LA MEMÒRIA DE L'ARQUITECTURA aàarquitectària - Col·legi d ...

Arxiu Històric del COAC. Foto: Jaume Orpinell (CDI) // Número 11. Maig 2006 Una publicació del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya
aà
arquitectària
el reportatge 2
PAPERS D’ARQUITECTURA,
FRAGMENTS D’HISTÒRIA
L’ARXIU HISTÒRIC DEL COL·LEGI RESTAURA EL FONS DOMÈNECH I MONTANER la ciutadania
DOMÈNECH I L’ATENEU BARCELONÈS
LA MEMÒRIA DE
L’ARQUITECTURA
les publicacions
VIATGES PER L’ARQUITECTURA ROMÀNICA
l’opinió
LLUÍS DOMÈNECH I GIRBAU
FRANCESC FONTBONA
4
5
7

2 aà LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU DOMÈNECH I MONTANER
arquitectària
ATRESORAR UN LLEGAT QUE ÉS DE TOTHOM
JESÚS ALONSO I SÁINZ
DEGÀ DEL COL·LEGI D’ARQUITECTES DE CATALUNYA
Existeixen importants centres de documentació d’arquitectura moderna i
contemporània en el món. La referència la marquen institucions com el RIBA
(Royal Institute of British Architects), amb un riquíssim fons d’arquitectura
britànica moderna i que recentement ha estat reconegut com a biblioteca
nacional, o la biblioteca de l’AIA (American Institute of Architects) o l’Institut
Français d’Architecture, de titularitat pública i que reuneix un important
fons procedent de despatxos privats. El Centre de Documentació del COAC,
del qual depèn l’Arxiu Històric, se situa entre aquests centres d’irradiació
cultural, i la seva constant feina desenvolupada des de la seva fundació el
1969 li ha permès reunir la més important col·lecció d’arquitectura catalana
contemporània.
Aquest suplement el dediquem al fons de Lluís Domènech i Montaner, donat
per la família l’any 2000, en la catalogació i revalorització del qual ha treballat
el Col·legi, fins a la publicació d’un llibre sobre la seva indubtable riquesa
i la cessió del seu material per a una exposició al MNAC. Amb això,
el Col·legi i el MNAC, gràcies a l’impuls de Lluís Domènech i Girbau, besnét
de l’arquitecte modernista i il·lustre figura del catalanisme polític, uneixen
els seus esforços per oferir a la ciutadania un tros de la seva història,
una nova mirada que, segur, ens ajudarà a valorar el patrimoni arquitectònic
com es mereix. Joaquim Coll Amargós, de l’Ateneu Barcelonès, Francesc
Fontbona, de la Biblioteca de Catalunya, i el mateix Lluís Domènech i Girbau
ens ajuden a glossar la figura de Lluís Domènech i Montaner.
PAPERS D’ARQUITECTURA,
FRAGMENTS D’HISTÒRIA
LAURA BAYO
PERIODISTA
L’Arxiu Històric del COAC va rebre l’any 2000 la donació
del Fons Domènech i Montaner de mans de la
família del cèlebre arquitecte. Més d’un miler de documents
pertanyents a quaranta projectes del genial
arquitecte autor del Palau de la Música i de l’Hospital
de la Santa Creu i Sant Pau, i actiu personatge
de la vida política i ciutadana del primer terç del
segle XX. D’aquest fons, datat entre el 1876 i el 1920,
la part més ben conservada correspon a les anomenades
“fitxes del romànic”: anotacions, fotos, plànols
i dibuixos d’obres del romànic català realitzades
per ell a principis del segle XX.
Lamentablement, el gruix més important de l’arxiu
de l’arquitecte va ser destruït després de la guerra
civil i la documentació d’obres emblemàtiques de
l’arquitecte s’ha perdut irremeiablement. Sí que es
conserven alguns dibuixos o plànols del Palau de
la Música, l’Hospital de Sant Pau, l’edifici del Museu
Tàpies o la Casa Fuster. Des de llavors, el Centre de
Documentació del COAC, del qual depèn l’Arxiu,
amb la col·laboració de Fundació Caixa Catalunya,
s’ha encarregat de la seva identificació, catalogació,
i restauració per recuperar el seu valor com a font
d’estudi del patrimoni històric del nostre país.
Escriure la història
Les “fitxes del romànic” estan integrades per material
documental que l’arquitecte català va reunir al
llarg dels viatges realitzats entre el 1893 i el 1906 per
la geografia catalana per conèixer el patrimoni romànic
català. Prop de 1.500 plaques fotogràfiques, plànols,
fotografies, esbossos i altres documents de l’època
integren el fons que l’arquitecte va recollir amb
l’objectiu d’editar una història del romànic català, i
que mai va poder publicar. Tot i ser el descobridor
dels conjunts murals de Taüll, Àneu i Brugal el 1904,
va ser el seu deixeble, el també arquitecte Puig i Cadafalch,
que el 1909 va publicar L’arquitectura ro-
Un passat que escriu el present
mànica a Catalunya, cosa que va provocar l’abandonament
de les fitxes de Domènech i Montaner i
l’enterrament de les seves troballes del romànic.
Lluís Domènech i Montaner, il·lustre personatge de
l’època, va ser president de l’Ateneu Barcelonès, director
del Col·legi d’Arquitectes, professor de l’Escola
d’Arquitectura, actiu militant del catalanisme
polític i destacat excursionista. Els seus viatges per
Catalunya per radiografiar el patrimoni romànic van
unir la seva afició pels viatges amb la seva necessitat
de recerca dels orígens de la identitat catalana,
junt amb la seva exploració de formes, tècniques i
llenguatges per a la seva arquitectura. Ja el 1878, ell
mateix va publicar un article titulat En busca de una
arquitectura nacional, tota una declaració d’intencions
de la necessitat de definició de l’art i la identitat
nacional.
Un llibre, una exposició
Finalment, cent anys més tard i després d’un minuciós
estudi realitzat per Enric Granell i Antón Ramon,
arquitectes i professors de l’Escola Tècnica Superior
d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), aquesta
documentació surt a la llum en un llibre, editat pel
Col·legi d’Arquitectes sota el títol de Lluís Domènech
i Montaner. Viatges per l’arquitectura romànica, i com
a peces de l’exposició del MNAC Lluís Domènech i
Montaner i el descobriment del romànic que permet
tornar a reunir les fitxes de Lluís Domènech i Montaner
amb les obres d’art de la col·lecció de romànic
del MNAC.
Quan Granell i Ramon van analitzar, per encàrrec de
l’Arxiu Històric del COAC, les fitxes de Domènech i
Montaner, hi van trobar per sorpresa material inèdit
de l’arquitecte: un pròleg i un esquema del llibre que
preparava cent anys enrere. El resultat és una publicació
que analitza la transcendència del fons inèdit,
i presenta les fotografies i anotacions (en català
prefabrià) que Domènech i Montaner realitzava en
cada excursió per conèixer els orígens de l’art català.
Entendre el perquè de la realitat que ens envolta i valorar en la seva justa mesura l’obra dels nostres antecessors
són eixos fonamentals en el procés de construcció de la nostra identitat col·lectiva. Lluís Domènech i Montaner
volia acostar-se al romànic català com una manera de trobar la seva identitat com a català, i amb aquesta
finalitat va dedicar el seu temps a recórrer la geografia catalana i a inventariar el patrimoni arquitectònic romànic
català. La seva obra va quedar arraconada i els seus escrits, les seves reflexions a peu de cada obra i els plànols
i alçats d’esglésies que després traçava al seu despatx, guardats en caixes. Fins que els descendents del
cèlebre arquitecte modernista van decidir treure a la llum aquest material. Primer el seu fill, Pere Doménech, ja
en una edat avançada, va voler continuar la feina de Domènech i Montaner. Després, el seu besnét, Lluís
Domènech i Girbau, va promoure la donació de tot el fons Domènech i Montaner a l’Arxiu Històric del COAC. El
recorregut del llegat, des de la custòdia familiar fins a la conservació a les sales de l’arxiu, permet que avui la
seva obra surti a la llum i es pugui contemplar i ser admirada. L’obra i l’arquitecte. L’obra i el seu valor com a
peça fonamental en la construcció del patrimoni històric del nostre país.
FOTO: ARXIU HISTÒRIC DEL COAC
1 SANT PERE DE BURGAL en una fotografia del 1904 1 CROQUIS de Sant Pere de Roda
1 DIETARI PERSONAL de Lluís Domènech i Montaner
FOTO: ARXIU HISTÒRIC DEL COAC
FOTO: ARXIU HISTÒRIC DEL COAC
FOTO: ARXIU HISTÒRIC DEL COAC
FOTO: ARXIU HISTÒRIC DEL COAC
1 LA SEU D’URGELL, el 1904 1 UNA DE LES primeres fotos de Sant Climent de Taüll (1904)
1 LES SALES DEL MNAC exposen les fitxes de Domènech i Montaner
FOTO: CHRISTIAN RIBAS
COL·LEGI D’ARQUITECTES DE CATALUNYA DEGÀ: JESÚS ALONSO I SÁINZ I SECRETARI: JORGE OZORES MARCO-GARDOQUI I TRESORER: JOSEP MARIA GUILLUMET I ANÉS I PRESIDENT DEMARCACIÓ DE
BARCELONA: JORDI LUDEVID I ANGLADA I PRESIDENT DEMARCACIÓ GIRONA: JOSEP RIERA I MICALÓ I PRESIDENT DEMARCACIÓ LLEIDA: PERE ROBERT I SAMPIETRO I PRESIDENT DEMARCACIÓ TARRAGONA: JORDI

aà LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU DOMÈNECH I MONTANER
arquitectària 3
1 L’ARXIU HA DOCUMENTAT i restaurat prop de 1.500 plaques de vidre fotogràfiques
procedents de les fitxes del romànic de Domènech i Montaner.
L’ARXIU HISTÒRIC
DELS ARQUITECTES
LAURA BAYO
PERIODISTA
La sala de consulta de l’Arxiu Històric del COAC a
Barcelona està presidida per un moble de Gaspar
Homar que havia estat del fill de Domènech i Montaner.
Al davant, una desena de mobles per a plànols
conserven part dels documents que el centre
custodia. Als seus calaixos s’emmagatzemen els dibuixos
de la façana de la catedral de Barcelona (August
Font, 1887), dibuixos de l’edifici de la Universitat
de Barcelona (Elies Rogent, 1862-80), els
dibuixos de Domènech i Montaner, el projecte del
Camp Nou (Mitjans-Soteras-García Barbón, 1954),
el projecte del Camí de Ronda de S’Agaró, a Girona
(F. Folguera, 1935)... Són només alguns exemples
de la diversitat i la riquesa del fons documental d’arquitectura
aquí dipositat.
David Ferrer, arquitecte, dirigeix des de fa més de
trenta anys l’Arxiu, present a totes les demarcacions
del Col·legi. Ell és un dels motors d’aquest centre de
documentació, amb una breu però intensa trajectòria
que el situa al capdavant dels centres arxivístics
d’arquitectura del món. La pausada però constant
feina de l’arxiu ha permès reunir un fons arquitectònic
d’inqüestionable interès. Actualment, compta
amb més de setanta arxius professionals, com els
dels arquitectes Cèsar Martinell, Elies Rogent, Rafael
Masó, Antoni Bonet, G. Rodríguez Arias, N.M. Rubió
i Tudurí, dibuixos dels arquitectes Gaudí, Berenguer,
o Llongueras, o el fons documental del
FOTO: JAUME ORPINELL (CDI) FOTO: JAUME ORPINELL (CDI) FOTO: ARXIU COAC
GATCPAC o de l’Exposició Universal de l’any 1888,
entre altres.
1 DAVID FERRER, DIRECTOR del Centre de Documentació del COAC, i Andreu Carrascal, arxiver,
repassen uns plànols de Francesc Mitjans recentment donats a l’arxiu.
Estudi, catalogació i conservació
Per David Ferrer, “la custòdia del fons documental en
mans de l’Arxiu Històric del COAC no només garanteix
una adequada conservació del material, sinó també
el seu estudi i difusió”. Ferrer recorda que “tota
obra important d’arquitectura ha estat generada mitjançant
una documentació amb una importància que
es posa de manifest en una posterior revisió històrica”.
Perquè la millor manera d’aportar el valor que es
mereix una obra és permetre el seu estudi, la seva
catalogació i òptima conservació.
“Abandonar al calaix del menjador familiar els projectes
d’un arquitecte és enterrar la seva memòria i condemnar-lo
a l’oblit” adverteix Jesús Alonso, degà del
COAC, que afegeix: “És una obligació del Col·legi posar
en valor i mantenir viu el fons documental que integra
el patrimoni arquitectònic de Catalunya”. Aquesta
divulgació unes vegades es produeix en forma de
treballs d’investigació o doctorats, o exposicions, altres
a través de l’edició de monografies, i sempre des
de la gran finestra global que suposa la xarxa virtual.
Actualment es poden consultar online més de 20.566
referències de l’Arxiu Històric del COAC, cosa que
suposa gairebé tota la documentació del centre.
(www.coac.net/COAC/centredocumentacio).
Qualitat versus quantitat
“A l’arxiu es guarda documentació interessantíssima
i, moltes vegades encara poc estudiada” explica Da-
vid Ferrer. “Sovint, el fons dipositat conté sorpreses
per als mateixos estudiosos, que fan troballes de gran
interès en el marc de les seves investigacions”. Per
Andreu Carrascal, arxiver, “el valor de l’Arxiu del Col·legi
no és tant la quantitat de documentació com la
qualitat. A diferència d’altres arxius –com els municipals–
on només es gestionen els documents bàsics
de tots els edificis, l’Arxiu Històric del COAC, sol
tenir els projectes amb documentació més variada:
des del seu encàrrec, la seva correspondència,
pressupostos, esbossos, fins a les diverses versions
del projecte”.
Fons de referència
Un dels fons d’importància dipositat a l’Arxiu Històric
del COAC és el fons GATCPAC, que compta amb
plànols, dibuixos i documentació de la Caseta Desmuntable
(1932-36), el Dispensari Central Antituberculós
(1934-38), la revista AC, o La Ciutat de Repòs
i Vacances (1932-37), amb un estudi detallat que ha
permès radiografiar els primers gestos de modernitat
de l’arquitectura catalana del segle XX.
El 1974 Maria Martinell i Taxonera, filla de l’arquitecte
Cèsar Martinell i Brunet, va cedir el fons de l’arquitecte
a l’Arxiu Històric. Cèsar Martinell (Valls 1888-
Barcelona 1973) va ser l’arquitecte pont entre el modernisme
i el noucentisme, estudiós de l’arquitectura
i escultura barroca, de l’arquitectura medieval catalana,
deixeble i estudiós de Gaudí. Actualment, la
seva obra es pot consultar a través d’un itinerari arquitectònic
que recorre, des de la xarxa virtual, tota
la seva obra (http://www.coac.net/martinell/).
1 PORTADA DEL GATCPAC. 1928-1939.
Una nova arquitectura per a una nova ciutat
EL CATÀLEG
DEL GATCPAC
EVA ÁLVAREZ
PERIODISTA
Les fitxes romàniques de Domènech i Montaner
no són l’únic material de l’Arxiu Històric del COAC
que aquests dies es pot veure fora de la seu col·legial:
un centenar de fotografies, croquis i plànols
realitzats durant la primera meitat de segle XX pels
arquitectes integrants del GATCPAC han viatjat
fins a les sales del Museu d’Història de la Ciutat
de Barcelona (MHCB), per integrar-se en l’exposició
GATCPAC 1928-1939. Una nova arquitectura
per a una nova ciutat. Per a qualsevol persona
que ho desitgi, també es pot endur aquest fons
a casa, en forma de catàleg de l’exposició, editat
pel Col·legi d’Arquitectes.
Junt amb el material procedent de l’Arxiu Històric
del COAC, la mostra i el llibre presenten documentació
inèdita dipositada en altres importants
arxius, públics o privats, vinculats a aquest grup
d’arquitectes agrupats sota les sigles GATCPAC:
Arxiu Albert Illescas, Arxiu Coqueta, Arxiu E. Granell,
Arxiu Històric de l’Hospitalet. Ajuntament de
l’Hospitalet, Arxiu Històric de Viladecans. Ajuntament
de Viladecans, Arxiu Josep Maria Rovira, Arxiu
Municipal Administratiu. Ajuntament de Barcelona,
Arxiu Municipal de Martorell, Arxiu
Municipal de Palau-Solità i Plegamans, Arxiu Raimon
Torres, Cité de l’Architecture et du Patrimoine,
Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona,
Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del
Vallès
El GATCPAC. 1928-1939. Una nova arquitectura
per a una nova ciutat està dirigit pels arquitectes
Antonio Pizza i Josep Maria Rovira, i compta amb
textos de Carolina B. García, Celia Marín, Antonio
Pizza, Josep M. Rovira, José Ángel Sanz Esquide,
Carles Serra, Paolo Sustersic i Enric Ucelay-
Da Cal. Es tracta d’un volum de 336 pàgines, en
doble edició català-anglès i castellà-anglès, que
reuneix prop de 300 imatges entre plànols, dibuixos,
o fotografies. Els cinc capítols presenten
la situació històrica prèvia al GATCPAC, la composició
del grup, referències il·lustrades de totes
les seves obres i projectes, la difusió d’aquest moviment
des de la revista AC, i el mobiliari i el disseny
d’interiors.
BERGADÀ I MASQUEF I PRESIDENT DEMARCACIÓ L’EBRE: CARLOS VERGÉS I ALONSO I VOCALS: JORDI SARDÀ I FERRAN / SANTIAGO CERVELLÓ I DELGADO / JOAQUIM FIGA I MATARÓ / ELSA IBARS I
TORRAS I COL.LEGI D’ARQUITECTES DE CATALUNYA Plaça Nova, 5, 08002 Barcelona I Tel.: 93 301 50 00 I Fax: 93 318 60 29 I www.coac.net / PUBLICITAT: Zeta Gestión de Medios. Tel.: 93 265 57 27

4 aà LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU DOMÈNECH I MONTANER
arquitectària
DOMÈNECH
I L’ATENEU BARCELONÈS
JOAQUIM COLL I AMARGÓS
COMISSARI DE L’ANY ATENEU
El 25 de maig de 1906 a la nit Domènech i Montaner,
en qualitat de president de l’Ateneu Barcelonès,
dirigia unes paraules, primer en català i després en castellà,
per donar la benvinguda al líder republicà Nicolás
Salmerón i altres parlamentaris que visitaven la ciutat
amb motiu de l’homenatge a la Solidaritat Catalana,
l’ampli moviment catalanista transversal sorgit arran
de la llei de jurisdiccions.
En un moment d’enorme efervescència social i política,
l’Ateneu inaugurava la seva nova seu social: el casalot
del neoclàssic Palau Savassona, al carrer Canuda,
on segueix estant avui, al cap de 100 anys. No era
la primera vegada que Domènech presidia la més important
de les institucions ciutadanes barcelonines. El
1898 havia iniciat un prestigiós recorregut com a figura
prototípica de la societat civil catalana, fet que li va
permetre ocupar la presidència de l’Ateneu fins a set
vegades en diferents períodes, concretament entre
1898-1900, 1905-1907 i 1912-1915. Segurament el
famós arquitecte va trobar en la vida d’ateneu, a partir
del 1904, un refugi davant un catalanisme que, en
mans de la Lliga Regionalista, s’estava dretanitzant i
que obeïa cada vegada més a una estratègia de lluita
partidista.
Però aquesta desafecció no ocultaria que, en els anys
del canvi de segle, Lluís Domènech havia jugat un
paper protagonista a les files dels que apostaven per
la participació política i electoral del catalanisme, al
costat de figures més joves com Prat de la Riba i Verdaguer
i Callís. Tant des de la Unió Catalanista com,
sobretot, des de la presidència de l’Ateneu Barcelonès
Domènech es va situar en l’epicentre de totes
les tensions d’aquells anys. Va firmar el Missatge dels
Cinc Presidents entregat a la reina regent el novembre
del 1898 en què es demanava la creació d’organismes
autonòmics. Va comprometre institucionalment
l’Ateneu amb el moviment d’insubmissió
ciutadana conegut com el tancament de caixes. I en
les eleccions generals del 1901 va sortir escollit diputat
a les Corts per la candidatura dels Quatre Presidents,
amb el popular doctor Bartomeu Robert i
amb els fabricants Albert Rusiñol i Sebastià Torres.
Van ser, doncs, els primers diputats elegits en representació
del catalanisme organitzat.
El 1904, després de les presidències del mateix Robert,
del literat Picó i Campaner, de l’historiador Ramon
d’Abadal i del poeta Joan Maragall, Domènech
i Montaner va tornar a ser escollit president de l’Ateneu.
Havia estat un dels dirigents de la Lliga escindits
d’aquest partit l’abril d’aquell mateix any en disconformitat
amb la intervenció filomonàrquica de Francesc
Cambó davant el jove rei Alfons XIII en ocasió de la seva
visita a Barcelona.
1 DOMÈNECH I MONTANER va tenir una intensa activitat en la societat catalana de l’època
La trajectòria personal de Domènech resumeix bé l’evolució
del catalanisme. D’acord amb la seva nova
opció política, ara dibuixava la capçalera de la publicació
republicana i catalanista El Poble Català, com
anys enrere ho havia fet amb La Veu de Catalunya i,
més anteriorment, amb La Renaixença.
Tots els presidents de l’Ateneu, al començar el curs
acadèmic, pronunciaven un discurs inaugural que
constituïa un fet rellevant en la vida social de l’entitat.
Les anteriors intervencions presidencials de Domènech,
el 1898, el 1899 i el 1904, havien tingut un to
de reivindicació política sempre a partir del recurs al
passat medieval. Ara, però, desenganyat de l’activitat
política, va centrar la seva activitat en la investigació
i en els treballs historicoartístics. En la sessió
inaugural del curs 1905-1906, que va tenir lloc a l’octubre,
va llegir la introducció de la seva Història de
l’art romànic a Catalunya, una obra en la qual treballava
des de feia anys i que havia de ser publicada
aviat. Desgraciadament ni les actes de secretaria de
l’Ateneu recullen el discurs presidencial de Domènech
ni el treball es va arribar a publicar mai. Va ser
l’última de les intervencions inaugurals a la sala de
càtedres de l’antiga seu que l’Ateneu ocupava, des
de la seva constitució el 1872, a la Rambla dels Caputxins,
compartint edifici amb el Teatre Principal.
D’aquesta manera podem afirmar que Domènech i
DES DE LA
PRESIDÈNCIA DE
L’ATENEU BARCELONÈS
DOMÈNECH ES VA
SITUAR EN L’EPICENTRE
DE LES TENSIONS
D’AQUELLS ANYS
LA TRAJECTÒRIA
PERSONAL
DE DOMÈNECH
RESUMEIX L’EVOLUCIÓ
DEL CATALANISME
FOTO: ARXIU HISTÒRIC COAC FOTO: ARXIU HISTÒRIC COAC
1 DOMÈNECH I MONTANER a la catedral de Tortosa
1 ESBÓS de Sant Climent de Taüll
FOTO: ARXIU HISTÒRIC COAC
Montaner és el president indiscutible de l’operació
més important de la història de l’Ateneu Barcelonès,
la compra del Palau Savassona. L’espaiositat del nou
edifici i la seva centralitat urbana, situat a dos minuts
de la plaça de Catalunya, van permetre dues coses:
subratllar l’excel·lència de la Biblioteca de l’Ateneu,
i reforçar el paper de l’entitat com a espai de trobada
dels nuclis intel·lectuals i polítics catalans.
A partir del 1908 la vida de l’Ateneu va passar a regir-se
mitjançant el món de les penyes. L’anomenada
Penya Vella, integrada per personalitats que s’identificaven
amb la sensibilitat decimonònica davant
de l’emergent i agressiu noucentisme que dirigia Eugeni
d’Ors, regirà els destins de l’entitat fins al final
de la gran guerra, sota la direcció alternativa del doctor
Roca i Heras i de Domènech i Montaner. En aquest
sentit, el discurs inaugural que aquest va pronunciar
el 1912, una altra vegada en qualitat de president,
titulat Conservar la personalitat de Catalunya,
reflecteix quin era, des de feia temps, l’estat d’ànim
de Domènech, i que ja no variaria fins a la seva mort.
Domènech reclamaria el retorn a l’actuació política
dels homes que, com ell i els de la seva penya, no
tenien partit pres, que eren “d’independent posició
privada, amants de la terra i tolerants en idees polítiques
i religioses”. I acabaria recriminant a la Catalunya
de la Lliga i la noucentista el fet d’haver-los
exclòs de la vida pública.
GRÀFIC / NOAH GRAÑÓ

aà LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU DOMÈNECH I MONTANER
arquitectària 5
RESTITUIR
UN CAPÍTOL PENDENT
ENRIC GRANELL
ANTONI RAMON
ARQUITECTES
Sovint els més importants aspectes dels grans
arquitectes estan amagats. La imaginació de l’artista
es nodreix amb materials que només ell sap
veure, i quan les biografies ens parlen de les obres
ens fan creure que surten del no-res. Però això
no és cert.
La tradició de l’edat mitjana va ser, per a l’art de
la segona meitat del segle XIX, un d’aquests components.
Un encara jove Lluís Domènech i Montaner
així ho va reconèixer en el seu manifest En
busca de una arquitectura nacional. Recol·lector
impenitent, al llarg de la seva vida Domènech
va arribar a reunir un immens arxiu de fitxes, escrites
i dibuixades, i de fotografies que conformaven
una teranyina que arribava a tots aquells
aspectes que segons ell definien l’època: geografia,
toponímia, heràldica, belles arts, arts decoratives...
La donació que l’any 2000 va fer Lluís Domènech
i Girbau de l’arxiu del seu besavi a l’Arxiu Històric
del Col·legi d’Arquitectes va permetre l’estudi
d’un fons documental inèdit. Al mapa d’aquest
fons, la investigació sobre l’arquitectura catalana
de l’alta edat mitjana prenia una especial importància.
Lluís Domènech i Montaner va iniciar
aquest treball per un desig genèric de conèixer
l’art dels mítics orígens de la nació catalana; però
no hi ha dubte que pensava publicar les dades
en un llibre. El va estar preparant durant anys,
però mai el va editar. Lluís Domènech i Montaner.
Viatges per l’arquitectura romànica recull aquests
estudis.
Les pistes sobre la forma definitiva que l’arquitecte
volia donar al llibre eren escasses: un índex esquemàtic
que s’anava desfilant fins a esvair-se i
les primeres pàgines del primer capítol. En canvi
disposàvem d’un ampli material classificat alfabèticament:
set fitxers i unes caixes amb unes
1.500 plaques fotogràfiques fetes per l’arquitecte
i el seu fill Pere. Moltes dades que ens han
permès reconstruir la formació d’aquest fons documental.
Afiliat des de la seva joventut a les societats
catalanistes d’excursionisme científic, Lluís
Domènech va aprendre a conèixer el territori viatjant.
El nostre llibre dibuixa els itineraris de les seves
visites als monuments.
Del 1893 al 1906 Domènech anota minuciosament
les seves impressions, producte d’una mirada
sensible i científica a la vegada. Primer és
1 PORTADA DEL LLIBRE “Lluís Domènech i Montaner. Viatges per l’Arquitectura Romànica”, editat pel COAC
un petit quadern –Dietari de 1893–, després són
fitxes on es perfila un mètode d’anàlisi. Descriu
el camí, indica la manera d’arribar-hi; explica la
situació, l’emplaçament, escriu o dibuixa, insisteix
en la topografia i en l’efecte de l’edifici en
el paisatge. El conjunt el dibuixa en planta i seccions
acotades. També inclou les parts diferenciades
de l’església, fonamentalment el claustre
i el campanar. Les anotacions escrites
expliquen la construcció, el material, el color, l’estructura
i l’estat de conservació. Domènech posa
un èmfasi especial a il·lustrar els detalls ornamentals.
A part del mètode de treball és important remarcar
la qualitat del resultat: la vivesa del text, la bellesa
del dibuix i de les fotografies. Tots són documents
inèdits, que no només tenen un valor
arquitectònic, ja que ens mostren uns edificis avui
desapareguts o restaurats, sinó també el valor de
la seva plàstica fotogràfica i de la informació
etnogràfica.
Els viatges pel romànic de Lluís Domènech i Montaner
s’entrecreuen amb la seva biografia polifacètica
de polític, historiador i arquitecte. Així, la
confecció del dietari s’inicia l’any 1893, just l’any
FOTO: SERVEI DE PUBLICACIONS DEL COAC
posterior a les Bases de Manresa. La vida del polític
interromp en la de l’historiador l’any 1901,
quan és escollit diputat en la candidatura dels
Quatre Presidents. Contràriament, quan el 1904
abandona la Lliga Regionalista disconforme amb
la direcció de Prat de la Riba, torna al treball sobre
el romànic i posa en marxa les campanyes
més intenses que s’acaben sobtadament el 1906.
Un any després de crear-se l’Institut d’Estudis Catalans,
Domènech queda marginat. Amb el suport
oficial de Josep Puig i Cadafalch –l’antic deixeble
predilecte–, publicarà a partir del 1909 la seva Arquitectura
romànica a Catalunya. Els comentaris
de Domènech carreguen contra una política
cultural “vanitosa” i guiada a satisfer interessos
personals i desaprova no només el contingut, sinó
la mala qualitat editorial dels llibres de Puig.
Lluís Domènech sent que la publicació del seu
treball està ferida de mort en el petit món editorial
català.
La publicació d’aquest llibre restitueix una peça
en el trencaclosques de la historiografia de l’art
català que potser farà reconsiderar la narració
històrica establerta. I a la vegada també ens hauria
d’ajudar a veure l’arquitectura de Lluís Domènech
i Montaner amb una nova mirada.
EL COAC
RESPON
SERVEI D’ATENCIÓ AL CIUTADÀ DEL COL·LEGI
D’ARQUITECTES DE CATALUNYA
SÓC UN PARTICULAR INTERESSAT
EN TEMES D’ARQUITECTURA I VOL-
DRIA SABER SI PUC ACCEDIR A
L’ARXIU HISTÒRIC DEL COAC. ¿HE
DE PAGAR ALGUN TIPUS DE
QUOTA?
L’Arxiu Històric forma part del Centre
de Documentació del COAC i està obert
i és d’accés lliure per a tothom que estigui
interessat en els seus fons, sigui
o no sigui arquitecte. La consulta de
documents és gratuïta, excepte en els
casos que faci falta fer una investigació
específica per part del personal tècnic
de l’Arxiu. En aquest cas ho haurà
de demanar per escrit. Es poden consultar
tots els fons, excepte la documentació
que encara no hagi estat catalogada,
aquella que contingui dades
personals, la documentació original
amb greus problemes de conservació
o aquella que per circumstàncies extraordinàries
estigui temporalment exclosa
de consulta. En el cas dels fons
resultat d’una donació, s’haurà, a més,
de respectar les condicions imposades
pels donants.
Els fons també es poden consultar a
través de la pàgina web del COAC,
www.coac.net (ARXIU) i accedir al detall
de la documentació catalogada.
No existeix servei de préstec per al públic
en general, però sí un servei de reprografia
amb unes condicions específiques:
DLa gestió reprogràfica és de control
exclusiu de l’Arxiu.
DEls costos del servei van a càrrec de
l’usuari.
DNo es poden reproduir documents
que per característiques d’antiguitat,
volum o males condicions del suport ho
facin desaconsellable a criteri del cap
del Centre de Documentació.
DÉs necessari complir, en tot cas, la
normativa vigent sobre propietat intel·lectual.
Servei Atenció al Ciutadà. Tel. 900 501
382. email: ciutada@coac.net
GRÀFIC / NOAH GRAÑÓ

6 aà PUBLIREPORTATGE
arquitectària
REFORÇ DELS SOSTRES
La degradació de les bigues pel pas del temps,
la humitat, els paràsits o altres causes, provoca
la disminució de la capacitat portant de
les bigues, fins al punt que es pot produir el
trencament de les bigues i el possible col·lapse
de l’estructura.
Davant la necessitat de reforçar bigues de formigó
afectades per patologies estructurals com
l’aluminosi, la carbonatació o altres causes,
Séneton comercialitza Extend, una solució ràpida,
senzilla i econòmica. La firma, que importa
en exclusiva aquest producte, considera
que Extend és molt superior a la resta de sistemes
de reforç de bigues, per la seva senzillesa
de posada en obra, ja que no necessita
soldadures o cargols. A més, també s’utilitza
per reforçar bigues de fusta deteriorades per
la humitat o atacades pels paràsits.
La biga Extend es compon de dues o tres peces
de secció rectangular que, acoblades de
forma telescòpica, formen una biga de gran rigidesa.
Es recolza en dos suports situats als
extrems de la biga i subjectes a la paret o element
resistent amb ancoratges de tipus químic
o mecànic. Un cop col·locada la biga, es
rebleix l’espai entre la biga Extend i la que es
vol reforçar amb morter especial per a la transmissió
de les càrregues.
La biga reparada amb Extend és una substitució
funcional que no té en consideració la
col·laboració de la biga reparada, de manera
que és capaç d’assegurar l’estabilitat del forjat
en el cas de pèrdua total de resistència
de la biga afectada.
El sistema consisteix en una substitució funcional
de les biguetes deteriorades mitjançant
la col·locació, a sota o flanquejant-les lateralment,
de bigues d’alumini Extend, capaces d’assegurar
l’estabilitat del forjat en cas de pèrdua
total de resistència de la bigueta afectada. També
es pot fer la substitució física si les condicions
de l’edifici ho permeten.
La característica fonamental del sistema és
la biga Extend, que està formada per dos o més
perfils de secció rectangular amb cares de gruix
variable. Aquests perfils de diferent secció s’introdueixen
un a dintre de l’altre de forma ajustada
i telescòpica, de manera que formen una
biga d’una gran rigidesa.
El sistema presenta dues variants. El primer és
el sistema biga sota biga, en el qual es col·loca
la biga Extend sota la bigueta de reforç mitjançant
el rebliment de l’espai entre totes dues
amb morter de retracció controlada. El segon
sistema és el de biga entre dues bigues. Es
col·loca sota la bigueta deteriorada una safata
en forma de U que transmet les càrregues a
dues bigues de reforç Extend, situades als dos
costats de la bigueta, a través d’uns perfils
transversals o travesses recolzades sobre totes
dues i disposades cada metre. La transmissió
de càrregues s’aconsegueix amb el rebliment
de morter de retracció controlada.
L’ajustament i el penjament dels perfils transversals
a la biga Extend es fa amb unes abraçadores
en forma d’omega subjectes entre si amb
varetes roscades, que alhora serveixen per graduar
l’altura de les travesses.

aà LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU DOMÈNECH I MONTANER
arquitectària 7
UNA APROXIMACIÓ
DES DE LA DISTÀNCIA
LLUÍS DOMÈNECH I GIRBAU
ARQUITECTE
Hi ha diverses formes d’aproximació a la personalitat
de Domènech: la història familiar, l’aprofundiment
erudit en l’obra polièdrica, el personatge
com a home universal, etcètera. Però el que més
em fascina és aquella que intenta identificar l’arquitecte
amb cada un dels seus edificis. O sigui, repetir
la seqüència de raonaments que expliquen
el perquè de cada projecte.
Aquest mètode es va aplicar en els cursos monogràfics
sobre Domènech i Montaner de l’Escola
d’Arquitectura de Barcelona els anys 1995-96 i va
ser excel·lentment desenvolupat pels estudiants
després de visitar alguna de les obres. L’anàlisi del
projecte del Palau de la Música Catalana va ser un
dels motius d’estudi. En ell es van considerar aspectes
com les especials i reduïdes condicions del
solar; el comprimit programa que exigia l’Orfeó i
la imprevista necessitat de creixement de l’auditori
en vigílies de la inauguració; la coordinació conceptual
i formal entre tipologia, acústica i estructura
de la sala; la relació entre interior i exterior
manifestada en les dues façanes; els episodis espacials
de l’escalinata i de la boca de l’escenari...
Eren tants els condicionants del projecte, tantes les
empremtes intel·lectuals deixades per l’arquitecte
en el seu raonament arquitectònic, i tan clar el recorregut
seguit en la síntesi de la forma, que un
se sent immers en el procés projectiu tot i ser conscient
de la impossibilitat de repetir els procediments
o de connectar, des de l’òptica del segle XXI, amb
l’esperit de l’època de Domènech. Es tracta, evidentment,
d’un exercici acadèmic per exercitar el
raonament i el sentit crític, ja que el pas de la història
es demostra inexorable per poder pensar com
Domènech i Montaner.
Malgrat la distància abismal entre els conceptes ornamentals
de l’arquitecte modernista i la idea d’una
arquitectura postracionalista amb altres paradigmes
conceptuals i formals de la qual som hereus,
sempre es produeix la temptació de ressuscitar el
El modernisme català es va caracteritzar, entre moltes
altres coses, pel renaixement de tota una sèrie
de bells oficis –arts decoratives o aplicades, en
altres maneres de designar-los– que van enriquir
la nova arquitectura d’aquella època i li van donar
aquella dimensió d’art total que profetes de
l’art com Richard Wagner havien predicat.
No obstant tots aquests artistes i artesans del
modernisme, quan es posaven al servei de la construcció
d’un edifici, en el que era la síntesi més
completa de les arts plàstiques modernistes, necessàriament
es convertien en músics d’una gran
orquestra que s’havien de sotmetre a la disciplina
marcada pel director.
Lluís Domènech i Montaner va ser un director d’orquestra
molt destacat, i un director, a més, que interpretava
les seves pròpies partitures. A les seves
ordres, eficaçment auxiliat sovint per altres arquitectes,
com el seu fill Pere Domènech Roura o el
seu gendre Francesc Guàrdia, hi van actuar escultors
de gran talla com Eusebi Arnau o Miquel
vell discurs de la permanència de les característiques
disciplinàries de l’arquitectura vitruviana i fer
la transposició temporal. Aquesta operació aplicada
al palau ja es va fer en la recuperació de Domènech
dels anys 60, en la consideració de l’autor del
palau gairebé com un lecorbusierà avant la lettre:
quan es comparava l’estructura de pilars independents
de la façana, la façana com a mur cortina
etcètera, en una retòrica, positiva en aquell moment,
d’autolegitimar les dues èpoques arquitectòniques.
Tot això fa del Palau de la Música Catalana
un projecte extraordinàriament modern,
pròxim a les preocupacions actuals.
LA BATUTA DE DOMÈNECH
FRANCESC FONTBONA
BIBLIOTECA DE CATALUNYA
1 EL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA avui és un dels escenaris de la ciutat
Blay, altres de menys coneguts avui però imprescindibles
en aquella època, com Diego Massana
o Alfons Juyol, i encara altres, llavors principiants,
que arribarien a ser figures internacionals, com Pau
Gargallo.
La col·laboració entre arquitecte i escultors era mútuament
respectuosa: així com Antoni Gaudí marcava
fèrriament als seus col·laboradors les formes
exactes que volia als seus edificis i els escultors
eren mers braços executors de l’arquitecte; Domènech,
en canvi, dibuixava en els alçats uns croquis
indicatius del que volia i els artistes els interpretaven
concertadament, però traduïts a la seva pròpia
personalitat.
En el cas de Blay, llavors un escultor de gran fama,
el seu paper correspondria, seguint el símil
musical –al grup (1907-08) de la cantonada del Palau
de la Música Catalana–, al d’un concertista convidat
que toca amb l’orquestra però no hi està integrat.
Un paper solista similar és el que hauríem
d’atribuir uns anys enrere a Josep Llimona, escultor
de l’impressionant àngel del cementiri de Comillas
(1896). Un altre gran nom de l’art com Ramon
Casas, quan va col·laborar amb Domènech
–en els murals de la Fonda España (1902-03)–,
FOTO: ARXIU COAC
Avui dia, la cultura mediàtica ha arraconat aquestes
disquisicions i l’arquitectura ha estat assimilada
a les mateixes lleis de la moda del vestir,
de la televisió o de la publicitat.
Tornem, no obstant, a Domènech i Montaner considerant
la seva personalitat, però també la seva
adscripció als moviments europeus coneguts
com a Art Nouveau, resultat de la complexa suma
d’una sèrie de revolucions (la socioeconòmica
demogràfica, la tecnològica, la filosòfica referida
al caràcter laic de la racionalitat i
funcionalitat). El modernisme de Domènech, com
FOTO: ARXIU COAC
1 L’ARQUITECTE modernista s’ajudava de grans mestres
DOMÈNECH DIBUIXAVA
CROQUIS INDICATIUS
DEL QUE VOLIA
I ELS ARTISTES
ELS INTERPRETAVEN
CONCERTADAMENT
el d’O. Wagner, V. Horta o C.R. Mackintosh, es
pot considerar paradigmàtic d’aquells valors intrínsecs
que resituaven l’arquitectura en les coordenades
que els estils històrics acadèmics havien
oblidat: el pensament lògic, la necessària
subjecció al sentit comú i l’aplicació dels descobriments
científics i tècnics; la reflexió sobre
la pertinença a un lloc i a una cultura com a expressió
natural i econòmica de l’arquitectura; la
vella idea de la utilitat, la de la construcció del
refugi.
Idees que en el magma cultural del segle XIX,
Domènech va intentar teoritzar en el seu conegut
manifest de la Renaixença, i portar a la pràctica,
en una síntesi radical, presentada al Cafè Restaurant
de l’Exposició Universal del 1888.
Així mateix, seria poc intel·ligent negar la distància
que separa les idees de Domènech de les dels arquitectes
d’avui. Però ¿els canvis arquitectònics
que es produeixen en el transcurs del temps no
són, en realitat, versions de l’esmentada estructura
nuclear de la disciplina? Això explicaria que una
obra com el Palau de la Música, carregada d’ornamentació,
sigui admirada actualment com una
creació de precisos i estrictes raonaments arquitectònics,
a diferència de la visió immediata dels
noucentistes de l’època que només distingien la
quincalleria.
Si a partir de la triple definició vitruviana (utilitas,
firmitas i venustas) intentéssim portar aquesta estructura
al present, parlaríem de funció, entorn i
sostenibilitat, però considerant aquests tres elements
com una segona derivada dels seus equivalents
de l’època domenequiana. Entre els eixos
del lloc i la funció situaríem la història, entre la
funció i la sostenibilitat trobaríem les tècniques aplicades,
entre sostenibilitat i lloc veuríem el confort
burgès.
Història, tècniques aplicades i confort serien una
forma de definir l’arquitectura de Lluís Domènech
i Montaner, des de l’Hospital de Sant Pau fins a
la Casa Navàs de Reus.
sembla que es va sotmetre més a una idea prefigurada
per l’arquitecte que en solucions pròpies.
Un artista polivalent, si bé eminentment ebenista,
Gaspar Homar, va tenir una presència molt destacada
en més d’una obra de Domènech; i un jove
pintor, després bastant notable, Francesc Labarta,
va dibuixar, segons sembla al seu aire, les composicions
de diversos plafons ceràmics de l’Hospital
de Sant Pau.
Altres artífexs tenien menys marge de creació perquè
la seva actitud davant l’art era més la d’uns
magnífics executors que no la de creadors. Així podríem
conceptuar col·laboradors de Domènech com
el vidrier Antoni Rigalt, els mosaicistes Lluís Bru i
Mario Maragliano –sembla que més creador el primer–,
o la casa de ceràmica Pujol i Bausis.
El resultat sempre era una gran aportació al millor
modernisme, l’art que singularitza el renaixement
de la creativitat artística catalana, en un canvi de segle
especialment important per al conjunt de la història
de l’art occidental, una de les èpoques que, segurament,
seran jutjades per la posteritat com a
períodes d’or de l’art, igual que ho havien estat el
renaixement o el barroc.

8 aà PUBLIREPORTATGE
arquitectària
L’ENTREVISTA
PILAR ALMAGRO DIRECTORA GERENT DE VERTISUB S.L.
ESPECIALISTES EN
OBRES D’ALT RISC
Pilar Almagro
Treballs de consolidació, adequació
i regeneració de mines i col·lectors.
Reforçament de xemeneia mitjançant
fibra de carboni.
VertiSub és una empresa del sector de la
construcció i la indústria especialitzada en
treballs considerats de risc. Compaginar treballs
en col·lectors i mines aèries o submergides,
treballs pressuritzats en coronació
de tuneladores, formigonat des d’helicòpters
o regeneració de formigó submarí requereix
aconseguir una organització en què el personal
doni el millor de si mateix.
Pilar Almagro és la directora gerent d’aquesta
companyia, que avui és referent a Espanya
en el seu àmbit. Digui’ns, Sra. Almagro:
¿Com aconsegueix VertiSub realitzar
obres de tanta especialització i de tan alt
risc potencial?
Afrontant l’obra amb absència de prejudicis
en la recerca de solucions, comprenent l’obra
més enllà del seu aspecte purament material.
Els homes i les dones VertiSub –ens
alegra tenir cada vegada més dones a l’obra–
tenen aquesta excel·lent qualitat que és l’esperit
de superació, donen més del que és exigible
per contracte i en les obres difícils hi
veuen un repte. A l’empresa és freqüent apreciar
l’orgull de la feina ben feta, “això ho vaig
fer jo” o “ets un artista”; amb preparació tècnica,
mètodes, mitjans i aquest esperit podem
afrontar obres complexes.
Els han concedit diversos premis a la innovació,
el més important l’any passat,
el premi CIDEM. No és freqüent ser model
d’innovació en aquests sectors, ¿per
què és innovadora VertiSub?
Innovar és una tendència innata en l’home i
es produeix de manera natural si a la feina
creem el marc propici perquè floreixi; sobretot
respectem la dualitat de la naturalesa
humana amb una part espiritual que demana
una actitud creadora. La consciència
d’estar creant implica la nostra personalitat
fins al moll de l’os i permet convertir l’activitat
laboral en èxit professional formant
part substancial de l’èxit personal. L’obtenció
de beneficis empresarials es facilita d’aquesta
manera.
¿Quins beneficis creu que aporta la innovació?
La innovació produeix riquesa i progrés social.
Espanya pateix una productivitat preocupantment
baixa; en aquest sentit els empresaris
hem de comprendre que el conei-
Hidrodemolició a 2000 atmosferes en el procés de regeneració de formigó submergit.
G.R.I. Grup de Rescat Industrial en parades
industrials i grans obres.
xement, la recerca i la innovació són variables
econòmiques essencials de la nostra feina.
La innovació genera o augmenta les capacitats
de la companyia, que és l’essencial
per a la consecució de beneficis sostenibles
en el temps.
¿I la seguretat laboral?
La seguretat laboral ha d’estar immersa en
el procés productiu i no en paral·lel. S’haurà
aconseguit quan no sigui necessari elaborar
un Manual de Seguretat independent del
Rehabilitació de patrimoni arquitectònic.
Torres de la Sagrada Família.
projecte d’obra. De dalt a baix tenim un ampli
–al meu parer excessiu– cos normatiu si
tenim en compte que el 93% de les empreses
del sector de la construcció tenen menys
de 9 treballadors. Aplicar els criteris de seguretat
de dalt a baix implica despotisme
il·lustrat, “tot per al treballador però sense
el treballador”. Això no va funcionar, no funciona
i no funcionarà mai amb els humans.
En el treballador hi ha la clau de la seguretat
i aquest és un altre enfocament, de dalt
a baix.
NO HI HA LLOC INACCESSIBLE,
SINÓ MITJANS TÈCNICS
I HUMANS INSUFICIENTS
VERTISUB S.L. AVINGUDA RIU RIPOLL, 19 - CAN MASACH · 08291 RIPOLLET BARCELONA · Telèfon: +34 93 594 20 90 · Fax: +34 93 692 95 59 · email: vertisub@vertisub.com