera delictiva havia d'ésser<br />

revisada, però el propòsit d'esmena s'anava esvaint a mesura que el dolor es calmava.<br />

La carretera, que també era el carrer principal del poble, semblava un embut quan venia la<br />

baixada del pont, fent cruïlla al carrer que duia a la plaça de la font, el camí de Les Masies i<br />

l'ermita del Mongoi. <strong>El</strong> trànsit hi era tan escàs que en aquella baixada hi jugàvem amb<br />

patins i cotxes de coixinets, fets amb una caixa de fusta i quatre rodetes.<br />

<strong>El</strong> "Sindicat" era a la carretera, a prop de la baixada i el coll d'ampolla. <strong>El</strong> joc més atrevit<br />

era esperar el pas d'un carro ple de palla i tirar-se des del balcó, passar la baixada i el pont a<br />

dalt del carro i, quan la carretera s'estrenyia de nou, a uns cent cinquanta metres, baixar del<br />

carro en marxa. Tot plegat era com una revàlida de valentia. Qui ho feia obtenia la<br />

categoria dels valents. De tant en tant passaven camions. L'espectacle era veure com aquells<br />

trastos amb una caixa tan ampla havien d'alentir la marxa, i el doctorat en valentia era fer<br />

com amb els carros però amb un camió de palla.<br />

Vam sentir que venia un camió i la caixa semblava que s'havia engreixat, tipa de palla. En<br />

Daniel i jo vam pujar d'un salt al balcó del "Sindicat", la senyora que vigilava no ens va<br />

veure. En Daniel em donava les instruccions precises per deixar-me anar quan passés i<br />

s'aturés el camió fregant-nos amb la palla. Hi havia prou expectació -no servia de res fer la<br />

prova del camió si no ens veien, no s'ho creurien... Quan el camió va estar a la nostra<br />

alçada, vaig sentir un pànic que em paralitzà. Si en Daniel no m'hagués donat una bona<br />

empenta no hauria saltat. Vaig ésser mal agraït i el vaig maleir quan el camió, en arribar<br />

allà on la carretera es tornava a estrènyer, no va aturar la marxa. Vaig plorar fins arribar al<br />

pas a nivell, on, per sort, un tren llarg i salvador va aturar el camió de palla.<br />

Quan tornàvem cap al poble, pujada l'última petita costa i quan enfilàvem la recta final,<br />

vam poder distingir una colla de gent que ens esperava o ens venia a buscar. Vaig plorar<br />

fins arribar al grup, i aquest sofriment no em va servir de res, el càstig volia ser sever i amb<br />

vocació de definitiu, però jo no podia deixar de pensar que per als altres nens m'havia<br />

convertit en un petit heroi. Mai un nen de sis anys no havia fet aquella proesa.<br />

Et parlo de Vilaverd i et volia parlar de Vilamon. Deu ésser el record d'en Daniel, i la seva<br />

vinguda a Vilamon -l'última vegada que ens vam veure- el que m'ha dut als fets que han<br />

restat més marcats a la memòria. Voldria ser molt precís per a dir-te que Vilamon va entrar<br />

a la meva vida per dues casualitats que he de situar en dies festius, gens premonitori del que<br />

seria la meva vida en aquesta petita ciutat.<br />

Tot el poble era al "Sindicat" ballant perquè era la festa major i tothom se sentia orgullós<br />

que toqués l'Orquestra Genial. A casa es van comentar dades importants dels músics, que<br />

eren de Vilamon, on el meu germà havia anat a treballar. <strong>El</strong> mateix dia, al cinema del<br />

"Sindicat" i com si fos un regal de festa major, el No-Do va ensenyar els 450 pisos que "la<br />

obra sindical del hogar" estava enllestint. La joia de la família per aquesta circumstància<br />

informativa ens va omplir i marcar aquella festa major. No tenia consciència que aquella<br />

barriada seria tan important en el meu futur, i encara avui penso que el destí ens dóna pistes<br />

que mai no sabem veure i que, no obstant això, ens indiquen amb precisió els paisatges,


físics o d'altra mena, pels quals haurem de transitar. Aquell capvespre en què la mare i jo<br />

vam anar per primera vegada al barri del Pilar vaig sentir l'efecte del retrobament: la imatge<br />

d'aquell No-Do d'uns mesos abans convertia en familiar aquella barriada.


GENESI


Vilamon, no t'ho he dit encara, és una petita ciutat, cap de comarca, del centre de<br />

Catalunya. <strong>El</strong>s seus orígens són un mercat en un indret en què es trobaven els camins de<br />

Barcelona a Lleida i dels Pirineus a Tarragona. En aquell mercat s'hi va construir una<br />

capella, que després fou església i que ara és una basílica, i en l'entorn del mercat i<br />

l'església va anar creixent el petit nucli, esgarrapant terreny als pobles veïns.<br />

La revolució industrial havia donat una bona empenta a la ciutat, i les fàbriques de teixits i<br />

les adoberies eren els principals arguments per a reclamar i exercir la capçalera comarcal.<br />

La guerra civil d'Espanya havia permès negocis molt lluents als vilamonins, que, en el<br />

decurs de la Gran Guerra, la segona mundial, aconseguien de vendre amb enorme facilitat<br />

els seus productes.<br />

Al final de l'any 1952 el batlle de la ciutat, un catòlic que en els escassos 340 metres<br />

d'alçada del poble havia aconseguit escalar fins al cobdiciat càrrec, va rebre l'ordre de<br />

traslladar-se, amb dos dels seus consellers, a visitaR el Governador Civil. L'ordre, com<br />

sempre, venia lliurada personalment pel cap de la Guàrdia Civil, i no contenia cap pista que<br />

pogués orientar sobre els motius que l'originava. <strong>El</strong> Sr. Codina va restar immers en la<br />

sorpresa i la contrarietat. <strong>El</strong>l desitjava no haver de viatjar amb els seus dos consellers, la<br />

seva experiència li feia entendre que d'aquella entrevista no en podia sortir res de bo, i<br />

recordava que el càrrec el va obtenir en una altra visita al Governador. Convençut com<br />

estava que la seva carrera no donava per a més, només se li acudia pensar que el<br />

Governador li donaria un bon disgust i que el pitjor de tot fóra que hi hauria testimonis.<br />

L'equilibri entre les forces del règim -falangistes, carlins, nacionalcatòlics i oportunistes de<br />

distint pelatge- no li podia portar res de bo, i ell, home contemporitzador amb totes les<br />

representacions locals d'aquests poders, no podia esbrinar de quina banda li venien els<br />

possibles enemics. Aquestes cavil·lacions, però, no li permetien ocultar el viatge i havia de<br />

dir-ho als membres del consistori. Va sentir la temptació de triar-se els dos acompanyants,<br />

però la prudència li va manar d'aprofitar un ple ordinari per dir-ho i veure les reaccions dels<br />

seus companys; d'aquesta manera ningú no el podria acusar de favoritisme i, afinant els<br />

sentits, podria descobrir els possibles conspiradors.<br />

La sala d'actes de l'Ajuntament era buida de públic, com sempre. només el "Cronista<br />

Oficial", que escriuria l'acord al petit setmanari. <strong>El</strong>s consellers s'entretenien en comentaris<br />

banals i, en intentar esbrinar la cara circumspecta del seu batlle, Sr. Codina, hi faltava,<br />

també com sempre, l'Antoni Gomà. Quan va fer acte de presència, ningú no li va tenir en<br />

compte que feia uns vint minuts que l'esperaven, semblaven tots agraïts que els fes l'honor<br />

de presentar-se a exercir aquell càrrec pel qual es va fer pregar i tothom li reconeixia que,<br />

essent el principal empresari de la pell de la ciutat, bestreure temps era un penós i en tot cas<br />

remarcable sacrifici que els feia.<br />

Quan va acabar el ple, en Codina els demanà que anessin al seu despatx en el qual -sense<br />

públic- els havia de comunicar una notícia. La majoria se'n mofava, de la referència al<br />

públic, inexistent, i es van sorprendre que l'Antoni Gomà els acompanyés. Van creure que<br />

la seva permanent indiferència explicava el fet que no li sorprengués la reunió al despatx de<br />

la "primera autoritat".<br />

<strong>El</strong> Sr. Codina va exposar amb claredat i fredor quasi mecànica l'ordre rebuda del<br />

Governador, va fer un immediat silenci i es mirà tots els presents per tractar de descobrir si<br />

algun sabia d'on venien els trets. <strong>El</strong> silenci va ser compartit i llavors en Codina es va adonar


que tothom estava tan peix com ell. Va demanar els dos acompanyants i la sorpresa fou<br />

general quan l'Antoni Gomà es va oferir. Tothom hi va venir d'acord, però ningú no<br />

comprenia que aquell jove empresari, fill d'una família que mai, ni en la guerra ni en la<br />

República, no es van significar per cap tendència política, s'oferís per anar a aquella<br />

misteriosa entrevista. <strong>El</strong> Sr. Codina, però, va començar a tenir la certesa que en Gomà sabia<br />

de què anava tot allò. Sabia també que no li podia fer cap pregunta al respecte -fins ací no<br />

arribava la seva autoritat- i sabia també que d'en Gomà no havia de témer que li volgués el<br />

càrrec; les altres coses que no sabia li augmentaven encara més la incertesa. Ho van tenir<br />

fàcil, doncs, per a decidir qui aniria a Barcelona; el tercer seria en Vicentó Soler, bon<br />

vividor que a Barcelona hi tenia els llocs de distracció, compensatoris de l'avorriment del<br />

seu matrimoni amb una malaltissa i estricta muller.<br />

En sortir de la reunió es van formar dos grups ben concrets i decidits: els uns anirien al<br />

cercle Econòmic, UNA espècie de "casino" dels "rics", i els altres al casal, on s'hi reunia el<br />

que restava del catalanisme més suau i conservador.<br />

A totes dues entitats es va produir una festa de comentaris i al cap de poques hores les<br />

especulacions corrien per la ciutat. <strong>El</strong> Sr. Codina tenia la sensació que tothom se'n mofava,<br />

i els que se'n mofaven tenien la sensació de no saber de què, per bé que això no els privava<br />

gens ni mica de continuar fent-ho.<br />

En la petita comunitat de Vilamon les especulacions sobre l'entrevista van animar el clima<br />

fred de l'hivern del 52 al 53.<br />

Quan els Srs. Bartomeu Codina, Antoni Gomà i Vicentó Soler van sortir del Govern Civil,<br />

mantenien el silenci que els havia acompanyat mentre baixaven les escales del palau. Es<br />

van acomiadar correctament i mirant-se tot dient-se que ja veurien com resoldrien el<br />

problema. En Gomà va pujar al seu cotxe -dels pocs que aquells anys hi havia a Vilamon-,<br />

en Vicentó va anar als seus "negocis" i en Codina va tornar amb metro cap a la plaça<br />

d'Espanya, i d'allà, amb el carrilet, cap a Vilamon.<br />

Durant el viatge va tenir temps d'ordenar les idees i les impressions: la cadència d'aquella<br />

màquina de vapor l'ajudava a pensar. Era evident que en Gomà havia volgut anar a la<br />

reunió per donar suport a la idea, possiblement suggerida per ell mateix i altres empresaris,<br />

si no de la comarca sí dels gremis provincials, de la construcció de 450 habitatges barats<br />

per donar cabuda a la mà d'obra, cada vegada més necessària, per a la indústria. Era<br />

constatable la satisfacció que sentia el Governador i el Jefe Provincial del Movimiento, que,<br />

conjuntament amb el Delegado Provincial de Sindicatos, havien anunciat el projecte.<br />

L'Ajuntament "només" havia d'aportar-hi els terrenys. Aquesta era la segona<br />

evidència/ordre que ell havia de resoldre. <strong>El</strong> problema era on col·locar el barri de pisos<br />

"baratos" i a quin propietari li serien comprats els terrenys al preu de valor cadastral. Un<br />

altre problema seria on la "ciutat" voldria situar-lo, i per a ell i el seu Ajuntament la ciutat<br />

eren els poders reals, dels quals en Gomà n'era la millor representació. Comptava també<br />

amb el poder que li havia atorgat el Governador: >. Però el Sr.<br />

Codina sabia que aquell "escolti tothom" volia dir massa cosa no concreta i tanmateix ben<br />

real. Mentalment va prendre una altra decisió: l'Antoni Gomà sabia de què anava<br />

l'assumpte; doncs bé, en ell havia de descansar l'última decisió. Sabia amb exactitud on era<br />

el poder real, i ell no se'l volia posar mai en contra.


Ni que els terrenys on aniria el futur barri del Pilar fossin més enllà del cementiri, ni les<br />

reticències d'algun falangista, ni haver de convèncer la família Fura, vell republicà i quasi<br />

l'únic terratinent de Vilamon, ni tampoc la manca total del més mínim servei: aigua, llum,<br />

etc., ni els vaticinis d'una zona que seria marginal i conflictiva, no van preocupar gens ni<br />

mica el Sr. Codina. Tenia el vist-i-plau del Sr. Gomà, la conformitat de la família Fura,<br />

pressionada convenientment, i l'acceptació del Governador Civil. Se sentia fort i satisfet, i<br />

els cercles on la crítica en forma de burla s'havia estès restarien callats. <strong>El</strong>l havia actuat com<br />

corresponia a un batlle i la seva autoritat surava a Vilamon. Les interioritats de la seva<br />

història no eren conegudes de ningú, i els qui les sabien no en parlarien mai.<br />

Al cap de tres anys, el Bisbe de Vic, les principals autoritats i els primers ocupants del barri<br />

en celebraven la inauguració. De Vilamon només hi havia els membres del consistori i els<br />

del Sindicat Vertical, els quals havia estat encarregats de les adjudicacions dels habitatges.<br />

També hi havia, per primera vegada a Vilamon, uns estranys personatges, plens d'estris que<br />

els curiosos només havien vist en el cinema, i tots se sentien protagonistes d'aquella<br />

pel·lícula que les filmadores del No-Do estaven enregistrant. Tothom somreia i saludava.<br />

<strong>El</strong>s nens duien el cap rapat; les nenes, trenes i faldilles llargues. <strong>El</strong>s homes principals duien<br />

barret. Les autoritats passejaven cerimonioses sota el pal·li del bisbe. Jo, a Vilaverd, ho veia<br />

tot inconscient que m'ensenyaven el que seria el meu barri durant quasi catorze anys.


L'ESPERIT PROTECTOR


Era una tarda de maig del 1952, la primavera havia esclatat, però els estadants del recinte<br />

no podien apreciar-ho, ja no els afectava ni els sentits ni el pas del temps, que no podien<br />

mesurar.<br />

S'obrí la portalada del tot per a deixar entrar el fèretre i la nombrosa comitiva<br />

d'acompanyants. Era un enterrament de segona, i els signes externs denotaven que el difunt<br />

era important, no tant com per a ésser una cerimònia de primera, però decididament<br />

allunyat del oficis de tercera.<br />

Hi havia autoritats i tot, i hom pensava que d'enterraments com aquest n'hi havia ben pocs.<br />

Davant la capella central del recinte es va aturar la processó, encapçalada per tres capellans<br />

i dos escolans, es va fer un semicercle, el capellà que oficiava va seguir la seva litúrgia en<br />

llatí i, amb els altres dos sacerdots, van entonar un cant gregorià de llargues i meloses<br />

notes. <strong>El</strong> gruix dels presents va enfilar cap als nous edificis de nínxols al fons del recinte,<br />

mirant cap al matí, i allí, en les noves construccions, van enterrar definitivament el nou veí<br />

del cementiri. Quan els empleats municipals van tancar el nínxol i el capellà digué les<br />

últimes paraules, el plor cansat de la vídua i les filles va allunyar-se modestament, subratllat<br />

per la conversa, respectuosa i al·legòrica, dels amics, familiars, coneguts i empleats de<br />

l'Ajuntament, amb el batlle Sr. Codina, al qual li van reservar una posició privilegiada en<br />

tot l'esdeveniment. Acomiadar un bon funcionari mereixia la seva actuació.<br />

Fet i fet es van fer les set de la tarda i el guardià va tancar la porta, i llavors, sense intrusos<br />

possibles, va trencar-se el silenci al taüt d'en Carles Plensa.<br />

Des que va sentir aquell dolor tan fort al pit i va entrar en aquell somni estrany, no havia<br />

sentit res més. Ara pensava que potser és que s'havia desentès del cos, i a mesura que el<br />

raonament es feia més i més nítid, en Carles va sentir com si una assemblea li ho discutís:<br />

Ca, no home, no! Encara no tens consciència del que et passa?<br />

I com vols que en tingui? A tots ens ha passat si fa no fa. -va dir un altre.<br />

Voleu dir-me què em passa i qui sou vosaltres?<br />

Nosaltres, digué un que semblava que tenia autoritat, nosaltres som els teus companys,<br />

difunts com tu.<br />

Aquesta sí que és bona, jo tota la vida creient que un cop mort tot s'ha acabat i resulta que<br />

estic més acompanyat que mai.<br />

Home, si vols que et deixem sol?<br />

No, no és això el que vull dir, només que tot em ve tan de nou que no m'hi sé fer.<br />

Doncs mira, fes-te a la idea que comences un procés que ha de durar fins que siguis ben bé<br />

pols; vaja, fins que et resti un bri d'energia.<br />

I quan sigui ben bé pols, què m'ha de passar?<br />

Cap de nosaltres no et pot contestar; ho sabràs quan hi arribis.<br />

En Carles Plensa s'adonava que no li interessava res més que la contemplació del seu nou<br />

estadi. No sentia res, o almenys res que fos dolent. Reconeixia el seu cos i podia fins i tot<br />

reconèixer el que l'envoltava, però tenia massa dubtes per a experimentar i prou. Tenia clar<br />

que conservava la memòria. Sabia qui era i d'on venia i va constatar que li restava la<br />

memòria.


I és clar que tens memòria, potser caldria que parlessis amb en Pujades, que fou professor<br />

de física; ell sabria explicar-t'ho millor.<br />

Què vols saber? -digué el professor.<br />

Com és que ens podem comunicar?<br />

Això és d'allò més senzill. Observa que el nostre llenguatge no és xifrat, ens entenem per<br />

un mitjà de comunicació que usa formes reconegudes -les de la memòria- amb distints<br />

graus d'intensitat energètica.<br />

No ho entenc.<br />

Sí que ho entens, el que passa és que encara no ho saps desxifrar. Un capellà diria que és<br />

l'esperit; els científics, però, ho expliquen des de la física quàntica.<br />

Molt complicat per a mi.<br />

Si hi pares atenció aviat ho entendràs. Aquest estat de consciència que tu tens és l'expressió<br />

de l'energia que el teu cos desprèn i l'acumulació d'experiències anteriors al teu estat actual.<br />

Tu en diries la memòria. Diguem que ens comuniquem amb l'esperit; ho entens ara?<br />

Doncs això ho entenc millor. <strong>El</strong> que no sabia era que l'esperit i el cos tenien aquesta<br />

connexió tan íntima.<br />

Aquest és el gran debat de místics, religiosos, filòsofs, pensadors i savis de tota mena.<br />

Però jo em sento fora i lliure del meu cos.<br />

I en certa manera hi estàs, però cal que vagis amb cura.<br />

Què vols dir?<br />

Pots allunyar-te del cos tant com la teva energia t'ho permeti, però hauràs d'anar amb cura si<br />

hi vols tornar.<br />

No entenc res.<br />

Si vols tornar també necessites energia i, com que no controlem el temps, el cos es pot<br />

consumir -perdre energia- i pot passar que quan vulguis tornar, no pugis perquè el cos no<br />

t'ajudi prou.<br />

I què em passaria?<br />

Doncs series una ànima en pena -així ho entendràs<br />

Va tractar de fer-se amb el seu nou estat i es va allunyar del cos; no gaire, però prou per a<br />

veure el seu cementiri amb una dimensió totalment nova. Va tornar amb celeritat al seu<br />

nínxol per por de restar vagant com una ànima en pena i s'adonà que els seus veïns<br />

l'observaven encuriosits.<br />

<strong>El</strong>s dubtes, però, no se li havien esvaït del tot.<br />

Potser li convindria parlar amb el teòleg, penso que no l'he convençut del tot. digué en<br />

Pujades.<br />

Què vols saber, fill meu.<br />

Aquell capellà jove el va tranquil·litzar i ell va fer-li les preguntes que més el neguitejaven.<br />

Què en diu la fe d'aquest estat? Jo creia que, en morir, els creients anaven directes al judici<br />

final i, si més no, s'havien de presentar al Pare Déu.<br />

Si t'he de ser sincer haig de dir-te que quan vaig arribar jo tampoc no ho entenia prou, però<br />

aviat vaig situar-me. Res del que m'ha passat fins ara està en contra de la fe. Res no s'ha<br />

escrit sobre el trànsit posterior a la mort. Diguem que nosaltres estem fent el viatge cap a la<br />

integració a la terra, de la qual, no ho oblidis, tots venim.<br />

Jo creia, però, que els creients i els no creients seguirien camins ben distints.


I potser serà així, res no sabem sobre què ens passarà quan siguem només pols, quan la<br />

desintegració del cos sigui total i ens integrem a nous organismes.<br />

O sigui que ací som tots iguals?<br />

No, aquí som tots diferents, i hem d'aprendre a conviure entre nosaltres. És ben segur que la<br />

memòria ens ho facilita: com més solidari s'ha estat en vida, més acostumats estem a<br />

compartir, i els qui han estat solitaris i egoistes ací ho tenen malament. Aquí el tenir no<br />

serveix de res, és des d'aquesta òptica que les creences cristianes van adquirint sentit, però<br />

hem de saber veure que no solament per als creients cristians: aquell d'allí era anarquista,<br />

te'n recordes? Doncs és un dels qui s'han adaptat més bé.<br />

En Carles va reflexionar i va tractar de veure les coses segons el capellà li havia dit, i s'hi<br />

sentia prou bé, encara que el dubte li continuava creant confusió: tenia moltes novetats<br />

aquest estat que ara tenia i es preguntava què els passava als qui morien de malaltia, no com<br />

ell, que havia mort d'un atac de cor. Llavors es va adonar que quan ell pensava -o creia que<br />

pensava- qualsevol cosa, els seu companys l'entenien. <strong>El</strong> cert és que no estava acostumat<br />

que li entenguessin els pensaments, però tampoc no se'n feia cap problema...<br />

És interessant que et preguntis què els passa, als qui moren molt deteriorats.<br />

I tu qui ets?<br />

No em coneixes, sóc el doctor Mulet, vaig assistir el naixement de la teva primera filla.<br />

Ara hi caic, sí que me'n recordo. I doncs, què els passa als qui moren de llarga malaltia?<br />

Doncs és ben clar; tenen una part del camí ja feta, no oblidis que som ací per a desintegrarnos.<br />

Haig de dir, però, que no compensa gens el dolor de la malaltia pel que s'avança en el<br />

camí. <strong>El</strong> millor és el que t'ha passat a tu. Encara que el dolor no el podem recordar d'una<br />

manera dolorosa, perquè aquí no podem sentir-lo, és un concepte abstracte més que tenim<br />

arxivat a la memòria.<br />

I els qui moren deteriorats conserven la memòria? Què els passa a aquells que es<br />

desmemorien en vida?<br />

De tan elemental com és, quasi que no cal el comentari; no veus que si no es té memòria el<br />

temps ja no compta!<br />

Clar que sí!, recorden les coses que els van passar abans de perdre la memòria.<br />

Les peces anaven encaixant al trencaclosques. Era tot tan evident que el pobre Carles quasi<br />

s'abstenia de pensar, però era inevitable: mentre tingués dubtes no podria aturar el seu<br />

esperit o el que fos, aquell jo que el pervivia. Si tot allò passava als morts, per què els feien<br />

aquells enterraments? Per què els emmagatzemaven en aquells cementiris? A tot arreu<br />

passava igual? Era curiós, en vida recordava el temor a morir i els distints recursos de<br />

creences que havia anat triant per a consolar-se davant d'aquest estadi, i ara, a la vista del<br />

que vivia, notava que no calia témer res.<br />

Potser que parlis amb en Feliu, en Prudenci Feliu. Era antropòleg aficionat i potser te'n faria<br />

cinc cèntims.<br />

No entenc per què les coses han d'ésser així? Sembla com si el costum fos l'única raó!, com<br />

si una situació tan fonamental i llarga com sembla que és no s'hagués previst.<br />

És lògica la teva estranyesa. Si ens fixem en d'altres cultures veurem que hi han pensat una<br />

mica més que la nostra. Per a la cultura judeo-cristiana -la nostra- la mort és el gran tabú i<br />

no sembla pas que els avenços científics ho puguin canviar.


Vols dir que les raons no són de tipus religiós, de creences?<br />

Es diu que són tradicions culturals, però el cert és que ni tan sols podem donar aquesta<br />

categoria a tot el que envolta la mort. <strong>El</strong>s cristians ens hem cregut la "vida eterna" i ens<br />

hem despreocupat del destí del cos, deixant-lo en un magatzem o arxiu; amb el cementiri,<br />

en tenim ben bé prou.<br />

I com s'ho fan d'altres cultures o creences?<br />

N'hi ha de tots els colors. <strong>El</strong>s egipcis poderosos es passaven una bona part de la vida<br />

preparant-se per a la mort. Feien construir un bon edifici mortuori: les piràmides, on es<br />

feien enterrar embalsamats i es feien acompanyar dels difunts més estimats. <strong>El</strong>s objectes<br />

més valuosos i grats del mort li feien companyia i les parets tenien escrits que lloaven la<br />

seva existència. Embalsamar el cos és, ni més ni menys, retardar-ne al màxim la<br />

desintegració. <strong>El</strong>ls creien que així allargaven el trànsit en el qual nosaltres ara ens trobem, i<br />

creien que no era ni trist ni dolorós; per això el volien llarg en el temps.<br />

Sembla que no anaven errats.<br />

No ho sabrem mai del tot. <strong>El</strong>s indis i moltes altres cultures, ben diverses per cert, tant<br />

geogràficament com teològicament parlant, incineren els difunts, i n'hi ha de tan<br />

extremistes que, quan mor l'home, incineren l'esposa amb ell.<br />

I per què ho fan d'incinerar, si d'altres creuen que el trànsit no es pas dolent?<br />

<strong>El</strong>ls volen anar de pressa, creuen en la reencarnació. Uns creuen que reneixen en altres<br />

persones, d'altres, en coses i animals, i en el fons, com nosaltres, saben que es reintegraran<br />

al cosmos. Diguem que volen anar de raig cap al nou estadi.<br />

I com s'entén que ací s'enterrin uns en nínxols apilats i d'altres en enormes panteons, i fins i<br />

tot n'hi ha que els enterren a les seves propietats, en palaus, esglésies, etc. Com s'han de<br />

veure aquests costums?<br />

Si ho sabessis... en quasi tots els casos els qui són distingits en la mort són els més<br />

perjudicats. En vida la distinció en la distància és la llavor de l'enveja, però en la mort és<br />

una condemna. Perquè resten sols i en resulten els menys envejats. Hi ha qui diu que és una<br />

mena de justícia i compensació: pots ben creure que passar tot el procés de desintegració en<br />

soledat és una mala jugada. Ben mirat, els cementiris són edificis d'ostentació de la més<br />

folla. Fixa't: "propietat de", quin sentit té la propietat en la mort? Si no fos una broma<br />

pesada per al pobre enterrat n'hi hauria per a riure dels vius. I si en vida sabéssim el que ara<br />

sabem, ningú no voldria ser arxivat en una soledat més que segura.<br />

I els qui s'enterren a la seva pròpia estança, palau o convent?<br />

Aquests són beneficiats per la presència dels vius, que consola, però amb qui mai no es<br />

podran comunicar.<br />

Podem veure o sentir els vius?<br />

Per sort per a ells i nosaltres, per més que ens hi esforcem no ens podem entendre, i això és<br />

una sort. La certesa ens permet només la contemplació. Però només quan ens vénen a<br />

veure. Ja saps que no ens podem allunyar massa del cos, perquè vagaríem eternament,<br />

perduts i sense identitat.<br />

Ja m'ho han advertit.<br />

L'explicació rebuda d'en Prudenci Feliu el va deixar conformat i sense cap dubte, i llavors<br />

va iniciar l'experimentació del nou estadi. Podia sortir del cos i veure altres veïns, i si<br />

s'atrevia a anar-se'n una mica lluny podia donar una ullada a tot el recinte. Aviat va<br />

aprendre a mesurar l'energia que li restava i va rebre un bon consell;<br />

No surtis mai del cementiri. Aquí dins sempre, o quasi sempre, podràs tornar-hi; si surts<br />

fora, tindràs tant d'interès pel que hi passa, que ben segur no podries tornar.


I en Carles Plensa es va fer el propòsit de no aventurar-se més enllà dels marges.<br />

Amb curiositat va poder passar revista a la memòria i va saber que cap record no li era<br />

dolorós, ni agradable, ni tampoc, per tant, no es podia penedir de res. Va recordar que una<br />

vegada que va tenir un accident, la vida li va passar pel cap com una pel·lícula, com si amb<br />

una velocitat fora de tota mesura coneguda, pogués repassar el que havia estat la seva vida.<br />

I llavors va creure que aquesta sensació devia ser una premonició de la memòria que ara<br />

tenia, i per un moment va pensar que la vida li podia haver donat altres indicis de la seva<br />

situació actual; però, per més que es va esforçar, en la memòria no en va trobar cap<br />

constatació i es va desfer d'aquesta idea immediatament.<br />

Tu que treballaves a l'Ajuntament, ens pots explicar les novetats de la ciutat -li preguntà un<br />

desconegut, voltat d'un estol de gent interessada<br />

Què voleu que us digui?<br />

No passis pena, tindràs ocasió de dir-nos-ho tot. Aquesta és la principal distracció que<br />

tenim: compartir la memòria.<br />

Voleu saber de les vostres famílies?<br />

Ca, home, ca! Aquí no som tafaners i deixem els vius que facin la seva. Quan vinguin ja<br />

ens ho explicaran ells mateixos.<br />

Doncs què us interessa?<br />

Hem sentit gent a prop del cementiri, què ens en pots dir?<br />

Ah sí! <strong>El</strong> barri, comencen a construir una barriada.<br />

Es creà una expectació que va sorprendre en Carles, i es van ajuntar una bona colla<br />

interessats per la conversa.<br />

Explicans-ho...<br />

Doncs és ben senzill, volen construir 400 pisos per a gent humil, treballadors de la<br />

indústria.<br />

I com és que ens el posen tan a prop nostre (el qui ho deia ho feia amb alegria).<br />

Doncs perquè els terrenys són els més barats, i als nous veïns no els volen a prop de la<br />

ciutat.<br />

Sense voler ens han fet un favor -digué un venerable vellet.<br />

Per què ho dieu? -digué estranyat en Carles.<br />

Als difunts ens agrada la presència dels vius, som afortunats.<br />

<strong>El</strong>s nens potser vindran a jugar!<br />

No us engresqueu tant, que els vius tenen por del cementiri.<br />

Les paraules del vell eren raonables.<br />

Amb la proximitat perdran la por -digué l'optimista.<br />

Si volem que els nostres veïns no ens tinguin por haurem de fer tots els esforços possibles<br />

per a no espantar-los mai.<br />

Ben poc hi podem fer nosaltres.<br />

Potser amb desitjar-ho n'hi haurà prou. Tinguem els qui vinguin a viure al barri com els<br />

nostres protegits. Mai no sabrem si l'esforç servirà de res, però ho hem d'intentar.<br />

Potser aviat tindrem un company entre nosaltres!<br />

Ni els morts no hem de desitjar la mort -digué la veu autoritària del vell savi.<br />

Jo no desitjo la mort -es justificà l'optimista-, penso només que quan hi hagi difunts del<br />

barri, com que els seus parents són tan pròxims, vindran molt sovint a visitar-los


I en Carles Plensa va prendre el compromís d'explicar què feien els obrers dels carrers i les<br />

cases i durant molts mesos tots els difunts als quals restava energia treien el cap per la paret<br />

de matí per a veure aquella gent. I més endavant, quan les famílies s'hi havien instal·lat i<br />

passaven de matinada, al migdia i al vespre pels caminets que tocaven al cementiri, els<br />

difunts se sentien molt acompanyats. I quan a les nits d'estiu els nens entraven a jugar al<br />

recinte, es feia festa grossa, i al vell savi, que quasi no li restava energia, en Carles Plensa li<br />

contava que potser sí que la protecció dels morts els feia bé, als veïns del barri. Si més no,<br />

el sol fet de creure-ho era un bon consol per a tots.


LA GUERRA DELS VUIT DIES


I - LA DECLARACIO DE GUERRA.<br />

La mítica guerra dels vuit dies que tots els nens del <strong>Barri</strong> que l'any 1959 teníem entre vuit i<br />

catorze anys vam viure, la mítica guerra, com deia, es va declarar un dissabte d'estiu, a la<br />

tarda i en època de vacances de l'escola.<br />

Jugàvem un partit de futbol, d'aquells espontanis que es feien quan un de nosaltres<br />

apareixia amb una pilota de cuiro o de goma dura. S'organitzava triant entre dos capitans i,<br />

un cop començat el partit, només t'hi podies incorporar si et buscaves un company, i així,<br />

de mica en mica, els equips s'anaven engreixant i sovint podíem acabar jugant vint contra<br />

vint.<br />

<strong>El</strong> cas és que pel gol sud, on hi havia la muntanyeta per on els més valents s'hi deixaven<br />

anar amb bicicleta, per darrera la porteria va aparèixer en Pedrito, el fill del Pedro el<br />

Caminero i de la Remedios, que feia de llevadora sense cap títol però amb eficàcia<br />

contrastada. <strong>El</strong> pobre Pedrito cridava com un posseït i no es treia les mans del cap, prement<br />

un mocador o drap blanc xop de sang. Es va aturar el partit i en un moment en Pedrito era<br />

envoltat per tots els nens.<br />

<strong>El</strong>s del barri de Lourdes! Han estat els del barri de Lourdes!<br />

Et fa molt mal? -preguntà un dels grans.<br />

I és clar que em fa mal! Mireu!<br />

Va estar a punt d'ésser ofegat, ens hi vam tirar tots a sobre, no es podia deixar passar<br />

l'ocasió de veure un trau brollant-hi sang.<br />

I com t'ho han fet?<br />

D'una pedrada; m'han tirat tot de pedres, i eren molts, potser deu o quinze.<br />

<strong>El</strong>s del barri de Lourdes són uns covards.<br />

Doncs diuen que els del nostre barri som unes donetes i que si volem alguna cosa ens<br />

esperen ben tranquils.<br />

<strong>El</strong>s donarem una lliçó! -digué el més exaltat.<br />

Podríem anar-hi ara mateix! -afegí un altre encara més exaltat.<br />

Ara el que hem de fer és acompanyar en Pedrito a casa seva.<br />

Vam restar impressionats pel que havia passat, però estàvem tranquils per en Pedrito: la<br />

seva mare el sabria curar.<br />

<strong>El</strong> partit es va donar per finalitzat. <strong>El</strong>s nens que havien acompanyat en Pedrito havien<br />

descompost els equips i el que ens preocupava era la venjança: donar una lliçó als del barri<br />

de Lourdes. Restituir l'honor i fer justícia immediata: d'això els nens del barri en sabíem un<br />

pou i era la pràctica habitual. Les discussions s'acabaven amb una baralla, de manera que el<br />

més fort quasi sempre tenia raó.<br />

II - EL RECLUTAMENT.<br />

<strong>El</strong> diumenge a la tarda l'expectació al cinema no era a la pantalla, on una pel·lícula sense<br />

interès ens avorria. Si no eren de l'oest, de guerra o de lladres i policies, les pel·lícules no<br />

ens interessaven gens ni mica. Les nenes tenien d'altres preferències, i aquella estúpida<br />

pel·lícula de la Rocío Durcal les tenia embadalides. <strong>El</strong>s nois estàvem pendents de la mitja<br />

part per a interessar-nos per a en Pedrito. <strong>El</strong> seu cap embenat sobresortia en la foscor del<br />

cinema.<br />

Ens vam arraulir entorn d'en Pedrito i li vam fer explicar amb tot luxe de detalls el que li<br />

havia passat. L'ofensa de la seva derrota ens colpia tots.


No podíem permetre que tot quedés com estava i ens vam conjurar per donar la resposta<br />

adequada. <strong>El</strong>s més grans van organitzar el reclutament i l'anunci de la batalla, que es<br />

donava per segura, el proper dissabte a la tarda. <strong>El</strong>s presents vam restar compromesos sense<br />

cap excepció, la deserció tenia el càstig de la vergonya; tots hi érem implicats.<br />

Es van repartir les tasques més immediates: s'havia de fer saber als nens del barri de<br />

Lourdes que el dissabte rebrien la resposta adequada al greuge comès.<br />

Cadascun de nosaltres havia de comprometre els amics del barri; si n'hi havia algun que no<br />

volia venir, tots els altres ens conjuraríem per tenir-lo on es mereixia: a la llista dels<br />

desertors! Quatre o cinc dels qui tenien pel vol de 14 anys i no treballaven es<br />

responsabilitzarien de l'organització dels mitjans, l'armament que ens caldria, i d'imposar la<br />

disciplina. De mica en mica es perfilava la piràmide de comandament. L'endemà restàvem<br />

convocats al camp de futbol cap a les sis de la tarda, i pobre del que hi faltés. També<br />

hauríem de dur els nous reclutats i allí es prendrien decisions ben concretes.<br />

Per sort la segona pel·lícula era "Flecha rota" i els nois vam viure amb intensitat l'argument<br />

i l'acció. En sortir teníem l'ànim guerrer a flor de pell. Uns es definien a favor de la<br />

disciplina de l'exercit americà, el qual lluïa un envejable uniforme i uns recursos<br />

admirables, d'altres se sentien solidaris dels indis, valents i temeraris, però al final ens<br />

decantàvem pels americans: ells sempre guanyaven i nosaltres no volíem ser perdedors.<br />

<strong>El</strong>s distints grupets que es van fer per tornar a casa confonien l'argument de la pel·lícula<br />

amb la imminent batalla que nosaltres protagonitzaríem i ens engrescàvem en una victòria<br />

que donàvem per segura. Identificàvem els del barri de Lourdes amb els indis o els<br />

americans: depenia del passatge de la pel·lícula, però sempre els situàvem al bàndol<br />

perdedor.<br />

L'endemà a les sis de la tarda el camp de futbol era ple de nens que jugàvem un dels<br />

multitudinaris partits. En acabar es va fer un cercle de nois que parlaven de l'afer d'en<br />

Pedrito i feien apel·lacions al valor dels presents. Hi hagué una queixa perquè no havíem<br />

aconseguit gaire afiliació per a la nostra causa i vam quedar convocats per a l'endemà,<br />

moment en què seríem instruïts adequadament.<br />

III - L'ARMAMENT.<br />

<strong>El</strong> dimarts no hi havia pilota i no es va fer partit, així que els nostres caps van aprofitar-ho<br />

per a fer instrucció militar de la bona. Cadascú s'havia proveït d'un tirador, fona i pedres.<br />

Tot d'armament balístic per a fer una batalla a distància, ja que ningú no preveia la<br />

possibilitat del cos a cos. <strong>El</strong>s objectius eren de represàlia. No hi entrava la possibilitat de<br />

l'ocupació del territori, només que sabessin que els nostres havien d'ésser temuts i que<br />

qualsevol atac tindria resposta.<br />

<strong>El</strong>s més grans van passar revista d'armament. Més de la meitat només tenien les mans per a<br />

tirar pedres.<br />

Veieu el que és un tirador! -tiraxines, en deien; i amb tot detall ens va explicar com fer-ne<br />

un.<br />

Necessitem una branca en forma de v baixa; veieu?, com aquesta -tots paràvem atenció<br />

admirats de la peça, perfecta i ben triada- pot ésser d'ametller o d'olivera. Desprès cal la<br />

goma, heu d'aconseguir una recambra de bicicleta i tallar-ne dues tires d'un pam i mig, ho<br />

veieu? -i va estirar una mica la seva eina perfecta-. I després només ens falta el filferro per<br />

a lligar-ne els extrems. Ah!, m'ho deixava, i un tros de pell, ho veieu?, pot ser d'una sabata


vella; amb la pell farem la peça per on prémer la pedra. I amb un estil envejable va llançar<br />

una pedra ben lluny, rubricant amb elegància la seva classe teòrica.<br />

També podem usar la fona, qui la tingui -digué un que la duia; però tothom va fer cara<br />

d'incredulitat. Aquest guerrer va començar l'explicació amb una demostració pràctica. Ens<br />

vam apartar i ell va girar amb força els dos cordills i amb una forta embranzida alliberà la<br />

pedra, que va anar molt més lluny que l'anterior.<br />

Ho veieu? Dues cordes i un tros de pell, res més, no ens cal res més.<br />

Però és més difícil de fer anar -digué el del "tiraxines"<br />

És veritat, però també hauràs vist que allarga molt més.<br />

L'argument semblava definitiu.<br />

Fem una prova! Si tu toques aquell pal de la llum només la meitat de vegades que jo,<br />

llavors farem fones.<br />

La cosa era d'allò més interessant. Van agafar deu pedres cadascun i les van tirar, ara amg<br />

la fona, ara amb el tirador. <strong>El</strong> resultat era aclaparador: el tirador va guanyar de quatre a una.<br />

La instrucció, doncs, era clara: tothom faria "tiraxines", i el dimecres faríem entrenament.<br />

Qui no el sabés fer, que portés les peces i els grans o més hàbils els muntarien.<br />

IV L'ESTRATÈGIA.<br />

<strong>El</strong> dimecres va funcionar la indústria d'armaments. Curiosament el subministrament més<br />

escàs fou el filferro. Hi havia una recambra de bicicleta que, ben aprofitada, encara va<br />

donar per a un recanvi. Quan vam trobar el filferro vam poder fer tots els tiradors, i amb<br />

pedres -al nostre barri de carrer sense asfaltar n'hi ha de sobres- vam poder-nos ensinistrar<br />

en l'art del "tirador".<br />

<strong>El</strong>s caps del nostre exèrcit van discutir els detalls estratègics de l'assalt del dissabte. Primer<br />

de tot es va fer recompte dels efectius. Érem divuit soldats, motivats: però, segons els caps,<br />

érem escassos. Deien que ben segur que podríem ser més si ens hi esforçàvem. Llavors es<br />

va passar revista als absents, que, no cal dir érem molt nombrosos. Es van constatar algunes<br />

desercions i les excuses no foren fàcilment acceptades.<br />

Tenim el que tenim -va dir el més entenimentat-, de res no ens val lamentar-nos. Sigui com<br />

sigui, ningú no ens aturarà.<br />

Hem de tenir en compte la muntanyeta de la bòbila!<br />

<strong>El</strong> toc d'atenció era oportú, considerant que per arribar al barri de Lourdes hauríem de<br />

passar per davant de la bòbila, pujant la muntanyeta més enllà del pont. La via que transita<br />

el pont feia dificultós el pas i ens posava en perill si l'enemic ens esperava des del cim de la<br />

muntanyeta, i la bòbila aportava una considerable munició, si tenim en compte les deixalles<br />

de totxo.<br />

<strong>El</strong> que hem de fer és anar pel pont un grupet petit i la resta travessar el riu per sota i pujar<br />

pel caminet que coincideix allà on s'acaba el pont.<br />

I si ens esperen dalt de la muntanyeta, què farem?<br />

Ho podrem veure des d'aquest cantó del pont; si hi són, esperarem o donarem la volta<br />

seguint la carretera i els atacarem des del pla.<br />

A quina hora ens haurem de trobar?<br />

A les cinc de la tarda, i que no hi falti ningú.<br />

Vam continuar afinant la punteria contra el pal de la llum, que, si hagués pogut, s'hauria<br />

fotut de nosaltres. Ben poques vegades el tocàvem i, quan l'encertava, havia de discutir amb<br />

algun altre que s'anotava l'encert. Vam decidir fer proves més precises de punteria


l'endemà: les faríem des d'una distància tots igual, aturats i en marxa, i així el nostre<br />

aguerrit exèrcit ocuparia els dos dies que ens restaven d'instrucció i disciplina militar.<br />

V LA BATALLA FINAL.<br />

A les cinc de la tarda érem vint-i-un soldats preparats per a la batalla. La mentalitat militar<br />

s'havia anat introduint en nosaltres, i més d'un venia preparat amb dos tiradors i amb pedres<br />

de riu, curosament seleccionades, dintre de bosses penjades a la cintura. Érem temibles i<br />

estàvem atents a comprovar si els qui havien resultat els millors tiradors resultarien els<br />

millors guerrers.<br />

La por no es podia ni esmentar, però es feia patent en el cos expedicionari que va enfilar el<br />

camí del riu, uns pel pont i la majoria per la passera de pedres. Qui més qui menys pensava<br />

en el cap del Pedrito, que ja no era embenat però que tenia un bon trau i el cabell tallat<br />

arran. Venia amb nosaltres i constituïa la font del nostre desig de venjança.<br />

Érem a baix esperant que els vuit o nou grans que travessarien el pont per la via ens<br />

diguessin que a la muntanyeta no hi havia ningú. Vam rebre el senyal i vam avançar en<br />

silenci, tret de quan el Julián va caure en patinar amb una pedra i es va remullar del tot: les<br />

rialles foren inevitables; semblava, però, que l'incident alliberava la tensió i un dels caps va<br />

haver de restablir l'ordre.<br />

Silenci!, hem d'anar en silenci. Tu Julián vés-te'n cap a casa, que vas tot xop.<br />

<strong>El</strong> pobre Julián, bon amic d'en Pedrito, va ser la primera baixa de la imminent batalla.<br />

Vam pujar pel caminet i vam comprovar que, efectivament, dalt la plana no hi havia ningú.<br />

Vam avançar més enllà de la fàbrica de ceràmica i, en voltar, vam anar en compte que no<br />

ens esperessin a la cantonada, però tampoc no hi havia ningú. <strong>El</strong> gruix del nostre exèrcit<br />

s'anava excitant, convençuts com estàvem que al barri de Lourdes hi hauria més baixes. Ens<br />

faltava avançar uns tres-cents metres, en els quals els ametllers suggerien perills imminents,<br />

avançàrem en formació de guerrilla, en grupets de tres o quatre i d'arbre en arbre, i quan<br />

només restaven uns cinquanta metres per a les primeres cases del barri enemic, dos nois<br />

sortien d'un carrer i, amb intencions perverses, avançaren collint pedres. Llavors vam armar<br />

els tiradors i vam començar a disparar: més d'un va encertar els blancs i els dos enemics<br />

corrien esbojarrats i atemorits per nosaltres. Cridàvem que ja els ho havíem dit i que, amb<br />

els del barri, ningú no havia de posar-s'hi sense sentir el braç de la resposta.<br />

Vam avançar cap dintre els carrers del barri i no vam trobar oposició. <strong>El</strong>s nois s'apartaven<br />

esporuguits i els adults no ens feien ni cas. Fins que un home va venir cap al grup i ens vam<br />

espantar, perquè amb això no hi comptàvem, i un dels nostres li va fer un petó a la galta:<br />

És el meu tiet -digué amb to de disculpa.<br />

Vam tornar i comentàvem les escasses incidències, però magnificant-les d'allò més.<br />

Com corrien aquells, oi? Heu vist?<br />

I els altres s'amagaven com donetes a casa seva.<br />

Estàvem convençuts d'haver refet el nostre honor i en Pedrito havia pogut comprovar que li<br />

fèiem costat. Ningú, però, no li va preguntar pels detalls més precisos de com havia sofert<br />

la seva ferida; en teníem ben bé prou amb la nostra victoriosa actuació.


LA TELEVISIO


<strong>El</strong> "Quico l'americano" tenia raó. Ara ho sabem, però quan va venir a viure al barri tothom<br />

el tenia per un sonat i, porucs i ignorants com érem preferíem catalogar-lo de a boig. I ell,<br />

que ens necessitava, no ens ho tenia en compte.<br />

De totes les fantasies, la que més li dolia que ens en fotéssim era la de la televisió, i a<br />

voltes, per fer-lo emprenyar, algun veí el feia xerrar:<br />

Com dius que és aquella ràdio en què es veuen els qui parlen?<br />

I ell, amb to entre cansat i didàctic, explicava:<br />

Televisió, se'n diu la televisió. Jo la vaig veure a quasi tots els països d'Amèrica.<br />

Quins països? Vols dir que has sortit mai de casa?<br />

I ell, en "Quico l'americano" ,s'ofenia.<br />

Això tu, ignorant, que no saps res del món on vius!<br />

<strong>El</strong>s ulls se li entristien i semblava un ocell engabiat en aquell ambient d'ignorància.<br />

Us ho cregueu o no, jo he estat a Río de Janeiro, Montevideo, Mar del Plata y Buenos<br />

Aires, Cabo de Hornos, Santiago de Xile, Lima, Panamà, l'Havana, Miami, Nova York.<br />

Feia un silenci com si vingués d'un llarg viatge que ell interiorment sens dubte havia fet.<br />

Ningú no se'l creia i no faltava qui se'n reia. Però en "Quico l'americano" ens havia donat<br />

una lliçó de geografia i ens havia dibuixat la ruta del mercant pel qual treballava i<br />

mentalment ens havia passejat per Brasil, Uruguai, Argentina, Xile, Perú, Panamà, Cuba i<br />

els Estats Units. Però ningú no se'l creia, perquè en "Quico l'americano" era alcohòlic,<br />

solter, vell i germà del "Cáceres", que era casat i que l'havia acollit a casa quan va tornar de<br />

vés a saber on, i que ell deia que era de treballar a la marina mercant, però també hi havia<br />

qui deia que el seu germà, el "Cáceres", se l'havia trobat casualment al barri xinès de<br />

Barcelona i, encara que el "Quico" s'esforçava a dir que un vaixell barat el va abandonar a<br />

port, ningú no se'l creia. Li pagàvem vi dolent que ell bevia i, entre glop i glop, contava<br />

històries increïbles.<br />

La televisió ens permetrà de veure pel·lícules a casa i quan ens contin una notícia, la<br />

podrem veure en imatges, com si fessin el No-Do. Veurem cantar i actuar els artistes i la<br />

gent com tots nosaltres hi sortirem en concursos i com a públic.<br />

I parlava i parlava d'aquella meravella, i els grans se'n fotien, però els nens que l'any 1958<br />

teníem la sort de sentir en "Quico" quedàvem embadalits i amb el dubte de si la resta<br />

d'homes grans tindrien raó, o si la tindria aquell ximple i embriac que deia que havia vist el<br />

món.<br />

L'alcohol feia estralls en aquell home, i el seu germà no se'n sortia de treure'l del vici. De<br />

vegades demanava als homes que no li paguessin cap "ronda" de vi i també al cafeter, però<br />

aquest li deia que ell no ho podia evitar. No conec els detalls, però el cert que en "Quico" es<br />

passava llargues temporades en un sanatori. Quan tornava, venia com embotit, groguenc i<br />

amb la prohibició de beure gens d'alcohol. Sovint els grans el posaven com a exemple de<br />

degradació pel vici de la beguda.<br />

No era violent ni rancorós, ben bé semblava que la seva existència s'anava apagant com un<br />

ble.<br />

Ningú no se'n recordava, d'en "Quico", el dia que algú va venir a la terrassa d'un dels dos<br />

bars del barri, ningú no va reivindicar el seu nom quan el veí va anunciar:<br />

Sabeu que aviat veurem la televisió?<br />

N'he sentit a parlat -afegí un altre-, a Madrid comencen a fer-ne proves.<br />

Diuen que a Barcelona també i que ben aviat la podrem veure ací mateix.


Tot us ho creieu! -intervingué l'incrèdul-, sembleu nens!<br />

Doncs t'ho pots ben creure, diuen que és com un vidre on es veu com un cinema en petit.<br />

I ho podrà tenir tothom?<br />

Tothom que tingui peles; aquestes coses, si són veritat, són només per als rics -altra volta<br />

l'incrèdul hi deia la seva.<br />

Sigui com sigui, jo us dic que aviat es podrà veure la televisió. Ho he llegit a La<br />

Vanguardia, i sembla que serà ben aviat.<br />

Cadascú se'n feia una idea. Per a mi era pura fantasia. Encisat com estava del cinema,<br />

m'imaginava que podria veure-hi totes les pel·lícules, especialment les de ciència-ficció,<br />

que eren les que més m'agradaven. Ben aviat, i potser a casa meva, podria conviure amb<br />

l'home invisible, Superman, extraterrestres de tota mena i viatjar pel món sense moure'm de<br />

la cadira. N'hi havia que somniaven veure futbol, i d'altres, toros, i sentir i veure els seus<br />

cantants favorits. Ens crèiem que, efectivament, veuríem la televisió i cadascun, des del<br />

desig, es feia la seva pròpia programació. Tots plegats vam baixar de sobte del nostre núvol<br />

quan algú va fer:<br />

Aquell brètol del "Quico l'americano" tenia raó!<br />

Es va fer un silenci en el qual podia veure's ridiculitzat el tarannà d'una gent que sentia la<br />

seva ignorància com una ferida. Aquells qui es fotien del pobre "Quico" ara s'il·lusionaven<br />

com nens petits amb allò de què, quan ell els en parlava, no li volien fer cas. Per als veïns<br />

del barri, la saviesa i el poder anaven de bracet i que el més desgraciat de nosaltres fos<br />

alhora un dels més cultes no era cosa que es pogués admetre sense cap oposició. Per això<br />

algú va intervenir per a salvar tothom:<br />

Ben segur que la nostra televisió no serà com la que ell deia. En pot haver sentit parlar, però<br />

veure-la, ca!, no crec pas que hagi vist res més enllà d'una ampolla buida de vi.<br />

Eren tres quarts de cinc de la tarda i a l'escola plegàvem a les sis. <strong>El</strong> mestre era un fervorós<br />

seguidor del F.C. Barcelona. A la plaça del Pilar s'hi havia instal·lat un televisor en una<br />

botiga d'electrodomèstics. Donaven la final de la Copa de S.E. <strong>El</strong> Generalísimo, i tot plegat<br />

era massa atractiu per a continuar la classe.<br />

<strong>El</strong> mestre ens va permetre sortir abans i va responsabilitzar els més grans que vigilessin els<br />

petits fins a les sis, de manera que vam anar corrents a veure el nostre primer partit de<br />

futbol televisat i el primer televisor. <strong>El</strong> mestre no venia perquè uns amics seus havien<br />

comprat l'aparell i ell veuria el partit a casa seva.<br />

La plaça del Pilar era mig plena de gent, principalment homes que s'arraulien al voltant d'un<br />

aparell penjat a uns tres metres de terra i en el qual, amb el contrallum de la tarda, gairebé<br />

no es veia res. <strong>El</strong>s jugadors eren taques blanques o negres, petites i que es movien sense<br />

ordre aparent. <strong>El</strong> locutor hi posava tot l'èmfasi que la visió no permetia.<br />

La majoria eren del Barça i els pocs del Madrid van estar molt contents perquè es van endur<br />

la Copa. Un company d'escola més petit que jo, devia tenir 6 o 7 anys, em preguntava com<br />

era que els jugadors no ensopegaven amb aquelles barreres blanques. Vaig tardar una bona<br />

estona per a explicar-li que aquelles línies eren pintades al terra del camp. No sé pas si el<br />

vaig convèncer, però vaig comprovar que aquell aparell havia exercit un fort impacte en<br />

cadascun de nosaltres.


En arribar al barri la discussió era entre els qui havien seguit el partit per la ràdio i els qui<br />

deien que l'havien vist per televisió. La passió que ambdós grups hi posaven era la mateixa<br />

i corresponia al desori que el futbol genera en els afeccionats més propers al fanatisme. <strong>El</strong>s<br />

que l'havien vist per televisió pretenien tenir raó en les seves argumentacions tot dient als<br />

seus opositors que, si no ho havien vist, callessin. La televisió, però, tampoc no fou capaç<br />

d'introduir el raonament entre els incondicionals d'un i altre equip.<br />

Vaig arribar a diverses conclusions:<br />

a) Que la vista també ens enganya b) que ningú no és més cec que qui no vol veure i c) que<br />

jo mai no seria fanàtic de cap equip de futbol ni del mateix futbol com a esport.<br />

L'amo del bar, a la vista de l'interès que la televisió va despertar, va fer un anunci solemne:<br />

tan bon punt pogués, ell tindria el primer televisor del barri. <strong>El</strong> negoci sempre és el negoci.<br />

La resta de la setmana foren esdeveniments que es referien a la televisió del bar. <strong>El</strong> dijous<br />

van començar a instal·lar allò que en dirien l'antena. Desenes de persones observàvem les<br />

operacions que aquells especialistes feien al sostre de la casa on hi havia el bar. Es feien<br />

pocs comentaris i tots eren d'admiració. <strong>El</strong> divendres el van ocupar en clavar fils<br />

d'electricitat i fer-los entrar al bar. Vaig estar de sort: aquells homes treballaven de 6 a 8 de<br />

la tarda i el divendres a la nit tot va restar a punt per penjar l'aparell en un prestatge que<br />

havien col·locat a l'entrada, mirant al costat dret.<br />

<strong>El</strong> dissabte frisàvem per veure com s'encenia aquell estri màgic, i no s'hi cabia. <strong>El</strong>s operaris<br />

que van desembalar el televisor es movien amb dificultat entre tanta gent, i el cafeter va fer<br />

fora els nens, i així em vaig perdre les últimes operacions d'instal·lació.<br />

La meva germana em vingué a buscar:<br />

Que no penses venir a sopar?<br />

No me'n recordava.<br />

Doncs ja veuràs la mare! Que no tens cap?<br />

<strong>El</strong> diumenge al migdia els homes feien el vermut a la terrassa del bar i es presentà el<br />

"Quico l'americano".<br />

"Quico", ja tenim televisor, pots estar content, tenies raó.<br />

Però en "Quico" no tenia esma per a gaudir la seva victòria. La seva mirada es feia llunyana<br />

i trista. Sabia que en aquell barri hi era de més i, com que no tenia espai en el món, s'anava<br />

retirant vers una mort que duia dibuixada al rostre. I en "Quico" no replicava; sense<br />

recança, només va dir:<br />

Us han venut ferralla; aquests televisors a Amèrica -volia dir als Estats Units- ja són<br />

antigalles; allí la televisió és en color.<br />

No en tens mai prou, oi? Potser esperes que ens ho creguem...<br />

Però en "Quico" no va insistir, només es va sentir un murmuri sense resposta:<br />

Que n'és de feliç, l'ignorant, qui pogués tornar-ne a ser.


L'AMIC DEL NOI


En Cesc vivia al pis de sota casa meva. Per això quan el recordo ho faig des de la<br />

proximitat i també l'admiració.<br />

Teníem la mateixa edat i, no obstant això, sempre el vaig considerar més madur, com si fos<br />

dos o tres anys més gran que jo.<br />

Les parets de la casa eren primes, tan primes que la intimitat era una quimera. <strong>El</strong>s pisos<br />

eren tan petits que els sorolls de cadascun se sobreposaven als dels altres, i qualsevol dels<br />

sons -una ràdio, un tocadiscos, el televisor, la màquina de cosir- feia que les converses<br />

fossin en veu alta, més a prop del crit que de la paraula. Tot plegat feia que, si al barri tot se<br />

sabia de tothom, als edificis era quasi impossible desconèixer com eren els nostres veïns.<br />

Per això jo sabia que en Cesc era un nen de dotze anys que tenia molts problemes, i la<br />

simple comparació amb ell em deixava en posició privilegiada. No obstant això, jo<br />

admirava en Cesc.<br />

En Cesc se sobreposava amb desimboltura al fet que el seu pare fos alcohòlic i que a dures<br />

penes aportés cap diner a les càrregues familiars. La seva mare, una dona polida i digna,<br />

traspassava als fills -tres noies i en Cesc- tota la pressió que l'estretor econòmica li<br />

comportava. Potser per això, en Cesc, en sortir de l'escola, despatxava a la "castanyera" de<br />

la Rambla i als migdies repartia <strong>El</strong> Correo Catalán a trenta cases de la ciutat, i els<br />

diumenges, a més dels diaris, repartia pastissos per a cal Garriga.<br />

Per a mi en Cesc tenia algun secret que el feia entre diferent i admirable, i mereixedor del<br />

meu respecte. Jugàvem però no competíem. <strong>El</strong>l em va ensenyar a anar amb bicicleta. Com<br />

s'ho feia en Cesc per tenir bicicleta quan ningú no en tenia? Feia coses extraordinàries per a<br />

mi, amb una naturalitat que em desarmava.<br />

D'on has tret la bicicleta?<br />

M'he l'ha regalat una família a la qual porto el diari, els fills se'ls han fet grans i la bicicleta<br />

és de nen.<br />

Un dia vaig saber que havia aconseguit tres matalassos de llana per a la seva família. La<br />

mare ho va comentar amb admiració pel meu veí i amic, i vaig voler saber com s'ho havia<br />

fet:<br />

Vaig haver d'enganyar els capellans...<br />

Ho deia una mica avergonyit. Càritas repartia matalassos que, amb menjar i altres estris,<br />

constituïen l'ajut nord-americà a Espanya, i cada parròquia repartia els bens segons criteris<br />

de necessitat. En Cesc era escolà de la Soledat, el barri era de la parròquia de la Sagrada<br />

Família i en Cesc, com a escolà, coneixia tota la clerecia.<br />

Mossèn Jordi, el capellà del barri, li va donar un paper -un "vale"- per a un matalàs, i aquell<br />

vespre el pare d'en Cesc venia carregat amb un matalàs de llana i en llençava un de borra,<br />

endurida per l'ús.<br />

Al cap d'uns quants dies en Cesc va anar a veure el rector de la Soledat, un home vell i<br />

malcarat, potser malaltís. Amb la mirada més trista que tenia, li va exposar la situació:<br />

Mossèn Estanislau, a casa som sis i ens aniria molt bé que ens donessin un matalàs<br />

d'aquests de Càritas.<br />

Però Cesc, la teva parròquia és la Sagrada Família.<br />

És veritat, però jo sóc escolà de la Soledat... ens aniria molt bé un matalàs.<br />

<strong>El</strong> pobre i vell mossèn no podia resistir el posat d'aquell vailet. Quan en Cesc m'ho<br />

explicava, jo sabia que no em mentia. No m'ho deia com una aventura, però per a mi era<br />

una proesa.<br />

I el tercer, com t'ho vas fer amb el tercer?


Igual, vaig anar a Santa Maria amb la mateixa història i el vaig aconseguir. Però m'han<br />

enxampat.<br />

I què t'han dit, doncs?<br />

Em va cridar el mossèn Genís i em va fer un sermó sobre la mentida i em va amenaçar amb<br />

un futur ben fosc. Va dir-me que si continuava per aquest camí acabaria molt malament.<br />

Què li vas dir a ell?<br />

Què volies que li digués?... Que jo creia que no havia fet tant de mal, i que la meva família<br />

ho necessitava. Em va treure amb mala "pata", tot dient que jo era un desvergonyit i un<br />

insolent.<br />

En Cesc era genial i jo n'estava ben content que fos amic meu. Quan anava a comprar a la<br />

"castanyera" procurava que hi fos ell sol, perquè sabia que em donava molt més que el que<br />

comprava. Aquest privilegi, però, el teníem ben pocs nens, diria que només l'Ismael i jo.<br />

Malgrat el veïnatge i el fet de considerar-lo un bon amic, en Cesc i jo no anàvem junts els<br />

diumenges a la tarda. La meva germana Marta, dos anys més gran que jo, em duia al<br />

cinema i seia al meu costat. A la mitja part jo me n'anava amb altres nens a jugar i la Marta<br />

xiuxiuejava amb altres noietes, però jo ni me n'adonava. En Cesc poques vegades hi era<br />

entre els meus amics de joc. Ara que hi penso, diria que mai. Quan en Cesc i jo jugàvem era<br />

o tots dos sols o amb l'Ismael, que vivia a la casa del davant i tenia un any més que<br />

nosaltres.<br />

Quan aquell diumenge, en anar al cinema, en Cesc em va dir si volia seure amb ell em va<br />

semblar bé, però no tenia ni idea de les conseqüències que aquella invitació representaria<br />

per a mi.<br />

La primera és de lladres i la segona de "l'Oeste" -va dir-me amb un entusiasme inesperat. Jo<br />

no sabia mai quines pel·lícules feien, anava al cinema i prou, fessin el que fessin.<br />

En el petit trajecte fins al local on s'hi feia el cinema -l'església del barri que havien<br />

construït els homes i que amb rifes i col·lectes s'anava pagant- en Cesc m'anava il·lustrant<br />

sobre els gustos que tenia sobre les pel·lícules. Em tenia encisat! En Cesc retenia un munt<br />

de detalls sobre actors, històries, gèneres i fins i tot músiques. Vaig saber, doncs, que<br />

preferia les de "l'Oeste" a les de lladres i policies, però que les que més s'estimava eren les<br />

de fantasia, les que tenien protagonista amb poders màgics: Superman, l'home aranya,<br />

l'home invisible, l'home d'ulls de raig-x... i de les de riure, sempre preferia els germans<br />

Marx, Charlot, el "Gordo y el Flaco" i "Jaimito", per aquest ordre.<br />

Era una font inesgotable d'informació detallada. Em sentia clarament inferior en no tenir<br />

cap criteri sobre aquella distracció, que per a mi representava aquell local fosc i aquella<br />

paret blanca que s'il·luminava.<br />

Vam seure al mig dels bancs, i ell va triar el passadís, va dir que sempre ho feia, i va<br />

començar la sessió.<br />

<strong>El</strong> No-Do no li va fer ni fred ni calor i, quan va començar la pel·lícula, en Cesc es va<br />

transformar. No era només que estigués atent, era que es transportava dintre l'acció i no em<br />

costava de veure'l com si fos dintre la pantalla.<br />

Guaita, surt el Tyrone Power! Aquest és molt bo... la noia no la conec, però és igual.<br />

En Cesc sabia que a les pel·lícules de lladres i policies les noies eren un element decoratiu.<br />

Va començar l'acció i en Cesc va endevinar quan sortiria el "Noi".<br />

<strong>El</strong> "Noi" era l'heroi que vencia en cada pel·lícula. <strong>El</strong> qui alliberaria la família assetjada pels<br />

indis, el qui detindria el cap dels dolents, el qui lluitaria a la selva contra el lleó assassí.


En Cesc sabia que quan aquells lladregots havien ferit en Tyrone Power no l'havien mort.<br />

Que se'n sortiria i que a l'hospital dirien que estava molt pitjor perquè pogués sortir<br />

d'amagat i atrapar definitivament aquells homes dolents que sempre duien barrets negres<br />

amb betes blanques i un pentinat lluent de brillantina.<br />

En Cesc sabia dir-me que aquella dona fatal, que duia un vestit negre ajustat i procaç, era<br />

dolenta i el "Noi" finalment se n'adonaria.<br />

A la mitja part vam anar a comprar una bossa de cacauets i un xiclet i vam sortir fora, on, a<br />

part de fer un riu, els nens jugàvem tot imitant el "Noi" o d'altres personatges de la<br />

pel·lícula. He de dir, però, que, per a mi, aquest ritual, el de continuar l'acció en la imitació,<br />

era totalment nou. Altra volta la manera de veure les coses que en Cesc tenia em van servir<br />

de model. En Cesc dirigia el joc d'imitació i si un volia fer de dolent ens dedicàvem a<br />

assetjar-lo, fent així la més divertida modalitat del "cuc i amagar" que jo havia conegut.<br />

Un timbre ens avisava que començava la pel·lícula.<br />

Aquesta era de "l'Oeste" i en Cesc la vivia amb una total intensitat. He de dir, però, que<br />

també dominava altres aspectes. M'advertia amb total encert que es produiria un canvi de<br />

rotlle. Jo no ho entenia, però ell em va fer veure que quan al cantó de dalt, a la dreta de la<br />

pantalla, hi sortien uns senyals: triangles, estrelles i altres marques, llavors en molt poc<br />

temps saltaria la pel·lícula. A vegades canviant el color -quan era de color- o fins i tot el<br />

doblatge. Detalls tots ells que jo no havia reparat, però que a en Cesc li eren del tot<br />

familiars.<br />

En Cesc es posava dos dits a la boca i feia un xiulet molt estrident, ric en tonalitats, i quasi<br />

sempre el seguien d'altres nois, tots més grans. En Cesc era el líder natural del cinema, i jo<br />

fins aquella tarda no me n'havia adonat. Xiulava llarg i de menys a més fort quan la<br />

pel·lícula s'enfosquia; i quan es tallava feia un xiulet fort i sec abans que s'obrissin els<br />

llums, i si tardaven molt a recomençar la projecció, feia un xiulet acompassat tot esperant, i<br />

aconseguint, altres xiulets de la sala.<br />

En sortir els nens comentàvem els passatges més excitants de la pel·lícula i tots quedàvem<br />

en evidència quan en Cesc assenyalava els aspectes més complexos i detallats. Qualsevol<br />

detall, imperceptible per als altres, constituïa una font de significat per al meu amic. Jo<br />

estava del tot satisfet i començava a pensar que la intensitat amb què ell vivia les coses era<br />

el que jo realment admirava del meu veí i amic.<br />

Al cap d'uns quants dies, potser dues setmanes, en Cesc estava molt content.<br />

Saps que he parlat amb el Sr. Jorba?<br />

Quin Sr. Jorba?<br />

Sí, home! <strong>El</strong> que "tira" la pel·lícula al cinema.<br />

Vaig fer una cara d'ignorant que en Cesc va entendre immediatament.<br />

<strong>El</strong> Sr. Jorba és el qui fa anar la màquina del cinema i sempre l'ajuda algun noi. Ara li plega<br />

el qui l'ajudava i m'ha dit que potser sóc molt jove, però que em posarà a prova.<br />

Vaig veure-hi inconvenients i els hi vaig exposar. Poc em podia imaginar que, com en tot el<br />

que en Cesc feia, ell hi veia sempre molt més lluny.<br />

Cesc, vols dir que et divertirà? Penso que no podràs gaudir de les pel·lícules com ara ho fas.<br />

No crec que des de dintre d'aquell quartet puguis veure la pel·lícula.<br />

Tot al contrari. No has vist mai com ho fan?


Ni jo ho havia vist, ni mai hi havia pensat, ni mai em va passar pel cap que en Cesc ho<br />

pogués saber.<br />

Normalment hi ha dues màquines. Si t'hi fixes, els cinemes bons -volia dir els del centre de<br />

la ciutat- tenen dues finestretes i, quan fan el canvi, n'apaguen una i encenen l'altra. Al barri<br />

només n'hi ha una i per fer el canvi de rotlle cal fer-ho amb un sistema que uneix l'un i<br />

l'altre tros de cinta. Per això cal l'ajudant.<br />

Però fins ara tu anaves al cinema a gaudir, encara no veig com pots passar-t'ho bé<br />

treballant-hi.<br />

Tinc interès a veure com són les pel·lícules, com es poden veure mirant les fotografies en<br />

petit. Hi tinc molta curiositat.<br />

Manteníem la conversa tot anant de la Rambla fins a casa i el seu relat, l'interès que hi<br />

posava, ocupava tota l'atenció. Devia ser el meu posat incrèdul el que va fer que m'ensenyés<br />

la seva habitació, com per donar-me l'últim argument per a fer-me entendre el que per a ell<br />

aquella feina representava. En Cesc tenia habitació per a ell sol, cosa que li vaig envejar. Jo<br />

havia de compartir aquell petit quartet amb el meu germà; a ell, com que que tenia<br />

germanes, no li calia.<br />

La seva habitació, igual que la meva, era a l'entrada a la dreta, no tenia més de sis metres<br />

quadrats i allí, en tan poc espai, en Cesc s'hi havia acomodat tot un univers. En entrar a la<br />

dreta, hi havia un armari petit amb portes corredisses i el llit estret; a continuació, a<br />

l'esquerra, la bicicleta repenjada a la paret i, a sobre, uns prestatges plens d'estris i els llibres<br />

de l'escola i totes les parets farcides de programes de pel·lícules. N'hi havia de totes menes,<br />

des dels grans que clavaven a les parets dels carrers, cartrons que s'exposaven a les<br />

cartelleres, programes de mà i fotografies, trets de vés a saber on, dels artistes que més li<br />

agradaven. <strong>El</strong> garbuix de color de les parets feia un món de fantasia. Vaig comprendre del<br />

tot el meu amic: el seu món era prou punyent per a sortir-se'n cap al món de la fantasia i en<br />

Cesc, en aquest món fantàstic, s'hi sentia com a casa seva. <strong>El</strong> respecte que tenia pel meu veí<br />

es va convertir en estimació. Sabia que, en compartir el seu món amb mi, el Cesc obria la<br />

porta gran de l'amistat.<br />

Quan aquella nit em vaig ficar al llit vaig sentir com si aquella casa, de sobte, hagués<br />

guanyat en virtuts que jo desconeixia fins aquell capvespre i desitjava fervorosament que el<br />

Sr. Jorba arribés a acceptar el meu amic.<br />

Feia un quant temps que vèiem el cinema junts i jo m'havia acostumat a veure'l amb els ulls<br />

d'en Cesc. Per això aquell primer diumenge sense la seva companyia el vaig trobar a faltar.<br />

No obstant això, jo havia après a veure aquell màgic espectacle amb un interès que mai<br />

més no m'ha abandonat. A la mitja part també el vaig enyorar, però estava content per ell, i<br />

volia que m'ho expliqués.<br />

A la segona pel·lícula, quan ja s'havia canviat el primer rotlle, vaig tenir la sorpresa que en<br />

Cesc em vingués a saludar:<br />

Què hi fas aquí? -li vaig dir.<br />

M'he pogut escapar.<br />

I què? T'agrada?<br />

No era el que esperava, però m'ho passo bé, encara haig d'aprendre molt.<br />

La pantalla es va enfosquir i en Cesc se'n va anar ben de pressa.<br />

Haig d'anar-me'n, s'han d'acostar els carbons.


Jo no entenia res, però comprenia que en Cesc se sentia responsable. Quan es va acabar la<br />

sessió me'n vaig anar fent una mica de temps per si en Cesc sortia. Quan ja no quedava<br />

quasi cap nen vaig anar-me'n cap a casa. Tenia ganes que m'expliqués el que havia vist i fet.<br />

Vaig haver d'esperar l'endemà.<br />

Saps per què es talla tant la pel·lícula? Doncs és perquè només tenim una màquina. Si en<br />

tinguéssim dues faríem el canvi sense problemes, però perquè no es talli amb una sola<br />

màquina s'ha d'ésser un artista, i el Sr. Jorba en sap un pou!<br />

I com us ho feu, doncs?<br />

No sabia ben bé de què em parlava ni si la meva pregunta era oportuna, però frisava perquè<br />

en Cesc m'ho expliqués. M'ho feia viure.<br />

Mira: les pel·lícules vénen en tres o quatre rotlles. La màquina en té un de sol i, quan<br />

s'acaba, s'ha de desenrotllar uns quants metres, els suficients per a enganxar amb el nou<br />

rotlle. La unió es fa amb cel·lo o cetona. Amb cetona és més fort, però de vegades no hi ha<br />

temps; per això s'ha de fer amb cel·lo i sovint es trenca la unió: llavors és quan es talla la<br />

pel·lícula i s'ha de tornar a muntar la màquina. Ara me'n faig creus que no es talli cada<br />

vegada.<br />

I què més has de fer? -preguntava sense donar gaire valor al que m'havia dit, no ho<br />

comprenia.<br />

S'han de vigilar els carbons. La màquina fa molta llum i aquesta llum no la pot fer cap<br />

bombeta, es fondria. Es fa amb dos carbons, un de positiu i l'altre negatiu, que en estar<br />

quasi tocant-se fan una llum molt forta. Quan es consumeixen, s'allunyen i la llum es va<br />

esmorteint, llavors la pantalla fa com si s'apagués i cal anar apropant els dos pols. <strong>El</strong> Sr.<br />

Jorba diu que les màquines més modernes, com les de l'Astoria, ho fan automàticament.<br />

També s'ha de rebobinar la pel·lícula per tornar-la al distribuïdor.<br />

I com ho feu?<br />

Preguntava només perquè m'expliqués, però no entenia gaire el que en Cesc em deia. Per<br />

res del món, però, no volia que pensés que no m'interessava.<br />

Hi ha uns manubris, com uns rodets de màquines de cosir, però grans així -i estirava els<br />

braços quasi a la meitat del que podia- però has d'estar al cas perquè no s'enrotlli fluixa.<br />

Mira, amb una mà has de rebobinar i amb l'altra has de frenar.<br />

Va continuar amb explicacions que m'encisaven i, de sobte, em digué:<br />

T'agradaria repartir pastissos els diumenges i festius?<br />

Vols dir que em voldrien?<br />

Per què no t'han de voler? Jo ho diré a la pastisseria i un diumenge vindràs amb mi. Quan<br />

en sàpigues prou, jo ho deixaré.<br />

Que no t'agrada? Potser t'has cansat?<br />

És que amb els pastissos s'acaba molt tard i, com que haig d'anar al cinema abans de<br />

començar la pel·lícula, a vegades amb prou feines tinc temps de dinar.<br />

Però amb els pastissos deus guanyar més que amb el cine.<br />

Molt més, però m'interessa més el cinema. Per això et dic que ho agafis tu, perquè hi pots<br />

guanyar diners.<br />

Quan vam arribar a casa estava tot engrescat i frisava per dir-ho als pares i a les germanes.<br />

No va ser fàcil. <strong>El</strong>s meus familiars no volien que fos dit que el seu fill de dotze anys havia<br />

de treballar. Ho trobaven bé d'en Cesc, perquè la seva família ho necessitava, però nosaltres<br />

no!


Vaig argumentar amb convicció, i ho devia fer prou bé, perquè al final vaig vèncer les<br />

resistències familiars.<br />

Al cap de dos diumenges, a les onze del matí, en Cesc i jo ens trobàvem davant de la<br />

pastisseria Garriga. No cal dir que jo estava neguitós i excitat. La pastisseria era un santuari<br />

en el qual jo no tenia gaire acceptació. Però la fe em sobreeixia per tot. L'olor em<br />

transportava i passar del taulell endins, anar a la rebotiga, a l'obrador, era un privilegi que<br />

emplenava el meu esguard de nen.<br />

<strong>El</strong>s tres o quatre homes que treballaven a l'obrador amb prou feines ens van fer cas. En<br />

Cesc era conegut i apreciat. Es movia amb desimboltura. Qui donava els encàrrecs per a<br />

repartir era la mestressa.<br />

Podeu començar per aquests dos.<br />

A cada pastís, relligat amb delicadesa per les dependentes, li corresponia una targeta blanca<br />

amb el nom i l'adreça.<br />

Vam sortir amb un pastís cadascun i en Cesc m'anava alliçonant:<br />

Porta el pastís per sota i si és molt pesant agafes una plata. Deixa'm veure la teva tarja. -Se<br />

la va mirar i va fer:<br />

Aquest teu és bo!<br />

Què vols dir que és bo?<br />

Mira, aquest meu és de la família Codina; el teu, en canvi, és d'una gent que no conec però<br />

que celebren un sant.<br />

I com ho saps?<br />

Mira la tarja i ho veuràs.<br />

Per més que llegia no era capaç de veure res més que un nom, un cognom i una adreça. Feia<br />

cara de no entendre res.<br />

Què hi posa a la tarja?<br />

La vaig llegir amb aplicació: Sra. Perpètua Puig, St. Ireneu, 42.<br />

Quin sant és avui? -En Cesc talment semblava que m'estava examinant.<br />

Jo què sé quin sant és avui.<br />

És santa Perpètua.<br />

I què vols dir?<br />

Doncs que aquesta senyora celebra el sant. A cal Codina no ens donaran cap propina. <strong>El</strong>s<br />

rics es fan dur els pastissos perquè tothom vegi que en mengen. De propines, però, només<br />

per Nadal. Aquesta senyora Perpètua, però, no en compra quasi mai de pastissos i, si la<br />

felicitem pel seu sant, ben segur que ens donarà propina.<br />

En Cesc no s'equivocava.<br />

Quan vam acabar el dia havia fet 31 pessetes de propina i me'n va donar deu per a mi. A la<br />

pastisseria ens van donar un tortell a cadascun. En arribar a casa no hi cabia de tan content i<br />

els pares i germans van compartir el tortell ben contents també.<br />

Aquell diumenge vaig guanyar el primer sou i una lliçó que era impagable.<br />

Vaig passar l'estiu repartint pastissos i, per a en Cesc, jo era un col·lega, un amic al qual<br />

havia fet compartir una part de la seva vida. Érem còmplices i jo m'hi sentia bé.<br />

La tardor i l'hivern van passar per fer-nos complir els tretze anys. Tots dos sabíem que la<br />

infantesa s'esmicolaria amb el calendari que els nostres pares van canviar aquell any nou. I<br />

que més que probablement abans d'acabar aquell any 1964 en Cesc i jo no podríem<br />

continuar estudiant i que començaríem a treballar.


Aquell últim any, abans d'anar a treballar, va passar volant, segurament perquè el vam<br />

esprémer amb fruïció.<br />

Quan el setembre tenyia dels primers grocs als arbres, jo vaig començar a treballar. Per<br />

primera vegada vaig fer alguna cosa abans que en Cesc. No obstant això, abans que la<br />

tardor deixés pas a l'hivern, en Cesc ja treballava. <strong>El</strong>l feia d'aprenent de lampista i jo era en<br />

una fàbrica de gènere de punt. Tots dos portàvem pantalons llargs, i els grans a la cara ens<br />

feien el rostre grotesc. Vaig preguntar a en Cesc si continuava ajudant el Sr. Jorba.<br />

Ho vull deixar, tinc ganes de sortir amb colla. En tinc prou de treballar tota la setmana.<br />

Podríem sortir junts.<br />

Amb qui surts?<br />

Depèn, a vegades amb uns i a vegades amb altres.<br />

Ens ho passarem bé!<br />

Així vam segellar altra volta el nostre pacte.<br />

Van passar uns quants mesos i en Cesc s'anava tornant sorrut i reservat. Jo li ho respectava.<br />

Em guardava de preguntar res. Sabia que, quan volgués, ja m'ho diria. I m'ho va dir:<br />

<strong>El</strong> pare està malalt... tanta beguda li ha fet malbé el fetge.<br />

Potser ara s'espantarà i ho deixarà.<br />

Per res del món no volia veure el meu amic trist.<br />

No sé si arribarà a temps.<br />

I no hi va arribar. Al cap d'uns quants mesos vam enterrar el pare d'en Cesc. Vaig plorar pel<br />

meu amic, i aquella fou la meva primera mort.<br />

No sé encara per què, però el cert és que la seva mare va decidir retornar al seu poble, on en<br />

Cesc viuria amb els seus avis, els quals mai no van acceptar el seu gendre.<br />

La notícia va trasbalsar el veïnat, i a mi em va doldre especialment. Li ho vaig fer saber a<br />

en Cesc, tot dient-li els dubtes que la seva nova situació a mi em suggeria. <strong>El</strong>l ho va<br />

comprendre i l'últim divendres que va viure sota de casa, abans que desparessin el pis, en<br />

Cesc em va demanar que l'acompanyés a la seva habitació, que em volia fer un regal.<br />

L'estança era, si fa no fa, com la primera vegada que l'havia vista i vaig caure que aquesta<br />

era la segona vegada.<br />

En Cesc em va fer seure al llit, va obrir una capsa que tenia sota i va endollar un cable a la<br />

llum, va apagar la llum de l'estança i davant d'un forat rodó hi va anar posant fotogrames de<br />

pel·lícules que es projectaven a la paret. Cada fotograma era identificat amb el títol de la<br />

pel·lícula i detalls sobre actors i d'altres. Jo no pronunciava cap paraula. No volia trencar la<br />

màgia d'aquell moment, que per a en Cesc era buidar el pou del record i obrir-lo i<br />

compartir-lo amb mi.<br />

Tot això és teu.<br />

No ho puc pas acceptar -sentia que m'ho donava en un excés de generositat.<br />

Al lloc on vaig no me'n calen, de records, em farien mal.<br />

Mai més no he tornat a veure'l. Només me'n resta la capsa màgica que em va regalar, i allí<br />

dintre sé que hi ha molt més que fils, bombetes, un vidre d'augment i un munt de<br />

fotogrames. Hi guardo el record de qui ha estat un dels mestres de la meva vida, herois de<br />

la quotidianitat. Després n'hi ha hagut d'altres i només cal saber mirar per trobar-los en la<br />

senzillesa de qui va net de cor i dels qui senten l'angoixa de viure i, malgrat tot, estimen la<br />

vida.


PRIMER AMOR


Vilamon, 10 de gener de 1997<br />

Esperança,<br />

Tinc veritables problemes per encapçalar aquesta carta. Com posar en un concepte el motiu<br />

d'escriure't? Estimada? Recordada? Benvolguda?... Res no s'escau ni encerta.<br />

<strong>El</strong>s dubtes arriben, fins i tot, en pensar si et recordes de mi. Vull dir si ara casaries el record<br />

i la persona. Jo vaig casar-los i no era fàcil. Quants anys fa? Trenta-i-quants?... I, en canvi,<br />

et vaig veure en l'última Fira de Reis de Vilamon, sota la pluja, comprant planter. De sobte,<br />

en veure't de cara, de fit a fit, vaig veure els mateixos ulls de quan tenies catorze anys. Tu<br />

vas tenir una impressió que, com jo, no vas poder derivar cap al convencionalisme: Hola,<br />

com estàs?... Només la mirada i després fixar-nos en les persones que ens acompanyaven:<br />

la meva esposa, el teu marit i dos joves, noi i noia, que vaig creure que eren els teus fills.<br />

Cap salutació, cap paraula i, no obstant això, la certesa de l'emoció.<br />

Voldria tranquil·litzar-te respecte a les intencions d'aquest escrit. Cal que sàpigues que la<br />

vida, més per tossuderia que per encert, m'ha permès d'expressar-me escrivint i ara, que<br />

escric un llibre de contes sobre el barri on vaig viure 14 anys, t'hi volia incloure i fer públic<br />

i disfressat alhora aquell esdeveniment que, per a mi, va representar la nostra petita i quasi<br />

innocent història d'amor.<br />

En veure't al cap de tants anys vaig pensar que no hi tenia cap dret i que la nostra història<br />

no la podia utilitzar sense el teu consentiment. Ara penso que aquesta carta sempre quedarà<br />

entre tu i jo i que no pretén altra cosa que fer-te arribar el record i, passat pel sedàs del<br />

temps, el meu agraïment. Perquè la nostra inexperta experiència va representar l'entrada al<br />

món dels sentits i del sentiments i, en aquells anys en què tot el que tenia a veure amb els<br />

sentits i fins i tot els sentiments que forçosament els sentits generen era sinònim de pecat,<br />

poder experimentar el desig, l'acceptació, la complicitat i el tacte era prou extraordinari<br />

perquè avui, quan sabem que només amb la ignorància i l'engany es pot mantenir la<br />

repressió, avui dic, encara l'agraïment sigui l'impuls en què millor et puc trobar.<br />

No tinc cap certesa sobre com vas viure aquells quatre dies d'agost d'aquell any 1963.<br />

L'experiència m'ha ensenyat que podem viure els mateixos fets i sentir-los ben diferentment<br />

l'un de l'altre. Et parlo només de com jo els vaig sentir i en parlo a l'única persona que té el<br />

dret de compartir-ho: tu.<br />

Quan et vaig conèixer havies vingut al barri a visitar els teus avis, que hi vivien amb uns<br />

tiets -això em vas dir- i, per a mi, m'havies vingut a conèixer. Eres al petit parc infantil i ni<br />

tu ni jo no érem dos nens: tu tenies catorze anys i jo en tenia tretze. Eres de fora i ni a tu ni<br />

a mi no ens podien afectar ni passat ni futur. No ens coneixíem i probablement no ens<br />

tornaríem a veure. Per això vam saber convocar el més nou i fresc que podíem tenir en les<br />

nostres persones. Te'n recordes? Era dijous al captard i em vas preguntar si m'agradaven els<br />

Beatles i jo, que per influència de les meves dues germanes més grans els havia escoltat<br />

fins a l'exasperació dels pares, et vaig dir que sí, i que si volies podríem anar al bar de<br />

l'entrada del barri, venint de Vilamon, on hi havia una màquina de discos i on vam escoltar<br />

el Twist and Show i el vam ballar sols, perquè dintre, on hi havia el tocadiscos no hi havia<br />

ningú, i jo vaig creure que eres el ser més meravellós que havia conegut i seguia els teus


moviments amb delectació, i aquell moviment de malucs, cintura i pits incipients em<br />

transportaven a un món ple de promeses.<br />

En sortir vam tornar al parc infantil, a prop de casa dels teus avis, on em vas explicar coses<br />

de l'escola, de les amigues, i on vaig tenir el goig que em fessis mil preguntes i vaig sentir<br />

dues sensacions que es contraposaven i que eren inevitables: que t'interessessis pel meu<br />

món i que aquest món, el d'un nen/noi de tretze anys, no fos més atractiu, de manera que<br />

sentia certa vergonya en respondre les teves preguntes, però preferia la veritat a inventarme<br />

una maduresa que no tenia. No podia mentir, perquè tu em responies amb sinceritat<br />

totes les preguntes que et feia. Preguntes que envaïen el teu terreny íntim però que, aquell<br />

primer dia, no m'atrevia a fer-les sobre el que més m'interessava, aquella curiositat gens<br />

morbosa sobre el teu cos. Ara ho sé: en aquell temps, era tal l'estat d'ignorància i repressió<br />

que jo tenia -i que no era només meu sinó que era atribut del barri, la ciutat i jo creia que de<br />

tot el món sencer-, era tal la ignorància, dic, que les preguntes que et volia fer no m'atrevia<br />

a fer-les per por que t'espantés. Era superior la por que la vergonya que et riguessis d'un nen<br />

inexpert. Per això sé que vaig tractar d'obtenir la teva confiança i complicitat.<br />

Teníem molt poc temps, sabia que el dilluns al matí te'n tornaries cap a Santa Coloma de<br />

Queralt. Teníem poc temps, però era nostre. Tu no coneixies ningú del barri i jo, aquells<br />

quatre dies, tampoc no hi vaig tenir ningú més que no fossis tu. Per això, aquell divendres<br />

al capvespre ens vam buscar sense haver-nos convocat, i altra volta el parc infantil ens va<br />

servir de punt de trobada.<br />

Em vas dir que al matí havies anat a la piscina amb la teva tia i jo hauria donat el meu regne<br />

per coincidir-hi amb tu. T'ho vaig dir i et vaig demanar que l'endemà hi tornessis a anar, em<br />

vas dir que faries els possibles, que jo hi anés, però que la teva tia havia d'anar a la plaça a<br />

comprar i que, en no tenir cap altre familiar disponible, potser no hi podries anar.<br />

Vam esprémer aquell divendres parlant i parlant, i recordo que quan ens parlàvem ens<br />

miràvem als ulls, com si volguéssim entrar l'un en l'altre per la vista, i aquella franquesa em<br />

feia sentir com si sempre t'hagués conegut.<br />

Van venir altres nois de la nostra edat i junts vam anar al bar del tocadiscos i vam posar<br />

aquell senzill dels Beatles fins que se'ns van fer dos quarts de deu. Tu eres, entre aquella<br />

petita colla, com l'únic ser que jo podia veure, i tu amb els ulls em deies que sí. Mai un ball<br />

separat, allò que els grans criticaven: això no és ballar! això és saltar!... mai, doncs, hi havia<br />

hagut un ball que comportés tanta intimitat. Tothom et podia veure, però tu ballaves per a<br />

mi i jo, poca-traça i atrevit, ballava per a tu.<br />

Vam tornar amb colla cap al parc, però tu venies amb mi i ens separàvem del grup caminant<br />

al seu darrera i mantenint una conversa que només era teva i meva i que havíem començat<br />

el dia abans. Una conversa a la qual convocàvem tots aquells qui ens havien parlat de pecat<br />

i d'inferns per a dir-los amb el nostre sincer i desinhibit descobriment que les repressions se<br />

les podien ben guardar per a les seves pròpies renúncies, si les tenien, i que nosaltres,<br />

exercint la llibertat del donar-se sense interferències, encetàvem quelcom més que el<br />

descobriment. Ens dèiem amb mirades, gestos, actituds i fins les paraules que per què no?<br />

Que no havíem de demanar permís a ningú i ens avalava la certesa en la mútua fragilitat i,<br />

sense saber-ho, aquesta era la nostra única força.<br />

Quan em vaig ficar al llit aquella nit de divendres, tenia la joia de saber-te un tros meva.<br />

Fins llavors tenia la família, els amics i els veïns; tu, en canvi, no eres de cap d'ells, venies<br />

d'un món per a estrenar, feia poques hores que ens coneixíem i, no obstant això, havíem


obert les estances més secretes l'un a l'altre i, potser, ens mostràvem mútuament un paisatge<br />

que ni nosaltres no sabíem que posseíem i, de ben segur, amb l'ornament de la confidència,<br />

posàvem els detalls per a completar un món nou, en què per primera vegada habitava el déu<br />

de l'amor.<br />

Em vaig adormir amb la confiança de posseir un bé exclusiu i amb la frisança de la por de<br />

perdre'l, amb mil preguntes relatives a si l'endemà et veuria a la piscina.<br />

<strong>El</strong> neguit d'aquell dissabte el vaig veure reflectit en el teu rostre quan al migdia vas passar<br />

per davant de casa perquè et veiés. Veure't va curar la ferida que se'm va obrir al matí, que<br />

no vas venir a la piscina. Vaig estar pendent de si venies i els jocs amb els companys, les<br />

remullades i el prendre el sol, ho feia tot mirant l'entrada al recinte i al vestidor, per si no<br />

t'havia vist entrar. Vaig sortir de casa i et vaig seguir fins a posar-me a la teva alçada:<br />

No he pogut venir, la tieta ha hagut d'anar a comprar... ja t'ho vaig dir.<br />

M'ho deies justificant-te i tractant de treure'm la tristor que el meu posat reflectia. Llavors<br />

vaig cometre un dels pecats venials més corrents dels qui estimen: la mentida pietosa.<br />

Ja m'ho pensava que no vindries, he mirat de passar-m'ho bé i ha estat divertit.<br />

Millor que sigui així, jo t'he trobat a faltar i aquesta tarda te la puc dedicar quasi sencera.<br />

Sortiré per allà a les sis i no he de tornar fins a les deu.<br />

Podem anar a passejar.<br />

Allà on tu vulguis.<br />

Vaig dinar i desprès vaig anar a jugar a pilota fins a les cinc de la tarda, i totes aquelles<br />

hores les vaig malgastar pensant on podríem anar a partir de les sis i, quan va arribar<br />

aquesta hora, jo no havia resolt el conflicte i llavors em vaig resignar a caminar junts. Jo no<br />

en necessitava més i tu no tenies cap pla premeditat. Lamentava no ésser un jove més<br />

experimentat i, quan veia altres parelles, envejava els nois que, amb pas segur, agafaven de<br />

la mà les seves noies. Nosaltres, aquell dissabte, no ens agafàvem la mà, i jo me'n moria de<br />

ganes.<br />

Ens vam trobar al nostre parc infantil i, des d'allí, pel caminet que vorejava el cementiri,<br />

vam anar passejant cap a Vilamon. Tu duies un jersei de color blanc, faldilla prisada a<br />

quadres escocesos, mitjons blancs, sabates negres i una cinta vermella al cap que et feia una<br />

noia més gran del que eres. Jo em sentia ridícul, prim, espigat, amb incipients grans a la<br />

cara, sense saber què fer de les mans, amb un cabell impossible de pentinar i creient que<br />

tothom em veia un infant al teu costat.<br />

Tu em salvaves amb cada somrís, cada paraula, cada gest que m'adreçaves, amb cada<br />

ocurrència que et suggeria el que vam anar veient. Te'n recordes, d'aquell passeig? En<br />

passar per la porta del cementiri em vas explicar que a Santa Coloma també anàveu a jugar<br />

al cementiri i que, una vegada, hi vàreu posar una carbassa buida amb uns forats i una<br />

espelma i que de lluny semblava una calavera. Éreu amagats darrera un marge en front de<br />

l'entrada i no us podíeu aguantar el riure quan els pocs veïns van passar pel davant, uns<br />

pagesos i els grangers que retornaven a casa del tros i la granja. Fins que un home va entrar<br />

al recinte on, a quatre metres, havíeu deixat la carbassa i d'un destrer cop de peu us va<br />

engegar el joc a dida. Em digueres també la sorpresa que et vas endur en arribar a casa,<br />

quan el teu pare et va preguntar si per casualitat tu eres una dels qui jugava al cementiri i tu<br />

li vas dir que no.


Jo no podia relacionar la nena que feia aquestes coses amb la noia que duia al meu costat i<br />

m'ho prenia com si fos un conte que m'explicaves, com una entremaliadura que d'altres<br />

havien protagonitzat.<br />

Aquell dissabte vaig sentir que era la primera vegada que seia a la terrassa de la gelateria<br />

amb una noia. Una noia que estava per mi i que nois més grans es miraven amb uns ulls que<br />

llavors en vaig dir bruts i que, ara ho sé, eren de desig. Vam parlar de moltes coses i tu em<br />

vas fer veure que el centre de Vilamon era com una realitat i el barri una altra de ben<br />

diferent i tu, en una opinió que vaig qualificar de solidaritat amb el barri i amb mi mateix,<br />

deies que t'agradava més la gent del barri, que el raval de Vilamon et semblava un aparador<br />

on tothom anava a lluir. Jo no vaig entendre tot el significat del que em deies i quasi va<br />

poder més el sentiment, proper a la vergonya, de viure en una barriada amb connotacions<br />

de marginació que no pas l'agraïment de la teva elecció. I quan vam tornar al barri em vaig<br />

posar transcendent i trist i a la fi tu ho vas entendre i em vas dir que miraries de tornar tan<br />

bon punt et fos possible. Quan el rellotge era a prop de les deu et vaig deixar a casa dels<br />

teus tiets i tu em vas fer passar per darrera de les galeries, on la foscor et va permetre ferme<br />

un petó a la galta i jo no vaig saber fer-te'n cap als llavis, i me'n vaig anar a casa content<br />

i lamentant no ser savi en amors, i vaig envejar els nois més grans que et miraven al raval.<br />

Havíem quedat per al diumenge a la tarda al cinema del barri. Seria el nostre últim dia, i a<br />

mi em va semblar poc. <strong>El</strong> matí el vaig passar voltant casa teva, però no et vaig veure. A la<br />

tarda em vas explicar que havies passat el matí i el dinar a casa d'uns parents que vivien a<br />

Vilamon, però no em vaig conhortar.<br />

Ara no puc recordar quines pel·lícules feien aquell diumenge. Recordo només la foscor que<br />

ens va permetre que, amb un moviment lentíssim, les nostres mans es trobessin i<br />

s'enllacessin i els dits fessin una festa en un contacte que a mi em va trasbalsar i em va<br />

excitar, i jo només tenia ulls per a mirar el teu rostre, que, savi i astut, mirava la pantalla,<br />

segura com estaves que jo no podia mirar enlloc més que els teus ulls. De tant en tant<br />

viatjàvem per les valls de la mirada de l'altre i ens fèiem etern aquell moment que tu<br />

trencaves amb una expressió de complicitat i de seny, i retornaves a la pantalla prement<br />

amb més força, si podies, la meva mà.<br />

En sortir anàvem amb colla, però ens vam anar retirant a soles per tal d'esgotar els pocs<br />

moments que ens restaven va semblar que tothom ho entenia i ens van deixar sols. Vam<br />

vorejar la barriada fins arribar a la paret que feia de límit el camp de futbol. Era de nit i vam<br />

seure al petit marge. Les mans es van continuar buscant, i totes quatre, lligades entre si, van<br />

explorar-se mútuament, fins que tu les vas separar i em vas acariciar la cara i, en tocar-me<br />

les orelles, no sentia el que em deies i vas assajar un petó als llavis que jo no vaig saber fer.<br />

Les mans van anar instintivament a la cintura i per res del món les volia treure d'on eren.<br />

Estava concentrat en uns llavis orbs i poc destres que no sabien besar, però que estaven<br />

inevitablement enganxats als teus, amb la boca tancada, inexperts però delitosos de tu.<br />

Sabia que aquell moment era irrepetible, per ser el primer, perquè no coneixia cap altra noia<br />

amb qui m'atrevís a fer res de semblant i perquè te n'aniries ben aviat. Excitat i trist, et vaig<br />

demanar que no t'enfadessis si et demanava una cosa i tu em vas dir que no m'enfadés si no<br />

la podies fer, i ple de dubtes et vaig dir que et volia veure les cames, que t'aixequessis les<br />

faldilles, i tu, en un moviment lent i magnífic, subratllat pels cotxes que des de la carretera<br />

t'il·luminaven, em vas deixar veure unes cames primes que s'acabaven en unes calces<br />

blanques i, quan et tenia així, et vaig besar i vaig acariciar el que veia amb una dolçor i<br />

temença que mai més he tingut.


Vas dir-me que se t'havia fet l'hora, que ho senties però que havies d'anar-te'n, i et vaig<br />

acompanyar. Et vaig preguntar si estaves enfadada i em vas dir que no en tenies cap motiu i<br />

que et recordés i que tu pensaries en mi.<br />

Al cap d'uns quants mesos va morir la teva àvia i jo vaig anar a veure quan els familiars<br />

sortien de casa per si hi eres, però no vas venir.<br />

<strong>El</strong> pas del temps va anar posant catifes de pols en el record: fa tres dies et vaig tornar a<br />

veure.<br />

Tu i jo som altres persones, però et mereixes aquest homenatge escrit, que jo només em<br />

sentiré autoritzat a publicar si me'l retornes. Si se'n va al cabàs del teu record també ho<br />

entendré.<br />

Amb tot el meu respecte, et saludo.


LA GERMANDAT DISCRETA


Pensar que els qui havíem viscut al <strong>Barri</strong> havien constituït una mena d'organització de<br />

solidaritat entre ells i en relació als qui continuaven vivint-hi era una teoria agosarada, però<br />

no impossible.<br />

Era una possibilitat i, si no era cert el que jo intuïa, no hi tenia res a perdre. Potser sí que era<br />

una mica fantàstic, però a la meva germana Isabel li va semblar creïble. Com era d'esperar,<br />

el meu cunyat Joaquim no atorgava cap possibilitat de certesa en el nostre intent. I jo m'hi<br />

vaig implicar perquè m'estimo la germana i el nebot i perquè vaig veure el pànic en els ulls<br />

d'aquell noi de divuit anys, i el pànic és molt més preocupant que les ferides que el tenien al<br />

llit de l'hospital. A la Isabel li preocupava tant la por del seu fill com les ferides; a en<br />

Joaquim, en canvi, només li preocupava el braç trencat, les dues costelles enfonsades i<br />

l'hematoma a la cara, espectacular, però que jo prou sabia que no tenia gaire importància.<br />

Feia divuit hores que era a l'hospital després que aquella colla de nois l'apallissessin a la<br />

discoteca. Pel que vaig saber, hi va haver un cúmul de circumstàncies que van<br />

desencadenar la baralla, de la qual el meu nebot Oriol havia resultat el més mal parat: una<br />

noia que havia sortit amb un dels contraris, cert odi engendrat pels grups clarament<br />

diferents de l'institut i un soterrat conflicte idiomàtic -els agressors eren de parla castellana.<br />

Tot plegat, i potser perquè els agressors eren més nombrosos, es va desencadenar una<br />

baralla de la qual ja s'havien fet denúncies i atestats i la premsa local se n'havia fet ressò.<br />

Li vaig dir a l'Oriol que li aniria a buscar una revista perquè es distragués durant les trenta<br />

hores que havia d'estar-se en observació i, en tornar, vam estar deu minuts a soles i vaig<br />

aprofitar-ho per preguntar-li coses que no m'havien quedat prou clares:<br />

De què tens por?<br />

Conec els qui m'ho van fer, són nois del <strong>Barri</strong>.<br />

Però no has de témer; en aquest moment estan denunciats i és ben segur que tenen més por<br />

ells que tu.<br />

No saps de què parles, tiet. <strong>El</strong>s joves d'ara del teu <strong>Barri</strong> no són com éreu vosaltres.<br />

Com són ara?<br />

Van amb colla, tenen odi, el ressentiment els fa ser venjatius.<br />

Comprenc que estiguis afectat, només cal veure com t'han deixat, d'aquí a uns quants dies<br />

ho veuràs millor, ja ho veuràs!<br />

Jo no sóc un covard, tinc por perquè a ells tant se'ls en dóna. No tenen res a perdre i temen<br />

poques coses.<br />

Però tu hi tens alguna cosa en especial? Què et pot fer diferent de qualsevol altre jove?<br />

Per a ells sóc un representant d'una classe superior, però això no em preocupa: n'hi ha molts<br />

més. <strong>El</strong> pitjor és que em vaig enamorar d'una noia que feia poc ho havia deixat córrer amb<br />

un d'ells, i és un dels més violents.<br />

Però aquest problema, en tot cas, és personal entre tu i ell.<br />

És clar que sí, i filant molt prim entre ell i la noia, però aquesta gent és molt valenta quan<br />

va amb colla; a soles són com qualsevol altre.<br />

Miraré què hi puc fer.<br />

Em va fer una mirada d'agraïment, més pel que el vaig entendre que no pas pel que el<br />

pogués ajudar. Però jo volia ajudar-lo. Per això aquella nit vaig dir a la Isabel i el Joaquim<br />

que vinguessin a sopar a casa. L'Oriol és el seu únic fill i la Isabel aniria a passar la nit amb<br />

el noi; amb el trasbals no els anava bé de fer menjar i van agrair venir a sopar a casa. Em va<br />

semblar oportú que en parléssim i vaig oferir-los la meva ajuda.


Vam parlar dels aspectes legals i de la repercussió que els fets havien tingut en els mitjans<br />

de comunicació. Una part de les imatges van ser enregistrades per una televisió local i les<br />

televisions autonòmiques se'n feien ressò. En Joaquim i la Isabel van rebre una trucada del<br />

batlle de Vilamon que els deia que prendria mesures. La impressió era que es volia<br />

polititzar el fet. Aquest aldarull se'l podia afegir fàcilment d'altres actes protagonitzats per<br />

grups o tribus urbanes que constituïen un perill evident. <strong>El</strong> fet que l'Oriol i els seus amics<br />

fossin integrants d'un grupuscle independentista abonaven el camp per a una interpretació<br />

amb components de lluita urbana. No obstant aquestes observacions, a mi se'm feia costa<br />

amunt de creure. Dubtava que els joves del <strong>Barri</strong> estiguessin tan organitzats, tenia elements<br />

per a creure que es tractava d'una colla ocasional amb l'argamassa del veïnatge i el<br />

component emocional d'un noi gelós, encara que se'm feia versemblant que hi hagués un<br />

rebuig social evident. Arribat aquest punt, vaig proposar-los una possibilitat que, en aquell<br />

moment, em va semblar oportuna:<br />

Què us sembla si intento parlar amb aquesta colla de nois del <strong>Barri</strong>?<br />

Dubto que hi aconsegueixis parlar, i molt més que et facin cas.<br />

<strong>El</strong> meu cunyat no m'atorgava cap possibilitat en la meva empresa.<br />

Pot ser que tinguis raó, Joaquim, però no hi perdrem res si faig l'intent. Què te'n sembla a<br />

tu, Isabel? És probable que coneguem els pares o parents dels nois, nosaltres també som del<br />

<strong>Barri</strong>.<br />

A mi em sembla bé, només que tinc dubtes que te'n surtis.<br />

Hi ha un personatge amb vinculacions al <strong>Barri</strong> que me'n deu una... deixeu-me que faci la<br />

meva, us en tindré informats.<br />

Tu mateix, tampoc no crec que ni els jutges ni l'Ajuntament hi puguin fer massa; així que<br />

fes i ja ens tindràs al corrent.<br />

<strong>El</strong> meu cunyat va fer un gest de condescendència prenyat de dubtes, però jo en tenia ben<br />

prou.<br />

Vaig decidir de parlar amb B., tot recordant quan em va venir a veure al despatx amb un<br />

assumpte que en aquell temps no vaig saber avaluar en tota la seva extensió. B. era un exveí<br />

del barri, com jo mateix i, si fa no fa, de la meva edat. B. havia aconseguit una<br />

privilegiada situació econòmica a Vilamon, era concessionari de cotxes d'una de les<br />

primeres marques del país, tot un rècord tenint en compte que era provinent del <strong>Barri</strong>, però<br />

B. era llest i tenaç i va saber aprofitar les oportunitats que la vida li va brindar.<br />

Decididament B. era la persona que em podia ajudar en la meva empresa. Sense adonarme'n<br />

vaig començar a lligar caps i, de moment, vaig deixar de banda altres consideracions,<br />

en vaig tenir prou amb la confiança de B. i els altres veïns del <strong>Barri</strong> que van intervenir en<br />

l'assumpte, que per mitjà de B. vaig viure no feia ni un any.<br />

Així que el vaig trucar per telèfon i vam quedar per veure'ns al cap de tres dies, prendríem<br />

una copa en un bar de la via exterior i parlaríem. No li vaig concretar res per telèfon, li vaig<br />

dir només que necessitava la gent del <strong>Barri</strong> i que confiava en ell. Em va confirmar la seva<br />

intenció i em va dir que no em preocupés, que, fos el que fos, m'ajudaria, que "ells" estaven<br />

en deute amb mi.<br />

<strong>El</strong>s dies següents vaig anar a veure l'Oriol i tant a ell com als seus pares els vaig dir que la<br />

meva estratègia anava endavant, sense afegir-los cap més detall.<br />

A soles vaig intentar de reconstruir els fets en els quals B. em va implicar i veure'n els<br />

detalls més mínims per a trobar-hi indicis que em confirmessin una teoria que, de mica en


mica, jo anava endevinant. Vaig repassar detalls aparentment sense importància però que<br />

s'anaven destacant com a centrals en la meva elucubració.<br />

<strong>El</strong> dia abans que ens veiéssim vaig agafar l'expedient d'en Francisco Muñiz, i vaig anar<br />

recordant coses que ara se'm feien com una revelació. L'expedient em permetia situar dates<br />

i fets, coses que per la seva formalitat no em deien gaire però que ajudaven l'ordre en el<br />

record.<br />

Va ser el 17 de maig de 1978, ara feia uns deu mesos, que B. es va presentar al meu despatx<br />

d'immobiliària.<br />

Et vinc a veure per demanar-te un favor.<br />

Si te'l puc fer ja hi pots comptar.<br />

No és personalment per a mi, es tracta d'un veí del <strong>Barri</strong>.<br />

T'escolto i, pel cas, tens la meva millor disponibilitat.<br />

Suposo que et recordes d'en Francisco Muñiz, és del nostre temps. Fa de paleta, té una<br />

petita empresa de construcció i es troba en una situació extrema i ens ha demanat ajuda.<br />

Recordo que la manera de parlar de B., el plural que utilitzava, em va semblar estrany, però<br />

no li vaig demanar cap aclariment; potser si ho hagués fet ara tindria més informació.<br />

Estan a punt de subhastar-li la casa. Es va embrancar amb una feina potser una mica gran<br />

per a ell, el seu client ha fet fallida, i l'hi ha quedat a deure molts diners. <strong>El</strong>s bancs se li tiren<br />

a sobre i estan a punt de prendre-li la casa que s'estava fent i que constitueix el seu únic<br />

patrimoni.<br />

I en quina fase està la subhasta?<br />

D'aquí a vint-i-un dies serà la tercera, és a dir, que ara ja no es per cap mínim, tu ja<br />

coneixes el procediment i saps que els voltors s'ho faran seu per cap diner.<br />

Aquest malalt és a la U.V.I.! no tenim gaire temps. A quin jutjat es fa la subhasta?<br />

Al número 3 de Vilamon. La documentació que hi ha fins ara és aquesta -em va donar una<br />

carpeta plena de papers.<br />

Voldria que em diguessis una cosa: com és que has pensat en mi? Podies haver buscat altres<br />

professionals de la immobiliària.<br />

Que siguin del <strong>Barri</strong> només ets tu i aquest tema s'ha de tractar d'un forma una mica especial<br />

i a tu no caldrà explicar-te gaires coses perquè ho entenguis. No obstant això, no t'estic<br />

demanant que ho facis de franc. Per a tu és una feina que hauràs de cobrar.<br />

Cal que et digui que el món de les subhastes no em fa cap gràcia. Les pràctiques mafioses<br />

que l'envolten són ben conegudes.<br />

No hem pensat mai que seria senzill; voldria saber, però, si hi tenim possibilitats.<br />

M'hauries de donar dos dies, almenys, per a estudiar-m'ho.<br />

Ens veurem d'aquí a tres dies. Llavors digue'm tot el que cal per a salvar la finca i pagar-ne<br />

el mínim.<br />

Et trucaré tan bon punt en tingui una idea clara. Amb tres dies en tinc ben bé prou.<br />

La conversa va derivar cap al record del <strong>Barri</strong> i la situació actual. B. semblava que tenia<br />

molta informació sobre les activitats de cadascun dels veïns de qui parlàvem. Ho vaig<br />

atribuir a la seva activitat de concessionari d'automòbils: tenir informació precisa li<br />

permetia vendre els cotxes -vaig pensar- i em va sorprendre tot dient que determinats<br />

negocis relacionats amb l'automoció -venda i equilibrats de rodes, rentacotxes, mecànics,<br />

planxistes i pintors- eren propietaris de gent del <strong>Barri</strong>, persones a les quals jo coneixia i a<br />

les quals semblava que B. estava vinculat. <strong>El</strong> sentiment que em va venir és que el meu<br />

interlocutor valorava d'una manera particular la pertinença al <strong>Barri</strong>. Em semblà curiós i<br />

agradable i vaig entendre que em vingués a veure per a intentar resoldre el problema d'un


tercer. Al cap de dos dies ens vam veure i li vaig exposar el meu punt de vista sobre<br />

l'assumpte que m'havia encomanat.<br />

Per a salvar la finca necessitem unes quantes coses, totes imprescindibles.<br />

Tu diràs, mirarem si s'hi pot arribar.<br />

Necessitem uns cinc milions de pessetes, efectives en 10 dies, un home de palla a qui<br />

adjudicarem la finca i que no tinguem dubte que retornarà la casa tan bon punt li reclamem.<br />

<strong>El</strong> més complicat serà el moment de la subhasta.<br />

Què et cal per a resoldre-ho. Desconec com funcionen les subhastes i com actuen els<br />

subhasters.<br />

Mira, a Vilamon solen venir-n'hi quatre o cinc, i potser algun d'aquí mateix, n'hi ha dos o<br />

tres. Entre ells tenen una jerarquia, per la qual decideixen qui es quedarà la finca que és<br />

objecte de subhasta. <strong>El</strong>s altres cobren uns diners en el decurs d'un acte previ a la subhasta,<br />

davant el jutjat, en el que ells en diuen "la subhastilla"; però en tot això nosaltres no hi<br />

podem entrar.<br />

I si volem anar directes a la subhasta, passant per sobre d'ells?<br />

Encariran tant el preu que ens el faran impossible.<br />

I si els donem diners?<br />

Ens pot costar molts diners; entre ells tenen uns codis que no respecten amb els profans.<br />

Alguna manera hi deu haver de saltar-nos tot això.<br />

Quan convé ells utilitzen la força, sobretot als jutjats de Barcelona; aquí els hi costa més<br />

perquè són pocs. Però no cal refiar-se'n massa.<br />

Si és per gent, no hi pateixis; quantes persones necessites?<br />

Com més, millor.<br />

Digue'm un nombre, no podem fer venir tot el <strong>Barri</strong>.<br />

Home, entre trenta o quaranta seria ideal. Hem de tenir en compte la Guàrdia Civil.<br />

Què vols dir, que la Guàrdia Civil ens pot anar en contra?<br />

Si deixem que els subhasters entrin a la subhasta, ho tenim molt malament.<br />

Ja ho entenc, caldrà preparar-ne uns quants de decidits. Amb la família d'en Francisco<br />

Muñiz en tindrem prou. <strong>El</strong>s altres faran pinya.<br />

Aniria bé que en un moment determinat algú reclamés l'atenció dels guàrdies, i llavors fer<br />

fora els subhasters.<br />

Deixa-m'ho a mi, ja ens en preocuparem. Dos o tres dies abans ens reunirem amb els més<br />

decidits. Potser que ens veiéssim fora del teu despatx.<br />

Serà millor; tu em dius on i, jo ja faré cap.<br />

Tot va anar com un rellotge. Vam utilitzar el factor sorpresa amb encert total. <strong>El</strong> dia de la<br />

subhasta érem vint-i-cinc o trenta homes al vestíbul del jutjat número 3. Quatre subhasters<br />

de fora i un de Vilamon feien la seva. Quan faltaven deu minuts per a començar l'acte de<br />

subhasta, sis homes els van rodejar i els altres s'hi van acostar; les intencions eren clares i<br />

definitives:<br />

Si voleu cent mil pessetes entre tots, teniu-les i ja podeu anar!<br />

Entrarem a la subhasta i la farem pujar, vostès no en tenen ni idea.<br />

Amb aquestes va pujar la Consuelo, cunyada d'en Francisco Muñiz, i, cridant com un<br />

posseïda, va endur-se els dos guàrdies civils presents al jutjat.<br />

Vinguin, ràpid, que s'estan matant! Són a la cantonada, vinguin que s'estan matant!<br />

Quan els guàrdies eren fora, els homes del barri, actuant tots a l'una, van empènyer els<br />

subhasters escales avall sense donar-los oportunitat de reaccionar, i van deixar a B., en


Camilo i a mi a la sala. Vam aconseguir la casa per quatre milions i mig i vam sortir amb<br />

un document que feia propietari en Camilo. Al carrer ens esperaven els altres que van<br />

intimidar els subhasters i ja només hi restava el de Vilamon, que es justificà amb en B. i<br />

amb mi, tot dient que si li haguéssim dit ell ens ho hauria aconseguit sense violència. Li ho<br />

vam agrair i no ens ho vam creure.<br />

Ara tota aquesta història es revelava prometedora de cara al que em proposava, i em donava<br />

confiança. Amb aquest esperit vaig entrar al despatx de B., al seu establiment de venda<br />

d'automòbils.<br />

Et vinc a veure per un problema que em toca bastant de prop.<br />

T'ha passat res de greu?<br />

Segons com t'ho miris; de fet, li ha passat al meu nebot, el fill de la Isabel, ja la coneixes. <strong>El</strong><br />

van apallissar una colla de joves del <strong>Barri</strong>. Podríem dir-ne coses de joves, si no fos perquè<br />

li han trencat un braç, dues costelles i l'han deixat estomacat i, és clar, això no és una cosa<br />

qualsevol.<br />

Se sap qui han estat?<br />

Hi ha hagut un atestat i s'han obert diligències judicials contra una colla, o sigui que sí, en<br />

sabem els noms.<br />

Li vaig ensenyar una còpia de l'atestat que va redactar la policia, en la qual figuraven els<br />

noms i altres detalls dels fets. S'ho va mirar amb detall i em va interrogar:<br />

Tu què en penses, quina impressió n'has tret?<br />

Em sembla que aquesta colla està jugant amb foc. Tot aquest assumpte s'està desbordant i<br />

aniran per ells; d'aquesta, més d'un pot passar una temporada tancat, amb tot el que això<br />

representa per a un jove: una marca que pot esdevenir definitiva. Però em preocupa més el<br />

fet que, protegits pel grup, s'hagin abonat amb un xicot que, pel què sé, l'única cosa que ha<br />

fet ha estat enamorar-se d'una noia que havia estat parella del cap d'aquesta colla. Tot<br />

plegat em sembla bastant penós, perquè si la noia no vol aquest "machito" el que ha de fer<br />

és deixar-la tranquil·la, i no diguem el xicot. Si hi té problema, que s'hi enfronti a soles. <strong>El</strong><br />

fet cert és que el meu nebot està espantat i voldria parar els peus al "valent".<br />

Deixa-ho del meu compte, jo me'n preocuparé.<br />

M'agradaria tenir-hi una conversa, amb aquest element. Vull que sàpiga que el meu nebot<br />

també té qui el pot protegir.<br />

No n'hi restarà cap dubte d'això després que s'hi tingui una conversa, encara que entenc la<br />

teva posició. Tan bon punt em vagi bé, et trucaré i tindrem una trobada amb ell.<br />

T'ho agraeixo.<br />

No m'ho has d'agrair, estem en deute amb tu, i el que és just, és just!<br />

De totes maneres t'ho agraeixo.<br />

Després de parlar amb B. el meu sentiment era barrejat, volia protegir a l'Oriol, però també<br />

pensava en aquella colla de joves. Decididament no eren delinqüents habituals i tenien una<br />

família. Famílies que amb tota certesa jo coneixia i que estarien passant el seu drama<br />

particular.<br />

Tenia tota la intenció d'intervenir a favor de tots ells i em sorprenia de veure amb quina<br />

lentitud les coses canvien. Aquella colla de joves del <strong>Barri</strong> sentien marginació, ràbia, i tot<br />

plegat els justificava el seu sentit de grup i la seva actuació. Em preguntava fins a quin punt<br />

el fet diferencial de cultura, classe social, parla i lloc de residència podia determinar que


fills de gent que en altre temps eren iguals -la meva germana Isabel i els pares d'aquells<br />

nois-, ara podien estar tan radicalment oposats. <strong>El</strong> pessimisme històric se'm feia present.<br />

Va passar una setmana sense novetat, l'Oriol s'anava recuperant amb la celeritat que només<br />

la joventut n'és regalada, quan B. em va dir que aquell vespre em passaria a recollir per anar<br />

a casa del xicot que jo volia veure.<br />

La meva bona disposició no em proporcionava tota la tranquil·litat que desitjava, però<br />

estava completament decidit a arribar fins al final del meu intent.<br />

Quan anàvem cap al <strong>Barri</strong> em vaig adonar que feia més de deu anys que no entrava en cap<br />

pis d'allà, des que va morir la meva mare. Estava trasbalsat, però tenia la tranquil·litat que<br />

B. em donava.<br />

<strong>El</strong> xicot era fill de l'Eduardo, una mica més jove que jo, i el coneixia més pel seu pare que<br />

per ell mateix. La seva esposa tenia la humilitat gravada al rostre, les mans i la vestimenta.<br />

<strong>El</strong> pis era igualment humil i les olors de la cuina s'expandien inevitablement pertot. Vam<br />

seure al voltant de la taula. <strong>El</strong> jove tenia els trets externs que es podien imaginar: texans<br />

negres ajustats, sabatilles esportives altes, samarreta estampada amb motius fantàstics i<br />

violents, cabell llarg i arracada a l'orella esquerra. Impossible que em mirés als ulls. <strong>El</strong> seu<br />

pare es lamentava que no estudiés, que no els portés res més que problemes, que ell a dintre<br />

a casa el dominava però a fora no el podia controlar. Les males companyies, que no feia<br />

tant que era un bon estudiant, que ja era major d'edat...<br />

I tu què hi tens a dir? Sembla que ets molt home quan ets voltat de la teva colla! -estava<br />

empipat amb aquell jove i no em podia sobreposar.<br />

<strong>El</strong>ls també eren colla -la seva veu era quasi inaudible.<br />

No és la informació que a mi m'ha arribat.<br />

No sabeu el greu que em sap. Justament li han fet a un noi que la mare és del <strong>Barri</strong> -el pare<br />

ho deia compungit i sincer.<br />

És que això no s'ha de fer ni al meu nebot ni a ningú. Si tens problemes amb la noia els<br />

resols amb ella i, si els tens amb ell, sigues prou home per afrontar-los a soles -aquell posat<br />

de mosca morta em posava violent.<br />

Hem vingut a resoldre els problemes. Tu tens el més gran -B. ho deia referint-se al jove-,<br />

has decebut els teus pares i, com pots veure, també hi ha qui et pot respondre amb la teva<br />

pròpia moneda, i ja saps que tens el <strong>Barri</strong> en contra. <strong>El</strong>s teus companys s'excusaran amb tu i<br />

els qui creies amics seran els primers de desertar; en fi, que ho tens malament. Ja saps en<br />

què hem quedat. Diga-li a aquest home que et sap greu i demana-li que retirin els càrrecs;<br />

sempre et servirà davant del judici i de les possibles sancions governatives.<br />

Vam deixar aquell petit i trist pis, i aquella gent em dolia, els pares no podien fer-hi res i el<br />

noi quasi tampoc. Al capdavall aquell jove era l'expressió de la impotència, l'element fort i<br />

mal dirigit d'una situació que continuava essent de marginalitat.<br />

Quan havien passat uns quants dies l'Oriol em va dir que volia parlar amb mi. Vaig anar a<br />

casa seva i la Isabel ens va deixar sols; en Joaquim no hi era.<br />

T'agraeixo el que has fet per mi.<br />

No m'ho agraeixis, explica-m'ho -no sabia ben bé de què em parlava, ni el que ell podia<br />

saber.<br />

M'ha vingut a veure l'Eduardo.<br />

<strong>El</strong> pare del noi?


No, tiet, el mateix noi, es diu Eduardo.<br />

I què t'ha dit?<br />

Que li havien fet veure que anava equivocat, que quan em va atacar estava fora de si.<br />

I ha vingut sol?<br />

Sí, per què ho dius?<br />

No, per res. Et va semblar que venia per la seva pròpia iniciativa?<br />

Home, fer un pas així, o es fa convençut o no es fa.<br />

Vaig treure'n conclusions positives, però volia que aquella iniciativa no vingués obligada, i<br />

la mà de B. em semblava de tanta evidència que la trobava excessiva. Vaig pensar que el<br />

que havia succeït em permetia concretar la meva teoria.<br />

Descartava que B. actués a soles en els assumptes que es relacionaven amb el <strong>Barri</strong>, i<br />

començava a creure que hi havia alguna cosa més. Vaig parlar amb en Joan, amic de la<br />

infància que suposava més vinculat que jo a l'actual <strong>Barri</strong> i amb els qui hi havien viscut,<br />

especialment perquè treballava en els magatzems de subministraments industrials més<br />

grans de la comarca.<br />

Què en saps de la relació de B. amb la gent del <strong>Barri</strong>?<br />

No sé què em vols dir, concretament... el que sé és que està molt relacionat amb gent que ha<br />

muntat negocis del sector de l'automòbil, en el qual, com ja saps, ell és un element<br />

important.<br />

Veuràs, Joan, t'ho pregunto perquè em va encarregar l'assumpte d'en Francisco Muñiz i<br />

després, ara fa poc, ha intervingut en un problema que el meu nebot Oriol, el fill de la<br />

Isabel, va tenir amb una colla de joves del <strong>Barri</strong> i, en cada cas, ha tingut una actuació vital.<br />

No crec que hi hagi res d'estrany; en tot cas, res de reprovable. Què hi pots veure de negatiu<br />

en el fet que s'ajudi a recuperar una propietat a un amic i que es resolgui un problema entre<br />

joves?<br />

No hi veig res de mal, només que tot plegat em desconcerta i, de fet, em replanteja la meva<br />

relació amb el <strong>Barri</strong>, que, com tu ja saps, en no viure-hi, és molt llunyana.<br />

Ara que ho dius, és cert que hi ha gent de la nostra edat que hi té més vinculació. Res de<br />

nou, de fet.<br />

No em va aclarir gran cosa, en Joan. Em va afermar, però, en la creença que jo havia<br />

oblidat una part de les relacions anteriors, que vaig justificar per la meva tendència a no<br />

mirar el passat. <strong>El</strong>s afectes, no obstant això, els tenia intactes vers la gent que durant<br />

catorze anys havia constituït el meu veïnatge.<br />

La meva inclinació a arribar al fons dels assumptes em va portar a intentar una última<br />

conversa amb B., i el vaig convocar per parlar, invitació que, com sempre, va acceptar<br />

amablement. Ens vam veure a casa meva i vaig anar directament al gra:<br />

M'ha semblat descobrir que existeix un vincle especial entre els habitants del <strong>Barri</strong>, tant els<br />

que hi viuen com els qui ja no hi som. M'agradaria que m'aclarissis si vaig errat.<br />

Sembla que et sorprengui; no és gaire diferent del que fa la gent que es dóna suport pel fet<br />

de pertànyer a qualsevol altra identitat.<br />

Perdona'm, però em sembla que això va una mica més enllà.<br />

Jo no ho veig així. Mira en el món de la feina, per exemple, sovint comprem productes i<br />

serveis pel vincle més important: la confiança. Si has de buscar un pintor per casa teva, en<br />

buscaràs un del qual et fiïs totalment. <strong>El</strong>s qui som criats al <strong>Barri</strong> tenim la sort de conèixer<br />

profundament un bon nombre de famílies; així, doncs, si hem de triar en qui confiar, ho fem<br />

en qui coneixem.


Però també hi ha vinculacions econòmiques, i d'actuació com a grup. Com, si no, hauríem<br />

pogut resoldre l'assumpte d'en Francisco Muñiz?<br />

És que l'amistat obliga a fer determinades coses; jo vaig arribar a aquestes conclusions per<br />

mitjà de l'experiència pròpia.<br />

Vols dir que a tu també t'han ajudat?<br />

I a qui no? A tots ens ha ajudat algú. Quan vaig obrir la botiga d'automòbils, els primers<br />

clients i els més fidels van ser, i encara són, els del <strong>Barri</strong>; de mica en mica vaig anar donant<br />

feina als tallers de la gent del <strong>Barri</strong>. Tinc mecànics, venedors, administratius que són del<br />

<strong>Barri</strong> o hi estan relacionats, i creu-me: em funcionen. Així, un dia em vaig adonar que, tal<br />

com altra gent que coneixia s'anava relacionant per determinats orígens o trets comuns -exalumnes<br />

d'escoles i instituts, pertànyer a una mateixa associació, partit polític...-, la meva<br />

identitat era haver format part del <strong>Barri</strong>. És clar que no és la meva única identitat, però és<br />

prou important per sentir-me-la molt meva.<br />

Vols dir que és una qüestió purament espontània.<br />

Naturalment! Com podia ser d'una altra manera?<br />

Home, què vols que et digui; per ser espontània, funciona prou bé.<br />

Ho dius per allò del jutjat? Allò va ser una qüestió de solidaritat. Tingues en compte que el<br />

Francisco és un home estimat per molta gent.<br />

Jo creia que estava davant d'una gent perfectament organitzada i B. em deia tot el contrari.<br />

Les evidències, però, eren moltes i li ho vaig fer saber. Tractant de treure'n el màxim<br />

d'aquella relació i de la conversa.<br />

Què me'n dius de les relacions econòmiques? Hi ha sectors quasi dominats per gent del<br />

<strong>Barri</strong>: el de la neteja, moviment de terra i una part cada vegada més important de la<br />

construcció.<br />

Això s'explica pel sacrifici i vàlua de cada empresari, i hi pots afegir un món de relacions<br />

que et donen suport. Ben senzill.<br />

Reconeixes, doncs, que hi ha alguna cosa més?<br />

Més que què? Hi ha una gent que es coneix i que es dóna suport. Ni més ni menys. Sense<br />

cap lligam formal.<br />

Però molt efectiu!<br />

Les millors coses de la vida, fins i tot els negocis, es fan per confiança.<br />

Voldria preguntar-te què et semblaria si escrivís sobre l'existència d'aquesta mena de<br />

germandat discreta.<br />

Fes el que vulguis. Si dius que existeix com a tal, ni tu ni ningú no ho podrà demostrar. Ben<br />

mirat, no farà cap mal. Semblarà que és una invenció fantàstica, però podrà obrir els ulls als<br />

qui ho desconeixen i pot fer que, en cas de problemes, determinada gent sàpiga que, en una<br />

relació de compromís, poden cercar l'ajut. Sí, val la pena que ho escriguis. Et demano que<br />

no parlis massa concretament de persones i situacions. La discreció és un valor que no hem<br />

de perdre.<br />

En sortir vaig fer-me el propòsit d'escriure un conte en el qual la germandat discreta fos el<br />

centre idíl·lic de la relació entre els qui havíem viscut al <strong>Barri</strong>, sense importar-me si algú en<br />

llegir-me s'ho arribaria a creure. I això estic fent.


UNA QÜESTIO D'ORGULL


Mai no sabré si en Marcel·lí voldria que jo hi fos aquí... però tant li fa. He vingut perquè la<br />

Remei m'ho ha demanat. Perquè la Remei i la Sara sempre s'han parlat i han fet com si no<br />

es donessin per afectades pel fet que en Marcel·lí i jo faci més de trenta anys que no ens<br />

parlem. M'adono que ho dic en present, com si encara poguéssim parlar. Aquesta reflexió i<br />

el fet que un capellà que no coneix quasi ningú dels qui ara som a l'església i d'altres<br />

circumstàncies fan que aquest acte religiós em provoqui una certa hilaritat, que òbviament<br />

reprimeixo, pel respecte que la Sara i els fills, les dues noies i els nois i les seves famílies<br />

em mereixen. Tampoc no seria seriós que un home de 72 anys fes broma d'un acte<br />

mortuori. Però avui encara tinc un record gens dramàtic del motiu de la nostra desavinença<br />

i, com sempre, prefereixo el record amable d'una persona a la qual mai no he desitjat res de<br />

mal però que, tan gamarús com jo, mai no va fer cap pas per a resoldre un malentès que,<br />

avui més que mai, és del tot insignificant.<br />

Eren tantes les coses que ens unien que el fet de no parlar-nos era fins i tot simpàtic.<br />

Sabíem l'un de l'altre per les respectives famílies i ens coneixíem de quan érem dos<br />

ganàpies de setze o disset anys i jugàvem a futbol.<br />

Vaig ésser jo qui li a dir que vinguessin de l'Espluga de Francolí a Vilamon a viure al<br />

nostre barri. Carallot! Mai no m'ho va agrair gens ni mica. Què hi haguera fet en un poble<br />

on ja no li quedava res? Bon estruç estava fet el seu pare! Ja ha tingut en qui assemblar-se,<br />

malgrat que no es poguessin veure.<br />

Sempre va viure esperant que a la mort del pare a ell li tocaria una bona herència. Innocent!<br />

No volia ni sentir parlar de la dona que es casà amb son pare, quan va morir la mare. I quan<br />

li ho deies et recordava que la mare tenia unes terres a la sortida del poble, on més endavant<br />

van fer la carretera de Valls, i els diners que va rebre no van ser res, tot i que, com en tota la<br />

resta, en Marcel·lí tenia un món de fantasia en el qual ell era superior als altres que vivíem<br />

al barri. Es creia que la seva estada era provisional. Ara és dintre un taüt que ben aviat el<br />

durà per sempre al cementiri, a prop del barri.


Mai no sabré si en Ramon voldria que jo fos aquí... però tant li fa. Ara ell és dins del taüt i<br />

la seva opinió, que a mi mai no em va preocupar ni poc ni molt, ara em preocupa menys<br />

que mai. He vingut obligat per la Sara, que sempre ha mantingut les formes amb la Remei,<br />

els fills i d'altres parents del gamarús d'en Ramon, que, ben segur, si es veiés tan<br />

acompanyat en el dia del seu enterrament n'estaria ben orgullós. Perquè en Ramon va<br />

passar per aquest món com una persona humil, però jo sé que era un posat, que en Ramon<br />

aprofitava totes les ocasions per a fer-se reconèixer, i aquesta condició, que tant s'aproxima<br />

a la suficiència des de la humilitat és el vestit que els cínics es posen quan surten al carrer.<br />

Fins i tot quan el capellà ha parlat de l'exemple que el difunt ens ha deixat a tots -la seva<br />

discreció, senzillesa i respecte, qualitats de bon cristià-, no he pogut evitar un somriure que<br />

he hagut de reprimir. Perquè aquest capellà amb prou feines el coneixia i, és clar, parla al<br />

dictat dels familiars.<br />

Jo sí que el coneixia!, perquè quan coneixes una persona des de la joventut és difícil que et<br />

pugui enganyar. I en Ramon i jo ens vam conèixer jugant a futbol qual ell vivia a<br />

Montblanc i jo a l'Espluga.<br />

En Ramon era el germà petit i va haver de marxar de casa a la mort del pare i, malgrat que<br />

sempre deia que això ho sabia des que va néixer, jo sé que mai no ho va pair prou bé, que a<br />

distància lluitava amb el seu germà i que, quan va poder comprar-se una casa a Montblanc,<br />

tip de fer hores extres, va ésser com si tornés alguna cosa al seu germà gran. Quan va rebre<br />

l'herència d'aquelles petites terres a la carretera de Vilaverd ja fou el súmmum. Havia<br />

assolit l'estatus de propietari, i al barri tant se'ns en fotia; a Montblanc, però, era un títol i ell<br />

el lluïa amb prepotència envernissada d'humilitat.<br />

Ara m'adono que si ell hagués fet un intent de resoldre aquell estúpid i insignificant<br />

problema jo ho hauria liquidat; al capdavall ell en fou el responsable! I a mi ja m'era<br />

còmoda la situació. Ara ja no en tindrà ocasió. Ara és dintre un taüt que ben aviat el durà<br />

per sempre al cementiri, a prop del barri.


Tinc ben present quan en Marcel·lí i la Sara van anar a viure al barri. Un cert aire de<br />

superioritat fou la nota dominant des del primer moment. No era difícil. La majoria de les<br />

famílies venien d'altres terres. Nosaltres ens confoníem amb certa facilitat amb la resta<br />

d'habitants de Vilamon. Per a en Marcel·lí, aquest no era l'únic motiu d'orgull. <strong>El</strong>l conduïa<br />

un camió i guanyava un bon sou, viatjava sovint, veia el món, tal com ell deia; tot plegat li<br />

permetia una certa distància respecte a la majoria, que com ell, veníem de treballar la terra i<br />

vam haver de començar per l'esglaó més baix de la indústria. A en Marcel·lí li semblava<br />

que el seu motiu de viure al barri el feia superior, perquè si es resolia el problema amb son<br />

pare ell se'n tornaria a l'Espluga. <strong>El</strong> problema, però, mai no es va resoldre; tot al contrari, va<br />

empitjorar.<br />

Reclamava el reconeixement de la diferència. Aquesta actitud li va comportar el rebuig per<br />

part de molts veïns, que en feien broma, i ell, en Marcel·lí, quasi mai no se n'adonava.<br />

Com aquella vegada que es presentà al bar amb una ampolla de conyac francès:<br />

Manel! Guarda'm aquesta ampolla, i quan et demani un conyac me'n serveixes. M'escalfes<br />

la copa i jo t'ho pagaré com si fos un Veterano. Jo no vull beure porqueries!<br />

Tothom el coneixia prou per a prendre-ho a títol d'inventari: una bajanada més d'en<br />

Marcel·lí.<br />

La broma va començar quan un dia que en Manel no hi era i un dels clients va demanar el<br />

conyac Napoleón, el xicot que servia el va posar al mostrador i entre tots se'l van beure i el<br />

van reomplir amb Veterano. Costava un munt reprimir la rialla quan en Marcel·lí demanava<br />

cerimoniós el seu conyac i no sabia distingir-lo del Veterano. Sempre hi havia algú que<br />

deia: I els altres reien escandalosament i en Marcel·lí no podia<br />

ni imaginar el motiu de tanta rialla.<br />

Aquella ampolla li va durar mesos perquè, per tal de continuar-la, els homes li reomplien<br />

quan ell no hi era. Potser millor que hagi mort sense saber mai de cert el que pensàvem<br />

d'ell.


Tinc ben present quan en Ramon i la Remei van anar a viure al barri. Va treballar de fuster,<br />

una feina que havia mig après al taller del seu oncle, a Montblanc. L'extraordinari<br />

desenvolupament de Vilamon li va permetre progressar, i al cap de poc temps es va decidir<br />

a plantar-se per ell i va posar una fusteria. En Ramon era un dels primers empresaris del<br />

barri. Aquesta condició era un dels components del seu tarannà. Vestia d'humilitat el que en<br />

el fons era superioritat. Perquè en Ramon podia haver-se fet una casa lluny de la barriada,<br />

ben a prop de Vilamon. Però ell preferia el barri, on ell era autènticament superior. <strong>El</strong>s<br />

diners que feia els invertia a Montblanc, on la restauració d'una casa representava un signe<br />

d'ostentació i motiu de reconeixement del seu germà, respecte del qual podia acreditar una<br />

certa superioritat.<br />

<strong>El</strong> barri, disfressat d'ignorància, se'n va aprofitar a bastament. Com en aquella ocasió en què<br />

es va organitzar la primera festa major, i un grup d'homes el van anar a veure per demanarli<br />

que, com a bon fuster que era, els fes una tarima per a l'orquestra, porteries per al camp<br />

de futbol i cavallets i taulell per a servir begudes. L'innocent d'en Ramon va treballar més<br />

d'un mes en tots els actes i se li agraïa la seva aportació a la festa. Al ball de nit li van fer<br />

entrega d'una copa, com si hagués guanyat una cursa, i això és tot el que va cobrar. Quan va<br />

finalitzar la festa major, la comissió que espontàniament s'havia format tenia tarimes,<br />

taulells, cavallets i porteries, un dèficit generat en el decurs dels actes i una factura d'en<br />

Ramon que mai no va cobrar.<br />

Quan en Ramon entrava al bar s'aturava la conversa fins que algun dels presents li feia:<br />

Què Ramon, ja has cobrat?<br />

I ell, carallot com era, ni s'enfadava, i amb un to que provocava la rialla a més d'un dels<br />

presents responia:<br />

Ja m'ho cobraré... tu no te'n preocupis, hi ha més dies que llonganisses.<br />

I que jo sàpiga mai no s'ho va poder cobrar. Potser millor que hagi mort sense saber mai de<br />

cert el que pensàvem d'ell.


No he pogut evitar l'emoció quan la Sara m'ha fet un petó. Ha estat com dir-me que el seu<br />

marit no em guardava rancúnia.<br />

Quina estranyesa! Hem estat més de trenta anys sense parlar-nos i, no obstant això, jo ho<br />

sabia tot d'ell i, de ben cert, igualment ell ho sabia de mi. Ja ho veus, Marcel·lí, hem estat<br />

dos carallots!<br />

Torno al barri en silenci i el veig amb ulls nous. Aquesta gent vinguda de tants indrets<br />

diferents en el fons et van admetre tal com eres. Ho noto perquè han vingut al teu<br />

enterrament tots els qui han pogut. I amb ells, sense tristor, hem evocat la teva vida, i m'ha<br />

semblat que em feien un espai especial en tot el trasbals del teu traspàs, com si en parlar-ne<br />

em fessin el reconeixement que tu i jo érem amics. Aquest respecte m'ha semblat oportú i<br />

d'una sensibilitat que, lamento pensar-ho, tu no vas copsar mai.<br />

<strong>El</strong> cas és que més d'un dels presents era testimoni del motiu de la nostra desavinença.<br />

Precisament per això ells, que mai no t'ho van dir, comprenien la futilesa del nostre<br />

desacord.<br />

Per què carall tenies tant d'orgull? Prou que ho sabies que jo no tenia cap interès a ofendre't.<br />

No saps el mal que et va fer que t'agafessis a la valenta el que fou una insignificança. La<br />

teva actitud va desencadenar un seguit de fets en els quals tu eres el centre de distracció. Et<br />

vas ben lluir! D'on sinó van sortir el seguit de bromes que et van fer? Com quan et van fer<br />

creure que un oncle avi del Perú t'havia nomenat hereu i vas anar al bar a ensenyar la carta i<br />

t'enorgullies, i els presents es dividien entre els tres o quatre que t'havien enviat l'escrit i els<br />

qui no en sabien res, però ningú no es creia que fos cert, i mira que la Sara t'ho deia...<br />

Marcel·lí, no t'ho creguis, que pot ser una broma.<br />

I tu no vas caure que la carta te la va entregar el carter el 28 de desembre. I avui, al teu<br />

enterrament, encara se'n feia broma. I entre evocació i evocació de les ensarronades que el<br />

barri et va fer, encara hem rigut en arribar al bar. Tot plegat m'ha fet pensar que aquest barri<br />

ha estat el nostre poble, on fins ara hem viscut i des d'ara morim.


No he pogut evitar l'emoció quan la Remei m'ha fet un petó. En Ramon ja era al nínxol i<br />

estic ben segur que no li guardo cap rancúnia. Aquest petó de la Remei ha estat com dir-me<br />

que el seu marit tampoc no me'n tenia.<br />

En el decurs de l'enterrament hem parlat amb altres homes del que ha estat la vida al barri i<br />

puc dir-te, Ramon, que tothom me'n parlava reconeixent-me que tu i jo érem molt pròxims.<br />

Perquè el barri comprèn el motiu que va fer que deixéssim de parlar-nos. Sabien que va ser<br />

una qüestió d'orgull. Avui sé que la nostra situació era entesa i respectada i del cementiri al<br />

bar hem anat comentant anècdotes en les quals tu eres el protagonista central, com un<br />

homenatge pòstum que tots t'hem fet. Hem reviscut les moltes ocasions en què la parròquia,<br />

l'equip de futbol, l'Associació de Veïns i qui ho necessités et venien a demanar l'ajut, i tu<br />

els el donaves: hi venies obligat pel paper que tu mateix et vas triar. Ja ho saps, ésser el més<br />

ric dels pobres té aquestes conseqüències.<br />

No me n'he pogut estar, i amb els dos o tres que veníem cap al bar hem rememorat el fet<br />

que va trencar la nostra relació. <strong>El</strong> pas del temps hi ha posat una pàtina de tendresa, com si<br />

parléssim d'altres personatges i deixant gravats els fets com a integrants de la petita història<br />

del nostre barri.<br />

Et va fotre que en Ramon se t'avancés?<br />

Quan el "Cáceres" em va engegar la pregunta, tots quatre homes sabíem de què parlàvem i<br />

que tu n'eres el subjecte.<br />

Sí, ho reconec, em va fotre, perquè en Ramon prou que ho sabia que jo volia ser el primer.<br />

Marcel·lí, hi ha una cosa que m'agradaria que em diguessis: qui el va demanar primer, ell o<br />

tu?<br />

<strong>El</strong> vaig demanar jo, el primer.<br />

Doncs, com és que li ho van entregar a ell i no a tu?<br />

Perquè jo el volia de color blanc i ell, per tal d'avançar-se, el va acceptar d'aquell ridícul<br />

color verd.<br />

Però et va ben fotre! <strong>El</strong> seu fou el primer cotxe del barri.<br />

Tot plegat m'ha fet pensar que aquest barri ha estat el nostre veritable poble, on fins ara<br />

hem viscut i on des d'ara morim.


LES LLIBRETES BLAVES


Hi ha vegades que la vida ens dóna sorpreses que en diem casualitats, explicables també<br />

des del càlcul de probabilitats, però què, ben mirat, són les peces que ens manquen per al<br />

trencaclosques. Només així em puc explicar les circumstàncies encadenades que em van<br />

dur fins a les llibretes blaves que, potser inconscientment, desitjava trobar i de les quals<br />

desconeixia la pròpia existència.<br />

Que en Roger es volgués tornar a casar a Vilamon, havent-se casat feia quasi un any a<br />

Toronto, on vivia amb la Mitchelle, a qui havia conegut a Nova York i resultés que era néta<br />

de catalans que vivien al Canadà, representava un cúmul de fets ben curiosos. <strong>El</strong>s pares de<br />

la Mitchelle volien viatjar a la terra dels avis i van aprofitar-ho per venir a conèixer a la<br />

família del seu gendre. En Roger m'havia demanat que col·laborés en l'organització del<br />

casori, i jo ho vaig fer amb la diligència que l'amistat obliga.<br />

A l'hora de l'àpat tot això no ho tenia en compte. Havia fet la meva feina i em tenia ben<br />

guanyat el gaudir d'aquell acte poc convencional i prou emotiu per les especials<br />

circumstàncies que l'envoltaven.<br />

Vam trobar la taula on ens havien instal·lat i vam saludar amb cortesia els presents.<br />

Coneixia gairebé tots els companys de taula, tret d'una parella que aviat em van presentar.<br />

Quan em van dir: Natàlia i Antonio, em fou familiar, i el vaig interrogar:<br />

Antonio Meléndez, potser?<br />

Sí; em coneixes?<br />

I tu, tu no em coneixes? Sóc en <strong>Xavier</strong>, del <strong>Barri</strong>.<br />

Em va reconèixer immediatament i va repetir l'encaixada de mà amb més força i afectivitat.<br />

Quina casualitat! Feia temps que no tornava a Vilamon i feia molts anys que no ens vèiem.<br />

Per on pares?<br />

Vivim a Cornellà -m'assenyalà la Natàlia.<br />

Nosaltres ens estem a Bonesaigües -li vaig dir.<br />

Quasi no us heu mogut... <strong>El</strong>s teus pares, com estan?<br />

Van morir, ja fa uns quants anys; no hi tinc família, ara, al barri.<br />

Jo gairebé tampoc, els meus pares viuen a Vilanova, a casa de ma germana. M'hi resten<br />

només uns tiets avis.<br />

Així, quants anys fa que no hi has anat?<br />

Potser en fa quinze. Però sempre que venim a Vilamon, a casa dels pares de la Natàlia, veig<br />

algú del barri.<br />

Llavors vaig saber que la Natàlia era família d'en Roger, que l'Antonio continuava<br />

treballant en la reparació d'electrodomèstics, que la seva esposa era mestra, que es van<br />

establir a Cornellà perquè a ella la van destinar a una escola d'allí quan va aprovar les<br />

oposicions i que ell va treballar primer per a una gran botiga, en el taller de reparacions i<br />

que, més endavant, va plantar-se un taller propi, com a servei tècnic oficial de distintes<br />

grans marques, i que ara tenia treballadors al seu càrrec. Me'n vaig alegrar i el vaig posar al<br />

dia sobre les meves actuals circumstàncies personals i professionals.<br />

Què en saps, del <strong>Barri</strong>, tu que n'ets molt més a prop?<br />

Doncs mira, justament ara estic escrivint uns contes sobre el barri. Una colla em va<br />

engrescar a fer-ho i ho estic complint.<br />

Em sembla una bona idea, i a fe que hi ha molt per contar. A vegades he pensat que el barri<br />

va ser com aquells pobles de "l'Oeste" que vèiem a les pel·lícules. Pobles que s'anaven<br />

formant sense gaire ordre i amb pocs, poquíssims, recursos.


Ho pots ben dir. Ara que estic reflexionant en aquells primers anys, trobo que fou molt<br />

difícil tot plegat i que poc podíem imaginar que els nens d'aquella època ens en sortiríem<br />

tan bé com la majoria se n'ha sortit.<br />

<strong>El</strong> creixement dels anys seixanta deu ésser una de les claus que expliquen una bona part del<br />

resultat.<br />

Ben segur que tens raó, tot i que els primers anys foren autènticament difícils, i potser per<br />

això en tinc menys memòria. A mi em costa recordar els quatre o cinc primers anys del<br />

barri, i no només perquè llavors era molt petit.<br />

Conec una persona que en té informació ben fidel i concreta.<br />

Doncs ben segur que voldria parlar amb aquesta persona. De qui es tracta?<br />

Del meu primer empresari, el senyor Gabriel Mitjana.<br />

Sí, ja el conec! fa uns quants anys va tancar la botiga.<br />

Quan es va jubilar els fills no van continuar-la i ell no en tenia necessitat.<br />

Ara que hi penso, jo conec el seu fill... i també la filla.<br />

<strong>El</strong> noi treballa a la "Caixa d'Estalvis".<br />

D'això el conec; miraré de posar-m'hi en contacte.<br />

No tinguis cap dubte que el que el senyor Gabriel t'ha de dir et serà molt útil. Ho sé perquè<br />

quan jo treballava per a ell me n'havia parlat, i no crec que hagi llençat tota la informació<br />

que tenia.<br />

Vaig restar encuriosit i vaig derivar la conversa cap a temes que la resta de companys de<br />

taula poguessin compartir.<br />

En acomiadar-nos l'Antonio em va dir que el tinguéssim en compte per qualsevol cosa que<br />

féssim al barri, que ell n'era un membre de tot dret, malgrat que en visqués tan lluny en<br />

l'actualitat. La seva esposa ho va certificar tot dient que per a ell ser del barri era una senya<br />

d'identitat molt important.<br />

Altra volta la casualitat va fer el seu paper i en pocs dies vaig parlar amb en Daniel Mitjana,<br />

el qual coneixia prou bé per fer un apartat en aquell acte social en què vam coincidir.<br />

Tinc entès que el teu pare em pot ajudar en un llibre que escric sobre el barri. Em podries<br />

arreglar una trobada amb ell?<br />

Ben segur que n'estarà orgullós. <strong>El</strong> meu pare és un home obert i del teu barri en té uns bons<br />

records i una documentació extensa.<br />

Això m'han dit...<br />

I qui t'ho ha dit, si es pot saber?<br />

No fa gaire vaig parlar amb l'Antonio Meléndez, un xicot del barri que havia treballat amb<br />

el teu pare.<br />

T'ho he preguntat perquè, tret de la família i d'alguns amics íntims, ningú no ho sabia. Però<br />

no et preocupis, te'n parlarà amb tota cordialitat. <strong>El</strong> meu pare hi té una fixació amb el barri.<br />

Pensaria que són coses de vells si no fos que de sempre n'hi he sentit parlar amb una<br />

especial afectació.<br />

L'interès per parlar amb aquell home va anar en augment, però com tot el que fa referència<br />

al barri, ho vaig deixar descansar en un lloc amable i grat, on viuen tants records que el<br />

temps ha anat endreçant i n'ha tret el que poguessin tenir de dolorós.<br />

Al cap de pocs dies vaig rebre una trucada de telèfon d'en Daniel, em deia que havia parlat<br />

amb el seu pare, me'n donava el número de telèfon i m'indicava que li truqués quan em fos<br />

possible. No cal dir que ben aviat em vaig posar en contacte amb el senyor Gabriel Mitjana,


que, amable fins a l'extrem, em va convidar a prendre cafè a casa seva el diumenge sobre a<br />

la tarda.<br />

<strong>El</strong>l i la seva esposa vivien en un pis antic i ample, gran, del raval. En aquest cas, vaig<br />

pensar, antic no significava tronat. La casa era amb façana de pedra, porta de fusta en una<br />

portalada gran, graons de marbre, gastats i encara lluents. Era al segon pis -n'hi havia tres, i<br />

cadascun ocupava una planta. <strong>El</strong>s baixos eren ocupats per dos establiments: una òptica i<br />

una tenda de roba i, al mig, la portalada d'accés als pisos. <strong>El</strong> conjunt imposava una certa<br />

quietud, i quan el senyor Gabriel Mitjana em va obrir la porta de casa seva se'm va fer que<br />

ell i la casa no desentonaven gens ni mica.<br />

Quan vam passar per davant de la cuina cridà la seva esposa perquè em saludés.<br />

Aquest és el jove de qui ens va parlar en Daniel.<br />

Tant de gust -m'estengué la mà i vaig sentir la calidesa de la seva encaixada- Com li agrada<br />

el cafè?<br />

Fluix, quasi aigualit, potser una mica tallat.<br />

Em sentia una mica incòmode per tanta amabilitat, i el meu amfitrió ho va notar...<br />

Li demano que se senti com a casa seva. La Maria és molt complimentosa. Ja ho sap, la<br />

gent gran, a la fi només ens resten les formes.<br />

Vaig seure i ell mateix va trencar el gel amb una conversa que a mi em costava d'encetar...<br />

Com es deien els seus pares?<br />

Josep i Magdalena.<br />

Josep i Magdalena... Josep i Magdalena! No els recordo. En quina casa vivíeu?<br />

Al final del carrer central, a l'esquerra.<br />

En quin pis?<br />

Al primer.<br />

Ara i caic! <strong>El</strong> José i la Magdalena! En dir-ho en català m'ha despistat.<br />

La precisió amb què havia identificat els meus pares em va deixar desconcertat, tenia la<br />

certesa que si li hagués dit el José i la Magdalena ell els haguera identificat immediatament.<br />

<strong>El</strong>s recordo molt bé. Tenia caràcter, la seva mare. <strong>El</strong> seu pare caminava amb passes molt<br />

llargues pel petit que era.<br />

<strong>El</strong>s detalls que el senyor Gabriel em donava sobre els meus pares eren d'una precisió<br />

extrema i en parlava en passat donant per suposat que sabia que els dos havien mort. Li<br />

vaig agrair que no en fes referència en present i que el to fos familiar i amable.<br />

Em va dir el meu fill Daniel que estava escrivint un llibre sobre el barri. Si jo hagués estat<br />

dotat per a l'escriptura, ja ho hauria fet. <strong>El</strong> <strong>Barri</strong> constituïa un univers en si mateix, i aquest<br />

és un bon motiu literari...<br />

<strong>El</strong> seu fill em va dir que podia donar-me'n informació i que em seria d'utilitat.<br />

Miraré d'ajudar-lo en el que pugui. De fet, vostè hi té més dret que jo a escriure sobre el que<br />

ha viscut. Jo, en certa manera, era un estrany al <strong>Barri</strong>, mai no hi vaig viure. De quina època<br />

en vol escriure?<br />

Ho faig en forma de contes, narracions curtes que assenyalin distints moments crucials per<br />

a la vida personal i col·lectiva. Ara pretenc explicar com va ser el primer temps. Amb quins<br />

recursos s'anaven instal·lant les famílies. Com de durs foren els primers anys. Curiosament<br />

és un temps que, potser perquè era molt infant o perquè fou ingrat, el tinc com esborrat de<br />

la memòria.<br />

<strong>El</strong>s primers temps foren autènticament durs per a la majoria de les famílies. L'origen era<br />

d'una necessitat extrema. La vinguda d'altres terres no era una elecció, era l'única sortida. <strong>El</strong>


patrimoni de la majoria eren exclusivament les mans per a treballar i una colla de fills per<br />

alimentar.<br />

També hi havia unes quantes famílies catalanes...<br />

<strong>El</strong>s recursos d'aquestes famílies no era millor en cap sentit. Un per un tenien una història<br />

darrera de necessitat, fracàs... però tots ells veien en Vilamon i el seu petit piset una<br />

plataforma des de la qual capgirar la seva història. Tenien l'oportunitat d'enganyar el destí.<br />

Com s'hi va implicar en la vida del nostre <strong>Barri</strong>?<br />

Va ser quasi per casualitat, com moltes de les coses que se'ns presenten a la vida, que sense<br />

poder-ho detectar són indicatius del futur, fets que ens semblen únics i que esdevenen<br />

motlles que anem repetint, de vegades, com en aquest cas, durant anys. Nosaltres vam venir<br />

de Sant Pere de Riudebitlles, on treballàvem en els teixits. Vaig ser contractat per una<br />

fàbrica de Vilamon, on vaig entrar com a contramestre; llavors fèiem torns, i a deshora em<br />

vaig posar a treballar en una botiga de mobles. D'ací va venir tot.<br />

La polidesa en l'exposició em va semblar remarcable. Aquell home em parlava amb ordre<br />

en el record. Em vaig adonar que ens tractàvem de vostè i, no obstant la distància del tracte,<br />

no em feia sentir gens distant. Tot això ho vaig reflexionar mentre ell continuava el seu<br />

relat, en presència de la seva esposa, que no intervenia gens ni mica en la conversa, però<br />

que constituïa una mena de "jòquer" per al senyor Gabriel, que, de tant en tant, dins el seu<br />

relat, es dirigia a ella amb la mirada, com si fos, també ella, la primera vegada que se<br />

l'escoltava...<br />

Un dia va venir a la botiga un home de Sant Pere de Riudebitlles a comprar un llit, quatre<br />

cadires i una taula de menjador. Naturalment jo el coneixia del poble. Feia no res que havia<br />

vingut a viure al barri i em va dir que no ens podia pagar els mobles si no era de fiat. Li<br />

vaig demanar que tornés l'endemà per tal de donar-me temps per parlar amb l'amo de la<br />

botiga. Així ho va fer.<br />

Li vaig dir al propietari del negoci de mobles que aquella família em mereixia confiança.<br />

<strong>El</strong>l va mostrar molts dubtes i va dir que la gent que s'anava instal·lant al barri no oferia cap<br />

garantia. Li vaig proposar un tracte: ell cobraria de mi i jo cobraria al client, i li va semblar<br />

bé.<br />

L'endemà vingué el comprador i l'esposa i vam fer tracte: jo els aniria a cobrar cada<br />

setmana un tant, en el qual vaig afegir un petit guany.<br />

<strong>El</strong> dia que vam entregar els mobles, hi vaig anar personalment i vaig ser tractat amb una<br />

afabilitat que reconfortava. No tenia cap dubte sobre el bon fi dels meus diners, ni em<br />

passava pel cap que aquella treballadora i humil família em deixés de pagar, si no era per<br />

circumstàncies de força major.<br />

En sortir d'aquella casa em va aturar un home jove i decidit i em va demanar si jo li faria el<br />

mateix tracte que al qui havíem dut els mobles. Vaig dubtar, no per desconfiança vers<br />

aquell home; dubtava de mi, de la meva pròpia capacitat per a cobrir l'eventualitat d'un<br />

deute, i li vaig demanar que em deixés dos dies per a pensar-m'ho. Vaig donar mil voltes al<br />

tema sense prendre una decisió i, de mica en mica, va anar pesant en mi l'agraïment mostrat<br />

per aquelles persones a qui tanta falta els feien els mobles. Vaig acceptar el repte i així, de<br />

cop i volta, em vaig convertir en revenedor i finançador.<br />

Al cap de pocs mesos aquesta activitat m'ocupava tot el temps de què disposava. <strong>El</strong>s<br />

beneficis, un per un, eren petits, però sumats constituïen una quantitat considerable, de<br />

manera que em vaig plantejar de deixar la fàbrica, i ho vaig fer.<br />

Tanta feina li donava la botiga de mobles?


No era tant la venda com la manera de vendre. Jo no tenia establiment, havia d'improvisar, i<br />

la gent em localitzava pels carrers del barri, per les cases quan anava a cobrar o, fins i tot, al<br />

bar on em vaig acostumar a passar-hi algunes estones, que sempre eren productives, tant<br />

pels negocis que hi feia com per la simple convivència amb els veïns.<br />

Va arribar un moment que tenia quasi tres-cents clients al <strong>Barri</strong>.<br />

Devíeu necessitar un despatx per a controlar tanta clientela.<br />

Amb això vaig haver d'inventar. De tècniques de venda, no en tenia ni idea. Vaig aplicar<br />

principis d'ordre que havia après en els teixits. Cada família era una llibreta, on anava<br />

anotant els mobles que compraven i els terminis de pagament i la primera fulla de la llibreta<br />

contenia les dades personals...<br />

Es va aixecar de la seva butaca i es va girar cap a un armari integrat a la biblioteca que<br />

cobria tot el pany de paret. Va obrir un porticó i va buscar amb parsimònia una llibreta de<br />

tapes blaves, una de les cents de llibretes que aquell armari contenia. Era una llibreta que<br />

vaig reconèixer perquè era com les que fèiem servir a l'escola. Estava cosida amb dues<br />

grapes pel llom, no tenia gaires fulls i les ratlles eren dues de fines; en dèiem llibreta de<br />

cal·ligrafia.<br />

Aquella que el senyor Gabriel va extreure de l'armari era vella però es veia ben tractada. Va<br />

seure i es posà a llegir.<br />

José <strong>Fernández</strong> i Magdalena <strong>Gené</strong>, adreça... ocupació... tingui, vostè mateix la pot veure...<br />

Estava captivat per aquella llibreta en què, a part de les dades dels pares, hi havia les dels<br />

meus germans i la meva. Aquell home tenia enregistrat on treballava el meu pare i el meu<br />

germà gran, desprès les germanes. La segona pàgina posava: . Darrera les pàgines, amb el calendari de pagaments i en tinta diferent, bolígraf<br />

o llapis, les anotacions dels pagaments. Continuava la llibreta amb altres mobles que<br />

successivament anava comprant la meva família i dels quals podia recordar els colors i la<br />

posició que van ocupar en el petit menjador que teníem.<br />

Allí, en aquella llibreta, hi havia un tresor d'informació sobre la meva família. Vaig<br />

recordar el senyor Gabriel quan, molt més jove, venia a cobrar cada dissabte a la tarda, i el<br />

recordava també com un personatge que formava part del paisatge humà del barri, de tal<br />

manera que jo creia que hi vivia.<br />

Vaig revisar aquella llibreta en silenci absolut que ni el senyor Gabriel ni la seva esposa van<br />

trencar. Suposo que en tancar la llibreta m'era difícil de contenir l'emoció, i llavors em va<br />

dir:<br />

Vingui amb mi, li ensenyaré les llibretes que guardo.<br />

<strong>El</strong> vaig acompanyar a l'armari on, ordenades, s'hi guardaven més de tres-centes llibretes,<br />

separades entre si per uns cartrons marrons, apilades i vistes pel llom, les tapes es podien<br />

veure enfonsades, i de cada cartró hi penjava un paperet amb adreces. Després vaig saber<br />

que els papers havien estat enganxats amb cola i que les divisions eren per edificis i per<br />

pisos, amb l'ordre en què el client vivia, de baix a dalt.<br />

Aquest ordre em permetia controlar el que havia d'anar a cobrar a cada família.<br />

<strong>El</strong> més extraordinari és que ho hagi guardat, després de tants anys.<br />

Home, no em feien gaire nosa i tenir aquesta memòria escrita és com un reconeixement al<br />

<strong>Barri</strong> que em va permetre convertir-me en un comerciant.<br />

De quin any a quin any hi és guardat?<br />

Del 1956 al 1961.<br />

Què va passar desprès?


Quan tothom tenia mobles vingué el temps dels electrodomèstics, que, de fet, ja s'havien<br />

anat introduint de mica en mica. La meva activitat anava enxiquint-se per la mateixa<br />

saturació del mercat i perquè, per sort, tothom treballava i podia comprar sense tant de<br />

crèdit. <strong>El</strong>s comerciants de Vilamon també es van espavilar i es van adonar que la gent del<br />

<strong>Barri</strong> eren bons pagadors. A més, els comerciants dels electrodomèstics varen néixer dintre<br />

la cultura de la venda a terminis.<br />

Per aquell temps jo havia estalviat uns quants diners i ja tenia un pis propi. Em vaig adonar<br />

que el futur immediat eren els estris per a la llar que anaven amb corrent: les ràdios,<br />

rentadores, planxes, cuines i cada dia més invents que facilitaven el confort a les famílies.<br />

<strong>El</strong>s televisors foren els grans dinamitzadors del comerç dels electrodomèstics. Altra vegada,<br />

doncs, vaig començar quasi de nou i vaig llogar el local on vaig tenir botiga durant uns<br />

vint-i-cinc anys. Comptava amb una clientela feta, la del <strong>Barri</strong>, pensava també que Vilamon<br />

havia crescut prou per a fer altres nous clients, i així va ser.<br />

<strong>El</strong> sistema de vendes continuava essent fiat. Llavors vaig substituir el sistema de llibretes<br />

pel de fitxes. No les guardo perquè la botiga, tot i que em va donar diners, no tenia el<br />

component emocional que l'aventura del <strong>Barri</strong> em va representar.<br />

Tornàvem a seure. Aquell home i jo havíem parlat, primer drets i, seguint unes indicacions<br />

quasi imperceptibles que m'anava fent, ens havíem acomodat.<br />

Ara el senyor Gabriel em mirava com si m'interrogués,<br />

Creu que el que tinc li pot ser d'utilitat per al seu llibre?<br />

Sens dubte és una informació de gran valor, una troballa que tothom voldria fer, però no<br />

tinc prou clar com utilitzar-la.<br />

Què vol dir? No té una idea sobre les històries que vol retratar?<br />

Fins fa ben poc, abans que parléssim, volia escriure sobre els primers anys del <strong>Barri</strong>. Ara en<br />

tinc tanta informació i tan fidel que m'aclapara i, ho he de reconèixer, no sé com fer-la<br />

servir.<br />

Quin tipus de literatura fa?<br />

La pregunta em va deixar en blanc el cervell. No estava escrivint amb un patró premeditat i<br />

per un moment vaig témer que el senyor Gabriel fos un entès en literatura i que<br />

desqualifiqués el que fins aquell moment havia escrit sense un patró, guiat per l'emoció i el<br />

record, sense cura de l'estil ni d'altres floritures que jo no dominava. Altra vegada els meus<br />

temors eren infundats...<br />

Vull dir que si pretén fer unes històries realistes, amb personatges identificables o si li<br />

interessa més el simbolisme, diguem-ne una literatura més fantàstica.<br />

Miri, no voldria que ningú s'hi sentís personalment retratat, vull que tothom s'identifiqui<br />

perquè hagi estat capaç de reflectir l'esperit del que vam viure.<br />

Ho entenc i li ho aprovo. Jo li poso aquests documents a la seva disposició, però no voldria<br />

que fossin utilitzats de forma literal.<br />

Li ho agraeixo i li ben asseguro que no tinc intenció de fer-ne un ús que no sigui<br />

acceptable. En qualsevol cas, si d'aquestes llibretes en surt alguna història, li'n demanaré<br />

l'aprovació.<br />

Eren les set de la tarda i em va semblar que la bona disposició del senyor Gabriel donava<br />

per a més. Se'l veia disposat a parlar, i vaig aprofitar l'avinentesa.<br />

Estava ben convençut que vostès vivien al <strong>Barri</strong>.<br />

Es pot dir que jo hi vivia, però no hi dormia. Sempre vam viure al centre de Vilamon. No<br />

m'estranya la seva creença. En realitat durant aquells cinc primers anys m'hi vaig sentir<br />

molt integrat.


Vol dir que hi tenia altres interessos a part dels purament comercials?<br />

Jo no en diria interessos, eren altres aspectes igualment o encara més importants. M'hi<br />

sentia bé.<br />

Diria, però, que era una relació d'igual a igual?<br />

Comprenc el que em vol dir. Jo no era acceptat perquè era un comerciant. Hi tenia, i encara<br />

hi tinc, amics. No és fàcil d'explicar si no li poso exemples.<br />

Ben segur que interpretava la cara de desconcert que jo devia fer en aquelles alçades de la<br />

conversa. Vaig témer que posar en dubte el que em deia no fos un gest de mala educació,<br />

però aquell home que tan bé m'havia atès fins aquell moment semblava llegir-me el<br />

pensament i em va alliberar posant-me tot d'exemples.<br />

Vostè, que va viure al <strong>Barri</strong> i que en coneix els personatges, entendrà fàcilment el que li<br />

vull dir. Per exemple: el Goyo, que encara és viu, és un bon amic meu. No ens veiem<br />

perquè està molt malament a causa de l'edat, però mai no he tingut millor parella que el<br />

Goyo per a jugar al dòmino...<br />

<strong>El</strong> Goyo és un home que va venir d'Alcántara i que jo recordo de sempre com a<br />

escombriaire. Era casat, tenia fills i era un home animós que sempre es veia content. Un<br />

dels seus fills encara el tracto. Però jo no podia imaginar el Goyo com un dels amics del<br />

senyor Gabriel.<br />

... <strong>El</strong> Goyo i jo fèiem una parella quasi imbatible. Tenia una intel·ligència intuïtiva fora del<br />

normal, difícil de casar amb el seu ofici, però tan certa com que era ell qui duia la iniciativa<br />

en el joc. Mai no em vaig entendre amb cap més home en el joc del dòmino com amb en<br />

Goyo. Vaig estar molt de temps durant el qual ell havia de tenir paciència amb mi, i aviat<br />

va perdre la vergonya i em va començar a esbroncar quan, per un error meu, perdíem la<br />

partida. De mica en mica el vaig anar coneixent, i ell a mi. Qualsevol gest amb les mans, la<br />

mirada, la forma de moure les fitxes, en fi, gestos que per repetitius acaben essent tant o<br />

més clars que les paraules. La simbiosi era total i de mica en mica vam aprendre a enganyar<br />

els contrincants. Encara avui enyoro aquelles partides, i li diré un secret: quan en Goyo em<br />

retreia un error, els jugadors contraris i els homes que miraven se sentien en certa manera<br />

satisfets. <strong>El</strong>s semblava simpàtic que aquell escombriaire de vida avorrida em pogués donar<br />

lliçons. Jo, amb un to de confiança, li deia el "professor", i aviat tothom li ho deia i ell mai<br />

no s'ho va prendre malament.<br />

Recordo que un dia teníem una discussió amigable amb un home a la terrassa del bar. Era<br />

professor de matemàtiques i deia que només la intel·ligència fruit de la instrucció -l'estudi,<br />

la formació, l'experimentació científica- tenia valor. D'altres li deien que això eren<br />

ximpleries i posaven mil exemples de personatges que sense cap preparació havien assolit<br />

l'èxit social i, el que era més important, l'econòmic. <strong>El</strong> pobre home donava arguments ben<br />

fonamentats per a defensar la seva tesi, però els presents no estaven per romanços. Jo no<br />

havia intervingut en el debat, però com que coneixia aquell professor li vaig proposar una<br />

prova pràctica: miri, podem fer una prova del que vostè diu.<br />

Com la farem aquesta prova, no se m'acut com podria fer-se?<br />

Ben senzill, jugarem al dòmino!<br />

Jo no en sé de jugar al dòmino! -va argumentar tot excusant-se.<br />

Miri, és ben senzill, jugarem a un joc en què l'atzar és el factor menys important. Li ben<br />

asseguro que la saviesa, la intel·ligència, en el seu llenguatge els càlculs matemàtics, en són<br />

el principal factor.<br />

Hi estic disposat, però sàpiga des d'ara que atorgo poc valor de prova al joc que em<br />

proposa.


Jo no ho crec així -li vaig dir- en el dòmino hi ha vint-i-vuit fitxes que tenen dos valors,<br />

combinats entre si: van del zero, o blanca, al sis. Hi ha set fitxes de cada valor, una d'elles<br />

n'és el doble, de forma que veient les fitxes jugades, les pròpies i el joc que cadascú va<br />

jugant, es pot gairebé preveure quin joc té l'adversari.<br />

Insisteixo que jo no he jugat mai al dòmino, i els factors de novetat o falta de costum poden<br />

ser determinants.<br />

Li ho reconec i per a resoldre això jugarem les partides que vostè vulgui fins a dominar-ne<br />

les regles.<br />

Ho podem provar.<br />

Per fer-ho més senzill, no jugarem a parelles. Li puc assegurar que cal molt de temps per<br />

arribar a compenetrar-se dos jugadors. Jugarem a la "garrafina", que és el joc més senzill<br />

del dòmino. La "garrafina" és un joc individual en què poden jugar tres o quatre jugadors,<br />

dels quals, si en són quatre, un descansa per a donar la possibilitat que si un jugador té mal<br />

joc pugui canviar les fitxes per les set que han quedat lliures. Si no coneix aquest joc no li<br />

explicaré; li dic el suficient perquè entengui que el matemàtic el Goyo i jo vam començar a<br />

jugar a la "garrafina".<br />

Jo li anava explicant les normes que regien el joc i l'home de mica en mica hi anava entrant.<br />

<strong>El</strong> Goyo no deia res i jugava de la manera més neta que sabia; havia entès perfectament el<br />

que estàvem fent i ell, en Goyo, estava segur de guanyar.<br />

<strong>El</strong> Goyo es va transformar, ell i jo ens coneixíem prou perquè amb un gest, aparentment<br />

insignificant, sabéssim quin joc duia l'altre. <strong>El</strong> pobre professor de matemàtiques no rascava<br />

bola, i en Goyo li deia:<br />

Aquest doble cinc no el podràs tirar -i tot seguit posava l'última fitxa.<br />

<strong>El</strong> matemàtic no s'ho volia creure. Aquell escombriaire no solament sabia controlar el joc<br />

propi, sinó que endevinava el joc dels altres.<br />

<strong>El</strong> nostre amic científic va restar totalment derrotat, però el Goyo i jo, quan vam quedar<br />

sols, no estàvem gaire contents, havia estat massa fàcil. L'un i l'altre sabíem que aquell<br />

home tenia molta raó i que al nostre país sobrava la intel·ligència intuïtiva i anàvem<br />

mancats de matemàtics convençuts del valor de la seva ciència.<br />

Vaig quedar ben convençut pel relat del senyor Gabriel i la meva incredulitat anterior va<br />

desaparèixer. La sensibilitat d'aquell home era molt profunda. Em va semblar oportú de ferli<br />

saber que l'havia entès:<br />

No tothom va saber veure les virtuts dels qui vivíem en aquella comunitat.<br />

No els culpi per això. Tingui present les circumstàncies del temps en què es va<br />

desenvolupar el <strong>Barri</strong>. Jo mateix vaig suggerir alguns dels negocis que s'hi van instal·lar i,<br />

cregui'm, foren molt bons negocis, però més d'un em va dir que en aquella barriada no hi<br />

posaria un negoci ni mort. <strong>El</strong>ls s'ho van perdre, pensava llavors i penso ara.<br />

Com a totes les comunitats, van anar sorgint els elements que lideraven les iniciatives. Ara<br />

recordo quan van crear el club de futbol. <strong>El</strong> futbol va ser un element de cohesió i identitat.<br />

<strong>El</strong>s joves podien fer un esport i la gent els podia animar. Darrera del futbol hi havia homes<br />

entusiastes i sacrificats.<br />

Pensi per un moment en l'Església. <strong>El</strong> capellà dels primers anys era un home molt especial.<br />

No només es preocupava dels aspectes religiosos. S'esforçà perquè el <strong>Barri</strong> tingués un local<br />

social: l'església, que molts homes van construir amb les seves pròpies mans. En aquesta<br />

iniciativa també hi havia líders de la comunitat. Aquell capellà n'era un. Reconec que aquell<br />

home tenia un cert avantatge: el seu treball era el <strong>Barri</strong>. Però podia haver-se inhibit i no va


fer-ho. Cada diumenge al matí posava sardanes pels altaveus que tenia instal·lats al bell mig<br />

del barri i a tres quarts de dotze, abans de la missa, posava una mica de música religiosa.<br />

D'això jo en dic una bona combinació.<br />

En aquestes alçades de la conversa jo estava ben convençut que el meu interlocutor era un<br />

home essencialment bo, que havia copsat l'esperit del <strong>Barri</strong>, que quan parlava dels seus<br />

amics no ho feia des de cap posició de privilegi. No obstant això,sempre m'he malfiat de les<br />

actituds voluntaristes, he pensat que darrera hi havia una intenció: la religió, el negoci, en<br />

fi, qualsevol interès del qual la bonhomia n'és una pantalla i, de vegades, una cortina de<br />

fum. Potser per tot això li vaig fer una pregunta que incloïa una opinió, també un dubte, que<br />

en el decurs de l'escriptura del meu llibre m'havia anat repetint.<br />

Passats els anys, no li sembla pervers haver situat el <strong>Barri</strong> tan lluny del centre de Vilamon?<br />

I encara més, el fet de concentrar en un barri tanta gent quasi marginal, no li sembla que<br />

podia haver resultat un fracàs social?<br />

Si m'ho miro passats els anys, li he de dir que no m'ho sembla. M'explicaré. M'ho semblava<br />

al començament del <strong>Barri</strong>: era un risc que qualsevol observador podia constatar. Observi,<br />

no obstant això què va passar: les famílies es van poder integrar perquè tota la mà d'obra<br />

que hi havia va ser utilitzada per la indústria i els serveis. La primera i la segona generació<br />

d'immigrants i, més concretament els del <strong>Barri</strong>, van poder fer una vida que podem<br />

qualificar de digna.<br />

Sembla passar per alt les mancances de serveis elementals: carrers, enllumenat públic,<br />

autobusos, escola... coses que ara hi ha i que fa quaranta anys també ens mancaven.<br />

Vostè s'ho mira fora de context. No vull dir que justifiqui la falta de previsió d'equipaments,<br />

li dic que no ho podem analitzar amb els ulls d'ara. Si ho fem haurem d'admetre que, per les<br />

raons que siguin, el resultat final d'aquella comunitat ha estat prou digne. I això no justifica<br />

els responsables de la manca de previsió, ni els qui des dels poders públics van decidir<br />

allunyar el barri, ni molt menys els fariseus que acusaven els qui hi vivíeu de ser poc<br />

integrats a Vilamon.<br />

Senyor Gabriel, jo vaig sentir aquesta discriminació d'una manera particular. En realitat, jo<br />

era català en una comunitat majoritàriament de parla castellana, i sovint la comunitat de<br />

Vilamon em rebutjava pel sol fet de viure al <strong>Barri</strong>.<br />

Jove, vostè mateix podria ser un exemple del que li estic dient. Miri's vostè mateix. No dic<br />

que quan era nen no pogués sentir un cert rebuig, però ara vostè és, en certa manera, un<br />

privilegiat. Jo l'envejo. M'agradaria poder escriure històries que puguin interessar. Jo no en<br />

sé i li ben asseguro que m'agradaria. Estic molt interessat en el que ha escrit i vol escriure<br />

sobre el <strong>Barri</strong>, i en el que el pugui ajudar pot comptar-hi sense cap limitació.<br />

La cordialitat d'aquell home em va desarmar. Com li podia rebatre aquella argumentació? I<br />

vaig adoptar un to quasi humorístic i de confiança.<br />

No em deixa escapatòria, m'ha ben convençut, potser hauré d'acabar creient que vam ser<br />

uns privilegiats.<br />

Cregui'm, no senti mai autocompassió, deixi-ho per quan sigui més vell. Jo encara no m'ho<br />

permeto. Li dic només dues coses: pensi per un moment que moltes persones de<br />

procedència com les de la majoria dels qui poblaren el <strong>Barri</strong> eren els qui ocuparen barris de<br />

barraques a l'entorn de les grans ciutats. Situï el <strong>Barri</strong> a l'actualitat i imagini que el pot<br />

construir per a alliberar els milions i milions de persones que viuen infinitament pitjor que<br />

quan vostè era nen. Ben segur que vostè mateix ho manaria construir sense cap dubte. I per


fi li diré una altra cosa: em preocupen més els néts dels qui vingueren els anys cinquanta<br />

que el que em preocupaven els mateixos avis. Llavors tenien feina, ara tenen atur.<br />

Ens vam acomiadar amb la mateixa cortesia de tota l'entrevista. Vaig caminar una bona<br />

estona i, no sé encara per què, sentia olors de primavera. Tenia els pulmons oberts i el cap<br />

clar. Havia fet un amic i tenia una mena de tresor, una herència que el senyor Gabriel<br />

m'oferia, i em sentia ric. Ric per aquelles llibretes blaves i tota la sensibilitat que la seva<br />

sola existència significava, i aquella herència em feia sentir afortunat.

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!