Descarrega PDF (14.92 MB) - Revista Alella

m a i g · j u l i o l · 2 0 0 7 · a n y 4 7 · 3 , 2 0 e u r o s
actualitat
Entrevista a Andreu Francisco,
alcalde d’Alella
cultura
Troben un nou jaciment arqueològic
d’època romana a Alella
esports
Tito Rabat lidera per una estona el Gran
Premi de la Xina de motociclisme
Rieres i canvi climàtic
286

Editorial
El Passeig de la Riera
El paisatge d’Alella no s’entén sense els torrents i les
rieres, aquestes vies d’evacuació de l’aigua han definit
i condicionat l’assentament humà en aquest indret.
Efectivament, al llarg de la història, les rieres i torrents
han dibuixat el límit de les propietats i han servit de
vies de comunicació a través de les quals s’ha desenvolupat
la mobilitat dels habitants d’aquest territori.
La riera principal va ser l’arteria a través de la qual els
alellencs es comunicaven amb l’exterior, fins al punt
que, amb l’aparició de l’automòbil, es va convertir en
carretera.
Quan el poble va seguir creixent i es va considerar
que la funció viària no havia d’aturar-se quan les rieres
servien per a la seva funció originària (evaquar l’aigua
dels xàfecs), es va procedir a soterrar-la. Però aquesta
operació es va realitzar d’una forma poc delicada; es
va confiar majoritàriament al criteri dels enginyers, les
constructores i els polítics, bona part d’ells instal·lats
en despatxos de Madrid; persones a qui el què els
preocupava més era la vessant financera de l’obra. El
resultat: una mena d’operació de traqueotomia que va
deixar com herència un evaquador d’aigua que fins ara
ha funcionat, però totalment deficitari quan se l’analitza
des d’altres punts de vista, com ara la integració
paisatgística, l’ecologia o l’ordenació viària.
Ens trobem ara davant una altra avinentesa històrica,
per fi es podrà escometre la redacció i execució del
Passeig de la Riera d’Alella, és per això que trobem
molt encertat que es celebrin actes com la Jornada
“Canvi climàtic i rieres al Maresme. Aiguats, inundacions,
ordenació i manteniment de rieres” organitzada
per la Federació d’ADF del Maresme i l’Associació
Catalana d’Amics de l’Aigua, amb la col·laboració de
l’Ajuntament d’Alella i el Consell Comarcal del Maresme,
el resum de la qual, juntament amb altres textos
de la mateixa temàtica, constitueix el dossier que podreu
trobar a les pàgines centrals d’aquest número.
Des de la redacció de la revista hem considerat que
aquesta podia ser la nostra aportació per convidar a
la reflexió sobre aquest tema, ja que quan hom es
disposa a escometre una obra transcendent és assenyat
escoltar a aquells que ja han realitzat tasques
semblants, així com escoltar els parers de tots aquells
especialistes que, per virtut dels seus coneixements,
poden aportar-nos elements que ajudin a garantir
l’èxit de l’empresa. Perquè, encara que no ho sembli,
amb la urbanització del Passeig de la Riera, el que ens
juguem és absolutament transcendental. D’aquesta
operació se n’esdevindrà la forma de conviure, de relacionar-nos,
la manera com ens mourem; nosaltres i
els que ens vinguin al darrere. És per això que escoltar
als que en saben, meditar i consensuar, incorporar els
suggeriments del veïns i afectats, etc, és la més gran
garantia que, un cop patides les molèsties i invertits
els recursos, no haurem de lamentar una nova oportunitat
perduda de fer les coses ben fetes.
RAMON RUIZ, DIRECTOR
01 coberta
És ben cert que, fins el dia que va
començar l’estudi sobre els alocars
de les rieres d’Alella, ben poc en
sabíem, d’aquesta planta. Avui,
aquesta foto d’Òscar Pallarès ens
mostra la bellesa de les seves flors
en ple torrent de Rials.
05 cartes
07 del poble
· La Flama del Canigó torna a Alella
· Beca per a nous músics
· Els vins d’Alella reconeguts arreu
· Les Montserrat Roig celebren el dia
de la patrona
· Tornen els Juliols de la UB
· Feliços 20, IES Alella!
· Fem dissabte a les rieres
· El primer Centre d’Atenció i
Acollida Turística de Catalunya, a
Teià
· Sara Milian exposa a Mataró
· L’Escola Laie organitza un concurs
per promoure la recerca
· Presenten un llibre de poesia de
Núria Xicola
07 del ple
09 actualitat
· Entrevista a Andreu Francisco,
alcalde d’Alella, a l’inici del seu
mandat
· Govern i oposició prenen les
regnes del consistori
· Les municipals 2007 en imatges
· Entrevista a mossèn Guillem,
rector de la parròquia
20 cultura
· Troben un nou jaciment
arqueològic d’època romana a Alella
· El mes de juliol omple Alella
d’activitat
· Domingo Porcar: somnis alellencs
en miniatura
· Dionisio Ridruejo: el falangista
que es rebelà contra el
franquisme
27 opinió
· Tasques diplomàtiques
29 dossier
Jornada tècnica sobre Canvi
climàtic i rieres al Maresme
· El canvi climàtic que s’acosta
· Les situacions d’inundabilitat i la
minimització dels seus riscos
· Com hem d’interpretar en els
espais fluvials?
· Manteniment de rieres: un
concepte, un repte
· Taula rodona
· L’estat de salut de les rieres
d’Alella
· El passeig de la riera serà una
realitat
41 món
· Ushuaia i el Canal de Beagle
45 magazín
56 esports
· Dani Navarrete, el policia
municipal que practica arts
marcials
· El Bàsquet Alella acaba la
temporada amb una victòria
contundent
· El CF Alella aconsegueix la
salvació “in extremis”
· Tito Rabat lidera per una estona
el Gran Premi de la Xina de
motociclisme
· Els germans Cabello fan campió
estatal al Club Natació Sant
Andreu
· Ferran Ros demostra la seva
vàlua al Circuit Català de
Duatlons de muntanya
· Els atletes del Serra Marina
habituals dels podis
· Èxit esportiu i de participació a
l’Escola d’Iniciació Esportiva
3

EDITA
Associació Cultural Revista Alella
PRESIDENTA
Maria Möller
ADREÇA
Aptat. 401 - 08328 - Alella
CORREU ELECTRÒNIC
revista_alella@yahoo.es
TELÈFON
93 555 14 07
FAX
93 540 07 28
DIRECTOR
Ramon Ruiz Bruy
SOTS-DIRECTOR
Eudald Serra
REDACTOR EN CAP
Òscar Pallarès
REDACTORS
Albert Alabau
Ramon Anglada
Laia de Bobes
Jordi Galbany
Núria Garriga
Maria Majoral
Victòria Molina
Xavi Nadal
Lluïsa Oller
Eloi Perich
Laura Ruiz
Montse Serra
COL·LABORADORS
Cayo Alegre
Cristina Armengol
Sergi Bancells
Roser Bel
Maria Castells
Mercè Galbany
Eduard Llauradó
Albert Manyà
Joan Oliveras
Josep Parcerisa
David Roman
Eulàlia Serrano
Jordi Serrano
CORRECCIÓ
Glòria Perich
DIRECCIÓ D’ART
Laura Parra
Laia Verdú
MAQUETACIÓ
Laia Verdú
PUBLICITAT
Àlvarez & Riedweg (93 540 60 60)
SUBSCRIPCIONS
Maria Möller (93 555 18 68)
PRODUCCIÓ
RRB
IMPRESSIÓ
Comgràfic
DIPÒSIT LEGAL
B-24.950-62
COL·LABORACIÓ
3,20 euros
Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa
comarcal.
Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i
Güell.
Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de
1989 a 1994.
La revista Alella no es responsabilitza
necessàriament de les opinions que
continguin els articles signats.
Cartes al director
Les cartes al director han de ser com a més breus millor i han d’anar signades i amb número de DNI. La revista Alella es reserva
el dret d’extractar-ne el contingut per motius d’espai. A més de fer ús del correu ordinari, també podeu fer-nos arribar
els vostres escrits a la següent adreça de correu electrònic: revista_alella@yahoo.es
ELS PISOS BUITS DE LES HEURES
Els pisos de protecció oficial de
lloguer estan a l’ordre del dia i els
equips polítics en proposen més i
més per obtenir els nostres vots.
Tothom parla dels preus exagerats
del lloguer de pisos i dels joves
que guanyen sous minsos i tenen
dificultats per marxar de casa els
pares. No obstant això, al bloc
de protecció oficial de lloguer del
carrer les Heures hi ha pisos on
ara mateix no hi viu ningú.
Jo i la meva parella hem estat
entre els afortunats que hem gaudit
d’un d’aquests pisos durant
cinc anys i la veritat és que això
ens ha permès fer un raconet per
comprar el pis on actualment vivim.
Trobo que els pisos de protecció
oficial són de gran ajuda
per aquells joves que no poden
permetre’s els lloguers exagerats
que es porten ara, i no entenc
com és que encara hi ha pisos
buits al carrer les Heures.
Sembla que van ser adjudicats
però que faltava emblanquinarlos.
Nosaltres vam tornar les claus
del nostre pis en finalitzar el contracte
de lloguer, a novembre de
2006, i a hores d’ara, a juliol de
2007, em fa mal el cor cada vegada
que passo per la riera i veig
que al nostre pis i a d’altres no hi
ha vida. No hi ha hagut temps
d’emblanquinar-los potser? Que
quedi clar que la mala gestió no
és cosa de l’Ajuntament, sinó de
l’empresa pública Adigsa, que va
fent pisos dels quals després no fa
el seguiment, però potser l’ajuntament
podria estar-hi més a sobre.
Jo no em queixo, ja que nosaltres
hem tingut pis durant cinc
anys i ens ha estat de gran ajut.
Però em pregunto si les persones
adjudicatàries dels pisos buits fan
pressió a Adigsa i quina resposta
en tenen.
GLÒRIA PERICH
REFLEXIÓ O REPLANTEJAMENT?
Comença a ser tradicional que la
nit de la jornada electoral surtin
els representants dels diferents
partits polítics i, a l’hora de valorar
la cada cop més alta taxa
d’abstenció, ens diguin que cal fer
una “reflexió” sobre les raons que
porten a tants ciutadans a fer deixadesa,
ni que sigui aquell dia, de
la seva condició de votants.
I jo, des de la meva modesta
posició de ciutadà que sí que va
a votar, i respectant profundament
a aquells que no ho fan, em
pregunto si més que una simple
“reflexió”, el que caldria és que els
partits fessin un autèntic “replantejament”.
M’explico: penso que
quan la taxa d’abstenció supera
un llindar del 25-30 per cent de
forma sistemàtica no és convenient
posar pedaços, si no que cal
refer les regles de joc, repensar
amb calma la normativa electoral,
donant a la ciutadania suficients
estímuls per animar-la a participar.
Compte! Quan dic animarla
a participar no vull dir només
animar-la a que voti. Em refereixo
també a estimular als ciutadans
perquè participin de forma activa,
presentant-se a les eleccions
per poder ser elegits.
Naturalment, com passa amb
qualsevol problema, no existeixen
solucions miraculoses ni ningú té
una vareta màgica per arreglarho.
Però cal intentar-ho. Sí que
tinc una cosa clara, i és que amb
les actuals rigideses no anem bé.
Em refereixo tant al propi sistema
electoral, que obliga a votar una
llista tancada de membres d’un
partit i que fa molt difícil la participació
fora dels partits establerts,
com a la pròpia partitocràcia existent,
on les decisions es prenen als
despatxos i tothom sembla conformar-se
amb l’actual status-quo.
M’atreveixo a proposar possibles
mesures a prendre, que estic segur
que comportarien un augment
dels índexs de participació (en el
doble sentit que he apuntat més
amunt). En primer lloc, cal plantejar-se
d’una vegada el sistema de
llistes obertes, possibilitant que
el votant pugui marcar amb una
creu aquelles persones que creu
més adients. Això és del tot necessari
a les eleccions municipals, les
que teòricament són més properes
al ciutadà. Juntament amb la llista
oberta caldria posar totes les facilitats
perquè tots aquells que no
desitgen presentar-se sota les sigles
d’un partit poguessin fer-ho sense
cap mena de trava. Penso que seria
molt convenient en municipis
petits, on probablement assistiríem
a sorpreses com per exemple
veure com es tria un alcalde que
no pertany a cap partit polític. En
tercer lloc caldria establir l’elecció
directa d’alcalde, evitant els tripijocs
i l’espectacle a què assistim,
on l’alcalde es tria en moltes ocasions
a les seus dels partits i no a
les urnes. Deixaria també les coses
clares, doncs podria passar molt
bé que sortís una majoria de regidors
d’un partit però en canvi
l’alcalde fos d’un altre. En qualsevol
cas es veuria clar quina és la
voluntat de la ciutadania, no com
ara. Dit d’una altra manera, algú
qüestiona que els francesos han
volgut com a President a Sarkozy
en comptes de Royal? Oi que no?
Doncs per aquí van les coses.
PERE HOMS
5

La Flama del Canigó torna a Alella
Com és tradicional al nostre
país i des de fa uns quants anys
també a Alella, la Flama del
Canigó va encendre el passat
23 de juny la foguera de Sant
Joan. La Flama va sortir al matí
del Parlament de Catalunya i va
ser portada fins al poble per la
costa de la mà dels atletes del
club Serra Marina i els ciclistes
Beca per a nous músics
Enguany s’ha convocat la quarta edició de la beca per a nous músics
d’Alella, el Masnou i Teià. La beca consta de dues categories, una
destinada a joves entre els 14 i els 17 anys, i l’altra entre els 18 i els
30 anys. Els participants han d’estar empadronats a algun dels tres
municipis convocants. La beca és oberta a qualsevol gènere musical
inclòs dins la música moderna, independentment de l’estil o
la tendència estètica. La inscripció de la present convocatòria està
oberta fins el 31 de juliol, i es formalitza omplint la inscripció i
presentant la maqueta gravada en un CD juntament amb la resta de
documentació necessària. Per ampliar la informació i formalitzar les
inscripcions els interessats es poden adreçar als punts d’informació
d’Alella, el Masnou i Teià.
Tornen els Juliols de la UB
Amb el títol “El paisatge contemporani:
una experiència
multidisciplinària” es celebrarà
un nou curs dins l’onzena edició
dels Juliols de la Universitat
de Barcelona. Aquest curs tindrà
lloc del 16 al 20 de juliol a
la Sala Comafosca- Node d’Art
i Pensament, amb una durada
Feliços 20, IES Alella!
del grup Ratolins de Camp. Un
cop a Alella, la Flama va encendre
quatre torxes que es van distribuir
a diferents punts del terme
municipal. Des d’aquests quatre
punts, els atletes i els ciclistes van
transportar la Flama pels carrers
del poble i finalment van reunir
totes les torxes a la foguera situada
a la riera.
entre 20 i 30 hores. L’objectiu
del curs és, d’una banda, detectar
les amenaces i oportunitats que
possibilitin una reflexió global i
estratègica del territori, i de l’altra,
incidir en l’experimentació,
en el projecte i la intervenció del
paisatge des de les experiències de
caràcter multidisciplinari.
Amb la festa que es va celebrar el passat dimecres 20 de juny, on
s’atorgaven els II Premis AMPA, es va donar el tret de sortida al
que serà un any ple de celebracions per a commemorar el vintè aniversari
de l’IES del nostre poble. Per a aquesta celebració es volen
dur a terme una sèrie d’actes festius. Per a poder arribar a tothom,
l’institut fa una crida a la col·laboració de tots aquells que hagin
format part de l’IES Alella en algun moment, i és per això que si
ens dirigim al web www.xtec.net/iesalella podrem obtenir més informació
sobre les diverses activitats i podrem col·laborar amb la
organització d’aquestes.
Els vins d’Alella, reconeguts arreu
Els vins i els enòlegs d’Alella segueixen obtenint reconeixements.
D’una banda, els vins negres Ivori negre 2005 i Vallroma 2005 del
Celler Alella Vinícola Can Jonc van guanyar una medalla d’or cadascun
al Concurs Mundial de Brussel·les, celebrat del 29 d’abril a
l’1 de Maig a Maastricht. Per altra, el cava Roura va assistir al Saló
Vinexpo de Bordeus (França), celebrat entre el 17 i el 21 d’aquest
mes. A més, l’enòleg d’Alta Alella, Josep Maria Pujol-Busquets, participarà
a les IV Jornades Enològiques de Canàries juntament amb
professionals de reconegut prestigi.
Les Montserrat Roig celebren el dia
de la patrona
El passat 27 d’abril l’Associació de Dones Montserrat Roig va organitzar
la segona degustació de panets de diferents gustos acompanyats
d’un còctel de cava, per celebrar la diada de la patrona de
Catalunya a més de l’onomàstica de l’associació. El lema triat va ser
“Perquè la Moreneta també és una dona”. Durant la celebració es van
recollir flors que posteriorment es van portar a la capella de la Mare
de Déu de Montserrat, a la parròquia, on es va cantar el Virolai.
Cada 27 d’abril l’entitat vol compartir la celebració d’aquesta festa
amb la població d’Alella, i que amb els anys arribi a ser un referent
en la recuperació i conservació dels nostres símbols.
Els delciosos panets de l’Assocació de Dones. CEDIDA
Fem dissabte a les rieres
Dins la celebració del desè aniversari del Projecte Rius, el 9 de juny
es va fer una campanya de neteja de diversos rius en catorze localitats
catalanes. Van participar-hi uns 400 voluntaris, que van recollir
quilos d’escombraries. Alella va ser un dels pobles participants, i
amb l’ajuda d’una dotzena de voluntaris i la secció local de l’ADF
van retirar uns 50 sacs de deixalles, a més de ferralla i residus voluminosos.
El tram netejat va ser la Riera d’Alella, entre el parc del
canonge i la benzinera. L’objectiu del Projecte Rius és conscienciar
la gent de la necessitat de mantenir nets els rius, ja que són una font
molt important de vida.
7

8
El primer Centre d’Atenció i Acollida
Turística de Catalunya a Teià
A Teià es crearà el primer Centre d’Atenció Turística de Catalunya,
que serà un element molt important per potenciar el turisme alternatiu
al de sol i platja a la comarca. Es potenciaran alternatives
com la gastronomia, l’enologia i la cultura, entre d’altres. El centre
servirà per promocionar econòmicament el territori, en especial la
DO Alella. El Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme
valora el centre molt positivament. L’actuació arqueològica entorn
al Vi Tarraconense i Laietà realitzada al Jaciment de Vallmora, a
Teià, també ha servit per posar en marxa el centre.
Sara Milian exposa a Mataró
A l’Espai Hartmann de Mataró s’ha pogut visitar l’exposició “Tresxpressions”,
entre el 18 de maig i l’11 de juliol. És una exposició
col·lectiva de l’obra recent de la
mataronina Maria José Carrasco,
la barcelonina Norma Ponce
i l’alellenca Sara Milian. Les tres
artistes exposen per primera vegada
juntes, utilitzant un gran
ventall de tècniques. L’obra de
la mataronina és de caire figuratiu,
mentre que Norma Ponce
presenta peces totalment abstractes.
Sara Milian presenta un
nova línia de treball en la qual
construeix mobles amb teles
pintades a l’oli, mantenint un
equilibri entre l’abstracció i la
figuració.
L’escola Laie organitza un concurs
per promoure la recerca
L’escola Hamelin Internacional Laie ha celebrat el IV Concurs Eidéa,
amb l’objectiu de promoure la recerca. En la present edició hi
han participat un total de 15 centres catalans, que han presentat
treballs de caire científic-tecnològic i humanístic-social.
El treball guanyador en la modalitat científica ha estat “I la femella
decideix”, que estudia els mecanismes de defensa que actuen contra
la fecundació entre espècies diferents. La modalitat humanísticasocial
ha estat guanyada pel treball titulat “Per ells, per nosaltres.
El Quart Món a Santa Coloma”, dedicat a investigar la situació
dels col·lectius més afectats per la pobresa a Santa Coloma de Gramenet.
També s’ha atorgat un segon premi per categoria i un accèssit, destacant
tots ells per la seva originalitat.
Presenten un llibre de poesia de
Núria Xicola
El 2 de juny es va presentar el llibre de poemes de la desapareguda
Núria Xicola. La presentació va tenir lloc a la Sala d’Actes de
l’IES Alella. En primer lloc Carles Pérez, regidor de Cultura, va
inaugurar l’acte amb unes paraules. El segon en intervenir va ser
el poeta Vicenç Llorca, que va llegir algun dels poemes del llibre.
Llorca va ser l’encarregat de fer l’antologia de poemes i d’escriure la
introducció del llibre. Després, el rapsode Eduard Miró va dir unes
paraules i també va llegir algun poema, i seguidament Anna Xicola,
germana de la poetessa, també va intervenir, seguida de l’Alcalde
Andreu Francisco. Així mateix, el Centre d’Estudis Musicals Ressò
va col·laborar tocant unes peces musicals, i per últim,els assistents
van poder prendre una copa de vi i comprar el llibre.
La sala d’actes de l’institut, plena a vessar per a l’ocasió.
del ple
ÒSCAR PALLARÈS
Ple extraordinari de 28 de juny de 2007
El primer ple de la legislatura, després del que va servir per constituir el govern,
tenia caràcter extraordinari, tot i haver tingut lloc el darrer dijous del mes. La
raó? Calia definir una sèrie d’elements de funcionament de l’Ajuntament que
afecten, entre d’altres, els plens ordinaris. Així, aquest ple va aprovar:
· La disposició dels regidors al saló de plens
· El repartiment de les Regidories
· La designació de membres de la Junta de Govern
· El nomenament dels tinents d’alcalde (Àlex Asensio, Laura Aloy i JM Serés)
· La periodicitat dels plens, les comissions informatives i les juntes de govern
· Els membres de l’Ajuntament que formen part del Consorci del Casal (Andreu
Francisco, Marta Giralt, Carme Tort-Martorell i Javier Berzosa)
· Es va proposar la creació de dues places eventuals, una d’adjunt a Alcaldia
i una altra per al departament d’obres públiques (la que ha d’ocupar Anna
Fernàndez). Carme Tort-Martorell va intervenir per dir que la plaça d’adjunt
a Alcaldia ‘no caldria crear-la si la secretària de l’Alcalde es pogués dedicar
a fer de secretària de l’Alcalde, i no a organitzar Festivals d’Estiu, que és una
tasca que correspon a un tècnic de cultura’.
· Les dedicacions i sous dels regidors. L’alcalde percebrà un sou brut anual de
47.000 euros per la seva dedicació exclusiva. La mateixa dedicació la tindran
els regidors Asensio, Ponsa i Serés, que cobraran 28.000 euros. Marta Giralt
percebrà 19.600 euros bruts per una dedicació de 28 hores setmanals. Javier
Berzosa i Mercè Marzo van acollir-se a la possibilitat de cobrar un sou de
10.500 euros per una dedicació de 15 hores. La resta de regidors percebran 291
euros per cada assistència a ple, 145 per cada junta de govern i 72 per cada
comissió informativa. La proposta es va aprovar per unanimitat, però Cristina
Xatart va demanar als regidors ‘que defensin amb la feina els sous assignats’

Entrevista a Andreu Francisco, Alcalde
d’Alella, a l’inici del seu segon mandat
‘Intentarem trobar vies d’estímul per fomentar la participació’.
RAMON RUIZ / LLUÏSA OLLER / ÒSCAR PALLARÈS / LAURA RUIZ
Sincerament quin era el resultat que esperàveu obtenir per
a aquestes eleccions?
Jo creia que el resultat seria positiu, que érem capaços de
millorar l’obtingut fa quatre anys i que el treball realitzat
durant tota la legislatura es veuria recompensat. Personalment
creia que el cinquè regidor era possible... el sisè era
molt difícil, perquè es presentaven moltes formacions diferents.
Per tant amb els sis regidors aconseguits estem molt
contents amb la resposta que ha donat la ciutadania.
Com t’expliques la gran davallada de CiU, PSC, PP i IC-V,
i que aquest darrer fins i tot s’hagi quedat fora del consistori?
He estat donat força voltes als resultats de les eleccions,
i més enllà del que s’hagi reflectit en els mitjans sobre la
gran davallada d’Esquerra, la realitat és que tots els partits
polítics han perdut vots a nivell de Catalunya. Per tant, el
resultat, amb les seves diferents variables, hauria estat que
tots els partits polítics han patit un retrocés de vot a Alella
igual que a nivell general. I els únics que hem trencat, a
nivell local, aquesta tendència hem estat el grup d’ERC+La
Garnatxa.
Pel que fa a la davallada de IC-V a Alella, deixant de
banda les diferències que hi ha hagut durant aquests quatre
anys, sobretot per la personalitat del regidor Fede Moraleda
que va agafar sovint el paper de cap de l’oposició, personalment
lamento que hagin quedat fora, ja que el seu relleu era
positiu i tenien un projecte per Alella. De fet, és la formació
del país que ha perdut més en percentatge de vots, respecte
fa quatre anys; potser la gent no ha acabat d’entendre el
relleu o potser ha afectat el fet que des del novembre IC-V
té noves responsabilitats dins del govern de la Generalitat.
De fet, PSC, CIU, PP i IC-V han perdut al nostre poble
entre 200 i 250 vots, es tracta de gairebé 1000 vots que han
anat a parar a una altra banda o que s’han quedat a casa.
El número dos de la vostra llista era una jove desconeguda,
en canvi l’Àlex Asensio que és, juntament amb tu, el principal
actiu de la coalició, anava en el cinquè lloc. Ens pots
explicar quin era el vostre plantejament estratègic?
El nostre plantejament estratègic era treure cinc regidors,
i per tant l’Àlex Asensio continuava en l’equip. En el moment
en què ens vam començar a plantejar de reeditar la
coalició de cara a les eleccions, vàrem tenir una cosa clara:
la llista havia de ser totalment paritària amb format cremallera,
vam fixar els homes en les posicions senars i les dones
en els parells. I aquesta paritat havia de passar per davant
de les formacions. Per tant cada formació va establir l’ordre
dels seus i l’ordre dels representants de La Garnatxa el van
escollir ells, i la llista conjunta va quedar d’aquesta manera.
De tota manera, la meva confiança en l’Àlex Asensio és i ha
estat sempre absoluta, de fet és per això que en aquest govern
continua tenint la primera tinença d’alcaldia i portant
regidories importants. Tot i anar al número cinc continua
sent un element clau del nostre projecte.
Precisament els vostres rivals deien amb menyspreu per
desprestigiar la Laura Aloy que havies posat de número dos
a la teva cangur...
Sí, ho admeto la Laura durant un període de temps va ser
la nostra cangur, però penso que això no té importància...
Qui no ha fet de cangur en aquesta vida? Penso que no és
motiu per desvalorar una persona que jo crec que és molt
vàlida i que per això va de número dos. És una persona amb
un perfil complementari als que fins ara érem regidors de
govern i que té aquesta posició amb la intenció d’ocupar-se
9
ÒSCAR PALLARÈS
Francisco, en
un moment de
l’entrevista.

10
ÒSCAR PALLARÈS
de l’àrea dels serveis socials, una àrea que en aquest mandat
no ha estat dirigida per cap regidor del nostre grup i que
tenim un especial interès en que durant aquests quatre anys
evolucioni força. Creiem que hi ha molta feina per fer i és
per això que vam introduir una persona amb una especial
sensibilitat i preparació per al tema.
També s’ha dit que en Carles Pérez, tot hi haver deixat un
bon record de la seva tasca, és mereixia figurar en la candidatura
i, en canvi, ha estat apartat. Hi ha hagut algun
problema amb ell?
Per l’acord que vàrem signar amb La Garnatxa, el primer
lloc on hagués pogut anar en Carles era el número set. A
més, jo creia que era important introduir cares noves i gent
jove amb ganes de comprometre’s i per això en el número
dos hi anava la Laura Aloy, amb vint-i-cinc anys, i al número
set en Marc Almendro, que tot just té divuit anys. En el
seu moment li vaig oferir al Carles d’anar tancant la llista i
ell ho va valorar i ho va desestimar. Possiblement ell hauria
volgut tenir continuïtat en posicions amb possibilitats de
sortir però degut a l’acord d’alternança ell no podia ser-hi.
Quan un entra en política ha de saber que no és una cosa
per sempre, que hi ha un dia en què s’acaba.
En què consisteix el pacte assolit amb el PSC? El penseu
donar a conèixer?
Sí, ho farem. Es publicarà en El Full de juliol. Es tracta
d’onze documents que recullen la filosofia de donar
continuïtat al projecte que vàrem iniciar conjuntament
fa tres anys, per dur a terme totes les nostres propostes i
continuar amb la línia d’intentar fer participar el màxim
a la població de les decisions i projectes que anem tirant
endavant.
Hi ha hagut una redistribució de regidories basada en la
dedicació de cada regidor i en els perfils personals i professionals
de cadascú. Pel que fa a les noves responsabilitats del regidor
del PSC crec que les podrà dur a terme de manera molt
positiva, ja que són dues regidories amb molta feina per fer.
A l’hora d’agafar responsabilitats has estat força valent: a
part de l’alcaldia, has assumit Obres Públiques, Serveis Urbans,
Gestió Interna i Comunicació.
Sí que és molta feina... i cal afegir-hi les polítiques de dona i
el que serà cooperació internacional. Però la qüestió és que,
més enllà de la responsabilitat personal, el més important
és tenir un bon equip que m’ajudi a tirar endavant totes
aquestes àrees. I com que aquest equip el tinc, són responsabilitats
que puc assumir.
Fes-nos, si us plau, algun comentari més sobre la resta de
distribució de carteres? Quins criteris heu seguit?
Les hem distribuït sobretot fixant-nos en la dedicació que
hi podrem tenir cadascú. De fet, en aquest mandat hi haurà
regidors amb dedicació exclusiva, una regidora amb dedicació
parcial i dues regidores que aniran per assistències, ja
que tenen vides laborals fora d’aquí.
Aquest cop, a diferència de fa quatre anys, les possibilitats
de pactes eren múltiples. Per què aquest pacte i no un altre
de més ampli, per exemple?
Aquest pacte és perquè volíem continuar amb el treball
començat en el darrer govern. Un pacte que, des del nostre
punt de vista, ha funcionat bé i que es repeteix ja que
s’arriba al govern a set. De totes maneres, no tanquem la
possibilitat de pactar amb d’altres grups a mig termini.
En el Ple d’investidura CiU va fer la queixa que ni tan sols els
havíeu trucat, que varen haver de donar el pas ells...
Això no és cert. Vaig ser jo que el segon dimecres després
de les eleccions vaig trucar a la seva cap de llista per comentar-li
la línia en la qual estàvem treballant. Ens vam veure
el dijous a la tarda i els vam explicar que treballàvem per
unir-nos amb el PSC i que descartàvem pactar amb ells,
tot i mantenir-nos oberts a trobar espais de col·laboració
en el futur.
Pel què fa a Gent d’Alella van fer un discurs extremadament
crític. Creus que a nivell d’oposició Mercè Marzo serà la
nova Moraleda d’aquesta legislatura?
Personalment, més enllà del to crític, vaig trobar el seu discurs
del dia abans de la Investidura una mica fora de lloc,
però en qualsevol cas ella manifestava les seves opinions.
Està per veure quin serà el rol que adoptarà la representant
de Gent d’Alella dins el consistori. En qualsevol cas no podrà
ser mai en Fede Moraleda d’aquest mandat perquè ell
tenia una trajectòria al darrere, amb un coneixement tant

del municipi com de l’Ajuntament, que Mercè Marzo a hores
d’ara no té.
Al principi de la passada legislatura els actes que convocà-
veu comptaven amb una gran participació, però en canvi
cap a finals de legislatura en alguna convocatòria gairebé no
va venir ningú. Com ho valores? Penseu seguir apostant per
la participació? Com us ho fareu per engrescar la gent?
Al principi de tot, a l’estiu de 2003, donada la sorpresa
del resultat, molts veïns van acudir a la nostra crida per tal
de poder conèixer a qui es delegava la responsabilitat de
l’Ajuntament. Des de llavors l’aposta per la participació és
clara. Pel que fa a la diferència de resposta, he de dir que
ha estat un tema al qual vam estar donant moltes voltes i
finalment vam apostar per la missatgeria instantània com
a manera de recordatori directe i més proper. Però alhora
entenem que en moltes ocasions, si no és alguna cosa que
realment interessi molt, els horaris no sempre s’adeqüen a
tothom. Intentarem trobar vies d’estímul per fomentar la
participació ja que és un tema en el qual estem duent a terme
experiències pilot per veure quina és la que funciona.
Creus que, igual que la passada legislatura va estar marcada
per l’afer Rials, aquesta serà definitivament la de la revisió
del Pla General?
No sé si serà el gran tema perquè tenim molts fronts oberts,
i molts d’altres per obrir, però sí que està clar que és un
dels temes més importants que tenim pendents de resoldre.
Hi ha tota una feina feta en aquests darrers tres anys, feina
que es veia dificultada per la indefinició en la solució de
la qüestió de Rials, i per tant influïa en que la revisió del
Pla General no es dugués a terme. De totes maneres, amb
l’aprovació de l’afer de Rials ja tindrem una part molt important
del Pla General feta.
A nivell d’equip quin diries que va ser el vostre principal
èxit?
Crec, sincerament, que la proximitat amb els veïns. Més
enllà de la capacitat de treball, de la feina feta, de la il·lusió
que posàvem en els temes... Hi havia diàleg continu amb
tots els veïns i tots els barris i això és una de les coses de les
que estic més orgullós.
I el principal fracàs?
No ens en vam sortir amb la revisió del Pla General. Vam
començar amb moltes idees i vam creure que havíem d’apostar,
com encara crec que ha de ser, pel suport de totes les
forces polítiques; per la unanimitat, cosa que no va poder
ser. Va imperar la no capacitat de poder-nos entendre tots
plegats. També, tal i com he dit abans, es va sentir l’efecte
de la qüestió de Rials que generava distorsions.
Quan s’acabi el mandat que ara tot just encetem quines són
les fites que t’agradaria assolir?
M’agradaria que haguéssim estat capaços d’haver fet un salt
qualitatiu en els equipaments i en els espais públic, més
enllà dels serveis, en les propostes que tenim en el programa
electoral. D’aquesta manera situaríem el nostre poble en
una situació de privilegi.
Ara un parell de preguntes de caire més personal:
Què se n’ha fet de la teva empresa? Encara conserves vincles
empresarials?
Les previsions a l’any 2003, abans de les eleccions, eren que
estaríem quatre anys a l’oposició. En aquests quatre anys
jo tenia previst, més enllà de la feina a l’Ajuntament, consolidar
la meva empresa. Això hagués permès que de cara
a les eleccions de 2007 l’empresa ja tingués una estructura
suficient com per poder-hi dedicar molt menys temps. En
el moment en què vaig haver d’assumir la responsabilitat
política al 2003, vaig haver de replantejar-me, al cap d’un
any, la qüestió de tancar l’empresa, ja que jo era la principal
font de generació de valor afegit. Actualment, la societat no
està dissolta però sí inactiva.
Creus en la limitació de mandats? En el cas que comptessis
amb els vots dels electors, quans anys et veus com alcalde
d’Alella?
Penso que sí que estaria bé que es limitessin els mandats, el
que avui per avui no sé dir és si a 8 o a12 anys. El fet és que
crec que pel sistema és una cosa necessària ja que si no, hi ha
el risc que una persona s’arribi a considerar imprescindible,
cosa que no és així per molt que algú s’ho pugui creure. Pel
que fa al futur, no m’acostumo a plantejar les coses a llarg
termini. Ara la meva intenció és clara, dedicar-me aquests
quatre anys a Alella i al 2011 ja veurem.
I després, t’agradaria seguir en el món de la política, o t’imagines
el teu futur professional en l’àmbit de l’empresa privada?
No tinc cap objectiu personal fixat en aquesta qüestió.
Acostumo a intentar fer la feina el millor que sé dia a dia i
d’aquí a quatre anys encara no em sé veure. Si és al sector
privat, encantat, però de fet estic en el lloc que estic perquè
m’agrada el servei públic i per tant no descarto res. De totes
maneres no és un tema que m’obsessioni.
I ara una bateria de preguntes ràpides; nosaltres direm el
nom d’un indret o d’un equipament i et demanem que contestis
amb una frase o dues:
La Piscina: A finals d’aquest any haurien d’acabar les obres.
Aquest hivern hauríem de poder-nos-hi banyar.
Can Calderó: Hi ha l’opció de fer-hi el nou Casal i treballar
perquè al costat s’hi pugui fer un aparcament soterrat o bé
incloure, en aquest projecte, la implantació d’un centre de
producció audiovisual. S’ha de prendre una decisió abans
que acabi l’any.
11

12
Habitatge social: Abans no acabi aquest any haurien de començar
les obres dels 60 habitatges de Can Doctor. També
fer-hi habitatge públic per a gent gran. I uns 105 habitatges
a l’espai de la Serreta.
Parvulari: La llar d’infants està prevista que s’acabi aquest
mes d’agost. El curs hauria de començar normalment, de
fet ja hi ha 46 nens inscrits.
Escola del Bosquet: El 13 de juny va sortir la licitació de la
redacció del projecte. Les obres estaran acabades en aquest
mandat.
Escola de la Serreta: Està pendent que surti a licitació, però
si no hi ha res d’estrany, les obres han de començar a finals
d’aquest 2007. Pel curs 2009-2010 hauria d’estar en marxa.
Can Vera i el comerç tradicional: Crec necessari que potenciem
el comerç tradicional, així com que els comerciants
s’agrupin i s’associïn. Amb Can Vera es complementa la
oferta comercial.
El Passeig de la riera: En la junta de govern del 5 de juliol
vam adjudicar els treballs de redacció del projecte. Tram de
Les Heures i Marià Estrada.
Can Doctor: El nou barri de Can Doctor transforma d’una
manera molt important aquell sector, amb una gran zona
verda i espai públic nou. Pel que fa a la urbanització privada,
a d’estar acabada a finals de 2008.
Ca la Madamme: Un nou atractiu per Alella, es convertirà
en un hotel de molta qualitat, amb poques habitacions i
amb un restaurant per a vuit comensals.
Els Escolapis: Cal donar, en breu, solució a aquest tema.
Actualment la propietat és de l’empresa Landscape que està
en mans d’Astroc. M’agradaria que pogués ser un espai públic,
però sóc conscient que no pot ser de gestió municipal.
L’oferta cultural: En aquests quatre anys s’ha donat un salt
important endavant i pretenem continuar en aquesta línia
fins arribar a un públic ben ampli.
Can Lleonart: Mentre el nou casal no entri en funcionament
ha de ser el centre cultural que dinamitzi durant l’any el
municipi. El lloc que deixarà la policia el volem convertir
en un cafè, un bar vinculat a la cultura del vi.
Els Concerts d’estiu: La nostra proposta és la de “Festival al
jardí, festival al carrer” una de les voluntats de la qual és la
de convertir-se en un referent.
La Sala Coma Fosca: No ha tingut una projecció de cara
a l’exterior prou contundent, hem d’intentar millorar-la i
fer-la més propera a la ciutadania.
Sala d’exposicions municipal: La proposada en el nostre
programa seria una cosa diferent de la Sala Coma Fosca.
Cal seguir treballant perquè n’hi hagi una al nostre poble.
La biblioteca: Les reformes del 2004 han fet que la biblioteca
funcionés millor, amb un increment d’usuaris. Però des
del passat govern estem obrint negociacions per aconseguir
la fàbrica de pintures, per tal que Alella tingui una biblioteca
i un arxiu municipal millors.
La Festa Major: L’any passat va tenir una rebrotada; el fet
que tots els concerts fossin gratuïts va ajudar-hi molt. La
idea és que aquest any sigui una continuïtat de l’anterior i
de cara al 2008 intentarem replantejar-la.
La Verema: Els dos darrers anys el balanç de la festa ha estat
molt bo. De totes maneres, és també el moment de revisarla
i decidir si l’enfoquem de cara a que vingui molta gent de
fora o que sigui una cosa més pròpia de la gent del poble.
La Comissió de Festes: Crec que és una eina necessària per
a fer el màxim de participatives les festes. M’agradaria que
tothom s’hi impliqués, per tant cal obrir-la a més gent.
L’aparcament: Nosaltres proposàvem al programa la creació
de dues-centes places al centre: cal tenir present que
en l’àmbit de Can Calderó pugui fer-s’hi un aparcament
soterrat i busquem altres possibilitats a la superfície.
L’ordenació del trànsit: Estem duent a terme el plantejament
de diversos projectes a alguns carrers: el tercer carril
al carrer Canonge, els semàfors de Guilleries o la rotonda
del barri de Can Magarola.
El centre peatonal: Entenc que la proposta actual és suficient.
El peatge de l’autopista: Havent aconseguit la gratuïtat per
la mobilitat continuada, cal continuar reivindicant i aconseguir
la implantació d’una rotonda que resolgui la situació
del trànsit actual, que comportaria el desmuntatge i desplaçament
de les cabines.
La política informativa: La gran novetat és la posada en funcionament
del nou canal de TV públic pel Baix Maresme i
Mataró. L’11 de setembre es farà una emissió pilot i la idea
és començar la programació estable a partir de gener del
2008.
El repetidor de TV i la TDT: Aquest mes de juliol hauríem de
dotar la partida i abans del mes d’octubre hauríem de poder
rebre vint canals més des del repetidor del poble.

La seguretat i els robatoris: Tenim uns nivells per sota de la
mitjana de pobles de Catalunya pel que fa a robatoris. Els
alellencs poden estar segurs; el nivell de protecció és millorable,
però òptim.
El cementiri: De la revisió del Pla General ha de sortir sòl
per a poder-ne fer l’ampliació.
Can Magarola: El pla director ens proposava una inversió de
prop de quatre milions d’euros que nosaltres entenem prioritaris,
de moment, en altres equipaments del municipi. Tot
i que la proposta és l’adequada per a aconseguir un museu
de la cultura del vi digne i que funcioni.
El turisme a Alella: Crec que s’ha d’impulsar un turisme de
qualitat vinculat amb el vi, penso que l’hem d’explotar.
Alella i Gaudí: Fa dos mandats es va treballar en aquesta
línia i tot i que nosaltres hem encaminat més la proposta
turística al voltant del vi, és una cosa que pot complementar
l’oferta.
El món del vi: Requereix l’autoestima dels ciutadans del
nostre poble i de la nostra comarca. S’estan produint vins
de molta qualitat i ara el que falta és que els alellencs se
n’enorgulleixin.
L’ampliació del PEIN: Es va fer un treball important al darrer
mandat per a proposar la seva ampliació. Posarem en funcionament
tots els ajuts agroambientals.
Les Jornades Gastronòmiques: Crec que és una bona idea
i espero que s’acabi de consolidar, no només en quan a extensió,
sinó també pel que fa a la participació de la ciutadania.
Els barris: Continuarem fent el que hem estat fent fins ara,
que consisteix a treballar conjuntament per tal de millorarlos.
Tenim uns quants projectes redactats en quan a millores.
Els joves d’Alella: Les propostes en els darrers quatre anys
han anat en la bona direcció, però ara hem de ser capaços
de fer tota una oferta que no se centri tant en el mes de
juliol sinó que pugui ser al llarg de tot l’any. A més, al 2009
intentarem donar suport a l’estada de joves a l’estranger.
L’endeutament: Ara per ara l’endeutament de l’Ajuntament
és zero. Però segurament per tal de donar resposta a tots
els projectes futurs, caldrà que la institució s’endeuti necessàriament,
però d’una manera que l’Ajuntament es pugui
sostenir.
Els sous dels regidors: Es mantindran les mateixes retribucions
que hi havia fins ara.
QÜESTIONARI:
Un llibre: La buena suerte de D. Fernando Trías de Bes.
Una pel·lícula: El club dels poetes morts, la pel·lícula que més
va marcar la meva joventut.
Un restaurant: La Focaccia que està a Barcelona i és d’un veí
d’Alella.
Un plat: Els ous ferrats amb pa.
Una beguda: Refresc “Mountain Dew”.
Música clàssica o moderna? M’agrada la música, m’agraden
tots els estils.
Una peça musical: Lady in red de Chris de Burg.
El sol o la lluna? La lluna
Si has d’acabar una feina, matinar o anar a dormir tard?
Sóc d’anar a dormir molt tard si fa falta.
Un lloc per anar de vacances: Tossa. Queda a prop per si
passa qualsevol cosa [riu].
El teu defecte: Que sóc força desendreçat... [riu].
La teva virtut: Suposo que tot i que pot semblar un defecte...
m’agrada escoltar.
ÒSCAR PALLARÈS
Un desig personal: M’agradaria sortir-me’n en aquest mandat.
Que el que hem proposat o promès a la ciutadania siguem capaços
de tirar-ho tot endavant.
Un desig per la teva família: Que sobrevisqui [riu]. Més enllà
del fet que la meva dona m’aguanti, m’agradaria que les meves
filles tinguessin una bona infància.
Un desig per Alella: Que entre tots siguem capaços de fer-ne
un poble viu. Que sigui un poble en el qual es pugui participar,
conviure i treballar.
Un desig per Catalunya: Que algun dia tinguem un Estat propi.
Un desig universal: La pau mundial [riu]... Ara de debò, que
els màxims responsables siguin capaços de dialogar, cosa que
costarà.
13

14
Govern i oposició prenen les regnes
del consistori
Passat el ple d’investidura de l’alcalde, els diferents grups municipals comencen a
mostrar les seves intencions de cara als propers quatre anys.
ÒSCAR PALLARÈS
De la mateixa manera que va passar arreu del territori català,
el passat dissabte 16 de juny es va constituir el nou consistori
alellenc. Finalment, i com era de preveure, el govern
el composen els regidors de la coalició ERC+LG juntament
amb el regidor del PSC. CiU, PP, COR i Gd’A queden a
l’oposició.
El ple d’investidura va seguir el procediment habitual.
Francesc Reverter (CiU), pel fet de ser el regidor de més
edat, va presidir el ple i va ser l’encarregat de marcar la pauta.
Quan va arribar el moment de votar l’alcalde, cadascun
dels grups municipals van prendre la paraula per expressar
el sentit del seu vot. La primera en parlar va ser Mercè Marzo
(Gd’A), que va fer un discurs força dur amb ERC+LG i
especialment amb l’alcalde. Marzo va sorprendre regidors i
públic amb el seu to i va donar a entendre el seu disgust per
la poca predisposició a pactar amb Gent d’Alella mostrada
per Francisco. Tot seguit va parlar Albino Gallo (COR)
que, fent gal·la del seu tarannà tranquil, va anunciar que
votaria a favor de l’investidura de Francisco i que treballaria
des de l’oposició en positiu i amb afany de col·laborar. El
proper de prendre la paraula va ser Javier Berzosa (PP). La
darrera vegada que Berzosa havia parlat en un acte públic
havia estat al debat electoral organitzat per la revista Alella
i ho havia fet en castellà; un sector intolerant del públic va
respondre amb xiulets i alguns comentaris poc agradables.
En aquesta ocasió, Berzosa va parlar en català per explicar
que ell es devia als 417 electors que volien que ell fos l’alcalde
i que, per aquesta raó, es votaria a sí mateix. I exactament
el mateix és el que van fer els regidors de CiU, tot
i que Carme Tort-Martorell no ho va anunciar pas. De fet,
va aprofitar el seu torn de paraula per queixar-se que, en
contra del què havia dit a l’edició especial eleccions de la
revista, Andreu Francisco no l’havia trucada per parlar i que
va haver de ser ella qui ho fes, sense aconseguir ni tan sols
tractar de posar-se d’acord. Tant Francisco com Serés van
mostrar la seva intenció de tirar endavant amb un govern
estable durant els propers quatre anys.
Repartiment de tasques
Pocs dies abans del ple d’investidura, Andreu Francisco
(ERC), Àlex Asensio (LG) i Josep Maria Serés (PSC) van
fer un acte a Can Lleonart en què van presentar al poble el
pacte de govern. No es van donar a conèixer els detalls del
pacte, però sí que es va mostrar el repartiment de regidories.
Fem un repàs.
Durant els propers quatre anys, Andreu Francisco, a més
d’exercir d’alcalde, estarà al càrrec d’Obres Públiques, Serveis
Urbans, Gestió Interna i Comunicació. Àlex Asensio
seguirà al capdavant de l’Àrea de Sostenibilitat gestionant
Urbanisme, Medi Ambient, Mobilitat i Habitatge. Laura
Aloy pren el relleu de Caralps a l’àrea de Serveis Socials i
Josep Maria Serés deixa Administració i Hisenda per encarregar-se
d’Esports i Governació, mentre que Jaume Ponsa
conduirà Participació, Educació, Joventut i Administració.
Isabel Nonell serà la regidora de Promoció Econòmica i Turisme
i Marta Giralt estarà al capdavant de Cultura.
Els grups municipals diuen la seva
Hem demanat a Mercè Marzo si la seva tasca d’oposició durant
els propers quatre anys serà tan dura com la seva intervenció
al primer ple, i no ha dubtat en afirmar que “No
penso que fos especialment dura. Nosaltres volem treballar
pel poble i ajudar a construir; abominem la idea de fer oposició
per fer oposició, però sí serem rigorosos i direm la nostra.
L’alcalde, com no necessitava més suports per formar govern,
no es va adreçar a la resta de forces, tot i haver dit que ho faria.
Ha de saber que comparteix consistori amb representants
de molts ciutadans i, com a mínim, calia haver parlat amb
tothom”. Pel que fa a l’equip de govern que s’ha constituït,
Mercè Marzo diu que “dono tota la meva confiança a un
equip que combina experiència i renovació amb presència
de dones” però es queixa que “les grans àrees les dominen els
senyors: hauria preferit una distribució més equilibrada”.
Javier Berzosa ha explicat a la revista que a ell tampoc no
l’ha trucat ningú. Pel que fa a l’equip de govern, comenta
que “aquesta era una de les opcions que tenia ERC+LG
per seguir amb l’alcaldia, però és un pacte una mica forçat
perquè el PSC ha arreplegat les carteres més problemàtiques
o de menys entitat. Havent estat Serés el responsable
d’Hisenda durant els darrers tres anys, interpreto que si no
continua essent-ho és perquè la seva gestió no deu haver estat
prou satisfactòria per a l’alcalde. Per la nostra part, el PP
farà una oposició constructiva, fiscalitzadora de la gestió de
l’Ajuntament i responsable. No serem simples oients, farem
propostes al ple que els altres grups puguin valorar”.
Josep Maria Serés explica que “després d’analitzar les demandes
i condicions del PSC i d’ERC+LG, ens vam adonar

que eren molt coincidents, amb la qual cosa ens va resultar
molt fàcil entendre’ns”. Considera que “encertadament, no
hi ha altres grups al govern. Nosaltres no ho vam posar com
a condició, però entenem que, tot i que era una opció legítima,
ens sentim més bé d’aquesta manera”. Pel que fa al
repartiment del cartipàs, dóna una explicació força diferent
de la interpretació de Berzosa: “No tenia cap interès especial
amb seguir al capdavant d’Hisenda. Ja m’agradava, però
allà fas molta feina que ningú veu i en els darrers anys en
els dos darrers mandats el PSC s’havia allunyat una mica
del contacte amb la gent. De les dues que porto n’hi ha una
que m’agrada més que l’altra, però és el que calia per tenir
un bon pacte de progrés”. En general, afirma estar content
“perquè es tracta d’un pacte de continuïtat amb forces renovades
que donaran una empenta superior. I no som una
crossa d’ERC+LG, som part d’un govern estable i ferm”.
Carme Tort-Martorell s’ha queixat perquè “esperàvem
que, essent l’única força amb tres regidors, a part d’ells, tindríem
l’oportunitat de parlar amb l’Andreu. Com que no
em va trucar, ho vaig fer jo i em va dir que estaven negociant
amb el PSC, però no vam tenir l’oportunitat de parlar res”.
En aquest sentit, assegura que “és una pena que no hagin
triat fer un govern més ampli, perquè hi ha temes importants
a afrontar, com el POUM, que requeriran d’un consens
ampli”. Així les coses, la cap de llista de CiU es resigna
i afirma que “farem el paper que ens correspon: col·laborar
en tot el què ens sembli positiu per al poble, i criticar totes
aquelles actuacions que no ens semblin correctes”.
Albino Gallo valora positivament el pacte ERC+LG –
PSC: “Em sembla molt bé. Quan ERC+LG va necessitar el
PSC, va poder comptar amb ells; a la vida s’ha de ser agraït”.
Quan se li pregunta per la mena d’oposició que pensa dur
a terme, contesta que “jo ja he dit a l’Andreu que votaria
amb ells. Ja veus que sec al costat de l’equip de govern i tot”.
La pregunta següent a fer-li és lògica: “vol dir això que està
d’acord al 100% amb el seu programa?”. I la resposta és
aquesta “jo estic d’acord amb el seu i, segurament, ells també
estan d’acord amb una bona part del meu. Hi ha moltes
coincidències en els nostres programes que no hi són en els
altres; jo vull l’aparcament soterrat de l’Hort de la Rectoria i
el passeig de la riera... Això és el que puc dir, ja veurem què
passa més endavant”. Gallo i Francisco sabran quina mena
de tractes tenen, si és que en tenen; nosaltres estarem pendents
de conèixer-ne els detalls per poder-vos-els explicar.
15
Una nova edició de
la ja tradicional foto
de tots els regidors
al saló de plens,
després del ple
d’e constitució del
govern.
ÒSCAR PALLARÈS

16
Les municipals 2007 en imatges
1 2
3 4
5 6

7
1. Albino Gallo posa ben somrient per a la càmara després de penjar els primers cartells un cop iniciada la
campanya electoral.
2. Carme Tort-Martorell ultima la feina a la cartellera de la plaça de l’Ajuntament.
3. Rosa Moraleda també va es va deixar fotografiar penjant cartells.
4. El PSC va batre el rècord de cartells. Eren més petits, però en van penjar més que ningú.
5. La propaganda electoral del PP va patir, des del primer moment, un atac continu que va acabar amb
pancartes, banderoles i cartells arreu del municipi. Poc abans de les eleccions, va passar el mateix a Gd’A.
6. El torrent Vallbona, territori PSC. Alella mai no havia vist tanta propaganda electoral com en aquesta ocasió.
7. Javier Berzosa estudia amb detall el programa del COR d’Albino Gallo durant el debat electoral.
8. Poques vegas el Casal d’Alella acull tant de públic com quan hi ha el debat electoral que organitza aquesta
revista.
9. Albino Gallo i Sergi Freixas a l’Ajuntament, just en el moment de saber que, malgrat en un principi tot
semblava indicar el contrari, havia quedat fora i no seria regidor.
10. Montse Serra entrevista Andreu Francisco per al número especial eleccions de la revista ‘Alella’.
9 10
17
8

‘Era la meva primera experiència com a
rector i ha resultat molt bona’
Entrevistem Mossèn Guillem abans no deixi, al setembre, la Parròquia.
VICTÒRIA MOLINA
L’església d’Alella canvia de rector després de gairebé deu
anys d’ofici de Mossèn Guillem Brossa que ha valorat per a
nosaltres aquesta etapa al servei del poble.
Què t’ha portat a prendre aquesta decisió de marxar?
Quan fa deu anys que ets capellà pots demanar un any sabàtic,
que normalment s’utilitza per estudiar; faré un curs
de Cristologia a Salamanca.
Vas tenir una bona acollida al poble quan vas arribar?
Sí, sí, molt bona. Era la meva primera experiència com a
rector i ha resultat molt positiva. M’emporto un record fantàstic
d’Alella.
Quins van ser els temes més importants a resoldre amb què
et vas trobar?
Hi havia el tema de les obres que vaig pensar que posaria
en marxa en dos mesos però que va costar dos anys. Ja
aleshores va sorgir el tema de Gaudí. L’Ajuntament volia
fer una exposició amb maquetes de l’arquitecte perquè allò
portaria turisme. Però finalment vaig valorar que els diners
havien de prioritzar arreglar la rectoria abans que endegar
el projecte gaudinià.
Com valores la relació amb els diferents alcaldes i Ajuntaments
al llarg d’aquests deu anys?
Ha estat bona sempre, l’actual , la de l’Artés i també la del
sr. Caralps, de qui recordo que volia recuperar festes populars
com la dels tres tombs. L’església i l’Ajuntament són
dues entitats que estan al servei del poble, molt diferents en
els objectius, però hi ha d’haver una bona entesa.
Ser rector de Sant Feliu implica ser també president del patronat
de la Residència, què tal ha estat aquesta experiència?
És una càrrega que no dóna molta feina, però és de molta
responsabilitat. Quan jo vaig arribar l’objectiu era ampliar
l’edifici i hi ha hagut molt de progrés des d’aleshores.
Dirirgir una parròquia suposa portar molts temes i grups diferents:
la pastoral de la salut, els joves, la catequesi, l’acollida
i preparació dels nuvis… et sents especialment satisfet
d’algun projecte concret?
Recordo molt l’acollida de Taizé, just el mateix any que
s’estrenaven els locals. Aquí s’hi van allotjar deu persones
i la recordo com una acció que va unir molt al poble i a la
parròquia.
Com ens veus als Alellencs, som un poble religiós?
A Alella hi ha bona gent, és una característica del poble i jo
m’he trobat sempre acollit. No és un poble massa religiós,
perquè la gent no té la mania d’anar a missa, però hi van sobretot,
i no fallen mai, quan hi ha un difunt, per exemple.
Quina valoració fas de la teva etapa al servei del nostre poble?
Et deixes alguna cosa per fer?
Per part meva estic content, sé que es podria fer molt més a
nivell de proclamacio de l’evangeli, de coneixement de la fe,
i m’hagués agradat sobretot, impulsar un esplai parroquial.
Però m’en vaig content!
19
ÒSCAR PALLARÈS

20
Sitja.
Fragments de teula
romana.
L’establiment rural del bosc
de Can Cabús
Troben un nou jaciment arqueològic d’època romana a Alella.
TÀNIA ÁLVAREZ / JOSEP FONT
A finals del passat mes de desembre es va dur a terme una
intervenció arqueològica a Alella que representa una interessant
novetat per la història del municipi. L’excavació es
va fer en el jaciment arqueològic d’època romana conegut
com a Bosc de Can Cabús i que fou localitzat l’any 2004 arran
de la realització del Catàleg del Patrimoni Arqueològic
d’Alella. Fins aquell moment, no es tenia cap constància de
l’existència d’aquestes restes. El jaciment ocupa la vessant
est de la petita vall per on transcorre el Torrent d’en Cabús,
a l’est de la urbanització Font de Cera i al peu del Turó d’en
Cabús.
El principal objectiu de l’actuació arqueològica era salvaguardar
el valor cultural de les estructures localitzades
l’any 2004, en motiu de la contínua degradació que patien
donada la seva situació al mig d’una pista forestal. Amb
aquesta finalitat l’Ajuntament d’Alella va promoure i finançar
l’excavació d’aquestes restes, d’acord amb la normativa
vigent. Els treballs, encarregats a l’empresa Actium, varen
ser molt breus, tan sols tres dies, ja que es varen centrar
únicament en les restes visibles en el camí. Tot i així, els resultats
obtinguts són prou significatius i permeten avançar
diverses característiques d’aquest nou jaciment romà.
A grans trets, els treballs realitzats van permetre excavar
i documentar dues estructures excavades al subsòl. Aquestes
restes estaven en prou bon estat de conservació malgrat que
havien estat malmeses per l’obertura de la pista forestal i
antigament pel conreu de la vinya, que a partir del segle
XX ocupà de forma generalitzada tot el municipi. Aquesta
circumstància pot extrapolar-se a les possibles restes que romanguin
en el jaciment, significant que si bé les estructures
enfonsades poden estar molt ben conservades, per contra,
les restes en superfície poden haver desaparegut. Aquesta
dinàmica és molt habitual en els jaciments arqueològics situats
sota camps de conreu i especialment al Maresme degut
al ràpid aflorament del subsòl geològic.
Coneguem els detalls
La primera estructura excavada és una fossa de planta rectangular
(2,30 x 1,68 m.) que ben probablement correspon
a una instal·lació d’emmagatzematge o per al tractament
de productes agrícoles. Del seu ús original únicament se’n
conserven dues pedres de forma circular que constituirien
la base d’un sistema per a la introducció o manipulació
d’aquests productes. El conjunt de materials recuperats a
l’interior de la fossa pertanyen, però, al seu ús secundari,
és a dir, a la reutilització d’aquesta fossa un cop abandonada
la funcionalitat originària. Així, com és habitual en tots
els jaciments arqueològics, l’estructura fou emprada com
un abocador de runa i deixalles, com demostren els materials
que s’hi han localitzat. Entre aquests destaquen els
nombrosos materials constructius, com ara teules (tegulae)
i fragments de pavimentació (opus signinum). També s’han

localitzat abundants fragments de ceràmica, entre els quals
els que formen part de grans tenalles d’emmagatzematge
(dolia), d’àmfores o de ceràmica comuna i de cuina. Cal assenyalar
les també abundants restes de fauna entre les quals
hem identificat ossos de bou, porc, cabra, ovella, cavall i
fins hi tot de cérvol i de cabriol. Aquest variat ventall de
restes faunístiques ens mostren a grans trets les diferents
activitats que es portaven a terme en el dia a dia d’aquest
establiment: l’agricultura, la ramaderia i la cacera. D’altra
banda s’han localitzat també alguns objectes de metall,
com un conjunt de 13 claus de ferro i la peça que podem
considerar més singular: una beina de ganivet de bronze.
Aquesta beina correspon al tipus dels anomenats “cuchillos
de Simancas”, que principalment s’han localitzat a les
necròpolis del Duero, com la de la mateixa ciutat de Simancas
(Valladolid), datades, segons diversos investigadors,
entre la segona meitat del segle IV i les primeres dècades
del segle V. Tradicionalment aquest tipus de ganivets s’han
englobat dins els conjunts d’armes militars romanes; això
no treu, però, que puguin ser localitzades en altres contextos,
com seria el nostre cas. A Catalunya, si bé se’n coneix
algun exemplar més, és un element bastant excepcional. La
datació d’aquesta peça s’ajusta amb la cronologia de les ceràmiques
que s’han trobat en aquesta fossa, motiu pel qual
podem datar les restes entre finals del segle IV i principis
del V d.C.
La segona estructura localitzada en els treballs d’excavació
correspon clarament a una sitja d’emmagatzematge, de
la qual tan sols s’ha conservat la part inferior. Les sitges eren
emprades principalment per a l’acumulació i reserva de cereals.
Tanmateix, tal com succeeix en la primera estructura
excavada, un cop perdien la seva funcionalitat primària es
convertien en abocadors, com han evidenciat els escassos
fragments constructius i ceràmics que s’hi han recuperat.
En aquest cas, l’únic fragment de ceràmica que permet datar
l’estructura correspon a un fragment de vaixella del segle
I d.C., circumstància que condueix a plantejar o bé una
llarga ocupació del jaciment del Bosc de Can Cabús durant
pràcticament tota l’època imperial romana o bé l’existència
de dues fases d’assentament.
Les conclusions que en podem treure
Amb aquestes dades podem concloure que l’excavació arqueològica,
malgrat la seva limitació, fou ben fructuosa.
Les dues estructures documentades permeten considerar
que el jaciment correspon a un petit establiment agrícola
i ramader, probablement destinat al manteniment d’una
família que devia tenir els conreus ben a prop. Cal pensar
doncs, en la probable existència d’un habitatge, així com
de diverses estances annexes relacionades amb les activitats
productives d’aquest nucli, tal i com indiquen els materials
constructius que s’han exhumat. Cal pensar també en una
estreta vinculació amb grans explotacions agràries d’època
romana com les que estan identificades a Can Llinàs (Rials)
o a la Plana (entre el Sistres i la Serreta) i que perduren
també fins al que anomenem Antiguitat Tardana. Considerem
per tant aquest nou establiment romà d’Alella, fins ara
desconegut, com un clar testimoni de l’aparició de nuclis
dispersos a finals de l’Imperi Romà i que posteriorment
donaran lloc a la formació de masos durant els primers
segles de l’època medieval. Un tipus d’establiments rurals
tardorromans que han començat a formar part de la recerca
arqueològica des de fa ben pocs anys. Esperem que el jaciment
del Bosc de Can Cabús pugui, en el futur, contribuir
d’una manera destacada a l’esmentada recerca.
21
Fragments de beina
de ganivet un cop
restaurats.
Fossa d’emmagatzematge.

El mes de juliol omple Alella d’activitat
El Festival d’Estiu i l’Estiu Jove posen a prova la capacitat de les agendes dels alellencs.
1 2
3
4
FOTOS: ÒSCAR PALLARÈS
23
1. El director de l’Orquestra Simfònica
de Sant Cugat, durant el primer
concert del Festival d’Estiu.
2. Jordi Galbany explica la seva experiència
estudiant primats a Kènia en
una de les xerrades de l’Estiu Jove.
FOTO: MAR PARÉS
3. Els jardins de Cal Marquès, marc
incomparable dels concerts del Festival
d’Estiu.
4. Taller de percussió a la Plaça de
l’Ajuntament.
5. Quimi Portet va divertir el nombrós
públic que el va anar a veure al Parc
Gaudí.
6. Divide & Wenceslao, una divertidíssima
proposta de l’Estiu Jove.
5 6

24
Domingo Porcar
amb una de les seves
darreres i més
exitoses creacions:
l’envelat.
Domingo Porcar:
somnis alellencs en miniatura
Us donem a conèixer una de les passions d’aquest alellenc:
la creació de belles miniatures.
ALBERT ALABAU
ALBERT ALABAU
Domingo Porcar, veí d’Alella des que era un nen, és un
d’aquells alellencs que molts de vosaltres deveu conèixer
però que no sabeu pas què “amaga”. I això que “amaga” és
una afició i un talent innat per a fer meravelles en miniatura.
Aquest “reportatge” havia despertat la meva curiositat,
però el que no podia imaginar era que, en entrar a casa d’en
Mingo –com el solen anomenar els seus-, em colaria per
un forat del temps que durant una bona estona em transportaria
a la meva infància. Al seu taller, situat al carrer
Calderó número 18, hi emmagatzema gran quantitat de
“trastos” -com s’entesta a dir ell. Però aquests trastos de
cop i volta prenen vida i no pots evitar quedar bocabadat.
Els trastos en qüestió són reproduccions en miniatura de
la quotidianitat de les nostres vides i, sobretot, de les nostres
festes. Des dels clàssics “cavallets” de festa major a una
talaia en construcció, passant per avionetes i fins a arribar
a una de les joies de la corona: l’envelat, una preciositat
digna de museu que fa caure la bava a grans i petits. La
precisió en el detall és increïble. Per exemple, a l’envelat
trobem al fons una banda de les de festa major tocant i, en
primer pla, una pista presa per parelles engalanades ballant
al so d’una preciosa melodia que no saps d’on ve però que
contribueix a l’encís de l’escena, tot banyat per la llum que
esquitxa l’acurada reproducció d’una impressionant làmpada
empedrada. I tot encertadament decorat, pintat i mecanitzat.
Sí, mecanitzat. Perquè en Mingo no només dissenya
i manufactura les seves obres partint del seu imaginari, sinó
que a més s’encarrega de recol·lectar materials, fer-se amb
les eines que li manquen i aprofitar els més dispars motors
elèctrics per mecanitzar les seves obres.
Podria seguir parlant-vos d’ell i de les seves creacions,
però si us interessa us recomano que passeu per casa seva
i en gaudiu vosaltres mateixos. Ell i la seva dona us rebran
encantats i us faran sentir com a nens i com a casa. I, des
d’aquí, aprofito i reivindico un espai-museu a Alella per a
artistes com en Mingo. Salut i Art!
ALBERT ALABAU

Dionisio Ridruejo: el falangista
que es rebel·là contra el Franquisme
El singular creador passà llargues temporades estivals al nostre poble
copsant el seu paisatge dins la seva obra poètica.
RAMON ANGLADA
De director de propaganda del Bàndol Nacional durant la
Guerra Civil i soldat voluntari de la División Azul al costat
de l’Alemanya Nazi al front rus fins a convertir-se en un
convençut lluitador contra el règim de Franco. Aquesta és
la trajectòria vital de Dionisio Ridruejo, un lliure pensador
que a través de les seves creacions poètiques i de la seva
activitat política defensa sempre l’ideari feixista però que
mai va sintonitzar amb els fonaments ideològics del règim
de Franco. L’autor de part dels versos de l’himne falangista
Cara al sol trencava amb el poder el 1942 deixant tots els
seus càrrecs públics. Aquesta ruptura es visualitzà en una
reunió amb el mateix cap de l’estat on Ridruejo acusà al
Generalísimo d’haver traït els principis socials de la Falange
i d’haver creat un règim repressor que només podia perdurar
gràcies a la força de l’exèrcit i el suport de l’església.
Aquestes acusacions l’obligaren a marxar de Madrid i
començà llavors un periple forçós per diferents punts de
l’estat espanyol. A mitjans dels anys 40 la seva vida es creuà
amb Catalunya. Primer a Sant Cugat del Vallès, després a la
comarca del Maresme i finalment a diferents poblets de la
Costa Brava. El seu vincle amb Alella arribà de la mà de la
seva dona Glòria Ros, filla dels amos de Can Cabús de Baix.
La parella es va conèixer a Sant Sebastià per després perdre el
contacte arran de la marxa de Ridruejo cap a Rússia amb la
Legión Condor. El retrobament es produïa anys després de
forma casual al nostre poble. El poeta ja començava a tenir
problemes amb el règim i havia estat desterrat a Catalunya.
Aquest fet inicialment negatiu va permetre reactivar una
relació que acabaria un any després en casament. Tot i tenir
fixat el seu domicili a Llavaneres ben aviat començà a passar
les llargues vacances d’estiu, tres mesos com marcava l’estiueig
tradicional, al nostre poble. Era en aquest moment
quan l’activitat es tornava més frenètica a Can Cabús de
Baix tal com apunta el valuós testimoni de Joaquina Vidal,
la noia de servei de la casa en aquella època i amb tota una
vida dedicada a aquesta família. Tot i que alguna vegada el
poeta anava al poble i parlava amb els veïns, la major part
de l’estiu la passava a la casa rebent visites, en especial del
món de la política. Els llaços amb el franquisme no estaven
del tot trencats ja que encara es recorden les visites de personalitats
tan fosques com Serrano Suñer. Ridruejo passà
els seus llargs estius a Alella fent el que més li agradava:
es passava el dia llegint, tant literatura com tots els diaris
que queien a les seves mans, i escrivint a una de les grans
habitacions que tenia reservada com despatx privat. Definit
com una persona afable i gens exigent acostumava a tancar
la seva jornada vital amb una llarga passejada per la costa de
Can Cabús. Potser en aquest moment copsava els paisatges
que més tard transformava en poesia.
25
CEDIDA

26
D’aquesta llarga etapa en sorgí l’obra Cuaderno Catalán,
publicada per primera vegada el 1965, on les pinedes, les
vinyes i els garrofers són protagonistes destacats. Una de
les constants de la seva obra fou la capacitat de transmetre
l’esperit de la natura que l’envoltava al mateix temps que
el seu corpus poètic es convertia en cúmul d’experiències
vitals. Tal com el mateix Ridruejo reconeixia: “la poesía que
me da mayor satisfacción es la que se aproxima al arte del
dibujo y de la pintura. Incluso sus pasajes más objetivistas e
influidos por la visión expresan emociones vividas”. És dins
del Cuaderno Catalán que apareix el poema titulat Alella,
1943 on els ametllers, les vinyes, els plataners i l’olor de
l’hort serveixen al poeta de marc pels records. Proper a nosaltres
també trobarem el poema Payeses integrat dins dels
versos que parlen de La Maresma i on les tasques del camp
es visualitzen amb dramatisme:
“Comen su pan cuando lo sudan,
beben el vino en su lagar
y oyen latir en su pasado
su porvenir con poco azar”
“Cuando llega la primavera
pide la tierra lo que da
y aunque la sangre sube, es mucha
la que el surco se beberá”
L’allunyament de la jerarquia franquista es consolidà
amb el seu pas a la clandestinitat. Després de diversos processos
oberts i de passar dues temporades privat de llibertat
decidí exiliar-se a París del 1962 al 1964. El seu llibre Escrito
en España ja s’hagué de publicar a l’Amèrica Llatina a causa
de la censura. Finalment el 1974 s’oblidava del tot el “Volverán
banderas victoriosas” acceptant el joc democràtic amb
la fundació del partit Unión Social Demócrata Española.
CEDIDA
Alella, 1943
(La tarde respondía
a las viñas doradas.
Yo volvía a encontrarte.)
No era la mirada
de enajenado tiempo
cuando el desierto pone
el tú y el yo sin verbo.
Ahora veía todo:
tu traje rosa y negro
con su verde cintura;
los suaves tamarindos
entre la luz y el cielo
de noche; aquellos muros
de botellas teniéndonos.
(La ladera tenía
almendros despojados
y el mar bajo y distante.)
No era el roce inminente
de los labios ni el fuego
de siempre y nunca más
el nosotros de adentro.
Era todo; tu suéter
blanco y tu falda negra,
los amigos dejados
atrás, el mar pequeño,
el banco solitario,
la arena atardeciendo.
(En la terraza estaban
los plátanos solemnes
y adormecido el aire)
No era el arbusto solo,
palabra y vena al tiempo,
de embelesado verde
y solitario siendo.
Era todo: el arroyo,
la pradera, el hayedo,
la campana caída
en lo alto del puerto,
la trucha viva, el paso
de las esquilas lento.
(En el salón había
ramos -y espejos hondosde
nácar en fanales.)
Y no era el dolor malo
como cortado a hielo
del agravio escondido
y el corazón mintiendo.
Era el día y la hora,
las paredes, el velo
doble, de gasa y agua,
bajando, fuera o dentro,
sobre la estatua verde
en el jardín sin dueño.
(Y eran días y días
de destejar lo suave
y de tejer lo extraño
contados y juntándose.
Me despedías. Ibas
por el camino grande
refrenando una risa,
un llanto o una sangre,
y estaba todo en todo
-yo volvía a encontrarte-:
la rosaleda al lado
oliendo, el huerto, el valle,
las verjas entreabiertas
subiendo hacia los árboles
y las casas pintadas
en las colinas. Antes
de marchar te besaba.
Era el tiempo en la carne
volviendo y todo junto
por siempre. Y me dejaste
-tu casi estar riendo,
en una adiós de ave
que se posa- en tu seno
donde siempre llevarme.)

Tasques diplomàtiques
Tinc un albariño boníssim!
EUDALD SERRA
Des de fa un parell d’anys l’Ajuntament d’Alella, conjuntament
amb d’altres de la zona, organitza cap el mes de
novembre “Les Jornades Gastronòmiques del Raïm i el Vi
d’Alella” amb l’objectiu de promocionar el vi que es fa a la
nostra Denominació d’Origen, i a la vegada, la restauració
de la comarca.
Durant aquests dies, diversos restaurants de localitats
del Maresme i el Vallès Oriental proposen menús amb plats
elaborats amb raïm o vi d’Alella, o bé un maridatge amb
vins de casa nostra. La idea, d’entrada, és bona. Tot el que
sigui promocionar i potenciar el fet més identificatiu que
tenim ja va bé.
Però em queden alguns interrogants penjant que no sé si
tenen resposta. I és que em fa l’efecte que passades aquestes
jornades es produeix com una espècie d’amnèsia generalitzada,
hi ha sempre algunes excepcions, en els restaurants de
la zona respecte els vins d’Alella.
Tant de bo m’equivoqués però, us heu fixat quants restaurants
del Maresme tenen a la seva carta els vins d’Alella
en un lloc preferent? I quants restaurants tenen una representació
extensa de la majoria dels elaboradors que hi ha a
la DO? I quants et proposen d’entrada un vi d’Alella abans
de passar a d’altres opcions? Sí que hi ha restaurants que en
aquest sentit ho tenen clar, especialment els d’Alella mateix,
però n’hi ha molts d’altres, sobretot de poblacions veïnes i
que també pertanyen a la DO Alella, que tinc la impressió
que hi viuen d’esquena.
Com a exemple, recordo un dinar en un restaurant del
Port Esportiu del Masnou no fa pas gaire. A l’hora de triar
el vi vaig demanar un blanc d’Alella que tenien a la carta i
la resposta del qui em prenia nota va ser: “Sí, està molt bé,
però tinc un albariño boníssim”. Vaig agrair el seu consell
però li vaig dir que volia un Alella, i que també me’l prendria
ben a gust.
Per qüestions professionals viatjo fora sovint i us puc assegurar
que a Galícia, mai m’han proposat en un restaurant
un vi d’Alella abans d’un albariño, un godello o un ribeiro. I
que a la Rioja o a la Ribera del Duero això mateix també és
impensable. Us imagineu a Logroño que un restaurador us
recomani, primer de tot, un vi de Bordeus?
Fins i tot en zones amb molta menys tradició vinícola
com ara Extremadura primer de tot m’han intentat vendre
un vi de la seva terra abans de canviar de lloc. I això passa
també al Penedès, al Priorat, a l’Empordà, a la Manxa o a
Iecla. I perquè no passa al Maresme? Que és que el fet que
la DO dugui el nom de només un poble i no de la zona ja
fa que les altres poblacions no se la sentin seva?
Diria que quan hi ha un problema d’aquesta mena les
responsabilitats acostumen a ser compartides i no d’un de
sol.
Els ajuntaments dels pobles veïns s’hi han implicat ben
poc fins ara. Alguns restauradors, no pas tots, no hi creuen.
Segurament els elaboradors tampoc hi fiquen els cinc
sentits perquè així sigui, i el Consell Regulador de la DO
Alella... encara no sé ben bé si després de tants anys té clara
la línia a seguir. De promoció, però, poca. I si no, com és
que en plena era d’internet entrem a la secció de notícies de
la seva web i llegim com a última novetat que “la collita del
2002 ha estat qualificada per la comissió de cata del consell
com a bona”…
Les Jornades Gastronòmiques són una bona iniciativa
però no ens quedem només aquí. No estaria malament que
a gairebé tots els restaurants de la comarca primer de tot ens
intentessin col·locar un vi d’Alella, i que sigui en últim cas
i quan la capacitat de persuasió del cambrer s’hagi exhaurit
que n’acabem demanant un altre.
I que consti, que l’albariño m’agrada molt!
27

Rieres i canvi climàtic
Aprofitant l’avinentesa de la celebració de la Jornada Rieres i Canvi Climàtic
a Can Lleonart, us oferim un dossier que resumeix cadascuna de
les sessions que van tenir lloc. A més, us donem a conèixer el projecte
del Passeig de la Riera i valorem l’estat de salut de les rieres d’Alella.
29

30
Jornada tècnica sobre Canvi climàtic i
rieres al Maresme
NÚRIA GARRIGA
El passat 4 de maig va tenir lloc la jornada tècnica titulada
“Canvi climàtic i rieres al Maresme. Aiguats, inundacions,
ordenació i manteniment de rieres”, a les golfes de Can
Lleonart. La jornada va ser organitzada per la Federació
d’ADF del Maresme i l’Associació Catalana d’Amics de
l’Aigua, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alella i el
Consell Comarcal del Maresme.
Durant tot el dia van intervenir diferents tècnics i especialistes
que van aportar els seus coneixements tant de la
problemàtica del canvi climàtic com de la seva repercussió
en les rieres del Maresme. Les intervencions es van agrupar
en quatre blocs:
1. El canvi climàtic que s’acosta
2. Les situacions d’inundabilitat i la minimització dels
seus riscos
3. Com hem d’intervenir en els espais fluvials?
4. Manteniment de rieres: un concepte, un repte
Després de cada bloc es va obrir un torn de preguntes i
es va finalitzar la jornada amb una taula rodona.
Van inaugurar la jornada l’alcalde d’Alella, Andreu
Francisco, i el responsable de l’ADF del Maresme, Josep
Canals. El senyor Francisco va donar la benvinguda als
assistents i va reflexionar sobre el fet que el tema del canvi
climàtic està de moda, que sembla un problema nou d’ara,
i per tant ara cal córrer a solucionar-lo. No obstant, els
problemes actuals són resultat del nostre comportament
durant els últims 10, 15 o 20 anys. El senyor Canals va
posar de manifest que el canvi climàtic és un problema
que tenim a sobre, i que no només afectarà les nostres
rieres, sinó també els boscos. Un augment de la temperatura
farà que augmentin els incendis, i amb aquests l’erosió
a les parts altes dels cursos de rius i rieres. Tot aquest
conjunt de fenòmens no sabem quins problemes poden
portar, però hem d’estar preparats per fer-hi front. Seguidament
van donar pas al primer bloc d’intervencions.
Després de tot un dia de xerrades i debats al voltant
del canvi climàtic i les rieres va tenir lloc la cloenda de la
jornada. Xavier Latorre, president de l’Associació d’Amics
de l’Aigua, va manifestar la seva satisfacció per la qualitat
de tots els participants que havien intervingut al llarg
del dia. Com a conclusió del que s’havia parlat durant
la jornada va dir que el canvi climàtic és una realitat, a
part d’una moda, i per evitar-lo cal que tothom faci un
esforç, ja que amb l’augment del consum de l’aigua que
hi ha caldria duplicar el pla hidrològic. De totes maneres
va donar un missatge d’esperança, ja que ara es disposa de
més informació per fer una bona planificació del territori,
i malgrat la manca de suport polític hi ha bona voluntat
de fer les coses bé.
Pere Almera, president del Consell Comarcal del Maresme,
va ser l’últim a intervenir a la jornada. Va comentar
que s’havia posat de manifest que les rieres són l’eix vertebradors
dels municipis, i que presenten un comportament
especial. Degut a aquest comportament cal que s’aprofundeixi
en el tracte entre els diferents municipis per resoldre
conflictes. Per exemple, si una rierada fa baixar canyes a
Alella, aquestes arriben al Masnou.

El canvi climàtic que s’acosta
NÚRIA GARRIGA
DuEl primer ponent va ser el catedràtic del grup de climatologia
de la Universitat de Barcelona, Javier Martin-Vide.
Va explicar què és el canvi climàtic i quines són algunes de
les possibles conseqüències. Després, Inyaqui Gili, secretari
tècnic de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, va donar
a conèixer l’Oficina i el seu nivell d’actuació, així com els
resultats provisionals del Quart Informe de l’IPCC. Per últim,
Andreu Manzano, de l’Agència Catalana de l’Aigua, va
presentar els models climàtics principals sobre els quals es
treballa actualment i quines són les seves prediccions.
El canvi climàtic és el principal problema ambiental al
qual s’enfronta el planeta, i tots hi estem implicats tant en
les causes com en els efectes. L’augment dels gasos d’efecte
hivernacle, i sobretot el diòxid de carboni, han fet canviar
la química de l’aire. Això ha portat a un augment de la temperatura
mitjana global de 0.74°C en l’últim segle. Aquest
augment no es pot explicar per la variabilitat natural, hi
ha una implicació antròpica. La Península Ibèrica també
ha tingut un augment similar al del planeta, i la precipitació
mostra una tendència a disminuir al sud i a incrementar
al nord. A Catalunya de moment no s’ha observat
cap tendència clara. Els models climàtics indiquen que la
temperatura de Barcelona augmentarà al voltant de 2°C i
la precipitació disminuirà, provocant més sequeres i una
reducció dels recursos hídrics.
Cal tenir en compte que un recurs, com per exemple un
riu, presenta unes bandes de tolerància i el que queda fora
d’aquestes és considerat un risc. Els humans estem reduint
les bandes de tolerància dels nostres recursos, per exemple
vivint a les lleres dels rius, convertint en riscos el que abans
no ho eren. El canvi climàtic farà que els riscos augmentin.
Oficina Catalana del Canvi Climàtic
L’Oficina Catalana del Canvi Climàtic és l’encarregada
d’incorporar les polítiques de lluita contra el canvi climàtic.
El seu objectiu principal és impulsar i desenvolupar el Pla
d’acció de mitigació i adaptació al canvi climàtic, prenent
mesures per reduir les emissions i buscant fórmules d’adaptació
als canvis que es vagin donant. Per complir l’objectiu
ha de dinamitzar i coordinar les polítiques públiques per
a la reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle
involucrant els ajuntaments. Ha de desenvolupar i
31
Representació
dels canvis en la
precipitació que es
preveu que tindran
lloc durant aquest
segle. El model
climàtic mostra
un augment de la
precipitació (colors
verds i blaus) a les
latituds altes i una
disminució de la
precipitació (colors
grocs i taronges)
a la majoria de
regions continentals
subtropicals. La
Península Ibèrica,
a la part dreta del
dibuix, apareix de
color groc i taronja
indicant una reducció
de les pluges.

32
executar les polítiques de reducció d’emissions pels sectors
difusos, com el transport o el sector agrícola. És l’encarregada
d’impulsar les polítiques per desenvolupar el potencial
d’embornal de CO2 dels boscos catalans. També ha de difondre,
conscienciar i formar l’opinió pública i la societat
en el problema del canvi climàtic, i per últim ha de donar
suport a la comunitat científica per a la recerca, l’estudi i la
comprensió d’aquest fenomen.
Quart Informe de l’IPCC
Les polítiques que es desenvolupen depenen, en part, del
resultat dels diferents informes de l’IPCC (Grup Intergovernamental
de Canvi Climàtic de l’ONU). Cada set anys
científics de tot el món es troben per donar una opinió
científica consensuada i redacten un informe d’avaluació
de l’estat del canvi climàtic. De moment s’han complert
el 90% de les previsions del Tercer informe, redactat l’any
2001. Per aquest motiu està tenint tant ressò el que prediu
el quart informe que s’està elaborant durant aquest any.
De moment ja s’han presentat els resultats de dos dels tres
grups de treball. El primer grup de treball, sobre aspectes
científics del sistema climàtic, ha presentat algunes de les
tendències observades més rellevants. Aquestes són un increment
d’onades de calor a la Mediterrània, canvis en les
precipitacions a la Mediterrània i Sud d’Europa, una disminució
de neu a zones muntanyoses, la disminució de la
velocitat mitjana anual del vent a l’Europa Mediterrània i
observació de risc de sequera a llarg termini des del 1990 al
2005 a la Mediterrània. El segon grup de treball, sobre els
impactes, l’adaptació i la vulnerabilitat del canvi climàtic,
ha presentat els principals impactes que es preveuen. Un
d’ells és una disminució de la disponibilitat d’aigua a la
Mediterrània, amb la conseqüent reducció de la generació
hidroelèctrica. Es preveu un major risc per la salut degut a
una major transmissió de malalties sensibles a la temperatura.
Hi haurà canvis en els cultius a la Mediterrània i Sud
d’Europa, degut a la disminució de la producció agrícola,
l’increment de la demanda d’aigua en el cultius de primavera
o el desplaçament de cultius, com el blat de moro, que
s’adaptaran millor a latituds més altes. També es preveuen
canvis en el comportament d’espècies animals, com ja s’està
observant en algunes espècies d’aus que avancen la reproducció
o modifiquen les pautes migratòries. Per últim es
preveuen canvis en el risc d’incendis a la Mediterrània amb
un augment tant del perill d’incendis com del període en
que tindran lloc.
Models climàtics
Tots aquests impactes poden ser més o menys severs en funció
dels graus que augmenti la temperatura. Per poder fer
unes millors prediccions s’utilitzen els models climàtics. A
partir de les dades climàtiques tant del passat com actuals, i
dels nivells d’emissions de gasos d’efecte hivernacle presents
a l’atmosfera s’intenta fer una projecció cap al futur, per
saber quin clima ens espera. Segons la majoria de models
es preveu un augment de les temperatures al conjunt de la
Península Ibèrica, que segons els més respectuosos amb el
medi ambient seria de 2°C. Pel que fa la precipitació, s’obtenen
resultats diferents en funció del model utilitzat, tot
i que la majoria coincideixen en una disminució de fins el
40% de la precipitació a la meitat sud de la península i una
lleugera disminució a la meitat nord, amb grans diferències
mensuals. Les previsions per Catalunya a mig termini mostren
una disponibilitat de recursos similars als actuals però
amb una major variabilitat temporal. Tot i que la precipitació
anual total sigui la mateixa ho farà en forma d’aiguats i
èpoques de sequera, el que comporta una major dificultat
en el seu aprofitament. L’augment de temperatura porta
associada una major evapotranspiració i un major consum,
i fa preveure un increment de la demanda del 40%. La major
demanda i la dificultat d’aprofitar els recursos impliquen
una major vulnerabilitat dels sistemes, i fan que sigui
necessària i urgent una nova cultura de l’aigua.
Precs i preguntes
En el torn de precs i preguntes es va comentar el fet que les
construccions com ara els ponts o canalitzacions de rieres es
fan amb uns càlculs de recurrència basats en un clima que
estem deixant enrere. Per tant, si augmenten els aiguats,
els càlculs de les construccions podrien quedar curts i això
podria condicionar la seguretat.
També es va comentar el fet que al llarg de la història
del planeta hi ha hagut nombrosos canvis climàtics, com les
glaciacions, però aquest cop la causa és humana. A més, els
intervals de temps en que tenien lloc els canvis per causes
naturals eren molt grans, mentre que ara la taxa de variació
de la temperatura està essent molt alta.

Les situacions d’inundabilitat
i la minimització dels seus riscos
NÚRIA GARRIGA
El segon bloc d’intervencions va tenir lloc després de la
pausa cafè. En primer lloc va dir unes breus paraules Santi
Zuloaga, director d’Iberinsa Catalunya. Seguidament va
parlar l’enginyer municipal d’Alella, Joan M. Sánchez Colorado,
que va explicar el projecte de soterrament de la riera
d’Alella. Per últim va intervenir Josep M. Juhé, regidor de
l’Ajuntament de Calella, que va parlar de la importància de
les rieres i els seus usos.
Tal com s’ha vist a l’apartat anterior, el canvi climàtic
afecta a molts nivells diferents, tots ells relacionats. Hi haurà
canvis en el règim de pluges, els boscos patiran més incendis
i hi haurà més desforestació i erosió, etc... Això fa
que quan plogui, a part de baixar aigua per les rieres també
baixi gran quantitat de sorra i restes vegetals, convertint-les
en un perill potencial.
Soterrament de les rieres d’Alella
Els pobles d’aquesta comarca tenen la riera com a via principal
i Alella n’és un exemple. Abans a Alella la riera era la
carretera, però quan plovia l’aigua s’emportava els cotxes. Per
evitar això es va redactar el projecte de soterrament de la riera,
seguint les recomanacions de l’administració. El projecte
va contemplar la canalització de la Riera d’Alella, la Coma
Clara i la Coma Fosca. Va consistir en la construcció d’uns
caixons que permetien el seu manteniment, ja que si es donés
el cas que la canalització es col·lapsés i l’aigua saltés per sobre
seria molt perillós. Quan es troben les dues
rieres el caixó passa a ser molt més gran per
permetre cabals importants. Ara cal seguir
fent el manteniment de l’obra i veure si els
càlculs fets són suficients per suportar els
canvis en les pluges que es prediuen.
Usos de les rieres
Degut a que hi ha una estreta franja entre
la serralada i el mar, l’aspecte de la comarca
del Maresme està marcat per les rieres, que
presenten diferents tipologies. Hi ha pobles
com Arenys, Canet o Alella que tenen una
riera semblant a una espina de peix, amb
un eix central molt associat al comerç i als
serveis. Per altre banda pobles com Calella
o Premià tenen la riera com a límit entre
la zona urbana i la rural. A partir dels anys
60, amb el creixement turístic, la riera pren
importància a l’estiu ja que permet la descongestió
de l’aparcament.
El 25 d’agost de 2006 hi va haver l’arrossegament més
gran de cotxes de la història de la riera de Calella. Això va
ser degut precisament a que la riera s’utilitza d’aparcament,
tot i estar prohibit. El soterrament de la riera podria ser una
solució al problema dels mals usos de la riera. Per sobre de
l’autopista hi ha més terrenys forestals que esmorteeixen la
circulació de l’aigua quan plou. Per sota de l’autopista es
noten els efectes de la pluja, ja que per una banda està més
urbanitzat i a més hi arriba tota l’aigua que cau a l’autopista
ja que aquesta és impermeable. Unes zones de laminació,
dipòsits o llacunes naturals podrien evitar aquestes puntes
d’aigua provinents de l’autopista.
Precs i preguntes
Durant el torn de preguntes es va debatre sobre la necessitat
que la Generalitat marqui una directriu per tal que al
voltant de l’autopista hi hagi una franja o unes àrees per
controlar les aigües derivades. A més es va posar en dubte
la justificació per cobrir les rieres, ja que els riscos davant
unes riuades més fortes són majors. Segons els tècnics el
creixement urbanístic i la pressió social dels veïns, que no
es volen mullar per creuar el carrer, han portat a la decisió
política de soterrar la majoria de rieres. A més, els Ajuntaments
han de tenir en compte tant els elements naturals
com els de cohesió social, i soterrant la riera es poden crear
noves zones de passeig i esbarjo.
33

34
Com hem d’intervenir en els espais fluvials?
NÚRIA GARRIGA
L’últim bloc d’intervencions del matí va començar amb
unes paraules de Ramon Queralt, de l’Associació Catalana
d’Amics de l’Aigua. Seguidament Evelyn Garcia, tècnica de
l’Àrea de Planificació de l’ACA va explicar els factors que es
tenen en compte per fer una bona planificació i gestió dels
espais fluvials. Per últim, Jordi Vila, tècnic de l’Ajuntament
de Malgrat de Mar, va explicar les intervencions que es realitzen
des dels municipis sobre els seus espais fluvials.
El millor que es podria fer en els espais fluvials és no intervenir-hi,
però això no pot ser ja que la majoria de rieres
del Maresme es troben en zones fortament urbanitzades.
Planificació i gestió dels espais fluvials
Una bona planificació dels espais fluvials requereix del coneixement
dels factors d’impacte que els afecten. Aquests
factors poden ser morfològics, de qualitat de l’aigua, hidrològics
o ecològics. Un cop hi ha hagut un impacte en un
espai fluvial, a escala local o regional, cal intervenir, però
s’han de tenir en compte els factors limitants. Aquests són
la manca de coneixement tant de la causa de l’impacte com
de les característiques del riu. A part, cal saber com era el
riu abans per definir els objectius de recuperació. A més, és
necessari fer un manteniment posterior i un seguiment dels
resultats de l’actuació per poder validar els procediments
utilitzats.
L’Agència Catalana de l’Aigua s’encarrega de la gestió i
conservació dels espais fluvials que es troben en bon estat
ecològic i de la recuperació dels que estan en un estat deficient,
mitjançant la rehabilitació dels processos naturals i la
restauració dels ecosistemes.
Un dels efectes del canvi climàtic serà el canvi en la
dinàmica hidrològica, amb menys disponibilitat d’aigua
degut a l’augment dels episodis de sequera i de la torrencialitat
de les rieres. Aquest nou escenari implica una major
vulnerabilitat de les comunitats de ribera, amb un major
risc d’introducció d’espècies invasores. A part, hi haurà un
escurçament del període de retorn. Tot això s’ha de tenir en
compte per fer una bona planificació dels espais fluvials.
Es vol aconseguir un bon estat ecològic dels rius a més
de seguretat hidràulica, i que no requereixi manteniment.
Un problema important a l’hora de gestionar un riu són les
espècies invasores, ja que si no es treuen poden portar problemes.
També s’ha de tenir en compte que una actuació a
una zona del riu afecta a altres zones d’aquest, per tant la
gestió s’ha de fer tenint en compte tota la conca. Un mètode
d’actuació és la bioenginyeria, basat en la utilització de
materials vius com les plantacions, els rizomes o els entramats
vius de ribera, que es combinen amb materials inerts
utilitzats com a suport de fibra vegetal o graves.
Actuacions municipals
Els objectius comuns i principis bàsics de les actuacions
municipals són, per una banda, mantenir la capacitat hidràulica
dels diferents cursos fluvials per tal de garantir la
seguretat dels ciutadans davant el risc d’avingudes. Aquest
objectiu es compleix mitjançant la neteja dels cursos dels
rius de restes vegetals, brossa o sorra acumulada que puguin
intervenir en la correcte circulació de l’aigua. Per l’altra, la
restauració de l’entorn fluvial per tal de millorar-ne l’estat
ecològic, les característiques paisatgístiques, les condicions
de salubritat i finalment permetre una major biodiversitat.
Aquest objectiu s’aconsegueix realitzant el manteniment
de canals de reg per tenir una major capacitat hidràulica
i amortir els efectes d’una crescuda. A més d’assolir el bon
estat ecològic dels diferents trams del riu.

Manteniment de rieres: un concepte, un repte
NÚRIA GARRIGA
Després de dinar es va reprendre la jornada amb la intervenció
de Cristina Prats, de la Federació ADF del Maresme.
Després Oriol Bassa, enginyer forestal de la Federació
ADF del Maresme, va explicar les causes, els objectius i les
actuacions per el manteniment de les rieres. Joan Bonet, de
l’Agència Catalana de l’Aigua va presentar el programa de
lleres públiques, i per acabar, Jordi Corbera va presentar el
projecte Alocs.
Les lleres de les rieres han de tenir un manteniment degut
a l’activitat antròpica que hi té lloc. Per exemple, la
introducció de la canya va ser per usos agrícoles; hi ha abocament
de residus o es fa un mal ús dels cursos fluvials per
una deficient planificació del territori.
Actualment els objectius són mantenir la capacitat hidràulica
de la xarxa de drenatge per facilitar el desguàs d’aigües
pluvials i minimitzar el risc d’inundacions, i eliminar
els residus que posteriorment puguin afectar les platges.
També hi ha objectius a més llarg termini, com el manteniment
i la recuperació del medi natural, l’eliminació
d’espècies al·lòctones o la protecció de marges i lleres amb
tècniques de bioenginyeria tradicionals i modernes.
Per aconseguir els objectius es fan diferents actuacions
específiques en funció del terreny o el tipus de vegetació.
Les desbrossades que es realitzen poden ser generals o selectives,
els tractaments químics seran generals o localitzats i la
protecció de marges pot ser dura o tova.
Des de l’Agència Catalana de l’Aigua s’està desenvolupant
el Programa de Manteniment i Conservació de Lleres
2006-2010. Aquest programa consisteix en actuacions
programades, actuacions d’urgència i actuacions de millora.
L’objectiu del programa és conservar les lleres públiques re-
duint qualsevol element que pertorbi el règim del riu, restaurant
els valors naturals. Les actuacions van encaminades a
la retirada d’espècies vegetals invasores, la restauració del boc
de ribera i el condicionament hidràulic de la secció fluvial.
Projecte Alocs
El projecte Alocs és un estudi que es va realitzar durant
el període 2003-2005. Es basava en visites de voluntaris a
les rieres per realitzar la diagnosi de l’estat de les rieres en
funció de la presència d’Aloc. La idea de fer aquest projecte
va sorgir de la sensació que es tenia que els ecosistemes de
les rieres estaven alterats, ja que servien com abocadors, hi
havia destrucció dels marges o s’observava la presència d’espècies
al·lòctones. Es van visitar un total de 2986 trams de
25 metres cada un, distribuïts en 59 rieres de la comarca.
S’anotava la presència o absència de l’espècie, la cobertura
d’alocs que hi havia a cada metre, i les amenaces o agressions
que podien afectar la presència d’alocs.
Es va observar que els 6 torrents amb major presència
d’alocs es trobaven més a l’interior, i que els trams baixos,
on haurien de viure millor els alocs, estaven molt alterats.
Les amenaces principals detectades van ser l’alta cobertura
arbòria i la presència de canyes, que fan disminuir la llum
i competeixen per l’espai, les estassades periòdiques no selectives,
l’abocament de residus, la presència de carreteres
i camins o les construccions d’obra, entre d’altres. El 70%
dels alocs detectats es va veure que estaven sotmesos a alguna
amenaça.
Els futurs escenaris del canvi climàtic, amb menys pluja
i més temperatura faran que les comunitats que es troben
més al límit de la seva distribució natural, com els alocs, en
pateixin més les conseqüències.
35

36
Imatge de
l’ocupació de
la comarca del
Maresme al
llarg del temps.
Els colors més
vermells indiquen
ocupacions més
recents del territori.
S’observa que el
creixement de la
comarca ha estat
en “taca d’oli”.
Taula rodona
NÚRIA GARRIGA
Després de tots els blocs d’intervencions es va fer una taula
rodona que va permetre reflexionar sobre tot el que s’havia
estat parlant durant la jornada. Hi van participar Àlex
Asensio, regidor de Sostenibilitat de l’Ajuntament d’Alella,
Lorenzo Correa, vicepresident de l’Associació d’Amics de
l’Aigua, Sito Alarcón, director de Projectes Ambientals de
Barcelona Regional, i Pep Riera, coordinador comarcal de
la Unió de Pagesos.
En primer lloc es va reflexionar sobre la necessitat que
els Ajuntaments facin un canvi de sensibilitat cap als entorns
fluvials. Les rieres no són un abocador i és necessari
modificar la mentalitat de la gent per aconseguir que no ho
siguin. Les rieres al Maresme són un tret que dóna identitat
als municipis, malgrat l’estat en què es troben, i és necessari
que s’obrin a la ciutadania. A més, cal tenir en compte que
les rieres tenen diferents trams, ja que molts projectes de
soterrament que s’han dut a terme no tenen en compte la
capçalera ni el tram final, com és el cas d’Alella.
Recursos hídrics
El canvi climàtic portarà canvis en la garantia d’abastament
d’aigua. Els descens del 42% dels dies de nevada en 30
anys farà disminuir els estocs d’aigua, i una disminució
mitjana de la precipitació del 8% en 70 anys en reduirà els
fluxes. A més, la pujada de temperatures màximes d’1°C
a l’estiu i 1,5°C a l’hivern augmentarà el consum. Per fer
front a les repercussions que té el canvi climàtic sobre el
Fotointerpretació de l’ocupació urbana (PTMB, 2000)
Època medieval
fi s.XVII - inici s.XVIII
s. XVI-XVII
Fins 1880
Fins 1920
Fins 1956
Fins 1970
Fins 1980
Fins 1986
Fins 1992
Fins 1997
subministrament és necessària la reutilització de l’aigua, la
descontaminació d’aqüífers, la dessalinització i l’estalvi. A
part, la població continua creixent més a zones del planeta
cada cop més vulnerables, per inundacions costaneres, etc.
Per fer front a l’augment de vulnerabilitat cal informació,
desenvolupar protocols d’evacuació i prendre mesures de
prevenció. Per altra banda, els últims 30 anys hi ha hagut
un increment més ràpid d’ocupació del sòl que d’habitants.
Això és degut a que el sòl residencial difós ha augmentat,
i ja ocupa el 60%, tot i que només hi viu el 10% de la població.
El consum d’aigua és més elevat en zones on la densitat
de població és menor, ja que solen ser habitatges amb
jardins o piscina. Tenint en compte això i les prediccions
del canvi climàtic, els recursos hídrics haurien d’augmentar
un 40%.
Un dels problemes del canvi climàtic és que hi ha massa
gent desinformada i que no se l’acaba de creure. A finals de
l’any passat va sortir l’informe Stern, que va dir que el cost
de fer alguna cosa per solucionar el problema del canvi climàtic
ara seria de l’1,5% del PIB, però que d’aquí 20 anys
serà del 20% del PIB. Clarament cal prendre mesures, com
plantejar polítiques de residus o potenciar que el transport
urbà vagi amb gas natural o hidrogen, però aquestes mesures
no van prou ràpides. El model territorial que tenim no
funcionarà bé amb el canvi climàtic. És necessària una bona
planificació territorial, assegurant els corredors d’infraestructures
i mantenint un bon estat ambiental de l’entorn.
En aquest sentit, i per preservar els nostres torrents i rieres,
el sector agrícola és molt important.
Abans les rieres eren
xarxes
de comunicació
naturals que els
pagesos mantenien refent
els marges i plantant canyes que
després venien. A més, baixava molta
sorra per les rieres que després regenerava la
platja. El cobriment de les rieres no permet
que baixi la sorra, i la pèrdua dels cultius ha fet
que molts torrents estiguin en mal estat. Un problema
de la pagesia és la disponibilitat de terrenys, ja
que és molt car i només tenen terra els que l’hereten.

L’estat de salut de les rieres d’Alella
EULÀLIA SERRANO
Les rieres són sistemes naturals que es caracteritzen per la
intermitència en la presència d’aigua i per una vegetació a
la vora també adaptada a aquestes condicions. Les persones
històricament ens hi hem instal·lat a la vora i les hem
utilitzat com a via de comunicació, però respectant i tenint
en compte sempre les seves peculiaritats. L’aigua que baixa
per les rieres ho fa de forma torrencial degut al fort pendent
per on discorren, i això genera una adaptació tant als
animals com a les plantes que hi viuen al voltant, que periòdicament
pateixen “escombrades” cap al mar que els fan
tornar a començar de nou els cicles. La sorra que porten els
torrents és la que arriba al mar i forma les platges, mentre
que la vegetació de les vores és la que frena en part l’aigua
que circula pels torrents, així com la que evita l’erosió dels
marges. Si asfaltem un torrent o li talem i estassem la vegetació,
l’aigua baixa amb més força i velocitat, i el seu efecte
arrossegador s’incrementa.
La vida al voltant de les rieres s’ha d’estructurar tenint
en compte totes aquestes característiques, tant les referides
a l’aigua com les pròpies de la vegetació. Amb el pas dels
anys però ens hem anat oblidant de tot això, i l’asfaltatge
dels torrents i la construcció als marges de les rieres ha fet
que ara mateix es vegin les rieres com a carrers on de tant en
tant, per culpa de l’aigua, no ens deixen aparcar els cotxes. O
com a espais on podem abocar de tot sense cap perill de ser
vistos o amonestats: la quantitat de deixalles de tot tipus que
trobem a les rieres i torrents mereixeria un capítol a part…
A Alella comptem amb una important xarxa de rieres i
torrents, al voltant de la qual ha crescut el municipi i que
d’alguna manera n’han marcat la fesomia i els ritmes. La
Coma Clara, la Coma Fosca, la Riera Principal, el Fondo
de Rials i el Torrent del Sistres són els principals cursos
d’aigua d’Alella, cadascun també amb els seus propis
torrents afluents, i tots ells presenten unes característiques
ben diferents.
Les tres principals rieres, i les que passen pel mig del
poble, són actualment importants vies de comunicació.
Alella ha crescut al voltant seu, i això ha fet que s’hagin
hagut d’adoptar mesures per a disminuir la influència
que les avingudes tenen en el trànsit i la vida al municipi.
Per la proximitat de les vivendes, i pel fet que en alguns
trams les rieres no estan asfaltades i es veuen com a espais
desendreçats, aquests espais s’han convertit en aparcaments
o en pipicans d’animals domèstics, situació que cal
modificar per, d’alguna manera, recuperar algunes de les
característiques (ni que sigui paisatgístiques) pròpies de les
rieres.
Les dues rieres que no passen pel centre del terme
municipal, el Fondo de Rials i el Torrent del Sistres, encara
mantenen la fesomia pròpia de les rieres i torrents. A Rials,
a diferència del Torrent del Sistres, la majoria de grans
torrents s’utilitzen com a vies de comunicació, però això
no ha evitat que tant al torrent principal com en alguns
dels torrents que hi van a parar es mantingui una ribera
amb alzines i roures de grans dimensions, i també alocs.
L’aloc és una planta pròpia dels torrents que n’estabilitza els
marges. Actualment la canya hi competeix amb avantatge,
fet pel qual cal vetllar per a evitar-ne la tala i afavorir-ne el
creixement.
Les rieres són un dels hàbitats més alterats i modificats
del maresme, i també un dels que donen caràcter a la
comarca. Per això, d’alguna manera caldria compatibilitzarne
les característiques pròpies com a sistema natural amb
els usos que se’n vol fer.
37
ÒSCAR PALLARÈS
Un detall del torrent
del Fonoll.

38
El passeig de la Riera serà una realitat
L’Ajuntament ja ha triat l’equip d’arquitectes que ha de desenvolupar el projecte.
ÒSCAR PALLARÈS
Fa molts anys que els alellencs somiem amb la idea de convertir
la riera en un passeig. El govern de Salvador Artés ja
va presentar-ne un avantprojecte i gairebé tots els partits
polítics prometien el passeig als seus programes electorals
fa quatre anys. Avui ja podem començar a veure-ho com
una realitat futura.
A finals de l’any passat va sortir a concurs la redacció
de projectes i s’hi van presentar un total de nou equips. Els
responsables municipals van fer una presel·lecció de cinc
d’aquests nou equips i una mesa integrada per un representant
de cada grup municipal, juntament amb tècnics de
l’Ajuntament i un tècnic de la Generalitat, van estudiar-los
durant dos mesos. El passat mes de juny es va decidir que
el projecte guanyador era el de l’equip liderat pel reputat
arquitecte alellenc Martínez Lapeña.
Pas a pas, de tram en tram
El projecte estructura la riera en cinc trams diferenciats:
Alella Parc – Passeig de Marià Estrada, Marià Estrada – carrer
de Les Heures, Centre, Can Lleonart – Canonge i Canonge
– Avinguda Badalona. A l’hora de decidir l’ordre en
les intervencions, l’Ajuntament ha tingut en compte molts
factors. D’entrada, el primer i el darrer tram, que són els
que menys ús tenen a causa de la seva configuració actual,
quedaran per ser executats en darrera instància.
Pel que fa al tram de riera que travessa el casc urbà, la
intervenció es presenta delicada. Per un costat, perquè totes
les propostes presentades pels diferents equips d’arquitectes
ja comptaven amb l’existència d’un desdoblament de la
BP-5002 que descongestionés la Rambla d’Àngel Guimerà
i, perquè això sigui una realitat, probablement hauran de
passar una bona colla d’anys. Per l’altra perquè, malgrat el
desdoblament, el tram del centre seguirà essent el més usat
per vehicles i vianants, que hauran de patir el trasbals de les
obres durant uns quants mesos. Per aquesta raó, aquest serà
el tercer tram a afrontar, ja de cara a la següent legislatura.
Així les coses, durant el proper mandat hauríem de veure
enllestits els trams Marià Estrada – Les Heures i Can Lleonart
- Canonge. I per aquest ordre, perquè l’Ajuntament
vol deixar passar un any abans no es redacti el projecte del
tram Can Lleonart – Canonge per tenir temps d’estudiar
espais alternatius per a l’aparcament, una proposta de
mobilitat que millori la circulació al nus de Can Lleonart i
l’entrada de l’autopista i integrar en el conjunt aquest tram
de passeig. Mentre es duen a terme aquests estudis, l’Ajuntament
es posarà a treballar en el tram Marià Estrada – Les
Heures; de fet, tenen previst reunir-se en breu amb els veïns
afectats per explicar-los la proposta i escoltar els seus suggeriments
abans d’acabar de definir tots els elements. Caldrà
decidir si hi ha d’haver o no aparcament per a cotxes o si el
carril bici se segrega de la calçada o no, per exemple.
Pel que fa al finançament de les obres, l’alcalde, Andreu
Francisco, ha explicat que es demanaran subvencions a la
Diputació i la Generalitat i que també caldrà veure amb
quins recursos propis es pot comptar, però que caldrà recór-

er també a l’endeutament. Quan calgui treballar davant de
Can Vera, es podrà comptar també amb els 600 mil euros
procedents de Sorli Discau.
Temes pendents de resoldre
Sembla clar que el passeig de la Riera tindrà un carril bici,
trams de sauló, espai per a passejar i, en alguns trams, una
calçada i places d’aparcament. Però l’estructura del passeig
s’haurà de definir en funció de quina forma prenguin alguns
projectes que ara per ara no són més que idees: 1.- A l’entrada
de Can Magarola hi va una rotonda que ha de dignificar
l’entrada al barri i distribuir el trànsit de la zona. 2.- Al davant
de les cabines del peatge es construirà una altra rotonda
més gran que donarà accés directe a l’avinguda Charles Rivel
a través de la riera i reduirà el trànsit de vehicles entre l’autopista
i Can Lleonart. 3.- Si les coses van com l’equip redactor
i l’Ajuntament tenen previst, el nou Pla General preveurà la
unió d’aquestes dues rotondes a través d’un túnel que descongestionaria
el trànsit del centre. 4.- La part baixa de la
finca de Can Jonc (la més propera al camp de futbol) està
afectada pel futur traçat de la BP-5002. Quan tots aquests
projectes es concretin, es podran definir coses com el model
de passeig que es podrà aplicar al casc urbà, o l’eixamplament
del mateix al tram Alella Parc – Can Magarola, tot ocupant el
traçat actual de la carretera. Caldrà donar temps al temps.
39

Ushuaia i el Canal de Beagle
Joan de Frías ha visitat Ushuaia i ha fet un creuer pel Canal de Beagle. En
aquestes pàgines, comparteix la seva experiència amb nosaltres.
JOAN DE FRÍAS
Aviat farà quaranta anys que tinc quaranta anys. Aquesta
afortunada circumstància no em permet explicar-vos aventures
arriscades o que requereixen esforç, que queden lluny
en la memòria. Però sí la visita a un lloc que, quan el mon
encara era molt gran, era un indret llunyà i poc conegut: el
canal de Beagle, al final del continent sud-americà, i encara
més avall. Aquest canal separa la Patagònia de la Terra de
Foc, que en realitat és una gran illa ( 1 ). Indret feréstec, per
a mi encisador, al qual no vaig arribar per error sinó perquè
volia anar-hi.
Perquè us en feu una idea: des de Buenos Aires s’agafa
un vol de dues hores o dues i mitja fins a Trelew. De Trelew
a Ushuaia s’agafa un altre vol de similar durada. Ja som a
uns mil quilòmetres de l’Antàrtida.
No el vaig descobrir jo, ho confesso. Van ésser William
Parker King (1829) i Robert Fitz Roy (1831) que amb el
bric barca Beagle descobriren el canal i el recorregueren,
quan hi havia sort a vela i quan no a cop de rems, de l’Atlàntic
al Pacífic. Així trobaren, més al Sud del canal de
Magallanes, una manera d’anar d’un oceà a l’altre evitant
el perillós cap d’Hornos. S’endinsaren per aquestes aigües
tortuoses de complicada geografia i cents de quilòmetres
de llarg, vorejades de muntanyes que no els cal gaire alçada
per quedar vestides de blanc a ple estiu, cosa que denota un
esperit d’aventura que ara sorprèn. Ribes i illes habitades
( 1 ) Es diu que Terra de Foc té aquest nom perquè els primers que navegaren a prop de les seves abruptes i inexplorades costes, a la nit
albiraven nombroses fogueres, sens dubte dels aborígens que s’escalfaven a les gèlides nits. El nom de Patagònia, tot i que això és menys
fiable, ve del fet que els seus pobladors portaven els peus embolicats amb grosses pells, com si fossin sabatasses; eren els “patagons”.
41
1. Convivència amb
llops marins
2. Ushuaia
3. Passadís del presidi
(sense restaurar)
4. Raconada del canal
5. El Faro del Fin del
Mundo

42
per cormorans i llops marins que els ajudaren a sentir-se
lluny de casa. El nom del vaixell amb el qual viatjaven va
donar nom al canal. Acompanyant un del viatges, Darwin
va desciure els habitants autòctons. En una de les expedicions
deixaren un missioner que donada la bel·licositat dels
habitants va haver de ser rescatat, ja que cregueren que era
millor que els habitants continuessin amb les seves creences,
sens dubte falses, que no pas que es mengessin un missioner.
Si no s’hi vol anar nedant (queda una mica lluny de tot),
es pot aterrar a Ushuaia, vila pintoresca amb un petit port,
que s’enfila cap a la muntanya amb algunes cases de construcció
peculiar i bones vistes sobre el port i el canal. Gent
amable i molta pau, malgrat que als viatgers ja comencen a
afegir-s’hi els “turistes”.
A banda del panorama general, hi ha algunes coses que
mereixen ser destacades i que us relato a continuació. La
primera és que els habitants de la zona ara ja no es mengen
els visitants, encara que siguin missioners.
És aconsellable embarcar-se per fer un recorregut pel
canal gaudint d’espectaculars punts de vista dels diferents
recolzes, voltats d’uns cims que, degut al clima, sembla
que sempre són ornats de nuvolades voluptuoses per satisfacció
del fotògraf; és un espectacle impressionant. Un
parell d’illots propers, l’un sempre atapeïdament poblat de
cormorans que esperen els curiosos sense alterar-se, i l’altre
on sembla que els llops marins tenen el seu club. Escadusserament,
algun sembla que s’ha confós d’illa sense que els
dominants facin escarafalls.
La sortida, i encara més l’arribada, d’aquesta excursió
ens gratifica amb una vista molt peculiar de la vila d’Ushuaia,
tan aïllada i tan austral. La impressió d’haver navegat per
aigües d’un canal que fa menys de dos segles era desconegut
ens dóna el sentiment de descobrir un món nou, i ens facilita
la comprensió del valor necessari per endinsar-se, fa
dos-cents anys, a la recerca de no sabien què.
És també impressionant la visita de l’antic presidi militar,
poc després també presó per delinqüents civils reincidents,
a poca distància d’Ushuaia. Fora d’ús des de 1947,
arribà a albergar 600 reclusos en 380 cel·les unipersonals.
La seva construcció, de fusta i xapa, començà quan el gener
de 1896 foren traslladats 14 penats, i poc després 11 homes
més i 9 dones voluntàries. Aquesta “voluntarietat” es
pot suposar que tenia per objecte preservar als reclosos dels
abusos sexuals dels llops marins.
El clima i les condicions inicials de la construcció eren
en extrem severs. Cal reconèixer, nogensmenys, l’esperit
humanitari de la Direcció Penitenciària, ja que fins aleshores
aquesta presó es trobava en una illa encara més inhòspita
i allunyada, no preservada per l’abric del canal.
Els penats degueren construir la penitenciària amb la fusta
dels arbres que anaven a tallar a uns quilòmetres d’allí, i per
arribar-hi degueren construir ells mateixos un tren que arribà
a recórrer 25 quilòmetres en dos ramals. No goso dir un ferrocarril
perquè inicialment, abans no tingueren prou llenya per
escalfar-se i fondre ferro, els rails, diuen, eren de fusta.
Aquesta visita, que m’interessà especialment perquè durant
uns anys vaig exercir d’advocat criminalista, és abrusadora,
fins i tot en l’estat final quan la van tancar. Amb el
temps, els mateixos penats la van anar construint d’obra
fins a formar cinc galeries de planta i un pis, en disposició
radial com un ventall de 180 graus.
Actualment, a més de mostrar-se part de la instal·lació
penitenciària, s’exposa una interessant col·lecció de maque-

tes dels vaixells que navegaren
per aquells mars els últims
cinc segles. Nombroses
fotografies d’escenes on
es veuen els penats vestits
amb roba de ratlles com al
TBO, amb aspecte de forçats,
esgotats i miserables,
més les informacions del
tipus de vida que feien i el
treball que desenvolupaven,
fan pensar en la brutalitat
amb què es podia tractar a
l’home en temps dels nostres
pares.
Històries il·lustrades
ens mostren que persones
completament anormals
(con el cas de “l’orejudo”),
i per tant no responsables
dels seus actes, romanien
empresonats com qualsevol
delinqüent, malgrat la teoria
del psicòleg criminalista
Lombroso, que ja era coneguda,
però de la qual encara
no s’havien extret conseqüències
racionals. L’explicació
d’aquest cas cau fora de l’objecte del relat.
Però no tot era tan penós: construït el tren, anaven al
bosc a tallar troncs fins al més cru hivern. Aquest tren –ara
modernitzada una secció del trajecte, conservant la locomotora–
permet visitar els boscos on es poden veure unes
soques tallades a ran de terra, i d’altres tallades al nivell de la
neu segons l’estació. Humanament, és interessant veure en
quines condicions podia viure una comunitat, per més que
fos de penats, fins ben avançat el S. XX. Paradoxalment, ara
aquest tren presenta l’aspecte d’una atracció de fira, lluent
i alegre, que es titula Ferrocarril Austral Fueguino, el més
proper al Pol Sud.
Des de aquest bosc, una agradable caminada per una
espessa selva de flora exòtica ens pot portar fins un gran llac
amb perspectives poc comunes i exòtica fauna de ploma,
un paisatge gens semblant a un llac europeu.
En suma, l’illa de “Tierra de Fuego” que vista en un mapa
d’escala corrent sembla un tros de terra triangular separat
del continent pel canal de Magallanes, a gran escala resulta
ser un laberint de llacs, canals tortuosos i cents d’illes i cadenes
muntanyoses on hi ha gairebé tanta aigua com terra.
Aquell que trigui massa a anar-hi s’exposa a trobar que a les
illes plenes de fauna austral, aquesta hagi estat captada per
anunciar una beguda de Cola, tal vegada ja xinesa.
Espero haver reflectit l’interès per l’indubtable bellesa
d’unes terres que, donada la progressiva invasió del planeta,
poden ser catalogades d’extremes i quasi verges, només
comparables -del que jo he vist- a les llunyanes i poc visitades
illes Lofoten, de les quals us puc parlar en una altra
ocasió.
I per acabar, un detall de la sagacitat de les autoritats
que maneguen l’economia del país: Patagònia, terra bastant
estepària idònia per criar ovelles merines i poc més, comprèn
aproximadament la meitat sud d’Argentina, l’extrem
de la qual és Tierra de Fuego. Amb el propòsit de poblar
Patagònia, que és molt despoblada, les retribucions pels que
hi resideixen o s’animen a establir-s’hi són aproximadament
un 20% més altes que al nord del país. Flaca motivació, ja
que el preus són també un 20% més alts.
43

cine
TRANFORMERS
DIRECTOR
MICHAEL BAY
AMB
SHIA LABEOUF
MEGAN FOX
VOIGHT
JOHN TURTURRO
discos
ELS PETS*
Com anar al cel i tornar
DISCMEDI 2007
ÒSCAR PALLARÈS
Dec haver sentit o llegit ja deu vegades
que aquest és el disc de la maduresa
dels de Constantí. Madur o
no, el cas és que aquest disc agrada
molt, perquè és líder de vendes de
Catalunya i, durant moltes setmanes,
ha estat entre els 15 més venuts de
l’estat espanyol. Tenint en compte
* El pots trobar a la biblioteca municipal
MARIA CASTELLS
Qui no recorda de quan era petit
aquelles joguines que es transformaven
de cotxes o camions a robots.
D’allà va sortir la sèrie de TV, i ara la
pel·lícula. Una idea fàcil: guerra de robots
contra robots i, malauradament,
els humans pel mig. El protagonista
i una de les persones claus per la
salvació de la terra és un adolescent
que només pensa en els amics, els
cotxes i les noies. No penseu que és
una pel·lícula que simplement són
efectes especials sense parar, que
en té i molt ben explotats, sinó a més
té tocs d’humor molt ben trobats,
uns personatges creats i interpretats
de forma quasi perfecta, una música
que no et permetrà dormir-te ni un
segon,... convertint-la en un cocktail
que a més d’un li farà aplaudir com a
un nen petit. Una bona opció per una
tarda calorosa d’estiu, tant per grans
com petits
que a Salamanca i a Córdoba no en
deuen haver venut gaires, és tot un
mèrit. La qüestió és que, una vegada
més, Els Pets han sabut arribar al públic
explicant històries amb les quals
sentir-se identificat tot emprant els
ritmes enganxosos a què ens tenen
acostumats alhora que melodies
més reposades. En condicions normals,
em quedaria amb l’energia
d’XL o L’amant que no et toca; o potser
amb el bon rotllo que transmet
Cançó d’amor #398, però aquest
disc té dues perles molt especials:
Valset, la cançó que Lluís Gavaldà
ha fet al seu fill (tant és quants cops
l’escolti: sempre dibuixa un somriure
als meus llavis) i Faig saber (mare
meva, quins farts de bramar!). Com
sigui, si algú em pregunta com de bo
és aquest disc, la resposta és fàcil:
com anar al cel i tornar.
HARRY POTTER I L’ORDRE DEL FÈNIX
DIRECTOR
DAVID YATES
AMB
DANIEL RADCLIFFE
EMMA WATSON
RUPERT GRINT
RALPH FIENNES
ALAN RICKMAN.
SANPEDRO
L’atracció monumental
CYDONIA RECORDS - 2007
WILCO
Sky blue sky
NONESUCH RECORDS – 2007
45
MARIA CASTELLS
S’ha arribat a un punt que no té
gaire sentit recomanar aquesta pellícula:
per una banda els fans aniran
a veure-la ja el primer cap de setmana
d’estrena, malgrat haver de fer
hores de cua, i aquells que mai han
entrat en el joc de la bareta de màgia,
l’escombra i la bufanda de ratlles
de Hogwarts no seran fàcils de
convèncer. Cinquè any de classes
a Hogwarts. El malvat Lord Voldermort
(iu! l’innombrable) segueix fent
de les seves, i Harry, amb l’ajuda
dels seus incondicionals Hermoine i
Ron, seguiran combatent sota la mirada
de Dumbledore contra les forces
del mal. Sembla l’argument de
cada llibre, de cada pel·lícula, però
els seguidors sabem que cada pàgina,
cada fotograma, té mil detalls a
comentar.
ALBERT ALABAU
El grup català amb nom de vaixell ens
presenta el seu segon disc, L’atracció
monumental, on ens brinden una
evolució del so que els va dur a guanyar
el Concurs Sona 9 l’any 2002,
basat en el pop britànic de guitarres i
boniques melodies. Les guitarres, tot
i tenir gran protagonisme, cedeixen
ara terreny a la cançó, donant més
pes a l’arranjament preciosista i a les
veus. Un pas més que demostra que
en català també es pot fer música
meravellosa.
ALBERT ALABAU
La banda nord-americana ens regala
un nou disc on el rock és més rock
que mai. Ens reporten a l’essència
per a fer-nos creure de nou que els
somnis poden néixer d’unes guitarres.
Sinó, escolteu Impossible
Germany, un viatge d’ensomni pel
túnel del temps. Esplèndid, meravellós,
subtil, deliciós, agressiu, vibrant,
captivador,... i així podria seguir fins
al final de la revista. Gràcies a discs
com aquest la gent es compra instruments
i forma bandes. Gaudiu-ne!

llibres
JOSEP RAMON GERMÀ
El cáncer se cura
50 historias reales de esperanza
PLANETA, 2007
ÒSCAR PALLARÈS
El currículum de l’alellenc Josep
Ramon Germà és espectacular. Oncòleg
des de 1976, avui és el director
de Desenvolupament Oncològic i el
cap del Servei d’Oncologia Mèdica a
l’Institut Català d’Oncologia, a més
de professor d’Oncologia Mèdica
a la UB i director del Departament
d’Oncologia de l’Hospital General de
Catalunya. Però, independentment
de la seva evident vàlua com a professional
de la medicina, Josep Ramon
Germà és un gran comunicador. I
podem fer aquesta afirmació perquè
ha escrit un llibre que tracta un tema
que ens espanta tant a tots com el
càncer, que aconsegueix enganxar i
allunyar-te de l’engoixa. Deixant de
banda un excés de tecnicismes i llenguatge
mèdic, i fent ús d’un registre
seriós però molt proper, molt humà,
l’autor dóna a conèixer un munt de
detalls sobre la malaltia i sobre la manera
com s’han produit els enormes
avenços mèdics dels darrers anys.
Alhora, el lector coneixerà els casos
reals de 50 persones que han superat
la malaltia. No és un llibre d’autoajuda,
però és una obra que, a més
de premetre’ns aprendre, ens farà
veure el present i el futur amb una
mica més d’optimisme.
* El pots trobar a la biblioteca municipal
JOSEP MARIA ESPINÀS
Relacions Particulars*
LA CAMPANA, 2007
RAMON ANGLADA
Segurament alguns dels seus llibres ens han fascinat o simplement s’han
convertit en una lectura obligada per l’escola. Gràcies al recull de vivències
que ens transmet Relacions Particulars potser podrem comprendre millor
l’obra de Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra,
Miguel Delibes i Camilo José Cela. Espinàs és capaç d’apropar-nos els
que sempre hem vist com a éssers suprems destacant la seva vessant més
humana. Les notes d’agraïment d’Espriu, el recompte de bombons de Foix
després de les visites o la manera de viure la vida de Sagarra són algunes de
les sorpreses que ens reserva.
PATRÍCIA GABANCHO
El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció
METEORA, 2007
ÒSCAR PALLARÈS
La periodista Patrícia Gabancho va néixer a Buenos Aires, però fa més de
trenta anys que viu a Catalunya. Segur que l’heu sentit intervenir en alguna
tertúlia radiofònica, on sovint posa de manifest la seva militància pel que fa
a temes relacionats amb la llengua i la cultura catalanes. En aquest sentit, El
preu de ser catalans reflexiona sobre el futur d’aquestes, tot mostrant una
actitud crítica cap al complex que patim els catalans i que ens fa, per exemple,
canviar de llengua automàticament quan ens parlen en castellà. Aquest llibre
no solucionarà els problemes de la nostra llengua i la nostra manera de fer,
però ens convida a reflexionar-hi. Fem-ho!
JOAQUIM PIJOAN
Sayonara Barcelona*
PROA, 2007
ALBERT MANYÀ
El binomi del títol és l’eix central d’aquesta novel·la, premi Sant Jordi 2006.
L’autor proposa una mirada oriental a la Barcelona actual, una mirada crítica,
tan crítica que fereix la susceptibilitat. La història del protagonista, desenvolupada
amb un xic de lentitud, es recolza en la teràpia d’un passat no assumit.
Es tracta d’un argument senzill que permet afegir-hi altres elements, com
l’art, sense que l’estructura grinyoli. És xocant l’ús indistint de la primera i la
tercera persona, amb interpel·lacions directes al lector, i la desaparició dels
punts i a part. Al final, tot i que el protagonista aconsegueix tranquil·litzar la
seva consciència, deixa un regust trist.
JULI ALANDES
Àcrates
PROA, 2007
RAMON ANGLADA
Quatre maneres d’entendre una mateixa història: la lluita perduda dels maquis
contra la repressió estatal franquista. La resistència personificada en mites
com Durruti, Quico Sabaté o Faceries. L’originalitat d’Àcrates ens permet l’opció
de triar les diferents maneres d’entendre la desfeta, el final d’un somni de
llibertat. La combinació de fets històrics i d’altres creats per la novel·la ens
transporta al front de guerra on lluitaven les columnes anarquistes o ens fa
viure les llargues caminades pel bosc dels maquis amb l’objectiu de debilitar
l’enemic. Una pregunta resta pendent, s’hauria pogut fer més per fer caure
abans la dictadura?
47

48
El fagot del Canigó
ELOI PERICH I SERRA
Fa un parell de setmanes la meva mare, la petita de cal senyor Serra, em va
proposar de fer la Pica del Canigó, de 2784 metres d’alçada. Sí, ara ens ha
agafat per l’excursionisme i la muntanya perquè volem fer el Camí de Sant
Jaume, i cal estar preparats.
Dit i fet, fa dos dissabtes vam fer nit a Llançà, i l’endemà vam agafar cotxe
i mapa i vam fer via cap a Perpinyà i des d’allí vam encarrilar la carretera que
va cap a Andorra. A mig trajecte vam entrar a Vinçà i vam pujar fins els Masos,
a Valmanya.
Aquí ja vam començar a demostrar més fe que capacitat. Després d’haver
parat per afegir oli al motor -això li ho retrauré sempre al golfo, només vinti-sis
mil quilòmetres després de la darrera revisió ja s’havia begut prop d’un
litre d’oli, el bàrbar, i em va haver d’avisar en territori francès, que tot és més
car!- i d’una bona estona de carretera de corbes, un vilatà dels Masos ens va
dir que l’accés en vehicle estava tancat des d’aquell punt
pels focs de Sant Joan, que a peu en teníem per unes
cinc horetes de res, i que l’alternativa era tornar a baixar a
la carretera principal, anar fins a Prada i pujar per Villerac
fins al refugi de Cortalets. Vam pensar que hi devia haver
dropos que feien fogueres de Sant Joan per on els sortia
dels dallonses, i que per evitar incendis tancaven els accessos,
i ens vam decidir per l’alternativa.
Això ja va ser massa! Després de vint-i-quatre quilòmetres
de pista forestal transitable de 6 a 20h i d’haver
arrencat el protector del motor a còpia de sotracs, vam
arribar a Cortalets a un quart de quatre de la tarda.
Malgrat tot, som muntanyencs, tocatardans però
muntanyencs. És a dir que vam enfilar cap amunt amb
els bastons i la cara empastifada de protector solar.
I a mig camí ens vam trobar una mossa una mica més
jove que jo -no gaire més!- d’uns vint-i-cinc anys, que en
un català correcte però afrancesat ens va dir: -Bona tarda,
¿que pugeu al Canigó? -que té nassos la pregunta,
¿on vols que anem?, ¿al mercat de la Boqueria? Se li va
perdonar perquè va utilitzar la pregunta com a introducció
retòrica per al prec que ens va fer- És que hi ha una dona
gran que a cent metres del cim ha hagut de girar cua i
ha deixat un fagot de llenya en un revolt, molt visible, ¿li
podeu portar?- I jo: -Si el trobem, és clar que sí. ¿On és la
dona?-. -Us la trobareu baixant-.
tira còmica
IL·LUSTRACIÓ DE DAVID ROMAN
I certament, al cap d’una estona, vam veure una dona gran acompanyada
per un noi d’aspecte magrebí que es fotia de cap -la dona, vull dir. Us ho juro
pel meu barret de caminaire! No va caure, es va fotre de cap, la paia!-. El nano
va reaccionar ràpid i la va arreplegar com aquell qui diu al vol, no recordo si va
ser de volea o al rebot. La cosa és que quan es van atansar a nosaltres la dona
ens va dir que havia deixat el “fagot” lligat amb cinta de senyera i amb un missatge
a dins, en un revolt, i ens va demanar si li podíem portar. –Cap problema
senyora, el que calgui. Però, què recaram hi fèia vostè aquí amb un fagot?
Tirant amunt ens vam trobar un feix de sarments lligat amb cordill d’embalar
i vaig començar a desgranar idees.
-Suposo que el que volen és que els pugem el feix a dalt de la muntanya,
que deu ser tradició, i no que els el portem avall.- Vaig dir.
-Sí home no, i un be negre amb potes rosses.- Va dir la mare. -Un fagot
és un instrument!
-Però han dit que era de llenya.
-De fusta!
Vaja, que no en vam quedar convençuts fins que, en
un dels darrers revolts del camí, vam trobar un petit feix
de sarments lligat amb cinta de senyera i amb un paper
de llibreta de mitja quartilla quadriculat, més rebregat que
plegat, entaforat al mig.
A les cinc érem a dalt! I vam deixar el “fagot” de la
discòrdia a la previsible pila de feixos de llenya que envoltaven
la creu del cim, després de fer una cosa que confesso
en petit comitè i que no sé si és del tot correcta:
vaig llegir el paperet! Res de l’altre món. Desitjos molt
bonics i genèrics suplicant pau i salut per a la gent de
bé. Vam dinar entrepans preparats a la pensió de Llançà i
nous pelades -sí, perquè sense pelar…-, ens vam mirar a
la llunyania el golf de Lleó per un costat i el circ d’Ulldeter
amb el Bastiments, els Grans de Fajol i el Pic de la Dona
per l’altre i vam fer cap al refugi.
Viatge de tornada amb una estona d’hilaritat pel lideratge
momentani del Barça a la darrera jornada de la lliga i arrossagant
el protector del motor del cotxe per tota l’autopista.
De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó
Visca la Flama del Canigó! Visquin les Fogueres de
Sant Joan! Visquin els Països Catalans!
27 de juny de 2007, a la revista.
SERGI BANCELLS

a ull nu
Copèrnic torna a situar la Terra entre els altres planetes
FRANCESC GARCÍA
En l’article anterior vam veure que
la cosmologia que imperava durant
l’Edat Mitja es basava en el sistema
geocèntric exposat per Ptolomeu en
la seva obra “Almagesto”. Ptolomeu
va rebutjar les idees d’altres astrònoms
grecs com Aristarc, i va insistir
en que la Terra estava immòbil en el
centre de l’Univers i que tota la resta
es movia al seu voltant. Amb la Terra
com a centre, va construir un model
d’univers on tots els cossos es
movien en cercles concèntrics cada
cop més grans. Per explicar el moviment
anòmal dels planetes, que fins
i tot retrocedien al cel, va adornar
les òrbites circulars d’aquests amb
epicicles, petites subòrbites, també
circulars, causants dels moviments
irregulars.
Malgrat que, per explicar totes
les particularitats dels moviments
planetaris, es precisaven desenes
d’epicicles constituint quelcom molt
complex, aquesta obra va sobreviu-
Copèrnic en un bell gravat antic.
re a la decadència de Grècia, al final
de l’Imperi Romà i a l’obscurantisme
de l’Edat Mitja, fins convertir-se finalment
en l’essència del dogma de
l’Església Catòlica. A la fi, el desafiament
va venir d’un polonès nascut el
1473 en el si d’una adinerada família
de comerciants, i que es deia Nicolau
Copèrnic.
Vint anys va dedicar Copèrnic a
estudiar el cel i compilar observacions.
El 1533 va acabar un llibre titulat
“De revolutionibus orbium coelestium”
(Sobre les revolucions de les
esferes celestes), però va amagar
el manuscrit a casa seva i durant els
deu anys següents només el va compartir
amb alguns amics. Estant ja al
seu llit de mort va autoritzar la seva
publicació. El motiu d’aquesta renúncia
no era tant per por a represàlies
per part del poder religiós, com per
por al ridícul i al desprestigi per defensar
una teoria completament
oposada a l’admesa per la comunitat
científica de l’època.
5
APARENT TRAJECTÒRIA DE MART
5
2 4
3
4
3
SOL
2
ÒRBITA DE LA TERRA
1
1
Regla de Tiitius-Bode
49
Copèrnic tornava a situar la Terra
entre els altres planetes, on Aristarc
l’havia col·locat 1800 anys enrere, i
confirmava que l’únic que girava al
voltant de la Terra era la Lluna. A més,
la Terra girava sobre si mateixa, la qual
cosa produïa l’alternança del dia i la nit.
La seva visió del sistema solar permetia
explicar els moviments errants dels
planetes d’una manera molt més senzilla.
Per exemple, semblava que els
planetes exteriors tenien moviments
de retrocés perquè la Terra, d’òrbita
menor, girava més ràpidament que
ells al voltant del Sol, per la qual cosa
aquests astres aparentaven desplaçarse
cap enrere en relació amb el llunyà
fons de les estrelles (veure figura).
No obstant va cometre un error
fonamental en insistir en que els
planetes descrivien òrbites circulars.
Això no era cert i Copèrnic va haver
d’incloure alguns epicicles a les seves
òrbites per explicar les desviacions de
les trajectòries. Però l’error seria aviat
descobert.
FRANCESC GARCIA
Fa uns 200 anys, el 1772, un astrònom prussià anomenat Johann Tietz, més conegut
per Tiitius, va observar que la distància entre el Sol i cadascun dels planetes
no semblava fortuïta, sinó que seguia una regla. Sis anys després un altre astrònom,
el berlinès Bode va anunciar la regla de Titius-Bode. Servia per calcular les
relacions que guarden entre si les distàncies dels planetes al Sol:
Es parteix de 3 i es crea una successió en la qual cada element sigui el doble de
l’anterior, i afegim al principi el 0: 0, 3, 6, 12, 24…. A cadascun d’aquests termes
hi sumem 4, obtenint el resultat 4, 7, 10, 16, 28, 52, 100, 196…
Si prenem el 10 com la distància Terra-Sol, els altres números coincidiran molt
aproximadament amb les distàncies reals de la resta de planetes al Sol. Efectivament:
Mercuri= 3,9 unitats; Venus= 7,2; la Terra= 10; Mart= 15,2; Júpiter= 52;
Saturn= 96 i Urà= 192. Neptú està a 301 unitats en lloc de les 388 previstes, i Plutó
fins i tot es desvia més estant a 398 unitats, mentre hauríem esperat un resultat
de 772 (un altre motiu més per no considerar-lo planeta). El número 28 correspon
al cinturó d’asteroides.

natura
El culblanc o oreneta cuablanca
Nom científic:
Delichon urbica
fitxa
Nom comú:
Català: Culblanc (oreneta cuablanca)
Castellà: Avión común
Ordre:
Passeriformes
Família:
Hirundínids
Longitud del cos:
12 cm. aproximadament
JORDI SERRANO
Des de ben petits aprenem que
amb l’arribada de la primavera i del
bon temps vénen les orenetes, uns
ocells menudets de color negre que
fan els nius dins de forats a les parets
o sota les teulades. Però aquestes
orenetes no són totes iguals, n’hi
ha de diferents espècies, amb uns
atributs propis i diferenciats.
Una d’elles és el culblanc, nom
que rep l’oreneta cuablanca en alguns
indrets de Catalunya, com al
Maresme, i que és fàcilment identificable
perquè té una taca blanca al
carpó, la part superior del cos compresa
entre les ales i la cua. Aquesta
coloració contrasta clarament amb
els tons foscos de les ales, la cua i el
cap, essent l’única espècie d’oreneta
d’Europa amb aquesta característica.
Les parts inferiors del cos també són
blanques.
És un ocell menut, de poc més
de dotze centímetres de longitud,
que s’alimenta exclusivament d’insectes.
Aquesta peculiaritat alimentària
fa que durant les tardes d’estiu
els culblancs formin nombrosos
estols que sobrevolen el territori
per capturar mosquits, mosques o
pugons, entre d’altres, que són empesos
amunt pels corrents d’aire ascendents.
El resultat és evident: els
culblancs exerceixen una important
tasca de control d’aquestes poblacions.
La seva distribució és amplíssima:
de Portugal a Japó i de la Península
Escandinava a l’Àfrica tropical. A
casa nostra és un ocell estival que arriba
entre els mesos de març i maig i
torna al sud entre l’agost i el novembre.
Nidifica al 95% de Catalunya,
sempre formant colònies per protegir
les cries, en terrenys oberts o
semioberts propers a cursos d’aigua
o en medis urbans. És en aquest
darrer hàbitat on es fan més visibles
els seus nius, unes cassoletes de
fang que pengen dels sortints de les
construccions i que poden reaprofitar
d’un any per l’altre.
En aquests nius, els culblancs
arriben a produir fins a tres niuades
de quatre pollets cadascuna durant
els mesos de nidificació. Després de
la primera niuada, que es produeix a
l’abril, l’alimentació es realitza directament
al niu. En sortir de l’ou els pollets
de la segona cria, els esforços
dels progenitors per pujar la família
es multipliquen: el pare s’emporta
els pollets de la primera niuada al riu
més proper per ensenyar-los a caçar
mosquits mentre la mare marxa sola
a caçar per poder alimentar els petits
del niu. A la tarda es reuneixen tots
per fer pràctiques de vol, espectacle
molt interessant de veure per les cabrioles
i la velocitat que poden arribar
a assolir. Si hi ha una tercera niuada,
es repeteix el procés i la divisió de
feines.
Ara bé, d’un temps ençà es fa difícil
trobar nous nius d’oreneta i fins
i tot sembla que les poblacions s’estan
estancant o fins i tot tendeixen
a reduir-se. Les causes són variades:
ús de pesticides als camps o de productes
químics per matar mosquits i
mosques a les ciutats, que exterminen
els insectes que necessiten les
orenetes per viure; nous tipus d’arquitectura
sense espais físics per
poder instal·lar els nius; problemes
de convivència amb les persones,...
Aquests problemes es fan extensibles
a moltes altres aus del nostre
territori, ja sigui directament (ocells
insectívors) o indirectament pel trencament
dels equilibris ecològics. Per
tal de capgirar aquesta situació caldria
fer un esforç per sensibilitzar la
Un dels nius de cul blanc de la façana de la Vinícola.
51
ciutadania (campanyes, activitats, tallers,
sortides,...) així com implementar
pràctiques més respectuoses
amb la fauna en totes les pràctiques
agrícoles.
ÒSCAR PALLARÈS

52
estació meteorològica
JOAN OLIVERAS
Després de les sobtades baixades de temperatura del mes de març, finalment
la primavera va arribar. I ho va fer amb valors suaus, força d’acord amb l’estació.
Així, la mínima mitjana va situar-se en 12,2ºC i la màxima mitjana en
20,6ºC. Els termòmetres van pujar fins als 25ºC a finals de mes en un ascens
progressiu i sostingut, com pot observar-se al gràfic, malgrat les lleus batzegades
a la baixa provocades per les pluges primaverals. Malgrat això, val a dir que
el dia 5 el mercuri va caure fins als 7ºC després de registrar quatre jornades
gairebé seguides de ruixats. En total, durant la primera quinzena del mes van
caure 56 litres, una xifra gens escandalosa però que millorava notablement
les quantitats recollides des de principis d’any (recordem que durant el primer
trimestre el total de precipitació havia estat de 46 litres) i, sobretot, els valors
registrats el 2006 (l’abril d’aquell any van caure menys de 5 litres!). Un xic més
màximes i mínimes d’abril
sostenibilitat
Reivindicant les petites accions
EULÀLIA SERRANO
Estarem d’acord que de res no serveixen
les campanyes publicitàries
que veiem per televisió o sentim per
la radio si després això no es reflecteix
en una coherència de l’anunciant
en el dia a dia. Com a exemple,
promoure campanyes d’estalvi en el
consum domèstic d’aigua mentre es
netegen els carrers tirant-hi aigua
a pressió (encara que l’aigua vingui
d’un aqüífer). O permetre la venda
d’animals mentre les gosseres estan
plenes com un ou. Aquest tipus de
coses es perceben i no reforcen en
la gent la necessitat de canviar els
seus hàbits.
Ja no es parla de no llençar papers
a terra, sembla que ho tinguem supe-
rat, però se’n troben per tot arreu, i
més ara que alguns diaris són gratuïts
i per tant han perdut el seu valor. Qui
gosava abans llençar un diari a terra, o
fins i tot a la paperera, com aquell qui
llença el paper d’un caramel?
de la meitat de l’aigua recollida durant l’abril va caure el dia 3, en concret 27,5
litres. Pel que fa al mes de maig, va definir-se per uns valors plenament primaverals,
fins i tot estiuencs, amb una mínima mitjana de 15,8ºC i una màxima
mitjana de 24,58ºC. La darrera setmana del mes el mercuri va fregar els 30ºC
en més d’una ocasió, arribant a assolir aquesta temperatura el dia 24 i provocant
una acusada sensació de calor i xafogor. El registre més baix, per contra,
va obtenir-se a principis de mes (9,5ºC el dia 2) coincidint amb l’endemà d’un
ruixat que va deixar 7 litres de precipitació. En total, va ploure esglaonadament
durant 9 dies. Desafortunadament, la tendència inaugurada l’abril no va mantenir-se,
i les pluges van donar únicament un total de 25,75 litres molt repartits i
amb quantitats minses per a cadascuna de les jornades. Una quantitat del tot
insuficient, però relativament adequada si tenim en compte que el mateix mes
de 2006 van caure només 6,75 litres, contra els 65 de 2005.
màximes i mínimes de maig
La reforma de l’estació de Renfe
de Sants també ens serveix d’exemple:
l’empresa anuncia que contribueix
a la millora de l’entorn, però a les no-
‘Ja no es parla de no llençar papers a terra,
sembla que ho tinguem superat’
ves andanes hi han posat únicament
escales automàtiques que funcionen
tota l’estona, en comptes de tenir-hi
escales que s’activin únicament quan
algú hi ha de pujar. Som bons per un
cantó però fallem per l’altre?
Tot i així, sembla que cada cop
més la coherència va ocupant una
mica de lloc entre nosaltres, i mica en
mica anem predicant amb l’exemple.
Malgrat tot cal insistir en les petites
accions del dia a dia, aquelles que
són “feina de formigueta” però que
contribueixen a una millora important
de l’entorn, accions que podem fer a
títol individual a casa, a la feina o en
la nostra activitat diària. Accions que
hem de reivindicar també i que, per
molt insignificants que ens semblin,
contribuiran a una millora considerable
de l’entorn.

musicoteràpia
Alguns “perquès” de la musicoteràpia-1
MONTSE FAURA
En el darrer article us explicava la importància i el valor del nostre món sonor,
propi de cada persona i el seu paper com a formador de la nostra pròpia identitat
i com a vehicle de vincle amb la nostra societat i la nostra cultura, amb la
nostra “casa humana”.
El treball terapèutic amb la música – la musicoterapia – es recolza i utilitza
aquest recurs que tots tenim, i l’usa com a mitjà de comunicació no verbal
amb nosaltres mateixos i amb els altres. Dir que el nostre entorn sonor conforma
la nostra identitat vol dir, en part, que som el què escoltem. Si, com diuen
els científics, la nostra memòria no distingeix entre en què és interior i el què
és exterior, podem fer-nos conscients de la gran importància del nostre entorn
sonor i del l’entorn que oferim als nostres fills. Però també podem entendre el
perquè a través de la recuperació sonora del nostre món podem reconnectar
amb informació de nosaltres mateixos que per alguna causa haguem perdut.
Aquest és el cas de persones amb demència senil, Alzheimer o amb alguna
lesió cerebral, inclús de persones en procés d’envelliment.
La reconnexió amb les nostres músiques i els sons que ens són familiars és
una eina terapèutica de gran eficàcia. Treballs amb persones grans i persones
hospitalitzades – adults i infants – han demostrat el seu valor terapèutic. Persones
amb depressió, neurosi o qualsevol alteració psicològica que impliqui una
desconnexió o desvinculació amb el seu jo intern, també es beneficien d’aquesta
eina. Els adolescents ens ho demostren cada dia, avui sembla impensable un
adolescent que no li agradi cap tipus de música, que no s’hi identifiqui, que no
s’hi refugiï. Les gran empreses discogràfiques ho han estudiat molt bé. Viure
la nostra música no és només escoltar les músiques que ens porten records.
Quan fem sonar una ampolla d’anís rascant,o quan piquem de mans mentre
cantussegem alguna tonada, o quan fem sonar un instrument, ni que sigui per
primera vegada, també estem reproduint el nostre món sonor. Però perquè
això sigui possible només cal descobrir el gust pel so, per escoltar sense jutjar,
per estimar el què surt de nosaltres, tal com som i estem en aquest precís
moment que vivim. Això també és terapèutic, això és art de viure.
farmaciola
El sol
ROSER BEL
El sol, font de llum i de calor, ens
proporciona una sensació de benestar
i ens genera bon humor. El sol és
important per al nostre organisme,
doncs estimula la síntesi de vitamina
D, imprescindible per a la formació
dels ossos i de les dents.
L’energia que prové del sol és
formada per diferents tipus de radiacions.
Existeixen radiacions com
les UV (ultraviolades), que danyen la
pell produint eritema solar i taques.
De radiacions UV en podem trobar
de 2 tipus: els raigs UVB, aquells
que actuen en la epidermis o capa
més superficial de la pell i que són
responsables del cop de calor, del
bronzejat, de l’envelliment prematur
i del càncer de pell; i els raigs UVA,
que actuen més profundament, penetrant
fins la dermis, i que a llarg
termini també generen envelliment
prematur i càncer de pell. També
hi ha les radiacions visibles, que es
componen dels colors i no tenen cap
efecte nociu, i per últim les radiacions
IR (infrarojos), que ens proporcionen
calor i potencien els efectes
nocius dels UV.
Si bé és cert que la nostra sensibilitat
a la llum varia depenent del
seu origen, de l’exposició prèvia i
del nostre color de pell, tothom és
el divan
L’angoixa
JOSEP PARCERISA
L’angoixa és un afecte que en major o menor intensitat patim tots alguna
vegada. És un afecte que sovint es confon amb les sensacions que l’acompanyen:
palpitacions, taquicàrdies, nerviosisme...
Moltes vegades ni tan sols arribem a percebre-la perquè en el seu lloc apareix
un símptoma. Aquest símptoma té una funció: defensar-nos de l’angoixa,
d’allò insuportable. Ens defensa d’un desig que s’ha hagut de reprimir pel fet
de ser contrari a la consciència moral del subjecte. L’angoixa i el desig són les
dues cares d’una mateixa moneda.
Per tractar-la haurem de buscar les causes, els esdeveniments, que la van
fer aparèixer; això vol dir que en algun moment de la vida del subjecte es va
trencar l’equilibri i alguna cosa es va deslligar de la llei i l’ordre. L’angoixa no
respecta ni lloc ni temps, està fora de tota llei. Aquest desencadenament sol
produir-se davant de l’aparició del desig de l’altre, un desig que ens interroga:
què som per a l’altre? Què vol de nosaltres?
El subjecte angoixat es pregunta: què sóc?, què em passarà? Per això
l’amor és el contrari de l’angoixa, l’amor ens dóna un lloc en l’altre. Com sabem,
l’angoixa és un afecte totalment negatiu, a vegades insuportable, però,
malgrat tot, també té un aspecte positiu. Per entendre-ho hem de diferenciar
l’angoixa de la por. En el cas de la por sabem la causa que la produeix, té un
objecte identificable, això ens permet orientar-nos. En l’angoixa no sabem què
la motiva; sabem en quin moment i situació personal apareix però sempre ens
queda una incògnita sobre la causa. L’aspecte positiu de què parlàvem té a
veure amb això; la pròpia angoixa ens servirà de guia cap a la causa, perquè la
causa no és res exterior a nosaltres mateixos, sinó que es tracta d’una cosa
que ens és estranyament familiar, perquè, tot i que ho desconeixem, forma
part d’allò més íntim del subjecte.
És cert que la convivència amb l’angoixa és difícil, i sempre es té la temptació
de tapar-la, però això ens tancaria la porta al saber, ens impediria arribar
a la veritat última que la causa, i per tant, poder-la curar realment; és a dir
restituir el subjecte que l’angoixa havia convertit en objecte.
vulnerable al sol, en major o menor
mesura.
Les conseqüències més immediates
derivades del sol són les cremades
solars de diversa intensitat.
Aquestes cremades es produeixen
per una sobreexposició als raigs UV
i poden desencadenar en ampolles,
descamació de la pell i fins i tot calfreds
i debilitat.
Els efectes a llarg termini poden
ser diversos: l’aparició de lesions a
la pell, el seu envelliment prematur,
lesions a nivell immune (una
excessiva radiació UV pot arribar a
inhibir el nostre sistema immune) i
lesions a nivell ocular. Altres efec-
53
tes poden ser més devastadors,
com els carcinomes (de cèl·lules
escamoses i els basocel·ulars) i els
càncers de pell (melanomes i carcinomes
basals).
Per tal que la nostra exposició
al sol sigui segura és imprescindible
evitar exposicions llargues (sobretot
entre les 12h. i les 15h.), fer un bon
ús dels fotoprotectors (aplicar-los 30
minuts abans de l’exposició i repetir
la seva aplicació cada dues hores),
fer ús d’indumentària adequada (samarretes,
barrets i ulleres de sol)
i mantenir una bona hidratació del
nostre cos (abans, durant i després
de l’exposició al sol).

amb bici
La Flama del Canigó
ELOI PERICH
Ja fa un temps que l’Ajuntament ens va proposar conjuntament als Ratolins
de Camp i al club d’atletisme Serra Marina d’Alella de portar la Flama del
Canigó des del Parlament de Catalunya fins al nostre poble per encendre la
foguera de Sant Joan.
Es tracta d’una tradició relativament recent -data de mitjans del segle XX-
segons la qual, els municipis que ho desitgen, a través de particulars, entitats
del poble o el mateix Ajuntament, van a buscar
la Flama del Canigó la vigília de Sant Joan, i la
porten al poble, on s’encén una foguera de Sant
Joan per celebrar el solstici d’estiu. Però, per poder
distribuir la flama -s’entén que es tracta d’una
combustió permanent que es reparteix a través
de torxes, llànties i làmpades d’oli, no pas d’un
material que s’exhaureix- cal que prèviament
algú l’hagi baixat des de la Pica del Canigó, a
2784 metres d’alçada, al Conflent, a la Catalunya
políticament ocupada per l’estat francès.
I d’això se n’encarreguen algunes entitats entre
les quals hi ha Tradicions i Costums, Cercle
de Joves de Perpinyà, Òmnium Cultural, i tot un
seguit d’excursionistes i atletes que cada any reparteixen la flama per diversos
itineraris que s’han anat creant.
La idea inicial va ser de Francesc Pujades, d’Arles (Vallespir), nascut un
23 de juny, que, inspirat pel Canigó de Mossen Cinto Verdaguer, el dia del
seu aniversari de 1955 va pujar amb altres excursionistes a la Pica del Canigó
i hi va encendre una flama que es va poder veure des de molts pobles de la
regió. L’any següent hi van tornar, però als pobles que divisen el cim ja hi
havia preparades fogueres que s’havien d’encendre just al moment que es
crònica parroquial racó poètic
CAYO ALEGRE
Noticía. Nomenat nou rector per la parròquia de Sant Feliu d’Alella. El dia 15 de juny es va signar el nomenament de
rector en la persona de mossèn Josep Fàbregas Estévez. S’incorporarà a primers de setembre. Actualment és vicari
de la parròquia de Sant Pere del Masnou. El nostre rector des d’ara fa 10 anys ha estat mossèn Guillem Brossa. Ha
estat un bon rector, ha anat fent molts canvis a la parròquia sense fer soroll, l’ha modernitzat i rejovenit, obrint-la a
tothom que volgués entrar a conèixer-la i a participar-hi. Així tenim la pintura de tota la nau i els nous bancs i s’han fet
les primeres passes per l’exposició o museu dels records i imatges emmagatzemades fins ara a Can Magarola, obrint
les golfes de l’església. El grup de joves cantaries van començar quan mossèn Guillem Brossa va arribar i poc a poc ha
anat creixent, constituint actualment un grup de jovent que trobem cada 15 dies a missa.
Baptismes: Marc Manel Huertas Roca (27/1), Eric López Huertas (18/8), Xavier Tirado Zapata (18/2), Ainhoa Garcia Hernández (18/2), Oscar
Escalona Costa (25/3), Sara Essahel Torres (20/4), Mar Pedreño Noguer (22/4), Ignacio Garcia Solé (22/4), Miguel González Montero (22/4),
Marc Mulet Pech (22/4), Clara Blampain Nialet (20/5), Elena Pérez Rodríguez (26/5), Clara Rocosa Serra (26/5), Joan Mangas Bonet (27/5),
Alexia Sánchez de la Torre (27/5), Ariadna Ribas Carcelero (27/5), Nicolas Fernández-Valdés Caralps (27/5), Irene Escobar Elizalde (2/6),
Alexei Gómez Bassas (2/6), Paula Milagros Silva Murcia (4/6), Nil Maso Baró (4/6), Joel Albert Garcia (4/6), Astrid Villalba Ortuzar (4/6), Artur
Moret González (4/6), Ferran Nofuentes Ruiz (9/6), Drasik Castro Ull (10/6), Pepe Sintas Anta (10/6), Hans Möller Areny (17/6).
Confirmacions: L’arquebisbe metropolità Monsenyor Lluís Martínez Sistach va venir a Alella a presidir l’eucaristia parroquial el dia 17 de
juny, i administrà el sagrament de la Confirmació a 17 joves.
Matrimonis: Alejandro Camí Becker amb Esther Fancelli López (13/4), Juan Carlos Martínez Salido amb Tamara Cosano Sánchez (21/4), Hector
Olaya Alcalá amb Mireia Bruy Garralaga (12/5), Daniel Pérez Martínez amb Ana Calderón Cabiró (26/5), Cristian Francisco Germà Vallès
amb Rosa Maria Carmona Fernández (8/6), Eduardo Rifà Viscasillas amb Nuria Bergós Massagué (9/6), i 9 parelles de fora.
Enterraments: Eugenio Corral Cuevas (29/1), Ana Arnau Batet (16/2), Víctor Rovira Llenas (28/2), Diego Culla Arisa (6/4), Dolores Diaz Franco
(13/4), Juana Martínez Reguart (15/4), Jesús Lucas Jiménez (16/4), Felisa Cecilia Matos Lozano (5/6), Mercè Ferran Oliveras (11/6).
veiés la flama dalt del massís. A partir de 1963, les fogueres de la plana es
començaren a encendre amb torxes que baixaven del Canigó, i des de 1964
es conserva la flama encesa durant tot l’any a la cuina de la Casa Pairal del
Castellet de Perpinyà.
Actualment, el cap de setmana previ a la revetlla de Sant Joan se celebra
l’Aplec del Canigó. Dissabte al vespre s’arriba al refugi de Cortalets, al peu de
la Pica, i diumenge al matí, cada particular, grup o representant de municipi
pugen al cim i hi dipositen feixets de llenya amb
missatges i desitjos, recolzats a la creu de ferro
que marca la cota més alta. Després, el 22 de
juny, diversos excursionistes del Cercle de Joves
de Perpinyà pugen la flama del Castellet per
encendre la foguera al cim. I a partir de les dotze
de la nit i un minut comencen a baixar grups per
distribuir la Flama del Canigó.
Un d’aquests grups porta la flama al Parlament,
on se li fa una recepció oficial i es redistribueix
pels pobles més propers a Barcelona.
Aquest any, des d’Alella, cinc atletes del Serra
Marina d’Alella i tres Ratolins de Camp vam
anar a buscar la flama i la vam portar al poble
corrent i pedalant. En vam fer entrega a dos quarts de deu del vespre, hora
en què es va encendre la Foguera de Sant Joan a la Riera. I una curiositat: en
arribar a la Riera hi havia diverses torxes enceses, però només tres cremaven
amb la combustió directament encomanada de la Flama del Canigó. Doncs
bé, tothom estava atent per encendre la foguera amb les torxes “pures”, per
tal de no contaminar el foc. De manera que es va donar un simbolisme obertament
espiritual a una festa pagana, la qual cosa ens fa pensar que tots podem
arribar a creure en quelcom més que el que es pot veure i es pot tocar.
I va seguint la vida...
I novament, el sol surt cada dia
i escalfa molt a tots els que som grans
i ens fa pensar amb dolça melangia
amb coses i records prou relaxants.
Amics i coneguts de gent més jove
envegen la salut dels envellits
i pensen entre ells uns acudits
que no designen pas cap cosa nova.
Aquestes coses són adesiara,
dites sortosament per poca gent,
amiga d’entonar un gara-gara,
que marqui una enveja permanent.
D’aquestes coses no n’hem de fer cas,
cal recollir-les a dins d’un cabàs?
EDUARD LLAURADÓ
55

56
“M’AGRADA MOLT LA SENSACIÓ DE COMPETIR PER
UN OBJECTIU... SENTIR QUE T’ESTÀS SUPERANT”
Dani Navarrete, policia local d’Alella i expert en
arts marcials
RAMON ANGLADA
Forma part de la nostra quotidianitat des de fa poc més de dos anys com a
membre de la policia local d’Alella. Tot i tenir un palmarès envejable en Dani
Navarrete parla amb humilitat i a través de cada paraula et fa estimar les arts
marcials. Sis vegades campió de Catalunya, cinc vegades campió estatal, un
campionat d’Europa i quart classificat en dues cites mundials... i això només
acaba de començar.
Quan vas entrar en contacte amb aquest món de les arts marcials?
Als cinc anys vaig començar a fer taekwondo al gimnàs que hi havia just davant
de casa meva. Jo ho veia cada dia des de la finestra de la meva habitació
i com que m’agradava vaig demanar als meus pares que m’hi apuntessin.
A més del taewondo has practicat d’altres modalitats?
Fins als catorze anys vaig estar fent taekwondo per després començar a combinar
el full-contact amb el karate. A partir dels divuit anys vaig conèixer el
hapki-do que és més defensa personal que no pas esport de competició. Tot
això ho he anat combinant sempre fins a l’actualitat.
Què és el que et va cridar l’atenció d’aquests esports per sobre dels esports
majoritaris?
A mi aquest món de les arts marcials sempre m’havia interessat. No se’m
donava bé jugar a futbol o a bàsquet i en tenir un primer contacte amb el
taekwondo de tan jove es va convertir en una cosa molt important per mi.
Mentre els meus amics estaven jugant al carrer jo estava entrenant al gimnàs.
No era cap obligació, era una cosa que simplement m’agradava.
Ens podries explicar de forma breu els elements bàsics de les modalitats
que practiques?
El taekwondo és un esport on bàsicament s’utilitzen les cames. Dins del món
del taekwondo hi ha el ITF i el W. El World és el que tots coneixem perquè
és el dels jocs olímpics i el que jo practico és el ITF. Aquesta és la modalitat
tradicional on també valen els punys, hi ha molt més contacte o està permès
el KO. A nivell internacional és una modalitat més coneguda que a Espanya.
El full-contact és una modalitat americana molt dura que és una barreja entre
l’ús de les cames del karate i els punys de la boxa. Jo he patit des del trencament
del nas fins a lesions importants. És un esport on necessites una gran
forma física i una dedicació plena.
El hapki-do és una defensa personal originària de Corea també força contundent
i originàriament era el mateix que el aikki-do.
Com és una de les teves jornades d’entrenament?
Normalment cap a les set de la tarda surto a córrer al llarg d’una hora i mitja per
després passar al gimnàs. Fem molts estiraments de cames perquè és molt
important mantenir una bona elasticitat. Després es comença l’entrenament
tècnic amb les combinacions o els paos, proteccions per picar sense perill a
un adversari. L’entrenament sempre s’acaba amb un combat amb sparring al
llarg de poc més de mitja hora fent uns deu o dotze assalts de tres minuts.
Quan prepares molt una competició determinada aquesta part final de l’entrenament
s’intensifica més. Poques setmanes abans redueixes la intensitat per
preservar la condició física i evitar lesions.
Creus que és important la figura de l’entrenador?
El primer entrenador important és el del teu gimnàs que és qui t’introdueix en
aquest món i veu si tens aptituds. Aquest et fa el seguiment juntament amb
el teu preparador nacional que compartirà amb tu grans esdeveniments i et
donarà tot el seu suport en competicions importants com un mundial.
Seguiu algun règim alimentari especial?
El pes l’has de controlar perquè és l’element que marca les categories. Si
competeixes en un determinat pes l’has de conservar. En un combat pactat
de full-contact s’ha de controlar molt perquè també s’ha pactat el pes del dos
adversaris.
Competeixes defensant un club o sota una federació?
Depèn de la competició. El que són els regionals vas amb el teu club que actualment
és l’Atenea de Barcelona. Quan surts als nacionals o internacionals
ja vas amb la selecció catalana o espanyola. Jo ja fa un parell d’anys que arreu
on surto vaig amb la catalana perquè conec a la gent i perquè em sento més
a gust que no pas amb la selecció espanyola.

Quines són les teves marques a nivell català, de l’Estat Espanyol i a nivell
internacional?
He participat en nou campionats de Catalunya i n’he guanyat sis. A nivell d’Espanya
la cosa ja es complica una mica i he participat en vuit campionats i n’he
guanyat cinc, tres de forma consecutiva de l’any 1999 al 2001. A nivell europeu
és on més m’agrada competir perquè es viu el nostre esport de manera
molt diferent i et sents un esportista d’elit. Quan vaig guanyar el campionat
d’Europa a Laussanne vaig sortir d’allà signant autògrafs. He participat en tres
mundials. El primer vaig representar a la selecció espanyola al Canadà. A nivell
personal no em va anar gens bé perquè vaig caure a la tercera ronda. Crec
que em va faltar experiència perquè fins aquell moment només havia estat a
un europeu. El següent mundial va ser a Itàlia i vaig quedar en quarta posició.
En un mundial tot és molt complicat perquè has de tenir sort amb els encreuaments
i has d’estar molt ben preparat físicament. Finalment l’últim mundial
on he estat va ser a Gal·les on vaig tornar a quedar quart, que és una marca
que encara no he superat. Al meu currículum el que falta es poder-me endur
alguna medalla en karate o taekwondo.
Com és l’experiència de participar en un mundial?
És tot a escala molt gran. A l’últim que vaig estar hi havia setanta-sis països.
Després de fer la presentació amb el teu equip nacional la competició
s’estructura dins d’un quadre de combats amb rondes eliminatòries. Et van
cridant i es fan combats simultanis en deu o dotze tatamis.
Actualment en quin esport et centres més?
Depèn una mica del que em vingui. No fa ni un mes que he estat als campionats
d’Espanya de karate dins de la modalitat de semicontacte on has de ser
més ràpid i llest que el teu adversari. A nivell mundial vaig estar a Itàlia l’any
passat també amb el karate. El que sí que tinc ara deixat una mica de banda
és el full-contact perquè vaig tenir dues lesions i perquè exigeix un nivell molt
alt de preparació física.
Ens podries explicar les quatre normes bàsiques del reglament?
És tot força bàsic. Pots picar de cintura en amunt, pots picar als peus per
escombrar al rival. Solen ser assalts de dos minuts i el combat es realitza dins
dels límits d’un tatami ben delimitat d’on no pots sortir. Tampoc pots estar
evitant el teu adversari constantment.
Existeixen diferents cinturons com passa amb el judo?
Bàsicament és com al judo. Comences amb un cinturó blanc i acabes amb
un cinturó negre que pot ser un primer, segon o tercer dan. Sempre has de
passar un examen davant d’un tribunal per anar pujant de categoria.
Quina és la teva?
Sóc tercer dan en full-contact, el nivell més alt que tinc, i primer dan en taekwondo
i hapki-do.
Creus que hi ha un bon nivell en karate i taekwondo a nivell català?
Crec que tenim un bon nivell tal com es va demostrar en l’últim mundial en les
modalitats de taekwondo ITF i W. Hi ha el Rafa López que és un mite d’aquest
esport i que amb trenta-sis anys encara competeix a molt bon nivell i està
molt reconegut a nivell mundial.
Teniu l’opció d’escollir la federació catalana per competir a nivell internacional?
Si quedes campió d’Espanya és aquesta selecció qui cobreix totes les teves
despeses i t’ho porta tot però en d’altres ocasions pots triar la catalana i pots
continuar al costat de la teva família i no te n’has d’anar a entrenar a Madrid.
Jo per opció personal i per comoditat prefereixo representar Catalunya. Crec
que l’esportista hauria de poder decidir sempre amb qui competir. Un escocès
va amb Escòcia i no amb el Regne Unit i per tant els esportistes catalans
hauríem de poder escollir sempre i no rebre imposicions.
Creus que la pràctica esportiva de les arts marcials i de defensa personal
és un valor afegit a l’hora de desenvolupar la teva feina com a policia local
d’Alella?
Crec que sí que serveix per salvar millor situacions compromeses. Si no tingués
els coneixements que tinc, no només a nivell policial sinó també com a
defensa personal, potser no hauria pogut solucionar prou bé situacions tenses.
En tenir coneixements marcials pots resoldre-les més fàcilment sense
haver d’utilitzar actuacions més dràstiques. Un bon control o una immobilització
pot ser una molt bona solució.
Quin consell donaries als joves que volen iniciar-se en aquest esport?
És un esport que t’ajuda a guanyar molta més confiança en un mateix i al ser
individual t’ajuda a superar-te. Crec que si t’agrada és un dels esports més
bonics de practicar.
Però molt sovint les arts marcials s’han associat amb la violència...
Això és un pes que ens ha acompanyat sempre per culpa del cinema, de
les televisions i de mals comportaments de practicants marcials que sempre
es generalitzen. La realitat d’aquest esport és molt diferent. Tots som molt
normals i després de cada mundial on ens hem pegat tots entre tots fem una
gran festa on tot és bon rotllo. Si es detecta gent conflictiva el mateix món de
les arts marcials i els gimnasos se’ls treuen de sobre ràpidament.
A nivell personal què t’aporta aquest esport?
M’agrada molt la sensació de competir per un objectiu... sentir que t’estàs
superant. Encara que soni una mica narcisista m’agrada el reconeixement
que he anat adquirint al llarg dels anys. Jo ara tinc vint-i-set anys i me’n queden
dos o tres bons de competició a nivell físic i em segueix atraient molt la
competició i l’ambient. Quan per algun motiu he estat unes setmanes sense
entrenar he sentit la necessitat que tinc de practicar les arts marcials perquè
em donen molta pau.
Ja per acabar, quin és el teu principal objectiu de cara al futur?
Ara estic seleccionant molt més on vaig a competir. A principis de setembre
participaré als campionats del món a Finlàndia i penso preparar-los de dilluns
a diumenge un mínim de tres hores diàries.
A nivell laboral m’agradaria poder fer formació a membres dels cossos
policials sobre les possibilitats que té l’hapki-do com a eina de defensa personal.
57

BÀSQUET
EL BÀSQUET ALELLA ACABA AMB UNA
VICTÒRIA CONTUNDENT
MARTÍ CASALS
Després d’un any difícil, el Bàsquet Alella va acabar la temporada amb una
victòria al camp de La Garriga amb un contundent 77-98, que els permetrà una
temporada més competir a la Primera Divisió de la Copa Catalunya Masculina.
El Bàsquet Alella, en un grup de 16 equips que componien la lliga ha quedat
classificat en onzè lloc (amb un balanç de 12 victòries i 18 derrotes) superant
per average a l’Arenys Bàsquet i al La Garriga.
La valoració global que es pot fer és prou bona, tenint en compte que
d’inici la temporada es va presentar conflictiu degut a les lesions i la pèrdua
de tres jugadors de l’equip que van plegar a abans del final per qüestions
laborals i d’altra mena. La col·laboració dels joves del sub-20 va ser de gran
ajuda. Actualment, s’esta treballant de valent amb la cantera per veure nous
talents alellencs en properes temporades: “El mercat ofereix poques posiblitats
per fitxar pivots, però s’ha realitzat algun fitxatge al sub-20 tot i la pèrdua
important de Pedro Cuesta per a la temporada vinent”, afirma Joan Costa el
tècnic del 1er equip.
Cal remarcar que Pedro Cuesta, la figura de l’equip a la present temporada,
va ser escollit com a màxim jugador de la Copa Catalunya 2006-07 i va
rebre així el ‘Trofeu San Miguel 0,0% al jugador que més triomfa” a la Trobada
del Básquet Català, el passat 30 de juny. De les 30 jornades de lliga regular,
Pedro Cuesta va sortir en 5 cops com a MVP (jugador amb més valoració) de
la jornada.
FUTBOL
XAVI NADAL
“Tocant de peus a terra, era inimaginable
aconseguir la salvació”. És la
valoració que un satisfet Manel Ruiz,
president del CF Alella, fa del tram
final de lliga de l’equip sènior que ha
pogut mantenir la categoria gràcies a
que en les darreres nou jornades ha
obtingut 25 dels 27 punts possibles.
Una fita històrica sense precedents
que Ruiz atribueix a la implicació, la
motivació i la seriositat de la plantilla;
el suport dels socis que, ja sigui a
casa com als camps contraris, sempre
han donat suport als jugadors;
i al cos tècnic. El màxim mandatari
del club fa un esment especial al directiu
Eduard, que “va ser clau en la
El Bàsquet Alella en acció al polisportiu.
EL CF ALELLA ACONSEGUEIX LA
SALVACIÓ ‘IN EXTREMIS’
incorporació durant la fase decisiva
del campionat de Manel Serrano, Javier
Segovia, Marc Antonio Godoy i
Miguel López”.
Els verds han finalitzat la lliga en
la tretzena posició amb 41 punts i
un balanç de 13
victòries, dos
empats i 19 derrotes.
En els darrers
nou partits
han obtingut 25
punts després de guanyar el Bufalà
(5 a 1), el Cirera (1 a 2), el Pastrana (3
a 0), el Pomar (0 a 1), l’Alzamora (1 a
0), el Santvicentí (0 a 1), la Penya Barcelonista
UDAF (1 a 0) i la Catalana (5
a 2). A l’últim encontre van certificar
Els verds han
finalitzat la lliga en
tretzena posició
la salvació tot empatant a 1 al camp
de Bon Pastor, que també lluitava
per la salvació.
Amb la salvació lligada i al sac,
els alellencs ja són de vacances fins
el dia 20 d’agost, que és la data del
primer entrena-
ment. Encara
que falten tancar
alguns fitxatges,
es pot
avançar que la
majoria de jugadors seguiran la propera
temporada 2007-2008. Qui no
ho farà serà Manel Serrano, que es
retira del futbol actiu definitivament
després d’haver demostrat a Alella
que sap ser un professional tant en
59
ÒSCAR PALLARÈS
un club modest com en un de milionari.
COORDINADOR DEL FUTBOL BASE
Pel que fa al futbol base, la temporada
ha estat molt fluixa amb els
descensos de l’infantil i l’aleví a la
segona divisió. Cal destacar, però,
l’equip benjamí, que ha quedat campió
del seu grup després d’apallissar
tots els seus rivals, i el cadet de primera
que ha mantingut la categoria.
Conscients que la campanya no ha
estat gens reeixida, la junta directiva
ha creat la figura del coordinador del
futbol base per redreçar el rumb dels
conjunts que apleguen els futurs jugadors
del primer equip.

MOTOS
TITO RABAT LIDERA PER UNA ESTONA EL GRAN
PREMI DE LA XINA DE MOTOCICLISME
ÒSCAR PALLARÈS
Esteve “Tito” Rabat, amb 33 punts, ocupa el 14è lloc de la taula de classificació
del Mundial de velocitat en la categoria dels 125cc. Tractant-se del primer
Mundial complet en què participa, no està gens malament. Però la gesta de
Rabat va molt més enllà; i és que aquest jove alellenc de només 17 anys, va
liderar durant unes quantes voltes la cursa celebrada a la Xina, prova en la que
va ocupar el tercer lloc final. Malauradament, Rabat va patir una caiguda al
següent Gran Premi, el de França, que li va comportar una lesió a la mà que
el va fer perdre’s dues cites. El més important és que segueixi acumulant
experiència i sumant punts i, qui sap si aviat el prodrem veure lluitant pels
primers llocs?
Els resultats de l’altre pilot vinculat a Alella, Jorge Lorenzo, són coneguts
per tothom. El número 1 de la categoria de 250 fa honor al seu dorsal i segueix
sumant victòries a un munt de Grans Premis. Amb 178 punts, en aquest
moment és el líder claríssim del Mundial, seguit de Dovizioso i De Angelis,
empatats a 155 punts.
Mala sort per a Oriol Brutau
Oriol Brutau va acabar la temporada passada assolint el Campionat de
Catalunya de Ciclomotors, en la categoria Master. Aquesta categoria agrupa
els equips que corren amb motos de marxes amb motors de cicle de 2 temps
de fins a 70cc i amb motors de 4 temps de 125cc. Brutau, que acostuma
a prendre part a les proves amb el pilot teianenc Víctor Bernal, participa al
Campionat dalt d’un prototip amb base Suzuki RM125 equipat anb un motor
Minarelli de ciclomotor amb la cilindrada apujada fins als 70cc.
Oriol Brutau sobre el seu prototip. CEDIDA
Tito Rabat (12) negocia un revolt al Gran Premi de Catalunya.
61
ÒSCAR PALLARÈS
En les darreres setmanes han tingut lloc dues curses de la nova edició
del Campionat i al pilot d’Alella no li podia haver anat pitjor: la moto es va
trencar en totes dues ocasions. Brutau, però, confia en recuperar la sort
de cara a les properes curses.
En aquest moment es troba en plena preparació (tant a nivell físic com
de la moto) per afrontar la propera edició de les 24 Hores de Ciclomotors
de la Vall del Tenes, a Lliçà de Vall, que tindran lloc al mes de setembre.
Les 24 Hores de Lliçà són una històrica germana petita de les 24 Hores de
Montjuïc, i la veritat és que pel nivell de participació i de pilotatge, podem
afirmar que aquesta germana petita és ja tota una adulta. L’accés és gratuït
per al públic i l’ambient festiu és inmillorable; qui escriu aquest article us
engresca a fer una excursioneta al Vallès a gaudir d’aquesta espectacular
cursa. Com a alicient especial, podreu gaudir de la participació de Brutau,
que compartirà moto i equip amb el també alellenc Xavi Amatriaín i amb
Albert Mussull.
Segis Sánchez torna a les 24 Hores
I parlant de les 24 Hores de Montjuïc, Segis Sánchez ha tornat a prendre
part a les seves hereves que es disputen al Circuit de Catalunya. El d’Alella
va ser l’encarregat de prendre la sortida i va tenir la mala sort de rebre un
cop pel darrere a la sisena volta, cosa que el va fer caure. Segis es va fer
mal al genoll i la moto va quedar una mica malmesa, però els mecànics la
van arreglar i van aconseguir que arribés al final de la cursa. L’equip, que
corria sobre una Suzuki GSX600R de l’escuderia Monlau, es va classificar
en la 34a posició de la general i en la sisena de la categoria Supersport.
El pilot alellenc s’ha mostrat molt satisfet pel resultat final, així com pel
funcionament de la moto i de l’equip.

62
NATACIÓ
ELS GERMANS CABELLO FAN CAMPIÓ ESTATAL
AL CN SANT ANDREU
XAVI NADAL
Els bons resultats aconseguits per Alan i Brenton Cabello van ser clau perquè
el Club Natació Sant Andreu s’emportés per tercer any consecutiu la Copa
Estatal de Clubs de divisió d’honor. Brenton es va imposar a les proves dels
200 metres estils amb una marca d’1:58:97, els 100 metres estils (55:45) i els
100 metres papallona (54:11), i va ser tercer als 200 metres papallona (2:02:00).
Al relleu 4x100 lliures va obtenir la primera posició i va batre el rècord estatal
absolut amb un crono de 3:16:73. També va triomfar al 4x50 lliures (1:29:53),
al 4x50 estils (1:39:03) –on hi participà Alan- i va ser segon al 4x200 lliures
(7:22:04). De la seva part, l’Alan va ser segon als 400 metres estils (4:15:24) i
quart als 400 lliures (3:53:96) i en ambdues proves va aconseguir la seva millor
marca personal. Als 100 metres esquena (55:60) i als 200 estils (2:03:70) va
repetir la quarta posició.
En el Campionat de Catalunya absolut, disputat a la piscina del CN Mataró,
Brenton va guanyar els 100 metres esquena i va ser segon als 200 metres
estils. L’Alan es va imposar als 200 metres estils i va nedar la final de 100
metres papallona. Quant als relleus, els germans Cabello van conquerir amb
el seu club la primera plaça dels 4x100 metres lliures i la segona als 4x200
lliures.
Els dos germans també van ser presents a les proves de Barcelona i
Mònaco corresponents al Circuit Mare Nostrum. Brenton va ser finalista als
200 metres estils a Barcelona i als 100 metres papallona, a Mònaco. L’Alan va
nedar a la final dels 200 i els 400 metres estils a Barcelona i a Mònaco.
L’Alan ha estat 17 dies al CAR de Sierra Nevada concentrat amb la selecció
estatal per tal de preparar el seu assalt al Campionat d’Espanya absolut d’estiu
que tindrà lloc del 24 al 27 de juliol a les piscines Picornell de Barcelona. La
BIKERS
FERRAN ROS DEMOSTRA LA SEVA VÀLUA AL
CIRCUIT CATALÀ DE DUATLONS DE MUNTANYA
XAVI NADAL
El biker Ferran Ros va finalitzar en
l’onzena posició de la classificació absoluta
del Circuit Català de Duatlons
de Muntanya, en la que ha estat la
seva temporada de debut en aquesta
especialitat tan dura. De les vuit proves
de què consta el calendari, l’alellenc
n’ha disputades sis i el millor
resultat que ha obtingut ha estat un
sisè lloc a la competició de Vallirana.
A més, en l’apartat d’equips, Ros va
ser tercer a la duatló de Vallfogona de
Ripollès formant part de l’esquadra
BTT Triatló Ametlla.
L’alellenc ja ha començat a disputar
el Circuit Català de Duatlons d’Alta
Muntanya, una modalitat reservada
per a atletes amb un gran potencial
físic, ja que s’han de combinar pujades
i descensos de gran pendent en
bicicleta amb un ascens a un pic. Ara
per ara, Ros ha corregut la prova de
Vilallonga de Ter, en la qual va ascendir
el Balandrau, de 2.585 metres. El
calendari del circuit inclou una prova
tan emblemàtica com la pujada al
Puigmal a peu i el descens de Núria
a Queralbs en BTT. Fora de l’àmbit
competitiu semiprofessional, Ros va
primera setmana d’agost competirà a París amb la selecció a l’Open LEN.
D’altra banda, en Brenton està a l’espera de ser cridat per participar el mes
d’agost a la Universiada, el Campionat del Món Universitari, que tindrà com a
escenari Tailàndia.
Alan i Brenton Cabello al seu medi natural: la piscina
ocupar la segona posició a la duatló
popular de Centelles i es va imposar
a la cursa de BTT popular de Sant
Iscle de Vallalta, davant de 380 participants.
De la seva banda, Pablo Moreno
va ser un dels 16 escollits per prendre
part a la Mondraker Air Battle BCN’07,
que va tenir lloc als voltants de l’Arc
de Triomf i va ser un dels actes més
espectaculars de la Festa de la Bici i
els Patins de Barcelona. Els 16 millors
dirtjumpers del món van dur a terme
trucs de gran habilitat i dificultat en
la modalitat més extrema i especta-
CEDIDA
cular del mountain bike.El circuit estava
format per salts de més de 10
metres, wall rides, quarters, rampes
i obstacles impressionants que els
bikers van anar superant un a un tot
arriscant al màxim damunt de la bicicleta.
Al final, el canadenc Darren Berrecloth
és va emportar la victòria.
Cal recordar que Moreno ha fixat
aquesta temporada per l’esquadra
Mondraker i que ara per ara es dedica
a dur a terme exhibicions de salts
i sessions fotogràfiques de les seves
piruetes a l’aire per ciutats tan cosmopolites
com San Francisco.

ATLETISME
ELS ATLETES DEL SERRA MARINA
HABITUALS DELS PODIS
XAVI NADAL
Els atletes del Serra Marina Alella s’han fet un fart d’ocupar places de podi
en les darreres setmanes. A la Cursa de la Vila Olímpica de Barcelona, Eva
Comas va pujar al caixó a la prova de la milla en aconseguir la tercera posició
amb un temps de 7 minuts i 25 segons. A la mitja milla, Josep Comas també
va ser tercer amb un crono de 3:20. A la cursa dels 10 quilòmetres hi van
participar Èdgar Olivares (36:57), Josep Comas (39:01), Raül Parra (39:24) i
Inés Ivorra (56:55).
Als 10 quilòmetres de Pineda de Mar Èdgar Olivares (35:50) i Marta Forcat
(54:31) es van classificar en tercera posició de la seva categoria. La resta
d’atletes del Serra Marina Alella que van participar-hi són Jordi Simeón,
38:13; Raül Parra, 40:08; Roger Forcat Casanoves, 48:02; Roger Forcat Vilalta,
54:32, i Inés Ivorra, 1:00:30. També va ser important la presència de corredors
del club a la Cursa de Sant Isidre de Cardedeu. El primer va ser Jordi Simeón,
39:48; seguit de Raül Parra, 41:49; Paco Gimeno, 53:49; Mercè Estivill,
1:01:05, i Manuel Fuentes, 1:04:00.
EIE
ÈXIT ESPORTIU I DE PARTICIPACIÓ A
L’ESCOLA D’INICIACIÓ
Un moment de l’exhibició del grup d’aeròbic de l’EIE.
AJUNTAMENT D’ALELLA
A la Milla de la Sagrada Família els alellencs van pujar tres vegades al podi.
En concret, Iandira Sánchez (7:39) i David Campo (4:38) van ser segons a la
categoria júnior, mentre que Àngel Borrallo es va emportar el triomf a la màster
amb un temps de 6:47. D’altra banda, Laura Pineda va tenir una actuació
estel·lar al Campionat d’Espanya per a Sords, que es va celebrar a la Pista
Túria de València, defensant la samarreta del Blume Caja Segovia. L’atleta fou
quarta als 800 metres, cinquena als 200 m i sisena als 100 m.
CURSA DEL HAMELIN
Prop de 350 atletes van participar a la IX edició de la Cursa Hamelin-Internacional
Laie d’Alella, que té com a principals objectius fomentar els valors
de l’esport entre els infants i els joves i recordar Eduard Puig, exalumne del
centre, mort fa vuit anys en accident de trànsit. La cursa de 5 quilòmetres la
va guanyar Carlos Riera, seguit per Èdgar Olivares i Nil Montserrat. La classificació
femenina fou encapçalada per Emma Bosch, seguida de Sònia Miranda
i Inés Ivorra.
XAVI NADAL
Més de tres-cents nois i noies han
participat en les activitats de l’Escola
d’Iniciació Esportiva Municipal
d’Alella (EIE) durant el curs 2006-
2007, en un total de vuit disciplines
esportives (aeròbic, atletisme, dansa,
futbol de sala, judo, gimnàstica
rítmica, taekwondo i voleibol).
A banda de l’objectiu prioritari
de formar els menuts del poble en
l’àmbit esportiu i personal, alguns
alumnes han competit en els jocs
escolars organitzats pels consells
esportius escolars. D’entre els resultats
obtinguts, cal destacar el
bon paper dut a terme pels equips
de futbol de sala de les categories
prebenjamí A i benjamí A, els quals
han quedat primers del Maresme.
El grup d’aeròbic també ha brillat
aquesta temporada, ja que ha disputat
la final de Catalunya dels jocs esportius
escolars. A nivell individual,
la judoca Bruna Rotger es va classificar
en tercera posició en el Campi-
63
onat de Catalunya organitzat per la
Federació Catalana de Judo.
D’altra banda, el dissabte 16 de
juny es va celebrar la tradicional i
multitudinària festa de final del curs
de l’EIE al Poliesportiu Municipal.
L’acte va consistir en una exhibició
d’aeròbic i de gimnàtica rítmica, a
més d’altres activitats relacionades
amb el futbol de sala, el voleibol, el
judo i el taekwondo, en què també
hi van prendre part els pares i les
mares.
Els monitors que han format
la població infantil d’Alella durant
aquesta temporada han estat Èdgar
Olivares (atletisme), Esperança
Verdiell (dansa), Joana Garcia (aeròbic),
Montse Sánchez (gimnàstica
rítmica), Francesc Pont (judo), Julio
Sánchez (taekwondo), Josep Lluís
Zaragoza, Jordi Ignasi Mas, José
Manuel Aguilera i Xavier Amatriaín
(futbol de sala) i José Manuel Aguilera
(voleibol femení).