Heribert Barrera «L'Estatut està molt lluny del límit constitucional»

esquerra.cat

Heribert Barrera «L'Estatut està molt lluny del límit constitucional»

ENTREVISTA

10

Heribert Barrera

(Barcelona, 1917)

Fill del dirigent d’ERC,

Martí Barreradel qui

està enllestint les seves

memòries—, aquest

prestigiós científic que es

doctorà en ciències físiques

a la Sorbona durant

els seus anys d’exili, ho

ha estat gairebé tot en la

política: diputat al

Parlament espanyol,

President del Parlament

de Catalunya, eurodiputat,

secretari general i

president d’ERC...

És, tot i no tenir cap

càrrec en l’actual direcció

del partit, un referent per

al conjunt de la militància

d’ERC i de la societat

catalana.

ESQUERRA NACIONAL NOVEMBRE - DESEMBRE 1999

ÀNGEL RAMOS

Vós heu parlat de l’Estatut

de 1979 com d’un fracàs

estratègic. A què respon

aquest fracàs? A la correlació

de forces polítiques del

moment? A la poca experiència

dels polítics d’aleshores?

O a les mateixes circumstàncies

que van fer

possible la Transició?

Parlo de fracàs estratègic

perquè en aquells moments

es podia obtenir molt més.

Suárez tenia una feblesa intrínseca.

Els bascos van demostrar

que es podia obtenir

més. El fracàs català va ser

degut, a dues raons bàsiques:

en primer lloc a la correlació

de forces dels parla-

Heribert Barrera

«L’Estatut està molt lluny

del límit constitucional»

Heribert Barrera ha format part de la direcció d’ERC des del 1952, quan

tornà de l’exili, fins el 1995, quan deixà de ser-ne president. Durant la

Transició espanyola fou la veu de l’esquerra nacional, per aquest motiu

hem volgut parlar amb ell, ara que s’ha complert el 20è aniversari de

l’Estatut d’Autonomia.

mentaris catalans. La majoria

la tenien el PSC-PSOE i el

PSUC. Els socialistes aleshores

encara feien demagogia

marxista i la gent del PSUC,

molt d’ells encara eren leninistes

si no ja estalinistes. I

en segon lloc al fet que tothom

tenia pressa en fer marxar

Tarradellas. Tothom tenia

ganes de veure si entrava ell,

alguns personalment, o ells

com a grup. També hi ha altres

factors. Algunes persones

creien que eren molt sàvies

i que les seves fórmules

eren les bones. Ara bé, no

podem oblidar que no hi havia

una majoria nacionalista.

En Joaquim Arana va ser

el representant d’ERC en la

Comissió dels 20. Quin re-

cord en té de la seva participació

en aquesta Comissió?

Crec que en la Comissió

dels 20, en Joaquim Arana

es va centrar massa en el tema

de la defensa de les comarques

i no va tenir l’actuació

que haguéssim hagut de

tenir. Però la Comissió dels

20 té molt poca importància.

Allí es va fer un avantprojecte

i qui va fer el projecte que

es presentà a Madrid va ser

l’assemblea de parlamentaris

que es va reunir al Saló

de la Reina Cristina de l’Ajuntament

—hi han unes actes

publicades. El text de Sau

era revisable. I moltes coses

es van revisar, algunes en bé

i altres en mal. L’esborrany

sempre té un pes, però no

decideix la qüestió. El projecte

que es va enviar a Madrid

no és el projecte dels 2O de

Sau, és el projecte de l’assemblea

de parlamentaris.

L’actitud crítica del president

Tarradellas en relació a

l’Estatut a què era deguda?

Tarradellas es queixava

de la pressa per obtenir l’Estatut,

que interpretava que

era per desplaçar-lo. I això és

ve-ritat. Crec que no venia de

sis mesos, que la precipitació

en la negociació va ser

dolenta perquè els negociadors

espanyols eren gent

competent, que a més a més

es renovaven cada dia, perquè

per cada qüestió venien

els especialistes de l’admi-

JOAN GARRIGOSA


MONTSERRAT MANENT

nistració de l’Estat, no precisament

els diputats i ministres

sinó els funcionaris i en

canvi, nosaltres érem sempre

els mateixos: generalistes,

que alguns creien saber

de tot i no sabien gaire res.

Valia més haver fet una negociació

més pausada. I si hi

hagués hagut una altra actitud

de CiU, de no cedir, —

que en això sí que tenen la

seva responsabilitat, encara

que les forces d’obediència

espanyola eren majoria— no

crec que Suàrez s’hagués

atrevit a no allargar la negociació.

«El finançament

fou l’aspecte

pitjor negociat

de l’Estatut»

Quins foren els aspectes

pitjors negociats?

En primer lloc el finançament.

I després algunes

qüestions com la del règim

dels funcionaris que fa que

nosaltres no estiguem en

condicions d’exigir que els

funcionaris que vénen a

Catalunya sapiguen català i

això no ho impedeix la Constitució

sinó l’Estatut. Una altra

qüestió és el fet que en

l’ensenyament tinguem competència

plena i no exclusiva.

Evidentment hem tret

molt de partit d’aquesta

expressió, però així i tot hi ha

coses que fallen. Hi ha també

la qüestió de la llengua en

els registres, en les oposicions

a notaris, en la justícia...

L’Estatut està molt

lluny del límit constitucional.

La prova és l’Estatut basc. I

l’Estatut basc tampoc arrriba

al límit constitucional per tot

arreu. És evident que la

negociació no va anar bé.

Si es tractés de buscar el

culpable, ens hauríem d’autoinflingir

una acusació?

Una culpa com a país, evidentment.

Com a partit no.

Com a país sí, perquè el país

va donar majoria als socialistes

i comunistes.

«‘‘El cafè

para todos’’

ha estat dolent

a curt termini,

però a la llarga

no és segur que

també ho sigui»

El que se’n va dir «el café

para todos», la generalització

del procés autonòmic

era un procés inevitable? I

en tot cas, ha sigut dolent

pels interessos nacionals de

Catalunya?

Ha sigut dolent pels interessos

nacionals de Catalunya

durant un temps, que

potser encara dura, però a la

llarga no és segur que sigui

dolent per a Catalunya. Ha

creat, malgrat tot, una situació

en què el centralisme anterior

és impossible de restablir

i en fi, ha donat peu a

un efecte disgregador que

malgrat tot ens afavoreix. A

curt termini, d’una manera

immediata, si que va ser dolent

per a Catalunya.

El sociòleg Salvador Cardús

ha dit que l’Estatut hagués

hagut de ser el referent

emblemàtic dels nostres

drets polítics, com la

nostra carta magna. En la

percepció dels catalans,

l’Estatut juga un paper important

o el nou marc de llibertats

queda vinculat a la

Constitució espanyola?

Em sembla que és claríssim

que l’Estatut és limita a

unes qüestions que no tenen

res a veure amb les llibertats

o amb la democràcia. És la

Constitució qui ho estableix.

L’Estatut és una peça, en un

cert sentit, secundària i per

tant aquesta percepció de la

gent és normal. Mai una llei

com l’Estatut, que està subordinada

a la Constitució i

que és aplicable només en

qüestions de distribució de

poder, no pot aspirar a marcar

un sistema de llibertats.

Hi ha una dada que s’ha

anat reproduint en totes les

eleccions al Parlament de

Catalunya, que és una abs-

tenció notable si la comparem

amb les eleccions espanyoles.

A què obeeix això?

Obeeix al fet que a Catalunya

hi ha una gran part de

la població que no és catalana

d’origen, que està més o

menys integrada —en el sentit

que es consideren ciutadans—

però que no senten

els problemes específics del

fet nacional i que, per tant,

quan es tracta d’una cosa

que creuen —equivocadament—

que va per aquest

costat, hi estan poc interessats.

Ara, no és solament

això. Hi ha també una abstenció

en el sentit que tots

els ciutadans acostumen a

estar més interessats quan

es decideix el poder suprem

que no els poders intermedis.

Agafeu les eleccions a

França per exemple, les eleccions

a diputats i després

agafeu les eleccions als consells

generals. La participació

a nivell municipal és diferent

perquè afecta molt

directament la vida de les

persones.

«L’Estatut de

Núria era molt

més ample que

l’actual Estatut»

Si grosso modo es puguessin

fer balanços entre

els Estatuts de Núria i el de

Sau quin seria preferible?

Parlar d’Estatut de Sau no

és correcte perquè aquí no

vam enviar el text de Sau sinó,

com ja he dit, un altre

text. Entre l’un i l’altre, el

projecte de Núria era molt

més ample, era fet abans de

la Constitució i per tant

aquell sí que no estava ajustat

a la Constitució. En canvi,

allò que va sortir de l’assemblea

de parlamentaris estava

ajustat a la Constitució, per

tant, tota retallada era volernos

donar menys, no per

raons legals sinó per raons

polítiques.

Molts tenim la percepció

que les víctimes de la Tran-

JULIOL DE 1983. PLA DE CAMPLLONG. Heribert Barrera intervenint a la Diada Nacionalista del Pi de les Tres Branques.

ARXIU HERIBERT BARRERA

sició van ser el republicanisme

i el moviment anarcosindicalista?

Evidentment la Transició

va ser feta per franquistes

per mantenir tot el que es

pogués mantenir del franquisme.

I els grans enemics

del franquisme van ser els

republicans i els anarcosindicalistes,

els nacionalistes

catalans i bascos i els comunistes.

En el darrer Consell Nacional,

a proposta seva, es

va aprovar una resolució que

permet, si més no, fer gestions

per una possible candidatura

amb altres forces al

Senat.

En la situació en què està

ERC no podíem de cap manera

eliminar, d’entrada, com

es proposava en el text, la

possibilitat de coalició al

Senat. Hi ha dues possibilitats:

amb els socialistes o

amb CiU. Totes dues mereixen

ser estudiades. Evidentment,

no estic en contra de

la possibilitat d’anar amb els

socialistes, el que sí estaria

en contra, i si en el partit es

discuteix hi donaré les meves

raons, és que sigui en

base de formar un grup conjunt

en el Senat. Una cosa

es anar en coalició per les

eleccions a causa del sistema

electoral i de les nostres

escasses o nul·les possibilitats

d’obtenir un bon resultat

si hi anem sols, i una altra

cosa és lligar-se formant

part d’un mateix grup parlamentari

i quedar mediatitzats

com el precedent de l’Entesa

dels Catalans va demostrar.

De manera que coalició, sí,

però sense compromisos per

després de les deu de la nit

del dia de les eleccions.

Fins i tot en la hipòtesi

que els socialistes catalans

formessin un grup senatorial

propi?

Sí. El tenir un grup propi

no vol dir que farien una política

pròpia. En la primera legislatura

els socialistes catalans

tenien un grup propi i

això va tenir un valor simbòlic

però no va tenir cap valor

polític.

ENTREVISTA

4 DE JULIOL DE 1976. BARCELONA. Josep Rodríguez Papasseit, Carles Sala —saludant Josep

Verde i Aldea— i Heribert Barrera, a la mesa de la primera assemblea d’ERC després

del franquisme.

Vostè creu que en aquesta

legislatura al Parlament

de Catalunya es produiran

canvis substancials, canvis

estatutaris?

Crec que en aquesta legislatura,

i nosaltres tenim

un paper a jugar-hi, es pot

obtenir, no que hi hagi una

reforma de l’Estatut sinó que

hi hagi una proposta del Parlament

de Catalunya per reformar-lo.

El que hi hagi una

reforma depèn de Madrid,

depèn d’una majoria absoluta

a Madrid, el que depèn

dels catalans és que hi hagi

una majoria del Parlament —

dos terços— per demanarho.

I aquesta legislatura ho

veig possible, després del

que ha manifestat Pasqual

Maragall repetidament. Encara

que fos una reforma limitada

i insuficient, com que

trencaria un tabú seria benvinguda

i hauríem de proposar-la.

«Durant aquesta

legislatura

del Parlament

de Catalunya

és possible

una majoria

per a reformar

l’Estatut»

Tothom, fins i tot els seus

detractors, subratllen la seva

coherència, el seu coratge,

la seva honestedat... La

seva biografia ho corrobora.

Des de la seva afiliació al

Bloc d’Estudiants Nacionalistes

fins ara mateix ha estat

una persona coherent.

Ha hagut molts moments en

què s’ha empenedit d’alguna

decisió política?

Home, sempre hi han motius

per dir que això ho hagués

pogut fer d’una altra

manera i segurament hauria

anat millor. Estic convençut

que en coses que he pogut

decidir he comès errors però

possiblement no els que

molta gent ha pensat que

podrien ser errors.

NOVEMBRE - DESEMBRE 1999 ESQUERRA NACIONAL 11

More magazines by this user