Treball - Hermeneia

Conclusions
La faceta de l’amor sublimat per la figura de Mahalta, és la constant que defineix la
poesia de Màrius Torres. Les Cançons a Mahalta van des de la constatació que la unió
de dues vides és impossible (març 1937) fins a declaracions expresses d’amor (1939-
1940), passant per la idealització de la mirada, de la paraula, del somriure, de la
melangia. 29 La melangia que dóna llum a la dona estimada, es converteix en còmplice
de la que amara l’ànima del poeta.
Com descriu Josep Martí, el sentiment de tristesa difusa i persistent davant l’efímera
consistència de la vida, i el seu amor vers la persona estimada, impedit per la malaltia
d’ambdós, és una constant en l’expressió poètica de Màrius Torres.
L’evocació de la calidesa d’una presència femenina endinsa el poeta en el misteri
d’amor i de pau que el cor de tot home desitja, del qual la tendresa de la dona n’és
l’expressió més perfecta i significativa.
Aquesta presència àltera femenina, en l’obra lírica de Màrius Torres, forma part de
l’àmbit general de transcendència i d’alteritat sense el qual l’ésser humà restaria tancat
en si mateix.
A l’obra poètica de Màrius Torres trobem una poetització de la dona basada en el pòsit
del profund enamorament que tingué amb Mercè Figueras. Mahalta es convertí en el
paradigma de l’amor, el qual, lluny de ser idealizat o abstracte, resultava d’una dona
concreta. La figura que esdevenia un oasi per a l’ànima humana. La dona com a
29 PRATS, Joan. Cupido aparia la sageta. Màrius Torres en el record. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, pàg.
183
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
22